Llibret Cervantes 2017 by Falla Cervantes Paiporta

CERVANTES, S.L. fallers since 1974

Paiporta, Falles 2017 El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Edició i Redacció: Associació Cultural Falla Plaça de Cervantes Il·lustracions: Elena Tarazona Portada i Coordinació: Delegació de Llibret Maquetació i impressió: ITRES Arts Gràfiques, S.L. Dipòsit Legal: V-732-2012 Agraïments: Rafa Solaz, Museu de la Rajoleria de Paiporta

CERVANTES, S.L. fallers since 1974

DE PROFESSIÓ… FALLER! Verónica March

Este és el llibret número 10 que enllestisc amb els meus companys Héctor i Rafa i amb la feina de tots els fallers i falleres que volen participar de la seua redacció. Després d’estos deu anys puc dir que hem desenvolupat una tasca quasi professional d’este treball. En totes les comissions de falla podem trobar llibreters. Però també cuiners, costurers, contables, pintors i dibuixants, directors artístics, secretaris, decoradors, coreògrafs, actors, fusters, escultors… i moltes més tasques que de segur me deixe. I és que ser faller no és tan fàcil, igual un any dus comptes, com altre et toca cosir o altre posar llums o banderes, tot depén també de les habilitats que cadascú puga aportar al col·lectiu. La falla és al fi i a la cap com una microsocietat que necessita de totes les especialitats per fer rodar cada any l’exercici faller. Som una empresa fallera. Enguany hem volgut parlar de tots els treballs que mouen les falles, tant dins com fora de la comissió. Amb quins càrrecs conta la nostra empresa? Quines professions viuen de les falles? Quins oficis es veuen beneficiats amb la festa fallera? I de quina manera? De tot açò parlarem al llarg d’esta publicació. I com parlem d’oficis anem a mirar cap al nostre poble, repassarem aquelles professions que per un motiu o altre estan unides a la història del nostre municipi. Com també

farem vista enrrere per conèixer aquells oficis que ja no estan o aquells treballs artesanals que encara perduren al llarg de la Comunitat Valenciana i que ara s’han convertit en un gran valor afegit per a la zona i quasi en un atractiu turístic. I és que la nostra falla, ‘Sense ofici ni benefici’, parla precisament d’això, de l’àmbit més laboral de la nostra vida, i dels tants maldecaps que ens porta la seua falta, que eleva l’atur fins a xifres desorbitades. Molta falta de llocs de treball en la nostra societat i en canvi en les falles en tenim… per a donar i vendre. Voleu treballar amb nosaltres? Ser part de Cervantes SL? Aleshores comenceu la vostra lectura, això si, no espereu cobrar en diners, ací no hi ha nòmines. Ser faller de professió no ompli butxaques, però si l’ànima.

4 #LlibretCervantes17

ÍNDEX De professió, faller! ............................................................3 CERVANTES, S.L. DES DE 1974 La nostra empresa. Qui som ..............................................7 Imatge corporativa .............................................................8 Junta Directiva...................................................................10 Carta de presentació ........................................................16 Relacions públiques i institucionals ..............................18 Currículums .......................................................................28 La Plantilla ..........................................................................32 Vols treballar amb nosaltres? ..........................................42 En producció .....................................................................44 MIRA QUE LES FALLES DONEN FEINA! Els oficis de la festa ...........................................................49 La Falla Cervantes i la inversió local ...............................52 L’espai publicitari als llibrets de falla ..............................56 Les falles, impacte econòmic ..........................................60 OFICIS ARTESANALS Artesania valenciana.........................................................67 A què sonen els oficis? .....................................................75 Oficis desapareguts..........................................................78

LA PAIPORTA TREBALLADORA De què ha viscut i viu Paiporta? ......................................85 El rajoler. Història d’un treball artesanal ........................88 El campaner. Entre art i ofici ............................................92 El sereno. Els guardians de la nit ................................. 100 Els seders. Teixidors d’una època ................................ 104 El palleter. Un ofici revolucionari ................................. 111 Paiportins pel món! (Buscant-se la vida) ..................... 115 MENUTS OFICIS Els oficis, les falles i els blusons perduts ..................... 121 Activitats .......................................................................... 122 Què vols ser de major? ................................................. 124 Jornades de portes obertes ......................................... 126 GALERIA D’IMATGES..................................................... 128 COL·LABORADORS....................................................... 137

CERVANTES, S.L. DES DE 1974

LA NOSTRA EMPRESA. QUI SOM. Som una empresa d’origen paiportí que proveeix de solucions integrals en qüestions socials, culturals i d’entreteniment. Al 1974 un grup menut de paiportins es sentà al voltant d’una mateixa taula per unir els seus interessos i objectius: - Donar un servei fester al barri - Promocionar la cultura valenciana - Formar un pol d’atracció social i potenciar la vertebració del municipi - Oferir llocs de treball als propis paiportins i paiportines - Impactar directament en l’economia local Així naix la CERVANTES, S.L., empresa coopertativa i col·laborativa que a dia de hui està formada per 460 treballadors i traballadores. Som una empresa líder en cavalcades, llibrets i monuments fallers. Oferim serveis de tot tipus però la nostra màxima gira al voltant de la cultura i la festa: enllestim actes, preparem menjars multitudinaris, construïm escenografies, editem publicacions, dissenyem roba, fem espectacles. Treballem d’acord amb les bases d’honestitat, respecte i treball en equip, sent la qualitat i la innovació els nostres punts diferencials. Actualment els nostres líders empresarials i presidents de CERVANTES, S.L., són Jesús Cusy García i Alejandro Delgado Zamora. I al llarg de 2017 les encarregades de les relacions públiques i institucionals de la nostra empresa són Alejandra Cascales Ortiz i Mireia García Benlloch. Valors de CERVANTES, S.L. · Respecte als nostres empleats, proveïdors i clients · Qualitat màxima en l’elaboració del producte · Compromís amb els clients · Excel·lència · Superació tant a nivell personal com professional

· Responsabilitat en els nostres actes · Ordre i neteja en la nostra fàbrica · Actitud positiva · Unió entre treballadors, formant un equip de constant lluita · Millora contínua en tots els departaments

IMATGE CORPORATIVA

Cervantes S.L. com a empresa destacada dins del sector festercultural de la població de Paiporta, té clarament definides les seues línies de màrqueting i comunicació. Identificada amb el color TARONJA, el seu escut porta com a baluard del seu caràcter valencià i paiportí al Palleter, insigne figura de la història valenciana, que més endavant serà descrita en esta

www.fallaplazadecervantes.com

publicació. Bordejat de dos llaçades i d’un bunyol, el Palleter ha estat present al nostre escut des de la creació de la falla en 1974. La seua modernització d’acord amb les línies gràfiques de cada moment, és l’única variació que la imatge corporativa de la nostra empresa ha sofert al llarg dels seus 43 anys d’història.

AcFallaPlacaCervantes

#SomCervantes

@Falla_Cervantes

Actuals estendarts major i infantil

Logos commemoratius d’aniversaris 9

Evolució gràfica de l’escut de Cervantes, S.L.

Serigrafia de l’uniforme de treball

JUNTA DIRECTIVA PresidĂ¨ncia

Secretaria

Tresoreria

Festejos

Infantils

Llibret i Publicitat

Cavalcada

Jocs i Activitats Diverses

Gastronomia 13

Joventut

Focs

Banderes

Junta Local

DIRECTIVA INFANTIL

CARTA DE PRESENTACIÓ Benvolguts components de la directiva i treballadors/es de CERVANTES, S.L.: A punt de finalitzar l’exercici i veient els resultats aconseguits per la nostra empresa, que ens honra dirigir, no volem deixar passar per alt el merescut reconeixement a tots els que formeu part d’esta gran companyia. Uns treballadors/es que han participat de forma activa en cadascun dels actes realitzats. Gràcies a l’esforç i sacrifici, hem aconseguit tots els objectius marcats en totes les delegacions que componen esta gran empresa i els èxits derivats són completament vostres.

CERVANTES, S.L. és una empresa amb gran rellevància en el sector faller paiportí, comptant amb quaranta-tres anys d’experiència. Esta situació és fruit de la gran dedicació que any darrere d’any han anat realitzant cadascuna de les generacions que han conformat la nostra estructura. El vostre incessable treball, sense tindre en compte horaris ni escatimar esforços, ha superat les nostres expectatives, per la qual cosa estem molt segurs que en el futur seguirem comptant amb la vostra aportació. Reiterant la nostra felicitació i reconeixement, desitgem que gaudiu d’estes merescudes festes durant la setmana fallera i que després d’elles torneu a la vostra casa amb major il·lusió si cap, per a afrontar el nou exercici faller que començarà després de que les cendres falleres de les falles de 2017 s’apaguen. Atentament. Presidents Cervantes, S.L.

Alejandro Delgado Zamora.

Jesús Cusy García

ALEJANDRA CASCALES ORTÍZ Alejandra, com la brisa marinera que de matí arriba a l’horta tu, vas vindre a la carrera per a regnar a Paiporta A la sang, la Malvarosa i un sabor a sal banyada recordant-nos a Sorolla amb la llum de la mirada Ulls cristal·lins com l’aigua i un somriure cridaner obliguen a qualsevol a caure de tu, presoner Els encants encisadors t’han fet mereixedora de ser d’esta comissió la seua ambaixadora Per això, dolça Alejandra no gaudir d’este gran any seria un gran pecat, al ser tu la regina de la falla del Mercat.

MIREIA GARCÍA BENLLOCH Mireia, Tos pares et van presentar mentre jugaves al mercat i molt feliç al saber-ho va començar el teu regnat Tranquil·la i orgullosa vas gaudir l’exaltació i amb paraules de ta tia vas explotar d’emoció Ja ha arribat la festa gaudeix-la de tot cor i als xiquets d’esta falla mostra’ls el teu amor Amor i valenciania són sentiments molt subtils que demostres com a fallera d’esta comissió infantil La vitalitat i el somriure són de Mireia el millor, i et fan digna mereixedora del títol de Fallera Major.

Alejandra treballa en el departament dâ&#x20AC;&#x2122;administraciĂł de lâ&#x20AC;&#x2122;hospital veterinari Valencia Sur

Mireia vol ser tennista, per aixĂ˛ rep classes regularment en el Poliesportiu Municipal

CURRÍCULUM FALLERA MAJOR

ALEJANDRA CASCALES ORTIZ DATA DE NAIXEMENT: 23 de març de 1986 HABILITATS: Podría descriure’m com una xica polifacètica, ja que des de xicoteta amb ma mare solia fer treballs manuals com decoració de figures, quadres en relleu, punt de creu i se’m donava molt bé el dibuix. Després de més major em vaig ser interessar més pel tema de maquillatges, perruqueria, etc. Sempre m’han dit que valc igual per a un trencat que per a un descosit, i una de les meues grans habilitats és la cuina, sobretot la resposteria creativa, que ha segut un dels meus últims descobriments, em relaxa moltíssim i a la gent li encanta! 28

AFICIONS: Dins de l’àmbit d’estil de vida saludable em fascina el tema de la nutrició, també m’encanta practicar esports: pilates, gym... Sempre intente traure diàriament un ratet per a poder dedicar-me a açò. Pel que fa a l’oci crec que el normal: una bona sessió de cinema, un bon llibre quan dispose de temps i com no, una bona vesprada de compres, una reunió amb amics i amigues, un bon sopar i una miqueta de festa. PERSONALITAT: Em definisc com una persona molt autocrítica, detallista i perfeccionista, capritxosa i impacient, amiga de les meues amigues i amics, reponsable, treballadora però també divertida, pallassa i una miqueta ‘alocada’. INCORPORACIÓ A L’EMPRESA I MOTIUS: Des de xiqueta m’han tornat boja les falles. Sense ser fallera arribava el dia 1 de març i fins que arribava el dia 19 per a mi canviava tot, els horaris, les meues rutines, intentava gaudir de les Falles al 100% sense perdre’m cap acte a València, intentava veure-ho tot sempre que podia. Fa uns anys vaig començar a viure les falles com a fallera, i per a mi va ser un somni complit. Per fi podia posar-me els monyos i les pintes de fallera i vestir de valenciana com tantes ocasions havia imaginat, passejava pels carrers al ritme de la banda música, per fí podia fer l’Ofrena de flors a la nostra Verge dels Desemparats… A poc a poc la idea i les ganes de poder algun dia ser ¨Fallera Major¨ va començar a rondar pel meu cap. Anar agarrada del braç del President com a representant de tota la comissió, acudir a tots els actes i viure les festes d’una manera única, sense saber si algun dia podria posar-li data a aquella gran il·lusió. PROFESSIÓ: Actualment cap de recepció en el departament d’administració de l’Hospital Veterinari Valencia Sur de Silla.

Què li pot aportar esta FM a Cervantes SL? Tinc moltes ganes de viure estes Falles intensament, i crec que puc ser una gran representant de la Falla Cervantes, i faré tot el que estiga en les meues mans perquè al costat de Jesús, Mireia i Alejandro, este siga un gran any per a tots. Què és el que més li agrada a ALEJANDRA del sector faller? Tot el que tinga a veure amb el món faller em crida l’atenció i em fascina, des de l’artesania, indumentària, tradició, etc… Però de la setmana de falles m’encanten les mascletaes i els castells de focs artificials amb el seu terratrémol i la seua olor a pólvora, els passacarrers amb les bandes de música, vestir-me per a qualsevol acte i especialment per a l’ofrena, veure a la Verge amb el mantell ple de flor… Si sóc sincera, no puc decidir-me per únicament una cosa. Aquest càrrec honorífic en l’empresa sols dura un any, quins són els teus desitjos? Els meus desitjos són gaudir al màxim cada segon del regnat, ja que em sent privilegiada per poder viure les falles d’esta manera tan intensa , i desitge que tota la nostra comissió ho gaudisca igualment al costat de nosaltres.

MISSATGE PER ALS COMPANYS DE CERVANTES SL Dir-vos que espere i desitge representar a la comissió de la Falla Plaça de Cervantes el millor que puga, i estar a l’altura que es mereix. Que tots junts, tant infantils com a adults, visquem i gaudim d’unes increïbles falles de 2017.

CURRÍCULUM FALLERA MAJOR INFANTIL

MIREIA GARCÍA BENLLOCH

DATADATA DE NAIXEMENT: 22/06/2006 HABILITATS: Els videojocs AFICIONS: Tennis I Ball 30

PERSONALITAT: Extrovertida, alegre i sincera INCORPORACIÓ A L’EMPRESA I MOTIUS: Als mesos de nàixer ESTUDIS: Cinquè de Primària Quèli pot aportar esta FMI a Cervantes SL? La meua alegria Què és el que més li agrada a MIREIA del sector faller? La mascletà i l’ofrena Este càrrec honorífic en l’empresa sols dura un any, quins són els teus desitjos? Passar-m’ho be i disfrutar el dia a dia com ha Fallera Major Infantil de 2017 MISSATGE PER ALS COMPANYS INFANTILS DE CERVANTES SL Que disfrustem al màxim, participant de tots els actes d’aquestes falles de 2017, perquè siguen unes falles inoblidables per a tota la comissió infantil.

PETARD

Tub de cartró o paper farcit de pólvora que es fa explotar en època fallera. Es pren en la mà i s’encén amb una metxa o mistera, després es llança mirant que no passe cap persona. Servix per fer soroll i fer entendre a veïns i visitants que estem en falles.

LA PLANTILLA ÀREA COMERCIAL Barberá Vall, Tania Cortina Martínez, Enrique Cortina Martínez, Palmira Delhom Villalba, Maite Doguet, Christophe Folgado Valero, Raul

Fuertes Bercianos, Mª Teresa García Vázquez, Salvador Gómez Maldonado, Daniel Marí Andreu, Cristina Moreno Pérez, Mª Pilar Obregón Belenguer, Tomás

Pérez Muñoz, Gonzalo Rodríguez Blasco, Jorge Rodríguez Juárez, Vanessa Soler Sarrión, María

ÀREA COMUNICACIÓ I DISSENY Andreu Huesa, Miguel Angel Del Saz Masiá, Jose Domingo Gregori López, Pilar

Martínez March, Verónica Salvador Martínez, Rafa Tarazona Tarazona, Elena

Verdejo Hortal, Eva María

ÀREA FORMACIÓ Alabau Rodrigo, Francisco José Bellod Salvador, Laura Benlloch Ortíz, Tamara Chaler Alcántara, Ana María

Císcar Soriano, María Pilar Fabià Baviera, Vicky Ferrandis Puertes, María Gómez Maldonado, Coral

Marí Andreu, Marí Trini Marín Jaramillo, Tamara Masiá Tarazona, Mª Carmen Minguillón Briz, Dario

Montaner Fernández, Almudena Moreno Ramón, Héctor Moreno Ramón, Susana Palmero Martínez, Amparo Palmero Martínez, Maica

Pascual Muñoz, Josep Lluis Pastor Tarazona, Amparo Planells Andreu, Santiago Puertes Ruíz, Esther Puertes Torrent, Xelo

Soler Aroca, Lorena Tarazona Tarazona, Nacho Valls Pastor, Encarna

ÀREA GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ Alanzabes Moya, Ana Amat Sánchez, Mª Teresa Benlloch Ortiz, Noelia Cascales Ortiz, Alejandra Chisvert Ibáñez, Josefina Chisvert Tarazona, Mªcarmen Company Pausa, Ana María Dalmau Marí, Miguel Angel Felipe López, Benita Fernández Gómez, Carolina Fernández Zomeño, Dori Fernández Zomeño, Nieves Ferrandis Puchal, Amparo Ferrandis Serrano, Salvador

Folgado Valero, Inmaculada Galán Pastor, Gema María García Morales, Eva Mª Gómez Feliciano, María José Gómez Medina, Lydia Juana González Alonso, Marcos Manuel Herrería Rodríguez, Ibán López López, Jose Martí Navarro, Hipólito Martínez Ferrandis, Héctor Martínez Sánchez, Sofía Monreal Herrera, Raquel Obregón Belenguer, Jessica Olmos García, Mª Carmen

Pascual Muñoz, Inmaculada Pera Mateu, Sergio Ramón March, Vicenta Mª Romeu Cervera, Beatriz Roselló Aguilar, Marina Ruíz Zamora, Vanesa Tarazona Babiera, Mª Amparo Tarazona Balbastre, Mª Amparo Tarazona Balbastre, María Tarazona Motes, Alfonso José Tarazona Motes, Sari Tarazona Rubio, Loli

ÀREA DE PRODUCCIÓ I MANTENIMENT Aroca Sáez, Emilio José Barreales Feliz Miguel Ángel Belda Rua Javier Bermell Jiménez Rafa Boluda Moya Pili Chirivella Ruíz Juan Antonio Coscollà Martínez Jordi Cusy García Jesús De La Fuente Cuenca Javier Escoruela Peiró Rafael

Galiano Prats, Alejandro García Montolio, Héctor Juan Tarazona, Alvaro Fco. López Panadero, Mario Máñez Gil, Raul Martínez Arguisuelas, Marta Martínez Chisbert, Juan Carlos Martínez Martín-Albo, Manuel Martínez Taberner, Francisco Molero Moreno, Eusebio

Moncholí Paredes, Jose Moreno Dalmau, Francisco Peris Guillem, David Reyes Marco, Jorge Rodríguez Sánchez, Ernesto Sánchez Migallón Martínez, Jose Tarazona Montesinos, Manuel Fco Tarazona Montesinos, Jordi Valenzuela Alcalá, Antonio

ÀREA D’APRENENTATGE Ahullana Adalid, Jonathan Andreu Gregori, Miguel Angel Asensio De La Torre, Irene Belmonte Toribio, Hugo Benalcazar Encarnación, Juleth Betes Ribes, Alberto Brull Puchal, David Cano Tarazona, Paula Castelló Marí, Maite

Costa Navarro, Andrea Cuba Pomares, Natalia Dalmau Monreal, María Escoruela Valladares, Alba Fabra Cote, Irene Folgado De La Herranz, Carla Fuertes Ferrandis, Francesc Galán Moreno, Mara García Palomares, Gloria

García Palomares, Andrea García Serrano, María Gómez Marí, Salvador Hidalgo Guillamón, Francisco Hontecillas Muñoz, Santi Leal Frasquet, Cristina Lorente Castillo, María José Martí Andreu, Empar Martín Olmos, Belén

Martín Olmos, Julia Martínez Ferrandis, Angela Martínez Ferrandis, Marina Martínez Ferrando, Marta Martínez Ricart, Paula Martínez Romero, Raquel Martínez Tarazona, Francisco Mateu Planells, Albert Medina Marín, Paula Mendoza Muñoz, Gregori Mocholí Paredes, Cristina Moreno Castillo, Sonia Moreno Fernández, Francisco Motes García, Rebeca Muñoz Domingo, Francisco Javier Navarro Parra, Borja Navarro Tordera, Leyre

Obregón Company, Carla Palacios Marí, Andrea Pardo Sánchez, Angela Paredes Varea, Raquel Párraga Martínez, Javier Pérez Folgado, Marta Pérez Folgado, Natxo Peris Manzano, Carla Peris Manzano, David Planells Tarazona, María Planells Tarazona, Carolina Quevedo Donet, Celia Quevedo Gordón, Alberto Ramón Saneustaquio, Jesús Salvador Pastor, Borja Salvador Pastor, Marc Sánchez Ibáñez, Aitor

Sánchez Martínez, Ylenia Sánchez Masiá, Carme Sánchez Masiá, Neus Santamans Sanz, Josep Soler Sarrión, Joana Tarazona Amat, Alfons Josep Tarazona Amat, Marta Tarazona Balbastre, Clara Tarazona Ferrandis, Amparo Tarazona García, Marta Tarazona Gil, Celia Tarazona López, Ana Tarazona Masiá, Jordi Tarazona Masiá, Albert Villar Ramos, Paula

