EL GRAT 727

S’inicia el final de la vacunació massiva als centres valencians

Carmelina S-C, protagonista del nou suplement de La Veu dels Llibres

BR | País Valencià./ En aquesta edició del periòdic comptem amb 16 pàgines de La Veu dels Llibres, una nova col·laboració amb El Grat, però que ja seria la segona vegada que participa amb nosaltres amb un interesant suplement. En aquesta ocasió s’ha dedicat a la figura de l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas. Als anys 2020 i 2021, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va decidir celebrar l’any d’aquesta escriptora valenciana. Durant aquestes pàgines especials, trobarem diferents artícles d’escriptors i escriptores de renom que parlaran sobre aquesta dona que va marcar una part de la història de la literatura del nostre territori i de la nostra llengua.

que fa per la cultura.

Joan Cardells, erudit de l’art culte del Segle XX

Foto Diana Sanus./

Personatges

Imatge i Poesia

A Antoni Tàpies 2012

La força motriu de la pintura de Tàpies rau, essencialment, al conreu de la matèria com a element substancial i categòric. L’espiritualitat que flueix a la seua obra dimana del tractament simbòlic dels elements compositius, i resta dirigida cap a la comprensió de la condició humana. Hi ha quelcom d’arquitectònic al si de l’informalisme que practica, doncs la tercera dimensió s’hi aixeca empesa per l’acumulació de signes matèrics que nodreixen les obres. Faedor d’una obra profundament orgànica, la litúrgia compositiva s’insinua versàtil i ambivalent. Per una banda l’esgrafiat denuncia la voluntat de ferir la terra amb les urpes de la inspiració, tot esguardant la naixença d’una semiòtica possible de llegir en la gravetat del quadre. Per l’altra, l’abstracció negligeix qualsevol necessitat de trobar explicació lògica dins el context semàntic. No ens cal l’esbrinament, només l’acceptació de la pintura com a un fet altament rendible per a procurar la llum vers la darrera instància de la vida.

I en aquest retrat de Tàpies que avui ens formula l’artista Antoni Miró, un detall llueix per damunt de qualsevol altre element. A la mà esquerra els dits regalimen pintura vermella; supuren l’element primordial que abelleix la vida i l’obra del pintor català. Una mena d’identitat fefaent que traça la sinopsi més acurada que no pas podria acomplir-se. La pintura brolla del seu cos com solament ho faria la sang. Identificació entre sang i pintura, doncs ambdues són ben presents al fet d’existir, i que avui se’ns mostra reflexiu al través de la pintura que li ha regalat Antoni Miró. Açò també és un retrat: un regal!!!

J. Sou

Antoni Miró & Josep Sou

Antoni Miró: A ANTONI TÀPIES 2012/ Barcelona (Acrílic-mixta s/llenç, 162x114)

227 persones van ser assassinades a 2020 per defendre el medi ambient, 212 a 2019 i 200 a 2016 (any de l'assasinat de la incònica hondurenya Berta Cáceres). La majoria són indígenes que decideixen plantar cara a les grans corporacions per tal de defensar la selva, els rius, els boscos, els llacs… Però no s'enganyem, la majoria d'estes persones no s'alcen sols a lluitar per un territori concret (encara que eixa siga el detonant moltes vegades) sino que ens ofereixen una visió de l'equilibri del planeta i la necessitat de preservar els recursos naturals que aci a Occident ens deixen bocabadats.

D'acord a amb l'informe que contabilitza estes morts (publicat per Global Witness) la majoria de morts són de Colombia, Mexic i Filipines seguits de prop per Brasil, Hondures, Congo o Nicaragua entre altres. Però cal tindre en compte que esten parlant de casos documentats, per tant, de segur hi hauran moltíssimes més perones anónimes que han deixat la seua vida per defendre el medi ambient.

I Europa? Europa també té un assassinat a tirs a Romania, el guardaboscos Liviu Pop que treballava protegint un dels boscos primaris climàtics més grans d'Europa. Però les mafies que operen al seu país està expoliant la riquesa natural pròpia i de qui pilla.

Les xifres revelen que corporacions explotadores i indústries són responsables d'almenys un 30% dels atacs a defensors. La tala es troba en primer lloc com la causa d'almenys 23 casos de mort,  després trobem actes com la mineria, rescloses hidroelèctriques, agroindústria i explotació de recursos com el petroli. I lluny de millorar la situació es va agreujant doncs a mesura que les inundacions, incendis de sisena generació i sequeres s'expandeixen, el capitalisme busca desesperadament entrar a territoris verges per a explotar fins a l'extuació tots els recursos.

La societat 'avançada' bé faria a baixar-se d'aquest frenesí consumista (del qual ja ens veiem obligats a baixar-nos) i aprendre dels pobles indígenes perquè ells demostren que entenen i respecten el comportament climàtic com ningú més l'ha fet gràcies a la seua connexió especial amb la naturalesa i a una cosmovisió que protegeix l'evolució i el desenvolupament natural, no és coincidència que el 45% de les grans selves en equilibri estiguen en territoris indígenes.

Cançó de suburbi

M'estimo l'horta escanyolida que de la fàbrica es ressent, i em plau voltar la meva vida d'aquest paisatge indiferent.

I em plau l'estona virolada: gent d'amanida berenar. Una donzella espitregada i una cançó que fa plorar.

I l'home humil que a l'aire ensenya un front valent i un ull esclau, i va amb la gorra i l'espardenya i el farcellet el vestit blau.

Aquí jo veig que el món se m'obre fred i terrible com la mort. I és tan mesquina i és tan pobra la campaneta del meu cor!

Dels llagoters fuig la corrua i en el meu rostre no hi ha vel i em puc mirar l'ànima nua sense cap mica de recel.

Estimo l'horta desolada; el presseguer ensopit que es mor, i l'arengada platejada, porró de sang, tomàquet d'or.

Jo vaig seguint la vostra dèria, homes estranys de bones dents, que tornareu a la misèria una miqueta més contents!

Durin els mals, durin les penes, llàgrima, rosa, perla i bes. Duri aquest cor i aquestes venes, duri aquest ull que no veu res.

Vestit encès que el goig estripa, dansa per mi! Home lleial, vine, fumem la nostra pipa damunt de l'herba virginal.

Diga'm les vives meravelles del teu treball, del teu turment. Sota el concert de les estrelles, anem fumant tranquil·lament.

A voltes traem les urpes, simple desfeta d'autodefensa, intentar no caure en l'abisme, d'una societat que ens destrossa i ens converteix en l'obscuritat més espessa...

A voltes traem les urpes, per por amenacem als altres, els culpem de la mala sort per no culpar-nos a nosaltres, hipocresia marcada pel que no coneixem, som qui decideix el nostre futur i els que pensem com continuar endavant, quan no creiem ni en el que fem, com poder fer, que no se'ns emporte el vent...

A voltes traem les urpes, per xafar als altres, per aconseguir sempre més, sempre volem més i més, quan és negre volem el blanc, quan passa volem que s'ature el temps, mai estem contents amb el que tenim...

A voltes traem les urpes, Déu va morir un mes d'Abril quan ja no plorem pel que sentim el món s'enfonsa i els ulls d'aquella nena s'enfonsen en el cor i l'infinit, d'un jove perdut, que treia les ungles, per no perdre el seu camí...

A voltes traem les urpes, potser sigui quan toca, potser no sigui època, hem de pensar que som senyors del nostre destí, que cal jugar a la vida i crear-hi cap motí, quan és la nostra ànima la que ens guia i ens porta per una senda que pot ser-hi meravellosa i dolça.

A voltes... ja no cal treure les urpes, acceptem el que som i no creem cap més dubtes, som fràgils i durs, estúpids i cultes, quan ja ens coneixem i sabem el que som, quan aquella nena et dóna la llum i et lleva la son, ja no cal traure les urpes.

L’acudit del mes • Manel Fontdevila

Berta Cáceres.

XXIX Pixant fora de lloc per Àlex Agulló i Guerra

Aprofitant l'avinentesa del 29 aniversari retorne la mirada cap enrere. Amb uns ulls miops i una vista cada dia més cansada, una nostàlgia farcida de desencís ocupa el meu espai vital. Aquell any 92 és dels que tinc esculpits amb martell i formó al calendari permanent. Un seguit de fets ho justifiquen i no parle ni “d'Expos” universals a Sevilla, ni de referents planetaris en l'organització de macro esdeveniments com alguna persona va catalogar les Olimpíades de Barcelona 92. Sense eixir d'Alcoi, eixe any fou singular. S'inauguraren tres grans espais de zones verdes, un amb una escola pública al seu interior. Un centre educatiu singular per la seua arquitectura i per la seua vocació d'integrar-se al parc i al barri. Per facilitar-ho fou concebut i construït sense cap barrera física. Per cert que si alguna persona s'apropa a l'entrada, després de travessar les tanques habituals a qualsevol centre educatiu, podrà descobrir una placa on diu que El Col·legi Públic el Romeral va ser inaugurat per l'alcalde Jordi Sedano, l'any 2005. Mentida! Falsedat que fa uns anys, jo personalment li vaig comunicar a J. Sanus, alcalde l'any 92, així com a professorat del centre que estava present el setembre de la inauguració. A hores d'ara ignore si hauran corregit eixa mentida. Trobe que no i em fa molta malícia, però tampoc és d'allò més rellevant.

Més em dol, molt més, haver de donar-li la raó a un familiar pròxim que en aquells moments d'alegria i esperança compartida, em va amollar una frase lapidària: “això en quatre dies la gent ho ha destrossat tot”. I no parle de la vocació frustrada de l'escola per inserir-se al barri, que també; parle, per exemple, de propostes tremendament innovadores com la inclusió al parc d'una mena d'estany envoltat de gespa i concebut per a poder remullar-se a l'estiu. Fou espectacular. Qualsevol persona tenia accés a gaudir d'una zona que no res li envejava a la que una minoria privilegiada podia accedir a l'interior del seu xalet particular. Al remat, fum de canyot! Res de res. El parc va com va i les instal·lacions del centre educatiu romanen ben tancades. Ni tan sols una biblioteca oberta al barri, o l'ús de les pistes esportives, o l'oferiment  a l'entorn d'altres espais com saló d'actes, etc. De la mateixa manera que les instal·lacions de la gran majoria de centres educatius públics, continuen infrautilitzades. I sembla que tampoc abunden les demandes per part de la societat civil (AAVV, AMPES, Veïnat, Exalumnat...) per reconduir la situació. El sector professional (professorat i altres) així com el sector polític, millor deixar-ho córrer. Són farina d'un altre costal.

La gran fragilitat de la nostra societat moderna permet vendre generalitzacions, si més no matisables, que acabem per assimilar i ens aporten l'argumentari que necessitem per justificar les nostres creences. Donant una ullada ràpida, podria afirmar, i fotografiar, com l'ús de les zones verdes del parc, més que per a les persones, sembla que estan destinades per a que campen els gossos i es deixen allà els seus excrements.

En aquest cas, i mirant les fotos, quatre gats, millor dit, quatre “gossos i gosses”; gent amb un comportament incívic que ni arreplega, ni porta on cal el seu animalet. Com deia, quatre individus que ens transmeten la sensació  de que  la gent no arreplega les “mones” del seu gos; quan la gran majoria de persones sí que ho fa.

De la mateixa manera que quatre jovençols, o no tant jovençols, van rebentar l'encisadora oferta d'accedir a la làmina d'aigua per remullar-te i poder tombar-te a la ges-

pa.

De la mateixa manera que quatre persones, amb males intencions, poden fer-nos més mal que una pedregada en sec, a milions d'habitants del planeta.

Com a societat, som tant poderosos com vulnerables. I si no aprenem la lliçó que ens ha oferit la pandèmia, continuarem igual de venudes i venuts. Ho tenim complicat, molt complicat. El cadascú a la seua i a fotre tot el que es puga, acampa per tot arreu. Les mostres esmentades i frustrades en flor, d'un parc amb escola inclosa, i que ens permetien millorar substancialment la nostra qualitat de vida, en són un exemple del que no hauria de ser la pauta habitual. No ens inventem res, a altres llocs, també “civilitzats” és moneda d'ús comuna la sensibilitat per mantenir en condicions el que és públic. I jo, individualment, podré continuar sense anar a compartir la gespa del parc amb els gossos, amb els quatre gossos malparits; però difícilment podré trobar on amagar-me si anem sumant crisis econòmiques, crisis sanitàries o crisis climatològiques que ni recuperant la làmina d'aigua, ja feta història, es podran  solucionar. I com deien en temps vell, a cada bugada, llençol que perdem.

O aprenem de la nostra història, l'any 92 n'és una bona mostra, i potenciem tot allò que és públic, és a dir teu i meu, o el futur no pinta massa bé. Si més no, ho podeu fer per egoisme nu i cru, simplement penseu en la vostra descendència familiar. Jo, particularment, pense en la família universal, però podem dissimular. Podeu fer com jo i no esperar al 2032 per celebrar el quaranta aniversari del Romeral.

Que allò de fer-me el pulmó agre per continuar sentint-me com un somiatruites no ho ha curat ni la vacuna i no tinc gens clar si celebraria un quaranta aniversari o un funeral. Tot i que jo continue a la meua: encabotat en què, com ocorre habitualment, és tan sols una minoria la que no permet que les coses funcionen d'una manera més gratificant per a la gran majoria. Però malauradament  hi ha minories i minories. Des de les que poden rebentar  projectes que milloren la qualitat de vida de la comunitat propera, a les minories “selectes” que aprofiten qualsevol circumstància  per a  continuar acumulant i sense cap remordiment per les conseqüències que el seu comportament li genere a l'entorn o a les persones.

És depriment pensar que la làmina d'aigua ha desaparegut de tots els parcs i que plantejar-se recuperar una proposta similar pot tardar dècades, o segles. És depriment que les instal·lacions d'un centre educatiu/de tots els centres educatius públics!, no juguen un paper dinamitzador en la vida social del seu entorn. Palesament no era, ni és, cap prioritat per a massa gent.

¿Que aquest comportament tan conformat i  egoista no serà culpa del xip eixe que ja no necessiten per a res inocular-nos amb la vacuna? Fa uns anys llegia que, segons la seua mentalitat, als EUA no hi ha pobres, simplement hi ha moments puntuals en els quals una persona està deixant de ser rica. El problema podria començar a resoldre's si sospesàrem a quants milions de persones, d'allà, d'ací i de més enllà, eixe moment puntual de pobresa, se li allarga durant tota la seua vida. O quan els recursos del planeta vagen dient prou i comencem a plantejarnos que no hi ha aigua suficient per a mantenir operatives totes les piscines privades i que una làmina d'aigua al Romeral, pot donar servei a dotzenes i dotzenes de persones. I que el mateix saló d'actes, les pistes esportives, o la mateixa biblioteca de qualsevol centre educatiu públic pot facilitar que la nostra vida siga més solidària, rica, gratificant i menys depredadora amb les persones i el medi. Tampoc tenim massa alternatives, però si tan sols un 1% de la població considerem que és un problema greu la mort de 60 dones i 5 criatures per part d'eixa altra minoria masclista, ni les meues rebesnetes tornen a remullar-se en el Romeral.

Alcoi i el seu Parterre. per José Antonio

Tomás Andrés./

Situat al centre d’Alcoi, el parterre és una joia de gran valor que té la ciutat. Tant el natiu, com el foraster, poden gaudir d’aquesta perla que tenim i que de vegades no sabem apreciar. La varietat d’arbres, i la vegetació de matolls, arbusts i flors, quan van acompanyats dels brillants raigs del sol, radiants sagetes d’or, són com els vestits que l’engalanen i l’il·luminen, i el fan lluir d’una manera senzilla i ostentosa alhora. Aquest parc és tan entranyable, que tots els veïns i veïnes, i sobretot els alcoians, poden sentir-se orgullosos d’ell.

A més a més de l’arbratge i la vegetació, està adornat per “l’Ocell”, una escultura abstracta de bronze, del nostre conciutadà Antoni Miró, que simbolitza els pardals que tots els dies volen Alcoi i el parc, i li dóna un plus afegit a la bellesa del paisatge. Les atraccions infantils amb el tobogan i d’altres jocs, els coloms, el sortidor d’aigua rodejat de bancs per asseures, les taules que trauen els bars que hi ha a la plaça, on la gent pren l’aperitiu, fan del parterre un lloc de relax ideal.

Caldrà anomenar el Palacete Albors, situat allí a la Plaça del Pintor Gisbert. D’estil classicista i eclèctic, li dóna a aquest lloc un segell de nissaga digne d’admiració. El gran balcó amb balustrada de pedra i, la cornisa prominent, fan que aquest edifici li sume mèrits als que ja té el parc.

És obligat anomenar també el monument erigit a la memòria d’un excel·lent ésser humà que va omplir de glòria la nostra ciutat i que està representat al parterre. Es tracta de l’industrial Adolfo Bernabeu Espí que va trobar la mort en un accident d’autobús a la carretera, ocorregut el 26 d’abril de 1955. Una persona exemplar per la seua senzillesa plena d’amor.

Per últim, va un sonet que he tingut el plaer de compondre, i que dedique al nostre volgut parc del Parterre.

El Parterre d’Alcoi

La pau i assosec allí s’han citat per als infants que pareixen inquiets; allí gaudeixen els iaios i els néts, baix dels arbres amb un infinit grat.

Al centre d’Alcoi, allí està ubicat, amb les palmeres, els xops i els avets, bonics rosers, elegants i discrets, que de belles flors ja l’han esmaltat.

Amb el surtidor i la font adient el parterre és un lloc molt exquisit, i per al solaç, guapo i atraient.

Alcoi assaboreix el parc urbà, plaent, senyorial, … és un circuit de goig per a tothom, i l’alcoià.

Barrem el pas al discurs de l'odi.

per Sergi Rodríguez Castelló Membre de l’executiva d’EUPV./

Que l'extrema dreta aprofita les crisis econòmiques i socials per armar un discurs que cala i s'amplifica entre la gent que més pateix eixa crisi, és una realitat que s'ha manifestat en diferents moments històrics. L'extrema dreta alimenta el seu discurs d'odi aprofitant la fam i la misèria de les classes més desposseïdes de les condicions bàsiques. Basta repetir una mentida contínuament per a convertir-la en una realitat davant els ulls d'una població farta de veure's atrapada en l'atzucac de la pobresa. La fórmula n'és simple: el llenguatge entenedor per a una gran massa social que necessita identificar fàcilment algun culpable sobre el qual vessar la seua impotència.

Malauradament, assenyalar que les persones immigrades són les culpables d'ocupar llocs de treball que havien de correspondre a les d'ací, és una explicació directa i clara per a qui busca una resposta simple i veu encertada la diana de les seues mancances. Per desgràcia, afirmar que les ajudes i l'atenció que els cal és per culpa d'un govern que només s'ocupa de gais i lesbianes, que malbarata diners públics per mantenir una colla de funcionariat i càrrecs polítics que viuen amb l'esquena dreta, és per a alguna gent una explicació digna d'aplaudiment, d'aprovació. En conseqüència, dir que la responsabilitat n'és d'una democràcia que no resol els problemes bàsics de la societat, que cal un sistema de mà dura per deixarnos de ximpleries, que cal expulsar a qui ve a casa nostra per deixar-nos sense treball ni mitjans i votar a qui vol acabar amb aquest sistema democràtic de merda, és possiblement compartit perquè és un discurs directe, apunta l'enemic i dóna una solució simple (ximple) a la qual no cal pegar-li més voltes.

Aquest discurs, però, no penetra únicament entre la gent que més pateix la crisi i que limita l'accés a la formació, la cultura i l'educació per la necessitat vital de prioritzar la recerca de mitjans de subsistència bàsica. També ho fa entre aquella que tot i tenir millor situació econòmica, limita la seua formació al que veu i escolta en les xarxes socials, plenes de notícies falses i en certs informatius, amb notícies manipulades a què l'extrema dreta dedica ingents quantitats econòmiques per fer hegemònic el seu discurs. Els diners són la solució dels màxims beneficiaris de la consolidació d'un pensament reaccionari, destructiu i que desvia l'atenció de la gent d'allò que realment és la causa de les seues insuficiències: l'ordre social de relacions econòmiques imposat pel capitalisme, a qui convé que la classe treballadora es baralle entre ella, que es mantinguen altes taxes d'atur per aconseguir mà d'obra barata i sotmesa, i que s'evite al màxim l'accés a l'educació, la cultura i la informació verídica, perquè la ignorància de la gent és la seua millor arma per protegir els seus creixents beneficis de dominació.

Per a evitar l'expansió d'aquest discurs d'odi, per a desarmar la mentida i combatre l'extrema dreta, és fonamental que des del govern, l'esquerra done solucions reals a les necessitats materials bàsiques de les persones. Aconseguir que la ciutadania perceba la utilitat de les administracions públiques per a resoldre les deficiències i desequilibris socials es fa completament necessari. Assegurar l'accés al treball digne, a l'habitatge, a una vida plena i satisfactòria per a totes i tots, és una premissa imprescindible per fer front a l'avanç ideològic de la dreta. Assegurar l'accés a l'educació amb els idearis d'igualtat, cooperació, solidaritat i esforç, a la cultura multidisciplinària i a la formació intel·lectual, són els antídots més eficaços contra la mentida i la manipulació.

Guanyar la batalla cultural i ideològica en l'actual societat, passa necessàriament per aquests requisits que l'esquerra ha de saber dur a la pràctica. Desmuntar l'estructura discursiva que utilitza la dreta i el seu braç armat, l'extrema dreta, s'ha de fer des de la militància activa en tots els espais socials, des dels barris als llocs de treball i de formació, fins a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, per recórrer totes les expressions que com a col·lectivitat es manifesten en la nostra societat.

Retrats màgics d’una ciutat modernista

La mirada de Diana Sanus arreplega els detalls d’una setmana modernista

SS Alcoi./ La fotografia de l’alcoiana Diana Sanus està recorrent els carrers del casc històric alcoià durant aquest cap de setmana amb motiu de l’encontre que la ciutat d’Alcoi li dedica al segle XIX i principis del XX. El Modernisme torna a través de genials imatges: barrets i ‘bombins’ d’època, faldes i bruses… és ‘La màgia del passat’. Colors de modernitat que han corregut com rius de diverses tonalitats la ciutat industrial, per reviure el seu esplendor. Grans i petits han participat a la variada agenda, i han ballat a ritme d’aquells anys.

Tallers i contacontes a la Biblioteca Tirisiti

BR | Alcoi./ La Biblioteca Infantil Tirisiti ha presentat la programació per als últims mesos de l’any. Totes les activitats es realitzaran durant els dissabtes a les 12h.

Aquestes activitats estan recomanades per a xiquets i xiquetes entre els 4 i els 12 anys, i els menors de 6 anys hauran d’estar acompanyats per una persona adulta.

Per tal de poder assistir s’haurà de fer una inscripció, o bé al telèfon 96 553 71 43 o pel correu electrònic biblioteca@alcoi.org.

La programació compta amb 4 tallers d’animació i 2 contacontes. El primer d’ells va començar l’11 de setembre, i l’última de les activitats es durà a terme el dia 18 de desembre.

Aprovat

el conveni per a iniciar les actuacions del CDTi a l’Illa de Rodes

La Generalitat Valenciana invertirà 4,7 milions al nou parc tecnològic-cultural

BR | Alcoi./ La Generalitat Valenciana ha aprovat el conveni per a iniciar les obres per a instal·lar el Centre de Desenvolupament Turístic d’Interior (CDTi) en l’Illa de Rodes. L’Agència Valenciana de Turisme es farà càrrec dels 2,1 milions d’euros del pressupost de l’obra. Es rehabilitarà l’antic taller de carruatges dissenyat per Timoteo Briet, de l’any 1909. Amb aquesta actuació “es retornarà a la vida un dels edificis més clarament modernistes de tot el conjunt”, han indicat des del consistori. En l’interior d’aquest edifici es distribuirà una zona de ‘coworking’, una aula polivalent per a exposicions i mostres, zones d’administració i despatxos per a Turisme i INVAT·TUR.

També hi haurà espai per a complementar la formació que ja s’ofereix en el Centre de Formació Professional de Batoi, en el qual es poden estudiar el Grau Mitjà de Serveis

Façana de l’edifici en rehabilitació./

de Restauració, i Grau Mitjà de Cuina i Gastronomia, els dos dins de la família d’Hostaleria i Turisme.

Les obres estaran dins del projecte central de Rodes, que ja s’ha aprovat i que consistirà en una intervenció amb un pressupost de 7,4 milions d’euros, dels quals, 3,7 milions els finançarà la Unió Europea, a través dels Fons Europeus de

Desenvolupament Regional; la Generalitat aportarà 2,6 milions, i la resta, 1,1 milions d’euros els finançarà l’Ajuntament.

Amb aquesta transformació de Rodes, aquest lloc es convertirà en un parc tecnològic-cultural, en el qual estarà una seu de Districte Digital de la Comunitat Valenciana, i s’assentaran empreses de tall tecnològic a la nostra ciutat.

Foto Diana Sanus./

1,5 milions d’euros per a dos plans d’ocupació

BR | Alcoi./ El Servei Valencià d’Ocupació i Formació (Labora) de la Generalitat Valenciana, ha concedit a l’Ajuntament d’Alcoi dos subvencions que sumen un total d’1.555.581 euros. Amb aquests diners es podran fer dos programes amb els quals es contractaran a més de 80 persones sense treball. A més, Labora ha proposat concedir a Alcoi un import de 987.536 euros per a dur a terme el programa AVALEM EXPERIÈNCIA PLUS, que està destinat a la contractació de persones d’almenys 30 anys, que estiguen inscrites com a aturades en els Es-

pais Labora, dins del marc del Programa Operatiu del Fons Social Europeu 2014-2020 de la Comunitat Valenciana.

El consistori alcoià ha aconseguit el 94% de la quantitat sol·licitada, ja que s’havia plantejat contractar a 56 persones durant un període d’un any a jornada completa.

Per altra banda, en l’altra línia s’han aconseguit els 568.045 euros, als quals s’optava per a contractar persones desocupades menors de 30 anys. Amb aquest import es podrà contractar a 30 persones durant un període de 12 mesos a jornada completa.

BR | Alcoi./ L’Ajuntament d’Alcoi ha rebut dos subvencions de la Diputació d’Alacant, dins de la convocatòria de Subvencions a Ajuntaments i Entitats Locals Menors de la província d’Alacant.

Aquestes ajudes són per a dur a terme actuacions compreses dins de l’àmbit d’actuació de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic i Sectors Productius de la Diputació.

La primera línia és de 1.500 euros, que durà a terme activitats formatives, com per exemple ‘Introducció a l’agricultura ecològica’ i ‘Introducció a les tècniques de compostatge’. Aquestes formacions estan dirigides als usuaris dels horts socials municipals, i instal·lació de tanques perimetrals en els horts municipals.

La segona subvenció és de 3.465 euros, i s’aprofitarà aquest diners per a construir un hort urbà al carrer Víctor Espinós: mi-

llorar i adequar la parcel·la a la seua nova utilitat, tancament, instal·lació d’ai-

gua de reg, fer un mur de contenció, i la senyalització de parcel·les i mobilia-

ri.

Jordi Silvestre, regidor de Transició Ecològica, ha recalcat que: “la importància dels horts socials municipals i urbans que permeten que la ciutadania puga tenir un lloc on poder cultivar i produir les seues pròpies verdures i hortalisses, propiciant un espai per poder compartir tècniques i varietats de cultius entre els diferents usuaris dels horts. Al mateix temps que volem que tots els centres educatius puguen visitar i aprofitar els horts socials i urbans com a una eina didàctica molt important que complemente la teoria de les classes”. A més, dins de la Campanya Fem Orgànica Alcoi, el regidor ha explicat que: “també volem mostrar l’aprofitament directe del compost que produeix a partir de la matèria orgànica, i formar a la ciutadania en com fer-ho, així com conéixer l’agricultura ecològica”.

Adeqüació per a un nou Hort Social a Alcoi./

rebrà 4.965 euros per a la realització d'actuacions compreses dins de l'àmbit d'actuació de l'Àrea de Desenvolupament Econòmic i Sectors Productius de la Diputació

L'Ajuntament ha aconseguit pràcticament la totalitat de les subvencions sol·licitades a LABORA

su punto de venta Serraiba más cercano.

Es momento de vivir el doble, disfrutar el doble, sentir el doble… EN GAFAS DE MARCA

Mascaretes creades en Alcoi

reutilitzables i solidàries

NL | Alcoi./ L’empresa tèxtil alcoiana Yadisema s’ha transformat a causa de la pandèmia. La necessitat de portar mascaretes va portar a l’empresa a què en pocs mesos fabricara aquest nou complement, però amb la característica de què fora antiviral, reutilitzable i sobretot, solidari.

Miguel Gisbert Balaguer, CEO de l’empresa, juntament amb el seu fill Miguel, van acordar ser sensibles amb el moment econòmic tan complicat que s’està vivint, i per aquest motiu de cada venda es destinarà un euro per a la Fundació Espanyola de Bancs d’Aliments o a la Fundació Aladina. Es poden adquirir a través de la seua pàgina web i poden viatjar a qualsevol part del món.

Tanca el centre de vacunació massiu del Complex Esportiu Eduardo Latorre d’Alcoi

BR | Alcoi./ Han passat sis mesos des que el Complex Esportiu Eduardo Latorre es va convertir en un centre de vacunació, però aquesta etapa finalitza i tanca després d’haver pogut vacunar al 90% de la població.

Les instal·lacions han acollit un acte d’homenatge a les persones que han participat en aquest procés, i que han permés administrar més de 200.000 dosis de la vacuna contra la Covid-19.

L’alcalde alcoià, Toni Francés, ha estat present en aquest acte, al costat de la regidora de Sanitat d’Alcoi, Teresa Sanjuán. També han assistit altres regidors del consistori alcoià; l’alcaldessa de Cocentaina, Mireia Estepa; el gerent del departament de Salut d’Alcoi, Enrique Barbeito; i altres representants del sector sanitari. Però, els que no podien faltar eren totes les persones que han treballat en

Antoni Miró desmenteix les acusacions

del PP

L’artista alcoià desmenteix haver rebut cap quantitat en concepte de la seua col·laboració amb l’Ajuntament d’Alcoi

BR | Alcoi./ El Partit Popular ha acusat l'artista alcoià de tenir un "quiosquet" a l'Ajuntament d'Alcoi, i rebre quantitats de diners.

Antoni Miró ha enviat un comunicat desmentint les acusacions del PP d'haver rebut quantitats en concepte de la seua col·laboració amb l'Ajuntament d'Alcoi. El pintor ha indicat que no descarta emprendre accions legals per difamació.

Segons ha explicat ni la seua persona, ni el seu entorn, ha rebut mai les quantitats de les quals el grup municipal del PP d'Alcoi l'acusa. Aquesta informació es pot comprovar al servei de transparència de l'Ajuntament, ha argumentat Miró.

"Les quantitats que el PP municipal acusa d'haver cobrat en tot just quatre anys, han

estat destinats íntegrament a la promoció de l'art contemporani al nostre territori, com també consta a la documentació del servei de transparència del consistori", continua el ja Fill Predilecte d'Alcoi. A més, vol destacar que des del 2013, l'artista dirigeix de manera altruista l'organització d'exposicions bimestrals en diverses sales públiques d'Alcoi amb la col·laboració de la Càtedra Antoni Miró de la Universitat d'Alacant.

Com ja hem avançat anteriorment, Antoni Miró estudia emprendre accions legals per difamació contra la seua persona, i el seu entorn, i ha declarat que "no és la primera vegada que s'utilitza políticament, de forma falsa i manipuladora", la seua figura.

aquestes instal·lacions, i que han sigut els protagonistes d’aquest acte: perso-

nal sanitari, Protecció Civil, la Brigada d’Obres i Serveis, i els voluntaris de

la Creu Roja. Les autoritats han agraït tot el treball fet, que han

definit com a “essencial” per a lluitar contra la pandèmia, i han destacat la importància de la sanitat pública.

També han coincidit en el fet que el funcionament d’aquest vacunòdrom ha sigut “exemplar”, ja no sols per la coordinació i professionalitat, sinó també pel tracte humà que han tingut amb la ciutadania, ja que molts acudien amb por i incertesa, i la seua actitud a contribuït a la seua tranquil·litat.

Francés ha emplaçat a tot el personal sanitari, i al voluntariat, a l’acte del 9 d’octubre, en el qual es farà un reconeixement especial, i a més a més, ha manifestat la seua satisfacció per l’elevat grau de cobertura del procés de vacunació, ja que prop del 90% de la població està vacunada. Ha subratllat també que l’esforç que s’ha fet: “ens prepara per a qualsevol nova situació d’emergència”.

ha actuat de forma transparent i legal amb Antoni

BR | Alcoi./ Des de l’Ajuntament d’Alcoi, i en especial, des de la regidoria de Cultura, s’han volgut aclarir les acusacions que recentment ha fet el Partit Popular d’Alcoi sobre que Antoni Miró té un “quiosquet” amb l’Ajuntament, amb el qual es beneficia econòmicament.

El govern local ha argumentat que això no és cert i que “tot el que s’ha realitzat s’ha fet amb total transparència i legalitat, perquè tota la informació de les diferents factures que ha obtingut el PP s’han remés des del Departament de Cultura, i han sigut fiscalitzades i supervisades prèviament tant per Secretaria com per Intervenció, que són els dos departaments encarregats de vetlar per la legalitat en tots els pagaments que du a terme l’Ajuntament, per tant, una vegada més el Partit Popular desqualifica el treball del funcionariat de l’Ajuntament”

Per la seua part, Raül

Llopis, regidor de Cultura ha explicat que: “Es tracta d’unes actuacions completament transparents i legals. Em sembla molt fosc, maquiavèl·lic i mesquí s’utilitze haver donat la Medalla d’Or d’Alcoi amb mesclar una sèrie d’actors paral·lels que té aquest artista i que es veuen afectats per aquestes acusacions amb l’únic objectiu de desprestigiar al Govern Municipal”

“El PP l’única cosa que vol és fer mal al Govern Local emportant-se per davant a qui siga, a la fi-

lla d’Antoni Miró, a la Universitat d’Alacant i als més de 100 artistes locals d’Industri.art. No els importa la ideologia de Miró, ni la seua vàlua professional, es tracta de fer mal al PSOE, a través de totes aquestes persones i entitats que treballen dins de la legalitat”, continuen des de l’Ajuntament.

I és que per al govern local “el PP fica en un mateix sac tot el que els fa olor d’Antoni Miró amb l’única intenció que es veja una quantitat molt elevada i provocar que faça

Miró”

la sensació que el Govern adjudica a dit i fa i desfà segons vol, quan això és totalment fals. El PP vol donar a entendre que hem donat 170.000 euros a Antoni Miró quan no és així, uns diners que han sigut per a diferents activitats i empreses, com a muntatge d’exposicions o l’elaboració de catàlegs, que qui els ha cobrats han sigut impremtes per exemple”.

