Obra basada en... TEXTOS Frantisek Bass (4 de setembre 1930 – 28 d’octubre 1944) “La meva casa.” Pavel Friedmann (7 de juliol 1921 – 29 de setembre 1944) “La papallona” Petr Ginz (1 de febrer 1928 – 28 setembre 1944) Editor de Vedem Hanus Hachenburg (12 de juliol de 1929 – 12 de juliol 1944) “Terezin” Miroslav Kosek (30 de març 1932 – 19 d’octubre 1944) “Tot depèn” Hanus Lowy (29 de juny 1931 – 4 d’octubre 1944 ) “El ratoncito” Eva Pickova (15 de maig 1929 – 18 de desembre de 1943) “La por” Alena Synkova (24 de setembre de 1926 – sobrevisqué a l’Holocaust) “Voldria marxar sola” DIBUIXOS Helga Weissová (1929 – sobrevisqué a l’Holocaust) Doris Zdekauerová (15 de desembre 1932- 16 d’octubre 1944) Margit Ullrichova (18 de juny 1931 – 16 d’octubre 1944) Anita Spitzová (6 de gener 1933 – 4 d’octubre de 1944)
DONAR VEU A LA MEMÒRIA “Aquí no hi ha papallones” es basa en els diaris personals dels nois i noies que van patir l’holocaust tancats en el gueto de Terezín, i forma part del projecte educatiu “Donar veu a la memòria” que impulsa l’Insitut Lluís Vives. Aquest projecte té com objectiu recuperar la memòria històrica i reflexionar sobre fets dels passat, a través del teatre. COORDINACIÓ DEL PROJECTE: Joan Sanromà i Elisenda Cartañà donarveu@gmail.com http://donarveualamemoria.blogspot.com.es
REPARTIMENT ELS MESTRES QUE VAN INSPIRAR ELS NOIS I NOIES DE TEREZÍN
ACTORS I ACTRIUS
CORAL SANT MEDIR
TÈCNICS
EL MÚSIC Hans Krása.
Saffa Alaoui
Maria Amor
Guillem Sedó
Va néixer a Praga l’any 1899. De pare txec, mare alemanya i religió jueva, va estudiar
Cristina Cañadas
Abril Beltran
Yolanda Moreno
Carlos Díaz
Mar Chic
Jesús Salvador
Andrea Francisco
Sara Ortiz
Núria Garcia
Ginno Chichonne
Pau Julià
Isaac Sendra
Judit Ortega
Yasmina Rodriguez
piano, violí i composició a l’Acadèmia de Música alemana de Praga. El 1938 va escriure Brundibár, òpera per a nens basada en una obra de teatre d’Aristòfanes, per a un concurs del Ministeri d’Educació. L’obra no es va poder estrenar degut a la invasió de Txecoslovàquia tot i representar-se clandestinament el 1941. Aquest fou el darrer treball de Krása abans de ser arrestat pels nazis el 10 d’agost de 1942 i deportat a Terezín. Dins del gueto, Brundibár es va representar més de 55 vegades. Aquesta òpera apareix a la pel·lícula de propaganda nazi que es va realitzar durant la visita que feu la Creu Roja el 1944 per observar “el bon estat dels jueus en aquell indret”. Durant el seu internament, Krása va produir diverses obres de cambra fins que va ser deportat a Auschwitz la nit del 16 d’octubre de 1944 juntament amb altres compositors com Viktor Ullmann, Pavel Haas i Gideon Klein. Va ser assassinat a la cambra de gas l’endemà, el 17 d’octubre de 1944,
LA POETA Ilse Weber. Nascuda prop d’Ostrava el 1903, el seu cognom de soltera era Herlinger. Va estudiar en una escola alemanya tot i tenir molts companys txecs i polonesos. Començà a escriure a l’edat de 14 anys. Els seus contes i petites obres de teatre infantils es van publicar a diversos diris i revistes alemanyes, txeques, austríaques i suïsses. El 1930 es va casar amb Willi Weber i van tenir un fill. Amb l’arribada dels nazis al poder, molts dels seus amics van emigrar i ella i la seva familia van marxar a Praga. Des d’allà, el 6 de febrer de 1942, va ser deportada a Terezín on va treballar a la infermeria pediàtrica. Durant els dos anys que va estar tancada al gueto fou infermera de molts nens i nenes malalts, pels quals, va compondre una seixantena de poemes que ella mateixa musicava i que cantava com a cançons de bressol, acompanyada d’una guitarra. Una d’aquestes cançons fou Wiegala. Transportada el 6 d’octubre de 1944 va ser assassinada en el camp d’extermini d’Auschwitz juntament amb el seu fill Tommy.
