Nova Flama, música, diversitat I en valencià

Crèdits

Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve

fallacronista.com/librets

issuu.com/fallacronista

Disseny editorial. Els Germans

Portada. Rafael Blázquez Cabrera

Coordinació. María Andreu Bronchud, Ferran Martínez Gómez

Correcció lingüística. sbsmrn

Impresió. TB Impremta

Deposit legal

V- 332-2014

Artista Faller. Estudio Chuky

Col·laboradors

Juan Carlos jordán Alba, Ana Munera Abellán, María José Aledón Oliver, Jorge Sánchez Antúnez, Aitor Sánchez Collado, Vicente Ángel Barberá, Alba Catalá

López, Laura Sena López, Pau Alabajos Ferrer, Ada Dasí Soriano, Silvia Tormo Gimeno, Pilar Moreno Aguado, Voro Contreras Marco, Verònica Castillo Gómez, Violeta Peraita Jardón, Juan Carlos Hervás (PixelArt), Félix Bautista (Flix.Foto)

Fotografíes records. FCVBE, Flix.foto, Vifallas

Il·lustracions. Toño Savall García

Fotografia Fallera Major. José Espolín

Aquest llibret ha participat en la convocatòria dels Premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de i’us del valencià de l’any 2023.

Aquest Llibret participa en els premis de les Lletres Falleres

“La nostra Comissió ha sigut beneficiària de la subvenció atorgada per la Diputació Provincial de València a les Falles 2023”

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.

Vicent Andrés Estellés

Índex

pàg 004. Per què el nostre llibret tracta sobre música moderna? pàg 008. Explicació i relació de la falla pàg 010. Col·laboradors plàstics pág 018 Personatges de la falla pàg 028. Fallera Major pàg 033. Comissió pàg 036. Programa d’actes pàg 042. Records de l’exercici música, diversitat pàg 050. Música i diversitat pàg 058. Els intèrprets pioners de la cançó moderna a Torrent pàg 076. Melòman Alabarta pàg 084. Xenillet Band ... i en valencià pàg 090. Recorregut músical per les nostres comarques pàg 110. El repte de cantar en valencià pàg 140. Fem barri

Delegació de cultura

New flame, nova flama, era un projecte pensat i dissenyat per a formar part de Diversity Festival, que tenia previst celebrar-se a la ciutat de les arts i les ciències a la fi del mes de juliol 2022 i la falla formaria part del contingut cultural del festival mostrant a tots els visitants la potent eina de diversitat que són les nostres falles i la important labor sobre aquesta que es realitza dia a dia i des dels orígens de la pròpia festa en els casals fallers on les relacions intergeneracionals, intersocials, fan dels casals vertaderes escoles de convivència en cadascun dels nostres barris.

La presència de New flame en un esdeveniment tan important com un festival internacional de música ens va fer pensar a dedicar nostre llibret a la música com una eina potent per a la diversitat i d’aqueixa forma quan New flame es plantara al carrer de Torrent en 2023 la podriem complementar amb un llibret dedicat a la música, a la diversitat i en valencià tancant d’aqueixa forma el cercle.

L’organització del festival veient que realitzar-lo amb

Per què el nostre llibret tracta sobre música moderna?

garanties era inviable va decidir, a poc menys de 15 dies del seu inici, cancel·lar-lo i així la primera plantà de New flame es va anar al trast i amb ella un munt d’il·lusions depositades tant pel taller d’Estudi Chuky com per la nostra comissió. He de reconéixer que plantejar la “instal·lació d’un element artístic” de tals dimensions no és gens fàcil des del punt de vista de permisos, projectes i burocràcia, res a veure amb el que entenem plantar una falla.

A més del pal emocional i psicològic que va suposar no poder realitzar la primera plantà ens trobem que les tasques de realitzar el guió del llibret i la cerca de col·laboradors ja estaven fetes pel que se’ns plantejaven dos possibles camins: d’una banda mantindre l’estructura del llibret, realitzant algun xicotet retoc o, d’altra, començar de zero amb una temàtica lligada al contingut de la falla i que no fa molt ja havíem tocat. La decisió era clara ja que a més a la delegació de cultura ens agradava la temàtica del llibret.

Per això, Nova flama, tal com es va pensar des d’un principi parla de música, diversitat, i en valencià.

Esperem us agrade!

Estudio Chuky New Flame

Poeta.Juan Carlos Jordán Alba

Que bonica l’amalgama que trobarem a les cendres, quan en la nit senyalada, sentim les mans tendres, obvieu les vostres diferències roig, blau, alt, baix, blanc o negre; i sentiu-vos iguals sota la manta d’un crepitar que ens canta el següent:

Quins son els ulls que hui et miren, sinó els de tots qui construeixen aquest futur tan nostàlgic fet de retalls d’un passat màgic?

Quines son ara eixes persones, sinó part de mil històries contades per les teulades que els fan ser homes i dones?

Està la resposta al voltant, amb eixes figures carnals, que canten i clamen al cel en silenci sepulcral:

Lola Johnson a cort d’Honor, Víctor Belinchón com Faller Major, així es que trenquem tots els motles, tenint l’esperit de Vicent l’Escultor; observeu l’explosió com Reyes Martí, o com Joan Monleón regueu el jardí, impulsant la cultura que es viva dissenyant nostres somnis com Marina

Quan la llum s’encenga, finalitzant en l’espera, es que estarem els germans al vespre recordant cada membre d’aquesta

Així és que per fi acabarem nostra volta, però mai nostra lluitadoncs eixa nova flama farem tots alhora més gran i més justa!

Ángel Caballero Rioja (Alcudia de Crespins, 1982)

Baix el pseudònim de Xolaka es troba Ángel Caballero Rioja. Va nàixer l’any 1982 en L’Alcudia de Crespins, València va estudiar Belles arts en la Facultat Sant Carles de la Universitat Politècnica de València.

Artista que abasta una gran varietat d’arts creatives, que van des del disseny multimèdia, disseny web

passant per les arts plàstiques i finalitzant en les arts visuals. En aquests

últims anys està desenvolupant i experimentant un art més urbà, a través de la pintura mural i en ell es pot apreciar influències de la resta d’arts creative.

El que més li agrada del grafiti són les experiències que li permeten viure el carrer, el conviure amb tots els que passen, el conéixer gent nova i que la gent gaudisca del procés, en definitiva, L’ART EN MURO.

María Martínez Nicolás

(Mislata, 1991)

Artista i il·lustradora de València. Va estudiar Belles arts a València, es va especialitzar en disseny i il·lustració. En 2016 es va anar a Barcelona per unes pràctiques i es va quedar. Va fer un curs de concept art en la Joso i ara mateix treballa com a artista de videojocs, encara que procura mantindre’s activa tot el que pot amb la il·lustració i els murals.

Antonio López García. (Buñol, 1972)

Naixque a Buñol, apassionat a la pintura des de la infància va realitzar estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de València, diplomant-se en Disseny Gràfic i Il·lustració. A partir d’ací, la resta de la seua formació ha sigut totalment autodidacta.

Per a guanyar-se la vida, va treballar com a pintor en el taller d’artistes fallers de renom fins que Manuel Algarra es va fixar en ell. Amb ell va pintar 13 falles de Secció Especial, 6 Ninots Indultats i fogueres d’Alacant en diverses Categories. Des d’aqueix moment ha treballat sempre en les màximes categories de les falles de València amb artistes com Fede Ferrer, Carlos Carsí i Vicente Llácer, amb qui va guanyar el Primer Premi de la Categoria Especial de les Fogueres d’Alacant en 2019.

És membre de l’Associació Cultural de pintura realista Phoenix, formada per pintors de tota la geografia espanyola

Ana Hernández Ánchel (Torrent, 1998)

Torrentina de naixement amb 24 anys, membre de la nostra comissió fallera, graduada en Restauració i conservació de Béns culturals en la universitat Politècnica de València. A nivell professional, actualment es dedica principalment a la il·lustració a través del seu compte personal en xarxes socials compaginant-ho amb projectes artístics de reivindicació social com per exemple l’elaboració d’un llenç per a la campanya del 8M per a l’Ajuntament de Torrent. Respecte a les seues aficions principalment li agrada viatjar ja que li permet captar idees per a futurs treballs i enriquir-se d’altres cultures.

Lola Johnson

Dolores Johnson Sastre (València, 1969)

Coneguda com a Lola Johnson, política i periodista espanyola. Llicenciada en Dret per la Universitat de València, va iniciar la seua marxa en Canal 9 com copresentadora del programa “En primera persona” amb Inés Ballester l’any 1994. Va ser consellera de Turisme, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana (22 de juny de 2011-7 de desembre de 2012) i Portaveu del Consell de la Generalitat Valenciana (22 de juny de 2011-2 de gener de 2012).

Abans de fer el salt a la política o fins i tot que exercira com a periodista professional, l’any 1992 va ser Fallera Major de la seua comissió Falla Nord-Doctor Zamenhoff, a la qual s’havia incorporat de xiqueta, i així, es va convertir en la primera fallera negra a superar la preselecció. I tant és així, que va disputar la gran final de la qual eixiria la Fallera Major i Cort de 1993.

Joan Monleón

Joan Monleón Novejarque (València, 1936 - 2009)

Va ser actor, cantant i presentador de televisió que va desenvolupar la major part de la seua carrera a la Comunitat Valenciana. Entre els seus treballs més coneguts, es troben la seua trajectòria en el grup de folk Els Pavesos, una formació satírica amb una estètica que recuperava les cançons del folklore valencià i la presentació del programa El xou de Joan Monleón en Canal 9 des de 1989 fins a 1997.

Faller i president de la Falla Corretgeria-Bany dels Pavesos. Falla del Barri La Seu on va nàixer el grup musical Els Pavesos, de caràcter festiu i els components del qual estaven guiats per l’actor, cantant i presentador que a més va ser president de la comissió en 1973.

Víctor Belinchón

Víctor Belinchón Monge (Port de Sagunt, 1971)

Valenciá, de Port de Sagunt, calderer de professió va ser en les Falles de 2022 el primer home a ser Fallera Major de la Falla La Marina en Port de Sagunt, comissió que va obtindre en 2021 el primer premi de Secció Especial de Sagunt en la falla gran, i ho va fer acompanyat per una presidenta, una presidenta infantil i una fallera major infantil, una configuració “atípica” per al que sol ser habitual en les falles però que respon, segons el propi Víctor a “un avanç natural”, encara que reconeix que “ser els primers, sona molt”. “Encara queda molt per fer “, afig Víctor, com el llenguatge inclusiu en les festes, i destaca que coses com que els homes puguen ser fallers majors “anys arrere ni estaven plantejades”, i recorda que en la seua pròpia falla ja van ser pioners i van tindre “la primera presidenta l’any 1990”.

Marina Puche

Marina Puche Faubel (Valéncia, 1982)

Neta i filla d’artistes fallers, Julián i Pepe Puche, amb els quals comparteix i viu la màgia del taller faller sentint un profund amor per ell.

Va estudiar belles arts, estima la il·lustració i plasmar les coses d’una forma senzilla, adora els xicotets detalls que caracteritzen a les persones fent-los únics per a després dibuixar-los.

És llicenciada en Belles arts per la Universitat Politècnica de València, màster en Producció Artística (UPV), amb postgrau Universitat de Disseny Burg Giebichienstein, Kunst und Design (Trobe, Alemanya) i ha rebut diverses beques i reconeixements. Ha signat falles infantils, carrosses de flors, murals, quadres i va muntar al costat de la seua germana una xicoteta empresa anomenada “Manitas de Plata” de porcellana i il·lustració. Aquest any 2023 la Falla Municipal tindrà un toc femení. Per primera vegada en la història de les Falles, la dissenya una dona. Marina Puche al costat de l’artista Manolo García seran els encarregats de materialitzar la falla gran que l’Ajuntament de València plantarà en les Falles de 2023.

Reyes Martí

María Reyes Martí Miró (Borriana, 1965)

És una pirotècnica i dissenyadora d’espectacles pirotècnics. Ella és la responsable de l’empresa familiar Pirotècnia Martí, dedicada a la pólvora des de l’any 1868 i de la qual forma part de la cinquena generació donant treball a més dones que homes.

És la primera dona a disparar en la plaça de l’Ajuntament de València i en la Plaça dels Estels d’Alacant. A més, ha sigut la primera dona a encarregar-se de realitzar la Nit del Foc i la Cremà.

Per a Reyes Martí la constància i el bon fer són les actituds i valors que li han ajudat en la seua carrera. La clau del seu èxit és la constància i moltíssima faena.

És el treball d’una empresa familiar en la qual va entrar quasi sense adonar-se. Sempre anava davant del seu pare, treball que es passa generació rere generació.

A més del treball ben fet, el seu èxit es deu a la proximitat que manté amb la gent, la seua proximitat. Per això, el seu treball ha sigut recompensat amb nombrosos premis.

Entre ells destaquen el primer premi Palmera d’Or en el Concurs de Mascletades d’Alacant en les Fogueres de Sant

Joan; la Petxina de Plata del Concurs Internacional de Focs

Artificials a Sant Sebastià; o el primer premi en el Concurs de mascletades Ciutat de Castelló.

Vicente

Pallardó

Vicente Pallardo Latorre (Bocairent, 1917 Torrent 2004) Escultor i artista multidisciplinari, va nàixer en 1917 a València, va morir el 17 de març de 2004 en el seu domicili de Torrent, localitat a la qual es va traslladar des de molt primerenca edat, Torrentino d’adopció. Llicenciat en Belles arts per l’Escola Superior de Belles arts de Sant Carles, deixeble de José Capud, Josep Renau i Mariano Benilliure entre altres.

Pallardó té obra en museus de Los Angeles, San Francisco i Mèxic. En el Cercle de Belles arts de València es va poder veure una exposició antològica de la seua obra en 1983. Lligat a Bocairent i a Torrent, en 1988 va ser nomenat Fill Adoptiu de Torrent i se li va dedicar un carrer amb el seu nom, on se situa l’Auditori d’aquesta ciutat, i on a escassos metres hi ha una escultura seua, ‘Maternitat mediterrània’.

Va destacar especialment en l’escultura, però també va treballar com a ceramista, pintor, enginyer i especialment com a mestre faller.

Voluptuós i eclèctic, va construir en la seua obra un univers propi. Com a artista faller, tasca a la qual va dedicar 18 anys, va obtindre nombrosos premis i va signar falles tan prestigioses com la de Na Jordana i la Falla Municipal de València a més, va aconseguir al

Ninot indultat 1955. Artista Vicente Pallardó

costat d’altres dos grans artistes fallers com Regino Mas i Modest González que les falles es declaren Festa d’Art d’Interés Nacional en 1946. Durant la dècada dels anys 50 i 60 va ser l’artista faller de major renom.

música, diversitat i, en valencià

Saluda María Peris Moreno

Fallera Major

Benvolguts cronisters i cronisteres de la meua estimada comissió, és per a mi tot un privilegi dirigir-me a vosaltres des del llibret com la vostra fallera major.

Falleres i fallers ja ha aplegat la primavera! Ja ha arribat el mes més bonic de tot l’any març!

I al costat de ella a la festa més especial i esperada per a tots els valencians, les nostres FALLES.

Torrent, torna a emplenar-se de música, de llum i de color, i es descobreix l’esforç i treball dels artistes fallers per tots els racons de la ciutat.

M’agradaria aprofitar l’ocasió per a agrair a totes les persones que fan possible que Cronista siga endavant any rere any, per fer falla i fer d’açò un estil de vida.

Sempre he somiat en aquest any i està superant les meues expectatives en part, pels meus acompanyants de 2023, Rafa el nostre president, sempre atent i sobretot el més divertit, Claudia, la nostra fallera major infantil i Tomás, el nostre president infantil donant-me en tots els actes, estima, diversió i il·lusió. Junts hem viscut moments inoblidables i hem representat a Cronista de la manera que es mereix.

Només em resta desitjar-vos unes bones falles 2023 i que la il·lusió i la màgia per la nostra festa mai s’apague.

Visca Cronista i que visquen les FALLES!!

Saluda

Rafa Calvo García

Presidència

Fallers, falleres, membres de la comissió, com a president d’esta gran falla, en el meu primer any, m’enorgulleix saludar-vos en el meu nom i en nom de tota la directiva.

Encara que sone a tòpic, vull donar les gràcies a la gent que ha fet possible tot el que anem a viure en aquestes dades tan especials. Vull agrair a la meua directiva el grandíssim i boníssim treball fet per a gaudir d’unes falles espectaculars, el qual és el desig de tots. Vull donar les gràcies a tots i cadascú dels fallers i falleres que des de l’ombra fan tota la labor que els correspon (infantils, teatre, llibret, festejos, loteries, tresoreria, activitats diverses i la resta d’activitats, etc.) i a tots aquells que amb el seu mínim esforç per contribuir fan realitat el bé per a la nostra festa i perquè el nom de la nostra falla continue en el lloc més alt d’este món faller cada volta més difícil.

Vull desitjar a Maria com a Fallera Major, Claudia com a Fallera Major Infantil i Tomás com a president infantil que tinguen unes falles inoblidables, gaudint en la seua gent, en els seus fallers, en tota la gent que s’acoste al barri a contemplar les nostres falles, les nostres festes, en resum... la nostra màgia, la màgia de Cronista.

Finalment, les últimes paraules van dedicades a tu, Faller, fallera, quan bufen vents de canvi, alguns construeixen murs, uns altres, molins., gaudeix cada dia d’estes falles en la mateixa il·lusió que tenim nosaltres que així siga.

Bones Falles 2023.

