ibers

FREDERIC SANTAEULÀRIA

CULTURA I LLENGUA IBÈRICA AMB GUIA DEL CURS, GLOSSARI IBER-CATALÀ I SIGNARIS COMPLETS INCORPORATS

MNEMOSINE

Frederic Santaeulària i Roig

Cultura i llengua ibèrica SEGONA EDICIÓ REVISADA I AMPLIADA AMB GUIA DEL CURS, GLOSSARI IBER-CATALÀ I SIGNARIS COMPLETS INCORPORATS

emboscall

© Frederic Santaeulària i Roig © d’aquesta edició: emboscall Primera edició convencional: setembre de 2004 Segona edició convencional: maig de 2006 Dipòsit legal: B-21993-2006 ISBN:84-96443-79-5

Primera edició digital: 2010 Segona edició digital: 2012

Qui perd els orĂ­gens perd la identitat RAIMON

PRESENTACIÓ Amb aquesta edició, després de fer una revisió i posada al dia de tots els continguts i bibliografia relatius al tema iber, hem volgut recollir en un volum molts materials dispersos, a fi de facilitar a l’estudiós de l’iberisme una bona lectura, així com ajudar en la seva tasca a tots aquells que segueixen el curs de cultura i llengua ibèrica.

Una part important del present treball ha estat comprovar l’estat actual en què es troben les diferents qüestions plantejades anteriorment. En conseqüència, s’ha afegit l’apèndix i alguns gravats com ampliació de les dues primeres parts, amb un mètode pels interessats en fer interpretacions lingüístiques de l’iber o del substrat iber del català, una enumeració lingüística bàsica encaminada cap a la possible creació del filum de les llengües no indoeuropees i la presentació d’una sèrie de qüestions de tema lingüístic a partir dels postulats dels diferents autors.

El treball parteix del conjunt de pobles prehel·lènics que parlaven llengües no indoeuropees i que ens obliga a donar una importància cabdal als préstecs entre el jònic i l’iber, intentant constituir l’inici d’un possible filum de llengües no indoeuropees basat en el nostre interland més proper, sense obviar tampoc el picte, el rètic, el sicà, l’il·líric o el ligur. A fi de tenir sempre presents les semblances i les diferències lingüístiques en aquests tipus d’estudis, és important veure com a partir del segon mil·leni aC, es comença a desenvolupar l’article determinat, característica també pròpia de totes les llengües afroasiàtiques. Inicialment deriva d’un antic demostratiu que es va anar introduint a nivell de préstec en les llengües posteriors des de l’egipci (segle XIX aC). L’article determinat no existia en ugarític semita ni en la poesia bíblica. El jònic arcaic, l’homèric i el grec, el van desenvolupar, deixant-ne constància en el grec posterior i en la koiné, igual que en el fenici, el cananeu, l’arameu o el siríac. La qüestió important és que el trobem present en l’iber i després a nivell de préstec en el germànic i llengües implicades. El llatí, com sabeu, no coneix l’article, tot i que les llengües que d’ell n’han anat derivant 7

en tenen, pels contactes rebuts de les altres llengües. Es tracta, doncs, d’una conseqüència del primer substrat de cada llengua. Quan comença la utilització del llatí vulgar és quan s’inclou l’article, ja que totes les llengües influents de l’època l’utilitzaven.

Pensem que el nom propi dels jònics (Ion/ Iwv) és grec arcaic, sense cap etimologia indoeuropea (habitaven la zona central de l’Egeu, des de l’Àtica i Creta fins la Jònia pròpiament dita, costes d’Anatòlia i Àsia Menor, territoris propers a la Ibèria Oriental, etc...).

El nom de Iaon el trobem escrit en el lineal B. Cal dir que en egipci és Iwn, i que la llengua jònia de Creta va ser precedida del eteocretenc, d’origen clarament indígena autòcton conservat fins l’època hel·lenística. És a partir d’aquesta base que els especialistes van començar la reconstrucció del protogrec amb importants estudis que es poden seguir en les biblioteques del British Museum o en les dels museus d’antropologia de Londres, Zurich o Berlín traduïts a tots els idiomes més importants.

En un altre ordre de coses, m’agradaria que tothom agafés consciència de la continuitat cultural i lingüística en la majoria de poblats ibers dels Països Catalans, en molts casos amb dades arqueològiques del Neolític i del bronze antic, amb poblats de coves, caus i cabanes o cases ibèriques on trobem importants referències de la nostra primitiva parla i d’aquells signes escriptuaris anteriors que ens transporten cap a la seva forma escrita. Fins el segle VII aC, veiem com amb l’arribada de celtes dels grups de Hallstat o La Tène, es produeixen intercanvis i barreges amb els autòctons de forma pacífica. De fet la defensa dels poblats amb muralles i talaies no s’inicia fins el segle VI aC, quan es fa necessari protegir-se de les tribus cartagineses del sud i dels romans. En els diferents poblats hi trobem fons de cabanes, hipogeus, sitges, forns, molins i objectes de bronze, aram i ferro. És amb la vinguda de celtes i fenicis que apareixen determinades formes de sacrifici i amb la dels romans les testes travessades per enormes claus i penjades a les muralles com a escarment i trofeu romà contra els ibers. Clavar en creu o lluitar en el circ eren costums que els ibers no practicaven.

8

És important el fet cultural iber amb molta terrissa de mà obrada per dones i la de torn per homes, així com molts objectes agrícoles, betils o pedres sagrades, figuretes religioses, urnes, pondus i fusaioles de teler i filadora, destrals votives, tot plegat donant un impacte autòcton iberitzador sobre tota l’altra població culturalment més retardada. Després tot es tornarà romà, però no tant, ja que fins el segle VI dC continua la llengua i l’escriptura ibèrica, i en alguns llocs, com a Osona, fins el XIII, i finalment amb els visigots es recupera la Ibèria genuïna (250-714), com a primer pas cap a la formació de Catalunya.

L’AUTOR

9

CURS DE CULTURA I LLENGUA IBÈRICA GUIA DIDÀCTICA nivells 1 i 2 MODALITATS del CURS: LLIURE, A DISTÀNCIA, PRESENCIAL, GRUPS DE RECERCA i cursos intensius.

GRUP DE CULTURA I LLENGUA IBÈRICA dedicat als estudis permanents, la recerca i l’ensenyament continuat sobre l’IBERISME i la seva divulgació Activitats que es desenvolupen: –Curs pluridisciplinari de Cultura i Llengua Ibèrica.

–Llengua celtibèrica.

–Tallers de Cultura i Llengua Ibèrica.

–Conferències, reunions, tertúlies i tallers d’escriptura.

–Audiovisuals i sortides guiades sobre iberisme.

–Web “amics dels ibers” a www.ibers.org Desenvolupat per iberistes experts en la matèria: Cap d’estudis: Frederic Santaeulària Relacions públiques, web i moderador: Josep Colobrant Coordinador: Cèlia Escudé Col·laboradors: En filologia: Jordi Roca En ceràmica: Albert Motis En toponímia: Antoni Jaquemot 10

Mapes peninsulars segons Heròdot d’Halicarnàs i Scymno de Chias, s. V aC, i de l’època Wisigoda (261 – 725 dC aprox.), en què es recupera el nom d’Ibèria en els territoris catalans actuals, iniciant-se una època de total autonomia per l’antiga i preromana Ibèria genuïna, dins del conjunt del Regne Visigot.

11

12

Aprèn al teu propi ritme amb el suport de l’equip especialitzat.

Totalment gratuït i obert a tothom És l’únic curs que es fa sobre iberisme.

Es reivindica l’iber com a primera llengua de substrat del català.

L’iber és una llengua pre-llatina, no indoeuropea ni semita.

Llengua pre-indoeuropea que té escriptura pròpia.

La cultura i la llengua ibèrica no es mereixen que siguem analfabets en tot el referent al primer substrat del català. ÍNDEX NIVELL 1 Presentació i Objectius Lloc i adreces Qüestions d’ordre intern pel bon seguiment del curs Altres recomanacions Nivell Tutories Dinar – tertúlia.

Continguts Altres activitats Programa Material Llibres base del curs Altres activitats complementàries i treballs Diploma Matrícula – Inscripció Audiovisuals del curs Tallers Seguiment del curs a distància i lliure Abreviacions Visites a poblats i museus 13

14 14 17 17 18 18 18 18 19 19 22 22 23 23 24 24 24 25 27 28

Un sistema lògic per compaginar la lectura del llibre base amb els apunts Resum pel seguiment del curs, conceptes a Internet, nous lèxics, etc Final de curs. Excursió a un poblat o museu Organització i informació

30 31 31 32

NIVELL 1 PRESENTACIÓ I OBJECTIUS La temàtica general consistirà en treballar l’entorn cultural pre-ibèric peninsular i la formació de les diferents cultures pre-ibèriques coetànies, així com les llengües del seu entorn abans de l’arribada de celtes, grecs, fenicis o romans, tot donant unes referències prèvies sobre les altres llengües de les famílies indoeuropea i “no indoeuropea”, el púnic-tartessi, el celtibèric, el celta i el grec, el llatí o el jònic, per una millor comprensió del tema, fins arribar de ple als aspectes culturals i lingüístics ibers.

A partir de la visió arqueològica i antropològica, hi afegim les qüestions mèdiques, sempre considerant el món iber genuí, abans de la constitució dels diferents elements que han volgut convertir aquesta cultura pròpia i genuïna dels Països Catalans Continentals, en la cultura de tota la península, aprofitant la creació de la Hispània romana, però obviant la recuperació del nom d’Ibèria i dels seus drets i llibertats durant el domini i la monarquia visigòtica (Anys 261 al 725 dC aproximadament).

L’objectiu del curs és reivindicar la realitat històrica: l’iber, primera llengua de substrat del català.

El curs comença el mes d’octubre i acaba a l’abril. Està dividit en un acte de presentació i entrega de material i 7 tallers mensuals, amb espai de temps suficient entre taller i taller per poder treballar la temàtica personalment. Es fan sempre en dissabte, a partir de 2/4 d’11 (10.30) del matí. Abans, alguns ens trobem en el “punt de 14

trobada” pel cafè. El curs es pot fer també a distància i lliure o com a intensiu, seguint els continguts de la present guia. Un cop cursats els dos nivells es pot participar en els Grups de Recerca, tertúlies, trobades i tallers. Cal demanar el calendari al començ de cada curs.

A Internet el podeu trobar a la web i a l’agenda Cultural de l’Ajuntament. En acabar cada taller, tothom qui ho desitgi, pot venir als dinars-tertúlia (Veure full calendari).

A cada taller es lliuren uns fulls de taller amb indicacions sobre els mateixos i sobre la bibliografia a fi de que els que cursin els estudis esmentats, puguin treballar a casa fins el següent taller. El curs es complementa amb projeccions de diapositives, vídeos i llistats de bibliografia. Tenim a disposició dels interessats uns apunts i un quadernet, que son opcionals.

El desenvolupament de les sessions es fa en base a les aportacions de tot el grup participant, organitzant-se les classes com a tertúliacol·loqui, controlades i dirigides per l’equip responsable i el seu moderador.

El curs està estructurat des dels aspectes culturals, lingüístics i aquells que tracten sobre la mort i la violència entre els ibers: la salut, la malaltia, les diferents maneres de morir, els rituals, la religió o les divinitats.

Els tallers també us oferiran uns coneixements bàsics sobre l’escriptura ibèrica, la transliteració, la transcripció, la segmentació i el seu possible desxiframent. Es presentaran uns mètodes per treballar-la pensats per orientar, donar recursos i tècniques, obrir nous camps d’experimentació o, senzillament, per iniciar en l’escriptura a totes aquelles persones que volen explorar l’iber i establir opinions crítiques sobre els texts que ja es coneixen.

En quant al desxiframent de la llengua ibèrica i el seu alfabet, partim de la línia basco-iberista d’Émile Hübner i els seus continuadors, adoptant en les tècniques, la gramàtica i la analítica, les formes dels autors actuals que el segueixen a ell com Roman del Cerro, Jorge Alonso o altres que com Jurgen Untermann en fan referència obligada al seguir el primer llistat d’inscripcions o MLI d’Hübner, el 15

tema de les falsificacions espanyoles o el de la Pedra Rosetta iber (PRI), descoberta per Hübner.

ADRECES i TELÈFONS Tel. i mail del curs: 937804245: Cèlia Escudé. e-mail: celia.escude@telefonica.net 609 79 31 14: Josep Colobrant Coordinadora del curs i tallers: Cèlia Escudé, Tel. 93 780 42 45 celia.escude@telefonica.net Relacions públiques, web i moderador: Josep Colobrant Més informació: a l’agenda Cultural de l’IMCET tel. 93.739.74.00, i al Diari de Terrassa (agenda i seccions culturals).

Forn iber de Can Parellada (Terrassa) 16

QÜESTIONS D’ORDRE INTERN PEL BON SEGUIMENT DEL CURS -Es demana màxima puntualitat als tallers.

-Cada participant pot anar desenvolupant el seu projecte personal amb l’ajuda dels responsables i la possibilitat d’exposar-lo a fi de curs o de ser publicat.

-A cada taller s’expliquen els temes principals del programa.

-Al arribar demaneu els apunts-addendes, el full calendari, el quadernet, els fulletons per visitar museus i els fulls de taller.

ALTRES RECOMANACIONS Seria interessant que els inscrits, pel seu compte, poguessin visitar la part ibèrica d’algun Museu, els forns ibèrics del jardí del Castell de Terrassa, l’antiga ubicació ibèrica del forn a la carretera de Castellar, el lloc de la xemeneia i bòvila desaparegudes, la torre quadrada a l’interior de la casa denominada per aquest motiu “de la Torre de Mossèn Doms” o Homs i les altres torres documentades en aquest entorn, així com el Museu Arqueològic de Barcelona (Carrer Lleida), el poblat de Calafell, el d’Ullastret, etc.

A més de la bibliografia recomanada per cada taller i de la particular de cada llibre o autor, per informació i per resoldre dubtes cal consultar llibres que es poden trobar a les biblioteques.

A la biblioteca de Terrassa hi ha també un llibre molt recomanable titulat El llibre dels ibers. Ed. Mèdol. Any 2000, també Los Íberos de Arribas, un vídeo sobre els ibers, Història peninsular o d’ Espanya...

A les enciclopèdies o per Internet, es poden buscar tota mena de conceptes que vulguem localitzar com per exemple: iber, Ibèria Oriental, llengua gòtica, dominació bizantina, llengües abasgoguerketes, monarquia visigòtica, euskera, el jònic, efesi, foci, llengua homèrica, seques o monedes ibèriques, el mite de Tartessos i el mite galaic/ irlandès.....adoptat a Galícia i després a Andalusia, etc.

A les biblioteques teniu servei de préstec.

17

NIVELL No és necessari cap nivell especial, però sempre és interessant revisar prèviament i abans de començar el curs, els coneixements bàsics sobre la prehistòria peninsular, la història, alguns de lingüística, etc. per una millor comprensió del curs.

TUTORIES De 10:15 a 11:00 i al acabar les sessions, es poden fer consultes a nivell personal o realitzar tutories amb els responsables del curs. També per e-mail o per correu postal.

PUNT DE TROBADA-CAFÈ I DINARS-TERTÚLIA IBERS Abans dels tallers alguns ens trobem pel cafè i al acabar els tallers, cap a les dues de la tarda, amb els que ho desitgen, dinem en un restaurant cèntric, amb menú de tipus econòmic. Consultar en el full calendari adreces i telèfons. Hi podeu venir amb amics i familiars interessats en el tema iber.

CONTINGUTS -La temàtica general està basada en la situació peninsular i mediterrània, tan geogràfica com històrica i política de les èpoques pre-ibèriques, l’Edat del Ferro o ibèrica genuïna, territoris, llengua, escriptura.... i en la etapa final o del post-iberisme a partir del domini cartaginès i romà, sense obviar l’arribada de pobles celtes-gals, jònicsgrecs, libi-fenicis i altres.

-Especial importància tindrà la divisió peninsular preibèrica en territoris i llengües indoeuropees i “no indoeuropees”, el Neolític iber diferenciat i avançat al de la resta peninsular, l’entrada a la Història dels territoris ibers genuïns abans de l’arribada dels romans, les llengües escrites en el segle VI aC en els territoris ibers de Catalunya, Andorra, la Vall d’Aran, la Catalunya Nord actual i els Països Valencians i les poblacions àgrafes de la resta peninsular i Europa, deixant constància de les llengües ibèriques vives de la Ibèria Oriental (Geòrgia transcaucàsica), l’Euskera o Neoiber, i altres de 18

peninsulars com el celtibèric, amb la utilització tardana de l’alfabet dels ibers. Veurem el púnic–tartessi del sud andalús o el celta de Gibraltar, Sierra Morena i la resta de la Cèltica espanyola, així com tots els aspectes culturals d’aquestes cultures peninsulars i el referent als aspectes mèdics-antropològics sobre l’arqueologia de la mort .

-Primer establim un gran apartat temàtic relatiu a qüestions que cal esmentar per comprendre millor el tema ibèric genuí, que es completa amb uns apartats dedicats específicament a la cultura, la llengua i l’escriptura, així com a aspectes referents a la Paleopatologia, la religió, les divinitats, les aigües, les menges (especialment treballades durant els dinars), etc.

ALTRES ACTIVITATS Durant el curs també es fan altres activitats i conferències en diferents poblacions, centres i entitats a les que hi sou també convidats.

Oportunament us comunicarem data hora i lloc de celebració per facilitar-vos-en l’assistència. Algunes ja habituals es fan a l’Associació de Psicoestètica de Barcelona, a l’Ajuntament de Planoles, Albelda, Lloret o Badalona. Centres cívics de Terrassa, Temple Romà de Vic, Museu de Malla, Centre Excursionista de Terrassa, etc.

PROGRAMA Els temes del present programa corresponen al treball personal a desenvolupar per cada alumna-e, preferiblement abans de cada taller. Durant el taller es fa només una revisió general dels temes més dificultosos.

A.Divisió peninsular territorial i lingüística en èpoques pre-ibèriques, ibèrica i romana.

Els indoeuropeus. Llengües indoeuropees. La llengua Alteuropaïsch, l’Hati, les llengües a/o i les indoeuropees no celtes.

La divisió peninsular visigòtica. Continuïtat de la Ibèria Occidental genuïna amb els visigots (261 al 725 dC aprox.).

19

Ibèria occ., la Cèltica, la Celtibèria, la Cartaginesa i la Bètica.

Span-hispània i els ibers hel·lenitzats i romanitzats.

El sud semita orientalitzant, tartessi-púnic o libi-fenici.

El fet diferencial català des dels ibers.

Les diferents cultures mediterrànies i els ibers.

Els ligurs.

La Ibèria oriental transcaucàsica.

La dominació romana. El post-iberisme.

B.Les llengües NO indoeuropees.

La llengua ibèrica escrita i les altres peninsulars i les de la resta d’Europa àgrafes.

Llengües celtes insulars i peninsulars. Llengües sense alfabet.

Interpretació de la llengua ibèrica, mètodes, filum i qüestions.

Desxiframent. Glossari. Nous lèxics.

L’euskera o neoiber, els seus dialectes i l’euskera batua.

El celta, el celtibèric i el púnic-tartessi. El cilbiceno, el bàstul-turdetà.

La primera llengua de substrat del català.

El llatí i les llengües de l’entorn jònic-grec homèric i cretenc o samien.

C.Contínuum cultural i humà des del neolític iber. Visió general de la cultura urbana dels ibers. Cultura ibèrica i identitat catalana. Vies de comunicació, espais fronterers, comarques, punts de pont i de contacte. El Neolític iber no forma part del de la resta peninsular que és posterior.

Del Camí d’Anníbal a la Via Augusta passant per la Via Heraklea, de nord a sud. Poblats ibers durant la construcció del nou tram i iberització cap a la meseta sud i la Bètica.

D.a) Els aspectes violents des de la visió antropològica i mèdica en determinades qüestions culturals. Arqueologia de la mort, termalisme, 20

malaltia i teràpia. Enclavats, caps tallats, trepanació, mans tallades i sacrifici. Enterraments infantils. Rites. Enterraments d’inhumació, de fossa, cremació i incineració. Osseres per ossos i urnes per la cendra. b) Aspectes lingüístics i gramaticals de la llengua ibèrica. Mètodes per comparació, analogia, semblances i diferències, comparatius, els referencials com a mètode de comprovació i altres.

Pràctica: Mètodes i alfabets. Construcció d’un escrit experimental. c) El mite de Tartessos i el seu límit territorial fixat per Rufus Festus Avienus a Carthago Nova (Cartagena). Orígens literaris del mite, llocs de pervivència, trasllat geogràfic del mite irlandès a Galícia i la nova reinstauració del mite celta a Andalusia.

E.Revisió general, intervencions dels alumnes i recorregut audiovisual per diferents poblats ibers.

La Toponímia iber.

Presentació de treballs i exercicis nivell 2. .

F.Sortida a un poblat iber segons detall i programa en el full calendari (a part).

MATERIAL La present guia ha de servir com a orientació per preparar i treballar el curs ordenadament, complementada amb la bibliografia que recomanem, els diferents quaderns que composen els apunts o addenda del curs i les possibles comunicacions, entrevistes o contactes, ja siguin per correu normal, trobades, mail, telèfon, fax, o a partir del material audiovisual que us anirem presentant: cassets, escanejats, fotocòpies, CDs, vídeos, slides, llistats per Internet, etc.

21

LLIBRES BASE DEL CURS Grup I-A: Cultura i Llengua Ibèrica, de Frederic Santaeulària i Roig.

Editorial Emboscall. Vic, 2004. Col·lecció Mnemosine.

–Primera part: “Els Orígens Ibers de la cultura dels Països Catalans Continentals dins el context peninsular.»

–Segona part: «Els ibers i la Violència.»

–Apèndix: Conté totes les qüestions tècniques sobre el desxiframent i traducció en llengua ibèrica, el mètode bàsic i l’alfabet. També il·lustracions i mapes.

Per utilitzar l’apèndix cal haver estudiat primer la 1a i 2a part .

La lectura del llibre es pot compaginar amb les addendes i el quadernet del curs El Celtibérico, tal i com s’explica a la pàg. 11 d’aquesta Guia.

Al final del llibre hi trobareu una col·lecció d’il·lustracions, mapes, alfabets, bibliografia específica i la recomanada pels interessats en el tema del desxiframent a nivell pràctic.

Grup I-B: Glossari iber-català, del mateix autor.

Editorial Emboscall. Vic, 2005. Col·lecció Mnemosine.

Presentació del treball fet per Émil Hübner i tema històric global sobre el desxiframent de la llengua ibèrica, Pedra Rosseta Ibèrica (PRI) i glossari amb més de mil significats base o primaris dels nous lèxics ibers, amb il·lustracions, mapes, alfabet amb actualització del signari iber i bibliografia especialitzada.

22

Aquests llibres es poden trobar a llibreries especialitzades com El Cau Ple de Lletres o Llibreria Grau, de Terrassa. A Barcelona a la Llibreria A Libris -Herder- (Balmes 26), Llibreria Ona (de la Gran Via), etc. També a Manresa, Solsona, Vic i a les principals llibreries de Catalunya, a la mateixa editorial o a la distribuïdora NORDEST tel.

972. 67.23.54. També es poden comprar per Internet clicant el nom del llibre o del seu autor en el buscador google.com.

Estem a la vostra disposició per l’aprofundiment en comú de la història i cultura ibèrica i per possibles ampliacions de bibliografia.

Podeu consultar la web “Amics dels Ibers” a www.ibers.org Per manllevar llibres a les Biblioteques Oficials, es pot consultar la web: www.mec.es ALTRES ACTIVITATS COMPLEMENTARIES I TREBALLS En els tallers es lliurarà material gratuït a qui el demani, editat per altres entitats, per visitar poblats i museus.

Es pot complementar el curs amb alguna visita guiada a poblats, museus i biblioteques, exercicis pràctics i treballs de grup o individuals que podrien ser exposats o publicats per l’Ateneu.

GRUPS DE RECERCA Havent fet els cursos de nivell 1 i 2 i obtinguts els dos diplomes respectius, es poden formar equips de recerca segons els interessos personals, treballant en un àmbit determinat i amb l’assessorament dels responsables i col·laboradors del curs o adscriure’s a un grup que ja estigui funcionant.

DIPLOMA Al final de cada curs, es lliurarà un diploma d’assistència i aprofitament als alumnes presencials i als de “a distància” que compleixin els requisits fixats. Pel nivell 2 és imprescindible presentar els exercicis i el treball de curs en qualsevol modalitat.

Els de modalitat lliure, si volguessin obtenir el diploma, haurien de seguir la present guia, fer els exercicis de nivell 2, el treball de curs i 23

presentar un dossier amb les dades personals, coneixements, llengües que coneixen i detallar com han fet i treballat el curs, motivacions i objectius personals, comentaris molt resumits sobre la bibliografia utilitzada, museus i poblats visitats, audiovisuals vistos sobre el tema, etc., afegint-hi un comentari general que resumeixi els seus punts de vista sobre els ibers comentant el tema de l’alfabet, la transliteració i el desxiframent amb algun exemple simple. El dossier es pot acompanyar amb alguna fotografia, fotocòpia, dibuix, etc. Tot es pot fer a ma, a màquina o amb ordinador, a un o dos espais.

MATRICULA-INSCRIPCIÓ Encara que els cursos siguin totalment gratuïts, és necessari matricular-se per correu, tel. o mail a efectes d’una bona organització. Cal facilitar les vostres dades complertes, tel., etc. Igualment pel seguiment a distància. Algunes persones segueixen el curs lliurement, sense inscriure’s. Si fos el vostre cas, preguem de notificar-ho per trametreus informació sobre sortides i altres.

AUDIOVISUALS DEL CURS La Prehistòria a Catalunya, ídem Balears, Els ibers i Poblats Ibers.

ELS TALLERS Benvingut-da, als tallers del Curs de Cultura i llengua ibèrica.

Recomanem a cada alumna-e, com a preparació del curs, de revisar abans o entre taller i taller, els seus possibles coneixements sobre llatí, grec o euskera, veure algun atles d’història antiga, civilitzacions, migracions, conquestes d’èpoques anteriors a l’arribada dels romans, etc. Revisar la Història de Grècia abans de ser imperi, la de Roma, fenicis-púnics-cartaginesos-libis-pobles de mar... Cartago, els jònics, bascs, aquitans, celtes, lusitans, samis, berbers, guanxes, gots-visigots, ligurs, etruscs, focis.

Les migracions a Europa des de la Índia, les dels germànics, dels sueus...

Aquesta revisió es pot fer bé amb una enciclopèdia general o per Internet, veient també conceptes com iber, Ibèria, llengua, alfabet, 24

abasgoguerketa, efesi, Focea, Transcaucàsia, Caucas, Mite de Tartessos, Geòrgia, Jònia, Creta, Minos, Minotaure, Micenes, llengua homèrica, llengües sil·làbiques, l’azilià etc Caldria tenir una idea general de la Prehistòria, Paleolític, Neolític, Bronze, Ferro, etc.

Seria molt interessant treballar tots els aspectes previs recomanats en la present guia (conceptes, enciclopèdies, Internet, biblioteques, revisions de coneixements, prehistòria etc.) abans del primer taller o entre el primer i el segon.

A continuació cal començar primer amb els dos llibres base del curs, introduint-se tot seguit en la temàtica o programa concret del taller respectiu.

Entre taller i taller, heu d’anar preparant els continguts del següent, utilitzant les recomanacions de la guia, la bibliografia recomanada i el material disponible, a més de les consultes per mail, correu postal o telèfon.

Si teniu qüestions més personals, millor arribar als tallers a 2/4 d’11, per tractar dubtes, recollir material, intercanviar idees amb els companys, etc.

Si us animeu a dinar amb el grup podreu aprofitar per continuar la xerrada.

SEGUIMENT DEL CURS A DISTÀNCIA DES DE CASA !

Les persones que per motius diferents, estiguin interessades en fer el curs a distància, o totalment lliure, es poden inscriure igualment als telèfons o mails indicats per rebre informació. El curs a distància és també totalment gratuït com el lliure.

El seguiment a distància implica seguir aquest curs pluridisciplinar d’acord amb les indicacions de la present guia didàctica, els comunicats etc., fent les consultes oportunes per e-mail, correu postal o telèfon. És, però, imprescindible assistir com a mínim presencialment a la primera sessió i a la última.

25

A la primera sessió es lliurarà el material del curs, (quadernet, fulls de taller, apunts, etc.).

Per correu postal també poden rebre, si ho sol·liciten, l’Agenda cultural de l’IMCET, i els nostres comunicats, tot gratuïtament.

Tots els inscrits, a qualsevol de les dues modalitats, poden assistir als tallers acompanyats d’altres persones conegudes, amics, etc. Aquests tallers o conferències-col·loqui, son oberts a tot el públic en general.

Només aquells que hagin fet algun curs de grec clàssic o modern, han d’utilitzar el quadernet “Curs de Grec” (revisió introductòria) que es facilitarà a qui el demani. Els altres el poden utilitzar per aprendre l’alfabet. Els que ho demanin podran disposar dels exercicis corresponents (de grec) i les seves solucions.

CURSOS INTENSIUS Organització de seminaris o cursos intensius per altres entitats o estaments: El curs és gratuït, però l’entitat organitzadora ha de satisfer les despeses dels conferenciants per desplaçaments i estada.

CURS INTENSIU DE CAP DE SETMANA PROGRAMA NIVELLS 1 i 2: Durant els dies i horaris elegits: Informació, matriculació i entrega de material, guia, fulls de taller i bibliografia base.

Uns 30 dies després en les dates del calendari que s’hagi elegit: Divendres vespre: recepció, entrega del dossier i acte de presentació a càrrec de Cèlia Escudé.

Dissabte matí: La Ibèria genuïna. Cultura i llengua. Per Frederic Santaeulària.

Migdia: El contínuum cultural iber. Acompanyat d’audiovisual.

Per Josep Colobrant.

Dinar iber opcional.

Tarda: La llengua iber i el seu desxiframent. Exemples de 26

transliteració. Per Frederic Santaeulària.

Vespre: La qüestió lingüística peninsular durant l’època iber. Visió filològica. Per Jordi Roca.

Diumenge matí: La ceràmica en el context iber. Taller pràctic amb demostració. Per Albert Motis.

Migdia: Toponímia ibera. Per Antoni Jaquemot.

Dinar iber opcional.

Tarda: Tertúlia ibèrica i explicacions per treballar a casa amb l’ajuda de la guia.

Entrega de diplomes del nivell 1.

Audiovisual sobre el tema.

El diploma de nivell 2 s’envia per correu als interessats un cop han presentat els exercicis, el treball de curs o el dossier.

ABREVIACIONS I PETIT VOCABULARI i.e. = Indoeuropeu. ind. = Indoeuropeu. no i.e. = NO indoeuropeu. aC (-) = Abans de Crist ex.: (-450) 450 anys abans del naixement de Crist. dC (+) = Després de Crist ex.: (+230) L’any 230 de la nostra era.

B.P. = “Before Present” Abans d’ara. m.a. = milions d’anys.

La pronúncia correcta de iber és ibér NO íber, (com ber-ber) o bé ibèric (ibèric).

En castellà ibero/s, sense accent a la i, també és correcte. Ho són les dues formes.

En català, OPIDA, per oppidum, que és llatí.

Celtibers = són diferents tribus i pobles celtes de la península que adoptaren l’alfabet iber.

Hiberia, Hiberus, Iberus, Iberi, Ibir, Ibort, Ibor, Ibiricus, Ibiri, Ibias = Ibèria. ibero,íberos, íber = iber. iber, ibero, ibai, ibar, ibi, ibias, ibieca, ibia, ibio = riu.

Iberus, Hiberus = Ebre.

27

Altres noms ibers: Ibiricu (Navarra), Ibirque (Osca), Ibrillos, Ibarbia, Ibero, Ibiri, Ibarra, Ibarguren, Ibarruri = Euskadi.

Ibars, Ivars, Ivorra, Ibi, Ibios = Catalunya i Oviedo.

Els ibers del Caucas es localitzen a la Còlquida, Armènia, Geòrgia, Ponto Euxino, i Cholcos. Segons P. Mariana l’any 1.592 escrivia que havien fundat l’antiga ciutat d’Ibèria a Tortosa i Amposta VISITES A POBLATS I MUSEUS Per complementar el curs recomanem a cada alumne que pel seu compte visiti alguns poblats i museus que tinguin informació ibèrica.

El millor ordre a seguir, seria visitar primer els que tinguem en el nostre lloc de residència.

Com a museus molt bàsics cal visitar el d’Història de Catalunya, sala ibers, en el Palau de Mar, prop del Maremàgnum, i l’Arqueològic del carrer Lleida, a Montjuïc, ambdós de Barcelona. Hi ha també coses ibèriques en els de Rubí, Terrassa, Mura, Gallifa, Sabadell i Badalona. A Terrassa hi ha un forn ibèric al Castell de Vallparadís, la Torre quadrada de Mossèn Homs o Doms a l’interior de la masia d’aquest nom, el forn de Can Missert també en els jardins del Museu Castell de Vallparadís, les esglésies d’Ègara a St. Pere d’Ègara. A Sabadell, el Neptú de la Salut. Per qüestions termals val la pena visitar les termes ibero-romanes i el Museu Thermàlia Sala Ibers de Caldes de Montbui i el museu de Badalona.

Resulten molt interessants els poblats de Lloret de Mar amb la seva ruta dels ibers i el castell de Begur.

A Malla, a tocar de Vic, hi ha el Museu del poblat o Oppida iber d’Ursal (Orsal) del turó del Clascar, situat al costat de l’església romànica i rectoria de St. Vicenç de Malla. Es pot visitar els dissabtes de les 17 a les 19 h i els diumenges de 12 a 14 h. Visites concertades Tel. 938 833 578 (Ajuntament de Malla). Demaneu pel Sr. Camil Pla, amic dels ibers.

En quant a poblats, els més didàctics son els de Calafell, Olèrdola, Ullastret, San Martí i Empúries, i a la Catalunya Nord, des de Beziers, l’Oppidum d’Enserune i la Via Domitia (Nissan les Enserunes), amb molts escrits ibers exposats.

28

Més lluny tenim els museus de la ciutat d’Elx i el museu i poblat de l’Alcúdia d’Elx. Per veure cranis trepanats es pot visitar el Museu Diocesà de Solsona.

Caminant una mica es pot visitar un poblat i torre molt interessant: El poblat ibèric de la Torre Roja a Sentmenat. Cal preguntar a la gasolinera del poble per el “Roure Gros” i un cop allà, aparcar. A continuació, i pel caminet estret de muntanya que puja pel mig del bosc, cal caminar uns 10 minuts fins a trobar la torre o talaia, tot observant la vegetació del lloc que és realment autòctona. Bona part del poblat encara està sense excavar.

Per conèixer la Prehistòria i l’Azilià, cal visitar Talteüll a la Catalunya Nord. Quedareu meravellats, és únic al mon. En qüestions Neolítiques val molt la pena el museu de Gavà i les mines neolítiques de can Tintoré.

Per veure molins ibèrics, la Venus del Penedès i una estela-monument referit al culte dels caps tallats, es pot visitar el museu-castell de St. Martí Sarroca al Penedès. Com a muralles i tombes antropomorfes ibèriques es poden visitar les d’Olèrdola, també al Penedès.

Els interessats en veure per on passava la Via Augusta, poden anar a St. Vicenç de Castellet i, en cotxe, fer el recorregut per l’actual “Via Augusta” fins arribar a la torre ibero-romana del Breny, o torre del Dimoni o de les Bruixes (2 km), que és semblant a la Torre dels Escipions de Tarraco però més gran.

Per admirar un motlle de fundició preiber es pot anar al Museu de Manresa.

Pedreres ibèriques en tenim per visitar prop d’Ullastret, a Els Clots.

El millor i més gran forn de ceràmica iber es troba a la Serra de Collserola. Accés des de Sant Cugat del Vallès, Valldoreix o Cerdanyola passant per Can Borrell i Sant Adjutori, on el forn està senyalitzat.

Carretera BV -1415 de Cerdanyola a Horta.

Podeu trobar informació sobre poblats en els llibres recomanats per el present curs.

L’ordre més didàctic a seguir per visitar museus i poblats és: 1. Ullastret, 2. Calafell, 3. Empúries, 4. Arqueològic de Barcelona, 29

5. Museu d’Història de Barcelona, 6. Thermàlia de Caldes de Montbui, 7. Museu de Badalona i Sta. Coloma de Gramanet, 8.

Castell-Museu de St. Martí Sarroca, 9. Museu de Malla (Osona), 10. Poblat de Torre-Roja (Setmenat), 11. Museu Diocesà de Solsona, 12. El Brull (Montseny), 13. Museu i Mines de Gavà, 14. Calaceit, 15. Els arqueològics de Lleida, Girona, Tarragona i Osca, 16.

L’Alcúdia d’Elx, Elx i Alacant, 17. Anseduna, Nissan les Enserunes (Catalunya Nord), 18. Museu, poblat i sepultures antropomorfes ibèriques d’Olèrdola, 19. Poblats de Lloret de Mar i la seva ruta dels Ibers. 20. Ciutats ibèriques d’Albelda, Els Castellassos, (Neolític Iber, Bronze i època Ibèrica), i figures sedents ibèriques a l’Ajuntament, i un llarg etc.

POBLATS O JACIMENTS DEL BRONZE PREIBER Solsona, Navés, Sorba, Riner.

Llavorsí, Muricics, Sant Aleix, Cabó, Querant, Bofia de Picalts, Toló, Aransís.

Serra de Monderes.

Pla d’en Peret, Ripoll.

Font Major, l’Espluga de Francolí.

Genó, Aitona i Arbeca.

Montanissell (Coll de Nargó) UN SISTEMA LÒGIC PER COMPAGINAR LA LECTURA DELS LLIBRES BASE AMB ELS APUNTS PODRIA SER: • Abans del 2n taller, acabar la primera part del llibre, els apunts 1, 2, i 3, i el quadernet El Celtibérico.

• Abans del 3r taller, acabar la segona part del llibre i els apunts 4, 5, i 6.

• Abans del 4t taller, treballar tots el temes de l’Apèndix.

• Abans del 6è taller , treballar el glossari iber-català.

NOTA: Els apunts s’han de llegir sempre a continuació del llibre, seguint les pautes aquí indicades.

30

RESUM PEL SEGUIMENT DEL CURS 1. Revisió de coneixements personals sobre el tema. Si teníeu coneixements de llatí, grec o euskera una revisió us pot anar bé.

2. Treballar tots els “aspectes previs” citats a la guia: diccionaris, enciclopèdies, bibliografia, Internet, biblioteques etc.

3. Lectura dels llibres base, el quadernet i els apunts, tal i com s’explica en l’apartat «Com compaginar la lectura del llibre base amb els apunts» .

4. Revisió de la temàtica o programa de cada taller.

5. Assistència als tallers.

6. Consultes per correu postal, e-mail o telèfon.

7. Complementar i ampliar amb altra bibliografia.

8. Visites a Museus i Poblats.

9. Veure les informacions sobre temes ibers, en els diferents mitjans de comunicació.

Anar fent els exercicis, el treball de curs i el dossier.

FINAL DE CURS EL FINAL DE CURS I L’ENTREGA DE DIPLOMES: té lloc durant el 7è taller, durant la VISITA a un poblat o museu, segons programa a part.

Programa bàsic del dia: • 2/4 de 8 del matí: Trobada a la porta del Castell Cartoixa de Vallparadís, per veure els forns ibèrics. Carrer Salmeron s/n, Terrassa.

• 8 h: Sortida de Terrassa, parada, esmorzar....

• Arribada i visites.

• Tot seguit sortida guiada.

• Cap a les 14 h. dinar a la Fonda del poble on tindrà lloc el lliurament de Diplomes del curs.

• Cap a les 5 h. retorn a Terrassa.

31

NOTES El viatge es fa en cotxes particulars. Cal apuntar-se prèviament per distribuir les places de cada cotxe.

ORGANITZACIÓ i INFORMACIÓ –Cèlia Escudé 93 7804245 (vespres). Correu e-mail celia.escude@telefonica.net –Josep Colobrant, 609.79.31.14 i 93.733.01.91 Correu-e: jcolobran@tiscali.es

“La veu dels Ibers és ronca d’ofec...”

De la poesia de Joan Salvat Papasseit, en referència a la persecució que varen patir aquests pobles autòctons dels Països Catalans

32

GUIA DIDÀCTICA NIVELL 2 ÍNDEX Presentació i objectius Nivell 2 Calendari Programa Exercicis i Treball de curs Bibliografia Bibliografia mínima per cada taller Diploma Audiovisuals del nivell 2 Altres vídeos localitzables a la Biblioteca Central de Terrassa

33 34 35 38 39 41 42 42 42

PRESENTACIÓ I OBJECTIUS DEL NIVELL 2 Per aquells que volen ampliar i completar els seus coneixements sobre iberisme fent un segon curs, hem establert el present nivell 2 que es pot complementar en un tercer curs participant amb algun Grup de Recerca.

Per fer aquest segon nivell i obtenir el diploma corresponent, és necessari haver obtingut el diploma del nivell 1 (Primer curs).

Cada nivell té la seva Guia Didàctica, encara que és útil de revisar primer la de nivell 1 a fi de que partint de les mateixes premisses i programa, puguin anar ampliant els seus coneixements seguint el temari i la bibliografia corresponent al nivell 2 Abans d’iniciar el nivell 2 cal revisar bé tots els continguts del 1r nivell. També el quadernet “El Celtibérico” i els apunts.

Els alumnes de Nivell 2 hauran de fer els exercicis que es relacionen més endavant, els quals retornarem convenientment comentats en les dates del calendari del curs.

No hi ha un temari afegit, sinó una ampliació dels continguts del 33

mateix temari del nivell 1, especialment en el referent a lingüística ibèrica, filosofia jònica-focea, lingüística indoeuropea i aspectes antropològics, arqueològics i mèdics de la cultura ibèrica, seguint la bibliografia indicada, que és suficient per seguir perfectament tot el programa.

Caldria continuar fent el recorregut de Museus i Poblats recomanats a l’apartat de la Guia Didàctica del Nivell 1.

També es recomana un treball de final de curs, tal i com s’indica a l’apartat “exercicis”.

CALENDARI base del curs per totes les modalitats i nivells: Penúltim dissabte de cada mes a les 11 h. del matí. ( Excepte el desembre que es compagina segons les festes nadalenques).

Entrada a partir de 2/4 de 11 A principis d’octubre: –Presentació del curs a càrrec de Cèlia Escudé i Lliurament de material.

1r. Taller: La Ibèria genuïna: cultura i llengua . Per Frederic Santaeulària.

2n taller: El contínuum cultural i humà des del Neolític iber. Per Josep Colobrant.

3r taller: Llengua ibèrica: Escriptura i desxiframent. Per Frederic Santaeulària.

A 2/4 de 2: Dinar iber.

4rt taller: La qüestió lingüística a la península durant l’època ibèrica. Aspectes filològics.

Per Jordi Roca.

5è taller: La ceràmica en el context iber. Per Albert Motis de “El Pont del Gall”.

6è taller: 34

a) Toponímia ibèrica. Per Antoni Jaquemot. b) Audiovisual sobre poblats ibers.

7è taller: Visita a un poblat i museu iber. Final de curs.

Lliurament de diplomes (veure programa de sortida i full calendari apart).

Diada de Sant Jordi, Abril: Informació i venda de llibres a la parada dels autors de l’Ateneu. (Plaça Vella de Terrassa, tot el dia).

Migdia: trobada i dinar opcionals.

Demaneu el calendari de cada any amb dates exactes.

PROGRAMA de continguts a treballar específic pel nivell 2: Redactat per ordre cronològic històric.

Temari 1: Les cultures perses i hindús. Pobles aris. Egipte. Terra Santa. Els siríacs, Síria (la costa i l’interior), arameus, palestins, libis, fenicis, púnics, cartaginesos i pobles de mar. Efes, Tir, Sidó, Kushadasi, Milet.

Temari 2: La Vella Europa pre-indoeuropea. Llengües preindoeuropees. El picte. Indoeuropeització i reindoeuropeitzacions.

Llengua irlandesa arcaica, l’Old Irish (celta irlandés).

Llengües hindús, celtes continentals e insulars, gàlates: llengües indoeuropees o indogermàniques. Literatura celta parlada i mites celtes irlandesos (després escrits). La llengua celta celtibèrica i el seu alfabet iber. Filum, desxiframent i mètode per l’iber i el celtiber. Els mètodes comparatius, l’analític i el referencial. El mètode del basciberisme. El mètode base.

Llengües no indoeuropees ni semites a la península. Territoris celtes peninsulars amb Sierra Morena i Gibraltar i els territoris celtes propers. Els territoris semites i finalment bizantins. Els territoris peninsulars visigòtics totalment diferenciats dels bizantins. Cartago i Cartago Nova.

La invenció o creació lingüística de la llengua indoeuropea o indogermànica. El nom dels aris. La Cèltica, la Ibèria, el País Basc i la Bètica o territoris semites i bizantins.

35

Temari 3: Teories de Gimbutas. Els Kurgans. El Caucas. La Transcaucàsia. El Mar Negre independentista. Els escites. Els jònics i la Ibèria Oriental (Iberya) com a antic país (Geòrgia actual). Llengües no i.e. i ibèriques a la Ibèria Oriental, no semites i llengües abasgoguerketes. L’iber oriental i el georgià. Les fino-húgries, el sami, el finés i el lapó. A Itàlia l’Etrusc no i.e. i pre-llatí.

Temari 4: Les cultures Minoica, Micènica, Cretenca i Jònica. Colònies jòniques a la Ibèria Oriental. Els jònics a Marssella i Empúries. Els rodis a Roses. El mon pre - grec i pre hel.lènic en els territoris de la nova Grècia. L’Hel·lenisme. Pobles germànics i doris ja indoeuropeitzats primer. La creació idíl·lica de la Grècia clàssica i germànica. Llengües pre-gregues. El jònic, la llengua homèrica no i.e., el lineal A i B, Ugarit, Disc de Festos, Lesbos.

Temari 5: Libis, fenicis, púnics, etíops, cartaginesos. Els pobles semites peninsulars. La Monarquia Bizantina fins després de l’època visigòtica al sud peninsular. La Numídia antiga i Cartago. Cartago (Tunis), l’autèntica Tartessos?? Carthago Nova (Cartagena) i la divisió del territori cartaginès amb el Términus Tartéssicum que separa el territori iber del cartaginès després del riu Segura (Sakkara en iber) segons Aviè. L’orientalització del sud. Les tombes principesques. El mite de Tartessos celta, irlandès i galaic traslladat a Andalusia. La confusió involuntària creada amb els escrits del Periple de Himilco fent pensar en una segona Ibèria inexistent en el riu Guadalquivir, en confondre els autors grecs la paraula “País del riu” (ibài, ibar, iber, ibayerre) amb la del país d’Ibèria i el riu Ebre. La falsedat de la consideració de “prínceps” pels ibers i la traducció errònia de la paraula ibèrica IUNSTIR per “príncep” i després per “prínceps d’occident”. Les sepultures iberes no són sumptuàries ni principesques.

En tot cas només ho podrien ser les tartéssiques NO ibèriques del sud andalús. Diferències entre l’iber i el púnic-tartèssi o fenici-púniccartaginés (libi de característiques pròpies de les llengües consonàntiques). Territoris de frontera, de pas, de pont i veïnatge.

Camins ramaders. Contactes amb els ibers ja hel·lenitzats i romanitzats per la ampliació romana del Camí d’Anníbal o Via 36

Heraklea, transformant-lo amb la nova Via Augusta que anirà de Tarragona fins a Cadis (sentit nord a sud i no al revés), passant per la Meseta Sur interior.

Ni un sol poblat iber a la costa andalusa des de el riu Segura fins la Lusitània. Inexistència de contactes dels ibers amb Tartessos, anteriors a la hel·lenització i/o romanització dels ibers. Pactes i contractes escrits documentats entre ibers i cartaginesos del sud.

Veure com els grecs foceus (jònics) son els que venen a la Ibèria genuïna indiketa i s’hi estableixen. En canvi, els grecs eubeus son els que arriben a Andalusia només per comerciar però sense establir-s’hi.

Temari 6: Comprendre la cultura fenici-púnica a través de Carthago (Túnis), els territoris berbers de Douga i la cultura púnica eivissenca d’Eivissa i Formentera.

Gots, ostrogots i visigots. Lleis i llengua visigoda: continuïtat de la cultura ibèrica genuïna en les lleis visigodes i catalanes. Recuperació de la Ibèria genuïna, els seus drets, la seva autonomia, etc. en època visigòtica.

Mapa de la divisió peninsular visigòtica. Idea nacionalista. Contactes entre els omeies i els ibers visigots abans de l’arribada de musulmans a la península. L’Islam.

Temari 7: La llengua ibèrica, la seva escriptura, el seu alfabet, variants comarcals i el seu desxiframent a partir dels descobriments i treballs d’Émil Hübner. L’iber hemisil·làbic. Comparacions amb l’antic aziliá dels territoris catalans, l’ògmic i altres escriptures: Lascaux, el Fal·lus de la Cossetània, Mas Llort, Espolla, Olérdola, Calaceit, etc.

La Pedra Rosetta iber (PRI) (bilingüe) i la primera recopilació d’inscripcions ibèriques (MLI) d’Hübner el 1869. Falsificacions espanyoles i dubtes sobre la Dama d’Elx. Tot el present temari del nivell 2, es pot anar desenvolupant buscant els temes a través de l’Enciclopèdia Espasa Calpe que trobareu a les biblioteques, l’Enciclopèdia Catalana i Internet, amb ajuda dels llibres base, el quadernet i els apunts del nivell 1 i la bibliografia recomanada en la present guia.

37

EXERCICIS I TREBALL DE CURS Els exercicis de nivell 2, són per totes les modalitats de curs. Es podran comentar a l’inici o final de les conferències - tertúlia, per correu postal, e-mail o telèfon, a conveniència de cadascú. S’han de lliurar els exercicis abans d’acabar el segon nivell.

Els alumnes de nivell 2 han de presentar també un treball de final d’estudis: aproximadament 10 folis a doble espai sobre un tema lliure però de context ibèric. Exercicis i treball son imprescindibles per obtenir el diploma de nivell 2 de totes les modalitats.

IDEES SOBRE POSSIBLES TREBALLS DE CURS –Redacció o treball sobre un o varis temes específics.

–Resum de llibres sobre temes ibers o comentaris.

–Resums sobre temes fets en els tallers i opinions personals.

–Treballs personals d’investigació –Treballs sobre visites a poblats o museus.

–Treballs sobre lingüística com per exemple: Substrat iber del català Confecció d’un llistat de paraules ibèriques amb significat conegut Confecció d’un llistat de paraules ibèriques amb significat desconegut Llistat de frases iberes traduïdes i conegudes Treballs amb signes ibers i variants de llibres, apunts, etc.

Diferents alfabets no i.e. encolumnats i comentaris: jònic-grec,...

Diferents alfabets i.e. Diferents alfabets vinculats: tartessi, celtiber, georgià,etc... etrusc.

–Resum d’un viatge d’un lloc relacionable amb coses de la cultura ibèrica.

–Temes de cerámica, escultura, cuina, monedes, geografia, religió, filosòfics, etc.

En un treball sempre és important citar la bibliografia utilitzada.

38

Un mètode de treball pot ser l’utilitzat al fer el quadernet El Celtibérico, que podeu demanar fotocopiat.

BIBLIOGRAFIA específica per seguir el nivell 2: Grup II: –ROMÁN DEL CERRO, J., El desciframiento de la lengua ibèrica. També el segon titol: El Origen ibèrico de la lengua vasca. Tots dos d’Ed. Aguaclara (Amalgama). Alacant, 1990. Porten vídeo.

Grup III: –SAINERO, R., Lenguas y literaturas celtas. Uned. Madrid, 1994.

–BELTRÁN A., y TOVAR, A., Contrebia Belaisca. Universidad. Zaragoza, 1982. ISBN 84-600-2495-4. Llibre bàsic pels interessats en aprendre i practicar el desxiframent de l’iber i el celtiber.

–VILLAR, Francisco, Los indoeuropeos y los orígenes de Europa. Gredos 1991.

–BENVENISTE, E., El vocabulario instituciones indoeuropeas. Taurus, 1984.

–BERNAL, M., Atenea Negra. Crítica. Barcelona,1987.

Grup IV: Per un bon coneixement del pensament filosòfic físic, no eclèctic i presocràtic entre els jònics foceus (pre-grecs), creadors del que en diem la filosofia grega, que de fet era jònica i cretenca. Ells van influenciar també als ibers en el segle VI aC. Recomanem per aquest tema: –CAPELLE, Wilhelm. Historia de la Filosofia Griega. Gredos. Madrid 1981.

–KIRK, G. S. i RAVEN, J. E., Los filósofos presocráticos. Gredos. Madrid, 1981.

Grup V: Temàtica religiosa.

39

–GRAVES, Robert, Rey Jesús. Ed. Edhasa. Barcelona, 1984.

–RENAN, Ernest, Vida de Jesús. Edaf. Madrid 1981.

Grup VI: Sobre arqueologia de la mort: –Salud, enfermedad y muerte en el pasado. Paleopatología. Universitat de Barcelona,1.995. Fundació Uriach, 1996 (Alejandro PÉREZ PÉREZ) Termalisme i aigües: –PÉREZ AGORRETA, Maria Jesús (Ed.), Termalismo Antiguo. Casa de Velázquez 1997. Madrid, 1997.

Grup VII: Altres temes d’interès: –XURIGUERA, Joan Baptista, Tres Moments històrics. Indibil i Mandoni.

Editorial Pòrtic. Barcelona, 1971. Dóna una visió clara de la realitat de la dominació romana sobre els ibers i la seva aniquilació i sofriment.

–SAINERO, Ramón (Ed.), Sagas Celtas primitivas. Ed. Akal. Madrid, 1993.

–WINCKELMANN, J.J., Historia del Arte. Editorial Iberia. Barcelona, 1967. Obras maestras.

EUSKARA: Per aquells que vulguin aprendre un euskara elemental i la seva estructura interna, destinat segons el seu autor a aquells que no saben gramàtica, recomanem el llibre Gramática elemental vasca.

8ena. edició. Ed. Txertoa. Donosti – Sant Sebastiá, 1994. 180 pàgines.

Col·lecció Askatasun Haizea. ISBN 84-7148-074-3. Es pot trobar a les biblioteques.

Podeu trobar els llibres de la bibliografia del present nivell 2 demanant-los en prèstec a les biblioteques. Si no els tenen els poden demanar a les altres biblioteques en uns 10 dies. També es poden comprar a llibreries especialitzades.

Tot el temari es pot fer amb alguns d’aquests llibres, especialment amb els de Villar, Sainero i Bernal. En una segona etapa es poden fer els de E. A. Thompson, Graves i Benveniste, deixant els restants per 40

una tercera etapa de més aprofundiment que es pot continuar un cop acabat el curs o en un tercer any.

BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTARIA I OPCIONAL PEL TEMA INSCRIPCIONS I FALSIFICACIONS: CORREA, R. J., La Hispania prerromana. Universidad de Sevilla.

FABRÉ-MAYER, Falsae et alienae. Critères d’E. Hübner a l’épigraphie de Catalogne.

Bordeus, 1981, i Paris 1984.

FAURE, R., Diccionario de nombres geográficos y étnicos. Espasa. Madrid, 2004.

HÜBNER, E., Inschriften von Carmona. RHM 17. Berlín, 1862.

MORA, G., Trigueros y Hübner. El concepto de falsificación. AESA 61,1988.

SANTAEULÀRIA, J., IESSO-GUISSONA. Catàleg exposició Museu de Guissona 1992.

VELAZA, J., Falsificación ibérica. Fortunatae 3. Universidad La Laguna,1992.

BIBLIOGRAFIA MÍNIMA PER CADA TALLER 1r Taller: Román del Cerro, J., El desciframiento de la lengua ibèrica. També el segon titol El Origen ibèrico de la lengua vasca. Tots dos d’Ed. Aguaclara (Amalgama). Alacant, 1990. Porten vídeo.

2n Taller: Villar, Francisco, Los indoeuropeos y los orígenes de Europa. Gredos 1991.

3r Taller: BERNAL, M., Atenea Negra. Crítica. Barcelona,1987.

4t Taller: KIRK, G. S. i RAVEN, J. E., Los filósofos presocráticos. Gredos. Madrid, 1981.

41

5è Taller: SAINERO, Ramón (Ed.), Sagas Celtas primitivas. Ed. Akal. Madrid, 1993.

6è Taller: WINCKELMANN, J.J., Historia del Arte. Editorial Iberia. Barcelona, 1967. Obras maestras.

DIPLOMA: Al final del curs de nivell 2, es lliurarà un diploma d’assistència i aprofitament, amb indicació del nivell cursat.

AUDIOVISUALS DEL NIVELL 2: Els celtes, Grècia, Roma, Turquia (La Jònia), Èfes, Milet, Khushadasi, Canàries, Illes Balears.

Andalus-fenícia. Scanejats divers, fotografies, slides (diapos.) seriades i manuals, cassettes, CD’s, etc.

Altres vídeos en préstec localitzables a la Biblioteca Central de Terrassa: -Prehistòria de Catalunya. V9-46.71-12 Pre (Abans del 1r taller) -Epigrafía V902.7 Epi (Abans del 2n taller) -Arqueologia V902.6 Arq (Abans del 3r taller) -Cultures antigues del mediterrani V9 –3 Cul (A. del 4t taller) -Evolució i prehistòria. El carboni 14. V9 12 Evo (A. del 5è taller) -Arqueologia subacuática. V902 Ras (Abans del 6è taller) -Empúries. V9- 46.71 Emp (visualització lliure) -Los conquistadores de Europa. V9 –3 Con id.

-Del Call a Sefarad. Jueus. 9 = 924 Car id.

-Cd: CDR 9- 46.71 His. Una terra de pas. 1216378808. id.

-Els Ibers. V9 (46) 03 Ibe. id.

EXERCICIS DE CURS. Nivell 2: 1. Dibuixar mapes territori iber genuí i de la resta peninsular.

2. Relacionar rius limítrofs i interns com el Tec, el Tet, el Ter, etc., muntanyes i sistemes, citant els rius que servien de frontera a diferents tribus iberes o comarques.

42

3. Posar en el seu lloc totes les llengües prerromanes que conegueu.

4. Buscar algunes paraules actuals que marquin divisions lingüístiques entre i.e. i no i.e. en l’actualitat.

5. Marcar alguns camins, vies o canals, ports, ports fluvials i espais ibers de pont o fronterers.

6. Llengües àgrafes i escrites d’Europa preromana, separant ie de les no ie.

7. Relacionar els alfabets més coneguts en un mapa.

8. Relació de llengües fino-húgries.

9. Copiar paraules amb alfabets jònic, grec, iber, rus, aziliá i altres.

10. Fer una relació d’aquelles coses iberes que demostren el fet diferencial català des d’època iber.

11. Explicar les diferències de les cultures peninsulars bizantines, visigodes, púniques, tartessies, cilbicenes, bàstules, etc i la ibèrica genuina.

12.C omentar el tema del Términus tartessicum segons Himilco, Avié....

13. Qué separa el riu Sakara?

14. Explica alguna cosa de l’Euskara.

15. Busca alguna paraula catalana amb substrat iber.

16. Pots dir alguna cosa del mètode comparatiu?

17. Comentar el vostre punt de vista sobre els ibers des de la psicoestètica.

18. Quins son els filòsofs presocràtics?

19. Pots relacionar venus o dames iberes trobades a Catalunya?

20. Explicar el que puguis del termalisme i les aigües medicinals ibers.

21. Diferència entre inhumació, cremació i incineració. Exemples.

22. Relaciona llocs ibers amb continuïtat històrica fins avui.

23. Parla de l’escultura ibèrica en pedra, prenent com a base la del famós Lleó iber de Bocairent del s. Vè aC, parla també del poblat iber considerat prototip i de la inscripció ibèrica sobre plom del mateix lloc, del segle VI aC sense connexió amb altres llengües (ibèric genuí). Text de Moixent.

24. Veus connexions entre el nom del Torrent Llor de Viladecavalls, 43

la Vall de Lord, l’Alt Cardener i els tres morfemes d’aquests noms catalans relacionats amb síl.labes del lèxic iber? Quines són?

25. Podries explicar alguna cosa dels fonaments de l’edifici de La Mola, dels esglaons de pujada al Santuari de Lord o dels fonaments de la torre cuadrada que hi ha a l’interior de la Masia de Mossèn Doms o Homs de Terrassa que havia precedit l’actual masia? I de les torres quadrades d’Ullastret?

26. Dibuixa o fotografia i comenta la figura metàl·lica del guerrer iber de Moixent, la parella ibèrica sedent d’Albelda (home i dona), les escultures de Malla, la dama del Penedès i la d’Eusti, així com algun monument i altar dedicat al tema dels Caps i les Mans Tallats.

L’Iber, un món per descobrir: conversa, amistat, debat i estudi 1000 aC Primeres restes arqueològiques de cervesa a Genó , Lleida. Difusió de les tècniques per les poblacions ibèriques. Actualment es pot trobar cervesa feta a l’estil iber. La casa San Miguel la comercialitza.

Referències a Internet.

500 aC Els grecs i els romans menyspreen la cervesa ibèrica i els ibers. Augment de la cultura vinícola al sud d’Europa.

Conceptes interessants sobre iberisme localitzables en els “buscadors” d’Internet tipus Google.com, clicant el concepte exactament tal com s’indica i ordenats sistemàticament: Biblioteca de Catalunya (llibres, autors) cultura i llengua ibèrica. ibers.org terrassa. agenda cultural. cursos. curs ibers a terrassa. ateneu terrassenc curs ibers guia didactica emboscall editorial vic, llibreria ona, llibreria catalonia, distribuidora nordest de figueres. col·lecció mnemosine vic. llibreria ona.

44

editorial dux. la central-barcelona. iberia. alfabet iber. ciberlacetans i ciberlacetanes. el lleó iber de Bocairent València. lloma de Galbis Vall d’Albaida Vinalopó ibèric inscripció de Moixent casa ibèrica la Bastida de les Alcuses. plom el plom ibèric Sant Just d’Esvern inscripcions ibèriques Pere Bosch i Gimpera lluís pericot la mola d’agres l’Alcúdia d’Elx Macís del Caroig el guerrer ibèric de Moixent alfabeto ibérico (PROEL) alfabeto tartésico (PROEL) alfabeto ibérico del SO historia del desciframiento escritura iberica. lengua ibérica. la lengua y escritura ibérica solbes-godoy (entrar i clicar “última actualización”). lengua y escritura ibéricas (teoría y origen). fragmentación en ibérico. euskara-basc hispanistas. cecas ibéricas: ausetanos eusti 45

glossari iber català articulo erróneo de Gómez Moreno. zobel de zangroniz tartessios o turdetanos azilià Lascaux exposició iesso-guissona (autor Santaeulària Pujol, Joan) fidel fita. hubner emil 1834-1901. monumenta linguae ibericae de Hübner Emil monumentos corpus de Portugal Hübner Emil ibero levantino greco iberico origenes lengua y pueblo vasco. euskera Jaquemot Antoni Velaza, J. Espinet Joan. viquipèdia W.Humboldt polèmica sobre la dama d’Elx el escándalo de la dama de Elche falsificaciones de el Cerro de los Santos. Albacete inscripciones ibéricas falsas o sospechosas falsificadores grupo de Granada coleccionismo y falsificaciones falsificaciones llano de la consolación falsificaciones de Yecla y pueblos Andalucía España. falsificadores de arte ibérico trigueros, Vicente Amat y otros falsificadores amigos de los iberos museo ibero 5-8-1895 falso descubrimiento dama de elche la dama d’Elx (vegeu imatges) 46

falsificaciones inscripciones ibéricas falsificaciones anticuarios de Granada, Sevilla... la falsificación en epigrafía ibérica epigrafía y lengua ibérica escritura ibérica contestania projectes lacenet.(ibers) proyecto littera (iberismo) proyecto hesperia (iberismo) proyecto paradeigmata (iberismo) csana database humnet (iberismo) auctarium corpora epigrafia (barataria). corpus untermann banco datos lingüísticos en paradeigmata banco de datos léxico ibérico 2005 base de datos léxico ibérico 2005 banco de datos lingüística ibérica inscripció de Guissona Lleida inscripciones latinas, ibéricas y hebreas en un mismo manuscrito legajo 2921 Del Barrio, proyecto, (ucm), (uniovi...) littera ub. (ibers) corpus untermann centro corpus inscriptionum hispania epigraphica uam inscripciones monetales poblat iber el Cogulló de Sallent (Bages lacetans) pozo moro 25 años después Caminreal Valencia Barchín del Hoyo. Valencia sagunt iber. esteles ibèriques de baetulo badalona Planoles conferència mes d’agost Colobrant /Santaeularia Malla Sentmenat Torre roja poblat iber 47

sala ibers al museu thermalia Caldes de Montbui dama d’Eusti inscripció moneda ibèrica eusti de Planoles arqueologia ibérica acadèmia de la història inscripciones prerromanas lenguas paleohispánicas monumenta linguarum hispanicarum MLH y nuevo MLH volumen 5, año 2005 museu Ullastret museu diocesà de Solsona prehistòria iber riner sorba mines d’aram Solsonès Calafell iber. un dia en la vida dels ibers.

Ebre riu. puerto fluvial ibero romano de Zaragoza museu de Gavà prehistòria ibers. librerias pórtico. Zaragoza (tots els autors) vascoiberismo/basc iberisme. elengoa lenguas no indoeuropeas poblat ibèric de castell a Palamós numerales ibéricos letras ligadas a numerales ibéricos plom serreta VI sakalakuka cerro de las cabezas ciudad ibera catalonia.com.br (un cop heu entrat cliqueu “vivaleitura”)

48

paraules i morfemes coneguts i desxifrats, trets de diferents inscripcions iberes ja traduides, formant amb elles aquest text experimental utilitzat durant el 3er. taller del Curs de Cultura i llengua ibèrica celebrat a l’Ateneu Terrassenc el Desembre del 2004.

49

NOUS LÈXICS IBERS A molts nivells es parla de qüestions referents al tema del desxiframent de la llengua ibèrica, sobretot després que diferents grups tornessin a donar credibilitat a la possibilitat de poder investigar i traduir a partir de la comparació amb l’Euskera, i així poder crear nous lèxics ibers.

Jo seria més partidari d’explicar amb claredat que el castellà no existia i que quan diem que es comença a formar amb les Glosses Emilianenses, aclaríssim que és a finals del segle XI i no abans. Aquestes van ser escrites per algun estudiant navarrès de llatí com a simples anotacions d’uns exercicis escolars, que no eren més que les pertinents anotacions o glosses marginals amb paraules i recursos del basc, perquè està clar que no coneixia el romanç. Caldria clarificar que les famoses glosses de fet no son castellà o que en tot cas serien només com un pre-text del castellà. Podem veure per exemple que quan el romanç neix perd la f inicial llatina, per influències de l’iber o del basc. I així és en moltes qüestions gramaticals.

L’experiència m’ha anat demostrant que tots aquells que encara avui s’oposen a la utilització del basc per desxifrar l’iber, a més del seu sistema, quan treballen, utilitzen també l’Euskera. Per tant podríem dir que ja sigui com a mètode bàsic o com a mètode complementari, tothom fa servir d’alguna manera la comparació iber-basc.

Aquesta realitat no agrada massa a determinats estaments, i tot sovint llegim esbatussades entre lingüistes, que no fan més que contribuir al descrèdit de tots els que van treballant en el tema des de diferents àmbits, prescindint de si reben o no subvencions oficials com les molt substancioses que atorguen els Ministeris. Després de llegir alguns comentaris, sembla com si l’autèntic motiu de la polèmica fos més la qüestió de les subvencions que no pas el sistema a utilitzar per desxifrar l’iber. Suposo que com sempre el que mana és l’interès econòmic.

En aquests moments hi ha molta gent treballant en diversos projectes oficials relacionats amb l’Epigrafía i el que en diuen “llengües ibèriques”, tot i que de llengua ibèrica per mi, només n’hi ha una.

Tenim grups i persones que treballen des de l’anonimat i el seu àmbit 50

particular o en el redós d’entitats culturals com la nostra, sense dedicar-nos a la crítica sistemàtica i aprofitant tot el que es pot de cada grup o de cada sistema de treball, sense voler menysprear ningú, doncs qualsevol sistema pot tenir coses útils per avançar en la investigació de l’iber.

Segons el meu entendre el principal problema actual és més aviat poder comprendre el perquè els grups oficials i oficialistes, consideren ibèriques totes les llengües dels actuals territoris espanyols, fent néixer noves confusions entre la genuïna llengua ibèrica i les altres autòctones de la resta peninsular pertanyents a famílies lingüístiques diferents.

Perquè quan parlem de l’iber ens obliguen a parlar del tartessi o del celtiber? Hauria de quedar molt clar que des de sempre la península ha tingut una gran diversitat lingüística, ètnica i cultural. L’existència de les nostres comarques ens ho posen de manifest des dels inicis ibers.

Sembla que dins de poc temps, segurament durant l’any actual, es disposarà de noves dades, lèxics i glossaris que complementaran el Banco de Datos Lingüísticos i Paleohispánicos y las Investigaciones sobre los Textos Prerromanos del Dr. Martinez, J. Del Barrio treballa també en un altre projecte internacional d’investigació. Clar que tant aquests projectes com tots els altres vigents en l’actualitat, es refereixen tan a l’iber com al celtibèric, el tartessi-turdetà i en general a totes les llengües conegudes com a paleohispàniques peninsulars, sense esmentar la divisió natural i lingüística dels actuals Paisos Catalans Continentals, o sigui dels estrictament ibers.

Tot plegat comporta que s’estableixin relacions de barreja de llengües o de famílies lingüístiques que per mi son difícils de justificar, per més que estiguin avalades per grans professionals.

No podem menystenir el Corpus Inscriptionum romà que tenim, ni les relacions entre les inscripcions de Sòria i Euskadi treballades per Ruiz, o De Erro y Azpiroz, o treballs tan importants com els del MLH d’Untermann que també té previst el volum 5 per dates properes, però a l’hora de treballar caldria respectar sempre l’existència de les diferents famílies lingüístiques i les seves llengües respectives, 51

segons territoris i ètnies, per no caure en contrarietats de tota mena.

Actualment disposem de molts medis per treballar, com per exemple la gran facilitat que ens proporciona la Viquipèdia, per moure’ns en les inscripcions paleohispàniques actuals.

Hi ha grups que treballen amb la creació d’un índex de topònims, també en marxa dins de l’àmbit universitari, així com alguns espais dedicats a treballs docents per professors i alumnes d’aquestes àrees tant de les universitats de Madrid com Barcelona, Deusto i altres.

Hi ha col.laboracions molt interessants com les de Untermann des de Colonia amb Velaza o les del Laboratori d’Investigació i Tractament de Texts Epigràfics Romans i Antics de la UB. Els treballs fets per Velaza, Junyent, Correa, De Hoz, Villar, Mayer o altres com els anteriors de Schmoll sobre l’escriptura ibèrica i els seus soports, resulten interessantísims, encara que personalment ho trobo tot exageradament Romà i massa espanyolitzat, al temps que poc ibèric en el sentit autèntic, estricte i genuí de la paraula.

Sembla que la línea general oficialista sigui agrupar totes les llengües peninsulars antigues amb el nom genèric de paleohispàniques que després classifiquen com les del “suroeste, las meridionales, las del sur de Francia o la ibérica levantina”, tot i que en les diferents investigacions hi participen entitats tan serioses com el Servei d’investigació prehistòrica de Valencia o de Navarra, o gent dels equips de ciències històriques d’arqueologia.

Per altre banda hi comencen ha haver bastants científics –reconeguts o criticats–, que ja admeten que es poden fer traduccions amb sentit des de l’Euskera, el que simplificaria molt la qüestió i els treballs futurs, doncs no és el mateix treballar des d’una llengua que encara subsisteix i és propera de la ibèrica que fer-ho des de llengües d’altres famílies veïnes com la llatina, pròpia dels que es van enfrontar amb els autòctons i la seva llengua pròpia.

Els projectes actuals en marxa, sembla que en pocs mesos ens oferiran una base de dades informàtiques sobre les inscripcions prerromanes peninsulars, que tots podrem comparar i utilitzar lliurament. Aquesta és una bona idea, que tots celebrem.

52

En tot cas la meva creença és que cal començar a treballar des de la base de les investigacions d’Hübner, que va recollir totes les inscripcions prerromanes de la seva època, seguint amb els treballs de Humboldt, Zobel o Heiss, tot i les falles que poguessin tenir.

Penso que els estudis del que en diem llengua tartèssica-turdetana, s’haurien de portar de forma independent, ja que no es documenta com a tal ni tan sols en els jaciments coneguts com a tartèssics.

A partir de M. Gómez Moreno, disposem d’un abecedari més perfeccionat i derivat dels llistats d’Hübner o dels treballs de Smith o Schmidt, tot i que les opinions que el granadí Gómez Moreno va donar sobre les escriptures prerromanes, El Argar i Tartessos, l’havíen desautoritzat plenament, especialment a partir del 1974, moment en que les seves tesis van perdre tota la credibilitat que li havia donat el règim anterior. Durant el franquisme els politics l’havien considerat com l’única eminència nacional en temes d’iberisme i ara en patim les conseqüències.

El projecte sobre el futur Vè volum d’Untermann i Velaza amb les noves inscripcions trobades i un lèxic bàsic iber, podria resultar ser molt interessant per tots els enamorats de la llengua ibèrica. El projecte es fa en col·laboració amb altres existents i especialment amb la Complutense de Madrid i la Universitat del País Basc, tot finançat pel Ministerio de Educación y Cultura. La gent del carrer només esperem no quedar decebuts.

Aquesta base de dades incorporarà les últimes inscripcions trobades, com per exemple la poc coneguda de Guissona que es pot veure en el Museu de Guissona i en el meu llibre Cultura i Llengua Ibèrica, Emboscall 2004 o en el catàleg de l’exposició de Guissona 1992: IESSO/ GUISSONA de Santaeulària i Pujol, Joan. També a la Biblioteca de Catalunya: Aquest incansable guissonenc, va treballar sempre en el camp de l’ensenyament i la història, especialment en l’onomàstica, la història romana i el tema arqueològic de Guissona, ciutat on havia nascut. Des de l’any 1953 i fins els anys 70 les informacions que em va facilitar durant aquells anys sobre l’onomàstica, els arbres genealògics i la història de la religió, em van ser de molta utilitat.

53

Va morir als 87 anys l’abril passat, havent sigut director de divers col·legis La Salle, editorials, i autor de diferents llibres d’història i religió.

Quan entrem de ple en aquests temes sempre ens quedarà pendent una bona investigació general sobre l’iberisme, semblant a la que havia fet l’hubnerià Fidel Fita d’Arenys de Mar, conegut per tothom com “l’Hübner català”. Caldrà no deixar de banda les inscripcions falses o sospitoses de diferents grups, sobretot granadins, les famoses falsificacions d’objectes de moltíssims jaciments del sud andalús o dels objectes ibers retocats, tots adquirits per l’Arqueològic Nacional en el seu moment.

La polèmica i els escàndols de la Dama d’Elx és un tema que tampoc es pot obviar per poder entendre com funcionen les coses. Tothom sap els efectes nocius que per la investigació del tema iber van tenir les simulacions d’un nou descobriment inventat de la Dama d’Elx fet per interessar al comprador francès (5-8-1895), i tantes coses que com a ciutadans corrents ens farien avergonyir.

El tema iber va agafant importància, doncs ja hi ha localitzades més de 1.750 inscripcions ibèriques estrictes que poden arribar a més de 2.000 en total. Apart, hi hem de sumar les falses o sospitoses, les retocades, les monetals amb 188 ceques, les grecoibers i les ibèriques escrites en llatí, grec, etc. A totes aquestes cal sumar-hi les tan nombroses de la Catalunya Nort conegudes oficialment com les del sud de França i les trobades a Itàlia o a la resta peninsular.

Un dels temes més discutits i consultats durant el curs, és la procedència del signari iber més primitiu i el seu sistema hemisil·làbic.

Desafortunadament encara que donarem unes pautes per treballar en aquest tema, no ens podrem definir del tot. Si que seguint Van Dijk, Furlani, Falkenstein, Jestin, Kramer o H.Müller, podriem deixar constància d’alguna possible vinculació entre els sistemes interns de la llengua i l’escriptura Sumer, Sumèria o kenyer (llengua Emekenyer) i els sons sil·làbics d’aquesta llengua i els de l’iber. Pensem que els sumer o sumeris arriben a Mesopotàmia per mar en el IV mil·lenni aC, barrejant-se amb els Akkad o acadis semites que van adoptant paraules d’ells al mateix temps que es dediquen a acabar amb la 54

primera gran civilització de la història. Ells havien inventat l’escriptura en el 3000 aC procedents de territoris propers al Turquistan uigur túrcic sogdià no musulmà i proper al kouzack o kazak. Potser per aquest motiu alguns pensen equivocadament que l’iber podria ser semita. Els sumeris passen de la fase pictogràfica del IV mil·lenni aC, en l’afegit d’uns signes auxiliars associats al seu valor fonètic sil·làbic per ajudar al signe base o arrel de la paraula.

Ells aconsegueixen el domini de l’escriptura i la literatura en el 2500 aC, essent el sumeri una llengua aglutinant com les no indoeuropees de caire semblant a les del tipus sami o finés, les húgries, les caucàsiques de l’antiga Ibèria Oriental i altres de la mateixa família que l’iber. A més tant la Sumèria com l’euskara o l’iber, son considerades pels lingüistes com llengües sense parentiu lingüístic, però fixeu-vos que totes son no indoeuropees ni semites. Una curiositat: ni el sumeri ni el basc tenen gènere, tot i que es pot especificar el sexe amb determinat sistema gramatical.

Qui sap si en els inicis dels signes escriptuaris preibers dels nostres territoris com ara l’aziliá, els del Mas Llort, Serinyà o Olèrdola, hi poden haver vinculacions amb escriptures tant primitives però al mateix temps properes als ibers en el temps com la dels súmer? Cal pensar també amb les migracions documentades que s’anaven repetint des d’aquests territoris cap al Pirineu català.

Anteriorment es van fer vàries edicions del present curs en el Barcelona Pipa Club, amb la participació de la gent del Ègara Pipa Club de Terrassa i tres en la Societat Coral Joventut Terrassenca i Club de Jazz Baton Rouge també de Terrassa, amb moltes sortides a poblats i museus, jaciments de fòssils i altres divers.

Ara portem cinc noves edicions més fetes a l’Ateneu Terrassenc, entitat que ha acollit a tot el grup iber que aglutina gent de llocs molt divers de Catalunya, així com interessats de Centres Catalans de Països com Brasil, amb extensions i conferències fetes en diferents entitats i poblacions de Catalunya gracies al treball i col·laboració de la gent de Psicoestètica i de la seva responsable Nati Muñoz Espinalt, així com de Margarida Bissart del Barri de Gràcia, Cèlia Escudé i Josep Colobrant.

55

MAPES I IL·LUSTRACIONS Estrella astral de vuit puntes en inscripció ibera. Del MLI d’Hübner.

Diferents estructures en firmes de documents notarials d’èpoques antigues seguint la mateixa línea estructural de les inscripcions ibèriques, sempre amb les 8 puntes astrals com en la inscripció ibèrica del Call Juïch de Barcelona.

Plat iber de Llíria i signatures amb 8 puntes segles XIII al XV, escrit ibèric del Call Juïch de Barcelona desxifrat per Sampere i Miquel també amb l’estrella astral de 8 puntes, habitual a tot Catalunya en tot tipus de decoracions i ebenisteria amb continuïtat fins els segles passats.

56

Escrit Call Juïch de Barcelona

Territoris ibers d’època ibero-romana i límit de Cartago Nova segons Arias Montano 1.586

Tribus iberes i de la resta peninsular 57

Text iber S IV aC, de Moixent (València).

Museu de Prehistòria de València.

58

Sepultures antropomorfes a Olèrdola

Inscripció ibèrica falsificada

Signes azilians de Niaux

Representació d’un poblat iber

Pla de conjunt de les esglésies d’Ègara segons Josep Puig i Cadafalch 59

Mans tallades

Poblat de Montbarbat descobert pel pare del botà nic i analista de Lloret de Mar Senyor Àngel Martínez de la Guardia, a qui veiem en la fotografia.

Disseny: Ima Tort.

Fotos: Laurent i Josep Colobrant.

60

Colador iber.

Granyena de les Garrigues.

Foto de Josep Colobrant.

PRIMERA PART ELS ORÍGENS IBERS DE LA CULTURA DELS PAÏSOS CATALANS CONTINENTALS DINS EL CONTEXT PENINSULAR EL FET DIFERENCIAL CATALÀ DES DELS IBERS

PRÒLEG La finalitat principal del treball és recordar quin era el territori iber i quina llengua parlaven els autòctons ibers dels Països Catalans continentals abans de l’arribada de celtes i romans, diferenciant-los totalment del territori celta i celtibèric de la resta peninsular, ja que es tractava de cultures diferents que han marcat les seves peculiaritats ètniques fins avui, especialment en el camp lingüístic.

Mentre trobem la cultura ibèrica ben assentada en territori genuïnament ibèric –part continental dels Països Catalans–, els pobles libifenicis, púnics i celtes arriben a la península des de fora i, quan alguns d’aquests s’iberitzen es forma, en un extens territori peninsular, el poble celtibèric totalment diferenciat de l’ibèric. Al sud peninsular s’hi estableixen bàsicament els pobles libifenicis, púnics i semites, on després alguns s’iberitzaran. És per aquest motiu que a la península s’han de distingir sis grans grups amb les seves peculiaritats culturals, ètniques i lingüístiques: l’iber, el basc, el celta, el celtibèric, el lusità i el bètic del sud peninsular tartessi o conjunt de pobles libifenicis, púnics, semites i cartaginesos.

De la qüestió del territori del sud i del seu mite de Tartessos també se’n fa referència en el present estudi, ja que la civilització rebuda va ser d’unes característiques molt diferents, i cal distingir-la de la dels pobles ibers.

Es tracta de fer comprensible la divisió cultural i lingüística existent de sempre a tota la península, a fi de poder comprendre com era inicialment la Ibèria genuïna, abans que el seu nom i la seva cultura abastessin tot el territori peninsular. Per això hem de començar separant la part que ocupaven els pobles indoeuropeus i els semites, de la part ocupada pels pobles no indoeuropeus, amb les llengües corresponents a la família lingüística –encara no ben establerta– dels grups no indoeuropeus: els ibers i els bascs.

Les llengües no indoeuropees de la Ibèria Oriental, a la Transcaucàsia, les finohúgries del nord d’Europa, el berber o el guanxe formen un apartat especial en tractar-se de llengües relacionades amb la ibèrica i la basca, totes del grup de les no indoeuropees.

62

Veurem també les onades migratòries bàsiques que cada territori peninsular va rebre per poder entendre les seves diferències culturals i lingüístiques. Aquestes particularitats estan plasmades en la coincidència d’una mateixa escriptura entre totes les tribus ibèriques ja al segle VI aC, mentre que la resta dels pobles celtes peninsulars i europeus, eren totalment àgrafs en aquell moment. Les diferències les trobarem en el fet que cada poble dels esmentats parlés una llengua diferent.

A partir d’aquestes distincions, es tracta de reconèixer la llengua que cada ètnia emprava, tot veient les coincidències entre ètnia, cultura i llengua en cada territori peninsular. Aquesta circumstància s’haurà de lligar amb el fet que cada cultura peninsular entra a la Història en un moment diferent segons el grau de culturització assolit.

Per això és un error generalitzar parlant d’època històrica peninsular, perquè cada ètnia o comunitat té la seva pròpia cronologia històrica. Així, quan els ibers havien entrat de ple a la Història, la resta de cultures peninsulars encara no havien sortit de la Prehistòria.

Es tracta d’entendre la continuïtat de la cultura ibèrica, visible ja en el Neolític o en el Bronze inicial i consolidada en èpoques posteriors, com demostra la gran necròpolis ibèrica de Sabadell del 3.000 aC, amb urnes de ceràmica ibèrica i estructures trobades a Can Piteu el 1998-1999.

A partir del segle VII aC, ja tenim mostres de textos ibers escrits sobre ceràmica, planxes de plom, o gravats sobre objectes d’or i de plata. El poble iber va transmetre el seu alfabet als celtes de l’altra banda de l’Ebre, provocant una gran difusió de la cultura ibèrica per tota la península, però mantenint-se les diferències lingüístiques dels ibers i els bascs respecte de tota la resta peninsular celta i celtibèrica (o indoeuropea) fins molt després de la dominació romana.

Al sud, a partir de les llengües libifenícies, púniques i cartagineses, havien adoptat llengües púniques semites i també la celta, fins a adoptar un tipus d’alfabet ibèric. La llengua basca és l’únic reducte viu actual que ha quedat de la llengua ibèrica, pel fet que, ni la dominació romana ni altres intents de domini posteriors mai no van ser efectius al País Basc.

63

L’especial anomenada dels celtes s’explica perquè després d’entrar a la península provinents del centre i el sud d’Europa, es van establir com a pobles coetanis dels ibers que havien rebut també les influències celtes, plenament assolides des d’onades migratòries anteriors.

Dins d’aquest context, estudiem l’arribada a Empúries dels pobles jonis de la Jònia focea o asiàtica grega (actual Turquia), ja que l’aportació jònica ens obliga, per la seva importància, a fer una àmplia referència a aquest poble creador de la filosofia i la ciència física, tenint present que del seu alfabet joni arcaic en deriva, en gran part, el nostre alfabet ibèric.

Totes aquestes qüestions queden extensament plantejades tot seguit, a la introducció, a fi que el lector se’n faci una composició de lloc el més àmplia possible abans d’entrar de ple a cadascun dels temes exposats.

També hem de tenir en compte que la nostra Península no és només Espanya amb les seves respectives nacionalitats i autonomies, si no que òbviament inclou Andorra, Portugal i Gibraltar, igualment que al parlar dels territoris ibers, hem de pensar que en formen part els territoris dels Països catalans peninsulars i part de França (Catalunya nord).

INTRODUCCIÓ Voldria presentar-vos aquest llibre sobre temes relatius a la cultura ibèrica, com un treball d’investigació bibliogràfica fet amb profunditat i basant-me en tot allò que s’ha escrit sobre els orígens ibers de la cultura d’àmbit català. He volgut relacionar tot el que d’alguna manera vincula estretament el món ibèric amb el cultural i lingüístic dels Països Catalans continentals, a partir de les diferències entre els ibers i altres ètnies o cultures de la resta peninsular.

Veurem com la llengua ibèrica amb el seu alfabet o signari, s’estenia, com el seu territori, des del sud de França fins a l’actual regió murciana. És una llengua que, encara que desapareguda, sempre ha estat present 64

en el nostre llenguatge actual, tot i el mestissatge lingüístic que es va produir entre l’iber i el llatí vulgar abans de consolidar-se el llemosí o el català.

Tot plegat ens farà reconèixer la continuïtat de la cultura ibèrica des dels seus inicis, a partir del Neolític i el Bronze preibèric, amb comerç entre ibers i fenicis demostrat a molts poblats.

Primer, doncs, cal situar les cultures que existien en el conjunt de la península abans de l’arribada de celtes i romans, perquè d’aquesta manera sigui possible comprendre bé totes les distincions culturals i lingüístiques. Per aconseguir-ho, hem de fixar-nos primer en les referències dels escriptors clàssics, però sense oblidar la finalitat primera d’establir i justificar la demarcació del territori iber sense crear més confusió. Des del primer moment, cal distingir els ibers dels celtes, dels celtibers o dels habitants del sud peninsular. Els ibers ilergets ocupaven un extens territori separat del celtibèric pels rius Cinca i Ebre.

En el camp lingüístic, mai no podem acceptar les afirmacions de l’historiador Jorge Alonso, quan considera la llengua ibèrica i la punicotartèssica una sola cosa, ja que ni tan sols sabem si Tartessos – topònim atribuït hipotèticament al sud peninsular–, va existir. A la península, només els ibers i els bascs formaven part del grup cultural i lingüístic no indoeuropeu o no indogermànic ni del semita, mentre que la resta de cultures peninsulars eren totes indoeuropees, excepte el sud, que era libifenici i púnic, rebent també les migracions i les influències dels celtes i dels ibers.

El sud, per qüestions de veïnatge, va adoptar una variant de l’alfabet ibèric, coneguda com a alfabet sud-ibèric per les seves semblances amb l’iber, tot i que s’escrivia de dreta a esquerra i no d’esquerra a dreta com ho feien les tribus ibèriques genuïnes. Els escrits del sud també es diferenciaven en el fet que s’havien de llegir de baix a dalt. En tot cas, els pobles de la Baètica o Bètica turdetana van seguir conservant sempre les seves peculiaritats libifenícies i la seva llengua púnica.

Per tant, és imprescindible dissenyar la principal característica que divideix la península en la part ocupada pels pobles no 65

indoeuropeus –amb llengües no indoeuropees ni semites (ibers, bascs)– i la part dels pobles indoeuropeus (celtes, celtibèrics, etc... i els púnics del sud andalús).

La diferenciació lingüística dels grups no indoeuropeus localitzats en els actuals Països Catalans continentals i a Euskadi, és encara avui, ben palesa en el vocabulari o en la toponímia d’aquestes àrees on s’havia parlat l’iber o l’èuscar fins molt després de l’arribada dels romans (Pallars Jussà, Vall d’Aran, Andorra, i, és clar, Euskadi). Tant en l’iber com en el basc hi predominaven lletres com la zeta, inexistents en altres llengües. Cal doncs, vincular aquestes dues llengües no indoeuropees amb la resta de llengües del mateix grup lingüístic, parlades pels pobles de l’antiga Ibèria Oriental caucàsica, ja que juntament amb l’etrusc, les finohúgries, les berber o el guanxe, formen la gran família no indoeuropea d’Europa i el nord d’Àfrica.

Per poder entendre aquesta relació lingüística cal considerar, al mateix temps, les diverses onades migratòries que s’havien produït, tant en territori d’Ibèria com a la resta peninsular. No cal dir que això ens ajudaria a reconèixer més bé les diferències culturals i sobretot lingüístiques de les diverses ètnies o cultures de la península. La base principal serà, doncs, examinar i establir la llengua que parlava cada ètnia abans de la llatinització imposada pels romans, que al mateix temps –com se sap– van intentar eliminar i prohibir les llengües autòctones, tant dels ibers com dels celtes, celtibers i turdetans. Amb l’èuscar, no ho van aconseguir.

A partir del Neolític, en els territoris dels ibers, es defineix una època de renovació total que fa que, mentre entraven a l’època històrica, les altres cultures peninsulars encara no havien sortit del Paleolític.

Tot ens condueix cap a un punt clau per poder comprendre la continuïtat de la cultura ibèrica, comprovable en els nombrosos jaciments arqueològics, amb una cultura pròpia que començava a donar mostres de la seva consolidació. Aquesta continuïtat, molt palpable a Sant Martí d’Empúries o a l’Alcúdia d’Elx, explica com els pobles del territori ibèric genuí sempre han estat capaços d’absorbir i adoptar els trets culturals de la gent que, procedent de les més diverses 66

cultures, va anar arribant i conformant dia a dia una unitat cultural i lingüística que ha perdurat sempre més. Aquesta unitat es pot reconèixer en totes les tribus dels ibers distribuïdes per les diferents comarques, estructurades per ells mateixos, i a les quals van donar nom amb topònims que encara avui es conserven.

En alguns llocs de Catalunya, la llengua ibèrica es va seguir parlant fins al segle VI (àrees rurals del Barcelonès, Pre-pirineu, Pirineus, Vall d’Aran, Pallars Jussà, Andorra, etc.), època en què, arran del naixent Cristianisme, el llatí vulgar eclesiàstic va acabar substituint l’iber.

Els pobles celtes, gals o gàlates van mantenir la llengua celta a la resta peninsular on no es parlava ni l’iber ni el basc. A la Celtibèria es parlava celta perquè, si bé utilitzaven l’alfabet ibèric, seguien parlant la seva llengua pròpia, el celta. Aquests celtes peninsulars provenien, principalment, del centre i del sud d’Europa, especialment del país gal, quedant-se a la península com a coetanis dels ibers.

Dins d’aquest context de pobles celtes, celtibers, bascs, semites o libifenicis i ibers, distribuïts per la península, es produeix l’arribada a Empúries dels pobles jonis massaliotes de la Jònia focea, de cultura minorasiàtica. L’aportació jònia s’havia produït des de molt abans, com a conseqüència de l’important comerç marítim joni per tota la Mediterrània i, especialment, al mar Ibèric (Mare Ibericum) i al mar Baleàric, després convertits pels romans en el “seu” Mare Nostrum.

Aquests contactes van propiciar, sens dubte, que l’alfabet ibèric s’influenciés , en part, en el joni arcaic. La llengua jònia, de datació postminoica, és la que va donar sentit a l’escriptura ibèrica, demostrant-nos l’existència de contactes culturals amb aquest poble, creador de la filosofia grega i de la física en el món presocràtic. La llengua jònia és la que van utilitzar Hesíode, Teognis i Homer a Efes, Milet i a l’Àsia Menor anatòlica en general. Mitjançant aquesta llengua, a l’Àtica grega i especialment a Atenes es va anar formant l’àtic, que després va donar la koinè, la llengua grega. Per aquest motiu, en els escrits ibers, els signes escriptuaris són molt semblants als jonis i als grecs, dels quals se’n deriven també el fenici i tots els altres alfabets.

Tant la Ilíada com l’Odissea van ser escrites en llengua jònia o homèrica perquè aquesta era la llengua d’Homer.

67

Els pobles jonis, durant el segle VII aC, havien estat en lluita contra els cartaginesos, fet que va comportar que els seus contactes s’establissin més bé amb els pobles ibers que no pas amb les altres comunitats peninsulars dominades pels barca, amb seu principal a Cartago Nova (Cartagena). Com sabem, el nostre territori –primer iber i després català– sempre ha estat terra de pas i d’assimilació de cultures. A l’Empordà, els ibers indiketes establerts a Empúries, Sant Martí, Roses o Ullastret ens en van donar una nova prova en rebre els jonis massaliotes, que es van anar irradiant cap a la resta de territoris ibèrics, fins que els romans van decidir intentar acabar amb la forma de vida dels autòctons.

Les importants estructures trobades sota els jaciments o poblats jonis hel·lènics ens mostren aquesta situació. L’antiguitat d’aquests descobriments ens situa la plena ocupació ibèrica –com a mínim– en el Bronze final preibèric (del segle XII al VII aC). La presència dels jonis va influir molt favorablement als ibers. És a partir de la seva arribada pacífica que entre els ibers s’intensifica la vida urbana, l‘ús del ferro (mineral democràtic), el torn ràpid de terrisser, la ceràmica i l’economia monetària, sense obviar la importància que, tant entre els ibers com entre els bascs, es va donar a tot el referent a l’entorn del món ginecocràtic femení.

El poble joni, segons Pausànies i Estrabó, estava establert al Peloponès des de molt abans de les invasions dels doris indoeuropeus, que desprès van anar formant el mapa grec. Un cop establerts a les costes anatòliques, van instal·lar-se també a les costes del Mar Negre, en plena Ibèria Oriental transcaucàsica, a l’Àtica i a Marsella. Van ser els únics de l’antiga Grècia que van aconseguir sobreviure a la conquesta dòria, germànica o indoeuropea. Els seus filòsofs van ser els precursors de la cosmogonia i la cosmologia, eren els únics que no eren ascetes, i van fer que les seves ciutats es distingissin per les grans biblioteques que hi havien construït. Va ser llavors quan s’esdevenien els primers intents racionalistes, amb Tales, Anaximandre, Anaximenes o Heràclit, entre d’altres, i aquells nous pensaments es trametien de manera directa o indirecta a tots els ibers a través de l’Empordà grec. Cal tenir present que el comerç 68

joni era realment joniescita, i que la seva llengua es parlava també a les colònies del Mar Negre, a Ossètia o a Geòrgia, igual que a tots els territoris que havien format part de la Ibèria Oriental. Encara avui, com al País Basc, en els territoris d’aquest antic país se segueixen parlant llengües ibèriques o abasgokerketes. Aquesta circumstància fa que hi hagi forts vincles entre les llengües ibèrica i èuscara i les ibèriques orientals, totes del grup de les no indoeuropees.

Durant el meu viatge per la Jònia, em vaig posar al corrent sobre la bibliografia existent en el tema de l’entroncament entre les llengües ibèriques orientals, la basca i la ibèrica. Les relacions entre l’èuscar i l’iber ja les havien confirmat tant Hubchsmid com Pokorni en els seus treballs que, igual que altres lingüistes, van utilitzar l’alfabet basc i el georgià antic (iber oriental), obtenint amb la traducció els mateixos resultats que s’havien aconseguit per procediments habituals.

A partir del georgià, van obtenir bones traduccions de textos ibers i celtibers, partint del fet que la llengua ibèrica i la basca són una mateixa cosa.

A. Beltran havia fet la mateixa proposta per interpretar un text ibèric mitjançant el basc, però el lingüista basc Koldo Mitxelena va desestimar la idea, igual que altres lingüistes.

Román del Cerro refereix, en els seus treballs, les identificacions existents entre l’iber i el basc i altres llengües ibèriques orientals, tesi que Carreras Candi havia també treballat sense aconseguir un consens general.

En el llibre de Mainer Editorial, Jorge Alonso, a part d’explicar algunes d’aquestes tesis ja aparegudes a la Geografia General de Carreras Candi o en les obres publicades per Román del Cerro, vol establir un altre parentiu entre l’èuscar, l’iber i el que ell defineix com la llengua tartèssica. Però aquesta hipòtesi resulta inacceptable, ja que les llengües púniques o libifenícies que es parlaven al sud peninsular no tenen res a veure amb l’iber o el basc al pertànyer a diferents grups o famílies lingüístiques. Encara que més tard el sud adoptés una variant ibèrica, això no és suficient per justificar que llengües d’arrels i famílies diferents siguin d’un mateix grup, tot i que en el signari de la llengua púnico-tartèssica, s’hi puguin veure trets i préstecs de l’iber.

69

El sistema i l’ordre d’escriptura i lectura del tartessi-púnic, no es correspon amb l’iber, ja que segueix la normativa de les llengües púniques i tampoc utilitza els signes de puntuació de l’escriptura ibèrica.

No voldria acabar aquesta presentació sense deixar constància d’aquelles circumstàncies personals que tant van influir-me en la qüestió del meu interès per les coses ibèriques i la història en general: els meus avis materns vivien i treballaven a les esglésies de Sant Pere (l’antiga Ègara), i la meva mare va néixer a l’església de Santa Maria. Col·laboraven amb mossèn Homs i amb l’arqueòleg Josep Puig i Cadafalch. Durant les dècades dels anys 40 i 50, el meu pare formava part de la Junta de Museus de Terrassa, la qual representava davant l’Ajuntament. Col·laborava molt directament amb Puig i Cadafalch i amb Josep Rigol, Joan Capella i Salvador Cardús en totes les qüestions de restauració de les esglésies de Sant Pere, Castell de Vallparadís, i en moltes qüestions d’ordre cultural.

L’ESTUDI BIBLIOGRÀFIC Quant a la bibliografia consultada, voldria fer especial esment de l’obra de l’historiador Francesc Carreras Candi (1862-1937), que vaig tenir en compte des del primer moment en què jo començava a madurar aquesta idea. Crec que va ser ell qui em va despertar el veritable interès per les qüestions històriques de la nostra terra. La seva Geografia General de Catalunya va ser publicada per volums des de l’any 1908 fins al 1918 i, després, va ampliar les seves aportacions amb el País Basc, València i Galícia. És una de les eines de consulta bàsiques per la constància exacta que fa de tots els llocs de Catalunya, i, serveix per comprendre el fet iberocatalà. La realitat és que moltes obres modernes han partit, total o parcialment, de la d’en Carreras Candi, encara que molts autors no ho reconeixen i no en facin cap esment. Ell va ser president de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, i estava vinculat a diverses institucions i publicacions catalanes i europees, destacant en les seves investigacions sobre l’iberisme, la toponímia o la filologia en general.

70

És un honor per mi poder dir que la seva idea és sempre present al llarg del meu treball ja que, sense tenir en compte les investigacions i cites seves –que són també les d’en Cèsar Cardiran, pseudònim que ell utilitzava–, les meves i les de molts historiadors i lingüistes serien incompletes. En la seva obra hi van contribuir com a col·laboradors, personalitats tan destacades com Cels Gomis, Botet i Sisó, Serafí Rocafort, Morera i també Sampere, entre d’altres.

Tots ells ens donen dades sobre l’antiga ciutat ibèrica de Laie – predecessora de la colònia militar de Laie-Barcino, després colònia Favència–, de la costa de Laie –coneguda com a Mar Bella–, o sobre el món pre-romà, i també citacions d’autors clàssics.

Carreras Candi –advocat, historiador, cònsol de la República Dominicana, gerent de la Companyia per a la Canalització de l’Ebre i president de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona– va dirigir moltes publicacions i estaments de tipus científic, cultural i lingüístic, essent un gran estudiós de la filologia.

En les seves obres, mai no deixa de banda la cultura celta, tan lligada a la nostra. Ens explica, per exemple, la procedència celta destral –kelt o celt– com a eina de treball i alhora arma de del mot o ens dóna l’etimologia de laie , en relació amb el nom dels combat, ibers laietans del Barcelonès-Maresme que, segons Sampere i Miquel, prové també del nom de l’eina laia o laiak, mot que s’identifica plenament amb l’èuscar laia, eina que s’emprava per fangar.

En la seva obra es poden identificar les diverses interpretacions que de l’escriptura ibèrica s’han fet amb l’ajut de l’èuscar i que ja s’havien emprat per la interpretació de les làpides ibèriques de l’Arc de Sant Ramon de Barcelona.

Resseguint tota la bibliografia esmentada al seu índex bibliogràfic, el lector pot introduir-se en la qüestió del substrat lingüístic iber o indígena dels territoris dels Països Catalans continentals i trobar-hi les referències necessàries per poder consultar aquelles obres clàssiques que parlen dels ibers o del seu territori.

71

CAPÍTOL 1 IBÈRIA En el conjunt dels territoris pròpiament ibers i, en general, no indoeuropeus de la península, sempre hi veurem una continuïtat cultural que, en època paleolítica, ja se’ns presenta a través d’abundants representacions artístiques de l’art paleolític, sobretot a les àrees franco-cantàbriques i a les ibèriques, des de “El Cogul” i les terres lleidatanes en general, fins al final de l’àrea llevantina en els Països Valencians, amb moltes mostres en territoris fronterers.

Juan R. Zaragoza, en el seu manual refereix com segons Pericot els pobles ibers es localitzen des de la part meridional de la província de València fins al sud de França, diferenciant-los clarament dels tartessis. Va ser la població llevantina del Paleolític superior i de l’Epipaleolític, la primera que va rebre la influència de pobles d’Orient i que va constituir, a l’est, la zona de la cultura ibèrica. Cap al segle IX aC van arribar els celtes. Els grecs van influenciar, bàsicament als ibers i els fenicis, als anomenats tartessis. Els ibers tenien una escriptura pròpia i unes peculiaritats culturals ben marcades.

Ibèria és el nom que tant jonis com grecs donaven, originàriament, al territori que habitaven els ibers, a la Península Ibèrica, que començava més enllà dels rius Roine i Erau a la Catalunya Nord, amb la important ciutat ibèrica de Nissan les Ensérunes (Ensérune – Anseduna), i ja a la península, els seus límits corresponien aproximadament als definits entre els rius Segura i Cinca i la Mediterrània. De fet, el territori iber era, aproximadament, el que ocupen els actuals Països Catalans continentals. Dioscòrides l’anomena la “Ibèria Occidental”.

El nom del riu Ebre o Iber –genuïnament ibèric– està ben definit en llengua èuscara com a país del riu.

Hecateu de Milet (Jònia 540-475 aC), gran viatger i dissenyador del mapa del món, fet a instàncies de Dario Histaspes, no assenyalava amb cap nom el conjunt de la península, citant només la part ibèrica, mentre que la Gàl·lia la definia amb el nom de Kéltike o terra de celtes, 72

anomenant ibers els ilaugarates i els ilercavons.

Asclepíades el Mirleà, com també Estrabó, assenyalen que els antics escriptors coneixien com a primitius ibers els igletes, que ocupaven les terres que van des de l’Ebre fins al Roine.

Polibi de Megàpolis (segle III aC) certifica que Ibèria era la part de l’est peninsular fins aproximadament Sagunt i, que la resta de la península “no té encara un nom comú o general», situant els ibers ilergets des de l’Ebre fins als Pirineus.

Herodot d’Halircanàs (484-425 aC) parla d’Ibèria quan explica que els jonis foceus van ser els primers a descobrir-la, situant els celtes o keltes a la resta peninsular.

Scilax de Carianda (338 aC) escriu: “D’Europa són primer els ibers (ibires en grec, ibnpeç, o raça d’Ibèria, amb el riu Ebre). Després –segueix– ve Emporion (colònia massaliota) i els ligies (ibers barrejats per mestissatge), que arriben fins al Roine gal·locelta.”

Herodot, Èforus i Scymno de Chios s’expressaven –segons Carreras Candi– en semblant sentit restrictiu en referir-se als límits peninsulars ibers i a la resta celta i fenícia.

Erastòtenes (279-193 aC), geògraf alexandrí, situava els celtes (gals o gàlates indoeuropeus) a tota la resta peninsular, coincidint amb les descripcions i divisions posteriors dels romans.

Delgado, que va fer una recopilació de totes les dades antigues, resumeix la qüestió dient que “la península, sis segles abans de Crist, estava poblada per celtes a l’oest i al nord, per celtibers al centre, per ibers al nord-est i al litoral i per libifenicis o tartessos al sud.”

Scymno de Chios (segle II aC) situa a l’àrea de l’estret de Gibraltar els pobles libifenicis, etíops i semites, coneguts també amb el nom mític de Tartessos. Aquests territoris de la Bètica van ser convertits pels romans en la Hispània Ulterior, distingint així el territori dels ibers dels de la resta de la península.

Plini arrodoneix tota la qüestió anterior a la seva Història Natural en designar amb el nom de Mare Ibericum la franja de la Mediterrània ocupada pels ibers.

73

Ptolomeu (segle II) encara fa la seva descripció afirmant que “la península es troba entre la mar Baleàrica, la Ibèrica i el Pas d’Hèrcules, que dóna a la mar Exterior”.

Polibi, Estrabó o Herodot, primers cartògrafs i historiadors grecs, definien els ibers com a autòctons enfront els celtes nouvinguts d’Europa, considerant que els ibers tenien tots una cultura i una llengua comuna des de feia 6.000 anys.

La Ibèria Occidental Abans de l’arribada dels romans, el país d’Ibèria o la Ibèria Occidental es caracteritzava per haver estat mancat d’invasions importants. És per això, que no hi ha cap historiador joni, grec, fenici-púnic, cartaginès o romà que doni notícia de cap invasió anterior a la dels cartaginesos.

Joan Baptista Xuriguera diu que Anníbal va ser el primer estranger de l’antiguitat que va entrar a les terres ibèriques o catalanes amb el designi de sotmetre-les.

Rufus Festus Avienus, encara que dedica bona part del seu conegut poema a parlar dels ibers, només va contribuir a crear una gran confusió en totes aquestes qüestions ja que, a diferència dels altres historiadors grecs i llatins, denomina ibers tots els pobles peninsulars sense distinció, i dona fe de la mítica Tartessos. Tant Plini com Estrabó diferencien sempre als ibers dels turdetans, els lusitans, els càntabres i els celtes.

Hem de pensar que encara que Avienus doni informacions i dades concretes sobre esdeveniments del segle V aC, era un escriptor tardà i historiava 900 anys més tard dels fets sense esmentar-ne les fonts. Èforo, en canvi, a més de distingir els ibers dels altres pobles peninsulars, limita el nom d’Ibèria als seus territoris genuïns.

Tots els autors antics ens expliquen com una primitiva Ibèria va anar estenent la seva cultura per gran part de la península a la qual finalment va donar nom.

74

Aquests pobles peninsulars pre-romans, per raó de les seves llengües de substrat, es poden agrupar en dos grans blocs culturals: el celta (indoeuropeu) i l’iber amb l’èuscar (no indoeuropeu). La majoria de les altres llengües d’Europa són indoeuropees o indogermàniques i pertanyen al mateix grup lingüístic ari que el sànscrit.

Quant a la filiació de l’indoeuropeu, el problema sorgeix quan l’historiador nord-americà Martin Bernal, de reconeguda fama i credibilitat a nivell mundial, diu que “no s’ha provat res del que fins avui han afirmat lingüistes i historiadors sobre el tema de la cultura i les llengües indoeuropees”, considerant tots els treballs publicats com de “pures suposicions”. De fet, avui es pot afirmar que les llengües no indoeuropees o pre-celtes (iber/basc entre altres) van precedir les indoeuropees.

A la Península veurem com la dominació romana va arrasar, a partir del bilingüisme, la llengua ibèrica, la celta i la celtibèrica, i va acabar substituint-les totes pel llatí vulgar. L’única excepció va ser el basc que, com a part residual de l’iber, s’ha mantingut fins avui. El llatí vulgar, que s’anava consolidant en els diversos territoris peninsulars sobre el substrat ibèric, als Països Catalans continentals, va donar lloc a l’iberoromà, seguit del romanç català, el llemosí i finalment el català.

La desaparició d’una llengua sempre s’esdevé a partir del bilingüisme quan es produeix un fenomen de diglòssia, és a dir, quan hi ha una situació sociolingüística amb un idioma formal, oficial, i d’ús escrit d’una banda i, de l’altra, un idioma per a usos informals, col·loquials i generalment relegat a l’ús oral. Segons Aitchison, el bilingüisme és el primer pas cap a la mort d’una llengua.

La cultura dels ibers s’havia anat formant a partir dels pobles autòctons del Neolític català i del Bronze final preibèric, en canvi, a la resta de la península s’hi havien assentat pobles celtes o indoeuropeus en general i libifenicis. De tots aquests, els ibers van rebre moltes aportacions que van assimilar plenament. Van ser, doncs, els celtes primer i després els celtibers, els qui ocupaven la major part del territori peninsular de parla no ibèrica, a més dels 75

pobles libifenicis i púnics que parlaven principalment el púnic.

Si constatem dos grans territoris perfectament definits pels dos grans blocs lingüístics –l’iber amb escriptura pròpia i el celta sense– , marquem així la fita històrica dels pobles ibers, i podem identificar i diferenciar amb claredat la Cèltica peninsular de la Ibèria.

La gran divisió ètnica i lingüística esmentada es pot demostrar amb les toponímies: briga a l’àrea celta i celtibèrica (en irlandès antic, bri vol dir turó) o d’altra banda ipo/oba/ci al sud andalús, diferenciades de les ibèriques no indoeuropees ili/ilti (ili de l’iber amb el significat d’altura, torre, castell o pujar a una altura; com Iltirda per Lleida).

Els autors clàssics sempre havien insistit en les diferències lingüístiques dels dos territoris, considerant els celtes o gals com les arrels essencials de la formació del poble hispànic o celtohispà, en contraposició amb l’ibèric.

La hipòtesi de Manuel Ballesteros, a la seva Historia de España, formula que la cultura celtibèrica va néixer a conseqüència dels atacs celtes, en l’expulsió practicada pels celtes o gals de la Gàl·lia, contra els ibers de la part ibèrica del sud de França (Catalunya Nord). Quan aquests ibers foragitats d’allà pels celtes al segle IV aC es replegaven cap a la Ibèria peninsular, Ballesteros creu que “van atacar els celtes peninsulars “messetaris” o pobles pastors de la Meseta com a represàlia contra els celtes de la Gàl·lia”. Aquests atacs –segons Ballesteros– podien haver estat la gènesi de la Celtibèria, en rebre entre ells diverses influències culturals.

En adoptar l’alfabet dels ibers, els celtibers van esdevenir l’únic poble cèltic d’Europa amb escriptura. D’això en serien exemples les restes arqueològiques i els escrits sobre planxes de plom trobats a Contrebia Belaisca, Villastar, o Bilbilis, que ens mostren que la iberització havia estat intensa i ràpida, amb constant expansió cap a la Bètica i la Carpetània, tot buscant una sortida al mar Mediterrani (aleshores mar ibèric) que els permetés un desenvolupament més actiu.

Pel que fa a la divisió peninsular feta pels romans, cal afegir que la part ibèrica la van anomenar Hispània Citerior, respectant els seus límits. Després, en l’època d’August, quan la Citerior va ser ampliada, 76

ja no es va correspondre amb els límits del territori iber genuí. (P.H.C. = Província de Hispània Citerior).

La divisió lingüística existent va donar lloc al moviment teòric de l’iberisme bascoibèric o del bascoiberisme, en ser l’èuscar la continuació de l’iber. De fet, per interpretar un text ibèric –tant peninsular com caucàsic– el més efectiu és fer-ho amb un diccionari d’èuscar a la mà. Si tenim en compte la teoria del bascoiberisme, no s’entén com actualment encara hi ha lingüistes que, per investigar la llengua ibèrica ho facin mitjançant el celta, totalment oposat a l’iber i el basc. Segons Juan R. Zaragoza i Pío Beltrán, algunes paraules dels textos ibers del plom de Mogente i d’altres, es poden interpretar comparativament amb el basc.

Manuel Gómez Moreno, investigador iberista, va establir diverses comparacions entre l’escriptura ibèrica, la minoica cretenca, la jònia i d’altres de l’Egeu.

Els ibers andorrans també parlaven un tipus de llengua bascoibèrica coneguda com a andorrà, molt semblant a l’iber pirinenc i a l’iber aranès.

Entre els ibers indiketes de l’Empordà, a part de l’iber, es parlaven llengües jonifocees o gregues hel·lèniques i massaliotes, mentre a la resta peninsular es parlava celta.

Al sud, a part del celta, predominaven les llengües semites, les libifenícies o les punicocartagineses, fins que van adoptar en part l’iber turdetà que, en barrejar-se amb el llatí, va donar lloc al celtohispà, emprat a tot el territori no ibèric ni basc.

A Galícia, el celta va propiciar la branca galaicoportuguesa.

Com a conseqüència de tots aquests fets, Jürgen Unttermann va establir el mapa de la divisió lingüística i toponímica de tota la península, que es correspon exactament amb la divisió entre cultures indoeuropees i cultures no indoeuropees que conformen el territori peninsular.

El 1997 es van iniciar en el turó Vilot de Montagut, prop d’Alcarràs (Segrià), les prospeccions del jaciment prehistòric que té una antiguitat de 3.000 anys, descobert al fer les obres del AVE entre Saragossa i Lleida, que ens explica aquestes situacions.

77

Els arqueòlegs han datat l’assentament entre els anys 900 i 700 aC i correspon a un assentament de pobles invasors de la cultura dels Camps d’Urnes, relacionats directament amb les invasions indoeuropees o celtes fetes a les terres ilerdenses des de l’època pre-ibèrica, justificant-se un cop més la difícil situació en que es trobaven els pobles ibers.

A Europa, les llengües més antigues supervivents han estat les no indoeuropees que, en el cas de l’èuscar, les ibèriques orientals caucàsiques o el berber, han pogut sobreviure fins a l’actualitat. El grup de les finohúgries juntament amb l’esquimal, el lapó o el sami també han subsistit. D’altres, com l’etrusc, l’iber o el guanxe, han desaparegut. A la Península es manté el neoiber o basc. Coincideix que les cultures de tots aquests pobles de llengües no indoeuropees sempre han hagut de suportar fortes limitacions i repressions culturals o lingüístiques per part dels pobles que han volgut exercir sobre ells la seva hegemonia, obviant la importància d’aquestes llengües com a substrat i origen de la seva cultura. Pel fet d’haver descobert que la cultura ibera es va anar estenent a altres llocs fora de la primitiva ibèria, no podem dir com Carmen Aranegui que “els nous coneixements esborren la imatge d’una ibèria primitiva”.

