Natxo Corresa Marín, Cap de Colla de Campaners de Morvedre

Natxo Corresa Marín Cap de Colla de Campaners de Morvedre

REFLEXIONS I ESTUDIS

AL SO DE LA FESTA, ALS SONS DEL SEGLE XXI

Natxo Corresa i Marín1

Els temps litúrgics forts venen acompanyats de símbols, manifestacions o altres tipus d’expressions que formen part de la seua idiosincràsia i que, de tan en quan, formen part d’un element comú, reforçant el sentiment patriòtic i identitari. És el cas de moltes de les tradicions que els cristians tenim per Nadal o per Setmana Santa, el dia dels innocents, la tradició de fer regals per reis, sons típics —els tros d’avís de les festes o alguns saborosos i elaborats menjars de la nostra variada gastronomia mediterrània.

Per a molts ciutadans aquestes manifestacions culturals, que tenen el seu origen en la religiositat popular, s’han convertit en simples tradicions que avui gaudim els dies de festa o quan l’antull ens envaeix, tot i que moltes vegades són en eixos moments quan —bé pels records, bé perquè als aparadors de les tendes es mostren— ens abelleixen. Torrons, panfigo, pastissets de moniato, l’olla amb la pilota de nadal; les pataquetes dels dijous llarders que ens anuncien la proximitat de la Quaresma, les coquetes per sant Blai, els bunyols per sant Josep, les figues albardades, l’arnadí, les mones de pasqua o les llesquetes en ou... el xocolate amb panquemao, coques cristines, de carabassa o coca caldosa per al divendres sant, després del calvari... De salat trobem les mandonguilles d’abadejo, el potatge, l’arròs amb abadejo i coliflor, les faves, els ximos... Tots aquests menjars venen condimentats amb una llarga sobretaula, amb bones companyies, sons i olors especials, com són les bandes de música, de tambors, la pólvora, el clarí de Collet —el nostre amic Andrés Melià—, els tambors dels saions, les llances colpejar terra, els crits dels plegadors...; l’olor a atxa, a l’encens pels carrers quan passa la Vera Creu… les campanes i matraques.

El que realment fa preciosa la Festa és que es viu i, per tant, es gaudeix, aconseguint que la seua transmissió de generació en generació mantinga un alt component emocional i en conseqüència es garantisca la seua perdurabilitat.

1 Master en Gestió i Conservació del Patrimoni Cultural. Cap de Colla de Campaners de Morvedre. Majoral 2010.

Tot i que no tothom la viu igual, al voltant de la Festa hi ha una sèrie d’elements comuns que tothom identifica amb el moment: el signe de la cendra, el color morat que il·lumina el campanar durant tota la quaresma i part de la setmana santa, els faldons que engalanen els balcons i finestres de la ciutat, el soroll dels tambors i les matraques, les moquetes que protegeixen l’asfalt del casc urbà antic, les cordes de les campanes penjant per cada nínxol del campanar de la Vila —fins no fa gairebé molts anys, l’aparador de la pastisseria Cuenca decorat amb els pastissos amb els de les majoralies que regalaven al seu clavari.

La subhasta vista des de l’ermita. Foto: Natxo Corresa

Però què és viure la Setmana Santa Saguntina? Abans de continuar em permetreu l’atreviment de fer un xicotet parèntesi sobre què significa el concepte viure. Des del punt de vista biològic no és més que tenir vida, passar i mantenir la vida, tan mateix, des d’una vessant filosòfica, viure és ser conscient i prestar atenció al cos i l’ànima, és donar sentit al eixe procés biològic que ens manté vius; és, doncs, aprehendre de l’entorn, ser racionals, que n’és la virtut que ens caracteritza i ens identifica com espècie, el raciocini, tot i que de vegades semble el contrari; és compartir i la vida en societat, i per tant participar-hi de les seues manifestacions, és a dir, de la seua cultura . Viure la Setmana Santa Saguntina és, doncs, anar un poc més enllà de l’espectacle en sí, de la tradició per la tradició, és donar-li de manera racional, coherent i respectuosa, forma material als sentiments i expressions que els saguntins del segle XIII, XIV i XV —centúries que són gènesi— ens han transmès i que tenim l’obligació de preservar i/o transmetre. Conèixer el per què es fan les coses dona sentit a eixes manifestacions i, a més a més, crea vincles d’unió entre tots els que les comparteixen. Viure-les és, també, adaptar-les a les necessitats socials i culturals de la societat actual, amb el compromís i la responsabilitat que li pertoca a cadascú. Els costums no són del tot inamovibles, rígids i tancats, tot el contrari, són dinàmics, mal·leables i oberts —o així ho entenc que deurien ser—.