Som Fallers, som Cronista

Junta

Directiva

Presidència

RAFAEL CALVO GARCÍA

Vicepresidència de Secretaria, tresoreria i loteria

ALFREDO ANDREU SANCHIS

Secretaria

MARIÁNGELES SILLA VALIENTE

Secretaria d’actes CARLA CALVO ALÓS

Tresoreria FRANCISCO JAVIER LLAOSA PUIG

Loteria

LOLA MENA PARDO

GLORIA MARTÍNEZ MARTÍNEZ

Vicepresidència de Cultura, Comunicació i Projecte social

MARÍA ANDREU BRONCHUD

Cultura i Projecte Social VICENTE ÁNGEL BARBERÁ

FERRÁN MARTÍNEZ GÓMEZ

Comunicació ÁNGELA MARTÍNEZ PUIG

Vicepresidència de Festejos i Activitats diverses

INMA ALÓS PÉREZ

Festejos

Activitats diverses

CARLA CARRATALÀ CLIMENT

IVÁN CABEZAS ARRIBAS

ISABEL MACÍAS DELGADO

Mª CARMEN GONZÁLEZ GARCÍA-CONSUEGRA

MERCEDES BARTUAL RENOVELL

PILAR VALCÁRCER GOMÁRIZ

SUSANA JIMÉNEZ SANCHEZ

Vicepresidència de d’Infantils

ARANTXA ESTRELA LUCAS

Infantils

Mª CARMEN RODADO CHAPARRO

CONCHÍN SÁNCHEZ MUÑOZ

YOLANDA TALENS GARCÍA-RAYO

SARA DE LOS SANTOS SACUCEDA

Vicepresidència de Esports i Publicitat

ALBERTO ANDREU SANCHIS

Esports CASIANO AGEA GIMÉNEZ

Casal JUAN ANTONIO RODRÍGUEZ FERNÁNDEZ

Delegada de la Federació I+G ÁNGELS BANACLOCHA MESEGUER

Verónica Abad Tolosava, Sergio Alabarta Genovés, Carmen Alagarda

Carrasco, Jorge Alcácer García, Ana Mª Alfaro Abad. José Luis Alfaro

Escribà, José Luis Alfaro Villanova, Benjamín Alós Pérez, Albert Andreu Bartual, Borja Andreu Bartual, Amparo Andreu Bronchud, Julio Andreu

Pérez, José Guillermo Andreu Sanchis, Daniel Ángel Monera, Mónica

Arboleda Hernández, Laura Arenas Vilata, Jaime Banaclocha Meseguer, Álvaro. Bautista Pérez, Félix Bautista Sáez, Vicent Beguer Miquel, Alicia

Belmar Valcárcel, Antonio Vicente Belmonte Belenguer, Amparo Bronchud

Escobedo, Gemma Cabañas Castro, Paula Cabañas Castro, Iván Cabezas

Arribas, Santiago Cabrelles Verdet, Mónica Calatayud Gómez, l9Pere Calero Garrido, Sergio Calvo Alós, Lidia Caro De Los Santos, Natalia

Caro De Los Santos, Lydia Carretero Alfaro, Francisco Javier Carretero Domínguez, Valentín Carretero Íñiguez, Fernando Carrión Gutiérrez, Mª

José Carrión Ortiz, Vanesa Carrión Ortiz, Rafael Carrión Zanón, Mónica

Casanova García-Rayo, Lucía Casañ Soriano, Patricia Casas Giménez, Sandra Casas Giménez, Inmaculada Casas López, Alba Catalá López, Ana Cercós Calatayud, Jesús Chust Bermejo, Alejandro Company Valcárcel, Marta Company Valcárcel, Josefa Conejeros Garrido, Carolina Córdoba

López, Jorge Daríes Picazo, Vanesa Defez Carrión, Eduardo Díaz Baez, Jorge Díaz Estornell, Alba Díaz Munera, Agustín Felipe Huerta, Ana

Belén Felipe Martínez, Laura Felipe Martínez, Nerea Fernández Alonso, Carmen Gallegos Banaclocha, Inés García Casas, David García Comes, Gloria Amparo García Medina, Cristina García Moro, Enrique GarciaMuñoz García, Josefa García-Muñoz García, Álvaro Tomás García-Muñoz

Gómez, Sergio Garrigós Francés, Laura Garrigues Navarro, Sonia Gil Martín, Paula Gil Simarro, Toñi Giménez González, Paula Gimeno

Estrella, Ramón Gimeno Ruiz, Guadalupe Ginés Molero, María del Mar

Ginés Molero, Antonio González Andrés, Francisco José González López, Inés González Martínez, Noelia González Martínez, Sara González Martínez, Ana Grimaldi Aragonés, Juan Francisco Guijarro Poyatos, Ana

Hernández Anchel, Ana, Paula Hernández Anchel, Jorge Tomás Hernández De Luján,José Hernández Serra, José, Juan Carlos Hervás Gámez, Carla Ibáñez López, José Ángel Inarejos Ruiz, Beatriz Jiménez Cambronero,

María Dolores Jiménez Extremera, Julio Tomás Jiménez Gómez, Jorge

Jiménez Herrero, Lola Lerma Fullola, Marta Llaosa Bajo, Jesús Lloria

Carrión, Antonio López Garrido, Rafa Omar López Gómez, Mar López Guillén, Hugo López Hidalgo, Estela Manzanares Cáceres, Gemma Martín Bautista, Verónica Martín Bautista, Patricia Martín Villanova, Lidia

Martínez Amate, Ángel Martínez Chisvert, Ismael Martínez Jardiel, Vicent

Miquel Martínez Moreno, Lucía Mateo Mateos, Eva María Mayordomo

Carmona, Maite Medina Bartual, Alejandro Molina Vieco, Carola Moltó

Suazo, Amparo Montero Zayas, Julián Montoya Grifoll, Mª Teresa Moraga

Comes, Sonia Morcillo García, Marta Moreno Arrocha, Manuel Miguel Moreno Cantero, Rosana Moreno Giménez, Lucía Moreno Santolaria, Ana Munera Abellán, Adrián Muñoz Albelda, Ana Muñoz Lerma, de Navarro Belenguer, Verónica Navas Villar, Esther Orti Martínez, Marta Ortiz Medina, Alba Parrilla Moraga, Juan Manuel Parrilla Rojas, Marta Peiró Giménez, Vicent Peiró Puchades, Fernando Pérez Castellón, Ana

Belén Pérez Mezcua, Adrià Pérez Talens, Fernando Pérez Villa, Ana Peris Moreno, Leticia Peris Moreno, Juan Carlos Peris Romero, Ana Cristina Puig Navarro, Rafa Ramírez García, Rubén Ramos Chuliá, Iván Ramos García, Cristina Reolid Parrilla, Amparo Rodríguez García, Tamara Rodríguez González, Adrián Rodríguez Gordillo, Álvaro Rodríguez Jaén, Gissela Rodríguez Martínez, Esther Romero Velázquez, Gemma Romero

Velázquez, Carlos Sáez Aguilar, José Vicente Sáez Aguilar, Francisco Javier Sáez Aliaga, Sergio Sáez García-Muñoz, Jacinto Sanabria López, Raúl Sanabria Rodado, Claudia Sánchez García, José Sánchez García, José Antonio Sánchez Hinarejos, Mª José Santamaría Del Pozo, Paula Serrano

Matías, Lucía Simó Sanchis, Paula Simó Sanchis, Miguel Solana Herreros, Carmen Soriano Navarro, Blanca Rocío Soto Bustos, Rebeca Teruel

Cabrera, Sara Teruel Cabrera, Georgina Torres García, Jose Mª Vega Caro, Rubén Velázquez Montano, María Carmen Velázquez Moreno, Sara Verdet

Vázquez, Erika Vicente Mena, Antonio Vilanova Aguirre, Maria Isabel

Vilanova Aguirre, Nacho Vilanova Sánchez, Miryam Villalba Martínez, Encarna Villar Rufino, Marta Yago Fenoll, Daniel Zomeño Bezones

Fallers Honorífics

N’Ángel Inarejos García

N’Agustina Miquel Marín

Fallers en la memòria

Raquel Pérez Villa

Mª Ángeles Castell López

Juan Manuel Ferraro Ferraro

Eva González Martínez

Carlos Muñoz Aleix

Bruno Oltra Bayarri

Programa D’actes

ABRIL 2022

Divendres 22

22:00h Assemblea extraordinària

MAIG 2022

Dissabte 7

Concurs de Creus de Maig,

20:00h lliurament de premis

Dissabte 28

FESTA DE L’APUNTÀ

16:30h Cinema infantil

18:30h Imposició d’insígnies als nous fallers

19:00h Dissabte de casal

JUNY 2022

Divendres 3

17:30h Primer Taller de promoció de la lectura i la imaginació.

Divendres 17

17:30h Segon Taller de promoció de la lectura i la imaginació.

Dissabte 18

FESTA EIVISSENCA

18:00h Berenar infantil

19:00h Jocs infantils al carrer

20:00h Quint i tapa

22:00h Sopar al carrer

Dissabte 25

20:00h Demanà de les nostres

falleres majors.

SETEMBRE 2022

Dissabte 3

MIG ANY FALLER

18:00 – 20:00H Jocs infantils a l’àgora del Parc Central.

22:00H Sopar faixat

00:00H Revetla

Divendres 9

17:30h Tercer Taller de promoció de la lectura i la imaginació.

Dissabte 10

MIG ANY CRONISTA

17:30h Berenar infantil

18:00h Jocs infantils

19:00h Presentació projecte infantil

22:00h Sopar al carrer

00:00h Revetla

OCTUBRE 2022

Diumenge 2

Participació al concurs infantil de BOLOS de la Falla Escultor Vicent Pallardó.

Dissabte 15 CRONISFEST

17:30h Berenar infantil.

18:30h Karaoke infantil

19:30h Festa de la cervesa

Diumenge 23

Participació al concurs de Teatre infantil amb l’obra “Paraules pintades”.

Dimarts 25

Participació al concurs de Teatre amb l’obra “Cinc xiques i una crià, ja tenim l’embroll armat”.

Dissabte 29

18:00h Festa infantil HALLOWEEN.

NOVEMBRE 2022

Dissabte 26

20:00h Presentació de la nostra

Fallera Major MARIA PERIS MORENO.

DESEMBRE 2022

Dissabte 3

18:30h Presentació de la nostra

Fallera Major Infantil CLAUDIA

VILANOVA.

Diumenge 11

12:00h Participació al concurs de Nadales de la Falla Poble Nou.

GENER 2023

Diumenge 15

8:30h Eixida del Granerer a la reforestació “100 anys, 100 arbres” activitat que forma part de la commemoració del centenari de la falla del carrer Cambrils.

FEBRER 2023

Diumenge 5

11:00h I Edició del nostre concurs culinari d’Arròs melós de pollastre i conill.

15:00h Paella al carrer.

Diumenge 12

Diumenge gastronòmic.

11:00h Festa temàtica Anys 20, activitat en commemoració del centenari de la falla del carrer Cambrils.

Diumenge 19

Participació al concurs del Cant de l’estoreta organitzat per la Falla Sant Roc.

Diumenge gastronòmic.

Dissabte 25

8:00h Macrodespertà a l’Avinguda al Vedat.

18:00h Concentració al casal per acudir a l’acte de la Crida.

22:00h Sopar al casal.

Diumenge 26

10:40 Eixida oficial a la Cavalcada del Ninot Infantil.

18:00h Berenar infantil al casal.

MARÇ 2023

Dissabte 4

19:35h Eixida oficial a la Cavalcada del Ninot Major.

22:00h Sopar al casal.

Diumenge 5

Celebració Centenari de la falla dels carrer Cambrils.

Lliurament de premis de la Cavalcada del Ninot

Dissabte 11

Eixida amb la xaranga a la mascletà

21:30h Sopar oferit per la nostra fallera major MARIA.

Dimecres 15

10:00h Esmorzarem que hem de plantar les falles.

22:00h Sopar de la plantà a la carpa.

Dijous 16

10:00h Esmorzarem mentres arriben els jurats.

Concentració al casal per acudir a l’acte del Trasllat de la Verge (pendent de confirmar horari).

22:00h Sopar faixat a la carpa

23:30h Revetla a la carpa (Com i fins que es puga)

Divendres 17

8:00h Despertà pels carrers del barri.

9:00h Desdejuni oferit pels nostres representants.

10:00h Esmorzar (Fam no passarem).

10:30h Entrega de rams per acudir a l’Ofrena (Horari pendent de confirmar).

11:00h Eixida al lliurament de premis de JLF.

17:00h Concentració al casal per acudir a l’Ofrena de flors a la Mare de Déu (Horari sense confirmar)

22:00h Sopar faixat a la carpa.

23:30h Revetla a la carpa (Farem el que ens deixen)

Dissabte 18

10:00h Esmorzar a la carpa.

14:00h Paelles (Els detalls de l’organització es donaran més endavant).

22:00h Sopar faixat a la carpa.

23:30h Revetla, és l’última!!

Diumenge 19

11:00h Celebrem el dia de Sant

Josep esmorzant a la carpa.

11:00h inflables per a menuts i grans.

18:30h Berenar a la carpa per als més menuts.

21:00h Cremà de la falla infantil.

22:00h L’últim sopar faixat a la carpa.

23:30h Cremà de la falla major i…

Feliç any nou!

Premis Botafocs 2022

Premi associacions i entitats Pel seu compromís amb l’esport i la societat a la nostra ciutat durant més de cent anys, el Torrent C.F.

Premis Botafocs 2022

Premi individual

Per la seua trajectòria en les falles infantils, sent considerat uns dels artistes responsables del canvi estètic en elles i d’unes falles infantils didàctiques i crítiques, Víctor Valero Valero.

Premis Botafocs 2022

Premi extraordinari

Premi extraordinari Per estar sempre en primera línia a la disposició de la ciutadania siga la situació que siga, l’Agrupació de Voluntaris de Protecció Civil de Torrent.

La música i la diversitat MJ Aledón

Per tindre més o menys capacitats, per l’origen, per la pell, per la raça… des del mateix dia que ens estrenem en la vida ja ens cataloguen, ens inclouen en un grup o altre, ens disgreguen i ens preparen per a la vida segons el perfil que complim.

Ens ensenyen que hi ha normals, però que també hi ha altres que no han tingut eixa sort. Vaja, que com en el futbol, estan els de primera, segona, tercera i inclús de preferent.

I vist el vist en els meus 40 llargs anys em pregunte cada vegada més sovint, però, què és normal?, què és correcte?, què és la perfecció?

Si tens la resposta passa el casal que tens premi.

Potser en ta pròpia casa no hi han persones en capacitats molt variades? No tens prop de tu gent peculiar, curiosa o discordant…?

Perquè tots tenim alguna cosa que ens fa diferents i en esta vida que s’ha omplit de filtres perquè no es vegen les nostres misèries, tots tractem de fingir allò que no som, normals.

Som éssers únics, cada u en la seua tareta, per això és del tot injust mirar en llàstima o condescendència al que deu esforçar-se moltíssim més per a poder (sobre) viure en un món fet a mida de qui disgrega, cataloga i exclou.

Però la vida té la fortuna de comptar amb un art que dona visibilitat a totes les causes que mereixen ser interpretades i ho fa a través de la música.

Esta és universal, ja que viatja sortejant censures, murs i fronteres. Tomba mites, prejudicis, governs, empodera i visibilitza totes les injustícies. I també la diversitat, no exclou com fem nosaltres.

Dona veu al mestissatge, a les minories, a la gent en dificultats d’integració o mentals, a les ètnies. És curativa, sanadora, integradora, l’esperança d’uns per al descobriment d’altres.

En nombroses ocasions he acudit o presentat concerts que tenien com a únic fi ajudar a través de la música i de la mà dels músics, a persones que ho necessitaven. Perquè passaven fam, perquè investigaren una cura a la seua enfermetat, per catàstrofes naturals, perquè les seues condicions de vida

com a víctimes de maltractaments de qualsevol índole foren dignes, per lluitar per la integració davant l’exclusió… en definitiva una triangulació perfecta, música-visibilització del problema-ajuda. Sense fer molt de camí, ací mateix a Torrent, tenim com a eixample una iniciativa que es va posar en marxa en 2015 per a la integració de persones vàlides, en talent i en un clar risc de quedar-se fora de joc pel simple, simplíssim fet de pertànyer a una altra cultura. Al barri del Xenillet començà un projecte social a través de l’art amb la creació d’una escola de música dirigida als jóvens que creixien als seus carrers i que seguix l’estela d’altres experiències que ja es van dur a terme a les faveles de Rio de Janeiro o al barri de les “3000 viviendas” de Sevilla. Amb classes de solfeig, percussió i ball de flamenc i hip-hop, i es que a través de la formació musical, els jóvens tenen a la mà les ferramentes necessàries per a descobrir que el seu futur pot sonar diferent, sols depèn de la melodia que vulguen interpretar.

El mestissatge musical també ha deixat al descobert en incontables ocasions les arrels comunes que tenim en altres pobles per molt lluny que puguen estar.

El cantaor de Xàtiva Pep Gimeno ‘Botifarra’ i el cantant i violinista Ahmed Touzani es trobaren per a intercanviar repertoris i idiomes (valencià i àrab) en un exercici de confluència de músiques populars, una proposta creativa marcada per la senzillesa, el quotidià i el tradicional. El popular cantaor després de més de vint anys fent llavor de camp pels pobles i aprenent dels majors, en la seua gran majoria dones, s’ha convertit en tot un fenomen de la música tradicional. D’altra banda està el músic marroquí resident a València que amb la producció de Pere Ródenas han construït temes on s’entrellacen tradicions separades per la Mar Mediterrània, però que guarden en comú una herència fruit dels quatre-cents anys de convivència on en el valencià brollen milers de paraules àrabs.

L’ADN de cada poble està lligat a la seua música. El flamenc al sud, la munyeira als gallecs, el tango als argentins, el fado als portuguesos o el blues als esclaus negres que arribaren encadenats fins als Estats Units principalment des de la costa occidental d’Àfrica… Però la música, que pot ser l’art més modelable, sap fer coincidir de forma natural un blues, country o altres estils en una llengua tendra i encisadora com el nostre valencià. Ho saben bé Nar6 & Friends que des de La Vall d’Uixó i amb, com ells mateixos diuen, lletres irreverents ho practiquen amb frescor. Lletres gracioses barrejades en expressions tan nostres per narrar històries quotidianes conformen la seua oferta. Les escriu i canta Narcís Badenes qui es fa servir d’una cadira de rodes en el seu dia a dia, circumstància que no li impedix pujar-la cada vegada a més escenaris. I es que la música no sols dona veu a allò que és divers sinó que ho ensenya a través de lletres o convertit en protagonistes a aquells que les interpreten. Hui la vida ja no va de discapacitat, sinó de diferents capacitats. Per eixample, la grandíssima capacitat creativa que te Juan Manuel Montilla, més conegut com El Langui, eixe jove que va créixer al madrileny barri del Pan Bendito i que com ha comptat en més d’una ocasió aprengué des de ben xicotet que la seua condició física sols l’impediria fer allò a lo que no li dedicara ganes i esforç. Com els seus pares, en una lliçó de vida, li posaven el “Nesquik” i la llet en el punt més alt i ell se les havia d’apanyar per poder agafar-lo.

El Langui té un do per a improvisar versos i estrofes al moment i en el seu talent ha deixat la seua emprempta en La Excepción i també en solitari als escenaris arreu del continent europeu.

Relacionant amb la música, El Langui també tingué la seua oportunitat al món del cinema on el seu debut en “El truco del manco” li valgué el Goya com a actor revelació i el Goya a la millor cançó per “A tientas”, cançó de la seua autoria.

