El virus de la SIDA by Joan Miró

Science L’amenaça del VIH El virus causant del SIDA que pel moment és una malaltia mortal que afecta tot el món, i encara no se li ha trobat una cura definitiva. 1

Redacci贸 Anna Casas, Diana Vidal

Disseny i muntatge Diana Vidal, Anna Casas

Nota dels autors Per què vam triar fer la revista sobre aquest tema?

rimer de tot se’ns va acudir fer aquest tema perquè és un tema molt actual del que se’n parla molt per totes les problemàtiques que causa en el món. És una malaltia relativament recent que s’ha extès ràpidament per tot el món, i de la que encara no s’ha trobat una cura definitiva. Això ens va despertar el nostre interès, i també el fet que fos una malaltia propagada per un virus, ja que ens atrau molt la biologia i el misteri que hi ha darrere els virus, un món molt complex i desconegut. Així vam començar a sentir curiositat per l’origen del virus, per quan va començar a afectar als humans, pel seu funcionament, pel sistema amb el que és capaç d’infectar a milions d’individus al món.

ambé ens ha motivat el fet que la gent no coneix suficientment el tema com per estar prou conscienciada, i molts pensen que el SIDA ja no suposa cap risc i no es molesten a prendre mesures de protecció. Creiem que aquesta informació s’ha de divulgar perquè la societat ha de conèixer més bé el tema. Tots hi podem estar exposats, i és molt important que la gent sàpiga el que això suposa per la seva salut.

Amb l’interès que ens ha causat la problematica del SIDA, hem volgut aprofundir-hi i arribar a conèixer les possibilitats que hi han que es trobi una cura en els pròxims anys, en un futur proper. A mesura que anem avançant en el treball ens agradaria arribar a una conclusió.

SUMARI 4 Nota dels autors: motivacions per fer aquesta revista. 6 Introducció: Què és la SIDA? 13 Quin és el seu origen? 14 L’evolució dels virus 16 Com infecta o com actua sobre les cèl·lules i els organismes? 18 Tractaments actuals. 22 Part pràctica 27 Possibilitats de curació 30 Conclusions 32 Bibliografia

Introducció

l SIDA és una malaltia de transmissió sexual, i les seves sigles volen dir síndrome de la immunodeficiència adquirida. El virus que la transmet és el VIH, és a dir, el virus de la immunodeficiència humana, però el SIDA no es produeix fins que a la sang hi ha una concentració molt elevada de virions. La malaltia provoca la debilitació del sistema immunològic, ja que les cèl·lules que ataca el virus són el limfòcits, un tipus de glòbuls blancs. Fins al moment, és una malaltia mortal que afecta tot el món. Tot i així, en els països rics hi ha més accés a medicaments que el que fan és prolongar la vida dels pacients, però no eliminen els virus de l’organisme. També hi ha un accés i una formació respecte els mètodes anticonceptius, d’aquesta forma la seva propagació és molt menor que en els països subdesenvolupats.

Com es transmet?

El llaç vermell és símbol de la mostra d’ajuda i comprensió vinculat amb la lluita contra el SIDA. Va ser creat l’any 1991 per Frank Moore. El color vermell és per la seva relació amb la sang i el concepte de la passió. Frank Moore es va inspirar en un llaç groc que tenien les famílies dels soldats durant la Guerra del Golf amb símbol d’esperança perquè tornessin sans i estalvis.

El VIH és un virus que està present en diferents fluids del cos del pacient. Alguns fluids on podem trobar-lo és a la sang, la saliva, el semen o les secrecions vaginals. Però només quan hi ha una concentració molt elevada es produeix la infecció. La infecció només es dóna quan el virus entre en contacte amb la sang de l’individu i en circula. Com hem dit abans, la infecció només es dóna quan entre en contacte amb la sang de l’individu no infectat, per aquest motiu tenim diferents maneres de contraure’l. Una de les maneres de contraure’l és amb les xeringues, aquest cas és donava molt en l’època dels vuitanta i les persones que el contreien eren drogoaddictes pel fet d’intercanviar-se les xeringuilles. Ara aquest fet de contraure el SIDA ha disminuït força perquè ara la moda en les drogues és prendre-les per via oral o nasal.

El dia internacional del SIDA és l’1 de desembre.

Quan la transmissió del VIH és incontrolada perquè se’l desconeix, la transmissó de mare a fill afavoreix molt la propagació. Això és el que passa a molts països subdesenvolpats, i sobretot a l’Africa, on la pandemia està afectant més la població.

Una altra manera que també és va donar als anys vuitanta era amb les transfusions de sang. Aquest fet passava perquè era una època en què no se sabia gairebé res del SIDA i encara la medicina no estava prou avançada com per poder detectar un virus dins la sang. Actualment aquesta mètode de transmissió també ha disminuït molt per l’avenç de la medicina. Segurament la possibilitat de contagi més freqüent en tot el món sigui amb les relacions sexuals, quan el semen i les secrecions vaginals poden entrar en contacte amb el sistema sanguini de l’altre

individu a través de petites ferides que podem tenir en els òrgans sexuals. El contagi amb les relacions sexuals també ha disminuït gràcies a la publicitat que es fa per intentar conscienciar la gent i pel sol fet de fer servir mètodes anticonceptius com el preservatiu. Però encara que hagi disminuït, encara és el principal motiu de contagi del virus en tot el món. I la ultima manera de contagi és la que coneixem com a via vertical, la mare infecta el fill a través de la placenta. A l’hora del part es recomana fer cesària. Quan el bebè ja ha nascut també pot haver-hi infecció per la lactància on el fill fa petites ferides que sagnen en el mugró de la mare i fa que ell s’empassi la llet i la sang infectada pel virus.

CAMPANYES CONTRA EL SIDA

ada any més persones s’uneixien a la lluita contra el SIDA. Moltes campanyes publicitaries ajuden a concienciar la societat i també adverteixen de la protecció per prevenir la transmissió de la malaltia. Aquestes campanyes les promouen molts estats mitjançant els mitjans de comunicació, i a més d’això alguns prenen mesures per la ciutadania com es fa a Perú, Mèxic, la Xina o la India, on es reparteixen preservatius pel carrer.

