Viu El Prat - maig 2018

núm. 119· maig

viuelprat@elginjoledicions.com

‘18

www.elginjoledicions.com

arriba la temporada d'estiu!

Una tarda amb...

Laia Casino, millor esportista a la Nit de l'Esport del Prat 'cuina miracle' en l'apartat gastronòmic - glee (teatre modern), un cant a - entrevista a la periodista cèlia cernadas - el equipo a, al sabies que...

l'autenticitat

EDITORIAL

ELS VINCLES

“

Sin miedo, las olas se acarician con el fuego. Si alzamos bien las yemas de los dedos, podemos de puntillas tocar el universo, sí. Sin miedo, las manos se nos llenan de deseos, que no son imposibles ni están lejos, si somos como niños.

Sin miedo a la ternura, sin miedo a ser feliz. Sin miedo, sientes que la suerte está contigo…”, canta Rosana. Segurament sigui un dels èxits que rescati al seu concert del Corpus de Cornellà, a la plaça Catalunya el proper 2 de juny.

Sin miedo és una cançó tendra i vitalista que ens recorda la nostra vulnerabilitat i ens convida a ser més innocents, somiadors i valents.

A caminar sense pensar en les conseqüències, ser nosaltres mateixos i gaudir de cada moment com si fos l’últim. A mi em recorda als avis i àvies, als qui, per la distància, gairebé no vaig poder veure.

Envejo els qui sí que heu pogut gaudir del seu afecte, abraçades, sis o set petons per segon i historietes. La quantitat d’hores de gravadora que hauria consumit amb els seus relats de supervivència hagués estat infinita.

Quan Rosana va escriure un dels seus himnes, tres dels meus avis ja havien mort. Només quedava la Dominica, de qui albiro com si fos avui una mirada angelical i com somreia mentre tancava els ulls. O com gaudia veient el net devorant els seus xoriços o marcant gols (imaginaris o no). “Vinga, fes-me una entrevista. Què em preguntaries si fos famosa?”, em deia, mentre pensava què li podia preguntar a una persona tan gran i que ella devia ser molt famosa, perquè a la vila tothom la coneixia i en parlava meravelles. “Espero que de gran no et facis periodista del cor, eh. Que són molt pesats i no deixen ningú tranquil”, m’advertia.

Ara, cada estiu en directe i durant l’any per telèfon, li preguntaria moltes coses. M’hauria agradat conèixer-la més. Conèixer-los més. Us envejo als qui teniu els avis i àvies ben a prop. Potser, fins i tot, us han cuidat de petits i petites i el vincle és cada vegada més gran.

VIU EL PRAT Revista gratuïta de societat i cultura NÚMERO 120, MAIG DE 2018 redaccio@elginjoledicions.com Tel. 93 337 77 47

FOTO DE PORTADA: TONI DELGADO

DIRECTOR DE CONTINGUTS: TONI DELGADO

PUBLICITAT: MERCHE BLANCO parentesi@elginjoledicions.com 627.916.905

IMPRESSIÓ: IMPRINTSA Dipòsit Legal.

B-15425-2008

EDITA: EL GÍNJOL EDICIONS, SL. BRUC, 30 2n 08901 L'HOSPITALET B-63785034 La redacció de Viu El Prat no coincideix necessàriament amb l'opinió dels seus col·laboradors.

ÍNDEX 5.Una tarda amb...

LAIA CASINO, MILLOR ESPORTISTA A LA NIT DE L'ESPORT DEL PRAT

16.Cultura

GLEE, DE LA COMPANYIA ETC, ARRIBA AL TEATRE MODERN

És molt probable que si, fa un temps, a Raquel Fernández li haguessin proposat muntar una g humana a terra, s’hauria negat. Ara és la que més riu de la situació: té el cap d’Eva Aznar a mig centímetre i observa amb atenció les instruccions de la seva directora a Glee (Teatre Modern, 19 i 20 de maig), Ester Barcelona, i del fotògraf. És un minuciós exercici que retrata la dimensió d’un gran grup humà.

La triatleta del Prat Triatló Prat té una història digna de ser biografiada i ben valdria un documental de l’equip de Michael Robinson. Per descomptat, ha tornat a caminar, però no li falten els contratemps. Laia Casino arrossega una lesió medul·lar i té una malaltia degenerativa, siringomièlia posttraumàtica: un quist que va creixent en la medul·la i la va trencant. “Un dia em puc aixecar i un altre m’agafen espasmes per tot arreu i sembli Chiquito de la Calzada. Sé que cada cop aniré a pitjor. De moment, vull oferir el millor de mi. Pensa que a la cama hi tinc un pes mort de 100 quilos...”, descriu. Les dificultats li serveixen de molles.

una tarda amb...

Laia Casino: “Quan recullo una medalla, em faig petita i no sé on ficar-me” Text TONI DELGADO Fotos T. DELGADO / CEDIDES —Doctor, com li direm a la Laia que mai podrà caminar? Ella és tan activa i esportista, ha esquiat i fet escalada...

El problema és que Laia Casino (Andorra, 1977), malgrat estar en coma, no perdia detall de la conversa.

—I jo pensava: “Ho estic escoltant tot, cabrons!”.

BIOGRAFIA I DOCUMENTAL La triatleta del Prat Triatló Prat té una història digna de ser biografiada i ben valdria un documental de l’equip de Michael Robinson. Per descomptat, ha tornat a caminar, però no li falten els contratemps. Arrossega una lesió medul·lar i té una malaltia degenerativa, siringomièlia posttraumàtica: un quist que va creixent en la medul·la i la va trencant. “Un dia em puc aixecar i un altre m’agafen espasmes per tot arreu i semblo Chiquito de la Calzada.

Sé que cada cop aniré a pitjor. De moment, vull oferir el millor de mi. Pensa que a la cama hi tinc un pes mort de 100 quilos...”, descriu. Les dificultats li serveixen de molles.

Les seves respostes són generoses i donen peu a moltes preguntes espontànies. “Ja t’ho vaig advertir per telèfon, eh”, em comenta a la pista del CEM Sagnier, mentre es treu la jaqueta. Normal. Fa un

Laia Casino amb el seu reconeixement de la Nit de l'Esport.

sol esplèndid. Se senten les petjades d’un atleta i me la imagino en el seu primer entrenament amb el Prat Triatló 1994.

