Viu El Prat - març de 2018

núm. 117· març

viuelprat@elginjoledicions.com

‘18

www.elginjoledicions.com

barcelona beer festival a la farga de l'h

NOMÉS FINS DISSABTE

10 mesos

sense interessos

10 dies de prova 10 % dte. extra SOFÀS - CHESLONGS - SOFÀS LLIT BUTAQUES - MATALASSOS

Una tarda a...

Lady Macbeth de Mtsenks, d'Arteatra, que arriba al Teatre Modern entrevista a rosa renom, actriu d'adossats conversa amb l'humorista jair domínguez

- torna el barcelona beer festival - el show de truman, al sabies que...

CONCERTS DE MARÇ

EDITORIAL

DOS CAMINS CAP A LA SINCERITAT

E

l pitjor company de feina que he tingut mai semblava un bon jan fins que em va demanar consell per titular la seva primera notícia. Va escriure el que li vaig suggerir.

VIU EL PRAT Revista gratuïta de societat i cultura

—És molt bo! Enhorabona, Senyor Z! –el va felicitar el nostre cap.

—Moltes gràcies! –va respondre el nou veí d'oficina, inflant el pit com un gall d'indi. Servidor estava al seu costat.

NÚMERO 118, MARÇ DE 2018 redaccio@elginjoledicions.com Tel. 93 337 77 47

Sense saber-ho, el Senyor Z em va advertir de les seves intencions. El retrat del personatge (conspirador de tercera i pilota velocista, perquè li portava els fulls impresos al cap com si fos un rellevista) era de manual. Li agraeixo la seva sinceritat des del primer moment.

L'Aitor mai s'amaga ni es disfressa. Amb els temps ha perdut titulars volcànics, però continua parlant sense filtres. Mai et dirà quelcom per a quedar bé. Necessita expressar-se i obrir-se, ho fa amb molt poques persones, i té una virtut en extinció: sap escoltar i no pregunta com a pretext d'un monòleg immediat.

Mai he conegut algú tan sincer com l'Aitor, que defensa un segon camí de la sinceritat: sempre està ben col·locat en els moments simpàtics i en els incòmodes. No cal que ens comuniquem cada dia ni que ens veiem cada mes perquè quan ens retrobem comencem de zero sense oblidar-nos dels moments compartits. Malgrat haver-les vist de tots colors, l'Aitor només m'ha fallat un cop: encara no ha acabat un relat sobre una dona i una agulla. I no ho ha fet pel seu esperit (auto)crític, que potser li impedeix gaudir de debò d'escriure i l'ofici, però no ser molt familiar. Ha tingut la punteria i la sort de conèixer la Núria, una noia que sembla de pel·lícula per la seva bondat, tendresa i humanitat.

"No volia sortir. Des de llavors, estic tan atrafegat que els dies em passen en un sospir. Suposo que ningú està preparat per a ser pare, però jo encara menys", m'escriu l'Aitor. Adjunta una cara que plora de felicitat. Benvingut, Kai! Diria que estàs en les millors mans!

FOTO DE PORTADA: TONI DELGADO

DIRECTOR DE CONTINGUTS: TONI DELGADO

PUBLICITAT: MERCHE BLANCO parentesi@elginjoledicions.com 627.916.905

IMPRESSIÓ: IMPRINTSA Dipòsit Legal.

B-15425-2008

EDITA: EL GÍNJOL EDICIONS, SL. BRUC, 30 2n 08901 L'HOSPITALET B-63785034 La redacció de Viu El Prat no coincideix necessàriament amb l'opinió dels seus col·laboradors.

ÍNDEX 5.Una tarda a...

LADY MACBETH DE MTSENKS, D'ARTEATRA, QUE ARRIBA AL TEATRE MODERN

12.Cultura ADOSSATS, UN DIVERTIDA CITA AMB ROSA RENOM

Rosa Renom (Sabadell, 1963) apareix ben tapada.

Fa una tarda grisa i plujosa, de mil dimonis. “Disculpa’m, m’ha costat trobar lloc per aparcar la bicicleta del bicing... És un sistema molt còmode amb els seus inconvenients”, explica mentre es treu l’abric i la bufanda, i s’asseu en el primer sofà de l’entrada del Teatre Romea. La veurem aviat al Prat amb una comèdia amb diferents sorpreses: Adossats (Teatre Modern, 21 d'abril).

Seiem en unes cadires de la grada de les golfes del Centre d’Art Torre Muntadas, la seu del Teatre Kaddish. Algunes són plenes de vestits, motxilles, abrics, bufandes... No hi ha dubte: som en ple assaig de Lady Macbeth de Mtsenks, de la companyia Arteatra, el nou nom de l’Associació Artística i Cultural del Prat. L’obra, amb música en directe i per a majors de 18 anys, s’estrenarà els dies 23 i 24 de març al Teatre Modern.

una tarda a...

Lady Macbeth de Mtsenks, amb la naturalitat com a personatge Text i fotos TONI DELGADO —Si vols, podem posar-nos allà. Estarem més calents —proposa Jordi Salas.

Seiem en unes cadires de la grada de les golfes del Centre d’Art Torre Muntadas, la seu del Teatre Kaddish. Algunes són plenes de vestits, motxilles, abrics, bufandes... No hi ha dubte: som en ple assaig de Lady Macbeth de Mtsenks, de la companyia Arteatra, el nou nom de l’Associació Artística i Cultural del Prat. L’obra, amb música en directe i per a majors de 18 anys, s’estrenarà els dies 23 i 24 de març al Teatre Modern.

UN TIRÀ L’escena defineix Boris Timofeich [Txema Lorente], el sogre de Katerina Lvovna, la protagonista. A Aksinia [Selene Chiquero] li demana un massatge especial a l’esquena i a l’altra criada, interpretada per Ester Barcelona, li posa els peus a sobre. “El meu personatge és un tirà que fa el que vol amb les serventes”, retrata Txema Lorente. “En aquells temps, les dones, i encara més la servitud, no tenien identitat. Eren atrezzo”, intervé Ester Barcelona. “Les noies en aquesta obra som simplement... Res”, afegeix Selene Chiquero.

Part de l'equip de Lady Macbeth de Mtsenks.

Foto: TONI DELGADO.

5 VIU EL PRAT

S’hi respira molt bon rotllo i un compromís enorme. Fan sentir el periodista com a casa i es comporten amb tanta naturalitat que es canvien de roba davant seu sense problemes. La majoria ha arribat a dos quarts d’onze del matí i ha dinat un menú. Després tenen previst sopar pizzes i sortiran de festa. Ara, mentre Jordi Salas, director de l’obra i la companyia, parla amb Viu El Prat, preparen un dels moments més durs: “El joc de llums i ombres és meravellós i ens ajuda a crear un ambient tenebrós”.

ucna ultura tarda a...

