Viu L'Hospitalet - edició de maig 2013 by El Gínjol Edicions

NÚM. 89

redaccio@viulhospitalet.com

· maig ‘13

www.elginjoledicions.com

Gaudeix dels experiments al Citilab (pàg. 28)

Una tarda amb...

Hasna Bahom 'LA BODEGUETA' A LA RUTA GASTRONÒMICA - CRÍTICA DE LA NOVEL·LA GUANYADORA DEL PREMI L'H CONFIDENCIAL - BEQUES L'HOSPITALET 2013 - MES DEL COMERÇ

Hasna està molt agraïda al seu entrenador, Domingo López, que la va conèixer corrent al gimnàs fa nou anys i que li va oferir entrenarla perquè li veia molt potencial. No s’ha equivocat, el seu mentor, perquè la corredora del Club La Sansi és inesgotable i no para de guanyar curses. “Toni, la noia de la fruiteria ha guanyat la cursa d’El Corte Inglés”, em va avisar la meva amiga Merche. Ja no hi treballa allà, però la gent que la coneix i se la troba pel carrer el dia de l’entrevista amb Viu L’Hospitalet la saluda de debò, l’abraça, li pregunta com li va i per les curses. No és fàcil fer-se amb els clients. Hasna s’ha fet estimar i es nota.

amb el suport de:

Ella corre per a ella mateixa, però també per als seus amics, família i seguidors, que cada cop són uns quants més. Hasna és una referent per a competidors i afeccionats que lluiten per gaudir de l’ambient de les curses populars, l’alè del públic... Als amateurs, els podis de Hasna els queden ben lluny, però gaudeixen de l’experiència de córrer, de compartir una passió amb diferents persones. En definitiva, de viure.

VIU L'HOSPITALET

PUBLICITAT: Ivan Puig

Revista gratuïta de societat i cultura

IMPRESSIÓ: IMPRINTSA

Número 89, maig de 2013

redaccio@viulhospitalet.com

EDITA: EL GÍNJOL EDICIONS, SL.

Tel. 93 337 77 47

BRUC, 30 2n 08901 L'HOSPITALET

B-63785034

Dipòsit Legal. B-20065-2005

FOTO DE PORTADA: TONI DELGADO

La redacció de Viu L'Hospitalet no coincideix necessària-

DIRECTOR DE CONTINGUTS: T. DELGADO

ment amb l'opinió dels seus col·laboradors.

VIU L’HOSPITALET

En aquest temps, ha descobert que córrer és la seva passió, per molt que al principi a la seva germana no li fes gràcia. I sobretot coneix millor el seu cos i allò que pot donar: “per exemple, no pots fer dues marques seguides dos diumenges perquè sinó no rendiràs als entrenaments”. Sap que dormir i el dia de descans és fonamental per a recuperar forces i que no li farà baixar el ritme –com pensava abans–, sinó tot el contrari.

a paciència és un valor que s’està perdent en una societat que exigeix respostes immediates, des dels simpàtics WhatApps –que poden ser una condemna si no se’n fa un bon ús– a les notícies penjades al segon als webs i que no sempre estan contrastades. I paciència és una de les característiques que Hasna Bahom diu que hauria de tenir un corredor, ja sigui d’elit o popular. Paciència és intel·ligència, maduresa, seny i empenta. “Durant una cursa, has d’anar reservant energies, tenir paciència i estudiar el moment en què estàs. No atacar per atacar, perquè després ho lamentaràs”, descriu l’esportista, nascuda a Larache (Marroc) i hospitalenca d’adopció des que hi va arribar fa gairebé deu anys.

WWW.ELGINJOLEDICIONS.COM

EDITORIAL

LA PACIÈNCIA DE CÓRRER

ÍNDEX 5.Una tarda amb...

HASNA BAHOM

Córrer està de moda, en part, perquè és una activitat que no necessita de gaire parafernàlia: vambes, samarreta i pantalons, i sobretot voluntat. Hi ha qui ho fa de bon matí o només sortir de la feina, qui corre sol o amb amics, qui es posa els cascos per moure’s amb diferents bandes sonores. Tinc un conegut que completa mitges maratons al ritme de cançons que selecciona en funció del recorregut i la duresa de la prova. En aquesta edició la protagonista de la portada de Viu L’Hospitalet és Hasna Bahom, una corredora inesgotable que va guanyar l’última edició de la Cursa d’El Corte Inglés, acaba d’imposar-se a la mitja marató de Girona... Amb ella parlem de vida, esport, reptes, pors... Amb vosaltres, Hasna Bahom.

cultura

Hasna Bahom: “M’encantava que el professor em castigués corrent” Text i fotos TONI DELGADO ebo un SMS [no un WhatsApp, que no en tinc]. “Toni, on estàs?”, em pregunta Hasna Bahom (Larache, Marroc, 1978), que m’està esperant al lloc acordat, en un banc de l’Església de Santa Eulàlia de Mèrida, a la plaça de l’Ajuntament. L’acompanya una espontània, Asunción, que com que la veu equipada amb una jaqueta fluorescent li pregunta: “treballes a l’Ajuntament”. “No, jo corro”, respon Hasna, “això és per a córrer”. Una activitat que domina molt bé: acaba de guanyar per tercer any consecutiu la mitja marató de Girona, el campionat de Catalunya de mitja a Montornès o l’última edició de la Cursa d’El Corte Inglés. Li faig alguna foto fent estiraments al banc –“molesto?”, pregunta atenta Asunción– i continuem la sessió al carrer Xipreret i a l’Harmonia. Allà ens asseiem per xerrar una bona estona. És quan Hasna, que

Hasna ensenyant el seu tatuatge.

– I el professor no s’adonava que t’encantava que et castigués? No [riem]. Feia qualsevol cosa perquè ho fes, com no portar els deures fets. – Competies amb els companys? Ho feia a la competició escolar i a les proves autonòmiques. Acostumava a guanyar.

