EL GRAT 739

L’ALCOIÀ

LA COSTERA

Toni Francés

BR | Alcoi./ En la nit del 30 de setembre, el Centre Ovidi Montllor va acollir la tercera edició dels premis 'Palmells, Mà del Futur', en la qual van assistir molts amics d'El Grat per tal de celebrar la

musicals que van fer que aquesta nit de Palmells siga recordada durant molt de temps, i que ja tinguem ganes de la pròxima edició.

Personatges

Imatge i Poesia

A Ovidi Montllor 2012

Hi ha mirades, però hi ha moltes i distintes formes de mirar. La manera en què l’Ovidi projecta el seu esguard sembla bestreta d’un quefer oblic forjat en la llunyania. Com si l’actor, cantant, versaire o trobador viatgés al temps present tot rescatant, de l’àmfora pretèrita on s’hi guarden els requeriments de l’autenticitat; els millors auguris. S’hi estimba el pensament, ulls mig closos, pel coster del temps en fugacitat extrema. I fa por tanta velocitat, doncs la cursa que s’acaba enjorn, deixa massa coses per resoldre. Una llàstima el llast de les hores que mai no tornen per retreli encontre a la il·lusió; o per a fer de la pròpia contrada un tast quasi etern de virginitats intemporals.

Ací i allà, un vent curull de cendres amera el terra on floreix la minsa branqueta del romer, cada primavera. Com la cançó, que s’aixeca i rebota furiosa contra el rocam d’un barranc vell i esmolat per la tempesta incisiva de l’hivern, així la memòria fa guanys, cada dia que passa, quan el vespre declina i la llum exsangüe, sempre idèntica, s’hi disposa a propiciar la forma justa a l’estimat rostre de l’amic absent. La pintura, en té molts de teòrics. La pintura, ara, en aquest precís instant, només celebra la festa de l’encontre, o una versàtil manera de seguir xerrant.

«Jo soc fill de família molt humil./Tan humil que d’una cortina vella/Una samarreta em feren: vermella./D’ençà, per aquesta samarreta,/no he pogut caminar ja per la dreta./He hagut d’anar contra-corrent...»1 Una sort de confidències, a «poqueta» nit, quan l’escalf dels troncs d’una alzina vella, omple la sala de benestar i, també, de vida desitjada. A l’altra banda de la taula, amb un got de vi blanc a la mà, el pintor Antoni Miró somriu entremaliat.

J. Sou

1-

Reformas Reformas integrales

de obra Proyectos Obras en general

Tirant lo Blanc 16, local / Alcoy / 690 152 452

Antoni Miró & Josep Sou

Antoni Miró: A Ovidi Montllor 2012./ Alcoi (Acrílic-mixta s/llenç, 162x114)

cançons

Presos de

Es coneix com a enginyeria social al conjunt de tècniques que usen els cibercriminals per a enganyar els usuaris perquè els envien dades confidencials, infecten els seus ordinadors amb programes maliciosos o òbriguen enllaços a llocs infectats. I perquè es diu enginyeria social? Perquè es manipula a les persones explotant les debilitats humanes en lloc d’anar a per vulnerabilitats tècniques. Ens entren per l’agòbia, per la por, per la curiositat...

Quasi tots els tipus d'atacs comporten algun tipus d'enginyeria social. Per exemple, estan els clàssics correus electrònics de "phishing" i estafes de virus. Els e-mails intenten convèncer als usuaris que el seu origen és legítim (utilitzen adreces similars al Ministeri o a Correus) amb l'esperança d’obtindre alguna informació, per insignificant que semble. Altres voltes, eixos correus que contenen arxius adjunts que semblen inofensius (vídeos de gatets) però van amb virus.

Un altre mètode d'engany és el “vishing”. Per a dur a terme aquesta pràctica, els criminals realitzen una trucada telefònica amb l'objectiu d'aconseguir les dades personals o bancàries d'una persona suplantant la identitat d'un tercer. Entre les pràctiques més habituals està la del frau del tècnic informàtic que sota el pretext de netejar l'ordinador d'un virus exigeixen el pagament d'una xicoteta quantitat a través d'una plataforma que registra les dades bancàries i seguidament sol·liciten fer-se amb el control del dispositiu infectat per a accedir a la banca electrònica i realitzar operacions en nom de la persona afectada. També et poden cridar fent-se passar per empleat d'una entitat bancària on t'avisen que s'està realitzant una operació fraudulenta (i fictícia) amb la targeta i sol·liciten les dades d'aquesta. Mentre es produeix la crida, realitzen compres en línia reals i demanen les claus rebudes per SMS fent creure que són codis per a cancel·lar l'operació falsa.

Un altre cas és el si es fes passar pel comercial d'una companyia telefònica, informant la víctima que li han cobrat de més per error en la factura i sol·licitant-li les dades bancàries per a abonar la diferència.

El “smishing” és un altre tipus d'atac d'enginyeria social que es realitza a través de la missatgeria del telèfon mòbil o per SMS. Solen utilitzar les mateixes excuses que ja hem descrit però aquesta vegada amb missatgeria mòbil.

Finalment, el “baiting” és com el “phising” només que utilitzen dispositius físics, és a dir, abandonen usb’s, cd’s, dvd’s a parcs o oficines perquè algun incaut els agafe per a escudrinyar-los.

I com fer-los front?

No fer cas als links inclosos en els emails; introduir les dades confidencials únicament en pàgines webs segures; no instal·lar aplicacions provinents de missatges de text i, davant el mínim dubte, ser prudent i no córrer riscos.

I sobretot pensar... de veres algú que té 1 milió de dòlars en Kenya va enviar-nos un correu perquè l'ajudem? Si la nostra companyia de telèfons ja ens passa la factura per què necessitarà de nou les nostres dades bancàries? En aquests temps la desconfiança és la nostra millor aliada.

Record de Solsona

Fa una lluna clara i una nit serena. Jo m'estic a la Plaça de Sant Joan; damunt les finestres cau la lluna plena, cau damunt la pica que la fa brillant. Aquesta plaça és tota recollida, tan aquietadora i tan suau, que sembla un replanet d'una altra vida on s'anés a abeurar-hi un glop de pau. Jo no sé pas per què jo aquí voldria estar-hi llarga estona quietament, amb una noia sols per companyia sens besar-la ni dir-li cap lament. Veure el tresor que d'aquí estant s'albira sens esflorar-li el seu cabell gentil, sols sentir-la a la vora com respira... I respirar aquest aire tan tranquil.

imatge i poesia: personatges mirades pixant fora de lloc | à.agulló actualitat alcoià toni francés | b.rivas fira modernista alcoi

b.rivas mig any fester alcoi

tribunal de les aigües... | f.castro sonora SUPLEMENT LA VEUDEL LLIBRES comarques centrals valencianes yolanda balaguer

i

Els

de buscar...

No sé si és normal, però és el que em diu el cor, entre nits aferrat als meus llençols les hores passen rient-se de mi i el silenci ja no hem commou; sé que hauria d'estar-hi acostumat, però cada matí em trobe més sol, no sé si m'enganye a mi mateix, però ja no entenc qui sóc ni com sóc que és el que vull, quan tocaré el teu horitzó...

És cru el camí sense tu, però... qui ets? on ets? com ets?, existeixes o ets producte del pensament d'aquest jove sotmés a la llargària del temps?

Ja no sé que fer, t'ha buscat en el record, t'ha imaginat en cada vers, he esperat trobar-te sola, esperant-me petita llum entre les ombres provocades per tanta gent, però no hi ets, no sé on ets, no sé on tornar a buscar, no sé si quelcom dia et trobaré...

I és dur, molt dur, buscar sense trobar seguir un camí incert cap a un futur sense tu cada passa que done potser està equivocada, però no puc trobar de nou el meu rumb, és cada distància recorreguda és una nova esperança perduda cada moviment en falç un greu colp contra un nou mur...

Per on començar a buscar? podria tornar al principi i rellegir el passat, reescriure aquells contes, esbrinar antics rostres i buscar la veritat retrobar-me entre les cames d'aquella deessa feta de fressa, o entre els braços d'aquella petita guerrera que mai vaig oblidar, i tornar a començar, sí, tornar a començar i fer-ho millor i donar el millor en cada bategar, però queda tan lluny aquell passat malgastat...

b.rivas educació actualitat cultural els nostres artistes: paco grau SUPLEMENT ART&CULTURA el poble és savi jordi gil | b.rivas elisa beneyto-caeha

b.rivas fira del fil oliva gandia-pego el comtat xàtiva bocairent museu joguet ibi la vall dels

b.rivas

Per

Esport Generalitat Valenciana.

Maria de Sagarra

L’acudit del mes • Manel Fontdevila

XXXV Pixant fora de lloc...per Àlex Agulló i Guerra

El SISTEMA DE SALUT PÚBLICA ha mort. Popularment conegut com la Seguretat Social, va morir després d'una llarga agonia. Durant dècades, va gaudir d'una salut envejable. La millor del món, segons afirmaven milions de persones afiliades al sistema.

El procés de deteriorament que ha finalitzat amb la seua privatització absoluta, ha estat acompanyat en tot moment d'una campanya d'adoctrinament sistemàtica i programada. Orquestrada per la ideologia conservadora, ha sabut acompanyar tot el procés amb les consignes adients per aconseguir el seu objectiu final: Fer negoci amb la salut de les persones. Sempre camuflat i repetit als mitjans de comunicació més poderosos, ha anat rosegant la boina a la gent que, de manera democràtica, comprant voluntats o fent servir qualsevol martingala, els ha atorgat els vots suficients per a aconseguir incrementar encara més el seu patrimoni. A la seua habilitat i destresa per vendre fum, s'han sumat altres circumstàncies penoses:

- L'atomització de propostes derivades de les organitzacions polítiques defensores d'un sistema públic de salut universal i de qualitat.

- Les actuacions contradictòries o vacil·lants que s'han repetit des de grups progressistes moderats, especialment les legislatures en les quals han accedit a la responsabilitat de governar.

- L'estigmatització pública, en premsa, ràdio i tele, de persones i grups progressistes que, de manera absolutament radical, sempre s'han oposat a eixa privatització.

- La insuficient implicació de professionals i usuàries del sistema que res han assolit més enllà d'allargar el patiment.

Als presumptes botxins del sistema (els partits de dretes), a més a més de no haver-los entrebancat massa la seua premeditada malifeta, cal valorar que han fet un treball impecable. Que molta gent, milions, puguen "comprar" com a un guany allò de "ja hem assolit el mateix sistema sanitari que la gent dels Estats Units" fa plorar les pedres. És vergonyós com es pot jugar amb la ignorància (intencionada) de les persones. I, perdoneu l'expressió, però és pa cagar-se i no torcar-se com han anat venent a cada moment la seua proposta:

• Que si tots els polítics són iguals.

• Que si la gent d’esquerres mai ha estat capaç de gestionar com cal.

• Que si totes i tots els treballadors

públics, també en sanitat, són un tall de persones mantàfules, malfeineres i malfeiners. Paràsits, que fugint en fan prou.

• Que si no hem privatitzat res la sanitat. Per una millora en l'atenció, el que hem fet és tan sols privatitzar la gestió. I també ho ha fet l'esquerra!

• Que si en nom de la llibertat, cap govern autoritari, separatista i filo comunista pot privar-me a mi d'escollir on haig d'anar per a resoldre els meus problemes de salut.

• Que si hem estat vivint per damunt de les nostres possibilitats i cal reajustar les despeses del sistema sanitari. (Un simple eufemisme per no emprar directament la paraula retallar).

• Que el sistema de pensions públic tampoc no té cap viabilitat i també cal assegurar-se el futur contractant un pla de pensions privat.

• Que per a reduir les llistes d'espera (generades entre altres causes, també per les retallades), cal concertar amb empreses privades. (I derivar milions dels pressupostos públics de salut a mans particulars)

• Que si el deute públic de l'estat és insuportable i cal optimitzar els recursos per a reduir despeses.

• Que una racionalització del sistema permetrà reduir despesa pública i en conseqüència pagarem menys impostos. I amb la nostra experiència gestionant, millorarem el servei.

• A més a més, cada persona tindrà l'oportunitat d'escollir entre les possibilitats que ofereix la iniciativa privada. Prèviament, ja ha ocorregut el mateix procés de privatització amb l'ensenyament i a penes s'ha notat res.

• Que nosaltres no volíem que fora un procés tan traumàtic, però la crisi del 2008, la pandèmia, la guerra... ens han obligat a minvar o eliminar serveis. La culpa és tota de la incompetència derivada per l'acció dels diferents governs d'esquerres. Mai deuríem de permetre que tornaren a governar!

• Que, des de sempre, funciona millor i és més eficient, la gestió per part de l'empresa privada que la gestió des d'organismes públics.

Per justícia social, les persones que disposen de més recursos han de pagar més impostos. I com en funció dels seus ingressos poden accedir, i pagar-se, qualsevol tractament públic, concertat o privat, és comprensible que defensen propostes individualistes i poc solidàries, però que els facen costat milions de persones amb ingressos més reduïts, és farina d'un altre costal. Al meu curt entendre, el

problema deriva de què pràcticament tot en aquesta vida, especialment els comportaments i les decisions no solen funcionar amb criteris tan absolutament compartimentats. O blanc o negre: Correcte si s'ajusta al meu pensament o rebutjable si no ve del meu grup ideològic o no s'ajusta a la meua manera de veure el món. Tampoc les actuacions tenen per què enquadrarse automàticament en solidàries, si provenen de persones ubicades en l'espectre progressista, i egoistes, si provenen de persones de dretes. A partir d'aquesta valoració, la postura de dretes, la que defensa la salut com a negoci, pot trobar i airejar justificacions per a cadascuna de les seues argumentacions. La postura de l'esquerra, que defensa la salut com un dret universal, hauria de encabotar-se en un comportament i unes decisions on el component ètic fora inqüestionable i així no facilitar-li més arguments a la dreta. També aplicar una política progressista passaria per la potenciació d'àmbits de fiscalització i control de totes les actuacions i de les despeses públiques que se'n deriven d'eixes actuacions. I per consolidar eixa transparència total en la gestió, caldria obrir portes i finestres a la participació de la ciutadania (professionals i usuàries especialment) implicades en la continuïtat, optimització i millora d'un sistema sanitari d'atenció universal que continuara sense discriminar cap persona per la seua capacitat econòmica, ni per cap altre concepte segregador.

El problema no és que aquestes propostes siguen utòpiques; el problema és que la desaparició del sistema de salut pública i universal, o la seua reducció a una atenció mínima i merament assistencial, és més real cada dia. I als EUA la situació encara està més, molt més, privatitzada del que ens imaginem i els milions de persones mal ateses, o directament no ateses per dificultats econòmiques, fan plorar les pedres. I d'això ja procuren informar el mínim, o no gens, les cadenes privades de televisió de màxima audiència a l'estat espanyol. No saben, no poden, no volen? Mentrestant, sí que és notícia, i destacada, cada crítica, real o inventada, cap a les organitzacions i les persones que defensen un altre món més solidari i respectuós amb les persones i el medi.

El meu pessimisme patològic em diu que la batalla està perduda. Palesament, el soterrament encara no té data exacta, però la cerimònia civil, política, judicial i mediàtica ja fa anys que ens va guanyant batalles.

PD. Tampoc no es repartiran esqueles. Eixa despesa, inútil, ja estarà reinvertida en comprar voluntats i pagar bones comissions.

Francisco de Quevedo y Villegas.

per José Antonio Tomás Andrés./

Venia de la noblesa i fou un dels escriptors més importants del barroc espanyol. Va estudiar teologia. A més de la poesia fou un prolífic escriptor de narrativa i teatre i també de textos filosòfics i humanistes. Era coixo i miop. Son pare era segretari de la germana del rei Felip II, que li deien Maria de Àustria, i sa mare era dama de la reina.

Havia nascut Francisco de Quevedo d’una familia hidalga i muntanyesa un 14 de setembre del 1580. Va fer els primers estudis en els jesuites i després a les universitats d’Alcalà d’Henares i Valladolid. Estudià tots els gèneres literaris de l’època com a bon literat. Va escriure gran diversitat de sonets, incloent els burlescs i els satírics, al mateix temps que altres mes severs, amb el seu inconfusible estil del Barroc. Les seues decepcions i tristors de cara a la mort van quedar ben recollides en la seua obra poètica, que va tenir un gran èxit ja en vida de l’autor, de manera especial les lletrilles i els romanços que es van encarregar de divulgar els joglars.

Es diu que va tenir moltes discrepàncies o encontres amb Lluís de Góngora. Els dos eren poetes rellevants i hi havia una rivalitat que sembla que no podien evitar, per la qual cosa escrivien poemes tractan de ridiculitzarse un a l’altre. Com a Quevedo li agradava el trago, Góngora li va dedicar alguns sonets burlescs i li deia Francisco de Qué-bebo. Per la seua part Quevedo també li va fer alguns sonets, un dels qual fou: Érase un hombre a una nariz pegado, posant de manifest la grandària del seu nas.

Les sues creacions en prosa també foren abundants i variades, que li van reportar èxits importants: La cuna i la sepultura, amb el seu aspecte estilístic n’és una de les millors. D’altra banda tenim la novel·la picaresca: Historia de la vida del buscón, llamado don Pablos, que és d’una ironia cáustica. També Los sueños, i, Marco Bruto, entre altres. El seu art innovador com a pensador era genial, però encara resalta de forma més excepcional el domini virtuós i absolut que tenia en l’ús de la llengua castellana.

Com ara a setembre es commemorà la data del seu natalici, és una bona ocasió per a dedicar-li aquest escrit i sonet al prolífic escriptor que va omplir de glòria la literatura española.

A QUEVEDO

L’estil d’ell es vincula al conceptisme barroc. Salms, romanços, odes, lletrilla, sàtires que son una meravella. I un poc oposat al culteranisme.

Facetes que equidisten un abisme: de moraliste a immoral va una milla. L’obra a més de complexa, és molt senzilla, sublim, amena i plena de lirisme.

Fou un home molt valent i gosat. Sa complexió era forta i robusta. Anava coix i amb prou dificultat.

Era un espadatxí dur i templat quan per a ell la causa era justa; sa ploma i sa espasa anaven aviat.

Reflexions entornl’esquerra alcoiana.

per Sergi Rodríguez Castelló, Coordinador Comarcal d’EUPV./

Els alcoians i alcoianes que ens considerem progressistes, necessitem un canvi de direcció en la política municipal actual i veiem amb bons ulls el sorgiment d’una alternativa d’esquerres forta i amb capacitat de dur endavant polítiques alternatives per no haver de patir més accions supèrflues, d’aparador. Són molts anys en què el PSOE governa còmodament malgrat no disposar de majoria absoluta. Juga a totes bandes, pacta puntualment amb dreta o esquerra, segons els seus interessos. Toni Francés exerceix una alcaldia perpetuadora de polítiques dutes a terme pel PSOE o pel PP, indistintament. Unes polítiques que han dut a Alcoi a un estat de davallada econòmica, social i cultural alarmant; una degradació que, si no s’hi actua immediatament, serà difícil revertir-la.

Dues preguntes planen sobre nosaltres: existeix una alternativa d’esquerres, progressista? És possible construir-la? La primera pregunta té una contestació òbvia: No. Ara per ara, a Alcoi els diversos referents progressistes d’esquerres, no tenen per separat el suport social i electoral suficient per a incidir realment en la política municipal. Tant Compromís, com Podem, com Guanyar, cadascuna amb les seues característiques pròpies, romanen a l’oposició sense més opció que la de jugar un paper de veu crítica però infructuosa. Mentre es dissolen les reivindicacions i les solucions proposades per l’esquerra, el PSOE governa com peix per l’aigua. Arribats ací, contestem la segona pregunta: és possible construir una alternativa d’esquerres a l’actual política municipal? Sí que ho és, i necessària. És possible sempre que l’espai del progrés siga capaç de deixar de mirar-se el melic, de tancar-se en les seues respectives capelletes, de remarcar sols identitats pròpies i es disposen definitivament a escoltar el clam de la gent que, més enllà dels referents partidistes, vol un referent alternatiu amb capacitat real de capgirar l’estat de les coses.

Des de les característiques pròpies de cada localitat, la posada en comú d’alternatives unitàries, seria sens dubte, un bon pas per encaminar-nos en la direcció que apunta la Ministra de Treball, Yolanda Díaz, amb el projecte de «sumar». Un projecte que ha de tenir un model propi i sobirà al País Valencià i a cada municipi. Si a Alcoi aconseguim posar-nos d’acord per moure conjuntament a la societat crítica i organitzada, incentivarem una nova manera d’entendre l’acció política i ens permetrà assentar les bases d’una alternativa real de canvi a la ciutat: d’una actitud competitiva entre l’esquerra a una de cooperació i entesa. No es tracta de formalitzar acords de coalició entre partits, que possiblement caldrà en un moment donat, sinó fonamentalment de construir base social, de facilitar la participació col·lectiva amb entitats reivindicatives i ciutadania crítica, protagonistes del canvi. Eixa seria la base real per al futur. Però per al present immediat i davant la realitat actual d’Alcoi, es requereix més espai, major partida.

Guanyar Alcoi va nàixer amb eixe ideari i ha estat un bon referent d’opció municipalista transversal, assembleària i dinàmica. Una alternativa que ha fet una gran tasca de consciència crítica. També Compromís i Podem, amb les seues estructures i estratègies, han jugat un paper d’oposició que té els seus referents entre la ciutadania progressista. Però cap dels tres, amb dos regidors cada un, no han pogut incidir al govern de la ciutat. Per separat aquestes opcions polítiques difícilment podran aconseguir el pes suficient per fer-ho i el temps així ho ha demostrat. Sols amb la unió d’una única candidatura i amb un programa de govern participat per la ciutadania, ens podem assegurar majories. Han sigut molt més els encontres que els distanciaments al saló de Plens de l’Ajuntament i són moltes més les coincidències programàtiques que les discrepàncies.

Per tal d’assolir aquest objectiu, es podran posar molts matisos, puntualitzacions i inconvenients, però mal farien les forces progressistes d’Alcoi si les nostres reflexions es limitaren a pensar des dels indrets propis i no posant en primera línia l’interès comú d’un poble progressista amb ganes de canviar la dinàmica política acarnissada des de fa molts anys. Cal que totes les forces alcoianes d’esquerra estiguen a l’altura. Si una vegada més, es presenten a les eleccions per separat, no deixaran de ser -permeteu-me l’expressió- un zero a l’esquerra. No podem consentir, a més, que la dreta arreplegue la insatisfacció produïda per l’actual política del PSOE. Tenim l’obligació d’oferir una alternativa amb possibilitats reals d’obtindre majories per no fer caure Alcoi en la superficialitat establerta.

Més colors als carrers alcoians

BR | Alcoi./ La Mostra de Cultura Urbana, Urban Skills, ha arribat a la quarta edició, i com sempre ha conjugat el vessant pictòric i musical. Els carrers d'Alcoi compten amb cinc nous murals plens de color que han sigut creats per cinc artistes nacionals amb gran renom internacional. Aquests murals es poden veure a les Aules Verdes de la Zona Nord, la plaça de l'Uixola, a Batoi, i a l'avinguda d'Andalusia. Pel que fa a la part musical, el rap ha sigut l'estil protagonista, com és habitual, i les dones, van demostrar el seu talent al concert 'Fem Rap Volumen 5', celebrat a la plaça de Dins durant el dissabte 1 d'octubre. A més, també es van fer tallers i taules redones seguint la temàtica del rap. Aquesta iniciativa està organitzada des de la regidoria de Joventut, i és una proposta que va nàixer dels Pressupostos Participatius, i a poc a poc s'està consolidant a la ciutat.

El Teatre Amateur torna a Alcoi

nova

Enguany

BR | Alcoi./ Des de la regidoria de Cultura s’ha presentat la segona edició de TEATRAM, la Mostra Nacional de Teatre Amateur d’Alcoi, i segons ha destacat el regidor Raül Llopis, enguany s’han presentat moltíssimes propostes i molt bones. Concretament 144 companyies de tota Espanya han volgut participar en aquest festival, el doble de candidatures de l’any passat, però, sols quatre pujaran als escenaris del Teatre Calderón i el Teatre Principal. Llopis ha comentat que aquesta proposta que va nàixer de la Comissió d’Arts Escèniques del Consell de Cultura, està consolidant-se ràpidament, i així ho demostren les xifres sol·licituds.

Per la seua part, el president d’aquesta Comissió, Adolfo Mataix, ha

donat a conéixer que es podrà veure en els dies 13, 14, 15 i 16 d’octubre.

La primera obra serà ‘La sombra del Tenorio’ de la companyia alcoiana ‘Teatre Circ’, al Teatre

Principal. El dia 14, divendres, serà el torn de La Garnacha Teatro, una companyia de Logronyo, que portarà a l’escenari del Teatre Calderón

‘Los cuernos de Don

Friolera’, de Valle-Inclán. El dissabte, novament es tornarà al Teatre Principal amb la companyia valenciana Stres de Quatre i l’obra ‘Perras’, i finalment, tancarà aquesta segona edició de TEATRAM, Els Clarins, una companyia de Manresa que interpretarà ‘Somnis de Teatre’.

El president de la Comissió d’Arts Escèniques ha explicat que aquestes companyies són molt guardonades i reconegudes dins del món del teatre amateur, i que inclús, La Garnacha Teatro ha rebut el premi Max de Teatre Amateur.

Raül Llopis ha aprofitat l’ocasió per a agrair a l’autor del cartell, Miguel Ángel Pons, el seu treball, i ha convidat a tota la ciutadania a què gaudisca d’aquestes quatre jornades de teatre a la ciutat.

Urban Skills ens ha deixat cinc nous espais amb obres d'art urbà d'artistes reconeguts

Pelletes tornarà!.

Juli Mira, La Degollà i Alejandro Soler, premiats en aquest 9 d’octubre

Algú molt sabut deia fa anys que la història no es repeteix, però rima. Al llarg del temps, es succeeixen les grans tragèdies i les miserables farses.

Quan ja imaginàvem morta i soterrada l’hidra de l’odi irracional, renaix ací i allà com si haguérem oblidat l’horror de l’Holocaust. La xenofòbia, el racisme, la misogínia... tornen a ser opcions polítiques i fan forat a les democràcies.

Retrocedeixen els drets civils, com fa temps ho feren els nostres drets socials i laborals. Ens han fet creure que això de la feina també és un mercat, on estan a la venda els principis més bàsics. No hi ha cap altra llei que la del més fort. Ni horaris, ni salaris, ni condicions, ni dignitats... El gran exèrcit de reserva, a casa nostra i arreu del món, determina el campi qui pugui.

No hem après absolutament res. L’única eina de resistència eficient que crearem les treballadores i els treballadors s’ha esfumat com si fos un somni. Ara fa un segle, una vaga solidària a la ciutat de Barcelona va obligar el govern a legislar la jornada de vuit hores. Els salaris han augmentat només a cop de conflicte. I les condicions laborals milloraren gràcies a la lluita sindical.

Ni tan sols l’aparell de repressió del totalitarisme franquista va aconseguir doblegar el moviment obrer. Ha estat més subtil. Ens hem deixat convèncer que havíem de competir amb qui tenim a la vora, en lloc de fer-nos forts units. Per contra, la història ens demostra que l’organització pacient, a la feina i als barris, ens atorga un poder immens que els diners no poden derrotar.

Ara fa 149 anys, l’alcalde d’Alcoi va disparar contra els manifestants en vaga. Perquè sí, per demostrar el seu poder. Lluny d’acovardir-se, els internacionalistes van fer front a l’agressió. A la Revolució del “Petrólio” (com diem ací) van morir 16 persones. L’últim a caure va ser Agustín Albors, Pelletes. La gosadia li va costar anys de presó a casi 300 dissortats. Dones, homes, vells i xiquets van penar al castell d’Alacant. Alguns van morir allà. Però el moviment es va refer amb més força, perquè la solidaritat va sobreviure, fins i tot, darrere dels barrots.

Tornarà Pelletes! I no exagerem. De fet, ja és aquí. L’autoritarisme s’obri camí en la política. I aquesta vegada no tindrem organització per oposar-hi.

Rememorar els fets ens ha d’ajudar, també, a repensar el nostre present.

BR | Alcoi./ Finalment, després de les votacions, enguany Alcoi premiarà a Juli Mira a títol individual, La Degollà, a títol col·lectiu, i Alejandro Soler, a títol pòstum. Aquesta última categoria es va instaurar l’any passat.

Pel que fa als premiats, Juli Mira Moya, nascut a Alcoi en 1949, és un dels actors més sòlids del panorama interpretatiu valencià. La seua passió per la interpretació va nàixer a la seua etapa estudiantil, quan va fer els seus primers personatges com a actor aficionat al grup de teatre Assalla. Més tard va formar part del grup La Cassola, amb la qual va debutar en 1972. A partir d’eixe moment l’hem pogut veure en treballs com Héctor, on compartia protagonisme amb Ovidi Montllor, o en la carrera cinematogràfica cintes com Gràcies per

la propina, Los años bárbaros, o Juegos de familia. En televisió ha aparegut en sèries mítiques.

El grup de Dolçainer i Tabaleters La Degollà, arreplegarà el premi col·lectiu d’aquesta edició. L’agrupació va nàixer en 1989 amb una estreta relació amb la música de Moros i Cristians, gràcies a festers de la Filà Realistes. D’aquesta manera va apareixer el primer grup de dolçainers d’Alcoi, que van anar consolidant-se i van in-

corporant altres instruments com les tarotes o el sac de gemecs. Actualment, La Degollà està formada per unes 60 persones.

Finalment, el premi pòstum serà per a Alejandro Soler (1946-2013). Tota la seua carrera la va desenvolupar íntegrament a Alcoi. Dins del món del teatre, va col·laborar amb La Cassola amb el disseny de decorats i vestuaris, després va ser director artístic d’una desena de pel·lícules d’autors com

Carlos Pérez i Carles Mira. També va ser l’encarregat de renovar l’escenografia del Betlem de Tirisiti a la dècada dels 80. De la carrera de Soler, no es pot deixar de destacar la seua relació amb el món dels Moros i Cristians, i és que ell va ser creador del Cartell de Festes d’Alcoi de 1991, i en el món del disseny va marcar un abans i un després. Tampoc s’ha d’oblidar que els actuals vestits dels Reis Mags, i de la carrossa de l’Ambaixador Reial també són un disseny d’Alejandro Soler.

La gala, que tindrà lloc el dia 9 d’octubre, estarà presentada per Neus Úbeda i a més d’entregar aquests premis, també hi haurà un concert oferit per la Societat Unió Musical d’Alcoi. El manifest d’aquesta edició estarà de la mà de l’escriptora Natàlia Gisbert.

Elisa Beneyto rep un premi a laInvestigació durant aquest 2022

Aquest premi l'atorga l'Institut Alacantí de Cultura 'Juan Gil-Albert', i està valorat en 2.000 euros

BR | Alcoi./ La presidenta del Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA), Elisa Beneyto, ha acudit a l’acte que ha celebrat l’Institut Alacantí de Cultura ‘Juan Gil-Albert’, aquest dilluns 26 de setembre. Concretament, la presidenta ha anat per a recollir un dels dos premis concedits per aquesta entitat en la categoria de tesis doctorals, per

la convocatòria d’Ajudes a la Investigació d’aquest any 2022.

El guardó, que està valorat per 2.000 euros, ha premiat el treball ‘Els cementeris com a reflex de la societat industrial: el Cementeri d’Alcoi’, que va ser defés en 2021 i va obtenir la màxima qualificació d’Excel·lent cum laude. Aquest estudi està previst que es publique pròximament.

concert de la Societat Unió Musical

Yolanda Fernández

L. Fernández Vilaplana,

Alcoi

BR | Alcoi./ L’Ajuntament d’Alcoi ha publicat les bases per al concurs del cartell anunciador de la CXXXVIII (138) Cavalcada dels Reis Mags de la Ciutat d’Alcoi. Els artistes interessats podran executar les seues obres amb llibertat de procediment i color, ajustant-se al tema (la Cavalcada de Reis Mags), i de manera que no oferisca dificultats per a la seua reproducció en offset, és a dir, que s’exclouen tintes de color or i plata. La tècnica emprada en la realització de l’esbós haurà de garantir la reproducció a la grandària 1,30 x 1,82 metres, però les seues mesures hauran de ser de 50 cm de base per 70 cm d’altura, sense marge en blanc, i haurà de figurar l’escut d’Alcoi. Els treballs s’hauran de muntar sobre un suport rígid o un tauler de fusta de les mateixes dimensions a l’esbós, i figurarà la següent inscripció: CXXXVIII Cavalcada de Reis d’Orient 2023- Alcoi, d’Interés Turístic Nacional.

Les obres es podran presentar al Departament de

Festes de l’Ajuntament d’Alcoi, des del dilluns 24 de setembre al divendres 28 d’octubre, en horari de matí (11h a 14h). Per a portar-ho s’haurà de demanar una cita al web https://citaprevia.alcoi.org.

En aquest concurs es donarà un únic premi dotat de 1.200 euros, encara que d’aquest import es deduirà la quantitat que fiscalment corresponga.

Pel que fa a la part del jurat, que estarà presidit per la regidora de Festes, Carolina Ortiz, estarà format per un membre del Consell Local d’Infància i Adolescència, i cinc persones qualificades. Cada membre puntuarà cadascuna de les obres presentades a concurs fins a un màxim de 20 punts tenint en compte quatre criteris de valoració i baremació als quals s’atorga de 0 a 5 punts: originalitat, disseny, estètica, tècnica, composició i retolació.

Les bases i annexos es poden consultar i descarregar a la secció de la regidoria de Festes de l’Ajuntament d’Alcoi.

Ix a concurs la posada en marxa i

BR | Alcoi./ L’Ajuntament d’Alcoi ha tret a concurs la posada en marxa i execució artística i tècnica de la campanya anual de funcions del Betlem de Tirisiti. Aquest és un element fonamental del Nadal Alcoià, i està declarat com a BIC. Les empreses interessades en presentar-se podran ferho fins al 18 d’octubre a les 12h, tal com marca el plec de condicions elaborat pel personal tècnic de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament.

