Número 57 - Abril 2018
Publicació periòdica de la Secció Local d’Esquerra Republicana de Catalunya de Terrassa
Distribució gratuïta
#FemTerrassa Demà és avui
gut imposar contingut als pressupostos, hem aportat com ERC-MES la necessitat d’actualitzar les polítiques socials, compromís de desenvolupar nous plans d’equipaments o noves polítiques de subvencions per entitats... Fins i tot, quan les mateixes incongruències democràtiques del govern van provocar la crisi institucional més gran viscuda mai en aquesta ciutat, i malgrat no aconseguir el canvi polític, vam treballar des de l’oposició perquè l’Ajuntament no quedés bloquejat.
Som la tercera ciutat en nombre d’habitants, però sobretot tenim una història i un entramat social que donen bona mostra de la realitat, les complexitats i les possibilitats d’un país del qual no només no vivim deslligats, si no del qual som actors protagonistes.
Quan una ciutat fa 40 anys que està governada pel mateix partit, quan una ciutat ha basat el seu desenvolupament en el creixement demogràfic i no en les dinàmiques internes i els potencials del seu teixit ciutadà i associatiu, arriba un moment on tothom crida la paraula: CANVI! I no demanen que la ciutat canviï, perquè la ciutat ja és. La ciutat d’avui ja ens mostra la Terrassa futura, amb tots els seus potencials, les seves tendències i contradiccions, les seves resistències al canvi, de les idees i dels actors emergents. La ciutat d’avui ens anuncia la ciutat del demà. El que es reclama és un canvi en la gestió política d’una ciutat amb un potencial pendent de ser emprat. Comença el compte enrere. Ja han passat tres anys des de les darreres eleccions municipals a la nostra ciutat. Tots els partits van presentarse a les eleccions prometent canvi. Fins i tot els que portaven governant 40 anys prometien canvi. I certament, canvis n’hi ha hagut. No en la forma de governar la ciutat, amb un PSC més erràtic i més desmembrat que mai, però sí en la societat i en la mateixa ciutadania. Des d’Esquerra Terrassa sempre hem defensat que la ciutat havia de deixar de veure’s com un municipi aïllat enmig del territori. Som la tercera ciutat en nombre d’habitants, però sobretot tenim una història i un entramat social que donen bona mostra de la realitat, les complexi-
tats i les possibilitats d’un país del qual no només no vivim deslligats, sino del qual som actors protagonistes. Durant aquesta legislatura la nostra ciutat ha viscut les manifestacions i expressions de ciutadania més multitudinàries de la seva història. I no ens referim només al 3 d’octubre, quan més de 25.000 persones van omplir el centre de la ciutat a favor de la democràcia i en contra de la violència policial durant el referèndum. Parlem de la mateixa organització de l’1 d’octubre, parlem de la manifestació a favor de la gestió pública de l’aigua, parlem de l’èxit inqüestionable de la vaga feminista a la nostra ciutat, parlem de la PAH, parlem d’un moviment pensionista alçat i reivindicatiu que setmana rere setmana omple el Raval reclamant uns drets que no són el seu present sinó el nostre futur. Terrassa s’ha distingit històricament per ser una ciutat on l’associacionisme i els moviments de base han aixecat la cultura, han teixit els barris, han defensat els drets dels treballadors i les treballadores. Una ciutat on, també, hi ha hagut emprenedoria, des de la base del comerç de proximitat fins a la gran empresa. Realitats lligades entre si on la política del postfranquisme, representant el vot progressista i d’esquerres d’una majoria de la ciutadania, va decidir jugar un paper de gestor, establint pactes d’entesa que han mantin-
gut l’evolució d’aquesta ciutat, amb perspectives de sumar diferents visions complementàries. Des de la ciutadania, molts cops gairebé de forma instintiva, es feia i teixia ciutat. Des de les “elits”, per entendre’ns, es donava a la ciutat. És com qui vol “donar” un petó en comptes de fer-lo. Tot parteix de l’amor, però quan els petons es fan es comparteixen i quan es “donen” només es té en compte la visió de l’enamorat que els entrega. I l’Ajuntament, si em permeteu l’ensucrada, aquí li toca jugar el paper de Cupido, potenciant i gestionant l’amor sota un projecte compartit i polítiques que afavoreixen el que la mateixa societat aporta. Una visió que fa unes dècades podia acostar-se al concepte de fer ciutat, però que s’ha anat desdibuixant i esmorteint, com aquell que confia que els amors es fan sols, i on el PSC ho donava tot per fet: fins i tot els vots. I el paradigma de la ciutat ha canviat fins a descol·locar-los. La crisi econòmica hi va jugar un paper important. Si bé la gestió davant l’estretor és extremadament complexa, també va evidenciar les mancances d’una política que havia donat les coses per fetes. Ho van intentar salvar amb política de cara amable i inauguració de barberies, mentre la gestió tècnica de l’Ajuntament s’escarrassava a cobrir les necessitats bàsiques d’una ciutat on calia construir i no només tapar forats.
