Sumari 03 04
Presentació Alcaldessa Presentació Regidoria d’Educació
23
Vivències per Maria Coll i Jaume Juny
25 26
Programa El CEIP Ignasi Melé i Farré, avui, per Olga Casco, Directora
05
Presentació Regidoria de Cultura
07
Presentació Regidoria de Festes
28
Textos de l’Escola
08
Notes a l’entorn dels centres educatius públics a Tossa per David Moré, Arxiver Municipal
56
Pòster Arrossos
13
La meva escola dels anys quaranta per Enric Mestres
13
La meva escola dels anys cinquanta per Ramón Serra
15
La meva escola de les monges dels anys seixanta per Rosa Bragulat
18
L’escola de Tossa i el viatge de fi de curs 1976-77 per Mercè Mundet
2 I Sant Vicenç 2018
D.L.: GI 1838-2017
Coll
Presentació Alcaldessa
E
nguany dediquem el Programa de la Festa Major de Sant Vicenç, a una efemèride molt especial: els 40 anys de l’edifici blau de l’Escola Ignasi Melé i Farré. Quan vàrem saber que era l’aniversari vam decidir dedicar-li el programa d’enguany. Generacions de tossenques i tossencs han passat per l’Edifici Blau. Si les seves parets poguessin parlar, que ens n’explicarien d’anècdotes! D’ençà de 1976, ha estat el testimoni amatent de jocs, exàmens, genolls pelats, varicel·les, grips, lliçons, excursions, claustres, vols d’avions de paper quan la senyoreta no mira...ha vist com s’ampliava el calendari de vacunacions, com els pantalons de campana deixaven pas als leggins i com el macuto era desterrat per tot tipus de motxilles com més llampants millor. Ha vist com la mercromina passava a la història acompanyada del puntax, que ja no és imprescindible recitar la llista dels reis gots, que ningú parla dels diagrames de Venn, que clikar és un verb i que la xarxa no està estesa a la Platja Gran: ho està a tot el món. Ha vist com els nens i les nenes dels anys setanta i vuitanta, han esdevingut els pares dels alumnes actuals. També ha estat testimoni de com algun dels seus infants esdevenien els seus mestres i com de mica en mica els mestres es quedaven a la vila, i donaven continuïtat a programes i a un estil determinat de fer escola. També ha vist com les APES passaven a ser AMPES, amb un paper cada cop més rellevant dins l’escola, amb una clara voluntat de diàleg entre famílies i professorat i de fer entre
3 I Sant Vicenç 2018
tots una escola millor. En definitiva, el col· legi blau ha estat el bressol de Tossa i on s’ha cuinat a foc lent l’estima per la nostra vila: un polsim de paciència, un bon gruix de tendresa, un parell de kilos de curiositat, dos més de creativitat, coneixement a cor què vols, cuinat amb molta mà esquerra per grans professionals que coneixen l’ofici, i en un entorn que porta el nostre color insígnia: l’Edifici Blau. A tots els que hi heu posat el vostre gra de sorra per tenir l’escola que tenim i al gra de sorra que hi seguireu posant, a tots els que hi esteu ensenyant i a tots els que hi heu ensenyat, a tots els infants i a tots els que ja no sou tan infants, als conserges, i a tothom que hagi passat uns moments de les seves vides entre les seves parets, gràcies per fer escola de l’escola que tenim. I que continuï voleiant amb alegria, l’avió de paper quan la senyoreta no mira. Molt bona Festa Major de Sant Vicenç a tothom Gisela Saladich, Alcaldessa
Presentació Regidoria d’Educació
E
l Programa que teniu a les mans és d’allò més especial: dedicat al cole blau. Ja ha fet quaranta anys que es va estrenar. Jo n’he estat alumne i us puc dir que la meva etapa escolar ha estat una de les millors de la meva vida. L’hora del pati, les moreres, els profes, l’entrenyable Tià... però una de les coses que m’ha fet gràcia, ha estat veure com els menuts de casa es miraven el cole blau des del cole rosa: és el cole dels grans, -diuenara compte! “Els grans”, nens i nenes de 10 a 12 o 13 anys! És clar que quan ets petit les coses es veuen més grans. Haig de dir que ara que he tornat a l’escola en qualitat de pare, he vist que tot ha canviat molt, sobretot la pedagogia. He vist que ara es valora molt l’aprenentatge a través de l’experimentació, abans potser la memorització de les lliçons es tenia més en compte i ara tot és més pràctic. També haig de dir que com a Regidor d’Educació, tinc un tracte proper amb el professorat i puc donar testimoni de la tasca que fan. Són un equip jove i amb ganes, i això es nota. Treballen a fons i són un raig de noves idees. La creativitat que desprenen, el foment de les noves tecnologies, el respecte pel medi i l’amor pel seu entorn, fan preveure que d’aquí a uns anys tindrem unes generacions molt ben preparades. No és en va que l’escola és on prenen la base educativa
4 I Sant Vicenç 2018
els tossencs i tossenques del futur, juntament amb la família és clar. I parlant de les famílies, també he vist la seva implicació seriosa a través de l’Associació de Mares i Pares. Una associació molt dinàmica, que treballa de valent per tenir una escola de gran nivell de la mà del professorat. Nosaltres, des de l’Ajuntament fem tot el que està de la nostra mà en la mesura que podem per contribuir a que l’escola de Tossa sigui tot un referent. Desitjo que aquest programa us agradi i que tingueu una molt bona Festa Major de Sant Vicenç. Ricard Neras, Regidor d’Educació
Presentació Regidoria de Cultura
E
l Programa que teniu a les mans, és un petit homenatge a l’edifici blau, el cole blau que ha acollit generacions de tossencs. Com podreu veure, gran part del programa s’ha fet des de l’escola, i l’han fet els nostres infants. En David, l’arxiver municipal ens ha contextualitzat l’escola a Tossa en un article interessantíssim, i hem aplegat uns quants testimonis que ens han aportat la seva visió dels seus anys escolars: la Mercè Mundet, la Rosa Bragulat, en Ramón Serra, l’Enric Mestres, i els mestres -durant quaranta quatre anys- Jaume Juny i Maria Coll, ens han explicat vivències plenes de tendresa. Hem d’agrair que en Tomàs Solà ens hagi proporcionat moltes imatges i ens hagi facilitat la feina. Les que fan referència a les monges els hi va proporcionar la Rosa M. Margenats, a ella també gràcies. L’Olga, al capdavant del vaixell ens ha explicat la nova singladura que empren l’escola, des dels ulls de qui ha estat alumna i ara n’és la Directora. Esperem que gaudiu d’allò més amb aquest programa. Els actes d’enguany són variats i pensats pel gaudi de tothom: sardanes, ball, espectacle infantil, les barraques, el concert de Festa Major, un xic de tot i per a tothom. Us desitgem a tots una feliç Festa Major de Sant Vicenç. Núria Serra i Sergi Bruna, Regidors de Cultura
5 I Sant Vicenç 2018
6 I Sant Vicenç 2018
Presentació Regidoria de Festes
E
stimats tossencs i tossenques, ja tornem a ser aquí, a la nostra Festa Major d’Hivern!