—Havia de córrer d’aquest fanal a aquell altre. Anar i tornar. Toni, després de pas-

Foto: TONI DELGADO.

sar una època molt inactiva, vaig aguantar tan sols 200 metres, i la gent em mirava pensant: “Aquesta no aguanta un triatló ni de broma...”.

El pronòstic no podia ser més desencertat. En pocs mesos, va aconseguir la

5 VIU EL PRAT

Ho explica com si fos un acudit. Fer humor de tot és la primera lliçó que va aprendre a l’Institut Guttmann. “Ser miop o egoista també és una deficiència. No totes són físiques ni es veuen al primer cop d’ull”, adverteix Laia Casino, reconeguda com a millor esportista amb discapacitat física i/o sensorial en la 32a Nit de l’Esport.

ucna ultura tarda a... amb... seva primera victòria com a paratleta al Duatló de Castellar del Vallès, va mossegar l’or a l’Europeu, a Sòria, i al campionat d’Espanya, a la Vall d’Uixó... Ella va ser la primera sorpresa: “Els resultats eren tan bons que vaig arribar a pensar que era més fàcil del que semblava, però realment m’entrenava moltíssim”.

Entre tres i quatre hores durant cinc o sis dies a la setmana.

INDESTRUCTIBLE? Malgrat que sembli indestructible, també és humana i té les seves baixades amb un 2018 tan terrorífic.

6

VIU EL PRAT

—Què està passant aquest any? Per favor, algú m’ho explica? Divendres m’hauran de tornar a posar toxina botulínica, que acaba d’anul·lar-me la poca musculatura que tinc bona, i després els de la Unitat de Dolor em recordaran que toca la perfusió de lidocaïna mensual... Ahir ho comentava amb el meu home... Potser hauria de preparar-me progressivament per al 2019 i acumular els punts necessaris per competir als Jocs Paralímpics de Tòquio de 2020. Això sí, fins a finals d’any no sabrem quines categories de paratriatló entraran als Jocs, perquè volen reduir costos.

UNA TROBADA VITAL Mai hauria arribat fins aquí si Josep Maria Lloreda, de l’empresa KH Lloreda, no li hagués presentat Lídia Guerrero, directora de la Fundació Isidre Esteve.

Sense el seu pas pel centre pont del CAR de Sant Cugat de la Fundació, Laia Casino no faria triatlons. “Un cop has deixat la rehabilitació, et programen exercicis adaptats a tu i tens el teu entrenador.

L’objectiu és que puguis valdre’t sola al gimnàs”.

La majoria no surt de la Fundació Isidre Esteve competint. “Soc la rara. La Lídia em deia que jo necessitava més canya i tornar a la competició. La Lídia i en Xavi em van ajudar tant. Tant!”, recorda. Per això va triar els triatlons. Ja quedava molt enrere la seva experiència a l’Institut Guttmann, amb un primer any digerible, “perquè (passa a la pàgina 8)

Casino, amb l'or i la mascota de la Copa del Món de Triatló d'Altafulla. Foto: ALTAFULLA BLOC.

Prat Triatló 1994.

Foto: CEDIDA.

Albert Sanchis i Laia Casino, una parella d'esportistes.

Foto: CEDIDA.

ucna ultura tarda amb... (ve de la pàgina 6) estàs molt ocupada amb la rehabi-

litació”, i la resta, “amb baixades, quan comproves que no podràs fer moltes coses que feies abans o no igual”.

Els entrenaments de Laia Casino són els mateixos que els dels altres membres del Prat Triatló 1994, guardonat com a millor equip federat a la Nit de l’Esport: “Potser, si em veu una mica esgotada, la Mireia [García, la seva entrenadora i exnedadora olímpica] m’adapta els de córrer o nedar, però surto com la resta. Això no és integració, és inclusió implacable.

Es riuen de mi, em diuen que calli o em donen cops a la piscina igual que a tots i totes... No em veuen com una discapacitada”. Hi està tan còmoda que bateja el club com a Família Prat Triatló 1994: “Hauries de veure el nostre grup de WhatsApp. Quan algú es lesiona, tothom el cuida”.

8

VIU EL PRAT

LA DONA BIÒNICA De petita, Laia Casino volia ser la Dona Biònica i córrer i saltar d’un lloc a un altre ajudant els altres. No és estrany que sempre hagi estat involucrada en iniciatives solidàries ni que sigui “força empàtica”. “A vegades, massa”. Tant que les seves ploreres amb les pel· lícules d’amor són èpiques. Cada cop que travessa la meta plora d’alegria. Ho sent com una victòria extra a la competició. És un triomf a les seves circumstàncies.

Després de la seva vintena operació d’esquena, li van donar la incapacitat laboral. “Jo no volia... Van guanyar ells...”, lamenta. Amb tan sols 32 anys sentia que “no servia per a res”. L’esport, de nou, la va salvar.

Ja havia competit com a nadadora amb la Federació Andorrana d’Esports per a Minusvàlids (FADEM), fundada per Susana Herrera, que “em va ajudar a tornar a l’esport”. Laia Casino, inquieta de mena, també ha pilotat cotxes i té un bon palmarès a les ECOSeries.

En les distàncies curtes, Laia Casino és generosa en els gestos i el discurs. En públic, assegura, sembla una altra. “Quan recullo una medalla, em faig petita i no sé on ficar-me. Vull marxar corrents!”, confessa.

A la 32a Nit de l’Esport del Prat li va arribar a dir al seu marit que era millor que no guanyés per no posar-se vermella. “Almenys no vaig haver de parlar...”, reconeix. Quan fa esport, en canvi, sí que se sent Laia Casino: s’aïlla de tot i només s’escolta a ella mateixa.

L'entrevistada a la piscina del CEM Sagnier.

Foto: TONI DELGADO.

—En la categoria PTS2, la més lenta de totes, has d’estar per tu i prou.

La primera vegada que la triatleta andorrana es va sentir observada tenia 22 anys i aprofitava un permís de cap de setmana per sortir de l’Institut Guttmann.

Al passeig de Gràcia, des de la cadira de rodes, va veure les cares de pena que li (passa a la pàgina 10)

Laia Casino amb la seva amiga Evelyn Martín.

Foto: CEDIDA.

ucna ultura tarda amb...