Les empreses o fundacions també promouen aquestes campanyes. El que fan normalment és organitzar actes solidaris on es recauden fons. Per exemple, Nike va llançar una campanya contra el SIDA que consistia en conscienciar el món, i amb els diners que recaudessin amb la venta dels productes ajudarien a combatre l’enfermetat en la zona més afectada pel virus, a l’Àfrica, on es concentren el 60% dels infectats de tot el món.

Un exemple d’una fundació que està abocada a la problemàtica del SIDA és Unicef. Unicef està lluitant pels nens de tot el món que tenen SIDA, fent un gran pas amb l’ajuda als infants i les mares, tot i que encara queda molt per fer. Els nens que pateixen pobresa són els que acaben més perjudicats amb la pandèmia, perquè la seva familia empobreix més del que era, i la majoria acaben desprotegits ja que queden orfes. Molts famosos també s’uneixen a la lluita contra el SIDA.

Símptomes del SIDA

El SIDA és una malaltia produïda pel virus VIH. Aquest virus es pot tenir dins de l’organisme però que no ho sàpigues, ja que els seus efectes triguen un temps en començar a alterar el funcionament del cos.

SÍMPTOMES POC APARENTS Els primers símptomes que es manifesten en una persona infectada pel VIH són febre, cansament, mal de cap, tos, Tenint aquests símptomes es pot confondre amb una malaltia qualsevol, ja que són símptomes que pot patir qualsevol persona malalta.

Al morir els linfòcits, les glàndules limfàtiques fallen i provoquen la debilitació del sistema immunològic.

Bacteria que causa la tuberculosi Com que les defenses no responen a l’atac dels microorganismes, aquests provoquen infeccions.

suors nocturns, erupcions i inflamacions de les aixelles, a les engonals i al coll.

DEBILITAMENT DEL SISTEMA IMMUNOLÒGIC Encara que els primers símptomes no hagin estat gaire forts o que hagin trigat molt en manifestar-se, durant aquest temps el virus ja ha anat debilitant el sistema immunològic de l’individu afectat. Després de tenir el sistema debilitat, es comencen a manifestar uns altres símptomes com inflamació de

les glàndules limfàtiques de tot el cos, cansament, infecció de fongs per la boca i les ungles de mans i peus, diarrea, pèrdua de memòria, suors nocturns, pèrdua de pes, aparició de berrugues i en les dones infeccions vaginals.

MAJOR RISC D’INFECCIONS Una vegada la malaltia ha progressat, es dónen uns altres símptomes com falta d’alè, tos amb sang, problemes per menjar, diarrea, confusions, vòmits, pèrdua de la visió, mal de cap, punts vermells a la boca i pell. Però només en els casos més extrems pot produir coma. Durant aquest període l’individu pot contraure algunes malalties causa-

des per bacteris, virus, fongs i paràsits més fàcilment perquè normalment aquest són controlats pels elements del sistema immunològic, però al tenir el VIH aquests queden danyats. Alguns exemples de malalties són, major risc de desenvolupar un càncer, infeccions pulmonars com la tuberculosi, infeccions gastrointestinals i tumors malignes. 9

EL virus del VIH

l virus del VIH és un dels virus més perjudicials per la raça hu-

mana. Com tots els virus, és una partícula infecciosa que ataca les cèl·lules d’un organisme i l’efecte més comú que causa és la mort d’aquestes cèl·lules, la qual cosa provoca una alteració en el funcionament de l’organisme. Pel moment encara no sel’s ha pogut incloure dins de cap grup en l’escala de la matèria i de moment s’han classificat entre l’entitat de la matèria inerta i el conjunt dels éssers vius. No sel’s pot considerar part de l’entitat de la matèria viva ja que no cumpleixen totes les condicions que ha de tenir un ésser viu. Els científics els han descrit de moltes maneres des de la seva descoberta a principis del segle XX, com agents infecciosos, elements mòbils genètics, estructures orgàniques que interactuen amb éssers vius... el que sabem ara és que els virus són macromolècules compostes per proteïnes i àcids nucleics el tamany dels quals és inferior al de les cèl·lules, i no tenen una estructura cel·lular. Per això no sel’s classifica dins els éssers vius ja que la cèl·lula és considerada la unitat bàsica de la vida. A més, no són capaços de realitzar les seves funcions per ells mateixos, sino que depenen de les cèl·lules ja que només es poden replicar dins d’elles.

Tornant al virus que causa el SIDA, el VIH és un membre que pertany a la família dels anomenats Retrovirus (Retroviridae). El tret que els diferencia de la resta de famílies de virus és que aquests tenen la necessitat de transformar la seva informació genètica que es troba en forma d’ARN, una estructura simple, en ADN.Aquest canvi en els seus gens el duen a terme amb del procés de la transcripció inversa, i gràcies a un enzim que contenen anomenat transcriptasa inversa, que és fonamental en aquest procés. Tot i així actuen altres enzims importants pel procés de la transcripció ja que aquest és un procés llarg i es divideix en múltiples etapes. El canvi en l’estructura dels gens ho fan per adaptar-se a l’ADN de la cèl·lula que infectarà, cosa que serà imprescindible per la seva replicació. El virus entra a la cèl·lula i és allà on “cobrarà vida” utilitzant els mecanismes de divisió de la cèl·lula per replicar-se ell mateix. Fins la mort de la cèl·lula hauran sortit d’ella fins a 10000 nous virus.

Estructura externa del virus del VIH

Cal distingir clarament aquests dos conceptes, ja que estar infectat per VIH no vol dir necessàriament tenir SIDA.

Glòbul blanc o limfòcit augmentat al microscopi. Els limfòcits són les úniques cèl·lules que el VIH infecta.

