A pesar dels dos mesos que portem de tardor, les temperatures han sigut anormalment altes per a l’època de l’any, un fet que fa pensar que ja estan ací les conseqüències del canvi climàtic. Ara, que ja s’acosta l’hivern pareix que baixen les temperatures
Després de dos anys amb restriccions, per fi torna la normalitat i així s’ha pogut veure en les diferents programacions de les localitats amb motiu d’aquestes festes
BR | Comarques./ La pandèmia ens va obligar a viure unes festes de Nadal sense poder estar amb els nostres éssers estimats i sense quasi activitats. Pareix que la cosa ha arribat a la seua fi, i totes les localitats han treballat perquè torne la il·lusió als carrers, amb diferents programacions, i també amb la tornada de moltíssimes tradicions que es compartiran amb familiars i amics. Són molts els municipis que han organitzat firetes nadalenques, que a més de donar ambient típic d’aquestes dates, també són un bon incentiu per a fomentar i promocionar les vendes als comerços locals.
Sou./ Antoni Miró./
El personatge més famós d’Alcoi parla de l’actualitat
L’artista ha presentat nova exposició a l’IVAM d’Alcoi
Els nostres artistes
Rosa Martínez Artero: Entrada cap al misteri i alliberament del silenci
Carles Santos es musica. És tambe l’altra mu ́sica, en veu i maneres que acompleixen unes estances de diversa consideracio. La musica de Carles Santos e ́s sino ̀nim de llibertat, de gosadia i d’un fer atret per les forces de la innovacio. La seua humanitat, entregada amb fermesa sobre la superfície d’un piano ben parat per a l’ocasio, interve tot l’escenari i reviscola per l’a ̀mbit dels taulers en frene ̀tica dansa. I la camisa, ben xopa, e ́s, potser, l’argument explicatiu que diu que tot l’espectacle costa un fotimer d’esforços per a posars’hi dempeus. Carles Santos e ́s performatiu, doncs executa la musica al piano i la irradia, pero, per cadascun dels porus del seu cos bullent. El focus zenital captiva, nomes es una forma de dir-ho, l’aplec del piano i l’home quan per la unitat s’hi fonen en un de sol. I si cal, o li ve de gust, transporta el piano al llarg de l’escenari, tirant de brac ̧, i la gent que se’l mira se’n desdiu de fer comentaris per l’estranyesa de la situacio ́. Carles Santos ens provoca amb la seua musica repetitiva i trenca per la meitat qualsevol tipus de convencio ́, de moderacio ́ , d’acomodacio, de rezel, de virginal naftalina...
Antoni Miró, ens atorga la possibilitat de veure Carles Santos, nome ́s siga per un moment, en estat de quietud. I la culpable, mai no hi ha prou culpa, e ́s la pintura, el retrat a la fi. Amb un posat sorneguer, un tant canalla, el mu ́sic li diu al pintor: «encara no has acabat?» «Mira Toni, precise moure el gest doncs em pica, fins i tot, l’enteniment...» I l’artista, amb fort taranna ̀ complaent, deixa que Carles s’hi moga i reste lliure..., com sempre. La pintura, pero ̀, ens ajusta la mirada i ens regala la possibilitat de tornar i retornar mil vegades, quan ho desitgem, per a fruir, tambe ́ ací , de l’espectacle de la creativitat quan forneix identitats benvolgudes.
J. SouFeia uns dies em cridaven a la faena ‘Portem la millor Cavalcada d’Espanya, portem als reis, patges, cavalls... i a Bob Esponja!’ Quéeeeeeeeeeeee? ¿però què pinta Bob Esponja a la Cavalcada?
Així és com un comercial s’arruïna la faena, sense res d’investigació prèvia a la possible clientela. ¿Però com li s’ocurreix a este home anomenar una Cavalcada amb ninots de dibuixos animats a estos indrets? A la nostra comarca li queda no res per declarar persona ‘non grata’ al Pare Noel. L’aldea dels irreductibles que es nega a rendir-se davant la festa americana any rere any guanya adeptes i tots els pobles dels voltants van sumant-se tornant a les seues cavalcades tradicionals. Estic parlant d’Alcoi, de la comarca l’Alcoià-El Comtat i també d’algun altre poble de la Mariola com Bocairent.
Ací, al contrari del que passa a la resta de llocs, el Nadal no és cosa dels xiquets i xiquetes, sinó de tota la població, és una FESTA, així en majúscules. I en Alcoi fa cada volta més ombra als Moros i Cristians. Tirisiti, Pastoretes, Castanyera, Sereno, Agüelo, Patges, el tio Piam... Al voltant del Nadal van recuperant-se tradicions mig oblidades i creant-ne altres ben encertades com el Campament Reial (que no donen abast a tant visitant).
I parlant de tradicions mig oblidades. Els meus pares em parlen d’enramades fetes amb plantetes aromàtiques que feien oldre tot el carrer Sant Nicolau a Mariola. ¿Perquè no tornar a elles? ¿Perquè tenim que encendre les llums? ¿Perquè gastar energia?
Perquè jo crec que a estes altures tots sabem que l’energia és finita, i que ens queden molt poques reserves de matèries primes al planeta per a la quantitat de gent que som consumint, i al ritme que ho fem. A vore, si hem baixat el termòstat de les calefaccions (qui les té) per una banda i per l’altra els carrers apareixen tots encesos com si ací no passara res... ¿Quin sentit té? És com si estem en una illa deserta i un dia decidim encendre la despensa amb tot el menjar dins. ¿Preferiu no passar fred en casa o tindre les llums de Nadal del poble enceses?
L’Ajuntament de Vigo que presumeix de pagar més d’1 milió d’euros en el seu Nadal lluminós (com altres municipis) gasten molta energia que podria utilitzar-se per a altres coses. Vinga va, en Ucraïna morint-se de fred i ací encenent llumetes. ¿Però és que no s’enteren que la vida que teníem ja no serà mai més possible? Estem esgotant tots els recursos i les energies renovables no donen per a mantindré l’estil de vida de balafiament energètic que vivim. I pense jo, si hem segut capaços de recuperar (i de no deixar perdre) tradicions tan boniques com el Nadal i els seus personatges. ¿Perquè no recuperar eixes enramades tradicionals? Eixes que feien olor a les nostres plantes, a les nostres serres, a la nostra manera d’entendre la vida.
Caminem al trot. Cavall de tothora. Sempre lluny, mai a prop.
Mira que el Déu plora! Defugint l'esguard, l'horitzó se't menja, seré, desvetllat, on la mort es penja.
Vas passant. Vas passant. Vas passant. Sense temps, ple d'hora!
Ulls entre buidor, ignorem tempesta. Estris de dolor trenquen tota festa. Albes trenquen trot. L'horitzó el comanden ungles de la mort. Homes t'esgarrapen!
Manies són llunes. Desitjos són sols. Si et canten fortunes, llunes i no sols. Veus de cristalls fins. Corbs cercant deixalles. Et trauran fils prims de cor i d'entranyes.
Déu crida el Dimoni, i el Dimoni Déu. Músiques de somni. Joc de cara o creu. Una cambra sola
imatge i poesia: personatges mirades pixant fora de lloc | à.agulló actualitat alcoià nadals alcoians tirisiti | b.rivas rebeca jover | b.rivas danses carrascal | b.rivas el poble és savi mercats d’alcoi horaris tirisiti SUPLEMENT LA VEUDEL LLIBRES SUPLEMENT ART&CULTURA cognoms alcoians | j.segura ivam cada alcoi
fa el repartiment: Tu tacó, jo sola. Demà ja veurem!
El camí n'és breu. El trot mai no para. L'horitzó t'embeu. Una mà et separa. Et posen de dol Morts de deu mil rostres, i et manquen de sol amb les seues crostes.
Ai de les garrigues! Ai aquella mar! Ai de les espigues! Ai d'aquell cel clar! ai de l'home o dona! Ai l'amor com passa! Ai la brisa bona! Ai la nit com traça!
Al pas deixaré tota la sang meua. Al pas vull deixar amor i cap pena. Pensant de tornar i trobar tothora que m'he de quedar ple de temps, sense hora.
De quedar. De quedar. De quedar. Ple de temps, sense hora!
Tornaràs a volar, et faré sentir l'eterna afinitat que dos cossos poden aconseguir, tornaràs a saber el que és ser estimat, fora dels malsons del passat, que et faré tornar a viure aquell foc, carn, pell i ossos esclataran amb les meves abraçades, mossos sensuals a tota la teva ànima, tornaràs a creure que hi ha algú per tu en una presó que vas crear per fugir del record en una presó que destruiré, no et caldrà cap més escut.
Tornaràs a veure, et faré gaudir d'un món de luxúria i estima, d'un món creat per tu i per mi, que lleparé cadascun dels teus racons, que perdrem la consciència, trencarem normes, no entendrem raons, que tornaràs a creure en què hi ha vida després de la mort, seguirem camins paral·lels, perdrem el Nord, tornaràs a creure que ets especial, tornaràs a creure en contes de fades i princeses en aquells on sempre hi ha un dolç final.
Tornaràs a riure, et faré seguir estimant i besant el temps que ens queda per descobrir, que tinc tant per donar-te i mostrar-te, tants sabors, tants colors, tantes mirades per regalar-te, que voràs i descobriràs el cel, que tots dos ens fondrem en un mateix ésser, cada abraçat un esclat estel·lar, cada besada una tempesta solar, perquè ho mereixes pintaré cada gota del mar, perseguiré els teus somnis, compliré les teves necessitats, que si em deixes continuar lluitant, intentaré que sigues feliç durant tota l'eternitat.
notícia del país valencià | a.garrigós luisa pastor la pintura... | j.sou els nostres artistes: rosa martínez reportatge fons solidaritat actualitat
En desembre del 2019, el FROP (fons de reestructuració ordenada bancària) va publicar un informe on afirmava que per a rescatar la banca, "para sanear el sistema financiero", segons paraules del ministre Luis de Guindos, el govern de Mariano Rajoy va derivar 77.617 milions d'euros. El mateix ministre afirmava que aquesta jugada no suposaria cap cost per als contribuents. Segons el mateix FROB no s'han retornat molt més de 6.000 milions.
Pensava, fa no res, que haguera ocorregut si el govern haguera decidit no rescatar la banca.
El primer que em ve al cap és pensar que ja no existirien tantes entitats bancàries i que amb eixa milionada es podria haver creat una gran banca pública que, com no tindria la necessitat de focalitzar la seua activitat per a aconseguir dividends i repartir beneficis, li haguera permés actuacions com per exemple:
- Atendre la totalitat de la població i no deixar de banda el món rural.
- Que fora la clientela i no l'accionariat qui marcara la dinàmica de funcionament.
- S'hagueren pogut destinar més recursos, personals i materials, per a facilitar-los les gestions a la gent gran o a les persones amb menys capacitat per a treballar amb les noves tecnologies.
- També invertir en habitatge social i amb unes condicions favorables per a tota la població sense cap tipus d'exclusió.
- Potenciar i eixamplar una
obra social compensatòria i més diversificada territorialment.
- Que el punt més rellevant en cada assemblea general, pública i oberta, anara més enllà del simple balanç econòmic i parlara de rendibilitat social, de respecte al medi ambient i a totes les persones; en especial a les més vulnerables i necessitades.
Mentre jo continuava amb els meus cabdells, un estrident calbot verbal em torna a la realitat:
una jubilació anticipada; alhora han precaritzat les condicions de treball de la gent encara ocupada. Conec algunes empleades que, amb el sou que els paga l'entitat bancària, no arribem a final de mes. Especialment gent jove i destinada a zones on el preu dels habitatges està pels núvols.
- Que les comissions de manteniment continuen sent una bescollada, per a la gent econòmicament més desafavorida.
- Que continuen tancats un potosí d'habitatges "propietat" dels bancs.
precari que no els hi dona per a poder viure dignament. Tot i ser la quarta economia de la Unió Europea i la catorzena del món, amb un PIB de 1.200 milions de dòlars, l'estat espanyol ocupa el tercer lloc amb una major tassa de pobresa infantil a Europa (Save The Children). I tot açò quan el nombre de persones aturades en el tercer trimestre no ha arribat als tres milions (2.980.200), el 12,67% de la població activa (INE).
Que voleu que us diga, les "bondats" del sistema actual que acabe d'esmentar, no m'agraden massa, preferisc continuar rosegant-me la boina i pensar com se li haguera pogut donar forma a eixa desitjable gran banca pública.
¡¡¡QUÈ
I jo sense adonar-me'n! Si senyor! Resí senyor! Té tota la raó el senyor. Així que millor si deixem les coses com estan i seguim a la marxeta, que la vida són quatre dies i si bé ho mirem encara podríem estar pitjor. La seguideta tampoc funciona tan malament. Simplement...
- Que durant l'any 2021, la banca, els fons d'inversió i altres establiments financers de crèdit, van portar davant dels tribunals a més de mig milió de famílies fent servir demandes monitòries (processos de reclamació ràpids i simples) per a reclamar deutes dineraris.
- Que moltes entitats bancàries ens cobren per fer coses tan simples com traure diners del caixer.
- Que per reduir despeses i incrementar guanys, han desaparegut milers d'oficines d'atenció al públic.
- Que aprofitant la situació excepcional de la pandèmia, moltes entitats bancàries han enviat a l'atur grapallades de persones, o les han retirat barat a cobrar
- Que algun banc, per una demora amb el pagament de la hipoteca, s'ha quedat amb el pis hipotecat i amb el pis de l'avalador (moltes vegades mpares d'edat avançada). Al remat, un parell més de simples i formals desnonaments. I no seria la primera vegada que, a més a més, l'entitat bancària encara els continua reclamant més diners!
- Que no va més enllà del meu destarifament crònic pensar que, amb els diners meus, els teus i els de moltes més persones com nosaltres, el banc puga invertir en els anomenats "fondos buitre". Uns depredadors civilitzats, que aprofitant favors d'ajuntaments de dretes (o de...) compren blocs de vivendes municipals i de sobte, on tu pagaves un lloguer de quatre, n'has de pagar el doble o t'arrisques a ser una persona més de les desnonades. O pretenen fer negoci amb blocs d'habitatges per a lloguer turístic i tu ja no tens cabuda en ta casa de tota la vida.
- Més enllà dels vint milions de persones afiliades a la Seguretat social, hi ha una bossa de pobresa considerable per tot arreu de l'estat espanyol. Milions de persones amb un treball i un sou
- I per contra, entre les entitats bancàries que, fa no res, han presentat el seu balanç, apareixen xifres de beneficis desorbitades. Un dels més "afortunats" ha declarat uns beneficis de 7.316 milions d'euros els tres primers trimestres del 2022. Un 25% més que l'any 2021.
- És vergonyós que el Banc Central Europeu (BCE) plantege reticències a la proposta del govern espanyol de cobrar-los un impost a les entitats bancàries que grave el desgavell de beneficis que estan declarant. Plantejat, a més a més, com un impost temporal (dues anualitats) i revisable. I per rematar la jugada el BCE, eixa entitat bancària supranacional, sense la més mínima vergonya, recomana o insinua a les entitats bancàries que facen pagar eixe impost a la clientela. Per cert, que el cínic?, el mentider i beat exministre Guindos, a hores d'ara, "treballa" de vicepresident del BCE. I sembla que continua implicant-se per a facilitar-los encara més la vida a les persones... més riques. Cosetes de l'Opus Dei.
- Moltes de les entitats rescatades a partir del 2008, ja han desaparegut o han estat absorbides per eixes grans entitats bancàries que estan declarant beneficis astronòmics.
D'entrada i per a escollir el personal que anara a dedicar-se professionalment caldria convocar un procés de selecció. Unes oposicions que, per descomptat, deixaren de primar la memòria com l'element fonamental per aprovar. Així com que tampoc suposara cap avantatge la vinculació, directa o indirecta, amb persones relacionades a eixe procés selectiu. I naturalment que ocuparen un lloc primordial en la baremació les habilitats socials, la capacitat d'entrega desinteressada i solidària o la demostració fefaent d'un comportament ètic per sobre del de la majoria de persones.
Per una altra banda, la major part de la gent que, temporalment, hauria de formar part del consell d'administració de l'entitat pública, com és habitual, hauria de ser escollida pels representants de la ciutadania votats en cada procés electoral.
Cada partit, d'acord amb els vots aconseguits, escolliria la persona o les persones per a desenvolupar eixa compromesa tasca. El perfil de persona nominada podria consolidar la proposta d'una banca pública útil i operativa o podria fer-la absolutament innecessària. Simplement calibrant si la persona proposada per cada partit ho fora en funció de la seua capacitat, o fora proposada per altres criteris com el d'obtenir la màxima quota de poder per al partit, com el de pagar favors, comprar voluntats o assegurar fidelitats, per exemple.
¿Un retorn al silenci? Serà difícil". Amb aquesta afirmació de Joan Fuster el meu cap comença a reflexionar -ja fa un bon grapat de temps- d'allò que prové de la paraula llatina silentium, el silenci. Quin és l'origen del silenci? Què ens aporta aquesta acció de no parlar, amb simplicitat, de callar? Es tracta d'una completa odissea, si allò que és efectiu és trobar una solució clara i vertadera a aquestes interrogacions -gairebé filosòfiques-. Inserir-se dins del llarg recorregut de l'exploració d'allò que ens vol dir la paraula silenci, es tracta d'una tasca força complicada. El silenci -afirmen- ha estat a l'ordre del dia durant cada any des de la creació d'aquest món, però, a cada racó del globus el considerem i l'utilitzem d'un mode completament distint. Parlar d'aquesta acció o paraula ens farà reflexionar -tal com ho fa Joan Fuster- de plantejar-nos la convicció si vertaderament -en l'actualitat- el silenci existeix. Al llarg de la nostra història, hi trobem figures importants que han aportat diverses tesis sobre el silenci, on podríem incloure les del reconegut filòsof alemany, Friedrich Nietzsche (s. XIX-XX), el qual ens afirma que el camí a totes les coses grans passa pel silenci. D'altra banda, també hi trobem el punt de vista -amb una gran similitud- del polèmic assagista d'origen escosses, Thomas Carlyle (s. XVIII-XIX), on ens deixa clar que el silenci és fonamental per realitzar totes les coses grans. Sense gairebé discussions, podríem sentenciar que aquests dos personatges afirmen l'existència i la seua creença a favor del silenci. Però, que hi podem fer amb aquesta acció tan quotidiana? Us assegure que les combinacions amb aquesta senzilla paraula us sorprendran de valent. Si relacionem -breument- el silenci amb la música, descobrim nous camins, els quals estan desitjant que algun estudiós d'aquest segle comence a reflexionar sobre ells. Jo sols hi faré un esment a allò que considere més important. Quan escolte d'on prové la paraula silenci -silentium- el meu cos sent una tranquil·litat molt contrària a la que la majoria de músics experimenten quan escolten el seu silenci -imaginatiu-. Relacionem el silenci amb la calma, la tranquil·litat absoluta, la puresa per tal de trobar la concentració, el que no ens adonem és que allò que hi pensem que és el veritable silenci, no és més que una simple imaginació del nostre cervell. Relacionar silenci i música, és obrir un debat on hi trobem opinions tan diverses com les que hi tenim sobre la qüestió si el silenci és present o no és present a hores d'ara.
El silenci, per tal d'analitzar-ho cal observar-lo amb força. Cal afirmar les seues variants, els seus efectes, els orígens -com no- i els seus modes de visualització i presencia. El silenci no és visible, però, tots parlem d'ell amb màxima freqüència. A través d'aquesta recerca d'estudi, hi podem veure diferents branques relacionades amb allò que comporta el silenci, on cal fer esment de l'acte d'aconseguir la nostra llibertat, la qual trobem sotmesa amb el nostre silenci -imaginatiu, és clar-. Assolir la llibertat -segons Fuster, és un acte força necessari, però amb la dificultat de fer-ho efectiu- exigeix trencar amb el nostre silenci imaginatiu, el silenci en contraposició de la llibertat. El silenci forma part d'allò que vols escollir. Hem de conèixer i ser conscients que la nostra llibertat està íntimament lligada a la nostra veu silenciada interior i cal trencar-la.
Per tal de commemorar el Dia Internacional per l'Eliminació de la Violència contra les Dones
BR | Alcoi./ El dia 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones, i en la ciutat d’Alcoi porten tot el mes fent diferents activitats al voltant d’aquest tema. La plaça d’Espanya ha sigut escenari d’aquests. L’artista Virgínia Jordà, va realitzar una performance en la qual ha comptat amb la col·laboració de diferents dones que han simulat a dones assassinades. ACOVIFA ha estat present a la plaça amb una taula informativa que ha col·locat davant l’Ajuntament, i segui-
dament, va començar l’acte organitzat per l’associació, que ha comptat amb la participació de diferents centres educatius de la ciutat, i de membres del govern local i la corporació municipal. A banda de llegir-se un manifest en contra de la violència masclista, s’han llegit el nom de les 38 assassinades, i dels xiquets i xiquetes que han sigut víctimes de la violència de gènere, encara que des d’ACOVIFA han assenyalat que malauradament són moltes més les dones i víctimes que han mort per culpa de les seues
En aquest mes, s'han complit quatre anys de la mort del supervivent alcoià al camp de concentració nazi de Mauthausen, i des del centre han volgut retre homenatge a la seua figura
BR | Alcoi./ Aquest mes es compleixen quatre anys des de la mort de Paco Aura, supervivent alcoià a Mauthausen, camp de concentració nazi. Per això, des de l’IES Andreu Sempere han volgut aprofitar l’ocasió per a recordar la seua vida, i han organitzat diferents activitats. En primer lloc, s’ha recuperat l’exposició que va fer la Regidoria d’Educació, a partir del treball d’Àngel Beneito i Paco Blay, membres del
Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, i dels testimonis del mateix Aura, que va jurar difondre la memòria de l’Holocaust fins a finals de la seua vida. Ell va contar de primera mà l’horror dels camps d’extermini nazi, i durant la seua vida va acudir a les aules per tal d’explicar a l’alumnat tot allò que va viure i que no s’ha de repetir. Fa quatre anys que no està, però el seu discurs i el seu missatge pa-
cifista continua viu.
A més, aprofitant el nou currículum educatiu i en
el marc de la matèria del Projecte Interdisciplinari, l’alumnat de 1r d’ESO està preparant una introducció a la vida d’Aura i una contextualització històrica. Amb tot aquest treball van visitant les aules dels seus companys i companyes d’ESO, Batxillerat i Formació Professional Bàsica per a contar tot el que han aprés i convidar-los a visitar l’exposició ubicada als corredors de l’Andreu Sempere.
REPARACIÓN, MANTENIMIENTO, INSTALACIÓN, CERTIFICADOS E INSPECCIÓN DE APARATOS DE GAS INSTALACIÓN, MANTENIMIENTO Y REPARACIÓN DE AIRE ACONDICIONADO INSTALACIÓN, REPARACIÓN, MANTENIMIENTO Y VENTA DE ESTUFAS, CALDERAS DE PELLET
Al projecte, ideat per Toni Miranda i Cintia Gandia, es poden descobrir les històries d'alcoians i alcoianes
BR | Alcoi./ Qualsevol que haja passejat aquests últims dies per Alcoi s’haurà adonat que hi ha un nou element als nostres carrers. Uns grans retrats de personalitats alcoianes, concretament quaranta, que s’han distribuït per tota la ciutat. Es tracta del projecte ‘La veu d’un poble’, creat per Toni Miranda i Cintia Gandia, i que va ser elegit per la ciutadania a l’anterior edició dels pressupostos participatius. Amb aquests retrats, que tenen un codi QR, es poden descobrir les històries d’aquestes persones, i com han viscut diferents moments importants des de diferents àmbits. Aquesta gran exposició a l’aire lliure, segons comenta el regidor de Cultura Raül Llopis “és un gran treball”, i l’ha descrit com “una font oral molt bona”. A més, Llopis ha assenyalat que espera que aquest projecte continue creixent.
Per la seua part, la regidoria de Participació Ciutadana, Teresa Sanjuán, ha afegit que és important recalcar que aquesta idea ha nascut dels pressupostos
participatius i que va rebre el suport de la ciutadania per a portar-la endavant. També ha recordat que dins de poc temps es donaran a conéixer les propostes que es podran votar enguany, i ha animat a la gent a que vote perquè així la gent podrà decidir en què es destinen diners de les arques municipals. Respecte a ‘La veu d’un poble’, ha assenyalat que li agrada aquest projecte perquè la gent pot participar, es poden contar històries i vivències personals, i a més, perquè pot continuar creixent.
Finalment, Toni Miranda, un dels seus creadors, ha comentat que ja fa uns dies es va presentar a l’IVAM CADA al web laveudunpoblealcoi.com, i ha convidat a la gent a què compartisca les seues experiències enviant un vídeo a través del WhatsApp que es veu a la web. A banda, també s’ha mostrat satisfet per aquesta experiència i per haver pogut contar part de la història de la ciutat a través de quaranta testimonis, i ha desitjat que es puga ampliar.
En 2012, la inversió que es feia per a aquest esdeveniment era de 15.000 euros, i ara, el govern valencià ha anunciat que en la pròxima edició, que se celebrarà en octubre de 2023, s'arribarà als 150.000 euros
BR | Alcoi./ L’Ajuntament d’Alcoi, ha aconseguit una xifra rècord per part de la Generalitat per a la Mostra de Teatre Ciutat d’Alcoi. Segons han anunciat des del PSPV Alcoi, la pròxima edició, que serà la número 32, i se celebrarà entre el 24 i 28 d’octubre de 2023, tindrà una inversió de 150.000 euros per part del govern autonòmic.
Aquesta és la xifra més alta que ha obtingut Alcoi per a aquest esdeveniment cultural, que ha augmentat en 30.000 euros respecte a l’edició de 2022. A més, des del grup socialista alcoià assenyalen que: “La xifra en 2012 era de 15.000 euros, arribant únicament a 6.000 euros en l’any 2013. En 2016, amb el canvi de govern en la Generalitat, es va assignar directament 50.000 euros per a la Mostra de Teatre, quantitat que ha anat augmentant gradualment any rere any, per a arribar a les dades de finals dels anys
90 i principis de 2000, i que amb l’últim govern del PP en la Generalitat es va reduir dràsticament arribant a posar en perill la continuïtat de la mostra, que ara està plenament consolidada després d’aquest greuge dels ‘populars'”.
El canvi que es va produir en 2016 va ser important, ja que, fins a eixe moment no hi havia una partida nominativa i tan sols hi havia aportacions econòmiques de despesa
En total ja s'han apuntat 22 equips formats per l'alumnat del centre alcoià
BR | Alcoi./ Des del CEIP Miguel Hernández d’Alcoi s’està fomentant l’esport, i per aquesta raó han començat a la Lliga de Raspall del centre educatiu. Aquesta és la segona edició d’aquesta competició, i des del col·legi indiquen que estan molt satisfets per l’acollida que està tenint, ja que segons declaren “hi ha encara més participació en l’exitosa edició del curs anterior”. A hores d’ara són 22 els equips inscrits per a participar.
corrent per qüestions tècniques de programació o logística, per exemple, en 2013, eixos 6.000 euros van eixir d’una partida per a activitats i congressos.
“Ens congratulem moltíssim de la sensibilitat de Ximo Puig i el Govern Valencià davant la cultura i la nostra ciutat. En dos legislatures ha multiplicat per 3 l’assignació per a la Mostra passant de 50.000 a 150.000 euros i multiplicant per 10 respecte a 2012, quan el PP es va
oblidar de la Mostra, tenint altres prioritats com la de crear un circuit urbà de Fórmula 1 a València. Sens dubte, les polítiques socialistes són bones per a la Cultura, per a la Mostra i per a la major part de la ciutadania. Les bones relacions entre els governs progressistes de la Generalitat i l’Ajuntament són fonamental per al futur de la nostra ciutat i de la nostra cultura”, ha expressat el regidor de Cultura, Raül Llopis.
S’han imprés 2.000 exemplars d'aquest llibre i, estan preparant una exposició per a donar a conéixer tot el que va passar en aquest fet històric
BR | Alcoi./ L’IES Andreu Sempere d’Alcoi ha manifestat la seua satisfacció per la publicació d’un llibre il·lustrat sobre la Revolució del Petroli. En total s’estan imprimint 2.000 exemplars, que seran finançats per l’Ajuntament d’Alcoi, i en ells es podrà descobrir a través de les il·lustracions el que va passar en aquesta insurrecció internacionalista que van protagonitzar els obrers i obreres de la ciutat fa ja 150 anys.
El projecte forma part de l’FB Bàsica i ha sigut premiat per FP Empresa i Dualiza CaixaBank, entre els 30 més innovadors de tot l’Estat. Per tal de fer el
llibre ha participat tot l’alumnat de l’FP Bàsica amb la col·laboració dels de Batxillerat Artístic, i els departaments d’Història, Anglés, Francés, Valencià i Castellà.
A més a més, està previst fer una exposició que anirà pels centres educatius que vulguen aprendre aquesta part de la nostra història.
“La idea és que siguen els mateixos alumnes els que expliquen als seus iguals aquesta història sobre la qual hem treballat des de fa temps. Els ensenyaments i els aprenentatges entre igual queden indelebles en la seua memòria”, assenyalen des de l’Andreu.
El CAEHA, els sindicats alcoians, el Club d'Amics i Amigues de la UNESCO i l'Ajuntament estan treballant conjuntament per a fer diferents accions
BR | Alcoi./ El Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA), els sindicats CGT, CNT, CCOO i UGT d’Alcoi, el Club d’Amics i Amigues de la UNESCO i l’Ajuntament d’Alcoi, estan treballant conjuntament per tal de commemorar el 150 aniversari del ‘Petrolio’.
Ja durant el mes de juliol, el CAEHA es va reunir amb el consistori per a plantejar diferents temes per a recordar aquests fets històrics. Fa 25 anys, des d’aquesta entitat ja es va commemorar el 125 aniversari, en el qual van col·laborar els sindicats i altres col·lectius vinculats als treballadors i a la cultura.
Una de les propostes plantejades ha sigut una exposició de panells i documentació en la qual s’aprofitarà material de la mostra que es va fer en la seu de la UNESCO. També la reubicació de la placa de la seu del local de la Comissió Federal d’Estadística i Correspondència de l’AIT al carrer Sant To-
màs 23. Una altra de les idees ha sigut la publicació d’un facsímil de la ‘Vindicatoria de Albors’ de Juan Botella Asensi, i escrits de contestació amb introducció crítica, o les jornades titulades ‘Coneixent la nostra història’, amb xarrades divulgatives sobre el context del Petrolio, i la seua transcendència. A més, s’inclourà una visita guiada en el cicle ’10 excursions voltant Alcoi’.
L’última de les propostes
per a commemorar aquesta part de la nostra història, es la creació d’un repositori dins de la Biblioteca Virtual d’Alcoi (BIVIA), que estarà dedicat a aquesta revolució, i que comptarà amb documents i biografia.
Raül Llopis, regidor de Cultura, ha volgut agrair a totes les entitats i col·lectius sindicals que estan col·laborant en aquest aniversari, i ha destacat que: “Ja fa mesos que estem or-
ganitzant diversos actes per commemorar els fets que van tindre lloc l’any 1873. La col·laboració amb el CAEHA és constant al llarg de tot l’any i la podem veure en el cicle de ’10 excursions voltant Alcoi’ o en la Setmana Modernista on són els assessors històrics i any rere any porten a terme diverses conferències per saber com era l’Alcoi de l’època i com vivia tota la societat”.
Torna el Nadal, ara sí que si, sense cap restricció, i la gent per fi podrà anar com abans de la pandèmia al Teatre Principal a veure't. Estàs content?
Estic molt content i satisfet, perquè és retrobar-se amb tots, i a més, d'un mode molt efusiu. Vam arrancar a treballar el dia 25. Ens agrada arrancar de cara al cap de setmana, i si és l'últim dia millor, així si hi ha alguna cosa de l'escenografia o de tot el que suposa l'espectacle, ho podem corregir.
- Enguany moltes representacions faràs i molta gent creus que podrà visitar-te?
Trobe que faré unes 200 funcions, i esperem que vinguen més de 20.000 espectadors. Això és una barbaritat que no té nom.
- Estem quasi un any sense saber res de tu. Què has estat fent durant aquest temps?
Doncs he fet més coses de les que pareix. Tot no és estar sempre fent representacions. He estat present durant uns mesos en l'espai expositiu de l'Auditori de Castelló, en companyia d'altres titelles. També vaig estar en la inauguració d'una mostra retrospectiva d'una titellaire, molt important i molt amiga meua, que portava el Teatre Bufo i ens va deixar enguany. Es va fer en el Museu Internacional de Titelles de la Vall d'Albaida. Ella era Empar Claramunt, i era una gran amant de la nostra representació, i una gran amiga meua.
- Durant aquest any han passat moltíssimes coses. Entre elles, malauradament estem patint una guerra. Podries manar a tots els que estan fent una guerra a la lluna amb el globus?
Podria fer-ho, però no sols als que estan fent la guerra, podria enviar a més persones a la lluna. El que passa és que la llista és tan interminable que en la meua cistella del globus no cabrien
tots.
- Un altre dels fets històrics d'aquest 2023 ha sigut la mort d'Isabel II, la reina d'Anglaterra. T'haguera agradat que anara a veure't al Teatre, o haver fet tu una representació al palau de Buckingham?
Em va arribar la carta de protocol, però no em trobava en cor, perquè quasi teníem la mateixa edat. Aleshores no em trobava en cor d'anar a veure a la meua amiga. Érem amics, parlàvem per WhatsApp. Ella era molt hàbil en el WhatsApp.
- Però i que parlàveu en anglés o en valencià?
En valencià. Ella era una dona poliglota. Jo tinc els meus coneixements d'anglés i la podia entendre, el que passa és que parlava fluixet. Era molt bona xica, això si, un poc "teseta", sobretot amb els qui no coneixia. I a més, anava com jo, de conjunt. Es posava el barret i els tres quarts que es posava, i jo la barretina i la jaqueta.
- Enguany està coincidint fer les representacions amb el
Mundial de Futbol. Has pogut veure algun partit?
No puc. Vaig estar col·laborant amb el Trail Solidari, i això és massa per a mi. En això ja tinc prou esport. Jo no soc molt de futbol, soc més de dòmino, de parxís, alguna partideta d'escacs que no guanye quasi mai... De córrer davant del bou o davant de les festes, i això em va portar a fer el Trail.
- Parlant un poquet de les coses que passen en Alcoi, ara s'estan fent obres per tal d'arreglar els llambordins del centre. Què et pareixen?
Els "adoquins" fan un soroll quan passa el carret de la llenya, que això no es pot ni aguantar. Jo no sé els veïns com poden dormir, espere que tinguen els dormitoris a la part de darrere de les cases. I això arreglar-ho, es veia vindre que s'havia d'arreglar. Jo no sé qui és el "manó" que està darrere d'això, però era una cosa evident. I els que estan en el carrer Torre de les Maçanes, eixos quan passa l'home del carret, és que tremola tot.
- No sé si creus que faria falta arreglar alguna cosa més. Ara estem en procés de Pressupostos Participatius, tu tindries alguna proposta per millorar Alcoi?
L'any passat sí que vaig col·laborar amb uns xicons que sí que van demanar uns diners per a una rehabilitació integral del Teatre Principal. Això no sé com va quedar, però vaig veure l'altre dia, que invertiran dos milions d'euros en el Teatre. A veure si s'estiren i m'arreglen allò un poc, perquè el teatre és de la mateixa època que jo. És de 1838, i jo vaig nàixer en 1870 i algo, més o menys com la Cavalcada, i allí no li han pegat un bon "arregló". S'ha d'estirar l'Ajuntament, i s'ha de fer un Teatre Principal Smart. Una cosa nova i moderna, que siga adequada als espectadors.
- Està afectant la pujada dels preus de l'energia?
Si, allí ha afectat moltíssim, és que ni l'encenem. Però estem en negociacions. Com diu un amic polític: "Estamos trabajando en
ello", i ho diu en castellà perquè es pensa que queda més seriós.
- Espere que vagen bé les negociacions i que tingues sort.
