Frank Lloyd
Wright
Pere Cuadrench Teoria i història de l’ensenyament artístic Joan Albert Ros
Màster de professorat de secundària Desembre de 2o13
Sumari Proemi Un nen Fröbel Separació dels pares De la universitat a Sullivan Arts and Crafts i transcendentalisme Ideal antiurbà Gal·lès Les dones L’escola de Wright. Germandat de Taliesin El geni i el seu món. Gesamtkunstwerk Epíleg Apèndix - Exercici
The falling water house
Proemi Sense cap mena de dubte Frank Lloyd Wright és l’arquitecte nord-americà més important conegut fins a dia d’avui i un dels personatges més importants de l’arquitectura del segle XX. Per aquest motiu he decidit fer l’estudi de la seva formació acadèmica. Sovint s’entén com a artista contemporani algú que encara es troba en l’exercici de la seva activitat, òbviament no és el cas de Wright. Tot i amb això, l’arquitecte va exercir fins pocs mesos abans de morir l’any 1959 i és, encara avui, d’obligat estudi i influència pels contemporanis. Wright va néixer el 8 de juny de 1867 a Richland Center, Wisconsin. En resum podem dir que va estudiar enginyeria a la selecta universitat de Wisconsin, ja que llavors la carrera d’arquitectura no es contemplava com a tal. Abans de formar el seu propi estudi, Wright va treballar durant sis anys al costat de Louis Sullivan, considerat el primer arquitecte nord-americà modern. Actualment podem dir que va produir centenars d’obres d’alt interès arquitectònic i artístic i és, sense cap mena de dubte, un referent d’estudi obligat per centenars d’escoles d’arquitectura de tot el món. Cal destacar que Wright és l’autor d’una de les obres més importants de la història de l’arquitectura: La Casa de la Cascada. Aquesta obra va ser encarregada per Edgar J. Kaufmann a Pennsilvania als Estats Units. Va ser construïda el 1935, quan Wright tenia 77 anys i va materialitzar de forma definitiva les seves idees més avançades respecte la continuïtat de l’espai i l’ús dels materials. Avui en dia és considerada per l’American Insitute of Architects el treball arquitectònic més important dels Estats Units. Poc abans de morir el 1959 va construir una de les seves obres més emblemàtiques el Guggenheim. El seu llegat s’estén per molts estats del món. Avui en dia és considerat una peça fonamental de la història de l’arquitectura del segle XX. A diferència dels seus contemporanis, més racionalistes, la seva arquitectura és considerada més sensible al paisatge, a la naturalesa i a les formes i els materials. Durant les últimes dècades, després de l’adveniment recent dels nous valors en l’arquitectura contemporània, relacionats amb el medi ambient, la seva arquitectura ha agafat més rellevància.
Un nen Fröbel Els pares de Wright van ser persones compromeses amb interessos idiosincràtics, que són aquells que defineixen les peculiaritats d’un poble, en el seu cas el Galès. Això inevitablement va ser transmés a Frank. A la seva biografia, la seva mare ja va declarar, quan estava esperant el seu primer fill, que arribaria a construir bonics edificis. Va decorar el seu viver amb gravats de les catedrals angleses arrencats d’una revista per a fomentar l’ambició del nadó. El 1876 la mare de Wright, mestra de professió, va visitar l’Exposició Universal de Filadelfia (1876) i va veure una exposició dels blocs educatius, creats per Friedrich Wilhelm August Fröbel. Aquest influent pedagog va ser un gran autodidacta, malgrat que va estudiar durant algun temps a la universitat. Va treballar en diferents àmbits abans de descobrir la seva vocació d’educador. Fou deixeble de Johann Heinrich Pestalozzi a Suïssa. Va encunyar el terme jardí d’infants, en alemany Kindergarten, per primer cop, centrant la seva activitat a animar el desenvolupament natural dels infants a través de l’activitat i el joc. Va establar el seu primer jardí d’infants a Bad Blankenburg. El mateix arquitecte va reconèixer anys més tard que la influència de Fröbel va ser indispensable per desenvolupar les seves capacitats espacials. Les idees educatives bàsiques que va promulgar són les següents: - L’educació ha de basar-se en l’evolució natural de les activitats del nen. - L’objectiu de l’ensenyament ha de ser extreure el màxim d’allà que ja sap la persona. - En nen no ha de ser iniciat a una matèria nova si és prou madur per entendre-ho. - El vertader desenvolupament prové de les activitats espontànies. - En l’educació inicial del nen, la joguina és un procés essencial. - Els plans d’estudi s’han de basar en les activitats i interessos de cada etapa de vida del nen. - La gran tasca de l’educador és ajudar a l’home a conìeixer-se a sí mateix i viure en pau amb la naturalesa i la unió amb Déu. Educació integral ( Cal destacar que la seva concepció del ésser humà era profundament religiosa. Els blocs, coneguts com a regals Fröebel, eren el fonament del seu innovador concepte de jardí d’infants. La mare de Wright, emocionada pel programa, va comprar un conjunt de blocs per a la seva família. El jove Frank passava molt temps jugant amb els blocs.
