Viu L'Hospitalet - febrer de 2018

núm. 141

redaccio@viulhospitalet.com

· febrer ‘18

www.elginjoledicions.com

arriba el quintotapa a la ciutat!

2

ES Només fins

al dissabte

REBAIXES FINS AL

70%

DE DTE

45x60-sol-17020098.pdf

1

10/2/17

12:57

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

Una tarda a...

l'exposició 40 anys d'escalada del Club Muntanyenc l'Hospitalet

K

- l'hospitalet experience - spannabis 2018 - entrevista a carla simón, directora d'estiu 1993 - 'espais recobrats' - la primera directora de premsa

març gastronòmic

CONCERTS i COPES

Els millors combinats de Jack Daniel’s amb Llimona, Vermut, Taronja i Ginger Ale

CONCERTS DE FEBRER

Oberts: de 19.00h a 3.00h

de dijous a diumenge

EDITORIAL

AMORS PROPIS —Kike Márquez és millor que Messi i també que Cristiano Ronaldo —proclama en Juan.

Li sembla una evidència, i poc l’importa què en pensin els seus companys i companyes de l’escola de Sevilla ni la resta del món. Ningú canviarà que el Juan segueixi l’Extremadura UD, un cordó umbilical amb el pare, i que el seu jugador favorit sigui Kike Márquez, migcampista de Sanlúcar de Barrameda i primer fitxatge de la temporada.

“L’important dels somnis és que, a vegades, es compleixen”, escriu Macarena, la seva professora, al seu Instagram, Aula de la ratita.

Professora d’educació primària especialitzada en anglès des de fa nou anys, deixa que els i les alumnes s’equivoquin, dubtin, se sorprenguin i, en definitiva, aprenguin. A Macarena li va meravellar la implicació i documentació de Juan en un treball sobre l’Extremadura UD. La clau d’una història singular.

Kike Márquez, el seu ídol, li va enviar un vídeo convidant-lo al partit contra l’Écija. Les càmeres de Canal Extremadura Televisión van gravar la reacció de Juan, primer incrèdul, després desfet d’alegria.

Coneixeria el millor jugador del món! Podria visitar per fi l’estadi! Però és que Kike Márquez, a més, li va presentar la resta de l’equip i es va fer una foto amb ell abans del partit. David Briz n’ha estat el brillant cronista. Una peça tendra i humana de periodisme esportiu, allunyada de la moda de polèmiques i les notícies absurdes que es venen avui dia.

A Juan encara li fa mal l’entrada que va deixar estabornit Kike Márquez i li dura l’eufòria dels quatre gols de l’Extremadura UD. En tots va participar el seu ídol. El petit seguidor ho va viure a la grada amb la família i la seva professora, que segueix la tesi de Maria Montessori: “És al nen a qui s’ha de tenir en compte davant de tot. La qüestió és alliberar-lo dels obstacles que dificulten el seu desenvolupament i ajudar-lo a viure”. I un pas per a ser lliures és tenir amors, gustos i referents propis, costi el que costi, diguin el que diguin. Xabi Alonso, capità de la Reial Societat, va brindar amb Fanta de taronja a la seva boda. Mai ha tastat l’alcohol perquè no li agrada i tampoc ha abandonat Sant Sebastià perquè està còmode en el club. Fuig de la pressió social i ignora els paràmetres del futbol modern. Segur que el pare del Juan s’assembla a ell.

VIU L'HOSPITALET Revista gratuïta de societat i cultura NÚMERO 141, FEBRER DE 2018 redaccio@elginjoledicions.com Tel. 93 337 77 47

FOTO DE PORTADA: TONI DELGADO

DIRECTOR DE CONTINGUTS: TONI DELGADO

PUBLICITAT: MERCHE BLANCO 627 916 905 parentesi@elginjoledicions.com

IMPRESSIÓ: IMPRINTSA Dipòsit Legal.

B-20065-2005

EDITA: EL GÍNJOL EDICIONS, SL. BRUC, 30 2n 08901 L'HOSPITALET B-63785034 La redacció de Viu L'Hospitalet no coincideix necessàriament amb l'opinió dels seus col·laboradors.

ÍNDEX 5.Una tarda a...

L'EXPOSICIÓ 40 ANYS D'ESCALADA DEL CLUB MUNTANYENC L'HOSPITALET

11.Societat TORNA L'HOSPITALET EXPERIENCE

Viu L’Hospitalet ha reunit Carles Primo, expresident, i Cristina González Monrós, presidenta, a l’exposició 40 anys d’escalada del Club Muntanyenc l’Hospitalet, que es pot visitar al Museu de l’Hospitalet fins al 4 de març. És un emotiu viatge fotogràfic pels inicis de l’escalada i l’alta muntanya a la ciutat perquè els veterans recordin i els novells siguin conscients del camí recorregut. El 23 de juliol de 1992 l’expedició L’HOSPITALET-HIMALAIA’92 va fer un 8.000. L’únic que ha aconseguit el Club Muntanyenc l’Hospitalet, fundat l’any 1952. En la conversa també hi participa Miquel González, exsecretari i pare de la presidenta, que, en principi, no havia de venir i marxa abans amb la seva neta, Cinta.

“Hem ampliat la mirada i ara ens dirigim a tot tipus de públic. La iniciativa ha crescut molt i presenta força novetats”, avança Fran Bellver, primer tinent d’alcalde Àrea de Coordinació, Planificació, Desenvolupament Econòmic i Ocupació. “L’Hospitalet Experience vol apropar el Mobile World Congress a la ciutat des de diferents pespectives i activitats”, segueix.

cultura

una tarda a...

“Quan un club de muntanya fa un 8.000 compleix la majoria d’edat” Text TONI DELGADO Fotos T. DELGADO / CLUB MUNTANYENC DE L’HOSPITALET —Ostres, d’aquest parell se’n podria escriure un llibre! El de l’esquerra és Josep Piera, aquest Miquel Clavero i l’altre...

—Ets tu? No ho sembles pas!

—Som a Montserrat, a la via Mas Brullet del Serrat del Moro.

—Carles, recordes quina fou la teva primera excursió amb l’entitat?

CARLES PRIMO: Llavors el club es deia Unió Excursionista de Catalunya (UEC) i la vaig fer amb l’agrupament escolta a Lliçà d’Amunt. Crec que tenia 12 o 13 anys, i vaig convèncer la mare assegurant-li que només m’apuntaria a les sortides d’un dia... I la primera fou de tres!

Ma mare va rondinar, però m’hi va deixar anar. Sempre m’han agradat la natura i la muntanya. Passava part de l’estiu amb uns familiars que vivien al camp.

CRISTINA GONZÁLEZ: Els meus pares es van conèixer al club. Jo hi he nascut.

Carles Primo i Cristina González, a l'exposició.

Foto: TONI DELGADO.

Pel que m’acaba de dit el pare, fou quan tenia un any i mig o així al campament social. Al mes la meva filla Cinta ja n’era sòcia.

—Ja te l’imagines escalant...

CRISTINA: Ja té peus de gat perquè li van regalar.

MIQUEL GONZÁLEZ: Ja ha trepitjat neu.

5 VIU L'HOSPITALET

Viu L’Hospitalet ha reunit Carles Primo, expresident, i Cristina González Monrós, presidenta, a l’exposició 40 anys d’escalada del Club Muntanyenc l’Hospitalet, que es pot visitar al Museu de l’Hospitalet fins al 4 de març. És un emotiu viatge fotogràfic pels inicis de l’escalada i l’alta muntanya a la ciutat perquè els veterans recordin i els novells siguin conscients del camí recorregut. El 23 de juliol de 1992 l’expedició L’HOSPITALET-HIMALAIA’92 va fer un 8.000.

