EL GRAT 733 - Suplement La Veu dels Llibres Nº4

En l’arena del temps: ‘Han fugit les merles de març’, de Vicent Alonso./ per Manel Rodríguez-Castelló Parlem de Bromera amb Josep Gregori i Gonçal López-Pampló./ per Salvador Vendrell Geografies existencials en ‘El carrer de baix’, de Vicent Flor./ per Valèria Gaillard ‘Olor de difunt’, de Ludmilla Lacueva./ per Oliver Vergés ‘Constel·lacions’ de Blanca Busquets./ per Josep Daniel Climent 'Ràbia': Alzamorià viatge al final de la nit./ per Jaume C. Pons Alorda ‘Contra les aules’, de Tomàs Llopis./ per Francesc Gisbert ‘Històries naturals’, de Martí Domínguez./ per Llorenç Soldevila ‘Emili Gómez Nadal 1907-1993’, de Gustau Muñoz: un exili sense retorn./ per Vicent Garcia Devís ‘De dones, homes i molècules...’, de Santiago Álvarez./ per Daniel Climent Giner

Suplement col·laboratiu d'informació crítica i literària entre El Grat i La Veu dels Llibres · Nº IV

B

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

C

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

POESIA

E

per Manel Rodríguez-Castelló./

Per al seu propòsit de «posseir la veu més íntima» el poeta necessita viatjar al fons de la memòria, no per emmirallar-se en la malenconia de «l'or [perdut] dels dies»

En l’arena del temps: ‘Han fugit les merles de març’, de Vicent Alonso

l darrer poemari de Vicent Alonso (Godella, 1948) s'obri amb una cita de John Cheever — de The Journals— en què, després de collir unes pomes i deixar-les damunt la neu, l'autor nordamericà observa per damunt d'un turó un cel que li sembla un paradís: «el cel safir, un espectacle de núvols, el sentit del món en els seus dies més curts, com arraconats» (the sky sapphire, a show of clouds, the sense of the world in these, its shortest days, as cornered).

La cita és més que admiració i gratitud, i ens porta directament al cor d'aquest bellíssim poemari, el vuitè en la trajectòria poètica de Vicent Alonso: un cel límpid de tardor o hivern, una mirada reflexiva, la paraula com a revelació del sentit (quan aconsegueix connectar concret i abstracte, particular i general, l'immediat amb l'infinit).

Les 66 composicions del llibre s'organitzen en tres parts, «Com més vell és el riu més se m'assembla» (23 poemes), l'interludi «Àlbum (Dotze instants i una coda)» –12 poemes de dues estrofes amb 3 versos de 4-6-4 síl·labes cada una i un poema final d'on hem pouat el títol per a aquesta ressenya– i «És cert que l'excés de realitat ens afebleix?» (30 poemes).

El primer que caldria destacar del llibre és el rigor en la combinació del material, imprescindible perquè els passos del lector permeten sentir bé la textura de l'arena del temps sota els peus i els ulls es recreen en els matisos del paisatge a què ens convida el poeta. O perquè les indicacions siguen tan precises com perquè no ens hi perdem si no ho volem. Així les cites, les de George Trakl, per exemple, que visqué un hi-

EDITA: Fundació Cultural Jordi de Sant Jordi, CV C/ Jaume Roig, 22 · 46270 Castelló, (la Ribera Alta - País Valencià) info@fundaciojordidesantjordi.org · C.I.F.: G-98157357 Registre de Fundacions de la Generalitat Valenciana amb el núm. 521-V

vern en plena primavera i en els poemes al·lucinats del qual també sovintegen, entremaliades i esquives, les merles, metonímia del temps fugit en Alonso, de la primavera de la vida. I els títols, versos que són com l'eco amb què revé la música del conjunt: el del llibre en el poema «Paral·lelisme», el de la primera part en «Addio del passato», que remet al seu torn a l'ària de La traviata, el de la tercera en «Llamborda (Pflasterstein)». Aquest mecanisme es repeteix a la inversa en motius de les cites que es reinterpreten en algun poema, com la neu inicial de Cheever o «les fulles que cauen i no et menteixen» del poema «Clarianes» inspirat en un vers de Charles Simic. Amb tots els instruments ben temprats i l'orquestra perfectament sincronitzada, la música que el poemari executa és una delícia.

Pronunciats pel jo líric sense receptor marcat («vull posseir la veu més íntima») o sota la forma d'un monòleg entre el jo locutor i el jo receptor («Aprèn / del cormorà, atent al moment precís: / de sota l'aigua n'obtindrà la presa») i també adreçant-se a un tu extern («Veig el teu cos nu dalt de la morera / i abraçat a la soca el meu tremola»), els poemes del llibre es mouen amb la dansa del decasíl·lab (excepte en l'interludi, com hem vist) per les tres coordenades del temps en la contemplació reflexiva del passat, les circumstàncies presents i les certeses de futur. Si en anteriors treballs d'Alonso ja s'hi desplegaven evocacions del passat –pense sobretot en En l'aspre vent del món (2012) i en Vinces (2017)–, és en el present llibre on aquesta evocació és més vívida i es multiplica i concreta en els detalls més precisos. Per al seu propòsit de

«posseir la veu més íntima» el poeta necessita viatjar al fons de la memòria, no per emmirallar-se en la malenconia de «l'or [perdut] dels dies», sinó per, seguint Wordsworth a través del film Splendour in the grass d'Elia Kazan, enfortir-se amb allò que ha quedat arrere. I, és clar, passar-hi comptes en un balanç des de la consciència que la vellesa és el lloc («les hores són els llocs viscuts») on la mirada pot reconciliar-se amb els seus cercles, on la saviesa d'una vida intensament viscuda i l'aventura de la paraula han de fer brillar l'or del temps perdut i traure espurnes d'un present sostingut en una fugacitat de plenitud i dolor acceptats. La saviesa consisteix a viure, «Aleshores i ara», sense artificis, sempre esperant «la festa imprevista d'albes fèrtils».

La travessia pel vell riu que va al passat és també un homenatge a amics d'infantesa, al germà i als pares i veïns de Godella, i s'estén per tota la primera part i l'interludi, per bé que el poeta serà sempre un estrany dins la pròpia memòria. La tercera i més extensa manté el to reflexiu per evocar episodis i viatges més recents i meditar més intensament sobre la poesia. En el poema «JP» (Josep Palàcios?), per exemple, afirma: «Sembrem el temps per impedir la fi / però la poesia no és mai per als altres / soc jo o tu qui n'ha de traure profit, i podrem / morir sense recances». Però també el lector amatent, no cal dir-ho, que n'obté el guany immarcescible d'uns poemes destinats a perdurar en les platges de la memòria: «Ni oblit ni tornar enlloc, només / paga la pena el trajecte obstinat / sense inici ni arribada, preludi / del naufragi permanent del passat / en l'arena del temps».

Patrocinadors de la revista digital d'informació i crítica literària La Veu dels Llibres

Col.labora

D

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

NARRATIVA

D per Jaume C. Pons Alorda./

No és només una carta d’amor als animals de companyia, és una novel·la política, és un clam a favor de la memòria històrica, és un subtil document que parla sobre la barbàrie en què està caient l’ésser humà

'Ràbia': Alzamorià viatge al final de la nit

ia 2 de novembre del 1975, l’artista i home total Pier Paolo Pasolini va concedir una entrevista en què va acabar explicitant sense embuts, com ho solia fer a través de les seves admirades i detestades cartes luteranes, una amenaça que pressentia clarament des de feia molt temps: que tots i cadascun de nosaltres estem en perill. Ja se sap com va acabar la història: l’endemà mateix el varen trobar mort a la platja d’Ostia. El cadàver mostrava proves d’una violència crua, extrema. A hores d’ara, enguany que celebrem el centenari del naixement d’aquest creador insubornable, encara no se sap què va passar aquella nit fatídica, sols en coneixem el resultat final: que Pasolini va arribar a consumir-se en el seu foc definitiu sabent-se sota l’ombra d’un perill.

No puc no llegir la darrera novel·la de Sebastià Alzamora, Ràbia (Proa, 2022), sense aquesta mateixa sensació d’amenaça, una tenebra que a poc a poc es va materialitzant de forma funesta fins que conquereix la part final del llibre, quan el curiós protagonista, sense voler, descobreix les restes d’un passat amagat però latent, tan latent que encara no s’ha pogut digerir per culpa de les ferides encara obertes. Només per aquest final tètric i lluminós, tòrrid i exquisit, finíssim i mòrbid alhora, es podria assegurar que Agustí Villaronga en podria fer una bona adaptació cinematogràfica: el material no només ho permet sinó que ho fa possible.