Laia Esteve Mireia Gómez Achwak Khoukhou Jorge Torrez
Alba Palouzie
Camila del Minstro
Marta Palouzie
Roxy Flores
Júlia Planes
Marta Gonzalez
Mariona Rebollo
Clara Bentanachs
Lissette Marcillo
Maria Isabel Solans
Crsitina de la Vega
Vinyet Mollón Antonio Muñiz Karina Singh Fabiola Suàrez
Marta Solans Joana Suñé Judit Zanuy
Lucía Sosa Gerard Mora
Martina Barahona
Núria Soria
Joana Pérez
Direcció: Ramon
Dana Rojas
Beltran
Laia Sales
Nascuda a Viena l’any 1898 en el si d’una família jueva pobre, es graduà a l’Institut d’Arts
Nisma Tahthi
BRUNDÍBAR
Gràfiques. A l’any 1919 impartí classes a l’Escola de la Bauhaus, a Weimar, on es va relaPol López
cionar amb Walter Gropius i Paul Klee. L’any 1931 tornà a Viena on fou arrestada per les seves idees comunistes i va haver de traslladar-se a Praga, on començà a treballar com a pintora fins que, el desembre de 1942, juntament amb el seu marit, fou deportada a
Col.laboració: Jaume Garriga
Albert Truyols Nil Mansilla
Terezín. Durant gairebé dos anys, organitzà classes de pintura i dibuix pels nens i nenes confinats en el gueto fins que el setembre de 1944 va voler acompanyar al seu marit en el transport a Auschwitz. Fou assassinada a Birkenau el 9 d’octubre de 1944, el seu marit va sobreviure a l’Holocaust.
CARTELL
Mireia Adillon
Anuar Ahoujja
LA PROFESSORA D’ART Fredericke “Friedl” Dicker.
REGIDORIA
Arrenjaments: Roser Sabater
Ainoa Oller Paula Gerona
Disseny: Elisabeth Rosell
FOTOGRAFIA Hamza Alaoui Mercè Manso Alejandro Conde
ESCENA 1
JUEU 1: (des d’una cadira,al centre de l’escena escrivint en una llibreta, de cara al públic) Des d’aquest moment, ja no hem pogut passar un dia tranquil i les desgràcies cauen sobre nosaltres, els jueus. (pausa) Ha estat un gran impacte per a la meva família que els jueus no poguéssim ocupar cap càrrec públic ni que cap ari ens pogués donar feina. Ens han prohibit anar a les cafeteries, al cinema, al teatre i fins i tot als parcs. També ens han prohibit assistir als col·legis públics. (s’aixeca) Jo ja no sé el què és pot fer i el que no es pot fer. (cap al centre de l’escenari de cara al públic) Poc a poc ens hem acostumat al nou règim (pausa) poc a poc ens han fet insensibles. (torna a seure a la cadira) Sona Mood Indigo Tots es posen a ballar la lenta. Quadre plàstic. Els actors estan en parelles a escena a punt per a ballar. Fosc. Sona Bei Mir Bist du Shön. S’encenen els llums centrals. Els actors comencen a ballar. De sobte sona l’himne d’alemanya, tots es giren cap a la ràdio amb cara de preocupats, quiets fins a la següent cançó. VEU EN OFF: Avui, 15 de març de 1939 a dos quarts de set del matí, l'exèrcit alemany ha creuat la frontera amb Txecoslovàquia. A partir del dia d'avui, el nostre país es dirà Protectorat de Bohèmia i Moràvia, sota la protecció del Tercer Reich.
JUEU 4: Es posa dreta al banc i crida als seus companys) Els ocupant nazis han tret un distintiu per els jueus que és més o menys així (se’l treu de la butxaca i l’ensenya) Tots l’hem de portar. (Tots paren de ballar, es giren cap al públic i es posen el distintiu amb cara de preocupats, es queden quiets mirant el públic fins al final de la frase. Només dues noies que estan situades al centre no se la posen) Ara ja se sap qui és jueu i qui és ari (es gira cap a públic des de dalt la cadira i en to confidencial) i el jueu, una vegada marcat, ha d’acatar totes les ordres. Tots els jueus es reparteixen per l’escenari i i segueixen ballant o xerrant. Les dues noies que no porten estrella ballen al centre de l’escena.
JUEU 5: (Asseguda a una cadira a l’esquerra. Rient). Con mi prima, hemos inventado un nuevo juego. Nos sentamos a un banco y contamos estrellas. Gana la que ve más. JUEU 6: (asseguda al costat del jueu 5. Rient). Pues si vas a l’Avenida Dalou, hay tantas estrellas que hasta la llaman Vía Láctea! (riuen) JUEU 2: (Assegut a la taula dreta. Fent safareig) Ahir, un alemany em va fer fora del tramvia de males maneres. Em va dir: Heraus! Fora! (amb mofa) M’ho va dir per ordre, com ha de ser, primer en alemany i després en txec, i vaig haver de baixar. (explicant al company) Aleshores, vaig haver de córrer enmig d’una turmenta horrorosa fins arribar a casa. JUEU 3: (Assegut a la taula, al costat del jueu 2. Fent safareig) Doncs nosaltres, avui, quan sortíem de l’escola, ens hem trobat davant la taverna del carrer Vezenska amb un furgó de transport de presos i una fila de guàrdies a la cera. (pausa) Els de la Gestapo treien la gent de la taverna i, a vuit d’ells, els han posat directament al furgó i se’ls han emportat. (pausa) Sembla que la detenció té alguna cosa a veure amb uns ànecs i unes gallines. JUEU 1: (des de la cadira del centre, de cara al públic) Allò que resulta normal avui en dia, hagués estat motiu d’escàndol en una època normal. Els nois i noies ballen fins que els hi toca dir la frase. Llavors es giren de cop i molt enfadats reciten el seu text de cara al públic i es giren d’esquena.
