Històries Vagues (mostra)

Hist貌ries vagues Esqueles i gasetilles del Montseny

Joan L贸pez i Carles Puche

Hist貌ries vagues Esqueles i gasetilles del Montseny Joan L贸pez i Carles Puche

Les fotografies antigues

Agr aïm la col·laboració de les següents

© dels textos: Joan López i Cortijo

Maribel Gorriz: pàg. 23

Ajuntaments de Gualba, Fogars de Montclús i Campins,

© de les fotografies no acreditades:

Hereus de Jaume Illa: pàg. 28

Arxiu Comarcal del Vallès Oriental i Joan Adrobau,

© d’aquesta edició: Editorial Septimus

Maria Serra: pàg. 43

Edició: Carme Puche

Família Rovira López: pàg. 89

Crèdits

han estat cedides per

© dels dibuixos: Carles Puche i Rius

Josep Ayats: pàgs. 29, 111, 156, 162, 164, 168

Joan López i Cortijo, Carles Puche i Rius

Àngel Rabal: pàgs. 38, 39

Disseny i maquetació: Jordi Rabascall

Correcció de textos: Carme Guillamon Impressió: Llob 3 S.L. c/ Comadrán, 1 Polígon Industrial Can Salvatella 08210 Barberà del Vallès

Primera edició: juny de 2013 ISBN: 978-84-940179-2-6 Dipòsit legal: B.15423-2013 Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser duta a terme amb l'autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d'aquesta obra.

Mercè Vallicrosa: pàg. 48

David Altadill: pàgs. 61, 62 Josep Pujolràs: pàg. 72

Família d’Andrés Comas: pàg. 76

Rosa Barnola: pàgs. 84, 128, 131, 132

Hereus de Can Rovira de la Costa: pàg. 52 Salvador Magem: pàg. 94, 95

Pere Esteve: pàgs. 106, 107, 108, 109 Museu de la Gabella: pàg. 116 Josep Danés: pàg. 116

Jaume Salichs: pàg. 120, 121

Hereus de Rafel Patxot: pàg. 124

Ajuntament de Campins: pàg. 140

Montserrat Deulofeu: pàgs. 142, 144, 145 Josep Pujol: pàg. 163

Família Soler Domènech: pàg. 165

Hereus de Fèlix Casals: pàgs. 170, 171 Josep Creus: pàgs. 182, 186

institucions i persones

Museu de la Gabella, Arxiu Central del TSJC i APB, David Altadill, Josep Ayats, Antonio Ballicrosa, Rosa

Barnola, Jordi Blas, Teresa Bruguera, Joan Campañà,

Dolors Canaleta, Diego Cazorla, Daniel Cebrián, Quico Clua, Adriana Comas, Jaume Creuet, Jaume

Creus (†), Josep Creus, Rosa Cullell, Maria Geronès, Pere i Anita de Can Fèlix, Gemma Font, Josep Danès

Pinto, Montserrat Deulofeu, Rafel Durbau, Jaume Illa (†), Salvador Magem, Joan Masferrer, Dolors Pinto (†),

Lurdes Planas, Miquel Pujolràs (†), Josep Pujolràs, Àngel Rabat, Jaume Roca, Ramon Rossell (†), Joan Rovira (†) (Can Rovira), Josep Rovira López (†), Joan Rovira López, Quima Rovira, Josep Salarich (†), Maria Rosa San José, Josep Sarrà (†), Dolors Serra Vallicrosa,

Maria Serra, Maria Antònia Simó (†), Ramon Soler,

Pepeta Tardà, Josep Maria Torres Pujiula, Ramon Vallbona (†), Jaume Vallicrosa, Mercè Vallicrosa, Casimiro Vilà i Jordi Xicoy.

A Josep Maria Huertas, que m’insistia: «Escriu, escriu...»

