EL GRAT 729 - Suplement La Veu dels Llibres Nº3 by EL GRAT

Diari d’un viatge a Nàpols: ‘Spaccanapoli’, de Salvador Vendrell - per Roser Serra./ ‘Sabotatge contra Franco’, de Joan Safont - per Salvador Vendrell./ Denúncia o apologia? ‘La societat pal·liativa’, de Byung-Chul Han - per Tobies Grimaltos./ ‘L’única veritat’, de Francesc Bodí - per Ximo Espinós./

De com es trenca l’ànima: ‘Aigua en cistella’, de Carme Miquel - per Lourdes Boïgues./ ‘La ﬁ de la dinastia catalana’, d’Ernest Belenguer - per David Ferré./ Andorra sense ﬁcció: ‘Morts, qui us ha mort?’, d’Iñaki Rubio - per Oliver Vergés./ Renada-Laura Portet: «Ja m’ho deia la meva mare, llibres, llibres i més llibres» - per Joana Serra./

Suplement col·laboratiu d'informació crítica i literària entre El Grat i La Veu dels Llibres · Nº III

A Joan Fuster 2012 / ANTONI MIRÓ

Notes de lectura: Ernest Martínez Ferrando, un clàssic... - per Enric Iborra./

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

III

ASSAIG

per Roser Serra ./

semblaria que la literatura relacionada amb els viatges hauria de desaparèixer, ara que tothom viatja constantment i ho fa amb un mòbil on pot buscar tot el que necessita saber

Diari d’un viatge a Nàpols: ‘Spaccanapoli’, de Salvador Vendrell alvador Vendrell (Fortaleny, 1958) té al darrere una llarga trajectòria com a columnista en els diaris valencians que l’ha portat a publicar els reculls d’articles Columnes de paper i Els dimonis que dicten. Però també ha practicat la narrativa amb les novel·les Quan truquen de matinada i Fora de classe, totes dues premiades. A més, ha fet algunes adaptacions d’obres clàssiques per tal d’apropar-les als joves, com ara Curial i Güelfa o Tirant lo Blanc, i ha preparat una antologia d’escrits de Joan Fuster, titulada Fuster per a joves. La seva última obra publicada, Spaccanapoli, s'edita dins la col·lecció de memorialística de la Institució Alfons el Magnànim i pertany a aquell subgènere dels llibres de viatges, que en la literatura catalana arrencà amb els volums d'Excursions i viatges i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, de Jacint Verdaguer. Tradició posteriorment enriquida amb nombrosos llibres de Josep Pla i Agustí Calvet (Gaziel), i puntualment per Josep Maria de Sagarra, amb La ruta blava. I així fins a arribar a la llarga sèrie dels A peu de Josep Maria Espinàs o a Un bellíssim cadàver barroc, de Josep Piera. Però semblaria que la literatura relacionada amb els viatges hauria de desaparèixer, ara que tothom viatja constantment i ho fa amb un mòbil on pot buscar tot el que necessita saber. Quin sentit tenen ja les guies turístiques? L'única cosa que pot justificar un llibre de viatges avui és la literatura que conté o la

confiança que els gustos i els interessos de l'escriptor seran prou semblants als nostres. Salvador Vendrell explica el seu viatge a Nàpols, com ja indica el mateix títol de l’obra, que fa referència al carrer més important del centre històric de la ciutat i que «divideix clarament, amb la seua perfecta linealitat, l’antiga ciutat entre el nord i el sud. Dos quilòmetres i mig de via que vertebra la teranyina de carrers». L'autor va fer el viatge acompanyat del seu cunyat, Manolo Anaya, que tindrà veu diverses vegades al llarg de l’obra pels continus diàlegs, a través dels quals s'introdueixen tant dades erudites com comentaris humorístics. Durant l’estada a Nàpols, que té lloc del 14 al 23 de novembre del 2019, el protagonista-narrador ens explica tot allò que se li ocorre mentre va visitant la ciutat. Quan passeja, recorda escenes de la pel·lícula L’oro di Napoli, del cineasta Vittorio de Sica, o quan visita Paestum cita el que va escriure Goethe sobre els napolitans. Vendrell, així com Verdaguer, Gaziel i Sagarra, també escriu literatura de viatges evocant la cultura catalana. Ho fa o bé relacionant fets històrics italians amb catalans, com ara el motí popular de Nàpols amb la batalla d’Almansa: «En el mateix lloc de l’obelisc hi havia una estàtua eqüestre de Felip V que van destruir durant un motí popular en 1707, el mateix any en què els valencians [...] van ser derrotats en la batalla d’Almansa»; o bé citant

Ramon Llull: «Tenia raó el vell Ramon Llull: 'Digues, foll, ¿què és aquest món? Respòs: Presó dels amadors.'». O, fins i tot, rememorant les nostres llegendes: «Vols que et conte una història del convent de Santa Clara, però del de Mallorca?». Així, podem dir que Spaccanapoli és plena de referències culturals, tant històriques com literàries. D’una banda, rememora alguns dels grans autors de la literatura universal, com ara Stendhal o el marqués de Sade. De l’altra, explica fets històrics transcendents, com ara la destrucció de Pompeia provocada per l’erupció del Vesuvi l’any 79, entre d’altres. En definitiva, Spaccanapoli desperta l’interès de la bona la literatura de viatges. Descriu paisatges i escenaris però, a més, narra llegendes i històries, i ho fa d’una manera espontània i divertida, fins al punt d’aconseguir apropar el lector als personatges (creant l’efecte d’estar compartint espai i temps amb ells). Spaccanapoli esdevé una obra que cal llegir abans de visitar la ciutat de Nàpols, però també, una obra per llegir tranquil·lament a casa mentre imaginem que som allà mateix, davant la Piazza del Gesù Nuovo, de l’Arc del Triomf o de la Basilica di Santa Maria del Carmine Maggiore. O bé, fent-nos un negroni amb ells «a la terrassa de la cafeteria històrica que es troba a la part posterior del Palazzo della Prefettura», mentre observem el Teatro di San Carlo i la Galleria Umberto.