El territori ibèric Els límits que Estrabó va fixar per a la Ibèria genuïna eren per la costa sud, els corresponents a Carthago Nova (Cartagena), tot i les petites variacions que sempre s’han anat produint, tant per part del mateix Estrabó com d’altres autors. El fet important, i que no té lloc a dubtes, és que realment els territoris cartaginesos, ben marcats pels de Cartagena, Almeria o Múrcia, són la fita general bàsica que a grosso modo diferencia els territoris ibers dels altres.

Segons Llobregat, els límits de la Contestània, territori que es correspon amb el final d’Ibèria, es corresponen amb els límits de l’actual província de Múrcia.

78

A partir de Polibi, es comença a utilitzar el nom d’Ibèria per designar tota la Península, però sempre assignant a cada territori comarcal el nom de la tribu corresponent, diferenciant amb tota claredat les de la Bètica de les de la Cèltica, del País Basc o de les pròpiament ibèriques, amb el seu nom propi perfectament identificable amb el nom de les actuals comarques catalanes.

L’aplicació del nom d’Ibèria a tota la Península respon a una visió confusa de la realitat ètnica i lingüística dels territoris dels Països Catalans continentals actuals, que com és natural, inclouen la Catalunya Nord i Andorra. Bosch i Gimpera, P., sempre va distingir entre l’àrea pròpiament ibèrica i l’àrea andalusa de tradició libifenícia, definida per molts amb el nom mític de tartessos. La visió de Bosch i Gimpera no ha estat mai apreciada, pel fet de fer coincidir Ibèria amb els territoris de parla catalana (des d’Alacant fins a Enserúne).

Si mantenim els límits de Bosch i Gimpera, basats en el material epigràfic descobert, és possible entreveure una unitat cultural i lingüística total en els territoris ibers, que només es desfà quan fem comparacions amb les escultures orientalitzants del sud peninsular, en les quals Iván Negueruela hi veu uns grups d’escultors provinents d’àrees jòniques que s’instal·len a la Península, contractats per gent poderosa del sud (s. V aC).

CAPÍTOL 2 EL FET CULTURAL I LINGÜÍSTIC IBER Els primers ibers a rebel·lar-se contra els romans van ser els de la Ilergècia, seguits dels lacetans o laketans. La mortaldat va ser molt gran i es volia anorrear tot allò que representés la nostra cultura ibèrica.

La documentació de què disposem sobre les guerres ibèriques sempre ha tingut un caire parcial, en haver estat escrita per Titus Livi, que com a foraster, invasor i enemic, en va donar la versió del bàndol vencedor.

79

El poble iber era molt avançat. Havien sorgit les primeres ceràmiques fetes en torn ràpid ja al segle VI aC, així com les ceràmiques pintades, La Dama d’Elx, la Dama Sedent o el Vas de la Sardana de Sant Miquel de Llíria, que constitueixen una mostra de la nostra cultura originària. Els escrits ibers del segle VI aC i anteriors, eren fets sobre ceràmica, pedra, planxes de plom, fites, terrissa, bronze, or, plata, tésseres d’hospitalitat o sobre altres metalls, com és el cas de les inscripcions en monedes, joies, vaixelles, armes o ornaments personals. Havien construït els seus camins per desenvolupar l’agricultura i el fort nivell econòmic que mantenien.

Son camins que, després, els romans van convertir en les famoses vies romanes. En el camp militar, els romans havien adoptat la falcata ibèrica (en forma de falç) que van utilitzar per fer complir als ibers les ordres de Cató. Tant les xarxes viàries com les de recs construïdes pels ilergets, havien convertit el seu territori en el graner de les comarques iberes orientals i marítimes, creant, tal com afirmava l’historiador i amic Josep Lladonosa i Pujol, la base de la futura Catalunya.

L’origen dels ibers cal entendre’l no sols com una onada de pobles o de migracions, sinó –tal com diu Maluquer de Motes– com la formació d’una cultura i un poble en el temps, ja que s’ajusta més a la realitat històrica, valorant els mestissatges que es van produir.

El procés de la nostra continuïtat cultural –dins l’àmbit d’una cultura material típicament ibèrica– s’havia iniciat al V mil·lenni abans del canvi d’era, quan el llevant mediterrani pre-iber transformava ja la seva economia. És a partir del Neolític ibèric que es marquen els inicis dels seus orígens ibers a tot el territori de llevant i català, amb les primeres explotacions agrícoles, les mines en galeria –sistema únic a Europa–, el comerç, la indústria, l’escultura i la ceràmica, a més de la pintura rupestre amb figures humanes masculines i femenines, que tampoc no es feien encara en cap altre lloc. En coves tan famoses com les d’Altamira la pintura rupestre es diferencia de la dels territoris ibers perquè la figura humana de la dona és inexistent. Aquestes diferències culturals es manifestaven 80

també en el sistema social: a Ibèria, les relacions socioeconòmiques eren mixtes i l’economia tenia un equilibri propi ja en el període Eneolític, en canvi, la resta de la península caminava encara cap a una concertació de poder, amb petites unitats senyorials econòmicament autàrquiques.

A l’hora de pensar que ibers i catalans són una mateixa cosa, caldria esmentar una teoria sobre la coincidència dels dos gentilicis, que considera el mot catalans com una evolució fonètica per metàtesi del nom de la tribu dels ibers laketans (lacetans, laketans, catelans, catalans...).

Lingüísticament, totes les inscripcions ibèriques aparegudes fins avui s’emmarquen dins el I mil·lenni aC. Es tracta de documents escrits en una llengua pròpia i essencialment diferent de les parlades pels altres pobles amb qui comerciaven els ibers. És una llengua anterior a les indoeuropees que pertanyia a una família lingüística euroafricana occidental, amb un alfabet propi amb algunes influències del joni arcaic. Un alfabet format per signes que representen síl·labes i signes que representen fonemes, constituint un cas únic a tota la Mediterrània occidental.

Quan Manuel Gómez Moreno el 1920 va transcriure el signari iber, va demostrar que el sistema hemisil·làbic iber és antiquíssim i que, si va tenir un ús important, va ser a partir del II mil·lenni aC. Era una llengua que va quedar reforçada per les inscripcions monetàries, que en ser substituïdes per les romanes se’n van fer emissions bilingües.

Com que actualment no podem estudiar l’iber, l’estudi de l’èuscar seria molt recomanable i necessari per poder entendre aquella llengua, en tractar-se de l’únic reducte viu que queda de l’iber que s’havia parlat.

Humbold, pel que fa a l’iberisme, va establir la tesi dels bascs com a descendents dels ibers primitius, a partir dels resultats obtinguts de les comparacions fetes entre l’iber i l’èuscar.

81

Prescott, a través de l’experimentació arqueològica, va demostrar l’existència del comerç entre els grecs jonis i els pobles ibers, destacant la tradició cal·ligràfica ibèrica de grafies amb formes originals que han perdurat en els ploms, l’orfebreria i les ceràmiques pintades.

Oroz, per la seva banda, va desenvolupar el caràcter metrològic d’algunes inscripcions ibèriques.

Amb tot això, penso que els 50 milions d’europeus que parlen alguna llengua minoritària –generalment immersa en el bilingüisme– ens poden conduir cap a la consideració de la importància que tenen les llengües de substrat, que permeten comprovar l’existència de les diferents cultures que romanen a través del temps malgrat les interferències sofertes.

L’oficina Europea de Llengües Minoritàries va elaborar un mapa de la supervivència d’aquestes parles, en molts casos, de pobles sense estat o no reconeguts oficialment. Sovint, el model sociolingüístic adoptat és el de l’expressió multiculturalista i bilingüe, amb totes les mancances que això representa per al total rendiment d’una de les dues llengües que conviuen, perquè la condició de bilingüe només la compleix l’idioma subjugat a l’oficial de l’Estat.

La idea principal seria entendre la formació de les diverses llengües que s’han parlat a la península ibèrica, revisant els esdeveniments històrics que van marcar els canvis, l’evolució o la desaparició d’algunes d’aquestes llengües que havien constituït la cultura lingüística pre-celta, pre-indoeuropea i pre-romana en el territori iberocatalà.

Potser, per aconseguir aquesta fita, caldria acabar de recopilar i seleccionar totes les obres existents que ofereixen referències sobre aquests temes, fer-les servir de guia i, a partir de la seva informació –si és possible– anar més enllà en les investigacions.

La present investigació bibliogràfica, a nivell històric i lingüístic, passa per la necessària referència a uns continguts mínims sobre les llengües de substrat que es parlaven o s’escrivien a la península ibèrica abans de la dominació romana, a fi d’establir el fet lingüístic i cultural del nostre territori dels Països Catalans a través de les diverses 82

generacions humanes que hi estaven establertes. Ens cal remuntarnos al Paleolític, a l’home de Talteüll o a la cultura del Mas d’Azil, per tal que el treball sigui entenedor per a tothom.

Em referiré, doncs, amb especial èmfasi, a les llengües que es parlaven o s’escrivien a les terres que actualment són de parla catalana. És en aquests territoris on es va desenvolupar amb més fermesa la cultura pre-ibèrica i la ibèrica en si mateixa des dels temps més antics.

Aquesta concepció que ens apropa cap a la idea de país, s’explica –tal com diu l’historiador Pierre Vilar–, pel fet que el territori català ha estat des de sempre un territori de pas i alhora ha esdevingut un lloc on establir-se, donant per tant una diversitat intercultural assumida i absorbida pels grups autòctons genuïns o integrats. Si els grups culturals coexisteixen, es podrà parlar sempre de multiculturalisme o pluriculturalisme ja des de l’època neolítica.

Per tant, és important tot allò que tingui relació directa o indirecta amb la qüestió lingüística de temps tan remots. I caldrà situar el lector en el context corresponent, tenint en compte la informació bàsica sobre el tema.

Per al desxiframent dels textos ibèrics, de tota la bibliografia existent, prenc com a base les aportacions dels estudis publicats pel professor alacantí Román del Cerro, ja que són els més recents i actuals. Els seus treballs revisen tots els anteriors però són innovadors. Les seves conclusions, a més de recopilar les investigacions anteriors més vàlides, donen una visió més clara, entenedora i sobretot posada al dia. Amb el debat que deixa obert – que no ha tingut detractors–, ens ofereix també una extensa referència bibliogràfica sobre el tema, que recomano com a eina de treball per al coneixement de la llengua ibèrica que, amb les seves respectives variants, es parlava en els antics territoris que abastaven, des de la Catalunya Nord o Vella, el País Valencià, la Vall d’Aran, Andorra, la Llitera, el Maestrat i el Racó, fins als voltants de Múrcia.

Les terres de més cap al sud ja eren de domini cartaginès, amb seu principal a Cartagena. Cap a l’interior, els límits ibers arribaven als Pirineus.

83

En conclusió, l’àrea lingüística de l’iber era el territori que tenia com a límits geogràfics els rius Garona i Roine al nord, el Cinca (la Llitera) a l’oest i el Segura al sud.

El Cap de la Nau és un punt molt singular del Mediterrani. L’antic Promontorium Ferrarium, de la marina de la costa septentrional, que constitueix l’extrem més oriental del País Valencià, com si es tractés d’una avançada cap endins del mar ibèric per la part de les serralades del municipi de Xàbia, que separava el Sinus Sucronensis dels Illicitanus antics. En aquest lloc, en plena badia de Portitxol, es troba l’antiga Cova de la Plata, amb restes de l’explotació de ferro d’època ibèrica, al costat dels Illots de la Nao, situats davant l’alacantina illa de la Plana. Prop d’Alacant, l’illa de Tabarca i la seva població representen una visió molt particular capaç de transportar-nos plenament cap a un altre moment històric.

Un objectiu important d’aquest estudi és procurar esmentar la bibliografia publicada fins ara sobre aquestes temàtiques, que sempre pot ser ampliada en funció dels interessos de cada lector.

Els viatges i visites d’interès arqueològic fets a diversos llocs esmentats al llarg del treball, tan a poblats ibèrics com a museus, s’han fet sempre amb la voluntat investigadora de copsar al màxim la idea del context físic, en el lloc que es van produir esdeveniments històrics i culturals tan antics, o a través dels objectes trobats a les excavacions.

CAPÍTOL 3 LA PREHISTÒRIA, L’EDAT DEL GEL I LES MIGRACIONS En el continent europeu, la penúria en fòssils humans de l’Edat del Gel ens priva de conèixer exactament qui van ser els primers europeus, però a Geòrgia (l’antiga Ibèria Oriental) es van trobar, el 1991, restes fòssils datades en una antiguitat d’entre 1.800.000 i 1.650.000 anys (mandíbula de Dmanisi).

Són molts els qui pensen que els ibers orientals transcaucàsics podien haver emigrat a la nostra Ibèria peninsular i al País Basc, 84

sobretot si tenim presents les similituds entre les llengües ibèriques i les caucàsiques.

Amb els recents descobriments d’Atapuerca, on creuen haver descobert la nova espècie de l’homo antecessor, es pensa que l’home, fins fa un milió d’anys, no havia sortit d’Àfrica. Si això fos cert, els investigadors de l’equip d’Atapuerca pensen que la humanitat es va dividir en tres grans branques que van evolucionar per separat: una que no es va moure d’Àfrica, una altra que va emigrar cap a Europa (l’home de Neandertal) i una tercera que va emigrar cap a l’Àsia. La hipòtesi amb què treballa l’equip d’Atapuerca és que l’homo antecessor va donar pas a una espècie encara no descoberta que probablement va evolucionar a l’Àfrica i acabaria desembocant en l’homo sapiens.

La conclusió és que la troballa d’Atapuerca ha significat passar d’una teoria cristal·lina, que donava una interpretació simple i lineal de l’evolució humana, a una altra d’extraordinàriament complexa i tortuosa, que sembla donar menys seguretats, però que és considerablement més precisa, en el sentit que es recolza en proves més fiables i en reinterpretacions consistents.

Els pastors bascs, des de sempre, s’havien establert en llocs fronterers de la província de Burgos, per això no es fa estranya la circumstància d’Atapuerca. Algunes poblacions burgaleses han mantingut el topònim ibèric i antigament en algunes zones de Burgos es parlava llengua basca.

La primera mostra peninsular sobre la vida dels insectes també va ser trobada recentment al País Basc per l’investigador autodidacta Rafael López del Talle a la Serra de Cantàbria. Es tracta d’ambre amb insectes del Cretaci inferior, fossilitzats i amb una antiguitat de 100 milions d’anys. Aquest jaciment és el tercer més important del món i el millor d’Europa en qüestió d’insectes, comparable als d’Alaska i el Líban. A part d’insectes, també hi apareixen restes vegetals de pol·len i bombolles d’aire de fa 100.000 anys, que han permès fer estudis sobre el diòxid de carboni de l’atmosfera d’aquella època. En quant a la Península es pot afirmar que sembla ben poblada des del Paleolític inferior per l’anomenat home trencanous, passant el Paleolític mitjà, quan apareix l’home de Neandertal amb un grau d’intel·ligència 85

superior, del qual només hem trobat restes a Banyoles, Capellades i Gibraltar. Del Paleolític superior trobem representacions de l’home de Cromnagnon a Cantàbria i a la costa mediterrània.

Les primeres proves de l’homo erectus –el primer que va estendre’s per Euràsia– es remunten a fa 350.000 anys i van ser trobades a Talteüll (Catalunya Nord). Els més antics de la resta de Catalunya són els del Puig d’En Roca a Girona, i el Cau del Duc, a Torroella de Montgrí (objectes tallats en pedra i restes de caça).

L’home de Neandertal es documenta entorn dels 90.000 anys d’antiguitat a Serinyà i Capellades. Fa uns 35.000 anys, en el Paleolític superior, l’home de Cromagnon va substituir els anteriors, dedicant-se a la caça dels grans herbívors representats a Serinyà.

Després dels freds glacials, la caça i la recol·lecció van ser els mitjans principals dels homes de l’Epipaleolític (11000-5000 aC), inventant l’arc i desenvolupant la mineria i la navegació. Se n’han trobat restes a Gavà (el Baix Llobregat) que daten aproximadament del 6000 aC. En aquesta època apareixen, en els territoris dels ibers, els primers grups neolítics, que van implantant nous recursos per viure, basats en l’agricultura, la ramaderia i l’artesania. Fan ceràmica, eines de pedra, d’os i de fusta i apareixen les primeres pintures humanes. La religió rep una transformació palesa en els rituals funeraris i en els continguts de l’art rupestre naturalista i estilitzat, del qual en trobem mostres pel territori llevantí i per tot el territori ibèric en general.

El Neolític antic cardial es consolida i la població augmenta. Les terres es colonitzen (Margalef de Montsant) i neix la CULTURA CATALANA DELS SEPULCRES DE FOSSA (3200-2500 aC) per tot el territori iberocatalà. Es troba constància d’intercanvis de matèries primeres a llargues distàncies, així com d’objectes d’ornament com els fabricats amb productes de la mineria de Can Tintorer a Gavà.

Aquelles societats havien rebut també l’impacte dels rituals funeraris megalítics de més enllà dels Pirineus: sepulcres de corredor, galeries catalanes, cambres simples i cistes, que es van seguir utilitzant durant l’Edat de Bronze pre-ibèrica.

Durant l’última etapa del Neolític català, la ramaderia es va desenvolupar molt i la població es va dispersar per totes les àrees de 86

muntanya (2200-1800 aC), i va ser llavors quan van aparèixer també els vasos campaniformes coincidint amb el moment àlgid de la primera metal·lúrgia del coure i l’or, durant el megalitisme.

Entre el 1800 i el 1200 aC (Bronze antic i mitjà) la demografia es manté estable. En l’etapa final del Bronze es troben ja poblats ibers amb una organització urbanística desenvolupada, com per exemple a Sant Martí d’Empúries, entre els ibers indiketes o l’Alcúdia d’Elx en el Vinalopó alacantí.

Es va implantar l’ús del cavall per muntar i es va desenvolupar la metal·lúrgia del bronze. Aquelles poblacions havien iniciat la seva obertura cap al Mediterrani, transformant la seva formació cultural pels contactes amb els pobles etruscs, jonis, foceus, grecs, també amb els fenicis o púnics, que navegaven pel Mediterrani occidental a la recerca de matèries primeres i productes d’intercanvi. Per això, els rodis es van establir a Roses al segle VII aC i els focis o foceus a Empúries als segles VII-VI aC procedents de Massàlia (Marsella).

Una de les mostres més antigues del Neolític peninsular es troba a Gavà, datable amb una antiguitat de 6.500 anys, però fins 2.000 anys després, el gran desenvolupament que representava el Neolític no va arribar a la resta peninsular, estenent-se l’ús del bronze i la construcció de dòlmens. Durant el mil·lenni anterior a la nostra era hi havia immigrants celtes que travessaven els Pirineus per ocupar llocs de la part nord i nord-occidental de la Península, mentre les costes mediterrànies ja estaven habitades pels pobles ibers i pre-ibers fins a Múrcia. Les primeres notícies històriques peninsulars parteixen de les descripcions que esmenta el grec Scylax de Carianda, que per extensió, va batejar la Península amb el nom genèric d’ibèrica. Alguns autors grecs van relacionar els ibers amb grups descendents també de pobles escites i jonis. La cultura del sud i de la Vall del Guadalquivir, la van designar amb el nom mític de Tartessos, localitzant-los als voltants de l’any 1.000 aC. Seria el mateix territori ocupat pels pobles de cultura libifenícia i més tard púnica, cartaginesa i turdetana, que van adquirir més tard trets culturals i lingüístics ibèrics.

Altres mostres de l’Eneolític (pedra polida) són les de la Cova 87

d’En Joan d’Os, a Tartareu (Lleida) que, juntament amb altres restes arqueològiques i les fonts clàssiques, demostren que al nord hi va haver mongoloides magdalenienses, seguits de pobles ligurs i finalment de celtes centreuropeus. Els territoris dels ibers o dels Països Catalans, tal com la resta del Mediterrani, havien rebut les influències negroides de fluxos orientals meridionals des de l’època paleolítica amb les migracions africanes i altres aportacions diverses.

Els ligurs els trobem presents al nord peninsular durant l’Edat del Bronze pre-ibèrica, especialment a l’àrea Càntabra. Alguns havien vingut de la Panònia, més tard anomenada Gàl·lia. Els ligurs, igual que els celtes, són indoeuropeus provinents de la Ligúria (golf de Ligúria), entre Gènova i Torí, aproximadament.

Hecateu els situa a partir del riu Roine, com a fronterer entre els ligus (ligus o liguses) i els ibers que havien envaït part de la Península, entrant pel nord i sortint pel Pirineu oriental.

Tucídides els localitza a les ribes del Júcar, el Sican i la Provença.

Scylax de Carianda diu que va conèixer ligurs entre Empúries, el Roine i els Pirineus.

Titus Livi els defineix com gent “antiga”.

Tant la Ligúria italiana com Marsella eren antigament territori ligur, conjuntament amb les illes de Còrsega, Sicília i Elba. Alguns autors assenyalen límits entre els pobles iberoligurs ja abans del segle VI aC. Plini diu que no parlaven la llengua dels gals.

Sèneca afirma que era una llengua diferent de la ibèrica, però no hi ha inscripcions ligures. Els seus estrats van ser el lepòntic, l’antic europeu, el gal i el llatí. El sufix –asco és ligur.

Els celtes o els gals d’èpoques conegudes van entrar a la Península durant les onades migratòries del període 900-500 aC. Tant els celtes en general com els celtes galaics o kalaics es distingeixen per la seva toponímia conservada de noms acabats en briga (burg, burgo), per la incineració i els camps d’urnes, i per l’ocupació de la zona central peninsular (Àvila, Salamanca, Zamora, Sòria, etc.). Principalment durant el 600 aC, –l’Edat del Ferro ibèrica– , les onades celtes procedents d’Europa i Àsia van començar a establir88

se al litoral cantàbric, ocupant més tard tot el centre i gran part de la Península. Després, seran coneguts com a celtibers. Les principals tribus celtes van ser les dels turmògides a Burgos, els berons a la Rioja, els galaics a Galícia o els arèvacs del Guadarrama.

Els pobles semites, libifenicis i púnics havien arribat a les costes del sud andalús al segle VIII aC, seguits dels cartaginesos.

Pel que fa als ibers, alguns historiadors pensen que els més primitius d’èpoques llunyanes indeterminades, eren asiàtics camititzats al nord d’Àfrica.

El cas és que les cultures prehistòriques peninsulars les hem de classificar partint de les civilitzacions francocantàbriques, les europees transpirinenques i les del llevant mediterrani, podent determinar exactament, gràcies als filòlegs, què és pre-romà, iber, celta, celtiber o nord-africà.

A partir del Paleolític, tant els pobles asturs, com els càntabres i bascs, o els ibers, van conèixer l’arribada de pobles molt diversos, plenament absorbits pels autòctons esmentats.

Els ligurs havien entrat en onades anteriors, abans que els celtes – que ho van fer 1.100 anys després– ens aportessin la cultura hallstàtica, seguida de la de La Téne (a partir del 500 aC).

Per això, cal precisar que els ligurs havien reforçat la comunitat de civilització existent entre Occitània i el territori iberocatalà.

Cal observar, dins el bloc de les migracions, que les més importants van ser les dels gals, belgues, gàlates o celtes, ja que són els qui van establir-se com a colonitzadors de l’interior peninsular no ibèric. A conseqüència d’això, s’han de valorar les ramificacions celtes posteriors, a partir de la Meseta Central peninsular, cosa que permet formular la diversitat ètnica i lingüística indoeuropea, estesa per la part no ibèrica de la península.

La llengua més generalitzada a tota la Cèltica era, òbviament, el celta, sense escriptura i per tant sense alfabet. Pel que fa als substrats ètnics i lingüístics de la Península, els formaven a cada zona respectiva l’iber, el celta i el basc. Un cop els celtes de la Celtibèria adopten l’alfabet iber, cal afegir-hi el celtiber. Al sud hi trobem el libifenici o púnic.

89

A partir de tots aquests fets, se’ns posa plenament de manifest la continuïtat dels pobles ibers fins a l’Edat del Ferro, quan ja apareixen amb tota claredat com a cultura autòctona als territoris catalans. Aquesta continuïtat és ben manifesta a partir del Neolític català i del Bronze final, absorbint plenament els trets culturals de les altres cultures presents i adoptant moltes de les seves aportacions.

Respecte a les migracions del nord d’Europa, cal dir que els anomenats Bàrbars del Nord, forçats pels huns asiàtics, van fer que, des de molt antic, les diverses branques d’ostrogots i visigots (gots en general) anessin arribant a la Península, on es creu que ja hi havien trobat alans, sueus i vàndals, arribats en etapes anteriors. Els alans eren nòmades procedents del Mar Negre i del Caspi, que s’havien instal·lat, bàsicament, a Lusitània i Cartago. Els sueus venien de l’Elba i l’Oder i s’establien al nord-oest peninsular. I els vàndals procedien de l’est de Germània i es van instal·lar a la Bètica. Per ells, la Península era com el final de la Terra.

Els gots (gotar o gots de l’oest) eren originaris de l’illa de Gotlàndia, als Països Nòrdics, rivals dels svear –ja esmentats per Titus i Tàcit– que van donar nom a Suècia.

Els escandinaus eren pobles conqueridors i bàrbars, gent que no llaurava la terra, invasors marítims amb reputació de brutalitat i destrucció, i amb una població errant i nòmada. Normalment vivien en carros, no pas en cases. Els anomenats vikings eren pirates, aventurers i guerrers que des del Bàltic havien arribat a l’Atlàntic, al Mediterrani i a l’Orient Mitjà. Es creu que cap al 1800 aC ja havien estat a Islàndia, Groenlàndia i Amèrica del nord. Els llocs on arribaven eren totalment saquejats. Les seves inscripcions eren semblants a les rúniques.

Hervás i Panduro estimaven que Lapònia era habitada per gent escita que s’anomenaven a si mateixos llavor, ocupant tots els països Nòrdics, part de Rússia i àrees de llengües no indoeuropees de la zona finohúgria (suomis, etc.). La llengua ancestral no indoeuropea era l’hugro.

A partir del IX mil·lenni aC s’havia estès per tot el llevant peninsular una fase neolítica preliminar, amb la ceràmica, l’agricultura i 90

tots els canvis substancials en el sistema de vida. Altres assentaments avançats del Neolític es troben -a part del Pròxim Orient i Anatòlia– en els territoris de l’antiga Ibèria Oriental, a les planúries de Konya, Catal Hüyük, Can Hasan, etc. (Turquia), i s’hi han trobat coincidències amb els costums funeraris del llevant ibèric i amb el sistema de sepultura de fossa dels territoris catalans. En aquelles zones anatòliques, es produïen també intercanvis de minerals amb àrees de l’actual País Valencià (8000 aC).

De fet, l’origen de l’expansió neolítica sempre se situa al sud del Caucas, en àrees de la Ibèria Oriental o properes. Es creu que la primera ciutat del món va ser Catal Hüyük i la segona Jericó.

A Itàlia, el Neolític s’inicià al nord, i a França, sobretot a partir del Delta del Roine i de la regió de la Camarga, que després formaria part de la Ibèria occidental.

A partir del VI mil·lenni aC els nous sistemes agrícoles, ramaders i socials arriben a la península ibèrica per desenvolupar-se plenament al V mil·lenni aC. Gràcies a les datacions absolutes, es pot afirmar en quins llocs es documenten per primera vegada les noves formes neolítiques de vida, com la ceràmica, entre els indígenes de les àrees d’Alacant, València, Castelló, Catalunya i Andorra, amb bones representacions culturals també a la Llitera i al Baix Aragó.

En el context dels sepulcres de fossa, apareixen representacions femenines a la ceràmica. A les pintures rupestres lleidatanes se’ns mostren les primeres tècniques de gravat i la Dama de Gavà és del tipus deessa mare soliforme.

A partir del V mil·lenni, el Neolític va anar-se estenent cap a la resta de la Península, especialment durant el IV i el II mil·lenni aC. Només a Portugal i Catalunya, van aparèixer necròpolis amb sepulcres megalítics de corredor del IV mil·lenni aC, essent els únics llocs que formen part d’un Neolític avançat per arribar després a Catalunya l’etapa dels sepulcres individuals de fossa. Els poblats més antics es troben documentats al IV mil·lenni aC a Alacant.

El primer Neolític de ceràmica cardial està molt ben representat 91

a les coves de Montserrat, on per primer cop es va identificar aquesta tècnica (V mil·lenni aC). Del IV mil·lenni daten els poblats de Berga, i a partir d’aquestes dates s’identifiquen només a Catalunya sepulcres de fossa i ceràmiques, que mostren una població agrícola. En serà un exemple Can Tintoré, a Gavà, on es troben les primeres mines en galeria d’Europa. El mineral de Gavà s’exportava per atendre la demanda d’ornaments d’una pedra verda existent per fabricar collarets i joies.

Per Catalunya, s’estengueren també els sepulcres de cista, que es van estendre cap al Baix Ebre, Osca, la resta d’Aragó, Andalusia oriental i la Meseta sud.

Durant el IV mil·lenni, al llevant peninsular, a Catalunya i al sud oriental de la península, apareixen poblats, però a la resta peninsular la vida encara es documenta en coves. Al País Basc es documenta la plena existència d’un Neolític propi.

Quant a l’art del Paleolític superior, ens trobem amb l’art llevantí esquemàtic, que pot titllar-se d’expressionista, naturalista i estilitzat, a tota l’àrea dels Països Catalans continentals primer i que, més tard, es difon cap a altres llocs.

Els temps que van entre l’època de la Protohistòria i la Història, en els territoris ibers, ens marquen el període de la Prehistòria ibèrica, tot i que els límits són difícils de fixar, al ser èpoques marcades per la falta de cronologia escrita. L’Edat del Coure (aram) i la del Bronze ens assenyalen un període iber i celta, de la mateixa manera que després de l’Edat del Ferro arribem a la plenitud ibèrica. El primer senyal de pintura protohistòrica és del quaternari, localitzat en territori d’ibers ilergets a la Cova del Tabac, i es tracta d’una pintura feta amb mineral d’òxid de ferro i senyals de coloració vermella com les de Cretes (Tortosa), o les del Cogul lleidatà.

92

CAPÍTOL 4 LA FORMACIÓ D’UNA CULTURA En un territori de tantes migracions i contactes entre cultures, s’ha de parlar necessàriament i amb insistència de l’origen dels pobles ibers i de la seva formació. Val a dir que J. Maluquer de Motes, en el pròleg al llibre Los Íberos, d’Arribas, assenyalava que el concepte d’origen d’un poble o d’una cultura ha estat desplaçat per la idea de formació, perquè el primer suggeria només una translació, un moviment, una migració o unes invasions que explicaven l’aparició d’un poble en un lloc, en canvi –diu Maluquer–, la idea de formació és més ajustada a la realitat del context històric, en comportar com a procés, la continuïtat i la valoració de les diverses aportacions rebudes.

Els investigadors plantegen aquest problema –afirma Maluquer– “valorant els mestissatges que s’han produït fins arribar a l’etapa florida d’una cultura històrica”.

En el neolític ibèric, les coves eren habitades de manera regular i la pesca s’intensificava. Amb els estímuls mediterranis es va produir una autèntica revolució cultural amb el desenvolupament de la mineria, que va dur al litoral prospectors, sacerdots, comerciants i aventurers, arribant noves formes de vida que els autòctons van anar reelaborant, tot creant la nova cultura megalítica catalana.

La circulació marítima va créixer molt i la societat es va estratificar totalment. A partir d’aquest moment, les diferències entre el litoral ibèric i l’interior peninsular celta es van incrementar progressivament.

La part celta, en ser bàsicament ramadera, tendia cada cop més a la concentració de poder. Al litoral i a tot el territori iber en general, l’economia mixta, les relacions entre poblats, els contactes marítims, l’evolució de les idees religioses, la personalitat pròpia de cada nucli i la unitat cultural i lingüística de les tribus ibèriques, van fer que s’iniciés aviat un sistema de vida urbà. Especialment entre els ibers del llevant, s’havia arribat a formar un gran equilibri mediterrani que havia començat en el període Eneolític, i permetia que les unitats autòctones es desenvolupessin àmpliament. La gent del litoral va 93

expandir-se cap al mar Baleàric, Sardenya, Còrcega, Sicília i sud de França, produint-se un gran equilibri durant l’Edat del Bronze mediterrani. A partir del segle VIII aC la presència al litoral iberocatalà de pobles de cultures hel·lenístiques es deixarà sentir també amb molta intensitat i marcarà l’inici de les exportacions des del llevant cap a la península itàlica i pel Mediterrani en general.

Arribas, en el llibre abans esmentat, explica com la cultura ibèrica, quan mor, ho fa sense decadència i només pels impactes dels exèrcits cartaginès i romà.

El Bronze valencià o mediterrani és dels més importants i ens marca una època pre-ibèrica i la importància cultural de la zona de llevant.

Martínez Santaolalla sempre distingeix entre el Bronze mediterrani i l’atlàntic. La cultura d’El Argar queda delimitada i sense difusió. Els entorns del riu Vinalopó, en ple territori iber, són els que marquen les àrees del Bronze més antic. La cultura del llevant és en tots els casos diferent de l’argàrica però té semblances amb el Bronze català.

En els territoris ibèricament genuïns, podem dir que del Neolític passem a l’època pròpiament ibèrica o cap a una clara iberització, i que el substrat indígena neolític als Països Catalans és la base ètnica ibèrica –després catalana– des de molt abans de l’any 1000 aC. CAPÍTOL 5 ELS POBLES NO IBÈRICS DEL SUD PENINSULAR Les referències mítiques parlen de l’existència d’un estat anomenat Tartessos o Tarsis, a la baixa Andalusia, que s’estenia per tot el territori bètic o turdetà. Segons aquest mite, la capital era en terres de Jerez i s’anomenava Monarquia d’Argantonios o Reis de la Plata. El cas és que, deixant de banda els topònims, sembla que es tracti de la rica civilització fenicipúnica i líbia que s’havia establert al sud durant el I mil·lenni aC. En tot cas, el problema del relat mític tartessi rau en el fet que de Tartessos no en queda rastre, no s’han trobat cap mena de restes ni 94

tampoc referències directes escrites. En canvi, quan el sud s’havia iberitzat i s’havia transformat culturalment en la Turdetània, ja és esmentat per Estrabó com a zona del sud que abastava un territori des de prop d’Alacant fins a Granada. La toponímia en –hipo– que vol dir lloc emmurallat, marca també la fita amb altres pobles genuïnament ibers, tal com la toponímia en -briga és característica de les tribus celtes. Estrabó sempre distingeix als turdetans dels ibers o dels lusitans del Duero.

Si bé és cert que gran part d’Andalusia, en alguns aspectes es va iberitzar per raons de “contacte” i proximitat, també ho és que, tot i aquesta iberització, va mantenir els seus trets culturals propis tal com ens ho mostren les restes arqueològiques i les escultures trobades a Porcuna (Jaén), Càstulo, Osuna, Baza o Màlaga, diferents de les escultures ibèriques dels territoris genuïns.

El sud va adoptar la llengua ibèrica –encara que amb moltes variants– però sempre es va caracteritzar per unes diferències culturals molt manifestes en la seva personalitat i per les influències rebudes dels pobles semites de l’àrea libifenícia, púnica i cartaginesa. A l’ensems, la celtització posterior esdevinguda en aquells territoris tant per part de celtes europeus com mesetaris, va deixar també molta influència, assolint característiques molt peculiars. Les invasions posteriors dels celtes vàndals, que van instituir el nom de Vandalicia – després Vandalucia i finalment Andalusia–, contribueixen al mestissatge. Els vàndals venien de l’antiga Germània i eren gent molt guerrera, destructora i despietada amb els pobles que ocupaven. La tribu dels vàndals que van anar a Galícia juntament amb els sueus, va ser la dels asdingos. A la Bètica s’hi van quedar els silingos.

Al sud, amb el descobriment per part dels fenicis d’importants jaciments minerals, s’havia anat fent una civilització de tipus orientalitzant, amb seu principal a Cartago Nova (Cartagena). Tant els fenicis com els hebreus havien marxat junts cap a ponent tot costejant la costa d’Àfrica simultàniament amb l’arribada dels libis des de la fundació de Cadis en el segle VI aC. Els hebreus –els de l’altra banda del riu– a Egipte, també hi havien arribat juntament amb els libifenicis.

95

CAPÍTOL 6 LA CULTURA IBÈRICA ALS ESPAIS FRONTERERS La majoria de poblats o necròpolis on s’han trobat escultures ibèriques, estan ubicats en els territoris dels Països Catalans continentals o en llocs que, encara que actualment no corresponguin als territoris esmentats, eren molt propers o estaven en àrees d’influència.

Les zones limítrofs o veïnes dels poblats genuïnament ibers –com passa en el Cigarralejo, que està a tocar de la comarca de Vinalapó i Elx– sempre agafen trets de la cultura material veïna.

Entre els ibers i els celtes de l’altra banda de l’Ebre (a la Celtibèria), la iberització es va donar per la proximitat entre les dues cultures, però això no va privar que els celtibers continuessin essent celtes i parlant la seva pròpia llengua: el celta.

En molts casos, els poblats o necròpolis trobades fora de les àrees de la Ibèria genuïna es localitzaven en els territoris fronterers del Cinca, Terol, Saragossa, Múrcia o Osca.

Quant als poblats ibers d’Andalusia, cal tenir present que els materials o objectes ibers torbats, o les escultures, tenen sempre un toc orientalitzant que els diferencia de les ibèriques.

En tot cas, les influències són lògiques, per l’existència de la Via Heraclea (després Via Augusta), el Camí d’Anníbal o Carthago Nova.

Aquesta via anava des de Roma fins a Cadis, de nord a sud, amb molts creuaments i vies secundàries importants. Aquests camins de circulació passaven per tots els territoris del sud-est de la Meseta i Andalusia, mantenint contactes amb tots els pobles ibèrics propers.

Tots els llocs d’Andalusia on s’han trobat jaciments d’influència material ibèrica –tot i que orientalitzants–, com al Cerro de los Santos, Porcuna i altres llocs de la província d’Albacete, estaven afectats per alguna via de circulació provinent del nord.

En canvi, veurem com a la part costanera del sud peninsular andalús, no hi ha cap jaciment ibèric, contràriament al que passava en altres territoris de la costa peninsular dels Països Catalans.

Si la cultura ibèrica genuïna dels “antics ibers” s’havia 96

desenvolupat a partir del País Valencià i en territoris sempre propers a la costa, podia haver continuat en direcció cap al sud, seguint la mateixa línia d’expansió que va seguir cap al nord. En canvi, els contactes es van produir només en territoris fronterers o en territoris de pas o de pont amb les vies de circulació esmentades.

Per aquest motiu, quan s’acaba per la costa l’actual província d’Alacant –tot i la gran profusió d’assentaments ibers existents a la zona alacantina–, s’acaben sobtadament els poblats ibèrics. És important distingir els pobles pròpiament ibers de tots els altres pobles o territoris que van iberitzar-se després per un o altre motiu, en època pre-romana, pre-celta o fenicipúnica. Per això, de cap manera no podem comparar les escultures, els objectes, la Dama sedent de l’Alcúdia o la Dama d’Elx (Alacant) amb les escultures de tipus iber trobades en jaciments de les províncies de Jaén, Múrcia, Albacete o d’altres llocs d’Andalusia, que, a nivell escultòric poden ser més interessants que les d’Ibèria però són clarament orientalitzants. No podem establir cap relació entre la divinitat femenina de La Serreta (Alcoi) i l’art ibèric d’Andalusia. L’art ibèric del sud adquireix sempre la seva expressió només a partir dels motius orientals en què realment s’inspira.

Les bitxes, els toros, les flors de lotus, les esfinx..., tot ens parla de les influències orientals que van rebre.

Hem de comprendre que la cultura pròpiament ibèrica és conseqüència de l’evolució de la gent primitiva que des d’abans de l’època neolítica havia anat evolucionant. Els materials trobats en els seus jaciments ens demostren que podien haver estat influenciats per l’ambient mediterrani, però no per cap altre poble en concret.

Són aquests jaciments i poblats els que ens permeten observar, en la majoria de casos, un cercle de la continuïtat de vida en aquests territoris, iniciada en èpoques prehistòriques i que va donar, per evolució pròpia i les influències rebudes, la cultura ibèrica i els seus etnos en base a una continuïtat d’habitació de molts segles.

Entre els segles VI i I aC, la cultura ibèrica es va anar expandint o desenvolupant per tot el litoral dels Països Catalans.

Actualment hi ha una tendència a convertir en tartessi tot el que és realment oriental, intentant establir una combinació de continuïtat 97

cultural entre el tartessi i l’ibèric, sense tenir present que no hi ha una sola prova –més enllà del mite– de que Tartessos hagués existit.

Els qui volen emmascarar la realitat del món ibèric genuí, l’únic que estan aconseguint és que la nostra Ibèria seguís essent una Ibèria perduda enmig de la gran “unitat” peninsular que sempre s’ha pretès construir.

La civilització ibèrica, sens dubte, engloba en els seus orígens pobles diversos, però la seva cultura només es pot entendre amb una total unió lingüística i cultural i amb les naturals diferenciacions que estableixen –amb el seu nom ibèric– les comarques dels nostres territoris actuals. Si no fos així, a totes les comarques i territoris no s’hauria parlat la mateixa llengua. Amb l’intent d’englobar els pobles ibèrics amb els libifenicis, púnics i cartaginesos, es parla d’una iberització molt sui generis.

Està molt clar que, a Cartagena per exemple, ja no podem parlar de cultura o d’ètnia ibèrica, car tot i que poguessin adoptar coses dels ibers o a l’inrevés, les comparacions –també les lingüístiques– resulten del tot absurdes.

Per tant, hem de deixar d’establir comparacions entre els ibers de la Ibèria primitiva i Andalusia, la Bètica o la Cèltica, deixant de definir els ibers genuïns com els “Prínceps d’Occident” ja que, en tot cas, aquest nom només seria aplicable a les cultures de l’àrea andalusa.

Les penetracions i els contactes de pobles d’Alacant amb els sudest de la Meseta estan ben documentades, si tenim present que com a Porcuna, els trets culturals dominants eren totalment orientalitzants.

El moment més orientalitzant del sud, per les influències fenícies, s’acostuma a situar entre el Bronze final I i II (des del segle VII aC al VI aC) i el període plenament ibèric.

Precisament, al segle VII aC, el control de l’Estret i dels metalls ja estava totalment en mans fenícies.

Segons José Blánquez Pérez, les vies de comunicació principals, a més de les dels curs de rius com el Segura o el Vinalopó, són les que van impulsar la formació dels elements culturalment ibèrics al sudest de la Meseta.

98

Molts poblats de les àrees de frontera que fan de pont entre dues cultures molts cops van ser senzillament assentaments ibers en territoris veïns, com en el cas d’El Cigarralejo, on s’ha comprovat que es tracta d’un hàbitat ibèric dels contestans.

Segons J. P. Morel, el funcionament habitual del comerç foceu o de l’emporità era de nord a sud. El comerç d’Empúries només anava fins a Múrcia, límit tradicionalment del comerç grec i iber, tot i que també practicaven amb la resta d’àrees de la costa peninsular (ben documentat fins a Huelva, Sierra Morena, Còrdova, etc.), fet que establia possibilitats a la continuada iberització cultural i lingüística dels territoris de cultura fenícia. púnica o semita. Més que una iberització s’anava produint un fenomen de préstec cultural.

Els eubeus grecs també viatjaven al sud, però les seves navegacions no van donar cap instal·lació; d’altra banda, en els territoris ibers es parlava una llengua, la ibèrica, i en els fenicis la llengua pròpia era bàsicament la púnica, les libifenícies o el celta.

CAPÍTOL 7 ELS POBLES CELTES Els celt, kelt, kelte, del llatí celta, eren anomenats pels romans celtae (bàrbars). Al segle II aC els grecs els anomenaven gàlates i els romans galli (gals). Es creu que el nom l’havien agafat els grecs d’alguna tribu de la zona de Marsella. Galata i gal vénen de l’arrel gal- (poder, força), del lituà galeti (poder) o galià (força). En rus, golem vol dir gran. En celta, irlandès i bretó també és gal.

Es tracta del grup de pobles primitius que en el període entre la Prehistòria i la Història van envair la Península abans i durant l’Edat del Ferro però especialment cap el 900 aC i fins el 700. Segons Herodot predominaven a la Península i eren el poble dominant a l’oest, conservant la seva puresa racial a Galícia, Portugal i la Meseta.

Numància és la font més important que ens parla dels celtes, que formen la base de les arrels dels pobles hispans indoeuropeus. Des 99

del segles VI aC eren coneguts com a keltoy entre els grecs, derivant com s’ha vist cap a keltay o galatai, transformats pels romans en celtae o celtici i galatae o galli. L’origen primitiu es troba a l’Àsia, units amb el tronc germànic-eslau i passant al grup ari-grec-itàlic més endavant.

La Cèltica europea, segons Posidoni, ocupava des del Ponto fins a l’Escítia. Les seves migracions van començar des del Rin i el Danubi, donant el nom de Cèltica a la regió formada entre el Sena, el Garona, el mar i els Alps. Per als hebreus, tant els celtes com els escites, els perses o els libis, eren els bàrbars, perquè eren els qui havien penetrat a l’antic territori grec. Era una societat totalment illetrada i àgrafa, que amb la figura del rei Arthur van veure renéixer els mites i llegendes cèltiques, idealitzant els seus guerrers o sacerdots druides.

Després d’envair Macedònia, i l’Hèlade, és quan són citats com a galatai, ja que pel nom de celtes se’ls vincula més a la civilització de Hallstatt, i pel nom de gals a la de Tène, tot i que l’única diferència és que el nom de celtes designa el període més antic.

Plini i altres autors clàssics empraven el terme celtici per referirse als celtes de la península ibèrica que no pertanyien al grup dels celtibers.

En general, els pobles celtes provenien de la Gal·làcia, antiga regió del centre de l’Àsia Menor en poder dels gàlates. Primer havien passat d’Europa a Àsia per saquejar pobles propers, però en ser derrotats pels siris s’establiren a la Gal·làcia. Oroginaris, doncs, del centre d’Europa, durant l’Edat de Ferro poblaven un gran territori que anava des de l’Atlàntic fins a l’Àsia Menor, vivint per gran part d’Europa, des d’Irlanda dins als Balcans i la península ibèrica. La seva cultura dels Camps d’Urnes (Urnenfelder), al segle VI aC, s’havia estès per tot Europa.

Els gals són els qui més es van expandir per Europa, amb especial incidència a França (la Gàl·lia) i gran part de la península ibèrica. El nom celta, segons Benveniste, significa el poble sotmès. Segons Villar, el nom de gàlates prové del llatí galli, d’on surt Galàctica per a Àsia Menor, Galítzia per a l’Europa Central o Galícia per a la península ibèrica, provinents tots de l’arrel gal-. De fet, els gals són l’element 100

més característic de l’Europa indoeuropea. La seva llengua es creu que havia evolucionat fins a convertir-se en celta, un cop els autòctons de la Vella Europa havien perdut la seva importància.

Gòtic, germànic i celta són llengües del mateix origen que el sànscrit o el persa. Els gàlates eren pobles enemics dels mediterranis, que s’havien establert principalment a l’Anatòlia, Egipte la Gran Bretanya i el País de Gal·les. Els indoeuropeus de la Península eren pre-celtes i celtes (1100 aC) i van entrar a la Península per Catalunya, on van trobar establertes per totes les comarques les respectives tribus ibèriques. La Península va ser plenament celtitzada, però a les comarques ibèriques van ser absorbits pels pobles autòctons, tot i adoptar molts dels seus trets.

Quan els celtes arriben a la Península, els ibers ja treballaven el ferro, que utilitzaven per fabricar eines i armes, especialment la falcata ibèrica. Els ibers també coneixien l’alfabet i tenien una escriptura pròpia.

Els pobles indoeuropeus que es van quedar al Duero van ser els pelendones, a Extremadura, els cempses, a Navarra i Cantàbria els belgues, i a l’Ebre els pròpiament celtes. Aquestes societats s’expandien a base de fer escomeses armades, però després de les persecucions romanes es van retirar en gran part cap a la Gàl·lia. La seva tradició ha sobreviscut a Irlanda, Gran Bretanya i Galícia. L’estructura social era aristocràtica i els caps rebien la influència dels druides. Els qui s’havien establert al País de Gal·les van ser els únics no romanitzats.

Ells són, doncs, els autors de la indoueropeïtzació de tot Europa. De fet, ja eren molt diferents dels indoeuropeus primitius del nord del continent (euròpids, desprès també caucàsides que tenien la pell blanca, els cabells rossos i els ulls blaus), fins després de les indoeuropeïtzacions. L’ètnia celta era preferentment de cabells i pell foscos. Segons la teoria de Gimbutas, el seu origen estaria en la cultura dels kurgans de la zona oriental d’Europa, tenint en compte les evidències dels termes lingüístics que empraven per designar la flora i la fauna i per les restes arqueològiques trobades.

Kurgan és el tipus de sepultura en forma de túmul rodó semblant a les que es poden veure a El Argar (Almeria), que pertanyen a l’Edat 101

de Bronze. Tant la Cèltica europea com la peninsular cèltica i celtibèrica, formaven part de l’Europa extramediterrània, i durant les seves invasions peninsulars procedents del Rin i l’alt Roine (segles VII-VI aC), no van intentar cap invasió coneguda del territori iber.

L’última aportació ètnica celta rebuda pels autòctons va ser la de la segona onada, provinent de Suïssa i el nord d’Itàlia.

Sovint hem idealitzat molt aquests pobles i les seves confraries religioses druides, però de fet no eren més que els soldats que anaven a la guerra. A la part indoeuropea de la Península havien arribat en caràcter de colons militars, instal·lats en campaments (magos = camp; ialos = espai descobert). Aquests sufixos no es troben en els topònims no indoeuropeus perquè aquells pobles ja estaven ben assentats en poblats de caire urbà. Els principals sufixos peninsulars no indoeuropeus eren: -duniu o -duno (Salardú, Verdú, Besalú) o -ili, -ilti (Iltirda). Els pobles celtes van introduir a tota la Península millores en la metal·lúrgia i els enterraments per incineració i “Camps d’Urnes” contribuint al desenvolupament de la cria de porc ibèric.

Els seus monuments de pedra són megalítics, com dòlmens, menhirs, cromlechs o pedres oscil·lants, noms que s’han estès a monuments de llocs on els celtes mai no havien arribat.

El nom Galízia o Glícia deriva del ruteno o del polonès halicz, i va comprendre primitivament la regió dels Càrpats, poblada per tribus lechites de Judà i Jerusalem. Amb les migracions celtes hi anava també gent d’altres pobles que s’anava celtitzant, i per això, segons Nordem, a l’àrea peninsular de Sierra Morena s’hi trobava representada la tribu dels germani, vinguts des de les regions romanes.

Tots aquests pobles són descrits pels clàssics com a gent irascible, cercabregues, amiga del combat, del beure i de la festa.

Estrabó diu dels celtes hispans: “Són gent que ha renunciat a viure de la terra i que es dedica només al bandolerisme, lluitant constantment entre si i provocant els pobles veïns”. Segons ell, els romans van posar fi a aquest estat de coses i a aquesta manera de viure. A Grècia, van ser els gals els pobles que van fer les expedicions per destruir tots els pobles hel·lènics i quedar-se amb tota la riquesa que hi havia a les antigues ciutats gregues.

102

L’origen de la llengua celta va sempre lligat a l’origen de les llengües indoeuropees. Actualment, uns tres milions de persones parlen els dialectes celtes a Irlanda (gaèlic albanac o scotish gaelic), Illa de Man (manx), Bretanya francesa (bretó), Gran Bretanya (britonnic de Bryton) i a Gal·les (gal·lès). Aquests dialectes celtes varien entre si en funció del tractament de les labio-velars indoeuropees. Les paraules cèltiques incorporades al llatí se les coneix lingüísticament com a celtollatines.

Totes les llengües i dialectes celtes van ser només orals fins després de la cristianització (S. VI-VII), exceptuant la llengua celtibèrica peninsular. Aquest fet comporta que no es disposi de cap document antic escrit per ells mateixos fins després de rebre l’alfabet ibèric. Les llengües celtes continentals eren el gal i el lepòntic, de l’àrea dels llacs alpins de la Gàl·lia i del nord d’Itàlia (celta, gal, lligur, celtoligur). Les insulars eren les parlades a les illes: gaèlic, goidèlic, irlandès antic o fenish i el manx (també menx o mannois) amb certes influències escandinaves.

Les inscripcions ogàmiques més antigues són aproximadament de l’any 500, escrites en l’alfabet ogom, que no és res més que una transformació de l’alfabet grecllatí introduït pels missioners del segle V. El gaèlic es divideix en l’escocès d’Escòcia i les illes Híbrides i l’irlandès o old irish (segle XIII).

A la península ibèrica parlaven un celta que s’ha denominat hispanocelta, ja que tot i adoptar l’alfabet ibèric van seguir parlant – i després escrivint– celta.

Al País de Gal·les i a la Gran Bretanya es va introduir també el kymroeger gal·lès, cymraeg o cymro, parlat per alguns colons i nadius del segle XII. A Cornualles es parlava el còrnic i l’armòric (segle X). El gal de l’Àsia Menor es va extingir. Segons els clàssics, a Escòcia, els irlandesos havien introduït una llengua pre-gaèlica anomenada picto, parlada antigament pels habitants pictes, pre-indoeuropeus i pre-celtes.

En general, entre els celtes, l’escriptura és un fenomen tardà, adaptaven sempre escriptures d’altres llengües, i la seva autèntica culturització no es va produir fins a partir dels romans i amb 103

l’expansió del cristianisme. Els pobles no celtes de l’antiga Europa es distingien d’aquests pobles indoeuropeus perquè no parlaven llengües del grup de les indoceltes indoeuropees.

A nivell de la península ibèrica, és amb el celta que comença el bilingüisme en els territoris colonitzats per ells. La variant més propera al celta peninsular era l’old irish o irlandès antic. La majoria d’informacions sobre aquests pobles s’ha obtingut a partir dels escrits de l’etrusc, el grec, el llatí o el celtiber, i a partir del text de Coligny (França).

Sempre que en referir-se a aquests pobles s’ha parlat de celtomania o germanomania ha estat per haver emprat erròniament el terme ari que, limitat als indoiranians, s’ha fet servir modernament per designar i definir aquests pobles com a superiors. De tota manera, Martin Bernal insisteix en els errors comesos en supeditar tota la cultura europea al fet indoeuropeu o indogermànic. El gal o celta, un cop desplaçat pel llatí, a França va donar el romanç gal i a la Península el romanç castellà a partir de l’hispanocelta.

A la Meseta és on millor es pot parlar de l’ètnia i cultura celta, que va expandir-se per tota la part occidental de la Meseta fins a l’Atlàntic, totalment identificada amb la Celtibèria, perquè realment també era celta.

La cultura celta està igualment ben documentada al sud-est de la Meseta i a molts llocs d’Andalusia.

CAPÍTOL 8 LA PREHISTÒRIA I ELS DIFERENTS POBLES PENINSULARS No gaire lluny del País Basc, a la província de Burgos i llocs de La Dolina, es van trobar les restes humanes més antigues d’Europa.

La troballa d’aquestes restes de més de 780.000 anys, ha posat de manifest la possibilitat d’una altra espècie d’homínids, ja que se sap que no es tracta de restes ni d’Homo Sapiens ni d’Homo Habilis ni d’Homo Erectus. Les restes de La Dolina són de les més antigues 104

d’Europa, seguides de les de Mauer, Homo Erectus, pre-Neandertal, Neandertal, Sapiens arcaic, Cromanyó, Sapiens i Sapiens-Sapiens actual.

Com que els neandertals van desaparèixer fa uns 35.000 anys, paral·lelament a l’arribada de nous pobladors procedents d’Àfrica, només podem parlar del nostre origen africà, tal com diu Martin Bernal. L’Home d’Orce, tot i els grans dubtes que presenta, seria molt posterior al de La Dolina.

Les excavacions de l’Abric Romaní de Capellades, lloc ocupat des de fa 70.000 anys i fins fa uns 40.000, han mostrat que hi havia una espècie molt avançada, amb costums com els de l’Homo Sapiens.

En aquestes excavacions s’han trobat eines de fusta fetes per l’Home de Neandertal, fet únic al món, ja que la fusta només es conserva si hi ha carbonat càlcic. També s’hi han trobat més de 200 fogars i mils d’eines de sílex. Això demostraria que aquests homes s’organitzaven l’espai de manera molt coherent, i quan viatjaven devien fer servir l’Abric Romaní de Capellades com a campament al seu pas per l’Anoia. A la zona nord, al litoral cantàbric, predominaven els pobles càntabres, vàrduls, autrigons i caristis, a més dels grups celtes galaics, turmògids, berons i asturs. La zona central occidental era plenament celta i és on van predominar després els pobles celtibers, lusitans, vetons, vacceus, carpetansevacs, arèvacs, pelendons, totos belos, lusons, turboletes, olcads i lobetans, tots de predomini cultural celta. Al sud, predominaven els pobles semites, libifenicis, púnics i cartaginesos, i a la zona est, els pobles ibers genuïns: contestans, lacetans, ilergets i edetans entre d’altres, fet constatat per Varro i Delgado.

La Prehistòria havia començat a la península ibèrica entre la fi del II mil·lenni aC i l’inici del I mil·lenni aC, essent-ne el fet més destacat la fundació de Cadis pels fenicis. Les tribus peninsulars no ibèriques que han deixat indicis de la llengua ibèrica són les dels càntabres, asturs i jacetans, tribus que parlaven variants de l’iberobasc, com tots els habitants de les zones pirinenques catalanes. La presència ibèrica va comportar uns mestissatges molt importants a tots els territoris fronterers amb els celtes, visibles especialment entre els celtibers i els turdetans. La cultura pre-ibèrica 105

s’havia anat conformant durant tota la Prehistòria en els territoris dels Països Catalans, però la Península s’havia definit en dues grans àrees lingüístiques i culturals: la dels pobles indoeuropeus (celtes) i la dels no indoeuropeus (ibers i bascs: tots dos amb la mateixa llengua).

Se sap que el primer poble que havia conegut la península ibèrica havia estat l’egipci.

La part ibèrica i la part celta Els autors clàssics, en parlar de la península ibèrica, distingien el territori celta de l’iber. Francesc Carreras i Candi diu que Estrabó va escriure: “El costat ibèric té força arbrat” i en canvi “ el costat celta és ben nu”. Amb la seva descripció, ens mostra clarament que hi havia dos grans territoris. En altres descripcions són esmentats amb èmfasi els pobles pirinencs o pobles de cultura de les coves, que havien donat pas a la formació de la nostra cultura. El fet més unificador de cadascuna de les diferents cultures peninsulars i al mateix temps del diferenciador d’aquestes és, sens dubte, el lingüístic.

Blanco i Abad expliquen aquest fet en el seu llibre. Segons ells, els grecs utilitzaven el patronímic iber en un sentit molt ampli, englobant totes les tribus iberes i restringint-lo respecte a les altres cultures peninsulars, no referint-se mai a la totalitat.

Polibi fa les distincions respectives quan parla de les altres tribus. Per ell, el poble iber és un ethnos del tronc o nació ibèrica o dels ibers (Iberikon Genos). Als tersitas o turdetans se’ls distingia sempre dels ibers genuïns tot i haver-se iberitzat molt fortament. Aquest autor distingeix amb molta claredat el territori iber del celtiber.

Herodot d’Harakleia o Asklepíades de Myrleia seguien la mateixa línia de Polibi en les seves referències a Ibèria.

En el tractat que cartaginesos i romans van signar l’any 348 aC sobre el litoral mediterrani també es diferenciava el territori iber obert a la influència comercial joniomassaliota de la resta, que depenia de les influències cartagineses. El tractat es va desfer per les guerres púniques.

106

CAPÍTOL 9 LA GENÈTICA I LA LLENGUA PRÒPIA DE CADA ÈTNIA L’arqueòleg britànic Colin Renfrew va ser un dels pioners en realitzar una síntesi entre lingüística, arqueologia i genètica de les poblacions, proposant noves datacions sobre l’origen de les primeres societats europees. Una de les seves conclusions és que les llengües indoeuropees van néixer i es van difondre fa uns 9.000 anys. La genètica aporta importants coneixements a l’estudi de l’origen de les llengües, ja que la composició genètica d’un individu s’hereta –segons Renfrew– tant per part paterna com materna. En canvi, les llengües poden ser apreses d’altres persones o fins i tot substituïdes.

El més important són les correlacions que, segons Renfrew, existeixen entre els grups lingüístics i els genètics perquè, en general, les llengües es traspassen de pares a fills. Renfrew diu que la millor manera d’estudiar la composició genètica d’un individu d’una comunitat, és observant primer la seva llengua, que alhora pot explicar la història de les poblacions.

En el cas de l’èuscar, Renfrew creu que els estudis genètics actuals poden ajudar a descobrir l’origen primer d’aquesta llengua ibèrica, que ja es parlava a Euskal Herria quan els indoeuropeus tot just arribaven a Europa. La llengua euskera o èuscara pot ser considerada com la protoeuskera o protobasca. Tant Renfrew com Luigi Cavalli-Sforza van afirmar que els bascs eren els descendents més directes de l’antiga població paleolítica que va quedar aïllada per la gran onada neolítica de fa entre 35.000 i 10.000 anys. Tots sabem que, tant els gens com les llengües han avançat al llarg de la història de manera paral·lela, sense que els gens determinin la llengua. Val a dir que, des del punt de vista genètic, està clar que només hi ha una sola raça humana, diversificada pels seus moviments migratoris i d’expansió.

Per a una òptima comprensió global he volgut presentar aquests conceptes referents a la genètica i a la llengua, a fi de poder enfocar el tema lingüístic iber tot seguit. En aquestes qüestions, he seguit 107

bàsicament Cavalli-Sforza, perquè ens fa entendre perfectament la transmissió genètica i cultural. L’herència cultural humana ha estat possible pels nostres gens, que segurament no són gaire diferents dels dels nostres avantpassats de fa 10.000 anys. Pensem que l’única classificació completa existent sobre els grups ètnics humans és la lingüística, amb unes 6.000 llengües parlades arreu del món. Els diagrames científics mostren semblances que es poden obtenir a partir dels cognoms, la lingüística i la genètica. Les discrepàncies entre les classificacions lingüístiques i les genètiques s’expliquen per esdeveniments històrics coneguts, com una conquesta militar portada a terme per una minoria agressiva, que provoca la substitució completa d’una llengua sense substituir els gens. Tot i aquesta substitució, sempre quedaran senyals de la llengua antiga i dels nous gens.

En el nostre cas, la llengua ibèrica va ser extingida a conseqüència de la conquesta militar romana, tant com en la basca l’intent va fer fallida. Les excepcions més importants es troben entre els pobles lapons, finesos o suomis, bàltics i hongaresos, i es van donar situacions semblants a les basques, entre els pobles que han conservat des del Neolític els seus gens i la seva llengua.

Segons el tractament que, seguint Cavalli-Sforza, donen Bertranpetit, Margalef, Folch, Esteve, Calafell, Roque, Ventura i d’altres, els gens i la cultura circulen pel mateix àmbit, és a dir, són accelerats o retardats de la mateixa manera. Els conjunts de gens són, doncs, la conseqüència dels conjunts culturals. Si disminueix la intervinculació cultural, el flux dels gens disminuirà, i encara més si hi ha barreres lingüístiques.

Amb les migracions s’introdueix la nova població de gens migrats i, per tant, els caràcters de la població d’origen. És llavors quan es produeix el pas de gens d’una població a una altra. Els gens, els pobles i les llengües s’han diversificat paral·lelament als moviments migratoris que, tant Cavalli-Sforza com Martin Bernal, entenen com a expansions, primer d’Àfrica cap a Àsia i després cap a Europa.

Una altra hipòtesi seria la correlació directa entre la distribució de gens i la de les llengües, encara que els gens no determinin la llengua dels grups humans. Quant als estudis de gens i població de la 108

península ibèrica, aquests mostren la diferència entre el poble basc i els altres territoris, i es pot comprovar com els bascs són els descendents més directes dels pobles del Paleolític superior.

L’estudi de les poblacions pirinenques permet establir un arbre en què els habitants del Pallars i el Ripollès se situarien a la mateixa branca que els dels Pirineus francès oriental i central. En canvi, els del Pirineu occidental vindrien d’una branca diferent, d’on surten també els bascs de les dues bandes de la frontera. De fet, està demostrat que les diferències entre els europeus només són profundes en el cas dels bascs, sards, lapons i islandesos, pobles tots ells d’arrels no indoeuropees, com els ibers. Els estudis de l’ADN de diverses poblacions han permès establir relacions de parentiu tot estudiant les migracions. La primera anàlisi de l’ADN basc es va fer amb la dent d’una dona que pertanyia a una població medieval basca, demostrant-se que les mutacions que es podien examinar tenien una antiguitat superior als 10.000 anys, període durant el qual hi ha hagut una total continuïtat generacional del mateix poble. És ben cert que les peculiaritats de color de la pell, ulls, cabells, fesomia o constitució comunes entre un grup de població serveixen per definir races, però cal tenir present que hi ha molta població mixta. El problema és que només tenim informació de les llengües parlades entre fa 2.000 o 3.000 anys, amb unes classificacions recents que inclouen unes 17 famílies, entre les quals no hi ha el grup de les llengües no indoeuropees, ni vives ni mortes.

Moltes vegades, les llengües dels invasors es limiten a incorporar, a les pròpies de cada poble o territori, un cert nombre de mots, prefixos o sufixos de l’idioma dels invasors. I la llengua dels invasors també es modifica, en funció del substrat lingüístic del poble envaït, com va passar amb el llatí, que del contacte amb l’iber i altres llengües va anar sorgint el llatí vulgar i, seguint el procés de diversificació, a cada lloc envaït anirien gestant-se les corresponents llengües romàniques.

En els treballs de l’SCB, Ventura destaca respecte a les poblacions, que la paraula tribu és equivalent a la de nació en parlar de determinades ètnies, ja que designa una determinada societat.

109

Ètnia, per oposició a tribu, permet un rigor científic i antropològic que va lligat a una neutralitat ideològica. Per tant, ètnia seria aplicable a totes les societats i és un terme objectiu respecte a les fronteres naturals, que són les ètniques.

Segons les noves teories referides al registre fòssil, es creu en un origen multiregional de l’home, és a dir, que a l’origen únic s’hi contraposa un origen multiregional que troba el seu suport en aquest registre i en la genètica. Segons aquesta teoria, els humans van sorgir a la Terra per grups, simultàniament, cada grup en un lloc diferent del planeta. El registre fòssil es fonamenta principalment en ossos i dents, que han permès a Cavalli-Sforza reconstruir els arbres genealògics que relacionin els pobles i les seves llengües. Les troballes fòssils ens expliquen, per exemple, com en el període cretaci el Pallars Jussà era habitat per moltes espècies de dinosaures, i s’han trobat, en els nous jaciments descoberts, més de 300.000 ous.

CAPÍTOL 10 L’EDAT DEL BRONZE PRE-IBÈRIC L’edat del Bronze preibèric seria l’edat dels metalls: el coure i el bronze eren els més utilitzats. Durant l’Eneolític és quan es comença a utilitzar l’aram o coure, el bronze i l’estany. Aquests metalls estan directament relacionats amb les necessitats agràries i comercials i amb la fabricació d’eines, ornaments i armes. A partir d’aquest moment, es produeix una gran puixança de la civilització peninsular de l’àrea ibèrica, que va des de Oropesa fins a Elx i que amb la part lleidatana són les zones més pròpiament iberes de tot el territori. A partir d’aquesta època, les construccions ja es fan als cims, i entrem de ple en l’època proto o pre-ibèrica en els seus territoris, que aniria de l’any 2.000 fins el 1.000 aC. Al final d’aquest període, els ibers estaven ben assentats i definits en el que ara és el territori dels Països Catalans continentals de l’estat espanyol, francès i Andorra.

110

L’Edat del Bronze havia aparegut a Orient cap al 2.000 aC mentre a Egipte ja estaven en època històrica. Des d’Armènia i Mesopotàmia es va escampar pel Mediterrani després de passar per l’illa de Creta, de cultura minoica i jònia. A la península Ibèrica s’originà a l’àrea de la cultura argàrica, prop d’Almeria, a Portugal, Galícia i Balears. Al Moianès, en descobrir l’enterrament d’un home de tipus alpí, es va trobar un fermall de bronze centreuropeu , i a Granera, una destral de bronze tubular decorada amb relleus diagonals. D’aquesta època són també les últimes restes descobertes a Sant Martí d’Empúries, en el que era el primer assentament indígena iber datat del segle XII aC. Aquest descobriment va ser capital per a l’arqueologia catalana i mediterrània, ja que confirma que abans d’arribar els pobles grecs, el lloc era habitat pels indígenes autòctons ibers de la tribu dels indiketes.

Evidentment, això hauria de comportar un canvi en els plantejaments actuals, situant la cultura ibèrica catalana en el lloc que li correspon.

Les restes trobades ens mostren com aquests primitius ibers ja vivien en ciutats urbanes, establint-se en els mateixos llocs els grups de jonis-grecs que, procedents de la Fòcia o de Massàlia, s’hi establiren pels voltants de l’any 600 aC. A més de les estructures urbanes, s’hi han descobert moltes ceràmiques. Les estructures de la ciutat eren fetes amb murs a base d’argila, pedres i elements de fusta. A terra hi ha pavimentacions, llars de foc i forns domèstics, a més d’estris de ceràmica i de bronze, i altres elements com botons o anells.

En aquesta mateixa època es van habitar les Balears, però no s’han trobat gaires vinculacions amb els ibers. Alguns autors han relacionat els foners balears amb els pobles ibers però, de fet, la fona era púnica i cartaginesa (carquinos), i molt utilitzada pels eivissencs. Segons la informació que va deixar Estrabó, cap a l’any 776 aC els beocis i els rodis havien fundat Roses a l’Empordà iber, i diu que els rodis havien anat a Ibèria per fundar la ciutat abans d’instituïr-se els Jocs Olímpics del 336 aC. Amb l’Edat del Bronze, precedida de la del coure o aram, començava de ple el desenvolupament de la metal·lúrgia, amb importants variacions en els enterraments i en l’habitat, mentre s’entrava en el període històric pre-iber.

111

CAPÍTOL 11 L’EDAT DEL FERRO O ÈPOCA IBERA Uns 1.000 anys aC es produeixen importants migracions centreuropees i libifenícies cap a la Ibèria genuïna i a tota la Península en general, que introdueixen grans canvis respecte al període anterior. La penetració en territori dels ibers es pot dir que va ser pacífica, i significativa fins al Llobregat, nord de València, Castelló i part d’Aragó. Una de les primeres onades conegudes, va ser la que procedia del Rin i l’alt Roine, al segle IX aC. La segona es va produir al segle VII aC des de Suïssa i el nord d’Itàlia, travessant els Pirineus i arribant fins al Cantàbric, que va ser l’última aportació ètnica coneguda que van rebre els pobles ibers. La presència humana des del Neolític antic (3850 aC), amb continuïtat fins al final de la Prehistòria ibera (Edat del Ferro i període dels Camps d’Urnes) mostra, en els territoris dels Països Catalans continentals, un continuum cultural i lingüístic molt manifest, visible en els poblats ibèrics de Sabadell de l’any 1900 aC. Tot i que el material més utilitzat en aquest període ja és el ferro, el bronze se seguia fent servir per determinades coses. Els enterraments que van introduir-nos eren d’incineració. Sembla que, el celtes van donar gran importància a la cria del porc de color fosc, augmentant la seva producció. Les primeres cultures que havien utilitzat les coves del nostre País, desenvolupant una cultura prehistòrica, havien rebut aportacions de la cultura de Hallstatt. La seva evolució i el seu posterior assentament amb els autòctons i altres cultures, van originar la formació de tribus molt característiques, amb plena significació cultural ibèrica i totalment diferenciades de les seves coetànies, les celtes, les celtiberes, les gal·loceltes, les ligurs i les fenícies.

Aquestes tribus s’havien anat caracteritzant pels tipus d’enterraments. Durant el megalitisme (segona meitat del III mil·lenni fins als últims segles del II mil·lenni aC), els enterraments són col·lectius i amb espectaculars construccions megalítiques, amb sepultures de corredor, galeria coberta o cambra simple, dels quals en tenim bons exemples a Santa Cristina d’Aro. 112

En l’època protohistòrica, predominava la incineració a terra o en fosses de cremació, amb els objectes d’ús personal dins l’urna cinerària. A Ibèria, la inhumació es fa en abrics i a l’aire lliure, però des del període epicardial era col·lectiva i en coves. Més tard, se’n troben d’individuals i de dobles.

Dels rituals funeraris en tenim dades a partir de l’Home de Neandertal, però és a partir del Neolític que es generalitza la pràctica dels enterraments, amb l’aparició de les primeres necròpolis rituals.

Després de l’època ibèrica, amb el domini romà i el cristianisme, el procediment de la cremació de cadàvers –que es considerava pagà– es va anar extingint a partir del segle V, amb l’extinció forçada del paganisme i del culte al sol.

En algunes comarques no va quedar cap rastre de l’antic ritual.

Tot i això, els enterraments en cista del territori iber no són més que una perduració de les cistes neolítiques contemporànies, dels sepulcres de fossa del megalistisme iberocatalà del Bronze mitjà o del període pre-iber. Des del Neolític mitjà, en els territoris ibers s’havia generalitzat l’enterrament individual a l’aire lliure i en grans necròpolis, en l’anomenada cultura dels sepulcres de fossa.

Aquests sepulcres, a part de les despulles, contenien l’aixovar del difunt, les ofrenes del grup i, si s’esqueia, els objectes de prestigi.

A Guissona, durant l’estiu del 1995, un grup d’arqueòlegs de la UAB, mentre feien excavacions a la ciutat romana, van trobar l’esquelet d’una dona ibèrica d’uns 30 anys, enterrada feia més de 2.000 anys, amb àmfores ibèriques del mateix període (segle I aC). Aquestes àmfores són els recipients on els ibers dipositaven els aliments per als morts tot seguint les seves creences i el seu ritual funerari.

CAPÍTOL 12 ELS TERRITORIS IBERS La cultura ibera, entesa com a poble ben establert en el seu territori, després d’absorbir i rebre influències molt diverses, es troba ben identificada durant el Neolític, el Bronze i el Ferro, fins arribar 113

al moment del seu ressorgiment cultural a partir del segle VI aC. D’acord amb els escrits d’Estrabó i Scilax de Carianda, el territori iber començava al Roine, just després dels assentaments ligurs.

La Prehistòria ha estudiat l’evolució de la societat ibera, des del seu origen fins a l’ús de l’escriptura. Durant el segle VI aC és l’únic poble peninsular amb alfabet propi i escriptura, començant la seva època històrica. Les troballes en el territori d’Ibèria han aportat restes de totes les cultures prehistòriques conegudes, especialment a Banyoles, Serinyà, Girona, Sant Julià de Ramis, Capellades, Falset, Moià, Rojals, Toralls, Romanyà de la Selva, Folgueroles, Matadepera, Terrassa, Sabadell, Vallgorguina, Salomó, Espolla, Guissona, Bell-lloc, Gavà i tants altres. El cas de les pintures del Cogul, dins l’art prehistòric de l’home del Paleolític i de l’art rupestre, ens situa en un lloc de privilegi perquè són les pintures rupestres amb representacions humanes femenines més antigues d’Europa, a més d’inscripcions posteriors en llengua ibèrica. La civilització ibèrica és la nostra primera cultura autòctona coneguda, distingint-se en els territoris catalans pel gran ús i especialització que va fer del ferro i la farga, la producció de ceràmica, la mineria, la metal·lúrgia, l’agricultura, la navegació i el comerç, a més de la introducció de moltes tècniques industrials. Els seus poblats urbans i les seves ciutats eren fortificats i construïts defensivament. Els seus assentaments són ibers, no pas grecs –com algú pensava– i alguns iniciats abans del segle XII aC. Va ser més tard que van rebre influències positives dels beocis i rodis a Roses, o dels jonis foceus minorasiàtics ( o grecs massaliotes) a partir dels seus assentaments a Empúries. Després de la fundació de Massàlia (Marsella) per part dels jonis foceus, les influències dels pobles jonis sobre els ibers, es van anar incrementant, però integrantse finalment amb la població indiketa de la ibèria genuïna, com ho demostren els objectes dels poblats de Sant Martí, el Mas de l’Illa o Ullastret. Els escriptors grecs pensaven que alguns dels primers habitants peninsulars, podien haver estat els ligurs en èpoques preibèriques d’edats indeterminades, juntament amb la vinguda d’oriünds del l’Àsia i del nord de l’Àfrica.

114

Es creu que els contactes amb el pobles foceus són els que van donar més plenitud a la formació plena de la cultura ibèrica, en propiciar molts canvis en les tècniques de construcció, l’escriptura, la metal·lúrgia, noves espècies animals i vegetals ( la gallina, la vinya, l’olivera) o el torn de ceràmica. Gradualment, les tribus ibèriques es van anar integrant a les estratègies comercials de les grans potències mediterrànies, fins que cartaginesos i romans, al segle II aC, van començar a explotar el territori iber, forçant els indígenes a adaptarse a la seva manera de viure, fundant noves ciutats al costat o a sobre de les primitives ibèriques, o reaprofitant els materials ibers a les ciutats derruïdes o cremades.

CAPÍTOL 13 LA CULTURA AZILIANA El període mesolític s’identifica amb els capsienses, que ens donen la cultura aziliana del Mas d’Azil i l’asturianense, per la qual cosa, diem que l’art prehistòric peninsular neix al nord cantàbric i al llevant iber, entre el Mesolític i el Neolític. Tot l’art esquemàtic del sud peninsular és més tardà. Trobem, doncs, els magdalenienses al nord de la Península i els gravetians i solutrians a la part llevantina, entre el 10.000 i el 4.000 aC, la mateixa època que, en el Baix Llobregat, ja es practicava la mineria en sistema de galeries. La cultura aziliana és definida a partir del descobriment del Mas d’Azil, a la part ibera de la Catalunya Nord del final del Paleolític. Aquesta civilització, amb els seus primers signes d’escriptura aziliana trobats a l’antic Comptat de Foix, corresponen a una cultura pirinenca i mediterrània alhora, com la ibèrica posterior, assentada al mateix territori. Es creu que alguns signes d’aquesta escriptura pertanyien a una escriptura primitiva. No gaire lluny d’Azil, a Nissan les Enserunes (Catalunya Nord), es van trobar jocs molt complexos i daus fets pels pobles ibers de l’Edat del Ferro, semblants als trobats a Agramunt. Al Moianès – Cova del Toll, Fonscalents, Cova de les Teixoneres, Balma de l’Espluga 115

i del Gai (8.000 aC)–, diversos equips de treball de Barcelona, ajudats per especialistes de Tolosa de Llenguadoc, van localitzar estris utilitzats per l’home de la cultura aziloide, definida també a Falset i a Margalef de Montsant. Destaca una destral en pedra polida i diverses proves d’ocupació (habitatges i enterraments) del neolític antic cardial i epicardial, i ceràmica impresa i llisa, amb incisions. També s’hi han trobat moltes puntes de sagetes de sílex.

L’arqueòleg Piette, en els seus estudis sobre la cultura aziliana i els signes escriptuaris, diu haver descobert una gran civilització entre els azilians i les altres civilitzacions mediterrànies, que es podria traduir amb una certa unitat com la microlaminar mediterrània, molt ben representada a la Cova del Frare de Matadepera (Vallès Occidental).

Piette va arribar a la conclusió que els signes escriptuaris azilians es corresponen amb els egipcis i els hebreus jueus, fent perdre a l’alfabet fenici la total hegemonia que tenia.

La civilització aziliana forma part del territori de formació de la cultura ibèrica genuïna o del neolític ibèric, i la seva escriptura –amb registres fòssils– ens fa relacionar-la amb un origen multicomarcal.

El primer senyal escriptuari de pintura protohistòrica, es va trobar a la Cova del Tabac de Lleida, i és del Quaternari. De la mateixa època s’han trobat altres escrits a les Coves de Cretes (Tortosa), a les del Mas Llort (Tarragona) o al Cogul, en terres dels ibers ilergets.

A les cavernes s’hi van descobrir escriptures ideogràfiques i senyals geomètrics que han estat comparats amb els alfabets guanxes o amb l’escriptura jeroglífica. Algunes comparacions s’han pogut fer amb l’escriptura minoica o jònica, que ens han portat a deduir que l’escriptura simbòlica va precedir la jeroglífica. Per contraposició, cap dels signes trobats a Altamira (Santander) es pot considerar escriptuari. Tot ens fa pensar en la ja esmentada continuïtat cultural en el temps dins dels territoris dels ibers.

116

CAPÍTOL 14 LA INEXISTÈNCIA D’UN NEOLÍTIC PENINSULAR GLOBAL Si es volgués parlar del Neolític de tota la Península en general, no es podria fer fins després de l’extensió i consolidació d’aquest període. Per tant, ens interessa parlar d’un Neolític iber o català.

Més enllà, podríem parlar del Neolític corresponent a cada territori peninsular, perquè cadascun hi va entrar en èpoques diferents.

Dins l’àrea ibera del Neolític trobem a Gavà, la Bòbila Madurell, la Venus de Gavà, les mines en galeria de variscita i restes arqueològiques recollides en aquestes mines, que demostren la distribució que es feia del mineral que es comercialitzava per tota la franja del Mediterrani català i cap a altres llocs. Troballes de tombes neolítiques descobertes a Olèrdola (Penedès) complementen els altres jaciments existents als Països Catalans. De la cultura megalítica de fa entre 5.000 i 2.500 anys aC tenim, en tots els territoris ibers genuïns, gran quantitat de dòlmens i menhirs, especialment a l’Empordà i al Vallès. Els dòlmens més importants són els de la Cova d’en Daina a Romanyà de la Selva i el de Vallgorguina a la Conreria. Del 3.800 aC tenim els primers objectes de bronze i coure o vasos campaniformes decorats, així com botons d’os de petxina, que demostren l’establiment dels primers contactes entre els pobles celtes indoeuropeus i els indígenes pre-ibers del nostre territori produïts cap al 1200 aC. S’ha dit que segurament d’ells havien après a fondre i treballar metalls. És en aquest moment de la prehistòria quan descobrim, en el territori pròpiament ibèric, el fet cultural iber, que durant l’Edat del Ferro trobem ben constituït.

La primera cultura neolítica es va formar especialment a la costa ibera alacantina, on van sorgir els primers agricultors i les primeres ceràmiques. La falta d’homogeneïtat de les diverses cultures de la Prehistòria peninsular fa que no es pugui parlar de l’existència d’una Prehistòria ni d’un Neolític conjunt, sinó del de cada territori o cultura en particular. Per això no podem analitzar, –com fan molts 117

científics–, tota la Península conjuntament, perquè cauríem en generalitzacions poc rigoroses. La Península no ha estat mai una àrea unitària sinó diversa, amb grups diferents que parlaven llengües diferents, per tant, és impossible parlar d’una Prehistòria espanyola.

La majoria de pintures rupestres estan ubicades a la serralada de Cantàbria, Catalunya i Llevant, amb algunes mostres al sud i a Gibraltar, a més de les d’Atapuerca, prop del País Basc. Però, com s’ha dit, de pintures rupestres amb figures humanes femenines només se n’han trobat en territori dels ibers. La pràctica primerenca de tècniques agrícoles i ramaderes s’ha pogut comprovar al Paleolític només en aquests territoris ibers (Cova de l’or, Beniarès, Alacant. etc.) i en els mateixos territoris on després es va formar la cultura ibèrica. A Or, sabien fabricar ceràmica i coneixien el cultiu dels cereals, la decoració d’objectes, la cistelleria, els focs per escalfar-se, cuinar i coure ceràmica, les eines per treballar i segar els cereals amb dents de sílex, culleres d’os, punxons, ornaments, anells, teixits, molins de gra i, sobretot, queda clar que ja tenien el concepte de “treball organitzat”.

Torraven les llavors de blat, esprilla, espelta, civada i ordi, a fi de conservar-les millor. Els animals que domesticaven eren, l’ovella, la cabra, el porc ibèric negre, el bou i el gos. La caça va continuar practicant-se.

Aquesta primera cultura neolítica pre-ibera, va tenir una àmplia difusió per tot el litoral català i sud de França. El neolític mediterrani havia incorporat la tècnica de la ceràmica, la decoració, la pintura i la pràctica d’enterrar els morts en fosses protegides i amb ofrenes, ornaments personals i un petit aixovar. En altres nivells es fa palesa l’existència de diversos rituals entre els quals destaquen els de tipus fàl·lic. Només es troben sepulcres de fossa en territori iber. A les Mines de Gavà se’ns presenta una organització social, econòmica, comercial i industrial de fa uns 6.500 anys. La ramaderia havia estat important a tota l’àrea des del IV mil·lenni aC, ja que, a més de servir pel consum i la utilització de les pells, els donava greix per il·luminar i ossos per a la fabricació d’alguns estris. La cultura catalana dels sepulcres de fossa ens mostra com fa 5.000 anys teníem societats molt avançades, i amb una metal·lúrgia altament 118

desenvolupada, amb capacitat per a l’intercanvi i l’exportació. Cap al final del Neolític va aparèixer la cultura megalítica, amb els dòlmens que apunten cap a societats pastorals que coneixien l’ús d’alguns metalls (coure i bronze).

Prop d’Almeria, a Los Millares, es troba, datat del 2.400 aC, el desenvolupament de la metal·lúrgia (no pas amb mines de galeria) i poblats urbans amb cabanes circulars, enterraments en túmuls d’inhumació col·lectius i objectes domèstics diversos. La cultura del Bronze de fa uns 3.500 anys tampoc va donar una cultura uniforme a nivell peninsular; per això, en el II mil·lenni aC són molt diversos els grups culturals existents.

El comerç del bronze, del coure o de l’or i la quincalla per refondre, estan ben justificats per l’aparició de la metal·lúrgia del ferro entre els ibers. La cultura argàrica, també a prop d’Almeria, i la del Bronze meridional portuguès, iber, català i valencià són un fet. A les cultures de llevant (País Valencià iber) les tribus ocupaven els cims o punts més elevats, amb notable densitat de nuclis habitats, estatges rectangulars de sòcol de pedra i parets d’adob. Les coves i forats rocosos s’empraven per enterrar els morts, i l’ús dels metalls estava generalitzat.

A partir del segle X aC es va iniciar un procés de migracions transpirinenques des d’Europa per part dels pobles indoeuropeus.

Tots aquests pobles tenien el costum d’incinerar els morts. Per això ressorgeixen els cementiris anomenats Camps d’Urnes. Aquestes migracions van passar pels territoris ibers de Catalunya i Aragó i van triar, per establir-s’hi, principalment Navarra, Aragó i les Valls de l’Ebre. En aquesta mateixa època els fenicis colonitzaven el nord d’Àfrica i la costa de Tunis, creant petites factories en el sud peninsular, des de Cadis fins a Cartagena. A l’àrea ibera va ser més important la influència dels pobles jonis, foceus i grecs.

A les àrees peninsulars costaneres hi havia mines de coure, estany, or i plata, proporcionant la seva explotació i el corresponent intercanvi de materials provinents d’Orient, com ara teixits, joies, ornaments, perfums, objectes de pasta vítrica, vi, oli i ceràmiques de torn envernissades.

119

Els ibers del litoral van adoptar ràpidament la ceràmica feta amb torn i van aprendre la tecnologia del ferro, que es va difondre entre totes les tribus ibèriques. També havien adoptat la manera de construir les seves cases i l’alfabet, creant el seu propi sistema monetari amb plata, bronze i or. Els grecs s’establien sempre fora de les ciutats iberes, i per això Titus Livi escriu: “Empúries està formada per dues ciutats, la dels grecs i la dels ibers”. Els territoris ibers eren coneguts com a terra dels ibers o ibèria, nom que aleshores no es feia extensiu a la resta peninsular.

Les colònies del sud andalús van ser fenícies des de Huelva fins a Almeria. El Neolític mitjà és conegut en els territoris dels ibers pels sepulcres de fossa (4500-3000 aC) i se li aplica el nom de cultura dels sepulcres de fossa, ben representada arreu dels Països Catalans. Aquests sepulcres eren fosses revestides de lloses i excavades en el subsòl, i s’identifiquen tres fàcies comarcals segons el tipus de construcció: la vallesana o sabadelliana (fosses), la solsoniana (cistes) i l’empordanesa (corredor). Tots tres tipus eren organitzats en necròpolis. Aquesta cultura autòctona estava tan ben assentada que a la majoria de comarques no va quedar cap rastre dels altres tipus d’enterraments.

La Venus de Gavà, datada del Neolític mitjà ( uns 5800 anys), és la figura més antiga de ceràmica negra. És l’única peça coneguda amb forma humana de tota la Península. Aquesta escultura demostra també la similitud entre els cultes de tot el Mediterrani, en evocar una deessa de la fertilitat. Està composada de tècniques decoratives diverses, com el relleu, el gravat i la pintura, que recorden motius solars.

CAPÍTOL 15 SOCIETATS TRIBALS MEDITERRÀNIES El primer Neolític es troba a l’àrea compresa entre el Pròxim Orient i l’antiga Jònia (actual Turquia). Les societats encara caçadores estaven escampades per tot el llevant ibèric de la costa peninsular, formant més tard la Ibèria occidental. Aquestes societats 120

no seguien culturalment aquells grups que encara no s’adaptaven a les noves societats protourbanes, i així neix l’anomenat sistema cardial, que defineix el neolític antic a tenor del sistema de decoració de les ceràmiques, fetes a base d’aplicar petxines sobre les vores d’argila tova, abans de coure-la (cardium edule). Aquest sistema, després, es va anar estenent per tot arreu. Tant aquests pobles del llevant peninsular –base de la civilització ibèrica–, com els del Pròxim Orient es guarnien amb collarets, com els de variscita verda de Gavà, o de petxines. La circumstància que només es trobin tribus neolítiques d’època tan antiga a l’àrea mediterrània fa pensar que podien ser gent influïda per grups anteriors procedents del Mediterrani occidental neolític, i són molt significatives les inscripcions fàl·liques de la Cossetània ibèrica, la Venus de Valltorta o les figures humanes del Cògul (Segrià).

La solutrense ja va ser una cultura netament occidental mediterrània, desenvolupada dins tota l’àrea dels territoris ibers.

En aquest període es comencen a veure, en l’àmbit peninsular, unes diferències culturals molt marcades, mentre comença una fase inicial ibera i mediterrània amb moltes connexions pirinenques i cantàbriques. El Neolític occidental antic o cardial, s’ha d’incloure dins el context general de les societats tribals mediterrànies, però tenint present que la primera ceràmica neolítica del nostre Mediterrani occidental va ser trobada a Alacant.

El Neolític, després, es va estendre cap al centre d’Europa occidental, tot formant la cultura danubiana (Rin i Mosa), on s’havien establert grups humans des del final del VI mil·lenni aC, construint poblats i granges agrícoles. Els grups postcardials van assenyalar la transició cap al Neolític mitjà, amb els sepulcres de fossa i els estils ceràmics de Montboló i Molinot, amb restes a l’Alt Empordà, el Montsià i el Penedès. El final del Neolític va produir canvis en els enterraments, generalitzant-se la inhumació col·lectiva, i donant lloc a un trencament amb el període anterior. Amb aquest Neolític recent o final i Calcolític es va observar un canvi total en els costums esmentats. Els jaciments excavats en els territoris ibers demostren que aquests autòctons no apareixen de cop, sinó que abasten una 121

etapa molt àmplia marcada per un període de consolidació de la seva cultura a través del temps. És evident que un poble tan ben consolidat havia de tenir un continuum de civilització anterior i receptiu a totes les influències rebudes. Amb la innovació del poliment de la pedra i l’aparició de la ceràmica es defineix a cada lloc el comerç de l’època neolítica, que en els territoris ibers comença amb la domesticació de plantes, animals i amb el desenvolupament de l’economia de producció i la metal·lúrgia. Les primeres evidències en aquests territoris cal situar-les cap al VII mil·lenni aC en el període Atlàntic, és a dir, entre el 7000 i el 3400 aC, època en què caldria vincular entre si les societats tribals mediterrànies. La denominació mediterrània correspon a l’ètnia del grup leucoderm dolicocèfal, de pell bruna i ulls foscos, que compren les subraces iberoinsulars i atlantopirinenques.

El tipus leucoderm té pell blanca-bruna, cabells ondulats i nas estret. A més, és prop d’Europa, sud-oest d’Àsia i nord d’Àfrica. La subraça iberoinsular és euròpida, de poca alçada (1,63-1,65 m.), cos esvelt, ben format, cara allargada i oval, ulls grossos i negres, llavis gruixuts i cabells foscos, a part de reunir les altres característiques del grup leucoderm. S’estén fins al sud de Rússia i per totes les illes mediterrànies. Les cultures mediterrànies prehistòriques havien sorgit a les illes de l’Egeu al III mil·lenni aC (cultura ciclàdica) i amb els cretencs minoics de llengua minoica o jònia (llengua homèrica), anterior a la cultura micènica i coincident amb l’arribada dels pobles indoeuropeus a Grècia, (Aqueus 16001200 aC) i doris europeus indogermànics, provocadors de la gran crisi hel·lènica no superada fins al segle VIII aC que va donar lloc a la nova civilització grega, un cop rebutjada la invasió persa.

CAPÍTOL 16 EL NEOLÍTIC, UNA APORTACIÓ MEDITERRÀNIA El Neolític havia estat una aportació mediterrània, perquè totes les poblacions del Paleolític superior, Mesolític i Neolític –incloses les aportacions neolítiques africanes de la cultura “almeriana”– foren 122

influïdes, segons Pericot, per les civilitzacions de l’Orient mediterrani, que pertanyien ètnicament al món mediterrani.

L’adaptació dels diversos pobles als nous descobriments neolítics és el que va provocar la diversificació en moltes cultures independents. Un dels aspectes més canviants durant el Neolític va ser el religiós, que produeix en el Mediterrani un gran canvi entre els pobles adoradors del sol que havien creat signes i emblemes diversos fets amb coure, ferro o bronze. Destaquen, com a més coneguts, el signe de la creu, a partir de dues destrals posades d’esquena, la creu gammada o els signes heliolàtrics.

Una cronologia comparativa per veure l’evolució mediterrània del Neolític podria ser aquesta: 10500 aC Palestina 10000 aC Jericó 7500 aC Jordània 7000 aC Valltorta (Castelló de la Plana) 6500 aC Gavà (Baix Llobregat) 5000 aC Beniarrés (Alacant) 4500 aC Aldenhoven (Alemanya/Egipte) 3000 aC Charavines (França) 2500 aC Los Millares (prop d’Almeria) 2000 aC Illa de Malta 1500 aC Metal·lúrgia del Ferro, inicis (època pre-ibèrica) 1000 aC Edat del Ferro (època pre-ibèrica-Països Catalans continentals) L’àrea mediterrània ha estat el bressol de tota la civilització occidental, amb centres destacats a Fenícia, Jònia, Creta, Sicília, Egipte, Síria, Ibèria Oriental i Ibèria. Durant la primera meitat del I mil·lenni aC es van desenvolupar tots aquests pobles. Els fenicis, des de les poblacions sirianes de Tir i Sidó, van colonitzar les costes del sud “tartessi” o bètic, per aconseguir-ne l’extracció del mineral que havien descobert. Després van mantenir intercanvis i relacions comercials amb els ibers i van seguir amb la colonització dels pobles de l’àrea hel·lènica (Creta, l’Egeu, Milet, Efes i Corint), el Mar Negre 123

i d’altres indrets. A partir del segle V aC comença la gran lluita entre Orient i Occident, que es tradueix en lluites amb els pobles doris-hel·lens, perses i romans. El posterior enfrontament de Roma amb Cartago per la possessió de Sicília va provocar les guerres púniques.

Els pobles que s’havien establert a l’illa de Sardenya –sards o shardanes– es creu que parlaven una llengua molt propera a la dels ibers i, segons els lingüistes i els historiadors, aquests pobles mediterranis van estar, en l’antiguitat, molt en contacte amb els ibers.

També es pensa que el nom de la dansa catalana, la sardana, pot tenir relació directa amb el gentilici dels sardans o sards.

En el conegut vas ibèric de Llíria o Vas de la Sardana s’hi pot veure un grup de persones ballant una dansa que talment sembla una sardana.

La civilització mediterrània i el seu art es podrien interpretar amb el següent quadre a partir del 2600 aC: a) Minòic de Creta (Egeu). Minotaure i Knossos donen pas al Panhel·lenisme i a la civilització grega clàssica. b) Micènic o helàdic (costes de Grècia, Micenes, Tirinto i Orcómeno). c) Civilització Jònia. d) Aqueus. e) Xipre f) Civilització fenícia (eclèctica). g) Grècia arcaica ( un cop reduïdes les civilitzacions minoica i micència per les invasions dòries del nord i d’altres). h) Sorgiment (a la península grega i a les illes de l’Hélade) de l’art o cultura occidental, oposada al concepte oriental, i que manté en els seus inicis les influències de l’art cretenc, minoic i micènic, més algunes aportacions àries rebudes dels pobles doris. i) Període arcaic de la cultura dòria de Grècia i les seves polis (segles VII-V aC). j) Grècia clàssica (segles V-VI aC). k) Renaixement joni (Àsia jònica i Efes).

124

l) Hel·lenisme (Alexandre Magne, Indo-Pèrsia). m) Magna Grècia. n) Influències de les invasions àries. o) Corint. p) Gàlates – gals – celtes.

El Mediterrani va ser el lloc de trobada de totes les civilitzacions, i les ciutats de la costa van fer d’intermediàries entre Egipte, Síria o Mesopotàmia, mentre els fenicis proveïen de productes del nostre mar els imperis assiris, babilònics o perses.

La unitat mediterrània s’havia assentat en l’acceptació d’una rica diversitat, marcada pel comerç de l’inici del període històric al segle VIII aC, conformada pels primers documents redactats en llengua jònia o homèrica d’escriptura sil·làbica amb què s’escriuen els primers poemes homèrics.

Els micènics, que empraven l’escriptura micènica, desapareixen al 1200 aC enmig d’un gran moviment de pobles i alhora amb la desaparició de l’Imperi hitita per les invasions dòries. És el moment en què els fenicis pre-colonitzen Andalusia per explotar les mines, i la caiguda de Micenes marca, per als grecs, la seva Edat Fosca. Els jonis i els eolis es van estendre per l’Àsia menor difonent el seu alfabet i la seva cultura, formant-se els mites de Tartessos i de les Columnes d’Eracles o Hèrcules (estret de Gibraltar), a partir del segle IV aC, en els llocs on hi havia colònies gregues. Es tendeix a excloure els bàrbars, guanyant amb hel·lenisme, herència del món minoic o cretenc.

Un cop vençuda, Grècia es va imposar culturalment sobre els romans i llatins, provocant que la nova civilització resultant, encara que políticament fos llatina, culturalment tingués importants llegats hel·lènics. Per això, tots els generals romans imitaven als grecs en l’aspecte estètic.

Cartaginesos, llatins o romans van sotmetre els ibers proporcionant grans masses de mà d’obra esclava que les legions feien servir per explotar les terres dels autòctons. Però van ser les colònies gregues, les que van donar a la Ibèria genuïna el segell més 125

característic de la cultura mediterrània a partir del 800 aC. Roses i Empúries representen la implantació d’un comerç que garanteix la introducció de nous cultius i noves indústries entre els ibers, a més d’haver estat a la porta de la romanització, amb Tarraco, capital de la Hispània Citerior ibèrica. A l’Occident mediterrani, els mil anys que van del segle XVI al VI aC van servir per conèixer tota la cultura oriental i mediterrània. L’Europa extramediterrània, la formaven els pobles celtes que havien fet reviure les seves llegendes, idealitzades per les organitzacions o confraries druides. Aquests pobles són identificats com la cultura de La Tène, desenvolupada a partir de l’any 500 aC, entre les cultures europees de l’Europa centre-occidental i irlandesa.

Wilhelm Humboldt (1821) es va dedicar a estudiar els topònims i antropònims ibers transmesos pels autors clàssics, al veure la pervivència de la llengua basca des de l’època pre-romana. Va deduirne que els ibers eren un sol poble amb una única llengua, idea compartida per Schulten i Bosch i Gimpera que, com molts iberistes, entenien la civilització ibèrica com una síntesi de pobles a partir de l’Eneolític iber.

CAPÍTOL 17 LA CULTURA ALMERIANA Cultures com la de Los Millares o El Argar, properes a Almeria, van donar pas al Megalitisme i a la cultura mediterrània almeriana.

A partir del 2500 aC aquesta cultura es va anar projectant cap a la Meseta i la costa. La d’El Argar, la trobem datada al I mil·lenni aC (1700 aC), al sud-est peninsular i a l’àrea de llevant, amb projeccions cap a l’interior i Portugal. A partir del 2340 aC es dóna a Los Millares. Ambdues havien rebut influències mediterrànies orientals. A Los Millares treballaven el coure, però no havien descobert el sistema de mines en galeria com al Llobregat, que l’havien desenvolupat des del 6500 aC. Des de Los Millares i El Argar, aquesta cultura s’anava estenent cap al sud, tot penetrant a l’àrea de l’estret de 126

Gibraltar i al nord d’Àfrica, donant-se una clara representació del procés de jerarquització. Les seves ceràmiques presenten analogies amb les del nord-oest africà, i els seus enterraments són diferents dels del mediterrani oriental, cosa que fa pensar que podrien ser originaris de la conca mediterrània o del sud peninsular, amb possibles vincles amb la cultura dels pastors de Granada. Cap al 1800 aC. Los Millares havia deixat d’existir, quedant totalment abandonat i no podent establir cap mena de continuïtat amb les cultures posteriors. Durant el període Calcolític (coure-pedra), havia ressorgit la indústria de la pedra tallada i polida entre els almerians.

Al Museu d’Almeria, creat el 1993 pel descobridor de Los Millares, Lluís Siret, es poden veure els objectes trobats. Durant l’última fase de Los Millares apareix la ceràmica campaniforme, que va estendre’s a partir del 2000 aC a gran part d’Europa. Bosch i Gimpera creu que devia haver existit alguna cultura prèvia cap al 3000 aC, amb la qual s’haurien produït els contactes per assolir el nivell que tenien.

Almeria, com tot el sud, va rebre la visita de fenicis, púnics, cartaginesos, semites i jueus, en èpoques primerenques de la història per explotar els seus minerals, fet que explicaria que, tot de cop, un poblat molt important quedés totalment abandonat i deshabitat sense que cap grup autòcton hi continués vivint. El sistema de mines que empraven consistia en obrir pous superficials seguint la veta del mineral. La fosa la feien en un forat excavat a terra i sense motlles.

La cultura almeriana o almeriense es diferencia totalment de la cultura pirinenca.

CAPÍTOL 18 LLENGÜES I ESCRIPTURES PENINSULARS L’escriptura peninsular més antiga, després dels signes escriptuaris azilians, va ser l’escriptura descoberta per Rivett Karnac, amb el tipus gràfic essencial de copes o cavitats semiesfèriques, que Carthailac va atribuir a l’Edat del Bronze pre-ibèrica, segons els fragments trobats a Olèrdola (Garraf-Penedès), Calaceit (Maestrat) 127

i a molts altres llocs del nord-est peninsular. Tots dos investigadors van observar que es podien establir lligams entre l’existència d’aquests caràcters i els ibers del Cogul (Lleida), o amb altres de la costa de llevant. Els indígenes, doncs, tenien la seva llengua i els seus signes autòctons pre-ibers. Tot seguit ja ens trobem amb la pròpia dels territoris ibers o dels Països Catalans continentals. Poc després, a l’Edat del Ferro, els focis de la Jònia vingueren a comerciar i a establir-se entre els ibers, provocant la introducció, en part, del seu alfabet joni arcaic, que va sumar-se als signes i sistemes propis d’ells. També els van introduir en el seu culte a Artemis o Diana d’Efes (Jònia), la gran deessa dels jonis. L’iber va ser la llengua primigènia –parlada i escrita– de tot el territori dels Països Catalans continentals, entesa com a llengua pròpia d’una població autòctona i amb documents escrits a partir del segle VII aC, moment en què a Europa no hi havia cap altra llengua escrita amb alfabet i sistema sil·làbic.

Des d’Almeria fins al sud i l’Algarve van utilitzar una variant de la llengua ibèrica.

L’èuscar o llengua basca forma part de la llengua ibèrica –amb les seves diverses variants– que es parlava al País Basc d’ambdues bandes dels Pirineus, incloent-hi també el Pirineu o Pre-pirineu català. Al País Andorrà, l’iber rep el nom d’andorrà antic o arcaic.

A la Vall d’Aran, els ibers parlaven també l’iberobasc. Amb la gradual iberització de gran part de l’interior peninsular celta, l’alfabet iber es va començar a utilitzar a tota la Celtibèria, estenent-se a la resta de la Península, i així es va donar la llengua celtibèrica, l’única escrita per un poble celta abans de la cristianització. Cal tenir en compte que el celtiber era una llengua celta amb alfabet iber.

CAPÍTOL 19 LA CULTURA MEGALÍTICA CATALANA A Terrassa, en el jaciment de l’Aiguacuit, es van trobar restes d’una sitja calcolítica de l’any 2000 aC. A aquesta cultura, Pericot la bateja amb el nom de cultura pirinenca o megalítica catalana, que després formarà part de l’Eneolític. Totes les mostres arqueològiques 128

d’aquesta època pre-ibera es localitzen dins l’àrea de la cultura dels pobles ibers, des del Roine fins a prop d’Almeria, amb importants exemplars a la Selva (Gironès), Vallès Occidental i Cantàbria. La cultura megalítica, és molt probable que sigui l’autènticament autòctona de l’àrea ibera, ja que en els territoris catalans – culturalment– es manifesten els dos tipus d’enterraments, el de la cultura pròpia i el de les cultures assimilades.

El Megalitisme s’havia estès per la Mediterrània aportant-nos la nova tècnica metal·lúrgica, designada també amb el terme Eneolític, i pertanyent al Calcolític o Edat del Coure, convertit després en NeoEneolític. La ceràmica autòctona primerenca del territori iber va ser una invenció del període anomenat Neolític català. Les primeres mostres es van trobar a Beniarrés (Alacant). Aquestes tribus de llevant fabricaven vasos ceràmics amb decoració des del V mil·lenni aC. El vas campaniforme va aparèixer al III mil·lenni aC i es va estendre per la Península i per Europa des del Guadalquivir. Després, des d’Europa, va arribar a l’àrea ibera a partir del Roine, distingint-se el campaniforme mediterrani continental de l’almeriense.

Tal com indica el seu nom, el vas campaniforme es caracteritza per la forma de campana invertida de ceràmica, i els seus precedents son orientals. A la Península es va desenvolupar localitzat a la Cèltica, entre Andalusia i la Meseta, cap al 2000 aC. CAPÍTOL 20 L’ART RUPESTRE L’art rupestre inicial es coneix també com a art llevantí. Va néixer a la franja oriental peninsular mediterrània des de les comarques lleidatanes fins a les tarragonines arribant a les zones limítrofs de Múrcia i Almeria, Saragossa, Terol, Conca i Albacete. La tècnica és el gravat i la pintura. La cronologia el situa entre el 6500 i el 2000 aC. J. Aparicio denomina l’art rupestre amb aquests termes, “Art paleolític del Llevant mediterrani occidental” o “Art Parpallonense», 129

iniciat fa uns 25.000 anys.

Les pintures rupestres del Cogul (Segrià) demostren, més bé que cap altre monument, el continuum existent en el territori iber genuí, des de la Prehistòria fins a l’època llatina.

L’anomenada Roca, Cova dels Moros o Cova del Cogul va ser un lloc de màgia o un santuari rupestre. Les pintures fetes pels anomenats pintors de les serres no poden ser comparades amb cap altra en tot Europa. Amb aquest descobriment es va iniciar el coneixement d’un art pictogràfic nou dins la Prehistòria europea. En el conjunt trobat s’observa l’existència de 42 figures pintades a partir de dues gammes de color; vermell/castany i negre, d’estil naturalista-estilitzatesquemàtic de datació postpaleolítica amb grafismes ibers. A la part alta del santuari hi ha més de 250 signes gravats corresponents a un text escrit en llengua ibèrica. També, algunes inscripcions llatines posteriors i representacions faunístiques amb escenes de caràcter social, ritual i sexual. El conjunt pictòric s’ha interpretat com una dansa fàl·lica de la qual també hi ha indicis entre els ibers de la Cossetània. Els arquers disparant contra un cérvol mostren una escena de cacera. Els textos escrits evidencien un testimoni de culte ritual realitzat al Cogul fins l’època romana i s’hi van recollir, també, alguns instruments de l’Epipaleolític i del Neolític juntament amb ceràmiques fetes a mà. Tot el conjunt es situa en una total continuïtat d’ocupació des de l’any 7000 aC fins a l’any 100 aC. El Cogul demostra una llarga tradició i perduració pictòrica que reflecteix l’evolució històrica i cultural. En les altres pintures rupestres del mateix període de la resta peninsular o d’Europa no s’hi poden veure figures humanes femenines.

A Chauvet (sud de França), encara en territori iber, a prop del Pont de l’Arc, es van descobrir unes pintures rupestres de fa 30.000 anys, semblants a les de Cosquer (Marsella), però tant les unes com les altres representen només figures d’animals semblants a les d’Ulldecona.

A Os de Balaguer, a l’Abric dels Vilars o Vilassos, es van descobrir unes pintures del mateix tipus que les del Cogul, en què es poden 130

veure dues figures femenines dansant i una masculina al mig, totes nues. Les femenines són agafades de la cintura per la masculina, mentre una altra figura està ajupida i amb els braços oberts. El conjunt es complementa amb alguns animals i figures geomètriques vermelloses. A Sèllecs (la Roca del Vallès), s’hi pot veure un dolmen i la galeria coberta de Can Gol, amb les pintures rupestres de la Pedra de les Orenetes, igualment amb dues figures de l’estil serpentiforme, però amb superposicions que van des del Neolític fins a l’època ibèrica.

A Ulldecona (Montsià), l’any 1975 es van descobrir, en el sostre de les Coves de la Serra de la Pietat, figures rupestres de color vermell, presentant la figura d’un arquer amb arc i fletxes, guarnit amb plomes a les cames i amb un carcaix a l’espatlla. Hi apareix també una cabra, un cérvol i altres animals. Les temàtiques són de caça, i els caçadors porten les plomes i collarets amb figura atlètica i cames musculades.

El color dominant és el vermell, el marró i el gris fosc.

Cronològicament es pot datar entre el 6000 i el 1000 aC. CAPÍTOL 21 LA MINERIA I LA METAL·LÚRGIA El desenvolupament de la mineria i la metal·lúrgia van significar la divisió del treball especialitzat en els territoris comarcals dels ibers. Les mines neolítiques de Can Tintoré, a Gavà, demostren que aquests pobles es dedicaven a altres feines a part de les agrícoles, les ramaderes o la caça. A la península ibèrica l’explotació de Gavà és la més antiga en sistema de galeria i està complementada per una línia d’ancoratge de vaixells d’època antiga, a tot el que és el delta del Llobregat, al peu del massís del Garraf. Els pous d’aquestes mines tenen fins a 18 metres de profunditat i les diverses galeries formaven petits laberints que comunicaven els pous entre si. La il·luminació la feien amb fanals de pedra o ceràmica alimentats amb greix d’animal. Pics i martells de pedra, escarpes d’os, pales, cabassos i cordes formaven part dels estris utilitzats. Recollien variscita i quars (lidita), així com els ocres. Les pedres, les polien amb sorra, i 131

en feien bonics collarets. Dins les mines s’hi han trobat olles, tasses, perols escudellers, gerres, punxons, agulles, espàtules, puntes de llança i altres objectes que enllacen amb els efectes trobats d’època ibèrica. Cuinaven amb oli d’oliva i feien farina amb molins manuals.

Els treballadors de les mines eren enterrats allà mateix, a les galeries abandonades, i en caixes formades per lloses de pedra, guarnits amb collarets i amb la cara pintada d’ocre. Al costat dels cadàvers, tant a Gavà com a Vilassar de Mar, Ripollet, Cerdanyola i el Penedès, s’hi han trobat ceràmiques amb aliments i collarets. És fàcil concloure que, si hi havia aquesta estructura tan important, havia d’estar acompanyada per la tècnica complementària, les xarxes de distribució del producte i altres serveis.

La troballa de la Venus de Gavà dins les mines de Can Tintoré és un fet molt remarcable en l’aspecte cultural. Aquesta escultura ens mostra, un cop més, que l’activitat comercial i industrial era important en el territori iber molt abans de l’arribada de grecs o romans. No gaire lluny de Gavà, trobem mines de ferro a Sant Vicenç dels Horts, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu del Llobregat, Santa Creu d’Olorda, Berga, Tivissa i molts altres llocs de la zona pirinenca.

A la variscita extreta de les mines de Gavà, se li atribueixen poders màgics durant l’època prehistòrica i el Neolític, en els territoris que després van conformar Ibèria. El fet de l’explotació minera demostra l’existència, a més de la industrialització, d’una divisió de treball i especialització. Les mines de Can Tintoré s’equiparen amb la cultura catalana dels sepulcres de fossa. Són unes mines que s’estenen fins als boscos de Les Ferreres i Rocabruna en unes 250 hectàrees.

Actualment s’han trobat unes 65 mines. Durant l’època ibèrica, a Les Ferreres, s’hi van explotar mines de ferro, mineral que era embarcat a les properes platges i ports del Baix Llobregat o del delta d’aquest riu. Aquests jaciments i restes es vinculen amb la implantació de les societats camperoles de la primera meitat del IV mil·lenni aC. Altres jaciments importants d’època semblant són els de Sant Sadurní de Begues, la Cova del Frare de Matadepera, dels Lladres, del Toll, de la Font del Molinot, de l’Hort d’En Grimau o de Sant Pau del Camp de Barcelona.

132

–La Venus de Gavà– La peça batejada amb aquest nom és una figura de ceràmica de color negra de forma humana que té representats els trets del cos i les joies, i al voltant dels ulls un seguit de raigs de sol. En conjunt sembla una icona solar. A les mans i els braços porta braçalets. El ventre indica un embaràs i el vestit no cobreix la part superior del cos. Segons les datacions del carboni 14, podem situar la seva cronologia entre els 5.800 i els 5.500 anys. Sembla formar part del grup de figures ceràmiques definit en les deesses prenyades de la vegetació trobades a Hongria, Bulgària, Gran Bretanya i Bolívia, que simbolitzen la fertilitat de la terra. El descobriment de figures femenines en jaciments molt distants, inspira una tradició sobre una religió prehistòrica generalitzada basada en el culte a la deessa mare i la fecunditat. La Venus de Gavà és l’única figura de forma humana o femenina d’època neolítica trobada a la península ibèrica, i la més completa de l’Occident europeu.

CAPÍTOL 22 CAP A L’ÈPOCA HISTÒRICA Amb la cultura ibèrica de l’Edat del Ferro, a tot el territori dels Països Catalans continentals, els ibers passen de la Prehistòria a la Història. Entren de ple en el període històric sense necessitat de produir-se cap trencament entre les dues etapes. La resta peninsular encara romandrà durant molt de temps en l’etapa anterior.

Realment, el pas es va produir a partir de la desaparició de les influències fenícies, en els segles VII-VI aC que, coincidint també amb l’arribada dels jonis foceus a Empúries, es va encetar una etapa de progrés entre els pobles ibers del nostre territori.

El treball dels minerals primer i el dels metalls després, portava cap a un nivell més alt d’aculturació, palès en les pintures rupestres i en les de l’Edat del Bronze, que porten, sens dubte, cap al desenvolupament de l’escriptura en els territoris ibers i l’inici de la Història.

133

Els pobles de cultura i llengua no indoeuropees, com és el cas dels ibers i els bascs, ens mostren que hi ha una clara diferenciació cultural i lingüística entre ells i els grups ètnics lingüísticament indoeuropeus. Els contactes entre aquests dos grups, indoeuropeus i no indoeuropeus, van fer que la cultura dels Camps d’Urnes també estès molt representada entre els ibers –com es constata a Can Missert de Terrassa–, però mai no va ser adoptada com a cultura pròpia.