L’únic que ha aconseguit el Club Muntanyenc l’Hospitalet, fundat l’any 1952.

En la conversa també hi participa Miquel González, exsecretari i pare de la presidenta, que, en principi, no havia de venir i marxa abans amb la seva neta, Cinta.

ucna ultura tarda a...

Cristina González, Cinta, Carles Primo i Miquel González.

—Com ha canviat el paper de l’entitat?

CARLES: Abans era més un club social. Els joves queden més pel WhatsApp i de la seu de l’entitat sobretot en fem ús els avis, dimarts i dijous. Vam començar quatre i ara som uns 40, i cada setmana organitzem una sortida. Ahir vam estar a Rasos de Peguera realitzant una travessa amb raqueta de neu. Érem 15 i el més jove tenia 65 anys. Ens hem retrobat, en alguns casos, 40 anys després.

MIQUEL: La majoria es va distanciar per motius familiars. I ara, ja jubilats, tornen al club.

CRISTINA: Som uns 230 socis.

6

VIU L'HOSPITALET

—Quina ha estat la vostra intenció amb l’exposició?

CARLES: Donar a conèixer el començament de l’alpinisme i l’alta muntanya a l’Hospitalet. Em consta que han vingut força socis de la primera època i que està tenint molt bona acceptació.

CRISTINA: L’Hospitalet no és una ciutat massa excursionista, però suposo que fa gràcia veure com es movia la gent a la muntanya fa 65 anys.

—Escalar s’assembla a volar?

CARLES: Pràcticament. Sobretot quan estàs escalant i se t’arranca una peça... I baixes volant!

—T’ha passat força?

CARLES: Sí, alguna vegada. Amb el temps he guanyat tranquil· litat i tinc molta més precaució a l’hora de fer un pas.

—El material ha canviat moltíssim...

CARLES: Ara és impensable que algú escali amb botes tan grosses com les d’abans. Els primers escaladors de Montser-

Foto: TONI DELGADO.

rat anaven amb aquestes espardenyes i, després de dues o tres ascensions, les havien de llençar. Ara s’utilitza el peu de gat, una sabata molt lleugera i flexible. La sola és de goma cuita, s’arrapa molt i permet fer passos i graus d’escalada que abans eren impossibles.

CRISTINA: Abans et duraven anys i ara tot té data de caducitat.

CARLES: Tot és més segur, perquè abans el material no es llençava fins que no es trencava i/o es feia malbé.

CRISTINA: Ara, encara que sigui nou, l’has de canviar. Els materials es van deteriorant encara que no s’utilitzin.

MIQUEL: No t’adones que nosaltres, els socis i les sòcies, som els i les protagonistes de la història del club fins que no veus exposicions com aquesta.

Aquest any en farà 50 que sóc soci! He estat secretari durant deu anys.

CARLES: Veniu, fitxeu-vos en aquesta fotografia de l’any 1958.

En aquella època la dona tenia molt poca influència en entitats i la gent mirava d’una manera estranya a les que anaven d’excursió...

—Els dirien “homenots” com a mínim.

CARLES: No t’ho pots ni imaginar. Les primeres van ser molt valentes. Pensa que van passar molts anys fins que una dona no presidís el club... Va ser la meva, Lupe Cosp. Una altra dada important: la primera ascensió del sostre del Monestir de Montserrat la van fer membres del nostre club!

MIQUEL: El senyor Boada i el Ton Ribas em van ensenyar què és la muntanya. Amb ells no només anaves d’excursió, també et transmetien els valors del territori i la identitat del país. Eren més didàctics i d’esperit muntanyenc. La muntanya és un estil de vida. (passa a la pàgina 8)

P R E S E N TA L’ E X P O S I C I Ó

“ U N D Í A C U A LQ U I E R A” F OTO G R A F I E S D E M A N U B R A B O

DES DEL

1 5 D E F E B R E R A L E S 1 9. 3 0 H FINS AL 2 5 DE MARÇ

A L M E R C AT M U N I C I PA L D E L A F LO R I DA D E D I M A R T S A D I S S A B T E D’ 1 1 A

D I U M E N G E S I F E S T I U S D’ 1 1 A

14 H I DE 17 A 20 H

1 4 H I D I L LU N S TA N C AT

W W W. N AT I O N A LG EO G R A P H I C . E S produccions

ucna ultura tarda a... (ve de la pàgina 6)

—Cristina, has fet moltes amistats al club?

CRISTINA: Hi he crescut... Quan tenia 11 o 12 anys es va recuperar la secció infantil i anava amb el Jordi, el fill petit del Carles. Alguns caps de setmana ens treien d’excursió. Els fills i filles dels socis i sòcies són molt petits i petites, però en un futur ens agradaria tornar a gaudir d’aquesta secció. Sí que hem començat a fer un taller d’escalada. En Xavi [vicepresident del club i fill de Carles González] n’és el responsable.

CARLES: Aquesta és la meva dona, escalant també a Montserrat. En aquesta època hi havia moltes noies que escalaven.

—Tu també vas conèixer la teva parella al Club Muntanyenc l’Hospitalet?

CARLES: Sí. La Lupe va venir a un curset i jo era l’instructor... I llavors... Ens vam embolicar! [Riem].

—Vau fer pràctiques, oi?

CARLES: Sí! [Riem]. Va haver-hi una època molt activa perquè fèiem molts cursos i molta gent jove s’apuntava: escalada, muntanyisme, orientació... Amb l’adaptació de la norma a la llei europea i l’exigència de molts títols, tot això va haver de desaparèixer.

8

VIU L'HOSPITALET

—Com a presidenta, com creus que es pot fer una entitat més interactiva?

CRISTINA: Hem intentat moltes coses, fins i tot hem fet grups per interessos de WhatsApp. I res... Impossible.

CARLES: Si la Cristina sabés com fer-ho, tindria la solució al problema de l’excursionisme català.

CRISTINA: Està pujant el nombre de federats a Catalunya i baixant el d’entitats. N’hi ha moltes que no tenen seu i bàsicament tramiten llicències. L’esperit de club s’està perdent.

—Hi ha moltes fusions?

CRISTINA: També. És la manera que alguns i algunes han trobat per a sobreviure.

CARLES: Si no disposéssim d’un local cedit per l’Ajuntament, gairebé segur que hauríem desaparegut. Tant de bo la societat torni a recuperar els valors que abans es relacionaven amb l’associacionisme, al qual s’ha maltractat.

CRISTINA: No som una empresa que ofereixi excursions i és el soci qui ha de muntar les sortides. Des de la junta podem fer coses, però no tot. Organitzem la caminada popular, l’Hospitalet-Montserrat, i podem muntar una sortida mensual.

CARLES: El concepte de l’entitat s’ha perdut. He estat president del club durant tres o quatre legislatures i podria tornar a la junta perquè, igual que altres companys, tinc temps suficient. Què passa? Que no li faríem cap favor al club, perquè la nostra època ja ha passat. Podem aconsellar, però són els i les joves els i les qui han de construir a la seva mida el club. L’any passat es va celebrar el 25è aniversari del primer i únic 8000, el Gasherbrum 2 [8035 m.]. Fou l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona i vam tocar la fibra a l’Ajunta- (passa a la pàgina 10)

Una de les primeres escaladores al Figaró.

Serra d'Ensija, segona ascenció a la Gallina Pelada.

Foto: CEM.