WILLIAM SHAKESPEARE “És la primera vegada que es fa una adaptació teatral de Lady Macbeth de Mtsenks. Hi ha una òpera i, almenys, dues pel·lícules...”, apunta Jordi Salas. Ah, important, el subtítol d’aquesta versió del relat de Nikolai Leskov és prou explícit: “L’obra que no va escriure William Shakespeare”.

“Està llunyanament inspirada en el text de Shakespeare”, es descriu al web El Placer de la Lectura. Les dues són assassines, però la de l’autor anglès mata per poder. La del rus, per amor.

UNA FAMÍLIA QUE HA PERDUT CLASSE I DINERS L’obra comença amb el ball de la boda entre Zinovi Borisych, comerciant, i Katerina Lvovna, filla d’una família que ha perdut classe i diners. Cap dels nuvis balla: és un matrimoni pactat entre els pares. Katerina, però, serà qui més patirà. Rebrà per tot arreu. El sogre l’acusarà de no tenir fills, quan, en realitat, el marit ni la toca.

UNA NATURALITAT BRUTAL Nikolai Leskov retrata la cruesa des de la quotidianitat.

Un tret diferencial que Alberto Pardo ha volgut conservar en la seva adaptació teatral. “Mai havia vist una obra de text convencional en què surtin quatre personatges i mig despullats. Els nostres actors i actrius tenen una naturalitat brutal a l’hora de treure’s la roba, caure, tirar-se dels cabells...”, intervé Jordi Salas, el director.

Ester Barcelona.

Foto: TONI DELGADO.

6

VIU EL PRAT

PER QUÈ NO AL TEATRE? “Des del primer moment vam mostrar predisposició a despullar-nos perquè, simplement, és teatre. Potser, si fos del Prat, m’ho hauria pensat més. Tot i que ara estic coneixent gent d’aquí... Definitivament, no puc pensar en qui em jutjarà... L’escenari m’omple! També ho faria si fos pratenca”, assegura Selene Chiquero. “Al cinema s’accepta que hi hagi cossos nus. Per què no al teatre? D’acord, el públic és present. I què? Confesso que al principi vaig pensar que, com a espectadora, m’intimidaria veure-ho”, confessa Ester Barcelona.

POLINT DETALLS El grup és tan tenaç i treballador que el dia de l’entrevista, un mes just abans de l’estrena al Teatre Modern, ja estava polint detalls. “Correccions de moviment, aspectes subtils com que aquí no he de cridar tant i allà més. Tenim el text après i tot flueix força”, explica Miquel Roldán, doblador, cantant i locutor que s’estrena al teatre: “Sóc el senyor de la casa, Zinovi Borisych, un paio molt dolent i sense un mil·ligram de bondat”.

—Bé, puc donar detalls de la trama o millor que no?

—I tant, tu mateix, Miquel.

—D’acord. El meu personatge, Zinovi, marxa de viatge i trigarà a tornar. (passa a la pàgina 8)

Laura Aparicio i Miquel Roldán.

Foto: TONI DELGADO.

ucna ultura tarda a... (ve de la pàgina 6)

VEXACIONS Zinovi Borisych se’n va un temps a reparar una presa d’aigua. També és mercader de farines. Quan també marxi el sogre, Katerina Lvovna se sentirà encara més sola que amb els dos, que la vexen contínuament. “Ara amb qui parlarà? En el fons, el meu personatge es contradiu. Però... Després es fixarà en Serguei, un dels servents. No serà un amor a primera vista, però sí que anirà sentint coses... Mai ningú l’ha mirat ni tocat així...”, resol Laura Aparicio, a qui li agradaria que Katerina fos “molt cínica perquè les seves accions i la maldat s’haguessin apoderat d’ella”.

—M’encanta el seu personatge, perquè Katerina no dubta si el que fa és bo, dolent o ètic. Per l’amor que sent per Serguei traspassa els límits: Katerina és més humana i té millor cor que ell, que és una mica insolent i amb una ètica súper amagada... —assegura Dani Morcillo.

—Potser a Serguei li fa una mica de por Katerina, malgrat que sap que, en el fons, ho fa perquè l’estima. A més, ell aspira a ser el senyor i ja li van bé les atrocitats que comet el meu personatge.

Fingeix que n’està enamorat. Ja havia mantingut una relació amb una altra senyora d’una casa on havia treballat. Si Katerina és un moble més en la família, imagina’t el paper de les criades... —continua Laura Aparicio.

8

VIU EL PRAT

Ho saben molt bé Ester Barcelona i Selene Chiquero.

—Ester, has d’estar activa, però alhora passiva a l’escenari. Acceptar-ho tot —li dic.

—Aquest paper m’ha costat molt perquè gairebé sempre sóc a escena, però gairebé sense fer res. He d’estar pendent dels altres personatges i, si puc, ajudo l’actriu principal a canviar-se per a poder arribar a entendre la vulnerabilitat de la criada.

“L’única diversió” de l’altra serventa, Aksinia, interpretada per Selene

Què hi ha al darrera d'aquesta escena entre Katerina Lvovna i Aksinia? Foto: TONI DELGADO.

Chiquero, és practicar relacions sexuals amb els mossos. El seu moment de llibertat i poder: “És com si fos dues

persones. Una és correcta i servicial i l’altra juga i mana una mica sexualment sobre els (passa a la pàgina 10)

10 10

Només fins al dissabte

DIES

10 dies de prova*

10 mesos

sense interessos Finançament amb sistema

de pagament TIN=0% i TAE=0%

10%

dte. extra en tots els articles

DE

+1000

peces en stock, entrega en 72h

*Per a models que entren en la promoció (preguntar al responsable de tenda)

El client disposarà de 10 dies de prova incloent el dia del lliurament per decidir si li complau la mercaderia lliurada o no. En cas de no estar conforme amb aquesta mercaderia el client té dret dins d’aquests 10 dies a sol·licitar el canvi per una altra de major import i l’abonament de 50 euros en concepte de segons transports pagant a Galeries del Tresillo la diferència entre la nova mercaderia més 50 euros de transport i la mercaderia ja comprada. Per al cas d’operacions finançades no es procedirà al primer lliurament fins a haver estat l’operació finançada abonada i en cas de canvi de mercaderia la diferència d’import haurà de ser abonada al comptat.

€

PREUS Els preus fan referència als productes en stock.

PORTS GRATUÏTS Per articles de més de 500€.

AJUDA AMB EL FINANÇAMENT Finançament a partir de 200€.

Quota mínima mensual de 30€.

ENTREGA EN 72H En menys de 3 dies ho tens a casa.

Cornellà - Carretera d’Esplugues, 120 Al costat del Bingo cornella@galeriasdeltresillo.com www.galeriasdeltresillo.com

Tel. 933 776 113 | 902 151 369

647 833 942

scocietat ultura altres”. Confessa que el que més li ha costat ha estat transmetre la submissió i impotència del seu personatge: “Poques vegades em sento així perquè salto abans, i aquí no puc saltar... El paper m’ha servit a tenir més paciència amb els pares i professors”.