El regidor de Cultura, i la resta de govern conclouen expressant que: “s’ha actuat de forma totalment transparent i legal, de forma tan transparent que s’han facilitat totes les factures, unes factures que el mateix PP va filtrar a la premsa per a embrutar l’acte de lliurament de distincions a Antoni Miró i de forma tan legal que es compta amb tots els informes corresponents i com sempre diem si es fa una cosa il·legal, les denúncies es fan en els jutjats, no en la premsa”.

Centre massiu de vacunació a l’Eduardo Latorre d’Alcoi./

Després de sis mesos vacunant massivament a la ciutadania, s'han pogut administrar les dosis al 90% de la població

“L’Ajuntament

Des del Partit Popular han acusat a l'artista alcoià de tindre un "quiosquet" amb el consistori

L’alcalde alcoià amb l’artista Antoni Miró./

Toni Francés: “Són projectes que faran Alcoi més acollidor,centrat en les persones”

Ara s'ha viscut el primer cap de setmana amb un gran esdeveniment, que ha sigut la Fira Modernista. Quina és la valoració que es fa des de l’Ajuntament?

La valoració que faig és molt positiva. He parlat amb molta gent, molts comerciants, hostalers, i ciutadans, i la veritat és que estaven molt contents per poder recuperar una activitat cultural i social, que encara que és molt jove ja està consolidada i els alcoians hem fet nostra molt ràpidament, com és la Fira Modernista, però també des del punt de vista de motor econòmic perquè estava tot ple. A pesar de no haver fet molta promoció fora pel tema d'aforament, però també perquè fins a l'últim moment no sabíem bé què podríem fer i com podríem fer-ho, hem hagut d'esperar-se a última hora per tal d'adaptar-nos a les mesures sanitàries i a la situació d'eixe moment, però a pesar d'això, ha vingut molta gent de fora a veure la Fira durant el cap de setmana, a consumir, a comprar. I la veritat és que a més ha generat un estat molt positiu, després d'una època tan difícil, veure que podem organitzar un esdeveniment d'aquestes característiques, però sense generar situacions que d'incomoditat entre la ciutadania, com aglomeracions, que podria haver ocorregut una situació de perill pel coronavirus, però tot ha funcionat molt bé i les entitats han treballat molt bé. Estem molt contents, i era una prova de foc que l'hem superat amb nota.

- Un altre dels moments importants de l'últim mes ha sigut el reconeixement que s'ha

fet a Antoni Miró, per què era necessari fer aquest homenatge?

El perquè està clar. És una de les figures culturals més importants del País Valencià, i és un alcoià que no només té una gran dimensió artística en tot el món, sinó també, és una peça fonamental, i ho ha sigut sempre de dinamització de la nostra cultura com a gestor cultural, recolzant a l'Ajuntament, des dels primers ajuntaments democràtics fins ara.

En la meua etapa, als últims 10 anys s'han organitzat més de 120 exposicions d'art contemporani, però no sols en Alcoi, Toni Miró,

tot el món que vol que col·labore amb ell, sempre està disposat, com amb la Universitat d'Alacant, Ajuntaments com el de Xàtiva. És un gran dinamitzador que ha dut l'art contemporani i exposicions d'Alcoi, com la del SuecNoruec, per mig món. Ha recorregut tota Espanya i tot Europa, és una figura d'una gran artista a la nostra ciutat que mereixia eixe reconeixement.

- Continuant amb el món de la cultura, i amb reconeixements, està a punt de celebrarse el 9 d'octubre. Ja coneixem alguns detalls, com qui seran els premiats, l'escriptor del ma-

nifest, o qui conduirà la gala, però, que més detalls podem conéixer?

També és un 9 d'octubre que estarà adaptat a aquesta situació de Covid, encara que ja coneixem noves mesures en aquest procés de desescalada, i en principi ja no hi haurà límits d'aforament al Teatre Calderón, i podrem donar una cabuda prou major que l'any passat. A més, aprofitarem per a fer un xicotet reconeixement a tots els que han participat en el procés de vacunació als últims sis mesos, que ha sigut molt important, i ha funcionat extraordinàriament bé. La ciutadania està

contenta del tracte, de com s'ha gestionat i l'organització, i ho volem reconéixer com ho vam fer ja fa un any als metges i infermeres, tot el personal sanitari, i tots els que van col·laborar de forma altruista durant la pandèmia, i ara ho volem fer als que han fet eixe repte tan important que era la vacunació amb èxit.

- Precisament, pareix que torna la normalitat gràcies a les vacunes, i el gran esdeveniment que ve ara és Mig Any. Com s'està preparant aquest dia?

Estem treballant de forma coordinada amb l'Associació de Sant Jordi. La veritat és que la setmana passada vam anar el president de l'Associació, la regidora de Festes i jo a reunir-nos amb la consellera de Sanitat. Anàvem preocupats perquè s'havien aprovat unes normes per a la celebració d'actes de moros i cristians que difícilment encaixaven en la nostra forma de fer festa, i vam anar amb una proposta molt treballada per part de l'Associació de Sant Jordi, en la que puguem celebrar un Mig Any tal com el coneixem nosaltres. La veritat

Belén Rivas./

L’alcalde d’Alcoi, Toni Francés,

“Volem reconéixer com ho vam fer ja fa un any als metges i infermeres, tot el personal sanitari, i tots els que van col·laborar de forma altruista durant la pandèmia, i ara ho volem fer als que han fet eixe repte tan important que era la vacunació amb èxit”

que vam tindre una acollida molt bona per part de la consellera que va veure amb bons ulls la proposta que li féiem i per tant, podem tindre durant tres caps de setmana, tant dissabte com divendres, filaetes, podrem celebrar el concurs de l'Olla, sabem ja que les seus festeres han recuperat la normalitat, i això no vol dir que no haguem de mantenir les precaucions i intentar evitar situacions que sabem que poden generar algun risc, però serà un Mig Any més paregut a la normalitat del que podíem esperar fa unes setmanes.

- Deixant un poquet de costat els actes i esdeveniments, passem a parlar de projectes. Un dels més coneguts és la peatonalització, quina és la valoració que es fa de la primera fase?

Crec que està sent molt positiva pel que buscàvem. La ciutadania ha recuperat un espai públic per a gaudir, conviure, socialitzar... El comerç i l'hostaleria ha guanyat quant a la possibilitat d'oferir els seus serveis i els seus productes. Hui hi ha més comerços i negocis oberts, i en projecte d'obrir que abans de la peatonalització i això vol dir que s'està convertint en un atractiu per a instal·lar nous negocis, que era un dels objectius. Ja ho vam dir des del principi, i és que un procés de transformació tan important com és la conversió en zona de vianants del Centre d'Alcoi també requereix un temps, que ens acostumem, canviem hàbits, formes de desplaçar-nos, però la veritat és que estem molt satisfets de com s'ha produït el procés fins ara. Crec que s'ha reforçat molt aquells que vam apostar per la peatonalització, i sempre hem pensat que si érem capaços d'aguantar eixa reticència que hi havia i eixa crítica raonable, perquè al final sempre hi ha ciutadans que no ho acaben de veure clar, o no els agraden els canvis, però al final acabaria sent un projecte de tots i totes. Hui hi ha més gent a favor de la conversió en zona de vianants que fa uns mesos, la gent que està en contra crec que està menys en contra,

està començant a valorar els efectes positius, i això anirà produint-se als pròxims mesos.

- Quan està previst que s'inicie la segona fase?

Com vam dir està condicionada a la creació de projectes de pàrquings dissuasius, i segurament a principi de l'any que ve podríem començar aquesta segona fase.

Vam dir i hem creat una Mesa de seguiment en la que puguem decidir les següents fases com i quan produir-se i serà a través d'eixa Mesa quan plantejarem l'evolució del procés de peatonalització.

- I podries dir-nos alguns dels canvis que veurem en eixa nova fase?

Sobretot el tema de Sant Nicolau, és una de les qüestions que entra en la segona fase, que és important, perquè servirà per a reduir encara més eixa afluència de trànsit del centre d'Alcoi i guanyar en qualitat de vida.

- Una altra de les grans apostes del govern local és l'Illa de Rodes, en quin punt està exactament el projecte?

Les obres començaran la segona quinzena d'octubre. Ja està adjudicat, estem finalitzant tràmits d'aportar documentació, la signatura del contracte i preparació de l'obra. Seran dos anys d’execució.

- Aquest projecte serà molt beneficiós per a les empreses pel parc tecnològic, per al turisme perquè estarà allí el Centre de Turisme d'Interior, i també per a la cultura perquè hi haurà espais per a aquest sector, però, per a l'alcoià del carrer, per a la ciutat, què suposa l'Illa de Rodes?

Suposa molt. Per una part suposa recuperar un espai que forma part de la nostra història, que és un antic complex industrial que va ser importantíssim. Als que ens agrada viatjar i visitem per exemple bodegues o almàsseres d'oli, comprovem com tota la maquinària d'eixa època es feia a Alcoi, i es feia a Rodes, i que el nom d'Alcoi estava per tota Espanya. Recuperarem eixe espai, però també és important per a la

Entrevista

“

ciutadania perquè hi haurà un parc, una zona pública que puguem gaudir tota la ciutadania, i sobretot perquè és un projecte de futur. Suposarà oportunitats de nous llocs de treball, noves empreses, dinamisme econòmic, creació d'empreses, i per tant va a ajudar a eixa transformació a eixe nou model econòmic basat en el coneixement, en la tecnologia i la innovació.

- A part dels projectes que ja coneixem, durant aquest nou curs polític, o pròximament, hi ha alguna novetat?

Moltes, la veritat que moltes. Ara també estem treballant per aconseguir finançament a través dels fons europeus. Estem tots els Ajuntaments presentant i preparant projectes per eixos fons que seran també molt importants

Enguany són més de 2 milions d'euros els que destinarem a ajudar a les empreses que més han patit les conseqüències de la pandèmia, perquè l'objectiu és estar al seu costat i evitar que cap empresa haja de tancar”

projecte d'execució i volem licitar en 2022. També està la construcció d'habitatge públic, la rehabilitació de tot el barri del partidor, la millora dels polígons industrials, la recuperació de tot el complex del Molinar. Són projectes que faran d'Alcoi una ciutat més acollidora, centrada en les persones, amb major qualitat de vida, major capacitat de resiliència, d'atenció als nostres majors, de cura dels més desfavorits, i sobretot una ciutat de futur que aposte per la transició ecològica i la transició digital, per la retenció de talent.

- La situació de la pandèmia està millorant i es continua treballant per a pal·liar els efectes als que més han patit. Quines són les accions que continuaran o que s'estan plantejant?

Estar al costat d’aquelles persones que més han patit les conseqüències de la pandèmia, que a més de la qüestió sanitària, també està la part social i l'econòmica. En ajudes socials, i eixe treball que s'està fent des del departament de Polítiques Inclusives, tan important perquè ningú es quede enrere, però també des del punt de vista econòmic, donant suport als nostres sectors productius. Enguany són més de 2 milions d'euros els que destinarem a ajudar a les empreses que més han patit les conseqüències de la pandèmia perquè l'objectiu és estar al seu costat i evitar que cap empresa haja de tancar.

- Per a finalitzar, en l'entrevista que vam fer anteriorment a aquesta, a finals de desembre de 2020, vas comentar que esperaves que el 2021 fora l'any de la recuperació. Ho està sent?

per a la situació econòmica, i per a la transformació de la ciutat d'una forma més ràpida. Projectes com el Via Parc que unirà quatre barris de la ciutat: Batoi, Santa Rosa, Eixample i Zona Nord, en el que ja tenim adjudicat la redacció del projecte i estem començant a treballar en el

Ha començat, encara no hem recuperat els nivells d'ocupació de la prepandèmia, però Alcoi és una de les ciutats que més està recuperant-se en la creació d'ocupació enfront d'altres poblacions de la província d'Alacant o de la Comunitat Valenciana. Estan creant-se empreses. Hem iniciat el camí de la recuperació, encara falta molt, però els indicadors que tenim són esperançadors.

Toni Francés repassa tota l’actualitat d’Alcoi./

per a un nou Mig Any

BR | Alcoi./ El president de l’Associació de Sant Jordi, Juan José Olcina, juntament amb la regidora de Festes, Carolina Ortiz, van anunciar que Alcoi sí que viuria un octubre amb Mig Any, i van avançar algunes de les activitats que van a portarse a terme. Ara, ja s’ha fet oficial i han anunciat tota la programació que farà que la nostra festa torne de nou a les nostres vides. Des del dilluns 4 d’octubre al dia 20, es disputaran les competicions de Cotos, i el dia 3 tindrà lloc el concurs de pintura infantil. El dia 21 d’octubre s’inaugurarà una exposició al Museu Alcoià de la Festa, i els dies 15 i 16 d’octubre tindrà lloc la Gala que ja s’ha fet en altres ocasions. Els dies 29 i 30 d’octubre serà el torn dels Sainets.

Però, la informació que més desitjava saber la ciutadania era si es farien entraetes o no, i finalment

ja es pot dir que durant els dies 15, 16, 22, 29 i 30 d’octubre els carrers d’Alcoi tornaran a sentir música festera, i seran 25 les filaes que desfilaran pels carrers Sant Nicolau i Sant Llorenç. El dissabte 23 d’octubre, dia que se celebra Mig any, es durà a terme el concurs d’Olleta des de les 10h, fins a les 14h, quan es coneixerà la resolució. La Glorieta tindrà durant aquests dies controls d’aforament.

Finalment, per a finalitzar el mes, el dia 31 es realitzarà una missa, i a la vesprada es farà una recreació al carrer.

El poble és... savi

El mes d’octubre arriba a Alcoi amb olor a festa. Des de la Conselleria de Sanitat s’ha donat permís per a començar a fer actes, i la nostra prova de foc serà el Mig Any. Una cita que els alcoians i alcoianes esperen amb il·lusió i esperança, perquè aquest siga el primer de molts més actes

per vindre després d’any i mig

Fester de la Filà Realistes, Omar Martínez celebra que en aquest mes d'octubre es puguen celebrar actes: "Em pareix una bona notícia, al final hem d'anar avançant en les mesures. La situació sanitària pareix que està millor, i pareix que anem cap a una normalitat. S'ha d'anar provant, i hem de fer coses perquè no ens podem quedar estancats". A més, aquest fester compara aquesta situació amb altres celebracions: "La Generalitat ha permés fer coses, ja va passar en València, que van fer la prova amb les Falles i va eixir bé, no van augmentar els casos, sinó que van baixar durant aquests dies, i nosaltres no anem a ser menys, s'ha de tirar endavant. Està clar no es poden fer Moros i Cristians com a tal, però unes filaetes a l'aire lliure es poden fer, perquè al final si es pot entrar a una discoteca o a un bar, aquest acte no hauria de ser cap problema". Pel que fa als actes que van a celebrar-se Omar opina que: "El dia 23 em pareix bé que controlen l'aforament en la Glorieta, però em pareix estrany que no es puguen fer entraetes eixa nit. Però al final s'ha decidit així, i el que és important és que es puga fer alguna cosa". La Filà Realistes és una de les filaes que no eixirà al carrer durant aquests caps de setmana, una decisió que aquest fester no acaba de compartir: "Ens va sorprendre i ens va desil·lusionar, perquè si estan aprovades no entenem per què no podem eixir i la resta sí. Òbviament aniré a veure a la resta de filaes”.

La regidora de Festes, Carol Ortiz, ens explica que tant des de l'Ajuntament, com des de l'Associació de Sant Jordi, s'ha estat treballant intensament perquè la nostra festa torne als carrers d'Alcoi: "Vam reunir-se amb la consellera de Sanitat, i vam mostrar-li un dossier de treball que era el que pensàvem que podia adaptar-se a la normativa. Ho va veure molt positiu, i ens va donar el vistiplau". Com ja sabem, hi haurà filaetes a partir del cap de setmana del 15 d'octubre fins al 30 del mateix més, però la regidora ens ha comentat altres detalls: "El dia 9 d'octubre torna a canviar la normativa, aleshores vam pensar que això podria beneficiar-nos", i pel que respecta als festers que eixiran al carrer durant aquests dies, eixiran en esquadres de 10 persones, les mateixes que soparan juntes en la mateixa taula, i seran com una espècie de grups de convivència. Una altra de les normes que va posar conselleria és que cada filà assignaria a un 'responsable Covid': "Farà un curset, i controlarà que es compleixen les mesures sanitàries. Estarà el dia de les entraetes, i segurament també en la Glorieta". Ortiz viu amb il·lusió que es puguen fer actes, però fa una crida a la responsabilitat: "Si ho fem bé ara, tindrem unes festes en 2022 tan normals com puguem tindre-les. És una prova de foc que hem de passar, i demane per favor que la gent es comporte, i ho farà, perquè ho hem fet. A més, ve la cavalcada, s'ha de fer pels xiquets i xiquetes que es van comportar divinament".

La gent de Filà viu aquest Mig Any amb il·lusió, ja que, encara que hi ha restriccions, es podran fer moltes activitats. Inés García és membre de la Filà Judios, i ens explica com espera aquesta celebració: "Em pareix una forma perfecta de tindre un poc d'esperança, perquè tot torne a ser com abans". Sobre el calendari d'activitats que s'ha preparat des de l'Associació de Sant Jordi, aquesta festera opina que: "S'han intentat adaptar les diferents activitats festeres que hi ha durant tot l'any en un mes. El campionat de cotos és una manera d'ajuntar-se en la filà. I pel que fa a les filaetes, em pareix bé, perquè totes les filaes tinguen l'oportunitat d'eixir", i continua dient que: "Em fa molta il·lusió, fa molt de temps que no se sent música al carrer, que no es veu el fet de formar, i tinc moltíssimes ganes. Com a festera, eixiré i veure a la resta de filaes, i aplaudiré i m'emocionaré com sempre he fet". Respecte al dia gran de Mig Any, Inés pensa que: "Les filaes celebraran un dinar, i serà millor, perquè a part que aprofites més el dia, tot es pot controlar millor de dia que de nit. Tinc moltes ganes de menjar olleta en la Filà". Tota aquesta situació per a la festera dels Judios: "És una bona forma de començar i carregar les piles per abril. Ha sigut de no fer res a poder fer açò, tots tenim molta il·lusió, però també espere que la gent es comporte i que no ens furten açò que hem aconseguit”.

Carol Ortiz, regidora de Festes “És una prova de foc que hem de passar, i demane per favor que la gent es comporte”

Omar Martínez

“S’ha d’anar provant i hem de fer coses perquè no ens podem quedar estancats”

Inés García “Em fa molta il·lusió, fa molt de temps que no se sent música al carrer”

parlem del Mig Any d’Alcoi amb implicats en la Festa

que estan

años de experiencia al servicio de las comarcas

Marisa Blanes, el CAEHA i Francesc Bernàcer són els premis 9 d’Octubre 2021 d’Alcoi

BR | Alcoi./ Cada any Alcoi atorga a personalitats del món de la cultura, aprofitant la celebració del 9 d’Octubre, uns premis amb aquest nom.

Per a aquest 2021, el premi a títol individual serà per a la pianista Marisa Blanes, el col·lectiu per al Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA), i per primera vegada s’inclou una nova categoria especial, el premi a títol pòstum, en la qual es farà homenatge a l’escriptor, crític i professor alcoià Francesc Bernàcer.

Els premiats els han triat entre els representants de tots els partits polítics, els presidents de cadascuna de les comissions del Consell de Cultura: Arts Escèniques, Arts Plàstiques, Lletres i Literatura, Patrimoni, i Música i Audiovisual, a més de Raül Llopis, regidor de Cultura.

Pel que fa als premiats, Marisa Blanes compta amb una extensa i prolífica carrera concertística, com a solista, i amb orquestra, i en la modalitat de música de cambra. Blanes es va graduar al Conservatori Superior de Música de València amb el premi Fi

de Carrera, i té un doctorat en Música en la Universitat Politècnica de València, amb el qual va aconseguir el Premi Extraordinari a la Investigació de Tesis Doctorals, atorgat per l’Institut d’Estudis Alacantins Joan GilAlbert. També ha estudiat en el Robert Schumann Institut de Düsseldorf, on va rebre el ‘Summa cum laude’ gràcies al seu virtuosisme al piano; i a l’Escola Superior de Música de Colònia.

A més de tindre un gran enregistrament discogràfic, també ha tingut molta activitat en l’àmbit de la docència, i en la investigació musicològica.

Respecte al premi individual a títol pòstum, per a Francesc Bernàcer, va ser un referent en la docència i la crítica literària a la ciutat, que va morir en 2020 als 77 anys. Llicenciat en Filologia Romànica, Bernàcer va impartir durant molts anys llengua espanyola i llengües clàssiques, a l’Institut Pare Vitòria d’Alcoi, des d’on participava en iniciatives de difusió i promoció literària i cultural obertes a la ciutadania.

També va ser director del Cen-

tre Cultural d’Alcoi en la seua etapa postinaugural (1983-1986) i va cultivar un ampli repertori d’articles i estudis en l’àmbit de la crítica literària, amb multitud d’entrades sobre Joan Gil-Albert, ja que és l’especialista més reconegut de l’escriptor alcoià, però també sobre grans poetes espanyols del segle XX.

Com a creador, Francesc Bernàcer va cultivar la poesia, la qual cosa li va portar a guanyar el premi Manuel Rodríguez en 2013 amb l’obra ‘El pes de les ales’, però també la seua prosa és poètica, i se’l reconeix una capacitat d’ús de l’idioma, tant en castellà com en valencià.

Va formar part de jurats de prestigiosos guardons com el premi de les Lletres Valencianes o el premi de Novel·la Enric Valor, entre altres. També va aconseguir diversos reconeixements com la ‘Saeta d’Or’ dels Premis Sant Jordi 1966, esment especial en el ‘Serreta’ de Poesia en 1975, i va ser inclòs en diverses antologies poètiques publicades.

El guardó col·lectiu reconeix la labor feta pel CAEHA una associació cultural fundada en 1982,

dedicada a l’estudi i difusió de la història local i a la conservació del nostre patrimoni. Entre els seus socis hi ha historiadors, arqueòlegs, filòlegs, geògrafs, músics, artistes i investigadors de tota mena, i està oberta a qualsevol interessat en la cultura alcoiana. Actualment són també els gestors de Vila Vicenta-El Salt, casa d’estiueig de l’escriptor Joan Gil-Albert. Al llarg de més de 30 anys han organitzat congressos i jornades, homenatges i memorials, a més de treballar en l’edició de facsímils i publicació d’articles i monografies sobre diferents aspectes relacionats amb la història, la cultura, la societat i el patrimoni alcoià.

Raül Llopis, regidor de Cultura, ha declarat que: “aquests premis demostren com el Consell de Cultura va assolint-se i afermant-se, tal com demostren decisions tan encertades com la d’incloure aquesta categoria a títol pòstum que es dedicarà a Francesc Bernàcer en aquesta ocasió”.

Respecte als guardonats, Llopis ha destacat que: “tots els seleccionats estan a l’altura d’una

data tan significativa per a tots nosaltres com el 9 d’octubre. Es tracta de persones o col·lectius que mereixen indiscutiblement aquest reconeixement, a causa de les aportacions que han fet, tant en l’àmbit individual com col·lectiu, per a fer més gran la cultura i la història de la nostra ciutat”.

Els premis 9 d’Octubre es van crear en 2016 i han premiat en les seues cinc edicions a Joan Valls (premi que també es va concedir a títol pòstum), Román de la Calle, Sol Picó, Jordi Raül Verdú i Josep Maria Segura. Col·lectivament, s’ha atorgat a les Associacions de Veïns d’Alcoi, Faula Teatre, el Grup Excursionista, el Club Unesco i als professionals sanitaris que han contribuït a combatre la pandèmia de la Covid-19.

L’esdeveniment se celebrarà el dia 9 d’octubre al Teatre Calderón en el mateix format que tradicionalment, però respectant les mesures necessàries que marque sanitat. En l’acte institucional, es llegirà un manifest, i es farà el tradicional concert d’una de les bandes de la ciutat.

El filòleg i doctor en filologia Ivan Gisbert escriurà el manifest del 9 d’Octubre

BR | Alcoi./ Com cada 9 d’octubre Alcoi celebra la gala de lliurament de premis. En aquesta edició ja coneixem als premiats que són Marisa Blanes, Francesc Bernàcer, i el CAEHA, i ara, s’ha donat a conéixer qui serà l’encarregat d’escriure el manifest.

Serà el filòleg i doctor en literatura catalana Ivan Gisbert López, que des de 2008 exerceix de professor de Valencià, Llengua i Literatura, en diferents instituts, i actualment està a Elx. També és membre del grup d’Investigació del Grup d’Estudis Transversals de la Universitat d’Alacant, i compta amb el Títol de Màster de Postgrau d’Assessorament lingüístic i cultura literària: aplicacions al context valencià; i ha participat en congressos, seminaris i col·loquis sobre literatura contemporània. Gisbert compta amb experiència en l’àm-

bit literari com a editor director i traductor de publicacions, i és escriptor i col·laborador en articles periodístics en mitjans digitals o associacions culturals.

Un altre dels detalls que ja coneixem d’aquesta gala és que la presentadora serà Ajo Valls. És llicenciada en comunicació audiovisual al Campus de Gandia de la Universitat

Politècnica de València, i la seua trajectòria està lligada als mitjans de comunicació, especialment la televisió, on ha fet treballs d’edició, càmera, redacció, locució, i actualment presenta els programes ‘Mosaic de les Comarques’ i ‘Sentim la Festa’ en TVA.

Raül Llopis, regidor de Cultura, ha destacat que: “una vegada més comp-

tem amb dos professionals alcoians per a presentar la gala i escriure el manifest d’una data tan significativa per a nosaltres com és el 9 d’octubre. Estem convençuts que la sensibilitat i el bagatge literari i artístic d’Ivan Gisbert, units a la frescor i solvència d’una presentadora com Ajo Valls, es complementaran a la perfecció”.

La UPV comença una col·laboració amb l’Alcoyano i amb el Patí Alcòdiam Salesià

La intenció del Campus d'Alcoi de la UPV és arribar a tots els sectors de la societat

BR | Alcoi./ El Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València està treballant per tal d’arribar a tots els sectors de la societat i ara ha fet esforços per a apropar-se al sector esportiu, concretament a dos dels clubs més importants de la ciutat que són el Patí Alcòdiam Salesià i el CD Alcoyano SAD.

Santiago Guillem, vicerector de Diàleg Social, Prevenció, Conciliació i Esport de la UPV ha dirigit les reunions, en les quals ha estat present el Campus d’Alcoi, amb el director Pau Bernabeu, el subdirector de Transformació Digital i Comunica-

ció, Carlos Sastre, i José María Gadea, subdirector de Dinamització Interna i Col·legi Major. L’Ajuntament d’Alcoi també ha estat representat en aquesta reunió amb la presència d’Alberto Belda, regidor d’Esports.

L’objectiu d’aquest encontre ha sigut establir línies de col·laboració en matèria de promoció de la UPV juntament amb clubs militants en categories importants a escala nacional, però també és iniciar una col·laboració esportiva per a desenvolupar diferents convenis en un futur al voltant de l’hoquei patins i el futbol.

Aquest manifest es llegirà en l'acte de lliurament dels premis, una gala que se celebrarà al Teatre Calderón i que serà presentada per la comunicadora

Ajo Valls

Ajo Valls i Iván Gisbert./

La Coordinadora celebra l'Encontre d'Ensenyaments

El títol d'aquesta edició ha sigut 'Recursos d'innovació educativa'

BR | Cocentaina./ Durant els dies 21, 24 i 28 de setembre, la Coordinadora pel valencià de l'Alcoià i El Comtat, ha celebrat la XII edició de les 'Jornades Formatives Encontre d'Ensenyaments 2021'. Aquestes conferències s'han pogut seguir de forma presencial a la Biblioteca de Cocentaina, però també de forma telemàtica.

Aquestes jornades s'han certificat amb 10 crèdits de formació pel Centre de Formació del Professorat d'Alcoi (CEFIRE-Alcoi).

El títol que s'ha triat per a aquesta edició ha sigut 'Recursos d'innovació educativa', i han participat una dotzena de centres educatius, que han presentat les seues experiències inno-

vadores, en nivell de primària i de secundària.

Francesc Gisbert, mestre de l'IES Serra de Mariola de Muro, i Elionor Ortolà, de l'IES Fra Ignasi Barrachina d'Ibi, han sigut els coordinadors de l'encontre, en el qual els docents han compartit les seues experiències per tal de millorar eines d'aprenentatge.

Tres projectes de l’Andreu Sempere finalistes als Premis Sapiència

BR | Alcoi./ Aquesta és la primera edició d’un projecte que reparteix suport econòmic i prestigi entre els treballs seleccionats de l’alumnat de batxillerat de tot el País Valencià.

L’organització d’aquest certamen ha estat a càrrec de la Xarxa d’Universitats Valencianes i per la Conselleria d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital i té com a objectiu fomentar la investigació entre els més joves.

Dels 30 finalistes, hi ha tres treballs d’alumnat de l’IES Andreu Sempere, de diferents disciplines: arts, humanitats, i tecnologia i enginyeria.

El treball de Lídia Carbonell, de l’àrea d’arts, du com a títol ‘Mujeres invisibles (también) en el arte’, i fa un estudi de la discriminació de les dones dins del món artístic analitzant la presència d’artistes femenines a les aules, exposicions organitzades per l’administració, nomenclàtors dels carrers d’Alcoi, o al fons artístic de l’Ajunta-

ment; i les seues conclusions han sigut “assoladores”, segons indiquen des del centre.

Per altra banda, les alumnes Maria García i Alba Verdú han dut a terme el projecte d’humanitats, ‘La huella de la pandemia’, on s’han arreplegat indicadors econòmics sobre els efectes de la Covid-19 a la Comunitat, l’esforç de les empreses per adaptar-se, o les mesures governamentals. A més, han aportat algunes propostes.

L’últim dels premis seleccionats és el d’Andreu Raya, en l’àrea de tecnologia i enginyeria i és ‘Análisis y mejora de la sostenibilidad en centros educati-

vos’. Per a aquest projecte s’ha analitzat un centre de referència en la matèria i s’ha comparat amb altres instituts. Raya a més, ha fet una sèrie de propostes sobre com poder millorar la sostenibilitat al centre, utilitzant materials més adequats.

A més del premi que ja rebran per ser finalistes, els treballs poden optar al Premi del Públic, i és per això que des de l’IES Andreu Sempere conviden a la població d’Alcoi a ajudar als seus alumnes. Per a poder votar sols s’ha de donar like a Yotube als vídeos de les presentacions, o a través de https://sapienciapremis.es/es/vota/

jornada formativa impartida per Manolo Gomicia

Va tindre lloc a la Cambra de Comerç, i els assistents ho van fer de forma presencial, i també, a través de la plataforma Zoom

BR | Alcoi./ El dia 17 de setembre la Cambra de Comerç va acollir la conferència ‘El reconeixement de l’experiència laboral com a pas per a l’obtenció d’un Títol Oficial per a treballadors i empreses’, que va estar impartida per Manolo Gomicia, director general de Formació Professional de la Generalitat Valenciana.

A la jornada van assistir 65 persones, de forma

presencial, però també a través de la plataforma Zoom.

Responsables d’algunes empreses d’Alcoi van assistir interessades en aquest assumpte que és important per al sector empresarial, però, sobretot per a les persones treballadores.

Segons indica el Reial decret que ho regula “les administracions competents mantindran un pro-

cés continu perquè qualsevol persona puga sol·licitar quan necessite l’acreditació de les competències professionals adquirides en l’àmbit laboral, donant resposta a un dret bàsic dels treballadors i treballadores”. I és que, com informen des de la Cambra, “el 48% de les persones treballadores en Espanya no tenen reconegudes aquestes competències”.

Aquests guardons estan concedits per la Xarxa d'Universitats Valencianes i la Conselleria d'Innovació, i premien les investigacions de l'alumnat de batxillerat

Convenció científica escolar./

Francesc Gisbert i Ana Llopis./

La UA i la Fundació Mutua Levante continuen la seua col·laboració

Aquest conveni serveix per a dur a terme activitats culturals i acadèmiques al Campus de la UA a Alcoi

BR | Alcoi./ La Universitat d’Alacant i la Fundació

Mutua Levante han renovat en Alcoi el conveni de col·laboració entre les dos institucions que va començar quan es va crear el Campus d’Alcoi de la UA. Amb aquesta col·laboració es faran activitats conjuntes, que poden ser acadèmiques o culturals.

Amparo Navarro, rectora de la universitat, i el president de la Fundació, Juan Escrig, han expressat el seu desig perquè aquesta col·laboració continue molts anys. A més, la rectora s’ha mostrat agraïda per aquest suport que ha definit com a “essencial”, ja que “permet que es puga dur a terme una programació cultural d’acord amb la ciutadania alcoiana amb la qual complementar les activitats formatives, acadèmiques i científiques que la UA desenvolupa a la ciutat”.

La renovació del conveni du algunes novetats com per exemple que la Universitat d’Alacant inclourà les exposicions de la Fundació

en la programació itinerant de les seus universitàries.

Catalina Iliescu, vicerectora de Cultura, Esport I Extensió Universitària, ha explicat que “la UA cedirà obres del fons artístic per a exposicions de la Fundació i facilitarà l’ús de les sales d’exposicions a les seus universitàries per a acollir les exposicions de la Fundació Mutua Levante mentre que, per part seua, la Fundació també facilitarà a la UA l’ús de la sala de la plaça d’Espanya a Alcoi, per a la realització d’activitats”.

L’acord també detalla cicles de cinema infantil en valencià, de cinema en versió original, les conferències ‘Terratrémols històrics a la província d’Alacant. El cas d’Alcoi’, i ‘El clima a l’Alcoià-Comtat’; presentacions de llibres, tallers d’ornitologia, micologia, tècniques per a l’estudi i el seguiment de mamífers, Jornades Ibèriques d’Ecologia del Paisatge, i el Congrés Internacional de l’Associació per al Paisatge Ecològic.

Els Pressupostos Participatius alcoians enceten una nova edició

BR | Alcoi./ Alcoi inicia una nova edició dels Pressupostos Participatius, un mecanisme de participació i gestió del municipi, a través d’un procés democràtic en el qual la ciutadania decideix de quina manera es destinarà una part del pressupost municipal. L’objectiu és que la ciutadania participe d’una forma directa, i establir les seues demandes i preocupacions principals en matèria d’inversió i despesa corrent i incloure-les en el pressupost anual de l’any següent.

La quantitat que destinarà el consistori alcoià per a aquests Pressupostos Participatius és de 400.000 euros, dels quals 320.000 serà per a projectes d’inversió, i 80.000 per a propostes de despesa corrent en béns i serveis.

En aquest procés poden participar persones majors de 16 anys i que estiguen empadronades a Al-

coi amb data de 27 de setembre.