Mentre es desenvolupa aquesta escena, les dues noies que no porten estrella segueixen ballant. JUEU 7: Els jueus no podem comprar fruita, ni ànecs, ni aus, ni formatge, ni cebes, ni alls, ni moltes coses més! JUEU 8: Los judíos tenemos que entregar antes de diciembre las harmónicas y otros instrumentos musicales. JUEU 9: Als jueus no ens donen cartilles de racionament de tabac, igual que als presos i als bojos. JUEU 10: Los judíos hemos de entregar toda la ropa de piel i lana. JUEU 11: Els jueus no podem viatjar a les primeres files del vagó del tramvia ni passejar a la vora del riu. JUEU 12: Des de ayer a les tres de la tarde, los judíos no podemos viajar en tranvía. Baixa la música fins que s’apaga. JUEU 1: (deixa la llibreta recolzada a les seves cames i mira als seus companys) I de nou aquesta paraula temuda, transport! Quina paraula tan horrible. (agafant una maleta) La paraula significa motxilles, maletes i figures jueves encorbades sota d’elles. S’encenen les llums de l’estació. A mida que els cors van recitant, els jueus van marxant de
l’escena i s’asseuen a l’estació. Els cors reciten a la vegada, creant un efecte de caos sonor. COR NEGRE: En el transport de Terenzin van el professor Sommer i del nostre curs la Bär i Rita Goldman. COR BLANC: Del nostre curs marxen en Zin i l’Stern. COR NEGRE: Al vespre hem anat a despedir-nos de la família Mauter que demà marxen a Terenzin. COR BLANC: Surten nous transports cap a Terenzin, a la senyora Traub també se l’emporten. Els hi ha tocat a molts que comencen per P. COR NEGRE: Marxa a Terenzin el docotr Bloch, el metge que va atendre el meu pare quan va estar malalt. Han sortit dos transports seguits. COR BLANC: Ivan Dusner, del nostre curs, marxa a Terenzin. COR NEGRE: Al matí marxen els Khoner. Es despedeixen de nosaltres. Lògicament hi ha hagut llàgrimes. Cada un d’ells portava 80 quilos d’equipatge. COR BLANC: En el pròxim transport van el tiet Levitus i la seva dona. COR NEGRE: Marxen el professor Beinkoles, la professora Polakova i Fabian. COR BLANC: Del nostre curs marxa Baum, el grassonet.
COR NEGRE: Als Popper els han exclòs del transport. Segurament han pagat algú de la Gestapo. Diuen que costa 50.000 corones per persona. COR BLANC: Al tiet Milos se l’emporten. Potser també als avis.A Terenzin? A Polònia? S’apaguen els llums de l’escenari i es deixen encesos els de l’estació des d’on comença a cantar la Coral Oyf’n Pripetshok and Nacht Akiton. Mentrestant les dues noies sense estrelles van tapant l’escena amb llençols blancs. En el moment que acaba da cançó les dues noies apaguen les llumetes de taula i marxen d’escena. VIDEO DE TRENS 1
ESCENA 2 JUEU 12: (S’aixeca de l’estació i amb una maleta camina d’esquena al públic, recitant fins quedar-se al fons de l’escenari sota l’entrada del gueto) Esta mugre en las sucias paredes, alambradas a todo alrededor, y 30.000 almas que duermen que alguna vez despertarán y verán su propia sangre derramada. ALUMNE 2:Aquí, durant la tardor de 1941, es va instal·lar un ghetto per als jueus de tot Europa que estaven en trànsit cap els camps d’etermini de Polònia.
Sona un mòbil i Epliogue d’ Apocalyptica. Es manté encesa la llum de l’estació i s’encén la llum de l’escenari central. Entren quatre alumnes actuals que van d’excursió, a visitar Terezín. Entren a escena molt animats, tirant-se boles de paper, escoltant música....Seuen a terra i llegeixen un dossier de treball per a la visita a Terezín. VEU EN OFF: Avui, els professors ens han fet aixecar molt d’hora per anar a un poble que es diu Terezín. ALUMNE 1:Terezín és un lloc gris i trist, fred i solitari, situat a 60 kilòmetres al nord de Praga.
JUEU 10: (Des de l’estació, s’aixeca i recita dreta de cara al públic.) Una vez fui un niño, hace tres años. Un niño que ansiaba otros mundos Ya no soy un niño, porque he visto el dolor Ahora soy un adulto he conocido el miedo. (Mentre parla l’alumne 3 agafa el jueu 6 i el fa aixecar) ALUMNE 3: Tot el poble es convertí en una immensa presó per retenir, no només els jueus de Txecoslovàquia, sinó també d’ Alemanya, Àustria, Holanda, Dinamarca....
