diumenge Quadern del
2000 2009
RESUM D’UNA DÈCADA
27.12.09 Airbag i Classificats Pàgines centrals
2
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 0
2 0 0 1
2 0 0 2
2 0 0 3
2 0 0 4
La dècada
L’11 de setembre del 2001 va marcar clarament la dècada que s’acaba ara. No només en la lluita antiterrorista internacional. La
irrupció de l’euro, l’univers d’internet, els països emergents són alguns exemples de com ha canviat el planeta en 10 anys.
Al pas dels atemptats de l’11-S
Una dècada amb l’euro a la butxaca
pàg. 4
pàg. 5
El planeta, sota l’objectiu
La Xina es desperta de la migdiada
pàg. 6
pàg. 7
Avanços i frens socials a Espanya
Catalunya: del poder concentrat al difús
pàg. 8
pàg.9
Tecnologia: la revolució del polze
‘Low cost’: volar a Londres per 0 euros
pàg. 10
pàg. 11
La cultura, entre el consum i el buit
El ‘boom’ de l’esport espanyol i el Barça
pàg. 12
pàg. 13
El 2009 en 44 frases per no oblidar pàg. 14 Els que se’n van anar i cronologia de l’any
pàg. 16
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 5
2 0 0 6
2 0 0 7
2 0 0 8
dels canvis
Seqüència de l’atemptat contra les torres bessones: Nova York, 11 de setembre del 2001, el dia que va canviar el planeta.
3
2 0 0 9
AP
4
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 0
2 0 0 1
2 0 0 2
2 0 0 3
2 0 0 4
Al pas dels atacs de l’11-S Les guerres de l’Afganistan i l’Iraq i els atemptats islamistes són un llast en una dècada marcada pel naixement d’un món multipolar i la lluita d’Europa per ser protagonista.
JOAN CORTADELLAS AP / MARCO DI LAURO
Mor un antiglobalitzador a Gènova (20-7-2001). El jove Carlo Giuliani cau fulminat després de rebre el tret d’un ‘carabinieri’ durant les protestes contra la cimera del G-8.
Buenos Aires passa gana (19-12-2001). La desesperació a l’extraradi desferma una onada generalitzada d’assalts als supermercats. El president Fernando de la Rúa dimiteix.
AP / RICHARD DREW
L’Afganistan és un vesper, Bin Laden està lliure i Al-Qaida té franquícies en diversos continents
Cita a Camp David (11-11-2000). El president dels EUA, Bill Clinton, emula Jimmy Carter i obre una porta al diàleg entre Israel (Ehud Barak) i Palestina (Iàssir Arafat).
REUTERS /JUAN PABLO MALDOVAN
L
a dècada va començar sota sospita amb el contestat triomf del neocon George Bush, el novembre del 2000. Mesos després d’entrar a la Casa Blanca, Bush va encaixar el pitjor cop de la història dels Estats Units: els atemptats islamistes de l’11-S del 2001, que van registrar gairebé 3.000 morts. «Tots som nord-americans», va escriure al seu editorial el diari francès Le Monde, en una mostra de la solidaritat mundial cap a l’aleshores hegemònica potència que, per primera vegada, va patir a casa l’embat de la violència exterior a gran escala. Les guerres, convencional i asimètrica, estaven servides. I les nostres vides van començar a canviar. Bush va abraçar la «guerra contra el terror» el mateix any amb l’atac a l’Afganistan, país en què els talibans i Al-Qaida, autora de l’11-S, sotmetien els afganesos i desafiaven el món. Poc després d’iniciar-se el conflicte, emparat per l’ONU, Bush es va dedicar a dilapidar el capital polític aconseguit dins i fora dels EUA després dels atacs. Ara tanquem la dècada amb l’Afganistan convertit en un vesper, amb el nuclear Pakistan a un pas de l’abisme, amb el líder d’Al-Qaida, Ussama bin Laden, lliure, i amb les franquícies de la xarxa terrorista esteses i actives en diversos continents. Bush tampoc va ser capaç de posar fi a la guerra unilateral llançada contra l’Iraq el 2003, que va provocar una fractura entre EUA i Europa, i que va fer caure destacats líders d’aquests últims 10 anys com Blair. Mentre els soldats de diversos països van seguir en aquestes dues guerres, els civils van caure en bars, restaurants, mesquites, trens –com els de l’11-M del 2004 a Madrid– i metros, sense distinció de religió, nacionalitat ni edat. Els soldats van començar a patrullar per les estacions de trens, va augmentar la vigilància sobre tots nosaltres i els controls als aeroports es van convertir en un tràmit més. També ens hem anat acostumant a veure l’etiqueta made in China en molts productes. Una mostra de poder que Pequín ens va recordar en els seus Jocs Olímpics de l’any passat. Un nou món s’ha anat perfilant en aquesta dècada, amb més estats demanant pas i amb les noves tecnologies marcant el dia a dia i la política. Mentre el planeta va descobrir que els EUA també plorava, amb l’11-S i el Katrina, la pobresa ha disminuït a l’Àfrica i Llatinoamèrica, i la justícia va emprendre un camí internacional amb el judici a Slodoban Milosevic, amb les brases de la guerra dels Balcans encara calentes. L’expresident de Sèrbia va morir abans de rebre sentència, igual que Pinochet. Iàssir Arafat també es va afegir a la llista de morts amb un deute pendent, en aquest cas de la comunitat internacional, incapaç de forçar la creació d’un Estat palestí. En canvi, van néixer per a la política la xilena Michelle Bachelet, l’alemanya Angela Merkel i la britànica Catherine Ashton, la superministra europea d’Exteriors i Seguretat. I Europa va fer néixer una moneda única i el Tractat de Lisboa, per canalitzar l’ambició de ser protagonista en el món multipolar, on un negre, fill de diverses cultures i religions, Obama, va arribar a la Casa Blanca aquest any. Aquesta dècada s’acomiada amb destrucció, però també amb consciència ecologista i amb twitter com la paraula estrella a la xarxa. H
REUTERS / WIN MCNAMEE
per EVA PERUGA
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 5
2 0 0 6
2 0 0 7
2 0 0 8
5
2 0 0 9
Una dècada amb l’euro a la butxaca L’objectiu d’adoptar una moneda comuna era facilitar la convergència real de les economies europees. El model, Alemanya. per JOAQUÍN ROMERO
L’
MATTHEW FEARN
Ernest Lluch és assassinat (21-11-2000). Dos dies més tard, els polítics encapçalen una multitudinària manifestació contra ETA.
REUTERS / THIERRY ROGE
El mapa de la vida (26-6-2000). Es completa el genoma de la mosca, i el 2003, el de l’home.
Atemptat a Nova York (11-9-2001). L’atac d’Al-Qaida contra les Torres Bessones causa 2.600 morts.