Com sabem, la cultura de Hallsttat havia influenciat extenses àrees que van des d’Àustria i Hongria fins a la Península (1200 aC), igual que la cultura de La Tène (llac Neuchâtel) havia influenciat molt més l’Occident europeu (500 aC), però sempre sense desvirtuar les cultures autòctones. Aquests grups indoeuropeus van aportar, a nivell lingüístic, l’Iliri –d’influència oriental– i el celta, que va penetrar a les Illes Britàniques des de l’Àsia Menor. La cultura de Hallsttat als Països Catalans era d’origen cèltic, però entre els ibers va ser una cultura que va quedar totalment immersa i absorbida dins el que seria després la cultura ibèrica. A la resta peninsular, s’hi va establir aquesta cultura celta com una de les pròpies i dominants. Mentre al territori ibèric estaven en el període de La Tène, a l’oest i al centre peninsular –plenament indoeuropeïtzat i celtitzat– seguien encara en el període de Hallsttat. A la part del Mas d’Azil, els azilians, amb els seus signes escriptuaris propis, havien començat un procés escriptuari. És el moment entre el Mesolític i el Neolític, quan neix l’art prehistòric, tan al nord càntabre com a la zona de llevant, on més tard veurem aparèixer les dues llengües no indoeuropees, la ibèrica i la basca, com a protollengües ibèriques.

CAPÍTOL 23 LA NECESSITAT DE L’ESCRIPTURA Els pobles ibers, i per tant, no indoeuropeus, havien entrat abans a l’època històrica perquè se’ls havia fet totalment necessària l’escriptura. Al 2000 aC, a les costes mediterrànies, havia aparegut 134

l’alfabet. Es troben les taules d’Ugarit, les marques, les pictografies, les ideografies i els jeroglífics, l’escriptura cuneïforme i l’alfabet fenici.

A la Vall d’Indo existien els segells o el brahmi. El kharosthi, a l’Egeu i a les Cíclades; a Creta els escrits minoics de Knossos i Festos, amb escriptura que després es desplaça cap a Micenes i l’Argòlida.

Les llengües jeroglífiques dels pobles orientals tenien una llengua oral i un llenguatge pictòric de signes, i es diferenciaven molt de la ibèrica, que era una llengua sil·làbica i alfabètica, amb grafies representant els fonemes, sense necessitat del codi d’interpretació de les llengües jeroglífiques, que tant Diodor com Herodot de Sicília asseguren que era una escriptura utilitzada només per sacerdots, paral·lelament a una altra llengua vulgar o alfabètica utilitzada pel poble.

Les llengües sil·làbiques tenen les mateixes propietats que les alfabètiques. El minoic i després el micènic són l’únic testimoni de la llengua parlada i escrita a Grècia abans de la dominació dòria. Es tracta, per tant, de la llengua pre-grega o pre-dòria (acadi, xipriota, eòlic, aqueu, joni, àtic i pànfili). El grec alfabètic comença al segle VIII aC i n’és la primera mostra la inscripció sobre el vas àtic d’estil Dipilo. Al segle V aC el joni va recular en imposar-se l’àtic per la superioritat d’Atenes. Amb Alexandre sorgeix la koiné. La llengua de les classes inferiors es mantingué apartada del rigor aticista, com es pot veure amb el grec, amb què va ser escrit el Nou Testament.

L’alfabet fenici prové del micènic, que els fenicis havien rebut dels pelasgs de Creta. Se suposa que l’any 1200 aC, l’escriptura cretenca, jònia o homèrica es va introduir a Fenícia. Arthur Evans havia descobert una escriptura pre-fenícia. A l’Egeu cretenc, amb influències egípcies i de les Cíclades pre-gregues, el cretenc de Knossos i Festos (amb el seu famós disc) es divideix en tres períodes; antic, mitjà i últim, a partir d’escriptures pictogràfiques (taules Knossos) anterior a totes les escriptures gregues formades a partir de les invasions dòries.

El minoic cretenc prové de la civilització minoica, desenvolupada des del 2000 aC en el seu centre més important conegut, el Palau de Minos a Knossos. Després, el minoic cretenc es va desplaçar cap a la 135

Micenes dòria-grega que, com a cultura micènica (Tirinto), queda reflectida per la llengua jònia arcaica del món homèric, amb la qual Homer va escriure la seva obra, i que curiosament, és l’alfabet que va donar algunes de les seves arrels a la llengua ibèrica. La cultura minoica, desenvolupada a l’illa de Creta i al mar Egeu al III mil·lenni aC, era molt elevada i eminentment mediterrània, però les grans civilitzacions continentals del Pròxim Orient asiàtic i els egipcis la van anar aniquilant. Sense els cretencs, la cultura grega no hagués pogut existir, perquè els hagués faltat la base. Va ser la primera talassocràcia amb domini marítim que durant més de 1.000 anys va irradiar la seva refinada cultura a Grècia i a l’Àsia Menor, monopolitzant el comerç i la indústria del bronze, amb la importació de l’estany des d’Anglaterra, i la Gàl·lia.

CAPÍTOL 24 ELS ALFABETS Tos els alfabets coneguts –excepte el coreà, format per caràcters xinesos– provenen del minoic cretenc, que va donar pas al fenici, format a partir de l’escriptura hieràtica. La paleografia comparada estableix que l’escriptura fenícia és anterior a l’època de Moisès i que la hieràtica es troba en papirs de l’època anterior a la invasió dels Reis pastors de l’antic imperi, però sense agafar dels egipcis els noms de les lletres. Es creu que l’escriptura havia estat inventada pels sumeris al III mil·lenni aC amb el sistema cuneïforme. Uns signes eren ideogrames que representaven paraules completes, altres eren sil·làbics, i un tercer tipus de signes eren els afegits a les paraules per donar el seu significat precís, i hi havia un total de 600 signes. Gradualment es van perdre els signes pictòrics, transformant-se en lletres, representació gràfica de sons simples del llenguatge oral, amb un total de 30 signes adoptats i desenvolupats pels fenicis al segle X aC, basant-se en els pictogrames egipcis i els escrits sinaítics. El fenici-púnic va ser la base dels alfabets egipcis com l’hebreu (arameu, siri i aràbic), el grec, el llatí i el ciríl·lic. La literatura fenici-púnica o nord-africana es va perdre, però era la llengua que encara es parlava a les terres del nord d’Àfrica, quan Sant Agustí va escriure les seves obres, i en 136

conserva alguns vestigis l’actual llengua de Malta. Del fenici arcaic se’n deriven el púnic i el neopúnic, representats en les cultures semítiques de la península ibèrica. La llengua punicofenícia d’Eivissa va quedar com el tronc occidental del fenici i del semític hebreu o samartià. Al sud peninsular, aquestes llengües són les que havien donat el libifenici, el bàstul-fenici o el bàstul-turdetà, formats tots del púnic.

Les llengües àrabs, perses o turques deriven d’altres llengües semítiques posteriors a l’arameu i el siríac.

L’alfabet joni arcaic, que va conformar en part l’alfabet dels ibers, era provinent dels pobles jonis foceus de l’Àsia Menor i formava part del gran grup de dialectes que envoltaven la llengua pre-grega.

Era molt diferent de l’egeu i el fenici, i es pot dividir en tres variants: l’arcaica, l’oriental i l’occidental. L’escriptura sil·làbica cretenca-jònia va precedir totes les hel·lèniques i gregues vigents des del segle IX aC. En fenici es representaven gràficament les paraules només amb signes consonàntics, com a simplificació dels jeroglífics egipcis. A partir de l’alfabet que van difondre pel Mediterrani, van fer la seva aportació, que va donar el cananeu, el tronc semític amb l’hebreu i l’arameu, el tronc centro asiàtic i l’hel·lènic amb els seus derivats grecs i itàlics. El tronc septentrional va donar, entre els eslaus i els escandinaus, les runes. L’hebreu o samarità va formar el raschi o el rabínic de la Península ibèrica i l’alfabet jueu alemany.

A partir de l’alfabet nigur dels turcs orientals, neix el tàrtar i el mogol, i d’aquesta branca també sorgeix el zen persa dels llibres de Zoroastre, que va ser la mare dels alfabets no indoeuropeus de l’antiga Ibèria oriental transcaucàssica, i en especial del georgià o llengua de l’antiga Ibèria oriental, que forma part del grup de llengües ibèriques orientals, amb importants vinculacions amb la llengua ibèrica, el basc o èuscar, les finohúgries i d’altres de la família encara no ben establerta de les llengües no indoeuorpees del nostre continent.

Cal fer referència a les runes perquè molta gent els atribueix una antiguitat superior a la real. Les runes nòrdiques daten del segle IV al IX, per tant són molt tardanes, ja que l’alfabet de runes va tenir el seu origen entre els gots de la Rússia meridional. A Islàndia s’havien conegut els poemes islandesos Eddas que tracten dels Nibelungen, Sigfrid, Wieland o Tor, dins les literatures paganes perseguides pel cristianisme.

137

A Ibèria, els ibers havien ideat el seu propi sistema d’escriptura amb totes les vocals i amb alfabet únic, totalment diferent del llatí (segles XII-VI aC). És un alfabet que va estendre’s molt per la Península, donant variants diverses segons les àrees. Per tant, la unitat d’interpretació no és global, com a conseqüència de les posteriors influències massaliotes, gregues, llatines, celtes o semítiques. Per això, des dels Països Catalans fins a Astúries s’escrivia d’esquerra a dreta, i a Lusitània o al sud peninsular ho feien de dreta a esquerra, seguint la tradició libifenícia o púnica. L’alfabet iber està connectat amb l’escriptura aziliana i amb els caràcters del fal·lus de la Cossetània ibera. Gibert creia que representaven una de les fases evolutives entre l’escriptura dels aborígens d’aquesta part de Catalunya.

CAPÍTOL 25 LA LLENGUA JÒNIA I L’ALFABET IBER El joni o joni arcaic antic és la llengua de la Jònia minorasiàtica, la que van utilitzar Hesíode, Teognis i Homer, fent que sigui coneguda com a llengua homèrica (segle VIII aC), amb què van ser escrites la Il·líada i l’Odissea. Quan els jonis van ocupar l’Àtica grega, la llengua jònia va convertir-se en àtic, que es va transformar en la koiné. El joni és la llengua de les quatre tribus jònies primitives, els Geleontes, Hopletes, Argikóreis i Asgadeis, i formava part del grup de llengües orientals que s’havien imposat a tota l’Hèlade per la seva superioritat cultural, vinculant-se plenament amb el joniescita, relacionat amb la majoria de llengües “no indoeuropees”.

En el cas de la llengua ibèrica, la relació és molt directa, ja que l’alfabet iber, en part, és joni arcaic. El joni escita està molt relacionat amb totes les finohúgries, i aquestes amb l’iber i l’èuscar (euskara/ euskera), que al mateix temps està relacionat amb les llengües ibèriques de la Ibèria Oriental. Amb suomi o finès, per exemple, per dir gorra encara diuen xapela, com en èuscar. El joni era la llengua d’Eubea, Cíclades, Esmirna, Efes, Milet i molts altres llocs jonis.

138

Les llengües no indoeuropees de les àrees escites són també d’influència jònia.

Tots els filòsofs pre-socràtics eren jonis i escrivien en aquesta llengua. Focea era l’antiga ciutat jònia de l’Àsia Menor, fundada per atenesos i homes procedents de la Fòcia. Els seus habitants són els que van fundar colònies a la Mediterrània occidental al segle X aC, com Massàlia o Empúries. Focea, conquerida pels perses al segle VI aC, va iniciar la seva decadència i els seus habitants van emigrar cap a Occident en massa, però culturalment havia estat l’únic país que havia superat la Magna Grècia. Els seus contactes amb els ibers havien estat constants, ja que els jonis de Milet rebien l’estany procedent de les Illes Britàniques a través del mar Ibèric i les costes peninsulars ibèriques.

CAPÍTOL 26 ELS POBLES JONIS, GRECS I DORIS Després del segle VIII aC, a Orient es van produir una sèrie d’esdeveniments polítics que van tenir grans repercussions per als pobles ibers. El setge de la ciutat de Tiro, la conseqüent pèrdua de poder per part dels fenicis, la batalla d’Alàlia i altres fets van significar l’inici de la decadència d’aquests pobles i també el començament de les migracions jònies, minorasiàtiques i gregues cap a Ibèria i altres territoris propers. Durant aquesta època, havia sovintejat el trànsit d’embarcacions fenícies i gregues pel Mediterrani, i es produïen els primers contactes entre les tribus ibèriques i aquests pobles, que després va portar els jonis foceus a la fundació de ciutats i colònies al Mediterrani occidental. El trànsit comercial d’Orient, molt abans, ja ens arribava a través de la colònia jònia de Massàlia, que havia intentat establir-se també al sud peninsular però no ho van aconseguir pel fet que aquell territori ja estava plenament colonitzat pels fenicis.

El nostre territori –primer iber i després català– sempre ha estat terra de pas i d’absorció o assimilació de moltes altres cultures que 139

s’han anat consolidant conjuntament amb l’autòctona. Altres aportacions es rebien de l’illa de Creta, però van ser els jonis els que s’havien establert a Roses, Marsella i Empúries, des d’on la seva cultura es va anar irradiant cap a la resta de territoris ibers. El poble de Sant Martí d’Empúries era, antigament, una illa del golf de Roses, i va ser el primer lloc peninsular on es van establir els jonis fa 2.500 anys. Aquest havia estat el seu primer assentament, fundant més tard la ciutat i la Paiàpolis a terra ferma, en l’actual Sant Martí. La informació d’Estrabó es confirma amb les restes trobades, tant al primer nucli de la ciutat grega (segle VI aC) com al poblat iber del segle XII aC. Aquestes estructures ibèriques trobades sota les estructures gregues pertanyen a l’època pre-ibèrica del Bronze final (segle XII-VIII aC) quan, de fet, la cultura ibera hi estava ben establerta.

Les habitacions de les cabanes eren construïdes amb murs d’argila i fusta, i se n’han trobat els paviments, les llars de foc, els forns domèstics, ceràmiques fetes a mà i objectes diversos de bronze, com anells i botons. Totes aquestes troballes demostren que, quan els jonis van arribar els ibers ja hi estaven ben assentats. Els rodis que s’havien establert a Roses cap al segle VIII aC van anar cap al Roine, en territori iber francès.

Els jonis amb les seves escoles, havien arribat a la ciència laica (no sacerdotal), el sentit comú i el coneixement científic, deixant de banda la representació humana dels déus. Van ser els primers en cultura laica, acabant amb els condicionaments de les doctrines dels llibres sagrats de la classe sacerdotal. Més tard, amb Sòcrates, Plató i Aristòtil, es retorna a la idea moralista que va representar el naixement del cristianisme i el retrocés de la ciència. Per això, Nietzsche diu: “Sòcrates va ser cristià abans de Jesucrist”. Els creadors de la filosofia occidental havien estat tots jonis: Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, Anaxàgores, Pitàgores, Alcmeon i molts altres, tot i que amb aquests últims es barreja la ciència i la mística per entrar tot seguit amb Jenòfanes en la metafísica, fins que, amb el naixement i l’oposició dels Eleates (Zenon, Meliso, Parmènides), la metafísica torna a fer un retrocés (540 aC).

140

Amb Empèdocles, Leucipo i Demòcrit (462 aC) es produeix un intent de conciliació i és quan finalment la ciència jònia arriba a Atenes com a primera il·lustració entre els dominis doris aqueus o grecs.

Si els pobles que van donar l’alfabet o part d’aquest als ibers i els van introduir en el comerç i la nova cultura, eren uns pobles amb aquest alt nivell cultural i filosòfic, es comprèn fàcilment que el nivell cultural dels pobles ibers anés pujant. La filosofia és original de l’esperit joni, sense influències egípcies, babilòniques, fenícies, perses ni hindús. Les corrents jònies no son orientalitzants com les fenícies que havien impregnat el sud peninsular.

Orient havia pogut influenciar molts pobles en la tècnica o l’astronomia, però la filosofia jònia –que per qüestions polítiques coneixem com a grega– és la creació més original que va existir. La seva filosofia, lluny de qüestions sobrenaturals, es va projectar en les formulacions bàsiques sobre la matèria, l’esperit, l’ésser, la llei natural o la teoria del coneixement, creant un autèntic pensament científic, en oposició a les teories teocosmogòniques i místiques, que comencen vers l’any 600 aC a l’est de Grècia, estenent-se després per la Magna Grècia, Sicília i Atenes. L’establiment d’un d’aquests savis a Atenes, Anaxàgores, va portar a la ciutat de Pericles aquesta nova ciència. El centre cultural joni més important va ser la ciutat d’Efes, juntament amb l’imperi Pontus o de l’Hel·lespont, creat en el Pòntic de l’Anatòlia, sobre les costes del mar Negre i a prop de la Ibèria Oriental.

El joni és l’únic poble de Grècia que va poder sobreviure a la conquesta dòria, estenent-se des de la Fòcida (Focea) fins a Milet, essent creadors d’El Pont en el 676 aC, tot formant part de les més de 90 colònies establertes al mar Negre, Caucas, sud de Rússia i Crimea.

El domini dori havia començat a tota la península hel·lènica entre el 1200 i el 1100 aC, coincidint amb el debilitament de totes les estructures cretenques i consolidant el procés d’europeïtzació a tota l’Hèlade. La destrucció de Micenes és també un fet palpable en les restes de la Porta dels Lleons (tot i que realment el que veiem són dues lleones).

141

A l’Atenes jòni-focea es va desenvolupar la democràcia. La dona, al contrari de l’espartana, s’estava a casa dirigint la vida domèstica i amb dret a divorci. A l’estat esclavista dori d’Esparta era tot diferent; la vida tenia bàsicament un sentit militarista. Els pobles conquerits pels espartants grecs i sotmesos a servatge eren els ilotes, adscrits als estats lacedemonis, sense cap tipus de dret.

Amb els doris, a Grècia havia baixat el nivell cultural i començava un retrocés social i artístic molt notable, perfectament distingible del nivell cultural anterior dels pobles autòctons pre-indoeuropeus i pre-grecs. Culturalment, sempre s’ha confós la divinitat pre-grega d’Afea amb l’Atenea hel·lènica. Els antics pelasgs, són els primers autòctons de l’Hèl·lade grega, juntament amb els pobles de la cultura ciclàdica, la minoica i la jònica, que havien precedit la micènica, que ja és dòria. Com s’ha dit, els doris o espartants van envair el Peloponès mentre els jonis es retiraven cap a l’Àtica i Atenes. Totes les estirps ètnicament pre-gregues (pelasgs, lelegs, caris, jonis, etc.) parlaven llengües no indoeuropees, de les quals queden restes a Tessàlia, Lacònia, Leucas, Corcira i Corfú (III mil·lenni aC).

Aquestes llengües són el substrat de la llengua grega. És molt important saber que la paraula mar (thalassa) no és grega, sinó que forma part del substrat pre-grec, de qui els invasors centreuropeus (doris, austríacs, etc) del continent hel·lènic van assimilar les tècniques dels nadius en la forja dels metalls, la ceràmica i l’escultura, donant pas al món grec, i la seva indoeuropeïtzació a partir del 2000 aC. Des del segle VII aC es va començar a utilitzar el nom panhel·lenisme per designar tots els pobles dependents de Grècia (itàlics, il·liris, ligurs, tracis, escites, frigis, libis, egipcis, etc.) creant-se una gran unitat lingüística. És quan comencen a ser anomenats hel·lens tots els pobles de Grècia.

142

CAPÍTOL 27 L’ORIGEN DE L’ESCRIPTURA DELS POBLES IBERS L’escriptura dels pobles ibers iniciada molt abans del segle VI aC sembla influenciada, en bona part, pels sistemes d’escriptura de la Jònia minorasiàtica, perquè l’alfabet utilitzat és molt proper al joni arcaic. El seu màxim nivell lingüístic i literari l’assoleixen primer les tribus ibèriques de la part corresponent al País Valencià, en els territoris dels ibers edetans i contestans (València-Alacant), on trobem la més gran manifestació de la cultura ibera: la Dama d’Elx. El seu sistema d’escriptura és molt peculiar, i s’han trobat els textos epigràfics més importants en els ploms i ceràmiques d’Alcoi, Empúries, Ullastret, Castelló, Solaig, Llíria, Mogent, Ensérune (França), Alloza i en les vaixelles d’argent de Tivissa.

La llengua jònia (Ion) és de datació postminoica i s’havia convertit en la llengua dominant a tota l’àrea hel·lènica, donant el grec i el llatí. El nom d’alfabet homèric es fa servir per designar la llengua jònia literària.

El comerç dels focis-grecs era realment foci-escita o grec-escita, controlat globalment pels jonis. És important fer aquest aclariment per entendre més bé el conjunt de relacions comercials i préstecs lingüístics que es van donar entre aquests pobles i els ibers orientals i occidentals. La llengua escita es parla a Ossètia i Geòrgia com a llengua ibèrica oriental, amb importants relacions amb l’èuscar i l’iber. És doncs de l’escita i el joni que neix tota la família lingüística no indoeuropea.

Cloussier explica que els escites són un dels pobles més antics i coneguts que la història descobreix en el Caucas. Escita deriva del mot escit, onomatopeia del xiulet que fa una fletxa en ser disparada.

El tron dels pobles escites era ocupat tant per homes com per dones i, entre elles, va destacar Thomyris com una gran amazona d’aquest poble estepari. La seva llengua era molt ancestral, pre-celta i preindoeuropea, anterior al celta i heretada per moltes llengües caucasianes.

143

CAPÍTOL 28 FENICIS, PÚNICS I CARTAGINESOS Sobre el domini cartaginès, cal dir que des de molt abans de l’establiment dels romans a Ibèria, tant ells com els libi-fenicis i púnics havien mantingut contactes amb els ibers i amb tot el Mediterrani. El cartaginès és l’individu del poble anomenat també púnic, d’arrel fenícia-semítica, que va créixer al voltant de la ciutat de Cartago, al nord de l’Àfrica. Els fenicis estaven establerts des de l’any 3000 aC a les costes de Síria. La colonització semítica libifenícia, púnica i cartaginesa– va destacar especialment per la seva influència sobre la Bètica andalusa, regió coneguda a nivell mític o literari com Tartessos. La presència cartaginesa va representar el summum de la colonització del sud peninsular per part d’aquests pobles de Síria, i va ser el primer pas per a la posterior intervenció romana a tota la Península. Els fenicis, després de fundar Cadis, Almunyècar, Màlaga i Adra, van ser suplantats per púnics i cartaginesos –de difícil diferenciació– que pertanyien tots a una mateixa cultura semítica. Aquests pobles, assentats a l’actual Síria i Tunis, són els que van dominar les costes peninsulars des de Cartagena (Carthago Nova) fins a Portugal l’any 826 aC (família dels Barca: Amílcar, Esdrúbal, Anníbal), mentre a la resta de la costa peninsular mediterrània s’anava expandint la cultura pròpiament ibèrica.

A Cartagena van introduir el culte a Eschmun, que es relaciona amb la insalubritat de la ciutat, segons Luis S. Granjel.

Ballesteros ens explica, en la seva Historia de España, que els cartaginesos van ser “una operació dirigida per les riques famílies mercantils aristocràtiques de l’antiga Fenícia”. Ells van culturitzar el sud peninsular, portant-hi, tal com diu Maria José Fuentes Estañol, una obra artística sense originalitat i doblegada pel comerç. Les seves produccions es limiten a copiar o imitar les cultures veïnes. Tot l’art que feien en relleu o en figures de terracotta no són més que imitacions de l’art d’altres pobles, i la causa d’això és l’esperit bàsicament comercial dels cananeus, fenicis i púnics.

144

Aquests pobles van introduir la seva ceràmica juntament amb les seves navalles rituals. Els noms d’Eivissa i d’Hispània es creu que també són fenicis. L’escriptura púnica o libifenícia, coneguda per alguns autors com a tartèssica, va ser utilitzada al sud des del I mil·lenni aC amb l’inici de la colonització fenícia i no es pot confondre amb la ibèrica.

La cultura del sud, en general, és una cultura orientalitzant, i la població, que era majoritàriament fenícia, celta o indoeuropea, s’havia semititzar totalment, acceptant els seus déus, el seu art, els ritus i els costums.

Els pobles phun o pheni (punis o púnics, antecessors de phenicis i cartaginesos) de la regió de Tunis –antigament Líbia–, amb la destrucció de Caldea i la seva enemistat amb els egipcis, havien començat a immigrar cap a l’Occident mediterrani a partir del 2300 aC. Els egipcis els consideraven com a gent d’un país de bandolers (shus o huk shus), però els fenicis van aprofitar la caiguda d’Egipte, Frígia i Sidó per la conquesta filistea, donant força a la marina fenícia i tíria.

Però, quan al segle VIII aC els assiris conquerien Fenícia i Tir (721 aC), els fenicis o púnics van establir-se encara més a la Bètica i a les Balears, difonent el seu alfabet libifenici per tot el sud. El poble cartaginès és el que suplanta el libi-fenici amb l’explotació dels minerals i el comerç.

Al segle XII aC les flotes de Tir sortien de Cadis carregades de materials que portaven cap a Jerusalem. La religió panteista de tots aquests pobles era molt sensual i sanguinària, fent que es transmetés a les seves colònies un culte molt cruel.

Els cartaginesos van travessar l’àrea ibèrica dels Països Catalans anant d’expedició cap a Roma, però sense quedar-se permanentment a Ibèria, tot i que un barca fundés la Barcelona no ibèrica. Els ibers, al 570 aC, van promoure la intervenció cartaginesa al sud en voler ocupar algunes factories dels asiàtics que van quedar anexionades definitivament al territori cartaginès el 509 aC. Simultàniament, van arribar a la Península, els primers jueus. Per això, a Barcelona, (la ibèrica Laie), es troba el poblat iber de Mont-juïc i el nom fenici de 145

Bàr-jino, transformat en Barkino pels romans, perquè no sabien pronunciar el so velar de la jota. Traduït de l’hebreu podria significar lloc de gràcia. A Barcelona tenim el barri de Gràcia.

Un cop acabada la I Guerra Púnica (s. III aC; 237-216 aC) els cartaginesos van anar avançant per la Península, estenent la seva dominació sobre les comarques d’Ibèria l’any 241 aC, essent els barca els primers dictadors que els ibers van haver de suportar. En el fons, la creació de Cartago Nova (Cartagena) l’any 237 aC per part dels cartaginesos, va provocar que s’iniciés a la Península un període de conseqüències terribles per a tots els pobles ibers perseguits primer pels cartaginesos i després pels romans. Amb la conquesta de Sagunt, Anníbal va iniciar la II Guerra Púnica, fins que el 218 aC l’exèrcit romà va desembarcar en el territori dels ibers indiketes a Empúries. Cartagena sempre va ser el símbol de la divisió real entre la Bètica, la Cèltica i la Ibèria pròpiament dita, o entre els pobles fenicis i els ibèrics.

A causa de la presència libifenícia, al sud s’havia consolidat una cultura religiosa de tipus oriental, que va traspassar les seves fronteres: la cremació de cadàvers, els ungüents perfumats, l’Astarté o la Tanit fenícia, els caps d’Hator i mans, els rituals amb ossos de pollastre, peixos i els ous d’estruç pintats, van ser novetats que es van introduir a tota la Península.

Els rituals funeraris, per a ells eren molt importants, introduint el costum de les danses fúnebres i els cròtals (una mena de castanyoles) i les planyidores, amb els seus plors, lamentacions i crits de dolor, uns personatges encara vigents avui en alguns indrets de la Península.

Les navalles rituals fenícies van entrar de ple en la cultura del sud peninsular com una mostra més dels ritus sanguinaris, amb l’exigència de la religió púnica de víctimes humanes i la prostitució sagrada de les seves dones.

Els fenicis van ser els artífex de la propagació de tota mena de mites sobre Tartessos, a fi d’aconseguir que els altres mariners no s’atrevissin a utilitzar les vies marítimes de l’estret cap a Europa que ells tenien monopolitzades.

146

CAPÍTOL 29 POBLES DE MAR, FILISTEUS Els antics pobles de mar (hiksos i tiekeres) són els que van convertir l’estreta faixa costanera del Líban i Israel en la pròspera Fenícia (Biblos, Tiro i Sidó). La seva base econòmica era el comerç, tant d’objectes, matèries primeres i metalls com d’esclaus. L’art era per ells només una qüestió comercial, mancat de la creativitat més elemental, ja que les inscripcions púniques no són més que marques de propietat de l’artesà ceramista.

A l’àrea peninsular, la preponderància dels púnics havia estat obra del general Magon, que havia aconseguit un total domini fins a Múrcia, consolidant el domini cartaginès i canviant el sistema de factories pel de colònies, dependents de l’autoritat púnica (segle V aC).

A Alacant, els autòctons ibers havien posat en retirada els cartaginesos (229 aC) que, de fet, militarment mai no van sobrepassar el cap de la Nao iber. Les seves llengües eren camitosemítiques, derivant a partir d’aquestes branques hebrees cap al fenici-púnic, el siríac i altres dialectes. Molts esclaus eren portats d’Àfrica i el Caucas, fent-los servir per explotar els metalls dels territoris conquerits i poblats per esclaus.

Les primeres nocions sobre els caràcters alfabètics i la llengua dels navegants tirifenicis les trobem en la seva escriptura exempta de vocals Els pobles de mar eren els tirsens, els tirrens i els etruscs, procedents de l’Àsia Menor i que havien intentat la invasió d’Egipte fins que van ser expulsats pels faraons, marxant junts amb els sículs cap a la península italiana, Sicília i el sud de ibèria. Eren també coneguts com a pobles del nord o filisteus, pertanyents a la cofederació de pobles de l’antic Pròxim Orient que, des del segle XIII aC van alterar molt la història i la demografia d’aquesta zona, implantant-se a Síria i Palestina. Els filisteus tenien connexions a l’Anatòlia, Creta i Xipre.

Els pelasgs, els micènics i Ramsès III els van permetre d’establir-se a Palestina. A l’any 1200 aC van destruir, envair i saquejar els pobles hitites del centre de l’Àsia Menor anatòlica i del nord de Síria. A 147

Canaan simbolitzen el que és Fenícia, és a dir, la franja costanera del Líban, que va donar fi a l’hegemonia del país del Nil. L’antiga Fenícia anava fins a les regions septentrionals d’Israel, Biblos, Tir i Sidó. La seva llengua estava formada per dialectes cananeus i arameus, desenvolupats abans que el fenici. Els fenicis ja comerciaven amb l’antiga Laie ibèrica (Barcelona), ciutat que van batejar amb el nom de Bàr-jino. L’ocupació cartaginesa de la Ibèria genuïna va ser molt breu, perquè només va durar dos anys.

Lingüísticament, els filisteus van ser grecoparlants que també utilitzaven el frigi.

Segons Sandars, la seva arribada és coincident amb l’època de les invasions dels pobles de mar dels segles XIII-XII aC. La seva cultura és d’influència egípcia, perquè treballaven com a mercenaris en aquell país. Després de la invasió escita del segle VI aC i les deportacions neobabilòniques, el terme filisteu es va substituir pel de gaceu i azoteu, referits als habitants de les ciutats de Gaza i Azot, considerant que la seva presència era una amenaça per a les llengües jueves (hebreu i arameu). Segons Bernal, el poble filisteu va ser l’antítesi grega, en ser considerat enemic de la cultura.

CAPÍTOL 30 ELS EGIPCIS El primer poble que havia conegut la península ibèrica havia estat l’egipci, però pel problema religiós que no els permetia navegar per mar, no van fer expedicions per la Mediterrània. Els egipcis no admetien el moviment i la religió no els va permetre anar mar endins, santificant així l’horror al moviment. Les piràmides també demostren aquest sentit immobilista. Com que ells havien declarat el mar com a element impur i navegar-hi era sacríleg o pecaminós, els libifenicis i altres pobles se’n van aprofitar per dominar el comerç marítim. De fet, l’egipci era un poble sense mariners marítims, desconegut per als altres pobles mediterranis fins que els exèrcits dels altres països, hi van anar per poder conèixer el poble immobilitzat del Nil. Sobre el Mediterrani, només havien establert que era un 148

mar rodó amb unes muntanyes misterioses a ponent, convertides per la mitologia en les Columnes d’Hèrcules.

Els egipcis coptes són encara actualment els cristians del Nil i no deixen de ser una relíquia vivent de l’Egipte preislàmic. Ells són els veritables antics indígenes d’Egipte convertits al cristianisme, però sense barrejar-se amb cap altra ètnia. El seu patriarca a El Caire és Chenouda III. Són gent molt satisfeta de la seva puresa ètnica i procuren no afavorir els matrimonis mixtes. Avui, són l’única relíquia preislàmica. La paraula copte vol dir egipci en llengua grega.

La seva llengua, doncs, és el copte que ha quedat només com un signe religiós, que ha identificar els indígenes cristians, separats totalment del món catòlic. El copte o estadi final de la llengua egípcia –amb jeroglífics del III mil·lenni aC– sorgí per l’impacte del cristianisme, i era la llengua que en el segle III encara dominava Egipte, tot i que les classes altes parlaven grec. El copte o demòtic és, per tant, la llengua de substrat egípcia, avui parlat per només un 6% de la població. La llengua jònia-àtica o grega cultivada a Egipte va donar el dialecte alexandrí, que va ser el grec dominant en la Versió dels Setanta i en el Nou Testament.

CAPÍTOL 31 EL MÍTIC REGNE DE TARTESSOS I ELS TURDETANS Com ja s’ha dit, els pobles semites libifenicis són els que, a grosso modo, van conformar la cultura peninsular del sud, en explotar els minerals que en aquell territori van descobrir-hi. Més tard, seguint els relats de la Bíblia o dels grecs, es va designar amb el nom mític de Tartessos un ampli territori del sud peninsular. Això va ser així perquè, en quatre llibres de l’Antic Testament (Reis I, 10-22; Isaies 60-9: Jeremies 10-9; i Ezequiel 27-12) es parla de Tarsis, que alguns van voler identificar amb una imaginària ciutat de Tartessos, de la qual mai no s’ha pogut trobar res que demostri o identifiqui la seva possible existència. Altres, en parlar de Tartessos generalitzen, referint-s’hi com a primers habitants d’Espanya.

149

La Tartessos del sud bètic, un cop culturalment semititzada i celtitzada, va passar a ser, en part, la Turdetània o cultura del sud andalús.

En tot cas, el sud, després de ser fortament semititzat, va ser també celta, en rebre les migracions celtes de l’interior peninsular i d’Europa.

A la Ibèria genuïna es van anar hel·lenitzant els costums.

Seguidament, es va expandir la seva cultura per tota la Península i, al Guadalquivir es va produir la substitució de moltes formes orientalitzants fenícies per un art ibèric hel·lenitzat que va portar una gran evolució en l’art, l’arquitectura i el sistema d’enterraments.

Quan el sud havia rebut influències primerenques dels navegants fenicis que s’hi havien establert, van fundar al s. VI aC Gadir (Cadis).

Aquest, és un nom libi deformat pels romans i els àrabs. Seguidament, es van establir també a Medinasidònia, Malaka, Abdera o Asido entre d’altres, quedant tot el sud sumit en un estat d’esclavatge per explotar-ne les mines.

Eren mines de plata, estany, coure i altres minerals, que els fenicis embarcaven a Cadis per a la seva exportació. L’extracció d’aquests minerals va portar molta riquesa, tant als explotadors com als autòctons, però quan els libifenicis, púnics i cartaginesos ho van deixar, la importància del territori de Tartessos es va esvair, desapareixent totalment com per art de màgia i sense deixar cap rastre. Històricament, no se sap res de l’existència d’un poble tartessi, que Cató nega obertament, designant les terres andaluses de la Bètica només com a “terres turdetanes”. En tot cas, la civilització del sud s’ha d’interpretar més aviat com un cas d’explotació de mines en territori peninsular per part dels libifenicis, ja que tots els materials i objectes trobats són de cultura fenicipúnica.

A part de no haver-se trobat ni la ciutat, ni cap resta arqueològica que a ells es referís, tampoc no s’han descobert restes de cap cultura urbana que demostressin l’existència d’una ciutat com la que plantegen mites i llegendes.

Alonso J., com tants altres, en el seu llibre sobre Tartessos, dona fe de la seva existència i de la llengua “ibèrico-tartèssica”, sense tenir en compte que l’iber no és una llengua semita com la púnica tartèssica.

150

Les tribus turdetanes iberitzades són l’única dada fiable sobre els habitants del territori anomenat tartèssic, en el moment de l’arribada dels romans. Aquests punts, els exposa amb tota claredat l’eminent Jordà a les Actas del II Coloquio de la Universidad de Salamanca: Lenguas y Culturas Prerromanas de la Península Ibérica, deixant clar que, de moment, Tartessos entra només en el terreny mític, legendari i especulatiu. Suposant que aquesta ciutat hagués existit, hauria desaparegut sense deixar cap prova.

L’historiador José Terrero a la seva “Historia de España” diu que des de l’època del Ferro, no sabem quasi res de Tartessos, explicant que el nom semita és Tasrchisch, simplificat en Tharsis.

Segueix dient que l’únic que se sap per la Bíblia, és que els hebreus comerciaven amb Thasrchisch en temps del rei Salomó i d’Isaies.

El problema principal és que ningú sap a quin país estava Tartessos, tot i haver-se trobat dues inscripcions assíries (s. VII aC) que semblen referir-s’hi. Autors com Terrero, consideren que els escrits púnics peninsulars eren tartessis, afirmant que es tractava d’una civilització que s’estenia per tot Andalusia des de l’edat de Bronze.

En tot cas, els cartaginesos van ocupar el lloc dels tartessos o dels púnics (535 aC).

El Dr. Hermann, segons Terrero, creu que no hi ha indicis per situar Tartessos dintre la Península.

Els pobles colonitzadors d’Andalusia, van encunyar monedes amb inscripcions en llengua púnica, demostrant que eren pobles de cultura fenícia. Molts autors, als turdetans, bastetans i oretans, els consideren com la continuació del mític poble tartèssic.

Les troballes d’art ibèric del Cerro de los Santos, l’Aliseda (Càceres) o Osuna, demostren, segons Terrero, influències orientals. L’art púnic, cartaginès i fenici és de difícil diferenciació.

A l’època final del domini semita d’Andalusia, Asdrúbal (fundador de Cartagena), va concertar amb Roma (226 aC) que l’Ebre seria el límit o frontera de conquesta. Al morir Asdrúbal, el va succeir Aníbal que, a més de recuperar llocs com Salamanca o Zamora, va atacar la ciutat ibèrica de Sagunt per la seva posició limítrof i 151

estratègica. Finalment, al 207 aC els romans conquisten Cartagena i, al cap de pocs mesos van conquistar la resta de pobles d’Andalusia.

En quant a l’art i l’escultura de l’Alta Andalusia s’ha de veure que era d’influència oriental, amb forta configuració fenícia de prototips siris i hitites dels segles IX i VIII aC. En tot cas, la Tharshish de la Bíblia i la Baetis dels fenicis –després Bètica o Baetis dels romans– es va convertir en la Vandalucia dels celtes vàndals. L’àrea de Cadis és la més identificada amb el mite tartèssic, per les mines de coure de Huelva, de plom a Linares, d’hulla a Bélmez o de plom argentífer a Almeria.

La primera escriptura del sud, la van portar els libifenicis abans que s’utilitzés la variant de l’iber. El seu déu era Baal, orientalitzat i pre-turdetà. El 237 aC la conquesta cartaginesa va ser sistemàtica, servint de trampolí a Anníbal en les seves campanyes contra Itàlia (217 aC). Els romans s’hi van instal·lar el segle III aC i van fundar la població d’Itàlica prop de Sevilla (211 aC), convertint tot Andalusia en la Hispània Ulterior (197 aC). Els emperadors hispans, Trajà i Adrià, eren nascuts a Itàlica (Sevilla). Molts andalusos van formar part dels exèrcits imperials, motivant que en recompensa els fossin donades grans extensions de terres, que representarien l’inici dels latifundis existents. Al cap d’uns quants segles, els pobles de les terres síries que ja havien dominat el sud com a fenicis, van tornar a ocupar-lo com a pobles musulmans o berbers de la família síria dels Omeies, amb altres estirps que, amb l’aportació celta i romana, van crear una particular expressió cultural, justificada en algunes de les restes de construccions militars antigues de plena inspiració síria i palestina. Fins i tot les típiques rajoles esmaltades són d’inspiració egípcia, caldea i persa. Els assentaments grecs com el d’Astigi (Écija) són poc nombrosos. Sevilla va ser cartaginesa, romana, vàndala i goda. Córdoba era la capital de la Hispània Ulterior i de la Bètica, però en general, el sud no va ressorgir fins que es va produir el domini musulmà. En tot el relat de Tartessos, Schulten hi veu una analogia amb el de l’Atlàntida, que també repeteix la utopia de Plató. El prehistoriador Obermaier ja havia negat 152

anteriorment que existís cap vestigi de Tartessos, destacant que el fracàs en la seva recerca en el Parc de Doñana va ser total, tant científicament com econòmica.

Schulten va escriure que van ser els teòlegs els qui van començar a crear la confusió, en afirmar que Tartessos era el nom bíblic d’un país. Arribas també creu que Avienus va recórrer a la fantasia. En les fonts antigues clàssiques sempre s’identifica el sud bètic amb la Turdetània. Scimno de Chios, Èforo i les fonts jòniques i cartagineses anomenen el territori com a Bètica. Lingüísticament, el nom de Carta– amb què comencen moltes ciutats, ens mostra igualment la filiació púnica (carta = ciutat, Carta-gena, Carteya, etc).

A partir de les informacions tretes de l’Ora Marítima de Rufus Festus Avienus, procònsul llatí de Roma al segle IV, s’ha volgut afirmar que Tartessos estava emplaçat al Mediterrani andalús, quan les suposades fonts de cinc segles abans que nasqués Avienus, i que diu haver utilitzat, són totalment desconegudes. A més, Avienus, com a escriptor, sobresurt precisament en plena decadència literària, amb dos poemes geogràfics plens de contradiccions, errades de conceptes i històries mítiques. Tant Herodot d’Halicarnàs (484-425 aC) com Varró es limiten a situar els libifenicis a la Bètica.

Els fenicis pagaven als propietaris per l’explotació del mineral i el treball dels miners esclaus amb productes exòtics orientals, enriquint els amos dels esclaus. Per això, com hem dit, la majoria de joies i objectes trobats són de procedència oriental o de producció local d’inspiració oriental, perpetuant els models fenicis amb una línia mancada de renovació per la inexistència de nous impulsos. És només a partir de la iberització, que en el context artístic cal considerar l’art turdetà de la Bètica, perquè ja mostra influències de la costa. Els marfils trobats a Andalusia són fenicis, fabricats en tallers cartaginesos o a la Península seguint els models i les modes púniques. Segons Herodot, els púnics feien transaccions amb els indígenes per intercanvi.

L’escriptura que Jordà anomena com a tartèssica, és sens dubte la fenici-púnica o púnico-tartèssica que va existir des del sud de 153

Portugal fins aproximadament el Cap de la Nao alacantí, a partir d’on s’usa l’escriptura ibèrica.

Els topònims, l’epigrafia i alguns textos trobats en el sud peninsular, fan suposar la seva extensió per tot el sud-oest, des de el delta del Tajo a la costa portuguesa fins a la Vall del Guadalquivir, fent suposar segons Jordà. F, contactes amb la llengua ibèrica, la basca, l’aquità i amb llengües indoeuropees, ja que el mateix nom del mític rei de Tartessos Argantonios és indoeuropeu.

A partir del s. VI aC desapareixen tots els fluxos fenicis de més al nord del Cap de la Nao i és a partir d’aquest moment que els grecs foceus havien descobert els mercats tartèssics tot seguint la Via Heraklea, d’est a oest i fins a Càstulo, donant lloc a una iberització i culturització creixent dels altres territoris peninsulars ibers hel·lenitzats.

La progressiva penetració de bàndols celtes i goidèlics, va anar conformant l’original cultura del sud. Molts eren mastiens, oretans, olcades i també baleàrics, afegint-s’hi molts celtibers de la Meseta, reclutats en les batalles al nord de l’Ebre per anar a creuar els Alps, a canvi de soldada i botí. Segons els autors clàssics, aquests mercenaris eren molt apreciats pel seu esperit bèl·lic, aventurer i de recerca de glòria, i després, molts d’ells passarien als exèrcits romans (215 aC). Pel seu nom, també se’n coneix la procedència (Belligenus).

El període orientalitzant del sud havia començat molt abans del segle IX aC. Com a conseqüència de l’establiment dels fenicis, havien sorgit els régulos, amb sepulcres monumentals, i afavorits per la necessitat oriental de primeres matèries.

Els símptomes de concentració de poder, s’evidencien en els rics aixovars funeraris de poquíssimes tombes trobades a Carmona o Huelva del segle VII aC. És patent, doncs, un sector molt privilegiat i oriental, d’una elit de poder amb ostentació i exhibició de riquesa (dos o tres enterraments rics per necròpolis), indicant un enriquiment ràpid gràcies al control dels metalls i l’esclavatge. El segle VI aC el sud va quedar sumit en una gran crisi de supervivència a causa del declivi del comerç fenici que, M. E. Aubet planteja molt àmpliament en el seu estudi sobre la necròpolis de Setefilla. Els fenicis van abandonar les seves colònies mentre Cartago bloquejava tota possibilitat 154

de comerç a la zona de l’Estret. D’altra banda, l’interès dels jonis foceus, massaliotes i grecs estava centrat preferentment en els territoris d’Ibèria (Països Catalans). Les llengües utilitzades a la Bètica eren les fenícies, el púnic, el bàstul-turdetà i l’iber, a més del llatí, el celta i el celtiber. La variant de la llengua ibèrica adoptada tenia les seves característiques pròpies: la lectura era de dreta a esquerra, igual que l’escriptura. Les paraules s’escrivien seguides i sense separació, resultant molt difícil la seva segmentació i la lectura. En llengua ibèrica, les paraules se separen en punts i línies. L’evolució de l’hispànic 1 cap a l’iber es pot atribuir a les influències rebudes de l’alfabet joni. Els escrits ibèrics són una creació netament ibera de la Contestània, que va expandir-se primer per tot el territori iber i després a la Celtiberia i finalment a gran part del sud de la península. En canvi, l’escriptura bastuloturdetana només estableix comparacions amb la fenícia, púnica o cartaginesa.

Finalment, hem de constatar que P. P. Berger, coincidint amb tots els autors àrabs, va concloure que, la tan discutida Tarsis era Cartago (Tunis), lloc on es fonien els metalls procedents de la Península, descartant que la Tarsis bíblica tingui res a veure amb el nom de Tartessos.

Timeu afirma que els productes importats pels fenicis, com la pesca salada, ho feien sempre via Cartago. Pel que fa a la toponímia de bona part d’Andalusia i del sud de Portugal, s’ha confirmat que no és indoeuropea ni ibèrica, marcant una diferència amb la resta de pobles mediterranis peninsulars.

Villar creu que, en tot cas, l’iber del sud encobreix una llengua diferent, concèntrica, que va ser iberitzada més tard. Plini el Vell (III, 13-14) ens explica que les àrees de Huelva, Sevilla, Badajoz, Jerez i Ronda es diferenciaven de les altres per la seva població celta, que també era de les branques dels belos, arévacos o berones de la Meseta central.

Unttermann creu que algunes inscripcions trobades al sud són d’estructura indoeuropea antiga, perquè l’estancament cultural va ser total, fet que no priva que existissin importants centres metal·lúrgics explotats esporàdicament per pobles orientals diver155

sos, ja que les ceràmiques trobades són fruit d’aportacions foranes, procedents de Fenícia, Liban, Síria o Palestina, com a conseqüència dels estímuls navals.

Schüle va escriure: “La gent que utilitzava aquesta ceràmica no era tartèssica”.

Herodot, l’any 430 aC afirma que, més enllà de les Columnes d’Hèrcules, hi ha celtes veïns dels cinesis.

Ptolomeu, a la seva Geografia, situa les ciutats de bàstuls i fenicis des de Tarifa fins a Almeria. A la Betúria hi situa els celtes. La iberització del sud o de la Turdetània va comportar l’adopció de la ceràmica ibèrica.

Sempre ha estat discutida la qüestió de si els turdetans o hereus dels tartèssics, podien considerar-se també ibers.

Pel que fa a Tartessos, hem de tenir cura de no caure en l’error de considerar qualsevol objecte oriental trobat al sud, com si fos una relíquia de la mítica Tartessos.

Avié va establir un “Terminus Tartessium” a partir del qual començarien els pobles ibers fins arribar als Pirineus, justificant la divisió existent entre els ibers i els territoris del sud.

Segons Beltran, A., la civilització tartèssica, s’ha de considerar a part, tant lingüística com evolutivament, sense poder assimilar-se a la ibèrica.

Segons ell, l’imperi o zona tartèssica va des de Cartagena fins l’Algarve i la ibèrica des de el Roine fins Cartagena.

A Andalusia, son freqüents les tombes d’origen fenici (Jaén, Baza, Granada, Albacete, etc.) i l’art considerat “art ibèric del sud andalús” és orientalitzant i amb faccions sirio-hitites.

A partir de l’acció fenícia –segons Miquel Tarradell–, neix la civilització tartèssica-turdetana dels “pobles andalusos”.

José M. Blázquez diu que aquesta cultura anava des de el Tajo fins al migdia.

Plàcido, Alvar i González, consideren el posterior procés d’iberització hel·lenitzant de Tartessos– turdetània, com un procés 156

de recuperació econòmica, tot i que la iberització de l’Alta Andalusia tingui uns trets diferents als de la culturització de Tartessos, fent notar que en els territoris ibèrics genuïns, no va existir el període orientalitzant de la Baixa Andalusia.

José M. Blázquez a “Prehistòria y Edad Antigua”, afirma que “la cultura turdetana no fué tocada por la ibérica” i que “la cultura ibérica estaba ya formada plenamente a finales del siglo V aC”.

Teresa Chapa Brunet en el seu treball sobre la “Edad de Hierro” a Prehistòria de. Noijera, Madrid, 1987, ens diu que els assentaments fenicis –també Cadis–, tot i que tradicionalment els situem entre el 1200 i 1100 aC, no son anteriors al segle VIII aC, ja que mai aquelles dades han estat ratificades pels documents arqueològics.

Les escultures guerreres de Porcuna (Jaén), tot i que se les catalogui de ibèriques, sempre ens deixaran l’interrogant del motiu històric que va dur als mateixos indígenes a destruir-les de manera violenta.

Potser l’aclariment d’aquest misteri resoldria molts problemes respecte les cultures del sud, territoris colonitzats per pobles provinents de l’orient llunyà o de l’altra banda de l’Estret de Gibraltar, l’orient semita.

Aquestes colonitzacions es van desenvolupar paral·lelament amb l’existència dels “oppida” ibers i la societat ibèrica en general. És a partir del segle VI aC quan es formen en el sud grans ciutats portuàries púniques com Cadis, Màlaga, Villaricos, Almuñecar, etc.

El camí d’Annibal –via que unia el llevant iber amb el sud fenici o púnic– segons Sillières, va fer rebre a aquests moltes influències culturals.

En ciutats bètiques, com per exemple Abdera, es pot comprovar com la llengua púnica era la que s’havia utilitzat fins l’època de Tiberi, tal com es demostra per l’epigrafia i les monedes trobades.

Finalment, al parlar de Tartessos, caldria esmentar els estudis de Ramon Sainero en el seu llibre “Lenguas y literaturas celtas” respecte la duplicitat del mite de Gerión, Geronte o el Gàrgoris tartessi o Celtahispà que Avieno a la “Orae Miritimae” situa a la desembocadura del Guadalquivir, convertint l’“Hèrcules” en l’enemic fenici (els fenicis van colonitzar el sud peninsular), que derrotaria als tartessis.

157

Segons Sainero, el mite històric original el trobem descrit en el “Cicle Mitològic Celta” en el manuscrit irlandès “Leabhar Ghabála” (Les invasions) en que els escribes irlandesos descriuen fets del segle VIII aC referits a les invasions celtes a Irlanda, i on es narra la mateixa història com uns fets succeïts realment a Brigantia (La Coruña o Betanzos, Galicia), sorprenent a molts literats, lingüistes i historiadors amb el trasllat que alguns autors han fet d’aquesta història dels celtes hispans del nord-oest peninsular, convertida en una història dels territoris fenicis del sud andalús tartessi.

Cal deixar constància que l’escriptura anomenada tartèssica va desaparèixer durant el segle V aC de les àrees de Càceres, Badajoz i de l’antiga Beturia en general. L’escriptura turdetana pròpia dels pobles del sud, era una combinació i al mateix temps continuació de la fenici-púnica (-ipo, -oba, -sis) que segons Almagro Gorbea, M. no es pot vincular ni amb la basca ni amb la ibèrica.

Segons Avieno el límit de Tartessos estava al sud del riu Júcar.

Pomponio Mela escriu que Carteia era ciutat habitada per fenicis que s’havien traslladat de l’Àfrica a la colònia bàrquida igual que havia passat amb els habitants de Carmo o Hispalis.

Per altra banda, Martin Almagro Gorbea (1986), citant a Pellicer (1983), diu en un col·loqui celebrat a Madrid, que “la inmensa mayoria de poblados ibéricos de Andalucía, son continuación de hábitats del periodo orientalizante” i també confirma que cal excloure de l’ibèric els poblats del Bronze final, que no van arribar a la iberització. “En la iberización que se produjo en territorios andaluces, tuvo también un papel muy importante la prolongación de la Via Heráklea realizada por César desde Tarragona hasta el sur por Cástulo, Cordoba y Sevilla, llevándola, finalmente, hasta Cádiz.”

Anteriorment, el viatge de Tarragona a Cadis es feia per mar.

158

CAPÍTOL 32 LA DIFERENCIACIÓ DELS TERRITORIS PENINSULARS Èfor, revisant fonts anteriors, distingeix els habitants del sud, dels de la Ibèria pròpiament dita.

Estrabó cita Èfor per referir-se al tema.

Esteba de Bizanci i Escimno, tot descrivint l’ocupació de les costes del sud pels etíops, també fan la mateixa diferenciació.

Artemídoros a la Geographoumena (llibre II, any 100 aC) descrivia les costes i la seva gent, negant totalment l’existència del poble de Tartessos i, com Posidoni, limita el nom d’Ibèria a les costes del llevant mediterrani.

Scilax de Carianda és el més antic escriptor i geògraf grec que parla d’Ibèria. L’any 522 aC –com després Herodot i Asklepíadesmostra com una primitiva Ibèria, des del llevant dels Països Catalans, es va anar estenent per gran part de la Península i, al final, globalment en va rebre el nom. Aquestes són les referències de Carreras Candi.

Hecateu de Milet, també distingeix els altres habitants dels ibers.

Herodoros introdueix el problema ètnic en distingir entre poble i tribu, fent partícips tots els ibers d’aquesta arrel comuna, que els designa a tots per igual, amb el seu nom propi.

A nivell lingüístic i cartogràfic, hi ha una zona que els antics denominen “frontera” on estan sobreposades les troballes d’escriptura ibèrica amb les púniques.

Estrabó (III 1,2,3) va fer una gran descripció d’Ibèria tot dient: “La cadena de muntanyes que s’estén de sud a nord separa la Cèltica de la Ibèria i, essent la Cèltica i la Ibèria desiguals en amplada, la part més estreta de l’una i l’altra des del mare Nostrum (Mar Ibèric) fins a l’oceà és la que més s’acosta a cada banda del Pirineu, i forma golfos, un a l’oceà i un altre al Mare Nostrum, essent majors els territoris cèltics o galàtics, que fan l’istme més estret en comparació amb la banda ibera. Si el flanc oriental el constitueix el Pirineu, el Meridional el forma el mare Nostrum”.

Així, Estrabó mai no barreja els dos territoris, distingint sempre 159

la part cèltica de la ibèrica, sense parlar de la Península globalment.

De fet, en les llengües peninsulars actuals, hi ha només tres substrats importants: l’indoeuropeu o cèltic, el no indoeuropeu o basc-ibèric i el púnic-tartèssi.

Els indoeuropeus van imposar la seva llengua celta a gran part de la Península i, com a centreeuropeus, constitueixen el substrat celta peninsular. A part de les àrees celtes, que inclouen també la Celtibèria i gran part del sud peninsular, la idea d’una o dues Hispànies va sorgir a l’època de la dominació romana. Èfor distingeix els pobles celtes dels ibers i dels berbrikes (bruns) de la franja ibèrica. Entre els antics, el terme pobles ibers és emprat com a oposició a tot el referent a les cultures cèltiques, ligures i bètiques.

De manera molt general, en l’època pre-romana, la Península estava formada pels pobles ibers en els territoris dels Països Catalans continentals, els bascs al País Basc, els semites al sud i els celtes i celtibers a la resta.

L’evident atractiu que Ibèria va exercir sobre els altres pobles peninsulars va fer que molts trets culturals penetressin progressivament a la resta, produint-se un procés d’iberització que va comportar l’aparició de cultures mixtes com la celtibèrica. A la Meseta nord o al nord-oest galaic, el retard cultural va durar molts segles degut a que les influències ibèriques no van arribar-hi fins poc abans de la romanització.

CAPÍTOL 33 ELS POBLES INDOEUROPEUS I LES LLENGÜES D’EUROPA Tradicionalment, els pobles pre-romans de la Península s’han agrupat en tres grans blocs culturals: el celta o indoeuropeu, l’iberobasc i el púnic-semita. L’ibèric i el basc formen el grup dels no indoeuropeus, i el púnic el semita. La majoria de llengües d’Europa són de la família indoeuropea i pertanyen al mateix grup que el sànscrit o el persa, que són llengües satem a diferència de les 160

llatines, que es classifiquen com a llengües centum o kentum.

Tanmateix, l’existència del canvi lingüístic, si no és forçat per una situació política, seria simplement evolució. Ara bé, l’hipotètic avantpassat d’un grup de llengües amb afinitats es denomina protollengua. Per tant, el protoindoeuropeu seria la llengua mare a partir de la qual es van desenvolupar un grup de llengües actuals.

Les llengües mortes, des que existien com a llengües vives, van anar alterant la seva forma a través del temps, fins i tot arribant a canviar de nom en convertir-se en substrat d’una altra llengua. La ibèrica, com a substrat molt fort, va evolucionar cap al llatí vulgar, però se’n conserven moltes arrels en la catalana.

Per entendre bé aquesta qüestió, cal comprendre primer el problema de l’indoeuropeu com a llengua i cultura unitària d’un poble. En principi, sobretot quan no n’han quedat massa proves textuals, es tracta d’una llengua suposada que es reconstrueix a partir dels testimonis de les llengües que n’han derivat, però sense saber si aquella llengua va existir com a llengua unitària. En tot cas, hi va haver diversos graus de dialectització i de relacions entre llengües des de molt antic. Cal conèixer la Gramàtica comparada i el Mètode comparatiu, el tipològic o d’altres per entendre què és la reconstrucció de la llengua indoeuropea, esbrinant les diferenciacions entre el grup de llengües indoeuropees i les altres, de filiació no indoeuropea.

Dins la tradició lingüística peninsular i l’estructura social de la història pre-romana, trobem diversos grups de medis lingüístics.

Tovar va donar el primer pas en la distribució geogràfica de les institucions indoeuropees de la Península, distingint el territori de les centuriae del de les gentilitates.

Adrados els va considerar celtes.

Unttermann va considerar la hipòtesi que en el segle II aC les gentilitates s’haguessin expandit fora de l’àmbit celta i celtibèric. Els textos i les inscripcions de Contrebia Belaisca i Villastar respectivament, són del tipus originari amb nom de gentilitas.

161

L’interès en els noms de gentilitas rau en el fet que ens mostren un canvi de significat essencial, de “pertinença al pare” a “pertinença a una sèrie d’origen”.

Schulten i Tovar han aportat que, ja en el contracte dels zoelae, les gentilitas apareixen com a unitats subordinades a les gens o tribus.

Plini creia que els zoelae eren un dels 22 pobles asturs (any 27 dC).

El desenvolupament lingüístic indoeuropeu, segons Gimbutas i Merpert, es va produir a les estepes del nord del Caucas o del sud de Rússia, des del IV mil·lenni aC. Es pot pensar en les seves migracions, però també en la possibilitat dels pre-celtes o avantpassats dels celtes.

Alguns han pensat en una llengua indoeuropea o galaicolusitana, diferent de les altres indoeuropees i de la celtibèrica, que seria la que parlaven els celtes galaics del nord-oest, tractant-se en tot cas de l’antic indoeuropeu celta de Galícia i Portugal.

La reconstrucció de l’indoeuropeu es fa a partir de les evidències que s’han trobat en les llengües històriques i amb l’ajuda de les dades arqueològiques i històriques.

El vocabulari ens informa de la realitat d’un poble. Així, per exemple, la paraula ibèrica ferro no consta en el vocabulari celta i, en canvi, hi són presents bronze, cavall, carro, roda i gos.

Els prefixos i sufixos, els noms geogràfics que han quedat, l’onomàstica, la hidronímia i algunes ciències, ens aclareixen molts dubtes sobre les nostres llengües de substrat. L’indoeuropeu era una llengua flexiva en la modalitat sufixant. Els seus dialectes eren el celta, el lusità, l’alteuropäisch, el celta peninsular, el celtibèric i l’anatoli.

Quan la part no ibèrica indoeuropea de la Península era àgrafa, com la resta de pobles indoeuropeus i celtes, els pobles ibers tenien alfabet, amb escriptura pròpia, meitat sil·làbica i meitat alfabètica, formada per vocals i consonants. El grup de llengües no indoeuropees a la península ibèrica està format per l’iber i l’èuscar (amb els seus 11 dialectes), l’andorrà arcaic, l’antic aranès i l’iberèuscar de la Vall d’Aran. A la resta del continent, són no 162

indoeuropees les llengües pre-gregues minoiques, totes les del grup finohugri o uràlic yukaghir, amb l’hongarès, el suomi, el finès, el lapó o sami, el bàltic finès, el karelià, l’estoni, el vepsio i totes les llengües de l’antic país de la Ibèria Oriental transcaucàsica, conegudes com a llengües ibèriques orientals o abasgokerketes, juntament amb el georgià.

Properes al territori iber trobem, com a no indoeuropees, el tuareg, el berber (iber-iber), el guanxe (Canàries) i el llenguatge del xiulet silbo (Gomera). A la península itàlica, l’etrusc –conegut el segle VIII aC– tampoc era indoeuropeu.

Fixem-nos que les llengües no indoeuropees sempre han estat prohibides pels grups dominants en les diferents èpoques: l’etrusc, el lapó, el finès, el berber, el tuareg, el guanxe, l’èuscar, l’iber i, més tard, la llengua parlada en els territoris ibers genuïns, el català, desenvolupat a la part ibèrica tant francesa com peninsular.

A la part de la Gàl·lia hi va tenir lloc també el limousin, les llengües d’oc i d’oïl, el languedocien, el gascó, el provençal i el català roussillonais, a més de l’èuscar i l’aquità.

A la part indoeuropea de la península ibèrica, s’hi van desenvolupar primer el celta i el celtibèric i, més tard, el got, el visigot i el celtohispà, que va donar el romanç castellà i el castellà antic.

Les llengües semites, libifenícies, púniques o cartagineses del sud, juntament amb el celta, van donar pas al llatí, adoptant també el celtohispà.

–Els prefixos que distingeixen l’àrea dels indoeuropeus a la Península són: aco-, dunum-, briga-, seg-, pent-, i amb-.

–Els no indoeuropeus són: ili-, ilti, iri- i ilu-.

Els indoeuropeus havien penetrat al nord d’Europa al III mil·lenni aC i a la Península, al segle XV aC, tal com ho demostren els indicis arqueològics.

A la zona ibera, l’onomàstica, l’epigrafia o la hidronímia mostren que la cultura indoeuropea no estava ben assentada en aquests territoris.

L’únic document netament celta que es pot esmentar, són les tésseres d’hospitalitat, unes figuretes dividides per la meitat i gravades 163

amb signes o contrasenyes a la banda interior plana, que assenyalen un pacte d’hospitalitat entre ambdues parts. L’autenticitat es garantia en ajuntar les dues meitats que cadascun dels pactants guardava en el seu poder. Aquest costum, els celtes l’havien adoptat dels pobles romans, que ho havien heretat dels grecs. Les tésseres, generalment, eren escrites en llatí o en llengua celtibèrica (alfabet iber) i podien ser pactes comunitaris o personals. La llengua lusitana era una varietat de l’indoeuropeu, del tipus centum-, però no era celta.

El factor que va crear la consciència de comunitat diferent a la Península, va ser el fet lingüístic diferencial, a partir de diferents substrats. El fet lingüístic diferenciador assenyala sempre territoris diversos, altres maneres de ser i una altra història donada per la cultura pròpia de cada ètnia.

Bopp i Rask van donar a conèixer l’origen de les llengües europees i, de les seves teories, es pot deduir que els altres pobles no indoeuropeus formaven un grup diferent, relacionat amb grups preexistents, com a població indígena i autòctona. A partir de l’aparició d’escrits i amb l’ajut de la toponímia, l’onomàstica i la hidronímia, els lingüistes han pogut determinar amb més precisió la filiació ètnica de cada grup, tot i que, per establir la cronologia exacta, necessitem sempre l’ajut de l’arqueologia.

La paleontologia i l’arqueologia lingüística treballen paral·lelament amb l’arqueologia, i en aquests estudis es basa la teoria que la llengua indoeuropea més antiga és el lituà. Els descobriments més importants sobre els indoeuropeus, ens porten cap a l’arqueòloga lituana de formació alemanya i nord-americana Marija Gimbutas. A partir de l’any 1960, va posar en marxa la hipòtesi dels kurgans, abans esmentada. Els cabells rossos i els ulls blaus eren una característica física de les poblacions pre-indoeuropees del nord d’Europa, on també trobem llengües no indoeuropees.

Gimbutas designa l’Europa pre-indoeuropea i pre-agrícola amb el nom d’Old Europe (Vella Europa), datant-la a partir del VI-IV mil·lenni aC. D’aquesta època es troben alguns signes rectilinis no indoeuropeus, als quals se’ls dóna el caràcter de signes de preescriptura pictogràfica d’ús religiós, amb alguna similitud amb els 164

signes minoics cretencs pre-grecs.

F. Villar va assenyalar que entre les llengües pre-indoeuropees i les no indoeuropees com l’iber i l’èuscar, existeixen hidrònims derivats d’una mateixa arrel. Així, kar, que en iber i èuscar vol dir pedra, es una arrel que trobem en totes les àrees pre-indoeuropees (car-ranza, car-rara, vall car-ga, vall car-ca, etc) Igualment passa amb l’arrel mal o nal que vol dir roca (Puigmal). Per això, es pensa que els grups no indoeuropeus mediterranis havien donat als preindoeuropeus el substrat lingüístic mediterrani.

Lluís Bernal, en la seva tesi, a Atenea Negra clarifica molts punts foscos i ofereix llum nova perquè puguem veure la importància real que van tenir les cultures mediterrànies per a la formació del món actual, tirant per terra totes les teories sobre la qüestió de la indoeuropeïtzació d’Europa, perquè –diu– en haver estat molt tardana (1500 aC), ha permès la pervivència de molts elements encara no indoeuropeus ni preindoeuropeus en èpoques històriques entre els etruscs, ligurs, pelasgs, minoics, pre-grecs, sicilians, estonis, finesos, lapons, bascs, ibers i pictes d’Escòcia.

La família indoeuropea era de règim patriarcal i la seva economia era de pastors i ramaders, amb escassa agricultura i sense escriptura fins al segle V. El micènic, tot i que es consideri indoeuropeu, neix de fonts no indoeuropees. Respecte a la península ibèrica, el que se sap és que, quan els indoeuropeus van arribar a l’àrea catalanallevantina i fins al Cinca, es parlava la llengua ibèrica entre les tribus que habitaven aquesta zona. Si en aquests territoris hi havia hagut llengües indoeuropees es desconeix, però en tot cas, havien estat iberitzats, ja que no hi va perviure cap llengua celta ni indoeuropea.

El sistema de numeració entre els pobles preindoeuropeus indígenes de la Vella Europa era el sistema duodecimal amb base 12, semblant al sistema modern de la dotzena regular. Els bascs, com a cultura no indoeuropea, utilitzaven el vigesimal, amb base 20, per vintenes, molt emprat també a l’Amèrica precolombina i adoptat pels francesos (quatre-vingt 80).

Tots els pobles indoeuropeus es designaven a ells mateixos aris, des de l’Índia i el Pakistan fins a Iran, Euràsia i Irlanda. Aquest 165

terme és d’ús comú en el sànscrit, en què arya significa senyor o persona d’una casta superior. Caldria assenyalar que tots els ritus culturals, els costums i les tradicions de tipus agrícola, segons Renfrew, són pre-indoeuropees, ja que la cultura indoeuropea era de tipus ramader.

Quan els indoeuropeus entren a Europa, l’agricultura la troben plenament implantada, especialment –segons Renfrew–, a l’Anatòlia (Catal-Hüyük). El fet important és que a partir del V mil·lenni aC el continent s’havia indoeuropeïtzat de l’un a l’altre extrem, salvant les excepcions dels pobles no indoeuropeus amb l’entrada de la ideologia oriental, que va anar imposant les seves llengües, l’organització social, la religió i els costums, produint-se la barreja de totes les ètnies i fent sorgir la Nova Europa mestissa. De fet, la indoeuropeïtzació es va produir per la inexistència de grans civilitzacions urbanes en el continent.

CAPÍTOL 34 GRAMÀTICA COMPARADA I LLENGÜES INDOEUROPEES La Gramática Comparada –diu Benveniste referint-se al Mètode Comparatiu– ens condueix a eliminar els desenvolupaments particulars per reconstruir el fons comú, o estudiar a quin grup pertany una llengua, però deixant subsistir un petitíssim nombre de paraules pròpies. En la seva crítica, Benveniste explica que, en tot cas, és possible informar-nos també per altres medis sense buscar correspondències verificades pel conjunt de les llengües. Conclou que “també podem analitzar en base a una sola llengua sempre que sigui possible la interpretació a través de l’etimologia, coneixent en quina mesura aquella llengua és una supervivència o un nou desenvolupament”. I aplica al vocabulari de les grans institucions indoeuropees la seva anàlisi, amb el mètode comparatiu, a fi de trobar la noció primera de la institució com a estructura latent sumida en la prehistòria lingüísti166

ca. Segons ell, “únicament la llengua i només la llengua ens permet designar amb total seguretat els pobles que van formar part de les comunitats inicials”, tot afirmant que “només a partir de la llengua podrem conèixer a fons una cultura”.

Des del punt de vista antropològic, es considera fonamental l’estudi de la llengua i els comportaments lingüístics per poder elaborar les diferents teories o mètodes, al ser la llengua el reflex de cada cultura.

Segons Martín Bernal, totes les hipòtesis publicades sobre l’indogermànic o indoeuropeu, amb una llengua comuna imaginària, són plantejaments totalment equivocats i falsos, perquè no han provat res del que afirmen, considerant totes les tesis de l’indoeuropeu com a pures especulacions. Tant el seu llibre com tota la bibliografia que ell esmenta és interessant per entendre la problemàtica a què han estat sotmeses al llarg de la història les llengües no indoeuropees, com l’iber i l’èuscar.

Bernal ens proposa arraconar per sempre més els erronis principis sobre la nostra identitat indoeuropea, indogermànica o ària. En les seves obres posa en dubte que Grècia hagués creat les bases de la primera civilització europea, ja que primer hauríem de referir-nos a altres civilitzacions afroasiàtiques i mediterrànies, amb arrels egípcies durant el Bronze mitjà i final, però mai gregues.

La llengua minoica o cretenca és d’origen no hel·lènic, ja que podem parlar d’aquesta cultura a partir del 3000 aC, i de l’arribada dels grecs només a partir del 2100 aC, per això, Bernal diu que “l’antiga Grècia és una invenció”. Totes les llengües que no són d’arrel indoeuropea els científics mai no les han admeses com a model.

Això passa amb el basc, l’iber, el berber, l’etrusc o l’egipci. Bernal ens explica com els descobriments arqueològics de Micenes i el desxiframent de l’escriptura lineal B va ser obra de dos aficionats, Schliemann i Ventris, i la creació d’aquestes disciplines acadèmiques ha estat obra de no professionals, ja que els científics havien negat durant molts anys coses que actualment accepta tothom. És important remarcar que al segle XII aC tots els pobles pre-hel·lènics parlaven llengües no indoeuropees, amb un lèxic molt refinat.

167

Gordon va descobrir moltes relacions entre els escrits bíblics i els escrits jonis d’Homer. El nom joni que dóna nom a l’alfabet en què es basa, en part, l’ibèric tampoc no té cap etimologia indoeuropea. La idea de Gimbutas sobre els indoeuropeus va ser desestimada pels lingüistes soviètics Gamkrelidse i V. V. Ivanov al 1980, basant la seva hipòtesi en els vocabularis indoeuropeus.

Creuen –com Bernal– que l’indoeuropeu té préstecs del semític com els de be, cervesa, mel, destral, clau, vaixell, el número 7 i d’altres.

CAPÍTOL 35 EL BILINGÜISME EN EL TERRITORI IBER El bilingüisme és una qüestió que afecta tota la lingüística, en implicar sempre un contacte i un préstec continuat entre diverses llengües i, per tant, el contacte de les cultures implicades. En el cas de la península ibèrica, el bilingüisme es produeix de manera diferent en cada territori peninsular i, és un fenomen lingüístic que s’esdevé des de l’arribada dels romans, tant a la banda celta o indoeuropea com a la ibèrica, i ni el País Basc no se’n lliura.

Aquest bilingüisme –com passa sempre– va acabar amb la llengua celta, amb la ibèrica, la púnica i la celtibèrica, quedant totes substituïdes pel llatí vulgar peculiar en cada territori peninsular, segons el substrat existent. Les nostres llengües peninsulars són la conseqüència de la que ens van imposar els romans. Això va donar l’iberoromà, el gal·loromà o l’hispanocelta, d’on van sorgir totes les respectives llengües neollatines com el francès, el català o el castellà.

Al País Basc, el llatí no va poder dominar la llengua autòctona, i l’èuscar es va poder perpetuar fins avui. Per això, en totes les llengües descendents del llatí hi trobem molts trets pertanyents a les llengües de substrat anteriors, que al mateix temps van influenciar i van fer evolucionar el llatí. La desaparició d’una llengua ve causada sempre pel bilingüisme diglòssic. Com diu Aitchison, “el bilingüisme és el primer pas per assassinar una llengua”. La primera generació bilingüe en parla dues, però les següents acaben parlant-ne només una, 168

i la menys reeixida és parlada només pels més vells. Totes les llengües que es parlen actualment han evolucionat a partir d’unes llengües de substrat, com és el cas de l’iber respecte al català. Els canvis que destrueixen la capacitat de comprensió entre tots els membres d’una societat o una comunitat –com va passar amb els ibers– resulten desestabilitzadors per a la comunitat afectada. Aitchison es planteja com el canvi lingüístic pot representar decadència i socialment és no desitjable. Seguint la tradició boasiana i sense oblidar els estudis de Sapir, podem afirmar que la llengua és un reflex de la cultura. La llengua és l’expressió del que la comunitat d’individus pensa, i la cultura és l’expressió del que pensen i el que realitzen.

Tot i les qüestions esmentades, molts cops, la mort d’una llengua no és totalment real, perquè el que ha passat és que ha estat alterada la seva forma primigènia i el seu nom, però perviu sempre més la seva herència. El català actual, amb trets de diferent procedència, és la suma dels llegats importants que van deixar l’iber, el llatí i altres llengües de contacte.

CAPÍTOL 36 ELS IBERS DE LA VALL D’ARAN I ANDORRA A la vall atlàntica aranesa, actualment es parla una llengua que deriva encara de l’antic èuscar o variant de la llengua ibèrica que parlaven els antics components de la tribu ibèrica dels airenosi, influenciada després per la llengua d’oc d’Occitània. Aquesta vall abasta gran part del Noguera Pallaresa, Vall de Montgarri i Noguera Ribagorçana al nord-est de la resta de territoris iberocatalans. Aran, en llengua ibèrica vol dir vall. Les traces de l’antiga parla ibèrica o bascoide són evidents en la toponímia aranesa i andorrana (andosins), certificant que la població anterior a la dominació romana era ibera.

Polibi (200 aC) fa esment dels ibers airenosi i bergistans com a instigadors de l’exèrcit d’Annibal al seu pas pels Pirineus bergadans, andorrans i aranesos. A Ordino (Andorra) es troba el poble d’Arans; a la Cerdanya, Arànser; i al Pallars Jussà, Aransís.

169

L’abundant art romànic rústec de tota la vall, conserva molta tradició de l’art indígena iber, fenòmen que es dóna també a la banda francesa. En la construcció de les esglésies es troben pedres treballades que van ser reutilitzades durant l’època del romànic. Eren pedres que havien format part de les caixes funeràries paganes dels autòctons, treballades sobre marbre blanc del país, a l’interior de les quals es dipositaven les urnes que contenien les cendres dels difunts.

També es poden veure aquestes esteles funeràries a les parets dels campanars i les esglésies. Les decoracions són figures humanes i motius florals i geomètrics que el cristianisme no va admetre.

Els principals es troben a les esglésies de Bagergue, Vielha, Gaussac, Bausen, Aubert, Vilamós, Arres de Jos i Alòs d’Asil, a la Vall d’Àneu, en una tomba de fossa descoberta l’estiu del 1995.

A la Geografia de Carreras Candi, es parla encara de les noves cobertes (teulades) de la Vall d’Aran, que “han anat substituint les antigues, fetes amb feixos de palla de sègol lligades a les encavalcades, com a exemplars que escassegen més cada dia”. Aquest sistema de teulats, és el mateix que feien servir els ibers en els seus poblats i que en aquestes valls pirinenques s’havia anat perpetuant en el temps.

Cèsar atribuïa procedència basca a la tribu dels aranesos que ocupaven la part alta del riu Garona. Eren els garunni, que podien haver estat els primers pobladors d’aquesta part de la vall.

CAPÍTOL 37 LA DIVISIÓ LINGÜÍSTICA PENINSULAR L’ocupació celta de gran part de la Península va comportar la divisió ètnica i lingüística confirmada i demostrada per les toponímies de cada territori ètnic, cultural i lingüístic.

Els prefixos i sufixos confirmen plenament aquesta divisió, especialment els de les toponímies en -briga (Sergobriga) de l’àrea celta i celtibèrica (aquest terme celta irlandès vol dir turó).

La toponímia dels territoris d’Ibèria o no indoeuropeus (per tant no celtes) era construïda en -ili, -ilti i derivats (Iltirda).

170

El sud va ser també plenament celtitzat, sumant-se a la gran àrea celta peninsular. Les diverses onades de les migracions i invasions celtes sempre es reflecteixen en les llengües (celta, gal, gàlata, germànica, llatina, sueu, líbia, fenícia, púnica, cartaginesa, etc.). A partir de la divisió i diferenciació lingüística peninsular que es produeix amb la llengua celta, comença el canvi, i en ajuntar-se les diverses llengües de substrat amb el llatí, naixerà el castellà, l’aragonès a la Celtibèria, el galaicportuguès a Galícia i Portugal, i el català a les àrees iberes, conservant-se únicament com a reducte de l’iber el basc actual.

Amb la introducció de l’alfabet ibèric a la Celtibèria, va poder existir el celtiber que els va permetre arribar al coneixement de l’escriptura (Ebre, Meseta i Extremadura), cosa que no va aconseguir cap altre poble celta. En els llocs on les influències ibèriques arriben més tard, com a la Meseta nord i Galícia, el desfasament cultural va ser molt més gran. Tant l’iber a Ibèria, com l’èuscar a Euskalherria van sobreviure amb força a la indoeuropeïtzació dels seus territoris.

F. Villar, en els estudis publicats, presenta com a llengües pre-romanes peninsulars el celta, el celtibèric, el lusità, el púnic, l’iber i el basc.

CAPÍTOL 38 LA CELTIBÈRIA I ELS CELTIBERS La Celtibèria queda delimitada de manera general per l’Ebre, Sòria, Logroño, Saragossa, Alaba i Navarra, fins a prop de Pamplona, seguint pel Tajo fins al Júcar (Cuenca, Guadalajara, part de Terol i de les actuals províncies de Madrid, Segòvia i Burgos). Els celtes de la Celtibèria, són els que ,en general, es van anar estenent cap a les altres regions o territoris peninsulars.

A l’est, la Celtibèria limita amb la Ibèria pel territori dels ibers de llevant i per les valls de l’Ebre amb els ibers ilergets o lleidatans.

Aquesta divisió és coincident amb la cultural i lingüística pre-ro171

mana, que divideix la Península amb els territoris indoeuropeus i els no indoeuropeus. La toponímia de la part celtibèrica és coincident amb la indoeuropea i celta o gal·la. L’epigrafia celtibèrica té un contingut ampli de variants com a old irish o antic irlandès.

Aquests celtes que van anar conformant el seu territori cultural havien arribat a la Península des del país gal·lès a través dels Pirineus, establint-se al sud de les altes muntanyes pirinenques i quedant bastant aïllats dels altres celtes per les poblacions preexistents, que F. Villar anomena pre-indoeuropees. Com a llenguatge celta, es coneix també l’anomenat alfabet Ogham o alfabet dels arbres, als quals atribuïen virtuts màgiques. D’aquí deriva el costum màgic d’abraçarse als arbres per carregar energia, d’on ve l’expressió tocar fusta. En canvi a Ibèria, el costum és dir toca ferro. No obstant, aquest alfabet és posterior, perquè deriva del grec i del llatí.

Encara que els celtibers adoptessin molt de la cultura dels ibers, van continuar essent celtes en els aspectes bàsics. L’historiador Manuel Ballesteros mostra en la seva Historia de España com, en part, la cultura celtibera neix a conseqüència dels atacs que algunes tribus iberes van fer contra els pobles celtes pastors de la Meseta peninsular. L’autor, basant-se en la bibliografia que esmenta al seu llibre, posa de manifest que quan els pobles celtogals van expulsar els ibers de la part d’Ibèria del sud de França (Catalunya nord, Nissan, Les Enserunes, etc.) al segle IV aC, aquests ibers perseguits i foragitats, tot travessant els Pirineus, van atacar les tribus pastores celtes de la Meseta central, com a represàlia contra els celtes de la Gàl·lia. Segons Ballesteros, durant el segle III aC, aquests atacs són els que van ajudar a fer néixer la Celtibèria com a tal, pels contactes que van establir. A les comarques aragoneses frontereres amb els ibers ilergets lleidatans, és on s’havien produït més contactes. És per això que, en aquests llocs, les edificacions dels pobles celtibers mostren més influència. Contrebia Belaisca, Villastar o Bilbilis són exemples vius que demostren haver rebut una iberització intensa i molt ràpida.

Quant al substrat celtiber, es pensa en un possible substrat ligur agafat pels celtes dels ambrons o ligurs, que havien estat assentats 172

fins a l’Ebre. En les dues llengües celtes es documenten els noms de gentilitas, tot i que no es poden predicar de manera general, ja que no es van donar a tota la Celtibèria. A Tiermes (Sòria) es poden admirar construccions celtiberoromanes molt importants i és un poble amb molta tradició on encara es preparen begudes celtes ancestrals.

En alguns llocs s’havia mantingut tant la tradició que el llatí no hi va penetrar fins al temps dels visigots. Com és evident, els escrits trobats a Villastar, Contrebia Belaisca o Bilbilis, són les úniques dades escrites trobades a Europa en llengua celta pre-romana. Gràcies a aquests escrits, s’ha pogut desxifrar i conèixer més bé la llengua celta antiga, ja que tot el que s’havia trobat en celta insular és posterior al cristianisme.

Del celtibèric en va sorgir, després de l’època romana, el celtohispà, que pertany –com totes les llengües celtes– al grup de les llengües indoeuropees i, més estrictament, al grup de les llengües italogal·loceltes europees continentals.

Segons Michael Kock, a Die keltiber und mir historischer konteext, la qüestió dels celtes en la terra dels ibers, va provocar la pertorbació de la pau política i militar romana amb les guerres que es produïen entre els celtes peninsulars i els ibers de la Gàl·lia, segons les cites que dóna Polibi transcrites per Livi i detallades per Manuel Ballesteros. Respecte al celtiberisme, Kock analitza els plans etnològic, filològic i històric, arribant a la conclusió que tots els escriptors anteriors a Posidó i fins i tot Lucano, Marcial, Silos Itàlico i també Estrabó, mostren una certa inseguretat sobre el tema. La prova més sòlida, la descobreix en els escrits d’Isodoro, quan afirma que “els celtibers són celtes que viuen a l’Ebre», tot afirmant que no formen cap “etnos” propi, sinó que són un grup més dels pobles celtes amb diferenciacions regionals que fan que no tots els hispanoceltes siguin celtibers.

María Lourdes Albertos, en parlar de l’onomàstica celtíbera, ens diu que els antropònims i noms de gentilitas d’aquesta regió perviuen 173

intactes en l’epigrafia celtibèrica, tant en escrits ibers com llatins dels bronzes de Luzaga, els ploms de Contrebia Belaisca o les inscripcions de Villastar.

Segons Blázquez J. M., els celtibers van ser els més importants mercenaris, tant per als exèrcits cartaginesos com per als romans, rebent terres per recompensar-los.

L’any 217 aC, Livi parla dels celtibers com a mercenaris mesetaris dedicats al saqueig de la Turdetània andalusa. A la província de Sòria han estat moltes les troballes arqueològiques de l’Edat de Bronze que fan palesa l’existència d’un poble centreuropeu segurament ligur.

Els ambrons europeïtzats podrien haver estat uns dels primers pobladors d’aquests territoris celtibers.

A partir del segle IX aC es troben restes de la cultura dels castros i necròpolis posthallstàtiques juntament amb restes megalítiques.

Pericot diu que “la Celtibèria, després d’haver deixat de ser poble celta, passa a ser poble iber en país celta”, volent verificar la seva iberització.

La seva ciutat més important va ser Numància. Practicaven la ramaderia i també –encara que menys– l’agricultura.

Estrabó diu d’ells que “practicaven el sacrifici i observaven les entranyes de les víctimes i presoners per pronosticar el seu futur”.

Isodoro clarifica la procedència celtibera de manera clara: “Celtiberi ex Gallis fuerunt, quorum ex nomine apellata est regio Celtiberica.

Nam ex flumine. Hispaniae Ibero, ubi considerunt, et ex Gallis, qui Celtibi dicebantur; mixto utroque vocabulo Celtiberi nuncupati sunt”.

Les armes que empraven eren cotes, lorigues, petos, espases i escuts.

Adoraven la lluna i encara practicaven sacrificis humans per les seves creences en religions primitives gal·les barrejades amb supersticions orientals. Quan van arribar, els ibers ja treballaven el ferro. Aquells qui pensen en els celtibers com un fet de mestissatge cometen un error, ja que el nom de Celtibèria s’empra només per designar les aportacions culturals lingüístiques que els grups celtes van anar adoptant dels ibers.

El document més important en llengua celtibèrica és el bronze de Contrebia Belaisca, trobat a les excavacions de l’actual Botorrita, molt a prop dels límits entre Aragó i Lleida. Aquest document mar174

ca el punt de partida per a totes les llengües celtes i també per a la Celtibèrica.

Els treballs de K .H. Schmidt, M. M. Lejeune, Tovar, De Hoz i Mitxelena van fer possible el desxiframent de les dues cares d’aquest bronze provocant algunes discrepàncies amb les hipòtesis de J. Maluquer de Motes respecte alguns signes. Contrebia Belaisca –segons la monografia de la Universitat de Saragossa– és una civitas celtibèrica, que marca els límits amb la Ibèria, tot i que Ptolomeu la situava a Saragossa. Les monedes trobades estaven escrites en iber i el nom d’aquesta ciutat es troba en una téssera juntament amb molts objectes de bronze, ferro, ceràmica ibèrica pintada, etc. Es tracta d’un document epigràfic escrit amb caràcters ibers que demostra la difusió d’aquesta cultura per la Península. La cronologia del poblat data del segle III aC i, en el mateix territori, al segle I aC, s’hi van instal·lar els romans. Les bigues, capitells i bastiments de fusta de les construccions tenen sempre lletres ibèriques gravades. Les restes de les edificacions no tenen paral·lelismes amb les del món clàssic, ni concretament joni, per tant, es tractaria d’arquitectura indígena feta per gent que coneixia l’arquitectura clàssica però no l’aplicava. El bronze s’anomena així pel seu origen lingüístic ibèric, i es va trobar escrit en aquest alfabet. Tots els elements de Contrebia, encara que sigui una ciutat celtibèrica, són culturalment ibèrics i no s’hi ha trobat cap resta de materials pròpiament celtibèrics o posthallstàtics, fet que demostra que la tradició celta no s’havia mantingut en aquest lloc fronterer. La iberització de l’Ebre va ser molt intensa i ràpida, tot i ser un territori plenament indoeuropeïtzat des del segle V aC. La llengua celtibèrica, igual que el celta, el gal·lès, el ligur, el celtoligur, el gaèlic o el celtohispà, pot alienar-se amb l’irlandès.

A. Beltrán va proposar interpretar aquest bronze de Botorrita com a celtibèric mitjançant el vocabulari èuscar i també es va intentar amb molt d’èxit la seva lectura utilitzant el georgià antic de la Ibèria Oriental i el basc.

El bronze de Contrebia va ser netejat pel Museu Arqueològic de Barcelona, on van descobrir –segons la monografia esmentada– que 175

la separació que habitualment es feia entre paraules iberes amb dos punts, en una part del bronze, es pot observar aquesta separació amb un sol punt, com si es tractés del punt i seguit modern. Alguns lingüistes, ho van interpretar com la primera falta d’ortografia en llengua ibèrica. El poblat celtibèric de Bilbilis ens mostra també una superposició d’estrats de totes les cultures a l’àrea de Calataiud, punt d’accés i comunicació amb els ibers de la costa mediterrània.

Estrabó descriu molt bé la cultura celtibèrica del nord del Duero i els gloriosos 20 anys de guerres numantines.

La destrucció havia arribat primer a moltes poblacions que, com Termància, Contrebia, Bilbilis o Uxama havien estat destruïdes pels romans, a partir de l’any 153 aC, amb les importants sublevacions tribals dels celtibers, tot i que les altres tribus ja s’havien aliat amb els romans, aportant-los més de 40.000 homes de la Meseta per lluitar contra Numància.

El setge de Numància (Sòria) va ser la darrera batalla entre celtibers i romans. Seguint la pràctica habitual, la ciutat va ser reduïda a cendres per ordre d’Escipió Emilià, l’Africà o el Numantí, el mateix que un any abans havia expulsat de les seves files mercaders, vidents i 2.000 individus d’ambdós sexes que, dedicats a la prostitució, acompanyaven sempre els seus exèrcits. Al mateix temps, havia començat la sega dels camps i la crema dels boscos. A les guerres, Escipió sempre hi anava amb Filòpemen qui, amb Polibi (fill de Licortes i president de la Lliga Aquea), havien elevat Escipió a un gran i alt poder polític i militar per haver lluitat contra els aqueus a Grècia i contra els cartaginesos a Cartago durant la III Guerra Púnica (46 aC). Va morir enverinat.

Des de la Meseta central, els celtibers van portar cap al sud andalús la seva ceràmica amb impressions digitals i incises (segle VII-VI aC).

Livi parla dels celtibers a partir dels textos de Cèsar (B.B.I-1), segons els quals, al sud apareix el nom de Budar, que és indoeuropeu, i el del cabdill celtibèric Istolacio.

El poble celta de la Celtibèria havia penetrat a la Península a partir, com a mínim, del segle VII aC, desenvolupant plenament les 176

cultures de Hallstatt i La Tène a Sòria, Càceres, Toledo, Madrid, Salamanca o Saragossa, fins a la seva romanització. Cal tenir present –segons F. Villar– que tant els celtes com els germànics s’havien establert sobre altres poblacions anteriors indoeuropeïtzades, fent que ells, per tant, haguessin estat sempre reindoeuropeïtzats.

Segons Martín Almagro Gorbea, la llengua celtibèrica o hispanocelta només es documenta a partir del segle II aC per inscripcions escrites amb signes ibèrics, considerant-se la llengua celta que parlaven els celtibers la més arcaica.

D’Ibèria reben el torn de ceràmica, la metal·lúrgia del ferro, l’alfabet, la moneda, la metrologia, la ceràmica pintada i l’urbanisme.

CAPÍTOL 39 L’EXPANSIÓ CELTA I CELTIBÈRICA Una de les principals penetracions celtes cap a la Península es va produir quan al Rin, els volgs obligaven a marxar les tribus del Roine, perquè amenaçaven la seguretat de Marsella, fent que s’establissin al sud de França. Aquests fets van provocar que els celtes expulsessin molts ibers de la costa, que van entrar pels Pirineus cap a la Celtibèria guerrejant contra els celtes de la Meseta –tal com explica Ballesteros– com a represàlia contra els celtes. Cal tenir present que la Meseta era territori plenament celta, tot i que molts cops és inclosa dins el territori celtiber. La seva expansió es va donar, bàsicament, per poder arribar al mar Mediterrani, centre de comerç i de cultura, ja que ells desconeixien la pesca i la navegació marítima, motiu pel qual no tenien mots en el seu vocabulari per designar el mar ni el camp semàntic que s’hi relaciona. També desconeixien la idea de rei, perquè no concebien encara l’estat territorial o les comarques.

En molts nivells, els pobles celtibers estaven poc evolucionats.

Segons Salusti i Estrabó, encara sacrificaven el cavall en els seus rituals religiosos i eren l’únic poble que practicava l’antropofàgia en 177

determinades circumstàncies. En aquells relats, trobem casos concrets viscuts a Calahorra; a manca de carn d’animal, en cas de guerra o siti, eren capaços de menjar-se dones i fills, conservant en sal vísceres i carn dels seus cadàvers com a menjar per als soldats.

El primer tram mediterrani celtitzat va ser la Bètica. Les intencions de Roma, que en principi s’havia presentat com a aliada dels ibers, es van posar al descobert en veure les seves intencions d’annexió amb els seus assentaments de colons a la vall del Guadalquivir i la fundació de les primeres ciutats per Escipió al 206 aC, repartint terres andaluses entre els seus soldats, i deixant aquí els seus ferits veterans. Itàlica es va convertir, doncs, en la primera ciutat romana d’Hispania, amb un nom que recordava els seus orígens. Els turdetans van adoptar ràpidament els costums i la llengua dels romans en tota l’àrea bètica i, segons Estrabó, “la majoria d’ells es feien llatins, i faltava poc perquè es fessin romans...”. Les famílies romanes del sud van constituir la classe aristocràtica, destacant les famílies dels Ulpis i els Aelis, de les quals procedirien els emperadors Trajà i Adrià, que van afavorir molts d’aquests territoris. La muralla d’Itàlica data del segle II, construïda per defensar-se de les invasions musulmanes que començaven a dominar la Bètica a partir de l’any 170. La part de la Baetúria cèltica estava poblada per celtes, celtibers i lusitans.

CAPÍTOL 40 LES DUES HISPÀNIES Hispània és el nom amb què, a partir de la dominació romana, es coneixen els dos grans territoris de la Península Ibèrica, diferenciats bàsicament pel fet que, a la part no ibèrica i no basca de la Península es parlava només llengua celta o la seva variant celtibèrica, donant-li, el nom d’Hispània Ulterior (P.H.U = província de la Hispània Ulterior). El nom d’Ibèria, amb el temps, es va anar estenent per tota l’àrea peninsular. La divisió existent, tant a nivell lingüístic com cultural, va comportar que la divisió peninsular establerta pels 178

romans seguís marcant les diferències ja existents en l’època preromana, creant-se les dues Hispànies peninsulars: la Citerior i la Ulterior. La Citerior (P.H.C. = província de la Hispània Citerior) corresponia, aproximadament, al territori iber genuí, és a dir, al de parla ibèrica o no indoeuropea. La Ulterior agrupava els pobles de cultura púnica i indoeuropea. Més tard, en temps d’August, en ser ampliada la Citerior, aquesta divisió ja no es va correspondre amb la inicial. Euskadi va seguir mantenint la seva independència, ja que com sabem, si en algun moment va ser romanitzada, va ser tard i malament, fent que poguessin conservar la seva llengua pròpia.

Els pobles ibers, celtes, púnics i celtibers, amb la imposició del llatí, van perdre les seves llengües pròpies.

Hermann Kinder, explica que els enclavaments celtes de la Península es distingien perfectament dels ibers.

August també va dividir la Ulterior en dues parts: la Bètica – d’ascendència libifenícia, púnica i cartaginesa–, i la Lusitana.

Dioclecià, més tard, va fer tres províncies, una divisió més d’acord amb les seves diverses ètnies i cultures: la Cartaginense, la Gal·laècia o Celtogal·la i la Tarraconense, d’ascendència ibèrica en la major part del seu territori. La diòcesi hispànica depenia totalment de la prefectura de les Gàl·lies.

Estrabó, a Geografia (III-4,1,6-9,11) escrivia al respecte: “Per tota la costa, des de les columnes (Gibraltar) fins aquí (Tarraco), hi ha pocs ports, però són freqüents i bons en el territori habitat pels ibers laietans, iartolaietans i altres pobles ibers fins a Empúries, ciutat de fundació massaliota, que dista uns 200 estadis del Pirineu i dels límits entre la Ibèria i la Cèltica.” Aquesta és la divisió més clara a nivell peninsular per distingir la Ibèria de la Cèltica.

CAPÍTOL 41 L’ÈUSCAR I L’IBERISME BASCOIBÈRIC El poble basc ha estat en el seu assentament actual des de temps inmemorials. Euskaldun, Euskadi, Euskalherria... és el País Basc.

L’èuscar, l’euska, l’euskara o euskera, és l’única llengua de l’Europa antiga que ha sobreviscut fins avui sense romanitzar-se. Els 179

Euskaldun són els qui parlen èuscar i l’Euskalcki és el dialecte basc.

L’Euskara batua és l’idioma basc unificat. La llengua basca és la mateixa que parlaven els ibers d’Ibèria i que es va continuar parlant fins a l’any 600 a la Vall d’Aran, Andorra, Pallars Sobirà, Pre-pirineu, Ripollès, Ribagorça i a molts pobles rurals del Barcelonès. Aquesta era la llengua dels Aquitans i, per qüestions de proximitat, també s’havia parlat a Burgos. El basc-iberisme representa, segons Humbold i d’altres, que a la península pre-romana i pre-indoeuropea o pre-celta, l’única llengua existent per als autòctons de gran part de la Península era la ibèrica, essent la variant de l’èuscar, l’hereva i única continuadora fins avui de l’èuscar contemporani.

Al sud peninsular, a causa de les colonitzacions dels pobles semites, les seves llengües eren –inicialment– libifenícies, púniques, cartagineses, tartèssiques i celtes.

L’iber i el basc tenen la mateixa onomàstica (ciutat = iriberri en basc o iliberri en iber), igual que en Euskal Aditz Batua. Amb el diccionari basc es poden interpretar moltes paraules ibèriques un cop han estat ben segmentades i les frases construïdes correctament.

Si les dues llengües no fossin la mateixa, haurien estat, en tot cas, dues llengües de característiques basques amb contacte intens i continuïtat en el temps. En tot cas, va ser una llengua parlada tant al País Basc com en tot el territori dels Països Catalans continentals.

Tant els ibers com els bascs, durant el Neolític, ja estaven ben assentats en els seus territoris i, tot i les fortes immigracions rebudes, havien absorbit plenament totes les altres cultures de les quals rebien noves aportacions.

Es troben parentius genètics i lingüístics de l’iber i el basc amb el berber, el sami o el finès i amb les llengües ibèriques orientals de la Transcaucàsia. Actualment, Román del Cerro ens dóna una versió molt exacta sobre l’origen ibèric de la llengua basca. En tot cas, si algú no estigués d’acord amb la tesi de Del Cerro, hauria d’acceptar la tesi de Mitxelena, segons la qual “les dues llengües tenen elements homogenis en el seu origen”. Tovar, F. Villar, De Hoz i Untterman hi han trobat, igualment, importants paral·lelismes.

180

Román del Cerro diu –en el seu llibre– que no és possible entendre com alguns lingüistes de les nostres universitats, per investigar l’iber o l’èuscar, ho fan treballant amb el celta, que és una llengua d’una altra família, totalment oposada a les del grup no indoeuropeu.

Avui, la tesi del basc-iberisme sembla que ha estat desenterrada i es comença a parlar de la seva existència, plantejada fa molts anys per Carreras Candi i altres lingüistes. Els bascs o la gent del país de la llengua basca, igual que els ibers, van mantenir la seva llengua a través dels segles, però la resistència total contra la seva pèrdua només s’ha donat al País Basc. Cal tenir en compte que, fins i tot molts dels presoners dels romans que van ser venuts com a esclaus, aconseguien matar els seus propietaris, escapar-se i tornar al País Basc per seguir lluitant contra els romans.

La hipòtesi del basc-iberisme ja és una tesi respectada; a nivell lingüístic està acceptada, i entenem l’èuscar com a una continuació de l’iber. Aquestes són, doncs, les dues llengües de les primeres civilitzacions conegudes a la Península.

Autors com Julian, Schulten, Pericot, Aranzadi o Bosch i Gimpera troben connotacions entre el poble basc i la seva llengua amb els primers habitants càntabres, bascons, asturs pirenaics o ligurs, tots en l’entorn de la cultura paleolítica francocantàbrica i pirenaica. La llengua basca i la ibèrica, van estar totalment vinculades als territoris pirenaics bascs, andorrans, aranesos i catalans.

No podem oblidar que, tant el basc com l’iber, tot i ser de pobles diferents, són relíquies lingüístiques que pertanyen com a mínim a l’època neolítica.

Els contactes entre els pobles ibers i els bascs van ser constants a través dels Pirineus. Humboldt, Vhlenbech i Giménez Soler van mantenir, com tants altres lingüistes actuals, que el basc és una supervivència de la llengua ibèrica i, Frombetti i Marr, hi veuen parentius amb les ibèriques caucàsiques, mentre altres justifiquen vinculacions amb les llengües del grup de les no indoeuropees.

El cònsol romà Cató el Vell va acabar amb la llengua ibera en dirigir contra els ibers la gran repressió romana.

181

Lluís Pericot deia que per traslladar-nos 10.000 anys enrera només calia tancar els ulls tot escoltant els bertsolaris recitant en èuscar, la llengua de tots els pobles de Bascònia (Àlaba, Guipúscoa i Biscaia), dels antics càntabres del Pirineu i l’Aquitània, separats per la parla dels celtes.

Collines diu que, segons els indicis arqueològics, els bascs autòctons del Neolític i del Bronze eren els mateixos de l’Edat de Pedra, tal com ho confirmen els estudis genètics, que posen sobre la taula una continuïtat total de les dues cultures no indoeuropees.

L’any 1993 es va amplificar i seqüenciar l’ADN fòssil d’una població medieval del País Basc obtenint, de la dent d’una dona trobada entre les restes descobertes a Amézafa (Àlaba), proves d’una mutació del tipus Delta F508, que té una antiguitat superior als 10.000 anys. En aquella data, la població basca ja presentava algun tipus de mutació, mantinguda pel seu aïllament.

Segons Cavalli-Sforza, la població basca té unes característiques genètiques diferents de les de la resta d’Europa, i quan els indoeuropeus o celtes tot just arribaven a Europa, el protobasc ja existia a Euskadi, formant part de la cultura de l’antiga població paleolítica, que havia quedat aïllada per l’onada neolítica.

Els bascons van estar sempre en lluita amb els celtes i els celtibers hispanoceltes de la Meseta, que els volien dominar. Sempre van ser rebels a ser dominats per celtes, romans, visigots o francs i van oposar molta resistència enfront dels musulmans. Arran de tots aquests intents de dominació, el bilingüisme va penetrar en els seus territoris. La llengua gascona està igualment emparentada amb les occitanes per les influències del basc.

Hübner i Humbold van afirmar que la llengua ibèrica i la basca eren, antigament, la mateixa llengua o branques molt properes d’un mateix tronc que desembocaria en el basc o neoibèric.

Actualment, es segueix reivindicant la seva llengua en contra del bilingüisme iniciat fa 1.000 anys amb les Glosas Emilianenses.

Amb el nom de basc antic es designa la llengua que es parlava a l’Aquitània pre-romana poblada pels avantpassats bascs. El país estava envoltat per celtes de la Gàl·lia i de la península ibèrica.

182

La Gascunya era el territori limitat per l’oceà Atlàntic, el riu Garona i els Pirineus, i va convertir-se en la província romana de Novempopulania. Els gascons o bascons s’hi havien establert abans de ser incorporats a l’Aquitània. Durant l’època de Carlemany, en el regne d’Aquitània s’hi va tornar a incloure la Gascunya.

A Catalunya, l’iberisme és un moviment intel·lectual relacionat amb noms com Maragall, Unamuno, Prat de la Riba, Cambó, Ignasi Riera, Joaquim Casas i d’altres que volien potenciar l’iberisme per contrarestar el centralisme castellà.

CAPÍTOL 42 LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA A L’ÈPOCA ROMANA En el moment de l’arribada dels pobles llatins o romans a la península ibèrica es parlaven diverses llengües a més de la ibèrica, ja que les llengües jònies o focees massaliotes i gregues eren utilitzades en el territori empordanès dels ibers indiketes. Els andorrans parlaven un tipus d’iberobasc conegut com a llengua andorrana arcaica. A Portugal es parlava el lusità i a la Cèltica i la Bètica es parlava el celta i celtibèric. En algunes àrees del sud, a més del celta, abans d’adoptar algunes variants de l’iber, es parlaven llengües semites libifenícies, púniques o cartagineses, que van ser les pre-ibèriques del sud bètic-turdetà.

Pel que fa al celta de Galícia, es pensa que l’havien portat els celtes vinguts principalment d’Escòcia. A l’antiga Gallaecia durant la dominació dels celtes sueus, la seva llengua barrejada amb el llatí introduït per la dominació romana, va anar donant una evolució constant cap al galaic-portuguès.

Per tant, en el moment de l’arribada dels romans, hem de considerar les següents llengües peninsulars: INDOEUROPEES I SEMITES a) Les llengües de colonització, foceu, joni i grec, a l’Empordà, i libi-fenici i púnic-cartaginès al sud peninsular, també conegudes com a tartessi.

183

b) El celta, sense escriptura, que havia penetrat fins a Andalusia. c) El celtibèric, llengua celta escrita amb l’alfabet iber (Aragó fins la Meseta i Pamplona) d) El lusità (Portugal) i el Galaic-portuguès de Galícia i Portugal.

NO INDOEUROPEES e) La llengua ibèrica, amb els diversos tipus comarcals d’escriptura, als Països Catalans continentals. f) L’èuscar, llengua ibèrica o neoibèrica del País Basc, Andorra, Vall d’Aran i Pallars Jussà. g) La variant andalusa de la llengua ibèrica, que s’utilitzava en algunes àrees andaluses o mediterrànies o zones de contacte amb els ibers, tot i que tenia un altre sistema d’escriptura, puntuació i ordre de lectura.

La gran divisió lingüística peninsular va ser feta per Untermann i ratificada per lingüistes com F. Villar, en explicar-nos que les úniques llengües que van sobreviure a la romanització van ser les no indoeuropees.

A partir del llatí, van aparèixer influències de la llengua del Lacio o llatí clàssic dels dialectes itàlics, del vulgar o sermo rusticus, del neollatí, del llatí eclesiàstic o de l’hispanollatí, de la llengua romana, del rom o romies dels autors grecs romans, del llatí del nord d’Àfrica i de tantes altres variants posteriors fins arribar a l’iberoromanç.

Hübner també es refereix a l’escriptura del llatí per part dels autòctons en caràcters ibèrics. Al Cantàbric, el llatí només va poder penetrar a través de la cristianització visigòtica.

CAPÍTOL 43 LA IBÈRIA ORIENTAL O ASIÀTICA S’han trobat moltes relacions entre l’iber, el basc i totes les llengües de l’antiga Ibèria Oriental. Les similituds i coincidències 184

han estat moltes, i s’han fet diverses experiències de traducció com les esmentades a la revista científica Iberya, que s’edita a Geòrgia (Mar Negre). Un exemple: blat en basc és gar-a-gar, en iber oriental o georgià és gar-i, en iber és gar, i en català, per designar el feix de cereals encara diem gar-ba. La bibliografia consultada ens parla de les possibles migracions dels pobles de la Ibèria Oriental cap a Euskadi o cap a Ibèria. Alguns lingüistes han vist moltes similituds fonètiques entre les diverses llengües ibèriques i el fet que els dos territoris portessin el mateix nom. L’antiga Ibèria Oriental havia estat en el territori que avui coneixem com a Geòrgia, i la llengua georgiana és la més propera al basc-iber. Els romans van seguir anomenant Geòrgia com a Ibèria Oriental, distingint-la així de l’occidental o peninsular. Totes les llengües ibèriques orientals o asiàtiques son també del grup de les no indoeuropees, tractant-se de pobles que es poden distingir pel seu esperit independentista, tal com s’ha vist a Adjàcia, Txetxènia o Geòrgia. Grecs i romans coneixien els seus habitants com els ibori, nom que encara s’empra per parlar d’ells. Algunes semblances s’han descobert en els vestigis lingüístics ibers de la Narbonense romana, comprovant-se que l’ètnia dels ibers orientals era la dels kartlos, del poble kartli o karhtlevi (kar en iber vol dir pedra). Precisament, els jonis de Milet, que havien tramès en part el seu alfabet als ibers peninsulars, és a la Ibèria Oriental on havien format colònies, molt abans d’establir-se a Empúries. Totes les llengües esmentades com a ibèriques, a mes de no ser indoeuropees, tampoc són semítiques, uràliques ni eslaves.

En els diccionaris i enciclopèdies antics, iber/-a, sempre té la següent definició: “pertanyent a qualsevol d’aquestes dues nacions on habitaven els ibers», referint-se a les dues Ibèries.

A la Transcaucàsia de l’oest, els dos estats més importants foren Ibèria i Armènia, i l’establiment de les colònies jònies va donar peu a la formació de nombrosos estats. L’estret que uneix el Mediterrani amb el Mar Negre era Helesponto i, realment, era un bon camí per anar des d’una Ibèria cap a l’altra. El Caucas va ser el límit de penetració per a l’Imperi Romà en la part oriental (tal com a la Península ho va ser el País Basc), com a centre d’una cruïlla de 185

camins comercials habitats pels ibers des del Neolític. A la Ibèria Oriental hi ha més de 100 nacions i ètnies diferents que van ser aïllades durant molts segles. En alguns casos, són ètnies que encara que mai no hagin arribat a constituir nacions, són molt nacionalistes.

L’entroncament entre totes les diverses llengües ibèriques és un tema molt acceptat entre els intel·lectuals turcs i els russos. La qüestió de les relacions del basc i l’iber amb les llengües ibèriques orientals, és un tema confirmat també pels lingüistes Hubshmid i Pokorny, que ho van analitzar tot interpretant textos ibers i celtibers que comparaven amb el basc i les llengües caucàssiques. En els seus treballs van utilitzar l’alfabet iberobasc i el georgià antic, obtenint amb la traducció els mateixos resultats que s’havien obtingut pels procediments habituals. Sembla que els historiadors Julio Caro Baroja, Antonio Tovar i Francisco Presedo estaven bastant d’acord amb aquesta tesi. A. Beltran va proposar també un text ibèric mitjançant el basc, però Mitxelena no va acceptar la idea. Román del Cerro ho refereix com Carreras Candi.

El nom d’iber, a la Península es refereix bàsicament a un riu o a l’Ebre, i cal dir que iberide és el nom d’un vegetal de l’Àsia Menor (iberis en llatí o grec).

L’estat d’Ibèria Oriental com a tal, s’havia format i oficialitzat, a la part oriental al segle III aC, com a important centre d’una cruïlla de camins comercials. Habitada pels ibers des del Neolític, sempre havia estat sotmesa a polítiques repressives pel seu sentiment nacionalista.

En època cristiana, el patró d’Ibèria també va ser Sant Jordi, i encara ho és avui a Geòrgia.

Antigament, era el país del Gur (Kur en àrab), i les restes de les cavernes de Kutais demostren l’antiguitat d’aquests pobles, igual que les inscripcions vàniques. Coneixien l’agricultura i practicaven el culte solar com els ibers de la nostra Península. Tant en els relats de Jan Potocki com en el vocabulari comparatiu de Pallas, es troben moltes referències als pobles ibers orientals i a llurs llengües.

A la Ibèria Oriental, (la Còlquida), el més important era el respecte per l’amistat i la constància en totes les empreses que es projectaven. Potocki ens parla d’alguns costums escites i jonis 186

conservats, com el dialecte mingreli, que és una altra variant de l’iber georgià. Potocki –seguint Estrabó-, situa els legghi en una part de la Ibèria Oriental que encara segueixen ocupant. Els tàrtars de la Geòrgia meridional són designats com a kazakh o kouzak. En aquests llocs, encara hi ha tribus provinents dels antics alans prop dels ossetes i dels súbdits de la Porta (antiga porta sublim), que en les cruïlles d’Ibèria, segons Tàcit, servia de frontera amb Rússia. Aquest lloc havia rebut el nom de Portes Sarmàtiques segons Estrabó, ja que els sàrmates eren els habitants pre-ibers d’aquesta regió. Reineggs els esmenta, tot explicant que hi ha quatre camins per entrar a Sibèria i que un d’ells és el de la Ibèria Oriental, tot seguint el riu Aragus i els camins de Terek i Aragvi, que surten de l’actual Geòrgia. Plini les cita com les Portes Caucasianes del Pas d’Ibèria, i Neró en fa referència quan les volia creuar per anar d’Ibèria al país dels sàrmates. Ptolomeu diu que cal creuar-les per anar a Tiflis, però que hi ha altres camins per poder anar a Armènia sense passar per la Ibèria Oriental. El nom actual és el de Portes de Dariel. El prefix iber peninsular -ili, -iri, -ilti, el trobem localitzat sovint en aquests indrets de la Ibèria Oriental, on és utilitzat en el sentit de riu.

Joehrig i també Pallas deixen constància d’aquest fet en els seus estudis.

Noms molt corrents en aquesta zona serien urus, urvalla, monguts, missost, osses, ossets, etc.

El 1909 E. Philipon va relacionar l’origen dels ibers occidentals amb el dels ibers caucàsics, en considerar les migracions que es van produir d’ibers asiàtics cap a la Ibèria pròpiament dita durant l’etapa final de l’Edat del Bronze.

Schulten va establir que aquest element ibèric va perviure en els bascs actuals.

Segons Plàcido, Alvar i González, el nom d’Ibèria procedia d’una regió homònima del Caucas meridional a Geòrgia, per les analogies que es percebien entre ambdós territoris.

187

CAPÍTOL 44 LLENGÜES NORD-AFRICANES NO INDOEUROPEES Al nord d’Àfrica, trobem el berber i totes les llengües i dialectes que se’n deriven. A les illes Canàries, el guanxe i el llenguatge del silbo (xiulet) completen aquest grup. Bertelot i el Dr. Vernau, que han aportat moltes dades sobre la cultura guanxe indígena, localitzen avui a les Canàries la manera de ser i els costums del poble guanxe indígena o vintcheni. Segons el pare Padrón, a l’illa de Hierro, tenien una escriptura alfabètica i una altra de jeroglífica, ja que segons la Societat de Geografia de Canàries, les inscripcions trobades a la roca podrien ser númides. El guanxe és no indoeuropeu i està emparentat amb el berber. Els documents més antics són les pintaderas, gravats petroglifs, i els ideogràfics de la llengua aborigen, fets com a segells de fang cuit, que tenen paral·lelismes a Creta i Egipte segons Wolfel i Alcina Franch. Les úniques restes actuals del guanxe es troben en el castellà de Canàries i en els noms geogràfics, de coses i persones, en ser una llengua que amb la conquesta va desaparèixer ràpidament per l’extermini practicat. Segons el cronista Juan de Béthencourt, el llenguatge del silbo va néixer de la dificultat de parlar dels desterrats de Gomera, a qui prèviament els havien tallat la llengua. Les invasions del nord d’Àfrica havien forçat els berbers a ser nòmades, el que va influir en la divulgació de la seva llengua. El grup més conegut és el dels tuaregs. Gran part de la Península –com sabem– va ser territori berber durant molts segles, i ells són els qui van elevar el nivell cultural peninsular. Els berbers són els autòctons del Magrib actual, que havien lluitat contra els cartaginesos, els romans i contra faraons d’Egipte, constituint una veritable ètnia que comprèn el 40% de la població actual del Marroc i Argèlia. Les seves lluites contra els cristians van ser intenses a la península ibèrica, perquè volien defensar la seva cultura ancestral de llengua tamancic, al·lèrgica a l’alfabet àrab. Odien l’integrisme islàmic i les seves dones mai no han acceptat el mocador de cap o el tapar-se la cara. Per la toponímia –especialment la pirenaica–, es descobreixen les semblances existents entre les llengües berbers, l’iber i el basc, tot i que es van separar fa uns 9.000 anys aproximadament.