La Festa és, per tant, un compendi de costums que ens han arribat i que tenen el seu origen en el Morvedre medieval del segle XIII-XIV i que es nodreix de

Adoració a la Vera Creu dels majorals de l’any 2016. Foto: Natxo Corresa

Vista de la Passió en Viu des del Campanar. Foto: Natxo Corresa

diferents tradicions de religiositat popular esdevingudes dels menorets, dominics, trinitaris2 que van aportar durant centúries —a excepció dels predicadors— manifestacions populars que feien intel·ligible el misteri de la mort, passió i resurrecció del Nostre Senyor. I en totes aquests anys, la Festa ha estat també adaptada a les circumstàncies històriques de cada temps, a les normatives supralocals, civils i religioses i a les regles establertes per la pròpia confraria, formada, al cap i a la fi, pels saguntins que, front a les vicissituds dels temps han adaptat —alterant i modificant la tradició d’una manera o altra— la Festa fins avui en dia.

Així doncs, la Festa és un compendi de tradicions populars com és el drama sacre, la processons de deixuplinants i costums més oficials que, a través dels anys, van forjar al Setmana Santa Saguntina que avui coneguem. La desaparició del teatre anà incorporant imatges que

2 Vid. CORRESA I MARÍN, Ignasi: “Les ordes religioses i la Setmana Santa Saguntina,” Setmana Santa Saguntina 2005, Majoralia de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist 2005, 2005, pp. 217-229.

ampliaven el patrimoni de de la confraria, la introducció dels grans passos que han d’anar arrossegats pels confrares o majorals, els nous passos estils andalusos que canvien el pas tradicional llarg per altre més curt i mogut, les noves processons, la subhasta, la Vigília... Moltes són les incorporacions, els canvis i modificacions que s’han realitzat tot per una qüestió: garantir la seua permanència sense perdre l’essència.

Altre cas que ens ocupa, és el de les campanes3, que també és molt significatiu. Com tothom sap —tot i que durant la gran part de la nostra història aquests instruments de bronze han estat el mitjà de comunicació més important a nivell comunitari, és a dir, com element integrador i identificatiu de la societat— des dels anys seixanta del passat segle, les campanes van motoritzar-se, deixant de fer els tocs que durant més de cinc centúries havien servit a la societat per identificar festes, preceptes, urgències, morts, naixements, pregàries, regs, tancaments portes de la vila... litúrgies i celebracions. Les campanes van ser fins a eixe moment, un so tradicional que amb l’entrada de les noves tecnologies i els mitjans de comunicació, van quedar-se obsoletes i, a poc a poc, van anar fent-se fora de la vida comunitària, de vegades silenciant-les, de vegades ignorant-les.

El mateix que passà amb les campanes ocorregué amb altres instruments, immobles, espais i, el què és més important, formes de fer i entendre, que formaven part de la normalitat tradicional de la nostra ciutat i que, a poc a poc, iniciaren un camí cap a la desaparició. Podríem posar molts exemples d’infraestructures que no serviren, s’abandonaren i s’afonaren o destruïren, ferramentes que no s’usen, treballs que no calen, aparells que ja no tenen sentit... Tan mateix al final dels noranta de la centúria passada i durant la primera dècada del segle XXI, emergiren grups o associacions que, amb una sensibilitat especial, reivindicaven el patrimoni cultural esdevingut d’aquests béns en desús, entre ells les campanes.