Us he explicat moltes vegades que la Festa Major D’Hivern és la festa major més nostra, la que gaudim entre nosaltres, com a municipi turístic fora de temporada i la veritat és dels esdeveniments que més m’agrada organitzar, concretament les Barraques. Enguany hem preparat un cap de setmana inoblidable, i no ho dic pas amb la boca petita, eh? I-NO-BLI-DA-BLE!
ens espera MANEL FUENTES & THE SPRING’S TEAM en el seu particular homenatge al Boss.
Divendres començarem Atenea Carter & The Mighty Might, un grup de soul i funk. Del grup m’agradaria destacar a Atenea Carter com una gran artista, ja veureu que la seva imponent veu i actitud us encantaran! Després d’aquest gran concert, tornarem als orígens amb el nostre DJ Dicha que ens farà tornar als 80’s fins ben entrada la matinada!
Continuarem amb una reconegudíssima banda de rock, LA FUGA!!!! Feia temps que treballàvem perquè vinguessin a les nostres Barraques i enguany ha arribat el seu moment. Us garantim que la seva actuació serà de les més recordades de la Festa Major!
Dissabte, LA GRAN NIT... Començarem amb el grup local “The Bad sailors”, amb l’excel·lent qualitat dels nostres artistes tossencs. Seguidament, un grup que molts ens heu demanat i que ha estat difícil aconseguir, però com sempre us dic, treballem de valent per donar-vos la Festa Major que us mereixeu... així que,
7 I Sant Vicenç 2018
I tancarem la nit amb una banda de versions molt boja que s’anomenen Dalton Bang, amb cançons que us sorprendran i segur que tots coneixereu! Així que ja només ens queda esperar que arribin el 26 i 27 de gener per donar-ho tot a les Barraques!! Us esperem! Ignasi Sallés, Regidor de Festes
Notes entorn dels Centres Escolars Públics a Tossa DAVI D M O RÉ AG U I R R E
Malgrat que sempre hi hagi millores a fer, en la història de Tossa mai els nens i joves tossencs havien gaudit d’unes instal·lacions escolars com les actuals: llar d’infants, escola i institut, que garanteixen l’ensenyament públic i universal en unes òptimes condicions. Més enllà del fet que l’ensenyament no sempre ha estat públic i universal, el cert és que històricament la pràctica docent havia passat per un autèntic via crucis d’espais. Poques evidències documentals coneixem sobre la matèria anteriors al s. XVIII, però al XIX els mestres, que també anaven i venien en autèntica diàspora, es veien obligats a anar d’un lloc a l’altre com el porquet de Sant Antoni que s’hauria dit abans, d’aquí cap allà per entendre’ns avui.
La Casa de la Vila, situada en un immoble a tocar el Portal de Vila Vella, en l’espai on actualment s’alça la Creu de Terme, estava en condicions deplorables a inicis de la Restauració Borbònica, en el darrer quart del segle XIX. Així mateix, la manca de locals propis per a l’ensenyament, tot i un frustrat intent -per escassetat de fons- el 1869 per construir una escola al damunt de la capella del Socors que havia estat desamortitzada, suposava per al municipi l’assumpció d’onerosos lloguers que provocaven constants canvis d’ubicació. És per això que l’alcalde d’aquella època, Josep Ferro Mont, va impulsar la creació d’un nou Ajuntament que alhora donés resposta a les necessitats educatives de la mainada de la vila, tal com reflecteix el plenari municipal del 2 de març
Inauguració de la LLar d’Infants el 31 de maig de 1987. Foto Jaume Moré (Arxiu Municipal de Tossa)
8 I Sant Vicenç 2018
de 1879. L’emplaçament escollit va ser una part dels terrenys que havien quedat lliures amb el trasllat del cementiri parroquial que hi havia hagut a tocar l’Església. Aquest primer projecte que contemplava la construcció de planta i pis no es va materialitzar. El que es va acabar portant a terme va ser un altre projecte de planta i dos pisos redactat el 1880 per l’arquitecte provincial Martí Sureda Deulovol. Desconeixen les raons que van portar al canvi de projecte. El procés de construcció d’aquest edifici, que encara avui acull l’Ajuntament, fou llarg i molt accidentat, i per a mostra només un botó: va arribar a ser embargat per impagaments a Hisenda el 1886. En el ple del 17 de juliol de 1886 es parla de la formació de l’edicte de pública subhasta de l’edifici en construcció per al 4 d’agost per un preu de 30.000 ptes, que va acabar deserta en dues convocatòries. El tema es va acabar reconduint, per bé que en l’acta municipal de l’11 de novembre de 1926 llegim com es demanaven diners al Banc de Crèdit Local per tal de poder acabar l’Ajuntament, i poder condicionar espais propis per escoles, habitatge de mestre i oficina de telègrafs. La finalització de l’obra no arribarà fins als anys 1940, posant fi a un llarg periple de més de 60 anys, farcit de vicissituds de tota mena. Acabada la guerra i fins als anys 1960, l’edifici de la Casa de la Vila va funcionar tal i com havia estat projectat inicialment com Ajuntament i escola alhora. Des d’aleshores, amb la construcció d’una nova escola, és sabut que l’edifici funciona únicament com a Ajuntament. Malgrat que la Mancomunitat de Catalunya es caracteritzà per afavorir la construcció de moltes escoles, la seva acció no va arribar a Tossa. Les primeres notícies que ens situ-
9 I Sant Vicenç 2018
en en el debat de la construcció d’un edifici propi per a exercir la tasca docent, ens remeten al ple del 28 de març de 1927, en el qual s’hi recullen les gestions per a la construcció d’unes escoles noves en terrenys de Joan Barber a tocar la carretera de Tossa a Llagostera, que podríem situar entorn de l’actual oficina de La Caixa a l’avinguda de la Costa Brava. D’altra banda, en el ple del 9 de setembre de 1929 s’anunciava que Fernando Vilallonga Balam estava disposat a cedir uns terrenys per a la construcció de l’escola pública, dels quals no s’especifica la ubicació concreta. Tanmateix, la compra d’un terreny per a l’escola no es produirà fins el 12 de novembre de 1958, en terrenys de Joan Barber Coris, on actualment s’alça el Casal de Joves i les dependències de Ràdio Tossa. En el ple extraordinari del 20 d’abril de 1959 es va tractar com a únic punt de l’ordre del dia la construcció d’unes noves escoles. Essent alcalde el Dr. Carmelo Fernández Casanova, i regidors Narcís Fonalledas Bas, Josep Ferrer Casabó, Josep Vall·llosera Tort, Antoni Bagué Basart, Sebastià Coris Mestres i Joan Arbussé Rabassa, al llibre d’actes municipals llegim: “Acto seguido el señor Alcalde expone a los señores reunidos, que habiendo adquirido este Ayuntamiento un solar para la construcción de escuelas y viviendas para maestros, cuyo terreno reúne las debidas condiciones según dictamen del Sr. Arquitecto de Construcciones Escolares de esta provincia, procede, a juicio del exponente, que debe procederse a continuar la tramitación correspondiente para conseguir cuanto antes la realización del proyecto. Identificados todos los señores concejales con el criterio del señor Alcalde por unanimi-