188

Els arabistes saben que la toponímia del Pirineu té orígens berbers (iber-iber).

CAPÍTOL 46 LLENGÜES DE SUBSTRAT La llengua ibèrica és la llengua de substrat del català i del neoibèric o llengua basca actual. Aquest substrat afecta totes les llengües no indoeuropees, des del Roine, l’Ebre i el Cinca, fins al Mediterrani.

L’altra llengua –aquesta sense escriptura–, que va ser el substrat de tota l’àrea indoeuropea, és bàsicament el celta, que a la Península va donar el celtibèric i el celtohispà. Tot i l’arribada dels celtes que van deixar empremtes per tota la Península, l’iber i l’èuscar van persistir en tots els territoris on es parlaven aquestes ancestrals llengües autòctones d’afiliació i família no indoeuropea. El substrat iber abasta també l’andorrà i l’aranès, i es detecta perfectament en el llatí peninsular i en les posteriors llengües romàniques, però sense admetre cap concordança amb el celta o amb el llatí. A partir de les definicions de substrat, adstrat i superestrat, es pot veure clarament, el perquè de les llengües de substrat corresponents a cada territori etnicolingüístic. La incidència del substrat –com esmenta Miquel Coll i Alentorn– i de l’adstrat, queda completada després pel superestrat o per les influències posteriors a la romanització. En general, en tots els Països Catalans continentals, la llengua de substrat és l’iber. Si l’iber i l’èuscar no fossin la mateixa llengua, aleshores, a l’Alt Pallars, la Vall d’Aran o Andorra, l’èuscar seria l’altra llengua de substrat.

Pensar en un substrat mediterrani seria una hipòtesi poc creïble, perquè comportaria una barreja d’elements indoeuropeus i no indoeuropeus inexistent. Per conèixer bé les llengües actuals, tots hauríem de fer un apropament realista cap a les llengües de substrat, atorgant-los la gran importància que tenen. Per tant, l’estudi del que es coneix de la llengua ibèrica o del basc hauria de ser tan o més important que l’estudi del llatí. Les isoglosses de determinats mots ibers palesen que es tracta d’una llengua única i anterior a l’extensió 189

dels indoeuropeus, amb una unitat cultural per tot el conjunt de pobles ibers. El substrat iber va donar al llatí moltes evolucions, fins que va fer-se efectiva la llatinització d’Ibèria a partir de les ciutats. Els primers a utilitzar la nova llengua llatina van ser les capes superiors de la població urbana, essent les escoles, les administracions i els funcionaris els qui van estendre el llatí entre els autòctons del país, ajudats més tard pel naixent Cristianisme i tot seguit per l’Església. A l’àrea celta, el llatí també va ser fortament imposat i, encara al segle XVI, els dirigents de la Universitat de Salamanca feien grans esforços per mantenir-lo, prohibint –dins el seu estament– d’expressar-se en cap altra llengua i dictant càstigs severs contra els qui no mantinguessin l’ús familiar del llatí dins el recinte. A Catalunya, aquesta obligació s’aplicava només a les classes de gramàtica, tot i que el centralisme de les ordres religioses va ser un problema afegit en potenciar el llatí fins a aconseguir que les llengües autòctones es perdessin, per donar pas a les llengües imperials.

Les llengües de substrat són les que han fornit en part la nova llengua invasora. La toponímia, la hidronímia i el lèxic bàsic rarament perviuen en les llengües d’importació, i abans de la substitució hi ha hagut la fase transitòria del bilingüisme. Un exemple de transformació lenta podria ser Etxaberri, que es transforma en Javierre, Javier o Xavier.

L’existència dels diferents substrats ha fet que a la Península mai no hagi existit cap etapa d’unitat lingüística, d’acord amb la varietat ètnica existent.

Wartburs diu que el concepte de superestrat constitueix el complement necessari del superestrat, ja que el superestrat s’utilitza quan un poble penetra en un altre país com a conqueridor.

Després d’un llarg procés de bilingüisme, si guanya l’idioma invasor, la llengua primigènia dels autòctons desapareix.

Jud bateja les paraules de substrat com a relíquies. El nostre substrat, en ser diferent al de totes les llengües conegudes, és un factor que crea consciència de comunitat diferent.

Quant a la resta d’Europa, el substrat pre-indoeuropeu a partir 190

del III mil·lenni aC es creu que era del tipus sami, suomi o finès, amb coincidències lingüístiques amb el basc, ja que la indoeuropeització de la Vella Europa va ser portada a terme pels pobles de les destrals de combat, de cultura i llengua gal·loceltes. (Dues destrals oposades entre si unides pel pal donen el símbol de la creu). Després de la dominació romana, la situació de les llengües dels pobles autòctons no va canviar gens, ja que a partir de Carlemany, amb les seves vinculacions amb Roma i el Papat, la situació va empitjorar, en proclamar-se la renovació de l’Imperi com a primer pas per al segellament del Sacre Imperi Romà Germànic, que ens va portar el nou model europeu i germànic del dret de sang per obtenir la nacionalitat.

CAPÍTOL 46 EL LLATÍ Per al llatí, els únics substrats van ser l’etrusc, l’osc i l’umbre.

Aquesta llengua es va perpetuar després de la caiguda de l’Imperi, amb la seva implantació en el món eclesiàstic i universitari. El coneixement de la ciència antiga s’havia escrit en joni i grec, però aquests textos s’anaven traduint a l’incipient llatí vulgar. Més tard, es van voler millorar refent-los de nou, transcrivint-los al llatí clàssic amb la finalitat de ser divulgats per tot Europa. Molts textos seguien el mateix procediment, però en lloc de partir dels textos originals grecs o dels escrits en llatí vulgar, partien de textos àrabs, i tanta traducció ha comportat tota mena d’inexactituds. L’etrusc era la llengua parlada per l’antic poble italià de l’Etrúria (Toscana), no indoeuropeu, del qual també s’han trobat inscripcions a l’illa grega de Lemnos (segle V aC). El llatí, com a dialecte del grec o de l’eoli, és considerat sempre com una llengua mare (romànic o llengua deus) pel que fa a les neollatines, perquè no es té en compte la qüestió dels autèntics substrats lingüístics de cada llengua. Roma havia recollit l’alfabet grec i el va adaptar durant el segle III aC, aconseguint de mans del grec Livio Andronico que s’iniciés la, fins llavors, 191

inexistent literatura llatina. La història dels llatins es va començar a escriure en joni-grec, igual que els primers textos del Cristianisme.

El grec va ser doncs la primera llengua de l’Imperi romà i Bizantí dels pobles indoeuropeus que, des de Centreuropa, havien baixat fins a les ribes del riu Tavere o Tíber, estenent-se per tot el Laci.

Aquests pobles llatins eren pastors que vivien en cabanes, fins que van començar la seva activitat guerrera i colonitzadora. Els llatins, doncs, en els seus inicis, no eren un poble autòcton d’Itàlia sinó que pertanyien a un poble indoeuropeu, molt inculte en comparació amb els seus veïns etruscs. En general, els romans van assimilar les altres cultures i només van poder tornar a la ciència antiga a través dels textos grecs i àrabs.

L’evolució natural del llatí es va produir a través del sermo rusticus vulgar o corrupció de la llengua llatina que, segons Meyer Lübke, cal distingir-lo del llatí clàssic del Laci i de la llengua romana. Quan el llatí rústic deixa de ser el propi dels invasors, és quan se’l coneix com a llengua romana. De fet, lingua latina i lingua romana s’oposaven amb entitats diferents. Per tant, només és llatí el que està expressat amb sistemes coincidents amb els originaris del Laci i usuals a Europa i Àfrica del Nord, durant l’Imperi Romà. Després es coneix la rustica romana lingua fins arribar a la seva fragmentació.

La llengua urbana o clàssica es diferenciava –segons Quintilià– de la vulgaris, rústica, quotidiana, usualis, pedestris o vernàcula, perquè era la llengua dels esclaus (Meyer Lübke).

Plautus distingia sempre la llengua nobilis de la plebea.

A la península ibèrica, al segle III aC, les llengües autòctones comencen a cedir terreny al llatí vulgar, que també adoptaven els germànics. El llatinista i romanista de la UAB Joan Bastardes afirma que no és certa la creença que un text llatí llegit a la romànica es pugui entendre fins al segle XI, ja que no es pot pensar –diu– només en la fonètica.

La romanització lingüística de la genuïna Ibèria (Països Catalans continentals) va ser, segons Carreras Candi, molt tardana exceptuant les grans ciutats. A la fi del segle IV –segons el bisbe Pacià–, encara es parlava iber per totes les zones rurals del Bisbat de Barcelona i, 192

fins a l’any 1000 es va parlar l’iberobasc per tot el Pirineu lleidatà i andorrà. A Cantàbria, el llatí hi va arribar dos segles més tard.

Fins la dominació gòtica, no es va desenvolupar el que serien les noves llengües romàniques o neollatines, basades en la romana rústica.

Llavors, l’evolució de la llengua ibèrica havia començat salvant les influències semítiques i celtes i transformant-se en el català a través del llatí vulgar i, en part, del gòtic. En el cas del català, no podem obviar els contactes provençals, occitans, llemosins i sarraïns, a part dels celtohispans de la resta peninsular. El basc va rebre influències semblants però va poder conservar-se sense canvis rellevants.

CAPÍTOL 47 LA IBÈRIA D’OCCIDENT Avui es pensa que cal deslligar el fenomen ibèric de tot canvi ètnic, però el més acceptat és que només es va donar un canvi cultural i de civilització provocat pels contactes dels indígenes autòctons ibers amb jonis, foceus, grecs, fenicis, cartaginesos, celtes i romans. El continuum de la civilització o cultura ibèrica està molt clar des del Neolític, fent-se palès a través de les diferents troballes arqueològiques. La unitat cultural i lingüística de totes les tribus ibèriques i la unitat en la civilització material, confirmen aquest fet visible en els seus elements culturals: poblats fortificats i en turons, consells aristocràtics, poblament rural dispers, santuaris petits en llocs elevats o coves, art, ús del ferro, artesania, variat instrumental agrícola, industrial i guerrer, ús de la falcata (falcatae), torn terrisser, economia monetària, mineria, comerç, importació de ceràmica (segle V aC), etc.

Els contactes entre els ibers i fenicis s’havien produït des de el segle VIII aC i, amb els pobles grecs des de el segle VII-VI aC, però les restes arqueològiques del segle XII aC del poblat de Sant Martí d’Empúries demostren que molt abans d’aquests contactes els ibers estaven ben establerts, amb una cultura ben constituïda per tot el territori.

193

Relació dels pobles ibers més significatius: Sordons (Rosselló), Indiketes (Empordà), Ausetans (Osona), Olossitans (Olot), Castel·lans (Vallès Occidental), Bargusi o Bergistans (Berguedà), Ceretans (Cerdanya), Andosins (Andorra), Airenosis (Vall d’Aran), Laietans (Barcelonès, Maresme i Vallès), Ilergets (Lleida), Lacetans (entre ilergets i laietans), Cossetans (Tarragona), Ilercavons (Baix Ebre), Edetans (País Valencià), Contestans (fins al Segura), Mastiens (a prop de Múrcia).

Els pobles bascons eren els d’Euskadi. Els grups iberitzats d’Andalusia eren els turdetans i també els bastetans de Baza entre d’altres. A l’àrea d’Osca, s’hi trobaven els jacetans. A l’Aragó, els suessetans i sedetans, seguits dels pobles celtibers.

La Geographoumena d’Artemidoros (any 100 aC) descriu les costes i els seus habitants al llibre II, situant els diversos pobles ibers i negant l’existència de Tartessos com a tal. Posidoni situa la Ibèria al llevant peninsular. Tant Helanico de Lesbos com Tucidides, afegeixen que els sicans de Sicília també eren ibers.

A partir del 226 aC, el Pacte de l’Ebre, entre cartaginesos i romans, va contribuir molt que de forma general es seguís mantenint el riu Ebre com a fronterer entre la Ibèria autòctona, la Celtibèria i la Cèltica. La possible idea d’unificació peninsular és molt tardana, distingint-se sempre les diferents cultures que han format la Península. La romanització peninsular va durar set segles, i el seu domini es va fer notar molt a la franja litoral i en els corredors o camins que portaven cap a l’interior, on establien senzills nuclis urbans en algunes ciutats disposades en les cruïlles o enllaços estratègics, construïts especialment per poder sotmetre els ibers de les comarques. Entre aquests agrupaments militars urbans, com els que es conserven a Navés o Tantellatje, al Solsonès-Alt Cardener, s’estenien grans espais comarcals on imperava la vida rural dels ibers. En aquest món rural, s’havien format grans vil·les o masies envoltades de cabanes de colons i esclaus, al costat de petites cases de muntanya. Els imperialistes forans van imposar violentes expropiacions forçoses que ells havien de rebutjar. Algunes de 194

les suposades gestes dels habitants dels territoris ibers antics, van ser plasmades per Plató tot fent referència a Soló i Théopomp (segle IV aC) en escrits que referma Arbois de Jubainville, referintse també al mite de l’Atlàntida, poetitzat després per Jacint Verdaguer. Aquests escrits mítics procedien dels textos de la literatura africana antiga, desapareguda durant la dominació romana.

Hecateu de Milet (Jònia, 540-475 aC) parlava d’Ibèria referintse al seu etnos, i Scilax de Carianda, en el seu periple escrit l’any 380 aC, diu que “els ibers són els habitants de la nació regada pel riu Ebre” (Didot-París 1855). El nom genèric de l’Ebre l’estengueren els beocisrodis, després d’haver-se assentat a Rodes i Ophiusa (Formentera), pensant-se que el riu havia donat nom a Ibèria.

Rufus Festus Avienus (366-375), tot i els grans errors creats, va contribuir que es parlés dels ibers que, tal com diu Josep Maria Ainaud de Lasarte, eren els habitants de Catalunya quan van arribar-hi els grecs i els romans. Estrabó, en les seves obres, en referirse als ibers hi afegeix observacions d’Homer, Píndar, Aristòtil, Erastòtens o Polibi, potser arran del seu origen cretenc i per haver estudiat en llengua jònia. També dóna notícies d’Asclepíades o Possidó, perquè vivien a la Península. En molts dels seus informes es basa en les dades que li aportaven militars i comerciants de la seva confiança quan visitaven algun lloc de la Península.

La divisió comarcal havia caracteritzat el funcionament tribal dels ibers fins que els romans la van voler emmascarar creant les seves províncies. Les comarques van tornar a ressorgir a partir dels comtats catalans.

Estrabó (III,4,5), quan relata enfrontaments entre diferents tribus ibèriques, diu que aquestes guerres “desgasten a la nació ibèrica”, deixant constància de la idea de nació que els romans veien en el conjunt de comarques o pobles ibers.

Quan Avieno parla dels ibers ho fa diferenciant-los dels tartessos i dels mastiens amb capital a Cartagena (Mastia), dient que ni Mastia ni Tharsis eren ibers, confirmant-ho Hecateu de Milet i Herodot d’Heraklea.

195

En el tractat romà-cartaginès del 348 aC, es cita Mastia com a “Mastia de Tharsis”, en senyal de dependència l’una de l’altre però quedant ambdues desvinculades del món iber genuí antic.

CAPÍTOL 48 EDAT DEL FERRO Els ibers es distingeixen per ser la civilització que forma la cultura del ferro, metall que van adoptar perquè era més dur que el coure i més resistent que el bronze –destinat només als grups dominants de les societats europees. En canvi, el ferro arriba a tota la població, motiu pel qual va ser considerat un metall democràtic. És amb ells que comença l’edat del Ferro. Ullastret en seria un dels exemples més palpables que mantenia les funcions pròpies de qualsevol ciutat ibèrica de l’època. El descobriment d’aquest material, la seva metal·lúrgia i els sistemes de farga els van fer progressar molt.

En molts poblats s’hi han trobat vestigis de foneries o de fargues amb abundant instrumental de ferro, mentre que el bronze ocupava un lloc molt més secundari. Aquesta tradició va arrelar fort a totes les comarques, on després dels romans, va continuar essent el metall més utilitzat, amb un procés de treball conegut posteriorment a tot Europa com a procediment català o de la farga catalana. Aquesta indústria els havia aportat un nou moviment comercial i industrial que els va fer construir una important xarxa de camins (que els romans van convertir després en vies de calçada) i una extensa xarxa de recs que els havia atorgat la consideració –especialment als ilergets– de ser el graner dels ibers orientals i de les colònies marítimes.

Abans d’entrar en el període històric s’arriba a l’Edat del Ferro, mineral utilitzat abans a l’Anatòlia pels hitites des del II mil·lenni aC i al Caucas, en llocs molt vinculats i propers a l’antiga Ibèria Oriental. L’ús d’aquest mineral va estendre’s després cap al Pròxim i Mitjà Orient, Egipte i la Jònia, i es pensa que els pobles jonis el podien haver introduït a Marsella o a Ibèria.

196

CAPÍTOL 49 POBLATS IBERS Els poblats ibers són nombrosos per tots els Països Catalans continentals, amb especial incidència al País Valencià. Els poblats que tot seguit esmentarem, són només una petita mostra de la realitat, escollits entre molts pel seu contingut històric. N’hi ha de molt importants a Gavà (explotació de mines de ferro de les Ferreres i Calamot), Sant Just Desvern, Begues, Castelldefels, Esparreguera, Sant Vicenç dels Horts, etc., amb un total que només a Catalunya és extensíssim, i poblats molt importants, en la qüestió dels enterraments ibèrics infantils vinculats a les ofrenes simbòliques, a les divinitats nutrícies o a les protectores de persones i bens, com els de la Catalunya Nord: Le Cayla, Mardual (Gard) i Gailhan (Gard).

A Catalunya, els de Can Olivé (Cerdanyola), La Penya del Moro (Sant Just Desvern), Camp Mauri (Berga). Al País Valencià, La Moleta del remei (Alacant), Benicarló (Castelló), Puig de la Misericòrdia (Vinaroç), Sant Josep (La Vall d’Uixó), Les Forques (Borriol), Montmirà (L’Alcora), La Escudilla (Zucaina), Los Cabañiles (Zucaina), Castellet de Bernabé (Llíria), La Seña (Villar del Arzobispo), Puntal dels llops (Olocan) i Los Villares (Candete); a les àrees frontereres trobem El Cigarralejo (Múrcia), Coimbara (Jumilla), Les Azafranes (Fraga), Baria (Almeria), o els d’El Carxe a la Múrcia catalana.

A les enciclopèdies o en els llibres dels museus d’Empúries o Ullastret hi podem trobar una bona relació de poblats ibèrics.

BARCELONA: La Ibèria barcelonina comprenia les tribus iberes dels laletans i laietans que, a més d’estendre’s pel Barcelonès i el Maresme, ocupaven la ciutat de Laie, després Bàrgino i Barcino, situada entre l’antic cim Mont Tàver (entre l’actual carrer Paradís, la plaça de Sant Jaume i Montjuïc, segle VI aC). Laie i Barcino foren dues ciutats molt properes l’una de l’altra que més tard es van ajuntar. Segons les troballes arqueològiques de Montjuïc hi havia una altra població on 197

s’hi va trobar un vertum-ne falus de 2 cm d’alçada, una làpida, rodes de carro de ferro, sitges i objectes diversos: restes de la muralla, moltes sitges, ceràmiques, l’esquelet d’una dona dins una sitja, dos cranis i altres objectes que donen fe d’una continuïtat en les característiques detectades en el II mil·lenni aC en els poblaments ibers del NE peninsular. Els poblats de Montjuïc, Castell de Port i Can Tunis es vinculen amb d’altres del Llobregat i Gavà. Altres poblats estaven establerts en els turons de la part alta (Puig d’Olorda, Penya del Moro, els turons de la Peira, de la Rovira, de Monterols, del Puguer, etc.). Amb la romanització van morir tots els poblats menys el de Montjuïc, situat a l’actual barri de Port segons Anna M. Sirvent. El terreny ocupat pel Castell va ser lloc de poblament, segons es dedueix de les restes trobades dels segles IV al II aC. En el segle I aC, en el barri ibèric de Port s’hi va establir una colònia romana aprofitant la “muralla ibèrica” que van millorar i enlairar, afegint-hi algunes torres de defensa. Entre els anys 20 i 10 aC August va instal·lar una colònia militar en el Mont Tàver o Barri Gòtic de la ciutat, on s’hi van quedar els soldats llicenciats de les legions romanes. No gaire lluny hi havia el port pre-romà i les Antines o línia de roques a flor d’aigua. La costa nord-est de laie-Barcino era coneguda com Mar Bella. Segons Ausoni, a l’epístola de paulí, es diu que des del port iber de Laie s’exportaven ostres –de les quals n’extreien el purpuri per tenyir les vestidures–, ceràmica, vi, oli i altres productes. El primer nom conegut de Barcelona és el de Laie.

De la comarca dels laietans, Plini en diu Laietània, però segons Ptolomeu seria Laletània. En les monedes iberes barcelonines d’època romana sempre hi consta la llegenda ibèrica de Laie, que els romans es van veure obligats a respectar.

Alguns representants aristocràtics de Barcino, durant els primers anys de la dominació romana es trobaven ja a Roma. Segons Plini, el límit de la Laietània és al Llobregat i al Tordera, seguit de la costa d’Indikècia. Laie, segons Sampere i Miquel es va traduir amb l’ajut de l’èuscar com una dedicatòria a l’alt litzar, nom del freixe, arbre sagrat dels antics bascs. Antoni Trueba va compartir aquesta mateixa 198

idea exposant-la a la revista Euskara Pamplona (1879), que Anton de Bofarull comparteix a la Història de Catalunya (1876).

Pomponi Mela, mort l’any 79 aC, descriu alguns dels pobles de la costa laietana com Blanca, Eluro, Betuli, Subur o Tolobi, i Plini anomena la ciutat de Laie com la ciutat transformada en la militar “Colonia Favencia Julia Augusta Pia Barcino”. Tant el nom de Laie com el de Barcino eren anteriors a l’arribada dels romans. Barcinona és la llatinització clàssica del Barcino del llatí vulgar.

El domini romà dels vençuts ibers o nous barcinonenses de Laie va significar confiscacions, expoliacions, violència, injustícia, pèrdua de llibertat, esclavitud i predomini només de l’esperit de recompensa per als soldats, militars, veterans i generals convertits en dictadors, que rebien notables beneficis en establir-se a la ciutat.

Després de l’època ibèrica, mercenaris romans llicenciats de les guerres càntabres van fundar la Barcelona romana l’any 12 aC; es poden admirar moltes de les restes ibèriques en el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

La transformació de Laie-Barcino en colònia militar i de veterans militars, va anul·lar tota la societat ibèrica. Totes les obres que es feien durant la república romana eren fetes amb mà d’obra ibèrica, reconeguda en els vasos apol·linars o de vicarello, que servien per donar les distàncies que surten en els mil·liaris. L’Arc de Berà va ser construït també amb mà d’obra ibèrica i a la memòria del laietà Sura, que s’havia fet amic de Trajà, dedicant-lo després al culte d’August.

Tant aquest culte pagà com els dels ibers mostren –a les làpides trobades– referències constants al Sol, Júpiter, Minerva o Venus.

L’apoteosi imperial en l’aspecte religiós polític va provocar en tot l’Imperi el gran desenvolupament de la casta sacerdotal. Quant al cristianisme, tot el que se sap és apòcrif, i tot el referent a bisbes i apòstols dels segles I-V està basat únicament en escrits de l’Edat Mitjana. Va ser només a partir del segle VI, que la metròpoli civil es va transformar en religiosa, creant els inspector, els speculator i els episcopus, com a caps per controlar i reformar els costums dels ciutadans. Aquestes societats secretes –com la cristiana– pertorbaven l’ordre públic i social, oferint l’atractiu d’una vida immortal a fi de 199

guanyar adeptes entre els desvalguts. Els visigots arrelats a Catalunya eren també propers a la ideologia romana i catòlica. Placídia (any 388), muller d’Ataülf, va ser la primera reina de Barcelona, jugant un gran paper en els seus propòsits de romanitzar novament Catalunya. Els hebreus o jueus formaven un altre nucli de desunió, des de la seva arribada als voltants de l’any 70 com a mitjancers comercials. L’origen del Call o Aljama barceloní data del segle I, però durant més de tres segles els jueus no es van barrejar amb la població ibèrica. El rei Ataülf va morir assassinat a Barcelona i Walia va traslladar la capital a Tolosa l’any 414, començant als territoris ibers una època de retrocés, desapareixent definitivament tot el que era pròpiament iber i seguint en tots els àmbits els trets de la cultura llatina, la bizantina o la visigòtica. El primer compte independent que va rebel·lar-se contra els romans i els visigots va ser Sebastià, que va intentar començar una nova època en els antics territoris d’Ibèria.

El nom de Laie i laietans prové de l’eina agrícola dels ibers, la laia, que els laiak utilitzaven per el treball agrícola i també com a arma de defensa o combat. Es tracta del mateix terme que dóna personalitat al nom de la noia o de la verge laietana Laia que, segons la tradició, va ser martiritzada pels romans durant les lluites contra els autòctons ibers laietans o cristians. Amb el nom evolucionat fins a Eulària o Eulàlia, Laia va anar esdevenint la cristiana Eulària, convertida per l’Església en màrtir.

De Santa Eulària, es diu que vivia amb els seus pares en algun indret de Sarrià on s’havien establert –diu la llegenda– tot fugint dels romans. La presó on es creu que havia estat reclosa i martiritzada es pensa que estava ubicada a l’Arc de Santa Eulària, proper a la baixada homònima, al vessant del Mont Tàver, on s’emplaça la primera població ibèrica i on els romans van edificar després la ciutat romana.

Darrerament, una empresa comercial per retre homenatge als antics ciutadans de Barcelona, ha editat l’Auca dels Laietans, en què es destaca que van ser els primers habitants de la ciutat, en els seus turons des del Neolític.

En el poblat ibèric del Guinardó s’hi van trobar restes dels ibers laietans, quedant-ne constància en les fotografies de Brangulí, 200

publicades en el moment del seu descobriment. Al Barcelonès en general i sobretot a Barcelona encara segueix dominant el nom de Laia i el diminutiu Laieta, que podem trobar-lo documentat des d’antic i fins avui en noms de persones i comerços com Ca la Laieta.

A Sarrià, el 1463 van edificar la primera capella dedicada a la santa Eulària en el lloc iber on, segons la tradició, havia nascut i viscut ella, en el paratge del Desert de Sarrià, lloc molt despoblat.

El nom ibèric de Laia tenia tradició antiga que s’ha emprat per designar institucions culturals i comercials tan diverses com Laia Films, Galeries Laietanes o la revista Laye.

El rètol de les monedes de Barcelona era Laiesken, que significa moneda dels laietans. Laietà o laietana era el nom dels habitants de Laie, ben documentat des de molt abans del segle VI aC La noia verge Laia, després Eulària, màrtir en mans dels romans, podia molt ben ser una noia ibèrica o laietana. El terme basc laia o laya vol dir càvec, aixada o fanga, una eina de ferro amb mànec de fusta que serveix per llaurar manualment la terra. Layari, en éuscar, significa llaurador que utilitza la laya, una eina amb què els bascs feien competicions tot llaurant la terra.

ARBECA: Els arbequins eren d’origen ibèric cossetà (costa de llevant) poblant aquest indret proper als ilergets. A nivell eclesiàstic, aquesta comarca sempre ha estat dependent del Bisbat de Tarragona. Aquest poblat ibèric pertany al segle VII aC i va ser descobert l’any 1990.

GUISSONA: L’assentament humà d’aquest poblat ibèric arrenca de l’Edat del Bronze, és a dir, de l’època pre-ibèrica. Damunt del poblat ibèric, els romans van construir la seva ciutat d’Iesso, amb mà d’obra ibera.

CABRERA DE MAR: Entre el Maresme i el Vallès, al Turó dels Dos Pins, es troba la necròpolis ibèrica de Burriac. Les principals troballes es conserven al Museu Comarcal del Maresme de Mataró. Aquest poblat és del tipus opidum o ciutat, amb 10 hectàrees d’extensió emmurallada, 201

establiments agrícoles, necròpolis, santuari rupestre, fondejadors, llocs de guàrdia i cabanes circulars, tot del segle VII aC. Amb l’arribada dels romans el segle III aC es produeix una reestructuració fins que, cap a l’any 50 aC fou abandonat. També s’hi han trobat cases ibèriques fetes amb parets de pedra i toves de fang, dipòsits de gra, sistemes de canalització, assentament militar i un edifici públic separat que té dues columnes com les d’Enserúne, a la Catalunya Nord. Des de Burriac, es veuen els poblats de Premià, Caldes d’Estrac, Llinars, Blanes, Lloret i Montjuïc. En el poble es conserva un balneari d’època remota.

TARRAGONA: L’antiga Cessetània o Kessetània ibèrica (la grafia c ibèrica correspon al fonema k) –segons Enric Morera– era el territori més antic peninsular, del qual es té notícia des de la Prehistòria, on havien sovintejat les expedicions de tirrens, massaliotes, jonis, foceus i grecs.

La Cossetània o Cessetània és el territori que més figura a la Iphigessis de Plini. Segons Plini i Ptolomeu, aquesta comarca i la Ilergavònia constituïen el territori del Tarragonès, que limitava cap a l’interior amb la Ilergècia. Aquestes tribus consten en els codis de Leyden, al Vaticà, Detlefsen (Berlín) i Iau (Leips), que confirma l’arqueòleg Hübner. Cap a la Cossetània també s’havien estès laietans de la costa barcelonina i molts ilergets, formant-se noves tribus cap a Tivissa, Gandesa, Prades i el Priorat. Els ilergets arribaven a la costa tarragonina per Vilanova, Sitges i el Garraf en temps anteriors a les guerres púniques. Les restes arqueològiques trobades en llocs ocupats per tirrens, fenicis o grecs demostren que s’establien a prop dels ibers només amb finalitats purament mercantils. Avienus afirma que s’interessaven molt pel ferro de les mines ibèriques de Gavà, Callípolis, Salauris o Labedúncia. Roma va voler annexionar-se tot el territori amb el pretext del trencament de la seva relació amb els cartaginesos. L’any 218 aC, primer els germans Escipions i després el seu fill i nebot –respectivament–, Publi Corneli Escipió, van acabar amb tot. La poderosa república romana va establir el seu 202

campament militar sobre el turó de l’antiga ciutat ibèrica de Kesse (Tarragona).

Marc Ponci Cató diu que havia destruït 400 poblacions ibèriques i amb August es crea la Tarraconense, la Cartaginense, la Bètica, la Lusitània, la Galaica i la Septimània.

En una excavació practicada per construir aparcaments al centre de la ciutat de Tarragona (1996), va aparèixer el llac subterrani d’on s’assortien d’aigua dolça els primers habitants de Tarraco.

L’estany té unes dimensions aproximades de 25 per 35m. i va ser utilitzat per ibers i romans. L’accés es feia des de l’indret just on estava establert el primer poblat ibèric.

A la part baixa de les muralles de Tarragona es poden veure pedres tosques i monolits en petites portes que revelen el treball dels primitius ibers que havien fet les primeres muralles durant el prehistorisme.

Després, en fer-les més altes, hi van afegir pedres marcades amb lletres ibèriques. Tot plegat ens demostra –tal com diu Pierre Paris en el seu treball publicat el 1902- que els romans no van fer més que completar-les o millorar-les continuant la primera fortalesa ibèrica. Les fortificacions ibèriques primitives guarden similituds amb les minoiques, potser a causa d’haver-hi hagut una colònia de foceus a la part baixa. Cap a l’any 522 aC Scilax de Carianda parla de l’estació tirrènica de Tarragona, tocant el mar, en una petita cala a prop del riu Francolí, just on s’ubicava el port natural. A les ruïnes s’hi van trobar paviments i ceràmica ibèrica anteriors al període grec. Les monedes ibèriques porten la inscripció de Kesse. Els tirrens, a la part baixa de la ciutat, li havien donat el nom de Tarraco adoptat pels romans. A la part de la muntanya s’hi van establir els romans, i a la part baixa, els ibers, on mantenien la indústria, el comerç i l’aprovisionament de la ciutat militar romana.

Les edificacions romanes tenien com a únic objectiu l’establiment de les legions militars encarregades de sotmetre els ibers i els altres habitants de la Península. Els nous colons de la tribu Galèria establerta a Tarragona van ser els Quirina, Palatina i Colina. A Terrassa hi ha una inscripció referida a la tribu Galèria.

203

LLEIDA: Els ilergets havien estructurat gran part de les comarques lleidatanes desintegrades pels romans. Lleida era la capital d’aquestes tribus comarcals que també ocupaven part de l’actual província d’Osca. Ptolomeu afirma que després dels bascons venien els ilergets, que havien encunyat 19 tipus diferents de monedes. El símbol dels ilergets era la llegendària lloba ilergeta, de la qual només es col·locava a les monedes el seu cap al costat de mitja lluna. Segons Ceferí Rocafort, es creu que els romans l’havien adoptat dels ibers per representar el seu imperi. Les monedes ibèriques fetes en comunitat entre Tarragona i Lleida també porten el cap de la lloba ilergeta al costat d’una espiga i un genet a cavall amb una palma o bé amb el cavall galopant amb la brida fluixa. Els ilergets ISTOLACI i INDORTES es van oposar de ple als cartaginesos i romans, mentre INDÍBIL i MANDONI s’alçaren contra ells. Els ibers vivien de manera civilitzada, però el xoc amb els cartaginesos i romans els va portar grans trastorns, desordres, guerres, mort i desolació. Després d’aferrissades guerres contra aquests pobles que els volien sotmetre, els ibers lleidatans van constituir –enganyats– una aliança amb Cartago, que va comportar una altra aliança provisional amb Roma.

Les tribus ibèriques ja conquerides pels exèrcits romans també van atacar els seus compatriotes ilergets, i Roma –com tots sabem– va acabar dominant-los i destruint les seves ciutats i poblats. Baptista Xuriguera diu que els soldats romans no podien ser cap focus de civilització com se’ns ha volgut fer creure. Indíbil i Mandoni van ser portats al suplici i la mort, i els romans van exigir dels ibers una contribució doble de blat, sedes i togues per a l’exèrcit, a més dels hostatges en 30 pobles. Segons diu Xuriguera, tot era terror, càstig, incendis, robatoris, extermini de viles i acaparament de monedes per al tresor romà.

A les monedes ilergetes, el nom de Lleida és Iltirta o Iltirda, que els romans van convertir en Ilerda, derivant amb gots i visigots cap a Lerda.

204

Els ibers van fortificar amb murs i torres o talaies les seves ciutats, per això, Iltirda vol dir ciutadella enlairada sobre un camp. Amb la finalitat de poder alliberar-se dels romans en els seus territoris, els ibers van enviar 300 homes amb Anníbal fins a Roma per combatre’ls.

La rebel·lió ibèrica de l’any 206-205 aC va ser dominada pels romans, fent-los fugir cap a les muntanyes. L’any següent es va produir l’últim moviment antiromà propiciat per les tribus dels ilergets, els lacetans i els ausetans (comarques de Lleida, Solsona i Vic), que van ser vençuts. A partir del segle II, ja no es va parlar més de caps ibers, quedant tots incorporats a l’administració romana. Cató va ordenar que les ciutats ibèriques es reedifiquessin al pla, mentre els romans ocupaven els turons per dominar-ho tot d’una manera estratègicament segura. L’esclavitud regnant va donar pas al pre-feudalisme visigòtic i a les lluites amb els bizantins, perdurant la civilització romana a través de l’Església catòlica. Els autòctons ibers van haver d’assimilar el nou cristianisme i acceptar la pastoral dels visigots amb l’arrianisme i les lleis germàniques, fins que Recared va declarar oficial el Catolicisme.

TERRASSA I ÈGARA: A la conca de Tremp, a l’indret de Sant Cerni i situat en un terrer que cau sobre l’esquerra del Noguera Pallaresa, hi ha l’antic caseriu dels escampats, que tenia el nom de Caseriu de Terrassa, exactament igual que el de la ciutat del Vallès Occidental. Aquest territori és un dels que va ser més habitat pels ibers i porta aquest nom perquè està en una zona terrosa o en lloc de terrers. Les cases eren construïdes amb molta terra, en terrers o zones terroses, i es deia que estaven en terrasses. La ciutat de Terrassa, al Vallès Occidental, es troba on havia estat ubicada l’antiga ciutat ibèrica d’Ègara, ocupada més tard per les milícies romanes i després pel Bisbat d’Ègara, avui esglésies de Sant Pere. Durant les excavacions, fetes el 1996-97, s’hi han trobat noves restes d’edificacions d’època ibèrica i, entre altres objectes, el fragment d’un plat ibèric amb una inscripció en llengua ibera que hi diu Talskubilos.

La troballa va aparèixer en excavar una sitja de gra.

205

Segons Puig i Cadalfalch, l’antiga catedral d’Ègara és el monument visigòtic més important de tota la Península i la creació d’aquest bisbat data de l’any 450, tot i que el temple era de construcció molt anterior.

A Santa Maria, sota la direcció de Puig i Cadafalch i amb la col·laboració de Frederic Roig i Morral –campaner de les esglésies de Sant Pere–, hi van descobrir dos dolia i restes d’una casa iberoromana. Aquests edificis s’aixecaven en el nucli urbà de la població amb soldats i funcionaris del municipi romà d’Ègara, on s’hi van trobar unes ares votives dedicades a Antoni el Pietós i a Quintus Grànius, juntament amb monedes de Licinius (307-322).

Els peixos cristians del mosaic podrien haver-hi estat incrustats posteriorment cap al 313, com els cessellatum (petits trossets de marbre). Entre altres objectes, Puig i Cadafalch destaca tres petits bronzes constantinians, un collaret, una sivella, agulles de cap de bronze, etc. Es creu que la destrucció de la Seu d’Ègara podia haverse esdevingut l’any 510, durant la guerra entre Amalaric i Gesalic, i va ser reconstruïda l’any 1112. En el carcanyol de la volta del santuari, Frederic Roig hi va trobar diverses àmfores romanes. Les noves construccions, tant romanes com cristianes, sempre s’edificaven amb les restes de materials de les paganes i al mateix lloc. La primera forma de la primitiva Ègara constitueix el primer indici peninsular de l’arribada de les influències de les construccions d’estructura oriental. La majoria de construccions del conjunt monumental d’Ègara són fetes amb pedres procedents de ruïnes anteriors que servien de pedrera, quedant només com a supervivents algunes filades de lloses o maons d’època arcaica o ibèrica. Entre les ruïnes, s’hi va trobar ceràmica emporitana i campaniana. Fins al segle XIII, encara era Ègara, després es va transformar en Sant Pere i Sant Pere de Terrassa, però el nom ibèric –tal com diu Soler i Palet– va arribar a nosaltres sense cap transformació, conservantse durant tota l’època romana, visigòtica i cristiana. Durant temps es va dir Sant Pere d’Ègara, fins que la importància de la vila de Terrassa la va absorbir. Terrassa és esmentada a la Iltació de Wamba 206

en descriure tots els bisbats, i també consta a les descripcions de Ptolomeu.

Les làpides de la tribu militar romana Galèria –família dels Granios romans establerts a Tarragona– i les monedes recorden l’assentament d’Ègara.

Puig i Cadafalch creu que el baptisteri de Sant Miquel havia estat primer un bany o piscina balneum i després emprat com a baptisteri masculí, utilitzant les instal·lacions del subsòl per a les dones. El fet important és que se sap que l’any 900 encara coexistien els dos pobles -Ègara i Terrassa– al voltant del castell del terme, distingintse sempre els dos termes municipals. El torrent de Vallparadís era la línia divisòria natural entre les dues poblacions fins que el 1601 van construir el primer pont per unir l’església forana i la vilatana, amb les pedres de les capelles enderrocades de Santa Eulàlia i Sant Sadurní, en el terme d’Ègara o de Sant Pere. La Vall Paradís, a Ègara, guarda estreta relació amb l’antic nom de paradís, que apareix a moltes localitats i que es podria explicar de la manera següent: Sempre s’ha distingit péra de pèra, igual que déu de dèu. Però la paraula péra, antigament, tenia dues accepcions –Pere i pedra– en noms propis o topònims perquè havia caigut el fonema dental d i es confonien, però és ben palesa la bifurcació en dues formes diferents, quedant pédra i péra, diferenciades entre si i, alhora, de pèra. Per això ha quedat Pera-lada, Pera-tallada, Pera-alta, Pera-fita, Vall-de-peres, Matade-pera, i tots els derivats com Sopeira, etc. Perelló, perera (no per arbre fruiter sinó per pedrera) o pereys vol dir lloc d’extracció de materials petris o conjunt de pedres. Pereys evoluciona cap a perays, parays, peraires, parayre i fins l’homònim paradís, aplicat a torrents rocosos que acumulen rocs grans a les vores. Les mutacions toponímiques havien tingut una forta incidència especialment abans dels segles XI i XII, fet que ha entorpit els estudis històrics i lingüístics ibers.

L’any 1108 ja apareix el nom de la població de l’altra banda de Vallparadís, Terrassa, que substitueix l’antic d’Ègara. El CastellCartoixa de Vallparadís va ser edificat molt a prop de l’antiga urbs d’Ègara, i segurament que anteriorment hi havia hagut algun 207

assentament iber. La importància de la vila de Terrassa va ser per raó de l’ajuda que van donar els seus vilatans a les tropes de Ludovic el Pietós, que l’any 801 es van apoderar de la capital catalana, fet del qual n’ha quedat constància en la Capitular de Carles el Calb de l’any 843. A partir dels musulmans ja no apareix més el nom d’Ègara, exceptuant un document que tracta del Castell d’Ègara, de l’expoble de Sant Pere de Terrassa. En època de Ramon Berenguer III, el conjunt de centre urbà i esglésies s’anomenava Parròquia de Sant Pere Egarenc, referint-se a Terrassa com a lloc proper a Ègara.

Carreras Candi escrivia a Soler i Palet amb els següents termes: “Ningú no dubtarà que Ègara no és Terrassa, per més que la segona substituís en l’ordre històric i d’importància a la primera”. A la butlla plúmbia de Pere III (1.343) es diu que hi havia altres petits castells inclosos dins el terme de Terrassa.

La basílica d’Ègara, seu d’Ègara o egaresa, va tenir com a primer bisbe Ireneu, anomenat per Nundinari de Barcelona l’any 450, succeint-lo Nebridi. En aquest lloc on hi ha les esglésies és on s’alçava el Sacellum egarenc romà, que presidia la població de funcionaris i soldats colonitzadors del ibers egarencs ocupant la seva antiga ciutat d’Ègara. Serra i Fortuny descriu l’assentament del municipi iberoromà d’Ègara i l’ubica –coincidint amb Puig i Cadafalch– entre els torrents Vallparadís i Monner. El paviment dels paons reials o sanefa és més antic que la pròpia basílica, ja que devien formar part d’alguna construcció anterior. Per les troballes obtingudes, es comprèn que els costums pagans van perviure fins ben entrat el segle IV d.C., en no haver-se afiliat encara el poble ibèric a les noves creences cristianes. El pare Arnella, l’any 1612, confirmava l’antic emplaçament d’Ègara. Ell creu que el temple de Sant Miquel era el panteó on es veneraven els déus antics, tenint en compte la descripció de Leto i de Plini (llibres 63 i 10, cap. I del bisbe Equilino, respectivament).

El municipi flavi d’Ègara (120-140 aC) havia regalat un pedestal al seu emperador Antoninus Pius que demostra la seva dependència de Roma. A les dues làpides de militars veterans establerts a l’antiga Ègara (segle II d.C.) s’esmenta la ciutat municipal d’Ègara. L’altra 208

làpida és referida a Quinto Granio Optao, de la tribu militar Galèria Dumviro d’Ègara. Al segle V d.C. Serra i Fortuny ens fa notar que encara feien constar oficialment Bisbe d’Ègara. Segons Martí, Puig i Sanllehí, el nom de Terrassa o torre ibèrica –talaia feta de pedra i terra, espècie d’argamassa feta amb pedra i terra–, es troba per primera vegada en documents del segle IX d.C. A partir de l’any 1113, els habitants d’Ègara o Sant Pere són coneguts com els fills de la part forana de Terrassa, mentre que els de Terrassa eren els fills de la vila.

Segons Castellano, a les excavacions fetes per l’insigne Salvador Alavedra i Invers l’any l.9 59 i posteriors al carrer de la Rectoria, es van aconseguir grans aportacions arqueològiques per al coneixement de l’antic poble d’Ègara –sitges, enterraments i murs entre altres.

A les excavacions practicades abans s’havia trobat ceràmica ibèrica i elements de l’antic bisbat. En aquesta àrea, abunden les fonts i existia un camí per connectar directament amb la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Salvador Cardús, en els seus llibres ens parla també dels fars, talaies o torres de vigia, d’on diu que deriva el nom de torres de terrassa (torres de terra) i Terrassa. Fèlix Torres Amat, a la Memòria de la Reial Acadèmia d’Història de Madrid, creu que les antigues ruïnes de la torre de terra i pedra ibèrica documentada a l’àrea de Vallparadís van ser emprades per a la construcció de les esglésies visigòtiques actuals.

Cardús, sobre la desapareguda torre o castell, pensa que en època romana havia estat un far o torre de vigia, com els que hi havia a tots els poblats ibers, utilitzat després pels romans. Aquest historiador creu que el nom de Terrassa pot venir també del fet que la torre –inicialment– degué ser construïda pels ibers a base de terra i amb poca pedra, rebent el nom de Castell de terra o fet de terrassa, tal com ho explica Fidel Fita. Carreras Candi, l’any 1935, en una conferència al Centre Excursionista sobre el tema “Terrassa», antiquíssim far, pot ésser ibèric”, exposava que el nom de Terrassa venia del far iber d’ArxÈgar (Ègar-a Arx), que en llengua ibera vol dir que era un territori defensat. En època romana, en els llocs ibers de les actuals masies, s’hi van anar instal·lant les vil·les romanes per als seus militars, a fi 209

d’organitzar els treballs dels autòctons. Finalment, els van concedir l’estatut de ciutat flàvia, rebent la ciutadania per ordres de Vespassià.

SABADELL: Joaquim Garcia i Rosselló ens introdueix en el seu treball sobre el poblat ibèric i la necròpolis del Turó dels Dos Pins de Sabadell on s’hi van trobar 94 tombes ibèriques que van aportar molta informació respecte aquesta cultura.

La majoria de peces ceràmiques trobades són ibèriques, tot i que n’hi havia algunes de vernís negre àtic que podien haver estat portades d’altres llocs. La majoria d’objectes són datables cap el segle III aC. L’excavació va proporcionar també, algunes peces campanienses A relacionables amb el taller de Roses, Ullastret, Enserúne o Pech Mahó.

Associacions del mateix tipus s’havien documentat en sitges dels jaciments de Can Miralles o Can Modolell de Cabrera de Mar. Aquesta necròpolis de Sabadell és d’incineració dificultant l’obtenció de dades respecta a l’altura, tipus cranial, paleopatologies, hàbits alimentaris, causes de mortalitat, sexe o edat. En aquells casos en que la cremació no havia estat complerta se’n van poder obtenir algunes dades.

A la necròpolis de Can Rodó de l’Hort hi van trobar 4 tombes ben senceres i diferents de les altres habituals a Catalunya.

Per l’examen de les 94 tombes no es descobreix cap tipus de jerarquització o gradació d’importància certificant, com la majoria de necròpolis ibèriques, que la jerarquia social era poc acusada.

Tampoc es troben, en general, estructures domèstiques que destaquin sobre les altres.

En el cas de les incineracions, el cadàver es cremava en el “ustrinum”, pirra funerària, i les restes es dipositaven després a la tomba. Els cadàvers cremats anaven vestits i portaven elements d’ornamentació personal. Armament i altres objectes, també eren cremats i després dipositats a les tombes, separant les cendres de les restes que no s’havien cremat del tot i que havien estat sotmeses a procediments de rentat abans de l’enterrament definitiu. L’urna 210

funerària era, normalment, una àmfora ibèrica amb tapa i nanses.

Al costat hi dipositaven una altra àmfora amb líquids i tots els objectes personals. Si era un nen, hi posaven les joguines. També s’hi troben restes ossis d’animals.

El poblat ibèric de Can Roqueta II de Sabadell data de 1900 anys aC, o sigui del Bronze inicial. S’hi ha identificat 26 cranis apareixent unes 1100 estructures en una extensió de 90000 m2. S’hi ha trobat cossos enterrats individualment o en parelles i també casos en què el cos s’ha llençat com a la veïna necròpolis de Can Piteu on tots els cossos van ser llençats o tirats.

També s’hi ha trobat sitges i fons de cabanes amb una continuïtat d’habitatge des de el 1900 aC fins al segle X dC comprovant-se la barreja de la cultura autòctona amb altres comunitats culturals.

En una sola excavació s’han trobat unes dues mil urnes i restes de metall.

A la necròpolis de Can Piteu s’ha comprovat que la necròpolis d’aquest nom és totalment ibèrica, amb una antiguitat d’uns 5000 anys (3000 aC), per tant pertanyent al Bronze final i justificant l’existència d’un comerç entre ibers i fenicis. Les peces de ceràmica ibèriques i fenícies trobades a Sabadell permeten poder-les diferenciar amb tota claredat.

A Can Piteu s’ha descobert el crematori ibèric totalment diferent del sistema d’incineració celta o celtibèric, o sigui que cremaven el cos però sense convertir-lo en cendres i eren els ossos trencats el que es posava dins la urna de ceràmica ibèrica.

La necròpolis era una zona sagrada i s’hi han trobat fons a tres nivells de fosses, peces planes amb menjar i estris diversos.

A Sabadell en l’actual Santuari de la Salut, hi ha també l’antic jaciment i la vila iberoromana d’Arraona abandonada el segle IV. A Gallifa el poblat iber és del segle VII aC amb restes ibèriques (d’una antiga fortalesa ibèrica) en el lloc on es va edificar el castell de Gallifa.

BADALONA: El poblat ibèric estava instal·lat al turó d’En Boscà, envoltat per 211

una muralla amb porta i torre quadrangular construïda abans del segle IV aC. Havia estat edificat amb terrasses esglaonades sostingudes per grans murs. Algunes habitacions eren fetes a la roca. Es dedicaven a l’agricultura i a tota la indústria i al comerç que generava. Altres activitats eren la ramaderia, la ceràmica i els teixits. Quan els romans els van obligar a baixar a la plana, van fundar la ciutat de Baetulo. Els objectes trobats es poden veure al Museu de Badalona.

SANTA COLOMA DE GRAMENET: Com tots, el poblat iber de Puig Castellar, a Santa Coloma, té una gran situació estratègica sobre un promontori muntanyós. Va ser agregat a Baetulo i, com a Ullastret i altres llocs s’ hi van trobar cranis trepanats o travessats per un gran clau, del qual estaven penjats al mur exterior del poblat com si es tractés de trofeus, celebració de victòria o càstigs per servir d’escarment. Aquest poblat pertanyia a la tribu dels laietans, del segle VI aC que, com la majoria va ser destruït pels romans al segle II aC. Els carrers ocupaven una superfície d’uns 4.000 m2. Les edificacions tenien una àrea central o plaça, els murs eren fortificats i, entre els materials trobats, destaquen els treballs amb ferro forjat i figures representant caps de bou.

TOSSA DE MAR: La població ibèrica de nom Turissa, després Túrsia, Tússia i Tossa, té també una doble vil·la romana del segle I d.C. Entre les troballes arqueològiques, destaquen les nombroses restes de pipes de fumar ibèriques. Els romans del Baix Imperi havien adoptat el costum de fumar amb pipa dels autòctons durant les seves campanyes militars.

Arran del gran nombre de pipes trobades, es creu que aquest costum estava més estès en aquest lloc. Aquestes pipes són d’argila rogenca o blanquinosa, del tipus sigilata, fetes amb motlle. Totes presenten un relleu ornamental. Plini cita el costum dels autòctons de fumar amb pipa. Les pipes romanes tenien el broc de canya, ja que pipum vol dir canya. En basc, la pipa de fumar és pipa, i fumar amb pipa, pipea hartu.

212

CALAFELL: La ciutadella ibèrica de Calafell té més de 2.500 anys, i va ser construïda dalt del turó de les Toixoneres, davant dels estanys de la platja pels ibers cossetans, coneixedors com la majoria de tribus de les tècniques de la farga, la forja, l’escriptura i la moneda. Diverses cases, carrers i recintes de culte formen l’interior del clos de les muralles. S’hi poden veure forns per panificar, una mina d’aigua, magatzems, desguassos per a l’aigua, carrers empedrats, etc. Els murs eren de tàpia o toves, i els sostres de canya, bigues de fusta i argila barrejada amb palla.

El foc es feia a terra i era habitual a totes les cases, tant com els molins fariners. De la ciutadella -segons Joan Santacana–, en depenien molts nuclis petits i masos dedicats al conreu de cereals, llegums, oliveres i vinyes. També tenien ramats del bestiar habitual de les masies. Al segle V aC la ciutadella va ser reformada en passar per una etapa pròspera. El comerç el feien amb pobles púnics, cartaginesos i grecs. A finals del segle III aC van quedar afectats per la tercera guerra púnica i van restaurar les muralles per intervenir en l’alçament antiromà de l’any 195 aC, fins que les legions romanes van enderrocarles i en el lloc s’hi va establir un nucli de granges romanes que feien produir els esclaus ibers. La reconstrucció d’aquesta ciutadella es va començar el 1992 i va ser inaugurada l’estiu de 1995 amb l’objectiu de donar a conèixer com eren els pobles pre-romans de Catalunya.

ULLASTRET: El jaciment i la necròpolis de la ciutat ibèrica d’Ullastret és un dels més importants per poder conèixer bé els orígens de la nostra cultura. La ciutat era habitada pels ibers indiketes des del segle XII aC, abans de l’arribada dels pobles hel·lènics, celtes i romans.

L’assentament de l’Illa d’En Reixac i del Puig de Sant Andreu configuren l’Ullastret primitiu, després ampliat extramurs. La ciutat tenia nombrosos espais públics i de culte, a més de residències i comerços. Unes importants muralles amb torres de defensa còniques, rectangulars i circulars protegien la ciutat. Carrers empedrats, àgora 213

porticada, sitges, places, temples, ex-vots, peces esculpides i cisternes constitueixen un destacat conjunt iber, amb peces del Neolític. Durant les excavacions, s’hi van trobar ceràmiques jòniques i focees que demostren el comerç existent amb els pobles jonis, foceus i grecs.

Algunes de les peces de ceràmica trobades presenten imitacions elaborades pels indígenes ibers, que les van decorar amb franges de pintura vermellosa, i també n’hi ha d’etrusques, àtiques, precampanianes i campanianes d’importació. Les col·leccions d’àmfores són tan importants com les de monedes ibèriques i gregues, però el més destacable entre els objectes trobats és la col·lecció d’inscripcions en llengua ibera. El jaciment té unes 20 hectàrees, però falta molt per excavar a l’Illa d’En Reixac i al Mas de l’Illa, que abasta un poblat protoibèric molt anterior als ja excavats i demostra molt especialment el continuum d’aquesta cultura des d’èpoques molt anteriors. Ullastret va rebre després les influències dels ibers i dels grecs d’Empúries (segle VII aC) i va ser destruït pels romans al segle II aC. Aquesta població, amb oppidum emmurallat, estava situada al Puig de Sant Andreu, just rera Roses i Pals. L’existència de l’antic llac era un focus d’atracció per als habitants del Paleolític superior i per als seus animals.

L’estany d’Ullastret rebia aigua del riu Daró i de la riera de Peratallada. A través d’aquest riu, els seus habitants estaven ben comunicats amb la costa. L’oppidum té un perímetre superposat al del Puig de Sant Andreu i a uns 900 metres es troba un altre nucli de població, el de l’Illa d’En Reixac, que havia estat una illa dintre de l’estany, anterior al poblat del Puig de Sant Andreu. Aquests assentaments enllacen plenament amb les cultures anteriors del període del Bronze. Les cabanes eren circulars i constituïdes en part a la mateixa roca, la ceràmica era feta a mà i amb torn, amb decoracions de color ocre, rosat, marró o vermellós, amb molts senyals d’una vigorosa cultura material.

A partir del segle IV aC, és quan els oppida ibers s’emmurallen com a la Fosca de Palamós, o a la Creueta de Girona, refent les seves fortificacions per fer front a la falta de seguretat que els donava el moviment de pobles gals. A partir d’aquest moment, hi ha un 214

canvi en les produccions ceràmiques. S’abandonen les pintures típicament ibèriques i són substituïdes per les pintades blanques.

El centre més important d’aquesta producció és Ullastret, amb una important difusió cap al riu Hérault i el Tordera. Havien creat, doncs, una cultura material pròpia, amb empremtes originals i diferenciadores, tot i que haguessin adoptat altres trets de les diferents cultures amb qui van tenir contactes.

Altres ocupacions iberes properes són les del poblat del Puig de la Serra, Puig Torrecunes, Puig Miralles, Plaça de les Bruixes, la Garriga i els Socors, tots abandonats amb motiu de la dominació romana.

Aquests poblats van ser descoberts per Lluís Pujol i Masseguer l’any 1931, visitant-los tot seguit Serra Ràfols, Colomines, Pericot i Schulten.

La muralla d’Ullastret és la més gran fortificació ibèrica existent.

A totes les cases hi havia com a mínim una llar de foc, sortides de fum, bancs, forns de pa, forns de ceràmica, recollida de les aigües de pluja cap a les cisternes i conduccions de plom de mitja canya entre els avenços. L’Acròpolis o barri sagrat, tenia dos temples i ex-vots de terracota amb cares humanes de motlle i policromades. A partir del segle VII aC, van començar a fer importacions de l’àrea fenícia peninsular, dels etruscs i dels grecs. També importaven copes jònies i objectes de la Magna Grècia, d’Itàlia, de l’Àtica i de Massàlia, distribuint-se des d’Empúries a altres llocs. De vaixelles grises i jòniques se’n feien també a Ullastret al segle IV aC, a més de les pròpiament iberes i les pintades en blanc pròpies dels indiketes. Es pensa que la ceràmica importada s’intercanviava per productes agrícoles amb les famílies riques. A Roses (Rhode) s’han trobat ceràmiques campanienses importades d’Itàlia.

Els vasos emporitans, que formaven part de la vaixella d’ús corrent a Ullastret, eren fets amb tècniques de cocció correctores i oxidants. En aquests poblats s’han trobat moltíssims objectes de ferro, bronze, vidre, cirurgia, ornaments personals, tot amb inscripcions en llengua ibèrica, i proves del comerç de líquids, conserves, salses de peix, etc, transportat amb àmfores ibèriques de boca plana. L’impuls del comerç entre els ibers va ser Empúries, on 215

es feien intercanvis amb les tribus del llevant valencià i alacantí, amb la Gàl·lia i amb el sud peninsular. Primer, el comerç es desenvolupava pel sistema de barata o d’intercanvi –per això hi ha cases que porten el nom de La Barata– fins que va aparèixer el sistema monetari.

Moltes decoracions d’edificis es feien a base d’esculpir elements a la pedra. Segons els descobriments d’Ullastret, els ibers adoraven divinitats del cicle vegetal, animal i atmosfèric, i practicaven cultes mediterranis diversos, amb representacions dels timateria o creadors dels perfums, del déu Bes, i d’altres d’origen egipci.

El culte al crani el trobem ben documentat, igual que les trebedes i morillos (capfoguers), en forma de cap de cavall i d’altres animals, que decoraven els extrems dels altars trobats a l’Empordà i a la Catalunya Nord.

Les necròpolis ens informen que en els rituals funeraris sempre cremaven els cadàvers. Els enterraments eren individuals i les cendres es dipositaven en una urna cinerària enterrada a terra o en una cavitat tallada a la roca. Al voltant hi col·locaven les ofrenes, constituïdes per objectes d’ús personal i vasos ceràmics. En l’enterrament, gairebé mai no s’hi troben armes. Aquests pobles practicaven l’agricultura –tant d’horta com de secà i regadiu– com a activitat econòmica principal. L’instrument agrícola és molt divers i les seves formes han perdurat fins avui amb molt poques variacions.

Utilitzaven dos tipus de molins, el mòbil i el rotatori. En la ramaderia hi eren presents els bòvids, els ovicàrprids, els porcs, els cavalls i el gos com a animal domèstic. Practicaven les pesca i la caça del porc senglar i del cérvol. S’han trobat hams de pescar, xarxes, agulles de cosir, pesos de pedra per a les xarxes i fusaioles de fang per als telers.

Recol·lectaven el mol·lusc i les principals activitats artesanals eren la metal·lúrgia del bronze i del ferro, ceràmica, motlles, teixits amb telers de fusta, etc. Es creu que els ibers coneixien la metal·lúrgia del ferro i la farga des de molt abans de l’arribada dels celtes. Respecte al poblat d’Ullastret, destaquen els treballs de Maluquer de Motes, Martín Aurora i també els de Serra Ràfols i d’altres, apareguts al llibret esmentat a la bibliografia.

216

MOLÍ DE L’ESPÍGOL: Aquest poblat, construït en terres d’Urgell, correspon a la ciutat ilergeta d’Athanagia, referida pels romans en parlar de la part més oriental del territori, que tenia com a capital la ciutat d’Iltirta (Lleida).

Les restes són del segle VI aC, i en les excavacions es poden apreciar ceràmiques de les quatre fases en què el poblat havia estat reconstruït.

Les edificacions estan ubicades en forma elíptica i circular. El recinte era emmurallat amb doble mur. La ciutat manté un aire urbà amb cases agrupades per barris i amb carrers de 4 m. d’amplada enllosats i amb clavegueres. Un edifici públic amb façana, portal d’entrada i columnes de base motllurada fan pensar en edificis de culte semblants als d’Enserúne. Entre l’any 218 i el 95 aC, el poblat és incendiat i deixa d’existir, segurament pel contraatac del general G. N. Escipió, portat a terme contra els poblats més orientals de la Ilergècia, durant la marxa d’Anníbal cap a Itàlia (195 aC). S’han trobat grans kalathos del segle IV aC, gerres decorades i grans tenelles de cereals.

PUIG DE L’ÀLIGA (Olèrdola): Sobre aquest massís es troba la muralla ibera amb un primitiu poblat iniciat al Neolític iber durant l’Edat del Bronze. La muralla va ser reconstruïda pels romans amb mà d’obra ibèrica. Hi ha un gran dipòsit d’aigua excavat a la roca amb una escala tallada també a la roca fins al fons del dipòsit, que té una capacitat de 350 m3 i un filtre d’aigua, i és semblant als de Tous i Calaceit. També hi ha sitges de forma oval, ceràmica, monedes i altres objectes.

PEDRA DELS SACRIFICIS (Savassona, Tavèrnoles, Osona): Aquest lloc, ple de llegendes sobre aquelarres i bruixeria, ubicat precisament a prop de l’església, va tenir una ocupació ibèrica amb construcció adossada de la primera Edat del Ferro. El poblat va ser destruït al segle I aC, trobant-se al mateix lloc enterraments de fossa del Neolític iber i un segon poblat amb pedres gravades al foc i en baix relleu, així com d’altres amb forma de creu i ferradura.

217

LA MULETA DEL REMEI (Alcanar, Montsià): La població és de planta oval i doble muralla, amb dues torres, amb una important xarxa de carrers amb cases de dos pisos i magatzems adossats a la muralla interior i algunes construccions singulars, i també s’han trobat sitges. Com sempre, ubicat a dalt d’un promontori escarpat i rocós, que pot definir el Mal/Nal o Mol, que en iber voldria dir escarpat (Maladeta).

EL CASOL o PUIG CASTELLET (Folgueroles, Osona): Proper al dolmen de Puigseslloses, apareix un de tants poblats existents a la comarca d’Osona. Té muralla i torre amb més de 10 habitacions (segle III aC:) L’ESQUERDA (Roda de Ter, Osona): És un poblat que existia des de l’Edat del Bronze i que va ser ampliat al segle IV aC. Més tard, s’hi va construir la muralla, les dues torres amb recambres i més habitacions. Va aguantar la pressió dels exèrcits romans fins al segle I aC, quan va ser totalment destruït.

COLL DEL MORO (Gandesa, Terra Alta): Poblat amb recinte fortificat i torre vigia que controlava estratègicament les rutes comercials de la costa interior. La torre o talaia fa 8m. d’alçada i es conserva íntegrament, com l’escala d’accés i la fossa defensiva de 6m. de fondària excavada a la roca. Aquest poblat, construït al segle VI aC va existir fins a l’època romana. Al seu interior hi ha diverses necròpolis amb túmuls de cremació del principi del període iber. (MORO, MORA, MURA, MORUNYS etc, vénen de MOR o MUR que vol dir poblat ubicat en un indret o muntanya de forma cònica.

EL CASTELLET DE BANYOLES (Tivissa, Ribera d’Ebre): Defensat per muralles i per dues torres pentagonals, el poblat es composa d’un carrer principal, una plaça i altres edificacions. S’hi va trobar la valuosa vaixella de plata d’ús litúrgic o de culte, amb importants inscripcions en llengua i alfabet ibèric. Des d’aquí, controlaven 218

estratègicament la navegació fluvial del riu Ebre (Iber), i els camins de l’entorn. Els romans el van destruir a finals del segle II aC. EL MONTGRÒS (El Brull, Montseny, Osona): Té una muralla de 5m. d’alçada i 3m. de gruix, amb dues grans torres, diverses estances defensives, habitacions adossades a la muralla i fossa defensiva revestida de pedra. Construït al final de l’Edat del Bronze, va estar habitat fins a la primera meitat del segle I aC. D’ARRÓ o ADARRÓ (Vilanova i la Geltrú, el Garraf): Al final de les platges de Ribes Roges –en iber roig ve d’oroig significant pedres o roques blanques que s’esglaonen fins al mar–, a l’indret de la muntanyeta de Sant Gervasi, es troben les restes d’aquest poblat amb cases i carrers porticats. Al costat s’hi pot veure la vil·la romana del segle II aC, sota l’actual via del tren. Establiment iber i vil·la romana (s VI aC al I aC) Altres poblats propers al Turó de Sant Gervasi, Xalet Miramar i Sant Cristòfol.

A finals del segle II aC es va fer la implantació de les noves vil·les romanes com la de Darró, ubicada en el pla, sota el turó ibèric. En aquest poblat s’hi han trobat enterraments a l’interior de les estatges ibèriques i a la necròpolis inhumacions de fetus, recent nascuts i també àmfores utilitzades com a fossars d’enterrament. A Sant Pere de Ribes s’hi han descobert moltes restes ibèriques, especialment en els paratges d’Allò en Ros. OLÈRDOLA (el Penedès): Sobre el poblat iber del Bronze final i les muralles del 1100 aC s’hi troba sobreposat l’establiment romà edificat al segle II aC, juntament amb tombes i altres objectes. Aquí, els efectes de la dominació llatinoromana es veuen molt clars. Va ser destruït el poblat existent per edificar-hi el nou, utilitzant les mateixes pedres i la mà d’obra ibèrica. El procediment es repetia a tot arreu, tant a la Península com en altres països, per això, és fàcil entendre la difícil reconstrucció de la història dels nostres avantpassats ibers.

219

BOADES (Pont de Vilomara, el Bages ): Habitat pels ibers del segle VI aC i destruït en època romana, durant el segle I aC, al mateix lloc, els romans van fer-hi edificar la població de Boades, on s’han trobat forns de ceràmica ibers i objectes diversos GENÓ (Aitona, el Segrià): Pertany al Bronze final iber, amb cases adossades, murs i muralles, carrer comunal i lloc per tancar els ramats. El sòcol de les cases és de pedra i les parets de tàpia, costum del qual –en visitar la població d’Aitona– se’n constata la continuïtat fins a èpoques recents. Els sostres –d’un sol vessant– eren de fang i elements vegetals. A l’interior hi havia foc a terra, forats per guardar el menjar i bancs de pedra, tot plegat del període que va del 1200 al 900 aC. Els seus habitants, a més de ser agricultors, practicaven la ramaderia i la caça.

GEBUT (Sosses, el Segrià): Aquest és un bon exemple del desenvolupament urbanístic i cultural dels ibers ilergets, i del nivell assolit. Carrers enllosats, més de 60 habitacions, gran plaça central i una cisterna. Al costat, una acròpolis i una muralla que ho envoltava tot. Les edificacions són del segle VI aC i va estar habitat fins que al segle I aC els romans el van incendiar, edificant al seu costat la nova població imperial.

SANT MARTÍ D’EMPÚRIES (L’Escala, Alt Empordà. Golf de Roses): Els foceus grecs de Massàlia (Marsella), amb la finalitat de penetrar en territori iber, cap a l’any 600 aC van crear un primer nucli o port lliure de comerç anomenat Palaiàpolis o ciutat antiga, ubicada en una illa molt propera a la desembocadura del riu Fluvià.

Actualment, està unida a la costa pel punt on es troba la població actual de Sant Martí, on s’hi ha descobert l’existència de l’antic poblat ibèric d’abans del segle XII aC. Amb aquest descobriment recent, es demostra la continuïtat de la població des de l’època pre-ibèrica fins avui.

220

CIUTAT d’EMPÚRIES: Cap al 550 aC, al costat del poblat dels ibers indiketes, els foceus van fundar la ciutat o polis d’Emporion (mercat) o la ciutat nova, Neapolis. Fins a la II Guerra Púnica no es va originar la ciutat romana d’Emporiae (218-100 aC) Tant els ibers indiketes com els focis massaliotes havien estat aliats d’Anníbal fins al final del període republicà dels romans. El nucli grec hi va coexistir amb un règim especial.

PUIG CASTELLET (Lloret de Mar): La construcció d’aquest assentament data del segle IV aC. Té muralla, dues torres i lloc per drenar les aigües de les nou unitats familiars d’una a tres habitacions cadascuna adossades a la muralla interior amb sitges, fosses, pous i un forn de pa.

EL RECLAU VIVER (Serinyà): En aquests jaciments que pertanyen al Paleolític, Neolític, Bronze i Edat del Ferro successivament, s’hi han descobert importants restes pertanyents a la cultura ibèrica, amb continuïtat d’habitatge i cultura en el decurs del temps.

RUPIT (Osona): Territori iber molt vinculat als territoris ilergets en l’aspecte polític i militar. En aquesta comarca es troben molts forats obrats en roca viva i restes de troncs de fusta als quals s’atribueixen usos primitius diversos, com passarel·les, unió de galeries, suport de baranes, etc.

Els forats també poden interpretar-se com a pous de fosa de bronze.

La Via Francisca romana passava per aquest lloc en el trajecte de Vic a la Gàl·lia. La construcció dels forats és del segle IV aC. ENSERÚNE (Nissan les Enserúnes, Catalunya Nord): L’important oppidum d’Enserúne es troba al costat de Nissan (Bederrès - Llenguadoc). Enserúne és el topònim derivat d’Anseduna.

Aquest oppidum o poblat d’altura fortificat ocupa el cim d’una 221

muntanyeta. Al peu de la ciutat ibèrica es troba l’antic estany de Montady, i a l’oest, l’estany de Capestang.

Tant l’Abbé J. Giry com J. January, en llurs estudis ens parlen del poblat i de la necròpolis de cremació. La població ibèrica va estar instal·lada en aquest lloc sense interrupció, almenys des del segle VII aC fins a l’I aC. Les cabanes dels primers temps on es van trobar restes de menjar i de ceràmica tenien les parets de tàpia i el sostre de brancatge o canyes, amb algunes sitges com a graners subterranis per a les provisions. Els estris eren d’os i pedra: pintes, agulles, destrals, molins de mòlta, etc. La ceràmica era de producció local ibera i feta a mà, amb perduracions anteriors molt ancestrals. També s’hi ha trobat ceràmica importada del segle VI aC, procedent de la Jònia, l’Àtica, l’Etrúria o Marsella. I ceràmiques del Llenguadoc i de la part ibèrica peninsular. A partir del segle V aC es comencen a construir cases de pedra amb un urbanisme clar a tot el poblat. És aleshores quan es construeix una muralla i les sitges són substituïdes per grans gerres de ceràmica. Del segle III aC apareixen ceràmiques emporitana i celtes, i el material metàl·lic és abundant tant en ferro com en bronze.

A la necròpolis, s’hi van trobar unes 500 tombes on les cendres del difunt incinerat sobre una pira o ustrinum eren col·locades en una urna que servia d’ossera, generalment acompanyat dels objectes personals del difunt i de vasos ceràmics plens d’ofrenes alimentàries (peix, carn, ous, etc.). A partir de l’estudi de les ceràmiques es pot establir que nombrosos colons romans van arribar-hi al 118 aC, construint-se la Via Domiciana que passa per Enserúne. Més tard es comencen a introduir les ceràmiques gal·les tot i que l’aportació celta és molt reduïda. La vaixella àtica va ser substituïda per les ceràmiques de les tribus de les altres comarques ibèriques. Primer s’utilitzaven les ceràmiques de les comarques marselleses i després les gal·les, però la llegenda sempre estava escrita en iber, grec o llatí.

Finalment es van utilitzar només les romanes. El poblat es va anar desocupant progressivament a favor dels plans i les viles que sorgien a partir de la romanització, per ser abandonades definitivament a finals del segle I d.C. Enserúne separava els pobles mediterranis dels bàrbars i era camí obligat entre Itàlia i la península 222

ibèrica. Per tota la comarca propera a Enserúne, es troben restes de llocs habitats en aquesta època. Enserúne era un graner o magatzem molt important on guardar en sitges els cereals recol·lectats a les valls i plans propers, igual que feien els ilergets respecte als pobles de la costa ibèrica. El sistema ens fa pensar en les reserves de Minos a Creta o en les ciutats de l’Anatòlia. Les amenaces constants dels pobles celtes que baixaven cap al sud, els obligava a mantenir en llocs segurs aquestes grans reserves de cereals.

La ciutat tenia unes 16 hectàrees i uns 10.000 habitants, importants obres de canalització d’aigua de pluja, cisternes per a un milió de litres d’aigua i gran quantitat de sitges amb inscripcions ibèriques.

No hi ha massa proves de culte, però es troben edificis civils o comuns de sacrifici o de culte amb columnes i decoració, semblants als monuments hel·lènics del segle III aC. Les columnes són d’estil proper al jònic. La ciutat tenia un mercat distribuït en un llarg carrer, vorejat de botigues. Les destruccions de la ciutat es van produir primer amb l’arribada dels Volques bàrbars, després amb la d’Anníbal el 218 aC i finalment el 118 aC amb la dels romans. A partir d’aquell moment es van començar a emprar les tegulae i el sistema dels latifundis entre els colons. Al nord del poblat s’hi van establir un grup d’invasors celtes. La primera comunitat indígena que va acabar essent cristiana es va formar a uns dos quilòmetres d’Enserúne, al poble de Régimont (segle IV d.C.), i al segle V d.C. van edificar l’església. Al Museu d’Enserúne es poden veure centenars d’inscripcions en llengua ibèrica, en quantitat superior a la de qualsevol altre poblat conegut, que daten del segle VI a l’I aC Béziers i Narbona també estan representades per diverses monedes amb llengua ibèrica.

L’ALCÚDIA D’ELX: Aquesta zona del jaciment arqueològic de l’Alcúdia d’Elx propera al riu Vinalopó, ha constituït un lloc amb continuïtat total de població des del Neolític fins a l’actualitat.

L’Alcúdia o població romana de Illici té fàcil accés al riu com a via de penetració cap a l’interior i al pont (actual Santa Pola), des d’on es desenvolupava un intens comerç.

223

Aquesta zona està formada per tells o monticles artificials que es van anar formant amb la terra a causa de la destrucció de diverses ciutats que hi havien existit, formant-se uns espècie d’illot rodejat per les aigües del riu.

A l’Alcúdia hi ha el poblat ibèric, el romà, cases iberoromanes que mantenen l’urbanisme ibèric en època romana, muralles ibèriques, temples i el lloc on es va trobar la Dama d’Elx i la Dama Sedent de l’Alcúdia i les figuretes alades femenines que son versions ibèriques d’Artemis, deessa protectora de la vida i la fecunditat.

Visitant el Museu i seguint la guia escrita per Rafael i Alejandro Ramos es van descobrint objectes ibèrics de gran interès amb moltes restes que ens expliquen el passat d’un dels llocs més importants de la primitiva Ibèria. Ja en el període Eneolític a Figuera Reona existia una zona rural amb un poblat de cabanes circulars, i a Aspe, una necròpolis amb importants objectes de sílex també eneolítics. De l’Edat del Bronze s’han trobat molts materials exposats en els museus de l’Alcúdia, Elx i Alacant, procedents dels poblats de La Rata, La Reja, Tabaya, Castellar de Morera i Puntal del Búho.

Els primers assentaments urbans d’aquests jaciments de l’Alcúdia (partida rural d’Atzavares Baix), daten dels anys 5.000 aC aproximadament, evolucionant des de les etapes neolítiques, del Coure i del Bronze, fins a donar pas al naixement de la civilització ibèrica.

Es creu que durant el segle VIII aC van rebre algunes aportacions tècniques d’altres cultures mediterrànies. A l’Alcúdia, un cop més, es veu com el món dels ibers va ser una conseqüència del progrés dels primitius habitants dels territoris pròpiament ibers dels Països Catalans continentals actuals.

A la zona del port i a la ciutat de Illici que formava part de la Citerior en època romana, s’hi han trobat molts objectes que avui es mostren en els museus esmentats i a l’Arqueològic Nacional de Madrid, on malauradament també es conserva la Dama d’Elx, lluny del seu entorn natural.

Els jaciments de l’Alcúdia, com tots els que es troben al llarg dels territoris regats pel riu Vinalopó, ens donen una ocupació humana amb total continuum proto-pre-ibèric fins a l’època plenament ibèrica 224

de l’Edat del Ferro, demostrant-nos que l’ètnia ibèrica constitueix una cultura que es va anar formant durant mil·lenis en els seus territoris, rebent també aportacions exteriors. Aquest fenomen només es dóna entre els bascs, ja que en tots els altres territoris peninsulars els pobles que hi trobem assentats són vinguts de fora (fenicis-púnics, cartaginesos, celtes, germànics, etc.).

En els jaciments de l’Alcúdia es pot comprovar que es dóna un total domini de les tradicions locals dins el constant procés evolutiu de la cultura ibèrica.

El poblat iber es va mantenir fins al final de la dominació romana (any 40 aC) amb carrers de 3 i 4 m. d’amplada, cases quadrades i rectangulars amb sòcols de pedra, parets d’adobs i cobertes fetes de fusta. També hi ha edificis monumentals amb columnes, pòrtics i inscripcions en llengua ibèrica fetes sobre pedra.

Destaquen els fragments escultòrics en pedra calcària trobats junt amb escultures de terracota i ceràmiques.

El més interessant, a part de la Dama d’Elx, és la gran figura femenina del tipus de les dames sedents, assegudes en un tron i amb una flor a la mà, de la planta de la qual s’extreu l’opi.

Es pot contemplar un mosaic iber amb el nom propi del propietari de la casa BL SAILACOS, objectes del període romà, basílica paleocristiana i el temple ibèric de la Gran Deessa del segle VI aC, amb una taula d’ofrenes i capella. Les estàtues del temple es poden veure en el Museu de l’Alcúdia, com si la Dama d’Elx formés part del mateix conjunt escultòric. Aquest temple va ser destruït durant la Segona Guerra Púnica i reconstruït novament.

La divinitat era femenina i dóna testimoni de la litúrgia dedicada al déu de la cervesa i la bogeria (utilitzat com a joguina, toro i marit) de la Gran Deessa.

No gaire lluny es pot admirar l’escultura de Venus en marbre blanc, amb un dofí i el mar, el temple de Juno (any 12 aC) i una moneda de IVNONI que respon al nom de la deessa del temple consagrat a la divinitat femenina pròpia dels indígenes ibers en època romana.

Ivnoni (Juno), respon a les advocacions de les divinitats indígenes iberes que mantenien el seu culte en època romana a base només de 225

canviar el nom de la Gran Deessa pel de Juno.

En el Museu d’Elx hi ha materials de les excavacions dels jaciments comarcals de Cabezo Lucero, Arenero del Vinalopó, Monfort, El promontori i Casamoro, a més de les escultures del parc o palmerar d’Elx que expressen la monumentalitat i la importància del període ibèric més arcaic. La majoria d’estàtues ibèriques són sempre estàtues urna o urnes cineràries, per dipositar -a l’interior d’un petit departament buidat– ofrenes o cendres.

Durant el segle I aC i part del I d.C., es converteix la ciutat ibèrica en la romana Colònia Julia Illici Augusta, que va encunyar moneda.

El seu idioma va ser ja el llatí, originant la problemàtica lingüística que s’evidencia pel fet de trobar-se inscripcions ibèriques escrites en grafia llatina.

Respecte a les deesses o dames ibèriques, com la d’Elx o les sedents, es pensa que són retrats reals de les grans sacerdotesses de les respectives deesses, ja que les divinitats mantenien una figura que donava a entendre més bé la total perfecció divina.

Altres poblats molt significatius per citar son els de Vilars (Les Garrigues), Puig Castellet de Lloret de Mar, Castelló de la Roca Roja (Benifallet), La Moleta del Remei (Alcanar), Turó del Montgròs (Osona), Mas Castellà (Pontós) i el Castellet de Banyoles de Tivissa.

Tots aquests poblats mostren una especialització agrícola i ramadera no comparable amb la dels llocs iberitzats de les àrees peninsulars no pròpiament ibèriques. La tecnologia a l’àrea catalana estava molt desenvolupada i era molt diferent de la resta peninsular que podria, en tot cas –com diu Josep Lluís Sellart–, il·lustrar la vida dels prínceps de les àrees turdetanes.

Joan Santacana pregunta “Què se’n va fer dels ibers ?” i la resposta és: “els ibers som nosaltres”.

CULTE AL CAP TALLAT I SACRIFICIS HUMANS En una sala del Museu es poden veure les restes de sepultures infantils en recipients o vasos ceràmics que es creu responen a sacrificis humans de tipus religiós i d’una pràctica ritual o cerimonial, ja que també s’han trobat els vestigis d’un altar dedicat al culte del 226

Cap tallat, amb un crani humà sense cap altre resta del seu esquelet, i utensilis litúrgics que deixen clar que es tractava d’una àrea de culte relacionada amb el cap humà o dedicat al culte del Cap tallat.

En aquesta qüestió, Blánquez Pérez esmenta una pervivència de costums hallstàtics i semítics, quan es refereix els enterraments infantils dins la casa, amb exemples d’homicidi voluntari de les criatures en no poder responsabilitzar-se de la seva alimentació, etc.

El lloc o temple on es practicava el culte al Cap tallat, es pot visitar en el jaciment de l’Alcúdia d’Elx. Els sacrificis humans entre els ibers en general (decapitacions, enclavaments, càstigs corporals, morts violentes, sacrificis rituals o amputacions de mans dels vençuts, ofrenes, etc.), alguns autors creuen que es tracta de practiques heretades d’èpoques anteriors (Edat del Bronze) o com a resultat de les influències rebudes dels celtes, fenicis i púnics (Corzo, 1989).

La “devotio ibèrica” obligava a morir als súbdits del Cap a qui havien jurat lleialtat (Dopico, 1994).

Nota: Degut a la tendència de molts autors a incloure la zona llevantina dins la meridional s’ha de fer notar que els poblats de les àrees del sud andalús classificats com a ibèrics, són continuació d’hàbitats del període orientalitzant, manifest per la formació de “tells” (Pellicer).

Cal també excloure de l’ibèric el Bronze final tartèssic ja que no va arribar a la iberització.

En general, cal separar sempre la zona meridional de la pròpiament ibera degut a les seves diferències ètniques i culturals, tot i que segons Osvaldo Arteaga i Michael Blech també s’han de tenir en compte el trasllat massiu de població ibèrica ja romanitzada que anava iberitzant nous territoris tot construint nous poblats ibers.

Els cranis enclavats d’Ullastret i Puig Castellar fan pensar en un acte punitiu, com en el cas de les decapitacions i trepanacions, tot i que les possibles qüestions rituals hi son presents. En canvi, les lesions intencionades de peces dentaries es veu més com a ritual. La identificació del càstig hi és present tant en els cranis trobats a Burriac com a la Penya del Moro, Montjuïc, Ullastret o Collbató, 227

havent-se observat senyals de descarnació i de fractures intencionades en alguns casos. Aquests cadàvers no eren incinerats, ni cremats i no apareixen en àrees d’enterrament.

L’ALBERA Prop de Sant Pere de Rodes trobem la presència humana en aquest lloc des de l’època neolítica amb importants dòlmens i altres construccions megalítiques com les de la necròpoli de Punta Pi i restes ibèriques que ens mostren la continuïtat d’habitació.

TORRES DE SEGRE Els arqueòlegs del IEI de Lleida van descobrir a Torres de Segre durant les excavacions de 1999 un poblat ibèric amb muralles defensives junt a l’ermita de Carrassumada. Les muralles tenien 9 metres d’alçada i van deixar-se d’utilitzar cap al segle III aC. BOCAIRENT (València) En aquesta població s’hi va trobar una escultura ibèrica de pedra representant un lleó batejat com el lleó ibèric de Bocairent.

Va ser trobat a la Lloma de Galbis en la Vall d’Albaida, on hi ha el poblat iber. El lleó es pot veure en el Museu de Belles Arts de València.

LA BASTIDA DE LES ALCUSES (Moixent, País Valenciá) Poblat iber excavat per Lluís Pericot el 1927 i considerat un poblat prototip de la primera fase ibèrica (segle VI a.C.), on s’hi va trobar un plom escrit en iber. Aquest plom estudiat entre d’altres per Richard Harrisson, es pot afirmar que no és ni subibèric, ni meridional o turdetá i no té cap conexió amb llengues del sud peninsular.

228

CAPÍTOL 50 LA CULTURA I LA SOCIETAT IBÈRICA La formació de la cultura ibèrica és possible perquè en els seus territoris es troben uns fets culturals amb personalitat pròpia, de forta tradició indígena i totalment al marge de les civilitzacions de Hallstat o La Tène.

En el conjunt peninsular, trobem al sud l’art de les cultures semites, el de la Betúria cèltica, el de cultures celtes i totes les etapes orientalitzants a partir de l’àrea de Cadis. La ceràmica trobada a cada zona peninsular ens assenyala com es va desenvolupar cada poble. En el cas de les ceràmiques del sud, ens podem adonar que tot i ser moltes vegades de fabricació local obeeixen a un impuls extern, demostrable per la falta de precedents o pel fet d’aparèixer, des del principi, en fase de plenitud o sense fases de formació. En canvi, a la Ibèria genuïna, l’Edat de Bronze o pre-ibèrica ja acaba amb importants mostres culturals artístiques on –especialment al País Valencià– es manifesta una ruptura total amb fases anteriors i amb les influències rebudes de les cultures indoeuropees o dels Camps d’Urnes. La cultura ibèrica –i amb ella l’art– apareix plenament definida com a molt tard al segle VI aC amb un substrat que ens fa anar fins al Bronze final.

Els ibers havien arribat a un desenvolupament urbà i arquitectònic molt important, visible en les muralles, les cases i habitacions, els carrers i els espais públics, amb edificis de funció especial, talaies o torres de vigilància, pedres falcades amb tascons, etc. A tots els poblats hi trobem tallers artesanals o industrials, cases de dos pisos amb escala, temples i moltes mostres importants de ceràmica, orfebreria o escrits amb llengua ibèrica. Com a mostra tenim la Dama de l’Alcúdia d’Elx (Alacant). La Dama de Baza s’ha de classificar en un altre apartat, ja que tot i ser turdetana-ibera, mostra l’existència clara d’una etapa orientalitzant inspirada pels fenicis. La cultura pròpiament ibera podia haver rebut al segle VI aC influències de l’escultura joni-grega i etrusca, però sense abandonar mai el segell 229

inconfusible que els ibers imprimien a totes les seves obres d’art.

La seva distinció especial és que no mostren una obsessiva preocupació per la simetria, pròpia de l’art grec. El suport de l’escultura ibera és la pedra, els gres (arenisques), les calcàries i la fusta. En bronze hi feien figuretes petites per a complements i ornaments; amb fang cuit, figuretes i objectes votius. Per colorejarles utilitzaven els pigments.

Amb el nom d’escultura iberogrega es designa la que està totalment influenciada per la focea o joni-grega-massaliota, tot i que es tracti d’obres no importades però fabricades a Ibèria amb les tècniques hel·lèniques.

La Dama d’Elx, és una de les obres d’art que, a nivell mundial, més interès ha suscitat, amb gran prestigi internacional, perquè mostra la plenitud de l’art iber amb l’afegit de definir la personalitat del nou art ibèric. No se sap si aquest bust formava part d’una escultura de cos sencer, perquè va ser trobat amagat prop d’una muralla per prevenir-la d’algun perill. El francès Pierre Paris la va comprar i va ser instal·lada al Louvre, essent retornada a la Península l’any 1941.

La Dama porta un luxós vestit i un pentinat exuberant, amb molts detalls. El vestit és una túnica fina, cordada amb una fíbula i a sobre un mantó de tela gruixuda. Com a ornaments, porta tres collarets grans i dues arracades, coordinant tot plegat amb la descripció que Artemidoro va fer l’any 100 aC sobre els pentinats i agençaments propis de la dona ibèrica. També portaven un vel i una pinta alta molt gran que diferencia perfectament la Dama d’Elx de totes les altres escultures de les diferents èpoques i cultures.

La Dama de Baza, per exemple, no porta la pinta i és d’un tipus amb molta difusió a tot el mon hel·lenitzat, amb cames molt desproporcionades. Alguns pensen que pot tractar-se d’una imatge púnica de la mateixa època que la ibèrica que marca molt bé les diferenciacions existents entre la cultura ibèrica i la libi-fenícia o púnica.

La renovació dels tallers d’art ibers, arran de la presència romana, va ser un fet que es comprova pels palliati o figures retratístiques, produint-se una etapa de transició, en realitzar-se obres ibèriques 230

en època romana, constituents del període iberoromà de dues etapes: la transició (segle III al II aC) i els inicis ( segle I aC). Els bronzes i les figures votives dels santuaris formen el capítol de la plàstica menor i les figures de fang o terracota són molt abundants, amb bons exemples a la Serreta d’Alcoi (Alacant), de gran interès iconogràfic. En la peça principal de la Serreta, la deessa mare sosté dues criatures a qui ella dóna de mamar, al costat d’un ocell. En altres santuaris hi ha molts peveters i crema-perfums en forma de bust femení. És molt abundant la producció d’ex-vots de bronze datables entre el segle VI i IV aC, especialment a l’àrea del País Valencià. Les arts del metall ens ofereixen molts objectes de bronze i ferro, destacant els ibers com a bons forjadors, havent-se trobat moltes armes de ferro, pectorals, objectes funeraris i les famoses falcates ibèriques amb decoracions i incrustacions de plata. Fíbules, agulles, anells, arracades, collarets i altres joies de la cultura ibèrica destaquen dels tipus adoptats per les cultures de La Tène I de la resta peninsular. Els estris de taula i els vasos decorats mostren un gust exquisit. En aquest camp de l’orfebreria i la metal·listeria les obres més significatives són les plàteres i la vaixella de plata trobades a Tivissa (Tarragona), que es completa amb dibuixos i decoracions incises a la part posterior.

Coneixien, doncs totes les tècniques de transformació: forns, batuts, forjats, soldadura, repujat, filigrana, gravat, nielat, etc. L’orfebreria dels altres pobles peninsulars –iberitzats o no–, és sempre orientalitzant i reproductora de motius fenicis o púnics. A la Meseta sud –per les influències celtes–, l’estil era molt bast i les tècniques poc elaborades. Els tresors ibers d’orfebreria van cedir el lloc a les monedes, les joies d’or, etc. Un dels treballs de la vaixella de Tivissa recorda pels seus dissenys l’arbre de la vida mediterrani i les deesses femenines. A les decoracions iberes hi acostuma a haver molts felins, llops i cavalls.

Dins la gamma de la ceràmica són molt importants els instruments de cuina, amb pots que es podien posar al foc, gerres, bols, vaixelles, gots i urnes, quasi sempre acabats amb pintura o estampats aplicats abans de la cocció a base de pigments minerals. Es decoraven amb tot 231

tipus de representacions socials, destacant el famós Vas de la Sardana de Llíria, que sembla una representació de l’actual dansa catalana.

Els forns ibers –com els trobats a Terrassa o a Sant Cugat– podien acceptar temperatures de fins a 1.000 graus, amb processos de cocció oxidants. Per obtenir la ceràmica grisa o vermellosa obrien l’aire.

Més tard, la ceràmica groga els va atraure i en van agafar tècniques com la del vernís. A partir del segle IV aC, en les decoracions hi comencen a haver figures humanes i dibuixos fantasiosos com ocells grans, àligues amb les ales esteses, llops, etc., amb especial incidència en el Baix Vinalopó. Molts dibuixos pertanyen a un estil que alguns qualifiquen com a cubisme iber. En els objectes hi sovintegen els noms escrits amb la seva llengua, identificant i explicant les activitats representades en la decoració o identificant els pintors, els ceramistes, el preu o el seu propietari. Les ceràmiques resulten molt didàctiques perquè s’hi veuen els guerrers, les armes, els vestits, els combats, les caputxes que duien, els balls que ballaven o els instruments que tocaven, com l’aulós simple o doble, les trompetes, i les flautes. Els instruments de percussió eren el bastó de ritme o batuta, el xoc d’escuts en sentit rítmic, la lira, les maraques, la trompeta i la tuba. Resulten interessants les decoracions amb braus, caceres del porc senglar, lluites, processons amb dansaires i músics o els vestits de cota de malla dels homes. També s’hi pot veure el cabell de les dones recollit amb una petita xarxa, la ret, com la que utilitzen encara les colles sardanistes o del ballet català. En els recipients ibers de Sidamunt hi ha moltes figures d’animals i també algunes d’homes nus.

El vestit de les dones era a base de túniques fines cenyides amb cinturó, tancades amb fíbules i mantons amb borles. El calçat era llis. Els homes duien túnica o pantalon curt amb cinturó i portaven collarets i braçalets, cabell llarg i la cara afaitada o amb barba.

A finals del II mil·lenni aC, la cultura ibèrica l’hem de situar segons Luís Suàrez a partir de El Argar (Almeria) amb irradiacions cap al sud de la Península. Segons Suárez després apareixerà la cultura tartèssica.

La cultura ibèrica ja romanitzada es va estendre molt degut a la prolongació que Cèsar va fer de la Via Heràklea, des de Tarragona 232

fins Andalusia, passant per Castulo, Córdoba i Sevilla, prolongantse finalment fins a Cadis en un traçat de Nord a Sud. Segons Almagro Gorbea, M. (Historia de España, Planeta, 1997), les influències ibèriques en el sud peninsular es van fer més palpables a partir de la desaparició del món tartèssic orientalitzant (especialment a la Bastetània) on a partir del segle IV aC canvia l’onomàstica de Porcuna, Pozo Moro, El Cigarralejo, etc., desapareixent els noms fenici-púnics. “Obulco”, per exemple, s’iberitza i canvia a “Ipolca”, tot i continuar fidels a les seves tradicions i cultura, com ho demostren les escultures ibèriques d’Osuna o Porcuna que, a més del toc oriental, van ser materialitzades sota la protecció de Roma.

La difusió ibèrica va penetrar cap a l’interior a través d’El Maestrat i la Vall de l’Ebre i des de València cap a la Meseta.

Segons Richard J. Harrison (Madrid 1989) l’estil de les escultures de Porcuna (Jaén), és totalment diferent del de l’escultura ibèrica.

Respecte a Pozo Moro en destaca el seu origen oriental.

Nicolini suggereix que alguns santuaris del sud van començar la seva activitat amb sacerdots que van establir cultes de tipus semític o fenici.

CAPÍTOL 51 LA ILERGÈCIA I ELS ILERGETS En tot el referent als ilergets, he volgut seguir les dades i la bibliografia de la Història de Lleida, escrita per l’historiador Josep Lladonosa i Pujol, amb qui vaig mantenir alguns contactes durant els anys seixanta. La nostra coneixença havia començat arrel de les meves publicacions a la premsa diària sobre diverses troballes històriques de la comarca de l’Alt Cardener i altres de properes. Ens vam trobar a la redacció d’alguns diaris i també al seu domicili de Lleida, on vam mantenir converses sobre En Pere de Sa Coma, d’on era nat aquest antic picapedrer que se’n va anar a treballar en la construcció de l’antiga Seu de Lleida. En el seu llibre, explica 233

raonadament la distinció que cal fer entre la cultura mediterrània, “amb aigües vessants fins a aquest mar», tot detallant que “els plans d’Osca i d’Ilerda són ilergets, no molt distants del riu Ebre”. Després, ens dóna la cita d’Hecateu sobre els ilaugarates o ilergets, per referir-los com a pobles del segle VI aC i antecessors a les conquestes cartagineses i romanes. Ptolomeu, a les seves taules, diu que relaciona moltes ciutats de la Ilergècia i, ens explica que Herodot els esmenta i diferencia clarament de les tribus del sud turdetà. A la seva obra podem veure la importància de les tribus ilergetes i de les dels ilercavons de l’altra banda del riu Iber, en zona de Tortosa. Aquestes tribus havien construït –diu Lladonosa- camins per desenvolupar la seva forta economia, perquè vivien en terres molt fèrtils. És Lladonosa, qui explica com els ibers ilergets van ser els qui van formar el moviment més fort i sòlid d’oposició als romans, establint tota mena d’aliances amb altres pobles ibers o amb els cartaginesos, en un intent desesperat per no caure sota el seu domini.

CAPÍTOL 52 L’ÈPOCA HISTÒRICA ENTRE ELS IBERS Quan tot just es produeix la instauració dels pobles celtes indoeuropeus a la Meseta central i les colonitzacions fenícies arriben al sud peninsular, comença entre els ibers la formació de l’època històrica, amb les influències i intercanvis que els va facilitar la mar Mediterrània.

En els territoris de parla catalana actual o ibers genuïns (àmbit peninsular i sud de França), les diverses cultures que es van integrar amb la ibèrica, són les que van ser absorbides per les ètnies indígenes i autòctones. La teoria que catalans ve de castell, castlans o catlans, no seria possible fins després de la Reconquesta, perquè abans no hi havia castells ni es parlava català. Igual passa amb els qui relacionen el nom amb els gots, que van venir a Catalunya molt tardanament. La tesi dels laketans és la mes valorada, ja que cada 234

tribu ibèrica va formar alguna de les comarques catalanes, i són els ibers els únics pobles que trobem ben assentats per tot el territori amb una correlació total que ve del Paleolític, molt abans de l’arribada de celtes, cartaginesos, grecs o romans. Amb l’alfabet i els escrits ibers –sobre planxes de plom, ceràmica, os, fusta, etc– es justifica plenament l’època històrica ibera en els territoris Catalans Continentals des de molt abans del segle VI aC. CAPÍTOL 53 LA MONEDA IBÈRICA La primera moneda ibèrica és del segle V aC formant part del grup de monedes fraccionàries del Ripollès i l’Empordà amb un disseny de cap de moltó. Son les primeres emeses a la península. A partir del segle V aC, Empúries encunya moneda de tipus grec, i a partir del IV es fa també a Roses. Es pensa que la moneda grega va ser introduïda pels focis en aquesta època, i que els ibers, en van encunyar seguint el mateix sistema a Xàtiva, Llíria, Sagunt, Lleida, Tarragona, Barcelona, Guissona, Isona, Vic, Indica i Narbona.

L’època plenament monetària comença amb les monedes encunyades a Kesse (Tarragona), Untikesken (Empordà), Iltirda (Lleida) o Guissona. Aquest sistema va ser decisiu i de gran influència per als altres pobles peninsulars. Els valors eren l’as, el semis i el quadrant. La primera moneda de la història s’havia documentat a Efes (Jònia) al segle VI aC. A Roses i Empúries es feien també dracmes.

Les primeres monedes de les seques ibèriques eren de bronze i tenien gravada la inscripció KESSE de la tribu cossetana de Tarragona. Les que porten UNTIKES són d’Empúries, les de la seca de Vic porten la llegenda AUSES (KEN), les de Mataró ILTURO i les del sud de Lleida ARKETURKI. En parlar de numismàtica, cal distingir entre les monedes metàl·liques i les que no ho eren. Tant la numismàtica ibèrica (Països Catalans continentals), com alguns dels seus monuments, demostren que les diferents tribus es distingien 235

per emblemes que normalment eren imatges de l’objecte natural que els donava nom. En el nostre cas, normalment es tractava del llop, dels senglars, dels dofins i cavalls entre d’altres animals. Les primeres monedes ibèriques d’època romana es van seguir encunyant en caràcters ibers, amb el nom del poble o ciutat i dels seus nous magistrats romans. El valor hi era indicat amb punts o notes numèriques. En els territoris dels indiketes s’hi observa la influència grega o jònica, mentre que a la Ilergècia, la Cossetània i l’extrem nord-est s’hi veu molta uniformitat.

Les monedes romanes d’Hispània, porten la inscripció SPAN, que en el cas d’Adrià vol commemorar el seu viatge a la Península.

De vegades es representa Hispània amb la figura d’un iber (home o dona), caracteritzats per les seves llances curtes i l’escut rodó. A les monedes romanes, el primer simbolisme aplicat va ser el del rigorisme o la punició, al·ludint a les guerres ibèriques. S’hi poden veure dones amb vel i cabells desordenats o deixats anar, que denoten tristesa, i en el revers, el feix, la destral i algun personatge assenyalant l’àliga imperial romana que completava la idea de punició i d’imperialisme.

També hi surten algunes matrones o turrita amb corona de talaies o torres ibèriques conquerides com a senyal de dominació. A Roses i Empúries, es van fer dracmes molt imitats pels celtes gals. El denari ibèric era també utilitzat pels bascs.

Des de l’any 218 aC, a Cartagena s’encunyava gran part de la moneda que feien servir a tots els territoris del sud, perquè Cartagena era un dels llocs més importants de proveïment dels púnics.

A partir de la República romana, la majoria de les monedes ibèriques van ser copiades per molts dels altres pobles peninsulars.

Aquestes còpies van implicar que al segle II aC en fossin utilitzades també les seves llegendes, la llengua i l’escriptura, especialment entre les elits ciutadanes dels territoris veïns.

L’encunyament de monedes de plata al sud bètic o Hispània Ulterior (P.H.U.), amb Cató, va ser prohibit, perquè l’explotació de les mines estava cedida a companyies d’equites o a particulars, que les explotaven com a l’època fenícia.

236

CAPÍTOL 54 LA LLENGUA IBÈRICA L’antiguitat mínima de la llengua ibèrica ens trasllada a l’any 1850 aC (topònims de Terlinkes, Villena (Alt Vinalopó), i sempre molt anterior a l’arribada de les llengües indoeuropees o celtes. La llengua ibèrica és del grup de les no indoeuropees i, era la llengua autòctona, almenys en els territoris dels Països Catalans continentals actuals i en el País Basc, sobretot a partir de l’Edat de Bronze o època pre-ibèrica. Terlinkes és el poblat de Villena a la Contestània, que ens va oferir escrits a partir del Bronze llevantí vinculats amb els ploms d’Alcoi i del Vinalopó. A partir del segle VII aC és quan es localitzen ploms d’aquesta època amb més abundància, tot i que s’han trobat altres evidències clares de l’escriptura ibèrica a tot el llevant de Catalunya i Enserúne, especialment esteles funeràries, estris i escrits a les parets o a la roca de santuaris. Segons Almagro Gorbea, M. (1997) la llengua ibèrica no es pot vincular amb la turdetana perquè aquesta era una continuació de la fenici-púnica o tartèssica.

La llengua és el que marcava mes bé la unitat cultural dels pobles ibers, que tot i la romanització es va mantenir fins al canvi d’era.

Segons Villalaín Ramos i Villalaín Blanco, l’element més característic dels ibers és la seva escriptura, puguem o no interpretar-la completament. Creuen que dels diversos models o variants dialectals que van existir, el model fonamental és el de l’àrea catalana llevantina, ja que les altres formes es van desenvolupar de dreta cap a esquerra. Es van realitzar molts estudis amb el text del plom de la Serreta d’Alcoi. S’han trobat morfemes escrits sobre planxes de plom gravades amb punxó des del Bronze final, demostrant-se que la llengua ibèrica era la que s’utilitzava en èpoques anteriors. Escrits d’aquesta època se n’han trobat a Solaig, Santa Bàrbara, Espadan, Sagunt, Segorb, Enserúne, el Cogul i un llarg etcètera. L’alfabet té algunes semblances amb el joni arcaic. La barreja que feien de signes sil·làbics i alfabètics és un cas únic a tot Occident. Les isoglosses dels mots ibers palesen clarament que es tracta d’una llengua única, perpetuada per sempre en l’escriptura i 237

configurada per signes que representaven síl·labes i signes que representen sons (sistema sil·làbic i alfabètic). Aquest és un sistema que, a més de ser únic a tota la Mediterrània, és una forma molt intel·ligent d’adaptar l’alfabet joni arcaic a la seva llengua i als sistemes propis utilitzats pels ibers amb anterioritat. Uns signes representen lletres i uns altres síl·labes, per tant, estem parlant d’un sistema d’escriptura semisil·làbic amb elements arcaics (les síl·labes) i progressius (les lletres). Manuel Gómez Moreno va ser el primer a fixar l’alfabet iber a partir dels epígrafs monetaris i dels topònims coneguts. Els pobles ibèrics genuïns (des del riu Erau i Roine o l’Herault, al Llenguadoc francès, fins al Cinca, l’Ebre i Múrcia) escrivien d’esquerra a dreta.

L’alfabet té 28 signes, arribant més tard a 29, i la majoria d’escrits conservats al País Valencià o a Catalunya estan gravats sobre plom i ceràmica, però també es conserven moltes altres inscripcions sobre pedra, marbre, os, fusta, metalls, joies, vaixelles d’argent o plata, monedes i en santuaris o coves rupestres. La majoria d’escrits són del segle VI aC fins al I d.C., encara que se’n troben a partir del segle XII aC. Els celtibers, un cop van adoptar l’alfabet iber, van adoptar també el seu sistema monetari, però sempre van continuar parlant celta. De fet, el celtiber i el celta es van convertir en les llengües de tota la resta peninsular, no ibèrica ni basca. Els primers en adoptar-lo van ser els Celtibers de la Meseta i Vall de l’Ebre.

Actualment es conserven encara molts noms ibers purs no llatinitzats tant en l’àmbit onomàstic com geogràfic.

Hi ha molts textos de tipus religiós, votiu, econòmic, social, sepulcral, i de pactes o contractes. Les seves variants es van estendre des de Múrcia fins al Guadalquivir -segons J. de Hoz- pels contactes que en aquesta àrea s’havien establert amb el celta i el celtibèric.

L’onomàstica personal, la hidronímia i els noms geogràfics, formen un conjunt molt conegut en haver-se utilitzat fins a l’any 1000 d.C. aproximadament, distingint-se segons les varietats cal·ligràfiques en tres àrees: a) La catalana, fins al sud valencià que és de tipus llevantí. b) La del sud-est i sud-oest del Baix Guadalquivir, l’Algarve i 238

L’Alentejo, amb les seves variants i sistemes propis només del sud andalús. c) La celtibèrica o variant celta. *La llengua ibèrica del país Basc és la mateixa que la de tots els Països Catalans continentals. *La cal·ligrafia dels signes de l’iber és, en general, molt semblant als de la llengua jònia, minoica o homèrica de la Jònia, Creta o l’Àtica grega, amb moltes similituds, per tant, amb els signes grecs. L’alfabet de l’escriptura ibèrica –segons J. de Hoz– es correspon totalment amb el signari iber o éuscar.

Segons Javier de Hoz, J. Untermann ha publicat fins avui més de 1750 inscripcions en llengua i escriptura ibèrica, que inclouen 54 seques en iber, algunes inscripcions grecoibèriques, algunes en escriptura llatina i d’altres amb variants diverses.

En les inscripcions llatines manifesta que hi ha abundant lèxic ibèric referent a noms de persona i es coneixen molts noms geogràfics de tot tipus.

En els més de 70 ploms ibers coneguts a la península, s’hi troben representats tots els diferents tipus d’escriptura i dialectes utilitzats per ells. A la Catalunya Nord (França), el nombre és molt superior.

Aquests ploms són d’un gran interès, doncs en comparar-los amb els textos grecs o jonis podem deduir-ne que es tracta de documents econòmics, cartes privades, ofrenes, etc.

Segons Untermann, aquests textos permeten una bona anàlisi i la perfecta segmentació dels elements gramàtics per poder elaborar hipòtesis tipològiques o traduccions com les presentades per Del Cerro en els seus llibres o per poder fer anàlisis grafopsicològiques com els portats a terme pels professors Villalaín amb el mètode de Marchesan Alegret.

Quant a les diferències que es poden donar entre l’escriptura segons el territori, aquestes acostumen a ser només del tipus basc o basc-ibèric.

Segons De Hoz, a les inscripcions trobades a la zona d’Almeria o d’Andalusia, no és possible atribuir-hi amb seguretat la pertinença a la llengua i escriptura ibèrica, el que també ens assenyala una 239

vegada més els límits dels territoris pròpiament ibèrics. En els seus inicis, l’escriptura ibèrica només es va desenvolupar amb força des de la Cossetània fins a la Catalunya Nord, és a dir, dintre del que podríem considerar el centre neuràlgic d’Ibèria. Més tard, es va anar estenent per totes les comarques i territoris ibers, fins que finalment es va escampar amb variants cap a territoris veïns. De Hoz, en el llibre Els ibers, diu que la llengua materna dels ibers és la ibèrica, encara que –segueix– pot o no coincidir amb altres pobles de cultura material ibèrica. Segons Estrabó, a partir del segle V aC la llengua ibèrica es transcriu també al grec (Estrabó III, 4, 6).

Al sud andalús, tot i l’adopció d’un tipus d’escriptura ibèrica, no es pot considerar l’iber com la seva llengua pròpia, ja que a més de ser molt diferent i d’haver-se trobat molt poques inscripcions, moltes de les trobades d’època pre-romana, estan escrites en llengües que s’utilitzaven a tot Andalusia, clarament no ibèriques com el punicotartèssic o d’altres de tall semític o libi.

Per això al sud han sorgit molts problemes d’identificació dels escrits considerats de llengua ibèrica perquè no era la llengua ancestral utilitzada pels seus habitants. Se sap que, fins a l’època de Tiberi es va utilitzar el púnic.

Tant Manuel Gómez Moreno com Jordi Maluquer de Motes, Del Cerro i d’altres, confirmen les estretes relacions entre l’iber i l’èuscar.

En les inscripcions llatines i gregues els noms propis dels autòctons i els geogràfics estan escrits en iber.

Les normes gramaticals més generals aplicables a la llengua ibèrica i al seu alfabet ibèric (a la Ibèria genuïna), extretes dels diferents autors citats a la bibliografia i al llarg d’aquest treball podrien resumir-se així: *La lectura del text és sempre d’esquerra a dreta, i de dalt a baix. *Un cop segmentades les oracions en paraules, la lectura s’ha de fer de manera inversa. *Els morfemes ibers s’escriuen sempre amb majúscules. *En la toponímia dels textos ibers no hi ha cap presència d’elements celtes.

240

*Les paraules estan segmentades mitjançant dos o tres punts o línies. En canvi, en les variants turdetanes l’escriptura és continua, sense separació de paraules, dificultant moltíssim la segmentació per a una traducció correcta. * Per escriure utilitzaven un punxó que, en el cas del plom, permetia deformar el metall i, en el cas d’estudis psicografològics, resulta més significatiu fins i tot que el bolígraf actual. * Aquest tipus d’escriptura permet estudiar tots els paràmetres del “jo” en psicografologia. * Es coneix el valor de cada signe però no sempre el seu significat * Els signes sil·làbics són ibèrics. * La pluralitat s’indica amb –IR. * La a tendeix a convertir-se en e, o, i i en o-u Diftongació a/ai.

Monoftongació au-o (laube = llop, lausa = llosa). * a = article el. * La e fa el tancament cap a vocal e>i Obertura de vocal e-a Diftongació en ie * La i fa l’obertura del fonema i<e Desaparició en ia, iu, oi.

Diftongació en ie. * La o fa diftongacions, o-a, o-e, o-i, o-u, o-au (kaldorun = “caldero”, calderó). * La u es palatalitza en u/o (urola = uriola, oriola, oriol).

Tancament del fonema en o>u. * La k com a sufix de causa agent. k-g (kal = gal, gall).

Assimilació vocàlica de k (moko = mó).

Sonorització de sordes i desaparició de sonores en k-g. * La l es pot palatalitzar (kal = gall) i pot tenir alveolars l-r.

La és un sufix modal. * La b (fonema oclusiu bilabial sonor) Igual que en grec, no existeix ni p, ni m, que són b. Des de b 241

es generen la p i la m. * La n presenta metàtesi d’intervenció inicial en contactar amb el llatí.

Origen d’m i b. Desapareix en posició final.

Desapareix es posició final o en grup ng.

Genera m.

Es pot palatalitzar. *La d pot convertir-se en t.

Agrupacions sd, dd = nd. *La g tendeix a o quan és intervocàlica.

Pot convertir-se en k. *La t es conserva. Ensordiment en k en alguns antropònims. *La r (alveolar monovibrant sonora) No s’inicien paraules amb r , i va precedida de vocal (ar, er, ir, or, ur) Metàtesi d’r davant el contacte amb el llatí.

Alveolar multivalent sonora. r llarga s’oposa a r. *La s i la s- presenten oposició fonològica (Ibim = ibi, bask = baska).

Per les vocals i consonants com m, n, r o s, els signes són equivalents a una sola lletra com en el nostre sistema, però hi ha altres signes que representen síl·labes: ba, be, bi, bo, bu, pa, da, ta, ga, gue, gui, go, gu, ca, ke, ki, co, cu. *La p (fonema oclusiu que pot reforçar inicis de paraula).

Apareix en articles, sufixos, locatius, pronoms, verbs, adjectius i noms. Hi ha una evolució tardana de p cap a f. * –Un mateix morfema es pot utilitzar segons el significat per diverses categories gramaticals. *–L’article és fluctuant. *–En els morfemes ibers del celtibèric es donen –per influència del celta i del gal–, les següents diferenciacions i matisos: –Pèrdua de p- inicial –Canvi de e en i.

–La l i la r passen a li i ri.

242

–Pèrdua de la declinació.

–Canvis en el consonantisme –El verb va al principi de la frase. *La llengua ibèrica no presenta tipus flexius (ni declinació ni conjugació) perquè no són necessaris per a la construcció de la frase.

