Viu L'Hospitalet - novembre de 2017

núm. 138

redaccio@viulhospitalet.com

· novembre ‘17

www.elginjoledicions.com

PREPARA'T PEL NADAL AMB drim!

45x60-sol-17050100.pdf

1

8/5/17

16:30

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

Una tarda amb el...

Club Esportiu BCR CEM l'Hospitalet

K

'marimorena', en l'apartat gastronòmic - entrevistes a francesc orella, que actua al teatre joventut amb art , i a marc cartes (com si fos ahir)

Roselles, 32 L’Hospitalet de Llobregat

Dijous 16 a les 21h. THE ROOSTERS Dijous 23 a les 21h. Gratuït JOAN PAU CUMELLAS & GABRIEL MASTRONARDI

TOTS ELS PRIMERS DIJOUS DE MES DISFRUTEU DE LA JAM DANIEL’S BLUES .

- MIKE SHANNON & JACK’S SONS Reserves: onclejack@onclejack.com www.onclejack.com onclejack1996

EDITORIAL

PILOTADES CONTRA LA PARET

Q

uan tancava els ulls, i també si no ho feia, m’imaginava marcant gols i celebrant-los davant les càmeres de televisió, fent feliç molts seguidors que mai coneixeria. Desitjava amb totes les meves forces ser un futbolista-escriptor, signar llibres la diada de Sant Jordi, hores abans de saltar a la gespa.

L’entrenador, un home amb els cabells blancs, mig jubilat i en forma, no ho veia així. Els companys s’estimaven el Melchor com un segon pare perquè el retrataven com un etern Peter Pan que els ensenyava a jugar a futbol i competir. Servidor, que també formava part de l’equip, el recorda com el pitjor formador que ha tingut mai. És evident que entre les jugades que projectava la meva ment i els malabarismes dels professionals i d’Oliver y Benji hi havia, com a mínim, una volta al món de diferència. En Melchor va voler que quedés clar des del principi de la temporada.

VIU L'HOSPITALET Revista gratuïta de societat i cultura NÚMERO 138, NOVEMBRE DE 2017 redaccio@elginjoledicions.com

—Has arribat cinc minuts tard! Com és possible...? Avui no jugaràs.

—Ho sento. Avui no sortiràs al camp.

—Sé que t’esforces, però no jugaràs.

Tel. 93 337 77 47

FOTO DE PORTADA: TONI DELGADO

No recordo la quarta excusa per no fer-me jugar. Em va treure un cop, i de defensa, és clar. Després de la seva última negativa, no vaig tornar a presentar-me a cap partit més. Veia que els esforços no tenien fruits i no volia perdre el temps dissabte al matí passant fred en un pati de col·legi.

Mai, però, vaig fallar a cap entrenament i en Melchor tampoc va voler saber per què no em presentava dissabte.

Quatre o cinc anys després, vaig acabar jugant un partit de costellada contra en Melchor. Una pilotada a la cara, un travesser i alguna acció de mèrit més tard, el tècnic que m’ignorava va dir: “Molt bé, Toni!”. Massa tard, Melchor. Potser mai ho sabràs, però tu no eres formador ni tenies sentit d’equip. L’admiració del 95% del grup o, directament, la teva incompetència et van fer incapaç d’ajudar l’altre 5%, sens dubte, el menys manyós, però potser el més motivat de tots. Aquell a qui, sovint, li manaves quedar-se en una cantonada i colpejar la pilota contra la paret, mentre els altres realitzaven exercicis més divertits.

DIRECTOR DE CONTINGUTS: TONI DELGADO

PUBLICITAT: MERCHE BLANCO 627 916 905 parentesi@elginjoledicions.com

IMPRESSIÓ: IMPRINTSA Dipòsit Legal.

B-20065-2005

EDITA:

—Toni, així guanyaràs més toc.

EL GÍNJOL EDICIONS, SL. BRUC, 30 2n 08901

Amb els anys, he descobert que el que realment em vas ensenyar és a distingir entre un formador i qui no ho serà mai.

L'HOSPITALET B-63785034 La redacció de Viu L'Hospitalet no coincideix necessàriament amb l'opinió dels seus col·laboradors.

ÍNDEX 6.Una tarda amb el...

CLUB ESPORTIU BCR CEM L'HOSPITALET

16.Cultura

FRANCESC ORELLA, PROTAGONISTA DE LA PROGRAMACIÓ DEL TEATRE JOVENTUT

Són les nou passades d’un divendres alguns jugadors i l'única jugadora del Club Esportiu BCR CEM l’Hospitalet s'entrenen en un pavelló del Poliesportiu Municipal Gornal. L'entitat està immersa en el seu 40è aniversari i acaba de ser guardonada a la Nit de l’Esport per haver aixecat la Lliga Catalana. Hi descobrim grans històries de superació, de compromís amb els somnis, l'esport i la pròpia vida.

L’empremta que deixa Francesc Orella (Barcelona, 1957) en totes les entrevistes és que ni té pèls a la llengua ni vol ser políticament correcte. “Ostres, m’estàs fent un repàs a la carrera! No sabia que era tan llarg això. Pensava que només em preguntaries sobre l’obra”, comenta. L’obra, Art (Teatre Joventut, 24 de novembre), és l’excusa per parlar de moltes coses en poc més de mitja hora. Amb tots i totes vosaltres, Francesc Orella, un home sincer.

NOMÉSDEL18AL26NOVEMBRE HOSPITALET DE LLOBREGAT: C.C. GRAN VIA 2 · HOSPITALET DE LLOBREGAT: C.C. LA FARGA HOSPITALET DE LLOBREGAT: Avinguda del Masnou, 15 (davant bombers) CORNELLÀ DE LLOBREGAT: C.C. SPLAU · CORNELLÀ DE LLOBREGAT: C.C. LLOBREGAT

DRIM.ES

una tarda amb el...

El Club Esportiu BCR CEM l’Hospitalet, compromís amb la superació

Javier Martínez, Jordi Diente, Toni Kian Barrueco, Jordi Torres, Montse Alcoba, Joan Teixidó, Sergio Hernández, Fran Fernández i David Campos.

Text i fotos TONI DELGADO

6

VIU L'HOSPITALET

A la cadira de rodes es va sentir sense brúixola.

—Fins llavors havia jugat a bàsquet, waterpolo... Com podria ara continuar gaudint de la meva passió? Em feia mal preguntar-m’ho. Un company em va convidar a provar en el club de bàsquet on jugava. “Comença amb nosaltres, home! Aquest any, però, no jugaràs i serà d’adaptació” van ser les paraules de l’entrenador, a qui li estaré agraït tota la vida –recorda Jordi Diente.