Les propostes es poden entregar per tres vies: de forma presencial als tallers participatius, en les urnes, o de forma telemàtica, és a dir, per la pàgina web. Cada persona podrà presentar un màxim de 5 propostes. Haurà d’identificar-se amb el DNI, i les propostes poder formular-se a títol individual o com associació o entitat, i el termini de presentació a les urnes serà des del dia 27 de setembre al dia 17 d’octubre.

Les urnes estaran ubicades a les Biblioteques Públiques d’Alcoi, en el Servei d’Informació i Atenció al Ciutadà, al Complex Esportiu Eduardo Latorre, al Conservatori, a l’Edifici Oròsia Silvestre, al Centre Social ‘Zona Nord’, al Departament de Benestar Social del Camí i d’Isabel la Catòlica, Centre Cervantes Jove, i als Centres de Majors.

El Polígon Cotes Baixes ja és Entitat de Gestió i Modernització

També es va aprovar el conveni que suposa una inversió de 15.000 euros en millores al polígon

BR | Alcoi./ L’Àgora ha acollit l’Assemble de Ratificació de la Constitució de l’Entitat de Gestió i Modernització (EGM) Cotes Baixes. En l’acte es va adequar l’Associació Cotes Baixes a la llei vigent quan a Gestió, Mo-

dernització i promoció de les àrees industrials de la Comunitat Valenciana.

També es va aprovar el conveni de col·laboració amb l’Ajuntament d’Alcoi, els estatuts i el pla inicial d’actuació de l’EGM. La col·laboració

En la setmana del 18 al 24 d’octubre els tècnics del Departament de Participació Ciutadana recollirà les propostes de les urnes, i les introduirà al sistema perquè la gent puga fer els avals.

El 2 de novembre començarà el període de valoració de les propostes per part dels tècnics mu-

nicipals, i el dia 22 s’iniciarà la reformulació de propostes no viables i confecció de la llista de propostes per a votació.

Les votacions començaran el dia 1 de desembre i finalitzaran el 14 de desembre. S’espera que els resultats de les votacions s’anuncien abans del 31 de desembre de 2021.

amb el consistori suposa una inversió de 15.000 euros per a realitzar diferents millores al polígon.

Ara que ja s’ha fet la ratificació de l’Assemblea, el següent pas és portarho al ple, i per la importància que té aquest pro-

jecte, és probable que es realitze un ple extraordinari, és a dir, que s’espera que abans de novembre puga estar aprovat. Ja al passat desembre es va aprovar al plenari la col·laboració amb aquesta entitat.

La finalitat d'aquesta iniciativa és que la ciutadania participe d'una forma directa en aquest procés i establir les seues demandes i preocupacions

Signatura del conveni./

Querido Compañero.

per Rodolfo Torres./

Q

uerido Compañero sin dudas que este día no es un día más.

Tal vez pueda ser inesperado para ti, porque quién asume el rol de la Resistencia con compromiso y solidaridad como lo has hecho en toda tu vida, sabe más de luchas y tensiones que de la expectación de resultados.

Siento una profunda admiración hacia ti y tus haceres, lo que me permite sentir un enorme placer por este reconocimiento, justo y necesario, justo... porque bien lo mereces, necesario... porque reinvindica al Arte y por ende al Artista en la comunidad, en un momento histórico de la civilización donde los inciertos acechan en todas las esquinas y solo desde uno y entre todos...montados en palos de escobas y con Utopías desde el Arte y la Cultura será posible oponerse a esa situación poco noble e injusta.

TONI cómo hasta ahora y desde varias décadas atrás el faro que tú representas para nosotros acá en el Sur... en nuestra Santa Lucia... sigue y seguirá brillando con luz propia, iluminando nuestro camino.

El Arte de puentes solidarios y manos abiertas... el Arte con nombre y apellido... Antoni Miró. Salud Compañero!!!

La Sala d'actes de l'IVAM CADAAlcoi, escenari de l'homenatge a Toni Miró

BR | Alcoi./ L'IVAM CADA Alcoi va ser l'escenari triat per a fer el lliurament de les distincions de Medalla d'Or i Fill Predilecte d'Alcoi a Antoni Miró. La vesprada del 17 de setembre va a acollir en aquest edifici a gran quantitat d'autoritats, com la corporació municipal, l'alcalde d'Alcoi, i inclús va assistir el president Ximo Puig, el president de les Corts, Enric Morera; la diputada Nacional Patricia Blanquer; la secretària Autonòmica de Cultura, Raquel Tamarit; el director general de Formació Professional i Ensenyaments de Règim Especial, Manolo Gomicia; la directora general de Coordinació de Diàleg Social, Zulima Pérez, i diferents diputats, alcaldes d'altres localitats, regidors, i la corporació municipal.

A més, també van a estar presents molts amics de Miró, així com representants de diferents entitats culturals i del sector

de l'educació, com la rectora de la Universitat d'Alacant, Amparo Navarro, o el director del Campus d'Alcoi de la Universitat Politècnica de València, Pau Bernabeu.

L'acte que es va obrir a la ciutadania, va haver d'adaptar-se a les mesures sanitàries del moment, més restrictives que les que coneixem actualment, i per aquest motiu va ser necessari confirmar l'assistència.

Van ser moltes les sol·licituds que van arribar, i van superar l'aforament permés a la Sala d'Actes d'aquest edifici, i és per això, que es va habilitar una sala al costat, on es va emetre l'acte en directe. A més també es va poder seguir des de casa a través del canal de Youtube de la regidoria de Cultura.

Per a Toni Francés, alcalde d'Alcoi, que tanta gent estiguera present en l'acte vol dir que: "Antoni

Miró mereix sens dubte aquests reconeixements, és un dels nostres artistes amb major projecció internacional i que ha mostrat al llarg de la seua extensa carrera un gran compromís social. Una mostra de la seua gran projecció i de l'afecte que li té la gent, ha sigut el gran nombre d'adhesions, superant les 500, i la gran demanda que hi ha hagut per assistir a aquest acte".

ESPECIAL ANTONI MIRÓ · MEDALLA DOR I FILL PREDILECTE DE LA CIUTAT D’ALCOI

En la vesprada del 17 de setembre, es va fer l'acte de lliurament de les distincions de Medalla d'Or i Fill Predilecte d'Alcoi a l'artista

Antoni Miró./ Foto Diana Sanus.

Foto Eduard Torres./

Reconeixement a l’Antoni Miró del seu poble Alcoi

SS | Alcoi./ En un especial acte a la sala de l’IVAM CADA ALCOI amb el cartell de complet, l’artista alcoià Antoni Miro va rebre el títol de fill predilecte i la medalla d’Or de la ciutat de mans de l’alcalde d’Alcoi Toni Francés acompanyat del president de la Generalitat Ximo Puig. Les primeres paraules dirigides al pintor les va iniciar el regidor de Cultura d’Alcoi Raül Llopis, que va donar la benvinguda a tot el món a l’acte. En línia va parlar el filòsof Fernando Castro, el qual sentia que aquest homenatge era “molt més que me-

rescut”. I el poeta Josep Sou ens va recordar que el realisme social que pinta Miró distingeix les vessants que pren la societat. Tot seguit les mostres d’agraïment a Miró de l’alcalde Toni Francés, “per haver aportat sempre tota la seua saviesa a la Cultura a Alcoi, on el seu nom va lligat” L’any en el qual Alcoi és Capital Cultural Valenciana, Antoni Miró és un artista universal i posa en valor la Cultura del seu poble. A més a més, al prendre la paraula el president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig molt satisfet de estar a Alcoi a

l’espai de l’IVAM va ressaltar “l’Antoni no es mostra indiferent per res, al contrari, la seua obra reflecteix l’estima, el seu art és la llibertat, pel dret de les persones”. El Sopalmo és el lloc d’encontre que activa la Cultura dels valencians, feta pels valencians.

Entre aplaudiments Antoni Miro també es va dirigir al públic amb una gran emoció pel reconeixement del seu Alcoi, “no hi han paraules, estic molt content”. Un reconeixement el qual s’uneix al dels seus companys Ovidi Montllor i Isabel-Clara

Simó. Aquest reconeixement és la distinció més gran que l’Ajuntament atorga a personalitats destacades de la ciutat.

En conjunt moltes personalitats valencianes van acompanyar a l’artista en aquest dia, així van estar presents el president de les Corts Valencianes Enric Morera, la rectora de la Universitat d’Alacant, Amparo Navarro; el rector de la UPV d’Alcoi, Pau Bernabeu. La corporació municipal. Com també familiars, amics i companys del pintor van gaudir d’un merescut homenatge.

L’artista alcoià Antoni Miró rep la Medalla d’Or de la ciutat de la mà del President de la Generalitat Valenciana i l’alcalde d’Alcoi./

ESPECIAL ANTONI MIRÓ

MEDALLA DOR I FILL PREDILECTE DE LA CIUTAT D’ALCOI

“És encara més valuós quan es tracta del teu poble”

Toni Miró, Fill Predilecte d'Alcoi

L'artista alcoià ha rebut recentment el reconeixement de Fill Predilecte i Medalla d'Or d'Alcoi, un homenatge que no ha estat exempt de polèmica, però que això fa que Miró valore encara més aquests guardons

Durant la vesprada del 17 de setembre, l'artista alcoià Toni Miró va ser el protagonista de la ciutat, ja que eixe va ser dia que es va celebrar l'acte per a atorgar-li el reconeixement de Fill Predilecte i Medalla d'Or d'Alcoi.

Miró ens confessa que va rebre la notícia de ser elegit per a aquest homenatge amb sorpresa, però molt agraït: "la veritat és que estic content de que hagen tingut eixe detall", i per a ell va ser important, perquè, encara que ja ha rebut aquest tipus de reconeixements en altres localitats, com per exemple Otos, per al pintor: "És encara més valuós quan es tracta del teu poble, per què sempre hi ha dificultats afegides, com s'ha vist".

I és que, des del primer moment que es va anunciar aquesta proposta per part de l'Ajuntament, els partits de dreta han rebutjat la idea, inclús votant en contra a la seua candidatura. Antoni Miró opina que: "Donada la poca rellevància que té la dreta en Alcoi, de poc servia. En el moment en el qual l'esquerra decideix fer-ho, ja té la majoria de vots". Aquesta polèmica ha durat fins a aquests últims dies, però Miró està tranquil: "El que han decidit és fer soroll. Si tenen alguna cosa que dir que vagen al jutjat, no a la premsa per a

contaminar l'opinió pública amb ximpleries que saben perfectament, que no són veritat. Tot es pot comprovar, i abans de dir-ho ho podrien haver comprovat. És molt lamentable tindre una dreta així".

Però, deixant les polèmiques enrere, finalment la proposta va tirar endavant, i Antoni Miró ja té aquests reconeixements. Continuant la conversa amb l'artista, li preguntem que què va sentir durant l'acte, i ens explica que: "No soc massa d'aquests actes solemnes, no és el que més m'atrau, a mi el que m'agrada és estar de l'estudi. En eixos esdeveniments sempre em preocupa si ho faré bé o no, o pense en si haguera dit alguna cosa que no he dit... Però la veritat és que tota la gent que em rodejava, la quantitat d'amics que van vindre, el president, l'alcalde, Sou... Van estar magnífics. Van acudir moltes personalitats destacades, i el públic va estar entregat. La veritat és que estic contentíssim, són coses que no t'esperes que passen i han passat. Estic molt content i molt agraït"

I a pesar de la ja llarga trajectòria, i la quantitat de reconeixements que ha rebut Miró, la seua idea és "seguir treballant 30 o 40 anys més almenys", ja que segons argumenta, encara li queden moltíssimes coses per fer.

L’IES PARE VITÒRIA vol expressar la seva enhorabona a l’ANTONI MIRÓ , Nomenat Fill predilecte i Medalla d’Or de la nostra ciutat, pel seu compromís amb la cultura.

ESPECIAL ANTONI MIRÓ · MEDALLA DOR I FILL PREDILECTE DE LA CIUTAT D’ALCOI

Per Belén Rivas./

Les persones que coneixen a Antoni Miró, sempre destaquen la seua predisposició per a portar endavant accions per a fomentar la cultura, i com ell mateix ens conta: "La cultura en general és important per a l'ésser humà, si no estaríem perduts. A la gent l'ajuda molt. La música, la poesia, la pintura, la literatura... és un conglomerat de coses que són la màxima expressió de l'ésser humà i és el que dona un benestar afegit a les persones", i continua explicant-nos el seu compromís per la cultura: "Procure fer tot el possible perquè arribe a la quantitat més gran de gent. Si la gent estiguera més cultivada, no estarien passant la meitat de les coses que passen. És qüestió que la sensibilitat i l'educació van molt marcades per la cultura, i és importantíssim que la gent s'entretinga amb aquestes coses, que les estudie i que les profunditze, i que vaja cultivant-se, eixa és la feina que tenim de per vida, perquè mai acabes de saber suficient, sempre hi ha coses per a descobrir, i és molt important que la gent puga gaudir d'eixe benestar que proposa el món de la cultura".

A partir d'ara, el pintor i escultor, continuarà treballant al seu taller, muntant exposicions, i oferint la cultura al poble "per què crec en això, i crec en la cultura, i és positiu. Té beneficis socials, i ens hem d'esforçar tots per a poder portar iniciatives endavant, encara que algunes persones no siguen capaços de reconéixer-lo", conclou Antoni Miró.

ESPECIAL ANTONI MIRÓ

·

MEDALLA DOR I FILL PREDILECTE DE LA CIUTAT

D’ALCOI

“per haver aportat sempre tota la seua saviesa a la Cultura a Alcoi, on el seu nom va lligat” Toni Francés, Alcalde d’Alcoi

“l’Antoni no es mostra indiferent per res, al contrari, la seua obra reflecteix l’estima, el seu art és la llibertat, pel dret de les persones”

Ximo Puig, President de la Generalitat

Discurs de l’alcalde d’Alcoi, Antoni Francés, per al lliurament de la Medalla d’Or i títol de Fill Predilecte de la ciutat a l’artista Antoni Miró.

La cultura i la història dels pobles la fan les persones: el seu talent, sensibilitat i treball ajuden a fer gran una reputació que, en el cas d'Alcoi, traspassa totes les fronteres. I un dels artistes que més hi ha contribuït a enaltir la cultura alcoiana i valenciana és, sense dubte, Antoni Miró. Per això, i després de l'acord plenari del passat 14 de setembre, celebrem hui

Nascut a Alcoi, l'any 1944, Antoni Miró és una figura indiscutible de l’art contemporani dels segles XX i XXI. Pintor -sempre pintor i per damunt de totes les coses-, la seua creativitat no troba límits i ens deixa grans aportacions a l'àmbit de l'escultura, del dibuix o de les arts gràfiques.

Antoni Miró podria haver sigut moltes coses. Possiblement al taller familiar (on no va treballar massa temps) aprenguera a estimar el ferro i a donar-li les formes amb què ens ha seduït i emocionat al llarg de la seua fructífera trajectòria. Des d’un primer moment, el seu interés per l’art, la seua curiositat per la naturalesa humana i la necessitat de denunciar les injustícies i el patiment, el van portar prompte a la pintura; primer a l’expressionisme figuratiu, plasmant imatges tan colpidores com les del bevedor, els obrers, la pobresa, els maleïts, el camperol o l’esclau.

A finals dels anys seixanta, eixe mateix interés pel tema social el condueix al neofigurativisme, amb un missatge de crítica i denúncia que als setanta s’identifica plenament amb el moviment artístic anomenat ‘crònica de la realitat’, dins dels corrents internacionals de l’art-pop i del realisme. Així, la seua obra pren com a punt de partida les imatges propagandístiques de la nostra societat industrial i els codis lingüístics utilitzats pels mitjans de comunicació de masses.

L’extensa producció pictòrica d’Antoni Miró està present a diferents col·leccions internacionals i museus de tot el món. Clar referent contemporani, veu indiscutible de l’art actual valencià, ha realitzat nombroses exposicions i ha rebut un llarg llistat d’importants reconeixements i premis. Però, com ell mateix ha dit en alguna ocasió, el guardó més important de la seua carrera -esperem que juntament amb aquest que li atorguem hui- és el primer que va rebre i que casualment va ser el premi de l’Ajuntament d’Alcoi de la VII Mostra de Pintura, Escultura i Dibuix del Centre Excursionista Alcoià, un premi que va arribar en el moment idoni per impulsar-lo a fer el que sempre havia volgut: ser artista.

El nom d’Alcoi està i ha estat sempre lligat al d’Antoni Miró. Una profunda estima pel seu poble, al que sempre tornava després d’haver recorregut mitja Europa amb el seu 850 Coupé.

Alcoi ha aparegut als seus quadres i escultures o a les fotografies que ell mateix pren de persones, paisatges urbans i tradicions, especialment de les Festes de Moros i Cristians, altre dels àmbits on ha sabut deixar la seua empremta, amb obres tan espectaculars com el cartell anunciador de l’any 1989.

Conta el també alcoià Carles Cortés en la bio-

grafia que va escriure sobre Miró una anècdota que sempre em trau un somriure. Diu que, estant a la plaça major de Madrid, el pintor Ramon Molina li va dir: «és bonica aquesta plaça, eh, Toni?» I ell li va contestar (mirant-lo amb els seus ulls clars i amb eixe to de veu tan tranquil, que tots imaginem): «A Alcoi, també tenim la plaça de Dins».

Els mèrits per a rebre aquest reconeixement no es limiten a la seua trajectòria artística. Antoni Miró ha estat un pioner a la defensa de la nostra llengua, que ha utilitzat als àmbits privats i públics en moments en què parlar en valencià era pràcticament un delicte. Ha estat pioner, fins i tot, en la defensa del seu nom propi en valencià, un «Antoni Josep» que ell mateix pintaria damunt del paravent de la seua Vespa l’any 1964.

Ha demostrat el seu compromís ètic irrenunciable, utilitzant l’art com un crit de denúncia, un espai de reflexió sobre les nostres particularitats com a valencians, un mirall on podem veure la nostra bellesa, però també les nostres misèries i imperfeccions, un altaveu -tan necessari hui en dia- de valors atemporals i universals i de rebel·lió contra la desigualtat, el patiment o la guerra. Com ell mateix ha dit: «Pinte precisament allò que no m'agrada».

Déiem al començament del nostre discurs que la cultura la fan les persones, aquelles que amb les seues aportacions fan més gran la identitat i els valors d’un poble. I Antoni Miró és un agent indiscutible en la creació d’eixa gran xarxa cultural. Al llarg de la seua trajectòria connecta, aprén i comparteix amb escriptors i intel·lectuals valencians com ara Salvador Espriu, Joan Fuster, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés; amb artistes com Picasso, Arcadi Blasco, Eusebi Sempere, Pablo Serrano, Juana Francés, Bruno Rinaldi, Manolo Boix; o amb crítics d’art com ara Daniel Giralt, Wenceslao Rambla o Romà de la Calle, per esmentar només uns quants.

Destaca així també la seua inquietud i els seus esforços per sumar les forces i les veus artístiques, amb la creació de col·lectius com ara el Grup Denunzia o especialment del grup Alcoiart, amb els quals va arribar a organitzar més de cinquanta-cinc exposicions i que va nàixer amb la voluntat d’aglutinar la nova pintura feta a Alcoi.

No serà aquest l’únic dels projectes que Miró ha liderat en la seua trajectòria professional, des de les iniciatives directament artístiques fins a la seua incansable atenció al foment de la nostra cultura.

I és que Miró ha acomplit també una important tasca com a promotor cultural. Des de la

aquest acte institucional per lliurar-li la Medalla d'Or i reconéixer-lo com a Fill Predilecte de la nostra ciutat, l'honor més gran que pot retre aquest ajuntament. Un acte senzill que també vol ser un emotiu homenatge dels seus conciutadans i una demostració de la nostra sincera estima i gratitud.

jectiu de promoure i contribuir al coneixement i a la difusió de l'art contemporani, especialment valencià, i està duta a terme per la Universitat d'Alacant, juntament amb Antoni Miró, l'Ajuntament d'Otos i l'Ajuntament d'Alcoi.

Amb les portes de sa casa sempre obertes, Toni Miró ha teixit i continua teixint eixos lligams, que van creixent i enfortint-se. Quantes tertúlies i sopars hauran tingut lloc al mas de Sopalmo! Pintors, escultors, actors i actrius, cantants, periodistes.... quantes discussions sobre política, sobre cultura... sobre la vida, en definitiva... sempre amb la seua companya Sofia al costat, i envoltat d’amics i amigues.

transició i amb el govern de Josep Sanus, primer alcalde d’Alcoi escollit democràticament, Miró va encetar amb la ‘I Mostra Cultural del País Valencià’, l’any 1981, una estreta relació amb aquest Ajuntament com a dinamitzador de diverses iniciatives culturals. Dos anys després, l’any 1983, va assumir la direcció artística de la Casa de Cultura, ajudant durant gairebé dues dècades de govern progressista a portar a Alcoi les propostes més variades i de millor qualitat a tot el territori valencià. Fou també un dels impulsors del Casal Jaume ICentre Ovidi Montllor, inaugurat l’any 2002 i que encara continua actiu com a espai reivindicatiu de la cultura i la llengua catalana.

Malgrat un espai de temps en que va estar apartar de la gestió cultural, la seua relació amb el consistori es va reprendre amb força a partir de l’any 2011. El primer fruit d’eixa sinergia renovada és la seua mostra en homenatge a l’Hospital Suec-Noruec, una exposició d’èxit rotund i amb una gran itinerància.

A més, la seua intervenció fou crucial per a impulsar la reobertura del CADA i convertir-lo finalment en l’IVAM CADA Alcoi, que hui acull aquest acte.

En definitiva, Antoni Miró ha fet palés el seu interés per a democratitzar l’art, apropant-lo al major nombre possible de ciutadans i ajudant a diferents artistes a trobar llocs i espais d’expressió i reflexió cultural.

Al llarg d’aquesta última dècada en què he tingut l’honor de ser alcalde d’Alcoi, hem pogut portar a la nostra ciutat, de la mà d’Antoni Miró prop de 125 exposicions, moltes d’elles lligades a una altra iniciativa que és motiu de satisfacció i orgull per tots nosaltres: la Càtedra d'Art Contemporani Antoni Miró. Aquesta Càtedra, amb tantes possibilitats acadèmiques i culturals, va nàixer amb l'ob-

És necessari, i volem fer en aquest punt una menció especial a dues d’eixes amistats amb altres dues personalitats destacades de la nostra ciutat i de la nostra història més recent: IsabelClara Simó i Ovidi Montllor.

L’amistat de Toni Miró amb l’Ovidi els va dur a treballar junts en moltes ocasions. Els dissenys dels discos ‘A Alcoi’ (1974), ‘Verí Good’ (2000) i ‘Antologia’ (2000) són obra d’Antoni Miró. Per cert, va ser Toni qui va coordinar amb l’Ajuntament d’Alcoi i l’Ajuntament de Barcelona la reedició d’eixa discografia completa de l’Ovidi.

A més, l’actor i cantant sempre ha estat present a l’obra de Toni, en els quadres que li va dedicar o en exposicions com ‘Ovidi Montllor: La força de la imatge (2005)’ i ‘Ovidi, 70 anys (2012)’, per exemple. Durant dècades, entre ambdós va créixer una estima que Miró va plasmar magistralment l’any 2013 amb l’escultura ‘Faré vacances’, instal·lada a l’avinguda del barri del Viaducte que aquest Ajuntament va dedicar a l’Ovidi amb motiu de la seua mort i en la qual el ferro retalla sobre l’horitzó la silueta del nostre cantant més ferotge.

L’Ovidi, va dir de Toni que «és alguna cosa més que un pintor; és un autèntic home de bé». Això ho pensem tots nosaltres i així ho afirmava també altra de les seues grans amistats. Isabel-Clara, qui justament va escriure uns versos per a qui ella anomenava «el millor pintor del món» i amb els quals ens agradaria tancar aquest homenatge:

«Quan s’és Antoni Miró, un pintor que fabrica el misteri de l’art, pam a pam, i jo el veig i m’agrada mirar devanida la gent i dir en veu alta: Mireu, doncs és amic meu»

Simó

Isabel-Clara

ESPECIAL ANTONI MIRÓ · MEDALLA DOR I FILL PREDILECTE DE LA CIUTAT D’ALCOI

Foto Eduard Torres./

Tan i tan merescut... com el pensem aquest homenatge a l’artista Antoni Miró. Des d’aquell ja llunyà «...vull ser pintor» fins en aquest moment que hui contemplem, una llarga trajectòria, una enorme intensitat en el treball, una atenció per tot i per tots alhora i una freqüència extraordinària en l’escomesa de tants projectes com li reconeixem, han estat el rerefons d’una vida dedicada al conreu de l’art i de la gestió cultural. I tot açò, però, amb les maneres elegants d’aquell qui procura fer de l’amistat, i de la causa col·lectiva, un objectiu ben principal.

Aquesta reconeixença que hui l’Ajuntament d’Alcoi li atorga a Antoni Miró de «Fill Predilecte i Medalla d’Or de la ciutat» és, si més no, una conseqüència lògica després d’una vida on, la consciència cívica i també la persistència constant en l’obrador creatiu han significat la marca indeleble de la coherència personal. Podem recordar la idea bàsica, però profunda, que l’artista ha posat dempeus al llarg de la seua existència: «...jo soc un treballador de l’art», per la qual cosa, i lluny de vel·leïtats indesitjables, l’amor pel treball, però també el desig de compartir els seus resultats amb el altres, han dirigit, des de sempre, tant la mà com la idea d’aquest artista, tan nostre però també del món, perquè des de casa, des de la nostra casa comuna, ha exercit la vocació d’internacionalitzar el seu missatge artístic i conceptual. Així, Alcoi, ha esdevingut caliu amatent per a la generació artística, però també metàfora existencial, doncs com deia Isabel-Clara Simó: «...Antoni Miró és Alcoi, i Alcoi és Antoni Miró» I tots aquells que el coneixem, almenys una mica, sabem que el que diu Isabel-Clara Simó és ben cert, o potser es quede una mica curta encara en la seua apreciació, doncs per a Antoni Miró: «... Alcoi és el millor racó del món», tot considerant els alcoians una mena d’herois resistents davant les inclemències de la realitat convulsa i capriciosa. I direm ara, perquè ens ve a la mà, o al pensament, que en Antoni Miró Pintura i Vida emergeixen d’un mateix brollador. Sí, doncs perquè del seu viure quotidià, o de la seua experiència vital, o del coneixement que en diligencia, neix la seua obra. La pintura, o l’escultura, o tot d’objectes extraordinaris plegats, en Antoni Miró són fills de la pròpia experiència, de la seua manera particular d’estar al món, de la seua visió dels assumptes col·lectius, i de les causes i concauses de la determinació ideològica, clar està. La vida d’Antoni Miró, il·luminada pels neons en les llargues nits del Sopalmo, s’hi reflecteix a la superfície dels seus quadres d’una manera natural, procliu a la comunicació fonamental i a l’expressió de la pròpia sensibilitat. La vida, així doncs, s’hi fa pintura. Però també la pintura esdevé una força motriu d’alt rendiment que lluita per identificar els trets primordials d’un caràcter que s’hi permeabilitza, del tot ben conscientment, amb la necessitat de restar la icona d’una manera de ser, i de proclamar al vent la voluntat inconfusible de pertinença en aquest món que ens ha tocat en sort de viure.

Resseguint ara la nostra reflexió podem dir que Antoni Miró amb fidelitat i amor camina els senders de la vida. Fidelitat (com ho és el seu caràcter

Lletres per a un homenatge

Antoni Miró: Fill predilecte i medalla d’or d’Alcoi.

per Josep Sou, Dr.Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant

també), polièdrica, doncs atén diferents realitats, per a ell de vital importància, i que confirmen un espai existencial de primera magnitud. Pensem en tot el que significa la nostra cultura, la nostra manera de ser, l’afecció que tenim de la imperativa identitària, tantes i tantes coses... i aquesta singularitat que ens il·lustra s’hi construeix, com també ho fa el nostre pensament, amb un univers de discurs fàcilment identificable: la nostra llengua. I Antoni Miró, sens dubte, de l’idioma fa un paradigma recurrent, tot confirmant els valors determinants que la llengua procura. Recordem ara, amb respecte i molt d’afecte el poeta Joan Valls quan diu: «... Un foc creixent a l’idioma / va eixamplant-se just i terral / pels llargs camins de la constància / que alena un fur que brolla en sang...» Doncs bé, així mateix podem explicar que Antoni Miró del valencià ha fet causa simbòlica però també matèria d’il·lustració i coneixement.. La visió del ser humà que incorpora a la vastitud pictòrica, o la sensibilitat per la condició d’humanitat, s’hi reflecteixen amb paraules bestretes de l’endins. Amb un idioma primordial i eixerit que reivindica cada mot per a l’esperança. És així, i així ho indiquem. Podríem arriscar-nos a dir, fins i tot, que en Antoni Miró el fet lingüístic és consubstancial i indefugible. I ho entenem perfectament doncs el patrimoni essencial d’una comunitat de parlants és la llengua pròpia, penyora fonamental amb la qual explicar el món i també les seues coses.

Potser ara, quan referim els trets en el caràcter o perfils íntims d’Antoni Miró, paga la pena recordar les paraules que li dedica un bon amic seu, Ovidi Montllor i Mengual: «...recorde que és tímid, afectiu, artista, solidari, alcoià, tossut, retossut, formiga, cavall pur, gat oriental, envejat, castigat, generós i estimat. [...]» I cada un d’aquests matisos donaria per escriure un article, i no pas curt precisament. Efectivament, tots els epítets li fan justícia a Antoni Miró. Tots plegats conformen un dibuix, una pintura en aquest cas, força compromesa amb la realitat de l’artista. I a nosaltres ens agradaria destacar-ne, no obstant, un per damunt dels altres ja que voldríem apuntar alguna cosa en aquesta direcció, i que tot seguit pronunciarem.

La solidaritat. Sí. Aquesta virtut valora l’artista

hui reconegut pel seu poble. Es tracta d’un tret de la consciència més que no un aspecte senzillament caracterial. Antoni Miró des de la determinació erigix un habitatge on han de cabre tots, necessàriament. Allò de ser solidaris ha de ser una praxis i no pas un mer concepte. I des d’aquesta posició articula una realitat que va molt més enllà del propi interès; molt més enllà de les fronteres de la particularitat. Sí, Antoni Miró ha fet possible més de cinc-centes exposicions referides a altres artistes, i això resta dit en un sol moment, altra cosa, però, és dur-ho a terme. I la seua capacitat gestora, i francament compromesa, ha facilitat l’encontre amb l’art de milers de persones. És a dir, l’artista ha deixat amb freqüència la torre d’ivori, s’ha enfundat el mono de la feina i ha transitat la sempre difícil tasca de la gestió per la cultura. En nombroses ocasions el nostre estimat poble se n’ha eixit afortunat per la tasca comprensiva de l’artista Antoni Miró.

I la solidaritat de què parlem, d’aquella referida a la gestió de la cultura, no és l’únic perfil important que acompanya el pintor, doncs si ha estat requerit perquè el seu prestigi s’hi posés al costat d’una causa on la justícia i la llibertat estigueren conculcades o amenaçades, mai hi ha hagut un no per resposta. Una vegada més, la vida i la pintura s’hi fonen al gresol de l’experiència. Ara, a més, un tret que el substancia, després d’una pintura tan activa i compromesa (El Dòlar, Amèrica Negra, Pinteu Pintura, Vivace, Nus i Nues, etcètera), és el de ser un gran tímid. Tot, o quasi tot (que se’ns respecte la ironia), Antoni Miró ho fa en silenci, o parlant baixet i a poc a poc, menys quan s’accelera i aboca el cabàs tot sencer. Clar. Tots ho sabem, açò. Però sí, la timidesa no li resta cap energia per inscriure el seu pensament dins la geografia dels seus quadres. L’energia irredempta que vessa cada pinzellada és com un manifest que diu el vers de la vida, el poema cardial, el desig esperançat, la vertebració d’un discurs que expressa, ben a les clares, com de difícil resulta de vegades la tragicomèdia de la vida.

Aleshores, les passes resseguides des de la jovenesa menen cap a una evidència que hui celebrem. Hi ha motius per festejar el regal del compromís d’Antoni Miró amb el món de l’art i de la cultura. També, però, ens commou contemplar amb alegria la realitat del ser humà en què s’ha esdevingut el pintor. La dualitat en perfecte equilibri: l’home – artista que des de la identificació del seu món ha construït un univers plural, obert i generós. I el que diem, clar està, és molt. És per açò que premiant-lo, o bé distingint-lo, tots ens regraciem una mica, i ens distingim davant la certesa que un dels nostres ha fet el camí com tocava: sense reserves, amb passió contrastada i amb l’esforç eloqüent que a tots ens parla.

Ara, potser en la llunyania del temps vençut, la imatge d’un Antoni Miró bregant en el taller familiar un munt d’hores per guanyar-se el jornal, i traient-li hores al descans a la nit, estiga força oportuna per valorar el desig de ser pintor, o de convertir-se en artista. El recordat Moya, el seu mestre iniciàtic, obrà el prodigi damunt la determinació d’incentivar la possibilitat d’abastar els seus objectius, o els seus somnis. La sort, la fortuna i la voluntat posaren de la seua part a l’hora d’aconseguir tan conhortada experiència de vida, i que condueix les seus passes fins el dia d’avui. Qui anava a dir-li a Antoni Miró que un dia, també, la justícia poètica acabaria per posar el seu nom a una càtedra institucional universitària: la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant. Successos d’aquesta mena inoculen confiança per acarar el futur amb un grau important d’esper.

I des d’on s’ha construït el món d’Antoni Miró, que hui abracem talment com si fos nostre, també? Hi ha un nom que precisa, amb una certa èpica identitària, aquesta estratègia convergent: El Sopalmo. Sí, la casa estudi del pintor ha esdevingut una mena d’espai d’encontre, d’estudi, de debat, de creació, i també, però, de llibertat. Existeix un tot a l’endins dels murs d’aquest mas que forneix d’il·lusions el temps. La producció (així li agrada de dir al pintor el treball que surt de mans dels artistes, atesa qualsevol disciplina creativa), és intensa, com ho són les vetllades al voltant de la taula de l’amistat. Els amics, al Sopalmo, són a casa. I segurament les paraules no apanyaran aquest món que vivim, però ajuden molt i molt el contrast de parers i les anàlisis que ens vinculen a la voluntat de millora. La salvació? Potser l’esperança de solcar «...el recte camí d’accés al ple domini de la terra», com ens recorda Salvador Espriu. Però en aquest espai harmoniós i dinàmic ens agrada celebrar la figura de Sofia Bofill, la companya d’Antoni Miró. No s’entenen moltes coses sense la concurrència eficaç de Sofia, doncs la seua acurada comprensió, i també l’atenció permanent, abelleixen un espai complex amb la mestria d’aquell qui mira pels altres sense gaires necessitats presencials. I cal reconèixer-ho i dir-ho perquè se sàpia. També Ausiàs Miró, des de la naixença vinculat al món de l’art, presta la seua intensa col·laboració possibilitant que tot fluesca sense massa dificultats. És una persona que, amb el seu caràcter discret, però pròxim i afectiu, conrea la sort elemental de la bonhomia. Tots tres: Antoni Miró, Sofia Bofill i Ausiàs Miró, enlairen de gratificant acolliment la imponent arquitectura amorosa del Mas Sopalmo. La casa.

