la veu dels llibres

Soc en la pujada de la primera

costera d’una muntanya russa:

la panxa fa rau-rau, vibren els peus i no sé si mirar davant, al costat o tancar els ulls. Tinc aquesta sensació, aquesta barreja d’il·lusió i de por, d’ençà que vaig rebre l’encàrrec d’escriure quatre ratlles sobre la literatura juvenil valenciana. D’il·lusió, perquè sé que m’agradarà el viatge, sé que ho passaré bé i sé que la nostra literatura juvenil em carregarà d’adrenalina. De por perquè, i si falla el cinturó de seguretat? I si la via està trencada i se m’escapa algun autor, que surt disparat de la vagoneta abans i tot que jo puga dir-ne el nom? De fet, no sols tinc aquesta por, sinó que tinc la certesa que això passarà. Condensar la literatura juvenil valenciana dels darrers quaranta anys en un article vol dir que alguns autors ni tan sols podran fer cua a la muntanya russa. Em sap greu: hauré de convidar els afectats al viatge següent.

De fet, heu de saber que a la muntanya russa, com a totes les bones muntanyes russes, no hi pot pujar tothom. Hi ha restriccions d’edat: la literatura juvenil no és infantil i no és d’adults. Bé, potser s’hi escola algun adult d’aquells que fan bona lliga amb els adolescents, allò que es coneix com a «literatura guanyada»: la literatura escrita, inicialment, per al públic adult, que després ha circulat molt bé entre els joves. Pense, per exemple, en Júlia (1983), d’Isabel-Clara Simó, o en L’últim roder (1986), de Josep Franco, que han estat, per a molts, el primer llibre que llegien en valencià quan la llengua va començar a aparèixer en els cursos de BUP en els anys 80. L’aparició de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en efecte, va suposar una fita en la història de la literatura juvenil en tant que, primer, es possibilitava l’accés dels joves al valencià escrit i, segon, es creava, doncs, un mercat.

La narrativa entre l’acció, el misteri i l’aventura

Potser Les cendres del cavaller (2005),

de Silvestre Vilaplana, és un altre cas paradigmàtic de literatura guanyada. Crec que cal atribuir-ne l’èxit, d’una banda, al fet de novel·lar la biografia de Joanot Martorell, cosa que presenta un al·licient evident per al professorat de literatura; però, de l’altra, al fet de fer-ho d’una manera dinàmica, engrescadora i llegidora. Per més que el professorat de secundària s’entestés a exigir aquesta lectura, no podria funcionar sense la ploma esmolada de Vilaplana, que també sap captar els adolescents amb llibres d’èxit, ara sí, adreçats específicament a ells, com ara La mirada d’Al-Azraq, Els dimonis de Pandora o Les urpes del diable, per posar exemples de la prosa d’acció que el caracteritza. L’acció, la intriga i el component històric són ingredients comuns amb Ivan Carbonell, que hipnotitza el lector jove amb obres tan sòlides com L’àmfora fenícia, El traficant de nits o Balada de la frontera.

D’un caràcter similar és una part de

l’obra de Francesc Gisbert. La llegenda del corsari, El misteri de la lluna negra o Els lluitadors -un altre cas de literatura guanyada- són exemples de novel·les que combinen la història, el misteri i un ritme trepidant. Un jove d’avui no hauria de perdre’s, per cert, un dels seus èxits més recents, Tot o res (2020): la història d’una influenciadora que desapareix del món digital en les circumstàncies més estranyes. Vídeos inclosos. De Gisbert, Víctor Labrado i Joan Borja no puc deixar d’esmentar Por o fugirem. Tots tres imprimeixen tensió als textos i formen un globus a punt d’esclatar: les llegendes valencianes s’hi actualizen amb tocs de misteri, ironia i... por. No hi ha dubte que el llegendari del passat resulta atractiu en el present: llegiu-los i comproveu-ho. I, si no, assistiu a una d’aquelles presentacions que fan conjuntament. Des de l’auditori, la gent crida, riu, s’espanta i s’emociona a parts iguals i, entre el públic, els joves hi són només un sector.