(ve de la pàgina 8)

SENSE EGOS NI DIVISME “En qualsevol equip sempre sobresurten els egos, el divisme d’alguns i algunes... Aquí no, i m’ha sorprès. Des del primer dia vam connectar. Som conscients del que fem i ens llancem a la piscina”, descriu Txema Lorente, l’actor més veterà. “Estava una mica acollonit perquè no sabia si hi encaixaria o no... Ostres... L’ambient és fantàstic i estic aprenent molt. Ara afronto coses a escena que abans ni em plantejava”, explica Gerard Martínez, un dels mossos del servei. Les seves escenes són, entre cometes, “les més còmiques, les que destensen una mica l’obra i no són clau en la trama principal”.

LA MÚSICA Fora de l’escenari Gerard Martínez és un humorista infinit que es deixa la vergonya “a casa cada matí”. Quan acabi els estudis al Conservatori del Liceu, el seu propòsit és “teatre, teatre i teatre”. Li canvia la cara: “Un moment... Ostres com m’agrada la música que està sonant”.

10

VIU EL RPAT

ENTENDRE LES ESCENES “L’objectiu és que el públic entengui certes escenes amb el que passa a l’escenari i la música [en directe]”, intervé Judit Casas, violinista i professora de música. Imparteix les classes amb jocs, molta expressió corporal, moviments, balls... El violí, assegura, és un instrument difícil de digerir, sobretot els tres primers anys, quan va estar a punt de deixar-ho. “A partir del quart, ja comença a sonar... Has de tenir molta paciència i sort amb qui t’escolti mentre assages. En el meu cas, els pares i els veïns”.

Ester Barcelona en cap moment parla de sort. Ho fa de passió, ofici i sacrifici. No ho pot amagar: està molt enamorada de la professió.

—Sí! Bastant! [Tanca els ulls i riu]. Força! Que se’m nota?

—Ho has dit com fos una declaració d’amor! [Riem]. Es nota molt.

—Jo... De fet, estava al batxillerat científic i volia estudiar medicina... Fins que vaig pujar a un escenari amb l’escola de teatre que tenia en Jordi [Salas]... Llavors vaig decidir que volia ser actriu. Als meus pares i a mi ens va costar entendre-ho...

—Per què?

—Perquè la majoria de la gent et diu que és millor estudiar una carrera “de debò” i fer això com a hobby. La vida és molt curta, meva i no vull que la interpretació sigui només una afició. És la meva passió i desitjo que es converteixi en el meu futur. Que caic? Serà la meva caiguda i m’aixecaré. §

Selena Chiquero, Txema Lorente i Ester Barcelona. Foto: T. DELGADO.

Judit Casas.

Foto: TONI DELGADO.

11 VIU EL PRAT

cultura Rosa Renom: “La interpretació t’obliga a anar als teus forats més negres” Text TONI DELGADO Foto DAVID RUANO / T. DELGADO La Rosa està venint... Si vols, podeu fer l’entrevista al camerino”, proposa Jana Morey, la regidora. Canvi de plans, perquè comencen a aparèixer els actors d’Adossats (Teatre Modern, 21 d’abril): just el més jove, Guillem Balart, i el més veterà, Carles Canut. Són dos dels tres Jordi Argemí (el del mig està interpretat per Jordi Bosch) d’una inofensiva reunió familiar la diada de Sant Jordi en què hi haurà terratrèmols. Jana em continua ensenyant els bastidors i l’escenari, el jardí amb gespa artificial d’un adossat del Vallès Occidental. Fa gràcia entrar allà on no havia pogut accedir el dia anterior com a espectador, veure quins llibres eren els del moble...

“

Uns minuts després, Rosa Renom (Sabadell, 1963) apareix ben tapada.

Fa una tarda grisa i plujosa, de mil dimonis. “Disculpa’m, m’ha costat trobar lloc per aparcar la bicicleta del bicing... És un sistema molt còmode amb els seus inconvenients”, explica mentre es treu l’abric i la bufanda, i s’asseu en el primer sofà de l’entrada del Teatre Romea.

12 VIU EL PRAT

UN LAPSUS Tinc un lapsus i li dic Carme, perquè a Adossats torna a repetir el mateix nom que va tenir a La Riera i Infidels, mentre que en un capítol de El Comisario fou Mari Carmen.

—Ostres, no ho sabia...! Doncs dec tenir cara de Carme, però espero no assemblar-me gaire a la d’Adossats. La felicitat per a ella és només la postal que s’ha imaginat: casa, família, gossa...

“Ho tenim tot per a ser feliços!”, crida Carme. Més que un desig en veu

Rosa Renom, amb les revistes Viu.

alta, és una exigència al seu marit, Jordi [Jordi Bosch], el personatge amb més decibels i gags. “El típic català emprenyat” amb un sentit de justícia molt personal i que no entén com l’han fet cap d’una àrea poc vistosa i no vicepresident de Medi ambient. Tampoc suporta el veí, perquè fa molt soroll, ni a la veïna dels 14 gats. Al Jordi no li agrada la vida en un adossat i no sembla

Foto: TONI DELGADO.

gaire entusiasmat quan la seva dona li proposa que tornin a “ser nuvis!”, que per a ella és passejar, mirar aparadors i, potser, perquè no ho diu, recuperar la il·lusió de quan tenien molts projectes per construir. Carme és una optimista prefabricada que es frustra perquè els altres no fan el que ella espera ni comparteixen la seva vitalitat: “Mira, una oreneta, la primera (passa a la pàgina 14)

ccultura ultura (ve de la pàgina 12) de l’any!”. Perla, la

gosseta, és potser l’única que l’entén i l’escolta. Un animaló que “se suposa que només caga” i que, és clar, treu de polleguera el seu marit.

LA NATURA Hi ha un punt de connexió entre Carme i Rosa Renom: l’amor per la natura.

A l’actriu sempre li ha agradat treballar la terra, i a l’hort del barri desconnecta: “Tinc un ofici molt mental i físic, d’estar tancada moltes hores. Allà no parlem de teatre, sinó de tomàquets i pèsols. I és fantàstic!”. De petita volia ser jardinera i un dia va oferir els seus serveis.

—Hola. Què puc ser ajudant de jardinera?

—No. Això és per als homes!

Segur que encara hi ha cavernícoles que farien la mateixa reflexió.

Arriba i saluda Ramon Madaula, l’autor d’Adossats, en què fa de Joan, un artista de discurs recaragolat i potser el més solitari i ambiciós, perquè aspira a canviar l’univers amb el seu art. A tothom li pregunta què li sembla l’escultura de la rotonda, el seu primer gran treball.

14

VIU EL PRAT

—Et penses que el fet que t’hagin donat un paper de patge a Hamlet et canviarà la vida i et permetrà modificar el món, i quan ho expliques a casa, et diuen...

“Ah...”. [Riallades] —apunta Rosa Renom.

Joan està còmode en la seva petita bombolla artística, la causa de la seva ruptura amb Irene, que s’ha sentit un segon, tercer o quart plat. És un dels temes de discussió que sorgeixen durant l’obra, amb o sense els implicats. “Són una mica exigents, intolerants, intransigents... Després d’un catacrac, algunes de les seves armadures cauran”, adverteix.