Foto: CEM.

ucna ultura tarda a... (ve de la pàgina 8) ment de l’Hospitalet, que ens va ajudar molt. L’expedició estava formada per Joan Oliva, Agustí Boada, Manel Benavent, José Carlos Recio, Manel Miranda, Roger Cortés, Carles González i Emili Duran. Quan un club fa un 8.000 compleix la majoria d’edat.

—I tu has assolit algun?

CARLES: No. CRISTINA: Ni jo tampoc. Des del club es va projectar una altra iniciativa per a completar un altre 8.000, però no es va dur a terme per manca de pressupost.

Pensa que la llicència per a poder pujar un cim de més 7.000 metres és d’entre 700 i 800 euros per cada persona, i després has de llogar els guies i un llarg etcètera. Econòmicament és inviable.

CARLES: En alguns cims de l’Himalaia et pots trobar com en un berenar. Hi ha molta gent que paga perquè la pugin al cim. Si tens calés, ho fan.

CRISTINA: Recordo una foto del campament base de l’Everest de quatre o cinc anys enrere... Ostres, semblava la Rambla...

Alguns dels primers membres del Club Muntanyenc l'Hospitalet.

Foto: CMH.

10

VIU L'HOSPITALET

—Ara és més de turisme.

CRISTINA: No, seria més per a... [No troba el verb].

—Per a treure pit?

CRISTINA: Sí, hi ha molta gent que presumeix d’haver fet un 8.000, però potser l’han portat fins a dalt. Les expedicions comercials se centren en les muntanyes emblemàtiques. Sents la música? Són Les Quatre Estacions, de Vivaldi, que acompanya un vídeo on es poden veure també totes les fotografies de l’exposició. També es pot gaudir d’una pel·lícula de l’expedició. I allà tens part del material que va utilitzar el grup.

CARLES: Veus? Botes, piolets, jaquetes de ploma, forros polars, roba interior...

CRISTINA: En 25 anys han canviat molt: pesen menys i abriguen més, i també són més cars.

CARLES: Abans anava a Núria amb el suèter que m’havia fet la iaia...

CRISTINA: Abans la roba més vella que tenies a casa, i ara...

CARLES: Anàvem com podíem. §

L'evolució dels materials: bota, espardenyes, peus de gat, casc...

Glacera de Baltoro.

Foto: TONI DELGADO.

Foto: CLUB MUNTANYENC L'HOSPITALET.

cultura

societat

El Març Gastronòmic, capital del Baix Llobregat

V

El ritme és frenètic. Les imatges i els plats, però, es cuinen a foc lent. “Malgrat que el Pota Blava s’identifiqui amb el Prat, nosaltres reivindiquem que és un producte del Parc Agrari del Baix Llobregat. Un pollastre únic a l’Estat que exigeix molt de temps de cocció”, descriu Mariano Martínez, responsable de comunicació de l’Associació de Gastronomia i Turisme (AGT), mentre apunta a la llibreta que ha

arribat un restaurador. El Prat, Gavà, Martorell, Begues, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, Abrera, l’Hospitalet, Sant Just Desvern, Barcelona, Sant Joan Despí i Sant Boi són les ciutats representades al Març Gastronòmic.

DONAR MOLT DE JOC La Lluna en un cove no ha faltat mai. “I aquesta vegada no podia ser la primera”, explica Rosa Farrés, la seva responsable: “Després de moltes edicions et preguntes què faràs ara amb el pollastre o la Carxofa. Són productes que sempre donen molt de joc”. Torna a apostar pel Pota Blava rostit que preparava l’àvia: “Faig com un mar i muntanya de Pota Blava, Carxofa i escamarlans”. La proposta es completa amb un menú degustació (aperitiu i quatre plats) i uns raviolis amb Pota Blava i bolets.

VIU L'HOSPITALET

Text i fotos TONI DELGADO iu El Prat es cola a la sessió de fotos del Març Gastronòmic 2018, un projecte que va començar amb el Prat com a capital. Ara ho és el Baix Llobregat. La novena edició de les Jornades Gastronòmiques Pota Blava i Carxofa Prat reunirà 32 restaurants de l’1 de març al 8 d’abril.

Foto: TONI DELGADO.

11

Elena Álvarez durant la sessió de fotos.

societat

EL CREIXEMENT De dimensions i repercussió parla Tomás Rodríguez, d’Axarquía: “El Març Gastronòmic cada cop es coneix més i té més tirada. T’exigeix reinventar-te cada any”. Una de les seves apostes és el calamar farcit, “que sempre ha agradat molt a casa nostra”, però de Pota Blava. “És a dir, el doble d’exitós i apetitós!”.

ARRIBAR A UN ALTRE TIPUS DE PÚBLIC “Tothom està nerviós en una sessió de fotos perquè després hem de tornar als restaurants, però també hi ha temps per a conversar...”, exposa Aina Martín, xef del Brot de l’Hospitalet, disposada a arribar a un altre tipus de públic. Han triat quatre platets complementaris: croquetes de Pota Blava, crep de Carxofa Prat amb pernil de gla, risotto de Carxofa Prat i enchiladas de Pota Blava.

LA PASSIÓ L’Slow Food és la manera “honesta” de fer les coses del restaurant barceloní Due Spaghi, regentat per Toni Pol i Nicoletta Acerbi. Una acSvitlana Borovska i Aina Martín (El Brot de l'Hospitalet).

Foto: T.D.

Albert Mendiola: “Has de mantenir els peus a terra i ser fidel a la teva filosofia de sempre”

12 VIU L'HOSPITALET

Cuiner de l’Any i padrí del Març Gastronòmic 2018

E

ls ulls d’Albert Mendiola són una intermitència d’emocions. El Cuiner de l’Any acaba d’arribar a la sessió de fotos del Març Gastronòmic 2008. Hi participa amb el restaurant de Sant Boi Marimorena i n’és el padrí. “Fou una gran sorpresa que l’organització em triés. Un repassa els padrins anteriors i, ostres, són grans referents: Carme Ruscalleda, Paco Pérez i Carlo Petrini, que per a mi és un mirall molt important. Un filòsof! El Març Gastronòmic 2018 representa l’aposta incondicional pel producte de proximitat. És quelcom que he fet des que vaig obrir. És una qüestió de territori: es tracta de traslladar la riquesa del Parc Agrari a la taula”.

cultura

societat

titud que, segons ella, implica “molta passió, confiança en com ho fas i respecte pel producte i els clients. No es tracta de fer un treball per diners”. Due Spaghi defensa una cuina italo-catalana. Així, els espaguetis tenen carbonara amb Carxofa Prat.

—Com és aquesta combinació, Nicoletta?

—Potser sorprèn una mica. A mi m’ha passat!

—Com es transforma la Carxofa a la carbonara?

—En una Carxofa italiana. [Riem].

—Li surt una bandereta?

—Tal qual!

—Hem fusionat les dues coses, i la Carxofa Prat ha quedat molt bé amb l’ou, el formatge, el guanciale, que s’utilitza per a fer la carbonara...

—intervé Andrea Pacelli, el xef del restaurant.

—Abans m’has dit que ets de Roma. Quines diferències hi ha entre la carxofa d’allà i la del Prat?

—Força. La de Roma és molt gran i violeta. El gust és una mica diferent.

Foto: TONI DELGADO.

—Quan t’entrevisten amb l’excusa del teu reconeixement com a Millor Cuiner de l’Any...

Encara al·lucino.

—No t’ho creus.

No! Home... Aquests mesos m’han passat volant... Al matí he concedit una entrevista i la cosa continua... Fins fa poc vivia tancat en una cuina i, per descomptat, no me’n

puc deslligar, però he de trobar temps per a altres coses.