L’artista aprofità els agraïments per a evidenciar que les persones amb una mobilitat de “andares atrofiados” com ell mai podrien ser autosuficients si no es tenien en compte, per a començar, les barreres arquitectòniques en formar d’escalons que li impediren pujar a l’escenari sense ajuda. Al llarg de la història, la música sempre ha format part dels instruments d’expressió cultural i social. Esta reflecteix la nostra forma de pensar, les nostres idees, hàbits i costums. És un element importantíssim de coneixement i transmissió dels nostres patrons culturals.

Visibilitzar una forma “diferent” d’entendre la vida, també és dotar-la de quotidianitat. Un dels grups més importants del pop en espanyol fou el format pels germans Cano Nacho, José María i Ana Torroja que a principi dels 80 irrompien en l’escena musical amb una estètica irreverent, fruit de les ganes d’evolució i llibertat que es respiraven en l’època.

En un país on els continguts homosexuals en les cançons havien estat vetats o vistos entre línies, Mecano va recollir els canvis que s’estaven produint en la societat per a llançar en 1986 “Mujer contra mujer” i posar el focus i l’atenció en aquella cançó que parlava d’amor lèsbic i que traspassà fronteres obrint-los inclús les portes del quasi sempre hermètic (per a nosaltres) mercat musical francés. Un al·legat subtil i elegant a una opció i condició que hui, quasi quaranta anys després es plasma en naturalitat i lliurement en lletres de cançons com “En el metro” de la cantant andalusa Marta Soto i que té com a protagonista al seu videoclip a la model, cantant i artista multidisciplinar valenciana Sara Sanz, filla de la Fallera Major infantil de València del citat any 1986, la meua volguda Patricia Sanz Sala. Com a curiositat, quan Mecano llança aquella cançó jo era una xiqueta i poc o res entenia jo de volers, sols recorde que aquella lletra em feia sentir pena per aquelles dones que sols podien donar-se la mà per davall de la taula. Sempre que l’escoltava em semblava injust que hagueren d’amagar-se com si estigueren fent una cosa roín.

El respecte cap a la diversitat de les persones ha sigut una cosa palpable en ma casa i així he crescut jo, però en el cas de que no haguera sigut així, ixa cançó haguera abonat en mi una llavor d’un valor incalculable.

Tal vegada per això cal mantenir vives cançons com el ¿A quién le importa?, himne per al col·lectiu LGTB compost per Carlos Berlanga i Nacho Canut per al disc No es pecado de Alaska y Dinarama de l’any 1986.

La lletra de la cançó fa referència a la llibertat i a la independència de cada individu al marge dels prejudicis dels altres. És difícil de creure que tant de temps després d’atorgar la normalitat i respecte que es mereix l’homosexualitat i totes les seues variants, part de la societat crescuda en llibertat, i de forma preocupant molts jóvens, assenyalen en el dit a persones pel fet de voler a un altre i manifesten obertament la seua homofòbia.

Per tant, benvingudes siguen totes aquelles cançons que puguen fer veure en les seues lletres que el problema no és l’amor que puguen sentir persones del mateix sexe, sinó les ments que en ell veuen un perill.

La ment és poderosa, cal enriquir-la, mirar i cuidar, dotar-la de benestar i ací torna a entrar en escena la música, que estimula la part dreta del cervell que està especialitzada en sentiments i habilitats visuals i sonores. Fa que la imaginació per eixample dels xiquets i xiquetes viatge per la diversitat de mons diferents, que visca experiències i emocions que enriquiran la seua ment.

Una autora que manté un compromís ferm en fer arribar el seu art a qui no té la capacitat d’escoltar és l’albacetenya Rozalén. Maria sempre porta al seu costat a Bea, qui a través de la llengua de signes interpreta totes les cançons. Lletres carregades d’històries emotives, esperançadores, reflexives, delicades com “La puerta violeta” que posa de manifest el problema que tantes i tantes dones pateixen de portes endins de casa com són els maltractaments o més recentment trencar tabús i profunditzant en una qüestió tan vital com la salut mental o concretament el suïcidi.

Un problema que costa la vida a unes quatre mil persones a l’any en Espanya.

Per a compondre-la, Rozalén –que estudià Psicologia i Musicoteràpia- es va rodejar d’experts en la matèria per a perfilar una lletra que centra l’atenció en la prevenció. És, al mateix temps, un missatge que l’artista va sentir la necessitat d’expressar de la mà d’una amiga que s’arrimà a eixe abisme que ara retrata.

“Agarrarte a la vida” és una cançó en tanta força com sensibilitat que de segur és refugi per a qui no és capaç d’eixir d’eixe pou fosc i fred.

La força de la música és imparable, un art inclusiu que aglutina dimensions intel·lectuals, socials i afectives.

Una ferramenta perfecta per a transformar el model social i educatiu. La llista de cançons i autors que ha fet servir este art per a millorar qualsevol aspecte de la vida que ho precisa és incalculable. I cal continuar difonent i fer que ressonen els missatges que contenen perquè el so és imparable.

Mon pare em digué que la perfecció no existix, sols el treball ben fet.

Sens dubte, la llavor, funció i servici de la música al servei de la humanitat al llarg dels segles ha sigut, és i serà magistral.

Els intèrprets pioners de la cançó moderna a Torrent (1958-1972)

Jorge Sánchez Antúnez

A Torrent es va manifestar l’interés per la música moderna, representada pel rock and roll i el pop, cap a finals de la dècada de 1950 i, de manera permanent, a partir dels anys 60, quan van sorgir a la nostra ciutat una sèrie de grups juvenils i cantants solistes que, en unes condicions precàries moltes vegades i armats amb l’instrument de moda, com eren les guitarres elèctriques, van començar a emular els ritmes dels artistes de la nova ona musical, com el Dúo Dinamico, independentment de les cançons de temàtica pop que els arribaven als joves a través de les escasses emissores de ràdio que se sintonitzaven en el municipi, les pel·lícules musicals dels cinemes i els discos ep que a partir de 1961 els menors podien llogar a la botiga de material discogràfic de José María Rius instal·lada en l’Avinguda. Quan els moderns de la música van eixir a la palestra a Torrent, el municipi encara no tenia el títol oficial de ciutat. La pols i el fang saturaven la majoria dels seus carrers, encara per asfaltar. El procés industrialitzador era imparable i el poble patia un creixement desordenat tant en amplària, per haver depassat les seues barreres físiques determinades pel barranc i la línia del trenet, com en altura, pels nombrosos habitatges de diverses plantes que s’edificaven per a donar recer als centenars de famílies que anualment s’instal·laven a Torrent procedents de la immigració. Al carrer, en les places, sobre els escenaris de la ciutat en construcció, la música en directe la posseïen les bandes de música del Cercle Catòlic i del Patronat de la Joventut Obrera predominantment, però també havien funcionat després de la guerra algunes orquestres i agrupacions tipus big band, compostes per instrumentistes de les mateixes bandes o simples aficionats que, amb caràcter ocasional, s’ajuntaven per a tocar en les revetles, la piscina Las Delicias del carrer de Saragossa, el Parc d’Atraccions del carrer Ramón y Cajal i a vegades a les sales de cinema, a fi d’aconseguir uns ingressos addicionals per a contribuir a les deteriorades economies

domèstiques, interpretant pasdobles, boleros, mambos, sambes, etcètera… amb els quals amenitzar els menyspreats balls agarrats. El llegat musical de les agrupacions dels anys 40 i 50 encara va perdurar en els grups torrentins dels primers anys de la dècada de 1960. No obstant això, les noves tendències van calar en tots aquells adolescents, ja que, com a grups, van sorgir al mateix temps que els naixents ídols juvenils de la música pop espanyola de finals dels 50, i immediatament incloïen els seus èxits en els seus repertoris. Los Tropicales, un dels noms que van utilitzar Los Melódicos durant una etapa inicial abans de consolidar-se, cada vegada que actuaven en Ràdio Nacional, cap a 1959 o 1960, interpretaven fonamentalment temes sud-americans, però sent Los Melódicos es van apoderar d’ells les cançons dels artistes d’origen italià i nord-americà fins a arribar a gravar el primer disc pop amb empremta torrentina en la totpoderosa casa Belter de Barcelona en 1962. Paco Cubas, vocalista en el grup Los Rítmicos, era conegut com Machín perquè admirava al cantant d’origen cubà i taral·larejava els seus boleros fins i tot en el llit, però quan Los Rítmicos eixien dels espectacles teatrals en els quals van ser contractats, cantaven les cançons del Dúo Dinámico i Bruno Lomas, per citar només als més recurrents. En Los Golden, el primer conjunt d’aquella fornada d’artistes, tot i que van interpretar música lleugera i una mica de rock, va prevaldre el so del Carib. El Dúo River, després reconvertit en el conjunt The Watman, així mateix admirava als dinàmics Manolo i Ramón i els seus temes mai van faltar en les seues bitles, com tampoc els de The Shadows, Los Bravos i fins i tot The Rolling Stones. El cantant solista Francisco Simó tenia predilecció per Raphael, mentre que Los Truenos, a les acaballes de la dècada dels 60, es van revelar com un grup absolutament pop, intèrprets del soul d’Otis Reading o del que oferien Los Canarios. El seu deixant el van seguir els polifacètics xics del conjunt Lluvia, ja en l’ona dels 70, però amb abundant so sixties. En canvi, Elipse, superada l’adolescència, fregaven la trentena quan es van ajuntar cap a 1972, tenien un repertori eclèctic, en el qual van combinar la música destinada al públic madur amb els èxits dels cantants i grups de moda.

Per a la majoria dels conjunts sorgits a Torrent entre 1958 i 1972 la música moderna va constituir una gratificant activitat d’oci més que una meta

professional en la qual obrir-se camí, ja que els seus intèrprets no la van anteposar ni a les seues ocupacions ni als seus estudis. Es tractava d’estar en la moda marcada pels temps en els ambients juvenils, però, sense pretendre-ho, tot i que no van ser números u ni tampoc van estar entre les grans formacions valencianes que van fer el salt a la fama en el panorama musical espanyol, es van convertir en la generació pionera del so pop-rock elaborat a la nostra ciutat. Amb els retalls d’algunes de les seues vivències esguitem aquestes línies.

El grup Los Golden (1957/58-1966) estava integrat per Enrique Andrés Andreu, els germans José i Vicente Silla Navarro i José Vanacloy Costa. Actuaven en les revetles populars, van recórrer tots els escenaris de Torrent en els quals es podia actuar i van tocar els municipis pròxims a la nostra ciutat, així com a Altea i Fontilles. Cada setmana intervenien en un programa de RNE interpretant els temes que els sol·licitaven els oients i amb els estalvis de les seues ocupacions en la indústria del moble, el calçat o l’administració, van comprar les seues primeres guitarres elèctriques,

excepte Vanacloy, a qui li la van regalar les dones de la família perquè acabava de començar a treballar a la botiga d’electrodomèstics García Marín de l’Avinguda i els diners a penes li abastaven per a adquirir un instrument

massa car. A casa de la seua tia, al carrer de Sant Vicent, assajava el conjunt i les xiques del barri aprofitaven l’ocasió per a donar-se cita en el domicili familiar i veure’ls afinar les cordes interpretant a Los Panchos i Nat King Cole. Els assajos de Los Melódicos (1959-1966), transcorrien a casa del seu guitarrista Felip Ricart Carratalá, al carrer de Sant Pere d’Alcàntera. A fi d’insonoritzar l’habitació en la qual tocava al costat dels seus companys, sempre que assajaven recobria les parets amb mantes per a impedir la reverberació i permetre d’aquesta manera gravar les cançons del grup sense sorolls externs en un pesat magnetòfon de lloguer. A més de Felip, integraven el conjunt Salvador de Salazar Ramírez, baix; José Llopis Ferrandis, flauta, i Gerardo Andreu Navarro, vocalista. Tots eren veïns de Poble Nou, excepte Llopis, que vivia en el barri de l’Ermita i en les diverses etapes que es

distingeixen en la vida del grup, ells van cobrir la més gloriosa entre 1960 i 1962. Els començaments de Los Melódicos es troben en la ràdio parroquial i el Teatre Llar Antoniana. En 1960 van debutar a Benetússer, van participar en diversos espais radiofònics, entre ells en el reeixit programa En pos de la fama que retransmetia la cadena SER per a Alacant, Castelló, València, Albacete i Múrcia, i en Ràdio Nacional d’Espanya intervenien habitualment en un programa vespertí, arribant a cantar amb Los Caliope i Los Milos, els primers rockers valencians. A Sueca aconseguiren un trofeu en el seu primer certamen regional de cançó moderna en 1960 i gràcies a la seua qualitat artística van debutar en el Teatre Alkázar de València en 1961. Van ser habituals amenitzant les vetlades del Mocambo Club Mercedes Viana, al carrer de la Sang, un saló d’espectacles en el qual es donaven cita política, empresaris, comerciants, toreros, etcètera… envoltats de fum, xampany i prostitutes, i en més d’una ocasió els músics van ser testimonis dels enamoriscaments d’algun dels personatges de la vida pública torrentina que també es deixaven caure per un local de conductes libertines per als estàndards de l’època.

Los Melódicos van arraconar els ritmes sud-americans del seu repertori. Es van definir com un conjunt músic-vocal i tenien el seu referent en The Platters. De la mateixa manera que els autors de Only you i The Great Pretender, van interpretar cançó pop i slow rock amb el suau so doo wop o duduà conjunyint harmonies de gran qualitat. La denominació del grup derivava justament pel tipus de cançó melòdica que executaven presumint de les seues veus i va ser el mestre Perfecto Dasí, famós professor de cant, pianista i lletrista del carrer de Ciril Amorós, qui els va ajudar a educar les seues veus. Los Melódicos van treballar amb els empresaris de l’espectacle, com Vicente Lladró, Alcañiz i José María Lasso de la Vega. Van viure anys frenètics entre les gales, la ràdio, els concursos i la televisió, perquè també van debutar en TVE en 1961, tant a Madrid com a Barcelona, en el programa Primer éxito, un concurs similar a Operación triunfo, salvant les distàncies i el blanc i negre de les pantalles. En una i una altra ocasió els va portar fins als platons Lerma Segundo, un taxista molt conegut a Torrent, estimat per tots. Per als membres del grup va resultar una gran experiència el seu

pas per aquella arcaica televisió i tafanejar com es rodaven els anuncis publicitaris, en directe, en diminuts habitacles. A Torrent les seues actuacions davant les càmeres van reunir a centenars de seguidors en els pocs bars i cafeteries que comptaven amb un aparell de televisió, com en el bar Montecarlo, perquè no estava a l’abast de qualsevol butxaca i quasi ningú tenia un televisor a la seua casa. La histèria de les adolescents també la van viure Los Melódicos. Un dia mentre esperaven per a pujar a l’autobús de la companyia de teatre amb la qual estaven treballant, a l’altura de l’institut Lluís Vives, se’ls va abalançar entre crits una munió de xiques de quinze anys en identificar-los com a cantants per a demanar-los fotografies, autògrafs i besos. En canvi, menys espontanis van resultar els funcionaris a Sant Miquel dels Reis, quan era una presó, prèviament a la celebració d’un concert al qual se’ls havia convidat per a actuar. Al seu flautista Llopis li van requisar l’embolcall de paper de periòdic amb el qual solia cobrir la funda de la flauta, en els controls de l’entrada, perquè no es filtrara cap notícia als presos. Los Melódicos van traçar el seu recorregut per mitjana Espanya amb l’espectacle Cine, pum!... y toros, en el qual van participar amb les seues cançons compartint escenari amb la protagonista de la funció, la cançonetista catalana Rosita

Ferrer, el torero i actor Enrique Vera i el boxador Fred Galiana. A més que la companyia els va deure diners quan va concloure la gira, Enrique Vera que estava enganxat al joc li va amprar cinc-centes pessetes a Pepe Llopis, una quantitat gens menyspreable, que no va dubtar a deixar-li-les i mai li les va retornar.

Després d’actuar com a teloners del Dúo Dinámico en la plaça de bous de València a començaments de setembre, van repetir amb els cantants al cinema Liceo uns dies després, la nit del 25 de setembre de 1961. El concert es va convertir en el primer festival de cançó pop que es va celebrar a la nostra ciutat sense que en aquell moment ningú fora conscient del fet.

Hi ha els qui afirmen que Los Melódicos van superar Manolo i Ramón. La vetlada va tindre un gran èxit i les aproximadament dues mil butaques del cinema van omplir-se de joves admiradors. Diuen alguns testimonis que es van sentir els crits de més d’una fan amb el concurs del Dúo Dinámico. Després de la publicació del disc que Belter els va gravar a Barcelona, el servei militar i la deserció del vocalista per haver adquirit un compromís sentimental, es va acabar aquesta etapa de Los Melócicos, malgrat que prosseguirien tocant durant una temporada amb una nova vocalista, Pilar Garrido, i un bateria, Ángel Colomer, tots dos de València.

El conjunt Los Rítmicos (1960-1969), inicialment estava compost pels germans Paco i Juan Bautista Cubas Baviera, Pedro Giménez Hidalgo i Enrique Garrigues. Els seus assajos també alertaven als veïns del barri en el qual residien, al carrer de Sedaví, ja que els curiosos s’arremolinaven per a sentir-los cantar a la casa dels germans Cubes mentre exhibien la

música, diversitat i, en valencià

potència de les seues noves guitarres elèctriques que molts dels congregats veien per primera vegada. La vocació de Los Rítmicos per la música es va veure recompensada quan en 1960 van assolir un trofeu en el reeixit concurs Trampolín de estrellas, promogut per Ràdio Manises. El guardó els va suposar un salt avant en la seua carrera perquè l’empresari de l’espectacle Vicente Lladró els va contractar per a actuar en el teatre Russafa de València i els va aconseguir nombroses gales en les tres províncies valencianes, Tarragona i Albacete. Com a artistes teloners de les estreles de la cançó van conéixer a Los 5 Latinos i la seua vocalista, la cantant Estela Raval, es va quedar corpresa amb la manera de tocar la guitarra Pedro Giménez. Los Rítmicos van incorporar a una vocalista de València amb la qual van gravar una maqueta, però com no era disciplinada amb els assajos al cap d’un mes es van desfer d’ella. Posteriorment va entrar a formar part del grup José Mª Ferrandis, més conegut com El Palomo Blanco, un electricista del carrer de Santa Bàrbara, que ja tenia alguna reputació com a cantant solista i havia format part d’altres grups.