10

VIU EL PRAT

(ve de la pàgina 8) dirigien moltes persones: “Quan els somreia... No entenien res. Pensava que no m’havien de tenir llàstima. Soc jo qui s’ha de superar. Hem de tractar tothom igual, tingui cames, li falti un ull o sigui giratori...”. Somia a organitzar xerrades amb nens i nenes perquè vegin que a l’esport “no hi ha diferències i sí el mateix grau de superació”.

ABANDONAR? Potser el seu pitjor moment esportiu, “o almenys el vull esborrar de la meva memòria”, és el subcampionat d’Espanya de Paratriatló de 2017, a València: “Un desastre... No parava de plorar per la ràbia que portava dins... Se’m va trencar el bitutor que porto a la cama dreta i m’ajuda a córrer i a la bici. Em va vèncer la part psicològica. A més, no havia agafat la crossa a la transició... La gent em recomanava que abandonés, però volia acabar com fos”.

Poc abans de l’inici del Duatló de Castellar del Vallès, del campionat absolut de Catalunya d’aquest any, li havien posat toxines botulíniques “perquè m’havien sortit molts espasmes i estaven provant uns invents. No les tenia totes per fer-la”. “Sort” en va tenir de la seva companya Evelyn Martín, que li fa fer de llebre i que l’acompanya a entrenar-se amb la bici “perquè fer-ho sola em fa por després d’algunes caigudes”. També del seu marit, Alberto Sanchis, pilot de ral·lis, que “va aguantar tres setmanes de metges” i sempre és el seu “suport, cronometrador, xofer, aguanta nervis i, sobretot, amic”.

El contrast, l’or a la Copa del Món de Triatló d’Altafulla, on va fotografiar-se amb la mascota del campionat. Ho explica tot amb tants detalls i emocions que sembla que acabi d’acabar les competicions fa uns minuts.

En tots els casos s’ha pagat ella les despeses. Fa mal sentir el pressupost que necessita si intenta revalidar el seu títol mundial al proper Europeu de Paratriatló, al juliol a Estònia (Tartu): el vol costa uns 1.000 euros, però necessita que l’acompanyi una altra persona, “per si em passa alguna cosa”. Cal sumar-hi la inscripció, l’hotel... No és cap secret: Laia Casino busca patrocinadors. “Si m’he de tatuar el logotip de la marca, ho faré.

També la promocionaré a les xarxes socials i allà on sigui, puc fer xerrades per motivar la seva plantilla...”.

De moment, competeix per la International Triathlon Union (ITU), com els refugiats, i quan guanya, sent l’himne olímpic. No li queda més remei, perquè Andorra, “malgrat que es digui que l’estan muntant des de fa dos anys”, no té federació de triatló: “Quan truco, mai saben res del tema...”. Si es nacionalitzés espanyola, perdria la nacionalitat andorrana. “I jo em sento molt d’allà!”, confessa, abans de la sessió de fotos.

Hores després m’envia per correu electrònic imatges seves de competicions. “Respira més l’instant”, em recomana. Diria que és un consell universal. §

L'entrevistada, al CEM Sagnier.

Laia Casino.

Foto: TONI DELGADO.

Foto: CEDIDA.

gastronomia de proximitat

CUINA MIRACLE: L'APOSTA PER UNA GASTRONOMIA INQUIETA Text MARIANO MARTÍNEZ

JOAN TARGARONA DAVID DÁVILA I CARMEN DURÁN xef de Cuina Miracle Los Arcos Bar LAB

Avinguda Indústria, 1-5 Av. del JUST Parc, 55 SANT DESVERN 933750750 933729898 www.losarcosbar.com miracle@cuinamiracle.com reservas@losarcosbar.com cuinamiracle.com De dimarts a diumenge de 18h a De dilluns a divendres de 9h a 23:30h.

16h Nits de divendres, dissabtes i vigilies obert fins les 2:00h.

Dissabtes, diumenges i festius de 9h a.com/losarcosgastrobar 15h .com/cuinamiracle/ @losarcosbar

12 VIU VIUL'HOSPITALET EL PRAT 12

@cuinamiracle

La història de Cuina Miracle va lligada inevitablement a la història familiar d’en Joan Targarona.

Una història d’arrel lligada a Miracle, la seva mare, amb un passat pagès d’uns pares que van obrir una botiga de queviures el 1952 a Sant Just Desvern.

Segurament el punt de partida de l’amor d’en Joan pel producte de temporada té molt a veure amb la genètica, que els ha fet guanyar el premi a la millor tapa de la segona edició del QuintoTapa Sant Just.

“Vaig treballar en professions lligades a la enginyeria tècnica, a la construcció, que res tenien a veure amb la cuina, però m’he criat amb la mare i la trajectòria familiar sempre ha estat lligada a l’alimentació, amb el local de menjar preparat que van obrir el 1999, la botiga del nostre tiet al Mercat i, des de 2004, amb el restaurant, que va significar un pas endavant important”. Encara que sempre lligat a aquesta història familiar, en Joan va decidir deixar enrere la seva formació com a enginyer i introduir-se en el negoci familiar. En poc temps s’ha convertit en el pilar de Cuina Miracle, que té al darrere un equip que manté viva la flama i l’empenta dels motors d’aquest projecte gastronòmic, en Joan i la seva mare.

El cuiner de Sant Just sap transmetre de manera molt directa les seves inquietuds rere els fogons. Quan va

decidir-se a tirar-se a la piscina de Cuina Miracle, va fer diferents cursos d’alimentació, nutrició i cuina oriental, fet que exemplifica la seva manera de veure la gastronomia des de vessants molt diferents. “A Cuina Miracle hem mantingut l’oferta de plats per emportar, amb un segell important de cuina casolana, però amb el temps hem incorporat propostes més arriscades, més diferents, arran dels nostres viatges i on inquietuds d’anar innovant constantment. No perdem l’essència d’una cuina catalana molt clàssica, però incorporem propostes d’altres països. No ens agrada tancarnos en un mateix tipus de cuina”.

Aquesta aposta per la varietat de plats de Cuina Miracle també es visualitza en el protagonisme que en Joan li dona al producte de temporada: “No tenim una carta fixa, ens agrada canviar segons el que trobem al Mercat el dia que fem les compres.