(Mentre van de l’estació cap a la porta del gueto. Molt enfadades) JUEU10: Qué horrible juventud que busca enemigos! JUEU 6: qué horrible niñez susurrando, quien es bueno, y quien es malo. (Es queden dretes d’esquena el públic) ALUMNE 4: Per Terezin passa un riu, afluent de l’Elba, que a vegades es desborda i omple d’aigua els seus carrers. JUEU 8: (mentre parla l’alumne surt de l’estació i a mig camí recita) A la luz de las velas al lado de mi cama, duermo y quizás alguna vez sueñe que fui un niño pequeño tan pequeño como esta canción. (es posa d’esquena a la porta del gueto com la resta de companys) ALUMNE 3: A Terezin hi ha un museu amb dibuixos i poemes, que són testimoni de la barbàrie que varen patir les 80.000 persones que sobrevisqueren darrere del mur. JUEU 12: (es gira i s’apropa cap al centre de ’escenari, mirant el públic) Estas 30.000 almas que duermen allá entre los árboles despertarán Abrirán un día los ojos y como verán tantas cosas Se dormirán de nuevo… (torna d’esquenes al seu lloc)
ALUMNE 2: Per aquest ghetto van passar 15.000 nens i nenes entre el 19 d’octubre de 1941 i el 7 de maig de 1945 (pausa) només en van sobreviure un centenar. S’apaga la música. S’apaguen les llums de la coral. Es mantenen obertes les llums centrals i s’encén la llum del cor negre. COR NEGRE: Diuen, que una ombra persistent encara planeja per tot el poble, com si els combois continuessin passant pels seus carrers, com si milers de passos aixequessin encara la pols de la plaça central. (Sona Point of no return. Els alumnes es posen a ballar amb les papallones) Diuen que encara es pot sentir la remor i veure la pols aixecada de milers de passos per la plaça central . (Deixa uns segons de pausa perquè es vegin els alumnes ballar.) Diuen, que quan arriba la primavera, es veuen centenars de papallones de colors que volen entre els arbres. Però fa uns anys, quan els nazis ocupaven mig Europa, els nois i noies que vivien tancats en aquesta vil·la emmurallada no les veien mai (pausa) nomes les podien somiar. ALUMNE 1: (es posa davant el públic) Avui fa un bon dia (bufa les papallones cap públic) però fa molt fred. (Es tanca la jaqueta i se’n va amb els seus companys) Fi de la música. Es tanca la llum del cor negre i central. S’obre la llum del cor blanc.
COR BLANC: La papallona L’ última, precisament l’ última. D’ un groc tan intens. tan brillant potser com una llàgrima del sol quan toca una pedra blanca... així groga, tan groga. Es movia lleugera volava molt alt se’n va anar, potser volia donar al món un petó de despedida. Fa set setmanes que visc aquí tancat en aquest ghetto però he trobat a la meva gent aquí em criden les flors i les branques del castanyer del pati, No he tornat a veure papallones Aquella fou la darrera Les papallones ja no viuen aquí en el ghetto. Una alumne, vestida amb una jaqueta, de jueva, toca Shlinder’s list. Main theme amb violí .
VIDEO DE TRENS 2
ESCENA 3
ALUMNE 1: (entrant cap a l’escenari, mirant de no trepitjar ningú i llegint el dossier) La majoria dels nois i noies vivien en espais separats dels adults. (pausa i de cara al públic) Un dels més coneguts fou l’edifici número 1 del barracó 417. JUEU 3: (assegut al terra recolzat al banc. Mirant al públic) Quan arriba un nouvingut tot li sembla ben estrany. Que hagi de dormir per terra i menjar patates negres, ni parlar-ne! JUEU 9: (asseguda sota la taula de la dreta, de genolls) Jo m’he de quedar aquí però tot és tan brut! el sòl és terragós i jo m’hi he d’estirar però m’embrutaré. Els actors estan repartits per l’escenari, recolzats els uns amb els altres, tapats amb mantes, amb cara d' adormits. Ha de transmetre la sensació d’aglutinament de gent i amb gana, fred i por. VEU EN OFF: Al setembre de 1942 més de 50.000 persones vivien en aquest gueto, on poc temps abans, només en vivien 7.000. (pausa) Cada vegada arribava més gent i, cada vegada, s’havien d’embotir en habitacions més petites. Només el 60% dels interns tenia lloc on dormir, la resta, gairebé 5.500 persones havien de dormir al terra.