Fou en juliol de 2006 quan per primera vegada, un grup d’amics de la confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, ens vam agrupar per tocar campanes i d’aqueix grup sorgí l’actual associació de Campaners de Morvedre. L’objectiu n’era recuperar els sons tradicionals de les celebracions més importants de la nostra ciutat i comarca que feia quaranta anys havien desaparegut. La primera tasca va ser, aprendre a tocar, posar-se en contacte amb altres moviments associatius que tenien les campanes i els tocs com eix vertebrador de la seua funció social i cultural, i difondre el que nosaltres coneixíem entre la població, de manera que el so de les campanes, el primer mitjà de comunicació de la nostra ciutat, tinguera presència, al menys, els dies més rellevants.

3 Recomane la lectura del meu article CORRESA I MARÍN, Ignasi: “Sons de dol, sons de Déu. El toc de matraca a la Setmana Santa,” Setmana Santa Saguntina 2007, Majoralia de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist 2007, 2007, pp. 297-304.

Alguns dels membres de Campaners de Morvedre. Foto: Natxo Corresa

Amb aquest esperit reivindicatiu, de recuperació i de divulgació, va crear-se l’associació Campaners de Morvedre. L’objectiu és que la societat conega la repercussió que van tindre aquests instruments en la història i com, malgrat que el seu ús ha quedat reduït a allò estrictament religiós, també tenia una funció civil d’allò més important, com era ordenar la vida de la societat a través dels tocs de campanes. La nostra funció és donar a conèixer i mantenir tot allò que s’esdevé de les campanes, tant el patrimoni tangible —bé siga immoble o moble (campanar o campanes i matraca)— com l’intangible (tocs, sons, modes de fer…).

Per recuperar i mantenir és imprescindible conèixer i donar-li sentit a allò què fem, sinó, la nostra tasca estarà condemnada a la desaparició. És per això que Campaners de Morvedre convida a pujar al campanar a amics i associacions de la nostra ciutat i també d’altres llocs de la comarca, ensenyem què fem i els fem partícips dels tocs. Primerament ho fem amb els representants del municipi, que, com no podria ser d’altra manera, amb el seu suport duguem a terme molts projectes de difusió i intervenció del patrimoni, però també ho fem amb altres associacions culturals i confraries religioses.

Hem de dir que, de la mateixa manera que, els Campaners de Morvedre, vam sorgir els vinculats a la Confraria de la Sang, és la Setmana Santa Saguntina l’eix central dels tocs que els campaners fem al llarg de l’any, doncs suposa la re-

alització de tocs especials, alguns d’ells sols fets a mà, com són els repics, els vols de glòria o els tocs de matraques.

Possiblement de tots els tocs que realitzem Campaners de Morvedre al llarg de l’any, els més emotius són també els de la Setmana Santa Saguntina, pel que signifiquen i representen en la nostra localitat, però alhora, també perquè de tots els tocs, els de la Festa pròpiament dita, el l’absència de campanes, fan que els tocs del Tridu Pasqual siguen especials. És ací on les matraques agafen tot el protagonisme, en aquest període que s’inicia després del glòria de Dijous Sant fins al glòria de Vigília Pasqual i, que silencia els bronzes, el que fa que eixos tocs siguen més especials. Concretament la matraca nova del campanar de la Vila —batejada com Puríssima Sang— n’és des d’eixe moment l’única protagonista que acompanya els actes més importants i rellevants de la nostra Festa.

Els saguntins i visitants observaran durant eixos dies del Triduu Pasqual, dues diferències en el campanar. Primerament la il·luminació del campanar, que canvia del morat típic de la Quaresma al blanc de la primera part del Triduu (Dijous Sant), roig (Divendres i dissabte) i blanc (diumenge de Pasqua). Aquests colors responen al colors de litúrgics de la passió, el blanc a les solemnitats festives i el roig, al mateix temps ens recorda el color de la sang. En segon lloc, que les campanes no sonen, són silenciades, fins i tot les hores, —que visualment i com a símbol d’aquest dejú de campanes— les cordes que usem els campaners per volte-

Divendres Sant de 2017. Foto: Natxo Corresa

Matraca de la Puríssima Sang de Jesucrist i campana Crist Rei o campana del Calvari. Foto: Natxo Corresa

Primers raigs de sol donant al calvari mentre es realitza el calvari. Foto: Natxo Corresa

jar-les, es deixen caure pel campanar amb un crespó negre lligat en senyal de dol per la mort del Nostre Senyor Jesucrist.