Ferrandis tenia gràcia per a moure’s per l’escenari, una cosa que li agradava molt al públic, motiu per qual a vegades Los Rítmicos eren més coneguts com el grup d’El Palomo Blanco que pel seu propi nom. El conjunt va actuar en escenaris diversos i peculiars, com la Boîte Lara en la plaça d’Alfons El Magnànim de València, un local en el qual a més de copes i música es brindaven un altre tipus de plaers, similar al Mocambo. Durant els recessos els músics exercien com a drap de llàgrimes de les veteranes

meretrius que pul·lulaven a l’interior del Lara, cada vegada que es lamentaven de les seues companyes més eixerides perquè els arrabassaven la clientela. Quan van aflorar els compromisos sentimentals el grup també es va anar en orri. En aquest sentit, als integrants del Dúo River (1960-1964), més tard el quartet The Watman (1964-1966), els va ocórrer una cosa semblant, ja que en començar a festejar les seues aventures musicals van passar a millor vida. En el Dúo River, el mateix que en els grups anteriors, hi havia llaços de consanguinitat perquè els seus dos components José Martí Albiol i Arturo Ortiz Martí eren oncle i nebot, això sí, molt pròxims en anys. En 1961, igual que van fer Los Rítmicos, van concórrer al concurs Trampolín de estrellas. Al llarg de quatre mesos van participar en les seues diferents eliminatòries dutes a terme en el Teatre del Productor de València, al carrer Literat Azorín, els diumenges al matí. El públic havia de triar al seu artista favorit escrivint el seu nom en el bitllet de l’entrada. Per consegüent, s’animava als familiars i a les amistats dels artistes al fet que els acompanyaren a fi de comptar amb els majors suports possibles en les votacions, de manera que el recinte solia estar de gom a gom. Tot i que el Dúo River no va aconseguir arribar a la final van gaudir de l’experiència i van conéixer a molts artistes, entre ells al cantant Nino Bravo, llavors integrant del conjunt Los Hispánicos. En 1963 van intervindre en un concurs patrocinat per Radio Torrente, l’emissora parroquial que emetia des d’un entresolat de l’església de l’Asunción, al Parc d’Atraccions i van assolir un tercer lloc, després de Los

Golden i El Palomo Blanco, que es va proclamar vencedor del certamen. En aquella època van ser teloners en el saló parroquial de l’actriu còmica Mary Santpere, que estava de gira a València. L’actuació dels dos joves va eixir perfecta, però l’espectacle musical de l’artista de Barcelona va quedar a les fosques perquè va haver-hi una apagada a Torrent; no obstant això, ella va demanar una llanterna i la funció va seguir avant. Los River van actuar en la ràdio i el dia en què va morir el Papa Joan XXIII, 3 de juny de 1963, tenien previst intervindre en l’emissora de RNE en l’avinguda de l’Oest, però van haver de substituir totes les seues cançons modernes improvisant temes lents i antics perquè el país estava de dol i van tancar cinemes i teatres. Quan els seus enregistraments s’escoltaven a través de les ones en la ràdio parroquial de Torrent els qui els reconeixien, els buscaven per a comentar-los que estaven escoltant-se en la ràdio. En 1964 es van sumar al nou projecte musical del Dúo River Fernando Muñoz de l’Espada Sánchez i Roberto Gómez Herrero per a crear el grup The Watman, un nom que no significava res, però com tenia connotacions angloamericanes semblava modern. La senyora Encarna, de Dulces Perpiñá, al costat del cinema Montecarlo, on treballava Fernando, els animava a assajar en la pastisseria, però en estar envoltats de dolços no podien evitar la temptació i devoraven els

pastissos apilats en les safates per a berenar. Així que preferien practicar a la casa de Fernando, al carrer de Montgó, i evitar la gola. La casa de Fernando estava al costat d’un descampat en el qual hi havia atraccions firals, abans de transformar-se en la pista Bomar per a balls i actuacions musicals. Alguns curiosos grimpaven pels murs fins a la tanca que separava la casa del bateria del grup del solar per a veure’ls tocar en el terrat en la qual assajaven. El cinema Casalt, en el Vedat, va ser l’escenari sobre el qual sovint van afinar els seus instruments, contractats pel seu propietari Vicente Castelló, fins que el van plantar en una gala i no van complir amb el seu compromís perquè els devia diverses actuacions, mentre que el públic i el responsable del local es van quedar esperant-los. En una festa de Cap d’Any a Picanya el representant d’un segell discogràfic els va deixar la seua targeta perquè els cridara i gravar en el seu estudi, però amb la bullícia de la nit la targeta es va perdre i l’oportunitat de gravar un disc se’ls va esfumar.

Enmig de tants grups es va colar Francisco Simó, amb nom artístic Francisco (1966-1975). La seua carrera en la cançó va començar com un repte en el restaurant Casa Granero de La Curra durant un sopar amb diversos amics,

perquè uns xics d’Alaquàs que estaven en una altra taula es van posar a esquinçar la guitarra i a cantussejar flamenc. Els seus amics li van animar, coneixedors de la seua potent gola, al fet que els demostrara que ell tenia millors qualitats com a cantant. Francisco es va deixar portar i es va arrancar amb una cançó de Rafael Farina. Els altres joves van emmudir i li van proposar que s’unira a ells, però com la cançó flamenca no era un estil que dominara els va abandonar de seguida i va iniciar una senda en solitari a partir del seu debut en el programa de Ràdio Popular de València, Tertulia de artistas, pilotat pel locutor Paco Vila. Després va intervindre en diferents emissores de ràdio i en diversos concursos i festivals musicals en els quals va obtindre molt bons resultats interpretant temes de Nino Bravo, Juan Bau i Raphael. El mateix Raphael li entregaria el trofeu que li va correspondre en un festival a Logroño, interpretant un dels seus temes. Los Truenos (1967-1970) van protagonitzar una original tempesta de soul quan van debutar, per la novetat que llavors representava la música que eixia de l’ànima, ja que era un gènere que a penes estava en el repertori de les formacions musicals de l’època i Los Truenos van ser uns dels seus primers introductors, no sols a València, sinó també en la resta d’Espanya. Com a conjunt musical, Los Truenos es van gestar a Xirivella per un grup d’amics de València, Torrent i Xirivella, on estava el local en el qual assajaven. Per una sèrie de canvis en la formació la majoria dels seus components acabarien sent músics procedents de Torrent: Enrique de Dios Cintero, Brígido Solís Baviera, Sensio Verdet Carratalá, José Rubio Jiménez i Julio Barrachina Flores. A més van arribar a comptar amb el saxofonista Jaime Silvestre Alcayde, ex trombó de Els 5 Xics, i de l’ex bateria dels Top-Son i Los Canarios Alberto Gómez Domingo. Los Truenos cantaven en un anglés fonètic perquè desconeixien la llengua i van gaudir d’un èxit inenarrable. En la piscina Las Delicias i al cinema Montecarlo van realitzar un parell de concerts memorables i dies després la gent encara els parava pel carrer per a felicitar-los. Van gravar una maqueta per a la companyia Fonogram, però per qüestions que ignorem no es va materialitzar en un disc. Gràcies a Rogelio Carratalá, cosí de Sensio, convertit en mánager del

grup, que feia possible l’impossible, van recórrer una infinitat de pobles de la Comunitat Valenciana, la majoria en enclavaments turístics, van actuar a Múrcia i van estar en TVE, però els seus treballs i els seus estudis li van impossibilitar viatjar a diferents capitals com Valladolid i Sant Sebastià per a actuar. Los Truenos tenien nombrosíssims admiradors. En la Fira de Juliol de València van coincidir en escenaris diferents amb els Pop-Tops; no obstant això, en començar a tocar ells el públic que assistia al concert de els Pop-Tops va marxar en massa per a seguir als torrentins perquè Los Truenos executaven un so excel·lent. En el mateix recinte firal, en una altra ocasió, es van donar cita Los Truenos, Los Relánpagos i Los Huracanes i va voler la casualitat, en vista de la coincidència de tants fenòmens meteorològics reunits, que es desencadenara una tempesta que va xopar a la concurrència. En la seua primera actuació per a TVE des de l’Hotel Entremares de Múrcia, en la Nit de Cap d’Any de 1968, les connexions amb Prado del Rey van deixar molt a desitjar i a Torrent, els seus seguidors es van quedar amb les ganes de poder-los veure. En el mateix espectacle van actuar Fórmula V. En acabar la gala Los Truenos van voler emportar-se un record dels intèrprets de Cuétame i se’n van pujar al camió, que traslladava el seu equip, la bateria dels Fórmula V. Rogelio, en adonar-se de l’entremaliadura, poc abans que arrancara el camió, ixqué a corre-cuita perquè els seus representats retornaren la bateria als seus legítims amos. Los Truenos no arribaven als 20 anys quan tres setmanes més tard van tornar a aparéixer en les pantalles de TVE, aquesta vegada des dels estudis centrals de Madrid. En la seua incursió a Prado del Rey per a la seua sorpresa es van topar amb les estreles de la televisió de l’època, com Joaquín Prats, Laura Valenzuela, Pilar Cañada, Marisa Medina o Mary Francis, amb la qual van arribar a sopar. La seua actuació, per a la qual van gravar quatre cançons, va patir les retallades dels guardians de la moral i únicament es van emetre tres temes perquè una de les xiques del cor que els acompanyava en l’actuació ensenyava les cames més del que permetia la censura. La seua presència en la xicoteta pantalla va coincidir amb una actuació en la pista Bomar, raó per la qual alguns dels assistents a la cita musical es preguntaven ingenus com era possible que en menys d’una hora ja hagueren tornat de Madrid. I és que la televisió en 1969 encara era

una caixa de sorpreses per a moltes persones. A causa de la televisió van signar nombroses gales, no obstant això, les relacions sentimentals, el servei militar i els estudis van acabar amb un altre grup en el qual els seus components, com els altres, pretenien gaudir i passar bones estones fent la música que els agradava.

Lluvia (1971-1990) va seguir a Los Truenos i de fet entre la varietat de noms amb què es va denominar la formació, com Traners i Reacción, fins que en 1972 es va imposar el de Lluvia, també va utilitzar el de In Truenos, perquè va tindre com a cantant a Sensio Verdet i a Rogelio Carratalá com mànager durant una temporada. Lluvia era un grup molt jove, perquè els seus integrants tenien entre 14 i 17 anys. Van començar les seus tentatives musicals en 1968 actuant com Mike i Los Gatos en la falla Sants Patrons durant les festes patronals. Després es van animar a continuar i a partir de 1971 el seu projecte va adquirir forma. Van ser els seus iniciadors Enrique Montoro Andreu, baix; Francisco Fajardo Pons, saxofon; Juan Barreda

Blasco, bateria; Luis Díaz, trompeta; Francisco Andreu Pérez, guitarra, i Eduardo Vilata Buxeda, cantant. Tot i que donada la longevitat del grup, al llarg de la seua història els seus membres van canviar sovint, excepte Juan i Enrique, i entre els vocalistes va tindre a Francisco Giménez Asensio, i a partir de 1975, fins al seu desmantellament, es va fer amb el micròfon Rubén Medina Fenoll. Rubén li va donar un aire glam a la formació per la indumentària que van utilitzar en unes certes ocasions: samarretes de tall ambigu amb serrells, pantalons acampanats i sabates de taló, unit a les cançons de The Sweet que formaven part del seu repertori.

Arran del primer cartell promocional del grup amb el seu colorit virolat els empresaris del sector es van fixar en els xiquets i li van augmentar els seus contractes. En un sol dia Lluvia arribava a intervindre en dues i tres gales en diferents locals. Els diumenges a la nit, quan concloïen la voràgine del cap de setmana, la fi de festa el posaven en el vell restaurant el Marisquero per a sopar uns entrepans. El Marisquero, a l’entrada de l’Avinguda, era un establiment amb solera per on van recalar artistes com El Titi, Joan Monleón, José Luis Perales i Bruno Lomas. Quan arribava el dilluns començaven de nou els contactes amb els representants per a planificar la setmana.

La força i l’estètica del grup en els 70 li agradava molt a les xiques, se’n pujaven a l’escenari amb ells i ballaven al compàs de les seues cançons. En 1977, a causa dels nombrosos canvis que es van produir al grup, els músics van decidir canviar de nom per Treblinka, en record a les víctimes del camp de concentració polonés del mateix nom —posteriorment tornarien a recuperar el de Lluvia—, però el canvi no li va agradar a tothom i durant una actuació a Altea els va increpar un espectador d’origen germànic perquè el va molestar la seua denominación. No obstant això, com ells no entenien el que deia van continuar l’actuació, indiferents a les seues protestes. A diferència d’altres formacions les parelles dels xics van compartir la seua passió per la música i moltes vegades les seues núvies els acompanyaven en la furgoneta. Clar que sempre que les gales tingueren lloc en els municipis pròxims a Torrent perquè, com era costum llavors, a les deu les xiques havien d’estar a casa. Lluvia va coincidir com a teloners amb multitud d’estreles, com Bruno Lomas, Mari Trini, Miguel Gallardo, Mike Kennedy, Junior, Lorenzo Santamaría,

Marisa Medina, etcètera, i van cantar les cançons de tots els números u i els èxits de l’estiu que eren els que els demandava el públic en discoteques i revetles. Tot i que la vida sobre els escenaris del grup va acabar cap a 1990, al cap dels anys han représ els instruments per a commemorar l’aniversari de l’institut en el qual van estudiar alguns dels seus integrants, l’actual Tirant lo Blanch, i també el cinquantenari del mateix conjunt.

Elipse (1972-1986) va ser l’última de les formacions musicals creada a Torrent abans de la fi de la dictadura que va interpretar cançó pop i rock, malgrat que el grup tenia un repertori molt variat i interpretaven tota mena de músiques destinades a amenitzar les celebracions en restaurants, hotels i sales de festes. En aquest sentit, van ser habituals a l’Hotel Lido i a la sala Cervantes, i a més van amenitzar les revetles en les festes estivals dels barris i les urbanitzacions del municipi. El grup va ser fundat pel trompetista José Fernández Salvador i es van unir com a vocalista i flauta, José Llopis Ferrandis, antic flautista de Los Melódicos, i els músics José Antonio Puchalt Muñoz, teclista de Catarroja, i Jesús Alberca Sánchez, bateria de València. El conjunt va cantar els temes dels cantants de moda, però també va interpretar cançons originals i els seus components Fernández i Puchalt van escriure temes per a altres artistes, obtenint les seues partitures algun reconeixement en el Festival de Benidorm. Elipse té en el seu haver una àmplia discografia amb peces lentes per a ballar agarrats, preferentment dedicades a un públic madur, i algunes de les seues composicions les van cantar en valencià.

Després de 1975 arribarien altres grups com a Fusta, Airam, Anonimato… que continuarien cultivant la cançó pop que van iniciar els grups pioners dels 60 i primers 70, però ja són massa històries per a escriure perquè la tinta s’esgota.

Melòman Alabarta Aitor Sánchez Collado

El torrentí José Luis Alabarta va donar en 2017 la seua col·lecció musical al consistori fruit de quaranta-cinc anys dedicats a la recopilació per Europa i Amèrica amb tota mena d’estils musicals al llarg de l’existència de la música gravada en estereofonia, amb una col·lecció de més de 15.000 peces úniques entre vinils i CD. La labor de digitalització permetrà a Torrent disposar d’una fonoteca única a Espanya que estarà a l’abast de tot el món. La mostra es compondrà d’una part fonogràfica, una altra acadèmica i històrica i una expositiva. A més les caràtules formaran una exposició permanent en l’edifici Metro que al seu torn serà itinerant segons les dates destacades en el món de la música. Fins que arribe aquest moment parlem amb ell sobre els seus inicis i reflexions sobre l’evolució de la indústria musical en temps d’Internet.

De quants discos de vinil es compon la seua col·lecció particular?

Hui dia, la donació a l’Ajuntament de Torrent es compon de 15.000 enregistraments: 6.000 en vinil grandària Long Play i 9.000 discos compactes. Però en el moment en el qual es faça el traspàs físic serà molt més, perquè continue col·leccionant augmentant aquest patrimoni. És una cosa que està viu i que va a creixent, així que seran més. Des de quan sorgeix aquesta passió per col·leccionar música?

La meua afició a la música sorgeix d’una manera molt curiosa. Estudiava formació professional en els jesuïtes, en l’últim curs teníem classe de taller a les vesprades i jo m’encarregava de fer de discjòquei i posar música ambiental. Havia aprovat ja l’oposició per a treballar en la caixa d’estalvis, però vaig decidir acabar el curs de formació professional. A partir d’aquest moment de ser DJ involuntari, em vaig començar a enganxar per la música. Amb el meu primer sou em vaig comprar un disc de Serrat. Des del principi he tingut clar que no volia estudiar música, ni tocar cap instrument, sinó ser espectador.

Quins records té de la seua infància a l’hora de realitzar les primeres compres de discos?

Record perfectament quan em vaig comprar el meu primer disc. Va ser el 13 de març de 1970 a València, al carrer Ribera. Era un LP de Joan Manuel Serrat en homenatge a textos d’Antonio Machado. Vaig començar a treballar el juliol de 1969 i al març ja em vaig realitzar el meu primer autoregal als meus catorze anys... sense tindre tocadiscs.

I en quin moment convenç a la seua mare perquè li comprara un tocadiscs?

Perquè a força d’insistir, finalment la vaig convéncer que si tenia discos, el lògic era poder-los reproduir. Em va costar, però ho vaig aconseguir. Va ser un tocadiscs de plàstic, que funcionava amb una pila.

Imagine que a partir d’aquesta afició vosté seria el rei de tots els “guateques” com DJ, no?

La veritat és que mai. Punxava música en les pràctiques de taller en la formació professional però mai més. Sí que he anat a moltes actuacions musicals. Això m’agrada molt més. En 1975 vaig veure als Rolling Stones a Barcelona i després en el Calderón a Madrid, també he estat en els concerts de Pink Floyd, Michael Jackson, etc. El primer concert de comiat dels Led Zeppelin en 1976 prop de Londres. Fins a l’atreviment d’anar amb amics res més treballar a Vitòria i tornar a la nit.

No m’he limitat al Pop Rock. També he assistit a concerts de jazz i d’òpera. Per exemple vaig assistir al Festival de Salzburg i he assistit a la simfònica de Berlín o la de Sant Lluís, en el Carnegie Hall (NY). En el Metropolitan si arribes abans del concert quasi regalen les entrades i les de la cinquena planta són amb taules xicotetes perquè els músics o estudiants escolten i apunten el concert, sense veure’l.

I a partir d’ací, quin criteri ha seguit per a completar la seua col·lecció?

Quin estil seguia?

He tingut un criteri quasi més geomètric que estètic. Geomètric per la senzilla raó que vaig començar a comprar discos que es pogueren escoltar amb els equips de música que jo tenia (xicotet i a piles). Tenia clar que no podia escoltar a Beethoven en aquest aparell, perquè sonaria com Karina. Havia de dedicar-me a escoltar cantautors o música Pop de l’època. En aqueixa època, vaig descobrir que hi havia infinitat d’estils i molts equips de música diferents i que podia arribar a un límit. El meu criteri selectiu partia de quina cosa podia escoltar bé a casa.