Cuino una mica el que em ve de gust en funció de la compra que fem. Per això la nostra carta està molt oberta al producte fresc i de temporada, que ens ofereix una màxima qualitat”.

Molt més que un espai gastronòmic Cuina Miracle és un espai gastronòmic preparat per satisfer

PER UN Mร N SOSTENIBLE,

TOTS HI TENIM MOLT A FER! Protegeix el teu planeta, #SenseContaminaciรณ

gcastronomia astronomia ultura de proximitat

14 VIU VIUL'HOSPITALET EL PRAT 14

"Per això la nostra carta està molt oberta al producte fresc i de temporada, que ens ofereix una màxima qualitat” als amants de la cuina amb bon menjar i productes de proximitat i de temporada. Ha anat evolucionant amb el temps, però no es manté quiet en cap moment. El projecte està obert a moltes més activitats: fan càterings per a empreses, i cursos de cuina: “És una manera de transmetre les nostres inquietuds i la nostra manera de veure la gastronomia a més públic. Per això muntem cursos molt enfocats a cuines del món i amb les tendències que ara estan més de moda, com la cuina vegana o vegetariana, però que nosaltres fa molt temps que treballem”.

El relat d’en Joan és molt clar en aquest sentit: “El producte de temporada i ecològic forma part del nostre ADN particular. El que trobem al mercat és el termòmetre de la nostra cuina, que volem clarament que sigui una gastronomia molt saludable. Ens agrada parlar de respecte en dos sentits: respecte enfocat a què el producte que protagonitza la nostra cuina tingui un procès de producció molt natural (per exemple, utilització de pocs pesticides en el cas de les verdures); i respecte a l’hora de cuinar aquests aliments, amb la utilització de bons olis i bones coccions que mantinguin les seves propietats del producte”.

LA RECEPTA

Paisatge Volcànic Llit de puré de patata i celerí amb musclos en escabetx, Carxofa Prat, nyora picada i pa de garrofa INGREDIENTS: Patata natural Cèleri (arrel de l’api), crema de llet, musclos, ceba, pastanaga, oli, vinagre, sal, pebre, Carxofa Prat, llorer, nyora picada, ratlladura de llimona, pa de garrofa, virutes de fusta de roure per fer un fumat La tapa té tres elaboracions diferents • Puré de patata amb cèleri: posar a bullir en aigua les patates i el cèleri pelat.

Un cop està cuit el cèleri, el triturem per una banda i les patates les fem puré amb forquilla per una altra banda. És barregen els dos ingredients amb sal, nou moscada, una mica de mantega i crema de llet • Musclo amb escabetx: Fem els

musclos al vapor, trèiem la closca. Amb una cassola, deixem coure la ceba, pastanaga, oli, vinagre, sal, pebre de colors, i passada una estona, incorporem els musclos i una mica de pebre vermell.

• Carxofa Prat Confitada: Pelem la Carxofa Prat, tallem el cor en diferents trossos. Els bullim amb aigua, llimona i sal. Fem conserva amb oli d’oliva verge i espècies (llorer, bitxo, pebre de color, alls laminats).

Muntatge: Amb una mànega pastissera posem el puré de patata i cèleri, posem 2 trossos de Carxofa Prat, 2 musclos i acabem amb pa de garrofa, nyora picada i sal.

Investigar i cercar són paraules que apareixen en el discurs d’en Joan: “Com veus, hi ha molt moviment a la nostra cuina. Sobretot no ens agrada avorrir-nos ni tampoc avorrir al nostre públic, tant a qui

ve a menjar, com aquell qui ve a aprendre amb nosaltres. El que busco és trencar, fer coses diferents.

Però tot això s’aconsegueix amb un gran equip i una metodologia de treball molt clara”. •

cultura Glee, un cant a l’autenticitat

Ester Barcelona indica con fer una g humana a Nadia Fariña, Eva Aznar, Raquel Fernändez; Andrea Tortajada, Anna Fusté i Sergio Ramírez, mentre Gerard Martínez sosté les tres lletres que falten per completar el títol de la proposta d'ETC. Foto: TONI DELGADO.

Text i fotos TONI DELGADO s molt probable que si, fa un temps, a Raquel Fernández li haguessin proposat muntar una g humana a terra, s’hauria negat. Ara és la que més riu de la situació: té el cap d’Eva Aznar a mig centímetre i observa amb atenció les instruccions de la seva directora a Glee (Teatre Modern, 19 i 20 de maig), Ester Barcelona, i del fotògraf. És un minuciós exercici que retrata la dimensió d’un gran grup humà.

16 VIU EL PRAT

É

—Què m’hi vaig trobar aquí? Una colla de bojos...! [Riem]. Són les millors persones amb qui et vols envoltar perquè t’ajuden a ser tu mateixa. Crec que hi ha dos tipus de caràcters: qui t’intimida i qui es deixa anar i et permet fer el mateix –confessa Raquel Fernández, ara ja una “boja” més: “Abans era molt tímida i gràcies a aquest grup em sento més lliure”.

UNA AMIGA PER AL GRUP Part de la culpa d’aquesta evolució és d’Ester Barcelona, una directora que destil·la passió pel teatre, l’escenari i la pedagogia. La responsable de la companyia ETC és una amiga per al grup que es posa dura quan cal. Exigeix, perquè és la primera que s’esprem: “He anat als assajos amb febre, en aniversaris importants...”. Ester Barcelona té uns valors a prova de bombes i un sentit del compromís extrem. No va deixar una obra anterior ni després d’una desgràcia familiar. “Em fa molt de mal decebre algú o no complir el que he dit que faria o allò que la gent espera de mi”, continua. Contagia ràpid la seva empremta i fa partícip el grup. A Glee tothom aporta detalls, sobretot en el guió: “Improvisen amb el text. No sé, si quadra o encaixa amb el personatge, ho compro. El bon ambient afavoreix la creativitat”. (passa a la pàgina 18)

ccultura ultura (ve de la pàgina 16)

VIDES, PATIMENTS, AMORS...

Glee, basada en l’exitosa sèrie de la FOX, parla del grup de cor de l’escola secundària William McKinley High School, de les seves vides, patiments, amors, embolics, (in)seguretats... “També d’egos... N’hi ha molts i molt grans! Destaquem també el sentiment de grup i parlem una mica de feminisme i discriminació”, adverteix Ester Barcelona. Glee és diàleg, textos àgils i frescos, ritme generós... “Hi ha més text que cançons, que són breus. A qui no li agradin els musicals pot estar tranquil”.

