JUNTS RECORDEM SETELSIS by escolasetelsis

Aquest llibre ha estat possible gràcies a: Iris Badia, Arnau Abella, Joan Boix, Nicola Roca, Anna Serra, Fusteria Joan Rafart, S.L., Andrea Soler, Josep Camps Cortina, Pintax, Jordi Ramonet Tarres, Cal Coll 1935 Solsona S.L, El Drac, Gràfiques Muval S.L., Corriol Solsona S.L., Josep Muntada Alet, Cuinem per a tu S.L, El Regal, La Carral, Indental Pere Rovira, Maties Ribalta, Muntatges i Electra del Cardener energia S.A, Cobertes del Solsonès, S.L., Garatge Catalunya S.L., Gestoria Alfic S.L, Perfil Solsona S.L, Indesol del Solsonès, Calçats Ribalta, Josep Ribalta S.L, Forn de Sant Joan, Pastisseria el Passeig, Mobles Nosàs, Kauri Viatges, Movigrup, Sèrtic, Vicenç Jané, Gran Sol, Tallers Serena, Cal Davesas, DSF Ferreters Milar, Chit -Chat, Maria Boix Martinez, Vial-3 S.L, Escaire CB, Picogràfics, Optica Solsona S.L, , Escola d’Idiomes Sara, Cosme Closa S.L, Ricard Castells, Decser, Ajuntament de Solsona, Ajuntament d’Odèn, Consell Comarcal del Solsonès i Departament d’Ensenyament

Junts recordem

SETELSIS

Aquest llibre l’han escrit milers de nens i nenes que al llarg de cinquanta anys han conviscut, jugat i après a Setelsis. També l’han escrit mestres, mares i pares que infatigablement han treballat per fer de Setelsis la millor escola. El grup de persones que hem relligat la memòria de tots volem dedicar aquesta publicació als dies passats tots junts i, sobretot, als dies que compartirem, que segur que seran plens d’emocions i coneixement.

Primera edició: Maig de 2018 DL: L 659-2018 Disseny i maquetació: Nicola Roca Impressió: Gràfiques Muval Edició: Escola Setelsis

Sumari Fa més de 50 anys…

Mitja vida (o més!)

L’AMPA: les famílies hi som presents

Llegir i escriure

Com ho dius?

Què passarà?

Més lluny, més alt, més fort

Visca la música

Som uns artistes

Veure món

L’escola és una festa!

Saps què?

Setelsis, un bon aixopluc

Tothom hi diu la seva

L’escola té futur

118

Salutació Benvolgudes i benvolguts, Enguany l’escola Setelsis fa 50 anys i, per aquest motiu, estem d’enhorabona! Mig segle d’història és sempre un moment propici per a celebracions i, coincidint amb aquesta efemèride, es fan un seguit d’actuacions i activitats que s’allarguen durant tot l’any 2018. El tret de sortida ha estat el concurs de logotips del 50è aniversari. Així mateix, un dels plats forts és, sens dubte, la publicació d’aquest llibre commemoratiu. Es tracta d’una obra que recull anècdotes, vivències i records dels 50 anys d’existència de l’escola i la seva evolució des dels inicis fins a l’actualitat, amb la intenció de conèixer la història del propi centre i el camí fet, més que no pas d’un llibre històric. La idea d’editar Junts recordem Setelsis neix de la Comissió del 50è aniversari i ha estat possible gràcies a la implicació i col·laboració de membres de l’AMPA, famílies, mestres, alumnes i diferents generacions d’exalumnes. Tots ells han indagat sobre els moments més significatius al llarg de tots aquests anys, per aprofundir en la identitat i en la història de l’escola com a testimoni de constància i de saber descobrir nous horitzons. La publicació, estructurada en catorze capítols, inclou anècdotes, fotografies antigues i actuals així com també altres documents històrics. El fil conductor del llibre és la memòria, els fets i emocions que ens han unit durant cinquanta anys. Hi trobareu, com peces d’un gran trencaclosques, la visió de tota la comunitat educativa. En primer lloc, els mestres, representats, d’una banda, per les persones que han tingut la responsabilitat de la direcció i, per l’altra, pels més veterans, els que han treballat vint-i-cinc anys o més, mitja vida! Presidents i presidentes d’AMPA han recordat el punt de vista dels pares i mares, la implicació d’unes famílies que han estat clau perquè l’escola evolucioni. Els exalumnes han triat aquell record o anècdota que defineix cada promoció i, en alguns casos, ha estat l’excusa per retrobar-se i parlar dels vells temps. Durant anys, l’escola va acollir l’EAP i el CRP i també han volgut compartir els seus records. El llibre acaba amb el futur, amb les imatges i el pensament dels alumnes actuals que imaginen com serà l’escola d’aquí a 50 anys perquè Setelsis... continuarà!

Finalment, vull reiterar l’agraïment a la tasca de totes aquelles persones vinculades a l’escola que heu fet possible no només l’edició d’aquest llibre sinó també l’organització de tots i cadascun dels actes que estem portant a terme per celebrar aquesta efemèride. L’escola som tots, present, passat i futur. Felicitem-nos! Per molts anys, escola Setelsis! Elisabet Traveset i Guilanyà Directora Solsona, primavera de 2018.

Fa mĂŠs de 50 anys...

Fa més de 50 anys...

Tot va començar fa més de 50 anys… Durant els anys 60 del segle XX, a Solsona hi va arribar una gran quantitat de persones vingudes de diferents indrets de l’estat espanyol. Sovint es tractava de persones joves amb fills petits, de manera que les necessitats d’escolarització van créixer exponencialment. L’evolució de la població de Solsona va ser la següent: 1955: 4.001hab; 1960: 4.956 hab; 1965: 5.038 hab; 1970: 5.346 hab. En aquest context ens trobem quatre mestres treballant a l’escola pública, les Escuelas Nacionales del moment, que estaven ubicades a l’edifici dels Escolapis, al Vall Fred. A la classe dels petits, la Maria va haver de dir que només matriculava cinquanta infants perquè no tenia més taules ni cadires. Aquesta realitat va arribar a oïdes de l’alcalde del moment, Josep Serra Forn que, quan va haver rebut prou pressió de famílies i mestres, va fer un pensament: caldria construir una escola. El divuit de juliol de 1963 es va posar la primera pedra, però no va ser fins l’any 1968 que van arribar els primers alumnes. El primer curs només hi havia tres grups de nens. Poc després van arribar les nenes, però cadascú al seu lloc: no compartien aula ni pati i, per anar bé, no havien de compartir ni conversa! L’edifici del mig, que té el mateix aspecte que el Gran Hotel de Jaca (caprici arquitectònic de l’alcalde del moment), acollia els primers ocupants. 10

Les obres no s’acaben mai… Tot just s’havia estrenat el nou edifici ja es va veure ben clar que no s’hi cabia. Els alumnes acabats d’arribar es van haver de traslladar al Casal perquè s’havien d’ampliar les classes. En els primers setanta, es va construir el parvulari i gimnàs a la banda est, i un espai gran de dos pisos per classes, a la banda oest. Durant alguns cursos hi va haver una aula de parvulari segregada al barri Josep Torregassa. La febre constructiva no va acabar aquí: també durant els anys setanta es va construir l’edifici escolar i parvulari del carrer Francesc Ribalta, al costat de l’Institut. Aquest edifici va ser concebut com una nova escola. El Pere recorda l’intent de crear-la que l’administració no va arribar a materialitzar mai. L’any 1980, els mestres Àngel, Maria i José Miguel, juntament amb els seus alumnes de 6è, 7è i 8è van ocupar el nou edifici. Passaven els anys i s’anaven detectant les dificultats de tenir l’escola migpartida, separada per més d’un quilòmetre de distància, de manera que famílies i mestres van reivindicar la reunió dels alumnes i, per tant, l’ampliació i millora de l’edifici primigeni. Aquesta lluita que es va iniciar a finals dels anys vuitanta es va perllongar fins als 2000. 11

No va ser fins el dia vint-i-vuit de novembre de 2001 que es va posar la primera pedra de la remodelació de l’escola. L’ampliació cap al nord aprofitant un espai poc utilitzat del darrera, la interconnexió de les estructures, la supressió de l’antic parvulari-gimnàs i l’edificació del nou gimnàs significaria la creació d’una escola moderna, clara i oberta, que enamorava. La Trini recorda les obres per les dificultats logístiques que van suposar i les anècdotes amb l’arquitecta, Teresa de Pablo. Per exemple, la seva cara d’ensurt quan va descobrir que l’espai de les calderes de gas (fetes a mida!) era el lloc per fumar! Així, doncs, l’u de setembre de 2003 semblava que les obres es podien donar per finalitzades, però… les obres no s’acaben mai! Aquell curs es va ajuntar de nou tota la comunitat educativa, però ja es veia ben clar que tampoc hi cabríem. La història es repetia. Aquesta vegada, els nouvinguts arribaven d’arreu del món, però el canvi demogràfic que es donava a Solsona era similar al viscut als anys seixanta: Any 2000: 7.343 hab; 2005: 8.571 hab; 2010: 9.219 hab. L’escola es feia petita i durant els anys 2004 i 2005 s’ampliaria per la banda oest. Malgrat tota l’ampliació, es veia clar que a 12

Solsona calia una nova escola pública. Va ser des de Setelsis que es va treballar intensament perquè fos una realitat. La Roser recorda aquell moment com el naixement d’una petita escola dins d’una de gran. Va ser així com va sorgir El Vinyet. I, malgrat tot, encara hi havia nous reptes: al pati no hi cabien els més de sis-cents alumnes que s’arribaren a reunir a Setelsis. Les aventures per tenir un pati digne mereixen capítol apart.

Juguem al pati… Quan es va construir el primer edifici, l’entorn no es va urbanitzar ni es va preparar l’espai de joc per als alumnes. El mig del pati era una mena de carrer on transitava la gent, indiferent al fet d’estar a la parcel·la escolar. Cada estiu es llaurava per tal que el camí no quedés consolidat i no pogués ser expropiat. Els nens i nenes jugaven davant de l’escola fins a les muntanyetes i més enllà. Va caldre que algun infant s’escapés i que es veiés clarament el perill perquè les diferents administracions acceptessin tancar el recinte escolar. A finals dels anys vuitanta es va construir la pista esportiva. A partir del 2003 es va iniciar una batalla cruent per ampliar el pati. Famílies i mestres reivindicaven davant d’un ajuntament ben poc sensible la necessitat de l’ampliació. No va ser fins el 2010 que no vam poder estrenar la pista nova i la muntanyeta, amb l’hort i totes les possibilitats que ens ofereix ara. Actualment el pati segueix evolucionant: pares i mares s’hi han implicat per fer-ne un espai educatiu més, ple d’indrets suggerents perquè els nens i nenes gaudeixin i aprenguin. 13

Un dia ens comencem a dir Setelsis… Els alumnes més veterans, quan parlen de la nostra escola, sovint encara en diuen les Nacios i és que del 1968 al 1990 aquest va ser el seu nom: Escuelas Nacionales de Solsona. Per triar el nostre nom es va demanar als alumnes grans que fessin propostes. Havien de complir alguns requisits: no podien ser noms de sants ni de personatges reals. Així i tot van arribar a la final els noms de Pont de l’Afrau, Gaietà Ripoll i Setelsis. El Consell Escolar va triar finalment el nom d’origen romà que identifica una ciutat de la zona íbera lacetana, que els historiadors han volgut identificar amb la Solsona actual. La Magda va haver de fer una justificació històrica per tal que l’Inspector acceptés el nom. El llibre del Dr. Llorens va ser la font d’inspiració per sortir-se’n. Seguidament va caldre triar el logo que l’identifiqués. Es va fer un concurs públic. Les tres obres finalistes van ser un disseny que jugava amb els nombres 7-el-6, un nen jugant amb figures geomètriques i el llapis en forma de S que ens identifica des del curs 1991. Va ser l’any 1992 que es van unificar les bates dels nens i nenes. Es va passar del to rosa de nena i les ratlles blaves de nens a les ratlles verdes de tothom que encara perduren. 14

A la mateixa època es va triar el primer model de xandall, que ha estat canviat dues vegades més, amb algunes modificacions parcials entremig.

Què aprenem a l’escola… Quan els pares i mares deixen un infant a l’escola volen que aprengui molt, tingui bones relacions personals i sigui feliç. Però, com s’aconsegueix això? Als anys seixanta i primers dels setanta, amb quaranta o cinquanta alumnes a la mateixa classe, sovint s’aspirava a que no es barallessin i aprenguessin a llegir, escriure i les quatre regles. El material era escàs, sovint una llibreta, un llapis, pocs llibres de text… Poc a poc es diversificaven les assignatures i hi havia llibre i llibreta per a cada matèria. L’ensenyament va passar a ser mixt, nens i nenes junts. Als anys vuitanta van començar les fitxes de treball, superfitxes, racons… Es treballava amb plastilina, gomets i altre material. Les classes es feien en català, de primer en grups separats per llengua i de seguida amb immersió lingüística. Als 90 s’iniciaren els agrupaments flexibles, es va donar més importància a les maries: (educació artística, educació física, música). Es començava a fer informàtica, primer com a extraescolar i cap al canvi de mil·leni ja de manera completament integrada, com una matèria més.

de les emocions i les relacions personals, la integració de les noves tecnologies en totes les matèries, l’aula de ciències, escola verda, projecte biblioteca.edu, projecte de salut, USEE, Aula d’Acollida… I l’evolució i adaptació als moments que vivim no para: el treball per projectes, els àmbits i espais, la manipulació de materials, les noves tecnologies integrades en el treball quotidià… En diferents èpoques i situacions, hem sentit que mestres que venien de nou, treballadors diversos que passen per l’escola, persones que ens visiten ens comenten el caliu, el bon ambient que s’hi respira. Potser aquest és el gran aprenentatge: la convivència!

