Llibret 2019 Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve de Torrent by Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve

Torrent Falles 2019 - Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve

TORRENT 2019 LLIBRET FALLA CRONISTA VICENT BEGUER I ESTEVE Edita Idea i coordinació Disseny i maquetació

A.C. Falla Cronista Beguer i Esteve Equip llibreter Inmacualda Casas i López Félix Bautista i Sáez

Fotografía

Félix Bautista i Sáez Rafael Calvo i Garcia

Portada e ilustracions

Ana Hernández i Anchel

Textos

Alberto Andreu i Sanchis Vicente Angel i Barberá Félix Bautista i Sáez Laura Garriguez i Navarro Maria Jose Santamaria i del Pozo Maite Medina i Bartual Marta Ortíz i Medina Vicente Riera i Peiro

Correció i traducció

Maria Jose Santamaria i del Pozo

Depòsit legal V-332-2014 Impressió

Aquest llibret ha participat en els següents concursos: “Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres” “Concurs de llibret de la Junta Local Fallera de Torrent” “XLI Concurs de llibrets de Junta Local Fallera de Torrent, en la modalitat de portada” “El libre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià” “Concurs de l’ús del valencià en Torrent”

1ER LLIBRET - MAJOR

Index 01 Pròleg 02 - 03 Explicació falla 04 - 05 Falla gran 06 - 07 Saluda president 08 - 09 Saluda Fallera Major 10 - 11 Junta directiva 12 Fallers honorífics i en la memòria 13 Comissió 13 - 15 Premis Botafocs 16 - 17 Articles 18 - 27 Col.laborció 30 - 50

2ON LLIBRET - INFANTIL

Saluda Fallera Major Infantil Comissió menuda Explicació falla Falla menuda Passatemps

02 - 03 04 - 05 06 - 07 08 - 09 10 - 14

3ER LLIBRET - INVESTIGACIÓ

Pròleg Un “Torrente de colors” és el lema per a un exercici més. Però no diré un més, com si fos un qualsevol. Cada exercici en Cronista és sempre una miqueta més, per al bo o per al roín. Si vens i travesses la porta del casal, arribes al seu interior, si la vols conéixer realment, doncs serà tal vegada per al bo. Per al roín, és suficient que et quedes a la porta, fora, mirant, sense entrar, doncs així coneixeràs només el banal, així serà una falla més. Diré millor un “nou exercici”, el número vint-i-quatre, i per al pròxim toca... bo, no aniré més enllà del present... tranquil·litat. Este exercici servirà per a posar la mirada en “La Gran Ciutat” la nostra volguda Torrent, la ciutat grisa. Sí gris, no ho sabies, però això opinen els nostres xiquets. Semblen no adonar-se, però vaja si saben. Així recollia la notícia el periòdic “Levante” en la seua edició del dia 4 d’octubre de 2018. “Ros pinta bancs i els pilons de color perquè el Consell de la Infància no volia una ciutat grisa”. Este consell si no el coneixes, és un mitjà de participació de xiquets i xiquetes de Torrent, on opinen de diferents aspectes de la ciutat, ja que ells tenen dret a ser escoltats i informats de tot el que afecta la ciutat, en ser part activa. Mitjans com este Consell, generen opinions que possiblement d’una altra forma no coneixeríem. Però ciutat grisa?, el futur de la festa, de la humanitat com es diu dels xiquets, veuen una ciutat grisa? Els nostres governants d’altra banda s’han posat a la feina, a solucionar problemes, ací roig, això taronja, l’un altre blau com no?, posa color a la teua vida, viu en el “Torrente de Colors”. 02

Enguany a través de la nostra falla, és possible que es resolguen dubtes com: els nostres polítics veuen colors? O tal vegada els seus colors? Són capaços de mirar amb la mirada d’un xiquet? Veuran la vida de colors? Este llibret, més enllà de la crítica fallera, veu els colors d’una altra manera, des del sentiment, des del compromís. El color de la indumentària com a mostra la portada, el color de la nostra comissió, el compromís solidari i amb el medi ambient, l’esport o el teatre. Tots estos colors molt presents d’una manera o l’altra en la nostra comissió. I arriba de la mà d’un nou “l’equip llibreter”, format per nova gent que demana pas en el compromís faller, a més d’alguns ja clàssics, vividors de l’esperit Cronista des dels seus inicis. Gràcies a tots pel vostre esforç i treball. Esperem que siga del teu grat quan el lliges o el tingues a les teues mans.

Félix Bautista 03

Explicació de la falla

La Real Acadèmia de la Llengua defineix el terme color com a “Sensació produïda pels raigs lluminosos que impressionen els òrgans visuals i que depén de la longitud d’ona” i el poeta Ramón de Campoamor deia en uns versos “Tot és segons el color del cristall amb que es mira”. Raó tènia Campoamor si apliquem la seua “teoria” a la visió dels nostres polítics de hui dia o és que potser pateixen una patologia relacionada amb els òrgans visuals i les longituds d’ona. Benvinguts al món dels ulls sensibles... Si parlem de patologies amb major incidència en la classe política, la mes comuna és el “monocromatisme”. Els qui la pateixen només veuen un color. Són molt sensibles a l’exposició d’altres colors. Pot provocar el contagi i en moltes ocasions es fan cròniques. S’han donat casos de polítics que han arribat a canviar l’escut del seu municipi per tindre un determinat color. Una altra patologia molt comuna és el “síndrome del plastidecor” o “mal del coloret”. Els qui la pateixen són molt sensibles al blanc. És destructiva i invasiva. Els tractaments més comuns encara que no sempre efectius són el decapant o els dissolvents. Moltes vegades es manifesta en la publicitat institucional i la seua eradicació s’aconsegueix mitjançant contenidors de reciclatge de paper. Aquestes patologies porten camí de convertir-se en endèmi04

ques a la ciutat de Torrent. El mobiliari urbà, les façanes d’alguns edificis públics... el color ens envaeix. Benvinguts a Torrente!! Un torrente de color... Torrente tiene un color especial, Torrente esta pareciendo un parchis... United Colors of Torrente. Jo soc de Torrent i Aço no pot ser... Torrent, que és una Gran Ciutat, en grandària i en moltes altres coses, que posseeix nombrosos “contenidors” culturals. Contenidors de música, de teatre, d’art, de patrimoni, de no se sap què... Contenidors centenaris, contenidors moderns, de projecció anònima o de reconeguts autors... Hauríem de sentir cert orgull, presumir i sobretot saber gaudir-los. Valorar i posar-los en valor. Ens hem acostumat a projectar espais culturals sense veure més enllà del dia de la inauguració. A esperar massa o a arribar tard a l’hora prendre decisions que ajuden la correcta protecció del nostre patrimoni....

Eugenio Simó

Falla Gran

Fallers i amics,

Novament ens trobem a les portes de les falles i per tant a l’inici de la festa. Ha estat tot un any de treball i preocupació on la junta directiva, un grup divers i amb diferents formes d’entendre les falles, ha treballat en comú (sempre dins les nostres possibilitats) perquè la comissió continue funcionant. Espere que tot este treball irradie en la setmana fallera i podem gaudir tots i totes d’ella. Com no desitjar a Paola i a Inma, les nostres falleres majors, que gaudisquen del que serà un record inoblidable per a elles. SOM FALLERS, SOM CRONISTA.

Alfredo Andreu i Sanchis

Fallers i falleres d’esta comissió, soc Inma, la fallera major de

la falla Cronista Vicent Beguer i Esteve i estic molt contenta de poder representar-vos, espere poder estar a l’altura que la falla es mereix. Tinc moltes coses a agrair, però necessitaria un llibret sencer; a tota la gent que ha estat al meu costat ajudant-me en tot el que he necessitat, gràcies; a la meua fallera major infantil Paola, pel bé que ens ho hem passat enguany, ara comença el millor; i al meu president Alfredo, gràcies per estar ací en tot moment, amb tu esta aventura ha sigut molt més fàcil. Comença la setmana fallera i desitge que tots participeu i m’acompanyeu en tots els actes, per a així poder gaudir d’unes falles inoblidables tots junts, com una gran família. Sempre estaré ací per al que faça falta. Gràcies, i ara, a gaudir de les falles!

INMA ALÓS PÉREZ

President

Vicepresidenta 1º

Mª Ángeles Silla i Valiente

Vicepresident 2º

Ferran Martínez i Gómez

Vicepresidenta 3º

Maria Andreu i Bronchud

Vicepresident 4º

Juan Rodríguez i Fernández

Secretaria

Ana Cristina Puig i Navarro

Vicesecretaria

Tresorera

Monica Calatayud i Gómez

Contador

Rafael Calvo i García

Lotera

Vice-Lotera

Rebeca Teruel i Cabrera

Lola Mena i Pardo Gloria Martínez i Martínez

Delegació Infantils

Teresa Moraga i Comes Isabel Macias i Delgado Mª Carmen González i Garcia-Consuegra Encarna Villar i Rufino

Delegació Festejos

Juan Carlos Hervas i Gamez Carla Carratalá i Climent Eva Mayordomo i Carmona Mar López i Guillen Belén Pérez i Mezcua Vanesa Defez i Carrión Inmaculada Casas i López

Delegació Casal

Jose Manuel Vicente i Craf Iván Ramos i García Julio Tomas Jiménez i Gómez

Delegació Activitats Diverses

J. Antonio Conejero i Ballester Paula Hernandez i Anchel Verónica Martín i Bautista Maria García i Casas Laura Garrigues i Navarro

Delegació Cultura

Vicente Ángel i Barberá Ángeles Banaclocha i Meseguer Alberto Andreu i Sanchis

Alfredo Andreu i Sanchis

Delegació Teatre

Maite Medina i Bartual

Delegació Llibret

Félix Bautista i Sáez

Fallers honorífics

Fallers en la memoria

N’Ángel Inarejos i García Na Agustina Miquel i Marín

Raquel Pérez i Villa Mª Ángels Castells i López Juan Manuel Ferraro i Ferraro Eva González i Martínez Carlos Muñoz i Aleix

La nostra comissió 2019 Veronica Abad i Tolosava Carmen Alargada i Carrasco Jorge Alcacer i García Laura Aleixos i Juan Alejandra Alonso i Fernández Inma Alos i Pérez Benjamin Alos i Pérez Jose Guillermo Andreu i Sanchís Albert Andreu i Bartual Amparo Andreu i Bronchud Borja Andreu i Bartual Julio Andreu i Pérez Hugo Angel i Monera Laura Arenas i Vilata Jesica Arenas i Vilata Lucia Arocas García i De Dios Mª Angeles Banaclocha i Meseguer Paula Barberà i Garcia-Rayo Vicent Beguer iI Miquel Antonio Vicente Belmonte i Belenguer Noelia Borreguero i Real

Claudia Botifora i Castillo Amparo Bronchud i Escobedo Laura Bunger i Cubells Ivan Cabezas i Arribas Santiago Cabrelles i Verdet Pere Calero i Garrido Andrea Victoria Calvo i Ripoll Carla Calvo i Alos Sergio Calvo i Alos Carlos Caro i Becerra Ana Emmanuelle Carrascosa i Ortiz Valentín Carretero i Iñiguez Mª Jose Carrión i Ortiz Vanesa Carrión i Ortiz Fernando Carrión i Gutierrez Monica Casanova i Garcia-Rayo Patricia Casas i Gimenez Sandra Casas i Gimenez Maria Castellanos i López Alba Catala i López Jesus Chust i Bermejo 15

Marta Chust i Barber Mª Pilar Cintas i Roldán Ángeles Company i Viana Alejandro Company i Valcárcel Juan Antonio Conejero i Ballester Carolina Córdoba i López Jorge Daries i Picazo Alberto Daries i Picazo Sara De Los Santos i Sauceda Vanesa Deféz i Carrion Jorge Diaz i Estornell Susana Esteve i Sancho Arantxa Estrela i Lucas Natividad Fajardo i Palomo Agustin Felipe i Huerta Laura Felipe i Martínez Ana Belen Felipe i Martínez Juan Jose Fernández i Andrés Silvano Jose Gallego i Fernández Del Moral Carmen Gallegos i Banaclocha Félix García i Ortuño Aurori García i Vizcaino Laura García i Lorenzo David García i Comes Lidia Jian-Xu Garcia i Lucas Miguel Angel García i Alos