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

HISTÒRIA

‘Sabotatge contra Franco’, de Joan Safont

H per Salvador Vendrell./

les persones que van fer, aquestes accions contra el Règim de Franco s’autoanomenaven «d’ordre», que vol dir que eren riques, catòliques i que anaven a missa

i ha esdeveniments, accions, episodis, processos... de la nostra història que tenen interés per ells mateixos, però si, a més, estan ben contats i ben documentats, treballats, captiven molt millor la nostra atenció. Això és el que fa el llibre Sabotatge contra Franco de Joan Safont, que conta la història d’una gent de Catalunya que davant del fet de la Guerra Civil espanyola s’apuntaren al bàndol vencedor, però que, poc després, es van rebel·lar donant suport a iniciatives culturals que disparaven a la línia de flotació de la dictadura. Aquest és el contingut d’aquest llibre: l’enumeració d’aquestes iniciatives, com ara: la represa de l’Institut d’Estudis Catalans; la conversió de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, en 1947, en un acte de desafiament al règim; les lliçons de Sales i Galí als joves del Grup Torras i Bages; l’incert llegat dels pronois de la Lliga; Jaume Vicens Vives; el Destino de Luján i Vergés; l’aparició de Jordi Pujol com a redemptor; l’Omnium dels patricis arriscats; les coses que passaven al voltant del Mas Pla; el Barça més que un club... Les persones que van fer, aquestes accions contra el Règim de Franco s’autoanomenaven «d’ordre», que vol dir que eren riques, catòliques i que anaven a missa. Eren burgesos catalans. Franco i els seus revoltats volien destruir tot el que significava Catalunya, el catalanisme, la llengua, les tradicions catalanes. Però això no va impedir que un bon grapat d’aquests burgesos, malgrat ser molt catalans, davant la guerra, es feren la pregunta: què fer, si Franco representa l’«ordre», però al mateix temps vol destruir la cultura catalana? Joan Estelrich ho sintetitzà en els primers dies de guerra: «No podem desitjar ni el triomf dels sublevats ni menys del Govern, que implicaria el

triomf immediat dels marxistes. Jo, com a català, he de desitjar el triomf del Govern i com a espanyol, el dels sublevats» Van donar prioritat a l’«ordre, a la butxaca, i s’hi van adaptar. Cal recordar que durant el conflicte, a la rereguarda republicana, hi va haver una autèntica persecució contra l’Església, contra els burgesos». Ho deixà escrit Maurici Serrahima en el seu dietari: «Si no s’hagués produït d’entrada l’onada d’assassinats —que va portar la Generalitat a salvar, deportant-los, tants polítics catalans— hauria estat molt possible que bastant de gent destacada de la Lliga s’hagués quedat ací i que fins hagués mantingut una actitud cívica positiva». El suport a Franco i als revoltats es va veure com el mal menor davant la Revolució. Pensaven que la Guerra seria curta i que la inoperància del règim faria tornar a Espanya un règim com l’anterior, on el catalanisme conservador tindria un paper determinant. No volien saber que el règim de Franco significava la ruptura total amb el passat. La guerra va agafar a Cambó fora, de vacances, de la mateixa manera que l’agafà navegant el colp d’estat de Primo de Ribera l’any 1923. Borja de Riquer explica que els principals dirigents de la dreta catalanista s’adheriren a l’Espanya de Franco i col·laboraren en els serveis de propaganda impulsats per Cambó i els seus intel·lectuals, participaren en el finançament del Govern de Burgos o endegaren activitats d’espionatge, on encara tingueren un paper Josep Pla o Carles Sentís. Malgrat aquesta col·laboració, el règim de Franco no amortí el seu caràcter anticatalà i els dirigents i intel·lectuals de Falange consideraven els dirigents de la Lliga i la burgesia catalana culpables d’haver posat la llavor del separatisme ca-

talà. No van tindre en compte que, entre els antics dirigents de la Lliga, va ser majoritari el suport als militars revoltats fins al punt que van ser anomenats els catalans de Franco. Alguns d’aquests catalans mantingueren el suport i l’agraïment al règim fins al final. Havien acceptat el tracte amb el franquisme: «jo et torne la fàbrica i tu no em poses problemes. Gaudeix dels diners, però no em toques els collons amb la llengua, banderetes i catalanisme». Molts ho van acceptar, van fer aquell canvi. Però hi va haver unes minories que no van respectar el pacte i van mantenir la flama, perquè, passat l’entusiasme inicial, es van sentir immediatament decebudes. Ho escriu Estelrich l’any 1940: «Fa un any, el dia de l’alliberament, tota Catalunya unànime estava per Franco i el moviment; era el moment per emprendre una política de condició moral, d’integració espanyola. Després han vingut les decepcions; tota Catalunya es sent, amb raó o sense, hostilitzada». Josep Vergés, que era un senyor que va guanyar la guerra, era el propietari d’una revista que es deia Destino. El nom de la revista tenia una procedència molt clara: de Jose Antonio i el seu programa falangista: «España es una unidad de destino en lo universal. Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos. La Constitución vigente, en cuanto incita a las disgregaciones, atenta contra la unidad de destino de España. Por eso exigimos su anulación fulminante.» Malgrat la procedència del nom, des de Destino es començà a fer catalanisme en castellà perquè no se’n podia fer d’altra manera. Pla havia entrat en la Vanguardia com a director, però es va distanciar del dictador. Vergés,

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

HISTÒRIA

van donar prioritat a l’ordre, a la butxaca, i s’hi van adaptar. Cal recordar que durant el conﬂicte, a la rereguarda republicana, hi va haver una autèntica persecució contra l’Església, contra els burgesos

que tenia diners i és el que va fer la revista, el va cridar i el va protegir durant tota la seua vida. Pla escrivia en la revista en castellà, però Vergés li editava els llibres en català. Això era sabotatge contra Franco, perquè el dictador es pensava que aquesta gent era seua i no es pensava mai que actuarien així. Era seua en part, però no ho era ni mentalment ni culturalment. El cas d’Omnium també és molt evident. Són uns senyors amb molts diners, catalanistes, que es plantegen protegir la llengua catalana. Senyors amb diners que feien operacions, com ara, la dels cotoners de comprar la major part de les accions del diari carlí El correo Catalán, en què van escriure tres grans plomes dels Països Catalans: Francesc de B Moll, Joan Fuster i Josep Pla. Pla feia la broma parlant de «Comunión Tradicionalista Algodonera». Ho recorda Ibañez i Escofet a les seus memòries: «Aquesta presència de Pla a les pàgines del diari, juntament amb Joan Fuster i la de Francesc de B. Moll, és una de les coses que recordo més agradosament. Eren temps en què existia un entusiasme pel retrobament de tres pobles de llengua i cultures comunes. Joan Fuster havia publicat amb gran èxit Nosaltres els valencians, i la tasca d’escriptor de Josep Pla des del mas de Llofriu i la de l’editor i promotor cultural Francesc de B. Moll des de Ciutat de Mallorca, eixamplaven horitzons. Cada diumenge el Correo publicava els articles dels tres escriptors»

Amor pels llibres

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

ASSAIG

Del dolor diu que és encarnació de la veritat, vida, transformador de l'esperit, realitat, poètic i moltes altres coses