El document es pot consultar en el perfil de contractant del consistori, però, segons s’explica en ell, estableix que el valor estimat del contracte és de 155.932 euros, per a una duració del contracte d’un any més una pròrroga per a un any més (77.966 euros x 2). Els ingressos estan calculats sobre l’estimació de la recaptació de les entrades i el preu de les entrades té un tipus impositiu d’IVA del 10%. Pel que fa als beneficis empresarials, resulta que del càlcul un percentatge del 6%, que es considera homologable als dels contractes amb l’Administració, però la xifra està condicionada al fet que el públic i el nombre de funcions finalment realitzades siguen aquelles previstes en l’estimació inicial del Plec. Aproximadament en cada temporada es fan entre 175 i 210, en funció de la configuració que permeten els calendaris escolar i laboral de cada any, així com de la de-

manda dels centres educatius i de les entitats socials i culturals, sempre respectant el marc temporal obligat i la franja de disponibilitat que tècnicament siga possible d’atendre amb funcions afegides.

Segons les bases, l’objecte principal i específic és dur a terme integralment la posada en marxa i execució artística i tècnica de la campanya anual de funcions del BIC del Betlem del Tirisiti del qual, amb caràcter general, és titular i propietari, garant i custodi de l’Ajuntament d’Alcoi.

A més, s’hauran de fer totes les accions preparatòries prèvies, com el muntatge, implicació artística i tècnica de l’escenografia específica del pesebre, amb l’adaptació necessària i amb tots els elements necessaris que han d’albergar el desplegament escènic de les funcions per part els equips mixtos actoral i

tècnic, així com la zona complementària tematitzada que forma part inseparable de l’escenografia, en tant que assegura la correcta percepció del fet artístic i acomoda en disposició singular al públic de les funcions.

Altres criteris del text a puntuar són la millora amb la decoració temàtica de la façana del teatre, oferiment de funcions afegides al calendari inicial proposat, oferiment de muntatge d’exposició temàtica divulgativa de la història del BIC en el mateix recinte del teatre, informació estàtica amb materials divulgatius de la campanya, i a més, altres criteris subjectius com: presentació de Projecte – Memòria tècnica descriptiva per a realitzar el desplegament de la campanya, planificació d’accions necessàries i mitjans d’organització, amb detall del pla d’exhibició i referides al públic, a la difusió social i a la

protecció del BIC, pla de mitjans i d’accions requerides de muntatge i desmuntatge de l’espai i de l’escenografia i representació d’un dossier pedagògic específic.

Raül Llopis, regidor de Cultura, ha comentat que: “Les representacions del Betlem de Tirisiti se celebren a la ciutat d’Alcoi des de fa més de cent anys i són quasi úniques com a supervivents d’una llarga tradició mediterrània de xicotets teatres de titelles amb tema i elements populars i religiosos. La seua vàlua antropològica afegida la situa entre les més valorades en tot l’Estat Espanyol i un element significatiu del bagatge cultural col·lectiu, és un referent del nostre Nadal, per la qual cosa va aconseguir ser declarat BIC, per al nostre govern és un element fonamental del Nadal Alcoià i continuarem secundant-lo i fomentant el seu reconeixement”.

El Betlem de Tirisiti./

Toni Francés :“Fan falta governs amb lideratges clars, oberts, amb experiència i amb solvència”

Quin és el balanç d'aquesta nova edició de Fira Modernista en plena normalitat?

Crec que ha sigut extraordinari el que vam viure al llarg de la setmana, però en especial, divendres, dissabte i diumenge, que ha sigut un èxit absolut. Un èxit que és col·lectiu perquè la implicació i el treball i l'afecte, que tant les entitats, empreses com particulars han mostrat en el modernisme, que l'ha convertit en un èxit absolut. Ens va sorprendre molt el dissabte la quantitat de gent de fora que va vindre a veure eixa transformació de la nostra ciutat i l'ambient que hi havia. Activitats en nous espais com el mercat de la plaça d'Espanya, va ser un èxit absolut, o totes les activitats que s'han fet en Cervantes, o en el Conservatori, en els diferents llocs de la ciutat, s'han omplit de gent. Estem molt contents.

- El periòdic El Grat ha celebrat els premis Palmells, Mà del Futur. Quina valoració fa sobre aquests premis que reconeixen la cultura valenciana?

És un fet molt important per a tots els alcoians perquè suposa un reconeixement a diferents entitats i persones que treballen per la nostra cultura i per la nostra llengua i la veritat és que molt contents perquè es puguen recuperar i tornar a celebrar.

- Jordi Gil i el CAEHA són els dos premiats d'aquesta edició. Quines paraules dedicaria a cadascú d'ells?

Donar-los les gràcies i l'enho-

rabona per la trajectòria, tant del CAEHA, per tot el que fa pel nostre patrimoni històric. És una entitat que l'Ajuntament d'Alcoi col·labora molt estretament, compartim molts projectes, impulsem moltes iniciatives, i és una entitat de referència sempre que fem qualsevol actuació vinculada al patrimoni històric.

Gil també l'enhorabona per tota la seua trajectòria, per tot el que representa, el que aporta, per la seua integritat. Crec que és una persona molt volguda

per tots.

- A banda de celebrar els Palmells, en El Grat estem d'aniversari perquè celebrem els 35 anys de fundació del periòdic. També ens agradaria una felicitació, unes paraules...

(Riures) Felicitats per eixos 35 anys, que sabem que en món de la comunicació no és fàcil, i vosaltres, com tots els mitjans de comunicació heu passat per èpoques molt complicades, però, sempre heu tirat avant i sobretot també, eixa vocació

d'anar ampliant territori, englobar les comarques centrals i ajudar a eixa vertebració. No hi ha altre mitjà de comunicació que puga donar cobertura a eixe territori, que ens permet tindre més informació sobre les iniciatives i projectes que s'estan desenvolupant en uns territoris tan germans com són les comarques centrals.

- Ara passem més als temes polítics. En 2023 farà 12 anys que estàs com a alcalde d'Alcoi, i recentment vas anunciar la candidatura per a tornar a

ser-ho. Que t'ha animat a prendre eixa decisió?

El mateix que em va animar la primera vegada que em vaig presentar. Les ganes per treballar en Alcoi, tindre un projecte de ciutat que va consolidant-se.

S'està demostrant que és un projecte que està beneficiant a tots els alcoians i alcoianes, i tenim uns projectes de futur apassionants. Vull continuar treballant per a fer-los realitat, i per aprofitar també aquesta situació històrica amb els Fons Europeus que Alcoi està aprofitant molt bé, i a més, perquè vivim una situació molt complicada i els pròxims anys seran difícils, ho estem patint ja a conseqüència de totes les crisis, i ara la que s'ha sumat de preus i energètica, i fan falta governs amb lideratges clars, oberts, amb experiència de govern, amb solvència, que puguen tirar endavant i superar els reptes que tenim.

- Des de fa uns anys estan calant els discursos d'odi entre la població. Creus que pot

GEOX

Per Belén Rivas./

L'alcalde d'Alcoi ha anunciat recentment que tornarà a presentar-se a les pròximes eleccions municipals

L’alcalde Toni Francés explicant els projectes d’aquesta legislatura./

“Els Palmells son un fet molt important per a tots els alcoians perquè suposa un reconeixement a diferents entitats i persones que treballen per la nostra cultura i per la nostra llengua i la veritat és que molt contents perquè es puguen recuperar i tornar a celebrar”

Toni Francés encara amb il·lusió i ganes de treballar els últims mesos de legislatura i la seua candidatura a l’alcaldia de la ciutat. El que és actualment alcalde d’Alcoi, ha comentat alguns dels projectes més importants que s’han dut a terme durant aquests quatre anys, i ha explicat tot el que voldria continuar fent per a millorar la localitat. A més, també ha donat un xicotet repàs a temes d’actualitat i ha aprofitat per a felicitar a El Grat

Toni Francés

afectar a les pròximes eleccions en Alcoi?

És cert que hi ha hagut un increment com en tots els llocs, però també que hi ha un increment de les tensions. Afortunadament no com en altres territoris, o zones. Alcoi sempre ha sigut i és una ciutat tolerant i molt oberta. Evidentment eixe increment s'ha produït. Jo no haguera imaginat mai que Vox poguera tindre representació a la ciutat d'Alcoi i té un regidor. Crec que això ha dividit la dreta, eixe vot de Vox, no crec que vinga d'una disgregació que no siga del vot que abans tenia el Partit Popular. Eixe votant, eixe pensament extremista que moltes voltes se li veu la poteta al PP, i que representa el PP, perquè el té dins, té eixe vot d'extrema dreta i al final el que ha fet és representar-se en un partit a banda del Partit Popular, i per això va sorgir Vox. Però, Alcoi és en general una ciutat extremadament tolerant, una ciutat sociològicament d'esquerres i crec que això es va demostrar a les últimes eleccions, que vora al 70% dels vots va anar a forces d'esquerra com el PSOE, Compromís, Guanyar i Podem, i a més, som de les ciutats de més de 50.000 habitants en la qual la dreta té una representació més baixa. Ciudadanos, Vox i el PP, no van arribar i sols els van votar el 30%, i això demostra quin és el sentit del conjunt de la societat alcoiana.

- Parlant un poc de projectes, aquesta legislatura ha tingut grans projectes, que s'estan executant com l'Illa de Rodes, la rehabilitació del Molinar, o la peatonalització, que recentment ha rebut un premi. Però, quin és l'estat ara mateix de tots ells?

La peatonalització, està ja consolidada i continuarà avançant, jo crec que gran part d'eixa ciutadania que no ho veia amb bons ulls, o veia que això no ajudava a revitalitzar el centre, ha vist per la via dels fets, que era absolutament necessari i que està sent molt positiu per

al Centre, i, per tant, estem molt satisfets.

Projectes com el de Rodes, que les obres estan en marxa i prompte veurem la llum i serà un element de dinamització econòmica, de creació d'ocupació i d'atracció de talent, és extraordinari per a la ciutat d'Alcoi, com tots els projectes en els quals estem treballant i que impulsarem en els següents mesos, que seran una realitat, molts ells en la següent legislatura perquè venen també amb Fons Europeus i tenen una gestió i un procés d'implementació que no és immediat, però hem demostrat que tenim grans projectes recolzats per totes les administracions perquè són positius per a la ciutat d'Alcoi. Rodes té finançament d'Europa, de la Generalitat Valenciana i de la Diputació, igual que el projecte de la peatonalització, que no sols té eixe premi que ha donat la Conselleria, sinó també el finançament del Ministeri per a fer-ho realitat, i això demostra que anem per bon camí i per això tenim el suport de la resta d'administracions.

- Pel que fa a la peatonalització, es van anunciar una sè-

rie de fases, en les quals es tancava Sant Nicolau. Això va a fer-se?

Si, el compromís era continuar avançant en la peatonalització en el moment en el qual poguérem oferir més places d'aparcament amb pàrquings dissuasius, concretament el de la Riba, que s'ha retardat perquè requereix d'informes de Cultura i Patrimoni, i això està dins d'un procés, però el full de ruta està marcat, i ho farem com des del primer moment, amb diàleg i acordant amb veïns i comerciants tots els processos per a poder executar-ho, i el compromís que teníem és que Sant Ni-

colau no anava a fer-se peatonal fins que no estiguera el pàrquing de la Riba, i encara no està.

- És a dir, que encara no hi ha unes dates fixes no?

Ho tenim tot preparat, però falten eixos informes per a poder dur-ho a terme.

- D'ací a maig, a què termine la legislatura, falta anunciar algun projecte important que vaja a fer-se?

Anunciarem molts, perquè d'ací a finals d'any vindran molts projectes importants que encara no podem anunciar fins que no estiguen concretats, però per exemple les obres del Mu-

seu Camilo Sesto començaran a mitjan octubre, que és un projecte que atraurà molts turistes i ajudarà molt a la difusió i projecció d'Alcoi. També està la rotonda d'accés a Cotes Baixes, l'accés Nord ha de licitar-se per part del Ministeri d'ací a poc. Tenim projectes com fer una cosa tan necessària en Alcoi com és una Pinacoteca dedicada a la pintura alcoiana, que anirà també en El Camí, que estem esperant també a través dels Fons Europeus si podem fer-la realitat. O la rehabilitació i museïtzació, de les primeres fàbriques del Molinar perquè siguen un gran centre d'interpretació dels orígens de la indústria alcoiana.

- Ja per a acabar, si el poble torna a triar-te com a alcalde d'Alcoi. Quins projectes de futur, de cara a la pròxima legislatura té pensats Toni Francés per a poder millorar encara més la ciutat?

Tenim projectes en cartera com el de la renaturalització de la ciutat per fer Alcoi una ciutat molt més sostenible, més amable. Altres projectes per a continuar avançant en la recuperació d'espais per a la convivència, per a la ciutadania, el vehicle ha d'anar passant a un segon plànol, i el protagonisme l'ha de tindre la ciutadania. L'aposta per la rehabilitació i construcció d'habitatge públic, i donar oportunitats als nostres joves en l'accés a l'habitatge, i també en l'accés a l'ocupació amb projectes que seran una realitat, que estan plenament en funcionament, com és el projecte de Rodes.

Toni Francés expressa la seua il·lusió per poder continuar treballant per a la ciutat./

Belén Rivas, periodista d’El Grat, conversa amb l’alcalde./

Alcoi és en general una ciutat extremadament tolerant, una ciutat sociològicament d'esquerres i crec que això es va demostrar a les últimes eleccions, que vora al 70% dels vots va anar a forces d'esquerra com el PSOE, Compromís, Guanyar i Podem

Toni Francés

Les obres a l’edifici del futur Museu Camilo

Sesto seran una realitat en octubre

La primera quinzena del pròxim mes començaran els treballs en aquest edifici situat en El Camí 44. S'espera que estiga finalitzada en 9 mesos

BR | Alcoi./ La Junta de Govern, que va celebrar-se el dilluns 19 de setembre, va signar l’adjudicació definitiva de la rehabilitació i millor de l’accessibilitat de l’edifici situat en El Camí 44, és a dir, per al futur Museu de Camilo Sesto. Segons informen des de l’Ajuntament, aquest expedient ha costat de tramitar després de diversos requisits de nova documentació al licitador.

L’import de l’obra serà 185.691 euros i s’espera que estiga finalitzada en 9 mesos. Els treballs s’iniciaran en la primera quinzena d’octubre i inclouran una millora aportada per l’empresa adjudicatària de les bigues de faldó de la co-

bertura al pati.

Algunes de les tasques que es faran serà la consolidació i millora de l’accessibilitat, es resoldran problemes de salubritat en la coberta, o s’actuarà en l’estabilitat dels elements estructurals existents.

Paral·lelament a aquestes obres, també s’està duent a terme el projecte museístic, és a dir, s’està treballant en tot el contingut que els visitants podran veure al museu de l’artista.

L’Ajuntament d’Alcoi ha rebut gran part del llegat de Camilo Sesto. En un primer moment van ser unes 800 peces, però el nombre ha anat augmentant després de diferents donacions posteriors.

Més de 56.000 euros en ajudes per alsartesans de les festes de moros i cristians

BR | Alcoi./ L’Ajuntament d’Alcoi ha volgut potenciar el xicotet i mitjà comerç, i així com la dinamització de la vida comercial, i ara, concretament, ho han fet reconeixent el treball de les empreses i professionals que treballen en l’artesania vinculada a les festes de Moros i Cristians d’Alcoi. Per això, s’ha convocat una nova edició d’ajudes de 2.000 euros per a cadascun d’ells.

A la convocatòria s’han presentat 11 artesans, i a més, 9 han obtingut també ajudes per part de la Diputació d’Alacant per un valor de 34.758 euros. És a dir, que en total s’han repartit 56.758 euros.

D’aquestes ajudes s’han pogut beneficiar aquelles empreses i professionals amb domicili fiscal en Alcoi i que exercisquen la seua activitat en el sector de l’artesania vinculada a les Festes de Moros i Cristians, i a més, que estiguen acreditades per l’Associació de Sant Jordi.

Per la seua part, la Diputació va llançar una subvenció als artesans de la indumentària festera i oficis annexos de la ciutat. És la primera vegada que es llancen aquestes ajudes per part d’aquesta administració. 9 de les empreses han complit els requi-

sits i han aconseguit les ajudes, i tres d’elles dels quals han arribat a un màxim de 5.000 euros.

Carolina Ortiz, regidora de Festes, ha comentat que: “Els artesans ha sigut un dels sectors més afectats per la Pandèmia, ja que molts sectors van poder tornar a la seua activitat ràpidament, però lamentablement els artesans de la festa no. L’Ajuntament ha estat al Costat dels artesans des del primer dia i el continuarà estant. Ja vam crear ajudes específiques en 2020. També hem ajudat a tramitar les ajudes de la Generalitat, i les de Diputació, que després de molt de temps d’espera per fi han arribat” Aquests sectors van ser un dels més afectats per la

pandèmia, ja que les festes es van suspendre dos anys consecutius, cosa que va provocar que molts no pogueren treballar fins a finalitzar les festes de 2022, i de cara a les festes de 2023.

Per a intentar pal·liar aquesta situació, Generalitat i Ajuntament van donar diferents ajudes directes, concretament, des del govern local, es van fer convocatòries per a Artesans de les festes, la primera, dins del pla Reactiva Alcoi, i en total es van concedir ajudes a 17 artesans dels Moros i Cristians amb 74.000 euros, amb una quantitat fixa de 4.000 euros per persones físiques o jurídiques sense treballadors o fins a 2 treballadors a càrrec seu. A més, les persones que tenien més

de 2 treballadors van rebre una subvenció de 6.000 euros.

En 2021 aquestes ajudes van de ser de 2.500 per a diferents sectors entre els quals estaven els artesans.

Dins del Pla Resistir també es van dur a terme unes ajudes amb un import màxim de 7.000 euros per als artesans, artesanes, i pimes artesanes amb l’objectiu de donar suport i reforçar la seua viabilitat econòmica i garantir la continuïtat d’aquestes empreses.

Recentment, des de la Generalitat, també es van publicar ajudes a persones i pimes artesanes, per a donar suport a la modernització i la millora de l’equipament per a l’exercici i desenvolupament dels oficis artesans per a l’exercici de 2022.

del

de Camilo Sesto./

Entrada de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi./

Aquesta ha sigut la tercera convocatòria que trau el consistori

la primera des

Modernisme als carrers d’Alcoi

Per Belén Rivas./

Alcoi ha viscut una nova edició de Fira Modernista, i s'ha notat que la ciutadania va agafar aquest esdeveniment amb moltes ganes. Any rere any va consolidant-se i cada vegada són més les persones que preparen els seus vestits per a gaudir d'un cap de setmana diferent.

Enguany entre la setmana del 19 al 25 de setembre va ser el moment en el qual es van concentrar gran part de les activitats organitzades per l'Ajuntament i altres entitats col·laboradores, sobretot durant el cap de setmana, però, aquesta Fira Modernista està arribant a un punt que inclús hi ha activitats programades durant tot el mes, com poden ser les exposicions, que han tingut un gran èxit.

L'objectiu d'aquesta nova festa que es viu a la ciutat és rememorar una època que va suposar en Alcoi una gran eclosió artística per a l'arquitectura, pintura o escultura. També va ser important per a la indústria local, i ja no sols per a la burgesia, també per a la classe obrera. Per a recordar aquests temps i posar-li cara a un moment tan rellevant per a la localitat, en cada edició es tria un personatge significatiu. En aquesta ocasió el protagonisme va recaure en Francisco Laporta.

Els dies grans de la Setmana

Modernista es van iniciar en la vesprada del divendres 23 de setembre amb la lectura del pregó, de la mà del periodista alcoià Vicent Argudo, director de Música de Prisa Media. Seguidament, es va donar pas a la tradicional cercavila modernista, en la qual el públic pot observar com tots els participants s'esforcen per portar unes vestimentes molt elaborades. En la jornada del dissabte el dia va començar amb la ja tradicional manifestació, i amb la

inauguració de la Fira situada a la Glorieta, que enguany va comptar amb 17 expositors, entre comerços, entitats, i altres ciutats que van promocionar les seues Fires Modernistes. Enguany van estar presents Barcelona, Terol, Terrassa, Carcaixent, i Sueca. Tot aquell que posava un peu a la Glorieta podia comprovar el gran ambient d'alegria que es respirava al parc.

La plaça d'Espanya també va ser un dels grans escenaris

d'aquesta Fira gràcies a una de les novetats d'aquesta edició. La bandeja es va convertir en un mercat tradicional amb diferents productes típics de l'època, una nova iniciativa que va agradar molt a la ciutadania.

L'últim dia de Fira, el diumenge 25 de setembre, les activitats que es van dur a terme van ser les visites al cementeri a càrrec del CAEHA, o l'espectacle al Teatre Calderón, on es va estrenar el curtmetratge 'Calíope'

de Jorge Hinojosa i Moisés Olcina.

Sens dubte, una de les raons perquè aquest esdeveniment funcione és la facilitat que té la ciutadania per a poder formar part d'ell. L'altra és la predisposició d'entitats i associacions per elaborar una gran programació d'activitats.

Des de l'Ajuntament d'Alcoi, han mostrat la seua satisfacció per l'acollida d'aquesta edició de Fira, i així ho ha manifestat la regidora de Turisme, Lorena Zamorano: "Fem un balanç molt positiu. Ha sigut un èxit de participació i del nombre d'activitats i això cal agrair-lo a les entitats que cada vegada són més les que estan implicades en aquest projecte i es preocupen durant tot l'any per a dur a terme assajos, iniciatives i per a posar en escena tot el que han treballat durant eixe temps, per a fer-nos gaudir als altres d'eixe treball. I ja no sols les entitats, sinó que molta gent, jo crec que una gran part dels alcoians s'han sumat a aquest projecte i des de la seua modèstia també contribueixen amb iniciatives pròpies ideant recreacions i moments, fins i tot entre amics i familiars i tot això suma per a fer de la nostra Fira, un referent en la Comunitat Valenciana, que ja ho és, i amb l'ambició que siga també un referent a nivell nacional".

Inauguració de l’alcalde de la Fira Modernista./

El

Any d'Alcoi torna a marcar l'equador per

En octubre de 2019 la ciutat d'Alcoi va celebrar l'últim mig any dins de la normalitat, i diem normalitat perquè en 2020 i 2021, la gent va intentar celebrar-ho com va poder a causa de la pandèmia. En el primer d'aquests anys van sorgir dinars improvisats de grups d'amics al centre de la ciutat, en els quals recordem eixa famosa campanya de l'Ajuntament d'Alcoi fent una crida al "trellat". Ja en 2021, encara que no es va viure el típic ambient de la Glorieta per les restriccions, les filaes sí que van organitzar dinars més oficials a les seues seus, a més d'alguns actes com la desfilada dels 40 cavallers de Jaume I, un acte que no es feia des

de l'any 1924. Enguany per fi torna la festa d'octubre als carrers.

Encara que el dia gran de l'esperat Mig Any serà el 22 d'octubre, durant tot el mes s'aniran celebrant diferents actes que recorden a la ciutat d'Alcoi que sols queden sis mesos per a les Festes de Moros i Cristians. Una de les activitats més tradicionals és el Campionat de Cotos, que va iniciar-se el dia 3 d'octubre a la Societat d'Antics Alumnes Salesians. Les filaes amb càrrec i que tenen el mig enguany seran les encarregades d'acollir aquest campionat: Gusmans, Judios, Alcodians i Creuats, a excepció dels Mudèjars. Els Sainets Festers també són un dels esdeveni-

ments típics d'aquest mes, i els dies 14 i 15 d'octubre, el Teatre Salesians acollirà aquestes típiques representacions.

El dia 16 d'octubre, diumenge, els protagonistes seran els més menuts gràcies al Matinal Infantil. Un acte al Teatre Principal en el qual es lliuraran els premis del Concurs Infantil de Pintura i Literatura.

El concurs de pintura se celebrarà el dia 2 d'octubre al parc de la Glorieta.

Les exposicions també tindran el seu espai el dia 20 d'octubre amb la inauguració de 'De lo que nos une', una mostra que ha estat durant tot l'estiu a Pamplona.

L'acte que segueix en aquesta programació és un dels més especials, se-

Per Belén

gons comenten tots els que han representat a la figura del Capità o Alferes en Alcoi: la presentació de càrrecs festers 2023, que acollirà el Teatre Calderón d'Alcoi el dia 21 d'octubre a les 20h. Durant aquest dia, els quatre protagonistes de la festa, a més del Sant Jordiet, seran presentats de forma oficial, i des d'aquest moment de segur que començaran a contar els dies per a poder traure als carrers alcoians tot el que estan preparant.

El Capità Cristià, de la Filà Creuats, estarà representat per Jesús Mullor; la filà Ligeros, que enguany serà la que porte la capitania mora, estarà encapçalada per Salvador Micó; Miquel Jordà, de la Filà Alcodians, representarà a l'Alferes Cristià, i finalment, Alfonso Caerols, serà l'Alferes de la Filà Mudejars. Pel que fa al Sant Jordiet, enguany és la

Filà Andalusos la que té l'honor de tindre al xiquet entre els seus festers, Nicolás Sánchez.

L'endemà per fi serà el torn del dia gran. La Glorieta tornarà a acollir a festers i no festers per a gaudir d'un dia de bon am-

bient en aquest espai tan emblemàtic de la ciutat, i a més, tornarà el concurs d'Olleta, amb tota la gent acompanyant als cuiners i cuineres de cada filà, cosa que no es va poder fer l'any passat, ja que la Glorieta tan sols va acollir als

participants en el concurs. Una vegada es conega al guanyador ja entrada la nit, els festers i festeres de 23 de les 28 filaes es prepararan per a fer l'entraeta. Per Sant Nicolau es podrà veure a la Filà Verds, Llana, Cids, Vas-

cos, Llauradors, Creuats, Domingo Miques, Asturians, Xano, Judios, Navarros i Muntanyesos. Per País Valencià ho faran la Magenta, Mudèjars, Marrakesch, Ligeros, Barbarescs, Cordó, Alcodians, Gusmans, Aragonesos i

Benimerins.

El dia 26, dimecres, se celebrarà el sopar homenatge al Fester Veterà, que tindrà lloc a les 21h a la Filà Abencerrajes.

Finalment, en l'últim cap de setmana d'octubre, concretament, el dissabte 29, la festa tornarà a visitar Fontilles. Una activitat tradicional en la qual els festers i festeres, així com els càrrecs, podran tornar a lluir les seues vestimentes.

El dilluns 31 d'octubre se celebrarà la missa d'acció de gràcies, i s'aprofitarà l'ocasió per a depositar la càpsula del temps a l'església de Sant Jordi.

A més, per a completar tota aquesta programació, enguany també se celebrarà el dia 15 d'octubre el concurs per a elegir al Sergent Major Cristià 2023-2024, un càrrec que deixa lliure Javier Lerma. L'acte se celebrarà a la Filà Muntanyesos.

5 alumnes de l’IES Andreu Sempere entre els

30 millors als

Premis Sapiència

Aquests premis els donen des de la Xarxa d'Universitats Valencianes i la Conselleria d'Innovació, i es faran públics el dia 22 d'octubre al Congrés celebrat a la Universitat d'Alacant

BR | Alcoi./ Enguany

s’ha celebrat la segona edició dels Premis Sapiència, i una vegada més, s’ha tornat a reconéixer la tasca de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi, ja que entre els 30 finalistes, hi ha cinc treballs d’alumnat de batxillerat de l’institut alcoià.

En la categoria d’Arts i Humanitats 3 dels 6 finalistes són de l’Andreu: Lucía Peláez, Esther Miranda i Sofía Olascoaga. En la de Ciències Socials, hi ha 2 dels 6 finalistes: Lidia Carbonell i Arnau Copel. Aquests alumnes estudiaven en el curs passat 1r i 2n de batxillerat, i els treballs van eixir del Programa d’Excel·lència que el centre porta duent a terme des de fa anys.

En aquest programa l’alumnat compatibilitza la iniciació a la investigació amb el desenvolupament del curs, i amb l’ajuda d’un professor d’eixe àmbit que elles i ells decideixen, seleccionen un tema, plantegen una hipòtesi, aprofundeixen en la bibliografia disponible, realitzen un treball de camp i finalment defensen la investigació davant d’un tribunal.

El procés de selecció dels millors treballs ho fa la Xarxa d’Universitats en un procés totalment anònim, i segons indi-

quen des del centre que s’hagen triat cinc treballs de l’alumnat de l’IES Andreu Sempere “demostra l’èxit del projecte i la dedicació de les i els joves del centre. En el curs passat vam obtenir tres finalistes i aquest curs el resultat encara ha estat millor”.

Aquesta és la segona edició d’aquest projecte que reparteix suport econòmic i prestigi entre els treballs seleccionats de les i els estudiants de batxillerat de tot el País Valencià.

Cada finalista rebrà un premi, sols falta saber de quina categoria, però a més, els treballs poden optar al Premi del Públic, i per això, des de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi demanen la col·laboració dels alcoians. Ací us deixem els links de tots els treballs, i sols posant m’agrada:

- ‘De Alcoy al infierno. Deportados alcoyanos en los campos nazis’, de Lucía Peláez.

- ‘Diversitat en les relacions afectives: Soligàmia?’, d’Esther Miranda.

- ‘Necesidad de cambio en la concepción del arte’, de Sofía Olascoaga.

- ‘Emociones que educan’, de Lidia Carbonell.

- ‘La Música: deporte de élite’, de María García.

‘No Oblidem’ arriba als centres educatius de l’Alcoià i El Comtat

BR | Alcoi./ El Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina, fa menys d’un any, va crear el projecte educatiu ‘No Oblidem’, i ara, s’ha convertit en una exposició itinerant que anirà pels centres educatius comarcals gràcies a la Mancomunitat de l’Alcoià i El Comtat.

‘No Oblidem’ és un treball que té com a intenció reivindicar la memòria històrica local, i va ser creat amb ajuda dels professors de l’IES Pare Arques de Cocentaina, i IES Andreu Sempere d’Alcoi, així com de l’il·lustrador Román Sánchez.

Ara ha arribat el suport de la Mancomunitat, gràcies a una subvenció de 2.000 euros de la Federació Valenciana de Municipis, i han convertit el

projecte en una exposició de 23 panells que recorrerà els centres IES Pare Arques de Cocentaina, IES Andreu Sempere d’Alcoi, IES Serra de Mariola de Muro, i l’IES Manuel Brosseta de Banyeres de Mariola.

Amb la mostra s’explicarà a l’alumnat els períodes de la Segona República, la Guerra Civil, i la posterior repressió, d’una forma amena, concisa i atractiva, sempre mantenint el rigor històric.

Iván Jover, gerent de la Mancomunitat, ha comentat que: “Una vegada l’exposició visite tots els centres educatius, aquesta també puga recórrer i estar present en tots els pobles que la sol·liciten”.

L’alumnat de l’IES Pare Vitòria viatja a Bèlgica

Durant aquest mes de setembre han fet aquesta visita gràcies al programa Erasmus+

BR | Alcoi./ L’alumnat de batxillerat de l’IES Pare Vitòria ha estat de viatge en Bèlgica durant aquest mes de setembre gràcies al programa Erasmus+, del qual formarà part fins a l’any 2027.

En el mes d’abril, un grup d’estudiants belgues ja van visitar Alcoi, i ara, han sigut els alcoians els que han pogut gaudir d’aquesta experiència d’immersió cultural, en l’institut Sancta Maria

Kasterlee, que celebrava la Setmana Internacional, i allí l’alumnat del Pare Vitòria ha pogut dur a terme un projecte de cooperació internacional, i ha dut a terme nombroses activitats com entrevistes a la ràdio, kayaking, visites a Amberes i Brussel·les i exposicions de treballs.

En el que queda de curs, l’alumnat continuarà amb diverses activitats de mobilitat internacional, finançades per la Unió Europea.

L’exposició del Forum per la Memòria Històrica./

Aquest

la

Històrica i Democràtica de Cocentaina arriba a

El Jazz torna aquestoctubre gràcies alclub El Mussol

El 27 d'octubre hi haurà una segona actuació l'oferirà Pau Evans i Andrés Lizón

BR | Alcoi./ El Club de Jazz El Mussol ha tornat a organitzar un nou cicle de concerts amb l'objectiu d'apropar aquest estil musical a la ciutadania, per això, durant el mes d'octubre s'estan celebrant dos concerts molt especials.

El primer d'ells va celebrar-se el dia 6 d'octubre al pub La Mujer Barbuda, amb Eva Slongo Quartet. En aquesta actuació ha presentat el seu nou disc 'Souffle'. L'artista suïssa,

que ha tocat el violí, ha estat acompanyada per Baptiste Bailly al piano, Ricardo Osorno amb el contrabaix, i Mariano Steinberg a la bateria.

Per al dia 27 d'octubre, s'ha preparat un homenatge a Pep Fuster, oferit pels músics Paul Evans i Andrés Lizón, el primer d'ells a la trompeta i Lizón amb el contrabaix. Aquest concert començarà a les 18:45h a la sala de la Fundación Mutua Levante.

BR | Alcoi./ A l’edició anterior dels pressupostos participatius el fotògraf Toni Miranda, juntament amb la filòloga Cintia Gandía, van presentar una proposta dins de l’apartat de despesa corrent. Un projecte en el qual portaven treballant cinc anys i que va aconseguir 349 vots, es tracta de ‘La veu d’un poble’. Per a poder dur-lo a terme s’ha comptat amb quaranta persones de diferents àmbits que han prestat la seua imatge i han contat les seues vivències perquè “al final les històries que no es conten acaben desapareixent”, afirmen els seus creadors.

L’objectiu, com bé expliquen Miranda i Gandía és: “Evitar que els records, les converses entre amics, les vivències que, al final, són també part de la història d’un poble caiguen en l’oblit”. Per això s’han triat persones relacionades en diferents àmbits de la societat alcoiana, a quaranta prota-

gonistes que pertanyen a la festa, la cultura, el treball, l’educació, el comerç, les institucions o l’esport. Tots ells han passat per una entrevista en la qual han contat anècdotes i vivències personals que formen part de la memòria col·lectiva.

El dimarts 27 de setem-

bre, a les 20h, es va presentar el projecte a l’IVAM CADA Alcoi, durant els pròxims dies es col·locaran aquestes imatges per diferents punts d’Alcoi, i aniran acompanyades per un codi QR on es podrà veure el vídeo de l’entrevista. A més, es podrà accedir a

una versió més estesa per a poder conéixer amb més profunditat aquestes històries.