Sumari 9 Pròleg 13 Un aclariment necessari 19 Els llops de la Calma (Tagamanent)

113 La mala llet (Fogars de Montclús)

25 El castanyer que pipava (Cànoves)

119 Això va passar a Gualba (Gualba)

31 Itinerari mortal (Viladrau)

123 El sospitós (Fogars de Montclús)

35 L’últim adéu (Viladrau)

127 Un lloc anomenat Pocafarina (Campins)

41 Resistir a Puigdot (Viladrau)

135 Una sorpresa monumental (Campins)

45 El llum d’en Manel (Fogars de Montclús)

139 El crim de l’Americano (Campins)

51 Tragèdia al Sot Mal (Fogars de Montclús)

147 Les galteres d’en Renòs (Fogars de Montclús)

58 El Gorg de les Dones d’Aigua (Fogars de Montclús)

151 El Presidiari (Fogars de Montclús)

67 Una excursió nocturna (Arbúcies)

159 Història de la Por (Fogars de Montclús)

71 Una història de fantasmes (Arbúcies)

167 Fèlix Casals Saurina, per servir-lo (Fogars de Montclús)

75 De Santcliment i Sant Climent (Arbúcies)

173 La Casa Partida (Fogars de Montclús)

81 Pobre Can Romualdo (Riells)

181 Un hotel de pel·lícula (Fogars de Montclús)

87 La llauna de petroli (Riells)

185 El Cigalot (Fogars de Montclús)

93 Cal Sac en la foscor (Riells)

191 Una explosió a Santa Fe (Fogars de Montclús)

97 El conill de l’Angeleta (Riells)

194 La forca (Fogars de Montclús)

101 El llum solitari (Riells) 105 Una masia maleïda (Gualba)

201 Índex toponímic

Pròleg Quan l’amic Joan López em va demanar si li podia fer unes ratlles de pròleg per a un treball sobre històries i contalles del Montseny, recollides per ell en el seu trescar constant per les afraus i els corriols de la muntanya, no m’imaginava pas que el que havia escrit fos una obra tan acabada i atraient com la que teniu a les mans.

No em podia negar a la seva petició, perquè fa molts anys, ben bé una vintena o més, que l’amor i l’estudi del Montseny ens va fer relacionar i coincidir en algunes publicacions sobre temes lligats amb la nostra estimada muntanya. Ell, resseguint tots els seus racons fins a esdevenir-ne el més gran coneixedor, com ho demostren la seva Guia excursionista del Montseny, en dos volums; el Montseny: itineraris pel Parc Natural, o dirigint la revista montsenyenca La Sitja del Llop, per a la qual em va demanar alguna col·laboració. I jo, pel coneixement que tenia del passat del Montseny, per haver-ne visitat i estudiat els castells, esglésies i edificis més notables i haver-ne recercat notícies d’arxiu per a alguns treballs que anava publicant i, sobretot, des del 1986, per col·laborar i dirigir Monografies del Montseny. Els nostres treballs rarament coincidien, perquè ell s’inclinava per les característiques físiques i humanes de la part vallesana de la muntanya, i jo, per la història i l’estudi monumental de la part osonenca i de les Guilleries.

No dubtava pas que un llibre fet per dos autors enamorats del Montseny, un per la part descriptiva i literària i l’altre pels dibuixos i gravats que la il·lustren, seria un treball

11

ben fet i meritori, però no sospitava que acumulés tanta informació i varietat de temes, com ja pressuposa el nom que li han donat d’Històries vagues: Esqueles i gasetilles del Montseny, títol ample però difícil d’acotar. Això no obstant, és un llibre molt reeixit que, en trenta-dos apartats i un parell de centenars de pàgines, engloba tanta varietat de temes que junts permeten fer-se una idea cabal de la vida i costums dels seus habitants, molt sovint fregant la tragèdia, perquè aquesta sempre és notícia, però, sobretot, perquè s’hi recullen coses que no es troben als arxius i ni en treballs més seriosos, ja que els protagonistes rarament n’han deixat res escrit.

D’entrada sorprèn la gran quantitat de persones, noms de lloc, de masies, algunes en ruïna total, i de facècies aquí aplegades. En Joan, en la seva introducció, ens parla ja de la tragèdia o mort misteriosa de la dona de Corbera, mas situat entre Santa Fe 12

i Gualba, trobada morta al Sot de l’Infern, nom que, com d’altres de semblants del Montseny, ja predisposa al misteri. Corbera serà, també, com el lector veurà més endavant, el lloc on comencen les «aventures» de la Teresa Pallerols o la Teresa de Ca la Por, que no podia viure sense cap home al costat.