Denúncia o apologia? ‘La societat pal·liativa’, de Byung-Chul Han

C per Tobies Grimaltos./

l'objecte de la seua denúncia és la por exacerbada al dolor que pateix la nostra societat, la qual cosa és —en la seua opinió— un clar indici del tipus de societat que és

rec que podem dir sense massa temor a equivocar-nos que el filòsof Byung-Chul Han està de moda. És autor d'una sèrie de llibres en els quals trau a la llum de forma punyent certs trets de la societat neoliberal que cal mostrar amb claredat i fer-ne denúncia. Byun-Chul Han posa el dit en moltes nafres de la societat que descriu com «del cansament» o «pal·liativa» entre altres coses. I ho fa amb afirmacions contundents, ben pensades des del punt de vista estilístic, fàcils de llegir. Han s'esforça a escriure per ser llegit i fa que, malgrat la temàtica i no abandonar mai la pàtina filosòfica de certa tradició, els seus textos siguen de bon llegir: àgils, concisos, suggeridors. Amb frases cridaneres i brillants: «Qui no és capaç de morir en el moment oportú, obligatòriament morirà a deshora». En el llibre que ens ocupa, l'objecte de la seua denúncia és la por exacerbada al dolor que pateix la nostra societat, la qual cosa és —en la seua opinió— un clar indici del tipus de societat que és. El nostre temps té com a senyal d'identitat l'algofòbia, la fòbia al dolor. La tolerància al dolor disminueix com més va més; no ens resignem de cap manera a patir-ne i emprem la medecina per a combatre'l fins i tot allà on seria necessari haver-ne de patir. Les medecines substitueixen la cultura de superació del dolor, ens diu, l'art d'aguantar el patiment. Vivim, doncs, en una societat anestesia-

da i aquesta anestèsia s'ha instal·lat també en la política, que n'és una pal·liativa, que «no té el valor d'enfrontar-se al dolor». El dolor, en una societat on es valora tant el rendiment, s'interpreta com a símptoma de debilitat, i això és quelcom que, allà on existeix l'obligació de ser feliç —la societat neoliberal—, no hi té cabuda. La felicitat i l'obligació de tenir-la substitueixen el dolor com a eina de dominació i ens sotmeten. No cal imposar res des de fora, no cal usar, com ha estat d'habitud, el dolor per sotmetre; hom s'autosotmet, s'autoexplota en la cerca del rendiment i d'una felicitat permanent que, a falta del contrast amb el dolor i la seua aparició ocasional, no és en veritat possible. Aquesta és la part de denúncia del llibre. Però a partir d'ací, sembla que l'autor agafa carrera i comença un esprint una mica eufòric per convéncer-nos de la bondat del dolor, per lloar-lo fins al punt de fer-ne apologia. Del dolor diu que és encarnació de la veritat, vida, transformador de l'esperit, realitat, poètic i moltes altres coses que el nostre autor considera positives. Tanta lloa fa del dolor que hom té la sensació que reivindica altres temps i ideologies que tenen, si més no, certa ambigüitat; on el superhome trau el cap de tant en tant. D'altra banda, em fa l'efecte que el fet mateix que Han siga un filòsof de moda ratifica la vigència d'alguns dels fets que ell critica. El

consum ràpid i massiu, per exemple. Com ell ens diu, avui «els productes culturals estan cada vegada més sotmesos a la pressió del consum. Han d'assumir una forma que els faci consumibles». I llegint-lo em fa pensar de vegades que ell mateix ha caigut en aquest parany. Perquè, i això és quelcom que jo li retrac, és potser el filòsof que més afirmacions fa per decímetre quadrat. Com he dit, en fa de contundents, cridaneres i suggeridores, sí, i en fa moltes, però no les sol recolzar en dades ni en arguments. Un altre problema que planteja la seua lectura és oferir una imatge dels fets i de les coses des d'un sol angle i una explicació d'aquests des d'un únic factor. Si fem això, les nostres lents poden desfigurar certs fenòmens per tal d'encabir-los-hi i deixar-ne d'altres fora de la fotografia. Perquè si, com ens assegura Han, aquesta és una societat pal·liativa, també ho és de la postveritat, de l'apel·lació a les emocions i no a la raó, on l'eslogan substitueix l'argumentació i on es valora més una frase colpidora que una avorrida exposició ben raonada i no tan espectacular. Tota cara té la seua creu, i estem davant d'un llibre valuós que assenyala un problema ben important, un llibre que és ben aconsellable llegir perquè ens fa veure els perills del confort i l'absència de conflicte, però que potser carrega les tintes i va més enllà d'on el terme mitjà harmònic aconsellaria anar.

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

VII

NARRATIVA

un estil, a més, que aconsegueix un equilibri admirable entre el valencià meridional de la seua comarca i l’estàndard literari.

‘L’única veritat’, de Francesc Bodí

per Ximo Espinós./

conﬂictes familiars entre pares, ﬁlls i germans, d’amors contrariats, incendiaris o romàntics, d’enganys, impostures i gelosies, lluites per la supervivència, crims, guerres...

o resulta gens habitual, en les nostres lletres, l’aparició d’una novel·la com L’única veritat. Més bé es tracta d’un esdeveniment excepcional, tant per la magnitud de la proposta –883 pàgines– com per la qualitat de la seua prosa. No en va Francesc Bodí, un dels narradors més competents al sud del Sénia, hi ha esmerçat els darrers vint anys de la seua ja dilatada i reeixida carrera literària. Novel·la riu o novel·la arbre –arbre genealògic centenari i esponerós– de factura clàssica, amb múltiples subtrames, L’única veritat narra les peripècies d’una saga familiar que recorre bona part del segle XIX i s’estén fins els anys seixanta del segle XX. Narrada de forma fragmentària, amb contínues anticipacions i retrospeccions, s’estructura en tres nivells narratius, que s’alternen en el curs del relat. Els més extensos i significatius són els que duen per títol “Les preocupacions del segle” i “El saló de la nissaga”. El primer recorre l’atrafegada i altament novel·lesca vida de Francesc d’Assís Martí i Aigüeres, des dels seus orígens humils fins a la seua participació en les guerres carlines, mà a mà amb el general Cabrera, “Lo tigre del Maestrat”. És la part més aventurera. El segon se centra en el retorn a Volves –correlat narratiu d’Agres, poble natal de l’autor–, i adopta un caire de novel·la sentimental. El tercer nivell narratiu, “El cel del retorn”, situat ja en els anys seixanta del segle XX, focalitza el personatge d’Aurora, que tot just escapada de la re-

volució cubana retorna a casa a la recerca de la veritat que dona títol a la novel·la. El menor desenvolupament d’aquesta branca narrativa s’explica pel fet que ja ha estat explorada en la novel·la Havanera (2005), que recomanem llegir o rellegir una vegada acabada la lectura de L’única veritat. El motlle genèric triat per l’autor se situa dins de les convencions de la novel·la de fulletó, amb profusió de dramàtics conflictes familiars entre pares, fills i germans, d’amors contrariats, incendiaris o romàntics, d’enganys, impostures i gelosies, lluites per la supervivència, crims, guerres... Una historia, en definitiva, bigger than live, per dir-ho en termes cinematogràfics. Cal assenyalar també, pel que fa a les referències literàries reciclades per l’autor, la petjada del realisme màgic, i més en concret de la celebèrrima Cien años de soledat. Sense arribar als extrems de la influent novel·la de Gabriel García Márquez, ara i adés irrompen en el relat elements meravellosos, com ara l’huracà i la voladissa d’oronetes causada per la passió amorosa, el poder visionari d’un ull de cristall, una càmera fotogràfica que detecta espectres o mentides, la presencia d’una meiga, d’una dona serp o d’una monja que levita. Cert que l’interés de l’autor per barrejar realitat i fantasia no és nou. Tot i que la part central de la seua obra –la composta per Passions apòcrifes (1995), Guerres perdudes (1997), L’infidel (2000), El cos del delicte (2000), El