—Tens la sensació d’haver rebut el premi moltes vegades?

Sí, perquè quan estic tancat en la cuina no sé què està passant fora. Hi ha moments que agafo el telèfon i m’informo sobre l’actualitat. A més a més, el Març Gastronòmic, els Premis El Llobregat, a Sant Boi em donen també un premi, l’escola on vaig estudiar m’ha avisat avui que em reconeixeran per la trajectòria...

—Moltes bones notícies en poc temps.

Moltes! I has d’aprendre a gestionar-les. Aquesta situació t’agafa de molt jovenet i et tornes ximplet. [Riu]. Passa molt. Has de mantenir els peus a terra i ser fidel a la teva filosofia de sempre. No puc començar a fer bajanades.

Cada dia ve més gent a Marimorena i és una responsabilitat molt gran.

VIU L'HOSPITALET

—Com transmets la teva passió als plats?

L’afecte ha de ser l’ingredient més important a la cuina.

Parlo d’amor, passió, de gaudir amb el que fas... També de respecte. Quan coneixes el productor, saps com li ha costat cultivar les verdures que tens a les mans perquè estiguin fresques. L’únic camí és el màxim respecte i afecte pel producte i el client, que és qui fa que tot això sigui possible.

13

Joan Mascaró (El Mirador de Sant Just).

scocietat ultura

Nicoletta Acerbi i Andrea Pacelli (Due Spaghi).

Foto: TONI DELGADO.

Joan Mascaró participa amb El Mirador de Sant Just per a “fer pinya” a favor de la cuina local, de temporada i comarca.

—Ja t’han fet la foto per a la guia, Joan?

—No. Hi posaran la de l’any passat, on estic més jove.

—Això és fer trampes!

—M’han preguntat si volia la mateixa i jo... Si m’he de posar la jaqueta de cuiner, eh... No tinc problema! [Riem].

14 VIU L'HOSPITALET

SENSE DUBTES Sergi Pinos, xef de Batecs (Molins de Rei), és un gran amic d’Albert Mendiola, Cuiner de l’Any i padrí del Març Gastronòmic 2018, i fou qui li va comentar la iniciativa. No va dubtar a apuntar-s’hi: “És una ocasió de relacionar-te amb xefs de la zona i defensar la teva filosofia davant de més públic”. I la desenvolupa: “El que més m’importa és la cuina de debò, saborosa amb productes del Parc Agrari amb la mínima manipulació”.

LA CARXOFA PRAT COM A MICRÒFON La Carfoxa Prat és gairebé un micròfon per a Susana Aragón.

“Amb una a la mà el discurs em surt molt millor”, confessa la xef del Cèntric Gastrobar. Defineix el Març Gastronòmic com a gran plataforma per a treure pit de territori, productes de proximitat i temporada. Malgrat l’estrès de la sessió fotogràfica, ella s’hi sent còmoda. “Aquí es comparteix la passió per la cuina i el territori. Aquest projecte s’està convertint en una reunió de cuiners i cuineres amb ganes de defensar el seu dia a dia als restaurants. Tenim un relat, quelcom a explicar, i ho fem units i unides”, tanca. § Sergi Pinos (Batecs).

Foto: TONI DELGADO.

190x270_cornella-sol-18020129.pdf

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

1

12/2/18

11:43

gcastronomia ultura “L’Hospitalet Experience vol apropar el Mobile World Congress a la ciutat” Text TONI DELGADO Fotos AGT Hem ampliat la mirada i ara ens dirigim a tot tipus de públic. La iniciativa ha crescut molt i presenta força novetats”, avança Fran Bellver, primer tinent d’alcalde Àrea de Coordinació, Planificació, Desenvolupament Econòmic i Ocupació. “L’Hospitalet Experience vol apropar el Mobile World Congress a la ciutat des de diferents pespectives i activitats”, segueix.

“

16 VIU L'HOSPITALET

La tercera edició de L’Hospitalet Experience proposarà diversos punts de trobada: gastronomia, emprenedoria, esport, contactes...

DONAR LA BENVINGUDA Impulsat per l’Ajuntament de l’Hospitalet i amb el suport de l’Associació de Gastronomia i Turisme (AGT), el Village de L’Hospitalet Experience és un espai de tapes, música, cultura i diferents activitats. “Es tracta de donar la benvinguda com cal als assistents del Mobile World Congress, però, sobretot, que els hospitalencs i hospitalenques gaudeixin del temps lliure, aprofitar que comença (creuem els dits) a fer bon temps i mostrar al món que la nostra és una ciutat acollidora i amb moltíssim talent per descobrir”, descriuen els organitzadors. Engloba les arts escèniques, plàstiques i culturals, amb la participació de discjòqueis locals, Sardanes i Dansaires de l’Hospitalet o TRO Entitats de Foc de l’Hospitalet. I més: “Folcklore tradicional, artistes de noves tendències, escoles de música, street art, sales d’exposicions…”.

“La gastronomia és un dels elements pels quals l’Hospitalet està apostant fort i un esdeveniment així és una bona plataforma”, exposa Fran Bellver. El 24 i

Circ.

25 de febrer Ada Perallada, xef del Semproniana, farà un showcooking amb reaprofitament dels excedents alimentaris amb un cuiner de la ciutat.

“L’oferta gastronòmica és molt àmplia i els restauradors estan més preparats. Les tapes han de ser més de fira, estar més igualades, amb productes molt neutres, sabors no extremats i fàcils de menjar. El concepte és menjar amb les mans: hamburgueses, pulled pork, arepa, panada, croquetes... Has de canviar el sistema de producció perquè no tens els mateixos estris”, reflexiona Óscar Teruelo, president de l’Associació de Gastronomia i Turisme (AGT). La proposta, “i això implica certs riscos”, serà la

Foto: AGT.

mateixa cada dia: “Una altra gran novetat és un coffee shop”.

TALLER INTERACTIU Al Village de L’Hospitalet Experience, en el marc del programa GSMA Wome4Tech, el 26 de febrer es realitzarà un taller interactiu sobre Social Selling i una sessió de networking; i el 28, un fòrum de discussió sobre la igualtat de gènere al sector tecnològic.

“Es tracta”, intervé Fran Bellver, primer tinent d’alcalde Àrea de Coordinació, Planificació, Desenvolupament Econòmic i Ocupació, “per una banda, d’atacar diferents aspectes de la quotidianitat de la nostra ciutat, des del vessant de la tec- (passa a la pàgina 18)

gcastronomia ultura nologia i veure com aquesta ens pot ajudar. I també que arribi al conjunt de la ciutat”.

Així, l’Hospital Universitari de Bellvitge organitza el 15 de febrer una jornada amb la col·laboració de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL). El 22 de febrer, a l’auditori de Planeta Formació i Universitats, Descobreix les claus de l’èxit de Wallapop, amb Agustín Gómez, cofundador i CEO de l’empresa. Una conferència adreçada a estudiants d’institut i del centre de formació. Per a aturats i aturades es dirigeix el taller Col·lecciones contactes o aconsegueixes oportunitats d’ocupació (22 de febrer, Gornal Activa, dins del programa La revolució de les comunicacions mòbils). I per fi hi ha una jornada d’esports: el 23 de febrer, al Centre Cultural Tecla Sala, es presentaran quatre start-ups de l’àmbit tecnològic i esportiu i la participació del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR); el clúster INDESCAT; i l’Àrea de Coneixement de Rendiment Esportiu del Barça Innovation Hub.