Ana Maria Gascón i Ruiz Toñi Gimenez i González Francisco Jose González i López Antonio Gonzalez i Andrés Sara Gonzalez i Martínez Juan Francisco Guijarro i Poyatos Noelia Guillem i Lerma Jose Hernández i Serra Ana Hernández i Anchel Nerea Higueras i Ramón Carla Ibañez i López Jose Angel Inarejos i Ruiz Maria Dolores Jimenez i Extremera Beatriz Jimenez i Cambronero Sergio Leon i Parreño Lola Lerma i Fullola Francisco Javier Llaosa i Puig Marta Llaosa i Bajo Jesus Lloria i Carrion Loli López i Moreno Antonio López i Garrido Lorena López i Fuster Rocio Lopez i Jimenez Andrea Luque i Tatay Gemma Martín i Bautista Patricia Martín i Vilanova Dolores Martínez i Martínez Vicent Miguel Martínez i Moreno Luisa Martínez i Alcalá Ismael Martínez i Jardiel Lidia Martínez i Amate Angela Martínez i Puig Carlos Martínez i García Lucia Mateo i Mateos Alejandro Molina i Vieco Francisco Rosario Moltó i Palanques

Carola Moltó i Suazo Julian Montoya i Grifoll Nela Montoya i Grifoll Pilar Mora i Juan Rosana Moreno i Gimenez Manuel Miguel Moreno i Cantero Ana Muñoz i Lerma Nacho Muñoz i Navarro Veronica Navas i Villar Bruno Oltra i Bayarri Marta Ortiz i Medina Maria Ortíz i Medina Juan Manuel Parrilla i Rojas Vicent Peiró i Puchades Marta Peiró i Gimenez Fernando Peréz i Castelló Fernando Perez i Villa Cristina Perez i Gil J.carlos Peris i Romero Maria Peris i Moreno Ana Peris i Moreno Esther Puig i Navarro Ximo Raga i Codoñer Rafa Ramirez i García Ruben Ramos i Chulia Cristina Reolid i Parrilla Mª Carmen Rodado i Chaparro

Amparo Rodriguez i García Olaia Rodriguez i Mignorance Carla Roldan i López Miguel Angel Romero i Arenas Gemma Romero i Velázquez Esther Romero i Velázquez Carlos Ruiperez i Merchan David Ruiz i Guijarro Eulogio Saavedra i Carrasco Jose Vicente Saez i Aguilar Ainoa Saez i García-Muñoz Lorena Saiz i Jurado José Antonio Sanchez i Hinarejos Gerard Sanchez i Moreira Conchin Sánchez i Muñoz Mª Jose Santamaria i Del Pozo Nuria Santos-Olmo i Roca Paula Serrano i Matias Miguel Solana i Herreros Blanca Rocio Soto i Bustos Monica Suazo i Garcia Yolanda Talens i Garcia-Rayo Sara Teruel i Cabrera Inma Torralbo i Guillem Georgina Torres i García Irene Turegano i Garrido Ruben Uceda i Oliver Jose Mª Vega i Caro Ruben Velázquez i Montiano Mari Carmen Velázquez i Moreno Sara Verdet i Vázquez Antonio Vilanova i Aguirre Fernando Villalba i Gómez Miryam Villalba i Martínez Miriam Villanova i Martínez Marta Yago i Fenoll

Premis Botafocs 2019

Un any més la nostra comissió ha atorgat els premis Botafocs. Els premiats van ser els següents: El premi Botafocs individual a Miguel Balaguer Nieto Márquez pel compromís i el vincle especial amb la nostra falla, en la qual ha estat durant 22 anys plantant falles (22 monuments majors i 11 monuments infantils) en les quals hem aconseguit primers premis en les diverses seccions en les quals es competien i premis d’Enginy i Gràcia.

El premi Botafocs entitats o associacions a la Comissió d’Estudis Fallers Toårrentins “COMFET” pel treball que realitzen d’investigació per recuperar la història de les falles de la nostra ciutat, difon en la nostra població i col·labora en els principals llibrets del nostre territori. Cal ressaltar el compromís que tenen amb la llengua valenciana mitjançant l’organització del concurs al millor contingut infantil d’un llibret de falla en l’àmbit de la Comunitat Valenciana. 18

El premi extraordinari Botafocs a la Falla de la Plaça del Doctor Collado de València, que celebra enguany el seu 150 aniversari. Esta falla és mítica pels monuments plantats i per la seua trajectòria cultural i social al llarg de tots els seus anys. És una comissió pionera a desenvolupar projectes solidaris i socials que han sigut seguits per altres comissions, mitjançant estos s’ha pogut demostrar que les falles no solament són una festa.

Colors Teatrals Identificar un hobby, un treball, una situació amb colors si és possible i a més precís. Tot allò que ens mou i que en certa mesurada volem provocar un efecte d’acció-reacció, es compon de moltes variants que afecten el receptor i estimulen una millor acceptació i evidentment els colors influïxen notòriament en ell. Igual que en la vida, també en el teatre s’utilitzen diferents colors segons la finalitat, ja que provoquen canvis en la percepció i el comportament, donant peu a distintes emocions. En el meu cas particularment, si parlem de Teatre, sí que associe els diferents colors a estats d’ànim o sensacions que vull transmetre en una obra o espectacle. En el teatre ens moguem per emocions, interactuant amb el públic i intentant transmetre de la manera més real o imaginària possible l’efecte que volem donar, i és per sentits tan bàsics com l’oïda o la vista, on donem peu a eixa comunicació, per tant els colors juguen un paper molt important i ens marquen d’una manera especial. Hi ha colors molt significatius a l’hora de muntar un escenari, per exemple els colors bàsics com el negre o el blanc, que utilitzem com a comodins i que fa que ressalte la resta de decorat, donant claror o foscor a l’escena. També s’associen els colors vius al dia, a una comèdia, a l’alegria o la felicitat, mentre que els colors més bruscos o toscos declinaria sobre un drama o una situació més complicada. Encara que no sempre se seguixen estes pautes com cal... Però ens deixem dur per estos ideals de colors. Als actors també s’intenta que el seu vestuari vaja en concordança amb el seu paper, colors llisos i foscos, indiquen la sobrietat del personatge, el que és formal, mentre que els color vius i mal coordinats donarien peu a personatges més agressius i diferents colors, a descoordinació i comèdia, o un embolic bàsicament. També el personal que envolta el teatre i que no es veu, se sol posar amb un color fosc que es confonga i que no es deixe veure, perquè brille el personatge, però que tots sabem 20

que entre els que no es veuen son tant o més importants que els mateixos actors, ja que sense eixos canvis d’escena, traspunts, direcció, música, llums, decorats. ...no seria possible cap representació. Si volguera definir en un color el teatre, la meua manera de veure’l seria de color roig, ja que per a mi el teatre significa passió, fortalesa, desig, impuls, motivació...a més de ser el meu color favorit, el que indica que per a mi el teatre ho és quasi tot. A més el combinaria amb tons blancs, on destacaria la innocència, la frescor, l’optimisme, el xiquet i l’amistat, estic convençuda que del teatre ixen vincles que t’unixen per a sempre. I com no, tot deixat caure sobre un fons negre, que indica sobrietat, formalisme, serietat i sobretot compromís i respecte, qualitats que no es deuen oblidar mai. Una combinació perfecta d’estos tres colors que unit als sentiments que provoquen només podem obtenir un bon resultat. Amunt el Teatre!!

Maite Medina i Bartual

Una Falla de colors La nostra Falla, fundada en un Pensat i Fet per tres amants de la Festa i per tant els artífexs del que ara és la nostra Falla: però com en el llibre de “La història interminable” de Michael Ende, açò és altra història que al seu temps contaré. Des de l’inici Cronista ha sigut un full en blanc, i quan dic en blanc estic pensant en un prisma què conjuga tots els colors de l’Arc Iris (Arc de Sant Martí) i per tant quan dic, dic Diego: estic descrivint una falla de colors, i va l’expilació dels colors tal qual fem l’explicació de la Falla del Llibret. Des del començament el blanc inicial era un taronja, i no per estar en la terra de les taronges tal com iconogràficament molta gent pensa que este color és indeslligable de ser valencià i faller; parle del taronja creixent que tots veiem a trenc d’alba d’un nou i prometedor dia, taronja que va del groc fins al roig, i per tant un color de naixement fins que el sol lluïx en tota la seua esplendor com fa la nostra falla any rere any. I continue desglossant els diferents colors de Cronista. Per exemple igualtat (morat), solidaritat (roig), responsabilitat social (verd), cultura (blau), llibertat (groc): estem parlant de falla, Falla!, i quan parle de falla no cal definir el que és... o si, Falla és monument, cadafal, en fi art efímer; però no vull deixar a banda la resta de qualitats i activitats inherents al voltant de la Falla, com són festa, tradició I+G, i sobretot la recuperació de tradicions ancestrals com els Pallassos, Creus de maig.... i altres profundament arrelats a la nostra des de la seua fundació. Tots estos colors han sigut pintats per cada un dels fallers de Cronista els que estem i els que alguna vegada han estat. Tots som partícips d’esta paleta de colors. I tots som responsables del que ara mateixa es Cronista, una falla, la nostra Falla, la falla Cronista Vicent Beguer i Esteve. 22

Alberto Andreu i Sanchis 23

Els colors formen part de l’esport o nosaltres formem part d’ells? Tal vegada mai ens hàgem parat a pensar la quantitat d’accions boniques que ens proporcionen molts verbs que coneixem i conjuguem al llarg del dia. Som nosaltres els que els donem vida en frases, textos, discursos, cançons… Just estes últimes sempre són les que ens transporten als seus diferents significats. Com aquella preciosa cançó que diu “… Hi ha molts amb qui estar però no amb qui ser”. Un dels molts significats que podem trobar en el diccionari del verb ser, és formar part d’alguna cosa. Sembla mentida, una cosa tan simple com pertànyer a un col·legi, una classe, un club, una associació, una federació. I jo crec que és això mateix el que es sent, el que diu la cançó… Des del meu punt de vista, m’agradaria fer-vos pensar en el poder que té l’esport per a atraure les persones. Crec que, a través d’ell, tots podem formar part d’alguna cosa que vaja molt més enllà de la sensació de sentir-se en forma. L’esport, no solament atrau, sinó que també educa aportant valors com el respecte, el sacrifici, la superació… I és just en aqueix moment, quan t’adones que formar part no solament significa ser membre, sinó que integrant d’estos valors en tu, estàs formant una manera de ser diferent de la que eres. Jo, des que forme part d’un equip, ja no només tinc integrats aqueixos valors, sinó que a més considere que cadascun d’ells representa un color en mi. És cert que hui dia no està a l’abast de tots viure de l’esport en l’àmbit professional, no obstant això, cada vegada que represente 24

al meu equip, a la meua federació o al meu país en una competició, sent, com molts de la resta d’esportistes, que la necessitat de portar els colors que represente en aqueix moment pel cap alt significa com he dit anteriorment tots els valors que l’esport m’ha transmés. Crec en el poder que tenim les persones de sentir i d’emocionar-nos, per això no puc dir-te que un color m’ha fet sentir millor que un altre, perquè en major o menor mesura, quan els he vestit gràcies a l’esport, en ells portava amb mi cadascun dels valors que este m’ha inculcat. És cert, que moltes vegades somiem amb ells, amb colors que ens transporten a llocs on hem sigut molt feliços o fins i tot a somnis. Jo, com molts altres esportistes, somnie sempre amb el mateix color de la medalla. Açò, com tot en la vida, no és gens fàcil d’aconseguir, i per descomptat no sempre ho aconseguisc. Per això mateix, amb la capacitat que té l’ésser humà de sentir, podem, donar-li el nostre color a tot allò que desitgem canviar, perquè moltes vegades, la perspectiva dels problemes, del camí, de la vida… té el color que el teu decidisques posar-li. Per això, el més important, no són els colors, sinó ser amb ells, és a dir; uns anys seran uns colors, uns altres només duraran dies, però tots representaran el mateix, formaran part de tu i mitjançant ells aconseguiràs ser aqueixa persona que sempre has somiat ser.