La millor manera de guanyar la ciutat és pensar, imaginar i construir entre totes i tots el millor projecte possible i apel·lar tothom que se l’estimi, se’l faci seu i ajudi a construir-lo i a defensar-lo Per sort, l’amor a aquesta ciutat cerca les seves pròpies vies. I la ciutadania terrassenca ha demostrat tenir més esperança i convicció en la ciutat que el mateix executiu. De fet, des d’Esquerra Republicana, com a partit polític, hem d’admetre que la desnortada de l’executiu municipal socialista (i fins fa poc també convergent) ens ha permès, fins i tot exercint com oposició a l’Ajuntament, incidir durant aquesta legislatura en les polítiques públiques i la construcció d’un projecte de futur per aquesta ciutat Durant aquests tres anys s’ha pogut tirar endavant una aposta per la gestió directa del servei de l’aigua (sumant un PSC que no ho portava al seu programa electoral), s’ha po-
I des del carrer? Des del carrer la ciutadania ens demostra que aquesta ciutat està activa i té molt per aportar. Ha passat el moment on alguns donaven a la ciutat, perquè les noves elits de Terrassa, el nou terrassenquisme, està en les persones que entenen el “fem ciutat” en plural. I això pot portar el canvi polític a l’Ajuntament de Terrassa, perquè als carrers ja hi és. La millor manera de guanyar la ciutat és pensar, imaginar i construir entre totes i tots el millor projecte possible i apel·lar tothom que se l’estimi, se’l faci seu i ajudi a construir-lo i a defensar-lo. Haurà de ser un projecte republicà, obert a tothom. Un projecte guanyador al servei del país, on la ciutat i la seva gent en siguin actors protagonistes. Volem treballar en la línia d’impulsar polítiques per a les persones, insistint en la cohesió, en la sostenibilitat i en la identitat municipal i de país. No ha de ser a la contra de res ni de ningú ni supeditat només a l’agenda nacional. Un projecte on els valors republicans representen la concepció d’una societat moderna, culta i igualitària en drets i deures. Un projecte capaç de seduir els que viuen pendents de la política local, de la política del país i dels que no viuen pendents de la política però que, sense saber-ho, fan política cada dia en imaginar com els agradaria que fos la seva ciutat.