ÀREA DE SALUT LABORAL Alba Muñoz, Miguel Ángel Casado Fabra, Victoria Casado Motes, Amparo Castellanos Montesa, Carla Castillo García, Isabel Cotrina Santano, Claudia Cuenca Valero, Benjamín

Durá González, Alejandro Folgado Valero, Salvador Gamón Escamilla, Verónica Gómez Caraballo, Nuria Manzano Gómez, Lourdes Martínez Tarazona, María Masiá Tarazona, Mª Antonia

Ortí Calatayud, Sari Paredes Fos, Ana María Pascual Paredes, Marían Roger Díaz, Ana Román Cavero, Mireia Tarazona Babiera, Mª Jesús

ÀREA DE SERVEIS AUXILIARS Alcántara Mateu, Jordi Andreu Giménez, Mara Betes Ribes, Eduardo Boluda Moya, Juan Miguel Casado Ruíz, Iñaki Chirivella Ruíz, Alvaro De Jaime Ferrer, Carolina Fernández Vila, Julio Ferrandis Puchal, Angeles Ferrandis Silvestre, Consuelo Fuertes Bercianos, Marino Lerma Besó, Fernando

Lozano Juan, Carolina Martínez García, Juana María Medina Campos, Estela Mesado Yusa, Cristina Inés Montesa Muñoz, Susi Motes Renovell, Jose Antonio Muñoz Domingo, Nuria Muñoz Paredes, Esperanza Ortiz Prieto, Alberto Pardo Barceló, Ignacio Paredes Fos, Mª Carmen Pastor Tarazona, Carmen

Puchades Mompó, Abel Regalado Galeano, Aranzazu Ruíz Zamora, Ángela Santos González, Fco Javier Serrano Aparicio, Ramón Tarazona Balbastre, Cristina Tarazona Gil, Inma Tarazona Serrador, Ana Valladares Trenado, Puri Zamora Jurado, Raúl

ÀREA DE BENESTAR SOCIAL Andreu Herrero, Trinidad Arce Tamarit, Adelina Císcar Marí, Conchín Fernández Mora, Consuelo Ferrandis Eustaquio, Vicente Ferrando Embuena, Dolores Ferrando Embuena, Teresa Folgado Cases, Salvador Ibáñez Tarazona, Josefa

Jiménez Rubio, Pere Josep March Paredes, María José Martínez Paredes, Silverio Mateu Delhom, Trinidad Muñoz Casany, Amparo Muñoz Casany, Francisco Pascual Dalmau, Luis Pastor Gandul, Rafael Pérez Castillo, Piedad

Sabaté Penades, Montserrart Serna Chisbert, Maruja Soriano Benlloch, María Pilar Tarazona Baviera, Maruja Tarazona Juan, Amparo Tarazona Martínez, Vicenta Valero Salvador, Conchín

ÀREA TÈCNICA I DE QUALITAT Aleixandre Pascual, Jose Antoni Arranz Garay, Xabier Baños Escriche, Víctor Blasco Fernández, Marc Cebriá Romero, Sara Císcar Soriano, Jose Manuel Costa Navarro, Nacho

Martí Lianes Juan, Ramón Montané Muñoz, Lourdes Mor Fernández, Mª Ángeles Moreno Pérez, Fco. Carlos Moreno Tarazona, Carles Muñoz Paredes, Amparo Nevado Fernández, Víctor

Palmero Martínez, Vicente Pérez Sánchez, Yolanda Ruíz Biedma, Octavio Tarazona Arce, Adelina Tarazona Martínez, Joaquín

ÀREA TRANSPORTS Bermell Jiménez, Rubén

Martín Serrano Agustín

Tarazona Martínez, Salvador

PERSONAL EN PRÀCTIQUES

Ahullana Adalid, Alejandro Alcalá Ramos, Carlos Alcalá Ramos, María Alcalá Ramos, Marta Alcañiz Tarazona, Paula Aleixandre Tarazona, David Aleixandre Tarazona, J. Antonio Almenar Martínez, Alba Almenar Martínez, Laia Andreu Masiá, Marc Baños Chisbert, Victoria Barreales Ferrandis, Nico Belda Fernández, David Bermell Tarazona, María Bernardo Casany, Covadonga Blasco Barberá, Erika Boluda Ruíz Rubén Bou Segura Alejandro Boza Val Claudia Boza Val, María Brull Puchal Amparo Candelas Verdejo Marc

Candelas Verdejo, Claudia Casado Jordá, Carlos Casado Jordá, Sergio Casado Pascual, Ariadna Cebrián Chisbert, Paola Chica Martínez, Andrea Chica Martínez, Claudia Chirivella Fabià, Nicolás Cortina Rodríguez, Aitana Cuenca Berjano, Carla Dalmau Monreal, Ana De Dios Carretero, Lucía De La Fuente Gómez, Claudia Del Moral García, Laura Del Saz Almerich, Pablo Delgado Zamora, Alejandro Doguet Tarazona, Marc Embuena Llovera, Ana Escrich Laorden, Jorge Espert Fuertes, Victoria Esteban Marí, Nekane Felipe Montesa, Sara

Fenoll Herráiz, Pablo Fernández Pastor, Miquel Ferrer Alcañiz, Alejandra Folgado Cotrina, Gabriel Folgado Manzano, Álex Folgado Manzano, Paula Gallego Abad, Irene Gamón Mocholí, Carles García Aparicio, Álvaro García Aparicio, Clara García Benlloch, Albert García Benlloch, Mireia García Cuesta, Enrique Vicente García Rodrigo, Miquel García Romero, Irene García Romero, Noelia García Serrano, Thais García Tarazona, Lucas Gómez Marí, Andreu Gómez Rodríguez, Álvaro Gómez Romero, Cira Granell Royo, Sofía

Guijarro Carrasco, Lucía Herrería Chaler, Izan Herrero Cuesta, Paula Ibor Lisarde, Celia Izquierdo Casañ, Sara Jaramillo Menargues, Inés Juan Mor, Ángela Juan Mor, Álvaro Lerma Martínez, Fernando Lerma Martínez, Juan Lisarde Prats, Álvaro Lisarde Prats, Mireia Lleonart Pereiro, Jordi Lleonart Pereiro, María Llopis Ramos, Marc Llopis Ramos, Sandra López Medina, Adriana López Medina, Laura López Obregón, Natalia Jiahui López Vela, Aina López Vela, Sara Lorca Gregori, Lucía

Marí De Jaime, Paula Marí González, Bárbara Marí González, Miguel Martí Andreu, Sergi Martí Galán, Nicolás Martí Huertas, Blanca Martínez Boluda, Hugo Martínez Boluda, Oliver Martínez Castillo, Carlos Martínez Chisbert, Juan Martínez Chisbert, María Martínez Dalmau, Celia Martínez García, Paula Martínez Gómez, Irene Martínez Monteagudo, Neus Martínez Morte, Lourdes Martínez Morte, Chimo Martínez Rodríguez, Claudia Martínez Sirvent, Miriam Martínez Tarazona, Alejandro Martínez Tarazona, María Mas Chisvert, Carlos

Mateu Planells, Nelo Melero Almazán, Elsa Melero Almazán, Meritxell Mira Casañ, Carolina Mocholí Sánchez, Desamparados Monasterio Pardo, María Monasterio Pardo, Blanca Monedero Arenas, María Monerris Alcarria, Samuel Montero Martínez, Marta Montesa Puertes, Balma Montesa Puertes, Emili Montoro Soriano, David Montoro Soriano, Jose Moreno Alanzabes, Aitor Moreno Luzzy, Alejandra Moreno Luzzy, Juan Luis Muñoz Moyano, Alfonso Muñoz Moyano, Ferran Obregón Company, Alonso Onrubia Tarazona, Marina Pascual Picazo, Jordi

Peris Ortí, Abril Pitarch Galindo, Jose Luis Ramírez Marchante, Aitana Ramírez Marchante, Alba Rivodigo Benedito, Lucia Ródenas Montiel, Adriana Ródenas Montiel, Lucas Rodríguez Cortina, Jordi Ruíz Gómez, Meritxell Ruíz Gómez, Pau Sáez Barberá, Carolina Sáez Montesa, Martina

Salas Pastor, Natalia Salort Herrera, Almudena Sánchez Martínez, Irene Sánchez-Migallón Roselló, Dani Sánchez Valenzuela, Laura Sánchez-Migallón Roselló, Jose Santamans Sanz, Teresa Sanz Ramón, Mªteresa Sanz Ramón, María Rosario Serrano Roger, Mateo Soriano Bueno, Carmen Soriano Bueno, Lucas

Sorroche Hernández, Cristina Sorroche Hernández, Sofia Tarazona Felipe, Alicia Tarazona Felipe, Beni Tarazona Ferrandis, Gesmil Tarazona Ferrandis, Teresa Tarazona Ferrandis, Vicent Tarazona García, Cristina Tárrega Folgado, Lucía Villar Ramos, Miryam Yago Tarazona, Ramón Yago Tarazona, Irene

GANXO

Objecte metàl·lic i corvat que servix per a subjectar les trenes i monyos al cap de la fallera. S’ha d’anar amb compte al clavar-lo o la fallera ens pegarà un crit. Front al dolor cal retirar-lo, de no ser així la fallera anirà angoixada tot l’acte.

VOLS TREBALLAR AMB NOSALTRES? Héctor Moreno

Cervantes S.L, com totes les empreses del sector faller renova anualment la seua plantilla. Es precís cobrir les places d’aquells que passen al selecte grup de jubilats, per altres membres que s’involucren activament en el quefer de l’empresa. En abril, el procés de selecció comença amb tots aquells candidats que presenten el seu currículum. És importantíssim preparar ben bé l’entrevista que el cap de recursos de Cervantes S.L. realitza. 42

Per a la campanya d’enguany, este ha sigut l’anunci reclam publicat als periòdics i demés mitjans de comunicació.

En l’actual exercici s’han rebut unes 80 sol·licituds, de les quals reproduïm una de les conversacions: Entrevistador: Hola bon dia, eres el candidat numero 69, Com et diuen? Candidata:

Hola, sóc Amparito la del Campaner, i he vingut per l’anunci que vau publicar a principis d’abril al periòdic.

Entrevistador: Molt bé, però abans de començar, vosté ha de saber que les exigències per a este

lloc de treball són molt dures. Busquem persones molt implicades en el quefer de l’empresa i que estiguen disposades a complir tots els objectius anuals. Candidata:

Si, si, jo d’acord, el que me tiren puc fer-ho. A més, sóc molt bona en la part gastronòmica, fent treballs manuals i escribint.

Entrevistador: Bueno, però per a començar, quines són les teues expectatives per a este lloc?

Candidata:

Ah, bé, jo he vingut ací passar-ho bé, gaudir dels amics i del “quinto i tapa” que organitza l’empresa cada dos per tres. Per a mi, les relacions post-laborals són clau. I les cervesetes amb els companys és una cosa imprescindible.

Entrevistador: Ja, pense que no li ha quedat a vostè clar el que nosaltres demanem. Busquem una persona que estiga disponible les 24 hores del dia els 365 dies de l’any. És imprescindible tindre el cotxe a punt per a carregar decorats i qualsevol cosa que es precise. Ah i amb l’obligació de treballar els dies festius sense dret al descans. Candidata:

Si home!!! Vostè està buscant un esclau, no un treballador. Al menys les condicions salarials seran boníssimes, no?

Entrevistador: I tant que són bones... Per a pertànyer a la nostra empresa tindràs que pagar mensualment una quota de 20 Euros i loteries setmanals. Candidata:

Però això és com una Cooperativa, no?

Entrevistador: Clar, una cooperativa..., més o menys. Candidata:

Aleshores, crec que no m’interessen eixes condicions. No hi ha altra possibilitat de pertànyer a l’empresa? Encara que siga en pràctiques?

Entrevistador: Si no li interessa, tenim l’anunci de socis d’honor o de gorrons. Esta última opció no està bonificada per la falla, és a dir, que les condicions no són les mateixes. Candidata:

Condicions? Seran de gaudiment no? si sols m’ha dit obligacions!

Entrevistador: No tot, dona. Candidata:

Bé.....dons consideraré la seua oferta, però possiblement me’n vaja a la competència. Hi ha 5 empreses més del mateix sector al mateix poble no?, o al sector bouero, que ahí tindre més possibilitats.

Entrevistador: Vosté mire les ofertes, però no li assegure 365 dies. Candidata:

I segur que hi ha que fer tantes coses? A mi no m’havien especificat tantes faenes.

Entrevistador: Bé.... això és que haurà parlat amb un dels veterans de l’empresa. Ells saben que fer perquè altres facen les faenes. No obstant, vostè mire, compare i si troba alguna cosa millor, entre a formar part. Això si, ja li puc assegurar que en el sector faller un viu i gaudix tota la vida. La qüestió es trobar el seu lloc. Candidata:

Bé, ho tindré en compte. En uns pocs dies tindrà vostè una resposta.

Entrevistador: Molt bé. Un plaer.

EN PRODUCCIÓ

La nostra falla enguany parla d’una situació crucial, no tindre feina suposa un gran problema social

L’INEM ens llança cursos que presenta amb altaveu per a una formació absurda que no ens valdrà per a res

Els joves fan un gran sacrifici, amb carreres i màsters cursats però sense ofici ni benefici es troben en l’actualitat

Curs d’expert en Flors de Bach o de sòl amartellat, també el de trobament d’ovnis i altres sense trellat

A dia de hui triomfa el treballador polivalent, que fa de tot en l’empresa i sols cobra dos quinzets

Per a ser agranador te demanen dos carreres, un màster i l’anglés, és tot un gran despropòsit i ací ningú no diu res!!!

Un sofrit home-orquestra és la figura central, neteja, arregla, té els comptes… i és que toca tots els pals! El cap de l’empresa exigeix amb la vara de manar, fer més hores i més feina però sense el salari pujar I el pitjor són les empreses que quan arriba fi de mes no els ingressen la nòmina per la falta de diners

Els polítics presumixen de crear ocupació i les xifres d’atur no baixen volem una solució!!! ESCENA 1: LA FORMACIÓ PROFESSIONAL Els experts van en augment tècnics i llicenciats, la teoría se la saben però no estan preparats

Este artista, com l’universitari, ix content i ben format però quan va a buscar feina li tanquen la porta al nas

ESCENA 3: EL CUINER A tots ha revolucionat l’espai de Master Chef, i creixen com xampinyons les cuineres i els cuiners

ESCENA 2: L’ARTISTA FALLER La figura de l’artista està molt devaluada, van deixant els seus esbossos en cada casal, a l’entrada

És la última gran moda eixir a la televisió, per fer plats inpronunciables i ser cuiner de professió

Han de fer molta més feina per a poder sobreviure, oferta i demanda no quadra i els fallers són molt estrictes I és que moltes vegades la comissió ho passa mal, esbòs i falla no s’assemblen o el treball no està com cal Per no parlar de l’alçària mesurada en metres fallers, que siga com siga d’alta ells sempre en diuen de més

Les ames de casa reclamen el seu paper front al fogó, i no volen que vinguen altres a donar-li’s la lliçó Deconstrucció de cacau i tramussos, o espuma de paella a totes eixes propostes esta dona foc els pega

Sense ofici ni benefici Paco Torres

ESCENA 4: EMIGRANTS Miren a este pobre home, la maleta ha hagut de fer, ací ja no troba feina i se’n va a l’estranger La mà d’obra s’escapa i es fuguen els bons cervells, però al polític sols preocupa guanyar i ser president ESCENA 5: EL POLÍTIC Ells tenen molt fácil allò de recollir diners, no entenen de ‘mileurisme’ pugen impostos i fet! ESCENA 6: LA CONCILIACIÓ L’incorporació de la dona a l’àmbit laboral és un timo en tota regla… treballen per duplicat! Treball dins i ofici fora malabars fan per arribar, moltes tasques cada dia ara s’han d’organitzar

La independència econòmica no ens pot eixir tan car, que l’home evolucione i aprenga també a conciliar ESCENA 7: XIQUETS Molts xiquets i xiquetes naixen ja amb un ofici, per a altres buscar-se la vida serà un gran sacrifici Si els teus pares reunixen dinerets, contactes i fama, no te será gens difícil trobar un ‘bona’ plaça Si eres de família humil sense empresa ni padrins, estudia idiomes i màsters i reça per no patir I així tenim amics i amigues el panorama laboral jo si algu em necessita sóc un gran professional

EN PRODUCCIÓ

T’imagines un món diferent al que tenim, on pogueres ser més gros o tal vegada més prim

Si l’aigua ens faltara tots estaríem de dol, la xiqueta ens plorava i també el caragol.

On no hi haguera gravetat cosa molt important, doncs és una barbaritat veure una vaca volant

On faltara l’aire precís per a respirar, per al bon colombaire i el molinet poder girar.

On no hi haguera pressa i tampoc hi hauria fugues, tot seria delicadesa com el pas de tortugues.

Un món sense soletat tots tindrien parella, el titeller al costat de la seua titella.

On faltaren estreles que donaren colorit, com si foren les candeles que il·luminen en la nit.

L’avorriment no existiria sempre estaríem distrets perquè passaríem el dia pujats als cavallets.

Tot seria diferent, tot estaria capgirat, com en este monument de la Plaça del Mercat

T’imagines un món... Sergio Fandos

MIRA QUE LES FALLES DONEN FEINA!

ELS OFICIS DE LA FESTA Carolina Planells

Què seria de la nostra festa sense tota eixa gent capaç d’aconseguir emocionar a qualsevol persona quan toquen els seus instruments al carrer? O de fer sentir especial a cada faller i fallera desfilant amb la seua indumentària i amb les obres d’art que fan els perruquers?. Existirien les falles sense l’olor a pólvora i el soroll que fa vibrar València cada dia durant el mes de març? Què faríem sense aquells que amb el seu treball omplin de color els carrers el dia de l’ofrena amb les flors que envolten a la Mare de Déu? i bo… què seria de les falles sense els nostres monuments, les obres d’art que cada any aconsegueixen apropar a més gent a este gran món de les falles? Bé, doncs he de dir, que sense ells, no existiria la nostra volguda festa.

Les falles, la festa valenciana per excel·lència, aporta molts llocs de treball a la ciutat de València. Són moltes les persones que es dediquen a ella exclusivament: indumentaristes o artistes fallers. Però per a molts altres, les falles els suposa una part molt important del seu treball, com músics, perruquers, floristes o pirotècnics. Per a saber un poc més sobre totes aquestes professions, he parlat en diverses persones que es dediquen a aquest món.

L’ARTISTA FALLER Els artistes fallers són professionals que viuen quasi totalment per la nostra festa. Aquestes persones creen esperit faller amb les seues grans obres d’art i són un dels sectors que més gent aconsegueix acostar a València durant la setmana gran. Moltes són les falles que hi ha a València i al seu voltant, per tant molts són els artistes que planten en les diverses falles i és per això que existeixen molts estils diferents que els caracteritzen, però si una cosa tenen en comú totes estes persones és el treball que realitzen durant tot l’any per a aconseguir la felicitat de tota una comissió. Un col·laborador d’un artista faller, comenta que la plantà és el millor moment de l’any faller i que comença uns dies abans del dia 15 de març quan hi ha molt de treball. ‘Quan tot està apunt, comença l’aventura, afloren els nervis, la serietat reina al taller, cadascú s’encomana a allò que més vol demanant una bona plantà, el telèfon comença a sonar, a rebre whatsapps desitjant el millor per a tot l´equip’, ens comenta. A més, ens diu que el dia de la cremà també és molt especial, perquè encara que es veu el treball de tot un any envoltat en flames, és el moment de començar un nou cicle. En definitiva, no hi ha cap dubte de que els artistes fallers lluiten cada any per créixer en aquest món que és tan especial per a ells.

INDUMENTARISTES Segons la RAE, els indumentaristes són les persones que es dediquen a confeccionar la vestimenta d’una persona per a adornar o abrigar el seu cos. En aquest cas, els indumentaristes valencians, es dediquen a confeccionar el trage que els fallers i falleres lluiran en esta festa. Són moltes les persones que treballen en un sol trage de valenciana. Per a conèixer un poc més aquesta professió, parle amb Nuria Muñoz, indumentarista valenciana que treballa a una tenda on són un total de 8 treballadores. Totes treballen al taller, dissenyant, confeccionant, arreglant... i quan entra gent a la tenda poden arribar a ser tres despatxant. Per aquesta professió, ens conta Núria, s’ha de sentir passió, ella des de ben xicoteta vestia a les seues nines, quasi no sabia llegir i ja sabia cosir. Amb la seua passió aconsegueix confeccionar un trage de valenciana en tan sols 15 o 20 dies i al voltant de 100 tratjes a l’any! A més d’aquestes professions que es dediquen totalment a la nostra festa, hi ha algunes altres als que els suposa una part important del treball, com són els perruquers, els pirotècnics, els floristes i els músics. Taller Elenita Indumentària Valenciana

FLORISTES Emoció, alegria, devoció, sentiments que omplin València el dia que cada faller ofereix a la Mare dels Desamparats allò que més vol en forma de flors. Preciosos rams i cistelles que molts professionals preparen per donar vida i color a cada ciutat, barri i poble. Ells són els floristes, les persones encarregades d’aconseguir decorar cada acte faller de la manera més natural que existeix, d’envoltar a la Mare de Deu amb roses, clavells, gladiolos, liliums... tot tipus de flors, els quals conec gràcies a Pilar Tarazona, una gran florista. Pilar comenta que el clavell és la flor que més s’utilitza per als rams, però, les cistelles estan elaborades per molts mes tipus de flors com gerberes, anturiums, roses i qualsevol altre tipus. Les falles és la festivitat en la que més treballa un florista, encara que en els pobles, la campanya de Tots Sants també és molt important PIROTÈCNICS Una de les parts més importants de les falles la formen els pirotècnics. Ells són els que fan que la nostra festa tinga soroll, pólvora, llum i foc, però per a aconseguir tot açò, els pirotècnics treballen molt cada any, han de formalitzar les contractacions, dissenyar els espectacles, han d’aconseguir tots els permisos i documents que necessiten per a poder disparar, fabricar els productes al taller. La pirotècnia és un món que mai he conegut amb profunditat, per això em pose en contacte amb Antonio Cendón, pirotècnic i professor de francès. Antonio diu que va estar treballant 8 anys en un taller de pirotècnia però que va decidir compaginar les seues dos passions, la pólvora i l’ensenyança, per això hui en dia es dedica a la pirotècnia de forma autònoma. No sols treballa per a les falles, també fa espectacles a Chile, Filipines i altres països, que són possibles gràcies a la tecnologia que hui en dia fa possible programar 30 dispars per segon.