Arriba l’euro (1-1-2002). Espanya acomiada la pesseta i comparteix moneda amb 11 estats de la UE.
economia espanyola arriba al final del 2009, l’any que hauria de ser el punt més agut de la crisi i en què es compleix la primera dècada de convivència amb l’euro, en unes condicions difícils. Molts analistes la situen en pitjors condicions que les de la resta d’Europa, una posició que certifiquen les xifres d’atur. Espanya i 11 països més van iniciar el 1999 el repte històric de compartir moneda. Per fer-ho, el Tractat de Maastricht establia les condicions d’accés a la nova divisa, uns mínims que tractaven de donar estabilitat a l’euro davant del dòlar, la lliura i el franc suís, els seus grans competidors. Però també eren els paràmetres sobre els quals s’havia de construir la convergència real dels països que es llançaven a l’aventura. 10 anys després, la pregunta del milió és si aquest acostament s’ha produït. O millor, ¿la nostra economia s’ha beneficiat de l’euro? ¿És ara més europea que fa una dècada? La resposta és afirmativa, si bé l’enorme llast que ha deixat l’esclat de la bombolla immobiliària en forma d’atur i d’actius tòxics emboscats rere els comptes de resultats de la banca contamina el panorama. I la prova està en el fet que mentre que els dos últims anys el PIB espanyol ha tingut una contracció similar a la dels altres socis europeus, aquí les xifres de l’atur s’han doblat: del 8% al 17,9%. El creixement demogràfic, amb l’arribada massiva d’immigrants, els baixos tipus d’interès, el suport fiscal a la compra de vivenda i un prolongat cicle econòmic positiu expliquen un boom les conseqüències del qual paguem ara. En els 10 anys que van des del 1997 fins al 2007, el PIB espanyol va créixer a una mitjana del 3,6%, i, si s’exclou la construcció, la pujada va ser del 3,5%, només una dècima menys. Europa ho va fer a un ritme del 2,4%. En aquest mateix període, la inversió empresarial duradora –la dels béns d’equip– va augmentar el 7,3%, mentre que la comunitària va ser del 5%. Una cosa semblant ha passat amb les exportacions, la base fonamental per a un nou model productiu. Les vendes a l’exterior –en què Catalunya aporta el 30% al conjunt espanyol– equivalen al 28% del PIB, un percentatge superior al de França (27%) i al d’Itàlia (25%), tot i que encara molt lluny d’Alemanya (46%). La qualitat d’aquestes vendes ha anat millorant any rere any, com demostra el fet que el 2003 hi havia tantes empreses venent a la UE com a països extracomunitaris; ara hi ha més diversificació: les segones dupliquen les primeres. L’economia espanyola també s’ha sanejat guanyant independència de la indústria turística. És probable que no respongui a una política deliberada, però el cert és que el 2000 l’11,6% del PIB depenia dels visitants que venien a buscar sol i platja, i que el 2008 va suposar el 10,5%. Les xifres que resumeixen millor aquesta lenta, però real, convergència entre la nostra economia i les europees es refereixen a l’evolució del PIB per càpita en relació amb la mitjana comunitària. El 2000, no arribava a la mitjana: suposava el 92,7%; i va arribar a la seva cota màxima el 2006 (el 105%), un percentatge que es va repetir el 2007. Eurostat ens acaba de donar la mala notícia que els efectes de la crisi, bàsicament la destrucció d’ocupació, van provocar una lleugera baixada del PIB l’any passat, i el van deixar en el 103%, encara un punt per sobre d’Itàlia, però cinc per sota de França. H
La desocupació provocada per la construcció enterboleix els avanços d’Espanya
6
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 0
2 0 0 1
2 0 0 2
2 0 0 3
2 0 0 4
El planeta, sota l’objectiu El canvi climàtic i els fenòmens naturals extrems com el ‘Katrina’ o el tsunami han mostrat la necessitat de cuidar la Terra. per MICHELE CATANZARO
XURXO LOBATO
q
ui hauria imaginat als anys 90 que un personatge del calibre d’Al Gore es convertiria en un activista mediambiental? L’última dècada, les xacres del planeta han passat de les pancartes dels ecologistes a les agendes dels presidents. El decenni ha estat el més calorós des del 1850 –quan es van començar a registrar les temperatures–, segons un informe presentat el 8 de desembre per l’Organització Mundial de Meteorologia (OMM). Tot i que el rècord s’ha registrat el 1998, les posicions següents estan ocupades per anys que comencen per 2. Això no es pot atribuir només al canvi climàtic: dècades excepcionalment caloroses es podrien donar també sense aquest fenomen. No obstant, l’OMM observa que la tendència a l’alça s’ha produït almenys des del 1980, i alguns científics parlen fins i tot de mitjans del segle passat. Llavors, és possible que el que s’ha observat aquesta dècada formi part del procés d’escalfament. Això és més probable si es pensa que la Terra hauria d’estar camí d’una glaciació. Aquesta tendència es reflecteix en el desglaç de l’Àrtic, que va assolir el seu mínim el 2007, amb 4,3 milions de quilòmetres quadrats a l’estiu, i es va recuperar molt poc el 2008 i 2009. Si el desglaç es pot relacionar directament amb l’escalfament, no hi ha una connexió tan senzilla en el cas dels successos meteorològics extrems. El 2008, el cicló Nargis es va cobrar gairebé 85.000 vides a Birmània. El 2006, es van registrar més de 2.000 morts només a França per una onada de calor que va assolar tot Europa. El 2004, les inundacions i una tempesta tropical van causar més de 2.000 víctimes a Haití. Encara que fossin menys mortífers, els fenòmens registrats a Occident van tenir més impacte: l’huracà Katrina, que va atacar el sud dels Estats Units el 2005 i les inundacions que van afectar Europa central el 2006. Tots aquests fenòmens es podrien donar també sense canvi climàtic, ja que formen part del funcionament de l’atmosfera. No obstant, representen un senyal d’alarma important: si segueixen pujant les temperatures, podrien fer-se cada vegada més freqüents i intensos. En realitat, la seva càrrega mortífera depèn sobretot de la sobreexplotació del sòl i de la superpoblació. Aquest últim factor es nota en els fenòmens de naturalesa sísmica, que durant els últims anys han registrat números de víctimes a l’alça. El 2004, les onades destructives d’un tsunami amb epicentre a l’illa de Sumatra van matar gairebé 230.000 persones en 12 països de l’Àsia i l’Àfrica. El 2008, el gran terratrèmol de Sichuan, a la Xina, es va emportar 69.000 vides. Els humans han afegit desastres ecològics als cataclismes naturals. Entre aquests, destaquen els vessaments de petroli al mar. El més greu en la dècada va ser el naufragi del Prestige a Galícia, el 2002, que va bolcar al mar bona part de les 77.000 tones de fuel que portava. La dècada s’encamina al tancament amb un públic i una classe política més conscients que el planeta és delicat. L’escalfament global ja està present des de fa dècades i les catàstrofes s’han donat també en el passat. Però els últims 10 anys han marcat un pas endavant en el reconeixement del paper dels humans. Molt especialment, en la demostració –consolidada en els informes del Panell Intergovernamental pel Canvi Climàtic– de la responsabilitat humana en el canvi global viscut per la Terra. H
L’enfonsament del ‘Prestige’ (13-11-2002). El petroler carregat amb 77.000 tones de fuel s’accidenta davant de la Costa da Morte (Galícia). El país critica la gestió de la catàstrofe i es bolca a treure el ‘chapapote’.
Tragèdia a Moscou (25-102002). Cinquanta rebels txetxens, liderats per Movsar Baràiev, segresten a mà armada el teatre de Dubrovka. Exigeixen el final de la guerra a Txetxènia. En l’assalt de les forces d’elit russes hi moren 170 persones.