Són les nou passades d’un divendres i no s’ha volgut perdre l’entrenament dels seus companys del Club Esportiu BCR CEM l’Hospitalet, immers en el seu 40è aniversari i guardonat a la Nit de l’Esport per haver aixecat la Lliga Catalana. Ningú li treu el somriure a Jordi Diente, malgrat que pateixi per dins perquè una lesió no li permet ajudar l’equip. Necessita viure el contacte i el nervi del bàsquet.

Quan olora l’ambient del pavelló i sent el bot de la pilota, David Campos encara passa molts nervis: “Els cops de cadires són molt espectaculars i malgrat que les caigudes semblin aparatoses, no ens fem mal”.

—Home... –intervé Fran Fernández.

—Bé, alguna costella trencada... [Riu]. Passa molt poc. La clau és perdre la por a caure i pensar que no t’ha passat res quan ets a terra –continua David Campos, que viu la seva quarta temporada al club.

Montse Alcoba té un morat generós al braç.

—És de l’últim partit –explica l’única jugadora del BCR CEM l’Hospitalet.

—I jo dient-li que no ens fem res... –replica David Campos.

—Em van donar un cop per darrere. La meva cadira és nova i molt lleugera –explica Montse Alcoba.

—Abans qualsevol caiguda era dramàtica perquè no anaves lligat a la cadira. Ara, com estem tan protegits, ho donem tot! –de-

una tarda amb el...

cultura senvolupa David Campos.

—Les cadires pesaven 30 o 40 quilos i eren de ferro i no d’alumini, fibra de carbó o titani. Es destrossaven cada dos per tres.

L’evolució ha estat espectacular –recorda Ramon Gisbert, el president del club.

La cadira de joc de Montse Alcoba és, segons assegura, la més barata del mercat, 3.350 euros, i està feta a mida. La següent ronda els 3.700, i una tercera, uns 5.500 euros de preu base, als quals cal afegir, per exemple, la doble roda de darrere: “Per seguretat, és bo posar-ne una. Amb dues, l’estabilitat està assegurada”. I una de superior, 7.000 euros “més el 21% d’IVA perquè... El consideren un producte de luxe, malgrat que per a nosaltres sigui una necessitat”.

—La utilitzem per a jugar –intervé David Campos.

—D’acord, temps lliure i competició. I un altre drama: en un viatge en avió pot sofrir desperfectes i si no has contractat l’assegurança especial, que és caríssima, potser l’agència de viatges et tornarà 600 euros... –continua Montse Alcoba, una mestra a qui li van haver d’amputar una cama per negligència mèdica: “És molt difícil entrar en equips masculins si ets noia perquè no tens la mateixa capacitat física. Gràcies a la defensa em vaig fer un lloc en el bàsquet”. Ara practica l’halterofília adaptada i li sobra energia, fins i tot, per llençar triples des de mig camp. En el seu moment, va trigar més de dos anys en anotar una cistella. “No tenia força. Quan vaig estrenar-me, fou adrenalina per la vena!”.

David Campos.

Foto: T. DELGADO.

Per a Sergio Hernández la primera cistella també va ser especial, malgrat que l’aconseguís en el primer entrenament.

Llençava convençut que arribaria al cèrcol, però després em semblava que estava un metre més alt. De més a prop sí que hi va arribar.

Fran Fernández fa “el que em diuen”, i està concentrat arreglant una roda. Abans del 1990 havia jugat a rugbi, “l’esport en equip per excel·lència i on reps i dones suport contínuament. És prou significatiu que consti de tres temps, dos al camp i un al bar”. Després de patir un accident i passar un any ingressat, va començar a nedar a Badalona, i més tard va fitxar pel GAM Joventut, el seu primer club de bàsquet en cadira de rodes.

JORNADES INCLUSIVES Sergio Hernández tindria material per a un documental, una pel·lícula i una biografia. Participa en jornades inclusives en els centres educatius, on comparteix la seva experiència i fo-

Estiraments.

Foto: TONI DELGADO.

7 VIU L'HOSPITALET

—Aquest home és el mecànic del club? –els pregunto.

—És jugador... –respon Montse Alcoba.

—No sé què faríem sense ell –intervé David Campos.

—A manca de mecànics, tenim al Fran –comenta Montse Alcoba.

ucna ultura tarda amb el... menta la reflexió entre els i les alumnes amb activitats: “Reaccionen molt bé. Quan els fas jugar a bàsquet en la cadira de rodes, es munten les seves regles, però segueixen les teves instruccions. També els posem en la pell de les persones cegues i els ensenyem a ajudar-les i a qui ho necessiti”. És un supervivent alegre. Sergio Hernández va patir una leucèmia, i el primer transplantament va sortir “fatal”, tant que va estar tres mesos en coma. La seva vida es va convertir en una successió de sessions de recuperació, operacions i optimisme. Ha pogut tornar a caminar després de nou anys sense gairebé poder estirar les cames.

—El cor em deia que ho tornaria a fer. Imagina’t com van ser els primers dies. Em sentia com un ànec: el peu dret i després l’esquerre... Cada cop guanyava més confiança.

Sembla l’home més feliç del món.

8

VIU L'HOSPITALET

Sens dubte, Sergio Hernández té molt present d’on ve. Per això continua lligat al bàsquet en cadira de rodes, una via de desconnexió també per a Jordi Torres des de fa 28 anys. Abans hi havia molts més jugadors i jugadores i les entitats estaven més lligades amb hospitals, “i ara existeixen més clubs i esports adaptats de tota mena: handbike, boccia, rugbi, handbol...”. Ha viscut diferents etapes al BCR CEM l’Hospitalet i en l’última acumula quatre temporades. El panorama no ha canviat gaire: “Érem pocs i continuem igual”. Hi va haver un moment crític en què “se suposava” que l’entitat desapareixeria per manca d’esportistes.

RELLEU A LA BANQUETA Una situació límit que va solucionar Roger Gisbert que, com recorda, Jordi Torres, va fitxar “quatre o cinc jugadors, però, tot i això, vam ser sis molts cops”. Malgrat que són 11, les lesions normalment només els permeten ser entre sis i set.

Després de tres temporades com a primer entrenador del club, Roger Gisbert ha cedit el relleu al seu segon, Joan Teixidó, i s’ocupa de la direcció tècnica per reforçar l’equip i millorar la competitivitat. “És cert que ens falten jugadors que ens permetin fer un salt de qualitat a vegades, però som molt forts i estem molt units. Si no fos així, el projecte seria inviable”, intervé Jordi Diente: “Hem de suportar moltes derrotes i problemes com la manca de personal o mitjans...”. O d’horaris per entrenar-se al pavelló del Poliesportiu Municipal Gornal: només ho poden fer els dimecres i els divendres a la nit.