Aquests tenien formes geomètriques i es podien muntar en diverses combinacions per formar tres composicions tridimensionals. Wright a la seva autobiografia parla sobre la influència d’aquests exercicis en el seu enfocament de disseny. Només cal observar la seva obra per veure-hi la relació. Molts dels seus edificis es caracteritzen, precisament, per la claredat geomètrica que presenten.
Separació dels pares La família Wright va tenir problemes financers després de viure en diverses ciutats i van tornar a Spring Green, a Wisconsin on el clan de suport Lloyd Jones, podria ajudar a William, el pare de Wright a trobar feina. Es van assentar a Madison (Wisconsin) on William va impartir classes de música i va servir com a secretari de la Societat Unitària acabada de formar. William va ser un pare distant, amb qui el Wright compartia el seu amor per la música, especialment les obres de Johann Sebastian Bach. De fet va ser el seu pare qui va ensenyar música als seus fills.L’arquitecte destacava per ser un excel.lent pianista. Poc després que Frank va complir 14 anys, el 1881, els seus pares es van separar. Anna havia estat infeliç durant algun temps amb la incapacitat de William per mantenir la seva família i li va demanar que marxés. El divorci es va concretar el 1885 després que William demandés Anna per la falta d’afecte físic. William va deixar Wisconsin després del divorci i Wright va afirmar, en les seves memòries, que ja no va tornar a veure el seu pare mai més. En aquest moment el segon nom de Frank va ser canviat de Lincoln a Lloyd. Amb la concepció d’aquella època Frank va passar a ser l’home de la casa i va assumir la responsabilitat financera per la seva mare i dues germanes.
De la universitat a Sullivan Wright va assistir a una escola secundària de Madison. Ciutat on residia amb la seva mare i les seves germanes. Madison és la capital de l’estat de Wisconsin, es troba al Comtat de Dane i és coneguda pel fet de ser la seu de la Universitat de Wisconsin. La ciutat és anomenada de vegades la ciutat dels quatre llacs. El centre de Madison es troba situat en un istme entre els llacs Mendota i Monona. Té unes dimensions, encara avui, força mesurades i no és ni de bon tros una ciutat comparable, en habitants, a les grans ciutats americanes.