Si hem dit que les campanes tradicionalment marcaven els ritmes de la ciutat i per tant dels ciutadans, al estar silenciades, la ciutat es manté durant eixos dies morta —per dir-lo d’alguna manera—. Efectivament en un temps no molt llunyà, la ciutat s’adormia per celebrar la mort i passió de Jesucrist, les campanes emmudien i els saguntins, deixaven els seus quefers per després d’aquests dies. Òbviament ara no ocorre, i gràcies a Déu, hospitals i altres serveis funcionen, però en el record i —el que és més important— en la tradició viva de la ciutat, al nucli històric la vida s’atura en plena Festa i dóna lloc als ressons de tambors, murmuri i matraques. Les campanes donaran protagonisme, doncs, a les matraques amb el seu so característic per informar a la ciutat de, l’inici del monument de Santa Maria, l’últim en instal·lar-se i, per tant, marcarà també l’inici de la visita de monuments.

De tots els tocs de la matraca, tots ells emotius per als campaners, hi ha un que és molt bonic perquè durant el seu so trenca el dia, està a punt de trencar o

acaba de fer-ho i el sol il·lumina amb els seus primers rajos, el castell, la mar i l’horta. Estem parlant del toc que es fa al calvari, just quan el Natzarè arriba dalt del tot i després del Pare Nostre per tots els difunts de la població, i al crit de Puríssima Sang de Jesucrist, dels plegadors i el soroll de les llances i el tambor, s’alça el pas sobre els lloms de la majoralia eixint que ha acomplert la seua tasca i mamprèn el camí de tornada cap a la Sang. Just en eixe instant, les matraques són accionades fins que el Natzarè baixa les escales del calvari nou acompanyat d’un oceà de devots o visitants que no volen perdre’s una de les estampes més esperades del matí, junt al de l’eixida, de l’ermita, l’entrada al calvari i l’entrada a Santa Maria, on tindrà lloc el sermó de la galtà

Eixos instants, en el que el sol daura el nostre Mediterrani i els esclats dels tambors i crits dels plegadors i rius de gent, l’olor a cera i xocolata impregnen el casc antic, són per als que estem al campanar, postals d’emocions que, al passar pel cor, tenen cada any, un record especial.

Junt a aquests tocs, també tenen un significat especial, —tal vegada més per als majorals i confrares que el viuen com seus i que junt a les marxes processionals de la Lira Saguntina que acompanya la Vera Creu—, s’escolten i intensifiquen el moment. L’entrada i l’eixida de la Vera Creu de l’ermita de la Sang és informada a la població per les matraques de Santa Maria, quan s’acosta a la plaça major, quan entra al Salvador, quan passa per l’ajuntament, quan s’acosta amb solemnitat a

Pujant al calvari. Foto: Natxo Corresa

Campana dels Patrons amb la corda penjant i el sol naixent. Foto: Natxo Corresa

Santa Maria, entra i ix d’ella i, per acabar, quan finalitza la processó, són tocs que sols per als majorals i clavaris que l’escolten i la porten, tenen un simbolisme especial i, possiblement, el perceben d’una manera molt especial.

Sons, visions, textures, olors, sabors... de la Festa, de la Setmana Santa Saguntina, són percepcions que tothom té, però que cadascú viu de manera diferent i que sols, amb coneixement de causa, tenen major repercussió al nostre cors. Viure la setmana santa i, en concret, la Festa, n’és percebre, des de la realitat de cadascú, cadascuna de les qualitats que la defineixen i l’impregnen. El que hem de tenir present és que, com ocorre en la seua percepció, també en el temps, els nostres avantpassats han anat incorporant i modificant elements, adaptant, la Festa, al seu temps. Les percepcions poden evocar temps llunyans, tanmateix no tenen el perquè ser iguals. La nostra missió com a ciutadans i confrares està en garantir i continuar la Festa, sempre millorada.

A la majoralia d’enguany, a la qual agraïsc que haja pensat amb mi per a col·laborar en aquest llibre, els desitge, no sols que no els ploga, sinó que siguen conscients de cadascun dels moments que els va a tocar viure, que siguen capaços de percebre-les i passar-los pel filtre de l’amor, que resideix en el cor, per a que puguem transmetre’ls, millorats, a les generacions venidores.