—S’estimen, però no saben comunicar-se... —li dic.

—Exacte. No escolten l’altre, sinó que tracten d’imposar les seves necessitats.

Adossats.

Una de les escenes que millor descriu aquesta incomunicació la protagonitzen els amfitrions de la reunió, Jordi i Carme.

—El Jordi necessita un pare!

—I jo necessito un fill!

La comunicació més fluida i sincera és entre el Jordi net, que segons els seus progenitors no té aspiracions i

Foto: DAVID RUANO.

viu entre les sales de les discoteques i l’habitació, i el Jordi avi. L’ancià, viu i capità de vaixell frustrat, sí que coneix les intencions del petit de la família.

Tots s’oculten secrets, potser, per manca de paciència o confiança per a explicar què volen i senten de debò. “Als Argemí els diria que han de fer l’esforç de parlar i escoltar l’altre amb el cor i no amb el cap. L’autor, Ramon Madaula, diu que (passa a la pàgina 16)

scocietat ultura (ve de la pàgina 14) els catalans no som

molt expressius a l’hora de tocar-nos i abraçar-nos. Això fa que ens guardem moltes coses i, a vegades, es crea un tap emocional”, comenta Rosa Renom.

Ens saluda Marieta Sánchez, tan tapada que només se li veuen els ulls. A Adossats és Deisy, qui cuida l’avi i explica als fills si volen pagar-li el genoll de titani al Jordi més gran. L’enèsim tro de la diada de Sant Jordi. Deisy se sent ja de la família, però no li posaran fàcil, malgrat la seva predisposició i simpatia.

16

VIU EL RPAT

CAP ELEMENT GRATUÏT L’escopeta, els ocells, les caques, l’escultura, cançons... No hi ha cap element gratuït a l’obra. Tard o d’hora tots decisius en una trama divertida, quotidiana i dramàtica. Són eixos que connecten amb alguns personatges per apropar-los o distanciar-los. Es trobaran Carme i l’avi Jordi? Ella l’acusa d’ignorar-la. “L’avi és una mica gall i Carme, a casa seva, també. En canvi, ell s’entenia molt bé, se suposa, amb l’altra jove, Irene, l’exparella de Joan”, detalla Rosa Renom, just abans de retratar el seu personatge: “Va de positiva i agradable, però, com tothom, té molts racons obscurs i contradiccions. No és una assassina ni mala persona”.

La seva millor virtut, ser una “lluitadora incansable i el pal de paller de la família”.

UNA FRASE “La màgia” del teatre és que et permet donar vida personatges extrems.

“Com Hitler i un jueu, i has de defensar els dos papers. La interpretació t’obliga a anar als teus forats més negres i descobrir coses de tu i d’entendre el món i als altres”, reflexiona.

Se li il·luminen els ulls quan li comento una de les frases de capçalera de Michael Frayn, dramaturg de Copenhaguen: “El teatre ens permet riure’ns de les nostres pors”. “És maca la reflexió. És una manera de treure taps.

Riure et destensa i t’obre el cor”, respon. (passa a la pàgina 18)

Rosa Renom [Carme] i Jordi Bosch [Jordi].

Foto: DAVID RUANO.

Un moment íntim del Jordi més petit i de Joan.

Foto: DAVID RUANO.

Els germans Argemí, Joan [Ramon Madaula] i Jordi [Jordi Bosch].

Foto: DAVID RUANO.

scocietat ultura

Jordi Bosch, Rosa Renom, Ramon Madaula, Marieta Sánchez, Carles Canut i GuIllem Balart.

Foto: DAVID RUANO.

(ve de la pàgina 16)

18

VIU EL RPAT

Rosa Renom està tant d’acord amb la frase de Frayn que es posa ella com a exemple. “Sóc molt tímida...”. Ho va arribar a ser tant que la nit abans de fer una entrevista no podia dormir: “Ara ja m’he espavilat una mica i aquesta nit he descansat molt bé. Estigues tranquil”. L’edat i l’ofici l’han ajudat a superar aquest bloqueig. També els focus, que no li deixen veure els espectadors: “Com els teus contra teu, es crea una espècie de forat negre a l’altre cantó.

A vegades veus les pantalles del mòbil de qui fa piulades al Twitter”.

—Ahir no en vaig detectar cap, Rosa.

—Ni en va sonar cap.

—O sigui que veure una paret negra et tranquil·litza.

—Sí, per descomptat. Ostres, observar com et miren tants ulls... Quan sortim a saludar, sí que veiem el públic.

—No visualitzes cares ni quan vas enumerant les plantes?

T’apropes més als espectadors i espectadores...

—Allà, si volgués, com hi ha una mica de llum, sí que els veuria. Puc identificar si porten ulleres que brillen, però no li dic a la senyora que és una petúnia. Amb la seva cara, em desconcentraria, suposo.

El temps, però, l’ha carregat amb altres dubtes, com si ha de continuar o no amb la seva professió. S’hi debat sobretot en èpoques de molta feina. Ara les obres duren dos mesos, tres setmanes i mitja o menys. “Quin sentit té això? Cap a on correm? Abans ens durava tota la temporada, l’assajàvem, anàvem de bolos, la fèiem en castellà... I era genial!

Ara la prepares dos mesos i potser la representes al Grec tres dies, i un plou... És molt trist això. I, au, a aprendre’t un altre text”.

DETALLS DE LA COMÈDIA Amb Adossats està aprenent detalls de la comèdia, a tractar de gestionar i cuidar el seu ritme complex: “Has d’estar en forma perquè funcioni i tot estigui al seu lloc, i discuteixes molts aspectes amb l’equip”. A la funció del dia anterior li van caure unes quantes targetes quan va treure el trivial.

“Ah, sí...”. Les va recollir amb naturalitat: “Vaig pensar que si el meu personatge és qui vol jugar-hi havia de recuperarIes jo. Coses així ens passen contínuament”.

Ha de marxar. “Em sap greu perquè sóc jo la que he arribat tard”, es disculpa. Posa amb les revistes Viu i ens acomiadem. Just després apareix la regidora: “Ha anat bé, Toni?”. §

publireportatge

¿Te gustaría cerrar los ojos y despertarte con todo el tratamiento acabado?

El Prat de Llobregat - T. 93 378 82 80 info@clinicadental.bizc Única clínica en El Prat autorizada para realizar SEDACIÓN CONSCIENTE Para nosotros el paciente es lo primero y queremos que en todo momento se sienta confortable. Para los que no puedan controlar la ansiedad y el miedo a realizarse los tratamientos, les ofrecemos ahora la Sedación Consciente.Con ella tendrán una experiencia “libre de estrés”, sintiéndose seguros, relajados y sin dolor Muchas personas, tanto adultos como niños, sufren estrés o verdadera ansiedad cuando visitan al dentista.