JUEU 7: (assegut a sobre la taula) Aquí hi ha un gran enrenou de tantes i tantes mosques ¡ mosques que transmeten malalties. Alguna cosa em pica. Seran xinxes potser? JUEU 5: (aixecant-se del banc. ) Que n’és d’horrible Terezín! Quan tornarem a casa? Això, jo no ho sé. (s’estira als peus dels companys que dormen a terra al centre de l’escenari)
JUEU 12: (ajaguda, escrivint un diari de cara al públic) Fa tres dies que estic aquí. En questa petita habitació malvivim vint-i-una persones. A la nit, estem tan amuntegats que, si algú vol sortir, ens ha de passar per sobre. (pausa i mirant al públic) Qui no ho ha vist no s’ho pot imaginar. JUEU 1: (ajaguda al banc i recolzada al jueu 2. Miren un diari) A las literas tenemos que convivir con piojos y chinches. Son asquerosos! No nos dejan dormir. Están por todos sitios. En las paredes, las sábanas, por todo el cuerpo… A veces, mis amigas y yo competimos a ver quién puede atrapar más! (li diu a l’alumne 2) Hasta les hemos escrito un poema! JUEU 2: (mirant a l’alumne2 i llegint d’una llibreta) Un ratoncito sentado en la repisa coge pulgas en su abrigo de piel. Pero a ésta no la pudo agarrar. Se escondió bajo su piel. El ratoncito se agita sin descanso. Esta pulga es un mal bicho! Vino su papá, buscó en su abrigo. Y zas! agarró a la pulga la cocinó en la olla. El ratoncito llamó al abuelo: ”Ven abuelo! Hoy tenemos pulga para cenar.” ALUMNE 3: (al peu de la taula, llegint el dossier) Els adults interns van intentar protegir els infants i adolescents de les dures condicions de la realitat de Terezín.
ALUMNE 4: Malgrat això, els nois i les noies de Terezín visqueren tot allò que visqueren els adults: les cues que no s’acabaven mai per a recollir menjar, la duresa del treball amb horaris de 80 a 100 hores setmanals, els crits, els insults i els cops brutals dels soldats de les SS. També, l’obligació de saludar i fer reverències a l’autoritat uniformada. Es comencen a sentir crits per la sala i la música Amén + Genérique du fin. Tots els nens comencen a córrer per la sala amb cara de por. A mida que reciten es van posant en línia recta davant el públic. Molt enfadats i molt picat un darrere l’altre. JUEU 11: Ens hem acostumat a aixecar-nos matinada.
de
JUEU 12: Nos hemos acostumbrado a formar una larga cola con un cazo en la mano, cada mediodía y cada noche, esperando a que nos den un poco de agua con gusto a sal o café. (Jorge) JUEU 10: Ens hem acostumat a esperar que a vegades ens donin patates. (Marta) JUEU 9: Ens hem acostumat a que tots els dies ens donin naps. La fam és molt desagradable i un nap es una forma d’enganyar l'estómac, i si pot ser, la gana.
JUEU 1: Nos hemos acostumbrado a dormir sin camas. A saludar a cada uniformado.
JUEU 7: Ens hem acostumat a rebre bufetades sense motiu. JUEU 3: Ens hem acostumat als cops i als insults. JUEU 8: Nos hemos acostumbrado a ver cómo los enfermos se revuelcan en la suciedad y contemplar la desesperada impotencia de los médicos. JUEU 2: Nos hemos acostumbrado a ver morir a la gente en sus propios excrementos, ver pasar los féretros con su carga y ver montones de cadáveres.
COR NEGRE: Hay un gueto aquí, un lugar diabólico y lleno de temor, hay poco para comer y mucho para desear y poco a poco, vivir se convierte en un horror. COR BLANC Pero nadie debe rendirse! El mundo gira y los tiempos cambian Aún podemos tener esperanza en el futuro Cuando nuevamente vayamos a casa. COR NEGRE: A menudo pienso en ello. COR BLANC: Ahora se cuanto lo deseo.
JUEU 5: (més pausat que la resta de companys, es posa al mig de la fila)Ens hem acostumat que cada dia arribin per aquí mil infeliços i que mil infeliços més en marxin de tant en tant. JUEU 6: (creuant al públic) En el gueto me parece que vivo con normalidad.(pausa) ¿Pero los mejores años de mi vida se deben limitar a esta callejuela y a estos patios tediosos? (va cap al mig) Hoy he cumplido 13 años y tengo confianza en el futuro. Y a pesar de todo, el futuro no me preocupa. (mirant al públic) Hoy ha salido el sol. Els jueus es queden mirant fixament el públic mentre es recita el poema. S’apaga la llum del centre i s’encenen la del cor blanc i negre. .Fi de la música.
Es tanquen tots els llums i mentre zona la música Amén, els nens preparen l’escenari per la següent escena.
VIDEO DE TRENS 3
ESCENA 4 S’encén la llum central. ALUMNE 2: La fam i les malalties es van transformar en una cosa usual entre els interns. La majoria dels afectats eren nens i vells. ALUMNE 4: La mortalitat era molt alta, morien entre 100 i 150 persones cada dia. D’aquells que entraven a l’hospital, només en sobrevivien un de cada quatre. S’encén la llum del cor negre COR NEGRE: 15 llits, 15 rètols amb noms, 15 persones desarrelades, 15 cossos torturats pels remeis i els llits bruts de sang inveterada. 15 cossos que volen sobreviure aquí, (pausa) 30 ulls que cerquen la pau. Es situen quatre jueus estirats en quatre llits al mig de l’escenari, darrere de cada un d’ells es posa un alumne que els ajudaran a recolzar-se en cada una de `les intervencions dels jueus. La resta s’amaguen per l’escenari, darrer el banc, tapas amb mantes, etc. VEU EN OFF: Dins el gueto, els nazis van crear una fictícia administració jueva per assegurar el bon funcionament intern. El número de presoners creixia dia a dia i, cada vegada, era més difícil organitzar-se.