No és sols una cosa de sort, també s'ha de tindre empenta. Per exemple, si vols que toque la loteria, compra dècims.
- Tu ja tens els teus dècims per a la Loteria de Nadal?
Sí. Tinc una molt bona amiga que compra en Doña Manolita uns dècims, i jo participe en uns amics del Centre, i deixe un dècim en cada penyeta on jugue i així ho repartim.
- Ja per a acabar l'entrevista, la gent de cara a l'any nou demana un desig o té propòsits. Tu que demanes, o que propòsits tens?
Un molt important. Salut.
- Tirisiti moltes gràcies per aquesta entrevista. Podries recordar als lectors d'El Grat quan i on poden aconseguir les entrades Estan en ticketalcoi. Has vist quina terminologia utilitze? És que, estic "on fire", saps? Estan venent-se entrades per als dies especials (que no sé per què li diuen així si jo vaig a treballar) que són el 3, el 10 i el 17 de desembre. Després, per a la campanya general les vendrem el dia 17 de desembre a partir de les 17h. Esperem vendre bona cosa perquè amb això hem de passar el Nadal, i esperem que ens dure un poc més, per què tu saps com s'han posat les coses? Has comprat llet últimament? No saps si estàs comprant llet o herbero... Això ho tindrem present en les representacions.
“Podria fer-ho, però no sols als que estan fent la guerra, podria enviar a més persones a la lluna. El que passa és que la llista és tan interminable que en la meua cistella del globus no cabrien tots”
BR | Alcoi./ Cada any són tres les entitats que ajuden als Reis d’Orient en la Cavalcada d’Alcoi, com sempre aquestes tres entitats són associació empresarial, una filà i una entitat solidària. Enguany aquest privilegi ha caigut en mans de la Cambra de Comerç, la Filà Muntanyesos i la Creu Roja.
La Cavalcada d’Alcoi, que és la més antiga d’Espanya, enguany celebrarà la seua CXXXVIII edició (138), i està declarada com a Bé d’Interés Cultural i Festa d’Interés Turístic Nacional, i com a novetat, enguany els xiquets i xiquetes (i de segur que no tant xiquets), podran tornar a besar a Ses Majestats, les comitives reals organitzades per les entitats desfilaran pels carrers d’Alcoi sense restriccions, i tot això farà que els ciutadans i turistes gaudeixen del dia més il·lusionant de l’any.
Des de la Cambra de Comerç han mostrat la seua satisfacció davant d’aquesta notícia i han comentat que: “La Cambra està i ha estat, des de fa 136 anys, al costat de les empreses i les persones que s’esforcen dia a dia
per millorar Alcoi i els seus familiars i col·laboren especialment perquè la nit del 5 de gener siga màgica. El comerç, la indústria i els serveis d’Alcoi, i amb ells la Cambra, ressorgeixen amb més força i alegria que mai, amb l’objectiu que la visita de SS MM en 2023 es convertis-
ca en una cosa inoblidable. És, per descomptat, un grandíssim honor per a l’entitat acompanyar a Sa Majestat el Rei Melcior en la seua visita a Alcoi”. Respecte a la Filà Muntanyesos, va nàixer en l’any 1921, en unes tertúlies nadalenques al Círculo Industrial. Un grup
d’amics van crear un personatge de muntanya, al voltant dels Moros i Cristians, i a partir d’ahí va nàixer aquesta filà.
Ara, després de 100 anys ajudaran en aquesta Cavalcada tan especial.
Finalment, l’Assemblea Local de Creu Roja d’Alcoi, que com-
pleix 150 anys en 2023, i que realitzarà diferents actes per a celebrar-ho, també està d’enhorabona per a poder formar part d’aquest dia tan especial, i han assenyalat que: “Serà un emotiu acte que permetrà que tot el voluntariat de Creu Roja puga participar i gaudir de tan benvolguda representació, acte que donaria inici a la resta de la programació de celebracions que tenim previstes”.
Per la seua part, la regidora de Festes, Carolina Ortiz, ha destacat la importància social d’aquest acompanyament: “L’acompanyament dels tres Reis d’Orient a Alcoi, és la més clara representació de la important participació social que el Nadal alcoià té a la nostra societat. Una representació on participen desenes d’entitats alcoianes de l’ampli i ric teixit associatiu que tenim a la ciutat. Més de mil persones, que s’impliquen, treballen i es deixen la pell, i tots ells són importantíssim perquè la màgia del Nadal Alcoià, única al món, ens faça somiar i il·lusionar-nos any rere any, fent realitat els somnis infantils!”.
El dia 3 de desembre s'iniciarà l'època nadalenca en Alcoi, amb l'encés de llums de Nadal, i amb el descobriment del cartell de la CXXXVIII edició de la Cavalcada de Reis Mags d'Orient. La il·lustradora alcoiana Rebeca Jover ha sigut la creadora d'aquesta imatge que ens acompanyarà durant totes les festes.
Presentar-se a aquest concurs que es realitza cada any va ser gràcies a una amiga: "La meua amiga Noemí va enviar-me les bases del concurs i em va animar a presentar-me", i confessa que: "No ho esperava, jo em vaig presentar per veure que passava, i la veritat és que quan em van telefonar va ser una alegria molt gran. Ho recorde amb moltíssima emoció, estava en la meua
casa i vaig rebre eixa telefonada de l'Ajuntament. Va ser molt il·lusionant".
Aquest ha sigut un cartell que ha rebut molt bones crítiques, i ha agradat molt a la gent, la qual ha pogut buscar entre els paquets si està el seu nom. Rebeca Jover ha contat com va ser el procés per a crear-lo: "Va haver-hi diverses propostes i unes quantes idees, i finalment aquesta línia poder la més interactiva, perquè els xiquets, que són els protagonistes del cartell juntament amb les mans dels pages, es poden buscar i poden jugar a buscar els seus noms. Em vaig inspirar en la Cavalcada, quan veus a un page amb un paquet i mires nerviós si posa el teu nom. Em vaig inspirar en eixe sentiment que tenen els més me-
nuts".
Però, per què s'han escollit eixos noms i no altres? Segurament que aquesta pregunta se l'ha fet molta gent, i la seua autora dona la resposta: "Els noms vaig anar posant més o menys el que tenia al meu voltant, però, és cert que també em vaig informar en el cens d'Alcoi per veure quins són els noms més repetits, i a més, una amiga meua que és professora, també em va ajudar amb noms de xiquets que tenen a les escoletes infantils" Durant més d'un mes podrem gaudir d'aquesta imatge a la façana de l'edifici consistorial, i Jover assegura que és un moment que té moltes ganes que arribe per tal de poder compartir aquesta visió del nostre Nadal amb el poble d'Alcoi.
Des de fa quasi quaranta anys, aquest grup ha estat difonent la nostra tradició, i precisament en aquestes dates és el moment de l'any que la ciutadania més gaudeix dels seus balls, gràcies a la seua participació en la Trilogia del Nadal i altres actes. Juani Plaza, la seua presidenta conta orgullosa els seus inicis i com és aquest grup hui dia
Per Belén Rivas./
Si pensem en actes tan importants com Les Pastoretes, el Bàndol Reial o la Cavalcada mai se'ns oblida la presència del Grup de Danses Carrascal. El seu vincle amb el Nadal d'Alcoi comença quasi abans de la seua fundació, i és que, en l'any 1984, quan encara no estava constituït aquest grup, ja van participar ballant a les Pastoretes. Juani Plaza, presidenta de l'entitat i membre del Carrascal des dels seus inicis, ha explicat que en eixe moment era un xicotet grup de xiques que assajaven il·lusionades per a poder eixir en aquest acte, i que sols un any després ja va nàixer oficialment el grup. A poc a poc van anar fent-se grans i van convertir-se en una peça fonamental per al Nadal, ja que van introduir canvis significatius al Bàndol Reial. Com bé conta Juani: "En l'any 1993 vam fer un nou format del bàndol. Vam
presentar una proposta a l'Ajuntament i la van acceptar, i des d'eixe moment vam començar a eixir ballant i amb el poble. Després, en l'any 1996 vam incloure als personatges del Tirisiti, que van eixir del barracó de La Glorieta i es van unir al bàndol".
Després de quasi quatre dècades de vida, el Grup de Danses Carrascal ja compta amb uns 120 ballarins i ballarines de totes les edats, a més de persones que són sòcies de l'entitat, i l'únic dia que els podem veure a tots reunits és en Les Pastoretes, que enguany se celebrarà el dia 1 de gener a les 18h: "Eixe dia eixim tots. Primer els menuts, infantils, i els juvenils, i després tots els adults, i el grup central. L'any passat estava tot el carrer Sant Nicolau ballant la dansà d'Alcoi o de la Font Roja".
Són dates en les quals s'ha d'assajar molt per a eixir al ca-
rrer, però per a la presidenta de l'entitat són dies molt especials: "El dia 3 fem un assaig en l'Àgora, on també està la banda dirigida per Moisés Olcina. Aquest assaig es fa sobretot per 'La Burreta'. El que ballem aquest dia és el Fandango de Xixona, però adaptat amb la lletra de 'Ja venen els Reis d'Orient'. Aquest dia també estan les persones que ens acompanyen de poble, amb els seus instruments de percussió". De segur que molta gent s'ha preguntat com poder eixir de poble participant en el Bàndol, i Juani soluciona aquest dubte: "Pot ser qualsevol. Sols han de vindre uns dies especials i els repartim la roba. Després s'assaja en l'Àgora i els donem un distintiu perquè s'ha de pagar una quota que destinem a una entitat benèfica. I ja el dia 4 participen amb alegria, il·lusió, i molt abrigats. Eixir és una vivència
molt especial". I és que aquest dia, no sols participen en l'acte de 'La Burreta', des de la vesprada acompanyen al mític personatge, el Tio Piam, que des del Teatre Principal, amb l'eixida dels personatges del Tirisiti, va pregonant als carrers d'Alcoi l'arribada de l'Ambaixador i de Ses Majestats els Reis Mags.
El dia 5 de gener, durant la Cavalcada podem tornar a gaudir dels nostres balls tradicionals, però Juani assegura que: "Eixe dia el protagonisme és per als Reis Mags, però és cert que estem orgullosos de participar en la nostra Cavalcada que és immensa, preciosa i la més antiga d'Espanya".
Aquest grup no sols fa actuacions en aquestes dates, i és que durant tot l'any tenen diferents representacions, per exemple, la seua presidenta ha comentat que recentment han estat a la Vila Joiosa, i que estan pre-
sents en altres actes com l'esdeveniment de l'Aplec Excursionista dels Països Catalans que se celebra entre el 2 i 6 de desembre. A banda els més menuts participa en la inauguració dels Betlems de Santa Maria, i hi haurà una actuació de tot el grup d'adults ballant al Mercat de Nadal: "Sempre tenim moltíssimes activitats i procurem que tots els grups participen, des dels més xicotets als més grans", com per exemple, l'espectacle de final de curs en el qual ixen ballant tots els seus membres.
Per a ser membre del Grup de Danses Carrascal Juani recomana anar els divendres a demanar informació, i puntualitza que no hi ha places limitades per a cap grup: "Ara després de Nadal podran apuntar-se els més menuts. Els majors, és millor a principi de curs, sobre octubre".
nuestra
y disfruta de todas las novedades de nuestrta carta para estas fiestasNadal alcoià
parlem sobre comerç local en Nadal
Arriba l’época de l’any més màgica i més il·lusionant, el Nadal. És temps de regals, i per això el comerç local es prepara per a oferir els millors productes. En El Grat em volgut parlar amb alguns d’ells per saber com estan començant aquesta temporada tant important
“Ací en Alcoi som el número 1 organitzant aquests actes, tot el poble s'involucra”
Antonio Llinares, de Los Sótanos, està preparant aquesta campanya de Nadal amb il·lusió: "La gent ja comença a comprar regals, almenys jo estic notant que s'estan fent les primeres compres nadalenques". Aquestes són les segones festes que Los Sótanos viu en la seua nova ubicació, i Llinares ha notat que ha sigut un bon canvi: "L'any passat va ser meravellós, i aquest està començant molt bé. Estic molt content pel canvi. Per ací passa molta gent d'Alcoi I d'altres pobles, és una zona privilegiada"
A més, aquest comerciant d'Alcoi aprofita l'ocasió per a reivindicar el comerç local: "Si la gent vol comprar coses de tota la vida, o coses més excepcionals, ha de ser en el xicotet comerç. En les grans superfícies ja sabem tot el que tenen i ací pots trobar productes de proximitat i especialitzats".
El Nadal és una època de l'any que a Antonio li agrada molt i comenta que: "Tots els dies són especials. Les Pastoretes, la Burreta. Veus a tots els xiquets amb il·lusió. Ací en Alcoi som el número 1 organitzant aquests actes. A més, tot el poble s'involucra i venen al Centre a gaudir d'aquests actes tan bonics. Ja es nota que la gent té ganes de Nadal, i això dona molta alegria a la ciutat. Pareix que tot lo de la pandèmia s'haja oblidat”.
“És fonamental apostar pel comerç local, si volem que les ciutats continuen vives”
"Estem preparant aquesta campanya amb moltes ganes perquè és una de les dates més importants per al comerç. Sempre intentem tindre tot el que és novetat", assegura Alejandro Cerro, d'Akuma Cómics. Aquesta és una botiga molt especialitzada, i com la seua no hi ha cap a la ciutat: "És cert que es pot adquirir material en altres tendes, però després de quasi 12 anys som una tenda de referència no sols en Alcoi, també en la comarca, i a vegades més enllà".
Alejandro anima a la ciutadania a fer les compres nadalenques al comerç de proximitat: "Quan un negoci tanca la gent té tristesa, però de vegades som nosaltres mateixos els que fem que eixes botigues tanquen, perquè no veiem que al votant tens tendes que tenen eixos productes i comprar allí ajuda al fet que Alcoi tinga una economia important. A més, darrere de cada persiana, hi ha una història. És fonamental apostar pel comerç local si volem que les ciutats continuen vives, il·luminades i segures".
Respecte a aquest Nadal, Alejandro d'Akuma no oblida tot el que hem passat: "Encara continua el virus i hem d'anar amb compte, però hem vist que hi ha solucions, així que es viurà d'una forma diferent, des de la tranquil·litat, i no amb por per portar la malaltia als teus. Així que es viuran uns nadals més normals i tradicionals”.
Ponemos a tu alcance una gran variedad de productos para practicar tu deporte favorito cuidando de tu salud, somos especialistas en plantillas a medida, deportivas y de uso diario. También disponemos de todo tipo de ayudas para nuestros mayores y dependientes, sillas de ruedas, andadores, grúas, etc... Pregúntanos, nuestro objetivo es hacerles la vida más fácil.
Ortotecno, tu ortopedia de confianza os desea Feliz Navidad!!
Pau Grau
“És l'única forma de conservar el nostre teixit econòmic, social, veïnal, i, fins i tot, sentimental”
Els llibres són un d'eixos regals que mai fallen en aquestes dates, i això ho sap molt bé Pau Grau de Detroit Llibres: "Potser no s'acaba de donar en la tecla, però es pot provar, o canviar perquè els llibres no caduquen. Aleshores, sempre és un bon regal, i en relació amb qualitat, preu, i a les hores de diversió que proporcionen, és un regal segur". Per això, i sabent que aquest és un producte molt demandat, estan preparant el seu comerç: "Intentem fer una selecció. Es publiquen moltes coses, i per això fem un tria molt acurada, però molt ampla dels que resulten interessants, des de tots els punts de vista, perquè ens hem d'adaptar a tota classe de gustos, criteris i edats".
Aquest Nadal s'ha tornat a la normalitat, i Pau comenta que ho ha notat: "Des de fa mesos vam reprendre l'activitat habitual amb els tallers infantils, les presentacions, contacontes... Estem molt contents. Ara en Nadal més encara, perquè, afortunadament sempre hi ha gent a la llibreria, gaudint de la sensació de passar-se un llibre per les mans".
"Comprar en el comerç local és el més important, no sols en Detroit Llibres, en qualsevol llibreria de qualitat que tinguem a la comarca. És l'única forma de conservar el nostre teixit econòmic, social, veïnal, i, fins i tot, sentimental”, assegura Grau.
per José Antonio Tomás Andrés./
Amesura que van passant els dies, ens adonem que ja estem damunt de l’hivern. Quan arriba desembre ja està prop Nadal i l’Any Nou, unes festes que hem conegut des que erem xicotets i que hem viscut sempre amb gran il·lusió. Els llums, el Betlem, l’arbre de Nadal són elements que ens venen a la memòria quan ve el mes de desembre. També el Pare Noel i els regals per als xiquets. És un temps d’alegria.
Però cada vegada s’allarga més la vinguda de l’hivern. Temperatures molt altes, fins fa uns dies només, posa de manifest que el que estic dient no és un assumpte anodí. Per aquests indrets, on estem vivint, és evident que cada vegada augmenta més la desertització. Si comparem com era Alcoi i els seus voltants, fa seixanta anys enrere, veurem la diferència. Llavors, estava plovent a tota hora i el canvi que hi ha hagut ha sigut abismal. Ara, o bé hi ha sequera extrema o diluvia de manera abundant. Els incendis també són freqüents per tot arreu i posen en perill la vida de moltes persones.
Les emissions ininterrompudes de gasos d’efecte hivernacle estan cobrint la Terra, parant la calor del sol i perjudicant la capa d’ozó, el que fa que no es filtren com cal el raigs ultraviolats, amb el conseqüent perill de malalties per als éssers que poblem el planeta, el qual, cada vegada està més descompensat. Tot açò condueix a l’escalfament global i conseqüentment ha anat produint el canvi climàtic, que és el que causa totes les catàstrofes que estem patint.
El pitjor de tot és que l’ésser humà és el principal responsable de tot el que està passant, motivat quasi sempre per la gòmia d’atresorar i l’orgull de la presumpció, és a dir, la cobdícia i la supèrbia. No vindria mal recordar que l’hivern és una estació en la que el fred, el rigor del temps i la major persistència de la foscor, ens poden convidar a mirar dins nostre, a examinar-nos, fent una introspecció i reflexionar sobre tot el que estem vivint. Seria convenient també fer una autocrítica positiva i constructiva per a veure quin grau de responsabilitat i culpabilitat tenim cadascun dels habitants que conformem aquest món, amb la intenció de contribuir a trobar solucions factibles.
Al paratge trist li entone el meu cant quan l’engalane amb sonets d’harmonia emetent una dolça simfonia, perquè lletra i música són d’encant.
La gelor provoca el meu desencant quan em roba en certs moments l’alegria; i de sobte brolla la fantasia, al veure entusiasmat que està nevant.
Gaudir de l’hivern té molta solera, així que l’haurem de rebre amb lloança; i ser feliços, la nostra quimera, amb l’ànim que vindrà la benaurança, la mescla d’enyorança i esperança que torne el nostre hivern en primavera.
poc a poc, es van coneixent
BR | Alcoi./ Alcoi ja s’està preparant per a tornar a ser la Ciutat de Nadal. Ja es pot veure al carrer que s’estan col·locant les primeres llums nadalenques, i a moltes tendes ja hi ha productes típics d’aquestes dates. Des de l’Ajuntament a poc a poc comencen a donar alguns detalls de quines seran les persones protagonistes d’aquest Nadal. Com ja vam saber la setmana passada, Rebeca Jover ha sigut l’elegida per a posar la imatge, i ara, s’ha anunciat qui seran els protagonistes del Ban Reial, un dels moments més esperats per xiquets i xiquetes, i també dels majors.
Lucia Gadea Boronat, escriurà les paraules que l’Ambaixador Reial recitarà en eixa vesprada del 4 de gener. La periodista alcoiana va començar la seua carrera a El País Comunitat Valenciana, i tam-
bé ha estat a altres mitjans com COPE Alacant, La Verdad d’Alacant, o en Ràdio Alcoi, on continua treballant.
La veu d’aquest bàndol serà la de Pep Sellés. Aquest actor ha format part de la companyia de teatre alcoiana La Dependent, i d’altres com L’Horta, La Ferroviaria, La Pavana, o en el Centre Teatral
Escalante. També l’hem pogut veure a sèries de Canal 9 i À Punt, com la recentment estrenada ‘Desenterrats’, amb la qual ha guanyat el premi Berlanga de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual a millor actor protagonista.
Carolina Ortiz, regidora de Festes, ha felicitat a tots dos i ha comentat que: “Són dos grans professio-
nals que ajudaran perfectament a transmetre el missatge dels Reis d’Orient. Estic segura que tots dos ho faran molt bé i ajudaran a fer que totes les persones que òmpliguen els carrers del centre de la nostra ciutat el pròxim 4 de gener s’assabenten del missatge que els volen traslladar S.M Melcior, Gaspar i Baltasar”.
S'instal·larà un pesebre que recordarà el creat per Luis Solbes i, estarà compost per unes quaranta figures que recrearan diferents escenes bíbliques
BR | Alcoi./ L’Ajuntament d’Alcoi ha anunciat que aquest Nadal comptarà amb un nou element decoratiu. Es tracta del nou Betlem que estarà ubicat al Jardí dels Reis Mags, i que s’ha adjudicat amb un contracte menor de subministrament de figures betlemistes per a la recuperació del patrimoni artístic dels dissenys de Luis Solbes per 14.880 euros, un cost que subvencionarà al 50% la Diputació d’Alacant. Aquest Betlem estarà durant les dates nadalenques i recordarà al que s’instal·lava des de finals dels 60.
I és que, en l’any 1966 l’Ajuntament d’Alcoi va
començar a organitzar la Cavalcada, a través de la Comissió Municipal de Festes. En eixe any Luis Solbes va encarregar-se de fer el cartell anuncia-
dor, i a partir d’ahí es va convertir en l’assessor artístic de la Cavalcada, fent dissenys per a les carrosses, indumentària, cartells, etc. Aquesta Comissió
també va encarregar a Solbes, al Nadal del 19681969 l’elaboració d’un pesebre que s’instal·laria temporalment al jardí dels Reis Mags. Les seues figures van ser elaborades en retalls de contraxapat de fusta, pintats per les dos cares.
Aquest Betlem, està format per unes quaranta figures, la majoria d’elles de més d’un metre d’altura, i reprodueixen diverses escenes bíbliques, com el Naixement, l’Adoració, la fugida a Egipte de Sant Josep i la Verge, i apareixen personatges com els pastorets, la gaspatxada o la samaritana al costat del pou.
A
als protagonistes d'aquest Nadal, i la ciutat comença a preparar-se per a aquestes dates tan especialsFigures del Betlem per al jardí dels Reis Mags d’Alcoi./
BR | Alcoi./ Des de finals d'estiu el Mercat de la Zona Nord compta amb el servei de Ludoteca, perquè els xiquets i xiquetes puguen jugar i pintar mentre que els majors fan les seues compres. Segons ha comentat Pilar Herrero, del Mercat, "està funcionant molt bé. Hem aconseguit reciclar joguets dels comerciants per a donar un poquet més de vida. Abans sols fèiem treballs manuals, però ara hi ha més serveis. De fet, els xiquets i xiquetes que venen no volen eixir, i els pares han de tornar més tard perquè continuen passantho bé".
La Ludoteca, i també des del Mercat, aprofiten algunes de les dates assenyalades al calendari per a fer programació, com ja va ser el cas de Halloween, on van rebre la visita de la Família Addams, gràcies a la col·laboració de l'Escola Municipal de Teatre: "La veritat és que va funcionar molt bé i la gent estava
molt contenta", explica Herrero. També, amb motiu de l'època més terrorífica de l'any, el Mercat va participar en la cercavila del barri de la Zona Nord, i al concurs de disfresses.
Ara estem en temps de Nadal, i el Mercat no s'oblida de fer activitats.
Per exemple, el dia 17 tindrà lloc el concurs de codonyat, on es donaran un total de quatre premis. A aquest concurs es podrà presentar qualsevol perso-
na que cuine dolç de codony de forma casolana, i que podrà recollir un envàs al moment de fer la inscripció entre els dies 1 i 16 de desembre en qualsevol parada del Mercat. El dia 17, entre les 9 i 9:30h, es presentarà l'envàs amb una porció de 100g aproximadament de dolç de codony en la parada destinada a aquesta finalitat. El jurat tastarà les mostres presentades, i seguidament farà una deliberació que
donarà pas a la lectura dels premis i la seua entrega, que seran bons per a comprar al Mercat i un menú per a dos persones en un restaurant col·laborador.
Per al dia 24 de desembre, el Mercat rebrà la visita de Vespa Club Alcoi amb la seua tradicional 'papanolada', des de les 12 a les 13h.
Així que aquest Nadal, xiquets i majors podran divertir-se al Mercat de la Zona Nord.
Ha sigut la tercera edició d'aquest esdeveniment, organitzat per la Regidoria de Joventut amb la col·laboració de Domingueros Alcoi i Amianoël
BR | Alcoi./ Alcoi ha acollit la tercera edició de Jugalcoi, que s'ha celebrat el Centre Comercial Alzamora i que ha estat organitzada per la Regidoria de Joventut amb la col·laboració amb Domingueros Alcoi i Amianoël. Unes 2.000 persones van assistir a aquest esdeveniment que ja està totalment consolidat a la ciutat.
En Jugalcoi els participants van poder jugar a jocs de taula i rol, i a més, va haver-hi sorteig, torne-
jos, concursos, presentació de jocs de la mà dels seus creadors, botigues i photocall amb personatges més mítics de la saga Star Wars. Una de les novetats d'enguany va ser la participació d'artistes fanarts, videojocs i llibreries, i la part més solidària la van posar tres associacions com TEAS, AFEM i ACOVIFA, que van donar a conéixer la seua labor. En total, en aquest esdeveniment es va comptar amb la presència de 37 expositors.
Enguany, estarà obert des del dia 3 al 8 de desembre i comptarà, a més de les parades amb productes locals i de proximitat, amb diverses actuacions i activitats
BR | Alcoi./ Un any més l’Ajuntament d’Alcoi, des de la Regidoria de Comerç, i amb la col·laboració de la Cambra de Comerç, la Federació de Comerç i ACECA, han organitzat una nova edició de ‘El Mercat de Nadal’, que tindrà lloc entre els dies 3 i 8 de desembre a la Glorieta.
En aquest mercadet es comptarà amb un total de 40 parades on es podran comprar els productes locals, de proximitat i nadalencs, ja que un dels objectius principals d’aquest mercat és donar importància al comerç local, i per això participaran diferents botigues alcoianes, que oferiran als visitants un tracte personalitzat, humà i presencial.
Aquesta fira també tindrà una part solidària gràcies a la participació de diferents entitats benèfiques de la ciutat. La ini-
ciativa forma part de la campanya de Càritas ‘Que ningú passe fred aquest hivern’ amb la qual es pretén ajudar a aconseguir butà per a aquelles famílies més vulnerables. L’Associació Cultural Samarita també estarà en aquest Mercat amb la venda d’entrades per al Campament Reial durant el dia 3 de desembre.
Els més menuts també podran gaudir de l’ambient nadalenc de la Glorieta gràcies a la ludoteca gratuïta amb jocs de tau-
la, trencaclosques, estructures musicals i jocs de destresa, tallers de redacció de cartes als Reis d’Orient, photocall nadalenc, artesans de Betlem amb treball demostratiu en distints materials, recinte ecològic: espai d’atraccions ecològiques, llits elàstics, tir amb arc i minigolf amb preus populars i burretes i dromedaris per a passejar.
Les actuacions també tindran el seu espai gràcies a diferents entitats que han volgut amenitzar aquests dies com per
exemple el Cor Gospel Alcoi i D*3 Joves Artistes, o actuacions culturals, teatre nadalenc, contacontes, jazz o màgia.
Vanessa Moltó, regidora de Comerç, ha informat que: “Un any més encetem el projecte d’Alcoi Ciutat del Nadal amb aquest Mercat en un lloc emblemàtic com la Glorieta on els nostres comerços oferiran gran quantitat de productes que de segur ens ajuden a poder fer els nostres preparatius per aquestes festes.”
'Cosmogonia', 'Reminiscències' i 'D'un temps i un país', es podran visitar al Centre Ovidi Montllor, la Casa de Cultura i a la Llotja de Sant Jordi
BR | Alcoi./ Alcoi ha inaugurat noves exposicions que formen part dels Cicles Expositius d’Art, organitzats per la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant i l’Ajuntament d’Alcoi.
La primera d’aquestes mostres és ‘Cosmogonia’ de Josep Maria Gort, que es pot visitar al Centre Ovidi Montllor des del dia 29 de novembre al 27 de gener.
‘Reminiscències’, de Mercè Díaz, és la segona exposició que podem veure, que estarà ubicada a la Casa de Cultura, des del dia de la inauguració fins al 27 de gener.
Finalment, també es podrà gaudir de la fotografia gràcies a ‘D’un temps i un país. Memòria fotogràfica d’Arjones’, que estarà ubicada a la Llotja de Sant Jordi des del 9 de desembre fins al 26 de març.
En la segona edició del certamen han assistit més de 2.500 persones, més del doble que en el seu primer any
BR | Alcoi./ La segona edició del Festival Internacional d’Animació, ANIMALCOI, ha finalitzat, i segons han comentat des de la seua organització, amb èxit de participació, ja que han assistit més de 2.500 persones, superant més del doble de la participació de la primera edició. Durant aquests tres dies s’han dut a terme més de 40 activitats. En total s’han projectat 4 pel·lícules i 67 curts; i s’han fet 15 tallers, ponències i masterclass per a professionals
de primer nivell, nacional i internacional.
L’animació francesa ha sigut la gran protagonista de l’edició, i ha comptat amb un gran acolliment internacional, i això s’ha demostrat en que s’han rebut més de 600 curts de 70 països.
Per a fer totes aquestes ponències s’ha comptat amb un cartell format per reconeguts productors, cineastes, guionistes, il·lustradors i directors del sector de l’animació.
Animalcoi, un any més, ha estat organitzat per
l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Alcoi, per l’Associació per al Desenvolupament de l’Art i el Disseny, i per l’Ajuntament d’Alcoi.
Diana Cortés, directora del festival, ha fet un balanç molt positiu sobre aquesta edició, i l’ha descrit com un “gran èxit” i amb un “acolliment increïble”. A més, ha destacat que, el que més ha cridat l’atenció als assistents ha sigut “el caràcter internacional del festival, gràcies al completíssim catàleg de pel·lícu-
les de tot arreu del món i la participació d’alguns dels seus creadors, premiats pels Goya, festivals de renom, i fins i tot, nominats als Òscar”
S’ha acabat aquesta edició d’ANIMALCOI, però ja està pensant en la pròxima, que segons ha anunciat la directora “preveu superar encara més la participació”, i ha avançat que: “els videojocs i la realitat virtual seran camps que comptaran amb gran protagonisme, però, sense deixar de costat l’animació”.
El Mussol tanca l'any amb dos actuacions que es realitzaran al pub 'La Mujer Barbuda'
BR | Alcoi./ El Club de Jazz El Mussol arriba al mes de desembre amb un nou cartell amb dos concerts que se celebraran al pub ‘La Mujer Barbuda’ a les 20:30h.
El primer d’ells serà el concert de Quique Ramírez que presentarà el seu nou treball ‘Through the Darkness’. El bateria estarà acompanyat per Daniel Juárez al saxo, Diego Hervalejo als teclats i synths, i Miquel Álvarez amb el baix elèctric. Aquest esdeveniment tindrà lloc el dia 1 de desembre.
L’altre dels concerts se celebrarà el dia 15 de desembre, i és una actuació que està dins de la programació del V Festival de
Guitarra José Luis González. En aquesta ocasió, Gustav Lundgren oferirà un repertori amb la seua guitarra, i acompanyat per Romain Vuillemin també amb guitarra, i el contrabaix de Tom Warburton.
Aquests s'impartiran en diferents centres educatius d'Alcoi depenent dels nivells de cada assistent. La matrícula i el pagament es farà en línia a través del web del Gabinet des del dia 1 al 22 de desembre
BR | Alcoi./ Des del Gabinet Municipal de Normalització Lingüística d'Alcoi ja comencen a preparar els cursos de valencià per a l'any 2023, i per això des del dia 1 al 22 de desembre els interessats podran fer la seua matrícula (i el pagament de 30,75 euros), a través del web del Gabinet. La realització de tots els cursos està subjecta al nombre total de matriculats, i una vegada formalitzada, no es podran fer canvis de curs ni de nivell.
Per a fer el pagament de la matrícula es podrà fer accedint mitjançant el Sistema CLAVE o amb un Certificat Digital (l'Ajuntament admet els sistemes de firma electrònica següents, reconeguts per la Seu Electrònica de l'Ajuntament d'Alcoi, que
són els emesos pels prestadors de serveis de certificació següents: DNI electrònic, CERESFNMT, i Autoritat de Certificació de la Comunitat Valenciana). Una vegada fet el pagament s'enviarà un correu electrònic al Gabinet de Valencià per a acabar de formalitzar la matrícula del curs de valencià. En aquest correu s'haurà d'adjuntar la fitxa d'inscripció omplida i escanejada, còpia escanejada del títol de valencià del nivell anterior al que es vol matricular, i una còpia del rebut de pagament de la matrícula del curs. Una vegada revisada la documentació, des del Gabinet revisaran la documentació i es confirmarà la matrícula del curs sol·licitat.
A més, recorden que les places són limitades, per
la qual cosa, l'acceptació del pagament i de la documentació es farà per ordre d'entrada en el sistema informàtic de l'Ajuntament d'Alcoi.
El nivell B1 s'impartirà a l'IES Pare Vitòria en ho-
rari de 15:30 a 17:30 el dimarts i dijous, i es començarà el dia 10 de gener i finalitzarà el 25 de maig. El nivell B2 tindrà lloc a l'IES Andreu Sempere, en horari de 16 a 18h els dimarts i dijous des del dia 10 de gener fins al 25 de maig. El nivell C1, també a l'IES Pare Vitòria es farà els dilluns i dimecres des de les 18 a les 20h, i començarà el dia 9 de gener, finalitzant el dia 24 de maig, i també al Col·legi Salesians Joan XXIII, en horari de 17:15 a 19:15 hores el dimarts i dijous, des del 10 de gener al 25 de maig. Finalment, el nivell C2, es realitzarà a l'IES Andreu Sempere en horari de 18 a 20h el dimarts i dijous, i començarà el dia 10 de gener i finalitzarà el 25 de maig.
Per Javier J. Segura./
La llengua, a més d'una eina elemental per a la comunicació, és també una connexió amb la història, una mirada al passat des del present i amb futur. El pas del temps tot ho canvia i la llengua no hi és indiferent a les variacions, però els enclavaments del territori són el fefaent signe d'allò que roman impassible, o això sembla fins que els filòlegs diguen el contrari.
Aquesta idea que sembla versar de manera filosòfica va estar demostrada gràcies a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que, junt amb el Centre Excursionista d'Alcoi, va celebrar els passats 18 i 19 de novembre la XV jornada sobre Onomàstica. En aquesta ocasió la cita va estar centrada en l'excursionisme i la toponímia que envolten les comarques de l'Alcoià i el Comtat. Un paisatge "natural i vital" per a la presidenta de la institució de les lletres, la contestana Verònica Cantó, que va descriure amb versos del poeta alcoià Joan Valls: Mariola és un matern encís d'eterna fragància. Amb ella s'oblida el pes de la gran cadena humana, i sols un sospir d'olor en l'espígol o en la sàlvia pot donar-me el paradís menut d'un minut de gràcia. A més, Cantó va assegurar
que el manteniment de la llengua és "una responsabilitat compartida" entre acadèmics i excursionistes. Al fil d'aquesta afirmació, la presidenta va estar acompanyada pel president del Club Excursionista d'Alcoi, Javier Villar, qui va agrair aquesta cita i va destacar la vinculació entre cultura i esport, a més de la presència del valencià en els noms dels racons alcoians de la natura. Per altra banda, l'esportista també va recordar el compromís de l'associació amb la llengua quan durant les dècades dels 70 i 80 ja feien cursos per a ensenyar i difondre l'idioma. Finalment, en la presentació també va estar representat el consistori a través del regidor de Transició Ecològica, Educació i Protecció Civil, Jordi Silvestre, un gran aficionat al senderisme i la muntanya, qui ja anticipava el costum de molts senderistes de batejar rutes, com ara "la senda dels elefants".
