Nous propòsits per a una nova educació / Jordi Musons

NOUS PROPòSITS PER A UNA NOVA EDUCACIÓ

Jordi Musons i Mas

jmusons@escolasadako.com Blog: https://jordimusons.wordpress.com/ Twitter @jordimusons / Facebook / Linkedin Biòleg de formació i professor de vocació. Des de fa 15 anys, director de l’Escola Sadako de Barcelona. Interessat per les estratègies educatives que promouen una formació sistèmica de l’alumnat i les que incorporen metodologies actives i comprensives que incrementin el protagonisme i la implicació de l’alumnat en el procés d’aprenentatge.

en tera 2.0

Resum

Sota el paraigües d’innovació educativa, avui a les escoles s’ha obert una profunda crisi per redefinir quins són els seus veritables propòsits de l’educació. La pandèmia del coronavirus ha fet encara més visible aquest decalatge entre models educatius amb tendències divergents on alumnes i docents s’han d’adaptar a un context nou i complex. Aquesta crisi sanitària, econòmica i educativa reitera la necessitat d’evolucionar cap a una educació molt més competencial, on la resiliència, la flexibilitat, l’autonomia o la creativitat esdevinguin objectius terminals de primer ordre. Paraules clau: agents de canvi, innovació, oportunitats, soft skills

És clar que la pandèmia de la Covid19 ha estat la crisi social i sanitària més important de la nostra generació, sobretot perquè ha afectat de ple al sistema social, econòmic i sanitari del món occidental i ho ha fet de forma pràcticament simultània a tots els estats i habitants del planeta. Tot i que aquest virus podria haver mort mig milió de persones d’arreu del planeta, no podem perdre de vista que, tot i el drama emocional i social de la pandèmia, el nombre de víctimes no serà massa diferent del que s’ha produït a Síria després de 8 anys de guerra i serà un nombre molt inferior als 25 milions de vides que s’ha emportat el virus de la SIDA, per citar alguns exemples. És

clar, però, que la forma en què ha impactat aquest virus en les nostres economies, en les nostres vides i en les nostres escoles no ens hauria de deixar indiferents. Massa sovint el comportament humà tendeix a ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, però aquest cop faríem bé de no tornar a la casella d’inici d’una falsa nova normalitat. Aquesta pandèmia ha tret els colors a totes les mancances del sistema educatiu i ha evidenciat totes les fractures socials que d’aquest se’n desprenen. L’actual bretxa digital, econòmica, social i familiar ha agreujat les condicions de vida, i, per descomptat, d’aprenentatge, dels infants i joves més vulnerables de la nostra societat. Aprendre i viure confinat en un pis de dimensions reduïdes, amb poca llum, sense connexió a la xarxa, sense un dinar escolar garantit o potser en condicions de maltractament o violència familiar, fa molt difícil l’aprenentatge, però sobretot evidencia problemes socials greus relacionats amb l’habitatge, l’accés a la tecnologia, la violència de gènere o familiar, o la pobresa extrema que a l’estat espanyol afecta a més de 4 milions de persones. Tot i que em sembla que la nova educació ha de tenir una mirada molt més sistèmica, on tota la comunitat s’ha de bolcar en garantir una educació de qualitat per a tots els infants, el risc de que el sistema retorni a la casella del 12 de març en què vam començar el confinament és molt gran.

En aquest període, s’ha fet visible una profunda bretxa tecnològica. Però, per què es va abandonar el projecte Escuela 2.0, que al 2009 el govern espanyol va engegar, i que Catalunya també va impulsar amb el nom d’Educat 1x1? Aquest programa de co-finançament d’un portàtil per a cada alumne/a del primer curs de la secundària, que va morir només 3 anys després de la seva creació, havia de ser una aposta decidida cap al foment de les competències digitals, però va sucumbir, abans de que s’hagués implantat, a les retallades i als canvis de color polític. Deu anys més tard, amb la pandèmia de la Covid19, ha aflorat aquesta fonda i coneguda bretxa digital que pateix l’alumnat més vulnerable, que sense dispositius tecnològics al seu abast, i sovint amb dificultats d’accés a la xarxa, no ha tingut manera de mantenir l’aprenentatge virtual indispensable en aquest període. La manca de previsió i inversió pública acaba en molts casos havent de fer accions assistencials, com ha estat en aquesta ocasió, en què en ple confinament es van haver de buscar ordinadors per tal que arribessin a algunes de les llars més necessitades i que malauradament en molts casos no hi van arribar. Un exemple més de la importància de disposar de polítiques educatives fiables, sostingudes i amb visió de futur, més enllà dels anuncis mediàtics que cada partit polític fa després de guanyar unes eleccions, volent reformar de nou una llei educativa ja prou grapejada. En aquestes circumstàncies, les escoles que han apostat per donar continuïtat a aquesta idea i substituir el cost dels llibres de text per inversions en tecnologia com a eina de suport a l’aprenentatge per tal

en tera 2.0

en tera 2.0

que alumnat i docents fossin tecnològicament més competents, han superat amb molta més facilitat aquesta crisi històrica. Però ser competent tecnològicament no és una necessitat per superar pandèmies, és un requeriment indispensable per viure i aprendre en la societat actual.