soroll de la resta (2008) i La passejadora de gossos (2016)– s’adscriu a la codificació realista, ja en Volves i Olives (1995), la seua primera obra publicada, trobem aquesta tirada imaginativa. Siga com siga, la base melodramàtica dominant a l’obra és transcendida literàriament pel característic estil de l’autor, expansiu, ric i expressiu fins al preciosisme, que domina com pocs el difícil art de la metàfora, sobretot en les parts protagonitzades per Francesc d’Assís Martí i Aigüeres: “Francesc d’Assís va notar un arbre poderós, fort i esvelt com un xop, que li creixia des d’algun punt amagat de les entranyes. Va sentir les arrels abraçant-li el cor com un ramell de venes i les branques avançant sota la pell, obrint-se pas entre els músculs i els ossos, doblegant les corbes de les articulacions. Va sentir el frec dels branquillons pujant-li per la boca del ventre i el pessigolleig dels brots més tendres enfilant-se-li per la gola, fins que tota aquella eclosió de vida que bullia al seu interior li va esclatar dins de la boca en un seguit de flors que tenien forma de paraules”. Brillant. Un estil, a més, que aconsegueix un equilibri admirable entre el valencià meridional de la seua comarca i l’estàndard literari. Francesc Bodí és, a més, un narrador detallista, que no deixa res a l’atzar, i gaudeix caracteritzant els seus personatges –i en són un cafís–, dotant-los d’una personalitat i fins i tot d’una tonalitat expressiva pròpia.

VIII

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

NARRATIVA

Notes de lectura: Ernest Martínez Ferrando, un clàssic de la literatura catalana del segle XX per Enric Iborra

U per Enric Iborra./

ell mateix, en una carta a Fuster, confessava que el seu temps com a escriptor havia passat. La seua obra literària, certament, no s’assembla a res del que es publica ara

na de les novetats editorials més importants d’aquest 2021 haurà estat l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando. Feia temps que els seus llibres no es reeditaven i és la primera vegada que s’aplega en un sol volum l’obra narrativa d’aquest autor, un dels clàssics que ha aportat el País Valencià a la literatura catalana del segle vint. Joan Fuster va destacar que «a escala local, representa un dels primers intents de fer “literatura en valencià” en termes de “normalitat”: això és, sense cedir als tòpics de pintoresquisme autoctonista». Vicent Alonso, gran coneixedor de la seua obra, s’ha encarregat de l’edició i la introducció d’aquest volum, bellament editat per la Institució Alfons el Magnànim en la Biblioteca d’Autors Valencians. Alonso va tenir cura també, el 1999, de l’edició de la correspondència de Martínez Ferrando amb Joan Fuster, llibre fonamental per a conèixer la seua personalitat literària i humana, i també per a fer-se una idea prou clara de la vida cultural valenciana abans de l’eclosió dels seixanta. Quan tot això queda dit, no puc evitar de plantejar-me una pregunta desconfiada: quin interès pot tenir la narrativa de Martínez Ferrando per als lectors actuals? Ell mateix, en una carta a Fuster, confessava que el seu temps com a escriptor havia passat. La seua obra literària, certament, no s’assembla a res del que es publica ara. Potser, em dic, aquest contrast amb la literatura d’ara li dona un atractiu renovat, suplementari. El té, si més no, per a mi. Així i tot… Es fa difícil etiquetar-lo. Per a Fuster, la seua singularitat literària «prové d’un factor específic: l’“irrealisme”. Si els altres narradors de la seva generació no van ésser, en general, massa “realistes”, ell ni tan sols s’ho va proposar. El món que l’envolta se li presenta com

una “llunyania suggestiva”, i res més: literàriament, s’acontenta d’extreure’n l’estampa irisada, ambigua, diluïda. El relat tendeix a resoldre’s en un “clima”, més que no pas a concretar-se en un conflicte o en uns tipus de consistència “real”». Aquesta narrativa, escrita en una prosa sòbria i elegant, que ha aguantat molt bé el pas del temps, s’ha explicat sovint com un reflex de la personalitat humana del seu autor. Com una qüestió de temperament. Els qui van conèixer Ernest Martínez Ferrando van destacar-ne sempre el caràcter tímid i, sobretot, discret. Al nostre país, la discreció fa sempre un gran efecte. Josep Pla, en el retrat que li va dedicar (Retrats de passaport, OC 17), parlava de «l’horror que sembla tenir pel soroll i la seva discreció que voreja l’ofegament. És un moble tan discret que sembla un moble enfundat». Unes ratlles abans, havia escrit que «moltes vegades he pensat, en veure un

home que s’esmuny silenciosament d’una certa manera, per una porta, o que gira, arrambat a la paret, una cantonada: —Aquest és Martínez Ferrando...» Domènec Guansé, que també li va fer un retrat literari, recollit en Abans d’ara, insistia en la mateixa caracterització: «Es mou d’una manera cautelosa, com si tots els objectes del seu voltant fossin trencadissos. Camina sense soroll, com damunt una flonja catifa o amb el temor que la mateixa terra resulti sensible a la pressió de les seves petjades. Es crea d’aquesta manera una atmosfera de delicadesa i d’atenció gairebé morbosa, que produeix la inquietadora impressió que el món, per a ell, és una cambra de malalt». Aquestes semblances, la de Pla sobretot, tenen gràcia. Però no expliquen la literatura que va produir la persona retratada, o la redueixen a un reflex mecànic. En una altra carta a Fuster, Martínez Ferrando reconeixia