L’única flexió és la de pluralitat –IR. *Els elements gramaticals s’expressen per variacions vocàliques, consonàntiques o seqüencials, igual que es fa en anglès (man, singular i men plural). –EN és un relacionant amb valor de genitiu (com DE) i serveix de signe d’aglutinació. El tipus aïllant de l’iber fa que quedi definit com una llengua analítica no indoeuropea. Les seqüències escrites entre interpunts són, doncs, sintagmes. *Els noms de gentilitas de totes les llengües pre-romanes peninsulars ens mostren sempre la forma pre-romana del genitiu i, només ocasionalment, la forma llatinitzada. J. Untermann va fer investigacions sobre els noms de gentilitas, els noms personals, la distribució geogràfica dels sufixos i la formació dels noms de gentilitas. *Segons M. L. Albertos, la denominació ibera es composava del nom individual i del nom patern, que es corresponia amb les influències orientals i que dóna als lingüistes una perspectiva de l’estructura social pre-romana peninsular no indoeuropea, que es distingeix perfectament de la indoeuropea. *Respecte als grafitis sobre ceràmica ibèrica de Benidorm o Sidamunt, Román del Cerro considera que estem parlant dels primers epígrafs de l’Europa Occidental, en què l’escriptor ja té consciència semiòtica de l’escriptura com a sistema de signes lingüístics, i l’escriptor iber –tal com diu Del Cerro- va escriure: “la veu les ratlles graven i les raspadures escriuen (graven) amb punts” (KULES TILE IS).

Els ibers havien establert, doncs, la correlació entre signes i eren conscients que havien de fixar la veu en el temps, cercant perdurabilitat en el llenguatge. Román del Cerro així ho afirma, i va fer aquesta traducció a partir de TILE. En Basc TILET és un punt, una ratlla o un traç en l’escriptura.

243

*El lingüista Hubschmid i altres atribueixen a l’iber i al basc arrels caucàsiques. Humbold a partir dels resultats obtinguts en les traduccions de la llengua i de l’èuscar, va establir la tesi dels bascs com a descendents dels ibers. *A les Actas del II Coloquio sobre Lenguas y Culturas preromanas de la Península Ibérica, editades per la Universitat de Salamanca, queden ben justificats tots els temes lingüístics exposats de manera semblant a com ho fa Román del Cerro en els seus llibres publicats després. En aquestes actes, Mitxelena esbrina el tema de l’alfabet joni arcaic i el de la llengua ibèrica, i Mariner aprofundeix en la distribució dels fonemes ibers i la seva evolució. Prescott abasta l’aspecte arqueològic dels mateixos i de les excavacions que va realitzar a Empúries i Pontós, demostrant l’existència d’un comerç dels grecs i jonis amb els ibers autòctons. Ell destaca especialment la tradició cal·ligràfica ibera amb les seves formes originals que van perdurar en els ploms i les formes més cursives de les inscripcions pintades de la ceràmica de Llíria, considerant l’evidència de la grafia i dels dialectalismes grecsjonis entre el 500 i el 450 aC Oroz desenvolupa el sistema i el caràcter metrològic d’algunes inscripcions referents a la metrologia, amb indicació de capacitat, pes o preu en objectes de ceràmica, plom o plata. Les valuoses opinions de Tovar en aquestes actes, ampliades en les seves obres, ajuden a una bona comprensió de tot el referent a la cultura ibèrica. Igualment ens passa amb la lectura de J. Untermann o F. Villar que, amb les seves obres esmentades a la nostra bibliografia, ens aporta tota mena d’informació respecte a la lingüística ibèrica, la celta i la celtibèrica o les seves respectives cultures. *El treball d’Untermann resulta molt interessant, perquè és l’únic autor que exposa amb total claredat –en els seus mapes lingüístics– les dues grans divisions de la Península, distingint les diverses llengües pre-romanes que es parlaven. F. Villar, en el seu llibre sobre els indoeuropeus, fa també una sèrie d’exposicions molt clares sobre els ligurs i el seu territori, ocupant-se de manera semblant de la realitat dels pobles no indoeuropeus en època pre-romana, tot referint-se a l’iber, l’euskera, el celtiber, el lusità i el tartessi-púnic.

244

*La llengua ibèrica es va mantenir fins a l’època mossàrab, per això en el Glosario de voces ibericas usadas hasta después de la època musulmana en la Península, de Simonet, es poden examinar amb facilitat gran nombre de paraules que ens posen de manifest aquesta realitat. *Els sistemes d’escriptura peninsulars existents en època pre-romana eren l’ibèric llevantí, el grec ibèric, el libi-fenici o púnic i el tartèssic-turdetà o bàstul-turdetà. *La llengua ibèrica va ser transcrita al grec. *Segons Manuel Gómez Moreno l’escriptura del sud-est peninsular no és ibèrica i segons Richard J. Harrison a Tartessos no s’han trobat inscripcions. Tampoc a la Vall del Guadalquivir ni a Huelva, centre de Tartessos. Segons Garcia Bellido la meridional turdetana o la de Càstulo és molt diferent de la ibèrica i comparativament és una escriptura retrògrada. *En els ploms ibèrics hi son representades les tres escriptures ibèriques. *A la Catalunya Nord l’iber va desplaçar al grec, incorporant-se a tot l’ERAU amb trets bascoides a partir de la Vall d’Aran. *L’anomenada escriptura Llevantina és l’escriptura ibèrica clàssica. *Alguns dels ploms trobats escrits en iber, son cartes escrites sobre ploms enrotllats amb el text a la part de dins i la direcció visible a la part de fora per al portador de la missiva.

CAPÍTOL 55 LES DIFERENTS LLENGÜES IBÈRIQUES I LA LINGÜÍSTICA REFERENCIAL a) Iber de la Ibèria Occidental (Països Catalans continentals) i variants adoptades en altres territoris peninsulars. b) Iber de la Ibèria Oriental o transcaucàsica, llengua del grup de les abasgokerketes i txetxenolesgianes, amb el georgià actual i d’altres c) Euskara o Euskera (llengua basca actual o neoibèric). Reducte 245

final actual de la primitiva llengua ibèrica del País Basc, Andorra, Vall d’Aran, Pirineus catalans i Pre-pirineu. A la zona francesa es representa amb l’Aquità. * El Celtiber, utilitza l’alfabet iber (no indoeuropeu), però és una llengua celta indoeuropea; amb dues variants, la occidental i la oriental.

Roman del Cerro, en els seus llibres testimonia que la llengua ibèrica pre-llatina va ser l’origen de l’euskara. Això s’ha demostrat a partir de la perfecta comprensió dels epígrafs ibers de l’Edat del Bronze i del Ferro, que s’han pogut traduir gràcies a l’associació d’aquests textos amb morfemes de l’èuscar. Amb aquest sistema es va poder aconseguir una traducció amb sentit, verificable pels referents geogràfics de cada epígraf. Esmenta també les falles comeses per Tovar, Villar, Mitxelena, Beltran, Lafont, Lejeune o Caro Baroja que per intentar traduir l’iber havien barrejat l’iber no indoeuropeu amb les llengües celtes o indoeuropees.. Actualment existeixen ja uns 350 morfemes coincidents amb el basc i la majoria de noms s’expliquen amb l’èuscar: Iber = riu (ibai-ibar). Elx = Illike, ili-ke (en èuscar, ciutat o vila del puig o de l’altura). Ausa o euse, en basc, és Eusa, Euza o Auza.

–al departament francès Aus o Ause. Girona o Gerunda sols és explicable pel basc Ger-unda en què unda-undar és el nom del riu Onyar, segons les explicacions de Sampere i Carreras Candi. Al Roselló tenim Bear o Bearn = Bihar o Biarra. Elna és el nom iber (iriberri, Iliberri) que correspon a les poblacions anomenades Vila-nova.

Segons Carreras Candi, està clar que l’ iber i el basc són una mateixa cosa i que el basc és la llengua viva que representa l’iber en l’actualitat. Segons Sampere, els bascs serien els descendents dels ibers antics, –ho confirmen el P. Llana, Pella, Forgas, Broca i Collignon–, que havien constituït els primers índex cefàlics peninsulars al Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Tots els objectes ibers primitius estan ben definits en el vocabulari basc: ganivet = aiztoa, roca = aitz, ganivet fet de pedra = aitz-kara, pala = aitzur, estisores = aitzurrak, etc.

La pedra balestaria o ederata en basc és balle-s-tarrak,eder-ata o eder-eta, 246

que vol dir pedres belles. A Cerdanyola hi ha les bellos ederata.

La toponomàstica manifesta una unitat lingüística i cultural tot i els seus dialectes i variants comarcals. Humbold diu que era la llengua més antiga d’Europa. Segons Moliné la qüestió lingüística i ètnica fixen les característiques individuals i socials que les fan inconfusibles.

Alcover, en el seu Diccionari de la Llengua Catalana, classifica les llengües pre-romanes peninsulars segons la següent distribució: a) L’iber de la Hispània Citerior i la Narbonesa (territoris ibers o catalans continentals) b) El púnic de les colònies o ports de mar, sense ingerències terra endins c) El turdetà o el bàstul-turdetà dins la Turdetània o sud peninsular. d) El Libi-fenici, a la faixa de terra mediterrània que va des de Xerès fins a Màlaga i el sud de Portugal Maria E. Aulet, diu que l’escriptura bàstul-turdetana, només estableix comparació amb les escriptures libifenícies. L’escriptura del sud peninsular, alguns lingüistes, la designen amb el nom de tartessio o bé d’hispánico 1 –tot i que Hispània no existeix fins als romans–, i a la primitiva llengua ibèrica, com a hispánico 2 o iberollevantí. Amb el nom d’hispánico 3, designen l’escriptura cilbicena o libi-fenícia gaditana. L’evolució de l’hispánico 1 del sud cap a la variant ibèrica del turdetà s’atribueix en part a les influències de l’alfabet joni. Alcover manifesta la qualitat de l’antiga llengua ibèrica i pensa que la convivència a les nostres costes amb comerciants rodis, focis i grecs va exercir fortes influències. De la llengua tartèssica o del sud-oest no se’n troba cap làpida que certifiqui aquest tipus d’escriptura dins la zona central tartèssica. Segons Estasén, un fet important en la desaparició de l’iber, a més de la dominació romana, va ser la implantació del cristianisme car, pel seu caràcter d’universalitat, l’Església exigia unitat en la llengua. La Roma dels Emperadors, va ser després la Roma dels papes, que en abandonar el nom d’església hebrea o galilea, va adoptar el de romana, que va convertir-se en catòlica i universal.

247

Altres relacions que podríem trobar amb la llengua ibèrica són de la Jònia asiàtica o Àsia Menor jònica, on també hi ha el riu Iberns.

Ber-ber és una reduplicació típica d’arrel semblant a iber que pot provenir del constant fluir de gent que pels voltants de l’any 1000 aC anaven cap a Ibèria. És per totes aquestes qüestions que avui respecte als ibers es pensa en una formació conjunta constituïda per un poble amb gent de llocs molt diversos que anaven adoptant la cultura i la llengua dels autòctons, al mateix temps que ells rebien altres influències.

Després dels estudis de Fluvio Ursino i del desxiframent de l’alfabet ibèric fet per Manuel Gómez Moreno, A. Tovar el va ordenar, aconseguint disposar d’un cos lèxic de quasi un miler de paraules que demostren que l’èuscar i l’iber són una mateixa llengua. Alguns pensen en les influències caucàsiques i altres en les euroafricanes.

En tot cas, Hubschmid i Pokorny veien el basc com una llengua ni camita, ni semítica, ni indoeuropea.

Maria E. Aulet escriu que els escrits ibers sobre plom pertanyen a una llengua que neix d’una reelaboració netament pròpia dels ibers de la Cossetània i la Contestània, que després es va anar difonent per tot el territori iber de la Península fins al Roine llenguadocià i el Pirineu.

Segons Del Cerro, el bon camí per anar perfeccionant els sistemes per desxifrar els escrits en llengua ibèrica es troba en el sistema de la Lingüística Referencial, a més d’utilitzar l’euskera, l’onomàstica, la hidronímia i tots els altres sistemes coneguts.

La lingüística referencial, quan tracta els significants a la recerca del seu significat , es deixa conduir pel referent. (Veure Román del Cerro en el seu llibre El Origen de la Lengua Vasca, on demostra amb total claredat la relació genètica de les dues llengües i el sistema emprat per desxifrar l’iber). A partir de la dada referencial, es poden construir segmentacions apropiades i ben encaminades, contemplant la descripció física del lloc i la seva funcionalitat. Fins fa poc, la Lingüística acadèmica oblidava la Referencial, fent que es desvirtuessin els textos ibers. En aquest mètode, el referent contribueix a la justa segmentació dels significants i col·labora en la definició del significat, 248

a fi d’homologar els significants i fer la descripció semàntica, comprovant-ho després amb les característiques geogràfiques corresponents. De l’estudi dels referents –abans ignorats– i la relació directa entre significants i significats, es poden deduir les estructures majors i menors de la llengua d’un text determinat i la direcció de la interpretació fonològica i semàntica.

Quan en un text ja s’han identificat una sèrie de topònims referits a un poblat, l’estudi de la descripció geogràfica té una importància cabdal per poder portar a terme la necessària segmentació morfològica del significant ibèric i atorgar el significat precís a cada morfema, que moltes vegades podrà ser constatat en més d’un topònim. Al Mètode Referencial, s’hi ha d’afegir la informació que l’èuscar ens aporta i la utilització complementària i de comprovació amb els altres mètodes utilitzats fins ara. Finalment, la descripció geogràfica del text es pot comprovar visitant el lloc descrit. El coneixement previ dels articles i dels topònims repetits en els diferents textos serà també de gran ajuda i serà útil disposar d’un diccionari euskera.

En llengua ibèrica, el final de cada unitat de sentit o frase s’assenyala amb uns interruptes verticals que faciliten molt el desxiframent. El procés de construcció de sintagmes d’interpretació fonosemàntica –explica Del Cerro– és inversa.

Els treballs anteriors al sistema dels referents obviaven el tema de la interpretació fonològica i semàntica inversa, dificultant molt la correcta interpretació dels textos que s’havien trobat, i donava la sensació que la llengua ibèrica era impossible d’interpretar.

Tant Del Cerro com Tovar accepten que el basc o l’iber és una llengua d’aïllament com el berber o d’altres de no indoeuropees.

Actualment, està demostrat que el significat de la majoria de morfemes és el mateix en basc que en iber.

Román del Cerro va crear el primer diccionari iberobasc amb indicació del dialecte èuscar a què pertany cada morfema (biscaí, guipuscoà, alt i baix navarrès, sultí i roncalés) i la traducció al castellà.

249

Exemples extrets del seu diccionari, als quals afegim algunes notes: basc iber significat i exemples Úi

Úi

Crit de dolor que encara utilitzem en català LUR LUR Terra o territori (llatí lurdo).

Cat. Vall de Lord; Fran. Lourdes UR UR Aigua. (OR/UR) La Vall d’Ora; zona que té molta aigua i rius UR/KE/TA UR/KECabal d’aigua. Pel Coll d’Arques passa un gran cabal.

GAI GAI Aspirant a... (gai saber).

KARRAK KAR Pedra. (Vall Carga, Vallcarca = vall de pedres, etc.).

ERA ER Acte o acció (Era Val d’Aran) BALTZ BALK Negre. En català, fusta fosca d’un arbre, el balç.

IRI IR Poble (Iriberri, Iliberri, Benabarre).

-GI -G Lloc.

GORKO GURS/GORS Gor(ga), gorga. (Vallgorguina, Les Gorgues, a la comarca d’Osona) ZEBA SEBA Domesticar, encebar, engreixar.

ORITO/ORRI ORTI Fulla d’hortalissa o verdura de l’hort. Hort.

BASK/BASKA BASK Fang.

ARAN AR Vall. (Vall d’Aran). * El sufix –os és característic de l’iber, mantingut pel llatí, el grec i el català. La metàtesi ha estat corrent en les transformacions posteriors com –UR i RO, de DAD = AND, de LES = ELS, de ORTZ = OROITZ i ROIG, de ARSA = RAS, de ER = RE, de GAR = KAR o KER, etc.

250

* L’alfabet ibèric està relacionat directament amb el joni arcaic, la llengua ibèrica té els seus signes propis, i el seu sistema particular que no formen part del joni.

Quant a la perpetuació de l’iber i l’euskera en un mateix tronc genètic, cal dir que no presenta cap mena de dubte, ni tant sols per simple comparació. A partir d’aquest tronc comú, cadascuna de les dues llengües va anar conformant la seva identitat. Sense aprofundir en la investigació de l’iber i el basc resulta molt difícil el coneixement històric de les cultures no indoeuropees que ens havien precedit en l’època pre-celta i pre-romana.

Les inscripcions funeràries redactades en llengua ibèrica o basca ens assenyalen el ritus mortuori del I mil·lenni aC, corroborant la documentació arqueològica i donant-nos una important descripció de la litúrgia o dels ritus mortuoris, oferint-nos llum pel que respecta a l’epigrafia ibera en general, ja que les esteles funeràries es localitzen en tot l’àmbit geogràfic de la llengua ibèrica.

L’origen ibèric de l’euskera es demostra inicialment amb la comparació dels primers epígrafs ibers de l’edat del Bronze i del Ferro. Tot i les variacions lingüístiques comarcals, l’iber respon sempre a un conjunt totalment unitari. La història del seu desxiframent va començar l’any 1577, a partir dels treballs de Fulvio Ursino i d’estudiosos com Mayans, Hervàs, Hübner, Schuchart, Meyer-Lübke i Fletcher, tal com ho refereix Carreras Candi, encara que Gómez Moreno i Tovar després adeqüessin l’alfabet. El l.908 a ASCOLI Itàlia), es va descobrir una placa de bronze amb noms ibers de persones entre les inscripcions llatines. Les bases usades per Champollion per a l’egipci o les Ventris per al micènic o lineal B, crec que també es podrien tenir en compte en aquests estudis, en ser molt interessants per al desxiframent de qualsevol text.

El descobriment de gran quantitat de topònims pre-llatins ibers i les referències geogràfiques en aquests van donar les primeres pistes a tots els investigadors, fins arribar al mètode referencial esmentat, que ha estat possible pel fet que el topònim iber és sempre descriptiu del lloc. Per tant, si la interpretació dels topònims es fa correctament, es 251

pot realitzar un recorregut pels llocs descrits sense perdre’s en l’itinerari.

Els lingüistes, a partir dels topònims, estableixen constants que els permeten donar sèries toponímiques iberes que es poden confrontar amb els llocs geogràfics. Per això, resulta més assequible investigar a partir de noms tant descriptius com Morunys, Mura, Ègara, Maladeta, Malla, Malalta, Malcar o Vallcarca, confirmant que NAL/ MAL és roca escarpada, que MOR/MUR és lloc alt en forma cònica, que KAR és pedra, etc., confirmat a més pel basc i per la visualització del respectiu lloc geogràfic. Molts dels canvis lingüístics van ser produïts pel contacte amb el llatí, però també pels processos d’analogia i etimologia popular que provoquen molts canvis fonètics (bidua = vídua, viuda, kalinara = galliner, mur = mor, moro o Mura, kalbe = calb, katalo = català, laketà, lacetà, català..., laube = llop, bin = pin, pi, sap(s) = avet, pin-sap(o) = pi avet...) Posteriorment, la llengua àrab va tergiversar encara més els noms ibers, modificats també pel celta, el celtiber, el got-visigot bizantí i el castellà. Per exemple, el fenòmen de tafxim de l’àrab valencià convertia la laringovelar i labial en o/u.

Del Cerro, en els seus llibres, enumera morfemes de l’iber molt coneguts que volem repetir aquí, relacionant-los amb noms molt propers al català de les nostres contrades per demostrar que les arrels de l’iber encara no s’han perdut del tot: KAN ESE = casa de la muntanya OBI = òbit, cova KALA = lloc rocós. Mont Calb, Gall, Barranc del Gall, Cal Gall o Cal Gallina.

KAL = cala, lloc rocós de la costa.

ARES = límit de pedra. Coll d’Ares.

BOLU = rodó, bol o tassa rodona, donar un vol o passeig en rodó, etc.

MON, MUN = cosa de forma arrodonida o inflada.

BAS = bosc. Sant Esteve d’en Bas, la Vall d’en Bas. BAIDA = badia GAR = gra, garba de cereals.

252

LAU = pla.

MUR-A = forma cònica, poblats situats en muntanyes de forma cònica (Mura, Morral, Moralet) NABA/NABAR = pla entre muntanyes, Navès, Navars.

SUR/ZUR = blanc, Blanca subur.

SULO/ZULO = forat. Solc.

TRUNKO = forma cilíndrica, tronc.

XIC/XIK = dividir, partir, un xic de..., un tros petit.

BIDU = viudo, vidu.

MAKA = marca, defecte o taca, màcula.

AR/SA = pedregal, Arseguel, arc, arcs.

KAKOL = corbat, corbatura, el cargol té formes corbes.

RAS = roca, rasa , ras, dormir al ras...

KATALÓ = perfil inclinat on els ibers en general i els lacetans i laketans en particular, hi feien construccions defensives semblants a castells. Català.

LEGU = eina de pagès o qui la fa servir, els legos dels monestirs la feien servir.

TRUMFU = arrel cilíndrica, trumfus = patates.

KAR-BO = gra de pedra, carbó.

ARKA = font, arqueta (petit dipòsit) d’aigua, font de l’arc o de l’arç.

UR-OL = oriol, oriola, ros, rull, Rússia, Ural, Urals.

URINOR = banyar-se, mullar, mullar-se XALÓ/EXALONE = xalet. Cal Xalet, vila, casa, casó, casa Xaló, Casa Xalet BAKAR/ESE = casa apartada, Vacarisses.

A tots aquests llocs on es parlaven llengües ibèriques, els diccionaris no donen mai l’etimologia ibèrica i es refereixen només a les clàssiques o d’origen incert, sense fer cap esment que la clau està en la llengua de substrat del català: l’iber. La presència d’alguns termes ibers a França o Itàlia, s’explica pel préstec del l’iber al llatí i des del llatí a les altres llengües romanç. A les Actas esmentades abans, Mitxelena parla 253

de diversos estudis que ha fet sobre l’iber i l’alfabet joni arcaic, i Mariner va estudiar la distribució dels fonemes, constatant els canvis que es van produir i assenyalant la seva evolució definitiva entre els segle V i VI aC. Al mateix temps, confirmen que no cal buscar motivacions de canvi fora de la pròpia comunitat de llengua, car tots els textos ibers demostren que no es tracta de cap adaptació del grec.

CAPÍTOL 56 EL NOSTRE CONTINUUM CULTURAL En el cas de la cultura ibèrica, el procés s’inicia al V mil·lenni, abans del canvi d’era, quan el llevant mediterrani pre-iber transformava la seva economia. Del segle X aC tenim el tresor ibèric de Villena (Alacant) que ens dóna àmplia informació. D’èpoques ibèriques anteriors hem citat el poblat empordanès de Sant Martí, Terlinkes i les necròpolis de Sabadell. A partir del neolític iber, les coves s’habitaven de manera regular, s’intensificava la pesca especialment a tot el Delta de l’Ebre i la caça seguia com a activitat.

Els orígens ens porten als primers agricultors, miners i ceramistes de la costa de llevant. Per això, es dóna una total falta d’homogeneïtat amb les altres cultures de la prehistòria peninsular.

Si seguim Santacana o Solías, detallen tot el referent al neolític iber del Llobregat, amb el seu comerç, la mineria de Gavà o la troballa de la famosa Venus. La difusió de la metal·lúrgia i la mineria eren un fet, tot i ser possible que els prospectors de les colònies libifenícies del sud peninsular haguessin fet aportacions a la cultura dels ibers. Entre ells, l’economia era mixta, arribant a un equilibri propi en el període Eneolític, que va fer que les comunitats iberes es desenvolupessin més àmpliament que les altres entrant en l’època històrica molts segles abans que les altres cultures del nostre entorn.

Elisenda Vives i Carme Miró ens mostren, en els seus treballs sobre les restes humanes de Montjuïc, com el I mil·lenni aC és com un compendi de la diversitat de tipus del mil·lenni anterior, que reapareixen en època romana. Les restes ibèriques de la Cova Freda de 254

Collbató, actualment en el Museu de Montserrat, presenten diferents fases d’ocupació des del Neolític fins l’època ibèrica, destacant en els seus estudis, que la integració entre estrangers i autòctons va ser total, ja que es mantenen sempre els mateixos caràcters ben definits, certificant que les invasions sofertes als inicis del I mil·lenni aC, no van aportar una varietat racial diferent a la detectada.

CAPÍTOL 57 LES INVASIONS L’antiga ibèria genuïna es caracteritza per estar mancada d’invasions importants abans de l’arribada de l’exèrcit d’Annibal.

Es pot constatar que no hi ha cap historiador grec, foceu, joni, romà ni cartaginès, que doni cap notícia de cap invasió anterior a les dels cartaginesos. Joan Baptista Xuriguera diu que Anníbal fou el primer estranger de l’antiguitat que va entrar a les terres ibèriques o dels Països Catalans actuals, amb el designi de sotmetre-les. D’aquesta gesta, en època moderna, se’n van ocupar literàriament en els seus poemes Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer.

Amb l’inici de les invasions cartagineses i després romanes, els ibers van sentir la necessitat de la guàrdia i la defensa, motivant en els poblats ibers la difusió de les talaies o torres i muralles per protegir-se i defensar-se dels atacs forasters. Aquests llocs, després, van ser anomenats vici o castella pels colonitzadors i només estaven habitats pels autòctons. De manera semblant, de les cases de camp més importants en deien torres, nom que va perdurar fins a l’època medieval. Els romans van aprofitar totes les torres ibèriques o talaies, reconstruint-les per a la seva utilització, després de fer baixar als plans els habitants ibers que no havien mort. Moltes d’aquestes torres eren construïdes amb una argamassa formada per pedres de riera i terra argilosa, motiu pel qual se les coneixia com a torres de terrassa. Molt a prop de Sentmenat hi ha la Torre Roja, presidint el poblat ibèric homònim que en seria un bon exemple.

255

Durant les guerres ibèriques, resulta palès que entre les diferents tribus no es va donar una plena unitat de direcció guerrera. Les seves campanyes van ser intermitents exceptuant les dels ilergets a la Ilergècia, en formar el nucli més important entre els ibers. Per això va ser a les terres lleidatanes on es va concentrar la principal defensa contra els invasors celtes, cartaginesos i romans. Tant AMÍSIT, com MANDONI o INDÍBIL, tingueren importants èxits sobre els pobles conqueridors, fins que Escipió va acabar amb la seva resistència.

L’imperi romà, l’any 95 aC, es va trobar amb l’oposició general de les tribus ibèriques, decidint d’envair-nos enviant un personatge famós per la seva severitat, Marcus Porci Cató, que ja havia hagut de vèncer fortes resistències a l’Empordà, on l’ilergeta Bilistage li va donar finalment acatament. A continuació, van ser subjectats els ibers bergistans del Berguedà, decretant el desarmament de tots els ibers des de l’Ebre fins als Pirineus. De tornada, va sotmetre els ibers sedetans, suesetans i els ausetans d’Osona, deixant assetjats els lacetans (Cardener – Solsonès).

Entre els anys 81 i 72 aC, Sertori va dirigir les lluites contra els celtes galaics, lusitans, arèvacs i asturs, un cop feta la conquesta de les Balears, uns quants anys abans. Sertori havia concentrat les seves forces principals a la Ilergècia, posant la seva confiança en els habitants d’Osca, on havien fundat diverses institucions senatorials a canvi de la seva adhesió.

Aquesta situació va portar a la creació de noves províncies: la Lusitània i la Celtibèria, amb capital a Osca. Finalment, una conspiració militar romana va acabar amb Sertori fins que Pompei va posar fi a les revoltes ibèriques, lusitanes i celtiberes tornant victoriós a Itàlia l’any 72 aC. Tot seguit, a Roma va començar la guerra civil entre Cèsar i Pompei, que havia obligat Cèsar a venir a la Península per lluitar contra els ibers ilergets i per apoderar-se de tota l’àrea peninsular, però sense aconseguir-ho mai en el País Basc.

256

CAPÍTOL 58 ELS GRECS A IBÈRIA Els foceus grecs es van desenvolupar molt fortament per la gran activitat comercial que mantenien, i la seva finalitat era obrir al món joni asiàtic, anatoli i massaliota els mercats ibers. Empúries va ser la seva base, però mantenien estretes relacions amb molts poblats ibers, especialment amb el d’Ullastret, afavorint l’activitat econòmica de la població ibèrica. Tot i les aportacions que els ibers van rebre d’ells, sempre van conservar una total autonomia, la seva cultura i la seva llengua.

Al segle IX aC els rodis s’havien establert a Roses, des d’on van anar cap al Roine. Els foceus o jonis van establir-se a Empúries al segle VII aC al costat del poblat ibèric de Sant Martí d’Empúries, habitat pels ibers almenys des del segle XII aC. Des d’Empúries, els foceus grecs van anar cap a Massàlia (Marsella) i Mainake (VélezMàlaga), i alguns d’ells van establir-se cap el Cap de la Nao i Alacant.

Quan es van produir les invasions dels doris indoeuropeus en els territoris hel·lènics, Beòcia, costes jòniques, etc., van anar emigrant cap a la nostra Ibèria, on després de rivalitzar amb alguns grups, es van establir a Roses i Empúries a partir del segle IX aC. Aquestes colònies estaven en contacte amb Massàlia, centre de comerç europeu i mediterrani. Segons Carreras Candi, les vores dels rius servien de vies de comunicació i es creaven noves vies a tots els territoris. Els principals establiments comercials es trobaven a Empúries, Begur, Llafranc, Sant Feliu de Guíxols, Blanes, Pont de Molins i Cadaqués. Scilax de Carianda, al segle IV aC escriu que els ibers, tot i l’arribada dels altres pobles, es regien per les seves pròpies lleis, i diu que la ciutat grega d’Empúries estava separada de la ibèrica per una muralla que les independitzava. Scilax de Carianda era un gran escriptor i viatger que vivia a la regió de Carianda, Àsia Menor, zona limítrof amb Lídia i Frígia. Va escriure el seu Periple, en què explicava que, arribant a la costa oriental de la Península, havia descobert un riu denominat pels autòctons com a riu Iber, Ibris o Iberus.

257

L’any 218 aC amb motiu de la II Guerra Púnica, els vaixells de guerra romans van arribar a aquest port comandats per Corneli Escipió per barrar el pas als cartaginesos, començant el procés de romanització. Cató hi va instal·lar el campament militar, que va constituir una nova ciutat romana l’any 49 aC. Durant el mandat d’August, la ciutat ibèrica, la grega i la romana van quedar unificades amb el nom de Municipium Emporiae. La nova ciutat construïda sobre l’antiga i històrica Indika, es va convertir junt amb Emporion en una colònia de militars veterans semblant a la de Barcelona.

Al segle VI aC les incursions i moviments dels pobles gals indoeuropeus, havien fet que tots els pobles indiketes i ibers en general, reforcessin els seus sistemes de defensa, que van aprofitar els romans.

Aurora Martín, a la Guia del Museu d’Ullastret (Girona 1978), afirma que aquesta ciutat ibèrica és la clau per al coneixement del que va ser la vida indígena al nord-est de Catalunya a partir del segle VI aC, al mateix temps que serveix com a exemple de ciutat ibèrica en el moment del seu esplendor cultural. A les excavacions s’han trobat molts objectes i monedes de pobles amb els quals comerciaven. En canvi, la ceràmica campaniana o grega que s’ha trobat, era feta en gran part en els tallers de Roses o d’altres llocs de la comarca per ceramistes autòctons. Pel que fa a les inscripcions, la majoria són fetes en alfabet iber, encara que també se n’han trobat en grec, fenícipúnic-tartessi, joni i llatí.

CAPÍTOL 59 CARTAGINESOS I ROMANS CONTRA ELS IBERS: LA ROMANITZACIÓ Els xocs dels ibers contra els exèrcits cartaginesos i romans van transformar la vida ibèrica en un estat de guerra permanent durant molts anys. Segons E. Moliné i Brasés, Marcial –en els seus relats– va arribar al punt de considerar la llengua ibèrica com a “indigna del verb llatí”. Segons Asclepíades el Mirleà i Estrabó, els primitius ibers 258

–també coneguts com a igletes- s’havien barrejat molt amb la milícia romana, i això va ser un dels vehicles més forts de mestissatge i de la romanització. La llatinització dels autòctons es va produir durant els sis primers segles de dominació (de l’I aC al V dC). La cronologia podria ser la següent: Any 197 aC-Primera divisió del territori peninsular en dos: Ibèria (la part de la Ibèria genuïna), o la Citerior. Des del nord de Cartagena fins al sud de la Península, la Ulterior.

Any 197 aC –Inici de les rebel·lions indígenes.

Any 195 aC –Cató domina les revoltes i fa enderrocar muralles, torres i talaies.

Any 180-179 aC –Abandó forçat dels poblats per anar als plans i villae, i a les ciutats romanes.

Els romans havien extingit les riqueses dels indígenes per la seva intensa explotació i exportació en profit de Roma, especialment pel que fa a la ramaderia, la mineria, l’agricultura i la riquesa forestal.

Les terres, convertides en latifundis, eren cultivades pels esclaus ibers a fi d’enviar tots els productes cap a Roma. Fins i tot, les fustes i les resines anaven a la capital romana per fer funcionar les seves termes. La típica casa romana neix a partir de la casa mediterrània, adaptada al model llatí.

Els artistes i artesans ibers treballaven sota el control romà i, com els magisters, eren bastant autònoms, però la seva personalitat es mantenia en secret. La romanització va comportar també la substitució dels caràcters ibers de les monedes i la mutació del llop iber per la lloba romana.

Es va estendre la religió romana, plena de contradiccions i barrejada amb els cultes orientals, perses, egipcis i minorasiàtics (Cibeles, etc). Els emperadors eren divins i els hebreus van anunciar la plenitud dels temps amb les predicacions cristianes que els romans ens van transmetre, introduint en el nostre territori l’Eclessia de Constantí i Teodosi, que va permetre a la nova Església i als sacerdots disposar de béns amb exempció tributària i immunitat personal, organitzant-se en diòcesis governades per bisbes.

259

CAPÍTOL 60 FEMINITAT GINECOCRÀTICA A L’ENTORN IBÈRIC No voldria acabar sense parlar del que s’ha escrit sobre els aspectes femenins i matriarcals d’aquest poble i del basc, units tots dos per una mateixa llengua i un mateix entorn cultural pirinenc. Parlar de la seva ginecocràcia no és quelcom estrany, ja que les divinitats femenines i els rituals per a la fecunditat –com hem vist– formaven part d’aquestes dues societats. He fet també esment de l’existència de molts altres aspectes de la dona ibèrica en el camp religiós, polític i social i en aspectes tan quotidians, com la cura que ella tenia del seu cos i del seu aspecte extern. S’arreglava amb objectes diversos i amb vestits extremats, participava en els concursos de bellesa que es feien només per a dones amb jurat masculí. Normalment, lluïen el conegut xitó, semblant al que porta la dama d’Elx. El principi matern iber o basc-iber va obtenir una gran difusió en tots aquells llocs on han quedat constància de la llengua ibèrica. La qüestió important és deixar clar que els pobles ginecocràtics tendeixen sempre a la fidelitat a la gleva, no es complauen amb el combat contra els enemics i són bàsicament agrícoles.

Segons Estrabó, el culte a l’Artemisa efèssia de la Jònia va ser adoptat pels ibers quan ja tenien gran predomini numèric les divinitats femenines respecte a les masculines.

La societat basca era també matrilineal, amb un calendari lunar, una deessa femenina i una gran fidelitat a la seva terra.

Els ibers havien adoptat el principi femení de la fertilitat abans de l’arribada de celtes i romans, que eren pobles amb concepcions diferents.

Vegem com l’antiga Vella Europa, abans de ser indoeuropeïtzada, i per tant no celta i anterior al V mil·lenni aC, es regia per unes lleis matriarcals i femenines que no penalitzaven l’adulteri ni valoraven la virginitat. Aquella societat era molt igualitària, fins la indoeuropeització. Després, només petits nuclis de pobles no indoeuropeus del continent (lapons, fino-hungars, etc.) van mantenir algunes d’aquestes tradicions més avançades i no cristianes.

260

Amb la cultura del món oriental hel·lenístic, la dona va ser reduïda a un nivell inferior al de l’home, quedant postergada pels condicionaments militars. A Esparta s’eliminaven les nenes nascudes de més, segons la quota establerta, i només a la Jònia –on adoraven l’Artemisa efèssia-, la dona era més lliure. Estrabó, que també era joni i havia fet els seus estudis en llengua jònia i després en llatí, a la seva Geografia descriu la manera de viure dels bascs i altres pobles del nord peninsular, com a pobles ajustats a sistemes de parentiu matrilineals, en els quals la dona tenia autoritat i significació social i econòmica, ja que també treballava la terra i era propietària. La fecunditat i la terra eren l’expressió de la maternitat. Robert Graves, a Rey Jesús, explica com, entre els cristians gentils, es va prohibir la participació de sacerdotesses, en creure que podien introduir l’element sexual i l’erotisme en el sentit místic, en contra dels fonaments del cristianisme.

Estrabó, que parla de la ginecocràcia dels càntabres, explica la cohesió interna de la situació familiar matriarcal i la relaciona amb els altres costums i formes populars dels pobles ibers. Von Humbold compara els resultats obtinguts en base a la llengua ibèrica i confirma la mateixa idea. Herodot assenyala l’existència de la via ginecocràtica dels càntabres amb termes semblants, demostrant que entre els ibers i els càntabres era una de les qüestions més regulades.

A Ateneo IV, 40 Herodot diu: “Només motius nobles provoquen l’heroisme dels ibers”.

El principi matern iber o basc-iber –tal com diu Bachofen– obté una àmplia extensió en tot aquest àmbit i per això en aquells llocs on hi va haver pobles de cultura o llengua ibera ha quedat constància del matriarcat que havien introduït. A la ciutat ibèrica d’Illiberis (Ruscino), prop de Perpinyà, quan es va celebrar l’aliança amb Anníbal, es veu clarament en aquest pacte el principi matern ibèric. Per ells, pels romans i pels grecs, aquesta concepció sobre la vida era senyal de barbàrie, però pels ibers era signe de civilització que es corresponia amb la idea de les cultures pre-hel·lèniques o pre-gregues no indoeuropees.

261

Bachofen insisteix que els pobles ibers –en totes les manifestacions de la vida– apareixen com una de les més primitives “famílies de pobles”, i que les seves maneres són de les més originals. Considera també el fet grec que havent cultivat el dret matern a l’antiguitat (pelasgs, minoics, cretencs, micenis, laconis, etc.), després l’abandonessin. A la Península hi ha constància del rellançament de les festes lunars, com a costum adoptat per grups ibers en el culte dels déus. Bachofen troba molt proper per qüestions lingüístiques i culturals, el dret familiar i el culte de bascs i ibers. Jordà ens fa veure com en els territoris pròpiament ibèrics s’havia influït decisivament sobre els pobles indoeuropeus dels Camps d’urnes arribats a la Península al final del II mil·lenni aC, traspassant-los alguns d’aquests costums.

Clemente Alejandrino diu que la dona ibèrica fa treballs d’home i treballa abans i després del part. Eforo parla de la seva estètica i de la profilaxi sexual que posa en gran estima. A Sagunt, quan els ibers van ser derrotats pels cartaginesos, les dones es suïcidaven junt amb els fills petits abans que ser dominades per l’enemic. Diodoro i Apiano expliquen que es tiraven des de les teulades, es penjaven o es degollaven. Sèneca també ho explica en les seves obres.

CAPÍTOL 61 EL SUBSTRAT LINGÜÍSTIC CATALÀ Aquest és un element imprescindible per a l’estudi global de la nostra llengua i cultura catalana actual. Per poder-ho entendre correctament i relacionar-ho amb la llengua ibèrica, cal tenir clar que l’iber és la primera llengua de substrat del català. El coneixement del basc ens ajudaria molt a entendre tot el referent al substrat iber i als avenços fets per al desxiframent d’aquesta llengua.

El català com a llengua romanç, és una llengua llatina derivada del llatí vulgar, però la seva història i la dels seus territoris es remunta almenys fins al Paleolític ibèric, amb una llengua que es va mantenir intacta, tot i haver conegut l’arribada de pobles tan diversos com els 262

ligurs, els celtes, els cartaginesos, els grecs i els romans, entre d’altres.

Per això, les diferències entre els dos grans grups lingüístics peninsulars seran sempre presents en les llengües posteriors, mantenint-se la gran divisió entre les antigues àrees peninsulars: la indoeuropea i la no indoeuropea. La llengua de substrat del català és sens dubte –com hem dit– la ibèrica, de la qual es conserva, com a reducte final actual, el basc modern o neoibèric, a part d’algunes arrels semàntiques concretes que han perdurat en el català.

CAPÍTOL 62 ‘SPAN’, EL NOM PENINSULAR Alguns han dit que els grecs –per anomenar tota la Península– es referien a Hespèria, però ja sabem que no era així, perquè no donaven cap nom global al conjunt peninsular, distingint senzillament els grups ibers dels celtes, fenicis i tartessis. En tot cas, el nom d’Hespèria era utilitzat per designar el conjunt dels països itàlics o celtes. Scilax només utilitza el nom d’Ibèria per designar el territori de les tribus iberes. Més tard, el nom d’Ibèria s’estén per tota la Península. Potser resulta interessant saber que, antigament, per designar el relleu físic de Catalunya, referien totes les muntanyes dividides en dos grans sistemes: els Pirineus i els Catalànids, fins a entrar en contacte amb els ramals del sistema Ibèric, precisament en els límits de l’antiga civilització ibèrica per la banda de Beceit.

Segons alguns autors, la Península s’havia dit primer Pània (de Pan), tal com Luso va donar nom a Lusitània. Estrabó hi va veure la veu grega spanion (rar, estrany). D’altres, ho deriven de la veu fenícia span (conill), ja que van ser els fenicis els primers colonitzadors del sud peninsular. Alguns pensen que és paraula cartaginesa que vol dir terra poc poblada. Segons Jesús Fleta, com que els grecs no coneixien el conill, l’havien anomenat petita llebre, donant Polibi el nom llatí de kiniklos o cunículus. Segons F. Villar, actualment es creu que el nom d’Hispània va ser agafat pels romans dels cartaginesos 263

establerts a Cartagena a partir de l’arrel que significa conill o terra de conills. Alguns pensen que es pot referir al nord o a la llegenda d’ Spanus.

El primer romà que va utilitzar el nom d’Hispània va ser Estrabó. Mela i Plini l’utilitzen en plural, hispaniae.

El nom d’Hipània o Espanya té moltes versions, però el cert és que no és d’afiliació ibèrica. Segons la majoria de teories deriva d’Span (span, spanya, spanos, hispania, span-ha...).

Segons Benveniste, en llengua iraniana, spenta s’uneix a molts diferents termes, en tractar-se d’un adjectiu verbal en –ta, construït sobre un radical spen-span, que en comparatiu seria spen-yah (spanyah), i en superlatiu spen-span-ista. El radical span- proporciona un substantiu neutre que és spân-ah/span-ah. La qualitat d’spenta o spanta i un adjectiu derivat spanah-vant, es tradueix per sanctus, referit al fet religiós d’Avesta, motiu pel qual s’utilitza com a epítet d’un animal boví de la cosmologia. En grec, spanios vol dir estrany o referit al que es veu poques vegades. Spano vol dir escassetat i spania significa escàs.

Un altre postulat és el dels qui mantenen que el nom d’Hispània va néixer a Empúries, a partir de l’existència documentada de la forma Espanim entre els ibers indiketes de l’Empordà.

Ezpania, Espania o Hispània es pensa que podrien haver estat antigues denominacions de la part superior del riu Iber o Ebre, després emprat per denominar tot el seu trajecte. Altres defensen que és d’afiliació èuscara o ibèrica, ja que aquestes eren les llengües que es parlaven en totes les terres al llarg de l’Ebre. Alguns afirmen que el nom fenici d’Skephanim és equivalent al d’Hispània.

Schulten i Bochart són els qui proposen la tesi més acceptada sobre l’origen de la paraula Hispània que consideren semita, ja que vindria del terme i-shepham-in que vol dir terra o pais de conills.

Graslim dóna com a millor etimologia de la Hispania llatina (900 aC) la que diu que prové de Pan (company de Bao), faula grega d’origen libi-fenici, però està clar que Hispània no prové de Pan, encara que sigui la terra que es va presentar als libifenicis com la terra cunicular o conillera. Precisament la literatura grega i llatina que conserva en si l’africana, ens informa que a Espanya hi havia molts noms de Conill i Cunill.

264

Els romans utilitzaven el nom d’Hispània posant P.H.C. (Província d’Hispània Citerior) o P.H.U. (Ulterior).

Alemany creu que Hispània podria venir d’Hispal (Sevilla) i d’altres pensen que pot venir del nom hebreu d’span que també vol dir conill.

Aquesta ha estat sempre la hipòtesi preferida i de més èxit. El nom d’span apareixia en monedes romanes peninsulars i també en les commemoratives del viatge d’Adrià a la Península.

CAPÍTOL 63 LA ‘PAX ROMANA’ I L’IMPERI ROMÀ Territoris com els de la Umbria –entre la Toscana i el Laci–, habitats pels etruscs de l’Etrúria (no indoeuropeus), van ser aniquilats. Els etruscs eren pobles molt avançats que vivien en tribus urbanes i en federació de tipus republicà federalista. Els llatins eren un poble que havia rebut tota mena d’aportacions culturals ligurs i etrusques.

El signe de Roma designa tota una barreja ètnica necessària per augmentar el peonatge dels exèrcits imperials. Roma volia unificar les ètnies però els indígenes mai no van ser tinguts per romans.

L’Etrúria és el territori de la Toscana italiana, bressol del poble etrusc, antiga regió no indoeuropea com la ibèrica, ubicada entre els rius Arno i Tíber, els monts Apenins i el mar Tirrè. Era un poble ben establert des del segle VIII aC, de la Vall del Poo fins a la Campània, i d’ells havien adoptat tot el referent a la religió, enginyeria civil, urbanisme, metal·lúrgia i activitat comercial.

Després de la seva subjecció i de la dels altres pobles itàlics, els llatins van començar l’enfrontament amb tots els altres pobles. A partir del segle II aC es va iniciar des d’Empúries la campanya contra els cartaginesos, que havien optat per una forta oposició fenicipúnica amb Anníbal i els bàrquides, lluitant contra Roma al 218 aC. La dominació es va anar consolidant, produint-se una sèrie de canvis molt transcendents en tots els camps i especialment en el lingüístic; el llatí vulgar va acabar amb totes les altres llengües excepte el basc.

265

Amb la dominació es van produir grans lluites, especialment a Ibèria i a la Celtibèria, on recordarem la fatal destrucció de Tiermes o el setge de Numància.

L’Imperi de Roma comença el 31 aC i acaba el 476 dC a Occident i el 1453 a Orient. Va sorgir sobre les ruïnes de Roma essent una creació exclusiva d’August –que vol dir sagrat– autoanomenant-se príncep i fent veure que restaurava la República. Era un monarca absolut anomenat emperador i senyor. L’Imperi va viure en base a una gran concentració militar permanent, amb lluites constants. Les ciutats conquistades les van classificar en: aliades, immunes, lliures, estipendiàries, municipals i colonials. Al segle V d.C., les tribus dels huns, vàndals, visigots i ostrogots ho van dominar tot fins que, amb la destrucció de Ròmul Augustus es va destruir l’Imperi d’Occident.

Constantinopla no va caure en mans dels turcs otomans fins el 1453.

Les úniques illes no dominades plenament per ells van ser el País Basc, la Gran Bretanya i Germània. Al segle V van ser eclipsats pels pobles germànics que van iniciar el regne visigot a la Península Ibèrica, el franc a la Gàl·lia, el dels ostrogots a Itàlia, etc. Quan els pobles germànics o francs (homes lliures) llançats al pillatge van devastar les principals ciutats ibèrocatalanes (256-264 dC), l’element ibèric o autòcton català va quedar en una indefensió total (265274). A la mort del germànic Pòstum, van imperar Màrius, Victorí i Tètric fins a la proclamació militar de Claudi (268-270), tornant a imperar Tètric (270-274.) en morir Claudi, que es va rendir a Aurelià, precursors del llarg moviment dels bagaudes.

CAPÍTOL 64 ROMA I EL LLATÍ El llatí va constituir el tronc de llengües indogermàniques o indoeuropees i àries. Segons Stolz, l’enunciació fonamental la va fer Bopp el 1816. La branca itàlica de l’indoeuropeu es divideix en dos grups. El llatí i els primitius osc i umbre, absorbits pel llatí. L’única 266

llengua que se seguia parlant va ser l’etrusca, el mesapi i el grec. El celta i l’itàlic van conformar una estreta relació o unitat lingüística italo-celta que va donar el gaèlic-itàlic, el britònic, el prisco i el sabèlic.

La modalitat lingüística del llatí evolucionat, va ser el llatí vulgar. Els mateixos ibers van utilitzar de seguida el llatí com a llengua de comunicació per poder comerciar amb els altres pobles estrangers.

El llatí vulgar era conegut com a llengua vernàcula o dels esclaus, també anomenat pedestris, rústica, quotidiana i usualis. Quan nosaltres parlem de la nostra llengua vernàcula, de fet, encara estem recordant la llengua primitiva com a llengua dels esclaus ibers. Plutus la coneix com a llengua plebea que vol dir llengua de la classe baixa o vulgar del poble. Serà llatí el que està expressat amb sistemes coincidents amb els del Laci, usuals a Europa i Àfrica del Nord durant l’Imperi Romà. Wartburg fa un minuciós treball sobre la posterior fragmentació del llatí de la Romània, fruit de les diverses llengües de substrat i la tan diversa procedència dels colons i soldats romans.

Les invasions germàniques també van ser un motiu decisiu. Més endavant, llengües com el gascó, la llengua d’Oc, l’occità o el llemosí van anar sorgint de la simbiosi entre el llatí i els idiomes primigenis.

Finalment, l’ibero-romànic, el celto-romànic o el celto-hispà i el gal·lo-romànic naixents, van provocar les escissions en el romànic posterior. De parla ligur autèntica en queden alguns parlants només a Monugue (Mónaco) supervivents d’una colònia ligura com les d’Antibs, Grassa i les terres provençals. Al Pirineu, els ligurs van reforçar la comunitat de civilització entre l’Occitània i la Catalunya ibera, molt abans que aquesta zona nord-ibèrica rebés les altres influències. El romanç o les llengües romanç que es parlaven a Catalunya, Navarra i Aragó es van definir per les influències que ja portaven de l’iber o lèuscar i, després de l’any 1070, per les influències del provençal, la llengua d’Oc i el llemosí, com a conseqüència de les relacions rebudes durant les conquestes franques de la Gàl·lia gòtica i les intervencions de Carlemany, els Carolingis i la Marca. A la zona de llevant es parlava a més el xarquí. La substitució del llatí per les llengües vulgars va ser un fet més recent, ja que a les 267

universitats l’ús del llatí responia a les idees o prejudicis de l’època, però també a la necessitat real, perquè acudien estudiants de tot el món cristià i el llatí els servia de mitjà comú de comunicació. Els estudiants eren classificats en nacions segons la llengua nadiua que els identificava. El llatí se seguia mantenint a tots els estaments oficials, universitaris i eclesiàstics. La total descomposició de les veus ibèriques no es va donar fins l’època de la dominació àrab.

CAPÍTOL 65 EL POSTIBERISME La societat iberoromana o la població ibèrica romanitzada va seguir amb els seus costums durant molts anys, tot mantenint-se el bilingüisme iberollatí. Seguiren practicant el culte al sol en la forma d’Apol·lo, Escolapi o altres divinitats solars. Les inscripcions i les narracions literàries ens demostren que les tradicions i els cultes van perdurar durant molts segles, tant com la llengua. Les làpides al sol de Gaussac a la Vall d’Aran o les de Mont Aguilar a Barcelona, en són un exemple. Les monedes de Tarragona del 314 dC encara commemoraven el déu Sol, Mart o Júpiter. Al segle II el nombre de cristians era encara molt reduït i el culte es desenvolupava en completa privacitat, i amb una organització molt incipient. La fi del culte pagà al sol es va produir al 313, però l’església va adaptar i acceptar costums i simbolismes pagans com la creu gammada.

La dominació romana va portar la creació dels pagenses, que era una institució desenvolupada per tot el territori ibèric durant el segle IV d.C. com a conseqüència de la colonització militar. S’havien establert tropes de línia i tropes sedentàries, a més de molts ibers que treballaven la terra sense cap sou, adscrits a un lloc a conseqüència de l’anomenat benefici militar, obtingut pels seus caps, veterans o pagenses, que gaudien d’unes 12 hectàrees de terra/cap.

Als servos agraris o esclaus se’ls donava només una petitíssima participació dels camps o boscos comunals que ells treballaven, i 268

tenien l’obligació de fer-los produir. On es troben més masies o villae romanes sempre hi ha molt a prop restes de poblats ibèrics.

Amb els visigots (406-714), en ser dividida la península en deu províncies, la part catalana recupera el nom d’Ibèria, amb autonomia i categoria d’estat nacional, amb capital a Tarragona. Segons Hübner, a Iberia, per escriure el llatí utilitzaven l’escriptura cursiva ibero-romana, diferent de les altres llatines.

CAPÍTOL 66 LES LLENGÜES MINORITÀRIES Els 50 milions d’europeus que parlen alguna llengua minoritària en un estat de bilingüisme ens porten a considerar la importància que tenen les llengües de substrat que ens han precedit. I és per la seva importància, que les llengües minoritàries encara estan aguantant tan fort, malgrat les interferències rebudes en totes les èpoques. L’Oficina Europea de Llengües Minoritàries ha elaborat un mapa de supervivència d’aquestes parles –en alguns casos, de nacions sense estat– sense oficialitat. Sovint, el model adoptat és el de l’expressió multiculturalista i bilingüe, amb tots els inconvenients que comporta el bilingüisme (diglòssia), que per més inri, només practica la cultura oprimida.

Si per distingir els bascs dels altres pobles, se’ls definia com “la gent del país de la llengua basca” és evident que a cada poble se’l pot distingir i diferenciar per la llengua que parlava.

En aquells casos en que tenien escriptura, tot plegat encara resulta més fàcil. Per tant no resulta difícil identificar per la llengua púnicatartèssica a les ètnies pre-romanes del sud andalús, per la basca als bascs, per la celta i la celtibèrica als celtes i per la ibèrica als ibers; simplificantnos moltíssim les divisions ètniques i territorials de cada país. Pels noms geogràfics també podem descobrir molt senzillament quina era l’ètnia, la cultura i la llengua de cada territori.

Això implica que només hi hauria dubtes amb nuclis aïllats de població immigrada, que no estès encara integrada en la cultura 269

autòctona corresponent, com seria el cas d’aquells grups que encara parlaven grec, foceu o celta, dins d’un altre territori autòcton.

Tots els pobles esmentats, quan van quedar influenciats pel llatí, van anar creant gradualment la seva nova llengua, que no és més que una adaptació o mestissatge lingüístic, de la seva llengua primitiva amb el llatí. I per aquest motiu, cada un d’aquests pobles es segueix distingint per llengües diferents: català, aragonès, castellà, galaicportuguès i andalús, etc.

EPÍLEG El motiu principal a l’hora d’escriure el present treball ha estat recopilar, resumir i citar totes les referències que sobre els ibers es poden trobar de forma molt dispersa sobre aquest tema, i també de totes aquelles que sense centrar-s’hi específicament, n’aportin alguna informació.

Una àmplia bibliografia completa l’estudi que permetrà als interessats aprofundir en el tema i poder ampliar-lo amb la complementària o bàsica que cada autor ofereix en els seus llibres referenciats, i que no es relaciona necessàriament en el present treball perquè, com és obvi, es pot trobar en les seves respectives obres. Seria també interessant per al lector una revisió de tot el referent a les famílies lingüístiques, al canvi lingüístic i als filums existents, lluitant per tal que, algun dia s’arribi a establir la gran família de les llengües no indoeuropees. Fins al moment, el filum que proposa Cavalli-Sforza (1988) sembla ser el més acceptat. A Europa, totes les llengües preindoeuropees van ser substituïdes per les indoeuropees, exceptuant l’iber i el seu representant actual, el basc –o llengua neoibèricadescendents de les llengües pre-neolítiques.

Com que les dades bibliogràfiques globals són molt abundants, el text s’ha redactat amb la voluntat de fer una recopilació i classificació ordenada. Per tant, no es pretén substituir cap obra, sinó oferir un nou instrument que serveixi de guia per ajudar a una 270

bona comprensió global de tot el referent als pobles ibers i al seu entorn més proper.

Pensem que ens estem referint a una de les primeres civilitzacions peninsulars iniciada precisament dins el territori dels Països Catalans continentals. Els seus documents comercials i religiosos, escrits sobre plom amb caràcters ibers, ens mostren una societat avançada.

Tota la història peninsular ha estat remodelada per poder crear uns fets i unes figures heroiques d’una Espanya primitiva que no va existir, creant mites de Tartessos, prefabricant una Ibèria peninsular global que no té res a veure, ni cap semblança, amb la realitat dels pobles pròpiament ibers, amb una llengua i una escriptura pròpia.

Fer-nos veure que això no era així, a fi que no siguin evidents les diferències actuals, per mi, és una criaturada.

Les novetats actuals de la moderna investigació sobre la cultura ibèrica, es fixen més en aspectes antropològics i mèdics de forma pluridisciplinar junt amb els aspectes arqueològics destacant els estudis de paleopatologia i de la Història de la Medicina d’època antiga.

L’estudi de qüestions antropològiques i mèdiques de la cultura ibèrica, ha permès descobrir i ampliar molts aspectes nous de la paleodemografia: moviments de població, promig de vida, mortalitat, migracions, salut, malalties, la terapèutica ibèrica amb especial atenció a la hidroteràpia, el termalisme o el culte a les aigües. S’està donant, també, molta importància a les dades que ens poden oferir novetats respecte a l’economia, les estructures polítiques, els intercanvis, la guerra, la religió o tot el referent a la mort i a tot el cicle vital iber.

La possible interpretació, per part dels actuals científics de les diferents branques, dels aspectes mèdics, màgics o de creences, així com els tipus de cirurgia que aplicaven, son també motiu d’ampliació dels nostres coneixements. Tampoc obliden les influències de la medicina dels altres pobles contemporanis dels ibers, com seria el cas de la grega o hipocràtica, la romana o la fenici-púnica.

271

SEGONA PART ELS IBERS I LA VIOLÈNCIA

PRÒLEG L’estudi bibliogràfic presentat en la primera part volia oferir la possibilitat de conèixer la realitat dels pobles ibers, quins eren els seus territoris genuïns i les seves relacions amb els altres pobles de l’entorn mediterrani, les migracions, les influències rebudes, i saber la llengua que parlaven abans de l’arribada dels celtes, grecs i romans, així com les vinculacions culturals i lingüístiques entre els pobles no indoeuropeus: ibers, etruscs, berebers, bascs i ibers de la Ibèria Oriental, fins arribar a la dominació romana dels llatins i a la recuperació del nom d’Ibèria, a partir de la divisió peninsular feta pels visigots que van recuperar de nou pels nostres territoris catalans l’antic nom d’Ibèria, en fer efectiva l’autònoma i independent regió d’Iberia per l’àrea catalana, durant els anys de la seva presència a la península (250 al 714 aproximadament).

El fet que la Monarquia Visigòtica tornés a donar el nom d’Ibèria als territoris catalans, és molt important perquè posa de manifest novament el reconeixement de la primitiva realitat històrica i cultural dels nostres orígens ibers. En canvi cap altre territori peninsular va conservar el nom ibèric.

Amb la continuació d’aquell primer estudi, he volgut ampliar aquests coneixements amb la presentació del que els científics han escrit sobre temes més específics de la moderna investigació sobre la mort, els aspectes mèdics, la terapèutica, la religió i les divinitats, intentant descobrir les seves relacions pluridisciplinars amb les creences, els rituals i tot el cicle vital iber.

Per tant, entrarem de ple en els estudis que els especialistes han portat a terme fins avui en qüestions com el culte al cap tallat o les trepanacions –tot i les dificultats existents en el camp de la investigació–, pel costum iber de cremar els cadàvers, dificultats ben visibles en els laboratoris de medicina, en examinar restes esquelètiques d’època ibèrica.

274

CAPÍTOL 1 EL SAGRAT: CREENCES, MÀGIA I RELIGIÓ Segons Emile Benveniste, J. Van Herten o E. Legrand, religió o temor religiós, és un concepte jònic que trobem en Herodot i Estrabó com a “threskeie,” per parlar del culte. Tant Estrabó des de Amassia en el segle I aC, com Plini o Polibi –bisbe grec introductor del bizantinisme–, i altres, ens parlen, com els clàssics llatins, de la “religió” com escrúpol o temor religiós que es converteix en obligació, culte, pietat, regles de puritanisme o imposicions, tant pels egipcis com pels siríacs o després pels cristians. Pels romans el terme podia designar un presagi sinistre, una superstició, un escrúpol, una disposició subjectiva o casos de consciència que inciten al culte, els ritus i el sacrifici.

Era una època en què, de supersticions, n’hi havia moltes, per falta de coneixement, i s’han anat mantenint a través dels segles. A Prullans de Cerdanya, per exemple, encara trobaríem gent que veu “el llum del forner”, i a molts pobles es veien fantasmes i fenòmens lluminosos provocats per la llumeta fosforescent del fòsfor dels ossos en descomposició, visibles quan els morts eren mal enterrats o a poca profunditat. Actualment aquest fenomen ja no es dóna perquè s’utilitza calç i altres tècniques modernes.

En les diferents tribus ibèriques el culte al sol i la lluna el trobem ben representat, notant que els berebers també donaven culte a la lluna. Diodor i modernament Emili Grahit, Romaní i Puigdengolas, Emili Castelar, Carreras Candi, P. Argaiz o Pellicer i Pagés, ens parlen de les antigues religions i dels animals sagrats respectats pels ibers, com el llop, el bou i d’altres. Tenien moltes divinitats locals i donaven culte de tipus naturalista a arbres, muntanyes, rius o fonts de tipus curatiu. El bronze publicat per H. Obermaier va ser el primer objecte que oferia una escena completa sobre la religió i el culte dels ibers. Antoni Rovira i Virgili en la seva Història de Catalunya, ens amplia molts aspectes que anirem desenvolupant en els següents capítols des que els ligurs pre-ibers –segons Schulten–, també havien influenciat a ibers i bascs.

275

Sense entrar en detalls que tots coneixem, cal fer una referència al llibre del ex sacerdot, especialista en temes bíblics egipcis, Llogari Pujol, que va descobrir que els evangelistes copiaven els textos bíblics dels escrits egipcis, que 3.000 anys a. de C. ja havia existit el faraó Jesús i moltes dades referents als temples i déus egipcis com Osiris, Satumi, Horus, Seth o Isis, noms que després trobarem entre els ibers. Potser abans hauríem d’estudiar els continguts de les pintures rupestres de les coves prehistòriques escampades per tot el territori català, amb figures humanes, danses fàl·liques i altres detalls que ens acostarien a les idees i creences dels ibers. A la Catalunya Nord, tenim l’home de Tautavel-Talteüll i la Cova de l’Aragó, considerada una de les més importants del món, amb quasi 2 milions d’objectes classificats i 80 fòssils humans. Aquí és on es troba el Centre Europeu de Prehistòria, que val la pena visitar.

Finalment els ibers van haver de conviure amb les idees religioses dels romans, cristians, gots, gent romanitzada, jueus, germànics, celtes i francs.... De les etapes posteriors dels ibers i dels primers temps visigots amb totes les influències siríaques, en trobarem informació en la “Itacio” o fitació (Loaysa) de Wamba (en llengua Gòtica), on descriu els nostres territoris ibers, davant les disputes dels bisbes.

Durant l’època romana els ibers comencen a abandonar els seus antics cultes, però a les muntanyes quedaven molts indígenes ibers i també ibers romanitzats, que continuaven seguint les seves pràctiques i supersticions, amb restes d’idolatria i cultes als déus Liber i Libera, coneguts pels romans com a “cultes innobles” (Sant Agustí Civitate Dei, VII, 21), i es seguien celebrant les festes de la Falalogia i altres costums naturalistes. El 303 comencen les persecucions oficials i una amnistia general, assenyalant el l7 de Novembre com a dia per oferir sacrificis als déus. El 304 nova persecució. El 274 Aurelià comença les reformes i es proclama, com els flavians, “descendent del Sol” que els ibers adoraven. Per tant tornem a tenir el culte al Sol restablert a l’Imperi Romà com a déu únic. D’aquesta època hi ha a Barcelona làpides amb imatges i emblemes solars i d’altres amb emblemes cristians, com el gravat en una pedra ibèrica del Museu de Sant Martí 276

Sarroca. Chlorus va deturar les persecucions per preparar l’etapa religiosa i política del seu fill Constantí. En el poblat iberoromá de Badalona trobem d’aquesta època una ara al sol i làpides amb les creus gammades dels ibers. A Gaussac (Era Val d’Aran) es va trobar una estela funerària amb la roda solar ibèrica. A les monedes romanes hi veiem Mart, el déu Sol i les divinitats de l’Olimp pagà, començantse a introduir la creu cristiana. El febrer del 313 els romans decreten la llibertat de les pràctiques religioses dels pagans i fins el 324 es troben monedes de Tarraco, commemorant encara el déu Sol, moment en que ja s’adopta la senyera cristiana del “Labarum” i el monograma X.P, del qual tenim un exemple en una estela del Museu de Sant Martí Sarroca, i altres copiats dels senyals que els soldats romans duien pintats en els seus escuts per anar a les guerres.

Des del 361 fins el 363 Julià va tornar a restaurar l’heliolatria i el culte al sol, perseguint de nou el cristianisme, com a última revifalla del paganisme. Per aquest motiu se’l coneixerà com l’Apòstata.

La religió dels ibers podem dir que era de tipus animista màgic de la natura, basada en idees salutíferes, amb la finalitat d’allargar una vida vinculada amb el cosmos. En territoris fronterers ibers com a Villastar trobem el déu solar Lug, relacionat amb Toique, Sarmis Tioque, Aneito i Neto a la Llitera, que com a déu astral equival a Mart. A Sant Martí Sarroca (Anoia) hi ha representacions de Cernunnos, i de Sucel·los a Empúries o Sagunt.

CAPÍTOL 2 DIVINITATS A partir del Neolític descobrim l’existència de comunitats matrilineals en els territoris ibers, amb dones que a més de treballar la terra, en són també propietàries. Trobem l’existència de sacerdotesses i cultes a les divinitats mares o de caràcter lunar. Tant els clàssics grecs o llatins, com Bachofen, relacionen les connexions entre la lluna i la dona. La terra també és femenina i va lligada amb 277

la maternitat i la fecunditat. En un altre adstrat hi trobem el sol i el dia, en contraposició a la lluna i la nit. El pensament màgic, el fetitxisme, la bruixeria o el mite, fan acte de presència, igual que l’ordre moral, el ritual i els cultes per demanar favors a les divinitats, fins que les noves religions, condemnaran totes les antigues creences, el paganisme i la màgia antiga.

En diferents llocs localitzem rodes solars i moltes demostracions de l’existència d’aquests cultes, com el thymaterion de Calaceit o les pàteres de Tivissa. A Empúries un cap d’Artemis de l’Escola de Pratxiteles o l’estàtua d’Asclepios-Esculapi, la Venus del Penedès a Sant Martí Sarroca i un llarg etcètera.

Tots els estudis més moderns demostren que els ibers genuïns (Països Catalans continentals) adoraven inicialment divinitats relacionades amb el cicle vegetal anual i amb els fenòmens atmosfèrics o la natura, com correspon a una societat bàsicament agrícola (i no essencialment ramadera com la celta i celtibèrica), amb les seves vinculacions a la caça, la pesca, el comerç i la mineria, tenint sempre present el seu entorn mediterrani.

Segurament que els déus autòctons van ser assimilats pels seus afins, portats de fora, adaptant-los el nom, cosa que comporta que no s’hagi conservat la denominació ibèrica. Per aquest motiu, es desconeix a quina divinitat estaven dedicats els temples i santuaris.

En canvi s’han trobat moltes representacions de déus i deesses ibers en thymatèries, cremadors de perfums, terracotes en forma de bust com les de Demèter, estatuetes del déu Bes que era egipci, monedes, ceràmiques i altres objectes amb animals sagrats, o representacions del culte al crani humà o al cap tallat. Les venus i les dames trobades o aquelles representades en altres objectes, acostumen a ser la imatge o retrat de les sacerdotesses de la deessa, seguint el costum dels xipriotes i dels mediterranis en general. Algunes vegades aquestes imatges són alades i van acompanyades de persones, vegetals i animals. A La Serreta d’Alcoi, en una terracota hi ha unes aus i la Venus d’Illici, està sobre un dofí amb onades blaves, o com explica Anna Pujol, tenim testimonis ceràmics que testimonien l’existència d’éssers intermediaris 278

entre els homes i els déus, coneguts com “daimones” en grec i representats sempre com a personatges alats. Les venus són escultures en forma de dona que es poden localitzar des d’Àustria fins a Gavà, ressaltant generalment el ventre, els pits o el sexe. Els pobles asiàtics creien amb sers femenins superiors, com a deesses dels inferns o mares de les tribus. Les Venus de l’Edat de Pedra es relacionen amb idees màgiques, la natura i la llar o el matriarcat. No podem obviar tampoc els contactes dels ibers amb els jonis o amb els foceus d’Efes, ni amb tot el món asiàtic, mitjançant les relacions amb altres pobles. La idea de fecunditat sempre està present en els simbolismes d’aquests pobles.

A les antigues religions, la Venus està vinculada al sacerdot o sacerdotessa que sacrifica (Venus sacrificadora que oferia els sacrificis), mantenint-se en el món jueu i convertint-se en principi civil a partir de la captivitat de Babilònia.

El nom de “daimones” en joni-grec significa “el que tem els déus” o és respectuós i devot amb ells, i pren el sentit de dimoni pel no devot, supersticiós o màgic (també amb èxtasi) segons Luis Gil J. S., després filosòfic. La visió romana ja és il·lustrada i crea l’escrúpol religiós, el culte autèntic i la “superstitio” o forma degradada i pervertida de la “religió”, reflectint les creences populars i finalment l’actitud dels pobles llatins romans amb aquestes creences.

El principal problema pel coneixement de les divinitats ibèriques rau en el fet del triomf de la romanització, que va comportar la identificació de les divinitats indígenes amb les romanes. Actualment, els nous descobriments del arqueòleg francès sense titulació però reconegut en tots els àmbits científics, Frank Goddio, faran que es pugui avançar molt en algunes qüestions relacionades amb les creences antigues, al descobrir durant la campanya del 2001, l’antiga ciutat d’Heraklion, amb esteles i esfinx de la deessa Neith i Notis, un bust d’Isis i tota mena de materials documentals de gran valor, segons les descripcions del professor Jean Yoyotte del Collège de France de Paris.

Avié, Jullian i altres, ens parlen de les vinculacions entre totes aquestes divinitats mediterrànies que localitzem també entre els pobles ibers.

279

La deessa Hathor i les deesses serpent, es relacionen amb el nom de “domachitsa” i els santuaris de la Doma a Catalunya, com a mare de família... (La Garriga, etc.). La carn de serp és curativa per la teriaca que conté i els grecs la posen com a símbol de la vida amb Asclepi i Esculapi. Les deesses serpent, apareixen primer en els santuaris jonis de Creta, a Knossos. Les influències jònies, focees, massaliotes o dels ibers jonis de la Iberia Oriental (Mar Negre), seran molt importants, igualment que les rebudes de totes les altres migracions.

Raymond Llucià fa, en els seus treballs, un recorregut pels orígens ibers de la laietana Barcino, primer Barkeno entre els ibers, Bárkjino per fenicis, púnics i cartaginesos o Bárkino pels primers romans, perquè no sabien pronunciar la jota, fins que la van transformar en Barcino. De fet, a Barcelona, a més dels poblats de Laie i Barkeno, n’hi havia molts d’altres escampats en els diferents barris, com el de Can Tunis, Montjuïc i tants altres. Ens diu que els antics ibers de Barcelona, adoraven a Ilhomber com a déu dels ibers de l’Abides o Iberia occidental en egipci. Ens parla de les mítiques campanyes egípcies d’Ossiris i del culte solar dels ibers, del culte al déu Ber o Bar –adorat també pels púnics d’Eivissa–, nom que relaciona amb Ilhomber o Ilhombar i amb el nom de Barcelona, ja que bar en iber i en euskera significa barca. Segons Lupe Pelaz Cernuda es pensa que el sufix -ona pot significar aigua. Ur(k)quinaona també és un nom iber-basc.

Tots els treballs dels historiadors dedicats a la prehistòria, com Jordà, Pellicer, Acosta, Martin A., Gorbea o Carreras Candi, ens parlen de les divinitats ibèriques des del Neolític i passant per les etapes dels Sepulcres de Fossa fins el 2.500 a. de C. Tots ens parlen dels deus de la fecunditat, de déus femenins del tipus Astart, Hathor o Shepesh, que ens fan pensar en una dea mater ibera, de la fecunditat, la vida i la mort, però associats a animals sagrats com el llop iber –que alguns anomenen “carnassier”–, el cavall , el bou o el cérvol i les aus solars.

Les mítiques com el lleó, l’aixeta o l’esfinx apotropaic, dirigeixen la mirada cap el més enllà, junt amb les funeràries de tipus monstruós.

280

Trobem Herakles o Diana, amb gran popularitat i amb sincretismes de Melkart o Astart-Astarté, com dees mater o deesses metroaques, igual que Venus, Artemis o Demèter. Les divinitats iberes sempre les trobem en santuaris, coves, fonts i altres llocs, ubicats en punts alts que ens parlen de la natura. No sabem res sobre l’existència de cap classe sacerdotal, però sí que veiem persones (masculines i femenines), responsables en les qüestions dels ex-vots, les lluites religioses, les processons o romeries, la música i el cant, les danses, dels temples, etc. Ceràmiques com les d’Alcorissa, Alcoi o Lliria, ens expliquen com es desenvolupaven els cultes i rituals, les cerimònies, el sacrifici, la màgia, les celebracions funeràries, els banquets o els jocs, i podem veure-hi amb tot detall els vestits que portaven, els adorns, les armes, els instruments, etc.

En una ceràmica d’Elx, hi ha representacions alades i alguns Potnia Hippon relacionats amb Tanit-Artemis o Astarté, com a deesses del mar. A diferents llocs de la costa –segons Mela–, trobem Mons Iovis o Mongó (Alacant, Girona...).

La divinitat de La Serreta s’identifica amb Demèter, com a deessa de la fertilitat i l’agricultura. Tenim altres representacions com les dels temples de la Illeta dels Banyets (Alacant), Campello, Sagunt o Ullastret.

Astarté és també el símbol del bosc sagrat, i les coves-santuari es relacionen amb dipòsits d’aigua curativa, sacrificis d’animals i menjars rituals. Blanco o Garbini ens parlen dels ex-vots i dels amulets dedicats a aquestes divinitats o de les activitats culturals en coves com la del Cogul. Totes les cultures tenen els seus déus terapèutics, com podia ser el déu púnic dels territoris cartaginesos de Cartagena o Cadis, que coneixem com a Schmunn.

En l’àmbit mediterrani les reines, les deesses i les sacerdotesses, són intermediàries entre els homes, els déus i els morts: ídols, amulets, fetitxes, joguines, ornaments, joies, penjolls, figures, imatges i més tard el sagrari, la cel·la, la capella, les ofrenes, les relíquies, els reliquiaris... Zoroastre, Afrodita, Istar, el cicle vital, la reproducció, la mort.... Les divinitats masculines, serien més secundàries perquè les femenines són nutrícies, fertilitzants i fecundadores, com a fenòmens 281

de la natura, la terra i la maternitat. Les Venus ja fa més de 20.000 anys que ens parlen de la fertilitat. Afrodita o Eros són deesses potser desitjables, l’Artemis és caçadora, Demèter suscita l’amor. La Venus de Badalona està en la línia d’Afrodita com a gràcia o favor dels déus, que després es transforma segons el pensament grec. Les figures ibèriques, són ex-vots presentats a les divinitats en llocs sagrats, com a representacions d’oferents i algunes figures mostren les ofrenes d’aus o fruits, que presenten persones nues o vestides.

A l’Anatòlia en llocs de domini joni o propers a la Iberia Oriental, existien divinitats amb els mateixos noms, encara que de característiques diferents. Entre els hel·lens, les deesses olímpiques, expressaven les tensions socials polítiques i el temor masculí, respecte el poder femení. El mite sempre hi és present, com la sexualitat (fins i tot promíscua i adúltera), així com la destrucció del poder masculí.

Vegem la castració i també les afrodites gregues, israelianes, líbies, jònies, siríaques o romanes.

A totes les del llevant mediterrani, se les coneix com “astartés,” des del III mil·lenni aC. Com esposa, com la mare de tots els déus –vinculada al mar i la guerra–, com si fos l’Asserat, esposa de Javhé o Atàrgatis. Moltes vegades se les representa amb un nen als braços o estan donant el pit. Es creu que les figures miniatura eren reproduccions de d’altres de més grans que no podien tenir a casa.

Segons Oliver de Marliave, en els Pirineus ibers i bascs, es poden trobar moltes tradicions mitològiques d’origen molt antic, especialment entre els gascons o en els territoris de l’Alt Garona, Bearn, Bigorra, Foix, Comenges i la Vall d’Aran .Les esteles funeràries araneses en són una prova a l’abast de tothom, al formar part de les esglésies actuals. Oliver descobreix mites i noms de déus, rituals i cultes, o llocs d’oració diferents als d’altres territoris ibers.

La planta d’Artemis a Aspe era utilitzada per protegir la seva virginitat, a Paller (Cadí) es fa encara una cerimònia a la deessa Pal·les que protegeix els cavalls mentre es dansa el ball cerdà eugasser, imitant acoblaments d’animals. La deessa d’Epona es va substituir amb el nom de Nostra Senyora del Paller. De fet en els Pirineus, és on trobem més santuaris miraculosos i Mares de 282

Déu, aparicions, altars votius, etc., sempre integrats posteriorment a les tradicions cristianes. En aquest cas de la deessa Pal·les, deriven a paller i per qüestions cristianes, la converteixen amb Nostra Senyora... Carreras Candi també fa molt bones descripcions sobre totes les creences i les fonts termals de tot Catalunya i Andorra o de l’antiga Bebrykia ibèrica, que anava del Júcar fins el Roine.

Quant a les creences i divinitats, les presenta a partir del segle VIII aC, referint-se al culte al Sol entre els ibers de l’Edat del Bronze i del Ferro, com adoradors del astre rei, principi de vida i fecunditat. A partir dels estudis fets sobre els carruatges solars, emblemes, discs radiats, cavalls solars i cérvols, i les creus gammades, considerades com un derivat de la roda de quatre raigs del carruatge solar, considera l’extremitat recorbada afegida, com un indicador del moviment rotatiu solar. Tots aquests emblemes es localitzen en les fusaioles, les fíbules, les ceràmiques o en els pondus. Amb la creu gammada ibèrica s’hi relaciona la senyal de la creu, els discs cruciformes, les rodes, les senyals en estrella i totes les seves variants d’amulets i signes heliolàtrics, així com les destrals i alguns utensilis de pedra, col·locats reproduint la imatge del sol.

L’origen del culte al sol es considera anterior a la introducció dels metalls, al voltant del Neolític. De vegades el déu solar, es representa al mig de la barca solar i en altres amb la copa medicinal a les mans, com a emblema del déu curatiu. D‘aquesta copa o vas dels escandinaus, visigots i germànics, en deriva el nom de “got” que encara utilitzem per designar el vas de la beguda.

Lleó Joulin o l’arqueòleg Dechelette, veuen signes solars en l’escriptura ògmica o hemisfèrica preibera, segons els estudis de Pau Milà i Fontanals fets en pedres de les muralles d’Olèrdola, on hi ha formes hemisfèriques i raigs solars. Fidel Fita va investigar els símbols de Calaceit junt amb Cartailhac, vinculant aquests signes ògmics amb la llengua euskera i la ibèrica primitives. El culte al Sol o culte heliolàtric entre els ibers, va anar evolucionant fins passar als temps històrics, i va presentar-se després en forma humana i amb els noms peninsulars d’Helios, Bellerofon, Apol·ló i Belenus, però desconeixent-se els noms pròpiament ibers. En canvi el culte està 283

ben definit amb simbolismes de rutlles, esvàstiques i altres, presents fins molt després de la dominació romana en petits altars localitzats en els Països Catalans. La roda solar de les esteles funeràries, apareix constantment des de Cretes fins a Calaceit. En els pondus el genet a cavall es considera el déu solar, figurant a moltes monedes ibèriques, en figuretes, pintures i monuments epigràfics ibers.

També trobem les anomenades “mosses” (per la utilització del sistema de mitja-mossa en la col·locació de les peces dels altars), utilitzades en els extrems dels altars ibers representant caps de cavall. A les puntes dels “capfoguers”, molts cops també hi havia caps de cavall. Mela pensa amb la representació del diòscur Castor, considerat com a déu i confós amb Perseu i Meliagre, els antics déus eqüestres.

Evolutivament s’arriba a Apol·ló, déu de curació introduït en temps d’Esculapi, manifestació de déu com a símbol mèdic. A Caldes de Montbui es van trobar moltes làpides dedicades a Apol·ló, a Empúries l’escultura d’Esculapi, i a Indika el Pegàs i Chrisaor del segle III aC., com a evidents símbols solars. A les monedes de Tarragona, Sagunt, Guissona i a les dels ilergets, hi ha sempre la corona de raigs solars.

Hübner cita la làpida dedicada a Nescania en el gironès, i la bonica testa radiada de Tarragona. A Albelda (La Llitera) hi ha un heroi de pedra i a Calaceit el cavall ritual de bronze de la tomba d’algun guerrer. Llàstima que molts d’aquests objectes no es poden veure in situ, ja que estan exposats en els museus arqueològics de Madrid, Barcelona i Osca. L’Artemis ibèrica va ser jònia, efèsia, grega, de la Iberia Oriental (actual Geòrgia transcaucàsica) i Síria, convertint-se amb l’Astarté o Tanit fenici-púnica, la Diana romana i amb la Marina o Maria cristiana, a partir de les aigües, les fonts, el mar i les deus a elles dedicades. La divinitat de La Serreta es pot visitar en el Museu Camil Visedo Moltó d’Alcoi, tractant-se d’una divinitat feta amb terracota. En el Museu de l’Alcúdia d’Elx es poden veure moltes d’aquestes peces i també les escultures del Parc, que ens permeten admirar la monumentalitat ibèrica en mig dels palmerars. Una de les troballes del període iber correspon a una esfinx conduïda per una divinitat femenina que es situa sobre les seves urpes davanteres, guiant l’ànima d’un difunt que galopa sobre aquell ser psicopomp; 284

també hi ha un bou com a urna cinerària i un tors d’home. En el Museu es pot veure el monument de Montfort on hi ha representada la divinitat masculina, vasos pintats amb manifestacions de la deessa local, la Venus d’Illici, l’Eros adormit i altres peces escultòriques. A Atzavares Baix (l’Alcúdia) trobem el jaciment arqueològic i Museu de l’Alcúdia, on es pot veure el lloc on es va descobrir la Dama d’Elx, altars de culte i sacrifici, dames sedents, un bust de togat, un d’infant i representacions diverses de divinitats o fidels que invoquen amb música o esfinxs, com a imatges fantàstiques amb cos de felí alat i cap femení. Com ha passat amb moltes de les coses ibèriques conegudes, la Dama d’Elx es coneixia com “la reina mora”. A la població alacantina de Cabezo Lucero, es va trobar l’altra Dama ibèrica i a molts llocs imatges o mares de Déu. En el Museu del Castell de Sant Martí Sarroca (edifici del segle X-XII) hi ha la deessa trobada a l’entorn del municipi, coneguda amb el nom de la Venus del Penedès. En el Museu Thermalia de Caldes de Montbui (sala ibers), s’hi pot veure la Dama d’Eusti, localitzada al jaciment del poblat de Torre Roja (Sentmenat), al costat de peces votives de plom, monedes i ceràmiques del segle V aC. Es tracta d’una escultura de marbre blanc del segle I aC d’estil joni, formant part d’un conjunt de troballes ibèriques dels diferents poblats del municipi com: molins manuals, ceràmica, etc. La dona en el món ibèric tenia un tracte igualitari, exercint funcions de sacerdotessa. Entre els ibers les troballes arqueològiques il·lustren la quotidianitat, sense els prínceps de la resta peninsular, ja que la nostra cultura –com diu Jacinto Antón– va ser un desenvolupament autòcton de l’Edat de Ferro que va comportar el món ibèric.

Tot de cop, els romans amb August i des de Kesse, amb l’ambaixada de Mitilene, els van anunciar que havien nomenat l’Emperador “Déu vivent”. August ja era fill adoptiu del també divinitzat César, l’Estat romà era la Dea Roma i la religió va ser el suport de la política. Els dedicaven temples i altars, tot fent miracles, però encara veurem diferents variants dels “clipei” amb un cap de Júpiter-Amon i el Sol, tal com llegim en textos de Joaquim Folch i Torres o Schulten.

285

Segons els escrits de Serra i Postius, Mossèn Cinto Verdaguer, refereix com el nom de la Laia o laietana Lària o Eulària (noia ibèrica laietana), va substituir la Holofermes de l’època del paganisme. El bisbe Quirze de Barcelona en comença a parlar en el segle VII, transformada ja en la “Madonna Sancta Eulària”, el Rei Martí l’Humà li va fer una processó, i l’any 870 el bisbe Sigebut de Narbona va venir a buscar una relíquia i segons Albano Rutler, Sant Vanengo era devot d’ella. Guitardus li va dedicar un hospital que Jaume I va engrandir pels mercenaris o “eularis”. (El nom d’Eulària-Eulàlia o la noia ibèrica laietana de la ciutat de Laie: laietans, laletans, laie, laia, laria, lalia, i eulabèia com a significat grec...).

CAPÍTOL 3 ELS SANTUARIS IBERS Santuaris i llocs d’oració, màgia o peregrinació, són habituals a tot el territori dels ibers: santuaris rupestres, covessantuari –especialment en el País Valencià–, dames oferents amb gots per libacions, santuaris rurals i urbans, com el temple de la Illeta del Campello, el d’Ullastret, Empúries, Tornabous, Mogent o Sagunt, amb cultes a Asclepi, Higea, Zeus Serapis i altres que anirem esbrinant.

Un fet constant és que els santuaris sempre es troben en entorns molt naturals, coves, abrics, fonts, deus, rieres, torrents i rius, en espais oberts i sempre en llocs amb aigua, com a tot l’entorn proper a Ègara, ple de fonts i vegetació. A Sagunt el temple de Diana es va fundar l’any 1.409 aC, o sigui, 200 anys abans de la caiguda de Troia.

Lucius Cornelius Bocho va escriure en els seus annals –dels quals Plini en treu informació–, que Sagunt estava habitada també per gent vinguda de la illa grega de Zacyntos i per libis.

A l’Alcúdia a partir dels estudis de R. i A. Ramos, podem fixar-nos en la bonica basílica d’Il·lici i en el seu esplèndid mosaic, que ens relata una història de cinc mil·lennis de cultures superposades. A l’antic temple ibèric, construït d’adobs, la porta principal tenia dues 286

pilastres i dos capitells protoeòlics, amb la seva taula d’ofrenes en el centre de la Gran Sala central, la capella i la torre del tresor. Aquest temple era dedicat a la Gran Deessa Local, a jutjar pels materials arqueològics trobats, rics amb simbolismes i amb testimonis litúrgics sobre la divinitat femenina, el seu consort –déu emparentat amb Sabazios–, déu iber de la cervesa, la bogeria i al mateix temps, taure i joguina de la deessa.

Multitud d’imatges en ceràmiques, escultures i objectes, completen els coneixements que al·ludeixen a divinitats femenines locals ctónies del cercle de Demèter. De l’etapa ibero-romana (anys 10-12 aC), trobem allà mateix el Temple a Juno, commemorat en una moneda que diu “IVNONI”, responent a les divinitats femenines autòctones. El cristianisme arriba entre els ibers aproximadament durant el segle V i en aquests temples cristianitzats, hi comencen a aparèixer els símbols del sacrifici d’Isaac, la creu i les ovelles, la balena o el colom, ben representats a la basílica paleocristiana d’Illici i a les visigòtiques o bizantines d’altres localitats.

D’Empúries en tenim les referències d’Estrabó, parlant del temple dedicat a l’Artemis efèsia, i la millor mostra d’escultura grega peninsular va ser localitzada amb Esculapi o amb l’Afrodita praxiteliana, ara en l’arqueològic de Barcelona. Un altre monument representatiu és el Temple de Serapis, també a Empúries. Dénia havia sigut un altre lloc important per la religió dels ibers, amb un temple d’època jònia.

Lorenzo Abad Casal, comenta la importància dels temples ibers, dedicant especial atenció als alacantins i contestans, i E. Llobregat ho amplia parlant del temple de La Escuera (Alacant) que va descobrir el suec S. Nordström en els anys 60. A Terol tenim el temple de Azaila i altres. M. Gil Mascarell ens fa veure les diferents característiques de les coves-santuari valencianes, mentre que Juan José Blánquez Pérez, tot referint-se a Juan Maluquer de Motes, profunditza en una possible “Ruta dels Santuaris,” que seria el vehicle d’activitats comercials del mon ibero-grec, foceu i emporità.

287

També hi havia santuaris votius –urbans i rurals–, on dipositar els ex-vots i les ofrenes als déus, com en els poblats de La Serreta d’Alcoi, Llíria, Calafell, Elx, Sagunt, el poblat ibèric de Montgrós en el terme municipal d’El Brull –al Montseny, que encara conserva un gran mur i les torres de defensa–, Cretes, el Cogul, l’Esquerda a Roda de Ter, Malla o Tivissa. A Anseduna (Nissan les Enserunes, Catalunya Nord), del segle VI aC., podem veure un temple amb columnes inspirades en l’estil joni i cases comunitàries ibèriques per les activitats socials i religioses.

Altres santuaris els trobem escampats per tot el territori iber, amb centres de culte, màgia i rituals des de èpoques neolítiques, amb tradicions que travessen l’etapa ibèrica, la romana i arriben als nostres dies, com passa per exemple a Vallgorguina al voltant del seu dolmen. Molt significatius són els d’Alcanar (la Moleta i ermita de la Mare de Déu del Remei), Gandesa, El Perelló, Tivissa, Ulldecona (12 abrics santuari), Badalona, Barcelona, el Brull a Osona, Folgueroles, Caldes de Montbui, Llinars, La Roca, Roda de Ter, Savassona o Vic, Vilassar de Dalt, Llobera en el Solsonès i Olius, així com moltes restes de tipus religiós ibèric, escampades per tota la Vall d’Aran, com el frontal solar de Gaussac. Les comarques lleidatanes estan plenes també de documents escultòrics que ens parlen de la religió ibèrica i les seves divinitats: Os de Balaguer, Aitona, Albagès, Lleida, Seròs, Tornabous, Soses, Gerp, Albesa, Térmens, Vallfogona o el Bovalar. A l’exposició del 2002 en el Palau Robert de Barcelona, es va oferir una visió de conjunt de les diferents intervencions arqueològiques dels llocs esmentats.

A Sant Cugat del Vallés amb la celebració del Mil·lenari del Monestir també es pot fer un recorregut per la història, ja que els seus orígens es remunten a l’època ibèrica, amb restes d’una fortificació romana a la base del monument, i dades documentades de l’època visigòtica i del cristianisme.

288

CAPÍTOL 4 CULTES I RITUALS La cultura ibèrica converteix en sagrats molts llocs naturals: punts alts de forma cònica –mor / mur en llengua Ibérica (Mur, Mura, Munt, Mor, Mora, Morunys....)–, coves, abrics, pedres, fonts, encreuaments de camins... Es pensa en ritus mediterranis de la fecunditat adoptats pels ibers, ritus de transició, d’iniciació, de la llar, de guerrers, de nounats, de fundació, propiciadors de la fecunditat o per fer peticions i ofrenes als déus, generalment representats per figures femenines nues o vestides.

En l’àmbit foceu o grec, les deesses podrien ser verges (Artemis, Atena, Hestia...) o mares (Alera, Afrodita...), però sense devoció pels fills.

En general la figura humana i la imatge divina es justifiquen mútuament, ben representades en vasos ceràmics, relleus, plafons, pàteres de plata, en vasos de libacions molts cops trencats ritualment o en escultures i pebeters ceràmics o cremadors de perfums, amb bons exemples a Camarles o Benidorm, tot i que el pebeter és un objecte que els ibers mai van utilitzar, tal com ho demostra la falta de senyals de combustió. En el Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet se’n va trobar un amb el bust de la deessa Tanit, junt amb un capfoguer ritual, semblant als trespeus i “morillos” en forma de caps de cavall o de bocs, que a la Catalunya Nord, decoraven alguns extrems d’altarets. A l’Alcúdia es van localitzar alguns amulets fàl·lics fets d’os.

El culte al Sol i la Lluna estan molt identificats. Significativa és la làpida ibèrica del Call Juich de Barcelona, amb simbolismes d’aquests astres. Aquesta làpida de l’Arc de Sant Ramon, es creu referida a l’alt litzar (en Euskera), o freixe.

Fita, Hübner i Sampere i Miquel, van investigar la làpida votiva d’Annia Laietània de Barcelona i el “Vertumne Falus” de la Creu Coberta, ambdós trobats el 1849. A Provençana hi van trobar un cap de Medusa en pedra, reconeixent-hi el culte iber i pagà, descriptible també en les làpides romanes. A la Serra de Montcada 289

hi van descobrir dues ares, una al Mont Aguilar i l’altra a Caparra, amb una invocació gravada a la roca que diu: “consagrada al déu Sol posà aquesta ara Abascant” (Balari, Jovany, Gaietà Soler i Masdeu).

J. Botet i Sisó creu que alguns fragments de làpides o els discs solars de marbre amb forat rodó, envoltats de signes i lletres ibèriques, podrien també ser inscripcions gnòstiques fetes en amulets ibers. Era costum entre els ibers portar campanetes i amulets fàl·lics a la roba, agafats amb fíbules (imperdibles) de corall (Museu d’Història de Barcelona), per protegir-se del mal d’ull.

Tots els rituals es celebraven generalment en el “lloc” sagrat. Els d’iniciació entre els joves, es feien cada any en base a cerimònies propiciatòries que permetien al jovent entrar a formar part de la comunitat d’adults, amb deures, obligacions i privilegis. Per això els nens que no han pogut acomplir aquest ritus, eren enterrats a l’interior de les cases.

Els cultes i rituals dels indígenes ibers, van sofrir moltes transformacions amb les migracions constants cap a les nostres terres, on trobem fins i tot amulets egipcis del segle VI aC. en les urnes funeràries, que demostren una intensa penetració de cultes de fora.

Per als seus rituals, disposaven de vasos sagrats, algunes ofrenes es dipositaven en clots fets a terra, es practicaven cultes domèstics i sacrificis sagnants, que tenien molts elements comuns amb els mediterranis, amb els quals compartien algunes divinitats. Els vasos del tresor de Tivissa pertanyien a alguna activitat de culte de tipus mitològic, on hi figura el Sol i el llop ilergeta. En el següent capítol parlarem dels rituals funeraris, les tombes i els aixovars o les cremacions, que necessiten un apartat especial.

De caràcter ritual es consideren les danses del Vas de la Sardana de Llíria, on homes i dones agafats de les mans ballen una dansa que podria ser la precursora de la sardana, totalment identificable amb les danses de tipus religiós que Estrabó diu que ballaven els ibers durant les nits de pleniluni. En aquestes escenes s’hi veuen també els músics i les lluites rituals. En el plafó de La Serreta, la deessa mare 290

està entre músics i adoradors. A la iconografia podem veure com normalment hi ha moltes dones flautistes. Pel que fa a les danses fàl·liques trobem suficient informació a El Cogul, amb figures humanes femenines ballant al voltant d’un personatge masculí nu.

Seguint el costum dels taurs antropocèfals de Caldea o potser la dels cretencs jonis amb el Minotaure (Minos), arribem a la tradició ibèrica amb aquest animal sagrat. El símbol tauriforme com a representació de déus masculins, podria respondre a tradicions orientals de l’àrea jònia. El bou convertit en “toro” com a símbol de la fecunditat , seguia tradicions referents a cicles naturals. Les curses de braus poden provenir d’aquestes tradicions de masculinitat, igual que les antigues cremes d’efígies en temps inaugurals recorden les falles valencianes.

CAPÍTOL 5 L’ÈTNIA IBÈRICA I EL LLOP El llop ilergeta el trobem molt ben representat en totes les tribus ibèriques, i adoptat en època romana pels invasors. Llop en iber és “TIR”, per això les monedes ibèriques lleidatanes, porten un llop que simbolitza la ciutat d’Iltirta (Lleida). A Elx podem veure ceràmiques amb la dualitat àliga-llop, a les pàteres del conjunt ritual de Tivissa (en l’oppidum del Castellet de Banyoles tot dominant la via fluvial de l’Ebre), el llop representa l’existència de creences en éssers intermediaris entre déus i homes. A l’Alcúdia hi tenim un pectoral amb un cap de llop i també una lloba ibèrica en pedra. Ceràmiques amb pintures d’aus i llops, simbolitzant el bé i el mal, la vida i la mort o escenes al seu voltant que representen ofrenes i sacrificis, són bastant freqüents en els jaciments arqueològics ibers. Tenim signes d’activitats culturals o religioses, en coves amb el llop –o modernament “carnassier”–, com a signe d’un possible ritual d’iniciació que es pot entreveure en les imatges de tonsura, la barba, el cabell llarg o les arracades masculines. Alguns cops apareix el déu alat i un llop o un “carnassier” (Olmos, 1992). El nom de Carnassier 291

el van començar a utilitzar alguns autors per designar feres ferotges aparegudes en les decoracions ibèriques, que volien representar vigor i bravesa, associant l’animal a una divinitat masculina equivalent al llop ibèric genuí.

En tot cas els diferents autors especialitzats (Julio Rodríguez, Teresa Chapa, Moreau, Maluquer, Anziani, Griñó, Iguàcel, Tortosa, Grunhägen, Vives o Ruano i Pericot, Carreras Candi o Kurtz que segueixen Plini, Pausànies i Estrabó), ens parlen en els seus escrits dels cultes subterranis, propers a la terra com el del llop. A la iconografia del llop hi donen uns nexes amb la simbologia funerària i les cerimònies d’iniciació, molt relacionades amb ritus xamànics i amb els etruscs no indoeuropeus (lloba etrusca). És un animal relacionat amb la iniciació, la mort i la identificació ètnica. La mort seria mort i cicle vital, matar per viure, morir per donar vida... regeneració... i en els processos d’iniciació, el llop tindrà braços i mans humanes com a “home llop”. Com a emblema és molt habitual veure’l inclòs a l’escut de la Minerva de Tarragona, a les monedes com a delimitador ètnic i a moltes ceràmiques o en dades epigràfiques.

El llop era un símbol d’animal temut, que demostrava a l’enemic el caràcter perillós de qui el portava, com a símbol. Olmos comenta la imatge del jove, estirant la llengua d’un llop, per demostrar el seu valor davant la fera, que sembla realment un ritu iniciàtic.

CAPÍTOL 6 EL SACRIFICI RITUAL El sacrifici és realment una causa de mort violenta, encara que pugui ser ritual. Es pot partir d’un ritual purificador o de fundació com ofrena, o fet per aplacar i propiciar als déus. Molts autors pensen en costums heretades d’edats o temps anteriors i també d’altres cultures. En el cas de la cultura ibèrica, ens trobem amb molts casos que entren dins de l’àmbit de la violència, però sense poder saber exactament si es practicaven com a acte violent pròpiament dit o si 292

aquestes lesions responien a casos terapèutics o de cirurgia. Tenim lesions dentàries intencionades i altres en diferents parts del cos, les trepanacions cranials, els caps tallats, els enclavats, les amputacions de les mans i casos de persones sense enterrament ni ritual.

L’enterrament de neonats o infants a casa, la mort (suïcidi... o sacrifici) del devot, quan mor el seu cap (la devotio), els suïcidis (o el sacrifici dels fills) per evitar l’esclavitud, i també els sacrificis d’animals o el culte al cap tallat. De cada cas anirem veient l’estat en que es troben les investigacions actuals, sense deixar de banda la importància del ritual funerari iber, ni el de la cremació del cadàver.

Si els cadàvers s’han localitzat en un lloc que no sigui la necròpolis i a més no estan cremats seguint la tradició ibèrica, vol dir que parlem d’una mort normal o no ritual, el que també ens fa pensar en uns possibles rituals que només es feien per les classes altes o aristocràtiques, que de fet eren les que vivien en les cases dels poblats que coneixem.

Hem de tenir clar que en els casos de càstig, generalment no hi havia cremació ni enterrament dins les necròpolis.

Quan es parla de la “devotio” o la “fides ibèrica”, la qüestió és diferent, ja que el devot havia jurat vassallatge i lleialtat al seu cap. Per tant quan aquest moria, ell també estava obligat a morir.

Per aquest motiu molts ho consideren un suïcidi voluntari o autoimmolació deguda a un compromís o contracte, tot i que s’hi poden donar moltes interpretacions.

Ara bé, quan tenim casos de decapitacions o degollats amb cremació posterior, ja es pot pensar en un cas religiós de sacrifici o de ritual.

Hi ha casos de suïcidis col·lectius i individuals durant les guerres.

En aquells casos en que una persona sacrifica als seus familiars perquè no siguin esclaus, hem de parlar d’un altra tipus d’acció.

També haurem d’examinar les qüestions penals en front dels càstigs corporals, o les amputacions de les mans, per humiliació i deshonra dels enemics.

En totes les investigacions portades a cap per la Medicina legal, l’Arqueologia o l’Antropologia, el principal problema rau en la 293

dificultat dels estudis científics, davant del costum ibèric de la cremació dels cadàvers, ja que la informació que l’estudi dels esquelets ens pot aportar, sempre serà limitada.

Al llarg del present treball seguirem els estudis més actuals en aquestes qüestions, com són els d’O. Barrial, pel que fa al ritu del sacrifici; A. Pujol, sobre els cranis d’Ullastret; Vives i Miró, amb les restes de Montjuïc; J. R. Zaragoza, pels aspectes mèdics de la Geografia d’Estrabó; Barberà, amb les qüestions dels enterraments infantils; Agustí, en el tema dels signes de violència i lesions rituals, o Bermejo, per les abrasions dentàries i Corzo en el tema dels sacrificis infantils.

A Dopico el seguirem amb tot el referent a la “devotio ibèrica”, o a Marvin Harris en les qüestions de la mort; R. Olmos, en el tema de la dona en el sagrat, i a J. M. Reverte en totes les qüestions mèdiques i d’investigació.

Quan es parla de sacrifici, hem de pensar amb les idees supersticioses, per arribar a entendre l’antiga antropofagia, que els autors clàssics citen en moltes ocasions (Herodot, Plini, Estrabó, César....), i està ben documentada des de l’època prehistòrica de les cavernes, podent ser de tipus guerrer , religiós o alimentari, pensant generalment que menjant la carn de l’enemic, es pot adquirir el seu valor. El sacrifici es presenta sempre com quelcom necessari per l’expiació d’una culpa, i normalment s’ofereix a un déu la destrucció de la víctima, que ells consideren transformació. En els sacrificis d’animals, cada cultura escollia uns determinats animals, segons el costum i el que representaven. Els possibles sacrificis humans entre els ibers, no ens han d’estranyar, ja que es practicaven en plena època històrica entre els egipcis, els grecs o els romans i entre molts pobles asiàtics.

Arcadia, Leucade o Atenes, atenuaven la mala olor de la carn cremada, amb perfums... Cerimònies de ritus propiciatoris eren habituals en els temps jònics i homèrics, amb altars ben adornats i amb el foc ben encès i el sacrificant molt ben vestit. Música, cants i danses, mentre la víctima es cremava i després, sacerdots i assistents anaven menjant la carn... Els sacrificis romans d’època iberoromana, eren molt semblants i es donava mort a les noies vestals que havien 294

perdut la virginitat, enterrant-les vives per enviar-les a la divinitat...

En els sacrificis familiars, el sacrificant era el “pater familias” i en els públics els sacerdots i magistrats. La necessitat del sacrifici, era un dels dogmes principals entre els druides celtes, i cas de no tenir enemics per sacrificar, es sacrificaven innocents. Sobre els celtibers ens en parlen els clàssics, a causa del seu costum d’examinar les entranyes dels enemics o de conservar –en situacions difícils–, parts del cos de dones i fills per alimentar-se. Els fenicis, cartaginesos, palestins i gals, sacrificaven als nens i practicaven ritus molt sanguinaris. Totes aquestes cultures anomenades, van ser coetànies dels ibers. Per tant es fàcil entendre que alguna influència havien de deixar.

El lloc per oferir els sacrificis podia ser el santuari o espais considerats sagrats, destinats al ritual o als sacrificis d’expiació. No cal parlar aquí dels sacrificis bíblics ni del cristianisme perquè són temes coneguts de tothom.

Durant l’etapa ibero-romana el “pater familias,” a més de ser sacrificador, també disposava de certs coneixements quirúrgics vinculats a les antigues creences màgiques i les conjuracions, davant casos de luxacions o fractures –que en les interpretacions, no es poden barrejar amb el sacrifici–, tenint en compte els descobriments fets al examinar les restes humanes, en els estudis osteològics, mètrics o anatòmics.

Sacrifici és també banquet sagrat, després d’una acció sacrificial o un ritu de la llum –lustral– (rituals de purificació o de passar revista a les tropes un cop a l’any). Al Bages hi ha molts pobles que encara celebren les festes de la Llum, ara sota una aparença cristiana.

Relacionat primer amb les costums sànscrites, vèdiques, armènies o irànies, tenia el sentit d’honra als déus per mitjà de les oblacions i les ofrenes, per mediació de reis i sacerdots sacrificants. El “mactare” llatí, segons el diccionari Ernout-Meillet es transforma en “matar”.

Gaius, (Ins. 4,28), parla del menjar ritual que segueix al sacrifici, la purificació lustral (febrer) o la il·luminació del Sol sobre la processó i l’autoritat que passa la revista de les tropes llatines i romanes. Plini, en els seus escrits diu que avorreix la ingestió de la sang dels gladiadors...

295

Entre els ibers es troben pocs indicis de possibles sacrificis humans autènticament ibers, i molts d’animals amb representacions diverses.

En aquest tema es pot llegir F. Marco Simón, que fa al·lusions a la qüestió de l’examen de les entranyes de les víctimes. Otto W. F. presenta l’antic sacrifici dels nens a Mykonos, Pornia o Beòcia i ens fa veure com es substitueix pel boc oví-capri, igual que modernament es substitueix per simbolismes. Sobre les danses rituals guerreres o de sacrifici, les lluites i els respectius músics, se’n poden veure imatges en les decoracions del Vas de Llíria o en les ceràmiques de La Serreta.

En els poblats ibers, es fàcil trobar integrats en el poblat i els habitatges o habitacions, altars i llocs amb finalitats sacrificials, com a l’Alcúdia o Calafell.

Pel que fa als sacrificis d’animals Joaquim Garcia Rosselló conclou que és factible parlar d’una estandardització amb una selecció de les edats de sacrifici i de determinades parts de l’esquelet, ja que quasi la meitat dels casos d’ovicàprits estudiats per ell, van ésser sacrificats en edat adulta. En canvi els suides (porcins), ho van ser en edat infantojuvenil, fet que contrasta amb el context dels “sacrificis rituals,” en que els petits animals acostumen a ser d’edats molt més immadures.

Corzo i altres autors creuen que els sacrificis humans entre els ibers, es donen a partir de pràctiques heretades de l’Edat del Bronze o com a resultat de les influències celtes, púniques i després llatines i romanes.

El cert és que a la mort d’un cabdill iber, es sacrificaven animals, celebrant-se banquets amb participació d’una part molt reduïda de la societat respectiva, apart del sacrificant i els servidors personals que li havien jurat vassallatge, que com sabem també havien de morir sacrificats. Terrero sospita que hi havia hagut antropofagia per motius màgics i ritus funeraris, introduïts de fora o per pròpia tradició dels mateixos ibers, basant-se en l’examen de les pintures de les coves, les figures votives o l’esfinx de Bocairent.

Un bronze trobat en territoris fronterers murcians, ens presenta un sacrifici d’animals amb un sacrificador nu, amb ganivet a la mà dreta i una altra figura nua ornada amb collarets i torques com el sacrificador. També hi ha un recipient o pila circular i un personatge amb la mà sobre els animals i sense adorns.

296

En el Museu monogràfic de l’Alcúdia (Elx), es poden veure objectes amb indicis de cultes sagnants, relacionats amb el sacrifici dels primogènits i amb el culte al Cap Tallat, així com un altar per aquest culte.

Anna Pujol ens parla en el seu llibre del sacrifici fundacional o ritual domèstic, realitzat dins les habitacions dels poblats, enterrant part de l’animal en els angles de les habitacions i sota el paviment (normalment el crani i les potes), com en els casos de Sant Just d’Esvern, Calafell, Cerdanyola, Cabrera de Mar o Tamarit de Llitera que ampliarem en el capítol dels enterraments infantils sota el terra de les cases.

Altres traumatismes intencionats s’han vist en les restes òssies de la Cova Freda de Collbató (Vives i Miró, 1991) i manipulacions dentàries a Puig Castellar, Castellnovo (Castelló de la Plana) i Ullastret, enteses com a manipulacions rituals de sacrifici i que comentarem més endavant.

Les lesions intencionades rituals, també es podrien interpretar com a lesions de càstig. S’han estudiat dos casos d’home, amb lesions fetes a les mandíbules, utilitzant un instrument tipus navalla, descobertes en els poblats de l’Illa d’en Reixach i Puig de Sant Andreu. En el cas d’aquests dos homes, en el cadàver s’hi veu primer una decapitació o cap tallat i després les lesions esmentades, no havent estat practicat el ritus de la cremació ni l’enterrament a la necròpolis.

A Savassona, en el terme de Tavèrnoles, sota l’església destaca la Pedra dels Sacrificis, gran pedra que presenta una canal horitzontal i forats tipus cassoleta que han donat peu a moltes creences populars sobre bruixeria i sacrificis antics o aquelarres, utilitzant la paraula del euskera. Junt a la Pedra s’hi ha documentat una ocupació ibèrica del segle III aC. i enterraments de Fossa des del Neolític iber, petrogrifs gravats per abrasió i repicats, una figura antropomorfa i signes cruciformes, ferradures i rodes solars. A la Ciutadella de Calafell, els arqueòlegs hi van trobar restes òssies de sacrificis fundacionals, el forat de l’estaca on lligar els sacrificats i un altar. La Pedra Gentil del dolmen de Vallgorguina també ens porta cap el mon de la bruixeria 297

i les pràctiques esotèriques que durant la nit de Sant Joan, es continuen reunint en aquest lloc. A l’abric Agut de Capellades s’hi han trobat dents humanes soles i per altre banda, està ben documentat que els collarets de pedra verdosa que des de les mines de Gavà s’exportaven per via fluvial i marítima a diferents territoris, eren estimades pel seu valor màgic (Veure Museu de Gavà i Mines Neolítiques de Gavà).

Tots els territoris de les diferents comarques gironines estan plens de monuments neolítics que ens parlen de creences i sacrificis preibers, degut als importants menhirs o pedres arques, dòlmens, coves i abrics, escampats per moltes poblacions tant de la costa com de l’interior.

Mans tallades...

En la qüestió del costum de l’amputació de les mans, segons les referències que en donen els escriptors clàssics en parlar dels ibers, tots coincideixen amb un costum ibèric practicat per la major deshonra i humiliació del vençut o dels presoners de guerra (Diodor, Apià o Estrabó a Geografia III, 3,6).

La diferència amb les mutilacions dentàries és que aquelles –de vegades– es practicaven post mortem.

En esteles i monuments funeraris de guerrers, s’hi poden veure junt a les inscripcions en llengua ibèrica, algunes aus i mans tallades, que representen enemics capturats o morts. Un exemple molt clar el tenim a La Vispesa de Tamarit de Llitera, actualment en el Museu d’Osca. Es tracta d’un monument funerari d’algun cabdill ibèric, amb inscripció en alfabet iber, i s’hi veuen les mans tallades dels enemics morts. Una molt bona reproducció es pot veure en el calendari del 1998 editat per la Caja de Ahorros de la Inmaculada, titulat “Los íberos en Aragón”. A les diferents pàgines es poden admirar en gran format algunes de les troballes ibèriques del Cinca i La Llitera.

El Dr. Juan Ramon Zaragoza de València, en el seu llibre sobre els aspectes mèdics de la península, basant-se en la Geografia d’Estrabó i la Història Natural de Plini, cita a Dioscòrides al parlar de les costums dels ibers lusitans i turdetans, dient que “son muy aficionados a sacrificios humanos”, afegint-hi que examinen les entranyes sense 298

treure-les, així com les venes del pit, comentant que donaven oracles palpant. Finalment explica que els ibers tallen les mans als presoners i dediquen als seus déus les mans dretes. De fet, el costum de tallar les mans es practicava per deixar els enemics inútils per la guerra.

CAPÍTOL 7 EL CULTE AL CRANI: decapitacions o caps tallats, enclavats i trepanats Segons la investigació bibliogràfica realitzada, es desprèn que entre els ibers existia un ritual definit com a “Culte al Cap Tallat”. En trobem detalls en ceràmiques i altres objectes, així com estris litúrgics per aquesta funció, referències d’autors clàssics, altars o ares de culte al Cap Tallat amb dipòsit ritual o d’ofrenes com les de l’Alcúdia, Illici o Calafell. En les troballes arqueològiques, el fet resulta evident en descobrir caps tallats, sense trobar la resta de l’esquelet.

El cas dels dos homes de l’Illa d’en Reixach i del Puig de Sant Andreu a Ullastret, deixen clara una decapitació, lesions intencionades i enterrament sense cremació fora de la necròpolis.

Aquesta circumstància fa pensar als científics en amputacions del cap i decapitacions punitives, religioses o rituals i de sacrifici. El mateix podem dir a Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet o al Turó dels Dos Pins.

En les excavacions, queda bastant clar que existien algunes zones de culte relacionades amb el cap humà. La troballa de destrals neolítiques en el poblat de Puig Castellar, fa pensar a Bosch i Gimpera en alguna superstició de temps ibèrics corresponent al segle IV aC, ja que la necròpolis de Cabrera de Mataró és de la mateixa època.

Segons Ana M. Muñoz, a l’Anatòlia, durant el Neolític també es troben cranis separats del cos i potser caldria tenir present la vinculació de l’Anatòlia amb els jonis i amb la Iberia Oriental.

A Sant Martí Sarroca la imatge del déu Cernunnos s’associa amb els caps humans esculpits en pedra, tractant-se d’un monument 299

relacionable amb la conservació dels cranis dels enemics, costum que, practicat inicialment pels celtes, era com una força sagrada que protegia de perills, tot donant salut, riquesa i victòries. Aquest monument de Sant Martí Sarroca, es pot veure al Museu del castell de la població, i és d’una importància cabdal. S’hi veu un guerrer i 6 caps tallats, a més d’altres adorns al seu voltant. En el Museu també hi ha una dotzena de molins manuals ibers de tipus domèstic, per moldre cereals, algunes ceràmiques, altres objectes com fussaioles de teler ibèric i dos forns de ceràmica ubicats en una finca privada, a més de la Venus ibèrica del Penedès, esmentada abans. Tot dels segles VI al I aC. Per molts les inhumacions de persones amb el cap tallat es, poden interpretar com a rituals o cultes, però també com a sacrificis o com a execucions, en les que intervenen idees de caràcter màgic o religiós referides al crani. Ramos Folqués, Rafael i Alfredo, van descobrir moltes d’aquestes relacions en els jaciments d’Il·lici, presentant aquests estudis en els seus treballs i en el Museu de l’Alcúdia i en el d’Elx. A la Catalunya Nord –Roquepertuse o La Cloche– s’han trobat petites urnes o reliquiaris on col·locaven els cranis, i també se’n poden veure d’enclavats i penjats amb grans claus. En territoris gals i celtes o ibers hi ha molts exemples a l’àrea d’Aix en Provence, tant de cranis clavats com d’escultures en pedra de cranis enclavats, semblants als caps tallats de Sant Martí Sarroca (Penedès), en aquest cas, acompanyats d’una divinitat i molts fragments de ceràmica ibèrica pintada. Alguns autors relacionen aquesta tradició amb la caça de Caps dels enemics vençuts com a escarment. Les creences dels celtes deien que l’ànima estava al cap..., i privant als enemics vençuts del seu cap, potser se’ls privaria de l’altra vida...