Isaac Albert Portaveu Grup municipal ERC-MES Diputat Comerç DIBA
2
Opinió
TERRASSA
Abril 2018
JENN DÍAZ, diputada i escriptora
Davant un estat repressiu i autoritari, tenim dues alternatives: doblegar-nos, o enfortir-nos
No defallir
Parlament de Jenn Díaz al Sopar de la República celebrat el dia 12 d’abril on es va entregar el premi Gorra Frígia 2018 –que reconeix els valors republicans– a Mercè Gómez i Llobregat, presidenta del Casal de la Dona de Terrassa
Hi ha una maledicció d’origen xinès que diu “Et desitjo temps interessants”. Catalunya està immersa des de fa anys en aquesta maledicció. Esquerra Republicana és un partit amb 87 anys d’història. Aquesta dada significa que la vida del nostre partit està lligada necessàriament a la història contemporània del país, en els bons i en els mals moments. Un president d’ERC va ser afusellat (Lluís Companys), un secretari general d’ERC va patir 40 anys d’exili (Josep Tarradellas), així com un president d’ERC (Heribert Barrera). Un altre president d’ERC, en Jordi Carbonell, va patir presó durant el franquisme. L’any 2018, el règim postfranquista manté el president d’ERC a la presó (Oriol Junqueras) i la secretària general és a l’exili (Marta Rovira). Aquesta història de repressió, arbitrarietat i injustícia té, 80 i escaig anys després, els mateixos protagonistes. Per una banda, hi ha l’Estat espanyol, incapaç de reformar-se i treure’s de sobre la línia autoritària que l’acomanya des de la seva mateixa gènesi. Ja ho sabem, estem davant un país que va aplicar la Contrareforma sense haver passat per la reforma. De l’altra banda, la tradició democràtica i pacifista catalana. L’element diferencial entre 1939 i 2018 és la liberalització de la informació, una revolució de tan ampli abast com en el seu moment va ser l’aparició de la impremta. L’any 2018, tot allò que faci el règim postfranquista, segurament pel mal de la seva imatge i credibilitat com a estat democràtic, serà vist arreu del món. Som davant l’esgotament d’un cicle polític al país, en que els instruments de treball de l’independentisme per ampliar la base social i assolir l’hegemonia política han topat amb aquest autoritarisme feixista. La història ens ensenya com superar-ho. La primera lliçó: no defallir.
L’abril hauria de ser un mes de celebració per a tots els republicans. Avui, però, ara, a l’abril del 2018, la celebració de la República sembla més que mai una reivindicació i no una festa. Malgrat tot, no els hi cedirem cap espai d’alegria, i per això som aquí aquesta nit, per parlar dels nostres valors: els que ja coneixem, i els que cada dia que passa descobrim que tenim. Davant un estat repressiu i autoritari, tenim dues alternatives: doblegar-nos, o enfortirnos. I això, enfortir-nos, és justament el que fem, també, amb sopars com el d’aquesta nit: reunir-nos per seguir parlant, buscar solucions, donar-nos suport... però sobretot per no oblidar, per no normalitzar la injustícia que estem vivint i no deixar enrere ningú. Em permetreu, però, tot i que us pugui semblar fora de lloc, que faci una reivindicació més emocional que política. Aquest matí llegíem les cartes d’exili i guerra de Mercè Rodoreda a l’Institut d’Estudis Catalans, ja que demà farà trenta-cinc anys que l’escriptora ens va deixar. No cal dir que la vigència de les lletres de Rodoreda és més actual que mai, i no només el seu contingut, fins i tot l’acte mateix d’escriure cartes i esperar-ne. Deia, en una d’elles: Jo, que tan sovint estic frec a frec del patètic espero, malgrat els meus trenta anys intensos, unes quantes primaveres amb prou tendresa en mi per a sentir en el cor i en les mans tot el que de més delicat tenen les flors i els matins alegres. Ara no, ara m’he quedat amb un dels sentiments més negatius: l’odi. Un odi passiu, gairebé animal, a tot i a mi per la meva impotència. No, no és que l’odi sigui un dels valors republicans que avui ens reuneixen al voltant d’una taula: és, precisament, la gestió d’aquest odi el que ens apropa entre nosaltres. Fa massa dies que em preocupa l’odi, i aquest matí, llegint les cartes de Mercè Rodoreda, me n’he adonat. El gran valor republicà que voldria defensar avui, davant de tots vostès, és el dret que tenim tots a no odiar, a no convertirnos en el nostre enemic, a seguir-los
no fem allò que s’espera de nosaltres: perdre l’esperança, rendir-nos, acotar el cap, abaixar els braços. Sabem que tenim la raó, tenim un projecte, el talent i les ganes. Ens en sortirem si seguim com fins ara: amb el cap ben alt, lluitant fins a les últimes conseqüències pels nostres ideals, i fentho de manera pacífica i democràtica.