Dins la família dels Retrovirus podem classificar els VIH com a Lentivirus (lentiviridae). La característica d’aquesta família, també comú en tots els retrovirus és que tenen un període d’incubació prolongat, és a dir que ha de passar molt de temps abans que apareguin els símptomes de la malaltia en l’individu infectat, que avisaran a l’organisme de la infecció de les cèl·lules sanguínies , concretament dels limfòcits CD4, la del sistema nerviós i la supressió del sistema immunològic. Per què el VIH afecta al sistema nerviós i el sistema immunològic? El virus afecta el sistema immunitari ja que les cèl·lules a les que entra, els limfòcits, són molt importants en el sistema limfàtic, el que genera defenses per frenar les infeccions del cos i mantenir-nos protegits dels atacs externs de microorganismes, i al morir aquestes cèl·lules el sistema immunitari surt perjudicat i no funciona correctament. El sistema nerviós també surt perjudicat ja que alguns dels components que conformen el VIH són perjudicials per les neurones.

A l’aparèixer la infecció, el virus del VIH causa una complexa enfermetat de la que tots hem sentit parlar, anomenada SIDA. Aquesta pot trigar més de deu anys en desenvolupar-se, ja que el període d’incubació del virus és lent i ha d’haver infectat milions de cèl·lules perquè comencin a aparèixer els primers símptomes.

El virus del VIH va ser descobert per Luc Montagnier l’any 1983, un metge francès que va rebre el premi Nobel de medecina i fisiologia molt recentment, l’any 2008, per reconèixer la seva labor científica per la descoberta del VIH.

L’estructura del VIH, com tots els virus, és molt complexa, per molt que siguin individus microscòpics, ja que mesuren aproximadament 100 nanòmetres, unes 60 vegades menys que un glòbul vermell.

El virus conté el material genètic al seu interior, que consta de dues cadenes idèntiques d’àcid ribonucleic (ARN). Està envoltat per una membrana que es diu càpsula, que el protegeix. El VIH conté en total 3 capes de proteïnes. Les dos capes internes són la càpsula i la matriu. La càpsula té forma d’ametlla i al seu interior es troba el material genètic del virus. També es troben uns enzims, que són unes estructures que ha creat el mateix virus, i li serveixen per trencar o inhabilitar les barreres que té la cèl·lula per protegir- se, és a dir que faciliten el procés d’infectar la cèl·lula. Aquests enzims s’anomenen proteasa, integrasa i transcriptasa inversa. Després vindria la matriu que envoltaria la càpsula. La matriu està molt unida amb la membrana externa de manera que la càpsula té molt espai al voltant. L’estructura de la matriu és icosaèdrica, i la capa externa esfèrica.

Finalment hi ha la capa externa, l’embolcall de tota l’estructura, que a part de proteïnes també està formada per lípids, i aquestes dos molècules li donen consistència al virus. D’aquest embolcall sobresurten unes glicoproteïnes que permeten que el VIH s’uneixi a les cèl·lules que vol infectar. Aquesta última capa prové de la membrana cel·lular de la cèl·lula que ha infectat quan surt d’ ella. És aquesta la raó per la que els limfòcits moren, ja que a mesura que els virions es van replicant i surten de la cèl·lula van destruint la seva membrana.

L’origen

algrat els anys transcorreguts i d’investigació sobre el tema, l’origen del Sida encara és una mica incert. El camp científic no s’ha pronunciat d’una forma clara durant molt de temps i no se sap si es per por a que se sàpiga la veritat o per falta d’interès. El primer cas de VIH s’origina l’any 1930 a l’Àfrica central, però fins el 1959 no es coneix el primer cas. Ara és generalment acceptat que el virus ha tingut el seu origen en el VIS (Virus de la Immunodeficiència Símica), transmès a l’home pel ximpanzé. Des de la descoberta del SIDA a l’any 1981, han sorgit varies teories, sobre el seu origen. La hipòtesis més criticada es la que fa referència a que el VIH fos introduït a la població humana a través de la ciència mèdica. El virus suposadament es va introduir als éssers humans a partir dels estudis de les vacunes contra la poliomielitis realitzats a Àfrica. Segons els científics que recolzen aquesta teoria, la transmissió cap als humans es va iniciar quan es van utilitzar ronyons de ximpanzés per preparar la vacuna contra la poliomielitis. Una altra teoria destaca que el VIH va ser desencadenat per vacunes contra la Hepatitis B (HB), desenvolupades parcialment en ximpanzés i que van ser utilitzades de manera preventiva en alguns grups de població. Aquestes descobertes expliquen científicament, per primera vegada, com el VIS en els ximpanzés, estretament relacionat amb el VIH, va saltar sobtadament i simultàniament d’espècie, als éssers humans, en dos continents llunyans entre si: África i Estats Units. Les vacunes HB, estaven contaminades amb seqüències genètiques comuns al VIH, es van injectar a persones que vivien a la ciutat de Nova York i en l’África central. Segons alguns investigadors, això podria explicar millor com i per què va tenir lloc un brot simultani, en dos continents llunyans i en dos poblacions demogràficament molt diferents entre si.

L’evolució dels virus

ls virus són molècules orgàniques que han patit un procés evolutiu com els éssers vius. Per poder conèixer l’evolució dels virus, hem de saber de què es van originar i com es van anar formant. Aquest, però, és un gran dilema científic, ja que no se sap l’origen d’aquests. No se sap si els virus provenen de la matèria inerta o si les cèl·lules van donar lloc als virus.

Aquest dubte s’ha donat pel fet que siguin individus classificats entre els organismes vius i la ma-

tèria morta. Això és degut a les característiques que presenten els virus, que questionen la seva naturalesa. Els virus són individus que no duen a terme cap funció vital per si mateixos, per fer-ho necessiten els mecanismes de metabolisme i de replicació d’éssers vius, de les cèl·ules. És a dir, que són individus dependents alhora de fer les seves funcions vitals, per això i altres motius no sel’s classifica dins l’entitat de la matèria viva. Però per altra banda, el que pot afirmar que siguin organismes vius és el tret que comparteixen amb tots els altres, i és que conté material genètic, sigui ADN o ARN.

Els diferents tipus de virus amb els seus àcids nucleics

El desconeixement del seu origen ha fet que molts científics hagin sentit curiositat i comencéssin a dur a terme investigacions amb les quals han conseguit donar vàries explicacions:

- Molts investigadors afirmen que els virus van evolucionar a partir de la matèria inerta, a partir de macromolècules complexes que contenien àcids nucleics i proteïnes. Van anar evolucionant fins poder sinetitzar-se noves estructures amb les que gràcies a elles van conseguir realitzar les funcions de transcripció, traducció i replicació.