Tanto es así, que incluso pueden dejar de acudir a sus revisiones y citas, para evitar el mal trago que pasan cada vez

¿En qué consiste la Sedación Consciente?

Es una técnica mediante la cual estarás en un estado de relajación profunda similar al sueño, de forma que no sentirás nada ni serás consciente de que estamos trabajando Disminuye por completo la ansiedad y el miedo debido a que no serás consciente ni de los tratamientos ni del tiempo transcurrido Se controla el dolor y se produce un estado de hipnosis habiendo una amnesia posterior (olvido del tiempo transcurrido) En una sola sesión podemos reali-

zarte todos los tratamientos que necesites desde cirugía, endodoncia, prótesis, incluso una higiene… no teniendo la molestia ni la inquietud de estar mucho rato con la boca abierta El tiempo de tratamiento disminuye ya que podemos realizarte las distintas fases sin pausa Como estás consciente, puedes cooperar respondiendo a nuestros requerimientos como abrir o cerrar la boca, cambiar la posición de la cabeza...

Aprovechando la vía intravenosa que tenemos para los fármacos sedantes, podemos administrar también antiinflamatorios, antibióticos y analgésicos por lo que el postoperatorio tampoco resultará doloroso La recuperación es inmediata, sin efectos secundarios y al despertar, no recordarás nada de lo que sucedió durante el tratamiento, eliminando los recuerdos negativos, por lo que la visita al dentista te resultará una experiencia agradable y placentera ¿En que pacientes estÁ indicada la Sedación Consciente?

- Pacientes con miedo y ansiedad - Claustrofobia - Fobia a las agujas - Hipersensibilidad al dolor - Arcadas incontroladas - No soportar el ruido de la turbina - Falta de tiempo - Enfermedad psiquiátrica leve - Resistencia al efecto de la anestesia - Cirugías largas - Niños...

En tan solo un día es posible devolverte la sonrisa sin que te des cuenta!

Dra. Carmen Casaus

19 VIU EL PRAT

CLÍNICA DENTAL DRA. CASAUS C/ Jaume Casanovas, 45 Baixos 08820

que cruzan la puerta de la clínica Un equipo de anestesiólogos del hospital Vall D’Hebron lleva a cabo la sedación en nuestra consulta.Se habilita un box con todos los equipos necesarios para realizar un procedimiento seguro: Desfibrilador, manejo de vía área con oxigeno, respirador, bombas de perfusión inteligentes de última generación, monitores de nivel de sedación, protocolos de traslado etc...

Todo ello aumenta la seguridad del paciente durante el tratamiento gracias a la monitorización continua por parte del anestesiólogo Esto nos da la tranquilidad de poder responder a cualquier incidente que pueda surgir y asegurarnos que nuestros pacientes están en buenas manos Siempre debe ser aplicada y controlada por un médico anestesiólogo La clínica ha superado una inspección y unos controles exhaustivos para obtener la autorización del Departament de Salut de la Generalitat, necesaria para realizar esta técnica anestésica

gcastronomia ultura

Quines són les teves cerveses artesanes?

Una escena de l'última edició del Barcelona Beer Festival.

Text TONI DELGADO Fotos BARCELONA BEER FESTIVAL a cervesa artesana està vivint un gran moment.

“Crec que és una moda que es consolidarà. Això sí, estem lluny dels Estats Units, on en qualsevol nevera hi ha moltes cerveses per a maridar amb les postres, els aperitius, la carn, el peix… Aquí molta gent demana una birra i del mateix tipus”, descriu Patricia Monfort, de Tidibado Brewing.

20

VIU EL PRAT

L

“La gent s’ha adonat que, més enllà de la cervesa típica, que no dic que sigui dolenta, hi ha molt més. La cervesa no és monocromàtica. Abans ja es veia amb la d’importació, que tampoc tenia massa rellevància”, intervé Oriol Guitart, representant de Cornèlia. “El públic comença a demanar-la més per estils (IPA, porter…), una actitud que engresca als empresaris. És una retroalimentació que explica que, des del 2010, el sector s’hagi professionalitzat més i la cervesa artesana hagi experimentat un creixement considerable”, apunta Eduardo Martínez, de Cerveza Fort.

Amb la cervesa artesana passa com amb la música independent i alternativa. Sovint és el públic qui ha d’anar a buscar-la.

Foto: BBF.

En la setena edició del Barcelona Beer Festival, del 16 al 18 de març a La Farga de l'Hospitalet, podrà tastar i descobrir gairebé 500 artesanes i de fàbrica en un got de vidre personalitzat.

UN LEMA DESCRIPTIU I REIVINDICATIU Tant Tibidabo Brewing i Cerveza Fort, amb seu a l’Hospitalet, com Cornèlia (Cornellà) participaran en una experiència gastronòmica que intenta reunir un equilibri de cerveses d’interessos, estils i procedències. “La cervesa és gastronomia, la gastronomia és cultura” és el descriptiu i reivindicatiu lema del Barcelona Beer Festival, amb la seva pròpia moneda, l’Ashley, quatre espais i on es cuinaran aliments que es poden maridar amb cervesa. El diumenge 18 de març s’organitzarà un concert i es lliuraran els premis.

“El festival no aspira a ser una cita exclusiva per als professionals i els fans, sinó una activitat amable i divertida per a qualsevol públic, inclòs el familiar”, destaca Mikel Rius, el director del Barcelona Beer Festival, satisfet amb la col·laboració d’altres cites de referència com el Chambly-Québec (Canadà) o el Moscow Beer Fest.

“Necessitaríem més esdeveniments així perquè la gent conegui més un univers tan ric. Pen(passa a la pàgina 22)

gcastronomia ultura sa que hi ha moltes cerveses per a diferents moments de la vida…”, continua Patricia Monfort.

Segons Eduardo Martínez, de Cerveza Fort, el Barcelona Beer Festival ha estat “una mica correlatiu” amb l’evolució del sector: “L’haurien pogut encetar un parell d’anys abans en un format petit i avui encara tindria més repercussió.

Nosaltres hem participat des de la primera edició”. “És una plataforma vital per al nostre sector”, afegeix Oriol Guitart, de Cornèlia.

(ve de la pàgina 20)

22 VIU EL PRAT

PÚBLIC GENERAL I NÍNXOL DE MERCAT Patricia Monfort, de Tibidabo Brewing, defensa que el sector ha de ser ambiciós i professionalitzar-se més: “En el nostre cas, som molt nous, però aspirem, per què no, a poder arribar al públic general i no només al nínxol de mercat de la cervesa artesana”. Fa una petita pausa abans d’explicar els seus plans: “Crec que un factor clau seria que qui s’iniciï tingui un ventall d’opcions més ampli.

Fins ara aquest món ha estat molt especialista, amb cerveses molt seques, molt amargues... Begudes que potser no agradaven al paladar general”.