Ràbia, malgrat la seva brevetat, es pot llegir com el súmmum d’una investigació narrativa i com el seu revers més directe. De fet, en la manera com el personatge principal de la història parla de si mateix es pot interpretar una possible contrarèplica de la Dogmàtica Imparable (L’Esfera dels Llibres, 2005) propulsada per Sebastià Alzamora al costat de Manuel Forcano i Hèctor Bofill. De la imatge d’una generació literària delitosa per beure vi

amb els cranis xapats dels enemics, expressada al polèmic manifest de l’antologia Imparables (Proa, 2004), es passa a un rebuig explícit i directe de qualsevol casta de violència, i és així com s’arriba a la consigna d’una vida viscuda en humilitat, amb el desig de no fer mal a ningú perquè el mal, tot i que és present pertot, ha de ser combatut amb la consciència diàfana de la bondat i de la comprensió.

El personatge principal de la nouvelle de Sebastià Alzamora presenta alguna mena de tara no explicitada que marca els seus raonaments i la manera com viu i s’expressa, al mateix temps és un home solitari que dedica tots els moviments afectius a la seva gossa: li dedica l’existència, perquè és gràcies a ella que té unes obligacions, uns horaris, unes rutines, un amor. Si això no bastés, és també gràcies a ella que disposa d’unes bàsiques formes de relació amb l’entorn; així la gossa sol ser l’excusa per iniciar contacte o conversa amb les persones que l’envolten en el racó de món on viu, un espai degradat fins a la nàusea pel turisme, en el fons un no-lloc que ha perdut l’essència i que és el terrible retrat extrem d’un escenari literari que en anys anteriors Antònia Vicens (39º a l’ombra), Guillem Frontera (Els carnissers), Baltasar Porcel (Olympia a mitjanit), Gabriel Tomàs (Corbs afamegats), Biel Mesquida (T’estim a tu) i Sebastià Perelló (La mar rodona) ja havien fet servir sense pietat: en aquesta tradició s’inscriu Ràbia de Sebastià Alzamora.

La sensació que tenim és com si després d’aquesta obra no és pogués mostrar, amb més contundència, de quina forma el turisme mal gestionat embruta el món i l’acaba destruint en una mar infecta de corrupció. En aquest sentit d’apocalipsi, Ràbia confirma el que ja feia intuir Reis del món (Proa, 2020), una obra magna que, tot i ser finalista del Premi Òmnium i finalista del Premi Amat-Pinie-

lla, hauria d’haver merescut més reconeixements, i és que Sebastià Alzamora ha madurat i ha iniciat un nou període literari en què els estudis dels afectes, i dels intel·lectes, guanyen terreny davant la necessitat de generar un impacte violent. És a dir: Sebastià Alzamora, com Quentin Tarantino i això és comprovable en l’arc emocional que va de Pulp Fiction (1994) a Once upon a time in Hollywood (2019), ha passat de l’explicitació escandalosa de la sang a la necessitat imperiosa d’amor i respecte cap a la tradició.

Però no convé que ens enganyem. Tot i la naturalesa intrínseca d’història profundament emotiva que es pot copsar en una primera capa de lectura, i amb un gran interès ja que l’escriptura és sòlida i sintètica i enganxa, Ràbia no és només una carta d’amor als animals de companyia, és una novel·la política, és un clam a favor de la memòria històrica, és un subtil document que parla sobre la barbàrie en què està caient l’ésser humà en un segle XXI cada vegada més deshumanitzat, és l’explicitació de l’amenaça rotunda de l’auge de la ultradreta i de la violència sistèmica que pateix la nostra societat en perill. Sí, en efecte, és una advertència gairebé pasoliniana. Sebastià Alzamora ha signat una contundent novel·la breu que es llegeix com un implacable viatge a l’infern i que demana, a través d’una sèrie de gestos que fins ara no havíem trobat en la seva narratologia, una abdicació claríssima de la violència i una defensa a ultrança de l’empatia per tal d’assumir la salvació. I si bé és cert que Pasolini va dir que estem en perill, igualment cert és que Simone Weil en filosofia i Iris Murdoch en narrativa varen dir que a través de l’escriptura es pot edificar una esperança.

Alzamora ha construït una eficaç novel·la formidable que es devora en no-res i ha perpetrat un laboratori narratològic que convida a una esperança calmada.

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

E

F

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

NARRATIVA

Geografies existencials en ‘El carrer de baix’, de Vicent Flor

A per Valèria Gaillard./

Tot un paisatge que sembla un personatge més de la novel·la: especialment apareixen la ciutat de València i la Vall de Gallinera, un paradís salvatge on el protagonista es refugia entre els seus llibres contra l’hostilitat del món

lguns autors no han tingut sort amb el circuit dels premis literaris. Quim Soler i Ferret, pilar del col·lectiu Ofèlia Dracs, n’és un exemple flagrant de les Lletres Catalanes i el poeta Joan Todó (que significativament mai ha guanyat cap premi, segurament perquè no s’hi deu haver presentat) traça ara la trajectòria gairebé esperpèntica de Soler en relació als guardons en un volum mig ficció mig assaig (literalment, no barrejat) titulat La verda és porta (Godall Edicions). Molt recomanable, per cert. N’hi ha d’altres que tenen la sort d’endurse el guardó anhelat amb la primera novel·la, tal com li ha passat al sociòleg Vicent Flor en el polèmic Joanot Martorell d’enguany. Es mereixia ser premiat aleshores Quim Soler? No es mereixia ser premiat ara Vicent Flor?

Les deliberacions d’un jurat literari són de geometria variable i es produeix una química incerta: hi conflueixen mirades, interessos, bagatges ben diversos i, de vegades, d’aquesta pluralitat de gustos, acaba sortint distingida una obra que és la que aconsegueix el consens de tots plegats. La més «rodona» per dir-ho d’alguna manera. El que resulta fonamental, i com a periodista literària he de confessar que sempre havia tingut els meus dubtes —uns dubtes que s’han esvaït els darrers anys després de formar part en diversos jurats—, és que no estigui el peix venut per endavant. En aquesta deliberació de la XLIII edició que es va allargar més de dues hores, via zoom, puc donar fe que no va ser així, i que personalment vaig defensar l’obra de Carles Font, el pseudònim amb què es va presentar, sense conèixer qui s’amagava rere aquest nom, és a dir, sense prejudicis de cap mena.

Què té de bo El carrer de baix? A les antípodes d’un Quim Soler —juganer, experimental, picant—, aquesta novel·la ofereix una història senzilla narrada de manera honesta i reflexiva, sense artificis estilístics, vessaments lèxics, ni trames borgianes, tret d’una petita intriga per saber què passa a un dels personatges centrals, Diogo, que acaba morint en circumstàncies tràgiques. Però, ep!, això ho sabem d’entrada, i la història es va descabdellant de manera retrospectiva a ritme llegidor. El puntal d’aquesta obra, doncs, és la seva veritat, el fet que poua en una experiència punyent, és una història, ras i curt, que reclamava a crits ser explicada i que ens interpel·la. Una història, a més, que ens proporciona la radiografia d’una època en què es «juga amb infants» i s’acaben «ferint» xiquets que ja estan «trencats» per les seves circumstàncies familiars. I tot plegat per la incompetència de les institucions.

En aquest sentit, cal reconèixer la valentia de l’autor d’abordar una problemàtica social absent en la literatura catalana actual.

Però anem al gra: El carrer de baix està narrat en primera persona a mode de confessió. És la veu d’un editor que es responsabilitza d’un nano, Diogo, a qui els pares han abandonat i que arrossega una mala experiència amb les anteriors famílies d’acollida. És un «xiquet trencat», doncs, que acaba alhora fent miques el pare. El Carrer de baix és una història d’amor, d’un amor que no s’explota gaire a nivell literari, el paternofilial, que s’acaba convertint en una passió, en el sentit grec de pathos, de patiment, que acaba fagocitant la resta d’amors. També sentim, de manera puntual i a través de cartes la veu rabiosa de Diogo, que Flor ha recreat amb una curiosa barreja d’argot i català literari.