AP / JEROME DEKAT
AP PHOTO
ALBERT BERTRAN
L’últim decenni ha estat el més calorós des del 1850, segons l’Organització Mundial de Meteorologia
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 5
2 0 0 6
2 0 0 7
2 0 0 8
7
2 0 0 9
La Xina es desperta de la migdiada La crisi accelera les gambades de la Xina, Rússia, l’Índia i el Brasil cap al podi de superpotència: sumen el 40% de la població i el 22% del PIB. per adrián foncillas
La foto de les Açores (16-3-2003). La reunió de Tony Blair, George Bush i José María Aznar és el punt de partida de la guerra contra l’Iraq, que va acabar cobrant-se 650.000 iraquians morts i dos milions de refugiats. Clamorós ‘No a la guerra’ (15-2-2003). Més d’un milió de ciutadans van envair Barcelona per manifestar-se contra la guerra de l’Iraq.
REUTERS / HARRY PAGE
G
lobal Language Monitor, empresa nordamericana dedicada a l’anàlisi de mitjans, va rastrejar en 50.000 diaris electrònics i de paper, a la blocosfera i a les xarxes socials, utilitzant algoritmes i tabulacions. La notícia de la dècada, la més repetida, va ser l’auge de la Xina. Molt lluny, amb la quarta part de referències, la seguia la guerra de l’Iraq. Més enllà, els atacs terroristes de l’11-M, la guerra contra el terror o la mort de Michael Jackson. El recent estudi posa segell científic a les sensacions i repara un contrasentit nominal. Zhongguo, la Xina en mandarí, significa l’Imperi del Centre. El poder xinès no és nou, encara que pugui semblar-ho. La Xina ha estat una primera potència des de mil·lennis enrere, bressol d’inventors, aventurers i artistes inigualables. Però ho va ser en temps llunyans a la globalització. Va perdre el tren de la revolució industrial i va quedar relegada al vagó de cua els dos últims segles. Però un parèntesi de dos segles, en el context històric de la humanitat, és baixar a la cantonada a comprar tabac. El repetit despertar xinès només finalitza una breu migdiada. Des de la seva apertura el 1978, i especialment l’última dècada, la Xina busca recuperar el seu paper tradicional d’imperi del centre. Desbancar els Estats Units és només un compte enrere que la crisi global ha accelerat. Avui ja és el seu banquer, amb milions de dòlars dels seus bons del tresor. L’auge xinès, pel seu contrapès a Washington i l’aposta pel multilateralisme, és una fenomenal notícia per al món. La nova Xina té pes en la geopolítica: aconsegueix tracte igualitari dels EUA, és el primer inversor a l’Àfrica, allarga els seus tentacles fins a Llatinoamèrica, és capital a l’Àsia i amb el seu dret de veto al Consell de la Seguretat de l’ONU agafa la paella global pel mànec. També incideix en el dia a dia. El cistell de consum es dispararia sense els xinesos. En temps de crisi és un alleujament. Un llibre als EUA demostrava la gairebé impossibilitat de viure sense productes xinesos i que, si s’aconseguís, només les classes altes s’ho podrien permetre. El que val per a EUA val per a Europa. I la Xina també es nota en l’aspecte anecdòtic: darrere dels robatoris de tapes de clavegueres fa uns anys a Taiwan, Londres i Chicago hi havia la demanda de ferro a Pequín o Xangai, on arribaven després que els lladres les venguessin a intermediaris. La demanda xinesa de tofu, clau en la dieta nacional, explica el seu cultiu a l’Amazònia. A rebuf xinès arriba la resta d’integrants del BRIC (el Brasil, Rússia i l’Índia), units pels seus enormes territoris, demografia i expectatives. Acumulen el 40% de la població mundial i el 22 % de l’economia, sis punts per sobre que 10 anys enrere. El Brasil, una potència agrícola i minera, ha trobat en Lula un líder tan popular com eficaç. Com la Xina, espera que els Jocs confirmin la seva sortida del túnel. El contrapès asiàtic l’exerceix l’Índia, afavorida per un mercat domèstic immens i condicionada per les seves freqüents topades amb el Pakistan. Rússia, segon exportador de petroli mundial, també posseeix veto a l’ONU. El terme BRIC posseeix detractors. L’economia xinesa supera la suma de la resta de l’acrònim. Per l’expert Markus Jaeger, la importància econòmica i política xinesa eclipsa el Brasil, Rússia i l’Índia, immereixedores del mateix sac. L’assumpte seriós aquí, sosté, és l’auge xinès. H
La caiguda de Saddam (9-4-2003). Civils i soldats nord-americans assisteixen a l’enderroc de l’estàtua de Saddam, pròfug en aquells moments, al centre de Bagdad. La imatge es converteix en el símbol del final de la guerra de l’Iraq.
GUILLERMO MOLINER
En premsa i internet, la notícia amb més referències de la dècada ha estat l’auge xinès
El pacte del Tinell (14-122003). Pasqual Maragall (PSC), Joan Saura (ICV) i JosepLluís CarodRovira (ERC) firmen l’acord per a un Govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat. El tripartit impulsa l’Estatut.
8
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 1
2 0 0 2
2 0 0 3
2 0 0 4
REUTERS / ANDREA COMAS
2 0 0 0
REUTERS / MAX ROSSI
REUTERS / ARKO DATTA
Atemptat a Atocha (11-3-2004). Al-Qaida firma l’acció terrorista més important perpetrada mai a Espanya: 191 morts i més de 1.500 ferits. El 14 de març, el país vota marcat per la tragèdia.
El tsunami castiga sense pietat l’Àsia (26-12-2004). El sisme submarí a l’Índic deixa un saldo Mor el papa Joan Pau II (2-4-2005). Durant el funeral, el de 250.000 víctimes a Indonèsia, Tailàndia, Bangla Desh, l’Índia, Sri Lanka i les illes Maldives. vent fa volar les mitres, els solideus i les casulles.
Més per a l’individu, menys per al col·lectiu L’‘era Zapatero’ ha impulsat avenços socials com el matrimoni gai o la nova llei de l’avortament. Al mateix temps, hi ha hagut un retrocés en les condicions de vida. per Núria Marrón
A
partir d’avui comencem a construir un país més decent». Aquell 30 de maig del 2005, un any després de desbancar el PP del Govern i assumir la presidència, Zapatero va deixar un grapat de frases per a la història, van considerar uns, i per a la semiòtica electoralista, van criticar els altres. Però la veritat és que, aquell dia, el Congrés va aprovar el matrimoni gai i, d’aquesta manera, es va començar a obrir un camí dirigit a ampliar –sovint amb calçador, per la bel·ligerància conservadora– els drets individuals. Després del matrimoni homosexual, va arribar la cascada legislati-
va: la nova llei de l’avortament, la llei de la memòria històrica –que per primer cop ha permès la restitució a les víctimes de la dictadura, tot i que no ha anul·lat els judicis dels tribunals franquistes–, i fins i tot la llei de la dependència –encara que més de 250.000 beneficiaris no han percebut cap ajuda–. En qüestió de drets, els peròs els posa la llei de partits heretada del PP, que continua expulsant de les urnes 70.000 bascos que orbiten en l’esquerra abertzale. En aquest sentit, des que el 2006 la banda va fer volar la treva i la T-4, no hi ha canvis a la vista. Deixant entre parèntesis la llei de partits, la dècada que tanquem se’n va, doncs, amb un saldo positiu en drets individuals que, en general, tenen «un caràcter simbòlic, però cap més cost que el de l’opinió pública», afirma José Adelantado, sociòleg i coordinador de l’àrea de política social de la UAB. No obstant, assegura aquest expert, els drets vinculats a les condicions de vida han començat a retrocedir a càmera lenta. Més desocupació, menys poder adquisitiu, més restriccions en la regulació d’immigrants i també més dificultats per poder accedir a la vivenda... I si la moviola comença a anar cap enrere, afirma Adelantado, sorgeix un vell conegut de la sociologia: «Quan els mecanismes socials no són capaços d’absorbir les necessitats de la població i quan no es pot integrar biogràficament el personal, els problemes són expulsats a un espai urbà en el qual cada vegada hi ha més policies i càmeres».
