“Camins de nit. Infants perduts dels exilis” curs 2014-15 Aquesta és una obra de teatre que forma part del projecte pedagògic Donar veu a la memòria de l’Institut Lluís Vives. Pretén apropar a l'espectador el desarrelament, la confusió i la tristesa d'uns infants obligats a marxar del seu país per poder viure sense guerra. Així mateix, es reflexen els canvis en l'escola i a la relació amb els mestres dels nois i noies que es van quedar al país després de l'entrada del general Franco. Resumint, és una aproximació a les vivències d'aquells que van patir exilis, fossin exteriors o interiors. L'espectacle està dividit en dues parts. La primera, explica la vida en guerra i els bombardejos que han de suportar el nens fins que sorgeix la necessitat de les autoritats republicanes de protegir els infants enviant-los bé a colònies i a ciutats allunyades del front. Bé, a altres països com Mèxic o França després d’una dura travessa del Pirineu el gener de 1939. La segona part, després de la derrota de la República, els vencedors ocupen Barcelona i l'Escola canvia de símbols de tracte i d’idioma. Segueix la fam i també les cues. Es parla de la vida a Mèxic i es reflexa l'odissea d'aquells que amb 8 o 9 anys hagueren de creuar tota França per a retornar a una ciutat morta i derrotada. Com sempre els textos són de persones que van viure aquests fets i com diu Josefina Piquet “ Sovint, quan es parla de víctimes de la guerra, només es pensa en els morts. Però els infants que van sobreviure la guerra, l’exili i la postguerra també són víctimes. Perquè a nosaltres ens van robar la nostra infància. COORDINACIÓ DEL PROJECTE: Joan Sanromà i Elisenda Cartañà donarveu@gmail.com http://donarveualamemoria.blogspot.com.es
ACTORS I ACTIUS Raquel Molina Elisabeth Ametlla Arpine Badamyan Jana Bentanachs Chali Chen Jennifer Elvir Víctor Embalo Anna Giménez Carolina Hernando Basma Moumouda Helena Méndez Odette Ngo Faviana Olascoaga Maria Ortiz Alba Palacios Júlia Pérez Nicole Quiroz Ariadna Regueira Amal Tahtahi Pau Vicente Adrià Gimenez
TÈCNICS DE SO Gerard Mercadé Marc Dulcet Francisco Udaeta
REGIDORIA Ona Esteve Víctor Giménez
MÚSICS
TÈCNICS DE LLUM Safaa Alaoui Mireia Gómez Yolanda Moreno
PROJECCIO Realitzada per
Pau Domingo
Guillem Sedó Roser Sabater
CARTELL Mireia Gómez Elisabet Rossell
Laia Sales Joana Pérez Carlos Ballesteros
VEU EN OFF
Sergi Esteba
Agraïm la col·laboració d’Anselm Cartañà per registrar la seva història i Inés Esteban, Alfredo Martínez, Josep Mediavella, Toni Vallverdú per donar veu a aquells que ja no hi són i per la seva recerca de la memòria històrica del nostre barri.
Anselm i Àngel Cartañà Gómez (Sants, Barcelona, 1928 i 1931) Com a nens de nou i sis anys, respectivament, foren evacuats de Barcelona sota la tutela dels professors del Grup Escolar Lluis Vives el sr. Joan Gaspar i la sra. Paquita Mas. Fins a la caiguda de Catalunya van estar allotjats a la colònia Soler Botei, que organitzà la Generalitat republicana, per protegir els infants de les bombes enemigues. Després van haver d’exiliar-se un temps a França (château d’Ambrines) fins que foren reclamats pel seu pare i van poder tornar a casa.
Emeterio Payá Valera (Poble Sec, Barcelona, 1928 – Morèlia, Mèxic, 2003) Noi de nou anys quan va ser evacuat de Barcelona amb un grup de 456 nens. El seu destí fou Morèlia (Mèxic), on visqué les vicissituds d’un nen exiliat a un país estrany amb una cultura diferent. No va tornar a Espanya fina a la mort del dictador.
Josefina Piquet i Ibáñez (Sarrià, Barcelona, 1934 - 2013) Nena de cinc anys. Quan Barcelona fou bombardejada va fugir de la ciutat. Ella i la seva mare van començar un periple fins a la frontera francesa on la fam, el fred i els bombardejos van fer emmudir a la petita Josefina. Després de viure exiliada molts anys a França, l’any 1997, per primera vegada va ser capaç d’explicar la seva història. Va crear el grup Les dones del 36.
Amadeo Gracia Bamala (Monzón, 1934) Soy el niño , que apoyado en una muleta, aparece en el centro de la fotografía [Aparecemos mis hermanos y yo con mi padre] entrando en Francia tras atravesar los Pirineos. Mi padre murió año y medio más tarde, dejándonos solos en Francia. La vuelta a España fue otra odisea. No. Yo no puedo, aunque quiera ni perdonar, ni olvidar. ¿por qué? ¿Acaso han pedido alguna vez perdón ellos? “ Carta al Dominical de El País