El poc que acabem de dir indica ja que aquest treball és molt ampli i variat, i que s’hi barregen tragèdies, sovint recordades per una creu. És el cas de la Creu de l’Agustí, que evoca la mort d’un fadrí del Bellit, destrossat i gairebé menjat per uns llops famèlics, quan anava a festejar una noia de l’Agustí, a un extrem del pla de la Calma, sota Tagamanent; aquest n’és només un episodi, i no dels més sagnants. El segueix la facècia d’un grup d’excursionistes que, a causa d’una forta nevada caiguda a la muntanya a finals de febrer del 1944, es varen perdre pel Montseny, i dos d’ells, que cercaven una drecera, moriren estimbats i congelats sota Sant Segimon, al Sot dels Rentadors. Però

no tot són tragèdies; hi ha alguna relació gairebé còmica i festiva, com les trobades que es feien entorn de Santa Fe, on treballava el singular atleta Fèlix Casals, i s’hi reunien els marquesos de Santa Florentina, o bé els propietaris de la Mitja Galta, amb la seva senyorial i finolis mestressa.

El que més destaca de tots els relats, emperò, és la vida dura i la misèria en què es vivia en molts masos, mig rònecs, pobres i amb famílies carregades de fills. Era una existència amb més penes que glòries, i un camp abonat per creure i veure pors o fantasmes i bruixes, dones d’aigua i llums misteriosos, que venien propiciats per la foscor imperant arreu, sobretot en les obagues de la muntanya.

Deixem, però, clar que és un llibre interessant i un conjunt de dades valuós per conèixer la vida de temps passats, no gaire llunyans, puix que molts dels fets succeïren fa menys d’un segle o segle i mig com a màxim. El mèrit radica sobretot en la gràcia i l’habilitat amb què són presentades aquestes «històries vagues», guarnides per l’autor amb un vestit escaient i un estil literari acurat, i amb un autèntic treball d’arxiu, recercant dades, fotografies i il·lustracions que les ambienten en el temps i en l’espai.

Cal remarcar, també, la col·laboració de l’hàbil i destacat artista Carles Puche, que amb les seves il·lustracions i dibuixos dóna més vida al relat escrit i enriqueix molt l’obra.

En resum, és un treball molt digne i interessant, puix que gràcies a petites històries ens fa reviure tot un món pobre, gairebé miserable, del qual ens separa un temps no gaire llunyà, però que sortosament no creiem que es podrà repetir mai més.

Antoni Pladevall i Font Sacerdot i historiador

13

Un aclariment necessari Joan López i Cortijo Avui, que fa un dia de mil dimonis, he volgut baixar a la casa de Corbera per escriure aquestes ratlles. M’he despenjat pel corriol que arrenca a la Costeu, que és el tram on la carretera de Santa Fe passa suspesa damunt d’un estimball de la muntanya. És un descens vertiginós cap al fons de la barrancada de la Riera de Gualba. Com que la boira és espessa, el camí sembla que s’endinsi en un pou. Salto de roc en roc, pel mig de la clapissa que cobreix el vessant. En aquesta tartera bellugadissa, el camí és un rastre que només s’endevina, i he d’aferrar-me al bastó per no trencar-me el coll.

El pendent és tan rost que els troncs dels faigs dibuixen una nansa abans de pujar drets com un ciri. Més avall, l’alzinar, fosc i espès, amaga la costa. El camí és fressat i camino més segur —deixo anar un esbufec d’alliberament. El bram de la riera, que amb la boira arriba del no res, és cada cop més intens. Quan al capdavall arribo al fons de la clotada, trobo un clap de lliris de neu —herbes del cap blanc— que posen una llampegada d’alegria i de color en aquest cul de sot tan trist. Un cop travessada la riera, amb quatre gambades em planto a la casa de Corbera, que està amagada en un replà de la riba oposada. Mentre tafanejo entre les ruïnes, en mans del bardissar, penso en la gent que va habitar aquest maset sense feixes ni sol, enmig de tanta soledat. A principis del segle xx hi vivia en Miquel Domènech amb tres fills. A mitjan gener de 1902 ja era vidu, però no ho sabia encara. La Maria, la seva dona, portava uns dies desapareguda. No la trobava a faltar? Per què no ho va denunciar? La Maria

15

Munné Cuberta tenia 34 anys. Un individu va trobar-la morta el 17 de gener, al Sot de l’Infern, un barranc prop de Corbera. Estava en un avançat estat de descomposició —per dir-ho com els forenses. El cadàver fou colgat en el cementiri de Gualba.

La sepultura va ser fugaç i maquinal. No s’hi presentà ningú. Dos anys més tard, en Miquel es tornà a aparellar, tingué més fills, i el tic-tac de les hores continuà infatigable, sense ni torbar-se.