Més enllà del pols que estan lliurant la seguretat i la llibertat, mereix una menció especial el pas de gegant que han fet les dones en aquesta dècada. «El verdader mercat emergent», va certificar fa uns dies a la portada la revista Newsweek. En aquest sentit, el primer Govern paritari espanyol va impulsar una llei d’igualtat que, per exemple, preveu que en vuit anys els consells d’administració tinguin un 40% de dones. Però, ¿és la paritat la solució a tot? Diumenge passat, Alicia Sánchez-Camacho, presidenta del PPC, deia a aquest diari: «Quan passo dies fora, em faig un fart de plorar. El meu fill només em té a mi (...) Dijous, per exemple, vaig arribar després de cinc dies a Madrid, havia d’anar a un sopar de mil persones i el nen tenia pneumònia. Em va caure el món a sobre. Li vaig trucar i no va voler posar-se al telèfon». El moviment feminista fa temps que alerta del «patiment» que tenen moltes dones (i cada vegada més homes) a l’intentar encaixar la família i la feina amb un sistema productiu «encara massa masculí i desfasat». Al pol oposat d’aquest sóc-mare-però-que-no-es-noti (i que té com a màxima expressió Rachida Dati, la ministra francesa que va anar a treballar amb talons d’agulla als cinc dies d’haver patit una cesària), està sorgint una generació de dones que aposten per la maternitat com a manera d’alliberament i motor de transformació social. Així doncs, de la flexibilitat i racionalitat dels horaris laborals dependran una gran part dels pròxims avenços socials. H
De la flexibilitat dels horaris laborals dependran una gran part dels nous avanços socials
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 5
2 0 0 7
2 0 0 8
2 0 0 9
JOAN CORTADELLAS
2 0 0 6
9
AFP / ANTONIO SCORZA
EFE / MANUEL H. DE LLEÓ
El Príncep i la plebea (22-5-2004). Felip de Borbó es casa amb la periodista Letizia Ortiz a l’Almudena.
Alonso arrasa a Interlagos (25-9-2005). L’asturià és el primer espanyol que guanya un mundial de F1.
Catalunya: del poder concentrat al difús Vint-i-tres anys de pujolisme van donar pas a un govern tripartit amb tres partits, tres discursos i almenys sis líders. per JOAN TAPIA
A
ls 80 i 90 es deia que Catalunya era d’un partit. El PSC guanyava legislatives i municipals, però CiU s’imposava sempre –el 84, 88 i 92 amb majoria absoluta– en les catalanes. Governava la Generalitat com si fos casa seva i tenia un lideratge fort que no dubtava a parlar en nom de Catalunya. Per molts mitjans, no només catalans, Pujol encarnava Catalunya. Per la seva personalitat i perquè guanyava sempre. La Generalitat era un vedat tancat de CDC i el seu aliat democristià. CiU, encara que formalment una coalició, va tenir
Zapatero revalida càrrec (9-3-2008). El líder socialista conquista 169 escons, cinc més que en les eleccions de 2004. I ho celebra.
aquests anys el lideratge de Jordi Pujol, de CDC però amb un primer grup polític que va ser el CC, Catòlics Catalans. La Generalitat va ser governada 23 anys per un líder que dirigia el país amb mà de ferro. I les noves institucions van néixer molt influïdes per CiU. La gran ruptura és que des del 2003 CiU no està a la Generalitat. Va seguir sent la primera força el 2003 i 2006 però la caiguda del vot (de cotes superiors al 40% en el període 84--95 al 30--31% el 2003 i 2006) va permetre la formació de majories alternatives d’esquerres. És un canvi substancial. D’un govern format per una coalició electoral de partits molt pròxims –CDC i UDC–, que en la pràctica funcionava com un partit amb un únic lideratge, s’ha passat a una coalició postelectoral de tres partits molt diferents –un federalista i l’altre independentista– amb lideratges més discutits. El PSC va passar de Pasqual Maragall a José Montilla. ERC, del lideratge messiànic de Carod-Rovira al més partidista de Joan Puigcercós. I ICV ha vist com Saura ha cedit el pas a Joan Herrera, que és menys convencional. És difícil exagerar. Catalunya ha passat d’un discurs, un partit i un líder a tres discursos (mínim), tres partits i diversos líders (sis, de moment). D’un govern ferm i unidireccional a un altre de pluridireccional i amb diverses ideologies. Això ha donat lloc a un govern menys tancat, més plural i més obert, característiques po-
sitives, però també més inestable i contradictori, extrems negatius. A més el canvi de Maragall a Montilla i el repartiment d’influències partidàries ha fet que el poder sigui més difús. Fent un paral·lelisme europeu hem passat d’una Catalunya gaullista a una altra que recorda la IV República francesa, o la italiana, on els partits tenen més poder i el govern és més feble. Però no tot ha canviat. Del 84 al 99 hi va haver majoria nacionalista al Parlament, però aquestes majories no van pactar perquè Pujol no ho va voler. Avui CiU i ERC segueixen sumant però l’operativitat és la mateixa que abans. Pujol no va recórrer a la majoria nacionalista ni el 95 ni el 99 (tot i que no tenia majoria absoluta) per no compartir el poder. Això va fer que, després de 23 anys de pujolisme, l’alternança fos el gran objectiu. I el 2003, quan CiU ja no va sumar amb el PP, tant ERC com el PSC van primar l’alternança per sobre d’altres criteris. Però aquesta virtual majoria nacionalista segueix aquí i fa que la ruptura amb el pujolisme no sigui total. Hem tingut sis anys de tripartit. L’alternança ja no és un bell somni sinó una experiència controvertida. I les pròximes eleccions tenen un resultat incert. CiU pot tornar al govern. O no. En tot cas és difícil que qualsevol partit, fins i tot CiU, torni a governar sol i sense laboriosos pactes. A Catalunya hi ha cinc partits i les coalicions semblen gairebé obligades els pròxims anys.