Els 2000 suposarien nous canvis metodològics: la importància de la tutoria, el treball 15

A Setelsis hi cabem tots… Físicament ja hem explicat que no sempre ha estat fàcil d’encabir-hi tot l’alumnat i que s’han hagut de reivindicar ampliacions i millores. Però a Setelsis sempre hi ha cabut tothom, fos com fos, vingués d’on vingués. Setelsis ha estat i és acollidora d’alumnat amb dificultats especials des dels seus inicis. El 2003 es va crear la Unitat d’Educació Especial. El nom ha canviat: USEE (Unitat de Suport a l’Educació Especial) i SIEI (Suport Intensiu per a l’Educació Inclusiva), però els objectius són els mateixos: oferir a cada infant els millors recursos, activitats i atenció per aprofitar al màxim les seves capacitats. Així ha estat també per als infants vinguts d’arreu: en els primers anys de vida de la nostra escola, semblava que sobretot hi assistien fills de la immigració, igual que en la segona gran onada migratòria dels 2000. Aquí també ens podríem preguntar: a la nostra escola hi ha estrangers? i respondríem orgullosos: a la nostra escola hi ha nens i nenes. Les persones que hem tingut la responsabilitat de gestionar Setelsis estem convençudes que tots els infants tenen el dret d’anar a la millor escola possible, que és aquella que ofereix a cadascú el que necessita i, per tant, ens hem sentit amb el deure de buscar eines i recursos per atendre com cal 16

a cadascun: Aula d’Acollida, Pla Educatiu d’Entorn, reforços escolars, beques, atenció psicològica per part de l’EAP… I també atenció personalitzada per a aquells que mostren especials facilitats per aprendre, amb accions com la diversificació d’activitats, o les proves Cangur, entre altres.

Les lleis es fan lluny i es noten a prop…

Nyam, nyam, bon profit….

Quan va néixer Setelsis estava a punt d’entrar en vigor la Ley General de Educación que instituïa l’EGB (Educació General Bàsica) i l’escolarització obligatòria fins als catorze anys. Això va significar que els alumnes s’agrupaven per edat i desapareixien les combinacions més arbitràries, de manera que es conten anècdotes d’alumnes que saltaven un curs o en feien un d’intensiu a l’estiu. Els alumnes havien de restar forçosament fins a 8è a l’escola. El tancament de nombroses escoles rurals i la implementació de l’Escola Llar va fer arribar a les escoles de Solsona un gran volum d’alumnes de la comarca.

Des de l’inici, l’escola Setelsis ha acollit infants dels municipis de l’entorn i, per tant, alumnes que necessitaven quedar-se a dinar. En els inicis, el menjador era a les dependències del Casal. L’any 1981 s’estrenava el menjador i la cuina de l’edifici del carrer Francesc Ribalta, la segona etapa. Un espai modern i amb tota mena de maquinària necessària prenia el relleu de les instal·lacions precàries del Casal. Al principi, els alumnes més menuts, de quatre i cinc anys, no es podien quedar al menjador. L’espai era immillorable, però… i els petits? els alumnes de l’edifici primigeni, com s’ho farien per arribar al menjador? A grans mals, grans remeis: hi pujarien a peu! Aquesta solució era encertada i fins i tot divertida els dies assolellats, però... i si plovia? i si nevava? i si el fred ens tallava les galtes?

El proper gran canvi legislatiu, la LOGSE, arribaria el 1990. En aquest cas s’establia l’obligatorietat de l’ensenyament primari de 1r a 6è i l’ESO fins als setze anys. També s’incloïa P3 a les escoles primàries. Això va fer que l’any 1996 i l’any 1997 sortissin de l’escola dues promocions: 6è i 8è. El curs 1991-1992 arribaren a Setelsis els primers alumnes de P3. Els canvis legislatius també fan que a mitjans dels anys vuitanta es convoquessin els primers Consells Escolars.

Començava una nova batalla: famílies i mestres davant d’una Administració que semblava que sentís ploure quan s’exigia una solució. Finalment, i durant més de vint i anys, els petits van pujar i baixar en autocar per anar al menjador. No seria fins el 2003, amb la reunificació, que es va poder gaudir d’una cuina i menjador esplèndids sense haver-se de desplaçar. 17

L’Administració és remota en quilòmetres o sensibilitat… Entremig, diversos i variats entrebancs. Per exemple, quan es van posar de moda els càterings i només s’aconseguiria salvar la cuina pròpia per la determinació de l’equip directiu del moment: l’Araceli es va quadrar davant la imposició d’una taula calenta que no es va arribar a instal·lar mai. El claustre de mestres sempre ha tingut el menjador integrat dins de la tasca educativa i se n’ha sentit responsable conjuntament amb l’AMPA.

Sovint ens trobem amb una administració local, nacional o estatal ben poc sensible a les necessitats de l’escola pública. Les anècdotes que recullen la gestió dels diferents equips directius d’aquests cinquanta anys sembla que es resumeixen en això: l’Administració és lluny, físicament o emocionalment.

L’Alcalde que no acabava de creure’s que als Escolapis hi hagués tants infants que no hi cabien. Els que van renunciar a l’edificació d’una Escola Llar pública, filla de la Ley General de Educación de 1970 (Llei Villar Palasí), i van derivar els alumnes a institucions de caràcter privat. El retard en les obres de remodelació i ampliació de l’edifici original no s’iniciarien fins el 2001. Al capítol d’arguments n’hi havia de tan sòlids com la necessitat de viure junta tota la comunitat educativa, però també l’obsolescència de la instal·lació elèctrica o la incomoditat d’entrar i sortir de diferents edificis per desplaçar-se dins de la mateixa escola. La impossibilitat de petits canvis a l’etapa de l’alcalde Llumà: a l’interior de l’entrada hi havia una zona amb panot exterior. Aconseguir que hi possesin rajoles d’interior va suposar una gran despesa d’energia reivindicativa. Al pati, durant un curs hi va haver una formigonera que no s’aconseguia que vinguessin a treure. L’Araceli i la Magda recorden aquestes batalles gairebé surrealistes pel que, d’entrada, no semblava que comportés cap dificultat.

La bel·ligerància del consistori presidit per l’alcalde Riart contra l’ampliació del pati. Els problemes per aconseguir qualsevol obra contrastaven amb les facilitats que es donaven a altres col·lectius per fer servir els espais de l’escola. L’Araceli recorda l’armari per a l’Associació d’Artistes que va ser una gran inversió de l’ajuntament dins d’una aula, mentre es negaven a l’escola actuacions molt més assequibles. Durant molts anys, va ser tradicional el viatge a Lleida durant el juliol. Calia anar a demanar/reclamar/exigir més mestres, perquè la població escolar creixia i creixia, però la dotació de recursos humans era escassa. Malgrat que en els darrers anys s’ha viscut una major sensibilitat de l’administració educativa, a partir de 2009 encara hem hagut d’anar a Manresa a exposar la necessitat d’ampliació de plantilla. També és just constatar els canvis de tarannà de l’Administració municipal en els darrers anys. Les facilitats per fer el manteniment i petites reformes es començaren a notar a partir de l’any 2007: les llistes de millores de cada estiu ja no són una batalla sinó una negociació.

El millor, les persones… L’any 1985 va arribar el primer conserge a l’escola, el senyor Boix. La Valentina recorda amb una emoció especial el dia que la van cridar a l’Ajuntament per comunicar-li la notícia. A partir de l’any 1996 serà el senyor Albert qui facilitarà la vida quotidiana a mestres i alumnes. Tant l’un com l’altre gaudiran de l’estima i reconeixement de grans i petits per la seva bonhomia i dedicació. M’exalta el nou i m’enamora el vell... Venim de lluny... L’any 1968 arriben a la nostra escola tres grups de nens amb els mestres Tarrés, Sangrà (Joval) i Mora. … i volem anar molt més lluny: L’escola ha intentat adaptar-se sempre als temps que vivia en tots els àmbits possibles: metodològics, tecnològics, socials, etc. Ara, l’Escola Nova21 és un motor que ens empeny a estar al dia, a fer la feina el millor que es pot amb els coneixements que tenim. L’Eli creu que pot ser una bona eina per afrontar el reptes de futur. D’aquí a cinquanta anys, altres recordaran aquest 2018 amb la tendresa, l’emoció i el somriure que recordem els cinquanta anteriors. Creiem que l’estima per Setelsis, que sovint sobrepassa l’afecte que es pot sentir per un lloc de treball, ve provocada per l’esforç, l’afany, la dedicació que ens ha suposat: 20

l’estimem molt perquè mestres, pares, mares i alumnes l’hem lluitat molt. Desitgem que Setelsis tingui un llarg futur, que segueixi sent sinònim de qualitat pedagògica i, sobretot, qualitat humana. Maria, Valentina, Pere, Magda, Araceli, Trini, Roser, Eli

Mitja vida (o mĂŠs!)

Mitja vida (o més!)

Claustre Bernadó Traveset 30 anys. Del meu pas per Setelsis en recordo només els bons moments que vaig compartir amb els companys, alumnes, pares... D’ells vaig aprendre molt i vam treballar amb cordialitat i amb ganes de posar l’escola a nivells de màxima qualitat. Recordo amb il·lusió quan preparàvem activitats i projectes. No puc deixar de recordar els moments bons i les lliçons que vaig aprendre dels meus alumnes. Un mestre no només dóna, sinó que rep en escreix el que ha donat. Vull fer esment i donar les gràcies a tothom i en especial a tots els directors/es que amb la seva diligència i col·laboració de les AMPAs han fet que Setelsis hagi assolit el lloc on avui està. Pilar Bonvehí Calvo 33 anys. Em sento afortunada de dedicar-me a la feina que més m’agrada, satisfeta de la bona entesa amb els companys i companyes, i molt agraïda pel respecte i estima rebuts pels alumnes i les seves famílies. Tot això ho dec a Setelsis. 24

Maria Coromines Balletbó 27 anys. Joiosa i honorada d’haver pogut aportar el meu petit granet de sorra a l’educació dels infants de Solsona. Aquests anys han estat un autèntic plaer. José Miguel García López 34 anys. Hi ha èpoques en la nostra vida que deixen un extraordinari record i una petjada inesborrable. Una d’aquestes èpoques va ser els 34 anys que vaig passar, com a mestre, a l’escola Setelsis. Gràcies a tots: companys, alumnes i pares. Rosa Golobart Codina 25 anys. Treballar en bona companyia, aprenent amb i dels altres, creixent amb els nens... no es pot demanar res més. Pere Jaray Monsonet 31 anys. En els 31 anys a Setelsis he pogut gaudir de la tasca d’intentar formar persones, creant una amistat mútua i he arribat a pensar que tota persona serveix per a alguna cosa: cal buscar-la, trobar-la i gaudir-ne. M. Magdalena Miralles i Bonsfills 27 anys. Durant aquests anys a l’escola vaig aprendre a jugar, ballar, compartir, plorar, estimar, riure, abraçar…, equivocar-me, caure, reflexionar, aixecar-me, créixer i recomençar. Gràcies, Setelsis.

Concepció Miralles Rafart 37 anys. Serà sempre la meva escola perquè ha format part de la meva vida durant molts anys. En ella he tingut molts alumnes, molts companys i companyes, molta il·lusió i moltes vivències que sempre recordaré. Per molts anys, escola Setelsis! Claustre Moncunill Vila 31 anys. A l’escola Setelsis he treballat amb il·lusió, he compartit, he fet amics i he gaudit. Desitjo que l’escola segueixi innovant, creixent, progressant i sigui sempre un lloc on s’hi pugui trobar un bon caliu humà. Araceli Pérez Estaún 26 anys. Va ser un aprenentatge continu i un gran esforç per transmetre coneixements i educació, no sé si ho vaig saber fer bé. Una convivència amb els companys i una feina molt enriquidora. Gràcies, Setelsis! Enriqueta Solé Canes 35 anys. 35 anys treballant a Setelsis. 35 cursos aprenent, educant, llegint, escrivint, estudiant, dibuixant… 35 cursos cantant, ballant, jugant, fent teatre, excursions, viatges, colònies... 35 cursos compartint, fent amics, acompanyant, estimant... 35 anys plens de vida!