Al voltant d’aquesta trama, El carrer de baix desplega la mirada d’un narrador que reflexiona sobre la societat que l’envolta, tot assenyalant altres xacres socials, com ara el conflicte

entre productors i distribuïdors que està provocant l’empobriment de la pagesia sense que ningú mogui un dit. La novel·la no deixa de retratar l’individu en aquest segle XXI, que se sent impotent davant d’unes estructures kafkianes, però tampoc pot fer res per canviar-les.

Tampoc es detecta cap impuls de lluita, sinó el pes d’aquesta impotència depriment a les espatlles. Ja sabem que, després del fracàs de les grans ideologies al segle XX i el triomf salvatge del liberalisme, poc marge d’acció té l’home que intenta mantenir un comportament ètic que per desgràcia se li acaba girant en contra.

El narrador, per tant, és un perdedor, però no de qualsevol mena, sinó diguem-ne cisellat.

«La majoria de perdedors són homes que s’han fet a sí mateixos», diu la cita de Richard Ford que obre la novel·la.

La novel·la també desplega una mena de mapa de geografies sentimentals, tot un paisatge que sembla un personatge més de la novel·la: especialment apareixen la ciutat de València i la Vall de Gallinera, un paradís salvatge on el protagonista es refugia entre els seus llibres contra l’hostilitat del món. Aquí coneix Joan, un professor d’institut amb qui l’uneix una gran complicitat, però greument malalt.

Són dues geografies oposades que també retraten els canvis produïts a les grans ciutats, víctimes de l’especulació immobiliària, mentre que les zones rurals es converteixen en indrets on sobreviuen uns habitants un pèl particulars, al marge de la societat, amb tota la llibertat que implica aquesta situació. I per acabar la mort, sempre present, contemplada amb un cert estupor des d’una vida poblada pels morts enyorats i que no és altra cosa que un exercici de supervivència, de qui dia passa any empeny. Pessimista? No ho diria, més aviat es podria connectar El carrer de baix amb el corrent existencialista d’un Albert Camus, reactualitzat després del cop de la pandèmia de COVID-19, de la qual l’autor també es fa ressò.

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

G

NARRATIVA

‘Olor de difunt’, de Ludmilla Lacueva

E per Oliver Vergés./

D’un doble crim comès a Andorra en l’actualitat, el d’un veterà immobiliari enriquit gràcies a l’auge de la construcció al Principat i la seva amant

l dia que en Vicenç Villatoro va presentar a Casa Areny-Plandolit d’Ordino el seu llibre Escriure Andorra, va fer una breu retrospectiva de l’evolució de la literatura andorrana des de Morell a l’actualitat. (L’actualitat d’aleshores, ja que corria encara el març de 2019 i certs èxits recents de les lletres andorranes encara estaven a les beceroles). En fer aquella mirada enrere, Villatoro va referir-se també a la novel·la negra escrita al Principat, i va dir quelcom com ara que sí, que a Andorra també se’n fan de novel·les negres perquè al lector li agraden i més si són de llocs on impera la calma i la pau com en aquestes valls, ja que la investigació de les morts en llocs on els homicidis són habituals no generen pas tant d’interès...

Villatoro pensava aleshores en obres com les d’Albert Villaró i el seu cèlebre policia de ficció, el viudo Boix, que vam conèixer a Blau de Prússia (Columna, 2006) —i que ens ha acompanyat en dues novel·les més com ho són L’escala del dolor (Columna, 2012) i La bíblia andorrana (Columna, 2015)—, però també en el comissari Cerni Llop, creat de la ploma de Ludmilla

Lacueva.

De fet, Lacueva havia donat a conèixer el seu particular Montalbano —o Carvalho, si ho prefereixen— l’any anterior amb la novel·la Mort sota zero (Apostroph, 2018), que justament Villatoro havia presentat amb altres treballs d’autors andorrans a la Setmana del Llibre en català d’aquell any a Barcelona. A aquella primera novel·la —que no opera prima, ja que l’autora havia publicat anteriorment—, va seguir-ne una altra amb el comissari Cerni Llop de protagonista: Scrap mortal (Apostroph, 2020). I no hem hagut ni d’esperar dos anys per poder gaudir novament d’una nova aventura del comissari Llop, aquesta vegada sota el títol Olor de difunt (Llibres del Delicte, 2021).

La darrera novel·la de Ludmilla Lacueva té com a leitmotiv la resolució d’un doble crim comès a Andorra en l’actualitat, el d’un veterà immobiliari enriquit gràcies a l’auge de la construcció al Principat i la seva amant, una jove ambiciosa disposada a tot per assolir el seu concepte de l’èxit. L’homicidi, tanmateix, té connexions amb un altre crim previ ocorregut a la parròquia de Canillo setanta anys enrere, un assassinat que encara recorda de primera mà l’exbatlle Climent Masoliver.

La trama porta el lector a través de diversos escenaris del passat i el present, i també de dins i fora d’Andorra. Així, a poc a poc, es va descobrint el lúgubre succés que tingué lloc set dècades enrere i que té certes connexions amb el cas

present que investiguen Llop i la Policia andorrana. Un cas que no és de resolució fàcil per les poques pistes deixades per l’autor del crim i que obliga a indagar en la vida de totes les persones vinculades amb els finats, des de l’esposa de l’immobiliari a la família de l’amant passant pels treballadors de l’empresa, els quals oculten més del que es podria esperar el comissari en primera instància.

Sovint el mèrit d’una novel·la és que t’enganxi, que la trama t’absorbeixi, i això és quelcom que Lacueva ha aconseguit amb aquest llibre, en bona part perquè les anades i vingudes entre el present i el passat generen l’interès del lector que vol conèixer la resolució de les dues històries enllaçades. Amb Olor de difunt, a més, podem copsar el batec de la societat andorrana i la seva radical transformació en molt poc temps: i és que la societat que l’autora retrata a mitjan segle XX — una societat rural, al límit de la subsistència i molt arrelada a les tradicions i a les institucions—, no té res a veure amb la imatge cosmopolita i econòmicament vigorosa que s’entreveu en la dels crims que narra en la actualitat. Això sí, malgrat les transformacions, les tradicions i les institucions com ara el batlle —a Andorra jutge, i no pas alcalde— conserven, com es llegeix en la novel·la, un paper institucionalment preeminent.

En tan sols quatre anys, l’autora ha aconseguit crear un personatge que molts lectors andorrans s’han fet seu, i del qual segur que n’esperen noves aventures. I és que hom té la sensació que aquesta relació literària entre Lacueva i el comissari Llop —entre narradora i personatge— té corda per a dies i que realment podem estar al davant del naixement del Carvalho —o del Montalbano, ja els he dit que com prefereixin— andorrà.

‘Constel·lacions’ de Blanca Busquets

S

egurament és veritat que totes les famílies tenen un secret amagat, un enigma que no pot ser explicat ni tan sols a la teua parella ni als teus fills perquè d’això depén la seua seguretat, la seua continuïtat, la seua pervivència, la seua vida, en definitiva; uns fets ocults, però que, passats els anys i les circumstàncies, es poden revelar.

I això és el que li va passar a Blanca Busquets, l’autora de la novel·la Constel·lacions, per Josep Daniel que es va assabentar que feia cinquanta anys la Climent./ seua família va haver d’abandonar el País Basc per les amenaces d’ETA al seu pare, empresari tèxtil, el qual estava en el punt de mira, i retorA partir de la visió de la nar a Catalunya, on va refer la seua vida quasi d’amagat. realitat de cadascun Intente per un moment situar-me al lloc de dels protagonistes, dels Blanca Busquets, imaginar-me l’expressió del seus pensaments seu rostre quan sentia son pare relatar-li aquell íntims, dels seus secrets secret tan amagat, endevinar les sensacions i els més amagats pensaments que l’ameraven, suposar la seua re-

acció de comprensió cap al seu pare. Difícil. Impossible, segurament.

I és a partir d’aquesta història familiar, impactant i potent, que l’escriptora basteix el fil argumental de Constel·lacions, una novel·la construïda a través de les veus dels seus protagonistes, unides per l’afició a les estrelles de l’avi Cinto, que celebra el centenari del seu naixement, que havia intentat transmetre als seus fills, nets i finalment, al besnet, Nil, tot i que amb un èxit relatiu. És des d’aquest plantejament que la novel·la pren el vol i s’estructura a partir de la visió de la realitat de cadascun dels protagonistes, dels seus pensaments íntims, dels seus secrets més amagats, d’aquells que poden ser contats, però també d’altres que la seua descoberta pot fer més mal que bé als protagonistes. Uns secrets que ajuden a construir un projecte de convivència, una relació amorosa i familiar, una vida, perquè en definitiva és d’això del que es tracta.