PERRUQUERS La funció dels perruquers a les falles és també essencial per a moltes falleres. Cada dia, són mes les persones que poden fer els monyos de valenciana sense cap necessitat d’anar a la perruqueria, ja que amb els monyos cosits tot és més fàcil, però moltes altres necessiten d’una perruquera per a poder vestir-se de valenciana. ‘Puc arribar a fer uns 10 monyos al dia en la setmana fallera. Fa uns anys molts més, hui en dia amb els monyos cosits, és molt més fàcil que es puguen fer en casa’ ens comenta Noemí Puchal, treballadora de la perruqueria Redó de Paiporta. Pel que he experimentat, Noemí tarda una mitja de 10 minuts en fer cada monyo, antigament es podia estar més de mitja hora fent-ne un. Al igual que jo, molta gent es preguntarà si les falles és l’època de l’any en la que més treballa un perruquer, i la resposta a aquesta pregunta em la dóna Noemí, que em diu que en nadal també es treballa molt, probablement més que en falles. En totes o quasi totes les acadèmies de la Comunitat Valenciana, t’ensenyen a fer monyos de fallera, encara que finalment, cada perruquer crea el seu propi estil seguint una mateixa base. MÚSICS La música és una de les coses que més caracteritza a les falles. Bandes, xarangues, orquestres... moltes són les persones que es dediquen a ella i que fan festa. Als passacarrers estan, a l’ofrena no poden faltar, en la presentació acompanyen a tota la comissió. Sempre, en cada acte, els músics estan presents. Ells disfruten tocant i donant festa i alegria a cada faller i fallera, s’ho passen com qualsevol altre faller, però de manera diferent. Parle amb Manuel Betes, músic, i em diu que no es faller, però que les falles estan formades per moments màgics,

en especial el de l’ofrena, que és l’acte que més li agrada i que disfruta com a un faller més. En aquest acte, els músics transmeten els sentiments dels fallers mitjançant els seus instruments i la música que interpreten. ‘La sensació de tocar un instrument mentre els fallers desfilen és única’ diu Manuel, i la veritat és que la sensació dels fallers desfilant mentre els músics toquen també és increïble, a què si? La música, el color, el soroll, l’art, la festa, la pólvora, l’emoció, la passió, la devoció, la germanor... són la suma de les Falles, la millor festa per a molts valencians, un resultat que s’aconsegueix gràcies a molts professionals, una època de l’any en la que és impossible no disfrutar treballant, en la que els nervis són alegria i l’estrés es converteix en passió, una festa que sols fa falta sentir-la per a poder entendre-la. Sols em queda dir que cada artista faller, cada pirotècnic, cada indumentarista, cada perruquer, cada músic, cada florista i cada una de les persones que treballen per què la nostra festa siga tan especial són els verdaders fallers.

Pentinant a falleres.

LA FALLA CERVANTES I LA INVERSIÓ LOCAL José Manuel Císcar

Les falles són un element dinamitzador de l’economia del municipi

És un fet evident que la vida del nostre poble no s’entendria sense el conjunt d’associacions que existeixen a la nostra població. Elles són les responsables del que podríem anomenar com allò de ‘donar vida’, i a més serveixen com a element d’unió i lloc d’encontre de paiportines i paiportins. En les següents línies reflexionarem sobre l’impacte que de segur les diferents associacions, i en particular les falles, tenen sobre l’economia local. Potser mai s’ho han plantejat i poden pensar que realment eixe impacte no existeix i que estem fent una reflexió poc menys que gratuïta. Veuran com no és així. Els plantege la següent situació: el proper diumenge celebren el seu aniversari i enguany volen tirar la casa per la finestra i conviden a un bon grapat de familiars i amics per a dinar. Veritat que a l’hora d’organitzar tot el que han de comprar, un dels aspectes per a decidir on anar a comprar, serà intentar estalviar-se uns eurets? En la majoria dels casos la resposta serà afirmativa. Però en el cas d’una falla per a prendre eixa decisió influeixen altres aspectes. S’ha de buscar la conjunció perfecta entre intentar reduir la despesa i al mateix temps que eixa inversió es faça en el poble. El motiu per a seguir el criteri anterior és senzill: formem part de la mateixa societat i hi ha un component que ha de prevaldre, com és el d’intentar ‘ajudar-se’ els uns als al-

tres. Eixe precisament va ser l’esperit de les primeres relacions comercials de la història. Per eixe motiu, la falla adquireix una mena de compromís amb el comerç del seu voltant en particular, i per extensió, de tot el poble. Els dos són elements que dinamitzen el poble, i la relació entre ells, no s’ha de limitar a demanar a principi d’any la col·laboració per a l’edició del llibret. Eixa relació ha d’anar més enllà. En l’article anem a desenvolupar l’amplia gama de comerços en els que la falla pot realitzar una inversió. Ens preguntem, en quins aspectes ens gastem els diners a una comissió de falla? Evidentment la despesa més gran és la plantà dels dos monuments, que en el nostre cas, suposa al voltant del 30% del total de despeses de la falla. Però... i de la resta? quines es fan al comerç local? Repassant les xifres del balanç de l’exercici 2015-2016, quasi un 15% del total es faria al comerç de la nostra població. En euros... un bon grapat, superant els 15.000€. Si fem un càlcul ràpid, una mitja de 35€ per faller segons les dades del cens. No està gens malament. Però la pregunta que estic segur els ve al cap ara mateixa és, i en què els gastem? La resposta és amplia i variada, com la gama de comerços que tenim al nostre poble i que han de donar resposta al variat ventall d’activitats anuals que fem al món faller.

Per on comencem? Per on es trobem, el llibret de falla, i per extensió, el món de les arts gràfiques. El catàleg de possibilitats ‘és molt variat’, tal i com assenyala Rafa Salvador, de Itres Arts Gràfiques: ‘ens reclamen cartells, fullets i entrades per a les presentacions, loteries, vinils per a decorar despatxos i casals, i per descomptat el producte estrella, el llibret’. Si ho plasmem en xifres econòmiques, tal i com ens comenta Rafa ‘el món de les falles i més en concret el dels llibrets, suposa un 5% del volum de negoci anual’. Estem parlant d’un negoci local, però les falles són una festa de tota la província i en eixe cas ‘la xifra es pot disparar fins arribar fàcilment al milió d’euros’. I a més pensen una cosa, igual que diuen que d’una boda ix un altra boda, d’un llibret pot eixir altre llibret: ‘mitjançant els col·laboradors i dissenyadors algun faller ens ha conegut i ens ha encarregat algun treball’, afirma Rafa. A més, la digitalització de la societat del segle XXI no ha afectat tant al llibret pues com ens comenta: ‘les falles són tradicionals, i encara s’imprimixen moltíssims llibrets, no veig als fallers amb el “e-llibret”. El llibret té vida pròpia, la gent vol tocar el paper, olorar la tinta”. Monuments i llibrets, peces fonamentals de la vessant cultural de la comissió. Les falles per damunt de tot són cultura, malgrat que per a la part de la societat que podríem dir ‘anti-fallera’, identifiquen estes festes simplement amb ‘beguda, festa i menjar’. Clar que mengem! Però per als fallers un dia de dinar, va més enllà i es converteix en un dia de confraternització. Si ho pensen bé de segur que dels dies de paelles no recorden com estava el plat que es menjaren, però si recordaran anècdotes de tot el ritual de preparació.

A la falla, a l’any, fem 4 dies de paelles: Apuntà, 9 d’Octubre, Cavalcada del Ninot i un dia de falles. A més altre dia fem arròs a banda o fideuà, segons el gust, i del 15 al 19 de març, tots els dies hi ha dinar al casal. El dia de la tapa, el sopar de la presentació, el Roscó de Reis, el Sopar de Nadal, Sant Joan... tota celebració de segur té lligat un component gastronòmic. I cal comprar-ho: ‘el que fem és repartir els diferents actes entre els comerços que tenen el detall de col·laborar anualment amb la falla’, ens comenten els delegats gastronòmics de la comissió, ‘estem parlant de cuinar per a una mitja de 300 persones, amb el que suposa, i la quantitat d’ingredients que cal comprar’. Com que l’article té una visió econòmica, prenguen nota del que es podem gastar en un dia de paelles: prop de 200€ en verdures, uns 180€ en carn, al que hem d’afegir l’arròs, l’oli i com que en esta falla som molt llépols uns 80€ en dolcets.

Preparant les paelles

La particular ‘llista de la compra’ fallera és molt extensa i que millor que comprar-ho al nostre voltant. Però, i què pensen els comerciants als que comprem? Després de xarrar amb alguns d’ells les conclusions serien: ‘l’impacte de que et compre una falla va més enllà del que te compren ja que si ho proven i els agrada la comissió tornarà però el faller a nivell particular també vindrà’. Això si, ens comenten que ‘els fallers miren molt el que es gasten quan és per a la falla, per això es revisen els preus i es té alguna atenció amb ells, que de seguida reneguen’. En resum ‘les falles són bons clients que cal mimar perquè no és una falla qui te compra, és un conjunt de més de 450 persones’. Per comoditat i per horaris ja sabem que en les nostres vides particulars el més habitual és fer la compra en un gran supermercat, en canvi en les falles perdura l’esperit d’eixir a comprar pels comerços de poble. Tornant a l’essència de la festa, si parlem d’actes de falles, sense dubte on participa més gent és l’ofrena de flors. A una mitja de 8€ el ram de flors, més cistella, pinyes per als xiquets, rams de falleres majors... a tot açò cal sumar altres necessitats que es tenen al llarg de l’any com la flor de la presentació o la flor d’altres actes com les proclamacions. En total, estem parlant d’uns quants milers d’euros. Fins ara hem vist despeses que és la pròpia falla qui fa directament sobre el comerç local. De segur m’he deixat altres comerços per als que les falles són també bons clients; no oblidem que en una falla, al llarg de l’any fa de tot. Però no menys important és la despesa que fem els fallers pel fet de ‘ser fallers’. A que m’estic referint? Hem de ‘vestir-se’. I d’indumentària Paiporta té tres tendes. Un fet normal tenint en

compte que es tracta d’un colectiu proper a les 2000 persones. ‘Busques qualitat però també comoditat. Has de fer varies proves, i sobretot, si són xiquets, millor no agafar cotxe i estar al costat de casa’. Una reflexió que segur han pensat alguna volta, i a més, hi ha que dir que la indumentària local res té a envejar a altres. Com a curiositat, les nostres falleres majors ‘no dubtaren en triar indumentaristes locals per al seu any’. Si important és vestir-se, també ho és pentinar-se. Als últims anys ‘el volum de negoci de la perruqueria ha baixat, ja que amb el postís les xiques es pentinen les unes a les altres’, ens diu Carol de Jaime, perruquera i fallera; ‘però les falles poden representar al voltant del 30% de tot el negoci anual, augmentant molt el treball la setmana fallera’. A més, en el seu cas, reafirma el que estem dient ‘te veuen el pentinat, no sols el de fallera, i pregunten qui te l’ha fet, i per tant, pots guanyar nous clients’. Per no parlar de la pirotècnia, i les cues que les mares i pares han de fer tot el mes de març a les tendes, per proveir d’una bona quantitat de coets als seus menuts (i no tan menuts). Fem un càlcul aproximat de la despesa en pólvora? Una mitja de 5€ al dia, 19 dies que té març... calculen. Després de tot el que s’ha exposat, llance de nou la pregunta: hi ha repercussió de les falles i per extensió del món faller en general sobre l’economia local? La resposta és contundent, i pense que és una bona notícia si tenim en compte els hàbits de la societat actual.

SEPARADOR MOCADOR D’HERBES

Mocador blau i blanc que es porta al coll per a identificar-nos com a membres d’una comissió de falla. Ara hi ha de moltes trames i colors però l’originari és el d’herbes, que és el que portaven els llauradors per anar a treballar al camp i que el món faller va heretar per conservar una part de la cultura valenciana.

L’ESPAI PUBLICITARI ALS LLIBRETS DE FALLA Albert Tarazona

La publicitat, eixe espai intranscendent que tot el món utilitza per encalçar el seu negoci, per traure benefici econòmic o per fer que una melodia et ressone en el cap durant dies, però... i si la publicitat no fora nomes això?

Mai ho heu analitzat des de l’angle suplementari? No imagineu la publicitat com un eslògan, imagineu-la com la persona que hi ha darrere, un home, dona o família que vol ajudar al comerç local, donar vida als carrers del poble i allunyar la nostra vida de les multinacionals o grans magatzems. Per això m’he posat en contacte en eixes persones, els anunciant mes fidels de la falla al llarg de la història, per conèixer de primera mà què els motivava o de quina manera es beneficiaven anunciant-se al llibret faller. Uns dels negocis que mes hem va sorprendre trobar a aquest “rànking” va ser l’assessoria Peris i Vázquez. Al primer cop de vista un negoci tant allunyat de la festa fallera no tenia cap ni peus que fóra tan fidel a la cita amb el llibret faller, però quan vaig conèixer un dels dos socis ho vaig comprendre ràpidament. Pepa Peris, de família fallera, encara que no viu la nostra festa en primera persona, es declara com una dona de poble, que li agrada poder realitzar les màximes activitats quotidianes en el lloc on viu i treballa, i per tant, anunciar-se al llibret no es nomes un acte propagandístic. ‘Benefici moral’, va ser la primera res-

posta que vaig rebre al preguntar sobre què li aportava al seu negoci anunciar-se al llibret. ‘Esta clar que sempre hi ha un ‘’feedback’’ i anunciar-te en qualsevol publicació fa que el teu treball estiga més a l’abast’, però per als dos socis, aquest no era el motiu principal, sinó contribuir, amb el seu granet d’arena, al que saben que per a molts es la festa més important del calendari. Les falles com a festa, aporten un esperit cultural i sentimental incomparable als fallers que ho vivim, però mai heu pensat què pot provocar en els comerços que es veuen afectats? No tot és perfecte a la festa fallera, al igual que ens ocorre al dia a dia, he trobat negocis descontents, errades o imperfeccions en la nostra festa i desavinences que li donen a les falles un caràcter humà. A pesar de ser altre negoci molt fidel a la Falla Cervantes i membres de la comissió, el Forn-Pastisseria Cortina ens expressa la seua desil·lusió amb l’actualitat fallera. Troben que les falles ‘no es casen amb ningú, que han perdut eixe esperit tradicional de mantindré certa personalitat en les relacions entre negocis’ i potser es deslliguen de l’actualitat fallera els pròxims anys, almenys com a anunciants.

Amb una opinió totalment contrària a aquesta última, i més propera a la primera, em vaig trobar al visitar la Floristeria Pilar Tarazona. Pilar defineix la Falla Cervantes com un gran client, amb el qual es sent orgullosa d’anunciar-se al llibret, al igual que en les altres falles amb les qual treballa. La florista, que de jove va ser membre de la nostra comissió, expressa que anunciar-se al llibret no és per a ella un acte propagandístic, sinó que és un fet de col·laboració mútua, pensa que ‘les falles són una gran festa i que tots deuríem de posar el nostre granet d’arena per fer-les possible’. Tot i això, ens conta que el seu negoci utilitza un acte faller per tal d’anunciar-se i no és altre que l’Ofrena a la Verge dels Desemparats. Pilar ens relata que és l’oportunitat del seu negoci per lluir-se, ja que si elaboren i rematen una bona cistella, tot el món es preguntarà d’on es, i per al negoci dels pobles ja sabem que no hi ha millor publicitat que un bon ‘’boca a boca’’. Indagant en llibrets de falla de l’actualitat i remuntant-me fins als primer llibrets, allà per l’any 1974, me’n he adonat que un dels negocis en actiu, més fidels a la cita propagandística fallera, és un negoci integrat en la festa fallera, un negoci que entén les falles com el seu dia a dia, inclòs podria afegir, com la seua forma de vida. Negoci de família fallera, heretat en l’actualitat per fills que segueixen sent fallers de la Falla de Cervantes, Elena Indumentària és el negoci en actiu, més fidel a la Falla del Mercat. Ana, filla de la coneguda ‘’Elenita’’, i cap del negoci junt la seua germana, ens conta, amb gran passió als ulls, que per a elles ‘les falles ho són tot, viuen d’elles, per tant anunciar-se al llibret de diverses falles es motiu d’orgull, i no econòmic ni de difusió’. Com a negoci recorda molt moments, moltes anècdotes

amb falleres majors e infantils, que passaven hores al local, quan les portes tancaven al públic, detallant cada flor, cada arracada, cada mantellina, per tal de fer que la fallera aconseguís el vestit somiat per viure un dels anys mes emotius de la seua vida. Malgrat això, no ha tingut l’oportunitat de gaudir la setmana fallera en primera persona, ja que mentre les falles són una festa per al poble, fallers o no, per a les modistes i indumentaristes les fallers són dies de treball. Bé, doncs després d’analitzar diversos establiments crec que podria concloure, que a Paiporta un comerç no és només una rendibilitat econòmica, sinó que darrere de cada persiana, de cada anunci, hi ha un comerciant disposat a ajudar al poble, amb ganes de donar suport a aquelles activitats culturals, que són les falles, aquelles tradicions que tenim al poble i que no hem de perdre. Per això, pensant en tradicions em van vindre al cap aquells comerços antics, que ja han tancat a dia de hui, però que en el passat van estar molt relacionats amb la Falla Cervantes. Investigant en els llibrets del segle passat vaig aconseguir arribar a dues persones, les qual demostren amb les seues paraules el que era un comerç relacionat amb la falla anys enrere. El primer amb el qual em vaig poder posar en contacte fou Manolo Císcar, director del Banc de Valencia fa anys, o com era conegut al poble ‘’Manolo el del banc’’. Manolo ens conta que el motiu principal d’anunciar-se al llibret durant tants anys es devia a la demarcació del banc al poble, ja que es trobava molt proper al casal de la falla, a més la gran relació amb els directius de la falla els apropava encara més a la Falla del Mercat. Manolo, encara que ja no treballa al banc perquè és jubilat, continua sent Faller d’Honor de la falla.

Durant tots els anys que va ser director a la seu del banc a Paiporta, Manolo tenia clar que ‘el benefici que obtenia el banc de la falla no era per l’anunci al llibret, sinó pel bon tracte amb els fallers i la bona relació amb la falla’, ja que això li podria dur nous clients, com comentava abans Pilar, la florista, el boca a boca en el poble era molt important.

Finalment, indagant en llibrets més antics, he trobat un comerç tradicional de Paiporta, una bodega allà al transitat Carrer Sant Roc, que va tindre que tancar les seues portes per motius personals, però que sempre va guardar una gran relació amb la Falla Cervantes. Em vaig posar en contacte amb Tonica Tarazona, propietària junt al seu home Manolo de ‘’La bodega del Carrer Sant Roc’’. Tonica, que ha segut Fallera d’Honor al llarg de tota la seua vida, ens conta que ella es sentia feliç al veure el seu establiment anunciat als llibrets de les falles del poble. Ella es defineix com una dona enamorada dels quefers del seu poble i les falles són una de les seues festes predilectes, junt a les festes de Sant Roc, clar. La relació de la bodega amb la falla era molt estreta, perquè vos feu una idea ens conta una anècdota. ‘Maruja ‘La Pilara’, encarregada de compres en èpoques antigues, deixava caure una noteta dijous nit per baix de la porta perquè al dia seguent, Manolo, de bon matí, s’encarregara de comprar a Mercavalencia el necessari per al seu negoci i per a la paella del diumenge a la falla’. Però a més del anomenats i entrevistats comerços, ens agradaria agrair la col·laboració a aquells que no falteu a la cita fallera cada any i també a aquells que ho heu fet al llarg de la nostra història fallera: ‘’Modas Chonin’’, ‘’La Jijonenca’’, ‘’Boutique Cuadricula’’, ‘’La Caseta de Nimsi’’, ‘’itres’’, ‘’Ga-

binet d’estètica Susi Montesa’’ i una llarga llista als quals els demane disculpes per no mencionar-los. Així que després de veure l’esperit d’aquestes persones, de com relacionen els seus negocis amb la falla sense necessitat de treure res a canvi, només amb la il·lusió de fer del seu poble i de les falles una festa mes gran, no penseu que estàvem equivocats? Que potser no fora nomes un espai intranscendent? Permeteu-me dir que darrere d’un eslògan o una melodia hi ha alguna cosa mes, hi ha persones, hi ha famílies i sobretot hi ha estima per les falles. Gràcies, gràcies de tot cor, perquè vosaltres també sou falles.