5 VIU L'HOSPITALET

pertany al Club La Sansi i va arribar a l’Hospitalet fa gairebé deu anys, explica que corre des dels onze, quan ho feia al pati del col·legi o la castigava el professor de religió: “m’encantava que em castigués corrent!”. Més que un càstig era una llaminadura per a ella.

una tarda amb... – Recordes la teva primera victòria? Va ser en un cros escolar que vaig córrer descalça. Tenia 12 anys i ni entrenava ni res. Només corria al pati i quan em castigava el professor. [Fa una estona que Hasna ha agafat un tros de canya de bambú del terra. S’entreté esmicolant-lo mentre parla]. – Sempre has de tenir alguna cosa entre les mans, no? [Riu]. Sóc molt nerviosa. Córrer em tranquil·litza. Ets dolent! Quan corro, el meu entrenador no em deixa agafar res. – [Riem]. Normal, seria molt perillós! Per a mi córrer, i ho he dit sempre a les entrevistes, és com una droga, una droga natural, perquè et treu l’estrès i l’ansietat de tot el dia. T’oblides de tot i comences des de zero. – Abans, durant les fotos, deies que corres amb el cap mirant el terra. Si mires les fotos, al pòdium també ho faig. És la meva manera de córrer. – Però són tics que es poden treballar. Costa. Quan me’n recordo del meu entrenador... Quan fem sèries llargues me’n recordo cap a la meitat. Domingo em crida Hasna, aixeca el cap! Hasna, el cap! – L’equilibri del cos et fa ser més potent. És clar. És la postura ideal. Així tens més força.

6 VIU L'HOSPITALET

Hasna continua jugant amb la canya –“mentre tu escrius, jo vaig jugant... Un moment!” S’aixeca i abraça una antiga clienta, Joaquima, una dona eixerida que explica que va camí de l’Ateneu de Cultura Popular, a una classe d’història de l’Hospitalet: “noi, aquest carrer [el Xipreret] és el més antic de la ciutat [i dibuixa a terra la distribució de part de l’Hospitalet de fa uns segles”. “Tant ella com el seu fill, si em veuen pel carrer, vénen corrents a saludar-me”, explica Hasna, que fins fa dos mesos treballava en una fruiteria del centre. La gent se l’estima i li demana el telèfon si encara no el té. I la truquen i li escriuen missatges per felicitar-la després de les curses.

Hasna fent estiraments.

– Què li diries a qui està descobrint això de córrer? Toni, m’agradaria centrar-me en les dones. Porto aquí deu anys. Al principi podia quedar per a córrer amb 10 o 20 noies. Hi havia nivell, però ara sembla que no els agradi patir. Comencen a entrenar-se, es trenquen o no els agrada i ho deixen. No hi ha nivell com abans. Fins al 2006 no vaig pujar a cap pòdium.

– Hasna, vinga, continuem amb l’entrevista. Estàvem parlant de la postura per córrer... Sí. La clau és l’equilibri, els genolls ben flexionats, els talons que toquin el cul...

– Has competit amb institucions com Rosa Marató. I Marta Domínguez, Natàlia Rodríguez... A la Jean Bouin vaig estar amb Judit Pla, que és de l’Hospitalet. Amb Marta Domínguez vam parlar del que és córrer. Deia que la clau és la confiança. Natàlia és simpàtica amb tothom.

– Els afeccionats, en general, correm malament, no? Hi ha gent que corre engarrotada. Depèn dels casos. A vegades [el problema és que] no porten les vambes o la roba adequades.

– Natàlia és empenta, lluita. – Tu ho has dit. Però elles són noies d’elit que no treballen, que tenen la seva beca, metges, dieta... Tenen algú darrera. Jo m’he d’apanyar.

– És millor que la roba sigui ajustada? No cal. Ha de ser còmoda per a tu. Pots portar pantalons curts, una samarreta normal...

– Tens patrocinadors? De moment, només el Club La Sansi, de Lloret. [José Luis] Blanco [responsable i atleta reconegut] (passa a la pàgina 8)

cultura u na tarda amb... (ve de la pàgina 6) em dóna roba del club i em convida a les

curses que organitza. – Qui és el teu entrenador? Es diu Domingo López. Em coneix des de fa nou anys. Em vaig apuntar al club Trotaplanas [del Poliesportiu Les Planes]. Domingo es va oferir per entrenar-me. Deia que veia que podia donar molt de mi. Era l’abril de 2004. Pensa que vaig arribar a córrer sense entrenar-me una Cursa de Bombers i vaig quedar desena amb 45 minuts. – I va començar a preparar-te un pla de treball... Vam començar amb pujades, pujant els esglaons del parc de Les Planes per seguir amb les sèries, que són fonamentals per agafar confiança i mantenir el mateix ritme durant més estona. Hasna va arribar a l’Hospitalet l’1 de setembre de 2003 per viure amb la seva germana, que no veia amb bons ulls que sortís a córrer. “Vaig estar sis o set mesos barallant-me amb ella, pero al final la vaig convèncer! Em deia que havia de treballar, però quan tocava treballar, treballava i, quan podia córrer, corria”, explica. Es va adaptar bé a la ciutat, va aprendre castellà al carrer i va fer de mestressa de casa i cangur d’una nena. Durant tres anys va treballar a l’Snack-Bar Tarbush amb un horari maratonià: “no dormia gairebé res”. L'entrevistada al Parc de Can Buxeres.

– I corries curses? Sí, quedava setena, desena, onzena... L’any passat vaig guanyar la Cursa Nocturna Sport Ciutat de l’Hospitalet [amb 36m 11s] hores després de ser quarta al campionat d’Espanya de 3.000 metres en pista. – Segur que força gent corre gràcies a tu. Tens una gran responsabilitat. Sí. I sé que puc donar més de mi. El meu objectiu és la Marató de Barcelona de 2014. Aquest any ja porto nou mitges [maratons]. Acumulo uns 90 quilòmetres d’entrenament durant la setmana i descanso divendres, perquè competeixo els diumenges.

8 VIU L'HOSPITALET

– Com vius els moments previs a una cursa? Si em fessis una foto... Et riuries molt! Estic blanca, nerviosa... Sóc una altra! Després em relaxo. – T’esperaves guanyar la Cursa d’El Corte Inglés? Porto set anys corrent-la i sempre he estat entre les primeres. Després de ser segona tres anys, aquest cop anava decidida a guanyar, no buscava marca. Però vaig guanyar amb rècord personal. Em vaig quedar a 18 segons de la marca de la prova. Diu que porta set anys guanyant la Challenge de Mitges Maratons Gran Premi Diputació de Barcelona [algunes amb l’Agrupació Atlètica Catalunya, amb qui va córrer tres anys; aquest ho fa amb el Club La Sansi] i com a premi per quedar primera la conviden a participar a una (passa a la pàgina 10)

Hasna, al carrer Xipreret.

cultura u na tarda amb... mitja per Europa [en el moment de l’entrevista encara no sap on li tocarà aquest any: “espero que sigui a Itàlia”].

(ve de la pàgina 8)

– Competir és estratègia. Vaig estar amb les quatre primeres fins a Plaça Espanya. Va ser quan vaig fer un canvi de ritme i ningú em va poder seguir fins al final. – Com notes que les rivals van bé o malament? Es nota. A la mirada, la manera de respirar... A Montornès [al campionat de Catalunya de mitja marató d’aquest any] vaig estar amb la segona, que va començar a tirar ja al quilòmetre 3. Vaig pensar és aviat! Però si són 21 quilòmetres i escaig! Al quilòmetre sis vaig veure que anava justeta i la vaig passar.