S’apaga la llum del cor negre ALUMNE 3: (el jueu 3 li dona un diari a l’alumne 3 es posa de genolls, l’obre i llegeix) Tinc febre. No baixa de quaranta graus. El nombre de malalts creix dia a dia, en el dispensari no donen l'abast. Les habitacions estan plenes i el metge no sap que fer. El rètol “ Achtung-Typhus” està per tot arreu… El tifus s'ha estès per tot Terezín. (segueix llegint el diari)
INFERMERA: recita mentre passeja entre els malalts i se’ls mira amb amor. En las camas yacían las sombras de Hades, y uno de esos infelices levantó una mano, llamando: Mamá! Mamá, ven y juguemos juntos! Nos abrazaremos y hablaremos, juntos los dos! Pobres gentes, locos, figuritas blancas, todos medio desnudos, temblando de frio, como si quisieran gritar antes de que terminen sus días.
JUEU 3: (des del llit cridant, mirant al cel) Tal vegada seria millor no haver de contemplar tot aquest horror i morir tot d’una. JUEU 4: (girant-se cap al jueu 3) No, cruel destí, nosaltres volem viure, (s’estira i l’alumne 4 el tapa amb una manta) JUEU 1: (girant-se cap al jueu 3) I no veure els nostres amics desaparèixer poc a poc. JUEU 2: (girant-se cap al jueu 3) Nosaltres volem construir un món millor, (s’estira i l’alumne 2 el tapa amb una manta)
Comença a cantar la primera estrofa de Wiegala.
JUEU 1: (girant-se cap al jueu 3) nosaltres volem treballar, no podem morir. (s’estira i l’alumne 1 el tapa amb una manta)
JUEU 2: (l’alumne 2 l’ajuda a incorporar-se) I tanmateix no vull deixar l’habitació lluminosa i els pulmons ardents.
L’ infermera canta lles estrofes 2 i 3 de Wiegala . Es tanca la llum general.
JUEU 4: (l’alumne 4 l’ajuda a incorporar-se) I tanmateix, voldria quedar-me aquí, malaltó. En el país de les visites quotidianes del metge fins que em curi, d’aquí a un llarg, llarg temps. Llavors voldria viure i tornar a casa.
*Aquesta escena passa al proesceni, davant el públic. S’enfoca aquest espai . De darrere el públic surt un jueu d’estatura petita amb ram de flors silvestres, va cap al mig de l’escenari com per donar-la als malalts, per l’altra banda del públic surt un SS enfadat, ella se’l mira amb por. El SS li arrenca les flors de la mà amb agressivitat i li tira a la cara.(és important que hi hagi diferència d’estatura entre tots dos, potser l’SS podria ser un alumne més gran). La nena recita:
JUEU 1: (l’alumne 1 l’ajuda a incorporar-se) I tanmateix, mentre el meu cor avui batega encara, els meus camarades se’n van a l’altre món.
NENA JUEVA: Per que estan prohibides les flors? Entenc que no tinguem aliments en el ghetto. Els nazis voleu que tinguem fam. Entenc que no ens deixeu entrar roba. Voleu que passem fred. Però ... Per què prohibiu les flors? No, això no ho puc entendre. (recull del terra una de les flors i se la mira) Una flor de tija prima, plena de color i olor agradable... (li ofereix una flor al SS. Que es gira i marxa. La nena es gira al públic i diu) Pot un ser humà prohibir les flors? La Coral Canta Tu vindràs mentre els actors preparen l'escenari per a l’escena següent.
VIDEO DE TRENS 4
ESCENA 5 VEU EN OFF: Els nazis van utilitzar aquest gueto per a demostrar al món el pretès bon tracte que donaven als jueus. Hi van gravar una pel·lícula de propaganda, i fins i tot, van organitzar una visita pel Comitè Internacional de la Creu Roja al gener de 1944. S’encenen els llums del cor blanc i negre. COR NEGRE: Però darrera els decorats de bars, cinemes, teatres i partits de futbol s’amagaven la misèria, la desnutrició, la por i la mort.
En aquesta escena es creen tres espais. Al fons de l’escenari dues noies estan pintant un quadre. A la dreta de l’escenari un grup de nois estan mirant les pàgines de la revista Vedem i un d’ells a terra escrivint a una pàgina. A l’esquerra de l’escenari hi ha una noia arreglant uns llibres i un grup de nois fent classe amb llibretes i colors. Apartat una mica del grup un dels nois està vigilant que no vinguin els soldats. Els alumnes es reparteixen en cada una de les escenes i van llegint del dossier per tal de situar el públic en cada una de les escenes.
COR BLANC: Les nits a Terezín s’omplien de tristesa i enyorança, però també de versos, música i somnis. (agafa el llibre de Amat-Pinella i llegeix) Les nits “eren l'hora del somni. El moment de les evasions cap a móns millors on els camps de concentració eren ignorats. (pausa) Era l'instant curt, l'únic de tots que ho era (pausa) per els qui tenien la sort, de poder dormir”
COR NEGRE: Molts artistes i científics que estaven a Terezin van intentar mantenir una vida cultural clandestina. Malgrat les condicions inhumanes, en els dormitoris i les golfes s’hi celebraven concerts, recitals literaris, obres de teatre, conferències i classes pels més menuts.