—No tens calor? –li pregunta Ester Barcelona a Sergio Ramírez, que porta una jaqueta. “No, no”, respon ell, just abans de treure’s un xiclet de la boca. “L’Ester és molt simpàtica, molt bona directora i persona. Quan ens despistem una mica, es posa més seriosa”, descriu Sergio Ramírez, que assegura que el seu personatge té la seva manera de ser. Cap dels dos es fica en els conflictes: “Callo i observo. Ostres, m’ha costat fer de mi. També m’ha ajudat a descobrir aspectes del meu caràcter que desconeixia”.

—Ara et sents més poderós, Sergio?

—I segur de mi mateix. Parlo, però prefereixo passar desapercebut.

Eva Aznar [Carmen] i Raquel Fernández [Estela].

Foto: TONI DELGADO.

Sergio Ramírez i Andrea Tortajada [Vero].

Foto: TONI DELGADO.

CONTRASTOS Estela no té “gairebé” res a veure amb l’actriu que l’interpreta, Raquel Fernández: “Ella no es guarda res i és presumptuosa. Jo em tallo força i prefereixo no tenir problemes”.

18

VIU EL RPAT

EXERCICI FÍSIC Alegre, innocent i apassionada per l’exercici físic. Així és Vero, el paper d’Andrea Tortajada. “A vegades no pilla les ironies i s’ho creu tot. El que em va atrapar de la sèrie és la unió entre els membres del grup, malgrat que tots i totes siguin diferents”, exposa. El seu “únic” tret en comú és la passió per la música. Andrea Tortajada n’està enamorada des de petita. Ha fet cursos de guitarra i té la pell de gallina quan veu Grease, Mamma mia! i Cabaret.

—Per a mi participar en un musical és un somni i també un repte. A vegades és més fàcil expressar una emoció a través d’una cançó. Has de cantar, transmetre, afinar... I també contenir-te, perquè si t’enfonses en una lletra súper trista, no podràs acabar –reflexiona Andrea Tortajada.

A Anna Fusté li encanta ser Lauren a Glee, una adolescent que necessita destacar (passa a la pàgina 20)

porque hoy más que nunca, las pymes se merecen una pausa.

Te ofrecemos por:

O€

Cesión de máquina + Mantenimiento + Servicio de sustitución inmediata por avería + Transporte y entrega de producto consumido

SÓLO PAGAS LO QUE CONSUMES A partir de 20 empleados Brio 3 Blue + Mini Snakky

info@ivsiberica.com www.ivsiberica.com

BARCELONA / LLEIDA / PAMPLONA Tel. +34 93 377 30 17

MADRID Tel. +34 91 676 24 14

ZARAGOZA Tel. +34 97 657 01 42

ccultura ultura (ve de la pàgina 18) sempre: “Potser és insegura i parla molt per ser acceptada socialment”. Anna Fusté comunica amb mitja pestanya, igual que el seu personatge.

—Lauren se sent la millor? –li pregunto.

—Sí, sobretot al principi. Fa moltes pujades i baixades en el seu to.

Ostres, Toni, estic molt nerviosa! No m’agrada gens com parlo. He de pensar molt el que dic! [Riu]. Això a la Lauren no li passa!

ELS ASSSAJOS Anna Fusté és una de les que més gaudeix en els assajos de Glee, els dissabtes al matí de 10 a 13 hores.

—A vegades no estem massa fines i potser ens costa una mica arrencar. És llavors quan l’Ester ens proposa un exercici que ens activa.

—De què es tracta, Anna?

—Ens posem en fila i per parelles. Una puja a sobre de l’altra i l’Ester llença una pilota de tenis mentre diu el nom de qui l’ha d’agafar. És meravellós! I molt divertit!

20

VIU EL PRAT

ATRACCIÓ Segur que Eva Aznar, Carmen a Glee, també s’ho passa pipa amb una proposta tan moguda. És, sens dubte, la “xunga” de l’obra, potser qui amaga més secrets. Perquè Carmen no s’atreveix a confessar que li agraden les noies i, molt menys, que se sent atreta per Ari, “a qui coneix des de fa temps i tracta fatal perquè ningú pugui sospitar que és lesbiana. Una opció que tampoc està tan acceptada en la societat”.

Ester Barcelona i Nadia Fariña.

Foto: TONI DELGADO.

Anna Fusté [Lauren].

Foto: TONI DELGADO.

UNA MOTXILLA SIMBÒLICA Carmen es troba molt còmoda en el club de cor fins que arriba Ari. La seva bombolla es desfà. “No crec que se senti malament. És humana. Què fem quan algú ens agrada? Doncs volem ser perfectes! I ella creu que encara ha de ser més dolentota...”, afegeix Eva Aznar. La seva motxilla simbòlica pesa més i comunica encara pitjor: “Ho fa fatal. És agressiva i contesta malament. La seva manera de competir és destacar i fer-se notar. No és gens dialogant i està amargadíssima perquè no li pot dir a ningú què sent per l’Ari. Hi ha gent que ho nota. Amb l’Estela s’hi entén bé. Fa temps que es coneixen”.

DONANT PEL SAC No hi ha res que li agradi més a Eva Aznar que parlar. O potser sí: “Crec que (passa a la pàgina 22)

Tenemos la solución a tu medida Porque no todas las necesidades son iguales, nuestras soluciones, tampoco.

Descúbralas.

20-50

50-100

info@ivsiberica.com www.ivsiberica.com

BARCELONA / LLEIDA / PAMPLONA Tel. +34 93 377 30 17

+100

MADRID Tel. +34 91 676 24 14

ZARAGOZA Tel. +34 97 657 01 42

ccultura ultura (ve de la pàgina 20) vaig començar a aprendre a parlar només per a poder cantar. Des de petita sempre estic donant pel sac tothom amb això”. La música, assegura, l’ajuda a conèixer-se i expressar millor els seus sentiments.

Quan s’aprèn la lletra, després de sentir-la dos o tres cops, Eva Aznar ja se la fa seva. I la canta. Ha participat en diferents musicals i a Glee ha après, sobretot, la part tècnica. “A més, l’Ester t’ajuda moltíssim amb les emocions.