Hasna, al centre, al podi com a guanyadora de l'última cursa d'El Corte Inglés.

F. CEDIDA.

– Suposo que ha de ser impagable córrer i sentir l’alè del públic. Ho és. Però qui més confiança em dóna és el meu entrenador. El meu suport és ell. Sempre em diu Hasna, que tu pots. Li ho agraeixo molt. És com un pare per a mi! Per a la cursa de Girona em va comentar que em veia per [fer] marca. I així va ser [17h 17m 17s, gairebé tres minuts menys que l’any passat i amb més de deu de marge sobre la segona, Meritxell Bonet]. Quan estava arribant a la meta ens queien les llàgrimes als dos.

10 VIU L'HOSPITALET

– Has fet marca personal en algun entrenament? Sí, el mes passat. Està sortint a poc a poc. Estic agafant confiança. Sempre tens alguns dubtes. – L’objectiu a llarg termini són els Jocs Olímpics de Rio? M’encantaria ser-hi. [Saluda a una altra antiga clienta, que va amb els seus dos fills: “que grans i guapos estan”!] Em saluden i em motiven per a les curses. Quan guanyo una cursa, 30 o 40 persones m’agreguen al Facebook. Miro els perfils i... no sé qui són! Dos o tres cops la setmana, fa peses i abdominals: “vaig començar amb deu i ara arribo a les 400, dividides en

L'esportista, divertida, al Parc de Can Buxeres.

quatre blocs. No es tracta només de córrer, sinó de ser molt flexible, de descansar”. – Que important és el descans, especialment per a un esportista. Abans pensava que el dia de descans perdia ritme, però no és així. El cos t’ho agraeix. De camí al Parc de Can Buxeres, on farem les últimes fotos i descartem una al gronxador –per què els fan tan petits i tancats ara?–ho solucionem amb una alternativa, com podeu veure–, li con-

fesso a Hasna que quan ens hem saludat m’he espantat mirant-li les mans. A primera vista sembla que estigués sagnant, però no... Les porta tatuades. – Té un missatge en concret el tatuatge? Me’l vaig fer a la Fira d’Abril. És tradicional de la meva terra. És com una benvinguda. És tradició que a les dones que estan de visita al Marroc se les porti a un balneari i que després de dutxar-se se’ls faci un massatge i aquest tatuatge, que es diu henna. Allà t’ajuntes amb una colla, cantes, rius, t’expliquen com estan. §

ruta gastronòmica

La Bodegueta, més que un restaurant LA BODEGUETA C / Lleida, 32 (l’Hospitalet) Telèfon 93 338 66 46 Web www.labodegueta.es

Text i fotos TONI DELGADO – Sam, quan aixeques la persiana és com si fossis la Lola Flores. Passi el que passi, has de tenir un somriure a la cara. Els problemes es queden a casa. Has de fer que la gent se senti còmoda i agraïda, que no noti el teu estat d’ànim.

12 VIU L'HOSPITALET

Fa temps que en Pep Sendra, fundador de La Bodegueta i actual gerent de La Bodegueta del Museu, li va donar aquest consell a Sam Pascual (l’Hospitalet, 1976), l’actual responsable de La Bodegueta. Sam va deixar la seva professió –educador social– per treballarhi: “en Pep em va fer veure coses que no havia vist mai. Veure que La Bodegueta és més que un restaurant. He tractat de continuar a la meva manera allò que ell va crear”. LA NOVA CAP DE CUINA Un dels últims canvis que ha fet Sam a La Bodegueta és el de cap de cuina. L’aposta per Sonia Cirac (Santa Coloma de Gramanet, 1978) ha tingut una “molt bona acollida” entre els clients: “ens diuen que els plats són més elegants i els gustos estan més diferenciats. La Sonia sap escoltar i és capaç de repetir les coses les vegades que faci falta”. Ella somriu agraïda. – Hem canviat sense allunyar-nos de la proposta de sempre de La Bodegueta. La idea és sintetitzar els sabors i incloure menys ingredients. És una aposta per plats més clars i entenedors. Això també

Sam, Thaís, María i Sonia, a La Bodegueta.

es nota en el preu final, que és més accessible [posa l’exemple d’un arròs italià especial amb llagostins i machê, que ara val vuit euros, quan abans el preu era de 12]. La nostra cuina és de mercat, té tocs creatius, i és molt sincera gràcies a la Sonia– explica Sam. – Sí, la paraula és sincera. Tinc molta passió per la cuina, per aprendre i fer coses noves. Per a mi, és una gran oportunitat i una gran responsabilitat estar al capdavant d’una cuina com la de La Bodegueta i anar creixent al costat d’en Sam. Els primers mesos han estat molt difícils– intervé la cap de cuina. UN BON EQUIP Sam elogia la resta del seu equip, on “tots saben el seu rol i treballen amb un objectiu comú: tirar endavant”. I això es veu a la foto principal del reportatge, on hi apareixen Sam, Thaís, Sonia i María agafant la mateixa espàtula: “volem

ser propers i intentar oferir el que ens agrada trobar a nosaltres quan anem a altres llocs”. Sam no s’ho oblida del suport de la seva dona, Karla Charles, a qui agraeix “la seva ajuda a La Bodegueta i a mi, el fer-nos sempre costat i suggerir-nos idees. Li agraeixo la seva empenta i esforç”. LES TAPES Des de fa un any, han introduït a la carta tapes amb el toc de La Bodegueta. Des del carpaccio de pop amb patates confitades i caviar vermell a la mini hamburguesa de vedella amb formatge, ou ferrat, tomàquet natural i bacó torrat amb patates casolanes –“és un espectacle, queda molt maca”. Totes les tapes tenen una presentació suggerent, en la línia del restaurant: “sempre li dic a la Sonia que el plat és com si fos la seva marca, el seu segell”. I per això és tan important adequar l’emplatat a cada cas concret, “col· (passa a la pàgina 14)

rcuta ultura gastronòmica (ve de la pàgina 12) locar els elements al seu lloc. Un dels grans elogis que pots rebre és que et diguin em sap greu menjar-me el plat”. I aquesta escena és habitual a La Bodegueta, per exemple, amb els menús de tapes, que consisteixen en cinc tapes per a dues persones amb copa de vi i cafè per 20 euros per cap. Si es vol una ampolla, es fa un preu especial. A més, des de fa mig any, La Bodegueta obre els dissabtes al migdia i hi podem dinar a un preu més que competitiu, 14 euros.