Aquest projecte no sols vol quedar-se en aquests quaranta retrats, sinó que vol anar més enllà i conéixer tot els que els veïns i veïnes d’Alcoi vulguen contar, i podran fer a la web ‘La veu d’un poble’, gràcies a un apartat en el qual s’explicarà com enviar un vídeo contant les vivències, que se sumaran a les dels primers protagonistes, ja que com indica Miranda: “tots formem part de la veu d’un poble”.

La idea dels seus creadors és poder ampliar amb més convocatòries i poder donar continuïtat al projecte, elaborant també un llibre en el qual es puguen veure les històries dels participants amb QR que deriven als vídeos, amb l’objectiu de continuar contant la història d’Alcoi, de primera mà dels seus protagonistes, amb la finalitat que dure per sempre.

L’actriu Neus Agulló de la mà de Toni Miranda./

Generador de gran vitalitat.

Paco Grau · Els nostres artistes al País Valencià XXI

De família dedicada a la fotografia, des de ben petit va començar a integrar-se entre ella arribant-se a ser un gran captador de petits moments que converteixen la seva feina en una cosa fascinant.

Yolanda Murcia Oltra / Fotografies: Mateo Gamon./

El seu pare, involucrat dins de l'Agrupació fotogràfica i des que l'artista era petit, li va ensenyar a aprendre d'aquesta gran i apassionant vocació. Les càmeres, rodets i cubetes formaven part del seu entorn des que va néixer. El seu objectiu és arribar a utilitzar la càmera com a mitjà d’expressió; uns ulls en els quals poder captar la bellesa de tots aquells moments, de totes aquelles sensacions que l’artista té el plaer de transportar cap a nosaltres convertintlos en pur atractiu, una influència que arreplega d’artistes com Carmen Calvo; artista contemporània espanyola, destacada per la seva aportació a l'art contemporani internacio-

nal, fent la seva obra amb una pluralitat de recursos formals, com Paco Grau. La seva manera de representar els objectes fa que l’obra cobre vida donant-li vitalitat alhora que expressionisme. A més, l’extensa biografia professional de Paco Grau arrenca l'any 1978 amb la seva integració a la plantilla del diari Ciutat d'Alcoi, al qual estarà vinculat durant dues dècades. Al llarg del període de la Transició col·labora amb diferents mitjans de comunicació, des del diari Información a El País, passant per publicacions com a Valenciana Semanal. Es converteix en el cronista gràfic d'una etapa de grans canvis i de convulsions socials, que quedarà reflectida a les pàgines dels

diaris als qualsaportarà una mirada crítica i creativa estrictament personal.

Com a reporter gràfic, lligat a l'actualitat del dia a dia, o com a promotor de publicacions, Paco Grau s'ha convertit en un dels personatges clau de la fotografia de la Comunitat Valenciana els darrers anys. A través de l'objectiu de la seva càmera ha anat construint una visió particular del món, un relat original i atractiu del seu entorn més proper. És per això que dins del seu gran recorregut com a artista dins de la fotografia trobem exposicions individuals com la de l'any 79 anomenada ''Paco Grau fotografies'' al centre cultural d'Alcoi o ''La festa de les dues cul-

tures'' a la fundació Lecasse, o també quant a exposicions col·lectives en trobem algunes com la d''Imatges de l'Ovidi' al centre Ovidi Montllor o la d'Escoles valencianes al centre cultural. Tot i això, no ens oblidem de premis com el Premi Associació de la Premsa. Revista ‘Imatges’.

A més, la seva nova exposició ''Nous camins'', va ser inaugurada el dia 2 de setembre del 2022 i estarà disponible fins al dia 31 de desembre a la Fundació mútua llevant on Paco exposa el seu recorregut personal amb un impacte a la imatge on revela els seus inicis en un nou terreny; una exposició que cerca marcar la diferència entre totes les altres realit-

zades fins ara per l'artista, portant l'espectador cap a la reflexió i provocant així una gran experiència artística.

Sens dubte, ens trobem davant d'un recorregut marcat per l'artista on l'espectador podrà gaudir de cada detall de les seves obres, elaborat amb gran minuciositat de manera que el seu treball i la seva pròpia obra el convertisca en allò que és; generador de gran vitalitat.

Paco Grau s'ha convertit en un dels personatges clau de la fotografia de la Comunitat Valenciana els darrers anys

Una nit a la cultura valenciana amb els

del futur’ i El Grat

La tercera edició dels ‘Palmells 2022, mà de futur’, organitzats pel periòdic de l’Alcoià i les comarques centrals valencianes, EL GRAT juntament amb la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant i en col·laboració l’Associació de Mitjans d’informació i comunicació, AMIC valencians, va començar amb la interpretació de ‘La Muixeranga’ l’himne dels valencians, de la mà de Fernando Amaya, Dani López i Xus Colomer.

Seguidament, la reconeguda periodista al País Valencià, amiga i col·laboradora d’El Grat, i encarregada de presentar la gala, Amàlia Garrigós, va do-

nar la benvinguda a tots els assitents que van gaudir de l’acte de forma presencial i per ‘streaming’. A continuació va ser el torn de Santiago Sempere, director del periòdic des de fa més de tres dècades, qui va destacar que l’1 d’octubre El Grat va complir 35 anys des de la primera edició, i que al llarg del temps l’editorial ha conegut “personalitats molt valuoses, poetes, pintors, escriptors, músics, cantants, actors; artistes dels quals hem aprés de tots ells per a millorar”. Sempere va continuar el seu discurs donant significat als Palmells: “A les cultures dels grecs i romans eren un símbol de la victòria eterna sobre dels martiris i els patiments, als quals la nostra cultura es-

tà sotmesa”, i va finalitzar la seua interveció donant les gràcies als lectors i lectores, institucions, empreses i comerç, ja que “tots ells són fonamentals en el compromís i la nostra constància”. Després d’aquestes paraules, el protagonisme va recaure en els premiats. L’escriptor Jordi Tormo va glossar de forma certera la figura del nostre homenatjat Ovidi Montllor, una de les figures més populars de la cançó en català. El ‘Palmell 2022, mà del futur’ per a Ovidi Montllor, va ser lliurat per Sofia Bofill i el va recollir Xavier Montllor germà d’Ovidi, que va donar l’agraïment en nom del seu germà. El músic Moisés Olcina va completar aquest moment amb

el seu saxo, que va interpretar ‘Tot Ben Senzill’, un soliloqui sobre notes d’Ovidi.

Aquest guardó es quedarà al Centre Ovidi Montllor on es van celebrar aquests premis, i per aquest motiu, el professor Vicent Luna, membre d’Acció Cultural del País Valencià, va parlar sobre el vinté aniversari de la fundació d’aquest espai cultural tan important per a la ciutat.

Una vegada finalitzat el moment d’homenatjar a l’Ovidi, va pujar a l’escenari Palmira Torregrosa, directora del Museu Arqueològic Camilo Visedo d’Alcoi, que ens va apropar la valuosa tasca del Centre Alcoià d’Estudis Histò-

Per

rics i Arqueològics, i va ser l’encarregada de lliurar aquest premi a l’entitat. Elisa Beneyto, presidenta del CAEHA, va arreplegar aquest guardó i va posar en valor tasca de l’associació durant els seus 40 anys de vida.

De nou la música va sonar en la sala amb una personal versió de la cançó emblemàtica composta per Ovidi Montllor, ‘Homenatge a Teresa’ que van interpretar i compondre per la nit dels Palmells, Jacobo Blanes i Juan Mateo a la guitarra, i Rafa Sempere al clarinet.

Tot seguit, l’escriptor i profes-

sor Josep Sou, que va ser ‘Palmell 2019, mà del futur’, va glossar al guardonat Jordi Gil, dues persones que han compartit experiències, activitats i els uneix una fraternal amistat. Josep Sou va lliurar el premi a Jordi Gil. El cantautor va agrair el Palmell amb un parlament emotiu, que va ser molt aplaudit per els assistens, i a més a més, un estimat amic vingut expressament de França va voler reconéixer el seu treball amb unes paraules.

Per finalitzar, la guitarra i veu Josep Maria Gadea i Juan Mateo van sonar amb un poema de

Joan Valls, titulat ‘Ai ciutat d’engranatges!’ i amb un altre d’Ovidi Montllor, ‘Toti i Cuc per peteneres’, que van compondre per la festa dels Palmells.

Així mateix, Ximo Canet va crear expressament uns meravellosos quadres amb la senyera, per als que van participar en la gal·la de la nova nit de ‘Palmells 2022’ i celebració dels 35 anys d’EL GRAT. Una festa per la Cultura de valencianes i valencians, on els assistens van gaudir d’una grata vetlada que va esbalair al públic que omplia el COM.

Garrigós

Paco Agulló és un més en la família d’El Grat i ha ajudat a organitzar aquesta edició de Palmells, un acte que per a ell significa “un punt de trobada i d’encontre necessari. Una de les virtuts que tenen aquests Palmells és que a banda de celebrar els anys d’El Grat, és un encontre de la cultura, i això crec que està molt bé. El reflex dels premiats, crec que és bon motiu de celebració, i que al nostre territori, que un periòdic organitze un esdeveniment d’aquestes característiques la veritat és que es mereix el reconeixement de la societat”. I és que, Agulló valora molt la nostra cultura: “En aquests moments hi ha moviments per a apartar-la de l’espai natural, i de l’espai que es mereix dins de la societat. És lleig dir que donem un premi per l’ús de la llengua o de la nostra cultura, quan hauria de ser el més natural del món, i resulta que no, que ho fem com una defensa. S’ha dit a l’acte que la cultura és revolucionària, i com a revolucionària, jo crec que El Grat està complint una bona tasca que cal potenciar”

Com no podia ser d’altra manera, Paco Agulló ha felicitat El Grat pels 35 anys: “Per a mi és una proesa que l’equip humà que meneja El Grat i que fa possible el dia a dia, estiguen al capdavant de l’edició d’un periòdic amb una línia íntegra en valencià. No hi ha cap periòdic en el territori del País Valencià i per a mi es mereix el meu aplaudiment i suport”.

Palmells van tindre el luxe de comptar com a mestra de cerimònia amb Amàlia Garrigós. La periodista alcoiana és la segona vegada que presenta aquests premis i ha confessat que per a ella “és un plaer, un honor i un goig. El Grat sembla que fa un miracle. Porta 35 anys fent informació de proximitat en la nostra llengua, i per a mi, ja és un motiu suficient per a estar ací, contenta i pagada. Em fa molt feliç que compten amb mi”. Garrigós a més, ha destacat la importància de fer valdre la nostra cultura a través d’uns premis: “La cultura és tot, ens diu d’on venim, ens diu on anem. Ens parla de la nostra llengua de les nostres arrels, de la nostra identitat, de les nostres inquietuds, dels nostres gustos i interessos, és a dir, en les expressions culturals ho trobem absolutament tot, i a més, és intergeneracional. Per tant, jo crec que és la millor via per a comunicar-nos amb la societat”. Com no podia ser d’altra manera, Amàlia, que col·labora freqüentment amb El Grat, ha volgut dir unes paraules de felicitació: “Que no caiguen en bulos, ni en fake news, és a dir, que continuen fent periodisme contrastat, la informació que ens interessa a la gent que vivim ací, a les comarques centrals, als pobles, perquè el que necessitem és eixa informació propera. Que continue per eixe camí, tot i que la globalització i els ‘mass media’ sembla que ens mengen, i en absolut, perquè jo pense que ara som més necessaris que mai”.

El músic alcoià va actuar a la gala dels premis Palmells i va interpretar ‘Tot Ben Senzill’, un soliloqui sobre notes d’Ovidi. Moisés Olcina ha gaudit d’aquest esdeveniment i ha declarat que: “És molt interessant poder tocar en premis, i sobretot amb amics. Per a mi és un luxe. Sempre que em demanen col·laboracions d’aquest tipus a vegades tens més nervis que en un espai potser més gran, perquè estàs rodejat d’amics i de gent que estima tot açó. El que he volgut fer és agafar unes notes de l’Ovidi per a deconstruir-les perquè la gent escoltara eixes notes i entrara en eixa dinàmica” Respecte als premiats d’enguany Olcina ha comentat que: “Pense que el reconeixement a la cultura, i sobretot als premiats d’enguany és molt interessant. Una perquè són premiats molt implicats en la cultura, com l’Ovidi, o Jordi Gil que és un gran poeta i cantautor que ha fet molt pel territori valencià i català, i per donar a conéixer la seua llengua i cultura amb les seues cançons. I, després el CAEHA, que fa un treball immens, i cada vegada que veig les seues publicacions em quede bocabadat perquè ompli de cultura el poble”.

El Grat està d’aniversari, i el músic alcoià també ha volgut celebrar-ho: “És un periòdic molt atractiu perquè obri molt la cultura. Sempre està obert a la cultura, preocupant-se per la cultura i això crec que és el que més dona orgull com a poble. L’enhorabona a El Grat, i per molts anys més, perquè jo crec que açò és el principi d’una gran amistat cultural”.

Palmells 2022, madel futur

Per Vicent Luna i Sirera

Tres palmells empenyen l’agulla saquera: diuen que un és molt ferotge, és una fera, un cantant de fona i músic combatiu i també un gran artista i un actor furtiu.

Tres palmells empenyen l’agulla saquera: hi ha aquell altre que canta, amb veu vellutera, que malgrat aquell dissortat mal d’Almansa sota el cel blau –encara- viu l’esperança.

Tres palmells empenyen l’agulla saquera: tambe ́ els que en fan de la història bandera, perque ̀ sense memòria no hi ha passat, i és llavors quan trontolla la identitat.

Tres palmells empenyen l’agulla saquera: cosint la cultura que no té frontera, de la Serra de Tramuntana al Montgo ́ i d’Aitana al pirinenc Canigó.

Tres palmells empenyen l’agulla saquera: l’Ovidi, Jordi Gil, la gent del CAEHA.

‘Paraules’, discurs de benvingudaals Palmells 2022

Molt bona nit. Companys i companyes:

Hem iniciat una nova nit de reencontre amb els 'Palmells 2022, mà del futur’, reconeixements a la Cultura de valencianes i valencians.

Hui a més celebrem que demà l'1 d'octubre EL GRAT complirà 35 anys de la primera edició.

Aquestes paraules són per agrair el suport a l'editorial EL GRAT, que compleix 35 anys, a lectores i lectors, institucions, empreses, comerç, tots ells són fonamentals en el compromís i la nostra constància.

Al pas del temps en aquest viatge hem conegut personalitats molt valuoses, poetes, pintors, escriptors, músics, cantants, actors, artistes dels quals hem aprés de tots ells per a millorar.

Així, aquesta nit des del COM d’Alcoi, el periòdic de l'Alcoià i les comarques centrals valencianes, EL GRAT, junt la càtedra d’Art Contemporani d’Antoni Miró, reconeixerem el treball per la Cultura de valencianes i valencians amb tres Palmells.

Uns Palmells que a les cultures dels grecs i romans eren un símbol de la victòria eterna per sobre dels martiris i els patiments, als quals la nostra cultura està sotmesa.

En primer lloc, premiem amb un Palmell a l’Ovidi Montllor en l'any del seu 80 aniversari. Per tants grans records a les seues lletres, música, cançons, pel·lícules, teatre. Aquesta és una nit en homenatge a Ovidi Montllor d’amics i amigues del seu poble Alcoi.

Un Palmell que ens fa molt goig concedirés per Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA) que enguany compleix el seu quaranta aniversari de la seua fundació. Un guardó per tantes hores de treball en silenci dedicades a investigar. Actualment, Elisa Beneyto la seua presidenta continua aquesta brillant tasca.

I atorgue'm un especial Palmell per al cantautor Jordi Gil, una de les millors veus del País Valencià que guitarra en mà ens delecta amb unes lletres ben compromeses. Jordi sempre ens acompanyat, en disposició per col·laborar amb EL GRAT i per la cultura valenciana.

Així també, l'agraïment als amics que ens acompanyaran per a glossar els guardonats: l'escriptor Jordi Tormo, la directora de Museu Camilo Visedo d'Alcoi, Palmira Torregrosa, el poeta Josep Sou, el professor Vicent Luna.

També abraçades als músics Moisés Olcina. Jacobo Blanes, Rafa Sem-

pere. Josep Maria Gadea i Juan Mateo. I a Fernando Amaya, Dani López i Xus Colomer que han obert els Palmells 2022 amb la muixeranga.

M’estime a més recordar els guardonats amb els Palmells durant aquests anys els quals són: Jordi Botella, Nèstor Novell, Josep Sou, Institut Pare Vitòria i Isabel Clara-Simó brillants guardonats.

Com també fer menció per la gran col·laboració l'Associació de Mitjans d'informació i comunicació, AMIC valencians, de la qual forma part EL GRAT. Una associació de periodisme de proximitat que uneix els territoris de parla catalana; Catalunya, Balears i País Valencià.

Agraïment a la càtedra d'Art Contemporani Antoni Miró de la Universitat d’Alacant, l’Ajuntament Alcoi i a l’Antoni Miró per la estimada col·laboració i aportar la seua experiència.

Al company Paco Agulló pel seu support en organitzar els Palmells 2022. A l'artista Ximo Canet per crear uns originals quadres, especials per celebrar aquesta nit de Palmells i aniversaris. I al Centre Ovidi Montllor per les facilitats en organitzar els 'Palmells 2022, mà del futur'.

Moltíssimes gràcies a tots ells, i a totes i tots per estar amb nosaltres.

La cultura es fa com del blat es fa el pa, gra a gra, és així com la cultura es nodreix de moltes fonts, i tan important és un gran riu com un lleu salt d'aigua, perquè junts aflueixen i conformen la Cultura.

Benvinguts, benvingudes!

Santiago Sempere, director d’El Grat./

El primer dels premis va estar oferit de la mà de Jordi Tormo. Ell va ser l'encarregat de presentar i justificar un premi molt merescut a la trajectòria del cantautor alcoià, Ovidi Montllor, que, després de més de 25 anys de les seues "vacances", continua sent tot un referent per a artistes. Tormo, és un gran coneixedor de l'Ovidi, ja que ja va fer una biografia sobre ell fa uns anys, i coneix a la perfecció la importància de la seua carrera. "He destacat la seua trajectòria i la seua obra, vinculat al que va fer a la cançó, al teatre, el cinema, i en la poesia; i després, el vincle que ha tingut la seua obra i la seua persona en el poble d'Alcoi. Crec que eixes dos coses venien bé en l'acte, ja que és un premi d'Alcoi i ell era molt d'Alcoi. A més, pense que és una forma de mantenir viu el record de la persona i del creador. Als últims anys hi han hagut i continuaran havent-hi actes en homenatge a Ovidi, amb la reedició de discs, per exemple, i sempre es continuarà fent valdre el seu legat, i una forma de fer-ho és també amb aquest tipus de reconeixements", explica Tormo sobre la seua presentació.

A més, hem volgut saber també, quina és la seua opinió sobre aquests premis que

ofereix El Grat donant importància a aquelles figures i entitats que treballen en pro de la cultura valenciana: "És necessari. Mentre pensem, com jo ho crec, que estem en desavantatge respecte a la cultura majoritària, crec que s'ha de valorar a certes persones i entitats, en l'àmbit local, i també un poc més general. El CAEHA, per exemple, és una entitat molt implicada en Alcoi, i l'Ovidi va eixir un poc de l'àmbit local. Crec que reconéixer a entitats i persones que han apostat per la cultura, és necessari"

Jordi Tormo ha confessat la importància de formar part d'un esdeveniment com aquest: "També és un reconeixement que hagen pensat en mi per a fer la glosa de l'Ovidi. En primer lloc, perquè és una figura que m'estime moltíssim, però també, perquè he treballat la figura de l'Ovidi quan vaig escriure la seua biografia, i he continuat fent articles sobre ell, per a recuperar part del seu llegat, i estic encantat"

El CAEHA (Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics), ha sigut l'entitat que enguany s'ha encarregat d'arreplegar el seu Palmell. Palmira Torregrosa, directora del Museu Arqueològic Camilo Visedo, ha estat juntament amb nosaltres en aquest dia tan especial, per tal de donar aquest guardó a l'associació, que a més, també celebra el seu 40 aniversari de la seua fundació. Torregrosa ha comentat que: "Considere que el que s'està premiant, no és sols un premi a una associació que està fent una tasca importantíssima de cara a promoure el patrimoni històric i cultural d'Alcoi i dels voltants, sinó que és una associació que compleix 40 anys dedicats especialment a la cultura, i això no és comú en els temps que corren. Així que crec que és molt important reconéixer això, que és una associació amb una trajectòria molt llarga, ferma, i que viu per la defensa d'estudiar i promoure tot el tema del patrimoni". Durant les seues paraules en l'acte, la directora del museu ha reconegut el treball de tota la

gent que forma part del CAEHA, i ha destacat que any rere any treballen per reinventar-se perquè l'entitat estiga sempre al dia.

Palmira Torregrosa també forma part d'aquesta associació: "Soc membre des de que vaig aprovar l'oposició i vaig prendre possessió de la direcció del Museu, i ràpidament vaig apuntar-me. Els coneixia des d'abans, sobretot en la part arqueològica, que és a la que em dedique. He assistit a congressos, i els he estat acompanyant en diferents actes"

Respecte als Palmells, l'arqueòloga també ha tingut unes paraules: "Em pareix una iniciativa excel·lent que des d'un periòdic es puga guardonar i reconéixer associacions o gent, perquè es donen altre tipus de premis, però la cultura a vegades es queda un poc coixa, i la veritat, que un periòdic es moleste en fer aquest tipus de premis per a reconéixer entitats i persones que fan coses pel poble d'Alcoi, em sembla fonamental”.

Ovidi Montllor

en desavantatge respecte a la cultura majoritària”

moleste

reconéixer

i persones que fan coses pel poble,

sembla fonamental”

Amic i col·laborador d'El Grat, Josep Sou ha sigut una de les persones que ens ha acompanyat als Palmells 2022 per tal de presentar, al que també és amic del poeta, Jordi Gil. Sou té molt clar que aquest premi a Gil és més que merescut: "A mi em sembla fantàstic, crec que és una raó de justícia dir que Jordi Gil ha estat un home compromés amb la cultura del nostre país, específicament amb la cançó i la poesia, però, també ha estat un poeta que ha publicat llibres, i que ha estat analitzat i valorat en diversos punts de l'estranger, on s'han publicat les seues obres. També per la immensa quantitat de recitals als quals ha estat present la seua col·laboració, ja que estem parlant de més de 2.000 i això és una quantitat singular i extraordinària que denota i posa de relleu la figura del cantautor Jordi Gil".

Sou sap perfectament que és rebre un Palmell, ja que en l’any 2019 ell va ser un dels guardonats, i ara ha volgut

recordar la seua experiència al tornar a estar present a aquests premis: "És una gran alegria rebre el reconeixement de la gent. En aquest cas d'un periòdic tan estimat per a mi com és El Grat, i que té el noble gest de pertinença perquè sempre està en la causa de la cultura i la llengua del nostre país. Per a mi va estar un premi molt estimat"

A més, el poeta participa sempre molt activament a les nostres pàgines, i ha aprofitat l'ocasió per a felicitar els 35 anys des de la primera edició d'El Grat: "Si qualsevol publicació, ja siga del tenor que siga, compleix 5 anys, ja és una data per a la celebració, si no, sols cal mirar les publicacions periòdiques per adonar-se que 5 anys ja són una eternitat. Quan ja estem parlant de 35, és quasi arribar fins a l'infinit. Celebre la llarga vida d'El Grat, i espere que com a mínim siguen 100 anys més al servei i la causa de la cultura del nostre poble"

El Centre Ovidi Montllor, un any més, ha acollit la celebració dels Palmells. Aquest espai tan important per a la nostra cultura també està d'aniversari. I és que, en aquest mes de novembre complirà 20 anys des de la seua creació. Vicent Luna, membre d'Acció Cultural del País Valencià, ha parlat sobre la trajectòria del Centre: "20 anys... sembla que fos l'altre dia que vam inaugurar. Ho recorde amb la il·lusió que hi havia en aquell moment perquè Alcoi tinguera un centre per a homenatjar a Ovidi Montllor. Acció Cultural va fer totes les gestions, i quan vam posar el nom de l'Ovidi per davant, se li van començar a obrir totes les portes. A l'entrada del centre hi ha un marbre en el qual estan tots els ajuntaments i entitats arreu dels Països Catalans que van col·laborar perquè es fera el Centre, però, malauradament, en aquell moment, el govern d'Alcoi era del PP, i per vergonya, no hi figura el nom d'Alcoi" En tot aquest temps el Centre ha sigut un punt d'encontre per a poetes, escriptors i cantautors, i ha donat un espai a entitats culturals que no tenien on reunir-se, i ara a més a més, serà el lloc on es que-

darà el Palmell que El Grat ha atorgat a Ovidi Montllor. "Evidentment, hem tingut problemes de tota classe, però, malgrat això hem tirat endavan", afirma Vicent Luna.

El periòdic i el centre, sempre han tingut una bona relació, i per això, Vicent Luna també ha tingut unes paraules de felicitació per al 35 aniversari d'El Grat: "L'esforç titànic que fa El Grat és increïble. És un periòdic modest, però molt digne. Tot en la nostra llengua i que comprén a totes les comarques centrals valencianes. Hem de felicitar El Grat i a tot l'equip perquè l'esforç que estan fent és increïble, per la nostra llengua i cultura, perquè és l'únic periòdic que tenim que és íntegrament en la nostra llengua", i respecte als Palmells assegura que: "La idea d'uns Palmells és genial per part d'El Grat. Dignifica a moltes persones, molts grups i moltes entitats que han estat al llarg de molts anys treballant per la nostra cultura, per tant, enhorabona"

Vicent Luna al Centre Ovidi Montllor “Hem de felicitar El Grat perquè l'esforç que estan fent és increïble, per la nostra llengua i cultura”

“És una victòria moral, per haverarribat on jo volia estar”

Per Belén Rivas./

Com ja va dir Pep Jordà sobre Jordi Gil: "La cançó ha de reprendre el seu camí original, lluny de grandiloqüents propòsits i missatges agraïts, i tornar a ser la memòria viva de la quotidianitat d'un poble, o dit d'una altra manera, la narració veraç d'allò que no eixirà mai a les pàgines dels diaris. Jordi Gil ho sap, i per això acudeix a les barres dels bars, el lloc del món on passen més històries. Per això beu café licor, per mullar les seues més íntimes entranyes d'allò que és més veritat. Per això viu amb el seu poble, per després contar-ho. Per això les seues cançons no conten en grans discursos carregats de bones intencions, sinó realitat i poesia, farcides d'elements que a tots ens resulten familiars. Per això podem dir que Jordi, més que cantautor, ha esdevingut un dels

últims vells joglars. I per tot això, les seues cançons, que potser mai seran l'himne de cap revolució, restaran per sempre a la nostra memòria tan vives i entranyables, com aquelles que ens cantaven els avis les fredes nits d'hivern", i per ser una part fonamental de la cançó valenciana, ha estat premiat en aquesta edició dels Palmells 2022, Mà de futur.

Amb una carrera de més de 52 anys ara El Grat ha volgut reconéixer la seua tasca per la seua lluita incansable reivindicant la nostra llengua i la nostra cultura.

Per a ell, aquest premi "és un premi a la resistència passiva, a l'autocensura, i a una llarga continuació del que ha sigut la cançó, que ara mateix està un poc tocada, menyspreada i controlada, i això no havia passat mai. El premi en si, segons està creat, 'Mà de futur', són les mans de

la victòria o del puny en alt, símbols heretats pels grecs i els romans que simbolitzen certes victòries. I per a mi, és una victòria moral, per haver arribat on jo volia estar, que és en cap lloc, però humilment, i després de tants anys".

En la seua trajectòria aquest cantautor alcoià ha escrit unes 300 cançons, 18 discs, i ha fet viatjar a la nostra llengua per tota Europa en més de 2.500 recitals, una xifra que per a aquest protagonista dels Palmells sembla molt, però "en 52 anys tampoc és tant". Tota eixa experiència fa que a hores d'ara siga una de les persones que més conega quin és l'estat de la música, i segons comenta: "Crec que la gent jove no vol fer el mateix tipus de cançó d'abans. Hi ha moltes coses per a protestar, però la joventut d'abans no és la mateixa d'ara. Abans no teníem res, i

ara la gent prefereix anar a grans concerts, que quedar-se en un 'xiringuito' de deu persones escoltant reflexions. Ha evolucionat la vida. La cançó és una cosa per a escoltar i per a reflexionar, i ara hi ha molt de soroll. Però eixe soroll és normal, és una eixida i un negoci, no és el mateix cantar per a 10, per a 40.000, això està claríssim. Però, s'ha d'escoltar més, llegir més, i també referit al que és la llengua". A més, també assegura que el temps ha canviat inclús en la denominació de les cançons: "Antigament, la cançó es deia reivindicativa, i inclús abans era cançó protesta. Ara es diu cançó d'autor per no ferir cap susceptibilitat. Entre tots hem fet la mateixa censura, la nostra autocensura. Ara ja sabem el que no hem de dir, o el que podem dir i metafòricament com ho hem de fer".

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Fotografia | Francesc Vera

per Manuel Lillo Usechi./

l periodista Antoni Rubio, a través de l’editorial 3i4, ha publicat Valencianisme líquid, un assaig que serveix com a crítica al tomb ideològic suggerit els últims anys per l’antic Bloc Nacionalista Valencià i confirmat en el seu últim congrés. Alhora, el llibre és també una reivindicació dels Països Catalans no des d’una perspectiva nostàlgica o essencialista, sinó que el defensa com el marc capaç de garantir la supervivència d’un poble que, com més se n’allunya, més es liquida.

El terme «líquid» és utilitzat per Rubio com a recurs prestat pel sociòleg Zygmunt Bauman (1925-2017), qui com indica el mateix autor definia societat líquida «com aquella en què les condicions d’actuació dels membres canvien abans que les formes d’actuar es consoliden en uns hàbits i una rutina determinants».

Compromís ha anat perdent pistonada electoral des que va incorporar, al seu valencianisme, una barreja estranya d’esquerra espanyola inclusiva que, tot i ser respectable, grinyolava a bona parts dels votants

Una definició que té traducció en el valencianisme. Aquest corrent està representat fonamentalment per Compromís, l’únic subjecte polític d’estricta obediència valenciana, que ha experimentat girs que han actualitzat, de manera permanent, els discursos, els programes i, en definitiva, la coalició. Ancorar-se en el passat o persistir en uns ideals que no tenen acceptació electoral és suïcida, o com a mínim és renunciar a una transcendència imprescindible. Però també hi ha una sensació, clara i constatada en l’últim congrés del Bloc, el partit majoritari al si de la coalició Compromís –quan el Bloc va ser rebatejat com a Més-Compromís–, que la formació nacionalista ha renunciat els darrers anys, de manera explícita, a la base del seu pensament i a la seua raó de ser. Així ho explica Rubio, amb arguments i fets que descriuen, també, la frustració que per a molts generen girs com ara l’ús banal del terme sobirania, la desaparició de la referència als Països Catalans als estatuts del partit o tota una sèrie d’estratègies electorals amb el desenllaç previsible d’un pacte amb Podem, Més País o les marques que corresponguen de l’esquerra alternativa al PSOE. De fet, l’entesa amb Yolanda Díaz sembla que guaita a la cantonada del pròxim cicle electoral. És incomprensible, per a bona part del valencianisme històric, militant o no en formacions polítiques, que l’antic Bloc haja optat per transitar un camí que el separa del seu origen. De fet, hi ha la curiositat, també exposada a Valencianisme líquid, que la coalició Compromís

va experimentar el moment de més èxit tot just quan es va mostrar més desacomplexada a l’hora d’expressar-se. Desacomplexament no és sinònim d’onejar una bandera independentista o de lluir un llaç groc, sinó d’expressar-se i de saber-se, sense embuts, com la força d’obediència estrictament valenciana i defensora dels interessos dels ciutadans del seu país. Va ser sota aquesta premissa, i amb el carisma inigualable de Mónica Oltra, que Compromís va poder agitar un còctel que va tindre com a resultat el màxim èxit electoral de la història del valencianisme. Era l’any 2015, quan el PP va ser desbancat de les institucions principals i quan un de cada 10 votants de la formació de Francisco Camps, Rita Barberá i tants altres va apostar per Compromís precisament, i segurament, per interpretar que qui defensava els interessos dels valencians ja no era aquell PP podrit de corrupció, sinó la llavors emergent coalició valencianista.

Des d’aquell moment, Compromís ha anat perdent pistonada electoral des que va incorporar, al seu valencianisme, una barreja estranya d’esquerra espanyola inclusiva que, tot i ser respectable, grinyolava a bona parts dels votants que entenien que Compromís era la veu de les reivindicacions valencianes en clau transversal.

Una part de la militància, descontenta amb aquest tomb, va apostar pel candidat Àlex Ruiz, qui era alcalde de Bellreguard (Safor) en l’esmentat congrés del Bloc. La seua candidatura, del tot improvisada i sense col·lectius al darrere ni tampoc amb càrrecs institucionals donant-li suport públicament –al seu equip hi havia l’exalcalde del Campello, una regidora d’Alaquàs, un altre de Cocentaina, etc.–, va comptar amb quasi el 40% del suport en un congrés que es preveia a la búlgara, amb una sola candidatura aclamada per unanimitat. Tot i així, la candidatura oficialista, encapçalada per Àgueda Micó es va imposar i, tal com descriu Antoni Rubio, «el congrés de la conversió de Bloc a MésCompromís ha estat, en realitat, una mena de Suresnes per al valencianisme hegemònic», diu en referència al conclave que va fer transitar el PSOE dels seus objectius fundacionals a una ideologia exclusivament pragmàtica. «Quan vaig fer servir aquesta metàfora alguns militants de Compromís em van contestar que, al capdavall, “al PSOE no li ha anat tan malament des de Suresnes”. Potser

electoralment, no; però dubte que el partit fundat per Pablo Iglesias Posse siga avui l’instrument adient per aconseguir una societat igualitària i més justa», etziba l’autor del llibre.