“No és normal acabar un entrenament a dos quarts de dotze de la nit, quan alguns jugadors han d’aixecar-se a les sis del matí”, explica Javier Martínez, el delegat del club. I si dissabte juguen fora de casa, sovint han de renunciar a l’entrenament de divendres per poder arribar dissabte a les cinc del matí a l’aeroport. Són els primers a entrar i els últims a sortir de l’avió. “Ens han de venir a buscar, portar-nos en cadires petites i tornar-nos les nostres... (passa a la pàgina 10)

Un llançament de Toni Kilian Barrueco.

Joan Teixidó i Fran Fernández.

Foto: T. DELGADO.

Foto: TONI DELGADO.

EN EPISODIS DE CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA

ELS MALS FUMS AQUÍ NO HI ENTREN canvidhabits.com barcelona.cat/qualitataire

ONA DE AIXES MISSIONS RONDES BCN

CIRCULACIÓ PERMESA NOMÉS A :

A partir de desembre de 2017, i en cas d’episodi de contaminació atmosfèrica, els turismes que no disposin del distintiu ambiental de la DGT i les furgonetes anteriors a Euro 1 no podran circular dins de la Zona de Baixes Emissions Rondes Barcelona.

Informa’t de quina és la teva etiqueta i de quines són les rutes alternatives a canvidhabits.com o barcelona.cat/qualitataire

ucna ultura tarda amb el... (ve de la pàgina 8) A més, hem de llogar un autocar de, com

a mínim, 40 places, amb una bodega perquè hi càpiguen les cadires”, continua Javier Martínez.

Joan Teixidó, el nou entrenador, n’ha vist de tots colors.

També ha gaudit d’un bàsquet en cadira de rodes pròsper i amb ajudes econòmiques. Ara, però, “no hi ha manera de trobar patrocinadors i ja veus en quines condicions entrenem”: en un terç de la pista i durant tres hores a la setmana.

“Hauríem de fer-ho tres o quatre dies, però no hi ha més hores disponibles en cap instal·lació de la ciutat. Jo pertanyo a un altre club i tinc pavelló”.

—Com prepares un entrenament que no té res a veure amb el partit..., Joan?

—És un exercici d’imaginació. Si plantejo una sortida de pressió, arriben en un sospir a mig camp. Diumenge no serà així, i físicament ho notem. Els cèrcols tampoc són iguals.

10 VIU L'HOSPITALET

És com si entrenessin al pati i jugant a un pavelló. “O més aviat, com si sempre ho féssim fora de casa. Al final, t’hi acostumes”. Es tracta de resignar-se. “I ja és molt que ens cedeixin aquest espai. Si tinguéssim diners, fitxaríem jugadors”. La majoria de viatges que realitzem per disputar la Lliga són llargs (Illes Canàries, Mallorca...) i, per tant, costosos: “Intentem sufragar-los amb subvencions, ajuts, el suport de fundacions... Hem patit molt les retallades de la Federació i de l’Ajuntament, la manca de patrocinadors... És molt difícil”. Cap d’ells cobra ni un cèntim i, segons el delegat, si algú ho fes, l’entitat ja hauria desaparegut: “Sobrevivim perquè som el club més antic de cadira de rodes, estimem l’esport i estem molt units. Tots som iguals i necessaris”.

EL CRONISTA Toni Kilian Barrueco és el cronista dels partits del CEM BCR l’Hospitalet. En general, no utilitza els noms dels jugadors, perquè “tampoc pretenc entrar en una lluita d’egos i com sóc molt dolent, tampoc vull deixar-me molt malament. [Riem]”.

A la pista “no et fixes” en les diferències o si una jugada és decisiva o no: “Estàs cansat. Després, quan miro l’acta, ja sé què he d’escriure”. Format a la pedrera d’Área 11, va sobreviure a tres EROS a l’Sport i ja no exerceix de periodista. Volia formar una família i aspirava a un ofici “més estable”. “L’ideal seria que les entitats poliesportives s’interessessin pel bàsquet en cadira de rodes”, defensa.

Quan la nova junta, capitanejada pel president, Ramon Gisbert, va aterrar al club, el públic gairebé es reduïa a les parelles i familiars dels jugadors: “Ara podem reunir entre 150 i 200 persones. Ens hem donat més a conèixer a través de les xarxes socials i també ens ha beneficat que sigui obligatori donar els partits per reproducció en temps real, malgrat que no sempre és possible per problemes amb la wifi. Us convido que veniu. Viureu una lluita aferrissada per la superació personal i la victòria. No hi ha cap mena de treva. Gaudireu de l’experiència i tornareu”. §

Montse Alcoba i Toni Kilian Barrueco.

Sergio Hernández.

Foto: T. DELGADO.

Foto: TONI DELGADO.

ÀREA METROPOLITANA

Lligant el territori: on acaba la ciutat comencen els espais oberts L’AMB pretén esborrar les fronteres visuals entre les infraestructures grises i les verdes sense deixar de pensar en el seu desenvolupament econòmic.

EL PROGRAMA D’ACTUACIONS EN PAISATGES NATURALS I URBANS Dotat amb 15 milions d’euros, està previst que s’acabi el 2019 i es basa en quatre línies d’actuació: una que treballa sobre la recuperació dels espais fluvials a la vessant del riu Llobregat i el seu delta, amb una inversió de 5 milions d’euros; una segona que pretén la recuperació dels espais fluvials del Besòs, afluents i la zona del Maresme amb 4 milions d’euros; mitigació dels efectes de les infraestructures, on s’han invertit 4 milions d’euros més; i projectes de valorització dels recursos, amb una inversió de 2 milions d’euros. En total l’AMB inverteix en el territori, sumant el PSG i la resta de projectes uns 21 milions d’euros. “Els valors dels espais oberts s’han d’infiltrar a la ciutat d’una manera natural”, detalla Farrero. Per dur a terme aquestes actuacions, els Ajuntaments dels 36 municipis que formen l’AMB han de presentar una proposta dins del període de procés participatiu municipal, la qual

serà valorada per part dels serveis tècnics metropolitans i aprovada pels òrgans de govern.

Un exemple de la tasca que fa l’AMB en aquest sentit és la que afecta als rius. “Pel que fa la recuperació dels espais fluvials”, detalla el coordinador de Programes d’Infraestructures de l’AMB, Martín Gullón, “s’ha de compatibilitzar la seguretat front inundacions amb la integració ecològica i paisatgística del riu. Amb això s’aconseguirà millorar la qualitat de vida i la salut dels ciutadans metropolitans”.

Més enllà d’aquestes, hi ha altres actuacions que pretenen integrar les infraestructures al territori. A la C-31, per exemple, hi ha la intenció que esdevingui una via integrada a la ciutat, amb diverses modalitats de transport: públic, privat, un passeig per a vianants i carrils per a bicicletes, entre d’altres. Amb això, es vol reforçar el paper transversal que té la via per fomentar la connexió entre barris i potenciar el paper dels marges per integrar millor la infraestructura amb el territori.