I amb el pas del temps, com ha anat evolucionant aqueix criteri?

Tot tipus de música excepte Julio Iglesias i Rocío Jurado, perquè no em cap tot a casa. Accepte tot treball musical que siga de valor.

Com se les apanyava en els 60, 70 i 80 per a contactar amb les grans companyies de música internacionals i nacionals?

D’una manera més senzilla que ara. Existia vida abans d’Internet. Sempre ha exigit molta dedicació. Els mitjans eren uns altres, però la comunicació depenia més de la voluntat de les persones que dels mitjans tècnics. He contactat amb músics que m’han retornat la telefonada i les cartes al llarg d’aquest temps. Per a mi era més fàcil comprar discos en els anys 80 que ara. Ara només hi ha un canal que és Internet i depens de l’empresa discogràfica, de la distribuïdora, missatgeria, etc. Abans jo anava a la botiga, mirava els calaixos i si trobava el que m’agradava ho comprava. Podria visitar el Rastre, però em nodrisc directament per Amazon i gràcies a un majorista de Madrid que em proveeix de música electrònica i independent. Em resulta relativament fàcil.

Com valora l’evolució de la indústria discogràfica a partir de la irrupció d’internet, la pirateria i descàrregues digitals?

Els discs objecte han sigut un revulsiu per a la indústria. Han existit sempre, però abans eren menys coneguts. Abans eren com un símbol de distinció per a gent que volia estar al marge de les eleccions normals. En l’actualitat són el ganxo comercial de les discogràfiques que van perdre el tren de la venda en línia en 2008 alhora que les vendes digitals. La música clàssica i simfònica viu de recopilatoris i la resta, d’aquestes caixes especials que afigen samarretes, pues, llibres, fullets, targetes suposadament signades

pels cantants, etc. Moltes edicions limitades realment no ho són i pots trobar diversos “números 5.000”. És una indústria.

La seua afició li ha portat a col·leccionar fins a discos de Nadal... Com sorgeix?

Hi ha un gran sector de música nadalenca que vaig descobrir amb Raphael en els anys 60 quan cantava en la tele aquest tipus de cançons. És un sector molt ampli. Des d’oratoris de música barroca de Bach fins als músics d’avantguarda actuals. Hi ha músculs tipus de música per a aquestes dates, com la tradicional com en Cant de la Sibil·la en l’arc Mediterrani, fins a Elvis, Frank Sinatra o Nina Hagen... passant pel Rock, el Pop, el Punk, etc. De fet, tinc un enregistrament d’un cor de xiquets de la república democràtica del Congo.

Des del punt de vista torrentí, explique’ns, com va viure el boom de les sales de festa com el Dandi o el Bonny, on venien músics de primer nivell?

Va ser un luxe. Cal destacar una anècdota i és que el grup Los Canarios va gravar una cançó en el Dandy en 1975, però no apareix en els crèdits del disc que es va gravar ací. Destacaria el del Duo Dinàmic que va arribar en descapotable al concert. I moltes més.

I quant a botigues de música... a Torrent només recordem la del carrer Ramón y Cajal…

Sí. Per a moltes generacions ha sigut l’única botiga de música. Hem sigut una sucursal de València, una ciutat dormitori que no comptava amb uns certs serveis que oferia la gran ciutat. La visitava molt. El dependent i jo ens coneixíem molt i em sabia de memòria el repertori dels calaixos. Parlem de grups de música torrentins... Té algun en la seua col·lecció? Encara que semble mentida no tinc molta música torrentina. He tingut molt clar en la meua vida no fer fotografies ni col·leccionar coses de Torrent per a evitar l’obligació d’haver de repartir i ser centre d’encàrrecs. Vaig deixar d’interessar-me, en part, per això. Volia tindre el meu temps per a escoltar la meua música i evitar compromisos. Desgraciadament a Torrent no tenim una fonoteca ni un arxiu local de música...

No, tampoc n’hi ha pel que fa a costums que documenten la vida de la

societat torrentina. És un dèficit que tenim. Ni en festes com en falles o Setmana Santa, o Moros i Cristians tampoc tenim un arxiu històric. Hauríem de cuidar el nostre patrimoni. Entre tota aquesta col·lecció, sé que és difícil destacar una, però quina seria la seua particular joia de la corona? No tinc cap preferència perquè cada enregistrament està relacionat amb un moment en la meua vida en el qual el vaig adquirir, però sí que tinc algunes peces molt singulars. Per exemple, un enregistrament de jazz de Sun-Run, que vaig poder adquirir a Nova York, estava fora del circuit comercial. Les venia el músic en el seu concert. La portada del vinil estava pintada mà en retolador. Era un moment en el qual encara no s’havia inventat l’etiqueta del rock independent (indie) que dit siga de pas, poc té d’independent. També destacaria un vinil que és una col·lecció de música clàssica espanyola editada a l’URSS, així com discos gravats amb imatges, o un CD que no és redó, sinó amb forma irregular (per a una primera comunió, obra de Paco Clavel). D’entre les edicions singulars destaque un disc amb forma de caixa de tabac o una maleta amb la discografia d’Armstrong. El que importa és mantindre els contactes. En 1986 vaig ser a Munic a veure a Neil Young i

vaig aconseguir entrades per a estar a l’agost en aqueix lloc, gràcies als contactes amb les discogràfiques. No existia Internet, sinó la voluntat. Quants reproductors de música té?

Tinc dues grans torres d’altaveus en el saló (degudament insonoritzat per a no molestar als veïns) que connecten amb un reproductor de CD i un altre de Blue-Ray (que curiosament se sent millor), a més d’un tocadiscs professional, a la manera antiga, amb el motor fora. També tinc una llavadora de vinils per a netejar-los de manera automàtica: passa una escombreta i aspira la pols del vinil. I quant al futur... Es descarrega música per internet?

No, en això no entre. M’agrada el format físic. Tampoc entre en el món del vídeo musical. Però sí que estic completant la col·lecció amb l’escaneig de cada disc, format, llibret, lletres i altres perquè qualsevol persona puga consultar-ho una vegada es dispose d’un espai municipal per a això.

Xenillet Band

Vicente Ángel Barberá

La Fundació Nova Vida està unida a l’esport, a la integració, a la defensa dels seus valors i a la ferma creença en el fet que tots tenim molt a mostrar als altres encara que siguem d’un barri desfavorit, siguem gitanos, siguem paios, siguem marroquins, siguem llatins o d’on siguem, i també creguem en qui creguem: Jesús , Iahvé, Al·là, Buda, siguem: catòlics, protestants, musulmans, budistes o evangelistes. Ells estan fermament convençuts i segueixen a ulls clucs aquest precepte: que tots hem d’aportar als altres i que l’esport és una gran eina inclusiva perquè les diferents cultures puguen tindre alguna cosa en comú. Consideren que han d’oferir als xiquets i les xiquetes activitats que els agraden per tal que no estiguen al carrer, que estiguen fent activitats que els donen formació en valors. El projecte més conegut de la Fundació Nova Vida és Evangélico CF, un equip que té la base al barri del Xenillet; des dels principis de la seua posada en marxa canvien una hora d’estudi per una hora de joc. “Vas a classe, jugues; no hi vas, et quedes en la banqueta”; potencien el respecte als professors, a l’àrbitre i als rivals, no s’accepten mals comportaments ni arrogàncies. Porten així més de 15 anys i han aconseguit tindre equips federats en la Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana, que competixen setmanalment i són viver de grans jugadors que ixen fora a altres clubs més grans.

Abans de l’arribada de la covid van fer un pas més enllà i els va sorgir la necessitat de crear un espai comú on xiquets, xiquetes, adolescents i adults no tan apassionats per l’esport del futbol tingueren un lloc on crear, compartir i conviure; així naix este projecte, conscients que la música elimina barreres i creient fermament en el seu poder, el de la música: la integració.

Este projecte naix al barri del Xenillet de Torrent, d’on pren el nom, Xenillet Band, és el mateix concepte que el futbol, amb l’Evangélico CF, però ara traslladat a l’art, i concretament a la música com a eina inclusiva; a més, dona el nom del seu entorn al grup musical, la qual cosa demostra, una

vegada més, com fan sempre en cada acció que duen a terme, que el barri del Xenillet té moltes coses positives a mostrar a la resta de Torrent i del món”. Al barri hi ha moltes persones apassionades pel cant, pel ball, principalment pel flamenc, encara que des de fa uns anys, amb l’arribada de molts veïns d’altres nacionalitats, s’ha enriquit amb balls, instruments i expressions musicals d’uns altres països. Més de 20 nacionalitats poblen hui dia el barri, i tots han aportat el seu granet d’arena per a poder enriquir el projecte. Van començar la seua marxa amb grups de xiquets i xiquetes als quals els apassiona la música, amb professors del mateix barri o de localitats pròximes a Torrent, autodidactes, també amb professors amb dilatada experiència musical que introduïxen la música des dels inicis per a consolidar d’esta manera els ensenyaments. Poc de temps després, amb l’acció del boca a boca, més veïns i veïnes del barri van anar sumant-se al projecte, xiques i xics adolescents i persones adultes que, interessades per la música, van formar part d’una manera o d’una altra de la banda; fins a amb més de 50 alumnes comptava el projecte. Les múltiples cultures i les nacionalitats que s’hi troben sumen més de 20 països; compartixen la seua passió per l’expressió musical en cada una de les diferents facetes, i creen així un espai comú, un espai de pertinença on desapareixen els tabús culturals i on venç l’aprenentatge mutu. La percussió de les persones que provenen d’Àfrica, la percussió del calaix flamenc, l’esquinçat de les guitarres, el so dels instruments de vent, el cant dels gitanos que poblen el barri, el rap dels xics i xiques que provenen de l’altre costat de l’Atlàntic, s’escolta cada vegada amb més força i dona sentit al projecte de la Fundació Nova Vida.

Així, amb persones autodidactes i amb professors amb gran experiència i formació, comencen les classes, amb l’acceptació de cada membre, conscients que tots tenen molt a aportar-hi: els professors els seus sabers i coneixements, els alumnes les seues il·lusions i les seues ganes d’aprendre. Però no sols la música comporta únicament la interpretació en les seues diferents facetes; també, i més hui dia, comporta després de l’expressió musical, un important desenvolupament d’altres necessitats, l’edició, la producció. En tots aquests aspectes tenen també formació els membres de la Xenillet Band.

Tots aquests esforços van donar com a fruit la cançó Carne de cañon, interpretada per Marcos Martins, finalista del programa de Talents musicals “La Voz”, un

himne a la possibilitat d’eixir del barri a l’exterior; un himne al fet que els prejudicis s’han de deixar de costat; un himne a l’educació dels xiquets en valors a través de l’esport i de l’art per a no caure en les arpes de les drogues, com ells mateixos canten en la primera estrofa de la cançó. El videoclip que acompanya la cançó de Carne de cañon va ser editat, muntat i produït íntegrament pels membres del grup de la Xenillet Band, perquè es tracta d’un projecte global en el qual no únicament es pensa en la part més visible de la música, sinó també en tots aquells oficis o llocs que estan després d’una actuació o en la labor que no es veu, però que és tan necessària per a poder escoltar i gaudir de la música. La labor de la Fundació Nova Vida no va passar desapercebuda per a la societat torrentina ni, per descomptat, per a la valenciana; de fet, a la Universitat de València existixen diferents referències a la seua participació en les Facultats de Treball i Educació Social, on han actuat i també contat la important experiència del projecte de la Xenillet Band. Juanito Sarampión va ser la segona cançó amb la qual pretenien donar una visió del que és el barri del Xenillet de Torrent i la diversitat cultural que el caracteritza. Més d’una vintena de xiquets i xiquetes van participar en el vídeo, gravat principalment a diverses localitzacions de la ciutat, i en el qual es narra la història del fill d’un matrimoni format per un gitano i una cubana, que es casarà amb una dona hindú.

El projecte de la Xenillet Band, des dels inicis, com totes les activitats que organitza la Fundació Nova Vida, té molt poc de finançament, però compta amb la gran labor de les persones voluntàries que s’encarreguen d’entregar els seus coneixements a canvi de la satisfacció de trobar el local d’assaig ple i menys joves al carrer a la mercé d’unes altres activitats.

El projecte patix una aturada que el deixa inactiu, com tota activitat musical, social i en públic, al març de 2022, amb l’arribada de la pandèmia provocada pel virus de la covid. I la Fundació Nova Vida s’ocupa de ser un referent en l’atenció a les persones amb necessitats tant del barri com de fora del barri. A tal punt és un

referent, que quan semblava que podrien reprendre la seua activitat més o menys normal, no sols amb la Xenillet Band, sinó amb altres projectes dormits en la recambra, es produïx la invasió d’Ucraïna, de manera que se’n van a la frontera a portar-hi famílies; en l’actualitat més de 40 famílies d’aquell país es troben al nostre municipi a càrrec de la Fundació, però com Javier Noguera diu: “sempre hi ha coses bones en tot el que no sembla tan bo”. En estes famílies hi ha persones que tenen grans dots per al ball i coneixements musicals que compartixen amb les altres famílies; s’hi ha format un grup, un taller, esta vegada de ball, que es coneixen com a “PROMESES”, per les samarretes que els van regalar, totes iguals. Serà desficaciat, en un futur no molt llunyà, poder vore un musical interpretat per la Xenillet Band i ballat per les PROMESES...?

Recorregut músical per les nostres comarques

Alba Català

La música en valencià triomfa entre la joventut actual. Com a jove de la nostra comissió i, aficionada a la música en valencià Alba ens recomana una recopilació de cantants i grups. Com se sol dir, no estan tots els que són, però si són tots els que estan.

Esther Baix Maestrat

PLana Baixa Apología

Camp de Túria

Bajoqueta Rock, Mafalda, María Faudel, Mireia Vives

Horta Nord

Arjé

València

Borja Penalba, Cactus, Maluks, Pupil.les, Tomàs de los Santos, Xavier Sarrià

Horta Sud

Jazz Woman, La María, Pau Alabajos, Vicent Torrent

Ribera Alta

Dani Miquel, Jonatan Penalba, La Fúmiga

Ribera Baixa

La Costera

Aina Koda

Feliu Venturar, Pep Gimeno “Botifarra”

Vall d’Albaida

El Comtat

Andreu Valor

Auxili

L’Alcoià

El Diluvi

Vinalopó mitjà

Vienna

La Safor

Zoo, Sis veus

Marina Alta

Sandra Monfort, Smonkins Souls

Baix Maestrat @soc_esther @socesther

Esther

Amb la publicació del seu primer EP “Les teues ales”, Després de ficar la seua veu al himne de la pilota valenciana “Juguem amb el món”, de diverses col·laboracions i més de 60 concerts en any i mig, presenta a octubre de 2022 el seu primer disc Les cartes que mai vaig cremar. En nou cançons la cantautora exposa el seu viatge emocional en el seu creixement com a artista.

Aquest gener de 2023, la de Vinaròs serà l’encarregada de tancar el cicle de “Les Arts és Músiques Valencianes” on compartirà escenari amb músics amb una amplia experiència en el panorama musical valencià.

PLana Baixa

Apología

Apologia Grup www.apologia.cat

Després del seu debut l’any 2019 amb el primera àlbum que dona nom al grup, els vilarrealenses paraven la seua gira a causa de la pandèmia. Per tal de calmar la frustració d’una acollida tan impactant i una caiguda lliure que els va tancar a casa, començaren el seu segon disc Eterna Tempesta, on a través del punk-rock expressen la seua lluita i reflexions amb cançons contra el feixisme, sobre l’impacte i el perill de les xarxes socials, o contra tots aquells que roben els somnis de la infantesa.

Camp de Túria

Bajoqueta Rock

Bajoqueta rock

Amb una trajectòria de vora 35 anys amb el “rock rural”, tal i com ells mateixos van batejar, presenten uns espectacles d’allò més excèntrics sempre amb humor a les seues lletres.

La discografia dels de Riba-roja de Túria compta amb 4 àlbums, a més d’editar l’any 2009 les cançons dedicades a animar al Valencia CF. Una de les cançons més populars i crítiques del grup és “La taronja no funciona”¸ que 25 anys després de la seua publicació s’ha tornat un himne per als milers de productors de la taronja, per la seua critica a com és tracta el nostre producte estrela i als seus agricultors.

Camp de Túria

Mafalda

Amb una trajectòria que comença l’any 2010, els integrants del grup continuen fent créixer un gènere musical propi a partir del rock, reggae, ska, hardcore i funk.

La crítica social de caràcter combatiu els ha llençat després de la pandèmia mundial als escenaris més importants dels actuals festivals on no renuncien als seus ideals i caràcter.

L’any 2019, després de publicar el seu cinquè àlbum i amb motiu dels 10 anys de vida en la música, van fer una gira internacional que els va dur per primera vegada a creuar el Pacífic. La defensa dels drets de les dones, la solidaritat, els drets humans, la llibertat i la unió dels pobles són els temes de lluita per excel·lència.

Els seus temes més escoltats a les grans plataformes compten amb vora 3 milions de reproduccions. Ambdós temes, de diferents àlbums, parlen de la defensa i respecte a la diversitat en tots els seus àmbits. En el cas de “La llorona” parlen de homosexualitat o discapacitats que han de sobreviure a les normes que ells prenen com a arma política. “En guerra” apel·la a les dones, que estan en guerra, per a que deixen de callar i siguen respectades.

El seu últim treball, esclata amb la pandèmia i la crisis de l’any 2009 fent al·lusió a una “generació maldita”, la seua generació que ronda la trentena. Amplien la crítica en línia amb l’avanç de la societat: 5G, virus, toc de queda i memòria històrica que tan perjudicada s’ha vist en els últims anys.

Han fet servir la seua trajectòria per trencar barreres, acabar amb els prejuís i, sobretot, obrir ments.

Camp de Túria

María Faudel

@maria_faudel Maria Faudel @Maria_faudel bio.site/maria_faudel

“Alcem la veu per totes les que han resolt els grans misteris de la ciència i de la terra, pioneres amb obstàcles que han lluitat per un món millor.” Des de Lliria, amb la cançó d’autor vol transmetre la seua visió dels temes d’actualitat amb un repertori íntim, captivador i plural. Compagina la seua carrera artística amb la docència i a més, tracta temes socials d’actualitat i relacions personals.

Forma part de “Les percudones”. Cinc dones que junten percussió, cant i dansa per parlar de fertilitat, educació i infantesa.