La vesprada de divendres va esdevenir en la seu de la Universitat d'Alacant a la ciutat, que va actuar com amfitriona on especialistes i interessats en aquest àmbit vinguts des de diversos punts del País Valencià van estar presents. La conferència inaugural va anar a càrrec d'un dels pares de l'AVL, l'alcoià Jordi Colo-
mina, qui més enllà de la toponímia dels enclavaments que es troben a la comarca, va aprofundir en un aspecte personal que tot el món posseeix, els llinatges, que, per altra banda, "és un camp poc conegut per la població", donat el poc interés que desperta entre la majoria de persones, lamentava el filòleg alcoià. A través del seu arbre genealògic, Colomina va parlar dels seus huit cognoms alcoians i la seua mutació al llarg dels anys.
Un canvi en les grafies
En aquest sentit, la influència catalana al País Valencià és innegable, donat que la majoria de repobladors vingueren de les terres del nord, a banda d'altres punts insulars com a Mallorca a alguns enclavaments de la Marina Alta. Pel que fa als pobles de la Mariola, la trajectòria no va ser diferent i cap a la segona meitat del segle XIII ja es tenen constància d'aquests cognoms que han quedat arrelats com a propis a l'Alcoià i el Comtat a través d'alguns llibres. En el cas d'Alcoi, el primer registre que deixa constància és el Llibre de la Cort del Justícia d'Alcoi, un esborrany datat l'any 1262, solament sis anys després de la Carta Pobla de la ciutat.
Així doncs, el cens del segle
XXII alberga cognoms com Llàcer, que segons Colomina s'hauria d'escriure amb "z", encara que matisa: “escriure'l amb "tz" seria extraordinari”, en lloc d'emprar la "c". A més a més, aquesta tendència inevitable també ha derivat en una altra pronúncia, donat que hi ha persones que ho fan com si es tractara d'una paraula castellana. Aquest últim cas també es dona amb altre llinatge, Santonja. Per això mateix, el fundador de l'AVL fa una crida per a reforçar i corregir aquesta situació en els centres educatius. La llista s'allarga amb altres cognoms i casos, com Ferrandis per Ferrandiz, Olzina per Olcina, Sanç per Sanz o Ainsa per Insa. En definitiva es tracta d'un ampli reguitzell de casos que susciten un debat entre acadèmics, però també entre els portadors d'aquests cognoms, han de corregir-se per tornar als orígens? La resposta de Colomina va ser clara, "un cognom és una herència i l'únic amo d'aquest és la persona", per això mateix assenyalava que els filòlegs poden "aconsellar, però no imposar".
La toponímia no ha estat exempta d'aquesta situació, els exemples en són molts, però més enllà de camins, fonts i racons, a Alcoi hi ha un ben desta-
La influència catalana al País Valencià és innegable, donat que la majoria de repobladors vingueren de les terres del nord, a banda d'altres punts insulars com a Mallorca a alguns enclavaments de la Marina Alta
cat i visible des de tota la ciutat, el Barranc del Cint, o tal vegada del Sinc? El debat ha estat obert durant molts anys i pel carrer encara s'escolten algunes variacions, però el lingüista explica que la primera d'aquestes opcions consta al registre l'any 1270. Segles posteriors, el botànic Cavanilles escrivia Cinc i al llarg de les últimes dècades es poden llegir ambdues variacions en un mateix escrit, el que posa de manifest certa incertesa.
Amb tot, la jornada va comptar amb altres ponències que seguien el mateix sender temàtic i que van discórrer de la mà de Jaume Bru, Emili Casanova i Vicent Cabanes, entre altres, per aprofundir i valorar la importància de la llengua i el seu arrelament, en un sentit quasi literal, amb la terra.
El 16 de novembre de 2018 va inaugurar-se aquest espai multidisciplinari dedicat a les arts plàstiques i a la cultura contemporània
BR | Alcoi./ Aquesta setmana l’IVAM CADA Alcoi ha celebrat el seu quart aniversari. El dia 16 de novembre de 2018 van obrir les portes d’aquest espai multidisciplinari dedicat a les arts plàstiques i a la cultura contemporània, que és gestionat per l’Ajuntament d’Alcoi mitjançant un convenir amb la Fundació Mediterrani i l’Institut Valencià d’Art ModernIVAM de la Generalitat Valenciana. Des d’eixe moment aquest edifici ha rebut més de 84.000 visites. S’ha de tenir en compte que en l’any 2020 les visites van baixar dràsticament degut a l’estat d’alarma provocat per la pandèmia. A més, s’ha de destacar que durant aquests quatre anys l’IVAM CADA Alcoi
ha acollit un total de 33 exposicions.
Raül Llopis, regidor de Cultura, ha comentat que: “Estem satisfets per aquests quatre anys d’IVAM CADA, no sols pel nombre de visites, exposicions i activitats dutes a terme, sinó perquè hem aconseguit tindre un centre d’art contemporani de referència a l’interior de la Comunitat, molta gent de fora d’Alcoi ha vingut a veure les diferents exposicions, hem oferit una programació de molta qualitat, al mateix temps que hem brindat un espai únic a artistes locals. Tenim un edifici que és referència no tan sols pel seu contingut, també per les activitats que portem i durem a terme”.
l'arqueologia i la contemporaneïtat
BR | Alcoi./ L’IVAM d’Alcoi està acollint des de juny de 2022, i fins al 26 de febrer de 2023 l’exposició ‘Un contínuum común indefinidamente liso’. Aquesta és una proposta que pretén projectar altres mirades cap a l’art contemporani. Gràcies a diferents peces, l’espectador podrà veure una nova visió que deixa la porta oberta a possibles connexions i interpretacions que poden sorgir en aquest espai. Els assistents podran analitzar els contextos artístics, so-
cials i culturals des d’un altre punt de vista, uns fets que es poden veure al llarg d’aquestes obres i que descobreixen els impulsos i vuits que arrisquen la identitat de la història.
A través d’un recorregut, l’exposició vol ser una ferramenta que dona l’oportunitat de generar altres lectures de les obres. Per a fer-la s’han utilitzat peces que tenen un fil conductor que fan que la gent puga reflexionar sobre diferents temes com el canvi en els mu-
seus, el paper dels artistes, o anticipacions de diversos moviments que van canviar les respostes davant l’art, i ho fa mitjançant diferents llenguatges artístics que ens apropen un poc a eixe concepte que s’entén com a contemporaneïtat.
Totes les obres assumiran significats depenent de l’òptica amb la qual s’analitzen demostrant que tot pot tenir qualsevol significat.
A més de poder-la visitar per lliure a l’IVAM Alcoi, també s’han orga-
nitzat unes visites comentades amb les quals s’han proposat fer una relectura d’aquesta mostra comissariada per Diana Guijarro. Aquest recorregut s’articularà a partir de la resignificació dels objectes i el seu potencial per a construir nous relats, de tal manera que es farà una nova capa de significats que se sumaran als que proposa l’exposició.
Aquestes visites es faran a les 12h els dies 3 i 17 de desembre, el 14 i 28 de gener, i l’11 de febrer.
‘Un
els desitgem bon nadal!!
84.000
El 30 d'octubre de 1982, en 'Desayunos San Mateo' es va fundar el Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics gràcies a un grup d'historiadors que volien difondre a tota població de la ciutat els nostres orígens i el nostre patrimoni. Després de 40 anys, aquesta entitat ja compta amb uns 120 socis de qualsevol disciplina, com geògrafs, historiadors de l'art, o amb inquietuds intel·lectuals, persones que simplement volen i estimen la seua i patrimoni, i volen conéixer més al voltant d'ella.
El CAEHA vol commemorar aquesta fita tan important, i per a l'ocasió han preparat dos projectes que han volgut compartir amb els alcoians i alcoianes. La seua actual presidenta, Elisa Beneyto, ha confessat que està molt contenta per poder celebrar aquest aniversari en el càrrec, i formar part d'una entitat amb "persones i professionals tan reconeguts"."Per a mi és molt importat perquè, és cert que cada dia hi ha alguna cosa vinculada amb el CAEHA, i a banda, la meua tasca com a docent. És temps que t'estàs llevant de la vida familiar, però l'estic invertint en què altres persones puguen conéixer la seua història i patrimoni, i això em paga moltíssim. A més, estic contenta per la junta, que em recolza sempre, i m'ajuden moltíssim. Sense ells no podríem tirar endavant. Són persones molt sàbies, molt més sàbies que jo, i m'agrada escoltar-los i que m'ensenyen a gestionar l'entitat, ja que ells han estat molt més temps que jo. Jo porte vora
15 anys, i hi ha gent que porta des de que es va fundar, i per a mi és un luxe poder estar al costat seu" ha declarat Beneyto
que a més incideix en la important tasca de l'entitat: "Cada vegada són més les persones que formen part del CAEHA, gent
jove. I cada vegada són més les entitats que demanen assessorament. Estem molt contents perquè veiem que el nostre tre-
ball es veu reflectit en la societat. Fer coses i que no apleguen a la ciutadania és trist, però veus que les coses que fem apleguen a les persones"
Durant aquests 40 anys han anat evolucionant moltes coses a l'entitat, i és que, una de les ferramentes que ha sigut de gran utilitat per a difondre tota la seua tasca, han sigut les xarxes socials. Des del CAEHA compten amb pàgina de Facebook, Instagram, i a més, pàgina web, en la qual es poden veure tots els seus articles, investigacions, i unitats didàctiques. Aquesta evolució digital ha fet possible que la història i el patrimoni alcoià puga arribar a més gent.
La presidenta aprofita aquest aniversari i desitja que "més gent ens poguera conéixer, que vingueren a les excursions voltant Alcoi. És una forma de fer colla, de fer nous grups d'amics, i de conéixer la història i el patrimoni. Estem oberts a qualsevol persona que tinga interés en les nostres activitats i en el nostre respecte cap al patrimoni".
Respecte als actes commemoratius d'aquests 40 anys, el Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics ha estat treballant en dos iniciatives molt importants que podrà gau-
Belén Rivas./"Estem molt contents perquè veiem que el nostre treball es veu reflectit en la societat. Fer coses i que no apleguen a la ciutadania és trist, però veus que les coses que fem apleguen a les persones"El Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics es va fundar el 30 d'octubre de 1982 i per a celebrar aquesta fita, des de l'entitat han preparat dos importants projectes que han volgut compartir amb tota la ciutadania
dir tota la ciutadania, i que tenen com a nom: 'Memòria d'Alcoi' i 'Ressonàncies de la Serreta'.
Memòria d'Alcoi
Un d'aquests importants projectes va presentar-se el dia 8 de novembre a la Fundación Mutua Levante, entitat que ha col·laborat en ell. Es tracta de la sèrie documental 'Memòria d'Alcoi'. En total són 10 capítols que aniran pujant-se al canal del CAEHA de YouTube. "Són gratuïts, per fer més accessible la difusió del patrimoni i de la història d'Alcoi a totes les persones, però sobretot, està vinculat a tindre un material didàctic per a l'alumnat de la ciutat i dels voltants. A vegades els professors ens trobem que hi ha coses que són molt genèriques, I s'ha de crear un contingut més específic de la nostra història. Per això, amb eixe esperit, hem fet aquesta sèrie documental. Ha sigut un projecte molt ambiciós en el qual s'ha treballat de valent. Ha sigut un treball molt bonic que portem més d'un any fentlo, i en el qual ha participat la majoria dels nostres socis, per exemple, la persona que ha posat la veu ha sigut el nostre soci Juan Javier Gisbert. Estem
molt contents perquè ho ha fet molt bé. Ell fa les coses molt bé i té una locució perfecta. També donar-li les gràcies a Ximo Victoriano, que ha fet la part de la revisió lingüística del documental".
Aquest documental ha estat fet per l'empresa 'Visual Crea',
la mateixa que ha fet la sèrie 'Desenterrats' d'À Punt, i ha estat patrocinada per l'Ajuntament d'Alcoi, concretament per les regidories d'Educació i Cultura; per la Federació d'Instituts d'Estudi del País Valencià, i amb el suport de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esports, i
de la Fundació Mutua Levante. Ressonàncies de la Serreta El segon projecte consisteix en la creació d'un poema simfònic que du com a títol 'Ressonàncies de la Serreta', i que ha sigut creat pels músics, i socis de l'entitat, Àngel Lluis Ferrando i Eduard Terol. Aquesta ini-
ciativa va nàixer de l'anterior president del CAEHA, Pedro Parra: "Vaig proposar la idea i va agradar. Vam buscar a aquests dos compositors i la idea és que una part de l'obra, que dura uns 15 minuts, es quede com a sintonia del CAEHA perquè s'utilitze quan fem activitats com per exemple presentacions de llibres, o conferències. Encara no he pogut escoltar-la, però, em consta que s'han esmerat molt i que han fet una molt bona composició".
Aquesta peça s'estrenarà el dia 17 de desembre a les 18:30h al Teatre Calderón d'Alcoi, en un concert molt especial que oferirà l'Orquestra Simfònica Alcoiana, i Parra convida a la gent a acudir: "Vull fer una crida a la gent d'Alcoi perquè acudisca al concert, perquè és un projecte que ens fa molta il·lusió, tant al president de la Simfònica, Ferran Villanueva, com al CAEHA".
Membres actuals del Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics./"Vull fer una crida a la gent d'Alcoi perquè acudisca al concert, perquè és un projecte que ens fa molta il·lusió, tant al president de la Simfònica, Ferran Villanueva, com al CAEHA"
BR | Alcoi./ Damià Llorens Picó, acompanyat per un gran equip de professionals de diferents àmbits han creat Abraxas, un projecte musical, independent i autogestionat que vol barrejar la música electrònica obscura de ball, la reflexió filosòfica, l’activisme sociopolític i l’emprenedoria musical, amb el principal objectiu que els seus missatges arriben a la ment del públic per a ferlos reflexionar amb lletres d’autocrítica individual i social, i amb un punt de vista de dualitat, extrems i contradiccions que són inertes a l’ésser humà i a la societat capitalista.
Respecte al seu nom, encara que no es coneix el seu origen, té alguns significats com per exemple: “un déu que representava el bé i el mal, un déu adorat representant del foc”. Però l’elecció d’aquest nom ve per la novel·la
‘Demian’ de Hermann Hesse, un escrit que va marcar al seu fundador durant l’adolescència, ja que parla sobre la dualitat de les persones, una qualitat innata que marca la personalitat, i que gràcies a aquest llibre va comprendre i aprendre a viure amb ella. És a dir, que Abraxas és un reflex de la personalitat de Damià Llorens, on es pot veure un profund procés d’autoconeixement i acceptació personal.
Artistes i activistes formen part d’Abraxas, i tots ells a través d’aquest projecte s’han unit per tal d’enviar missatges impactants a través de la música i d’una gran experiència audiovisual que es podrà veure als seus concerts, ja que el projecte està concebut per a ser un artista de directe. Aquesta part visual ha estat creada per ScreenWarriors Collecti-
ve, i es comptarà amb projeccions multipantalla, experiments amb reactivitat, LEDs, llums estroboscò-
piques, fum, i altres elements per a fer perfecte aquest espectacle electrònic.
La seua música podria estar dins del gènere del techno, però també poden escoltar-se altres estils
com la música industrial i postindustrial, EBM, Techno Body Musical, influències del cyberpunk o darkwave.
En aquest mes de novembre ha eixit a la llum el seu primer disc a través de Soil Records. Aquest és un LP doble titulat ‘Dancing as an act of rebellion’, en el qual es podran escoltar remixes d’altres artistes de la darkwave electrònica com Geistform, SMforma, Ober Dada, HBK1, SOJ, o Melting Dogmas. En aquest treball s’ha donat molta importància a la dansa, ja que com expliquen: “Sempre ha sigut un acte vital de rebel·lia, així que conceptualment, l’àlbum pretén reivindicar el ball com una arma de protesta i lluita”.
Aquest àlbum també tindrà una edició limitada molt especial que inclourà un pack Molotov.
‘De
I
‘Tast
‘Els
‘Un
viva veu’, una gran peça literària: el Joan Fuster de les entrevistes./ per Xavier Serra
també era poeta: ‘Poesia completa 1945-1987’, de Joan Fuster./ per Daniel P. Grau
de salobre’ de Joan Lluís Moreno./ per P. Cano Server i Àngela Baldó
que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya’ de Miquel Macià i Pep Martí./ per Francesc Viadel ‘Althaia’, de Juli Capilla: Una grande bellezza./ per Rubén Galera Hernández ‘Als peus de la lletra. Notes sobre literatura’, de Toni Sabater./ per Ramon Ramon
L’efecte hipnotitzador de Nora Ephron: ‘No me’n recordo de res’ - Traducció de Carlota Gurt./ per Lourdes Toledo
rei, un déu, una acadèmia. El regne de València als ulls del noble Bernat Català...’, de Carles Fenollosa./ per Joan Belló Crespo
‘Un Mag de Terramar’, d’Úrsula K. Le Guin./ per Aitana Casanova Viatge en autobús. Retorn sentimental d’un valencià al seu poble./ per Antoni Martí Monterde Suplement col·laboratiu d'informació i crítica literària entre El Grat i La Veu dels Llibres · Nº VI
la major part de les entrevistes afegides al nou volum pertanyen als anys que van del 1977 al 1983, l’època més turbulenta, i mostren de manera claríssima un Fuster militant i combatiu, que no es feia enrere ni un mil·límetre
oan Fuster, tot i que era autor de dietaris, tingué una escassa tirada a la confessió autobiogràfica. No escriví a penes res que revelés les seves peripècies individuals. No és que tendís al secretisme, o a alguna mena de retracció calculada. Tot al contrari, sempre que els periodistes li preguntaren per algun episodi de la seva vida, contestà sense embuts. De vegades, fins i tot, amb una sinceritat que podia escandalitzar, com quan explicava les penúries que havia hagut de passar per dedicar-se professionalment a l’escriptura o quan parlava de les ampolles de brandi que s’havia begut en l’època que redactava tres o quatre llibres a l’any. Però al cap i a la fi, si en el tipus de literatura que elaborava –un tipus de literatura molt elucubratiu– hagués pretès també explicar en detall la pròpia vida, hagués semblat un pedant egòlatra i s’hauria fet molt difícil de suportar.
Els dos papers autobiogràfics una mica extensos que escriví Fuster no estaven destinats a ser publicats. El primer, que degué escriure cap al Nadal del 1959, era una mena de currículum que redactà per sol·licitar una beca a la Fundació March –un escrit que no es pogué estar de carregar de comentaris irònics i que, al capdavall, no li produí cap resultat. L’altre eren les notes que redactà la primavera del 1962 perquè les fes servir Josep Pla en el retrat que li dedicà en la quarta sèrie dels Homenots. Cap dels dos escrits va molt més enllà d’un ràpid comentari dels llibres que havia publicat i que pensava publicar. Per això, a l’hora de recollir notícies exactes sobre la seva biografia, les dues fonts principals són les entrevistes que li van fer els periodistes i l’enorme quantitat de cartes que rebé i que escriví al llarg dels anys. Les parts de l’epistolari de Fuster que s’han anat publicant tenen un interès desigual. No n’hi ha cap que superi l’interès, ni l’amenitat, que té la primera vintena de cartes que envià a Vicenç Riera, que estava implicat a fons en la
EDITA: Fundació Cultural Jordi de Sant Jordi, CV · C/ Jaume Roig, 22 46270 Castelló, (la Ribera Alta - País Valencià) info@fundaciojordidesantjordi.org · C.I.F.: G-98157357
Registre de Fundacions de la Generalitat Valenciana amb el núm. 521-V Coordinació: Victor Labrado./ Editor: Moisés Vizcaino./ Publicitat: Miquel Pallarés./ Maquetació: Joan Pérez i Sempere./
redacció de les revistes que els exiliats catalans publicaven a Mèxic. Fuster li explicava en aquelles cartes la trajectòria dels cenacles literaris valencians després de la guerra i descrivia uns ambients enrarits i pràcticament demencials. Sigui com sigui, Fuster sabia la importància que tindria la seva correspondència i, junt amb les cartes que rebia, molt sovint guardava còpia de les cartes que enviava. Aquest és l’origen dels divuit volums de l’epistolari que, de moment, s’han pogut publicar (i incloc en la llista el primer, el que va editar l’editorial Curial). En canvi, les entrevistes ha calgut cercar-les a les hemeroteques i als arxius de les emissores de ràdio i televisió.
Isidre Crespo feia temps que col·leccionava notícies sobre Fuster. Tota mena de notícies. Parlà amb l’editor Vicent Olmos i acordaren publicar un volum que recollís totes les entrevistes breus que li havien fet a Fuster. En aquell moment ja hi havia dues entrevistes llargues publicades: les Converses inacabades, de Toni Mollà, i les Converses filosòfiques, de Júlia Blasco.
La recerca que portà a terme Isidre Crespo va ser excel·lent. La primera edició del llibre, que va aparèixer el 2003, contenia seixanta entrevistes i es convertí en un llibre imprescindible per a tots els lectors de Fuster. Aquesta nova edició del 2022 no és espúria. Isidre Crespo ha pogut localitzar divuit entrevistes més, entre elles un escrit de Montserrat Roig que cau més aviat dins del subgènere dels retrats literaris. Però, a més, la major part de les entrevistes afegides al nou volum pertanyen als anys que van del 1977 al 1983, l’època més turbulenta, i mostren de manera claríssima un Fuster militant i combatiu, que no es feia enrere ni un mil·límetre encara que els grupuscles blavers més violents li enviessin notes anònimes i li posessin bombes. Una bomba contra un escriptor, deia Fuster amb el seu habitual sarcas-
me, era «una cosa desproporcionada». I afegia tot seguit que no pensava canviar d’idees ni d’ofici. I tot això quan no feia ni un més que havien intentat matar-lo, i li havien rebentat les reixes i les finestres de casa.
Els periodistes, amb Fuster, ho tenien fàcil. Era impossible fer-li una entrevista on no apuntés l’enginy. L’agafaven sempre una mica desprevingut, tret de quan era ell mateix qui contestava les preguntes per escrit. De vegades, li preguntaven la primera bestiesa que els passava pel cap, com quan un col·laborador d’una revista mèdica li demanà quin tipus de metge hauria estat, en el cas d’haver estat metge. «És una pregunta insòlita», respongué Fuster. De vegades, s’exposava massa i oblidava que els periodistes cercarien fer-li dir inconveniències.
De mica en mica, es va anar construint la imatge mítica de Fuster: l’home que «ha sotragat la consciència del país», l’escriptor corrosiu i racionalista, l’escèptic... Tots els periodistes que se li acostaven d’una o d’altra manera hi contribuïen. Parlaven de la casa plena de piles de diaris i revistes, del racó amb la llar sempre apagada on tenia la màquina d’escriure, dels milers de llibres que omplien els prestatges, del seu costum de rebre la gent en pijama, de la seva solitud... Una solitud una mica estranya, perquè hi hagué èpoques –sobretot cap al final de la dictadura i en els anys que seguiren a la mort del dictador– que cada vespre rebia gent a casa. Escriptors joves que li demanaven un pròleg, militants de partits polítics clandestins que cercaven consell, pintors que volien que els escrivís unes ratlles per a un catàleg... Fuster no era només el referent del catalanisme. En els darrers tretze o catorze anys de la dictadura, Fuster havia estat, al País Valencià, l’intel·lectual que havia representat l’oposició al franquisme. I això explica l’interès que suscità i l’enorme quantitat d’entrevistes que li feren.
Permeteu-me que comenci aquestes ratlles amb una anècdota personal. Vaig conèixer la poesia de Joan Fuster sense saber que era de Joan Fuster. Va ser en la veu de Lluís Llach: aquella «Criatura dolcíssima» que el de Verges va incorporar al seu disc Somniem, de 1979. Estic convençut que no soc l’únic que podria subscriure aquesta anècdota. I diré més: estic convençut que encara avui hi ha molta gent que sent Llach i no sap de qui són aquells versos que ell canta tan tendrament. Anys més tard, l’aproximació a la poesia fusteriana ja va ser més acadèmica. En cinquè de carrera, Jaume Pérez Montaner impartia l’assignatura de Literatura catalana contemporània i havíem de preparar un treball d’investigació per aprovar-la. El meu bon amic Àlvar Banyó i jo ens vam decidir a analitzar l’obra poètica completa del suecà amb una tècnica que llavors era relativament innovadora: els estudis fonamentats en la lingüística de corpus. El treball va consistir a picar-nos les prop de dues-centes cinquanta pàgines de versos del llibre Set llibres de versos, que llavors aplegava tota la seva poesia —estem parlant de 1991 i no teníem al nostre abast ni escàner ni reconeixedor de caràcters—, i passar-ne el contingut per un programa informàtic de la Universitat d’Oxford que treia estadístiques i feia llistes immenses: nombre de paraules diferents, nombre d’aparicions de cada paraula, context en què apareixia —concordances—, etc. Vam organitzar, ja manualment, tota aquesta informació per unitats lèxiques i en vam lliurar el resultat a Jaume: uns quants centenars de pàgines, distribuïdes en dos o tres volums amb enquadernació d’espiral, que van sorprendre ben gratament el nostre professor, si ens hem de guiar per la nota que ens va posar, sens dubte, més per la novetat que per la qualitat de la recerca.
un conjunt que mostra la modernitat de la poesia fusteriana, perfectament connectada amb la producció poètica europea del moment i que assoleix uns estàndards de qualitat més que respectables
El cas és que Jaume Pérez Montaner, que compartia despatx amb Fuster, li va passar aquells patracols i l’home va voler conèixer aquells xicots que, segons ell, perdien el temps analitzant d’una manera tan peculiar i asèptica la seva poesia. Ens va rebre i va passar el temps mirant-se els papers encuriosit. El sorprenia, sobretot, el nombre total de mots diferents usats. Àlvar i jo devíem fer la cara que fan els qui es troben davant una estrella de rock o un extraterrestre. L’admiració crec que ens va fer emmudir. L’entrevista va acabar amb un «i ara què?», que mai no he sabut si era una pregunta retòrica o una motivació, però que ens va conduir a escriure un parell d’articles que vam publicar quan l’autor ja havia mort i que no deuen ser gaire fàcils de localitzar, tot i que, tant se val, perquè, certament, tenien un inte-
rès ben relatiu. Molt més interessant és, tanmateix, el llibre que ha publicat recentment la Institució Alfons el Magnànim, en coedició amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, dins la col·lecció «Poesia-Obres Completes», que tan dignament dirigeix Vicent Berenguer: Poesia completa 1945-1987. L’edició i el pròleg són de Salvador Ortells, responsable de l’Espai Joan Fuster de Sueca i autor d’una tesi doctoral —La poesia de Joan Fuster (2017)— sobre l’obra poètica del seu il·lustre paisà. En Poesia completa 1945-1987 Ortells reprodueix el text fixat en el volum primer de l’obra completa de Joan Fuster, Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, publicat el 2002, però sense l’aparat crític que els editors, Antoni Furió i Josep Palàcios, hi van afegir. És, per tant, una edició pensada per a un públic general i no per a especialistes. Si Furió i Palàcios ja sumaven als Set llibres de versos un conjunt de poemes religiosos identificats sota el títol Obra pia i alguns poemes esparsos sota l’epígraf «Poemes solts», Ortells hi incorpora els poemes apareguts en els volums de la Correspondència, una sèrie de poemes inèdits i els poemes en espanyol que Fuster va publicar en la revista Verbo, codirigida amb José Albi de 1946 a 1958.
La gran novetat de l’edició d’Ortells rau, sobretot, en l’ordenació del material. Trenca els enfocaments estrictament cronològics, temàtics o estètics i es decanta per una alternativa sincrètica que combina el criteri estètic per al plantejament general amb el criteri basat en la cronologia de l’escriptura per a l’ordenació interna dels apartats. Això sí, manté la unitat dels llibres publicats com a tals i la cronologia dins els grans blocs estètics. El resultat és un conjunt estructurat en cicles, precedits per l’apartat «Els inicis poètics en la premsa valenciana». D’una banda, el «Cicle líric», de tradició simbolista i postsimbolista, que inclou els llibres Sobre Narcís, Ales o mans i Escrit per al silenci. D’altra banda, el «Cicle antilíric», de tendència surrealista, amb Ofici de difunt, «Elegia a Rabelais» i Poemes per fer. Entre els dos cicles Ortells situa Terra en la boca, que qualifica, seguint Agustí Bartra, com a obra eclèctica o “de crisi” […], que actua a mode de frontissa entre la poesia lírica i l’antilírica, però sense una adscripció plena a cap cicle per l’equidistància estètica i formal». Tot plegat és un conjunt que mostra la modernitat de la poesia fusteriana, perfectament connectada amb la producció poètica europea del moment i que assoleix uns estàndards de qualitat més que respectables.
El darrer terç de Poesia completa 19451987 conté el que Ortells identifica com a «Poesia de circumstància», amb la poesia reli-
giosa, la poesia festiva, els poemes per a catàlegs i obres d’artistes plàstics, els poemes inclosos en la Correspondència i el sempre necessari calaix de sastre que se’ns ofereix sota el títol «Altres poemes». Entre aquests poemes trobaríem, segurament, molts d’aquells que Fuster va elaborar perquè li’ls pagaven —ho reconeix ben irònicament i Ortells el cita: «jo mateix, mea culpa, he manufacturat sonets eucarístics, marians i sobre falleres-majors. Tinc una discutible excusa: els cobrava, com qualsevol altre ciutadà cobrava una altra feina, posar un rajol damunt l’altre, portar una comptabilitat o manipular un bisturí». El darrer bloc és el que es dedica a la producció en espanyol —Ortells demostra en la seva tesi que són poemes escrits inicialment en català, que traduïa per a publicar-los en Verbo per exigència d’Albi.
El llibre es tanca amb un parell de pròlegs fusterians, el que encapçala la segona edició d’Escrit per al silenci i el que serveix d’introducció a Set llibres de versos. Tenim, per tant, també una mostra del Fuster assagista, que ben mirat, tampoc no contrasta amb el poeta, com ben encertadament assenyala Ortells: «no hi ha diferències ostensibles ni insalvables entre el Fuster poeta que crea el poema a partir del vers donat, que diria Carles Riba, i el Fuster assagista que construeix un artefacte expositiu i argumentatiu brillant a partir d’una nota de lectura o de l’esbós primigeni d’una idea».
L’edició es completa amb la reproducció de dues obres gràfiques que també signa el suecà: la vinyeta de la coberta, Home, un dibuix de línia senzilla gairebé contínua, i l’oli Viatge del general Franco a la sífilis. Són obres amb reminiscències potser picassianes, potser dalinianes, potser mironianes —els historiadors de l’art ja em disculparan l’atreviment de ficar-me en terrenys que no són els meus— que em fan pensar que ben probablement també s’hauria pogut guanyar la vida com a artista plàstic.
Un apunt final. La vehemència amb què Fuster tracta la seva obra poètica només és comparable a l’actitud displicent amb què es mira gran part dels materials que va haver de publicar en la premsa periòdica senzillament perquè s’havia de guanyar la vida amb el que escrivia. Com a lectors, hem de superar aquesta percepció per poder-nos adonar que, si obviem el «monstre Estellés» —la qualificació és fusteriana—, segurament Joan Fuster és el millor poeta valencià de la seva generació. I si no hagués reeixit d’una manera tan excelsa en l’assaig, pel parell de centenars de poemes reunits en aquest volum, igualment tindria un lloc preeminent en la història de la literatura catalana contemporània. Gaudim-lo i reconeguem-lo, doncs, també com a poeta.
I també era poeta: ‘Poesia completa 1945-1987’, de Joan Fuster
‘Un rei, un déu, una acadèmia. El regne de València als ulls del noble Bernat Català de Valleriola (1568-1607)’, de Carles Fenollosa
per Joan Belló Crespo./
La història és una manera de continuar fent política. Això ho saben vostés, els polítics mediocres ho sospiten, i el vostre veí se’n lamenta cada vegada que sa mare, enmig d’una discussió familiar transcendental, li recorda el que va costar de criar. La història. La política. La memòria. Resulta inexcusable no posar-se solemnes i rememorar la vella observació orwelliana: qui controla el passat, controla el present. Qui controla el present, controla el futur. La història pot ser tan contundent i vertiginosa com una operació quirúrgica. La població dels Balcans ho va comprovar durant els 90 quan molts dels presidents d’aquells països, historiadors de formació, fanfarronejaven sobre els seus diplomes impecables i les prerrogatives que aquells els adjudicaven mentre mobilitzaven els respectius exèrcits.
nombrables els infatigables que tenen molt de temps lliure per tergiversar o per esborrar allò que, atenent la sentència orwelliana, ens és tan important: la història.
Com que fa lleig parlar del veí i tots coneixem com se les gasta, m’agradaria parlar-los dels antics egipcis i els seus mètodes de control.
llar als reis Felip II i Felip III: “I a mi què em toca?”–, Fenollosa ens descriu tot un panorama a través de fragments del diari privat del noble valencià, del qual esperem per a finals d’any una nova reedició.
que les polítiques neoliberals per a desregular els mercats i reduir la intervenció de l’Estat tenien un impacte molt negatiu, desmuntant les estructures socials en benefici d’un grup reduït de la classe alta, de tal forma que les classes mitjanes semblaven tornar-se disfuncionals per al neoliberalisme
Si la història i la política foren una cosa tan concreta com ara identificar pèl-rojos a través dels camps d’Irlanda, els pseudohistoriadors a qui agrada fer passar irlandesos de pèl-roig per àrabs de rinxolat cabell fosc es deixarien en evidència ells solets. Però les coses no són tan fàcils ni tan benignes. Les persones tenim sentiments, alguns d’ells tan complicats com ara l’odi o el ressentiment. Això en principi no ens hauria de traure la son. En principi, perquè només cal llegir aquell inici memorable del Llibre del Desassossec, on Pessoa ens conta que les persones ens aboquem a qüestions polítiques i religioses amb un temperament sentimental i no amb una freda inclinació racional, per tal d’encendre totes les alarmes.
El mètode científic, revisat per generacions d’honests historiadors, no acaba de ser impermeable a la parcial sentimentalitat d’aquells qui escriuen la història i la lligen. Està bé. Almenys sabem que allò que llegim ho ha escrit un individu i no un impertorbable cavallet de mar. La gent es pot equivocar, pot inclús caure en la més desmesurada de les anàlisis. Però l’experiència ens condueix a sospitar, perquè són in-
Resulta que les altes jerarquies d’aquella terra, quan consideraven oportú triturar la memòria d’una persona, no sols eliminaven dels annals el seu nom, sinó que també en cremaven el cos, privant-lo dels rituals de momificació, crucials si un no es volia perdre en el buit etern. Passat. Present. Futur. La nostra experiència és més pròxima a la dels romans. Els llatins van demostrar que amb unes legions que guanyen batalles i un equip d’historiadors que les narren l’enemic es pot sotmetre doblement: sota l’imperi de les lleis –espasa i legislació provincial– i sota l’imperi de la memòria.
Un rei, un déu, una acadèmia és un llibre que compta amb les virtuts de l’acadèmia –rigor, precisió, comparatisme, detall– i contradiu el vell paradigma que tot assaig gestat en les universitats ha de ser igual d’avorrit que la intervenció d’un sabut en una conferència. Carles Fenollosa ens recorda el que molts havíem oblidat. I, a més a més, ens entreté, ja que ens mostra una societat tan estranya i tan llunyana a la nostra com ho podria ser per al senyor de Montaigne la dels indígenes americans, que tant van incitar la seua curiositat oferint-li felices divergències i comparacions.