Un altre cas singular són les millores que es volen aplicar a la C-245: permetran integrar un

El PSG vol trencar les barreres entre els elements de la infraestructura verda metropolitana i l’entorn construït carril bus de 13 quilòmetres que unirà Cornellà de Llobregat amb Castelldefels, al qual també se li afegirà un nou carril bici. A més l’actuació també implementarà una línia d’autobús exprés d’alta ocupació (BRT). O un nou suport de la línia T36 del tram a Cornellà i Sant Joan Despí. També trobem aquests objectius en la iniciativa que lidera l’AMB juntament amb els ajuntaments de Barcelona, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí. Es tracta del projecte d’integració urbana de la B-23 per convertir-la en una via urbana. Aquest projecte incorpora diferents iniciatives per fomentar el desplaçament sostenible a l’entrada de Barcelona: aparcaments connectats amb el transport públic o carrils per a bicicletes.

TOTAL TERRITORI AMB 660 km2 TERRITORI URBANITZAT 217,8 km2

ESPAIS OBERTS 442,2 km2 (67%) ESPAIS NATURALS 349,8 km2 (53%)

PARCS URBANS 92,4 km2 (14%)

11 VIU L'HOSPITALET

és enllà del caràcter econòmic de les infraestructures, de les riqueses que poden generar, per a nosaltres també és molt important que augmentin la qualitat de vida dels ciutadans de la metròpolis”, assegura el coordinador general d’Infraestructures de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Antoni Farrero. És per això que l’AMB incideix en un aspecte que pot semblar secundari però que pren gran importància en el disseny i imatge del territori: integrar l’anomenada infraestructura gris, és a dir, urbanitzacions, ferrocarrils, carreteres, ponts, etcètera, amb la infraestructura verda representada pel sistema d’espais oberts urbans, periurbans i naturals que, a dia d’avui, conformen més del 60% del territori de l’AMB. Per dur a terme aquest objectiu, l’Àrea Metropolitana ha posat en marxa el Programa d’Actuacions en Paisatges Naturals i Urbans. Amb aquest programa es vol avançar en la direcció de diluir els límits entre els dos tipus d’espais. Unes actuacions que milloraran la gestió dels espais oberts i mitigaran l’impacte negatiu de grans infraestructures en determinades poblacions i en aquests territoris verds.

Autor de la foto: Aviotec

M

“

gastronomia de proximitat

MARIMORENA, UN RESTAURANT ARRELAT I QUE MIRA AL FUTUR Text MARIANO MARTÍNEZ

ALBERTDÁVILA DAVID MENDIOLA I CARMEN xef de Marimorena DURÁN Restaurant Los Arcos BarRamon, LAB 151 Ronda de Sant

1212 VIU VIUL'HOSPITALET L'HOSPITALET

SANT Av. del BOI Parc,DE 55 LLOBREGAT 936 30 66 06 933750750 marimorena.es www.losarcosbar.com reservas@marimorena.es reservas@losarcosbar.com De dimarts a diumenge de 18h Dilluns a diumenge de 13.00 a a 23:30h.

15.45h • Divendres i dissabte de Nits 20.30dea divendres, 23.00h dissabtes i vigilies obert fins les 2:00h. .com/marimorenarest .com/losarcosgastrobar @MARIMORENAREST @losarcosbar @marimorena_restaurant

Temps intensos els de l’Albert Mendiola. No fa gaires dies, aquest xef, que ja s’ha convertit en una referència de la gastronomia del Baix Llobregat, va rebre un regal: la trucada de Pep Palau, organitzador del Fòrum Gastronòmic, per comunicar-li que serà un dels candidats que optin al Premi Cuiner de l’Any. Un reconeixement a la tasca de cuiners emergents que aposten pel producte de proximitat, tenen sensibilitat amb les produccions ecològiques, col·laboren amb productors locals i difonen aquests valors.

La veu de l’Albert, després de la trucada, traspua il·lusió i un reconeixement a la feina feta aquests anys rere els fogons del Marimorena, restaurant de Sant Boi que comparteix amb la seva companya Patrícia Torres, des del 2012. “Quan vam obrir el restaurant, la idea era tornar als orígens. Havia treballat molts anys fora de la ciutat i volia fer coses a casa, que els meus coneguessin la cuina i el que havia après”. De l’alta cuina ha incorporat un discurs molt sòlid. Li deu molt després de ser elegit, amb 21 anys, cap de cuina del Kursaal, i liderar les cuines del Bar Mut i el Mutis, elegit millor bar d’Europa el 2013.

“Però volia apropar al públic de la meva ciutat i el Baix Llobregat

una gastronomia moderna i a preus més assequibles. Agafar les tècniques que he incorporat aquests anys i aportar-hi la meva personalitat, això sí, amb un protagonisme del producte local”.

Això sí que ho té clar l’Albert: “Quan vaig començar a treballar el 2012 amb el Marimorena, tenia clar que volia treballar amb el producte del Parc Agrari del Baix Llobregat.

Vaig començar a trepitjar els camps i conèixer als productors, saber exactament què cultivaven i amb quins productes podia treballar”.

Un discurs gastronòmic ferm I des de fa set anys no ha canviat aquesta filosofia: “Mantenim alguns plats de les primeres cartes amb què vam engegar el restaurant, però amb la tendència actual de donar-li més protagonisme a una cuina més vegetal, sense deixar de banda una elaboració cuidada.

Com sempre m’agrada dir, faig la cuina de l’àvia amb els ulls del nét”.

Perquè dels avis s’aprèn molt: tenir productes frescos és sinònim de qualitat, però també una aposta per la sostenibilitat i l’ecologia: “M’agrada saber que els productes que passen per la meva cuina tenen una història, i que aquesta història és propera i ajuda també a l’economia del meu voltant. Mai he tingut una

gcastronomia astronomia ultura de proximitat

obsessió per la rendibilitat al meu negoci. M’agrada pagar el preu just si darrere el producte i qui ho ha produït hi ha una veritat i una qualitat”.

La Ronda Sant Ramon de Sant Boi, als peus del turó de la Muntanyeta, és l’espai que ha vist créixer el projecte de l’Albert i que acull aquesta gastronomia de proximitat, que escolta el territori de manera acollidora, tranquil·la, on la qualitat és el principal protagonista: “M’enriqueix molt la meva feina i és fonamental sentir-te bé amb el que fas: el client després ho nota quan seu a la taula i degusta els teus plats”. Les mans de l’Albert comencen a estar plenes de Carxofa Prat, “un producte que m’agrada molt treballar, però també vull reivindicar altres verdures del Parc Agrari, com les cols, les bledes o el bròquil.