«Un

Foto Santi Sempere./

Nascut a Alcoi, Antoni Miró Bravo, conegut artísticament com Antoni Miró, va nàixer a Alcoi l’1 de setembre de 1944, fill de Vicente Miró Gisbert i Juana Bravo Soriano.

Autodidacte, la seua carrera artística sorgeix, així doncs, de l’esforç, i progressarà gràcies a la seua fèrria voluntat. L’ànsia de coneixement i la voluntat d’aprendre són les claus que possibilitaran el seu creixement com a persona i com artista. Així, en la seua joventut, Miró adquireix constantment llibres, perquè l’interés per la literatura també creix de forma paral·lela degut a la vocació constant per saber.

La satisfacció personal li arriba amb obres que manifesten una major experimentació i que representen un repte per a la seua capacitat creativa. En 1960 rep el seu primer guardó, premi de l’Ajuntament d’Alcoi, organitzat pel Centre Excursionista d’Alcoi, distinció que el mateix Miró reconeix com la més decisiva en la seua carrera perquè representa per a ell l’impuls necessari per a ser plenament conscient del camí que encetava.

A finals del 1961, obté un altre reconeixement destacable, el tercer premi en la XVIII Exposició d’Art d’Alacant, i el 1962 el primer premi del Primer Certamen Nacional d’Arts Plàstiques d’Alacant. Durant els anys següents, els premis i mencions, i el reconeixement, són continus fins que el 1973 decideix no presentar-se a cap més, de manera que només acudirà a certàmens fora de concurs.

Fa la primera exposició individual el gener de 1965, també representa l’inici del Grup Alcoiart, un projecte creat al Centre Excursionista i que naix amb la voluntat per ressituar-se en el panorama de l’art valencià contemporani, i que compta inicialment amb altres membres, com Sento Masià i Miquel Mataix, nucli inicial al qual s’afegeixen després Alejandro Soler, Roc i l’arquitecte Manuel Vidal.

Aquest naixement d’un col·lectiu de pintors com el d’Alcoiart no és un fet aïllat. En aquells mateixos anys, en una època en què la joventut valenciana busca noves formes d’exteriorització de protesta contra la dictadura, apareixen diversos moviments semblants a l’àmbit valencià. Miró també estableix contacte amb les figures més rellevants de la intel·lectualitat progressista valenciana, com és el cas de Joan Fuster i V. A. Estelles, així com personatges importants de la resistència cultural alcoiana, com ara l’escriptor Joan Valls o el metge Manuel Rodríguez.

És també en aquesta època quan pren consciència dels problemes dels artistes i de la necessitat d’unir-se per a fer front a les dinàmiques anticulturals del règim. Sempre que pot pren iniciatives per a dignificar el treball dels creadors. Així, a mitjans de 1970, participa en la reunió constitutiva de l’agrupació d’Alacant i Múrcia de l’Associació d’Artistes Plàstics d’Espanya, també a Madrid.

El conjunt d’obres de la sèrie «El

Artista internacional, activista i referent de la cultura.

Dòlar» naixen entre 1973 i 1979 com a producte de les diverses preocupacions socials del pintor. Com ell mateix reconeix, la moneda nord- americana esdevé en aquesta pintura el símbol dels excessos del capitalisme, i el causant de l’opressió de la humanitat, perquè l’estabilitat del sistema occidental rau en unes forces reaccionàries que són objecte de la seua crítica.

En 1980 deixa Altea i s’incorpora definitivament al mas Sopalmo, un complex rural pràcticament en runes que havia adquirit en 1974. A finals de novembre de 1978 comença les obres de rehabilitació i decideix viure a Alcoi per a dirigir la remodelació. A poс а рос, l’edifici agafa les transformacions necessàries per a convertirse en una casa-estudi on el pintor pot instal·lar-se definitivament i on enceta una nova trajectòria artística i personal lligada a la seua nova parella, Sofia Bofill, i al seu fill Ausiàs. El Sopalmo es converteix progressivament en el centre de les seues relacions amb escriptors i artistes com Ovidi Montllor, Vicent-Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Isabel-Clara Simó, Lluís Llach, Arcadi Blasco, Gonçal Castelló o Antonio Gades, entre molts altres.

Pel que fa a la seua dedicació al cartellisme elabora diverses obres, com ara el cartell de la Biennal internacional de Pintura l’any 1970; posteriorment realitza els primers premis de teatre Ciutat d’Alcoi l’any 1979.

Des de llavors es converteix en el catalitzador de la vida artística alcoiana de les dècades de 1980 i 2000 amb propostes que intenten trencar definitivament amb els esquemes artístics de l’administració franquista. La seua relació amb el primer alcalde d’Alcoi escollit democràticament, Josep Sanus, és intensa durant els primers anys.

Entre els projectes principals que enceta amb el nou govern democràtic d’Alcoi està la I Mostra Cultural del País Valencià de l’any 1981, un ambiciós objectiu de progrés que intentava col·locar Alcoi com l’epicentre cultural de la nova autonomia valenciana. Més de 700 participants entre músics, cantants, escriptors, actors, arquitectes, fotògrafs o historiadors, i una llarga nòmina d’artistes, com Manolo Boix, Josep Renau, Artur Ballester, Carmen Calvo, Manuel Mompó, Eusebi Sempere, Anzo, Pablo Serrano, Andreu Alfaro, Miquel Navarro i Six-

to Marco, entre altres, participaren activament.

En 1983 assumeix la direcció artística de la nova Casa de Cultura, i que durant quasi vint anys de govern d’esquerres es converteix, aquest centre, en un dels referents artístics del País Valencià, on es podran contemplar obres de Pablo Serrano, Arcadi Blasco, Armengol, Boix, Anzo, Tàpies, Joan Miró, Grau-Garriga, Canogar, Alfaro, Guinovart, Joana Francés, Hernàndez Pijoan, Genovés, Nèstor Basterretxea, Ricardo Ugarte i Picasso, entre altres. Miró treballa amb una dedicació plena, triant obres i autors, i realitzant una interessant sèrie de catàlegs de forma desinteressada.

Pel que fa a la seua trajectòria artística en la dècada de 1980, produeix una nova sèrie pictòrica, una vegada instal·lat al Sopalmo, i que anomena «Pinteu Pintura», i conclou la col·lecció «El Dòlar». Es tracta d’un grup d’obres que presenten una voluntat conjunta: la utilització de temes i d’imatges precedents de pintors clàssics, com Velázquez, Goya, Vermeer i Bosch, o més recents, com Dalí, Picasso, Matisse o Joan Miró, entre altres. El recorregut internacional de «Pinteu Pintura» comença el Nadal de 1986 amb la mostra de la Moorkens Art Gallery de Brussel·les. Una sèrie pictòrica en què va esgotant els seus motius amb l’aparició d’una nova preocupació de l’artista per l’ecologia.

Desaparegut el seu estimat amic Ovidi Montllor, Miró assumeix la custòdia de l’arxiu com a marmessor seu. A més a més, inicia gestions perquè l’Ajuntament d’Alcoi reedite l’obra completa del cantautor, un projecte que veu la llum l’any 2000 amb la col·laboració també de l’Ajuntament de Barcelona, en tretze discos compactes.

En aquesta dècada de 1990 centra el seu treball artístic propi en una nova sèrie pictòrica que anomena «Vivace», en la qual pren posició definitivament davant el desastre ecològic.

Tot i la negativa de l’artista des de fa anys a participar en concursos, les distincions al conjunt de la seua producció són ben prolífiques en aquesta dècada.

Tanmateix, l’èxit i la consideració de la seua carrera no canvien els principis ètics i polítics del pintor. Continua molt fidel als ideals pels quals sempre ha lluitat, com són l’afany difusor de l’art i la participació en les

iniciatives socials que li proposen.

D’igual manera, la seua pintura és present a Rússia, Alemanya, Polònia, la República Txeca, els països balcànics, Romania i Itàlia. Més enllà d’Europa, la seua obra és motiu d’exposicions individuals en països iberoamericans com Uruguai, Cuba, Panamà i la República Dominicana. També cal destacar l’interés que la seua obra té a Corea del Sud.

Arribat el segle XXI, Miró inicia una nova sèrie, «Sense Títol», en la qual pretén ressaltar el missatge de protesta a partir de la mateixa denominació del quadre. La nova sèrie representa per a l’artista la incorporació de tècniques més innovadores en el tractament de les imatges, unes eines que el porten a un conjunt d’obres més realistes però amb el mateix sentit crític de les col·leccions anteriors. Unes millores que tenen com a conseqüència directa l’agilització de la pro-

ductivitat del pintor, sempre amb la minuciositat que caracteritza el seu estil.

Pel que fa a l’activisme social, és un dels principals impulsors del Centre Ovidi Montllor - Casal Jaume I d’Alcoi, un nou espai cultural reivindicatiu de la cultura i llengua catalanes, així com també de l’UNESCO.

No obstant això, el canvi de govern a la ciutat provoca que siga apartat de la direcció artística de les exposicions municipals i que es descarte la creació d’un centre d’estudis sobre la figura d’Ovidi Montllor, seguint el model de l’Espai Fuster, i on podria conservar-se l’arxiu del cantautor, situació que a dies d’ara no s’ha revertit.

A l’any 2011 reprén la col·laboració amb l’Ajuntament d’Alcoi pel que fa a diverses sales d’exposicions.

Al febrer del 2015 es presenta la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant. I cal afegir que la seua gestió ha estat decisiva per a la reobertura del CADA i que, tot seguit, es convertirà en l’IVAM-CADA Alcoi. Malgrat aquestes disputes locals, els reconeixements internacionals no cessen.

Molts museus del món tenen obra seua. Més de cent vint-i-cinc centres internacionals on és possible trobar la presència de Miró.

La seua temàtica artística explora des dels nus, la denuncia del racisme i les xenofòbies, així com presta força atenció a l’urbanisme que destrueix la natura, triant la bicicleta com a possible solució de l’equilibri entre els mitjans de transport i la naturalesa. I sobretot destaca la seua ironia.

ESPECIAL ANTONI MIRÓ · MEDALLA DOR I FILL PREDILECTE DE LA CIUTAT D’ALCOI

Adaptació de la Ponència de Distincions a Toni Miró de l’Ajuntament d’Alcoi

Suplement col·laboratiu d'informació crítica i literària entre El Grat i La Veu dels Llibres · Nº II

Carmelina Sánchez-Cutillas, per sempre davant la mar - per Victor Labrado./ Conversa amb Carmelina I i II - per Joan Borja./ 'Matèria de Bretanya' o la infantesa - per Enric Balaguer./ Un tresor de paraules: l'Obra completa... - per M. Àngels Francés Díez./ Voldria dir-me Altaia... - per Luis del Romero./ Carmelina S-C, escriptora de l'Any 2020 - per Isabel Guardiola ./ Carmelina S-C, ençà i enllà de 'Matèria de Bretanya' - Joan Borja ./

Fotografia de Francesc Vera

ANY CARMELINA

Fora dels cursos universitaris a València, on va estudiar Dret, ací va transcórrer, doncs, bona part de la infantesa, l'adolescència i la joventut. I, acabats els estudis i havent descartat l’exercici de l’advocació, ja la resta de la vida.

No costa de trobar la casa, eixint de l’autopista al nord d’Altea: just enfront hi ha l’hotel que precisament es diu Villa Gadea. L’hotel té una presència imposant, de castell japonès, que hauria convençut el mateix Akira Kurosawa. Tot pintat de blanc, això sí.

Travessem la carretera i voregem l’hotel, per un carrer lateral, i al fons, amb tota una redona davant per a ella sola, es destaca la silueta de la Casa Gadea: el “gran Palau de les Fades”, en paraules de la mateixa Carmelina, evocant una altra manera d’arribar al mateix lloc, d’un altre temps, quan ella vivia i creixia dins l’Altea de Matèria de Bretanya: Passaves el Mascarat... les covetes de Bernat... la Galera... i de sobte et trobaves a la partida de l’Olla. Ara han canviat els camins i les coses, però aleshores tot era més bonic i més net. I la casa on es feia la festa a sant Llorenç lluïa com un immens i fins i tot gran Palau de les Fades. La Casa Gadea, li deien, amb jardins i caminals i capella que s’obrien a la gent.

El text, “Sant Llorenç”, un inèdit de Carmelina, ens l’han posat damunt la taula Reme Gadea, la persona directament al càrrec de les instal·lacions, i Aurora Serrat, la regidora de Cultura. No cal dir que apareixerà inclòs a l’Obra completa, editada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’aparició ja imminent, i que es presentarà el proper novembre: els dies 19 i 20 a Altea tindran lloc les Jornades Carmelina Sánchez-Cutillas, des de les fronteres del silenci. Després, el dia 22, l’Obra –en dos volums: l’un dedicat a la prosa i l’altre, al vers– es presentarà també a Valèn-

cia, en el que ja serà la cloenda de l’any Carmelina. Inclourà molts altres inèdits i sembla que s’anuncia, amb aquestes aportacions, que l’autora hi guanyarà molt en dimensió literària, més enllà de Matèria de Bretanya.

Al Centre d’Interpretació ara esperen que arribe el mobiliari, que ja està encomanat. Em diuen que després de Nadal tot estarà a punt. La dedicació al públic escolar serà preferent. Començaran rebent grups de la mateixa Altea, com un assaig per quan comencen a arribar els grups de fora, que vindran després. Ja tenen també projectades un parell de rutes literàries per al públic diguem-ne més espontani, d’adults curiosos, individualment interessats en l’obra i en la vida de Carmelina. L’una se centrarà més en el poble antic, l’altra en la vora de la mar. Hi haurà també una presència constant del Cefire, organitzant activitats de formació cultural. I a tot això s’afegirà el conjunt d’esdeveniments que la imaginació i les ocasions permetran oferir al respectable públic.

Una iniciativa com aquesta del Centre d’Interpretació dedicat a Carmelina Sánchez-Cutillas, entre valencians, tan tímids com som a l’hora de fer valdre el nostre patrimoni literari, de donar un relleu i una projecció públics als autors que han escrit en la nostra llengua, no és cosa de cada dia. No és gens habitual, i més ara, que fins i tot ens permetem retallades tan espectaculars com la demolició del murals literaris de Muro. D’iniciatives semblants hi ha l’Espai Fuster a Sueca, el dedicat a Carles Salvador a Benassal, el projecte sobre Enric Valor a Castalla... I aneu pa-

rant de comptar.

Un feliç concurs de circumstàncies, a Altea, ha produït el miracle. La voluntat de l’Ajuntament, de promoure el turisme de qualitat, de creure’s en possessió d’un patrimoni singular, de no voler renunciar a la pròpia identitat, n’ha sigut una, i decisiva. Detectem un orgull local de trobar-se hereus d’un turisme més respectuós amb l’entorn. Respectuós com ara en el sentit de limitar la verticalitat. És cert que la presència de conjunt, amb el campanar i les teulades, de poble conservat, és encara molt visible. Més que en molts altres llocs de la costa nostra, tan ben aprofitada tota.

L’any Carmelina Sánchez-Cutillas, organitzat des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha sigut una empenta impagable i molt d’agrair, em reconeixen també. Per altra banda, la Conselleria de Cultura ha complit la seua part. Les converses, que havien començat amb l’anterior secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona, han tret cap, amb l’actual persona en el mateix càrrec, Raquel Tamarit, a uns pactes satisfactoris: com ara la mateixa Reme Gadea és una funcionària cedida per aquella Conselleria com a gestora per al Centre d’Interpretació.

Hi havia la iniciativa de la càtedra Enric Valor, des de la Universitat d’Alacant, que treballava des de feia anys, promovent la idea de lligar aquest espai geogràfic, del Toix a l’Albir, i l’obra de Carmelina, cosa que justifica plenament una lectura, ni que siga apressada, de Matèria de Bretanya: els alteans poden, sense por d’exagerar, reclamar-se membres

per Víctor Labrado amb fotografies de Francesc Vera ./

Carmelina Sánchez-Cutillas, per sempre davant la mar. Altea li dedica un Centre d’Interpretació a la Casa Gadea

ANY CARMELINA

d’un club ben restringit, el dels habitadors i usufructuaris de mites, en el seu cas d’un espai poetitzat –petita pàtria, que diria Carmelina– resultat, tot alhora, de l’encert literari d’aquell llibre, i de l’amor tendríssim que afina en cada pàgina la veu narradora, tan breu com una gota de perfum sobre la pell dels segles, en la història d’aquest poble tan mariner.

Hi ha hagut també l’ocasió de la Casa Gadea, enclavada en els mateixos llocs on s’eleva Matèria de Bretanya. La Casa no apareix citada al llibre, però és un exemple ben vàlid de l’ambient de senyors –senyorets– instal·lats als estius en aquelles partides de l’Olla i de Cap Negret, persones d’ordre i benestants, de vida religiosa molt intensa, amb resos de rosaris quotidians i, fins i tot, misses dominicals a domicili.

La Casa Gadea té també una capella pròpia, com aquella altra “de la senyora Maria Ribes, mig a mig casa i convent, perquè hi havia una esglesieta i a l’estiu aplegaven uns quants frares de Sant Francesc que els diumenges deien missa i totes les vesprades convidaven les dones de la contornada al rosari tocant una campaneta que feia veu d’esquella.” Els antics propietaris de la Casa Gadea, però, devien ser d’un catolicisme més de la festa, més d’agrair, i s’havien especialitzat en la celebració de Sant Llorenç. Estem perfectament autoritzats a imaginar-nos aquella bona gent, després de sopar, mirant el cel de primeries d’agost, esperant a veure caure les llàgrimes del sant, aquelles ratlles de foc, efímeres, que travessen màgicament la foscor, només un instant. Però tornem a l’ocasió de la Gasa Gadea, la irrepetible ocasió per a disposar d’aquell “gran Palau de les Fades”. Fa pocs anys, el consistori d’Altea havia pres la decisió, en un rampell de generositat municipal, de cedir-lo a una empresa privada. Deien que pensaven

dedicar-lo a les activitats d’un col·legi que, per l’excel·lència de l’edifici i de la situació, podem imaginar molt selecte. El 2015, però, hi havia eleccions i es va produir un canvi en el govern municipal, la corporació entrant va arribar a temps de desfer el conveni i tornar la Casa Gadea a l’ús públic. Quin altre de millor podria tindre?

Allí, elevada davant la mar, enfront de l’Illa que sura massissa enmig de la blavor i voltat d’oliveres supervivents, entre pins i xiprers, s’hi domina la caiguda a la platja. Es baixa per unes escaletes, per un jardí sàviament ordenat que, vist des de baix, sembla inspirat en els marges de pedra que devien sostenir bancals desapareguts. Les ones venen a llepar una estesa de cudols redonets i d’alga. Quan es retiren sorollen d’una manera que només es pot comparar a la remor de les fitxes de dòmino, quan les barrejaven damunt les taules de marbre als vells casinos. Hi ha pau, silenci, almenys des de mitjan setembre. No es pot demanar més.

I vist tot això, es podria dir que des d’aquest “feliç concurs de circumstàncies” que acabem de repassar, tot just es comença a donar resposta a un pensament, o desig, que va expressar Luis del Romero a La meva cambra més estimada, dedicat a Carmelina Sánchez-Cutillas, evocant la seua biblioteca particular: no deixa de ser una llàstima que els seus llibres ocupen ara uns prestatges impersonals, barrejats potser amb llibres d’altres procedències. Tant de bo algun dia puga reconstruir-se eixe espai i fer reviure la biblioteca de Carmelina, amb tots els seus llibres, la seua taula i els seus records. I, posats a somniar, col·locarla en algun lloc privilegiat, si pot ser enfront d’aquella mar que “vivia en una badia molt gran”.

La Casa Gadea, d’Altea, és certament el lloc privilegiat.

ANY CARMELINA

Carmelina Sánchez-Cutillas, escriptora de l’Any 2020

per M. Isabel Guardiola./

El Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar per unanimitat que el 2020, prolongat al 2021 a causa de la situació derivada de la pandèmia mundial, es fera un reconeixement a l’aportació d’una escriptora ben singular en les nostres lletres: Carmelina SánchezCutillas. Sens dubte la casualitat ha estat la responsable que els homenatges de les dos úniques dones que han sigut nomenades Escriptora de l’Any per l’AVL en les quinze edicions que portem, sor Isabel de Villena (2016-2017) i Carmelina Sánchez-Cutillas (2020-2021), s’hagen hagut de prorrogar. I l’amable –ara sí–casualitat també ha sigut la responsable que aquest mes de juny es puga celebrar el centenari del naixement de l’autora.

La qüestió és que Camelina Sánchez-Cutillas ha sigut (re)coneguda sobretot com a autora de l’exquisida novel·la d’autoficció, Matèria de Bretanya, que a les hores d’ara s’ha reivindicat també com un clàssic de la nostra literatura.

manifestes.

Però, com hem dit, cobra una especial rellevància l’atenció a les grans dones del nostre passat medieval, entre altres, Constança Miquel, Sibil·la de Fortià, sor Isabel de Villena, Carroça de Vilaragut o Violant d’Hongria, la biografia de la qual formava part d’un projecte més ambiciós que malauradament no es va poder materialitzar i que tenia l’interés centrat a destacar el paper fonamental d’aquestes dones, sovint ignorat en els manuals d’història medieval –el que s’ha batejat com a criptogínia (*Begonya Pozo i Carles Padilla (2019): «Criptogínia: una paraula nova per a un fenomen antic», eldiario.es, 05.02.2019). Ara també s’ha pogut comprovar que tant l’obra d’investigació com l’obra literària de Carmelina Sánchez-Cutillas destil·la una profunda consciència de gènere.

listes de la Comunitat Valenciana i la creació del Centre d’Interpretació Carmelina SánchezCutillas que s’inaugurarà pròximament a Altea, ens ajudaran a conéixer com toca aquesta autèntica donassa (‘dona que destaca per la seua gran aportació intel·lectual, artística o cívica’) contemporània (*El Ple de l’AVL va aprovar per unanimitat el 27 de novembre de 2020 l’entrada dels mots criptogínia i donassa en el Diccionari Normatiu Valencià).

Amb totes les activitats desplegades i també programades en aquestes dos localitats, des de l’AVL hem volgut contribuir a la reparació de la injustícia amb què s’ha considerat la figura i l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas. Esperem haver-ho aconseguit i haver-vos estimulat a participar en una descoberta que per a nosaltres ha esdevingut una trobada molt plaent.

Ara bé, si amb l’homenatge com a Escriptora de l’Any que s’ha retut a Carmelina SánchezCutillas s’ha pretés alguna cosa ha estat principalment el (re)coneixement de la seua figura en totes les facetes. Un parell d’exposicions, una de fixa (Centre del Carme de Cultura Contemporània, 11 de setembre-8 de novembre del 2020) i una altra d’itinerant que circularà a demanda per tot el territori fins al desembre del 2021, ens obrin els ulls a unes altres Carmelines: la rebel i la compromesa, la dona del poble, l’alquimista de versos i la incansable investigadora...

En aquest sentit, se li ha reivindicat tota una vida dedicada a la recerca en el passat historicoliterari medieval de la corona catalanoaragonesa, especialment centrada en figures valencianes i, entre aquestes, les dones. Hi destaquen treballs sobre els nostres grans reis (Jaume I o Pere el Cerimoniós), les nostres grans figures literàries (Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Joanot Martorell o Ausiàs March), la família Ferrer (els germans Bonifaci i Vicent, a banda de la mare) o institucions i càrrecs medievals (murs e valls o el càrrec de procurador de miserables), a la vora de tractats sobre mariologia i una sorprenent Historia del traje, entre altres temes i curiositats

A la vora de la definició com a historiadora («Sé una miqueta d’història i de literatura medievals, però açò deu d’ésser perquè em trobe més identificada amb aqueixa època que no pas amb aquesta, de la qual estic dramàticament desarrelada»), Carmelina Sánchez-Cutillas es declara obertament poeta: «De tant en tant faig un poema, un poema rebel i angoixat», podem llegir també en la seua autobiografia. Per això, l’Any ens ha ajudat a redescobrir novament una gran poetessa, una autora no només de quatre poemaris publicats entre els anys seixanta i huitanta –dos dels quals van ser autoedicions–, sinó també de tres d’inèdits dels anys seixanta, als quals hem de sumar-ne dos més en castellà dels anys cinquanta.

Tots aquests materials, juntament amb la seua gran biblioteca, es conserven en el llegat que custodia la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, gràcies a la generositat de la família. Confiem que dins d’enguany es puguen ordenar i digitalitzar les 23 caixes que conformen el llegat perquè estiga a disposició d’investigadors i curiosos.

A banda de la divulgació en sentit ampli que permet l’accés directe a la figura homenatjada a través de les exposicions, acompanyades d’una guia-catàleg, el còmic de la dibuixanta Esperança Martínez, la proposta didàctica elaborada per Joan Borja i M. Àngels Francés o el documental Carmelina, mar i cel de Matilde Alcaraz i Juan Pablo Valero produït per À Punt Mèdia, l’organització dels clubs de lectura sobre Matèria de Bretanya i d’una viquimarató per part del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documenta-

L’Any també s’ha prestat a atendre la recerca i la investigació sobre l’autora que ens han permés obrir noves vies i perspectives d’anàlisi que esperem que contribuïsquen a una urgent i necessària revisió del cànon literari. Així doncs, a banda de dos jornades acadèmiques, «Feminari: Carmelina Sánchez-Cutillas, dona rebel» que va tindre lloc al Centre del Carme el 24 de setembre del 2020, i «Carmelina Sánchez-Cutillas, des de les fronteres del silenci» que se celebrarà a Altea el 19 i 20 de novembre del 2021 per a cloure l’Any, l’AVL publicarà la monografia Des de les fronteres del silenci: aproximació crítica a l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas a cura de Joan Borja i M. Àngels Francés, i aquest mes de juny, el mes del centenari, ha eixit publicat el dossier «100 anys de Carmelina Sánchez-Cutillas» en la revista Scripta dirigida per Vicent Escartí. Al final d’enguany també tindrem disponible el portal de la biblioteca d’autor que ens ofereix la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes-Joan Lluís Vives i el que esdevindrà el fermall d’or de l’Any: l’edició de l’obra completa (poesia, prosa de ficció i investigació, inèdits inclosos) de la nostra autora, tasca que també capitanegen els professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant Joan Borja i M. Àngels Francés.

Dos espais físics, que també es corresponen amb les geografies literàries de l’escriptora, són els protagonistes d’un Any que pivota entre València, la ciutat on residia, i Altea, el poble on passava els estius de la seua infantesa i que es recrea en la delicada Matèria de Bretanya. Amb totes les activitats desplegades i també programades en aquestes dos localitats, des de l’AVL hem volgut contribuir a la reparació de la injustícia amb què s’ha considerat la figura i l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas. Esperem haver-ho aconseguit i haver-vos estimulat a participar en una descoberta que per a nosaltres ha esdevingut una trobada molt plaent.

per Enric Balaguer./

de Bretanya’ o la infantesa

Matèria de Bretanya de Carmelina SánchezCutillas, publicada el 1976 després de guanyar el Premi Andròmina dels Premis d’Octubre el 1975, és una obra prodigiosa, i encara ho és més si mirem els buits de la nostra tradició narrativa durant l’època precedent. Amb l’aparició de La meva cambra més estimada. La biblioteca de Carmelina Sánchez-Cutillas (2020) d’un dels seus fills, Lluís del Romero SánchezCutillas, sabem moltes més coses sobre l’autora i la seua obra. Amb tot, costa d’entendre el silenci posterior a la publicació de Matèria..., que la converteix en una mena d’unicum. Matèria de Bretanya esdevé llegendària per moltes raons; una perquè converteix un tros de territori -que va des del Puigcampana a Bèrnia i del morro de Toix a l’Albir- en substància mítica; però especialment perquè fa de la infantesa un capbussament tan aconseguit que ens permet seguir el fil de la vida de la protagonista i ens convida a recordar el nostre. Hi ha, així mateix, una desconstrucció d’aquesta etapa vital en la mesura que reflecteix també el degoteig d’ordres, consideracions, correccions que van cisellant l’ànima i fent perdre la innocència, la puresa, el sentit de la justícia, la intensitat emocional, la compenetració amb la natura... que la caracteritzen.

Trobe que Matèria de Bretanya mostra dues coses. La primera, que la infantesa més que una edat –una fase de la vida– és, fonamentalment, una forma de veure el món: una visió entre màgica i mística, amb sentiments oceànics que deia Freud, amb una tendència a la heroïficció de l’entorn... La segona és la conseqüència de fer que l’exercici evocador de la infantesa no siga des de la distància i com un exercici intel·lectual, sinó submergint-nos-hi tan profundament que ens la fa tastar a nosaltres. Ens la fa oldre, palpar, sentir… Sobretot sentir, perquè la gràcia de l’escriptura de Carmelina és l’oralitat. Matèria de Bretanya més que llegir-la, l’escoltem: com si una persona estigués parlant-nos a cau d’orella.

ANY CARMELINA

Que l’exercici evocador de la infantesa no siga des de la distància i com un exercici intel·lectual, sinó submergint-nos-hi tan profundament que ens la fa tastar a nosaltres.

Per a Carmelina el món material és vívid i animat: la mar viu en una badia molt gran, com si fos un ésser vivent; la lluna -feta de trossets de miralls- és l’estatge d’un vellet i en caminar, ella, per la via del tren tenia por que l’agafara amb les mans de ferro i se l’emportara. La força emotiva amb què hom viu la quotidianitat és d’una magnitud grandiosa. Si hi ha tristesa, hi ha la major immersió possible en ella; si hi ha alegria, hom s’acosta a la plenitud. «I caminàvem alegres sense saber per què i sense posar esment en altra cosa que no fos viure la vida», escriu Carmelina en un moment donat. Es pot expressar millor aquest estat de gràcia? Aqueixa sensació de plenitud vital? Aqueixa ca-

pacitat de fruir despreocupada i meravellosa de la infantesa?

La comunió amb què viuen els infants amb els altres éssers i amb la natura, en general, és un fet molt present en Matèria de Bretanya. Arribat un punt, escriu: «la vida, i el camp i les muntanyes i la mar eren una part del meu ésser» En el capítol «Un garrofer tombat pel vent» narra el soterrament de la seua tia: la part pomposa o vistosa del taüt, l’abillament de la traspassada, les visites de familiars... L’autora sorprén amb l’observació d’un sentiment interior profund, allunyat de la contingència puntual que ens trasllada al panteisme. «I jo vaig pensar que tot era massa bonic per envoltar una persona morta, i per això no sentia pena, perquè tot seguia essent igual que ahir i que despús-ahir. I demà també seria semblant.»

Els ulls dels infants s’obrin al món i es meravellen de la vida en totes les seues manifestacions mirant l’univers: ara poden ser les aranyes, ara les abelles i, per descomptat, les persones del voltant. Les plantes, aromàtiques, veri-

noses o remeieres també son objecte d’una atenció minuciosa.

Marcel Proust a Pel camí de Swann fa referència al conegut capítol de la famosa magdalena: l’olor i el sabor de la qual el transporten al passat i permeten reviure episodis en la seua totalitat, és a dir incloent-hi les seues qualitats visuals, auditives, tàctils i sobretot emocionals. El tret dominant de Matèria de Bretanya, talment l’obra de l’autor francés, és el constant viatge al passat, amb una portentosa capacitat de reconstrucció d’escenes i d’ambients. Incloent-hi l’evocació dels personatges més destacats del seu entorn: la mestra Cantarrana, la mare Paula, Maria Ronda, Agnamaria, l’avi Martínez, Pep el Moreno... La força extraordinària del record s’engega a través de la memòria sensitiva: «I qualsevol cosa, una veu, el cruixit d’una porta que s’obre lentament, l’olor de la mar barrejada amb l’olor d’una foguera de llenya seca, són prou per a treure’m els fets d’aquells anys a retalls, a trossets lluents-com els trossets d’un mirall quan es trenca i et veus petita en cada mica de vidre.»

‘Matèria

Il·lustració procedent de Joan Borja i M. Àngels Francés (2020): Carmelina Sánchez-Cutillas. Des de les fronteres del silenci. Material didàctic per a Batxillerat, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 46.

Un tresor de paraules: l’Obra completa de Carmelina Sánchez-Cutillas

per M. Àngels Francés Díez./

La sensació d’entrar a la sala d’un arxiu i començar a obrir caixes amb documentació inèdita deu semblar-se molt a la dels la dels exploradors que recuperen un tresor llargament anhelat i ocult. O a la dels arqueòlegs que descobreixen, de sobte, la figura de bronze que demostra que una antiga civilització va habitar el territori que inspeccionen. El valor dels fulls manuscrits, o mecanografiats, que han estat en letargia a l’interior dels arxivadors esperant ser llegits és similar a la d’aqueixes troballes que revelen secrets, que ens parlen a través del temps, des dels marges d’un silenci que ara, per fi, conjurem. Perquè l’Obra completa de Carmelina Sánchez-Cutillas, que està en procés de preparació (a cura de Joan Borja i meua) i sortirà a la llum al novembre de 2021, coincidint amb les jornades que tancaran, a Altea, l’Any que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua li ha dedicat (2020, prorrogat a 2021), inclou, entre d’altres, poemaris inèdits i un diari, del 1964, que també està fet de poesia.

d’amic e amada (1980); els inèdits són Joiosa guarda. Versos de mort, versos a mort (1965), De la cendra i la flama (1966) -tots dos són conjunts coherents presentats a premis i que entenem que l’autora donava per tancats- i, finalment, Màxim desert nostre (1964), més reduït per ser un autèntic poemari pedrera que nodrí part dels poemaris posteriors. El tresor, però, no s’acaba aquí, perquè el volum es clou amb una part dedicada a la lírica popular de l’autora, del tot inaccessible ara mateix, i que es reparteix entre la poesia fallera, un recull de codolades satíriques al més pur estil de Jaume Roig i les nadaletes que durant molts anys escrivia per a amics i coneguts, i que ens ha permés conèixer el darrer text literari que, almenys de moment, sabem que va escriure: la nadala del 2008, escrita només uns mesos abans de morir.

tra literatura medieval i les figures que la representen: es tracta dels treballs sobre Pere el Cerimoniós, Jaume Gassull, Isabel de Castilla i Violant d’Hongria, entre d’altres. Més de quaranta articles publicats en el diari Levante i revistes de l’època donen compte, a més, de l’afany de divulgar la seua passió pel món medieval valencià.