dad, se acuerda: Primero: Ofrecer a la Junta Provincial de Construcciones Escolares los terrenos adquiridos para la construcción de escuelas y viviendas para los señores maestros. Segundo: Comprometerse este Ayuntamiento a la construcción de dos escuelas unitarias, una para niños y otra para niñas, así como una vivienda para un maestro, en el solar antes ofrecido, con la correspondiente aportación del Estado. Tercero: Delegar al Sr. Alcalde para que en nombre de la Corporación municipal pueda suscribir toda la documentación necesaria para llevar a la práctica la efectividad de estos acuerdos”. Aquestes escoles van entrar en funcionament el 1961. L’auge turístic que vivia Tossa en aquell període va suposar un augment demogràfic que va coincidir amb l’anomenat “baby boom”, de manera que el centre ràpidament va quedar petit i es va fer evident la necessitat d’ampliar els equipaments educatius del municipi. Tanmateix, allò que va fer inajornable el que l’administració educativa donés una resposta a les necessitats escolars del municipi, va ser el fet que el curs escolar 1971-1972 va ser el darrer que van fer les monges salesianes a Tossa. La nova llei d’ensenyament (Llei 14/1970 de 4 d’agost General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa) que establia l’obligatorietat de la titulació universitària per a l’exercici de la professió, va fer que moltes monges arreu de l’Estat no poguessin continuar desenvolupant la seva feina, i moltes escoles religioses de petits pobles es van veure abocades al tancament, reagrupant les congregacions els seus efectius disponibles. Aquesta qüestió normativa va venir a afegir-se a una altra situació que en aquells
10 I Sant Vicenç 2018
anys vivia el municipi: l’arribada d’emigrants del sud d’Espanya havia fet augmentar ràpidament la població, i tots els serveis, però especialment els educatius, es veien desbordats per manca d’infraestructures i personal. En pocs anys s’havia multiplicat la població, i l’escolarització s’havia fet obligatòria, la qual cosa havia fet augmentar ràpidament la població en edat escolar. La situació era desbordant i no hi havia ni espais ni personal per fer-hi front. En aquest context, l’alcalde Sebastià Coris Mestres va haver d’esmerçar moltes energies per aconseguir donar una solució a la problemàtica que per moments esdevenia greu. El plenari municipal del 3 d’agost de 1972 va aprovar l’adquisició d’un terreny per a ús escolar i docent. Es tractava del solar on actualment s’alça l’actual CEIP de Tossa. Si continuem llegint el llibre d’actes municipals, trobem com el 24 de juliol de 1973 es va acordar donar el nom d’Ignasi Melé Farré a les noves escoles en construcció. Sota la presidència de l’alcalde Sebastià Coris Mestres, i amb els regidors Tomàs Collado Aromir, Alfonso Capdevila Bas, Francisco Murio Jansa, Joan Vila i Francisco Ros Oliveras, hi llegim: “Seguidamente el señor Alcalde manifiesta que próximo a construirse el Grupo de Enseñanza General Básica en los terrenos adquiridos por el Ayuntamiento para este fin, es necesario que dicho centro docente lleve el nombre de la persona que por su relevancia y méritos contraidos en pro de la cultura, a juicio de la Corporación municipal, sea merecedora de tal distinción. Expone que después de múltiples consultas verbales al vecindario, en las personas de mayor arraigo y vinculación a la cultura, parece ser unánime criterio el que dicho Centro sea
Inauguració dels barracons de l’IES Tossa el 24 de gener de 1996. Foto Jaume Moré (Arxiu Municipal de Tossa)
dedicado a la memoria del ilustre médico que fue de esta villa D. Ignacio Melé y Farré, en atención a sus desvelos y desinteresada aportación cultural a nuestra villa, por ostentar, entre otros méritos, el de ser el descubridor de la ‘Villa Romana’ e impulsor de las excavaciones practicadas en la misma, figurando los hallazgos en la sala que lleva su nombre en el Museo Municipal de Vila Vella. Por todo lo cual propone a la Corporación municipal sea denominado el referido centro docente ‘Grupo Escolar Ignasi Melé i Farré’. Seguidamente, por unanimidad de los reunidos, es aceptada la propuesta de la Alcaldía y adoptado el siguiente acuerdo: ‘En atención a la aportación cultural que hizo a esta villa el que fue médico de la misma, señor Melé, se acuerda que el nuevo edificio
11 I Sant Vicenç 2018
a construir para Enseñanza General Básica, sea denominado Grupo Escolar Ignasi Melé i Farré’”. Va ser un just reconeixement a la memòria d’un home que no va gaudir dels honors en vida. Recordem, que la comissió organitzadora de l’Homenatge al Dr. Ignasi Melé va voler atorgar el seu nom a un carrer de la vila, i aquesta proposta va ser refusada en el plenari del 31 d’agost de 1926 presidit per l’alcalde Joaquim Esteve-Llach Martí en els següents termes: “teniendo en cuenta que si bien es meritoria la labor realizada por el Sr. Melé, no se ha hecho éste, hasta el día de hoy, merecedor de la alta distinción que representa el poner un nombre a una de las principales calles de la población”.
Continuant les notícies sobre la construcció de la nova escola en els llibres d’actes municipals, el 7 de maig de 1974 hi llegim l’aprovació de l’estudi per a la construcció del grup d’EGB. Essent alcalde Sebastià Coris Mestres, i regidors Manel Fàbregas Pereferrer, Alfonso Capdevila Bas, Francisco Murio Jansa, Joan Vila Sureda, Francisco Ros Oliveras, Josep Figueras Nicolau, Lluís Rubio Casadevall, Telm Zaragoza Raig i Jaume Veciana Huertas, llegim: “Previa autorización de la Presidencia, el concejal señor Veciana informa de haberse aprobado por comunicación del Arquitecto proyectista, el estudio para la construcción del grupo de E.G.B.”.
A l’escola blava com popularment se l’ha
Enmig d’aquella difícil situació, marcada per la demora en la construcció del nou edifici i el trasllat definitiu de les monges, l’ensenyament a l’edifici de l’antic Hospital va haver de continuar, i al setembre de 1972 el centre va obrir com a secció de l’Escola Nacional. Les monges que vivien al pis superior encara hi van romandre uns mesos, fins que el 1973 van marxar (n’era la superiora sor Júlia Torras traspassada fa pocs mesos), tancant una presència gairebé continuada de prop d’un segle de diverses congregacions religioses que havien exercit l’ensenyament en el que havia estat l’antic Hospital de Pobres de la Vila de Tossa, l’actual Casa de Cultura.
Pel que fa a la llar d’infants que acull criatures
Amb l’obertura de la nova escola Ignasi Melé Farré el 1975, els problemes educatius es van resoldre, i es posava fi a l’ús per a la docència de l’antic Hospital. És de destacar que la trepidant situació política del país, amb la mort del general Franco i l’inici de la Transició van significar el que aquest centre educatiu no fos mai oficialment inaugurat.
12 I Sant Vicenç 2018
conegut, s’hi va afegir un edifici de color rosa, de construcció llarga i conflictiva que acull el parvulari des de 1982, posteriorment ampliat el 1988; i un altre de petit de color blanc, que va entrar en funcionament el setembre de 1998. No voldríem acabar sense fer un breu esment als altres equipaments educatius públics dels quals s’ha dotat les darreres dècades la nostra vila: la llar d’infants i l’institut d’ensenyament secundari impulsats sota els mandats de l’alcalde Telm Zaragoza.
fins als tres anys, es va inaugurar el 31 de maig de 1987 en uns locals dels baixos dels pisos de la Caixa de Girona al barri del Mas Font. Atesa la creixent demanda d’aquest servei, durant un breu període de temps als anys noranta també es va habilitar els baixos de l’antiga casa del metge, on des de l’any 2000 hi ha la seu de la policia municipal, i la primavera del 2003 es va ampliar amb un altre local a l’altra banda de la plaça de Sant Joan on hi ha la llar. L’IES Tossa on s’imparteix l’ensenyament secundari va ser inaugurat inicialment el 24 de gener de 1996 amb un mòduls prefabricats al costat de l’escola, i després de l’impuls de tres governs municipals de divers color polític va inaugurar edifici propi el 22 de gener de 2005, en un terreny a l’avinguda de Catalunya que durant una cinquantena d’anys va acollir el camp de futbol municipal.