EL MEDITERRANI De tant en tant, hi organitzen sessions de tast i maridatge amb cellers de Catalunya, com el Celler Orto Vins de Joan Asens o el Celler Comunica de Montsant. En aquest cas, són quatre vins amb quatre plats acompanyats amb les explicacions dels enòlegs. Són les nits especials, jornades amb les quals volen “trencar la rutina” amb propostes diferents. Com diferents i saludables –“segueixen la línia mediterrània”– són sempre els menús diaris, de deu euros i amb peix i carn frescos, coses a la planxa, crema de verdures, amanida... UN ESPAI ÍNTIM Els menús per a grups es fan personalitzats. La Bodegueta és un espai “íntim” per celebrar també bodes, comunions, aniversaris i esdeveniments especials. La premissa és clara: traslladar la comoditat del menjador de casa a un restaurant amb un ambient “informal i familiar” i que “és d’aquells que porten nou anys venint. La Bodegueta és més seva que nostra. Per a mi, la fidelitat és el més maco que hi ha”.

Una perspectiva del restaurant.

PASSIÓ I SENSIBILITAT Segur que els clients s’han preguntat alguna vegada què són les peces penjades al sostre de La Bodegueta. La més identificable sembla un violí. Us resoldrem el misteri, simbolitzen el cos humà: “en Pep em va transmetre el seu enginy per fer un espai atractiu en què havia plasmat la seva passió i sensibilitat per l’art, amb quadres molt diferents i ben aconseguits”.

14 VIU L'HOSPITALET

UNA DECISIÓ I és quan tornem a parlar de la decisió que li va canviar la vida a Sam, la de fer-se càrrec de La Bodegueta. – Va ser un repte brutal. Per a mi, la cuina i el vi sempre havien estat un plaer. Ara han passat a ser dues passions. Tenia clar que havia de començar des de zero i en Pep em va ensenyar moltes coses, com saber tenir mà esquerra i revertir situacions [complexes]. Hem fet un tàndem especial– reconeix Sam. Té molt clar que si deixés La Bodegueta, no es faria càrrec de cap altre restaurant. “És un sentiment. Ja ho va ser com a client i ho continua sent ara. És una part molt important de la meva vida”, conclou. §

L'altra sala de La Bodegueta.

cultura

Resolent els misteris pendents Text i foto TONI DELGADO i ha crims que, per la seva trama, són novel·les en potència. L’assassinat dels marquesos d’Urquijo a la seva finca de Somosaguas (Madrid), que va sacsejar l’Espanya dels anys 80, té tots els elements per ser-ho: un procés d’investigació irregular en què desapareixen proves, un acusat que es declara culpable i després innocent i apareix mort a la presó penjat amb els peus fregant el llit i restes de cianur als pulmons... Aquest és el material del qual parteix Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) per escriure El asesinato de los marqueses de Urbina, Premi L’H Confidencial de novel·la negra en la seva setena edició. El periodista i escriptor va cobrir el cas per a El Periódico i, després d’acumular-ne molta documentació, d’escriure dos “llibrerets” i diferents reportatges, va decidir perpetrar un relat basat en el sumari i on resol els misteris pendents amb la seva versió. L’autor defensa que el mòbil del crim van ser els diners, una via que la policia no va seguir i que té lògica, perquè els marquesos estaven relacionats amb la banca, “tenien nom de capital financer”.

16 VIU L'HOSPITALET

Mariano Sánchez comença fort. Després de mostrar-nos l’autòpsia dels cadàvers dels marquesos d’Urbina –per motius legals, canvia el nom als personatges del relat; així, Manuel de la Sierra Torres passa a ser Martín De la Fonte García i María Lourdes Urquijo Morenés, María Eugenia de Urbina Goiti– ens presenta, amb una posada en escena potent, el personatge clau de la novel·la, en Fierro. Un criminal –fruit de la imaginació de l’autor– amb pors i debilitats que ha d’aparentar sempre seguretat i domini de la situació, però que es fa petit quan parla amb els seus perillosos clients, com El Gran Jefe, el personatge més malparit del relat i qui li encarrega el treball més complex i ben pagat de la seva obscura carrera.

Mariano Sánchez, durant el discurs del lliurament del premi. El asesinato de los marqueses de Urbina és un relat àgil, a vegades trepidant, que fuig de les referències innecessàries i on els detalls, en general, estan ben trobats i justificats. Transcorre entre diàlegs versemblants i situacions més o menys creïbles que podrien haver passat i tenen gairebé sempre a Fierro com a eix. El criminal és un expert en l’art de la disfressa, la comunicació i la seducció, en arribar al cor de qui li interessa, persones més o menys perdedores com ell. ELS NOUS RICS La novel·la funciona com a exponent de la condició humana, la venjança, la vulnerabilitat o el treure pit gratuït –“Marcos, el barman, lo dispuso todo con los aspavientos clásicos de un profesional que se pavonea de sus habilidades”. L’autor ridiculitza la figura dels nous rics i no té pietat dels qui se senten millors que ningú –“los cuatro formaban

la cofradía más idiota del lugar”. L’obra també tracta altres debilitats humanes, com la ingenuïtat, personalitzada en Immaculada –la secretària de Fierro, que desconeix els negocis del seu cap– o en Dani, que odia el sogre –el marquès mort–, a qui acusa de boicotejar el matrimoni amb la seva filla –“vida fácil, cerebro hueco (...) El borrego soñaba con ser lobo. La cocaína mezclada con ginebra era el elixir de los valientes”. A través de Fierro, l’escriptor fa una crítica sense miraments d’errors de pes en la investigació que tenen tota la pinta de ser interessats, com el fet que es rentessin els cossos dels cadàvers abans de fer-ne l’autòpsia. La part del judici és lleugera –s’agraeix– i el final, potent i molt audiovisual, deixa resolts els misteris pendents. § Títol: El asesinato de los marqueses de Urbina. Autor: Mariano Sánchez Soler. Roca Editorial. Pàgines: 188.

cultura

Marsella, la parada d’un club de lectura itinerant Text TONI DELGADO Foto CEDIDA l bon escriptor aconsegueix que el paisatge sigui un personatge més, que tingui cor i vida. “Quan comences a llegir la trilogia d’Izzo el més natural seria marxar corrents cap a Marsella. És com quan llegeixes Los mares del sur, de Manuel Vázquez Montalbán, i vols anar a Barcelona”, explica Jordi Canal (Berga, 1955), director de la Biblioteca La Bòbila, espai de referència de novel·la negra i policíaca. Parla de la prosa de Jean-Claude Izzo (1945-2000), que a la seva trilogia de Marsella [Total Keops, Xurmo i Soleà] descriu, a través de l’antiheroi de la sèrie –el policia Fabio Montale–, les bondats i les misèries de Marsella, la ciutat on va néixer i morir i que visitaran els qui s’apuntin a la passejada per la segona ciutat de França.