- Altres científics creuen que els virus tenen un origen cel·lular. N’hi ha que creuen que els seus avantpassats eren petites cèl·lules que parasitaven a cèl·lules de tamany normal, i per l’adaptació al medi de les cèl·lules on entraven van anar perdent els gens que no necessitaven pel parasitisme. I a partir de llavors es van tornar totalment dependents de les cèl·lules més grans ja que a fora d’aquestes no podien fer cap funció. Si aquesta teoria fos certa, els virus tindrien el seu origen quan van aparèixer les primeres cèl·lules.

N’hi ha d’altres, però, que recolzen una altra explicació. L’estudi de formes acel·lulars ha permès a la ciència entendre millor la biologia del virus i possiblement fer-se una hipòtesi que els virus haguéssin evolucionat a partir d’aquestes estructures. Les formes acelul·lars són estructures internes d’una cèl·lula que tenen autonomia en la replicació genètica. Aquestes formes acel·lulars poden ser els plàsmids. Els plàsmids són molècules d’ADN que alhora de replicar-se són independents de l’ADN dels cromosomes de la cèl·lula. Són part dels gens del bacteri que estan separats del conjunt. (es solen trobar en cèl·lules procariotes). Si aquesta teoria fos certa, si els virus haguéssin sigut una evolució d’aquestes formes acel·lulars, els virus s’haurien originat dins les cèl·lules quan uns determinats gens haguessin conseguit independitzar-se del genoma cel·lular i formar aquestes molècules autònomes. Aleshores, aquestes molècules avançarien cap a una forma més complexa formant una càpside de proteïnes fent servir gens de la cèl·lula, per protegir el material genètic. I així és com haurien aparegut els primers virus.

Com infecta o com actua sobre les cèl·lules i els organismes?

l VIH necessita d’una mol•lècula receptora per poder unir-se a la cèl•lula i poder entrar i infectar-la. Aquests receptors s’anomenen mol•lècules CD4, unes proteïnes que es troben únicament a la superfície d’algunes cèl•lules del sistema immunològic, i per això les cèl·lules

Per tant, el seu procés de replicació només el pot dur a terme a l’interior dels limfòcits. Dins la cèl·lula és on el virus “cobra vida” i amb l’ajuda dels seus enzims s’integra a l’ADN de la cèl·lula i utilitza els seus mecanismes de duplicació. A continuació reuneix les proteïnes que ha codificat 16

que infecta el VIH són els linfòcits. Com hem dit, els linfòcits els classifiquem entre els leucòcits, els anomenats glòbuls blancs. Són d’un tamany més petit que la resta de glòbuls blancs i tenen un paper molt important pel sistema immunitari.

amb els nous virions. Quan recobreix aquest material amb la càpside, el VIH ja està llest per sortir de la cèl·lula i pren part de la seva membrana per tenir consistència. Aquestes són les diverses etapes amb les que el virus consegueix el seu objectiu de replicació:

La gp120 que és la glicoproteïna viral (els receptors del virus per on s’uneix a la cèl·lula), reconeix la CD4 mitjançant la interacció de proteïnes i s’uneix a ella, i d’aquesta manera es manté fixat a la membrana cel•lular.

Després d’aquesta unió el virus introdueix a la cèl•lula la seva nucleocàpside, on es troba la seva informació genètica, però la coberta del virus queda a l’exterior del linfòcit. Juntament amb la informació genètica, la nucleocàpside també inclou enzims de replicació que permetran l’ ARN viral integrar-se a l’ADN de la cèl•lula.

Mitjançant el procés de la transcripció inversa, l’ARN es transforma en ADN de doble hèlix perquè es pugui integrar a l’ADN de la cèl·lula. Aquest ADN viral és transportat per un dels enzims fins al nucli, i allà s’acopla i s’integra a la mol•lècula d’ADN de la cèl•lula hosta. Ara, a partir de l’ADN, el virus ja té la capacitat de replicar- se ja que aprofita els mecanismes de duplicació de la cèl•lula. La informació es transcriu a ARN missatger, i aquest surt del nucli i tradueix la informació per crear proteïnes.

Les proteïnes seran uns dels components dels nous virions, ja que s’uniran amb l’ARN inicial i els enzims virals i sortiran de la cèl•lula. A la sortida prendran part de la membrana cel•lular per crear-se una coberta. Així és com a mesura que els nous virions es repliquen i s’alliberen de la cèl•lula van destruint la membrana i produeixen la mort dels limfòcits.

S’ha descobert que els virus introdueixen gens a l’ADN de les cèl·lules que infecten i ha facilitat l’evolució de les espècies i la diferenciació entre elles. Les copies que fa el virus del seu ADN al implantar-les a l’ADN de la cèl·ula per aprofitar el seu mecanisme, passen a ser permanentment part de l’ADN de la celula, i axiò provoca la variació dels gens . 17

Tractaments El tractament antirretroviral o TAR és el mètode més utilitzat i el més efectiu per tractar el VIH o el SIDA, quan els nivells de cèl•lules infectades és superior. El tractament consisteix en un conjunt de medicaments que ataquen l’acció del virus en les diverses etapes que tenen lloc per poder- se reproduir. Existeixen cinc grups de medicaments pel VIH, i cada un l’ataca de maneres diferents. Els objectius del TAR son augmentar l’esperança de vida i la qualitat de vida del pacient, baixar la càrrega viral fins a nivells indetectables evitant que el virus progressi, tornar el sistema immunitari al seu estat normal i mantenir-lo, i reduir el risc de transmissió a altres persones. D’aquesta manera, el tractament permet que es retardi el desenvolupament de la malaltia per molts anys, però malgrat tot no és una cura definitiva.

Els medicaments que es fan servir en el tractament que impedeixen al virus inhabilitar les barreres de protecció de la cèl•lula són els següents: El primer grup de medicaments s’anomenen Inhibidors Nucleòsids/Nucleòtids de la Transcriptasa Inversa. La transcriptasa inversa és una enzima que el virus necessita perquè pugui seguir replicant- se. Li permet fer noves còpies d’ ell mateix. Aquests medicaments eviten l’acció d’aquesta enzima, de manera que provoca que no pugui augmentar la població de virus dins dels limfòcits. Els inhibidors no nucleòtids de la transcriptasa inversa fan la mateixa funció que el primer grup de medicaments.