El llibre que teniu a les mans parla d’històries com aquesta, de passatges de la vida al Montseny, sense gaire pirotècnia, prescindibles, que tan sols evoquen un paisatge que ja no tornarà. El títol d’Històries vagues no és casual, i pretén esvair qualsevol temptació de dubte: totes les anècdotes que s’hi expliquen són reals, si bé és cert que el traç dels fets no pot tenir més precisió que la que permet la me16

mòria vaga. Cada història té un pinyol de veritat i una polpa —prima— de suposició.

En aquest sentit, tenen una retirada als lledons, a les cireres bordes o als aranyons.

Un possible editor, que em retorna l’esborrany per poca-solta, em suggereix:

—Jove, veig que en el seu llibre hi ha un volum considerable, excessiu, de desgràcies i defuncions. Li sembla normal? No podria introduir-hi més rondalles populars, més pubilles i fadrins? Vostè ja m’entén.

—I jo què vol que li faci, si aquesta és la realitat que m’han contat?

Totes les històries em foren explicades un dia o altre per gent que va habitar la muntanya i que he conegut personalment. Moltes de les masies on van viure eren pobres i irrisòries, i avui són un munt de ruïnes. I molts informadors ja són morts.

El balanç és desolador. Aquest recull de gasetilles no ve a omplir cap buit ni aspira a enriquir cap parcel·la del saber, però sí que voldria retre un homenatge als mont-

senyencs que van habitar la serralada en unes condicions de duresa inimaginables per a nosaltres.

Aquest llibre seria encara un munt de notes disperses si no hagués entrat en escena, de manera providencial, en Carles Puche. L’atzar ens va fer veïns de carrer, i la resta va caure pel seu propi pes. No solament és autor dels dibuixos, sinó la formiga que ha dedicat hores i hores a maquetar el llibre, abans que en Jordi Rabascall i la Carme Puche li donessin el toc de gràcia. I per descomptat, i per acabar, voldria agrair l’ajut de tots els informadors que han aportat les seves vivències i records. No sé si el resultat final s’ajusta a la seva versió dels fets, però la intenció hi ha estat.

17

Nota de l’editora Les històries que aquí segueixen es poden entendre de manera independent, com relats separats. Malgrat aquest avantatge, un dels molts que ens aporta el relat breu, us animem a que les llegiu en l’ordre que han estat exposades, i que segueix dos criteris: un de geogràfic, que vol simular un itinerari imaginat pel cos del Montseny, i un altre que reprodueix la teranyina d’una comunitat petita, on alguns noms passen d’una història a l’altra per ocupar rols diferents en cada cas.

Els llops de la Calma

Q

uan arribo al poble d’Aigua-

d’una barraca, que els caçadors ano-

a bosc, la mare ens ficava dins d’unes

freda, em trobo en Quico

menen la Clínica d’en Clua. Els meus

sàrries plenes de palla i les penjava

Clua assegut al portal de casa

pares vingueren de les muntanyes dels

d’una alzina. Si passava algun conegut

seva amb cara de pomes agres. Com

Ports de Beseit, d’un poble remot ano-

per allà, el cridava de lluny: “Ramon,

que l’hort és amarat i no pot feine-

menat Alfara de Carles. Arribaren al

fes-me el favor, fot-li una trompada a

jar-hi, mou una cadira i em fa seure

Montseny per treballar en la campanya

les sàrries i bressola la canalla!”.

al seu costat. La façana és plena de

del carboneig, però s’hi quedaren per

»De Picamena, se n’explica que hi

cranis i ossos de bestiar, que pengen

sempre. Els primers anys vivien al bosc,

havia viscut un traginer anomenat Segi­

com trofeus.

en una barraca de pedra seca, pels

mon, a qui deien Picamerda. Hi tenia la

«A ciutat —m’aclareix— la gent veig

volts de l’església de la Móra. Després,

dona tancada, molt malalta. Quan la va

que col·lecciona didals i mussols, però

l’amo els va oferir de baixar a Picame-

creure morta, va baixar a Aiguafreda a

un pastor com jo, que he estat tota la

na, una caseta glacial posada al peu de

buscar la caixa. De tornada a Picame-

vida a la muntanya, quina altra cosa

la muntanya, al costat de la Riera del

na, se li va girar feina. Tot traginant la

podia arreplegar? Jo sóc nascut a la

Pujol. La meva mare va tenir deu fills.