Totes aquestes sensacions, tots aquests desencisos, els relata Rubio amb una gran precisió. L’autor recorda que la liquiditat del valencianisme no ha aturat els jutges a l’hora d’impedir el desenvolupament de lleis valencianes aprovades democràticament. Tot i buscar la pau amb els enemics habituals i voler evitar acusacions previsibles de catalanisme, el cert és que el valencianisme sempre patirà aquest estigma al qual només podrà fer front amb polítiques valentes, decidides i desacomplexades, adreçades a arrossegar un públic desitjós de veure’s reflectit en un partit valencià i per als valencians. La història, i el present, demostren que qualsevol intent d’abaixar el to de les crítiques dels de sempre és temps perdut. Malgrat aquesta evidència, tal com explica Rubio, Compromís ha muntat els últims anys, molt sovint, al carro d’un anticatalanisme recurrent en la dreta, de manera sobreactuada i decebedora, arribant a equiparar per moments l’intervencionisme de Madrid amb una mena de «tutela» catalana visible en la societat valenciana només en certs discursos interessadament falsos.

Al remat, n’hi ha un treball a l’ombra que ha costat dècades perquè transcendira electoralment després de feina amagada a nivell local i comarcal. El 2015 es va viure una eclosió i al 2023, per fets estructurals com els que descriu Rubio, i per altres conjunturals com ara el context mediàtic dibuixat pels mitjans que s’han traduït en imputacions discutibles, faran que Compromís retrocedisca fins a convertir-se en una força que, si es pot reeditar un tercer Botànic, estarà encara més a l’ombra d’un PSPV que ha recuperat l’hegemonia. Una notícia que no serà bona, ni per a Compromís ni per al valencianisme, i que serà, en part, el resultat de l’evolució d’un discurs poc estimulant i de la impermeabilitat a l’autocrítica interna i externa.

Valencianisme líquid coincideix, per cert, amb el centenari de Joan Fuster. El llibre també ens recorda que hi ha maneres de recordar l’assagista que va inspirar el valencianisme contemporani –encara que alguns hi reneguen amb arguments bastant poc convincents– sense anomenar-lo expressament.

Antoni Rubio: ‘Valencianisme líquid’, valencianisme «en liquidació»?

Vicent Andrés Estellés, corresponsal de guerra

Ixen a la llum

El 2019, la Institució Alfons el Magnànim em va publicar el llibre El Sàhara. La terra promesa. La tirada s’ha esgotat, en els últims mesos de la pandèmia, i la direcció d’El Magnànim m’ha suggerit fer-ne una segona edició, precisament ara, quan el present i el futur de la que fou colònia espanyola, «la província 53», es troba tan compromés per la geopolítica i els interessos estatals i internacionals.

per Vicent Garcia Devís./

En la primera edició jo parlava, com una anècdota, de la presència del poeta i periodista Vicent Andrés Estellés en aquella contesa. Mesos d’investigació en arxius privats i en l’Hemeroteca municipal de València, en aquell moment, no van donar cap resultat. Va ser l’única vegada que el periodista s’havia desplaçat com a reporter a una zona de guerra i això tenia una vessant inèdita molt atractiva. La Marxa Verda va tindre lloc en novembre de 1975, mentre el dictador Francisco Franco agonitzava en el llit. El govern espanyol es retirava definitivament del Sàhara Occidental el 26 de febrer de 1976.

acabava de ser nomenat nou administrador en cap de la colònia. Vicente Lladró que, en aquella època, era un jove periodista que venia d'incorporar-se a treballar en el diari, ho recorda perfectament. Francisco Pérez Puche, que va ser director de Las Provincias i, més tard, col·laborador habitual del periòdic, comparteix aquell record: «Vicent Andrés Estellés, va ser enviat al Sàhara un any abans de la Marxa Verda, quan ja hi havien atemptats i la situació era extremadament perillosa. Els independentistes sahrauís ja actuaven i atemptaven contra els militars i les instal·lacions de la metròpoli. Marroc, salvant les aparences, realitzava incursions emmascarades de guerra per a desestabilitzar i 'quedar-se' amb la colònia»

Enrique Reyna ordenava el trasllat d’Estellés al Sàhara per a cobrir informativament la crisi i els esdeveniments que pogueren succeir en cas de confrontació de les tropes espanyoles i del Marroc. La guerra tensava la convivència i es respirava la pesantor en l'ambient.

secret que pesava sobre el Sàhara. El moment no podia ser més propici. La decisió de Madrid es va produir a les sis i mitja de la vesprada; els telegrames arribaren als diaris sobre les set. A les vuit m’encarregaren que iniciara les gestions per a aconseguir un passatge i traslladar-me a AlAaiún. El diumenge, poc després de les cinc, aterrava en aquell aeroport. El meu propòsit –així ho vaig manifestar quan m’interrogà la policia en l’aeroport– era informar; hi anava, no obstant, disposat a tot; disposat, entre altres coses, a una llarga i difícil permanència en el desert.»

Les tensions prèvies a la Marxa Verda feien preveure una imminent confrontació i, una volta allí, el poeta i escriptor, s’hi va trobar com a «reporter de guerra», per primera i última vegada.

La meua recerca no va donar cap resultat ni per a tot 1975 ni per als primers mesos de 1976. Era ben estrany... i desesperant. Com és possible que Estellés viatjara al Sàhara en aquell temps i no escriguera cap crònica? La clau la trobàrem només fa uns mesos. Estellés, el poeta gran, ara... el reporter avesat, va viatjar a la colònia en 1974, un any abans del què pensàvem, però era també temps de guerra, una època en què es registraven atemptats per part del Polisario, enfront de la forta repressió espanyola (només cal recordar la desaparició del líder Mohamed Siri Brahim Basir, conegut com a Basiri, a mans dels militars espanyols) i l’acció terrorista de les guerrilles marroquines disfressades de sahrauís que provocaven més caos en aquell embolic geoestratègic. Avui sabem que la Marxa Verda va acabar amb la presència espanyola al Sàhara... però, en aquell moment, el conflicte era present i la guerra podia esclatar en qualsevol moment, si no era ja guerra convencional. Estellés, el poeta gran, estava allí com a reporter per a cobrir informativament el conflicte!

Era l'any 1974 i ell, que tenia cinquanta anys, enviava cròniques per al diari Las Provincias, on treballava. Estellés era redactor en cap del diari i el propietari i gerent del periòdic, Enrique Reyna, era molt amic del governador del Sàhara, el tinent general Gómez de Salazar, que

La filla d'Estellés, Carmina Andrés Lorente, ho confirma: «Jo complia anys el 17 de setembre i aquell dia, no recorde de quin any, vaig rebre una targeta de mon pare des del Sàhara felicitantme, una targeta amb la imatge d’un camell preciós. Ell sempre estava i aquell any, aquella vegada, una targeta postal m’ho recordava! Per molts anys, filla, Carmina.»

Les tensions prèvies a la Marxa Verda feien preveure una imminent confrontació i, una volta allí, el poeta i escriptor, s’hi va trobar com a «reporter de guerra», per primera i última vegada. Vicent Andrés Estellés va ser un gran poeta i un bon periodista… però, fins ara, no sabíem que havia estat corresponsal de guerra. Tot podia passar i tot era possible perquè totes les espases estaven altes a la colònia, totes les mosques rodaven el pastís. En tornar a València, Estellés es queixaria, amargament, d'un fort dolor de genolls, un dolor que suportaria pràcticament tota sa vida. (Testimoni de Queti Valera, col·laboradora i mà dreta d'Eliseu Climent a Acció Cultural del País Valencià).

L’arribada, la primera crònica

«En la península havien estat circulant i prosperant, amb temor, amb una general irresponsabilitat, les més variades versions sobre la situació a Al-Aaiún. Importava, per fi, conéixer la veritat sobre el terreny. El dissabte s’havia alçat el

Llet i whisky, l’entrevista amb el governador Entre notícies sobre la salut i l’aniversari del Papa Pau VI o la invitació de Josip Broz, Tito, a Leonid Brezhnev per a visitar Iugoslàvia, Estellés publica una entrevista en exclusiva amb el tinent general i governador Federico Gómez de Salazar «l’home de l'obertura informativa»: «Com cada vesprada em vaig acostar a la residència particular del governador per a informar-me. Estant amb ell, l’ordenança li va treure al general, com cada dia, un got de llet amb galetes. I vosté que prendrà, Vicente? El de sempre, mi general! Escolta’m, porta-li un whisky! I el general contestava a les meues preguntes de corresponsal mentre sucava les galetes en la llet del Sàhara»

«El Oasis», el cabaret d’Al-Aaiún

Les nits del cabaret El Oasis havien recobrat l’animació d’abans: «Ai, calle vosté, que hem passat uns dies…», Serà veritat que hi haurà guerra?, comentava l’ama de l’establiment, donya Mercedes. «Jo no donava crèdit al què passava!» (La inestabilitat prebèl·lica d’aquell moment).

«Les xiques de la península i de les illes ballaven i s’agitaven, en el petit entaulat; l’orquestrina atacava motius regionals; un oficial avançava cap a una taula amb una botella de xampany i una altra de whisky, una en cada mà. Tot el món estava content, tot el món, oblidat de tot, s’aplicava a beure, es bevia en silenci; a poc a poc naixia una certa loquacitat. El fum dels cigarrets envaïa el local, un cabaret amb sostre d’uralita».

La cantant Marian Conde havia acudit amb una jove amiga holandesa, anomenada Hellen, a actuar en el festival de la Legió en el Parador i... Estellés s’entrevista amb ella, mentre l’artista es troba al costat d’uns oficials: «Tinc por, tinc por a la guerra! Però quina

LA RODA DEL TEMPS

fitxa dels articles d'Estellés en el Sàhara | Francisco Pérez Puche

Soldats de Sàhara | Gregorio de la

guerra? Sí, sí... tu riu-te! Anit vaig fer unes pràctiques d’espiritisme. Això sempre m’ix molt bé. Vaig prendre un got de vidre i el vaig deixar sobre les lletres. Hi estàvem dos amics i un capità, de sobte se m’ocorregué fer-li una pregunta al got: Hi haurà guerra? I el got, pegant cent voltes, em va contestar: Sí, hi haurà guerra! I ens quedarem tots gelats!»

Aventures d’un dia qualsevol

«A l’entrada del soc vell, en la part vella d’Al-Aaiún, hi havia un cec que en àrab implo-

rava la caritat pública amb la nerviosa mà estesa. Era un cec que n’hi havia perquè l’haguera pintat aquell Ribera solitari i enigmàtic de Nàpols. I, a voltes, amb la mà estesa, es ventava les mosques.

Al seu costat hi havia una dona i uns xiquets petits. Una sahrauí, molt opulenta de robes, conversava a la porta d’un basar; portava la cara coberta. Uns canaris parlaven de jugar-se unes cerveses en el bar».

La tensió de la guerra

La tensió existent a la frontera arribà a un punt màxim: un tanc marroquí avançà amb decisió fins a la línia limítrof; semblava disposat a penetrar en territori espanyol; el lloc de guàrdia espanyol es disposava a activar una rèplica armada ràpida, en arribar justet a la ratlla fronterera, el tanc marroquí es va detenir, increïblement. Aguantà allí un cert temps. Els soldats parlaven en veu alta: ‘Si creuen que faran saltar els nervis, van apanyats, no podran amb nosaltres!’

«Molt a prop, em presentaren un soldat d’Alberic anomenat Sales; li vaig preguntar si volia res per als seus pares; em va dir que no: ‘estan fent la verema a França.’»

Més cròniques

«Els notables (la Jemma) reafirmen la seua postura en l’Assemblea» (Estaven a favor d’una col·laboració estreta amb Espanya), és un altre titular. Estellés entrevista un sahrauí que defensa la independència prevista a trenta o quaranta anys, mentrestant el Sàhara Occidental podria constituir-se en un Estat associat a la metròpoli. Una de les últimes cròniques firmades d'El-Aaiún portava un titular espectacular, una frase que va escoltar mentre descansava en la seua habitació del parador: «Nosaltres volem seguir com estem: amb Espanya!»: «em vaig tombar al llit i vaig intentar llegir. El silenci era total. Baix, en el pati del Parador, se sentia l’aigua d’un petit estany: ‘Nosaltres no volem la independència. Nosaltres estem molt a gust com estem. Nosaltres…» I em vaig adormir!

Un altre titular: «La guerra pot esclatar en qualsevol moment... o pot haver esclatat ja en qualsevol remot punt del Sàhara».

El final d'una llarga sequera: Plou en el Sàhara; La calor de Mahbes... més titulars: «A l'espera de la decisió de Hassan II»; «El Sàhara es prepara per al moment en què, sobre la base d'una vida resolta, amb metges i enginyers autòctons, puga pensar en la independència». En una altra crònica, el sagaç reporter relata «El matí més

“No se m’oblidarà mai l’efusió amb què em van acollir els sahrauís. La sequera durava ja molts anys en el desert; però durava molts més anys la falta de presència dels periodistes en el Sàhara”

alegre del Sàhara»; conta també, en diversos reportatges, els rigors del ramadà en la vida diària, informa sobre l'art rupestre del país, que existeix, sí, com en altres bandes... conta la visita a Smara, la ciutat blanca i blava. I travessa les rutes més importants cap a l’interior del país, desert endins.

Per últim, el reporter mostra, sense falsa vanitat, un moment de satisfacció i felicitat personal en un article que signa com a Vicente Andrés Estellés, se suposa que per ordre de la direcció de l’empresa: «Efusió dels sahrauís davant l'arribada d'un periodista de la península», Estellés es vanta i es mostra colpit amb aquest entusiasme per la rebuda dels sahrauís el dia de la seua arribada i el plaer de l’experiència durant tota la seua estança a la colònia. I es mostra honorat com Cèsar arribant a Roma.

«No se m’oblidarà mai l’efusió amb què em van acollir els sahrauís. La sequera durava ja molts anys en el desert; però durava molts més anys la falta de presència dels periodistes en el Sàhara. Els sahrauís reiteraven el seu amor per Espanya i la seua esperança en la metròpoli. Alguns d’ells m’agafaven amb les seues mans entusiastes: ‘I diguen vostés, els periodistes…’

«Quantes vegades sentiria això: ‘I diguen vostés, els periodistes, que nosaltres no necessitem el referèndum, que no el volem; i si l’acceptem és perquè Espanya el vol; però nosaltres volem seguir com estem!’ –Quantes voltes seguiria escoltant aquestes expressions?»

Tota una experiència per al poeta, fora de la seua pròpia galàxia professional i mental, en un lloc en el qual anava a esclatar, d'un moment a un altre, un conflicte armat. El treball del periodista de campanya, en recórrer bona part del territori de la colònia, li serveix per a comprovar in situ el temor de la població sahrauí al veí del nord, el Marroc. Les cròniques són peces periodístiques, però són petites joies literàries de l’escriptor i poeta. Durant molts mesos d’investigació en temps de pandèmia i gràcies també a l’ajuda de Francisco Pérez Puche, Vicente Lladró i l’Hemeroteca municipal de València, ha sigut possible embastar aquesta història. Estellés es mereixia la publicació d’aquesta part del seu treball, que romania en l’oblit més obscur. Tot això quedarà annexat, amb originals i textos transcrists, i es publicara en la segona edició d'El Sàhara. La Terra Promesa (Edicions del Magnànim), prevista per d'aci a uns pocs mesos.

Xiquets

reval d'Al-Aaiún, a finals

l'etapa colonial espanyola

Gregorio de la Posada

per Manuel Lillo Usechi./

Amb el propòsit explícit d’homenatjar Carmelina Sánchez-Cutillas i, sobretot, d’emular la seua intenció de «rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes», l’historiador i editor Vicent Baydal (València, 1979) ha escrit Matèria de València (Drassana) per fer ressorgir històries i «matèries» d’un país que, com l’antiga Bretanya, viu i sobreviu amb dificultats i beu del reforç garantit a través dels records, de memòries i de tot allò que serveix per forjar una identitat compartida amb mala salut de ferro.

un rat penat representa els valencians; no és poca gent la que pot sentir curiositat per qui va ser la mare dels fills il·legítims de Jaume I; la que té interès per conèixer la persecució històrica de l’homosexualitat a terres valencianes o el paper d’alguns valencians del sud en la independència dels Estats Units d’Amèrica.

no és poca gent la que pot sentir curiositat per qui va ser la mare dels fills il·legítims de Jaume I; la que té interès per conèixer la persecució històrica de l’homosexualitat a terres valencianes

Aquest intent, argumentat pel mateix Baydal a les primeres i a les últimes pàgines del treball, es veu reforçat amb tot un seguit de capítols que esdevenen una aportació historiogràfica, amb agilitat narrativa i amb components testimonials, que serveixen com a elements divulgatius que fugen de l’academicisme estricte –en el seu sentit estètic, clar– per fer arribar episodis del nostre passat –alguns més determinants que altres, però tots ben atractius– i fer-los interessants tant per al lector àvid com per al neòfit.

Al remat, a tothom li interessa saber per què

Més enllà dels títols suggeridors d’aquests capítols que acabem d’enumerar –en total el llibre en té 21–, hi ha també històries potser no tan cridaneres en un primer terme però que interessen, i molt, aquells que han mirat d’aprendre i investigar l’etnografia del territori. Cal destacar, per exemple, les falles valencianes –o les fogueres alacantines– que van arribar a Tarragona en temps de la Segona República i que la guerra i la dictadura posterior van fer desaparèixer. Eren les «pires romanes», que van reunir aquells «chermans de llengua y de rasa» al sud i al nord del Sénia, un mètode de fraternitat que va quedar en l’oblit.

També es pot consultar la història, en aquest cas recreada, tal com avisa el mateix autor, de l’heroi nacional de la independència cubana, el valencià José Martí, a través de cartes amb son pare que, tot i que fictícies, ajuden a entendre un context peculiar que va desembocar en la definitiva derrota colonial espanyola. O les raons del carisma de Vicent Blasco Ibáñez, el personatge més influent de la València del primer terç del segle XX, que va trencar amb dinàmiques

polítiques que la Restauració va intentar consolidar sense èxit. O la visita de Raimon als exiliats a Mèxic als anys seixanta, on va ser rebut amb tal entusiasme que la seua tornada a l’Espanya franquista el va arribar a preocupar després que transcendira tal homenatge que, com no podia ser d’altra manera, estava alimentat d’un antifeixisme més que justificat.

Més enllà de l’època contemporània, Baydal també explica els orígens i la implantació del Tribunal de les Aigües, històries biogràfiques de pirates de l’antic regne, un capítol dedicat als Encoberts, que van representar tota una esperança entre els anomenats agermanats o, també, el paper desenvolupat pels besnets del papa Borja al nord d’Àfrica.

Són capítols que només guarden una connexió entre tots ells: la voluntat de rescatar històries que expliquen què és el poble valencià, d’on procedeix, quins capítols l’han forjat i quins orígens pot trobar a l’hora d’explicar-se. Tot narrat amb la capacitat divulgadora de Baydal, un historiador encara amb recorregut per davant però que ha sabut fer-se un lloc acadèmic, i també un espai mediàtic, gràcies a l’esmentada virtut, que fa arribar la historiografia més enllà dels despatxos, de les biblioteques i dels alumnes. En països com el dels valencians, tan tendents a l’oblit i a la deixadesa, tan donats a l’automenysteniment, aquesta capacitat és més que benvinguda.

per Salvador Vendrell./

Mala sort per a la fusta si naix violí, és el títol d’un dels catorze relats de diversa factura que componen el llibre amb què Antoni Martínez Bonet guanyà, l’any 2021, el 37é Premi de Narrativa Vila de Puçol. Un títol que Bonet deu haver tret d’un poema, Un tros de fusta, del poeta francés Arthur Rimbaud: I si un tros de fusta descobreix que és un violí?

Que encegat per la por, no escoltava la seua música interior, ¿No mereix l’esforç de ser tallat?

¿No ha de ser modelat i trobar així la seua pròpia felicitat?

part del nostre imaginari cultural i que, encara que la majoria són ja ben morts, tornen a viure amb les narracions de Bonet per presentar-nos aspectes significatius de la seua biografia o escenes molt particulars

Així, conte a conte, ens podem entretenir amb les dèries d’uns personatges que formen part del nostre imaginari cultural

No sé si els personatges coneguts del món de la literatura, de l’art o de la música que protagonitzen els contes de Bonet troben la seua pròpia felicitat. El que sí que mostren són les seues passions i els seus molt particulars caràcters. Així, conte a conte, ens podem entretenir amb les dèries d’uns personatges que formen

Així, assistirem al moment en què Fernando Pessoa es va quedar enganxat a l’ham de l’enamorament com un peix decidit a tastar l’aire de l’atmosfera. I com escrivia versos infantils a la seua estimada. Versos de joc improvisat per enamorar una Ofèlia displicent, alegrement jove, a anys llum de la maduresa d’un home que encara s’havia de fer com a poeta, però que volava com una àliga omplint papers. O escoltar Robert Johnson tocar la guitarra hores i hores i bevent. O bevent i tocant, que és el mateix, amb el desig de convertir-se en un Faust qualsevol: “Si fos veritat que aquesta música és del dimoni, com asseguren els predicadors, jo ja m’hauria amerat de tota ella per ser un bon bluesman. Et jure, Mingo, que donaria l’ànima al diable si m’atorgués la capacitat d’enlluernar el món amb els meus dits i el meu cant”

Podem llegir una carta de Miguel Hernández en què li vessa dels ulls el clam encés de la

derrota. Acompanyarem la mare de Paul Verlaine al cau de l’amant del fill, Arthur Rimbaud, perquè ajude el seu fill tancat a la presó: “—Arthur! —diu mentre li espolsa de la pitrera un parell de burilles mortes—. M’has d’acompanyar. Tenen Paul tancat. Déu meu! Has de fer alguna cosa per a traure’l abans que el jutge dicte sentència”. Fins i tot podem accedir a conéixer l’expedient en què el metge de la presó detalla cada racó del seu cos com a proves irrefutables de la depravació de la qual era acusat.

Ens acostarem al críptic caràcter de Samuel Beckett o a l’introspectiu de Cesare Pavese. Podem passar pàgines i contes per on habiten personatges com ara Aleister Crowley que trenca tots els tòpics: “L’infern des de sempre, ha tingut mala fama. Ens l’han venut com una catàstrofe eterna de sofriment. Però, ho puc assegurar, resulta ser un poderosíssim establiment alliberador per on és agradós transitar, sense pena ni glòria, lluint una felicitat envejable”

N’hi ha més, però. Hi ha tota una colla de personatges que no us deixaran indiferents en les històries que protagonitzen. Millor no tindre pressa. Són històries que cal llegir a poc a poc.

‘Mala sort per a la fusta si naix violí’,d’Antoni Martínez Bonet

‘Matèria de València’, de Vicent Baydal: matèria d’un país

Vicent Baydal | Daniel García-Sala

per Vicent Garcia Devís./

Som assemblearis, a Ca Bassot tot ho fem en assemblea, però, oficialment, tenim una junta directiva i jo soc la vicepresidenta de l’associació. El Bassot, en origen, era un clot gran que s’omplia d’aigua al costat d’un rajolar d’on extreien l’argila per a fer rajoles. I això ha donat el nom a aquella part del terme de Burjassot. Nosaltres vam nàixer el 1993 arran de dues situacions importants que vam tindre a Burjassot: una és la denúncia permanent de l’assassinat de Guillem Agulló i, l’altra, la mort del poeta Vicent Andrés Estellés. La gent que fundarem Ca Bassot ja venien d’altres lluites anteriors, sobretot per l’Eixereta, un tros de muntanya de bosc mediterrani, autòcton, situat al costat de Burjassot, que com que era de propietat privada, anava a ser arrasat per a fer adossats i xalets. En aquell moment el poble es mobilitzà i aconseguírem que la muntanya no es tocara i que només es construïra en la falda del bosc que dona al pla, la costereta que aguaita a l’horta. Va ser una victòria a mitges, una victòria dolorosa... però el bosc de l’Eixereta el podem gaudir avui en dia encara, gràcies a aquella mobilització.

- Entrem en matèria! Què és el que ha passat amb la dissolució de la Fundació Vicent Andrés Estellés? Com hem arribat a aquest punt?

La versaria a Horacianes: aquest any miserable, M.CM.LXIII. d. de c., serà molt recordat i molt amargament.

Vicent Ventura, desterrat a Munic o París; Joan Fuster, a Sueca; -diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-; Sanchis Guarner recorre, perplex, la ciutat; jo escric i espere a Burjassot, mentre pels carrers de València la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Nosaltres estem molt enfadats i molt dolguts perquè s’estan fent afirmacions que no són certes, s’està lligant la dissolució de la Fundació Estellés amb la desaparició de l’Institut Municipal de Cultura i Joventut de Burjassot (IMCJB) i això és una veritat a mitges, és a dir... no és veritat. La Fundació es va constituir el 3 de maig de 2007 i estava formada per membres de l’Institut Municipal de Cultura —és a dir, l’Ajuntament—, la família Estellés, representants dels partits polítics i un grup de professors de la Universitat de València. El 18 de juliol de 2016, no podia ser una altra data, la delegació d’Hisenda envià un requeriment a l’Ajuntament de Burjassot on li va comunicar oficialment que l’Institut (IMCJB) no funcionava bé i que disposava de tres mesos per a vincular la Fundació directament a l’Administració local superior. L’Ajuntament no va contestar i, al cap de sis mesos sense atendre el requeriment, Hisenda donà per dissolta la Fundació. I l’Ajuntament no ho ha fet públic fins al maig del 2022. L’any 2019 va quedar també dissolt l’Institut Municipal de Cultura i Joventut de

A Burjassot, el poble d’Estellés, com a Godella i Rocafort, venien a «assecar-se» i a passar l’estiu les famílies riques de València. I encara queden xalets magnífics de primeries del segle XX que cauen a trossos sobre els jardins abandonats. Travessant la plaça i el pati de les Sitges, ens endinsem en el primer eixample del poble, construït sobre les coves de roca calcària on vivien les famílies més pobres de la vila primigènia. I en un d’aquests carrers llargs com les serps, el carrer Pablo Iglesias, es troba Ca Bassot, la seu d’una associació d’activistes antifeixistes que defensen la memòria viva del poeta i la seua poesia... i totes les causes perdudes que intenten defensar per retornar-los la dignitat i la vida. Mercè Martínez ens obri la porta de Ca Bassot, un santuari de les essències pàtries: un retrat de Vicent Andrés Estellés fet pel pintor Rafael Armengol, una senyera de tela enorme, i fotografies i objectes que reivindiquen el país, omplin les quatre parets del local.

Mercè i tots els integrants del Bassot centrifuguen totes les seues energies ara per reobrir, refundar, la Fundació Vicent Andrés Estellés, que va ser dissolta per desgana institucional, desinterés o mala fe, o les tres coses alhora, de les autoritats locals, és a dir... de l’Ajuntament de Burjassot. Entrem a Ca Bassot i ens asseiem a taula...

Burjassot, del qual en teoria depenia la Fundació Estellés.

Des de l’Ajuntament ens deien que, a conseqüència de la desaparició de l’Institut desapareixia també la Fundació... i això no és cert. La va fundar el PSOE el 2007 i ara acaba amb ella el mateix partit que la va posar en marxa.

- Quin és el problema amb Hisenda?

Hisenda comunicà a l’Ajuntament que la Fundació tenia un desequilibri d’uns cinquanta euros, —entre cinquanta i vuitanta euros— i li va oferir dues opcions: o bé fer de nou la Fundació o que l’assumira l’administració matriu, és a dir l’Ajuntament. La Fundació depenia de l’Institut, però, a la fi, era el consistori municipal, a través dels pressupostos municipals, qui era el màxim responsable de l’organisme. L’Ajuntament no va contestar, no va fer ni una cosa ni l’altra, i als sis mesos van tancar la Fundació. És el mateix Ajuntament de Burjassot qui en 2021 demanà al Protectorat de Fundacions que iniciara els tràmits per a dissoldre la fundació Estellés. Sense cap convocatòria als patrons de la fundació, ni cap comunicat a la família, en el ple municipal del passat 31 de maig es comunicà que, finalment, l’entitat quedava dissolta i que el seu patrimoni —els pocs més de trenta mil euros que es necessiten per a obrir una fundació— es traspassava a l’Ajuntament de Burjassot. Ningú ens havia avisat, ens vam assabentar en el plenari municipal i en directe. I tot per cinquanta euros!

- Mala fe o desídia?

(dubta)... Jo crec que són les dues coses. Poc interès i, per a ells, que tot ho fan amb una intencionalitat electoral i la cultura no els interessa massa i, si és en valencià, molt menys... doncs ací ho teniu! Uns mesos abans, els membres de la directiva de Ca Bassot ens reunirem amb l’alcalde i els responsables de cultura i normalització lingüística i ens van assegurar que estaven en absoluta sintonia amb nosaltres.... i això quan ja estava consumada la deslleialtat.

- Tu eres patrona de l’antiga fundació, no?

Mira, no ho sé, a hores d'ara ja no ho sé. Vaig firmar l’acta notarial com una patrona més de la fundació, a proposta de la família del poeta, però ja no sé si l’Ajuntament ho va tramitar o l’acta del notari continua tancada en un calaix.

A mi, com a membre directiu fundacional de l’organisme en qüestió, cap persona o institució s’ha dirigit a mi per a consultar-me el que s’havia de fer. I li ho faig saber a l’alcalde i a la

secretaria de l’Ajuntament i, fins ara no m’han contestat a cap de les consultes que els vaig fer. - I què és el que proposeu ara?

Els hem suggerit obrir de nou una fundació que no tinga res a veure amb l’altra i ubicar-la en l’antiga casa del gremi dels obrers, l’antic teatre Progrés o Teatre Giner, que és un edifici que, amb l’arribada de la democràcia, l’administració local assumeix la seua propietat, és a dir l’Ajuntament. Amb una petita reforma, el local seria perfecte per a arxivar objectes i documents del poeta, digitalitzar tot el que tenim i facilitar la investigació de la seua vida i obra.

El llegat Estellés està, a hores d’ara, totalment per investigar, classificar i cal deixar-lo a l’abast dels estudiosos.

Ángel López, l’arxiver municipal que ja s’ha jubilat diu públicament, desmentint l’alcalde, que, durant els quaranta-cinc anys que ha treballat en l’Ajuntament, mai li han deixat accedir als arxius d’Estellés, mai no els ha pogut «treballar»... ni tan sols els ha vist ni ha tingut cap paper entre les mans. Tota la documentació, segons l’arxiver, es troba en una sala tancada de la Casa de Cultura, acumulant pols, sense cap altra utilitat. Una autèntica barbaritat que poques persones coneixen!

- El Teatre dels Obrers és una operació factible?

Creiem que sí. L’edifici està tancat, no té cap ús, i té una reforma molt senzilla. Allí es podria ubicar la nova Fundació. Aquest recinte va ser construït per obrers i Estellés sempre va estar orgullós de ser fill de la classe treballadora. Serviria com a seu de la nova Fundació Estellés, la seu del Centre d’Estudis Vicent Andrés Estellés, i on es mantingués el llegat viu per a poder ser consultat... i, d’aquesta manera, es podrien aconseguir subvencions de la Generalitat, de la Diputació i del Ministeri de Cultura per a posar en marxa la rehabilitació i el projecte global. L’alcalde i l’equip de govern ens asseguren que ja estan treballant en el projecte, sempre ens diuen que sí, sempre són tot bones paraules... paraules, paraules... I fa trenta anys que el poetà abandonà aquest món!

- Paraula de cavaller: prometre i no fer! Sí, sempre tot són promeses... però sense terminis, sense concrecions, sense contracte...

- Sembla que hi ha una diferència gran entre el tractament de l’Ajuntament de Sueca al llegat i la memòria de Joan Fuster i el que té Vicent Andrés Estellés a Burjassot. I precisament ara quan en l’any 2024 es complei-

Mercé... quins són els objectius de l’associació El Bassot?

L’increïble final de la Fundació Estellés. Parlem amb Mercè Martínez, membre del patronat.

patronat.

Parlem amb Mercè Martínez, membre del

xen cent anys del naixement del poeta... i serà l’Any Estellés.

Sí, correcte. Burjassot té un deute amb el seu fill il·lustre. Hisenda pot no saber qui era Estellés, però l’Ajuntament, els regidors i l’alcalde sí que ho saben. En aquest cas els responsables són les autoritats locals, cap institució més.

- Com ho du la família?

- Raimon musicà els clàssics: Ausiàs Marc, Jordi de Sant Jordi, però també Pere Quart o Espriu. Estellés ha estat també ben musicat per l’Ovidi Montllor i Pau Alabajos, entre altres. Hem pogut llegir a La Veu dels Llibres que, segons el crític musical Josep Vicent Frechina, Estellés i la seua poesia estan citats, en els últims anys, en quasi cinccentes ocasions: versos o frases en la música popular feta al País Valencià.

L’Ovidi i Vicent es volien molt. A Pau, si Vicent visquera, el voldria també molt, ell ha fet meravelles amb els mots versats d’Estellés. És el poeta més musicat en els últims cinquanta anys.

Té solució la crisi de la Fundació?

Si l’antiga ja no és possible recuperar-la, hem de fer una fundació nova en què la responsabilitat es fragmente entre diverses administracions perquè no passe el que ha passat. Vull dir... que una sola institució, per motius diversos, no puga tancar-la de nou. Una responsabilitat compartida ens garantirà la seua supervivència en el futur. Perquè, quan arriba una notificació, no agonitze en una prestatgeria. El que sí que reclamem és que el nou organisme mantinga la seu a Burjassot, el poble del poeta.

- Què diu el poble?

ho tenim molt difícil. Fa falta coratge des del Govern... i quan dic govern parle del Govern valencià.

- Que diria Estellés de tot açò?

Jo crec, i també ho creu la seua família, que la llei del Plurilingüisme és una empastrada. Ell voldria una llengua viva que poguera ser utilitzada per tot arreu: en la televisió, en el mercat o en el carrer. No voldria que canviàrem de llengua quan diuen que no ens entenen, com diu la Carme Junyent. És mentida, la meua sogra va vindre fa quaranta anys d’un poble de la Manxa... i, al cap de quatre dies, entenia perfectament el valencià.

- Hi ha molt Estellés per descobrir? No hi ha una biografia d’Estellés?

No, no n’hi ha cap biografia, és sorprenent. Com a poeta el coneixem tots... però com a persona era extraordinari. Jo el vaig conéixer quan era una xiqueta... i em va tractar sempre molt bé. Era un ésser admirable. Vaig anar amb dues amigues a sa casa de València per a organitzar-li un homenatge... i ens va tractar com mai ens ho haguérem esperat. És un gran record personal.

- El fill del forner... ell va treballar al forn, com son pare?

Jo vull que els morts del meu poble em facen entre ells un lloc. Mort encara,veuré encara Una església i un pou.