El llegat textual de l’autora, dipositat per la família en vint-i-tres caixes a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, és un tresor de paraules. Hi ha les paraules líriques i hi ha les sàvies: les de la poeta i les de l’erudita

El llegat textual de l’autora, dipositat per la família en vint-i-tres caixes a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, és un tresor de paraules. Hi ha les paraules líriques i hi ha les sàvies: les de la poeta i les de l’erudita. Em sembla que, fins i tot quan escrivia prosa, també era poeta: per això Matèria de Bretanya, la lluminosa no novel·la que va guanyar el premi Andròmina del 1975 i que va instaurar Carmelina Sánchez-Cutillas en l’imaginari col·lectiu valencià, és el punt de partida perquè aquells i aquelles que només la coneguen per aquestes delicioses memòries d’infantesa s’endinsen ara en l’itinerari que els proposa l’Obra completa.

D’una banda, hi ha la poesia de la dona rebel que l’alteana va ser: els poemaris editats (els primers, per ella; la resta, gràcies a alguna subvenció i al nom que ja s’havia forjat en les lletres valencianes del moment) i els inèdits, que pertanyen a l’univers creatiu dels anys seixanta. Es tracta, doncs, d’Un món rebel (1964), Conjugació en primer persona (1969), Els Jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) i Llibre

La part de l’Obra completa dedicada a la prosa inclou Matèria de Bretanya, i també altres textos, publicats, que s’hi relacionen temàticament i estilística, com ara «El llamp i la sageta dels records» (L’Espill, 1979) o «El solc del primer cicle» (Corondel, 1998), o que despleguen, juganerament, l’erudició que després demostraran els llibres d’investigació i els articles periodístics de divulgació. Parle de la carta apòcrifa «A la reverent e molt honrada sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat e cara cosina nostra» (Cairell, 1981), que Sánchez-Cutillas afirma transcriure de la lletra de sor Isabel de Villena. En aquest exercici de polifonia, on la veu de totes dues escriptores (l’una, referent de les nostres lletres; l’altra... també) es confon, Carmelina desafia la intel·lectualitat del moment i els repta a resoldre el joc de màscares que la seua impressionant capacitat literària i de domini de la llengua antiga és capaç de plantejar.

La part més desconeguda de Sánchez-Cutillas, que s’endevina en aquesta carta i també en llibres d’una alta concentració de referents històrics, simbòlics i mítics, com ara Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, és, com he avançat, la profunda tasca d’investigació en la nos-

Tanca l’Obra completa la veu autobiogràfica de Carmelina Sánchez-Cutillas qui, gelosa de la seua intimitat, hi va concedir molt poques escletxes d’accés, en vida. Una entrevista poc coneguda de Rafael Ventura Melià, del 1979; una altra, el 2008, al programa Café Montcau de Ràdio Altea (transcrita en aquest mateix monogràfic de La Veu per un dels autors, Joan Borja). Fins i tot va ocultar el seu any de naixement, contribuint així a l’aura de misteri i hermetisme de què sempre va voler envoltar-se. Tanmateix, cent anys després de la data en què va nàixer (desvelada fa poc: el 23 de juny de 1921), llegirem per fi una veu intensa, lírica, profundament melangiosa, en el diari manuscrit que hem pogut transcriure per a l’Obra completa. La veu íntima de l’autora es combinarà amb la veu potent, sàvia, de l’escriptora que presenta actes, que fa discursos, que parla de les relacions entre dona i literatura, que reflexiona sobre la seua obra i la creació literària en general.

Mecanoscrits borrosos, lletra minúscula i punxeguda, són el tresor de signes que ens han obert les portes a una altra Carmelina, que transcendeix Matèria de Bretanya i hem de reivindicar com a intel·lectual global, com a poeta i erudita que va lluitar per fer-se un lloc en l’espai lletraferit de la València dels anys seixanta i setanta, amb un alt cost emocional davant la gran quantitat de portes tancades i de recels que es va trobar en el camí. Cent anys després que vinguera al món, l’Obra completa posarà a l’abast del públic la Carmelina Sánchez-Cutillas coneguda i la desconeguda, la lírica i la sàvia, la melancòlica i la irada: la veu femenina més imprescindible de les lletres valencianes contemporànies

Voldria dir-me Altaia...

Ara que per fi s'ha conegut el secret de la vertadera data de naixement de Carmelina Sánchez-Cutillas, escrupolosament preservat pels seus familiars (fins i tot sota l'amenaça dels turments de l'inquisidor Eymerich), és possible contrastar alguns episodis evocats per la protagonista de Matèria de Bretanya.

Carmelina va nàixer el 23 de juny de 1921, a Madrid, però molt prompte iniciaria una íntima relació amb Altea, el poble del seu benvolgut avi Francesc Martínez i Martínez. En 1927, en complir Carmelina sis anys, el seu pare, Carlos Sánchez Cutillas, va comprar la finca de Mar i Cel, no per pròpia voluntat sinó a instàncies del seu sogre, tal com ell mateix reconeixeria anys després, «por la vanidad de ver a su hija dueña de una propiedad considerada de las de más postín de su tierra natal». Finca que seria venuda en 1941. Així, la futura protagonista de Matèria de Bretanya pogué gaudir dels estiuejos familiars a Altea almenys des dels sis fins als quinze anys, i conèixer a tots aquells personatges que anys després evocaria en la seua obra, així com assistir, a instàncies del seu avi, a les classes de costura de la Mestra Cantarrana per a aprendre la llengua que les monges no li ensenyaven a les aules de l'elitista col·legi del Loreto de València.

Diuen que el paradís es troba en el lloc on cadascú estiuejava de xicotet. I que tots els paradisos de la nostra infància són paradisos perduts. En el cas de Carmelina això és totalment cert. Potser, si ella no s'haguera sentit desarrelada d'Altea, si haguera continuat acudint tots els estius a la finca de Mar-i-Cel, no hauria sentit la necessitat de reviure-la amb l'ajuda d'aquell llibre meravellós

Només ara es comprèn que determinats successos, com l'afusellament de Galán i García Hernández, la proclamació de la República, la marxa del Rei festejada pel corrido «España, tu valentía la monarquia ha derribado», o l’estrena d’«El divino impaciente» arran de l’expulsió dels Jesuïtes, tots ells esmentats en Matéria de Bretanya, deixaren una petjada profunda en el seu ànim, fins al punt d'incloure'ls en aquell «recull de quadrets». I també que fora capaç d'evocar amb tanta frescor l'inici de la guerra civil, viscut quan ja era una adolescent, tal com va narrar anys després en «El llamp i la sageta dels records».

Bastaria amb revisar les poques fotografies que es conserven de la infància de Carmelinaquan encara no havia desenvolupat la seua fòbia a ser retratada- per a comprendre que aquella xiqueta d'aparatosos rulls inspirats en la Shirley Temple i mirada entre innocent i desperta, era absolutament feliç quan passava les vacances a Altea. Així, podem veure-la pujant a la reixa de la Finca de Mar-i-Cel. O en l’estació, al costat del trenet. O a l'eixida de l'església. O muntada en un ruc. O cercant crancs a la platja de Cap Negret. O a la vora de la mar, quan les marees convidaven els homes

i els xicons a «fer alga». Després d'esclatar la guerra, la família abandona Altea i marxa a València, però la comunicació no queda tallada. El seu avi -que li havia regalat un mes abans un vell volum de les poesies de Fray Luis de León, destinat a convertir-se en el primer llibre de la seua futura biblioteca-, va escriure moltes cartes des d'Altea encarregant-li a la seua néta la delicada tasca de rescatar del seu casalot del carrer Governador Vell un munt de llibres -el Sumari dels Furs i Privilegis del Regne, les Antigüedades de Valencia, el III Congrés d'Història de la Corona d'Aragó- imprescindibles per a completar la seua obra sobre Jaume I. Un encàrrec que difícilment podria haver rebut una xiqueta de tan sols nou anys. Curiosa preocupació a la meitat d'una guerra, per cert, encara que al mateix temps FMM es cartejava amb els seus amics cervantistes de Catalunya, un dels quals li recomanava un mètode infal·lible per a vèncer la fam: «Ara que un no pot menjar el que vol, ni la quantitat de pa que menjaria, se'm fa la boca aigua llegint en l’Arte Cisoria d’Enric de Villena que el sollo es noble pescado e sabroso…» (Joan Givanel i Mas, carta autògrafa datada el 3 de març de 1938).

Finalitzada la guerra, Carmelina va conti-

nuar visitant Altea acompanyada pel seu marit, amb qui la veiem a bord d'una barca de pesca, o amb el seu avi, retratats tots dos en el mirador des d'on s'albirava aquella mar que «vivia en una badia molt gran». Però en 1946 mor FMM i es enterrat en aquell «cementeri petit i pobre, mig perdut entre aquells tossals de greda que miren pel migjorn cap a la serra d’Aitana i per llevant cap a la mar Mediterrània» (Carmelina Sánchez-Cutillas: «Semblança de FMM» en Coses típiques de la Marina, la meua comarca).

Si la guerra, la venda de Mar-i-Cel i eixos «quatre fills parits amb dolor i trencament de la meua carn» refredaren la relació de Carmelina amb Altea, al llarg de tota la seua vida va mantenir viu el record del paradís de la seua infància. El seu primer poemari, Virazón i Terral, escrit en castellà a mitjan dècada dels 50, traspua per tots els seus costats nostàlgia de la mar i referències indirectes a aquell poble mariner, -«Està mi vida apartada de la mar/ y ha enfermado de nostalgia/ como las ninfas deseadas/ lejos del agua salada...»- mentre en el seu despatx -el seu sancta sanctorum- atresorava maquetes de vaixells, brúixoles i llibres de navegació.

Quatre fills suposen un llast enorme, i no sols a l'hora de disposar del temps necessari per

Amb l'avi Francesc Martínez, a Altea

per Luis del Romero Sánchez-Cutillas./

Si la guerra, la venda de Mar-i-Cel i eixos «quatre fills parits amb dolor i trencament de la meua carn» refredaren la relació de Carmelina amb Altea, al llarg de tota la seua vida va mantenir viu el record del paradís de la seua infància

a escriure. Altea quedava lluny i la família passava els estius en la finca de Calderón, a Utiel primer, o a la platja de Gandia, en els anys seixanta. Només en comptades ocasions va poder tornar Carmelina a Altea, en curtes visites, com la que va realitzar tota la família per a passar uns dies al «Hotel Gasthof», situat en primera línia de platja. D'aquella estada es conserven unes imatges -procedents d'una de les pel·lícules que rodava el seu marit, gran aficionat a la fotografia i al cinema- en les quals es veu fugaçment a Carmelina, costera amunt, arribant a la porta de la casa del seu avi, al carrer Santa Bàrbara, sota la mirada «d'aquells amics petits que corrien per les costeres descalços» i jugaven enmig del carrer, com quan ella era xicoteta.

Eixe desarrelament, agreujat amb la dispersió de l'herència familiar i la venda de la casa cervantina de l'avi, va alimentar durant anys una nostàlgia que es veia mitigada per les visites als parents vius (els Merle, la cosina Pepita, el tío Pedro Juan). En un diari escrit en 1964

ANY CARMELINA

Carmelina mostra la seua enveja pel fet que «ara tothom coneix Altea», que «és tota blanca i tota blava». I en una breu nota escrita en eixa època, diu: «He tornat al poble dels meus avantpassats, a la casa que va acaronar la vida i la mort dels meus avantpassats, els crits de la partera, el plor del nadó, la joia dels batejos i dels casaments, les llàgrimes i el dol per tant de mort estimadíssim». Sens dubte, eixe sentiment de desarrelament seria el punt de partida per a començar a escriure aquells «quadrets» que va anar ampliant i corregint treballosament durant una dècada fins que a la fi, impulsada pels seus amics -Roser Matheu, Pere Maria Orts, Joan Rigal, Sanchis Guarner...- els presentaria al Premi Andròmina, sense sospitar el gran acolliment que el llibre rebria entre milers de lectors.

Encara en 1967, en ple procés d'escriptura de Matèria de Bretanya, Carmelina reivindica, orgullosa, el seu record dels paisatges d'Altea: «Descrius Altea amb sensibilitat, però sense amor», li retrau en una carta al seu amic l'es-

criptor Vicente Ramos. I li aconsella: «Torna a veure-la». Per a, a continuació, fixar els punts cardinals d'aquell paradís: «Bèrnia, que ompli la boca en pronunciar el seu nom, és com una dona casada, però que encara és bella, tombada mandrosament al sol, amb fills grans pel món… Aitana és una adolescent de pits punxeguts; quan dius Aitana t'entra la brisa fins a l'ànima… Serra Gelada no sé descriure-la; piràmides amuntegades i un nom que fa una mica de por, que no es desfà en la boca… Puigcampana és el temple dels déus pagans de les muntanyes. I Algar, deixant-se la vida a trossos, com les mares que també es vessen en cada fill que pareixen. M'agrada Algar. I voldria dir-me Altaia».

Unes imatges tan belles demostren que, malgrat la distància, malgrat el desarrelament, Carmelina mai abandonà Altea. Sempre la va tindre present, i no sols en la correspondència privada. Gràcies a la seua prodigiosa memòria, i als seus dots com a narradora oral, solia evocar-la de viva veu rescatant de l'oblit personatges i episodis entendridors, com aquell del cor de la melva de la mare Paula, que després recolliria en el seu llibre.

Diuen que el paradís es troba en el lloc on cadascú estiuejava de xicotet. I que tots els paradisos de la nostra infància són paradisos perduts. En el cas de Carmelina això és totalment cert. Potser, si ella no s'haguera sentit desarrelada d'Altea, si haguera continuat acudint tots els estius a la finca de Mar-i-Cel, no hauria sentit la necessitat de reviure-la amb l'ajuda d'aquell llibre meravellós. Un llibre ple de màgia, perquè només els grans escriptors posseeixen l’habilitat capaç de convertir un lloc desconegut en el paradís de tots els lectors. Ja siga l’Elca, Bearn, Combray o Ferrara.

O aquella Altea, «tota blanca i tota blava», que Carmelina Sánchez-Cutillas, a la qual li «hauria agradat dir-se Altaia», va enyorar durant tota la seua vida.

Carmelina als anys 40./

per Joan Borja./

La declaració de Carmelina Sánchez-Cutillas com a Escriptora de l’Any 2020 per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és una magnífica oportunitat per a revisitar –que es diu ara– l’obra d’aquesta autora. Perquè Carmelina Sánchez-Cutillas és, sens dubte, la gran escriptora valenciana del segle XX. I ben merita figurar en qualsevol cànon que s’hi vulga temptejar, al costat del sabut i indiscutit pòquer d’asos que conformen els senyors Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés i –com a comodí polivalent– Manuel Sanchis Guarner.

Carmelina Sánchez-Cutillas, ençà i enllà de 'Matèria de Bretanya'

ANY CARMELINA

No respon, ni de lluny, a una simple qüestió de quota o de gènere -ni res que s’hi assemble. Vull formular-ho sense embuts: Carmelina Sánchez-Cutillas mereix formar part del cànon perquè, senzillament, és una escriptora genial, autora d’una obra absolutament excepcional en el seu context.

En un context en què la literatura –el joc de paraules, emocions, comunicacions, llibres, negocis, litúrgies, premis, prestigis i somnis que és la literatura– era majoritàriament un joc d’homes, també algunes dones valencianes van saber aportar veus femenines valentes i meritòries a la resistent simfonia de les lletres valencianes. «Les dones fortes», se n’ha dit, recentment, d’aquestes autores que van desafiar les convencions totalitàries en una escena literària dominada per homes. S’hi poden argüir, per exemple, a més del de Carmelina Sánchez-Cutillas, noms com els d’Anna Rebeca Mezquita, Maria Ibars, Matilde Llòria, Beatriu Civera, Sofia Salvador, Maria Beneyto o Maria Mulet. Fet i fet, aquest precisament és el títol de l’estudi que Maria Lacueva acaba de publicar el 2019 en la Institució Alfons el Magnànim: Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme. Tanmateix, ningú no s’hi hauria d’equivocar: la inclusió de Carmelina Sánchez-Cutillas en el cànon de les lletres valencianes contemporànies no respon, ni de lluny, a una simple qüestió de quota o de gènere –ni res que s’hi assemble. Vull formular-ho sense embuts: Carmelina Sánchez-Cutillas mereix formar part del cànon perquè, senzillament, és una escriptora genial, autora d’una obra absolutament excepcional en el seu context. I que em perdonen les altres dones fortes, però Sánchez-Cutillas, al meu parer –per parlar en plata–, es troba tres o quatre galàxies literàries per damunt de les seues companyes generacionals. Entre altres raons, perquè va aconseguir confegir –especialment en Matèria de Bretanya– una de les més delitoses proses literàries que, des del Tirant lo Blanc ençà, s’han publicat en vernacle al nostre racó de la Mediterrània.

Exagere? Potser sí... Però únicament per la voluntat de ser emfàtic. I no me’n retracte, que conste. Perquè en una literatura sovint dubitativa com la nostra potser convé, de tant en tant, disposar d’unes poques certeses degudament consensuades –i emfasitzades. I crec que una no menor és que, al costat de referents tan consolidats com els de Valor, Fuster, Sanchis i Estellés, ha arribat l’hora de reconéixer l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas –veritable as de cors, en el repòquer perfecte– com un referent incontestable en el cànon de la literatura catalana contemporània al País Valencià.

Feu-ne la prova. Llegiu o rellegiu Matèria de Bretanya. I contrasteu si ara, quaranta-cinc anys després d’haver guanyat el Premi Andròmina en els Octubre de 1975, continua conser-

vant indemne la capacitat de seducció. Hi reconeixereu, segur, una immarcescible eficàcia a l’hora d’embolcallar el lector (o la lectora) en una vellutada, diligent i colpidora boirina de sensacions. I un clàssic canònic –em sembla– és precisament això: una creació que, amb independència del pas del temps, preserva indemne la facultat de furgar consciències, despertar sensacions i provocar emocions.

Matèria de Bretanya, com se sap, és un delicat llibre de memòries que recrea i literaturitza, amb una original i elegantíssima prosa poètica, els records d’infantesa de l’autora a Altea durant els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil. La xiqueta que un dia va ser Carmelina assumeix, en primera persona, la veu narrativa dels vint-i-nou capítols que integren el mosaic de remembrances que és aquesta singular obra. I en aquesta simple estratègia rau una part important de la potencialitat de l’obra: perquè l’univers literaturitzat és presentat alhora amb la suposada innocència infantil de la Carmelina xiqueta, i amb la maduresa del sentit analític, crític i rebel de la Carmelina adulta. Addicionalment, el món literàriament recreat en Matèria de Bretanya és l’immediatament previ a la Guerra Civil: un món encara verge respecte de la tragèdia bèl·lica i la dictadura franquista. Tanmateix, el pacte literari de l’enyor, la memòria i la membrança que l’obra proposa queda condicionat, forçosament, per la plena i inevitable consciència que aquell temps d’innocències va ser finalment corromput per la guerra, la barbàrie, la por, la mort, la repressió i el totalitarisme. El testimoni d’aquesta doble felicitat perduda –la individual i la col·lectiva– és, precisament, el que colpeja emocionalment el lector i l’impel·leix a refle-

xionar i replantejar valors essencials de la condició humana.

Insistisc, de tot cor: feu la prova de llegir o rellegir Matèria de Bretanya amb motiu de l’Any Carmelina. Comprovareu la solvència, la sensibilitat i la vigència d’una veu femenina enamorada de la vida, del coneixement i de les paraules; una veu que va saber temptejar, al nostre rodal de món –i en un moment històric clau–, la triple rebel·lió justa i necessària: contra la submissió lingüística, contra la discriminació per raó de gènere i contra el totalitarisme ideològic. Potser així, de la mà d’un clàssic com Matèria de Bretanya, encetareu l’interés per una personalitat excepcional que també va reeixir en el conreu de la poesia –amb volums com ara Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) i Llibre d’amic e amada (1980)–; va fer altres incursions en la prosa creativa, com ara El llamp i la sageta dels records (1979) i A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat e cara cosina nostra (1981); i va publicar, igualment, diversos i importants estudis sobre història i literatura medieval. La fascinació no tindrà marxa enrere, perquè tan bon punt hi haureu centrat l’interés i n’haureu copsat el context vital, comprendreu que els treballs inèdits de l’autora que seran publicats i donats a conéixer durant l’Any Carmelina –els poemaris Joiosa guarda (1964) i De la cendra i la flama (1964-1966), o l’assaig Violant d’Hongria– constitueixen una notícia de primeríssim ordre que contribuirà, sens dubte, a reconsiderar i ressituar el pes de l’obra de Sánchez-Cutillas en el marc de les lletres valencianes contemporànies.

La casa Mar i cel, a Altea, on vivia la Carmelina de Matèria de Bretanya. A la foto podem veure a Carmelina amb falda de quadres./

per Joan Borja./

Va ser a la primavera de 2008. Una vesprada lluminosa del mes de maig. Integràvem l’expedició Patrícia Alberola, Ferran Cortés i jo mateix. Havíem concertat una cita amb Carmelina Sánchez-Cutillas. A sa casa: al número 10 del carrer Cronista Carreres. Tots tres teníem la consciència que viuríem un moment històric: perquè Carmelina no es prodigava en actes públics; perquè mai no solia concedir entrevistes; i perquè tots tres érem, ja aleshores, enamorats confessos de la seua obra - particularment, de Matèria de Bretanya.

Conversa amb Carmelina Sánchez-Cutillas (I)

No havia resultat fàcil, concertar la cita amb Carmelina. «Ho faig per la mare Paula, eh?», m’havia insistit en tots els contactes telefònics que havíem mantingut prèviament. En efecte: per casualitats de la vida, havíem d’agrair a la memòria de la meua besàvia Paula Ripoll Nomdedéu, la mare Paula (la protagonista del capítol «Remembrança», i un dels personatges més estimats per Carmelina) el privilegi que l’escriptora accedira a obrir-nos les portes de sa casa -amb el benefici d’una complicitat impagable.

Tampoc no va ser senzill acordar el dia de la cita: «Ha de comprendre que, per a rebre’ls a vostés com cal, ha de ser un dia que puguen vindre a arreglar-me tant el perruquer com l’esteticista: no voldran que els reba jo a vostés desarreglada i de qualsevol manera, veritat?», argumentava Carmelina amb un punt indissimulat de senyoria, dignitat i coqueteria. Quan per fi va poder gestionar aquests detalls logístics i estètics de la intendència personal, vam acordar telefònicament una vesprada concreta.

ANY CARMELINA

«Però tornant al meu avi recorde que malgrat i no saber si ell era republicà, el sentia malparlar dels Borbons i deia que havien estat fatídics per a la nostra història. Per això a ciutat, a sa casa, tenia un retrat d’un d’ells, que li deien Felip d’Anjou, i, com que es veu que havia estat el més bord de tots, el tenia penjat cap per avall per tal que tothom el veiés i li digués, don Francesc, vostè sap que aquest retrat és cap per avall?, i aleshores aprofitava per a contar totes les malifetes del Borbó.»

A part d’una unitat mòbil de Ràdio Alteacomandada pel mateix director de l’emissora municipal en aquell moment, Ferran Cortés-, vaig voler gestionar, conscient que es tractava d’una ocasió excepcional, un equip de producció audiovisual, perquè enregistrara també en imatges l’entrevista. Salvador Gomis, de l’empresa Pibe’s Vídeo Professional, es va comprometre a acompanyar-nos en l’expedició. Però s’hi va haver de descomprometre. Perquè Carmelina no ho va voler autoritzar. «Ai! M’ha de perdonar vosté, que potser em falla una mica la memòria. Però no recorde haver-li dit que pot vindre vosté a ma casa amb càmeres ni res d’això. És que no m’agrada que em facen fotografies, ni vídeos, ni res de tot això, comprén?», va ser la seua manera exquisida de fer-me entendre que una de les condicions innegociables de l’entrevista seria la prohibició expressa de capturar cap imatge en fotografia o vídeo. Sense equip vídeo ni càmeres fotogràfiques, per tant-amb la nua maleta de l’equip d’enregistrament d’àudio-, Ferran, Patrícia i jo mateix vam prémer el botó del timbre al portó de baix. Vam entrar a l’interior de l’edifici i vam accedir a l’ascensor. Hi servàrem un tens, respectuós i nerviós silenci. Recorde que, en aquells moment, em va vindre al pensament un dels versos de Carmelina: «Tinc a la gola un formigueig de versos.» Quan per fi l’ascensor es fa fermar i en vam eixir, Carmelina ja havia vingut a rebre’ns amb la porta de sa casa oberta, amb una assistenta, asseguda en una cadira de rodes. Portava

els cabells exquisidament pentinats -cabells elegants, de perruqueria-; i el rostre perfectament maquillat, amb els llavis acuradament subratllats per un carmí roig, intens i viu.

- Hola! Encantadíssim, Carmelina... -vaig encetar la presentació, visiblement nerviós. Però Carmelina tenia sobre les cames un sobre gran. Marró. Enorme. De la mida d’un DIN A2. O potser més gran, encara. Mentre me l’estenia amb les dues mans -dues mans primes i rugoses, que (vaig pensar) un dia, de xiqueta, havien sostingut «tota la matèria de Bretanya»-, va començar a raonar:

- Prenga, ací té. Mire: és que no puc alçar-me de la cadira, perquè m’han operat del maluc i m’han hagut de posar una pròtesi de titani. Per això, voldria demanar-li, per favor, abans de res, que examine la radiografia: perquè puga comprovar que és cert açò que li dic.

- Per favor! No cal, dona... Ja me’n faig càrrec, que... Vull dir: que m’ho crec, Carmelina... -vaig vindre a respondre, balbucejant, clarament desconcertat, amb les galtes roges com una tomaca.

- No, no, no. Faça vosté el favor d’obrir el sobre que li oferisc i d’examinar la radiografia, per comprovar que efectivament hi ha la pròtesi. Perquè... No voldrà que vosté i jo comencem una conversa sobre la base d’un possible malentés, ni que jo em puga sentit incòmoda pensant que vosté, potser, encara creu que jo he tingut la descortesia de no alçar-me per rebre’l... Per això li demane, per favor, que vulga obrir el sobre i que mire la radiografia.

En la vida hi ha situacions inversemblants que un no podrà oblidar mai mentre visca. Aquesta en va ser una. Deixe el maletí al terra. Prenc el sobre. L’òbric amb mans una mica negligents, maldestres i tremoloses. Pense: «Açò no pot estar passant.» Però extrac com puc l’enorme làmina de pel·lícula radiogràfica. I allí mateix, al replà de l’entrada de la casa de Carmelina, examine la imatge clínica d’un maluc que, en efecte, porta inserida una molt evident pròtesi metàl·lica.

- Moltes gràcies. Ara sí: ara ja poden passar a ma casa -invita Carmelina.

I és així que, precedits per l’escriptora i la xica que li fa d’assistenta, accedim al saló del pis. Ferran munta els micròfons i l’equip de so. I comencem l’enregistrament d’un programa de ràdio que acabaria sent històric: fet i fet, l’única entrevista existent de Carmelina Sánchez-Cutillas, «la gran escriptora valenciana del segle XX».

Matèria de Bretanya és una delícia: una delícia literària que m’ha acompanyat allà on he anat. I és una delícia que m’arriba i em toca

de prop perquè ja sap vosté que un dels seus personatges més fascinants, la mare Paula, era la meua besàvia: la iaia de mon pare. I per al poble d’Altea (i per a qualsevol lectora o lector de Matèria de Bretanya), la mare Paula, aquella senyora que explicava contes als xiquets: que els feia créixer els seus petits cors, apareix indestriablement vinculat a un nom propi: el de Carmelina Sánchez-Cutillas. Carmelina, gràcies per obrir-nos les portes de ta casa. Disculpa que entrem ací i que t’atraquem al teu redòs de València.

Jo, molt honorada... Perquè a mi no m’agraden les lloances ni res. I estic així, una mica, com si tinguera una mica de vergonya, no?

- Així estem tots, si li serveix de consol... Vegem: Matèria de Bretanya és una d’aquelles perles que encara la gent descobreix ara, després de no sé quants milers de llibres venuts. Com va ser això de Matèria de Bretanya? I després ja parlarem dels altres llibres que ha fet...

No ho sé. Jo és que, quan era xicoteta, era una mica retreta. Bé: jugava, també, i tot. Però m’agradava molt fixar-me en totes les coses. En tot. I analitzar-les personalment: cosa que no havia de fer, però que continue fent. I anava ficant-m’ho dins, ficant-m’ho dins. I com que després de la Guerra ja ens en vam vindre a València, i per a mi Altea era un paradís... M’encantava. I tota la gent d’allí. I és com si m’ho hagueren llevat, no? I jo l’havia de tindre al meu costat, aquell paradís. I per a tindre’l al meu costat, encara que estiguera lluny, què era? Traure els records i ficar-los en un paper. Això és el que a mi em va vindre al cap. Però és que no ho sé, per què ho vaig fer! Em va vindre al cap. I com que, per ara -i em persigne!- tinc molt bona memòria, encara, me’n recorde de tot com si estiguera allí. És que, fins de les cares de les persones, me’n recorde, com eren! Encara me’n recorde. Si: sí, sí. No del nom: sinó de totes les coses. Sí.

- Matèria de Bretanya és un llibre singularíssim en la història de les lletres valencianes contemporànies. L’any 1975 va guanya el Premi Andròmina, dels Premis Octubre. I la primera edició és de 1976.

És com un llibre de memòries.

- Sí, sí. Però era un tipus de literatura que no s’estava fent en aquell moment, no? Hi ha gent que l’ha comparada amb Els cucs de seda, de Joan Francesc Mira, no sé si li consta. No l’he llegit, jo, aquest llibre.

- És l’únic llibre en prosa literària, de Carmelina? Per què només Matèria de Bretanya?

«Ha de comprendre que, per a rebre’ls a vostés com cal, ha de ser un dia que puguen vindre a arreglar-me tant el perruquer com l’esteticista: no voldran que els reba jo a vostés desarreglada i de qualsevol manera, veritat?»

Perquè a mi em tirava més la història i la literatura medieval. I he fet més història i literatura medieval. I això va ser... Doncs no ho sé: una bogeria que em va vindre. Ja li dic: no ho sé, em va pegar per ací.

- Beneïda bogeria!

Potser era per sentir-me més acompanyada pels records: per tindre’ls en un llibre, tots reunits. No ho sé. No sé per què ho vaig fer.

- No deixava de ser una cosa extraordinària, una dona escrivint en els anys seixantes i setantes, i en valencià.

Perquè jo feia coses en valencià. Els poemes, tots els he fet en valencià: en castellà no he fet mai poemes. Jo en castellà he fet el llibre del meu avi, perquè m’ho van demanar. Li vaig preguntar a Martínez Morellá: «Com ho faig?» I ell em va dir: «Tendrá más difusión en castellano.»

Rafael Martínez Morellá. I ho vaig fer en castellà. Però abans d’això jo escrivia -les primeres coses que vaig començar a escriure, que la gent es riu- en Lo Rat Penat. En la Fira de Juliol feien els Jocs Floral aquells. Posaven temes. I hi havia temes d’història. I jo sempre agafava temes d’història, i me’ls premiaven. Tots els anys em solien premiar. I escrivia, i un any va convocar la Diputació d’Alacant un premi que era sobre Don Jaime el Conquistador en Alicante. I jo ho vaig fer, i me’l van premiar. I me’l van publicar, a Alacant. Però passa que va ser el primer llibre que jo havia fet, i que m’anaven a publicar. I em va entrar molta por. I vaig posar com si fora un pseudònim. Hi vaig posar: «Carmen Sánchez Martínez». En el bateig tinc «Maria del Carmen», no? Però sempre m’han dit «Carmelina»: «Carmelina Sanchez-Cutillas Martínez». Però jo, com si fora un pseudònim, vaig posar en aquell llibre: «Carmen Sánchez Martínez». És com Beatriu Civera. No sé si la deuen haver sentit nomenar: una escriptora d’ací de València que ja s’ha mort...

- Sí, sí. Clar!

Tot ho signava com «Beatriu Civera». I li deien «Amparo Beatriz Martínez Civera». I jo vaig fer així: com si fora un pseudònim. I per això crec que no és coneguda aquesta obra meua de Don Jaime el Conquistador en Alicante. En castellà tinc això i tinc la biografia del meu avi: tota la resta l’he feta en valencià. Perquè, com que feia coses d’història, per als congressos, anava molt als arxius, no? Al Municipal i al del Regne. I clar: hi havia molts documents en valencià. Els manuals de consells i tot això. I jo crec que em va servir molt: em va servir molt estar tants anys anant als arxius a llegir documents i transcriu-

ANY CARMELINA

re’ls.

- De fet, vosté era una xiqueta que tenia «tota la matèria de Bretanya» a les seues mans. És el seu iaio, qui, en un sentit metafòric, li posa també a les seues mans «tota la matèria de Bretanya»? Li posa a les mans la història, i li posa a les mans la sensibilitat del poble protagonista de la història?

Sí: així acabe jo Matèria de Bretanya. No ho sé... La vaig fer perquè em va pegar per ahí: per escriure. Vaig fer un contet d’eixos. I jo dic: «Ui! Doncs no està malament... Doncs ara en faré un altre!»

- No ho estava, no! Gens malament! [Riem.] I vaig anar afegint...

- Contava adés l’escena en què aconseguia guanyar, amb Matèria de Bretanya, el Premi Andròmina, dels Octubre, de l’any 1975, quan els Premis Octubre eren tot un símbol de l’activitat cultural i literària que es produïa en valencià. I explicava que vosté ja sabia que li’l donarien el premi, no? [Ironitzem. Riem.]

No! Que va! Ni pensar-ho! [Riu.] Si estàvem a punt de ficar-nos al llit. Bé... Encara no, perquè ens gitàvem tard. Ja havíem sopat i tot, i estàvem ací tan tranquils. Que va! Si vam haver de vestir-nos i pentinar-nos i tot...

- Amb presses i correres...

Per anar. No: no ho pensava, no.

- Comentava que el seu home no era una persona que la impulsava precisament a escriure.

Al revés! No. De totes les maneres, em facilitava les coses. Perquè jo he volgut anar a congressos, i he anat a Itàlia, he anat a Portugal... Ell m’ho arreglava tot: els viatges i tot, als millors hotels. Tot el que jo volia, no? Però jo crec que, en el fons...

- Els homes sempre han portat malament això que la dona brille més.

Sobretot els d’abans! Sí. La dona, no: la dona havia de ser més tonta que l’home.

- Però vosté, en un poema, no s’està de reivindicar: «Soc una dona, i aquesta és la meua confessió»! -intervé Patrícia Alberola-. I molt sovint, en alguna entrevista que he llegit, i en la mateixa destil·lació dels poemes, diria que hi ha un fons i una afirmació de rebel·lia, no? De rebel, en soc una barbaritat. I encara soc... [Riu.]

- I, a més, fins i tot, aconsella aquesta rebel·lia -hi insisteix Patrícia.

Sí, sí, sí, sí, sí. Sí.

- He vist una petita ressenya, en el Levante,

d’un acte on va participar, ara, amb motiu dels Premis Octubre, i recomanava als nous escriptors, als escriptors joves, que foren rebels. Què era ser rebel, fa uns anys?