En la història dels valencians, com en la història de tots els pobles, hi ha tants mals moments que la memòria dels uns anul·la moltes vegades el record d’uns altres. No tot comença en Almansa. Fenollosa ens ho torna a recordar, perquè el que no es recorda s’ho endú el vent. I de la mà de Bernat Català de Valleriola (15681607), que bé podria ser el nostre Samuel Pepys –enlloc del mític “i a dormir” del dietarista anglés del XVII, al valencià li agrada amo-
Ens mostra els batecs d’aquella societat, de les relacions dels nobles amb el rei, dels llibres i la impremta, de la literatura en procés de castellanització i de l’ús del valencià, discriminat en les altes esferes però àmpliament parlat al carrer, de la Inquisició i els moriscos, d’aquella mistificada i castellanitzant Academia de los Nocturnos, de malalties, devoció, matrimonis i mort. Del poder, la pompa, de l’orgull i del prestigi, també. Apareixen tota una sèrie d’eminents personatges: Vives, March, Timoneda, l’agermanat Vicent Peris, o el beneficiat de la Parròquia de Sant Martí, Pere Joan Porcar, de qui Fenollosa ens recorda que centra el seu dietari en “la realitat hostil i fascinant que l’envolta, mentre que el noble –Català de Valleriola– centrarà la seua atenció en si mateix i en la seua fulgurant carrera dins de la monarquia hispànica, no sense alguna esporàdica concessió a la vida quotidiana”. Fenollosa també indica els autors que l’han guiat a l’hora de bastir l’assaig, un convit per a continuar espigolant: Fuster, Casey, Escartí, o aquell bell llibret de Sebastià García Martínez: Bandolers, corsaris i moriscos.
L’assaig els oferirà una panoràmica de la vida al segle XVI, i en especial al Regne de València. Va d’allò gran, la tendència centralista de les monarquies europees, etcètera, etcètera, a allò petit, com ara la mort d’un dels fills de Bernat Català de Valleriola. Tot lligat amb un estil que no es fa de notar i que ens administra puntuals alegries de gràcia verbal o metàfores que no cauen en llocs comuns. I amb escassíssimes notes a peu de pàgina, igual que en els amens estudis culturals de Joan Fuster. Un llibre ideal, de fet, per a continuar la lectura de Poetes, moriscos i capellans, aquest, sí, de l’escriptor de Sueca.
Al contrari del que podríem esperar, aquests escrits, preludi de la seua mort, estan plens d’humor, de vitalisme i d’agraïment, i si mai hi passa comptes, ho fa amb tanta ironia i subtilesa, que el lector no pot fer cap altra cosa que arrufar els nas i dibuixar-hi un somriure
La sorpresa en apropar-me a No me’n recordo de res ha estat descobrir que Nora Ephron havia sigut la guionista de la comèdia romàntica per excel·lència, Quan en Harry va trobar Sally (1989),una pel·lícula inoblidable.Un guió de gran èxit que li va canviar la vida a Ephron fins al punt que no va arribar a escriure’n cap altre que superés l’acollida i el succés d’aquell. Tanmateix, Ephron era una gran escriptora, en moltes dimensions: guionista, periodista, novel·lista, amb una prosa d’un potencial literari agre-dolç, crònica d’un temps, que magnetitza. Atrevida, iconoclasta i divertida, Ephron va covar una habilitat especial per a recrear les situacions de la vida familiar i professional amb humor i certa distància. Li venia de família. Filla de guionistes, Nora Ephron havia après de la seua mare que de tot el que et passa en la vida ports treure partit, literàriament parlant. Un consell que també els donà Teresa Pàmies als seus fills, com ha contat Sergi Pàmies en alguna entrevista. Ara bé, cal saber fer-ho, amb traça, amb gràcia i amb una guspira humana i literària. Ephron tenia tots aquests ingredients a la seua cuina d’escriptura, parafrasejant aquell llibre magnífic de Jesús Tuson. Tant és així, que ella mateixa reflexiona al respecte a través de la seua alter ego, Rachel, en la novel·la Heartburn, una història sobre un naufragi matrimonial calcat al declivi del seu segon matrimoni. En aquesta història una amiga li pregunta a la Rachel «Per què creus que de tot t’has de fer un relat?». A la qual cosa ella respon: «Perquè si jo explico la història, en controlo la versió. Perquè si explico la història, et puc fer riure, i prefereixo que te’n riguis de mi que no pas que sentis llàstima per mi. Perquè si explico la història, no em fa tant mal. Perquè si explico la
història, la puc suportar».
Aquesta explicació aboca un poc de llum sobre la pregunta que sovint es fa als escriptors, a propòsit si escriure té o no efectes terapèutics. Doncs segons què i com, sí, pot tenir-ne.
I llegint aquest llibre —tan elegantment presentat per Eva Piquer i traduït per Carlota Gurt— ho veiem amb claredat.
No me’n recordo de res —recull d’històries personals, relats de records i reflexions, desenes d’imatges i anècdotes fetes literatura, textos breus i ben diversos que giren al voltant d’una autobiografia— té un efecte multiplicador i hipnotitzador: em va tenir tres hores asseguda a la butaca d’una habitació d’hotel sense menejar ni un pèl, i això feia temps que no em passava. Potser és perquè Nora Ephron evoca i recorre la seua existència amb molta força sense necessitat d’escriure un dietari ni unes memòries —d’una manera similar a com va fer Natalia Ginzburg en No has de preguntar-me mai. A més, Ephron es despulla més, es lliura al lector en carn i ossos, amb gràcia i humor, fins i tot sobre les històries més espinoses, com ara l'alcoholisme de la mare o els seus divorcis. Capaç de fer paròdia de moltes situacions vitals, de tant en tant escriu amb un to profund, però mai dramàtic. Una de les seues virtuts és aquest equilibri que la manté en la línia tensa, entre el dolor i l’absurditat de la vida, però que ella afluixa amb saviesa i delicadesa, traient-los el suc als millors moments, llevantli ferro al dolor, vivint i escrivint, com si no res... La seua escriptura potser és terapèutica, «si explico la història, no em fa tant mal però», però a banda d’acompanyar i reforçar qui escrivia, arriba al lector, et desperta i commou, et fa riure i viure. Les reflexions sobre la infantesa i la adolescència californiana, va créixer a Be-
verly Hills, el seu desig de viure a Nova York i la professió de la seua vida, el periodisme —va començar la carrera periodística al New York Post, i va escriure al New York Times i a les revistes Esquire i New Yorker, entre d’altres. El cinema com a passió i mode de viure, tot pren un relleu més humà, creïble i divertit sota la mirada de Nora Ephron.
Seguia el consell matern: fer el paper d’heroïna en lloc de víctima. Potser per això, quan li van diagnosticar una leucèmia va guardar-ne el secret durant sis anys i va canviar de tàctica: no en va parlar, tot i que quan va publicar el llibre de què parlem als Estats Units, el 2010, l’autora ja sabia que estava greument malalta. Amb tot, va decidir retre un homenatge a la vida, recordant els moments millors i també alguns d’amargs, però sense caure mai en l’autocomplaença: és el cas de «La llegenda», on evoca la transició d’una infantesa feliç a una adolescència amarga i desconcertant davant de l’alcoholisme de sa mare.
Al contrari del que podríem esperar, aquests escrits, preludi de la seua mort, estan plens d’humor, de vitalisme i d’agraïment, i si mai hi passa comptes, ho fa amb tanta ironia i subtilesa, que el lector no pot fer cap altra cosa que arrufar els nas i dibuixar-hi un somriure. Sublims els textos que dedica al sopar familiar de Nadal, a la pèrdua dels éssers estimats, als seus divorcis, al plaer de cuinar, o a l’impacte de les noves tecnologies en la manera de comunicar-nos i el desgavell que provoca. I com a cirera del pastís: les llistes del «que no trobaré a faltar o del que sí trobaré a faltar», i sobretot un text autèntic, una declaració d’amor: «Periodisme, una història d’amor», un imprescindible per a tots aquells que estimen i viuen el periodisme.
potser també hi ha d’haver lloc per a l’enginy i la ironia, però diria que en essència, la paraula poètica implica aquesta actitud reverencial
Diu Joan Lluís Moreno que la seua relació amb l’escriptura va arribar com aquella cançó de Serrat en què, de tant en tant, la vida et besa a la boca. Aquell primer senyal d’amor va ser ben rebut i correspost amb un bes llarg, delitós, carregat de sensualitat i desig –potser també sexualitat– per la seua part. D’aleshores ençà, la relació s’ha convertit en un gran amor que porta anys d’apassionat festeig.
I ja se sap que aquests vincles molt sovint produeixen fruits. Des d’aquell Jack no va passar pel purgatori, on relatava els records d’infantesa i joventut al poble de la mare –la Nucia– amb evocadores imatges de cinema d’estiu i pors pròpies d’una altra època, fins als Tocs personals –aquelles històries de vida i de persones, perquè el món és fet de gent de tota mena– ha passat temps, molt de temps, i han passat moltes coses. Entremig ens ha regalat un tendre Tast de salobre, uns pocs relats breus i un xic de teatre, perquè Joan Lluís Moreno és home de teatre. No debades, a les seues narracions s’entreveu de seguida aquest llenguatge dramàtic que permet crear amb total claredat les escenes en imatges mentals.
Home de món, amant dels viatges llargs a indrets llunyans que, tanmateix, no manté en la memòria com a espais literaris. Els seus escenaris es dibuixen des del seu barri alacantí de Sant Blai i des de les comarques marinenques que tant s’estima. Un trajecte entre l’Alacantí i les Marines que sovint s’endevina pels trets més característics —dialectologia, espais, toponímia— de cada poble, de cada petit món. Des d’aquest racó de la ciutat, retrata la vida, el que en queda, d’un dels principals protagonistes de la novel·la i de tots aquells que, en al-
guns casos, poc tenen a veure amb ell tot i ser tan acostats. I és que de vegades, les circumstàncies i sensibilitats provoquen que sentim vincles més íntims i amables amb algú que s’ha criat a oceans de distància que amb la pròpia nissaga.
Una mostra d’aquest tipus de vincle la trobem a Tast de Salobre. La novel·la ens conta la relació que s’estableix entre Vicent, un home vell alacantí, antic empresari, i Luz Marina, la seua cuidadora, una dona jove colombiana. Assistim a l’evolució de la relació dels dos personatges al llarg de la història. Una relació que comença amb un Vicent trist, malgrat el seu agut sentit de l’humor. Un home que es considera a si mateix “un destorb, una càrrega i un problema en definitiva” amb els ulls “enfonsats, indefensos i resignats” que demanaven ajut i companyia. Els ulls de Luz Marina, “inquiets i tendres” demanen exactament el mateix. L’autor ens desvela les emocions i el creixement del relat mitjançant la mirada de l’ancià.
L’escenari on es desenvolupa l’acció és la ciutat d’Alacant i, més en concret, la mar. La ciutat se’ns presenta com un poble desarrelat que ha perdut la seua essència. Pel que fa a la mar, a més de ser el lloc on miren els personatges en gairebé totes les conversacions, és un símbol. Té identitat pròpia: “com les persones”, “mai es desperta igual que se’n va a dormir”, ens diu Vicent. L’ancià té clar que vol morir de cara a la mar però, mentrestant, la necessita per a viure. I si necessita la mar, necessita la “Luz Marina”. La llibertat, o la falta d'aquesta llibertat, està explicada també, amb una metàfora marina: la idea de ser timoners del nostre pro-
pi destí.
Per a donar profunditat a Vicent i Luz Marina, Joan Lluís Moreno, ens mostra altres personatges secundaris. D’aquests personatges, ens en mostra una part i ens deixa amb ganes d’un possible spin-off. Són destacables els tres fills de Vicent: Montse, Salvador i Pep. Tots tres se’ns presenten desarrelats com la ciutat d’Alacant; desarrelats de la seua família, cadascun d’ells de maneres diferents. Mentre Montse pateix la vida de dona rica divorciada que beu whisky i escolta Sabina per a saber qui li ha furtat el mes d’abril, Salvador se’ns mostra ple de sensibilitat restaurant mobles perquè per a ell és com restaurar bells records. I per últim, Pep Gomis, sens dubte el malvat d’aquesta història. Un director de banc xenòfob, maltractador i violador que atorga foscor al relat per ser, malauradament, un personatge més freqüent al món real del que ens agradaria.
Joan Lluís Moreno ens obliga, valent-se d’un llenguatge tendre, a reflexionar sobre la bellesa i la vellesa; l’amor i la mort; la tendresa i la violència; els diners i la felicitat; la integritat en la immigració o el tempus fugit. Tots aquests conceptes englobats en la percepció d’un home vell. Ens parem a escoltar els nostres vells? Com és l’amor quan el cor ja no pot respondre als embats de la vida? Quina llibertat té una persona quan el seu cos ha deixat de funcionar? Vicent es planteja si deu ser llenya seca per a fer foc, o cendra per adobar les plantes tendres. Vol ser mort que dona vida i vol ser lliure per a morir com vol. Potser hauríem de recordar a Serrat de nou, quan ens diu com de diferent seria tot si, simplement, tots entenguéssim que, tots, portem un vell a sobre.
‘Tast
En la teua última novel·la, El dit de Déu, hi ha tres personatges que competeixen entre ells: Nora, l’Escriptora i una tercera veu: Jo... que es postula com a autora de tota la trama. Les tres dones mantenen una certa rivalitat per l’autoria de les idees, l’argumentació i el guió de la faula. Però sorgeix també entre elles, els tres pilars d’aquesta història tan ben trenada, el dolor, l’amor i l’amistat. Tot ix de la teua imaginació o hi ha vivències pròpies o del teu entorn més pròxim?
L’escriptora Raquel Ricart ens obri la porta i ens endinsem en una estança bellíssima de Benimaclet, una casa moderna –planta baixa, primer pis i terrat– com en un poble, però dins de la ciutat. Una llarga espina dorsal, un mur de més de tres mil llibres cobreix l’eix principal de l’estatge, una columna vertebral que desemboca en dos patis de llums magnífics. Una imatge acolorida de la mare de l’escriptora ocupa un lloc principal sobre la llibreria, el punt on algunes famílies tenien el quadre de la Santa Cena. Aquesta dona ha plantat una olivera del seu poble enmig del pati central de la casa, remarcant així la seua mediterraneïtat bíblica. Obri la porta de vidre de l’alcassaba central de l’habitacle i la tortuga Berta s’acosta sense estranyar la presència dels visitants que entren al pati com si foren gegants. Berta està a punt d'hivernar i a penes menja i ja no buida el sac. L’animalet té un rellotge a la panxa, la tardor s’estrena amb aquesta llum melosa i plàstica.
Dalt, en el terrat, Raquel té una garrofera de poc més d’un metre d’alçària: «Les garrofes es pleguen, no es cullen, Vicent... m'assenyala». Quatre magnífiques tapereres es mostren estranyament arrogants en uns grans cossis, respirant aquest aire tèrbol de la ciutat: «No m’agrada cuinar, però cada any faig tàperes. Vinagre, sal i paciència!»
La periodista i fotògrafa Laura Escartí fa mil
clic-clic rodant l’escena i fa girar l’escriptora per tota la casa, ara la llibreria, ara el despatx... ara el terrat. Laura també és de Bétera com Raquel: «Jo –diu l’entrevistada– anava al forn del castell, de la teua família. Era molt menuda i anava amb la meua àvia a pastar els dolços de Nadal i de Pasqua!»
Se senten les campanes de l’església de l’Assumpció, com un senyal que ens urgeix per a començar l’entrevista.
Des del terrat es pot veure molt a prop el campanar, al coronament del qual destaquen les figures d’Abdon i Senent, els Sants de la Pedra. És el parallamps més alt del poble antic, avui un barri emblemàtic de València.
Raquel ha teixit en la seua prolífica trajectòria novel·les juvenils, com ara El quadern d’Àngela i En les mans perdudes; novel·la negra: Un mort al sindicat; i en ciència-ficció, El ciutadà perfecte. Ha participat en llibres col·lectius: Entre dones i La improbable vida de Joan Fuster. Va guanyar el premi Andròmina de narrativa amb Les ratlles de la vida, que també va aconseguir el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, i va obtenir el premi Lector de l’Odissea per l’obra El temps de cada cosa. Ara torna a l’escena literària amb El dit de Déu, la seua novel·la més íntima i personal.
Asseguts entre els llibres i l’olivera, parlem.
per Vicent Garcia Devís./Si, tu mateix ho has dit, ix un poc de tot, de propi i dels altres. En el llibre plana aquesta idea, que m’agrada molt, que és la de la lladre d’històries. És la història d’algú que va escoltant, va recollint i, després d’això, s’apropia del relat, el furta per a poder-ho explicar, per a poder ferlo seu i per a narrar-ho com a propi. Sempre m’han agradat les novel·les que parlen, reflexionen, sobre el fet de l’escriptura o sobre el fet de l’art. Ho fa Virginia Woolf en Al Far amb la pintora Lily Briscoe. És una recurs que m’agrada molt, és aquell joc entre la literatura, de parlar sobre la literatura, del com s’escriu, del com es fa... i, finalment, crec que, aquesta experiència, l’he encertada en El dit de Déu. Els tres personatges, les tres veus... una lluita entre les tres protagonistes dintre de la trama que, al meu entendre, és una manera diferent de narrar les mateixes coses... i aquest robatori d’històries entre elles.
una obra magnífica. Ella va ser un personatge important per a l’època tan difícil per a les dones en què va viure. Ella visqué una vida secreta, per dir-ho d’alguna manera, viatjà amb les seues amants per tot el món, però el fet que dues dones amigues viatjaren juntes no cridava massa l’atenció, es veia com una cosa normal. Les dones podien viatjar juntes o conviure i ningú pensava que allò fora alguna cosa fora del comú, era vist només com una amistat entre companyes, eren dues dones, dues amigues que no s’havien casat i vivien plegades.
Jo conec històries, durant el franquisme com, per exemple, dos mestres que vivien juntes... i no passava res. Eren dues amigues que compartien una casa i les despeses que això comportava. Era una idea impensable que les dones pogueren tenir la seua sexualitat entre elles. Diferent haguera estat si foren dos homes, s’hagueren posat més en evidència. Hi ha una pel·lícula en suec sobre la seua vida que m’agradaria veure... i encara no l’he trobada. En el meu llibre... sí, sí... he volgut fer un homenatge a moltíssimes dones escriptores.
teix.
- Sempre escrius en valencià, o català? Si, sempre. És la llengua en la qual pense, en la que sent, en la que somie, és la meua llengua, és una cosa orgànica també, no? És veritat que, en un moment donat, es converteix en una opció política, diguem-ne, però és una decisió estrictament vivencial. És la meua llengua, m’encisa... perquè és una llengua preciosa.
- Has tingut pressions perquè escrigues en castellà?
Sí, moltes vegades. És una pregunta que sol eixir en molts clubs de lectura, moltes voltes quan vas a una escola... et diuen... i et diuen... Perquè no ho fas en castellà?
- En El dit de Déu sorgeix una constant: el càncer de pit en les dones, els hospitals, l’operació... Els tallen un pit.
Si, sempre. És la llengua en la qual pense, en la que sent, en la que somie, és la meua llengua, és una cosa orgànica també, no? És veritat que, en un moment donat, es converteix en una opció política, diguem-ne, però és una decisió estrictament vivencial. És la meua llengua, m’encisa... perquè és una llengua preciosa.
- És una història de tres dones, en certa manera es tracta d’una visió femenina del món. En el teu llibre nomenes l’escriptora sueca Selma Lagerlöf (1858-1940), la primera dona premi Nobel de literatura, que va tindre una llarga i intensa vida amorosa... però amb dones. Era lliure, actuava amb la llibertat dels homes... i ho va fer en aquella època tan difícil. Va viatjar amb una amiga a Palestina i va escriure Jerusalem, una obra mestra de la literatura.
Quan vaig llegir Jerusalem de Selma Lagerlöf em va impressionar molt perquè pense que ella es va anticipar a Gabriel García Márquez, aquella novel·la és d’un realisme màgic impressionant. No és una novel·la molt llegida, però és
- Lagerlöf conta en Jerusalem aquella història de l’emigració d’un nombrós grup de camperols suecs que, a finals del segle XIX, van emigrar a Palestina, impulsats pel pes extrem de la Fe, a la recerca d'un món sobrenatural, místic, utòpic. A la recerca de les fonts bíbliques de la Terra Santa.
Si, exacte. No eren jueus, eren cristians molt religiosos i a Palestina van fundar una comuna. A Suècia, en trencar i separar-se del mandat de Roma, l’Església es va convertir en una institució de caràcter nacional, i la religió es vivia i es viu com una pràctica molt personal. La gent llegia la Bíblia, un llibre clàssic, si en aquell temps eres religiós llegies la Bíblia i gràcies a això hi havia molta gent alliçonada. I això feia que les dones també hagueren de llegir, hi havia i hi ha un nivell d’alfabetització molt alt a causa de la religió... A Holanda, a Suècia, a Dinamarca... en tots aquests països de tradició protestant. La religió és diferent, però el llibre, la Bíblia, és el ma-
Si, això jo ho he viscut, és una experiència pròpia, la malaltia és un revés molt potent que t’acosta al límit, et fa pensar en la mort, te la posa al davant i és una situació de la qual jo sabia que algun dia escriuria. Evidentment no ho vaig fer en el moment en què em va passar, ho he fet des d’una certa distància per a poder reaccionar i escriure d’una manera diferent i perquè, mentre vius aquestes situacions, ja en tens prou de viure-les. Amb això en tens prou. Totes les situacions, totes les vivències, pense, són una oportunitat per a créixer en la vida i la malaltia és una d’elles i és molt potent.
- Hi ha un personatge al teu últim llibre –la jove del llamp o la jove del rellamp– que em fascina. Un llamp travessa de cap a peus una xica i no la mata... La història és teua? Aquella adolescent és l’Escriptora? El tercer personatge –Jo– s’enamora a l’hospital d’aquella nena pèl-roja, pigosa, bellíssima. Què és el que tens tu de totes elles?
(... Riu) En tots els personatges sempre hi ha una part de tu mateix, però mai ets tu un element al complet. Hi ha pinzellades... res més. La xica del llamp era un element de pes i la història s’ho valia. Ho arreplegues d’ací i d’allà... i la jove pèl-roja –el segon personatge: l’Escriptora– em va servir per a unir les tres protagonistes:
la Nora, l’Escriptora i Jo, un jo que no soc jo estrictament. I elles acaben coneixent-se i confluint al mateix hospital. Ella –el tercer personatge: Jo– se la troba –a l’Escriptora– i queda absolutament enamorada. A més, tenim l’Escriptora, que li furta constantment «els personatges» al Jo, el tercer pilar narrador: una història d’amor, amistat i conflicte dintre de la mateixa narració.
- Hi ha un cert paral·lelisme entre tot el procés de la creació literària i Moby Dick, de Herman Melville, on el capità Ahab embarca en el Pequod, en una cerca desesperada per venjar-se de la balena blanca, que, en un viatge anterior, li havia arrencat una cama. Al final, el vaixell s’enfonsa i només se salva Ishmael –el narrador: Call me Ishmael, així comença aquesta magnífica novel·la. Imaginar, submergir-se, crear, escriure... És com aquella cerca obsessiva de la balena blanca?
Evidentment per a escriure t’has de submergir, has d’afonar-te, has de buscar el cau de la balena. Vaig fent capítols, ho vaig fer també en Les ratlles de la vida, jo comence a escriure i no sé què és el que passarà al final. La història va creixent i, en algun moment, observe com he d’encaixar tot això, tots els elements, i actue. I faig servir connectors que aprofite per a unir els capítols i donar-los una consistència global, única, compacta. Primer és un trencaclosques que no sé com es muntarà, després tot és un tot íntegre.
- La novel·la va sola en un moment determinat? Els personatges estiren i arronsen a l’autora? Se’n van, fugen i fan camí sense ella? (... Riu) Si, ja... la narració va sola quan ja l’has muntat completament. En aquest cas, al final, vaig decidir que cada una de les tres dones protagonistes tindrien capítols per separat i això em va ajudar molt a l’hora d’escriure. Era una visió polièdrica d’unes mateixes vivències. Una mateixa situació vista des de tres angles diferents.
dones i el suïcidi d’un membre del nucli familiar, i els abusos dels poderosos que destrossen vides i famílies. Com ara la història dels calciners, la família que feia calç, a la qual un cacic local els feu tancar el negoci perquè el molestava l’olor de cremat i es quedaren en la misèria.
El patiment en l’Espanya franquista va ser terrible. Amb Les ratlles de la vida hi havia una voluntat d’homenatjar a totes les meues avantpassades, d’escriure sobre les seues vides, com et deia abans amb la Nora, d’escriure aquelles vides que són poc literàries, de poc de glamur, però que fan possible la vida de tots.
- Per tant, els personatges existien? Sempre hi ha una part important de realitat, però també d’imaginació. Hi ha una part real, la meua àvia venia d’una família de calciners i els van fer fora del forn perquè arribaven els rics i els molestava el fum. I, a partir d’ací, hi vaig afegir més històries i més elements, protagonistes com ara el personatge de la Gemma.
- La mort de Walter Benjamin, de García Lorca... més de cent mil assassinats. El franquisme, el nazisme. Quina explicació li trobes a la maldat humana?
Ja ho deia Hannah Arendt, amb allò de la banalització del mal. Els relats que ens han contat ens aporten testimonis de les víctimes i els botxins, però també de presos i de víctimes que delataven els amics, els familiars o els veïns. La necessitat de la supervivència és tan forta, tan humana que això ho explica tot, sempre he pensat que si a mi m’agafaren, em torturaren i em feren patir... jo crec que parlaria, no podria suportarho. Des de fora ho veus d’una manera, però quan et passa... ai, quan et passa!
- Les guerres de Iugoslàvia, Rússia, Ucraïna... Trump... el Tour de force de la judicatura espanyola... i pensaven que mai més viuríem un conflicte, un colp d’Estat...
Prens decisions, però has de ser honesta en tot allò que contes.Tens la capacitat de crear i això és important, almenys per a mi.
por que la forma composta perifràstica –vaig anar, vaig tornar– feia massa enrevessats els pensaments i els diàlegs de Nora. Al final, amb el suport del corrector, els dos vam decidir que això li aportava a Nora una personalitat pròpia enfront de les altres dos protagonistes. Era la manera en què ella parlava. I ho vaig fer així. Moltes vegades dubte molt a utilitzar «anara» o«anàs»...però m’agrada molt aquesta última fórmula verbal tan clàssica i crec que no s’usa molt en l’actualitat. És molt literària i s’entén perfectament!
- Però com més pobre i humil és un personatge li apliques més el passat simple... perquè és més rural, més de l’Horta?
Allò que sabem és que estem parlant dels papers que Nora té escrits i no sabem quants mots ha retocat l’Escriptora sobre el seu argument. Sabem que Nora li ha passat aquella llibreta amb la història de la seua vida... i ella parlava així. Era una manera de diferenciar els capítols i deixar ben palès qui parlava en cada moment, cada una d’elles tenia un registre lingüístic diferent per motius ben diferents. No és un tema classista, volia caracteritzar els personatges.
- Escriure és volar, somiar, tornar a nàixer... morir mentre alenes vida?
Sí, és possible. Prens decisions, però has de ser honesta en tot allò que contes. Tens la capacitat de crear i això és important, almenys per a mi.
Què és el que penses sobre el llenguatge de gènere? Estàs d’acord amb tots aquells que forcen la gramàtica com diu la lingüista Carme Junyent? Hem de desdoblar-ho tot en matèria de llengua? Si parlem de la pandèmia... hi ha contagiats i contagiades?
Si vols continuar llegint l’entrevista ‘Raquel Ricart, la contadora d’històries: https://www.laveudelsllibr es.cat/entrevista/78730/ raquel-ricart-lacontadora-dhistories
- Nora és la dona de la neteja, d’origen molt humil, que acaba sent l’amiga, la mare, la confident de l’Escriptora per a la qual treballa... i és un personatge cabdal.
Sí, però les tres són importants. La idea d’una dona que neteja, una dona invisible, allò que alguns podrien considerar com una dona simple, sense formació, a mi em fascina i em causa molt de respecte. Aquesta sensibilitat, possiblement, la patim molta gent que procedim de famílies humils.
- En Les ratlles de la vida trobem un món rural embrutit en un temps de guerra i de postguerra franquista. Les dones són les últimes de la família, el maltractament físic contra les
I la fam a Àfrica. Al Txad no arriba el blat i la guerra d’Ucraïna els està passant factura. Ma mare era molt joveneta durant la Guerra Civil Espanyola i a la meua família també hi ha històries de guerra... i pensàvem que mai més es repetiria la cosa. I tot és possible, i ho estem veient cada dia. Mai saps si es pot repetir o viure de nou una guerra.
- Sorprèn i, en el meu cas, agrada, la combinació de les formes verbals del passat simple –aní, torní, beguí, pixí, viu, fiu–, tan clàssiques. I el lèxic... tan ric. Una macedònia perfecta.
Al meu poble parlem així i és correcte. Parlem com Nora: aní, tinguí, mengí, fiu i viu... tenia
Estic d’acord amb les tesis de Carme Junyent. Hi ha formacions polítiques que es dirigeixen a la població en femení per a englobar-ho tot. No sé, no hi estic d’acord. En literatura això és inviable, atempta contra la gramàtica. No m’agrada i tampoc ho faig jo en el llenguatge habitual. Hi ha situacions especials... vas a un club de lectura i hi ha quinze dones i un home... això és un altre cas, però en general no m’agrada i ho trobe forçat. Ho he discutit moltes vegades, però no m’agrada discutir sobre aquest tema perquè els que ho defensen ho tenen molt interioritzat, ho tenen molt clar... i qui soc jo per a fer-los canviar d’idea i de pràctiques? A la Universitat, per exemple, es busquen fórmules per a evitar sempre el masculí: l’alumnat i no els alumnes. Es parla del professorat, per no marcar el masculí i el femení. Ho trobe confús ... i artificial. També passa als sindicats i a moltes organitzacions polítiques.
per Aitana Casanova./
‘Un Mag de Terramar’, d’Úrsula K. Le Guin
Un mag de Terramar és el primer llibre de la saga del Cicle de Terramar de la cèlebre escriptora de fantasia i ciència-ficció Ursula Le Guin. Va ser guanyador del premi Boston Globe-Horn Book el 1969 i fou rebut amb aprovació per part de crítics i lectors, primer com a narrativa infantil, després com a obra destinada a un públic general. Junt amb la sèrie d’Ekumen, entre les quals s’inclou La mà esquerra de la foscor, les novel·les del Cicle de Terramar són de les més conegudes i llegides de l’autora, i han influenciat llibres tan coneguts com ara els de Harry Potter. Es tracta d’un clàssic de la literatura infantil i juvenil que encantarà tant als nens com als adults, i sobretot als amants de mites i llegendes.
reconeixement dels mestres i l’admiració de molts alumnes, en Ged és fàcilment provocat pels altres, revelant un ego que és tan gran com fràgil. Sobretot Jaspi, un alumne més gran, s’entesta a tractar-lo d’estúpid i a burlarse dels seus humils orígens com a cabrer, i en Ged s’hi torna amb ganes, malgrat els esforços per evitar els enfrontaments del seu bondadós amic Veça, un personatge clau que acompanyarà el protagonista en els seus pitjors moments i el salvarà en més d’un sentit.
d’un món on els mags exerceixen el seu poder sobre els éssers vivents, els elements i els objectes inanimats coneixent el seus noms veritables, però també és una història sobre trobar-se a un mateix, sobre el creixement i l’evolució personal
perseguir les seues ambicions a la prestigiosa escola de mags de Roke. Allí de seguida destaca sobre els seus companys, però malgrat el reconeixement dels mestres i l’admiració de molts alumnes, en Ged és fàcilment provocat pels altres
El llibre narra la infantesa i l’adolescència del qui esdevindria el mag més poderós de Terramar, l’Esparver, que, com tots els habitants de Terramar, té un altre nom, Ged, el seu nom veritable, que atorga poder sobre ell a aquells qui el saben. Orfe de mare, amb un pare aspre i una tia que només té interés en ell pel seu talent, no té ningú qui tempere el seu caràcter altiu i arrogant, alimentat per les lloances dels altres i per la pròpia consciència del seu potencial. Ni tan sols ho aconsegueix el seu primer mestre, el savi Ogion, que hauria pogut apaivagar els defectes del seu caràcter, ja que en Ged, impacient, el deixa per perseguir les seues ambicions a la prestigiosa escola de mags de Roke. Allí de seguida destaca sobre els seus companys, però malgrat el
L’enveja i la rancúnia que en Jaspi i en Ged es tenen l’un a l’altre creix fins que, finalment, en una demostració de poder instada per l’orgull i l’odi, en Ged invoca una criatura temible que el deixa moribund i que el perseguirà en els seus viatges pels arxipèlags de Terramar, quan inevitablement abandone la seguretat de l’escola. El jove mag haurà de descobrir la naturalesa de l’indescriptible monstre que prova de destruir-lo, si se’n vol salvar.
Un Mag de Terramar és una novel·la de màgia, criatures fantàstiques i aventures a través d’un món on els mags exerceixen el seu poder sobre els éssers vivents, els elements i els objectes inanimats coneixent el seus noms veritables, però també és una història sobre trobar-se a un mateix, sobre el creixement i l’evolució personal del protagonista des de la infantesa fins al final de l’adolescència, mentre descobreix qui és, quins són els seus deures i responsabilitats, què el fa feliç i quines
persones estima i se l’estimen. És una bonica i emocionant història de redempció i de coneixement i acceptació de la nostra part fosca. La cuidada edició de Raig Verd, amb la traducció de Blanca Busquets, inclou un epíleg molt recomanable de llegir sobre com Le Guin va escriure la novel·la, i quins aspectes va abordar de manera més tradicional i quins no tant. Pel que fa al paper de les dones, admet que va ser més convencional: Terramar és un món dominat pels homes, i hi ha pocs personatges femenins importants. En canvi, fou més subversiva pel que fa a l’absència del militarisme típic de les novel·les d’aquest gènere i a la presència de gent no blanca, que solien aparéixer com a personatges inferiors o malvats. Le Guin diu: “Has d’haver llegit un bon tros del llibre abans d’adonar-te que en Ged, com quasi tots els personatges, no és blanc”. “M’oposava a la tradició racista, ‘feia un al·legat’, però el feia en veu baixa”. Era una època en què els departaments artístics es negaven a fer una coberta que mostrés el protagonista tal com és descrit al llibre, amb la pell de color marró bronzat. Tampoc segueix la tradició de les narratives fantàstiques i les històries d’herois en el fet que l’objectiu de derrotar la Mort amb la Vida, o el Mal amb el Bé, o la foscor amb la llum, és substituït per la cerca d’un equilibri entre tots dos. A Un mag de Terramar hi trobareu, entre els termes fantàstics abstractes, un munt de missatges i temes que us faran reflexionar.
fa evolucionar els personatges des de la rutina i els atorga l’esperança d’un nou començament, davant la bellesa de les seues tragèdies vitals que els farà plantejar-se si han de conservar la flama o sacrificar-la
per Rubén Galera Hernández./Paolo Sorrentino va estrenar en 2013 Una grande bellezza, una pel·lícula minimalista sobre la vida sense rumb de Jep Gambardella, un escriptor melancòlic d’una sola obra, que viu en la rutina i pul·lula per Roma, una ciutat atibacada d’art, intel·lectualitat i gresca nocturna. Però la peculiaritat d’aquest film es troba en la manera com el director ha retratat la Roma clàssica davant la tragèdia vital dels seus personatges. Aquest és el cas de l’última novel·la curta de l’escriptor saforenc, Juli Capilla, que ha publicat enguany Althaia, en Viena Edicions, a resultes d’haver estat guardonada en el XLI Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril Vila de Benissa 2021. I diguem que és el cas perquè, tot i que l’argument és totalment diferent, hi ha algunes concomitances entre una obra i l’altra.
la bellesa rau en els petits detalls del flirteig, que ací es recullen en l’amalgama que va des d’un somriure furtiu en una reunió de docents fins a l’amor correspost
La cosa va així. Els dos protagonistes, un professor que és, a més, escultor i una professora de literatura entrecreuen els seus camins en un institut d’Altea. Enmig de la vida rutinària del món docent, entre ells dos s’encén la guspira de l’amor que els durà a tenir un afer, malgrat que estan casats i tenen fills amb les seues respectives parelles. Amb aquest argument aparentment fàcil, Capilla teixeix una novel·la curta –130 pàgines–, en què la bellesa pel descobriment de l’amor dels personatges –amb una quarantena d’anys d’edat–, és tan possible i profund com en l’adolescència. Ens descobreix que la bellesa rau en els petits detalls del flirteig, que ací es recullen en l’amalgama que va des d’un somriure furtiu en una reunió de docents fins a l’amor correspost. De fet, l’amor ausiasmarquià del voler i no poder i estellesenc, sovint descarat i atrevit,
suren en tota l’obra.