18 VIU L'HOSPITALET

Organitzada per La Bòbila i la Biblioteca Marià Vayreda d’Olot, l’excursió literària –“la veig bastant com un club de lectura itinerant”– és una excusa per viure en directe, entre el 14 i el 16 de juny, les descripcions d’Izzo, un autor venerat a França i menys conegut a Espanya –on ha estat editat per Akal, de Madrid; i Límits Editorial, d’Andorra–. “En tot cas, el bon lector de novel·la negra l’ha llegit”, com és el cas dels qui s’apunten a l’activitat. El grup es tancarà quan s’arribi almenys a 20 persones [biblabobila@l-h.cat, 93 480 74 38] i el preu aproximat és de 450 euros i inclou el transport en autocar, l’hotel i els àpats. “No es pot comprendre Marsella si no s’aprecia la seva llum des de la terrassa de La Samaritaine”, escriu Izzo, a qui Canal descriu com “un autor molt natural i planer, molt persona. Es veu que darrera de l’escriptor hi ha algú que coneix la seva ciutat i l’ànima humana”. I enamorat de les olors: “Izzo ve

Marsella. a dir-nos que les olors de Marsella són absolutament culturals”. I ho fa a través de l’amor de Montale pel gust i la olor de la bullabessa, l’all, les anxoves de la seva veïna Honorine o el seu refugi particular, l’alfàbrega i la menta –dos elements molts presents a la vida d’Izzo. No costa imaginar-se les converses que s’establiran entre els lectors d’Izzo que participin en la passejada sobre quin dels llibres de la trilogia de Marsella els va agradar més o com s’imaginaven en Fabio Montale, el protagonista i un dels tres amics que enceten la història juntament amb Ugo i Manu. Els tres estan enamorats de la seva amiga Lole i pensen a tornar a obrir la llibreria d’Antonin. Com que no tenen diners volen atracar una farmàcia i s’acaben concentrant en els robatoris fins que Manu fereix una persona i decideixen separar-se. Montale, que té trets de Pepe Cavalho de Montalbán, es fa policia i els seus amics són assassinats. Vol venjar les seves morts: és una qüestió d’honor i amistat. La història, però, es barreja amb la violació i l’assassinat de Leila, una estudiant de la Universitat d’Ais de Provença

i de pare algerià. Cansat de l’entorn que l’envolta –lligams amb les màfies, pudor d’extrema dreta, corrupció...– Montale dimiteix i va per lliure: “jo no sabia ben bé qui era, però un policia segur que no”. FILL DE CAMBRER I MODISTA Nascut al barri de Le Panier –“l’equivalent amb el Raval [un barri destrossat pels alemanys a la Segona Guerra Mundial i que es va reconstruir com a gresol de cultures]”–, Izzo era fill d’un cambrer italià que va emigrar a Marsella per escapar de Mussolini i d’una modista espanyola que fugia de Franco. Montale és també fill d’immigrants en una ciutat que era un exponent de mestissatge i barris populars i que “ara estan convertint en un parc temàtic”. Els guies de la passejada per Marsella seran Georges Tyras, catedràtic de la Universitat de Grenoble, traductor i bon especialista en Manuel Vázquez Montalbán, i “un bon coneixedor de l’obra d’Izzo”, i Pascal Jourdana, director de La Marelle, una residència on els escriptors fan estades per crear i somien amb escriure amb la mateixa intensitat que Izzo. §

Museu Agbar de les Aigües

16 maig — 28 juliol 2013

nicanor parra andrés sánchez robayna ma luisa rojo de castro félix de azúa pepe moll de alba albert espinosa pedro madueño suso de toro din matamoro marcos giralt torrente patricio court quim monzó

Exposició

pecial Programació es Museus per la Nit dels

h - 01 h 18 de maig, 19 mació a gra Consulteu la pro gues.cat sai www.museudele

Ctra. de St. Boi, 4-6. Cornellà de Llobregat M: Cornellá L5 / B: 149, 56, 21 / R: C4 Cornellà FGC: L8 Cornellà Riera / Tram: T1 i T2: Les Aigües

cultura

David Lafuente: “Fer concerts es tracta més d’activisme cultural que no pas de negoci” Text i foto TONI DELGADO rop de la seva majoria d’edat, La Salamandra està immersa en el seu 17è aniversari. Una fita que encara es valora més en un context com l’actual. “Aquest”, enceta el seu gerent, David Lafuente (Barcelona, 1971), “és un moment per intentar mantenir les propostes d’oci i cultura i aguditzar l’enginy i els instints”.

– És un moment per ampliar l’oferta amb els mateixos recursos. De fer coses atractives, però potser limitant el risc... Tot i que la situació et permet experimentar amb coses que en temps de bonança no faries. David Lafuente.

20 VIU L'HOSPITALET

– Com ara... Continuem amb el nostre treball amb grups novells, emergents i consolidats, però la situació, podríem dir que ens ajuda a poder comptar amb grups importants que abans no era fàcil que vinguessin a l’Hospitalet. [La crisi] ens permet, a les discoteques, obrir un mica el ventall i altres tipus de sessions de nit, aportar un altre plus, a més dels discjòqueis. A La Salamandra estem fent una programació de festa de nits per a diferents perfils. La gent potser pot sortir dos cops al mes i, per tant, no ho farà vuit. Tenim una programació més oberta. – David, La Salamandra ja té 17 anys! Són la tira d’anys! Quan vam arribar trobàvem a faltar una sala de concerts i una discoteca alternativa a l’Hospitalet. Com podia ser que una ciutat tan gran no tingués una sala de concerts i una discoteca alternativa? Un lloc on no necessàriament sonessin els èxits de la radiofórmula, sinó música més propera i urbana. Des que vam obrir, la gent ha respost molt bé i ens ha permès créixer molt, fer un Let’s Festival, obrir una sala més gran amb millor estructura... Hem treballat i treballem