La narrativa de la intimitat

La quotidianitat, l’emoció, l’amor i l’amistat són un altre conjunt de temes de la literatura per a joves. Joan Pla, amb

ENTRE-VEUS Pujar a la muntanya russa: la literatura per a joves al País Valencià

per Vicent Vidal./

Mor una vida i es trenca un amori la continuació Només la mar ens parlarà d’amor, és un dels referents en aquest sentit; també ho són obres com ara Mirant la lluna o Tot l’estiu per davant, de Joaquim G. Caturla, històries tendres sobre l’amor i l’amistat. Lliris Picó, amb Moisés, estigues quiet o Ventalls de paper, ens acosta, amb una prosa intimista i propera, a situacions complexes que cal tractar i conèixer. I, sens dubte, la trilogia de la Xènia, de Gemma Pasqual (Xènia, tens un WhatsApp, Xènia, #keepcalm i fes un tuit i Xènia, estimar no fa mal), ha generat una erupció de seguidors entusiastes que han premiat l’estil fresc i innovador de l’autora. També pitja ben fort -amb un gran èxit de crítica i de recepció- Muriel Villanueva: temes transgressors presentats sense embuts ni solemnitats, amb aquell estil acuradíssim i viu que la singularitza, amb Duna, diari d’un estiu i Dunes, diari d’un altre estiu per als més joves o Digueu-me Ju per a lectors un poc més grans. Les vides i els embolics dels adolescents són també un element central, ara sobretot en clau d’humor, en la narrativa de Pasqual Alapont. Menjaré bollic@os per tu o Fi de culs a Mallolca són una bomba hilarant d’estil molt àgil, un triomf assegurat des de secundària en avant.

El teatre

Com en la literatura per a adults, la narrativa és el gènere estrella de la literatura juvenil. Tanmateix, el teatre també desperta la curiositat lectora, i ací també Alapont, i Carles Alberola, s’hi han fet un nom merescut. En aquest sentit, cal lloar la col·lecció «Micalet Teatre», de Bromera, que concentra la major part dels esforços que es fan sobre el gènere en el panorama juvenil valencià. Joan, el Cendrós (1998), de Carles Alberola i Roberto García, és un dels llibres més venuts en la trajectòria de Bromera, una obra carregada d’humor que assegura la rialla tant dels lectors com dels espectadors.

L’assaig

Quant a l’assaig, Carme Miquelfou la primera valenciana a dedicar-s’hi amb encert per a aquest públic. Ho va fer sobre els temes més diversos (l’ecologisme, la política, la història, les dificultats socials i tota mena d’assumptes no poc polèmics) en els llibres que va presentar com a cartes a les seues filles: A cau d’orella(1998) i Murmuris i crits (2002). Amb serenitat, compromís i esperit crític, Carme Miquel no va amagar mai el seu posicionament alhora que va acostar les problemàtiques més variades a lectors de l’edat de les seues filles en aquell moment. A banda d’aquest puntal, «Claus per a Entendre el Món» de Bullent i «El Nord» de Bromera són bons exemples de col·leccions amb volums sobre reflexió i debat sobre qüestions d’actualitat per als adolescents.

La poesia... i la cançó

En la poesia, el format de llibre gaudeix d’un major rendiment en la producció més infantil i són pocs els volums que veiem pensats, específicament, per a aquestes franges d’edat. En tot cas Marc Granell és, sempre, una aposta de qualitat, amb L’illa amb llunes com a model, també, del to i la producció de l’autor. I ja em disculpareu però, si parlem de poesia, cal parlar de música.

Els joves són consumidors actius de

poesia: el problema és que no ho saben. Les lletres de les cançons són poesia -ep!, independentment de la qualitat. A més, la música valenciana és plena de referències i intertextualitats amb la literatura catalana de tots els temps. La Fúmiga, el Diluvi, Smoking Souls o Zoo, per exemple, omplen escenaris i festivals de joves apassionats per aquesta poesia que es completa amb música, o a l’inrevés.