La meva escola dels anys quaranta, per Enric Mestres Entràvem al matí, a les 9 h a l’escola, estic parlant dels anys 1946 , 47, 48..., i el primer que fèiem era penjar la bandera espanyola i seure en el nostre pupitre corresponent. Només hi havia una classe que actualment, és la Sala d’Actes de l’Ajuntament. Els més grandets anaven a davant, onze o dotze anys, i els més petits darrere. A les onze del matí fèiem una estona de pati a la Plaça de l’Església. A la una anàvem a dinar a casa i després a la tarda hi tornava haver classe de tres a cinc. Al darrera hi havia un pati amb vàters, també hi havia un cementiri, i a vegades tot jugant trobàvem óssos. Recordo que hi havia una aula més petita on en Salvi Gascons de Can Norai donava classe als més petits. El primer mestre que recordo era aragonès i es deia Don Juan, era molt bon home. M’hi vaig escriure durant quatre o cinc anys. Després va venir en Lluís Palomer, que després va muntar l’Hotel Palmera. Si no disposaves de mitjans econòmics per continuar estudiant fora
de Tossa, als dotze anys, s’acabava l’escola. La mainada el que fèiem era sobretot jugar, -tan com podíem- i ajudar a casa. Ja us podeu imaginar que jugàvem a la platja, al bosc, a pilota...ens coneixíem tots els racons de Tossa. A l’escola hi anàvem amb una llibreta, un estoig un llibre de gramàtica i una petita enciclopèdia. Quan feies deu anys, te’n donaven un d’aritmètica. A l’escola no esmorzàvem ni berenàvem, això ho fèiem a casa. L’escola de nenes, estava al costat de l’Ajuntament. A l’hora del pati jugàvem tots plegats. La mestra de les nenes era la Sra. M. Lluïsa Faig, que era la mare d’en Josep, el dentista, casada amb un dels fills de l’Ateneu –allà on s’hi feia el Ball de Pela- al costat d’on ara hi ha el Restaurant Sa Barraca. Era una gran mestra. Era l’escola de després de la Guerra, no teníem grans recursos com ara, però el que és bàsic per anar pel món, sí que ho vam aprendre, sí.
La meva escola dels anys cinquanta, per Ramón Serra Si la pàtria de l’home és la seva infantesa, la meva pàtria són els anys 50 del segle passat: carrers de terra, estiu banyant-nos a Es Racó i collint mores; hiverns desafiant la tramuntana en calces curtes, intentant travessar la riera glaçada, berenars de pa amb vi i sucre, i jocs de baletes al carrer de l’església, esperant l’hora d’entrar a l’escola.
13 I Sant Vicenç 2018
Però el meu primer contacte amb l’ensenyament el recordo a “les hermanes”, aquelles monges que, on ara hi ha la Casa de Cultura, feien classe a les nenes de Tossa i també als nens més petits. Entranyables aquelles dones vestides de negre, que ens castigaven “de rodillas y de cara a la pared” quan no resàvem adequadament les seves oracions.
Aquella estada amb les monges va tenir un final sobtat quan arran d’un incident en el pati, que va provocar una fuita d’aigua, els alumnes de sexe masculí vam ser foragitats del convent. Vam passar tots a la “Escuela Nacional”. Una única aula situada on actualment hi ha la sala d’Actes de l’Ajuntament. Asseguts per parelles en pupitres, amb taula, seient plegable i tinter de porcellana incorporat. Tots junts respirant l’olor inconfusible de totes les aules de nens, al voltant d’una sola estufa de llenya. Els més petits al davant i els més grans al darrere. Amb un únic llibre per a totes les matèries, que els germans amb pocs recursos compartíem. Malgrat haver passat vint anys des de l’ocupació del nostre país per l’exèrcit feixista, encara ens feien cantar cada dia el “Cara al sol”, observats des de la paret, pel blanc i negre de les fotos d’en Franco i José Antonio, que envoltaven la inevitable creu que els santificava. Els meus primers mestres: el Sr. Palomer, el Sr. Rissech, el Sr. Esquena que arribava en moto cada dilluns. Funcionaris mal pagats que intentaven amb bona fe posar una mica d’ordre en aquella barreja de nois de totes les edats. L’avorriment d’aquelles hores de classe, que mataven els alumnes més grans, provant de clavar les plumilles a les bigues de fusta del sostre, o esperant el permís per anar a la comuna, situada al pati del costat, tocant a l’església. A aquell pati hi donava l’eixida del darrere de casa meva, al carrer de Sant Josep, des d’aquell pati l’àvia Gaietana em renyava si veia que trigava massa en tornar de classe. La fi dels anys cinquanta va veure l’arribada d’uns nous mestres: el Sr.
14 I Sant Vicenç 2018
Agustí i la seva dona, també mestra, la Sra. Dolors, i la construcció d’un nou edifici escolar en el lloc on hi havia la vinya d’en Moixinet amb la gran novetat de poder gaudir d’un pati d’esbarjo. En principi van ser dues aules: una per a nens i l’altra per a nenes, que amb el temps es va ampliar amb una segona planta. Amb el Sr. Agustí Moret i Mont vaig acabar els meus anys d’escola. I ja que en tinc l’oportunitat, -amb la seguretat que tots els meus companys d’aquella època hi estaran d’acord- voldria retre homenatge a un bon home i gran persona, per demanar públiques excuses per totes les bretolades comeses a la seva classe, i per expressar la meva admiració i el meu agraïment per tot el que ens va ensenyar.