Enzima viral transcriptasa inversa

Els inhibidors de la proteasa són el tercer grup de medicaments que s’utilitzen pel tractament. La proteasa és una altra enzima que intervé en el procés de reproducció del VIH, i el que fan els inhibidors són evitar que aquesta proteïna actuï. Enzima viral proteasa

El quart tipus de medicaments anti –VIH són els inhibidors de la fusió i de l’entrada, que eviten l’entrada del virus a les cèl•lules. Ho fan a partir de bloquejar les glicoproteïnes que es troben a l’exterior del VIH i li permeten unir-se a la cèl•lula i després fusionar -se. 18

actuals: TAR L’ últim grup de medicaments antirretrovirals s’anomena inhibidors de la integrasa. La integrasa és la tercera enzima del VIH que li serveix perquè pugui introduir el seu material genètic dins el nucli de la cèl•lula per integrar-lo, i així replicar -se a la vegada que ho fa la cèl•lula. Aquest és realment l’objectiu principal del virus. Necessita entrar a algún organisme viu que es pugui reproduir per si mateix i adaptar-s’hi, perquè per ell sol no ho pot fer, ja que no és un ésser viu i no pot dur a terme cap funció vital. Per tant, el control d’aquesta enzima a partir dels medicaments ha estat un gran pas en el control de la malaltia.

Enzima viral integrasa

L’aparició dels medicaments 1987 Es creen els inhibidors nucleòsids/ nucleòtids de la transcriptasa inversa. Primer medicament creat per atacar el VIH.

1995 Es comencen a utilitzar els inhibidors de la proteasa.

1997 Es comencen a fer servir els inhibidors no nucleòtids.

2003 Comencen fer-se servir els inhibidors de la fusió i l’entrada.

2007 Es comencen a utilitzar el grup de medicaments inhibidors de la integrasa.

Abans del tractament és important haver fet alguns exàmens clínics, ja que els resultats son un factor important per saber quan s’ha de començar el tractament. És necessària certa informació, com per exemple saber el recompte de limfòcits a la sang de la persona infectada. Els antirretrovirals del VIH van ser el primer millor descobriment científic de l’any passat segons la revista Science. Es va aconseguir reduir el seu contagi en un 95% per mitjà dels antirretrovirals i també gràcies als mètodes de protecció en les relacions sexuals. 19

Les dades que mostren aquestes estadístiques ens han proporcionat informació sobre la situació del SIDA a Espanya.

El SIDA a Espanya Durant el 2010 es van diagnosticar 1.162 casos, però portem 80.827 casos des de l’inici de l’epidèmia.

Les xifres per infecció a Espanya es situen a un nivell similar als dels països del nostre voltant, però si mirem la mitjana de la Unió Europea estem per sobre.

A Espanya, el 40% dels nous diagnòstics de VIH al 2009 en homes es trobaven entre els 25 i els 34 anys.

A Catalunya, la mitjana d’edat en les persones que tenen infecció per VIH és de 30 anys (rang 1-87 anys). A Catalunya, el tipus d’exposició més freqüent és via sexual amb 1015 casos (63%) seguit de la via parenteral amb 509 casos (31,6%) i d’altres exposicions amb 88 casos (5,1%).

El 40% dels pacients que se’ls ha detectat el VIH a Espanya també se’ls ha detectat una altre infecció de transmissió sexual.

Si una persona té la targeta Sanitaria rep els medicaments pel tractament gratuïtament. Es calcula que el reben unes 80.000 persones. El 90% dels pacients en tractament porten un regim de 3 o més medicaments combinats. Al menys 10 milions de persones no reben tractament.

A vegades el tractament pot produir alguns efectes secundaris. L’any 2008 es va fer un informe en què es van recollir moltes dades sobre l’evolució dels pacients amb SIDA i les seves respostes al tractament.

Aquesta informació sobre el SIDA a Espanya s’ha consultat a la revista Zum, otra perspectiva del VIH en España, del desembre de 2011. També ha estat extreta d’un informe del centre d’estudis epidemiològics sobre les infeccions de transmissió sexual i sida de Catalunya (CEEISCAT) que ens proporcionava un estudi amb dades actualitzades durant el període 2001-2008 sobre el VIH.

Aquestes dades i estadístiques ens han permès conèixer la realitat del SIDA als països desenvolupats com Espanya, el que vol dir que el SIDA no té fronteres, és un problema global del qual és impossible excloure’s. A diferència dels països subdesenvolupats on abunda la pandèmia, aquí és fàcil detectar la infecció i accedir al tractament, i per això la situació està controlada, però tot i aixó segueixen haventhi molts casos sense detectar, i dels diagnosticats n’hi ha molts que no es tracten. Amb els anys s’haurien de prendre mesures més rigoroses perquè tots els possibles infectats es féssin una anàli-

si o el conegut test del SIDA. També shauria de conseguir que tots els pacients diagnosticats amb SIDA acudíssin al tractament, i d’aquesta manera sortirien guanyant més persones a més d’ells perquè es reduiria el risc de contagi. Per les dades també hem sabut que la vía de transmissió sexual és la més comú a Catalunya i Espanya per contraure el VIH, ja que el 40% dels diagnosticats pateixen també una altra infecció de transmissió sexual.

Monta la Maqueta del VIH: Amb aquest número de la revista Science especialitzat amb el SIDA, una de les malalties més preocupants del moment, proposem el montatge d’una maqueta a escala del virus del VIH. El material vindrà cada setmana amb fascicles. En aquet primer número venen les instruccions per poder fer el muntatge.

Descobreix els misteris del virus i la seva estructura fascinant!