Més tard va ser admès a la Universitat de Wisconsin-Madison com a estudiant especial el 1886. Allà es va unir a la fraternitat Phi Delta Theta. La Fraternitat va ser fundada per sis estudiants a mitjans del segle XIX i es va basar en el cultiu de l’amistat entre els seus membres, l’adquisició per separat d’un alt grau de cultura mental i l’assoliment personal d’un alt nivell de la moral. Aquests principis cardinals estan continguts a l’enllaç de Phi Delta Theta , el document en què cada membre promet fidelitat en el ritual d’iniciació a la fraternitat. Entre els membres més coneguts de la Fraternitat, apart de l’arquitecte, hi figura Neil Armstrong, el primer home a caminar sobre la Lluna. La universitat de Wisconsin deu el seu origen en la pròpia constitució de l’estat a mitjans del segle XIX. La Constitució de Wisconsin ja plantejava l’establiment d’una universitat estatal, a prop de la seu del Govern. El 26 de juliol de 1846, Nelson Dewey, el primer governador de Wisconsin, va signar l’acta que va crear formalment la Universitat de Wisconsin. La investigació, la docència i el servei a la Universitat està influenciada per una tradició coneguda com la idea de Wisconsin, articulada pel president de la UW-Madison Charles Van Hise el 1904, quan va declarar “Mai podré estar content fins que la influència benèfica de la Universitat arribi a totes les llars de l’Estat”. La idea de Wisconsin sosté que els límits de la universitat han de ser els límits de l’estat, i que la investigació realitzada a la Universitat de Wisconsin-Madison s’ha d’aplicar per resoldre els problemes i millorar la salut, la qualitat de la vida, el medi ambient i l’agricultura de tots els ciutadans de l’estat. La idea de Wisconsin impregna el treball de la universitat i ajuda a forjar una estreta relació de treball entre el professorat universitari i els estudiants, i les indústries de l’estat i el govern. Basada en la història populista de Wisconsin, la filosofia de la universitat va influenciar clarament el jove arquitecte i encara avui continua inspirant el treball de la facultat, el personal, i els estudiants que aspiren a resoldre problemes del món real mitjançant el treball conjunt a través de diverses disciplines. Wright també va donar classes a temps parcial durant dos semestres, i va treballar amb un
Estudi d’una casa de camp.
Casa Robie
professor d’enginyeria civil, Allan D. Conover. El 1887, Wright va deixar l’escola sense tenir un títol, encara que, molt més tard el 1955, se li va concedir un doctorat honorari en Belles Arts. Es va traslladar a Chicago, que encara s’estava reconstruint del gran incendi de 1871, i es va unir a l’estudi d’arquitectes de Joseph Lyman Silsbee. Al cap d’un any, va deixar Silsbee i va treballar per l’empresa d’Adler i Sullivan com un aprenent de Louis Henri Sullivan, el qual va esdevenir el seu autèntic mentor. Louis Henri Sullivan va ser un arquitecte estatunidenc. Ha estat anomenat per molts crítics el pare de l’arquitectura moderna. És considerat per molts com el creador del gratacel modern, va ser un arquitecte influent i crític de l’Escola de Chicago i una inspiració per el grup conegut com l’Escola Prairie, de la qual Wright formava part. L’Escola de Chicago va estar integrada per un conjunt d’arquitectes que van proposar solucions similars entre ells: estructures metàl·liques concebudes segons la funció de l’edifici, finestres que podien variar de mida quan es desitgés i l’eliminació, en molts casos, dels murs de càrrega. Es van deixar de banda edificis amb murs que són només de pedra i de gran grossor i van dominar el panorama les estructures de ferro recobertes. Una altra innovació important van ser les finestres corregudes, que van passar a ocuparan la major part de les façanes dels edificis, autèntiques predecessores dels murs cortina actuals. El 1889 Wright es va casar amb la seva primera dona, Catherine Lee Tobin, va comprar terres i va construir la seva primera casa amb el seu estudi incorporat. La seva mare, Anna, aviat va seguir Wright a la ciutat, on li va comprar una casa adjacent a la seva residència. El seu matrimoni amb Kitty Tobin, la filla d’un ric empresari, va elevar el seu estatus social, i el va fer més conegut. A partir de 1890, se li va assignar tota la feina de disseny residencial de l’empresa de Sullivan. El 1893, Louis Sullivan va descobrir que Wright havia acceptat encàrrecs privats. Sullivan es va sentir traït pel fet que el seu empleat favorit hagués dissenyat cases a la seva esquena, i va demanar a Wright que deixés l’empresa. Amb una necessitat constant de fons per mantenir la seva creixent família, Wright havia dissenyat altres cases per complementar els seus escassos ingressos. Wright es refereix a aquestes cases com el seu disseny pirata. Estan situades prop de la casa de Frank Lloyd Wright, a Chicago Avenue a Oak Park. Després de deixar Sullivan, Wright va practicar amb la seva pròpia casa. Aquesta pràctica va ser un notable compendi de dissenys arquitectònics creatius.