Et demana, per exemple, que t’aturis i et pregunta què estàs sentint”, conclou. Està encantada de formar part de la companyia ETC, que en el seu moment va omplir un buit a la ciutat. Els pratencs i pratenques de 13 a 18 anys no podien fer teatre.

22

VIU EL PRAT

BALLARINA Nadia Fariña sembla tímida. “I jo què dic ara...?”. A Glee no té frase, però balla. “Només surto al final”. Potser és el moment més explosiu de l’obra, “l’instant màgic en què es reuneixen les emocions”. Fa quatre anys no havia ballat mai davant ningú, fins que va acompanyar la seva germana a una classe de hip hop i va acabar fent-ho davant la mirada de la professora. Dies després li van proposar participar en un grup i... Fins ara. “No ho deixaré mai.

Si puc, quan acabi segon de batxillerat, m’apuntaré a la dansa”, promet.

De fet, s’apropa gairebé ballant. Té una competició de hip hop dissabte i el ball al cap.

UN HUMOR PECULIAR L’últim que arriba és Gerard Martínez, el professor a Glee: “És molt proper i accessible, marca territori, però proporciona força llibertat. El seu humor és peculiar. Bé, el musical és divertit i hi passen força coses”. Destaca que a l’obra els personatges tenen els seus caràcters molt marcats des del principi: “Van sorgint problemes als assajos, els típics conflictes d’egos i convivència”.

EL SEU HÀBITAT NATURAL Gerard Martínez ha trobat en el mu-

Els entrevistats i entrevistades, després de la conversa.

sical el seu hàbitat natural. Mai s’ho hauria imaginat quan es va presentar, dos mesos i mig abans de l’estrena, als assajos d’una altra obra, La Reina de la Neu. El director li va dir que faria de ren, però, de sobte, li va demanar que cantés. Ho va fer i va acabar interpretant un personatge amb més pes. “Afi-

Foto: TONI DELGADO.

nar, afino. Suposa la meitat del repte.

Cada cop respiro millor. No sé si t’ho han dit, però en aquest musical, Glee, cadascú té la seva cançó: uns canten per a realitzar una prova, altres ho fan cap a la meitat de l’obra, i hi ha una altra cançó grupal”, resol. És un cant a l’autenticitat. §

una tarda amb...

cultura

Cèlia Cernadas: “Als mitj sentiment d’equip i de pro

Text i fotos AMIC a començar a treballant als mitjans de Sant Cugat i després va ser corresponsal de Catalunya Ràdio i de La Vanguardia al Vallès Occidental. Va marxar a fer un màster de Relacions Internacionals a Bolívia amb una beca de l’International Center for Journalists d’EUA. L’any 2015 va marxar a Washington com a corresponsal per a Catalunya Ràdio i acaba de tornar. Entre els seus escriptors preferits, destaca Alice Munro, Siri Hustvedt, Paul Auster, John Irving, Jumpa Lahiri, Kate Atkinson, Juan Rulfo, García Márquez i Eduard Márquez. Li agrada l’art africà i col·lecciona edicions de Cien Años de Soledad.

24 VIU EL PRAT

V

—Creus que començar la teva carrera periodística en un mitjà de proximitat ha estat una experiència positiva per a la teva trajectòria?

Sí, i estic segura que molta gent ho compartirà. En la meva època, a la universitat es prioritzava molt la part pràctica, es valorava molt que la gent treballés al mateix temps i ara ja no tant. Des d’un punt de vista professional, d’arrelament al teu entorn i de conèixer en realitat com funciona la societat, ho recomano molt. Companys com Jofre Llombart o Susanna Griso van començar a Sant Cugat. Això demostra que moltes vegades els mitjans locals són un brou de cultiu i allà coneixes gent que després et permeten anar d’un mitjà a l’altre.

—Quins valors t’ha aportat com a professional començar a un mitjà de proximitat?

En el periodisme local tens contacte directe amb les fonts que tu coneixes des d’un punt de vista professional i també personal, perquè la persona que et trobes al supermercat també és el regidor o el president d’una

Cèlia Cernadas.

associació. Als mitjans locals et treballes aquesta xarxa de persones que després t’ajuden a elaborar el teu relat informatiu i t’ajuden a construir una noticia de zero, que molts cops només la construeixes tu. A més, els mitjans locals tenen una funció bàsica: visibilitzar els esforços i la feina que fan moltes entitats en aquestes ciutats i pobles com entitats socials, culturals...

cultura

mitjans locals es crea un e projecte comú molt fort”

Donald Trump. Tot això es un tsunami d’informació i tots els periodistes acabem parlant del mateix i després costa abstraure’s d’això i fer els teus temes propis, que se separin de l’agenda i que ajudin a explicar millor la realitat dels Estats Units. Personalment, he pogut realitzar projectes propis dels quals estic molt contenta, com viatjar a la frontera amb Mèxic, fer reportatges sobre l’evolució de l’esclavitud o l’existència del racisme als Estats Units...

—Després de dos anys vivint a Washington, com veus el periodisme de proximitat als Estats Units en comparació amb el català?

En un país tan gran com els Estats Units hi ha molt pocs diaris d’àmbit nacional. De fet, només se m’acudeix el USA Today. També hi ha el Washington Post i el New York Times que per la seva credibilitat, rigor i qualitat periodística són mitjans de referència internacional i, a la pràctica, tracten temes de tot el país però originalment estan vinculats a una ciutat i, de fet, tenen una secció local molt important de Washington i de Nova York, respectivament.

26 VIU EL PRAT

—De Sant Cugat a Washington. Com és la vida del corresponsal a Estats Units?

Quan ets corresponsal a l’estranger hi ha un munt de temes que no depenen de tu, sinó que venen donats per una agenda externa. Per exemple, jo he estat corresponsal del 2015 al 2017 i he viscut un dels moments més importants de la història recent dels Estats Units, que és l’ascens al poder d’una opció populista com és la de

—I la premsa de proximitat d'allà?

La premsa de proximitat d’Estats Units està més professionalitzada que la catalana. A més, allà la gent té molta tradició de filantropia i de contribuir personalment a les causes i projectes que l’interessen. Els crowdfunding, que aquí són bastant recents, als Estats Units estan molt més instaurats i la gent es compromet molt amb els mitjans locals, contribuint a les campanyes i a la sostenibilitat d’aquests mitjans.