Així, de la veu de l’avi Cinto descobrim els horrors que va viure durant de la Guerra del 36, però també el valor de l’amistat i el seu record, sempre present a través de la tendra mirada a l’univers i a les constel·lacions; del seu fill Quim, l’empresari català amenaçat per ETA, el coratge

i la força per reconstruir una vida amb normalitat; dels nets, Ramon i Laura, les dificultats quotidianes per assolir els anhels desitjats, des de l’amor impossible a la reafirmació com a dona independent; del besnet, Nil, la innocència de la primera edat; i, finalment, d’Irma, casada amb Quim, l’empenta de la dona forta, sempre present en les novel·les de l’autora, qui des del silenci és capaç d’entendre tots els que l’envolten i lluitar com ningú pel seu benestar.

Fet i fet, Blanca Busquets, aconsegueix teixir una novel·la coral i rica de matisos, a partir de la intimitat d’uns personatges que es despullen davant del lector per a mostrar-nos la complexitat de les relacions humanes i les dificultats per a construir un present i un futur en benestar, on el passat condiciona inexorablement l’esdevenir.

I ho fa fidel al seu estil, amb un gran domini del temps narratiu que li permet viatjar amb comoditat del present al passat, amb la finalitat d’entrellaçar la complicada xarxa de complicitats entre els diversos personatges.

Tot plegat, el resultat final és una novel·la plena de sensibilitat tant pel tractament dels personatges com pels temes que aborda, un graó més en la maduresa narrativa de Blanca Busquets.

H

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

L’ENTREVISTA

A

Parlem de Bromera amb Josep Gregori i Gonçal López-Pampló

ra que estem en aquest gran edifici, en aquesta nau immensa, no et ve al cap el primer llibre que editares?

En realitat en van ser dos. El primer va ser l’antologia de La narrativa valenciana 1900-1039, que va fer Vicent Simbor. I el segon llibre va ser L’últim roder, de Josep Franco.

- L’últim roder va ser un gran èxit de vendes.

Afortunadament —diu Josep.

- De quants exemplars hem de parlar d’aquest llibre? per Salvador Et vaig dir que preguntes faciletes...

Vendrell./ Crec que devem estar pels vuitanta mil. Avui encara es ven —intervé Gonçal López-Pampló.

Sí —diu Gregori—, va tindre un èxit important. A més de la qualitat del llibre i de les il·lustracions d’Enric Solbes, el llibre anava precedit d’un estudi introductori de Salvador Bataller, que oferia un panorama, que crec que no s’havia fet fins al moment, de la narrativa valenciana contemporània. Tot plegat va resultar útil i va tindre molta acceptació.

- Aquest llibre va eixir primer en fascicles en Noticias al día i crec recordar que es deia L’últim romàntic, no?

Jo no sabia això —diu Gonçal.

- Tu no tens la nostra edat.

Jo tenia tres anys —diu Gonçal.

Per això no ho pots saber. Això no ha eixit en els llibres, crec.

Efectivament —diu Gregori—. Es publicà tipus fulletó en Notícias al Día.

Però es publicà així abans que a Bromera? — pregunta Gonçal.

- Sí —diem Gregori i jo al mateix temps.

Quan vam anar a demanar-li un original a Jo«Vam viure moments sep Franco —continua Josep—, va dir, tinc aquesta història i la podria reescriure... molt difícils, com ara I de L’últim romàntic passà a L’últim roder? — que els llibres pregunta Gonçal. d’ensenyament - És que hi ha una novel·la de Pío Baroja hagueren de passar per que és diu El último romántico. Potser li canuna censura prèvia on vià el nom per això. No ho sé. Bé, Josep, ¿reno es podien dir cordes el dia aquell que vas veure el primer determinades veritats llibre i te’l mirares i... què sentires? científiques, perquè I tant. Has de tindre en compte que jo havia ofenien a determinades treballat en la impremta on es van imprimir els persones. O, més que llibres i, fins i tot, vaig col·laborar físicament en ofendre, anaven en la impressió. La cosa era... contra dels seus …manufactura.

El procediment d’impressió era molt més artepostulats»

Des de la Ribera Baixa, pugem a la Ribera Alta Francesc Vera, la seua imprescindible càmera de fer fotos i un servidor per parlar amb Josep Gregori i el jove Gonçal López-Pampló, el director literari de l’editorial. Gonçal tenia dos o tres anys quan Josep Franco va publicar en fascicles, en el diari Notícias al dia, la novel·la L’últim romàntic, que es convertiria en L’últim roder i el segon llibre que publicà l’editorial Bromera. Un gran èxit de vendes que ajudà, en aquells anys, a fer créixer el projecte editorial. Malgrat que ens considerem de la casa i jo coneixia la seu actual, ens equivoquem i acudim a l’edifici on estava abans.

Si ja no està ací!, dic a Francesc, quan hi arribem. Com si no recordàrem com ha crescut l’empresa en els anys que té de vida i que necessitaven i té, ara, un local molt més gran. Són ja trenta-sis anys de fer llibres i projectes culturals. Com que el cotxe de Paco té de tot, reconduïm la situació i busquem i trobem la factoria. Un gran edifici en un polígon industrial, una fàbrica de cultura. Josep baixa a buscar-nos i aprofita per ensenyar-nos les instal·lacions. El veiem molt orgullós de tot el que ha aconseguit. Caminem entre magatzems i despatxos on el personal fa les seues coses davant de màquines i ordinadors. Finalment, ens porta al seu despatx i ens acomoda. I encetem una conversa que esdevé molt agradable.

Sembla que els quatre ens sentim a gust i ens trobem còmodes.

Parlem un poquet de tot.

sanal que ara. S’havien de traure fotolits, muntar-los... Hi havia una sèrie de processos gràfics que avui en dia ens estalviem i que en aquell moment eren necessaris i en els quals vaig participar. Per tant, quan va arribar el llibre de l’enquadernació, em va emocionar ja que era el fruit de mesos de treball i, sobretot, la materialització d’un projecte que començava.

- Perquè tu treballaves de mestre i volies ser escriptor.

A mi m’ha agradat fer de tot, excepte de torero.

- Què ha passat d’aquella promesa d’escriptor?

Que s’ha quedat en promesa —riu.

- Home, jo he vist que has escrit alguna cosa darrerament, no?

No. —Sí, home —diu Gonçal—. Has signat algun llibre infantil.

- Què passa? Que no tens ganes? O la faena no et deixa marge?

Bé, primerament vaig fer literatura d’adults, després…

- Recorde un llibre teu que crec que guanyà el premi Ciutat de Valencià en què eixia de protagonista el meu amic Alfred Aranda, el regidor de cultura actual de l’Ajuntament d’Alzira, no?

Sí, Romànica ficció. En aquella novel·la vaig fer el joc de posar als personatges noms de persones reals del meu entorn, com una mena d’homenatge. Després, em vaig iniciar en la literatura infantil i juvenil, però tant en aquest territori de la literatura com en altres, vaig comprovar que hi havia escriptors que ho feien millor que jo i vaig pensar que seria més útil contribuir a fer arribar eixes veus als lectors que encabotar-me a continuar fent de lletraferit... Sincerament, no em penedisc d’haver-me dedicat a publicar les obres que mereixien ser editades.

- Però tu ja havies pensat abans a fer-te editor?

Com t’he dit, jo havia treballat en una impremta durant uns quants anys. Vaig guanyar el premi Ciutat de València i, quan em va arribar a les mans l’edició, vaig veure que era molt millorable i vaig pensar: «home, jo crec que açò ho sabria fer més bé». A mi m’agradava la literatura i treballava com a docent. Aleshores constatava que es necessitaven llibres en valencià. Especial-

ment, cal dir que hi havia molt poques lectures en valencià apropiades per a infants i adolescents, i em vaig llançar a l’aventura. Vaig demanar un crèdit, uns diners i...

- Això volia preguntar-te, perquè hi havia una llegenda, més rural que urbana, que a mi ja me la vas desmentir, que el teu pare va vendre un camp per a tu poder muntar l’editorial.

Mon pare tenia uns diners a termini fix, que en aquell moment li feien el deu per cent, i me’ls deixà barata pagar-li el mateix interés que li feien al banc.