considerant —a l’altra banda del 155— només adversaris polítics i no enemics. La República que molts tenim al cap té dues potes imprescindibles: el feminisme i la cultura. Del feminisme i la cultura sorgeixen la resta de valors que defensarem fins al final: la llibertat, la justícia, la generositat, la igualtat, la consideració cap als altres. No renunciarem a cap d’elles, però permeteu-me, sent dona de lletres, i atès que la guardonada representa ben bé les lluites que menciono, que us en parli. Ara que tenim presos polítics, que tenim exili, que vivim un estat d’excepció silenciat però punyent. Ara que molts fem política per responsabilitat, ara que els partits queden més desdibuixats que mai. Ara que per manifestar-nos i expressarnos lliurement hem de patir conseqüències judicials. Ara més que mai la lluita passa pel feminisme, pels nous lideratges de les dones; i passa per la cultura, pel motor d’empatia i humanitat que ens fa treballar. Sí, la República, la gestió de l’odi de que parlava abans, l’assolirem amb una base més estable si els pilars són els que calen. No podem permetre que la nostra República neixi d’aquest odi que tant ens espanta quan sentim parlar a segons qui. No la volem, una República que no se sàpiga defensar amb l’alegria, la tendresa i la delicadesa que tenen les flors i els matins alegres. Si renunciem a una República basada en la humanitat, ho haurem perdut tot. Per això darrerament és tan important que no caiguem en paranys, que
Malgrat pugui semblar una ingenuïtat o fins i tot puguem semblar un pèl càndids, la mà estesa l’haurem de mantenir fins al final, i sí, fins i tot cap a aquells que malgrat ens vulguin fer creure que són l’enemic, no són més que adversaris. Catalunya és plena de riquesa i diversitat, una cultura feta de cultures, un poble fet de pobles només creixerà si accepta aquesta pluralitat, la respecta i la fa seva. Aconseguir-ho no és fàcil ni tan sols sobre el paper, però no hi podem renunciar: comença, ja ha començat, la seducció constant i permanent. Si alguna cosa té la societat catalana és que vol explicar-se arreu, i és així, amb la paraula, com ens farem entendre: fora de Catalunya, però també dins. És el mínim que podem fer per tots els nostres companys que són a l’exili o a la presó: fem de la nostra lluita la seva dignitat, i no ens deixem guanyar en allò més quotidià. Joan Fuster deia, i hi torno, amb l’odi: M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té. En té, i tant que en té, d’importància. Avui us parlo d’allò més íntim, de la bellesa fràgil de les flors rodoredianes i dels matins alegres que ens volen fer perdre. Ho faig en una nit republicana, acompanyada d’una dona lluitadora com la Mercè Gómez i Llobregat, que amb la seva lluita personal i col·lectiva ha aconseguit que malgrat aquest abril sigui més combatiu que festiu, recordem per què volem seguir alçats: la República. Tenim el convenciment, la voluntat i la generositat. I tenim, sobretot, homes i dones plens de raons. Jenn Díaz Ruiz Diputada al Parlament de Catalunya per ERC, escriptora i traductora.