El sol de juliol crema com una flama sobre aquesta part de l’Horta, entre tarongers esgotats i camps de verdures.

Queden en l’aire mil preguntes sense resposta. El poeta sentia el seu país amb passió. La seua obra, sempre present, la seua memòria. Estimava bojament València, com un amant despitós. La pàtria, la seua llengua.

Trista, trista València, quina amarga postguerra! El Monestir de Santa Clara creixia en l’aire.

El Tirys ple de gent, la pudor de la gent.

Les parelles eixien, duien les galtes roges. Les mares no sabien què fer per a sopar.

Els pares escoltaven ràdios estrangeres.

I tots pensaven ue era cosa de quatre dies.

La família està molt decebuda amb aquesta situació. La família i nosaltres formem part de la Plataforma que reivindica la creació de la nova Fundació Estellés. I ja estem en contacte amb la Conselleria de Cultura per avançar i fer passos ferms en el camí de la reconstrucció de la desfeta. La principal afectada és la família, ells tenen la primera i l’última paraula en aquest conflicte. Ells no sabien res de la dissolució. Encara que tots sabien que no es feia res i que la Fundació no funcionava ni al ralentí, estava totalment aturada, no tenia cap activitat.

- L’etapa de Jordi Sebastià, l’acalde del Bloc a Burjassot, va ser millor?

Funcionava un poc millor. El mèrit de Jordi Sebastià rau en el fet que van ser ell i el seu equip de govern qui van comprar el llegat a la família. I això és molt i molt important. Però la Fundació estava adormida també. Tot es feia des de l’Ajuntament, res es feia com a institució des de la Fundació. La ruta Estellés també es va consolidar amb Sebastià, un altre punt a favor seu en el balanç. En aquella etapa també es va fer alguna traducció [d’Estellés] a l’euskera. La falta de seu social ha estat la clau del final de l’organisme del què estem parlant. No només allí es classificarien documents... podrien arribar cessions d’objectes, cartes, etc. Mira... és molt rellevant la correspondència que Estellés mantingué amb altres poetes i intel·lectuals, perquè en la seua correspondència trobaríem no només la seua obra sinó altres aspectes de la seua personalitat.

L’Any Estellés hauria de servir per donar més difusió i reconeixement a la seua obra. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja s’ha reunit amb l’Ajuntament per a preparar l’esdeveniment, ja veurem que és el que passa!

- I tot no són els diners, fa falta l’autorització de la família i l’acord de totes les parts.

Sí, no tot són els diners, fa falta pensar i fer les coses amb planificació i molt de temps. El “pensat i fet” ha de deixar de ser un emblema per als valencians.

Burjassot va créixer moltíssim i és una ciutat dormitori, on ha arribat molta gent de fora. A penes manté la personalitat de poble, les festes són a l’agost i som quatre gats. A festes tot es fa en castellà i ara li acabem de demanar a l’Ajuntament que, almenys, la meitat dels espectacles, es facen en valencià. L’any passat, no va passar ni una volta. Són les festes que paguem tots i només es fan en castellà, des dels cantants als monologuistes, al sermó del senyor rector.

Entre moreres, sequioles, joncs, Forcats, corbelles i pallisses; poble de vells camins polsosos i magranes, amors furtius entre els dacsars, roselles.

- Burjassot s’associa a Estellés, a Guillem Agulló. Ací hi havia Canal 9 i ara hi tenim À Punt... i les facultats universitàries. És un referent.

Nosaltres hem estat sempre al costat de la família Agulló, que tant va patir l’assassinat del fill, i l’actuació de la justícia i la guàrdia civil. I patírem en carn pròpia també el tancament de la televisió valenciana. Sobre els universitaris et diré que no fan vida al poble. Les carreres d’ací són molt difícils.... i sembla que no tenen temps de molt més (riu). No tenim tampoc una vida cultural que cride l’atenció, vaja. Però, mira, bona part de l’alumnat de Biologia, Farmàcia o Física fan els estudis en valencià.

- El Bassot resisteix, sense quedar-se aturat...

Ací, a Ca Bassot, es reuneix qui vol, deixem el local a tothom. En aquesta seu es reuneixen grups de dones, grups antifeixistes, Reconstruir Burjassot... i tots els que ho demanen. Som un grup de socis molt nombrós. Fins i tot... fem concerts i recitals.

- Hem avançat els valencians culturalment i políticament en els últims temps?

No. Quaranta anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la Llei del Plurilingüisme... els valencians mantenim la llengua viva perquè ens l’estimem i és la nostra vida. La cultura, la llengua i la història són fonamentals per a la nostra vida quotidiana, la llengua cura... però

Ell va treballar molt poquet de temps al forn del Sol, perquè molt prompte se’n va anar a Madrid a estudiar amb una beca. Ell no és fill de forner, el forner era un ric, i més en els anys quaranta, un ric de poble. El seu pare treballava a boca de forn amb la pala, coent i traient el pa, i treballava per a l’amo, encara que sembla que havien tingut avantpassats forners. Els forners tenien un problema: havien de tindre només un hereu, el forn no podien partir-lo en diverses parts. Així eren les coses. Ell era el “paler”. Ell llenguatge de dins del forn era aquest, el forner era el propietari i el treballador, el paler. En la seua obra poètica es diu que era fill del forner, però era fill d’un treballador del forn, no del propietari.

- D’on li venien les influències intel·lectuals?

Fill de treballadors com era, en una època tan difícil, resultava molt complicat estudiar. Ell va tindre la sort de viure enfront d’un republicà culte i intel·ligent, el ceramista Julio Llopis, que tenia una biblioteca variada i molt gran.

Vicent passava a sa casa sempre que volia i es va aficionar a llegir. I algú del seu entorn, suposem, li devia facilitar informació sobre les convocatòries i beques en cada moment. En va sol·licitar una, li la van concedir, i se'n va anar becat a Madrid. La informació no arribava al ciutadà, en general, i aquesta relació de veïnat va ser la sort i el futur del jove Vicent, d’una ment brillant per polir, una sort que li va trasbalsar la trajectòria vital que li venia assignada per classe. Julio Llopis acabà exiliant-se en 1939, després de la guerra, va eixir des d’Alacant amb destinació a Algèria. Llopis va exercir una gran influència en la vida del jove Estellés.

L’etapa Las Provincias?

Ell va començar firmant una columna en valencià que es deia «Bon dia, Roc». I era molt graciós! Més tard patiria aquella situació de la Batalla de València en el diari en què treballava...

- Estellés va ser soterrat al cementeri de Burjassot...

Està soterrat com tots els burjassoters, com una persona més, com tots els del poble, sense fer-li cap distinció.

Elogi dels editors: l’adeu silenciós de Gonçal López-Pampló

Dijous dia 8 de setembre es feia oficial el relleu de Gonçal López-Pampló com a director literari de Bromera. Ha decidit fer un pas al costat, després de gairebé una dècada al capdavant del grup editorial més important del País Valencià, per dedicar-se de ple a la docència universitària.

per Joanjo Garcia./

Qui hi haja compartit l’Euromed, recordarà que en cada minut sabia quin poble vèiem per la finestra. Amb ell, els recorreguts deixaven de ser un simple trànsit per esdevenir una experiència de coneixement. Com a editor era igual

Aquests dies, les persones que hem compartit els últims anys amb ell, el trobarem a faltar a la Setmana del Llibre, que tot just comença. Més enllà que Gonçal (permeteu-me la familiaritat) ens haja obert les portes a una generació nova —pense ara en el Paco Esteve, el Jordi Colonques, el Joan Canela, l’Aina Fullana i me’n deixe uns quants— crec que també ens ha marcat amb un aprenentatge fonamental: el sentit de l’orientació. Qui haja viatjat amb ell ho deu saber: Gonçal passava el trajecte fent referències al paisatge que travessava. Qui hi haja compartit l’Euromed, recordarà que en cada minut sabia quin poble vèiem per la finestra.

Amb ell, els recorreguts deixaven de ser un simple trànsit per esdevenir una experiència de co-

neixement. Com a editor era igual: en tot moment la importància raïa en el camí, no en la destinació. Saber estar, en diuen. I també, saber on som a cada circumstància. Ell era això: guia i brúixola alhora. En un ofici marcat per les urgències del reconeixement, pel miratge de l’èxit

i per la necessitat de triomfar, ell ens ensenyava amb el seu exemple a no perdre el rumb, a no cercar les dreceres, a no defallir.

La seua renúncia ha sigut un exemple de la modèstia i sensatesa que el caracteritzen; sense grans titulars ni grans homenatges –nota al peu: quin país tenim que només els morts en reben.

Tot plegat m’ha fet pensar en la feina dels nostres editors i editores. En els esforços que con-

ASSAIG

sagren a destriar-nos la millor literatura, en l’energia que vessen per sostenir aquesta cultura maltractada, en les esperances que dipositen en determinades propostes i en les frustracions que cullen, com ara la del Sant Jordi passat, en forma d’aiguat.

Aquells qui passegeu entre les casetes del Moll de la Fusta, dediqueu uns segons a saludar-los, pregunteu-los per les seues novetats, deixeu-vos-hi aconsellar, expresseu-los l’agraïment que mereixen. És tan poc... i tant! Segons Gonçal, la millor paraula que existeix —amb la qual va acabar l’exposició de la seua tesi doctoral— té set lletres i és GRÀCIES. Avui en nom de molts li la dedique, a ell i a tants d’altres que calladament treballen.

per Carles Fenollosa./

«el comerç ha desaparegut; el veïnat ja no pren la fresca; els xiquets, ves a saber on són». Un amic seu, en un élan de lucidesa, ve a reblar-ho parlant dels nous mosquits tigre i les noves panderoles voladores: «ni les plagues són nostres!»

Toni Mollà reincideix en la seua pròpia «autòpsia literària», la que va començar el 1992 amb el primer dietari, Espill d’insolències, que continua aquest 2022 amb El tercer toc, el sisè i probablement el més alliberat de tots. Com els seus altres quaderns, aquest és un llibre que naix de la molt humana necessitat de parlar amb nosaltres mateixos i que es construeix amb fragments acumulats en ordre cronològic, però sense data. Ell els anomena «proses híbrides» i són notes, pensaments, ressenyes o mig-ressenyes –un dietari sense lectures és un dietari coix–, narracions, retrats, viatges... i un excés de cites que ell mateix rebat, perquè li ho han dit manta vegades: «ja hi estic acostumat».

La diferència, ara, és vital. Toni Mollà comença les seues pàgines amb el relat transparent de la seua jubilació forçosa a RTVV i una certificació amarga: «no els ho perdonaré mai». Així, escriu com sempre mirant al seu voltant, però també necessàriament al seu darrere, ja immers en aquell «territori glacial» que és la jubilació: «soc definitivament un jubilat –una paraula plena com un ou, definitiva». Un territori

per al qual ningú ha estat educat, com apunta amb raó en alguna pàgina. Potser per això també opina ja del tot sense filtres, sense manies i sense restriccions. Ben mirat, entre els pocs privilegiats per a dir el que els done la gana hi ha probablement els xiquets menuts, els bojos, alguns aristòcrates... i els jubilats.

Algunes parts d’aquest dietari divers i lleuger, de fet, haurien generat una certa polèmica si el nostre ecosistema comunicatiu tinguera una mica de consistència i una altra mica de marge de maniobra. No és així, entre mitjans massa dependents de la publicitat institucional i autors massa dependents d’aquelles institucions. En fi, que Mollà parla amb noms i cognoms del mundillo politicocultural valencià de les últimes dècades i fins ahir mateix: amistats i enemistats, tensions i il·lusions, frustracions i fites. És memorable, per cert, la seua narració de la reunió per a tirar avant per fi un diari en valencià, que el gener de 1992 va reunir discretament el marit de Maria Consuelo Reyna, Eliseu Climent, Manuel Broseta, el rector Lapiedra i Ciprià Ciscar, entre d’altres. Poca broma.

En El tercer toc hi ha, per tant, molta memòria –que no nostàlgia, perquè aquesta la descarta per inservible i acrítica, tot i que el tempta.

Recorda i recorda molt, Mollà, ja submergit, deia adés, en l’etapa de fer-ho per obligació: «com m’agradaria tornar enrere, Déu meu! Però, tornar a on, si aquell "lloc" ha deixat d’existir?» És el món d’abans, que en les últimes dècades s’ha esvaït en tantes bandes. En el seu cas ha sigut Meliana, enmig dels camps de l’Horta Nord: «el comerç ha desaparegut; el veïnat ja no pren la fresca; els xiquets, ves a saber on són». Un amic seu, en un élan de lucidesa, ve a reblar-ho parlant dels nous mosquits tigre i les noves panderoles voladores: «ni les plagues són nostres!». A Mollà li dol, perquè ell és, en el fons, «un xiquet de poble, que escriu proses híbrides en la llengua que va aprendre al carrer de la Font». Un xiquet que veu que les coses canvien mentre ell es fa gran i constata, perplex, que «abans només coneixia gent enterrada a la part vella del cementeri». No ho confessa del tot, però per això escriu també en certa manera: per a defendre-se’n.

‘El tercer toc’: l’alliberament de Toni Mollà

Gonçal

per Salvador Vendrell./

Sempre han tingut bec les oques, de Joaquim Miret i Sans, ha estat una obra amagada, gairebé clandestina, des de la seua publicació el 1905-1906. Considerada una obra d’aquelles que es diu que podien ferir la sensibilitat del lector, només ha sigut accessible per a un públic molt minoritari. Hem de tindre en compte que la moral dominant del nostre país, durant bona part del segle XX, va ser obertament reaccionària i intolerant, no només en la pràctica política, si no, sobretot, en qüestions intel·lectuals, com ara en recerca historiogràfica. En un context així no era fàcil de parlar de temes que fins aleshores eren tabú i que havien restat ocults en moltes de les recerques anteriors: casos de sodomia, de prostitució, d’incest, d’adulteri, etc.

HISTÒRIA

el seu treball va ser pioner perquè va rescatar documents d’arxiu que diferents autors, dècades més tard, van fer servir per a fer importants monografies que podem inscriure en la denominada història de les mentalitats

Miret va ser un historiador ben considerat a les nostres terres i a França, i, sobretot, va ser un personatge clau en l’intent de construir un país normalitzat. Entre altres coses va contribuir a la creació de l’Institut d’Estudis Catalans. El seu prestigi es va fonamentar en l’estudi de l’edat mitjana catalana, la qual sempre va voler desmitificar combatent la visió idealitzada que tenien els romàntics conservadors, segons la qual l’edat mitjana era l’encarnació dels ideals del cristianisme. En l’aspecte polític i social volia trencar la idea que durant l’època medieval lligaven els gossos amb llonganisses i que era més justa i més lliure. Tenia una idea molt clara del progrés: «Qualsevol temps passat fou pitjor». La història, segons Miret, «ha de servir principalment per avaluar la superioritat

del temps present en comparació amb el passat i, sobretot, per fer-nos néixer en l’esperança que l’avenir serà una encertada refundició de totes les coses bones deixades per les edats passades i les coses bones fetes actualment i que les generacions successives faran d’aquí endavant».

Miret el podem considerar un d’aquells historiadors que feien de la documentació la pedra angular per a les reconstruccions més ajustades de la realitat. Es va submergir en els processos judicials que eren una font d’informació riquíssima. El seu treball va ser pioner perquè va rescatar documents d’arxiu que diferents autors, dècades més tard, van fer servir per a fer importants monografies que podem inscriure en la denominada història de les mentalitats, encapçalada per investigadors francesos com ara Georges Duby. I va ser un precursor de treballs com el de Rafael Carrasco sobre els sodomites valencians, basats en els processos de la Inquisició per reprimir l’homosexualitat.

Amb els processos trobem la reproducció més aproximada de com devien parlar i com devien d’entendre les coses en el passat, perquè en aquells papers d’arxiu trobem persones que s’expressen en primera persona com bonament poden i que només tenen els filtres de l’escrivà de torn. D’aquesta manera, ara que estan superades fins i tot per la llei moltes de les qüestions que es consideraven immorals, amb el llibre de Millet es pot accedir al dia a dia de la societat medieval amb totes les disbauxes dels grans senyors, els abusos contra els esclaus,

adopta un punt de vista de condemna a determinats comportaments sexuals. Una condemna que sembla més retòrica que sincera, ja que, segurament, devia ser una concessió a la moral dominant del moment per tal que l’obra no fora condemnada i perseguida

«hecatombes de poncelles...»

Miret, en el seu llibre Sempre han tingut bec les oques, adopta un punt de vista de condemna a determinats comportaments sexuals. Una condemna que sembla més retòrica que sincera, ja que, segurament, devia ser una concessió a la moral dominant del moment per tal que l’obra no fora condemnada i perseguida. Ell ha volgut deixar clar, en els seus escrits, com es comportava en la vida privada. Agustí Calvet, «Gaziel» a Tots els camins duen a Roma, deia això: «Miret i Sanz era un conco adinerat, que mai no volgué saber res, ni per error o somni, del sant matrimoni. Fins a la cinquantena s’havia divertit i viatjat molt». Miret portava un dietari que deu ser interessant: Café i quilombo. Els dietaris de viatge de Joaquim Miret i Sans (1900-1918), estudiats i editats per Philip D. Rasico. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca Filològica, XLV, 2001. Un dietari en què l’autor anotava totes les despeses del viatge en què també estaven anotades les que feia als prostíbuls, on utilitzava el terme quilombo per referir-s’hi. Com ara, a Istanbul, es troben despeses de «quilombo» en quatre dels cinc dies que va estar-hi.

Podem llegir Sempre han tingut bec les oques en una edició basada en el llibre que aparegué en el 1905-1906, que sembla que pagà el mateix autor. En aquesta nova edició, per facilitar-ne la lectura, els documents i el mateix text han estat traslladats al català actual per Alba Dedeu i compta amb una molt útil introducció d’Enric Pujol.

La llarga vida d’un llibre maleït: ‘Sempre han tingut bec les oques’, de Joaquim Miret i Sans

per Susanna González Turigas./

Corina Oproae és una poeta i traductora nascuda a Făgăraș, Romania, el 1973, que viu a Catalunya des del 1998. El bilingüisme no és, per a nosaltres, un fet estrany, però sí ho és el trilingüísme en l’àmbit de la creació i més quan dues de les llengües utilitzades no són llengües maternes. Tenim tendència a pensar que l’acte creatiu es veu afavorit pel llegat que ens guarda la llengua. En aquest cas, Corina Oproae troba en el desarrelament, la raó que propicia la indagació sobre el moll de l’os de la nostra relació amb el llenguatge.

Des del 2016, ha publicat quatre llibres en llengua castellana. El darrer, Desde dónde amar, el 2021 a Pre-textos. La mà que tremola, el seu primer recull en català, és del 2020, coeditat per Cafè Central i Llibres del Segle. La mateixa veu, en dues llengües de to ben diferent, la mateixa sensibilitat i dues propostes formals diferenciades.

Diria de La mà que tremola que és un estudi sobre Poètica. Anàlisi que es nodreix de l’experiència en l’ofici de poeta i traductora, i del fet de ser una persona que viu i escriu en una llengua que no és la seva.

La pregunta per allò que converteix la forma prosaica d’utilització del llenguatge en forma poètica, no és una qüestió especulativa, banal, sinó el requisit per acostar-nos tant com sigui possible al coneixement sempre limitat de les condicions i possibilitats de l’existència humana. No podem sortir als afores d’allà on som ni abstreure’ns de les relacions que ens incardinen, la qual cosa no ens estalvia l’esforç per assolir nous horitzons de comprensió.

Preguntar-nos per la naturalesa del llenguatge és preguntar-nos per l’ésser humà i pel sentit de les seves vivències. Encara que la pregunta pel sentit sigui irresoluble, la reflexió sobre el llenguatge ens predisposa a una actitud que eixampla la mirada i ens connecta amb els altres i amb el món.

ria un novici.

Escoltar, estar present, és la feina del novici. Iniciar-se. Aprendre a refer-se, a suturar les esquerdes d’una àmfora esberlada. Traspassar la ferida i trobar empara. Allà on rau el dolor, trobar també un cert conhort. Si més no, perquè és el lloc on reconèixer els vincles.

Al primer poema, de la secció primera que es titula «herències», llegim: «la teva saviesa/ es vol cercle que s’obre/ i es fa línia recta». Són versos que ens acaren a la paradoxa, a conservar el vincle des de l’escissió. La línia acaba fracturant-se però, mentrestant, aconseguim ser-hi presents. Un inici i un final, un fragment engolit en una seqüència infinita. Un fragment que conserva la seva individualitat perquè només pot donar la veu aquell que està abocat a perdre-la.

La referència al silenci és necessària si es tracta de recular fins a l’origen. El poema IX de la primera part aconsegueix mostrar-nos-el amb una imatge preciosa, tot el poema ho és. El silenci d’on neix la paraula veritable, és el mateix en totes les llengües. La referència es materialitza en la imatge de l’avia, agenollada als peus del llit.

l’àvia de genolls al costat del llit on tu encara dorms

una deessa extraviada en una llengua aliena

en silenci inspira i expira l’essència de la paraula abans de ser paraula

La de l’avi, en el poema següent, ens recorda la duresa i l’adversitat. Les figures masculines, sovint enrevessades. Altres tangents, la llum i les tenebres. El fang i la sang, la corporalitat. Vivències comunes que ens fan sentir el gust i l’aspror de la terra entre les dents.

potser també hi ha d’haver lloc per a l’enginy i la ironia, però diria que en essència, la paraula poètica implica aquesta actitud reverencial

La manera d’encetar l’estudi, fa pensar en la raó de ser de la litúrgia. En l’aspecte formal de la litúrgia, no en el seu contingut. Hi ha una mena de religiositat, exempta de creença, res a veure amb el dogmatisme o la fe, sinó amb la intenció, el tracte, la relació, el lligam. La primera part del llibre és el preludi per arribar a la consagració en una disposició adequada. Una litúrgia sentida i seriosa que podríem seguir com ho fa-

Després d’haver recorregut la primera part com qui acompanya un via crucis, la segona part ens porta al lloc comú en què la relació de cadascú de nosaltres amb la llengua mare s’esclareix, per posar en valor totes i cadascuna de les llengües. «Per ja no ser(-te) estrangera.» Convé adonar-se que hi ha la mateixa llavor en totes les llengües. Recuperar la relació honesta amb les paraules, fent aquesta passa enrere, és una mane-

ra de tractar amb el món i amb els altres. La poètica, llavors, és en el fons una ètica.

El filòsof Byung-Chul Hans ens parla d’actitud reverencial. Potser es pot fer poesia de moltes maneres, potser no tota té aquesta actitud reverencial, potser també hi ha d’haver lloc per a l’enginy i la ironia, però diria que en essència, la paraula poètica implica aquesta actitud reverencial que per altra banda no reivindica un món ideal, perfecte i pur, ans al contrari.

La segona part, que dona títol al llibre, «La mà que tremola», està escrita en poema en prosa, accentuant el to reflexiu. Pensament d’un cos arran de terra, tanmateix ple de l’alè que anima la matèria, d’esperit.

El tremolor al·ludeix a la nuesa. Desistiment voluntari per poder vibrar amb les coses. María Zambrano afirmava que se piensa con las entrañas. Bo saber-ho i aprofundir en la possibilitat d’accedir a un tipus de coneixement primigeni que ens permeti no perdre el món de vista. Perquè allò que es busca és el contacte amb el món, escurçar o eliminar la distància. El llenguatge obre una escletxa, llenguatge i consciència es desenvolupen ensems. La forma poètica pretén tornar al punt en què la paraula vibra en contacte amb la cosa, des d’una subjectivitat escindida. D’altra manera, ens quedem sols, a mercè d’un llenguatge utilitarista i de mercat. La nostra relació amb la llengua pròpia no és gens pragmàtica.

I «Trencadís» com a conclusió, un joc a dues veus, o més. No un diàleg, sinó una successió, eco, reverberació. L’àmfora tantes vegades trencada i reparada. Inclou imatges tan belles com «L’or de la cicatriu», o la representació de l’àmfora, com «El forat sonor/ en cada paraula de la llengua mare». Tanca el llibre de forma magistral, amb un poema en prosa, poètica i política com a arts imprescindibles per a la convivència, el dret de participació que prové d’una assumpció prèvia, un compromís. L’escissió que possibilita la mirada i la consciència, només té sentit si permet aquesta passa enrere que ens cridi a la compassió.

«En el so anterior a la llengua hi ha totes les llengües. En el so de totes les llengües hi ha el record que encara tens del paradís. Però també hi ha la despossessió de tu mateixa. Els rastres de la ferida et són ja imprescindibles. Allò indicible, que ara t’aglutina, t’atorga tant el dret a la parla com el dret al silenci.»

Poètiques: ‘La mà que tremola’, de Corina Oproae per Susanna González Turigas

Rafael Castelló Cogollos Xepo

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí./

No hi ha dubte. Estem entrant en un món cada vegada més fràgil, volàtil i subjecte a cadenes de crisis entrellaçades. Un escenari caòtic i disruptiu que remet a un horitzó potencialment crític, definit per la crisi del creixement, l'escassetat, la intensificació d'emergències climàtiques, el tancament d'empreses, l'extensió de la desocupació, les crisis humanitàries, la desintegració dels estats del benestar i les classes mitjanes, la potencial fallida del sistema financer i, en fi, reculades visibles en sanitat i educació, comerç internacional i turisme. A tots aquests processos hi hem d'afegir el descens energètic, la ruptura de les cadenes de proveïment, la inseguretat alimentària, l'augment de la desigualtat social, la conflictivitat i polarització a tots els nivells, o les pandèmies recurrents, fruit de la depredació agroindustrial de la naturalesa. Per no parlar de la precarietat laboral, la incertesa vital per als més joves o la secessió de les elits. Tot això amanit amb un major poder de les grans corporacions, l'avanç combinat del neoliberalisme salvatge i de la nova extrema dreta nacionalpopulista. A això cal afegir una degradació mediambiental irreversible producte del canvi climàtic. Una situació complexa i molt inestable en què les classes mitjanes, aquelles que històricament havien sostingut l’estabilitat de les societats desenvolupades, semblen trontollar i experimentar profunds impactes i transformacions. La desestabilització de les classes mitjanes, aleshores, actua d’alguna forma com a important indicador que potser l’edifici social es pot ensorrar.

cià. I tot això ben amanit amb profusió d’elements i dades empíriques, perfectament exposades i explicades, en un lapse que va des de 2004, quasi en vespres de la Gran Recessió, al 2018, quasi en vespres de la crisi de la pandèmia de covid-19.

En el llibre es descriu amb detall que s’entén per «classe mitjana», en el marc de l’«estructura de classes» per a, tot seguit, descriure meticulosament la seua evolució. Es tracta de saber si el diagnòstic que parla de la seua progressiva reducció, declivi, empobriment, precarització i volatilitat es dona al cas valencià, sobretot en relació amb les polítiques de l’Estat. En aquest sentit, s’analitzen sociològicament aspectes crucials com ara el nivell de vida, les condicions de treball, o els fluxos i el paper de l’estat del benestar, prenent com a referències fonts de dades com l’Instituto Nacional de Estadística (INE), amb la seua Encuesta de condiciones de vida, en coordinació amb Eurostat, i l’Encuesta de presupuestos familiares.

que, com remarca especialment el professor Castelló, s’acosta perillosament a una estructura de classes pròpia d’un territori dominat, d’una societat sotmesa, en què només les classes altes se’n beneficien. Desigualtat entre capital i treball i desigualtat entre territoris, amb un perjudicat molt clar en el cas del poble valencià. En aquest context, afirma Castelló, les classes mitjanes valencianes n’ixen mal parades, inserides en un model econòmic que no hi juga a favor i en el qual les inversions de capital estan dominades per les tendències extractives que intenten aprofitar les rendes monopolístiques de la ubicació geogràfica i espacial. Tot això adobat amb una territorialització de la despesa pública de l’Estat espanyol que maltracta especialment la societat valenciana. Una suma de factors certament demolidora.

que les polítiques neoliberals per a desregular els mercats i reduir la intervenció de l’Estat tenien un impacte molt negatiu, desmuntant les estructures socials en benefici d’un grup reduït de la classe alta, de tal forma que les classes mitjanes semblaven tornar-se disfuncionals per al neoliberalisme

El País Valencià no és alié a aquesta situació, que Rafael Castelló, professor titular de sociologia de la Universitat de València, descriu de manera metòdica en el seu precís estudi que retrata fidedignament la trajectòria, perfil i circumstàncies de les classes mitjanes valencianes. Com ell mateix explicita, les classes mitjanes han estat vistes com a sectors que estabilitzen i protegeixen d’un entorn social hostil, però la crisi de 2008 va dificultar tant l’accés al mercat de treball i la rendibilitat de les inversions com el mateix estat del benestar. En el cas valencià, l’estructura social del qual estava dècades sense estudiar des d’una òptica pròpia, les classes baixes han estat les més perjudicades per les noves condicions de vida que imposen l’estructura social del capitalisme global i el neoliberalisme. Per a l’autor, es tracta de comprovar la tesi d’unes classes mitjanes minvants, analitzant l’evolució i les condicions de vida d’aquelles al País Valen-

Castelló recorda que la literatura especialitzada ja advertia que les polítiques neoliberals per a desregular els mercats i reduir la intervenció de l’Estat tenien un impacte molt negatiu, desmuntant les estructures socials en benefici d’un grup reduït de la classe alta, de tal forma que les classes mitjanes semblaven tornar-se disfuncionals per al neoliberalisme. Raó per la qual calia veure si una societat, com la valenciana, tòpicament definida com una societat de classes mitjanes, podia ocultar-ne alguna especificitat subsumida en el conjunt de les espanyoles, ateses les característiques concretes del seu sistema econòmic, social i polític. Combinant els criteris gradacionals de diferenciació social amb els relacionals dels modes de producció i dels sistemes de distribució ocupacional, en el llibre s’exploren admirablement els diversos nivells de l’estructura de classes a partir de les relacions de producció, les relacions de distribució i les gradacions de les rendes.

Entrant en el diagnòstic, l’autor constata, pel que fa al possible empobriment de les classes mitjanes, que les seues posicions relatives han empitjorat. Les classes altes valencianes s’han enfilat, mentre que les baixes s’han afonat, quedant-se les classes mitjanes més a prop de les baixes que en la resta de l’Estat espanyol. Dit d’una altra forma, la polarització interna, l’empobriment relatiu, la devaluació laboral i el maltractament estatal configurarien l’experiència de les classes mitjanes al País Valencià. Un model

En definitiva, conclou Castelló, en el cas valencià les classes mitjanes haurien estat especialment perjudicades per la combinació dels efectes de les relacions productives i distributives, que tenen a veure amb l’evolució general de les relacions entre treball i capital, a escala global, però també amb el model econòmic valencià i el model d’Estat espanyol. De fet, qui s’apropia de recursos per damunt de les seues possibilitats són una minoria de classe alta, i això passaria més al País Valencià que no al conjunt de la resta d’Espanya. Les classes altes milloren als dos indrets, ací a favor de les valencianes, mentre les classes mitjanes experimenten evolucions diferents en un indret i l’altre: les valencianes perden posicions, mentre que a la resta d’Espanya en guanyen. Més que suficient per a emprar en el títol del llibre les referències a la incertesa i la frustració.

La clau de l’estudi la resumeix el sociòleg quan afirma que la situació de conjunt recorda massa les estructures de classe pròpies de les economies dependents dels sistemes colonials. Una conclusió rotunda i esfereïdora, en la mesura que mostra de manera crua i nua una realitat que els poders hegemònics s’entesten a ocultar, deformar o difuminar. Estem, en conseqüència, davant un llibre acadèmicament impecable, i absolutament imprescindible per a entendre les transformacions socials actuals al País Valencià. Perquè en l’inquietant context d’eixa crisi multidimensional global que cada vegada s’estén més, el debilitament i erosió de les classes mitjanes valencianes testimonia que la crisi progressa ràpidament a casa nostra i que calen instruments polítics valents per a afrontar-la.

‘Camins d’incertesa i frustració. Les classes mitjanes valencianes (2004-2018)’ de Rafael Castelló Cogollos

“És una forma dedemostrar que lacultura i el patrimoni preocupa a tots”

Fa 40 anys, un grup d’historiadors va decidir crear el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, i des d’aquell moment s’ha estat treballant de valent per a divulgar els grans tresors culturals i patrimonials que tenim a Alcoi. Per tota la tasca duta a terme des del moment de la seua fundació, El Grat ha volgut reconéixer la seua dedicació cap a la nostra cultura. Elisa Beneyto, presidenta d’aquesta entitat, ha sigut la persona encarregada d’arreplegar el Palmell 2022, i ha confessat emocionada que: “Des de l’Associació i en especial des de la Junta Directiva volem agrair a El Grat aquest premi, perquè, realment és una forma de demostrar públicament que la cultura i el patrimoni preocupa a totes les persones i en especial als mitjans de comuni-

cació. És una forma per a nosaltres molt bonica d’agrair tot el treball i tota la tasca que fem des de fa 40 anys. És un premi que ens dona molta satisfacció rebre. És una forma de demostrar que les persones, i entitats com El Grat tenen inquietud per la cultura i el patrimoni de la ciutat d’Alcoi”

Elisa Beneyto no és la primera vegada que acudeix a una entrega de Palmells, i és que, en edicions anteriors es va premiar la feina de l’IES Pare Vitòria, centre en el qual treballa com a professora, i ha comentat que: “Si, que conec els premis, ja que es va donar a l’IES Pare Vitòria, que fa una tasca ingent sobre patrimoni, i valora la cultura i els valors socials. També es va donar a Isabel-Clara Simó, i em pareix molt bonic per part del periòdic que enguany

s’haja donat a Ovidi Montllor, en record a la seua figura, perquè és una forma de posar-lo en valor. Coneixia els Palmells, i he estat abans d’aquest any en l’acte, i la veritat és que em va agradar moltíssim”

En el mes de novembre el CAEHA celebrarà el seu 40 aniversari, i encara que la presidenta no ens ha pogut avançar molta cosa, sí que ha confirmat que es faran dos iniciatives molt especials en les quals tots els membres han posat molt de la seua part.