Arts and Crafts i transcendentalisme Wright va ser un dels últims exponents importants de les idees dels grups que estaven a favor de la reforma del disseny en les dècades anteriors i posteriors al seu naixement el 1867, concretament la corrent Arts and Crafts i les diverses escoles d’Art Noveau. Entre aquelles idees es trobava la fe en el disseny com a factor de millora social, la consegüent convicció de que el bon disseny havia d’estar a la disposició de tot el món, el rebuig de l’ornament, la recerca de l’obra d’art total i la necessitat de l’home de dominar la màquina per posar-la al servei de tots aquests objectius. L’estil Arts and Crafts va ser un corrent artístic britànic, canadenc, australià i dels Estats Units que es desenvolupà entre 1880 i1910, agrupat dins el Modernisme i per tant coetani amb el Modernisme català. Va ser instigat per l’artista i escriptor William Morris a la dècada del 1860 i va ser inspirat en els escrits de John Ruskin. Va influir en l’arquitectura, el disseny dels habitatges i les arts decoratives, fent servir formes simples i un estil medieval de decoració. Arts and Crafts sorgí com a reacció contra l’art eclèctic de l’era Victoriana tal com es va mostrar en l’exposició universal de Londres de 1851 i el que es considerava com maquinisme sense ànima. Aquest procés de reforma es va iniciar cap al 1852. Els seus principis eren: la simplicitat de les formes, sense decoració supèrflua; usar materials que emfatitzessin les qualitats dels materials que es feien servir. Sovint feien servir patrons de la flora i fauna britànica i les tradicions vernaculars britàniques. Estaven influïts per la renaixença neogòtica de finals del segle XIX i creien en el propòsit moral de l’art. Cap al final del segle XIX els ideals de l’Arts and Crafts s’havien introduït en el disseny i la manufactura de totes les arts decoratives britàniques. Wright va anar més enllà. Era un transcendentalista i sovint depreciava l’experiència. Quan utilitzava motius naturals en la seva obra no era per vincular els seus edificis amb la naturalesa en un sentit només metafòric, sinó també espiritual. I la preferència de l’arquitecte per l’ús de materials locals sempre que en tenia l’ocasió conferia als seus edificis la sensació d’haver sorgit del terreny. Estaven plenament immersos de l’esperit del lloc.
Ideal antiurbà Gal·lès El caràcter nacional de Wright es reflectia clarament amb els seus ideals antiurbans, en la seva obstinada defensa d’allò utòpic de la casa aïllada i en la seva apologia entusiasta de la cultura de l’automòbil. Les idees de Wright sobre allò que necessitaria el públic nord-americà de postguerra van quedar reflectides anticipadament a la ciutat model de Broadcre, un projecte visionari en el que va començar a treballar el 1932, però que mai es va realitzar. Aquest pla de baixa altura i alta densitat connectat mitjançant carreteres i esquitxat puntualment per edificis en altura va ser tan profètic en línies generals com algunes de les seves cases. Una forma d’entendre millor l’obssesió de Wright per la naturalesa és indagant en els seus orígens i els dels seus avantpassats Galesos. La seva família ombrosa i poc integrada vivia a la vall d’Helena de Wisconsin de forma molt similar a com havien viscut anteriorment a Gales, molt units els uns als altres. En realitat la influència del clan gal·lès de la mare s’expressa sintèticament en el lema de la família “la veritat contra el món”. Sembla haver preconcebut la pròpia consciència dual de l’arquitecte com a posseïdor de la veritat divina i embarcat al mateix temps en batalles molt humanes.
Les dones La mare de Wright va ser una dona lluitadora que ho va donar tot per la carrera del seu fill i per la seva pròpia ambició. Al llarg de la seva vida l’arquitecte va estar buscant dones fortes com las seva mare. Va deixar la seva primera esposa, mare de sis dels seus set fills, per una feminista lliurepensadora casada amb un dels seus millors clients. Wright es va escapar amb aquesta clienta a Europa on va entrar en contacte amb l’arquitectura contemporània del vell continent. Van tornar a Estats Units al cap de poc i es van retirar a les terres de la mare de Wright on la seva amant va morir assassinada. Quan encara estava sota els efectes d’aquesta pèrdua Wright va quedar fascinat per Miriam Noel una desconeguda que li va escriure una carta de condol després d’haver estat molt difosa la tragèdia i mort de la seva parella. No van tardar a iniciar un festeig. Al cap de sis mesos es van separar. Durant els sis anys següents Miriam Noel va emprendre una incasable campanya en contra de l’arquitecte i la seva nova amant.