L’afer dels personatges s’ubica en una urbs mediterrània, la Ciutat Eterna i valenciana de la nouvelle i de Capilla: Altea. No s’està d’arreplegar el guant d’altres lletraferits per a idolatrar-la, literaturitzar-la i elevar-la al súmmum de les lletres, junt amb les Marines, l’Alta i la Baixa. La pren com a punt de partida perquè es desenvolupe la tragèdia dels seus personatges amb tot de detalls, on esculpeix minuciosament l’idil·li dels dos protagonistes, com ho fa Sorrentino a Roma. I des d’ací fa evolucionar els personatges des de la rutina i els atorga l’esperança d’un nou començament, davant la bellesa de les seues tragèdies vitals que els farà plantejar-se si han de conservar la flama o sacrificar-la. En aquest sentit, convé ara recordar que Juli ja té publicada una novel·la juvenil sobre l’illa de Tabarca, que no oblida en Althaia; on la retrata, des del punt de vista paisagístic i històric, abans que els dos personatges experimenten un fet que no desvelarem –és clar!– transcendental per a ells.
Altea, amb tot, és l’espai mitificat de i per Carmelina Sánchez Cutillas en Materia de Bretanya, fet que Juli aprofita per a elevar la vila blanca al seu paradís personal, com hem dit. I ho du a terme seguint el seu model d’escriptura catacterística: adjectivant profusament la descripció dels moments intangibles que subjauen en els pensaments dels dos enamorats. Fent això aconsegueix que el relat es convertisca en prosa poetitzada, amb la qual Juli demostra que es mou amb solvència en el gènere narratiu. Així, és capaç de fer que un feix de paraules en la narració, enllaçades so-
vint helicoidalment, produïsquen l’efecte poètic i estètic amb la prentensió d’evocar en el lector un efecte pragmàtic: copsar l’experimentació de la grande bellezza de la literatura.
D’altra banda, hi ha alguns personatges reconeguts en les comarques centrals valencianes amb noms reals. Joan M. Monjo, per exemple, és el gran comboiador i esgrescador de la colla de professors i professores que es reuneixen a la llibreria café L’Espill, un altre espai mitificat per l’autor, on l’embriaguesa d’un combinat ajuda a fer les reunions més amenes. I junt amb ells apareix també la figura d’un altre lletraferit saforenc, Rafa Gomar. Podem entendre, doncs, que Capilla guardava una bona relació amb el primer, al qual li fa un homenatge; i la manté amb el segon.
Són molts els aspectes que podríem analitzar i comentar en aquesta ressenya, però no volem condicionar el lector amb els nostres judicis de valor. Capilla fa d’Altea l’espai mitificat propi i de la novel·la, com la grande bellezza clàssica de Sorrentino. Això ho du a terme amb un tema etern que ens arriba des dels nostres avantpassats grecollatins narrats en la llegenda d’Althaia, on la protagonista conserva la vida del seu fill associada a la combustió d’un tió, una metàfora que empra Juli per plantejar als seus personatges si cal sacrificar la flama de l’amor pels fills per la d’un afer. Així mateix, la relació amorosa entre els dos protagonistes beurà de la llegenda d’Apol·lo i de Dafne, l’escultura dels quals, de pas siga dit, no il·lustra la coberta del llibre per atzar. En definitiva, cal preguntar-se: fins on som capaços d’estimar davant l’amor no correspost?
és així com concep la literatura: com un viatge per les grandeses i les misèries del ser humà. És aquest, al meu entendre, el seu «agent provocador»
l’amenitat amb què ens presenta la informació de les seues crítiques. Sabater sap triar i emfasitzar els moments clau d’una obra i d’un autor: subratlla els detalls definidors i esporga les faramalles
Com diu Toni Sabater al principi d’Als peus de la lletra: «Escriure sobre literatura pot semblar un exercici menor. I ho és, d’alguna manera.» Ara bé, sense la crítica literària —que com diu Sabater té «caràcter subaltern i transitori» un ecosistema literari corre el risc d’acomodarse, de rovellar-se, de morir d’inanició. Sense crítica, la literatura es torna pinso adotzenat. Que no ens enganye tampoc la modèstia de Sabater. Sabater és l’antítesi del mestretites: ni alliçona ni insinua cànons. Però, com que és un gran lector —voraç, obsessiu, sempre de caça, com tot bon crític—, no deixa d’assenyalarnos els camins de l’excel·lència literària. Per això Als peus de la lletra —que és una tria de crítiques que, entre el 2012 i el 2020, va publicar en la revista Lletraferit i en el digital Culturplaza— ja forma part dels millors reculls de crítica literària del nostre país, com els que ens donen, entre d’altres, Alfred Mondria o Enric Iborra. Als peus de la lletra aplega escrits sobre narrativa contemporània, que és la flaca o especialitat de Sabater. Hi veiem desfilar alguns dels narradors més representatius del segle XX, tot i que Sabater també ens parla de clàssics anteriors com ara Goethe o Wilde, i arriba fins a l’actualitat literària del segle XXI. Forster, Henry Miller, Durrell, Joseph Roth, Auster, McEwan, De Luca, McCullers, Nothomb, Barnes, Yourcenar, Hemingway, Camus, Murdoch... No cal fer-ne la nòmina completa, que és de tota condició i geografia, encara que jo diria que Sabater té debilitat pels nord-americans, els anglosaxons i els italians i —com una cirereta per al seu paladar fi de lletraferit— pels escriptors viatgers o d’esperit nòmada, com ara Vivant Denon, Bruce Chatwin o Patrick Leigh Fermor.
Sabater també aborda els nostres més cons-
picus narradors, en què destaquen els seus comentaris sobre Pere Gimferrer, Valentí Puig, Joan Perucho o Josep Pla. De passada, fa alguns apunts interessants sobre literatura catalana, unes opinions que haurien de tindre en compte els senyorets i senyoretes del món literari barceloní, ara com ara un vesper caïnita, altament tòxic. A propòsit de Sergi Pàmies, per exemple, Sabater diu que «una literatura d’abast modest dins de l’àmbit planetari (com la catalana)» que pot exhibir un grapat d’escriptors de relats curts, com ara els de Pàmies, Monzó o Calders, pot anar pel món amb la cara ben alta. Quant als escriptors valencians, Sabater ressenya obres tant dels més consagrats, com ara Joan Francesc Mira o Josep Piera, com dels més joves, com ara Anna Moner. I ressaltaré un text que em sembla molt encertat: la justa i entenimentada reivindicació que fa de Blasco Ibáñez, un referent cultural clau tant per a ell com per a l’editorial Drassana, com també per a molts valencians i valencianistes. L’atracció d’Als peus de la lletra, però, no és la tria d’escriptors, sinó la passió literària que per mitjà d’aquests ens transmet Sabater. Cada escriptor li serveix per a reflexionar sobre literatura —sobre les escoles, sobre les societats literàries, sobre les modes, etc.—, unes disquisicions breus que de seguida atrapen el lector. Sabater sap situar-nos en el corrent cultural de fons, en el context històric, i no tardem a capbussar-nos-hi i identificar-ne les problemàtiques. Ara seguint les trajectòries dels autors, ara les recepcions de les seues obres, Sabater esbossa pinzellades biogràfiques que ens ajuden a entendre una atmosfera cultural concreta.
I heus ací la virtut de Sabater: l’amenitat amb què ens presenta la informació de les seues crítiques. Sabater sap triar i emfasitzar els
moments clau d’una obra i d’un autor: subratlla els detalls definidors i esporga les faramalles. Apassionat de la cultura, de l’art, dels paisatges i els seus mites, Sabater ens fa viure els periples literaris dels escriptors dins els seus temps històrics. En aquest sentit, és capaç d’escriure textos frescos, suggeridors, sobre obres o temes que ja coneixem a bastament, com per exemple quan tracta el Dràcula de Bram Stoker o Un altre pas de rosca de Henry James. Ja he dit que Sabater té tirada als escriptors viatgers. Perquè, en definitiva, és així com concep la literatura: com un viatge per les grandeses i les misèries del ser humà. És aquest, al meu entendre, el seu «agent provocador». Per això, si pot, posa en marxa la seua vocació de prosista, la seua voluntat de fer «ficció» de l’experiència pròpia i de la dels altres, com en l’últim capítol d’Als peus de la lletra, un capritx personal, segons ell, en què literaturitza el Grand Hotel et des Palmes de Palerm, tot lligant amb la imaginació fets i dades reals d’alguns escriptors que s’hi van allotjar. Ací veiem el Sabater dietarista o memorialista, el Sabater que es recrea amb l’estil, el dels llibres lluminosos com Ciutat de campanars o Insistències en la llum.
Tant en Lletraferit com en Culturplaza, o en llibres com Als peus de la lletra, Sabater ha parat el seu racó literari particular, un recer a què sempre val la pena d’acostar-se, on hi ha una veu que sempre és grata d’escoltar. Si bé Sabater no es declara crític amb majúscules, a la pràctica ho és i, com en el cas del llibreter Mendel de Zweig, entrar en el seu horitzó literari és fer-ho en un laberint d’escriptures ple de sorpreses i savieses. Qui seguisca Toni Sabater té garantida una bona educació literària i sentimental.
‘Alsper Antoni Martí Monterde./
Tinc per norma no anar enlloc a on no es pugui arribar amb tren; però tota norma té les seves excepcions, que no es converteixen en regla. I aquest cas està ben justificada per una anècdota literària i editorial.
La nit que vaig guanyar el premi Joan Fuster d’assaig van telefonar-me els organitzadors. Després de la comunicació i l’enhorabona, em van passar amb l’editor i ànima dels premis i de l’editorial Tres i Quatre, Eliseu Climent. Per mi, aquella trucada era un somni. Però va ser una conversa molt estranya; sembla que Eliseu Climent havia vist en la meva plica que jo era fill de Torís, i que ell és de Llombai. De manera que va començar a parlar-me, a velocitat endimoniada, de la Vall dels Alcalans —de la qual jo no havia sentit a parlar en tota la meva vida—, i em demanava amb insistència que l’expliqués coses del meu poble. Al cap d’una estona d’evasives i monosíl·labs per part meva l’hi vaig confessar la veritat: «Eliseu: sóc un desarrelat!», li vaig explicar la meva petitíssima història a Torís, a la qual ell em va respondre amb absoluta incredulitat. Per un moment vaig témer que em retiraria el premi! Va ser una conversa incòmoda, però simpàtica.
vaig anar cap a l’estació d’autobusos, que estava just a sota del meu hotel. Potser l’havia triat de manera inconscient, aquell hotel?
En prendre la decisió de —contra els meus principis— viatjar en autobús, em sentia una mica com Josep Pla en els primers anys de la postguerra, quan tenia vetat viatjar més enllà de la frontera. Davant la impossibilitat de continuar el seu viatge infinit en vaixells i trens, no va tenir més remei que limitar-se a llibres més modestos aparentment, però infinits cap a endins: Viaje a pie i Viaje en autobús:
«Provisto del correspondiente billete y del indispensable salvoconducto –pagando, San Pedro Canta–, uno se lanza al proceloso negocio de los autobuses y los trenes», escriu en les primeres pàgines del segon, però cal tenir present que, mentre Pla mostra una veritable intimitat moral amb el ferrocarril, en el cas de l’autobús no trobem precisament la mateixa consideració, i en el mateix primer capítol escriu:
L’Avinguda del Cid, la Fontsanta i l’Hospital General, Mislata... tot passava a l’altra banda del vidre com una interrogació: te’n recordes?
Si vols continuar llegint l’article de per Antoni Martí Monterde: https://www.laveudelsllibr es.cat/noticia/79207/viat ge-en-autobus-retornsentimental-dunvalencia-al-seu-poble
Des d’aleshores ens vam trobar amb certa freqüència, per exemple per Sant Jordi de l’any 2019, sempre em preguntava si ja havia anat a Torís. La resposta, sempre la mateixa, és que no hi ha tren a Torís, amb la recurrent cara d’estupefacció en el rostre de l’històric editor i activista valencià. De manera que en un viatge posterior a València, per la presentació de dos llibres meus que havien aparegut gairebé al mateix temps: Les Ciutats de lluny de Josep Pla, a Edicions 3i4 i Joan Fuster: La paraula Assaig, a l’editorial Afers, que em va tenir per allà amb un cap de setmana pel mig, un matí de diumenge d’insomni crec que vaig estar somiant amb Torís, amb una veu de fons inconfusible que repetia constantment i amb solemnitat somiada: «Encara no has tornat a Torís...?» I jo deia, repetidament i en plor: «No, no, no...» Segurament algun psicoanalista en trauria conclusions molt evidents, massa; jo, un cop despert del tot, vaig entendre perfectament el que m’acabava de dir a mi mateix, i, renunciant als meus principis,
Uno discurre cuarenta, cincuenta o más kilómetros en un coche accionado con gasolina, decorado a la manera como solían estarlo las casas de poca formalidad en mi época de estudiante. Algunos tienen una decoración vagamente cubista sobre un fondo de color chocolate. Otros, de un color más claro, presentan unes flores de fogosa inventiva y trazado caprichoso. ¿Qué son esas flores? ¿Nenúfares? ¿Miosotis? ¿Orquídeas? (…) el autobús avanza jadeante, feísimo, siniestro... L’autobús que vaig poder agafar no era tan lleig, però comparat amb qualsevol tren, em semblava horrible. En tot cas, aquell trajecte em va servir per a mirar-me alguns paisatges que feia anys que no veia; començant per l’estació d’autobusos mateixa, un edifici brutalista de 1970, amb un arc immens que delimita la façana amb un gran finestral, a prop de l’Institut on vaig cursar part del Batxillerat, al barri de Tendetes, a prop de l’antic Hospital La Fe, que espera la demolició, Nuevo Centro, que continua dient-se així, des de fa mig segle, quan els estudiants del meu Institut de Batxillerat hi fèiem campana sense saber que ens estàvem convertint en mall-rats, el barri de Campanar, la part alta del parc del Túria, completament canviada amb la finalització del Parc de Capçalera,
Al cap d’una hora trepitjava, per primer cop en mig segle, els carrers del meu poble. Esmaperdut, no sabia per on començar; cap casa, cap façana, cap carrer em deia absolutament res. I com que no sabia exactament en quin carrer havia nascut o viscut aquells primers mesos de la meva vida, no tenia on tornar de debò. Era un retorn sentimental i abstracte. Torís deixava de ser una entelèquia difusa per a esdevenir uns carrers, una església, una plaça, un mercat. En esmorzar a una cafeteria de la plaça del mercat, triada per tenir vistes al carrer, em vaig situar davant d’una finestra buida i em ve al cap aquell relat de Rafael Dieste: «A fiestra baldeira», en què un mariner gallec que ha tornat enriquit del Brasil, en arribar al seu poble li demana a un pintor que li faci un retrat en què aparegui al costat de la finestra. En el quadre es veia l’ambient mariner de la vila, però la seva dona demana que hi aparegui un paisatge més elegant, uns jardins. Els mariners que estaven pintats en la vista marinera s’assabenten de la discussió pictòrica i reclamen que el quadre, en tant que ells hi són, també els pertany, d’alguna manera, i es neguen a ser substituïts per un jardí benestant. En plena discussió, un d’ells treu una navalla i retalla la finestra del llenç. El quadre queda, doncs, amb una finestra buida, si més no fins que es produeix la reconciliació final, i els mariners tornen aquella peça del quadre al pintor i al mariner.
Doncs quan prenia el cafè amb llet em sentia com si estigués davant d’una finestra buida, sense la menor idea de què hi hauria de veure. Vaig caminar per carrers, vaig tombar cantonades, no-res: buit, silenci. Vaig enfilar-me per un carrer costerut que començava davant de la plaça de l’església vaig anar a parar al límit del poble, un turó des d’on es veia, cap a enrere, tot el carrer que havia pujat i al fons, empetitida, l’església. Cap a endavant hi havia un turó amb algunes cases entre arbres, i una ermita, molt senzilla, amb algunes flors marcides al peu de l’entrada. Unes passes més enllà, una vall d’un verd vitivinícola, i un horitzó sense vies de tren.
per Francesc Viadel./
Entre molts valencianistes perdura la creença segons la qual l’aparent hegemonia del nacionalisme a Catalunya ha estat gràcies a l’existència d’una burgesia del tot entregada al país. Aquesta visió es reforça encara més quan, sovint només a partir d’impressions, és compara el paper que ha jugat aquesta mateixa classe social al País Valencià i que no ha estat cap altre –i ací no s’equivoca ningú– que el d’articular el sucursalisme polític a què deuen en part –cada vegada menys– la seua pròpia existència.
El mateix anticatalanisme –el de Casp, Adlert però també el de Salvador de Madariaga–ha magnificat el paper d’aquesta burgesia catalana situant-la en el centre d’una paranoica operació imperialista d’absorció del país amb la complicitat fins i tot de Montserrat i del sursum corda.
sista. Potser, la inexistència al País Valencià de radiografies de la pròpia burgesia –llevat de la caricatura puntual que n’haja pogut fer Las Provincias amb la publicació de les seues notes de societat– haja nodrit el mite. Algú, per cert, se n’hauria d’ocupar.
A Catalunya, però, la burgesia sí ha suscitat l’interès de periodistes i erudits que, de tant en tant, publiquen assajos, ambicioses panoràmiques que poden resultar molt esclaridores, desmitificadores.
una elit afectada pels canvis: la crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara, diu, «ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català»
El valencianisme oblida, però, que aquella burgesia va coexistir des del minut zero amb unes classes populars catalanistes i d’esquerres de la mà de les quals, posem per cas, van arribar al poder dos presidents ben significatius en l’imaginari català com són Macià i Companys. Que sense aquestes classes populars Catalunya mai no hauria pogut avançar com ho ha fet durant els darrers anys cap a la seua autodeterminació mentre la burgesia se’n duia les seues empreses i els seus bancs fora del país, s’esmerçava en aparèixer públicament lleial a la Corona i a la unitat d’Espanya. Òbviament, hi van haver les excepcions.
És un debat que pot resultar tan relliscós com apassionant per la complexitat i pels matisos. Anem a pams. Certament, Catalunya ha comptat amb una important burgesia financera, comercial i industrial que des de finals del segle XIX i moguda pels seus propis interessos va fer del regionalisme una eina política amb voluntat d’influir a Madrid.
Com siga, aquesta burgesia catalana no és, tal i com es somia en determinats cercles valencianistes, ni tan catalanista ni tan progres-
Un d’aquests llibres l’han escrit els periodistes Miquel Macià i Pep Martí. El primer va ser fundador i editor del grup Nació Digital, director del diari del mateix nom fins fa molt poc, periodista amb una dilatadíssima i reconeguda trajectòria. El segon, historiador i redactor de Nació Digital (ND), és un dels periodistes que millor coneix els entrellats de la societat catalana i és autor, a més, de diverses biografies com ara la de Maura o la de Tarradellas. Les seues magnífiques entrevistes, publicades a ND, a personatges rellevants de la política sobre la crisi catalana van aparèixer aplegades en el volum, Catalunya, cap on vas? (Saldonar, 2018).
Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya. (Saldonar, 2022) és una rigorosa i exhaustiva anàlisi de la burgesia catalana. En el pròleg al llibre, El mirall trencat dels mandarins catalans, el periodista i director de ND, Ferran Casas, descriu una elit afectada pels canvis: la crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara, diu, «ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català». Entre els canvis importants, Casas s’hi refereix, també, a «les incomoditats i tensions generades» pel Procés en un «àmbit on domina el conservadorisme».
«Els que manen», explica, «ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on
hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat en els darrers anys al nostre país. Molts no han entès el Procés. La impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de la desigualtat.» El periodista adverteix que «n’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més». Una classe que tampoc ha escapat a la polarització i que en conseqüència «ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid»
Una classe, també, com molt bé descriuen Macià i Martí no aliena als escàndols financers, els embolics d’alcova, les contradiccions polítiques i morals, els èxits i els fracassos rotunds, les aliances perilloses.
El llibre s’estructura en sis grans blocs: «Els cognoms que sempre hi són»; «La seducció dels negocis»; «El triomf dels mitjans i la cultura»; «Els que aixequen la persiana»; «Begudes, jocs i hotels» i «El contrapoder de Barcelona». Cada bloc agrupa la història d’unes quantes nissagues. Només per conèixer la història d’unes poques com ara la dels Güell, la dels Fainé de La Caixa o Oliu del Banc de Sabadell, les de l’advocat Cuatrecasas, el comte de Godó de La Vanguardia, la de Roures i Tatxo Benet, la del publicista Bassat, la dels Carulla, dels Tous o la dels Terradellas de les famoses pizzes tan vinculades a la molt valenciana Mercadona, ja paga la pena d’endinsar-se en la lectura d’aquest llibre.
Un volum de capçalera per a tenir a mà i saber de primeres la naturalesa del poder a Catalunya, amb qui se les juguen les classes populars o els projectes d’emancipació nacional. Un poder, per cert, cada vegada més copat pels inversionistes estrangers amb seu a Moscou, Nova York, Londres o Hong Kong.
Quan vaig nàixer no coneixia Joan Fuster; no sabia que hauria d’ésser una persona tan especial per a mi al llarg de tota la meua vida. I ara avive els records: això va passar en la postguerra – civil a Alcoi, l’any 1944. Vivia a la vora del refugi de la Glorieta, un lloc bonic i també segur contra bombardejos, i que ja no es tornarien a repetir, perquè la guerra ja era una altra. La de sobreviure en una ciutat roja i republicana que l’havia perduda sense saber com i on. Només entrar les tropes franquistes afusellaren l’Alcalde, un bon home socialista. Alcoi estava fet pols però tenia una industria punyent i una empenta que ja voldríem just ara, en aquest moment de la nostra petita història col·lectiva.
De xiquet m’agradava dibuixar, però llegir en valencià era poc probable i, potser, molt complex. Només podia accedir al “Bàndol Reial dels Mags”, escrit en una ortografia castellana vergonyant; però així i tot m’emocionava d’allò més.
Als dotze anys ja volia pintar, encara que no sabia. No obstant als catorze vaig conèixer un pintor estupend i això va canviar la meua vida; vaig créixer a cent per hora i, als quinze anys, participe a l’únic certamen de pintura que hi havia al meu poble, guanyant el primer premi. Des de llavors decidí «ser pintor», encara que ningú coneixia la meua determinació, i vaig poder ser-ho uns quants anys després. Just en aqueix moment teníem en Alcoi un gran poeta que escrivia molt bé en català, i al qual, segurament, poca gent entenia. Dut per la meva estima cap a la llengua autòctona vaig anar a conèixer-lo, i per a demanar-li algun text per a properes exposicions i, sobretot, per aprendre. Aquest gran poeta, de nom Joan Valls i Jordà, m’indicà d’anar a Sueca per saludar Joan Fuster, també de la seua part, i així, tan senzillament, va ser el principi d’un llarg camí, on sempre he gaudit el privilegi de tenir-lo a la vora, donant-me grans consells. Un dia, des del punt de vista aforís-
tic em va dir, “Quan el pintor pinta, el món creix”; a mi, açò, no em cabia dins del cap; però el meu cor va explosionar... em sortien les llàgrimes a bots i barrals. La plorera era com el barranc del Cint, de gran, o com el Salt curull d’aigua! Mai podré agrair a Valls, Fuster, Espriu, Estellés i, més de prop l’Ovidi i Isabel, tanta saviesa condensada. Amb unes poques paraules, tan integres i ben dites, o sentides, o farcides de contingut, talment com les olives d’Alcoi, ens han arribat remors i amors de la nostra cultura, i ens han precipitat ben lluny, just a tocar d’horitzons d’esperança.
El meu admirat Fuster tenia, al mur d’enfront d’on seia, dues litografies meues que vaig fer quan vivia a Dover (Anglaterra), i que ell va comprar a Tres i Quatre, tot per ajudar la llibreria després dels atacs feixistes reiterats, (Tàpies també ajudà molt en aquell moment). A l’esquerra (la de Fuster) tenia la seua cadira
de braços i la tauleta amb les coses indispensables per llegir i atendre els constants grupets d’amics que el visitaven, sempre amb els seus tabacs preferits, Winston i Kool, i que, un a un, es fumava mentre tastava el “whisky” o bé impartia classes magistrals a la colla d’estudiosos, professors, indocumentats varis i gentola amb bones intencions, ansiosos per abordar el canvi del món. Això si, també a la esquerra, penjada una mica alta, sempre estava la meua Gioconda del 1973, dedicada, i que ell valorava com una de les obres de la seua col·lecció més apreciades; però que els dissenyadors de l’espai Fuster, anys després del seu òbit, van posar a l’armari, intercanviant-la, precisament, per altra o d’altres que ell mai hauria posat. Poques voltes havia sentit, o patit, mostres d’insensibilitat tan grans. Un Espai, el seu, que tots vam conèixer i que ens costa tant de reconèixer: potser la decoració inte-
rior comporta això, canviar les coses de lloc, o bé transformar per reafirmar-se alguns «arquitectes d’interiorisme»...
Arribat l’any 1980, Fuster estava fart de dur a cap presentacions, pronunciar discursos i passar-ho mig malament a les «festes de reconeixement» que li organitzaven. Vaig tindre la gosadia de plantejar-li que volíem que presidira, presentara, o escriguera algun text... per a la “Mostra Cultural del País Valencià” que inauguràvem a Alcoi el febrer del 1981. Va dir-nos que ja no feia eixos numerets, però que a Alcoi vindria. I no solament va escriure, també va presentar i inaugurar la Mostra que vam organitzar i, com sempre, va ser el millor intel·lectual, escriptor, persona i amic, que podíem trobar: quina sort la nostra!
Joan Fuster escrigué per el catàleg: “En el propòsit de la Mostra Cultural del País Valencià que ara es presenta a Alcoi,
hi ha una voluntat inicial d’afirmació col·lectiva: passant per damunt de qualsevol incidència merament didàctica o informadora, hi predominarà el fet incisiu d’assumir, amb el treball de la gent de la cultura la nostra opció de poble que es reivindica de cara al futur. [...] fins a quin punt els valencians podem reclamar, en aquest moment, la proposta d’una cultura nacional i popular, com feia Gramsci des de la presó on Mussolini el va tenir emmordassat. El tema és complicat. La cultura, ¿què és, què ha estat, en què se’ns ha convertit? ¿Com és compatible una cultura popular i nacional quan les grans manipulacions del poble -contra el poble- queden en mans de les multinacionals? És un exemple...Alcoi, durant uns dies, tindrà la oportunitat de reflexionar-ho”.
Fuster, com sempre, al servei de la cultura, i com un gran home de bé. Des del record, les gràcies. I serà amb nosaltres, naltros, natros, nosatros etc... i significarà un clar camí a seguir.
* Publicat en el llibre “Joan Fuster, entre nosaltres” CEIC, Alfons el Vell, Ajuntament de Gandia
Els economistes Josep Sorribes i Nèstor Novell, publiquen una obra on fan una anàlisi sobre variables essencials per al funcionament d’un país: economia, transport, ordenació del territori, llengua, gastronomia, urbanisme o mitjans de comunicació, amb el propòsit Fusterià d’analitzar la mateixa realitat identificant per àmbits tot allò que no s’ha fet bé i plantejant algunes propostes centrades en la gestió i la col·laboració intermunicipal. Aquest treball va ser presentat el proppassat 11 de novembre a Detroit Llibres d’Alcoi per la professora de sociologia de la Universitat de València, Sandra Obiol.
Per Amàlia Garrigós./
Notícia del País Valencià -seixanta anys d’idees, estudis, converses i reflexions-, publicat per Balandra Edicions, arrodoneix la tasca que Josep i Nèstor començaren junts fa més d’una dècada, intentant entendre el País Valencià i els seus habitants recorrent totes les comarques durant dos anys per tal de poder escriure ‘Viatge pel País Valencià’. Van entrevistar a més d’un centenar de persones, acumulant una sèrie de coneixements que els han conduït a una reflexió més conscienciada. En paraules de Josep Sorribes, aquell primer llibre era més descriptiu, una mena de “Cavanilles”, qui va fer un extens recorregut per la València del segle XIX. Mentre que Notícia del País Valencià és volgudament Fusterià, amb voluntat de debat i transformació. Hem conversat amb els autors al Centre del Carme de València on hi ha una extensa exposició sobre la vida i obra de l’intel·lectual de Sueca, a propòsit del centenari del seu naixement. -Quina és la singularitat de l’obra?
NÈSTOR: Fem un recorregut per seixanta anys de treballs bastits per autors de diversos camps que posen el focus en el pensament i les idees de Fuster, bé per a refutar-les, per a matisar-les o per a reafirmar-les. Hem comprovat que el desert que hi havia al país era total, abans de Fuster i després d’ell, quan es comença a produir treballs en tots els àmbits: sociologia, economia, dret, història o crítica literària en valencià.
Millora l’estil i la qualitat de l’ús de la llengua en la narrativa, poesia, assaig, estudis universitaris...
El país es transforma absolutament, si bé és cert que la transformació es materialitza en una minoria més intel·lectualitzada que no arriba al conjunt de la població perquè no hi ha hagut mai un sistema comunicatiu ni un poder interessat a incrementar el flux de relacions entre la ciutadania i la gent de la cultura. El llibre desplega com seixanta anys de pensament Fusterià, ha anat creant noves idees i perspectives.
- Des del punt de vista cultural i lingüístic l’ampolla està mig plena o mig buida?
JOSEP: Això depèn des d’on ho mires. Jo, com visc a la ciutat de València ho veig malament. És cert que les coses no són com eren -de fet en el llibre donem testimoni, a través d’una extensa bibliografia, la qual ens assegura que s’hi ha treballat molt- el que passa és que aquesta ciutat és molt dura des del punt de vista de
la porositat de les idees, i en els aspectes culturals i lingüístics el Cap i Casal no fa ni de cap, ni de casal.
- A les comarques centrals o del nord la situació és més optimista?
NÈSTOR: A les comarques, el nivell d’ús és més gran perquè, entre altres raons, a les fàbriques o al món agrari la llengua encara és útil. El valencià continua sent la llengua normal de comunicació, però va perdent-se malgrat que, mai en la vida havíem tingut tantes persones que la coneixen, ni s’havia recuperat, des de fa segles, un valencià com el que tenim ara, molt més ric del que s’utilitzava culturalment fa cent anys. No obstant això, hem perdut la llengua viva, la del poble, la llengua fluida… La gent ha anat abandonant-la perquè no acaba de trobar-li la utilitat. Si les persones amb poder o amb capacitat de representació no fan servir el valencià, la societat percep que no és útil i en un país en què
el provincianisme és molt elevat no li costa gens perdre el seu patrimoni cultural. Aquesta manca de defensa d’allò que és propi, és un llast que encara arrosseguem.
- Què som els valencians dins del món globalitzat en què vivim al segle XXI?
JOSEP: Ara que es parla tant de geopolítica i que la Xina té el PIB més alt que els Estats Units i té comprat la meitat del deute dels EUA, des d’aquesta perspectiva global som una puça... No només nosaltres, hi ha molts països que també són puces. Dir que som ciutadans del món és una estupidesa. Tu eres d’on eres i sols en el moment que prens consciència que eres d’un lloc concret, pots intentar sobreviure malgrat tots els impediments. Els estats nació del segle XIX i principis del XX ara ja no serveixen per a res. En el moment en què hi ha una organització supranacional, com és la Unió Europea, els estats van perdent capacitat. No tenim cap tipus d’interès, no tenim instru-
ments de política econòmica, les decisions es prenen a Brussel·les. Els estats nació van retrocedint en les seues competències i, això obri certes possibilitats als països o regions precedents als estats per a reclamar que estan ahí. El context és favorable a què torne a revifar això, però, com passa amb els animals ferits els estats nació no es deixen.
NÈSTOR: Europa cada vegada pinta menys al món. L'estat espanyol porta la mateixa deriva i el País Valencià, que està ahí dins, no s'allibera d'aquesta inèrcia. Però, és evident que nosaltres tenim un origen. Érem una nació, ens vàrem crear com a nació a través d'un procés violent, llevant-li la terra als moriscos i expulsant-los. Així i tot, s'han format moltes nacions. Els estats no són perpetus, viuen i moren, com tot. Nosaltres érem una nació i, a partir dels reis catòlics tot canvia. Després ve la guerra de Successió, i la gent s'ha d'exiliar, prohibeixen la llengua, ens furten les lleis... Un desastre que tarda huitanta anys a recuperar-se. Posteriorment, arriba la restauració absolutista de Ferran VII, més tard la dictadura de Primo de Rivera, la guerra civil i el règim de Franco. En cada una d'aquestes bugades, perdem un parell de llençols en autoestima, respecte a la llengua o reconeixement propi. Si ara anem a un món globalitzat, l'únic mode de formar-ne part i sobreviure amb una mentalitat oberta és aportant que el que tenim i el que som. En el món global, cadascú aporta el que té o el que és i si no ho fem així som colonitzats. En la primera part del llibre,
Somos servicio técnico oficial de Baxi en calefacción y aire acondicionado. Realizamos revisiones de mantenimiento de calderas Baxi · Venta de recambios originales Baxi
Servicio técnico oficial de aire acondicionado de Mundoclima, Mitsubishi, Haier, Hisense y Orbegozo Servicio técnico oficial de electrodomésticos Otsein Hoover, Candy,Haier, Hisense, SVAN
proposem pensar en el concepte d'estat. Com els estats es van formar violentament absorbint les nacions que el componen. Recomanem pensar en com l'estat va perdent influència en el món perquè hi ha organismes supranacionals que els substitueixen en un paper que li correspondria tindre a les nacions originals, i, per tant, arribem a processos de canvi en què si no es donen eixida es pot produir un trencament. Però si s'obrin camins de col·laboració, els quals deixen respirar a cadascú per a mantindre els seus principis i la seua capacitat de decisió, avançarem. -És un llibre que proposa caminar cap a la utopia?
JOSEP: Sort que hi ha la utopia! Si renuncies al que eres, què hi ha més enllà? No hi ha res. A l’única cosa que podem aspirar és a ser una regió amb forta personalitat. Doncs, sí que és així, ja estem bé com estem i no faria falta esforçar-nos.
NÈSTOR: No era utòpic crear la Unió Europea quan portaven 200 anys matant-se els uns als altres? És necessari crear un àmbit comú en què es puga parlar, discutir i acoblar les necessitats i els problemes. La manca de solució a la qüestió nacional a l’estat espanyol genera, de manera permanent, inconvenients socials, polítics i econòmics. Perdem molts diners per culpa de la defensa d’un espanyolisme centralista perquè es perden moltes inversions i sempre es protegeix a l’oligarquia de Madrid que és com un forat negre que buida a la resta. Caldrà buscar la mateixa utopia que va inventar a Roma la Unió Europea.
- Una part important del llibre està centrada en la descripció de l’estructura social i econòmica de hui en dia.
JOSEP: Es tracta d’un llibre informatiu i reflexiu. En el primer capítol, plantegem la qüestió de l’estat i la nació amb un text extens i treballat a consciència. El segon, és un capítol d’història de 80 pàgines per saber qui som i d’on venim. El tercer està centrat en els canvis estructurals en eco-
nomia, territori, societat i política. I, a l’últim, fem un seguit de propostes. L’estat de les autonomies està descafeïnat, hauríem d’aspirar a un estat federal o confederal, però com fa falta majoria qualificada per a qualsevol modificació en la Constitució, és complicat.
NÈSTOR: Aquesta és una autonomia de despesa. No tenim autonomia fiscal. Venim d’una societat corrupta generada pel PP durant vint anys en què ha gastat el que ha volgut i, com que no hi ha cap responsabilitat en els ingressos… Fa deu anys que estem contribuint a la solidaritat de l’estat, quan el que ens pertocaria és cobrar, perquè hem passat de ser la tercera economia de l’estat a estar a 10 punts per sota de la mitjana.