RECONEIXEMENT Cerveza Fort és una “microcervesera”. Al seu bar, El Vaso de Oro, es consumeix el 60% de la seva producció anual. Cornèlia és una cooperativa que es dedica a elaborar cervesa artesana i el seu mercat d’actuació és Baix Llobregat i Barcelonès: “Algun cop hem enviat cerveses fora. La nostra Barcelona Common, per exemple, ha estat reconeguda al Barcelona Beer Challenge”.

Tibidabo Brewing va començar la seva activitat l’any passat i el seu focus és, de moment, Catalunya. El següent pas seria arribar a la resta de l’Estat i, més tard, “pas a pas, ens agradaria exportar i competir amb grans marques de fora”. Han rebut el RateBeer a la millor cerveseria de nova creació a l’Estat el 2017. Un premi que “ens ha obert les portes”. Els han trucat un distribuïdor d’Anglaterra i un altre de Suïssa: “Ens volen conèixer i ens reunirem al Barcelona Beer Festival”. §

Gaudint d'una cervesa.

Foto: BBF.

Barcelona Beer Festival 2017.

Foto: BBF.

Xerrades.

Foto: BBF.

Tenemos la solución a tu medida Porque no todas las necesidades son iguales, nuestras soluciones, tampoco.

Descúbralas.

20-50

50-100

info@ivsiberica.com www.ivsiberica.com

BARCELONA / LLEIDA / PAMPLONA Tel. +34 93 377 30 17

+100

MADRID Tel. +34 91 676 24 14

ZARAGOZA Tel. +34 97 657 01 42

una tarda amb...

cultura

Jair Domínguez: “C als nens que es pot fe

Text i fotos CLACK / AMIC air Domínguez, (Figueres, 1980) és guionista, escriptor i músic. Va formar part de la Segona Hora de RAC1 durant nou anys i aquesta ha estat la primera temporada en què no hi participa. Ho va deixar per dedicar-se de ple a Està Passant de TV3, on apareix cada vespre abans del Telenotícies Vespre. Anteriorment ha escrit per a 52 (Premi Ondas 2005), El Rosari de l'Aurora, Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria absoluta, entre altres. També ha fet guions per a cinema i publicitat i és un dels coautors de la cançó Baila el Chiki Chiki, amb què Rodolfo Chikilicuatre va representar Espanya al Festival de la Cançó d'Eurovisió 2008.

J

24 VIU VIU EL PRAT

—Podries definir-te a tu mateix?

Què difícil! Sóc una persona. Mamífer. Bípede sense plomes. Intento ser molt honest amb tot el que faig i separar el personatge de la persona. I trobo que això s’ha de tenir en compte amb les persones. Tothom té dues personalitats, com a mínim. I has de saber amb quina parles per arribar a conèixer aquella persona.

—Esteu fent Està Passant, que és un programa polític diari en un moment en què sembla que hi ha dies en què la realitat supera la ficció. Com és això de fer humor diari en televisió?

L’actualitat ens està ajudant moltíssim. Crec que era el moment oportú de fer un programa com aquest. S’hagués pogut fer igual en un panorama més tranquil? Segurament sí, però com que la gent està tensa i la tensió fa que sempre estiguis a punt de riure o de plorar, ja que tendeixes més a emocionar-te, doncs ens va molt bé. Crec que l’explicació de les audiències i l’èxit del programa, és evidentment fruit del moment polític, però també de que tenim ganes de riure’ns de nosaltres mateixos, cosa que ens agrada molt als catalans.

—Sembla, però, que el programa està a la corda fluixa amb el tema dels pressupostos de TV3. Com ho esteu vivint?

Hi ha canvis per tots i tots sabem que és un moment polític delicat. Però hi ha decisions que van més enllà del que està a les nostres mans. El que hauria de preocupar-nos són el nivell d’audiències, la qualitat tècnica del programa... La resta són decisions polítiques i no ens afecten. A veure, evidentment que sí que ens afecten perquè demà podríem ser al carrer.

Jair Domínguez, durant l'entrevista.

Però no podem fer-hi res. Nosaltres intentem que el programa sigui millor cada dia. Ni ens preocupa ni ens deixa de preocupar la resta; seguirem fent la nostra feina fins que s’acabi.

—Estem bé de salut d’humor en els mitjans a Catalunya? Es nota la diferència entre mitjans públics o privats?

Cada cop hi ha menys diferències entre mitjans públics i privats.

Va haver-hi un moment en què estava molt clar que hi havia coses que no podies dir, però ara la línia s’ha diluït moltíssim.

Per les dues bandes: s’ha ampliat l’espectre humorístic per una banda i s’ha limitat per l’altra. És estrany (passa a la pàgina 26)

z: “Cal demostrar ot fer humor de tot”

disparar cap a dalt. Ha de servir per fotre’ns dels polítics, dels milionaris, dels guapos i dels famosos. En el moment en què et rius de nens, malalts, pobres, moribunds… a mi no em fa gràcia. La línia entre l’humor negre i l’humor negríssim -que és només per ofendre-, no m’agrada traspassar-la. I mira que a mi m’agrada l’humor negre, de fet m’encanta. I crec que és saníssim riure’s de tothom. També crec que s’ha de jugar amb els límits de l’humor, i és de les coses que més gràcia em fa.

Però aquell punt de riure de malalts, morts, nens petits... no.

—Com definiries tu el terme “llibertat d’expressió”? Existeix actualment? És la seva pròpia definició: poder dir el que et doni la gana sense que ningú et tanqui a la presó. No hi ha més. I actualment està fatal, no n’hi ha. En cap sentit: estàs vigilat, limitat. I la gent ho sap. No pot ser que jo sopant digui una bestiesa, a casa meva, i digui de dir-ho al programa i el meu fill de vuit anys em digui: “No papa, això no ho diguis que et ficaran a la presó”. Qui li ha ficat al cap al meu fill que em poden ficar a la presó per dir una cosa? S’han carregat l’esperit màgic d’un nen. Un nen ho ha de voler dir tot. Saber que una paraulota està mal dita però ha de voler poder-la dir. Dir una bestiesa, “cagar-se” en un polític... Tot això ho ha de fer un nen, i ho hem de fer nosaltres. Els hi hem de demostrar als nens que es pot fer, perquè sinó... quina societat d’esclaus mentals estem creant? És tristíssim.

però ha anat així. Crec que ara mateix no hi ha diferència entre el que es diu en un mitjà públic o privat, a Catalunya almenys. A Espanya no, a Espanya és diferent. Però a nosaltres no ens han dit en cap moment què podem o què no podem dir. Ni hem tingut cap altre tipus de censura, la qual cosa és molt d’agrair i et diu molt dels temps polítics que estem vivint.

—Quins són, per tu, els límits de l’humor?

La meva resposta oficial és que l’humor no ha de tenir límits.

L’extraoficial és que quan una cosa no fa gràcia o ofèn més que no fa gràcia, hi ha... no un límit però si una mena de cortina que has de deixar tal i com està. A veure, l’humor ha de

—T’autolimites per por a represàlies?