A principis de 1925 Wright va començar a viure amb una ballarina i no va tardar a quedar embarassada. Gràcies a l’esforç de la ballarina Olgivanna Wright va superar la gran depressió dels anys 20, molt poc fructífera per ell i pel país en general, i va aconseguir renovar-se per afrontar la següent dècada molt més exitosa.
L’escola de Wright. Germandat de Taliesin A la dècada dels anys trenta Wright va obrir una escola d’arquitectura per tal de guanyar diners. Molt semblant als gremis medievals on s’aprenien oficis, la mateixa escola es va convertir, finalment, en el propi estudi de Wright on els col·laboradors i ell mateix van aprendre realitzant encàrrecs d’acord amb els teories instrumentalistes de John Dewey. John Dewey va ésser un filòsof i pedagog nord-americà. En la línia pragmàtica de William James i el seu mètode, la filosofia de Dewey és una aplicació del mètode científic a la filosofia. La base de la seva pedagogia és l’educació per l’acció. Les seves concepcions sobre sociabilització i educació social han exercit una gran influència en la pedagogia contemporània, especialment entre els educadors adscrits al moviment de l’escola nova. Malgrat això, alguns crítics han definit la Germandat de Taliesin, pròpiament l’estudi de Wright, com un sistema feudal d’explotació, dedicat principalment a proporcionar al gran home i a la seva consort subministre de servents, no pagats, amb la fi de sostenir un model de vida sibarítica que els Wright, amants del luxe, no haurien pogut permetre’s d’una altra manera. No obstant això, aquesta crítica no té en compte els aspectes heroics de l’estratègia de Wright per la supervivència creativa i l’espiritual. Encara que aquest estudi va ser purament jeràrquic i qualsevol cosa menys democràtica, va contribuir a crear una atmosfera que va permetre als seus membres sortir endavant durant els temps més difícils donant molta importància a la cooperació, al respecte mutu i als valors anti materialistes. De totes maners Wright va ser per als seus alumnes gran exemple, però no va ser un bon mestre, o tal vegada allò que ell sabia no podia ensenyar-se. Ja que la seva manera d’entendre l’arquitectura no va tenir un descendent clar.
Wright a Taliesin
FĂ brica Johnson
Gran part de la seva obra més rellevant va ser generada a la Germandat de Taliesin durant els anys 30 a partir d’aquí la Taliesin Associated Architects, tal i com es passa a denominar més tard l’estudi, no va produir res que s’aproximés a la qualitat dels anys anteriors. Els aspectes positius de la vida a Taliesins apareixen clarament exposats per l’arquitecte Edgar Tafel, qui es va incorporar a la comunitat poc després de la seva fundació el 1932. Les anècdotes més divertides és la narració de Miller d’un viatge que va fer el 1957 amb la seva esposa Marilyn Monroe amb Wright per visitar el solar d’una casa que desitjaven que l’arquitecte els construís a Connecticut. Durant la visita Wright va orinar a la propietat i va anunciar orgullosament que ja havia agafat possessió de la mateixa. Per altra banda el projecte va resultar ser tan imponent que els clients no van voler que dugués a terme. Tot això són testimonis sobre la personalitat i l’energia exuberants de Wright, que dóna la sensació que passar una estona amb ell, inclòs quan tenia edat avançada, podia arribar a ser una experiència inoblidable.