18 VIU L'HOSPITALET

(ve de la pàgina 16)

INSPIRAR I AJUDAR ELS I LES JOVES A més, per primer cop se celebrarà, del 27 de febrer al 2 de març, a La Farga el YoMo (Youth Mobile Festival), un esdeveniment del Mobile World Congress, “vol inspirar i ajudar els i les joves per a conèixer millor les carreres professionals dels sectors STEAM (ciència, tecnologia, enginyeria, art i matemàtiques)”. El 21 de febrer el Centre Municipal de Creació Multimèdia de l’Hospitalet, Torre Barrina, acollirà la jornada Emprendre en la ciutat del segle XXI. Ubicat davant l’entrada del congrés, a l’encreuament entre l’avinguda de Joan Carles i el carrer de les Ciències, el Chillout Space està pensat perquè els i les visitants del Mobile World Congress puguin treballar a l’aire lliure, fer una pausa pel cafè i gaudir de la gastronomia local.

“Amb aquesta iniciativa els hospitalencs i les hospitalanques descobrim locals que potser ens han passat per alt. Esperem que el ventall d’activitats al voltant de L’Hospitalet Experience sigui un èxit i que seguim ampliant l’oferta en els propers anys”, tanca Fran Bellver. §

L'Hospitalet Experience 2017.

Foto: AGT.

Tradició.

Foto: AGT.

Una escena de l'edició passada.

Foto: AGT.

cultura

una tarda a...

Carola Pérez: “El cànnabis és una

planta molt complexa, una botica en si mateixa”

Carola Pérez intervé en un acte.

Text TONI DELGADO Fotos DAVID CALLE / SPANNABIS He tingut una vida professional força plena i vital fins a la meva onzena operació. De sobte, comproves que et tallen la vida, i el dolor augmenta”, confessa Carola Pérez, presidenta de l’Observatorio Español de Cannabis Medicinal (OECM). No té fills i moltes vegades, sobretot quan els metges li donen més notícies dolentes, “res em lliga a la vida”. “Ajudar els altres i compartir el meu testimoni em fa sentir útil i empipar-me menys. S’ha convertit en un mode de vida que no buscava”, continua Carola Pérez, que participarà en la jornada medicinal de l’Spannabis. La Fira del Cànem i les Tecnologies Alternatives torna a Fira de Cornellà del 9 a l’11 de març.

20 VIU L'HOSPITALET

“

—“Ara el meu patiment és una benedicció perquè puc ajudar els altres”, vas dir en una entrevista.

Quan vaig accedir al cànnabis, els camells em solien estafar amb material dolent, ja que no coneixia la planta. Després vaig passar als clubs socials de cànnabis de Madrid. No sa-

Foto: DAVID CALLE.

bies com utilitzar-lo ni quines eren les vies d’administració.

Per això vaig crear aquest projecte, l’Observatorio Español de Cannabis Medicinal, que m’omple molt.

—Demanes la regularització del cànnabis i dels seus derivats per a finalitats medicinals per “sentit comú, sensibilitat i una mica de compassió”.

La regulació és la millor decisió per als i les pacients. Igual que no és el mateix prendre’t un ibuprofè de 100, 600 o 1000, és fonamental que sapiguem què conté el cànnabis.

Demanem una mica de sentit comú i no ser perseguits per cultivar la nostra planta. Cal que qui hi estigui interessat pugui accedir a una informació veraç i científica i a un tractament cobert per la Seguretat Social. Fa quatre anys que hi treballo, ajudant dia a dia molts pacients amb els quals puc compartir tota la meva informació i coneixement. Fundat fa més de dos anys, a l’Observatorio Español de Cannabis Medicinal treballem pacients, metges i investigadors. Hem tingut moltes reunions en el Congrés dels Diputats, on hi ha partits a favor i altres més reticents. Vam presentar una PNL

Una escena de l'edició passada de l'Spannabis.

(Proposta No de Llei) sobre la regulació de l’ús medicinal dels productes derivats del cànnabis amb Ciutadans el 20 de febrer de l’any passat i, ara com ara, seguim esperant que això es produeixi. El 18 de setembre vam organitzar al CaixaForum de Madrid una jornada sobre el cànnabis medicinal: Polítiques contra el dolor, on vam reunir als quatre portaveus dels quatre partits polítics juntament amb Araceli Manjón, professora titular de Dret Penal de la Universitat Complutense i directora del Gabinet del Pla Nacional sobre Drogues, perquè debatessin entre ells. Vam sortir amb el compromís que ens posaríem a treballar, però seguim igual.

—Per què no hi ha hagut moviment?

Per una manca de voluntat política, clarament.

—És per tots els tòpics que arrossega la planta?

Molta gent quan sent la paraula cànnabis pensa en el porro, l’estigma... Hem d’apostar per la informació i la investigació, la formació de metges i consumidors...

—Les farmacèutiques exerceixen força o molta pressió?

No ho puc ni dec afirmar-ho, Toni, perquè no en tinc proves.

Sí que sé que quan algú es compromet a fer quelcom i a obrir una subcomissió en la Comissió de Sanitat per a abordar el tema, i no mou un dit... Com a pacient no vull que sigui una única farmacèutica qui tingui el monopoli.

una tarda a...

Foto: SPANNABIS.

—A vegades penses que estàs lluitant per una causa perduda?

No, a vegades em sento una formiga lluitant contra gegants.

[Fa una pausa]. Quan arribin les eleccions, suposo que buscant vots, els polítics ja correran. Es creuen que els pacients som ximples. No ho som. Estem en una situació d’il·legalitat tremenda. Des dels 11 anys tinc dolor, arrossego 12 operacions i me’n toca una altra aviat.

—El cànnabis es simplifica?

Totalment. El cànnabis és una planta molt complexa, una botica en si mateixa. Cal confiar en l’experiència dels pacients.

Pensa que si triem fer un tractament que no és legal, és perquè realment val la pena. No sé com explicar-t’ho. Si no hi cregués tant... Si no veiés que compensa exposar-se així i despullar-se constantment en els mitjans... És molt... Comparteixes la teva intimitat. Fins i tot he mostrat les meves cicatrius de les últimes operacions.

—Has dit que exposar-se és molt... I no has completat la frase.

Exposar-se és molt dur. Hi ha qui m’amenaça, em desitja la mort, m’assetja... No sé si vull jugar tampoc a la tècnica del desgast, però la força de la societat civil és molt més gran i si no sóc jo, altres companys i companyes continuaran el camí.

La fortalesa i l’organització ens definei xen. A l’Observatorio

21 VIU L'HOSPITALET

cultura

ucultura na tarda a...

Español de Cannabis Medicinal organitzem cursos de formació a metges i professionals sanitaris.

—Informar-se per internet pot ser un perill.

Els doctors Google i Facebook poden ser molt màgics, però també molt nocius.

T’hi trobes webs que semblen d’informació i t’intenten vendre coses. El cànnabis no cura el càncer ni és una panacea.

Tampoc li funciona a tothom. No podem crear falses expectatives.

—Organitzareu una conferència a l’Spannabis.

En el meu cas, presentaré el projecte repassant el nostre activisme durant l’any 2017: hem concedit més de 50 entrevistes, hem realitzat més de 30 reunions polítiques... I a continuació intervindran els meus companys Mariano García de Palau i Manuel Guzmán, que aprofundiran en aspectes mèdics i científics.

22 VIU L'HOSPITALET

—Fires d’aquest tipus poden ajudar a canviar la situació?

Sens dubte. El primer que fan moltes persones que tenen molt desconeixement és anar a aquests esdeveniments.

Sense les fires i els seus equips, el nostre missatge no arribaria tant. Crec que és fonamental que l’Spannabis organitzi una jornada medicinal perquè hi ha molta demanda d’informació.