Pel bé dels meus companys, sí. Però de totes maneres ja sé quins són els límits a la televisió. Sabem el que podem dir i el que no. Però l’autocensura ha d’existir per un bé major com és el programa. Ja vam patir-ho amb el Bestiari Il·lustrat: un mal gag es va endur un programa per davant. Per no saber censurar-nos a nosaltres mateixos. I sap molt de greu, perquè no hauria de ser així. És la societat en què ens ha tocat viure. Ara, quan és una cosa en què el responsable sóc jo, com un article, una cançó o un monòleg... no hi ha cap tipus de censura.

—Pel moment que estem vivint sembla que la gent ha començat a parlar de política pels carrers. Creus que és només una moda?

Està bé perquè han començat a parlar de política i han deixat

ccultura ultura

26 VIU EL PRAT

L'entrevistat.

de parlar de futbol. L’ideal seria que parlessin d’art, de música, de llibres, això seria fantàstic. Seria un somni; estic fet un somiador.

M’agrada que la gent parli de política. Ara tothom és polític com abans tothom era entrenador del Barça. Està molt bé. Jo sóc el primer a rajar de la política i segurament sóc l’última persona que es fotria en política; no estic preparat. De totes maneres, i no té gaire a veure amb la pregunta, però està naixent una classe política a qui els fa por repetir els pecats dels seus predecessors.

I no menteixen, no són dolents, no van amb malícia... i això ho trobo una tonteria. Perquè un polític ha de ser malvat, mentider i milionari, a ser possible. Jo vull que l’alcalde del meu poble sigui un tio ric i dolent per poder rajar d’ell, per poder cagar-me en ell i per poder insultar-lo i riure’m d’ell. Perquè així són els polítics, gent que només treballa amb la pressió terrible. Quan veig una persona propera, com l’Ada Colau, no la reconec com alcaldessa.

Necessito gent malvada, dolenta i corrupta per poder fer aquesta tasca tan terrible com és controlar un país. Jo tendeixo a la destrucció, a l’anarquisme… Però no al comunisme, que és una cosa que no acabo d’entendre –això d’equiparar a tothom per baix-.

M’interessaria una equiparació cap a dalt, si de cas. Crec que l’espècie humana és valuosa i intel·ligent. I tinc esperança sobretot en les noves generacions. Els nens són purs i meravellosos, i molt intel·ligents. I han nascut en un temps molt interessant tecnològicament. Podran fer-ho tot. El que veig és que als polítics, que són

ancians, rics, dinosaures... l’únic que els mou és la cobdícia. Estan frenant als nostres nens, als nostres brots verds.

—Per què creus que hi ha tan poques dones que es dediquin a l’humor al mateix nivell que estàs tu? És una desgràcia. Suposo que... perquè els fa por. És un món molt tancat i molt mascle. I això és culpa nostra. Ens costa, és un mon de tios que fan riure i fan acudits. I bestieses. Molta gent ho ha vist com un intrusisme: “Les dones no fan humor perquè no fan riure”. Ho trobo absurd. És trist que en ple segle XXI haguem de parlar d’aquesta separació per gèneres. Jo crec que les primeres dones van començar fent un humor masculí, sense ser sinceres amb elles mateixes. Parlo de fa uns anys enrere. Van agafar un rol de fer acudits, o monòlegs que ja estaven fets, copiant l’humor que feien els homes, però sent dones i posant-hi afegitons femenins, cosa que és absurda perquè l’humor és una cosa totalment asexual. Ara, sortosament, estic veient gràcies a Internet, un augment d’humoristes dones. Però falten més guionistes dones. Volem que estiguin davant les càmeres i volem paritat. Tot i que nosaltres som tres mascles i la pobre Elisenda només vingui un cop per setmana, eh? Necessitem que hi hagi paritat. I hi ha d’haver paritat darrere.

Per mi és molt més important, és el principi de tot. En el moment en què tinguem un equip de deu humoristes i cinc, com a mínim, siguin dones, començarem a parlar de qui posem davant. §

sscabies ocietat abies ultura que... que...

“Mai has tingut una càmera al meu cervell!”

28

VIU EL PRAT

Text TONI DELGADO Il·lustració ELIBET ROVIRA —Tenim molt poc temps... Arribaran en qualsevol moment...

—Qui? —No volen que parli amb tu...

—Doncs no parlis...

[Es fan un petó].

—Ja són aquí... Truman...

—Però... Qui són?

—Escolta’m! Tothom veu què fas. Ho saben tot de tu! És pur teatre, Truman! Em comprens? Fingeixen al teu voltant! No, no, no! No em dic Lauren, em dic Sylvia...

Just llavors apareix el fals pare de Sylvia, que l’acusa de boja i assegura a Truman que la família se’n va a Fiji. És una de les millors escenes d’El Show de Truman, un meravellós catàleg de mentides, la malaltia de les audiències televisives, l’absència total d’ètica, la innocència, les pors...

Truman Burbank és un jove que lluita per a fer feliços els altres i amaga com pot les seves ferides, en especial la mort del seu pare en una tempesta al mar. Se sent culpable perquè va voler seguir navegant malgrat les condicions. Des de llavors, la seva gran passió es va convertir en el seu gran trauma, ocult en un cofre amb clau. Truman no ho sap, però fins a 220 països i 1.700 milions d’espectadors i espectadores segueixen la seva vida, transmesa en directe les 24 hores. Viu a Seahaven, una illa immensa que funciona com a plató i és ple d’extres. Sylvia ho va ser, però se’n penedeix i vol advertir-lo de com estan jugant amb ell.

L’1 de juny es compliran 20 anys de l’estrena d’El show de Truman. Poc després, el 22 de juliol, es va fer el llançament de Messenger, potser el primer gran sistema de comunicació virtual. Fins al 2004 no naixeria Facebook, l’any 2006 es crearia Twitter, el 2009, WhatsApp… La pel· lícula retrata, sobretot, la gent sense escrúpols, els i les figurants, que per a treballar són capaços i capaces de tot.

També la maldat i l’egoisme de Christof, director i creador de l’espectacle, que es creu per sobre del bé i del mal i reflexiona en veu alta coses que només el beneficien: “Acceptem la realitat del món tal com ens la presenten.

Així de senzill”.

Ara ens és més fàcil, gràcies a les xarxes socials, és molt senzill ser una espècie de Truman Burbank: venem

(o compartim) gran part del nostre dia, sigui idealitzat o real. Fa un mes es va publicar als mitjans de comunicació una campanya d’Unicef de sensibilització sobre l’ús responsable de les xarxes socials dels menors. Els nois i noies van entrar a l’aula i, per sorpresa, es van trobar periodistes que els van fer preguntes molt personals sobre aspectes que havien explicat a les xarxes. Ara ens sentim amb més dret per prejutjar els altres i omplir els infinits forats que no sabem de la resta. Per sort, com proclama Truman Burbank: “Mai has tingut una càmera al meu cervell!”. §

ecntreteniments g astronomia ultura HORITZONTALS: 1. Un cop feta no destorba gens. Ara bé, el mínim que cal és això / 2. Apassionat en son combat amb l’Ada. De tant en tant necessita una dosi de cavall / 3. Es presenta poc vestit. Escriu a la contra amb melosa prosa, car és un guanyador. Menys que un club / 4. Si té reis no seran els de debò. Prou cafre per cruspir-se l’avi i destrossar el balancí / 5. Poc ús de raó. Herba que ja devia inspirar els artistes de les coves.