La meva escola de nenes de les monges de M. Auxiliadora als anys seixanta P E R R O S A B R A G U L AT
Sembla que amb els anys … tens més nostàlgia de les coses viscudes a la infantesa i et semblen molt més interessants ara, que quan eres petita o al menys li dones més valor a tot. L’etapa de l’escola és molt important per la resta de la teva vida, ja que depèn del que has après durant aquests anys, el que et marca, tant en la manera de ser, com pel que fa als coneixements de tot. La meva va ser l’escola de monges de les alumnes de Maria Auxiliadora (antic
15 I Sant Vicenç 2018
Hospital i ara Casa de Cultura). Tenia dues plantes, a la planta principal, les aules dels primers cursos, la sala de teatre amb un petit escenari de fusta que era on fèiem totes les representacions per la família a final de curs, una botigueta petita amb llibretes, llapissos, gomes, tinters, plumilles, paper secant etc, i molt important: uns caramels que mai més he trobat, eren de maduixa amb una pols a sobre de color vermell i de dins eren blancs. Quan parlem amb les amigues d’aquella època, tothom recorda els caramels, també en venien uns de colors llargs però aquest eren més normals. Al costat de la botigueta hi havia els lavabos, la part on es troba el pou estava tancada amb vidres, era com un jardinet on no es podia accedir, jo recordo tot de passadissos per anar a les aules i el pati que quedava al fons. Ara quan el miro em sembla súper petit, però per nosaltres era grandiós. Teníem dos gronxadors, una roda on hi pujaves dreta i girava per la força que empenyies, també recordo el til·ler que quan floria ens regalava la seva peculiar olor que impregnava tot el pati. No ens podem oblidar de la capella ja que era una part molt important i la recordo tal com és. Teníem un orgue petit que tocava la professora de música i cant, sor Carmen Gracia. Al pis de dalt, s’hi accedia mitjançant les escales de pedra, on es donaven les classes dels cursos superiors, entre elles l’aula de mecanografia que tenia unes quantes màquines d’escriure de la marca Hispano Olivetti
16 I Sant Vicenç 2018
negres, que cada dos per tres es quedaven encallades amb les lletres. Des de la finestra es podia veure una gran horta amb tota mena de verdures que estava al costat mateix. I la clausura !!!!!!!!!!!!!!! (que era on vivien les monges) a totes ens causava un gran misteri ja que sempre estava tancada amb clau perquè no poguéssim entrar. A la nostra època, Sor Justa era la cuinera i la que portava la clau de la clausura penjada tot el dia. Totes ens fèiem la mateixa pregunta; si tenien els cabells llargs, curts, rossos, negres o castanys, sota aquella toca i vel que tapaven tot el cap. El període d’estudi era dels 3 fins als 16 anys, però en el cas dels nois només fins que fessin la Primera Comunió, després havien d’anar a les Escoles Nacionals que eren mixtes, ja que les monges no volien barrejar nois i noies. Totes les nenes anàvem amb bata de color rosa amb quadrets blancs i els nois en portaven una de ratlles blaves i blanques, així no ens embrutíem tant la nostra roba, sobretot durant la classe de redondilla amb les plumilles i els tinters, -era una de les classes que m’agradava més juntament amb la de taquigrafia, dins de les matèries de “Técnicas Mercantiles y Comerciales “. No tot eren estudis, també teníem moltes festes catòliques (Maria Auxiliadora, Sant Joan Bosco, Santa Laura Vicuña, el dia del Domund que ens vestien amb la roba dels països on estaven destinades algunes monges missioneres) nosaltres anàvem amb guardioles per recaptar diners per les ”Misiones”.
Aquests dies aprofitàvem per posar música al pati amb un tocadiscos i ballar la yenca i altres cançons de l’època. Moltes anècdotes.... com un dia que assajàvem un ball al petit teatre que teníem i es va trencar la fusta del terra, quedant una de les cames d’una companya atrapada dins, sort que no es va fer molt de mal, o un altre que varem voler donar un ensurt a una noia francesa que ens donava les classes de francès: li vàrem posar una aranya de plàstic a l’espatlla sense saber -pobres de nosaltres- que la Monique tenia fòbia a aquests animalons, va tenir un atac de pànic que vàrem quedar totes parades i a més castigades. Varen ser uns anys d’aprenentatge molt macos, les monges eren la majoria estupendes, sempre hi havia alguna que era més dura que les altres, però per norma eren molt carinyoses, encara ara, tenia contacte amb una de les que varen estar molts anys aquí, ens enviava el calendari de cada any de Maria Auxiliadora amb una dedicatòria personalitzada per la mare i per mi, Sor Júlia Torres, estimada per totes per la seva dedicació i bondat, aquest any malauradament ens ha deixat, però ens va ensenyar que allà on es troba ara serà feliç i cuidarà de totes nosaltres. No sé realment el que va passar, però quan teníem uns dotze anys varen tancar la nostra escola, i a les monges les varen traslladar a Barcelona i moltes vegades les antigues alumnes fan excursions per anar a visitar-les
17 I Sant Vicenç 2018
i també celebren cada any el dia de Maria Auxiliadora fent una missa a la Capella de Sant Miquel, recordant les cançons que es cantàvem en cada ocasió. A nosaltres ens quedaven encara dos o tres cursos per acabar i vàrem haver d’anar a les Escoles Nacionals situades on ara està el Casal de Joves, amb tota la resta de nois i noies de Tossa. De entrada, va ser una mica brusc al menys per mi, perquè ens deien mongetes i no estàvem acostumades a les normes ni a la manera d’estudiar, de totes maneres no ens va costar gaire a adaptar-nos al canvi, per nosaltres també era l’aventura això d’anar tots junts nois i noies de la mateixa edat, vàrem passar de tenir a les monges com a professores a tenir un home com a mestre el senyor Coll, una mica seriós però molt bo en el seu ofici. Tots aquest són una part dels meus records d’escola.
L’escola de Tossa i el viatge de final del curs 1976-1977 P E R M E R C È M U N D E T TO R R E S
El 2017 ha fet 40 anys que vam acabar l’EGB! Sí, els nois i noies de la meva promoció vam fer 8è l’any acadèmic 1976-1977 i a Tossa vam tenir la sort d’estrenar l’escola nova. Aquest edifici, al qual accedíem per la porta de l’Avinguda Puerto Rico, va representar, sens dubte, una gran millora per als alumnes i per als professors: era nou de trinca, era molt més ampli que l’altre i tenia un pati molt gran, molt més gran del que és ara, ja que només hi havia l’edifici blau… Amb tot, però, no són les instal·lacions les que fan que l’ensenyament sigui millor o pitjor. No. L’escola és molt més que un conjunt de materials: formigó, rajols, morter, guix, fusta,… amb un acabat de pintura. L’escola la fan gran els alumnes, amb l’ajuda de les seves famílies i dels seus professors. I a l’escola no només s’aprèn amb llibres, llibretes i tot el ventall de mitjans que tenim al nostre abast i que actualment són molts més dels que teníem fa 40 anys, sinó també amb les activitats que es duen a terme fora de les quatre parets del centre, com una sortida d’un matí o un viatge de final de curs. Els viatges de final de curs indiquen que s’ha acabat una etapa. En aquells anys en acabar l’educació obligatòria, a l’edat de 14 anys, s’obrien diferents possibilitats: accedir legalment al món laboral (de fet segons el conveni C138 l’edat mínima d’admissió al treball podía ser en alguns casos de 12 anys…) i,
18 I Sant Vicenç 2018