LA TIRA TERRASSA
PUBLICACIÓ PERIÒDICA D’INFORMACIÓ MUNICIPAL
ESQUERRA REPUBLICANA DE TERRASSA Consell de Redacció: Isaac Albert, Carles Caballero, Josep M. Villagrasa, Ona Martínez, Xènia Albà, Joan Lluch, Bernat Pizà i Oriol Guerrero Disseny i maquetació: Joan Lluch Fotografies: Xènia Albà, Ona Martínez, Josep Villagrasa i Arxiu
D.L. B-20396-97 Els articles signats no representen necessàriament l’opinió de la redacció d’aquesta publicació. Imprès a Catalunya
Els continguts de l’Acció així com els números anteriors els podeu consultar a www.laccio.cat
www.laccio.cat
@ercterrassa
esquerra.terrassa
www.isaacalbert.cat
Abril 2018
PolíTICA MUNICIPAL
L’Assemblea de Dones, construir ciutat des del feminisme i la política
Fermesa i convicció. Amb aquest caràcter ha nascut l’Assemblea de Dones d’Esquerra Republicana a Terrassa. “Amb ganes d’aportar idees, fer propostes i actuar”, afirmaven les republicanes en la seva presentació. “Amb voluntat de ser un espai des d’on treballar per feminitzar la política, la ciutat i el país”. I si una cosa han fet en el seu, encara curt, temps de vida és proposar i actuar. Ja a la primera roda de premsa presentaven una proposta de resolució per impulsar una campanya per la promoció de la vocació cientificotècnica entre les noies. Però no s’aturaven aquí: el 4 de març, en motiu del Dia Internacional de la Dona, van realitzar l’acte “Contes rebels”, una hora del conte infantil que fomentava l’educació no sexista entre nens i nenes. L’acte va tenir un gran èxit, aplegant unes 150 persones. Per la seva banda, les JERC organitzaren una exposició de cartells feministes de la història, alhora que il·lustradores terrassenques feien un mural en directe. Una activitat trencadora i original, que posava de relleu el talent femení. La vaga del 8 de març mereix un punt a part. Dia de reivindicació històrica, la manifestació va desbordar el centre de Terrassa i, com no podia ser d’una altra manera, les dones republicanes hi van ser presents amb
força. “Sempre estarem al costat de les entitats feministes de la ciutat”, remarquen. I afegeixen: “la gran mobilització del 8 de març ens demostra que la lluita feminista és cada vegada més àmplia i transversal, i més necessària que mai. La desigualtat és molt present encara a la nostra societat. Hem de denunciar-la i fer-la visible cada dia i construir una societat i una República feministes”. Hi ha molta feina per fer, al partit, a la ciutat i al país, i des de l’Assemblea de Dones d’ERC Terrassa treballaran sense descans per aportar el seu granet de sorra. Si totes i tots ho fem, si cada dia som més, la Terrassa i la República lliures i feministes seran una realitat.
L’Assemblea de Dones d’ERC Terrassa ha arrencat amb força i ja ha impulsat accions, actes i propostes
Compromís amb la ciutat i un jovent crític i culte Les JERC Terrassa continuem lluitant per potenciar l’educació, la cultura i l’estudi entre el jovent de la ciutat. Per aconseguir aquest objectiu de facilitar l’estudi entre les i els joves hem seguit apostant pel sistema de biblioteques de Terrassa, com ja vam fer aconseguint l’obertura de la BCT fins les 12 de la nit en períodes d’examens. Per això vam presentar un conjunt d’esmenes en el Pla Municipal del Servei Bibliotecari 2017-2025 que fan realitat el lema de “Terrassa, segona ciutat universitària del país”. Hem prioritzat les aules d’estudi per facilitar la vida a les i els estudiants de la ciutat que s’han de desplaçar fins a les biblioteques de les seves facultats -col·lapsades i sovint fora de la ciutat- per així aconseguir un altre objectiu: que Terrassa no sigui una ciutat dormitori. També, proposàvem transformar els espais polivalent de la BCT en llocs de cultura i estudi. Garantim que la BCT, lloc de reunió de la majoria d’estudiants de la ciutat, estigui oberta els diumenges en períodes d’exàmens. El nostre compromís amb l’educació és un compromís amb la llibertat i per un jovent crític i culte. JERC Terrassa
3
Mercè Gómez i Llobregat, premi Gorra Frígia 2018 als valors republicans
Jenn Diaz, Caeles Caballero, Isaac Albert i Teresa Ciurana entreguen el premi Gorra Frígia a Mercè Gómez Llobregat.