LES FALLES, IMPACTE ECONÒMIC Verónica March

Parlem d’economia i falles

Pau Rausell Köster Economista

Carles-Andreu Fernàndez Director de Cendra Digital i Llicenciat en Empresarials

Com han deixat clar els meus companys Carolina i Jose Manuel en articles previs, les falles mouen un gran engranatge comercial i empresarial. Si tot el que hem parlat a un nivell local ho multipliquem fins arribar a un àmbit provincial les xifres econòmiques resultants s’escapen de la meua ment. Si parlem de l’impacte econòmic de les falles a un nivell general el millor és posar-se en contacte amb un economista. Pau Rausell Köster ho és, i també professor

Pepe Martínez Tormo Secretari General de Junta Central Fallera

d’Economia Aplicada en la Universitat de València. Li preguntem què li sembla com impacta en l’economia la inversió que fan els fallers, que realment són entre el 8%10% de la població: ‘Les xifres efectivament són espectaculars, però hi ha moltes altres festes amb graus de particiapció també molt elevat: des de la Setmana Santa andalusa o la Fira d’Abril. De tota

manera, tot i que la dimensió econòmica pot ser significativa cal no exagerar en termes d’impacte. Moltes de les despeses que els ciutadans fan en actes festius es farien igual en altres coses si no existira la festa. I l’impacte durant la setmana fallera per part dels visitants (això sí que són nous fluxes de diners) és limitat perquè la ciutat té un nombre limitat de places hoteleres. De vegades exagerem una miqueta tant en termes de visitants com d’impacte. A altres estudis que s’han fet sobre festes, el multiplicador econòmic es situa entre el 2,1 i el 2,4. És a dir, cada euro que ve de fora generaria un valor afegit a l’economia valenciana d’entre 2,1 i 2,4 euros’ Vaja, vaja… així que igual no és tant com creguem…, i és que clar, quin és l’impacte econòmic real de les falles? La realitat és que no ho sabem, tot el que diem són hipòtesis, aproximacions, suposicions, però en cap cas és una veritat quantificada.

Levante-EMV, 2 de desembre de 2016

ABC, 11 de març de 2016

Estos titulars no són del tot certs. La última dada que tenim sobre l’impacte econòmic de la festa, i a la que es fa referència en estes notícies és de 2008, per tant està absolutament desfasada. La Interagrupació de Falles de València féu un estudi d’este impacte fa huit anys, sols es centrava en la ciutat de València, i el mètode no és del tot fiable pels pocs mitjans que van tindre, així ho diu el propi Pere Fuset, President de JCF. El problema és que no hi ha altre estudi així que la xifra que es va utilitzant als mitjans de comunicació és la que va concloure la Interagrupació: un impacte de 753.767.515,12 euros. És moment per tant de fer una revisió de la mà de les administracions publiques i institucions, un fet que ja van anunciar però que encara no s’ha començat. 61

Las Provincias, 19 de gener de 2017

Pau ens comenta que este estudi és relativament senzill, ‘naturalment és costós perquè cal fer un treball de camp ampli, i preguntar tant a perruqueries, com a tendes d’indumentària, pirotècnia, flors, transport, música..., però amb els recursos adequats no té moltes complicacions tècniques’, afirma.

Estem en Junta Central Fallera, al despatx del seu secretari Pepe Martínez Tormo. Pepe, en què beneficiaria a la festa saber eixes dades? En qualsevol àmbit productiu tindre eixes dades permet al sector ubicar-se com un sector de referència i autoidentificarse. A més seria una mena d’eina per a presentar-se davant d’institucions o patrocinadors. A l’administració també li interessa conèixer eixa quantitat per aplicar politiques convenients. Per exemple, igual interessa fer una política de potencialització de l’artista faller perquè tot el moviment econòmic que genera és important, o no. I en quin punt tenim l’estudi? 62

Estem tractant d’implicar a diferents agents que controlen la metodología d’estudis d’impacte econòmic, perquè és una metodología molt concreta, no cal avaluar sols el que se gasta, sinó com intervé això en l’economia territorial. Hem parlat amb la Càmara de Comerç, amb la Universitat de València, amb l’IVIE (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques)…, ara el que estem intentant és que arriben a una conjunció de metodologia comuna i a trobar finançament per dur-ho a cap, estem buscant entitats que vullguen sumar-se a afrontar eixe cost. I això ho hem aconseguit, després de moltes reunions hem convençut a tots de l’interés de l’estudi perquè tots podem orientar les nostres accions en base als resultats. La Conselleria de Turisme per exemple pot dissenyar les seues polítiques turístiques de cara a un producte. Tots tenen clar que han de participar.

Levante-EMV, 9 de novembre de 2016

Segons Martínez Tormo l’estudi no seria solament de la ciutat de València, sinó de la provincia, ‘perquè és qui té la major part de poblacions que planten falles’. El 85% del treball dels artistes fallers és per a comissions per tant este sector no existiría sense la festa, carpes per exemple, n’han de portar de fora perquè ací no hi ha prou empreses per a abastir a tots. ‘Les dades resultants segurament sorprendrien perquè es mouen molts sectors. I amb dades a la mà els fallers podrien plantejarse algunes reivindicacions perquè ja no seria sols una retòrica’. Per contra Pau Rausell Köster, el nostre economista i expert ens afirma: ‘No crec que el resultant fóra sorprenent. La dimensió econòmica de les activitats lligades a les falles és important en termes absoluts, pero serà moderada respecte al PIB total de la ciutat i el multiplicador es pot situar un poc per damunt del 2’. A més Rausell també ens refresca la memòria amb les externalitats negatives que poden ocasionar les falles i que paguem entre tots: ‘costos de seguretat, neteja, congestió, conseqüències ambientals, de reducció de l’activitat econòmica normal durant els dies de falles, contaminació acústica, ocupació privativa de l’espai públic’. La controvèrsia està servida.

Li preguntem a Pepe si el nou títol de Patrimoni Immaterial de la Humanitat farà augmentar eixa xifra encara desconeguda. Reflexiona que ‘el títol sense més no té du res, és qüestió de treballar-ho. No sols es tracta d’augmentar el turisme, és augmentar un tipus de turisme o reorientarlo, i estan arribant inquietuds de diferents administracions i empreses per conèixer més a fons el funcionament de les falles. Tens garantida una major projecció’. Per altres motius aliens a este article vaig tindre l’oportunitat d’entrevistar al Conseller d’Hisenda Vicent Soler. En les seues respostes va deixar ben patent que les falles ‘creen i fan economia i també produeixen ingressos fiscals, és la festa total perquè a tots arriba’. La falla-empresa Però tot este fluix de diners cap amunt i cap avall també ha impactat en les pròpies comissions. Si les falles són responsables d’este gran moviment econòmic han de funcionar d’una manera determinada. Carles-Andreu Fernàndez, Director de Distrito Fallas i Llicenciat en Empresarials ens diu que les falles ‘han passat de ser grups improvisats de veïns a organitzacions de vegades complexes i més paregudes a una empresa’. Carles, en què s’assembla una falla a una empresa? La grandària en volum de fallers o de diners que mouen algunes comissions les ha obligat a adoptar organitzacions internes típiques de les empreses, seguint un organigrama amb diversos nivells de jerarquia i amb departaments (economia, festejos, etc.). Per altre costat, les noves lleis d’associacions i fiscals les han obligat a portar la comptabilitat

de la mateixa manera que les empreses i, en determinats casos, a declarar impostos. És a dir, s’assemblen en l’àmbit organitzatiu i en l’administratiu-comptable, i açò ajuda a que funcionen millor i no amb l’antic llibre d’entrades i eixides de caixa que dóna una informació econòmica molt limitada. Val, però açò pot anar en detriment del caràcter veïnal o de la cultura del ‘pensat i fet’ de les falles?

Del caràcter veïnal no, ja que encara que s’haja de contractar a professionals per a determinades tasques, els fallers continuarien sent la gran majoria del barri. Del pensat i fet sí, perquè improvisar no és bo per a portar una organització d’una certa complexitat, ja que cal planificar objectius i estratègies amb temps. Hisenda ja és fallera Hisenda es va assabentar també de la riquesa que es generava al món faller, i en una època de crisi com la que estem patint, en la que es necessita recaptar d’on siga, les falles, i les associacions en general, han segut un gran descobriment.

La crisi econòmica ha influït perquè l’estat necessitava més diners, però jo pense que sobretot s’ha fet per controlar els diners que mouen les comissions falleres i les associacions en general, que no és poc. Al “Gran Germà” que és Hisenda no li feia gens de gràcia que hi haguera moviments econòmics que se li escapen a la seua vista, i ha posat mecanismes per a tenir vigilades les associacions sense ànim de lucre (i de pas, a les empreses que contracten amb elles). Ho dic perquè tal i com està la legislació de l’Impost sobre Societats, hi haurà moltes associacions que no hauran de pagar este tribut però sí que estaran obligades a presentar l’imprés (amb el compte de resultats de l’any) a Hisenda. Carles-Andreu Fernández, Llicenciat en Empresarials 64 Açò ha provocat una miqueta d’histèria entre les comissions de falla perquè la comptabilitat ha de portar-se com la de les empreses. Carles-Andreu ens diu que ‘si és el mateix comptador de la falla qui realitza esta tasca, seria millor que comptara amb més formació com la titulació universitària d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE)’. De no tindre uns mínims coneixements el millor seria que ho portara un gestor. El problema, d’acord amb el secretari de JCF, és que ‘hem passat del no res al tot, sense tindre un període d’adaptació i conscienciació. Hem passat de no tindre res a un control total’.

‘Les falles necessiten estar dins de la legalitat, no sols perquè és una societat que té ingresos i despeses sinó també pels propis proveïdors, per això no hem d’ajudar a evitar eixa tributació. Un proveïdor d’espectacles per exemple, si ell vol treballar en negre nosaltres no podem donar suport a d’això perquè és una cosa que va en contra de l’economia de l’estat. Hisenda ens demana informació però no ve derivat de les nostres accions sinó de les dels proveïdors, és més per a controlar a les empreses. La majoria d’investigacions han anat més orientades a la fiscalització de les empreses que treballen amb falles’. Pepe Martínez Tormo, Secretari JCF El control de la fiscalitat i la tributació per part de les falles facilitarà l’estudi de l’impacte econòmic, ja que hi haurà unes dades a l’agència tributària que seran de molta utilitat.

Per a Pau Rausell també és positiu regular fiscalment totes aquelles activitats que generen guanys econòmics però afig que ‘cal tindre en compte que les falles són associacions culturals i per tant tenen un règim fiscal especial, que jo crec que es podria dissenyar millor i que podria beneficiar a tot el conjunt del moviment associatiu, festiu i cultural valencià, en funció de les seues externalitats positives’.

En 2015, la JCF va fer unes jornades informatives sobre com tractar l’IVA i l’IRPF i les obligacions que tenien les falles. També tancaren un conveni amb el Col·legi d’Economistes per fer un llistat de professionals que volgueren oferir els seus serveis. En 2016 feren jornades i cursos de formació per a nous directius i tressorers sobre tributació i fiscalització.

Moltes activitats com esta es situen a uns zona grisa, que inclús es podrien incloure en el sector de l’economia colaborativa, basada en compartir en lloc de posseir. D’acord amb Rausell Köster, en termes regulatoris ‘caldria buscar mecanismes que permeteren dites activitats maximitzant els seus efectes positius i minimitzant els negatius’.

Pepe (JCF), com es prenen els fallers tot açò? Al principi percebíem molta por, ara amb les formacions semblen més tranquils, al menys ja hi ha prou de conscienciació. I algunes agrupacions cada dos per tres estan fent formacions.

Arribats a este punt ni tenim xifres i sembla que a l’economia fallera encara li queda molt per fer. Però sense dubte hem fet una bona reflexió. Fallles i moviment econòmic van de la mà per un camí on encara queda molt de recorregut. Seguirem pendents…

Em ve al cap una situació que es podría tractar en estos cursos que comenta Pepe. Li preguntem a Carles-Andreu i a vore com ens ho soluciona.

Cas pràctic: Imaginem que una falla organitza un ‘Dia de la tapa’ i ven tickets a dos euros, és legal? Què hauria de fer per estar dins de la legalitat i no incòrrer en un frau? Si la comissió fallera té exempció de l’IVA, és perfectament legal cobrar els dos euros i punt. En cas de no tenir-la (en alguns casos convé) hauria d’afegir l’impost. En qualsevol cas, seria un ingrés que sí cal declarar en altre impost, en el de societats, ja que és una activitat econòmica dels fallers, així que si no es fa sí que estaríem defraudant a Hisenda.

OFICIS ARTESANALS

ARTESANIA VALENCIANA Xelo Puertes

Artesania es refereix al treball del artesà, realitzat de forma manual per persones, sense cap maquinària. Cada peça és distinta, única. L’artesania ha de ser treballada a mà. L’artesania és un producte totalment cultural, ja que té la particularitat de variar depenent de la cultura, els materials, el paisatge, el clima i la història del lloc. L’aplicació de l’artesania hui en dia en gran mesura està perduda i pel mateix motiu molt valorada. S’aplica en camps de treball molt diferents: des de la confeccció de tèxtils, al camp, en l’elaboració de comestibles, fusta... La matèria prima bàsica, que després serà transformada, és obtesa de la regió d’on habita l’artesà. El domini de les tècniques tradicionals de patrimoni comunitari permet a l’artesà crear diferents objetes de diferent qualitat i mestria, dotant-les de valors simbòlics i culturals de les locatitats. A València els artesans poden certificar l’autenticitat de la seua producció mitjançant l’entitat pública Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana.

Arreu de la nostra Comunitat hi ha un ampli exemple d’artesanies pròpies i identificatives de cada regió, zona o poble. Hem destacat algunes d’elles per fer-vos coneixedors del patrimoni artesanal amb al que comptem i, de pas, entendre una miqueta més com érem i treballàvem abans. És impossible mostrar tot el catàleg, per això hem fet una selecció d’algunes de les artesanies pròpies de diferents pobles de cadascuna de les nostres províncies. Hém hagut de deixar fora ressenyes als vidrers de L’Olleria, els tallistes de l’Horta Sud, els pirotècnics de Lliria o els vernissadors de La Ribera entre molts altres. Així com totes les artesanies que aglutina la nostra ciutat, València: bordadors, cerers, artistes fallers, dauradors, platers, gravadors, restauradors… Vos anem a donar sols una pinzellada, però vos convidem a anar descobrint artesanies, i sobretot aprendre a valorarles. El turisme d’interior és, per exemple, una bona manera d’aprendre i entendre gran part de la nostra història.

MORELLA

CASTELLFORT

CATÍ

VALL D’UIXÓ

VILA-REAL SOGORB

CASTELLÓ CASTELLFORT, el teixidor L’artesania tèxtil al nord de Castelló troba les seues arrels ja a l’Edat Mitjana. Els nombrosos ramats d’ovelles donaven grans quantitats de llana que sense teixir es venien fins i tot a Itàlia. Després proliferaren els telers per fer dissenys propis: mantes, faixes, jerséis, ponxos, toques… CATÍ, el formatger El formatge és un aliment que s’obté a partir de la llet de vaca o cabra especialment. Catí i tota la part del Maestrat sempre ha segut una zona ideal per al pastoreig gràcies a la seua climatología i a la flora. A dia de hui encara està molt arrelada la cultura del formatge. MORELLA, l’espandenyer El terme espardenyer és d’orígen àrab. És un calcer de tela amb sola d’espart trenat que s’assegura al turmell por mig de vetes. Actualment existeixen diverses vinculacions entre la indústria i l’artesania. La indústria fa soles d’espart vulcanitzades i les fa arribar als artesans perquè les completen amb cosits manuals. SOGORB, el bastoner El 70% de la producció espanyola de bastons, gaiatos i vares ix de Segorb. Mans expertes moldegen tot tipus de fusta per fer des de creacions modestes o altres de luxe on s’incrusten peces d’or, argent o ivori.

VALL D’UIXÓ, el sabater Al segle XVII tota la zona que ara ocupa la Vall i els seus voltants vivia del món agrícola, però les grans produccions de cànem feren que a partir d’esta planta s’extraguera fibra tèxtil i sorgiren oficis com el de corder o espardenyer. En la Vall d’Uixó es va trobar la màxima concentració de professionals d’este ofici al segle XIX, i així apareix la coneguda fàbrica Segarra, que ja al segle XX feia sabates i botes per a tota Espanya arribant a un tope de 8 milions de parells. VILA-REAL, el tallista en pedra i marbre En este ofici es llauren peces amb la manipulació de materials com el marbre o la pedra natural. La de pedrapiquer va ser un professió molt comuna en estes terres i tot l’anterior de Castelló. El material es prepara amb líquids i abrassius per a facilitar tota la manipulació posterior.

MANISES ALBORAIA

ALDAIA

70 MONTROI

CARLET ALBAIDA

VALÈNCIA ALBAIDA, estampador Ofici d’aquells que realitzen tints i dibuixos sobre tela per decorar i embellir. ALBORAIA, l’orxater Ofici artesanal pel que s’obté una beguda refrescant i típica valenciana, feta a partir de la xufa, un rizoma del tamany de la llavor d’un cacau i de forma allargada. Tant el cultiu, com els cuidats és molt propi de la cultura valenciana, ja que és ací on es coneix i elabora. ALDAIA, el palmiter La tradició del palmito valencià es remonta a més de cinc segles. En este ofici, a partir d’un primer esboç, es dibuixa una plantilla sobre tela. Comprén dos fases: la realització del varilllatje, amb materials com fusta, marfil, òs o nàcar i l’entretelat, montant-se finalment la peça per la incorporació de la tela pintada o “país”. CARLET, el cincelador La cinceladura sobre fundit és l’acció d’eliminar el sobrant de metall que que hi ha en les peces acabades. No és fàcil trobar artesans que realitzen exclusivament esta funció. La mecanització ha fet que esta activitat siga cada vegada més industrial, i sobretot más rápida.

MANISES, el ceramista La tradició alfarera i ceràmica ha anat junta des dels seus orígens. La ceràmica és l’art de treballar el fang, de gran importància en les arts decoratives, i que conjuga a la vegada elements de l’arquitectura, escultura i pintura. El ceramista deu conèixer tot sobre l’argila i els vernissos. Les peces, una vegada tornejades i seques, se someten a una primera cocció, passant a ser decorades en policromia i esmaltades a mà. MONTROI, l’apicultor Ofici pel que s’obté mel, cera, jalea... L’apicultor té el seu propi art de cuidar les abelles per aprofitar els seus productes. Estes amb la cera construeixen els panals, destilant la mel. La qualidat de la mel dependrà del tipus d’alimentació i de la seua quantitat. La recollida de la mel sol realitzar-se a finals de septembre amb el tall de la part dels panals que es desitge retirar.

IBI

GATA DE GORGOS

XIXONA LA VILA JOIOSA

AGOST ELX

ALACANT AGOST, l’alfarer L’orígen del terme alfareria és àrab i designa ‘atifells d’ús comú’. Mitjançant la manipulació del fang i amb ajuda d’un torn s’obtenien peces decoratives o d’ús domèstic. En este ofici l’artesà treballa sentat en un banc, girant amb el peu el torn, i ajudant-se de les mans per donar forma al fang. ELX, l’esparter Persona que fàbrica o compon diversos objetes amb espart, planta que té titjes d’on s’extrau una fibra tèxtil. Inicialment l’esparter recollia l’espart i li aplicava els tractaments necessaris pel seu ús posterior. A partir d’aquest material es pot confeccionar soga o corda, que passa a ser matèria prima d’altres productes. GATA DE GORGOS, els fabricants de mobles amb mimbre, canya, palma i silimars El treball consisteix en corvar les vares una vegada calentades per una flama de gas o xorros de vapor per fer-les més flexibles, sostenint-les posteriorment unes amb altres fins donar-li’s la forma desitjada. Altres productes que es poden obtindre són: cortines confeccionadess amb troncs d’adelfets o les artístiques palmes elaborades amb fulles de palmera.

IBI, el jogueter La nina es el més conegut dels joguets i mai ha deixat d’elaborarse. El segle XX portà la decadència de la nina artesana com a conseqüència de la producció a escala industrial i en grans séries; un bon exemple és l’especialització d’alguns municipis que tenen en esta activitat la seua principal font d’ingresos i treballs. Les actuals nines artesanes utilitzen diversos materials com pasta, porcellana o ceràmica, inclús en alguns casos el cos és de drap. JIJONA, el gelater i el torroner El gelater és l’ofici que es basa en el coneixement dels materials i útils apropiats per a l’elaboració dels gelats, elaborats amb nata i sucre, als quals s’afigen diferents sabors. Però Jijona també és bressol del torró, un dolç preparat amb atmel·la tostada, sucre i mel. El torró per excel·lència de valencia és el de xixona. LA VILA JOIOSA, el xocolater El xocolate, la debuda dels Déus. Així li la van oferir a Colon a la seua arribada a Amèrica. Amb este descobriment va importar a Espanya el fruit del cacau. A la Vila Joiosa, al 1881, Valeriano López Lloret s’inicia en l’ofici de xocolater i comença a recollir les millors llavors de cacau de tot el món per fer xocolate. Estava naixent Valor, la primera empresa xocolatera d’Espanya.

SEPARADOR AGULLA I FIL DE COSIR

Ferramenta bàsica per a elaborar trages i disfresses, molt propi del món faller. Sempre cal estar ben abastit de fils de diversos colors i agulles, per qualsevol imprevist indumentarístic que puga sorgir durant un acte o en els moments previs a la Cavalcada del Ninot.