No podem tornar a l’escola que vam deixar abans del confinament. El tràngol del coronavirus ens hauria de servir per reconèixer que l’escola, tal i com la coneixem, ha perdut gran part del seu sentit. Però això ho hem vist tots així? La televisió pública espanyola, assenyadament, va veure el potencial de la televisió per fer arribar l’escola a totes les llars que no disposaven de dispositius tecnològics. Jo, esperançat, vaig proposar a la meva filla que assistís a les dues primeres emissions. La meva sorpresa va ser absoluta, quan vaig assistir a dues sessions de matemàtiques amb una mestra i una pissarra, ensenyant com fer divisions de 3 i 4 xifres al divisor, i com aprendre a resoldre arrels quadrades. És a dir, de forma natural, afloraven tots els mantres d’una escola antiga descontextualitzada del món real i per descomptat del moment que estàvem vivint. A la televisió pública es reproduïa la coneguda tripleta d’una hora de classe, una matèria i un/a mestre/a i es recorria a uns conceptes suposadament indispensables que els alumnes no es podien perdre ara que no eren a l’escola. Conceptes clàssics que formen part de la història de les aules, però que difícilment seran utilitzats fora d’aquestes i que avui qualsevol calculadora antiga pot resoldre en mil·lèsimes. Aquest moment em sembla una imatge alegòrica excel·lent, que representa clarament les dues concepcions educatives que avui mouen les escoles de pràcticament tot el planeta. Aquesta fractura també ha estat molt visible entre l’oferta educativa que han ofert les diferents escoles del nostre país davant la situació de confinament que hem patit. Mentre una part del sistema seguia encallat en enviar deures al seu alumnat, amb una forta preocupació en la pèrdua de nivell i de temari, altres escoles apostaven per donar continuïtat a un aprenentatge virtual, competencial i autònom que permetés aprofundir en la consolidació de competències com l’empatia, la resiliència o l’autoexigència. Dues cares d’una mateixa moneda.

Estem vivint un moment francament emocionant des del punt de vista educatiu, on el sistema educatiu es tensa en dues tendències educatives d’inèrcies pràcticament oposades. Una ancorada, amb matisos és clar, en l’individualisme, la competitivitat i el resultadisme i una altra que s’escora cap a la cooperació, l’autonomia i l’aprenentatge competencial. I tot i que els corrents educatius occidentals es mouen amb força en la segona direcció, són tantes les capes de la memòria que ens arrosseguen cap al paradigma tradicional d’ensenyament transmissor, que fan que l’evolució del sistema sigui lenta i extremadament prudent. Al meu entendre, aquests darrers anys

s’han fet passos molt importants de maquillatge escolar, on s’han incorporat noves metodologies, nous espais i certament s’han evidenciat nous propòsits educatius. Però de la mateixa manera, que quan fem obres a casa, encara que tot llueixi més, i puguem aconseguir una millor operativitat, estètica i benestar, l’estructura de l’habitatge no haurà pas canviat, en molts casos les escoles també hem canviat els colors, el mobiliari o les metodologies però no hem canviat veritablement els propòsits.

Estem en un moment clau, on calen centres valents amb un esperit pioner, que siguin capaços de crear nous formats educatius, amb llibertat, sense encotillament d’horaris, assignatures o jornades laborals i que veritablement s’endinsin en la creació de projectes educatius a partir dels nous propòsits i no al revés. El sistema educatiu actual és com un carro al revés, on al davant, ni que sigui d’una forma poc conscient, hi ha el carro ple de continguts i al darrera els cavalls, que avui han substituït els procediments per competències, però que per més que empenyin dificilment el podran arrossegar. Avui en educació es parla sovint, i amb força, de les soft skills, les competències més socials mal anomenades competències toves, com la creativitat, la capacitat de prendre decisions, la flexibilitat o el lideratge. Però ben pocs projectes educatius construeixen els fonament de les seves línies estratègiques en base a aquestes competències, de manera que posteriorment s’hi puguin assentar les hard skills o competencies fortes, aquelles competències o habilitats més tècniques, que tot aprenent haurà d’adquirir en l’àmbit escolar. La realitat, tot i que les soft skills solen aparèixer en moltes planes webs dels nostres centres, és que en molts dels projectes educatius i sobretot en les experiències d’aula es construeixen de forma inversa, de manera que primer es recorre a un suposat currículum freqüenment confós amb el temari del llibre de text, a partir del qual s’articularà la resta d’aprenentatges que donaran o no cabuda a les competències més socials. Però és francament diferent crear experiències d’aprenentatge pensant primer en la creativitat, la comunicació o la resiliència i després en les fraccions o l’anàlisi sintàctica que al revés.