El restaurant el Born ple a vessar en la 15a edició del Sopar de la República, organitzat per Esquerra Terrassa. Amb la presència de Jenn Díaz, diputada d’Esquerra al Congrés dels diputats, i representants de diversos partits polítics municipals, s’ha commemorat un any més la proclamació fa 87 de la República amb un sopar i entrega dels premis Gorra Frígia. El guardó, que des de l’any 2004 distingeix anualment una persona o entitat de la ciutat que s’hagi destacat en la defensa dels valors republicans, enguany ha recaigut en Mercè Gómez Llobregat, actual presidenta del Casal de la dona . Un guardó atorgat per unanimitat pel jurat dels Premis Gorra Frígia i que ha justificat aquest honor al definir Mercè Gómez com a “terrassenca, lluitadora des dels temps de la clandestinitat per la igualtat de gènere i pels drets laborals de les treballadores sobretot del ram del tèxtil i en defensa de l’Escola Pública Catalana i les llibertats democràtiques”. Mercè Gómez ha agraït el premi a Esquerra Republicana i ha destacat la necessitat de seguir reivindicant els valors republicans davant el retrocés de drets i sempre des d’una òptica feminista. La guardonada amb la Gorra Frígia 2018 ha afirmat que “Franco va morir però el franquisme està present i queda molt per lluitar. I sense les dones no hi haurà revolució”. Un
discurs que ha conclòs amb la sala cridant “Visca la lluita feminista!” L’acte ha comptat amb un destacat to reivindicatiu, amb un rècord especial pels presos polítics i una defensa ferma de la República i els seus valors davant la repressió de l’estat espanyol. En aquest sentit, Esquerra Terrassa ha aprofitat el Sopar de la República per retre també homenatge a totes les voluntàries i voluntaris que van participar activament en l’èxit organitzatiu de l’1 d’Octubre i van defensar la democràcia el passat 21 de desembre. El president d’ERC Terrassa, Carles Caballero, ho resumia afirmant que “El règim postfranquista s’ha tret la careta. I malgrat patir els estàndards de repressió de qualsevol règim autoritari no defallim. Donem la cara i tenim el goig de seguir tenint persones a qui premiar pels seus valors republicans”. La diputada Jenn Díaz, en el seu discurs, ha coincidit amb la guardonada en establir com un dels pilars de la República el feminisme, assegurant que “Dels pilars del feminisme i la cultura sorgeixen la llibertat, la generositat i la defensa dels valors que representa la República”. Uns valors que fonamenten l’entrega de la Gorra Frígia 2018: “Retre homenatge a dones com la Mercè ens fa recordar els valors que defensem i que ens han d’acompanyar fins a assolir la victòria final”.
Jordi, hi serem a totes! Record del Jordi Navarro El Jordi no s’havia de morir. Ningú s’ha de morir als 43 anys, amb dues filles, la Farners i l’Arlet, amb una gran companya, la Núria. Ple de vitalitat. Ho va fer sense avisar-nos. Els matins de Sant Esteve, malgrat el que canti el Pau riba, mai més, però mai, tornaran a ser com abans. Somriure ample, afable, acollidor, bon jan, sorneguer, compromès, rigorós amb la feina, amb una gran exigència ètica. Li agradaven els The Clash, el rock i anar amb les seves filles al “petit camaleons”. Informàtic privilegiat, havíem rigut molt quan ens explicava les seves desventures programant màquines de casino arreu del món. “Ets el tio més desitjat” li deia, fins que va acabar força fart del tema i va canviar de sector, fent coses, però, que a la gent normal ens semblen impossibles. Sempre hi era, al partit, als actes, a les reunions, a la ciutat, a la plaça. Ens vam conèixer a la “Campanya contra el 4rt Cinturó”. Portant la pancarta, fent activisme, que ell va
El passat mes de desembre ens deixà en Jordi Navarro, militant de la Secció Local d’Esquerra i persona compromesa amb la cultura, la ciutat i el país.
conduir cap al discurs mediambiental i de territori. Compromès amb el Vallès com pocs. Vaig explicar el dia del seu comiat com ens havien enganxat, ja de grandets, una nit fent una pintada que deia: “No al Camp de Golf. El Vallès és de Tots”.