- Això de fer-te editor, una afició, una inquietud o una oportunitat?

Jo crec que les tres coses alhora.

- Ho dic perquè Bromera està lligada a la introducció de l’ensenyament en valencià. És lleig que ho diga, però en certa manera, tant Bromera com altres editorials que van nàixer aquells anys vam poder aprofitar la circumstància del fracàs de Gregal, un consorci editorial que ho tenia tot a favor, i que era pràcticament un monopoli en un moment de demanda de llibres en valencià. Certament, a hores d’ara encara resulta inexplicable la fallida d’un grup editorial que ho tenia tot a favor.

- També tenia el seu bestseller, que era El guardià de l’anell de Vicent Pasqual.

Sí, i les rondalles d’Enric Valor adaptades per Rosa Serrano i els primers diccionaris i llibres escolars. En fi, tenien obres interessants i oportunes per a aquell moment dels inicis de l’ensenyament del valencià de manera generalitzada.

- Home! És que en l’any vuitanta-tres es va prendre la decisió política més valenta que s’ha pres a favor del valencià. En el vuitantatres, abans de la Llei d’Ús, el valencià, com a assignatura, va ser obligatori en tots els nivells educatius a partir d’un simple decret. En un moment en què els professors no estaven preparats. Molta gent, que no havia fet filologia, donava classes als mestres i professors perquè es reciclaren i pogueren impartir l’assignatura. I tot el personal sabia el que sabia, més aviat poc. Els professors aprenien preparantse i impartint les classes. Encara no havia eixit la primera promoció de Filologia Catalana a la Universitat de València. Els poquets que hi havia havien estudiat a Barcelona. Quins records tens d’aquells anys? Com es va viure en

I

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

Gonçal López-Pampló i Josep Gregori Fotografies: Francesc Vera

Parlem de Bromera amb Josep Gregori i Gonçal López-Pampló «Has de fer cultura, has de fer país, però també has de construir una organització amb molta implicació social i ser conscient que hi ha moltes famílies que en depenen...»

l’editorial?

Era apassionant. Va ser una època molt vibrant, molt vivencial. Teníem la il·lusió que dona saber que hi ha molt per fer. Volíem que el valencià es dignificara, que arribara a tots els llocs, que en l’escola es normalitzara. La veritat és que va ser un temps molt bonic. Convuls també, perquè vivíem en plena batalla de València, però nosaltres sabíem que estàvem fent camí. Tots en féiem, de camí: els professors, els ajuntaments, les editorials, els cantants...

- Podria fer la mateixa pregunta que anteriorment d’una altra manera, però ja l’has contestada. Negoci o militància? Supose que les dues coses al mateix temps. Havies de guanyar-te la vida i, alhora, ajudaves a fer país.

Al principi hi havia molta il·lusió i molt de voluntarisme, però calia aprendre que una editorial és una empresa i calia que funcionara professionalment com a tal. I això ho vas aprenent pel camí, amb els anys. Durant trenta-sis anys Bromera ha reinvertit constantment el que anàvem guanyant. Això vol dir que hem pogut fer moltes coses i hem pogut créixer… En una empresa cultural indissolublement els dos termes tenen molta importància. Has de fer cultura, has de fer país, però també has de construir una organització amb molta implicació social i ser conscient que hi ha moltes famílies que en depenen...

- De quants títols estem parlant?

Publicats, cinc mil, en tot el grup, comptant català, castellà, gallec i basc —diu Gonçal.

Quantitat de llibres venuts? La xifra no l’actualitzem des de fa temps, però en són molts.

- Deveu tindre un fum de col·leccions. Crec que no paga la pena que digueu quines són.

Seria massa llarg?

Potser —diu Gonçal—. El que sí que és rellevant és que Bromera publica llibres de tots els gèneres literaris, amb la particularitat que ho fa publicant tant per a adults com per a xiquets i adolescents. Dit d’una altra manera, Algar, en castellà, és un segell bàsicament de literatura infantil i juvenil. En canvi Bromera té un catàleg que ho abasta tot: narrativa, poesia, teatre i assaig, tant per a adults com per a joves i menuts.

I llibres d’ensenyament —afegeix Gregori.

I llibres d’ensenyament —continua Gonçal— i obres de referència, com ara diccionaris, etc.

Tot això té una magnitud gran.

- Josep, en un moment determinat et van fer una oferta per l’empresa en què t’hagueres pogut retirar. No vas estar-hi temptat?

Ara, tots els meus amics, o pràcticament tots,

L’ENTREVISTA són del món de l’ensenyament i ja fa dos o tres anys que estan jubilats. Clar que això és temptador, però...

- Tinc entés que n’eren molts, els duros que hauries arreplegat.

En qualsevol cas, se’m feia molt difícil deixar en mans d’un altre gestor una editorial amb una trajectòria com Bromera, perquè la nostra empresa té una trajectòria, uns valors i uns ideals, elements que van des la dignificació lingüística i literària del valencià, la definició d’un model lingüístic, una certa penetració social per explicar determinades coses. I has d’estar molt segur que això continuarà per poder-ho deixar en altres mans.

- Però ho vas viure malament o tingueres la decisió fàcil? T’ho vas pensar molt?

Vaig estar estudiant-ho i quasi a punt de fer el pas em vaig preguntar: realment Bromera continuarà tenint la identitat que té ara? O s’ofegarà en un grup al qual la prioritat seran les vendes i els beneficis?

- És que realment és un projecte de vida — diu Paco Vera—. No només és una faena, sinó que és un projecte que d’alguna manera marca la teua vida... És més que una faena, trobe jo.

I tant —diu Gregori.

- També hi ha un altre tòpic que funciona pel nostre món: es parla d’una generació Bromera.

Aquesta noció l’hem aprofitat nosaltres —diu Gonçal—. És a dir, era una expressió que vam sentir que es deia i, al voltant de la celebració dels trenta anys de l’editorial, en 2016, vam animar-ho. Vam decidir que l’expressió que havíem escoltat era certa i que tenia un valor social en el sentit que reflectia eixe esforç que a primeries dels vuitanta va fer que gent, com ara jo, poguérem accedir amb relativa normalitat a l’ensenyament del valencià. I poguérem assumir el valencià com una llengua d’ús.

- Però és que, quan començàrem, la falta de materials era brutal. Recorde que hi havia professors, d’aquella primera promoció de valencià, que, el primer any de donar classe, posaven, com a llibres de text, els de Pere Riutort, Els vents del món, crec que es deien.

Respecte de la llengua no estaven malament, però cada vegada que veien les estampetes, els evangelis, el Nostre Senyor i la Mare de Déu i tots els sants, queien malalts, però és que no hi trobaven res millor. (Riuen). No sé si és per riure o per plorar. Després, vingueren els de Gregal, que posaren en tots els nivells. L’assignatura havia entrat, però entrà en tots els cursos al mateix temps. Tots estaven fent primer.

- Bé, Josep, quins són els moments més durs que has passat ací? I la decisió més difícil?

Després de la crisi del 2008, ens vam veure obligats a fer una regulació temporal de personal per poder redreçar els números, perquè la cosa no anava bé. Allò va ser molt dur i va trencar relacions cordials i afectives. Ho vaig passar molt malament, vaig plorar amargament. Per sort, amb molt de treball i constància, prompte vam superar la situació i al cap del temps ja hi treballava més gent que abans de la crisi.

- Quants treballadors té ara l’empresa?

En el grup Bromera treballen unes seixanta persones. A banda, cal pensar que contribuïm a generar i sostindre molt de treball indirecte. El grup Bromera dona faena a molts creadors: traductors, il·lustradors, correctors, autors, però també a les impremtes, enquadernadores... No es tracta únicament d’eixos seixanta salaris.

A banda d’això, Bromera és un element important del circuit cultural valencià —intervé Gonçal—. Sense un motor com Bromera les altres peces del circuit, probablement, poden tindre més dificultats o, senzillament, no tindrien tanta faena. El grup Bromera, a escala espanyola, constitueix un grup d’una certa envergadura en termes editorials, dels grups que no estan vinculats a grans capitals, dels que tenen independència econòmica. I, açò, també és rellevant. Això en termes industrials, en termes del món del llibre, que mou moltes coses, molts diners i, com deia Josep, militàncies, projectes artístics, etc.

- Els molts anys dels governs del PP us van perjudicar?