JOSEP: A més a més, la renda per càpita està per sota de la mitjana de l’Europa dels 28, no de l’Europa dels 15. Se’ns tracta històricament com la regió rica del “Levante feliz” i això no és cert. Estem emprobint-nos i contribuint més del que rebem.
NÈSTOR: A més, tenim una inversió inferior a la que ens pertoca i una manca de finançament evident. Fa quinze anys en què només s’executa el 30% del que hauríem de rebre per a obres, mentre a Madrid s’executa el 120% o el 110% del seu pressupost. Quina lleialtat té un estat que paga poc i que només executa un 30% del qual li correspon-
dria?
-Introduïu el concepte ‘Clemensolar’. Què vol dir?
NESTOR: No ens l’hem inventat. Durant la gran explosió immobiliària, a principis de segle, la gent del camp deia: “quina varietat fem, clemenules o clemenvilles?” Però, com que el camp ja no dona per a viure molts agricultors deien ‘per als preus que ens paguen la taronja, val més abandonar el camp. El que ens dona diners és convertir-ho a solar, en clemensolar”. Aquest mot prové dels propietaris de la terra.
JOSEP: A partir dels anys seixanta, hem tingut una maleïda especialització en turisme. Quan es parla de turisme residencial, ens estem referint a la construcció de blocs d'apartaments que estan lligats als ingressos immobiliaris. Hem 'alicatat' el territori com una cambra de bany. Si mires el Google Earth i veus totes les urbanitzacions que hi ha des de Vinaròs fins a Pilar de la Foradada, pràcticament no en queda res per a urbanitzar. Com traureli el suc a una soca seca? Hem espremut el territori. -Com ho esmenem?
NÈSTOR: La renda per càpita de les ciutats turístiques, està per davall de la renda de les ciutats industrials. Per citar-ne algun, Alcoi té una renda per càpita superior a Benidorm o Gandia, perquè la indústria paga tot l’any i fa contractes de millor qualitat. Les ciutats que aposten per la indús-
“Si ara anem a un món globalitzat l’única manera de formar-ne part i sobreviure amb una mentalitat oberta és aportant que el que tenim i el que som. En el món global cadascú aporta el que te o el que és i si no ho fem així som colonitzats”
tria i incorporen serveis d’innovació tenen millor nivell de renda. Què hi podem fer? El que s’ha destrossat ja no pot tornar enrere, però, el que cal és ser absolutament rígids amb segons quines inversions. El turisme destrueix el paisatge i el medi ambient en benefici d’uns pocs i, a la gent d’ací li reporta un salari de misèria. Aquest model s’ha d’acabar.
JOSEP: No podem modificar el territori com volguérem, però sí que podem traure-li més profit a la la col·laboració municipal i oferir conjuntament una sèrie de serveis i activitats. Proposem una estructura que no té en compte les províncies, tot i que políticament siga difícil eliminar-les, i proposem 17 o 18 comarques que tinguen capacitats normatives i executives de gestió. Volem una cultura de col·laboració territorial, la qual no
existeix actualment i és absolutament necessària per alçar el cap.
NÈSTOR: El 80% dels municipis valencians tenen menys de cinc mil habitants sense capacitat de gestionar els serveis bàsics com electricitat, aigua potable, carreteres... Però, a les grans empreses els ve molt bé. Per exemple, Iberdrola va a un d’aquests ajuntaments i proposa instal·lar la línia d’alta tensió pel mig del poble i a canvi li paga la piscina o la llar de majors. L’únic mode de revertir aquesta situació -evitant que siguen les empreses les que ordenen el nostre territori- és crear comarques funcionals que tinguen competències de gestió de l’aigua o del pla urbanístic en estreta col·laboració amb la Generalitat, però, seguint principis de racionalitat i no d’especulació.
JOPEP: Aquesta idea de col·laboració intermunicipal serveix per a territoris amb poca densitat de població i, també per a àrees molt densament poblades com per exemple la de València, que està farcida de localitats de 15.000 o 20.000 habitants. Si anem a Castelló i passem de Vila-real a Almassora, cal preguntar-se com pot ser que aquests municipis estiguen separats, ja que les dinàmiques socioeconòmiques de la Plana de Castelló necessiten, com a aigua de maig, un govern metropolità.
NÈSTOR: En el sector industrial, el cas d'Ibi és exemplar. El nivell de col·laboració de manera diversa, polièdrica i variable entre les petites i mitjanes empreses d'aquesta localitat de l'Alcoià han generat un moviment econòmic per a prendre nota, perquè el que tenim ací, no ens enganyem, és el que a Alemanya anomenen microempresa. Les petites, en realitat, tenen 25 o 35 treballadors. Ací, la majoria són microempreses i si no s'estableixen treballs en xarxa entre elles per afrontar els mercats exteriors, els models de competència, la innovació i la incorporació de nous productes, tant en l'administració pública com en l'àmbit privat, no se n'eixiran.
“Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres” Joan Fuster
Ramos repassa les diverses lluites contra la nova extrema dreta que va sorgir a Espanya des de mitjans dels anys vuitanta
BR | Alcoi./ El dia 1 de desembre el Campus d’Alcoi de la Universitat d’Alacant (a l’edifici de la Cambra de Comerç), va acollir la presentació del nou llibre de Miquel Ramos, ‘Antifeixistes’. Jordi Tormo va ser l’encarregat de conduir l’acte.
Aquest llibre parla sobre com l’extrema dreta en Espanya va començar a semblar-se a l’europea després de la mort de Franco, i com la transició va estar marcada per la violència dels grups parapolicials i el terrorisme d’Estat. També parla sobre com van arribar les bandes d’skinheads, neonazis, ultres del futbol, i a poc a poc, formacions d’ultradreta i els moviments socials neofeixistes. La generació que va créixer després de la transició va donar resposta, des de diferents àmbits i amb tàctiques diverses, a una nova ultradreta que exercia la violència d’una manera brutal contra diferents col·lectius, i que progressivament va tractar si
es fes un buit en les institucions.
En ‘Antifeixistes’, Ramos repassa les diverses lluites contra la nova extrema dreta que va sorgir a Espanya des de mitjans dels anys vuitanta fins a l’actualitat, amb testimonis dels seus protagonistes i cròniques periodístiques i polítiques de cada moment. També explica com es van organitzar les diferents plataformes i col·lectius que passarien de l’autodefensa inicial a l’ofensiva contra els grups d’extrema dreta; quin paper va jugar el periodisme, la cultura, la música, les institucions i altres moviments socials; i la pluralitat de la lluita antifeixista, les seues aliances, els seus debats i algunes de les seues victòries, però també, com una part del moviment antifeixista va combatre en soledat, va assumir els riscos, va patir la violència dels neonazis, la persecució policial i judicial, així com la criminalització dels mitjans de comunicació.
La presentació va estar dins de la programació del Festival Salitre de Gandia
BR | Gandia./ El cantant Xavi Sarrià va aprofitar el Festival Salitre per a presentar el seu nou disc a la Casa de la Marquesa. Aquest acte, al que va acudir molta gent, va celebrarse el dissabte 19 de novembre. L’antic líder del grup ‘Obrint Pas’, va oferir un concert on va interpretar cançons d’aquest nou treball en versió acústica. Però, abans d’aquest concert, va estar parlant durant una llarga estona amb el periodista musical Carlos Pérez de Ziriza, que va ser
el conductor de l’acte. En aquest diàleg Sarrià va contar les històries que ha escrit als llibres i cançons, i que ara, li han fet rebre el Premi Ovidi Montllor al Millor Disc de Mestissatge. L’autor de CAUSA ha comentat que aquest disc “li ha fet gaudir i patir fins a l’extrem”.
'Irreductibles. Una història de la llengua i de la literatura dels valencians', és el nou treball que s'ha presentat a la Biblioteca Pública de València. A l'acte han assistit més d'un centenar de persones
BR | València./ La Biblioteca Pública de València ha acollit la presentació del nou llibre de Carles Fenollosa: ‘Irreductibles. Una història de la llengua i de la literatura dels valencians’. Aquest treball no és només un assaig sobre la trajectòria del valencià i la literatura valenciana des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, també tracta de buscar respostes entre totes les instàncies de la societat valenciana a una pregunta clau: “Els valencians hem sigut irreductibles fins al segle XXI i hem mantingut una llengua pròpia durant vora huit segles, però ho continuarem sent durant les pròximes dècades?”.
Per aquest motiu, durant la presentació van intervenir diferents representants d’àmbits socials i culturals, com per exemple, el catedràtic de Filologia de la Universitat de València, Antoni Ferrando, que ha destacat la capacitat de l’assaig per a sintetitzar i posar a l’abast de tot el món els coneixements acumulats durant dècades
d’investigació acadèmica. A més, també va estar el poeta i escriptor, Josep Piera, que va incidir en algunes de les conclusions que el llibre deixa: “Pel que fa a la llengua pròpia, els valencians estem en el millor moment de la història, perquè numèricament hi ha més parlants que mai i un índex d’alfabetització elevat, però, alhora també, en el pitjor moment, ja que hi ha un risc real de desaparició davant la pressió demogràfica, política i cultural del castellà”.
La periodista Laura Ballester també va estar present i va remarcar les implicacions que té la refle-
xió col·lectiva i individual sobre el llegat que representa el valencià per al conjunt de la societat. Vicent Baydal, historiador i editor es va centrar en el seu paper cabdal en el manteniment de la identitat col·lectiva valenciana al llarg del temps, des de la creació del Regne de València en època de Jaume i fins als nostres dies.
Finalment, el mateix autor, Carles Fenollosa, va mostrar la seua esperança que l’esforç de milers d’hores de lectura i escriptura invertits servira per a dos objectius fonamentals: divulgar el coneixement propi de la desconeguda
història del valencià i la seua literatura i, encara més, actuar per a garantir el seu futur col·lectiu, com ha succeït entre els valencians des de fa segles.
En només uns dies en les llibreries, ‘Irreductibles’ ja ha venut centenars d’exemplars i ha creat una gran expectació entre tots aquells interessats en la història i la cultura valencianes. Un llibre que, reformulant algunes de les visions de Joan Fuster i altres pensadors de la valencianitat, advoca per esmenar les inèrcies sociolingüístiques que s’han consolidat en la societat i la política dels darrers anys.
mostra de l'artista de Monforte del Cid es pot veure a l'IVAM CADA Alcoi
Per Belén Rivas./
L'artista Luisa Pastor, ha sigut la creadora del projecte guanyador de la segona edició dels Premis Llançadora - Premis Ciutat d'Alcoi, convocats per l'Ajuntament, i que ara es pot veure a l'IVAM CADA Alcoi, fins a finals de gener. Es tracta de l'exposició 'Tota la solidesa s'esvaeix en l'aire' Pastor ha reconegut que: "Jo vaig presentar el meu projecte i va ser el seleccionat. La veritat és que estic molt contenta perquè per a una artista és important tindre una oportunitat així en la qual es done suport a un projecte plàstic, i més en la situació que estem vivint. Jo era conscient que hi havia molt de nivell perquè en aquest tipus de concursos, sempre hi ha, i la veritat és que ha sigut fantàstic. Per culpa de la pandèmia s'hi ha hagut d'endarrerir, però finalment s'ha pogut portar endavant i estic molt contenta".
Les obres d'aquesta artista tenen una peculiaritat, i és que com ella ha contat, porta quasi 24 anys de la seua carrera treballant amb llibres de comptabilitat, i en aquest cas: "Em va agradar molt la idea de fer-ho en Alcoi, ja que per la indústria i la Revolució Industrial, hi ha una sèrie de fàbriques importants, de les quals he pogut aconseguir la documentació que vaig proposar per a poder fer el projecte. Són llibres i factures relacionades amb la indústria alcoiana. A més, també he pogut obtenir una sèrie de documents dels fons municipals de l'Ajuntament d'Alcoi que són dels anys 19231924"
Com ja s'ha dit anteriorment, el títol d'aquesta mostra és
'Tota la solidesa s'esvaeix en l'aire', un concepte que ha sigut de vital importància per a l'autora: "És una frase que m'agrada molt, i és una frase històrica que s'arreplega en un llibre de Marx i Engels, i em va paréixer interessant, m'agradava molt aquesta frase per a entendre anar més enllà del discurs capitalista"
Aquesta exposició està formada per una sèrie de peces que totes elles en conjunt fan referència a una instal·lació, buscant el concepte de casa, o d'empresa: "S'han construït dos murs, com si foren murs de càrrega, però que estan exempts d'una espècie de teulada a dos aigües que està flotant al centre de la sala. Un d'aquests murs, el que està al final de la sala, està format per 360 factures de comptabilitat que eren de Tomàs Sempere Abad, que no sé qui és, però em va paréixer interessant.
És d'una fàbrica aiguardent. El vaig comprar a uns col·leccionistes de Banyeres, i el que em va agradar va ser que està tot ratllat i esborrat, i és curiós perquè això no es pot fer, sinó que han de ser accessibles i estar ordenades. Per a mi era molt interessant poder jugar amb aquests conceptes per a donar-los la volta i crear una nova lògica econòmica, però des d'una visió poètica i conceptual, des del món de l'art".
Al final de la sala podem trobar el segon mur, que s'ha fet amb la comptabilitat d'una fàbrica de la qual sols se sap que era de la ciutat: "He convertit 100 pàgines del llibre en caixes de text, fent al·lusió a la caixa de text amb la qual es treballa en Word, i també fent al·lusió a la
caixa econòmica. És a dir, que el que volia era "encaixar la caixa", però d'una manera que pugues veure a través d'ella, perquè aquestes peces estan en flotació. Et claves dins del llenguatge econòmic", explica Luisa Pastor, que continua detallant la mostra: "Al centre hi ha una teulada feta de papers dels Fons Municipals de principis del segle XX, i que està tot cosit i confeccionat amb un llibre diari d'una altra fàbrica de confec-
cions i teixits d'Alcoi. Per a unirles s'han intercalat les fulles de l'empresa pública i la privada, de tal manera que per als visitants, i sobretot per a la gent d'Alcoi, podran transitar per la història econòmica de la seua ciutat. Tota l'exposició gira entorn del concepte que tota la solidesa s'esvaeix en l'aire, i per això tot està flotant, i per a mi això era molt important, que tot flota-se amb fils invisibles" Finalment, l'última peça que
ha destacat l'artista ha sigut un fris que torna a fer al·lusió a la casa: "Allí estan representades gran quantitat d'empreses alcoianes, però en especial hi ha documents que es refereixen a l'edifici de l'IVAM, i em va paréixer molt bonic fer aquesta xicoteta picada d'ull al lloc on és l'exposició". A més de jugar amb aquests fulls de comptabilitat, Pastor també ha volgut jugar amb la il·luminació en la seua mostra: "Hi ha molt poca llum per tal de fer referència al concepte d'obra, de quan s'està construint una casa i es posen aquest tipus de llums. Està tot pensat".
Per a fer 'Tota la solidesa s'esvaeix en l'aire' ha estat temps treballant en aquest projecte i cercant tota la informació i documentació necessària: "El regidor de Cultura, Raül Llopis, em va facilitar el contacte amb uns col·leccionistes, que són els germans Gisbert, i ells em van mostrar tota la informació que tenien. Aconseguir aquest tipus de material és molt complicat, perquè no sol estar a la venda, i molta gent no vol ensenyar aquests documents perquè pensen que es veurà tot, i realment tot es fracciona, i hi ha una censura total dels documents".
'Tota la solidesa s'esvaeix en l'aire' va ser el projecte guanyador en la segona edició dels Premis Llançadora - Premis Ciutat d'Alcoi, que va convocar l'Ajuntament de la ciutat. Ara aquesta
“Són llibres i factures relacionades amb la indústria alcoiana.A més, també he pogut obtenir una sèrie de documents dels fons municipals de l'Ajuntament d'Alcoi que són dels anys 1923-1924”
Són o no són paletes, les paletes?
Almenys ho semblen. Deuen ser-ho, de paletes. Tenen la forma almenys, i en pensem que també la voluntat de ser paleta, doncs ens mostren tot de pintura a sobre; una mena de llenç abans del llenç definitiu que aculla la substància capaç d’alterar la realitat del món, d’aquest món d’iconoclàstes enfurits. I Antoni Miró juga amb la seua proposta a fer-ne del surrealisme una eina per a adobar els misteris de la pintura. Magritte acut joiós a la nova realitat parada per al joc. Magritte ens visita en la intuïció abans de percebre el parany, o la doble pregunta en una de sola: Són o no ho són de paletes? L’evidència ens diu que sí, la pregunta, però, ens trastomba l’enteniment: què vol dir l’artista? I ens emboliquem dins la troca dels misteris sense cap remei. Però, com que ens agrada el joc, i també la ressolució dels misteris, ens capbussem en la vora d’un mar de pintura, sempre de pintura, per a verificar l’ample de la cita, o de la cordial manera d’empényer la roca cap a les fronteres de l’estany. Són, o no són, paletes, les paletes? Deuen ser-ho, clar està. I serveixen per
a amerar l’univers cromàtic del pintor quan desbasta la foscor del blanc i del negre. I ens agrada la possibilitat de restar en la conversa, o en els raonaments que se’ns proposen. Ens agrada la filosofia, i la plàstica gordiana que l’acull. Antoni Miró en té de paletes, i de realitats contingudes al si de les mateixes. Viuen molts assumptes estampats a la superfície d’aquests instruments: lliçons cartesianes de companyonia, fidelitats ancestrals dins la boira dels dies, cançons de la terra benigna, a la fi. Hi ha coses, i pensaments, al si de les paletes.
Són, o no són paletes, les paletes? Fins i tot poden estar cants epicurs per véncer la malvestat dels dies foscos, bruts i miserables. Les paletes canten, perquè pinten, en l’absència de les veus nostrades. Dure la melodia, almenys!
No és una pintura?
Doncs què hi serà? Són les
restes d’un naufragi? Són els residus de la imaginació? Són espasmes vindicatius de la vida que ens ha d’arribar? És la forma abans de la forma? Què hi serà quan no és pintura?
Quadres amb pintura, amb el pes dels tubs magres de tant de suar pintura, però ens diuen que no és pintura. L’artista cluca l’ull i se’n beneficia del seu poder de transgressió al cau mateix de la matèria, i realitza un giravolt circense per a assegurar-se’n la metàfora. Un salt sinestèsic per a sentenciar: Açò no és pintura!!! I nosaltres no acabem de creure l’axioma en benefici directe del trellat. Tot és pintura en Antoni Miró, fins i tot allò que se’ns assegura que no ho és. Lamentem la divergència, però tenim el nostre parer. Se’ns convida a jocs permanents per a desxifrar l’ús de l’eina que resol els encanteris. La pintura bull intensa a les paletes, als quadres que la
neguen, a les joies del taller, on el pas dels dies conformen magnes estances, o senzillament carrers.
Les Bicis resten emmudides després de tant parlar Encara s’hi poden escoltar els xerrics de la cadena, o la marxa contra pedal, o els cops de la llàntia en lluita contra el pedram. Tot de sorolls, un poc sinistres en la llunyania dels anys, però efectius per fer recordar.
Les bicicletes d’Antoni Miró són aus que volen pel cel; bous que s’envesteixen vehements; àngels misteriosos i tan austers que semblen estels; peixos que muden aigües per bancals; llums que s’apropen des de l’horitzó estant... Les bicicletes de l’artista van i venen dels dels quadres fins aquest costat de l’eternitat.
I són aquestes les que avui ens plauen, des del ferro constant: cargolades, quietes, emblemàtiques, enlairades, penjades,
subtilment aparcades, objectes de metall. I la memòria, la nostra, s’hi aferma amb l’alegria de la descoberta. I fem nous guanys quan el pintor serva l’instrument i matisa la vida que ens ve des del darrer. Les bicicletes corren tots els camins, car la il·lusió, en tancar els ulls, facilita l’imperi dels sentits. I no és falça gosadia, car la membrança resta per a ésser exercida arreu, i encara més al remat de la tormenta. És ben nostra la memòria i cardial l’esdeveniment de la conquesta. Objectes de ferro, per a tocar, per a passar els ulls pel damunt de la nostàlgia de tanta vida com han viscut. Tots n’hem volguda una, tots quan erem infants. Aquella Orbea negra i gran com un elefant. Tots l’hem volguda. I ara, en el record d’aquests objectes al través de sendes de rostre amable, entenem la proposta d’aquest rescat, d’aquest aplec de fantasia, i per a somniar novament que tornem a ser criatures.
Són objectes d’Antoni Miró. Són pintures a la fi bestretes del calaix dels misteris anagògics per a fornir un nou destí: “...Car hi ha massa tendresa en les coses...”8, assegura Joan Valls, i així ho creiem nosaltres també. Verament i senzilla.
Rosa Martínez Artero · Els nostres artistes al País Valencià XXII
Quan parlem de la pintura d'Artero, parlem de llenços i llenços que conviden tots els espectadors observadors del seu art a desviar-se de la visualitat d'aquest torrent d'imatges digitals davant les quals ningú no s'atura a observar, acudint a la mirada presencial sobre la pintura, un mirar lent i assossegat que ens permet establir un diàleg íntim i personal, joiós i gratificant. La seva pintura tracta la persistent experimentació amb la llum, considerada un factor crucial per assolir bellesa i balanç a la pintura. Es tracta d'aconseguir una representació d’“aquí i ara” molt espontània. Les seves peces es mostren com una anàlisi de la realitat on es repro-
dueix un escenari on els esdeveniments conformen el missatge per a l'espectador. L’obra de Rosa Martínez Artero està dotada d’un cert halo de misteri al voltant del personatge de García Martínez. Les seves figures mostren un ambient acollidor alhora que silenciosos; es tracta de pintures on, un cop l'ull traspassa el llenç, es pot apreciar el misticisme i el cert grau de silenci que l'artista atorga a les seves preuades obres; transmet la idea d'una tranquil·litat màgica que protegeix la creació artística que hi té lloc. A més, pel que fa a la tècnica, ens trobem davant d'obres catalogades com a impressionistes, però que realment obtenen cert grau de pastís, ja que la pinzellada a la
majoria de les seves obres no és grossa sinó que està molt difuminada, la qual cosa dota l'obra de cert misteri ascètic, però sobretot les dota de pau i sigil·li. Com a pintora, la seva obra s'ha vist en exposicions individuals, col·lectives i fires d’art. A partir de llavors inicia, amb la mostra Habitaciones de paso, 2002, una llarga col·laboració amb la Galería La Ribera, Murcia, que el portaria a treballar a Itàlia i Chicago amb Peter Bartlow Gallery (Chicago): Rooms, 2001, Diàlegs comuns, 2004; i amb Galeria Antonia Jannone (Milano): La pienezza del vuoto, 2003, Tempo Sospeso, 2007, Pitture delle immagini, 2010. A València ha exposat les seves obres a la Galería i Leonarte:
Correspondències, 2005, Ficcions, 2009. A Barcelona exposa els seus interiors a l'Hotel Miramar, 2018, amb Pigment Gallery, mostrant el seu treball a fires internacionals fins avui. Entre les col·lectives La presència la Figura, Centre del Carme de València, 2012, Sud sud, Vila Tamaris, (La Seine sur mer, France) comissariat per Bernard Plossu, i Fleurs, 2018 i Nuages, 2022 a la galeria Càmera Obscura (París) on realitza la seva última individual Dedans Dehors, 2020, amb el pintor Marcelo Fuentes. L'any 2022 participa en l'exposició col·lectiva «La pintura silenciosa» a la galeria Juan Manuel Lumbreras (Bilbao).
Indiscutiblement, ens trobem
ens trobem davant d'una de les majors representadores de la llibertat com a silenci, mostrant-nos així en les seves grans peces el seu talent per fer viatjar l'espectador cap a un món diferent
davant d'una de les majors representadores de la llibertat com a silenci, mostrant-nos així en les seves grans peces el seu talent per fer viatjar l'espectador cap a un món diferent i ple de misteri alhora que de relació que la converteix en allò que és; L'entrada cap al misteri i alliberament del silenci.
Grups, horaris i llocs on s’imparteixen
Lloc: IES Pare Vitòria Horari: de 15.30 a 17.30 hores, dimarts i dijous Dia de començament: 10 de gener Dia de finalització: 25 de maig
Lloc IES Andreu Sempere Horari: de 16 a 18 hores, dimarts i dijous Dia de començament: 10 de gener Dia de finalització: 25 de maig
Lloc: IES Pare Vitòria Horari: de 18 a 20 hores, dilluns i dimecres Dia de començament: 9 de gener Dia de finalització: 24 de maig
Lloc: Col·legi Salesians Joan XXIII Horari: de 17.15 a 19.15 hores, dimarts i dijous Dia de començament: 10 de gener Dia de finalització: 25 de maig
Lloc: IES Andreu Sempere Horari: de 18 a 20 hores, dimarts i dijous Dia de començament: 10 de gener Dia de finalització: 25 de maig
Aquests cursos tenen la col·laboració de l’IES Pare Vitòria, l’IES Andreu Sempere i del Col·legi Salesians Joan XXIII.
Període de matrícula: de l’1 al 22 de desembre de 2022
Telèfon de consultes del Gabinet Municipal de Normalització Lingüística: 96 553 71 21
Tota la matriculació en els cursos de valencià es farà en línia, fins i tot el pagament de la matrícula del curs (més informació en el web del Gabinet): https://www.alcoi.org/ca/areas/gabinet/cursos_valencia/cursos_valencia.html
Tots els cursos, de tots els nivells, tenen un preu de 30,75 euros.
La realització de tots els cursos està subjecta al nombre total de matriculats. Una vegada formalitzada la matrícula no s’admetran canvis de curs ni de nivell.
Per a fer el pagament de la matrícula del curs de valencià, la persona interessada podrà tenir accés al tràmit per mitjà del Sistema CLAVE o amb un Certificat Digital (l’Ajuntament admet els sistemes de firma electrònica següents, reconeguts per la Seu Electrònica de l’Ajuntament d’Alcoi, que són els emesos pels prestadors de serveis de
certificació següents: DNI electrònic, CERES-FNMT, Autoritat de Certificació de la Comunitat Valenciana).
Tots els enllaços que hi ha per matricular-se en la Seu Electrònica s’activaran a partir del dia 1 de desembre, que és quan comença oficialment el període de matriculació.
Una vegada haja fet el pagament, ha d’enviar un correu electrònic al Gabinet de Valencià (gabinet-valencia@alcoi.org) per acabar de formalitzar la matrícula del curs de valencià. En aquest correu haurà d’adjuntar la fitxa d’inscripció omplida i escanejada, còpia escanejada del títol de valencià del nivell anterior al que es vol matricular (per a matricular-se del B2 cal adjuntar fotocòpia del B1, per a matricular-se del C1 cal adjuntar fotocòpia del B1 o B2, i per a matricular-se del C2 cal adjuntar fotocòpia del C1), i còpia del rebut de pagament de la matrícula del curs. Una vegada revisada la documentació, li confirmarem la matriculació en el curs sol·licitat.
Les places són limitades en tots els cursos, per la qual cosa la matriculació i acceptació del pagament i de la documentació es realitzarà per un ordre estricte d’entrada en el sistema informàtic de l’Ajuntament d’Alcoi.
L’entitat localista per la solidaritat compleix tres dècades de treball per un desenvolupament just i sostenible arreu del món mitjançant la cooperació internacional descentralitzada, l’acció humanitària i l’educació per al desenvolupament, convertint-se en agent clau de la cooperació valenciana Actualment, formen part del Fons Valencià 128 ajuntaments i 9 mancomunitats de múltiples comarques de les tres províncies de la Comunitat Valenciana, treballant amb cohesió per un objectiu comú des del valor afegit de la pluralitat
El Fons Valencià per la Solidaritat celebra el seu 30 aniversari, després que el 28 de novembre de 1992 13 municipis de la Comunitat Valenciana signaren un manifest constituent per a la creació d’un fons que aglutinara els esforços i recursos per a la transformació socioeconòmica de països empobrits a través de la cooperació internacional descentralitzada des del municipalisme valencià, fent així més eficaç i eficient la voluntat dels ajuntaments i mancomunitats de la Comunitat Valenciana de contribuir a la construcció d’un món més just i sostenible. Trenta anys després, el Fons Valencià per la Solidaritat compta amb un total de 128 ajuntaments i 9 mancomunitats de les 3 províncies membres de l’entitat, que representen a quasi el 25% dels ajuntaments i a més del 50% de la població de la Comunitat, i s’ha consolidat com una organització diversa i de consens on la voluntat política s’uneix des del pluralisme -tant territorial, polític com de mida poblacional- per a aconseguir les finalitats pròpies del Fons. A més, el treball i la contribució del Fons ha convertit a l’organització en un agent clau de la cooperació valenciana. És, per tant, que, es compleixen tres dècades transformant socioeconòmicament territoris de països empobrits, sent les principals protagonistes d’aquestes accions les entitats locals membres del Fons, les quals amb els seus recursos aportats -no només econòmics, sinó també humans, tècnics o polítics, entre altres- contribueixen de manera directa al desenvolupament dels països del sud mitjançant la cooperació internacional al desenvolupament, des d’una perspectiva descentralitzada i municipalista.
De la mateixa manera, els diferents ajuntaments i mancomunitats que formen part del Fons, han sumat davant les diferents crisis humanitàries que, malauradament, s’han produït en aquests trenta anys, a través d’esforços extraordinaris per a l’acció humanitària. Per altra banda, la població de les entitats locals sòcies del Fons, amb els diferents projectes d’educació per al desenvolupament i la ciutadania global de l’entitat rep sensibilització respecte a la cultura de la solidaritat i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, amb la finalitat de crear ciutadania conscienciada i crítica.
L’evolució del Fons Valencià per la Solidaritat des del seu naixement ha sigut ascendent, entre altres, pel treball eficaç i eficient, així com per la seua sol-
vència econòmica derivada d’un caràcter responsable, on sempre ha primat la màxima transparència. A més, el Fons sempre ha comptat amb aliances per enfortir el seu treball, formant convenis amb la Generalitat Valenciana, les Corts Valencianes, Diputació de València, Diputació de Castelló, Diputació d’Alacant i la Federació Valenciana de Municipis i Províncies. També, l’associació solidària disposa d’una forta condició participativa, sent membre activa de la Confederació de Fons i Solidaritat de l’Estat espanyol, del Consell Valencià de Cooperació, del Comité d’Acció Humanitària i Emergències de la Comunitat Valenciana, així com de diferents consells locals de cooperació i solidaritat d’ajuntaments socis del Fons.
El president del Fons Valen-
cià, Álvaro Escorihuela, celebra aquests trenta anys destacant que “els ajuntaments i mancomunitats de la Comunitat Valenciana membres del Fons són els vertaders actors principals dels avanços produïts en països empobrits durant el treball d’aquestes tres dècades”, afegint que la visió del Fons és “consolidar i ampliar la cooperació internacional descentralitzada i l’educació per al desenvolupament des del municipalisme valencià, vertebrant l’entitat amb més entitats locals sòcies de les tres províncies”. A més, Escorihuela destaca “la importància que genera la cooperació entre pobles i països per fer front a problemes comuns, com pot ser la pandèmia de la COVID-19, les causes i conseqüències de diferents conflictes o l’emergència
climàtica”, incidint que “davant de problemes globals, no hi ha altre camí que una resposta comuna i col·laborativa”.
Commemoració dels trenta anys del Fons Valencià per la Solidaritat
El Fons Valencià per la Solidaritat ha realitzat una programació per a commemorar el trenta aniversari de l’entitat, amb la voluntat de visibilitzar i fer valdre la important tasca que desenvolupa l’entitat, i, per tant, els ajuntaments i les mancomunitats de la Comunitat Valenciana que la conformen. Les diferents activitats programades es portaran a cap entre novembre de 2022 i març de 2023, sent aquesta l’etapa constituent de l’entitat durant els anys 1992 i 1993.
Pel que fa a les activitats, l’entitat municipalista per la solidaritat ha presentat a Castelló de Rugat el documental “Des del cor del Fons. El batec de tot un poble”, elaborat junt amb Alberto Pla-Projectes de Comunicació Social i mitjançant el qual es mostra el treball del Fons -tant en els països del sud com en la Comunitat Valenciana- i la importància d’una solidaritat forta des de l’àmbit local. Aquest documental serà projectat en diferents municipis socis del Fons durant el període commemoratiu. A més, i junt amb la Universitat de València, s’ha dut a terme un estudi d’investigació amb el qual s’exposarà l’evolució del municipalisme valencià solidari i la seua incidència. Així mateix, durant el període d’activitats per l’aniversari del Fons es desenvoluparan diferents actes institucionals territorialitzats. També, el Fons ha volgut comptar amb una imatge gràfica pròpia per a l’efemèride, sent l’autor d’aquesta l’artista xativí Alfredo Pardo.
L'Ajuntament d'Alcoi, juntament amb la direcció del centre, s'han reunit amb la Conselleria d'Educació per a conéixer les passes a seguir, i per a incloure noves actuacions
BR | Alcoi./ Durant el matí del dimecres 2 de novembre s’ha celebrat una reunió entre la direcció general d’Infraestructures, el director i la cap d’estudis de l’IES Andreu Sempere, Jesús Martínez i Rosa Martí; i l’Ajuntament d’Alcoi, amb l’alcalde i el regidor d’Educació, Toni Francés i Jordi Silvestre, i un tècnic de contractació del consistori. Aquesta reunió la va demanar el govern local a finals de juliol, per a saber que s’havia de fer després d’haver complit tot el que la Conselleria havia demanat, i, per tant, s’estava a l’espera de noves indicacions.
Ara, la Conselleria s’ha reunit i ha aclarit els diferents tràmits i documents a presentar per part de l’Ajuntament, on s’han especificat els preus i les noves actuacions que es faran al centre alcoià. Per
la seua part, el consistori tramitarà la redelegació el més ràpid possible i s’espera que en el Ple de desembre, es puga desestimar l’antic Edificant i sol·licitar la nova delegació.
La Conselleria, farà front a les noves actuacions i dotaran al projecte de 6,2 milions d’euros per a poder dur a terme totes les actuacions, perquè així el centre puga tenir cobertes totes les necessitats
que té d’infraestructures hui en dia. A més, s’han compromés en agilitzar el màxim els tràmits, perquè li donaran prioritat als Edificants que per una raó o altra, s’han quedat deserts, com per exemple, per culpa de l’augment de preus.
Jordi Silvestre, regidor d’Educació, ha comunicat que: “Una vegada aclarits tots els passos a seguir per a evitar que puga quedar-se bloquejada la
tramitació, el que volem manifestar és que tant des de la Conselleria com de l’Ajuntament d’Alcoi entenem la desesperació de la comunitat educativa, perquè han estat diferents els entrebancs amb el que s’ha trobat aquest projecte, però ens hem compromés al màxim per agilitzar tots els tràmits i poder licitar com més prompte millor. En tot moment hem anat de la mà del centre educatiu, la Conselleria i l’Ajuntament i en totes les passes que hem donat i reunions, hem volgut que estiguera present el centre educatiu per fer-lo partícip de totes les decisions i passes a seguir i d’aquesta manera ser totalment transparents i que a la vegada entenguen les problemàtiques que surten davant d’una situació d’un projecte Edificant extraordinari”.
Des de l'Ajuntament d'Alcoi s'estan tramitant sis sancions, ja que aquestes papereres que hi ha a la via pública són per a residus domèstics i no industrials
BR | Alcoi./ L’Ajuntament d’Alcoi ha tramitat, durant 2022, sis sancions per l’incompliment de l’Ordenança Municipal d’Higiene Urbana, concretament, per temes relacionats amb l’abocament de residus o el mal ús de contenidors. Dos d’aquests expedients, s’estan tramitant per tirar deixalles a la via pública, un altre per abocament d’oli al carrer, un al-
tre per pintada en una façana i, finalment un expedient a una persona per depositar els residus fora del contenidor.
Durant l’any 2021, es van tramitar huit sancions per abocament de residus, enderrocs o electrodomèstics en la Via Pública o Polígons Industrial, també dos per abocar formigó en la via pública i, una per deixar la via pública bruta i
amb acumulació de residus després d’una reparació. Aquestes les multes van ascendir a 12.007 euros en total.