—S’han fet passos endavant cap a la normalització?

Sí. Hi hem posat el nostre granet de sorra amb les entrevistes als mitjans perquè qui pensa en porros i rastafari quan sent la paraula cànnabis, comprovi que els consumidors podem ser persones normals, amb carrera i família, i utilitzem el cànnabis d’una manera responsable, com a tractament mèdic. Quan la gent es troba amb un testimoni com el meu o els de les meves companyes empatitza de seguida i et diu que faria el mateix.

panyols té algun tipus de dolor.

S’ha de regular i donar accés a un cànnabis net. El pacient és un blanc perfecte d’estafa: no ve del mercat cannàbic perquè en fos consumidor, sinó perquè és el seu últim recurs. No es pot quedar com a última opció, sinó de les primeres, perquè no és tan nociu com molts altres medicaments.

—Tens un dolor de 8 sobre 10. Hi ha una dada esfereïdora: el 17% dels es-

—Navegar a contracorrent és més dur, però la victòria serà més agraïda.

Carlota Pérez.

Foto: DAVID CALLE.

Tant de bo tinguis raó. Volem un model de regulació ampli que no quedi en mans d’un monopoli i amb competitivitat de preus... La nostra proposta seria estudiar els models de tots els països i agafar el millor de cada un. A Espanya hi ha els millors cultivadors i investigadors, potencial que s’està llençant per la finestra. A més, tenim sol i sòl per a cultivar un cànnabis meravellós. Generaria llocs de treball i beneficis en un munt d’àrees. §

QUINTOTAPA

.CAT

L’Hospitalet de Llobregat

5a EDICIÓ _ 2018 DEL 8 AL 25 DE MARÇ

km0 ORGANITZA:

AMB EL SUPORT:

COL·LABORADOR PRINCIPAL:

PATROCINADOR PRINCIPAL:

COL·LABORA:

una tarda amb...

cultura

Carla Simón: “Allà on anem Estiu 1993 té una connexió molt semblat en el públic” Text JOAN MILLARET (AMIC) Fotos CLACK / AMIC ntrevistem la Carla Simón, la directora d’Estiu 1993, un títol cabdal del cinema català i espanyol de l’any 2017. Des del festival de Berlín (febrer de 2017), on va recollir, entre altres, el premi a la millor opera prima, la pel·lícula de debut de Carla Simón no ha parat d’obtenir guardons i reconeixements. Estiu 1993 ha estat triada com a candidata espanyola als Oscar, nominada als Premis del Cinema Europeu i ara mateix s’ha convertit en un dels títols favorits a la gala dels premis Goya a Espanya i, també, dels premis Gaudí a Catalunya, cerimònies ambdues que tindran lloc a començaments d’aquest 2018.

E

24 VIU L'HOSPITALET

—Estiu 1993 és un film sobre una nena, la Frida, que abandona el seu entorn habitual per anar a viure al camp amb els seus oncles, després de la mort de la mare, quedant-se sense pares. La pel·lícula té un component autobiogràfic important, no? És la meva història, tot i que, evidentment, la pel·lícula està molt ficcionalitzada. Neix de records que jo sentia, d’emocions que jo sentia, de coses que m’han explicat, també està inspirat en les fotos de quan era petita. I amb aquesta barreja, tot aquest material es va anar transformat per donar-li forma de pel·lícula. Realment, el meu estiu de 1993 va ser bastant diferent al que ha estat la pel·lícula, ja que va ser un procés molt més llarg. Però bé, el punt de partida és real i els personatges també.

—Un dels múltiples encerts de la pel·lícula és que tot està entredit. Com passa amb la mateixa mort de la mare, que deduïm que és a causa de la sida, tot i que no es diu mai en la pel·lícula explícitament. Tot és suggerit, evocat, al·ludit, oi?

A mi m’agrada que sigui així perquè la vida és així. Poques vegades un explica com se sent. I com aquesta manera de funcionar, que no parlem mai clar, doncs m’agrada que el cinema també sigui així, com un joc amb l’espectador, que fa que hagi d’anar entenent, a poc a poc, quina relació tenen els personatges, què és el que ha passat amb la situació. I pel que fa al tema de la sida, clar, jo als sis anys no sabia de què havien mort els meu pares, no ho vaig saber fins molt més tard.

I com que la pel·lícula està explicada des del punt de vista de la nena, d’alguna manera, això fa que la paraula no es digués.

—L’estiu en el cinema és normalment un episodi màgic, un temps privilegiat, una època d’esplendor. Aquí, per contra,

Carla Simón, durant l’entrevista.

s’aborda també com un període difícil, ja que és un estiu molt dur per la Frida, no?

Volia combinar el to dramàtic amb allò lluminós. Per a mi els nens no deixen de ser nens per molt que els hi passin coses molt dramàtiques, no deixen de jugar i de riure i, sobretot, de tenir aquesta capacitat d’adaptació. Volíem que aquest to dramàtic es combinés amb la llum, els colors, els jocs, i malgrat que el moment és molt dramàtic, doncs que no fos un drama.

—Tal com has dit, el film és un procés d’adaptació a una nova situació, acceptar els tiets com a figura de pares adoptius. És un procés d’aclimatació difícil per la nena, ja que també s’ha d’adaptar a un entorn nou, un nou hàbitat, el món rural? És el procés d’adaptació de la Frida, però també de la gent que l’envolta. Una de les coses que més me’n recordo és aquest canvi de viure a la ciutat i arribar al camp, aquesta sensació poètica de la natura, que costa acostumar-s’hi, i recordo que, al principi, em molestava molt. Per a mi, la forma com són els processos d’adaptació estructuren la pel·lícula. Primer, quan els nens arriben, tenen com un moment de lluna de mel, ja que es porten molt bé. Observen molt la família, per veure si es pot confiar en ells, i un cop saben que sí, és quan comen-

cultura

cultura

cen a provar els límits, per veure fins on poden arribar. I un cop estan situats els límits, és aleshores quan comença a sortir com una relació de família més normal. Doncs una mica és això. Jo vaig partir de records meus per afegir molt sobre psicologia infantil, com són els processos d’adopció. I aquesta estructura em va servir, precisament, per col·locar tots aquests moments.

L'entrevistada.

la repetien. Era una manera també de controlar l’escena.

—La cirereta del pastís de l’èxit d'Estiu 1993 ha estat la nominació com a candidata espanyola als Oscar o la nominació als Premis del Cinema Europeu, més enllà de les actuals nominacions als Goya o als Gaudí, entre altres reconeixements?

Per a mi ha estat molt bonic tot el recorregut internacional, i nacional també, evidentment. A vegades una pel·lícula té èxit aquí i ens costa treure-la fora, però en el nostre cas va començar per fora. A mi m’ha permès donar la volta al món, he viatjat molt, ha estat un any molt intens i bonic.

La sensació que tinc és que allà on anem la pel·lícula té una connexió molt semblant en el públic o un impacte emocional molt semblant. Després, evidentment, hi ha com matisos, que et pregunten coses concretes. Així, a França et pregunten molt sobre el context social, el tema de la sida; a Argentina, per més tòpic que sigui, sempre hi ha la sala algú que pregunta sobre la psicologia de la nena. Tot i els matisos, en general, la pel·lícula arriba a tothom d’una forma semblant, una sorpresa per a mi i el que ha estat més bonic, poder-la compartir amb el públic.

—Estàs treballant en algun nou projecte, estàs escrivint?