María Ortiz i Medina

Els llaços de colors solidaris Des de fa un temps han proliferat els llaços de colors, els llaços solidaris, eixes xicotetes cintes de teles doblegades en forma de llaç que s’usen a tot el món per a mostrar el suport a una causa mútua o com a senyal de suport pap a ella. Les persones que porten el llaç expressen la seua solidaritat en relació a una dificultat determinada, que ve indicat per diferents colors. Són multitud els colors, són multitud les causes a les quals se’ls dona suport amb un llaç de color, amb les quals expressem la nostra solidaritat a través d’una tela, el primer color més representatiu que recorde va ser el roig, allà pels anys 90, la causa, la lluita contra una naixent, amenaçadora i desconeguda malaltia; la SIDA. En aquell moment com ara, lluir el llaç implicava ser conscienciat amb la necessitat de prevenció de la malaltia, la lluita contra la marginació de les persones que la patixen, la petició de destinar fons mundialment per a la investigació de les causes i el que era més important, la seua cura. Després d’este color inicial el roig han aparegut multitud de colors, multitud de causes que defensar amb les que mostrar la nostra solidaritat, tantes i tan dispars com el càncer, vessaments cerebrals, el medi ambient, el reciclatge, alzheimer, tolerància religiosa.... Punts i tantes causes, punts i tants colors que la veritat hauríem de portar les caçadores o les motxilles o les camises plenes de cadascun d’aqueixos llaços de colors, deuríem així expressar la nostra solidaritat, una cosa innata en la condició humana es reconeix a través d’un símbol?, per mitjà d’un llaç de color?. O realment s’ha convertit a mostrar la nostra solidaritat amb alguna causa únicament lluir un llaç de color en la solapa? Realment hem involucionat en la nostra condició humana perquè un dels valors humans més importants i essencials de tots, 26

la solidaritat, siga visible amb els llaços de la solidaritat, amb els llaços de colors? En solidaritat amb els malalts de la SIDA o amb els malalts de càncer o amb el reciclatge, em pose un llaç de color, perquè tots vegen que soc una persona solidària, que em preocupen les causes socials, que tinc especial sensibilitat pel que passa al meu voltant, que soc una persona solidària. Però portar un llaç, és només això, portar un llaç, no implica una actitud ni una forma d’actuar ni una forma de ser, ni una forma de viure, portar un llaç, estaria dins del que ara mateix està tan de moda, “el postureo”, aqueix corrent en la qual tot es fa de cara al públic, tot es fa de cara al fet que em vegen els altres, i que sàpien que soc molt solidari, això sí com diem per estes terres: “de forment ni un gra”. O sí. Si no portes llaç, no eres solidari? Si no t’apuntes, t’ho perds...

Vicente Angel i Barberá 27

Els colors de la natura

De sobres sabem tots que el color abunda en la naturalesa, en el nostre entorn natural més pròxim. En els éssers vius, fauna o flora, fins i tot en els éssers inerts, la terra, les pedres, el cel... A través de l’aparició de certs colors, en major o menor mesura, podem fer-nos una idea que ha arribat, o està per arribar, alguna de les estacions de l’any. Hi ha dos que sempre mostren més varietat de coloració, la primavera i la tardor, cadascuna d’elles clarament diferenciada per l’aparició d’estes marcades tonalitats. En les nostres primaveres abunden, en els camps, a les muntanyes i els jardins, els colors vius, cridaners, grocs intensos, rojos vius, verds explosius, colors que donen alegria, vida, ganes de moure’s, d’apreciar, d’explorar cadascun dels espais dels bells racons que té l’entorn natural de Torrent. Esment especial en esta època per a la Serra Perenxisa, El Vedat o el Barranc de l’Horteta i el del Galleg, en els quals podreu gaudir d’una explosió de color, de varietat de flors que no deixarà de sorprendre-vos... entre elles algunes molt especials que valen la pena parar-se a veure. Una bona quantitat de xicotetes orquídies silvestres com l’Orquídia abella, o altres espècies com els Lliris i Tulipes silvestres. També tenim un assortiment de plantes que estem més acostumats a veure sobretot en bancals, camps abandonats i ribes de camins o barrancs, com ho són les Roselles (roges, taronges), o en zones de muntanya com la Camamil·la, el Timó, la Sempreviva o fins i tot la xicoteta i bonica flor del Romer. Tenim un ventall de colors per a gaudir a través de l’experiència de visitar els nostres entorns naturals més pròxims en l’època de la primavera, no us els podeu perdre. En les nostres tardors apareixen, els grocs apagats, els ataronjats, tota la varietat de marrons, els verds febles, colors que en la naturalesa

inciten a la pausa, al descans, a l’observació, al gaudi contingut, contemplatiu, a la reflexió. Encara que també en esta època ens podem trobar amb zones amb verd intens i groc fort, en els camps de tarongers per l’acumulació del Agret (qui no ha mastegat de xicotet les seues verdes tiges amb aqueix sabor agre que tant ens agradava). Com a racons especials en esta estació, tenim les zones de bosc de ribera, en els nostres barrancs (com el Barranc del Galleg), sobretot zones de xoperes que en estos dies tenen els seus sòls coberts de milers de fulles de gran colorit, formant un espés vel de tonalitats de colors que van des del groc al marró fosc... Són entorns especials quant a bellesa i a incitació a la pausa, al descans i el gaudi del moment. Època ideal per a gaudir d’estos llocs en família, apreciant els canvis en la naturalesa a través de l’observació del cicle de la vida en les plantes. Per a més endavant podem deixar el món del color en la fauna, molt important en la majoria de les espècies, sobretot en els insectes i en els ocells... Colors que servixen de reclam, d’advertiment o per a camuflar-se, entre altres coses. Gaudim del color que ens envolta, el color... és vida!

Vicente Riera i Peiró

Col.laboradors 2019

PRODUCTOS MACHEGOS

PEDRO

ESPECIALIDAD EMBUTIDOS CASEROS JAMONES Y QUESO MANCHEGO MDO. SAN GREGORIO Palco 8 Tel. 96 109 86 96 TORRENT 34

ANTIC MERCAT Nยบ 4 Tels. 683 133 058 - 678 447 116

Col.laboradors 2019

mpieza de garajes, naves, maquinaria industrial y demás limpiezas ramon.com.a dustriales. Col.laboradors 2019 -

Limpieza Limpieza Limpieza industria

José Ramón Company Andreu Torrent (Valencia) José Ramón Company Andreu 626 301 925 Torrent (Valencia) Andreu 301 925 ramon.com.an66@gmail.com José Ramón Company626 Torrent (Valencia) ramon.com.an66@gmail.com 626 301 925 on pértiga y agua osmotizada. ramon.com.an66@gmail.com Limpieza criogénica (Co2). - Limpieza criogénica (Co2). naria industrial y demás limpiezas . - Limpieza de cristales y fachadas con pért - Limpieza criogénica (Co2). Limpieza de cristales y fachadas con pértiga y agua osmotizada. - Limpieza de garajes, naves, maquinaria in piezas - Limpieza de cristales y fachadas con pértiga y agua osmotizada. industriales. - Limpieza de garajes, naves, maquinaria industrial y demás limpiezas - Limpieza de garajes, naves, maquinaria industrial y demás limpiezas industriales. industriales.

ndreu

TorrentCompany (Valencia) José Ramón Andreu 626 301 925

José Ramón Company Andreu

José Ramón Company Andreu ramon.com.an66@gmail.com om Torrent (Valencia) Torrent (Valencia) - Limpieza criogénica (Co2). 626 301 925 o2). 626 301 925 -- Limpieza de cristales y fachadas con pértiga y agua osmotizada. Limpieza de garajes, naves, maquinaria industrial y demás limpiezas fachadas con pértiga y agua osmotizada. ramon.com.an66@gmail.com industriales. ramon.com.an66@gmail.com ves, maquinaria industrial y demás limpiezas osmotizada. y demás limpiezas Limpieza criogénica (Co2). -Limpieza criogénica (Co2). - deLimpieza de cristales y fachadas con pértiga y agua o -Limpieza cristales y fachadas con pértiga y Limpieza de garajes, naves, maquinaria industrial y agua- osmotizada. José Ramón Company Andreu -Limpieza deindustriales. garajes, naves, maquinaria indusTorrent (Valencia) trial y demás626 limpiezas industriales. 301 925 ramon.com.an66@gmail.com

Limpieza criogénica (Co2). Limpieza de cristales y fachadas con pértiga y agua Limpieza de garajes, naves, maquinaria industrial y industriales.

Col.laboradors 2019

JUANMA tu taller multimarca autos.jm@hotmail.com

C/Virgen del Puig, 10 B Torrent - Valencia

AUTOS J.M.

Reparaciรณn y mantenimiento del automรณvil Telf. 96 156 09 27 CIF: E-97098891 41

Col.laboradors 2019

REFRIGERACIÓN CLIMATIZACIÓN

AFRIMA

MONTAJES S.L.

REFRIGERACIÓN CLIMATIZACIÓN * COMERCIAL * INDUSTRIAL GERENTE JOSÉ HERNÁNDEZ C/ L’Horta, 5 46910 SEDAVI (Valencia) Telf y Fax 96 376 26 01 Web: www.afrima.com e-mail: afrima@afrima.com

Col.laboradors 2019

��–��

��€�

��–��

��€

Col.laboradors 2019

Venta de plantas y artículos de jardinería

www.gardentarazona.com

Móvil 625Móvil 541 625036 541 036 Ctra. Torrent-Picanya, km. 1

46900 TORRENT (Valencia) admon@gardentarazona.com Ctra. Torrent-Picanya, km. 1 www.gardentarazona.com 46900 TORRENT (Valencia) admon@gardentarazona.com

Col.laboradors 2019

��–��

��€�

��–�� –��

��€�

� �

��€�

��–��

Col.laboradors 2019

...fins les pròximes falles Assemblea general extraordinària El pròxim dia 12 d’abril a les 23:00 hores en la primera convoctòria, i a les 23:15 hores en segona, amb el següent orde del dia: 1. Resum de l’any 2. Aprovació de comptes 3. Elecció de President

Hola, em dic Paola Roldán López i enguany, per fi, he complit este gran somni; ser Fallera Major Infantil.

Sé que serà complicat per a tota la família; pels estudis, tots els actes als quals cal anar, el treball dels meus pares, però amb il·lusió i ganes tots l’estem gaudint i açò m’alegra. Espere poder compartir molts i bons moments amb Inma, Alfredo i tots vosaltres per açò vos convide a compartir estes festes junts, perquè siguen inoblidables per a tots.

Pablo Alamar i Martínez Andres Alorda i Calvo Daniel Angel i Monera David Antonio i Felipe Maria Antonio i Felipe Arek Arce i Rodriguez Mireia Arnau i Buricá Daila Arnau i Budicá Pablo Barberà i Garcia-Rayo Sergio Barberà i Garcia-Rayo Álvaro Bautista i Pérez Sofia Cañas i Yuste Natalia Caro i De Los Santos Lidia Caro i De Los Santos Lydia Carretero i Alfaro Lucia Casañ i Soriano Raul Castelló i Casas Aitana Castelló i Casas Álvaro Castillejo Ruíz i De La Hermosa Mª Castillejo Ruíz i De La Hermosa Ana Cercos i Calatayud David Checa i Monzonis Olivia Chust i López Sara Collado i Casanova Álvaro Conejero i Martínez Alba Díaz i Munera Berta Díaz i Soto Marta Gallego i Romero Marina Gallego i Romero

Raquel García i Gonzalez Inés García i Casas Ángel García i Casas David García i Carrión Gema García i Parrilla Carla Gil i Casanova Paula Gimeno i Estrela Alma Gimeno i Estrela Oliver Giner i Navarro Ines Gonzalez i Martínez Jorge Jimenez i Herrero Alvaro Jimenez i Herrero Valeria Leon i García Iker Llantino i García Idaira Lloria i Carrión Laura Lopez i Jimenez Belen Lopez i Agraz Joel Lopez i Casanova Pedro Lopez i Romero Andreu Martínez i Defez Marc Mato i Esteve

Laia Mato i Esteve Clara Montoro i Muñoz Adrian Muñoz i Albelda Adrian Muñoz i Albelda Sara Muñoz i Navarro Carla Muñoz i Albelda Daniel Navarro i Belenguer Mario Navarro i Belenguer Olga Nohales i Rodríguez Mar Nohales i Rodríguez Esther Orti i Martínez Alba Parrilla i Moraga Elsa Parrilla i Moraga Adrià Perez i Talens Nicolas Perez i Navarro Leticia Peris i Moreno Alejandra Quero i Alonso Ximo Raga i Ibañez Bianca Raga i Ibañez Emma Ramos i Felipe Enzo Ramos i Felipe Andrea Reginfo i Company Elena Reginfo i Company Gissela Rodriguez i Martínez Nathaly Rodriguez i Martínez Paola Roldan i López Sara Romero i Collado Marta Rubio i Sanchez Izan Saavedra i Sáiz Hugo Saez i Cervera

Sergio Saez i García-Muñoz Olaia Saez i Cervera Raul Sanabria i Rodado Maria Sanabria i Rodado Jose Sánchez i García Claudia Sánchez i García Xavi Santamaria i Fajardo Sandra Serrano i Matias Alejandra Silla i García Yusela Silla i García Lucia Simó i Sanchís Paula Simó i Sanchís Cristina Solorzano i Hernandez Noa Subirats i Sánchez Guillem Tarazona i Mora Mar Torres i Sanchís Pau Vicente i Mena Erika Vicente i Mena Nacho Vilanova i Sánchez Claudia Vilanova i Sánchez

Explicació falla menuda

El iaio sempre s'equivoca en contar els contes al seu net abans d'anar a dormir. Diu que Caputxeta es troba amb un drac en el bosc, que el llop es va fer amic d'un dels porquets i junts es van fer pirates, que el gat amb botes es va convertir en el gat amb guants... Al final és el seu net el que li acaba contant els contes com ha de ser.

per la assosiació "Kabem tots" El

comptes

abans

Diu

amb

es fa

junts

iaio

s’equivoca

dormir

seu

net

que

contar

Caputxeta

es troba

drac

bosc,

porquets

es fan

llop

d’

els

amic

pirates

que

gat

Es converteix

amb

net

acaba

com

amb

guants

…

és

els

deuen

el seu

que

contant

gat

botes

final

comptes

ser

. .