amb molt d’afecte, mimant els grups que comencen. És un model a seguir i d’aquí deriva el projecte de la Casa de la Música. – Heu dignificat la cultura. Sobretot la música moderna. Fer concerts es tracta més d’activisme cultural que no pas de negoci. Fem uns 150 concerts al llarg de l’any que contribueixen a que l’Hospitalet tingui una programació musical molt gran. Pensa que cada mes poden haver a la ciutat entre 50 i 60 concerts. Fa 17 anys l’oferta era d’un parell de jazz i en alguna aula de cultura. Dubto que hi hagi moltes ciutats amb una programació tan estable. – Quins són els artistes que us ha costat més de lligar? Va haver un abans i un després del concert de Raimundo Amador i Revólver. Es va muntar un gran rebombori, un sold out [entrades venudes] total. Ens vam dir que si venien ells, en podrien venir d’altres similars. Fins aleshores, programàvem grups de nivell de l’escena catalana i barcelonina. Grups que no hagin vingut? Vam tenir a tocar Fito, però en

aquell moment era arriscat i després van pujar molt i eren impossibles. Hi ha coses totalment inabastables tant per la sala com pel format, com Manolo García en el seu moment. – Suposo que us sentiu com a pares d’alguns grups. Pares no! [riem]. Som només un granet de sorra. Si un grup té un bon producte, funcionarà per sobre dels mitjans, la discogràfica i la promoció. El nostre tant per cent d’ajut és molt baix. – I l’última, quina programació especial fareu per a l’aniversari? Abans muntàvem una programació especial per a tot el mes. Ara tampoc cal: el mes passat teníem les Festes de Primavera, al març el Let’s Festival... Aquest any l’hem programat en un cap de setmana, el divendres 17 de maig i el dissabte 18. Divendres es fa una festa més de discoteca, amb un grup de percussió, artistes de circ i la samarreta especial d’aniversari a la Sala 1 i dissabte traslladem la festa a la Sala 2, amb La Habitación Roja i Cut Your Hair, i més festa, regals... §

cultura

Josep Maria Solias: “Seràs capaç d’influir en el futur!”

22 VIU L'HOSPITALET

Josep Maria Solias, al Museu d’Història de l’Hospitalet. Text i fotos TONI DELGADO – Com pot generar l’interès per la història un professor? – És complex. Pensa que fins als 13 o 14 anys es fa molt difícil ensenyar el temps històric perquè no tenim un sentit del temps. L’assolim quan hi ha un cert desenvolupament neurològic. A partir d’aquest moment, tot és més fàcil. La història es pot ensenyar com un conte o a partir d’un desenvolupament hipotèticdeductiu. Però que arribi o no el missatge depèn de la passió del mestre, de la seva capacitat per transmetre allò que és important. A Josep Maria Solias (l’Hospitalet, 1959), director del Museu d’Història de l’Hospitalet, la història li interessa des de petit i es va enamorar de l’arqueologia en un camp de treball. De fet, és Doctor en Arqueologia: “el mètode arqueològic, però, no té res a veure amb l’Indiana Jones, però no deixes de ser un detectiu

del passat”. Riem. És una conversa llarga i distesa en una sala plena d’arxivadors que està al costat del lloc on treballa –“no crec en el concepte de despatx”. – Recordes algun professor d’història que et marqués? – A la universitat en vaig tenir uns quants. Podria destacar-te en Miquel Tarradell, que va ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Fou el meu tutor i director de tesi. Vaig ser becari d’investigació durant un temps. Josep Maria Solias coneix les inquietuds i necessitats dels aspirants a rebre aquest any les Beques l’Hospitalet, destinades a projectes de recerca científica en el camp de les ciències socials i que en la seva 28a edició proposen dos temes tan interessants com complexos: La imatge de la ciutat: símbols, personalitat i identitat; i La dimensió econòmica del sector cultural a l’Hospitalet. Coor-

dinades pel Museu i l’Arxiu Municipal de l'Hospitalet i amb la col·laboració del Centre d'Estudis de l'Hospitalet, tenen una dotació econòmica de 3.000 euros cadascuna. El període límit per presentar la sol·licitud és el proper 31 de maig a les 14:00 hores. ELS PRINCIPALS CRITERIS Els dos principals criteris per triar els dos guanyadors de les beques seran el currículum [on es farà “especial menció” a la tasca investigadora] i un text amb la descripció del projecte, els objectius, la metodologia, la cronologia de les activitats a desenvolupar... “Hi haurà qui pensi que les beques ja estan atorgades. S’equivoquen! Es donaran als millors. Així que a qui li interessi investigar sobre la ciutat, que es presenti!”, comenta Josep Maria Solias, que calcula que en aquests 28 anys s’han fet prop de 100 treballs i de temes molt diver- (passa a la pàgina 24)

cultura (ve de la pàgina 22) sos: la dona, l’esport,

els edificis antics, la història medieval, l’Hospitalet a la literatura, les masies... – I quina és la imatge que ha donat la literatura de l’Hospitalet? – Bàsicament, la d’un suburbi de Barcelona; o fa menys anys, quan encara no estava massa construïda, la d’un entorn bucòlic-pastoril. L’Hospitalet ha estat una ciutat de transformació al llarg del segle XX. A partir del 92 [coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona] inicia un procés de reequilibri amb Barcelona pel que fa a la seva imatge, infraestructures... I ara comença una fase de diferenciació. De generar una identitat pròpia a partir de la cultura, la indústria...

24 VIU L'HOSPITALET

La “gran motivació” dels becats és que “les investigacions els resultaran útils [tant que hi ha qui les ha fet servir per a les seves tesis o tesines]”, perquè l’Hospitalet està en un procés de redefinició de la ciutat [projecte L’H on]: “podem aportar el resultat d’aquestes recerques per entendre la nostra realitat i prendre decisions. Seràs capaç d’influir en el futur!” – Sona molt engrescador. – És que és així. – Per cert, Josep Maria, quins són els símbols de la ciutat per a tu? – Es fa difícil [contestar-te] abans de començar la recerca, però hi ha referències importants i noves, com la Plaça Europa i la Fira [Gran Via]. Els barris tenen la seva personalitat... D’aquí a uns mesos et contesto! – [Riem]. I ara... – La Plaça Europa i la Fira [Gran Via], el barri centre, Florida, Pubilla Cases i Bellvitge. Són les diferents capes de la ciutat que no s’han destruït. – Però que tampoc han interactuat massa entre elles... – Diguem-ne que ha estat un pacte de no agressió. L’altre tema proposat a les Beques l’Hospitalet 2013 és la incidència econòmica de la cultura a la ciutat. “Quina part representa? He sentit diferents percentatges, però cal ser molt prim-