El 2003, tant ERC com el PSC van primar l’alternança per sobre d’altres criteris
10
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 0
2 0 0 1
2 0 0 2
2 0 0 3
2 0 0 4
AFP PHOTO
La mort de l’autoestopista Després d’un primer ensurt a nivell planetari, l’era digital s’ha obert pas i ja podem entreveure el que serà el món global. per PEP PUIG
J
a ningú se’n recorda, però el primer dia d’aquesta dècada el planeta va esquivar el col·lapse pels pèls. L’efecte 2000, la distracció informàtica que havia de paralitzar els ordinadors del món, es va quedar en pirotècnia inofensiva i l’únic mal que va provocar va ser elevar el preu de l’hora del tècnic informàtic. Superat el perill de paràlisi, el nou mil·lenni va començar a rodar com un autoestopista, movent el polze. El dit que, agitat en un voral, permetia conèixer món i viatjar gratis va dir definitivament adéu a la intempèrie. Es va refugiar a la cobertura del mòbil, de viatjar gratis a la tarifa plana. El robust apèndix es va erigir com a pilar de la globalització. Un parell de xifres: a Espanya hi havia 18 milions de mòbils a principis del 2000, ara n’hi ha més de 50 milions per a 45 milions d’espanyols (¿potser hi ha qui utilitza els dos polzes?) Mentre el dit gros activava el mòbil, la resta de falanges s’afanyaven damunt el teclat de l’ordinador i internet pujava a les borses amb rapidesa de mecanògrafa. Però les presses digitals tampoc donen bons consells, i l’entusiasme del nou mil·lenni va acabar en patacada el 2002. La crisi de les punt.com va tornar la raó als mercats i va posar un punt de seny en el desenvolupament tecnològic. En aquest escenari es va colar una jove marca, nascuda el 1997, Google. Microsoft, enganxada al seu Messenger, va deixar una finestra oberta per on es va colar el buscador. Al voltant del simpàtic logootip va créixer tot allò susceptible de ser buscat. Una paraula, un cop de tecla i el món a la pantalla. Ja no s’ha de moure el dit al voral per conèixer món. Des d’un pla general (Google Earth), fins a un primer pla (Google Wave), passant per un d’intermedi (Google Maps) i un pla curt (Google Street View), la web és l’eficaç amic que ho té tot (o al revés, el que el buscador no troba, simplement no existeix). És la mort de l’autoestopista. Tampoc els mapes han suportat la pressió digital. El GPS, un altre avenç solidificat durant aquesta dècada, ens guia amb veu d’alumini des de casa fins a l’apartament llogat a la muntanya. «A 50 metres, gireu a la dreta». Adverteix de radars i de límits de velocitat però no incorpora la detecció d’autoestopistes, ja no cal. No es porta l’aventura del que és desconegut sinó la seguretat de saber sempre on som. Quan la fletxa de la pantalla mostra la carretera per on transcorrem, una veu interior, íntima, més càlida que la del GPS, ens diu: «No pateixis, sabem on ets». És la mateixa tranquil·litat del mòbil, la tranquil·litat del polze. Una trucada i allà es presenten els teus per ajudar-te. La primera del mil·lenni és la dècada de l’amistat sense fronteres. A Messenger, Facebook o Twitter un descobreix amics que no sabia que tenia. I comparteix amb ells fotos, idees, estats i intimitats que al segle passat quedaven tancades en un sobre amb un segell. ¿Quan vau enviar l’última carta per correu ordinari? Encara queden segells, però no trigueu si voleu reviure l’experiència. Del que ja no queda, el que aviat només es podrà veure als museus, són els videocassets. En el segon mil·lenni la imatge en moviment es guarda a l’ordinador, al Notebook, al disc multimèdia, al llapis USB o al polze. I si es pot ensenyar, a Youtube, on a més pot aconseguir audiències planetàries que ens poden donar els 15 minuts de Warhol. Però serà una fama sense diners; almenys mentre l’eMule i els seus amics segueixin campant silvestres per la web. H
Mart de prop (4-1-2004). Aterra l’Sprit, el primer dels dos robots del Programa d’Exploració de Mart. Dos mesos després detecta traces d’aigua.
Lluita a Birmània (158-2007). Els monjos s’enfronten a les forces de la Junta Militar.
EFE / FERNANDO ALVARADO
Microsoft, enganxada al seu Messenger, va deixar oberta la finestra per on va entrar Google
Atemptat a la T-4 (30-12-2006). ETA trenca l’alto el foc fent explotar una furgoneta bomba a l’aparcament de la nova terminal de Barajas i causa la mort de dues persones i en fereix una vintena.
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 5
2 0 0 6
2 0 0 7
2 0 0 8
REUTERS
EFE
«¿Per què no calles?» (20-112007). El Rei crida a l’ordre Chávez a la Cimera de Santiago de Xile.
El retorn dels papers de Salamanca (52-2006). El Palau Moja exposa 119 documents, 82 d’ells, originals. FERRAN NADEU
REUTERS / JUAN MEDINA
2 0 0 9
Voleu a Londres per zero euros El ‘low cost’ ha abaratit el cost dels viatges a nivells increïbles i ha fet que pugui ser més barat anar a Anglaterra que a l’Empordà. per xavier moret
V
iatjar, decididament, ja no és el que era. Un exemple: la primera flota de colonitzadors d’Austràlia, formada per convictes deportats, va trigar exactament 252 dies (o sigui, més de vuit mesos) a viatjar des de les costes d’Anglaterra fins a les del nou continent. És a dir, va trigar 252 vegades més del que triguem avui a desplaçarnos en avió fins a Sidney. La conclusió, com ja va cantar Bob Dylan als anys 60, és òbvia: els temps estan canviant i viatjar s’ha simplificat en tots els sentits. Per si no n’hi hagués prou amb el progrés de l’aeronàutica, en l’última dècada ha arribat una altra revolució important, la del low cost, que ha abaratit el cost dels viatges a nivells increïbles i ha fet que a vegades fins i tot resulti més econòmic marxar un cap de setmana a Londres que agafar el cotxe per anar a l’Empordà. Perquè quedi clar que aquesta última frase no és pura retòrica, recordo que l’abril passat vaig tenir el plaer de volar a Londres per exactament zero euros –un preu imbatible, sens dubte– i tinc un amic que a l’octubre va fer un vol d’anada i tornada a Escòcia per només dos euros. Conclusió: el preu ha deixat de ser un argument en contra a l’hora d’emprendre un viatge i qui no vola avui és perquè no vol. Si a la revolució del low cost hi afegim les facilitats que dóna internet a l’hora de comprar un bitllet aeri, amb nombrosos portals que busquen en tan sols uns segons l’opció més barata per a un determinat recorregut, estarem d’acord que el que resulta estrany és quedar-se a casa. És clar que el low cost té les seves contrapartides negatives: bitllet electrònic, limitació d’equipatge, aeroports secundaris, impostos a part, enxubament, seients no numerats, menjar i altres extres de pagament... Tot s’hi val per abaratir costos, fins al punt que algunes companyies ja tenen butaques no inclinables i han suprimit les bosses dels seients... ¡I fins i tot s’ha arribat a parlar de cobrar per anar al lavabo! Veure per creure: lavabos que funcionin amb monedes als avions. El que resulta curiós del cas, no obstant, és que les aerolínies tradicionals, que al principi criticaven a mort la competència de les low cost, han acabat adoptant moltes de les seves idees..., però sense abaratir per això el preu dels bitllets, cosa que ja és filar encara més prim. Va ser als anys 90 quan van néixer a Europa les low cost (Ryanair, el 1991; Easyjet el 1995), però ha estat sobretot en l’última dècada quan el model no només s’ha consolidat, sinó que ha crescut d’una manera exponencial. Tant els destins com la freqüència dels vols per Europa s’han multiplicat i ja comença a plantejar-se seriosament l’opció de vols barats intercontinentals, que eren fins ara el punt feble d’aquestes companyies, més partidàries de realitzar molts recorreguts curts, per donar més rendibilitat als seus avions, que no pas dels itineraris llargs. El futur, en definitiva, s’apunta esplèndid per al low cost, tot i que hi ha economistes negatius que insisteixen a assenyalar que els constants augments del preu del barril de petroli acabaran convertint en inviables aquestes companyies. Temps al temps, encara que s’ha de dir que aquesta profecia ja fa anys que circula... sense que de moment s’hagi concretat. Al contrari: el que és avui una realitat és que volar s’ha convertit en una acció gairebé tan quotidiana com viatjar en bus, i a vegades fins i tot fins més barata. H
Tot s’hi val per abaratir costos; algunes companyies tenen butaques no inclinables
El viatge cap enlloc (5-2-2006). Mentre els banyistes s’ho passen bé a la platja canària de Gran Tarajal, un immigrant subsaharià esgota les últimes forces després d’un penós viatge en piragua. L’escena es repeteix diàriament.