A QUÈ SONEN ELS OFICIS? Héctor Moreno

Els sons, i per tant l’oïda, és un dels sentits més importants de l’ésser humà. Està clar que no és imprescindible, però aquells que tenim la sort de gaudir-lo ens facilita una meravellosa ferramenta per a reconèixer i associar sons a persones, activitats o moments de la nostra vida. Per exemple, uns pares associen la plorera d’un xiquet de pocs mesos al simple fet que té gana, associem el “tic tac, tic tac” al funcionament del rellotge i per tant al pas del temps, o per exemple la majoria dels valencians associem l’esclafit d’un masclet a moments de festa. Per contra, este mateix so, pot interpretar-se de forma negativa (atemptat, explosió), si els oïts que l’escolten són de països europeus o de la resta d’Espanya. Per tant la decodificació o sentit que se li dóna a un so també depén del receptor.

et pot parèixer una melodia divina o per contra un soroll molest. Este és el clar cas de la persona que realitza la feina, o bé de les persones que pateixen que estiga al costat de sa casa. Tots tenim gravat al cap la feina dels obrers d’enderrocar una paret, però si eixe so es dona a l’hora de la sesta... com que no és tan “agradable”. D’este mode, qualsevol ésser humà és capaç de reconèixer certs oficis únicament pels sons que produeixen. Este fet forma part d’una relació social que s’estableix als nuclis de població i que acaba per ser part de la identitat i memòria col·lectiva dels ciutadans. Sons que es perden i estan en extinció, o sons que són creats d’acord amb les noves tecnologies i ferramentes digitals i que marcaran d’alguna forma el nostre quefer i la nostre memòria sonora.

Des del punt de vista de la ciència, el so és “una sensació produïda en l’òrgan de l’oïda transmés per mitjà d’un medi (aire) i que es genera per culpa del moviment vibratori dels cossos”. Per tant, qualsevol objecte o activitat pot produir sons, i estos, ser agradables o desagradables. Quan parlem de sons agradables acabem dient que els sons formen una melodia (d’ací que aparega la música), mentre que si són desagradables, parlem de sorolls.

D’este mode i amb utensilis habituals de treball, l’home ha sigut capaç de reproduir sons específics per a certs oficis i que estic segur que vos són ràpidament recognoscibles.

I entre estes dos paraules podem entendre els sons que deriven dels oficis. Al món de les professions el mateix so

FUSTER

Ferramentes: Fusta Serra mecànica

FERRER

Ferramentes: Cisell Metal Martell

Ferramentes:

PODADOR

Troncs o rames d’arbres Serra

ESMUNYIDOR

Poal Mans

Ferramentes:

Fusta Escat

FUSTER

MODISTA

Màquina de cosir

SECRETÀRIA

Ferramentes: Màquina d’escriure

Ferramentes:

BOIXETERA

Boixets de fusta Fils

BOMBER/POLICIA/CONDUCTOR D’AMBULÀNCIA

Ferramentes: Sirena

Has reconegut els sons? Són difícils de reconèixer? Els consideres com a sorolls desagradables? Totes estes preguntes tindran una o altra resposta en funció de l’ús o familiaritat que tingues amb estos oficis. No obstant, molts d’estos sons poden combinar-se donant lloc a melodies extraordinàries. Este és el cas de la peça musical La Màquina d’escriure de Leroy Anderson o bé de la peça El paper d’escat del mateix autor, on fa servir un escat amb el que es treballa la fusta per a combinar notes musicals amb l’acompanyament d’una orquestra.

Un altre exemple és el cas de la peça musical composta per Ferrer Ferran (ex director de la Banda Primitiva) i titulada La Passió de Crist. En ella simula el moment de la crucifixió amb el so d’un martell colpejant els claus sobre la fusta (acció associada a un fuster). L’instrument que reproduïa eixe so, va ser realitzat per la pròpia Banda Primitiva i consistia en uns claus clavats a diferents altures (per a aconseguir notes diferents) en una branca de fusta provinent de les vies del tren.

Com es pot veure, els sons poden integrar-se dins de peces musicals, o inclús interpretar el seu so com una peça, alhora que es treballa. No obstant, anem cap a un món més globalitzat i digitalitzat si cap, sent els sons relacionats amb les tecles dels dispositius informàtics o el “bip, bip” de la vibració dels mòbils, els sons que hui en dia i en un futur pròxim seran clau per a entendre i viure la societat. Però, s’han plantejat alguna vegada quins seran els sons que escoltarem en un futur? I els del passat? Podríem arribar a definir alguns sons en extinció? En este últim cas, en podríem catalogar un que fa uns 15 anys era habitual sentir a Paiporta, però que hui en dia s’ha extingit pràcticament a la nostra zona. Parlem de l’afilador, un ofici per cert del que ja hem parlat en l’apartat d’oficis desapareguts. Aquell home que amb la seua bicicleta, moto o cotxe anava pels carrers del poble afilant els ganivets i tisores a tot aquell que precisava els seus servicis. Possiblement el so del metall incidint sobre la pedra d’esmolar fóra un so molest i que produïa certa por ja que podia traure espurnes al entrar en contacte pedra i metall. Eixe so (pedra-metall), pot escoltar-se i reproduir-se en altres oficis, però la característica especial de l’esmolador era la seua harmònica i la cançoneta associada que feia que tot el món reconeguera que l’esmolador estava dispost a esmolar els utensilis metàl·lics.

OFICIS DESAPAREGUTS Vicenta Ramón i María José March

Si busquem la definició d’ofici al diccionari trobem que prové del llatí officium, i fa referència a l’ocupació habitual o funció pròpia d’alguna cosa. Al llarg de la seua vida, tot el món desenvolupa un ofici i és amb el que es guanya el pa del dia a dia, és a dir, aquell pel qual pot sobreviure. En este sentit, encara que tot el món té un ofici, cap ésser humà naix après, i per tant l’ofici es coneix i aprén en una primera etapa: l’època d’aprenentatge. En esta etapa, un mestre ens ensenya les peculiaritats de l’ofici, passant a desenvolupar el treball fins al punt de dominar-lo tant que adquireixes el rang de mestre i pots ensenyar-lo a altres. La llista d’oficis en el món és tan gran com a activitats desenvolupades pels humans i per tant podem trobar oficis tan estranys com la nostra imaginació aconsegueix pensar. Així podem trobar els provadors de llit, catadors de cafè o de pa, l’esmolador de llapissera o el provador de tobogans entre altres. No obstant, estos són els oficis més estranys, però d’habituals hi ha molts i molt coneguts. Els fusters, llauradors, torers, electricistes, etc., són oficis molt comuns hui en dia, però hi hagué un moment passat en què no existiren, i de segur que en el futur apareixen nous oficis desconeguts en estos moments. Està clar que els xiquets que nasquen en 2017, coneixeran l’ofici de youtuber, l’especialista en Big data, el product manager o el personal shopper, tots ells en anglès perquè sonen millor.

Però vos heu plantejat què oficis s’han perdut?, i que només estan en la retina de les persones que vam nàixer abans dels anys 60 del segle passat? La llista d’oficis perduts és elevada, i el nostre objectiu es refrescar-ne aquells que algun de vostès hagen conegut o deixar empremta escrita d’allò que coneguérem i que no fa tant de temps que ja no estan. A Paiporta com a altres pobles de la nostra Comunitat, els oficis d’abans eren artesanals i generalment les persones es desplaçaven als domicilis a realitzar-los, sent les empreses o fàbriques de caràcter familiar. Estaven basats principalment en els recursos primaris, encara que també hi havia oficis que, com hui en dia, es podrien classificar com a serveis. El pas dels anys, el progrés, les modes, però sobretot els avanços tecnològics i la revolució industrial, han fet que és perderen alguns oficis o que canviàrem la manera en què els exercim. El primer dels oficis que es donava en l’horta era el de llanterner, aquell que consistia en reparar els forats dels poals, les palanganes o altres utensilis de llautó, coure o ferro. Este ofici, era un tipus de treball que es realitzava en les portes de les cases i per tant la gent guardava els utensilis trencats durant l’any fins que el llanterner arribava. Altre ofici que podria denominar-se ambulant era el que exercia el paraigüer, ja que abans de la temporada de

Sabaters, 1920. Arxiu Rafael Solaz (A.R.S.)

precipitacions passava pels carrers i reparava aquells paraigües trencats. S’encarregava de substituir les peces trencades o bé de reparar en pedaços les teles amb les que estaven fets, i és que antigament es reparava quasi tot. Si continuem en les reparacions i el manteniment, el cadirer era una persona clau, ja que abans les cadires eren principalment de fusta, de corda o de boga. Generalment era requerit per la gent perquè anara a la casa per reparar la cadira. Com era un utensili bàsic (cadires per a dinar, sopar, etc.), en el moment en què es trencaven eren requerits per solucionar-ho. Del mateix estil és l’esmolador, que fins a fa 10 anys encara anaven pels carrers dels pobles en el seu típic so. Durant el segle XX s’encarregava d’esmolar tant els ganivets com els utensilis de treball dels llauradors (aixades, corbelles, destrals, etc.). El matalafer, amb el seu dit “fer i desfer, feina de matalafer”, era una de les feines més dures. També era un ofici ambulant, ja que anaven de casa en casa amb les seues escasses ferramentes i muntaven un taller improvisat al mateix carrer o dins les cases. El material per a desenvolupar la seua feina era tot manual i generalment el portaven dins d’un cabàs fabricat amb corda trenada, una cartera de cuir o un sac de tela que s’anomenava coixinera i en el que anaven uns coixins menuts per al genolls, dos agulles de cosir i una agulla de tres cantons o de fer l’anglesa. També portava una agulla de passar vetes, un didal de matalafer, un punxó i un cabdell de fil de cànem, llapis i tisores, a més de bastons o garrots de fusta. El treball tenia dos moments ben diferenciats: per una banda, la feina dedicada a la llana, que bàsicament consistia en comprar els vellons de llana (en el

Aiguador, 1916. (A.R.S.)

moment en que s’esquilaven els animals), netejar-los amb diferents escaldats i després estovar-los. Per altra banda, la feina dedicada a elaborar el matalaf consistia bàsicament en preparar les teles, farcir-les amb la llana adobada i cosir les diferents costures per fer el matalaf definitiu. Normalment el material era llana, però fulles vegetals com les de dacsa, també eren emprades per a fer matalafs.

El granerer era altre dels oficis més coneguts. Eren molt famosos els granerers de Torrent, i anaven pels pobles de l’horta venent les graneres de palma que ells fabricaven a sa casa. També podien arreglar les graneres trencades que els treien les dones i que deixaven com noves. El pal de la granera solia ser de fusta o canya, mentre que les palmes eren de margalló principalment i solien arreplegar-les a la zona de l’Albufera i la Devesa. Este ofici va finalitzar quan entra l’era del plàstic, encara que a dia de hui també podem trobar graneres de palmes. Per últim, altre dels oficis ambulants també era el baratador o draper. Passava pels pobles replegant tot allò que les dones guardaven: draps, paper, cartró, ferralla… (a les cases no es tirava res). ‘Em ve al pensament quan arribava al carrer, en el carro ple de plats, gots, cassoles i moltes més coses. Segons el que li donàrem ell t’ho canviava per altres articles, com un intercanvi comercial del propi producte, un trueque sense diners’ (MªJosé). En este sentit, el pellissaire o peller, arreplegava les pells, especialment les de conill. Com abans en quasi totes les cases criaven animals, les pells de conill es guardaven. El peller et solia donar mistos o pinces per a estendre la roba a canvi d’eixes pells.

Una de les coses que més pot cridar l’atenció hui en dia és que els venedors antigament passaven per les cases i era el més normal. No existien els supermercats i l’ofici d’anar pels pobles venent el que es produïa al camp, de forma artesanal o inclús industrial, era molt comú. Gel, gasoses, el dolç tradicional (arrop i tallaetes), embotit (botifarres, llonganisses), colònia, o molts altres productes eren oferits a la porta de casa. El colonier, per exemple era un senyor que portava colònia en una garrafa i anava generalment en bicicleta porta per porta, carregant la teua pròpia botella amb l’essència perfumada que havia preparat en casa. El llimoner normalment anava en un motocarro, tenint la base a fàbriques familiars dels pobles. En el cas de Paiporta existien empreses de gasoses com la del tio Mosquit i casa per casa anaven i emplenaven les botelles. Ca’l llimonero és un clar exemple d’este ofici. Hem de destacar també que als pobles solia haver fàbriques de gel que subministraven este producte per a mantindré el menjar conservat a les neveres que no tenien llum. A Paiporta hi havia una fàbrica i el gel es portava en un carro tirat per un cavall i quan van aparèixer els automòbils, amb un vehicle anomenat SIDECAR. Altre dels oficis clau era el vaquer o lleter. A la majoria de pobles hi havia vaqueries. Ací a Paiporta existiren unes quantes. Segons ens conta Lola Ferrando podíem trobar algunes com la del tio Chispa o la dels Senills. Anàvem a comprar la llet a la vaqueria amb un atifell anomenat lletera, inclús amb un pitxer. Generalment munyien les vaques dos vegades al dia i podies vore com ho feien si passaves

Carreter, 1925. (A.R.S.)

a l’estable. Era tota una atracció per als xiquets i era una diversió anar a per la llet. També solien vendre la llet per les cases, però generalment era més normal anar a per ella a la vaqueria. ‘En la casa del costat on vaig nàixer a Benetússer hi havia una vaqueria, la de la tia Paca, i tinc el record de quan era xiqueta d’anar amb un got a per la llet’ (MªJosé) Un altre ofici important abans era el carboner. L’ofici de carboner era un treball molt dur i pesat. Antigament el carbó era un producte de primera necessitat, ja que era emprat a la cuina per a guisar o en les estufes o les planxes de la roba (que també anaven amb carbó). Ell s’encarregava de distribuir el carbó per les cases. ‘Recorde quan baix de la taula teníem el braser i estàvem molt calentets, era l’única forma de calfar-se en les fredes nits d’hivern’ (Mª José). El carbó a les estufes o cuines acabava acumulant-se en els fumerals i xemeneies i per això una volta a l’any es reclamava la presència del escura-xemeneies. Ell era l’encarregat de llevar el sutge per a que no es pegara foc. El guarnicer, era l’encarregat de confeccionar les ferramentes del camp per a llaurar i el ferrer era l’ofici per excel·lència que s’encarregava de modelar el metall. En este sentit, en un món en què els animals eren clau per al desenvolupament de les famílies, ja que era el seu mitjà de supervivència, els ferrers eren els encarregats de ferrar els animals. També lligat als animals teníem els carreters, aquells que s’encarregaven d’arreglar els carros que tiraven els animals. Eren com els mecànics dels automòbils de hui en dia però més rústic i tradicional.

81 Torners, 1929. (A.R.S.)

Un altre dels oficis clau als pobles era el de faroler. Era un treball que es produïa a mitja vesprada o nit quan l’obscuritat arribava als pobles. Amb una escala, encenia les faroles carrer a carrer, encarregant-se de carregar-les amb oli i metxes per a que aguantaren tota la nit. Els més majors encara recorden com sos pares comentaven la funció d’esta persona al poble. A Paiporta, per exemple, la llum va arribar l’any 1898, i amb l’arribada de l’electricitat, la funció dels farolers va començar a desaparéixer, encara que fins ben entrat el segle XX, hi van haver farolers a la zona de l’horta.

Altre dels oficis era el de sereno, que era l’encarregat de vigilar els carrers del poble per les nits i del qual es parla en este llibret més detingudament. Ell i el pregoner eren dos figures clau a la vida d’un poble. El pregoner era l’encarregat de donar les notícies més importants per a la vida quotidiana del poble. El pregoner era qui deia el bàndol municipal i començava amb següents paraules: “Per ordre del senyor alcalde, es fa saber que....” També podem destacar l’ofici de femater. Encara que en aquells temps no es produïa tant de fem com ara, les famílies als pobles produïen fem que era arreplegat en carros pels fematers. Estos, utilitzaven eixe fem per a produir generalment compost i revendre’l als llauradors com a millorant del sol. A Paiporta els fematers en carro van acabar en 1970, i la família de “Piano” va ser l’encarregada de realitzar dita feina durant més de 40 anys. Fora dels pobles i relacionats amb els transport, podem parlar de l’ofici del guardarails. Abans, era normal vore a uns metres de l’estació, una espècie de caseta (es deia garita) i allí estava el guarda per a canviar les vies del tren de

direcció perquè passara el tren solament cap a la direcció correcta. En este sentit, quan els habitants dels pobles agafaven el trenet era senyal que anaven a la ciutat a fer alguna cosa important. Per això, a més de ficar-se la roba de diumenge, veien persones treballant amb oficis ja perduts. El neteja-botes, era un ofici que es desenvolupava al carrer, principalment a l’eixida de l’estació de tren. La gent, solia netejar-se les sabates una vegada baixava del tren, ja que de camí des de sa casa en el poble fins l’estació havien anat per camins de terra i no era de rigor anar amb les sabates brutes per la ciutat. Als anys 50-60 del segle passat, també els podíem veure als cines, teatres o places, generalment feien sentar a la gent i a un pedestal feien recolzar les sabates i amb draps, olis i grasses, netejaven les sabates dels clients. Per últim, anar a València era senyal de festa, els xiquets i xiquetes desitjaven anar a la capital i veure al barquiller, al venedor de piruletes o al piper. Els dies de festa i en els carrers principals, els venedors portaven en una cistella de vímet o en una espècie de carro els seus productes i et venien els cucurutxos de paper o mesures on ficaven xufes, pipes, caramels cacauets, porrat, quicos o neules. Amb el pas del temps, tot açò va canviar i es van crear les paraetes, com la de Ca’l Cacauero a Paiporta. Tots estos són alguns dels oficis que hui en dia no es veuen. De forma esporàdica i residual podem trobar-ne alguno, però en la societat digitalitzada en la que ens trobem, es difícil que estos oficis tornen. Per això, únicament hem de tindre’ls en la nostra retina com a història dels oficis valencians i per als que no els heu conegut deixar-ne constància mitjançant pàgines com estes.

Cadireta de boga, 1967.

LA PAIPORTA TREBALLADORA

LLIBRET

DE QUÈ HA VISCUT I VIU PAIPORTA? Héctor Moreno

Qualsevol paiportí o paiportina desenvolupa o ha desenvolupat al llarg de la vida un ofici per a poder sobreviure. De la unió d’oficis es defineix el caràcter comercial o industrial d’un poble. En este sentit, molt ha canviat Paiporta des dels seus inicis fins a l’actualitat. Hui en dia és una ciutat sustentada principalment pel sector servicis, on el comerç local es manté viu dins del món globalitzat en què vivim. El sector primari i secundari ha anat reduint la seua presència al municipi d’acord amb les grans transformacions socioeconòmiques que ha viscut Espanya i que defineixen l’economia actual. Paiporta ha sigut sempre un poble bolcat en l’agricultura. De les seues terres s’obtenien les matèries primeres amb les quals sustentar les famílies i realitzar transaccions econòmiques amb compradors de fora del municipi. Podem dir que l’ofici per excel·lència Paiportí fins la meitat del segle XX ha sigut el de llaurador. La terra i els seus fruits eren el motor econòmic del qual vivien els habitants de Paiporta. Cultius com l’olivera, la vinya, el garrofer o cereals com el blat, la dacsa, hortalisses com les cebes, tomates, creïlles, o bé els cítrics als darrers anys, etc., eren conreats a les zones de secà i regadiu del terme; després d’abastir les despenses locals eren venuts i exportats al mercat Espanyol o Europeu. Un altre cultiu també prou destacat al municipi foren

les moreres, arbre que servia d’aliment als cucs de seda i que eren necessaris per a sostindre la indústria sedera valenciana. Un clar exemple d’este cultiu és el replegat en un manuscrit del segle XVII que es conserva a la Biblioteca Valenciana i en el que es dibuixen 25 cayzadas de moreres. El primer referent de comerç local de Paiporta de què tenim constància és el registrat a l’Anuari del comerç, de la indústria, de la magistratura i de l’administració de 1883, on es registren els següents oficis i comerços: Ofici/Comerç

Número

Fàbrica d’aiguardent

Botero

Carnicer

Constructor de carros

Cirurgià

Moliners de farina

Metge

Forner

Ofici/Comerç

Número

Sastre

Rajoler

Ultramarins

Veterinari

Sabater

Teler de Seda

Junt a estes dades, 86 habitants eren propietaris de terres, fet que demostra la importància de l’agricultura en eixa època. Als anuaris posteriors (1886-1899-1901-1905-1909), poc canvia respecte a les dades generals, destacant-se al 1909 que Paiporta és un poble que produeix oli, cereals, vi, taronges i bestiar.

Castelló, amb tres o quatre parades al dia, van retardar durant molts anys la seua evolució i modernització” És després de la segona meitat del segle XX, quan Paiporta comença a transformar-se en una ciutat amb caràcter industrial. Comencen a aparèixer industries relacionades amb la fusta, pintures, materials per a la construcció, telers i fàbriques de fanals de llum. Amb l’arribada i el creixement demogràfic, incrementat per immigrants d’altres comunitats autònomes, Paiporta passa a configurar un teixit industrial que es centralitzarà als polígons industrial de l’Estació, la Mina i la Pascualeta.

Este caràcter agrícola va perdurar al municipi fins ben entrat el segle XX. Juan Oliver, a un dels suplements titulats “Cròniques de Paiporta” justifica este fet a que:

Associat a este fenomen del creixement industrial i d’immigració, apareix ràpidament el sector servicis, el qual ha d’abastir el gran augment demogràfic del municipi i les seues necessitats. La construcció desmesurada per a donar cabuda a aquells treballadors de les fàbriques paiportines han reduït l’espai agrícola del terme a valors quasi inapreciables, passant d’esta forma a eliminar pràcticament el principal sector econòmic del municipi durant segles: la agricultura.