seva senyora, es va adonar que no era

Calma, que és la serralada que s’alça

Si la campanya li ho permetia, baixava

ben morta i va haver de rematar-la a

damunt del poble. Aquesta muntanya

a parir a Tarragona, però si no era pos-

cops d’aixada. Com que el taüt va re-

enorme és plana i oberta com el pal-

sible, paria dins la barraca. De feina,

sultar petit, i els peus de la difunta en

mell d’una mà, amb els seus tous i clo-

llavors, n’hi havia molta, i els pares no

sobresortien, va xerracar-li les cames i

tets. Vaig arribar en aquest món dins

podien estar per nosaltres. Quan eren

aviat ho va tenir solucionat.

21

22

Quico Clua

»A casa no havíem sentit mai

to dir que són molt antigues. El terreny

aquesta història tan pintoresca, però

era del mas del Bellit, però els amos de

sé que els masovers de la masia del

la casa del Molar el reclamaven i van

Clot de la Móra l’explicaven.

posar-hi un plet, que van perdre. Tot

»Després d’uns anys a Picamena,

i així, van acabar per comprar aquella

ens traslladàrem a Puig-agut, casa més

peça de terra, fet que comportava que

enfilada i tèbia, on vèiem passar les

la Barraca d’en Ra­mon quedava inclosa

corrues d’excursionistes que pujaven

dins del municipi de Montseny i no de

al turó de Tagamanent.

Tagamanent. Fa poc, uns brètols van

»Potser has sentit a parlar de la Sit-

picar la pedra ori­ginal i la van fer mal-

ja del Llop, pastorim que hi ha al cor

bé. La Diputació va decidir endur-se-

de la Calma, prop del lloc que en diuen

la i deixar-n’hi una còpia. Per això, ara

Pedres Blanques. La barraca que hi ha

s’exposa a l’Ajuntament de Montseny.

amb aquella pedra gravada no era feta

»En aquells temps reculats, a la Cal-

del meu record. L’anomenen Barraca

ma creixien unes alzines grosses i ro-

d’en Ramon, perquè diuen que la va

dones, vora el camí de Sant Segimon,

construir en Ramon Vallbona, un an-

que els amos havien respectat perquè

tic masover del Bellit. Però dubto que

servi­en d’orientació els dies de boira.

la fes ell; si de cas, el seu cunyat,

Eren alzines aïllades, que s’albiraven

que era paleta. Per fer-la, van aprofitar

d’una hora lluny, retallades en aquells

una pedra grossa que era a terra, boca-

ho­ritzons pelats. Les més populars

terrosa. Quan la van alçar, van aparèi-

eren la de pla de l’Estany, on sempre

xer aquelles inscripcions, que ara sen-

s’hi entollava l’aigua, i la de la Barraca

d’en Ramon (que no té res a veure amb

quan es dirigia a aquesta casa, li sor-

l’assetjaven. El primer tret ferí mortal-

la que hi ha a la Sitja del Llop). L’Alzina

tiren al pas una colla de set llops. De-

ment un dels animals. El segon tret es

de l’Estany la van tallar dos homes a

vien ser dels darrers llops que campa-

perdé en el bosc. Abans del tercer, els

cops de destral, cap als anys quaranta.

ven per la muntanya. Anaven afamats.

llops ja s’hi havien abraonat. Del xicot

Hi van estar tot un dia. Jo la vaig veure

En la foscor de la nit, els ulls grocs dels

del Bellit, no en quedà res, només sis

caure. Quina llàstima!

llops brillaven com fanalets. Els animals

rastres de sang damunt la neu. Tinc en-

»La Creu de l’Agustí és una mica

el rodejaren. El noi portava un revòl-

tès que els últims llops del Montseny

més avall de l’Estany. Sempre la hi ha-

ver, però només hi duia tres bales. La

van morir a Sant Segimon, enverinats

via vista, però un dia va desaparèixer.

muntanya era ne­vada i feia més silen-

per una co­lla de Vic, que van deixar-hi

L’actual, la hi vam posar jo i un amic

ciosa la nit. Amb la lluentor de la neu,

un burro mort, farcit d’estricnina.»

ferrer, cap als anys noranta. La història

l’alzinar tenia un to lívid i trist. Entre la

d’aquesta creu ja la deus conèixer. Hi

brancada, no gaire lluny, encara es dis-

va morir un mosso del Bellit que fes­

tingia la silue­ta del casal de l’Agustí, i

tejava amb una noia de la masia veïna

la llum de les finestres tenia la matei-

de l’Agustí. Un dia d’hivern, al vespre,

xa grogor que els ulls dels llops que ara

La Creu de l’Agustí i, al fons, l’església de Tagamanent.