M.Àngels Piñol Mateu 25 anys. Per a mi 25 anys a l’escola Setelsis han estat una bonica experiència. Temps per teixir bones relacions humanes i d’amistat. Temps per compartir, aprendre, conviure, gaudir, lluitar, participar… Ara, des d’una altra etapa de la vida, m’adono que sempre m’acompanya el record entranyable de tants bons moments viscuts a l’aula, amb els infants, amb la riquesa de la seva frescor, espontaneïtat i pluralitat… Per tot plegat, vull agrair, de tot cor, als companys i a tots i cadascun dels alumnes que m’han fet sentir un ser privilegiat. Gràcies a tots. Dolors Travesset Freixes 25 anys. Era el 1991 quan vaig arribar a Setelsis, aquells infants de P3 van ser els primers de Solsona amb qui vaig aprendre coses noves i a qui vaig donar la meva il·lusió i capacitat d’esforç. Tants anys m’han permès participar de molts aspectes d’aquesta escola tan singular, Educació Infantil, Biblioteca, Aula d’Acollida, cicles Inicial i Mitjà. En aquesta llarga etapa de la meva vida professional he donat i he rebut amor i escalf, complicitats, neguits i alegries. Alumnes, pares, professors i personal hem creat una gran i eficaç família, al servei de Solsona. Felicitats, escola Setelsis.

M.Antònia Viladrich Mujal 33 anys. A l’escola Setelsis he passat gran part de la meva vida. Anys de reciclatges, canvis, renovacions, treball, esforç i molta il·lusió de tota la comunitat educativa. És per això que Setelsis ha esdevingut una gran Escola. Ha sigut l’escola dels meus fills i sempre serà la meva escola.

Lâ&#x20AC;&#x2122;AMPA: Les famĂlies hi som presents

L’AMPA: Les famílies hi som presents L’AMPA ha estat implicada amb l’escola des dels seus orígens. En una trobada amb diferents presidents i presidentes ens expliquen les anècdotes i canvis rellevants ocorreguts al llarg d’aquests cinquanta anys. L’escola s’ha format, crescut i adaptat als canvis necessaris a partir d’un treball col·lectiu de mestres, alumnes, i també la col·laboració de les famílies dels estudiants. La participació de l’AMPA a l’escola és clau des de diferents àmbits: no només contribueix a millorar l’educació dels nostres fills, procurar per la millora i adequació dels espais i instal·lacions, sinó que també vetlla per facilitar la conciliació laboral i familiar, oferir serveis com el menjador, la guarderia, ludoteca i activitats extraescolars, i també, per què no? participar de manera molt activa en la preparació de les festes de final de curs. A continuació repassem alguns temes que presidents i presidentes de l’AMPA han comentat en trobades que hem fet per rememorar aquesta història.

L’edifici L’AMPA va participar de manera activa en els inicis de l’edifici de l’escola i la seva posterior modificació i adequació a les necessitats dels nous temps que venien. En el moment de la construcció del primer edifici, el disseny va néixer a partir de la idea del Gran Hotel de Jaca. Un cop l’edifici va estar construït, es van adonar que es tractava d’una construcció molt alta i estreta i només tenia una escala! Per tant, les primeres obres van concentrar-se en construir una segona escala, després també vindria la instal·lació de la calefacció. Durant els primers anys, a sobre la taula hi va haver la possibilitat d’adequar una Escola Llar per poder acollir estudiants de fora de Solsona a l’escola pública. Aquest projecte, però, no es va acabar duent a terme.

Era tasca dura justificar les raons per les quals era necessari fer intervencions a l’escola, molt sovint aquestes necessitats no es veien clares des de l’Administració i s’havia de reivindicar de valent. De vegades, feia falta que hi hagués algun incident perquè l’Administració reaccionés, com és l’anècdota del graó de la Manola. No va ser fins que una mestra va caure i es va fer mal en una escala que l’Administració va posar fil a l’agulla.

En aquell moment l’escola constava d’un edifici amb aules i un espai obert que servia de pati, sense tanques. Al principi, només els estudiants de fora de Solsona podien dinar a l’escola. Durant els primers anys, el menjador va ser a l’edifici del Casal i la primera cuinera va ser la Roseta. Passaven els anys, l’escola necessitava constants millores i es feien trobades amb l’Administració Pública per tal de sol·licitar les obres i finançament per dur-les a terme.

Una millora important de les instal·lacions i aposta clara de futur va ser quan a mitjans dels vuitanta es va crear la primera aula d’informàtica, que va constar de deu ordinadors i es va pagar tot el material i maquinària a partir de donacions fetes per empreses. L’any 1981 l’escola va traslladar el menjador a l’edifici satèl·lit que s’havia construït al costat de l’Institut Francesc Ribalta. L’escola disposava de cuina pròpia però els alumnes s’havien de desplaçar primer a peu, i després en autocar. Durant els anys vuitanta es va lluitar perquè el menjador donés cabuda als estudiants de Solsona, també; el model familiar canviava i cada cop hi havia més mares treballadores, i que l’escola pogués oferir dinar als fills es va considerar un servei necessari. A finals dels vuitanta, i principis dels noranta, l’estat general de l’escola seguia necessitant que l’Administració hi col·laborés i hi invertís pressupost: s’havien de revisar instal·lacions elèctriques, arreglar les escales i graons, i millorar els serveis de neteja i prevenció de riscos laborals. La implicació de l’AMPA i les famílies, i del claustre de professors va ser clau per treballar conjuntament i presentar un estudi a l’Ajuntament, a partir del qual es van prendre mesures de millora i es va contractar una empresa de servei de neteja extern. 32

A partir dels anys noranta es planteja una ampliació de l’escola i es dissenya un edifici en forma de L, que serà molt més ampli i horitzontal, en lloc de vertical. Es remodela i s’amplia la biblioteca i, a més, es treballa molt per poder integrar el servei de cuina i menjador a dins del mateix edifici, i finalment s’aconsegueix. Per fi, i no sense entrebancs, l’escola va tenir cuina i menjador propis, a dins del mateix edifici.

El pati, quines obres! El segle XXI va començar convuls pel que fa a les obres a l’escola, i és que a principis del nou mil·lenni va sorgir la idea de les obres del pati de Setelsis. L’escola creixia i necessitava més espai, per això, durant molts anys es va reivindicar, no sense problemes, la construcció d’un pati més gran. Els primers anys del nou segle, l’escola es va trobar amb un nombre d’estudiants molt elevat, i és que es van superar els sis-cents alumnes. Per això, es necessitava disposar d’un espai exterior més gran ja que en aquella època, tots els estudiants junts no hi cabien. Els nens havien de sortir al pati per torns i, per molt silenciós que es fes el trànsit pels passadissos, sempre hi havia soroll que destorbava les aules que estaven fent classe mentre uns altres baixaven al pati. Les reclamacions per un pati més ampli van ser llargues i feixugues, es va haver d’argumentar davant de l’Administració, davant veïns poc receptius amb la proposta i davant col·lectius posicionats clarament en contra de l’ampliació del pati. Es van repartir fulletons i fer manifestacions per informar i conscienciar a la població i mostrar a les Administracions la necessitat del pati.

Una de les accions que es va fer va ser que tots els nens i nenes de l’escola sortissin al pati al mateix moment, estant tots drets. Es va veure que tenien espai individual, però no espai per moure’s i jugar. Es van fer diverses propostes perquè no es volia truncar el pas d’un carrer del costat de l’escola. Aquestes propostes van ser del tipus utilitzar un terreny del costat i arribar-hi mitjançant un túnel soterrat (per sota el carrer) o bé un pont que creués el carrer per sobre. La lluita es va allargar durant anys, es van començar les obres i es van parar. Finalment, però, es va aconseguir. Setelsis va poder tenir un pati, que és l’actual, on hi ha una pista de joc, a més de la muntanyeta, on hi ha un hort, i des de fa tot just uns mesos, fins i tot hi tenim gallines! L’escola en si segueix en constant procés de transformació per tal de mantenir-se actual a les noves necessitats. A principis del curs 2017-2018 s’ha integrat un rocòdrom al pati, s’han suprimit unes tanques de la pista de ponent i s’ha deixat un espai d’experimentació més obert per als més petits. Actualment hi ha comissions de manteniment i embelliment del pati que vetllen per fer actuacions de millora constants, no només del pati, sinó del conjunt de l’escola. 33

Activitats i més activitats, no tot és classe Durant els anys vuitanta s’inicià la proposta d’oferir activitats fora de l’horari escolar, però que permetessin utilitzar el recinte i instal·lacions de l’escola i, a més, els nens i nenes no calia que es desplacessin per fer-les. Aquest va ser el naixement d’extraescolars a l’escola Setelsis. Al principi es van proposar activitats a l’horari de tarda, un cop s’acabaven les classes. Moltes eren esportives, però també n’hi havia d’artístiques, com cinema o teatre, i idiomes. Al llarg dels anys també s’han ofert algunes activitats a la franja de migdia. A l’inici dels 2000, a través del Pla Educatiu d’Entorn es concedien subvencions importants per a la realització d’activitats, malauradament, però, van anar desapareixent i, ara per ara, només es rep una subvenció per les esportives. Actualment, l’oferta segueix sent d’activitats esportives, artístiques i idiomes a la tarda, i recentment s’han recuperat els escacs a la franja del migdia. Aquestes activitats sempre s’han gestionat a través de l’AMPA i han ajudat a enriquir el currículum dels estudiants.

A principis dels anys noranta també s’inicià el Servei de Guarderia, la Ludoteca. Aquest servei va ser cada vegada més demanat degut a les obligacions laborals de moltes famílies, i ajudava a conciliar el món laboral amb la vida familiar, en una època en que encara no se’n parlava gaire, però que els pares i mares treballaven, i sovint tenien horaris extensos. Era una realitat, i a vegades no era gens fàcil poder-ho quadrar amb els horaris escolars dels fills. Inicialment, el servei de ludoteca va funcionar per cobrir les hores de la franja de la tarda, però després es va ampliar a cobrir franges de migdia i matí, abans de començar les classes. Es van fer activitats a dins de l’escola i pels estudiants representava una estona d’oci mentre es proposaven activitats pedagògiques. Durant uns anys, l’AMPA va oferir servei de guarderia d’estiu, amb activitats dirigides els matins del mes de juliol. Al principi de la realització d’aquestes activitats, es gestionava el monitoratge a partir de la col·laboració d’alguns pares i mares, però ben aviat es van contractar monitores especialitzades per tal de vetllar de manera professional pels estudiants i el bon funcionament de les activitats.

Aquesta gestió de les activitats per part de l’AMPA amb la contractació de monitores i cuineres pel menjador ha seguit igual fins a l’actualitat. De la mateixa manera, diverses empreses de serveis de Solsona col·laboren en la realització de les activitats extraescolars que s’ofereixen. A banda de gestionar les activitats, l’AMPA, també es va fer càrrec, durant uns anys, des de mitjans dels anys noranta fins al principi d’aquest nou segle, de l’equipació esportiva de l’escola: des del disseny, fins a les comandes i venda de xandalls. Durant uns anys l’AMPA va elaborar un Butlletí trimestral en el què s’oferia informació sobre les activitats i propostes que es realitzaven, on també hi constava la butlleta d’inscripció d’activitats, etc. En principi aquest butlletí era elaborat únicament per l’AMPA, però després es va anar elaborant conjuntament amb l’escola.

L’AMPA, com ens organitzem?

Preparem la Festa! Festival de final de curs

L’AMPA va néixer amb la creació del nou edifici, quan el director d’aquella època va reunir uns quants pares en format d’agrupació per tal d’ajudar a impulsar l’escola des de diversos àmbits, més enllà del professorat, i implicar de manera directa les famílies dels alumnes. Va ser en el curs 1985-1986 quan l’AMPA va tenir representació en el Consell Escolar per primera vegada. A finals dels anys noranta va néixer el que ara coneixem com AMPA en si, fins llavors era l’APA, Associació de Pares d’Alumnes, i no va ser fins a aquell moment que el nom va evolucionar, i les Mares també es van incloure en la gestió i en el nom: Associació de Mares i Pares d’Alumnes. Degut al volum creixent de feina i documentació que es generava, des del 2005 l’AMPA disposa de despatx propi a l’escola, amb horari d’atenció a les famílies. Els primers anys del nou segle també es va instaurar el Carnet del Soci: les famílies sòcies de l’AMPA s’acreditaven mitjançant un carnet. Els membres de la Junta de l’AMPA havien sigut entre sis i set pares i mares. Es va mantenir aquest número aproximat durant bastants anys tot i que, a mida que es van anar oferint més serveis, es va anar ampliant el nombre. A l’actualitat hi ha catorze pares i mares a la Junta de l’AMPA.

Un moment clau del curs escolar és, precisament, el seu final. És important celebrar que s’acaba un curs i, abans de començar les vacances d’estiu, tota l’escola, estudiants, mestres i pares i mares, durant molts anys, ens hem trobat per convertir el dia de final de curs en un dia especial per recordar.