Anna Pujol en els treballs publicats sobre la decapitació i posterior empalament de cranis humans, pensa també en els possibles enemics, segons les troballes de Puig Castellar i Ullastret, i dóna la mida dels claus en uns 20 centímetres de llarg, alhora que explica que els dos cranis trobats en una sitja prop d’una porta de la muralla del poblat d’Ullastret, travessats pel gran clau, 300

mostren evidències d’haver estat primer decapitats, igual que els de l’Illa d’en Reixach. També descriu com els ullals i premolars inferiors havien estat llimats de manera intencionada, ja sigui per costums rituals o qüestions d’estètica. En el cas dels enclavats no es pot assegurar si es tractava d’execucions d’enemics o si anaven acompanyades d’un ritual d’exposició pública perpetuada, pel fet de trobar-se cranis enclavats a les muralles exteriors del poblat de Santa Coloma de Gramenet. De fet –tal com diu Ramon Manent–, l’enclavament és un dels sistemes d’execució constatats des de la Prehistòria.

De tots és sabut que durant l’Edat de Pedra (6000 anys aC.), tant a Amèrica com a Europa, eren freqüents les trepanacions, especialment durant el Neolític, portant a cap intervencions en que no es perforava la cavitat del crani i d’altres que implicaven la ruptura del crani i la calota. La trepanació o perforació amb barrina, es practicava tant a vius com a morts, podent-se certificar mitjançant els estudis dels científics, que molts dels trepanats sobrevivien a les intervencions, degut a que mai perforaven l’os parietal, el que ens fa pensar també amb pràctiques mèdiques i quirúrgiques. Resulta difícil trobar una explicació clara a aquests fets, degut a que trepanaven tant a morts com a vius, el que, ens acosta més a pràctiques rituals relacionades amb els mals esperits que s’havien de treure del cap. S’han trobat tombes amb un sol crani i molts fragments de trepanacions amb forats centrals, com si fossin utilitzats com amulets. Franz J. Gall i altres frenòlegs han demostrat mitjançant la craneoscòpia que el culte al crani, ha existit fins els inicis del segle XIX en diferents llocs del mon. Tampoc resulta estrany, pensar en trofeus de victòria.

La trepanació és la perforació del crani amb extracció d’os, practicada en territoris ibers des del Neolític i també a l’Edat del Bronze o pre-ibèrica. Està clar que les persones que practicaven aquesta cirurgia havien de ser gent molt experta: metges, sacerdots, xamans... Aquestes costums podrien venir de pobles asiàtics, orientals i en concret de jonis, massaliotes, grecs , fenicis o bé dels ligurs, si pensem que entre els ligurs pirenaics hi havia molts gals, 301

com entre els celtibers i ibers hi havia molts ligurs provinents de tots els Pirineus peninsulars. Algunes explicacions les podem trobar en les necròpolis de Cabrera de Mar o de Rubí, i en l‘extens treball de Ferran de Sagarra i de Siscar publicat el 1905-1906 en el Butlletí de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Tom III), que dirigia Francesc Carreras i Candi. Els dirigents de la confederació ibèrica i de les seves assemblees, entenien en tot allò del fet religiós de les diferents localitats mancomunades, i per tant en els aspectes vinculats a la qüestió del sacrifici.

Mateos, Etxeberría, Molano o De Alvarado entre altres, creuen que la finalitat d’aquestes costums –tot i tenir relació amb els enemics i la guerra–, podria ser màgico-religiosa, especialment si no es troben signes de cap patologia ni traumatisme –com l’espondiloartrosis–, tan habitual durant l’època ibèrica. Una prova més, serien els descarnaments post-mortem intencionals, localitzats en els diferents estudis científics. Es podria pensar en problemes neurològics, com a conseqüència de fractures que podrien provocar la necessitat d’alguna trepanació acabada en processos infecciosos i altres patologies descobertes en les proves ortopantomogràfiques de crani sec i en les teleradiografies.

S’han trobat cranis trepanats, tant masculins com femenins, i tant en edat adulta com juvenil, tenint en compte els paràmetres d’esperança de vida d’època ibèrica. Assumpta Aragall, en els seus llibres ens parla de les trepanacions de la cova de la Bòfia de Sant Jaume (Solsonès) on es van localitzar 19 cranis humans i 19 de gos, i descriu malalties i traumatismes contundents provocats per armes. Ella situa l’esperança de vida d’aquella època en un màxim de 40 anys i excepcions contades en els 60, fent-nos veure que en el Solsonès-Alt Cardener hi havia hagut una forta concentració de gent del centre d’Europa, que es van barrejar amb els ibers i que practicaven trepanacions amb finalitat màgico-ritual i no quirúrgica, que també confirma D. Campillo, Joan Santacana i Maria Camino, al parlarnos de les trepanacions post-mortem, junt als vasos funeraris d’ofrena.

Els habitants de Riner (Solsonès), explotaven la mina de coure del 302

poblat i també practicaven la trepanació amb finalitats màgiques.

Un trepanat braquicèfal curvo-occipital al parietal dret va aparèixer a la Torre d’En Cornet de Sallent, mentre Bosch i Gimpera el 1919 trobava a la Cova Joan d’Os de Tartareu, un mesocèfal d’uns 20 anys –masculí–, amb moltes perforacions, en aquest cas provocades per un tumor maligne, el que seria un bon exemple de paleopatologia amb aplicació de trepanació com a cirurgia. La trepanació cranial a nivell antropològic va ser un descobriment del francès Paul Broca (1824-1880), començant el seu estudi amb un crani precolombí trepanat. Restes esquelètiques trepanades, que sempre distingirem de les del cadàver –en aquest pas de cadàver a esquelet–, estudiades per ell, es poden veure en el Museu Broca i en el Museu de París. Alguns dels millors treballs sobre cranis trepanats del nostre territori són els realitzats pels laboratoris del Museu de Solsona amb els cranis trobats en diferents poblacions del Solsonès i ara exposata amb molta cura en el Museu Diocesà de Solsona, que val la pena visitar per la seva especialització en prehistòria i cranis trepanats.

El fet de trobar cranis que han sofert alguna intervenció especial, o restes de crani que utilitzaven per omplir forats dels murs o en altres llocs, sense cap marca de cremació i amb mostres de descarnacions, i sense objectes associats de tipus personal ni ofrenes, ens fa creure en actes de punició o de sacrifici. El cas de Montjuïc, el de Collbató, Burriac, Ullastret, Puig Aguilar o el de la Serra dels Almors, que Vives i Miró refereixen, en són proves contundents, ja que quan un cadàver no es crema és per algun motiu especial, com són les excepcions punitives intencionades. Pel que fa a les restes que es troben escampades i en desordre en determinats jaciments, intriga el fet que són restes que tampoc havien estat cremades, i que es troben en l’interior de sitges, de pous o al costat del riu, que de fet revelen una actuació diferent amb aquelles restes molts cops escampades.

Dins la temàtica del culte al crani o al cap tallat, s’ha de dir que generalment les trepanacions no eren pòstumes a la mort i que en molts territoris peninsulars, sempre han existit costums i tradicions 303

religioses molt antigues, a l’entorn de les relíquies de cranis que a partir del cristianisme –tant de caire romà, com visigot i bizantí–, es transformen en un culte ritual dels cranis o relíquies de sants, relacionable perfectament amb els cultes ibèrics al crani o al cap tallat.

A l’església de Sant Miquel, dins l’entorn de l’antiga Ègara en l’actual Sant Pere de Terrassa (conjunt visigòtic), junt a l’altar del subsòl de Sant Miquel també s’hi guardaven relíquies de sants en els primers anys del cristianisme. Aquest altar del subsòl de Sant Miquel, és una cripta amb passadís cap a altres llocs o com a sortida privada –actualment tapada–, que servia segons Josep Puig i Cadafalch, de capella funerària per guardar-hi les relíquies. Puig i Cadafalch també creu que tots els entorns d’Ègara havien estat un lloc funerari, amb panteons per venerar als déus antics, mentre la població encara no era tota cristiana. Durant les investigacions fetes per ell el 1906, va descobrir que Sant Miquel estava enllaçat amb la Basílica per un pas porticat, seguint el sistema de construcció siríac.

A moltes esglésies s’hi conservaven reliquiaris amb cranis de sants, que el dia de la seva festa eren portats en processó a llocs de romeria o a fonts i deus per conservar les propietats curatives de les seves aigües. Hi ha casos en que es deixava el crani dins de l’aigua fins que s’acabava la sequera, altres en que rentaven el crani amb aigua de l’última tempesta i altres ritus per l’estil, que tant es donaven a Iberia com a Euskadi o en altres llocs de la península. En les “Actas del II Congreso Nacional de Paleopatologia de València, Octubre, 1993 i 1996 de la Universitat de València” (llibre localitzable a la biblioteca de la Universitat de Girona), es pot trobar informació més amplia dels autors M. Villalaín i J. D. Gómez Bellard i altres.

Actualment els estudiosos del tema dels enclavats, arriven a la conclusió de que aquests cranis enclavats son els dels liders i responsables ibers de la resistència del poblat, considerant que van ser decapitats, enclavats i penjats en las seves pròpies muralles pels legionaris romans després d’incendiar i aniquilar els respectius poblats, comprobant-se que tots els cranis enclavats son posteriors a la repressió romana. En quant als trepanats l’únic que hi podríem 304

afegir com a conclusions últimes dels egiptólegs, és que aquesta pràctica de cirurgia ibèrica, no era coneguda entre els egipcis. Aixís ho confirma l’egiptòleg de la UAB Josep Padrós.

CAPÍTOL 8 ALTRES MANERES DE MORIR Un lloc important el va ocupar l’enverinament amb vegetals, ungüents o per enverinament intencionat de les aigües. Dioscòrides diu que l’enverinament en època antiga formava part de la vida diària de tots els pobles. La prevenció és difícil, ja que es pot aplicar a la sopa o a qualsevol menjar o beguda. Per eliminar el gust agri hi afegien sucre, i herbes aromàtiques per la mala olor. Com a conseqüència, van néixer els antídots i altres remeis, però el més famós coneixedor de verins de l’antiguitat va ser Mitrídates VI Eupàtor (121 al 64 aC) que era rei d’El Ponto i experimentava amb esclaus les diferents substàncies i els seus remeis i antídots.

En aquest apartat podríem parlar també del canibalisme originat en el Paleolític, en base a menjar ritualment parts del cos humà.

Pels escriptors clàssics, sabem que els ibers no eren temorosos de la mort. Titus Livi escriu que tret dels càntabres, cap poble va donar tanta feina als generals romans com l’iber. A vegades una tribu ibèrica sencera es suïcidava: homes, dones i nens, abans que sotmetre’s a l’enemic, ja que eren molt afectes a la seva terra, motiu pel qual no anaven a fer conquestes en altres territoris. Per tant el suïcidi formava part de l’entorn ibèric en determinades circumstàncies, com és la por a l’esclavatge. Un exemple concret el tenim a Sagunt (País Valencià), amb el suïcidi de dones i fills (normalment degollats), per no ser esclaus dels romans o dels cartaginesos (Plini Història Natural, VII, 35, Destrucció de Sagunt per Aníbal). La dona ibèrica estimava la seva terra i no volia ser dominada ni colonitzada.

Apià, Diodor i Sèneca, expliquen com les dones es suïcidaven llençantse des de llocs alts, altres es penjaven o es degollaven junt amb els seus 305

fills, per no caure en mans dels cartaginesos. La mort de la dona per guerres o setges està ben documentada. Estrabó, Plutarc o Apià, donen referències so bre la guerra i el suïcidi de les dones en els setges de poblats i ciutats, dient que portaven armes i morien lluitant. Algunes eren capturades (Apià 72), esclavitzades, empresonades i martiritzades o mortes, fets relacionables amb el matriarcat iber i les amazones, ja que les dones ibèriques, molt sovint ajudaven als homes en algunes tasques de la guerra i en la construcció de muralles defensives, transport d’armes, etc. Segons Magie al parlar d’esclavitud entre els ibers, cal esmentar que molts presoners eren crucificats pels romans, o venuts com esclaus per treballar sempre més com a tals, tot i no ser la seva condició anterior. Segons Ruiz y Molinos (1993), els esclaus agafats durant les guerres, no podien ni tan sols ser enterrats en les seves necròpolis. En veiem exemples en el Setge de la ciutat de Vic (Ausa) l’any 218 aC, portat a cap per Gneu Corneli Escipió –setge que va durar un mes segons la descripció de Titus Livi–. Els ausetans van haver de pagar un important tribut i el cap iber Amusic va haver de fugir. Al parlar de guerres i maneres de morir, cal fer esment a la falcata ibèrica, arma i signe ritual al mateix temps, que després van adoptar els romans.

Les fletxes i l’arc formen part de l’armament iber, trobant-se amb bastant profusió entre els aixovars i enterraments. Aristòtil (Política, 13/24), atribueix als ibers el costum de clavar al voltant de la tomba tantes puntes de llança com enemics hagués matat el difunt (Polibi VII, 2, 5, segons Schulten). La punta de llança surt en les monedes de Cosse (Tarragona) i Laye (Laie, Barcelona), en les làpides de Calaceit i en diferents ceràmiques i esteles. Juan R. Zaragoza, Fletxer i Pericot, en parlen en els seus treballs.

Com a casos de possible suïcidi, es podrien citar també els coneguts d’avortament i anticoncepció intencionats, en mares gestants, part, enterraments infantils a les cases, etc. L’efígie coneguda com a Ídol del Part, descoberta a Elx, és ibèrica i representa el procés d’un part al viu, una de les més antigues representacions iconogràfiques d’un part, segons García Donato.

306

Queda molt clar que abans de la dominació romana, la societat ibèrica tenia molts trets del matriarcat antic encara vigent, sobretot en els aspectes de família, sexualitat o reproducció, especialment abans d’entrar de ple en el patriarcat romà. Estrabó també refereix el costum ritual de “la covada,” que practicaven els càntabres, on la mare, després del part, és substituïda pel pare en el llit, com a forma d’acceptació i reconeixement del fill, i que no sabem exactament si es practicava entre els pobles genuïnament ibers per falta de proves documentals.

Segons Jullian, la covada recorda el matriarcat i és el darrer vestigi del conflicte entre els nous drets del pare i el poder de la sang maternal que era llei en les antigues civilitzacions. El plafó de terracota trobat a La Serreta d’Alcoi, guarda relació amb el matriarcat, al veure’s imatges de la mare amb els seus fills. De fet de la família matriarcal, es va evolucionar cap a la patriarcal. Ell diu que els ligurs preibers, sí que practicaven aquest ritus durant la primera Edat del Ferro ibèrica, essent fàcil que la tradició ligura continués entre els ibers. Els ibers cap al segle VII aC., en els territoris de l’actual Catalunya i especialment a l’interior, van ser un poble molt barrejat amb el Ligur. Bosch i Gimpera cita com a noms ligurs els de Roses, Alba, Iluro (Mataró), Dertosa (Tortosa), Bergion (Berga), Balasc, Tabascan, etc.

La “devotio” o la “fides ibèrica” –tal com l’anomenaven els romans, que també la van adoptar–, és realment una forma de suïcidi o mort pactada. La “devotio”, és la mort del devot, si el Cap a qui es jura com esclau, moria. És, doncs, segons Dopico, un sacrifici que molts volen considerar un suïcidi voluntari, però que en tot cas entraria en el camp de l’autosacrifici per lleialtat pactada. Més aviat seria una mort amb resignació pel pacte existent.

Potser entre les diferents maneres de morir, sense voler entrar en detalls minuciosos coneguts de tothom i ampliables en qualsevol enciclopèdia, hi ha el tema del “ Vampirisme “ que científicament s’identifica com una paleopatologia de tipus zoonosis específica, comprensible només com formant part de manifestacions reals de perversió insana, criminal i sanguinària, pròpies d’alguns individus a totes les cultures. La paraula vampirisme, només té un sentit 307

metafòric. A nivell religiós els sacrificis, la sang i la carn de persones, animals o divinitats, són idees molt utilitzades, tant a l’època ibèrica, en el Vell i el Nou testament, com a les diferents religions i en les creences gregues i romanes. Els rituals a Mitra o el canibalisme en són exemples quan parlem de màgia, religió o terapèutica entre els escites, els indoeuropeus, les cultures africanes, etc. Es poden buscar connexions antigues entre el vampirisme i la ràbia, les pràctiques xamanístiques i la religió en tot l’àmbit euroasiàtic. Es pot ampliar aquest tema amb les opinions de Gómez J. M. Tabanera, antropòleg historiador o amb les mèdiques de Gómez Alonso, J. (Revista médica Jano 1982. Rabia y vampirismo).

Per acabar diré que a més de la mort natural, hem de tenir present la mort per qüestions rituals o per “selecció ritual”. L’esperança de vida en temps ibèrics, sembla que en conjunt es pot establir cap els 32 anys, fixant-se el límit de vellesa entre els 50 i 60 anys. Un altre apartat el formen les morts violentes –accidentals o expresses–, els accidents, els càstigs, els rituals i les inhumacions involuntàries, tal com ho assenyala Arteaga.

CAPÍTOL 9 EL RITUAL FUNERARI DE LA CREMACIÓ: Les restes cremades El professor José Manuel Reverte Coma, ha estat el pioner en els estudis de restes òssies cremades, de necròpolis ibèriques peninsulars.

Professor del Laboratori d’Antropologia Forense i Paleoantropologia de l’Escola de Medicina Legal de la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid, les investigacions que va portar a cap, són molt nombroses i per tant impossibles de descriure aquí. Durant les pràctiques i la visita que vaig fer l’any 2001 amb els alumnes i professors del curs de la UNED sobre els ibers, a més de visitar aquest laboratori i el seu museu, vàrem poder examinar restes cremades de diferents necròpolis ibèriques de Catalunya i veure els 308

efectes del foc, comparant aquestes restes amb les d’altres esquelets actuals que no havien sofert cremació.

Actualment hi ha molta bibliografia escrita pel professor Reverte, per Manuel Santonja Alonso, Emeterio Cuadrado (excavador), Juan José Blánquez i altres que he seguit pel desenvolupament d’aquesta temàtica.

La cremació dels cadàvers era un costum propi dels ibers genuïns (o pobles no indoeuropeus), que no practicaven els pobles indoeuropeus de la resta peninsular (celtes, celtibers). Tampoc la practicaven els fenici-púnics, cartaginesos, etc., establerts en el sud peninsular).

La cremació es realitzava a una temperatura que podia arribar als 850 o 900 graus centígrades, idònia per cremar el cadàver i fer desaparèixer les matèries orgàniques. Els aixovars i altres matèries inorgàniques, apareixen deformats o alterats. Els ossos presenten una pèrdua de volum, es contrauen i surten esquerdes, estries i fractures que es poden confondre amb manipulacions voluntàries, si l’examen no és fet en laboratori per persones expertes.

Segons Reverte Coma aquestes alteracions podrien dificultar les posteriors medicions. El foc a les pires es feia amb fusta del mateix lloc, normalment alzines i roures.

Els estudis antropològics i paleopatològics de les restes òssies cremades, fets pels científics especialistes en aquests temes, han servit als estudiosos per poder entendre i interpretar aquests tipus de coneixements sobre les restes cremades (neurocrani, calota, esplanocrani, ossos llargs, mides, determinació de cossos estranys, tipus de carbó, pols, terra, pes total, color, sexe, edat, tipus, patologies, lesions i manipulacions, alimentació, signes degeneratius, traumatismes, tipus de cremació de les restes, ossos d’animals, etc. i qüestions referents a la pira funerària, el material combustible utilitzat, el tipus de combustió o les impregnacions d’altres materials).

Amb aquestes investigacions i l’estudi de les parts menys cremades, es pot arribar a conclusions molt importants per completar els estudis dels pobles ibers.

309

Segons Hawkes, Almagro Gorbea, G. , Sopeña i altres, es pensa també en una celtiberització de determinats territoris (cumulative celticity), que explicarien el costum celta de l’exposició de cadàvers, perquè fossin devorats per aus i animals, sense haver practicat la cremació ni l’enterrament. Segons Silio Itàlico (Pun. I, 3, 340-343), està clar que els ibers cremaven els cadàvers i que en canvi per les cultures celtes i celtibèriques dels altres territoris peninsulars, era considerat com un fet criminal. Els pobles celtes havien introduït el costum de la incineració. Segons Joaquim Botet i Sisó, el sistema iber i pagà de la cremació dels cadàvers, va extingir-se durant el segle V, amb el cristianisme. La nova situació sense cremacions, va comportar uns fets nous, provocant unes èpoques de grans epidèmies ben conegudes de tots.

Les necròpolis amb més tombes de cremació són les d’Enserune, a la Catalunya Nord, amb unes 500 tombes, les de Sabadell amb varis milers, Cabrera de Mar, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Guíxols, Rubí, Gavà, Tornabous i moltíssimes per tota la província d’Alacant, València, Castelló de la Plana i un llarg etcètera. Especial interès mereixen per la riquesa del seu aixovar, els poblats de Burriana i la Vall d’Uxó a Castelló de la Plana.

La cremació dels cadàvers respon a un complex ritual funerari religiós que també comporta una sèrie de normes de tipus higiènic, que posa de manifest la religiositat ibera, tractant-se de rituals semblants als de caire dionisíac. Durant el Congrés internacional “Els ibers, prínceps d’Occident”, es van celebrar una sèrie de conferències, actes i taules rodones per debatre entre altres la feminització del ritual funerari en la cultura ibèrica, els espais de culte i territori, l’anàlisi d’un espai de frontera o dels enterraments múltiples...

En parlar dels rituals de cremació, cal pensar també en les diferències entre sexes i nens o en les excepcions en els casos d’inhumació, mutilacions prèvies, manipulacions de cranis o inhumacions de nens en cases.

El ritu de la cremació dificulta els estudis de les restes òssies, tot i que encara es poden reconèixer algunes patologies. En aquells casos en que trobem ossos no cremats, pensem en una diferència social.

310

El ritual de la cremació s’ha d’entendre com a cerimonial fúnebre, o sigui dins el mateix context en que ens ho presenten les tombes i els materials descoberts, amb dibuixos i pintures en ceràmiques, vaixelles, esteles, etc. i en diversos materials dels aixovars. En el Vas de Llíria veiem escenes de dansa i música, en el d’Oliva una dona amb llança i escut, a la necròpolis del Turó dels dos Pins cremacions múltiples de fins 7 persones i en altres, imatges de parelles eròtiques, cares femenines com la de la timatèria de Verdú i llànties, ciriers o tulipes amb decoracions diverses.

Les poblacions més antigues, enterraven els morts en coves o en sepulcres.

Després amb les influències indoeuropees de la incineració , cap a l’any 1.200 a. de C., ja tenim proves que els ibers ilergets havien adoptat el ritual de la cremació, diferent del d’incineració, seguint també sistemes diferents d’enterrament, iniciats en l’anomenat dels Sepulcres de Fossa, peculiar i propi dels nostres territoris.

En general mitjançant els estudis científics de cremació, podem arribar a determinar el sexe, l’edat, la talla, la tipologia, el ritual i les tècniques de cremació, a més de totes les qüestions mèdiques i patològiques. En molts casos només trobem enterrats amb ritu de cremació a l’elit del poblat, ja que la proporció de número de tombes i els rics aixovars ho demostren clarament.

Els aixovars també es poden valorar segons els vestits, els adorns i el tipus de cremació, que pot ser ritual o senzillament de tipus culinari, pel que fa al procés utilitzat. Els ossos després de cremats, poden haver estat refredats, rentats i nets, sense deixar restes de cendra ni terra. Un apartat especial mereixen els nens, ja que generalment no se’ls aplica el ritus de la cremació. La cremació en general presenta molts problemes als investigadors, per l’explosió dels ossos de la calota cranial –a causa de l’acció del foc de la pira funerària–: les restes de pigment vermellós entre els fragments de la calota, senyals dels arrossegaments post mortem, restes en vies de sinostosi, fragments de calota sense dents, porcions petroses, etc.

311

En l’esplacnocrani tenim mandíbules fracturades per l’acció del foc, taques, parts calcinades, esquarteraments i diferents efectes de combustió incompleta entre altres.

CAPÍTOL 10 LES NECRÒPOLIS I ELS SEPULCRES DE CREMACIÓ El Neolític preiber es representa amb un tipus peculiar d’enterraments, els Sepulcres de Fossa, propis només dels nostres territoris (5000 al 2200 aC.). Més tard i per influències exteriors es troben en alguns llocs com La Pobla de Segur o Terrassa, vasos campaniformes i enterraments d’incineració.

També hi ha enterraments en coves, com a Salomó, Bor o Bellver de Cerdanya, fins arribar als enterraments del megalitisme amb monuments funeraris col·lectius i grans blocs de pedra, arribant fins l’Edat de Bronze, precursora de la del Ferro ibèric. Durant el Paleolític es construeixen els grans sepulcres de corredor, galeries cobertes i cistes.

Arribem a l’Edat del Bronze (1800-800 aC.), amb diferents canvis, que ens portaran el costum de les cremacions ibèriques, (Època ibèrica a partir segle VII aC.) i de les incineracions entre els pobles celtes i celtibers peninsulars. També entrarem en l’etapa del Ferro. (En principi considerem els celtibers com a cultura celta de llengua celta, però inicialment amb influències ibèriques a les àrees de frontera.

Després aquestes influències seran ampliables a més territori i l’adopció del alfabet iber en alguns territoris celtes peninsulars, farà sorgir el nom de celtiber i Celtibèria).

Simultàniament a les costums pròpies dels ibers en els seus territoris dels actuals Països Catalans Continentals, entre les comunitats celtes (Can Missert de Terrassa en seria un bon exemple), arribades en territoris ibers, es comprovarà la pràctica de la incineració, tot i que els pobles que aniran conformant la Iberia Occidental genuïna, passaran dels Sepulcres de Fossa als Sepulcres de Cremació, com a 312

únic ritual autènticament ibèric, sense sofrir variacions, i present fins l’època romana, com a únic ritual de tots els pobles ibers.

Encara que després anirem desenvolupant el tema de la cremació, recalco que va ser un ritual funerari present durant tota l’època ibèrica i que no hem de confondre amb el ritual celta de la incineració. Els ibers cremaven els cadàvers amb vestits, joies i adorns, en una pira amb combustió de fustes, guardant les cendres i restes òssies en una urna ceràmica o en gerres i cistes, junt a l’aixovar, aliments i begudes, a més de les vaixelles trencades ritualment. Els enterraments, tant en el Neolític (Sepulcres de Fossa) com en època ibèrica, s’organitzen generalment en necròpolis, tal com es pot veure a gran quantitat de jaciments excavats a tot el Vallès. Les urnes per les restes, podran ser amb decoració o sense, amb tapa de pedra o de ceràmica, pintades o no, i els aixovars a més d’adorns i joies, poden contenir fusaioles, sivelles de cinturó, pectorals, agulles, campanetes, ganivets, falcates, armes, eines, vestits i un llarg etcètera que ens permetrà estudiar amb detall tots aquests materials per a una millor comprensió de la societat ibèrica.

Una de les qüestions que estan clares, és que no totes les persones d’un poblat, tenien dret a ser enterrades en el mateix lloc, com ens mostren les diferents proporcions entre sexes, classes socials i altres diferències, ben documentades amb les excavacions i els estudis posteriors portats a cap pels diferents especialistes. En general es pensa que les necròpolis eren destinades a gent de categoria social superior i els altres, segurament serien enterrats fora de la necròpolis, en llocs diferents o senzillament no s’enterraven.

Quan parlem d’enterraments, caldria recordar que tenim el sistema d’inhumació, el d’incineració i el pròpiament iber o de la cremació del cadàver, amb casos especials de mutilació prèvia o post mortem (cranis, dents, mans....) i també el sistema d’inhumació, en poblats o llocs necrolàtrics però no en necròpolis.

Un cas apart és la inhumació –generalment de nens–, dins de les cases i que desenvoluparé en un capítol especial per aquest tema.

El ritus o procés de la cremació es composa de les següents etapes: –Preparació i construcció dels forats, cistes o tombes i dels materials necessaris; 313

–Conducció del cadàver al recinte necrolàtric, processons, etc.

–Preparació de la pira o del foc a terra o en un petit pou i llenya necessària.

–Cremació del cadàver vestit i junt amb el seu aixovar durant unes 24 hores.

–Recollida de les restes i l’aixovar i conducció cap el lloc de l’enterrament o tomba. Enterrament.

–El cerimonial comportava banquets, dansa, combats, lluites, música i sacrificis, segons les costums de cada tribu comarcal.

–Segons la categoria, es construïen monuments i esteles funeràries.

Les necròpolis eren extramurs del poblat o en muntanyes properes.

–La vaixella utilitzada durant el banquet era trencada ritualment i enterrada.

–Les restes de cendra i ossos eren dipositades a la tomba, dins un vas ceràmic, cista de pedra, urna cinerària o gerres.

–També era costum deixar els ex-vots en els santuaris.

–Les armes eren doblegades abans de ser cremades.

–Aristòtil explica el costum iber de clavar al voltant d’algunes tombes de guerrers, tantes puntes de llança com enemics morts.

(Aristòtil, Política, 1324).

–A l’àrea ibèrica genuïna (Països Catalans Continentals), no es donaven els casos dels territoris iberitzats dels sud cartaginès, amb enterraments sumptuaris, fins i tot amb càmeres subterrànies, monuments escultòrics o torres estela que de fet són de tipus orientalitzant.

Tots els rituals d’enterrament palesen les creences religioses segons cada sistema cultural i ens permeten un apropament més fidedigne a totes les tradicions, a partir del sacrifici del fill primogènit d’èpoques anteriors.

Amb l’examen de tots els materials trobats i els escrits clàssics, s’ha pogut descriure com els soldats dansaven al voltant del mort en l’enterrament de gent important, com desfilaven els genets al so de la música, que alguns recitaven poemes i que es lluitava per parelles damunt del sepulcre.

314

També s’han estudiat homenatges als guerrers, mitjançant esteles funeràries que representaven al mort, envoltat de llances que significaven els enemics morts o inscripcions en sepulcres contra el mal i els violadors de tombes.

En general hi ha poques tombes de dones, especialment de riques, i en molts casos són dones enterrades amb els seus fills petits o neonats, pensant-se també en avortaments.

Molts difunts eren exposats als animals depredadors o deixats en el riu i el mar.

Moltes d’aquestes dades s’han pogut obtenir en base als estudis dels metges forenses, que han investigat els ossos i els materials cremats.

Pel que fa a les qüestions tècniques sobre la cremació, podem dir que es poden donar diferents casos, especialment: cremació sense reduir els ossos a cendres, sense utilitzar urna per les restes, cremació en forats o a terra, en la pròpia tomba i cobrir, en forns o ustrinum i després enterrats en altres llocs especials, també amb foguera comuna o en alguns casos incineració, o sigui, reduint els ossos a cendres i enterrant amb el sistema de Camps d’Urnes o “urnenfelder”, no pròpiament iber.

El costum més habitual és la cremació del cadàver en la pròpia tomba, cobrint la pira amb terra, tancant i recollint les restes per ser enterrades en el lloc previst. Les sepultures acostumen a ser forats o “loculi” de forma oval o de vegades amb un túmul de terra i pedres.

Alguns autors pensen en alguna orientació preestablerta del cadàver, seguint la trajectòria solar i amb col·locació especial del aixovar, però aquests són dos punts amb poquíssima informació i sense cap confirmació fidedigna.

Segons Adroher i altres, les sitges abandonades eren reaprofitades com a tombes, tant per animals com persones, o per dipositar-hi ofrenes votives o per altres activitats domèstiques.

L’estudi de les necròpolis és, doncs, la clau per poder comprendre la societat ibèrica. Normalment les sepultures es troben sobreposades 315

en diversos nivells, bastant acumulades i en un aparent desordre.

A les figures sedents, com les Dames Sedents de l’Alcúdia o la Dama d’Elx, en l’ orifici que porten al darrera del tron, s’hi han trobat cendres i ossos cremats, com si es tractés d’un reliquiari.

En relació a la falcata, per les inscripcions i dissenys que porten, s’ha pogut determinar que a més de les connotacions militars, en tenia també de rituals, sacrificials i necrolàtriques.

Crec que cal advertir que tant els celtes com les tribus celtes dels celtibers, no van utilitzar tombes fins després de la romanització, no existint anteriorment ni inhumacions ben definides ni enterraments de restes incinerades, dipositant els cadàvers en els rius, pantans, llacs i mars, tal com ho demostren les troballes de restes en el Tàmesi i altres rius. També deixaven les restes a l’aire lliure pel consum dels animals, tal com ho certifiquen les ceràmiques celtibèriques (José Luis Maya i Richard Harrison).

Juan José Blánquez Pérez , en el seu llibre sobre la formació del món ibèric en el sud-est de la Meseta (per Schulten la “Die Meseta Kulturen” o per Carreras Candi la “Keltiké”), ens parla dels territoris de pas i de pont seguint el Camí d’Anníbal, la Via Heraklea o Herculea i Augustea, en les que durant tot el seu recorregut anem trobant en territoris de frontera, una sèrie molt important de poblats i necròpolis ibèriques, fora dels territoris ibers genuïns, i que van ser l’inici de l’expansió de trets culturals ibers cap a altres llocs peninsulars, fent que el nom d’Iberia, es generalitzés entre els autors clàssics per designar la península. El mateix va passar en els espais fronterers del Cinca, Terol, Osca, Albacete o Múrcia o en el recorregut de la Via Augusta, quant va ser allargada fins a Cadis –des de Tarragona–, en el sentit nord a sud. Per aquest motiu, a la costa –després d’Alacant–, no es troba cap poblat iber.

Crec que a molts autors, historiadors i científics especialistes en el tema ibèric –tant antics com actuals–, els ha creat molta confusió el fet que el grec Himilco en el seu Periple, utilitzés el nom de “ibar”, “ibai” o “iber” (que tant en euskera com en llengua ibèrica vol dir riu, país o lloc del riu), tant per designar els territoris genuïnament 316

ibers, com per designar el riu Ebre o el riu Guadalquivir, fent servir el mateix nom tant per un riu com per el País, creant-se l’inici de la gran confusió de confondre la Iberia Occidental genuïna, amb els territoris libi-fenicis, púnics o cartaginesos del sud peninsular, propers al riu Guadalquivir. Potser també ha influït la voluntat política de voler crear un origen únic i homogeni per tota la península que justifiqués la realitat estatal, amagant el fet que fins el 714 Tarragona va ser la capital de la regió autònoma d’Iberia dins la Monarquia Visigòtica, i Cartagena la dels territoris del sud peninsular.

Tornant a les necròpolis, no podem confondre, doncs, els enterraments ibèrics, amb els púnics o cartaginesos del sud andalús, (excepció feta dels territoris propers a Gibraltar que ja eren celtes), amb unes altres tradicions incineradores pròpies dels grups més meridionals, gestades en el que coneixem com a mon tartèssic o de procedència fenícia orientalitzant, tot i que després, es pogués iberitzar en part, naixent la Turdetània. Per aquest motiu alguns escriptors parlen de les dues ibèries peninsulars, la genuïna u Occidental i la turdetana.

Pierre Paris toca el tema àmpliament, situant-se específicament en les troballes del segle IV aC, explicant les “ustrines” on els cadàvers són reduïts a cendres o l’ustrinum com a lloc de la cremació, i el “silicernum” com a banquet de després del funeral, les pàteres (kylikes), els túmuls i els empedrats tumularis per cobrir o delimitar i assenyalar el lloc de l’enterrament, per futurs homenatges, rituals o activitats votives, tot citant De Motos, Presedo, A. Gorbea, Cuadrado, Tarradell i Mangas, que també ens parlen dels túmuls principescs orientalitzants del sud andalús. Podríem afegir-hi que les influències centroeuropees anteriors al Bronze final i Hallstatt, van proporcionar algunes de les combinacions descobertes entre la inhumació, la incineració, la cremació ibèrica i altres costums hel·lenitzants.

Els enterraments ibers i les necròpolis de tot tipus, les tenim molt ben representades a tot Catalunya , País Valencià, Vall d’Aran i Andorra, però molt especialment en els territoris alacantins. Potser les necròpolis més importants, serien les de Barcelona, Sabadell, Cabrera de Mataró, Perelada, Empúries, Ullastret, El Vendrell, 317

Alcanar, Tortosa, Santa Bàrbara, Amposta, Gandesa o Vallfogona de Balaguer, junt amb les d’Issona, Guissona i Arbeca.

Llocs especialment interessants per visitar, podrien ser: La Serreta (Alcoi), Moixent, La Bastida, El Puig, Molà d’Orró, El Molar, Los Villares, l’Albufereta, Manisses, Guardamar del Segura, Corrral de Saus, Elx, l’Alcúdia, Tarragona o Amposta.... A Empúries la necròpolis Parallí, lluny del nucli colonial grec, amb la necròpolis Martí o la de les Corts –utilitzada en el segle III aC–, són interessants pels canvis de ritual que podem veure a cada època. A Gandesa, en la necròpolis de Coll del Moro tenim enterraments de tipus tumular que l’amic i arquitecte Àngel Muñoz va descriure en la seva memòria sobre l’aixecament d’aquest poblat. A Barcelona els descobriments de la necròpolis del poblat laietà del Guinardó van ser molt interessants.

Altres llocs amb necròpolis que val la pena visitar podrien ser Santa Perpetua de Mogoda, Pinyeres-Batea a la Terra Alta, Zucaina a Castelló, Vilanova i La Geltrú, Cerdanyola, Sant Just D’Esvern, Castelló de la Plana, Terol, Llíria, Tornabous, Tivissa, Alcanar, Sagunt, Calafell, Calaceit o Llinars dels Vallés entre d’altres com Cabrera de Mataró, Rubí o Sant Feliu de Guíxols. Potser el millor exemple ibèric el trobem a la Catalunya Nord, en l’oppidum d’Enserune (Anseduna) a Nissan Les Enserunes, seguit del poblat d’Ullastret, Empúries i Calafell.

Altres poblats amb necròpolis d’èpoques ibèriques molt antigues, serien per exemple el de Llavorsí (segle VIII aC.), el d’Arbeca (segle VII aC.), Carratalà i Genó a Aitona o tots els del Baix Ebre del segle VII aC, destacant l’aldea del Barranc de Gàfols a Ginestar d’Ebre, el poblat de La Fonollera a Torroella de Montgrí, Vall d’Aro, Caldetes i els materials dels arqueològics de Lleida, Girona, Tarragona o Barcelona i Osca.

Algunes necròpolis presenten la característica que els sepulcres estan formats per sitges esfèriques, amb fondàries superiors als 2 metres i tapades amb grans lloses, tractant-se de sepulcres de cremació, en els que hi dipositaven les cendres de molts individus, segons les explicacions de Bosch i Gimpera.

A la necròpolis de Ca En Fatjó de Rubí –com sempre en el cim d’un turonet–, hi van aparèixer molts materials, especialment 318

terrissa, pesos de teler, monedes i sitges de diferents grandàries, cavades en el terreny d’argila. Totes –segons Colominas– havien servit per enterraments de cremació, col·locant les restes cremades dintre les grans gerres. Si la sitja no quedava plena, es completava amb terra, es feia un nou sostre de pedres, i a sobre s’hi feien nous enterraments, fins que la sitja quedés ben plena. Algunes sitges tenen barrejat material ibèric i romà.

En el cas de les cambres funeràries ibèriques, eren construïdes amb carreus de pedra calcària i maó, o eren excavades a terra, rebent el nom de cambra hipogea. Les cistes eren caixes paral·lelepípedes de fang o pedra, que feien d’urna cinerària. També podien ser excavades en el sòl.

Joaquim Garcia i Rosselló, seguint també a Zamora, Guitart, García, Miró i Pujol, va publicar un interessant treball sobre la necròpolis ibèrica del Turó dels dos Pins (Cabrera de Mar), amb totes les dades científiques de les 94 tombes excavades. (Ed. Ausa, Sabadell, 1993). A més de detallar tot el referent als diferents tipus de ceràmica trobats –tant indígena com grega o d’importació–, la descripció de cada tomba és extensa i suficient en l’aspecte científic.

Ens fa veure com diferents produccions de ceràmica d’aquest jaciment demostren la seva convivència i que el període de canvis en el Mediterrani durant els finals del segle III aC i fins el segle II, afecta de ple a la població ibèrica i les costums indígenes. Com ell mateix diu, molta informació ha estat possible gràcies a que en alguns casos la cremació no va ser completa, com passa amb les 4 tombes de Can Rodon de l’Hort que estudia Barberà, i que es sumarien a les 94 anteriors.

Com a la majoria de poblats, aquests jaciments i necròpolis són propers a llocs d’aigua, torrents, rieres o petits rius, imprescindibles pel poblat i per mantenir les importants indústries de ceràmica, el que fa que no sigui difícil trobar forns de ceràmica de certa importància, com el localitzat entre la Torre de Mossèn Homs i la Font de les Canyes, dins del terme municipal de Terrassa, a la carretera de Castellar del Vallés, que desgraciadament ara es troba abandonat en els jardins del Museu de Terrassa. L’existència d’aquest 319

forn ibèric de ceràmica, segurament tingui alguna relació amb l’antiga Ègara i amb algun poblat que hauria existit, proper al lloc on es va trobar el forn. Qui sap si el poblat autènticament egarenc, va estar en un lloc molt proper a on hi havia el forn ibèric (Torre de Mossèn Homs), i la Seu d’Ègara només era la necròpolis i l’assentament d’un antic poblat i de les noves forces romanes d’ocupació (militars i funcionaris), on després s’hi van instal·lar també els alamans visigots i els cristians, que hi van crear el nou bisbat d’Ègara – desaparegut amb els sarraïns–. i que després de la conquesta carolíngia (s. IX), va intentar recuperar el prevere Saió, un mossàrab immigrat. Després Santa Maria es va convertir en seu dels agustinians, des del 1112 fins el 1592, com a priorat canonical. Sant Pere d’Ègara (ara Sant Pere de Terrassa), el 1562 formà una universitat particular, separada del municipi medieval de Terrassa com en època ibèrica, mantenint-se la idea confirmada per Soler i Palet que “Ègara no és Terrassa”. Fins que no s’investigui més al voltant del lloc on es va trobar el forn, no es podrà dir res, però fixeu-vos que a l’entorn d’Ègara, s’hi estan fent moltes excavacions noves que han aportat molt poques novetats d’època ibèrica. Un dels millors forns de Catalunya és el de Fontscaldes (Valls) i el de Sant Cugat del Vallés (Serra de Collsserola). Sobre la tècnica de la cuita en els forns ibèrics, cal llegir Josep Puig i Cadafalch, volum V del Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, anys 1.913 i 14, que es pot trobar a la Biblioteca de Catalunya.

Dins la vall de Cabrera de Mar, tenim el camp de sitges de Can Miralles, l’assentament rural del Turó dels dos Pins, el camp de sitges de Can Bartomeu, etc.

En aquestes necròpolis, García Rosselló comenta la distribució espacial de les tombes i la inexistència de jerarquització o diferències socials, en aquestes estructures funeràries estudiades per ell, mostrantnos les ordenacions fetes per sexes per un millor treball, i el nombre de persones de cada enterrament, tot veient tombes amb un, dos o tres individus i més. Ens presenta les cremacions dobles, relacionades amb nens i grups familiars, però mai enterraments de nens sols.

320

Destaca la poca quantitat d’enterraments femenins, relacionable amb el possible enterrament massiu de guerrers.

Pel que fa al ritu funerari, està clara la cremació i el fet que els ossos havien estat trencats per facilitar la combustió. Es cremaven indistintament homes, dones o nens que haguessin de ser enterrats amb la mare, i també va localitzar tres individus decapitats i sense restes cranials. S’ha pogut determinar que les restes eren cribades i rentades. En el cas dels nens es troben algunes joguines entre l’aixovar.

S’hi han localitzat ossos d’animals, alguns amb senyals de descarnaments i en ocasions barrejats amb els ossos de les cremacions humanes, col·locats al voltant del dipòsit funerari, sense poder saber el motiu d’aquestes ofrenes i sacrificis.

Per les sobres de banquet, es documenta la celebració, d’acord amb les altres proves documentals i arqueològiques.

Un cas especial és la presència en aquesta necròpolis, d’ous de gallina en algunes tombes, que Poulsen relaciona amb Afrodita i les relacions eròtiques. En canvi Nilssen, els relaciona amb les propietats nutritives o nutrícies, i altres com Rafel, amb les ofrenes alimentàries.

Entre els ibers és un costum que apareix en necròpolis a partir del segle IV aC, podent-se tractar d’influències de pobles mediterranis.

Per García Rosselló les closques d’ou, es poden interpretar com un simbolisme vida-mort, en base al significat específic de l’ou.

A la necròpolis de Can Piteu de l’antiga Arraona (Sabadell), els treballs del jaciment, han ofert importantíssimes troballes, entre les que cal destacar el crematori o la constatació del comerç existent entre els ibers i fenicis. Es tracta d’un poblat iber de gran importància de 3.000 anys a. de C. Tenim una estructura de tres nivells d’empedrat, amb tombes les unes sobre les altres, reaprofitant o reutilitzant el mateix lloc per no ocupar més espai. El nombre d’urnes trobades – en el moment del descobriment– superava les dues mil i el d’estructures el miler llarg. Era un poblat ibèric de les darreries del Bronze i d’inicis de la Edat del Ferro , amb una zona sagrada limitada, que calia respectar, nombrosos objectes d’aixovar, ceràmiques, menjars i tot el necessari pels rituals.

321

A Gavà, dins l’entorn dels territoris de les Mines Neolítiques, trobem tota mena d’elements i restes humanes de les èpoques preibèriques, mostrant-nos la continuïtat d’ocupació des d’èpoques molt antigues i la interrelació amb la posterior cultura ibèrica.

Els treballs de Bosch, Carreté, Estrada i Verdaguer, ens donen referències exactes sobre els Sepulcres de Fossa, la mineració, la Venus de Gavà i les altres troballes, referenciant els estudis de Bosch, Cuesta, Arenas, Cebriá, Estany i altres. Aquesta àrea és molt extensa, ja que va des de Can Tintoré a la Serra de Les Ferreres (Burjachs). Presenten un estudi de les sepultures, ceràmiques o de les cambres o pous exhaurits, utilitzats com a lloc d’enterrament. També es troben restes humanes barrejades amb la resta de materials, que evidentment no fan referència a cap enterrament, sinó a un dipòsit de restes diverses.

Les restes humanes d’època ibèrica, trobades en el jaciment de Montjuïc –segons Vives i Miró– corresponien a enterraments en sitges del segle IV aC, suggerint segons aquestes autores una continuïtat de les característiques detectades en el segon mil·lenni aC., durant la fase cultural ibèrica. Destaca també la cantera que es va utilitzar en època posterior, per la construcció de la ciutat romana de Barcino, les rodes de carro ibèriques o els cranis, mandíbula i dents , fragments de calota i cranis enclavats o decapitats, que ja s’han comentat al parlar del culte al cap tallat, veient-se clar en aquests i altres casos que es tractava de càstig exemplar o de punició, examinant la forma dels rituals practicats.

Degut a l’estudi de les restes dels enterraments, Vives, Sandiumenge i Moral han treballat amb estudis de polimorfismes en el Pirineu català, trobant importants variacions en els sistemes proteics del Pallars Sobirà i La Garrotxa, respecte de la resta peninsular, amb importants graus de variació amb les comparacions dels fenotips per sistemes mèdico-antropològics.

El monument funerari més interessant és el descobert a Sant Vicenç de Malla (Osona), que palesa la importància del treball 322

escultòric iber. També són molt remarcables els “relleus funeraris” de la Vall d’Aran, conservats gràcies a haver estat reaprofitats com a material de construcció per fer les primeres esglésies romàniques, escampades per tot el territori dels “airenosi” ibers. Són manifestacions d’un art totalment rústic, amb la tradició indígena ibèrica ben manifesta. Aquest fenomen es repeteix també en el costat francès, en tota la llarga cadena de poblats ibers que va des dels Pirineus fins al Roine, des de Catalunya fins a Marsella. (Portús, Mirmanda, Terrats, Castell-Rosselló, Ruscino, Elna, , etc.). Aquestes pedres-plafó, acostumen a ser la part frontal d’antics calaixos funeraris o tombes d’època pagana, treballats molts cops sobre marbre blanc del país.

En tenim exemples a Bagerque, Vielha, Gaussac, Aubert, Bausen, Vilamós, (amb una divinitat pagana), Alòs, Arres de Jos, Montcorbau, Esterri, etc. També podem trobar poblats, necròpolis i sepultures ibèriques molt interessants, a les terres catalanes ara incloses dins l’Aragó, especialment pels afluents de l’Ebre, a Maçalió, Calaceit, La Zaida, Casp o Alcanyiç.

Afortunadament degut a l’estudi i l’excavació de tombes, l’Arqueologia funerària, en connexió constant amb la social, aprofita tota la informació procedent de les necròpolis, per analitzar el ritual, l’estructura social i els aspectes biològics.

A partir de la dominació romana, gradualment es van anar substituint els rituals i costums ibèriques, pel sistema romà individual d’inhumació, amb sepultures de lloses, teules i cavades a la roca, reculant novament cap al sistema preibèric, en una clara involució.

Els aspectes de la Paleodemografia, són també de gran interès en l’àmbit que estem seguint de qüestions vinculades amb la mort. Les dades relacionades amb aquesta ciència s’obtenen generalment a través de les necròpolis. L’anàlisi paleodemogràfic de les necròpolis, normalment es composa de l’estudi de la longevitat i qualitat de vida de la població ibèrica, tot veient les seves limitacions i establint una estreta col·laboració entre l’Antropologia i l’Arqueologia, imprescindibles per l’estudi de la Prehistòria, la societat i la cultura, destacant la mortalitat infantil (25 al 50%), la incidència de la mortalitat genèsica i maternal, la desproporció entre dones i homes 323

d’edat madura, o la sobremortalitat masculina o l’índex de masculinitat, explicable per causes rituals i culturals. L’esperança de vida entre els ibers era de 28 anys, amb dos anys de diferència per sexes, amb una mitjana de 34 anys. Resulta difícil localitzar individus de 60 anys. En aquests aspectes alguns dels estudis més destacats són els de Martín Almagro Gorbea, M. Fusté, García Merino, Garralda y Grande, V. Vallois, F. A. Hassan, J. L., Reverte, Garcia y Bellido i M. Beltrán entre d’altres, amb la seva Aportación inicial a la Paleodemografía ibèrica.

CAPÍTOL 11 ELS RITUALS DE FUNDACIÓ Per parlar dels rituals de fundació, resulta obligat parlar dels infants, dels enterraments infantils, del sacrifici i de tot allò que vincula el mon infantil amb la mort.

Sant Epifani al parlar de les sectes antigues, explica que els gnòstics per simular la Eucaristia, oferien a Déu la carn d’un nen nascut prematurament i després de triturar-la en un morter, hi afegien aromes, i diu que se la repartien entre ells i se la menjaven (Hoeres, XXVI, 5). També descriu com els catafrigis i els montanistes, el dia de Pasqua utilitzaven com a pa eucarístic un compost de farina barrejada amb la sang que havien tret amb agulles, del cos d’un nen que tingués un any d’edat. Si el nen moria el consideraven màrtir. Dels maniqueus comenta que segons San Agustí, feien amb els nens actes abominables.

Podríem anar explicant infinitats de costums i tradicions semblants, fins arribar a les costums pròpiament ibèriques. Com sabem, resulta significatiu el fet diferencial dels enterraments infantils o perinatals, ja que no acostumen a aparèixer en les necròpolis normals, com tampoc s’hi acostumem a trobar representats els membres de població de menor rang social, obtenint per tant dos fets diferencials: els de menor rang comentats en el capítol anterior i els infantils o perinatals, que acostumen a trobar-se en inhumacions específiques sota el paviment de l’interior dels estatges o habitacions. Cal dir que a les 324

àrees frontereres de la part indoeuropea de la Península, hi ha algun precedent semblant amb casos que es remunten al segon mil·lenni aC, sense poder-se assegurar un origen autòcton o mediterrani d’aquests rituals. El cert és que les característiques dels enterraments infantils ibers, ens parlen d’uns membres de la comunitat que no han arribat al status característic de la gent adulta. Per tant els nens ibers, sabem que rebien un tracte diferent en l’entorn de la seva mort i enterrament. Francesc Gusi i Jener investiga molt extensament tota aquesta temàtica, com a signe religiós i de culte en l’enterrament de nens, infants, nadons, perinatals o acabats de néixer, i el seu enterrament sota el terra de les cases i llocs o recintes necrolàtrics.

Tot plegat ens pot fer pensar en moltes qüestions sense resposta, com per exemple: enfrontaments i lluites amb mort de la mare que cuida el nen i l’alimenta, control de la natalitat o demogràfic, dificultats familiars, avortaments, selecció a causa del sexe, ritus de propiciació, agrícoles o de cicles i d’ofrena fundacional, suïcidi de la mare i fills per evitar l’esclavitud... o la mort dels fills, cas de morir la mare que els cuidava i alimentava.

Segons Fletxer, la població global ibèrica podia estar als voltants dels 400.000 habitants, treballant-se amb els percentatges de la mortalitat infantil i la demografia des de fa bastant temps. Els estudis d’inhumacions infantils, han permès començar a fer descobriments referents a la Paleodemografia i la Historiografia, com els de la Granja Soley (1982). Les tombes dobles i triples amb mare i fills, a més de la suposada mort del nen després de morir la mare –generalment jove– , ens presenta altres dubtes.

Al Turó dels Dos Pins tenim exemples com els del Pinax de La Serreta d’Alcoi, en que la mare s’identifica amb una divinitat nutrícia, com a la placa de fang cuit que Del Cerro comenta tot parlant de la mare, el nen oferent i la música. La mortalitat infantil es situa entre un 20 o un 30%, però els rituals amaguen una realitat que situa l’esperança de vida en un espai molt curt. L’absència de nens a les necròpolis va lligada amb el costum de no cremar les restes infantils i per tant comporta un ritual diferent per ells i un 325

sacrifici ritual infantil (perinatals, nens, fetus, etc.), que si no és de fundació per oferir infants a la divinitat, seria d’un altre tipus.

Queda clar que parlem d’un ritual o cerimonial infantil amb sacrifici, que el podem situar a partir del Bronze final i fins el període romà, a tot el territori dels ibers genuïns i en els fronterers. Els enterraments infantils de Cerdanyola o els de Sant Just Desvern, són molt significatius per parlar de possibles sacrificis cruents, amb 13 enterraments d’aquest tipus.

Anna Pujol ens parla del sacrifici fundacional i del corresponent ritual domèstic, realitzat dins de les habitacions del poblat, amb l’enterrament d’un caprioví o part d’ell, en els angles de les habitacions i sota el paviment (normalment el crani i les potes). En el poblat de Calafell hi trobem restes de sacrificis de diferents animals, com a sacrificis de fundació relacionats amb la construcció del nou habitatge, com en el Turó de Can Olivé, Cabrera de Mar o Tamarit de Llitera.

Se’ls anomena sacrificis de fundació per estar relacionats amb els nous edificis, com si es tractés de la col·locació de la primera pedra.

Alguns es troben inclòs dins l’arrebossat de les parets, junt a ous (fecunditat i vida eterna), i curculles marines entre les pedres de les llars de foc (Maresme, Sant Just Desvern i Tamarit de Llitera).

Elisenda Vives i Carme Miró, en els seus treballs, comenten els rituals de fundació de les criatures enterrades a La Penya del Moro, l’Illa d’En Reixach, Darró i Montjuïc, respecte els perinatals i fetus immadurs, dels quals es poden veure exemplars en el Museu de Terol, reconeixent que la interpretació d’aquests actes, permet tot tipus d’especulacions. També en el Museu de l’Alcúdia, a Atzavares Baix, no gaire lluny d’Elx, s’exposen a la sala II, restes de sepultures infantils i els seus esquelets no cremats, en vasos ceràmics i gerres que es pensa responen a sacrificis humans infantils, realitzats en funció d’alguna manifestació religiosa, ja que, per les seves característiques, demostren l’existència d’una pràctica ritual o de culte, atès que les restes havien estat col·locades en un altar.

En canvi a la necròpolis de Penáguila (Alacant), Gómez Bellard i altres, van descriure les restes incinerades d’un neonat perinatal sotmès al ritu iber de la cremació, dins d’una urna de ceràmica ibèrica 326

extramurs del poblat que segons Llobregat, E. es pot vincular a un santuari o lloc de culte ibèric que Cortell situa en el segle IV aC. Sembla que el neonat havia nascut abans d’acabar la gestació. Si fos així, es tractaria d’un part prematur, tot i que Giraud observa un predomini de restes cranials respecte les altres parts de l’esquelet, semblant una recollida selectiva intencional (Duday, 1990). El ritual funerari dels ibers pels perinatals, neonats, prenatals, pre-terme, acabats de néixer o nens de curta edat, era el de la inhumació, que podia ser en poblats o en alguns casos en necròpolis, si seguim les explicacions de Santonja, Barrial, Pereira, Tarradell o Mata i Bonet, segons casos.

També es donen alguns rituals excepcionals de cremació, encara que Campillo (1994), diu que són casos de dones embarassades o de mares de neonat, el que justificaria l’existència d’un ritual diferenciador per l’individu infantil. A la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú s’hi pot trobar bibliografia suficient sobre els enterraments ibèrics del Darró, així com dades del seu establiment, del Turó de Sant Gervasi (Xalet de Miramar i ermita), i del nucli iber de Sant Cristòfol o de la Vil·la romana.

Com a idea resum, podríem dir que els enterraments infantils d’època ibèrica, són d’inhumació en poblats o estatges, i que ofereixen diferents interpretacions relacionades amb la idea de sacrifici, ritual, ofrena agrícola anual i altres que correspon analitzar a la paleoantropologia. Està clara una gran simbologia religiosa-funeraria amb profunda ritualització. Els criteris dels etnoarqueòlegs, dels etnògrafs sacrals i tanàtics o dels especialistes en aquests temes, encara no són totalment unitaris, encara que es considera que el ritual infantil es delimita en els 6 mesos de vida dels lactants, neonats, perinatals o fetus, diferenciant aquests dels més grans i dels nascuts morts.

Complementàriament cal tenir en consideració, l’elaboració mítica de creences i supersticions metafísiques, la mort intencional o preparada amb sacrificis rituals, l’infanticidi per diferents motius, la mort natural sense el dret a ser enterrat segons les normes establertes, la falta d’aixovar, el sacrifici de lactants en determinats períodes anuals, l’enterrament a casa o en edificis culturals per agrair o demanar bens socials a les divinitats a nivell d’ofrena votiva, possibles sacrificis de 327

primogènits, etc. Alguns autors han pensat amb casos d’exposició del cadàver a l’aire lliure en un lloc sagrat, deixant-lo per menjar dels animals, com una forma de ser tornat a la Natura...

La diferència bàsica entre ser inhumat o cremat, radica, doncs, en el fet de ser un membre de ple dret en la societat o tribu a la que pertanyia, convertint la inhumació en una pràctica domèstica, i la cremació, en una pràctica comunitària i social, deixant de banda algunes excepcions.

En canvi Guérin ho presenta com una realitat de sacrifici cruent, emmascarada o amagada per les estructures de la pròpia construcció dels edificis. Beltrán Lloris ho veu com una inequívoca influència semita, amb presència també en el mon indoeuropeu peninsular.

Gusi ho atribueix a la influència pre-grega i joni-grega, indoeuropea i del món semític-púnic, amb vinculacions de les “urnenfelder” indoeuropees. Les tendències actuals es decanten més cap a un costum bàsicament autòcton dels ibers preindoeuropeus, a la que hi podríem sumar influències dels altres pobles coetanis.

Pensem que cada comarca ibèrica tenia les seves costums pròpies, segons les necessitats i les influències rebudes.

En alguns casos s’han descobert recintes necrolàtrics singulars a nivell de temple o lloc sagrat, entès com adoratori o conjunt sacral funerari infantil. Normalment s’hi pot trobar un molí com els de Sant Martí Sarroca, que era l’element simbòlic relacionat amb el cicle agrícola del cereal, i amb exigència de sacrificis anuals de nens o d’animals (Frazer 1922), que també es vinculen a diferents activitats econòmiques, ramaderes, agrícoles i metal·lúrgiques. Junt als enterraments infantils s’han localitzat moltes ofrenes de gra, closques d’ou, ossos d’ovicràprids joves, dents, ossos de cria de rates de camp, ocells, peixos, petxines, adorns personals, ceràmiques, etc., sempre tot relacionat amb la llar i els rituals de fertilitat i fecunditat fets a divinitats ctòniques, nutrícies o protectores de persones i bens. Per una ampliació del tema es poden consultar obres de Maya 1986, Tarradell 1965, Barberà, Pascual, Caballé i Rovira 1961, Bardaviu 1926, Cuadrado 1987, Reverte 1985, Lillo-Carpio 1981, Maluquer 1958, 328

Mínguez 1988, Guérin, Calvo, Grau i Guillén 1989 i altres que ells mateixos esmenten en les seves obres i en la seva bibliografia. Gusi presenta una relació de poblats amb enterraments infantils distribuïts per les àrees del Llenguadoc, Catalunya, Aragó, Terol, Castelló de la Plana. València, Alacant i Múrcia.

CAPÍTOL 12 LES ESTELES FUNERÀRIES Un dels investigadors que millor ha treballat totes les qüestions ibèriques, és Richard J. Harrisson, que també es refereix al tema de les “esteles”. Les esteles s’erigien en els llocs d’enterrament, i algunes vegades s’hi poden identificar imatges de guerrers. A la Vall d’Aran es troben algunes esteles amb orificis per la caixa de libacions. Les decoracions consisteixen en representacions humanes esquemàtiques, alguns cops sota arcades, rosàcies, semicercles solars, línies en zig-zag i altres motius geomètrics o derivats del culte al sol, característiques que van continuar en les construccions indígenes posteriors i en les d’època romànica. Algunes d’aquestes pedres paganes, van ser reaprofitades intactes per la construcció de les noves esglésies cristianes.

Una de les esteles més boniques, potser és la de la part posterior de l’església d’Arres de Jos. Altres de molt interessants són les de Tamarit de Llitera en el Cinca, la de tipus eqüestre de Calaceit (Terol), el monument funerari també de Tamarit i la de Mas Carbó a Benassal (Castelló de la Plana) especialment interessant per les inscripcions en llengua ibèrica.

A Sant Martí Sarroca (Penedès-Anoia), tenim en el seu castell-museu, l’important monument funerari –ibèric prerromá–, que feia les funcions d’estela. En el mateix museu hi ha molins ibers de farina rotatoris, les moles, la base del molí i la famosa Venus ibèrica del Penedès.

329

Un altre monument funerari amb funció d’estela, que té un valor escultòric molt important, és el del Museu de Malla (Osona – Sant Vicenç de Malla), que representa un carro tirat per dos cavalls i dos personatges vestits amb túnica –dempeus sobre el carro– i dos genets en marxa. Val la pena visitar tot el conjunt monumental funerari de Sant Vicenç de Malla, que es troba al costat de l’antic oppida d’Ursal (o Orsal) i poblat iber del turó del Glascar a la comarca ibèrica d’Ausesken. L’estela antropomorfa trobada a la necròpolis del poblat de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer) es diferència de l’anterior perquè es tracta d’un betil o pedra sagrada, de material calcari.

Altres esteles escrites en llengua ibèrica, són les de Santa Perpetua de Mogoda, la del carrer del Call de Barcelona, Empúries, Badalona i Ullastret.

F. Carreras i Candi refereix a la seva Geografia General, les troballes de Cretes, explicant que “aytambé abunda la roda solar en les esteles funeràries ibèriques i en les ibero-romanes, com a demostració del culte heliolàtric que practicaven”, afegint-hi algunes explicacions sobre les cambres sepulcrals ibèriques afectes al ritual de cremació, que contenien urnes cineràries, que en les opinions de Martha Montelius, Modestoy o Alexandre Bertrand, podien provenir d’influències del Àsia Menor jònica, o de les migracions etrusques.

Els pilars estela o les estructures tumulars de terra o pedra, volen assenyalar la ubicació del difunt i la seva tomba, possibilitant la realització de rituals i ofrenes posteriors, de qualsevol tipus, per satisfer les seves costums (symposia), amb igual funció que les altres esteles. A Montfort (Alacant), es va trobar un pilar estela funerari del segle V. aC, amb un bou taure que permet comprendre l’escultura animalística. L’esfinx d’Agost (Alacant) és una meravella del segle VI aC, que desgraciadament hem de veure en el Louvre de Paris. Altres esteles molt interessants són l’esfinx d’Elx, el cap i cos d’au del Corral de Saus a Bocairent – Moixent (València) i l’estela de Sinarques (València), amb escrits ibers com les tres esteles de Badalona que contenen informació sobre el món funerari ibèric.

Altres esteles es van descobrir a Llíria (Camp de Túria) i Faura (Camp de Morvedre), junt amb més de 2.000 peces iberes recuperades 330

per la Guardia Civil en el pis de dos col·leccionistes l’any passat.

Es tracta de peces mai exhibides en cap museu i procedien de diversos jaciments d’aquestes poblacions. L’any 2000 al subsòl de la Plaça Font i Cuso de Badalona es van descobrir dos esteles ibèriques situades prop de la claveguera romana del “cardo màximus” de la ciutat de Baetulo, en la zona del fòrum, sumant-se a la trobada els anys 20 a Can Peixau, totes amb inscripció ibèrica.

Amb aquest motiu el Museu de Badalona va organitzar una exposició i seminari sobre la mort en la cultura ibèrica, l’epigrafia, els canvis provocats per la romanització i les esteles de Badalona.

Richard J. Harrisson diu que són els cabdills individuals i no les comunitats, els que tenen dedicades esteles gravades.

També caldria esmentar el xiprer com a quelcom simbòlic des de temps immemorials. Es tracte d’un arbre que durant l’edat del Bronze ja estava escampat per tota la Mediterrània. Les seves llavors eren utilitzades com a remei astringent i l’arbre, per la seva forma i altura, sempre ha estat considerat com un símbol d’espiritualitat. Sense poder precisar cap època, ja des de molt antic servia com indicador de serveis en els camins antics: un xiprer sol indicava aigua per beure, dos una casa on es podia menjar i tres o més, hospitalitat, motiu que més tard va fer omplir de xiprers els primitius monestirs on s’admetien per treballar fins i tot persones perseguides per la llei. Finalment el xiprer és un símbol d’hospitalitat per a tothom en els cementiris, determinant una funció tant important com la de les esteles.

CAPÍTOL 13 LES OFRENES I ELS EX-VOTS Juan R. Zaragoza en les seves obres, quan parla dels poblats ibers en espais de frontera, de pont o de pas, es refereix als ex-vots, les reproduccions i als “objectes-ofrena” o a les ofrenes diverses. Altres autors es refereixen als genis ithifàlics com els del Cogul, Minateda o Tarragona, que ens recorden sens dubte els de La Jònia en els actuals territoris turcs. M. Aurora Martin i Ortega en els seus llibres sobre 331

Ullastret, ens comenta els nombrosos ex-vots de terra cuita, amb figuracions de cares humanes policromades –fetes amb motlle–, trobats en aquest indret, a l’ermita de Sant Andreu i a l’illa d’en Reixach (600 aC.), junt amb elements de cirurgia fets amb bronze i ferro. Com a ofrenes trobem objectes d’ús personal, vasos ceràmics i armes.

Els ex-vots eren unes figuretes que els ibers, oferien als seus deus.

Aquests personatges, generalment són la representació del propi oferent, que es presenta en variades actituds, mostrant el seu sexe, oferint fruites o petites víctimes. Poden ser de bronze, calç o terracota i la gent senzilla quasi mai hi és representada. Alguns ex-vots tenen un interès mèdic perquè representen parts del organisme que hem d’interpretar com ofrenes per aconseguir una curació o com agraïment. Els que no disposaven de diners per fer-se fer una d’aquestes reproduccions, oferien qualsevol objecte personal vinculat a la seva persona: armes, claus, agulles, arracades, etc., a fi de rebre la protecció de la divinitat.

La fabricació d’exvots, era tant important, que moltes vegades la finalitat principal dels santuaris ibers, era la d’emmagatzemar els exvots.

Juan Luis Román del Cerro, catedràtic alacantí, va utilitzar el text votiu ibèric trobat a La Serreta d’Alcoi, per poder fer i publicar un estudi molt complert a fi d’intentar desxifrar la llengua ibèrica, en base a les paraules que va poder identificar en aquest context.

Aquest escrit votiu, sobre planxa de plom, havia estat trobat l’any 1921 en el Santuari de La Serreta esmentat abans, tractant-se de l’acta sacra de “L’ofrena dels Pobles” ibers contestans, situats entre els rius Júcar, Segura i Vinalopó i fins el Mar Ibèric (ara Mediterrani), feta a una deessa –potser de la fertilitat–. Junt a aquest escrit s’hi van descobrir moltes figures de terracota, entre les que n’hi ha una en forma de plafó, que representa la deessa o sacerdotessa ibèrica (sense nom conegut), que acull al seu voltant uns nens rodejats de coloms.

També s’hi veuen uns peregrins i dos músics amb flauta de doble tub, representant en conjunt una peregrinació de pobles ibers que fan ofrenes a la seva deessa.

332

Segons l’estudi i traducció que va fer dels texts de les dues cares (A i B) el professor Del Cerro, es tractava de demanar a la deessa, llarga vida pels seus pobles. Aquest dia van acudir al Santuari 41 pobles, segons relació que consta en el plom, tractant-se d’un ritual tradicional. El plom es va descobrir en una casa propera al Santuari i és anterior al segle IV aC. En la grafia del text s’hi descobreixen semblances amb el joni arcaic, i moltes coincidències toponímiques descriptives d’aquest territori geogràfic contestà relacionables amb els topònims del Pirineu català, aragonès i francès, a més de les indubtables vinculacions amb l’escrit del poblat ibèric de Terlinkes, datat del 1850 aC. (inicis Bronze iber).

En el Santuari s’hi van trobar molts ex-vots, escultures en bust de dones i homes, a més de 300 figuretes humanes de fang. El plom era un acta justificativa de la diada. Seraikala era el nom iber transformat després en Serrella i Serreta, que vol dir cim d’una serra estreta, cim estret o c(k)ala en el cas marítim (“ella” es transforma, doncs, en “eta”). El lloc del santuari havia portat el nom d’Ondoc(k)us, Ondoches, Ondochus i Ondokis (santuari de custodia d’exvots). La població ibèrica de Seraikala del costat del Santuari (d’Ondokis), va deixar d’existir en el segle II aC., però el Santuari, va perdurar fins el IV dC, deu segles, doncs, de peregrinacions des de la important ciutat de Cocentaina –que encara conserva aquest nom en l’actualitat–, i que segons Vallvé, els àrabs en el segle XII li adapten el nom (qust ant àniya), en el XIII: qusant àna (el lloc de les relíquies), sempre confirmat en l’euskera Kutsu.

Segons Uroz, per Plini aquests territoris ja eren la Contestània, per Ptolomeu, Sertori i Titus Livi, es va convertir en la Kontestanon... A Elda també hi ha dades del Monestir o Monastir que dóna nom al poblat iber de Buistiner del segle IV aC. Es troben ofrenes votives de fang, ceràmica, terracota, bronze, pedra i metalls, en plats, gots, llanternes i armes, escampades junt amb restes d’animals en cims de muntanyes, grutes, coves, fonts o deus... properes als poblats ibers.

En suma, l’exvot s’utilitza per parlar amb els déus... Ramos ens parla de “les pepones”, el llop o l’ocell d’ales esteses i de la divinitat femenina, que representa la concepció dual de les forces que regeixen l’univers dels ibers, segons els símbols pintats per ells. En un vas ritual de l’Alcúdia, 333

en la col·lecció Ramos, s’al·ludeix a les forces de l’Univers, invocades pels ibers que oferien la libació (Ramos 1966).

En el Museu Camil Visedo Moltó d’Alcoi, es poden veure exvots ibers molt il·lustratius, a més d’altres materials ibèrics, també referenciats en el Congrés internacional sobre els Ibers, que va tenir lloc del 12 al 14 de Març de 1998 al Centre Cultural de la Fundació “La Caixa” de Barcelona.

Les ofrenes d’exvots van ser tan importants que transcorregut un temps, s’havien d’anar enterrant en pous i rases excavades als voltants dels santuaris, prop dels tallers on es construïen. Hi ha ex-vots que són molt simples i d’altres que són grans obres d’art.

Els ex-vots donen fe de costums, vestimenta, ritus i tradicions. En l’aspecte sexual ens presenten representacions de sexe –masculí o femení– , molt exagerats, masturbacions amb el penis i vulves gegants. Alguns cremadors de perfums també eren ex-vots, veient-s’hi representats sacrificis, libacions amb danses o música i cants.

CAPÍTOL 14 LES PALEOPATOLOGIES I LA TERAPÈUTICA Les característiques físiques, l’edat, el sexe dels individus, així com la dieta alimentària i les costums, formen part de l’entorn de les paleopatologies i de la corresponent teràpia, tenint presents les diferents necessitats biològiques de l’home, a partir dels diferents indicadors que ens faciliten informació: la pelvis, els ossos, el crani o les dents per aquells aspectes paleoantropològics que la ciència de la paleopatologia estudia. Tots els temes derivats de les malalties en època ibèrica, han estat tractats i investigats per historiadors de la medicina, basant-se especialment en les representacions plàstiques ibèriques i en els autors antics. Actualment és un treball més d’arqueòlegs, antropòlegs i metges. La hidroteràpia s’entén ja com un tractament farmacològic i l’estudi de les restes òssies de les necròpolis, en són una base important a partir dels estudis actuals pluridisciplinars. Una de les informacions més valuoses que posseïm en aquests aspectes, 334

és la que ens aporten els jaciments de la Bóbila Madurell i el Camí de Can Grau, ja que són jaciments amb molts enterraments neolítics.

La paleopatologia analitza el material arqueològic d’esquelets, mòmies i cadàvers. Els paleopatòlegs profunditzen en les dades, reconstruint esquelets, estudiant el teixit ossi, fent proves com la del carboni 14 o la de la proteïna, anàlisis químiques i radiografies, tot per treure conclusions sobre la salut i la malaltia dels pobles primitius, i descobrir algunes de les teràpies que aplicaven, però tenint molta precaució per no identificar com a quadres mèdics les alteracions sofertes després de la mort.

Els primers medicaments havien estat elaborats amb substàncies animals, el que fa que se’ls relacioni amb els primers ritus de sacrifici, amb la dimonologia o amb els hàbits alimentaris. La medicina de l’entorn grec, inicialment va trobar molta oposició entre els romans, però de fet la medicina del món hel·lenístic i mediterrani, va arribar a Roma, tot i l’escepticisme que segons Carrerras Candi, Marco Varron (s. II aC), mostrava en vers la medicina joni-hel·lenística. El metge Erasístrat de Julis (250 aC), natural d’Alexandria, ja feia molta cirurgia experimental en delinqüents condemnats a mort, i els “pater families” en el seu entorn familiar, practicaven determinades cirurgies i creien en la màgia. Molts remeis naturals d’aquella època s’aplicaven a tot el mon conegut (les magranes, la col...). Entre els ibers les trepanacions es practicaven en part amb finalitats terapèutiques i la prova és que molts dels trepanats sobrevivien a la intervenció.

Heròfil, Celso o Musa, són metges reconeguts en l’Antiguitat. El plom ibèric de Mogent ens parla de medicina màgica, les deesses d’Elx o els santuaris, de medicina creencial, i el coneixement iber del somnífer ens introdueixen en la primera farmacologia, igual que les trepanacions i altres pràctiques dels ibers, ho fan en el camp de la cirurgia i la medicina. Podríem afegir-hi molts tractaments amb herbes medicinals, totes les pràctiques màgiques i creencials, la teúrgica o la dieta, la higiene, la hidroteràpia, les aigües minerals i el termalisme – sense oblidar el vi o la cervesa com a medicines–, activadors o desinfectants, la utilització dels orins com higiene dental segons les cites d’Estrabó, i un llarguíssim etcètera.

335

Els estudis actuals sobre la “criba orbitalia”, determinant d’un tipus d’anèmia hereditària, és relacionada amb el paludisme, i les abrasions dentàries, es poden relacionar amb la dieta.

Els ibers coneixien bé la utilització de l’opi, plantes verinoses, aigües sulfuroses i molts remeis o costums que han perdurat en el temps.

Aquells científics dedicats a la Paleopatologia, realitzen els estudis dels marcadors paleopatològics, a base d’ortopantomografies en crani sec i teleradiografies, mostres osteològiques i osseres, estudiant la mortalitat, els osteosarcomes, les lesions intencionades en cranis, dents i altres parts del cos, com és el cas de les trepanacions, els enclavats, o els caps i mans tallades, obtenint els diagnòstics clínics. Hi ha casos com els de la criba orbitalia o les artropaties degeneratives, relacionables amb l’ambient i l’edat.

En els estudis osteològics de les restes del Monestir de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac (Vallés Occidental), es posa de manifest que la necròpolis era d’inhumació, arribant al segle X amb 77 exhumats i localitzant-se només patologies habituals en aquelles societats més antigues. En els estudis de paleopatologies perinatals les circumstàncies són semblants.

Potser un dels estudis més interessants és el de la cista neolítica de Vilar Simosa d’Olius (Solsonès), que segons Guerrero, L. i els estudis del Museu de Solsona, data de 5000 anys a. de C., descobrint-se també una trepanació i altres traumatismes. En la necròpolis de la Costa dels Garrics del Caballol de Madrona, Ceuró i Pla de Nuncarga – tots al Solsonès–, s’hi van descobrir cistes amb lloses o sepulcres individuals i dobles que havien estat reutilitzats en èpoques neolítiques i preibèriques. La trepanació cranial estudiada per Campillo el 1977, comportava segons Guerrero, L., poder establir paral·lels amb jaciments calcolítics com el d’Aigües Vives i altres.

Altres cranis trepanats es van localitzar a Gavà, Sant Pau del Camp, Montjuïc, Santa Coloma de Gramenet o a diferents punts del Gironès, donant sempre una cronologia molt antiga, anterior a l’època ibèrica.

En el Museu de Solsona (en iber Setelsona segons Ptolomeu), es poden veure cranis i calotes amb lesions, un cop fetes les imatges radiològiques de condensació o tomografia computeritzada, al 336

voltant de les lesions, demostrant-se que alguns individus havien sobreviscut a la lesió. Ningú pot assegurar si les lesions estudiades corresponien a actes de violència, cirurgia, teràpies, cultes o ritus, càstig, etc. L’absència de restes d’immadurs en el cas de les trepanacions resulta anormal.

A la Vall del Vinalopó d’ Alacant o a la Vall d’Uxò de Castelló de la Plana, que conformen una part del territori més genuïnament ibèric de tota l’àrea dels Països Catalans, Cloquell, B. i Aguilar, M., en els seus estudis publicats, dediquen amplis espais a la patologia odontològica, amb dades basades en varis milers de dents d’aquestes valls de l’època Eneolítica i del Bronze, fet que demostra la continuïtat ètnica. De les investigacions també es desprèn que la mortalitat era propera als 30 anys pel 90% dels individus, mentre que la meitat dels menors de 6 anys, morien abans dels 4 anys, motiu entre altres per creure poc en l’existència d’un passat feliç i harmoniós amb l’entorn.

G. Trancho dedica els seus esforços a l’estudi de la criba orbitalia o anèmia ferropènica, mentre Negre, Feucht, Castellá o Villalaín, estudien les característiques antropològiques i la craneometria detallada, els estudis mandibulars, dentals i post cranials, determinant edat, sexe, talla, patologies i lesions. Villalaín també va fer estudis grafològics de textos ibers. Castellá va dedicar-se més als treballs endocranials en el País Valencià, així com altres s’han especialitzat més en els traumatismes mandibulars, les lesions traumàtiques o les trepanacions en cranis.

M. Macías i F. Etxeberría han ofert un interessant estudi sobre la ferida en un “sus scrofa” –porc senglar d’època prehistòrica– única evidència de punta de fletxa, en restes faunístiques que demostren l’ús de l’arc per la caça. En restes humanes se’n coneixien uns vint casos.

El primer que va definir la Paleopatologia va ser Marc Armand Ruffer el 1913, després de residir a Egipte i dedicar molts anys de la seva vida a l’estudi de les patologies de les restes humanes antigues i les mòmies, ideant moltes tècniques d’investigació. Pales el 1930 va considerar que la vida i la malaltia naixien juntes. En canvi el descobriment de l’existència de la trepanació cranial prehistòrica, va ser obra de Pierre Paul Broca (1824-1880) amb un primer estudi 337

d’un crani precolombí de Perú. A la Península, els treballs paleopatològics es van iniciar el 1967 al inaugurar el Laboratori de Paleopatologia del Museu Arqueològic de Barcelona.

Entrant ja en el camp de la terapèutica i la medicina, hem de pensar inicialment amb les plantes terapèutiques. En el segle I, Pedanios Dioscòrides va escriure el tractat de medicina més important de l’època Antiga. Metge grec, nascut a l’Àsia Menor, havia estudiat a Alexandria i va publicar el seu tractat a Roma. Durant 16 segles aquesta seva obra de 5 volums, va ser un clàssic de la farmacologia. A la seva obra cita més de 600 plantes i animals, així com gran quantitat de minerals i els seus efectes terapèutics, detallant minuciosament la preparació i les dosis. Durant l’Edat Mitja es va traduir al llatí amb el nom de “De Materia Médica”, i a Bizanci es va publicar amb il·lustracions. Tal com diu E. L. Borobia Melendo, quan tracta de la medicina prerromana i de la ibèrica, hem de pensar sempre amb les influències de les diferents cultures que van arribar a la península procedents del Mediterrani, pensant que Egipcis i Babilonis, eren molt avançats en aquest camp, i no obviant la medicina teúrgica ni màgica, presents a la península amb les divinitats salutíferes, els amulets, les rodes de metall representant el sol, els rituals, les destrals neolítiques i un llarg etcètera.

Tampoc podem deixar d’esmentar les influències que els celtes i celtibers devien aportar als ibers, a partir de les tradicions empiristes dels druides. En aquests aspectes només podem obtenir informació de les restes arqueològiques, del que puguem interpretar dels escrits ibers i celtibers sobre ploms, o dels escrits dels clàssics jonis, grecs o romans, i especialment d’Estrabó, obtenint també dades de tipus màgico-creencial, que ja hem anat comentant al parlar de les divinitats o dels santuaris. En el text del plom de Mogent (Moixent) –tantes vegades citat en aquest estudi i escrit en llengua ibèrica– es pot interpretar l’existència d’una medicina teúrgica i màgica-creencial, ja que una persona desitja que l’altra no sofreixi mals i no tingui determinades qualitats vicioses (J. R. Zaragoza a La medicina de los íberos). També entrarem en el camp de la màgia i el tabú, les aigües 338

termals, sulfuroses i medicinals en general, els banys freds o calents, tenint pressents totes les diferents tradicions, cultes i rituals, esmentats en els anteriors capítols, així com les influències púniques, fenícies i cartagineses, rebudes directament i a través de les cultures libi-fenícies, púniques i cartagineses establertes en el sud peninsular.

Segurament la medicina de tipus científic va arribar entre els ibers mitjançant la cultura joni-hel·lenística i focea instal·lada a Empúries, rebent ja les aportacions massaliotes i també de les colònies jònies de la Iberia Oriental.

Quan parlem de farmacologia ibèrica, ens hem de referir necessàriament a la qüestió de l’opi com sedant i calmant del dolor.

Entre els grecs aquesta planta amb la triple càpsula –coneguda com a cascall entre nosaltres–, era atribut de Persèfone i del somni etern, segons el fragment escultòric publicat per Ramon Folqués.

Científicament es coneix com a “papaver somniferum,” i és ben conegut dels ibers i molt empleat després en època romana. En aquella època, curanderos, cirurgians i metges, es concentraven a l’entorn dels temples per atendre els fidels quan sortien del temple. L’opi l’hem de considerar narcòtic, relaxant i calmant del dolor. Demèter i Tanit es relacionen amb la flor del cascall i amb la de la paparola (rosella, Papaver Rhoeas o en el Bages coneguda com a pipiripips), per ser considerades deesses curadores.

La Dama Sedent de l’Alcúdia (Alacant), té la mà sobre el genoll, i entre els seus dits hi té una flor d’opi, considerada pels metges grecs com el somnífer i calmant més poderós al produir un refredament del cos –segons Escriboni– que pot arribar a causar la mort... En el 1400 aC ja es cultivava a Egipte i era ben conegut a partir del 1300 aC com a “opium thebaicum”, inicialment produït a Tebes (actualment Luxor, Egipte), i escampat per tot el Mediterrani. A Creta podem veure una estatueta de la Deessa de l’Adormidora, del segle XIII aC (Herakleion), on són ben coneguts els seus efectes, motiu pel qual la utilitzaven molt en les festes rituals, a base de mastegar la droga per entrar en trànsit.

339

Pensem que les drogues han estat l’element essencial per la farmàcia i la medicina, i que la drogomedicina no era res més que la curació a base de plantes medicinals administrades com infusions, vapors, pólvores, lavatives, ingerides o fumades.

Entre els autors clàssics trobarem comentaris sobre totes les especialitats: obstetrícia a Sagunt, traumatologia, ginecologia, sexologia amb Èforo, i altres temes amb Apià, Diodor o Pompei i Sèneca, apart dels temes de higiene pública, aigües i dietètica que veient com construïen els poblats ibers i com s’alimentaven, es comprèn fàcilment que tenien un important grau de coneixements, que Luis S. Granjel esmenta en el seu important treball sobre “Medicina Antigua”, imprescindible per aquells que vulguin entrar en el tema.

La paleotraumatologia estudia els accidents comuns, els cops, les amputacions, les ferides per armes i els traumatismes, entre altres.

LES AIGÜES MEDICINALS I TERMALS El fet de trobar els poblats ibers i els santuaris, al costat de fonts d’aigua, ens fa pensar en la importància que es donava a les aigües, en tots els seus aspectes.

Els ex-vots es troben molt a prop de fonts, la utilització de fonts de tot tipus està provada, i també les creences amb les virtuts terapèutiques de determinades aigües, vigents encara en l’actualitat.

Les coves-santuari sempre estan en relació amb les aigües corrents, les fonts o el termalisme antic. Fonts sulfuroses o pudentes per beure, amb el seu espai pels banys, les trobem escampades per tot Catalunya.

El primitiu costum de tenir dins de les cisternes i pous una sangonera per comprovar la qualitat de l’aigua, ha estat vigent fins fa poc temps.

Estrabó explica que els malalts eren exposats en els camins, per ser aconsellats per aquells que havien sofert la mateixa malaltia anteriorment. Aigües medicinals se’n feien servir moltes, que preparades adequadament curaven moltes malalties, enverinaments 340

o picadures de serp, fins arribar a l’acció unificadora de la dominació romana, que va influir en totes les qüestions, entrant en el període que podríem anomenar com de la Medicina hispanorromana, després modificada per les influències i costums visigòtiques, i més tard pel mon àrab.

L’Ajuntament de Caldes de Montbui ha editat un llibre sobre la història termal que val la pena conèixer, junt amb els continguts del Museu Thermàlia de la mateixa població i les termes de la ciutat. Aquest llibre pot ajudar-nos a conèixer la importància mèdica del termalisme, amb totes les seves vessants i especialment en la terapèutica. Antigament totes les fonts termals eren considerades sagrades, i tots els metges jonis, grecs i romans entre altres, en recomanaven la seva utilització. El Corpus Hippocraticum, utilitza les aigües fredes i calentes, començant a apartar-se de tot allò que tingui relació amb la religió. Segons Blumenau, quan la medicina comença a separar-se de la litúrgia, es valora menys el poder de les aigües, que formaven part de l‘entorn religiós. Segons Tartivel això va comportar que durant uns segles les teràpies a base d’aigües quedessin molt abandonades. Els reintroductors de les costums hidroterapèutiques es considera que van ser Asclepíades de Bitina i el seu alumne el metge peninsular Musa, que va curar a l’emperador August amb banys d’aigua freda a Tarragona. Celso, Dioscòrides i Herodot, en donen detalls. Després de Crist, la hidroteràpia va continuar, amb noms tant coneguts com Antilo, Arquígenes, Rufo de Efes, Areteu, Galeno... Molts dels seus escrits es conservaven a la famosa biblioteca jònia d’Efes, que val la pena visitar junt amb el Museu d’aquesta ciutat, per comprendre el prestigi que va tenir.

Fixem-nos que fonts i deus sempre guarden relació amb noms de divinitats antigues o verges, constatats amb supervivències en les costums locals, com a nimfes o personatges femenins anomenats xanas, xanes o janes-janas, extensius a noms de cases properes a un brollador o riuet, com Cal Xanes, cal Mar-câ-(en)xanes (Marcaxanes), el Xanes... i molt a prop encara hi podem trobar alguna ermita com 341

en el barri de La Creu a La Pedra (Alt Cardener) on trobem la font, cal Xanes, el riuet i l’ermita. Igual passa en punts especials de les muntanyes, amb cultes a llocs considerats sagrats, perquè suposaven que en aquell lloc hi vivia un déu..., una verge o una xana, per la seva proximitat al cel... Ègara, antic poble iber de l’actual Sant Pere de Terrassa, està també envoltat de torrents, rieres, surgències i mines d’aigua, fonts, rierols, pous, basses, piscines, i és precisament prop d’aquests llocs humits, on ja en les excavacions del 1906 Josep Puig i Cadafalch troba les primeres restes de Mamut, ampliables ara amb les noves restes de Cal Guardiola-Vallparadís. A pocs metres d’ Ègara, la Font de Santa Maria, –abans amb baixador directe des de les esglésies–, baptisteris, mausoleus als déus pagans, o antics balneums... que ens acosten a la consideració de llocs de culte vinculats amb l’aigua o amb la purificació..., amb una continuïtat d’ús fins ara.

Llàstima que pous o basses del segle passat s’hagin destruït, seguint els nous criteris arqueològics, perquè fa que es trenqui el fil de la continuïtat existent, molt important en els fets històrics. Aquest sempre va ser un tema de discussió entre Puig i Cadafalch i el meu pare –que en aquells anys era l’interlocutor entre la Junta de Museus i l’Ajuntament de Terrassa–, acceptant la idea d’aquest gran arquitecte i arqueòleg que va ser Josep Puig i Cadafalch, que portava a sobre l’experiència de les excavacions fetes a Empúries.

Podríem citar molts noms de Catalunya, com Vallfogona de Riucorb, Badalona, Cabrera de Mar, Arties, Caldes de Malavella, La Garriga, Caldes d’Estrac, Solsona, Aix en Provence i infinitat en el País Valencià, amb coves i santuaris pels cultes a les aigües, com les de Bellús, Bussot, Requena, Millars, Carcagent o Ensarrias –que en sumen més de 45–, amb l’aigua com a objecte de culte lúdic i salutífer.

Llàstima que les instal·lacions antigues, hagin anat canviant amb els canvis de les poblacions i la construcció dels nous monestirs i ermites.

Les “vil·la” agafen el nom de “caldes”, quan hi ha termalisme. Un recorregut per les aigües terrestres, fluvials i marines, seria molt extens per poder parlar de tots aquests cultes a les divinitats aquàtiques, a 342

les nimfes o a les deesses de context mitraic o a Fortuna, però sense obviar la part pràctica dels establiments en campaments militars i altres.

A Benifayó (València) es va descobrir una ara consagrada a Mithra, el déu vèdic, semblant a la trobada a Helesponto (Iberia Oriental). Aquesta ara de Benifayó, tenia font i mitreu en el seu entorn proper. Tenim testimonis mitraics a Cabrera de Mar i Tarragona, a Gavà s’hi va descobrir una pàtera mitraica i altres objectes a la Lusitània ibèrica. L’aigua i les fonts són femenines i l’assimilació de diferents noms és constant: Artemis-Diana, Mar-MarinaMaria, protectores del mar i les illes, Latona-Apol·ló, Diana-Lucina pels cultes astrals de la llum, que encara perduren a les Festes de la Llum de Manresa. (Les festes anuals de la llum són festes que els militars romans celebraven amb motiu de passar la revista anyal als seus soldats).

L’Artemis Aktaia era la deessa de les costes, com l’Artemis Paralia de Xipre, la Lluna, el Sol, Seleneo, les deesses mare, la Potamia, senyora dels rius i de les fonts Pudes o pudentes que neixen a les vores dels rius, com les del Cardener... Potamia ve de la paraula grega “potamós” referida sempre a un riu, així com el “laeta fluviis”, parla del nom iber del riu dels laietans del barcelonès. Tot plegat són evolucions de cultes antics, moltes vegades originaris de Siria o de Efes a la Jònia focea, igual que l’arquitectura de les nostres esglésies visigòtiques, bizantines o romàniques. A nivell lingüístic, per exemple, trobarem que Súria o Soria deriven de Síria.

Moltes fonts tenen uns espais que marquen un cert ambient de sacralitat, provinent de les èpoques primitives. Els santuaris marins, es transformen en marians i de Maria, amb palmeres de dàtils i l’Artemis, com passa a Lesbos. De fet Santa Marina encobreix una cristianització de cultes prerromans a les aigües marines. A partir del cristianisme tota la tradició de l’aigua es transforma amb ritual o sacrament d’iniciació, que treu el pecat: benediccions, baptisme, aigua beneïda, i es mantenen les tradicions anteriors de caràcter curatiu, transformades amb miraculoses.

La travessia del Mar Roig és un bateig, però a partir de Sant Pau, l’aigua baptismal es converteix amb representació de la tomba i l’úter 343

matern. Els escrits d’Ephrem el Siri, ens parlen d’aquestes qüestions i del simbolisme de la font com úter de l’església .(M. Eliade, París 1952). Per aquests motius les piles baptismals, s’excaven a terra com fosses amb forma de creu. D’aquest estil es poden veure els baptisteris de Sant Pere de Terrassa i els esquemes publicats en el llibre La Seu Visigòtica d’Ègara, de Puig i Cadafalch (Barcelona, 1936 i 1948).

En el mosaic de La Salut de Sabadell (Arraona), Neptú no figura com en les altres variants de travessies marines, sinó que apareix com a figura frontal. Trobem altres representacions a Tarraco, Alacant, Tortosa, Elx, Torre Llauder, Barcelona, Solsona i tants altres llocs ibèrics, però una de les instal·lacions termals més interessants, és la de la Vil·la dels Ametllers de Tossa de Mar, amb paviments musius, mosaic de Vitalis, cisterna, forn, parets estucades amb rosa, eixidius de plom, escales per la piscina, sarcòfags i banyeres de marbre... semblants a les de Avinyonet de Puigventós, la de Sant Miquel a Sant Pere de Terrassa o la de Badalona.

A partir del segle IV, amb el domini visigot, les influències bizantines i el cristianisme, fan que tots aquests llocs o balneums, sofreixin moltes reformes, reconstruccions i reconversions, adaptant els edificis a les noves corrents i creences religioses cristianes. Amb les noves tradicions s’arriba a inutilitzar els conjunts termals, construint cisternes, esglésies, mausoleus i baptisteris. A Tossa les termes van ser substituïdes per una banyera de pedra i una cisterna.... El mateix podia haver passat a Ègara (Sant Pere de Terrassa), com a molts llocs on no s’ha trobat informació suficient. A la Vil·la de l’ Aiguacuit de Terrassa, també es demostra que a finals del segle II dC, es construeix un conjunt termal que va ser remodelat en el segle IV, en aquest cas mantenint les seves funcions termals, fins que a finals del mateix segle IV ja s’inutilitzen, deixant constància de com la hidroteràpia va formar part de la medicina ibèrica. Bons exemples es poden veure a Els Munts d’Altafulla amb tres conjunts termals, un d’ells al costat de la platja (a marina). Per entendre aquests fets, cal veure com el nimfeu d’un palau de la família romana dels Laterani a Roma, es va transformar en el baptisteri de Letrán, a Ràvena va passar el mateix, 344

i també a Sant Giovanni Fonte o amb els banys de Neró de Pisa, Bacucco a Viterbo, Tívoli i altres, que eren banys pagans predecessors dels posteriors baptisteris cristians, igual que les primitives senyals geomètriques dels mosaics es transformen amb la cristianització, afegint-hi els peixos o les creus.

Tots aquests llocs reconvertits en espais de culte cristià, després van sofrir novament la devastació i abandó total durant l’època musulmana.

Tal com exposa Patrice Cressier, seguint a Eliade, ni el cristianisme ni l’Islam, podien tolerar cultes a les aigües de la manera en què es practicaven antigament, tot i que les dues creences van assimilar algunes d’aquestes pràctiques naturistes.

Altres remeis....

A la Cova del Toll de Moià o en diferents jaciments ibers, s’han pogut descobrir restes alimentàries, fibres, begudes o productes utilitzats terapèuticament pels ibers. Normalment aquestes restes s’han trobat en gerres o recipients divers. Roy L. Moodie, Benoit, Ramon Folqués, Gonzalez Wagner i altres, han publicat diferents estudis al respecte.

Després de parlar de les herbes medicinals, les aigües terapèutiques i de l’opi, potser caldria esmentar el consum de vi que a nivell mèdic, té un ús terapèutic com a estimulant, antídot i com a vehicle per altres fàrmacs (Escochotado, 1989), podent-s’hi afegir moltes altres substàncies purgatives, diürètiques o cicatritzants com les herbes “grasses”, etc. Moltó també ens parla de totes les aigües minerals i vitamíniques, així com la importància del vi, l’oli, la sal, el vinagre i el cereal. El vi també servia per formalitzar pactes, acords i contractes.

Se sap pels diferents autors i pels dissenys ceràmics, que les grans festes eren acompanyades de vi, cervesa, música i balls. Els vins de més qualitat s’importaven d’Orient i d’Itàlia .Els territoris netament productors de cervesa dins l’àrea de la Iberia Occidental – 345

tal com anomena Dioscòrides el territori dels Països Catalans Continentals–, eren els de l’actual Catalunya, que l’exportaven amb gerres i àmfores a tota la península i diferents llocs del Mediterrani.

Alguns autors creuen que els ibers bevien cervesa per falta de poder adquisitiu, ja que la gent més adinerada bevia vi. El poeta Ausoni en una crònica menciona el vi de la laietània ibèrica, que devia ser del tipus del que s’emmagatzemava a les gerres del Museu de la ciutat de Barcelona, i cita també el garum de Laie-Barcino (Barkeno en iber), i les ostres que els mercenaris-militars romans llicenciats de les guerres càntabres, fundadors de la nova Barcino l’any 12 aC, també van començar a consumir. Els arqueòlegs han descobert els conductes i els dipòsits per al most, així com les gerres o dolies dels cellers, una fàbrica de salar peix i fabricació de garum (pasta de peix feta de tripes i ganyes de peix), segons les anàlisis químiques dels residus fetes pels investigadors arqueòlegs.

A tots els nombrosos poblats de la ruta de l’Ebre s’han localitzat àmfores amb residus de vi. El lloc més destacable és el de Aldovesta a Benifallet (Ribera d’Ebre) i a l’Aldea del Barranc de Gàfols, on hi ha elements procedents del comerç fenici que a través de l’Ebre –igual que feien els ibers– tenien com a objectiu explorar l’interior peninsular. Normalment els fenicis es dedicaven a la recuperació de metalls a canvi d’importacions de vi.

Segons Ana Mª Muñoz, la barreja del vi amb l’aigua va ser un costum molt habitual en els aixovars dels enterrats. Amb el temps, aquest costum es va convertir amb un requisit simbòlic del culte funerari iber, visible també en les decoracions ceràmiques. Vi i cremació ens parlen, doncs, de purificació, com a nou element religiós present en les libacions del Mediterrani, tal com ho certifiquen les troballes de Pontós, Creixell i Ermedás. Entre els grecs l’ús d’olis i perfums era comú en el segle VI aC.

346

Al·lucinògens A Gavà tenim ben documentat l’opi, com a tota la Iberia Occidental, a Cornellà el cànem o marihuana, a Genó (Segrià) i Pontós (Empordà), la cervesa i l’LSD. Del “cascall” en treien l’heroïna i la llavor de la rosella era també utilitzada com a narcòtic. Aquestes substàncies van ser trobades en restes ibèriques i preibèriques del Bronze, segle XII a. de C., a partir de les investigacions del arqueòleg Jordi Joan de la Universitat de Barcelona. L’anàlisi microscòpic i químic de recipients, trobades en aquests poblats, van posar al descobert l’any 1.997, restes d’aquestes substàncies al·lucinògenes, que són les més antigues d’Europa descobertes fins avui. Els estudis han determinat que entre la cervesa hi havia la part de la civada que es fa servir com a principal component del àcid lisèrgic o LSD. Les restes d’una mandíbula trobada en el poblat, demostren el consum d’aquest fong anomenat LSD. Es pensa que també era utilitzat en ritus religiosos o cultes, vinculats a la deessa Demèter i amb els misteris d’Eleusis, segons Jordi Joan i Josep Mª Armengol. S’ha descobert que per fabricar cervesa utilitzaven blat, civada i midó. La cervesa més antiga del món s’elaborava a Sudan 8.000 anys abans de C. El cànem es va trobar en una pipa de Cornellà que podríem relacionar amb les pipes ibèriques de Tossa de Mar. A les mines de Gavà, les restes trobades eren d’opi i al Museu de Vilafranca del Penedès hi ha un vas cerveser iber.

347

GLOSSARI IBER - CATALÀ HOMENATGE A ÉMILE HÜBNER Filòleg i arqueòleg epigrafista –Dusseldorf 1834 Berlín 1901–, que va ser el creador del primer gran recull d’inscripcions ibèriques (MLI, Berlín 1869), i que cal distingir juntament amb Carles Guillem Humbold –filòleg prussià berlinès–, com a introductors del Euskera en la filologia alemanya acadèmica.

Tots dos van aconseguir –juntament amb Hug Schuchardt i altres lingüistes–, les primeres possibilitats per arribar al desxiframent de la llengua ibèrica i a la creació del primer alfabet iber des de la comparació amb la llengua Euskera, ideant sistemes lingüístics per fer correctament la transliteració, la transcripció fonètica corresponent i el procés de segmentació respectiu. Schuchardt, va ser un destacat lingüista alemany nascut a Gotha el 1842. El 1927 va morir a Graz, dedicant tota la seva vida a l’estudi dels substrats de les llengües, creant el mètode descriptiu, l’històric i el de la cultura material, que ens permeten certificar que l’iber és la primera llengua de substrat del català. Era coneixedor de múltiples llengües i el 1866 a Leipzig, va publicar una de les seves obres principals en tres volums sobre el vocalisme del llatí vulgar, així com molts estudis i treballs en revistes especialitzades sobre l’origen de l’Euskera, la relació del basc i l’iber amb les llengües caucàsiques i un llarg etcètera.

Hübner en un dels seus viatges d’investigació a la península, va descobrir i traduir a Tarragona, el primer text bilingüe iberollatí, escrit sobre una pedra que jo crec que s’hauria de donar a conèixer com “LA PEDRA ROSSETA IBÈRICA” (PRI), ja que va ser el punt de partida fonamental per confirmar que la traducció del text llatí es corresponia amb el seu equivalent en euskera, demostrant també que el text iber era exactament igual al text en euskera un cop feta la transliteració, la transcripció i la segmentació corresponents. (Llistat 348

d’Hübner inscripció IX, Horta dels Caputxins, Tarragona, 1869).

El poc interès dels estaments oficials (tant acadèmics com politics), per la traducció dels texts ibers a partir de l’euskera, amb consonància com és obvi amb l’iber com a primer substrat del català, ve a demostrar que és un tema que no interessa massa a ningú, perquè el seu coneixement provocaria canvis substancials en l’explicació de la història antiga peninsular i d’ Espanya en particular, així com en molts dels plantejaments que s’han establert entorn de la llengua, donant per ibèric tot el que forma part de l’estat espanyol, o creant mites com el de Tartessos, obviant descaradament l’existència dels autèntics territoris ibers, o intentant comparar la llengua i escriptura tartèssica -que de fet és consonàntica, com la líbia- amb la ibèrica.

Sobre el bascoiberisme –segons Alonso–, Antonio Tovar va escriure que: “...és més proper de l’òpera Carmen que de la realitat!!”. Bé, molts intel·lectuals encara s’expressen de forma semblant.

Luis Michelena i molts altres investigadors fan traduccions amb mètodes combinatoris, però no es defineixen massa sobre el cas.

Durant els últims anys, tant Jorge Alonso com Román del Cerro i altres lingüistes, tot seguint l’exemple de Hübner, han apostat per l’euskera en el desxiframent de l’iber. Personalment no estic massa d’acord amb determinats aspectes dels treballs de Jorge Alonso per les comparacions que fa entre la llengua iber i la púnico-feniciatartèssica i turdetana o amb la celtibera, sense respectar el principi elemental que no es poden establir comparacions entre llengües de diferent família lingüística, ja que el celtiber és indoeuropeu, el tartessi o turdetà és semita i l’iber és no indoeuropeu, com l’euskera. Això és com si volguéssim explicar l’Euskera des de el llatí.

Pensem que l’aposta per la llengua uska, iuska, euskara o euskera, ve de molt lluny. Bosch i Gimpera, Fletcher Valls, Cacciotti. Delgado, Lénormant i tants altres, creuen en l’uska més primitiu, tot i no descartar possibles contactes amb el samarità arcaic o l’hebreu samarità, el sidonès i diverses llengües hebraiques.

Julio Cejador va dir que: “la lengua mas primitiva de la península es la euskara, porque es la única que conserva los demostrativos, base 349

de comparación entre todos los grupos glotológicos.” Tot i afirmacions clares com aquesta, en els nivells acadèmics oficialistes de tot Espanya es continua fent les coses des de el castellà i el llatí, tant a Madrid com a Barcelona.

Seguint el que escriu Plini en la seva Iphigèsis, alguns pensen en influències anteriors de l’hati no indoeuropeu, predecessor de l’hetita dels hetheus o hitites ja indoeuropeitzats.

Carreras Candi explica com la veu ibèrica laie –que també analitza amb el basc actual–, evoluciona a laya, layak i cap els layaks euskes que utilitzaven la laya com a eina i arma de guerra, o denominant adequadament les opida llatines com les “ciutats de la laya” (laia), utilitzant el nom autòcton i no el llatí. Encara avui la majoria d’objectes ibers, els nostres arqueòlegs, historiadors i lingüistes, els defineixen amb noms llatins, grecs o castellans, però difícilment ho fan amb noms ibers o catalans.

Respecte les llengües semites, Stillmann, el 1880, assenyala la troballa a Knossos (Creta), dels caràcters que van fer que Milchoefer pogués demostrar el 1883 que l’art micènic era diferent del fenici. El mateix any Artur Evans descobreix una escriptura prefenícia amb caràcters pictòrics i lineals quasi alfabètics, molt semblants als sil·labaris xipriota i asiànic. El 1900 va trobar més tauletes amb cursiva semblant a la hieràtica o demòtica d’Egipte, al mateix temps que Flanders, Petrie o De Morgan feien altres descobriments semblants, pressuposant una autonomia lingüística i escriptuària en les primitives civilitzacions occidentals. Amb la seva gran antiguitat, les escriptures cretenques, egees, jòniques i molt especialment la aziliana, demostren el molt remot que pot ser l’origen de l’iber.

Els primers indicis que hom troba sobre l’iber són les semblances entre els diferents signes escriptuaris prehistòrics descoberts al llarg dels territoris dels actuals Països Catalans continentals, en coves, abrics o santuaris i sobretot amb el descobriment de l’alfabet azilià gràcies a la troballa dels diferents escrits del Mas d’Azil (Antic comtat de Foix) i Olèrdola, o amb les diferents inscripcions neolítiques.

Els escrits i periples dels clàssics grecs, cartaginesos i romans, ens po350

sen sobre avís, i més encara els pactes redactats en iber, concretant els acords entre cartaginesos i ibers o entre ibers i romans, que trobem molt ben especificats en les obres dels clàssics editades per la Fundació Bernat Metge de Barcelona.

Tampoc ens deixen indiferents les semblances descobertes amb les llengües no indoeuropees, especialment amb les berebers, les finohúgries, l’etrusc, el sami, el guanxe i especialment amb les ibèriques de l’antiga Ibèria Oriental (actual Geòrgia transcaucàsica) i les abasgokerketes, amb les quals Pokorny havia ja investigat.

A Itàlia s’han trobat bastants escrits en llengua ibèrica, com els d’Ascoli i objectes com ara les tasses de plata amb inscripció ibèrica, així com paraules i noms ibers enmig dels escrits llatins o romans.

Després, Avié (Rufus Festa Avieno), nou-cents anys més tard, amb les dades dels diferents autors llatins i d’un Periple d’autor desconegut, ens resumeix molts coneixements sobre els ibers, el seu territori, els límits fronterers dels ibers i la seva llengua en l’Orae Maritima, confirmant el Términus Tartéssicum prop de Cartagena que marca amb exactitud la divisió entre la Ibèria genuïna o occidental i els territoris tartèssics o turdetans (Cartago (Tunísia) = Tharsos, Huelva = Tharsis, Cartagena = Cartago Nova) del sud andalús de característiques culturals i lingüístiques orientalitzants.

Fulvio Ursino el 1500 a Itàlia, segueix investigant i ens dóna noves aportacions, fins que estudiosos de tot Europa comencen a plantejarse les similituds entre l’euskera i l’iber, tot fent els primers intents de desxiframent autèntic a partir de comparacions entre l’iber, l’euskera i també el georgià, fins que el 1869 Émile Hübner publicà el seu compendi (MLI: Monumenta Linguae Ibericae) amb moltes inscripcions ibèriques, junt amb importants treballs sobre l’alfabet, el desxiframent i el bascoiberisme.

Abans ja havia publicat totes les inscripcions llatines peninsulars conegudes i finalment davant del caos de la investigació espanyola d’aquella època, es decideix a publicar un llistat de les inscripcions falses o sospitoses que Hübner primer havia publicat en el diari científic alemany Rheinisches Museum, volum XVII (Berlín, 1862), i en el Butlletí de 351

l’Acadèmia de la Història, Vol. III (Berlín, 1882-88), fetes i publicades per falsificadors de Granada, Còrdova, Sevilla, Carmona i altres ciutats espanyoles, donant també alguns noms dels falsificadors més coneguts i publicant un mapa dels llocs on s’havien atribuït les falses inscripcions i el nom dels museus on es trobaven, per evitar que els estudiosos de la resta d’Europa treballessin amb materials falsos.

Més tard aquesta situació va comportar desconfiança entre els científics europeus i van començar els dubtes infundats sobre l’autenticitat de la Dama d’Elx i altres troballes del sud peninsular, sense encara avui haver aconseguit tancar la polèmica que segueix entre intel·lectuals de tot el món i que no es podrà resoldre fins que Madrid deixi analitzar en els laboratoris més avançats la Dama d’Elx, avui en l’Arqueològic de Madrid.

Schuchardt, a Òxford, comparava els noms ibers amb els ètnics bascs i actualment Azkue ho fa amb tots els derivats adjectivals.

A partir d’aquell moment –mentre a Espanya la llengua basca i la catalana estaven mal vistes i prohibides–, els investigadors alemanys van aconseguir que l’Euskera formés part dels estudis filològics de les diferents universitats europees.

L’inici del text bilingüe descobert, investigat i traduït per Hübner, i que jo voldria donar a conèixer com la “Pedra Rosseta ibèrica” o PRI, (Hübner MLI: Monumenta Linguae Ibericae, inscripció IX, Horta dels Caputxins, Tarragona, 1861 i 1881 i durant 1886-89 en el Museu de Tarragona) –sense les repeticions en vers de l’original–, era el següent: 1. Inscripció en signari iber: ( 1 ) (Veure nota 1 amb els signes ibers).

2. Inscripció bilingüe en llatí : HEIC. EST. SIT: En aquest lloc està [enterrat] o descansa.

3. Transliteració/segmentació i transcripció fonètica del text iber: A.R.E. TA.CE C.E.N.N S.A.KA.R.- I.L.N. (KE) 4. Text en Euskera: ARE (T) ACE ZEN SAKAR I LN (A) (E) ...

5. Traducció: Ací descansa el difunt amb les seves despulles pel més enllà.

352

6. Aclariment de l’euskera: Aratze (aret.ace): obligat a descansar. Zen: difunt. Sakar: restes o despulles.

Ildun, ilhun o iln: foscor o el més enllà.

Iln seria abreviatura de l’iber ildun. En euskera ilhun.

En el punt 3 cal distingir els sons alfabètics dels sons sil·làbics, vegeu que el so “ce” és igual al de “ze” i vegeu la doble N abans de segmentar.

Noteu que en traduir directament de l’euskera, ja no fem, per innecessària, l’habitual conversió al sentit fonològic invers de l’iber.

Si volem emprar altres sistemes i mètodes de desxiframent podem acudir a l’Euskera per comprovar si els resultats obtinguts amb les diferents metodologies analítiques són vàlids.

El mateix text, molt semblant o més extens el trobem formant part de diferents inscripcions ibèriques funeràries com les de Sagunt.

Resulta interessant veure còpies dels originals amb els signes de puntuació i les diferents variants del mateix tipus de text en altres inscripcions. Heic est sita; Heic est sit ///, hic situs est, A´RE.TEKI.AR ///. SAKARIL III, valorant altres variants com SAKARILTU(N), SAKARILTI®, SAKARILLER, ARE-TAKE, ARE-TEKI o areteike de Sagunt, Orleil, Solaig, Pech Mao, Els Villars, Maestrat, Fraga, Jàtova, Ullastret, Llíria, Cabrera de Mar, Tarragona o Palamós que podeu trobar a la bibliografia de Jorge Alonso en castellà o a la de Jürgen Untermann en alemany.

Actualment molts lingüistes són reticents a acceptar la realitat de poder passar directament de l’iber a l’euskera. És clar, això significaria que per desxifrar no necessitem ni el grec ni el llatí, i encara menys el castellà, i que els coneixements analítics o acadèmics no són del tot imprescindibles per descobrir el significat d’una paraula. A la UAB, Rodríguez Ramos accepta només que les coincidències entre el basc i l’iber són moltes. Santiago Pérez Orozco en els seus treballs accepta la possibilitat de l’euskera, tot considerant el tema de les relacions entre el basc i l’iber una “espinosa cuestión”. Altres, com Ibon Sarasola, també de la UAB, no accepten la proposta dels hübnerians.

Jürgen Untermann, el 1990 va publicar el seu tercer llibre sobre el 353

tema (Volums 3.1 i 3.2), amb els llistats que ell anomena M L H (Monumenta Linguarum Hispanicarum, edició alemanya), dedicats a les inscripcions ibèriques ja conegudes i completades l’any següent per M. Isabel Panosa amb unes altres 70 inscripcions ibèriques de l’àmbit català que Untermann no havia relacionat. Entre aquestes últimes hi ha les descobertes per l’arqueòleg Salvador Alavedra i Invers l’any 1959 a Sant Pere d’Ègara (Terrassa) ref. 2116, 85 i 16.1, les de Josep Puig i Cadafalch també d’Ègara refs. PC12, 17.1, PC18 i 17.2 anys 1915, 20, 27, 31 i anys 40) que completarien en aquell moment el llistat d’inscripcions o epígrafs en llengua iber, així com algunes seqüències numerals i altres considerades marques analfabètiques que M. Isabel Panosa també afegeix en el seu llistat. El MLH d’Untermann –igual que el llistat de Panosa–, són instruments molt bons pel coneixement extens de gran part de les inscripcions ibèriques peninsulars, encara que cal conèixer primer el M L I (Monumenta Linguae Ibericae 1863, i suplement 1892), d’Émile Hübner, perquè Untermann anomena hispànic tot allò que per mi és només ibèric.

Untermann, durant la dècada dels 90 treballa molt aquests llistats i les inscripcions originals, establint tota mena de comparacions i concordances entre les inscripcions del MLI (iber) d’Hübner i el MLH (hispànic) del mateix Untermann i altres llistats de diferents autors posteriors a Hübner, dedicant especial atenció al tema de les inscripcions falses o sospitoses, de les bilingües i altres.