—Com creus que evolucionarà el món del periodisme? És molt difícil d’aventurar però opino que el món del periodisme serà digital o no serà però que sempre hi haurà un reducte de lectors que apostarà pel periodisme de

cultura

una tarda amb...

L'entrevistada.

qualitat, imprès o no, i que finançarà aquest tipus de projectes. Caldrà més implicació per part dels lectors per fer sobreviure els projectes de qualitat. Per exemple, la National Public Radio és la radio publica dels Estats Units i rep diners federals i de la contribució de la gent gràcies a les campanyes que organitzen. Potser hem d’anar cap a aquests projectes més petits, amb més col·laboració de la gent per tirar endavant reportatges que valguin la pena.

—Com veus la funció del periodisme en l'actualitat?

El rol del periodista avui és seleccionar les fonts i sobretot anar més enllà d’aquesta immediatesa, aprofundir en aquella notícia, explicar-la bé i, sobretot, explicar el context que és una cosa que s’està perdent. El fet en si no ens diu res, s’ha d’incorporar el background i mirar possibles conseqüències.

—Algun missatge que vulguis donar als futurs periodistes?

No m’agrada donar consells però, qui realment vol ser periodista s’ha de moure molt, viatjar, veure què passa al món i aprofitar totes les oportunitats de beques o intercanvis. També és important estar disposat a treballar pel

teu compte o a engegar un projecte per tu mateix, perquè el periodisme estàndard de treballar en plantilla per a un mitjà és molt difícil per a les noves generacions.

—I als nostres mitjans de proximitat?

Els mitjans de proximitat són fascinants perquè hi ha molts perfils, des de la ràdio que posa música i de tant en tant fa un butlletí de notícies de la seva ciutat, als mitjans on el 70% del seu contingut està basat en la realitat local i que requereix un esforç pressupostari, humà i molta il·lusió. A mi m’agradaria molt que a cada ciutat hi hagués un mitjà que complís les funcions inicials del periodisme que són: explicar la realitat amb rigor, qüestionar els poders... Estaria bé que la gent s’atrevís a engegar projectes d’aquest tipus a la seva ciutat perquè també hem vist que en moltes ciutats hi ha moltes històries per explicar i casos de corrupció i amiguisme, així com histories positives també. Aquests fets comencen als municipis i són periodistes locals els primers que poden veure-ho i detectar-ho. Per tant, m’agradaria que hi hagués gent disposada a invertir en això i que ho fes a través d’unes condicions dignes. §

ecntreteniments g astronomia ultura HORITZONTALS: 1. Equivalència molt usada per exemplificar exercicis de gimnàstica / 2. Drecera en plena batalla. Quina barra que té, l’orfebre! / 3. Les dotze a la brúixola. Broc d’un llum quasi tan gros com una balenera.

Ara la una / 4. Li cau la bava veient el tresor. Flors vistoses com moltes basques / 5. Parent de piano i de l’orgue cosí. Per parlar seriosament no és el més indicat / 6. Tu, que abraces l’Eusebi! Castraria el dimoni per darrere però per darrere / 7. Escullera molt perfumada d’espígol. Renti de manera que aparegui el nitrat de potassi / 8. Podria ser sexi, si no anés davant d’en Barral. Eixutesa que afecta quasi tot el sector. Mica de mica / 9. Estremida no, tremolada i prou. Estudis a Bellaterra / 10. Fa de mal lacar, la Bruni. Emprenya tant que enrogeix la pell / 11. Una d’un. Inferència entre el pernil i la ració. Retrogust de peniol / 12. Ruc com el pecat del mec. Intimava de tal manera que reforçava la salut / 13. Desanimat fins a deixar-hi la pell. Per no ser aliat surt volant.

VERTICALS: 1. Gangues en qüestions mèdiques. Cotxe per lluir-se com a conductor / 2. Aquí hi ha gat escapçat. Oi que sembla la Lluïseta, aquesta serp? Prefix ja caducat / 3.

Quina malícia, quan es mor el gos!

Minsa com una victòria del Madrid dels 70 / 4. Per naltros és un condiment i pels anglesos tot. Ell en aigua salada i sa germana sota l’aixeta. Cap de nosaltres / 5. És un vent càlid, ja ho veig. Com a vi no val re, però per fer infusions sí / 6. Ha acabat el bròquil. Mort dels teixits per deformació de les còrnies. A dins de tots els raïms / 7. Escollia el poema planyívol.

Decret de l’autoritat sobre l’edició en conflicte / 8. Tan beneit com dormilega. Liana per fer paper de diari basc / 9. Inacció que duu a l’extinció per falta d’alimentgació. Mama d’en Pasolini que en Fellini va deixar oberta / 10. Extrems de l’Sporting. Cultivà sense fer ús d’apers. Mitges de nàilon / 11. Guardiola de butxaca. De la síl·laba que es pot neutralitzar / 12.

Teies malmeses per un vent periòdic.

Va llançat per culpa de la pistola.

Peu AMIC

MOTS ENCREUATS PER PAU VIDAL 1 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

2

3

4

5

6

7 8

9

10

11

12

sscabies ocietat abies ultura que... que...

El equipo A, lluitar contra les injustícies des de la injustícia

28

VIU EL PRAT

Text TONI DELGADO Il·lustració ELIBET ROVIRA —El millor serà donar-li al senyor una mica del seu perfum...

—Hannibal, això em sona a un dels teus plans, i cada cop que posem en marxa alguna de les teves ocurrències, algú gairebé ens escanya... –li retreu el Boig Aviador Murdock.

—Quin és el teu pla? –pregunta M.A. Baracus al seu cap.

—És quelcom que estic veient venir –completa el coronel John Hannibal Smith, qui movia els fils en la mítica sèrie dels 80 El equipo A (The A-Team), estrenada fa 35 anys a l’NBC. A l’Estat, primer La 1 i Antena 3, i ara Trece, han emès una sèrie farcida d’explosions, enginy, humor i algun cop de puny que estaborneix a l’instant els dolents. És violència blanca, simbòlica. No hi ha sang, només suor i salts impossibles.