en el cas de continuar estudiant, es podia anar a aprovar FP (Formació Professional) o BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) o simplement anar a provar FP o BUP…Ah! També es podia, com es pot ara, treballar i estudiar al mateix temps. El viatge de final de curs a Mallorca va ser el tema d’un treball escolar que ens van proposar el 1977. Encara el conservo. És una mena de diari escrit en 3 fulls DIN A3 doblegats en dos i grapats de manera que en resulta un llibret de 12 pàgines. A la portada hi ha un dibuix fet amb bolígrafs dels 4 colors que llavors hi havia (blau, vermell, negre i verd) del mapa de Mallorca, el títol i el meu nom i cognoms; a l’interior hi ha text i imatges: 4 fotografies enganxades amb cola, el tiquet de compra d’un fermall de perles Orquídea i un dibuix meu a color de les Coves del Drac, concretament de la formació que s’anomena “La bandera”. Fullejant aquest treball, com es nota que els temps han canviat! Està escrit a màquina d’escriure (l’Olivetti Lettera 32). Només hi ha una mida de lletra, 2 colors de tinta (negre i vermell), els marges sense justificar i un munt d’errors corregits amb sobreescriptura… Res a veure amb el que es pot aconseguir ara amb els ordinadors actuals! Recordo que durant tot el curs de 8è teníem al final de la classe una única màquina d’escriure i els alumnes, per torns, apreníem a escriure amb els 10 dits. Així vaig aprendre a escriure
a màquina i sempre he considerat que aquesta va ser una bona iniciativa dels professors. He copiat aquest treball, un treball d’escola d’una noia de 13 anys. Jo, com els meus companys, vaig haver d’escriure aquestes línies com a deure, a casa. Ara, després de 40 anys, ens pot servir per recordar aquells dies que vam passar plegats a l’illa de Mallorca. UN VIAJE INOLVIDABLE A MALLORCA Día 23-5-1977 El día 23 de mayo fue un día que ningún alumno de 8º del curso escolar 76-77 jamás olvidará, fue el día tan esperado para nosotros, pues marchábamos a Mallorca. Partimos hacia Barcelona donde llovía un poco, allí nos embarcamos y más tarde zarpamos. El barco nos gustó mucho, no se movía casi nada y, parecía, o más bien daba la impresión, de que nos encontrábamos en una ciudad en la que había televisión, cine, una pequeña piscina, restaurante, dos bares, escaparates en los que estaban expuestas ropa, máquinas calculadoras, conservas, cámaras fotográficas, etc. En el barco comimos y merendamos, nadie se mareó excepto Ana María Jodar. A medida que nos acercábamos al archipiélago el viento era más fuerte. Con el Cabo San Sebastián, que así se llamaba el barco, viajaban además de nosotros chicos y chicas de Manresa, chicas de Zaragoza y demás pasajeros. Llegamos a Palma a las 9 y pico, desembarcamos y un autocar nos llevó al Hotel Canes, donde cenamos sopa, tortilla de jamón dulce y pescado con patatas y de postre, helado. Después se distribuyeron las habitaciones, yo dormí en la misma habitación que I. Arrazola y P. Ruiz, era la 209 del 2º piso. Nos reunimos casi todos en la 604 del 6º piso. Después fuimos a dormir o mejor dicho a la habita-
19 I Sant Vicenç 2018
ción, porque no nos dormimos hasta las 2,30. Antes, después de cenar, había telefoneado a mi casa. Día 24-5-1977 Me desperté alrededor de las 8,30, me aseé, me vestí y bajé con la Isabel y la Paqui a almorzar. El almuerzo era café con leche, una barrita pequeña, un curasán, mantequilla y mermelada; nos dieron un rato libre para dar una vuelta. Yo fui con Eduardo Páez, Isabel y Paqui por los alrededores. A las 11 marchamos con autocar al Castillo de Bellver. El castillo nos gustó mucho, se tenían que subir 505 escalones para llegar a él, luego bajamos y con autocar regresamos al hotel. Comimos entremés, raviolis e hígado guisado, de postre helado. Fuimos a la habitación y más tarde bajamos a ver la televisión mientras esperábamos hacer la digestión para ir luego a Illetas a bañarnos. Fuimos allí con autocar y nos bañamos. Al volver nos lavamos y bajamos a cenar, cenamos a la carta. Yo escogí zumo de tomate, merluza con ensalada y bistec, de postre helado. Salimos a ver la película “Nueva York 2012”, al salir fuimos a un bar que había cerca, luego a dormir.
8è EGB / curs 1976-1977
Alumnes: • Arrazola Álvarez, Isabel • Balmaña Esqueu, Jorge • Bermejo Corbacho, Luciana • Canal Zaragoza, Dolores • Coronado Bravo, Concepción • Diaz Carmona, Carmen • Fernández Poveda, Manuel • Fernández Nualart, Juan Carlos • Fürst, Philippe • Garriga Ramos, Ricardo • González Vila, Juan • Gordils Cuevas, Mercedes
20 I Sant Vicenç 2018
• Huertas Calabria, Juan • Huertas Gómez, Josefina • Jodar Mosquera, Ana María • Luque Ariza, María del Carmen • Magnusson Bagué, Christian • Martín Tort, Miguel • Masjuan Gotarra, José • Mundet Torres, Mercedes • Nadal Corbalán, Narciso • Navarra Nadal, Arsenio • Páez, Molina, Eduardo • Pérez Curry, María Elena • Pons Neira, Jorge • Puentes Palacios, Inmaculada
• Rius Zambrana, Isabel • Rius Zambrana, José Ramón • Ros Pagés, Martín • Roura, Pedro • Rubio ---, Santos • Ruiz Vidaña, Francisca • Sarabia Abellán, Francisco • Serrano Mendive, Juan José • Soler Capdevila, Jorge • Soto Álvarez, José Maria • Tambo Aguado, Jesús Maria • Tambo Aguado, José Ángel • Tarrés Rubió, Miguel
Día 25-5-1977 Me despertó la Isabel, yo tenía mucho sueño. Nos lavamos y nos vestimos y bajamos a almorzar, lo de siempre. Seguidamente con un autocar atravesamos las llanuras mallorquinas hasta llegar a Manacor. La guía, que se llamaba Juana, nos explicó el porqué de la existencia de tantos molinos y nos contó la historia de Raimundo Lulio. Llegamos a Manacor donde visitamos la fábrica de perlas Orquídea y comimos en una terraza el picnic que nos habían preparado en el hotel. Antes nos habíamos bañado en la playa de Manacor. Luego marchamos a Porto Cristo, por el camino nos detuvimos en un delfinario y vimos dos focas, dos delfines y papagayos amaestrados que nos mostraron sus habilidades. Más tarde llegamos a Porto Cristo, lugar donde se encuentran las famosísimas Cuevas del Drac. Las visitamos y recorrimos los 2 Km que tienen, oímos un concierto mientras las tres barcas recorrían silenciosa y románticamente el Lago Martel, luego atravesamos en barca el lago y a la salida compramos postales y libros de las cuevas ya que no sé por qué motivo no las dejan fotografiar. Regresamos con el autocar a Palma donde dimos una vuelta. Cenamos a la carta, yo escogí zumo de naranja y ensalada, ya no quise comer más. Luego las chicas dimos una vuelta y nos fuimos a dormir. A las 8,15 telefoneé a casa. Día 26-5-1977 Me levanté a las 9,30, me arreglé, preparé la maleta y bajamos a almorzar, acto seguido fuimos a visitar la Catedral y regresamos al hotel. Después de estar un rato sentados en el salón donde estaba la tele, pasamos al comedor donde comimos a la carta. Yo escogí ensalada mallorquina, macarrones y costilla de cerdo guisada. Dimos una vuelta
21 I Sant Vicenç 2018
y luego en la pista de un colegio muy cercano al hotel presenciamos un partido que los chicos disputaron contra los chicos de allá, más tarde miramos la televisión en el hotel y cenamos. P. Arrazola pasó la bandeja para recoger propina para los camareros. Luego cogimos las maletas y subimos al autocar. Llegamos al puerto, subimos al barco y allí nos lo pasamos muy bien. Elena, Ana Mª y yo nos hicimos amigas de dos chicos franceses que sabían español y de unos cinco chicos españoles con los que subíamos y bajábamos en el ascensor casi tres cuartos de hora. Fuimos al camarote y allí hablamos un rato con las chicas y nos fuimos cada una a su camarote, que por cierto era muy bonito, mucho más que el hotel. Yo dormí en la misma habitación que I. Arrazola, P. Ruiz, C. Luque e I. Rius, o sea 5 en una habitación. Día 27-5-1977 A las 7 me despertaron. Me arreglé y subimos a una sala de arriba en la cual permanecimos hasta que llegamos a Barcelona. Bajamos del barco y pasamos la aduana, registraron la maleta de Khristian y de Elena. Como que había huelga de autocares, una furgoneta nos recogió el equipaje y nosotros fuimos hasta la estación de trenes, donde almorzamos en el bar y más tarde con el tren llegamos a Blanes, luego, con el autocar, a Tossa de Mar, eran las 12 del mediodía, recogimos el equipaje y nos fuimos a casa, así había terminado un viaje inolvidable para nosotros. Bé, tot i que té l’aparença de diari, no ho és del tot… era un exercici que havia de llegir la professora! Potser per aquesta raó quan llegeixes el relat sembla que tots ens vam portar molt bé… I, en canvi, també en vam fer alguna… Érem un grup d’uns quaranta alum-