Doncs jo què sé! [Riu.] Doncs seria el nostre Maig del 68. [Riu.] No ho sé: però una cosa casolana, seria, pense jo... Jo estava amb tots aquests que... Avui he llegit en El País (bé: és El País d’ahir)... Parla de quan Raimon va cantar per primera vegada a Madrid, en no sé quina facultat, i m’he recordat jo de la primera volta que el vaig veure: que una señorita de casa seria anara en aquell temps a sentir Raimon, no et penses tu que no era un acte de rebel·lia! Vaig anar ací, al carrer de la Pau. On està el que era l’Ideal, que fa cantó amb el carrer de Comèdies, allí estava el Casal Català. I allí va cantar per primera vegada Raimon. I jo hi vaig anar. La resta, tot era gentola i estudiants. I jo, allí!

- La senyoreta de casa bé era vosté, vol dir, no?

Sí. Això, això.

- Però vosté ja n’era, de rebel, abans del Maig Francés del 68, perquè el 1964 publica un poemari que es diu, precisament, Un món rebel.

Un món rebel, sí.

- I en què n’ha quedat, d’aquell món rebel de la seua joventut. Es mira ara, després de tants anys, en què ha quedat el món, i... Aquelles rebel·lions van servir per a alguna cosa?

No sé si la gent se’n recordarà d’aquest llibre: no ho sé.

- Al marge del llibre: volia preguntar-li si les rebel·lions d’aquella generació seua que va fer ací un particular i casolà Maig Francés del 68 (aquella gent «perdulària», o «de casa bé» com vosté, que volia canviar el món), al final l’ha aconseguit canviar, el món? O, per contra, creu que s’ha quedat en no res, aquella efervescència d’il·lusions?

Jo crec que s’ha quedat en no res. Perquè clar... Jo estava casada, i amb els meus fills i tota la pesca, no? Però la gent tenia uns afanys i uns ideals. Sobretot el jovent: la gent jove! I també els majors: els professors, els catedràtics... Reglà, Sanchis Guarner, Tarradell... Els coneixia, jo, a tots. I ja li dic: tenien uns afanys i uns ideals que ara no... Ara no: ara passa tot el món de tot, no?

Trobe jo. O no ho sé: com que jo ara estic desvinculada de tot, no ho sé. Però... Era una altra vida, no? Per la llengua i tot ens barallàvem. I ara no: ara no.

- Ha parlat de Sanchis Guarner, del mestre Sanchis Guarner. Com el definiria? -s’hi interessa Patrícia Alberola.

Doncs no sé com definir-lo. Jo és que el volia molt. I ell, a mi, em volia molt, també. Perquè era devot del canonge Sanchis Sivera...

- Que és qui va editar els Sermons de sant Vicent, no?

I Sanchis Sivera era molt amic del meu avi. I havia sigut Sanchis Sivera degà del Centre de Cultura, i el meu avi era el secretari d’ell. I tot. I tota la vida amb ell. I jo no sé si seria per això o què, però Sanchis Guarner em volia a mi molt, i jo a ell molt, també.

- Com recorda vosté el seu iaio, Francesc Martínez i Martínez?

Que com el recorde? Ui! Doncs com si l’estiguera veient ara. Jo era... Oiiiiiiii! Jo el volia més que a mon pare i que a ma mare, i que a tots.

- Era la seua gran debilitat, veritat?

Sí, sí, sí. Sí. El volia més que a ningú. >>>

Conversa

amb Carmelina Sánchez-Cutillas (I)

- I com era, Francesc Martínez i Martínez? Doncs era... [Riu.] Estupendo! Era un erudit molt gran.

- Però, a més, crec que era un home ben plantat, no? Senyorívol.

Sí, sí, sí. Es veu que de jove havia sigut un conquistador. Sí, sí. I encara tenia una presència. Això que dius: «Oi! Quina persona més elegant! Això és un senyor!» Doncs així. Encara que anara amb una gorra, al camp, tenia una prestància de cavaller. De senyor.

- A mi m’agrada molt un fragment que apareix en Matèria de Bretanya, referent al seu avi -apunta Patrícia Alberola-. És quan diu: «El meu avi resava el rosari a sa casa, a soles i sense donar la llanda a ningú. Jo no sabia si ell era republicà, perquè encara que érem en l’època de la República jo en coneixia molt pocs, de republicans, i sentia com les senyores es planyien per aquell rei tan simpàtic i tan espanyol que se n’havia hagut d’anar d’aquella manera. Però tornant al meu avi recorde que malgrat i no saber si ell era republicà, el sentia malparlar dels Borbons i deia que havien estat fatídics per a la nostra història. Per això a ciutat, a sa casa, tenia un retrat d’un d’ells, que li deien Felip d’Anjou, i, com que es veu que havia estat el més bord de tots, el tenia penjat cap per avall per tal que tothom el veiés i li digués, don Francesc, vostè sap que aquest retrat és cap per avall?, i aleshores aprofitava per a contar totes les malifetes del Borbó.»

Sí. [Riu.]

- La imatge de Felip V cap per avall... Sí, sí. Sí. El tenia així. Sí, sí. Sí.

- Això era a la casa d’ací de València, no?

Sí: a la casa de València.

- És molt curiós. Perquè ara, que estan traient hipòtesis del perquè al museu de Xàtiva està penjat Felip V cap per avall, una de les hipòtesis és que va ser a partir de la imatge aquesta de Francesc Martínez i Martinez -hi suggereix Patrícia.

Sí. Van escriure un article sobre això. El va llegir voste?

- Sí! El tinc ací! -contesta Patrícia, mentre regira els papers d’una carpeta amb documentació.

Van escriure un article sobre qui devia ser, qui devia ser. Que si seria un rector, que si no sé què... I jo li ho vaig dir al meu fill Luis, que és el que està més ficat en el món de la literatura (és catedràtic de Geografia i Història, però escriu i li premien moltes novel·les i tot). I ell va escriure una carta al Levante. I aleshores des del Levante em van telefonar, una periodista, per fer-me una entrevista. I me la va fer. Però per telèfon: perquè jo li vaig dir que no volia que vinguera ací. [Riu.]

- Som uns privilegiats, nosaltres, perquè som els únics que... [Riem.]

ANY CARMELINA

«Ai, Maria! He arrancat les creïlles i estan mig podrides i en tinc massa. Hala! Emportate-les tu.» I li donaven creïlles. L’altre: «Mira, que el meu home ha pescat massa peix. I, veges tu, tant de peix, jo per a què el vull? Hala! Pren unes quantes sardines i uns quants no sé què!» I li donaven peix així.

És que soc jo... Mire: si fora formiga ara estaria ahí baix...

- I jo també! [Riem.]

I va eixir això. I és que... Perquè el meu avi... Jo crec que eren de l’arxiduc. Eren maulets: eren maulets. Per això els tenia quimera, als Borbons. I per això diu que es va fer republicà: per estar en contra dels Borbons. Però ser republicà era per això, i pel fet que Alfons XIII era descendent dels Borbó. Però la família, i a Altea tot el món, eren maulets: tot el món. L’arxiduc Carles d’Àustria va desembarcar a Altea.

- Sí. Efectivament: a l’agost de 1705. Per cert: el fet de ser republicans no va ser cap garantia durant la Guerra Civil.

Al meu avi, la Guerra el va agafar a la Casa Do-

ña Ana: la finca aquella que teníem al costat de Caudete de la Fuentes, a la Plana d’Utiel. I estaven a punt d’afusellar-lo, ja, la Columna de Hierro. Els de Caudete, els del Comité, en van veure el camió i van dir: «Ui! Van por Don Paco!» (perquè allí li deien «Don Paco»). «Van por Don Paco.» I se’n van anar corrent i el van veure ja així...

- Amb els braços creuats...

Sí. I totes les dones (perquè hi havia molts treballadors, a la finca aquella) al costat, plorant: plorant perquè anaven a matar-lo. I aquells, ja, a punt. I van arribar els del Comité i van dir: «Eh! Alto! Que este tío nos toca a nosotros, matarlo!» I aquells: «No!» I els altres: «Sí! Que somos del Comité del pueblo y nos toca a nosotros. Y esta noche lo matamos.» «No sé cuántos!» «No sé qué!» Així: van començar així. I, per fi, els de la Columna aquella se’n van anar. I els del Comité li van dir: «Don Paco, ahora mismo váyase. Que le hemos salvado una vez, pero dos no lo podremos salvar.» I és quan se’n va anar a Altea.

- I a Altea viu uns anys difícils, el seu iaio, no?

Doncs a Altea diu que vivien d’almoina, quan la guerra. Diu que Maria Ronda, que vivia allí (en el més amunt, vivien Maria Ronda, l’home i els fills) anava pel carrer i uns li deien: «Ai, Maria! He arrancat les creïlles i estan mig podrides i en tinc massa. Hala! Emporta-te-les tu.» I li donaven creïlles. L’altre: «Mira, que el meu home ha pescat massa peix. I, veges tu, tant de peix, jo per a què el vull? Hala! Pren unes quantes sardines i uns quants no sé què!» I li donaven peix així. El meu avi deia que és que eren tan delicats, tan delicats, els del poble, que perquè no semblara que era almoina, ho donaven així, com si anaren a tirar-ho.

- Sí: perquè de creïlles i de peix se’n tirava ben poc, en aquells anys.

Van anar passant: van anar passant.

- Això que descriu vosté és un episodi que entendreix: un poble, el poble d’Altea, que fa caritat al seu senyor. Perquè Francesc Martínez i Martínez era un senyor allí.

Sí.

- En un llibre local, difícil de trobar, Relatos curiosos o anécdotas alteanas, de Francisco Coello (un home que va ser fotògraf i cronista d’Altea, i que era gendre de Maria Ronda), hi ha un episodi en què s’explica que, en aquells anys difícils, Maria Ronda un dia va parar taula amb les estovalles millors, es va posar el seu davantal de servir i li va oferir un dinar extraordinari, de dos plats, com el dels millors temps, al seu iaio

de vosté, Francesc Martínez i Martínez. I que Francesc Martínez i Martínez li va dir: «Però Maria: si nosaltres no ens ho podem permetre!» I ella li va respondre: «Vosté és un senyor, i com a senyor el vull servir.» Em sembla entranyable que un poble com aquell, per damunt de guerres civils i al marge de republicans i nacionals, honrara amb el que tenia -creïlles o sardines- la gent que, com el seu iaio, ha escrit la història. Perquè el seu iaio, en l’àmbit de l’etnopoètica, va escriure un privilegi d’història, no? Com valoraria l’obra del seu iaio, vosté, que ha estat la seua biògrafa?

Ai! Doncs no sé: molt important... [Riu.] Va ser un gran coneixedor de Cervantes i del Quixot. Però que s’ho sabia de memòria! Sí: molt important, molt important.

I també hi ha les Coses de la meua terra, no? Sí, sí. També va fer Coses de la meua terra. Però, particularment, moltes obres sobre Miguel de Cervantes i el Quixot.

- Va ser, també, un bon espigolador d’arxius, no?

Sí, sí: també.

- Perquè el seu iaio va ser qui va trobar els documents aquells en què es descobria que el senyor Joan Martí de Galba tenia en la seua biblioteca els manuscrits del Tirant lo Blanc.

Sí. Jo no me’n recorde d’això, perquè es veu que era molt xicoteta. O potser encara no havia nascut. Però després, sent xiqueteta també, anava sempre amb ell. En comptes d’anar a jugar amb les meues amigues del col·legi o del que siga, me n’anava a Lo Rat Penat, amb ell. Al Centre de Cultura. [Riu.] Als concerts de la Filharmònica. I tots els amics d’ell eren amics meus. Jo coneixia i tractava tots els dies Salvador Carreres Zacarés: el que li ha donat nom a aquest carrer...

- Sí: que va ser cronista.

Exacte. Coneixia Carreres Zacarés. I el fill de Teodor Llorente, que es deia Teodor Llorente, també. I entre ells li deien Teodorito, perquè era aixina més xicotet. Jo què sé: els coneixia a tots. A tots. Fernando Llorca era més jove. Era el gendre de Blasco Ibánez. I Libertad: Libertad Blasco, que era la filla de Blasco Ibáñez. Amb ells anava als concerts, que portaven també la filla, Glòria, que era com jo. Estava jo amb ella: xiqueta i xiqueta. Però als altres llocs, estava sempre amb senyors majors: Gayano Lluch... Tots. - Amb quins senyors més feia colla? Quins intel·lectuals conformaven l’entorn immediat de l’avi, i seu?

Jo, des de xicoteta, estava sempre entre

Però m’agradava molt fixar-me en totes les coses. En tot. I analitzar-les personalment: cosa que no havia de fer, però que continue fent. I anava ficant-m’ho dins, ficantm’ho dins. I com que després de la Guerra ja ens en vam vindre a València, i per a mi Altea era un paradís...

intel·lectuals. En comptes d’anar per ahí, anava a conferències. Estava sempre entre la intel·lectualitat.

- Se’n recordaria vosté de més noms d’aquella gent que constituïa l’entorn íntim de Francesc Martínez i Martínez? Quina era la gent que de més a prop seguia l’obra del seu iaio?

No ho sé! Perquè n’eren tants! Tots els del Centre de Cultura. Ell va ser degà, en el Centre de Cultura. I després hi va haver un episodi molt... Molt... [Fa un gest d’enuig.]

- Desagradable. Desagradable. Estava l’alcalde aquell... Un alcalde... Després de la Guerra, no?

- Parlem de València, no? Ací a la ciutat.

Ací a València, sí. I una persona va anar i li va dir que el meu avi, que portava molts anys, d’abans de la Guerra, ja, de degà del Centre de Cultura Valenciana, que era «de izquierdas», que era «no sé qué» i que era «no sé cuantos». I li van enviar una carta perquè dimitira. I jo li vaig preguntar al meu avi que qui era. I ell em va dir que no li ho havien dit, però que ell s’ho imaginava. I no va voler dir mai qui era.

- Qui el va forçar a dimitir...

Però jo també m’ho imagine. [Riu.] I tampoc no ho he dit mai: perquè no ho sé. Sí que sé, en canvi, que això, per a ell, va ser un disgust molt gran.

- No s’entén Carmelina Sánchez-Cutillas si no hi ha abans Francesc Martínez i Martínez?

Doncs no ho sé. Mire: ha sigut que «y tocó la flauta por casualidad». [Riu.]

- Jo no crec en les casualitats! [Riem.]

A mi m’agradaria reprendre la seua vocació (i jo crec que també passió), com a historiadora -canvia de terç Patrícia Alberola. Sí.

- Hem comentat el llibre de Don Jaime el Conquistador en Alicante. Però hi ha més coses: estan les Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València, les Notas sobre la estancia del infante don Pedro de Portugal en la corte del rey don Jaime I de Aragón, entre altres coses -recorda Patrícia.

I la nova no sé què, de Murs i Valls. Ja no me’n recorde.

- I una altra cosa sobre l’escola satírica, crec. Pot ser? -continua apuntant, Patrícia.

Sí: La fàbrica vella, dita de murs i valls és una obra de l’any 1970. I un estudi sobre «Jaume Gassull, poeta satíric valencià del segle XV».

ANY CARMELINA

no, no podria viure. Perquè mire: jo era una persona molt lliure. Bé: estant casada, el que podia. Perquè el meu home era... [Riu.] Era molt medieval en aquest sentit.

-Però vosté una rebel!

Jo feia el que em donava la gana. D’aquella manera, però ho feia. I després, quan m’he quedat ja lliure, doncs més encara, no? M’agradava la llibertat. M’agradava estar a soles. I ara no puc. I no puc anar on vull: ni entrar ni eixir. I si no fora per com soc jo, no ho sé: m’hauria pegat un tir. O siga: que jo crec que encara em queda vitalitat, no?

- Molta. Vitalitat, li puc assegurar que molta -confirma Patrícia-. I quasi m’imagine que eixa mirada brillant és la mateixa dels ulls curiosos...

Ui! La mirada brillant? Doncs m’han operat del dos ulls! [Riu. I riem.] Que els tenia molt bonics: però ara els tinc, filla meua...

Sí. Aquesta de Gassull, a don Manuel Sanchis Guarner li va agradar moltíssim. Hi havia coses que diu: «Ai! Jo això no ho sabia.» Perquè parlava de literatura castellana, també, fent comparacions. I m’ho va dir. Per exemple, Las coplas del Provincial i Las coplas de Mingo Revulgo, que ell no ho havia sentit mai, i jo sí que coneixia.

- Enguany és l’any en què celebrem l’any del rei Jaume I. Vosté que s’ha apropat al personatge, quina visió té de la figura de Jaume I? -vol saber Patrícia.

Ui! Jo estava enamorada de Jaume I! [Riu.]

-Un amor impossible, certament! [Riem.]

Però enamoradíssima! Sí, sí... Jo, si haguera vingut ara, me n’haguera anat amb ell. Però darrere! [Riu.] Mire si li dic!

- Per què? Quin és l’atractiu que té per a vosté el personatge?

No ho sé: no ho sé, no ho sé. Deu ser perquè era «hom de fembres». I les dones som tan desgraciades que ens agraden el homes pendons! [Riu.]

-Era cosa que li venia de família, perquè son pare sembla que ja era un pendó de consideració. El rei Pere el Catòlic, son pare... També era «hom de fembres», també!

- Per a la gent que no conega el rei Jaume I, quina aproximació li faria vosté? Com descriuria el personatge històric?

No ho sé! És que des de xicotet era molt valent. Ja se’n va fugir de Simó de Montfort, que el tenia allí, deia que per a educar-lo i tot això. És que era molt valent: era molt valent. I no tenia por al perill ni a res. No sé: no sé per què, però a mi m’atrau molt. Moltíssim. És un dels que més.

- Tornem, per favor, a Matèria de Bretanya i fem la pregunta que teníem consensuada, Patri. Jo crec que et toca fer-la a tu, perquè em sembla un pregunta tan bona... I és teua. Li la formules tu?

Bé... -empoma l’envit, Patrícia Alberola-. Ja ha eixit abans el final de Matèria de Bretanya, on l’amic del seu avi riu, precisament, perquè ha deixat en les mans d’una xiqueta xicoteta «tota la matèria de Bretanya», que és molt gran. Què queda d’aquella xiqueta que va tindre a les seues mans «tota la matèria de Bretanya»?

[Riu.] Doncs jo crec que continue tan loca com sempre! [Riu.] Perquè, si

- No. Doncs jo veig que els ulls li brillen quan explica coses -retruca Patrícia-. I m’imagine una mica la xiqueta que descobria Altea, i que després la va recuperar, perquè no se li escapara, filant records. I vitalitat. I rebel·lia. Sí. També. Molt, molt. Molt.

- Torna vosté, regularment, a Altea?

No. La darrera vegada que hi vaig anar va ser pel llibre. Després de quedar-me viuda anava tots els anys a l’apartament aquell, que és on està ara Maria Luisa, a Los Alteanos, i estava vuit o deu dies, tots els anys. Un any anava una de les meues filles i a l’altre any anava l’altra. Jo anava allí i m’estava uns quants dies. I ja me’n tornava. Però des que estic aixina, a la cadira de rodes, doncs no. Hi he anat dues vegades.

-I quina sensació ha tingut vosté, contrastant l’Altea literària, del temps previ a la Guerra Civil, amb l’Altea actual?

Si vol que li diga la veritat, em diran retrògrada, però em dona pena, de veure-la com està. Ara hi deu haver més diners, la gent deu viure millor i tot el que vosté vulga: però ha perdut tota la seua personalitat i tota la seua essència. No sé com dir-ho.

- Crec que s’ha entés perfectament. A mi, el pobre Toni Mestre, que em volia molt i jo a ell també...

- Sap que ha faltat, veritat?

Ui, sí! De càncer. Però en quatre dies.

Efectivament.

Em deia: «Carmelina, d’Altea al final no quedarà més que el teu llibre.» Perquè ell coneixia Altea molt bé, perquè sa mare era d’allí, de Cap Negret, de la Teuleria aquella que hi havia allí.

Si vols continuar llegint l’entrevista ‘Conversa amb Carmelina I i II, per Joan Borja’ al nostre web:

https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/47211/ conversa-amb-carmelina-sanchez-cutillas

https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/47214/ conversa-amb-carmelina-sanchez-cutillas-ii

Fotografia de Francesc Vera./

Joan Cardells, erudit de l’art culte del segle XX

· Els nostres artistes al País Valencià XII ·

La seva joventut queda marcada pels seus estudis en l'escola d'arts i oficis i l'escola superior de belles arts. Llavors serà més tard quan cultive una pintura de talla expressionista i temàtica urbana amb els dibuixos i les làmines, ja que la pintura des de molt aviat quedarà fora de la seva vida a causa de preferències per materials; l'artista sempre es va queixar dels forts olors que desprenia la pintura. No obstant això, aquesta no va ser la causa del seu cim com a artista, sinó que la seva gran revelació va ser l'originalitat que emprengué pel que fa a tècnica i matèria artística dins del seu gremi, ja que va utilitzar materials únics i poc visibles dins el món de l'escultura. Cardells va treballar les seves grans obres a partir de materials com fibrociment o cartó cosit, però el seu gran descobriment va ser la uralita. Aquest material tenia molta més memòria per a l'artis-

ta que el propi cartó i, a més, podia arribar a ser una expressió pel que fa a color i pel que fa a què era com una làmina, el que podia ser la seva voluntat de solidificar el dibuix. A l'artista li encantava aquest material perquè era gris, tenia una textura segons ell com de "tortuga" i que en algun moment es podia confondre amb alguna textura de pell animal però que no acabava de ser-ho, ja que també es tractava d'una textura industrial. A més, centrà tota la seva atenció en aquest material, ja que parla d'ell com "si fos un ignorat fins llavors animal que haguessin descobert i que tingués aquesta mateixa textura". A més parla de què per a ell la uralita fa referència intensament ennuvolada i a les contaminacions a fàbriques properes a les seves vivències juvenils. Aquest material va fer de les seves escultures unes obres d'art úniques, ja que es tractava d'un material que no

pertanyia al grup dels característics i convencionals com el bronze, marbre o fusta sinó que responia a una iconografia que venia de la guerra civil i que no deixava d’al·ludir al mateix dibuix; el paper.

A part de la seva tècnica i materials, tant en el dibuix com en l'escultura trobem que Cartells va tenir un historial dins de la seva carrera artística molt variat, ja que va ser fundador amb Jordi Ballester, pintor valencià i amic de l'artista, de l'equip "Realitat", i seguint el magisteri de l'influent crític d'art Vicent Aguilera Cerni, realitzant una obra política en els anys de la dictadura tal com l'Agit-Prop de la revolució soviètica. L'artista mantenia una vida tranquil·la. Era un home pacient i solitari influenciat per artistes italians d'entre dues guerres, tal com Morandi i Giorgio de Chirico.

No obstant això va ser un dels grans referents de l'art del

segle XX tardà conegut nacionalment en llocs tan prestigiosos com el museu Reina Sofia, l'IVAM, Fundació La Caixa a Barcelona on va deixar la seva empremta amb grans col·leccions plenes dels seus originals dibuixos i innovadores escultures, i d'altra banda conegut internacionalment amb exposicions al MIE Prefcultural Art museum del Japó. A més de la seva gran reputació, trobem premis a la seva honorable carrera com el Premi Càceres d'Escultura o l'últim premi Alfons Roig de les Arts Plàstiques de la Diputació de València. També va ser nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Carlos de València. A més, a banda de tots aquests mèrits i coneixements, la fundació Bancaixa li va fer un homenatge, mostrant així la retrospectiva més realitzada fins a la data de l'artista valencià, aportant una revisió de la producció de Cardells al llarg de la seva

A part de la seva tècnica i materials, tant en el dibuix com en l'escultura trobem que Cartells va tenir un historial dins de la seva carrera artística molt variat, ja que va ser fundador amb Jordi Ballester, pintor valencià i amic de l'artista, de l'equip "Realitat"

trajectòria artística en solitari des que abandona l'Equip Realitat fins poc abans de la seva mort en 2019.

Sense cap mena de dubte, ens trobem davant d'un dels més enginyosos i honorables artistes del segle XX, ple de singularitat i referent que ens ha fet reflexionar i gaudir de les seves peces plenes d'història i alhora de misteri; una gran figura de l'art contemporani que va quedar retratat com el que era, erudit del segle XX.

Nascut a València el 21 de març de 1948 i dedicat a temps complet a la seva gran vocació com era l'art, sent un dels millors dibuixants i escultors valencians de la seva època, al mateix temps que creatiu i original pel que fa a tècnica i matèria artística, ens trobem davant d'un dels creadors d'art culte valencià del segle XX.

Yolanda Murcia Oltra / Fotografies: Mateo Gamon./

El Mas del Potro

Repensant l'actual model de vida des del Barranc del Cint

Pau Sellés./

S'anomenen Sara, Roger i David, tenen entre 22 i 23 anys, i formem part del col·lectiu APOC (Acció Política del Comtat), el qual asseguren "es creà per canalitzar energies entorn de la sobirania alimentària dels pobles i la creació d'espais d'oci i cultura" on totes les persones se senten segures. Dins d'aquest objectiu s'emmarca el projecte col·lectiu del Mas del Potro, que va començar ara fa 20 anys per un altre grup de joves activistes d'Alcoi i per al qual ara s'obri una nova etapa.

La campanya de finançament es troba allotjada al web goteo.org i amb ella aspiren a recaptar un mínim de 6.000 euros, que si bé no permetria l'autofinançament del projecte, almenys se sumaria a l'aportació individual dels membres del

col·lectiu. En aquest cas "l'inici del projecte serà més lent i amb els impediments de tenir un pressupost més limitat per invertir en l'entorn, però serà suficient per a garantir la continuïtat del projecte de bona manera". La quantitat òptima està xifrada en poc més de 14.000 euros, que els permetria adquirir la propietat del mas, costejar les depeses notarials, així com adquirir material de treball (una motoserra i una desbrossadora).

Centre Social Autogestionat de Muntanya Volen convertir el Mas en allò que anomenen un 'Centre Social Autogestionat de Muntanya', que seria un "punt de trobada i de sinergies entre l'agroecologia, la cultura descentralitzada i l'acció social". Allí pretenen desenvolupar tallers, activitats, formacions i encontres que fomenten l'agroeco-

logia, la sobirania alimentària, la cura pel medi ambient i les xarxes entre les persones. També comptem amb una llibreria, un taller, una sala per albergar grups de persones, així com diferents espais per poder fer reunions, xarrades i formacions, tant a l'exterior com a l'interior.

A banda tenen bancals per a mamprendre cultius agroecològics i sostenibles amb sistema de goteig per reg. Tot això, afirmen, "a partir d'un posicionament polític des de l'horitzontalitat, l'ecofeminisme i l'autogestió; acollint totes les diversitats sexuals, de gènere i afectives" Més enllà d'aquests objectius també es troba la conservació del Mas del Potro, que data del 1850, i que és un lloc de trànsit habitual per tota persona que transita per l'interior del Barranc del Cint.

Recorden des del col·lectiu

“a partir d'un posicionament polític des de l'horitzontalitat, l'ecofeminisme i l'autogestió; acollint totes les diversitats sexuals, de gènere i afectives”

APOC que la porta del projecte està oberta per a totes les persones que vulguen conéixer-lo així com "repensar-lo a partir del consens". "En som tres, però la porta no restarà tancada; un dels objectius és crear una comunitat de persones compromeses, un espai d'experimentació i de convivència al Barranc del Cint", reconeixen.

Aportacions al projecte Es poden fer aportacions des de 15 fins a 350 euros, que contemplen recompenses

d'acord amb la quantia aportada. Amb les aportacions més modestes les recompenses poden ser des de bosses de tela i samarretes serigrafiades, fins a una làmina linogravada. Les donacions més generoses tenen com a recompensa subscripcions de pa durant quatre mesos, la participació en un curs de bioconstrucció, o inclús una estada de dues nits al Mas amb totes les menjades incloses.

Més enllà de les aportacions econòmiques també es poden donar ferramentes de treball (agricultura, construcció, fontaneria, fusteria...), compartir coneixements tècnics i saber populars, així com propostes de col·laboració. D'altra banda, el col·lectiu també vol promoure el cultiu de varietats tradicionals, pel que ha posat en marxa un banc de llavors per al qual accepta donacions.

Un grup de tres joves del Comtat ha posat en marxa una campanya de finançament col·lectiu en línia per tal de convertir el Mas del Potro (ubicat a l'interior del Barranc del Cint) en un punt d'encontre en matèria d'agroecologia, cultura descentralitzada i acció social.

Una novavida peral Mas del Potro per

Francesc Gisbert./

El mas del Potro es troba al cor del barranc del Cinc d’Alcoi. El voreja la senda que recorre una de les passejades més emblemàtiques de la Mariola. El mas data de mitjans del segle XIX, es conserva encara dret, com un record de l’antigor, gràcies a haver-se convertit en un referent per als joves que busquen una vida alternativa. Des de fa anys, ha acollit diversos grups que hi han viscut, l’han restaurat, han cultivat els bancals, han reparat els màrgens i li han donat una nova oportunitat de continuar existint.

Ara, tres joves han posat en marxa un projecte de micromecenatge per a donar viabilitat al Mas del Potro. Es tracta d’aconseguir fons, amb menudes aportacions individuals, per acabar de pagar el mas als propietaris, condicionar-lo i adquirir ferraments. Està tot molt ben explicat i detallat a la pàgina del projecte. Qui són estos tres joves, entre 22 i 23 anys, que han fet un pas endavant? Ho expliquen a la seua pàgina web. Sara ha estudiat Història de l'Art i Sociologia a França, a més d'haver realitzat un màster en art i societat a Barcelona. Després de participar i gestionar projectes comunitaris al sud de França, d'haver militat en diverses ciutats i col·laborat en col·lectius socials per Europa, s'interessa per l'acció en el món rural. Roger té formació en agronomia, botànica i transformació de productes. Defensor de la sobirania alimentària i els drets socials. David ha estat vinculat a la vida al camp des de menut. Amb els estudis universitaris va conèixer diferents ciutats, dins i fora del País Valencià. Interessat per l’acció política i social de base, des de fa un temps par-

ticipa en projectes comunitaris per a reviscolar i renovar el treball rural a la comarca del Comtat. Els tres formen part d’un col·lectiu jove però ambiciós que pretén canalitzar sinergies al voltant de la sobirania alimentària dels pobles i la creació d’espais d’oci i cultura. Ara mateix, també estan implicats en el projecte l’Horta ACABassaes, a Alcosser.

Segons expliquen: “Com a jovençols, som conscients de les dificultats que tenim la nostra generació -precaritzada- per obtenir recursos econòmics i per emprendre. Per això, necessitem ajuda, vincles i col·laboració... Sabem que ho podem fer, i si ho fem, fem-ho bé! Ens vegem amb les forces, la il·lusió, la motivació i la capacitat per portar endavant este ambiciós projecte. En som tres, però la porta no restarà tancada; un dels objectius és crear una comunitat de persones compromeses, un espai d’experimentació i de convivència al Barranc del Cinc. Anirem unint-nos segons els ritmes, el temps, els encontres i les coincidències...”

Els tres joves han posat en marxa un projecte de col·laboració per goteo.org. Amb aportacions individuals, ofereixen diverses recompenses, des d’una bossa o una samarreta de tela, fins apadrinar un bancal i participar de la collita. Un projecte valent i original que està despertant moltes simpaties.

Si voleu conèixer més sobre el projecte i com col·laborar, entreu en l’enllaç. Hi teniu l’explicació, un vídeo i molta informació.

https://ca.goteo.org/project/projecte-ecosocial-al-mas-del-potro

Cap de setmana amb una programació per a tots els gustos

A més de celebrar el Dia Mundial del Turisme, i que els museus facen activitats especials, també hi ha diferents esdeveniments per a poder triar, com concerts, rutes en bici, concurs de pintura, o l'aplec de danses populars

BR | Alcoi./ Es nota que comença a recuperar-se la normalitat i cada vegada són més les activitats que poden fer-se, i pareix, que la ciutat d’Alcoi s’ho ha pres seriosament i per al cap de setmana del 2 i 3 d’octubre hi ha una àmplia programació per a tots els gustos.

A més, s’ha d’assenyalar que durant aquests dies els museus de la localitat celebraran el Dia Mundial del Turisme amb diferents activitats, i amb jornades de portes obertes. El lema d’enguany per a celebrar aquest dia és ‘Turisme per a un creixement inclusiu’, i segons ha explicat la regidora d’aquesta àrea, Lorena Zamorano: “L’accessibilitat i la inclusió són uns dels grans objectius de la regidoria.

Per això, tots els recursos turístics, igual que els museus que es gestionen des de l’àrea, estan signe-guiats. A més, l’oficina de turisme compta amb el sistema

de ‘bucle magnètic’, en el seu taulell, que neutralitza els sons de fons per a millorar la comprensió a les persones sordes o amb discapacitat auditiva”.

El dissabte dia 2 d’octubre hi haurà visites guiades al Museu Arqueològic, al Muboma, pel Cementeri, per l’Alcoi Medieval, en Cerveses Lluna, i la nova ruta Urban Skills, que donarà un passeig per la zona del Centre.

També es podran fer altres activitats, com gaudir del Festival Femrap, dedicat per a donar visibilitat a les artistes femenines d’aquest estil, o anar al I Festival de Narració d’Alcoi, Un Fum de Contes, que durarà des del dia 1 al 3 d’octubre.

El diumenge 3 d’octubre continuaran les rutes pel Cementeri, i les d’Urban Skills, en aquesta ocasió es visitarà la zona de Santa Rosa, i se sumaran altres esdeveniments com ‘Amb bici per la Via

Verda’, la XXI Pujada al Montcabrer, la Gala Lírica Homenatge a Federico Chueca, o les visites a les pintures rupestres de La Sarga. Durant tots aquests dies es podrà continuar visitant les exposicions que hi ha a la Capella de l’Antic Asil, i les tres que hi ha a l’edifici de l’IVAM CADA Alcoi.

L’edil de Turisme ha destacat que: “Tenim un cap de setmana farcit d’activitats no sols per a les persones d’Alcoi. Volem convidar també a la gent de la comarca, que vinguen i puguen passar ací el cap de setmana, i gaudir de les activitats tant les d’interior com les que es fan a l’aire lliure, totes amb les mesures de seguretat corresponents. Comencem ja a fer coses, a prendre el pols a la cultura i a l’esport i a gaudir de la nostra ciutat que falta ens feia, us convide a tots a participar en la celebració del Dia Mundial del Turisme”.

La Fira Modernista ompli els carrers d'Alcoi d'esperança

Durant la Setmana del 20 al 26 de setembre Alcoi va tornar a viure la seua Setmana Modernista, i encara que durant la setmana van haver-hi diferents activitats, és cert que, a partir de divendres 24 de setembre, la població va agarrar amb força aquesta celebració, que ha sigut el primer esdeveniment multitudinari que s'ha pogut realitzar després d'any i mig.