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

NARRATIVA

Drets: Joan Petit, Joan Fuster, Pla i Joan Pons. Asseguts: Jordi Rubió, Gaziel i Ernest Martínez Ferrando, jurat del primer Premi Sant Jordi de Novel·la, el 1962. BIBLIOTECA DE CATALUNYA

que no li havia agradat el retrat que havia escrit Guansé. No li havia agradat perquè el considerava inexacte i massa literari. Pensava que Guansé s’havia limitat a imaginar-lo —a retratar-lo— a partir dels seus llibres. Deixant de banda la qüestió del temperament, Fuster va suggerir que Martínez Ferrando tampoc no podia ser realista per alguna altra raó: «no va tenir mai, de fet, una “radicació” social clara: valencià resident molts anys a Barcelona, no arribà a integrar-se enlloc, i si la seva societat d’origen se li convertia en record estilitzat —la València de principi de segle—, la societat on s’instal·lava continuà essent-li una mica estranya o impenetrable. La majoria dels seus contes són, per això, de localització imprecisa, i no la necessiten». Li faltava «aquesta tercera dimensió de la “realitat” que és el sentit del concret “social”». El conte, menys compromès amb la realitat que la novel·la, va ser per això l’opció narrativa més útil per a ell. Vicent Alonso, en la introducció que ha redactat per a aquest volum, enfoca aquesta qüestió, amb més encert, crec, des d’un punt de vista estrictament literari. En primer lloc, planteja la dificultat d’incloure en un gènere determinat la seua obra narrativa. Es tracta de proses, de poemes en prosa, de narracions poemàtiques, de contes? Encara que presenten esdeveniments concrets, aquests textos mostren una preferència per la captació d’ambients i per la nota psicològica. Les trames narratives, si se’n pot dir així, són molt tènues, i el que se suggereix acaba per tenir més importància que el que es narra explícitament. L’argument tradicional, el desenvolupament d’un conflicte o altre, queda desplaçat per la «biografia» d’una atmosfera, creada a partir de tota una sèrie de detalls significatius. Per a mi, les millors narracions de

Martínez Ferrando són aquelles on no passa res. Quan intenta construir un argument, sol recórrer a esquemes convencionals, gairebé de fulletó, que fan patir el lector. El títol del primer llibre que va publicar, Les llunyanies suggestives, es pot considerar una síntesi de la seua estètica. Aquest llibre, com assenyala Vicent Alonso, responia a la crisi de principis de segle, quan els escriptors, a Europa, debatien la problemàtica dels gèneres. També, a la problemàtica específica de la literatura catalana. Cada vegada més, es va reivindicar, contra el predomini de la poesia, la necessitat d’escriure novel·la. Martínez Ferrando, en les successives reelaboracions a què va sotmetre els seus contes, es va esforçar a augmentar-ne la narrativitat en detriment del lirisme impressionista. Una mica, només. Amb Una dona s’atura en el camí, va intentar la novel·la. El mateix autor no en va quedar satisfet. El que és potser el seu millor llibre, Primavera inquieta (Estats anímics d’un nen adolescent), que en la seua primera edició, del 1921, portava el títol de Vida d’infant (estats anímics d’un nen contemplatiu), es pot considerar un assaig de novel·la molt més reeixit. El llibre és un recull de narracions autònomes, però lligades pel fil autobiogràfic del nen contemplatiu i per una sèrie de motius insistits. Alonso remarca que Azorín, un autor molt estimat per Martínez Ferrando, havia fet servir aquest procediment en Las confesiones de un pequeño filósofo (1904). És un procediment que retrobem, proporcions guardades, en Dublinesos (1914) de James Joyce. La focalització de la narració de Primavera inquieta en l’infant que va ser permetia a l’autor fer peu en uns records personals com a matèria dels seus contes i, al mateix temps,

li proporcionava un punt de vista narratiu que s’ajustava com un guant a la particular representació de la realitat que caracteritzava la seua obra literària des de Les llunyanies suggestives. La narrativa europea ha focalitzat sovint la narració en un estranger o en un outsider, com una manera d’aconseguir una representació crítica i renovada de la realitat. La focalització del punt de vista en un infant produeix un efecte d’allunyament, que no de distanciament. El nen està separat de la realitat, de la realitat adulta; la percep com una cosa opaca, elusiva… El subtítol que acompanya algunes de les narracions de Primavera inquieta apunta a un aspecte o altre de la realitat tal com la viu o intueix un nen: la relació amb les persones grans, el valor de les paraules, el descobriment de la crueltat o del sexe… Moltes de les narracions estan situades en el capvespre, aquest moment indefinit, de transició, com un subratllat de la percepció de l’infant. Al final de La paret blanca, un dels relats de Les llunyanies suggestives, Eulàlia, el personatge central, asseguda en una balancí, reposa la mirada en la paret blanca del convent que hi ha davant la seua casa. El narrador hi veu un símbol del que ha estat la vida d’aquest personatge: «La paret blanca… una vida sencera, la vida d’Eulàlia, tan monòtona i tan expressiva alhora, tan llisa i tan profunda, tan nua i tan densa, tan callada, tan remorosa. La blancor del mur anava apagant-se de mica en mica entre múltiples irisacions crepusculars, entre infinites enyorances de coses viscudes i de coses no viscudes; semblava que esdevenia tova, que s’ablania, que respirava, que una vibració musical, dolorosa, l’envaïa d’extrem a extrem». Aquesta paret blanca és també un símbol de l’obra literària d’Ernest Martínez Ferrando.

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

C per Lourdes Boïgues./

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

NARRATIVA arme Miquel i Diego (La Nucia, 1945-València, 2019), va compaginar la seua professió de mestra amb l’escriptura, a més de participar en diversos moviments professionals, sindicals i cívics. Igualment va ser fundadora i presidenta de la Federació Escola Valenciana, membre de l’Acadèmia Valenciana de Llengua des de 2006 fins a la seua mort i, a més a més, va rebre títols honorífics tan destacats com el de Miquelet d'Honor per la Societat Coral el Micalet de València. Autora prolífica, va guanyar diversos premis literaris en les modalitats de narrativa infantil, juvenil i per a adults. Si és que es pot resumir una vida, hom diria que Carme Miquel va dedicar la seua existència a l'educació, l'escriptura i la promoció del valencià. Una dona humil i optimista que vaig tindre la sort de conèixer durant un acte de la Fira del Llibre de València de 2015. Aleshores em va dir que cada llibre que escrivia era un homenatge a la seua llengua Doncs bé, Aigua en cistella, és un dels millors homenatges de Carme Miquel al valencià. Amb aquesta obra va guanyar el Premi Ciutat d’Alzira l’any 1998. Publicat per l’Editorial Bromera, el llibre té una coberta senzilla però atractiva i molt relacionada amb la protagonista de l’obra. Flors de gesmil sobre fons negre. M’agrada la simbologia i tothom coneix les característiques del gesmil: flor delicada amb un perfum potent i sensual.

particularment València.Allí es deté en quasi tots els barris i ediﬁcis més emblemàtics: Bosseria, carrer de les Cistelles, Mercat Central, Mercat de Colom, plaça de l’Ajuntament, la Llotja, la Malva-rosa

De com es trenca l’ànima: ‘Aigua en cistella’, de Carme Miquel

escriu sobre la postguerra a la ciutat de València. Ho fa des del punt de vista dels perdedors, dels miserables. Però també obri la ﬁnestra als més rics, als que no els va faltar res