Els nens jueus estan asseguts amb alguns fulls i alguns llibres, escrivint, fent rotllana al voltant del jueu 9 que va ordenant uns pocs llibres. ALUMNE 1: En el barracó on estaven els nens, els adults van intentar proveir-los d’un ambient on poguessin aprendre. A l’altell van fer una escola clandestina i una biblioteca. Només tenien 8 llibres i alguns d’ells estava en mal estat, però eren llibres! (assenyalant a la jueva 9) Aquesta noia tenia 14 anys quan li encarregaren fer-se responsable de vuit llibres de paper de la Biblioteca. A més hi havia llebres vivents, que eren persones que explicaven els llibres que havien llegit. ALUMNE 2: En el barracó 417 al matí s’hi feien classes, i a la tarda, activitat física o jocs. (senyalant al jueu 13, i baixant el to de veu com si expliqués un secret) Però sempre hi havia d’haver algú vigilant els moviments dels guàrdies per a no ser descoberts. (Es mou el jueu que fa de guàrdia) JUEU 6: (aixecant el braç cap a jueu 9) Avui toca estudiar l’Edat Antiga: els egipcis, els assiris, els babilonis, els indis, fenicis, els israelites, els grecs, els perses, etc. JUEU 10: (tallant al company i mirant el jueu 9) I la geografia d’Aràbia, Holanda i de la Lluna.. JUEU 3: (tallant al company i mirant el jueu 9) I repassar la zoologia. JUEU 6: (tallant al company i mirant el jueu 9)I pintar el mapamundi i escriure el nom de les ciutats.
JUEU 10: (escrivint a una llibreta cara al públic) Estudiem txec, geografia, historia i mates… (aixecant el cap mirant al públic) Però ja tenim 13 anys i només hem fet primària . COR NEGRE: En un lloc tant fosc com Terezín , la presència de llibres era el record d’altres temps (pausa) quan les paraules se sentien més que les metralladores. Uns nois jueus pinten un quadre posat sobre un cavallet. A mida que pinten van mirant com queda. ALUMNE 4: En el barracó 417 es dibuixava i pintava, a vegades records d’aquella vida que els hi havien robat. A vegades, la horrible realitat d’aquell camps de concentració. Un grup de jueus estan amb uns fulls grans posats amb una corda, com si fos roba penjada. Als peus d’aquests nois una jueva està estirada al terra escrivint a un d’aquests fulls en blanc. ALUMNE 3: En el barracó 417, un professor va animar als nois i noies a que fessin una revista, però com que estaven separats dels adults, van haver d’editar-la ells tots sols. JUEU 12: (ajagut a terra amb un paper gros davant) Li podríem dir VEDEM, és dir, “nosaltres portem la iniciativa!” ALUMNE 3: Vedem era una revista feta a mà, que contenia articles d’opinió, il·lustracions, poemes, acudits, comentaris esportius i reportatges.
JUEU 12: (escrivint al paper) Entrevista que he fet aquest matí al pintor Berthold Odneer, des del gueto de Terezin: “Des de pequeño he prestado mucha atención a lo que sucedía ante mis ojos. Cuando la ceguera marcó mi destino tuve que dejar el dibujo. No veía lo que dibujaba y tampoco podía palpar-lo. Y entonces empecé a crear con el alambre.” (aixeca el llapis del paper i fa mímica explicant aquest tros, treu una papallona de filferro) Mentre m’explica això, s’aixeca i treu del prestatge una preciosa papallona de filferro. (es torna a posar a escriure) “I des de entonces, sigue padeciendo por su ceguera?” (pausa) “A veces cuando me pongo a pensar no hecho para nada en falta la vista. (agafa el cigne i el mira mentre diu la frase) En estos momentos me olvido por completo de la suciedad que nos rodea. Estos son para mí los momentos más felices” COR BLANC: Aquests escrits són el testimoni de les vivències, els neguits i la incertesa pel futur dels seus autors. En ells, podem veure la tristesa i la impotència davant la situació, però també l’esperança d’un futur millor. El jueu 3 s’abança i es posa davant el públic i explica: JUEU 3: En una de les habitacions, unes noies han preparat un espectacle que es deia Brundibar. Ha estat bonic. Per uns minuts, hem oblidat on estàvem, volíem creure que havíem anat al teatre, lluny de les muralles i de les portes d’aquest gueto
Mentrestant tots els nois jueus treuen els instruments per interpretar un tros de Brundíbar. Entre el públic, diversos alumnes de 1r de la ESO també acompanyen amb les flautes el fragment. COR NEGRE: Gràcies a la imaginació, els nois i noies de Terezin van poder traspassar aquells murs que els tenien terroritzats. A través de l’art, podien anar a un món de fantasia on el bé guanyava al mal i la seva voluntat era lliure. Gràcies als somnis, podien mantenir l’esperança de seguir vivint. Es comencen a sentir xiulets i crits, gossos... Els jueus comencen a córrer agafant les maletes amb por, desmunten escenari i marxen darrere el públic per les dues bandes. JUEUS TOTS: Transport! Diuen que marxen nous transports! Transport! Es tanquen les llums centrals i s’obren les del cor blanc i negre. COR NEGRE: Les sortides cap a la mort començaren el 9 de gener de 1942 amb una mitjana de mil persones per viatge i no pararen fins al gener de 1945. COR BLANC: Dels nois i noies que van viure al barracó L417, només 15 sobrevisqueren, la resta, van ser deportats a Auswitz, on van ser assassinats. Sona Solitude. Surten els jueus, amb el cap baix de darrere el públic. A mida que van arribant al seu lloc es giren i reciten el poema, es situen de cara el públic en forma d’au.