Ja durant la vesprada del dia 24, els carrers del centre van omplir-se de gent, i concretament, la Plaça d'Espanya, que va acollir l'espectacle de màgia del Mago Hugo. La bandeja es va omplir de cadires, guardant les dis-

tàncies de seguretat, però l'aforament va estar al complet, l'afluència dels carrers va ser notable fins a la nit.

La il·lusió per celebrar la Fira Modernista encara es va notar més a la jornada del dissabte. Van ser molts els alcoians i alcoianes que van agarrar els seus vestits i van eixir al carrer. A més, l'oratge va ajudar molt, ja que com recordem, durant la setmana la plutja i les baixes temperatures van estar acompanyant-nos, i van ser molts els que van pensar que l'oratge podria perjudicar a aquest esdeveniment, però finalment ens va donar eixa treva.

Al passejar pels carrers del Centre d'Alcoi

i per la Glorieta, es respirava un aire de felicitat, de ganes de gaudir, de voler recuperar aquesta normalitat que fa tant de temps ens va furtar la pandèmia, i això es va notar durant tot el dia, ja que els comerços van estar tot el dia al peu del canó, ambientant encara més la zona, igual que els establiments d'hostaleria, que van estar de gom a gom durant tot el dissabte.

I encara que el diumenge ja hi havia menys gent que el dissabte, també es va notar que estàvem de Fira, ja que van ser molts i moltes les que van eixir mudats a passejar i acabar d'aprofitar aquesta Setmana Moder-

nista.

Es va notar que tant la ciutadania com les entitats que van organitzar activitats, ja tenien ganes de gaudir, però també es va notar, que la responsabilitat i la precaució ha de continuar entre nosaltres perquè la pandèmia encara no ha finalitzat, i per a poder continuar fent esdeveniments i tornar a la normalitat, hem de ser prudents.

Una cosa que va quedar clara durant aquest cap de setmana en Alcoi, és que el lema de la Fira d'enguany no ha pogut estar millor elegit, ja que el Modernisme, ha sigut un impuls de màgia i esperança per a la ciutadania.

La Fira de la il·lusió.

per Toni Francés, Alcalde d’Alcoi./

Escric aquestes línies l'endemà. Eixe dia en què ho tens tot tan recent que sembla que encara ho pots tocar, però que també et permet poder fer una reflexió sobre el que acabes de viure.

És l'endemà de tancar la Setmana i Fira Modernista 2021, un certamen adaptat a la realitat que vivim des de l’any passat i que ha demostrat que la il·lusió, la feina conjunta i la responsabilitat d’entitats, empreses, particulars i de la Regidoria de Turisme ha donat molt bons resultats i ha facilitat retrobar-nos en aquesta cita del calendari dels últims anys. Ha sigut una celebració diferent de les anteriors, però malgrat les circumstàncies hem pogut gaudir de la cultura, l’oci, el patrimoni i, en definitiva, d’una època que té especial incidència en la ciutat i en les alcoianes i els alcoians.

Aquesta edició especial s’ha desenvolupat com a ‘Fira Modernista, la màgia del passat’. I aquesta màgia és la que ha tornat a veure’s als carrers d’Alcoi, on les alcoianes i els alcoians s’han tornat a sumar a una celebració que ha portat fins a la nostra ciutat a nombrosos visitants, que han pogut comprovar la grandesa d’Alcoi i de la seua gent.

Perquè som un poble que quan suma, multiplica els resultats. I encara que semble màgia, la realitat és que eixos bons resultats són fruit del treball, de la constància i de la implicació de moltes persones que, tant particularment, com des de diferents col·lectius, han estat al peu del canó durant mesos, superant obstacles, assajant i aportant el millor per mantindre l’esplendor d’una Fira Modernista que des de la primera edició ha tingut una acollida extraordinària. S’han preparat vestits, actuacions, concursos, lectures, rutes i visites, xarrades, exposicions, gastronomia… i tot això en uns moments en què no és gens fàcil programar i preparar activitats. Però ha quedat demostrat que, junts, és possible.

Quan mire cap a la setmana passada, només puc donar les gràcies a totes i a tots els que han fet possible gaudir d’una nova cita amb el Modernisme, als qui ens han facilitat retrobar-nos i compartir esperances.

Gràcies, Alcoi! Comença el compte enrere cap a la Setmana i Fira Modernista 2022.

La tardor alcoiana ve carregada de cultura

Des del dia 4 de setembre el teló del Teatre Calderón va alçar-se per a portar a la ciutat una gran varietat d'espectacles i les sales d'exposicions acolliran diferents mostres

BR | Alcoi./ Per a aquest octubre l’entitat local ‘El Trabajo’ durà a terme una gala lírica en homenatge a Federico Chueca.

Ovidi Montllor serà el protagonista el dia 7 d’octubre amb un concert dedicat a la seua figura, en el qual actuaran Mireia Vives, Borja Penalba, David Fernández i David Cano. Aquest espectacle ha sigut organitzar per l’Escola Valenciana.

El dia 9 d’octubre, Dia del País Valencià, es donaran els premis 9 d’Octubre que compleixen ja la seua cinquena edició, i durant l’acte hi haurà un concert de la Societat Musical Nova d’Alcoi.

Dins de les activitats de la Capitalitat Cultural, també hi haurà un festival d’Orquestres els dies 10 i 17 d’octubre.

La màgia tindrà el seu espai amb Playtime de Nacho Diago, el dia 12 d’octubre; i per al dia 16,

l’Associació de Sant Jordi realitzarà diferents actes amb motiu del Mig Any.

Els germans Pablo i Alejandro Turlo de 14 i 16 anys formen els Violincheli Brothers que actuaran en el Teatre Calderón el 24 d’octubre dins de la programació de l’Asociación Amigos de la Música d’Alcoi. Per a tancar el mes, també dins de la programació de la Capitalitat Cultural serà el torn de la dansa, en concret l’Institut Valencià de Cultura realitzarà producció ‘La mort i la donzella’ coreografiada i dirigida per la il·licitana Asun Noales, una de les figures més destacades de la dansa actual.

Respecte als mesos de novembre i desembre podem avançar que al novembre tindrà lloc el ‘Treatram’, la primera Mostra de Teatre Amateur d’Alcoi i al desembre, Alcoi serà l’escenari en què s’estrene el musical de

Camilo Sesto, ‘Vivir así es morir de amor’.

Pel que respecta a les exposicions, en l’IVAM CADA Alcoi hi ha diferents mostres. L’exposició de l’IVAM que es pot visitar hui dia és ‘Escultura infinita’ que reuneix el treball de 41 artistes de nacionalitat espanyola a través de 91 obres procedents, fonamentalment, de les col·leccions d’IVAM-Institut Valencià d’Art Modern, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Museu Pati Herreriano d’Art Contemporani Espanyol, Museu d’Art Contemporani Espanyol i Fundació Antoni Tàpies. Estarà fins a finals d’octubre.

Seguidament serà el torn per a Petjada, narrativa i concepte. Fotografia en la col·lecció de l’IVAM des de 1950, i es podrà visitar del 19 de novembre de 2021 al 24 d’abril de 2022.

En la planta de la Fundació CAM està l’exposició: ‘Cronografías’. Quasi un centenar de peces de 25 artistes ofereixen una perspectiva àmplia, però també bastant aproximada de la llibertat creativa i de la profunditat discursiva amb les quals es desemboliquen en aqueixa àrdua i apassionant tasca de suturar temps viscut i espai artístic. Estarà fins al 31 de desembre.

Així mateix, és important recordar que en la tercera planta del museu es troba la mostra ‘Vigreyos: Apologia de la ceràmica’. Vicente Gomis Casasempere, Vigreyos (Alcoi, 1935) és un artista ceramista format als Estats Units dins del corrent de l’expressionisme abstracte dels anys seixanta.

Pel que respecta als cicles expositius podem visitar fins al 30 de setembre: Temps d’Art a la Llotja de Sant Jordi, De

l’exili a la lluita en el Centre Cultural Mario Silvestre i Som Artistes en el Centre Ovidi Montllor. Els substituiran en l’últim trimestre de l’any, una exposició col·lectiva de fotografia a la Llotja de Sant Jordi, Retrospectiva d’Emili Blanes en el Centre Cultural Mario Silvestre i Percepcions de Raquel Puerta en el Centre

Ovidi Montllor.

La Capella de l’antic asil acull fins al 31 d’octubre la mostra ‘Territoris de la utopia’. Un conjunt de propostes artístiques reunides entorn de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat Valenciana que comparteixen un interés comú per la cerca de territoris imaginats.

L’IES Jaume I comença el curs amb esperança i una exposició

Des del centre confien que "serà viscut i recordat des de la normalitat", ja que està tot l'alumnat al centre, s'han ampliat les activitats i s'han recuperat rutines que "permeten saber que estem a l'institut"

Concurs de microrelats ‘Molí Fariner d’Agullent’

Es pondran enviar aquests textos fins al 15 d'octubre, i l'extensió màxima haurà de ser de 1.400 caràcters

BR | Agullent./ Agullent ha preparat la quarta edició del concurs de microrelats ‘Molí Fariner d’Agullent’, una iniciativa organitzada des de l’àrea de Cultura de la Diputació de València.

Fins al dia 15 d’octubre els participants podran enviar els seus textos mitjançant la pàgina de Facebook de Turisme d’Agullent, on hi haurà un enllaç per a poder enviar el microrelat, i les dades del participant. Aquest ha de contenir la frase “hi havia molta feina per davant” i l’extensió màxima serà de

1.400 caràcters.

El jurat seleccionarà els 5 millors microrelats, i des del dia 2 al 10 de novembre la gent podrà votar l’ordre dels guanyadors.

El primer classificat guanyarà 100 euros en metàl·lic, i una sessió de massatge i spa per a dos persones en les instal·lacions annexes a l’edifici del Molí Fariner.

El segon, tindrà una nit per a dos persones a l’allotjament del Molí Fariner, i la resta de classificats, una sessió d’spa a Agullent per a dos persones.

BR | Ontinyent./ Des de l’IES Jaume I d’Ontinyent han volgut compartir la seua il·lusió i esperança per aquest nou curs que acaba de començar, i expliquen que serà viscut i recordat des de la normalitat, ja que tot l’alumnat pot anar al centre, s’han ampliat les activitats que es faran durant l’any, i s’han recuperat algunes rutines que són importants per al centre.

Per aquest motiu anuncien que han volgut iniciar el curs amb una exposició que “vinculem a un dels cors del centre, la biblioteca, que durant el curs va estar destinada per a impartir classe, i es va convertir en una aula més”.

Aquesta exposició enllaça amb un dels objectius principals del Projecte Educatiu de l’IES Jaume I i de la Comissió de Convivència i Igualtat, que és “donar visibilitat a les

dones infinites que al llarg de la nostra història han escrit i que han estat des de silenciades a ignorades, des de fa segles i fins ara mateix”.

‘Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps’, és una exposició itinerant comissariada per Manola Roig i Rosa Roig, i organitzada per la Fundació pel Llibre i la Lectura, i que compta amb la

col·laboració de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura, i Esport de la Generalitat Valenciana, dins de les activitats programades per al Pla Valencià de Foment del Llibre i la Lectura.

L’objectiu de la mostra és donar visibilitat a les escriptores valencianes que des de Sor Isabel de Villena fins a l’actualitat han escrit en el nostre te-

rritori, referent d’una forma senzilla, els relats de vida de les dones que han conformat la nostra tradició literària. També posa un especial èmfasi sobre les autores que escriuen en valencià, perquè pateixen una doble, i de vegades, triple invisibilització: per raó de sexe, llengua i territori.

L’exposició vol introduir la visió de gènere en els plans de promoció de la lectura que es dissenyen en les biblioteques i centres escolars i universitaris, alhora que intenten omplir el buit que ara mateix existeix a les històries de la literatura i als currículums escolars sobre l’obra de les escriptores valencianes.

En total es coneixeran 450 escriptores valencianes, però la intenció és incorporar a altres que s’ha de recuperar de l’oblit amb pròximes investigacions.

Cartell del concert al Teatre Calderón./

Els alumnes a una de les exposicions del centre./

Alcoi es converteix en un gran museu urbà gràcies a les rutes d’Urban Skills

En total seran tres rutes en les quals es podran veure els 14 murals que ja hi ha a la ciutat gràcies a les dos edicions anteriors d'Urban Skills

BR | Alcoi./ Des de la regidoria de Joventut s’ha preparat una nova iniciativa per a apropar l’art urbà a tota la ciutadania. Es tracta de les Rutes Urban Skill, que tenen com a objectiu fer valdre aquest tipus d’art, gràcies a tres rutes en les quals es podran veure els 14 murals que s’han fet en les dos edicions anteriors d’aquest festival.

Hermes Vélez, creatiu d’aquesta campanya, ha expressat que ha sigut un projecte molt il·lusionant, que podrà donar a conéixer aquestes obres a aquella gent que desconeix aquest corrent artístic. Per una part, per a poder donar tota la informació als visitants, hi haurà tòtems informatius, tant de les rutes com de les obres en diferents punts de la ciutat. I, a més a més, s’ha creat una web en la qual es poden trobar imatges, entrevistes als artistes i més informació sobre les obres.

La inauguració de les rutes es realitzarà durant el cap de setmana en el qual se celebrarà el festival, amb unes visites guiades pels barris de El Centre i Santa Rosa, a càrrec de ‘Guiarte con Arte’ i del Ballet Gawazi que dinamitzarà aquestes rutes.

Octubre estrena nous cicles expositius

'Percepcions', 'Retrospectiva', i 'D'un temps d'un país', són les tres mostres que estaran al Centre Ovidi Montllor, la Casa de la Cultura, i la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi

BR | Alcoi./ El mes d'octubre s'inicia amb una nova programació cultural organitzada per la Càtedra Antoni Miró, i l'Ajuntament d'Alcoi. Es tracta de tres noves mostres dins del cicles expositius, que acullen el Centre Ovidi Montllor, la Casa de Cultura, i la Llotja de Sant Jordi.

La primera de les mostres que s'inaugurarà, serà la del Centre Ovidi Montllor, el dia 5 d'octubre, i és 'Percepcions' de Raquel Puerta Varó; i es podrà visitar fins al dia 26 de novembre.

L'endemà, la inauguració

serà a la Casa de la Cultura, i serà el torn de 'Retrospectiva' d'Emili Blanes. Aquesta mostra també es podrà visitar fins al dia 26 de novembre.

Finalment, el dia 7 d'octubre, a la Llotja de Sant Jordi, s'inaugurarà la mostra en la que participen Francesc Jarque, J. Aleixandre, Meritxell Ahicart, J. Mª Azkárraga, Paco Grau, Lluís Ibáñez, Ana Jiménez, Mati Martí, Manuel Molines, Paco Moltó, Juani Rus, Diana Sanus, i Xavier Terol. El títol d'aquesta exposició és 'D'un temps d'un país', i estarà oberta al públic fins al dia 28 de novembre.

Mural ‘La anarquía explicada a los niños’

Aquesta obra realitzada per Vincent Company explica la temàtica anarquista, vinculada al barri d’ElPartidor, ja que allí està la seu de la CNT

BR | Alcoi./ L’Associació de veïns i veïnes del barri de El Partidor, juntament amb la col·laboració de regidoria de Participació Ciutadana, han pensat que el barri necessitava un nou mural. L’artista Vincent Company ha sigut l’encarregat de fer-ho realitat, i ha creat una obra en la qual s’explica la història del barri.

El títol d’aquest mural és ‘La anarquía explicada a los niños’, i segons ha explicat l’autor: “aborda la temàtica anarquista, vinculada directament amb el context històric del barri, ja que allí està la seu de la CNT” “L’artista José Hernández Cánovas em va suggerir que podríem rescatar aquest esdeveniment històric perquè aquest tros de la història no caiguera en l’oblit”, continua Company.

Per a fer-ho l’artista s’ha documentat per a plasmar l’essència d’aquest moviment revolucionari, i ha fet l’obra a partir de la publicació de José Antonio Emmanuel de l’any 1931,

que du el mateix nom del mural. “La publicació pretenia transmetre una sèrie de principis bàsics, 10 en total, sobre el que representa aquest concepte.

Ajuda, suport, copia el que és bonic, treballar, estudiar, amar, protegir, cultivar, no tindre esclaus, i treballar, aquests són els lemes que s’han representat en les vinyetes que apareixen en l’obra”, ha indicat Vincent Company.

“Vaig decidir copiar de forma més fidel possible els motius originals, utilitzant una gamma cromàtica que ens portara a l’antiguitat del document. Encara que he volgut portar una part més personal, dos xiquets, més contemporanis, pintats al mural” detalla el creador.

L’artista conclou la seua explicació dient que: “He intentat ser respectuós a l’hora de tractar un tema que poguera ser un poc aspre per a algunes persones. Crec que buscar un punt de vista més essencialista i innocent, era la millor forma de fer-ho”.

Ecologia

La Tardor de la Civilització (i la ruptura de la cadena de subministraments)

Històricament la tardor en les nostres latituds era un temps de recolliment. De frenar el ritme trepidant de l'estiu. De preparar-se per a l'inevitable hivern. Però això era abans. En l'actualitat hem aconseguit difuminar les estacions. Gràcies al nostre enginy hem creat un desenvolupament tecnològic que ens permet –als privilegiats- habitar ambients càlids en hiverns freds i viceversa. Les fruites i verdures ja ens arriben de totes les estacions i parts del món en qualsevol moment gràcies a la complexitat del nostre sistema. En un dels grans –potser aparents- avanços de la nostra civilització, en una certa manera, hem disciplinat a la força dels cicles naturals.

Juan Bordera I Antonio Turiel./

Tanmateix –hi haurà qui li trobe un revers poètic a això-, per a aconseguir sotmetre als cicles hem usat tal quantitat de combustibles fòssils, que ja no sols els temps estan canviant. Les estacions també. La nostra pírrica victòria només ha sigut temporal. Temporal, com els que estem provocant. Estem creant un nou estat climàtic caòtic que ens sorprendrà amb fenòmens meteorològics cada vegada més abruptes, inesperats, potents i freqüents. És la conseqüència d'haver pretés dominar els cicles, sense abans comprendre'ls.

A la cadena de subministraments li està passant alguna cosa que sembla que tampoc comprenem bé. Al principi van ser els microxips. No es produïen els suficients. Les fàbriques de cotxes van començar a parar alguns dies per a acomodar la seua producció. Després, l'escassetat de xips va afectar la PlayStation 5. Si vols una nova, has d'encarregar-la i esperar uns mesos.

Després van començar a escassejar –i a augmentar de preumolts materials de construcció: acer laminat, alumini, coure, ciment. També falten ja alguns pigments, resines epoxi i diversos tipus de plàstics. La llista de matèries primeres que està escassejant cada vegada és més llarga, i això comença a afectar les matèries elaborades a partir de les matèries primeres. Falten recanvis per a alguns cotxes, o per a bicicletes. Hi ha ordinadors i impressores que discretament han desaparegut del catàleg.

Però el problema no s'acaba en el més anecdòtic: ocorre que alguns aliments comencen també a faltar. Que enguany la collita de blat a Rússia serà dolenta i el preu del blat està augmentant. Que falta acer i alumini per a les llandes, que els costos dels contenidors, dels transports marítims, s'han multiplicat per deu o per vint. Que falta de tot.

I això no és tot, tant de bo. De sobte el preu de l'electricitat també s'ha disparat, i les famílies i empreses el pateixen. Ràpidament els mitjans de distracció i els tertulians han posat el crit en el cel, atacant al Govern o a les elèctriques, però –encara que hi ha responsabilitats compartides i el pols de l'oligopoli a un executiu que no controlen del tot és

evident-, a poc a poc es comença a escoltar quina és la causa principal de la pujada de la llum: falta gas natural. I no falta només a Espanya: falta en tota Europa.

Algèria, antany subministrador fiable de gas a Espanya, ara només ens envia menys de la meitat que fa uns anys, i les energètiques han buscat gas en altres països. Òbviament, pagant-ho a un preu molt més car.

El món s'ha tornat boig. Després de la convulsió de la CoVid, quan s'esperava la recuperació econòmica, tot sembla anar fatal, així, per les bones. Sense previ avís.

Sense previ avís?

En realitat, sí que va haver-hi avís. I no un: molts. I no sols recents, sinó alguns que venen ressonant des de fa dècades. Res del que passa és casual ni del tot inesperat. Se sabia que acabaria passant. Se sabia, però no es volia actuar, perquè això implicava canviar-ho quasi tot. Tantes coses, que cada governant i cada conseller delegat va decidir tancar els ulls i esperar que el problema se solucionara sol o el solucionara un altre. Tal vegada arribava un miracle tecnològic. Però no va vindre un altre que ho solucionara ni es va resoldre. I el miracle no arriba.

Fa 16 anys, en 2005, la producció de petroli cru va tocar el seu màxim. És el que es coneix com a zenit del petroli convencional, el peakoil del petroli més versàtil i fàcil d'extraure. Des de llavors, s'han introduït un munt de (dolents) succedanis del petroli per a compensar l'estancament i posterior caiguda de la quantitat de petroli bo que es produïa cada any; així, es van començar a produir biocombustibles obtinguts a través de cultius, es van extraure quitrans al Canadà i Veneçuela per a combinarlos químicament amb gas natural i obtindre alguna cosa vagament semblança al petroli. Finalment

es va impulsar la bogeria/bambolla del fracking als EUA. Calia intentar rebanyar les gotes disperses d'hidrocarburs degradats que es troben en algunes roques. Tot pràcticament en va. Aquests succedanis, els petrolis no convencionals, són massa cars d'extraure i tractar, i damunt no són tan bons. Alguns no valen ni per a produir dièsel.

Les companyies petrolieres van intentar seguir en el negoci, però després d'anys de pèrdues enormes a pesar que el petroli es venia car, en 2014 van decidir començar a llançar la tovallola. No valia la pena continuar lluitant. Des de 2014 les petrolieres han reduït un 60% la seua inversió en la cerca i posada en explotació de nous jaciments. Aquesta frenada tan ràpida garantia que la producció de petroli començaria a caure en breu, i així ha sigut: des de desembre de 2018 la producció va caient, problema que ha agreujat en 2020 la CoVid. Important: agreujat. No provocat.

Falta dièsel des de 2015, i per això, l'extracció de minerals i el transport marítim s'encareixen. Totes les manques que es van desencadenant es retroalimenten i fan el problema cada vegada més greu: si hi ha menys plàstic i menys coure falten cables, i llavors falten màquines, que disminueixen la producció de tantes altres matèries primeres i elaborades. Si s'extrau i transporta menys ferro per la falta de dièsel i l'encariment dels ports marítims, es fabriquen menys contenidors i això fa que els preus del transport per mar es disparen encara més. L'efecte papallona de la complexitat, dins de la pròpia cadena de subministraments.

Tot això entremesclat a més amb l'enorme repte climàtic que tants esglais ha donat ja aquest estiu: onades de calor pertot arreu que porten el termòmetre a valors inèdits, incendis que arra-

“Garantim el subministrament d'aliments, garantim l'aigua neta, assegurem les necessitats locals, relocalitzem el treball, treballem amb materials de proximitat i muntem els sistemes locals i resilients que necessitem, tant de producció d'energia com de tota la resta”

sen quasi països sencers, inundacions sense precedents. Per descomptat també a Espanya. Fins a tornados estem veient en algunes zones de l'interior del nostre país.

Tornant a la crua qüestió de l'energia: no es pot resoldre la crisi energètica i de matèries primeres amb més inversió. El problema és estructural. Els jaciments han tocat màxims i decreixen inevitablement. Cada vegada costarà més obtindre petroli, gas o altres matèries primeres.

I com les matèries primeres ja escassegen, no podrem implementar tots aqueixos massius parcs d'energies renovables que es projecten a tot arreu al mateix temps –pressionant més la cadena de subministraments-, i que requereixen d'aqueix neodimi, plata, disprosi i altres materials cada vegada més buscats. A més, l'abaratiment de molts d'aquells panells o aerogeneradors (que tenen una vida útil determinada d'unes poques dècades i després han de ser substituïts) ha sigut possible gràcies a la globalització i a les economies d'escala.

Hauríem de deixar de parlar de macroprojectes i tecnofábules fantasioses, i centrar-nos en coses més simples i imprescindibles. Garantim el subministrament d'aliments, garantim l'aigua neta, assegurem les necessitats locals, relocalitzem el treball, treballem amb materials de proxi-

mitat i muntem els sistemes locals i resilients que necessitem, tant de producció d'energia com de tota la resta. Deixem d'enlluernar-nos amb les eternes promeses tecnològiques incomplides i salvem el salvable. Adaptem-nos al que ha de vindre igualment.

Repensem el model Just In Time, aquell model basat en l'acceleració perpètua i evitar emmagatzemar per a estalviar costos. Assumim que només va ser possible mentre sobrava de tot. Que ens ha donat problemes durant la pandèmia – ara sabem bé que les coses no sempre arriben just a temps- i que la seua influència en l'escassetat creixent també és notòria. Al cap i a la fi, què era la tardor sinó el moment d'emmagatzemar per a afrontar el dur hivern.

Hem passat l'estiu de la nostra civilització, en el qual tot anava cada vegada a més i millor, en el qual l'abundància material va ser la norma. La tardor sempre va ser una espècie de ruptura natural en la cadena de subministraments. De sobte, passat el zenit energètic de l'estiu, s'arribava a un punt en el qual es començava a tindre menys, i calia adaptar-se per a afrontar l'hivern. Encara tenim temps per a fer preparatius, per a prendre mesures adequades amb determinació, per a evitar el pitjor. Però no podem esperar més, perquè de fet ja arribem tard. Aquests preparatius tardans de tardor no seran tan efectius com haurien pogut ser-ho en ple estiu.

La Tardor de la Civilització no és ni més ni menys que el nostre inexorable retorn –en principi lent- a viure dins d'uns cicles que mai deguérem donar per vençuts. En temps que cada vegada seran menys complexos, però més difícils, tindrem menys energia per a aclimatar-nos a un hivern profund que pot durar dècades, fins i tot segles. I ni la primavera ni el següent estiu aparentment invencible estan assegurats. Caldrà guanyar-nos-els. Benedetti, a la seua manera, també ho va veure vindre: aprovechemos el otoño / antes de que el invierno nos escombre […] aprovechemos el otoño / antes de que el futuro se congele / y no haya sitio para la belleza /porque el futuro se nos vuelve escarcha.

Xàtiva prepara la Fira Borja amb molta cultura, gastronomia i música

Aquest esdeveniment se celebrarà entre els dies 25 d'octubre i 1 de novembre

BR | Xàtiva./ Des de la regidoria de Turisme, encapçalada per Raquel Caballero, s’ha presentat la programació de la Fira Borja, que se celebrarà des del 25 d’octubre a l’1 de novembre, amb més d’una vintena d’activitats culturals, turístiques i gastronòmiques.

La regidora ha manifestat que: “Portem molts mesos treballant en aquesta proposta. Una Fira que naix amb l’objectiu de donar a conéixer la ciutat bressol dels Papes Borja en l’àmbit cultural, turístic i gastronòmic, amb una programació extensa. Cal destacar a més que totes les activitats es van a realitzar en els espais que guarden relació amb la família Borja”

Tot començarà amb la presentació al Claustre de l’Almodí del Festival Borja, que durà a la localitat una sèrie de concerts. El dijous 28, al claustre de

Sant Domènec Nieves Sáez i Marian Soro portaran a terme la seua actuació musical ‘La voz en el renacimiento’; i per al divendres 29, hi ha previstes dos activitats, el concert ‘Cròniques de Germanies’, a l’església de Sant Pere, a càrrec de Capella de Ministrers, i en l’església de Sant Feliu es realitzarà el concert ‘La Veu de l’orgue al reinaixement i ara’ amb Arturo Barba, i amb degustació de dolços tradicionals.

El dia 30 continuaran les actuacions de la mà de ‘Borgias & Company’; i el concert família ‘Llibre de les bèsties’ de Capella de Ministrers.

L’església de Sant Feliu tornarà a acollir el diumenge 31 un altre concert, en aquest cas, ‘Taller de gala al voltant de Lluys del Mila’, a càrrec de Roberto Cases, i seguidament serà el torn de ‘Son renaixentistes d’orgue’.

Castalla invertirà en l’exhumació de víctimes de la Guerra Civil

i el Franquisme

Aquesta inversió compta amb una ajuda de 38.370 euros de la Generalitat

BR | Castalla./ Des de l’Ajuntament de Castalla s’ha decidit apostar per la recuperació de la memòria històrica a la localitat, per aquest motiu van a invertir-se 51.160 euros per a dur a terme l’exhumació a les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura.

La Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica de la Generalitat Valenciana, ha ajudat en aquest projecte amb 38.370 euros del total.

Les actuacions es realitzaran al cementeri municipal d’Alacant i duraran més o menys dos anys.

Antonio Bernabeu, alcalde de Castalla, ha explicat que: “la nostra intenció és ajudar a les famílies que necessiten saber on descansen les restes dels seus avant-

passats amb l’objectiu que puguen descansar en el cementeri de la nostra ciutat”.

Les tasques començaran amb la redacció del projecte, que es farà durant l’any 2021, i les tasques d’excavació i identificació, és a dir, el treball de camp, es realitzarà en 2022.

Segons la informació que ha recavat l’Ajuntament, gràcies al treball previ de l’Associació de familiars represaliats pel franquisme del cementeri d’Alacant’ i el grup de persones castellut, fins a 25 persones de la localitat haurien sigut afusellades en aquest període històric.

Així, 5 d’elles podrien trobar-se a la fossa número 32 del cementeri, on es realitzaran les excavacions, junt amb altres 14 víctimes de la Guerra Civil.

Per a finalitzar la Fira, tindrà lloc a Sant Domènec el concert ‘El camí dels Borja’ de Boreas Musica, i en l’església de Sant Pere, Delia Agúndez i Carles Magraner duran a terme el concert ‘Claroscuro’.

Totes aquestes actuacions tindran aforament limitat i les entrades es podran adquirir per dos euros a la Casa de Cultura de Xàtiva.

La dansa també tindrà cabuda en aquest festival, i durant els dies 30 i 31 d’octubre es realitzarà un curs intensiu d’aproximació a la dansa renaixentista de la mà de Marco Bendoni; i el dia 31, es podrà gaudir a la plaça de la Seu i a Sant Domènec l’espectacle ‘Lucretiana Dansa en època dels Borja’, amb direcció de Sofia Grande i coreografia de Marco Bendoni i Bruna Gondoni.

En la plaça del Mercat es

podrà gaudir el dia 31 d’octubre de l’obra de teatre familiar ‘Carro de jocs’ d’Ameba Teatre.

Altres activitats que també contindrà el Festival són una exposició de vestuari d’època a la Casa de l’Ensenyança del 25 al 29 d’octubre, una activitat per a escolars a l’església de Sant Feliu sobre l’orgue al renaixement i ara (dies 26 i 29) i un taller de música antiga al Conservatori Lluís Milan el dia 30 d’octubre a càrrec de la fundació cultural CDM. Caballero a més a més, ha explicat que: “Recuperem les activitats escolars, que seran gratuïtes i que oferirem a tots els centres educatius de la ciutat i activitats per als més menuts amb el concert familiar al Gran Teatre i teatre al carrer. Seran els primers espectacles de carrer després de molt temps. En les activitats s’ha tractat de comptar amb professio-

nals de Xàtiva com ara indumentàries, músics, cantants, actors i actrius de la ciutat per demostrar tot el nostre potencial com a capital cultural i destí turístic d’interior.”

Els altres dos aspectes que no poden faltar en aquesta Fira són el turisme i la gastronomia, vinculades al renaixement i a la família xativina més universal.

En l’àmbit del turisme, hi haurà rutes guiades i teatralitzades, com la ruta ‘Xàtiva ciutat natal dels

Borja. Una ruta per descobrir’, o la ‘Ruta Borja’ també teatralitzada a càrrec de Teatre la Lluna. Les entrades tenen un preu de dos euros i es poden comprar a la web de turisme de Xàtiva.

Pel que fa a la gastronomia, durant els dies 29 d’octubre a l’1 de novembre es podran degustar menús dissenyats per a l’ocasió amb productes i receptes de l’època renaixentista que es podran trobar en 22 establiments de la localitat.

L’accident mortal produït a la CV-60 torna a obrir el debat sobre aquesta carretera

i

BR | Comarques./ Durant aquest últim cap de setmana s’ha produït el segon accident mortal en 3 mesos a la carretera CV60, un fet que, malauradament, ha tornat a obrir el debat sobre l’estat d’aquesta connexió entre les comarques centrals amb La Safor.

Segons han indicat des de La Vall Ens Uneix, aquest accident mostra “de la pitjor manera, la urgència en desdoblar el tram Terrateig-l’Olleria de la carretera CV-60”.

Per al diputat Comarcal d’aquesta formació a la Diputació de València, Joan Sanchis, “tot aquest tram és un punt negre, ja que aquesta carretera es va construir inicialment per a ser autovia, i successos com el d’aquest diumenge es deuen a xocs frontals”

També ha declarat que: “no es pot perdre ni una vida més per no donar compliment a un acord de fa més de 15”, fent al·lusió al document que va signar en 2005 la Genera-

litat i el Govern d’Espanya perquè el Ministeri de Foment es fera càrrec d’acabar l’Autovia Central (A7/CV-40), i el Consell, l’autovia CV-60, al doble tram de 20 quilòmetres entre Terrateig i l’Olleria.

Després de 15 anys, la Conselleria ha col·locat radars i limitat la velocitat a 80 quilòmetres per hora en alguns trams, una cosa que per a la formació “suposa un reconeixement tàcit al perill d’una carretera pensada per circular amb velocitat d’autovia, però no en doble sentit” Sanchis ha assenyalat

que: “no sols és qüestió de seguretat, sinó també és una necessitat per al desenvolupament i creixement econòmic dels nostres pobles i ciutats i les seues indústries, ja que és l’eixida més directa dels productes de La Vall d’Albaida a la costa i tot el corredor mediterrani, una volta es connecte amb l’autopista AP7, i és una via de connexió fonamental entre els mateixos pobles de la comarca”

A més d’aquesta formació, des de la Federació empresarial Alcoià-Comtat (FEDAC), l’Associació d’Empresaris d’Ibi

(IBIAE), i la Confederació Empresarial de la Vall d’Albaida (COEVAL) també han mostrat la seua preocupació per aquest assumpte.

Tots ells assenyalen que “és una carretera de trànsit de particulars i turistes, però també de mercaderies i negocis”, i afegeixen que aquest tràgic accident “no fa més que justificar la necessitat de revisar i completar els trams que no són d’autovia i tenen molt poca visibilitat. És una reivindicació històrica i periòdica que no s’ha resolt amb els anys”.