El iaio sempre s’equivoca en contar els contes al seu net abans d’anar a dormir.

Diu que Caputxeta es troba amb un drac en el bosc, que el llop es va fer amic d’un dels

porquets i junts es van fer pirates, que el gat amb botes es va convetir en el gat amb guants... Al final és el seu net el que li acaba contant els contes con ha de ser.

“Kabem tots” es una associació d’Aldaia que treballa amb menors amb espectre

autista principalment. Aquesta associació proporciona un lloc (una aula d’estimulació basal) per a ells, un lloc de trobada fora del col.legi o de casa. Enguany la nostra comissió, dins el seu projecte social anual, realitza diferents activitas en col.laboració amb ells.

www.qualitathabitatge.com

habitatge.com

e.com

ALQUERIES FORTIFICADES I TORRES DEFENSIVES EN VALÈNCIA

ANTECEDENTS La conquesta islàmica de la península El 711 les tropes dels cabdills Tarek (o Tàreq, d’origen nord-africà) i Musa (d’origen àrab) van desembarcar al sud de la península, prop de l’actual Gibraltar (que significa, en àrab, la roca de Tarek) i a la badia d’Algesires. Les causes bèl·liques de l’ocupació nord-africana era la lluita entre bàndols visigots per ocupar el tron de Toledo. Els dos pretendents al tron que havia deixat buit el rei Wititza eren, d’una banda, En Roderic (o Don Rodrigo) i de l’altra banda Akhila (o Agila), fill de Wititza. El bàndol del pretendent Akhila va demanar ajut als guerrers del nord d’Àfrica per a obtenir el tron de Toledo i el control de la península Ibèrica. Cal destacar que en aquell moment la península no només estava sotmesa a una guerra civil, sinó que a més, una passa de pesta i de fam havia acabat amb un terç de la població peninsular. A més, la població hispanoromana i la jueva estaven molt descontents amb la gestió del govern visigot, a causa de l’elevada fiscalitat imposada pels reis visigots i les lleis restrictives amb els jueus, que van ser obligats a ser batejats i abjurar de la seua religió si volien continuar vivint a la península. Amb este pretext, el 711 va desembarcar una expedició de guerrers musulmans dirigits per Tarek. Esta era una expedició menuda, que volia fer una exploració del territori. De seguida els guerrers de la mitja lluna s’adonaren de la fragilitat del poder visigot, i van cridar nous contingents, procedents del nord d’Àfrica, per a conquerir la península Ibèrica. Un nou contingent, dirigit per Musa, es va afegir a les tropes

ja instal·lades al sud peninsular. En total, es calcula que els cabdills Tarek i Musa disposaven d’uns 12.000 homes llestos i preparats pel combat. Les tropes musulmanes no eren, ni de bon tros, homogènies. Hi havia soldats d’origen berber o amazic (la majoria), d’altres d’origen egipci o sirià (atrets pel botí), i per últim, els cabdills militars i diversos senyors de la guerra d’origen àrab (que eren una minoria). Dins d’este cabdill musulmà, també hi havia diferències molt grans, especialment entre els Quaisís (o del nord de la península aràbiga, tribus guerreres i comerciants) i els Iemenís (del sud de la península aràbiga, tribus bàsicament ramaderes i comerciants). Esta heterogeneïtat dins les tropes musulmanes provocarà, en un poc temps, discussions i conflictes interns a l’hora de repartir el botí i les terres ocupades. El sector social dominant era, sense cap dubte, els pobladors d’origen àrab. Els invasors musulmans no van vindre acompanyat de les seues senyores, sinó que van optar per barrejar-se amb les dones autòctones. El fet de pertànyer a una família era garantit per la descendència masculina, així que en ben poques generacions les diferències “racials” entre autòctons, berbers o amazics i àrabs van ser imperceptibles. Però tornem als fets bèl·lics. Els Visigots van tindre clar que l’objectiu dels musulmans no era ajudar a una facció o un altre per arribar al tron de Toledo, sinó la conquesta de la península Ibèrica i l’expansió de l’Islam. Esta conquesta no fou planejada des de Damasc (on residien els califes omeies, màximes autoritats de l’Islam) sinó des del Magreb, tot just acabat de conquerir i islamitzat mig segle abans. La batalla que va decidir la sort de la península va tindre lloc a la riba del riu Guadalete, al juliol del 711, i enfrontà les tropes d’En Roderic amb les tropes de Tarek. La victòria es decantà a favor del bàndol musulmà, malgrat l’equilibri de forces i combatents entre els dos bàndols. La clau de la victòria musulmana fou, presumiblement, l’ús de la cavalleria lleugera, molt més ràpida i letal que els soldats d’infanteria amb espases dels visigots. La derrota de Guadalete suposà la fi del regne visigot. En poc més de deu anys la península Ibèrica estava sota domini musulmà (llevant la de la zona pirenaica i cantàbrica, zones muntanyoses d’escàs interés pels invasors).

Com pot ser que un contingent d’uns pocs milers de musulmans aconseguiren el control de la península, habitada en aquell moment per prop de quatre milions d’hispanoromans? La resposta cal buscar-la en l’actitud dels invasors: al cap i la fi, només volien cobrar els impostos que els hispanoromans ja pagaven als visigots. A més, la cultura àrab produïa un innegable encís entre la població autòctona, que més bé va abraçar la llengua i la cultura àrab, malgrat el ric subsol cultural herència de la cultura llatina. La població urbana va abraçar massivament la cultura àrab, mentre que l’ambient rural va ser menys receptiu a la cultura dels invasors. Això es deu, sense cap dubte, a què la civilització àrab era una civilització eminentment urbana. Els musulmans van respectar, en general, les possessions i la llengua, cultura i religió dels autòctons, a canvi d’una fiscalitat més elevada. De fet, els àrabs preferien respectar les possessions dels autòctons, ja que l’estat dissenyat pels musulmans era, bàsicament, un estat tributari, a diferència del sistema feudal (o protofeudal, és a dir, en etapa de formació) dels regnes cristians europeus. Aquells qui van conservar la religió i la cultura cristiana sota domini musulmà (a canvi d’una fiscalitat més elevada) se’ls coneixia com mossàrabs. En canvi, els cristians o jueus que ens convertien a l’Islam van gaudir d’una fiscalitat més lleugera i foren anomenats muladís. Com l’àrab era una civilització eminentment urbana, com la Romana o la Grega, a les ciutats fou on la població nativa es convertí massivament a l’Islam. Per contra, als espais rurals, on la presència de l’administració andalusina era poc important, la religió musulmana tingué pocs adeptes entre els indígenes. L’empenta dels musulmans els portà a creuar els Pirineus i penetrar a la Gàl·lia, on foren frenats, amb molta dificultat, a la batalla de Poitiers al 735. Alguns autors han apuntat la possibilitat que els àrabs no es sentiren massa atrets per les zones amb un clima oceànic o continen-

tal, ja que el consideraven massa fred per viure i per conrear els seus productes gastronòmics. Establerts a la península Ibèrica, els musulmans van anomenar-la Al-Andalus (que literalment significa terra de vàndals), i fou administrada com un emirat dependent de Damasc fins a final del segle VIII. A inicis del segle IX, tingué lloc la revolta abbàssida, que significà la fi dels califes Omeies a mans del sanguinari Abdul Abbas al-Safah, i la fugida cap a Còrdova del darrer membre viu dels Omeies, Abd-el-Rahman adDàkhil (l’emigrant). Una vegada establert a Còrdova, Abd-el-Rahman va proclamar-se emir independent dels abbàssides de Bagdad, sota el títol d’Abd-el-Rahman I. Un segle més tard, un successor seu, Abd-el-Rahman III es sent prou fort per a proclamar-se Califa (màxima autoritat religiosa i política de l’Islam) a la mesquita de Còrdova l’any 929. Este fet ens mostra la força i el gran prestigi dels andalusins. Molts dels historiadors més experts en el tema semblen coincidir en un aspecte: no parlem d’una islamització de la societat ibèrica, si no d’una veritable arabització de la mateixa. No fou la força de la religió si no la sofisticada cultura, societat i administració pública dels nouvinguts la que va empènyer cap una acceptació massiva per part dels indígenes vers la cultura, llengua i costums dels nouvinguts. La majoria d’aristòcrates visigots van convertir-se al Islam, com els Benu-Qasí de Saragossa. Els muladís van ocupar importants llocs dins la administració andalusina, i foren una peça clau, com els jueus, per l’èxit de la organització de l’estat andalusí. Un altre aspecte que cal remarcar de l’estat andalusí és la seva elevada capacitat de mestissatge entre pobles. Els conqueridors àrabs es van casar i tingueren descendent amb dones autòctones, i com l’herència es passava per la línia masculina, en pocs anys ens trobem que entre àrabs, amazics i autòctons hi havia ben poques diferències ètniques (però moltes desigualtats socials, que a la llarga, faran caure el Califat

de Còrdova). Sense anar més lluny, el gran califa Abd-el Rahman III era pèl-roig i d’ulls blaus. Els andalusins van deixar una rica petjada cultural a la península, i un ric bagatge lingüístic, artístic o gastronòmic. Si avui en dia la nostra cuina gaudix de llegums, carxofes, taronges o mandarines és gràcies a l’herència musulmana. Si coneixem els clàssics grecs, és gràcies a les còpies dels llibres guardats a Alexandria. Només cal pensar que l’any 1000 la ciutat de Còrdova era la ciutat més gran, rica i opulenta d’Europa. Els musulmans també van optimitzar els recursos hidràulics per a l’agricultura, van millorar la xarxa comercial i van fomentar la cultura i les arts a les ciutats.

LA RECONQUESTA En la primavera de l’any 1238. Jaume I inicia l’última fase del setge a València i estableix els seus campaments d’assetjament i bloqueig prop de les muralles. El 28 de setembre la ciutat es rendeix per fam i els seus habitants són obligats a abandonar-la. I el 9 d’octubre, el monarca entra triomfant en la desolada població, quan ja a les torres de la vençuda Balansiya(actual València) onegen orgullosos els estendards de la Corona d’Aragó. E quan vim la nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endraçam-nos versorient, e ploram de nostresulIs, e besam la terra per la gran merçè que Déus nos havia feita. Llibre dels Fets o Crònica de Jaume l (I quan vam veure la nostra senyera onejant a la torre descavalquem del cavall i, dirigint-nos cap a orient, plorem amb els nostresulls i besem la terra, per la gran mercè que Déu ens havia fet)

Des de la presa de Borriana en 1233, culminació de la primera campanya militar de conquesta dels regnes musulmans mediterranis, i convertida aquesta ciutat en base d’operacions, la pressió del cèrcol sobre l’emmurallada València ve precedida del sistemàtic saqueig de l’Horta, assolant el fèrtil entorn agrícola de la medina. Les expedicions militars les cavalcades, com a cita la Crònica de Jaume I, encaminades a afeblir l’estat almohade i desmoralitzar a la població, neutralitzen el cinturó defensiu que, des del nord i en ampli arc tancat pel mar, protegia a la ciutat abans que els avanços armats negaren front els seus murs.

TORRES DE LA VALÈNCIA MUSULMANA Una estructura militar, humana i productiva, formada per nombroses alqueries fortificades, grups d’habitatges familiars dispersos i reduïts nuclis urbans a manera de llogarets, associades a explotacions agrícoles i protegides per una robusta torre defensiva i un recinte murat, refugi de la població en les repetides guerres, invasions i el constant assetjament per les incursions cristianes: les “cavalcades” darrere de botí i de captius per a la seua venda com a esclaus.