Sí. Però està verd i no ho explico encara, perquè és difícil de fer el pitch, ja que tinc unes idees mal col·locades. Però sí, tinc dues idees, una més personal i l’altra menys, i segurament aniré per la que menys. M’haig de donar un break enmig de tantes emocions. A mi m’agrada escriure però també m’arriben coses que també em poden interessar. Així, a poc a poc, ja sortirà, mentre no em quedi sense idees i pugui escriure, doncs ho faig.

—Per a una cineasta debutant en el llargmetratge com tu, que obté aquest èxit instantani i engega aquesta gira mundial, com es gestiona tot això?

Sí que al principi estàvem molt com tocant de peus a terra, fent poc a poc, però al final tot ha agafat una velocitat molt forta. De sobte, un esclat d’emocions, que pots estar tan eufòric com molt buit, que et sents molt buit. I això és molt complicat, és perillós, és aquesta sensació d’estar en els llimbs, on les emocions no tenen un terme mig.

Partint d’aquest ritme més boig, mica a mica, ja tot s’anirà col·locant al seu lloc. §

25 VIU L'HOSPITALET

—La nena que fa de Frida, la Laia Artigas, és un prodigi. Bé, de fet, les dues nenes protagonistes, també la que fa d’Anna, Paula Robles, més petita. Deu haver estat difícil treballar amb elles?

Com ho has fet per aconseguir aquest control de les emocions retingudes?

En realitat mai parlàvem de la mort.

Hem donat voltes a les emocions alentides en un procés de crear relacions, d’intimitat, entre els adults i les nenes.

Per començar, vam escollir unes nenes que s’assemblessin una mica als personatges que estaven escrits, això ja feia tenir una base més fàcil a partir de la qual treballar. En aquest procés de crear relacions, fins i tot elles podien tenir converses fora de càmera que podrien haver estat part de la pel·lícula. El que vam fer és passar molt de temps els adults i les nenes, creant unes relacions entre ells, creant unes memòries compartides, com si ja haguessin viscut alguna cosa com a personatges.

I fèiem coses molt quotidianes, com anar a comprar i, a poc a poc, es van anar coneixent. Clar, les nenes no van llegir el guió, i llavors vam estar com un parell de setmanes a la Garrotxa assenyalant totes les escenes de la pel·lícula i les localitzacions on es rodarien. Era una manera de passar per tot, perquè elles sabessin el que anàvem a fer. I durant el rodatge –que teníem tan sols sis setmanes de rodatge– i amb les nenes –que per temes legals tan sols es pot rodar unes sis o vuit hores al dia, màxim–, jo el que feia era parlar molt durant les preses, una manera de guiar les nenes, i que elles s’acostumessin a sentir la meva veu i amb les mirades.

Així, quan havien de dir coses molt concretes, jo els llençava la frase i elles

una tarda amb...

museu agbar

La història del patrimoni industrial català Text i foto TONI DELGADO S’acosta al faristol i concreta de pressa quin serà el seu paper durant els 25 minuts.

—A continuació farem una breu explicació d’Espais recobrats.

Els nous usos del patrimoni industrial català. Si voleu acompanyar-me... —intervé Ferran Pont, el comissari de l’exposició, que es pot visitar al Museu Agbar de les Aigües fins al proper 18 de febrer.

En un moment, Ferran Pont dibuixa l’esquelet del seu relat: “Amb la Revolució Industrial, la indústria necessita fer un salt de qualitat. Després, tombant el segle XIX i principis del XX, la incorporació de l’electricitat, el motor d’explosió i la química orgànica ens amplia el ventall d’edificacions en l’àmbit industrial”.

UN RECORREGUT Coproduïda per la Fundació Antigues Caixes Catalanes i el mNACTEC (Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya), Espais recobrats proposa un recorregut per les intervencions de reutilització del patrimoni industrial en les últimes dècades a Catalunya. Repassa casos com el de la Masia Freixa, a Terrassa: “Aquí es veu el que era en els inicis una nau industrial, com es transforma en un habitatge una família benestant”. També s’entreté amb la cimentera Sanson (Sant Just Desvern): “Per la pressió veïnal es va haver de traslladar i l’arquitecte Ricard Bofill la va reutilitzar per a convertir-la en un habitatge i el seu despatx. Ens anticipa a algunes de les coses que ens passaran els propers anys”.

26 VIU L'HOSPITALET

Un moment de la presentació de l'exposició.

UN GRAN ESFORÇ Entre els anys 70 i els 80 van tancar moltes fàbriques tèxtils, i des de l’Administració es va fer un gran esforç per a recuperar el patrimoni industrial per a crear equipaments culturals: biblioteques, museus, sales d’exposicions... Com la fàbrica Marcet (Terrassa), la fàbrica tèxtil La Sedeta o Can Felipa (de cotó, a Barcelona). “És impressionant la capacitat que té l’arquitectura industrial per a acollir usos diferents sense perdre els valors de l’arquitectura inicial”, amplia Ferran Pont. La llum natural de les fàbriques amb grans finestrals o claraboies van ajudar la seva conversió en sales de lectura, com l’Escorxador de Manresa (biblioteca de la Universitat Politècnica) o la biblioteca del Vapor Vell de Sants.

Foto: TONI DELGADO.

REIVINDICACIONS “El proper plafó està dedicat a aquelles intervencions que han donat peu a museus, en aquest cas, el del propi edifici”, relata. Perquè el Museu Agbar de les Aigües està a la Central Cornellà de la Societat General d’Aigües de Barcelona, o la fàbrica llanera Can Framis acull el Museu Pictòric Can Framis. Com expliquen els organitzadors, l’exposició “reivindica els valors artístics, històrics i paisatgístics de l’arquitectura industrial”. Les imatges ens permeten veure l’abans i el després de les construccions. El projecte va començar el 2014 amb la publicació del llibre Espais recobrats, obra de Farran pont i Teresa Llordés. L’exposició n’és el segon capítol. §

sscabies ocietat abies ultura que... que...

María Luz Morales Godoy, la primera directora de premsa Text TONI DELGADO Il·lustració ELIBET ROVIRA Accedeixo, però amb una condició. Conec perfectament el funcionament del diari. M’ocuparé de la marxa de la redacció... Em comprometo a que el diari sortirà puntualment i que no s’insubordinarà ningú.

Però si accepto, és només amb caràcter provisional. Pel que fa a la part política, ha d’ocupar-se’n un altre. Jo només faré periodisme”, va deixar clar María Luz Morales Godoy (A Coruña, 1898, Barcelona 1980) quan va acceptar la direcció de La Vanguardia. La primera directora de diari a l’Estat.

28

VIU L'HOSPITALET

“

La Generalitat havia decretat la confiscació d’alguns diaris, sota el control d’un comitè obrer CNT-UGT constituït el 19 de juliol de 1936, un dia després de l’esclat de la Guerra Civil. El 7 d’agost La Vanguardia anunciava el nomenament com a directora de María Luz Morales Godoy, després de la marxa a l’estranger d’Agustí Calvet, Gaziel. La periodista havia demanat 24 hores per a rumiar la proposta de la comissió del diari. Estava malalta a casa i sa mare no els volia deixar passar. “Els dic que entrin. Em sorprèn la proposta. [...] ‘El lloc que m’ofereixen no és per a mi’, els contesto. Insisteixen”, va recordar anys després. Els seus amics Tomás Garcés i Carles Soldevila van advertir María Luz Morales Godoy que el menys perillós era acceptar el càrrec.

Un capítol de set mesos que, amb el temps, María Luisa Morales Godoy rebaixava a “episodi i simple acte de servei al meu diari”. El seu sou era de 600 pessetes (3,6 euros), el més baix entre els directors de diari inscrits a l’Agrupació Professional de Periodistes i a anys llums de les 5.000 pessetes (30 euros) que havia percebut el seu antecessor. Fou ella qui va proposar Paulino Masip perquè la substituís.