La Regidora de turisme Raquel Caballero./

La cv60 continua cobrant-se víctimes mortals./

Des de federacions

associacions de l'Alcoià, El Comtat, i la Vall d'Albaida, demanen millores urgents

Pego prepara rutes guiades per als últims mesos de l'any

L'objectiu de les regidories de Turisme i Cultura, organitzadores d'aquestes rutes és promoure una reactivació del poble

BR | Pego./ Des de les regidories de Turisme i Cultura, s'han publicat quines seran les activitats per a l'últim trimestre de l'any, i que tenen com a objectiu promoure una reactivació del poble "necessària després dels mesos tan durs que hem viscut amb la pandèmia del coronavi-

rus". Les programacions donen continuïtat a les activitats que s'han fet durant l'estiu, que no sols estaven destinades a oferir una opció d'oci a la població local, sinó també tenien la intenció de multiplicar l'atractiu turístic del municipi.

Alguna de les novetats és

que hi haurà rutes guiades pels carrers de Pego, que van començar en estiu, però que continuaran, posant en relleu que el poble vol ser un referent com a destí del turisme ornitològic amb les rutes d'observació d'aus a la Marjal. Es faran rutes etnobotàniques i de senderisme, i un geoca-

ching pel centre històric de la localitat.

Les inscripcions per a poder acudir podran fer-se des de la web de Pego i Les Valls, i serà necessari, ja que hi ha limitacions de places. Des de la regidoria de Cultura també hi ha preparada una extensa programació que continuaran

amb els concerts de música en viu a l'aire lliure en espais emblemàtics del municipi.

Entre algunes de les propostes culturals, destaca el cicle de la Memòria Històrica, que no s'ha pogut realitzar des de fa dos anys a causa de la pandèmia, igual que les jornades de

A més, amb motiu del 9 d'Octubre, enguany s'ha organitzat un concert, com ja es va fer l'any passat per primera vegada, i en aquesta ocasió serà La Fúmiga l'encarregada de posar aquest toc musical.

BR | Pego./ Pego ha sigut el primer dels municipis de la Marina Alta que ha acollit a Creama ‘Agència de Desenvolupament local de Solsona i Cardona (Catalunya), per tal d’intercanviar diferents coneixements.

L’Ajuntament pegolí i Creama Pego, van explicar diferents accions que s’han fet amb l’Associació de Comerciants i Professionals de Pego, que tenen com a objectiu promocionar el comerç local. En especial es van ensenyar algunes de les últimes campanyes que s’han posat en marxa des del consistori, com per exemple ‘El futur el compres ara’.

A més, l’Ajuntament ha obsequiat als membres procedents d’aquests municipis de Catalunya amb material de promoció turística de Pego, l’Atzúbia i les Valls, i per suposat, no va faltar l’arròs de la Marjal.

Carmel Giner, que estan dedicades al Castell d'Ambra.

Pego acull a l’Agència de Desenvolupament local de Solsona i Cardona en unes jornades s'han celebrat a la Marina Alta

Continuen els espectacle de la sisena edició del cicle de Teatre Infantil Rebombori

BR | Oliva./ L’àrea de Cultura, Música i Biblioteques de l’Ajuntament d’Oliva ha presentat la sisena edició del cicle de Teatre Infantil Rebombori 2021. Aquest cicle te lloc durant quatre sessions que tindran lloc al Centre Polivalent d’Oliva i el Parc de l’Estació.

L’edició vindrà marcada per espectacles diversos i gratuïts, que comptaran amb totes les mesures sanitàries vigents. Julio Llorca, regidor d’aquest departament, ha afirmat que: “continuarem impulsant la cultura per a la ciutadania, i en aquest cas, especialment per als xiquets i xiquetes d’Oliva, per tal de fer-los gaudir d’una forma segura d’espectacles plens d’humor, fantasia i música”

La Troupe Malabó va inaugurar el cicle la vesprada del divendres 17 de setembre, amb un espectacle nomenat “Oníricus” que combina humor, circ i somnis. El següent diven-

dres, 24 de setembre, també en el Centre Polivalent, a les 18 hores, serà el torn de “Xocolat”, un dolç espectacle que mostrà la

transformació del personatge principal gràcies a aquest dolç material que es converteix en una provocació per a somiar.

Dins d’aquesta edició tindrà lloc l’actuació musical “Dani Miquel i els ma me mi mo mu” en el Parc de l’Estació el dia 8 d’octubre, a les 17.30 hores. Aquest espectacle tant per a grans com per a menuts, farà viure mil aventures, conéixer personatges i viatjar amb la música de Dani Miquel.

Per finalitzar el cicle es comptarà amb la companyia Toc de Retruc, que presentarà la seua obra “Monstres Monstruosos” el divendres 15 d’octubre, a les 18 hores en el Centre Polivalent. Espectacle que barreja poesia, humor i música on es mostra una reflexió sobre el bé i el mal, en clau d’humor i musical.

Per tal de controlar l’aforament de cada espectacle, la setmana anterior a cadascun d’ells, mitjançant les xarxes socials de l’ajuntament, es posarà a disposició de la ciutadania un enllaç per poder inscriure’s.

Oliva homenatja a Hèctor Cabrera, medallista paralímpic als Jocs de Tòquio

Hèctor Cabrera agraïa a l’Ajuntament d’Oliva i la Regidoria d’Esports per l’organització d’aquest esdeveniment, que suposà una sorpresa per a l’esportista oliver

BR | Oliva./ Oliva homenatjava a l’esportista Hèctor Cabrera, medallista paralímpic als Jocs de Tòquio 2021, el passat dissabte, 25 de setembre, al Poliesportiu Municipal d’Oliva. L’esdeveniment comptà amb la presència de la corporació municipal, membres de clubs esportius d’Oliva i del Club de Córrer El Garbí, familiars i amics.

Hèctor Cabrera aconseguia la medalla de bronze en els Jocs Paralímpics de Tòquio 2021, un fet històric per a l’esport d’Oliva. La regidora d’Esports, Yolanda Navarro, explicava al públic que “el repte no és guanyar als altres, sinó que està a guanyar-se a un mateix. Però, a més, tota aquesta saviesa obtinguda amb la seua capacitat, amb la seua diversitat i amb la seua maduresa la comparteix amb els altres molt generosament.”

“Per tot això, Oliva devia rebre amb tots els ho-

nors al nostre esportista que ha arribat al més alt de l’esport, gràcies a la seua constància, treball i superació” ha afirmat Yolanda Navarro.

Per la seua banda, Yolanda Balaguer, alcaldessa d’Oliva anuncià que Oliva té un procés obert per ator-

gar la Medalla d’Or de la ciutat d’Oliva a Hèctor Cabrera. Una distinció honorífica com a reconeixement a la trajectòria esportiva de l’esportista natural d’Oliva.

Hèctor Cabrera també rebia les felicitacions de Juan Vicente Escolano, en-

trenador nacional d’Atletisme i director esportiu del CC El Garbí, el qual feu valdre l’esforç i dedicació d’Hèctor Cabrera després de la seua lesió, i animà a l’esportista a continuar obtenint reconeixements, i preparar-se per als Jocs Olímpics de París.

La Mancomunitat de Municipis de la Safor canvia de presidència

L'elecció perquè Assumpta Domínguez siga la nova presidenta va ser unànime entre tots els membres

BR | La Safor./ La Mancomunitat de Municipis de la Safor va celebrar en la vesprada del dimarts 21 de setembre, una sessió de plenari de caràcter extraordinari i urgent per triar qui es faria càrrec de la presidència de la institució.

Tots els membres assistents a aquest plenari van elegir per unanimitat a Assumpta Domínguez.

Domínguez va concloure el seu discurs citant a John F. Kennedy i va dir que: “El canvi és llei de vida. Qualsevol que mire només al passat o al present es perdrà el futur”, i a més, va parlar sobre la comarca i va declarar que: “Construïm entre totes i tots, un futur millor que enfortisca els pobles i la nostra estimada comarca de la Safor-Valldigna”.

exhibicions i grafitis per a inaugurar el

Tallers,

nou SkatePark

Per tal de dissenyar-ho s’ha comptat amb la col·laboració i opinió d’skaters locals

BR | Oliva./ Oliva inaugurarà el dia 1 d’octubre el nou SkatePark, i per a ferho hi haurà diferents activitats des de les 17:30h fins a les 22:30. Els assistents gaudiran de música en directe, del Dj Iskow; també hi haurà tallers d’iniciació a l’skateboarding. També hi haurà una exhibició d’Skate, i es projectarà un grafiti en la zona on està aquesta nova instal·lació.

El nou recinte té una superfície de 200 metres quadrats i s’ubica entre la pista de frontó, la piscina, i el pàrquing del Poliesportiu Municipal. Les obres per a realitzar-ho han tingut un cost de 48.000 euros, que han estat finançats per l’Ajuntament d’Oliva. Per tal de dissenyar-ho s’ha comptat amb la col·laboració i opinió d’skaters locals, perquè el circuit complira les necessitats dels professionals i aficionats.

Yolanda Navarro, regidora d’Esports, ha afirmat

que Oliva necessitava un SkatePark per a oferir una zona professional d’aquest tipus d’esport urbà, sempre integrat dintre d’una zona municipal que compta amb la seguretat que necessita aquest parc.

Els tallers que es realitzaran durant la inauguració començaran a les 17:30h i tindran una durada de 40 minuts cadascun d’ells. L’aforament serà de 10 persones i per això s’ha de fer una inscripció.

Assumpta Domínguez./

L’esportista natural d’Oliva, Hèctor Cabrera, rebia homenatge al Poliesportiu Municipal./

Dedicades als més menuts i menudes, que tindran lloc al Centre Polivalent d'Oliva i al Parc de l'Estació

Gandia viu una Fira i Festes amb una “normalitat relativa”

BR | Gandia./ Una vegada que s’han conegut les noves mesures de desescalada, s’ha celebrat una reunió per a organitzar la seguretat i concretar alguns actes de la Fira i Festes de Gandia.

L’alcalde de la localitat, José Manuel Prieto, ha expressat que: “Vull apel·lar, una vegada més, al sentit comú, a la responsabilitat individual. Farem complir les normes, com és la nostra obligació, però hi ha un component de responsabilitat individual que ens fa falta, més que mai, perquè aquestes festes siguen, de veritat, les de la transició cap a la normalitat”.

Al recinte firal hi haurà límit d’aforament controlat, perquè la normativa de la Generalitat recomana evitar aglomeracions. Per això, hi haurà control policial als accessos al recinte. Es farà igual a la resta d’espais com el Parc Ausiàs March, a la Casa de Cultura Marqués González de Quirós, i als patis dels centres educatius.

A més, els horaris de tancament del recinte firal, el Parc d’Ausiàs Marc, i a la Plaça del Mosset, s’ampliarà fins a les 2:30h, igual que en l’hostaleria.

També hi haurà canvis en l’acte del Tio de la Porra, que enguany començarà a les 9 h, i només entraran a la Plaça Major els directors de cadascuna de les bandes per a rebre a la banda del Tio de la Porra, que protagonitza la Junta Local Fallera.

El centre de la ciutat estarà restringit des de les 12h

del dia 1 d’octubre, fins a les 00h del dia 4, excepte per al veïnat, comerciants o distribuïdors.

La Fira i Festes d’enguany estarà marcada per la celebració de dos efemèrides, una l’inici de l’Any Jubilar de Sant Francesc de Borja que conclourà el 3 d’octubre de 2022, i el 150 aniversari des que es té documentació escrita de l’existència del Tio de la Porra.

La inclusivitat també està dins d’aquesta programació i, per això, per primera

vegada es jugarà una partida de pilota valenciana de raspall inclusiu, i es manté la tradicional partida de raspall adaptat. I per als dies 5 i 7 d’octubre es faran els dies sense soroll dedicats a les persones amb Trastorn de l’Espectre Autista.

Els espectacles de carrer es realitzaran en emplaçaments tancats a l’aire lliure. Concretament, els patis dels col·legis Sant Francesc de Borja, Benipeixcar i Escolapis, i en el claustre del col·legi de l’Escola Pia.

Gandia commemora el Dia Mundial de l’Alzheimer amb AFA la Safor

Juntament

BR | Gandia./ L’Associació de Familiars de Persones amb Alzheimer (AFA la Safor), juntament amb l’Ajuntament de Gandia, han organitzat un acte en commemoració del Dia Mundial de l’Alzheimer, que se celebra cada any el 21 de setembre.

Rosa Genís, presidenta de l’associació ha sigut l’encarregada de llegir el manifest a la porta de l’Ajuntament, acompanyada per l’alcalde, José Manuel Prieto, i una gran representació de la corporació municipal.

El lema de la commemoració d’enguany ha sigut ‘Zero omissions. Zero Alzheimer’, i l’eix central de les reivindicacions i propostes que es plantegen des de la Confederació Espanyola d’Alzheimer ha sigut “la importància del diagnòstic precoç com a punt de partida bàsic i imprescindible per a arribar a temps, no sols en la detecció de casos, sinó, so-

bretot, en la posada en marxa dels necessaris processos d’intervenció terapèutica que han de dirigir-se al conjunt de la família afectada per l’alzheimer o un altre tipus de demència”.

A més, Genís ha explicat que “el diagnòstic és l’eina imprescindible per a

reduir les alarmants xifres que representa l’infradiagnòstic d’aquesta malaltia neurodegenerativa, que d’acord amb la Societat Espanyola de Neurologia, pot aconseguir al voltant del 30% de casos sense diagnosticar”

Després de llegir el manifest s’ha dut a terme la

tradicional ‘globotà’ simbòlica, i s’ha desplegat una pancarta commemorativa al balcó de l’Ajuntament.

A més, durant la vesprada, la façana de l’edifici consistorial va estar il·luminada de verd, color que simbolitza aquesta malaltia.

Primer Premi de Bones Pràctiques Locals per la Biodiversitat

BR | Gandia./ Alícia Izquierdo, regidora de Medi Ambient, ha anunciat que la ciutat de Gandia ha estat guardonada amb el 1r Premi de Bones Pràctiques Locals per la Biodiversitat, dins de la categoria ‘Sensibilització Ciutadana’.

És la tercera edició d’aquest premi que dona la Federació Espanyola de Municipis i Províncies a les Entitats Locals del territori estatals, que s’esforcen a recopilar i difondre actuacions desenvolupades per a conservar, protegir i incrementar la biodiversitat.

Gandia ha participat en aquest certamen amb el programa d’educació am-

biental, pioner al País Valencià, que és la Xarxa d’Ecoescoles Gandia. La Federació Valenciana de Municipis i Províncies també va premiar aquesta iniciativa en 2020 dins de la categoria de Sostenibilitat Territorial als III Premis al ‘Bon Govern’.

Izquierdo s’ha mostrat orgullosa “per rebre aquest premi amb un projecte que es va encetar fa ja sis anys i que ha anat creixent any rere any”, i ha agraït “el seu treball a tots els agents implicats que han contribuït al fet que aquest reconeixement supose un pas més endavant per a Gandia en matèria mediambiental”

Nou procediment per a la contractació de l’IES Ausiàs March

Després que l'anterior adjudicatària renunciara a executar aquests treballs d'ampliació i reforma

BR | Gandia./ El govern local de Gandia, ha anunciat que s’ha aprovat una nova licitació de les obres per a l’IES Ausiàs March. Des del dia 20 de setembre les empreses tindran 45 dies per a poder presentar les seues ofertes.

L’empresa a la qual es va adjudicar aquest projecte va renunciar a executar aquesta actuació, que havia experimentat un sobrecost per culpa de l’increment del preu dels materials constructius dels últims mesos. Ara, el govern

de Gandia ha accelerat els tràmits administratius del nou expedient de contractació i la declaració d’inici de l’edificació.

Aquestes obres estan dins del Pla Edificant i tenen un pressupost de 8.019.872 euros, i contempla l’habilitació de 16 aules d’ESO, 8 de Batxillerat, 15 aules específiques i altres 5 per a grups menuts, un gimnàs, una sala d’usos múltiples, una biblioteca, una zona administrativa i una àrea de serveis generals.

Les festes populars s’han d'adaptat a les mesures que han entrat en vigor aquest mes

Per a la Xarxa Ecoescoles de Gandia

Presentació de les messures de seguretat./

Es va il·luminar de verd la façana de l'Ajuntament dins els actes commemoratius./

Bellreguard homenatja als 15 veïns afusellats pel franquisme

S'ha inaugurat una escultura de Ferran Molió i es va aprofitar l'ocasió per a recordar a Fernando Seguí García, veí de la localitat assassinat fa 80 anys al camp de concentració nazi de Gusen (Àustria)

BR | Bellreguard./ Bellreguard ha realitzat un acte per a recordar als seus represaliats pel feixisme, concretament als 15 veïns que van ser afusellats pel franquisme i a Fernando Seguí García, que va ser assassinat al camp de concentració nazi de Gusen (Àustria).

La consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo, va lliurar als familiars de les víctimes el Taulell de la Memòria de la Generalitat Valenciana.

A més, també es va inaugurar l’escultura de Ferran Molió, que deixa testimoni de la lluita per la llibertat dels bellreguardins que van morir a mans del franquisme i del feixisme.

Àlex Ruiz, alcalde de la

localitat, ha explicat que: “és important comptar amb espais físics de la memòria perquè les generacions que vinguen darrere sàpiguen allò que va passar”. La consellera va voler remarca la necessitat de “fer justícia, memòria i reparació per a tancar les ferides que va obrir la

guerra i la repressió posterior”.

L’acte va comptar amb la presència dels exalcaldes de Bellreguard Ximo Muñoz, Josep Seguí, Pepa Bonet, Francesc Avargues, Facund Puig i Joan Marco, així com l’actual, Àlex Ruiz. També hi assistiren el president de l’Associa-

ció Republicana de la Safor, Salvador Sanchis; la presidenta de l’Associació de Víctimes del Franquisme del Cementeri de Gandia, Núria Martin; i la presidenta de l’Associació de Familiars de Víctimes de la Fossa 100 del cementeri de Paterna, Teresa Llopis.

L’Agrupació Artístico Musical ‘Santa Cecília’ de Bellreguard va participar amb la interpretació de diverses peces i l’acte va concloure amb el dipòsit d’un ram de flors per part dels dos únics fills encara vius dels 15 represaliats, Isabel Borràs i Vicent Gregori, als peus de l’escultura realitzada per Ferran Molió. En la seua peanya també va ser col·locat el Taulell de la Memòria en honor a Fernando Seguí Garcia.

Bellreguard presenta el 'Sotaia Rock'

Participaran tres grups de la zona, i podran assistir unes més de 500 persones al Camp de Terra de la Zona Esportiva, lloc se celebrarà l'esdeveniment

BR | Bellreguard./ Bellreguard celebra per primera vegada el festival de música rock 'Sotaia Rock', que té com a objectiu donar difusió a grups locals i comarcals. Concretament participen tres grups: Askama, que és de la ciutat; De la Nada, que és de la comarca de La Safor; i El Último ke Zierre, que és un grup valencià.

Segons ha comunicat el regidor de Cultura la de localitat, Juanjo Giner aquesta iniciativa "ha

nascut perquè volem donar un oci alternatiu als joves, i portem més d'un any i mig de pandèmia, i s'ha avançat en la vacunació, encara que no s'ha acabat la pandèmia, però hem de tornar a oferir espais d'oci i d'alegria als joves. Hem de premiar als joves per lo bé que han portat la pandèmia, i lo bé que ho han fet. Encara que vegem imatges en la qual s'està estigmatizant als joves, nosaltres pensem que evidentment és necessari complir la

normativa, però també és necessari ser feliços i obrir espais i tindre una programació cultural que ens ajude a superar la pandèmia, mitjançant la cultura, mitjançant el

rock. Pensem que això ens ajudarà a ser més feliços i a superar tot el que estem passant".

Pel que fa a les mesures, el concert se celebrarà al Camp de Terra de la Zona Esportiva i tindrà una capacitat per a 500-600 persones, els assistents hauran d'estar asseguts, però ja podran ballar davant de la seua cadira.

Les entrades, que tindran un preu de 12 euros, es podran comprar a la botiga de la web de l'Ajuntament.

Ovidi4 arriba a Bellreguard el pròxim 9 d’octubre

BR | Bellreguard./ La formació poètic-musical Ovidi4 porta a Bellreguard el concert ‘Ovidi se’n va a Bellreguard’, el pròxim 9 d’octubre. Aquest grup reivindica la figura del cantautor alcoià Ovidi Montllor, en aquest treball que està format per un llibre i un disc, que originalment du el nom de ‘L’Ovidi se’n va a la Beckett’. En aquest projecte es recull el directe que es va fer a la sala Beckett de Barcelona durant la primavera de 2019, però també compta amb tres versions inèdites que van fer-se el passat novembre amb la col·laboració del guitarrista Toti Soler.

Pel que fa al llibre, té 164 pàgines, i la introducció de Jana Montllor, pròleg de Marina Garcés, i epíleg de Jordi Cuixart; a

més d’una antologia de 24 textos i articles.

El poeta David Caño, el músic Borja Penalba, el periodista i exdiputat de la CUP David Fernández i la cantant Mireia Vives, visitaran Bellreguard per a repassar algunes cançons d’Ovidi, i també, hi haurà complicitat amb el públic, i l’actuació també tindrà moments de tertúlia musicada on es parlarà sobre cultura i política, mantenint la fina ironia que caracteritzava al cantautor d’Alcoi.

En aquest concert es comptarà amb la presència de Toti Soler, que va ser músic i amic d’Ovidi Montllor.

Les entrades ja estan a la venda a la botiga de la web de l’Ajuntament de Bellreguard, i tenen un preu de 5 euros.

La formació poètic-musical està formada per Mireia Vives, Borja Penalba, David Caño i David Fernández

Moment de l’homenatge a les víctimes del franquisme./

Els Ovidi4 continuen la seva gira pel País Valencià./

BR | Muro./ L’Ajuntament de Muro va formar part de la signatura de l’ocupació parcial de la millora del pati d’Infantil del nou CEIP El Bracal. En l’acte van estar presents el director d’Infraes-

tructures, la directora del centre educatiu, l’empresa constructora, i els serveis tècnics de la Conselleria d’Educació, entre altres. Aquest moment és un pas més dins de l’evolució en la construcció del nou

centre i a més a més, marca el bon ritme d’aquesta.

El nou CEIP El Bracal donarà capacitat a 500 alumnes i serà dotat d’equipaments i serveis necessaris i s’adequarà per a l’ensenyament de tots els

xiquets i xiquetes.

L’obra avança, i per al consistori murer, aquest fet és molt important, ja que “per fi, es dotarà d’aules dignes a l’alumnat i professorat d’aquest centre”.

Pla de Mobilitat Urbana Sostenible

a Muro

Per a fer-ho convida a la ciutadania a ajudar a través d'una enquesta amb 24 preguntes

BR | Muro./ Des de la regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament de Muro d’Alcoi, i dins de la Setmana Europea de la Mobilitat, s’ha decidit elaborar un Pla de Mobilitat Urbana Sostenible.

Per a poder crear-lo, des del consistori murer conviden a la ciutadania a ajudar a conéixer les necessitats i els hàbits de transport personals a través d’una enquesta en línia, que està formada per 24 preguntes.

Les persones que hi vulguen participar ho podran fer a través d’aquest enllaç i hauran d’identificar en

quin barri o zona resideixen.

La participació en aquesta enquesta permetrà que es puguen dur a terme actuacions pròximes i futures per a millorar i fer més racional el desplaçament a peu, cadira de rodes, bici, patinet, moto o amb cotxe d’una forma sostenible, segura i còmoda.

L’Ajuntament indica que “la col·laboració de tots és imprescindible per a obtenir la informació necessària per a la millor planificació en mobilitat urbana sostenible del nostre poble”.

Visites a les obres de construcció del nou centre educatiu./

Muro d’Alcoi

Muro prepara una tardor amb activitats culturals

La Unió Musical de Muro, i el Festival Provincial d'Arts Escèniques 2021 seran els protagonistes d'aquesta programació

BR | Muro./ Des de l'Ajuntament de Muro volen oferir a la ciutadania programació cultural, i és per això, que per als dos pròxims mesos hi ha preparades una sèrie d'activitats.

La primera d'elles serà el diumenge 3 d'octubre, concretament serà un concert en commemoració del 9 d'Octubre, i estarà a càrrec de la Unió Musical de Muro. L'acte tindrà lloc al Centre Cultural de la Vila de Muro, a les 18:30h, i les entrades es podran arreplegar de forma gratuïta a la web de la banda.

Per altra banda, la localitat de El Comtat, també durà a terme el Festival Provincial d'Arts Escèniques 2021. La primera actuació d'aquest festival serà el dia 16 d'octubre de la mà de La Dependent, que portarà a escena 'Icària'. El Centre Cultural serà l'escenari que acollirà aquesta obra que es representarà el dissabte 16 d'octubre a les 19:30h.

Ja per al mes de novembre, concretament el dia 7 a les 18:30h, també al Centre Cultural, la companyia Esclafit Teatre representarà '@Rita_Trobador', escrita i dirigida per Joan Nave.

Muro d’Alcoi

Noves obres de millora en l’encreuament de Quatre Camins

Va a canviar-se la capa asfàltica, rastell i vorera d'aquest tram. L'obra durarà quatre setmanes

BR | Muro./ L’Ajuntament de Muro, des de la seua regidoria d’Urbanisme ha començat unes noves obres per al canvi de la capa asfàltica, rastell i vorera d’un tram del polígon ubicat en l’encreuament de Quatre Camins en direcció a l’Alquerieta Jordà.

Les obres tindran un termini d’execució d’unes quatre setmanes, i suposa-

ran una inversió de 47.475 euros que estaran a càrrec del consistori murer. Des de l’Ajuntament indiquen que: “Desitgem que amb l’actuació en aquest polígon industrial de Quatre Camins es millore tant l’accés a l’Alquerieta Jordà, com el desenvolupament dels treballs propis de les naus industrials allí presents”.

Correllengua 2021 aplega a Turballos el 3 d’octubre

BR | Alcoi./ El diumenge 3 d’octubre, a les 19:30h a Turballos (Muro), concretament a la Sala Comuna. Aquest dia se celebrarà el Correllengua. Primer es llegirà el manifest i seguidament serà el torn de l’actuació de la cantant Gem. Aquell que vulga assistir haurà de fer la inscripció al correu muro@acpv.cat, ja que les places són limitades.

Augmenta l’equip municipal de Serveis Socials

La plantilla ha passat de cinc a huit professionals i incorpora els perfils d'administrativa, educadora social i assessora jurídica

BR | Bocairent./ L’equip de Serveis Socials de l’Ajuntament de Bocairent ha incorporat a tres nous professionals, és a dir, que actualment són huit les persones que treballen en aquest servei municipal. Amb aquesta ampliació s’han afegit nous perfils per tal de poder completar l’atenció interdisciplinari. És a dir, que a les dos treballadores socials, les dos tècniques del Servei d’Ajuda a Domicili i la psicòloga de l’Equip d’Intervenció d’Infància i Ado-

lescència; ara se sumen una administrativa, una educadora social i una assessora jurídica. Aquest un projecte que l’Ajuntament ha treballat des de l’inici de la legislatura.

Carmen López, regidora d’aquesta àrea, ha destacat que: “és una fita importantíssima. En els últims anys havíem destinat recursos municipals per a incorporar una persona més al Servei d’Atenció a Domicili i ampliar la jornada de la professional de l’Equip

d’Intervenció d’Infància i Adolescència, però, ara fem un salt substancial, ja que hem aconseguit el finançament per a tindre tres professionals més”.

A més, López, ha explicat que la incorporació permetrà redistribuir les tasques i especialitzar més l’atenció. “Tenim un únic objectiu: poder atendre més i millores les persones que necessiten ajuda i estem convençuts que l’ampliació i especialització de l’equip contribuirà a aquesta finalitat”.

‘Xec de Benvinguda’ per a les famílies amb nous membres

BR | Bocairent./ Des de l’Agrupació de Comerciants i Serveis de Bocairent (ACiS), i la regidoria de Dinamització Comercial de l’Ajuntament, s’ha creat un xec dirigit a les famílies que augmenten els seus membres. L’objectiu d’aquesta iniciativa és doble: per un costat, ajudar a les persones a què contribuïsquen a incrementar la població del municipi, i més, fomentar l’economia local, ja que la iniciativa reverteix al comerç de la localitat.

Per cada naixement, adopció o acolliment que s’haja produït des de l’1 de gener es podrà rebre una ajuda de 200 euros. La quantia haurà de justificar-se amb compres fetes als establiments que formen part d’ACiS, que actualment, està integrat per 34 negocis, que ofereixen una àmplia oferta per a la clientela.

Vicente Vañó, president de l’agrupació ha explicat que: “el Xec de Benvinguda representa una mostra més de la voluntat de l’associació de seguir posant en marxa iniciatives en benefici de totes i de tots, perquè ací guanyem totes i tots: famílies, establiments i el poble”.

Begoña Perigüell, regidora de Dinamització Co-

mercial, ha valorat positivament aquesta acció i ha declarat que: “impulsar iniciatives conjuntes amb el sector és importantíssim i el Xec de Benvinguda n’és una mostra”, i a més, ha afegit que: “Tenim ben clar que hem de seguir sumant per a seguit fent poble, que és l’objectiu fonamental que compartim”.

L'Ajuntament d'Alcoi, Cocentaina, Muro, Gaianes, Beniarrés,

l'Orxa i Vilallonga participen en aquesta activitat que promou la mobilitat sostenible i l'esport

Presentació de la nova campanya.

HORÒSCOPS

Àries (Del 21 de març al 20 d'abril): Mercuri retrògrad a Casa VII, inclina a repetir patrons en l'àmbit de la parella i social. Si alguna cosa no va bé amb els altres, aposta pel diàleg. Compte amb les caigudes.

Taure (Del 21 d'abril al 20 de maig): Vols millorar la dieta alguns hàbits. Possible oportunitat per poder accedir a un lloc de treball que creies perdut. Necessitat de formar-te per avançar professionalment.

Bessons (Del 21 de maig al 21 de juny): Compte de no caure en l'obsessió per assumptes del passat. Està bé recordar però no t'autoflagelis. Si tens fills, és un període per fer reajustaments en la seva educació.

Cranc (Del 22 de juny al 21 de juliol): Més trobades familiars amb persones d'edat avançada. Despeses en articles de la llar o per fer reparacions. Estàs més sensible ho aprofites per fer alguna cosa creativa.

Lleó (Del 22 de juliol al 23 d'agost): A la feina caldrà deixar les coses clares per evitar malentesos que podrien perjudicar-te. Potser hauràs de fer costat a un germà o germana que passa per un moment delicat.

Verge (Del 24 d'agost al 23 de setembre): Penses molt en una persona que t'atrau, però abans de posar-hi més energia, assegura't que els dos cerqueu el mateix. Adeqües la teva economia per estalviar una mica.

Balança (Del 24 de setembre al 23 d'octubre): Algú de la família podria fer-te perdre els papers i la teva educació habitual, no caiguis en el parany. Una escapada de cap de setmana t'ajudarà a prendre decisions.

Escorpí (Del 24 d'octubre al 22 de novembre): Una atracció fatal no et deixa dormir. Si tens parella, valora la situació abans de vessar-la. Un assumpte professional sembla que encara demana un temps més d'espera.

Sagitari (Del 23 de novembre al 21 de desembre): Tens projectes pel que fa a l'habitatge, valora diferents opcions. Amb una amistat seguiu sense tancar un capítol d'atracció entre ambdós. Potser caldrà fer alguna cosa.

Capricorn (Del 22 de desembre al 20 de gener): Vivim temps delicats pel que fa a la feina, però no et va tan malament. Si ho necessites, tindràs suport dels teus superiors. Tens ambició i això t'ajudarà a avançar, sempre amb compte.

Aquari (Del 21 de gener al 19 de febrer): Vols passar pàgina d'alguns assumptes, però abans de fer-ho hauràs d'acceptar el que t'ha tocat viure. Un amor del passat, sembla que es fa present des de la distància.

Peixos (Del 20 de febrer al 20 de març): Pots conèixer una persona que t'encisarà i a la que et semblarà que coneixes de sempre. Entren noves amistats amb les quals compartiràs filosofia de vida i algunes creences.

Herbes remeieres

per Ferran Albors

HERBA LLUISA

-Lippia triphylla(Herba lluisa, Cidron, María lluisa)

Floració a finals de la primavera i a principis de l'estiu. Es recol·lecta durant tot l'any, i amb les seues flors durant tot l'estiu.

De les virtuts d'aquesta planta, hem de destacar les més importants que són: tònica estomacal, antiespasmòdica i carminativa.

Aquesta herba és molt bona per a les indigestions, les palpitacions, les flatulències i els vertígens d'origen nerviós, al costat de la melissa.

En alguns pobles de les comarques de l'Alcoià i del Comtat, I la Vall d’albaida forma part del conjunt d'herbes medicinals que s'utilitzen per a l'elaboració del famós herberet.

REMEI CASOLÀ:

La meua sogra, Carmen “la coloma” hen deia que quan les dones tenien la menstruació, la infusió de marialluïsa era com oli en un cresol, ja que aquesta planta és perfecta per a calmar els espasmes de l'estómac i, en conseqüència, els dolors menstruals.

Nota: en aquest capítol es realitza una descripció de la planta medicinal, com també es relaten receptes i remeis populars que m'han transmès els meus avantpassats, però cal tindre clar que el diagnòstic de les malalties correspon sempre als professionals pertinents.

“ Si jo tenia memòria!” per Àlex Agulló

Exercicis per treballar les nostres capacitats cognitives

Segons les investigadores Inés Moreno i Antonia Gutierrez, la clau per a mantenir un cervell sa i jove és la mateixa que per a la resta de l'organisme. És a dir, cal mantenir una dieta sana, dormir les hores suficients, evitar el consum en excés d'alcohol, fugir del tabac i l'estrés, realitzar exercici moderat, i evitar el desenvolupament d'altres malalties o, almenys, mantenir-les controlades.

· Recorda i escriu tot el que tens al frigorífic. No vages a bots. Com sempre concretar el procediment que vas a seguir és fonamental. Quan acabes la llista pinta de verd els aliments més saludables i de roig aquells que... estan molt bons però no són recomanables.

· Col·loca les paraules al seu lloc i formaràs tres locucions, refranys...diferents; però una de les paraules està compartida i apareix als tres. (Un bon procediment facilita la feina)

- I I HA EL DE EL DE QUI POC. ELS BONS PLENS MOLT, DINAR VULGA SOPAR VIURE N'ESTAN REPOSAT FOSSARS. PASSEJAT. BANQUETS a) _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ . b) _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ s , _ ' _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ . c) _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ , _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _.

· Compta de 0 fins al 100 de tres em tres, de quatre en quatre... Si va prou bé, prova de fer-ho baixant des del 200 fins al 0.

· Completa la taula amb aliments que s'escriuen amb...

Problema d’Escacs #3 per Ximo Corbí

L'enroc negre aquestá molt obert. Sabries aprofitar-ho ?. Tema Tàctic: Atracció. Blanques juguen i donen escac i mat en 2 jugades. La solució en el pròxim exemplar · joaquincorbi7@hotmail.com

Servicio a Domicilio c/Maestro Espí, 13 · Alcoi