Amb tot el que han de celebrar des d’aquesta associació, Beneyto no ha volgut desaprofitar l’ocasió per a fer una crida a la ciutadania: “Aquesta entitat està oberta a totes les persones, de qualsevol edat. Persones que tinguen inquietud, que vulguen conéixer el pa-

trimoni, la cultura, i que també l’estimen. Som persones que estimem la cultura, i encara que hi ha historiadors, també hi ha persones d’altres professions, però que tenen interés per la cultura, és a dir, ací estem oberts a totes les persones, i per això llance un missatge perquè coneguen el nostre web, les xarxes socials, i que descobrisquen tot el que fem. A més, aprofite per a convidar a la gent a què vinguen a les excursions voltant Alcoi perquè és una forma de conéixer la nostra història i patrimoni, però també de conéixer persones, de relacionar-se. Amb tot el que va passar amb la Covid, ara és molt important crear de nou eixa simbiosi entre les persones, i sobretot entre la ciutat, perquè hi ha moltíssimes coses culturals. Així que, estem oberts a tots i a totes”.

Elisa Beneyto

Per Belén Rivas./

La presidenta del CAEHA va arreplegar el Palmell que el periòdic El Grat ha atorgat a l’entitat per fomentar la cultura i el nostre patrimoni, i ella mateixa ha explicat quan important és aquest reconeixement

Jordi Gil: «Palmell 2022, ma�del futur»

Josep Sou./

Un dia qualsevol, potser no massa llunyà, Jordi Gil ens digué: «...Poc a poquet brollava vida i llum,/a l’ànima mil inquietuds/i al cor tendresa...». I passat el temps, ara, nosaltres, podem dir sense cap por a equivocar-nos, que aquest tres versos semblen una mena de descripcio ́ interior, una voluntat de definir l’estat emocional del propi poeta, o del propi cantautor, segons s’hi mire. A vegades, només tres versos poden arribar a formalitzar una antologia dels sentiments, o de la passió, o de la voluntat d’ésser...o de tantes coses a la fi. És, si més no, la força de la poesia, i en aquest cas concret que ens ocupa, tambe ́ la immensa puixança de la cançó.

I parlar de poesia, amb la complicitat manifesta de la música, al nostre poble, significa, a hores d’ara, proclamar la proximitat envers Jordi Gil. Les raons són tan òbvies que no paga la pena realitzar l’esforç per assegurar aital manifestació. Clar està. Però, el que cal veritablement, per tal de ferne l’aproximació del nostre estimat amic, és escoltar veus autoritzades que han lliurat coneixement suficient, i tan apropiat, de l’artista alcoià, avui novament reconegut. Així, Jordi Botella, a un escrit avesat, comenta: [«...Amb prop de quaranta anys de trajectòria (avui potser siguen, ja, cinquanta), Jordi Gil respon al model clàssic del cantautor de guitarra eixuta i cama repenjada en una cadira; de lletres breus i missatge ample...»] I continua explicant J. Botella: [«...La seua veu profunda recull tot un repertori que inclou balades, poemes musicats de J. Valls o Martí i Pol, o clams en la reivindicacio ́ dels drets més bàsics. Inclòs en la rica tradició que va de Raimon a Ovidi Montllor, pot dir-se que el cantant Jordi Gil ha sabut combinar la reivindicació i el lirisme, el món quotidià i la identitat...»]

Ja tenim, així doncs, algunes particularitats essencials del fet creatiu de Jordi Gil: aquest resta concernit per l’àmbit al qual s’anomena «cantautors», i que, per tant, fa un ús insistent i estratègic de la poesia com a mitjà principal de comunicació, però també, i junt a lirisme manifest i fill de la poètica condició, habita al sí del seu deler la vocacio ́ insubornable de pertinença al poble valencià i, per tant, i, des del seu abast fonamental, practica la defensa dels furs de la llibertat.

Un altra veu, referent de mena, la de l’escriptor Pep Jordà, expressa: [«...Per això podem dir que Jordi Gil més que cantautor ha es-

devingut un dels últims d’aquells vells joglars. I, per tot això, les seves cançons que mai seran himne de cap revolució, restaran per sempre a la nostra memòria tan vives i entranyables com aquelles que ens cantaven els avis les fredes nits de l’hivern...»] Amb aquest assoliment de la matèria compositiva, i traduïda a voluntat cordial, Pep Jordà justifica la posició de Jordi Gil quan viatja, des del Mester de Joglaria fins

la cançó. Per citar-ne només alguns direm, de manera resumida: Homenatge a l’Ovidi (T. Calderón), Rememorant el 68 (T. Calderó n, amb l’Ovidi i F. Moisès), Ateneu Sanfeliuenc (Barcelona), Auditori PalauFalguera (Barcelona), Ambaixada d’Andorra (Brussel·les),Teatre Micalet (València), i un llarguíssim etcètera per terres de Portugal, França, Bèlgica i auditoris dels Països Catalans.

Ovidi: «Palmell 2022, ma�del futur»

per Jordi Tormo./

els nostres dies, per a regalar-nos auques d’emocionat enyor. Si més no, és una franca manera d’estar al món, i de correspondre, amb tonades força il·lustrades, a la necessitat del dir poètic, però ben agermanat amb un present dur i no gaire freqüentat per la raó. Potser Jordi Gil s’està a la vida com aquells «racontadors de noves» que oferien les causes i concauses de la societat del moment. El nostre amic voreja per la senda dels límits, on la fantasia s’hi correspon amb la matèria viva de la crítica i el posicionament social. Tot amerat pels fils subtils d’un celebrat poema.

I tot aço ̀ que anem contant, i que tambe ́ ens han prestat les veus de Jordi Botella i Pep Jordà, va començar un bon dia de gràcia, el 19 de desembre de 1970, a la Casa de Cultura d’aleshores, situada al carrer de la Casa Blanca: guitarra a la ma ̀ i una il·lusió ben sobrada d’energia. I el seu llarg discurs harmoniós ha estat enregistrat al llarg del anys a un bon nombre d’elements sonors, com ara: Veus en solidaritat, Pintem l’esperança, 25 anys de maig del 68, Al meu País, De cor i canya, La canço ́ de Mariola, Des d’aquest raco ́ de ciutat, Quattor Sepharadis Voces, Íntimament Münchhausen, Sirena de la llibertat (millor disc en catala ̀ de l’any 2015, així proclamat per la crítica), Sepharad...i un llarg etcètera que ens faria massa extens aquest relat.

Tambe ́ publicacions en format de llibre han estat presents al quefer creatiu de Jordi Gil, com per exemple: «L’univers musical et poètique de Jordi Gil» i «Poemes i Cançons».

I vora de dos mil recitals (que ̀ es diu ben aviat, però una altra cosa és dur-los a terme) il·lustren l’enorme abast en la dedicació de Jordi Gil a

N’estem d’acord amb aquells que pensen que fer-ne el recull de les activitats d’un artista és força difícil, i també antipàtic. Doncs acudir als llistats infinits aporta poca substància en allò de referent a la sensibilitat i posicionament de l’artista en qüestió. Així, si bé Jordi Gil ha estat infatigable en el seu pelegrinatge poètic, i als seus braços la guitarra, allò millor és, sens dubte, la manera en que ̀ ha dut a terme la seua trajectòria: la sensibilitat, la bonhomia, el rigor interpretatiu, la tria personal dels versos, la proximitat amb la gent que se l’escolta, la rotunditat del seu compromís amb la cultura en català, la identitat afermada al poble que el nodreix de saba renovada, la prudent manera d’estar a la vida, la coherència inqüestionable del seu discurs... etcètera, confirmen allò que diem: els llistats il·lustren una mica, be ́ és cert, pero ̀ no aprofiten massa per a reconèixer l’íntim univers de l’artista. Així, la proximitat, l’atenció respectuosa i potser l’afecte, siguen un meravellós exponent per a freqüentar la veu del poeta que canta...

I quan ho fa, això de cantar, s’hi reafirma a cada paraula que conforma el vers enlairat: «...Jo dic el que vull i pense/sense fer malbé el meu ventre/amb contundència i raó...»

Potser la veu de vellut sosté la voluntat d’estar en contrades de llibertat, tant individualment com col·lectiva, i res, ni ningú, podrà alterar el nord al passatge definitiu cap a l’existència del poeta i cantant. I entre d’altres coses perquè Jordi Gil juga amb un gran avantatge. Sí, furga a les entranyes del parnassianisme, com ho feren Leconte de Lisle i tambe ́ Gautier, tot apel·lant la felic ̧ concurrència de les muses: «...cadascuna de les muses del Parnàs/que em viu a casa/m’acarona cada dia amb suavitat/la pell i el cor.../ I açò, clar està, resta lluny del romanticisme. Tota la força rau, ara, a l’última raó de compartir, amb tots nosaltres, el formós entrellat de l’experiència.

I és per tot aço ̀ que El GRAT, amb La Càtedra Antoni Miro ́ d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, i el suport de l’Ajuntament, han decidit, amb generositat i estima, atorgar-li, a l’amic Jordi Gil, el «Palmell 2022, mà del futur». Des de l’admiració que li professem, i deixant de costat l’objectiva neutralitat, pensem i manifestem que ha estat un gran encert concedir-li aquest guardó.

4de febrer de 1942: naix a Alcoi, Ovidi Montllor.

Compromès, rigorós, natural, crític, autocrític, obrer, esquerrà, solidari, autodidacta, coherent, activista, exigent, llibertari, irònic, honest, polifacètic, rebel i sensible. Així era, és i serà Ovidi Montllor. La veu de la classe obrera, la veu de les lluites socials i de les lluites culturals.

Ovidi és l’home fet a si mateix. Fill d’una família humil del barri del Viaducte, va començar a treballar als dotze anys i es va ocupar en una trentena de faenes: teixidor, cambrer, botiguer, xofer, pescater, pastor, perruquer, ferrer, fuster, locutor de ràdio o reporter.

Ovidi és patrimoni d’Alcoi i de Barcelona. Patrimoni del País Valencià, de Catalunya i dels Països Catalans. I per això és també patrimoni universal.

Ovidi és patrimoni dels seus familiars, dels seus amics (que en són molts) i dels qui l’estimem com si fos de la nostra família. Ovidi és patrimoni de les entitats culturals que des de la resistència han fet difusió de la seua figura i obra, de les entitats que l’han mantingut viu front a les adversitats.

Ovidi és patrimoni de la cançó, de la poesia, del cinema i del teatre. La seua música i les seues cançons, la seua veu i els seus gestos ja són de tots i cadascun dels que, malgrat els anys, continuem admirant-lo i reivindicant-lo.

Ovidi és la veu crítica i autocrítica de la cançó. És la veu políticament incorrecta. Una fera ferotge que ens recordava (i ens recorda encara) les incoherències del sistema. És el cantant del M’aclame a tu, de La cançó del cansat, d’Els amats, del Sí senyor, del Perquè vull, del Va com va o de La samarreta.

Ovidi es la poesia feta realitat. El poeta que es fa a ell mateix i el poeta que ens mostra els poetes. El poeta que va cantar, recitar i llegir de forma magistral Vicent Andrés Estellés, Salvat Papasseit, Josep Maria de Sagarra, Joan Brossa, Pere Quart, Salvador Espriu, Blai Bonet o Joan Fuster.

Ovidi és l’actor complexe i total, l’actor que va participar en pel·lícules de distints gèneres i va interpretar papers de diferents registres. És l’actor d’Héctor, de Furtivos, d’El pico, de la La fuga de Segovia i de l’Amanece, que no es poco.

Ovidi és l’actor assaonat en el teatre, l’actor que es va iniciar amb la tasca d’apuntador en la companyia La Cassola. És l’actor que s’inicia en el teatre independent català i l’actor que va formar part de les companyies de Núria Espert, d’Adrià Gual i del Centre Dramàtic Nacional de Catalunya.

Ovidi és el nostre Creador amb majúscules. 13 discos i singles, 43 pel·lícules, 30 obres de teatre, 2 llibres -com veieu, els número també importen. Però, per a nosaltres, és el cantant, el poeta i l’actor del Cantó Pinyó, de La Glorieta, del Barranc del Cint, de les costeres i dels ponts, de la Teresa, de l’Escola Ribera, dels rierols, de l’aigua bruta de les fàbriques, de les ximeneres, de la música dels telers i, des de hui, vuitanta anys després del seu naixement, del Premi “Palmell, mà de futur”.

CAEHA: «Palmell

per Palmira Torregrosa./

En el dia de hui, ens reunim per a celebrar l'atorgament del guardó Palmell 2022, Mà del futur -junt amb altres dos premiats a qui done la meua enhorabona- a una gran associació local, festejant d'aquesta manera una trajectòria cultural que compleix 40 anys dedicats a promoure, defendre i sobretot transmetre coneixement. Aquesta associació es va fundar en un moment social i polític d'importants canvis, especialment d'un interés a renovar el panorama cultural, desmarcant-se d'associacions anteriors que donaven els seus últims espertenecs com és el cas del Seminario de Estudios Alcoyanos, agrupació vinculada també amb al patrimoni i la història d’Alcoi. Transcorria l'any 1982, quan un grup de, en aquells dies joves historiadors, que s'havien conegut al voltant del museu arqueològic i l'arxiu municipal, després de successius i copiosos esmorzars a Desayunos San Mateo i al bar de l'antic Hogar del Camarada, sembraven la llavor fundacional del que hui és el CAEHA. Motivats per la defensa de la cultura i la seua passió pel patrimoni alcoià, Joan Emili Aura Tortosa, Ricard Bañó Armiñana, Emilio Cortell Pérez, Josep Maria Segura Martí, Josep Torró Abad, Julio Trelis Martí i Joan Manuel Vicens Petit, es van reunir, un 30 d'octubre a les 20 hores en Desayunos San Mateo, per a celebrar que es convertien en comissió gestora provisional i van acordar constituir-se en associació cultural amb el nom de Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics iniciant, així mateix, els tràmits per a la seua legalització.

El 12 de març de 1983, van rebre el reconeixement dels estatuts aprovats pel Govern Civil d'Alacant. I, per descomptat, els socis fundadors ho van celebrar amb un menjar a la Font dels Patos.

Posteriorment, l’1 de maig de 1983, a les 16.30 hores en el bar de l’antic Hogar del Camarada, en aqueix moment ja anomenat Casa de la Juventud, celebraven la primera assemblea gene-

ral extraordinària en la qual s'incorporaven nous socis i on s'establirien les primeres propostes d'actuacions, com ara demanar subvencions a l'Ajuntament i a la llavors Caja de Ahorros de Alicante y Murcia; realitzar la planimetria del Castell de Barxell i redactar un projecte d'actes per a commemorar el centenari del descobriment del jaciment prehistòric de les Llometes, aquest últim materialitzat un any després, en 1984, amb la publicació Alcoy, Prehistoria y Arqueología. Cien años de investigación, coordinada per l'incipient CAEHA i editada per l'Ajuntament d'Alcoi i l'Institut d'Estudis Juan Gil-Albert.

Aquests joves començaven a reunir-se i donar-li forma a un projecte al qual acabaven de posar-li nom, però que no comptava ni amb recursos ni amb una seu. Una comissió gestora de set membres que s'encarregaria de l'elaboració dels estatuts i d'iniciar les gestions per a aconseguir el reconeixement oficial, amb uns objectius centrats en la investigació científica de temes històrics i arqueològics d'àmbit alcoià i comarcal, així com la seua difusió i la salvaguarda del nostre patrimoni històric i cultural. Un grup de persones als quals la història institucional i de la ciutat han de reconéixer i agrair el seu impuls.

Qui anava a dir-li a aquest grup de, en aquells dies, joves amics i estudiants, que el seu interés per la història donaria els fruits que hui recollim! Qui anava a dir-los a aquests joves, que els seus habituals esmorzars en punts emblemàtics de l'Alcoi dels anys 80 donaria lloc a una associació cultural que duraria com a mínim 40 anys! Qui anava a dir-los que aqueixa fundació seria fonamental per a estudiar i difondre la història local i promoure la conservació del patrimoni històric. És just reconéixer, hui que estem de celebració, l'impuls d'aqueixos 7 joves, però també és just reconéixer que aqueix va ser només el punt de partida d'una cosa molt més extensa.

Des del CAEHA, i durant aquests 40 anys, s'han organitzat debats i con-

ferències, exposicions de diversa temàtica, Jornades d'història local, amb temes com la industrialització i moviment obrer a Alcoi, el centenari del descobriment de la gruta de les Llometes, l'època medieval i la castellologia, o la premsa a la ciutat d'Alcoi, entre d’altres; Congressos, com el d'Arqueologia industrial de 1990, pioner en el paper reivindicatiu en defensa del patrimoni industrial que, per aquells temps, ja experimentava un procés de degradació que hui en dia continua sent un tema de gran preocupació per a l'associació.

També durant aquests anys s'han publicat multitud de monografies, articles, facsímils o unitats didàctiques relacionades sempre amb l'esfera cultural i històrica alcoiana.

És de destacar, per altra banda, la intensa relació del CAEHA amb diferents institucions i entitats locals, provincials i autonòmiques. Com a exemple, el mateix Ajuntament d'Alcoi a qui s'ofereix una inestimable acció d'assessorament, les juntes rectores dels parcs naturals del Carrascal de la Font Roja i de la Serra de Mariola, l’Arxiu Municipal d’Alcoi o el Museu Arqueològic, amb qui des de l'any 2013 organitza anualment, de febrer a novembre, el cicle “10 excursions voltant Alcoi”, orientades a promoure i difondre el patrimoni urbà i els jaciments arqueològics del nostre territori .

I, ajustant-se als temps que corren, el CAEHA no deixa de costat la seua presència en les xarxes socials, amb pàgina web pròpia i amb especial ímpetu des de la pandèmia, a partir de la qual va crear un canal en youtube des d'on es van publicar i es publiquen diferents i molt variades activitats.

Però, si les activitats culturals són importants, des del CAEHA sempre s'ha valorat també el contingent humà. Els sis presidents i la nostra presidenta actual, Elisa Beneyto Gómez, han format part d'una junta directiva composta, al llarg del temps, per un gran nombre de membres que han treballat i continuen treballant perquè l'associació complisca els seus objectius, sent un d'ells el reconeixement de persones insignes que, per diferents motius, ha sigut necessari enaltir. És el cas dels homenatges i activitats en record, com els dedicats a Francisco Aura Boronat, Carlos Palacio o Evaristo Botella Asensi, el nomenament com a presidents honoraris a Francisco Jordá Cerdà i Adrián Miró, així com soci d'honor al senyor Thomas F. Glick.

Estem d'enhorabona, i no sols pel guardó de hui que se suma a altres premis concedits durant aquest aniversari, sinó perquè, a hores d’ara, el CAEHA és una associació ferma dedicada a la investigació, estudi i defensa del patrimoni històric i cultural local, composta per més d'un centenar de socis relacionats amb diverses disciplines: història, arqueologia, filologia, geografia o música, entre d’altres; socis d’edats molt diferents i amb idees i projectes que fan que el CAEHA, any rere any, es reinvente amb noves propostes, noves col·laboracions que permeten avançar i seguir el rumb marcat per aquells set joves que, ara fa 40 anys, van iniciar un camí que esperem que tinga, en un futur, un molt llarg recorregut. Enhorabona al CAEHA per aquest aniversari i per aquest premi, però sobretot moltes gràcies pel seu ímprobe treball.

ma�del futur»

Al Centre Cultural Ovidi Montllor, premis Palmells 2022, mà del futur

per Vicent Luna./

Bona nit amics i amigues, benvinguts i benvingudes al Centre Ovidi Montllor (COM), que un anys més acull l’entrega dels Premis Palmells, mà del futur.

Com tots sabem, EL GRAT és un periòdic que ens presenta entrevistes, poesies, reportatges, articles, un sucós i molt interessant suplement d’Art i Cultura, així com tota mena d’informacions sobre les Comarques Centrals Valencianes. Amic Santi Sempere, tot l’equip de redacció: Belén Rivas, Javier Segura i Esther Jordà i tots els col·laboradors que en són molts, deixeu-me que us donem l’enhorabona i us felicitem pel treball impagable que esteu fent al servei de la nostra llengua i cultura. Seguiu així que sempre tindreu el nostre suport, i moltes gràcies per escollir un any més el COM per a l’entrega dels esmentats premis.

Mireu, si consulteu el diccionari Alcover-Moll hi trobareu fins a sis accepcions diferents de la paraula “palmell”. Però n’hi ha una que m’ha agradat molt i que em ve molt bé per compartir amb

vosaltres aquesta reflexió. Un palmell, diu el diccionari, és una “peça de metall o de cuiro, adaptable a la cavitat de la mà, que serveix als adobers i espardenyers per a empènyer l'agulla quan cusen el cuiro o les espardenyes”. Doncs bé, cada generació de valencians i valencianes, com bonament ha pogut, han intentat fer front als atacs, que vénen de molt lluny, que ha patit i pateix la nostra cultura, cosint i recosint uns països que es trencaven a trossos, apedaçant amb agulla saquera, i amb l’ajuda d’aquest petit instrument, d’aquest palmell, la cultura d’un poble que se n’anava en orris. I aquest palmell el nostre poble se l’ha anat passat, generació rere generació i de mà en mà, com la rosa de paper de Vicent Andrés Estellés. Perquè la cultura, amics i amigues, és el pal de paller d’una societat. La cultura és l’ànima d’un país, allò que ens fa ser únics al món, l’arrel que ens enfonsa en la identitat comuna.

Per això quan un poble ha volgut dominar a un altre poble, s’ha esmerçat en atacar, laminar i minar la seua cultura, és

la manera més sibil·lina de “conseguir el efecto, sin que se note el cuidado”, de fer desaparèixer un poble. Ja ho deia Manuel de Pedrolo que “una cultura únicament és entrebancada, perseguida i anihilada amb la finalitat d’anorrear l’existència d’un poble com a nació”. I és això precisament el què ens passa a nosaltres, que som un poble que a nivell cultural (però també, polític, econòmic, lingüístic, etcètera) des de fa anys i panys que patim els efectes perversos de tres estats, que en lloc d’ajudar a enlairar-nos, ens retallen les ales i ens hi posen tota mena d’entrebancs. Tot i així, amics i amigues, i mal-

grat aquesta obsessió malaltissa que tenen envers la nostra llengua i cultura, no farà que desistim i, com diu Jordi Cuixart, “hem decidit que la nostra principal i única arma serà la cultura, la cultura com a Arma de Construcció Massiva. La cultura com a arma d’alliberament individual i col·lectiu”. I la cultura, com afegirà l’esmentat Pedrolo, “no solament ho és l’art, o els llibres, sinó totes les formes de manifestació d’una comunitat [...] Cultura és la mateixa manera de viure que té un poble”

Doncs bé, per fer front a les polítiques culturals antivalencianes, Acció Cultural del País

Valencià (ACPV) va emprendre, com ens recorda el seu president Eliseu Climent, “la tasca de bastir una xarxa de Casals Jaume I[...]a ciutats i pobles, per oferir als seus habitants espais on poder tirar endavant tot tipus d’iniciatives de caire cívic i cultural”

I així va ser com a Alcoi l’any 2002, aquest novembre farem 20 anys, poca broma!, es creà el COM, amb la col·laboració d’un bon grapat d’institucions d’arreu dels Països Catalans (mireu, en el marbre que tenim en aquesta paret, hi podem llegir els noms de les institucions col·laboradores).

Un espai, com digué el pintor Antoni Miró, on “sense massa

recursos però amb imaginació, un grup de persones es va proposar un dia construir un centre cultural que homenatjara l’Ovidi”. Tota “una veritable proesa cívica”, en diria la seua primera Coordinadora, Sandra Obiol. Però malgrat tots els entrebancs el 30 de novembre de 2002 l’amic Ximo Cardenal, en representació de la seua Junta Gestora, ens anunciava que el COM “obria les seues portes a la gent de les nostres comarques, a la gent del nostre país”.

Resumir la tasca de dues dècades no és gens fàcil, no ho faré, no és aquest el moment. Solament dir-vos que ací al COM el que hem fet i fem no és altra cosa, com dèiem més amunt, que empènyer el palmell per anant cosint i recosint la nostra cultura. I Sí, som conscients de les nostres limitacions, però al llarg dels anys hem entés el què ens volgué dir Joan Fuster: “tot allò que no ho fem nosaltres -els valencians- ho faran els altres en contra nostra”. Des d’ací hem hagut d’anar omplint buits culturals, oblidats o menyspreats. Al llarg d’aquests vint anys hem estat un referent, un oasi per a escriptors, poetes, músics, pintors, cantautors... que han pogut donar a conèixer la seua obra. I sí, tenim mancances que limiten la nostra acció, però tot i així estem satisfets del què hem fet. Segura-

ment ho hauríem pogut fer millor, sens dubte, i per això sempre cal fer autocrítica, perquè en vint anys el nostre país ha canviat i les necessitats culturals de la gent també.

En definitiva, nosaltres, com ho fa EL GRAT i tantes i tantes institucions d’arreu de les nostres comarques, continuarem empenyent el palmell i bastint xarxes de complicitat. I un dels nostre referents, per això el nostre centre porta el seu nom, és Ovidi Montllor, que dedicà tota la seua vida a treballar per la nostra cultura, perquè la cultura companys, i com diria Montserrat Roig, “és l’opció política més revolucionària a llarg termini”.

Quan l’amic Santi ens va dir que un dels Palmell 2022, mà

del futur era a títol pòstum per a Ovidi Montllor i que, a més a més, el guardó, una escultura d’Antoni Miró, restarà dipositada al nostre centre, ens vam alegrar molt. Gràcies, mil gràcies a l’equip d’EL GRAT per haver pensat en Ovidi Montllor, mèrits per ser guardonat li’n sobren, l’amic Jordi Tormo ens ha glossat magistralment la seu trajectòria. Per a nosaltres és tot un honor ser dipositaris d’aquest guardó, que tothom podrà veure’l en visitar-nos.

Voldria acabar la meua intervenció, i en nom de la Junta Directiva del COM, felicitant els guardonats: a l’amic Jordi Gil, que amb les seues cançons ens ha fet tocar el cel tantes vegades. Enhorabona Jordi, te’l mereixes amb escreix, el teu Pal-

mell ens empeny a seguir cercant l’anhelada sirena de la llibertat, que descaradament fa anys i panys que ens amaguen, ai! sota l’asfalt. I enhorabona també als amics del CAEHA. Escolteu, el vostre treball de formigueta és impecable: apropantnos la història, una eina imprescindible per entendre la realitat que ens envolta. Ai, van estar tants anys enganyant-nos, com diria Raimon “amagant-nos la història, i dient-nos que no en teníem i que la nostra era la d’ells”. Companys, seguiu així, seguiu posant llum a la nostra història, que ens empeny i alimenta la nostra identitat.

I en segon lloc també voldria agrair als nostres socis i simpatitzants el suport incondicional que ens han donat al llarg

d’aquests vint anys, així com també el nostre agraïment a l’actual Govern municipal de l’ajuntament d’Alcoi. A tots ells, socis, simpatitzants, institucions ...i a tots vosaltres, us demanem que continue fent-nos costat i que vingueu a participar de les activitats que programen. Perquè, com diria l’escriptor Jordi Botella, “la casa d’Ovidi no és massa gran, però hi cap tothom”. La gent d’Alcoi ja sabeu on hi som, per a la resta no ho dubteu i: Si mai veniu a Alcoi/ passeuvos per Vistabella 8,/ on cada jorn al capvespre/ se senten els cants i els precs/ d’aquella digna fera ferotge.// Fou perseguida pels guàrdies,/ per aquell alcalde/ que tant li treia la son/ i volia deixar-la sense dents,/ muda, sense poder parlar./ Tot i així aquella bestiola/ insistí que ningú passés pena,/ que no es menjaria a ningú,/ només necessitava més espai/ i eixir d’aquell lloc marcat./ Avui la gàbia torna a ser petita/ i altres guàrdies la volen atrapar./ La fera ferotge no es rendeix,/ els seues precs ressonen arreu/ traient-li la son a molts alcaldes.// Si mai veniu a Alcoi/ passeu-vos per Vistabella 8,/ on cada jorn al capvespre/ se senten els cants i els precs/ d’aquella digna fera ferotge.

Moltes gràcies, i llarga vida als Premis Palmell, mà del futur.

El

abierto

más emblemático

ofrece

amplia

tipo

desde desayunos

aperitivos

cervezas, cocktails

vino...

mediodía

Terraza de verano en un ambiente único en la Zona Norte para tardeo y ocio nocturno...

7 pantallas de TV para ver todo el fútbol, todo el deporte, F1

Abierto todos

días.

Foto Diana Sanus./

Els cotxes i Dalí

Ho hem de reconèixer, ens hem quedat amb les ganes de fer un viatge allà dins, asseguts a qualsevol cotxe de Miró – Dalí, marxant a bona velocitat i contemplant el paisatge bellugadís a cent per hora. I amb els ulls tancats, mentre fèiem la volta per les sales del Sopalmo, la imaginació ens ha fet, moltes vegades, trasllat a escenes quasi impossibles: xerrar amb Dalí perquè ens contés allò de la seua escriptura automàtica què volia dir; preguntar el pintor al voltant de la seua dèria irracional, metafísica i tan sensual de la pintura; gratar-li l’ànim perquè ens contés tot allò de la seua perspicàcia emotiva, funcional i grotesca. En somnis entretallats per les circumstàncies argumentals de la visita, hem visualitzat la mà de l’artista Antoni Miró posant ordre, forma i maneres als riscos de l’operació transgressora. L’artista muta sense alterar la composició, la fa seua i la revesteix d’un pop abillat de nova fantasia. Ens presenta els instruments de la màquina, que recorre tants camins com hores d’imaginar el recorregut creatiu de la proposta versàtil i tan eloqüent. Miró conversa amb Dalí, incorpora Dalí al seu llenguatge plàstic i obté com a resposta un objecte dinàmic, el qual s’hi belluga a mesura que la fantasia de l’observador avança per la via atraient d’un llenguatge formal i conceptual alhora.

I nosaltres abandonem la sala, doncs volem fer el nostre recorregut en la solitud dels àngels discrets. Però oïm el so dels motors, i dels clàxons, furgant contracorrent els costers inversemblants de la ciutat que allà baix s’endevina: franca i il·lustrada, reforçada pels cordills d’una més que preada història amatent. Potser són, quasi segur, afers de la naixença, o les pròpies limitacions del voler: «...L’aire i el món no cercats. La vida./Aleshores, açò era?/I el somni refrescat.»3 Puntualitza Rimbaud quan, a la fi, tot rau al bell mig del somni. L’estratègia vital per a arborar les passes d’un destí incert i, potser, asfixiant. La vida per damunt de qualsevol cosa i com a conseqüència de cadascuna de les precipitacions de la voluntat.

I en aquests cotxes, força antediluvians, hem trobat la possibilitat d’exercir la vocació del nostre deler i fer via cap a l’inco-

La

negut de la matèria artística. Potser, segur, ens haurem excedit en les apreciacions o haurem barrat la certesa d’una justa interpretació. La mirada, però, és lliure.

Les sabates Són apèndix de les models arbitràries i absents. Les veiem, a bona part d’elles (però en són un fum aquí i allà), baixant, a poc a poc, les escales. Amb certa prudència per por a relliscar i fer-se malbé als turmells delicats de les cames imaginàries. Delicioses, maquillades a dojo, transvestides en mil personatges de la comèdia de la vida. O senzillament alterades per la gràcia del pintor que furga, abastament, dins el calaix de la seua imaginació. Les veiem, les sabates, allunyades de l’antiga militància vital, i apropades a un nou destí, ferment d’universos especials i lliures. Les sabates s’han emancipat del llast de l’existència i amb l’abandó fulguren nous camins, noves vides amb què trepitjar la realitat que, ara, novament, les acull.

Sabates que van i que venen. Amb els ulls cobejosos de tant de mirar-se l’evidència, la seua nova objectivitat, la sua nova esperança de vida. La seua segona, o tercera, o quarta oportunitat per a fer-li front a la decrepitud i al disgust d’un obscur cul de sac oblidat al més humil dels racons. No. Res de tot això podia passar-hi. Per què? Doncs perquè Antoni Miró mai no tira res. Tot per a ell és susceptible de trobar una nova vida, una nova i cordial manera d’estar-se al món i entre les coses més diverses i fantàstiques. Com l’esperança renovada entre el dir i el fer. Els sacs imaginaris, al Sopalmo, resten farcits d’objectes amb voluntat pròpia, doncs llurs cants esdevenen torbs de claror al bell mig de la tempesta, i emergeixen, com ho fan les papallones, gràcils, amb l’ànim per a la pintura, guaridora de la malaltia paorosa de l’oblit. Antoni Miró en fa de nous poemes amb les velles formes de la tardor dels objectes. L’artista transforma el silenci feixuc en el sac de les coses per a immortalitzar les sabates: senzilles; rònegues de tant de caminar; febles en la seua lenti-

tud mancada de nous afanys; enllestides, potser, per al foc etern de la mort insignificant. Antoni Miró amanix els estris: la pintura, la voluntat, i la formidable columna de velles caminants, per a retre-li tribut a la il·lusió.

Suren les idees com van i venen els pinzells. Una energia a una altra duu. La paciència a l’obrador de l’estudi i, a la fi, la realitat reconquerida: llums, músiques afins, atenció de no trepitjar malament els esglaons de l’escala, i la presència d’un avalot cantaire de cames imaginàries. La bellesa del rescat, o del silenci, que s’apuja pels vèrtex de l’escala empinada. Hi ha un clar i determinant motiu per al somrís, i per a l’alegria. Hi ha hagut, doncs, un rescat. Una nova porta per deixar enrere els passos de la mort sobtada. Des de la indigència d’uns dies penitents, vers la gosadia trempada del nou temps indeleble: «......des del cel immutable, la llum errant/tornarà a començar l’eterna matinada...»4 exposa als seus versos Yves Bonnefoy, tot valorant la importància que té el concepte del nou dia per a la continuïtat dels camins. Són versàtils les sendes, però també ho só els desitjos i les esperances que sempre acaben per fluir des de la distància dels dies. Només ens resta parar bona atenció per a fer anar les trepitjades d’unes sabates quan s’enfonsen dins el terreny adobat de la fantasia. O de la vida, que a la fi és el mateix. Sense fantasia i il·lusió seria possible la vida? No ho creiem pas, i és per això que creiem que al sac obscur de les galindaines infreqüents, Antoni Miró serva, encara, un munt de nutrients que ens hauran de facilitar construir el nostre propi camí.