La primera festa de final de curs monogràfica va ser en el curs 1990-1991 en que es va crear un format d’espectacle dedicat a Tirant lo Blanc. Va ser el primer gran festival, que seria seguit per unes celebracions molt esplèndides durant els següents vint anys que comptaven amb molta implicació per part de mestres, alumnes i famílies. Malauradament, la festa de fi de curs en aquest format va deixar de celebrar-se el 2010 degut a un cúmul de circumstàncies que es van ajuntar: va coincidir un moment en que l’escola es va fer molt gran, hi va haver més de sis-cents nens i nenes, el claustre de professors necessàriament també havia de ser més gran, i va ser més difícil de preparar-ho com a comunitat, això sumat a l’impacte de la crisi econòmica que va aparèixer, va desinflar les celebracions pomposes que s’havien fet fins llavors. Malgrat tot, cada any es segueix creant una atmosfera especial el dia que l’escola celebra el final de curs.

El format ha variat des de fer un sopar a fer un dinar, es realitzen activitats per als estudiants, i es fa l’entrega d’orles als nens i nenes que acaben 6è de primària. Des de l’AMPA volem seguir sent actius en el desenvolupament acadèmic, emocional i personal dels nostres fills, i ens agrada formar part d’una comunitat educativa on tothom suma. Els motius que ens han impulsat a treballar durant aquests anys han anat canviant, i hem lluitat per aconseguir el millor de cada moment, i així esperem seguint-ho fent durant molts anys més. Antoni, Ignasi, Marcel·lí, Encara, Leo, Josep, Jordi, Ricard, Angels, Emma, Toñi i Xavier

Llegir i escriure

Llegir i escriure Com t’ho diria… Una de les principals ocupacions de tots els mestres ha estat que els nens i nenes aprenguin llengua ja que és el vehicle fonamental de l’aprenentatge, la relació i el creixement personal. Mètodes més tradicionals o més novedosos han contribuït a formar persones hàbils en llenguatge oral i escrit. Les activitats que ajuden a aprendre a llegir i escriure, a parlar i escoltar, podrien omplir diversos llibres. N’esmentarem algunes especialment divertides: • El llenguatge oral: pastorets, teatre musical, teatre en anglès, cantates, escoltar i narrar contes, fer exposicions orals, fer entrevistes i llegir contes a la ràdio, presentar actes, fer pregons… • El llenguatge escrit: el Certamen literari, des de l’any 2005 es fa l’apadrinament lector dels alumnes de sisè cap als de primer, l’any 2000 començat el projecte LLEGIM, l’inici de les classes amb el quart d’hora de lectura….

L’any 2006 va començar el projecte biblioteca puntedu. Posar la biblioteca al centre de la vida escolar aporta cultura, coneixement i plaer per la lectura. El projecte va recollir activitats que ja es feien i en va crear de noves: bibliopati, exposicions al vestíbul, celebració del dia de la poesia, homenatge a diversos escriptors, commemoració d’efemèrides literàries... … i conte contat encara no s’ha acabat!

Com ho dius?

Com ho dius? Què dius que què? L’escola sempre ha estat arrelada a la ciutat, al país. I alhora sempre ha intentat que els nens i nenes tinguessin totes les eines per sentir-se ciutadans del món. Una de les claus per poder gaudir de nous coneixements i amics és saber llengües. Abans de l’any 1975 només es podia estudiar català gracies a la bona voluntat de les mestres Maria i Valentina que n’ensenyaven de manera altruista en finalitzar les classes a aquells alumnes que ho desitjaven. Just després de la mort de Franco es comença a fer català amb un dels dos grups d’alumnes de cada curs. Al cap de quatre cursos es comença a fer la immersió en català, que s’anirà aplicant progressivament començant pels més petits. Serà aquesta immersió que garantirà el coneixement de les dues llengües. A principis dels anys setanta es comença a fer francès en els cursos grans, 6è, 7è i 8è. Serà a inicis dels anys 80 que es passarà a fer anglès també en els mateixos cursos. 44

Paulatinament, l’aprenentatge de l’anglès serà cada vegada més precoç: de 6è es baixa a 5è, després a 3r, més endavant a 1r i en els darrers anys ja es fa un tastet d’aquest idioma a partir de P3. Per tal que l’anglès sigui ben vivencial, l’escola s’ha apuntat a molts programes i projectes: Orator, colònies d’immersió en anglès, ILEC, menjador en anglès, Art & Craft… Entre tots recordem amb especial estima pel que va significar de relació personal, la presència de l’auxiliar de conversa, la Deborah, el curs 2009-2010 i els dos projectes Comenius: Foods and traditions (2000-2003) i Me, myself and my fairy tales (2010-2012). Des de fa tres anys se celebra l’English Day, un dia per parlar, jugar, ballar i divertir-se... en anglès.

Què passarà?

Què passarà? Tots els infants volen saber més i més i esbrinar el perquè de cada cosa. És una sort perquè així és com surten investigadors i emprenedors. Per què les coses són com són? Investiguem… Al laboratori, a l’hora de matemàtiques, al pati, als tallers… des del primer dia els nens i les nenes descobreixen l’univers, les relacions geomètriques, el funcionament del cos, dels animals, de les plantes… A l’escola hem gaudit d’un laboratori ben equipat des dels primers anys. L’equipament era de gran qualitat, de manera que quan es va reunificar l’escola, el 2003, es va donar gran quantitat de material a l’Institut. A l’inici dels anys noranta, poc després de néixer, l’escola incorporava el programa de ciència 6-12 i posteriorment el de ciència 3-6. L’any 2004 rebíem una magnífica dotació d’Aula de Ciències que ja incorporava elements informàtics i tecnologia punta. Mentre hi va haver els cursos de 8è es va gaudir d’una aula de pretecnologia amb material adient. Les noves metodologies experimentals per treballar les ciències, les matemàtiques, la tecnologia omplen els passadissos i les aules per tal que els nens i les nenes investiguin i creïn un futur millor per a tots. 48

Més lluny, més alt més fort

Més lluny, més alt, més fort L’escola Setelsis, gairebé des dels seus inicis, ha apostat per l’esport i per l’educació física. Recordem que quan encara no hi havia mestre especialista en educació física, l’Ajuntament ens proporcionava monitors que venien a l’escola a fer gimnàstica. No va ser fins més tard que van començar a sorgir els especialistes en aquesta àrea. Vam estrenar gimnàs i el vam ben equipar, amb molt material. Respecte cap a un mateix, cap els altres, amb l’entorn, amb les normes… Els nens i les nenes sempre han gaudit de moments de llibertat i de convivència, aquests moments més personals i emocionals els hem pogut fer créixer amb la pràctica de diferents esports individuals o col·lectius, entenent i respectant les seves normes. Vam començar a participar en totes les competicions proposades pel Consell Esportiu: cros, atletisme a Arbeca, setmana blanca, tennis taula, escacs... Vam iniciar les activitats extraescolars on nens i nenes es podien quedar a l’escola després de l’horari lectiu a practicar futbol, voleibol, handbol, atletisme, escacs… 52

Sensibilitat, cooperació, solidaritat, civisme… Hem participat en diferents competicions, comarcals, provincials i arreu de Catalunya, i ens hem superat sempre, acceptant les pròpies limitacions i treballant sempre en equip. No tots els nens poden practicar esport en les mateixes condicions... Des de diferents fundacions i institucions hem conegut l’esport adaptat: boccia, bàsquet en cadira de rodes, voleibol terra...

Motivació, autonomia, responsabilitat, esforç... són valors que han contribuït, mitjançant la pràctica de l’esport, a l’educació integral dels nens i nenes que han passat per l’escola. L’esport ajuda a superar-se i afavoreix un estil de vida saludable i de convivència. Més tard ens vam comprometre en el Pla Català de l’Esport, adreçat principalment a incrementar la participació dels nostres infants en activitats físiques i esportives en horari no lectiu i en el propi centre educatiu. Les activitats extraescolars es van veure ampliades. Van venir els avis a fer-nos bitlles. Les àvies feien jocs de taula. De trobades esportives no n’havíem fet mai tantes, vam anar a Barcelona, a la Vall d’Aran, a Les Borges Blanques, a Lleida... 54

… i, continuem jugant, saltant, corrent... El programa esport blanc escolar, impulsat per la Secretaria General de l’Esport, i on col·laboren la Federació Catalana d’Esports d’Hivern i els Consells Comarcals vol acostar els esports d’hivern a l’alumnat de 3r i 4t de les escoles de les comarques del Pirineu català. Aquí, ens iniciem i perfeccionem l’esquí alpí, el surf de neu i l’esquí de fons mentre gaudim de l’entorn, la natura i els companys/es.

Visca la música

Visca la música Qui canta els seus mals espanta… La música ha estat sempre present a l’escola. Els primers alumnes recorden les cançons que cantaven amb les diferents mestres com un moment acollidor, i les escales en hifi fetes a la mateixa classe o al Cine Espanya. El 1994 l’escola va tenir especialista de música per primera vegada. Finalment aquesta matèria es podia treballar intensament. Això va significar l’adquisició d’instruments i també de radiocassets, aparells reproductors de CDs...; es va començar a posar música a les entrades i sortides i vam inundar de melodies totes les festes i trobades. ...i escampa alegria al seu entorn. La música impregna l’escola i s’estableixen algunes activitats anuals de manera fixa: A final de curs, P3 representa un teatre musical. Els alumnes de Cicle Inicial fan una audició al Liceu o al Palau de la Música i interpreten una cantata a partir d’un conte. A partir de l’any 2001 els alumnes de 5è participen regularment a Cantània, a l’Auditori de Barcelona. 58

Per Santa Cecília es fan tallers i concerts. Ballem i cantem per Nadal, Carnaval, Pasqua, final de curs… I és que, amb música, la vida val més la pena!

Som uns artistes

Som uns artistes La creativitat, el gaudi de la bellesa, l’amor per la cultura, la destresa manual és fonamental per gaudir plenament de la vida. A l’escola s’ha treballat l’art des de molts punts de vista. Els nens i les nenes sempre han dibuixat, han preparat regals i treballs manuals per sorprendre el pare i la mare, en ocasió de les festes de Nadal o Sant Jordi o pel plaer de construir i crear. L’any 2001 i el 2004 tot l’equip de mestres de l’escola va rebre una formació anomenada Les parets parlen que va significar un salt endavant en el concepte d’ensenyament de l’art visual i plàstic, la incorporació del treball de diferents artistes i un renou metodològic que va embellir l’escola acabada de reestrenar. Des de llavors, l’estudi dels diferents artistes, tant catalans (Miró, Gaudí, Dalí, Guinovart, Plensa, Roure…) com d’arreu (Kandinsky, Klee, Matisse, O’Keefee, Klimt, Hunderwasser…) ha omplert la imaginació i la inspiració de nens i nenes, i les parets de la nostra escola. 62

Veure mรณn

Veure món Roda el món… L’escola està plena de coneixement, però a fora hi ha molt saber i moltes emocions. I sempre hem anat a buscar-los. De l’excursió amb cotxe de línia a Olius dels primers anys, a les sortides actuals hi ha tota una història de rutes i aventures. • Les excursions de final de curs de 8è van ser a Mallorca a partir de l’any 1975 (excepte si el grup que hi havia d’anar era una mica massa trapella… i es quedava a casa!). Algun curs va anar a Madrid i l’any 1981 a Benidorm. A partir del 1991 les excursions van ser a Itàlia i París, en part subvencionades per la Unió Europea que demanava, a canvi, un treball sobre Europa. • Les primers colònies van ser a La Carral i Can Bajona, també s’havia anat al Xaloc… A mitjans dels anys noranta s’estableix que es farà colònies al final de cada cicle: P5, 2n, 4t i 6è. • A 6è es va oscil·lar entre fer les colònies a Olot i al Delta. Després d’uns anys de prova, l’Ebre va guanyar als volcans. • A 4t les colònies van fer-se al Berguedà durant anys, però el treball intens dels artistes va portar a fer-les a l’Empordà, seguint la ruta de Dalí, des de l’any 2006. • A 2n anaven a la granja escola Les Obagues de Juneda i es fixaven molt en les abelles. Ara fan d’apicultors a Sant Pere de Torelló. • A P5 els agrada molt anar a la Carral i des del principi hi van de manera continuada. • També ens agrada visitar diferents indrets de la ciutat, de la comarca i d’arreu de Catalunya. • Al llarg dels anys han estat molts els llocs on algú de Setelsis ha arribat, ha vist, ha après i s’ha emocionat. Missió acomplerta. 66

L’escola és una festa!

L’escola és una festa! El temps passa i cada nen i cada nena va veient com es fa gran, com aprèn, com madura… fer-se gran és una festa! A l’escola celebrem el pas del temps commemorant cada estació amb una festa tradicional. Arriba la tardor i fem la castanyada. Per celebrar aquesta festa han arribat castanyeres d’arreu que explicaven contes o n’hem guarnit una que ens espera pacient al vestíbul. Han vingut avis a torrar castanyes, hem fet balls i cantat cançons de tardor. Fem panellets enganxant pinyons saborosos.