Entrada del Museu d’Història de l’Hospitalet. mirats, conèixer els diferents agents, com dels sectors de la difusió, de la producció cultural, i de patrimoni i conservació”, apunta el director del Museu d’Història de l’Hospitalet, “sembla que la base és la producció cultural, perquè a la ciutat tenim Filmax, per exemple”. – Abans comentaves que havies estat becari d’investigació. Com ha evolucionat el perfil d’aquest tipus d’aprenent? – Quan jo investigava, fa 30 anys, estàvem sortint d’una crisi econòmica i tot estava agafat amb pinces. Amb el temps, es va guanyar en estructura, que hem anat perdent en els darrers anys. – Falta cultura d’investigació? – Sí. En els anys de bonança en comptes d’afavorir-la s’ha generat infraestructura d’edificis, però no un circuit d’investigador. Calia i cal generar teixit programant beques com aquesta, microcontractes... El teixit és viu, l’esquelet, no. I hem fet esquelet. Investigar continua sent un acte de militància que hem mantingut en el temps. §

LES BASES I EL JURAT DE LES BEQUES Les bases i el formulari de sol·licitud es poden consultar i descarregar als webs del Museu [www.museul-h.cat/] i l’Arxiu de l’Hospitalet [www.l-h. cat/arxiu-municipal], i del Centre d’Estudis de l’Hospitalet [www.celh.org/]. El jurat estarà presidit pel regidor de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet [o en qui ell delegui], i en formaran part el Director del Museu de l’Hospitalet, el Director de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet, un representant del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i el responsable tècnic del programa Beques l’Hospitalet.

25 VIU L'HOSPITALET

societat

L’aroma del comerç al carrer

Imatge del Mes del Comerç.

Text TONI DELGADO Foto IVAN PUIG nar a la fruiteria de la Matilde era un dels encàrrecs més agraïts que em podia fer la mare, perquè sempre m’acabaven regalant un xiclet amb una pegatina del dibuix animat del moment. Aquell rosa és idèntic al de les paraules bocabadat i bocabada d’un dels eslògans de la campanya del Mercat del Comerç: “vine i et quedaràs bocabadat [bocabada]. Compra a L’H. Som aquí, ben a prop”. Els altres també em recorden a la Matilde i els seus xiclets: “compra a l’H. Som aquí, ben a prop” i “som el comerç de sempre, el comerç que uneix”.

26 VIU L'HOSPITALET

A la cinquena edició del Mes del Comerç, encetada l’11 de maig a Sant Joan coincidint amb les festes majors del barri, participen 480 comerços –més que mai, a la primera edició, per exemple, en van ser 150– de sis zones de la ciutat que sor-

tiran al carrer per oferir els seus productes i ofertes. El 25 de maig (carrer Enric Prat de la Riba) serà el torn del Centre, l’únic barri que no coincideix amb les seves festes majors. Així, la festa del comerç continuarà l’1 de juny a Santa Eulàlia (carrer Santa Eulàlia), el 8 de juny a Collblanc-La Torrassa (carrer Progrés, carrer Collbanc i plaça del Mercat), el 15 de juny a Pubilla Casas (carrer Marcel·lí Esquius i carrers adjacents) i acabarà el 6 de juliol a La Florida (avinguda Miraflores). DIFERENTS PROPOSTES Els ciutadans podran gaudir dels comerços al carrer, la mostra de productes de mercat, fira d’artesans i mostra d’oficis, jocs i animació infantil, i actuacions promogudes per les entitats dels barris. “A l’Hospitalet el comerç fa barri, és un comerç compromès amb les activitats de la ciutat com ho demostra la seva participació a la campanya de comerç”, destaca l’alcaldessa Núria Marín. §

COMPRA A L’HOSPITALET SOM AQUÍ, BEN A PROP

RTIM A L SO

R CA RE R

EDICIÓ

Sant Josep/11 de maig El Centre/25 de maig Santa Eulàlia/1 de juny Collblanc-la Torrassa/8 de juny Pubilla Cases/15 de juny La Florida/6 de juliol

Som el comerç de sempre. El comerç que uneix. www.dinamitzaciolocallh.cat

societat

L’Scratch for Arduino, creant de manera intuïtiva Text i foto TONI DELGADO s primera hora del matí i al Citilab estan fent una classe d’Scratch for Arduino a un grup d’estudiants d’institut. “Primer has de col·locar l’USB a l’ordinador”, li diu una noia al seu company, que mira amb atenció el robot que té al seu davant, que acaba de muntar, i que en un moment sabrà com fer funcionar. Ells són dos dels 1.500 joves als quals el Citilab està donant formació des de principis d’any sobre l’Scratch for Arduino, que té moltes possibilitats i que creix, en part, amb l’experiència dels usuaris.

QUI I ON? Citilab és el primer laboratori digital ciutadà d’Europa. Potencia la capacitat creativa i innovadora dels ciutadans dotant-los del material necessari per a desenvolupar-lo. Citilab acompanya l’usuari en el seu procés d’aprenentatge. Uns alumnes al Ctilab.

28 VIU L'HOSPITALET

QUÈ? Dissenyat pel Citilab, l’Scratch for Arduino (S4A) respon a la filosofia del centre. L’Scratch és un llenguatge de programació desenvolupat pel Massachusetts Institute of Technology (MIT), mentre que l’Arduino és un sistema de plaques que fa possibles projectes electrònics. Les possibilitats són il·limitades, com aconseguir que una planta s’autoregui, crear alarmes, instal·lacions domòtiques... COM? A través de tallers per als centres educatius, però també per a totes les edats. És un primer tast creatiu de programació i de robòtica i es treballen moltes competències de l’àmbit tecnocientífic, matemàtic i de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació). Cada grup –o parella– disposa d’un plànol per

construir un robot amb cables, rodes, motors i el seus propis recursos: imaginació i empenta. Un cop muntat, només cal programar l’S4A per moure’l com vulguem amb el teclat de l’ordinador. L’activitat s’adequa a les edats del grup. QUAN? Durant l’any s’organitzen diferents sessions per als centres educatius i també altres per a la resta d’usuaris. Del 25 de juny al 15 de juliol s’organitzaran casals d’estiu sota les premisses d’aprendre, crear i innovar en robòtica, disseny en 3D –a través del programa Sculptris i convertint els models en dissenys reals amb una impressora 3D– i realització en televisió. El 18 de maig se celebrarà la cinquena edició de la Jornada Programa'2013,

adreçada a professorat de primària i secundària que tingui interès en l’ús didàctic de la robòtica i la programació. L’acte s’emmarca en la celebració internacional de l’Scratch Day 2013. Del 25 al 27 de juliol es farà al Citilab una trobada internacional, l’Scratch Conference 2013. PER QUÈ? L’objectiu és que els joves vegin que l’Scratch for Arduino permet estructurar el pensament i trobar noves solucions als problemes, i que combina les noves tecnologies, la robòtica i la programació. De fet, a diferents països d’Europa ja forma part del currículum educatiu i des del Citilab s’aposta molt fort per introduir-lo als centres educatius en petits formats, com hem pogut veure. §

SOVER ELEVADORES VERTICALES SALVAESCALERAS VENTA,MONTAJE Y MANTENIMIENTO PRESUPUESTOS SIN COMPROMISO RAMPAS DE ACCESO A VIVIENDAS

info@sover.es

ESPECIALISTAS EN ADAPTACIÓN DE VIVIENDAS Y SISTEMAS DE ELEVACIÓN ADAPTACIÓN DE BAÑOS Y COCINAS CAMBIO DE BAÑERA POR PLATO DE DUCHA

TEL.931 190 379 www.sover.es

DESCUENTO 3% PRESENTANDO ESTE ANUNCIO

sabies que...