I podria seguir, però el viatge ha de ser curt. Després de l’última revolta de la

muntanya russa, la via ja és plana i s’inicien els xiulits de la frenada del trenet. El decorat encara mostra l’ambientació històrica: n’hem vist ací i allà mentre gaudíem de l’aventura. He passat por, he rist, he mirat de reüll a qui m’agrada, que seu darrere; he tret la llengua a la càmera automàtica perquè sabia que ens faria la foto en la baixada més forta. Els cinturons de seguretat es descorden i, finalment, en baixem. En la botiga de souvenirs ens mirem les fotos de la cara que fèiem i m’ature davant d’una de les prestatgeries de la botiga. Perquè hi ha un llibre que em permet entendre tot el parc temàtic: Una his-

L’aparició de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en efecte, va suposar una fita en la història de la literatura juvenil.

La Fúmiga, el Diluvi, Smoking Souls o Zoo, per exemple, omplen escenaris i festivals de joves apassionats per aquesta poesia que es completa amb música, o a l’inrevés

tòria de la literatura infantil i juvenil valenciana, de Francesc Gisbert. I no puc deixar de recomanar-lo a les persones que, com jo, sabem que els parcs d’atraccions no són només per als adolescents.

Francesc Gisbert (Alcoi, 1976), és

doctor en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant i professor de llengua i literatura per a l’Educació Secundària. També ha impartit cursos de formació per al CEFIRE i per a diverses universitats sobre cultura i literatura popular i contemporània i sobre foment de la lectura.

Escriptor prolífic, la seua obra ha re-

but nombrosos premis i guardons entre els quals destaquem el Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2000), el Premi Enric Valor de Literatura Juvenil (2001), el Premi Carmesina de Narrativa infantil (2003), el Premi Enric Valor de Novel·la de la Diputació d’Alacant (2004), el Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular (2007 i 2011), el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor llibre de literatura infantil (2014) o el Premi al Millor llibre de literatura juvenil de la Generalitat Valenciana (2019), només per esmentar-ne alguns, que, a més a més, constaten que és un autor molt ric en registres, que ha conreat diversos gèneres com són la literatura per a adults, la literatura infantil i juvenil, camp en el qual destaca especialment, la traducció i l’assaig. Gènere, aquest últim, en el qual s’ha centrat especialment en la temàtica de la cultura popular i la literatura infantil i juvenil. En aquest marc situem l’obra que recomanem: Una història de la literatura infantil i juvenil valenciana, (Bromera: 2015), una crònica de la creació literària infantil i juvenil en català feta al País Valencià des de 1975 fins a 2013.

El treball de Gisbert no és l’únic que havia escomès la tasca de fer una anàlisi sobre la LIJ produïda des del sud. De fet, podem trobar diversos opuscles i articles d’autors com ara Empar de Lanuza o Josep Antoni Fluixà, entre altres, que ja havien reflexionat sobre el tema. Els congressos sobre LIJ i la conversió de la matèria en assignatura universitària en els últims anys ja eren una constatació de la voluntat de fixar, analitzar i fomentar la nostra literatura infantil i juvenil i tot el que aquesta fixació comporta: la formació de lectors literàriament competents que en definitiva contribuesquen a la normalització de la literatura en general. És a dir, caminar sobre la màxima que aconseguir formar un petit lector és invertir en un adult que continuarà llegint, en una persona amb gran capacitat de judici crític.