Gran part de les primeres investigacions es van poder portar a bon terme gràcies a la gran quantitat d’inscripcions monedals trobades que demostren el seu caràcter autòcton i comarcal, no podent-se dubtar que els romans, durant el seu mandat, es van veure obligats a reconsiderar l’element autòcton nacional iber, mantenint tot al llarg del seu domini les inscripcions en la llengua pròpia dels ibers per motius i causes polítiques encara no ben aclarides, tal com ho afirmava H. d’Arbois de Jubainville.

A tots els museus hi ha molt bones col·leccions de monedes amb les seves inscripcions, però potser caldria ressaltar per més desconegudes les molt interessants del Museu de la Ciutadella de Roses i les del Museu particular del Castell de Perelada.

354

PRÒLEG Tot dedicant-me als meus treballs sobre iberisme i bascoiberisme, vaig sentir la necessitat de recopilar paraules iberes conegudes o ja desxifrades pels diferents estudiosos del tema, des d’Hübner fins arribar als actuals autors i lingüistes, circumstància que em va anar fent pensar en la utilitat d’un petit glossari elemental pels estudiosos d’aquesta llengua, lectors de temes ibers o per aquells que feien el Curs de Cultura i Llengua ibèrica, especialment amb la idea que poguessin donar els seus primers passos o també com a complement pels lectors del llibre del mateix títol. Es tracta, doncs, d’oferir els significats base coneguts i ja desxifrats de morfemes, topònims i paraules de les inscripcions descobertes que han anat treballant els diferents autors, des d’Hübner fins Román, J.., Jorge Alonso i molts dels autors que apareixen en el llistat que s’ofereix a continuació (la majoria d’ells localitzables a Internet).

En general les equivalències s’han anotat prenent com a base el sentit català, ja que si per exemple volem entendre que l’iber ILDUBELES (Nota 2) –en basc ILHUNBELTZ, que alguns tradueixen per “la nit tancada” (o la noche cerrada)–, tindria un sentit més exacte si poguéssim donar-li un significat més adient segons la manera de pensar en català, com per exemple: “la nit sense estrelles i/o sense lluna”, o senzillament traduir-ho com “la nit fosca” –ja que beltz és foscor o el color fosc de la fusta del balç–, que de fet no té res a veure amb “tancada” ni “cerrada”.

Els ibers eren els genuïns habitants de l’est peninsular, que igual que els bascs, es distingien per la llengua que parlaven. L’iber s’inicia abans del nostre bronze preindoeuropeu, originant diferents dialectes en els territoris dels actuals Països Catalans Continentals, on es convertirà més tard amb el primer substrat del català. De l’escriptura ibèrica en trobem importants escrits a la Catalunya Nord, al País Valencià, a l’Empordà i en general a tot Catalunya, a més dels localitzats al País Basc, França o Itàlia.

Caldrà no confondre l’iber amb altres llengües de tall semita o fenici355

púnic del sud peninsular, com el tartèssic-turdetà o el celtiber, llengua celta escrita amb l’alfabet iber ja en època ibèrica tardana.

Els ibers feien servir el seu propi alfabet hemisil·làbic, que combina els sons i signes alfabètics amb els sil·làbics, tot utilitzant al mateix temps i de forma complementària, en alguns territoris i comarques, signes alfabètics del jònic arcaic homèric, cretenc o samien. Així per exemple utilitzaven el so alfabètic “B” dels jònics, però sense deixar d’utilitzar els sons sil·làbics pròpiament ibers, corresponents a la B: BA,BE,BI,BO i BU. (Vegeu els signes ibers).

Es lògic suposar que l’iber venia d’uns contactes primitius anteriors amb altres llengües no indoeuropees i qui sap si derivat del hati o hitita arcaic no indoeuropeu que parlaven els antics hatis o Chethas, o potser de les llengües “a/o” preindoeuropees o senzillament de l’azilià dels nostres territoris catalans antics, amb escrits i alfabet descoberts per Edouard Piette, amb especials mostres a la Catalunya Nord, el Gironès i el Priorat. Rivett Karnac va trobar algunes vinculacions antigues amb l’escriptura ógmica d’Olèrdola i Calaceit i amb altres signes escriptuaris neolítics i megalítics com els d’Espolla. Jo crec que totes aquestes influències van anar formant l’alfabet iber.

Està demostrat que la millor manera per arribar al desxiframent de l’iber, seria establint comparacions amb l’Euskera o neoiber, vinculat amb l’antic aquità i llengües contemporànies de l’iber.

El vocabulari del present glossari no inclou noms propis onomàstics, ètnics, tribals, monetals, comarcals, geogràfics, toponímics ni altres que per ser molt coneguts trobem a totes les enciclopèdies o en els manuals de cultura ibèrica.

Construir un autèntic diccionari iber-català encara no és possible, però sí que es poden relacionar topònims, morfemes i paraules bàsiques que ens permetin obtenir un significat primari elemental, per poder-nos acostar a les noves paraules que anem descobrint o investigant amb els mètodes existents, tant a partir del Euskera com de la analítica. Si per investigar fem servir un mètode diferent al de comparar amb l’euskera —aquest últim— igual que el mètode referencial, el podem utilitzar com a comprovació dels resultats obtinguts amb altres sistemes. Lògicament que serà un altre qui haurà 356

de completar el present glossari i constituir el primer diccionari.

El treball lexicogràfic i les dades epigràfiques del lèxic iber, entren en el camp de la iberística lingüística que necessariament hem de relacionar amb el basc-iberisme i amb els sistemes antroponímics de la llengua ibèrica. Per treballar no cal transcriure les característiques paleogràfiques dels texts originals tal com van ser escrits, mentre el resultat sigui fidel amb l’original.

Tots els texts localitzats fins avui, tenen una numeració de classificació i arxiu, unes inicials referides al arqueòleg de l’excavació o del classificador, un nom de referència , el lloc i l’any de la troballa que identifiquen la inscripció o text, i molts cops els autors dels respectius desxiframents, així com llistats o “corpus” inicials on consten relacionats. Moltes vegades no hi ha el nom del qui ho va descobrir, en tractar-se de estudiosos vocacionals no universitaris i només hi fan constar el nom de l’arqueòleg que la va classificar. És injust però és així. El desxiframent de la majoria d’inscripcions i texts , encara que constin en un determinat llistat d’un autor en particular, han estat treballades per tots els lingüistes, filòlegs i altres afeccionats en el tema, el que fa que hi hagi diferents variants de la traducció d’un mateix text i discussions segons criteris, procedència i llengua o família lingüística d’on parteix l’investigador per desxifrar i llengües que coneix o segons la seva pròpia llengua materna. També influirà el mètode que utilitzi. Generalment hi consta la cronologia estimada, tenint en compte en el cas de les inscripcions ceràmiques si l’esgrafiat va ser fet abans o després de la cocció i altres condicionants per poder establir la cronologia i el sentit del text. En la meva opinió caldria sempre considerar que els texts ibers genuïns son únicament els trobats en els territoris compresos entre els rius Roine, Cinca, Segura i el Mar Mediterrani, evitant confusions amb els celtibers, els tartèssicsturdetans i altres. Algunes descripcions dels autors que hi han treballat es poden trobar igualment a internet i també llistats dels museus on es troben les inscripcions actualment.

Untermann considerava que l’escriptura iber era una combinació dels abecedaris fenicis i grecs feta en el segle V aC, A. Tovar va deses357

timar totalment el basc-iberisme i modernament Caro Baroja va escriure: “Todo lo que podamos investigar en cuanto a toponimia y onomástica en la España antigua a base del vasco, aclara muy poco la cuestión lingüística más profunda.”

Algunes inscripcions s’han trobat fora de la Ibèria genuïna per diferents situacions històriques, com seria el cas de les inscripcions de la tassa de plata de Montiego (Itàlia 1882) (Hübner, Lanzi , Gamurrini i Lénormant), que es pensa pertanyia a un soldat iber de l’exèrcit de Asdrúbal mort a la batalla de Sena-Metauro.

El primer document extens sobre els diferents habitants de la península (ibers, púnics, fenicis, cartaginesos), com he esmentat abans, és un periple grec d’autor desconegut descobert a Marsella (la Massàlia dels jònics foceus), escrit en el segle VI aC, d’on treu totes les dades Rufus Festa Avieno pel primer llibre de la seva Orae Maritima.

L’edició crítica la va fer Pomponi Mela el 1.809 i Holder a Insbruck el 1.887. Algunes dades interessants les trobem també en el llibre de Jean Jacobo Barthelemy que el 1847 va ser traduït al castellà publicantse una edició a Madrid a càrrec de José Rojas.

Dels periples ibers sobre les navegacions de púnics, fenicis, grecs i romans, en va fer també una crítica molt interessant Josep Oliver el 1.863. Durant el segle VI a. C., Hecateu de Milet, jònic que viatjà per les costes ibèriques del 500 al 494 aC., en va donar moltes dades geogràfiques importants que fa servir Stefano de Bizanci i que Müller va publicar a Didot (Paris 1.841), referint també escrits de Èforo, Timeo, Salusti i Plini, citats per Carreras Candi i altres.

Herodot d’Halicarnas (484-427 aC.), refereix dades d’Hecateu i les expedicions de samis i foceus a la península. Modernament els que millor van treballar el tema van ser Schweighaeuser (Strasburg 1.816), Dindorf a Didot Paris 1.844 i Abicht a Leipzig el 1.877 o Stein a Berlín el mateix any.

A l’època de Pericles, Euctémon va redactar un altre Periple sobre el Mar Intern. Les noticies sobre la Ibèria Occidental, escrites per Erastótenes es poden llegir bé en la monografia de H. Berger feta a Leipzig el 1880.

358

R. Stiehle el 1856, dona els fragments de les obres d’Artemidoro, Estrabó, Marciano, Stèfano, Menippo i altres com Estrabó, Asclepíades, Posidoni, Piteas o Diodor citats també per Carreras i Candi o Schopenhauer. G. Kramer (Berlín 1844-1852), tracta àmpliament la descripció de la Ibèria antiga, citant Dübner o Zimmermann.

Personalment m’agrada molt el Viatge d’Anacarsis a la Grècia de Jean Jacobo Barthelemy i traduït del francès al castellà el 1847 en una edició de la Impremta del Diccionario Geográfico de Madrid.

De les inscripcions del sud peninsular tingudes per ibèriques, Hübner diu que moltes eren falsificacions fetes per Cándido Maria Trigueros de Carmona i tot el grup de famosos falsificadors de Granada i altres ciutats espanyoles, el que va comportar que hagués de publicar un llistat d’inscripcions ibèriques falses, amb un mapa de les inscripcions espanyoles falses o sospitoses (Hübner, Berlín 1.869). George Phillips gran erudit de la Acadèmia de Viena, va publicar el 1.871 en llengua Euskera, un síloge d’inscripcions ibèriques. A. H. Sayce, el famós lingüista d’Oxford, va explicar una inscripció en plom de Castelló de la Plana, trobant semblances de família amb l’etrusc no indoeuropeu.

A Catalunya Sampere i Miquel el 1.878 a “Origen i fonts de la Nació Catalana”, va investigar a partir dels texts de les monedes ibèriques.

El Dr. Berlanga defenia també la tesis del basc-iberisme com després Batista i Roca.

Com a cites més importants a més de les de Hübner i els esmentats, podríem parlar de Conyngham que el 1790 investiga el tema com Giacomino el 1897 o Ramón Mélida el 1900, Almarche el 1918 i Batlle el 1927, seguits de Mayans, Meyer-Lübcke, Bosch i Gimpera, Folch i Torres, Milà i Fontanals, Bernard, Meillet, Prescott, Cejador, Hervás, Panduro, Azkue, Fita, Ernest Moliné, Puig i Cadafalch o R.J. Harrisson, però el llistat és tan ampli que en nota apart cito els més consultats pel seu primer cognom. De fet Delgado ja havia resumit els treballs anteriors que van permetre que es pogués anar establint l’alfabet iber definitiu, encara que els investigadors sempre han obviat la “ce” trencada (Ç) i altres signes propis del català, que va obligar als estudiosos en castellà a haver de crear nous signes per sons com 359

Ds, Ts, Dz o Tz entre altres, per designar uns sons que tan en iber com en català tenim ben definits. En tot cas sempre disposem de l’alfabet fonètic internacional.....

Autors moderns com Tovar, Oroz, De Hoz, i un llarg etcètera, han anat continuant el treball com Román del Cerro que en els seus dos últims llibres publicats, dona molt bons exemples pel raonament necessari en el desxiframent i traducció de la llengua ibèrica, tot resumint molt bé els continguts gramaticals junt amb paraules de texts publicats i discutits anteriorment pels autors i lingüistes participants en els diferents col·loquis sobre “Lenguas y Culturas prerromanas de la península ibèrica” celebrats a diferents ciutats espanyoles i europees des de 1974. Els treballs publicats per Jorge Alonso, tenen l’avantatge de que després d’anotar el text en signari iber hi fa constar la transliteració seguida del text en euskera, en llatí i la traducció al castellà, a més d’interessants notes analítiques, encara que sense marcar la segmentació prèvia. Altres autors com Ramos, han investigat en el camp de la grafologia iber i alguns tan poc reconeguts en el tema iber com Batista i Roca, que des de el seu exili a Londres —com diu Víctor Castells—, havien treballat el tema amb profunditat.

Variants i formes diferents o equivalències contrastades amb l’euskera, les cito entre parèntesi. Inscripcions ibèriques trobades en els poblats n’hi ha moltes en els diferents museus, reproduïdes en llibres i estudis, però en el museu de l’opida d’Anserune, n’hi ha exposada una exhaustiva col·lecció. En aquestes inscripcions, —que en el cas d’Enserune (Anseduna, Anserona) podem fotografiar i filmar—, sempre hi trobarem les diferents variants d’escriptura, fruit de l’ evolució cronològica natural, les escriptuàries de cada escriptor i altres segons costums, ja que entre els ibers com que era molta la gent que sabia escriure, es donaven moltes variants d’un mateix signe, més tenint present que escrivien segons el so que escoltaven.

A l’hora de desxifrar, descobrireu el segell personal de cada autor.

Uns diran que la dona ibèrica es maquillava —jo dic que es pintava— , o que frases com KA.L.U.N — S.E.L.DA.R (Nota 15) que tradueixen 360

generalment per “la tomba de l’esquelet” tot parlant de la cremació, seria millor traduir com “el reliquiari del crani” (o “de la calota”, literalment), ja que KALUN és crani o calota, i hem de tenir present el culte iber al cap tallat i la nostra tradició religiosa en relíquies i reliquiaris. També podem trobar paraules tan conegudes en iber com JAUNDE o com IUN amb el significat de Senyor (iun, iunde o iundir, iunstir en diferents autors; Nota 9), i que alguns, —per mi equivocadament—, ho volen traduir per “Príncep”, afegint-hi després: “d’Occident”, que de fet no té res a veure amb el sentit iber ni euskera de “senyor” que posa de manifest l’espiritualitat del poble iber o com en la tan coneguda inscripció que comença amb “iunstir” referint-se a qui es dirigeix una ofrena. En tot cas la traducció de “Prínceps d’Occident”, només seria aplicable als tartessis no ibers que tenien tombes sumptuàries pròpies del sud peninsular molt orientalitzat.

Hem plau esmentar el diccionari de Francisco Javier Simonet (Edit.

Fortanet, Madrid, 1888), que va ser també una obra molt valuosa, on es recopilen moltíssimes veus de l’iber, utilitzades encara durant l’època mossàrab. En la seva obra deixa clar que la majoria de paraules no deriven del llatí i relaciona 80 de les moltes paraules ibèriques que el llatí clàssic va adoptar.

Pensem que cada paraula ibèrica té el seu so equivalent en Euskera i que la redacció en les dues llengües és molt semblant. Els texts ibers tampoc son tant diferents dels actuals. Les frases estan separades per signes de puntuació, hi ha subratllats, línies de separació de temes, notes marginals i texts filosòfics o poètics com per exemple els de Palamós.

La inscripció d’Albelda (Albel·la)—Tamarit, a la Llitera, i la seva ciutat ibèrica de Els Castellassos, ens transporten al coneixement ple d’una cultura molt significativa. Aquesta inscripció ( Nota 3), és en una fusaiola o pes de teler trobat en aquest importantíssim poblat que va tenir ocupació des de el Bronze inicial fins l’època medieval. En el mateix lloc es van localitzar dues estàtues ibèriques sedents, de diferent sexe i despullades, fetes en pedra arenosa. Amiden uns 70 cm. d’alçada, 361

segurament són del segle III aC o anteriors. Es poden visitar en el vestíbul de l’Ajuntament d’Albelda. No gaire lluny es troben els poblats ibers d’Era Vella, Rellers, el Castell d’Albelda, el jaciment de la Roca de la pistola, l’assentament de les Corques i del Fossar, amb sitges o sies i aljubs utilitzats en diferents èpoques.

Pel que fa al meu treball, per acabar, jo voldria afegir que és diferent del que fan filòlegs, lingüistes i investigadors o científics de la llengua, doncs el meu interès és fer una teoria i una tècnica pràctica, fàcil i comprensible per a tothom, utilitzant els conceptes ja desxifrats i l’Euskera, partint de les recomanacions del meu mètode que accepta els sistemes analítics i gramaticals que es venen utilitzant i que es poden complementar amb el sistema de comparació o comprovació final amb l’Euskera.

Pensem que Estrabó, Scilax o Polibi segons Silvius Italicus, Dion Cassius i Avié ens diuen que els primitius ibers eren els bebryks de la Bebrykia, situada segons tots ells entre els rius Júcar i Roine -avui entre el Segura i el Roine-. De bebryks en refereixen també al citar les dues bebrykies tot dient que la resta peninsular encara no tenia nom i que al sud s’hi havien establert els bastuls-fenicis. Per tant, les inscripcions ibèriques genuïnes les hem de buscar sempre dins d’aquests territoris que es corresponen amb els dels actuals Països Catalans Continentals. Bebryk ve de bhabhru/a que vol dir “els morenos” en arrel tràcia (Siscar, d’Arbois, Windis, Sanpere, Mayans, Van Eys i altres).

362

NOTES EN SIGNARI IBER

363

LLISTAT D’AUTORS Almagro M., Aura, Avié, Azcue, Alcover, Adrados, Atrián, Agüelo, Albertos, Abad, Alonso, Alfaro, Aguilé, Alvarez, Andersson, Arasa, Araoz, Añó, Arnaiz, Aparicio, Arce, Aranegui, Atrián, Arteaga, Almarche, Azaiz, Apuleyo, Ariano, Alpiano, Arribas.

Ballester, Blanco, Barbadillo, Bayerri, Bachellery, Batlle H., Bernier, Blech, Belda, Benavente, Berlanga, Bittel, Barceló. Bosch, Bofarull, Bhar, Baldineer, Beltran LL., Beltran P., Beltran F., Beltran A., Beltran M., Ballester, Blasco, Blazquez, Blanquez, Brandestein, Berlanga, Binchy, Botet, Belda, Bernabeu, Batista, Bernard, Beaus. Bait, Botet,Bonamusa, Burillo Caballé, Cabré, Carrasco, Costa, Carreras, Cacciotti, Cejador, Coloma, Cavanilles, Cisneros, Codoin, Criniti, Casado, Canellas, Caro, Cuadrado, Coelho, Coromines, Casares, Colás, Carbonell, Capó, Cerdá, Cuenca, Castells, Cafarello, Cihac, Cisneros, Cató, Cartailhac,Conyngham, Contreras, Cenáculo, Carat, Cohen, Colomines, Corzo, Cortell, Cuyás Chabret, Chocomell.

Delgado, Diaz, De Ibarra, Delbrück, De Mello, De Hoz, Dolç, Del Cerro, Domergue, De la Torre, Dozy, Diez, Diodor, Dominguez, Durán.

Espalza, Eys, Ezquerra, Estevez, Ernouth, Estrabó, Estebe, Evans.

Fita, Florez, Fussnote, Fatas, Fletcher, Fleuriot, Francia, Faus, Forbes, Feldhaus, Fodor, Faust, Février, Figueres, Franco S,Folchi, Fisher, Freytag, Fabré, Filostrat, Fernández J., Freuchen, Frickenhaus F. Fuster, Galera, Galsterer, Genera, Gelabert, Gibert, Goicoetxea, Galtier, Gomez E., Gomez M., Garcia B., Gamer, Grimm, Guadán, Gelb, Gallofré, Gil M., Giner, Giró, Gonzalez MC, Galmes, Gomez S., Gonzalez P., Guitart, Guarduchi. Guzman, Golio, Gayangos, Galsterer, Garrotxategui, Galand, Giacomino, Gusi.

Harrisson, Hübner, Humbold, Hervás, Huici, Hernández V., Harbison, Hultsch, Hubschmid, Herrero, Hopf, Homer, Herodot, Hesiode.

364

Jacob, Jannoray, Jaquemot Johnston, Jeffery, July, Jordá, Junyent.

Kalb, Kimmig, Kock, Knapp, Karnac, Knörr.

Lachica, Lénormant, Lübke, Luchaire, Lara, Limiñana, Lejeune, Lafon, Lakarra, Leumann, Lamboglia, Larfeld, Lomas, Lafitte, Lillo, Livi, Lara, Larramendi.

Lorichs, Lumiares, Lundau, Luzón, Llobregat, Llopis, Lladonosa P., Lluyd.

Mayer, Marin, Milá, Mélida, Mergelina, Messeguer, Mendez, Moliné, Mora, Mayans, Meyer, Múgica, Meillet, Martinez F., Martinez M., Morella, Menghin, Maluquer J., Mesallo, Martin, Michelena L., Mariner, Mommsen, Mateu, Molas, Molinos, Madoz, Mújica, Movers, Menéndez P., Montclus, Monells.

Navascués, Naval, Negueruela, Navarro, Niemeyer, Neerhaus, Nieto, Nollo.

Oroz, Oliver, Orensanz, Osma, Orts, Oliva, Ortillés, Olaria, Ortiz.

Panosa, Pallarés, Pattisson, Paris, Pennaod, Perales, Perez O., Piette, Pujol C., Panduro, Pardo, A., Pascual, Pérez E., Pellicer, Pella, Pericay, Porta, Pallotino, Pamplona, Prescott, Prieto, Pokorny, Pous, Pérez R., Pla, Presedo, Prevosti, Pi, Pina, Pita, Pla Camil, Pagni, Plutarc, Pausanies, Pascual, Ptolomeu, Plini, Polibi, Plató, Puig i Cadafalch.

Quintero.

Redón, Riuró, Ribiera, Ripoll, Ripollés, Raddatz, Risquete, Rodriguez R., Ruiz, Ritterling, Roca, Romero, Rubiera, Ramos A., Rhys, Riis, Riva, Requena, Román J. (Del Cerro), Robles, Roda, Ros, Rovira, Ruano, Ruiz Bremón.

Sampere. Santacreu, Sarrión, Sastre, Sanchís, Soler, Siscar, Schubart, , Sarasola, Segura, Serra R., Silgo, Schmoll, Schule, Schuwerteck, Sanmartí, Solá, Silves, Schmidt, Slobin, Sarthou, , Sarrión, Soldevila, Serna, Segré, Said, Silvático, Salusti, Scott, Sureda, Sanchez A., Samaranch, Santaeulària, Serra V., Sheard, Spanuth, Silgo, Solá Solé.

Tafel, Tarragó, Tovar, Torró, Tamepaeseri, Trombetti, Tarín, Tomás, Talín, Tolosa, Torma, Torre, Tàcit, Thayer, Toynbee, Trask, Tilmatine, Trias, Thouvenot.

Ursino, Uroz, Untermann.

365

Vallbé, Valls, Visedo, Viciana, Vilaplana, Vinson, Vallejo, Volschi, Villaronga, Varron, Vellán, Viedebantt, Viciano, Viravents, Vives, Velazquez, Varró, Virgili, Vegecio, Velaza, Visedo.

Whatmough, Walde, Wiegels.

Zeichmung.

GLOSSARI IBER — CATALÀ Els morfemes i paraules del present glossari, provenen en general d’agrupacions i seriacions segons es van anar localitzant en texts i inscripcions publicats pels diferents autors en llibres, llistats o publicacions diverses. Això pot dificultar en alguns casos la utilització del glossari en l’ordre alfabètic però un cop has localitzat la paraula ja et dones compte que hi ha referències de la mateixa sèrie, segons texts o inscripcions treballades.

Es pot donar el cas que al utilitzar el significat primari,— que s’ofereix per cada morfema, paraula o topònim, —un cop transliterat i segmentat de un determinat text—, el significat sigui estrany. Per tant serà important utilitzar totes les referències de que disposem com per exemple el mètode referencial i el comparatiu amb el seu possible equivalent euskera, fent servir la traducció que es dona com de ajuda i punt de partida i sense obviar els altres mètodes existents o significats que es puguin derivar o deduir del significat “base” que donem i que no té perquè ser ni l’únic ni el definitiu.

Haurem de tenir presents aquelles variacions com les dels signes CO de l’Empordá que es corresponen amb el TA o en suma, noves variants d’alguns signes del mateix alfabet que no són més que variants comarcals que amb els anys es van localitzant i afegint. Vegeu C i T. Algunes vegades TE davant de BERR es pot entendre com TEBER (TEBERR).

366

A A = el, ai!, article i sufix.

ABAR (EBIRE) = bestiar ABARAILDUR = cap el tard, el capvespre ABE = arbre ABA = destí, sort, fatalitat ABER (abel) = fona i la bala de la fona ABERI = sopar ABIU = amb força, impuls ABOL = dèbil ACE (AKE,ECE,EKE) = descendents ADANIU = beure AGAS = alerons de la teulada AGERI = prova AGERI = testimoni AGIR (axir, xir) = despoblat, obert, en camp obert, eixir, (eixida) AGIRIS = el riu AGIRUNA = el canal obert, que s’obre AI (aial, aiel, aia. aiaio) = el pas, de pas.

AIKAS = queixa AIKASE = lloc on es deixa el ramat AIN = cria o animal jove AIT = ple, abundant AITANAR = ple de roques AITZ (atx) = pedra o roca de sorra, també ponderal com l’as monedes i daus.

AIXORTÁ = ple d’aigua AKER (agre) = cabra AKUE (akuso, akuet) = mirar AKUNA = lloguer, pagament ALA = esforç ALBAS = acompanyants del difunt ALBORIKA = costa o pendent 367

ALE = gra ALEGU = lloc de pasturatge o de treball del llec ALGERECIR = riure molt ALKA (ala) = herba de pasturatge, lleguminosa.

ALKAESEA = el graner, el cobert pel bestiar, estable o cor (casa) ALOR = collita ALSAE = trastorn ALTE (A) = vora, banda, coster, costa o pujada, coster del riu, llac...

AN = en el, en els, allà, proforma de lloc o temps ANA = menjar (pel germà espiritual) ANAE (ana) = germà (en sentit espiritual) ANDA = fèretre ANDI = gran ANDITE = eixamplar ANE (S) = me, a mi, per mi, me, mi ANGIO = nedo(u) o devesa ANO = vi ANU = farina AO (AGO) = boca APOPORES = planta, fruit AR (ara, arra, aran) = vall.

ARBAS = pedregós.

ARBASA (rabassa, rabosa) = pedrera, agrupació de pedres, pedregar ARDAI = circular, rotllana, cercle, rodó.

ARDI = ovella ARE = ací AREBE = dret a ARES (arresi) = borda, tancat, mur, tanca, embarrat.

ARETACE (ARETECE) = circumstància que obliga a descansar o jaure ARGUI = llum ARI,ARUI(arüi) = veta, filó, fil, tall seguint la veta de la fusta, fibra ARK (A) = arca, font, dipòsit, arqueta, recollidor d’aigües ARKOSKO = cantellut, cantell 368

ARKU = sepultura (arca) ARKUN = lloc, racó ARNAI = ramat d’ovelles.

ARNAILA = graó costaner ARNEVA = cleda o tancat d’ovelles ARRA (aranset, aransi, aransa) = vall petita.

ARRI ( kar, karri) = pedra ARSABEGI = costat sota la pedrera, sota de pedres ARSBIKISKUEKIAR = el que fa les monedes ARTE = fins, entre, enmig ARTEKO = interval ARTILIE = llana d’ovella ARTINGEA = vall tancada, delimitada ARTXAUN = pastor d’ovelles AS = roca.

ASAFOR = grava ASASUR = pedra blanca ASBE, ASB, ASP (E) = barranc tancat ASE = molt ASETI = cansament ASGANDIS = el riu que ve de les roques ASKERE (aspere, aspre, aspres) = allò que està sota la roca ASNAR (A) = ple de roques.

ASOBIA = bauma, balma, cova, forat a la roca.

ASORDIN = ossera ASRAS = rasa, roca rasa, plana ASTE = dies, setmana ASURTA = doll, cabal d’aigua de la roca ATA (ate) = porta ATIGI = portal ATIN = a la porta ATIN = porta o sepultura ATU = mobles AUR (haur) = nen, sentit de davant o primer 369

AURRAU = avançar-se AURRE = en front AURSO = infància AURTI = donar voltes (O)SOR,ASOR = os B En iber no hi ha B però sí tots els sons sil·làbics amb B (MP,MB,V,W) i so de P en finals de paraula. Vegeu P. També doble B (BB).

So alfabètic B. Sons sil·làbics: BA, BE, BI, BO, BU. Des de B es genera p i m.

BABI = protecció BACEAR = vaixell BAÇIR, BASIR, BASIRTIR (BASIRTIRA, BASTIRA, BIDIR)= confluir, bastida o lloc on conflueixen dues valls a la muntanya ( la bastida, casa la bastida).

BAER = nou BAGO = sense BAI = pati, corral, cobert, porxo, si BAIARDI (BALLARD (O)) = corral d’ovelles BAID = la llar, el redós BAIDA = badia BAIDA = el bon camí BAILUR = tancat, cerca BAITES = també BAITESGUI = vaca amb cria BAKA (BAKATU) = pagar BAKARESE = casa de pedra aïllada, vacarisses BAKASE = cirera BAL = sedàs BALAR = cargolera, cistell tancat 370

BALAR = per penjar fruits BALARCOIABA = el destí cap a la tomba BALARKOIABA = urna cinerària, destí , tomba BALCE = balç (arbre propi comarca dels bergistans), fosc, foscor, negre BALK (BALTZ, BALÇ, BALKE) = negre, fosc BALKELAKOSKA = l’esquerda fosca, forat, cova BALKELAKU = riu negre o fosc BALLOCA = civada (avena) BAN = a cada ú, que. Postposició, pronominal i possessius en monedes...

BAN = un BANA = un a un BANIR = apart BANISIESE = la casa aïllada BANITU = fabricar BANKURS = proveïdor BANKUTUR = apartar BANTA (BA, BAATU) = cobert tria cereal, garbellar— triar el gra, ventar el gra BANTAKAR = cobert de pedra, portal, entrada BANUI (BANI) = cada ú BAR = port, barca, branca de l’arbre amb que es fan les barques BARBO = blat BARCAT = ram BARDA = arç BARE = varada, parada, embarrar BARE (BARATU) = parar, varar BAREKA = riure, sort BARKIN = sac BARN = dins BARTE = ribera BARTIN = a la ribera BARTIN = albufera, albufereta 371

BARTIN = terreny pantanós, humit BAS = bosc silvestre, confluència BAS = silvestre BASA = fang, fangós BASARTE = en els boscs BASARTE = enmig dels boscs BASER = fangós BASER = torçat, tort, sinuós BASEROKAR = llit de riu tortuós BASEROKEIUNBAIDA = la devesa del canal tortuós BASIRTIRA (BASTIRA) = la bastida (casa a la muntanya) BASISTIR = pagès BASK = terra, fang, sediments BASTA = límit BASTAIBAI = el riu del límit BASTAIBAITIEBA = el lloc del embassament del riu del límit BASTES = comarca, entorn BASTES = racó BATUSNN (BATUA) = units BAU = foc BE = a baix, el nostre BE = fons, interior, endinsat, endins, sota BE, BI = baix, sota, a baix BE, PE = baix BEICEAI = ramat BEIGUL (U) N = trist BEIS = a sota BEISI = vedell BEKOR = allò inferior BEKOR = lloc planer BEKOR = riu de baix o situat a la part inferior en un lloc planer BEKORIS = el riu de baix BELA = corb BELA = herba petita 372

BELAGASI = apta per l’herba de pasturatge BELAGASIKAUR = lloc apte per l’herba del bestiar BELAI = lloc de pastura BELAR = herba BELEDAR, BELESDAR = els habitants del prat BELEDAR,BELESDAR = els habitants del prat BELESA = herba fresca BELESAIR = el poble dels prats BENATAIRE = el mur de contenció de baix BENAZASEREN = resclosa BENISSA (BINESE) = casa del cim o del jou BERAR (BEDAR) = herba BERE = sota BERE = sota de BERICAR = amic dels animals BESA (BIR) = promontori, punta BESADA = braçada de BESI (BES) = vida, viure, existir BET, BEGOR (BEI) = vaca, egua BETA = oportunitat BETAN = descans BETAN = repòs, descans BETON = vedella BI = doble BIANDU = obligació BIAR (BIARRA) = dues alzines BIDAN = en el camí BIDEDUI = el lloc del camí BIDEN = el lloc del camí BIDEXAUKA = entrada natural, obertura cap el camí BIDU (BID) = camí BIDUA = vídua BIDUDEDIN = lloc del camí de la vídua BIGAIT(BIGATI, BIGAI, BIGATXU) = vedella 373

BIGISEN = desgraciat BIKS = apartat BIKU = gra de BIL(U) N = fosc BILAKERA = el ramat de cabres BILOS = pel, cabell BIN = vegada BIN, BI = dos, cim rodó, collada amb dues puntes BINAIA = el pas del cim de dues puntes BINAR = mitja mòssa, entallat doble BINIKBIN = almenys BINIKE = la pujada del coll o collet BINIKEESE (BINIKESE) = pujador, casa de la pujada o costa del cim BINKAR (PINAR) = roca pelada, cim rocós, sense arbres o pins. Vegeu PIN BINOKO = carena de muntanyes BINOKO = raïm de (en forma de raïm) BIOS = cor BIR (BIRR) = dos BIRI, BIDE (U) = variant en el camí BIRINAR (BIRNIAR,BERNIA) = jou, muntanya de dos vessants o bonys BIRISA = el doble afluent del riu BISA, PISA = tall oblic BISTEU = fer foc BIUR (BIHUR) = negre BIURU = lligar amb branques BOBO = somni BOE = forat BOISTIN = sorra fina BOISTIN = argila BOISTINGISDID (POSTINGIT, POSTINGET) = fondejador amb platja, port BOLU = cap, testa, part rodona, forma rodona, bol 374

BOLUBE = capçal, sota el cap BON = gra de pedra, esfera, cim rodó BON (BUN, MON, MUN, BONA, MONA, BUNATU) = bony, gema, forma de bony BON, MON (BUN, MUN) = bony rodó, gra de, inflamació. Vegeu KARBON BONES = bo BORDE = finca, borda BORES = propi BORARIKU = la propieat d’ell BORKA (BORKAIS, PORKA, PORKAIS, PORKAITZ) = precipici BORKAIS, PORKAIS = estimbat BORTZ = número BOS = alegria BOSKALAR = bosc BRANKA = proa, morro BUGAROK = era o ereta on es garbella (batre cereals, ventar cereals) BUISTIN = monestir BUKO (BOKO, BOKU) = final en punta, forma de bou, acabament BUKO, BUD, BUO = bou BUR, BURAR = pits, teta, mama, bony BURA = aigua bruta BURANALIR = aigües quietes BURU = cap BUSOT = aigües C Vegeu K i Q (qu). C = K. Català: c sorda, velar i doble.

C de ce, ci o z. Veure Z i Ç. Per C de ca, co, cu veure K i Q.

375

Ç Vegeu S i SS. S sorda com cançó, as... Ds, Ts, Dz, i Tz en jònic.

CE (KE) = fira, plaça CEE (CE) (ESE) = casa CEICE (keise) = grup CELON (kelon)= com?

CERDI = porc D D, DD i ( T ). SD, ND. Vegeu T. Sonora i sorda, doble D, (DA, DE, DI, DO, DU—TA, TE, TI, TO, TU).

DA = ser, és DADU = salt de DADULA (ANDOLA, ADDULA) = saltar, salt de, desmuntar del DADULA = que sigui DAL = dalla, volant (de segar) DAN = era (verb ser) DANA = tot DANE = la veritat DAR (TAR) = habitant de, natural de DAR = procedència DARU = diners DEA = és DEDIN = per que sigui DEDIN = trobar, trobar-se DEIN = mida DEL = que és 376

DERDETIS = tremolar DESERI = desterrat DIATU = poblar DID = port natural DIRGA = entrada, entradeta, portal DITU = cridar, avís, crit DIU = multitud DOBA = adob, salsa, salsa de vi DOL = dol DOLITU = canviar d’opinió DONAT = romanitzat DONELIO, (DONE, DON, DITX) = senyor, sant DU = fer se DUB, DUBA (DUBOTS, DUBORTZ) = l’esglaó/ de les ofrenes(poblat Albel·la) DUDIN = que siguin DUI = just, exacte DUIN = quantitat DUIN = suficient, ajustat, mida justa DUN = propietari DUR (TUR) = tenir, posseir DURAN = que són DURDIRS = actiu DURDIRS = inquiet E E = Prefix. També vol dir fi.

(E) RERE, ERAN = beure, beguda (E) RIS = opinar (E) RUN = portar (E) SITIBA = estiba o puntal (E) STU = lligar 377

EBAN = estela, tomba EBANEN = posat, fet EBAZI (EBAÇIREN) = guanyar EBIR = bestiar gran, animal gran EDE = treure, extraure, EDESILIR = poble del mercuri, on s’extreu el mercuri, el poble de la mina EDETUR (EDEDUR) = el lloc de la cova, pou d’extracció, mina, túnel EDIAR = bonic EDUR = neu EDURTE = temps de neu EGI = massa (temps, passió, qualitat). Costaner, costat EGIAR = pendent pedregosa EGIARDI = ovelles del costal o del costat, vora amunt o avall EGIERA = la manera de fer alguna cosa EGIN = fer, construir EGON = estar EGOSI = coure EI = diuen EKARRI = portar EKIAR = factoria EKIAR = fet per, obra de EKIEN = fer EKOS = veure EKOU = extracció de la veta bona, rica, tenir-la o posseir-la ELEKARKOEL (ELEKARKALA) = contes de riure ELS (ELSE, LESE) = fons, fondària ELSE (LESE, LEZE, LEIZE, ELTZE) = fons, pantà EMAN = posar, donar EN = de, de ell, sufix de genitiu ENI, ENIE = el meu ENU = lliurar ENULESKEMSTARIENMU = extracció de la veta bona de la mina 378

per lliurar ER (ERR) = barranc, torrent, torrentera, rierot, rierol ERA = afix, acte de fer una acció, article ERBALI (REBALDI) = deu, broll, brollador, font, on trenca l’aigua, bullidor ERBALI = prim EREN = terç ERESU = malalt ERI = malalt ERI = el dit ERIKAL = cim en forma de dit ERIO = mort ERIR = anys que va viure o anys del morir ERKU = espera ERNA = despert ERNE = mirrar, vigilar o guardar EROMIU = caure ERRI = país ERS = tancat, tancat de pedra ES = la tanca, closa, cerca ES = muralla, tancat, barrat ESA = fresc, verd, humit ESABE = cobert, refugi ESE (ESI, ISA, ETXE, ETZE) = de casa, hàbitat ESELAU = la plana, el pla de la casa ESENABA = casa del pla o la plana entre muntanyes ESI = closa ESIR = domar, domesticar ESIRKU = suor abundant ESKAI = material per fer la closa ESKE = esquer en sentit figurat, demanar, reclamació ESKE = petició ESKER = oració ESORI = figura 379

ESPILOKA = el llit del riu de la devesa ESSIRIKE = assegut ESTE = tancar ESUIS = estirar-se ETA = i ETEN = fondalada, interrupció ETEN = forat, pou, sot, interrupció ETENDAR (EDENTARI, EDETANI) = els habitants de la fondalada ETES(A)N = dorm o descansa, jau EURI (EUDI) ) = pluja EUSE (ESUSA, EUZA, AUZA) = polsós, polsegós, polseguera de terra EUSTI = en monedes (Planoles), ceràmiques (Sentmenat) sembla descriure un lloc o santuari, població dedicada a una activitat, etc. d’Osona o el Lluçanès EUTSI = donar, oferir F Signe jònic. PH. G GE, GI, GA, GUE, GUI, GO, GU. GI, GU. So de j com en metge, tx, mig: G, IG, G doble.

G, GI, GE, GIC = lloc, poble(a), poblet GAI = créixer en saber, en aptituds...

GAIBI = sense GAIBIGAIT = lloc on creixen les vedelles GAIT = dificultat GALATI = perduts 380

GALIERS = impedir GALISTERO (KALISTERO) = casa del cim, torrentós GAN = altura GAND(I) (Gandia, Gandesa) = procedència de GANDIS = des de GAR (GARO, GARA, GARAU, GARAO) = garba, cereal que creix, gra, blat GARE = blat (gavellons o cavallons de cereal) GARES = puja de preus (del cereal i altres productes) GAROGAR = ordi, cereal GAROKAN,GAROK = lloc de producció de cereals, on el gra es garbella, pujant GASI = bo, apte, idoni GATU = anar-se’n GEDIR = objecte de, causa de, motiu GELDE = escampar, amarar, filtrar, acció de passar o filtrar, pintarse GENS = pau GERSDUR = proximitat GESIRA = càstig, escaramentar GIAR = pell fina de la cara, dermis GIBEL, GIBE = últim, confí, lluny, apartat GICE = home GIL = quiet GIMELISIA = la illa del final (última o al lluny) GIR = entrar en zel GIRI = assecar GIRONA (GIRON) = riu obert GIS = coure, calcinar GIS = matèria prima, classe, espècie, modalitat GISEN = l’home, persona GOAGEEL = viatger GOAN = anar GOIABA = biga mestra 381

GORRI = vermell GORRIA = vermella GOSA = estada o descans de les aus, posar GU = a nosaltres GUOUNI (GUNE) = paratge GURGURA = gorg, gorga, engorjada, encreuament aigües, font gorgues o vessants GURS = a dalt GURS, GOR, GORGOR, GURG, GURUTZ, GURSA = refugi bestiar H HO. Veure BO, PO. Veure qüestions alfabet.

HODU = sinònim d’UR = aigua. Vegeu UR. HOE = llit HON = útil I Y, Ü I = prefix I = tu I (UNS) T (IR) = dipositar, oferir, donar IAIAS, IEE = casi IAR = escapar-se IBA (EBA) = la sega IBAR,IBAI,IBER,IBAY,IBEI,IBERR (IFAR,IPAR)= vall del riu, l’est, riu IBER = el poble que habita l’Est de la península, el riu Ebre, el riu de 382

l’est IBERR = fluvial ICEBA = destruir ICER, ICEN = estels ICEUL = silenci, secret IERSEN, ERSE = escàs IGAL = fruit IGAN = passar IGAN = traspassar, pujar IGITE = determinat lloc IGON = reposar IK = afix ablatiu.

IK = tu IKA (IKE, PIKE, PIKA, PIT, IKEA, PIKEA) = pendent IKEN = pujada IKERSI = examinar IKOR = esglai IL = mort ILAEI = amic ILAGO = sepultura ILDEI = anunci de la mort (en les esteles) ILDU = arribar a un lloc ILDU, ILDUN = brotar ILDUBELES = nit fosca ILDUI = tros llaurat ILDUNIRAENAI = lloc on les plantes broten arreu ILEKE = cancell, porta amb reixa, tomba (sentit figurat) ILI, ILTI = punt alt, ciutat, en la altura ILIKE (ILI-IKE) = població del puig o l’altura ILTIRTA SALIR BAN = moneda de plata de Lleida ILTUN (LT) = fosc, capvespre IN = fer INAR = osca, tall, pas estret, obertura, entallat INAR (BIRINAR, BIRNIAR) = cresta, dentat, osca, sistema mitja 383

mossa INDA = camí, pantà INRI = país IR (IR’) = indica pluralitat, població, punt alt, ciutat, poble, en l’altura IRR = país IRA = molsa IRE = obrir IRI = coses per la ofrena IRIBERRI (ILLIBERRI) = vila nova IRIKE = esquerda, enfonsat, que s’obre IRIKE = obrir IS (ITZ) = aigua corrent, soroll, veu o paraula (del riu) ISBE = cel, llamp ISBERT = estretor, punt estret ISBIN = naixement del riu ISBIN = un cop, una vegada ISGEN = parlar ISI (SIL, ISIL, ITXI, ESI) = tancat, aïllat, illa, sol ISIBEER, ISBER, INFER = barranc tancat cap baix, sota terra, infern ISKA = petició, demanar ISTIL = aigua embassada ITUTI = pregar IUN (A) = sèquia, canal, desguàs IUNSTIR, IUÇTIR = pobles que fan la ofrena (a divinitats, al Senyor...)

IUSTIR (A) = justícia, jutge, jutjar IZ = no IZAN = ser J Vegeu G

384

K k, c, q = k. Sons de KS = KH, KA, KE, KI, KO, KU - CA, CO, CU. Vegeu G. K, KA = sufix; sentit d’acció, causa KABAN = apropiat KAKOR, KAKOL (KAKO, KAO) = cargolat, corb, cargol, forma de KAKUTI = ajupit KAL (GAL, KALINAR, KALINE(A)RA= cal, gall, gall fer, cim oscat, cresta, dentat KAL = por KAL, KALA = caleta, cala, entrada en el terreny KALA, KAL = cim KALBE = sota el penyal KALDOR = cresta, cim en forma de cresta KALDORUN = el canal o barranc de la cresta, calderó KALDUR = dolent KALE = carrer KALINAR = vessants o talls en el cim KALIRA = el poble del penyal o del cim KALPAR = penya-segat KALPAR (A) = penya KALUN = crani, calota, esquelet, cadàver...

KALUNSELDAR = el reliquiari de la calota o del crani KAN = muntanya, punta de, punta d’agulla o de ganxet, agulles de muntanya KANAROBIR (T) = bauma -es, quer foradat, coves amb estalactites, puntes roca KANBANINAR = muntanya d’una sola vessant KANELOBRE = ídem KANESIA = la casa de la muntanya KAR(KER, KI, KAIR, KARRI, QUER, QUI, CARR, CARRARA, 385

CARRO, ARRI, KARAITA, CARTALS, CARALT, QUERALT) = pedra, pedra de....

KARBE (KORB, KORBE) = sota la pedra, aus que volen sota les pedres KARBESA (KARBASA, ARBASA) = forma de carbassa en puntes de pedra KARBOKU = punta de pedra de carbó KARBON, KARBO = gra de pedra o carbó KARBUCO = cara bou, forma de cara de bou en punta de pedra KARGU = càrrec KARKOSKAR = cantells de pedra KAROLA (KARIOLA, QUEROLA) = pla pedregós KAROLA, KARELIA = pedres soltes KASTOR = morir KATALDO = inclinat, espelma inclinada KATALO = inclinat, fortificació KAU = aquest-a KAULA = cabana de caçadors, cau en sentit figurat KAULA(S) = cabana de caça KAUR, KOR, KAOR = en el lloc KAUR,KOR,BEKOR = en el lloc... lloc on...

KAZKAR (KASKAR; KARRI) = pedres petites del camí KE = cabal, provisió, entranyes, quantitat, fum interior en sentit litúrgic KEBEL = força KEBELKA = enfortir KEBS = sense variació KELS = prejudici KELTI (KELT) = celta KELTIKE = nom per designar els territoris no ibers ni bascs. Celtes.

KEM = treure KEN, CEN, CENN, ZEN = difunt, mort KEONTEI = cobrir de cendres el fum (litúrgic), interior, entranyes KER = parat, parada KIDEI = veí 386

KIDEI (A) = dirigir, governar, capital, administrar KIKE = llavor KIS (A) = cuidar, custodiar, guardar, vigilar KITER, KETER = moneda, sextari.

KITEI = company KO = de KOI = propens a...

KOKO (KUM-A) = punta o tossal en forma de copa del cim KOKOR = tossal, tossalet, cim petit, coll, collet KOSK = un troç, el troç o trocet trencat KOSKAR,KROSKA (KARK0SKAR,KROZ,ORTZA) = esglaó, pendent de pedra KOSKO = cant KOSKO = mos, tros, mossegada, mossegar KOSO = mascle KOTI = robust, fort KOTUR = inclinar KU = sentit plural KU = fum KUBU = gerra, cubell, recipient en forma de gerra KULES = punt, signe de puntuació, gravar, puntejar, escriure amb tascó sobre...

KULESTILEIS = la veu els signes escriuen. Unttermann ho havia traduït com un nom de persona.

KULESURIA = els signes s’escriuen (graven) amb incisions.

KUM(A) = pics alts KUNA = naixement KUNTSI = sexe, bressol, naixement KUS = caixa de mort KUSU (KUTSU, KUSTU) = relíquia, dipositar, deixar KUTA = truja KUTETE = quedar-se petit KUTSUANA (KOTSEANA) = el lloc de les relíquies, ofrenes sagrades 387

L L, LL, dues eles, L·L (L)BACEAE = forner L(A)BACE = forn LA = sufix modal LAGI, LAGU = llei LAGU = company LAI = cavada LAK(A) (LAKAR) = trencat, esquerdills de pedra.

LAKU = racó LAKUN = creença LAKUN = creure LANKAS = escambell (tamboret, banqueta) LANU = treball LAR (LUR(D), LOR(D), LIR, LURA) = comarca, terra, país, regió LATSARC (LATS, ARK) = font del barranc LAU = pla LAUBE = el curs d’aigua de la part baixa (alguns casos llop) LAUR = quatre LAURTI = quarts, quart LAUSA = llosa LAUUNA = canal o sèquia del pla LAYA, LAIA, LAIAK = eina agrícola iber, laietans, ...

LEBANA = pagament LEBANA = tassa LEG (LEGU) = el que anivella, aplana o treballa la terra o terreny LEGAR (LEGKAR) = terreny pedregós a peu de muntanya LEGAR = tribut LEGU = suau LEGUN = part baixa o peu de la muntanya LEGUSE = aplanar LEGUSEGIK L = que, terrasses al·luvials, aterrament.

388

LEN = primer LES = pou, estimbat LETA = condició LEXAMS (LEIX, ELX) = fondalada on es formen tells LINK(A), LINKATU, LINGATSU, LINGARGA) = embassament, pantà, llac LIRI = el poblat LO = somni LOR (LUR, LORD, LURDO) = territori, terme LUCEN = a la llarga LUI = pasta fosca LURKETA = al·luvió on s’aplana el terreny a peu de muntanya LUZA = llarg LLAGARIA (LEGARRI(A), LEGAR, LEGUN) = pedregar a peu de muntanya M N genera M. Doble M, MN, M sorda.

MA = petó MAIGMO = cim escarpat MAKA-TS = marca, defecte, imperfecció, màscara MAKES = eina per marcar, que fa marques, ganivet MAL (MOL, MALMO, MALMOKO, MALKAR = precipici, cim escarpat MALKAR (MALKIA, MAKIA, MALKATX) = mal pas, pedra escarpada, escabrós MALLO, MALLA = dalt del cim (altiplà) on hi por haver un poblat MANTZE (MANSA) = illot MARIKOLA (MARIOLA, MARIKOL) = el·líptic, allargat, rectangular MARON = interior, dins 389

MAUR (MAKUR) = mur sinuós MELAR = bretxa muntanyosa, pas estret, torrentera, gorga MENDIKAKOL = muntanya corba MI = llengua, paraula, veu, la llengua MIL(A) = mil MIN(E)M = barat MON (MUN, MONO-A, MUNA) = gra, brot, bony, inflamor MORO = muralla MOSKERA = roca punxeguda MOSKO, MOKO = pic petit, puntal, punxegut MOSKOKER = pic de pedra MU = paraula MU = veu, paraula, nucli intern que s’extreu, medul·la MUGA límit MUR(A), MOR(A), BUR(A) = de forma cònica, morro MUROBIR = baumes del cim N Origen de M i B. N genera M. NN, ND, MN, M sorda.

(AS) NAR, NARA = la gent gran, clan, tribu, llinatge EN = algú NA = alguna NAB (NAB) = pla receptor d’aigua NABA (NABAR, NAVAS) = vall receptora d’aigües, planura NAITU = voler NAL, MAL = escarpat, rocós NALIR = quiet, reposat NALTINGE = gorga escarpada NAR = estirar NAR(NARO) = molts, família, avantpassats, abundant 390

NARA = piga NARE = redós, tranquil, calmós NARE = seré NARRA = carro sense rodes NASA (NAZA, NAXA, NATA) = resclosa, mur resclosa, nança per peixos NASI = barrejar, mixt NASIU = barreja NEBA = germà NEBAR = bigarrat NEBARINKI = poble pla NECE = plor o queixa NECE = plor NECES = de mi NEDI = cep NEDI = vinya NEI = desig NEI = ordre NEKAS = dificultats NEITU = acabar NEKISIRS dificultat NEKU = de casa NELA = com NER = entreobert NER = amidar NERE = el meu, burla NES = segons NESKA (NESKATO) = noia jove, noieta NI = jo, mi, meu NIRAENAI = per tot arreu NISKA = ninfa NNEI = voluntat NOA = jo sóc NOR = qui NOU, NUI = quan 391

NUE = quan NURE = meus O (J) OAN = anar OA = van OBA = el jaç, lloc per jaure OBA = llit OBI, OBIR = bauma, óbit, forat, fossa, fossar OBIR (OBER) = verd OBIRAS = quer foradat, roca foradada OGER = salutació OGI = pa OGITI = recol·lecció OIR = crits OKAR = estret OKE(OK) = llit del riu, profunditat, on s’omple OKO = un gotim de... (raïm, etc.)

OKUM = sembra OKUSI = veure OL,OLA = solt, solts, soltes OLA = habitació OLI = olivera OLISTIL = bassal d’aigua en el pla OLKUTA = quantitat de drap o teixit OLOR = civada, avena OLOGAS = llavor de civada OM = profitós. bé, benefici ON = bo ONA = ací, relacionat amb lloc d’aigua de mar ONDAR (ONDARA) = resta, pòsit, mare del vi, dipòsit ONDOKIS = lloc o santuari per guardar exvots i ofrenes 392

ONE = espai ONTEI = cobrir de cendra OR’ = hortalissa de l’horta, verdura, fulla d’hortalissa OR, ORA, UR, URA, UROLA, ORIOLA, OROLA = deu, oriol, d’hora ORA = gos ORBA (URBASA) = fangós ODINE = valor, preu ORIVA = oliva ORKU = d’allà ORNU = provisió ORT (ORD(I), ORITO, ORRI) = hort, lloc d’hortalisses ORTIN = sepultura ORTS (ORTZA, ORTSA, ORTZ, OROIG, ORTG, ROTSA, ROIG = roques en esglaó, pedres esglaonades fins l’aigua del mar.

OSATI = curar OSI = busca OSKA = sofriment, oscat o dentat per dificultós, súplica OSKE = robar OTA = palla OTAR = cistell P PS, PA,PE, PI, PO, PU. Vegeu B. PANTA (BANTA) = dovella, llinda, porta, entrada, pedra voltes entrada PATARESEA = la casa de la pujada escabrosa PETRA = nosa, molèstia PIK (PIC, PIKE, PIKEA, PIKA, PIT, ike, ikea, ike)= costa, rost PIKAKOL = rost i corb PIN, BIN = pi, pinós, pinar 393

PINAR = cim rocós sense arbres o pelat.

PINSI = collet, cim petit PIS (PISA, BIS, BISA, PITZ, PITZA) = tall oblic Q Vegeu C, K, qu, c velar.

R R suau i forta. R i RR. So de ar o baró, serer. En iber generalment les paraules no comencen per R. Distinció fonològica R de R’. AR utilitzat per explicar d’on som, per exemple en monedes “iltird/ ar” = els de Lleida, en lloc de lleidatans.

R = conformitat RA = acord RE = cap a....

ROK = tot, cada S S, SS, SD, SX, DS, SH, Ç, MS sorda. So sonor com “rosa” i so sord com “sol”.

Vegeu Ç en català, occità, francès, etc.

S = afix modal.

SA, SO = diminutius SE = afix d’acció SALPUGA = aranya peixos amb puntejats, xarxa o teixit i pals per tancar peixos o bestiar, també relacionat amb valor i preu o amb la moneda i el seu 394

valor-preu.

SA (TXA)= petit SABARI (SABARES,ZABAL,ZABALI) = ample SABARI = ample, extens, espaiós SABARI = descuidat SABARIDAR = els habitants de la plana SAI = voltor SAINER = estable SAITABI = teixit de lli SAKALAKATU = ferir SAKALAKUKA = sentit de segueix o continuació SAKAR (ZAKAR) = gra de sorra, riu de sorra SAKAR = pedra petita, restes, deixalles SAKARA = pedra esqueixada, trencada, riu Segura SAKARBETAN = descansar a la pira funerària o descansar en pau SAKARISKER = riu de sorra, dunes SAKARNAR = abundant en pedra petita SAKER = roca petita SAKUN (SAKOS, SAKON) = profund SAKUN = profund SAL, SALI = venut, vendre SAL, SARE, SALIR, ÇALIR, SALIR= plata, bestiar, peixos pigallats, salmó, punts SALDU = vendre SALIR = plata SALIRI = pesta SALOBIR(SALIRG) = embut de xarxa i dos bastons per pescar se’n diu el cop SAMI = eren SAN (ZAIN) = pastor, guarda SARI = salari SARKE (SARKERA) = entrada, introducció SARKE = entrada SAT = fems 395

SATANES = molt freqüentment SEBA (SEVA,ZEVA) = domesticar, encebar SEBAGE = paller SEBAGEDIRAIN = lloc domesticació cries bestiar SEBOT = serra petita, serrat, serreta SEGIK = seguir SEIAN = criat SEITES = assajar SEITES = intent SEKU = sec SELAI = terra de cultiu SELDA = multitud SELDAR = càrrega o costal, feix de llenya o per fer carbó SEN (ZEN, SES, CEN-N) = difunt SENI = fill SENSE = vigilància SENURUM = gorga SERAI = flac SEREM = franja, marge, margera, ribera SEREN = corc, cuc SEREN = coma, feixa, tros SERENEN = tanca SERRAIKADA = tempesta SERU = cel, firmament SES = bou, ramaderia, res SESDIRGADEDIN (SENDIQUER) = tancat pel bestiar SESGERSDURAN (GERTURA, SEGURDIRAN) = cementiri SESI = barana SESIN (SOSIN) = brau, taur SESTIR = escombraries SETENE = setembre o setè mes.

SETI = pal amb punxa, punxó SETU = obstinació SIA = de 396

SICE = cremat SIL (ZILAR) = metall, plata, mercuri SILDUN = propietari de cavall, cavaller SINDI = família SINE = fill SINT = el coll SINTIKE (ZINT, ZUR) = interior del coll SIRBO = parentesc de noms SIRBONESKA = sentit de relació de client SIS = moneda SIS = insecte SISEN (ZEZEN, SOSIN) = toro SITS = vellesa dels ulls, mala visió SIU = beure SKEN = dels SOLI = camp SOLIRG = finca SOMO = punta petita SOR = origen, natiu SORT = Pas sobre l’aigua, pont (Veure OR, UR) ST (STA) = ric en...

STARIENMU = filó o veta per extracció STIR = gran SU = foc SULE = infern, forat sota terra SULE.S-U-LE = cim de foc, infern SULO (ZULO) = sot, soterrat, forat SUNTU (SUTU) = perxa o pal de paller SUR (ZUR, SUBUR) = blanc SURA (ZURA, ZURITA) = coloms blancs silvestres SURIA = vegeu ZUR, ZURIA

397

T TH, TZ, TS, TU, DE so de DE en iber. TA, TE, TI, TO, TU (da, de, di, do, du) TA = cabal TA = i (y) TAARBANIKORNI = cada u crida de dolor o por TACE-TAKE (TASE, TAZE, TECE, TCE) = descans mortuori, descansa en ...

TAE (TAI, TAS) = final TAGI = dipòsit, magatzem TAGIS = brot, branca jove TAGIS = normalment, degudament TAGISGAROK = producció de gra TAKET = falca, tascó TANTA (TATAN) = gotell, goteig, gota TAR (DAR) = gran, onomatopeia del soroll de trencar, gruixut, procedent de TAR = origen TARA = renovació, creixement, rebrot TARAOLA,(TARRAULA,TAROLA) = la gran planura TARBIN (TARBEN, TARBENA) = el gran cim TARTI = intervals TARTIN (TARTINTAR) = espàrrec, branca o tronquet tendre o jove, brot TE = obstacles TEBANEN = per encàrrec TEBIN (TEBIND) = protuberància rocosa, bony rocós TEBIND = bony, part sortida d’arbres, roques, etc.

TEKI = petit, diminut TERLINKES (TIRLINKESE) = la casa del llac, embassament del curs de l’aigua TETE = mama TI = temporada 398

TI = de, des de, propens a, conjunt de, en lloc de TIAIGIS = dipòsit TIEBA = amarar-se d’aigua TIL = petit TILE (TILET) = traç, punt, signe, línia, ratlla, lletra TIMOR = ocasió TIN (I) RS = gerra TINGE = embassament TINGE = estret, ataconat, angost TINTU = molt TIR = dentadura del llop, tremolor de dents, animal de molta dentadura, llop, carnisser.

TIRA = curs d’aigua, ensorrar, ensorrat pel curs de l’aigua TIRALAUBE = el curs de l’aigua de la terra baixa TIT, TURL,TURT) = cop TITA = taca TORA (TORO, TOR) = herba, embalum, bony, bou, turó, turonet, espiga TORES = parts altes TOTO = banquet TRUNKO = trumfu, tubercle, forma cilíndrica TUNT = fosc, tundra TUNT = nit TUR (TURA, BUR ) = teta, bicònic TUR (TURL,TURA,TURTA)= de varies puntes, banyes, bicònic TURAETEN = fondalada, golf amb dos puntes TURBA = tempesta TURBON = jou, cim bicònic TURIA = vegeu ZURIA TURL,TOR,TORLA = pluricònic (de teta) TURLBAI = huracà TURLBAILURA = la borda de la muntanya bicònica o del jou.

TURTA = banya TUSM = correcte TZAR = molt gran, gruixut 399

U U,V, caràcter vocàlic de la v.

W, v doble pronunciat ve, “wisigot-visigot”. Vegeu B. UA = aniversari UARSA (ER) = torrent UDA = estiu UDUORU (UDURI) = trosset de...

UERILO = aigües tèrboles UGER = sec UI = crit de dolor, mal, ui o aiui en algunes comarques ceretanes UIR = torrentera UIROA (UROA) = apilat, recollit, junt UISA = sembrat UL = desproveït ULACA = colpejar ULTA = morir UNA = canal, riuet, canalera UNI = vaquer UNIL = embut ( de ferro, de ceràmica, de xarxa...)

UNIR = a cada moment UNS (T), (UNZ) = la rosada, aigua que s’escampa, escampar, posar UNSGELDEGIAR = Es pinta la pell amb filtre (líquid) (la dona), pintar-se UNST (UNTSTI,UNTZI) = dipòsit de...

UNTI = got, vas UR, URA, OR = deu d’aigua, doll URA = l’aigua URANGIO = pla amb aigua URBATZ, URBASA, ORBA, URBA = llacuna, pou, aigua i fang, pou de URCES = lloc d’aigua, brollador URDUN = aquós 400

URDURA = font medicinal, liquació URE (URRE) = l’or URESEA = la casa de l’aigua URI = pluja URIA = incisió o estrip del punxó o d’un tascó URIOL (ORIOL), URINOR = mullar-se, banyar-se, inundació URKE (URKETA, RUC, RUSC) = arca, arqueta, on es recull aigua o mel URKE = avinguda d’aigües URNAR = aigua abundant UROBIA = font sobirana, la cova de l’aigua, font que neix a terra URODU = aqüeducte UROLA (URIL, ULA) = aigua que circula laminada URSA = bullir URSE = déu, núvol, cel, més enllà URSILE = aigua del pou URTU = fondre URUBA = oliva URUN = a l’altra costat o banda URUNA = canal d’aigua US = porc senglar o de cria domesticat USBELEGI = massa a prop USEI = olor USEL, USAL = perfum USTA (IUSTA)= opinió, justícia, judici UT, UTA = porc truja X X, TX, SX. Veure x catalana, ch francesa, ç (ics, cs, hexàgon, xalet en pronúncia catalana, aranesa, provençal, occitana, etc. (No en castellà).

XA = bou 401

XAAL = bé, xai XALO (EXALONE) = casa xalet, el xalet (mot de persones), vila, fort, casa senyorívola, XAUTENA = cobert o lloc pels animals XIK = trosset, dividir, partir, un xic de...

Y Y , I . De vegades y, es llegeix com ü (ari, arüi...), ui, i.

Z DZ,TZ, CE, CI. Z com S sonora.

ZE, ZI. (Z) CIOS = cosa extraordinària, preciosa ZACAR = pedreta ZAR,ZER, ZARZEITXO = vells, avantpassats ZEI = plaça ZEITXO = recinte dels morts ZEN (CEN,CENN) = el mort, el difunt ZERKERA = temps, època, buscar ZIOR = pal, perxa o pal de paller ZIRA = verí ZULO = forat, subterrani ZURA (SURA) = coloms blancs silvestres ZURIA (TURIA) = blanc

402

COM INICIAR EL TREBALL AMB UN TEXT ORIGINAL Si el text ja està ben presentat, net, restaurat, identificat i classificat, tot i que treballem amb alguna copia o fotografia treta d’algun llibre o museu, cal utilitzar lupa o comptafils pel seu examen, identificació i lectura inicial, a falta dels aparells sofisticats de que disposen els científics en els seus laboratoris. És interessant fer les nostres fotografies, diapositives, filmacions, fotocòpies i escanejats, passant el text a disquet i a l’ordinador.

Seguint les normes paleogràfiques podem començar a treballar el text tècnica i ordenadament d’acord amb el mètode elegit.

Cal repetir el text original de forma intel·ligible i senzilla, utilitzant els signes o lletres del signari o alfabet iber. Es pot fer servir també l’alfabet fonètic.

A continuació hauríem d’ordenar i numerar les línies i diferents trams del text o si fos convenient numerar lletres, síl·labes, paraules o frases amb les notes i referències prèvies que calgui que anirem complementant durant el treball.

Cal fer les divisions i separacions tenint en compte els signes de puntuació ibers de separació de frases.

Finalment, aplicant el mètode que trobareu en el llibre Cultura i llengua ibèrica (Emboscall 2004), arribareu a la transliteració, transcripció, segmentació inicial i després definitiva del text.

Resulta interessant fer un esbós o disseny del text original en el que es pugui examinar el suport on es troba l’escrit. L’estudi, referències i coneixença prèvia del suport i del lloc o entorn on s’ha localitzat, pot ajudar molt en el desxiframent del text, si els estudis previs en els aspectes històrics, arqueològics, antropològics i cartogràfics han estat exhaustius utilitzant la bibliografia existent.

403

EXEMPLE PRÀCTIC DE LES TÈCNIQUES DE TRANSLITERACIÓ, TRANSCRIPCIÓ, SEGMENTACIÓ I DESXIFRAMENT

404

IL·LUSTRACIONS I MAPES Escriptures ideogràfiques

naviformes

aviformes

arborescents Gravats preibers d’Espolla segons A. Casanovas

Caràcters escriptuaris azilians Mas d’Azil.

Catalunya Nord.

405

Escriptura ògmica hemisfèrica protohistòrica d’Olèrdola i Calaceit.

Pedra ibèrica Call Juïch de Barcelona segons Sampere i Miquel.

Alfabet etrusc (no indoeuropeu)

Urnes cineràries de plom.

Art autòcton o iber.

406

Comparacions alfabètiques d’Émile Hübner ici Fen

ic - p ú n asiàtic c a l c í d i c c Gre G r e c iber

407

Alfabet iber llevantĂ­ i variants regionals segons A. Tovar.

408

ALFABET O SIGNARI IBER

409

410

APÈNDIX L’IBER Llengua anterior a l’indoeuropeu, i no indoeuropea ni semita, és la primera llengua de substrat del català, i per tant pre-llatina. Amb escriptura pròpia, té diferents variants comarcals que després es reflectiran en el català, començant el seu fenomen iberista en el moment en què el seu alfabet és també adoptat pels celtes de la resta peninsular i permet la creació de la llengua celtibèrica en alguns dels territoris celtes. En altres territoris desbanca el grec i el jònic foceu (Empordà i Catalunya Nord) i es barreja amb el llatí, utilitzant-se durant tota la dominació romana en monedes, esteles, escrits i contractes entre ibers i cartaginesos o romans. Les monedes ibèriques són imitades en el sud on el púnic-tartessi o turdetà agafa influències de l’iber, tot i que a l’àrea tartèssica-turdetana seguiran escrivint segons les normes de la tradició fenícia, púnica i cartaginesa.

Ara bé, si es vol crear confusió denominant les llengües fenicipúniques del sud tartèssic-turdetá com a “ibérico 1”, llavors els lingüistes estan confonent la llengua que es parlava del riu Segura (Sakara) en amunt amb les del sud. El turdetà és tartessi, no iber, i hem de distingir sempre les llengües indoeuropees de les no indoeuropees o de les semites. Altres lingüistes acaben de complicar el tema denominant l’iber amb el nom de “ibérico 2”, barrejant diferents famílies lingüístiques.

En quant a la manera d’escriure, veiem com des del Mar Ibèric fins Astúries les seves llengües s’escriuen sempre d’esquerra a dreta.

En canvi, a les àrees orientalitzants s’escriu de dreta a esquerra, es llegeix de baix cap a dalt i no hi ha signes de separació entre oracions, tot seguint els costums púnics. Tant Gibert a la seva Tarragona pre i protohistòrica (1883), com Lenormant, Hübner, Costa, Pujol i Camps o Ernest Moliné, Carthailac i Milá i Fontanals, afirmen, com molts altres, que l’iber és incompatible amb l’hebreu o amb les llengües semítiques en general. Per ells, el català és una llengua “ibèrica-llatina”.

411

Ernest Moliné i Brasés escriu que “la llengua ibèrica o lliçó ibèricllatina, dissortadament va ser torturada pels celtes, fenicis, cartaginesos, grecs i romans i encara va continuar essent la pròpia dels catalans fins les darreries del segle XIII”.

RESUM BÀSIC SOBRE LA PREHISTÒRIA I LA HISTÒRIA ANTIGA 1 QUATERNARI: Duració 3 m.a. (milions d’anys) Aparició del gènere Homo. Edat cronològica 1’82 m.a.

Origen i evolució de l’Homo durant el Paleolític inferior.

Els sers vius s’inicien fa 3.500 m.a.: primats, pòndgids, grans simis.

Home de Steinheim. Els homínids primitius.

Australopithecus africans: Tanzània, Kenya, Etiòpia, Àfrica del Sud. Homo habilis, erectus.

PALEOLÍTIC INFERIOR: INDONÈSIA, XINA. ÀFRICA...

Cultura material nord-africana i mediterrani.

Sud de França, Portugal, Catalunya, Girona, Llenguadoc, Provença, territoris del Ter, de Montgrí, La Selva. Índia.

PALEOLÍTIC MIG: 32.000 aC: França amb Pech de l’Aze. Cultura Aziliana a la Catalunya Nord.

Península ibèrica amb Cova d’El Toll, Abric Agut, Abric Romaní i altres, Gironès i Santander.

PALEOLÍTIC SUPERIOR: Pintures rupestres sense figura humana en els territoris de la Cèltica peninsular o zona indoeuropea.

412

Art paleolític amb figures humanes a la part NO indoeuropea o Ibèrica genuïna com a El Parpallo.

EPIPALEOLÍTIC-MESOLÍTIC: Catalunya amb l’exemple de El Cogul.

Cantàbria.

NEOLÍTIC: Ceràmiques especialment en territoris catalans: Montserrat, Solsonès amb mines d’aram, ceràmiques i enterraments tumulars, de fossa i altres, València, Alacant, França. Tinguem present que Andalusia no va tenir ceràmica cardial.

Mines neolítiques a Gavà, etc.

Zona ibero-catalana genuïna avançada en la fase neolítica i avançada a la resta peninsular. Cultura dels Sepulcres de Fossa.

III mil·lenni aC amb inhumació. Pirineus: Montboló, Matadepera, Montserrat.

2 EDAT DEL BRONZE: Calcolític.

Bronze antic (l800 aC).

Atlàntic i El Argar sense continuïtat.

Bronze mitjà: escriptura al Egeu, Festos, lineal A i B, Knossos, Creta, Minos, Micenes. Jònics, llengua homèrica.

L’Hèlade.

Al Solsonès mines d’aram i nombrosos enterraments a Riner, Sorba, Navès...

Túmuls també al Solsonés.

A la Transcaucàssia. Estudis de Gimbutas.

Txèquia, Danubi, illa de Lesbos.

Bronze final pre-ibèric (1.200 aC).

Onades de gent dels Camps d’Urnes (Urnenfelder) que vénen del Llenguadoc-Rosselló i van inicialment cap el Segre, Tarragona i Catalunya en general. A Terrassa, Can Missert n’és un exemple.

413

AQUESTS GRUPS NO SÓN PERMANENTS. En el sud alguns autors els consideren com un preludi de Tartessos.

Fase orientalitzant al sud peninsular. (Segle VIII aC) Importacions i imitacions fenícies, egípcies, etc, en el sud durant tot el període orientalitzant. Tallers fenicis al sud peninsular amb artesans orientals.

EDAT DEL FERRO: Època ibèrica genuïna antiga. Iberia Occidental.

Utilització inicial del ferro en petits treballs i sense tecnologia.

També a Egipte, Mesopotàmia i Anatòlia (IV i III mil·leni aC).

Catal-Huyuck, Sumèria... (ferro = la mena), Ibèria Oriental, Mar Negre, Armènia... Tauro... Hitites... fins el 1.200 aC. Arribada dels Pobles de Mar a Orient. Expansió del Ferro.

Expansió del ferro amb traco-frigis Àsia Menor, jònics, Ibèria Oriental, filisteus, doris i en el III milleni aC cap Anatòlia, Macedònia i Tràcia amb penetracions cap l’extrem occidental d’Europa i Illes Britàniques en el segle VII aC. Des de Xipre i el llevant iber peninsular cap a Grècia i Itàlia (s. X aC).

S VIII aC a les colònies gregues i Etrúria (etruscs no indoeuropeus) i Mediterrani Occidental.

L’ús del ferro a la Ibèria genuïna precedeix a la resta peninsular, on no serà efectiu fins la seva arribada des de l’Europa continental.

Amb l’expansió del ferro comença el debilitament d’Orient, es desplaça el poder cap a occident, neix la cultura grega amb el seu comerç cap a Àsia Menor, costes del Mar Negre, etc., i per nosaltres el ferro és el mineral democràtic perquè a diferència del coure, que era només pels aristòcrates, al ferro hi té accés tothom de la societat ibèrica genuïna, motiu que la fa molt agrícola.

Apareix la moneda, l’escriptura alfabètica occidental...

3 Els fenicis havien pujat amb la caiguda de Micenes, els problemes d’Egipte i el final de l’imperi hitita. Pobles de Mar (Sidó i Tir): 414

tractats amb reis jueus del sud, destrucció pel persa Nabucodonosor de l’imperi Assiri (574 aC).

Els púnics, fenicis i cartaginesos s’estenen i comercien per tot el mediterrani peninsular amb especial incidència a Andalusia. En el segle VI aC funden Cadis (Gadir) i Carteya, la ciutat de les Gaditanae Puellae pels romans...

L’any 654 aC funden Ebusus (Eivissa).

Segle III aC: Guerra púnica. Derrota dels cartaginesos.

Culte a Schmun a Cartago Nova (Cartagena).

Cartago Nova (Cartagena), marca la divisòria peninsular entre Ibèria i Tartessos o la Bètica.

Destrucció d’aquesta ciutat en el 146 aC, i s’acaba el poder fenici a la península.

Expansió dels jònics-grecs al Mar Negre, Focea, Milet, Efes, etc., fins Síria i Egipte.

Els colons grecs arriben al sud d’Itàlia en el s. VIII aC (eubeus). Magna Grècia. Obtenció de ferro a l’illa d’Elba.

Neix la cultura del Laci a partir de la cultura etrusca (no indoeuropea), a l’Emília i la Toscana.

En el segle VII aC domina la cultura etrusca (etruscs o tirrenis arribats de l’Àsia Menor. En el segle VI aC, les cultures hel·lèniques i etrusques es van integrar).

S V aC, crisi etrusca i domini cartaginès i romà.

Dominis colonials a la península ibèrica i període orientalitzant de l’horitzó tartessi fins la formació de la cultura ibèrica genuïna (Ibèria Occidental Antiga).

Els nobles i aristòcrates del sud s’enriqueixen amb el comerç de minerals i els esclaus. Fan importacions fenícies (Huelva, Sevilla, Cadis, etc., especialment amb tràfic de marfils, ceràmiques i objectes de decoració de luxe o còpies orientals diverses, assimilant al mateix temps la religió i el ritual fenici.

CULTURA IBÈRICA: En els territoris dels actuals Països Catalans Continentals (o sigui del Roine i el Cinca fins el riu Segura aproximadament i fins el 415

Mar Ibèric), els ibers convivien amb gent d’altres cultures establertes entre ells: jonis-foceus a Empúries i gent de la cultura dels camps d’urnes (urnenfelder) per tots els territoris (celtes, gals, indoeuropeus, etc.).

Grups hallstàtics.

El ferro apareix entre els ibers en el segle VII aC. Origen mediterrani arcaic.

Pobles hel·lènics entre els ibers i fenicis en el sud (en general).

Etapa protoibèrica. Enterraments tumulars, en cistes, de Fossa i cremació: Segre, Seròs, Solsonès.... Incineració entre els grups celtes.

La cremació es dóna a partir dels 800 graus i la incineració a partir dels 1.200 graus.

Grups post-hallstàtics aïllats per Catalunya, com els de Mataró, fins acabar el primer Ferro.

4 Proposta de quadre sinòptic de la nostra Història Antiga: Homo erectus Paleolític inferior .............................. 700.000 anys.

Codols tallats Neandhert Paleolític mitjà....................................... 100.000 Sapiens sapiens Paleolític superior........................... 36.000 Epipaleolític .............................................................. 11.000 Neolític (ceràmica cardial, sep. de fossa, mines d’aram i enterraments divers Solsonès, mines de Gavà .......... 6.500 Sepulcres megalítics. Calcolític ..................................... 2.200 Urnes d’incineració. Bronze.......................................... 1.800 Fenicis, grecs.... Ferro...................................................

700 Primer mil·leni aC. Civillitzacions proto i pre-ibèriques: Antiga ibèria (Ibèria Occidental genuïna). Alfabet hemi-sil·làbic i escriptura. Llengua ibèrica................................................

600 aC Jònics i rodis a Empúries i Roses.................................

500 aC Ibèric ple. Moneda autòctona ....................................

400 Els celtes de la Celtibèria adopten l’alfabet iber creant la 416

primera llengua celta escrita amb alfabet (alfabet ibèric) .. 300 Segona Guerra Púnica ................................................... 218-206 Ibèric tardà ..................................................................

200 DERROTA DELS ILERGETS a la Il·lergècia (Iltirda) ajudats pels Ausetans d’Osona i els Bergistans del berguedà que havien format un exèrcit comú per lluitar contra els invasors .... 205 Intents de submissió dels ibers per l’Imperi Romà............... 100 (setges, incendis, esclavitud i mort a tots els territoris ibers amb setges de ciutats com Sagunt, Glascar o Ursal a Malla, Ausa (Vic), Lleida i un llarg etcètera).

Els ibers havien mantingut un procés de desenvolupament propi de la població autòctona. La tribu dels ilergets al final del segle III aC constituïa ja una realitat política, enviant ambaixadors, mantenint un exèrcit amb unions i pactes interns amb les altres tribus ibèriques de les diferents comarques, encunyaven moneda, construïen canals i camins i mantenien una forta activitat econòmica i cultural.

Abans del 450 aC, cap grup peninsular emetia moneda. A partir d’aquest any Empúries i Roses van començar a encunyar-ne de plata de petit mòdul i després van fer un tipus de dracmes. Els romans van utilitzar la seca ibèrica d’Empúries. Els altres pobles peninsulars van intentar fer-ne imitacions. Els romans van encunyar la moneda amb llegenda ibèrica, denaris de plata i peces de bronze (as de bronze ibèric). Seques a Kese, Iltirda, Burriac, Ilturo...

5 A partir del segle I aC, la moneda d’or i plata era de les romanes, però es seguia emetent la moneda ibèrica de bronze pels usos interns dels ibers fins el mandat de Claudi. Al segle I dC, seguint els camins ibers, el Camí d’Anníbal i la Via Heraklea o d’Hércules, es construeix la Via Augusta que unirà Tarragona amb Càdis sentit nort a sud-, començant l’expansió de les costums ibèriques cap el sud i la resta peninsular a partir de grups ibers ja hel·lenitzats 417

que arriben fins a Tartessos.

Guerra civil amb els romans. Romanització forçada. Inici del post-iberisme ............................................................. any 0 Explotació tributaria dels pobles ibers.

Desintegració.

La tarraconense a Ibèria ................................................... 27 Fundació de la Colònia Militar de Barcino pels militars romans jubilats.................................................................................. 39 La Hispània romana: Gal.laècia, Lusitània, Bètica, Cartaginense, Tarrraconense i Narbonense.

Importància de la mediterrània ............................................. 200 EL POSTIBERISME VISIGOT: Els romans seguits dels visigots i el cristianisme.

(Els gots del bàltic conquisten cap el Mar Negre en el segle I i II dC, dividint-se en visigots i ostrogots (segle III dC) prop de la Ibèria Oriental. D’allà van a Tràcia, Epir, Itàlia, Aquitània (Euskadi, país no dominat pels romans) i Hispània. Els visigots formen primer el regne de Tolosa en el Garona i el de Toledo a la Hispània Cartaginesa. També van ser-ne capitals Narbona i Barcino.

L’antiga Ibèria i els visigots. Ibers no romanitzats. Sentiment ètnic ibèric dels ibers esclavitzats.

Nova divisió de la península feta per la monarquia visigoda, recuperant el nom d’Ibèria pels territoris catalans i un funcionament autonòmic i nacionalista total per la Ibèria genuïna. ........... 300 (Veure mapes de tota la divisió visigótica peninsular).

Revolta de Paulus ................................................................. 673 Musulmans (pactes dels ibers amb els berbers) ..................... 700 Imperi Carolingi, Carlemany, Marca Hispànica, comtats, feudalisme.

418

APROXIMACIÓ A UN POSSIBLE FILUM LINGÜÍSTIC DE LA FAMILIA DE LLENGÜES NO INDOEUROPEES -preindoeuropees i preneolítiques-, RELACIONADES AMB EL NOSTRE ENTORN LINGÜÍSTIC I GEOGRÀFICAMENT PROPER, EN CONTRAPOSICIÓ A LA FAMÍLIA DE LES LLENGÜES INDOEUROPEES QUE SUPOSEN UNA LLENGUA INDOEUROPEA COMUNA I PRIMIGÈNIA QUE MARTÍN BERNAL NO ADMET* LLENGÜES NO INDOEUROPEES (NI SEMÍTIQUES): 1. La llengua que parlaven els creadors dels signes rectilinis no i.e., de preescriptura pictogràfica, i altres.

2. Segons Martín Bernal, el PICTE pre i.e. escocès de tipus minoic del VI - IV mil·leni aC. 3. Llengües amb relacions i vinculacions amb el superfilum nostràtic i euroasiàtic.

4. Uràlic - Iukaguir: Sami, finès, lapó, karelià, esquimo, aleuta, hongarès, komi, mordvà, etc.

5. Llengües de les estirps pre-gregues: pelasgs, lelegs i les de Tessàlia, Lacònia, Leucas, Corcira, Corfú, Samos... i les pre-dòries o pregermàniques dels territoris grecs.

6. Llengües cretenques de la cultura jònia pre-grega de l’Illa de Creta: lineal A i B, minoic, micènic, llengües de Knossos, llengua corresponent al Disc de Festos i jònic arcaic.

7. Jònic o llengua homèrica en què van escriure les seves obres Homer i tots els filòsofs presocràtics, Hesíode, Teognis, Anaximandre, Tales, Anaxímenes, Heràclit, Anaxàgores, etc.

8. Jònic d’Atenes. *Bernal Martín (Londres, 1937). Atenea Negra. Editorial Crítica/Arqueología.

Barcelona, 1993 (Grijalbo).

Per les llengües indoeuropees veure el Filum més acceptat, que és el proposat per Cavalli-Sforza el 1988.

Abreviatures: i.e = indoeuropees no i.e. = no indoeuropees 419

9. Vinculacions del jònic amb la nova koiné pre-grega, la llengua àtica, atenea i amb el grec arcaic hel·lènic.

10. Jònic de les colònies jònies de la Jònia asiàtica o Àsia Menor anatòlica.

11. Jònic foceu de la Fòcia, en els territoris on neix i s’escriu la primera ciència física i la Filosofia presocràtica, pre-grega i no eclèctica: Milet, Èfes, Kushadhasi, Clazòmenes, etc.

12. Jònic dels jònis massaliotes establerts a Massàlia (Marssella) i Empúries (de cultura minorasiàtica).

13. Jòni de la Illa de Xipre i altres.

14. Jònic i jònic-escita de les colònies jònies del Mar Negre i territoris propers a l’antiga Ibèria Oriental: Portes Sàrmates, Portes caucasianes del Pas d’Ibèria Oriental, El Pòntic, l’Hel·lespont, Ossètia, Porta ibèrica (ara Porta o portes de Dariel), etc.

15. Llengua ibèrica de la Ibèria Oriental (actual Geòrgia).

16. Conjunt de llengües ibèriques transcaucàsiques kartvelianes, abasgokerketes, txetxenolesgianes o ibèriques actuals, de països sense nacionalitat acceptada oficialment en el Caucas i transcaucàsia, com les llengües svan, mingreli, lazo, abjasi, ubijé, abaza, circassià, adiguès, etc.

17. Jònic de les antigues colònies de Milet del segle VII aC. 18. Georgià antic (iber oriental).

19. Georgià actual del Caucas (llengua ibèrica actual).

20. Kazack o Kouzakh i altres altaiques.

21. Conjunt de llengües Fino-húgries (úgric, hongarès, finès, etc.).

22. Llengua sami actual parlada pels actuals pobles Sami de la Lapònia de Noruega, Suècia, Suomi (Finlàndia), Karèlia russa, etc.

23. Azilià (Edat del Bronze preibèric) amb dades a l’antiga Ibèria Occidental (Catalunya Nord i Catalunya).

24. Ogàmic o ògmic (Bronze preiber peninsular).

25. Etrusc de la Etrùria italiana (Toscana). Cultura pre-llatina, preromana destruïda per l’Imperi Romà.

26. Antic ligur arcaic de l’actual Liguria italiana i de Mónaco, el 420

rètic de Suïssa, el sicà de Sicília i l’il·liric de l’Adriàtic.

27. Llengües de la família Ber-Ber (iber-iber) del Nord d’Àfrica (Tuareg, etc.).

28. Guanxe de les illes Canàries.

29. Lllenguatge guanxe “del silbo “de La Gomera i altres restes d’aquest substrat guanxe en l’actual parla de Canàries.

30. Caràcters del “Fal·lus” de la Cossetània ibèrica.

EL BASC I L’IBER, LES DUES PROTOLLENGÜES IBÈRIQUES NO I.E.: 31. Euskara, Euskera, basc o neoiber.

32. Dialectes del Euskera: guipuscoà, labortà, navarrès, suletí biscaí, etc.

33. Euskera Aditz Batua.

34. Llengua ibèrica (o ibèrica clàssica) dels Països Catalans Continentals i les seves variants i dialectes comarcals (amb alfabet i sistema hemi-sil·làbic d’escriptura), iber llevantí, oriental, meridional, etc. parlat a Catalunya fins el segle XIII en algunes comarques i sectors reduïts. També altres variants de la Turdetània o influències portades al sud turdetà i no tartèssic (1) pels ibers ja hel·lenizats, distingint-se les àrees del iber peninsular genuí pels prefixes: ili-, ilti-, (iri-, -il(t)i o il(t)u.

(Iltirta = Lleida).

(1) Variant amb un altre sistema i ordre d’escriptura. lectura, puntuació i gramàtica.

La llengua pròpiament coneguda com a tartèssica, és semítica o púnico-fenicia, coneguda com a “hispánico 1” en els estaments acadèmics oficialistes.

LLENGÜES POSTERIORS AMB SUBSTRAT IBER O AMB CONTACTES LINGÜÍSTICS: - Català.

- Aranès.

- Andorrà arcaic i Andorrà actual.

- Ibero-basc en els Pirineus andorrans, aranesos i del Pallars Jussà.

421

- Amb les llengües de colonització: jònic, foceu, rodi, grec, cartaginès, llatí, etc.

- Provençal.

- Gascó.

- Llemosí.

- Occità, llengües d’Oc i d’Oeïl, llenguadocià, català del Rossellò, etc.

- Aquità o basc antic.

- Lusità.

- Grec-ibèric.

- Els signes escriptuaris de l’alfabet iber que s’utilitzaven per escriure la llengua celtibèrica o llengua celta tipus “old irish”.

DIVISIÓ LINGÚÍSTICA PENINSULAR PRERROMANA : a) -Àrea i.e. caracteritzada pel prefix -briga (celta i celtibèric). b) -Àrea no i.e. en els territoris dels actuals Països Catalans Continentals (iber genuí).

- Àrea del País Basc amb l’Euskera o Neoiber. c) -Territoris de llengües semítiques: fenici, púnic, cartaginès o tartessi i altres de cultures orientalitzants del sud andalús (excepte Sierra Morena i Gibraltar, on també parlaven celta i.e.).

LLENGÜES PRE I POST ROMANES A LA PENÍNSULA : -Iber i dialectes.

-Euskara, Euskera, basc o neoiber i dialectes.

-Lusità (centre de Portugal).

-Iber de la Turdetània.

-Celta en els territoris de la Cèltica hispana.

-Celtiber celta de la Celtibèria (escriptura amb alfabet iber).

-Llengües camito-semítiques del sud bètic (la Bètica), orientalitzants: libi, fenici, púnic, cartaginès, siríac, arameu, neopúnic, bastulfenici, bastul-turdetà, raschi, rabínic, jueu, sefardí, hispànic 1 (tartessi) i hispànic 3 (cilbicé o libi-fenici gadità: l’àrea tartèssica d’Andalusia es conforma a partir del Tèrminus Tartessicum, fixat 422

per Aviè -Rufus Festus Avienus i Estrabó-, a partir de Cartago Nova -Cartagena actual-).

ALTRES : -El jònic d’Empúries.

-El rodi de Roses.

-El grec.

-L’iberoromànic.

-L’ibero-romanç.

-El llatí i les seves variants: clàssic, vulgar, eclesiàstic, quotidià, usual pedestris, vernacle o dels esclaus, nobilis, plebeu, sermo rústicus, neollatí, hispanollatí, llengua romana, rom i romies dels autors grecoromans, llatí africà, el llatí escrit en caràcters ibers, etc.

-Contactes amb llengües sarraïnes i mossàrabs.

-Romanç gal.

-Romanç castellà.

-Hispanocelta.

LLENGÜES ROMÀNIQUES AMB SUBSTRAT IBER: -Català.

-Aranès.

-Andorrà.

-Alguerès.

-Occità.

-Sard.

-Xarquí de Llevant valencià.

-Català del Carxe, a Múrcia, i altres variants del Cinca, Llitera, Terol, Osca -Aragó i espais fronterers diversos.

423

QÜESTIONS COMPLEMENTÀRIES SOBRE ALGUNS ASPECTES LINGÜÍSTICS I GRAMATICALS DE LA LLENGUA IBÈRICA 1. Per una millor comprensió d’aquestes qüestions, cal consultar els capítols de lingüística ibèrica de la primera part d’aquesta obra.

Les persones no especialitzades en la matèria, haurien sempre de treballar amb paraules ja desxifrades pels lingüistes, transcrites al nostre alfabet actual o amb síl·labes ibèriques localitzables en el substrat del català. Cas contrari és imprescindible conèixer a la perfecció grec, llatí, jònic i euskera.

2. L’oposició sorda/sonora de les oclusives ibèriques no es pot distingir tal com es fa en grec o llatí.

3. No es pot representar una oclusiva final no seguida de vocal (SALIR’G).

4. Cal distingir S de ´S. 5. Cal tenir present l’iber -LT (grec -LD, llatí -LL i -L, -ILTUN en iber i -IL(H)UN en basc (= fosc), (ILU(m)BERRI, IRUNBER(R)I....

6. L’iber té dos classes de R (R i ´R), com el basc.

7. L’estructura sil·làbica de l’iber és semblant a la del basc prehistòric.

Iber ILTURO, ILURO. Aquità ILURO... IUNSTIR, IUNBAIDA...

Notes del 2 al 7: Michelena L., Tovar, Albertos, Llobregat, Fletcher, Pio Beltrán, Untermann, Maluquer, Beltran M., i Schuchard.

8. Hom pensa que la lletra M depèn de la vocal precedent (ABARTANBAN escrit de Llíria, IUNSTIR el Solaig i Alcoi, IUNSTIR a Ullastret, etc.

(Maluquer, Michelena L. i Fletcher).

9. L’anàlisi lingüística sempre ha de tenir com a base els processos correctes de segmentació equivalents a sons, distingint molt bé els finals de paraula i signes de puntuació. (Michelena L., Albertos, Tovar, Untermann) 10. Els noms propis, especialment els de persona, es poden identificar millor.

11. Donat que en iber tenim el diftong UI, cal no llegir VI, WI. (Schmoll, Vallejo, Blàsquez, Tovar, Fleuriot).

12. Els parentescos o filiacions són molt visibles en les expressions 424

ibèriques i basques (ib. -AUR, basc (H)AUR = nen, BIOS,BELES,BELS,BELTZ, BIUR, BIHUR o BALCE, en català BALÇ, arbre de fusta fosca, habitual a l’alt Berguedà, Cardener = BELTZ = negre.

(Michelena, Lafon, Bähr, Hübner, Jannoray, Lejeune).

13. Presència de L/L i NN (fonemes consonàntics), que semblen trencar la suposada unitat ibèrica que no coneixeria les geminades.

La M es col·loca en el grup NB, amb existència de P o en ocasions B. Totes aquestes qüestions es relacionen amb la evolució del iber dels segles V/IV (Alcoi, Mogent, Mula). La presència de P pot ser un ensordiment després de la S (IDUBEDA OROSPEDA) fins l’època de Pompei Estrabó (any 89).

(Tovar, Mariner, Criniti, Maluquer, Brandestein, Francia, Volsci, Albertos, Tamepaeseri, De Ibarra).

14. Hem de distingir entre els texts escrits en alfabet grec arcaic o jònic i el iber. També es poden trobar adaptacions de paraules iberes (molts cops onomàstiques) en contexts llatins.

Per tant, evolució, modificacions i adaptacions dins l’àmbit de la pròpia llengua ibèrica, especialment veient com son les transcripcions d’un context iber en alfabet grec i noms amb abecedari llatí (diferències gràfiques), i pronunciacions dels forans llatins o després romànics llatinoparlants.

Veient els texts en alfabet jònic antic, es pot notar que es tracta de quelcom totalment diferent dels texts grecs. (BASK, SALI´RG, BILO´SG, BA´SDERIK o GAUN a Guissona. Impossibilitat de SB, -SP pels llatins. La P falta en iber.

La S és una combinació molt freqüent: BELAISBAISER, BILOSBAL, CARCAIS a Castelló i Ullastret.

15. Les geminades falten en iber (LL,NN. RR, de -LD = -LL), ILDU, TANNEGALDVNIS, EILDU, EIANBINTA a Sagunt....TANNEGISCERRIS a Llíria, ja en els primitius segles de les inscripcions fetes en lletres jòniques.

(Leumann, Sebastián Mariner) 16. Cal pensar que hi ha transcripcions de paraules ibèriques fetes amb lletres jòniques.

425

17. En quant als inexistents diftongs en iber (recordem UI), queda la possibilitat de que fossin vocals en hiat i també en el caràcter vocàlic de la V (ILLVERSENSIS, ILVRO..) (Vives, Mariner, França).

18. En la segmentació, cal distingir molt bé lletres i síl·labes. Ex.: U.S.E.CE.R.TE, TU.R.I.A.S.U, O.TO.BE.´S.CE.N, E.S.CE.R, CE.L.S.E,CE.S.E., CA.S.I.CE, TE.S.I.L.E, A.S.E.TI.L.E etc...

19. A la Celtibèria, llengua celta i alfabet iber, la onomàstica, té diferenciats els antropònims indígenes i els noms de gentilitates o onomàstica personal. Al respecte podeu llegir el meu quadernet sobre La Celtibèria i el celtiber. Com a visites interessants hi ha Numància, Tiermes, Medinaceli, Botorrita i Villastar.

(De Hoz, Gamer, Albertos, Schule, Schwerteck, Fleuriot, o Kalb pels celtes de Portugal i Harbison per les migracions celtes).

20. Tenim escrits bilingües en iber i llatí, tant en monedes com en inscripcions metrològiques de preu que ajuden molt en l’estudi de la llengua ibèrica (monedes, ceràmiques, esteles...) que demostren un comerç entre grecs i ibers. És notable la tradició cal·ligràfica ibèrica (Sagunt, Iglesuela del Cid, Castelló, l’Escala, Empúries, Pontós, Vinya Sureda, Tivissa, Ullastret, Sta. Perpetua de Mogoda, Enserune, Llíria...). Ex.: U.L.BE.I.E.R (be = EL NOSTRE), ba.n.a.r., ER = torrent, barranc. AS/TE/BEIKEAI/E. Hi ha grafits amb signes que Prescott no reconeix ni en el grec arcaic jònic ni en l’iber i tampoc en la grafia llatina ni en la republicana llatina.

(Prescott, Lamboglia, Sanmartí, Ripoll, Jeannoray, Maluquer, Johnston, Almagro M., Gómez Moreno, Jeffery).

21. En aquests treballs, cal sempre, com diu F.J. Oroz, arribar a la traducció seguint el camí semàntic invers a l’habitual, o sigui arribar des de la paraula a la cosa, per obtenir-ne i comprovar el significat. Jo hi afegiria que això es pot aconseguir un cop acabada la investigació lingüística corresponent, utilitzant després el mètode referencial de forma complementària i com a comprovació final de cada paraula traduïda (vegeu Del Cerro).

L’epígraf ha d’estar sempre relacionat amb alguna característica 426

del lloc, a més de buscar i comprovar les relacions basco - iberes en el cas. (La Serreta, Vall d’Uxó, la Granjuela...)

(R. Berlanga, Oroz, Fletcher, Tovar, Solà, Schmoll, Lejeune).

22. Tenim paraules metrològiques no interpretades exactament com KITER, KETER que poden traduir el kyathos o sextari segons Oroz, Maluquer, Guarducci. Cafarello, Segrè o Fischer, però Solá fa intents a partir del fenici púnic, que no es poden acceptar perquè barreja llengües semítiques amb les no i.e. (iber i basc).

23. Quan s’interpreta algun epígraf, cal pensar també entre els que a la seva època eren escrits correctament o ben fets i aquells fets de qualsevol manera o en esborrany. O sigui que no tot el que es troba escrit en iber vol dir que respongui a la normativa que ells tenien ni que sigui sempre vàlid.

24. En general podem dir que els sistemes ibers en el camp de la metrologia ibèrica, no eren inspirats en els grecs del segle VI aC, perquè el sistema grec que expressava el pes tenia unes formes molt diferents i sempre a partir de la dracma i les lletres de valor numeral, el talent, els símbols, òbols...

Durant l’època de contactes amb els llatins, els ibers tenien el seu propi sistema metrològic ponderal, amb les seves normes i els seus propis símbols, ben diferents dels llatins i molt ben coneguts també en el seu significat, a diferència del que passa en altres camps lingüístics ibers.

En iber el signe (P) pondo, pondus, pes o unitat ponderal transliterat A, seria un testimoni de la tradició de l’època en que “AS” expressava la unitat ponderal corresponent a les lliures llatines.

Pensem que tots aquests sistemes metrològics són molt anteriors a les llengües romàniques o germàniques. De tots ells podem trobar amplies demostracions matemàtiques dels diferents autors que després citaré, però que no reprodueixo perquè són demostracions numèriques llargues. AS podria haver estat empleat com a unitat de pes en iber (A´S, la unitat, l’u, l’as de cartes, recordeu els daus trobats en poblats com els d’Agramunt, etc. En alguns casos es veu l’adaptació llatina a l’escriptura ibèrica i a la Serreta es va 427

trobar un plom (el VI), que es creu és una làmina de comptabilitat o bé una fitxa de client (SAKALAKUKA, EKIAR, SIRBONESKA), amb abreviatures de mides de longitud, capacitat, pes i espècie, trobantse també paraules de l’euskera que son semblants a les iberes d’aquest epígraf citat (EKIA/BA/R, -EKI/A/I/R) (EGI en basc = massa, i NESKA o NESKATO (aquità) = noia jove. Niska = nimfa. KU valor de pluralitat, motiu pel que la paraula KU s’ha fet servir per noms comercials i de discoteques. KA= marca un sentit d’acció.

(Hultsch, Oroz, Villaronga, Cuadrado, Fletcher, Raddatz, Abad, Jully, Maluquer, Larfeld, Varrón, Carreras Candi, Meillet, Viedebantt, Untermann, Tovar, Mommsen, Llobregat, Azkue).

25. La R inicial no és corrent ni en iber ni en euskera.

26. El sistema metrològic basat en la relació 1: 1/6: 1/36 se sap (Oroz i altres), que ha estat corrent en iber d’acord amb el sistema i la normativa ibera i que jo personalment relaciono i identifico amb l’antic sistema de càlcul europeu conegut com “de la dotzena regular”. La relació 1:6 ja es troba en el sistema minoic jònic i micènic, i el 6 era considerat el número perfecte de càlcul.

(Per més informació sobre la dotzena regular es poden consultar diverses enciclopèdies normals o bé el llibre del “Standard Sant Petersburg”, mides bàltiques, peus lineals, superficials, etc. d’Enrique Calvet, València, 1960).

27. Malauradament no podem conèixer quin era el substrat autòcton del Bronze final preiber, on descobrim els inicis de la cultura i la llengua ibèrica, veient els elements cèltics i semítics que podia tenir aquest substrat primitiu.

(Luis Coelho i altres).

28. Els noms de “gentilitates” generalment presenten la forma prerromana del genitiu plural i només ocasionalment la forma llatinitzada.

(Faus, Untermann referits als Zoelae asturs, i.e., vettones, celtibers, inscripcions de Botorrita (Contrebia Belaisca), Villastar, Bilbilis, etc.).

29. Schmoll a diferència de la majoria d’autors, diferència sempre les paraules ibèriques de les escrites en euskera o en celtibèric, evitant així les confusions.

428

Tot i això no cal obviar els parentescos entre el basc i l’iber. Ex.: basc -IRUN, iber -ILDUN...

Alguns volen parlar d’un grup iber-basc-tartèssic tot i que aquesta teoria resulta sempre inacceptable, doncs no és possible vincular les poquíssimes restes trobades del tartessi-bètic (semita) amb l’iber o el basc, per més que ho diguin els més prestigiosos lingüistes titulats. A més el tartessi és problemàtic en si mateix, i molt desconegut, cosa que no ens permet (en la meva opinió), com alguns pretenen, parlar d’un grup lingüístic paleohispànic peninsular!!!

(Pericot, Candi, Lafon, Michelena, P.Beltrán, Caro Baroja, Coromines, Albertos, Schmoll, Tovar, Untermann).

30. ´SALIR es registra en monedes iberes com a “plata” (ILTIRDA`SALIR,BAN,`RNAI (Empúries), CULSCE´SALIR, BETASE´SALIR... (L’inici de paraula és el nom de les poblacions amb seques indiketes). Salir’ apareix sempre en monedes ibèriques només de plata (Empordà, Alcoi, Orleyl I, Llíria, el Solaig, i també en el País Basc així com en les correspondències amb llengües no i.e. com el bereber, tuareg, lituà i altres o en la llengua celtibèrica amb el nom de SILABUR. Tal com diu A. Tovar, les hipòtesis d’Untermann, que la tradueix per nom personal o per significació de comerç, “no parecen ocurrencias felices”!!!, com tampoc ho semblen les afirmacions gratuïtes fetes en les diferents conferències donades en els últims mesos a diferents llocs.

Trombetti afirma que aquesta paraula es dirigeix des de la Ibèria cap a Europa. Són paraules que Pokorny no posa en el seu diccionari Walde-Pokorny perquè són ibèriques genuïnes, esteses per Europa com a préstecs de l’iber. Jacob Grimm també va fer notar aquests parentescos que podien haver estat iniciats a les regions de l’Orient asiàtic o a la Jònia perquè la plata es comença a treballar a les regions jònies d’Assíria, Capadòcia, el Ponto i Anatòlia.

A Egipte es troba documentada en el predinàstic mitjà i a Xipre en el bronze mitjà. (ILTIRTA‘SALIR = PLATA DE LLEIDA, ILTUBELE´S 429

(estela d’Ildubeles), CALUNSELTAR (estela de Cretes), A més, la paraula BAN (ILTIRTA´SALIR BAN), apareix entre els ibers ausetans (Vic) (AU‘S ESCEN), entre els indiketes, a Badalona com BAITOLO sobre un dofí, a la seca de LACINEN ABARILDUR i també en altres inscripcions (BANCURS), UCUNBAN (Calaceit), USTAINAB´RAR BAN (pesa de Sta. Coloma de Gramanet), CURBEGAS TAUNBAN en la fusaiola de Jebut... Per tant sembla segons la majoria d’iberistes, que BAN sigui una postposició tal com es por veure a Llíria, a la pedra de Sagunt i Sinarques o a les esteles de Cabanes i Cretes, en monedes de Lleida i a Xàtiva (ARSEETAR), Benidorm...

BAN, doncs, és un pronominal per possessius comparable, segons Tovar, en ibèric i en berber.

(Gómez Moreno, Tovar, Untermann, Trombetti, Pokorny, Grimm, Forbes, Feldhaus, Ballester, Fletcher, Maluquer, P.Beltrán, Michelena L., A. Beltrán, Schuchardt, Lafon, Caro Baroja, Azkue, M. Beltran) 31. ILTIRDAR, Lleida, porta alguns cops el sufix R, tant en basc com en iber, comparable a Donostiar, Bilbotar, Durangar, Lekeitiar, Ondarrutar, Gautar, Goistar... Lafon compara amb les formes ibèriques caucàsiques (Ibèria Oriental). Cal assenyalar que M. Beltrán tradueix IUNSTIR que hem vist a La Serreta (Alcoi), per “home o senyor desitjat” perquè parteix de l’euskera. Ni l’iber ni l’euskera antic, utilitzaven generalment el plural ni la declinació (ILTIR`CESCEN = ILERGETES) (Ilerda = la ciutat, ilerdensis = nom ètnic respectiu o de la tribu).

COM DESXIFRAR L’ENIGMA DE LA LLENGUA IBÈRICA Contínuament estem escoltant diferents parers i opinions sobre la impossibilitat de comprendre el significat dels nombrosos escrits trobats en llengua ibèrica, una llengua anterior -com la basca- a totes les indoeuropees.

430

De fet, la falta d’especialització o de coneixements, fa que tothom opti per la postura més fàcil, sense enfocar el fons de la qüestió.

El primer gran problema que tenim plantejat, és la falta d’un filum -fins ara inexistent-, de la branca de les llengües NO indoeuropees (iber, euskera, georgià o iber oriental, etrusc, bereber, guanxe, llengües fino-hùgries com el sami, abasgokerketes, dialectes del euskera, etc.).

En segon lloc, s’ha creat la problemàtica que molts científics i lingüistes responsables estan fent les seves deduccions i comparacions a partir dels mètodes i del filum de llengües de famílies lingüístiques diferents, amb la particularitat de que en el cas de la indoeuropea hem de tenir present que aquesta no és més que una suposició lingüística, o com diu Martín Bernal, una invenció o creació encara sense justificació.

Després de molts anys de discussions entre lingüistes, el que sí que ha quedat clar i acceptat és que no és possible iniciar investigacions sobre l’iber a partir de l’indoeuropeu -tot i que alguns encara ho fan, a no ser que s’utilitzi únicament per distingir les paraules indoeuropees de les que no ho són.

A l’hora d’investigar es parteix molt del significat d’una sola paraula, quan s’hauria de tenir també molt present tot el context de la frase sencera i del conjunt del text.

Altres lingüistes de categoria també reconeguda, parteixen de llengües semites com el fenici, el púnic o fins i tot del púnic-tartessi o cartaginès, i això no és correcte, ja que sempre hem de partir de comparacions o de semblances i diferències analògiques entre paraules de la mateixa família lingüística que les que volem investigar, com podria ser el cas entre l’euskera i l’iber, totes dues anteriors a l’indoeuropeu, i no indoeuropees ni semites.

Molts estudis s’han fet des del castellà o pensant en castellà, sense tenir present que les arrels de l’iber només les podem trobar en les llengües dels territoris peninsulars no indoeuropeus: Països Catalans Continentals inclosa la Catalunya Nord més Euskadi, o sigui en l’euskera o en el català, que té com a primera llengua de substrat anterior al llatí, la ibèrica, utilitzada i escrita abans de l’arribada de 431

celtes, grecs o romans. Tots sabem que l’iber no és la llengua de substrat ni del castellà ni dels seus dialectes.

Si en els estudis partim del castellà, del celtiber, del celto-hispano o del hispanocelta, llavors estem volen interpretar l’iber des de llengües emparentades amb l’old irish o irlandès antic, que era la llengua que es parlava a la resta peninsular fins a Sierra Morena i Gibraltar, amb l’excepció dels territoris semites del sud.

A partir de Cartagena es parlaven bàsicament llengües semites com el libi, fenici, siríac, púnic-tartessi, cartaginès, etc.

Alguns autors volen fer coincidir el tartessi, púnic-tartessi o hispànico 1 amb l’iber, cosa tampoc factible des de cap punt de vista, ja que pertany a una família lingüística diferent.

A més, Richard J. Harrisson ens diu que del suposat tartessi no se n’ha trobat cap inscripció, i De Hoz ho confirma per l’àrea del Guadalquivir. Per altra banda el mite històric original que ens volen fer passar com de Tartessos, segons Raimon Sainero, lingüista de la UNED, es troba descrit en el cicle mitològic celta del manuscrit irlandès Leabhar Ghabála (segle VII), narrant després els mateixos fets com succeïts a Betanzos (La Corunya), i traslladats modernament -no sabem encara amb quins criteris-, com a mite propi del sud tartessi andalús.

Per altra banda, les inscripcions orientalitzants localitzades i classificades com a púnic-tartessi, no tenen signes de puntuació, la possible lectura seria des de la dreta i des de baix cap a dalt, fent que una lectura fidedigna resulti impossible.

Si volem traduir l’iber des de el llatí, tampoc és factible perquè també és indoeuropeu.

En tot cas es podrien buscar únicament algunes vinculacions entre l’iber i el jònic arcaic o homèric i altres de l’entorn que va donar la koiné grega o amb signes prehistòrics de l’alfabet azilià descobert en territoris ibers d’èpoques anteriors.

Però l’única investigació no només complementària i realment autèntica i factible, només es pot iniciar a partir de llengües de l’entorn no indoeuropeu. La veritable solució està en l’euskera neoiber i els seus nombrosos dialectes, gràcies al fet que encara és una llengua viva i molt anterior a totes les conegudes.

432

Si partim de l’euskera podem arribar a conclusions molt exactes amb bones traduccions. Avui està acceptat el parentesc i la filiació entre l’iber i l’euskera o euskara, amb més de 200 morfemes coincidents plenament en el seu significat i en la seva estructura interna, així com un miler de paraules ja desxifrades amb l’ajuda de l’euskera. El problema rau més aviat en el fet de que els filòlegs haurien d’estudiar euskera en profunditat i això no deu interessar massa a ningú.

També caldria tenir presents aquelles llengües vinculades amb l’euskera i l’iber, com l’aranès, el gascó, l’occità, l’andorrà antic, el llemosí, l’aquità o el català, ja que ara només estudiem obligatòriament llengües indoeuropees, les úniques no marginades.

L’iber era una llengua que amb les seves variants anava des del Roine fins el Cinca i el Segura, tot recorrent també l’Ebre. A la Celtibèria, tot i adoptar l’alfabet iber, van seguir parlant el celta i després el celto-hispà o hispanocelta, per tant tampoc el podem barrejar amb l’ibèric.

Molts cops els lingüistes s’excusen amb les dificultats de la segmentació sil·làbica de l’iber, però es podrien simplificar molt els mètodes si després d’interpretar i passar els escrits ibers a les lletres equivalents del nostre alfabet actual -abans de començar a segmentar-, es comencés separant tots els morfemes i les paraules ja conegudes, els noms geogràfics, onomàstics, articles, etc, aconseguint algunes segmentacions quasi de forma automàtica, però sense caure, com alguns, en l’equivocació de considerar la frase ibèrica sencera com noms personals, ja que llavors resulta que aquests investigadors només troben en els textos ibers relacions de noms personals. Si per exemple d’un topònim com BAKARESE (que és una frase ibèrica descriptiva d’un lloc), en treiem KAR, que vol dir pedra, sense fer rés ja tenim BA i ESE ben segmentats. Després només caldrà posar-ho tot en l’ordre fonètic invers de l’iber (cosa que alguns lingüistes tampoc fan), i treballar a partir de l’euskera en el significat de BA i ESE, perfectament identificables en el diccionari basc.

A continuació, com a comprovació, es poden utilitzar altres mètodes com el referencial, en els seus aspectes geogràfics, lingüístics, arqueològics, etc.

433

El mateix passa si busquem en paraules catalanes el substrat iber, com en VALLCARGA, on CAR (KAR) ja la coneixem amb el significat de pedra.

Com ajuda disposem de monedes bilingües, llistats amplis de paraules ibèriques sense traducció, llistats de morfemes coneguts i de paraules amb significat definit, topònims desxifrats, repetició de signes en texts i topònims diferents i d’èpoques molt distanciades, paraules de formes geomètriques, de quantitat, colors, punts cardinals, eines metrològiques no inspirades ni en la mètrica jònica, grega ni llatina, de preu, numeració, làmines de comptabilitat, fitxes de client i un llarg etcètera en temes de religió i ritual.

Per tant la base de la investigació ja la tenim, i només falta la voluntat de treballar-hi des de la direcció correcta, o sigui des de l’euskera.

MÈTODE PRELIMINAR BÀSIC PER TREBALLAR EN QÜESTIONS D’IDENTIFICACIÓ, INTERPRETACIÓ O TRADUCCIÓ DE LA LLENGUA IBÈRICA El present mètode és aplicable tant per interpretar, identificar o traduir paraules del diccionari català que tinguin síl·labes ibèriques, com per interpretar les ibèriques originals localitzables en santuaris rupestres, coves, museus, mosaics, monedes, ceràmiques, esteles, pedres, murs, etc (fent-ne fotografies), o en còpies de paraules o texts ibers que podem trobar a la diferent bibliografia, molts cops ja transcrites al nostre alfabet actual.

1. Aquells que vulguin aprofundir en el tema, haurien de tenir bons coneixements d’euskera i de grec clàssic o modern. També és interessant conèixer bé el llatí, les famílies lingüístiques, lingüística indoeuropea i llengües “no indoeuropees” 2. Va molt bé saber escriure amb els signes grecs.

3. Cal saber escriure i llegir els signes ibers.Abans de començar va bé construir-se un encolumnat amb els sons alfabètics i sil.làbics ibers equivalents al nostre alfabet actual seguits del signari iber respectiu, 434

posant primer els signes dels sons alfabètics vocàlics i després els consonàntics i finalment els sil·làbics, tot per ordre alfabètic.