Va ser complicat —diu Gregori—. Vam viure moments molt difícils, com ara que els llibres d’ensenyament hagueren de passar per una censura prèvia on no es podien dir determinades veritats científiques, perquè ofenien a determinades persones. O, més que ofendre, anaven en contra dels seus postulats.

- I del model lingüístic…

Això de les imposicions lingüístiques va ser delicat —continua Gregori—. I això va afectar les llistes de paraules de la televisió valenciana i també els llibres de text. I de la mateixa manera que va ser un temps complicat en aquest aspecte, també hem de dir que en aquella època del PP es va muntar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que, malgrat totes les crítiques i les concessions, ens va aportar una «certa» serenor, que abans no teníem. Recorde que en els manuals escolars posàvem que seguien les normes de l’Acadèmia i el problema es va minimitzar.

- Amb el Botànic s’ha notat el canvi?

Hi ha dos factors importants, editorialment parlant. D’una banda han socialitzat els llibres de text, a través de Xarxallibres, és a dir, el famós banc de llibres. I això s’ha vist com a positiu, com una mesura de progrés ja que significa alliberar les famílies d’una despesa, però al mateix temps, comporta també conseqüències negatives. D’una banda, afecta molt la indústria editorial i, per tant, cultural: autors, correctors, traductors, llibreries, impremtes... I, després, hi ha un altre mal col·lateral que és que el personal no aprecia allò que se li dona gratuïtament. Això de tindre cura dels llibres o apreciar-los i adonar-se que tenen un valor, i també un preu, és difícil, si son gratuïts.

- Eixa lliçó me la donà Fuster, fa molts anys, un dia que veníem llibres en una paradeta per arreplegar diners per a muntar un aplec. Va vindre i ens preguntà: «Aquest llibre què val?». Com que era ell, li vam dir que no res.

Ell, però, no va acceptar el regal i ens va dir: «La cultura s’ha de pagar». >>>>>>>>>>>>>>>

Si vols continuar llegint l’entrevista ‘Parlem de Bromera amb Josep Gregori i Gonçal López-Pampló’ al nostre web: https:/ /www.laveudelsllibres.cat/entrevista/66976/ parlem-de-bromera-amb-josep-gregori-i-goncal-lopez-pamplo

J

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

K

ASSAIG

‘Contra les aules’, de Tomàs Llopis

T per Francesc Gisbert./

Contra les aules és en realitat un a favor de les aules. Un llibre que transmet espenta, esperança i sentit per la feina de tants docents de llengua i literatura

omàs Llopis va ser professor durant més de trenta anys a diversos instituts. És coautor de materials didàctics de llengua i literatura, poeta, crític i novel·lista.

Contra les aules (3i4) és un llibre de memòries, les memòries formatives i professionals d’una vida consagrada a la docència. És la classe de llibre que qualsevol persona amb interés per l’ensenyament hauria de llegir, perquè a ser mestre s’aprén de dues formes complementàries, amb la pràctica i amb l’exemple.

El llibre s’estructura en capítols breus i de gran amenitat, que en faciliten la lectura. Hi ha dues parts ben diferenciades. «Dels orígens. Els meus mestres» repassa l’etapa d’alumne de Llopis, en concret, la influència que van exercir en ell i la petjada que van deixar els mestres de l’escola, l’institut i la universitat. Tots tenim records del nostre temps d’estudiants, associats al clima entre companys i al mestratge de determinades persones que ens van marcar per a tota la vida. Llopis reviu tots aquests episodis amb una prosa agradable i natural, que s’assembla a una conversa entre amics, amb el lector. Ens parla dels seus mestres «especials», aquells que s’apartaven del que manaven les regles del moment i fugien de ser «mestres a l’ús». Des de don Antonio, a l’aula escolar amb vora noranta alumnes, l’alternatiu Pedro Benavides a l’institut, fins a la universitat, el talent acadèmic de Tomàs Hernández o l’exemple cívic de Sanchis Guarner. Alhora, en explicar les anècdotes i la manera d’entendre les classes i l’educació d’uns i altres, retrata la societat del final

de la Dictadura i el començament de la transició, de gran valor per aquells que no la vam viure.

La segona part del llibre du el nom de «Jo, professor». Si hi ha una cosa que tots els docents compartim és que no deixem d’aprendre mai, de cada promoció, de cada lloc on ens toca fer classe. Tomàs Llopis forma part de la primera fornada de professorat de valencià, la que es va llicenciar i començà a treballar amb la introducció del valencià a les aules. Uns anys de llums i ombres: les llums de la il·lusió d’aplicar nous models de renovació pedagògica per a superar el franquisme i la posada en marxa de l’ensenyament en català, tant al País Valencià com als centres de Catalunya on va treballar, un ambient que descriu a la perfecció. I les ombres de la batalla de València, l’enfrontament social promogut des dels sectors contraris al redreçament nacional i lingüístic. Llopis ens descriu les vivències emocionals i educatives de cada centre per on passa, Solsona i Amposta, al Principat, Benissa o Pego, al País Valencià. I ens adonem que som davant d’un professor compromés amb l’ofici, amb els alumnes i amb el seu país. És en aquesta part on Tomàs Llopis ens parla d’una altra classe de docència, l’elaboració de materials didàctics. M’ha interessat, a títol personal, perquè jo vaig ser un dels alumnes que van seguir un dels llibres de text més atrevits i originals en què el nostre autor va participar, el Curs de narrativa (escrit amb Antoni Espí). Consistia a vehicular un taller de narrativa durant tot el curs de 3r de BUP, amb lectura, comentari i producció de textos.

Era innovador perquè se centrava en els aspectes pràctics i deixava en segon nivell la teoria i la gramàtica pura i dura. Després, vingueren altres projectes de llibre de text com ara Excursos, en què ens transmet una obvietat que tots els docents hauríem de tindre clara: el millor llibre de text és la persona que ensenya, i els altres, els llibres físics, han d’oferir diversos itineraris possibles perquè cada docent trie en funció dels alumnes i del seu criteri.

D’altra banda, a poc a poc, Llopis se centra en la seua gran passió. L’ensenyament, divulgació i estima de la literatura. I ens va explicant un seguit d’experiències amb què va provar de transmetre aquesta passió als alumnes, tant des de les classes de valencià com des del teatre o la literatura universal.

La pràctica docent va unida a l’ambient social en què vivim. Hi ha dos capítols especialment significatius. El primer és «Ensenyar sota una dictadura». Ell no va ser professor durant el franquisme, però va patir una altra mena de dictadura, als anys noranta i principis del segle XXI: la de cert alcalde de Pego, un de tants exemples de com s’entenia la política, a nivell local; i el temps de censura i autoodi cultural a nivell de país, en temps del zaplanisme, que retrata en «El meu llibre de text».

Al capdavall, Contra les aules és en realitat un a favor de les aules. Un llibre que transmet espenta, esperança i sentit per la feina de tants docents de llengua i literatura. Una lectura molt recomanable, a l’alçada d’altres llibres de memòries de docents internacionals.

L

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

ASSAIG

‘Emili Gómez Nadal 1907-1993’, de Gustau Muñoz: un exili sense retorn

L’ per Vicent Garcia Devís./

Viure normalment l'existència pròpia de qualsevol membre d'una comunitat nacional reconeguda, sense esquizofrènies lingüístiques i culturals.

Pensar, parlar i escriure en el propi idioma, com fan tants i tants pobles sovint ben modestos

historiador i polític Emili Gómez Nadal retorna al País, torna a casa, gràcies a aquest petit però gran llibre de l'assagista Gustau Muñoz. Gómez Nadal és avui encara un intel·lectual oblidat de primer ordre.

Doctor en Filosofia i Lletres i professor de la Universitat de València, va ampliar estudis durant la II República a París, on va prendre consciència de l'amenaça del feixisme i es va aproximar al marxisme. Membre d'Acció Cultural Valenciana i de l'Agrupació Valencianista Republicana, publicà nombrosos articles a Acció Valenciana, Avant i El Camí, entre altres. Durant la Guerra Civil va ingressar al PCE, col·laborà amb la revista Nova Cultura i ocupà diversos càrrecs al Ministeri d'Instrucció Pública. El 1939 va marxar a l'exili a França, d'on ja no tornaria més, un viatge d'anada sense retorn.