Des de fa més de quinze anys hem incorporat la festa de Halloween, una manera més de treballar l’anglès: bruixes i fantasmes canten cançons i ens espanten mentre riuen. Els darrers anys aprofitem la festa de Santa Cecília per donar visibilitat a la música, aquest art que tant treballem a l’escola: concerts, tallers de diferents instruments i estils musicals ens han portat a saltar les parets de l’escola per endinsar-nos en el món de les melodies i els ritmes. Arriba l’hivern i amb el fred s’acosta Nadal. Poemes, felicitacions, concert, xocolatada, pastorets, fer cagar el tió… Al llarg dels anys hem viscut el canvi d’any fent activitats ben diverses. Quan arriba la primavera les flors es multipliquen i la festa es duplica. Per Pasqua cantem caramelles i fem unes mones tan bones que ens en llepem els dits. Ja fa temps que una sardana compartida entre tota la comunitat escolar posa la cirereta al pastís d’una tarda que ens arrela al nostre país. 71

I arriba Sant Jordi. El cavaller valent arriba carregat de llibres, poemes i flors. Des de l’any 1990 fem el certamen literari que ens proposa conrear la poesia, els cal·ligrames, els rodolins, la prosa… També ha estat un dia que ens ha permès divertir-nos amb animadors musicals, emocionar-nos amb contacontes, fer florir el nostre jardí plantant flors, o compartir lectures a la fresca.

L’emoció del comiat… Un any escolar és un cúmul d’experiències compartides amb els companys, els mestres i totes les persones que formem la comunitat escolar. Quan arriba al juny volem passar una bona estona junts fent la festa de final de curs. Al llarg dels anys ha tingut diferents formats, entre els quals fer jocs i un sopar ha estat el més freqüent. Durant vint anys la festa de final de curs va ser la culminació d’un gran projecte compartit per tota l’escola. Així vam commemorar efemèrides relacionades amb els jocs olímpics, Tirant lo Blanc, el cinema, l’astronomia, Mozart… o fets que ens afectaven de prop: tenir cura de l’aigua, del bosc, les relacions entre diferents cultures… Des del 2012 els nens i nenes de 6è tenen un paper principal a la festa ja que és el moment de rebre les orles de record del seu pas per l’escola.

Saps què?

Saps què? Com ens hem comunicat durant aquests 50 anys? Si a principis dels anys setanta encara no hi havia telèfon a l’escola i calia anar al Cine París per poder trucar, com ho hem fet per arribar a Instagram? El primer Butlletí el van escriure els pares de l’AMPA, però de seguida va ser projecte conjunt entre mestres i famílies. El 1992 es crea la primera comissió de pares i mestres i es tira endavant amb l’ajut econòmic de diversos comerços i indústries. L’any 2011 passa a anomenar-se Un xic de tot després d’un concurs de recerca de nom. També es canvia el disseny i es modernitza. Fins el 2013 la periodicitat és trimestral i és aquell any quan comença a ser bianual, de manera que es fa un monogràfic durant el segon trimestre i un resum de l’activitat anual a final de curs. Aquest curs, excepcionalment, el Butlletí es transforma en el llibre que teniu entre mans. Setelsis va tenir pàgina web ben aviat: a mitjans dels anys noranta ja gaudíem d’aquest mitjà de comunicació que complementava el Butlletí. L’any 2005 es va remodelar completament l’aspecte i el contingut. En la renovació del Butlletí, de la pagina web i en el disseny del present llibre hi han tingut un paper prioritari exalumnes que de manera totalment altruista regalen la seva creativitat a la seva escola. Gràcies, Núria, Anna i Nicola! L’any 2012 la presència a les xarxes es renova altra vegada. Es crea el blog general de Setelsis i els específics de cada nivell i de l’AMPA. La funcionalitat, les prestacions (calendari…) és cada vegada millor, però seguim evolucionant i a partir del 2016 ens comuniquem per tots els mitjans: premsa local, Facebook, Instagram, Twitter… I seguirem adaptant-nos als nous temps. Anem eliminant el paper i cada vegada utillitzem més el correu electrònic perquè som Escola Verda i perquè l’evolució dels mitjans tecnològics així ens ho marca. De les primeres còpies fetes amb cola de peix i la vietnamita a les modernes impressores amb què compta actualment l’escola, el camí de l’evolució tecnològica indica que no té aturador. 78

Setelsis, un bon aixopluc

Setelsis, un bon aixopluc Eren els anys vuitanta quan l’escola, que encara no es deia Setelsis, va donar aixopluc a tres persones de dos serveis, dos del CRP i una de l’EAP. I ens hi va fer un lloc amb il·lusió i gratitud. De seguida hi vam encaixar la mar de bé. D’aquí ve que ens hem engrescat a escriure el nostre testimoni en aquesta publicació. Ens cal evocar records, anècdotes, vivències, moments, etc. que ara en aquest petit espai reviurem per a nosaltres, per als que hi varen ser i ara ja no hi son i, sobretot, per als que hi seran. Diversitat de sentiments, com per exemple, generositat compartida ja que l’escola no va comprar fotocopiadora fins que nosaltres en vam marxar, utilitzaven les màquines del CRP. Això permetia fer la xerradeta mentre s’anava a la fotocopiadora per explicar penes i alegries, de vegades de la feina però de vegades de la vida. Però sobretot compartíem maneres de fer, innovació i didàctica. Això sí, a cada festa i festeta d’aniversaris, sants... l’escola ens hi convidava, i quins tiberis fèiem! El dia que hi anàvem a esmorzar, no ens calia dinar. 82

Estàvem tan satisfets de ser-hi que, quan Setelsis va fer obres, també volíem quedar-nos en aquella nova escola tan bonica, però no va ser possible. Ens van enviar a Finisterre (en un extrem de Solsona, d’aquí el sobrenom, on el carrer queda tallat, és una caseta situada al costat de l’Institut). De moment ens va faltar l’aixopluc i l’escalf, però de seguida ens vam adaptar al nou emplaçament consolidant i creixent com a Servei Educatiu. I parlant de fred i calor també era un xou quan estàvem junts, doncs el CRP era cara nord i ens congelàvem. L’EAP era un ponedor que no tenia aquest problema. Uns reclamaven apujar el termòstat però a les aules ja tenien molta temperatura a més del caliu humà dels nens i nenes. De vegades hi anàvem a hores intempestives, fins al punt que un dia, no sabem si de nit o de matinada, el Joan Viladrich hi va anar i es va trobar una parelleta que feien de les seves al raser de la cantonada, tocant a la porta d’entrada. Es van veure atrapats, però el bon humor del Joan es va traduir amb una invitació a entrar per no tenir tan fred, doncs era un moment de gèlid hivern. Evidentment que se’ls van trencar les oracions i van marxar.

De vegades per una urgència compartíem esforços, com aquell dia que amb els nostres cotxes i els d’alguns mestres i pares vàrem anar a buscar els alumnes de P5 aparcats en un marge de la carretera de Castellar de la Ribera, l’autocar els va descarregar allà perquè s’havia espatllat. I ens vam empoderar uns i altres de respecte, confiança, prudència, paciència, tendresa... sentiments que ens van acompanyar sempre. I això també ens porta a pensar amb el Sr. Boix perquè ell en va ser un gran exponent de tot plegat. Cadascú tenia la seva feina, però treballar en un mateix aixopluc, ben segur que va permetre sumar-nos i créixer plegats. MOLTES GRÀCIES!

Tothom hi diu la seva

Tothom hi diu la seva Primeres promocions Nosaltres mateixes vam ser les que vam pujar les cadires i altre material des dels Escolapis cap a la nova escola. Hi havia dues classes de nenes: les petites a baix i les grans a la classe de l’escut de Solsona a la façana. Quan donaven la llet, les nenes grans anàvem als Escolapis a buscar-la. Un dia a l’any, les grans fèiem una corona de llorer i anàvem al carrer del Caiguts (Carrer Sant Agustí) a cantar el Cara al sol. Ningú recorda que cantessin aquesta cançó a l’inici de les classes. Un cop a l’any venia l’alcalde i els regidors i feien preguntes sobre Franco i Primo de Rivera. Si les encertaves totes, et donaven entrades per anar al Cine Espanya. Durant el mes de maig fèiem el mes de Maria. Muntàvem un altaret a la classe, portàvem flors i cantàvem. Els nens i les nenes anàvem a classes separades. Els lavabos eren de posar-hi els peus, sense tassa de vàter (placa turca). 86

Al costat de l’escola hi van quedar bigues sobreres de quan s’estava edificant. Els nens petits hi van anar tirant sorra fins gairebé colgar-les. Si havies d’anar al despatx del director havies de travessar la classe dels nens. Ens agradava molt anar-hi!

El doctor Casserres va venir una vegada a parlar-nos sobre educació sexual. Portava dibuixos i va ser molt interessant. Totes guardem un magnífic record de l’escola!

Per fer gimnàstica ens posàvem uns bombatxos sota les faldilles i la mateixa tutora ens feia sortir al pati on fèiem exercicis. Algunes estones anàvem a veure el programa de Fèlix Rodríguez de la Fuente a la televisió que hi havia al costat del despatx del director. Sovint passaven frares i missioners per fernos xerrades i ens donaven estampetes. Hi havia un mestre que trobàvem molt guapo. Es deia Carlos, tocava la guitarra i una vegada va salvar un nen que va caure a l’aigua en una excursió al llac de Puigcerdà. Quan va sortir la Nocilla, van venir a l’escola a fer-ne propaganda i ens en van deixar unes mostres. La vam trobar boníssima! 87

1980-1981 A l’escola, a l’hivern, per estar calents, teníem una estufa de serradures i dos alumnes eren els encarregats d’anar a buscar-les. Eren a sota un porxo al costat de l’escola. A l’hora del pati jugàvem amb uns troncs molt grans que hi havia per la banda del casal. Era un lloc que agradava molt. Quan vam començar 6è (curs 1978-1979) vam estrenar la part nova de l’escola. A 8è (curs 1980-1981) vam anar a l’edifici del costat de l’institut Francesc Ribalta. De 1r fins a 5è teníem el mateix mestre a totes les assignatures. A partir de 6è teníem un mestre per assignatura i també vam començar a fer francès.

1981-1982 Les nenes, bates de ratlles blanques i vermelles, i els nens de color blau marí i blanc amb els noms brodats a les butxaques del davant. Una pissarra verda amb un guix blanc i com a extra alguns de colors per diferenciar bé les centenes, desenes i unitats; per damunt de la pissarra una fotografia del Generalísimo Franco i un crucifix. Nens i nenes a classe barrejats, fet que en aquell temps no era el més habitual. Tot aquest escenari formava part d’un edifici que s’alçava altivament davant d’un pati ple de terra i de plataners bords. Al pati hi havia uns troncs grossos que fèiem servir de lliteres per jugar a metges. Quan plovia, tot el pati era un bassal d’aigua ple de tolls. El ciment va anar venint a poc a poc, mentrestant fèiem circuits per jugar a bales. Noms de professors que formen part ja de la història de l’escola i de la història personal de cada un de nosaltres: la senyoreta Rosario, la senyoreta Valentina, la senyoreta Claustre, la senyoreta Maria, el senyor José Miguel, el senyor Àngel, el senyor Pere, el senyor Armando, la senyoreta Pili, el senyor Mariano, la senyoreta Regina, el senyor Sangrà... i molts i molts més que van deixar empremta en tots nosaltres.

Els lavabos compartits, just abans de l’entrada a classe, on a vegades no sabies on trepitjar; l’estufa de serradures al mig de la classe que carregàvem cada dia, i aquell pal rodó que posàvem al mig perquè tingués més tiratge; els cubells negres de plàstic que amb pales de ferro anàvem a omplir al cobert de les serradures que era just al costat de l’escola, on els dies de vent ens quedaven els ulls i cabells plens d’aquell polsim. La botiga de llaminadures que els alumnes grans de 8è obrien a l’hora del pati per fer diners per a l’excursió de final de curs a Mallorca; la font de pedra amb una aixeta que més endavant es va substituir per una de molt moderna, rodona, amb sortidor d’aigua que s’accionava prement un pedal; les caixes de llet amb ampolla de vidre que un cop a la setmana ens donaven per esmorzar, per tal d’assegurar-se que tots teníem una bona alimentació. Respecte i educació formaven part cons-

tantment de la nostra vida dins l’escola; tots recordem sens dubte: bon dia tingui, fins demà si Déu vol, En vol... no gràcies, que aprofiti... En fi, sempre el tracte de vostè i el si us plau per davant. Els dilluns tots fèiem esforços per recordar què havia dit el mossèn a la missa de diumenge. L’hora del pati passava volant, els nens amb la pilota i les nenes amb una corda de saltar o amb unes gomes de jugar tot cantant - Don Melitón tenia tres gatos que los hacía bailar en un plato y por la noche les daba turrón, que vivan los gatos de Don Melitón. Per excursió de final de curs anàvem al Castellvell, on la senyoreta Valentina ens regalava un xupa-xups de xiulet. També hi solia haver una excursió a Rio León i amb una mica de sort a la platja de Blanes. Bé, som la generació del 68, podríem seguir omplint fulls i fulls de records i vivències .. Una generació amb molta sort, grans professors amb pocs mitjans que ens van obrir una finestra al món i ens van fer créixer com a persones.

1982-1983

1983-1984

Tinc molts records i moltes anècdotes viscudes a les escoles nacionals, però us n’explicaré una que recordo amb molta simpatia i que té el mestre Pere Jaray com a protagonista.

El nostre curs va ser el primer a anar a les noves aules al costat de l’Institut. Recordo perfectament que tot, excepte el parvulari que encara no funcionava, estava impecable: les classes grans i amb molta llum, el menjador, la biblioteca, el pati immens…, tot de primera!