11
12
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 0
2 0 0 1
2 0 0 2
2 0 0 3
2 0 0 4
RICARD CUGAT
Obama canvia la Història (4-11-2008). És el primer líder negre que accedeix a la Casa Blanca.
Ajuria Enea canvia d’inquilí (1-3-2009). El socialista Patxi Duel d’estils (27-4-2009). Carla López pacta amb el PP i es converteix en el nou ‘lehendakari’. Bruni i Letizia Ortiz, a la Zarzuela.
Triple ració de buidor Títols de sèries com ‘House’ ajuden a no pensar que, si s’arrenca la pàgina d’aquesta dècada, la història de la cultura pop seguirà igual. per JUAN FERNÁNDEZ
V
ista des de l’òptica de la cultura, la primera dècada del mil·lenni no passarà a la història pel contingut, sinó pel continent. La forma ha primat sobre el fons i la quantitat ha fet que ens oblidem de l’excel·lència. Condicionats com mai pel mitjà –virtual, instantani, massiu, infecciós, en xarxa–, els missatges culturals generats en els últims 10 anys han deixat rere seu una inquietant sensació de buit. Mai abans hi havia hagut tants macrofestivals i concerts, ni havien sonat tantes cançons, però el 2010 arriba al calen-
XAVIER JUBIERRE
JAVIER ETXEZARRETA
AFP / ERIC FEFERBERG
REUTERS / JIM YOUNG
El Boss oficia al Camp Nou (19-7-2008). Bruce Springsteen tanca la gira europea de presentació del seu disc ‘Magic’ a Barcelona, ciutat amb la qual manté un idil·li des del 1981.
Sequera pertinaç (19-10-2008). Catalunya s’acosta a l’estat d’emergència: les seves reserves d’aigua estan al 21,5%.
dari amb la indústria del disc a la bancarrota i sense que ni un sol artista o grup sorgit des del 2000 mereixi menció en la història. Mai abans hi havia hagut tants best-seller a les llibreries ni havien aconseguit xifres de vendes tan altes, però la literatura canviarà de decenni sense haver-se estremit davant el descobriment d’alguna obra cabdal. Mai el cine s’havia aplicat amb tant esforç per atraure el públic, arribant fins i tot a posar-li el cine a la seva pròpia casa, però la dècada se’n va sense deixarnos ni un sol títol per afegir al prestatge dels clàssics. La principal troballa cinematogràfica ha consistit a esprémer fins a l’extenuació les sèries de més rendiment: Harry Potter (1, 2, 3, 4, 5 i 6), El senyor dels anells (1, 2 i 3), Spiderman (1, 2 i 3), X-Men (1, 2 i 3), Pirates del Carib –1, 2 i 3–, La guerra de les galàxies (2 i 3)… Astronòmiques produccions, avantatjosos beneficis, però la cartellera de la dècada deixa poca empremta en la memòria del cinèfil. A Espanya el cine ha evolucionat a dues velocitats. Una cara de la moneda parla del sempitern menyspreu de l’audiència per tot el que soni a pel·lícula espanyola. L’altra té els noms d’Amenábar, Almodóvar, Penélope Cruz i Javier Bardem, que s’han fet assidus a la foto de premiats dels Oscars, i de joves creadors que es van atrevir amb estils i gèneres poc habituals en la filmografia local com el terror. REC, Los otros, El orfanato, Los cronocrímenes... Mai hi havia hagut tant cine espanyol que no semblava cine espanyol.
La tecnologia ha omplert les nostres butxaques i les nostres cases d’aparells per a l’oci, però, culturalment parlant, la primera dècada del segle XXI ha viscut sense cap vergonya de les rendes del XX. Els grans noms d’avui són els d’ahir. En la música és on aquesta paradoxa canta més: el màrtir de la dècada es diu Michael Jackson i les gires més recordades les van protagonitzar U2, Bruce Springsteen i Rolling Stones, amb permís del retorn als escenaris de Police, Genesis, AC/DC i Kiss. Vaques sagrades del passat al rescat del present. La banda sonora local té ressons semblants. A principis de la dècada, els reis de les vendes eren Alejandro Sanz, Amaral, Estopa i La Oreja de Van Gogh. Deu anys després, a aquests noms només se’ls han afegit les veus més avançades d’Operación Triunfo. La tele s’ha convertit en fàbrica i passarel·la de famosos: els realities –des de GH a les seves múltiples seqüeles– han col·locat en primer pla gent que el 1999 eren perfectes desconeguts, molts d’ells d’estil friqui, i els espais del cor han alimentat aquest fenomen. Mai hi havia hagut tants canals disponibles al comandament a distància, però la qualitat no ha seguit la mateixa progressió. D’aquest destí només se n’escapa la ficció made in USA: Perdidos, House, Los Soprano, Mad Men… Títols que ajuden a no pensar en una sospita enutjosa: si s’arrenca la pàgina d’aquesta dècada, la història de la cultura popular quedarà intacta. H
La literatura canviarà de decenni sense estremir-se pel descobriment d’una obra cabdal
27 DE DESEMBRE DEL 2009
2 0 0 6
2 0 0 7
2 0 0 8
2 0 0 9
AFP / MARTIN BUREAU
2 0 0 5
13
JORDI COTRINA
Pequín es bolca en els Jocs (8-8-2008). La Xina serveix l’edició més costosa de la història olímpica (30.000 milions d’euros) i una de les més criticades pel dèficit democràtic del país.
Guardiola fa el triplet (27-5-2009). El Barça guanya la final de la Champions contra el Manchester a Roma. Arriba a la capital italiana amb la Copa i la Lliga posades. Coldplay va funcionar.