Des de la restauració també hem de tenir una certa responsabilitat didàctica amb els clients, ensenyar tota la riquesa que tenim al nostre territori”. I encara que no té cap producte preferit, perquè “pateixo i gaudeixo amb tots”, la seva tendència a apropar-se als vegetals s’ha vist traduïda recentment amb la incorporació a la seva oferta d’un menú degustació vegetal.

14 14 VIU VIUL'HOSPITALET L'HOSPITALET

Un 2017 imparable La nominació a millor cuiner de l’any li arriba a l’Albert en un moment professional dolç. D’alguna manera és el resultat de la incorporació de la filosofia del rugbi –una de les seves grans passions– a la cuina: als jugadors se’ls ensenyen una sèrie de qualitats, com la companyonia, l’honestedat,

LA RECEPTA

Arròs socarrat de Pota Blava, carxofa, tripeta de bacallà i botifarra del Perol INGREDIENTS: 250 grs. Arròs del Delta de l’Ebre, 1 copa de vi blanc del Penedès, 150grs. Botifarra del perol, 200grs.tripeta de bacallà, 1 ceba tendra, 4 carxofes del Parc Agrari del Llobregat, 1 Pollastre Pota Blava, 10 grs.

Verdures pel caldo

Netejar, escaldar la tripa i reservar. Piqueu la ceba, sofregir, afegir a l’arròs i deixar enrossir.

Abocar el vi blanc, cobrir amb el brou.

DESCRIPCIÓ Extreure les cuixes del pollastre i confitar-les. Preparar un brou.

A mitja cocció, afegir les carxofes laminades, la botifarra a daus i la tripeta de bacallà. Deixar assecar l’arròs fins que es torri i donar forma embolicant-lo amb el propi torrat.

el respecte, la disciplina, el sacrifici i l’altruisme. I la cuina de l’Albert està plena d’aquests valors. És difícil situar a l’Albert en una posició concreta del camp de joc o la seva cuina, ja que és un “cul inquiet”, com ho demostren les seves col·laboracions amb Degusta (grup de restauradors locals de Sant Boi) on organitzen, entre d’altres, la Carxofada Popular o els ShowCooking al Mercat de Pagès de Sant Boi; o les seves participacions al Març Gastronòmic, de l’AGT: “M’agrada estar en contacte amb la gent de

l’ofici, i conèixer als clients que passen per casa. És una manera de divertir-me i enriquir també la meva cuina”. No és estrany que li arribin la candidatura a millor cuiner de l’any i nous projectes, com l’assessorament al projecte dels restaurants del grup Diversus de Sant Boi, que volen treballar una línia més gastronòmica basada en els productes de proximitat.

Temps intensos per a l’Albert i el seu equip que segur que marquen un assaig a la seva cuina els pròxims anys!

cultura

una tarda amb...

Francesc Orella: “Sempre m’han interessat els personatges complexos” Textos TONI DELGADO Fotos DAVID RUANO ’empremta que deixa Francesc Orella (Barcelona, 1957) en totes les entrevistes és que ni té pèls a la llengua ni vol ser políticament correcte. “Ostres, m’estàs fent un repàs a la carrera! No sabia que era tan llarg això. Pensava que només em preguntaries sobre l’obra”, comenta.

L’obra, Art (Teatre Joventut, 24 de novembre), és l’excusa per parlar de moltes coses en poc més de mitja hora.

Amb tots i totes vosaltres, Francesc Orella, un home sincer.

L

—Sempre dius que ets dispers i inquiet.

Creus que hauries estat un bon periodista?

Sóc actor per vocació perquè m’agrada interpretar, transmetre i fer comèdia, però és veritat que podia haver acabat sent periodista.

16 VIU L'HOSPITALET

—La lectura et va fer actor?

Sí, em va impulsar a desitjar-ho amb més forces. Mentre llegia posava veu a les intervencions del personatge amb què m’identificava més.

—Vas formar-te a l’escenari representant obres de teatre independent per a les escoles en una campanya de La Caixa.

Vaig tenir la gran sort de començar a treballar amb 21 anys en aquestes obres de teatre infantil i juvenil. El següent pas va ser representar-ne per a adults i treballar als teatres de Barcelona. El Romea fou el primer. No vaig fer els tres anys a l’Institut del Teatre, però sí que hi vaig realitzar alguns cursos. Amb 34 anys vaig anar becat a Nova York a una escola d’interpretació.

—“[El teatre] és un joc necessari, terapèutic i divertit alhora. Els jugadors, actor i (passa a la pàgina 18)

Francesc Orella a Art.

Foto. DAVID RUANO.

ccultura ultura

Lluís Villanueva, Peré Arquillué i Francesc Orella.

(ve de la pàgina 16) espectador, assumeixen la convenció

18 VIU L'HOSPITALET

d’una mentida i, a través d’ella, es diuen veritats”, vas reflexionar fa deu anys a El País. T’agradaria afegir alguna cosa?

El teatre és un tresor, el magnífic joc entre realitat i mentida, i els seus límits són purament geogràfics: l’escenari i el pati de butaques. El que succeeix entre espectador i actor és un intangible infinit: el cervell humà, el cor i les emocions.

—Com definiries la química entre actor i espectador?

Estàs molt filosòfic amb aquestes preguntes. [Riem]. El públic torna a l’espectador l’energia que rep des de l’escenari. És un fil de comunicació verbal i no verbal de joc intel·lectual amb tots els ingredients imaginables.

—Has comentat algun cop que l’escenari és un refugi. Per què ho és?

A vegades la societat, sobretot l’actual, necessita espais on puguem ser lliures, i el teatre fa aquest servei, perquè és un refugi on es conserva la lucidesa, la sensatesa, les emocions, la capacitat analítica i crítica d’observar-nos i contemplar el

Foto: DAVID RUANO.

món... El teatre està lliure de les influències dels mitjans de comunicació de masses, de la política... Bé, no és tan lliure, però sí que és un refugi.

—La caiguda ha estat el teu gran repte al teatre?

Sí. Quan estàs sol a l’escenari, tot depèn de tu i suposa una experiència brutal. El text d’Albert Camus és fantàstic, i la feina amb Carles Alfaro, un director amic amb qui he treballat en sis muntatges, va ser sensacional. La caiguda fou un abans i un després en la meva carrera.

—També t’ha canviat el personatge de Merlí, que retrates com a “desconcertant, bromista, immadur i impulsiu”.

Sí. [Riu]. Té molts matisos, i això el fa atractiu per al públic i l’actor. Sempre m’han interessat els personatges complexos. La sèrie Merlí és un encert perquè parla dels problemes dels joves, les famílies i l’ensenyament, i el seu protagonista és controvertit, sorprenent i desconcertant. Imprevisible. A vegades predica una cosa i opta per una altra: té contradiccions com tothom. És un personatge que m’he fet meu i amb què m’he sentit molt còmode, igual que amb l’equip. (passa a la pàgina 20)

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

ccultura ultura

Marc [Francesc Orella] observant el polèmic quadre.