La Creu de l’Agustí i, al fons, l’església de Tagamanent.

23

1.

2.

Ramon Vallbona

1. La Barraca d’en Ramon.

2. Inscripcions a l’interior de la Barraca d’en Ramon.

3. L’Alzina de l’Estany, cap als anys quaranta del segle xx. Es tracta d’una foto raríssima d’aquesta alzina llegendària, que l’atzar i la Maribel Gòrriz ens van fer arribar.

25

3.

En Ramon Vallbona va ser masover del Bellit. Es coneixia la Calma

fitant un roc isolat que presentava unes inscripcions suposadament

pam a pam, i un dia em va acompanyar per conèixer molts dels seus

celtes. Darrerament ha fet fortuna el nom d’Estela de la Sitja del

racons. Deia que era el constructor de l’anomenada Barraca d’en

Llop, per referir-se a aquest megàlit. És una denominació sonora

Ramon. En Quico Clua ho dubta i si de cas li’n concedeix l’autoria

però inexacta. La barraca és dalt del Turó del Poniol (o Poriol) i la

intel·lectual. La barraca fou construïda dalt d’un turonet, tot apro-

Sitja del Llop és el planellet que hi ha al peu, al cantó sud.

El castanyer que pipava

E

l Castanyer Gros d’en Cuc és

ningú ho sap del cert, totes les hipòte-

sor­bitades. La impressió que et fa és

l’arbre més monstruós de

sis són vàlides i rajades pel broc gros.

la d’una immensa muntanya de fusta,

Catalunya, i si no l’és, poc

Molt serà que ens vinguin a buscar a

que recorda un termiter gegant de les

li’n deu faltar. Es troba a 750 metres

casa. Probable­ment, el castanyer va

sabanes. Té uns deu o dotze metres

d’altitud, en un barranc llunyà del ter-

deixar de créixer fa molts anys. Un és-

de perímetre, però mil vegades que el

me de Cànoves, anomenat Sot de la

ser viu tan gegantí consumeix tot l’oxi-

mesuressis, mil resultats n’obtindries,

Baga. Creix enmig d’una solana rosta

gen que produeix, i la manca d’ exce-

perquè és tan bonyegut que la cinta

i coberta d’alzinar, a prop de la masia

dent energètic el deu mantenir en un

mètrica no pot més que seguir un con-

anomenada Casa del Bosc. No en sa-

estat d’estancament vegetatiu, en es-

torn tortuós i ple d’entrebancs.

bem l’edat, però algú s’ha aventurat a

pera de la mort. És el concepte de las

atribuir-li 500 anys de vida, que és una

gallinas que entran, por las que salen.

xifra rodona i continguda. I com que

Té unes dimensions totalment de-

Refet de la primera impressió, el vi­ sitant queda sorprès per un altre fet singular: el castanyer és cavorcat, és

27

buit per dins. Té dues entrades a ran de terra, però a diferent nivell, per­què l’arbre creix en un marge. Durant els anys seixanta, aquesta cavitat fou l’habitatge temporal d’un bosquerol, que hi tenia fins i tot un catre i llar de foc.

Avui, tot l’entorn ha estat agençat, amb murets, escales i bancs. El casta­nyer ja no és troballa, sinó mobiliari urbà.

La fitxa tècnica realitzada pel Servei de Protecció de la Natura, de la 28

Genera­litat, diu: «Pels volts dels anys trenta, aprofitant un forat que hi havia a l’es­corça, van calar-hi foc». Gairebé diríeu que fou un acte vandàlic comès per uns desaprensius. La realitat, però, n’és una altra, i ara ha arribat el mo­ment de posar llum en aquest afer.