Crec que era el curs 1977-1978 feia 3r d’EGB, tenia set o vuit anyets. Teníem com a professor de ciències naturals el mestre Pere Jaray i ens estava explicant tot allò referent a l’aparell digestiu. Ens estava dient que l’esòfag era l’encarregat de transportar els aliments de la boca a l’estómac quan se’m va ocórrer la genial pregunta: mestre, si em posés cap per avall i mengés, els aliments pujarien a l’estómac?. El mestre Pere se’m va quedar mirant amb un somriure sospitós i va llençar una altra pregunta a la resta de la classe: algú porta alguna cosa per menjar? Casualment, ningú no tenia res per menjar, però de sobte una companya va exclamar: mestre, jo tinc una bossa de pipes. Us podeu imaginar el que va passar a continuació. Efectivament, el mestre Pere em va fer sortir a la pissarra i agafant-me per la cintura em va fer voltar fins que em va tenir agafat pels peus i cap per avall. Em va donar les pipes per menjar i vaig descobrir que sí, que si menges cap per avall, el menjar puja fins a l’estómac. 90

Tinc la grata experiència d’haver fet classes d’educació física durant un any en aquestes mateixes instal·lacions. Compartir sala amb els que no feia gaires anys havien estat els meus professors va ser molt satisfactori.

[82 83]

[83 84]

1984-1985

1985-1986 50 Setelsis

[84 85] Fa 40 anys vaig descobrir les banderilles! Els de 8è, a l’hora del pati, muntaven una petit bar per fer diners per anar de viatge i venien, entre altres coses, aquest producte. Vaig descobrir-les i cada dia esperava l’hora del pati per comprar-me’n una! Cada vegada que en menjo, l’olor, el gust, em transporta en aquell moment... Quan fèiem tercer o quart teníem un mestre que era capellà. Els dissabtes ens convidava a la parròquia on ens ensenyava a tocar la flauta i fèiem manualitats, però amb la condició que després d’aquestes activitats havíem d’anar a missa. Després de 40 anys encara toco la flauta gràcies a ell! 92

1. Les Naciu 2. La senyoreta Nuri 3. La senyoreta Claustre 4. Les escales de l’edifici antic 5. El Ramon, el Xavier, el Jaume, el Josep Maria, el Pere Jordi 6. La font de pedra 7. Les curses de cotxes en miniatura 8. El pati 9. La pedra que em va portar a urgències 10. Primer, segon, tercer, quart, cinquè 11. El despatx del director 12. La bata planxada a ratlles blanques i blaves 13. El conserge Joval 14. Els cross escolars 15. Els jocs de boles 16. El joc del cavall fort, churro, media manga, manga entera 17. Els primers xuts a pilota 18. Els descampats de davant 19. Les orelles gelades al matí 20. La gimcana de la Norma, a cinquè 21. L’edifici de segona etapa 22. L’anglès 23. El mestre Àngel 24. L’altre Jaume, el Carles, l’altre Xavier 25. El mestre José Miguel

[85 86]

26. El mestre Pere 27. Sisè, setè, vuitè 28. La senyoreta Maria Coromines i l’Enriqueta. 29. El campionat de futbito a les 12 30. L’any de la gelada, que la Maria va fer engegar la calefacció a temps i així vam ser l’única escola que no va suspendre les classes 31. Les festes de Nadal 32. La senyoreta Pilar 33. El playback de Kiss dels de vuitè 34. La biblioteca i la lectura 35. Els partits de futbol contra els del Seminari 36. Els mapes d’estats i capitals 37. El viatge a Mallorca i el primer vol 38. Substitució, igualació, reducció 39. L’ingrés a la CE i el treball de l’IVA

40. 41. 42. 43. 44. 45. 46. 47. 48. 49. 50.

La final de futbito a Cunit Saltar a corda a l’hora del pati El diari Avui de català Final d’etapa i l’any que ve, l’insti El col·legi electoral Nostàlgia L’Oriol farà P3 La Rosa P4 i la Ramona Renovació pedagògica D’aquí dos anys vindrà l’Arnau

1986-1987 Els primers records que tinc de l’escola són estar en una classe on, des de la finestra, veia la font. La mestra que ens esperava era una senyora molt ben arreglada, petiteta, però a mi em va semblar molt gran, es deia Rosario. Després d’ella han anat passant infinitat de mestres: la Claustre Bernadó, la senyoreta Regina, el mestre José Miguel, el mestre Àngel, la senyoreta Enriqueta, la senyoreta Núria i infinitat de professors més. També tinc la imatge de les mestres que llavors feien pràctiques. Una d’elles em va quedar molt gravada per la seva forma de tractar-nos amb molta tendresa: la senyoreta Margarida Oliva. Una de les sortides que vàrem fer amb l’escola i que més recordo va ser quan vam anar a visitar el Zoo de Barcelona. Jo mai havia sortit de Solsona sense els meus pares i mai havia estat a Barcelona. Recordo tot allò enorme, moltíssima gent... tenia molta por de perdre’m i anàvem totes les nenes agafades de la mà. Recordo les festes, els concursos de nadales, els jocs que fèiem als patis, les baralles dels nens amb les nenes i fins i tot algun que altre càstig per trencar algun vidre…

[86 87]

[87 88]

1987-1988 El record que perdura al llarg dels anys és que formàvem una classe de companys molt ben avinguts fins i tot cantant, doncs vàrem guanyar dos anys consecutius el concurs de nadales que celebràvem al menjador de l’Escola.

[88 89]

1988-1989 Jo ara ensenyo. Aquells mestres van ser els meus mestres. Un dia lliurava un dibuix a rotring al mestre Pere i em va preguntar on havia fallat. Li vaig reconèixer els errors. Va fer un silenci murri i me’ls va passar per alt. Tornant d’estar malalt m’havia d’examinar de català. La Maria Coromines em va lliurar l’examen i va dir: com que sé que no copiaràs, vaig a fer una cosa i ara torno. Mig examen badant pensant en això. Però també va haver-hi altres mestres. He passat trenta anys lamentant haver-me copiat els meravellosos cavalls que dibuixava el Jordi Ramon Vila Rotxés. Quina ràbia, copiar! Però mira, ara és com dibuixa els cavalls la meva filla.

1989-1990

[89 90]

Generació del 76. Nosaltres vam ser els darrers a viure una escola que separava. Fins a 5è vam creure que els de l'altra classe eren d'una altra classe. A 6è però, la classe dels catalans i la classe dels castellans es va barrejar i vam deixar de fer partits de futbol de catalans contra castellans i, més important encara, vam guanyar nous amics i amigues. Això sí, no vam aprendre a fer millor la cua del pati… 95

1990-1991

1991-1992

Nosaltres vam anar de públic al Filiprim! Probablement, aquesta és una de les anècdotes que tots els que l’any 1989 fèiem 7è recordarem tota la vida. Un viatge ple de nervis i emoció ens va conduir fins al plató de TV3. A Solsona: família, amics, parents i veïns… tothom estava pendent de la nostra aparició estel·lar a la tele! Per un dia vam ser partícips de la popularitat del programa i, òbviament, tots vam viure el nostre moment de glòria. Gràcies a això, el primer ordinador (un Peceman Superturbo) va arribar a l’escola! Sense disc dur… això sí!, anys més tard, amb motiu d’un sopar de 8è, vam fer una còpia del programa en DVD i el vam fer posar a la tele de l’Sputnik. Com vam riure veient-lo tots plegats! Ja han passat 29 anys d’aquell mític dia però el seu record, a molts, encara ens emociona.

Vam acomiadar-nos quan faltava un mes per a les olimpíades de Barcelona. Vam començar a les Nacio a P4, alguns amb un curs d’avantatge compartit amb la quinta del 77 (infants de tres i quatre anys junts) i vam acabar a Setelsis, un nom recent que havia sortit de les propostes fetes pels mateixos alumnes. Aquella festa de fi de curs es va dedicar als jocs olímpics. Vam estrenar samarretes lluint el nou logo i, amb una torxa davant, vam dur la flama olímpica des del col·le dels grans fins al dels més xics. Sí! Teníem una escola en dos edificis, on els de menjador deixaven la classe deu minuts abans per pujar a un ATSA de l’època i anar a dinar a l’edifici dels grans. Amb menys entusiasme els divendres, que tothom sabia que hi havia peix.

[90 91] 96

Ens vam acomiadar de Setelsis amb el viatge de 8è a Itàlia. Un viatge que es va sumar als records de les excursions al Zoo, Marineland, Port del Comte, Palamós, Puigcerdà (d’on el Carles va tornar amb la cama enguixada)... Les festes temàtiques van començar amb el 500è aniversari de Tirant lo Blanch. Llibres de Santillana de colors cridaners, amb adhesius de la Norma i calendaris del Domund. Començaven a arribar alumnes d’altres paï-

1992-1993 sos que no parlaven ni català ni castellà, sinó àrab i japonès. I això ens semblava molt emocionant. El món canviava i les Nacionals també. A 6è, mentre el mur de Berlín s’ensorrava, es tancava part del nostre pati amb una paret, deixant unes llargues escales per seguir anant al pavelló a fer gimnàstica. Records, també, dels festivals nadalencs al Cine Espanya, amb els playbacks de la música del moment (Dirty Dancing, Europe, etc.). Música, també, a l’autocar d’Itàlia (Los Inhumanos) i a les festes-aperitiu que els tutors (José Miguel i Enriqueta) ens donaven llibertat per organitzar dins la classe el darrer dia escolar abans de les vacances de Nadal. Vam marxar de les Nacionals després de 10 anys. Una dècada, en la qual vam poder fer allò que diria la cançó d’aquell estiu: amigos para siempre.

Generació del 79. S’apropava l’esperat i merescut viatge de 8è. El destí era Itàlia, concretament, a la localitat de Limone Sul Garda que era on teníem l’allotjament. Pocs quilòmetres abans d’arribar-hi, l’autocar en el què viatjàvem, a l’interior d’un túnel poc il·luminat, va topar contra la paret, tot quedant la part frontal dreta malmesa. En uns minuts ja va venir la policia italiana per prendre nota del succés i comprovar que estàvem tots bé. Tot seguit, vam poder reprendre el viatge fins arribar al destí. És una petita anècdota que ens va passar només començar el viatge i que per sort només va quedar en un ensurt!

[92 93]

[91 92]

1993-1994 Sovint revisc la meva infància en cada raconet de l’escola: les muntanyetes que hi havia fora on jugàvem a bales; la paret de l’esquerra tot just entrar (que ara ja no hi és) plena de murals, amb un dibuix d’una caseta que hi vaig fer jo quan potser només tenia deu anys; la font del porxo acompanyada d’un inevitable no xumis!; els jocs a l’hora del pati saltant a les gomes elàstiques o picant de mans el miniquituli… Només cal abaixar una mica el ritme de les presses diàries per a que qualsevol indret em porti a aquells anys feliços a l’escola Setelsis, i al mateix temps senti una gran il·lusió veient com el meu fill comparteix, anys després, els mateixos espais amb les noves tendències educatives.

se’n tornés al seu poble natal. Felicitem-nos per aquests 50 anys d’història, d’experiències, vivències i aprenentatges.

També m’agrada recordar altres moments com l’any en què ens vam posar els vestits de núvies de les nostres mares per ballar el ball de rams; o una altra festa de final de curs en què celebràvem els jocs olímpics del 92, sortint a la pista amb una barreja d’il·lusió i nervis al so de The final countdown dels Europe, cançó que sempre més quan la sento m’evoca aquella sensació; i les cartes amb la senyoreta Puri, una mestra de Burgos que vam tenir a 3r d’EGB amb qui ens vam cartejar durant més de tres anys després que

1994-1995

[93 94] Uns dels records que tenim els de la generació del 81 és el tancament d’una etapa educativa. Vam ser l’última promoció que va cursar els estudis fins a 8è d’EGB. Darrere nostre s’implantava l’Educació Secundària Obligatòria ( ESO ). Un moment important va ser el pas de 5è a 6è, en el que vam haver de canviar d’edifici. Amb només deu o onze anys deixàvem la nostra escola i els nostres professors, per

seguir en un altre edifici els 3 cursos que ens quedaven. Recordo les festes de final de curs, ballant Un rayo de sol, cantant Gaudeamus igitur..., sens dubte, uns grans moments. Vam anar a un concurs televisiu que es deia Xafarranxo. No hi podíem anar tots perquè hi havia places limitades. Un dia al vespre amb molts nervis per part dels alumnes, es va convocar als pares per tal de fer un sorteig, uns quants vam ser els afortunats que vam poder gaudir d’aquesta experiència. A l’arribar a la televisió ens van portar a una habitació on ens esperàvem per participar. Mentre fèiem temps, una mestra que ens acompanyava ens va ensenyar a fer uns exercicis de relaxació. Ens va agradar molt veure com era un plató televisiu. Vam anar passant les diferents proves, algunes ens van costar més i d’altres menys, però finalment compto que la relaxació ens va anar molt bé ja que vam ser els guanyadors. Amb els diners del premi vam poder comprar ordinadors i vam poder gaudir tots els alumnes d’unes colònies a Can Bajona!!