Camp de Túria

Mireia

Vives

De Bakanal a Rapsodes, en duet amb Borja Penalba i Ovidi4 , Mireia Vives compta amb una carrera musical ben sòlida. A banda de musica, ha fusionat poesia i il·lustracions i musicat diversos poemes. Ha publicat huit discs en el diferents grups en que ha estat, amb col·laboracions de tot tipus però l’any 2017 junt amb Penalba, publiquen el segon disc Línies en el cel elèctric, on fan un homenatge als paisatges i les persones que conformen els duets, d’ací naix l’espectacle escènic Nictàlgia en el cel elèctric.

L’últim treball del duet, es publicà al 2019 amb un total de 19 cançons originals, poemes musicats i versions de referents musicals.

Horta Nord Arjé

Andreu Cano Soriano o qui va explicar amb un rap el monument gran de Cronista l’any 2022.

P.A.U.S.E. va ser el tema de la falla que donà nom també a la cançó que va escriure per a parlar dels anys de pandèmia com si fora un videojoc i tot el que ha comportat, que el món es parara de sobte.

P.A.U.S.E. a més és l’acrònim de Persones Acceptant Una Soledat Efímera. Buscant contar la realitat de la vida en la gran ciutat després d’una pandèmia a través de la poesia del segle XXI, el rap.

Participant també del grup Suquet de rap, amb lletres de caràcter antifeixista, feminista y de crítica política.

A banda de ser professor de valencià, també presenta el podcast Goderap amb ritmes de hip hop, rap i música urbana a la radio de Godella, el seu poble natal.

Borja Penalba València

Borja Penalba

@BPenalba

Podria ser un dels artistes més coneguts de la música en valencià i a l’hora més “discret”. Després de deixar el grup de rock del que formava part, va composar la música de la sèrie La forastera i junt amb Lluís Llach, la banda sonora de la pel·lícula Salvador. Des de l’any 1997 ha participat amb discografies com Mésdemil, Propaganda pel fet!, Temps Record i amb la seua pròpia edició.

Vora el 30% dels cantautors i grups musicals que apareixen a aquest espai, han comptat amb les pinzellades de Penalba, ja que la seua trajectòria passa per quasi totes les branques d’un cantautor; compositor, productor, arranjador i músic.

Cactus

La música “a la valenciana” del grup barreja la música urbana amb hip hop¸pop i música electrònica.

L’any 2018, publiquen el seu primer disc i fins a aquest tercer han passat diferents artistes pel grup. Aquest 2022, dediquen el tema Buggy a un dels vocalistes, amb aquest mateix nom artístic, que formava part del grup des del primer disc i estava immers en la producció d’aquest tercer disc, quan va partir.

El grup compta amb grans èxits que donen ritme a molts dels festivals de l’actual panorama musical.

Maluks

El mestissatge i el multiculturalisme són l’essència de la música en les veus de Marina Bolea, Laura Honrubia i Núria Pons i les bases musicals de ls discjòquei Maria Deltell. Fer comboi amb les seues reivindicacions feministes, d’autoaprenenatge, treball col·lectiu i crítica política-social, és l’escenari que serveix de finestra per a llençar el seu missatge. Conten amb només l’àlbum Som i Vibrem publicat l’any 2021, però amb innumerables singles i col·laboracions prèvies.

Sobre l’any 2019, tantegen molts dels estils que avui les descriuen, es decanten per les electró-cúmbies, el reggae, trap, ritmes tropicals i dancehall, encara que les seues produccions sempre mostren una bona fusió de tots aquestos.

Defensores incansables de la cultura popular, del progrés i el suport són la bandera combativa de les quatre dones que ja s’han convertit en un dels directes més festius dels últimes anys. Reflex d’això és que recentment, han guanyat dos premis, un com a millor directe de l’any, que suposa una projecció enorme per a les quatre. Els seus ritmes donen pas a ballar, passar-ho bé i estar de festa, però sense oblidar el missatge social que llencen.

Pupil.les

@pupiles_oficial

Mireia i Natalia, les cantants junt amb el discjòquei Dj Rule des de l’any 2017 s’han convertir en un dels grups més interessants de la nova escena musical. El grup va nàixer l’any 2014 a València, i amb el seu primer disc “Bruixes de dol” ja van recórrer bona part del País Valencià i Catalunya, amb els seus missatges feministes, reivindicatius i sobretot festius. Amb el segon disc “Les silenciades”, viatgen a Madrid, Castella, Andalucia, Galiza i Euskal Herria.

Defensores de l’amor respectat, de trencar amb els estereotips de la sexualitat femenina i contra el masclisme i la violència de gènere, el rap electrònic dona forma a altres estils com el reggaeton o el punk.

Un dels temes més destacats és “Estima’t” que dóna visibilitat a la sororitat i l’empoderament femení que “rebossa força, vol menjar-se el món”.

Tomàs de los Santos

Amb sang argentina corrent per les seues venes i criat amb una àmplia banda sonora, el cantautor adopta la llengua valenciana com a seua. Abans de endinsar-se en el món de la música com a professional, pren consciència de la situació del seu país i lluita pels drets col·lectius tant de caràcter polític com social.

No és fins a 2014 junt amb Borja Penalba que publica el seu primer treball

“Dones i dons” dedicat a les dones i al saber i qualitats humanes. El darrer àlbum publicat a 2021 La rosa als llavis va ser guardonat com a millor disc de cançó d’autor amb el premi Ovidi Montllor.

Xavier Sarrià

Cantautor i escriptor, naix l’any 1977 a Barcelona, però es trasllada a València on amb 13 anys funda el seu primer grup de música. Com a fundador de la banda Obrint Pas que es va dissoldre al 2013, comença una lluita incansable contra la condemna política sobre la llengua valenciana. Després de publicar dos llibres de narrativa, l’any 2017 publica el seu primer disc en solitari “Amb l’esperança entre les dents” que el va dur a visitar Japó, Corea o Alemanya.

L’artista compromés amb la llengua valenciana també ho fa amb la societat quan al 2020 publica la BSO “No s’apaguen les estreles” de la pel·lícula La mort de Guillem.

L’actitud combativa antifeixista de Sarrià arribava aquest 2022 amb Causa, el segon treball en solitari on la seua música continua amb la cultura popular. Continua la seua baralla contra l’opressió, defensant la resistència dels moriscos del País Valencià de principis del segle XVII, de superació, de pors i inseguretats.

Horta Sud

Jazz Woman

Amb la barreja de gèneres com el trap, la salsa, la bachata o el hip-hop, el seu discurs és de denúncia social, des de la importància de l’empoderament femení fins a l’assetjament escolar, jugant sempre amb una narrativa de conflicte lingüístic entre el valencià i el castellà, El ritme, l’alegria i sobretot eixes ganes de ballar, són l’essència de Carmen Aguado en qualsevol dels seus tres discs. Nascuda a Aldaia, ubica l’Horta al mapa.

L’any 2021, el segon disc Maléfica, rep el premi Enderrock per al millor àlbum de musica urbana.

Un dels himnes de l’artista és la cançó Amor i Amistat, sent un dels temes més escoltats d’entre els seus treballs. Una declaració profunda d’amor a l’amistat, a aquelles persones que et lleven les pedres del camí i que et serveixen de salvavides, d’amor, amistat, família i futur.

La María

L’1 de novembre de 2021, un tweet de l’olivense Maria Bertomeu comença a compartir-se i propagar-se per les xarxes socials. La seua versió d’‘Arranquen vinyes’, una cançó de tradició d’Alcàsser, circula per les grans veus i cares famoses del panorama valencià.

A les xarxes, ha compartit més de cinquanta vídeos on fa versions d’himnes de diferents generacions i estils.

Després de la pandèmia, Maria Bertomeu, que és saxofonista, es llençà a estudiar cant valencià al Conservatori de Catarroja, on al seu moment només cursava primer amb altra persona.

La seua dolça i particular veu acompanyada de la guitarra donen un alè molt personal a la cançó de tradició valenciana.

Al novembre del 2022, publica el seu primer single ‘Mon Vetlatori’ que parla del soterrat d’una Maria que ha d’abordar l’abús en les xarxes socials. La seua proposta trenca la tradició musical i regular del cant en valencià amb una pinzellada disruptiva que dòna al senzill un caràcter molt especial.

Pau Alabajos

D’occident a les ciutats més destacables d’Estats Units, el torrentí va començar cantant als carrers de Ciutat Vella. Al 2012, va celebrar un concert commemoratiu pels seus 10 anys de carrera musical amb l’Orquestra Simfònica del Coral Romput.

El seu últim disc va ser publicat al 2020, però ha dut a terme diferents projectes com els tallers didàctics i de foment de la lectura amb “Estellés a cau d’orella” enfocat al alumnes on s’exposa el context històric, literari i emocional dels poemes del poeta.

Fins a el darrer any, ha guanyat un total d’onze premis i ocupa el càrrec de secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor.

Horta Sud

Vicent Torrent

Ferm defensor de la cultura, les tradicions i la llengua valenciana, el musicòleg, més conegut per pertànyer al conjunt Al Tall, és l’autor de lletres com Tio Canya o Quan el mal ve d’Almansa. En un primer moment forma el grup Equip València-folk que estigué actiu des de 1968 a 1972. Al 1975 forma part de Al Tall fins a la seua dissolució al 2013. En un temps inactiu del grup, va publicar el seu únic disc en solitari Rosa perduda, amb un contingut més íntim i personal. A final dels anys 80, escriu La música popular, el seu primer llibre. Durant 1984 i fins a la seua jubilació en 2009, va dirigir la campanya escolar Tallers de música popular i la col·lecció discogràfica Fonoteca de materials, amb 32 disc de llarga durada publicats i un extens arxiu no publicar de documents sonors de música tradicional valenciana. L’any 2021 present el relat musical i la història de tota la seua vida dedicada a la musica amb l’espectacle “Racons i cançons” amb un component emocional i sentimental sense oblidar política i crítica social.

Ribera Alta

Dani Miquel

La seua veu és l’himne de moltes generacions de xiquets i xiquets que hem escoltat com el de l’Alcúdia recuperava cançons infantils tradicionals valencianes, fent viatjar la ment de totes i tots per la seua màgia. Amb eixa recuperació, també compta amb instruments antics, com la viola de roda, i joguets musicals que li ajuden a assolir textures i matissos d’allò més peculiars.

Amb produccions pròpies i revisitades, ens convida a utilitzar la nostra llengua valenciana amb la transmissió de valors solidaris, de respecte, estima i inclusius.

La seua carrera també traspassa els sentits, amb contes infantils, llibres-disc i propostes de jocs creatives.

Ribera Alta

Jonatan Penalba

@jonatanpenalba Jonatan Penalba

Amb oients de tota la Península, la seua jove veu interpreta la cançó tradicional valenciana a través de les albaes, fandangos, cants de batre o jotes. L’any 2018, publica De soca-rel on mostra les adaptacions d’alguns clàssics valencians com Al País de l’Olivera, Tio Canya o L’u D’Aielo.

REVERSIONS, és el seu últim treball que és va publicar a 2020 que va guanyar el premi Carles Santos, com a millor disc de difusió i mestissatge.

Ha col·laborat amb un gran número d’artistes de la música tradicional, encara que un dels seus últims èxits ha sigut amb la cançó Llavors, on participa en una declaració d’amor cap al País Valencià.

Ribera Alta

La Fúmiga

Amb les arrels de banda de musica d’Alzira, l’acollida del grup ha sigut una explosió generacional d’entusiasme i optimisme. L’any 2019, brollen els primers temes que s’han convertit en himnes amb Meditarrania i Karrasketon.

Han passat de la festa del primer àlbum Espremedors, a l’amor amb l’EP de Pròxima Parada i de moment han arribat al creixement musical i madur sense deixar de costat les melodies dels seus instruments de vent amb el segon àlbum Fotosíntesi.

El segell de la banda és la festa mediterrània als seus concerts, que més que això són una hora i mitja d’incansables ganes de que mai acabe l’espectacle, de que cadascú dels seus músics continuen donant tot en cada nota.

De sexualitat, d’amor propi, d’una relació que fracassa, de les nostres “mamis” on barregen un estil “reggaetoner” amb un missatge profund, de discursos d’odi, de fer petits els nostres problemes i un gran homenatge a la nostra terra. En els últims mesos, han visitat dues vegades Torrent, on no han deixat cap dubte de la seua essència, de les seues ganes per que la gent disfrute de la seua música i arribar a totes les persones.

Ribera Baixa

Aina Koda

La lluita de donar al rap femení el mateix valor que al masculí, té veu de dona i és la de Aina Koda.

Després d’haver fet alguns senzills, l’any 2021 llença el primer treball “Dosis” amb el que va guanyar el Premi Ovidi com a Millor Artista Revelació.

Des de Polinyà de Xúquer, va començar a tocar la guitarra de manera autònoma al temps que descobria la música en valencià. El seu primer tema gravat a un estudi “Querida España”, explicita el seu descontent amb el panorama polític i social d’Espanya. Contra la corrupció dels diners públics, exposant la justícia que s’ha pres amb violacions a dones, defensant la llengua i contra la tauromàquia.

Juntament el seu productor i DJ, Agon, publicà “Dosi”, un EP de tres cançons on a banda de parlar d’ella deixa clara la seua lluita per a visibilitzar les dones al rap.

L’any 2022 va publicar diversos senzills que donaran pas al primer disc.

Percussió, guitarrons, violoncel, guitarres, llaüt i buzuki acompanyen les sis veus femenines que composen el grup que fan homenatge a la musica tradicional valenciana i la poesia.

L’any 2013 després del seu Homenatge a Vicent Andrés Estellés, presentaren al 2018 el seu nou repertori Els dies i les dones. L’amplitud vocal d’aquestes dones exalten la tradició musical amb cants de batre, jotes, havaneres, malaguenyes o boleros, on conten el pas de la vida des del bressol fins la mort.

Venen “d’on van voler fer una falla, terra de foc i de sal”, la seua música independent en llengua valenciana, defensora de l’escola publica en valencià, la crítica més dura a la política opressora, la normalització de la sexualitat amb una irònica metàfora contra les doctrines religioses, contra les bandes futbolístiques que encenen l’humor de les grades, en suport del treball al camp, sempre del costat del poble i un llarg etcètera que mostren el seu descontent amb pràcticament tota l’escena actual del país valencià. Amb una trajectòria poc comú que els va disparar amb el seu primer tema Estiu, que aquell estiu de l’any 2014 no parava de sonar per tota València, comencen a recórrer els escenaris de València, Barcelona o Madrid, però és amb el seu primer disc que impregnen amb el seu sever missatge social en valencià la majoria de territoris de parla castellana.

Des de La Safor han utilitzat el rap, el ska, el rock o el hip hop en els seus tres àlbums. L’últim, Llepolies, va entrar directament al número 10 en les llistes de ventes, amb grups i cantants d’índole internacional i com no, de parla castellana o anglesa. Aquest últim disc, és un reflex de la maduresa del grup, un àlbum que es va planificar a una casa rural tancats, després d’anunciar la seua parada amb un últim concert al Palau Sant Jordi a Barcelona l’any 2019. Han viatjat a Japó, Hongria, Alemanya o Palestina, però el seu tenaç juí queda ben retractat amb l’últim senzill que llençaren al juliol, on parodien al Quixot en el videoclip de Panya. La intenció és expressar en una època medieval com els artistes perceben Espanya. Amb un estil que torna a sorprendre amb música electrònica, bases molt variades i canvis de ritme, Zoo torna a obrir-se a un ampli públic on la seua música mai es separa de la seua ideologia.

La Costera

@Feliu Ventura @FeliuVentura Feliu Ventura

@feliuventura www.feliuventura.cat

Procedent de Xàtiva i fill del cronista oficial Agustí Ventura, dona forma a un discurs irònic i de prosa elaborada del so pop rock acústic.

L’any 1996 publica en format cassette la primera maqueta, però no es fins l’any 2000 que publica el CD Estels de tela quan aconseguí ser el cinquè millor disc d’Enderrock i la cançó “Estadi Xile” la tercer classificada al Festival Internacional de Todas las Artes Victor Jara de Xile. Malauradament, amb una trajectòria molt amplia no és fins l’any 2015 que actuaria per primera vegada al seu poble natal, degut al canvi de govern, quan també publica la seua primera novel·la “Com un record d’infantesa”.

Després d’onze treballs publicats, l’any 2022 anuncia un disc digital del concert: “Feliu Ventura, Amics i Referents” i un nou vinil.

Pep Gimeno “Botifarra”

De la terra dels socarrats fins al cor del Botifarra. L’essència de la dignitat d’un poble valencià que recupera les cançons populars de tradició oral de cada racó del País Valencià, dites, patrimoni i cultura immaterial i ara també material.

Un viatge a través del temps en el que s’ha convertit en un referent de l’ús del valencià i obri les portes de la “Casa Cuesa” convertint-la també en un punt de referència cultural valenciana on s’han pogut celebrar, entre altres, concerts homenatge als sanitaris després de la pandèmia.

La seua àvia li cantava des de ben xicotet, cançons que es perdien per no estar escrites a cap lloc per la seua tradició oral. En eixe moment comença el seu camí on decideix viatjar pels pobles i enregistrar les gravacions.

La seua inquietud quedava enregistrada en un antic cassette on gravava xirigotes, romanços i dites que escoltava de sa mare. Avui dia conserva més de 200 cites on ha enregistrat la memòria musical de tot un poble. El cant de batre és el que més l’identifica, també és el més antic en la nostra llengua, que va conviure amb les cultures musulmanes i jueues.

L’U d’Aielo o Malaguenya de Barxeta, encara continuen sonant en les seues gires, que recorren diferents punts de la Península i fins i tot festivals com el Feslloch.

Vall d’Albaida

Auxili

Des d’Ontinyent deixen marca de les seues arrels valencianes, l’escola pública i amb valors.

A través del reggae, el rap o el ska, sembren temes d’amor i desamor, d’amistat, fraternitat, però també de denúncia social, de crítica a la pèssima gestió política o la brutalitat policial als carrers, tot reduït a lo que ells anomenen Babilonia que no és més que el monstre del capitalisme.

Després d’un “guaret” de dos anys on el grup deixa de cultivar el panorama musical amb les seues cançons, han tornat amb el seu nou disc publicat el 2022. Treballen amb nous estils com el mambo, el dancehall o la música electrònica. En aquest últim àlbum, destaquen les metàfores atrapant paral·lelismes entre la dependència als mals hàbits i les relacions tòxiques o les renúncies que comporta fer música amb segell Auxili.