L’Ordenança Municipal d’Higiene Urbana, especifica on s’ha de depositar cada residu, i quins d’ells són per als residus domèstics i, que, per a un altre tipus de restes hi ha punts específics, com per exemple, els voluminosos, que
s’han de portar a l’ecoparc. També es pot utilitzar el servei gratuït de recollida de voluminosos, telefonant al 900 101 843.
Aquestes sancions, es duran a terme d’acord amb allò que disposa la normativa vigent, amb multes fins a 750 euros per a les infraccions lleus, de 751 a 1.500 euros per a les greus, i de 1.501 a 3.000 euros les molt greus.
L’institut alcoià ha sigut seleccionat per a formar part de la xarxa nacional de Centres d'Excel·lència de Formació Professional
BR | Alcoi./ L’IES Cotes Baixes ha sigut seleccionat per a formar part de la xarxa de Centres d’Excel·lència de Formació Professional i, comptarà amb un finançament d’un milió d’euros per dur a terme els plans de qualificació i integració dins del marc del component 20 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència del Govern d’Espanya.
Des del Ministeri d’Educació i Formació Professional s’han seleccionat a 44 centres públics de tota Espanya, tots ells candidats a la convocatòria d’ajudes per a la creació de la xarxa estatal de centres d’excel·lència de Formació Professional, posada en marxa en el mes de juliol. En total s’invertiran 41,6 milions d’euros.
Aquests centres actuaran com a catalitzadors d’ecosistemes innovadors i creadors d’entorns d’innovació, investigació i emprenedoria. A més, comptaran amb un procés de transformació digital i metodològica i mantindran una estreta col·labo-
ració amb els agents dels diferents sectors, com empreses, o centres acadèmics, entre altres. De tal mode s’ajudarà a multiplicar i difondre la innovació en tot el territori i a promoure la internacionalització.
Posar en marxa aquesta xarxa suposarà un important impuls a la transformació metodològica i digital dels espais i equips dels centres, la incorporació de tecnologia disruptiva aplicada, la formació del professorat a escala estatal, el desenvolupament de projectes d’innovació i investigació aplicada, o el treball en xarxa, entre d’altres.
Fa set anys, des de l’IES Cotes Baixes es va iniciar un procés de transformació basat en el canvi metodològic, la transformació dels espais educatius, impulsar la internacionalització d’alumnes i professor, treballar la innovació en els processos associats a la indústria i obrir vies de col·laboració amb empreses i indústries afins a les famílies formatives del centre.
Tirant lo Blanc 16, local / Alcoy / 690 152 452 www.solucionesconstructivas.eu solucionesconstructivasalcoy@gmail.com
Reformas Reformas integrales Rehabilitación Dirección de obra Proyectos Obras en generalReunió al voltant de les obres a l’institut alcoià./
Ha estat organitzada per l'Ajuntament d'Alcoi i el CIP FP Batoi, i en total han acollit a 150 persones
BR | Alcoi./ En el dijous 17 de novembre, es va celebrar a l’espai Àgora Oberta la Jornada Erasmus+, organitzada per la Regidoria d’Ocupació, Empresa i Formació de l’Ajuntament d’Alcoi i el CIP FP Batoi.
La iniciativa, ha estat dirigida a les persones joves que estudien Formació Professional a la ciutat i tenen interés a participar en el programa Erasmus+.
Durant aquest encontre, es va presentar aquest programa de mobilitat europea, i es van destacar els beneficis que té realitzar una estada en l’estranger. A més, es va parlar sobre l’organització de la Xarxa FP a la qual l’Ajuntament d’Alcoi pertanys des de l’any 2012 I de la figura del Mobility Manager, existent en cada ciutat integrada en la Xarxa FP, que s’encarrega d’acompanyar als centres i estudiants en el procés de mobilitat.
L’alumnat que ha gaudit d’aquesta experiència Eras-
mus+, van explicar les seues vivències a l’estranger, i es van dur a terme reunions ràpides en grup perquè els joves pogueren preguntar sobres sobre el programa.
En definitiva, va ser una jornada molt dinàmica i els mateixos estudiants van poder comunicar-se entre ells compartint experiències i una inquietud i il·lusió comuna.
Alberto Belda, regidor d’Ocupació, Empresa i Formació, va ser l’encarregatde tancar l’acte i d’animar als joves a viure aquesta experiència per tot allò que aporta la seua candidatura professional, però, també al seu bagatge personal, i va comentar que l’Ajuntament d’Alcoi ha concedit uns Premis Xarxa FP, a aquells centres que imparteixen cicles formatius a la ciutat d’Alcoi i que fan mobilitat en col·laboració amb l’Ajuntament d’Alcoi sota el paraigua de Xarxa FP.
El Pla de Foment de les Comunitats d'Energia contempla per a 2030 que tots els municipis de la Comunitat tinguen accés a una comunitat d'energia
EG | Comarques./ El titular d’Economia Sostenible, Rafael Climent ha recalcat que la conselleria, a través de l’IVACE continuarà secundant “decididament l’expansió d’aquesta mena de comunitats” i ha avançat que per a l’any vinent destinarà un total de 5 milions d’euros al desenvolupament de projectes en aquesta mena de comunitats.
Climent ha destacat el paper de les comunitats energètiques “per a fomentar la producció d’energia renovable, reduir la factura energètica i, en el cas de les empreses, millorar la seua competitivitat” i ha posat l’accent que l’IVACE “està liderant les accions per a aconseguir el desenvolupament i implantació massiva” de les comunitats d’energia en el nostre territori, “secundant tots aquells projectes que contribueixen a la seua implantació i sent pioners en la posada en marxa d’una línia específica d’ajudes a les comunitats energètiques”.
Així doncs, el conseller ha explicat que, amb la d’enguany, són ja tres edicions de la línia d’ajudes de l’IVACE per a impulsar les instal·lacions d’autoconsum d’energia elèctrica en comunitats d’energies renovables i “el nombre de projectes recolzats ha anat augmentant molt significativament en passar de 7 projectes el primer any, a
48 en 2021 i 70 iniciatives enguany”.
A més, ha afegit, l’IVACE està treballant en projectes de col·laboració entre els diferents agents, comunitats energètiques, empreses, cooperatives, instituts tecnològics, ajuntaments i administració autonòmica, “amb l’objectiu de maximitzar el potencial que ofereixen les comunitats d’energies renovables”
Tot aquest treball i compromís té el seu màxim exponent en el Pla de Foment de les Comunitats Energètiques desenvolupat per l’IVACE, que es postula com el full de ruta de les Comunitats Energètiques en la Comunitat Valenciana i que té com a finalitat que en 2030 tots els municipis de la Comunitat puguin comptar amb una comunitat local d’energia.
Ajudes de l’IVACE a
les Comunitats d’Energia
La línia d’ajudes de l’IVACE, està dirigida a qualsevol comunitat d’energies renovables o comunitat energètica, ajuntaments, així com les comunitats de propietaris, a través de la qual se subvenciona fins a un 45% el cost dels projectes de les instal·lacions d’autoconsum d’energia elèctrica a partir d’energies renovables o energies residuals, en règim de comunitats d’energies renovables.
IVACE Energia subvenciona fins a un 45% del cost de les instal·lacions d’energia solar fotovoltaica, per a la generació i autoconsum col·lectiu i la quantia màxima subvencionable per projecte és de 200.000 euros. No obstant això, la intensitat de l’ajuda podrà incrementar-se en fins a 10 punts percentuals per a
mitjanes empreses, i en fins a 20 punts percentuals per a les petites empreses, ajuntaments, entitats públiques i institucions sense ànim de lucre.
Es considera comunitat energètica renovable, l’entitat jurídica la qual estiga basada en una participació oberta i voluntària, autònoma i efectivament controlada pels seus membres, situats en les proximitats dels projectes propietat de l’agrupació, que siguen persones físiques, pimes o autoritats locals, inclosos els municipis, i que desenvolupe projectes d’energies renovables, eficiència energètica o mobilitat sostenible.
La finalitat de l’activitat de l’agrupació ha de ser proporcionar beneficis mediambientals, econòmics o socials als seus membres o a les zones locals on opera, en lloc de
de projectes en comunitats energètiques i en 2023 destinarà 5 milionsEl conseller i la directora de l’IVACE, Júlia Company, visiten la comunitat d’energia del polígon industrial d’Alcodar a Gandia, recolzada per l’IVACE, amb 189.000 euros./
Des de la Diputació d'Alacant s'ha donat aquest reconeixement a la dedicació d'aquest alcalde que porta en el càrrec més de 43 anys
BR | Alqueria d’Asnar./ Jaume Pascual, alcalde de l’Alqueria d’Asnar, ha rebut la medalla que el reconeix com a Fill Predilecte de la Província d’Alacant. Aquest edil ha estat més de 43 anys al capdavant del govern del seu poble i, és un dels més veterans de tota la província.
L’escenari en el qual s’ha celebrat aquest homenatge ha sigut la finca El Caserío de Muro d’Alcoi, i en ell han estat presents Carlos Mazón, president de la Diputació, Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana, i altres diputats provincials, la corporació municipal, alcaldes de la comarca, consellers, diputats nacionals, i altres càrrecs públics, així com família i amics de Jaume Pascual que han volgut estar en un dia tan especial. En total més de 300 persones.
Julia Parra, vicepresidenta primera de la Diputació s’ha encarregat de conduir l’acte, en el qual es va projectar un vídeo sobre la figura de l’homenatjat des dels seus inicis en la política en l’any 1979, quan es
va convertir en alcalde amb 23 anys, sent el més jove quan es va restaurar la democràcia.
Els presents en aquest homenatge, van destacar la capacitat de diàleg de Pascual i el seu treball en la cerca d’acords polítics.
El protagonista d’aquest dia, va anunciar durant l’acte que ja no tornarà a presentar-se com a candidat a l’alcaldia per a les eleccions de maig, i que de fet, abandonarà la política. També va agrair aquest reconeixement i va indicar que és “un suport al món rural, que deu reivindicarse cada dia”, i per això, ha volgut compartir aquest reconeixement “amb tots els regidors i alcaldes del món rural, que fan possible el dia a dia i la vida dels nostres pobles”
Durant el seu discurs tampoc van faltar paraules per a la seua família per estar al seu costat, i per als regidors que han acompanyat a Pascual durant la seua llarga carrera política: “Jo he sigut constant a l’hora de rodejar-me dels millors equips en l’Ajuntament”.
BR | Alcoi./ En el matí del diumenge 20 de novembre, 50 persones han assistit a la visita guiada a la partida alcoiana de Polop Alt, organitzada per la Colla Ecologista CarrascaEcologistes en Acció. Al llarg del recorregut de 7 km, els assistents han pogut conéixer de primera mà el paisatge i els valors ambientals de la zona, a més del valor patrimonial dels seus masos: l’Alqueria Vella, l’Alqueria Nova, l’Alquerieta, Don Pedro, la Menora Nova, el Xocolater, i molts altres.
Concretament, la partida de Polop Alt, que està situada a l’extrem de ponent del terme municipal d’Alcoi, és un espai agroforestal amb una alta qualitat ambiental i paisatgística, i està situada entre els dos parcs naturals que té Alcoi, la Serra de Mariola, i el Carrascal de la Font Roja. A més a més, també està abraçada per la Zona d’Especial Protecció per a les Aus, i és un Lloc d’Importància Comunitària, dins
de la Xarxa europea Natura 2000.
La Vall de Polop, compta amb un paisatge agrícola d’alta qualitat, i forma part del Paisatge de Rellevància Regional Serres de l’Interior d’Alacant, Mariola, el Maigmó i la Penya Roja, que té entre els seus objectius, segons comenten des de la Carrasca: “Conservar els valuosos paisatges agroforestals situats als voltants del barranc del Troncal, al peu del Carrascar de la Font Roja”. No obstant això, aquest espai no disposa de cap protecció urbanística, ja que gran part dels terrenys agraris de la partida estan definits com a sòl no urbanitzable comú, “és més, el Pla General Estructural d’Alcoi, actualment en tramitació, redueix els terrenys d’aquesta partida que tenien la qualificació de sòl no urbanitzable protegit”, puntualitzen des de la Colla, que continue explicant que: “Aquesta circumstància fa que cada cert
temps s’hi plantegen actuacions que podrien posar en perill la seua conservació”.
Alguns dels membres d’aquesta organització, han donat a conéixer la informació disponible sobre el projecte d’Iberdrola d’instal·lació a Polop Alt d’una macroplanta solar fotovoltaica, que segons indiquen: “Ocuparia 275 hectàrees de superfície. A l’impacte ambiental i paisatgístic directe de la implantació de les plaques solars, caldria afegir el que tindria la línia d’evacuació de l’energia produïda”.
Enric Moltó, geògraf, va ser l’encarregat de conduir la visita, i va exposar el gran valor ecològic i paisatgístic del mosaic agroforestal, que alberga una alta biodiversitat que, a més, en aquesta zona actua com a connector ambiental entre la Serra de Mariola i el Carrascal de la Font Roja i de les serres de la Foia de Castalla. També, va destacar l’absurditat de
destruir unes terres agrícoles que continuen cultivant-se “de manera pràcticament heroica”.
Per la seua part, Anna Faus, coordinadora dels voluntaris del projecte de reintroducció del xoriguer petit, va assenyalar que aquest és el treball “que un grup d’unes 20 persones realitza des de fa quatre anys per a fer possible que es consolide la presència d’aquesta espècie en el nostre territori”. Finalment, Àlvar Seguí, exguarda forestal i coneixedor de la fauna de la zona, ha descrit als participants les característiques del xoriguer petit i la vinculació d’aquesta espècie a les zones de cultiu de cereals, on estan els seus principals aliments com els insectes o els petits rosegadors.
Des de La Carrasca-Ecologistes en Acció han valorat de forma positiva l’excursió, ja que la gent ha pogut conéixer la importància d’aquesta zona, que segons comenten “en general és molt ignorada”.
BR | Muro./ L’Ajuntament de Muro ha estat present a la trobada ‘Les Elegides’ a través, de la seua regidora de Benestar Social, Educació i Cultura, Xelo Cascant Pla. L’edil murera, ha format part d’una delegació de dones regidores dels municipis del País Valencià, membres del Fons Valencià per la Solidaritat. Totes elles, han anat a Mallorca a aquest encontre en el qual han compartit experiències amb dones electes d’Europa, i països del sud.
Com a principal objectiu, estava visibilitzar i enfortir la participació de les dones en la presa de decisions i crear xarxes de col·laboració i intercanvi de coneixements i experiències, fomentant així un lideratge equitatiu en la vida política i pública.
En aquest encontre s’ha posat damunt de la taula la problemàtica global
que existeix amb les dones en el seu accés a llocs de responsabilitats polítiques i socials, malgrat que en molts països ha avançat, continuen havent-hi barreres i desigualtats.
També es va parlar de la necessitat de que les do-
nes joves tinguen en els seus entorns dones líders que els servisquen de referents per a fer passos endavant en l’àmbit polític i social, amb tota la incidència cap a la igualtat i la perspectiva de gènere que això suposa. El paper
de la cooperació internacional municipalista i descentralitzada va ser un altre dels temes que es va tractar i, es va dir que és una eina potencial en la democratització equitativa d’entitats locals d’arreu del món.
Serà el candidat que encapçalarà la llista per a les eleccions municipals de 2023
BR | Muro./ Segons han anunciat des d’Esquerra Unida de Muro: “Després de tres anys de veure la política institucional des de fora i de fer la política des de les lluites socials i treballar per un món millor”, s’han reunit, en una assemblea local en la qual, s’ha decidit que la formació si presentarà llista per a les pròximes eleccions municipals de 2023.
Ivan Torregrosa, serà la persona encarregada
d’encapçalar aquesta llista, i segons ha comentat: “Esquerra Unida de Muro es presenta per a poder continuar les polítiques que vam instaurar en la passada legislatura, unes polítiques del poble i per al poble, ara tornem amb més força i amb unes ganes renovades de tornar a la política institucional amb la intenció de dur a l’Ajuntament unes polítiques des de la base, honrades i, sobretot, d’esquerres”.
L'obra ha tingut un cost total de 44.975 euros, i ha estat subvencionada per la Diputació d'Alacant
BR | Muro./ La zona verda de la plaça de les Escoles de Setla de Muro d’Alcoi, ja té un nou aspecte gràcies a les obres que s’han realitzat en aquest espai. L’actuació s’ha pogut fer gràcies a una convocatòria de subvenció concedida per la Diputació d’Alacant en l’any 2021.
Segons ha comentat l’equip de govern, aquesta zona estava molt abandonada i degradada, i per aquesta raó es va optar per concórrer a aquesta
ajuda. En total el cost de l’obra ha sigut de 44.975 euros, IVA inclòs.
Aquests treballs han consistit en pintar els fanals, la col·locació de jardineres noves amb vegetació arbustiva, la instal·lació d’aparells biosaludables per a la tercera edat, col·locació de bancs nous d’economia circular, amb material 100% reciclat i manteniment 0, també s’han instal·lat aparells infantils nous, una zona de cautxú nova, s’ha millorat
l’accessibilitat, i s’ha urbanitzat la zona.
Des del consistori murer, concretament, des de la regidoria de Medi Ambient, i la d’Urbanisme, han comentat que: “Desitgem que amb aquesta actuació es millore l’entorn, s’eliminen riscos en la massa d’arbratge i servisca de punt de trobada tant per als veïns com per a tota la gent que desitge gaudir d’un entorn afable”.
BR | Muro./ Muro d'Alcoi, vol que tots puguen gaudir d'una de les èpoques més especials de l'any, el Nadal. Per aquest motiu, han preparat una àmplia programació amb diferents activitats dedicades a menuts i adults. La primera de les activitats sees durà a terme el dia 5 de desembre a les 20h, amb el taller de nadaletes que se celebrarà a l'església de Sant Joan Baptista, que estarà impartit pel mateix cor d'aquesta església. Per a poder assistir s'haurà de fer inscripcions al telèfon 675268016.
El dia 7 de desembre tota la família podrà gaudir de la pel·lícula 'Charlie Brown i Snoopy, la pel·lícula de Peanuts'. Aquesta projecció es farà al Centre Cultural a les 18h, i l'entrada serà lliure i gratuïta.
Seguidament, el dia 10 de desembre serà el torn de la primera Fira del Còmic, Manga i Cultura Geek que es durà a terme al municipi. El lloc serà l'Arxiu Municipal a l'espai d'art.
Fins al dia 12 de desem-
bre tot aquell que estiga interessat es podrà inscriure en l'Ajuntament al concurs de Betlems.
Les exposicions també tenen el seu espai gràcies a 'Dimas Alonso' que es podrà veure a la Sala Pintor Jover del Centre Cultural de Muro.
Neus Ferri, posarà el primer toc musical d'aquesta programació amb una actuació que se celebrarà el dia 17 de desembre, i continuarà amb el recital de nadaletes a càrrec del cor 'Sant Joan Baptiste', que es durà a terme a l'església.
A més, dins d'aquestes dates, des del Fons Valencià per la Solidaritat també han preparat la programa-
ció 'Un Fons de Valors', que es durà a terme des del dia 19 al 28 de desembre.
Mentre que dure aquesta programació es podrà visitar l'exposició 'Els Valors del Fons' que estarà ubicada en diferents carrers i espais públics de Muro. El dimecres 21 a les 12h, es farà un taller de Rapsodes amb Tesa, a l'IES Serra de Mariola, i a les 18h un taller de Cuina del Sud amb Lluís Penyafort, al Saló d'Actes a la Casa de Ferro.
Finalment, el dia 27 de desembre els xiquets i xiquetes podran gaudir d'un contacontes, de la mà de la Companyia Disparatario, que amb el conte 'Els castanyolets'.
L'objectiu va ser oferir eines als docents d'escoles d'adults per a programar visites guiades als murals, amb el seu alumnat
BR | Muro./ Des del Centre de Formació del Professorat de València, (CEFIRE) es va organitzar una visita guiada als Murals Literaris del Batà. La sessió, va estar guiada per l’escriptor i professor de l’IES Serra Mariola Francesc Gisbert, amb la col·laboració de l’Escola d’Adults Beniassent de Muro. Hi van assistir vo-
ra mig centenar de docents de tot el País Valencià.
Durant la visita, es va fer el recorregut cronològic per la història de la nostra literatura, amb moltes anècdotes sobre els diferents escriptors. Es va destacar, la importància patrimonial i artística de les pintures, obra del muralista Antoni Es-
pinar, amenaçades de desaparéixer davant el projecte de construcció d’un parc en la zona del Batà.
Ara com ara, tot el mur del Batà es troba darrere d’una reixa metàl·lica instal·lada per l’Ajuntament, que en dificulta la vista, després que es trobaren restes arqueològiques de l’època ibèrica als fonaments del mur.
El cor català participarà en la pròxima edició del Premi Firacor, que se celebrarà en 2025, i també ha obtingut una plaça per a estar al Gran Premi Nacional de Cant Coral
BR | Cocentaina./ EActea Cor Femení de Barcelona, ha sigut el cor guanyador del primer premi del Certamen Coral Fira de Tots Sants de Cocentaina. El premi està dotat amb 3.000 euros, i el van guanyar per aconseguir la millor puntuació del jurat, i el Premi del Públic amb una àmplia majoria de vots.
El segon premi va recaure en Coro Interludio, de Burgos, i el tercer per a Voces Blancas CSA, de Griñón. Javier Grande Rodríguez, del Coro Interludio també va guanyar el premi a Millor Director.
Pel que fa a les guanyadores, a més del premi, també han aconseguit la participació en el proper VI Premi Firacor, que se celebrarà en 2025. També ha obtingut la plaça per a concursar al Gran Premi Nacional de Cant Coral.
Com es fa cada any, els tres cors van interpretar una obra obligada, que enguany va ser ‘La Pau’, del compositor basc Xabier
Sarasola, fet a partir del poema del poeta valencià Marc Granell. Des de fa 26 anys el certamen encarrega una obra en valencià amb l’objectiu de donar-li difusió a la música coral en la nostra llengua.
Ajo Valls, periodista i presentadora ha sigut l’encarregada de conduir l’acte, en el qual, també ha estat present l’alcaldessa de Cocentaina, Mireia Estepa, així com altres autoritats locals i provincials.
Raúl Belda, coordinador del Certamen, va fer val-
dre l’esforç dels cors participants per la preparació del repertori, a les empreses privades que el recolzen, i a les administracions que el subvencionen. A més, també va declarar que: “El següent objectiu a aconseguir per al Certamen Coral Fira de Tots Sants, ha de ser el recolzament clar i sincer a aquest esdeveniment per part de les institucions i administracions públiques, sense les quals no es podria celebrar, i per a enfortir-lo i fer-lo créi-
xer”. A continuació, Estepa va celebrar “la qualitat dels cors participants i l’èxit de l’organització en aquesta 42 edició. I també la meua més sincera enhorabona al cor guanyador per la seua magnífica actuació”. A més, va assenyalar el seu compromís per continuar i suport al Certamen, i va anunciar que des del consistori s’assumirà la inversió que suposa que el Certamen Coral forme part del Gran Premi Nacional de Cant Coral.
Són dates de fer regals i des de Cocentaina estan preparant una segona edició de bons consum, a causa de l'èxit que va tindre la primera campanya. Aquesta iniciativa es podrà dur a terme gràcies a una subvenció concedida per la Diputació
BR | Alcoi./ S'apropa Nadal i la gent comença a comprar regals, per això des de l'Ajuntament de Cocentaina, i concretament des de la regidoria de Comerç, s'ha estat preparant una segona edició dels Bons Consums. La regidora Paqui Ruiz, ha explicat que la primera edició va fer-se durant la temporada de Fira de Tots Sants i, que va funcionar molt bé, i que han volgut aprofitar aquestes dates per a tornar a oferir aquests bons: "Creiem que per al nostre comerç és una bona oportunitat, i una bona forma per a finalitzar l'any".
Ruiz, també ha assenyalat que s'espera que en aquesta ocasió participen més comerços: "En la
campanya anterior van participar 46, però, ara ens hem reunit per a aquesta edició, i van vindre molt més interessantse i sol·licitant la incorporació".
Com és habitual en aquest tipus d'iniciatives, els interessats podran adquirir bons de 20, 50, 100 i 200 euros, en els quals haurà de pagar el 50% del valor del bon. Cada persona podrà tindre un màxim de 200 euros en bons.
Una de les novetats serà que ara, també podran participar els veïns i veïnes d'altres poblacions de la comarca, que tindran uns dies concrets per a poder aconseguir els seus bons, de tal mode que també podran comprar a les botigues contestanes.
•
•
•
Els assistents van fer un itinerari molt especial dirigit per Francesc Jover i Àlex Barber, on es van conéixer el nom dels carrers que es van canviar en abril de 1937
Cocentaina./ El dissabte 26 de novembre el Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina va organitzar la segona edició de la Ruta Carrers Cocentaina Republicana, on es va fer un itinerari molt especial conduït per Francesc Jover i Àlex Barber, i en el qual els assistents van poder conéixer quins eren els noms dels carrers que es van a canviar en abril de 1937 durant la Guerra Civil. Aquests noms expliquen molt sobre el context històric d’aquell moment en el qual es va passar de la II República i la Guerra Civil. Aquest recorregut va
durar unes dues hores i mitja.
Un dels objectius del Fòrum és, segons comenten aportar “informació a la societat, perquè tinga més criteris i ser més lliure per comprendre que la curta etapa de la II República va ser uns anys de polítiques transversals i que les llibertats, la cultura, els drets socials i polítics, anaven a passos de gegants”.
Alguns dels carrers que van canviar el seu nom han sigut la plaça del Mercat, que tenia el nom de Fco.
Llargo Caballero, que va ser ministre de treball en època de la guerra, C/Sants de la Pedra, que duia el
nom d’Antonio Agulló, veí de Cocentaina que va morir a Barcelona el 19 de juliol en els enfrontaments que hi hagués en contra dels colpistes, defensant la República, i frenant que no triomfés el cop militar franquista. El C/ Guadalest abans portava el nom de Concepción Arenal, un dels pocs que estava dedicat a una dona. Bonaventura Durruti, un dels activistes polític i sindical més rellevant de l’època va posar el nom a la plaça l’Església, o la plaça de la Vila, que abans duia el nom de plaça de la República. La Ruta tornarà a realitzar-se pròximament.
Cada 31 de desembre, últim dia de l'any, Cocentaina gaudeix d'aquesta tradició tan peculiar en la qual xiquets i xiquetes podran participar en una gimcana i en la recerca de les orelles
BR | Cocentaina./ El dia 31 de desembre és l'últim dia de l'any i, per a celebrar-ho, la localitat de Cocentaina té una tradició molt especial, antiga i estimada per contestans i contestanes: l'Home de les Orelles. Com ha contat Vicent Santamaria, tècnic de l'Agència AVIVA de Promoció del Valencià, aquest dia apareix un home que "té més orelles que dies li queden a l'any, i la gràcia és que la gent s'imagina un Home amb moltíssimes orelles, però, realment, qualsevol persona podria ser l'Home de les Orelles perquè té dos orelles". Cap a les 10 del matí, a la zona alta del Passeig es dona inici a una cercavila amb un pregoner que anuncia aquest fet a través d'un poema de Victor
Labrado, i amb l'acompanyament musical de la Colla Mal Passet.
Aquest passacarrer va baixant i fent diferents parades perquè els més menuts del poble acompanyen a aquesta comitiva fins al Pla de la Font, un espai conegut al municipi com l'Hostalet. "Quan arribem ací, al voltant de les 11, es fa una gimcana per als xiquets i xiquetes en la qual han de buscar les orelles que estan amagades per diferents punts de l'Hostalet. Quan les troben tindran un regal", comenta Santamaria. Els xicotets participants estaran dividits en grups i tots ells hauran de trobar les 8 o 10 orelles que estaran ocultes. En finalitzar l'acte, hi haurà una gran sorpresa, la qual no han vol-
gut desvetllar.
L'Home de les Orelles és tracta d’una tradició emparentada amb l'Home dels Nassos: "Les orelles es fa en menys pobles, mentre que la dels nassos té més supervivència perquè es fa en tot el domini català", explica el tècnic de l'Ajuntament, que assegura que des del consistori s'ha treballat per fer més gran aquesta festa: "És una festa que hem recuperat. No és que s'haguera perdut, però d'alguna manera volem que a gent ho recorde i ens hem implicat en aquesta tradició perquè la gent vinga eixe dia, ja que l'afluència havia baixat fa uns anys, i des de que l'Ajuntament va començar a treballar en ella va començar a vindre més gent".
BR | Albaida./ Des d’abril de 2018 els Campaners d’Albaida, Hispania Nostra i el Museu Internacional del Toc Manual de Campanes, han estat impulsant la candidatura de convertir al toc manual de campanes en Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. El dia 30 de novembre, després de celebrar la 17 edició de la Reunió del Comité Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, es va anunciar que aquesta candidatura presentada per Espanya, i que comptava amb el suport del Ministeri de Cultura i Esport, ha sigut aprovada per unanimitat. Totes les entitats que han promogut la proposta, han mostrat la seua satisfacció i alegria, ja que es tracta d’un “reconeixement mundial que ve a reconéixer el treball callat i solitari de tants campaners i campaneres que de manera voluntària conserven i mantenen el toc manual de campanes en molts municipis d’Espanya, moltes vegades amb grans dificultats, ja
que són voluntaris pel patrimoni immaterial”.
A més a més, han donat les gràcies a tots aquells que han donat suport a la candidatura, especialment a la Direcció General de Patrimoni Cultural i Belles Arts i, a les tècniques de la Subdirecció de Gestió i Coordinació de Bens Culturals del Ministeri de Cultura i Esport.
La proposta, que va nàixer un
21 d’abril de 2018, va sorgir quan Campaners d’Albaida, Hispania Nostra i el Museu Internacional del Toc Manual de Campanes van celebrar l’any europeu del Patrimoni Cultural amb un gran toc manual de campanes en els municipis d’Espanya i d’Europa on s’havia conservat o recuperat aquesta tradició.
“El toc manual de campanes és el paisatge sonor dels nos-
tres pobles i ciutats, i són un mitjà de comunicació carregat d’emocions, un llenguatge universal. Les campanes parlen de tot i de tots”, asseguren els promotors de la proposta, que a més assenyalen que aquesta declaració “no és la menta, és el punt de partida perquè cada vegada més municipis espanyols recuperen el toc manual de campanes, per això demanarem al Ministeri de Cultura i Esport
que s’inicien els treballs per a fer un Pla Nacional de Salvaguarda del toc manual de campanes”.
El dissabte dia 3 de desembre a les 12h es farà l’acte oficial per a fer la declaració de Patrimoni Mundial per la UNESCO, que a més, se celebrarà amb un gran toc de campanes en tota Espanya en tots aquells llocs que s’haja conservat o recuperat el toc manual.
Cooperativa Agrícola de Planes Avda. Ciutat de València, 1 03828 Planes (Alacant)
Aquesta ajuda, prové del Pla Reacciona 2022 de la Diputació de València, que aportarà el 90% del pressupost total d'aquest treball. És a dir, el consistori es farà càrrec dels 8.437 euros restants
BR | Agullent./ L’Ajuntament d’Agullent, gràcies a una subvenció de 75.934 euros que prové del Pla Reacciona 2022 de la Diputació de València, repararà la infraestructura del cicle integral de l’aigua de la localitat. El cost del projecte és de 84.371 euros, és a dir, que la Diputació cobrirà el 90% del cost total, i el consistori haurà d’aportar els 8.437 euros restants.
Amb aquestes obres, es pretén corregir el recorregut que realitza l’aigua des que es capta en estat brut a la natura, fins a la seua disponibilitat potabilitzada a les cases, i en sentit invers, reintegrantse convenientment depurada a la natura. A més, es construirà un col·lector de clavegueram per a connectar el dipòsit de capçalera d’aigua potable municipal amb la xarxa de sanejament. En aquest magatzem és on s’acumula l’aigua que es bombeja des del pou que abasteix la localitat. Fa més de 30 anys que es va construir, i no en eixe moment no es va disposar
d’una connexió al clavegueram per a l’abocament d’aigües, i per això, ara es pretén connectar el dipòsit amb la xarxa de clavegueram d’aigües pluvials que hi ha al Camí de Bocairent.
També, s’aprofitarà la primera actuació en la zona per a desviar la canonada de la xarxa d’aigua potable per a la seua desafecció de parcel·les privades. Actualment, prop de poliesportiu, la canonada general d’aigua potable passa per dins d’una parcel·la privada afectanthi a l’habitatge i a una altra pròxima a aquesta. D’aquest mode, amb aquestes obres es redirigirà el traçat de la canonada perquè discórrega només per vials públics.
L'actuació tindrà un cost de 26.805 euros i se situarà al voltant del camí de la Font Freda, al Parc Natural de la Serra de Mariola
BR | Bocairent./ En les últimes setmanes, des de la regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament de Bocairent s’ha creat una àrea tallafocs de gran importància en el marc de les accions previstes en el Pla Local de Prevenció d’Incendis Forestals de Bocairent, i als documents superiors de prevenció d’incendis de la demarcació forestal i del mateix parc natural de la serra de Mariola.
L’actuació ha consistit en la creació d’una faixa d’ordre 1 amb 15 hectàrees al voltant del camí de
la Font Freda, des de l’encreuament amb el Guilella. En cada costat d’aquest camí s’han realitzat bandes de desbrossament selectiu, amb reducció de matoll i peus arboris per tal que les copes no es toquen. A continuació, s’han generat unes bandes auxiliars amb més presència de vegetació.
Eloy Ferrando, tècnic municipal de Medi Ambient, ha comentat que: “La zona d’actuació és molt vulnerable, ja que es troba en regeneració perquè va ser afectada pel gran incendi forestal de
1994 i, a més, hi ha diverses construccions i cases de camp”, per aquest motiu, ha indicat que “era prioritari intervenir amb la finalitat tant d’ordenar i disminuir el combustible forestal d’acord amb la normativa tècnica vigent com d’oferir als mitjans d’extinció unes condicions òptimes de seguretat”.
La direcció tècnica del projecte està a càrrec de l’enginyer David Belda, i ha tingut un cost total de 26.805 euros, dels quals 18.763 provenen de la convocatòria de la Gene-
ralitat per a subvencions destinades a l’execució de plans locals de prevenció d’incendis forestals. Els 8.041 euros restants eixiran dels recursos de l’Ajuntament.
Sergio Gandia, regidor de Medi Ambient, i l’alcalde de la localitat, Xavi Molina, han visitat l’obra, i Gandía ha afirmat que: “Amb aquesta actuació, Bocairent dona continuïtat a la gestió forestal i a la prevenció d’incendis forestals en un entorn natural de gran valor ecològic i paisatgístic com és la serra de Mariola”.
Des de l'Ajuntament del municipi es donarà llum un nou projecte d'enllumenat urbà per a Llombai, nucli que fa poc temps estava deshabitat
BR | Vall de Gallinera./ El consistori de la Vall de Gallinera, està apostant de valent per la sostenibilitat energètica, i per això en aquesta legislatura s’estan duent a terme diferents accions referents a aquest tema. En l’actualitat, s’ha donat llum a un projecte molt important per al municipi, que és l’arribada de l’enllumenat urbà a Llombai, un dels nuclis urbans de la Vall de Gallinera que fins fa poc temps estava deshabitat. Aquestes llums funcionaran mitjançant fanals solars.
Amb l’arribada de nous habitants a Llombai, l’Ajuntament va decidit donar solució a la foscor dels carrers, amb l’objectiu de dignificar l’estat d’aquest poble. A més, una de les prioritats era que el projecte fora sostenible, i per això es va apostar per aquest tipus de fanals.
A banda d’aquesta acció, des d’aquesta legislatura, i
l’anterior, s’han anat duent a terme diferents mesures per a millorar els serveis municipals, com per exemple, s’ha fet el canvi d’enllumenat públic dels diferents nuclis urbans que conformen la Vall de Gallinera, passant a fanals de led; s’han col·locat plaques solars a l’edifici de l’Ajuntament per a l’auto-
consum, i s’ha optimitzat les potències de la infraestructura del servei d’aigua potable del pou de Benialí i la remuntadora de la Carroja. Tots ells han suposat una reducció dels costos d’aquests serveis, i la reducció d’emissions de CO2 a l’atmosfera.