(ve de la pàgina 18)

20 VIU L'HOSPITALET

—Defenses que amb les dones és un Peter Pan, però hi ha qui el veu masclista.

Això ho ha confós molta gent. No ho són ni el personatge ni la sèrie. En tot cas, Merlí podria ser masculinista. És immadur, un (ve de la pàgina 6) seductor compulsiu a qui li costa gestionar les emocions. És molt independent i li fa una mica de pànic la parella i l’estabilitat. Sempre desitja tenir una relació. Només queda pendent l’emissió de la tercera i última temporada de Merlí. Ha estat una experiència molt plena i rica.

—T’has sentit el tutor d’aquesta pedrera d’actors?

No, he estat un company amb més experiència que, quan m’ho han demanat, els he aconsellat. Són actors joves amb un talent que s’ha d’educar amb la tècnica, la funció dels estudis d’art dramàtic.

—Com creus que es pot apropar el teatre als joves?

L’ideal seria que anessin al teatre amb l’escola, sobretot ara, perquè estan molt lligats a la tecnologia i l’audiovisual. Molts nanos no saben què és el teatre.

Foto: DAVID RUANO.

—Un dels personatges que més t’ha marcat és el subinspector Telmo Chacón, d’El Comisario. Ha estat la millor sèrie policíaca espanyola?

Va ser un boom, però penso que s’han millorat molt les produccions televisives. Suposo que era una novetat explicar el funcionament intern d’una comissaria de policia i la investigació de casos sempre ha estat d’interès en la ficció. A més, en les relacions entre els personatges hi havia dosis d’humanitat i comèdia.

—Estació d’Enllaç també fou molt exitosa.

Va suposar una novetat en la ficció catalana: reflectia els problemes dels treballadors d’una estació de tren i les trames argumentals eren prou atractives, valentes, diferents...

—Ara sí: parlem d’Art. “El text [és] aparentment senzill, apte només per a grans actors, que multipliquen l’humor que destil·len les paraules per convertir-lo en un èxit”, defensa Carles Lucas Giralt al seu blog Paisatge teatral.

Bé, són paraules maques que s’escriuen... És una obra rodona amb diàlegs molt ocurrents i on (passa a la pàgina 22)

ccultura ultura

El dilema d'Art.

22 VIU L'HOSPITALET

(ve de la pàgina 20) és important el que es diu i el que no, i la comicitat és permanent. També té un punt àcid quan ens recorda les merdes que pot amagar una relació d’amistat. Art ha quallat a tots els països on s’ha representat, s’ha traduït a molts idiomes i a nosaltres també ens està funcionant. Sempre suposa un repte tornar a representar una obra exitosa i encara ho és més després d’un gran èxit com el de [Josep Maria] Flotats.

—L’autora, Yasmina Reza, deixa molt buits perquè els actors els completeu com vulgueu.

Sí, quan interpretes un paper li atorgues cos i ànima del personatge, i a Art les parts sense text i amb expressió no verbal afavoreixen que els actors li puguem treure el suc. Art és plena de malentesos, secrets... En definitiva, el personatge diu una cosa i en pensa una altra, i l’actor ho ha de fer molt evident perquè li arribi a l’espectador.

—El Sergi, un dermatòleg amb un bon sou que compra un quadre blanc d’Atrios per 200.008 euros...

Art comença així. L’obra, d’un pintor contemporani, és el detonant de les reaccions dels altres dos personatges: hi surten

Foto: DAVID RUANO.

les relacions de poder entre amics, les influències dels estatus socials dels tres, les hipocresies... No és una funció sobre l’art contemporani, malgrat que també se’n parli.

—Hi ha dos personatges extrems, el Sergi [Lluís Villanueva] i el teu, el Marc, i l’Iván [Pere Arquillué], el tolerant i qui acaba rebent més al final. És així. El Sergi compra el quadre i el meu personatge s’indigna perquè no entén com el seu amic s’ha pogut gastar aquesta morterada per una cosa que per a ell no té cap valor. L’Iván no té criteri i vol quedar bé amb els dos, i els va donant la raó de tot, fins que s’emporta els cops. És potser el personatge més còmic.

—Al final, el quadre provoca la sinceritat dels personatges.

L’explosió de les rancúnies que han acumulat durant 15 anys d’amistat, i és la part àcida d’una comèdia amb comportaments que acaben sent patètics. Art és també una sàtira sobre com poden arribar a ser de ridícules les actituds burgeses pseudo-intel·lectuals quan es deixen emportar per tonteries i prejudicis. §

una tarda amb...

cultura

Marc Cartes: “Plataformes com Netflix han fet que la tele deixi de ser una subclasse de la cultura” Text: CRISTINA MORAL / CLACK Fotos: POL ALFAGEME / CLACK / AMIC arc Cartes (Andorra la Vella, 1970) és un actor de televisió andorrà, conegut sobretot pels seus papers com Salvador Borés a la sèrie Laberint d'ombres i el de Julià, el veterinari de Ventdelpla.

El 1994 va encetar els culebrots de TV3, que diu que és com si fos casa seva, amb Poble Nou, després d’haver participat també a Oh Europa!. Actualment interpreta l’Andreu, un dels personatges principals de la telenovel·la Com si fos ahir, la nova aposta i relleu de La Riera a la sobretaula de TV3.

L’entrevistem a l’edifici Imagina d’Esplugues, al camerino de perruqueria i maquillatge d’on es grava la sèrie, just en una hora que té lliure enmig del rodatge.

M

24 VIU L'HOSPITALET

—Com és agafar el relleu de La Riera, després de vuit temporades? És un repte. La Riera tenia una colla d’espectadors disposats a aguantar i seguir. Les sèries quan comencen necessiten un temps; la gent s’ha d’acostumar als nous personatges. Al principi, el més difícil és fer àgil la presentació dels personatges i la relació que tenen entre ells. Un cop tens tots els personatges situats, és més fàcil seguir el fil argumental. Per tant el més complicat és l’inici, arrencar la sèrie.

—Creus que el teus papers tenen perfils semblants? En què s'assembla Marc Cartes a l'Andreu?

Normalment sí. Em donen papers de “ligón” a qui li costa trobar sentimentalment la seva parella. Però això passa molt als serials de televisió. És veritat que aquest punt sempre me l’han intentat posar. També m’han donat algun paper de dolent que jo crec important.