El Comtat

Andreu Valor

Andreu Valor @andreu_valor

@AndreuValor

andreu-valor.blogspot.com

Des de Cocentaina, l’any 2008 va decidir començar el seu camí en solitari amb un missatge i un compromís social que ha derivat amb els anys en un cantautor “insurrecte”. Amb el seu disc Bandautòrium publicat al 2016, compta amb un total de huit col·laboracions entre les catorze cançons que el formen. Va ser guardonat l’any 2020 amb el premi Carlos Santos com a millor disc de cançó d’autor. No només compta amb una trajectòria musical molt amplia amb espai per a l’emoció, sinó que també ha estat temptant amb la recerca de noves sonoritats que permeten l’homogeneïtat entre el caràcter clàssic i la seua reflexió personal.

El seu nové treball “Un nou món” ens transporta a un espai utòpic on tot és possible.

Marina Alta

Sandra Monfort

Sandra Monfort Oliver @sandramonfortoliver

De la guitarra clàssica a la electrònica i la poesia. L’any 2021, publica el seu primer disc en solitari: Niño, Reptil, Ángel. El projecte Es converteix en l’Artista Revelació dels Premis Carlos Santos on li reconeixen la seua pròpia mutació personal imaginant històries y canalitzant el seu dolor a través de les històries que inventa des de la tendresa. Inspirada pel camp i la natura, també representa el cos no normatiu, la vulnerabilitat, la por o la espiritualitat.

Forma part del grup Marala, el trio musical que unifica el català en veu de Selma Bruna, el valencià de Sandra Monfort i el mallorquí de Clara Fiol. Amb la polifonia per bandera interpreten la música d’arrel tradicional des de la mirada jove.

Smonkins Souls

Nascut a Pego, el grup de rock es forma l’any 2010 amb quatre integrants. L’any 2013 llencen L’espenta, el primer disc que sorgeix en un context d’inestabilitat i injustícia. Les cançons de l’àlbum són un alè de positivisme i esperança. Dos anys més tard, publiquen el segon disc on comencen a entrar en molts cartells de grans festivals. El ritme més rocker del grup, se sent en cada una de les seues cançons i descriuen missatges que encisen. El seu última treball, La cura¸es reflex del seu creixement on les seues cançons s’han gravat en diferents estudis i amb molts productors, mostrant de nou la seua versatilitat. Aquesta vegada parlen dels vincles afectius, de la soledat, de ruptures sentimentals, de creixement sa i evitar comportaments tòxics.

Després de recórrer tot el territori peninsular, aquest any 2022, viatgen fins a Mèxic per a traspassar, més si cap, les fronteres que no els limiten. El quartet format per Carles Caselles, Josep Bolufer, Pau Camps i Marc Miralles, obri el disc amb un cançó que descriu la “soledat” en la que ens hem vist obligats durant l’any 2020.

Pocs grups musicals tenen la capacitat de remoure i transmetre tant no només amb les seues lletres sinó amb la seua espectacular escena en un concert. Siga el tamany que siga l’escenari, sempre se’ls quedarà xicotet.

L’Alcoià

El Diluvi

La música tradicional valenciana, la cúmbia o la rumba són els estils més característics que donen melodia al folk modern del grup. Amb violins, bandúrries, guitarrons o acordions diatònics donen forma al seu segell de “mestissatge mediterrani”.

Format a l’Alcoià, l’any 2011 fan un recopilatori de versions d’Ovidi Montllor i d’aquesta manera esclaten als escenaris del territori de parla valenciana i catalana fins a recórrer molts més llocs amb el seu recentment publicat quart disc.

Clars defensors de la diversitat en totes les seues formes, han arribat a publicar el seu tema clau “I tu, sols tu” en francès, gallec, euskera, occità, aranés, asturià, castellà i anglés.

Vinalopó mitjà

Vienna

Entre Monòver i Petrer, l’any 2019 Artur Pérez i Pau Castillo, comencen aquest projecte obrint-se pas amb l’EP, Hem trobat un pis per a llogar¸amb un total de cinc cançons. La acollida del grup es veu interrompuda per la pandèmia, però ixen reforçats amb l’oportunitat per a poder preparar el seu primer àlbum Tot allò que una vesparada morí amb les bicicletes.

Un nou model de música pop amb influències de Manel i Els Jóvens, al grup ja en són quatre amb Victor a la bateria i Julio amb la guitarra i melodies de saxòfon.

La tendresa de l’amor, la nostàlgia dels records o la innocència de la joventut entre els pobles on han crescut i la ciutat d’Alacant són el paisatge on Artur, “professor de valencià lletraferit”, troba el camí per a expressar la seua intimitat.

Ja conten amb senzills en col·laboració dels gran grups de l’escena musical valenciana.

Més d’Alacant que la Dama d’Elx, volen ficar la ciutat i la seua identitat per damunt de tot i crear un imaginari col·lectiu amb la cançó Alacant o el Pop d’Aquí.

i, en valencià!

El repte de cantar en valencià

Laura Sena

Les noves formacions no l’han tingut tan difícil. Han emergit quan la música en valencià estava de moda entre les institucions, que han programat més concerts i actuacions que mai. I han trobat també un públic més receptiu, conformat per diverses generacions que ja s’havien educat en valencià en l’escola. Tal vegada per això, hui trobem un ampli ventall d’estils en el panorama cultural musical valencià. No obstant això, cantar en la llengua pròpia encara és un repte en una autonomia on massa vegades s’associa amb la reivindicació política, fins i tot quan les lletres d’artistes i grups no tenen cap contingut protesta o reivindicatiu.

En aquest article analitzem la situació actual de la música en valencià i el seu recorregut en l’actual etapa democràtica, a través del testimoni de sis grups i artistes referents, que representen estils diversos i generacions distintes. Des dels torrentins Vicent Torrent d’Al Tall i Pau Alabajos, o el catarrogí Miquel Gil, fins a Aina Koda i La Fúmiga, passant per Bajoqueta Rock. En la selecció inicial hi havia algun altre nom, que ha rebutjat col·laborar en aquest article.

I reflexionem sobre el panorama musical valencià gràcies a la col·laboració de vuit periodistes: Ada Dasí, redactora en l’Horta del diari Las Provincias; Voro Contreras, redactor de Cultura del diari Levante-EMV; Violeta Peraita, redactora de l’Horta del diari Levante-EMV; Silvia Tormo, directora del diari El Meridiano de l’Horta; Manuel Furió, director d’Hortanoticias; Miquel Pérez, periodista de la cadena COPE en la Safor; Verònica Castillo, periodista de l’Ajuntament d’Alaquàs, i Pilar Moreno, responsable de Comunicació de l’Ajuntament d’Albal i Coordinadora de la Xarxa d’Emissores Municipals.

Després de sis entrevistes detallades en les quals artistes i grups s’han expressat amb una sinceritat que és encomiable, queda la sensació que la música en valencià encara ha de superar etiquetes i barreres, que provoquen que no sempre arribe amb naturalitat al públic.

I també es pot extraure de les respostes que una gran part de l’èxit actual de la música en valencià es basa en el finançament públic, ja que són les administracions les que fan una aposta important en la programació cultural local, comarcal o autonòmica. Un suport que ha arribat amb el canvi polític en la Generalitat Valenciana i l’arribada del govern del Botànic, que va ser per a molts artistes una segona transició, donat que hi ha pràcticament unanimitat a l’hora de qualificar l’etapa anterior del Partit Popular com a fosca i difícil. Eixes reflexions i els exemples que les acompanyen indiquen que, tal vegada, no hem assolit una maduresa democràtica en el terreny cultural i deixen un futur incert per a la música en valencià si es produïra un altre canvi polític.

Col·labora: Pau Alabajos

Redacció de les entrevistes: Ada Dasí, Verònica Castillo, Pilar Moreno, Violeta

Peraita, Silvia Tormo i Voro Contreras

Miquel Gil: “Hui som músics o proveïdors de continguts?”

Per Ada Dasí

Miquel Gil és una de les grans veus del panorama musical mediterrani que ha traspassat fronteres. La seua trajectòria començà des de ben menut a Catarroja, el seu poble natal, on acudia als assajos de cantants de la talla de Juan Camacho, Nino Bravo o Juan Bau. Son pare li va regalar una guitarra i la seua inquietud per aquest món li va fer enfonsar-se de ple en la música. Va ser un dels fundadors del grup Al tall en 1975, amb Vicent Torrent i Manolo Miralles, amb els que va recórrer part d’Europa fent-se eco de la música d’arrels, reconvertida a la situació que vivia el país en eixa època.

En 1986, desgastat per les modes imperants, deixà la formació buscant noves inspiracions i es va embarcar amb el grup Mare Internum, creat per Vicente Alonso per a les “Trobades de Música del Mediterrani” d’eixe any, al costat de Pepe Cantó en la percussió, Maribel Crespo al laud i Vicent Sabater als teclats. Els van acompanyar al “Encuentro Nacional de Canción de Autor para jóvenes intérpretes”, on Gil guanyà el primer premi ex aequo amb Javier Bergia. Després el grup passà a denominar-se Terminal Sur i gravà un disc en 1987 als estudis de Sabater y Gil, Viajero. Però de nou el seu caràcter inquiet

i creatiu el porta a iniciar la carrera en solitari, d’aquí sorgeix Orgànic, on el cant valencià pren el protagonisme barrejat amb altres estils ètnics. Katà, publicat en 2004, és la miscel·lània amb el flamenc i amb aquest CD entrà en el “World Music Charts Europe”, afegint una important projecció internacional al seu treball. Miguel Gil explica que començà a cantar en valencià pràcticament “sense adonar-se”. “Quasi tot el repertori d’espirituals negre de la meua època d’acampades de l’institut i del centre excursionista, venien traduïts de l’anglés al valencià”, diu i açò sumat a la influència del rock progressiu de Pau Riba o Jaume Sisa que estaven a l’avantguarda, feren que “acabara tenint un bon grapat de temes en valencià, però sense que fora una qüestió premeditada ni reflexionada”. El músic recorda que hi hagué una època dramàtica en la comarca de l’Horta Sud, en la que per cantar en valencià les actuacions se convertien en batalles campals. “Li dèiem la guerra de València i cada vegada que havíem d’anar a tocar a algun poble se’m feia de nit de pensar a haver d’aguantar els enfrontaments entre el públic. Actuar es feia carregós i pesat”, explica Miquel. També conta com anècdota la “protecció” de la Guàrdia Civil que ell i els seus companys tenien baix del seu pis a Albal, una vegada Al tall començà a sonar, al poc de la mort de Franco. “Estaven tots els dies baix de casa i jo els saludava”, bromeja. En l’àmbit personal el seu pitjor moment va ser quan tornà del servei militar que va fer a Ceuta “com a càstig”:“El reingrés a la vida normal va ser molta dura”. L’altra cara de la moneda ha sigut molt millor. Quan es refereix als millors moments de la seua trajectòria el to canvia i es fa més amable, inclòs dibuixant un somriure perquè “no hi ha un fet concret, són un bon grapat”. “Un d’ells és la gravació del CD en directe, poder treballar en Sabina Yannatou, que és una deessa; quan vaig guanyar el millor disc de l’any amb ‘Orgànic o el premi Puigporret en el Mercat de la Música de Vic que no havia guanyat mai un cantant de folck”.

“Les institucions ja no són l’enemic a batre, com passava abans en el sector tradicional”

També un altre dels moments memorables per a ell va ser quan li van concedir el premi en el “Encuentro nacional de jóvenes intérpretes”, encara que va ser ex aequo. “Acabava de deixar Al tall per a buscar noves sonoritats i un altre camí musical i va ser com una reafirmació, un reconeixement al que estava fent”, explica. Al mateix sac està quan va fer un bolo en el Millenium Parc de Chicago, davant de 40.000 persones i després el reconeixien pel carrer. Respecte al panorama actual de la música en valencià no té dubtes. “Està molt bé. Històricament mai havia passat que estigueren representants tots els gèneres musicals, hi ha de tot. Abans hi havia música de protesta, música amb missatge, però faltaven coses. I a més, la d’ara té una qualitat directament proporcional a la formació de les noves generacions”, comenta. “Ara, que tinguen treball, no ho tinc tan clar, però estan molt bé formats”, puntualitza. Per a Miquel Gil hui en dia, les institucions “ja no són l’enemic” a batre, que és el que passava abans en el sector tradicional i prop a ells. “Només els falta creure’s el potencial que té la música valenciana, la qualitat del repertori i la potencialitat a l’hora de poder exportar. Duen massa gorretes de New York”, comenta.

“Hi ha propostes majoritàries com Panxo i el seu Zoo que estan assolint quantitats de públic més que correctes i, a nivell mercat, estem funcionant amb normalitat”, assenyala respecte al panorama actual que no és ni de prop similar a quant ell començà.

“Les discogràfiques s’han acabat, això és propi de l’època analògica, i ara no té incidència, igual que les ràdio fórmules, gràcies als nous formats”, explica però insisteix en el fet que açò “té cara A i cara B, perquè han democratitzat la indústria”. “Hui en dia qualsevol pot gravar-se en plataformes en internet sense necessitat d’una discogràfica, una inversió o haver de fer còpies”. La pregunta que es fa és si en eixa cara B “continuem sent músics o som tan sols proveïdors de continguts gratuïts?”. “És un debat que està molt obert, però, siga com siga, cal apostar pel futur buscant la part positiva per a descobrir de què viurem”, afirma.

En eixa línia ens conta que de moment, no va a fer cap CD. “Estic treballant en un paquet de cançons que aniré llançant a les xarxes i utilitzant canals diferents com el streaming. Estem en un procés de canvi continue i molt xulo i serem capaços de trobar fórmules per a poder viure del nostre treball”, conclou.

Per Verònica Castillo

Aina Koda és una jove rapera de Polinyà de Xúquer “molt de casa i molt familiar”. Compagina la seua tasca musical amb els estudis de Periodisme a la Universitat Jaume I de Castelló. Va començar a escriure rap als 15 anys i, des d’aleshores, va descobrir el poder que la música li brindava per a transmetre al públic els seus missatges protesta i reivindicatius. Què vol transmetre Aina amb les seues cançons?

Les meues lletres són sempre un missatge protesta. Jugue molt amb l’humor i amb el joc de paraules. Parle de política, de feminisme, de com sóc jo. Intente transmetre el que em demana el cos en el moment en què estic treballant la cançó.

Sempre tens molt present el feminisme en les teues cançons. Crec que, com a dona, el feminisme ha d’estar molt present en les lletres. He aprés molt de dones com Tessa, que per a mi són referents en el món de la música, i crec que les persones que fem música i tenim la sort que ens escolten, tenim un poder de comunicar unes idees i unes ideologies que en altre àmbit no podríem. La música em permet eixa subjectivitat que el periodisme, per exemple, i ho dic com estudiant, no em permetria.

Aina Koda: “Les persones que fem música tenim la sort de poder comunicar idees que en altres àmbits no podríem”

Parles de tu en les teues cançons?

Parle de com sóc jo però d’una manera metafòrica i oculta. Demostre com sóc en les lletres que faig utilitzant mètriques, referències i aportant cultura. Et caracteritza també un evident joc de paraules…

M’agrada jugar amb les paraules, de fet, en la meua vida quotidiana sóc molt de fer acudits roïns.

La teua trajectòria musical comença escrivint cançons. Com passes a cantar? Va ser arran de la cançó Querida Espanya, una cançó que vaig escriure l’any 2017 com una crítica a la política i societat espanyola arran de la situació que en aquell moment s’estava vivint. Va ser quan em vaig interessar per la gravació en estudi. La cançó va ser publicada finalment l’any 2019 i va ser quan em vaig adonar que aquest tema podria ser el començament d’una carrera musical. A partir d’aleshores, vaig conéixer la meua actual parella, DJ i productor del projecte Aina Koda, i des del 2020 treballem junts. I de sobte… Dosis, un treball amb el qual entres per la porta gran. Exacte, amb ell vam guanyar el Premi Ovidi artista revelació 2021 i el premi Tresdeu al millor llançament musical. Ens ha donat un gran impuls. Sempre m’he interessat per aquest premi i pels grups que resultaven guardonats però estar en l’escenari mentre grups com Zoo o La Fúmiga t’estan escoltant… conéixer-los allí en persona… això ja va ser un premi. Quin ha sigut el moment més difícil de la teua trajectòria?

El començament és sens dubte el més difícil però el més il·lusionant. Et permet moure per molts llocs diferents, tot i que sense pressupost i fins i tot arribes a actuar gratis. El més complicat és saber fins a quin punt vols estar fent concerts gratis i per a qui.

I el millor moment?

Quan saps que la gent t’escolta perquè li realment li agrades. Ara sé que hi ha gent no sols m’escolta perquè em reconeix sinó també perquè agrade. Això puja l’autoestima.

Alguna anècdota?

Recorde gravar en l’armari del pis de Castelló, posar el micro entre dos coixins… Algunes cançons com Diumenge de matí o 016 es van gravar així. A partir d’aleshores buscàrem més qualitat.

música, diversitat i, en valencià

T’ha condicionat el fet de ser dona?

En el rap és molt complicat que una dona brille pel que fa, per la forma de rapejar que té. Tot i això, és cert que hi ha molts homes i també discogràfiques que estan donant molta visibilitat al que fem. Al País valencià hi ha moltes dones que fan música de qualitat però cal una indústria que aposte per elles. Creus que una dona rapera arribarà a tindre el mateix valor que un home?

Jo crec que la societat ha canviat i, tot i que hem de trencar alguns estereotips, algun dia una dona arribarà a omplir un WiZink Center ella a soles. Perquè música en valencià?

Vaig començar a escriure en castellà sense pensar-ho, perquè escoltava rap en castellà i em va influir. Però, va arribar un dia en què vaig pensar: parle valencià, pense en valencià, somie en valencià… perquè no vaig a escriure en valencià? Quan vaig conéixer altres grups, vaig dir: anem a cantar en valencià. Com veus el panorama musical?

Tenim un panorama molt divers amb projectes de qualitat molt diferents. Hi festivals com Festivern o Festilloc que estan donant a conéixer a molts grups però, tot i això, crec que manca encara suport institucional. És necessari fomentar i apostar per altres tipus de grups que eixen del estàndard que coneguem.

El públic ho demana?

El problema és el desconeixement. El públic necessita buscar grups que realment li agraden i no quedar-se estancat en la música que ja coneix. Falta molt treball de difusió i donar a conèixer.

En quin moment està ara Aina Koda?

Estem en una etapa molt més estable perquè estem fent un disc gràcies al Premi de les Cases de la Música Zona 9 que ens dóna una subvenció per a poder pagar el disc.

Fins on vol arribar el projecte d’Aina Koda?

Estem arribant a un punt en què el nostre objectiu s’està complint, que era traure el disc i actuar en festivals que encara no puc avançar. L’objectiu més pendent que tenim és seguir disfrutant la música que fem.

Un missatge a qui et coneix i a qui no…

Que escolten la meua música. Mai em quedaré estancada, intentaré innovar per a trobar noves fórmules per a gaudir i fer gaudir.