Un altre dels projectes fonamentals és la creació
de la Comunitat Energètica Local i, ara mateix està en la primera fase, que consisteix en la instal·lació fotovoltaica que subministrarà energia neta als nuclis urbans de Benissivà, Benitaia i Benialí. L’objectiu, a curt termini, és ser extensiu en tots i cadascun dels nuclis que formen la Vall de Gallinera.
S'atorga de forma anual per la Coordinadora pel valencià de l'Alcoià i El Comtat, per a reconéixer aquelles persones o entitats que més han treballat en defensa de l'educació, la cultura i la llengua
BR | El Comtat./ El Centre Rural Agrupat Mariola Benicadell, que està format pels aularis d’Agres, Alfafara i Gaianes, ha rebut el Premi Enric Valor, que dona anualment la Coordinadora pel valencià de l’Alcoià i El Comtat (Escola Valenciana). Aquest guardó vol reconéixer a aquelles persones o entitats que més han treballat per defensar l’educació, la cultura, i la llengua. L’acte de lliurament del premi es va celebrar al
Centre Social d’Agres, i va comptar amb la presència de la periodista Ester Vizcarra, que va fer un discurs justificant aquest premi, en el que va destacar el caràcter innovador i compromés de l’escola, fonamental en la vida i futurs dels tres pobles, i va assenyalar la implicació en la Trobada d’Escoles Valencianes, que enguany va celebrar-se als tres municipis. Elionor Ortolà, presidenta de la Coordinadora, va estar també en aquest esdeveniment.
BR | Ibi./ El Museu Valencià del Joguet d'Ibi ha presentat la publicació 'Històries de les empreses jogueteres d'Ibi' que compta amb textos de José Pascual Sellés, que va faltar recentment, i de Mª José Martínez Tribaldos. Aquesta publicació és una versió corregida i augmentada del catàleg de l'exposició que va ferse al Museu en l'any 2005 i, en la qual amb motiu
del I Centenari del primer joguet que es va crear a la localitat, amb la signatura de La Sin Rival Payá Hnos.
En aquest text es poden veure totes les empreses que s'han dedicat al sector, el seu any de creació i els seus fundadors, i està dividida en diferents parts, com l'origen des de la Guerra Civil, la Guerra Civil, la postguerra, el desenvolupament expansiu dels anys 50 i 60, i finalment, l'època de 1973
que comença amb la crisi del petroli, i que van afectar la fabricació de les joguines dels anys 70.
'Històries de l'empresa joguetera d'Ibi' ha corregit algunes de les dades que estaven incorrectes a la seua primera edició, i s'ha actualitzat la informació del sector jogueter iberut als últims 17 anys. Aquesta és una obra imprescindible per tal de conéixer la història d'Ibi.
Onil és conegut per tot arreu per la creació de nines, i per això, han organitzat la primera edició de la Fireta de la Nina. D’altra banda, també s'estan preparant per a una de les tradicions més especials, la Nit dels Fatxos
BR | Onil./ Onil és una localitat que viu intensament el Nadal. Entre un d'aquests motius està la seua tradició joguetera, concretament per la creació de nines. Enguany des de l'Ajuntament d'Onil, i concretament des de la regidoria de Turisme, s'ha organitzat la primera edició de la Fireta de la Nina, que se celebrarà en el cap de setmana del 16, 17 i 18 de desembre. Marcos Pardines, regidor d'aquesta àrea, ha explicat que en aquest esdeveniment es comptarà amb diferents estands de comerciants jogueters del poble, i que també s'espera que hi hagen altres amb productes típics d'aquestes dates, com per exemple, el torró.
La Fireta, que estarà ubicada al recinte ferial a l'Avinguda de la Constitució, també tindrà diferents actuacions que es podran veure als dos escenaris que hi haurà preparats per a l'ocasió, i l'experiència serà completa gràcies a ‘foodtruck’ perquè la gent puga menjar i gaudir d'un dia d'ambient nadalenc.
Altra de les sorpreses d'aquesta Fireta, serà la seua ubicació a la haima Reial, en la qual xiquets i xiquetes podran veure alguns dels objectes personals de Ses Majestats que utilitzen en la nit de Reis quan es queden a dormir al Museu de la Nina d'Onil. A
més, des de l'Ajuntament han mostrat la seua satisfacció, ja que s'aprofitarà aquest mercadet per a signar un tractat amb els Reis Mags d'Orient per tal d'ubicar un consolat a la localitat.
La màgia del Nadal, continuarà a aquest municipi el dia 24 de desembre gràcies a una de les tradicions més peculiars i úniques, la Nit dels Fatxos. Sobre les 7 de la vesprada es començaran a encendre els fatxos de tot el poble, i a la plaça Major, en la porta del Palau, es farà el concurs. En aquest certamen, Pardines ha comentat que es premiarà al fatxo més gran, que estan sobre uns 4 o 5 metres; el més menut, que sol tindre una mida d'un cm; al més artístic, a la persona més major que estiga a la plaça rodant un fatxo, i al més menut que estiga fent-ho de forma autònoma.
Per a preparar aquests fatxos, des del Centre Excursionista Colivenc, els dos caps de setmana anteriors a la Nit de Nadal, es faran uns tallers a la natura per a fabricar els fatxos, una activitat que el regidor ha destacat: "És una manera de gaudir de la natura, de la tradició, i per preparar els fatxos de la Nit de Nadal".
A més, el dia 6 de gener la localitat viurà el tradicional ‘Despertar dels Reis’.
Es realitzaran actes institucionals, un cicle de conferències, i una exposició
BR | Xàtiva./ El 27 de gener de 1822, va nàixer la Província de Xàtiva, en aquest moment, 200 anys després, per tal de commemorar aquest fet, des de l’Ajuntament de Xàtiva, i l’Associació d’Amics de La Costera, ha volgut fer una sèrie d’actes que no sols se centraran en assenyalar aquesta efemèride, sinó que també reivindicaran la importància de la figura històrica que la va impulsar, el diputat Joaquín Lorenzo Villanueva.
Els actes s’iniciaren el dia 1 de desembre, amb un acte institucional a la Casa de l’Ensenyança, que comptarà amb la intervenció de l’alcalde de la localitat, Roger Cerdà, i d’Isaïes Blesa. En aquest dia s’inaugurarà una placa commemorativa, i seguidament s’inaugurarà l’exposició de documents històrics que albergarà el mateix Museu de Belles Arts de la Casa de l’Ensenyança i que podrà visitar-se fins al 23 de desembre. Aquesta mostra ha estat confeccionada pels tècnics municipals partint dels rics fons documentals i bibliogràfics que es conserven a l’Arxiu Municipal de Xàtiva.
A més a més, des d’Amics de La Costera, es durà a terme un cicle de conferències que, com la resta de programació, es reeditarà a la Casa de l’En-
senyança, que va ser l’antiga seu de la Diputació de la Província de Xàtiva. Les conferències, començaran a les 19h i també, el mateix dia 1, amb la ponència del director de l’Arxiu del Regne de València, Francesc Torres Faus, sobre les divisions territorials liberals i la província de Xàtiva. Aquestes xarrades continuaran el dia 15 de desembre amb l’historiador xativí Robert Martínez Canet, qui dissertarà sobre el tema ‘Xàtiva, entre la província i la comarca’. El cicle finalitzarà el dia 22 de desembre amb el professor Germán Ramírez, que dedicarà la seua ponència al Trienni Liberal i el naixement de la política moderna a Espanya.
Cerdà ha destacat que “gràcies a la intervenció del diputat Villanueva, la nostra ciutat va ser capçalera d’una quarta provín-
cia al territori valencià.
Volem commemorar una efemèride molt important per a la ciutat”. A més, ha agraït el treball de l’Associació Amics de La Costera i dels tècnics de l’Arxiu Municipal de Xàtiva pel seu treball per a portar endavant aquesta commemoració. Finalment, l’alcalde ha llançat una invitació perquè la ciutadania participe i ha afirmat que: “conéixer i fer valdre la nostra història és una d’aquelles qüestions que són importants per al present i per al futur de la ciutat”.
Per la seua part, Vicent Torregrosa, president d’Amics de La Costera, ha recordat alguns treballs que s’han fet des de l’entitat per a recuperar el nom de Xàtiva i del diputat Villanueva “a qui mai ens cansarem de reivindicar”, i ha assenyalat que en la conferència de Germán
Ramírez es parlarà de les Corts de Cadis, i el naixement de la democràcia moderna a Espanya, que en la de Francesc Torres s’aportarà una visió de la realitat històrica d’aquells fets, i que finalment Robert Martínez, aprofundirà en les conseqüències que l’abolició de la província van tenir en l’evolució futura de la ciutat.
Sergio Rubio, de l’arxiu, ha explicat que l’exposició de documents s’ha dividit en tres períodes històrics. Primer, explicant els canvis polítics que donaren lloc a la nova divisió territorial, després una secció sobre la província i la Diputació de Xàtiva i els efectes que tingué la ciutat i la seua àrea d’influència. L’última de les parts està reservada per a Joaquín Lorenzo Villanueva, i en la importància que va tindre la seua figura.
El plenari aprova, per unanimitat, una moció conjunta dels grups municipals que reivindica els jutjats com a colofó a una ampla cartera de serveis municipals per la igualtat i contra la violència de gènere
BR | Xàtiva./ El passat dissabte, la unanimitat de les forces polítiques de l'Ajuntament de Xàtiva secundaren la moció conjunta en què es demana la creació d'un jutjat de violència sobre la dona o, en el seu defecte, el manteniment de les competèn-
cies actuals sobre la matèria de què gaudeixen els jutjats d'instrucció i primera instància de la ciutat. La moció aprovada en el plenari es remetrà ara a la Conselleria de Justícia, al ministeri, al Consell General del Poder Judicial, a la delega-
ció del Govern i al Col·legi d'Advocats.
Malgrat la unanimitat en la votació, els portaveus dels distints grups expressaren diferents parers sobre la situació. L'alcalde Roger Cerdà va explicar les gestions dutes a terme des del mo-
ment en què es va publicar el reial decret que suprimeix les competències de violència de gènere als jutjats de Xàtiva. Segons l'alcalde, “nosaltres hem fet el que ens corresponia, dóna igual qui governe a València o a Madrid”.
Entre 1973 i 1996, va publicar quasi 400 llibres a l'editorial Bruguera i, entre les seues obres hi ha històries policíaques, de ciència-ficció o western
BR | Xàtiva./ L’Ajuntament de Xàtiva ha rebut, a la seua Biblioteca Municipal, l’obra completa de l’escriptor xativí Joseph Berna, que va ser un dels autors més importants de la literatura pulp.
Joseph Berna, que és el pseudònim de José Luis Bernabeu, va escriure entre 1973 i 1996 uns 400 llibres de butxaca de gèneres tan diversos com ara la ciència-ficció, el western, el misteri, l’eròtic i el policíac. Totes elles les va publicar l’editorial Bruguera, que després va passar a ser Ediciones B. Aquest escriptor va arribar a tindre una tirada de 20.000 exemplars setmanals que es podien adquirir als quioscs. Algunes de les seues novel·les van arribar fins i tot a Mèxic.
La regidora de Biblioteca, Mariola Sanchis, ha declarat que: “Per fi fem justícia amb un enamorat de la nostra ciutat que tal vegada no havia tingut el reconeixement que mereixia i que va escriure a Xàtiva bona part de la seua obra. Rebem la donació de la col·lecció completa de Joseph Berna, per apropar als lectors xativins unes novel·les plenes d’acció, aventures, imaginació i estil, que van captivar a tantíssima gent des de fa 50 anys”. A més, la regi-
dora ha assegurat que: “Jo conec a Berna a través de la figura de mon pare, qui era consumidor d’aquestes obres. Els autors com Joseph Berna eren matxaques de la literatura, però, alhora moltes vegades desconeguts per la societat, amagats rere pseudònims nord-americans per simular un major prestigi”.
La vídua de l’escriptor, Guadalupe Vila, ha recordat que: “José Luis va començar a escriure fruit d’una lesió medul·lar que el va deixar en cadira de rodes. Començà per afició, i la va enviar a Bruguera per provar, però els agradà tant que li demanaren altres tres que ja tenia i el comminaren a seguir escrivint durant les següents setmanes. La base de les seues novel·les és el sentit de l’humor. Va voler aplegar a tot el món i que la literatura poguera arribar als demés, per això va crear un estil propi”.
Joseph Berna és considerat, com un dels grans mestres de la literatura popular o de consum, va arribar a escriure fins i tot una o dos novel·les per setmana.
Ara tota la seua obra es podrà consultar a la Biblioteca Municipal de Xàtiva gràcies a la donació de la família de Berna.
A finals d’any, han continuat apareixent novetats entorn del negre període de la deportació nazi. El fet es deu que Arolsen Archives (abans International Tracing Service), el més gran arxiu del món sobre la matèria, segueix amb l’excel·lent tasca d’inventariar i escanejar els milions de documents que té i compra. Fins a l’any 2008 Arolsen Archives estava tancat al públic i no oferia els seus serveis al públic en general. Únicament als afectats. Però la insistència nord-americana va fer que és canvies de paradigma i que passes a estar sota el paraigua de la UNESCO. Actualment es poden consultar per internet milions de documents. No són tots, ni de bon tros, però, si els sol·licites, te’ls envien, o bé de franc o, si són molts, pagant una mòdica quantitat de diners.
Per Guillem Llin Llopis./
Pels republicans espanyols i, en general, per als deportats al camp de concentració de Mauthausen, el document més interessant -i alhora, més polèmic, per quan cap deportat havia parlat mai del fet en si- que ha aparegut no deixa en bon lloc als qui anomena. Per descomptat, no es tracta de valorar ací el fet, perquè ningú sap -ni sabem- com reaccionaríem davant una realitat tan bèstia com és estar sota un règim de terror i mort com el nazi en un camp de concentració. No jutgem aquest fet, en absolut, ni volem posar cap ombra de dubte sobre qualsevol deportat; però sí que jutgem l’actuació posterior d’alguns presoners i el que van dir una vegada en llibertat. Potser més d’un s’haurà mogut en la seua tomba. Perquè es tracta d’una “Proposta del pagament d’incentius per als presoners empleats dins de l’àrea de magatzematge (els dits presoners funcionals, com per exemple veterans del camp, secretari del camp, etc.)”. El document no porta data. És a dir, cobrar dels nazis per la tasca que feien, i el que es pot considerar col·laboracionisme amb els nazis. Hi ha 208 deportats de Mauthausen, entre ells, 33 republicans espanyols. Passarem per alt els 175 forans i és centrarem en els poc més de tres desenes que van viurei van perdre- la guerra civil, l’exili, les companyies de treballadors estrangers, la captura nazi, presoners en els stalags i, finalment, el camp de concentració. Déun’hi-do quant de sofriment i de patiment! Encara que és molt difícil (per no dir impossible) saber quin protagonisme tenia cadascú dels que apareixen al llistat, crida l’atenció -i molt- alguns dels noms que hi figuren per les repercussions que van tindre una vegada aconseguida la llibertat. Altra circumstància important és que tots els identificats foren del partit comunista.
Per exemple, està Mariano Constante Campo, qui era kapo. En sis llibres que va escriure contant les seues vivències de la deportació, en cap d’ells reflecteix que va ser kapo. Tampoc que va arribar a cobrar dels nazis un sou d’un marc al dia.
També figuren Luis García Manzano i Francisco Mateu Sanchis, integrants de la rondalla de Mauthausen. Aquesta rondalla, integrada totalment per republicans, va estar activa en la part final de la deportació i fou silenciada després de l’alliberament per ordres directes del Partit Comunista perquè no volien que res s’interpretara com a què havien col·laborat amb els nazis, quan era, únicament, una forma d’intentar mantenir alta la moral. En 1972, García Manzano va escriure la història del que havia passat. Però no va veure la llum fins que en 2013, quan Jacques Fernandes, fill d’un altre integrant de la rondalla, José Fernández Sánchez, “El Inglés”, va aconseguir publicar-la en una edició francesa i castellana en l’editorial Privat. Luis García i Francisco Mateu (de qui El Grat va publicar la seua història al número 735) figuren amb un sou d’un marc al dia.
Un altre nom que apareix en Juan de Diego, tercer secretari del camp de concentració de Mauthausen. És el deportat que més cobra de tots: tres marcs al dia.
En la biografia que li va escriure Rosa Torán (expresidenta de l’Amical de Mauthausen) Joan de Diego: tercer secretari de Mauthausen, se li va oblidar contar aquest fet. Però no solament això. Encara que amb bones paraules diu al llibre que César Orquín Serra no era de la seua corda perquè havia col·laborat amb els nazis, quan César el que va fer fou salvar més de 300 republicans espanyols d’una mort segura gràcies a haver creat un microsistema en els kommandos on estava i on ell era el cap
de tot. Per cert, Orquín no apareix en la llista com a deportat a sou. Al respecte, recuperem el que escriu Torán segons la conversa tinguda amb de Diego: “El tema de César Orquín -el responsable del kommando conegut amb el seu nom- i els seus col·laboradors va encendre el foc que encara avui crema. Joan de Diego sempre va ser contundent en la seva crítica contra César Orquín, home amb una excel·lent formació desaprofitada, al seu entendre, i contra els que considerava la seva xarxa de confidents, però interpretava l’odi que li tenien els comunistes perquè Orquín era anarquista o s’hi feia passar. Tot i que Joan de Diego no l’havia tractat directament, tenia bons amics que havien estat al seu kommando a Ternberg, i coincidia amb ells a titllar d’ambiciosos els que s’havien venut per un privilegi, per petit que fos, i mancats de qualsevol dignitat. No el considerava un assassí, perquè no va matar ningú, però, insistia, va exercir la seva autoritat amb una severitat innecessària, i tampoc no dubtava a l’hora de qualificar-lo de col·laboracionista”. Cal assenyalar que de Diego es va afiliar al partit comunista en la darrera assemblea que es va fer al camp de concentració de Mauthausen ja en llibertat, però que no va exercir mai cap càrrec dins d’aquesta formació política.
També apareix Juan Pages Moret, qui posteriorment seria un dels impulsors per a la creació de l’associació Amical de Mauthausen y otros campos, junt Joaquim Amat-Piniella i Amadeu López Arias, en Barcelona, en 1962. L’entitat va romandre en la clandestinitat fins a l’any 1978, que és quan es legalitza, ja que el franquisme no ho permetia. Pages apareix amb un sou de dos marcs al dia.
Un altre nom que figura és el de Ma-
nuel Azaustre Muñoz, qui l’escriptor Miguel Romero Saiz converteix en un dels protagonistes del seu assaig novel·lat La barberia de Mauthausen. Certament, cal apuntar, Azaustre era perruquer, no sabem si serà per aquesta qüestió aleatòria o per alguna altra raó que se’ns escapa el fet de ser protagonista del llibre. També tenia un sou de dos marcs diaris.
Així mateix figura igualment Juan Casteñada González, qui en els partits de futbol que es jugaven a Mauthausen i dels quals hi ha alguna fotografia, era el porter. El seu sou, mig marc al dia.
El darrer deportat identificat més enllà del nom és Juan Romero Romero, que va ser l’últim supervivent de tots els republicans, al morir en la localitat francesa d’Ay, en setembre de 2020, als 101 anys de vida. El 22 d’agost de 2020, la vicepresidenta del govern espanyol, Carme Calvo, va anar a homenatjar-lo a sa casa, a causa del seu delicat estat de salut. Romero va percebre un marc al dia com a deportat.
De la llista de 33 deportats espanyols que cobraven, d’on més hi ha són de la província de València, amb 5 republicans. Madrid i Barcelona en tenen 4; Granada, 3; Còrdova, Astúries, Gran Canària i Toledo, 2; Lugo, Osca, Palència, Conca, Girona, Lleida, A Corunya, Albacete i Màlaga, 1. Els sous van del mig marc als tres marcs.
Els oficis que tenien a l’entrar en el camp de concentració eren els de jornaler, 7; empleat, 6; perruquer, 5; llaurador, 3; paleta, 2; i mecànic, fuster, rellotger, xofer, oficial, soldat, cambrer, escriptor i pintor amb 1. Hi ha finalment un que no figura professió.
En la relació no apareixen els noms de destacats deportats com César Orquín, Francesc Boix, Casimir Climent o Paco Aura.
EEs va celebrar la gran festa de les lletres gandianes, amb els lliuraments dels Premis Literaris Ciutat de Gandia on es va reconéixer el treball de Xavier Mas Craviotto, Jordi Sebastià, i de Ferran Torrent
BR | Gandia./ El diumenge 20 de novembre, Gandia va rebre la festa de les lletres, amb els lliuraments dels Premis literaris Ciutat de Gandia, considerats uns dels guardons més importants i prestigiosos de la llengua valenciana. Aquest acte, ha servit com a cloenda de la Tardor Literària Gandia 2022.
En aquesta ocasió el LX Premi Ausiàs March de Poesia, va recaure en Xavier Mas Craviotto i el seu treball ‘La llum Subterrània’. D’altra banda, Jordi Sebastià va rebre
gràcies a ‘Un afer europeu’, el XLIV Premi Joanot Martorell de Narrativa.
A més, fora de concurs, l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques va concedir el VI Premi Joan Roís de Corella a la trajectòria literària de l’escriptor i periodista valencià Ferran Torrent. La regidora Liduvina Gil ha comentat que aquest guardó està “dins de les accions que es duen a terme des de l’IMAB per tal de refermar, ampliar i difondre la condició de Gandia com a Ciutat Literària.
També tracta de reconéixer la rellevància del tercer escriptor que conforma el triangle clàssic de la tradició cultural i literària”.
La gala va comptar amb la presència de l’alcalde de la localitat, José Manuel Prieto, el vicealcalde, Josep Alandete, la regidora de l’IMAB, Liduvina Gil, i altres membres de la corporació municipal. A més, també van gaudir de l’acte els secretaris autonòmics de Cultura, Ximo López, i de Promoció Institucional, Comunicació i Prospectiva, Alfred Boix.
Des del dia 2 al 4 de desembre, hi haurà una extensa programació, ja que, a més del mercat gastronòmic, es duran a terme visites guiades, jocs i actes amb temàtica borgiana
BR | Gandia./ Gandia s’està preparant per a acollir la segona edició de la Fira Borgiana, a causa de l’èxit de la primera. Aquesta Fira se celebrarà entre els dies 2 i 4 de desembre, coincidint també amb l’inici de les activitats de Nadal.
Vicent Mascarell, regidor de Turisme, ha assenyalat que aquesta Fira s’inicia casualment el 3 de desembre perquè representa “la data en què el cardenal Roderic de Borja, després Papa Alexandre VI, va adquirir el Ducat de Gandia per al seu fill”. Aquest fet va donar inici a una de les etapes més esplendoroses de la
ciutat i comarca. A més, amb aquest esdeveniment també s’aprofitarà per a tancar l’Any Jubilar a Gandia.
A banda, la Fira coincidirà amb el pont de la Constitució, i per això, per a Mascarell ha comentat que “serveix com una magnífica excusa per a promoure el territori Borja i per a conéixer la gastronomia, el comerç i la cultura de Gandia”.
Un altre dels objectius d’aquesta fira serà la desestacionalització turística més enllà del sol i la platja, i per això, la finalitat és promocionar el territori Borja: “Volem captar el turisme de proximitat i
servir d’enllaç als visitants del pont de la setmana vinent”.
La programació per a enguany s’ha ampliat i es disposarà de diferents espais pel centre de la ciutat per a promoure la història de Gandia, però, a més, es faran visites guiades al Patrimoni de la localitat, com per exemple al Palau Ducal, al Centre Històric, i al Monestir de Sant Jeroni.
A més, per tal d’atraure el públic jove, s’instal·larà un fotomaton 360º per a poder fer-se fotos disfressades amb temàtica borgiana i una projecció amb videomaping a la plaça Major, que també parlarà sobre el territori Borja.
La mitjana de reciclatge, per cada fester de les 13 filaes que formen part d'aquestes festes, va ser d'11,01 quilograms. A més, la Filà Beduines, va ser la guanyadora del dispensador de begudes que es va sortejar
BR | Pego./ Els festers i festeres de Pego, han demostrat durant les seues festes de Moros i Cristians, que se celebren en estiu, que estan molt conscienciats amb el reciclatge, i així s’ha demostrat gràcies als 6.300 quilos d’envasos de vidre que es van reciclar a les 13 filaes durant la setmana de festes.
Des d’Ecovidrio porten anys duent a terme la campanya ‘La Reconquesta del Vidre’ que es fa en moltes de les localitats que celebren els Mo-
ros i Cristians. Concretament, aquesta localitat participa en la categoria ‘Dolçaines’, que engloba als municipis amb menys de 1.000 festeres i festers.
Segons les xifres facilitades per l’Ajuntament de Pego, cada fester ha reciclat 11,01 quilos d’envasos de vidre en els contenidors assignats en la campanya.
El regidor de Residus Urbans, Ricardo Sendra, ha comentat que: “Volem agrair la implicació dels membres de les filaes qui van demostrar que es pot
compaginar la festa amb les tasques de reciclatge”
Durant els dies de festes, un equip d’educadors van dur a terme diferents accions de sensibilització ambiental al carrer amb l’objectiu de conscienciar a la ciutadania sobre el reciclatge d’envasos de vidre i a la importància de promoure unes festes sostenibles.
Entre totes les filaes, la Filà Beduines va ser la guanyadora en el sorteig del dispensador de begudes fabricat en vidre i
personalitzat amb la imatge de campanya. Amb aquest sorteig, realitzat per Ecovidrio es pretén premiar l’esforç realitzat per a aconseguir unes festes més sostenibles i respectuoses amb el medi ambient. L’entitat ha manifestat la seua satisfacció, ja que totes les filaes “van col·laborar amb el reciclatge, repartint marxandatge i participant en les enquestes dels representants d’Ecovidrio que van estar durant les festes explicant aquesta campanya”.
Des de la regidoria de Memòria Democràtica i l'Associació de Familiars de represaliats i represaliades pel franquisme, se sumen a les reivindicacions del 25 de novembre
BR | Oliva./ Des de la regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament d’Oliva, juntament amb l’Associació de Familiars de represaliats i represaliades pel franquisme (ARFO), i amb la col·laboració d’ARS Associació Republicana de la Safor, es va preparer un acte en homenatge a les dones de la comarca que van ser víctimes de la dictadura franquista, amb motiu del 25 de novembre, Dia Internacional de l’eliminació de la violència contra les dones.
L’acte en homenatge a aquestes dones rapades durant la dictadura, va comptar amb una conferència al voltant de la investigació realitzada fins al moment sobre les dones rapades durant el franquisme de la mà d’Art Qua-
drat, i un recorregut per l’exposició duta a terme pel Museu Valencià de la Il·lustració i Modernitat, i es projectarà el documental ‘Sacar a la luz’. Amb totes aquestes activitats es pretén donar visibilitat a tots els castics que van rebre les dones durant el franquisme, i com i per què aquests fets han estat silenciats i oblidats al llarg de la història, ja que eren extraoficials i no van quedar registrats.
També es va fer una revisió del mapa de les dones rapades durant el franquisme a Espanya, en el qual es demostra que aquestes no eren fets aïllats, sinó que eren sistemàtics a tot l’estat. En la jornada es coneixeran algunes de les dades obtingudes per historiadors, veïnes i familiars de la comarca de la
Safor, que s’introduiran eixe dia en el mapa.
Josep Escrivà, regidor de Memòria Democràtica, ha donat les gràcies a les associacions implicades per la seua feina: “Sabem que a Oliva, hi hagué cinc casos de dones víctimes d’aquestes tortures i castics durant els anys del franquisme i amb més testimonis i informació, segur que hi trobarem moltes altres més. Per difondre la nostra història i recuperar la memòria dels nostres avantpassats és imprescindible la col·laboració ciutadana”
Rapar a les dones era una humiliació pública, i una tortura psicològica que es feia com a castic per a les dones. Aquests fets demostren que els crims per raó de gènere i els casos de violència sexual durant
el conflicte i postconflicte no foren casos aïllats, sinó que eren molt freqüents com a estratègia bèl·lica per destruir i desmoralitzar l’enemic republicà. Escrivà també ha comentat que: “El 25 de novembre és una data perfecta per reivindicar la lluita contra la violència masclista, aquella que han patit i pateixen les dones que també podem fer servir per a fomentar conductes inhibidores d’aquesta. És imprescindible continuar incentivant els treballs d’investigació i apropant a la ciutadania la memòria històrica del nostre poble des d’una perspectiva de gènere, fent valdre el paper fonamental de les dones i coneguen d’on procedeixen part de les violències i repressions que han patit i pateixen”.
L'Associació de Comerciants d'Oliva amb la col·laboració de la Regidoria de Comerç, Mercats i Consum de l'Ajuntament d'Oliva presenta la campanya de Nadal sota el lema “Principis per a regalar amb principis”
EG | Oliva./ La campanya de Nadal és un dels moments més importants per al xicotet comerç, i per aquest motiu, l'Associació de Comerciants d’Oliva ha volgut premiar com altres anys les compres de la seua clientela. Amb el lema “Principis per a regalar amb principis” l’associació ens convida a reflexionar sobre els nostres valors com a éssers humans. Regalar amb principis, segons l’organització, és fer una compra en els comerços més pròxims, que disposen d'un tracte més proper i especialitzat, i per descomptat, més sostenible. És, al cap i a la fi, “una compra que ens beneficia a tota la ciutadania.”
ACCO sortejarà entre les compres realitzades des de l'1 fins al 31 de desembre, 4.000 €urACCOs que s'atorgaran en dos grans sortejos els dies 17 i 31 de desembre en la plaça de l'Ajuntament. En altres paraules, s'entregaran 40 premis de 100 €urACCOs, 20 premis per cada sorteig. Per altra banda, l’alcaldessa d’Oliva i regidoria de Comerç, Mercats i Consum assenyala que “des del Departament de Comerç, i en col·laboració amb ACCO, hem volgut aprofitar aquestes dates tan assenyalades per fer l’última empenta de l’any incentivant el consum de proximitat al comerç local d’Oliva”
- Àries (Del 21 de març al 20 d'abril): Amb el Sol transitant per Casa IX et pots sentir entusiasmat i amb ganes de viatjar. Compte fins a deu abans de pronunciar-te en algun assumpte delicat per no vessar-la.
- Taure (Del 21 d'abril al 20 de maig): El Sol per la Casa VIII obre un període de més reflexió i cautela. Bon moment per integrar experiències difícils. Amb la parella parleu de diners o recursos compartits.
- Bessons (Del 21 de maig al 21 de juny): Si no tens presència professional a la xarxa, és bon moment per tenir la teva web promocionar-te o bé obrir una botiga online. Una persona t'atrau i vols saber-ne més.
- Cranc (Del 22 de juny al 21 de juliol): Amb la lluna creixent poden augmentar els ingressos. T'anirà bé estructurar millor el dia a dia per aprofitar el temps i evitar l'estrès. A la feina prens més protagonisme.
- Lleó (Del 22 de juliol al 23 d'agost): Amb el Sol a Casa V pots tenir interès sentimental en més d'una persona no et decidiràs fàcilment. La creativitat o fer una activitat artística, t'ajudarà a desconnectar.
- Verge (Del 24 d'agost al 23 de setembre): La família demana la teva atenció. Potser tens diverses celebracions o bé s'ha de resoldre un problema en comú. Vols fer canvis decoratius amb colors vibrants i més llum.
- Balança (Del 24 de setembre al 23 d'octubre): El Sol entra a la Casa III i pot fer-te més conscient del que penses i de qui ets. Etapa de reafirmació personal. No vols imitar a ningú i apostes per ser més original.
- Escorpí (Del 24 d'octubre al 22 de novembre): L'economia i la dieta demanen una revisió per millorar hàbits. Et mostres més tossut del que és habitual i podries tenir una picabaralla. T'anirà bé retirar-te a temps.
- Sagitari (Del 23 de novembre al 21 de desembre): Per molts anys! El Sol entra al teu signe si vens d'un període tens o apàtic, poden sorgir nous estímuls. Algú et vol imposar la seva autoritat i hauràs de fer-te valer.
- Capricorn (Del 22 de desembre al 20 de gener): Amb el Sol per la Casa XII et resultarà més fàcil accedir als teus temors per gestionar-los millor. A la feina algú parla de més ho acabes sabent. Ignora la provocació dels altres.
- Aquari (Del 21 de gener al 19 de febrer): Amb uns quants planetes per Casa XI, la planificació del futur és ara un dels teus objectius. També és un temps de fer nous amics o adherirse a grups de persones afins.
- Peixos (Del 20 de febrer al 20 de març): Júpiter s'ha posat directe i pot portar alguna oportunitat que esperaves. Al sector professional es preveuen novetats, però també alguna tensió que hauràs de resoldre.
Floració des del mes de juliol fins a finals del mes de novembre. La recol·lecció es fa des de mitjan estiu fins a principis del mes de desembre.
Aquesta planta és molt coneguda per aquestes comarques de l'Alcoià, el Comtat i la Vall d'Albaida, sobretot per a usos culinaris, ja que s'utilitza principalment en les salmorres i a l'hora d'adobar les olives, sobretot les partides, encara que algunes persones la utilitzen juntament amb el timó, la sajolida i la llima en les olives senceres que s'adoben en la lluna minvant del mes d'abril.
En aquesta planta, una vegada assecada a l'ombra, s'esmicolen les fulles i es guarden en pots de cristall o cartutxos de paper per a conservarles durant tot l'any per a condiment en la preparació de gaspatxo manxec, carn rostida i algun altre plat guisat dels nostres avantpassats.
Abans, les persones majors, quan posaven les nous tendres i el raïm de pastor o raïmet de bruixa en salmorra, a part de l'aigua, el vinagre i la sal, posaven unes rodanxes de llima i algunes branquetes de pebrella, i així li transmetien un sabor especial.
Nota: en aquest capítol es realitza una descripció de la planta medicinal, com també es relaten receptes i remeis populars que m'han transmès els meus avantpassats, però cal tindre clar que el diagnòstic de les malalties correspon sempre als professionals pertinents.
El sedentarisme i una alimentació poc adequada, en qualitat i quantitat, tenen una incidència directa en el nostre benestar físic i cognitiu.
1. Recorda: Que vas fer ahir: / Que has fet o que penses fer hui: / Que faràs demà: (No val respondre... DINAR, cal pensar que vas dinar)
2. Si de MAPA i BOLA escric PALA, completa les paraules que pots escriure: De POMA i FRARE -> .......... / De BATA i MICA -> .......... / De POBLE i CADA -> .......... / De QUATRE i PRUNA .......... / De SOPA i PAELLA .......... / De MAPA i PARAULA -> .......... / De ROCA i .......... -> CAMA / De TAULA i .......... -> LACA / De .......... i .......... -> NOTA
*Si ja t’has calfat el cabet i no traus massa clarícia, tens les paraules que falten al final. I si has fet l’activitat d’una altra manera, mel de ca Telm.
3. Les relacions socials també són fonamentals per a la nostra salut. Aprofita ara per a recordar, i escriure, el nom i cognoms de les persones de la teua família.
Recorda també altres persones que porten el mateix nom i si són gent amiga o molt propera, aprofita l’avinentesa per a parlar una estona amb elles.
4. Tinc nou monedes a les butxaques. La moneda repetida està a la butxaca dreta. Series capaç de completar la taula següent:
*(piano, taca, mare, sota, palla, trama, penca, trena, pala bleda)
Butxaca dreta Dues d’1 cèntim
Butxaca Esquerra
Una de: 2 ct. 5 ct. 10 ct. 20 ct. 50 ct. 1 € 2 €
Una de: 1 ct. 2 ct. 5 ct. 20 ct. 50 ct. 1 € i 2 €
Dues de 50 ct.
Total 3,89 € 5,88 €
Les negres tenen la seua 1ª fila sense controlar. Com continuaries?. Tema Tàctic: Desviació. Blanques juguen i donen escac i mat en 2 jugades. La solució en el pròxim exemplar · joaquincorbi7@gmail.com