La cervesa

30 VIU L'HOSPITALET

Text TONI DELGADO – Vinc del celler, del llúpol i la malta. Ara estic freda, quin gust tinc? – Amarg, bo i fred. – Sí, et refresco, refresco els homes, després els dono calor i els lliuro de pensaments superflus. Aquesta és una conversa entre una gerra de cervesa i Frank Biberkopf, protagonista de la novel·la Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin. La cervesa té veu pròpia a la literatura, al cinema o a sèries de televisió tan mítiques com Els Simpson. Perquè on es reuneix Homer per divagar de la vida amb els amics? Sí, a la taberna de Moe amb una cervesa Duff a la mà. És una beguda tan lligada a la història de la humanitat que tenim referències de l’existència de la cervesa a Mesopotàmia i s’han trobat receptes de la seva elaboració escrites en escriptura cuneïforme. Alexandre el Magne va fer portar a la cort els millors fabricants de cervesa, una decisió que va afavorir que es veiés com a ofici. El 1258 va néixer a París la primera organització gremial de fabricants de cervesa. S’assegura que els romans van ser els introductors de la cervesa a la Península Ibèrica i que els celtes la van portar al nord d’Europa. Per la seva part, els gals van ser els creadors de la bóta –que s’utilitzava per a la fermentació i maduració– i la barrica, indicada per al transport i la conservació de la cervesa. L’any 1215 el rei Joan sense Terra d’Anglaterra va ser obligat a firmar la Carta Magna, un document que es considera el primer que recull l’esperit de submissió a la llei, diu en el seu

punt 35: “hi haurà patrons de mesura per al vi, la cervesa i el gra –el quart londinenc– a tot el Regne (...)”. Els ingredients principals de la cervesa, fins l’any 1400, eren l’aigua, l’ordi maltat i el llevat. Per conservar-la i donar-li més gust se li posava romaní i farigola. Era una cervesa amb molts hidrats de carboni i proteïnes i era consumida tant pels nobles com pels pagesos. El rei Hammurabi va fer un decret amb les normes per elaborar la cervesa i s’establien càstigs per a qui adulterés una beguda que tenia caràcter religiós i estava feta per sacerdots. Alemanya, de fet, encara es regeix per la Llei de la Puresa, que data de 1516 i va ser promulgada pel duc bavarès Guillem IV d’Orange i exigeix produir la cervesa amb ordi maltat, llúpol, llevat i aigua. Una mica abans, a l’Edat Mitjana, els alemanys ja disposaven de prop de 500 claustres on s’elaborava i es comercialitzava cervesa. El gust de la cervesa no era com l’actual perquè solia portar un ingredient denominat grutum, del qual ja se’n parla en un document de l’any 999. Era una mescla de cinc o sis plantes en pols, seques i combinades amb resina de pi. Una de les versions més esteses és que van ser els mercaders d’Holanda i Flandes els responsables d’introduir el llúpol en la seva elaboració. La nova varietat es va fer tan popular que al segle XVIII totes les cerveses contenien aquest ingredient, malgrat l’esforç dels senyors feudals d’intentar aturar el seu ús per no perdre els impostos sobre el grutum, que va desaparèixer de l’elaboració. A la mitologia egípcia es defensa que va ser Osiris qui va preparar la primera cervesa i que, per tant, seria un invent dels déus. §

cnl

vui volem fer un tastet de plats i tapes informals atès que ja s’acosta el bon temps i les terrasses van plenes de gent. Dels *montaditos n’hem de dir barquetes i ja sabeu que són unes llesquetes de pa damunt les quals s‘hi posen diversos productes o una preparació culinària, enfilats per un escuradents que ajuda a sostenir el conjunt. Els restaurants paquistanesos, ja tan arrelats entre nosaltres, han popularitzat productes del Mediterrani oriental i del Pròxim Orient, com ara el pa de pita (o pita), de forma rodona o ovalada, molt prim i buit, que s'ofereix com a acompanyament o que s’obre com una butxaca i serveix per fer entrepans diversos (si demanem el plat com a entrepà enrotllat, en diem durum), com ara els dóner kebab (o xauarma), de carn marinada de be que es cou en un ast vertical que gira constantment, i se serveix tallada a tires. Per als vegetarians

hi ha la proposta amb pasta de cigrons, el falàfel. Si preferiu menjar de plat, podeu triar entre el mutabal, que és un puré d'albergínies escalivades, generalment condimentat amb all, llimona, oli d'oliva i tahina, l’hummus, que és el puré de cigrons que se sol condimentar amb llimona, tahina, alls, oli d'oliva i julivert, o el tabule, que és l’amanida feta amb búrgul o cuscús, tomàquet, ceba, julivert i menta, amanida amb oli d'oliva i suc de llimona, originària de Síria i el Líban. I de segon, el kebab, que és la broqueta feta amb trossos de carn, generalment de be, intercalats amb verdures marinades.

I de postres sempre podem tastar els baclaua (o baklava) que són aquells pastissets de pasta de full farcits de festucs, nous o ametlles i coberts de mel, que enfiten tant! I també s’han posat de moda les empanades argentines, que aquí sempre s’han anomenat panadons (o panades) i són ben típiques de les comarques de Lleida, on les farceixen de verdures, especialment espinacs amb pinyons i pastes –a Mallorca les anomenen cucarrois. Les panades, però, també poden ser dolces, farcides de cabell d’àngel o mató, com ara els típics pastissets o brossats de Tortosa. §

CNL DE L'HOSPITALET. Mare de Déu de la Mercè, 20, 3r (08901 L'Hospitalet de Llobregat) Tel. 93 440 65 70 Fax 93 440 48 69 http://www.cpnl.cat/xarxa/ cnllhospitalet Troba’ns al Facebook: http://facebook.com/cnl.lh

31 VIU L'HOSPITALET

Què voleu prendre?