Però sí, he fet més personatges de seductor que no pas de dolent. Amb l’An-

Marc Cartes, durant l’entrevista.

dreu [el seu personatge a Com si fos ahir], pel que vaig veient -a part que ell és un home separat i jo estic feliçment casat i molt enamorat de fa molts anys i la meva vida familiar està molt ben estructurada-, som molt semblants. Cada guió que arriba veus coses amb què emmirallar-te, i pensar si actuaries igual o diferent a com ho fa el teu personatge. Però no hi ha massa distància entre Marc Cartes i l’Andreu.

—T’agradaria, doncs, que et donessin més papers de dolent?

De moment el que m’agradaria, i molt, és que aquest personatge durés molt, que tingués una llarga vida. Però potser

després de l’Andreu, sí. Tot i que podria passar que em donessin un personatge dolent amb qui no m’ho passés bé fentlo. Hi ha molts tipus de dolent. Això sí: m’ho vaig passar molt bé fent el Salvador Borés i repetiria, evidentment.

—En una entrevista a Rac1 deies que hi havia molt bon rotllo entre l'equip.

Ara que ja han passat uns mesos des que vau començar a gravar, hi ha rols establerts entre l'equip?

Segueix tot igual, és un equip on, els que som més protagonistes, tots tenim les mateixes edats, les mateixes vivències.

Podem tenir el mateix nivell de conversa.

Hi ha bon rotllo, (passa a la pàgina 26)

cultura

cultura

L'actor.

(ve de la pàgina 24) ens coneixem de fa molt temps. És com aquest grup d’amics que surt a la sèrie. Potser no érem tan amics tots junts, però si que hi havia ja amistats entre gent de l’equip.

26 VIU L'HOSPITALET

—Deus estar molt agraït a TV3 perquè és el que t'ha projectat sempre com un actor de primer nivell, no? Et sents com a casa treballant aquí? És casa meva, sí. Estic encantat de treballar aquí. Desitjo no haver d’anar mai a treballar a un altre lloc, fora de Catalunya.

Si hagués de marxar a Madrid, em faria molta mandra. Aquí estic molt bé, com a casa.

—Què en penses de les noves plataformes per visualitzar sèries com Netflix, HBO, filmin.cat. N’ets usuari d'alguna?

Quines sèries segueixes?

Doncs tinc molt mala relació amb les series: no en veig cap, no estic enganxat a cap sèrie. No he vist ni Lost ni Juego de tronos ni res... Com a espectador necessito que vagi tot més ràpid. A més visualitzo com col·loquen les càmeres, com està fet i com ho deuen fer a nivell tècnic... Em passa que, de cop, s’acaba la seqüència i m’he perdut amb què ha passat o què han dit.

M’agrada molt la part tècnica de la televisió i aleshores em perdo, me’n vaig darrere les càmeres. Em costa enganxar-me.

Però l’existència d’aquestes plataformes la trobo fantàstica. És com anar a la biblioteca i triar el llibre que vols. També aquest tipus de plataformes fa que la tele ja no estigui vista com una subclasse de la cultura. Sobretot de la cultura audiovisual, sinó que se situa en un primer nivell com ho ha estat el cine durant molts anys.

—Quina és la situació de la televisió vers el cine o el teatre?

Està pujant, gràcies a poder descarregar-te o mirar-ho per internet. Ha trobat un camí on està ascendint i és bo. Potser d’aquí uns dies serà el cinema, qui trobi un camí o una manera de tornar a pujar. És com tot, cada mitjà busca el seu lloc. La televisió, des de fa un temps, ja l’ha trobat.

—Com es grava una sèrie d’entreteniment, perquè la gent es distregui, davant el moment polític que vivim? És possible abstreure-se’n? Com ho esteu portant?

Ho vivim com qui ven pa o pinta una façana. La feina és la feina. Tots anem als estudis, suposo, amb la ràdio posada i escoltant com està el moment polític. La gent, quan té una estona pot anar a manifestar-se, si vol. I a qui li toca treballar doncs... treballem i anem fent, com a totes les feines.

—Creus que l'actor s'ha de posicionar, en termes ideològics i/o nacionals? Pot dificultar la relació amb els espectadors o fins i tot amb els actors que potser no pensin com tu i dificultar la teva connexió amb ells? O justament és al revés?

No necessàriament, tothom és lliure de fer el que vulgui. Justament a les manifestacions d’aquests últims dies el que s’està reivindicant és la llibertat. Per tant seria molt estrany que jo, que estic a favor de la llibertat, digués què s’ha de fer o què no s’ha de fer. El que si és cert és que la gent no s’ha de deixar influenciar per les cares conegudes sinó pel que diuen aquestes cares conegudes. El fet que una cara coneguda i que et caigui simpàtica determini el teu pensament... què vols que et digui.

Com tota la gent que opina, hem de reflexionar davant les nostres vivències i decidir que és el que és millor fer. §

sscabies ocietat abies ultura que... que...

El planeta de Freddie Mercury

28

VIU L'HOSPITALET

Text TONI DELGADO Il·lustració ELIBET ROVIRA —Què recorda dels seus primers 13 anys abans d’anar a Anglaterra?

—Sincerament, prefereixo oblidar-ho.

—No va ser una època feliç?

—Va estar bé, però la vaig oblidar. Fa tres anys vaig estar a Barcelona i tampoc ho recordo. M’oblido del passat molt de pressa. Només penso en el futur.

—Una última sobre el passat, d’on ha tret el cognom de Mercury?

Simplement, me l’he inventat. Ve d’un planeta que regeix el meu signe del zodíac, Verge. L’any que ve serà Venus.

—Freddie Venus?

[Riallades].

L’escriptor Jordi Sierra i Fabra es pot considerar molt afortunat, perquè és una de les poques persones que va entrevistar Freddie Mercury (Stone Town, Zanzibar, Tanzània, 1946-Londres, 1991), fugitiu dels micròfons que es trobava fora de l’escenari. La conversa amb el líder de Queen és del 20 de febrer del 1979 i el periodista radiofònic José María Francino va demanar permís per gravar-la i emetre-la després.

Histriònic i carismàtic, un planeta ell mateix, Farrokh Bomi Bulsara, Freddie Mercury, era el fill gran de Jer Bulsara i Bomi Bulsara, funcionari indi de l’Administració colonial britànica.

El mite tenia un talent infinit i sempre va saber que no volia seguir la nissaga familiar d’advocats i comptables i que el seu desig era provar sort en la música. Amb 12 anys va muntar el seu primer grup i quan Tanzània va declarar la seva independència, ell i els seus es van trasllat al Regne Unit, on Freddie Mercury va treballar repartint càtering a l’aeroport de Heathrow, mosso de magatzem, venent roba de segona mà...

Sempre va ser centre d’atenció, també de bebè. Un retrat que li van fer va guanyar el concurs de fotografia anual a Capital Art Studio, a l’illa de Zanzibar, a l’est d’Àfrica, i que actualment pertany a Tanzània.