Els materials: - Cartró a - Paper de cuin - Plastilina - Silicona erents colors - Pintura de dif - Filferro - Cola blanca - Aigua transparent - Got de plàstic - Malla stic - Canyes de plà - Faves Objectes: - cúter ona - Pistola de silic - Tisores - Alicates - Pinzells cabells - Assecador de

Després d’haver fet la llista amb tot el material necessari comencem amb els passos que s’han de realitzar: 22

Primer: Començem a dibuixar a llapis un triangle equilàter de 12 cm de costat sobre un full de quadrets. Necessitem també regle. Aquest triangle el farem servir de plantilla per dibuixar 18 triangles sobre el cartró. Ara tothom es deu preguntar, perquè 18 triangles i no 20 com ha de tenir un icosàedre, dons per què així quedarà obert i podrem veure el seu interior.

Segon: El que hem de fer després de tenir la plantilla feta és dibuixar els 18 triangles sobre el cartró per després retallar-los. Per poder-los enganxar entre si els hi hem de dibuixar una pestanya.

Tercer: Quan ja tenim tots els triangles retallats, agafem la silicona i li comencem a donar forma al virus.

Quart: Un cop ja tenim l’estructura muntada li tenim que començar a donar color, però aquí bé el problema que el color no s’agafa bé sobre el cartró. Per aquest motiu, a continuació forrem el cartró amb paper de cuina i cola blanca perquè sobre blanc els colors sempre s’agafen millor i tindrà la textura que busquem. Perquè s’eixugui més ràpid podeu fer servir un assecador de cabells.

Cinquè: Després que estigui sec podem començar a montar el seu interior. Per fer-ho necesitem les faves i la silicona. Per representar una membrana hem d’enganxar faves a les parets, per així aconseguir un tacte rugós. El resultat final ha de ser com el de la foto.

Sisè: Un cop ja acabada l’estructura del virus, cal pintar-la. L’interior el pintarem amb un color vermellós i l’exterior marronós.

Setè: Mentre esperem que la pintura s’eixugui, comencem a construir la càpsula que conté l’ADN. Primer forrem el got de plàstic amb una malla vermella. Després modelem amb plastilina i filferro les dos molècules d’ARN . Aquest objectes representaran l’ADN.

Vuitè: Després de montar la càpsula, comencem a fer les glicoproteines amb canyes de plàstic i plastilina. Per fer-ho tallem les canyes en trocets petits, fem boles amb la plastilina i clavem les boles a les canyes.

Novè: Ara ja ho tenim tot llest per començar a enganxar tant la càpsula com les glicoproteines. Per fer-ho necesitarem la silicona. A cada triangle li enganxarem tres glicoproteines.

Desè: Per donar-li el toc final agafem plastilina d’un color que resalti sobre el marró i amb la silicona l’enganxarem per així tapar els costats dels triangles que no hem pogut tapar amb el paper i la pintura.

I la maqueta ja està finalitzada! El resultat ha de ser el següent:

Possibilitats de curació

urant els últims anys s’han estat fent nombroses investigacions per trobar una cura pel SIDA i poderlo erradicar. Des de la segona meitat del segle XX s’ha avançat molt en la recerca de vacunes i medicaments. El tractament antirretroviral va suposar un gran pas ja que es van aconseguir salvar milions de vides. És un mètode eficaç que encara es el principal per tractar la malaltia , i cada cop és més efectiu perquè cada cop s’aconsegueix reduir més la progressió del VIH al cos. Però tot i així la situació mundial segueix sent critica.

Pels mitjans de divulgació a la televisió i Internet hem sabut que s’han descobert nous mètodes o règims de medicaments que poden acabar sent la solució d’aquest problema global, però no els posen en marxa ja que no se’n tornen a parlar més d’ells, suposadament perquè s’han testat amb persones infectades i no han estat eficaços. Tot i així, cada cop estem més a prop per aconseguir el que la medecina ha estat lluitant durant anys.

Nosaltres analitzarem la situació del sida basantnos en un article recent sobre una investigació que es va fer a Àfrica, i amb el que es va descobrir conèixer les possibilitats que el sida tingués una possible cura. Fa poc, es va fer una investigació estudiant el casos de dones africanes. Aquestes dones, que eren prostitutes a Nairobi, la capital de Kènia, estan immunitzades del SIDA tot i haver estat exposades tan freqüentment amb homes infectats. Al 1985 un investigador canadenc, Frank Plumber estava investigant casos de gonorrea a 600 treballadores de sexe. Va decidir sotmetre-les al test del VIH, ja que podia ser que també l’haguessin contret, i amb els resultats va veure que el 63% de les dones van donar positiu

al test, i va decidir centrar l’estudi en el SIDA. Frank Plumber i el seu equip es van posar a fer estudis en una població de 2.000 dones, i al cap de 4 anys van veure que el 5% eren resistents al virus. Però en canvi si que tenien altres infeccions de transmissió sexual, cosa que volia dir que els seus clients no utilitzaven els preservatius.

Des d’aquell moment Frank Plumber i el seu equip estan estudiant el fet de per què aquestes dones estan protegides del VIH i com funciona el seu sistema immunològic. Una de les conclusions a les que s’ha arribat és que aquestes prostitutes no tenen anticossos del VIH a la sang, però en canvi tenen una població elevada de limfòcits T. Aquests limfòcits el que fan és reconèixer les cèl•lules infectades pel virus i les destrueixen. Això és el que va demostrar que estaven realment infectades, ja que al haver-hi una infecció l’organisme comença a clonar aquestes cèl•lules T per tal que s’eliminin les cèl•lules afectades. No saben ben bé la causa de la sobrepoblació d’aquests limfòcits, però estudiant les famílies d’aquestes dones van veure que també eren immunes, i han pogut veure que pot ser que estigui relacionat amb els seus components genètics.

Per tant, els gens d’aquestes dones serien un factor que es podria aprofiar per desenvolupar una vacuna. Gràcies a la manipulació genètica amb la ingenieria genètica, una ciència molt recent i que ha progressat molt des que es va començar a fer servir, pot ajudar en aquest camp, ja que es podrien trobar els gens que provoquen que els limfòcits T es multipliquin més del normal i introduir-los als gens de les persones infectades. Aquests estudis han creat noves línies d’investigació i han conseguit trobar noves vacunes que encara estan en fase de desenvolupament. Per tant, poden ser els limfòcits T la clau del desenvolupament de la curació del VIH? El sistema immunitari té dos mecanismes de defensa contra les particules o microorganismes ofensius que entren al cos. Un són els anticos28

sos que són fabricats pels limfòcits B, i l’altre les cèl•lules T que detecten les cèl•lules infectades i les eliminen, i per ara, el sistema defensiu més eficaç per frenar la infecció són les cèl•lules T. El Dr. McMichel va centrar les seves investigacions en el desenvolupament d’una vacuna en els primer dies de la infecció. Aquest període de temps és quan les cèl•lules limfàtiques T són capaces de mantenir una lluita contra el VIH. Al final de l’estudi va aconseguir crear una vacuna que el que feia era estimular les cèl•lules limfàtiques T. La seva idea era reforçar el sistema immunològic perquè així el virus no s’establís dins de l’organisme o en els casos més avançats, ajudar que el virus no pugi transmetre’s.