El geni i el seu món. Gesamtkunstwerk El la seva autobiografia, parlant de sí mateix en tercera persona, Frank Lloyd Wright diu: “ La seva imaginació va crear per a ell un món personal bastant semblant al que després tindria, menys en aquells aspectes en que certes forces van imposar que fos diferent” en un altre fragment diu “ l’art d’estar en el món no és el mateix que enginyar-se-les per moure’s per ell” El món propi al que Wright pogués convidar a la resta de la humanitat era allò que l’arquitecte buscava. Al llarg de tot el llibre l’autor menciona el respectuós amor del seu pare i d’ell mateix per la música. L’arquitecte era un bon pianista i tot i que Bach i Beethoven eren els seus compositors preferits, el més semblant a Wright era Wagner. Les seves vides es van solapar durant gairebé quinze anys i s’hi troben molts paral·lelismes: Adoració a la mare i distanciament al pare, escàndols maritals i fills il·legítims, constants crisis financeres i ànsies de luxe. Per sobre de tot Wright i Wagner compartien la fe en la supremacia de la
Gesamtkunstwerk , l’obra d’art total que era el somni dels visionaris del segle XIX que van predir la desintegració de la cultura després de la revolució industrial. Només canviant el món o creant una alternativa podia salvar-se l’art. Per aquesta raó les colossals fites de Wright encara arriben avui de forma directa a una audiència extraordinàriament àmplia d’admiradors que poden trobar en ell un món apartat i agradable on és segur viure. L’origen de l’obra d’art total la trobem en Wagner. El compositor considerava que la tragèdia grega fusionava de bon començament tots els elements del món artístic. Aquests es van separar en diferents arts. S’havia de tornar a integrar tot en una mateixa obra. Aquestes idees eren revolucionàries en el seu moment, però aviat van passar a ser assumides per l’òpera moderna. Des de la seva encunyació, el terme ha estat utilitzat per a descriure diferents manifestacions artístiques en les quals es combinen elements de diverses arts. En arquitectura, per exemple, s’empra aquest terme per a descriure un edifici en el qual cada part està dissenyada per a complementar a unes altres dintre d’un tot. En èpoques recents, l’art cinematogràfic i altres manifestacions audiovisuals populars com els vídeos musicals o els videojocs, han estat descrits com “obres d’art total” per la seva combinació de teatre, música i imatge.
Epíleg L’activitat de Wright, malgrat la seva formació constant, és bàsicament una experiència autònoma, semblant a la d’altres artistes contemporanis i tots els seus experiments es poden explicar com desenvolupaments coherents de la posició assumida des del començament, quan comença a treballar com a arquitecte independent. Es desprèn d’una vegada per totes dels vincles entre la seva arquitectura i la societat contemporània, entre les etapes del seu treball i la dels processos econòmics socials i culturals que es desenvolupen al mateix temps. Només accepta aquella part de realitat exterior que li pugui servir per traduir en concret una part del seu món ideal. Wright no només escapa de la sort de Sullivan i del conformisme de l’escola de Chicago, sinó que també aconsegueix no quedar lligat a qualsevol moment històric passat, quedant per sempre lliure del risc de semblar superat. La seva estela no pot comparar-se amb la de resta de companys.
Wright
Museu Gugenheim a Nova York
La seva arquitectura té el valor de plantejar noves exigències. He fet esment de la seva contribució determinant al naixement del moviment modern, influenciat pel viatge a Europa. Això va generar un nou interès especialment a Amèrica. L’arquitectura de Wright apareix lliure d’aquests vincles és integra compacta i sense dubtes. Esdevé una meta exemplar. La seva capacitat de renovar-se no és inesgotable. Un estudi existiu demostra una gran diferencia entre les obres dutes a terme anteriors a la primera guerra mundial i a la segona. En les primeres existeix una major confiança els procediments tècnics, major adequació dins els límits dels interessos dels clients. En les més recents les solucions tècniques són sovint defectuoses i les relacions dels volums a vegades s’aconsegueixen forçant els mètodes constructius. Al final l’auto renovació es transforma gairebé en un mite del qual el mateix Wright n’és presoner i l’empeny a formular projectes irracionals. Malgrat tot, pocs arquitectes poden tenir d’epitafi l’emblemàtic museu Gugenheim de Nova York.