Arquitectures

S’aixequen com els menhirs al bell mig de la praderia. Els edificis conviuen amb els ciutadans i presten la seua ombra ca-

pintura - objecte

Tercera Entrega

priciosa i multicolor. No hi ha de brancatges, no hi ha de conveniències obtuses, hi ha, però, la realitat que viu submergida al si d’un molt fals riu de carrers. Els edificis que ens trasllada Antoni Miró són murs de silenci soterrat que crida molt fort des del clavegueram. Són els bastiments com un clam sense veus espargides, però filles d’un vast ritual en construcció permanent.

L’artista escorcolla dins la realitat dels habitatges per treu-re la mitja ponderada de les paraules claus de l’existència: aplec, circumstància vital, solució identitària, comèdia estrafolària de la vida, conjur de les inversemblances alienes, batec primordial i rerefons articulat per la necessitat..., a vegades solament exclusió. I el mur de silencis. Tot de camins sense sortida, al remat, en la coïssors obaga de la derrota.

Els edificis d’Antoni Miró són, però, una meravella. Són un reclam per a passejar l’esguard sense ser-hi. Una realitat sense ulls ni cara on poder somniar lliurement i no ser a mercè dels tubs d’escapament. Una visita guiada enllà de la mar, on la fortificació alterada de la vida s’hi resum al cau de la pintura.

I l’obra de l’artista s’hi nodreix, essencialment, de pintura, d’intuïció i d’ironia. Les claus les tenim a la mateixa pantalla que ell ens diposita al davant, als personatges que circulen, als silencis que s’hi confonen amb els automòbils silents que marxen quiets. Els quadres d’Antoni Miró amb format sever de gran construcció, irradien majúscula verticalitat cap a un cel que lluita per obrir-se’n pas al través d’altes torres vehements.

I ens hem encantat en l’observació, fluint per les sales que s’hi vesteixen d’universalitat: continents nous que s’afanyen per visitar-nos, píndoles per a les estranyes visions de mons que reverberen, ciutats i ciutats que

s’apugen cimeres des de la foscúria dels carrers, inquietud de passos llaminers que no gosen tocar el terra per a no fer res de tot allò, malbé. És com un llarg passeig que ens condueix al nostre rebost ple d’intimitat. Aquest prodigi d’edificis ens provoca admiració per la seua magnitud, apreciada des de la distància, i perquè, aquests, engeguen camins de gosadia per a mirar i comprendre la magna solitud de l’espai que ens acull: «La boira/fredament/acaba d’engolir la llarga via/Els llums són guaites/En acabar de ploure/quan els arbres somiquen/oh que és dolç escoltar el silenci/El silenci és la boira/Jo somric/ I mil llums em somriuen/Són mil llums/no pas homes/Com és càlid el somriure dels llums/I les espurnes blanques/del trolley dels trams/dansen com les estrelles/M’HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA.»5 I ens hem pres la llibertat d’acompanyar-nos amb aquests versos de Salvat-Papasseit per a il·lustrar el nostre recorregut singular, fet de memòria, d’il·lusió i de voluntat per a ferir la carn dels dies sense esment. I podem dir que en tenim de sentiments encontrats amb aquesta real proposta d’Antoni Miró. Per una banda la projecció gegantina d’aquesta pintura, i per l’altra la curosa manera de dir les coses amb un silenci verament sorneguer o càustic. Idees que s’acullen, tan diferents, irradien la magnitud amb l’excel·lència.

El nostre pelegrinatge, a vegades furtiu, ens ha permès de visitar la gran ciutat i, amb ella, totes les ciutats que ens corprenen com a homes discrets, pensarosos, irredempts o còsmics crepusculars. La virtut del pintor, que de la pintura ha creat una altra virtualitat possible, amb el joc de la seua creativitat ha vessat la llum a sobre d’un nou concepte: facilitar l’encontre, per la sensibilitat, amb els nostres propis dimonis, les nostres misèries i la nostra nua carnació. És la virtut del pintor, i la seua idea camina amb passos apressats per l’asfalt de la provocació. I això és matèria primera per a construir realitats, també, però, somnis aliens, ferotgement encontrats: tant de bo (“wa-šā’ allāh”) dirien els avantpassats àrabs, s’hi confirme el nostre desig, tot mitjançant la mà de l’artista Antoni Miró.

(segueix la següent edició)

Yves Bonnefoy

per Josep Sou

Dr. Tècnic Càtedra Antoni

Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant

Recordem que el Tribunal de les Aigües va ser declarat el 2009 Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Es tracta d’un tribunal consuetudinari que atén les reclamacions de la comunitat de regants valencians. Les reunions d’aquest tribunal, constituït a la porta dels Apòstols de la catedral de València, es produeix els dijous; el judici és oral i es desenvolupa íntegrament en valencià. Aquesta és una institució d’origen incert, que es remuntaria a l’època romana o hauria sigut instituïda en el temps dels regnats de califes al voltant de l’any 960. El que interessa a Antoni Miró és la institució popular de la Justícia, però també el caràcter solidari i fins i tot “republicà” que batega en aquell tribunal que va ser bellament descrit per Vicent Blasco Ibáñez en La barraca. Tot comença amb la crida de l’alguatzil (“denunciats de la séquia de…”) i amb enorme rapidesa es va establint la culpabilitat o innocència al voltant de les disputes. Aquell alguatzil és protagonista d’un dels quadres pintats per Miró, en un perfil que dóna també molta importància al seu element distintiu, l’arpó on hi ha escrit “Tribunal de les Aigües”.

Revisant les imatges de la sèrie pictòrica que Antoni Miró ha realitzat sobre el Tribunal de les Aigües comprove que, com en tota la seua obra, són determinants els gestos; pense en l’encreuament de mirada de La visita i en el gest de la mà del personatge central que sembla que necessite un matís subtil.

Des de la Casa Vestuari amb les portes obertes de bat a bat amb un centelleig de llum blanca que ve de l’exterior, Antoni Miró va desplegant els elements fonamentals d’aquest tribunal amb un acte important en l’aparició

d’Els síndics, vestits de negre, descendint per unes escales cobertes per una catifa roja; són, no hi ha dubte, ancians, subjectes de cabells blancs que llancen mirades de confiança.

Una de les obres més impressionants d’aquest cicle és la que veiem en el quadre titulat El cercat, amb el tribunal ja constituït i una multitud expectant.

Miró pinta el públic que assisteix a aquest “ritual” amb un to blanc, fantasmal, difuminat; el que ell vol és focalitzar l’esdeveniment que adquireix una dimensió patrimonial. D’aquest tribunal caracteritzat, com he indicat, per l’oralitat, la concentració, la rapidesa i l’economia, el pintor va prestant atenció a elements com la visió del jove carregant amb El trasllat o a detalls arquitectònics com l’ornament amb la senyera valenciana i, per descomptat, la visió dels apòstols de la catedral (als quals dedica tres magnífiques obres gràfiques i un quadre) i d’aquell bell portal en què se celebren les deliberacions.

Leonardo, quan explicava el caràcter doble de la imatge a partir de la forma mateixa, va desenvolupar també la base teòrica per a fer-ho. La pintura, segons ell, “no està viva en si, però, sense tindre vida, dóna expressió d’objectes vius”. Antoni Miró mostra la vitalitat del Tribunal de les Aigües, subratlla la importància dels gestos, tenint clar que no hi ha política sense un cert règim estètic, és a dir, un conjunt de percepcions, de sensacions i d’afectes. Però no només desplega en la seua sèrie la presència del Tribunal en la porta dels Apòstols sinó que també pinta séquies com les de QuartBenàger, Mestalla o la de Mislata amb les imponents flors roges i les ombres dels arbres en l’altra ribera, i també fixa de forma fascinant les aigües tranquil·les

Tribunal de les Aigües L’aigua de la llibertat

[Consideracions sobre la pintura d’Antoni Miró]

per Fernando Castro Flórez, Universitat Autònoma de Madrid./

en Molí d’Aroqui. En aquestes peces contemplem tant la naturalesa com el treball humà en Arc romà o en Moros i Francs, mentre que en Repartiment l’aigua es vessa quasi sobre la vora inferior del quadre, com si anara a fertilitzar la mirada de l’espectador.

En el quadre titulat explícitament El Tribunal veiem posant, amb les mans entrecreuades, els síndics, que transmeten serenitat, mentre que en Expectació cobra gran protagonisme la gentada de turistes que estan envoltant l’esdeveniment deliberatiu; en moltes mans de la gent que envolta el tribunal veiem càmeres i, sobretot, telèfons mòbils. La realitat que va sedimentant en les seues obres Antoni Miró està filtrada habitualment pels mitjans de comunicació o per la càmera fotogràfica. La immediatesa informativa i la instantània són sotmeses a un procediment pictòric d’“alentiment” que té, en un cert sentit, el caràcter de conjura contra l’oblit.

Antigament la fotografia donava testimoniatge, segons Barthes, d’alguna cosa que havia estat allí i ja no hi era; per tant, d’una absència definitiva carregada de nostàlgia. Hui la fotografia estaria més aviat carregada d’una nostàlgia de la presència, en el sentit que seria l’últim testimoniatge d’una presència en directe del subjecte respecte de l’objecte, el desafiament posterior al desplegament

digital en imatges de síntesis que ens espera. La relació de la imatge amb el seu referent planteja nombrosos problemes de representació. Però quan el referent ha desaparegut totalment, quan, per tant, ja no cal parlar pròpiament de representació, quan l’objecte real s’esvaeix en la programació tècnica de la imatge, quan la imatge és pur artefacte, no reflecteix res ni ningú i ni tan sols passa per la fase del negatiu, podem parlar encara d’imatge? Les nostres imatges no tardaran a deixar de ser-ho i el consum en si mateix passarà a ser virtual.

La realitat no recolza en una fantasia sinó en una multitud inconsistent de fantasies, en aquesta multiplicitat que crea l’efecte de densitat impenetrable que sentim com allò que passa i roman. Antoni Miró es nega a acceptar que el que passa en un món injust siga merament “precisió dels simulacres” o alguna cosa fantasmagòrica, al contrari, aquestes estratègies de marginalitat produeixen la pobresa i l’esgotament del sistema i la tasca criticoartística ha d’afrontar amb honestedat la veritat dels conflictes, encara que siga per mitjà de presències inquietants. Això no suposa, ni de bon tros, caure en un discurs inercial com si l’art fóra una lletania crepuscular, sinó més aviat generar des d’una nova modalitat d’art compromés en un univers de pluralisme aparent però sotmès a una imponent homo-

geneïtzació. David Rico ha assenyalat que la imatge capturada, la instantània quasi fotogràfica, representa un moment concret de la nostra història, immortalitzada i transformada per la mirada i les mans d’Antoni Miró.

“El realisme –apunta Antoni Miró– és un cúmul d’abstraccions. L’abstracció és fragments no identificats de realitat (quasi sempre inconscients)” Mentre l’afany d’Einfühlung (empatia) com a supòsit de la vivència estètica troba la seua satisfacció en la bellesa de l’aspecte orgànic, “l’afany d’abstracció -adverteix Worringertroba la bellesa en l’aspecte inorgànic y negador de la vida, en allò que és cristal·lí o, expressat de manera general, en tota subjecció a la llei i necessitat abstracta”. Coneixem el poder creatiu (generador de mons de vida) i alhora arbitrari de la imitació. La imitació generalitzada té el poder de crear mons perfectament desconnectats del real: alhora ordenats, estables i totalment il·lusoris. “És aquesta capacitat «mite-poètica» la que la fa fascinant. Si hi ha en algun lloc veritats amagades per descobrir, no cal comptar amb les dinàmiques mimètiques per a traure-les a la llum”. L’acció imitativa és autorealitzadora, posa en marxa retroaccions positives encara que té una ambivalència singular de fons i pot conduir no tant a l’evidència incontestable com a la incertesa.

Antoni Miró planteja una estètica que podríem qualificar com a realisme crític en la qual ret testimoniatge d’una època en un procés continu d’esquematització d’allò que li interessa, focalitzant, com fa en la sèrie del Tribunal de les Aigües, esdeveniments que tenen rellevància comunitària.

(segueix la següent edició)

Segona Entrega

Yolanda Balaguer:“Si el meu col·lectiu continua donant-me suport, jo faré eixe pas endavant”

Per Belén Rivas./

Yolanda Balaguer ha complit un any com a alcaldessa d'Oliva, i durant tot aquest temps no ha parat de treballar en la millora de la seua localitat. Ella mateixa ha fet un repàs d'aquests últims 12 mesos, i segons comenta: "Ha sigut un canvi molt dràstic. Com a regidora ja portava gestions, però com a alcaldessa, supervisar tots els documents que passen per alcaldia és molta responsabilitat, però també amb molta il·lusió perquè hem vist projectes que s'han pogut encetar. Pel tema personal, una alcaldia té els seus entrebancs, però fent una suma de tot, el balanç és positiu, perquè portar el dia a dia, ja és una cosa que comporta temps i dedicació, però tenim un equip de govern com el que tenim, i uns tècnics, que treballen moltíssim. Sí que és cert que tenim unes limitacions, i aconseguir les subvencions requereix un esforç seguit, perquè no les volem perdre perquè gràcies a elles podem millorar els nostres polígons, les nostres possibilitats turístiques, les instal·lacions esportives... És un compendi de totes eixes inversions que cal tindre en compte".

Entre els projectes que destaca l'edil, es troben les obres públiques, com les millores a alguns espais de la ciutat, o el nou ambulatori, el retén de la policia, o el Teatre Olímpia, i assenyala altres com: "En el tema de l'economia, per part del Mercat, que també és una de les regidories que porte, com la de Comerç, hem fet inversions per a promocionar el comerç local", i assegura que gràcies al treball que s'ha fet Oliva ha rebut la incorporació d'empreses com Alehop i Asevi, que en aquesta última "han apostat per la innovació tecnològica en tot el seu recinte".

Gràcies a subvencions, en Oliva, com per exemple les de la Diputació de València, també s'han pogut portar endavant altres iniciatives com les escoles solars, on es posaran plaques als

sostres: "Volem millorar eixa eficiència energètica perquè a la vista està que després d'una pandèmia, i una crisi provocada per la guerra que ens està deixant a molts països un poc tocats en el tema de l'energia, hem de buscar fórmules per a augmentar eixa eficiència energètica a través d'energies renovables, a través de la substitució de les llums convencionals per les llums led", explica l'alcaldessa, que continua afegint que s'estan rebent també per part de la Unió Europea, diners dels Fons Next Generation, amb inversions de cara a millorar la sostenibilitat.

En el tema cultural, des del govern encapçalat per Balaguer, també s'està treballant: "Tenim sempre carregats els caps de setmana d'actes culturals i festes populars. Són un encant perquè això mou al poble i a les associacions. Fan que tinguem un poble viu i participatiu. Per això des de la regidoria de Festes s'està millorant i donant difusió perquè a més, està molt lligat al tema del turisme, en el qual també treballem per aconseguir les banderes

blaves i tindre les nostres platges dins de la política turística. En FITUR promocionarem tot el que podem oferir, tant en el tema de la muntanya, platja, com de turisme cultural i patrimonial".

Però, una de les coses més importants que s'ha fet al municipi segons Yolanda Balaguer, ha sigut "tirar endavant el plec de recollida de residus urbans i de neteja viària, perquè sabem i patim, que Oliva és gran, té molta necessitat de recursos i d'obra de mà, i ha estat molts anys amb un servei precari, i des d'ací vull felicitar a tot el personal que treballa en aquest sector perquè sabem que no és fàcil amb les ferramentes que disposen i hem apostat per un plec que dobla la despesa municipal, a dos milions i mig d'euros. Hem treballat molt. El regidor d'Obres i Serveis ha posat molt de la seua part per a poder portar endavant aquest plec, que recull no sols la millora de la flota, també de la seua logística, dels materials, contenidors, i personal"

Tot açò és allò que ha fet el govern oliver, però per a l'alcal-

dessa, en els mesos que queden de legislatura, encara li agradaria poder fer més: "M'agradaria poder fer el parc de habitatge. Des de que vaig començar la legislatura, com a regidora de Benestar, que ara ho porta la meua companya, Yolanda Navarro, crec que és el més urgent per a un poble de 25.000 habitants. El no tindre un parc públic, sols tindre unes cases d'emergència habitacional per a mi és una cosa molt important, a més de solucionar el tema del benestar de la ciutadania, donar facilitats, donar solucions al tema de l'urbanisme, i intentar simplificar tots eixos tràmits", i destaca altres com: "El projecte de la Memòria Històrica, amb una ruta amb panells informatius, o millorar el mercat municipal per a fer-lo més actual i acord amb les necessitats actuals, però sempre respectant eixe punt d'encontre".

A banda de tots aquests projectes, al mes de maig se celebraran les pròximes eleccions, i hem volgut saber si Oliva comptarà amb Yolanda Balaguer com a candidata per Com-

promís, cosa a la qual ha contestat que: "Si el meu col·lectiu continua donant-me suport, jo faré eixe pas endavant. Quan vaig prendre la decisió de fer el relleu a David González, ja es va plantejar aquest tema, simplement pel fet de no acabar el que quedava, sinó continuar de cara a un futur, i això va ser el que més em va costar de prendre una decisió, perquè no era cobrir un any i mig de legislatura, sinó posicionar-se per a la pròxima. Però això ho deixe en mans del meu grup i del col·lectiu, i el que decidisca, jo aniré endavant".

Deixant un poc de costat la política, l'alcaldessa ha comentat que durant aquest mes d'octubre Oliva viurà un esdeveniment molt important, la tercera edició de la Fira del Fil: "Està relacionada amb totes les tradicions, amb el treball artesanal i amb eixa cultura que porta molts anys a la nostra ciutat. Les Boixeteres, que poden veure's als carrers, tenen eixa manera tan única d'anar teixint eixes obres tan boniques, i enguany, gràcies al regidor de Participació Ciutadana, s'ha ampliat i es podran fer tallers per a tota la ciutadania, exposicions i xarrades de com es fa perquè no es perda i donar eixe relleu generacional. La UNESCO ha tingut molt d'interés i participarà, i comptarem amb convidats d'honor vinculats a la recerca històrica i patrimonial. Convide a tots a partir del 17 al 25 d'octubre a què vinguen al Polivalent"

Realitzem un repàs de l’últim any amb Yolanda Balaguer al cap de l’alcaldia d’Oliva./

"Tenim sempre carregats els caps de setmana d'actes culturals i festes populars. Són un encant perquè això mou al poble i a les associacions. Fan que tinguem un poble viu i participatiu”

Yolanda Balaguer

Oliva presenta la III Fira del Fil amb

València

BR | Oliva./ La Regidoria de Participació Ciutadana, juntament amb l’Associació de Boixeteres i Artesanes del Fil, han presentat la tercera edició de la Fira del Fil que se celebrarà des del dia 17 al 25 d’octubre, i que comptarà amb la Conferència Internacional Mediterrània ‘Valores Unitivos del Mediterráneo, Rutas de la Seda y del Grial’ de la mà d’UNESCO València.

Aquesta tercera edició a més, tindrà moltes novetats respecte a les dos edicions anteriors que s’han fet amb la col·laboració d’altres departaments del consistori, com ha avançat el regidor de Participació Ciutadana, Josep Escrivà: “Enguany hem volgut ampliar el format i afegir tallers formatius i diverses activitats dirigides a tota la ciutadania i fomentar la seua participació amb aquesta conferència, que tindrà implicació in-

ternacional dels organitzadors de la Fira del Fil de Vincenza a Itàlia, d’experts de la Ruta de la Seda a la Xina, Japó i Taiwan i les Bolilleras Lift de Mèxic, que projectaran Oliva i la III Fira del Fil com un referent més enllà del nostre territori”

Yolanda Balaguer, alcaldessa de la localitat ha ex-

plicat que: “L’artesania i la cultura del fil porta molts anys a la nostra ciutat, la trobada de boixeteres ha evolucionat a la Fira del Fil que és un referent a tota la comarca i enguany, juntament amb UNESCO, acollirà un esdeveniment molt important d’àmbit internacional”.

“Cal destacar que, en aquesta edició de la Fira del Fil, tenim previst l’assistència de convidats d’honor vinculats a la recerca històrica i patrimonial vinculada als valors d’hospitalitat que uneixen totes les cultures de la zona mediterrània” ha afegit el regidor de Participació Ciutadana, Josep Escrivà.

Programa de formació gratuït per a la

de

BR | Oliva./ El divendres 7 d’octubre, i fins al dia 29 del mateix mes, des de l’Ajuntament d’Oliva, concretament des de la regidoria de Modernització de l’Administració, començarà un programa de formacions, ‘Digitalitza’t’. L’objectiu d’aquesta iniciativa és formar a la ciutadania en habilitats digitals bàsiques que els permeta fer ús de les plataformes en línia que l’administració pública ofereix amb totes les garanties. Josep Escrivà, regidor d’aquesta àrea, ha declarat que: “S’ha volgut posar a l’abast un ventall d’opcions per a formar-se segons les necessitats de la ciutadania i de les empreses: ús del web municipal, la seu electrònica i del certificat digital, per aprendre també a com realitzar les consultes al portal de transparència o al de contractació o com treure partit a l’app mòbil”.

En cada sessió es donarà

Esdeveniments molt variats per al 9d’octubre d’Oliva

Actes dirigits a tots els públics on combina cultura, oci i entreteniment

BR | Oliva./ L’Ajuntament d’Oliva, a través de la Regidoria de Cultura, Música i Biblioteques, encapçalada per Julio Llorca, ha preparat un programa d’actes dirigit a tots els públics on combina cultura, oci i entreteniment.

El 6 d’octubre es va inaugurar l’exposició fotogràfica ADAMASCAT Som Tradició, de Juan José Todolí, que tracta fonamentalment de descriure visualment la vestimenta que les balladores i balladors de les «Danses» usen en ocasió d'eixir a la plaça a ballar els ritmes tradicionals. Aquesta exposició, a més d’exaltar els trets culturals valencians a través de la vestimenta tradicional, s’emmarca dintre del programa de la III Fira del Fil organitzada per al propvinent 16 d’octubre, fins al 23. Els veïns i veïnes d’Oliva podran visitar aquesta exposició al Centre Polivalent fins a finalitzar el mes d’octubre.

cians i de les valencianes, el 9 d’octubre tindrà lloc, com de costum, una processó cívica a les 12 h del migdia, que s’iniciarà a la Biblioteca de l'Envic i transitarà fins a la plaça de Jaume I. En ella participaran representants, presidents i presidentes de totes les organitzacions festeres i culturals d’Oliva així com els membres de la corporació municipal.

També actuarà la Colla Sarabanda, Raval i Vila i la Banda de Música d’Oliva, que acompanyarà a la comitiva durant la processó.

un tema diferent. La primera d’elles, la del 7 o 8 d’octubre (es pot triar el dia) parlarà de l’ús del web

municipal, de la seu electrònica i del certificat digital. Seguidament, el divendres 14 o el dissabte 15, el

tema serà el portal de transparència, la seu electrònica i el certificat digital. La tercera sessió, (21 o 22 d’octubre), els assistents aprendran a consultar les licitacions obertes, així que aquesta formació estarà dirigida a empreses. Finalment, l’última jornada, que es podrà triar si anar el 28 o 29 d’octubre, serà el dia dedicat a l’App mòbil, i al certificat digital.

Per tal d’assistir a un o més cursos s’haurà de fer inscripció en la web citaprevia.oliva.es, i les sessions es realitzaran a l’Aula d’Informàtica de l’EPA, el Centre Públic d’Educació per a persones adultes de la localitat.

Escrivà ha ressaltat que: “L’aplicació de les tecnologies de la informació i comunicació en l’administració pública ha generat molts avantatges a la ciutadania, però és imprescindible dotar-la d’habilitats per traure-li el major profit possible”.

El divendres 7 d’octubre s’ha organitzat la que serà la desena edició de la Festa Estellés. En aquesta ocasió, i com ja és tradicional, s’ha previst la recitació de versos de Vicent Andrés Estellés, de participació oberta a la ciutadania, i posteriorment una actuació del cantautor Carles Pastor. Per poder participar en el recital caldrà incriure’s enviant un missatge al Facebook (https://www.facebook.com/CulturaOliva/) o enviant un correu a olivaviva@gmail.com

Per últim, i per commemorar el Dia dels valen-

Paral·lelament, des de la Regidoria de Comerç, Mercats i Consum, dirigida per l’alcaldessa d’Oliva Yolanda Balaguer i en col·laboració amb ACCO, Associació de Comerciants d’Oliva, s’ha programat un sorteig de 10 mocadorades. Comprant als establiments associats a ACCO la ciutadania podrà participar d’aquest sorteig, el qual finalitzarà el mateix 9 d’octubre.

El regidor de Cultura, Música i Biblioteques, Julio Llorca, s’ha mostrat molt satisfet de la feina que el seu departament ha desenvolupat per oferir a tota la ciutadania un programa tan divers i transversal. “Un any més l’Ajuntament d’Oliva aposta per la cultura, la festa, i la tradició en un dia tan assenyalat com és el 9 d’octubre, dia dels valencians i les valencianes i també dels enamorats valencians, amb el sorteig de les mocadorades», ha declarat Llorca

Ximo Puig anuncia tres grans inversions per a Gandia

BR | Gandia./ José Manuel Prieto, alcalde de Gandia, ha valorat els anuncis que ha fet el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, al debat de política general a les Corts Valencianes. Segons ha comentat l’alcalde: “Tots ells afecten per a bé a Gandia, perquè són inversions que se sumen a les que ja estan en marxa i a les inversions estratègiques, a l’aposta que en aquest temps difícil ha fet Gandia per les vides dels nostres ciutadans, per la generació d’oportunitats i per les nostres empreses i el sector productiu”.

Les inversions que ha anunciat Puig són: la licitació de l’estudi informatiu del tramvia GandiaDénia, el Centre integrat de Formació Professional, i la creació del Districte Digital a la localitat.

Pel que fa a la primera d’elles, Prieto ha declarat que serà “una infraestructura bàsica per a la vertebració de les comarques, la generació de riquesa i la creació d’oportunitats”. Respecte al Centre Integrat de Formació Pro-

fessional, ha explicat que: “albergarà una inversió important en un sector per a nosaltres estratègic com és Beniopa-Passeig. Ja tenim el codi de centre que reconeix la creació d’aquest nou centre educatiu per part de la Conselleria d’Educació. No només suposa instal·lar 25 cicles formatius de cinc sectors professionals, sinó també que la demanda de les empreses coincidisca amb l’oferta que tenim de demandants d’ocupació en el mercat laboral”

Finalment, la creació del

Districte Digital, que segons ha anunciat Prieto: “Al llarg del mes d’octubre s’instal·laran les primeres cinc empreses, projectes d’start-up, en la nostra ciutat, en eixa ubicació provisional en el Grau, juntament amb la universitat”. Per a ell “que hi haja cinc empreses vol dir que hi haurà més, serà una aposta continuada per la innovació en salut i en la creació d’una ocupació amb qualitat”.

Per a acabar la seua intervenció, Prieto ha valorat també les ajudes que

ha creat el govern local, com els xecs de comerç, l’escolar-cultural, o les ajudes als sectors productius: “Els anuncis del president se sumen als 1,5 milions d’euros que sols en 2022 aquest govern ha mobilitzat per tal d’ajudar a les nostres famílies. Més de 400.000 euros per als xecs comerç, més de 6.000 xiquets i xiquetes beneficiats dels xecs cultural-escolar amb 300.000 euros, els 75.000 euros per a inversions en els comerços, 70.000 euros als pescadors, i 250.000 euros als llauradors”.

Els Tallers d’Història de Pego recuperen el

Aquesta

BR | Pego./ Un dels principals objectius que tenen els Tallers d’Història que ha preparat l’Arxiu Municipal de Pego és “ficar la vista al passat i conéixer els secrets d’altres èpoques”. Aquestes jornades començaran a partir del 28 de setembre a la Casa de Cultura, i consistiran en unes xarrades i converses entre veïns, dirigides per l’arxiver municipal, Joan Miquel Almela, que a través de fotografies antigues i imatges d’antany trasllada als presents a temps passats, històries del municipi que poden versar sobre personatges coneguts, llocs emblemàtics, o costums.

La resta de sessions se celebraran dimecres a partir de les 17:30h, i duraran

José Manuel Prieto formalitza la seua candidatura

BR | Gandia./ L’alcalde i secretari general del PSPV-PSOE de Gandia, José Manuel Prieto, ha formalitzat la documentació per a ser el candidat socialista per a l’alcaldia de la ciutat a les pròximes eleccions municipals que se celebraran el 28 de maig de 2023, un termini que finalitzava el dia 15 de setembre.

Prieto ha emplenat i signat el formulari de sol·licitud com a cap de llista del PSPV-PSOE, com marca el reglament del partit, envoltat de tots els regidors que conformen el Grup Municipal Socialista.

Segons ha comentat el candidat: “Enmig de la faena del dia, els meus companys m’han donat una sorpresa que quasi em deixa sense paraules. M’han portat els docu-

ments per a signar formalment la meua candidatura a l’alcaldia de Gandia. Evidentment, no he dubtat un segon en signar perquè Gandia és la meua passió i perquè compte amb el suport de tot el partit”

A més, ha insistit que “davant de tot, Gandia és primer. Ara no és temps de campanya, sinó de treballar dur i gestionar. Però el meu partit ha obert el procés d’elecció de candidats i, com ja vaig dir, em presentaré”, i ha posat de manifest que: “vull seguir governant per a tots, per les moltes coses fetes i per les moltes que queden per fer. Vull continuar governant per a tots, i amb moderació. I vull fer que, també en els moments de dificultat, Gandia avance generant oportunitats i protegint les famílies i les empreses”.

la

una hora i mitja. Segons ha recordat Almela no és necessari fer inscripció per

assistir, “sols és necessari vindre i tindre ganes de conéixer històries de la

nostra localitat”

Aquests tallers ja s’havien consolidat i s’han convertit en un clàssic de l’Arxiu Municipal als últims anys, però per la pandèmia va haver-se de cancel·lar la programació. “Habitualment venien més de 40 persones en cada sessió”, remarca l’arxiver.

“Sempre hem pensat que per a comprendre el món actual, és necessari conéixer el passat. És important conéixer les nostres arrels, les històries de les persones i espais emblemàtics del nostre municipi. La història, com més pròxima, més agrada, a tots ens agrada saber més del nostre poble”, apunta la regidora de Cultura, Laura Castellà.

Nou conveni entre PegoViu i el consistori pegolí

L’associació rebrà 2.500 euros per a dur accions de gestió en el territori que va ser arrasat per l’incendi de la Vall d’Ebo

BR | Pego./ L’Ajuntament de Pego i l’associació Pego Viu, han signat uun conveni per a col·laborar en la recuperació del territori que es va veure afectat per les flames a l’incendi de la Vall d’Ebo. En aquest acord, que s’ha signat directament amb la regidoria de Medi Ambient, s’ha acordat que el consistori destinarà 2.500 euros perquè es duguen a terme accions de gestió del

territori. Entre les actuacions hi haurà algunes dedicades a la prevenció del foc, o tasques de recuperació dels terrenys afectats pel foc.

Un dels motius pels quals s’ha fet aquest acord ha sigut que a vegades l’Ajuntament té més difícil realitzar acords de custòdia del territori per temes burocràtics, per això, aquesta tasca és més senzilla si es tracta d’una associació.

Nestor Portes i Laura Castella./

Ximo Puig amb l’alcalde de Gandia en una visita a la ciutat/

José Manuel Prieto serà candidat a l’alcaldia de Gandia./

El president de la Generalitat, ha anunciat la licitació de l'estudi informatiu del tramvia Gandia-Dènia, el Centre integrat de Formació Professional, i la creació del Districte Digital

Casa de la Cultura de Pego./

En marxa la quinzena edició del concurs literari AMIC-Ficcions

www.amicficcions.cat

més de 4.490 estudiants

“AMIC-Ficcions, l’aventura de crear històries” és un concurs de creació literària per a joves que aquest curs arriba a la seva quinzena edició. L’any passat hi van participar més de 4.490 estudiants de segon cicle d’ESO, Batxillerat i CFGM de Catalunya, Illes Balears, País Valencià, Aragó i Catalunya del Nord. Des del 3 d’octubre de 2022 i fins al 31 de gener de 2023 els estudiants que vulguin participar es poden registrar a través del web www.amicficcions.cat.

AMIC-Ficcions, L’aventura de crear històries

L’objectiu del concurs és impulsar la creació literària i el treball en equip dels estudiants de Secundària, Batxillerat o Cicles Formatius de Grau Mitjà amb inquietuds literàries i culturals. AMIC-Ficcions vol continuar creixent i consolidar-se com el concurs de creació en llengua catalana de referència per als joves. Més de 280 instituts hi van participar en la darrera edició i aquest curs ens proposem ser molts més gràcies a la participació de l’alumnat i a la col·laboració del professorat.

El funcionament

El concurs es desenvolupa a través del web www.amicficcions.cat, un punt de trobada on, a més de publicar-hi les seves històries, els participants podran trobar-hi notícies, entrevistes i enllaços d’interès. AMIC-Ficcions proposa cinc inicis extrets de les següents obres publicades: Nosaltres a la lluna d’Alice Kellen, Ciutats de Fum de Joana Marcús, Jaufré (anònim), El que penso (sobre tot) de Jordi Sierra i Fabra i Terres mortes de Núria Bendicho Giró. A partir d’aquests fragments, l’alumnat ha de crear una història de tres capítols.

La participació pot ser individual o en grup de fins a tres persones.

El jurat i els premis

La pujada del primer capítol començarà el 9 de gener de 2023 i el concurs s’acabarà el 22 de març, data límit per entregar el tercer capítol. El jurat, format per persones vinculades al món de la literatura i l’educació, valorarà la qualitat i l’originalitat de les històries. El veredicte es farà públic en diferents actes de cloenda territorials al llarg del mes de maig, on els finalistes i el professorat hi seran convidats.

L’organització del con-

curs premiarà les millors històries de cada territori. Els premis de l’edició d’enguany són: iPhone, PlayStation, iPad, Smartwatch i auriculars sense fils. També es premiaran als professors més motivadors dels diferents territoris que més alumnes hagin presentat al concurs i, entre els quals, més relats hagin arribat a la final. Entre els premis al professorat per províncies sortirà el Premi al Professor més motivador de cada territori, el qual estarà guardonat amb una estada per a dues persones de dos dies amb sopar o esmorzar inclòs.