Aquesta vacuna ofereix molts avantatges. Una d’elles és poder fer front a la ràpida mutació del virus. Però es van trobar amb un problema. De sobte, algunes de les prostitutes havien donat positiu en la prova del SIDA, després d’haver deixat durant un temps la prostitució, i tenien signes de que el virus les havia afectat. La resposta al problema de la manifestació de les infeccions en les prostitutes pot ser la següent: Quan hi ha una infecció, l’organisme produeix una gran quantitat de cèl·lules T i durant un període llarg es mantenen en una alta concentració. Per tant pot ser

que les prostitutes no haguessin donat positiu la primera vegada que se’ls va realitzar el test per fet de que constantment estaven exposades al virus. Per això les cèl•lules T es mantenien allà però un cop van deixar la prostitució les cèl•lules T van anar desapareixent i les feien més vulnerables a la infecció. Aquest fet no va ser una bona noticia pel món científic ja que aquest fet demostrava que la immunitat no era per tota la vida. Tot i així, basant-se en les línees d’investigació fins el moment, alguns científics creuen que val la pena continuar el desenvolupament del les vacunes fomentades en aconseguir obtenir una resposta cel•lular i no per immunitat humoral. La immunitat humoral es refereix a la producció d’anticossos. A més, cal fer referència que els factors ètnics també són claus en la manera de desenvolupar

la malaltia. Per tant una vacuna que sigui eficaç en al raça blanca no serà possiblement efectiva per les altres raçes. Per aquest motiu científic, els africans han decidit crear una vacuna pròpia per així no haver d’esperar a que la solució arribi de fora. Perquè no cal oblidar que Àfrica està en les pitjors condicions pel que fa a la malaltia del SIDA.

Aquestes prostitutes han aportat a les investigacions una gran i valuosa informació que comportarà un gran avenç en la lluita contra el SIDA. A més, ens han obert una porta per entendre com es pot combatre aquest virus, el qual tot es basa en l’eficàcia del sistema de defensa de l’organisme.

Però aquesta és només una de les possibles solucions que s’han trobat per conseguir una cura al SIDA. Buscant altres maneres de poder trobar-li una cura, vam veure que la llet materna contenía anticossos per combatre el VIH. Fins llavors ja sabiem que la llet materna no aportava res més que beneficis pel cos i que al prendre-la, el nadó quedava immunitzat de moltes malalties de l’entorn exterior, però ens vam sorprendre al saber que havíen descobert que la llet també incluïa aquests anticossos. La possible vacuna es podria aconseguir obtenint els limfòcits que produeixen aquests anticossos de la llet d’una mare. Però les mares que contenen aquests anticossos són només les infectades per VIH, ja que al tenir la infecció començen a produir-ne molts, tot i que aquests remeten i no són eficaços quan la infecció ha avançat molt. Però a la llet materna queda aquesta reserva d’anticossos que protegiran al nadó del contagi. És com un sistema de protecció natural que el cos de la mare fa automàticament. Aquesta podria ser una de les més possibles vacunes per la gent que encara no estigués infectada. De moment, aquesta opció s’està investigant i està en procés de desenvolupament.

Conclusions

l SIDA és un dels temes més importants de l’actualitat i tothom en sap alguna cosa encara que després al endinsar-nos més profundament en el tema comprovem que el que sabem és una petitíssima part de tot el que avarca aquest tema del que tothom en parla. Fins al moment no s’ha trobat cap solució, però qui diu que aquest fet no estigui a punt de realitzar-se. Per això al principi del treball ens vam fer la hipòtesis de que si el SIDA tenia cura. Des de que vam començar a fer aquest treball de recerca sobre el virus del VIH i la SIDA, hem pogut comprovar per que és una de les malalties més preocupants del món en aquests moments. No tan sols pel motiu del nombrós nombre de casos que hi ha repartits en tot el món sinó pel simple fet que és una malaltia que a la llarga et produeix la mort i que encara no s’ha trobat una curació que sigui capaç d’eliminar-lo del tot, sinó que només ajuda a que no progressi. Però per la nostre sort des de fa molts anys s’han estat fent estudis i investigacions per poder eliminar el SIDA. Ens hem adonat que això no és un joc, que simplement per un descuit pots enviar la resta de la teva vida al sofriment que comporta tenir el VIH. Perquè no cal oblidar que la societat mira malament i rebutja a les persones portadores del virus. Hem pogut saber que el tractament actual que s’aplica als infectats és un mètode eficaç i que va en progrés, ja que desde que es va començar a utilitzar els medicaments són molt millors perquè cada cop fan més difícil la replicació del virus. A més, s’aconsegueix reduir cada cop més el risc de transmissó i així augmenta la seguretat dels pacients. L’aprofundiment en l’evolució del VIH ens ha permès veure les diferents teories evolutives que s’han fet, i això ens ha permès entendre millor 30