En Jaume Illa, masover del Cortès, ho va viure de primera mà. Aquesta masia pertany a Sant Pere de Vilamajor, però es troba molt a prop del nostre castanyer. En Jaume morí la nit de

Nadal de 2011, als 87 anys. Aquestes

tenia una mica de cavorca, i l’anome-

me no li plaïa recordar aquest succés.

ratlles volen endreçar un episodi poc

nada terra de castanyer de l’interior

Deia que el Castanyer Gros era des­

conegut de la història de l’arbre més

va prendre amb facilitat. La canalla

cendent d’un grapat de castanyes que

gros del país i, de passada, retre un re-

s’atabalà. El foc, sense flama però te-

havien germinat juntes i que els brots

cordatori a l’home que va viure tota la

naç, s’hi féu fort. La fumèrria era con-

van acabar fonent-se entre ells. Per

seva vida en aquestes muntanyes.

siderable i sortia projectada per una

la fusta de castanyer, no en tenia cap

Era la tardor de 1935, just abans de

xemeneia natural de l’arbre. Una colla

apreci: «Nostro Senyor es va fotre de

la Guerra. En Jaume i el seu germà eren

de caça­dors que feien la batuda del

fred cremant castanyer», deia.

pels volts de la Casa del Bosc, amb el

senglar pel Sot de la Baga veieren el

En Jaume gastava bigotet i tenia

ramat, i cap a l’hora de la gana van te­

fum i cor­regueren a ajudar a apagar

una retirada a l’actor Errol Flynn.

nir una pruïja: van voler escalivar un

el foc. Però tot fou debades, perquè

Quan explica­va un fet graciós, s’enri-

grapat de castanyes. Eren canalla, te­

l’arbre cremà durant tres dies i tres

olava i, com si tingués la boca plena

nien mistos i el Castanyer Gros era allà

nits, fins que el combustible s’esgotà

de sorra, les paraules li anaven sor-

mateix. Les castanyes se sentien cau-

i la cavorca, en­grandida, quedà ben

tint progressiva­ment més escantona-

re a plom, pesants, com pedrades. Pri-

escurada. Aquell foc sorprenent va

des i irreconeixi­bles, fins convertir-se

mer se sent aquell cruiximent de fulles

tenir un efecte posi­tiu, impensat:

en una mena de magma oral, una

de les capçades, i després, l’impacte

va eliminar un fong in­fecciós que in-

salsa espessa de sons, riotes i esbu-

sec, ofegat, contra terra. Feren foc a

festava l’arbre. Es coneix que el pare

fecs. El sofriment era visible en el seu

prop de l’arbre, damunt d’una arrel

d’en Jaume no n’estava al cas, perquè

rostre. Al final de l’episodi, es feia la

vella. Tot d’un plegat, el castanyer co-

quan es va assabentar del que havia

calma. En Jaume quedava devastat i

mençà a pipar. L’escalfor s’havia trans-

fet la canalla els propinà un jec de lle-

tornava a la seva morositat habitual,

mès fins al cor de l’arbre i començava

nya monumental, una cosa mai vista.

com si estigués envaït per una fatiga

a fume­jar. En aquell temps l’arbre ja

Malgrat els anys passats, a en Jau-

molt antiga.

29

Jaume Illa i Vilà va néixer a la Figuera, el gran casal de la Calma on havia estiuejat l’escriptor Joan Maragall. Més endavant anà a viure a la Casanova de la Figuera, després a Can Cuc i, finalment, al Cortès. La seva dona, la Magdalena, era filla del mas del Saüc i visqué la joventut a les Planes del Cortès, masia bastida a mil metres d’altitud i molt a prop d’on feia de masover el seu futur marit.

Per a alguns poca-soltes, en Jaume era el Bisbe Cortès, en virtut d’un fet molt antic. Un descendent del mas del Cortès, Ricard Cortès i Cullell, mort el 1910, arribà a ser bisbe auxiliar de Barcelona. A causa de l’estimació per la parròquia de Santa Susanna i pel copatró sant Elies, el 28 d’agost de 1904 oficià una missa en aquesta capella, missa que fou molt concorreguda. És l’exemple de com una facècia rural es transmet de generació en generació.

A Sant Elies, s’hi fa un aplec a l’abril, per demanar el benefici de la pluja. Durant tres segles hi va haver ermità, però el darrer va fugir-ne el 1914, quan el temple amenaçava d’esfondrar-se. El 1945 s’hi feren les obres oportunes, i l’ermita recobrà el seu bon aspecte actual. Amb el darrer ermità, però, s’apagà el caliu del lloc. Ara, Sant Elies, encimbellat dalt d’un turó, només té la companyia d’un panorama immens.

Jaume Illa i Vilà

Jaume Illa sota l’Alzina del Porxo, prop de la masia del Cortès, a primers dels vuitanta.

31

Aplec de Sant Elies de 1964.