L'autor, Gustau Muñoz, reconstrueix el marc filosòfic i mental de Gómez Nadal en què reivindica la seua memòria, una altra història anònima d'un intel·lectual expulsat pel franquisme, exiliat per a salvar la mateixa vida. El seu germanastre Eliseu Gómez Serrano, que havia sigut diputat a Corts i regidor a l'Ajuntament d'Alacant per Acció Republicana, va ser afusellat el 1939. L'historiador, bibliòfil, empresari i nacionalista valencià Nicolau Primitiu Gómez era també germà d’Emili Gómez Nadal per banda de pare.

Gómez Nadal romangué al París ocupat pels nazis col·laborant amb la Resistència i treballant amb els comunistes espanyols que havien decidit no exiliar-se a Mèxic o Sudamèrica. Des de 1944, va escriure un intens dietari, ple d'interès polític, del qual només es conserven dos quaderns, el 18 i el 19, que corresponen als anys compresos entre 1977 i 1988, en ple marejol de la Transició. El 1972 publicà El País Valencià i els altres, on repassa el «fet nacional valencià», un document que acresqué la curiositat dels qui llavors s'interessaven apassionadament pel país, per la seua història, per la qüestió nacional i per les seues

possibilitats de futur, com recalca l'autor en la introducció del llibre.

Gómez Nadal hi recapitula el seu ideari valencianista, que serà una constant durant tota la seua vida, malgrat viure a França: «El fet decisiu llavors, vers la fi dels anys vint, per a mi, era el desig, jo diria més encara, l'exigència, de viure normalment l'existència pròpia de qualsevol membre d'una comunitat nacional reconeguda, sense esquizofrènies lingüístiques i culturals. Pensar, parlar i escriure en el propi idioma, com fan tants i tants pobles sovint ben modestos, però que gaudeixen d'una sobirania inexistent entre nosaltres». I això ho mantindrà fins a la seua mort a Valença d'Agen el 1993.

Europa va viure una època convulsa. A l'Estat espanyol... la II República, el sis d'Octubre a Catalunya, la Revolució d'Astúries, el colp d'Estat i la guerra. En la resta del continent, la Guerra colonial dels feixistes Italians contra Abissínia (1935); l'Anschluss d'Àustria; la invasió de Polònia (1939) i el començament de la II Guerra Mundial. L'apocalipsi per etapes que acabaria en la Xoà o intent d'extermini industrial dels jueus europeus. I aquest era el món ambiental de revoluciócontrarevolució en què viuen els europeus del moment. Per a Gómez Nadal, com per a altres intel·lectuals del moment, «el feixisme descansa sobre l'exaltació histèrica de l'estat hipernacionalista, de regust unitarista i agressiu».

Company i amic personal de Josep Renau, compartia algunes de les seues idees sobre una Espanya monolítica, de matriu castellana, que es resistia a canviar, a deixar enrere el castissisme militarista i assolir la modernitat: «L'essencialitat hispànica es veu reduïda, amb escasses excepcions, al complex geo-cultural castellà-andalús». L'intel·lectual exiliat es mostra desesperat en veure com minven els parlants de la nostra llengua i com es ressent la cultura catalana per la manca d'un Estat propi: «la sola qüestió particular al nostre cas és la manca de mitjans assimilatoris del grup majoritari, per digerir i unificar les noves aportacions i salvaguardar l'originalitat del País amb la integració cultural per l'escola, com esdevé per tot arreu, i la qual a casa nostra obra precisament en el sentit oposat».

Defensor acèrrim de la llibertat de prem-

sa, es distancia, sense aldarulls del PCE i critica amb una certa elegància al seu amic Jorge Semprún en referència a les dures crítiques que aquest vomita contra Carrillo i el comunisme en l'Auto-biografía de Federico Sánchez: «Quan Semprún va eixir del camp de concentració de Buchenwald, sempre estàvem junts.

El vull molt, li tinc molta estima... però jo no faria mai el que ha fet Semprún. Per què resoldre les desavinences en la plaça pública?

Quan hi ha divorci, i u l'ha viscut abans que ell, hom se'n va en silenci!»

El 1972 va aparèixer publicada a l'Editorial l'Estel El País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d'una ètnia, amb pròleg de Manuel Sanchis Guarner. El mateix Guarner ja apuntava l'ideari de l'obra: «Emili G. Nadal és poc conegut de les noves generacions tot i que fou un dels capdavanters més dinàmics i fecunds del valencianisme dels anys trenta».

Emili G. Nadal parlava de complex de criollisme, respecte a l'anticatalanisme d'alguns sectors tradicionals de la societat valenciana. Defensava el nom de valencià per a anomenar la llengua, però reconeixia la unitat lingüística i, anava més lluny, «els valencians, balears i catalans formen part d'una sola nació». Els valencians, segons, Nadal, no poden ni deuen renunciar al seu passat ni als seus ancestres. En el 1980, en plena Transició, a la revista Trellat, es publicava un fragment d'una llarga entrevista que Manuel Aznar i Soler i Francesc Pérez Moragón, dos estudiosos del valencianisme polític, li havien fet en el curs d'una visita a sa casa de Valença d'Agen.

Sobre el seu allunyament del comunisme en 1978 afirmava: «L'extensa intervenció anit a la TV, d'Yves Montand, ha estat exemplar, perquè mostra bé el camí que tants de nosaltres hem recorregut entre l'adhesió i la condemnació del totalitarisme comunista. La desil·lusió ha estat massa forta, la repugnància massa profunda, davant de tanta hipocresia, un tal menyspreu de l'home». Però aquest heroi del nostre temps, com el qualifica l'autor, va morir amant el seu País fins a l'últim alé: «La lectura de L'Espill i de Las Provincias mostra bé dos mons separats per un abisme, irreconciliables, per tot el que fa a la identitat nacional, a l'exigència intel·lectual.

Descoratjador».

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

M

ASSAIG

‘Històries naturals’, de Martí Domínguez

H per Llorenç Soldevila./

També són recurrents les referències a Josep Pla i Joan Fuster, tots dos molt admirats. O la d’escriptors que destaca per la seva vàlua lingüística (Verdaguer, Ruyra, Costa i Llobera...)

istòries naturals (2018) és, fins ara, la darrera aportació en llibre dels articles, ben originals, publicats per l’autor al setmanari El Temps. Primer va ser Peiximinuti (1993) en una col·lecció escolar; seguiren el magnífic Bestiari (2000) i l’incitador Veus de ciència.

Incitacions a la lectura científica (2017), II Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló, amb unes magnífiques il·lustracions de Manuel Boix. El comú denominador de tots ells és divulgar de manera transversal i, sobretot, a partir de les referències artístiques (literàries, sobretot, però també pictòriques, musicals...) els coneixements científics lligats especialment amb la biologia, el seu camp professional, i en d’altres que tot i ser-li aliens li interessen en gran manera.

La primera conclusió a la qual podem arribar després de llegir Històries naturals, amb unes suggeridores i esquemàtiques il·lustracions de Perico Pastor, és que Domínguez és una persona molt curiosa i també molt ben formada i informada. Amb un estil àgil, gens ni mica enfarfegós i donant especial atenció als valors dialectals de la llengua en qualsevol dels seus territoris, narra de manera directa i engrescadora els temes més diversos. El seu és un estil de gran eficàcia descriptiva i, alhora, d’una capacitat sintètica admirable. Hi ajuda, no només les variades opcions lèxiques que combina, sinó també una sàvia administració de l’ús de frases fetes que són veritables colofons o punts de partida de bona part del discurs.

De fet, els articles, ben mirat no són res més que anotacions de dietari posades en net. Tots els articles parteixen d’alguna vivència en la seva pràctica observadora o lectora, sobretot a l’entorn i a la vida vegetal i animal dels paisatges que tenen per referència el seu estimat Penyagolosa (barranc del Palmaret,

carrascar de Gual, mas Monfort...). L’escrit pot girar en la reflexió de la magrana com a símbol i l’anàlisi de les pulsions sacroeròtiques que el porten a parlar no només de la magrana del Misteri d’Elx, sinó també de pintures de Botticelli i Rosseti en què surt aquest fruit. També, és capaç, amb una aparent facilitat discursiva de centrar en un jove picot verd la simbologia cristiana contra les forces del mal. En aquest cas l’entramat discursiu uneix la cita de l’admirat Buffon amb les reflexions filosòfiques de CharbonneauLassay i la pintura de Cosmè Tura.

Darwin i les seves obres, qualificades gairebé sempre com a excel·lents, són fonts inexcusables tant quan es parla de l’evolucionisme entre plantes i animals com quan se l’ha de posar com un referent vàlid per a moltes de les qüestions que es planteja. També són recurrents les referències a Josep Pla i Joan Fuster, tots dos molt admirats. O la d’escriptors que destaca per la seva vàlua lingüística (Verdaguer, Ruyra, Costa i Llobera...)