nes (quaranta alumnes i no recordo que n’hi hagués cap que escrivís amb la mà esquerra! quan vam aprendre a escriure, a finals dels 60, s’havia de ser dretà, si no per natura, per obligació!) que teníem ganes de divertir-nos. Recordo, això sí, que a Mallorca uns nois van comprar articles de broma: uns rectangles metàl·lics que quan els llençaves a terra feien el mateix soroll que un vidre quan es trenca, que van ser la causa d’algun espant, i uns “polvos picapica” que van provocar reaccions a més d’una víctima… En aquells anys de finals de segle i de mil·lenni hi havia la idea que a partir de l’any 2000 les coses havien de canviar radicalment per a pitjor i que el futur apocalíptic era ben a prop. N’és un exemple la pel·lícula que va anar a veure a Mallorca, “Nueva York, año 2012”, protagonitzada per Yul Brinner, que recordo que es passava tota la pel·lícula protegint unes llavors de tomatera per assegurar la supervivència d’aquesta planta. I parlant de supervivències…8è va ser el primer curs de l’EGB en què vam rebre classes de llengua catalana: construíem frases, controlàvem els barbarismes,… començàvem a aprendre a escriure en la llengua amb què ens comunicàvem. Què estrany se’m fa ara llegir en aquest treball de 8è a Ramon Llull convertit en “Raimundo Lulio”! I encara tinc present la història que ens va explicar la guia sobre Llull i la seva estimada, que patia càncer de pit. Els darrers dies de maig de 1977 van ser molt decisius a Espanya. Recordo que el dia 24 a la nit quan tornàvem a l’hotel després del cinema, vam veure un grup de persones que penjaven cartells electorals. Aquell dia havia començat la campanya per a les prime-
22 I Sant Vicenç 2018
res eleccions democràtiques després de la dictadura. Era la primera vegada que vèiem penjar cartells i que això passés a la nit ens va espantar una mica… Quan vam embarcar en el Canguro Ibarra Cabo San Sebastián (segons l’eslògan “La autopista sobre el mar”) sabíem que tres dies abans, el 20 de maig, l’empresari Ibarra havia estat segrestat per ETA, que el va assassinar el mes de juny. La coincidència del cognom Ibarra ens feia una mica de por… I per acabar-ho d’adobar, quan vam tornar a Barcelona ens vam trobar amb una vaga d’autobusos! Corria l’any 1977. Eleccions (democràcia), segrests (terrorisme), vagues (reclamacions laborals), llengua catalana (llibertat),… Eren nous conceptes, noves paraules que s’afegien al nostre vocabulari i que feien referència als fets que anaven formant la nostra consciència de joves d’un poble tranquil de la costa.
Vivències 1973-2003 per Jaume Juny i Maria Coll Vam arribar a la Vila de Tossa de Mar fa quaranta-quatre anys per desenvolupar la nostra feina: mestres de primària. Els començaments foren molt durs. L’escola estava repartida en tres espais diferents: l’escola Nacional (actual Casal de Joves), l’edifici de les monges (actual Casa de Cultura) i les aules del Sr. Murió, acabades d’inaugurar (avui hi ha un magatzem de pvc). El primer contacte amb els nous companys no fou del tot agradable. Al Sr. Director li semblava que no estàvem prou preparats per treballar al poble degut al seu tarannà de costa...però no ens va explicar gaires coses. Els claustres sempre es feien a l’Escola Nacional, molt ràpids i mai se’n comentava la seva manera de treballar per poder fer un equip docent uniforme per a tots tres espais. Nosaltres, el primer any vam estar a l’edifici de les “monges”. Era un lloc molt antic, vell, fosc, sense gaire bona sintonia. A la planta baixa, hi havia una guarderia assistida per una monitora. Al primer pis hi havia l’aula de P5 i les aules de Tecer i Quart. En aquest espai, també hi havia la clausura de les monges controlada pel Sr. Rector. El curs següent, se’ns va traslladar a l’edifici del Sr. Murió. El lloc tampoc era una meravella. Estava situat al costat de la panificadora. Hi havia dues aules : la primera al davant del carrer, era clara i veiem el sol i l’altra que era molt fosca i freda. Per treballar sempre teníem els llums encesos i així les condicions eren més bones.
23 I Sant Vicenç 2018
El pati el fèiem al carrer i per evitar problemes i per evitar problemes col·locavem dues senyals de “prohibit el pas” i així els nens sabien l’espai on podien jugar, malgrat això hi havia gent que no respectava els senyals. Segons bufava el vent, quedaven plens d’una pols negra i els alumnes reien perquè els fulls blancs quedaven emmascarats. Recorden sempre amb molta gràcia una anècdota: un camió que portava farina a la panificadora, al descarregar va trencar una sac i oh! El carrer va quedar blanc i aquell matí els nens tots volien jugar a ser fantasmes. Tenim moltes més historietes per explicar, però aquí ho deixem. Al llarg d’aquests primers cursos les reunions amb els companys eren molt espaiades i les relacions entre el grup de mestres costaven molt. A nosaltres ens donava la sensació d’estar en una escola unitària. Malgrat aquest context, intentàvem conèixer els pares i familiars dels nostres alumnes, tenir relació amb la gent del poble i participar en les festes i tradicions. L’escola nova coneguda com l’edifici blau s’anava construint i va arribar el seu dia per estrenar-la. Oh! Era nova però ja era petita. El parvulari va continuar a l’edifici de l’Escola Nacional i també es feia servir una aula de l’edifici del Sr. Murió per realitzar activitats –la nostra filla hi va fer el primer cursAmb l’escola nova el nombre de mestres va augmentar i els nous espais s’havien de compartir. Tot semblava molt fàcil però no va ser així. Teníem moltes comoditats: aules més grans amb molta claror, calefacció, sala
de reunions, , per primera vegada es podia entrar en un laboratori amb molts estris que feien il·lusió a tothom. Hi havia un esquelet nou, -l’anomenàvem Perico Palotes, caixes de minerals, microscopis, tubs i ampolletes per realitzar experiments... Fins que van arribar els especialistes nomenats per Ensenyament, l’Ajuntament col·laborava amb un monitor per fer-nos la gimnàstica i més tard amb una professora de música. També a l’escola ens van portar un porter. A més de fer les seves pròpies tasques, per els mestres era molt important perquè ens ajudava amb la fotocopiadora, despenjar el telèfon, avisar-nos si teníem visites de pares i moltíssimes altres coses. Al llarg dels anys l’estada dels mestres sempre era molt inestable. Molts companys s’hi estaven un curs i prou i això dificultava molt el treball perquè es feia molt difícil continuar amb les programacions i seguir una línia d’escola. Els mestres també teníem l’obligació al llarg del curs de posar-nos al dia referent a la nostra tasca educativa i això ens comportava anar a fer cursets de reciclatge fora de Tossa: Sant Feliu, Lloret de Mar, Girona, o Blanes. Aquestes trobades eren molt enriquidores perquè a més d’aprendre les noves tècniques compartíem amb els companys d’altres escoles treballs que feien ells com manualitats, petites tasques d’investigació... A l’escola també preparàvem al llarg del curs festes tradicionals com el Carnaval, Sant Jordi, Nadal...també fèiem excursions fora del poble, visitàvem el Museu de Tossa, excursions amb vaixell per conèixer la nostra costa.... Uns records molt bonics són les excursions
24 I Sant Vicenç 2018
de final de curs de vuitè de bàsica per diferents indrets d’Espanya: Madrid, Toledo, Conca, Canàries, Mallorca,,, Els anys anaven passant i a nosaltres, la salut ens va fer una mala jugada. Amb molta tristor vàrem deixar de treballar a l’escola, però ens hem quedat a viure al poble. El dia 18 de novembre d’enguany, els nostres antics alumnes amb l’Ajuntament, ens van retre un homenatge. Va ser molt emotiu. Sempre ho portarem dins el cor i volem donar les nostres efusives gràcies a tothom pel seu reconeixement Jaume Juny i Maria Coll van ser mestres de l’escola de Tossa des de 1973 fins l’any 2003.