Terrassenc i terrassenquista de pro. Actiu a la cultura i a la ciutat. Vam compartir, a més de l’amistat, partit, sindicat i colla castellera, primer als Minyons de Terrassa i després ell, la Núria i les seves filles, varen anar als Castellers de Sant Cugat, els Gausacs, on era membre de la tècnica, i molt, però molt estimat. Ara surten notícies que diuen que el Ministerio de Fomento recupera no sols el tram del 4rt cinturó que va a Abrera, sinó la nova autopista cap a Granollers que parteix el nord del Vallès. Nosaltres, a Terrassa, ja en tenim una, dues i fins i tot tres d’autopistes que van cap a Granollers i Martorell, però cap via de tren i transport públic que no passi per fer transbord a Barcelona. És un tema de model de mobilitat i territori, com ens va ensenyar el Jordi. No et preocupis Jordi, hi serem a totes!!! Cesc Poch
4
ENTREVISTA
Abril 2018
TERESA CIURANA, presidenta de l’Associació de Mestres Alexandre Galí
“Som la tercera ciutat del país en nombre d’habitants i tenim un problema amb l’educació on ens hi juguem el futur de les terrassenques i terrassencs” Teresa Ciurana i Satlari és la presidenta de l’Associació de mestres Alexandre Galí. Ha dedicat tota la seva vida professional a l’educació, sempre treballant en diferents centres públics de la ciutat. Afiliada a CCOO, forma part també de la Junta del Casal de la Dona i va decidir acceptar la proposta que li brindava ERC, a les darreres eleccions municipals, ocupant el cinquè lloc a les llistes com a independent. Tot i no sortir escollida, treballa activament representant Esquerra al Consell Escolar municipal i a la Comissió d’Escolarització equilibrada, formada fa pocs mesos per abordar el problema de la Segregació escolar a la ciutat. - Juliol de 2016: Un informe del Síndic de Greuges apunta Terrassa com la ciutat amb més segregació escolar a primària a tot Catalunya. Hem avançat des d’aleshores? - Poca cosa. Des de l’oposició hem sigut tossuts amb el govern demanant que es posessin les piles. Vam demanar ja a juliol de 2016 un estudi demoscòpic per abordar la segregació que encara esperem. S’han plantejat propostes per solucionarho però el govern municipal sembla que just ara es desperta, quan queda un any per a les eleccions i les mesures que s’acordin no podran ser efectives fins el curs 2019-2020, amb una mica de sort. - Però la Comissió d’Escolarització Equilibrada per abordar la Segregació ja està en funcionament. - Si, fa poc hem fet la segona reunió, però hi ha tanta feina per fer... El govern a dia d’avui encara ha d’explicar què ha estat fent els darrers anys i quan plantegem mesures concretes per treballar una escolarització en igualtat de condicions, a tots els
que tenim actualment a Terrassa per intentar distribuir l’alumnat i pactada entre tots malgrat les dificultats. Evidentment tot és revisable. Ara, ja li dic, la temptació de la zona única d’alguns partits només pot afavorir elitismes i empitjorar la situació.
centres de la ciutat, sempre et planteges la mateixa pregunta: Per què no s’ha fet abans? - Posi’m un exemple - Doncs per exemple, la reserva de places, a tots els centres públics i concertats, per a nens i nenes amb necessitats educatives especials. Això, perquè la gent ens entengui, implica nens amb capacitats diverses però també nens i nenes amb situacions socioeconòmiques complexes. Normalment se’n reserven dues, però la realitat avui ens indica que se n’haurien de reservar unes quantes més per centre. Ara es planteja que a dues de les quatre zones d’escolarització en reservem quatre. És un avenç? Sí, clar. Però estem lluny de solucionar el problema. - Des d’Esquerra es va proposar els inistitut escola com una solució per reduir la segregació escolar. Ara, l’escola Joan Marqués Casals sembla adoptar aquest model. - L’Institut escola pot ser una de les moltes solucions que hem de plantejar. En primer terme, perquè l’escola pública podria tenir una oferta similar a la concertada, donant la possibilitat a les famílies d’escolaritzar els infants durant tota l’educació obligatòria, un valor afegit actualment exclusiu de la concertada. També pot permetre que tota la feina realitzada a primària no es dilueixi al fer el salt