Entre els articles és especialment rica la informació que destil·la de les revistes científiques més punteres, lligada evidentment a la direcció de Domínguez de la modèlica revista Mètode, editada per la Universitat de València; la recomanació continuada de llibres i articles que el lector hauria d’emprendre per obrir-se nous horitzons interpretatius i els inventaris no només dels més destacats naturalistes d’ara i d’antany (biòlegs, naturalistes, entomòlegs, sinó també de la nomenclatura de centenars d’espècies).

Entre les referències al món musical, cal destacar l’escrit dedicat a la música de Händel, en concret d’El Messies. I ho fa a partir de la font d’un altre dels escriptors grans, Stefan Zweig. Diu que l’escolta en els moments de

desànim i es planteja què hauria passat si el músic, en els darrers dies de vida, hagués fet cas dels metges. Doncs, que segurament, bona part dels oratoris no haurien existit amb la magnificència amb què els valorem ara.

En el món literari pot passar de les diferents denominacions del Ferri-musterri, herba de colom, que té diversos noms segons la zona, a descobrir per mitjà d’una obra de Darwin sobre la importància dels circells que fan que a aquesta planta, amb una eficàcia inqüestionable, l’ajudin a superar els obstacles per reeixir. Proust, sembla que llegí Darwin sobre aquest afer i, sorprès per l’instint i la intel·ligència de les enfiladisses, traslladà el procedir a una de les més sorprenents metàfores de Sodoma i Gomorra, relativa a l’homosexualitat d’un dels personatges. Però, tot acaba amb el retorn a la realitat de l’hortet, quan es diu: «Prou de romanços! L’arranque de soca-rel i en els circells queden enganxades algunes fulles del favar. Q.E.P.D.175» Un exemple sobre flamencs li serveix per evidenciar l’hibridisme entre l’etimologia i la ciència. Aquí entra en escena, com en tants d’altres casos, l’admirat Joan Coromines. El nom d’aquestes aus prové de Flandes? O bé, com argumenta el filòleg del nom de l’heroïna d’un poema occità del segle XIII? I tota la disquisició lligada amb el tipus d’alimentació. I, encara, d’especial interès són les reflexions lingüístiques que es proposa a l’entorn de les corretjoles de la seva horteta i dels records de l’Emili Teixidor. I per acabar posem dos exemples de Peiximinuti que anunciaven el ple domini del gènere d’aquest tipus d’articulisme: l’humorístic tractament que dona a l’etimologia de la paraula bigot, que prové de «Bei Gott» dels lansquenets alemanys o el deliciós «conte» centrat en la vida i miracles de la papallona de la mort.

N

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

O

EL GRAT 733 - ABRIL 2022 · SUPLEMENT LA VEU DELS LLIBRES Nº4

ASSAIG

El llibre de Santiago Álvarez ofereix un bon exemple de les possibilitats d’integració entre «les dues cultures», «ciències» ‒i tecnologies...‒ i «lletres» ‒i humanitats, arts...

‘De dones, homes i molècules. Notes d’història, art i literatura de la química’, de Santiago Álvarez

C per Daniel Climent Giner./

En penetrar en les incursions que ofereix l’autor podem comprovar com hi ha «viatges per la ciència» que generen emocions i adoben la imaginació, uns excel·lents catalitzadors en el procés de generació d’avanços científics

onfesse la meua debilitat per les miscel·lànies que ofereixen exquisideses intel·lectuals que provenen d’àmbits epistemològics i èpoques diferents.

Santiago Álvarez (Panamà, 1950; catedràtic de Química inorgànica a la Universitat de Barcelona), en el llibre De dones, homes i molècules, ens proposa un viatge per la història del coneixement, fent servir com a fars d’orientació determinats personatges i fites de la química, que relacionen productes culturals tan aparentment distants com ara la música, la geometria, la semiòtica o la literatura.

El llibre forma part de l’excel·lent col·lecció Catàlisi (Edicions de la Universitat de Barcelona), amb llibres com el ja comentat La ciència en la literatura, que oferia un nodrit catàleg de les fecundes interaccions que s’havien donat entre aquestes dues formes d’aproximació a la realitat. Unes sinergies que en el cas de De dones, homes i molècules aborda no tant la literatura sinó unes altres cruïlles entre camps diversos.

De fet, són llibres que haurien de formar part de les bones biblioteques que solen caracteritzar els millors centres educatius. De fet, la lectura per part dels docents de llibres com aquestes Notes d’història, art i literatura de la química ‒com diu el subtítol‒ ens aproximaria a un model educatiu en què els professors atresoren i gestionen un repertori cientificocultural tan ample i variat que els permet fer servir com a recursos didàctics les mil i una ocasions que els brinda la realitat i el dia a dia.

El llibre de Santiago Álvarez ofereix un bon exemple de les possibilitats d’integració entre «les dues cultures», «ciències» ‒i tecnologies...‒ i «lletres» ‒i humanitats, arts...‒; uns camps encara massa separats en els sistemes

educatius, i que haurien de contribuir a la formació de la massa crítica de ciutadans oberts i versàtils que tant necessitem.

Tot i això, aquestes Notes... no van dirigides tan sols a docents i alumnes avançats, sinó a tothom que aspire a eixamplar la pròpia base cultural amb incursions en les interseccions entre els camps científics, humanístics i artístics.

A bord del llibre d’Álvarez podem transitar, per exemple, des dels laboratoris alquimistes com el de Frollo ‒el passional i malvat ardiaca de la novel·la de Víctor Hugo Notre-Dame de París‒ al primitiu d’Edison ubicat en un vagó de ferrocarril, fins als nostres actuals, que han permés avanços tan espectaculars com els que avui dia tant ens ajuden i meravellen.

En penetrar en les incursions que ofereix l’autor podem comprovar com hi ha «viatges per la ciència» que generen emocions i adoben la imaginació, uns excel·lents catalitzadors en el procés de generació d’avanços científics; aspecte al qual ja al·ludia el primer premi Nobel de química (1901), l’holandés Jacobus van’t Hoff, en la seua conferència inaugural com a catedràtic (1878), en assenyalar les inclinacions artístiques de grans científics com ara Newton, Galileu, Watt o Ampère, i als quals podríem afegir l’escultor, pintor i inventor Leonardo da Vinci, el polímata o erudit global Goethe, l’astrònom i músic Herschel, els químics i músics Newlands, Borodin, el físic i violinista Einstein, el bioquímic i pianista Chain (un dels pares de la penicil·lina, junt amb Flemig i Florey), el premi Nobel de medicina i violoncel·lista Jacques Monod, etc.

Entre les suggeridores informacions que ofereix el llibre, m’ha cridat l’atenció com la reflexió sobre la simetria (disculpeu el joc de pa-

raules) va millorar parts fonamentals de la química, la bioquímica o la física. O com l’obtenció de nous colors va canviar la història de l’art; o la rellevància de la química en la trama de determinades novel·les. O la importància d’aconseguir diamants artificials. O com les representacions geomètriques han inspirat avanços en ciències. O el valor de determinats símbols i icones, tan útils per transmetre informació com per generar formació.

En el seu viatge per la història de la química l’autor rescata figures femenines anteriors al segle XX i poc conegudes. Autores (en ocasions «anònimes») d’èpoques en què les ciències estaven desaconsellades (quan no prohibides) per a les dones, però que afortunadament van eludir aquelles interdiccions i van fer divulgació de la química sota el subterfugi de tractats de cosmètica, de remeis casolans, de tinció o d’aplicacions domèstiques, en ocasions amagades en el gènere epistolar («cartes a...»). Manuals que, molt sovint dirigits a dones, feien realment divulgació de la química alhora que obrien noves vies d’investigació en camps que han esdevingut capdavanters en moltes rames de les ciències.

De dones, homes i molècules representa una bona mostra de com un recull de notes aparentment disperses, ben administrat, descrit i reflexionat, pot catalitzar síntesis epistemològiques que milloren la nostra visió sobre el món.

Un plantejament, per cert, que tan bé ha tractat la col·laboradora de La Veu Anna Moner en els seus «gabinets de curiositats» o «cambres de meravelles».

Sí, la superació de les barreres entre «les dues cultures» o entre «home i dona» dona molt de si.