Festa Major d’Hivern 2018 P R O G RAMA D’ACTIVITATS
DISSABTE 20 DE GENER SANT SEBASTIÀ 07h. Església Parroquial Missa en honor de Sant Sebastià “EL CANTAR”. Seguidament, processó i acomiadament del Pare Pelegrí. (Tot l’acte, en directe per TVTOSSA). DIUMENGE 21 DE GENER 18:45h. Antic Hospital de Sant Miquel (Casa de Cultura) ARRIBADA DEL PARE PELEGRÍ Seguidament, solemne processó parroquial i cívica de rebuda al Pare Pelegrí amb acompanyament de la Cobla La Flama de Farners. DILLUNS 22 DE GENER SANT VICENÇ, PATRÓ DE LA VILA 12h. Església Parroquial Ofici solemne en honor a Sant Vicenç amb acompanyament d’orquestra.* 13h. Plaça de l’Església SARDANES* 18:30h. IES Tossa de Mar CONCERT DE FESTA MAJOR “SERENATA” Gratuït *L’orquestra que actuarà a tots els actes del dia 22 de gener serà l’Orquestra La Principal de La Bisbal DIMARTS 23 DE GENER SANT RAMON DE PENYAFORT, COPATRÓ DE LA VILA 12h. A la Creu de Sant Ramon de Penyafort, a la Mar Menuda Ofici solemne en honor del Sant.
25 I Sant Vicenç 2018
DEL DIJOUS 25 AL DIUMENGE 29 DE GENER Avinguda Catalunya FIRA D’ATRACCIONS INFANTILS DIVENDRES 26 DE GENER 16h. a 20h. Espai Francisco Colomer DONACIÓ DE SANG 20h. Davant el Parc de Bombers – Carpa de circ BARRAQUES 2018 Amb Atenea Carter & The Mighty Might. A continuació, Festa dels 80’s amb DJ DICHA. Entrada gratuïta DISSABTE 27 DE GENER 12h. Casa de Cultura Presentació del llibre de Mario Zucchitelo “La independència dels països hispano-americans a través de l’obra de Gil Gelpí i Ferro (Tossa 1818 – La Havana 1887). Navegant, escriptor i periodista” Organitza: Centre d’Estudis Tossencs. Col·labora: Ajuntament de Tossa de Mar. 16h. Aparcament de la Terminal d’autobusos II CRITÈRIUM NOCTURN TOSSA – COSTA BRAVA Organitza: Motor Club Tossa - Clàssic 20h. Davant el Parc de Bombers – Carpa de circ BARRAQUES 2018 Amb actuacions de: The Bad Sailors, Manel Fuentes, La Fuga i Dalton Bang. Entrada + got edició Barraques 2018: 10€
Festa Major d’Hivern 2018 P R O G RAMA D’ACTIVITATS
DIUMENGE 28 DE GENER 11h. Plaça de Sant Miquel V CONCURS D’ARROSSOS I ARROSSADA POPULAR Arrossada popular: 10€ Adults, 5€ Menors de 10 anys Venta anticipada a la Casa de Cultura del 19 al 26 de gener. (en cas de pluja, el Concurs i l’arrossada es traslladaran a la Carpa de circ).
17h. Davant el Parc de Bombers – Carpa de circ ESPECTACLE INFANTIL ELS TRAMBOTICS Xocolatada per tots els assistents Entrada gratuïta 18h. Cinema Montserrat PASSI DEL DOCUMENTAL “TOSSA, EL VOT DEL POBLE”. Acte solidari organitzat per Tossa Solidària.
El CEIP Ignasi Melé i Farré, avui Quan em van demanar fer un petit escrit per aquesta revista no sabia ben bé que explicar, doncs són tantes les vivències a l’escola! Com a exalumna puc dir que tinc molts records entranyables: la dolça professora que explicava contes, els bons moments amb els companys, el senyor Tià un conserge que sempre tenia una paraula afable, en “Perico de los Palotes” un esquelet batejat amb aquest mot per un professor... Reviure aquests moments em fa empatitzar amb l’alumnat. Quan vaig tornar a l’escola, aquest cop com a mestra, tenia tanta il·lusió de recórrer novament l’escola, la sentia tant! Va ser un regal poder retornar, perquè la terra sempre crida. Havia passat el temps i ja no veia ni en “Perico de los Palotes” tan gran i el col·legi arquitectònicament més petit. És com si des de la mirada de la infantesa tot fos com més gran i màgic, així és el món dels més petits. Aquesta nostàlgia de la que estic parlant es pot apreciar a la mirada de cada exalumne quan entra a l’edifici blau, molts d’ells avui són pares i mares dels nostres nens i nenes i
26 I Sant Vicenç 2018
aquest cop amb inquietuds i noves expectatives educatives. Enguany, hem posat en marxa el projecte de direcció “treball en equip i pedagogia activa”,apostant per ser un centre que creix, participa, dinamitza i innova interactuant amb l’entorn (famílies, entitats i associacions) creant una xarxa per a la millora educativa i la cohesió social. Els pilars bàsics d’aquest projecte són la pedagogia activa i àgil, la innovació pedagògica introduint projectes, el treball en equip i cooperació i potenciar l’anglès i les TAC’S. Quan em pregunten: Quina és la principal feina com a directora? No només penso com a directora, som un equip de direcció i nosaltres creiem que és donar un bon servei. És evident que la direcció només és una peça més del gran engranatge de la comunitat educativa, perquè tots formem part de l’escola. Olga Casco Puga Directora de l’Escola Ignasi Melé i Farré
29 I Sant Vicenç 2018
37 I Sant Vicenç 2018
47 I Sant Vicenç 2018
51 I Sant Vicenç 2018
55 I Sant Vicenç 2018