L’IES Jaume I d’Ontinyent guardonat amb elpremi Sapiència

Aquest premi l'atorguen les cinc universitats públiques valencianes, i dos de les més importants de les privades, i en el cas de l'institut ontinyentí ha sigut pel treball de les estudiants de Batxillerat Humanístic, Alejandra Gandia i Nieves Pérez

BR | Ontinyent./ L’IES Jaume I d’Ontinyent ha guanyat el premi Sapiència, gràcies a les alumnes de Batxillerat Humanísitc, Alejandra Gandia i Nieves Pérez, pel seu treball de l’àrea d’Arts i Humanitats, que du com a títol ‘La felicidad en ruinas: Vincent van Gogh’, i parla sobre el problema de les malalties mentals i el suïcidi entre la joventut. A partir del cas real del pintor, aquestes estudiants han analitzat com és l’univers mental de les persones joves i tracta d’ajudar-les en la prevenció del suïcidi, una qüestió que cada vegada preocupa més en la societat, i

més després de la pandèmia. El premi Sapiència és un reconeixement que atorguen les cinc universitats públiques del País Valencià (Universitat de València, Universitat Politècnica de València, Universitat d’Alacant, Universitat Jaume I de Castelló, Universitat Miguel Hernández), i dos de les universitats privades del territori (Universitat Catòlica de València, i la Universitat CEU Cardenal Herrera).

El dia 22 d’octubre, a les 10:30h, els estudiants rebran aquest premi en la Universitat d’Alacant, on es presentaran els 30 treballs finalistes.

BR | Cocentaina./ El dia 9 d’octubre el País Valencià celebra el seu dia, i des del Col·lectiu-Compromís Cocentaina han preparat un acte molt especial, en el qual es comptarà amb la presència de la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, nascuda a la localitat, Verònica Cantó, i l’exconseller d’Educació i actual portaveu adjunt de

Compromís a les Corts Vicent Marzà.

L’esdeveniment estarà moderat pel portaveu de la formació valencianista a l’Ajuntament de Cocentaina, Jordi Pla, i allí es podrà gaudir de les converses entre aquestes dos personalitats convidades, que tindran lloc el divendres 7 d’octubre a les 19h al Centre Social Real Blanc.

València ha

el certamen internacional Home Textiles Premium by TextilHogar

Han acudit 26 empreses importadores procedents d'11 països, a més de les 54 empreses valencianes que exposen els seus productes

BR | València./ El conseller d'Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball, Rafael Climent, va inaugurar una nova edició del certamen Home Textiles Premium by TextilHogar, que s'ha celebrat a la ciutat de València. El conseller es va mostrar molt satisfet perquè València acollira aquesta fira, i més en l'any que celebra el seu 50 aniversari. Rafael Climent va destacar que és "una aposta de la Conselleria d'Economia que suposa un revulsiu per a la indústria valenciana i es veu reforçada per la seua celebració amb Hábitat València i Espai Cuina SICI".

L'IVACE va convidar a un total de 26 empreses del sector que van vindre des d'11 països diferents: els Estats Units, Brasil, Noruega, Dinamarca, Filipi-

nes, Vietnam, Índia, Ghana, Costa de Marfil, Senagal, i la República Dominicana.

En total en aquesta Fira s'han pogut visitar 82 expositors de tèxtil llar, amb una oferta d'unes 250 marques aproximadament, i encara que aquesta fira és internacional, la majoria d'aquests aparadors han sigut de marques espanyoles, i concretament, 54 del País Valencià. Totes elles van donar a conéixer al món quines són les novetats i les tendències dins del sector del tèxtil llar per a la temporada 2023-2024. La celebració d'aquest esdeveniment ha coincidit amb el fet que enguany València és Capital Mundial del Disseny, cosa que el conseller ha volgut declarar que la capital dels valencians va convertir-se en un "privilegiat aparador".

L’Alcoià i El Comtat celebren les I Jornades de Memòria Democràtica al Comtat

La inauguració es va celebrar al Centre de Cultura el Teular de Cocentaina, lloc on està ubicada l'exposició

BR | País Valencià./ El Centre de Cultura el Teular de Cocentaina ha acollit l’obertura de les I Jornades de Memòria Democràtica a l’Alcoià i El Comtat, que a més compten amb una exposició amb 10 títols dels 10 penals més la cel·la, que són: Véncer, reprimir, detenir, torturar, empresonar, sobreviure, matar, explotar, controlar, subsistir, subvertir i resistir. Amb ells es pretén explicar la repressió de la dictadura franquista als vençuts, i que van defensar la legalitat de la II República, les llibertats, i la democràcia.

Segons argumenten des del Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina, entitat organitzadora d’aquestes activitats: “Els 40 anys de franquisme i la posterior de transició construïda en els fonaments de la dictadura, ens ha portat on estem ara a reivindicar la memòria dels oblidats”.

A aquest acte han assistit representants institu-

cionals, i tots ells han coincidit en la necessitat de reivindicar i aconseguir “la veritat, justícia i reparació”.

Àlex Barber, president del Fòrum, ha parlat sobre l’exposició i la necessitat de visitar aquesta mostra que recorre tot el que van viure els nostres avis, pares, famílies i veïns.

Seguidament, Vicente Gil, secretari general d’FVMP, ha insistit en la necessitat de la col·laboració entre administracions i associacions memorialistes, i ha donat les

gràcies al Fòrum pel seu treball.

Gabriel Tomàs, alcalde Muro, ha sigut el primer representant polític en intervenir, i ha traslladat que per al seu poble “és un honor participar en aquestes jornades”. Per la seua part, Jordi Silvestre, regidor d’Educació de l’Ajuntament d’Alcoi, primer s’ha disculpat per l’absència de l’alcalde, Toni Francés, i posteriorment, ha agraït al Fòrum la seua tasca en projectes com ‘No Oblidem’, o aquestes jornades. Cocentaina ha estat representa-

da políticament per la seua alcaldessa, Mireia Estepa, ha expressat el seu orgull pel Fòrum, ja que “va ser una de les primeres entitats que es van crear i van col·laborar amb la FVMP i la Generalitat”.

Iñaki Pérez i Toñi Serna, director general i secretària de Qualitat Democràtica, també han estat presents en l’acte, i han coincidit en la necessitat de treballar administració i entitats de la mà per a construir un present millor, i reconéixer el patiment que van sofrir les víctimes del franquisme.

L’acte el va tancar el cantautor Andreu Valor amb ‘Cançons de Llibertat’.

Des del Fòrum volen donar les gràcies a “totes i tots, treballadors, tècnics de les administracions, etc., que han fet possible aquestes jornades i en especial a la companya Rosa Brines de la CAMDE-PV. Gràcies i continuem”.

Una de les xerrades de les jornades per la memòria./

Xàtiva presenta en Cámara Valencia la campanya de dinamització de comerç local

L’alcalde Roger Cerdà ha fet menció a la nova tenda de comerç online Xativamarket i als Bons de consum local que viuran pròximament una quarta edició

EG | Xàtiva./ L’Ajuntament de Xàtiva ha assistit aquest dimarts a la presentació del Pla de Dinamització de la Cámara de Valencia junt amb les localitats de Sagunt i Torrent, i on s’ha aprofitat per presentar la campanya de dinamització de comerç vinculada a Xàtiva. En la cita han estat presents el president de la Cámara de Valencia José Vicente Morata, la Directora General de Comerç de la Generalitat Ana Seguí, l’alcalde de Xàtiva Roger Cerdà, la regidora de comerç de Sagunt Ana María Quesada i el president de la comissió de Comerç de Cámara Valencia

Borja Ávila.

“Seguint amb la col·laboració amb la Càmera de Comerç hem preparat un projecte motivacional. Estem en un moment complicat per al sector del comerç de proximitat i és moment de motivar als nostres comerciants”, ha indicat l’alcalde de Xàtiva Roger Cerdà, qui ha afegit que “des de l’Ajuntament, durant tota la legislatura, hem fet una aposta important per allò que és el futur i que ja és el present, com és la digitalització dels comerços”. El president d’Adexa Diego Fuentes ha expressat en la seua intervenció que la cam-

panya de comerç vinculada a Xàtiva amb l’ajuda de Cámara Valencia comptarà amb xerrades motivacionals per als empresaris i autònoms, així com també unes cunyes publicitàries que s’emetran en les ràdios locals junt amb entrevistes vinculades als comerços. L’alcalde de Xàtiva Roger Cerdà també ha fet referència al Marketplace de Xàtiva (https://www.xativamarket.com/) que es va presentar fa algunes setmanes i que compta ja amb més de 25 comerços participants i més de 3.000 productes en estoc dividits en diferent seccions i subcategories. Aquesta tenda

online permet el pagament segur amb targeta de crèdit, contacte directe amb la botiga i enviaments a tota la península, tot i que també es pot arreplegar el producte en la pròpia tenda.

A més a més, també s’ha fet menció a la campanya de bons de comerç local, que a Xàtiva compta ja amb tres edicions i més de 2 milions d’euros d’inversió que repercuteixen directament en el comerç xativí de proximitat.

L’alcalde de Xàtiva ha aprofitat per anunciar que es treballa en una nova edició que podrà gaudir-se pròximament.

Nova iniciativa comercial a la capitalde la Costera, Xàtiva Market

En aquesta web hi haurà més d'una vintena de comerços vinculats de la localitat i 3.000 productes a la venda, que es podran adquirir de forma online

BR | Xàtiva./ L’alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà, ha presentat la nova iniciativa comercial que ha dut a terme l’Ajuntament de la localitat: Xàtiva Market, una plataforma de venda online de productes i serveis de les diferents empreses i tendes físiques que formen el comerç de Xàtiva. El projecte s’ha pogut fer gràcies una subvenció de la Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treballs, també per l’Agència AFIC.

Segons ha comentat Roger Cerdà: “Amb aquesta iniciativa pretenem digitalitzar el comerç de la ciutat sense que aquest perda la seua qualitat, augmentant el seu caràcter associatiu i presentant una tenda comuna, oberta 24h i a la que es pot accedir des de qualsevol lloc amb un sol clic”

La web arranca amb un total de 21 comerços, però que s’ampliaran a 25. Tots ells estaran dividits en diferents seccions i subcategories, els quals han estat

escollits per diversos factors, com la seua trajectòria digital amb webs pròpies, o per la venda online en altres plataformes. Ara mateix la web compta amb més de 3.000 productes a la venda. Entre les seccions podem trobar Alimentació, Moda, Esports, Llar, Manualitats, Òptica, Regals, Joguines, Llibres i Electrònica, però, al llarg del temps no es descarta que es puguen crear més categories.

Els productes es podran pagar a través d’un MultiTPV, per una plataforma vinculada a la web, i el pagament de cada article es farà directament a cada botiga per tal d’optimitzar la recepció dels diners en benefici sempre del comerciant. Els usuaris podran estar tranquils perquè el pagament serà segur amb targeta de crèdit, tindran un contacte directe amb la botiga, i es podran fer enviaments a tota la península. A més, el producte es podrà arreplegar a la mateixa tenda si el client ho desitja.

La Fira de Comerç de Bocairent

BR | Bocairent./ Bocairent ha preparat per al cap de setmana del 15 i 16 d’octubre una variada programació d’activitats amb motiu de la 15 edició de la Fira de Comerç. La regidora Begoña Perigüell, ha estat contant-nos tots els preparatius, i ha avançat que per a en-

guany hi ha novetats: “Utilitzarem les dos places més emblemàtiques del poble, la de l’Ajuntament i la de bous. En la de l’Ajuntament s’ubicarà l’espai infantil, i li donarem continuïtat fins a la plaça de bous, fent un recorregut de plaça a plaça. En la de bous tindran

llocs els espectacles i les actuacions musicals”.

A banda, per tal de celebrar 15 anys d’aquest esdeveniment tan exitós a la localitat, s’ha preparat un acte molt especial que ha contat Perigüell: “Entregarem detalls a tots els dissenyadors, col·laboradors i voluntaris que han participat en la fira durant aquests temps”.

Com ja hem dit, la Fira estarà carregada d’activitats per a totes les edats.

La primera d’elles serà el pregó del dissabte 15 d’octubre a les 10:30h amb el pregó, a càrrec de l’alumnat del CEIP Lluís Vives, i amb l’acompanyament de la banda jove de l’Associació Unió Musical de Bocairent.

Aquests dos dies estaran carregats d’actuacions musicals com les de, Lampedusa, Xavi Sarrià i Pep Gimeno ‘El Botifarra’, i d’actes tradicionals com la cercavila de ‘Ca-

bolos de Bocairent’, la publicació infantil de Moros i Cristians, o la Muixeranga de Xàtiva amb l’Aljub de Bocairent, i altres actuacions musicals oferides per la gent del poble.

Els estands no podien faltar en una fira, i enguany hi haurà 60 parades de productes artesanals, menjar, o decoració entre molts altres, i 20 d’ells seran de comerciants i associacions de la localitat.

Begoña Perigüell, convida a que tant la gent de Bocairent, així com els veïns i veïnes d’altres localitats puguen gaudir d’un cap de setmana de música, tradicions i bons productes: “convide a tot el món a que vinguen a la Fira de Bocairent, ja que fem 15 anys hi ha una programació molt variada, molt completa, amb molta festa i molt d’ambient”.

BR | Bocairent./ L’Ajuntament de Bocairent ha començat a executar les obres per a impermeabilitzar la coberta del Museu Arqueològic Municipal Vicent Casanova. Aquestes consistiran en una nova pavimentació amb lloses de pedra que evitaran filtracions a l’interior de l’espai expositiu, i també a la Parròquia de l’Assumpció de Nostra Senyora, situada al costat.

Jose Vicente Sanz, regidor d’Obres, ha explicat

que amb aquesta actuació es pretén obrir al públic la zona de la coberta: “Així, a més resoldre un problema que teníem, guanyarem un espai per al veïnat en un entorn únic: als peus del campanar i amb unes vistes precioses a l’ermita del Sant Crist”. Està previst fer-se un tancament de la forja per al recinte, instal·lar mobiliari urbà i incorporar elements de jardineria. A més, se substituiran les escales actuals d’accés per una rampa.

Beneixama comença octubre amb dos grans esdeveniments

BR | Beneixama./ La localitat de Beneixama comença els caps de setmana d’octubre amb una gran varietat gràcies a dos esdeveniments ja consolidats a aquest municipi de l’Alcoià. Per una part s’ha celebrat la IX Fireta Beneixama al Carrer, entre els dies 1 i 2 d’octubre, i la setmana següent serà el torn de la quarta edició de la ‘Figatellà i la Coca de creïlla de Beneixama’.

Pel que fa a la Fireta, la regidora de Turisme, Teresa Pascual, ha explicat que el dissabte a les 12:30h. es va obrir aquesta firà amb dos zones diferenciades. Per una banda, la zona d’expositors de comerços i associacions de la localitat, on els visitants van poder adquirir productes com sabates, perfums, o llibres, i a més, gaudir d’una exposició de Patchwork, oferida per l’Associació Puntet a Puntet de Beneixama. L’altra zona va ser gastronòmica, ubicada dins del claustre de la Fundació Elena Santonja, a l’antic convent de monges. Allí els

visitants van poder veure les paradetes dels bars del poble, de la bodega de Fontanars, i també una botiga de formatges. Com a novetat enguany, la música en directe va amenitzar els dos dies de fira.

S’ha de destacar que el dia 2 d’octubre a més, es va fer el X Trail la Solana, en el qual van comptar amb 1.000 corredors i caminants, i a més, es van realitzar altres activitats com contacontes, maquillatge per als xiquets i xiquetes, un correfoc infantil, i un taller de patchwork, així com una zo-

al

na d’atraccions.

Després d’aquest cap de setmana d’activitats, el dia 9 d’octubre, el municipi tornarà a celebrar la ‘Figatellà’ i Coca de Creïlla. El dia començarà amb l’acte institucional del 9 d’octubre, dia dels valencians i valencianes, cap a les 10:30 del matí, i després es farà una cercavila fins a la plaça de l’Ajuntament, on estarà tot preparat per a poder degustar la figatellà i la coca, a més de begudes, a preus populars. Durant tot aquest matí es comptarà amb un grup que posarà la nota musical a

l’esdeveniment.

Teresa Pascual ha volgut convidar als veïns i veïnes d’altres poblacions a què visiten el poble durant aquests dies tan intensos per a la localitat: “Som un poble molt acollidor, tenim molta varietat gastronòmica. Pensem que la gent ho pot passar molt bé. A banda del trail, que també hi ha molt d’aficionat per la zona, també pot ser un gran atractiu, que vinguen a veure Beneixama. La gent que no ho coneix el sorprendrà el que podem fer en un poble tan menut”.

Èxit de participació ipúblic als Moros iCristians d’Ibi

Els veïns i veïnes, així com la gran quantitat de visitants que ha rebut la localitat, han gaudit de les festes més esperades que es recorden a Ibi a causa de la parada de la pandèmia

BR | Ibi./ A mitjan mes de setembre, la localitat d’Ibi ha tornat a vestir-se per fi de festa, després de dos anys sense poder celebrar els seus Moros i Cristians. Els iberuts han sigut un dels que més han hagut d’esperar per a traure la festa al carrer, però ha pagat la pena perquè han sigut tot un èxit de participació i de visitants, en

tots els actes com l’entrada, l’alardo, o l’ofrena floral a la Verge dels Desemparats.

En l’últim dia d’aquestes festes, els capitans de 2023 van ser anunciats i van dur a terme la tradicional volta al castell, juntament amb les abanderades. Aquest acte va posar fi a unes festes inoblidables per a la localitat d’Ibi.

BR | Ibi./ L’àrea

d’Igualtat de l’Ajuntament d’Ibi ha rebut 3.000 euros per part de la Diputació d’Alacant per a poder desenvolupar la III Fase del projecte ‘Dones d’Ibi’. Aquesta part du el nom de ‘Pioneras. Liderazgo femenino en el emprendimiento local ibense (s.XX). Exposición permanente en el casco antiguo y ruta teatralizada’.

Com diu el mateix títol, des del consistori s’està organitzant una exposició permanent en el nucli antic de la localitat en la qual es vol visibilitzar les històries de les dones d’Ibi que han sigut emprenedores.

La subvenció que s’ha rebut forma part de la convocatòria de subven-

ció a ‘Ajuntaments i entitats d’àmbit territorial inferior al municipi de la província d’Alacant amb destí a Programes i Activitats per a la Igualtat

d’Oportunitats i Prevenció de la Violència de Gènere de la Diputació d’Alacant’.

A més, dins del marc d’aquest projecte de Do-

nes Emprenedores, durant el mes de març ja es va realitzar un café tertúlia al Museu del Joguet, que va tindre una gran acollida per part del veïnat

Els joguets anticseixen als carrers d’Ibi

BR | Ibi./ Després de dos anys, Ibi torna a celebrar el Mercat del Joguet Antic, que ja arriba a la cinquena edició. Aquest esdeveniment està organitzat pel Museu Valencià del Joguet, juntament amb la col·laboració de l’Hospital del Joguet de Madrid i l’Ajuntament d’Ibi.

Els dies 22 i 23 d’octubre, el públic podrà acostar-se al món del col·leccionisme, i recordar, co-

néixer, intercanviar o comprar antics joguets, molts d’ells fabricats a la localitat o en la resta de la Vall del Joguet. Aquest mercat estarà ubicat a la zona exterior del Museu.

A més, per a celebrar la tornada d’aquest acte, en eixe cap de setmana els visitants podran gaudir d’unes jornades de portes obertes del Museu i gaudir de tota la col·lecció, així com de les exposicions.

Durant els dies 22 i 23 d'octubre el Museu Valencià del Joguet celebrarà la cinquena edició del Mercat del Joguet Antic a Ibi

En aquesta localitat de la comarca de l'Alcoià celebraran durant els pròxims dos caps de setmana dos actes molt especials, la Fireta Beneixama al Carrer i la Figatellà

Beneixam acull dos firetes durant aquestes setmanes./

La Vall dels Llibres es consolida amb una aposta

la llengua

BR | La Valldigna./ En els dies 24 i 25 de setembre el Monestir de Santa Maria de la Valldigna va acollir la segona edició de ‘La Vall dels Llibres. Fira d’editorials independents i de proximitat’. En aquest esdeveniment s’han dut a terme més de 40 activitats simultàniament en tres espais diferents: l’església, l’almàssera i el refectori. Encara que l’oratge va amenaçar amb pluja, això no va impedir una afluència de públic constant, i les presentacions, taules redones, recitals, animacions infantils i concerts programats van estar tots de gom a gom.

La Fira va començar amb una jornada dedicada a Rafael Chirbes, on es van parlar de diverses obres de l’escriptor de Tavernes de la Valldigna, en les quals tracta temes com la seua valencianitat, o el seu compromís i esperit crític. En aquesta activitat van intervenir especialistes vin-

guts des d’Argentina, León, València i Alacant, i escriptors com Alfons Cervera, Xavier Aliaga, Joaquim Espinós, i Carles Mulet. Aquest últim és traductor al valencià d’una de les obres més emblemàtiques de Chirbes, ‘La bona lletra’. Altres de les conferències a destacar va ser la de la catedràtica Agustina Pérez, en la qual va parlar sobre aquesta obra de caràcter autobiogràfic, situada entre Tavernes i Dénia en temps de postguerra. Segons han comentat des de l’organització, la Fira tractarà cada any alguna faceta de Rafael Chirbes, guardonat en dos ocasions amb el Premi Nacional de la Crítica. En paraules de Joaquim Espinós, estudiós de l’autor Chirbes “se sentia plenament valencià, defensava la seua llengua sense estridències i sentia una certa recança pel fet de no haver-se pogut expressar literàriament en valencià”.

A més, aquesta fira ha deixat patent la seua aposta pel Valencià i la literatura catalana, i en ella van estar més de 30 editorials independents, majoritàriament valencianes, però també de Catalunya i Mallorca. Totes elles són editorials que publiquen íntegrament en la llengua pròpia i que treballen acuradament amb l’objectiu d’oferir un producte de qualitat.

Noms destacables com Joan-Lluís Lluís, Tomàs Llopis, Ferran Garcia-Oliver, Vicent Marqués, Antoni Prats, David Garrido o Anna Moner, Manel Alonso, Manel Rodríguez-Castelló, Pau Sif, Gregorio Royo, Joan Deusa o Francesc Gisbert, també van estar presents en aquesta fira.

Un altre dels protagonistes d’aquest esdeveniment va ser Joan Fuster, que va rebre un homenatge amb motiu del centenari del seu naixement. Per a l’ocasió es va fer una taula redona

per la qualitat editorial

organitzada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, on es va propiciar un diàleg sobre la transcendència d’aquest escriptor de Sueca. En aquesta activitat es va comptar amb Àngels Gregori, Anna Moner, Enric Balaguer, Teresa Pascual i Vicent Alonso.

Durant el diumenge una de les activitats que es va fer va ser el lliurament del Premi Valldigna al Foment de la Lectura en Valencià, que enguany ha recaigut per unanimitat en l’escriptor, crític i difusor de la literatura catalana, Josep Antoni Fluixà, que va rebre una escultura creada expressament per l’artista Josep Basset.

Josep Antoni Alberola, representant de la Mancomunitat de la Valldigna va declarar que: “Diguen el que diguen les estadístiques, ara com ara es llegeix molt més en valencià que en qualsevol època. I hem de fer tot el possible

per avançar i promocionar la lectura en la nostra llengua”.

La promoció del valencià és un dels objectius d’aquesta Fira, i en aquesta línia, la música també va tindre un lloc, amb l’actuació del grup Trobadorets, que van amenitzar al públic infantil i familiar. També va haver-hi un bloc dedicat a la Nova Cançó i la música popular valenciana. De fet, es va poder veure una exposició sobre els darrers 25 anys de la música en català al País Valencià. Una mostra gestionada per David Garcia Sirvent, del Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant.

Dins de l’espai musical també es va fer la conferència ‘Primavera Musical Valenciana. Llum i ombres d’un esclat creatiu sense precedents’, de la mà del musicòleg Josep Vicent Frechina, i es va reconéixer a Maria del Carme Girau, la cantautora de Si-

mat, únic component dels històrics Setze Jutges. Finalment, el colofó al bloc musical va vindre amb la veu de Pau Alabajos, amb un concert de cloenda de la Fira.

Aquesta fira està organitzada per la Mancomunitat de la Valldigna i per Lletra Impresa Edicions. Juli Capilla, editor de Lletra Impresa Edicions, i responsable de la programació de l’esdeveniment, ha assegurat que: “La Vall dels Llibres és un baló d’oxigen per a les editorials independents que publiquen en català. Una oportunitat per a fer-se visibles. Una necessitat per la qual continuarem treballant, per fer la Fira cada vegada més gran. La Vall dels Llibres vol convertir-se en una fita anual ineludible, una cita que pretén ser una autèntica festa en què la llengua, la literatura, la cultura, les editorials i sobretot, els lectors i

siguen

protagonistes”.

BR | Muro./ Pedro Juan Parra Verdú i Pep Frasés Vaello, amb ajuda d’altres companys, han escrit un llibre sobre la biografia de Vicent Micó i Garcia, més conegut com a Pare Vicent, ‘Vicent Micó i Garcia. Un rector compromés’. En ella es parla des del moment del seu naixement, adolescència, del seu pas per diferents parròquies valencianes, i de quan va fundar una comunitat cristiana a la pedania de Turballos. A més, també s’arreplega la seua defensa per la llengua valenciana i la tasca que va fer per no perdrela en un moment en el qual estava censurada.

El llibre, publicat per l’editorial Reclam, es presentarà el dia 13 d’octubre a les 20h a la Biblioteca Pública Municipal Francisco de Paula Momblanch de Muro d’Alcoi.

L’acte estarà dins de la programació de la regidoria de Cultura amb motiu del 9 d’octubre.

La portada d’aquesta biografia, així com la fotografia de la pàgina 171, són obra del fotògraf valencià, David Segarra i Soler, i malauradament, per una errada no va aparéixer citat a la primera edició del llibre.

AMIC Valencians celebra la 4a jornadade

de

BR | València./ L’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació Valencians (AMIC Valencians), ha organitzat en el dia 5 d’octubre a les 11:30h, la quarta Jornada de Periodisme de Proximitat, que ha tingut com a títol ‘La innovació en periodisme digital, noves tendències en comunicació en format digital per a les redaccions de mitjans de proximitat’. Allí s’han explicat les noves tendències internacionals, com es transformen els mitjans digitals i els nous formats i canals per als mitjans digitals. Per a la jornada s’ha comptat amb la presència de doctores, investigadors, i expertes en mitjans d’informació de proximitat, que han intercanviat experiències i presentar casos d’èxit a compartir.

L’objectiu d’aquest encontre és proporcionar les

eines necessàries perquè la premsa de proximitat puga explorar sobre noves formes de comunicar per als mitjans digitals i conéixer les tendències internacionals de futur per a la premsa impresa i digitals, amb un enfocament cap als de mitjans de proximitat en llengua valenciana.

Ramón Grau, president d’AMIC va inaugurar l’acte, i seguidament van començar les ponències.

En primer lloc, Carmen Crusafon, doctora en Comunicació de la UAB, ha parlat sobre ‘Què està passant a nivell internacional a la premsa de proximitat?

Tendències i casos d’èxit’, basant-se en les novetats

que presentades en el Congrés Mundial d’Editors de Premsa, organitzat per WAN-IFRA, celebrat a Saragossa a finals de setembre.

Després va ser el torn de Josep M. Ganyet, CEO de Mortensen i expert en comunicació digital i intel·ligència artificial, amb la ponència ‘El redisseny de Vilaweb, un cas pràctic’.

Finalment, Tània Carrobé, directora de Màrqueting i Projectes digitals d’Xtratègics, ha exposat ‘Noves tendències i formats a les xarxes socials per als mitjans locals’ fent una proposta de formació, teòrica i pràctica, que engloba un seguit de conceptes teòrics i pràctics: comunicació oberta en xarxes socials, conéixer i aprendre a utilitzar nous formats dels canals digitals, i aprendre a usar noves eines de creació, edició i compartició de continguts.

- Àries Àries (Del 21 de març al 20 d'abril): La tensió de Mercuri amb Mart, avisa que has de practicar la prudència verbal i comptar fins a deu davant les provocacions. Imaginació desbordant. Estàs força creatiu.

- Taure (Del 21 d'abril al 20 de maig): Etapa que col·labora en la teva maduració. Has integrat les darreres experiències i n'has après molt. Més despeses en plaers o en donar-te algun homenatge al restaurant.

- Bessons (Del 21 de maig al 21 de juny): Segueixes una mica confús i parles amb algú del que et preocupa per aclarir-te. En l'amor, fas un pas endavant i et poses en contacte amb la persona del teu interès.

- Cranc (Del 22 de juny al 21 de juliol): La Lluna Creixent acompanya el que t'hagis proposat dur a terme. Amb la parella, torna un tema, pendent. Si tens germans, us trobeu per resoldre una qüestió familiar.

- Lleó (Del 22 de juliol al 23 d'agost): El Sol, implicat en un trígon de l'element Aire, inclina a viure un temps de més acció. El cap et va a mil per hora i tens moltes idees sobre com millorar el teu futur.

Verge (Del 24 d'agost al 23 de setembre): Amb Mercuri directe s'ha acabat el temps dels dubtes.

Si no gosaves iniciar un projecte laboral o quedar amb la persona que t'agrada, sents que potser ha arribat el moment.

- Balança (Del 24 de setembre al 23 d'octubre):

Tens més ganes de sortir i de fer activitats diverses. Si no tens parella, pots conèixer algú interessant en el transcurs d'un viatge o en un dels desplaçaments habituals.

- Escorpí (Del 24 d'octubre al 22 de novembre):

Si tens parella, la temptació pot sorgir i hauràs de fer un esforç per no cometre una infidelitat. Si estàs negociant un assumpte econòmic o legal, tot apunta a favor teu.

- Sagitari (Del 23 de novembre al 21 de desembre): El sector laboral tendeix a fer-se més estable. Si et sents una mica sol, surt més de casa. Una escapada de cap de setmana, t'anirà bé per veure les coses d'una altra manera.

- Capricorn (Del 22 de desembre al 20 de gener): A la feina pots sentir que una persona et té una mica d'enveja. No reaccions a les seves provocacions. En l'amor, si no trobes qui t'agradi, obre't a perfils diferents.

- Aquari (Del 21 de gener al 19 de febrer): Cerques persones com tu per sentir-te recolzat i en aquesta recerca, faràs alguna nova amistat. Si vius en una comunitat de veïns, dies de reunions per resoldre problemes.

- Peixos (Del 20 de febrer al 20 de març): Pots haver tingut un cop de sort en l'economia. No t'ho gastis tot, reserva diners pels mesos vinents. Una persona t'ha decebut. Aprèn de l'experiència i mira cap endavant.

Herbes remeieres

Ferran Albors

ORENGA

Floració durant tot l'estiu. La recol·lecció es realitza durant els mesos de juny i juliol. Les summitats aèries es recol·lecten abans de florir, s'assequen a l'ombra i es trituren per guardar-les en pots de cristall o envasos de paper. Aquesta planta té propietats tòniques i digestives, i s'empra en forma de tisana per a després dels menjars principals.

Amb major freqüència s'utilitza en la cuina per a donar sabor i aroma a tot tipus de menjars, sobretot en els estofats i rostits de carn. En alguns pobles s'utilitza per a la tova d'olives juntament amb el timó, la pebrella i la sajolida.

Hi ha una planta de la mateixa família que es diu marduix o moraduix (en castellà 'mejorana'), amb la qual es pot preparar una pomada molt bona per als dolors reumàtics. Es realitza amb un quilo de sagí de porc que es fon al bany de maria i se li afigen 200 grams de moraduix recentment assecat i esmicolat, s'ha de remoure suaument durant mitja hora sense que arribe a cremar-se i deixar-ho reposar. Al dia següent, es repeteix la mateixa operació i així fins a tres vegades i abans que qualle es filtra en pots xicotets de cristall i es deixa refredar, s'han de tapar i guardar en un lloc fresc i fosc. S'han de fer fregues en les parts adolorides per alleujar els dolors reumàtics.

REMEI CASOLÀ:

El meu company de viatge Paquito Campaneta em deia: "Nando, aquesta herba és molt bona per a realitzar gàrgares per a la inflamació de la gola, faringitis, afonia, etc."

Nota: en aquest capítol es realitza una descripció de la planta medicinal, com també es relaten receptes i remeis populars que m'han transmès els meus avantpassats, però cal tindre clar que el diagnòstic de les malalties correspon sempre als professionals pertinents.

El partit per conservar en millors condicions la memòria el juguem, cada persona, durant les 24 hores de cada dia i el disputem sempre en el mateix “terreny de joc”: la nostra activitat diària.

• Tornem a calfar-nos el cap amb els mesos:

- Repassa el nom dels dotze mesos per ordre.

- Ara comença des del mes dotze i acaba en el primer

- Si va bé, continua la feina: Repassa els dotze noms un de davant i l’altre de darrere

- Ara primer els mesos imparells i després els parells

- I per no fer-ho més llarg, prova de repassar-los per ordre alfabètic

• Veges si ets capaç de contestar:

- Febrer pot ser més curt que setembre i més llarg que lluny si...

- ¿Quina consonant està en els mesos escrits en castellà i no està si els escric en valencià?

- ¿Quina consonant no està en cap mes i està en cada hora?

- ¿Que tenen en comú març i octubre?

- ¿Quines dues parelles de mesos que van seguits tenen 31 dies?

• Escriu noms de cinc lletres que no porten cap S.

Abril / ________ / ________ / ________ / ________ / ________ / ________ / ________ / ________ / ________ / ________ / ________ /

/ ________ / ________ / ________ / ________ / ________ / ________ / ________ /

•Amaga’t una moneda de cada i sense veure-les, tan sols pel tacte, endevina el seu valor. Pensa que podries comprar amb cadascuna d’elles.

• Ara pensa que podries comprar amb cadascun

bitllets. Com és un joc, pensa també el de 500 €

Les blanques ataquen per la columna H. Com continuaries?. Tema Tàctic: Rebuig de caselles. Blanques juguen i donen escac i mat en 2 jugades. La solució en el pròxim exemplar · joaquincorbi7@gmail.com

“ Si jo tenia memòria!” per Àlex Agulló

Exercicis per treballar les nostres capacitats cognitives

Problema d’Escacs #15 per Ximo Corbí