Això tot just acaba de començar L’esport espanyol tanca una dècada prodigiosa que, donats els èxits obtinguts i l’estil exhibit, promet prolongar-se. pEr EMILIO PÉREZ DE ROZAS
p
odem parlar de noms i els agradarà. Podem parlar, perdó, escriure d’esdeveniments i s’avorriran una mica més. Podem mirar-nos-ho des del costat de les gestes i potser, només potser, els entretindrà. Podem fer-ho per ordre cronològic i, llavors, m’abandonaran en aquesta línia, la sisena d’aquest article. Podem parlar d’allò que li agrada a vostè. O d’allò que m’agrada a mi. Podem parlar dels mites, dels més famosos, dels populars. O podem parlar dels valents, dels més arriscats, dels més populars i fins i tot dels més televisius. Podem parlar dels nostres (¿qui som nosaltres?). O dels altres, de la resta
del món. Podem escriure sobre els que vam guanyar. O sobre aquells que van patir derrota a mans dels nostres (¿qui són els nostres?). Podem dir, gairebé assegurar, que esportivament parlant, escrivint, serà impossible repetir una dècada igual. Fem el que fem, comencem, doncs, l’article que ja gairebé va per la meitat. Som a l’edat d’or de l’esport espanyol. I no ho diem nosaltres, ni tan sols ho creu vostè, ho creu el món sencer. Som adorats i ja hem guanyat en gairebé tot. És possible que encara ens plantin cara Michael Phelps i els seus vuit ors a Pequín. O Usain Bolt i les seves sabates de camussa voladores, els seus dos rècords del món d’un altre planeta (9,58 segons en els 100 i 19,19, en els 200). O, com m’agrada, com l’adoro, com l’admiro, com que l’envejo, Valentino Rossi i els seus nou títols mundials de motociclisme. Però després, darrere o al costat, hi som nosaltres. Tots. Hi ha aquest Barça impressionant que fa caure de cul i acapara tots els títols haguts i per haver en aquest planeta. Estan per parlar amb Richard Branson i que, en el primer avió de Virgin en busca de nous planetes, s’emportin Messi, Xavi, Iniesta i companyia perquè competeixin en altres mons perquè, en aquest, ja ho han guanyat tot. Quasi, quasi, ¿oi?, com la selecció espanyola, anomenada la roja, que, després de proclamar-se campiona d’Europa, va llançada cap al títol que els/ens fal-
ta: el Mundial de Sud-àfrica. Hi ha equips que mereixen sortir en aquest faldó. N’hi ha molts. Sense anar més lluny, el de bàsquet: or al Mundial, or a l’Europeu, plata als Jocs. De platí amb incrustacions de diamants és l’anell de la NBA guanyat per Pau Gasol. El seu prestigi, fama i marca de la casa està gairebé a l’altura de l’immens, del portentós, del galàctic (és del Reial Madrid, ja ho saben) Rafael Nadal, guanyador de tot, tot, tot. El monstre de les raquetes (¿o és galetes?), l’únic capaç de mantenir el pols de la dècada i més enllà amb Roger Federer. Així són els nostres nois i alguna noia d’or com Marta Domínguez, l’atleta que no es rendeix mai, que es tapa a les nits amb una manta de títols i medalles, de gestes i carreres brillants, agòniques però boniques. Tan boniques com les victòries imparables d’Alberto Contador, un altre dels nois que ja suma un grand slam a l’aconseguir triomfs al Tour, el Giro i la Vuelta. Aquest sí que ha sabut i ha pogut girar la truita. Ja és millor, molt millor, que el veterà Lance Armstrong, una cosa que estan a punt, diuen, d’aconseguir Jorge Lorenzo o Dani Pedrosa amb aquell Doctor anomenat Rossi i que porta el sobrenom del campioníssim. I com que vostès i jo som així, deixem-nos per al final el més vermell de tots: Fernando Alonso, el bicampió que pilotarà per a Ferrari. El rei lleó en el circ més gran. Ja ho veuran. H
El Barça busca nous planetes per exhibir les seves arts, a la Terra ja ho ha guanyat tot
14
27 DE DESEMBRE DEL 2009
«Hem complert la nostra part per deixar un món millor, més net i més sa»
«La victòria d’Obama és un exotisme històric»
«Abans de conèixer el meu marit, jo era més d’esquerres»
Sempre va preferir les Açores. 7 de gener
Cantautora basculant. 25 de gener
José María Aznar
Carla Bruni
George W. Bush
L’expresident presumeix de llegat. 6 de gener
«Són intel·ligents, no fan sang on volen fer negocis» Roberto Saviano
l’escriptor, sobre QUI pesa una fàtuA de la camorra, Sap de quÈ parla. 3 de febrer
«Quan disparo sóc força bo. A vegades fins i tot fallo»
El 2009 en 44 frases Del fiasco de Bush a la glòria de Guardiola passant per l’espoliació del Palau. «Fins on jo sé, la meva declaració és completa. Si surten més coses, ja ho veuré». La cita de Fèlix Millet, expresident i espoliador del Palau, és candidata esforçada a frase de l’any. 43 glopades d’enginy i deliri li fan la competència en un 2009 marcat per la presidència d’Obama, els triomfs del Barça, la crisi i una sentència de l’Estatut que, amb l’any agonitzant, segueix sense arribar.
«Si veiessin una foto de la meva filla ara, molts callarien, però no l’ensenyaré mai»
Mariano F. Bermejo
«Em va saber greu no inaugurar l’AVE a BCN, perquè l’hi vaig dur jo»
Els TRETS LI van costar el MINISTERI. 11 de febrer
Magdalena Álvarez
El lament també va arribar tard. 20 de febrer
Beppino Englaro
El pare va vèncer sense MOSTRAR-la. 10 de febrer
«Aquí guanyarem 3-0 «Guarda’m un lloc al i després a Anfield, 1-2. teu costat. Vull veure Serà un ‘chorreo’» el judici final amb tu, Vicente Boluda
No ser Rappel LI va costar la presidència del madrid. 23 de febrer
pixant-me de riure»
Andreu Buenafuente SMS per a Pepe Rubianes. 1 de març
«L’oposició i TV-3 estan embrutant la imatge dels Mossos»
«Em sento com si «Guantánamo és un tingués 35 anys, però a lloc molt relaxant, vegades em desmaio... tranquil i bonic» Dayana Mendoza Ningú és perfecte» Miss Univers és poeta. Silvio Berlusconi Presumint de potÈncia. 11 de març
«La resurrecció de Jesús és un fet històric, certificat per testimonis acreditats»
Joan Saura
El conseller, en una entrevista amb EL PERIÓDICO. 5 d’abril
1 d’abril
«Tots van portar a la temeritat els límits de la democràcia, fins i tot el Rei» Javier Cercas
Benet XVI
A propòsit del 23-F. 17 d’abril
«El problema del cine espanyol no és la pirateria sinó la falta de talent»
«He estat a punt de dir que el finançament us agradarà tant com la T-1»
El premi Cervantes no es talla. 30 d’abril
Dirigint-se a Montilla en l’estrena de la nova terminal del Prat. 16 de juny
Papa empíric. 15 d’abril
«¡Però si jo no insulto gens!» Federico J. Losantos
«Sóc malparlada i maleducada, però sóc honrada» Belén Esteban
La reina absolutista de l’audímetre. 29 d’abril
DESPRÉS DE saber que no seguiria a la COPE 4 d’abril
Juan Marsé
Rodríguez Zapatero
27 DE DESEMBRE DEL 2009
«Els suggereixo que estiguin atents. Serà un fet històric per al nostre planeta” Leire Pajín Sobre la coincidència astrològica de l’era Obama amb la presidència espanyola de la UE. 3 de juny
«Hi ha un munt de noies guapes i jo no sóc cap sant: espero que ho entenguin» Silvio Berlusconi
‘Il Cavaliere’, encantat de la vida amb l’escàndol de les ‘velinas’. 22 de juliol
«Quan un juga tantes vegades amb dolor, no sap on és el límit» Rafa Nadal
El tennista, en un any nefast. 31 d’agost.
«La pau no és tan sols l’absència d’un conflicte visible» Barack Obama
Amb un ull a L’Afganistan i un altre al Nobel. 10 de desembre
En la reaparició DESPRÉS DE les seves operacions. 14 de juny
«Si l’holocaust és veritat, ¿per què no ofereixen proves?»