[94 95]

1995-1996

6è

1984, la generació que passarà a la història de Solsona per ser la primera de fer 1r d’ESO. No vam poder ser mai els grans de cap dels dos edificis: vam ser els primers d’anara l’edifici de dalt a 5è en lloc de 6è, i quan vam fer 6è encara hi havia els de 7è, que s’hi vanquedar un any més mentre nosaltres compartíem l’institut amb els de BUP i COU. Els nostres records, però, van més enllà d’això. Entremig de caniques, tazos i baldufes no podíem evitar la temptació d’anar al passadís prohibit del darrere. Diu la llegenda que hi havia una bomba, però nosaltres no la vam trobar mai. 99

1995-1996 També recordem moments fora de l’escola: Can Bajona; el Zoo de Barcelona quan l’orca Ulisses encara hi era i, evidentment, el mític Delta de l’Ebre. Ara bé, si hi ha una cosa que no oblidarem mai són les vint voltes que la Teresa Corominas ens va fer fer a la Plaça Catalunya per anar ben cansats a dormir a l’Hotel Principal. Com per a totes les generacions, les festes de final de curs eren el moment més esperat. Érem uns professionals, tant aviat ens vestíem de fulles i bolets com fèiem batalles de sols i llunes recordant Tirant lo Blanc. W e are the World, we are the children; Chim chiminey, chim chiminey, Chim chim, cher-oo! Vam ballar al ritme de les Canàries, el xotis madrileny o els San Fermines passant per Rússia a ritme de polca.

[95 96]

100

6è

8è

En podria explicar moltes, d’anècdotes... des de com anàvem al menjador amb un autobús que avui en dia no seria homologat, fins a la pel·lícula del Popeye que ens posaven al menjador els dies de pluja (sempre la mateixa!), o les festes de final de curs (principalment recordo la dels Jocs Olímpics del 92), les eleccions dels delegats de classe, com agafàvem cargols de la paret del pati... Però sobretot tinc molts records del menjador. El peix no m’agradava gens, però en aquell temps ens obligaven a menjar-nosho tot! Vam arribar a adquirir unes habilitats extraordinàries per fer desaparèixer el menjar; l’objectiu era deixar la safata neta. Algunes vegades tiràvem el menjar al plat dels més petits (sí, ho sé, era una mica cruel, però a ulls d’un nen treure’s un tros de peix del plat era qüestió de supervivència!); altres vegades el tiràvem darrera el radiador i en moltes ocasions l’embolicàvem amb tovallons de paper. És sorprenent la quantitat de menjar que es pot amagar darrere el radiador; una vegada ens ho van fer treure tot i… Recordo un dia en especial. Hi havia peix per dinar, i només tenia dues alternatives, o vomitava o l’embolicava amb el tovalló. Vaig escollir l’última opció. Així que vaig procedir a estendre el tovalló sobre la falda per anar-

hi dipositant la meva tortura. Quan ja gairebé havia acabat la malifeta, vaig notar un silenci sepulcral al meu voltant. En aixecar el cap em vaig adonar que tenia la Claustre Bernadó observant la meva traça fent paquets de menjar. Evidentment, el peix me’l vaig haver de menjar tot, després de treure’l del seu embolcall.

[95 96] 8è 101

1996-1997

6è 1996-1997

Nosaltres recordem aquells fantàstics dies en els que jugàvem a ser estrelles de rock, pop o de la comèdia damunt l’escenari del cine Espanya. En tenim bon record tant del lloc com de la preparació de l’espectacle. Preparàvem el millor atrezzo, escollíem acuradament el vestuari i creàvem i assajàvem el que va ser per a molts les nostres primeres actuacions en directe.

8è

[96 97] 6è

102

[96 97]

8è

Recordem amb especial afecte les festes de final de curs, sobretot la de l’any 92 on uniformats amb samarretes verdes, representant el continent europeu i fent la funció de gimnastes a ritme del hit de l’any Saturday night vam ser l’ànima de la festa. Un altre any, vam representar la cançó Singing in the rain, les mestres van voltar mig Catalunya fins que van trobar cincuanta paraigües de coloraines perquè els nens els lluïssim el dia de l’actuació. Va quedar molt vistosa i bonica. Els paraigües els van baixar uns pares voluntariosos d’Andorra, al més absolut estil de contraban. Un altre dels records van ser les hores i hores que ens havíem passat a la pista de futbol a les hores del pati, i que el dia que no teníem pista, perquè tocava a un altre curs, jugàvem a polis i lladres i, els que tenien més mal perdre, més d’una vegada havien acabat amb la bata estripada per no voler-se deixar atrapar. També érem força seguidors de les modes del moment: baldufes, bales, gomes, cromos col·leccionables… i com no, les èpoques en que tota la classe saltava a corda, on havíem patit més d’un accident i lesions de tot tipus. Els afortunats que ens quedàvem a dinar al menjador, no oblidarem mai les patates arrebossades de la Constància, però tam-

poc oblidarem quan hi havia alguna cosa que no ens acabava de fer el pes, com ho embolicàvem amb un tovalló i ho llençàvem al lavabo… en aquell moment, ens semblava que cometíem el delicte més gros del món. Després de dinar, ens amagàvem dins una classe (o això ens pensàvem), i posàvem la música amb ranxeres i altres peces de ball fins que la Mercè o la Dulce ens venien a buscar. Els moments més memorables es vivien a les colònies i sortides que s’organitzaven cada curs. Un any la Carme Satorres i el mestre Àngel ens van empastifar la cara a tots mentre dormíem. També recordem el súper concurs de Karaoke que ens van organitzar a Poblenou del Delta. A París, amb l’Enriqueta i el José Miguel, durant el dia que vam anar a Eurodisney, dos del grup es van perdre i van passar el dia sols buscant la resta de companys. Vam ser molt afortunats amb els mestres tutors que ens havien tocat. Els recordem a tots amb molt d’afecte i amor: la senyoreta Conxita i la senyoreta Manola, la senyoreta Nuri, la senyoreta Valentina, la senyoreta Claustre i la senyoreta Maria Antònia, la Mari i la Claustre, la Carme i el mestre Àngel, l’Enriqueta i el José Miguel.

També guardem records dels mestres especialistes: la Margarida, l’Àngela, les Roses d’anglès, el Diego, l’Albert, el Santi, la M.Àngels, el mestre Pere. Altres records: el fluor, cada divendres a les tres de la tarda, on el repte més gran era no mirar ningú per no riure i fer el gran mullader; els fulls quadriculats de colors, per distingir les assignatures; aprendre a multiplicar pujant i baixant les escales del porxo; la cantarella de les preposicions tot pujant al Castellvell; plantar aglans al pati el dia de l’arbre perquè després no nasqués res, o experimentar plantant una mongeta en un pot de vidre amb cotó fluix… ser els últims que vam fer 8è. L’escola sempre ens va oferir el millor d’ella mateixa fent gala dels seus valors més fonamentals: la solidaritat, la diversitat, la inclusió i l’empatia. Va ajudar a qui ho necessitava, va acollir els alumnes amb necessitats educatives especials i tots els nouvinguts.

103

1997-1998

Crec que l’escola Setelsis deu ser única en el món on la figura més admirada, respectada i estimada pels alumnes és el conserge! Senyor Boix cap aquí, senyor Albert cap allà… Recordo, amb sis o set anys, quan arribava a l’escola molt d’hora al matí, corrents des de casa. Pujava les escales del porxo amb molta set directe a les fonts de l’entrada somiant amb l’aigua freda. Premia tots els botons de totes les maneres possibles: amb la mà, el peu, més fort, més suau, tots al mateix moment, però… ni gota d’aigua! La sensació era terrible! Els altres alumnes que anaven arribant es trobaven en la mateixa situació, suats de tant córrer amunt i avall i les fonts seques! Quan ja ho donàvem tot per perdut apareixia el senyor Boix (i anys després el senyor Albert) i per art de màgia feien funcionar les fonts. Increïble! Senyors no, Excel·lentíssims!

[97 98]

104

1998-1999

Els partits de futbol al pati, les excursions (esquiar, el Xaloc), els conejos de la suerte, les pelades de genoll quan fèiem curses, les galetes Dinosaurus al pati, els tazos al porxo els dies que plovia, les caniques, fer fila per entrar a classe, jugar a ser les tortugues Ninja o superguerrers de Bola de Drac Z... Un record en honor a la senyoreta Valentina que demostra la seva estima i vocació pel seu ofici. Ella en saber la meva gran passió pel futbol i el Barça... em va portar un pòster del Barça i me’l va regalar. Recordo: les curses amb les rodes que fèiem al pati, a pàrvuls; les carreteres tan polides que feia el Jesús; la competitivitat en aquells partidets de futbol interminables; les manualitats espectaculars que ens feia la Manola i les classes de socials amb la Claustre Bernadó, que ens semblaven molt dures, i que ens van ajudar a estar preparadíssims per l’institut; la sensació d’estar esperant amb moltes ganes que arribés l’hora del pati i després, que passés en un obrir i tancar d’ulls! Suposo que ens ho passàvem tan bé que ni ens adonàvem que el minuts corrien més que nosaltres!

[98 99]

[99 00]

1999-2000

Un dels moments que ens han vingut al cap, i que recordem carinyosament, és quan va venir la il·lustradora Mercè Arànega, que ens va signar a totes el llibre Ovelles de Coloraines. Va ser el nostre primer llibre dedicat, ens vam sentir molt grans. Va ser molt important el canvi de bates. Els nens la portaven blanca i blava i les nenes de color rosa. Vam estrenar tots una bata de ratlles de color verd, tots la mateixa, tots igual. Un altre pas endavant cap a la igualtat. El canvi de timbre de les entrades i sortides per una cançó o música ens va fer que les files fossin més divertides. Acabàvem la setmana fent racons. Moments en que cada una de nosaltres deixàvem anar la nostra imaginació, fèiem de metges, preparaven el dinar a la cuineta, ens disfressàvem... Eren estones de joc lliure i totes per nosaltres.

105

2000-2001

2001-2002

Guardem un molt bon record de l’escola Setelsis i dels seus mestres.

M’agradava molt l’atletisme. Els nervis i l’emoció del dia abans, preparar l’equipació de l’escola, llevar-se d’hora i trobar-se amb els amics i, després, competir. Les meves, eren les categories de 50 m velocitat i salt de llargada.

Recordem partits de futbol que semblaven finals del mundial a l’hora del pati, racons amagats que passaven de generació en generació, les colònies al Xaloc, les actuacions de final de curs al pavelló, el fet de començar el parvulari a les aules de baix, i anar canviant a mesura que ens fèiem grans. Recordem també el canvi a 5è i 6è ja que canviàvem d’edifici i, això, ho feia també molt interessant.

[01 02]

Encara ara recordo els segons abans del tret de sortida. Preparats, mirar a un costat i a l’altre, i després cap endavant. Llestos, i pensar, no miris enrere quan corris, no trepitgis les línies, i Ja!…De sobte sentia la força a les cames, i poc després tot havia passat. Mai vaig entrenar a un club d’atletisme, i mai va suposar un inconvenient. A les competicions, hi havia nens i nenes de tot arreu, de diferents escoles i nivells. Alguns, com jo, anàvem amb l’equipació de l’escola i les sabates esportives que fèiem servir cada dia, d’altres, anaven equipats amb les malles dels clubs esportius i calçaven sabates de claus, fins i tot comptaven les passes a córrer pel salt de llargada i no saltaven si el vent els anava en contra. Del que en guardo més bon record, és de la satisfacció personal i de l’oportunitat que l’escola Setelsis em va donar a mi i a molts

106

2002-2003 altres nens. Vaig aprendre a respectar els qui competien amb mi; a guanyar i, sobretot, a saber perdre, i que l’important no és només participar, sinó creure en un mateix i en les pròpies capacitats i que, al cap i a la fi, sobre la pista d’atletisme, tots érem un dorsal. Recordem les festes de final de curs, que assajàvem amb nervis perquè tota la família ens venia a veure. Especialment, quan a 5è vam ballar un sirtaki vestits de grecs i vam poder contemplar danses d’arreu del món. Ens venen a la memòria les petites representacions que fèiem d’anglès, vam tastar el te, especialment dolent en aquell moment. Representàvem obres de teatre com el Malalt imaginari, els Pastorets, la Feréstega domada…

Sempre ens va quedar una petita recança, i és que pels pèls no vam poder estrenar la famosa escola nova de què ens havien parlat tant. De totes les generacions de Setelsis, els del 91 vam ser els últims de fer 5è i 6è a l’edifici que després seria de l’Institut. Amb nostàlgia, apareixen hores del pati al sorral o les rodes gegants del pati dels petits. Hi passàvem llargues estones (que ens passaven volant) abans que la caseta d’obra guanyés tot el protagonisme. Allò era una revolució i segurament per això va acabar havent-hi alguna o altra clavícula ressentida. També tenim records entranyables de classe, com per exemple les classes de català de la Pilar Bonvehí i sobretot les de castellà,

[02 03]

107

2003-2004 impartides per la seva germana bessona, o les ja mítiques classes de música de la Mari Prat que ens va ensenyar les entranyes de l’Ària de Papagueno, el Carnaval dels Animals o el What a wonderful world. En una escola tan cultural i plena d’activitats com Setelsis, nosaltres vam ser els primers de posar en escena Una migdiada trencada i enganxada, l’obra de la Roser Fons, que no podem deixar de recordar amb cert orgull (ui, ui, ui...). Vam ser Dumbos cinematogràfics, ambaixadors xinesos a Solsona, astronautes, un exèrcit de timbalers del Bruc, flors txaikovskianes balladores de valsos, homes i dones que renten, italians, arlequins de Picasso i ferrers rockeros… a les festes de final de curs.