La torre, per la seua finalitat militar, era el dispositiu més sòlid i resistent del conjunt fortificat, amb autonomia defensiva/ofensiva a manera d’un xicotet castell, complint a més la funció de vigia; Les torres de València són semblants a l’ulI de l’home....explica Jaume I en la seua Crònica, talaies que alertaven del perill, mitjançant senyals repetits de foc a la nit i de fum durant el dia. Que transmetien l’alarma en poc temps i a grans distàncies, a través de l’elevat nombre de torres connectades visualment. Unsistema fortificat, escut protector dels béns agrícoles i les persones, que impedia o almenys obstaculitzava la penetració armada. Del gran nombre d’alqueries fortificades existents en l’Horta de València entre els segles XI al XII, només ha quedat com a testimoniatge alguna torre, l’element arquitectònic mes cridaner i robust per la seua funció defensiva. Reutilitzades inicialment pels cristians, una vegada perdut el seu caràcter militar, si no es derrocaven, eren destinades a diversos usos: depòsit de queviures, magatzem, presó, annexos a noves construccions contigües als seus murs, habitatges, o incorporades a residències feudals fortificades, convertides en palaus-castell. De propietat senyorial, municipal o privada, les freqüents modificacions per a la seua utilització, han deteriorat la seua imatge i, a vegades, també la seua estructura. A partir del segle XIX, el fort creixement de l’Horta i la Ribera ha tingut negatives conseqüències per al patrimoni arquitectònic militar que, sense utilitat tàctica, perdia la prioritat de manteniment. Existeix documentació gràfica de torres derrocades en el segle XX, en honor de l’expansió urbana que en res valorava aquest llegat. La llista de carrers d’algunes poblacions registra “carrer de la torre” o “carrer del castell”, memòria d’antics nuclis defensius dels quals no queda rastre material ni gràfic. Amb freqüència,la força al·legòrica de la torre com destacat baluard militar de l’Edat mitjana, ha passat a l’heràldica en l’escut de molts municipis, reflex de la seua transcendència en la història local, memòria de llinatges i de fets d’armes memorables. Des de fa unes dècades, gràcies a una creixent estima i valoració

del patrimoni, moltes torres han sigut restaurades i integrades en les poblacions com a distintiu emblemàtic del paisatge urbà, que el ciutadà percep com a propi i identifica amb el seu passat i els seus senyals d’identitat. Algunes s’han convertit en seu d’un museu local, dignificant l’edifici i aproximant la seua interpretació històrica al ciutadà. La declaració de Bé d’interés Cultural (BIC), figura jurídica que acompanya a moltes torres, suposa un reconeixement de màxima protecció per l’Administració. La conquesta cristiana desmantella l’alqueria musulmana en la seua concepció econòmic-social amb el radical canvi d’estructures que comporta l’ordenament instaurat per la societat feudal vencedora: Els nadius, desposseïts de les seues propietats i entregades les seues terres als colons cristians, passen a una situació de dependència dins de l’articulació territorial bàsica de senyorius -nobiliaris o eclesiàstics- obtinguts com a compensacions de guerra. El feudalisme tendia a concentrar en municipis la dispersa població, amb la finalitat d’exercir un major control, creant nuclis que han sigut l’embrió de moltes localitats actuals de l’Horta i que, inicialment, van ser alqueries. D’organització territorial dels nous municipis, ens ha arribat el seu nom musulmà, adaptat fonètica i ortogràficament. La taifa de València, viu en el segle XI, un espectacular desenvolupament econòmic-social i una activa vida comercial, que exigeixen una defensa ja independent de Còrdova. Dels segles XI al XIII es construeix la majoria dels castells que jalonen les nostres muntanyes , i són emmurallades les principals ciutats, amb especial impuls, en els segles XII al XIII, etapa en la qual té lloc una frenètica fortificació almohade que estarrufa la geografia de la taifa valenciana: de castells, talaies, muralles, torres i alqueries fortificades, en el fallit intent de contenir l’avanç cristià. La feble estructura militar almohade, incapaç d’una eficaç ofensiva, es refugia en la defensa davant l’avanç cristià, ampliant el sistema castral i situant el centre decisori a les ciutats d’on emana el poder polític-militar, principalment a València, seguida de Xàtiva i Dénia. En els cinc anys que mitjançaven des de la capitulació de Borriana en

1233 fins a la rendició de València en 1238, els soldats de Jaume I van contemplar i van saquejar un paisatge social, humà i militar fusionat amb l’Horta del Bala.’ Balanslya, el País de València... .”a millor terra i la pus bella del mon...com enaltia la Crònica. L’extensa franja verda cultivada entorn de la ciutat solcada per una complexa trama de canals i sèquies, organitzava la distribució i seient de les nombroses alqueries vinculades a la producció agrària nexe de relació econòmic-social amb la ciutat. El llegat andalusí del binomi Horta. Balansiya, en les seues línies mestres d’interdependència de terres agrícoles, llauradors i mercat, s’ha mantingut viu a València fins fa poc temps: un model econòmic-social que, actualment està en crisi com un paisatge cultural regressiu. Balansiya comptava amb la protecció d’un entorn immediat de punts dissuasius, amb un entramat de nombroses alqueries fortificades i torres de diferents grandàries i posicions, integrades en un desigual i imprecís cinturó de seguretat i de concentració de torres, com un escut de contenció dels avanços armats, abans que arribaren als murs de la ciutat. Aquesta defensa protegia la rica agricultura i donava refugi als llauradors davant el terror cristià, en un territori que, generalitzant, identifiquem hui amb l’Horta Nord i Sud. Com a reforç a aquesta línia defensiva immediata a la medina, es trobaven els castells del Puig al nord; Xiva a ponent i Cullera al sud. I, en un àmbit més distant, una extensa xarxa castral, amb fortaleses d’importància a les’ fronteres, que sostenia homes d’armes i fortificacions menors, situades sobre llocs d’altura, de gran visibilitat territorial sobre les rutes principals, punts de difícil accés i sòlida resistència que proporcionava el mitjà topogràfic. Aquest és, a grans trets, el paisatge fortificat al qual s’enfrontava la Corona d’Aragó que, sens dubte, inquietava als invasors, encara que, tal com hem vist, el malparat i afeblit aparell militar coixí no va ser capaç de contenir a la potent bel·licositat feudal. Balansiya és el nom amb el qual es va conéixer a València en Al-Andalus, el nou Estat Islàmic que van fundar els musulmans en la Península Ibèrica.

TORRES DEFENSIVES I ALQUERIES FORTIFICADES Els ulls de Balansiya, com es denominaven a les nombroses torres vigia que circumdaven la ciutat, s’hagueren conservat sense excepció perquè els seus murs mesuraven, mesuren, entre 1.50 i 3 metres de grossària, com ho testifiquen les torres que subsisteixen, que són bastants. Va ser la mà de l’home la que va fer desaparéixer les que falten. Tenim ulls en: Albal Alèdua (Llombai) Almussafes Benifaio Bufilla (Bétera) Catadau Dosaigües Ermita de Serra Espioca (Picassent) Godelleta Montroi Musa (Benifaio) Olla (Olocau) Paterna Ria (Serra) una altra en el nucli urbà de Serra Serra de Torís Silla Torrent... Castells que exercien idèntica missió d’anunciar perill: Alcalá, al costat del riu Magre, entre Real de Montroi i el Marquesat, Bunyol, Xiva, Xestalgar, Macastre, Real (Olocau), Serra... Van desaparéixer moltes torres: Alboraia, Alboraig, Alfufera (queda la base), Alcaicía (Sollana) derrocada en 1929, Alcàsser, demolida en 1932, Aldaia, Eldais o Forcada, en terme de Quart, Montcada, Museros,

Puçol, Quart, Fafalcadí o Romaní (Sollana), Suilana (Sollana) derrocada en 1909, La Torre, en la pedania de València a la qual va donar nom, demolida en 1937, Truylar o Trullás (Sollada), desapareguda en 1929

Image 3

L’ARQUITECTURA DE LA TERRA L’arquitectura de terra ha sigut una resposta a l’hàbitat per als homes de gran part del nostre planeta. Els orígens de l’ús de la terra per a construir recer es remunten als primers assentaments humans. A Espanya, s’han trobat petjades en jaciments de poblats de l’edat de bronze i, posteriorment, d’ibers i romans. Però, van ser els àrabs els qui van impulsar i van perfeccionar aquesta tècnica. La construcció amb terra va ser el sistema de construcció més emprat en gran part de l’altiplà central, encara que es troben testimoniatges per tota la península. Moltes cultures l’han adoptada, perquè la seua activitat està relacionada amb les seues més profundes tradicions. Aquesta pot ser considerada un valuós patrimoni dels pobles per la seua presència com a coneixement tradicional. Sovint estan fortament relacionades amb els costums locals, la climatologia del lloc i les característiques de la terra disponible. Perquè presenta el testimoniatge de les diferents cultures del passat.

CONSTRUCCIÓ EN TAPIERA La tapiera constitueix sens dubte el tipus de fàbrica més antic empleat en la construcció de murs. El seu ús militar es remunta als imperis assiri i egipci, que van simultanejar el seu ús amb el de la tova. El sistema es va estendre pel món antic, va arrelar especialment al Nord d’Àfrica i va entrar amb els àrabs a la península Ibèrica. Als avantatges que té la construcció amb la tècnica del tapiera, cal afegir-li la visió pràctica que tenien els àrabs en utilitzar-la. Per a ells resultava menys costós construir un recinte emmurallat amb formigó de terra que amb cadirat. La terra es troba en el mateix lloc de la construcció, no necessita el seu transport de pedreres llunyanes, etc. A més, s’aconsegueix construir fortaleses en poc temps i amb pocs recursos, que també en qualsevol moment es poden abandonar i alçar unes altres.

image 4 El tapiera (image 4) és una tècnica tradicional d’execució de fàbriques de terra, esta es picona dins d’un motle fet amb taules de fusta, que es recolzen sobre el mateix mur que s’està executant, i serveix, al seu torn, com a únic suport del procés de muntatge de l’encofrat, modelatge, desencofrat i trasllat d’este motle cap a la següent posició de construcció. Les taules usades en l’encofrat han de ser de fusta resinosa perquè no s’apegue la mescla en piconar-la. Queda oberta la part superior de l’encofrat per la qual s’aboca el morter en capes successives anomenades tongades que són piconades abans d’abocar la següent. En la seua composició s’empren calç o algeps, terra, grava, pedra i material reutilitzat com a fragments ceràmics, escòria, etc. Les terres del tapiera han de ser argilenques, grasses i humides. Per a donar rigidesa a l’encofrat s’utilitzen les anomenades agulles que subjecten l’obra i poden travessar o no, el calaix de costat a costat. En el cas de les torres no travessen tot el calaix. Els laterals xicotets d’encofrat es queden també tancats en el primer calaix amb taules en un extrem, i en l’altre extrem li serveix el mateix mur realitzat anteriorment, per la qual cosa pot seguir-se el curs de la construcció i saber com ha sigut construït primer. Les agulles i “mechinales” per a la bastimentada es parteixen i queden dins de l’obra, sent després, tapades amb morter i arrebossat. En l’antiguitat i fins a ben entrat el segle XI, una vegada desmuntat l’encofrat, les agulles es deixaven encastades en el mur, encara que abans de donar l’arrebossat final se serraven ran del mur, entre altres coses per a evitar les possibles escalades. Amb el temps aquesta fusta es resseca, desapareix i el mur queda repuntat regularment per una sèrie de forats a la paret que atesten, en fileres successives, el número i l’amplària deles tapieres aplicats.

La rematada de mur es feia amb pla inclinat per a protegir-lo de l’erosió de la pluja. Altres vegades, una fila de rajoles o una xicoteta coberta de canya subjecta amb pedres. En les rematades dels murs berbers, els merlets (image 5) acaben en piràmide invertida de pendents poc pronunciats.

En estructures defensives medievals podem seguir la proporció al peu de la lletra: una tàpia formava el perfil d’un pas de ronda o l’ampit sota una sagetera, que aconseguia les dues tàpies d’altura, una altra tàpia donava el “merlón”, tres tàpies, l’altura normal de la cambra sota les terrasses de les torres de les muralles, etc. Tres tàpies és també, l’altura mínima d’una paret mitgera, a partir de la qual es pot carregar el forjat d’un pis superior. En les parts més exposades a l’impacte de màquines de setge es reforçava augmentant la proporció de calç i reduint la d’arena. L’envergadura de la crosta és molt variable segons els casos. Quan es tracta d’un mur amb finalitats defensius la capa exterior, fabricada amb formigó, pot tindre gran grossària. El que no està tan clar, és que hi haja una correlació cronològica entre els diferents tipus de tapiera i les dates de fabricació. És possible que les modificacions puguen deure’s a les diferents funcions i ús que li corresponen a cada edifici.