Una història de la literatura infantil i

juvenil valenciana és una obra estructurada en set parts que es divideixen en diferents epígrafs d’extensió diversa en els quals l’autor posa ordre, agrupa i fa visible una àmplia nòmina d’escriptors que fins al moment havien aparegut en catàlegs dispersos i que han esdevingut noms imprescindibles en la història de la nostra literatura, alguns dels quals ja podem considerar fins i tot clàssics. Parlem, per exemple, dels Mestres: Empar Lanuza, la desapareguda Carme Miquel, Joan Pla, Enric Lluch, Pepa Guardiola o els més joves Maria Jesús Bolta, Vicent Pascual, Carles Cano, Mercè Viana o Pasqual Alapont, l’obra dels quals analitza minuciosament des del punt de vista del gènere i de l’estil de la seua producció. Gisbert no es limita, però, a agrupar i valorar autors. Té l’encert de contextualitzar-los en el moment en què començaven a produir els seus textos a finals dels setanta i principis dels vuitanta: uns anys en els quals s’havien d’omplir els buits produïts pel franquisme que havia deixat una societat aculturitzada i pràcticament analfabeta en la llengua pròpia. En aquest sentit, com bé indica Francesc Gisbert, la creació d’una xarxa editorial, l’impuls de la LUEV i el suport de les institucions esdevingué un puntal per al redreçament lingüístic, cultural i literari i, en definitiva, identitari, de la societat valenciana, almenys fins a finals dels anys noranta i les primeries del segle XXI, en què la crisi va agreujar alguns dels problemes del món editorial en general i de la LIJ en particular. Potser s’havia pecat d’excès de publicacions, la qual cosa feia que els llibres tingueren una vida ben curta com a novetat; s’havia hagut de reduir també la tirada de les edicions i la competència de les traduccions de best sellers estrangers era difícil de superar. L’enfocament del foment de la lectura a l’escola en aquells anys potser també és qüestionable en tant que en una societat en la qual la lectura en llengua pròpia ha d’entrar fonamentalment a través de l’ensenyament, el llibre infantil i juvenil s’havia convertit en un “objecte de consum escolar” i, consegüentment, en

La Veu dels Llibres ‘Una història de la literatura infantil i juvenil valenciana’ de Francesc Gisbert: un clàssic de clàssics

per Lliris Picó./

Caminar sobre la màxima que aconseguir formar un petit lector és invertir en un adult que continuarà llegint, en una persona amb gran capacitat de judici crític.

En una societat en la qual la lectura en llengua pròpia ha d’entrar fonamentalment a través de l’ensenyament, el llibre infantil i juvenil s’havia convertit en un “objecte de consum escolar” i, consegüentment, en “lectura obligatòria”.

“lectura obligatòria”. Dos termes –lectura i obligatòria– que fan grinyolar una de les funcions bàsiques de la literatura: la funció lúdica. En aquest sentit, Gisbert, en l’obra que ens ocupa, també mostra els encerts i les mancances de l’evolució de la LIJ en català, tot retrocedint a la dècada dels seixanta en el context dels Països Catalans i també en el context internacional i entre les literatures peninsulars, centrant-se en els nous conceptes “lector model”, “literatura guanyada”, aportada per diversos estudiosos de la LIJ dels últims anys, com ara Caterina Valriu, Teresa Colomer o Joan Ponsoda. En aquest context, tot i els avanços aconseguits des dels anys de la renovació pedagògica, la presència de la LIJ en català, conclou Gisbert, continua sent desproporcionada, com bé indiquen per exemple, els premis concedits a nivell estatal, en els quals continua predominant la LIJ produïda en espanyol.

A més a més, trobem una detallada

anàlisi i una reflexió profunda de les tendències i els gèneres de la LIJ en Història de la literatura infantil i juvenil valenciana, en la qual l’autor posa en qüestió l’actitud dels crítics envers la literatura infantil i juvenil, que tradicionalment han mostrat un escàs interès per aquest gènere, que des que Francesc Gisbert publicarà aquest estudi el 2015, ha anat proliferant i afegint autors amb un bagatge literari important, qualitativament i quantitativa, a la nòmina que ell aportava, com ara Mercè Climent, Teresa Broseta, Silvestre Vilaplana, Jordi Raül Verdú, Lourdes Boïgues o el mateix Francesc Gisbert, per esmentar-ne uns pocs. És per això precisament que l’obra de Francesc Gisbert és un referent necessari per als historiadors de la nostra literatura i per als mestres, que hem de fer de mediadors i contribuir al foment de la lectura en la nostra llengua tant des de l’ensenyament, com des de les diverses institucions i administracions públiques, sense el suport de les quals la divulgació de la nostra literatura es veuria greument entrebancada. Sense un bon coneixement de la història i l’evolució de la nostra LIJ se’ns farà difícil superar el concepte de “lectura obligatòria” que encara arrossega el nostre sistema educatiu en alguns dels seus nivells. Fem-nos, per tant, el propòsit de formar lectors per devoció, no per obligació i aconseguirem una societat capaç de llegir amb normalitat i de trencar tristes estadístiques.