Jo tenia uns quatre o cinc anys i la meva tutora, la Margarida Oliva, mentre estàvem al pati, molts dies amagava un peixet plastificat per la classe que havíem de buscar quan arribàvem i el nen que el trobava, ves a saber quins privilegis o premi rebia. Un dia quan estava al pati em vaig enfadar molt amb el Carles. La qüestió és que jo vaig decidir acabar amb el conflicte queixalant-li l’esquena fins a fer-li sang. Ell plorava molt i la Margarida estava enfadada amb mi. Li vaig demanar perdó al Carles i ell em va perdonar, però la Margarida, evidentment, va castigar-me sense fer l’activitat del peixet. Em mereixia aquell càstig, i en el fons ho sabia, però em vaig enfadar tant que li vaig dir a la Margarida: -Em vull morir! Està clar que no vaig mesurar gens les meves paraules.

[03 04]

108

2004-2005

2005-2006

Vam anar veient com el pati s'anava fent gran amb nosaltres. Recordo que primer el pati estava partit, un costat per als grans i l'altre per als petits. Després ja vam passar a sortir en diferents horaris, i ara és ben gran.

Recordem especialment: quan fèiem la mona i ens la menjàvem després de cantar les caramelles; les performances de final de curs; el temps que vam estar a l’edifici del costat de l’institut per les obres de Setelsis; les colònies del Delta de l’Ebre.

Els bitxos bola els vaig descobrir allà. La caseta la van construir el meu tiet i el meu pare. I sempre presumíem: aquesta caseta l’ha fet el meu pare! Teníem preferència per jugar, segons nosaltres. Fèiem túnels al sorral amb la mà i esgarrapàvem fins que ens trobàvem la mà d’un altre.

[04 05]

[05 06]

109

2006-2007

2007-2008

Malgrat que els records que tenim de la nostra primera experiència acadèmica poden resultar confusos i desorganitzats tots coincidim que quan ens ajuntem som capaços de recordar professors i moments que hem viscut a Setelsis i ens han marcat. Difícilment serem prou agraïts pel que l’escola pública catalana ens ha donat però indubtablement els devem una part del que som. Recordem les colònies de P5 a la Carral on vam aprendre la famosa cançó:

La generació del 96 és i va ser una generació molt heterogènia en estudiants i gustos de tots els tipus, però amb una cosa en comú: la companyonia que sentíem els uns amb els altres i la disbauxa que generàvem en cada excursió, quedant-nos fins i tot castigats de matinada en el pati interior d’un Alberg del Delta de l’Ebre, tots ho recordarem. El bon ambient, no va poder evitar les famoses batalles entre la classe A i la B, ja fos amb les temudes (per als mestres de guàrdia) partides de rugby, com per les finals de futbol que organitzàvem, on fins i tot, fèiem una copa. Sonava el timbre i en aquella mitja hora el pati de l’escola tenia la capacitat de transformar-se en un camp de gespa digne d’un equip de primera, o en una casa de nines a escala real, la més gran del món. L’escola era un lloc on aprendre, sí, però per a molts l’escola va ser un lloc on somiar.

Un dia, a la Carral de Solsona van arribar amb la motxilla a l’esquena i moltes ganes de jugar.

[06 07]

[07 08]

110

2008-2009 Quan fèiem 6è vam tenir la sort de poder representar Estrellats, una obra de teatre escrita per una de les nostres mestres, la Roser. Vam gaudir molt protagonitzant-la i va portar molts bons moments i companyonia entre mestres i alumnes en l’últim any que passàvem a l’escola. També recordem viure-la amb molta emoció quan vam anar a representar-la al Teatre Poliorama de Barcelona.

més dolçor i nostàlgia és la festa de final de curs. Era un dia màgic per a nosaltres. Encara recordem moltes de les actuacions que vam fer al llarg dels anys i de totes ens va quedar marcada alguna cosa: les cançons, les disfresses, els decorats... Era un muntatge espectacular que et feia sentir orgullós i feliç de formar part d’aquesta escola.

El moment més esperat de cada any eren les excursions i colònies. Marxàvem amb moltes ganes de saber què faríem i tornàvem amb un munt de coses per explicar. Les espelmes, pizzes i troncs de Mas Suro; la ruta amb bici i la subhasta de peix del Delta de l’Ebre; la tirolina i el Talent Show de Jèrica; el vent de Cadaqués… La cançó d’Adéu adéu-siau que cantàvem tots junts a sota el porxo l’últim dia d’escola era un moment molt especial. Sabies que aquella cançó només era d’aquell dia i cantant-la senties allò que comporta acabar un curs: per una banda l’alegria i les ganes de començar l’estiu i, per l’altra, la pena de deixar de veure els amics i el teu mestre o mestra.

[08 09]

Un dels dies preferits que recordem amb 111

2009-2010

2010-2011 [09 10]

De l’escola Setelsis tenim bons records, però el que voldríem destacar és que en el nostre curs ens quedàvem una bona colla a dinar al menjador. Ens agradava molt el pati de menjador, on fèiem uns partits de futbol molt competitius una classe contra l’altra. Ens ho passàvem d’allò més bé! En acabar 6è, tot el grup de menjador ens vàrem fer una foto amb l’Encarna, la nostra monitora.

112

[10 11]

Una de les coses que tinc més presents dels deu anys viscuts a l'escola són les celebracions de les festes! La mona per pasqua, les castanyes, Nadal... I també el carnaval. Que bé ens ho passàvem: ens venia a visitar un gegant, el fèiem ballar i ballàvem el Buffi cadascú vestit amb la seva bata. I per arrodonir, el gegant convidat ens enviava missatges que deia: avui quan sortiu de classe heu d'anar amb la jaqueta del revés o bé heu de portar la motxilla a la panxa... I tots anàvem contents com gínjols cap a casa!

2011-2012

2012-2013

Una anècdota que recordem és quan vinti-cinc alumnes vam anar a Cuenca a passar una setmana en unes colònies en anglès. De viatge cap allà anàvem en un bus ben equipat que tenia televisió, lavabos i mil coses més… tot just quan faltava una horeta per arribar el bus es va parar i ens vam quedar enmig del no res.

Hi ha moltes coses que recordo de la meva etapa a l’escola, potser sembla mentida, però el menjador era un dels meus moments preferits, jugàvem a futbol, a bàsquet, a cucut i amagar... Però el que més em va marcar va ser un dia que se’ns va acudir fer dibuixos i vendre’ls juntament amb dos amics meus, però va durar poc perquè al tercer dia ens van renyar. El més important no van ser els diners que vam fer (quatre o cinc euros) sinó el treball i l’esforç que hi vam dedicar. I és que aquells dies al menjador no els canviaria per res.

Una altra anècdota es situa a Figueres, allà ens vam allotjar en un alberg on un dia durant el dinar es va proclamar una guerra de menjar que ens va tocar netejar a nosaltres… També recordem els patis de menjador de P5 amb la Pili, on casàvem als nostres companys.

[11 12]

[12 13]

113

2013-2014

2014-2015

Setelsis, tots pensem en aquesta paraula, i es sinònim d’il·lusió, somriure, conviure, jugar... Nosaltres, recordem com a més rellevant, el teatre dels Pastorets. Primer, veure i reveure, any rere any, veient tots els nens i nenes de 4t representant-los, fins que ens va tocar a nosaltres. Nervis, joc, somriure, i molta merda, defineixen aquella representació tan divertida i tradicional.

Durant aquests nou anys hem viscut molt bones experiències. A l’entrar a P3 estàvem molt espantats, però les senyoretes Concepció i Mercè recordem que ens tractaven molt bé.

[13 14]

[14 15]

114

A P5 les colònies a La Carral va ser tota una aventura: érem pocs però ho vam passar molt bé, tota una experiència als cinc anys. A l’excursió al Mas Suro, vam estar en contacte amb les abelles vestits d’apicultors. A les colònies de quart a Figueres per culpa d’una vaga vam perdre un dia, però els altres dies van ser intensos per recuperar el temps perdut. Durant tots els cursos treballàvem diferents artistes, però recordem especialment a P4 l’artista Niki de Saint Phalle, per les seves figures i colors. Amb l’ajut del senyor Albert vam fer una reproducció de l’Ocell de Foc, que encara és a l’entrada de l’escola. Recordem les festes de final de curs al pavelló, dies abans fèiem les disfresses a classe i assajàvem els balls a gimnàstica, encara que feia una mica de vergonya, sobretot si els pares hi ballaven disfressats de Doraemon i companyia.

2015-2016

2016-2017

Una de les experiències que més recordem la colla de la promoció 2015-2016 és haver anat al programa de televisió Fish&Chips que posteriorment es va emetre per TV3. El fet d’estar en un plató de televisió i veure com funciona des de dins i gaudir de les diferents proves del programa va ser molt divertit. Una de les proves que més recordem és Wild Splash, joc de preguntes i respostes ràpides que, quan fallaves la resposta, et queia un moc llefiscós de color verd a sobre el cap. També recordem molt la prova de ball, un company nostre ho va fer tan bé que ens vam endur els cinc punts que hi havia en joc!

Un dels millors records del meu pas per l’escola Setelsis és, sens dubte, l’estada de colònies a La Carral. Va ser a P5 i eren les meves primeres colònies, i passar-les amb els companys i companyes va ser molt divertit. El meu moment més recordat d’aquesta aventura va ser fer les activitats amb el ruc de La Carral. Era molt divertit i tots pujàvem sobre un carro que arrossegava el ruc i ens divertíem molt sobre ell, jugant mentre passejàvem fent voltes.També recordo les típiques cançons conjuntes a l’inici dels àpats, eren genials! En fi, jornades de convivència i aprenentatge compartit que he mantingut i que mai oblidaré.

[15 16]

[16 17] 115

L’escola té futur

118

D’aquí a 50 anys a l’escola s’estudiarà més informàtica i robòtica. Totes les assignatures i tots els exàmens els farem amb ordinador. També pot ser que tu puguis fer l’assignatura que vulguis i anar a l’hora del pati l’estona que tu vulguis. Potser a l’escola posaran una piscina coberta. O molts més gimnasos, bicicletes elèctriques, una cinta per córrer… Aquí potser també s’hi estudiarà ciència i química i els alumnes podran fer molts experiments i descobrir coses noves. Hi haurà moltes aules i a cada aula hi haurà dues mestres i també quatre aules més: una per dormir els nens petits, una de joc i una aula per tranquil·litzar-nos amb música de fons, una bassa amb aigua neta i moltes plantes. I a la tarda no hi haurà classe. Deixaran portar mascotes i les deixaran jugar a l’aula dels animals. 119

Jo crec que l’escola serà molt diferent, més gran. El pati també més gran, hi haurà molts nens i jo sempre vindré a visitar-la. Hi haurà moltes aules més.

120

Crec que serà diferent, però sempre serà fantàstica. Potser serà més petita o més gran, però sempre serà la millor escola.

121

D’aquí a 50 anys m’imagino l’escola molt futurista i maca. M’agradaria que totes les portes fossin automàtiques, però el que més m’agradaria és una escola plena d’amor, amistat i sobretot amb molta pau. Perquè el més important és respectar els companys i els amics. Així que d’aquí a 50 anys m’imagino una escola plena de pau i amor.

122

123

Setelsis continuarĂ brillant mentre els alumnes segueixin esforĂ§ant-se, compartint i dibuixant.

124

A l’escola d’aquí a 50 anys la llum enfocarà a tot arreu, no hi haurà ombra enlloc. Portarem cascos i micro per a comunicar-nos millor. Tots portarem tablets connectades amb la taula i la cadira. La nostra roba serà aerodinàmica.

125

M’imagino una escola una mica vella, però la podríem renovar. Pot ser que jo sigui mestra a punt de jubilar-me o seré mestra fins als 70 anys.

126

127

L’escola me la imagino molt automàtica, m’imagino escales automàtiques, cadires flotants, aixetes automàtiques, robots per a la neteja, portes automàtiques, càmeres de seguretat i armaris automàtics. El pati serà com un bosc, però jo no vull que l’escola canviï perquè l’escola m’enamora.

128

129

L’escola me la imagino molt més gran, i les portes, per entrar, automàtiques. També me la imagino amb escales elèctriques.

130

131

132

M’imagino d’aquí a 50 anys l’escola més gran. A l’escola Setelsis cada nen o nena tindrà un ordinador per treballar. D’aquí a 50 anys l’Escola Setelsis tindrà un pati més gran i tindrà més joguines. 133

Una escola per a ser lliure com un ocell.

134

135