DOMINI DEL TERRITORI Ja en època islàmica les terres de l’Horta eren les més densament poblades del territori. Van ser precisament els musulmans els qui van crear la infraestructura necessària per a explotar la riquesa agrícola d’aquesta comarca. Per això, van dotar aqueixes zones d’alqueries, amb una infraestructura pròpia per a la seua habitabilitat. A la Comunitat Valenciana hi ha una gran diferència entre el pla i la muntanya, entre zones molt poblades i d’escassa població. Això fa que existisquen en les mateixes alqueries, fortificacions i torres de vigilància per a aconseguir el control de totes les zones circumdants. El poder i domini sobre un territori s’exercia des de determinats punts situats segons l’orografia del terreny. En una comarca muntanyenca, tots els enclavaments estaven situats en part superior d’un monticle, des d’on es domina el seu entorn i les vies de comunicació. Així, la vigilància d’una àmplia zona, exigia castells dependents d’un principal, que controlaven els punts més allunyats i servien de vincle d’unió. Estaera la funció de les torres de vigia. A part de les funcions bàsiques de vigilància de qualsevol torre, les torres buscaven assegurar el control i el domini de les fronteres rurals entre els diferents castells i a més asseguraven el control de les vies de comunicació. Estes fortaleses presenten dues construccions, una per a la seua protecció i una altra per al seu defensa. Cadascuna d’elles es troba en zones diferents i són construccions que englobaven, en el primer cas, els habitacles d’habitatges i finalitzaven en un mur que les protegia. En el segon cas, s’acudia a la part més alta de la torre i el albacar, que eren els últims reductes de defensa. La torre presentava diverses plantes i una terrassa que era la zona d’observació i de senyals per a relacionar-se amb la xarxa de fortificacions a la qual pertanyia. Al voltant de la torre apareixien un o diversos recintes, que eren els llocs de protecció de persones i d’animals. Pràcticament totes les alqueries musulmanes disposaven d’un xicotet castell amb recinte emmurallat, proveït de torre defensiva que se’l destinava, també, a altres usos, des de graner i magatzem de queviures a presó civil.

ALQUERIES FORTIFICADES L’alqueria, de l’àrab al-qatya, ha sigut definida com la unitat de poblament més reduïda, formada per algunes cases sense arribar a constituir un nucli urbà, com a llogarets que sostenien una economia de producció artesanal i agropecuària on el regadiu era un element fonamental. Xicotets grups d’habitants que “... Responien a més a un tipus d’organització social concret: un sistema clànic o tribal de famílies, basat en la línia de successió masculina” (Josep Torró)”. L’extensa antroponímia valenciana del gentilici Beni fa suposar que “... En molts casos, cadascun d’ells corresponia a un d’aquests grups clànics” (Josep Torró). L’emplaçament de l’alqueria obeïa a una sèrie de factors que la feien possible: aigua, terres agrícoles, funció defensiva de la ciutat de València i del seu entorn agrícola, exercint a més un paper primordial, per la seua distribució i factor numèric, en el sistema administratiu i en l’organització territorial. Per a Pedro López Elum, “no és apropiat i correcte estendre un model d’alqueria xicoteta i rural a tot l’àmbit valencià i molt menys oblidar el caràcter urbà i semiurbà de molts d’aquells nuclis”. L’investigador dissenteix de la generalització de l’alqueria com “la unitat geogràfica més xicoteta del paisatge humà valencià”, ja que va donar lloc, entorn de València, a nuclis numèricament importants amb un urbanisme organitzat, tal com es pot veure en Bofilla. Un model que sembla estar més d’acord amb les zones de terres fèrtils i reg organitzat, que concentraven una major demografia, mentre que les alqueries situades més a l’interior, de muntanyes i secans, allunyades de les medines i en terres menys productives, eren molt inferiors en número i més disperses, condicionades a un marc geogràfic natural, com una vall o riu. L’investigador francés R.Guichard, partint dels topònims citats en el Llibre del Repartiment, identificava uns dos-cents llocs pròxims a València, alqueries i, en menor proporció, rafopls o Reials (explotacions privades agrícoles i ramaderes). Rafael Azuar Ruiz, cita que, de la ciutat de València, depenien 1600 alqueries. “Els musulmans van organitzar les terres circumdants als nuclis urbans sobre la base de les

hortes, séquies i alqueries” (Enric Guinot). El lliurament de terres als nous colons cristians conformement a l’ordenament feudal, acaba amb les estructures i l’organització islàmica. D’altra banda, l’estament senyorial buscava concentrar la dispersa població en enclavaments que li permeteren un major control, creant nuclis que han sigut l’origen de molts municipis actuals de l’Horta que van ser alqueries, com revelen els seus noms d’inequívoca etimologia àrab, font de la copiosa memòria toponímica: el llegat que millor ha sobreviscut al desmantellament cultural del món musulmà. L’alqueria fortificada.- Les restes arqueològiques de Bofilla estudiats per Pedro López Elumi la Crònica de Jaume I sobre la presa de Montcada, revelen els dos components bàsics de l’alqueria: d’una banda els habitatges, i, per l’altre, el sistema fortificat, que són la torre i el albacar. Bofilla, com a font material d’investigació, no solament ens permet conéixer l’organització de l’alqueria, sinó també saber com eren les que existien al voltant de València (P. López Elum), bàsicament iguals, perquè únicament es diferien en la grandària. Així ho confirma el Llibre dels Fets, quan el monarca relata com rendeixen Montcada: ataquen el recinte dels habitatges, tancades per una estacada de troncs o de toves que els cristians denominen barreres: “... combatrem la vila. I ells la defensaran, i mentre ells ho facen, i s’esforcen a conservar els barreres els nostres els trencaran. I en entrant podram causar gran dany als moros” (“... Combatrem la vila. I ells la defensaran, i mentre ells ho fan, i s’esforcen a conservar les barreres, els nostres les destruiran. I, entrant, podrem causar gran mal als moros) La continuïtat del relat, una vegada realitzat l’assalt, precisa: Els millors dels moros foren tots als barreres, i en entrant moriren set o huit moros. l de tal manera els perseguiren els nostres que no és pogueren a refugiar a l’albacar ni a la torre (“Els millors dels moros van ser tots a les barreres, i en entrar van morir set o huit moros. I de tal manera els van perseguir els nostres que no es van poder refugiar en el albacar ni a la torre.’). Salvat fàcilment aquest primer obstacle, els habitants

es veuen obligats a apinyar-se a la torre, defensada per gent d’armes, mentre que, en el albacar, s’acumula el bestiar. L’alqueria pren importància com a nucli fortificat, a manera d’un xicotet castell, eminentment defensiu i capaç de sostenir un llarg setge, en el qual s’implicava tota la població, especialment la masculina (Josep Torró), funció compartida amb la seua activitat productiva. Jaume I temia i respectava (P. López Elum) aquestes estructures, com a protecció armada i força de contenció dissuasiva, d’ací els seus moviments per la zona per a considerar les possibilitats i dificultats del seu atac, encara que la feblesa almohade i el descoratjament de la població, que renuncia en molts casos a la resistència i s’entrega sense lluita, acaben per abatre la solidesa del seu entramat. El Albacar.- Albacar de la veu àrab al-baqqara, la vaqueria. Ampli recinte murat, lliure de construccions i independent, unit a les fortificacions musulmanes, bé siga castell o torre. No estava preparat com a lloc habitable, però sí com a espai protegit per a la població que es refugiava en ell, amb els seus bens i animals, en cas de perill; també per a l’estada provisional de tropes de pas i, bàsicament, com a guarderia de bestiar. També podia custodiar caps de bestiar producte de les càrregues fiscals exercides sobre bens agropecuaris. A vegades, va ser utilitzat per la població cristiana per a un primer poblat.

LA TORRE DEFENSIVA La torre és de summa importància en les exigències defensives/ofensives medievals, com a element dissuasiu per la potència de tir que confereix l’altura, donant moral al combatent que, en número molt inferior a l’assaltant, podia resistir durant molt de temps. Aïllada o formant part imprescindible de recintes emmurallats, és l’element de major robustesa de les fortificacions, dissenyades per a funcionar de manera autosuficient a manera d’una xicoteta fortalesa. Al castell feudal, la torre de l’homenatge representava l’orgull del poder i el domini senyorial.

La força emblemàtica de la seua imatge transcendeix a la simbologia heràldica, amb l’evocació de llinatges i fets memorables, representats en els escuts i estendards locals, com és el cas de Paterna. Pedro López Elum observa la freqüència amb què l’alqueria i la torre, apareixen ressenyades en les cròniques cristianes com castrum et alquerian o castrum et vila... que posa de manifest l’escassa diferència que, a vegades, podia haver-hi entre la torre i un castell menor. La torre era el refugi de la població per a posar-se a resguard del pas de les cavalcades cristianes, grups armats que actuaven amb rapidesa, a la recerca de botí, arrasant els cultius, sense plantejaments ni dispositius preparats per a sostenir un setge que podia durar dies o setmanes. La força defensiva lliurava, de moment, a l’afligida població del terror i de la por a morir o caure en l’esclavitud. La torre podia resistir l’impacte de les pedres llançades per les màquines, també passava a ser nucli ofensiu de contraatac. La Crònica de Jaume l explica aquestes característiques estratègiques i el que la seua pèrdua significava i la seua potència demostrada en els setges de Borriana, Xàtiva i, especialment a València, amb la presa de la torre Boatella, defensada per només deu homes, que rebutgen un primer atac d’almogàvers i que requereix un fort contingent de 200 cavallers i tots els ballesters per a reduir-la en un segon atac. Quan aquesta acció fou feta, els de dins (els que estan a València), tingueren gran per per la torre qu’els havíen prés... (Quan aquesta acció va ser feta, els de dins van tindre gran por per la torre que els havíem pres...). De la presa de la torre de Paterna, es manifesta en semblants termes: I quan saberen els sarrains de Valéncia que nós tenien Paterna, la ira i dolor els doblega, i car (perquè)tan ens acostaven a ells. A més del seu valor estratègic, la torre era un objectiu de pillatge: en elles se solia guardar monedes, joies, objectes de valor i estris pertanyents als refugiats, queviures i, a vegades, la recaptació fiscal. La torre de vigilància.- Per la seua gran visibilitat territorial, una important funció de les torres era advertir de l’imminent perill, mit-

jançant senyals segons un codi convingut de llums, foc o fum, alerta que, repetida per la cadena de les nombroses torres connectades visualment, es transmetia amb gran rapidesa a considerables distàncies. La Crònica de Jaume I, relata aquesta funció de la torre, quan ix des de Borriana, cap a la Ribera de Xúquer:...i quan arribarem prop d’Almenara, anant vora la mar, es feren zinc o sis alimares...de seguida en feren una altra a la mofa de la serra entre Morvedre i Pugol...i tal feren per tal que es sabera que una gran cavalcada venia a la Ribera de Xúquer... ecomengaren a fer totes els torres de València.. Les torres de València són semblants a lull de l’home, perqué eixes torres guarden València de prendre mal moltes vegades...(... i quan arribem prop d’Almenara, per la riba de la mar es van fer cinc o sis llums, seguidament van fer una altra en el queixal de la serra, entre Morvedre i Puçol..., i tal van fer perquè se sabera que una gran cavalcada venia a la Ribera del Xúquer... van començar a fer-ho totes les torres de València... Les torres de València són semblants a l’ull de l’home, perquè aquelles torres guarden a València de rebre malament moltes vegades). Organització de la torre.- La torre, pel seu caràcter defensiu, es construïa amb gruixos i resistents murs, en certs casos, amb base atalussada que li conferia una major solidesa. Generalment lleugerament tronc piramidal i planta quadrangular; altura entre 15 i 20 metres o més, podent tindre quatre pisos, amb una planta soterrada per davall de l’entrada, destinada a magatzem d’aliments i aljub, depòsit de recollida d’aigües pluvials o un pou, elements que no podien faltar i que garantia la resistència en els setges. La terrassa, emmerletada, reforçava a vegades, la defensa amb matacanes o amb cadafals escairats, baluards sortints del mur, recolzats sobre bigues o mènsules, que ampliaven el camp visual, afavorien el tir vertical i protegien els flancs. Algunes torres disposaven d’un xicotet recinte murat en l’entrada (per exemple, en Bofilla i Aledua), a més del albacar. Amb la finalitat de potenciar la seua funció protectora, presentaven escasses obertures, resolts amb pedra tallada que augmentava la seua resistència i sageteres per al tir protegit de ballesta o arc. Hi havia una sola entrada, estreta i d’unes dimensions que impedien traslladar-la

alçat, elevada del sòl tres a quatre metres, a la qual s’accedia per un sistema d’escala que es retirava i aïllava l’edifici. L’entrada, com a sector més vulnerable de la torre, solia comptar en la seua part superior amb un balcó de directa protecció. Moltes d’aquestes torres estan actualment buides. Les escales i forjats, que generalment eren de fusta, no han resistit al pas del temps. S’ha comprovat que, en algunes torres, la comunicació entre plantes es feia per escales que es podien retirar, aïllant els pisos entre si, amb el que s’augmentava la independència defensiva, alliberant a més, una mica d’espai a les sales. L’alqueria en l’actualitat. L’alqueria ha canviat conceptualment, des del model de poblament i explotació agrícola rural de la societat andalusina, fins als nostres dies. Després de la conquesta, l’alqueria va passar a denominar territoris de propietat nobiliària, poblats per musulmans o cristians, vassalls, parcers o colons que, progressivament són concentrats en poblacions, on el nom de villa o la vila, va substituint a la de “alqueria”. Els canvis en els models d’aprofitament i de la propietat de la terra, modifiquen el significat de l’alqueria, que començarà a adquirir el sentit d’explotació agrària important, normalment terres de regadiu i de propietat senyorial. A les nostres comarques de l’Horta, l’alqueria denomina l’habitatge aïllat i integrat en els camps de la seua pertinença i residència de propietaris rurals, mentre que l’alqueria.