“L’any 1972 un comando compost per quatre dels millors homes de l’exèrcit americà van ser engarjolats per un delicte que no havien comès. No van trigar a fugar-se de la presó en què estaven reclosos. Avui, buscats encara pel Govern, sobreviuen com a soldats de fortuna. Si té vostè algun problema i se’ls troba, potser pot contractar-los”. Així començava la presentació de cada un dels 98 capítols, la prèvia informativa a una banda sonora que et convida gairebé a saltar i creure’t indestructible. També a lluitar contra les injustícies des de la injustícia, perquè John Hannibal Smith [George Peppard], el sergent Bosco A. M.A. Baracus (Mr. T), el capità H.M. Boig Udolador Murdock [Dwight Schultz] i el tinent Templeton Face [Dirk Benedict] són

perseguits pel món per haver atracat el Banc de Hanoi durant la guerra de Vietnam. L’ordre, en principi, va ser d’un coronel que va morir abans que El equipo A tornés i, per tant, no van poder demostrar que obeïen un superior. És curiós, això sí, que qui volia contractar-los no tingués gaires problemes per a localitzar-los.

John Hannibal Smith és l’estrateg, un home capaç d’utilitzar disfresses completes (com de Godzilla) o mínimes (amb una perruca i ulleres). “M’encanta que els plans surtin bé” és la seva frase de capçalera. Hannibal és el líder, qui té les coses més clares i dubta menys: “Un bon cap està preparat per a qualsevol contingència”. M.A. Baracus (Mr. T) és la força bruta, el múscul i qui menys parla. No està per romanços i té una debilitat: li fan por els avions. Els seus companys se les empesquen per enganyar-lo. Hannibal, per exemple, li ofereix unes pastilles per al mareig que, en realitat, són... Somnífers.

Murdock és el boig més hàbil. Intenta veure una televisió sense senyal amb els cristalls d’unes ulleres, posa veus i adopta tot tipus de personatges. És l’humor, l’antiheroi i un secundari que ben bé podria tenir sèrie pròpia. Per a qui escriu aquest Sabies que..., el millor de la sèrie amb diferència. Templeton Face, Fènix, és el galà, el guapo astut que ho aconsegueix tot amb la seva mirada i atreviment. Potser qui més xoca amb Hannibal perquè és probable que se senti l’autèntic líder del grup que gairebé sempre viatja a tot arreu amb una GMC o Chevrolet Vandura G-15, model de l’any 1983 i inconfusible, amb una ratlla vermella. En el seu moment fou una de les joguines més demanades als Reis Mags. §

100 litres més bonificats per persona addicional i dia.

Totes les llars de Barcelona i les ciutats de l’àrea metropolitana gaudeixen de 300 litres d'aigua al dia a un preu bonificat. Però, a més, si a casa sou més de 3, per cada persona addicional podeu sol·licitar 100 litres més al dia amb la mateixa bonificació.

Informa-te'n al 900 710 710, a les nostres oficines i a aiguesdebarcelona.cat

cnl

Les pràctiques lingüístiques, una experiència d’èxit

E

ls alumnes dels cursos de català fan pràctiques lingüístiques reals als establiments col·laboradors amb el VxL

30 VIU EL PRAT

Des de fa uns anys, el Centre de Normalització Lingüística ha creat una xarxa d’establiments comercials de la ciutat que col·laboren amb el programa Voluntariat per la llengua (VxL).

Bàsicament, el que fan aquests establiments és comprometre’s a usar el català quan hi va a comprar algú que els parla en català encara que ho faci amb dificultats.

La xarxa d’establiments col·laboradors del VxL pretén facilitar que les persones que estan aprenent català puguin practicar-lo al carrer. Fins ara aquest projecte només era per als membres del VxL, però ara hem fet un pas més i l’hem fet extensiu als alumnes del nivell bàsic 3 del CNL. Quan arriben al bàsic 3, els alumnes ja tenen una competència mínima per mantenir una conversa en català perquè han fet moltes pràctiques orals a l’aula amb els companys. El Consorci per a la Normalització Lingüística va pensar que seria interessant que fessin també pràctiques reals al carrer; i per això durant aquest curs s’han iniciat les pràctiques lingüístiques als comerços.

alumnes del CNL i fer diverses preguntes sobre algun dels productes que es venen en aquell establiment o sobre el funcionament del comerç. L’objectiu és que s’estableixi una conversa breu en català fora de l’aula perquè els alumnes puguin perdre la vergonya de començar a parlar català amb algú desconegut.

En acabar la pràctica lingüística els comerciants han de segellar una butlleta que porten els alumnes per tal que puguin acreditar que l’han fet.

Al llarg d’aquest curs 2017-2018 les pràctiques lingüístiques ja es van portar a terme el mes de desembre passat i està previst que es tornin a fer durant els mesos de maig i juny amb els alumnes que fan el curs bàsic 3 aquest trimestre. Els alumnes que hi van participar durant el mes de desembre s’ho van passar molt bé i van considerar que aquestes pràctiques lingüístiques són una molt bona experiència per fer el pas de llançar-se a parlar en català. El professorat del CNL també les va valorar molt positivament.

Podeu consultar quins són els establiments del Prat que col·laboren amb el VxL en aquest enllaç: www.vxl.cat/establiments i si voleu saber més coses sobre el programa VxL: www. vxl.cat. §

En què consisteixen aquestes pràctiques lingüístiques?

El CNL es va posar en contacte amb els comerços que col· laboren habitualment amb el VxL i els va demanar si volien participar en aquest projecte. Els alumnes del bàsic 3 han d’anar a tres establiments diferents, s’han d’identificar com a

CNL El Prat de Llobregat.

C. de Ramon Llull, 12, 2a planta El Prat de Llobregat.

Telèfon 93 379 00 50 - extensió 5560

Parlarem amb una entitat que acaba d'assolir una fita històrica, coneixerem les novetats del Festival Preview... Visitarem un dels partici-

pants de les activitats de l'Associació de Gastronomia i Turisme (AGT). No hi faltarà una nova història singular al Sabies que...

Hi ha un munt d’opcions per a infants i joves, podeu consultar la guia d’activitats al web elprat.cat!

A l’OIAC (plaça de la Vila, 1)

· A la seu organitzadora de l’activitat · A través del web online.elprat.cat*

*Recordeu que per fer la inscripció online cal que esteu donats d'alta al web online.elprat.cat.

elprat.cat