Apèndix - exercici Analitzant el procés formatiu de Wright podem veure clarament el conflicte que sorgeix entre l’ensenyament més o menys convencional i la intel·lectualitat d’un geni. L’arquitecte Wright no esdevé un cas aïllat, atès que al llarg de la història de l’art trobem molts exemples de conflicte entre l’aprenentatge i el propi camí de recerca. Aquesta tensió provoca en moltes ocasions l’abandonament dels processos reglats o academicistes per tal d’aconseguir la llibertat que permeti explorar el camí propi. No cal dir que això esdevé un risc. L’ensenyament de l’art s’ha de centrar, a criteri meu, en l’estudi dels processos, tècniques i mecanismes que permetin dotar a l’alumne de recursos i referents. No obstant això, el producte que generi l’alumne només podrà ser art si, des de la individualitat, aquell procés creatiu és atractiu i explica veritablement alguna cosa nova. La idea d’art postmoderna ha desvinculat l’obra artística de la pulcritud de la tècnica emprada. Segons Duchamp avui en dia l’espectador juga un rol essencial en el fet artístic: L’acte creatiu no el fa l’artista només; l’espectador posa l’obra en contacte amb el món exterior mitjançant les seves interpretacions i intents de desxiframent, això afegeix la seva contribució a l’art creatiu. Ja queda molt lluny l’academicisme on la base era el domini d’una tècnica i unes formes concretes que permetien considerar-se artista. Malgrat això, per exemple, tampoc tots els pintors academicistes han escrit una pàgina al món de l’art. Només cal veure l’ala del Louvre dels Grans Formats per comprovar que només uns artistes molt concrets van realitzar una producció realment destacable. En el cas concret de Wright podríem fer nostra l’expressió que l’artista és un ésser individual, autodidacta, aïllat i portador d’un do innat. De totes maneres tampoc s’ajustaria del tot a la realitat, ja que Wright va tenir una molt bona formació des de ben petit i a la universitat, malgrat que més tard decidís ser autodidacta. També s’ha de considerar com a etapa de formació de Wright la mateixa escola que va formar, ja que l’intercanvi alumnes-professor és sempre recíproc i es pot considerar, òbviament, una brillant forma d’aprenentatge, fins i tot avançada al seu temps en molts aspectes.
De totes maneres veiem que Wright, com altres artistes no va crear escola, en el sentit de transmetre els seus coneixements a possibles hereus intel·lectuals. Això reforça la idea que la creació de Wright no es pot dissociar de la seva personal. A Catalunya també tenim el cas d’Antoni Gaudí que es considerat per tots els tractats d’arquitectura com un fenomen força aïllat. Val a dir que els moviments més racionals, com ara la base del moviment modern arquitectònic, ja no tenen aquest personalisme tan pronunciat i es poden ensenyar/ transmetre amb més facilitat. El mite de que l’art no es pot ensenyar es fonamenta en l’aparició de figures cabdals en la història de l’art que han marcat fites que anaven més enllà del que estrictament van aprendre. També n’hi ha d’autodidactes que, com és normal, encara causen més admiració. Cal considerar que això no és només propi del camp artístic. Seria aplicable a tots els camps del coneixement. I per ser fidels a la realitat s’ha de destacar que tots ells van tenir o seguir, d’una manera o altra, un procés d’aprenentatge reglat o bé autònom. Hi ha la consideració que els grans artistes no es dediquen a la docència. La història ens demostra que això no és veritat i que els artistes també han estat grans pedagogs. La corrent academicista, amb tots els seus defectes, que va durar molts anys, va transmetre els seus coneixements d’una forma brillant. La responsabilitat d’aquesta transmissió de saber recau, en gran part, a l’alumne, ja que és ell qui té la gran responsabilitat de saber traslladar els coneixements del mestre amb formes i conceptes personals que no esdevinguin una còpia del mentor, i això, certament, és molt difícil.
Biografia Benevolo, Leonardo. Història de la arquitectura moderna. Barcelona: Ed. Gustavo Gili, 2005. AV Monografias. El siglo americano. Madrid: Ed. Arquitectura Viva, 2000. Frampton, Kenneth. Historia crítica de la arquitectura moderna. Barcelona: Ed. Gustavo Gili, 1998. Ortiz, Isabel. Atlas ilustrado de la arquitectura. Madrid: Ed. Susaeta, 2005. Montaner, Josep Maria. Conceptos de arquitectura. Barcelona: Ed.UPC, 2000. Hereu, Pere. Teoria de l’arquiectura. Ordre i ornament. Barcelona: Ed. UPC, 1998. Wikipedia