És el moment d’iniciar una revolució educativa positiva, portant les competències toves al primer pla. Calen projectes educatius que vertebrin tota l’estructura educativa en base a uns nous propòsits, on aquestes competències es converteixin en el pal de paller de tota la seva organització i aprenentatge. Aquesta mirada, que pot ser força compartida per molts docents, sovint topa amb una por legítima a una suposada pèrdua de nivell, o a un potencial fracàs dels joves adoptats en aquesta revolució educativa a l’hora d’afrontar els estudis postobligatoris actuals, bàsicament transmissors i memorístics. Però si aprofundim en la realitat actual, no ens hauria de fer por

en tera 2.0

en tera 2.0

abandonar el camí transmissiu traçat durant generacions. El fracàs escolar a l’Estat es situa en el 17,9%, convertint-se en el país de la Unió Europea amb més alt percentatge d’abandonament prematur. Pel contrari, calen nous formats educatius que recuperin el sentit i la motivació per aprendre en contextos formals, ja que en contextos informals els joves ja han trobat diferents formats d’aprenentatge que els atrapen amb facilitat. I és cert que a la punta de tot l’iceberg educatiu es manté una prova essencialment memorística, la selectivitat, que s’utilitza per construir gran part de l’argumentari docent i que sovint acaba vertebrant gran part de l’aprenentatge en la memorització i l’examen. De nou, i de forma mecànica, es torna a col·locar el carro davant dels cavalls i les PAU es converteixen en el propòsit de gran part del sistema.

Com deia, és molt legítim que els docents a l’hora d’abraçar aquesta revolució educativa se sentin insegurs i preocupats perquè els seus alumnes puguin no ser capaços de superar una prova que els acredita per accedir a un grau universitari. Però cal tenir present que només el 47% del total d’estudiants donaran continuïtat als seus estudis en graus universitaris i no podem oblidar que l’educació obligatòria hauria de proveir a tot l’alumnat d’eines per a desenvolupar-se professionalment i personalment fora del món més academicista. I per altra banda, algú s’imagina que un alumne que hagi desenvolupat una bona capacitat competencial per aprendre, sigui autoexigent, disciplinat, tingui motivació per fer-se preguntes, sigui autònom i amb una bona capacitat creativa, no serà més competent per adaptar-se a diferents contextos d’aprenentatge, fins i tot els tradicionals, que un alumne que s’ha desenvolupat en un aprenentatge monolític compartimentat en assignatures, fonamentat en la memorització i arrelat en una actitud passiva cap a l’aprenentatge? Pel contrari, els estudis i l’experiència fan pensar que un alumne amb aprenentatges socials sòlids tindrà probablement més possibilitats d’èxit acadèmic i per descomptat disposarà de moltes més oportunitats per excel·lir en la societat del coneixement actual.

Avui més que mai és indispensable crear expectatives positives per aprendre, recuperar la motivació i la implicació dels infants, i especialment dels joves, per a desenvolupar una capacitat natural per a continuar aprenent molt més enllà de la seva vida a l’escola. El sistema educatiu actual està esgotat. Els infants i joves i la mateixa societat ja no hi troben el sentit que tenia per a altres generacions. L’actual aprenentatge ha quedat descatalogat de la realitat en la que aquests viuen. I la pandèmia ens ha donat un senyal inequívoc del món canviant en el que estem immersos. Els estudis apunten que el món canviarà en els propers vint anys més del que ha canviat en els darrers tres-cents. L’escola no es pot continuar movent a un ritme analògic mentre el món canvia a un ritme digital, en el qual els infants hauran d’aprendre a

adaptar-se i a viure en una societat de canvi exponencial. Cal una nova ecologia de l’aprenentatge, on tots els infants tinguin les mateixes oportunitats per afrontar la realitat del món on viuen i no podem esperar a que una nova pandèmia evidenciï totes les fractures del sistema educatiu i de la nostra societat. I no n’hi ha prou amb una educació que prepari els infants i joves per al canvi, sinó que cal que els empoderi a transformar i abordar el canvi i els grans reptes del planeta, exercint com agents de canvi actius. Possiblement la propera gran pandèmia serà el canvi climàtic, i arribarà de forma implacable i sense vacuna. Una educació que es consideri de qualitat no pot esperar impassible a un tsunami natural que posarà de nou en crisi tot el planeta. A l’escola cal aprendre a prendre partit, a cooperar, a liderar projectes de transformació i millora de l’entorn, a desenvolupar un esperit crític actiu, solidari i positiu que ens faci bons professionals, però també que ens prepari per a ser millors ciutadans i persones. L’escola ha de deixar de ser una fàbrica de bons futurs treballadors per convertir-se en una petita societat on es cooperi, es construeixi coneixement i s’actuï. Cal una escola que es transformi per educar però que també eduqui per a transformar, i d’aquesta escola en depèn el futur de les properes generacions.

Conclusions

En els últims anys s’ha iniciat una revolució educativa global al planeta, en què es qüestiona de forma profunda el model educatiu actual i es redefineixen els propòsits educatius. El retorn a l’escola després de la pandèmia que ha sacsejat tots els estaments de la nostra vida ha de ser una oportunitat per revisar el sentit últim de l’educació que ha d’oferir el projecte educatiu d’un centre, donant resposta a la realitat on viuen i aprenen els infants i joves de la nostra societat.