El ministre parla clar i català. 2 de setembre
Al president iranià no LI valen els 6 milions de jueus morts. 18 de setembre
Alfredo Pérez Rubalcaba
El ministre censurava fins I TOT LES SEVES CONQUISTES. 20 d’octubre
A mr Millet SE LI va acabar el talent. 29 d’octubre
Catalunya és zero» José Montilla
Amb l’aritmètica clara. 19 de novembre
«Ha sigut una organització de pacotilla»
Alfons López Tena Sonor ‘dia després’ del referèndum. 14 de desembre
Un turment GENS comparable a una estafa de 50.000 milions de dòlars. 29 de juny
«El que Espanya no pot fer és negar la decisió del Parlament»
«Fins on jo sé, la meva declaració és completa. Si surten altres coses, ja ho veuré»
«Als que no creien en mi, amb perdó de les senyores, «La possibilitat d’un que la mamin, que la segueixin pacte amb el PP com el d’Euskadi a mamant» Amb l’ego a l’altura de la bragueta. 14 d’octubre
Severiano Ballesteros
«Ava Gardner em va convidar a fer una copa però, per a sorpresa seva, em vaig excusar» Manuel Fraga
Diego Maradona
«Sóc més bona persona que «Estic turmentat. abans perquè He deixat un llegat de la part dolenta me l’han tret vergonya» Bernard Madoff els metges»
Fèlix Millet
Mahmud Ahmadinejad
«S’haurien d’obrir diligències per si Zapatero ha comès suborn al rebre anxoves de Revilla» Rita Barberá
En ple ‘Barçagate’. 24 de setembre
La presidenta de Madrid, convençuda QUE LA MIDA SÍ QUE ÉS IMPORTANT. 28 de setembre
Joan Oliver
Antoni Serra Ramoneda
Joan Laporta
De patró a expatró del Palau. 11 de novembre
El president del Barça, pensant si es ‘reagrupa’. 15 de novembre
el jugador va guanyar per la mà la repesca de frança en el mundial. 21 de novembre
President al ralentí. 21 de novembre
Ja no vol més ‘trankimazins’ a compte del TC i de l’Estatut. 25 de novembre
El secretari de la CIMERA del Clima es preparava per al fiasco. 15 de desembre
Esperanza Aguirre
«Si el país necessita un líder i no un màrtir, m’ho podria pensar»
«Demanar calma després de més de tres anys d’espera és una audàcia sense límits»
Yvo de Boer
La figura abans coneguda com A Paquirrín. 19 de juliol
«Un ordinador gegant permet a Rubalcaba escoltar les converses de tothom»
«Ens vam incorporar més tard a la recessió i també en sortirem més tard»
«Pots portar un cavall a l’aigua, però no el pots fer beure»
Kiko Rivera
«No volíem espiar-los sinó protegir-los. Es va fer amb discreció»
«Hem de dimitir per omissió i anar-nos-en amb el cap cot»
José L. Rodríguez Zapatero
«Els meus germans són els guapos, i jo, el graciós»
L’alcaldessa té un garzón A dins. 7 de juliol
«Estic avergonyit. Repetir el partit seria la solució més equitativa» Thierry Henry
15
Artur Mas
«El meu fill Borja està en una secta» Carmen Cervera
El ‘cas Thyssen’ Fa un gir inesperat. 16 de desembre
«Tornaré a Aaiun viva o morta, però hi tornaré» Aminatu Haidar En vaga de fam. 9 de desembre
«Senyors, si avui perden, seguiran sent els millors. Però si guanyen, seran eterns» Josep Guardiola
abans de guanyar el mundial de clubs. 19 de desembre
16
27 DE DESEMBRE DEL 2009
Els que HAN MARXAT
cronologia
L’any d’Obama i del Barça
John updike
Pepe rubianes
Mari Trini
Corín Tellado
Antonio Vega
Mario Benedetti
18-3-1932/27-1-2009
2-9-1947/1-3-2009
12-7-1947/6-4-2009
25-4-1927/11-4-2009
16-12-1957/12-5-2009
14-9-1920/17-5-2009
David Carradine
Vicente ferrer
Farrah fawcett
Pina Bausch
Baltasar porcel
Bobby robson
8-12-1936/3-6-2009
9-4-1920/19-6-2009
2-2-1947/25-6-2009
27-7-1940/30-6-2009
14-3-1937/1-7-2009
18-3-1933/31-7-2009
Jordi sabater pi
dani jarque
edward kennedy
Patrick swayze
2-8-1922/5-8-2009
1-1-1983/8-8-2009
22-2-1932/25-8-2009
18-8-1952/14-9-2009
Alicia larrocha
Luis Aguilé
Andrés mONTes
Sabino fdez. campO
23-5-1923/25-9-2009
24-2-1936/10-10-2009
27-11-1955/16-10-2009 17-3-1918/26-10-2009
claude lévi-strauss
José luis lópez FRANCISCO vázquez AYALA
Albert RÀFOLS CASAMADA
28-11-1908/30-10-2009
11-3-1922/2-11-2009
2-2-1923/17-12-2009
Escriptor
Actor
Actor i còmic
Humanista
Cantant
Actriu
Escriptora
Coreògrafa
Músic i cantant
Escriptor
Escriptor
Entrenador
michael jackson 29-8-1958/ 25-6-2009
Rei del pop
Primatòleg
Pianista
Antropòleg
Futbolista
Cantant
Actor i còmic
Senador
Periodista esportiu
16-3-1906/3-11-2009
Escriptor
Actor i ballarí
Excap Casa del Rei
Pintor
3/1. Invasió a peu de Gaza. Israel causa 1.330 morts. 20/1. Obama, a la Casa Blanca. 24/1. Moren 4 nens de Sant Boi a l’enfonsar-se un pavelló a causa del vent huracanat. 6/2. Es destapa el cas Gürtel. 9/2. Mor Eluana Anglaro, després de 17 anys en coma. 9/2. Mor d’un tret al mig del carrer de Santaló l’executiu Félix Martínez Touriño. 22/2. Penélope Cruz obté l’Oscar per Vicky Cristina Barcelona. 1/3. Alberto Núñez Feijo s’imposa a Galícia. Patxi López, amb el suport del PP, serà lehendakari al País Basc. 7/4. Crisi de Govern. Solbes, entre els rellevats. 8/4: Nou pacte d’Entesa. 23/4. Juan Marsé rep el premi Cervantes. 24/4. 4.010.700 aturats segons l’INE. El PIB cau un 3%. 25/4. L’OMS dispara les alarmes per la grip A a Mèxic. 27/5. El Barça, campió d’Europa després de guanyar Lliga i Copa. El 19 de desembre bat rècords al vèncer en el Mundial de Clubs i sumar sis títols en un any. 1/6. Desapareix en ple vol un Airbus que anava de Río a París. 28/6. Cop a Hondures. 29/6. Bernard Madoff, condemnat a 150 anys de presó. 6/6. Inauguració de la T-1. 19/6. ETA mata l’inspector Eduardo Puelles García. 21/7. Quatre bombers moren en un foc als Ports. 26/7. Contador guanya el Tour. 30/7. ETA mata els guàrdia civils Carlos Sáez i Diego Salva. 5/8. Ahmadinejad, investit president entre protestes. 16/9. Fèlix Millet confessa l’apropiació de fons del Palau. 24/9. EL PERIÓDICO destapa l’espionatge al Barça. 26/9. Polanski, detingut a Zuric per un delicte sexual contra una menor que va tenir lloc el 1977. 28/9. La pastilla de l’endemà es ven a les farmàcies. 2/10. Río, seu dels Jocs. 2/10. El segrest de l’Alakrana s’allarga 47 dies. 27/10. Operació Pretòria: detinguts Bartomeu Muñoz, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra per presumpta corrupció urbanística. 7/11. Cinc treballadors moren al túnel Dos-Valires. 8/11. Els EUA aproven el projecte de reforma sanitària. 25/11. Divorci dels ducs de Lugo. 26/11. Els diaris catalans publiquen l’editorial La dignitat de Catalunya. 29/11. Al-Qaida segresta tres catalans a Mauritània. 13/12. Berlusconi rep una agressió en un any marcat per l’escàndol de les velines i per la crispació política. 17/12. Haidar deixa la vaga de fam i torna a Aaiun. 18/12. Copenhaguen acaba sense cap acord vinculant.