“Fins a finals de la primera meitat del Segle XX la localització del municipi al sud-est de la capital estava fora de la ruta de la Carretera Real de Madrid, i el caràcter de la seua estructura econòmica era exclusivament agrícola. A més de les dificultats de comunicació amb els municipis veïns de Benetússer, Catarroja, Picanya i la pròpia València, limitada a camins de terra dissenyats per a l’activitat agrícola, i sense més mitjà de transport que el “trenet” València-Vilanova de

En les següent pàgines volem detindre’ns en una série d’oficis que han tingut alguna vinculació amb Paiporta. Bé perquè foren importants per al seu desenvolupament com el teixit de la seda o la fabricació de rajoles, bé perquè ja no estan però han deixat petjada com l’ofici de campaner o de sereno, o bé perquè tenen connotacions arrelades a la nostra història i la nostra falla, com és el cas de l’ofici de palleter.

Encaixant cebes al magatzem de Silverio MartĂnez, 1958

EL RAJOLER. Història d’un treball artesanal Carmen Pastor i Julio Fernández

A molts pobles de l’Horta de València trobem l’emblemàtic fumeral, fruit d’una època de treball en la rajoleria. En la rajoleria hi havia dos grups de treball, els rajolers que eren els encarregats de fer i reparar fumerals fets en teules i rajoles i els rajolers encarregats de fer les rajoles i les teules als forns. En este article anem a repassar la història dels rajolers, com feien els fumerals i entrevistarem a un autèntic rajoler, fill i net de rajolers, Rafael Pastor Gandul, que ens contarà com es feien les rajoles i com era la vida al nostre rajolar paiportí. Esperem que vos agrade. Al llarg del segle XIX, la revolució industrial canvià la manera de produir, la manera de viure, de treballar, de pensar i de fer vida en comunitat. Des del Neolític no s’havia produit cap revolució més destacada que aquesta mecanització vuitcentista dels processos productius i la invenció i ús de noves fonts d’energia. Moltes són les herències de la revolució industrial a la societat actual, tant des del punt de vista social com polític i econòmic. A Paiporta tenim una molt singular que ens permet entendre un dels oficis d’aquella època. Els fumerals industrials, eixos gegants de rajola que en altre temps perfilaven el cel de les

ciutats i dibuixaven amb fum una pionera societat industrial, ara desapareguda. Estos gegants industrials eren construïts pels RAJOLERS, un ofici que hui en dia ha desaparegut però que ens ha deixat moltes històries. Per entendre l’ofici hem de saber les característiques d’un fumeral, doncs els mestres d’obra paiportins feien fumerals per tota la geografia espanyola.

Definició i característiques dels fumerals industrials El fumeral pot dividir-se en quatre parts diferenciades: • La cimentació que pot ser de pedra i calç o de formigó en moments més actuals, s’excavava i construïa baix terra. • La base, feta en rajola, compta amb el sòcol, el cos i el coronament. • El tub, fust o canya és la part més característica del fumeral i remarca la seua verticalitat. En la nostra comarca predomina el fust de forma octogonal. En els fumerals de forns ceràmics i rajolers, el tub sol ser d’uns

25-30 metres perquè es necessita més tir per afavorir la combustió a altes temperatures, mentre que en els fumerals dels motors d’aigua són un poc més curtes (15-20 metres). • La corona, que remata el fust, és l’element més singular perquè l’anàlisi del seu estil decoratiu i els acabats pot permetre l’identificació d’alguns mestres constructors. El procés de construcció exigia al menys cinc obrers. El nombre de treballadors, no obstant, podia variar depenent de l’envergadura del fumeral; tot i que, de mitja, la construcció era d’uns 25-30 metres d’alçada i es duria a terme en un mes o mes i mig.

Els obrers treballaven a tres nivells diferents d’altura: A la part superior, dos oficials eren els responsables de la decoració de les cornises i corones que rematen l’obra. Per aconseguir l’altura desitjada feien servir estructures de fusta (les bastides) que col·locaven a l’interior del fust. Curiosament, a l’interior dels fumerals encara hi ha marques de buits sense tapar, que evidencien l’ús de bastides; aixina com les anelles metàl·liques, en filera o alternades, que a mode d’escalons servien per pujar fins al lloc de treball. Per baix d’estos, i amb una altra bastida, a la distància de l’altura de l’operari, s’ubicava el subministrador de material, que anava apilant en el seu nivell tant els maons/rajoles com el morter. A nivell de sòl es trobava l’obrer que realitzava el morter, que era bàsicament de calç, amb una quantitat mínima de ciment, per aconseguir major rapidesa en l’enduriment, i un altre treballador que elevava, a través d’una corriola els materials fins al subministrador Part de tota eixa herència dels nostres avant-passats la podem vore a un lloc emblemàtic de Paiporta. Gràcies a Abelardo Martínez, fill i net de rajolers, es conserva un valuós material a l’actual Museu de la Rajoleria de Paiporta. També conegut com El Rajolar de Bauset.

Rajolar de Riba-roja del Túria, anys 80. Fotografía cedida per Enrique Jarabú. Arxiu del Museu de la Rajoleria de Paiporta.

L’altre treball que es desenvolupava però esta vegada dins del complexe del Rajolar era l’elaboració de les rajoles i teules artesanals. Per a poder parlar i entendre l’activitat que es desenvolupava dins de la rajoleria a Paiporta hem parat el temps al segle XX i remuntat als anys 60, a través de RAFAEL PASTOR GANDUL, un ex-empleat de la rajoleria que en una bonica entrevista ens ha contat que és el que feien en aquella època.

Ens conta amb alegria com va mamprendre a treballar en la rajoleria de Paiporta quan sols tenia 12 anys. En aquell moment era un jove que estava fort com un bou i que volia desenvolupar un treball que passava de pares a fills, “inclús el meu iaio ja era rajoler”, me contava molt orgullós el nostre amic Rafa. Va treballar durant 20 anys i fruit d’eixos anys va conèixer totes i cadascuna de les tasques que es feien per fer rajoles i teules. En la seua rajoleria eren uns 15 a 20 treballadors, i cadascú tenia un treball definit, la fabricació de rajoles i teules era un treball artesà que havia d’estar coordinat. La fabricació de rajoles tenia varies fases: la primera començava en el que hui es el camp de futbol del Palleter, que abans era un terrer on els treballadors havien de fer un treball molt dur, extraure terra i en carretilles dur-la a l’era per poder pastarla amb el lligó i utilitzant els peus fins a que es féra fang. La primera de les anècdotes de les que parlarem la trobem ací, i és que a part de ser un treball artesà i dur, quan plovia el fang pastat en pluja era difiícilment recuperable, per la qual cosa s’havia de mamprendre altra vegada. Un volta aconseguit que el fang estiguera ben pastat es posava en un motlle per a donar-li forma de rajola o de

teula. Als dos o tres dies, una vegada secs, es canviaven de posició i es ficaven drets per a que es secaren totalment i d’ahí anaven al forn. Tot este procés Rafa ens el conta mentre recorda altra anécdota. Ell estava al forn, tenia el treball de coedor, i com en l’era i en el terrer feia molt de fred, els que estaven fora sempre trobaven alguna excusa per anar a vore un ratet en el nostre protagonista i aixina calfar un poc el cos… Quan arribaven les rajoles al forn es posaven una a una, per separat per a que es pogueren coure bé, sense que cap es tocara. Em contava Rafa que utilitzaven un sistema anomenat OFFMAN, entre rialles me deia que és un sistema molt dificil d’explicar però que era heretat dels nostres avantpassats mussulmans i que a dia de hui continua siguent el millor. En este punt de la fabricació era quan entrava en funcionament i prenia importància el fumeral. El fumeral és el que feia possible que el forn tinguera entrada i eixida d’aire, i feia possible la combustió perquè les rajoles pogueren coure’s perfectament. Com a dada comenta que la rajoleria estava en funcionament les 24 hores del dia, cada 8 o 10 minuts hi havia que alimentar-la amb carbó i recorda una unica parada en 20 anys. Quan la rajola o la teula estava perfectament cuita es treia i es deixava secar, una volta seca l’ordenaven per poderla apilar amb la resta, i utilitzar-les per a la contrucció de grans quantitats de cases que hi ha a l’actualitat a Paiporta i a molts pobles de l’Horta Sud.

Treballadors del rajolar de Bauset, Paiporta 1927. Fotografía cedida per José Rodríguez. Arxiu del Museu de la Rajoleria de Paiporta.

EL CAMPANER. Entre art i ofici. Amparo Casado

Campaner és un ofici amb doble significat: 1. El que té per ofici crear els motles i fondre metalls per a fer campanes. 2. El que té per ofici tocar campanes. LES CAMPANES DE PAIPORTA 92

El temple de Sant Jordi de Paiporta ha contat amb diferents conjunts de campanes al llarg de la seua història. Les primeres campanes estaven situades en l’actual casa abadia, una era la major i les altres dos les mitjanes. El segon conjunt de campanes va ser fos al 1768 per “Lleonart”, famós fonedor de l’època, fou el primer conjunt del temple actual. Les tres campanes eren: la Xicoteta, Sta. María del Puig (la mitjana) i la Grossa. Hi havia també una quarta més menuda, el Rabajolet, fosa al 1682, única supervivent a la Guerra Civil i, probablement, un dels objectes més antics que es conserven a Paiporta. Al 1954, passada la guerra i fent coincidir el segon centenari de l’església, es varen fondre tres campanes pels germans Roses de Silla: Crist del Consol (xicoteta), Santa María (la mitjana) i Sant Jordi (la grossa). Finalment al 1958 s’afegeix una quarta campana que tocaria les hores, anomenada Santissima Trinitat. Les campanes furtades durant la guerra no es recuperaren, possiblement foren utilitzades per a la fabricació d’armes i canons. Des de la seua restauració al 2012 les campanes que hui podem veure al campanar son: El Rabajolet La grossa o de Sant Jordi La xicoteta o del Santissim Crist I la Santissima Trinitat La mitjana o de Santa María, es troba desapareguda.

Paiporta també conta amb altre conjunt de campanes més actuals, són les campanes de l’església de Sant Ramón Nonato. Estes campanes es col·locaren en l’any 2000, funcionen de forma elèctrica, però Antonio Arenas va tindre l’oportunitat de poder fer el primer toc de forma manual. ‘Vaig lligar una corda a la campana i vaig fer un toc a mort, va ser el primer toc de les campanes, estaven recent ficades al campanari, encara sense acabar, després com es varen electrificar ja no han tornat a voltejar manualment’. Estes campanes varen ser donades per la família Chisbert de Paiporta (els campaneros), per a complir una promesa que el pare d’esta família va fer anys enrere. Sant Ramón (la xicoteta), Mare de Deu del Carmen (la mitjana) i Sant Antoni la més gran, les tres es varen fondre al 1998 per “Hermanos Portilla”. Actualment els tocs que relitzen estes campanes són: Tocs d’oració (mati, migdia i nit) Tocs de missa Tocs de difunt Vols de festa Per últim, la campana de l’església de la Immaculada, està instal·lada al 2007 i fosa per “Hermanos Portilla”. Esta campana està programada per poder voltejar i fer tocs de mig vol. EL CAMPANER A PAIPORTA. El campaner a Paiporta era un persona indispensable, donava el ritme tant si era festa com si era un difunt. Ell era l’encarregat de voltejar les campanes junt al sagristà, este últim voltejava

les campanes ell soles quan eren tocs de difunt, però, en dies de festa, que era quan voltejaven totes les campanes, era necessària l’ajuda d’una colla de uns 8 o 10 homes. Normalment eren homes fornits i amb força per poder voltejar bé les campanes: dos per a voltejar la “Grossa”, dos per a la “Mitjana”, un per a la “Xicoteta” i el “Ravajolet”, que com ja hem dit era més menuda i estava posicionada en un lloc més baixet perquè pogueren tocar-la els xiquets. Antonio Arenas, antic campaner. Des de quan ve la teua afició per tocar les campanes? Era ben menut, en 4 anys ja pujava al campanar amb el “Tío Sord”, que era qui feia el treball de campaner junt al sagristà de l’església. Mira si jo era xicotet que la campana “Xicoteta” em donava por! Els xiquets sols pujàvem en dies de festa a voltejar i eixa campana era la que podíem tocar. Qui te va ensenyar a tocar les campanes? Apreníem pujant al campanar i voltejant les campanes, junt el “Tio Sord” i el sagristà de l’església, que eren els que ens ensenyaven la tècnica. Els campaners érem gent que teníem afició, era una cosa que t’omplia, acabàvem de voltejar i se’n anàvem al casino a fer-se el bermutet, ens solia convidar el sagristà. Hi havia molta harmonia. Com es tocaven les campanes? Hi havia dos maneres de tocar les campanes: “A vol” Consistia en empentar les campanes de forma manual per fer que donaren voltes completes. Este tipus de toc, el del volteig,

és utilitzat a València per festejar qualsevol tipus de festa, és un toc més solemne. Per a Nadal, Pasqua, el dia del Corpus, per al dia del Patró del poble..., són dies en que la campana “Grossa” també volteja, ja que es reserva el volteig d’esta per a diferenciar el toc de festa major o de festa grossa. Recorde que hi havia gent que esperava amb ganes el dia de la festa per poder escoltar esta campana perquè quan la estaven fonent es va buscar que féra el so més aproximat a la campana primitiva que va desaparèixer durant la guerra. A Paiporta, a diferència que a la resta de València, l’ordre del voltejos es feia diferent: primer voltejava la “Grossa”, per a marcar més la solemnitat de la festa, i es deixava sonar cinc o sis rodaes, i poc a poc anaven entrant les demés. Per a festes de segón o festes menors soles voltejaven la “Mitjana” i la “Xicoteta” en tocs més breus. La vespra de la festa, a poqueta nit, es feia un volteig per anunciar-la. 94

Amb el “Ravajolet”, que era la més menuda es feia el “Toc de difunt d’Albats”, que era exclusiu per als xiquets que es morien abans de fer la Primera Comunió. Este toc el feia un xiquet o xiqueta que pujava amb el campaner. Altre toc a mort que es realitzava era el “Mig vol”, en el qual les campanes es movien de forma pendular sense donar la volta completa. Des de que es coneixia la mort de la persona fins a la celebració del soterrar es realitzava un “toc a l’Alba” (pel matí), un “toc a l’Angelus” (al mig día) i un “toc d’Ànimes” (per la vesprada). “Repic” És l’altra forma de tocar les campanes i es feia amb cordes normalment des de baix del campanar, eren tocs “a missa” i es feien amb la campana mitjana, no sonaven amb la solemnitat que un volteig, eren colps secs. El repic que es feia durant la missa del soterrar era amb la campana mitjana i amb la grossa.

Començava amb dos colps de les dos campanes a la vegada, el que es diu “Tranc”, després de forma alterna (un colp amb cada campana) i de nou altre “Tranc” doble. Per a les misses diàries es feia un repic de trenta o quaranta colps amb la campana gran i els diumenges s’avisava a missa amb un repic de la campana mijana i de la grossa. També hi havia altres tipus de tocs: Tocs de processó menor i major. Tocs d’alarma, que es feien quan hi havía algun incendi al poble, i es feien amb la Grossa i la Mitjana durant tot el temps que durava l’alarma. Tocs de confessió, amb la Grossa. Inclús hi havia tocs de neteja de l’església, es feien i la gent que volia anar a tirar una mà en la neteja ja sabia que l’església estava oberta. Per qué es deixen de voltejar les campanes a Paiporta? Penses que es una evolució o un pas enrere? Durant la Guerra Civil es deixaren de tocar perquè varen ser furtades, sols deixaren la més xicoteta, que era la que marcava les hores i els avisos dels regadius. El campaner és feu major, el sagristà es va morir i com el retor no volia que ningú tocara res..., la tradició poc a poc es va perdre als anys 60, quan les campanes es varen electrificar. Posaren un motor amb una corriola que feia la feina del campaner. Jo crec que és anar cap enrere, el fet d’electrificar les campanes suposa que el so canvie i ja no sone de la mateixa forma. Amb l’electrificació substituiren els contrapesos de fusta per uns metàl·lics, això va fer que les vibracions de les campanes canviaren modificant el so, a més de danyar l’estructura de la pròpia campana.

Imatges cedides per Eliseu MartĂnez.

Com recordes els anys de campaner? Tornaries a voltejar les campanes? Ho recorde com una il·lusió, tots els dies pujava a donar-li corda al rellotge, quan hi havia soterraments anava a fer els tocs de difunt, en dies de festa també voltejàvem amb l’ajuda de la colla que venia. És una llàstima que amb les noves tecnologies este treball ja no es faça de forma manual. Els que tocàvem les campanes no hem ensenyat als nostres fills o nets. Jo personalment porte als meus a València perquè vegen voltejar les campanes com es feia ací antigament, i clar!, clar que m’agradaria ensenyar esta tradició i tornar a tocar les campanes...!!

LES CAMPANES ET PARLEN Tal i com diu Antonio, les campanes tenen un llenguatge, “la campana te parla”, i és que els tocs de les campanes han sigut mecanismes d’avís, de música que acompanyava en processons i diverses celebracions del poble. Campanes i so formen part del patrimoni de Paiporta. Era una forma de comunicació entre els habitants. Amb l’electrificació es reprodueixen uns tocs estàndard que ja estan programats i no tenen res a veure amb els originals. Ara la gent no sap per què voltegen les campanes, si a difunt, si a missa… Es deuria de recuperar la tradició per fer sonar els tocs primitius i reconeixer’ns com a poble.

CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA A partir del segle XIII apareixen les primeres campanes menudes, que varn ser dutes pels conqueridors. La veu del metall va substituir la veu de les persones que cridaven a l’oració durant el període musulmà. Així es va crear un nou espai sonor. Es pensa que alguna d’aquestes campanetes encara es conserva a la Catedral de València, són el símbol acústic i visual d’un nou temps. A partir d’aquest moment es fabriquen les primeres campanes que es situaren a les torres. Per exemple a la Catedral es construeix el campanar romànic que en tenia 6 campanes, una d’elles la Caterina, que es conserva a la Torre del Micalet, el Campanar Nou, i data de 1305. Des d’aquell moment les campanes han format part del paisatge sonor de la ciutat i del territori valencià. Els tocs han anant evolucionant i han servit per organitzar la vida diària de la societat. València sempre ha sigut territori de campanes, i la música de campanes sempre ha despertat l’interés dels valencians. Els Campaners de la Catedral de València són una associació cultural sense ànim de lucre que es dedica a conservar el toc manual de campanes, principalment a la Torre del Micalet de la Catedral de València, però també a l’estudi, investigació, conservació i sobretot, difusió d’aquesta música tan peculiar. Al llarg de l’any són uns 60 dies els que els campaners toquen les campanes de la catedral. Però també toquen en altres campanars de la Comunitat Valenciana i d’Espanya. Fins a la desaparició dels últims campaners, per els anys 60 o 70, la figura del campaner era pagada, és a dir, era un ofici. D’altra banda també pot ser considerat per alguns com un art. Més enllà de que siga un art, podem considerar al campaner com un music que construeix uns missatges amb dos, tres,

quatre, o deu! campanes alhora que expressen els sentiments que comparteix la comunitat, d’alegria i de tristor. El llenguatge de les campanes organitza la vida de les persones d’un mateix poble o barri. I tots els campaners toquen per les mateixes coses, però cadascú de forma diferent.

ELISEU MARTÍNEZ ROIG. CAMPANER I MEMBRE DE L’ ASOCIACIO DE CAMPANERS DEL MICALET. Qui és Eliseu? Eliseu es un jove veí de Paiporta, campaner de la Torre del Micalet des de l’any 2002. També escriu i participa a congressos, a més d’estudiar i investigar sobre el patrimoni campaner des d’un punt de vista immaterial. Ara mateix realitza la seua tesi doctoral analitzant el fenomen campaner valencià al llarg de la història, interessant-se en com la ciutadania interacciona amb les campanes i els seus tocs. Des de quan la teua afició per les campanes? L’afició a les campanes pràcticament és innata. Des de menut és un fet que m’ha atret. En el moment de conèixer als Campaners de la Catedral de València vaig ser conscient de que jo volia tocar campanes, i encara no m’he cansat! Contan’s en que consisteix el treball de campaner. Com es fan els tocs de les campanes? Hi ha distintes formes de tocar les campanes. Poden ser repicades (movent els batalls) i poden ser mogudes (voltejades o a mig vol) per tal de crear tocs distints amb sons i acústiques

diferents. Repicar les campanes no és gens fàcil si tens moltes, i s’ha de tindre prou ritme i soltura, a la par que elegància! La tècnica de voltejar requereix una certa lògica, per aprofitar el pes del cos, deixant-lo caure quan cal. Es una afició que va de pares a fills? Els antics campaners valencians, a més de ser professionals pagats, eren uns aficionats a la seua tasca. Però a València l’afició o l’ofici no s’heretava. Eren els aficionats qui es convertien en campaners titulars dels campanars. Pocs casos hi ha de fills que agafaven la tasca del pare. Ho farien si també tenien afició a tocar o sentir les campanes, no tan sols per que el seu pare ho sigués. Es segueixen realitzant voltejos de forma manual? Quan es realitzen? Els tocs tradicionals de campanes varen desaparèixer durant unes dècades, degut a malaurades mecanitzacions durant els 60 i 70. Aquestes no respectaven els tocs locals, i impedien que els campaners tocaren per dificultar la tasca. Però des de fa uns 40 anys, els tocs han sigut recuperats i continuen tocant-se. Varen ser recollits en inventaris i es difonen sobretot a la pàgina web campaners.com, una base de dades inesgotable! Durant les festivitats de la ciutat, les campanes continuen sonant com abans, com antigament, i moltes voltes a mà, gràcies a l’existència dels campaners actuals. Inclús les mecanitzacions de campanes actuals reprodueixen els tocs locals si estos es coneixen i es graven als ordinadors que gestionen els motors de les campanes, i és més, poden apagar-se i que els campaners les toquen!!