Conclosa la guerra, María Luz Morales Godoy va ser reclosa mes i mig en un convent de monges de la carretera de Sarrià.

Segons explica Antonina Rodrigo a Mujeres para la historia. La España silenciada del siglo XX, les preses eren obligades a matar les seves companyes. Quan va sortir, fou inhabilitada com a periodista. Mai, però, va abaixar els braços ni va deixar d’exercir la seva passió. A Lecturas va signar articles com a Ariel i Jorge Marineda.

L’any 1948 sí que va poder inscriure’s al Registre Oficial de Periodistes de Barcelona, i va fitxar pel Diario de Barcelona, on escriurà, sobretot, crítiques de teatre i moda, i textos culturals. Molt abans, entre finals dels 20 i començaments del 30, havia dirigit la secció La mujer, el niño y el hogar, al periòdic El Sol.

María Luz Morales Godoy es definia com a “senzillament periodista” i necessitava escriure “igual que respirar”. Autèntica i independent, ni es va casar ni va tenir fills, els objectius que, en aquella època, se li atorgaven a la dona. Fou una prolífica traductora i escriptora d’assajos, obres de divulgació, contes infantils i juvenils; assessora literària de la Paramount; directora d’enciclopèdies de l’editorial Salvat; presidenta del primer concurs català de cinema... Però sempre serà més coneguda per a haver estat la primera directora de premsa a l’Estat: “Si en algun moment vaig poder, des del càrrec, evitar mals majors, aquest seria el meu millor record. També el de la gent bona que em va ajudar. Tot i que, per ser sincera, els temps de la guerra no van deixar records.

Només ferides”. §

ecntreteniments g astronomia ultura HORITZONTALS: HORITZONTALS: 1. Elements presents als fonaments de textos celebradament dements / 2. Podria ser reial, si no fos pel compost. Tribus d’avui dia / 3. Fària mestissa. El més ferm i sofert de la cuina. Móns sense oxigen / 4. Enemics d’Altres Formats. El veia mar enllà i ara el tinc de veí / 5. Dramàtica, l’actriu de la setmana. L’inepte del tecneci / 6.

Marges d’error. Traslladable a una galena desballestada. Quasi un miler vers la impotència / 7. Pentinin els cabells a cargolins. A baixa temperatura, l’aigua entre el Vallès i Osona / 8. Afilo russos. Esclafat fins a deformar el pantalà / 9. Immaculada, car és important no estar bruta. Punt de fusió de fluids / 10. No fa ràbia però se’n deriva. Una que ve de l’est i ve de l’est / 11. En Llull abandonat pels 200. Vint segons de propaganda. No és tard del tot / 12. Envà segons la tècnica berlinesa. Reconeixement guanyat a còpia de fuel / 13. El ramader li dóna menjar i el xulo de discoteca beure. Reaviva la flama a base de telepatia.

VERTICALS: 1. Al bar funciona de conya, però a la carretera… Direcció en funció del capità / 2. Au, digues el teu nom. Corrugava les celles com un rufià. Dues dins de dues / 3. Inspiradora del poeta Boscà. Culpables de lumbàlgia i de lumbago / 4. Als grimpadors. Corrirn per l’hipòdrom com en Zipi o en Zape.

Ningú la guanya en virtut / 5. Plaç fixat per aerribar a l’estació de Roma.

Prengui el lloc, el càrrec o la casa / 6.

Sis sense seguretat social. Festa dels sentits pel sistema del reg. Al cor de tots els Conrads / 7. Estranyament reglat, per ser un teixit sintètic. Pagès venent a mercat, que pel veí és tot un plaer / 8. Abans d’arribar s’hi va estar un temps, en Luter. Desprendiments que no causen accidents / 9. On?: a la cua del tren. Gratina de qualsevol manera, la desagraïda. Tapís desnonat / 10. Ni em ve ni em va, a mi, però al Rodríguez Picó sí. Exaltat, però no pas esverat / 11. Assassí de cucs residents. Com altera els gais, aquest greix! / 12. Les patinades de la Basses. L’escriptor la desplega per descriure l’arxiu del fotògraf.

Peu AMIC

MOTS ENCREUATS PER PAU VIDAL 1 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

2

3

4

5

6

7 8

9

10

11

12

cnl

Senderisme lingüístic

A

30 VIU L'HOSPITALET

quest mes de febrer, en la nostra travessa per l’abecedari, assedegats, fem parada a la lletra H (hac) per tal d’abeurar-nos del pronom hi, últimament ─com les pluges!─ massa escàs.

Per exemple, us recordem que el verb haver-hi porta el pronom en totes les formes: hi haurem anat, hi havia anat, hi havia una vegada...

Aquest pronom també apareix en formes lexicalitzades, com ara: som-hi, sant tornem-hi, déu n’hi do, entendres’hi (saber com sortir-se’n), no ser-hi tot (estar boig), jugar-s’hi (arriscar-se), trobar-s’hi (sentir-se còmode), etc. Així com els verbs de percepció: veure-hi, sentir-hi: No hi sentim d’aquí darrere, crideu més, si us plau!

Hi també és el pronom feble encarregat de substituir la majoria de complements de lloc o introduïts per preposició: anar al mercat/anar de viatge/anar amb algú → anar-hi. Vegem algun d’aquests complements preposicionals que hem de reprendre amb el pronom hi: col· laborar en alguna cosa → col·laborar-hi; participar en algun projecte → participar-hi; estar a favor d’alguna proposta → estar-hi a favor; apuntar se a alguna activitat → apuntar-s’hi; fixar-se en les diferències → fixar-s’hi. No ens podem estar de posar el següent exemple aprofitant que ve a tomb: Fixeu-vos-hi més, no us deixeu el pronom hi!

Un cop ja amb la panxa plena, continuem viatge cap a l’est, com correspon als que escrivim d’esquerra a dreta. Quant a la lletra I (i), us recordem que igual no-

més vol dir idèntic a alguna altra cosa.

Per tant, *Igual vinc, depèn de l’hora que surti, ha de ser potser vinc/potser vindré, depèn de l’hora que surti. No t’enfilis que *igual caus, ha de ser no t’enfilis que encara cauràs/cauries. Algunes coses ens són ben bé igual, però mai *ens donen igual, encara que tant ens faci!

CNL de l’Hospitalet Mare de Déu de la Mercè, 20, 3r 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tel. 93 440 65 70 http://www.cpnl.cat/lh

I per acabar, sapigueu que ja som gairebé a mig camí i que ens mereixem de sojornar (estar-nos-hi) una estona, amb la J, la lletra del verb jeure/jaure, les formes tòniques del qual escrivim amb a o e segons la pronúncia dels diferents parlars, mentre que escrivim les formes àtones sempre amb a. §

Parlarem amb un dels protagonistes de la nova programació del Teatre Joventut i també de la propera edició del Let's Festival, el festival de música independent de l'Hospitalet. Us oferirem tota la informació del Quinto Tapa l'Hospitalet

i del Barcelona Beer Festival. No hi faltarà el relat d'un nou personatge singular del Sabies que... ni la informació de darrera hora de l'Spannabis, la fira de referència del cànnabis i les tecnologies alternatives.

TORNEM MÉS ON FIRE QUE MAI! GASTRO, MÚSICA I BON ROTLLET PER A TUTTI

DEL 24 AL 28 DE FEBRER VIU EL VILLAGE A LA PLAÇA D’EUROPA! #LHospitalet #LHExperience