TORRES València està estratègicament flanquejada per aquest tipus de torres que van poder pertànyer a un castell o alqueria. De qualsevol manera, hui dia, només ens queda la torre. Això és una xicoteta mostra de les torres de vigilància que tenim a València.

image 6 Torre d’Albal Torre d’Albal (image 6). Va ser una alqueria musulmana i el seu nom deriva del terme àrab “al-Bal”, que significa “El Secà”. Aquesta torre és popularment coneguda com a “Torre dels Moros”. En els seus orígens es trobava separada de la població, però en l’actualitat ha quedat integrada en el nucli urbà. La torre era part del recinte defensiu de la xicoteta alqueria islàmica. Es tracta d’una torre d’origen àrab, de planta rectangular, les dimensions de la qual són 6 x 5 m de costat, lleugerament prismàtica i coronada amb merlets. Té planta baixa amb la porta d’entrada una mica elevada, l’accés per una escala xicoteta i dos pisos alts coberts amb volta de canó. El sistema constructiu utilitzat va ser el de murs de càrrega amb tapiera fet amb terra i pedres no tallades. S’observen 16 tapiades que constitueixen tres cossos diferenciats, coberts per volta de canó. Image 7. Torre d’Espioca. Torre d’Espioca (image 7). Situada en la localitat de Picassent. Va ser construïda pels àrabs en el segle XI. Formava part de la xarxa d’alerta de l’Horta de València i protegia els accessos a la ciutat. La torre és de planta rectangular, i la seua base mesura 4’95 x 5’60 m. L’interior es distribueix en quatre pisos. Al costat de la torre poden veure’s també restes d’algunes estructures habitacionals, i especialment al nord-est de

la torre apareixen fragments de ceràmica. Per a la seua construcció es va emprar pedra i argamassa i es troba en bon estat de conservació. Les façanes són sensiblement trapezoïdals i la part superior està, en l’actualitat, semi enderrocada. Image 8 Torre de Silla Torre de Silla. (Image 8). Va ser construïda en el segle XII durant l’època musulmana i formava part d’una fortificació musulmana de la qual només ens ha quedat la seua torre major. La torre té un aspecte cúbic i mesura uns 13m de costat en la seua base i quasi 14 m d’altura, té planta baixa, dos pisos alts i terrassa no xafable(cosa estranya en una torre). Els pisos es comuniquen mitjançant una escala de fusta. Existeix un aljub en la planta baixa que subministrava aigua als habitants de la fortalesa, a la qual s’accedia mitjançant una porta que estava a 4 m sobre el nivell del sòl i que s’obri en el primer pis, el qual, igual que el pis superior, es divideix en tres estades, totes voltades i comunicades per arcs apuntats de rajola. La seua construcció és de fàbrica de tapiera, i arranca del sòl amb un xicotet talús que ara a penes està. S’ha conservat un arc de pedra que connectava amb algun edifici annex desaparegut. Està inserida al pati de l’actual Ajuntament, a penes es veu des de fora, sí, a vista d’ocell. image 9. Torre Bofilla Torre Bofilla (Image 9). Torre de l’alqueria musulmana Bofilla, està construïda en el segle XII o XIII, en les proximitats de Bétera, en ple període d’esplendor de la taifa de València. La torre era part, com en

altres alqueries de la zona, del sistema defensiu de la població i feia també les funcions de torre de vigilància i alerta per a la ciutat de València. La construcció aconsegueix quasi els 17 m d’altura, amb una base quadrada que va prenent una forma piramidal conforme es va ascendint. L’alqueria està pràcticament desapareguda, només la torre principal. Sembla que l’alqueria era del segle XI i posseïa una extensió de 26 km2, més tard es va construir un recinte més poderós amb la torre de defensa. Els materials de construcció són calç, pedres, arena i terra. image 10. Torre de Felx Torre de Felx (Image 10). L’actual nucli urbà de Benaguasil té el seu origen en l’època musulmana (el seu topònim prové del gentilici de la noble família Banu al-Wazir). Fortificació construïda en la segona meitat del segle XII. La torre s’alça sobre una xicoteta elevació d’uns 100 m, dominant el territori delimitat per un meandre del riu Túria. Formava part d’una alqueria islàmica fortificada integrada en el cinturó defensiu de la ciutat de València, i dependent del veí castell de Vilamarxant. La torre és de base quadrada, encara que en l’actualitat a penes queden restes. Els murs es van construir amb tapiera de morter, pedres ordenades dins de l’encofrat i situant la seua cara més plana paral·lela a la taula de l’encofrat. Per això, en les zones on el mur ha perdut l’arrebossat amb que van ser recoberts, semblen murs de maçoneria. image 11 Torre de la Plaça Torre de la Plaça (Image 11). Es troba en el centre de la localitat Benifaió, al costat de l’Ajuntament. Pel que sem-

bla, va ser construïda en el segle XI durant el període almohade. La tradició popular compte que va ser construïda per a refugiar als veïns de la localitat quan la Torre de Mussa es va quedar xicoteta. És un magnífic exemple de torre àrab de vigilància i defensa. La seua planta és quadrada i la seua forma lleugerament troncocònica. L’amplària de la torre en la part inferior és d’uns 12 m en cadascun dels quatre costats. Té un total de quatre plantes amb una altura total aproximada de 23 m. El sistema constructiu és a base de pedra i argamassa. image 12. Torre Mussa Torre Mussa (Image 9). Està als afores de Benifaió. Està envoltada de camps de cultiu, per això se’l coneix, també, com la “Torre de l’Horta”. Probablement construïda en els segles XI o XII, s’integrava en el cinturó de torres defensives i de vigilància contra possibles accions hostils sobre aquest flanc de la ciutat de València. La seua planta és quadrangular d’uns 10,20 m de costat, atalussada i lleugerament troncocònica. Consta d’un basament d’uns 3 m d’altura, i amb una grossària en els murs de 1,20 m, realitzat amb aparell irregular amb la tècnica de tapiera de pedra, morter i calç. L’interior és molt curiós, ja que en les parets s’obrin centenars de forats, molts d’ells encara amb restes d’estaques, que s’utilitzaven per a grimpar a les plantes superiors, ja que no hi havia cap escala. Encara conserva internament arcades corresponents a les plantes hui destruïdes. Image 13 Torre de Pardines Torre de Pardines (Image 13). El conjunt de l’alqueria Pardines consta de la casa pairal i de la torre, que es troba pròxima a ella i que data del segle XIII. La torre és de planta prismàtica rectangular, construïda

amb tapiera de morter. Els espais es cobreixen mitjançant volta de mig punt. A mig nivell apareix una altra dependència, tenint el seu sòl aproximadament a l’altura de l’arrencada de la volta que cobreix l’estada descrita en primer lloc. No sabem el nombre de plantes que aquesta torre podria tindre, perquè només queden restes d’una. Les cantonades han sigut reforçades amb rajola. El Castell de Serra, data del S. XIII, formava part del sistema defensiu del nord de València i era un dels bastions de la Taifa àrab Valenciana. El relleu muntanyenc del paratge que domina aquest castell i la distància que el separa de la població va obligar a la construcció de diverses torres de vigilància. Torres alerta dependents de la fortalesa, que la connectaven amb els nuclis habitats i amb altres llocs que quedaven fora de l’abast visual del seu emplaçament. Es té constància que van ser cinc torres les que formaven la xarxa de vigilància del castell de Serra. De les quals, només ens han arribat tres, l’Ermita, Satanerya i Ria. Image 14. Torre de l’Ermita. Torre de l’Ermita o del Calvari. (Image 14) torre sentinella del segle VIII, es troba en les proximitats de la població de Serra, en la seua part més elevada, al costat de l’ermita de la qual rep el seu nom, dedicada a San José i a la Santa Cruz. La seua planta és quadrangular. Presenta una obertura a uns 2 m de la base. Malgrat trobar-se en ruïnes i enderrocada, conserva gran part de la seua estructura i és la millor conservada de les torres de vigilància associades al Castell de l’Alt del Pi. La seua fàbrica és de maçoneria de tapiera i “sillarejo”.

image 15. Torre del Senyor Torre del Senyor (Image 12). És una torre islàmica de vigilància del s. XI, de la vila de Serra. Posteriorment, va quedar incrustada donen tro de la “Casa Palacio del Senyor de la Vila”. La Torre va ser l’element principal defensiu adossat a la construcció central, servia de defensa i refugi en cas d’accions hostils. La torre està una mica deteriorada. La seua planta és rectangular i la seua secció lleugerament trapezoïdal, amb sòlids murs en els quals hi ha obertures practicades en diferents èpoques. Té una altura de quatre plantes, culminades per terrassa i rematada per merlets. Construïda a base de tapiera. Image 16. Torre Pardines. Torre de Satarenya (Image 16). Torre d’origen àrab, probablement del segle XIII, rep el nom pel paratge on es troba. És la menys accessible i la pitjor conservada, trobant-se en completa ruïna amb els seus murs pràcticament derrocats i semi-amagats per la vegetació. De planta quadrada, presenta un estret accés a l’altura de la planta baixa. Va ser construïda en tapiera de maçoneria utilitzant gres roig fonamentalment. image 17 Torre de Ria o del Morteral Torre de Ria o del Morteral (Image17). És la més allunyada del nucli urbà de Serra. Es troba en el paratge conegut actualment com a “El

Morteral”. La Torre de Ria, data del s. VIII i era una de les torres sentinella del Castell. Ria era un llogaret musulmà (Rhia en àrab significa “molí d’aigua”) dependent del Castell de Serra. La torre era l’element defensiu d’aquest llogaret dedicat a l’explotació agrícola. La seua planta és quasi quadrada, de 6 m de costat. Està quasi en ruïnes, però es pot veure part de la seua estructura, que és massissa i atalussada en la base. L’accés s’obri a uns 3 m sobre el nivell del sòl en la façana nord. Construïda a base de tapiera de pedra amb coberta de morter. image 18. Torre de Alédua Torre de Alédua (Image 18) fortalesa àrab construïda a la fi del segle XII que està situada sobre un pujol a l’esquerra del riu Magre a uns 4 quilòmetres de la població de Llombai. Uns magraners silvestres al voltant del Castell de Aledua testifiquen que la construcció d’aquesta talaia era àrab, ja que van ser ells els que van introduir el magraner en la Península. De planta rectangular compta amb una torre situada en el centre, de tres altures i soterrani construïda en tapiera sobre basament de maçoneria. Va ser intensa la importància de les terres valencianes en la civilització musulmana d’Al-Andalus perquè a la província de València es van arribar a establir tres taifes: la Taifa de València, la Taifa de Dénia i la Taifa d’Alpont. Això indica la categoria de les terres entorn de la població de València, que es tradueix en dues conclusions: la ciutat de València havia d’estar protegida i les zones relacionades amb la capital havien de fortificar-se en una xarxa de baluards que impediren el fàcil accés a la capital i a més, asseguraren el control polític, militar i administratiu dels territoris adjunts, és a dir, del que actualment correspon a la província de València en termes generals. A la província de València existeixen un gran nombre de fortaleses que es caracteritzen per no ser excessivament monumentals i es troben en estat bastant precari, però dignes de ser estudiades, visitades i contemplades.