Respecte del títol del llibre, Aigua en cistella, confesse que va despertar la meua curiositat a l’hora d’escollir-lo entre tants altres companys de prestatgeria. I com que no vull desvelar el secret, deixaré que lectors i lectores descobrisquen el significat d’aquest títol. L’obra conté molts ingredients i tots m’han agradat. Carme Miquel ha sabut barrejar magistralment fets històrics amb successos personals, pensaments filosòfics/polítics i sentiments íntims. Ha jugat amb tres temps, tres escenaris principals i dues visions diferents de la protagonista. Anem a pams, perquè l’obra s’ho mereix. D’una banda, com he dit, està el component històric. L’autora escriu sobre la postguerra a la ciutat de València. Ho fa des del punt de vista dels perdedors, dels miserables. Però també obri la finestra als més rics, als que no els va faltar res. D’aquesta manera, el contrast és colpidor. Però, en canvi, la protagonista no es plany directament de la seua condició de pobra perquè la té ben assumida. D’altra banda, retrata la societat i les desigualtats entre les classes. En aquest sentit, l’obra recorda els grans clàssics (Víctor Hugo, Jane Austen, Charles Dickens, etc.). La convivència en una mateixa casa entre senyorets, senyoretes, criats i criades es mostra de forma molt vívida, tal com fan les sèries televisives que triomfen actualment. Efectivament, en un mateix espai coincideixen estaments socials tancats i barrats, encara que de tant en tant s’obrin en benefici exclusiu dels senyors. És el que passa en la mansió de donya Amparo i en la casa d’estiueig de la família.

Quant a la descripció dels llocs on transcorre l’acció, la protagonista ens acompanya per la València dels anys 1940-1950; per la costa de la Marina dels mateixos anys; per la Barcelona dels anys 1950-60 i pel Montpeller dels exiliats i exiliades espanyoles. De tots els escenaris, m’ha encisat particularment València. Allí es deté en quasi tots els barris i edificis més emblemàtics: Bosseria, carrer de les Cistelles, Mercat Central, Mercat de Colom, plaça de l’Ajuntament, la Llotja, la Malva-rosa, etc. De Barcelona també se’n fa un bon retrat, però des de la perspectiva d’un altre personatge més lletrat. L’obra està escrita en primera persona, ja que Carme Miquel es posa en la pell de la protagonista principal, Isabel. Tanmateix hi ha fragments en tercera persona que introdueixen la veu d’un personatge molt important en l’obra. Es tracta d’un home que habita a Montpeller, malalt, prostrat en una cadira de rodes, antic escriptor, que observa Isabel des de la casa d’enfront i que s’enamora d’ella en secret. Aquest home fa de pont entre les diferents etapes del passat d’Isabel i el present. Així, coneixem la vida de la protagonista. Una dona de poques paraules, com es defineix ella. Una dona que no vol plorar. Òrfena, pobra de naixement, ultratjada, traumatitzada, explotada... Isabel és un personatge molt potent, pareguda a la flor de gessamí, que tant li

agrada. Pulcra, delicada i sensual. La seua bellesa es converteix alhora en maledicció. A pesar de la seua voluntat de progressar i d’oblidar, la persegueix el desamor. Certament, té grans amics i amigues, com ara l’Estanis, el revolucionari, o Leonor, la criada desinhibida i espavilada. Però al final sempre guanya la solitud. De tot açò en som testimonis a través de la interferència de dos personatges durant la recta final de la seua vida, els nebots de l’home que l’estimava en secret a Montpeller. Ambdós desgranen la personalitat complexa d’Isabel, la que escriu les paraules juntes, la que es menja les flors amb canyella, la que es purifica amb l’aigua de pluja. A ella, a qui van titllar de boja, en realitat no li havien deixat viure la seua vida perquè pertanyia a una societat injusta i masclista. Malgrat tot, des de la residència, Isabel afirma que no deu res ni s’ha venut a ningú, que mai no ha sigut sotmesa per cap home com han fet altres dones, dependents del marit, del senyoret o del macarró, i que això no ho haguera suportat. Recordeu els versos de Maria Mercé Marçal? «Tres voltes rebel...» Les dones pobres i de nació oprimida no perden ni l’orgull ni la dignitat encara que els arranquen l’ànima de viu en viu. Perquè, en resum, a Isabel no li fallava l’enteniment, sinó que li havien trencat el cor en bocins tan xicotets com els pètals del gessamí.

XII

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

HISTÒRIA

‘La fi de la dinastia catalana’, d’Ernest Belenguer

C per David Ferré./

s’hi conjunten magníﬁcament els trets propis d’una biograﬁa clàssica amb capítols més temàtics, dedicats a aspectes polítics, administratius, econòmics, religiosos i militars

oincidint pràcticament amb l’inici del segon any de la pandèmia de Covid-19, ha arribat a les llibreries físiques i digitals un nou llibre del catedràtic, historiador i mestre d’historiadors Ernest Belenguer. En aquesta ocasió, el seu text ve de la mà de l’editorial valenciana Afers, que ja des de fa temps s’ha convertit en un dels baluards més robustos de la publicació historiogràfica en català. És en la seva consolidada col·lecció Recerca i pensament on s’emmarca l’obra que és objecte d’aquestes ratlles. Tant el mateix Belenguer com molts dels ressenyaires que han tingut el plaer de recensionar-la, han convingut a assenyalar que La fi de la dinastia catalana guarda una relació més que directa amb els altres volums que al llarg dels anys aquest autor ha dedicat a altres monarques i dinasties reials de la Corona d’Aragó (essentne el darrer exemple Los Trastámara: el primer linaje de poder político en España, Pasado & Presente, 2019). És innegable que el present llibre mostra clares similituds estilístiques i formals amb les seves obres precedents, a més d’una notable complementarietat temàtica que es manifesta constantment en el mateix text. Aquestes semblances es noten especialment en el seu plantejament estructural. Seguint les pautes marcades pels estudis previs dedicats a Jaume I (Jaume I i el seu regnat, Pagès Editors, 2007) o a Pere el Cerimoniós (Vida i regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387), Pagès Editors, 2015), s’hi conjunten magníficament els trets propis d’una biografia clàssica amb capítols més temàtics, dedicats a aspectes polítics, administratius, econòmics, religiosos i militars que van molt més enllà de la figura personal dels monarques i de la seva cort. Amb tot, aquest fet no impedeix gaudir-la de manera singular i deslligada de les seves predecessores. Els breus aclariments i les referències directes que fa l’autor als temes ja tractats en altres treballs, així com l’interès propi que poden despertar les particularitats històriques dels regnats dels dos darrers reis del casal de Barcelona la fan una obra prou atractiva per si mateixa.