Penses que amb el pas del temps aquesta tradició es perdrà del tot? Actualment som més de 30 grups de campaners a la Comunitat Valenciana. És a dir, la tradició de tocar les campanes, més que mirar al passat, mira al futur i amb bons ulls. Hi ha molta gent jove que toca campanes avui en dia. El patrimoni campaner està consolidant-se com un dels millors exemples de gestió cultural del nostre territori, inclús amb reconeixements a escala europea. A més, els tocs d’alguns campanars estan protegits com a Bé d’Interès Cultural de caràcter immaterial!! Als valencians cada volta ens agrada més tocar i sentir campanes, i cada volta també és més normal que els pobles tinguen la seua pròpia colla!

PATRIMONI IMMATERIAL Els tocs de campanes no són només mecanismes d’avís ni de crides, sinó música que acompanya, ja que estem utilitzant instruments musicals al servici dels veïns i veïnes. És la veu de la comunitat. Un sistema de comunicació, amb un codi local i propi que crea un paisatge sonor, i que, sobretot, genera esperit de comunitat. Eixa comunicació local i comunitària és un element que caracteritza Paiporta i que la defineix. Durant moltes generacions del passat els tocs de campanes es coneixien, es valoraven i sobretot s’utilitzaven. El llenguatge de les campanes fa referència al tercer aspecte patrimonial, l’immaterial, junt amb els elements patrimonials, la torre i les campanes. Els sons, els missatges, els tocs propis són tan importants com les peces materials, inclús més, ja que la vida dels habitants de Paiporta es regulava pels distints tocs del día.

Les campanes comencen a voltejar a València, cap a finals del segle XVI. Els repics són la manera més antiga de tocar. Esta cultura campanera es va desenvolupar en les catedrals, creant un llenguatge comú, una manera valenciana de tocar, i al mateix temps es van donar diverses variants locals, articulades a través del model marcat per les catedrals. València a través de les seues corresponents associacions de campaners ha recuperat la totalitat dels tocs festius ordinaris i extraordinaris, i mantenen i divulguen les seues tradicions, els seus tocs i les seues campanes. Els Campaners de la Catedral de València són els encarregats. El 2 d’agost de 2013 els tocs de campanes a València són declarats Bé d’Interès Cultural de caràcter immaterial, junt a altres tres conjunts, Segorbe, Castelló i Albaida. Aquest fet fa visible el canvi de paradigma cap al món de les campanes en terres valencianes. Però el verdader canvi ve per part de la societat, que està començant a entendre que és interessant seguir tocant les campanes a mà. Qualsevol població que compte amb un grup de persones conservant aquesta tradició sol ser motiu d’orgull i de progrés, unit a un inevitable caràcter d’identitat que va lligat a la conservació de les tradicions locals.

Bibliografia / Entrevistes Eliseu Martínez Roig. Campaner del Micalet Antonio Arenas Torres. Antic campaner Església Sant Jordi de Paiporta “Paiporta, una ciudad, una Iglesia i sus gentes” J. Oliver, J.Fco Ballester Olmos. campaners.com boe.es

SEPARADOR METRO, PAPER I LLAPISSERA

Prendre mesures és una de les tasques més importants d’un faller o fallera. Per a confeccionar roba, per a muntar escenografies, per a elaborar un decorat… Estes ferramentes ens ajudaran a prendre nota i a guardar dades d’importància per poder elaborar qualsevol treball.

EL SERENO. Els guardians de la nit. Jose del Saz

100

Tomás Santana, Joaquín Solera, José Sáez, Pascual Paredes, Francisco Aznar, José Romeu, Domingo Serna, Francisco Eustaquio, Pascual Chisbert o Francisco Alluevas. Estos hòmens, entre molts altres, són alguns dels paiportins que van ser responsables en algun moment de la seua vida de vetlar durant les nits per l’ordre i la seguretat dels veïns de Paiporta i les seues propietats mentre van ocupar el lloc de Sereno del nostre poble. Un ofici fonamental fins no fa massa, però en l’actualitat desaparegut de la nostra societat. En concret, els serenos treballaven entre les 11 de la nit i les 5 o 6 del matí i si qualsevol veí necessitava la seua ajuda l’únic que havia de fer era cridar-lo pegant unes palmaes o de viva veu al que contestaven: “Sereno vaig!». Les seues funcions eren vigilar els carrers, regular l’enllumenat públic, obrir les portes dels patis, anunciar les variacions de l’oratge, cantar les hores, auxiliar els veïns, acompanyar a les persones foranes a la direcció correcta i comprobar que eixa persona era una visita esperada. Altra tarea que desempenyaven els serenos era despertar els veïns a l’hora que els demanaven, ja que parlem d’èpoques on ningú disposava de rellotges despertadors. Això sí, resulta prou curiós el sistema, un tant rústic, que utilitzaven: ficar pedres en les finestres, tantes com hores, el que era

aprofitat pels xiquets per a fer bromes afegint i llevant pedres amb el conseqüent mal de cap per al veí i la molt probable reprimenda al sereno. Precisament, este va ser un dels motius pels que a partir de l’any 1960 es prohibira esta pràctica a Paiporta i els serenos deixaren de cantar les hores al poble. El servei de despertar els veïns va continuar, però obligant als ciutadans a passar per les dependències locals per a donar avís de l’hora a la que volien ser despertats. Una dècada més tard, concretament a lany 1972, es constituïa el primer Cos de Policia Municipal, el primer contingent local d’Agents de l’Autoritat al que es van adherir els tres serenos d’eixe moment, posant així punt i final a la presència dels Serenos als carrers de Paiporta.

Els inicis

Casualment, els inicis d’esta professió es remunten a la ciutat de València de l’any 1777 i com tantes altres coses la figura del Sereno va sorgir com a conseqüència d’altra situació històrica i molt vinculada també a la nostra cultura i la nostra festa.

Eixe any les autoritats locals de València van prohibir les pràctiques pirotècniques per considerar-les incíviques, el que suposà que desenes de coeters es quedaren sense treball i es convertia en un potencial perill per al manteniment de la pau social de la ciutat del Túria. I és en este moment crític on apareix la figura de Joaquín Manuel Fos, alcalde del barri del districte del Pilar i home destacat de l’època vinculat a la fabricació i el comerç de la seda. Sereno, finals segle XVIII

Fos, home preocupat per mantindre l’ordre i la seguretat dels seus veïns, va pensar en aprofitar als coeters desocupats i reconvertir-los en una espècie de vigilants que rondaren els carrers per les nits i auxiliaren a tot aquell veí que ho necessitara. D’esta manera aconseguia augmentar la seguretat a la ciutat de València, creava llocs de treball per als coeters i es convertia en el creador i impulsor del primer cos de Serenos de la història.

Serenos i agutzils a Paiporta, anys 60. Història Policia Local.

101

L’horari d’estos serenos era també d’onze de la nit a cinc del matí i anaven equipats amb un pal de fusta amb una punta metàl·lica, un farol i un xiulet. Esta iniciativa fou tan ben rebuda que molt prompte la figura dels serenos es va implantar també a altres ciutats d’Espanya i, fins i tot, en nuclis urbans de les colònies espanyoles a Amèrica. El Sereno a l’actualitat 240 anys després de la creació de la figura del Sereno, la seua presència ha desaparegut quasi per complet al nostre territori. L’excepció és la ciutat de Gijón, on des de l’any 2000, emulant a Juan Manuel Fos, van recuperar la figura del Sereno per a ocupar a persones aturades i col·lectius amb dificultats especials per a la seua inserció al mercat laboral. 102

Actualment, hi ha un total de 26 serenos a esta ciutat del nord d’Espanya, pero és tanta la demanda per part de la societat gijonesa que enguany s’ha aprovat la contractació de 25 persones més per a arribar a nous barris i carrers de la ciutat. Este servei, articulat al voltant de la Agrupación de Sociedades Asturianas de Trabajo Asociado (Asata), es financia amb fons públics municipals i privats, procedents dels seus clients, ja siguen comerços, comunitats o particulars. En este sentit cal destacar que els Serenos de Gijón oferixen serveis d’avís per portes obertes, control de llums i alarmes, comprovació de portals i acompanyament de veïns i comprovació de l’estat de vehicles i el seu estacionament, així com atenció general al ciutadà proporcionant informació turística, ajuda a persones amb discapacitat o recuperació d’animals extraviats.

Emprenta històrica Però malgrat la desaparició progressiva d’este ofici, els més de dos segles d’història de la figura del Sereno ens ha deixat la seua empremta al nostre vocabulari i a la nostra cultura. De fet, encara és prou habitual escoltar la frase feta de “pendre a algú com al pito del sereno”, una expressió utilitzada quan a una persona no li donem cap importància, no la tenim en compte i les seues opinions ens resulten poc o res rellevants. Igualment, en algunes poblacions valencianes, com és el cas de Paiporta, es manté la tradició de celebrar la Festa del Melonet, una festa dirigida als xiquets que consistix en la confecció al matí de farolets amb melons d’Alger per a passejar-los encesos a la nit en processó mentre es canta la següent copla: El sereno tiene un perro que se llama Capitán, que a las once de la noche se ha comido todo el pan. D’esta manera s’aconseguia que els més menuts no temeren el Sereno i aprofitar al mateix temps els melons d’Alger amb pitjor eixida comercial.

SEPARADOR UTENSILIS DE CUINA

Cullerots, ganivets, tenedors, cassoles i safes… és vital estar dotat de tot allò que necessite la bona cuina. Les falles i la gastronomia van de la mà i en una comissió fallera hi ha molts estómacs que plenar. Amb bons ingredients i amb la destresa en l’ús d’estes ferramentes podrem tastar sabors increïbles.

ELS SEDERS. Teixidors d’una època. Coral Gómez i Susana Moreno

104

La Xina tingué el monopoli de la seda durant els primers segles. No fou fins al segle IX quan es va estendre la sericultura (cultiu dels cucs de seda i de la seda) pel Mediterrani, mitjançant les ciutats de Córdoba i Granada. Cinc segles més tard, València es convertiria en port de pas i connexió en els nostres veïns italians per a la distribució i comercialització de la seda.

instal·lacions més grans, funda a Paiporta la seua empresa. A partir d’aquest moment, paulatinament la demanda de tèxtil sedera començà cada vegada a ser major, fins el punt d’internacionalitzar-se. Quan ja havia passat l’any 2000 se’n anaren a Albuixech i poc a poc començaren a decrèixer fins a tancar les seues portes.

Aquests fets provocaren la creació al 1479 del Gremi de Velluters, més avant Col·legi d’Art Major de la Seda, el qual donaria l’impuls necessari perquè al llarg del segle XVIII València es convertira en una de les ciutats més importants tant en la producció de matèria prima com en el desenvolupament i elaboració de teixits de seda. Tot allò vingué a desencadenar que al llarg de la primera meitat del segle XVIII, com a conseqüència de l’alt nivell de producció i demanda de seda, la meitat de la població valenciana es dedicara a la indústria de la seda, bé en treballs directament relacionats amb ella o indirectament.

Importància de la seda Al segle XVIII es va intensificar el cultiu de la morera, el Regne de València era l’àrea més important a nivell espanyol de producció sedera, ja que hi havia més de 500 localitats que es dedicaven a la producció de la morera, sobretot a les zones de l’Horta de València i la Ribera Alta. Per este motiu, i perquè l’ofici s’aprenia dels mestres, l’empresa de Rafael Català en el seus inicis va decidir treballar totes les fases de cada una de les peces de seda amb total delicadesa. Tenien la matèria prima, és a dir els cucs, després tintaven el fil, feien els dissenys dels dibuixos, els passaven del cartró al teler, i per tant, la finalització del teixit era cuidat i elaborat íntegrament.

La Ruta de la Seda va arribar fins a la nostra localitat. Paiporta fou elegida per tal d’allotjar algunes de les empreses de tèxtil seder més importants, com Rafael Català i José Bartual Castellets, esta última encara en actiu. És al 1897 quan Rafael Català Fayós, volguent continuar la tradició familiar i mogut per exigències de tindre unes

Hem volgut parlar amb Paco Palomares, encarregat i treballador de la fàbrica de Català a Paiporta durant 48 anys, ell ens dona molta informació i molt valuosa que anirem coneguent al llarg de l’article. ‘La seda era tot per a esta fàbrica centenària, i ho ha segut tot per a mi’, ens comenta emotivament Paco Palomares

Al començament les demandes eren sobretot tapissos, casulles per a rectors, trages de nòvia i imatges de la mare de Déu. Els dibuixos que s’utilitzaven per tal de fer-los de vegades eren proporcionats pels clients, que aportaven mostres de teixits que volien reproduir o modificar, o bé els propis representants de Català viatjaven a Lyon o a Venècia per tal de portar mostres de teixits, els quals s’analitzaven minuciosament. D’acord amb Paco ‘aquesta feina d’analitzar els teixits de vegades tenia que anar a casa perquè les hores del taller no donaven per a tant, per la dificultad, dedicació i municiositat que necessitava’. Estos dibuixos es feien primer en paper quadriculat en blanc i negre o blanc i roig, açò era el que es coneix com ‘posada en carta’ i conté tota la informació de l’encreuament dels fils. D’ací passaven a un cartró, que era una mena d’abstracció més elaborada que utilitzava el codi binari tèxtil ordit/trama, de manera que al cartró l’ordit, o el que seria la tela quedaria buit, i la trama, que serien els dibuixos que es formarien, quedarien plens. Esta informació arribava finalment al telar. En un primer moment, es ficaven noms als dibuixos, com Palma, Pinya (amb el qual van elaborar el mantell de la Mare de Déu amb fil d’or i blanc) o el dibuix Lirius, escollit per a l’elaboració del trage de nóvia de la Infanta Cristina. Però més avant optaren per posar números, i és ací on Paco recorda especialment el dibuix 2.348, que fou el dibuix utilitzat per elaborar un trage de valenciana que precisament va lluir la seua filla Lola Palomares, fallera de la nostra comissió, a l’any 1978.

Paco Palomares,antic encarregat de la fàbrica de Català.

Anàlisi d’una mostra de teixit.

Espolins

Cartró per a màquina Verdol. Imatges cedides per Paco Palomares

105

Treballadors Als anys 40, durant l’època en què començà a treballar Paco Palomares en la fàbrica hi havia unes 70 persones, sent en la seua totalitat paiportins i paiportines. La major part eren dones dedicades a les diferents funcions de les teixidores. Per contra, els hòmens eren en la seua majoria mecànics que controlaven el bon funcionament de tots els telars. Dins del grup de les dones trobem a les devanadores, que embolicaven el fil sobre un eix per formar els cabdells o madeixes, també hi estaven les pinzadores, i les despinzadores, que repassaven la tela després d’estar teixida; les teixidores, les ordidores, les empaquetadores…, fins arribar a la mestra que organitzava i preparava el treball. En canvi, els hòmens treballaven de mecànics, aprenents, ajudants i majordoms, que eren els encarregats de la fàbrica.

106

Açò suposava que tot aquell que entrava en la fàbrica tenia l’obligació d’aprendre l’ofici. Donat que no era un ofici fàcil, devien passar un temps aprenent l’ofici al Col·legi d’Art Major de la Seda amb els mestres velluters. Altra empresa important que va elegir la nostra població per establir-se va ser José Bartual Castellets. Actualment l’única activa al nostre municipi. En aquests moments és la tercera generació qui està al capdavant d’esta empresa familiar.

Trage de valenciana amb teixit de Català, 1978.

Els inicis de Bartual, segons ens comenten José i Mercedes Bartual, amb qui hem tingut l’ocasió de poder parlar, comencen amb el seu iaio al barri de Velluters de València, donat que la seua família tenia tradició en este ofici. Per tant, a l’any 1940 va obrir un discret telar a Paiporta. En aquest telar tot el que es produia es destinava a la venda en altres

empreses més sòlides. Va ser degut al creixement que comença a experimentar, quan converteixen aquell xicotet i discret taller en una empresa amb col·leccions i clients propis, i es traslladen de nou, al carrer Poeta Llorent de la nostra localitat. Finalment es van veure en l’obligació de tornar a canviar d’emplaçament on hui en dia es troben, al Pol·lígon Industrial de La Mina de Paiporta, ja que al poble era inadecuat mantindre una fàbrica amb telars per les incomoditats que als veïns poguera suposar. A Bartual, el procés d’elaboració dels teixits començava amb la compra del fil de seda en cru a empreses de Barcelona, que posteriorment es tintava a València, i finalment eren els telars de la pròpia empresa els que donaven vida als dibuixos que es plasmaven als teixits. Dibuixos exclusius i originals que en ocasions compraven a dibuixants o a empreses extinguides. Posteriorment traslladaven a les quadrícules els dibuixos per a la posada en carta i ejecutar-ho als telars. Des de que José Bartual començà la seua trajectòria ha pogut, més o menys, mantindre uns 40 treballadors. En la seua majoria també paiportins i paiportines. En uns primers moments els telars eren manuals, als quals cadascun dels treballadors desenolupava una funció, com els teixidors, els mecànics, els encarregats d’organitzar els encarrecs, etc. Als inicis i també a dia de hui, les demandes anaven encaminades a la tapisseria, teixits litúrgics, trages de nóvia… Els trages de valenciana, per contra, i degut a que la seda amb el temps s’ha convertit en un teixit de luxe, poc a poc ha anat trebllant-se sobretot per encàrrec. Un dels teixits que José i Mercedes ens comenten que més i

millor recorden és la tela de tapisseria Goya, que ha segut la més venuda, ‘amb els metres venuts d’aquesta tela es podria pegar la volta al món’, diuen. Alguns dels dissenys més coneguts on trobem la signatura de Bartual és al Congrés dels Diputats de Madrid i en col·leccions de roba d’algunes grans empreses internacionals de tèxtil. Importància social i econòmica Evidentment l’existència d’ambdues empreses a la nostra població en el seu moment, i encara hui amb la presència de Bartual, va suposar una injecció econòmica per al poble i també tot un pretigi per a Paiporta, ja que contava amb part de la indústria sedera més important a nivell nacional i internacional. L’alta importància socio-econòmica que tenien ambdues empreses a la localitat es reflexa clarament en que a l’any 1930, abans de la Guerra Civil, l’empresa de Català donava treball a mes d’un 10% de la població de la localitat. Per aquella època Paiporta comptava amb 3074 habitants, dels quals 350 treballaven a aquesta empresa sedera. Com a conseqüència, és evident que la localitat de Paiporta depenia en gran part d’esta indústria, i que tant la vida laboral com social girava al voltant del que a la seda passava. Tanta era la importància de l’empresa al poble que fins i tot hi havia una cançoneta que deia: ‘...el primer que es veu al arribar a Paiporta és la fàbrica de Català i el jardí de Juan Miguel...’ canta Paco Palomares i la seua dona. A nivell socio-cultural el treball en la indústria sedera suposava per als treballadors un aprenentatge en l’ofici i la capacitat de desenvolupar diferents habilitats i feines.

107

Tant Bartual com Català no només han deixat emprenta a Paiporta per la bellesa dels seus dissenys i teixits, sinó també pel patrimoni històric gràcies a les donacions d’alguns telars antics al nostre poble i a la influència que ha pogut suposar per als paiportins el fet de dedicar-se a un ofici tan artesà.

108

En l’actualitat, i evidentment amb el pas del temps, tant els processos de fabricació, les funcions dels treballadors, la quantitat dels encàrrecs i el temps de realització dels treballs han canviat. Hui en dia el nombre d’empreses dedicades a la indústria sedera ha disminuït considerablement com a conseqüència del valor que amb els segles ha anat adquirint la seda i per tant per com ha anat pujant el cost de la seua elaboració manual. Els avanços tecnològics han deixat de banda els antics telars manuals, agilizant d’aquesta manera el temps en la producció de metres de teixit. En un espolí 20-23 centímetres podia costar 8 hores aproximadament, donat que un centímetre porta uns 100 fils. Al mateix temps el disseny dels dibuixos són realitzats mitjançant ordinadors que tenen connexió directa amb els telars. Al marge dels avanços que ha anat experimentant la indústria sedera, hi ha un factor comú en aquestes dos empreses: que continuen sent un referent en la professió, en la cultura i en el patrimoni, com ho és també el Col·legi d’Art Major de la Seda. Però en la ciutat de València hi ha altres edificis que ens recorden la importància històrica, social, cultural y econòmica que va suposar el comerç seder, estem parlant òbviament de la Llotja o el Palau Tamarit, antiga fàbrica de velluters, el Barri de Velluters, actual barri del Pilar. Imatges cedides per Jose i Mercedes Bartual

Treballadora empresa José Bartual.

Descarregant màquines a les antigues instal·lacions de l’empresa José Bartual.

109

SEPARADOR CALDERO DE PAELLA

Atifell circular de poca profunditat i amb dos anses que ens servix per cuinar la típica paella valenciana. Hi ha diversos tamanys en funció dels comensals. Si l’arròs es menja directament del caldero tindrà un sabor especial. En acabar de dinar s’ha de posar amb aigua per facilitar la seua neteja.