Image 19 Torre de Torrent La Torre de Torrent.- Aquesta sòlida i magnífica Torre es troba en mig de Plaça Major, en el nucli del barri vell de Torrent. D’origen islàmic, es una de les torres més importants entre les quals conformaven el cinturó defensiu de València, situada estratègicament en la trobada de les comarques de L’Horta Sud, La Ribera del Xúquer i la Foia de Bunyol. Planta quadrada de 13,35 per 13,90 de costat i de 22 metres d’altura, lleugerament en forma de piràmide truncada, amb cinc pisos, rematada per una terrassa emmerletada. L’any 1238 Jaume I va fer donació de la vila de Torrent, junt amb la de Silla, a l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, la qual havia conservat la titularitat del Senyoriu fins a l’any 1847 en què va passar a ser propietat del municipi: l’escut de l’Ordre apareix en els merlets de la Torre. En el segle XIV, va ser reforçada mitjançant un fossat i una muralla que potenciaven la seua defensa enfront de les màquines de guerra i l’assalt, passant a ser part d’un castell, entorn del qual es va desenvolupar la població medieval de Torrent. Quan la fortificació va resultar innecessària, el castell va ser derrocat i el seu espai ocupat per construccions civils adossades a la Torre, únic element que es va salvar. Aquestes construccions van acabar cenyint-la pels seus quatre costats, fins que en 1970, van ser derrocades al costat dels últims i deteriorats restos del castell. L’esvelta Torre pot ser contemplada en tota la seua magnitud, alliberada dels edificis que l’ocultaven parcialment i és, en l’actualitat, orgull de Torrent, memòria patrimonial i dis-

tintiu en el paisatge urbà. Està declarada Bé d’Interés Cultural amb la categoria de Monument. L’any 1973 van començar les obres de restauració, el resultat de la qual, i com sol succeir, no ha quedat exempt de polèmica. La rehabilitació de l’edifici i recerca arqueològica duts a terme l’any 2008, van revelar interessants aspectes de la Torre, origen i funcionalitat. L’any 2009 van acabar les obres d’adequació que permetien la visita de les seues estades interiors. En l’actualitat alberga col·leccions i informació, inici del projecte municipal del Museu Històric de Torrent. Museu de la Torre.- El Museu reflecteix la història i llarga vida de la Torre, des dels seus orígens com defensa de les alqueries i escut protector de València, la seua posterior reutilització pels cristians com a fort dispositiu militar; el seu aprofitament en diversos fins i les modificacions ofertes d’adaptació a les necessitats de cada generació, en un procés evolutiu unit als moments històrics més significatius viscuts per la població. Exposicions, panells d’excel·lent execució a l’interior de les estades, textos, dibuixos i gràfics, recreen i documenten l’alqueria i l’habitatge musulmà en els temps de la conquesta i la vida a la Torre. Una exemplar rehabilitació patrimonial que facilita al visitant la comprensió de l’edifici, el seu paper històric i dona resposta a dubtes i interrogants que acompanyen a les oblidades torres musulmanes. La Torre es pot visitar, prèvia sol·licitud a l’Ajuntament, ja que no està oberta de forma habitual.

BIBLIOGRAFIA GRAN HISTORIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA VV.AA Levante any 2007 Josep Torró. Cinco siglos de civilización musulmana Sergi Selma. Territorio y poblamiento en Sharq Al-Alandalus Enric Guino. La conquista y colonización del Reino de Valencia. –El Llibre del Repartiment y las cartas de población, testimonio de colonización. VALENCIA MUSULMANA, ALQUERÍAS FORTIFICADAS Y TORRES DEFENSIVAS Rafael Cebrián Gimeno HISTORIA DEL PUEBLO VALENCIANO. Levante 1988 Rafael Azuar Ruiz. La época islàmica J. Pascual, J. Martí, J.V. Lerma, A.Badia, Valencia islàmica. Pedro López Elum. El nacimiento del Reino de Valencia. GRAN ENCICLOPEDIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA. VV.AA Levante. Editorial de Prensa Valenciana.2005 CASTILLOS, TORRES Y FORTALEZAS DE LA COMUNITAT VALENCIANA VV.AA Levante. Editorial de Prensa Valenciana. 1995 HISTORIA DE VALENCIA. Levante Universidad de Valencia 1999. VV.AA Valencia en el Al-Andalus. El crepúsculo de la Valencia Andalusí. CONSTRUCCIÓN CON TIERRA TECNOLOGÍA Y ARQUITECTURA Congresos de Arquitectura de Tierra en Cuenca de Campos 2010/2011. Coordinadores: Félix Jové Sandoval, José Luis Sáinz Guerra. Conferencia “Torres de tierra en la Valencia musulmana” impartida por Pablo Rodríguez Navarro.

Notes

TECNOLOGÍA PARA TU DÍA A DÍA | PRESENTES EN TUS MEJORES EXPERIENCIAS

COMPRA COMPONENTES Y ACCESORIOS QUE HACEN TU VIDA MÁS FÁCIL

www.coolbox.es www.coolbox.es www.coolbox.es www.coolbox.es

TECNOLOGÍA PARA TU DÍA A DÍA | PRESENTES EN TUS MEJORES EXPERIENCIAS

COMPRA COMPONENTES Y ACCESORIOS QUE HACEN TU VIDA MÁS FÁCIL TECNOLOGÍA PARA TU DÍA A DÍA | PRESENTES EN TUS MEJORES EXPERIENCIAS

COMPRA COMPONENTES Y ACCESORIOS QUE HACEN TU VIDA MÁS FÁCIL

FEBRER Dissabte 23

08:00 h. “Macrodespertà” organitzada per Junta Local Fallera. Desprès ens conviden a xocolata en la plaça dels jutjats. I ja sabem que... el que és de bades... cabassades!. 18:00 h. Concentració al nostre casal per acudir a l’acte de la Crida. 22:00 h. Sopar faixat al nostre casal per tal d’ultimar la cavalcada del ninot infantil. Porteu roba de treball que tota pedra fa paret.

Diumenge 24 09:00 h. Concentració al noste casal per a acudir a la cavalcada del ninot infantil. (La delegació d’infantils informarà de l’hora concreta.) Sigueu puntuals. 18:30 h. Berenar infantil al nostre casal.

MARÇ

Dissabte 2 18:00 h. Concentració al nostre casal per acudir a la cavalcada del ninot. (Ja sabeu que vos anirem informant de l’hora exacta per comparsa si cal). Sigueu puntuals. 22:00 h. Sopar faixat al nostre casal. En acabar el sopar, acudirem a l’obertura de sobres per a conèixer els premiats de la cavalcada.

Dissabte 9 11:00 h. Anem a la mascletà!!! Concentració en l’estació de metro de l’Avinguda, per a eixir tots junts cap a València, acompayats per “L’Enramà”. 22:00 h. Sopar oferit per la nostra Fallera Major Inma Alós i Pérez per als fallers de la comissió.

Diumenge 10 19:00 h. Actuació a la carpa del grup de teatre infantil de Cronista “Les Varietes”.

Dijous 14 21:00 h. Sopar faixat al casal. 22:00 h. Excursió a València per vore falles. (Consultar normes per l’autobus)

Divendres 15 18:30 h. Berenar de la plantà, oferit per la nostra Fallera Major Infantil Paola Roldán i Lopez per als fallers de la comissió infantil.

20:00 h. Plantà de la falla infantil. 22:00 h. Sopar de la plantà i després plantà de la nostra falla gran.

Dissabte 16 10:00 h. Mentre arriben els jurats; esmorzarem. 18:30 h. Concentració al nostre casal per acudir a l’acte del trasllat de la Mare de Déu. 22:00 h. Sopar faixat a la nostra carpa. 23:30 h. Revetla a la carpa. No carregues molt de bombo que encara queden molts dies!!

Diumenge 17 08:00 h. Despertà pels carrers del nostre barri. En finalitzar desdejunarem en la carpa, Vingau que està tot molt bó!! 09:00 h. Entrega de rams en el casal per acudir a l’Ofrena, fins a les 11:00 h. 10:30 h. Concentració al nostre casal per assistir al lliurament dels premis a la Plaça Union Musical, acompanyats per “L’Enramà”. A vore si hi ha sort!!! Una vegada acabat l’acte, donarem una volteta amb la xaranga i acudirem a la mascletá de l’Ajuntament de Torrent. (14:30 h.) 17:15 h. Concentració al nostre casal per acudir a l’Ofrena de flors a la nostra Patrona, la Verge dels Desamparats. 22:00 h. Sopar faixat a la nostra carpa. 23:30 h. Revetla a la carpa. Dosifiqueu que encara queda!

Dilluns 18 09:00 h. Desdejuni en la carpa. 10:00 h. Esmorzar. 14:00 h. Paelles (consultar les normes per a l’organització). 22:00 h. Sopar faixat a la nostra carpa 23:30 h. Revetla a la carpa. Ara siii!! Esta nit hi ha que donar-ho tot!!

Dimarts 19 11:30 h. Concentració al casal, per a la missa de

Sant Josep i posteriorment serà l’operació quilo. 17:00 h. Castells unflats per als menuts. 19:00 h. Xocolatà. Per xiquets i pels fallers majors. Tingau trellat i primer que berenen els xiquets!! 21:00 h. Cremà de la falla infantil. 22:00 h. Sopar faixat a la nostra carpa. 00:00 h. Cremà de la falla Gran o quan les autoritats ho estableixen... i en açò s’acomiaden de les festes d’enguany, i comecen les falles del 2020!!!

El nostre president, Alfredo, i les nostres falleres majors, Inma i Paola, van participar en la particular processó de Sants Patrons.

Per a donar començament a l’estiu el passat 30 de juny es va celebrar una festa eivissenca a la qual va acudir tant fallers com amics de la falla i va tindre un gran èxit que va acabar amb una discomobil.

Com cada any la nostra comissió va organitzar un any més el concurs de Creus de Maig. El lliurament dels premis va ser el 5 de maig en el casal de la nostra falla on estava present l’Alcalde, la Fallera Major de Torrent de 2018 i les nostres Falleres Majors de 2018, Gisela i Amparo. Els guanyadors van ser: la Falla Camí Reial en modalitat de treballs manuals; la Falla Poble Nou en modalitat de flor natural; i l’Associació Juvenil Sant Francesco de la Puríssima en modalitat d’associacions.

Com cada any la nostra falla va participar en el “Café teatre”. La primera ronda va ser el passat 1 de juny en el nostre casal, onva haver-hi una actuació per part del grup de teatre “Les Varietets”, i l’última ronda va a ser el 29 de juny en la Falla Plaça del Forn a Alzira.

Primera reunió de enginy i gràcia

El dia 7 de setembre va ser la presentació d’esbosos dels monuments infantil i major en el nostre casal.

El 27 d’octubre celebrem la nostra particular festa de la cervesa la qual va tindre molt d’èxit i a la qual van acudir moltes persones, fallers i no fallers.

Com cada any el grup infantil de teatre ‘Varietets’ ha participat en el concurs organitzat per junta local fallera de Torrent, amb l’obra que van interpretar que era ‘Empar i Jaume el primet’ escrita per Fani Grande, que va tindre el gust de vindre a veure-la, van obtindre el premi als Valors Socials (mediambientals, solidaris i d’integració d’altres cultures).

El passat 10 de novembre nostra falla va organitzar la primera festa “Latina” amb una Masterclass per a adults. Va ser una festa molt divetida que finalitza amb el sopar en el casal.

El 2 de juny va tindre lloc la demanà de les falleres majors per a l’exercici 2018 on la secretaria va certificar que Paola i Inma són les falleres majors per a l’exercici , atorgant-los un pergamí. L’acte va ser molt emotiu i estaven presents familiars, amics i fallers.

Enguany la nostra falla ha jugat en les diferents categories de futbol (masculí, femení i infantil) però no van aconseguir cap trofeu. D’altra banda, l’equip de pilota valenciana va fer un bon torneig i es van quedar a les portes de la final.

El passat 12 de gener va tindre lloc la presentació de la nostra Fallera Major Infantil d’enguany, Paola. Va ser un acte on no falte l’emoció i l’alegria tant per a Paola com per a tots els seus familiars i amics.

RECORDS D’UN BON ANY 19

El passat 17 de novembre va ser la proclamació de les nostres falleres majors, Inma i Paola, a la qual van acudir fallers, amics i familiars. Va ser un acte molt emotiu que ningú va voler perdre’s.

Segona reunió de enginy i gràcia

El grup de teatre infantil ‘Les Varietets’ va participar al Dia del Voluntariat, amb la actuació que denuncia el bullying.

El passat 18 de gener va ser la presentació d’Inma, la nostra Fallera Major d’enguany. Va ser un acte molt emotiu per a Inma i per a tota la seua família i amics.

visita al taller de l’artista faller

La nostra falla va participar en el concurs d’arbres de nadal organitzat per la falla Poble Nou i va obtindre el primer premi.

Calle Ciudad de Cartagena, 2a 46988 Paterna - Valencia - España tel. +34 961 341 277 laimprenta@laimprentacg.com