Tal com s’explica en el mateix pròleg, per bé que el llibre es concep, s’escriu i s’entén com una síntesi biogràfica global que ressegueixi i exposi fets i dinàmiques més importants de la Corona d’Aragó al tombant dels segles XIV i XV, és important constatar que no es tracta pas d’una obra de divulgació en el sentit més estricte de la paraula. L’exposició atenta i acurada de diversos debats historiogràfics de certa entitat i la inclusió de nombroses acotacions i referències bibliogràfiques a peu de pàgina poden arribar a descol·locar els lectors més profans en la matèria. Per altra banda, aquests passatges resulten enormement atractius tant per l’estudiant d’història com per aquelles persones més familiaritzades amb els ets i uts de la ciència històrica. Tots ells hi trobaran nombrosos recursos actualitzats per ampliar coneixements en qualsevol dels àmbits tractats en l’obra, així com una pauta general per entendre les posicions argumentals i historiogràfiques de cadascun dels investigadors i experts citats. Amb tot, en aquests darrers aspectes potser hauria sigut desitjable la inclusió d’un compendi bibliogràfic final que en facilités la consulta, tal i com es pot trobar en altres volums de la citada col·lecció Recerca i pensament. La gran experiència i vocació docent de l’autor es deixa veure en cadascuna de les pàgines de l’obra. A l’ús recurrent d’expressions emfàtiques, exclamatives i properes a la oralitat que afavoreixen el manteniment del ritme narratiu, s’hi sumen les constants referències a continguts que es troben en altres fragments o capítols del mateix llibre. L’un i l’altre faciliten una lectura menys lineal i més comparativa, amb un apropament temàtic no tant definit per les cotilles de la cronologia, com es podria esperar d’un volum d’aquestes característiques. Un dels resultats més interessants d’aquesta estructura discursiva són els diversos capítols dedicats als aspectes polítics i socioeconòmics més importants de cadascun dels territoris de la Corona d’Aragó. Aquest fet que permet prestar atenció a dinàmiques més o menys locals però de gran impacte, com ho foren els problemes crònics derivats de l’endeutament mallorquí, el creixent malestar remença a terres catalanes, les constants tensions entre la Diputació valenciana i la corona davant les iniciatives reials per recuperar els territoris alienats durant les dècades

anteriors o l’augment rampant i generalitzat de les parcialitats aragoneses. També mereixen un esment especial les seccions centrades en la intensa política exterior catalanoaragonesa. Tot i que la lluita constant pel control de Sicília esdevé un element pràcticament omnipresent al llarg de l’obra, l’autor no deixa de tractar altres àmbits potser menys coneguts de la geopolítica mediterrània del moment. Són particularment atraients els fragments dedicats la pèrdua dels territoris d’Atenes i Neopàtria, durant el regnat de Joan I, o a les iniciatives contra el cors granadí i nord-africà, així com a la defensa de Sardenya davant la persistent competència naval i econòmica genovesa durant el regnat de Martí l’Humà. És precisament en aquells passatges dedicats al regnat del darrer monarca del llinatge barceloní quan la narració de Belenguer mostra clarament el ferm lligam existent entre la defensa territorial de les seves possessions insulars mediterrànies i la política d’influència i atracció de la cort papal d’Avinyó i el seu representant més sonat, l’aragonès Benet XIII. L’atenció al detall a l’hora de definir les intenses i turbulentes relacions familiars i cortesanes o el decisiu paper polític i administratiu de les reines consorts Violant de Bar i Maria de Luna esdevé un dels punts més forts del llibre. De la mateixa manera, el rescat de l’oblit de personatges com ara Luchino Scarampi, Berenguer de Cortilles, Ramon Alemany o Esperandeu Cardona permet conèixer la corrupció palatina durant el regnat de Joan I i les profundes implicacions econòmiques i institucionals que se’n derivaren. En poc més de 250 pàgines, La fi de la dinastia catalana ens ofereix un compendi global i equilibrat d’un període poc conegut i particularment intens de la nostra història, amb una mirada harmònica des del punt de vista territorial, fugint de qualsevol particularisme. Mercès a la seva notable capacitat expositiva i al seu profund coneixement documental i bibliogràfic, el professor Belenguer aconsegueix vertebrar un discurs atractiu i sòlid que permet al lector navegar de manera segura pel mar de personatges, institucions, esdeveniments i dates que conformen la seva darrera obra. Sens dubte, una lectura més que apropiada per tots els amants de la història de la antiga Corona d’Aragó.

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

ENTRE-VEUS

Renada-Laura Portet: «Ja m’ho deia la meva mare, llibres, llibres i més llibres»

E per Joana Serra./

Després de la mort de la cantant Teresa Rebull i més recentment de la historiadora de la gastronomia Eliana Comelade, és la tercera dona destacada d’aquesta generació que desapareix.

l passat mes de setembre, Renada-Laura Portet, de 94 anys, ens va deixar. Amb ella desapareix una de les escriptores més famoses en llengua catalana de Catalunya Nord. Després de la mort de la cantant Teresa Rebull i més recentment de la historiadora de la gastronomia Eliana Comelade, és la tercera dona destacada d’aquesta generació que desapareix. Renada Laura Portet va néixer l’any 1927 a Sant Pau de Fenolhet, a la part occitana de Catalunya Nord. Autora d’una abundant obra que li va valer ser finalista del premi Sant Jordi i rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2004, la més gran distinció de Catalunya. Portet era lingüista, però no només, també era novel·lista i poeta. A més a més d’escriure, sempre s’ha implicat amb el món de la creació literària. Membre del jurat del premi de poesia Francesc Català, Portet s’ha esforçar a animar els joves a escriure i publicar en català. N’hom és el titol del seu últim recull de poesia, editat per Emboscall. L’autora mateixa explica que entre la gent rossellonesa de soca-rel, l’ús del pronom indefinit procedent del baix llatí es fa sempre i encara en aquesta forma arcaica fonològicament contracta. Aquest pronom indefinit, ben rossellonès doncs, es transforma en una personalització, desdoblada de diferents subjectes. Tracta d’aspectes socials, familiars i intel·lectuals. En el conjunt de l’obra la terra i la llengua són elements importants, i tot i que a la primera lectura tot sembla molt lleuger, la poesia és greu i fins i tot angoixant. Els seus escrits ens permeten meditar sobre qui sem com a persona i com a societat. Portet ens sintetitza una dualitat entre l’individu i la col·lectivitat, i la seva conclusió és bastant desesperada. L’obra es divideix en tres parts. La primera es compon d’un sol llarg poema tallat en XVII menes d’estances. Destacaria la segona part intitulada Mots, en què l’autora s’exerceix amb alguns haikus, i finalment, quatre peces ja publicades. He volgut destacar en aquesta ressenya potser unes de les vessants menys conegudes de Portet, la poesia, tot i que, a part d’haver publicat novel·la, biografies i narracions curtes, se la coneix sobretot com a lingüista. L’autora no va tenir temps de tenir entre les mans la seva última publicació, aquest cop en francès Les noms de lieux du Roussillon. De la protohistoire à nos jours. Es tracta de l'actualització i traducció al francès de la seua tesi publicada als anys 80 Els noms de lloc del Rosselló. S'hi presenta un treball exhaustiu sobre una cinquantena de topònims, amb el pròleg del president de la societat francesa d'onomàstica Michel Tamine. Per què llegir Renada-Laura Portet? Perquè l’autora és nord-catalana i és dona, i com molt sovint passa, no la reivindiquem prou. Perquè sent de Catalunya Nord, sempre se l’ha considerada com una escriptora local, quan en un país normal hagués tingut un altre reconeixement.

Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians 2020 El guardó de narrativa ha estat per a Veus, la mar (Edicions 62) de Víctor Labrado pel treball extraordinari de recuperació del llenguatge dels pescadors de la costa sud del País Valencià i per construir i dotar de condició literària, amb una notable economia de mitjans, tant aquest lèxic com les vivències d’aquest col·lectiu en un relat de gran valor literari.

XIII

XIV

EL GRAT 729 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - DESEMBRE 2021

NARRATIVA

Andorra sense ficció: ‘Morts, qui us ha mort?’, d’Iñaki Rubio

E per Oliver Vergés./

segons ens diu en les pàgines inicials, «amb aquest llibre no busca la versemblança, sinó la veritat». I quina veritat —podem preguntarnos— pot trobar l’autor setanta-cinc anys després dels fets ocorreguts?

l 1981, l’escriptor Antoni Morell va publicar la seva millor novel·la: Set lletanies de mort. Morell és considerat el pare de les lletres andorranes contemporànies, una afirmació que potser caldria matisar, però que en part és certa, ja que ell inaugurà una època prolífica de la qual ara recollim els fruits amb obres com Morts, qui us ha mort?, d’Iñaki Rubio. Si comencem parlant de Morell és perquè les seves lletanies tenen com a punt de partida la condemna a mort, el 1943, de Pere Areny Aleix, executat després de la sentència a pena capital —la darrera aplicada a Andorra—, per l’assassinat del seu germà Anton. La sentència i la seva aplicació són el fil conductor d’una novel·la en què l’enyorat Morell no perseguia tant la veracitat dels fets, sinó la crítica social de l’aplicació d’una pena per part d’una societat que no va ser capaç de salvar la vida del reu. Una societat, pecadora doncs, que veia els seus darrers dies abans de la gran transformació que va viure Andorra durant la segona meitat del segle XX, tot deixant enrere l’Andorra tradicional que tan bé retrata l’autor en aquestes celebrades pàgines. Si fins ara hom no podia parlar de l’assassinat de l’Anton Areny, l’hereu de cal Gastó de Canillo, i la condemna al seu germà Pere, sense referir-se a la novel·la de Morell, l’obra

que signa enguany l’Iñaki Rubio (Editorial Comanegra) esdevé avui un nou referent en l’imaginari col·lectiu (i literari) andorrà. Les tràgiques morts van colpir l’Andorra del moment, però també van quedar silenciades pel pas dels anys i les dècades, i potser sense les lletanies haurien esdevingut un vague record, una rondalla negra per contar a la vora del foc. Sigui com sigui, la publicació de Rubio persegueix un objectiu totalment aliè al de Morell, ja quesegons ens diu en les pàgines inicials, «amb aquest llibre no busca la versemblança, sinó la veritat». I quina veritat — podem preguntar-nos— pot trobar l’autor setanta-cinc anys després dels fets ocorreguts? Hi ha realment una veritat per a descobrir en l’assassinat del Mas de la Costa? Morts, qui us ha mort? és la crònica del context d’un doble crim. Qui més qui menys a Andorra ha vist, en algun moment que altre, la instantània que Valentí Claverol va prendre de la lectura pública a la plaça d’Andorra la Vella de la sentència a Pere Areny prèvia a la seva execució. I tanmateix, fins ara no teníem resposta del perquè dels crims en qüestió. Què portà al futur reu a assassinar al seu germà l’estiu de 1943? I què portà a l’Andorra d’aleshores a condemnar a mort unànimement l’autor confés de l’assassinat? I és que si alguna cosa hem après de la justícia aquells que som llecs en la matèria és que el tribunal jutja fets, proves, però el context, les motivacions i els condicionants personals són clau a l’hora de dictar sentència. Els rumors, la llegenda negra, ens narra la traïció d’un germà envers els de la seva pròpia sang per esdevenir l’hereu de tot, el cap de casa en una Andorra en què els cabalers estaven condemnats a acatar les decisions d’aquell qui regia la casa, el centre de la vida familiar i política de les Valls antany. Gràcies a la ploma de Rubio, el lector entra en l’univers de casa Gastó i coneix de primera mà els protagonistes d’aquesta terrible història: els hi posa cara, en coneix rutines, vicis i pors, i, sobretot, posa llum en la figura del fratricida. Víctima i homicida, germans per part de pare, separats per vint-i-sis anys i condemnats a compartir catre fins que en Pe-

re va disparar el tret de gràcia. Finat l’hereu mentre dormia a mans del cabaler que «no sabia el que es feia». En Pere Areny acabà per confessar l’autoria dels seus actes, malgrat ser algú a qui difícilment avui el podríem responsabilitzar d’aitals fets. Tant ell com la seva germana Àngela patien problemes de salut mental que a l’Andorra del moment ni eren compresos ni tractats com a tals. Pres i enclaustrat en la cel·la més infame al soterrani de la majestuosa Casa de la Vall, en Pere Areny fou víctima d’una brutal deshumanització, expulsat físicament de la comunitat i menystingut pels seus iguals, els que el coneixien i els únics que el podien haver entès. Sentenciat ja abans del judici, la condemna a mort no fou més que la voluntat de la comunitat d’extirpar el mal d’una vegada per totes. El rebuig d’un cos a un membre malalt que no va merèixer aquesta consideració, i al qual, per tant, no se li va oferir tractament. La darrera esperança per evitar una segona mort injusta aquell 1943 era la clemència. Una sola veu a favor de la vida de Pere Areny hauria pogut bescanviar la seva execució per la presó permanent. Mai, tanmateix, una plaça tan plena de gent havia estat tan sigil·losa: tothom callà, i com diu Rubio «amb el seu silenci el poble ha pronunciat la seva sentència. I aquest també és un crim comès entre germans». En Pere fou executat minuts després per un escamot d’afusellament format pels homes del Servei d’Ordre, l’incipient cos policial andorrà, a excepció d’un membre que renuncià la posobra de la consumació del segon crim. Les pàgines magistrals que ha escrit l’Iñaki Rubio són un assaig prosificat, una història de violència, «la d’un germà contra l’altre i de tot un poble contra el Pere». Una crònica, fruit d’una rigorosa investigació d’anys —els buits de la qual ha acabat d’omplir de collita pròpia i amb coneixement de causa—, que té el mèrit de reconciliar víctimes i botxins a través de l’únic mitjà possible: la comprensió. Potser entendre el perquè no assegura el perdó, però tal volta és la manera de tancar una ferida i tirar endavant. I aquest és, potser, el gran mèrit de l’obra de l’Iñaki.