Es tanquen les llums del cor blanc i negre i s’encenen la llum general.
JUEU 7: Escucha JUEU 11: ya es hora
JUEU 1: Voldria marxar tot sol JUEU 9: El viento canta la canción de la lejanía. JUEU 2: allà on la gent és diferent, i millor, JUEU 10: Miraremos sólo el cielo JUEU 3: cap a algun lloc desconegut JUEU 12: Y pensaremos en las violetas. JUEU 4: on ningú sigui mort pels altres JUEU 7: Escucha, JUEU 5: Potser molts de nosaltres JUEU 11: ya es hora. JUEU 6: esperem aquest final somniat JUEU 1: potser milers
Quan acaba el poema, van seient a terra per grups, repartits per l'escenari.
JUEU 2: potser aviat. JUEU 7: Escucha, JUEU 8: ya suena la sirena de la nave JUEU 9: y debemos zarpar. JUEU 10: Hacia puertos desconocidos. JUEU 7: Escucha, JUEU 11: ya es hora. JUEU 12: Navegaremos muy lejos JUEU 8: los sueños se harán realidad,
La Coral comença a cantar Yeroushalaim Chel Za-
hav des de l’estació. Mentrestant, tots els actors i actrius que han participat fent d’alumnes, infermeres, noies alemanyes, etc...van entrant poc a poc i van posant pedres a cada un dels grups de jueus asseguts i es queden drets darrere d’ells. Tots en quadre plàstic. El cor blanc i el cor negre encenen una espelma En aquest moment la coral també entra a escena i es col·loca al final de l’escenari. Al final de la cançó totes les persones que han fet l’obra estan dalt l’escenari.
Quan acaba la cançó els nois i noies es van aixecant i es posen en fila davant del públic mentre reciten. Aquestes frases s’han de dir amb esperança. JUEU 1: Avui encara podem tenir esperança JUEU 2: Quan novament tornem a casa JUEU 3: Sempre penso això JUEU 4: Només se jo com ho desitjo JUEU 5 I 6: Nosaltres volem estudiar, JUEU 7 I 8: Nosaltres volem treballar, JUEU 9 I 10: Nosaltres volem construir un món millor JUEU 11 I 12: Nosaltres volem viure ... ALUMNE 4 (puja al tamboret del cor negre) Si altres queden en silenci cal que parleu. JUEU 12: (s’avança una passa cap al públic) Nosaltres no podem morir. FOSC general i FINAL
Donar veu a la memòria “Aquí
no hi ha papallones. Sobreviure a Terezín”
Aquesta obra va ser muntada durant el curs 2013-2014 dins el crèdit variable de 1r de la ESO “Teatre i Memòria històrica”. A més a més, en aquest espectacle ha col·laborat la Coral Sant Medir, aconseguint fer més gran i millor la representació. Es va estrenar a l’Institut Lluís Vives els dies 18 i 20 de juny del 2014. La van venir a veure els nostres companys, els pares i mares i els veïns i veïnes del barri. Durant el curs 2014-2015 se’n va fer l’externalització, explicant el projecte de “Donar veu a la memòria” tant als mitjans de comunicació com fent bolos a altres escoles o centres veïnals.
pretén oferir un espai i temps
per a potenciar la identitat personal a partir de la reflexió ètica individual que potencia una visió crítica i millor comprensió del món globalitzat, així com un desenvolupament de l’empatia vers la diversitat cultural i interpersonal. Adquirint a la vegada un compromís social amb els valors democràtics i els drets humans i cercar espais comuns de convivència. En definitiva, promoure el desenvolupament de ciutadans i ciutadanes que participin i es comprometin en aconseguir una societat més justa i equitativa. Recuperar la memòria històrica i explicar-la a través del teatre, el fet que els actors i actrius tinguin la mateixa edat que els nens i nenes que van escriure els textos que representen, els permet, no només assolir els objectius esmentats al llarg del projecte, sinó conèixer millor el passat per a construir un futur
Selecció de textos i muntatge teatral Joan Sanromà i Elisenda Cartañà
millor. En definitiva amb aquest projecte de “Donar veu a la memòria” volem fer entendre als alumnes i a la societat en general que la pèrdua de la memòria històrica significa deixar les víctimes en l’oblit.
Per a més informació: http://donarveualamemoria.blogspot.com.es/ Donarveu@gmail.com