la biologia del virus i situar-lo dins del conjunt de la matèria. I encara que la gent continuí pensant que la recerca d’una cura està encara molt lluny, molts estudis realitzats demostren que encara queda un camí bastant llarg però que la solució d’aquest problema vigent a la nostre societat des de 1981 està cada vegada més a prop. Però per poder radicalitzar el SIDA del món cal la col•laboració de tots els investigadors, metges i científics possibles sense menysprear les seves rases. Perquè aquest és un problema que afecta a totes les persones per igual sense mirar si són riques o pobres, l’edat, el color de la pell, la seva llengua... Però els únics que poden trobar una solució no són només els investigadors sinó que la gent també pot ajudar a que aquest problema disminueixi dins la societat per així el dia que es trobi una solució el nombre de casos de curació hagi disminuït considerablement. Per fer-ho, la societat ha de canviar els seus hàbits sexuals principalment, perquè és molt difícil saber quan una persona té el SIDA ja que poden passar anys sense que se li manifestin els primers símptomes. Però en canvi es molt fàcil contagiar-te. Per això cal anar molt en compte a l’hora de mantenir les relacions sexuals i sempre que les mantinguem fer-les amb protecció. Tampoc cal oblidar les altres maneres de contagi com de mares a fills a l’hora del part, per transfusions de sang, per utensilis mèdics mal netejats, reutilització de les xeringues en drogoaddictes. Aquestes últimes maneres de contagi es donaven principalment durant els primers anys del primer cas de SIDA. Eren èpoques on la medicina no estava prou avencada i es creia que era una malaltia que només la podien patir el homosexuals. Al cap dels anys s’ha comprovat que aquesta teoria no era l’encertada.

També cal fer referència a que el continent Africà és un dels més afectats per aquesta malaltia, perquè segons molts estudis que s’han fet l’origen del SIDA es troba allà. Una altra raó és perquè allà no es tenen en compte els mètodes anticonceptius i perquè l’accés als tractaments és molt més complicat, tenint en compte també que l’Àfrica té molta pobresa i molta gent no s’ho pot permetre.

arribar a trobar la solució. Per aquest motiu ens hauríem que preguntar si la curació no s’ha trobat anteriorment perquè la medicina no estava prou avançada, no hi havia diners o simplement als governs no els interessava que es descobrís la situació. Aquest fet serà una incògnita més dins la societat que, fins el moment, o potser mai s’hi arribi a trobar la resposta.

Per això el descobriment que s’ha fet sobre com es podria realitzar una vacuna per solucionar el SIDA gràcies a la investigació de les prostitutes immunes al VIH, ha fet que el continent Africà tingui una mica d’esperança. Per poder millorar la seva situació i no haver de veure com cada dia milers de persones moren per culpa d’aquesta malaltia. Per això la part del nostre treball que incloïa aquest decobriment, a possibilitats de curació, ha sigut per nosaltres la part del treball més interessant ja que hem conseguit respostes al que ens plantejàvem al principi. Aquests estudis resultaran molt útils per arribar a trobar una cura i és el que fa que la solució del SIDA la tinguem tan a prop.

Fent referència a la part pràctica, amb l’estudi de les diferents parts que conformen el virus i l’elaboració d’aquesta maqueta hem pogut conèixer més a fons l’estructura del VIH i ens n’hem adonat de la complexitat que pot arribar a tenir un individu tan diminut i insignificant com els virus però a la vegada immensament perillosos.

Podem dir que aquest treball ens ha servit per saber molt més sobre aquest tema. Ens hem fet diferents preguntes a les quals hem pogut trobar la resposta i a les que no. Interessant-nos per aquesta problemàtica ens ha permès conèixer realment les possibilitats que té la ciència i el món per guanyar la lluita contra el SIDA.

Però en canvi hi ha un aspecte important que no hem conseguit saber. Si ens parem a pensar que la curació d’aquesta malaltia està actualment tant a prop del seu objectiu, com es que si fa tants anys que hi ha SIDA en el món fins ara no es comenci 31

Bibliografia 28-1-2012 http://www.indexmundi.com/map/?v=35&l=es 31/1/12 http://es.wikipedia.org/wiki/Luc_Montagnier video http://www.youtube.com/watch?v=36UDFKEpc2E 1/2/12 http://www.ceescat.org/Index_Cat.htm (Nonopep – informe tancament 2008) http://www.msps.es/ (ministerio de sanidad –revista) 5-2-2012 http://www.monografias.com/trabajos5/sida/sida.shtml#aunn http://www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/2003/12/sida-10preguntas/index.html http://www.profesorenlinea.cl/Ciencias/SidaTratamiento.htm 8/2/12 http://www.ceescat.org/Index_Cat.htm 14-2-2012 http://ca.wikipedia.org/wiki/Sida 16/2/12 Llibres Títol: Enfermedades infecciosas; Entenderlas, evitarlas y combatirlas Autor: Dr. Jesús Honorato Pérez 19-2-2012 http://www.monografias.com/trabajos53/vih-sida/vih-sida.shtml http://www.thebody.com/content/art2688.html 7/3/12 http://www.avert.org/tratamiento-vih-sida.htm http://www.janssen.es/bgdisplay.jhtml?itemname=hiv_treatments&product=none Llibre Títol: El enemigo invisible; La historia secreta de los virus Autor: Dorothy H. Crawford 5/4/12 http://mx.answers.yahoo.com/question/index?qid=20061020191052AAjI40w PDF Africa, tragedia y esperanza

14-4-2012 Revista zum http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:Portada http://www.maph49.galeon.com/sida/structure.html http://top10curiosidades.com/2012/los-10-mejores-descubrimientos-cientificos-del-2011 http://lacienciaysusdemonios.com/2010/09/29/viajando-al-corazon-del-virus-vih/ 25/4/12 http://www.unicef.org/aids/index.html http://www.vitadelia.com/miscelanea/nike-convoca-a-deportistas-para-campana-contra-elsida-en-africa 2/5/12 unesdoc.unesco.org/images/0016/001621/162164s.pdf 16/5/12 http://es.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A1smido 20/5/12 unesdoc.unesco.org/images/0016/001621/162164s.pdf PDF Africa, tragedia y esperanza 21/5/12 http://ca.wikipedia.org/wiki/Virus http://es.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A1smido http://euronews.es/noticias-salud/anticuerpos-en-la-leche-materna-ayudan-a-neutralizar-elvih/ 27/5/12 http://es.wikipedia.org/wiki/Anticuerpo http://translate.google.es/translate?hl=ca&langpair=en%7Cca&u=http://www.healthcommunities.com/infectious-diseases/hiv.shtml http://es.answers.yahoo.com/question/index?qid=20100809145718AAR9osy

Projecte de recerca 4t d’ESO curs 2011-2012 Professor: Joan Miró