Poc ús de neó / 6. Incorporat al gabinet de l’antic alcalde capitalí, aquell que ballava samba. Fil per on entren imatges a la televisió / 7. Túixec indocumentat. Pecat de vendre objectes sagrats a en Simó i l’Antònia / 8. Com a animals no són gens bestiotes. Del sèpal al suplí / 9. Fred com el contacte entre en Geli i la Feliu. No s’estila gaire, un edifici amb columnes així / 10. Maniobres de navegació degudes al pes. Idioma suís incapaç de pronunciar bé “Dalí” / 11. Límits de tolerància. Sota del mallorquí. Indiquen els anys sota zero / 12. Invento el vídeo sense capçal. Sentit de dret a gol / 13. No se li pot passar per sobre sense anar ben encarrilat. Distància màxima a disposició.

VERTICALS: 1. Preferit perquè és fet a posta. Estil arquitectònic terrorífic / 2. Porgador de gra. Com a butaca no ofereix alternatives / 3. Una vida sense cap ni peus. Són coses que vénen de cara. A finals de febrer / 4. Vi d’estrena, com en Queco quan començava. Adorni de qualsevol manera el covador / 5. Un nazi a l’armari. Cabuda, i no pas perquè hi entri ningú. Mana al ministeri / 6. El misteriós assassinat del trobador. Herba poc evolucionada / 7. Òrgan fèrtil vegetal per iniciar-se en l’estampat.

Llibre de capçalera de la beata / 8.

Líder en servei. Psicosi del cosí únic?: no, malaltia de les ungles. Solfa en silenci / 9. Segons com aferrin, faran mal. Danses que es ballen de cap per avall / 10. Per dins de la soga. Adepte més xiïta que el baba. Entrant en calor / 11. Té mala cura, és massa beneita. Enterrats sota les pedres d’una en una / 12. Persecució fins a dalt de tot. Teler tan primet que ni un lluç hi passaria.

Peu AMIC

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

cnl

El 2018, un any per recordar Pompeu Fabra

E

30 VIU EL PRAT

l mes passat fèiem l’article sobre Pompeu Fabra amb motiu dels 150 anys del seu naixement i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana que es commemoren aquest any 2018. Enguany, però, també es commemoren els 100 anys del naixement de Manuel de Pedrolo, un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana.

Manuel de Pedrolo va néixer a l'Aranyó (la Segarra) l’any 1918 i va passar la infantesa a Tàrrega. Des de petit era un gran devorador de llibres. El 1935 la família es va traslladar a Barcelona, i Manuel va ingressar a l'Institut Balmes.

Durant la Guerra Civil va estar destinat a diversos fronts i ja va escriure la primera novel·la. Un cop acabada la guerra, va tornar a Catalunya i es va posar a treballar per a una agència d'assegurances i també per a una de publicitat, a més de fer d'investigador privat.

El 1946, ja casat i establert a Barcelona, va començar a escriure amb regularitat i a treballar en el món editorial: va fer d'assessor literari, de traductor i de corrector de textos. El 1949 va publicar el seu primer llibre. El fet de col·laborar a la revista Ariel li va permetre entrar en contacte amb altres escriptors. El 1954 va guanyar el Premi Joanot Martorell amb la novel·la Estrictament personal, i va començar a escriure teatre. Entre 1963 i 1970, va dirigir la col·lecció de novel·la policíaca “La Cua de Palla”.

La seva novel·la més coneguda, que l’ha donat a conèixer a generacions i generacions de lectors, ha estat Mecanoscrit del segon origen, però Pedrolo va escriure més de 120 obres i va conrear tots els gèneres: teatre, poesia (inclosa la poesia visual), narrativa breu, novel·la (amb més de 70 títols), diaris i articles en premsa.

La seva intenció era normalitzar a tots els nivells la literatura en llengua cata-

lana, la qual cosa volia dir acostar-la a tot tipus de lectors. Per això va experimentar amb tota mena de gèneres, des del “negre” a la ciència-ficció, la novel·la eròtica o el teatre de l’absurd. També per aquest motiu la seva tasca com a traductor (va traduir nombroses obres d’autors contemporanis anglosaxons i francesos) resulta d’una gran importància. Volia atorgar un caràcter de normalitat a la literatura en llengua catalana en un moment en què no resultava gaire senzill i per això calia fer lectors i apropar els textos en català a un sector ampli de gent. Va tenir molt èxit popular, fins i tot de crítica, però no tant acadèmic fins més endavant.

Tenia unes fermes conviccions ideològiques, i per aquesta raó Manuel de Pedrolo va posar l’escriptura als servei del país i sempre va escriure en català

malgrat la censura que va patir i les dificultats per publicar dels primers anys.

Un bon nombre de les seves novel·les van veure la llum amb molts anys de retard. De tota manera, va aconseguir ser el narrador més llegit de la postguerra.

La seva immensa feina com a escriptor va veure's recompensada al final amb una vintena de premis literaris com el Víctor Català, el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana. El 1979 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El 25 de juny de 1990 va morir a Barcelona.

La seva obra més llegida ha estat Mecanoscrit del segon origen, però podem destacar-ne d’altres, com: Totes les bèsties de càrrega, Domicili provisional, Joc brut, Estrictament personal, Domicili permanent, Cendra per Martina, Temps obert. §

CNL El Prat de Llobregat.

C. de Ramon Llull, 12, 2a planta El Prat de Llobregat. Telèfon 93 379 00 50 extensió 5560

Parlarem amb un dels protagonistes de la programació del Teatre Modern i us parlarem d'un projecte pratenc de gran trajectòria. Coneixerem tots els secrets del Fira Tapa Car-

xofa Prat. No hi faltarà el relat d'un nou personatge singular del Sabies que... També Visitarem el Museu Agbar de les Aigües.

DE L’1 DE MARÇ AL 8 D’ABRIL

IX JORNADES GASTRONÒMIQUES POTA BLAVA I CARXOFA PRAT

8 D’ABRIL DE 12 A 19 H

ESCARXOFA &JAZZ 15 D’ABRIL A PARTIR DE LES 11 H

13 D’ABRIL DE 10.30 A 12 H 15 D’ABRIL A LES 13 H

CUINA AL MERCAT

CONCURS DE CUINA AMB CARXOFA PRAT

LA CARXOFADA DEL PRAT

20, 21, 22 D’ABRIL

MERCAT DE PAGÈS

FIRATAPA CARXOFA PRAT

TOTS ELS DISSABTES DE 8 A 14 H

#CARXOFAPRAT elprat.cat/festescarxofa