A la següent columna posar-hi els signes jònics equivalents (alguns inexistents en iber però adoptats per ells com la B). A continuació hi podem anotar totes les variants comarcals d’escriptura de cada signe, anotant també els 3 signes ibers de separació de frases.

Cal tenir fet el propi diccionari de morfemes, topònims, onomàstica, signes i paraules ibèriques conegudes i acceptades, anotant al costat el seu equivalent en Euskera o en els seus dialectes i el significat en la llengua moderna que vulguem utilitzar.

4. Millor poder identificar mínimament els signes dels diferents alfabets, semítics (fenici, púnic-tartessic etc), cretenc, micènic i jònic a fi de no confondre’ls amb els ibers.

5. Un cop vista la paraula, frase o escrit que volem identificar, hem de saber la família lingüística a la qual pertany: indoeuropeu, no indoeuropeu, semític, etc.

6. Si considerem que no és ni indoeuropeu ni semític, cal identificar la llengua a la qual pertany, establint si es tracta d’un escrit o frase en iber, o al contrari, si és celta, fenici, púnic-tartessi o cartaginès, euskera, jònic, grec o llatí, etc.

7. Si no és iber, ja ho podem descartar, tot i que hi poden haver escrits i paraules mixtes o bilingües barrejades amb llengües de l’època: jònic, grec, llatí, euskera, berber, etc.

8. Per treballar, hem de traspassar els signes ibers als seus equivalents del nostre alfabet actual (transliteració).

9. També es poden intentar interpretacions de paraules de llengües modernes que, com en el cas del català o l’aranès, tinguin continguts d’iber o de llatí, com a llengües de substrat que són del català, així com possibles restes d’àrab, mossàrab o musulmà.

10. Un cop segurs que es tracta d’un text, frase o paraula ibèrica, començarem a treballar amb els diferents mètodes elegits que coneguem: comparatiu, analògic, referencial, decaglota, etc, creats per els diferents lingüistes.

11. A continuació utilitzarem com a base les paraules ibèriques ja conegudes (diccionari iber), i acceptades pels diferents lingüistes 435

(Gómez Moreno, Tovar, Villar, Untermann, Del Cerro, Mitxelena, etc), i ens farem el nostre propi diccionari.

12. Ens fixarem en les paraules, síl·labes o lletres molt repetides en les diferents frases ibèriques: BI = repetició, dos; BIN = pi; CAR = pedra; MAL o NAL = pedregós; ARAN = vall, etc, a fi de començar identificant aquestes i les de contingut gramatical (plurals, articles, etc) que els lingüistes ja hagin identificat en texts bilingües de les monedes, esteles, i en diferents escrits.

13. A continuació escriurem els signes ibers amb les lletres majúscules equivalents del nostre alfabet. Ex.: BAKARESE = Vacarisses.

14. Separem les frases veient els signes de puntuació ibers (: , etc .) o lletres i articles, noms propis i numerals que ens puguin indicar alguna separació.

15. Examinem bé totes les paraules molt conegudes i repetides (Ex.: TIR = llop, etc.)

16. Segmentem sil·làbicament, començant per les lletres soles i les síl·labes o paraules ben conegudes, segmentant a continuació, la resta (Ex.: BA / KAR / ESE).

Per segmentar hem de distingir els signes ibers corresponents al so alfabètic dels corresponents al so sil·làbic. Per exemple no és el mateix T / I que TI o B / A que BA. Cal consultar l’alfabet iber tenint presents els signes ibers corresponents a lletres i a síl.labes, així com les variants comarcals i les de l’alfabet iber jònic llevantí que té diferents signes adoptats per l’iber com per exemple la B. Finalment entre lletres i síl·labes o viceversa hem d’anar col·locant una senyal de separació ( un punt), per indicar com segmentem inicialment les lletres o les síl·labes, a partir de la transcripció dels signes ibers al nostre alfabet respectiu (Ex.: BAS = B.A.S. o BA.S , etc. ).

Cal fixar-se amb les diferents grafies d’un mateix signe segons l’escriptor i un cop segmentades lletres i síl·labes anar adaptant la segmentació inicial per convertir quan calgui les lletres i síl·labes en morfemes que després constituiran les paraules segons les seves semblances amb l’Euskera o per diferents circumstàncies analítiques. Per exemple (I) UNSGELDEGIAR son tres paraules 436

del basc posades de costat el que fa que la traducció sigui immediata (iuns o uns-unz, gelde i giar).

17. Busquem les altres en el diccionari que tenim fet i ajudem-nos si cal amb l’euskera. Si en una frase, per exemple, només identifiquem “TIR” i un plural, voldrà dir que aquell text parla o esmenta uns llops o una altura, però no podrem descobrir res més del seu significat.

18. Tinguem present que el que en un text iber sembla una paraula, és una frase sencera, que descriu i explica alguna cosa, un lloc, etc.

19. Valorem tots els noms propis de persones, rius, geogràfics i altres coneguts que siguin ibers (Ebre, etc).

20. Posem la frase en ordre invers (ex. BA/ KAR/ ESE = ESE/ KAR/ BA), quedant-nos la frase convertida en paraules en principi traduïbles.

21. Intentem fer comparacions amb diferents mètodes, buscant parentius o semblances i diferències, en base a diferents sistemes en relació amb el català o l’euskera (ex.: viudo, ui!, etc.), veient si el significat guarda relació amb el lloc o cosa iber a què ens puguem intentar referir.

22. Algunes normes gramaticals, les podem trobar en les obres dels diferents autors, així com en la seva bibliografia. També en la primera part d’aquest llibre.

23. Igualment podem intentar identificar i buscar el significat de síl·labes o arrels iberes, de paraules catalanes actuals (substrat iber del català) (Ex. “Vall-car-ga”, on CAR = pedra o pedres = vall de pedres, etc), o veient el significat de paraules iberes actuals com Ègara, Ebre, noms de poblacions ibèriques com Minorisa = Manresa, de comarques com el Berguedà, de persones com Laia, de tribus com Lacetans, de carrers com Urquinaona o de països com Andorra, Era Val d’Aran, etc.

24. Cal tenir present que els escrits en llengua celtibera o celtibèrica són escrits fets amb el signari iber que varen adoptar els celtes dels ibers, però que la llengua és celta, i que per tant el significat de cada paraula és diferent. És, doncs, important no confondre paraules ibèriques amb celtibèriques, perquè són de famílies lingüístiques diferents: l’iber de la “no indoeuropea” i el celtiber (celta) del grup de les “indoeuropees”.

437

25. En els treballs analítics i de desxiframent, cal veure les coincidències entre els morfemes o paraules repetides i també en topònims no denominatius ni onomàstics però sí de funció cartogràfica, tal com passa per exemple en el tan conegut de TERLINKES (1.850 aC), en els del text de Mogent (S VII aC), en els de Solaig, Llíria, Tivissa i tants d’altres, com el de La Serreta d’Alcoi (S VI aC), veient com encara que parlem d’èpoques tant distanciades entre si, sempre descobrim un mateix sistema fonològic i gramatical, tan al comparar topònims com escrits, ja siguin anteriors o posteriors a les èpoques de contacte amb gent d’altres cultures. Cal, doncs, fer referència a la llengua autènticament autòctona de principis de l’Edat del Bronze preibèrica dels territoris ibers genuïns, amb treballs publicats per lingüistes especialitzats i que es poden utilitzar com a material d’estudi i d’experimentació personal prèvia.

26. Cal examinar les “sèries toponímiques” en cada text iber o en topònims coneguts, i entendre que el nexe entre el significant iber i el referent geogràfic o lingüístic és el topònim i les seves “constants”, sense obviar que l’estudi d’un topònim aïllat (sense sèrie toponímica o morfemàtica), no té valor suficient per si mateix sense relacionar-lo amb la resta del text o sèrie.

27. És important constatar sempre les confirmacions de significats entre el significat iber i el de l’Euskera o de qualsevol dels seus 7 dialectes actuals com passa per exemple amb MALLA on MAL tan en iber com en Euskera vol dir lloc escarpat o pedregós, i el poblat de Malla a Osona (MAL -la) tots sabem que està en un lloc totalment escarpat i pedregós del turó del Glas-KAR on per cert també hi veiem KAR = pedra.

També és possible trobar semblances amb el ber-ber de l’antiga Numídia (Tunísia, etc) que confirmen les sèries onomàstiques ibèriques descobertes.

28. Alguns lingüistes han creat gran confusió en designar les dues variants de la llengua púnico-tartèssica o hispànic 1 del sud andalús amb els noms de “ibèrico meridional” i “ibèrico oriental”, ja que per ells tota la península i tot Espanya és una mateixa cosa, i per 438

tant tots parlàvem iber. Per raons òbvies i elementals només es poden designar com a ibèriques les llengües dels territoris ibers genuïns (no indoeuropeus ni semites) i sense confondre els ibers amb tota la península. Tots sabem que no podem barrejar famílies lingüístiques diferents. Precisament De Hoz i Richard Harrisson ens adverteixen del buit total tant en els territoris orientalitzats de Tartessos com a tot el Guadalquivir.

29. Sempre és important fer una àmplia anàlisi lingüística del text que vulguem estudiar -encara més si és d’època posterior a la llatinització-, perquè els contactes ibers-llatins van suposar noves normes gramaticals inexistents en iber com per exemple l’ensordiment d’oclusives, metàtesis, processos com el d’imala, tafxim, d’analogia i etimologia popular i altres com la pèrdua de seqüències inicials o les supressions per superposició sil·làbica. Tots sabem que els ètims dels topònims ibers van ser assumits pel llatí.

En iber, un mateix morfema pot tenir categories gramaticals diferents. L’article pot ser fluctuant i generalment apareix al final de la seqüència morfemàtica precedit d’altres determinants.

Per altre, el topònim iber pre-llatí no deriva mai dels antropònims, ja que seria una contradicció.

En fer l’anàlisi lingüística -ja sigui d’un topònim o d’un escrit-, cal tenir presents les qüestions arqueològiques, paleogeogràfiques, geològiques o antropològiques i altres que ens poden ajudar en la segmentació morfològica tot estudiant els referents físics, lingüístics o les equivalències amb l’Euskera.

30. És important no caure en les consideracions d’alguns lingüistes que han confós el que és una frase sencera d’un text iber o d’un topònim descriptiu sencer, amb noms de persones, en no haver fet la segmentació prèvia dels morfemes descriptius que el composen. Seguint-los a ells podria semblar que els ibers es dedicaven només a donar o escriure llistats de noms de persones.

Cal homologar significants, buscar semblances en l’Euskera, fer la descripció semàntica, estudiar els possibles referents, la seva relació amb significants i significats, deduir les estructures de la 439

llengua i veure la direcció de les dues interpretacions fonològica i semàntica sense oblidar que un morfema pot ser constatat en més d’un topònim.

Hi ha, doncs, un nivell on els morfemes s’uneixen per formar sintagmes, nominalitzant, predicant o fent d’afix amb valor modal, locatiu, etc., formant-se sintagmes d’unió aïllant i sense derivació. El següent nivell seria el de la paraula.

31. Es poden trobar exemples molt exhaustius de textos ibers complerts totalment desxifrats, amb una anàlisi holística de cada paraula en diferents autors, encara que els més amplis i extensos es troben publicats en els dos llibres de Juan L. Román del Cerro de l’Editorial Aguaclara. També hi consten diccionari i llistats de les paraules ibèriques traduïdes i dels més de 300 morfemes coincidents amb l’Euskera.

32. Epigrafia: aquells que volen conèixer i estudiar temes epigràfics ibers de text en general i de toponímia, cal que coneguin amb profunditat, la part històrica de la cultura ibèrica i les altres que la van precedir, així com tot el referent a llengües i cultures coetànies de la ibèrica i anteriors o posteriors, sense deixar de banda el coneixement de totes les llengües de la mateixa família lingüística NO indoeuropea.

Resulta interesant tenir clares les qüestions epigràfiques pròpiament dites, especialment les de tècnica i metodologia, així com les arqueològiques, antropològiques i filològiques respectives.

No podem iniciar la tasca sense conèixer alguns mètodes i sistemes habituals de treball dels lingüistes dedicats a la epigrafia ibèrica, la celtibèrica, la grega o la llatina, intentant obtenir informació publicada pels laboratoris dels museus de Tarragona o Barcelona entre altres. Avui també es poden aconseguir vídeos per veure com treballen.

Evidentment que una bona biblioteca, bons llistats de bibliografia especialitzada per autors i per temes concrets així com un bon programa informàtic on puguem introduir llistats de morfemes i paraules ibèriques ja conegudes i desxifrades pels lingüistes, 440

fórmules invariables, onomàstica, etc, i de morfemes o paraules amb la seva equivalència en llengua euskera o amb qualsevol dels seus set dialectes, topònims ibers desxifrats, etc, són de molta utilitat.

Val la pena pensar en com organitzar el treball a partir de les dades introduïdes, perquè la feina sigui després senzilla, disposant de sufixes, prefixes i altres constants habituals, gramàtica, aspectes fonètics, semàntics i analítics, de forma que puguem calibrar tots els intents sobre la pantalla.

Introduir una bona cartografia peninsular i sistemes de lingüística i paleogeografia referencial, també resulta molt important a l’hora d’anar deduint conceptes.

QUÈ ÉS L’IBERISME? Per mi iberisme és conèixer aquelles qüestions bàsiques que conformen la realitat de l’antiga Ibèria Occidental o genuïna, ressaltant la importància que té la continuïtat històrica d’aquesta cultura dins la catalana, des del Neolític iber i el Bronze inicial dels Països Catalans Continentals.

Cal fixar-nos en els poblats ibers més antics, com seria el cas del de Sant Martí a Empúries, del segle XII aC, o el d’Els Vilars a Arbeca, del segle IX aC. La majoria d’aquests poblats ens mostren una continuïtat total d’ocupació que ens acosta a les diferents cultures que han passat per la Ibèria genuïna i autòctona. Un bon exemple el trobem a Atxavares Baix (l’Alcúdia d’Elx), a la Illeta del Campello o a La Serreta. Quan els diferents pobles arriben a la península, sempre hi troben als autòctons ibers ben instal·lats, el que fa que es donin relacions i contactes amb celtes, fenicis, cartaginesos, grecs i romans.

Els diferents contractes escrits en llengua ibèrica entre ibers i cartaginesos, foceus i romans, ens expliquen quin era el territori genuïnament iber, així com el de la resta peninsular celta, celtibèrica i cartaginesa. Les monedes, esteles com les de Guissona i les altres troballes arqueològiques, ho confirmaran.

441

El Roine, el Cinca i el Segura, junt amb el Mar Ibèric - abans de ser batejat pels romans com el seu mar-, i les muntanyes del Sistema Ibèric, ens assenyalaran amb claredat els territoris genuïns de les tribus respectives que van donar nom a les actuals comarques.

L’Ebre és el riu de referència i els seus marges marquen els camins fluvials i terrestres que travessaven tot el territori, establint contactes amb Euskadi, detectables en els dialectes ibers del Pallars Jussà, la Vall d’Aran, Andorra o la Catalunya Nord. Alguns historiadors van interpretar malament el grec Himilco en el seu Periple i van confondre el Guadalquivir amb l’Ebre, creant una segona ibèria a la Andalusia celta (Sierra Morena i Camp de Gibraltar) i semita (púnica-fenicia i cartaginesa) a la resta.

Per aquest motiu Rufus Festus Avienus (Avié), ens diu que el “Terminus Tartessicum” o divisió entre ibers i turdetans o tartessis s’havia de fixar a Cartago Nova (Cartagena), tot parlant-nos de Cadis com a fundació púnico-fenícia o de Carteya creada com a ciutat on establir-se els fills de les “Gaditanae Puellae” o fills de hispanes i soldats romans. Els grecs eubeus van a comerciar amb el sud, però sense establir-s’hi. Per això Ivan Negueruela o Richard J. Harrisson ens expliquen com les escultures de Porcuna (Jaén) no són ibèriques, sinó gregues encarregades per alguna persona poderosa del món tartèssicturdetá. El que no se sap és per què pocs anys després van ser totalment destruïdes. En tot cas els contactes dels ibers amb el sud només es poden documentar com un fet posterior a l’hel·lenització i romanització dels ibers. Els grecs foceus jònics són els que formen colònies a la Ibèria Oriental transcaucàssica, la Anatòlia, la Magna Grècia, Massàlia i Empúries, mentre que els rodis s’estableixen a Roses.

Per anar de Tarragona fins a Cadis, el camí que s’utilitzava era marítim, tot i l’existència del Camí d’Anníbal o la Via Heraklea, que els romans convertiran en la Via Augusta, passant per la Meseta Sur. Aquest fet comportarà un seguit de contactes amb els ibers a tot el llarg del trajecte, apareixent diferents poblats ibers o iberitzats en territoris de l’interior andalús, ja que per la línea de la costa mai s’ha trobat ni un sol poblat iber després del riu Segura.

442

A partir d’aquest moment iberitzador, els noms geogràfics i de pobles tartessis, comencen a canviar el seu nom fenici per l’ibèric, però en tot cas el sud continuarà utilitzant llengües púnico-fenícies de característiques semítiques, totalment diferents de l’Iber i l’Euskera, de família no indoeuropea ni semita.

El celtibèric era el celta utilitzat per la resta indoeuropea peninsular, que en els territoris celtibers utilitzaven l’alfabet iber a falta d’un alfabet celta propi.

Parlar de Tartessos ens transporta també al seu mite irlandès -el Leabhar Ghàbhala-, que es trasllada a Galícia i modernament alguns el van adoptar com a propi del sud creant la mítica Tartessos.

Un altre tema serien els signes escriptuaris pre-ibers descoberts en territoris ibèrics, com l’alfabet azilià, els signes del Mas Llort, els de Cretes, els de la Cova del Tabac o els del Fal·lus de la Cossetània i altres que ens poden conduir cap els inicis de l’iber sense descartar contactes amb el jònic arcaic que ens acosten als escrits ibèrics trobats al santuari de El Cogul o als topònims de Terlinkes del 1850 aC. Després de la dominació romana la Monarquia Visigoda (403714 aprox.), en establir la nova divisió peninsular, recupera de nou el nom d’Ibèria i la seva autonomia pels territoris catalans.

SIGNES NUMÈRICS I METROLOGIA Aquest és un camp ben conegut però sense una identificació clara en quan a valors generals exactes.

A la diferent bibliografia, podem trobar detalladament tota mena de demostracions i càlculs i operacions de comptabilitat i metrología propiament ibèrica però sense valors concrets, tot i que sabem que tenien les seves propies mides i sistemes. També una numeració ibèrica però d’època ibero romana que reproduïm en les pàgines anteriors.

Amb fenicis, grecs, celtes i romans aparèixen variacions, adaptacions i afegits a més de l’as de la primera època ibèrica, el semis, el trien, el quadrant, el sextar, la hemina, el kyathoi, el kiter o 443

keter, el kiathos, aixís com referències amb l’euskera on “amar = 10). (214 a.C. Botet i Sisó. Delgado i Carreras Candi).

En general cada mida té un nom auctòcton i cada número té un signe o lletra iber que es complementa amb ratlles verticals a continuació.

Aixís un signe d’un determinat valor seguit de 9 ratlles a la dreta, será 9 vegades inferior en el valor del primer signe de l’esquerra (HII, NII, OIIIII, Pondo I, scripula II (1 lliure, 8 escrúpols...).

Les peses eren de pedra, minerals, etc, amb diverses marques.

Els millors exemples es poden trobar en obres de Francisco J. Oroz Arizcuren, en el llibre Actas del II Coloquio de la nostra bibliografia i a l’addenda número 2 i 4.

EL SIGNARI IBÈRIC Es composa d’un alfabet bàsic de 29 lletres o sons alfabètics vocàlics, consonàntics i sil.làbics que deriven de diferents signes escriptuaris prehistòrics, de l’alfabet aziliá i també de l’ógmic, tots trobats en els territoris dels Països Catalans Continentals actuals o ibèrics genuins. En tot cas no podem obviar possibles relacions d’aquests alfabets primitius amb els cretencs pre-grecs.

Forma part del grup de les llengües de families lingüístiques no indoeuropees ni semites. L’alfabet és hemisil.làbic i d’ell en deriva el Celtiber.

A més de l’alfabet base propiament iber, existeixen diferents variants comarcals i escriptuaries com l’iber del nord est, el llevantí i altres, aixís com contactes amb el púnic-tartessi o turdetá del sud andalús orientalitzant, conegut també com a iber meridional, del sud o ibèric 1. Alguns lingüístes designen l’autèntic iber amb el nom de ibèric 2. És important comprendre les diferents variacions en serie d’un mateix signe i que respon a les diferents variants escriptuaries i adaptacions.

L’iber utilitza també signes i sons del alfabet jònic arcaic per escriure aquells signes inexistents o desconeguts en l’iber. O sigui 444

que sempre es complementa amb el jònic arcaic foceu grec (samien i homèric) que ens apropa cap al grec i la koiné. En general l’iber es pot comparar amb altres llengües no indoeuropees i especialment amb l’iber de la Ibèria Oriental transcaucàssica, les fino-húgries, les abasgokerketes i sobretot amb l’Euskera o neoiber actual i amb els seus 7 dialectes bascs, amb els que manté moltes similituts en el significat de les paraules.

Cal distingir bé el so alfabètic del so sil.làbic, doncs les mateixes lletres tenen un sentit diferent. No és el mateix B i A que BA. Les dues lletres del so sil.làbic no es poden separar mai i hem de recordar que poden tenir dos sons com per exemple DE/ TE. Es conèixen excepcions com per exemple la de N.R.E.N.E (Narbona) on el so de la N tot i ser alfabètic aqui es converteix amb sil.làbic per poguer dir NE.R.E.N.E que seria el correcte.

En iber també es disposa de diferents signes de puntuació propis, especialment per separar les frases d’un text.

Per treballar cal transliterar cada signe iber a la lletra o lletres corresponents del nostre alfabet actual, resultant imprescindible segmentar cada so separant les lletres amb punts (CE.S.E.), i arribant a una segmentació final d’acord amb l’anàlisi i comparació de cada lletra, morfema o paraula, veient les ja conegudes en iber o euskera, topònims analitzats, etc. i diccionaris d’iber-euskera existents, per poguer passar al desxiframent o traducció d’un determinat text .

En la transliteració no hem de fer efectiva la unió de dos sons sil.làbics (.DE.GI., etc.). Es poden trobar diferents grafíes d’un mateix so alfabètic o sil.làbic, motivades per variants comarcals, per la utilització combinada d’un altre alfabet en un mateix text, variacions de tipus evolutiu del escriptor i algunes excepcions lingüístiques.

Pot passar que en una mateixa paraula, per designar un mateix so, s’utilitzi més d’una vegada un signe diferent o que el primer signe correspongui a l’alfabet iber genuí i per exemple el segon correspongui a l’alfabet jònic, com passa amb N(E).R.E(0).N.E. (N.R.E.N.E).

Un sol signe sil.làbic també pot representar dos sons en el nostre alfabet com passa per exemple amb DI o TI, o pitxor encara quan 445

un mateix morfema té dos possibles significats com en el cas de DIR/ TIR: altura o llop.

La pràctica ens ensenyará petites normes o costums com per exemple que en iber les paraules no comencen amb R o que els ibers utilitzen indistintament l’alfabet iber i el jònic però sense crear un nou alfabet.

Com a comprobació final hem d’utilitzar el Mètode Referencial en els seus aspectes lingüístics, geogràfics, monetals, ceràmics o arqueològics en general, per comparar la descripció del text amb la realitat de les coses que volem interpretar: cartografía, accidents geogràfics, coses, llocs i objectes amb formes geomètriques ja definides en iber, o de materials també traduits com pedres, fang. plata, plom, coure.......etc. També cal veure la numeració ibèrica coneguda i la seva metrologia, els topònims, etc. Al final els significats obtinguts s’han de traspassar al “sentit fonològic invers” de l’iber en la direcció lingüística correcta.

En el moment de donar la traducció d’una paraula hem de mirar que s’acosti a la realitat de la llengua posterior del territori iber , -en aquest cas el catalá o l’euskera-, evitant com fan alguns lingüístes , donar traduccions d’acord amb conceptes castellans, com ha passat al canviar l’acció de pintarse una dona per la de “maquillarse”, al desxifrar un text alacantí.

En el cas del catalá que té l’iber com a primera llengua de substrat anterior a l’indoeuropeu i el llati, podem localitzar arrels, prefixes, sufixes i morfemes en les nostres paraules actuals que també es poden desxifrar.

Per exemple Vallcarga on car vol dir pedra, vall de pedres.

El llati va adoptar diferents conceptes de l’iber que després es van escampar per Europa. A la Catalunya Nord i l’Empordá en el segle VI a.C., l’iber havia substituit al jònic foceu i al celta, parlats anteriorment per la gent d’aquestes dues cultures migratòries.

La història del dexiframent de l’iber va començar l’any 1.577 amb els treballs de Fulvio Ursino a Italia, on s’havien trobat texts ibèrics i objectes amb preus i mides procedents del comerç entre ibers i romans. El 1,908 a Ascoli (Italia), es va descobrir una placa de 446

bronze amb noms i escriptura ibèrica. Tot plegat va comportar que Mayans, Hervás, Hübner, Schuchart, Meyer-Lübke, Fletxer, Humbold, Schmidt o Bosch i Gimpera es dediquèssin al estudi de l’iber, comportant que Manuel Gómez Moreno pogués arribar al desxiframent total de l’alfabet ibèric que altres autors posteriors han anat adequant.

MAPES

MAPA BÀSIC DE SITUACIÓ

LA IBÈRIA PRE-ROMANA

447

Zona de la penĂ­nsula ocupada pels indoeuropeus en el segle III aC (segons J. Untermann).

Mapa de la penĂ­nsula segons Herodot (S V aC), per F. Carreras i Candi.

448

DIVISIÓ LINGÜÍSTICA PENINSULAR

Segle III / VII (250-725) Divisió política administrativa durant la presència visigoda, període en què es recupera el nom de la IBÈRIA genuïna (primeres arribades visigòtiques: any 261).

Per J. Carreras i Candi.

449

IL·LUSTRACIONS Culte als “Caps tallats”.

Estela ibèrica del Penedès.

Museu de Sant Martí Sarroca, (Foto: Josep Colobrant).

Senyals o representacions del culte solar.

Escrits neolítics dels dòlmens.

Dues imatges solars o gorgones, de factura autòctona, trobades a Barcelona (S. III-V).

450

L’escriptura ibèrica, comparada amb altres sistemes d’escriptura (segons M. Gómez Moreno).

451

Fragment dâ&#x20AC;&#x2122;altaret amb dues swastikes i una rutlla solar (Carreras i Candi).

Art ibèric (S I aC).

Antefixes trobades a Tarragona.

Senyals o representacions del culte solar.

452

Terracuita ibèrica coneguda amb el nom de Dama d’Eusti, localitzada al jaciment de la Torre Roja.

Caràcters del Fal·lus de la Cossetània ibèrica

Josep Puig i Cadafalch (foto dels anys cinquanta).

L’autor investigant en el camp dels fòssils.

453

Alfabet iber

Escrits ibero-romans trobats a Roma

Mapes primer mil路leni aC 454

Signes escriptuaris preibers Mas Llort (Tarragona)

Alfabet aziliá preiber (Països Catalans)

Estela de Guissona.

Escriptura ibèrica

Estela de Sinarques amb caracters ibers. (País Valencià)

Divisió lingüística peninsular.

Primer mil·leni aC 455

Escrit iber de Moixent (València) sobre planxa de plom, S III aC i estudi de Richard J. Harrison.

Restes esteles araneses reutilitzades

Escrit berber, signe Escrit púnic solar i tomba a Museu de Carthago Douga

En el poblat iber d’Adarró (Vilanova i la Geltrú).

456

Estudis i reconexements en jaciments

Calotes o cranis trepanats del Solsonès

Enterraments tumulars

Poblat i opida d’Anseduna (Enserune).

Escrits ibers, urna funerària, columna i sitges. Segle IV a.C 457

L’autor en el vaixell rús Leningrazki Partizan entre els samis (Lapònia anys 70).

Esglèsies d’Egara abans de la restauració de J. Puig i Cadafalch

Josep Puig i Cadafalch durant la restauració del castell de Terrassa Poblat opida iber d’Ursal al turó del Glaskar de Malla (Osona). Monuments escultòrics. Camil Pla, conservador del Museu de Malla amb l’autor.

458

BIBLIOGRAFIA ALMAGRO B, M. Los orígenes de la toréutica ibèrica. Trabajos de Prehistoria. Madrid, 1979.

“Abrasiones dentarias y cráneos enclavados de Ullastret”. Ampurias.

Girona, 1977.

“Cremaciones prehistóricas en España”. Anales de la Escuela de Medicina Legal de la Universidad Complutense, 1. Madrid, 1985.

“Distribución especial de núcleos ibéricos en el litoral catalán”.

Arqueologia Espacial, vol. 4. Teruel, 1984.

“El ritual del sacrificio en el mundo ibérico catalán”. Coloquio SalamancaCáceres 1987. Zephirus, 1990.

“El poblado ibérico del Tossal del Moro. Batea.” Ampurias. Barcelona, 1990.

“El jaciment ibèric de l’Argilera (Baix Penedès)”. Quaderns de Treball, 6.

Barcelona, 1984.

“Estudi de les restes humanes incinerades. Turó dels dos Pins. Necrópolis ibèrica”. Ampurias. Barcelona, 1992.

“Estudio paleoantropológico y paleonutricional de La Sargantana Oliola.

La Noguera.” Lleida. VI Congreso Antr. Biológico. Bilbao, 1989.

“La tècnica de la cuita en els forns ibèrics”. Anuari Institut d’Estudis Catalans, Volum 5è. Barcelona, 1913 i 14.

“La Medicina en la España Antigua”. Cuadernos de Historia de la Medicina. Madrid, 1965.

“La medicina de los íberos. II, 2”. Cuadernos de Historia de la Medicina española. Madrid, 1989.

“Les excavacions d’Empúries”. Anuari Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1908.

“Los restos humanos de la Font del Molinot (Barcelona)”. Boletín de la Sociedad Española de Antropología Biológica, 2. Barcelona, 1981.

ABAD L. / BENDALA M., El arte ibérico. Madrid: Grupo 16, 1989 ABAD L. / BLANCO A., Los Íberos. Madrid: Ed. Información y revistas (Col. Historias del viejo mundo, 16) S.A., 1988 ABADAL i DE VINYALS R., Els precedents antics a la historia de Catalunya.

Barcelona: Ed. Selecta, 1967 ADOLPHE, L. Enterramientos infantiles ibéricos. Vol. 2. I Congreso de historia País Valenciano. València, 1980.

ADRADOS F. R., Lingüística Indoeuropea. Madrid: Gredos, 1975 459

AGUILAR, A., Epigrafia ibèrica. Laietània 4. BCN, 1988 AGUD A. / FERNÁNDEZ R., Manual de la lengua gótica. Salamanca: Ed. Universidad de Salamanca, 1988 AGUSTÍ, B. i altres. Antropologie Préhistorique. Sarrians. Paris, 1989.

AGUSTIN, M. Vocabulario 6 lenguas, árboles, yerbas y frutas. BCN,1722 AINAUD DE LASARTE, Història de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993 AITCHISON J., El cambio de las lenguas ¿progreso o decadencia?. Barcelona Ed. Ariel Lingüística, 1993 ALBERCH, R. Un siglo de Barcelona. De. Freixinet. Barcelona, 1944.

ALBERTINI, A. Fouillies d’Elche. Bulletin Hispanique. Paris, 1906.

ALCOBE, S./VARELA, T. La mortalidad en España desde el Neolítico hasta la actualidad. Trabajos de Antropología 18. Madrid,1976.

ALCOVER A. M. / MOLL F. de B., Diccionari català-valencià-balear. 1964 ALEMANY J., Diccionario Enciclopédico Ilustrado de la Lengua Española.

Barcelona: Sopena, 1955 La geografía de la Península Ibérica en los textos griegos hasta el siglo II aC. Madrid, 1909 ALIBERCH R., Un siglo de Barcelona. Los laietanos. Barcelona: Ed. Freixinet, 1944 ALMAGRO M. /ARRIBAS A., El poblado y la necrópolis megalítica de Los Millares (Almería). Madrid: Bib. Prehist. Hisp., 1963 ALMAGRO M., El problema de Tartessos según los documentos arqueológicos. Barcelona: Ed. Empúries, 1978 La iberización de las zonas orientales de la Meseta. Bronce final y edad del hierro. Madrid: Ed. Gredos, 1986. Historia de España 1.

ALMAGRO G, M. Aportación inicial a la paleodemografía ibèrica. Ampurias.

Madrid, 1983.

ALMARCHE, F. La antigua civilización ibèrica del Reino de València, València, 1918.

ALONSO J., Tartessos. Tres mil años de enigma. Granada: Ed. Roasa S. L., 1990 ALSINA J., Epopeya ugarítica y epopeya griega arcaica. Barcelona: Revista de arqueología 20, Año 3, 1994 ALZUBIRI, S. i altres. Anàlisi de les restes faunístiques. S. I aC. Ed. García AMADES J., La pipa ibérica. Barcelona: Ed. Selecta, 1978. Col. El Tresor Popular de Catalunya, II AMELL C., Breu història dels catalans. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984 460

Antropología Forense. Ed. Centro de Publicaciones. Ministerio de Justicia. Madrid, 1991.

Antropología Médica. Ed. Rueda. Madrid, 1981.

ARAGALL A., La prehistòria a Catalunya. Barcelona: Ed. Barcanova, 1991. Biblioteca Bàsica d’Història.

ARANEGUI C., La cerámica ibérica. Madrid: Ed. Información y revistas S.A., 1992. Historia 16; Cuadernos de Arte Español ARANZADI, T. Unidades y constantes en la Cranea Hispánica. Congreso Asociación Progreso Ciencias.TomoV.Granada,1942.

ARMENGOU, J.M. Guia de las aguas curativas de Catalunya. Ed. Obelisco. Barcelona, 1991.

ARMIJO, M. Compendio de Hidrología. Barcelona, 1968.

ARNELLA, Grandeses i antiguitats d’Ègara-Terrassa. Barcelona: Ed. Fundació Soler i Palet, 1973 ARRIAGA J., Diccionario de Euskera. Bilbao: Ed. Mensajero, 1990 ARRIBAS A. / MOLINA F., Estado actual de las investigaciones del megalitismo en La Pen. Salamanca: Ibérica, 1984.

Informe preliminar de resultados obtenidos durante la IV Campaña de Excavaciones en el poblado de Los Millares (Almería 1985). Anuario de Arueología de Andalucía, 1989 ARRIBAS A., Los Íberos, civilizaciones desaparecidas. Alacant: Ed. Aymà, 1976.

Los Íberos. Alacant: Ed. Aymà, 1965 Religión y ritual. Cuadernos Historia de la Medicina. Madrid, 1989.

ARTOLN M., Enciclopedia de historia de España, 5. Diccionario temático.

Madrid: Alianza Editorial, 1991 AUBET M. E., Horizonte cultural protohistórico. Revista de Arqueología Madrid, 1975 La necrópolis de Setefilla. Barcelona: CSIC, 1975 AUBOYER J. / AYMARD A., Historia general de las civilizaciones. Barcelona: Ed. Destino, 1969 Ausonius Paulino Epistolae. Cap. XXIII. Edició DIDOT. Paris, 1887.

AUTORS DIVERSOS, El Vallès fa mil anys. Terrassa: Fundació Cultural de la Caixa de Terrassa, 1995 Coloquio sobre los asentamientos ibéricos ante la romanización. Madrid: Ministerio de Cultura / Casa de Velázquez, 1987 Catálogo de publicaciones de la Junta Superior de Excavaciones y an461

tigüedades. Acta Arqueológica Hispánica y Excavaciones arqueológicas en España. Noticiario arqueológico Hispànico. Tomos I al XVI. Etnología española Epigrafía Hispánica y Repertorios de Arqueología Española. Madrid, 1987 Cien años de una Dama. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1997 Autors clàssics v. Edicions greco-llatines (PLINI, POLIBI, ESTRABÓ, PAUSANIES, DIODOR, etc) de DIDOT. Paris, 1851 a 1880 i actuals.

AVIÉ, Ruf Fest Periple. Ed. de P. Villalba, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1986.

AVIENO R., Oda marítima AVIENUS R., Orae Maritimae. Paris: Ed. Panckouchke, 1843 AYMARD A. / AUBOYER J., Historia general de las civilizaciones. Barcelona: Ed. Destino, 1969 BALDINER K., La formación de los dominios lingüísticos de la Península Ibérica. Madrid: Ed. Gredos, 1967 BALLESTEROS M., Historia de España. Barcelona: Ed. Surco, 1962 BARBERÀ J., El poblado prerromano del Turó de Can Olivé, Cerdanyola.

Barcelona: Ed. Empúries, 1960 BARBERÀ J. i altres, Las inhumaciones infantiles y otros ritos en el poblado ibérico de la Penya del Moro de Sant Just Desvern. Castelló de la Plana, 1989 BARBERÀ, J. i altres. El poblat de La Penya del Moro a Sant Just D’Esvern.

Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1990.

BARRI M. J. / FARRÉ M. C. / MENDOZA C. / OCAÑA M. T. / SENDRA E., Guia dels Museus de Catalunya. Ed. La Caixa Barcelona, 1979 BARRIAL O., El ritual del sacrificio en el mundo ibérico catalán. I Coloquio sobre religiones primitivas de la Península Ibérica. Salamanca: Ed. Zephirus, 1990 “Aproximación al estudio del rito del sacrificio entre los pueblos ibéricos. El Ejemplo de Catalunya”. Congreso de jóvenes historiadores y geógrafos. Madrid, 1990.

BARTHELEMY J., Viaje de Anacarsis a la Grecia Jonia. Madrid: Biblioteca Popular Europea, 1847 BASSEGODA J., Atlas de Historia del Arte. Barcelona: Ed. Jover, 1988 BAULIES J., L’illa de Menorca. Barcelona: Ed. Barcino, 1964 BEC P., La langue occitane. Barcelona: Edicions 62, 1973 462

BELLÉS X. / BERTRANPETIT J. / MARGALEF R., Entorn, tecnologia i societat. Del passat al futur. Treballs de la SCB, Vol. 45. 1994 BELTRAN A., El Vasco-iberismo. Madrid: Ed. Zephirus, 1953 Los primeros europeos. Los iberos. Madrid: Ed. Anaya 1992 BELTRÁN LLORIS, M. Los Iberos en Aragón. Ed. Caja A. Inmaculada.

Colección Mariano de Pano. Zaragoza, 1998.

BENVENISTE E., El vocabulario de las instituciones indoeuropeas. Madrid: Ed. Taurus, 1984 BERENGUER A., Gramática griega. Barcelona: Ed. Bosch, 1986 BERENGUER, F. “El Valle Desconocido. La Tebas inédita”. Dossier de l’expedició cultural a Egipte del Museu Egipci-Fundació Arqueológica Clos. Barcelona, 1997.

BERLANGA R., Los íberos. Ginebra-Madrid: Ed. Minerva, 1977 (Revista de ciencias Históricas) BERMEJO J., Mitología y mitos de la Hispania Prerromana I. Madrid: Ed. Ahal, 1994.

BERNAL M., Atenea Negra. Barcelona: Ed. Crítica, 1987 BERTRANPETIT J., Revista d’Etnologia de Catalunya 5. Dep. Cultura Generalitat de Catalunya, 1994.

BIRNBAUM M. / PUMBERL J., Ancient Indoeuropean Dialecte. Los Ángeles, 1966.

BLANCO A. I altres, Los Fenicios. Madrid: Cuadernos de historia 16, 1985 BLANCO, A. El Carnassier de Elche. CAM. Fundación Cultural. Elx, 1993.

BLANCO, J. F. Brujería y otros oficios populares de la magia. Àmbito. Valladolid, 1992.

BLANQUEZ J. J., La formación del mundo ibérico en el sudeste de la meseta.

Instituto de estudios albacetenses. Diputación de Albacete Albacete, 1990 BLASI P., Les terres catalanes. Barcelona: Ed. Aymà, 1954 BLÁZQUEZ A., El periplo de Himilco. Madrid: Boletín de la Real Sociedad Geográfica, 1909 BLÁZQUEZ J. M., Tartessos y los orígenes fenicios en Occidente. Universidad de Salamanca Religiones prerromanas Primitivas. Madrid: Ibéricas, 1983 Religiones en la España Antigua. Barcelona: Ed. Cátedra, 1991 Prehistoria y Edad Antigua. Madrid: Espasa Calpe, 1991 Fenicios, griegos y cartagineses en Occidente. Madrid: Ed. Cátedra, 1992 BLÁZQUEZ, J. M. Religiones prerromanas. Primitivas religiones ibéricas.

Ed. Cristiandad. Madrid, 1983.

463

BOBADILLA, M. “El Mosaico de Peces de La Pineda (Tarragona)”.

Pyrenae, 5. Barcelona, 1969, BOSCH GIMPERA P., Les pintures del Barranc de Calpatà de Cretes (Tortosa). Barcelona: Butlletí de l’Associació d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria III, 1924 Etnologia de la Península Ibèrica. 1932 BOSCH J., La Venus de Gavà. Gavà: Crònica del Periòdic del Museu de Gavà 6. Octubre de 1994 BOSCH J. i altres, El Noelític antic evolucionat a les mines prehistòriques de Gavà. Barcelona: Revista Pirenne 24, 1993 BOSCH I GIMPERA, P. Campanya arqueològica al límit de Catalunya, Aragó i Terol. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1920.

BOSSUET J. B., Histoire Universelle, Vol. 12. Amsterdam: Ed. La Compagnie, 1777 BOTET J., Volum Girona-Geografia General de Catalunya. Barcelona: Carreras Candi Ed. Martin, 1902 BOULIERI I., Ciceró, història i filosofia. Venècia: Ed. Frellonium, 1560 BRANDESTEIN W., Lingüística griega. Madrid: Ed. Gredos, 1964 BURJACHS F., Las minas de hierro de época ibérica tardía de Gavà (Barcelona). XXI Congreso Nacional de Arqueologia de Teruel Albarracín, 1991 Burriac, un yacimiento prehistòrico de la costa catalana. Cabrera de Mar. Ampurias. Barcelona, 1979.

CALVET R., Los nombres e importancia arqueológica de las islas Pitiusas.

Barcelona, 1906 CAMINO M. / SANTACANA J., El Neolítico. Madrid: Ed. Anaya, 1991 CAMPILLO D., Les troballes funeràries d’època ibèrica arcaica de la Granja Soley (Santa Perpètua de Mogoda). Barcelona, 1982 El poblado ibérico del Tossal del Moro de Pinyeres, Batea (Terra Alta). Barcelona, 1990Estudi de restes humanes incinerades (Turó dels Dos Pins, necròpolis ibèrica). Barcelona, 1992 CAMPILLO / VIVES, E. Les mutilacions dentaries prehistòriques post-mortem.

Duday-Masset. Paris, 1987.

CAMPILLO, D. “Les troballes funeràries d’època ibèrica arcaica de la Granja Soley de Santa Perpetua de Mogoda”. Ampurias. Barcelona, 1982.

CANALS, A.i altres. El complex arqueològic Bóvila Madurell Can Feu. CARDONA F. L. Soselo, La Revolució Russa a Gori (Geòrgia, Ibèria Oriental). Article publicat a la revista nacionalista IBERYA de Geòrgia 464

/ Ed. Història i Vida Núm. Extra 24 Barcelona CARDÚS S., Nom i escut de Terrassa. Terrassa: Ed. Morral, 1961 CARO BAROJA J., Sobre el vocabulario de las inscripciones ibéricas. Madrid: BRAE, 1946 Las brujas y su mundo. Madrid: Alianza Editorial, 1984 CARPENTER D. P., Diccionario Glosarium Novum de Voes Gallicae-Latinas. París, 1766 CARRERAS CANDI F., Geografia General de Catalunya i Atles Geogràfic (Ciutat de Barcelona). 6 Volums. Barcelona: Ed. Martin, 1902.

CASAS, E. La covada y el origen del totemismo. Madrid, 1927.

CASTANY J. i altres, La costa dels garrics del Cavallol (Pinell, Solsonès).

Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1992 CASTANY, J. Arqueologia i rituals als sepulcres neolítics del Solsonès. Gala nº 1. Sant Feliu de Codines, 1992.

CASTELLANO A. / VILAMALA I., Les restauracions de les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Diputació de Barcelona, 1993 CASTELLS CAMP J., Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya Pintures Rupestres. Generalitat de Catalunya, 1990/1994 CAVALLI-SFORZA L., Genética, arqueología i lingüística. Barcelona: Generalitat de Catalunya & Universitat d’Standford (EUA), 1994 CAVANILLES A.J., Observaciones sobre Historia Natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795-97). Universidad de Zaragoza, 1958 (2a Ed.) CAYÓN, J. i altres. Las monedas españolas. Madrid, 1998.

CAYUELA A. i altres, L’Huomo a la Terra. Dep. d’Història Univ. Oregon USA; Ed. espanyola Madrid, 1970 CHADWICK J., El Enigma Micénico. Madrid: Taurus, 1961 CHAMBERS HARRAP P. L., Diccionari d’Història Universal Chambers.

Barcelona: Edicions 62, 1995 CHEVALIER M., La curieuse organisation du térritoire d’Andorre. EspasaCalpe 1920,1921,1930 CHEVALIER, J. Diccionario de los símbolos. Lobo y Vampiro. Ed. Herder, Barcelona, 1988.

CHIMENOS, E. Estudio paleoestomatològico de poblaciones prehistóricas de Catalunya. Ed. Pórtico. Zaragoza, 1990.

CLOUSIER M., Histoire Ancienne. París: Ed. LM, 1779 Histoire nouvelle de tous les peuples de monde. París, 1779 465

COLL M., La naixença de Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume i (Nadala ‘78) Ed. Barcino, 1978 COLOMINAS, J. El Forn ibèric de Fonts Caldes. Anuari Institut d’Estudis COROMINES J., Onomasticon Cataloniae (més de 400.000 topònims).

Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1991 COSERIU E., Lecciones de Lingüística General. Madrid: Ed. Gredos, 1982 COSTA J., Organización política, civil y religiosa de los Celtíberos. Madrid, 1879 Antigüedades ibéricas en el archivo-revista de Valencia. València, 1892 COSTA, J. Antigüedades ibéricas. Archivo revista de València, Vol. VI. València, 1892.

CRUANYES J./ORTIZ R., Història de Catalunya (dels primers pobladors als nostres dies). Barcelona: Ed. Teide, 1986 CRUZ C., Elementos de Gramàtica Griega. Madrid, 1861 CUADRADO, E. Las tumbas ibéricas de empedrado tumular. I Congreso de Arqueologia de. Cartagena, 1952.

DE BERLANGA J. M., Estudios històricos en revista de la Associación Artístico-Arqueológica Barcelonesa. Barcelona, 1909 DE FORTUNY E. / SERRA J., Excavaciones en Santa Maria de Egara.

Madrid: Ministerio de Educación, 1949 DE HOZ J., El euskera y las lenguas vecinas antes de la romanización. Bilbao, 1981 La epigrafía celtibérica. Zaragoza: Ed. Gredos, 1987 DE LA CHAPELLE M., L’histoire des hommes. París: Ed. Le Cahier de Gravures, 1779 DE OLIVEIRA J. P., Historia de la civilización ibérica. Málaga: Ed. Algazara, 1993 DE RIALLE G., Révue Lingüistique Vol. X. París, 1878 DE VILLEGAS M. A., Brevario Romano de España, por el Capellán Mozárabe de Toledo. Toledo: Llibreria Viuda Piferrer (Adm. Joan Sellent), 1787 DE ZANGRONIZ Z., Estudio histórico de la moneda antigua española en Memorial Numismàtico Español. Madrid, 1880 DE HOZ, J. El Euskera y las lenguas vecinas antes de la romanización.

Univ. de Bilbao, 1981.

De la cultura de los Sepulcros de Fossa al grupo de Veraza en el Vallés.

Estudios de la Antigüedad, 2. Bellaterra, 1985.

DEAMOS M. B. / CHAPA T., La Edad del Hierro. Madrid: Ed. Síntesis S.A., 1997 DEBRUNER A./STULZ F., Historia de la Lengua Latina. México: Ed. Utema, 1961 466

DÉCHELETTE J., Cronologie Prehistorique de la Péninsule Iberique Vol, XIII. París, 1909 DESTUTT T., Lenguas Jeroglíficas. Madrid: Impremta de Mateu Ripollès, 1821 DÍAZ J., Historia de la Literatura Griega Volums I i II. Impremta del Diari de Barcelona, 1865 DOMÈNECH J. M. / THOMAS i PADILLA A., Atlas de las razas humanas. Barcelona: Ed. Jover S.A. , 1972 DOMÍNGUEZ A., Historia de España, 1. Siglo III aC., Barcelona: Ed. Planeta, 1997 DOMÍNGUEZ J., Gran Diccionario Clásico de la Lengua Española. Madrid: Ed. Mellado, 1849 DOPICO, M. D. La “devotio ibèrica”. Revisión crítica. Homenaje a José Mª Blázquez, II. Madrid, 1994.

DURVILLE H., Historia de la ciencia secreta: pueblos jónicos. BarcelonaSantander: Ed. Laboremus, 1932 El paisaje de las necròpolis ibéricas y su interpretación.

Elements de ritual domèstic al poblat ibèric de la Penya del Moro. Zephirus.

Salamanca, 1990.

ELLVI J., Historia de las Instituciones de la Antigüedad. Madrid: Ed. Aguilar, 1970 ENGUIX R., La Edad de Bronce. Barcelona: Ed. Nuestra Historia, 1980 Enterramientos infantiles La Romana. Ed. Ampurias. Barcelona, 1978.

Enterramientos infantiles ibéricos en vivienda. Pyrenae, 6. Barcelona, 1970.

ENTWISTLE W., Las lenguas de España. Madrid, 1973 ESCOCHOTADO, A. Historia de las drogas. I. Zephirus. Madrid, 1992.

ESCRIVA M., Suecia, la otra Europa. Santander: Ed. Sol Terrae, 1971 ESPADALER Ma. G., Els orígens de Catalunya. Barcelona: Ed. Dalmau, 1984 ESTASÉN P., Geografia econòmica i comercial-Geografia General de Catalunya. Barcelona: Carreras Candi Ed. Martin, 1902 ESTEVA C., Elementos para una fundamentación del bilingüismo. Barcelona: Ed. Ethnica, 1976 ESTRABÓ i altres autors llatins, Traduccions de les edicions clàssiques grecollatines de DIDOT. París: Muller Muener, 1853 ESTRABÓN. Geografia de Iberia. Didot. Barcelona, 1952.

Estudios de iconografia II. Informe antropológico y paleopatológico de restos cremados. Laboratorio de Antropología Forense. Publicaciones Museo de Arqueologia Nacional. Madrid, 1990.

467

ETXEBERRÍA, F. Heridas por flecha durante la prehistoria en la Península Ibérica. Munibe (8). San Sebastián, 1992.

FABRA P., Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona, 1906 FARRINGTON B., Ciencia i Filosofia de la Antigüedad. Barcelona: Ed. Ariel, 1984 FERNÁNDEZ-GUERRA, Revista Històrica. Barcelona, 1876 FERRANDO A., El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac UES. Sabadell: Ed. Pot, 1983 FERRERONS R., Els forats a Osona. Barcelona: Historia y Vida (revista núm. 298), gener 1993 FIGUERAS, F. Un exvoto de bronce ibérico de Els Plans de Villajoiosa.

Alacant. Aespa XXV. Alacant, 1952.

FIGUERES J. M., Guia Bibliogràfica d’Història de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 1993 FISCHER / TOVAR / FAUST / KOCH i altres, Actas del II Coloquio sobre Lenguas y Culturas Prerromanas de la Península Ibérica Salamanca / Tübingen: Ed. Universidad de Salamanca 1976-1979 FITA F., Los primeros habitantes de España e introducción al estudio de la literatura céltica. Barcelona: Ed. Teide, 1970 FITA P., Antiguas murallas de Barcelona. Barcelona: Revista Històrica Llatina, 1877 FITA, F. En resposta al discurs de Mélida sobre la Iberia anterromana. Madrid, 1906.

FLETA J., La alimentación de los españoles de hace dos mil años. Barcelona: Historia y Vida 325, 1995 FLETCHER D., Lengua y epigrafía ibéricas. Universitat d’Alacant, 1983 FLORENSA J., Los dorios, entre la leyenda y la arqueología. Barcelona: Col. Cuadernos de Historia y vida, 1993 FOLCH I TORRES J., Història General de l’Art. Barcelona: Ed. David, 1932 FONT J., Roma a Catalunya (vídeo d’història). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1992 La Prehistòria a Catalunya (vídeo d’història).

Generalitat de Catalunya Barcelona, 1992 FONT N., Història de Catalunya. Barcelona: Ed. Altés, 1933 FRAZER,J. G. La Rama Dorada. Sacrificios humanos para las cosechas.

Fondo de Cultura Económica. México, 1922/ 1965.

FREIXENET D., L’empremta d’un imperi; la Romanització. Barcelona: Ed. Barcanova, 1991 FUENTES Ma J., El arte fenicio. Barcelona: Revista de Arqueología n. 20 año 3, 1994 FULLOLA / RINCÓN, Los celtas en España. Madrid: Cuadernos de Historia, 1985 468

FUSTÉ, M. La duración de la vida en la población española desde la prehistoria hasta nuestros días. Instituto Bernardino de Sahagún. Madrid, 1954.

GABIN G., Aníbal, el poder en el Mediterráneo. Barcelona: Ed. Bruguera, 1969 GARCIA FARIA F., Medios y vías de comunicación de la Península Ibérica en tiempos prehistóricos GARCIA J., Resumen de historia de las Literaturas Hispánicas. Barcelona: Ed Teide, 1968 GARCIA R.. J. Turó dels dos Pins. Necrópolis ibèrica. Ed. Ausa. Sabadell, 1993.

GARCIA B. A. España y los españoles hace dos mil años según la Geografía de Estrabón. Espasa Calpe. Buenos Aires, 1945.

GARCIA, A. El culto de Mithras en la Península Ibérica. BRAH. Maddrid, 1948.

GARCÍA A., España y los españoles según la Geografia de Estrabón. Madrid: Espasa Calpe, 1993 GARCÍA Z., Paleografía española. Barcelona: Ed. El Albir, 1974 GATELL, Cristina, i altres, Atles històric de Catalunya. Barcelona: Institut Cartogràfic Llatí & Edicions Vicens Vives, 1998.

GAVALDA A. C., Diccionario mitológico. Barcelona: Ed. Sintes, 1962 GIBBON E., Historia della decadenza e rovina delli Impero Romano. Pisa: Ed. Gatei, 1742 GIMBUTAS M., Proto-Indo-European culture. The kurgan culture. Philadelfia: Ed. Cardona, 1970 GIRY J., L’oppidum d’Enserúne Guide du Musée d’Enserúne. París, 1955 GNOLI, G. i alt. La mort, les morts clans, les societés ancciennes. University Press. Cambridge-Paris, 1982.

GÓMEZ MORENO E., La escritura ibérica. Madrid: BRAH 112, 1943 La escritura bastulo-turdetana. Madrid, 1951/1962 GÓMEZ F., Apiano sobre Iberia y Aníbal. Madrid: Alianza Editorial, 1993 GOMIS C., Volum Barcelona Comarques-Geografia. Carreras Candi, 1902 GONZÁLEZ / MARÍN / ROLDÁN, Numancia contra Roma. Madrid: Cuadernos de historia, 1985 GONZÁLEZ, B. El culto a Eshmun. Zephirus. Madrid, 1990.

GONZÁLEZ, W. C. Psicoactivos, misticismo y religión. Gerión. Madrid, 1984.

GONZÁLEZ, E. Descubrimiento de una antigua necròpolis en Sant Feliu de Guíxols. Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos. Madrid, 1.905.

GOTTLER J., Antiquitatum Romanorum. Venezia: Ed. Syntagma, 1788 GRACIA, F. Enterramientos infantiles en el poblado ibérico de La Moleta del Remei (Alcanar, Montsiá). Cuadernos de Prehistoria y Arq. 469

Castellonenses (14). Castelló de la Plana, 1989.

GRANDE, F. El lobo ibérico. Zephirus. Madrid, 1984.

GRANJEL, L. Medicina Antigua. Zephirus. Madrid, 1986.

GRASLIN A., De l’Ibérie ou éssai critique sur l’origine des premières populations de l’Espagne. París, 1838 GRAVES R., Los mitos griegos. Madrid: Alianza Editorial, 1985 Rey Jesús. Editorial Barcelona, 1954 Griegos y púnicos en el Sudeste de España. Proceso de colonización del Sudeste Español. Cartagena. III Congreso. Murcia, 1947. Cartagena, 1948.

GUÉRIN, P. Inhumaciones infantiles en poblados ibéricos del área valenciana. Saguntum, 21. València, 1988.

GUILANE J. i altres, Las excavaciones en la Balma de Montbaló (Pirienus Orientals) Contribución al estudio del Neolítico catalán. Empúries, 1972 GUIRAUD P., Patois et dialectes français. París: Ed. PVF, 1971 GURT, J. Ma. i alt. L’Arqueologia a Catalunya, avui. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1982.

GUSI, F. Nuevas perspectivas en el conocimiento de los enterramientos infantiles de època ibèrica. SIP. Madrid, 1992.

GUTIÉRREZ M. L., Els ibers. Puig Castellar, poblat laietà. Barcelona: Ed. Graó, 1987 HABA, S. i al. El tema del culto a las aguas y su continuidad en relación con las vias naturales de comunicación. Zephirus. Madrid,1990.

HARRIS M., Antropologia cultural (lingüística, lenguaje y cultura). Madrid: Alianza Editorial, 1990 HARRISSON, R. J., España en los albores de la historia. Iberos, fenicios y griegos. Madrid: Ed. Nerea, S.A., 1989 HATZIOTOU F., Grecia a través de las edades. Ed. Atenes: Aspioti Elka S.A., 1978 HERM G., Los fenicios. Barcelona: Ed. Destino, 1986 (Viena 1973) HERNÁNDEZ P., Natura y Cultura de las Islas Canarias. Tenerife: Ed. La Cultura, 1986 HILGEMANN W. / KINDER H., Atlas Histórico Mundial. Madrid: Ed. Istmo, 1986 Història de la investigació 1921-1987,Arraona,2.Sabadell.

HOLGADO A. / MORCILLO C., Lengua latina y civilización romana.

Madrid: Ed. Santillana S.A., 1983 HÜBNER E., Corpus Inscriptionum Latinarum. Acadèmia de Berlín 470

Monumenta Linguae Ibericae (recull d’inscripcions ibériques). Berlín, 1893 La arqueología de España. Berlín, 1888 HUBTER D., Enciclopèdia d’Antropologia. Barcelona: Ed. Bellaterra S.A. , 1981 HUMBOLDT G., Primeros pobladores de España. Barcelona: Ed. Teide, 1970 Pruefung der Untersuchngen ueber die urbewohner hispanien vermittelst der waskishen sprache Prehistoria de la Medicina. Barcelona, 1943.

JAMES E., Historia de las religiones. Madrid: Alianza Editorial, 1975 JANNORAY J., Enserúne, contribution à l’étude des civilisations preromaines de la Gaule Meridionale. París, 1955 JORDÁ, F. Història de España I. Prehistoria. Gredos. Madrid, 1989.

JORDÀ i altres, Historia de España (2 volums). Madrid: Ed. Gredos, 1989 JUBAINVILLE A., Les prémiers habitants de l’Europe. París, 1889 JUVÉ, T. El último guerrero. Ed. Planeta. Barcelona, 1986.

KIRK G.S./RAVEN J. E., Los filósofos presocráticos (Jonia-Mileto). Madrid: Ed. Gredos, 1979 KOCH M., Tärschisch und Hispanien, Historisch-Geographische und namendhaundlicher. Untersuchungen zun phioni kischen kalonisation der iberischen halbinsel. Berlín, 1984 KOPPEL, E. M. La Schola del Collegium Fabrum de Tarraco. De Faventia.

Bellaterra, 1988.

KOVALIO S., Historia de Roma. Madrid: Akal, 1975 KRAHE M. / MEID W., Lingüística germánica.. Madrid: Ed. Gredos, 1977 KRUTA W., Los celtas. Madrid: Ed. Edaf, 1977 L’arqueologia romànica a Catalunya. Del romà al romànic. Col. Minerva, Vol. XXXIII. Ed. Ricard Duran i Alsina. Barcelona, 1920.

LA HOYA D., Un poblado del I milenio aC. Vitoria, 1983 La necròpolis de Ampurias. Seix i Barral. Barcelona, 1969.

LAFON, R. Etudes basques et caucasiques. Univ. Salamanca, 1952.

LAPESA R., Historia de la lengua española. Madrid: Ed. Gredos, 1968 Las inhumaciones infantiles y otros ritos en el poblado de Sant Just D’Esvern. CPAC. Barcelona, 1980.

LÁZARO, A. Materiales de la necròpolis de Orley (Vall d’Uxó). Castelló de la Plana, 1981.

LEHMAN W. P., Introducción a la Lingüística Histórica. Madrid: Ed. Gredos, 1971 LENORMAND F. R., L’histoire ancienne de l’Orient. París, 1885 471

Lesiones rituales y signos de violencia. San Fernando. Cádiz, 1997.

LICHARDUS J. i altres, La protohistoria de Europa. Barcelona: Nueva Clío-Labor, 1987 LLADONOSA J., Història de Lleida. Tàrrega: Ed. Camps, 1972 LLOBREGAT E. A., La nueva Dama Ibérica. Madrid: Ed. Historia 16 año 14 n. 154, 1989 Contestània Ibèrica. Alicante: Univ. Alicante, 1972 LLOBREGAT, E. Los grafitos en escritura jónica e ibérica del este. Museo de Alicante. Saitabi, XV. Valencia, 1965.

LLOBREGAT, E. Contestània ibèrica. Inst. Estudios Alicantinos. Alicante, 1972.

LLONGUERES M., El yacimiento prehistórico de la Bauma de l’Espluga.

Memoria de Llicenciatura, 1966 LONG A., La filosofía helenística. Madrid: Ed. Alianza, 1984 (Col. Alianza Universidad) LOPEZ MULLOR A., La primera Vilanova. L’establiment ibèric d’Arró.

Sant Sadurni d’Anoia: Ed. Institut d’Estudis Penedencs. , 1992 LÓPEZ P., El Neolítico en España. Madrid: Ed. Cátedra, 1988 LÓPEZ, A. i al. Darreres intervencions a l’assentament ibèric i la vil·la romana de Darró. Vilanova i la Geltrú. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1988.

LÓPEZ, A. Les primeres estratigrafies a la Vil·la dels Ametllers. Tossa de Mar. La Selva. Tribuna d’Arqu. Generalitat de Cat. Barcelona, 1991.

LORENCIO, C. Enterraments infantils a La Magdalena (Lleida). Museu de Granollers, 1987.

LUCAS, R. “Santuarios y dioses de la Baja Época ibèrica”. Revista Española de Estudios Ibéricos. Madrid, 1981.

LURIA A. R., Los procesos cognitivos. Barcelona: Ed. Fontanella, 1980 MALBERG B., Introducción a la Lingüística. Madrid: Ed. Cátedra, 1982 MALIAVE, O. Pequeño diccionario de Mitología Vasca y pirenaica. Ed. Alejandría. Palma de Mallorca, 1995.

MALUQUER DE MOTES M. / PRAT J., Hallazgo de dracmas y divisores ampuritanos en las excavaciones de Ullastret y el nuevo plomo ibérico de Ullastret. Pyrenae I Barcelona, 1964-1965 MALUQUER DE MOTES M., Epigrafía prerromana de la Península Ibérica. Barcelona, 1968 MALUQUER DE MOTES J., Prehistòria i Edat Antiga.. Barcelona: Ed. 62, 1987 MALUQUER DE MOTES J. / PERICOT L., La humanidad prehistórica.

472

Barcelona: Salvat Editores S.A. , 1969 MALUQUER, J. Molí de l’Espígol. Tornabous. Generalitat de Catalunya.

Barcelona, 1986.

MANGAS J. / PLÁCIDO D., Testimonia Hispaniae Antiquae (THA) y.

Madrid, 1994 MARAVER, F. El termalismo antiguo y culto a las aguas. Espacio, tiempo y forma. Madrid, 1992.

MARCO F., Los celtas. Madrid: Ed. Biblioteca de Historia 16, 1984 MARIAN L., Minerals-Geografia General de Catalunya. Barcelona: Carreras Candi Ed. Martin, 1902 MARTIN, M. A. Ullastret, poblat ibèric. Dip. de Girona. Barcelona, 1985.

MARTINET A., Des steppes aux océans. París: Ed. Payot, 1987 MARTÍN A., Dinámica del Neolítico antiguo y medio en Catalunya. Zaragoza, 1992 La cerámica decorada amb pintura blanca als poblats indígenes del nord-est de Catalunya. CYPSELA 2 Girona, 1992 MARTÍN M., Bilbilis, municipio de la Celtiberia. Barcelona: Revista de Arqueologia 20 Año III, 1994 MARTÍN M. A., Ullastret, poblat ibéric. Barcelona: Diputació de Girona i Dep. Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1993 Ullastret. Ed. Diputació de Girona Girona, 1978 MARTÍN S. / TOVAS / RUIPÉREZ, Historia de Grecia. Barcelona: Muntaner & Simon S.A., 1960 MARTÍNEZ B., El Hombre de Orce-Historia de un descubrimiento. Granada: El proyecto Sur, 1993 MARVA J., Curs Superior de Gramàtica Catalana. Barcelona: Ed. Barcino, 1968 MASPONS J., Agricultura-Geografia General de Catalunya. Barcelona: Carreras Candi Ed. Martin, 1902 MAYA, J. L., Celtas e íberos en la península ibérica. Barcelona: CIDOB Edicions / Editorial Icária, 1999 MAYA, J. L. Incineració i ritual funerari a les valls del Segre i Cinca. Cota Zero, 2. Vic, 1986.

MAYER M/RODA I., La Romanització del Vallès segons l’Epigrafia.

Sabadell: Ed. Museu d’Història de, 1984 MEILLET A., Introduction à l’étude comparative des langues indoeuropéenes.

Alabama, 1964 MENÉNDEZ PIDAL R., Toponimia prerrománica hispana. Madrid: Ed. Gredos, 1975 473

Castilla, la tradición, el idioma. Madrid: Col. Austral Espasa Calpe S.A., 1966 MERCADAL, O. “El poblat ibèric d’Alorda Parc. Calafell, Estudi paleoantropològic d’una resta òssia”. Excavacions arqu. a Catalunya. Barcelona, 1992.

MESTRES J., Neolític antic evolucionat postcardial al Penedès El Neolític a Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat MEULEMANS D., Introducción a la Endolingüística-Decaglota I. Barcelona: Col. Límite, 1993 MEYER-LÜBKE W., Das Katalanische. Bonn, 1925 MICHELENA, L. Cuestiones relacionadas con la escritura ibérica. Emérita, XXIII., Salamanca, 1.955 Comentarios en torno a la lengua ibérica. Zephyrus XII. Salamanca, 1961 Ibérico -EN. Actas I Coloquio. Univ. Salamanca, 1.976.

MIQUEL, D. “L’enterrament col·lectiu de Can Vinyals. Sta. Perpetua de Mogoda”. Arraona nº 10. Sabadell, 1986.

MIRÓ, C. Les màscares del temple d’Ullastret. Zephirus. Madrid, 1990.

MOLINÉ E., Llengua Catalana-Geografia General de Catalunya. Barcelona: Carreras Candi / Ed. Martín, 1902 MOLTÓ, L. “Tipos de aguas minero-medicinales en yacimientos arqueológicos de la Península ibèrica”. ETF, II, 5. Barcelona, 1992.

MONRAVAL, J. “Restos de un cilicernio en la necròpolis ibèrica de El Molar”. Saguntum. Valencia, 1984.

MONTENEGRO A. i altres, Historia de España II Colonizaciones y formación de los pueblos prerromanos 1200-218 aC. Madrid: Ed. Gredos, 1989 MOORHOUSSE A. C., Historia del Alfabeto. México: Fondo de Cultura Económico, 1965 MORCILLO C., Lengua latina y civilización romana. Madrid: Ed. Santillana S.A., 1983 MORENO J. M., Lenguas del mundo. Madrid: Ed. Visor, 1990 MORERA E., Tarragona-Geografia General de Catalunya. Barcelona: Carreras Candi Ed. Martin 1902 MOSCATI S., Los fenicios. Barcelona: Ed. Follo, 1988 MOSE C., Historia de una democracia. Atenas-Madrid: Akal, 1981 MOUNIN G., Historia de la Lingüística (de los orígenes al siglo XX). Madrid: Ed. Alianza, 1968 474

MUÑOZ A. Ma, La cultura neolítica catalana de los sepulcros de fosa. Barcelona: Ed. Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona, 1965 MUÑOZ, A. “La cultura neolítica catalana de los sepulcros de Fossa”.

Publicaciones Eventuales, nº 9. Instituto de Arqu. y Prehist. Universidad de Barcelona. . Barcelona, 1992.

NAUTON P., Atlas Lingüistique et Etnographique du Masif Central. Barcelona: Ed. Salvat, 1986 Necròpolis de Câ En Fatjó (Rubí). Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Barcelona, 1920.

NESTLÉ W., Historia del espíritu griego. Madrid: Ed. Ariel, 1962 NICOLAU, A. Deesses. Exposicions “Mediterraneum”. Museu d’Història de la Ciutat. Ajuntament de Barcelona, 2000.

NOLLA, J. M. Protohistòria i món romà. Una aproximació històrica.

Ajuntament de Viladecavalls, 1994.

OBERMAIER, H. “Bronce ibérico representando un sacrificio”. Boletín Sociedad Española de Excavaciones. Madrid, 1921.

OLMO R., Al otro lado del espejo-Aproximación a la imagen ibérica.. Madrid: Ed. LYNX, 1996 OLMOS R/GRIÑO B., El entorno póntico y la península ibérica. Varsovia: Arqueoloía XXXVI, 1985 OLMOS, R. Imágenes de la mujer en lo sagrado. Occidente, I. Ed. G. Duby - M. Perrot. Paris, 1991.

OLORIZ, F. “Distribución del índice cefálico en España”. Congreso Geográfico Hispano-Portugués-Americano. Madrid, 1894.

ORTEGA Y FRÍAS, Traducció de Primeros pobladores de España de Humbold.

Barcelona: Teide, 1970 P.J. Estudio paleopatológico de lesiones traumáticas. Canarias, 1974.

PADILLA A., Atlas de Arqueologia. Barcelona: Ed. Jover, 1988 PADRÓ J., L’Egipte antic i Catalunya PADRÓ, J. “Los objetos de tipo egipcio de la necròpolis de El Molar, Alicante”, 1975, i conferències posteriors sobre el tema en el Barcelona Pipa Club durant els cicles de conferències.

Paleopatologia del Cráneo en Catalunya, València y Baleares. Ed. Montblanch. Barcelona, 1977.

PALLARÉS, F. El poblado ibérico de San Antonio de Calaceite. Barcelona, 1955.

PALOMEQUE R., Atlas del Hombre. Barcelona: Ed. Jover, 1982 475

PARIS, P. L’Espagne primitive. Didot. Paris, 1903.

PAUSANIAS, DIDOT Descriptio Graecia. París: Ed. Grecollatina, 1882 PELAZ L., La influencia griega en la Península Ibérica. Barcelona: Historia i Vida, 1993 PELLICER M., Bronce antiguo y medio. Prehistoria. Madrid: Ed. Greco, 986 PELLICER, J. Estudio histórico arqueológico sobre Iluro. Volum Catalunya de la Geografia General de Carreras Candi, F. PÉREZ, A. Salud, Enfermedad y Muerte en el pasado. Ed. Fundación Uriach, 1838. Universitat de Barcelona. Barcelona, 1996.

PERICOT / MALUQUER J., La humanidad prehistórica. Barcelona: Salvat Editores S.A., 1969 PERICOT, Ll. La prehistòria de la Península Ibèrica. Col. Minerva. Volum XLI. Ed. Políglota. Barcelona, 1923.

PERNOT H., Dictionaire du grec moderne. Atenes: Garnier-Bordas Librairie Kauffmann, 1970 PETIT M.A/SURROCA J., La prehistòria del Moianès. Moià: Ajuntament de Moià, 1987 PIQUERAS, F. “Estudio del material dental humano de las urnas de Zucaina, Castellón”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense.

Castelló, 1989.

PIRENNE J., Civilizaciones antiguas. Barcelona: De. Caralt, 1967 PLACIDO SUAREZ D., La formación de los estados en el mediterráneo occidental. Ed Síntesis Madrid, 1991 PLÁCIDO M., El Mediterráneo. Madrid: Ed. Eudena, 1993 PLINI, Naturalis Historiae. París: Nissard-Litré, 1851 POKORNY J., Antiguo irlandés. Madrid, 1952 POLIBI, DIDOT Historiarum Reliquiae. París: Ed. Grecollatina, 1880 Posibles recintos necrolátricos ibéricos en Castellón de la Plana. Cuadernos de Preh. y Arqu. Cast. Castellón, 1989.

POTOCKI J., Viaje a las estepas de Astracan y del Cáucaso. Barcelona: Ed. Laertes, 1994 POWEL J. W., Les langues du monde. París: Societé lingüistique de Paris, 1952 PRADOS L., Exvotos ibéricos de bronce. Madrid: Ministerio de Cultura, 1992 PRADOS, L. “Exvotos ibéricos y Santuarios para una arqueología del culto”. Trabajos de Prehistoria. Madrid, 1988 i 1994.

PRESEDO, F. Historia de España Antigua. Ed.Cátedra. Madrid, 1980.

PTOLOMEU, DIDOT 476

PUIG i CADAFALCH J., La seu visigòtica d’Ègara. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1936 Noves descobertes a la Catedral d’Ègara. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1948 PUIG P., Pergamins del Priorat de Santa Maria de Terrassa. Terrassa: Fundació Abad Marcet, 1979 PUJOL A., Els ibers: vida i cultura. Barcelona: Ed. Barcanova, 1992 PUMBERL J. / BIRNBAUM M., Ancien Indoeuropeas Dialecte. Los Ángeles, 1966 RAFEL, N. “El ritual d’enterrament ibèric. Assaig de reconstrucció”.

Fonaments, 5. Barcelona, 1985.

RAHOLA F., Comerç i indústria-Geografia General de Catalunya. Barcelona: Carreras Candi / Ed. Martin, 1902 RAMOS A., Religiones y cultos antiguos en Elche. Revista del Instituto de Estudios Alicantinos Alacant, 1970 RAMOS R., Arqueologia-Métodos y Técnicas. Barcelona: Ed. Bellaterra S.A., 1977 El yacimiento arqueológico de la Alcudia de Elche. Consell Valencià de Cultura / Generalitat Valenciana, 1991 i 1994 RAMOS R/RAMOS A., Guía del Museo Monográfico y del yacimiento arqueológico de la Alcudia de Elche. Elx: Edició de l’autor, 1990 RAMOS J. M., Hospitium y clientela en la Hispania Céltica. Madrid: Ed. Emérita, 1942 RAMOS , A. En la época ibero-púnica o ibérico II en La Alcudia de Elche (Alicante). Ritos religiosos. Univ. Alicante, 1975.

RAMOS-FERNANDEZ R., Inscripciones ibéricas de la Alcudia de Elche. A. P. L., XII. Valencia, 1969 RAMOS, A. “Religiones y cultos antiguos en Elche”. Revista del Instituto de Estudios alicantinos. Alacant, 1970.

RAMOS, R. De Heliké a Illici. Ed. Such Serra. València, 1974.

RAMUCCIO B., Historia y civilización de los griegos: la sociedad helenística.

Barcelona: Icària-Bosch, 1981 RAVEN J. E. / KIRK G. S., Los filósofos presocráticos (Jonia-Mileto). Madrid: Ed. Gredos, 1979 RENFREW G., Archaeology & Language. The puzzle of Indoeuropean origin.

New York Univ. Press, 1988 REVERTE, J. M. Técnica del estudio de las cremaciones prehistóricas. Madrid, 1986.

Revista Estudios Ligures 44. Madrid, 1978.

RICÓN/FULLOLA, Los celtas en España. Cuadernos de Historia Madrid, 1985 RIPOLL, G. & Velázquez, I. “Pervivencia del termalismo y el culto a las 477

aguas en época visigoda hispánica”. ETF, II. Madrid, 1992.

RISCH R./CARBONELL J., Los enterramientos ibéricos y romanos del D’Arró (Vilanova i la Geltrú). Butlletí n.6 de la Biblioteca i Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, 1983 RISCH, R. “Los enterramientos ibéricos y romanos del Darró de Vilanova i la Geltrú. Estudio osteológico”. Boletín de la Biblioteca y Museo. Balaguer, 1983.

RIUPÉREZ i altres, Historia de Grecia.. Barcelona: Muntaner&Simon S.A. , 1960 ROCAFIGUERA, M., Osona Ibèrica: El territori dels antics ausetans. Vic: Publicacions del Patronat d’Estudis Ausonencs, 1995.

ROCAFORT C., Lleida-Geografia General de Catalunya. Barcelona: Carreras Candi / Ed. Martin, 1902 ROCAFORT, C. “Les pintures rupestres de El Cogul”. Butlletí Centre Excursionista de Catalunya. Lleida, 1908.

RODRÍGUEZ F., Indoiranio-védico y sánscrito clásico. Madrid, 1953 RODRÍGUEZ, J. “Meterse en la boca del lobo. El carnassier en la religión ibèrica”. Complutum, 4. Ritos de iniciación. Maddrid, 1993.

ROMAN DEL CERRO J., El desciframiento de la lengua ibérico. Alicante: Amalgama Editorial Aguaclara, 1990El origen ibérico de la lengua vasca.. Alicante, 1993 ROMÁN DEL CERRO, J. Toponimia mayor y menor de la Provincia de Alicante. Littado por municipios. CAPA. Alicante, 1983.

ROQUE, M. A. i altres, Catalunya va néixer mediterrània. Barcelona: Fundació Jaume I, 1993 (Nadala).

ROSTOVTZEFF M., Historia social y económica del Imperio Romano.

Madrid: Espasa-Calpe, 1981 ROUTLEDGE P., The origin and diversification of Language. Londres, 1972 ROVIRA I VIRGILI, A. Història de Catalunya. Reproducció facsímil 1922-34. Editorial La Gran Enciclopedia Vasca. Bilbao, 1972.

RUIZ A./MOLINOS M., Los Íberos. Barcelona: Ed. Crítica Arqueología, 1993 RUIZ DE ARBULO, J. “Los cernos figurados con cabeza de Corc”.

Saguntum - Papeles del Laboratorio de Arqueologia de València, 1994.

RUIZ-GALVEZ M. L., Prehistòria d’Espanya. Madrid: Biblioteca Hispanoamericana Ed. Anaya, 1988 RUIZ, M. La hidroteràpia como parte de la medicina ibèrica. Universidad Complutense de Madrid. 1998.

478

RUIZ, A./ Molinos, M. Los íberos. Barcelona, 1993.

SAGARRA, F. “Descobriments arqueológics de Puig Castellar”. Real Academia de Bones Lletres de Barcelona. Tom III. Barcelona, 1906.

SAINERO R., Lenguas y Literaturas celtas. Origen y evolución. Madrid: UNED Aula oberta, 1994 Sagas celtas primitivas en la literatura inglesa. Torrejón de Ardoz: Ed. Akal, 1993 SALVADOR, J. “I Campaña de Excavaciones de Les Forques. Castellón”.

Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de Castellón. Castelló, 1981.

SÁNCHEZ C., España, un enigma histórico. Editorial Barcelona,1991 SANLLEHÍ J. i altres, Evolució paleogràfica del nom de Terrassa. Terrassa: Fundació Soler i Palet, 1975 SANMARTÍ X., L’Huomo a la Terra. Departament d’Historia Univ.

Oregon (USA). Ed. Española Madrid, 1970 SANMARTÍ, J. La Laietania ibèrica. Estudi Arqueològic i històric. Universitat de Barcelona, 1986.

SANPERE S., Etnologia i Espeologia-Geografia General de Catalunya. Barcelona: Carreras Candi / Ed. Martin, 1902 SANTACANA J., La ciutadella ibèrica de Calafell. Ed. L’Informatiu Patronat Fundació de Sabadell, 1995Iberia, les orígenes. Madrid: Ed. Anaya, 1988 SANTAEULÀRIA, F. El Celtibérico y las lenguas de substrato. Tesina para el curso de Lingüística indoeuropea de la Facultad de Filología Clásica de la Uned. Barcelona, 1992.

El Bagarde y el bagardismo. Cuadernos de Medicina Psicosomática. Núm. 10. Barcelona, 1989.

SANTPERE, M. “Los íberos”. Revista de Ciències Històriques. Volum III. Barcelona, 1881.

SCHULTEN A., Eine Topographische Historique. Berlín, 1905 SCHULTEN A. / BOSCH I GIMPERA P. / PERICOT L., Fontes Hispaniae Antiquae (FHA). Barcelona, 1992 SCHULTEN, A. Hispania. Ed. E. C. facsímil. Barcelona, 1920.

SCYLAX DE CARIANDA / PLINI / POLIBI / TÀCIT / TITUS LIVI..., DIDOT Geografia. París: Ed. Grecollatina Muller-Muener, 1880 SÉGUY J., Atlas Lingüistique et Etnographique de la Gascogne. Barcelona: Ed. Salvat, 1986 SERRA VILARÓ J., Civilització megalítica a Catalunya. Ed. Museu Arqueològic Diocesà de Solsona, 1927 479

SERRA RÀFOLS, J. “La exploración de la necròpolis neolítica de la Bóvila Madurell en Sant Quirze de Galliners”. Museu de la Ciutat de Sabadell. Núm. 3. Sabadell, 1947.

SILES, J. Léxico de inscripciones ibéricas. Univ. de Alicante,1985.

SIMONET F., Glosario de voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes.

Madrid, 1888-1982 SOBREQUÉS S., Historia antigua. Barcelona: Ed. Teide, 1970 SOLDEVILA F., Resum d’Història dels Països Catalans (Ed. a cura de M. Coll i Alentorn). Barcelona: Barcino, 1994 SOLDEVILA F. / GRANYER, Història de Catalunya Il·lustrada. Barcelona: Ed. Proa / Enc. Cat., 1994 SOLER J., Ègara-Terrassa. Barcelona: Ed. Reial Académia de les Bones Lletres de Barcelona, 1906 SOLIAS J., La romanització del Baix Llobregat. Barcelona: Ed. Museu de Gavà, 1990 SPINDLER K., El hombre de los hielos. Barcelona: Ed. Círculo de Lectores, 1995 SUAREZ FERNANDEZ L., Historia General de España y América. Tomo 1-2. De la Protohistoria a la conquista Romana. Madrid: Ed. Rialp S.A., 1987 SZEMERENYI O., Introducción a la Lingüística Comparativa. Madrid: Ed. Gredos, 1970 TAPACENA / BLAS / TUDELA, Guía artística de Soria. Madrid: Ed. Eosgraf, 1973 TARRADELL M., Arte ibérico. Barcelona: Ed. Polígrafa, 1968 Les arrels de Catalunya. Barcelona: Ed. Vicens Vives, 1982 Els grecs a Catalunya. Barcelona: Ed. Dalmau, 1961 La Prehistòria. Tartessos. Barcelona: Difusora Internacional S.A., 1979 “Enterramientos infantiles en el interior de habitaciones ibéricas”. Pyrenae, 1. Barcelona, 1965.

TERRERO J., Historia de España. Barcelona: Ed. Ramón Sopena, 1958 THOMPSON E. A., Los godos en España. Madrid: Alianza Editorial, 1971 Toros y agua en los cultos funerarios ibéricos. Saguntum. Sagunt, 1981.

TOVAR , A. Antiguo eslavo. Madrid: Ed. Gredos 1949 Las inscripciones ibéricas y la lengua de los celtíberos. BRAE 25; Madrid, 1946 El oscuro problema de la lengua de los tartesios. Barcelona: Symposium APP, 1969 Contrebia Belaisca. El bronce escrito con alfabeto ibérico. Univ. de Zaragoza, 1982 Lenguas no indoeuropeas. Testimonios antiguos. Enciclopedia lingüística hispànica I. Madrid, 1960.

480

TURBÓN D., Antropología de Catalunya en el II milenio aC. Universitat de Barcelona, 1981 Antropología de las poblaciones prehistóricas e históricas de Cataluña.

Trabajos de Antropología 19(145-62). Barcelona: UAB, 1984 TURBÓN, D. Antropología de Catalunya en el II milenio aC. Ed. Universidad de Barcelona, 1981.

Un conjunto de templos ibéricos del siglo IV aC, hallado en las excavaciones de la isla de Campello (Alicante). Archivo de prehistoria levantina.

Alacant, 1988.

UNTERMANN J., Leyendas monetales. I Coloquio sobre LCPPI. Ed. Universidad de Salamanca, 1976 Monumenta Linguarum Hispanicarum. Wiesbaden, 1975 Lusitanisch keltiberisch. IV Coloquio Lengua y Cultura paleohispánicas. Univ. de Salamanca, 1987 Lengua gala y lengua ibérica en la Gallia Narbonensis. Archivo de Prehistoria levantina XII. Valencia, 1969.

La gramática de los plomos ibéricos. Studio Paleohispánico. Actas del IV Coloquio sobre lengua y culturas paleohispánicas de Vitoria, 1.987. Monumenta linguarum hispanicarum. Band III/ 2. Die iberischen Inschriften aus hispanien. Wiesbaden.

VARIS AUTORS, “Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya”.

IXè Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdá. Institut d’Estudis Ceretans, Ceret-Puigcerdá, 1992.

VARIS AUTORS, Revista “Nova Iberia”. Número editat l’any 1937.

Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1937.

VARRO F., De lingua latina. París, 1885 VELAZA J., Léxico de inscripciones ibéricas. Ed. Universitat de Barcelona,1991 (Col. Aurea Saecula) VERDAGUER E., De l’home caçador a l’agricultor. Barcelona: Ed. Graó, 1991 VERDAGUER, J. Santa Eulària. Ed. Altés. Barcelona, 1899.

VIDAL L., Física-Geografia General de Catalunya. Barcelona: Carreras Candi / Ed. Martin, 1902 VIDAL P., Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1987 VIDIELLA, S. “Las pinturas rupestres de Cretas”. Boletín de Historia y Geografia del Bajo Aragón, Año 1907.

VILASECA, S. “Coll del Moro. Poblado y túmulo post-hallstático en Tivissa, Baix Priorat.” Estudios ibéricos, I, València, 1953.

481

VILLALAÍN RAMOS M., Aplicación del anàlisis grafopsicológico al estudio de la escritura ibérica. II Congreso nacional de Paleopatología, Valencia, 1993 VILLALAÍN, J. D. Actas del II Congreso Nacional de Paleopatologia.

Universitat de València, 1996.

VILLAR F. / d’ENCARNAÇAO J., La Hispania Prerromana. Actas del VI coloquio sobre Lenguas y Cultura Prerromanas en la Península Ibérica Univ. Salamanca. Salamanca, 1996 VILLARONGA, L. Las monedas de Iltirda con el lobo en el reverso. Ed. Ampurias. Girona, 1970.

VIÑAS R., El conjunto rupestre de la Serra de la Pietat, Ulldecona. Tarragona: Speleon, 1975 VINSON, La langue ou les langues iberiennes. Revista internacional de estudios vascos. París, 1907 VINYETS J., Folkore de Sentmenat. Barcelona: Ed. Museu de Sentmenat, 1990 VISEDO M, C. “Excavaciones en La Serreta de Alcoi (Alacant)”. Memoria JSEA. Madrid, 1922.

VIVES V., Atles d’Història Universal. Barcelona: Ed. Teide, 1954 VIVES, E. / Miró, C. “Restos humanos de època ibèrica en Montjuich”.

Patrimoni Artistic Nacional Andorra La Vella. Granada, 1991.

VIVES, S. i altres, Polimorfismos en el Pirineo Catalán. Universitat de Barcelona, 1990.

WARTBURG W., Evolution et structure de la langue française. Berne: Ed. A. Francke, 1967 WILHEM, J. Diccionari Chronik der Medizin. Edición Española de Plaza y Janés Editores, S. A. Barcelona, 1995.

XENOFONT, Historia Griega. Barcelona: Gráficas Diamante, 1965 XURIGUERA J. B., Tres moments històrics. Indibil i Mandoni. Barcelona: Ed. Pòrtic, 1971 ZARAGOZA, J. R. “Aspectos médicos de la España primitiva en la historia natural de Plinio”. Medicina Española. Madrid, 1962 BIBLIOGRAFIA COMPLEMÈNTÀRIA AIZQUIBEL, J. F., Diccionario. vasco-español. Tolosa, 1883. Segunda edición.

ALBERTOS, M. L., Onomástica primitiva de Hispania. Salamanca, 1966 Lenguas primitivas de la Peínsula Ibérica. Sancho el Sabio,1973 482

ALONSO, J., Traducción de nuevos textos ibéricos. Madrid, 1.998 Desciframiento de la lengua ibérico-tartésica. Fundación Tartessos, Mainer Editorial, Barcelona, 1996.

ALMAGRO, M., Plomos con inscripción ibérica Museo Ampurias MMAP.1947.

La iberización de la Meseta. Ampurias, 1976.

La colonización focense, PP 37, 1982.

Bronce final y edad del Hierro. Formación etnias y culturas prerromanas. Hia. de España, 1986.

ALFOLDY. G., Epigraphia Hispanica I.II, ZPE.41, 1981 ALVAREZ, M., Ceràmiques ibèriques decorades. 8ê. Col·loqui Puigcerdá,1990.

ANDERSON, J., Pre-indoeuropean hispanic inscriptions. Alcoy, 1972.

Ancient languages Hispanic Peninsula. Boston, 1988.

ARASA, F., Nueva inscripción de Algimia (Castelló). CCPAC,4,1977.

Arqueología de Valencia XII, 1977.

ARBOIS, H., Les premières habitants de l’Europe. Paris, 1889 ARTEAGA, O., Problemática de la iberización en Andalucia. Empuries, 1978 Los Pirineos y las invasiones i.e. Col. Puigcerdá, 1978 ASQUERINO, M., Nuevo grafito ibérico. Museo Alcoy. Alicante, 1977 ATRIAN, P., Un punzón de hueso con inscripción. S.N. en Untermann, J., Madrid, 1982.

BÄHR, G., Baskisch und Iberisch. Eusko - Jakintza II. 1947 BARBERÁ, J., La necrópolis ibèrica de Cabrera de Mar. Ampurias, 1970.

BARREDA, M., El poblament ibèric de Sant Boi de Llobregat. UB, 1990.

BARRIAL, O., Noves excavacions poblat Can Olivé. Cerdanyola.Arrahona 1991 BLÁZQUEZ, J.M., Religiones prerromanas, Madrid, 1983.

BATLLE., P., Les inscripcions paganes de Tarragona. AIEC, 1927.

BELTRAN, A., La cueva de Niaux (Cultura aziliana). Barcelona, 1973 El vasco iberismo. Zephyrus, 2. Madrid, 1951 De nuevo sobre el vasco iberismo, Zephyrus 4. 1953 Sobre las inscripciones ibéricas de Cerdeña. BSEAA, 1950 Sobre una inscripción falsa del Museo de Zaragoza, 1951.

BELTRAN, M., La palabra “iunstir” problemas basco-iberismo. Zaragoza, 74 BELTRAN,P., Vaso escrito de Liria. Valencia, 1942 Obra Completa, I. Antigüedad. Barcelona, 1972.

BOSCH, G. P., Paletnologia Pen. Ib. Celtas, Iberos, Vascos, Griegos, BCN 74 483

BOTET, J., Noticia histórica de Emporion. Madrid, 1879.

BOPP, F. El problema indoeuropeo. México, 1960.

CAMPMAJÓ, Gravures rupestres de la Cerdagne. Perpinyá, 1987.

CAMPOY, E., El Poblament preromà al Bages. Manresa, 1987 CARDÚS, S., La ciutat i la Seu episcopal d’Ègara. Terrassa, 1944 CARO, J., Sobre la lengua vasca y el vasco-iberismo. S.Sebastián, 82 La escritura en la España prerromana. Epigrafía y Numismática.

Dins Historia de España. M. Pidal. Madrid, 1963.

La hipótesis del vaco iberismo. Emérita 10. Madrid, 1942-43.

Sobre el desciframiento de la escritura, AMSEA 21, 1946.

El vocabulario de las inscripciones ibéricas. BRAE 25. 1946.

CARTAILHAC, E., Les âges préhistoriques Espagne et Portugal. Paris, 1986 CASADO, P., Los signos en el arte Paleolítico de la Península Ibérica.1977 CASARES, J., El silabismo en la escritura ibérica. BRAE, 1945.

CASTELLÀ, Excavacions a Els Prats de Rei. Museu M. Anoia,1972-75.

CASTRO, Z. Fusayolas ibéricas. Cypsela 3. Barcelona, 1980 Piezas discoidales en el EN de Catalunya. Cypsela 2, 1976 CATÓ, D’Agricolia. Fundació Bernat Metge. S. Galmés. BCN,1935 Correspondència amb Trajá. M.Olivar. F.B.M. BCN, 1932 Espanya i Pas de l’Ebre pels romans. (F.Bernat Metge) Lletres. Marçal Olivar. F. Bernat Metge. Barcelona, 1931 CAVANILLES, A., Historia natural Reino de Valencia. Madrid, 1797 Cinco inscripciones ib. Caudete, Valencia, 1978.

CEJADOR, J., Toponimia hispánica. BRAE. Madrid, 1892 CLCP, Actas coloquios Lenguas y Cult. Prerrománicas. Salamanca 1986- 1996.

La langue ibére. Actas II. Salamanca, 1979.

COHEN, D., Les langues chamito-sémitiques. Paris, 1988.

Corpus des gravures ibériques de Cerdagne. Ceretania (1991), Cantabria (1878), Deitania (1879) y visigodos Madrid 1883.

CONYNGHAM, Treballs sobre la inscripció de Iglesuela del Cid (Terol).

1790 (Inscripcions en territoris ibers de frontera Terol-Castelló).

CORREA, J., La lengua ibérica. Revista Esp. de Lingüística. Madrid, 1994 Inscripciones tartesias. Actas III Coloquio. Salamanca, 1985 CRABOL, D., L’âge du fer en Cerdagne. Col.loquis de Puigcerdá, 1986.

CUADRADO, E., Arte ibérico. Varia 3, Madrid, 1984.

CURA, M., Sobre els orígens de la ciutat de Manresa. Faventia, 1981 D’ BERGANZA, Vocablos de idioma vulgar escrituras antiguas. Madrid,1856 484

DE HOZ, J., Diferents treballs escriptura prerromana, lingüística i ep., 1975,1980 i altres edicions espanyoles i cites varies actuals.

De nuevo sobre el signo ibérico, Y.Varia . Un. Valencia 1979 Euskera y las lenguas vecinas antes de la romanización, 1981 La lengua y la escritura ibérica y lenguas de los íberos, 1993 Precisiones sobre textos metrológicos ibéricos, APL, 1981.

DIOSCÒRIDES, Hist. D. Pedacio Anarzabeo per Laguna, A. Salamanca 1563 DOMINGUEZ, A. Los términos Iberia e Iberos. Lucentum II. Madrid, 1983.

DOZY, M. Glossaire mots derivés de l’arabe. Leyde, 1869 2a edició.

El signo Y ibérico y descubrimiento de Michelena.1980 Els pobles prerromans dels Pirineu. Puigcerdá, 1988.

Epigrafía y lenguas ib. Cuadernos Historia.Madrid, 1996.

Esgrafiado ibérico de Barchín. 1987 EVANS, A., Cretan pictografs and prae-phoenician script, 1907 EYS, J. van, Dictionaire basque-français. Paris, 1873.

FABRA, E., Jaciment ib. d’El Villar. Quaderns de Vilaniu, 1986 FALOMIR, V., Dos inscripciones ibéricas falsas. BAAC,3. 1982-83.

FATAS, G., Contrebia Belaisca II. Tabula Contrebiensis. Zaragoza, 1980 FÉVRIER, J.G., Remarques sur l’écriture ibéro-tartessienne. RSO 32, 1957.

FITA, F., Ibèria arqueològica ante-romana. Madrid, 1906 Nuevos epígrafes ibéricos. BRAH.4 en C.Candi, 1897.

FLETCHER, D., Cuatro figurillas ib. Museo Valencia. Zephyrus XXV, 1974.

Nueva inscripción ibérica de Benidorm. AEA. Madrid, 1969 Nuevas inscripciones ibéricas valencianas. APL, 1972 Textos ibéricos. Museo Valencia. SIP. Valencia, 1985 Lengua y epigrafia ibéricas. Alicante, 1983.

FORT, A., Notas para un estudio de la vida en la Cataluña ibérica, 1963.

FUENTES, P.A., Diccionario y Gramática Griego-literal. Madrid, 1776.

Fusaiolas ib. antecedentes y empleo. Cypsela 3. 1980.

GALAND, L., Le Berbère. Cohen edit. 1988.

GAMER, I., Ägyptische und ägyptisierende Funde von der Iberischen Halbinsel.

Wiesbaden, 1978. BIV 4 Iberische Halbinsel. Wiesbaden, 1978.

GARCIA, J., Excavació Turó dels Tres Pins. Mataró, 1986.

GARCIA B. A., Una necrópolis ibérica en Orán. Inv. y Pr. 1934.

Inscripción ibérica en lengua vasca de Liria. AE Arq. 1942.

GEORGIEV, I., Les deux langues des inscriptions crétoises en linéaire A. Sofia, 1961.

GENÍS, M.T. Objectes lítics ibèrics. Cypsela, 5. Girona, 1985.

485

GIACOMINO, Intorno all’opera. Mon. Linguae Ibericae di E. Hübner 1897.

GIMBUTAS, M., Pre-Indo-Europeans. Markey edit. Ann Arbor, 1990.

GOMEZ, M., Misceláneas. Historia, Arte, Arqueologia. Madrid, 1949.

Disgresiones ibèricas, escrituras, lengua. BRAE XXIV, 1945.

La escritura ibérica y su lenguaje. BRAH 112, 1943.

GORROCHATEGUI, J., Onomástica indígena de Aquitania. Bilbao, 1984.

GUADAN, A. M., Los signos alfabetiformes con valor de numerales, marcas contables, ponderales en la primitiva escritura ib. Num. 78.

GUERRA, F., El Cerro de los Santos ib. Avilés 1865, Santoña 1872.

GUITER, H., Sobre algunas inscr. ibéricas. APL XVII, Valencia, 1987.

HERVÁS, L., Las naciones europeas primitivas: iberos, celtas y vascones. Sus lenguas matrices y dialectos. Tomos IV,V,VI. Madrid, 1901.

HÜBNER, E., La arqueología de España. Barcelona, 1888; de l’Acadèmia de Berlín, 1892, amb llistats, inscripcions, falsificacions, mapes, pedra “rosseta”, etc.

Bibliographie der klassischen und Encyclopädie der klassischen Philologie. Berlín, edicions W. Hertz, 1876-89.

Corpus Inscriptionum Latinarum I, II i suplement. Acadèmia de Berlín. 1890.

Inscriptiones Hispaniae Latinae (paleocristianes) Vol. II i Suplement.

1869-92 (MLI) Monumenta Linguae Ibéricae. Acadèmia Berlín, Reimeri 1893. (En consulta a la UB central, Humanitats. Barcelona).

Exempla scripturae epigraphicae. Imp. Altera. Gruyter. 1885 Additamenta nova ad corporis Vol. II. EE8 1899 i 1913. (MLI).

Ephemeris ephigraphica (6 volums). Berlín, 1872-1885 Rheinisches Museum Vol. XVII. Berlín, 1862.

Butlletí Acadèmia de la Història, vol. III. Berlín, 1882-88.

HUMBOLDT,W., Investigaciones primitivos habitantes España con el auxilio de la lengua vasca. (Humboldt escriu Basca). Berlín, 1847.

ITHACIO Ith., Bisbe de Chaves, División peninsular atribuida tambien a Wamba ilustrada con notas y mapas. Madrid, 1826.

IRIGOYEN, A., Cuestiones toponimia vasca circumpirenaica. Gascón y Euskera.

Editorial Ciérbide. Bilbao, 1978.

JAQUEMOT, A., El deixiframent ibèric i la toponímia. Publicat a INTERNET (2004).

KORTLAND, F., Prot-indo-european obstruents. IF, 1978.

LABERNIA, P., Dicc. llengua catalana, castellana i llatina. Barcelona, 1862.

486

LAFON, R., Études basques et caucasiques. Univ. de Salamanca, 1952.

Les écritures ibériques. CIO Paris, 1975.

LAKARRA, Reconstrucción del protovasco. VI CLCP Salamanca, 1996.

LEJEUNE, M., Vieille Toulouse et la métrologie ibérique. Revista Arq. Narbonnaise 16. Narbona, 1983.

Les influences ib. dans la Montagne Catalane. Colonia, 1989.

Léxico Epigrafia hispánica. Ministerio de Cultura, Madrid, 1985.

Linguistique préhellénique. REA 1947. Lepontica, Paris 1971.

LLOBREGAT, E., Los grafitos en escritura jónica e ibérica del este. Valencia, 1965.

Iberización. 100 Años. Alcoy, 1984.

LLUECA, E., Epigrafia ibérica del Museo de Sagunto. Madrid, 1983.

MALUQUER, J., Diferents obres sobre epigrafía prellatina, ibérica, etc.

1982.

Epigrafía prellatina a la Península Ibèrica. Barcelona, 1968.

MARCO, F., Nuevas estelas ibéricas de Alcañiz (Teruel). Pyrenae 1976.

MARINER, S., La distribución de los fonemas ibéricos, i molts altres treballs.

MARTIN O. A., Excavacions a Pontós (Girona), 1977 - 1979.

MATEU, F., Tarakon y Kose, dos topónimos ibéricos. BA, Tarragona, 1949.

MAYER, M.; Mayer y Velaza, Epigrafia ibérica sobre soportes romanos, 1980.

MICHELENA, L., Cuestiones relacionadas con la escritura ib., Emérit XXIII 1955 Comentarios lengua ibérica. Zephyrus XII Salamanca, 1961.

MITXELENA, A., Symbolae. 2 volums. Vitoria - Gasteiz, 1985.

Nueva lápida ib. de Civit (Tarragona). Pyrenae 24, 1993.

Nuevo plomo ib. escrito. Varia 1. Universidad Valencia, 1979.

MULLOR, A., Monument funerari iber de Malla (Osona). Barcelona, 1986.

NONELL, C., Excavaciones en Lloret de Mar. Noticiario arqueológico hispánico, XIII-XIV. Madrid, 1971.

Restos de la arquitectura ibérica en España. Madrid, 1970.

OLIVER, A., La epigrafia ib. de Castelló, Vall d’Uxó, Alt Palancia, 1982-86.

OROZ, F. J., Treballs ibers, homografia ib., epígrafs ámfores. Palamós, 1980.

El ibérico, lengua en contacto. FLV 23, 1976.

La relación vasco-ibérico desde el sustrato. IKER1, 1981.

PANOSA, Ma. I., Nuevas inscripciones ibèricas de Catalunya. Complutum, 4. Universitat de Barcelona, 1993.

PARDO, A., L’Espagne primitive. Minerva S.A. Ginebra 1971.

El mundo de los iberos. Circulo de Lectores. Barcelona, 1977.

487

PELLICER, M., Los inicios iberización en Andalucia Occ. Simp. Empúries, 78 .

PERICAY, P., Correspondéncias en epígrafes griegos e ibéricos. Madrid,1956.

PEREZ, O. S., Notas sobre onomástica ibérica. Fontes Linguae Vasconum, 62, Abril, 1993.

PLINI, Historia Natural. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1935 Llibre III. A. Ramon. Anníbal pas dels Alps, Escipió a Hispania.

POLIBI, Història. Per Dom Antoni Ramon. Barcelona, 1934, F. Bernat Metge.

PONS-BRUN, Guies del Museu d’Arqu. de Catalunya. Medol. Tarragona, 1999.

PRESCOTT, Nova lectura d’estela ibèrica 1979 i estudi de la fusaiola de Sagunt, Enguera, Palamós, Lliria i altres. Problema de les oposicions de sonoritat en iber i el grec-iber.

PUIG C. J., Anuari institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1915, 1920, 1927, 1931.

PUJOL, C., Empúries, catálogo de sus monedas e imitaciones. Madrid, 1872-73.

PUJOL, J., Sitges de Can Miralles. Laietània, 2-3 Mataró, 1982.

PUNTER, M., Un pavimento de opus s. con epígrafe ib. F.Pastor, 1985.

QUINTANILLA, A., Sobre el vocalismo en lengua ib. Coloquios Colonia, 1989.

RANCOULE. La deuxième âge du fer dans l’Aude. Ins. Est. Ceretans 1978.

RISQUETE, J., Articles periodístics divers sobre el basc-iberisme que es poden consultar a internet. També sobre els treballs de Jorge Alonso Garcia.

RODRIGUEZ, J., Manual de Epigrafía ib., datación paleográfica de la escritura saguntina e introducción a la escritura ibérica levantina. Altres treballs es poden consultar a internet i UAB. Barcelona.

ROMAN, J., Presencia lengua ib. en toponimia Benasque. Guayente, 1991.

ROUILLARD, P., Les Grecs et la P. Ib. du VIIIe siecle aC. París, 1991.

RUBIO, S., Escriptura ògmica. Revista arqueològica barcelonesa, sobre els fonemes ibers, silbants paleo-hispániques. BCN 86.

RUIZ B. M., ¿Qué hacemos con nuestros huesos? La Antropología al servicio de la Arqueología. Exposición celebrada en el Museo Arqueológico Nacional en Abril-Mayo 2004. Conferencia, etc. Mónica Ruiz Bremón dirige la exposición y tiene diversos libros sobre el tema ibérico editados por la Uned.

Arqueología y antropologia ibéricas. Univ. Compl. Madrid, 2000.

El Santuario ibérico del Cerro de los Santos. Microted. Madrid 87.

Los exvotos del S. Ib. del C. de los Santos. Instituto. Madrid 89.

SANTAEULÀRIA, F., Cultura i llengua ibèrica. Emboscall. Col. 488

Mnemosine. Vic, 2004.

SCHUCHARDT, H., Primitiae linguae vasconum. College Oxford. 1947.

Baskssche Studien I. Wien, 1893.

Treballs divers sobre la declinació. Oxford 1947.

SILES J., Léxico Insc. ibéricas de Sagunto. Papeles Laboratorio, Madrid, 1985.

Nombres latinos en epígrafes ibéricos. Madrid, 1981.

SILGO, L., Avance a un estudio de las formas flexivas en ibérico, 1996.

Sobre el planteamiento del problema vasco-ibérico, 1954.

SOLIER, Y., Découverte d’inscriptions en écriture ibérique a Pech Maho (Sigean), 1979.

STILLMAN, R., Die Anfaenge der Kunts in Griechenland. Leipzig 1883.

TÀCIT, Annals, per Ferran Soldevila. Barcelona, 1931. F. B. Metge. També Hispania 1980, Iberia prerromana 1981, i diversos texts metrològics, escrit sobre el plom de Palamós i altres.

TOVAR, A., Léxico inscripciones ibéricas (Celt.e Ib.). Madrid, 1951.

Tres lápidas funerarias ib. de Viñets-Canet lo Roig. 1975. Un antropònim iber sobre un plom grec d’Empúries?

Lenguas no indoeuropeas. Testimonios antiguos. Madrid 1968.

La lucha de lenguas en la península ibérica. Madrid, 1968.

Inscripciones ibéricas y lengua Celtíberos. BRAE 25, 1946.

Estudios primitivas lenguas de España. Buenos Aires, 1949.

Inscripciones Botorrita y Villastar. Límites orientales celtíberos.

Hispania Antiqua, 3, Salamanca, 1973.

Supervivencias del silabismo minoico en ib. Minos 1, 1951.

Fonologia del ibérico. Hom. Martinet 3. 1962.

UNTERMANN, J. ( M.L.H.): Monumenta Linguarum Hispanicarum, Band I, II, III Wiesbaden con vol. 3.1 y 3.2 para inscripciones ibéricas.

Ludwig 1975-97. 1. Literaturverzeichnis. 2. Die Inschriften.

Wiesbaden, 1.990.

Estudios de fonología ib. Veleia-Minor 11.Vitoria-Gazteiz 98. Estudis a Tübingen 1984, nuevos textos ib. 1985,Actas, grafits ibers de Rubí, 1987, repertorio antroponímico ib. levantino, inscripciones sepulcrales ib., 1987, gramática de Grafito ib. La Balaguera.Tornesa, Castelló.Elx, 1978.

Atlas antroponímico ibérico. CSIC. Madrid, 1965.

Repertorio antroponímico ibérico. Archivo de Preh. levantina, 17.

Valencia, 1987.

La gramática de los plomos ibéricos. Actas IV Coloquio 1987.

489

VARRÓ, J., Del camp. Sebastià Galmés. Barcelona, 1937 Fund. Bernat Metge.

VELAZA, J., Léxico de inscripciones ibéricas 1976-89. UB, 1991. I Análisis de Epigrafía Íbera en Baspedas 1 i altres treballs.

VERD, G. M., Sobre la cuestión vasco ibérica. ASJU 14, 1980.

VIDAL, M., Les inscriptions peintes ib. Haute Garonne. Narbona 1983.

VILÁ, Ma. del V., Montbarbat. Lloret de Mar, 1978 - 1986.

Catàleg poblats ibèrics de Catalunya. PE,33 Barcelona, 1982.

VILLAR, F., Tipología y reconstrucción. Habis, 16. Madrid, 1985.

VIÑAS, R., Una inscripción en el abrigo Mas del Cingle de Ares del Maestre.

Castelló de la Plana, 1978.

VIVES, E. Junt amb De Hoz J. tracta el poblament antic dels Pirineus des del punt de vista lingüístic i multidisciplinari segons Bertranpetit, J., i Vives, E. 1995.

WIKANDER, S., Sur la langue des inscriptions Sud-Hispaniques. Studia 20.

1966.

NOTA SOBRE LA BIBLIOGRAFIA Per aquells que vulguin treballar amb el desxiframent en profunditat els recomano especialment la lectura dels dos llibres de J. Román (Del Cerro), d’Èmile Hübner, La Arqueología de España i el Monumenta Linguae Ibericae, i de Ma. Isabel Panosa Nuevas inscripciones. De Javier Velaza el Léxico, de Untermann el MLH, Volums 3.1 i 3.2, i com a llibre imprescindible per veure totes les inscripcions conegudes i desxifrades i poder fer pràctiques, el del Desciframiento i el de la Traducción de nuevos textos ibéricos, ambdós de Jorge Alonso Garcia, que resulten imprescindibles per completar els coneixements sobre el desxiframent. Tots són localizables des de les biblioteques públiques i la UB o bé a partir d’internet. Les aportacions d’Antoni Jaquemot, especialista en temes de toponímia ibèrica, són també un bon complement al tema. .

490

ÍNDEX PRESENTACIÓ

7

GUIA DIDÀCTICA GRUP DE CULTURA I LLENGUA IBÈRICA NIVELL 1 NIVELL 2 NOUS LÈXICS IBERS MAPES I IL·LUSTRACIONS

10 14 34 50 56

PRIMERA PART ELS ORÍGENS IBERS DE LA CULTURA DELS PAÏSOS CATALANS CONTINENTALS DINS EL CONTEXT PENINSULAR EL FET DIFERENCIAL CATALÀ DES DELS IBERS Pròleg 62 Introducció 64 L’estudi bibliogràfic 70 Cap. 1 Ibèria 72 Cap. 2 El fet cultural i lingüístic iber 79 Cap. 3 La Prehistòria, l’Edat del Gel i les migracions 84 Cap. 4 La formació d’una cultura 93 Cap. 5 Els pobles no ibèrics del sud peninsular 94 Cap. 6 La cultura ibèrica als espais fronterers 96 Cap. 7 Els pobles celtes 99 Cap. 8 La Prehistòria i els diferents pobles peninsulars 104 Cap. 9 La genètica i la llengua pròpia de cada ètnia 107 Cap. 10 L’Edat del Bronze pre-ibèrica 110 Cap. 11 L’Edat del Ferro o època ibera 112 Cap. 12 Els territoris ibers durant la Prehistòria 113 Cap. 13 La cultura aziliana 115 Cap. 14 La inexistència d’un Neolític peninsular global 117 Cap. 15 Societats tribals mediterrànies 120 Cap. 16 El Neolític, una aportació mediterrània 122 Cap. 17 La cultura almeriana 126 Cap. 18 Llengües i escriptures peninsulars 127

Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap.

19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54

La cultura megalítica catalana L’art rupestre La mineria i la metal·lúrgia Cap a l’època històrica La necessitat de l’escriptura Els alfabets La llengua jònia i l’alfabet iber Els pobles jonis, grecs i doris L’origen de l’escriptura dels pobles ibers Fenicis, púnics i cartaginesos Pobles de mar, filisteus Els egipcis El mític regne de Tartessos i els turdetans La diferenciació dels territoris peninsulars Els pobles indoeuropeus i les llengües d’Europa Gramàtica Comparada i llengües indoeuropees El bilingüisme en el territori iber Els ibers de la Vall d’Aran i Andorra La divisió lingüística peninsular La Celtibèria i els celtibers Expansió celta i celtibèrica Les dues Hispànies L’èuscar i l’iberisme basco-ibèric La diversitat lingüística a l’època romana La Ibèria Oriental o asiàtica Llengües nord-africanes no indoeuropees Llengües de substrat El llatí La Ibèria Occidental Mineral del Ferro Poblats ibers La cultura i la societat ibèrica La Ilergècia i els ilergets L’època històrica entre els ibers La moneda ibèrica La llengua ibèrica

128 129 131 133 134 136 138 139 143 144 147 148 149 159 160 166 168 169 170 171 177 178 179 183 184 189 189 191 193 196 197 229 233 234 235 237

Cap. 55 Cap. Cap. Cap. Cap.

56 57 58 59

Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap.

60 61 62 63 64 65 66

Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap. Cap.

1 2 3 4 5 6 7

Cap. 8 Cap. 9 Cap. Cap. Cap. Cap. Cap.

10 11 12 13 14

Les diferents llengües ibèriques i la lingüística referencial El nostre continuum cultural Les invasions Els grecs a Ibèria Cartaginesos i romans contra els ibers: La Romanització Feminitat ginecocràtica a l’entorn ibèric El substrat lingüístic català ‘Span’, el nom peninsular La ‘Pax Romana’ i l’Imperi Romà Roma i el llatí El Post-iberisme Les llengües minoritàries Epíleg SEGONA PART ELS IBERS I LA VIOLÈNCIA Pròleg El sagrat: Creences, màgia i religió Divinitats Els santuaris ibers Cultes i rituals L’ètnia ibèrica i el llop El sacrifici ritual El culte al crani: Decapitacions o caps tallats, enclavats i trepanats.

Altres maneres de morir El ritual funerari de la cremació Les restes cremades Les necròpolis i els sepulcres de cremació Els rituals de fundació Les restes funeràries Les ofrenes i els ex-vots Les paleopatologies i la terapèutica

245 254 255 257 258 260 262 263 265 266 268 269 270

274 275 277 286 289 291 292 299 305 308 312 324 329 331 334

GLOSSARI IBER-CATALÀ HOMENATGE A ÉMILE HÜBNER PRÒLEG NOTES EN SIGNARI IBER LLISTAT D’AUTORS GLOSSARI IBER — CATALÁ COM INICIAR EL TREBALL AMB UN TEXT ORIGINAL IL·LUSTRACIONS I MAPES ALFABET O SIGNARI IBER

348 355 363 364 366 403 405 409

APÈNDIX L’iber Resum bàsic sobre la prehistòria i la història antiga Apeoximació a un possible filum lingüístic Qüestions complementàries Com desxifrar l’enigma de la llengua ibèrica Mètode preliminar Què és l’iberisme?

411 412 419 424 430 434 441

MAPES I IL·LUSTRACIONS

447

BIBLIOGRAFIA

459