EL PALLETER. Un ofici revolucionari. Juan Antonio Chirivella

Quan sentim la paraula “palleter”, a tots ens ve a la ment la imatge d’un home enarborant una bandera i conduint al poble cap a la revolta, però el que pocs sabem, és que el terme “palleter” pertany a un antic ofici del qual anem a parlar. L’ofici de palleter, era un dels treballs més humils de València. Abans de l’aparició dels mistos, la figura del palleter era l’encarregada de fabricar i vendre palletes: metxa feta amb una palla de ségol, tira de canya o de cotó retorçut, recoberta de sofre i que cremava amb facilitat i que s’utilitzava per a prendre foc a qualsevol foguer o estufa. La palla, era replegada i secada pel propi palleter, que la deixava secar fins que ja no tenia humitat i podia prendre bé. Els palleters eren uns venedors ambulants que recorrien amb certa periodicitat els carrers, places i mercats per a vendre les palletes que la gent utilitzava per a encendre el foc. Tenia molt bona relació amb ames de casa, criades, llauradors i propietaris de xicotets obradors relacionats amb el foc, ja que els subministrava la principal forma d’encendre. De normal, portava una espècie de saria penjada a la seua esquena on tenia la seua mercaderia. Recorria els carrers i mercats oferint les palletes junt amb altres dels seus productes, com l’aventador. Este utensili era utilitzat per a avivar el foc en foguers de cuina. Les seues vendes no eren sempre a canvi de

diners, ja que moltes vegades intercanviava els seus productes per sabates velles, botelles de vidre i objectes de ferro en desús, per a després revendre-los a sabaters, fonedors de cristall o ferrers. El palleter solia avisar de la seua presència en el seu particular crit d’avís: “Ames...!!!! Palletes i aventadors!!!! El palleter!!!! Este ofici va caure en decadència, fins la seua desaparició, en la segona meitat del Segle XIX, quan van començar a vendre’s els mistos de forma més habitual. Va ser l’afonament dels palleters que no pogueren competir en el modern procediment, més ràpid i econòmic. No obstant, si per alguna cosa ens sona el vocable “palleter”, es per la figura de Vicent Doménech, heroi local que és un referent continu en la lluita a favor de les senyes d’identitat valencianes. El seu record està ben instal·lat en la iconografia del valencianisme. Vicent, nascut a Paiporta segons les cròniques, es pot dir que és el paiportí més important de la història del nostre poble. Fill de llauradors, es va traslladar al barri de Patraix als 8 anys al quedar orfe de pare i mare. Des d’eixe moment, va residir en este barri de Valencia amb uns familiars. És allí on aprèn l’ofici de palleter.

111

No obstant Vicent Doménech era només un simple veí de València, la seua figura haguera passat desapercebuda de no ser per un fet que marcà la revolta popular a la Guerra de la Independència a la ciutat del Túria. Era maig de 1808, i a Valencia arribaven rumors dels alçaments populars de Madrid. Els retors i frares incitaven amb els seus sermons a la revolta i en els carrers apareixien pasquins animant a l’alçada del poble Valencià. Les tropes napoleòniques es trobaven a la península i el poble espanyol va començar a adonar-se que estaven sent envaïts. Un dels pasquins deia així: “La valenciana arrogancia siempre ha tenido por punto 112

no olvidarse de Sagunto y acordarse de Numancia. Franceses idos a Francia dexadnos en nuestra ley. que en tocando a Dios y al Rey a nuestras casas y hogares, todos somos militares, y formamos una grey”

D’este mode, en la Plaça de les Panses (hui Plaça de la Companyia), que era on arribava la diligència de Madrid, després de sentir les notícies que d’allí venien parlant de l’abdicació dels reis a Baiona, va ocórrer la declaració de guerra més humil de les conegudes. Vicent Doménech, que anava vestit de llaurador amb saragüells, camisa i faldons, va trencar-se la faixa i la repartí en trossos entre la gent. Ell es va quedar un dels trossos més grans i el va nugar a una canya a mode de bandera, a la qual li va afegir en un costat la imatge de la Mare de Deu dels Desemparats i a l’altra la del Rei abdicat. Una vegada llest, va córrer fins les escalinates de la Plaça del Mercat escortat per la gent. Allí hi havia una parada on venien paper timbrat i agarrà un manoll de paper i el trencà a trossos, puja a una cadira i va cridar enfervorit: “Un pobre palleter li declara la guerra a Napoleó, Vixca Ferran VII i muiguen els traidors”. Este crit passà a la historia com el “Crit del Palleter”. Eixe, segons la tradició popular, va ser el desencadenant de la revolta popular contra l’invasor francès. Després d’este fet, de Vicent Doménech no es va tornar a saber res més. En alguns llibres es comenta que el van veure lluitar en les Torres de Quart, i inclús alguns afirmen que va ser ajusticiat per les tropes franceses al final de la guerra, però poc més es sap d’este paiportí de naixement. Solament “El Palleter” passà a l’imaginari col·lectiu valencià per ser el primer valencià en alçar la veu contra els invasors, en este cas contra els francesos. Hui en dia, Vicent Doménech conta amb l’afecte i admiració del Poble Valencià, però només la centenària societat cultural

Lo Rat Penat, va celebrar el centenari de la seua efemèrides. També, a l’any 2008 i en commemoració del segon centenari del mític crit, l’Associació Cultural d’Amics del Museu Històric i Militar de Valencia, feren la recreació teatral del moment del crit. Altre gran valencià va immortalitzar el moment. Sorolla va pintar el quadre del “Crit del Palleter” a l’any 1884. Altre homenatge perpetu és l’estàtua de bronze, situada a les Torres de Quart (emblemàtic bastió que va ser fonamental en la defensa de la ciutat). Esta estàtua és l’homenatge de la ciutat de València al seu heroi, i va ser realitzada per Emilio Calandin a l’any 1901. A Paiporta, el seu poble natal, els reconeixements a la figura d’este mític paiportí no van més lluny que la dedicatòria d’un carrer i el nom del Camp de Futbol. No obstant la nostra comissió, en homenatge al seu quefer per la defensa de la identitat Valenciana, va decidir utilitzar-lo com a emblema i distintiu entre les comissions de Paiporta.

113

Bibliografia

Soler Carnicer, José. 1997. Valencia Pintoresca y Tradicional Vol 2. Edicions Carena. Solaz, Rafael. Valencia destacada

“Crit del Palleter”, Sorolla. 1884

SEPARADOR PINZELLS I PINTURA

Per a una carrossa, per a una estructura de la cavalcada, per a retocar els pelats que pugam percebre en la falla… Les falles són de molts colors i per això el pizell i la pintura són bàsics. És important netejar i guardar bé estes ferramentes en acabar el seu ús, de no ser així s’estropejaran fàcilment.

PAIPORTINS PEL MÓN! (buscant-se la vida…) Mireya Román

Juny de 2014. Jo, com qualsevol altra estudiant acabe, per fi, la universitat. Tota una vida estudiant per poder dir que t’has convertit en allò que tu, en la vida professional, eres. Vius eixe estiu com si fóra l’últim, perque clar… ja comença la vida laboral i no saps si podràs tornar a disfrutar d’unes vacances d’estiu en condicions. Passa l’éstiu i… ui… i ara què? Tens 23 anys, no tens gens d’experiència en la teua àrea professional i no trobes res de res de res. I ara què faig? Eixa és la gran pregunta que ens ve al cap. Has sentit parlar de la quantitat de treball que hi ha fora del teu país, de la gran experiència i oportunitat que és anar-se’n a viure a l’estranger. I tu, amb els teus 23 anys (o 30 o 35) te planteges deixar la teua vida parada i anar-te’n a provar sort fora de casa. I quan dic casa, no me referisc solament a ta casa pròpia, sinó al teu poble, a la teua ciutat, a les teues costums i tot allò que és la teua vida. I tot per a poder dedicarte a allò que tu vols, a allò que saps que estás destinat a ser. Una maleta (o dos o tres), un avió, les teues ganes, el teu somni, les teues pors…, tot t’acompanya allà on vages. I com tot el món te diu: ‘valenta, que eres un valenta, jo no haguera pogut’. Açí, una série de valents i valentes, deixaren casa i vida, per poder viure com ells volen viure-la.

Nom: Mireya Román Cavero Professió: Infermera On treballa: Huddersfield Royal Infirmary (Huddersfield, West Yorkshire, United Kingdom) Per què se n’anà allí?: En el sector de la infermeria, la sanitat en general, és molt complicat a l’hora de trobar treball. A través de la universitat vaig vore l’oferta, i, sense pensar-ho, proví. Quants anys porta fora: Dos anys El que més tira de menys de València: La llista és molt llarga, però al cap es troba no tindre sol 360 dies a l’any. Els dies són grisos, obscurs, res que vore amb el que coneixem. Tindre bars/cafeteries obertes fins a tard, amb terrasses on prendre cafés (o el que siga) siga l’hora que siga. Ací a les 17:00 tanca tot, tendes, cafeteries... L’olor a pólvora que trobes cada dissabte o diumenge a València, ja siga per una boda o un bateig. Per sort jo puc estar en falles i no les tinc que tirar en falta, sinó també estaria en la llista. No cal dir lo que tires en falta a la família i als amics, persones, les teues persones, la teua gent, eixos mai els pots oblidar, per molt bé que estigues.

115

Nom: David Peris Navarro. Professió: Investigador Postdoctoral en la Universitat de Wisconsin-Madison (USA) i actual president de la secció regional del Midwest (Oest Mitjà) d’investigadors espanyols en USA (ECUSA). On treballa: al Centre de Biotecnologia, departament de Genètica de la UW-Madison, on treballe amb llevats.

116

Per què se n’anà allí?: Com a investigador sempre he tingut clar que la mobilitat és necessària per a enriquir-te professionalment i personalment. Malgrat que quan vaig defendre la meua tesi, al 2012, estàvem en ple procés de retalls en el finançament de la coneguda I+D+I, la meua raó principal de vindre a Madison, va ser per aprendre les tècniques més punteres de laboratori i informàtiques d’anàlisi de l’ADN, i entendre millor el procés de producció d’energies renovables. Intente entendre, mitjançant les tècniques mol·leculars, el procés de domesticació dels llevats, organismes microscòpics utilitzats en processos industrials, com és la producció de cervesa i vi. Aquest coneixement pot ser utilitzat per a millorar processos com la producció d’energies netes (bioetanol, biodièsel) on també participe per poder parar el canvi climàtic, que és conseqüència directa de la utilització d’energies fòssils com el petroli. Quants anys porta fora: Actualment porte més de quatre anys en USA. El que més tira de menys de València: A part de l’evident, com són la família i els amics, hi ha dos dates a l’any que fan molt dura la meua estada fora de casa. Una d’elles les falles. Quan arriba març me transforme en l’ambaixador de les falles ací en Madison. Afortunadament vaig poder agafar vacances en març de 2014 i disfrutar de les falles paiportines. L’olor a pólvora i la festa continua durant els dies de falles és una cosa que no te preu. La segona data que més trobe a faltar és l’estiu de València, la festa a vora mar i la paella. M’encanta la platja i passar dies en el Mareny de Barraquetes, però desafortunadament no he pogut visitar-la des de 2012.

Nom: Rafael Bermell Jiménez Professió: Jardiner/Constructor On treballa: Dale Home, empresa de construcció. Per què se n’anà allí?: Des-de fa uns anys el tindre treball estable era molt complicat, la meu nóvia ja duia un any vivint en l’estranger i me vaig fer la gran pregunta, i per què no? Quants anys porta fora: Un any El que més tira de menys de València: La família i amics per supost, això no cal ni dir-ho! No tindre una terrassa on prendre’t una cerveseta siga l’hora que siga, sense por de que tanquen o que faça molt de fred per poder estar al carrer. Els divendres de falla, que encara que no tingues plan, siga l’època de l’any que siga, saps que sempre hi ha gent. El conduir!! Pareix una tonteria però sols duc un any ací i no necessite cotxe per a res!!, ho tire molt en falta.

117 Nom: Pepa Muñoz Tarazona. Professió: Professora d’Espanyol en New York On treballa: Acadèmies i col·legis. Quants anys porta fora: Un any Per què se n’anà allí?: Fa un any que me’n aní ha viure una experiència amb el meu home, Nova York és una ciutat increïble! El que més tira de menys de València: Família i amics, el menjar i les tradicions que tenim, això no es troba en cap lloc!!

Nom: Bea Mor Fernández Professió: Enginyera de qualitat On treballa: B/S/H/ Electrodomèstics. Quants anys porta fora: En Alemanya des de Juliol de 2012. Vaig començar en B/S/H Espanya i al any vinguí per mitjà de l’empresa a Munich. Per què se n’anà allí?: Encara que ja vinguera amb treball, la culpa va ser de l’ERASMUS, ja que vaig conèixer a un alemany i va fer que acabara vivint al peu de les muntanyes, amb tant que m’agrada a mi la platja!! El que més tira de menys de València: Estar sentada en una terrassa a la platja i al sol, l’humor de la gent valenciana i, com no, l’olor a pólvora i l’ambient de falles!!

118

Nom: Vanessa León Salas Professió: Llicenciada en Administració d’Empreses. On treballa: Fins l’any passat era subdirectora d’una bodega de capitals canadienses, en Mendoza, Argentina. Ara, que acabe de ser mare, he fet un stop i me dedique a ella només. Quants anys porta fora: Des de decembre de 1996 Per què se n’anà allí?: En 1996, jo tenía 17 anys, per la qual cosa no tinguí opció de quedar-me a Espanya. Després de tant de temps ja formes la teua vida ací, però no descarte el tornar a Valéncia, sempre ha segut la meua gran opció. El que més tira de menys de València: En tots estos anys fora de Valéncia, no hi ha un sol dia que no me’n recorde de la meua terra, de la seua gent, les seues tradicions, menjars, festes i cultura.

Nom: Eva del Saz Masià Professió: Key Account Manager Asia On treballa: Natra Chocolate International, Hong Kong Per què se’n anà allí?: Quan me’n vaig anar d’Erasmus vaig tindre clar que volia treballar a l’estranger. Després de fer una màster en Comerç Internacional ja tinguí pràctiques fora, les agafí en Manila (Filipinas), una cosa portà a altres i des d’aleshores no he parat de treballar per Àsia. Quants anys porta fora: Des de 2010 en Àsia, abans estiguí sis mesos en Bèlgica. El que més tira de menys de València: La paella del diumenge amb la familia, eixos dinarots no els trobes en cap altre lloc. Les quedades amb els amics per fer-nos una torrà o anar a berenar una orxata i fartons. Les Falles per supost! El mes de març és complicat ja que et vénen al cap molts records: els passacarrers, el bunyols en xocolate, resopons... tantes coses! I eixe cel blau que tenim a València i que no és tan comú en altres parts del món. Som afortunats! Nom: Javier Hernández Professió: Jardiner On Treballa: Empresa pròpia de Jardineria a la ciutat de Phoenix (Arizona) Per què se’n anà allí?: La principal raó de vindre a EEUU va ser People Unlimited, una organització de la qual forme part des de que vaig vindre. Quants anys porta fora: Vaig eixir de Paiporta en l’any 1988, i fins al 2001 vaig viure a Londres. Des d´eixe moment fins ara visc a Phoenix amb la meua dona i filla. El que més tira de menys de València: La veritat és que pense molt poc, la única cosa que sempre tire de menys és la gent. Bellísimes persones que vaig deixar allí i que em vénen al pensament. La vida ací és molt diferent a Paiporta, se treballa molt i fa molta calor en l’estiu.

119

MENUTS OFICIS

120

Els oficis, les falles i els blusons perduts... Vicky Fabià

Hi havia una vegada uns personatges molt, però que molt treballadors. Treballaven des del matí fins la nit. I tots ells, d’una manera o altra, ajudaven a que la festa de les Falles fóra la millor i més gran festa del món. La nostra història té lloc al casal El Tro, situat a la localitat de Paiporta, on les dones s’afanyen per preparar els entrepans de la nit de la Plantà.

ultimar els detalls de la mascletà del dia següent. Mentre ells feien la seua feina, arribaren al casal Alejandra i Mireia, les nostres Falleres Majors, que acompanyades pel perruquer i la modista (per si tenim imprevistos), s’acabaven d’arreglar perquè la fotògrafa els fera una sessió de fotos durant la Plantà.

-Bon dia senyores!- exclama Pep el forner. -Ací tenen el pà per als entrepans d’aquesta nit. De pas, els deixe uns fartonets per al xocolate de la vesprada...-

De sobte, se’n adonen que un blusó havia quedat oblidat al casal... - Però de qui és?- pregunten les dones. -No posa nom... la portem clara, si mitja Paiporta ha passat hui pel casal!!!-

Mentre Pep descarregava, les dones continuaven preparant el pisto, les llonganisses, les faves i les truites. Pel matí havien acudit al mercat de la plaça per a comprar-li-ho al verduler i al carnisser. Al moment, Laura, la policia, entrà en la falla buscant a Jesús, el nostre President, ja que la grúa i el camió havien arribat amb més ninots. -Necessitem ajuda amb Pere, el camioner. Ell asoles no pot amb tot i esteu tots ací berenant xocolate!Correguent eixiren a la plaça l’artista faller amb el seu ajudant, el pintor. I aprofitant l’ocasió, demanaren ajuda al pirotècnic que havia acudit a

• Ens podries ajudar tu? • L’única pista que tenim és que és del cinqué ofici que es menciona en el conte. De qui és el blusó oblidat?

121

ACTIVITAT 1 Dibuixa baix de cada professiรณ tres ferramentes que necessiten aquestes persones per a treballar:

122

ACTIVITAT 2 Relaciona cada dibuix amb la professió més adecuada. Després coloretja-ho

123

QuĂ¨ vols ser de major? Alejandro de major vol ser...

124

Mireia de major vol ser...

I a tu, que t’agradaia ser?, per què? A mi de major m’agradaria ser

Dibuixa’t a tu mateixa treballant en eixe ofici.

125

JORNADES DE PORTES OBERTES FEBRER Dissabte 11 21:00 Sopar de gala de Junta Local Fallera (línea d’autobusos des de les 20:00. Lloc concentració C/ José Capuz)

126

Dissabte 18 18:00 Inauguració de l’Exposició del Ninot 22:00 Sopar al casal 23:00 Nit d’Albaes de JLF Dissabte 25 17:45 Concentració al casal per anar a la Crida (que és a les 19:00) 22:00 Sopar al casal 23:00 Nit del Faller amb discomòvil en la Falla Plaça l’Esglèsia

Diumenge 26 11:00 Dia del Faller amb unflables al carrer València (junt al casal de la falla l’Esglèsia) 14:00 Concurs de Paelles organitzat per la Falla l’Esglèsia

Dilluns 6 A partir d’este dia, totes les nits soparem al casal i anirem de ronda a ficar banderes, a més de prepapar el casal per a la setmana fallera

MARÇ

Dissabte 11 17:30 Berenar President Infantil 22:00 Sopar al casal 23:30 Disco-carpa fallera amb la millor música

Dissabte 4 18:00 Cavalcada del Ninot (concentració 17:15 al casal) 22:00 Sopar al casal Diumenge 5 14:00 Paelles (no obstant, no es preparen soles…, així que sobre les 11:00 es convoca a la gent per a divertirse cuinant qual Master Cheff, les paelles) 16:00 Presentació del #LlibretCervantes17 i entrega de recompenses

Diumenge 12 10:00 Esmorzar i treball en equip per enllestir la plaça per a la setmana fallera 14:00 Dinar amb la finalitat d’agafar forces per a portar la falla. Dilluns 13 15:00 Vesprada en la que es plantarà el cos central a càrrec de l’artista major (l’horari pot variar en funció de l’artista)

Dimarts 14 21:30 Mascletà nocturna al llit del barranc a càrrec de la Falla Jaume I Dimecres 15 12:00 Plantà de les falles grans i infantils (pot variar l’horari en funció dels artistes) 18:00 Berenar Fallera Major Infantil 21:30 Mascletà nocturna al llit del barranc a càrrec de la Falla Avinguda Francesc Císcar -Plaça l’Esglèsia 22:00 Sopar de la Plantà Dijous 16 14:00 Mascletà a càrrec de la Falla Verge dels Desamparats-Doctor Fleming 17:45 Concentració al casal per anar a l’Entrega de Premis (que és a les19:00) 21:00 Sopar comissió infantil 22:00 Sopar comissió major

23:00 Passacarrer de la Murga. (Comissió Infantil: Porta’t qualsevol utensili per a fer soroll o els pitos de murga taronges i a gaudir del passacarrer) 23:30 Disco-mòbil Divendres 17 14:00 Mascletà a càrrec de la nostra falla al llit del Barranc 17:00 Passacarrer per a visitar falles i visita a la falla Aldis. 21:00 Sopar comissió infantil 22:00 Sopar comissió major 23:00 Passacarrer de la Murga 23:30 Disco-mòbil Dissabte 18 14:00 Mascletà a càrrec de la Falla Mestre Serrano-Sant Francesc 17:00 Concentració al casal per a l’Ofrena que comença oficialment a les 18:00 21:00 Sopar comissió infantil

22:00 23:00 23:30 23:35

Sopar comissió major Passacarrer de la Murga Nit del foc al llit del barranc Orquestra Módena

Dissabte 19 11:15 Concentració al casal per anar a la missa de Sant Josep 14:30 Mascletà a càrrec de la Falla Sant Antoni i Adjacents 15:00 Dinar al casal de Sant Josep 18:00 Festa programada amb diverses activitats per a la comissió infantil 21:00 Sopar infantil i posterior Cremà de la falla infantil 22:00 Sopar comissió major 00:00 Cremà de la falla gran d’acord amb l’ordre establert per JLF. AVÍS: Fallers/es estigau atents al tabló d’anuncis de la falla, ja que poden produir-se canvis o afegir-se actes al programa de festejos

127

GALERIA Dâ&#x20AC;&#x2122;IMATGES

128

130

131

132

133

134

135

136