a secundària, entre altres coses. Això no exclou que, per exemple, jo sigui força escèptica amb el cas del Joan Marqués Casals. - Per? - Doncs perquè, per començar, és un pedaç que a més fa perdre espais de qualitat als nens i nenes de primària. En definitiva s’obren línies de secundària dins aquesta escola però, segons ens diuen, no es planteja com a projecte permanent i pot donar a les famílies una expectativa que, si decideixen tallar el projecte, pot crear desencís. En segon lloc, no s’ha plantejat enlloc com una solució pel conjunt del sistema educatiu de la ciutat. No hi ha un plantejament sobre com pot afectar això als
Teresa Ciurana Satlari ha dedicat tota la seva vida a l’educació, sempre treballant en diferents centres públics de la ciutat
El mapa escolar, amb totes les seves imperfeccions, és l’única eina que tenim actualment a Terrassa per intentar distribuir l’alumnat instituts de la zona escolar o si hi havia una altre centre més idoni on començar a desenvolupar aquest model amb èxit. Estic segura que les famílies de l’escola poden estar encantades, a dia d’avui. Però les coses fetes sense visió de conjunt poden portar problemes futurs. - D’aquí poc es publicarà l’estudi demoscòpic sobre les preferències d’escolarització a la ciutat. Pot ajudar a aquesta visió de conjunt? - Evidentment, però cal ser clars: fa gairebé dos anys que el vam dema-
nar i constatarà coses que sabem o intuïm. La part interessant es troba en els grups de treball amb famílies i centres. Sens dubte serà útil, però la visió de conjunt l’hem d’adquirir amb mesures necessàries com, per exemple, tenir tots els alumnes amb necessitats educatives especials detectats abans que comencin l’escolarització als 3 anys. - I això es fa? - S’ha incrementat l’esforç per ferho. La detecció més fàcil és, per exemple, la que es fa a través dels germans que ja estan escolaritzats, també s’està fent un treball previ de detecció i traspàs d’informació des de les llars d’infants i escoles bressol. El que falta ara és informació dels infants que no s’escolaritzen abans de P3, i que inclouen moltes famílies que ho eviten per estalvi econòmic. S’hauria de tenir una entrevista amb cada una d’aquestes famílies. Des de l’Ajuntament se’ns diu que no hi ha recursos per ferho. Bé, hem proposat començar per un districte i anar ampliant. Aquí cal voluntat i no excuses. - L’informe i la Comissió d’escolarització equilibrada pot fer variar el mapa escolar? - El mapa escolar, amb totes les seves imperfeccions, és l’única eina
- Quan diu elitismes es refereix a la concertada? - No necessàriament. També hi ha escoles públiques amb millors i pitjors condicions. Respecte la concertada només dir que sense implicarla no es pot millorar la situació de segregació de l’educació a Terrassa. I també cal distingir: hi ha concertades que entenen la seva funció de servei públic i n’hi ha que no... Si una escola concertada es demostra que fa polítiques de discriminació de l’alumnat, el concert no té raó de ser. - I si parlem d’implicació, apuntem molt cap a l’Ajuntament, però la Generalitat no n’és responsable també? -Absolutament, és qui en té les competències també i per tant se li ha de reclamar major implicació. Des d’Esquerra es va presentar i aprovar una proposta, el juliol passat, per demanar que la Generalitat consideri Terrassa com a àrea d’actuació prioritària en matèria d’educació. Som la tercera ciutat del País en nombre d’habitants i tenim un problema amb l’educació on ens hi juguem el futur de les terrassenques i els terrassencs. Això implica recursos per proporcionar una educació en qualitat als centres més complexos i valorar projectes com els dels instituts escola, o els que es puguin plantejar en un futur. I això és una petició de ciutat. Ara, també cal dir que és molt diferent anar a demanar implicació a la Generalitat amb un projecte concret per l’educació de la ciutat a fer-ho només perquè et tapin forats. Fins ara, el govern socialista d’aquest mandat no n’ha tingut de projecte. Però hi ha prou gent preocupada per l’educació en aquesta ciutat perquè això pugui canviar. Josep M. Villagrasa Coordinador del Grup Municipal ERC-MES a l’Ajuntament de Terrassa