Com reconeix la seva mare, Mercury tenia l’obsessió de separar treball, casa i vida. Un quart apartat podrien ser les festes. Millor que ens ho expliqui Sir Tim Rice, autor anglès: “Freddie tenia un gust exquisit, i els ambients de la seva bella llar a vegades donaven lloc a vetllades molt tranquil·les i sofisticaves, però altres passaven coses molt boges. Crec que hauria de consultar amb el meu advocat si he d’explicarne detalls. Eren les festes més salvatges de la història del rock”.

“Era una mica estrany, per dir alguna cosa, malgrat que ja haguéssim passat el període de David Bowie, Mercury es

passava una mica. En aquella època vestir-se per assemblar-se a una noia no era un escàndol. També cal recordar que Freddie era... Bé, crec que la seva bisexualitat era un secret a veus per a gairebé tothom”, recorda Tony Stewart, experiodista de New Musical Express.

Durant els últims quatre anys de la seva vida, des que l’abril del 1987 va assabentar-se que era seropositiu, es va tancar a la seva casa de Londres, que va transformar en una clínica, i va seguir escrivint cançons, com les de l’últim disc, Innuendo.

No és casualitat que el gran himne del treball fos The show must go on: “L’espectacle ha de continuar”. “No seré una estrella del rock. Seré una llegenda”, prometia sempre. Paraula de geni. §

ecntreteniments g astronomia ultura HORITZONTALS: HORITZONTALS: 1. Tan secret que tots els cinemes de Los Angeles ho escampen / 2. Com a moment és escaient. No es deixava trencar les oracions / 3. La vibradora. Dura per sempre, com el cadenat del condemnat. Marxa, que són les nou / 4. La vall de la faràndula. Terreny abrupte, més enllà de la cova / 5. Claveu una pallissa sense ús de la violència. Invoca Al·là i porró / 6. Rival inútil. Fixaran un impost que deixarà l’Arantxa trastornada. Trident desmanegat / 7.

Encant típic dels cines desballestats.

Paralitzaven el cos d’en Tolkien / 8.

Guarneixes abans que Ikea. Varietat del bantú sense vocals / 9. A flor del carrer Ferran. Caçadors que no surten a les fotos / 10. A Etòlia se n’hi troben a cabassos. El pagès de la Trinca els tenia molt grossos / 11. Neva en absència de la Braun. Ja cal ser ingenu, per veure-hi llana. Massa poc de poc / 12. Olivera de Montoliu. Gramaticalment és consecutiu / 13. Em pren la cartera amb un instrument d’allò més pesat. Toms deformats per les paraules.

VERTICALS: 1. Cremor que fa més antipàtic l’òrgan vital. Podria ser un menor, si no fos per la fama / 2. Òpera encara vigent. Tondria de qualsevol manera, amb mesquinesa. Goita, la ciutat dels cinemes / 3. Bastó no, figuera del moro. Minúscula bestioleta sorgida per cenogènesi / 4. No li falta gaire pel frenopàtic, de tan esverat com va.

D’ell no és, ans d’ells / 5. Tir defectuós. Ranxo tan dolent que té gust de butà. A la punta de la llengua / 6. No cal sortir al replà per trobar l’escala.

Un rus amb compulsió nerviosa?: no, un del camp / 7. Cul de cafè. Vida ascendent del flautista segons en Jordi Teixidor. L tal com sona / 8. Valoració de l’alumne a peu de pàgina. El pagès el crema i l’Adrià Puntí se’l fuma / 9. Per fer quadrets blancs i negres és fonamental. Estranys mails sobre la religió de Mahoma / 10. Quan decau el dia. Abans de l’autobús era omnipresent. Intensitat per quasi tot / 11.

Atia la flama de la moto de cross.

Avorrit en el seu tors antic / 12. De manera poc tensa, com es completa el relaxament. Salaris de set en set.

Peu AMIC

MOTS ENCREUATS PER PAU VIDAL 1 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

2

3

4

5

6

7 8

9

10

11

12

cnl

I continuem per la b

R

30 VIU L'HOSPITALET

ecordeu que a l’últim Viu l’Hospitalet us vam proposar d’anar resseguint les beceroles al llarg dels propers articles? Totes les lletres tenen coses a dir-nos i avui ens fixarem en la be. La be de bonhomia, de bony, de ballar... Aquí ens aturem, perquè, ara com ara, el ball és un tema estrella. El món del ball s’ha posat de moda perquè és una bona manera de trobar amics o parella: els singles ballen!

Qui? Aquesta paraula anglesa s’ha fet molt habitual per referir-se a les persones que viuen soles o no tenen parella. Ballar és molt divertit, ens permet conèixer gent i s’hi sua tant o més que al gimnàs.

Podem ballar bé o malament, el que compta és fer-ho amb gràcia, desimboltura i energia (és a dir amb *salero o garbo).

Però a banda d’aquest ús absolut del verb, també podem ballar-la grassa o magra, en el sentit de trobar-nos en una situació complicada i sortir-nos-en més o menys airosament.

De fet, la ballem grassa quan tenim diners a cor que vols i la ballem magra o negra quan anem més escurats. També les coses ballen: les potes d’una taula si no està ben falcada, la faldilla ens balla si ens va baldera, les sabates si no ens estrenyen prou i les lletres d’un llibre quan no ens hi veiem bé o les línies no estan ben arrenglerades. I les baldufes?,

i els ous? Doncs és clar que ballen giravoltant sobre un eix sense caure!

L’excés d’informació ─no hi voldríem caure!─ ens fa ballar el cap; és a dir, ens atabala i neguiteja. I també, quan tenim una idea a mig resoldre o no acabem de recordar del tot una cosa diem que ens balla pel cap. La ballem al so que toca quan fem el que els altres volen que fem, “el que toca”, potser per evitar que no hi hagi un ball de bastons, mentre que quan estem contents i optimistes ballem d’alegria.

I per acabar, una cançoneta tradicional, coneguda a tot Catalunya, «Quan el pare no té pa | la canalla la canalla,| quan el pare no té pa| la canalla fa ballar; | Quan el pare no té vi, | la canalla la canalla |quan el pare no té vi, | la canalla fa dormir».

La cantaven els infants fent el ball rodó, els mateixos que feien ballar baldufes! §

CNL de l’Hospitalet Mare de Déu de la Mercè, 20, 3r 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tel. 93 440 65 70 http://www.cpnl.cat/lh

I, com no podia ser d'una altra manera, realitzarem un tractament especial de les eleccions del proper 21 de desembre amb la participació dels partits polítics.

31 VIU L'HOSPITALET

L'última edició del 2017 de Viu L'Hospitalet serà molt nadalenca i solidàrìa. Visitarem un participant de les activitats de l’AGT (Associació de Gastronomia i Turisme), descobrirem una història singular al Sabies que...