“Al País Valencià hi ha moltes dones que fan música de qualitat però cal una indústria que aposte per elles”

Bajoqueta Rock: els Rolling valencians celebren 35 anys empoderant la llengua i el món rural Per Pilar Moreno

La banda compleix 35 anys entonant música rock, dedicant cançons a la quotidianitat, al món rural, amb lletres on prima el bon rotllo, el bon humor i que pugen a l’escenari amb performances excèntriques. Des de 1988 ho fan en valencià i amb total normalitat. Ni la pandèmia els ha apagat ni dividit, l’amistat nascuda al seu poble natal (Riba-roja), resta intacta i potser és la clau del seu èxit. Amb el pas dels anys, pinten canes -als que els queda pèl al cap-, mantenen la veu i el to carismàtic, de poble, planer, proper i han millorat -diuen- la tècnica musical. Són feliços fent feliç al seu públic i, recentment, la Generalitat Valenciana els ha escollit per posar veu al projecte “La ruta 99”, que combat el despoblament. Ha plogut molt des d’aquell 1988 a Riba-roja … Paco Lluis: Jo he perdut dos queixals en eixa trajectòria i els trobe a faltar (riu). Tenia 19 anys quan va nàixer Bajoqueta Rock, acabava de començar la carrera, no sabia res de música, però estàvem avorrits i vam crear el grup.

El temps ha passat volant, serà perquè hem fet les coses amb tota la passió del món. L’expectativa en aquell moment era zero, no volíem triomfar, sols passar-ho bé. Mai en la vida pensàvem que gravaríem un disc i ja tenim cinc.

Miguel Àngel: Jo he perdut el monyo (riu). El bressol del grup va ser Ribaroja, tots som del poble i molt amics. Una amistat que perdura, que la música ha reforçat i que ha sigut una part fonamental de l’èxit. La banda naix, inicialment, amb dos únics músics, el meu cosí Ramón i jo, la resta eren uns atrevits que agafaren els instruments i començaren a tocar. Fa 44 anys que estic vinculat a la banda de música del meu poble i uns quants com a mestre de l’escola de música, he aportat el que he pogut a Bajoqueta Rock: el meu paper de showman i el paper de trompeta del grup. Acabeu de dir adéu a l’històric saxofonista.

Miguel Àngel: Ramón ens va deixar el 3 de gener, una malaltia ha pogut amb ell. Era cosí meu i un dels fundadors, li dedicarem tots els concerts de 2023. Estiga on estiga, el saxo sonarà més fort que mai.

Sou una formació musical diferent de la resta?

Miguel Àngel: Alguna cosa diferent de la resta de grups hem de tindre, hem complit 35 anys i, amb el pas del temps, hem vist com es creaven i desapareixien grups. Ens creguem el que fem i el que diguem a les cançons, açò afegit al ‘feedback’ amb el nostre públic, que és clau.

Paco Lluis: Som els precursors del rock en valencià. Qquan vam crear el grup existia el folk, les jotes, les albaes, les cançons tradicionals, Al Tall i el Botifarra, però no el rock. Som diferents també perquè els nostres temes no parlen d’amor, sinó de coses quotidianes, amb expressions col·loquials que potencien el món rural. Eixe germen, eixe leit motiv, eixa jerga és la que inspira les nostres cançons i ens han connectat molt amb el públic. Et conte una anècdota. Després d’un concert es va acostar a nosaltres un home que havia perdut dos fills i ens digué: “M’heu arrancat un somriure”. És la millor crítica que ens han pogut fer.

Cantar en valencià vos ha obert o tancat portes?

Miguel Àngel: El tema de la llengua és molt delicat, però no entenc el debat en l’actualitat. Hem rebut pals de totes les bandes per cantar en valencià, però hem fet el que sabem fer i no hem sentit complexe pel fet de fer-ho. Les nostres primeres cançons van ser en castellà, per inèrcia. Eren còpies, versions d’orquestra, però acabarem qüestionant-nos el que estàvem fent; la nostra llengua materna és el valencià. Al grup hi ha castellano-parlants i no hi ha cap problema, la convivència de les persones està en la tolerància. Paco Lluis: A l’antiga ràdio i televisió autonòmiques participàrem alguna vegada de manera anecdòtica, molt residual, perquè ens convidava algun conegut. Políticament, no interessava que existira una estructura de música valenciana i, com som els més meninfots de tots, els més valencians, ens han relacionat amb el catalanisme, una xorrada com un piano. Nosaltres hem tocat i sonat molt a Catalunya, perquè el Govern català donava subvencions a les ràdios per emetre música catalana i han creat una audiència culturalment preparada per a assumir això. També hem actuat al Festival de Vic.

Vos han acusat de masclistes per algunes de les vostres lletres.

Paco Lluis: Este tema també hauria d’estar superat. La Igualtat hauria de ser un fet. Entenem el moment i anem amb cura, però les nostres lletres són informals. Alguna vegada ens ha tocat ajustar-les, les hem refinat i hem llevat ambigüitats, però les fem per divertir-nos i fer riure a la gent, sense maldat. Les Falles tampoc utilitzen el llenguatge inclusiu i s’accepta amb normalitat.

“Per cantar en valencià ens han relacionat amb el catalanisme, una xorrada com un piano”

Miguel Àngel: Jo soc el ‘showman’ del grup, el que es disfressa de dona i ho faig allunyat de la burla i la maldat, tots els homes tenim una part femenina que caldria reivindicar més. El meu alumnat escolta el ‘reggeaton’, els dic que no entenc com poden cantar i escoltar això i eixes lletres tan greus. Com veieu l’estat de salut de la música en valencià, després de la pandèmia?

Paco Lluis: La covid-19 ha estat un horror, un rotllo tot: la mascareta, el distanciament, el confinament ... He arribat a pensar que podia haver sigut la fi de la música en directe. Però, ara hi ha rebentons als concerts, s’han notat les ganes de disfrutar de la música. Sobre el futur, nosaltres no tenim la dimensió que tenen altres formacions més joves com ara Zoo, ni el recolzament discogràfic, tampoc ens dediquem professionalment a la música, vivim de l’ensenyament, però com que hem anat poquet a poquet, s’hem treballat la parròquia. No hem comptat amb el suport de grans discogràfiques, ni de promocions, però hem anat concert a concert, venen discos a peu de carrer.

Miguel Àngel: Som animals de directe, no d’estudi de gravació, però hem d’adaptar-nos als nous formats. Som d’altra època i tampoc estem massa en les xarxes socials, això no obstant, com diu Paco Lluis, captem a la gent als concerts. Estem preparant nous temes i pensant en els vídeoclips, una nova exigència dels nous temps, barrejar la música amb la imatge. Som uns romàntics, si per nosaltres fora, trauríem les cançons en vinil. La Generalitat Valenciana vos va triar per a posar veu a “La ruta 99” i combatre amb la vostra música el despoblament.

Paco Lluis: El fet de fer rock rural, en valencià i reivindicar el sector primari en les cançons ha tingut premi. Ens proposaren musicar una lletra per promocionar els 24 pobles de menys de 100 habitants que conformen el projecte de “La ruta 99” i ho hem fet. La música també combat el silenci dels pobles menuts.

També canteu al Valencia CF i a en moltes ocasions al Mestalla.

Paco Lluis: Un honor cantar al club de la meua vida, pel que estic patint molt. En Mestalla, el sector crític també ens ha dit de tot a les nostres cançons (riu).

Un missatge per a la Falla que ens ha reunit.

Paco Lluis: Cronistes és una falla que fomenta i potencia la cultura i la solidaritat. Estem molt agraïts a este gest, en nom del grup, vaig firmar en la paret de la fama que tenen al casal. Fan una feina molt important. Enguany van a rebentar-ho tot!

La Fúmiga: “La música és un vehicle per a normalitzar l’ús diari del valencià”

Per Violeta Peraita

Si alguna cosa té el País Valencià és que està ple de músics. Les bandes vertebren el territori i això fa que tota la cultura valenciana tinga, d’alguna manera o altra, banda sonora. La Fúmiga va sorgir, precisament, de les xarangues que acompanyen als festers, festeres, falleres i altres celebracions. En pocs anys, han passat de ser un grup d’amics que tocava pel carrer a omplir els escenaris més grans de festivals de música arreu d’Espanya.

Venen d’Alzira i mai obliden les seues arrels. Compaginen La Fúmiga amb els seus treballs. Canten en valencià perquè així fan la vida: en valencià. Àrtur Martínez, un dels cantants, explica que “La Fúmiga començà per a tocar pel carrer i anar a festes de poble, Moros i Cristians o Falles”. “Un bon dia decidírem fer cançons sense estar molt segurs que podien fer-ho. A partir d’ahí crearem un grup. I mai no havíem imaginat que podia ser real, més enllà del directe de carrer, que un grup de música creixerà a través de cançons i xarxes socials”, comenta. Però així ho han fet.

Dos discs i un EP després (Espremedors en 2019, l’EP Pròxima Parada en 2020 i Fotosíntesi en 2021), La Fúmiga consolida les seues arrels, els seus

pilars i el seu estil, popero, positiu i de valor a la terra i al País Valencià i ho fa cantant com sempre ho han fet: en valencià. «Cantar en valencià mai no va ser un debat. Fem vida en valencià i la música i les cançons que fem havien de ser en la nostra llengua. Lla decisió es va prendre de manera natural», apunta Àrtur Martínez, cantant i portaveu del grup. Asseguren que si bé el valencià és una part imprescindible de la seua descripció i identitat com a grup, mai no s’han sentit discriminats per cantar en valencià. «Al contrari», comenta Martínez. Han viscut moments veritablement inoblidables.

El millor que recorden? «Eixir a cantar a la Plaça de Bous de València, anar a grans festivals que ja és un espai que hem conquerit, mentre abans això era una bogeria», diu el cantant. «La primera vegada que tocàrem al Viña Rock va ser una mostra de què la música que féiem no sols l’anava a escoltar gent que parlara valencià. Arran d’això molta gent de fora del País Valencià es va interessar per la nostra música», recorda. Han presentat disc a Madrid i esta tardor que ve visitaran Galícia, País Basc o Saragossa. Creuen que la música acompanya a les persones en la seua vida i fer-la en la seua pròpia llengua ajuda al fet que «cada vegada més gent connecte amb la llengua i la normalitze. Fins i tot, encara que no la parlen».

La Fúmiga ha esclatat en un moment «d’explosió de propostes musicals, sobretot en l’àmbit estilístic», tal com reflexiona Martínez. Tanmateix, al sector musical i concretament a la música en valencià «li queda molta feina al davant». Amb tot, «hi ha una intenció d’estructurar-lo cada dia un poc mes». «Les comparacions són odioses, però a Catalunya sí que hi ha un sector estructurat, també a base de grups valencians que han vist una eixida

“A Catalunya està totalment normalitzat escoltar música en català a qualsevol mitjà; hi trobes rap, hip hop o altres estils”

a les seues creacions», diu el cantant de La Fúmiga. En aquest sentit, el músic creu que encara falta més «professionalització i millor logística a la indústria valenciana». «Hem d’empoderar el sector, perquè no és tant un problema de la indústria musical valenciana, sinó d’autoestima», opina Martínez. «Hem coincidit moltes vegades en festivals amb grups d’àmbit estatal, amb una transcendència major, però que arrossega a molta menys gent que, per exemple, Zoo».

De la mateixa manera que els estils s’han diversificat i «alliberat» de les etiquetes rígides, la música en valencià sembla que ja no és necessàriament sinònim de lluita política. Per a La Fúmiga això està molt arrelat al context. «Quan era més jove necessitava escoltar grups en missatge per donar-me conte de què estava passant. Hui dia, hi ha grups que encara fan eixe tipus de música més rockera i combativa i altres que per a res tocaran un tema polític ni social, i després nosaltres fem cançons d’amor i amb un missatge d’estima de la terra. Que cadascú faça la música que crega, però sempre dependrà del context. A Catalunya, per exemple, el grup més escoltat és Oques Grasses i mai ningú li ha tirat encara que no fa música política».

Respecte al paper de la música en valencià per fomentar la parla de la llengua pròpia, des de la Fúmiga creuen que, encara que «no és la música la que ha de canviar això», si ajuda perquè «si escoltes música en valencià, és difícil que poses una barrera a normalitzar l’ús de la llengua». «La música serveix com a vehicle per a començar a potenciar-la», sentencia.

Diuen que han arribat a llocs que mai pensaven que arribarien i això «és una victòria per a nosaltres, però també per a la música feta en valencià al País Valencià». Falta. Encara falta. Per a La Fúmiga, “perquè hi haguera una normalització total de l’ús del valencià caldria sonar en totes les ràdios”. Les generalistes també: «A Catalunya està totalment normalitzat escoltar música en català a qualsevol mitjà de comunicació i no és estrany escoltar trap, hip hop, o altres estils. Sonen a totes les ràdios generalistes. Això, al País Valencià, seria la normalització més absoluta i és una cosa que encara no hem aconseguit», assenyala. Caldrà treballar, conclou, per aconseguir que no sone estrany escoltar valencià en los 40 Principales.

Pau Alabajos, cantautor de Torrent, va començar la seua carrera musical en el 2002. Ha viscut l’evolució de la música en valencià, des de quan els artistes no tenien visibilitat i els mitjans de comunicació els vetaven, fins a l’actualitat que viu un moment dolç. Ara, els grups de música en valencià tenen el seu espai i, a més, estan en auge. Les noves tecnologies també estan ajudant els nous grups a poder connectar amb el públic. Reflex d’aquest auge musical són els premis Ovidi Montlloc que anualment congreguen a un major nombre de músics amb estils diferents, però amb una cosa en comú: una llengua a la qual estimen i respecten. Com van ser els inicis i per què va triar cantar en valencià? Vaig començar a l’any 2002. Al principi, tocàvem al carrer, en concret en el barri Ciutat Vella de València, i va ser en el 2004 quan aconseguim gravar el nostre primer disc ‘Futur en venda’. El nostre projecte ja estava més consolidat i amb l’enregistrament del disc començarem ja a tocar en teatres, cases de cultura… Pel que fa a la lengua, nosaltres vam nàixer ja fent música en valencià; no em plantege una altra opció, perquè és la llengua en la que parle, en la que pense, a la que respecte, i per descomptat, en la que cante.

Pau Alabajos: “Tocar en el Palau de la Música, que durant anys estava vetat, va ser un dels millors moments de la meua carrera”

Per Silvia Tormo

Quin és el moment més difícil que has viscut?

Els inicis són durs perquè comences des de zero, però existeix molta il·lusió. No obstant això, a poc a poc te n’adones que existia una censura tàcita en els mitjans de comunicació tant públics com privats. La música en valencià no tenia espai i això feia que no pogueres arribar al públic. En el 2005 vivírem un moment molt dur. Va ser quan realitzarem un tancament pacífic en el Palau de la Música de València. Els grups valencians, vam dir prou, demanàvem visibilitat. Allí és quan va nàixer el col·lectiu Ovidi Montlloc.

Quin ha sigut el millor moment de la teua trajectòria?

En el 2012, set anys després d’aquella mobilització de músics, el meu grup i jo van tocar en el Palau de la Música. Celebràvem 10 anys d’existència, i van penjar el cartell de complet. Va ser un autèntic privilegi tocar allí i veure la resposta de la gent. Durant tants anys el PP ens havia impedit ser visibles i per fi havíem trencat aqueix sostre de cristall. Estàvem tocant en un lloc icònic i sobretot amb una gran acceptació per part del públic. Ho recorde com un dels millors moments de la meua carrera artística.

el 2005 vivírem un moment molt dur i els grups valencians fèrem un tancament pacífic per a dir prou”

Com veus ara el panorama de la música en valencià: suport institucional, resposta del mercat, discogràfiques, rendibilitat dels nous formats (digital...)?

Cada època té els seus hàndicaps. Ara gravar un disc i arribar al teu públic és molt més fàcil que abans. La música valenciana viu un moment dolç. Hi ha molts grups, festivals i visibilitat. Existeix una gran diversificació d’estils. Abans la música en valencià era de cantautor, folk o rock, ara hi ha electro, jazz, música familiar… Un clar exemple d’aqueix creixement musical són els premis Ovidi Montlloc. En la primera convocatòria optaven al premi 30 discos en valencià, gravats en els últims cinc anys. En els últims premis s’han comptabilitzat 200 discos gravats només en un any. Això ens demostra l’augment cada vegada major de música en valencià que hi ha. No obstant això, aquest sector compta amb una

“En

gran precarietat, i aqueixa és ara la nostra assignatura pendent. No existeix un conveni que marque uns mínims i això fa que estiguem desprotegits. D’altra banda, la presència de la dona en la música valenciana encara no és equitativa.

Com dius, la música en valencià viu un moment dolç i ja està molt arrelada, però creus que es podria tornar a situacions passades?

Si es produeix un canvi polític i hi haguera un pacte entre conservadors i ultraconservadors, tenint en compte els seus discursos sobre la cultura en llengua pròpia tant del PP com de Vox, ens trobaríem en una situació complicada perquè les institucions, una vegada més, tornarien a posar bastons a les rodes a la cultura autòctona. Però per contra, existeix una voluntat popular que vol que la música en valencià continue i, cal no oblidar, que existeix també una alternativa a les institucions per a fer música en valencià i arribar al públic com són associacions culturals, moviments comarcals, cases de cultura o ateneus. Hi ha molta gent que treballa de manera altruista perquè la música en valencià estiga cada vegada més present. Si es produeix un canvi polític i tornen els vetos, la resposta serà molt forta.

Són les xarxes socials importants per a difondre música en valencià?

Les xarxes socials són necessàries i indispensables, no sols per a la música en valencià sinó també per a qualsevol expressió cultural mundial perquè s’han convertit en la finestra oberta al món. Hem vist com els mitjans de comunicació tradicionals han anat perdent la capacitat de difusió que tenien en detriment de les xarxes socials que són més immediates, més directes i moltes vegades són gestionades directament per les persones protagonistes. Abans, quan un músic treia un disc, havia de tindre un cap de premsa que escrivia les notes explicant el disc, les enviava a un programa de ràdio i el locutor contava el que creia sobre la base d’aqueixa nota de premsa i les seues pròpies vivències. Ara mateix és el mateix músic qui en primera persona explica com ha sigut el procés de creació del disc, com serà la gira, que llocs visitaran i la comunicació és més directa. No significa que la televisió, ràdio i premsa hagen desaparegut, però si que és veritat que les xarxes socials et permeten una connexió entre l’artista i el públic directa, sense intermediaris, i això té un poder molt fort i la converteix en una eina molt poderosa.

Vicent Torrent:

Per Voro Contreras

Com van ser els inicis d’Al Tall i per què va triar cantar en valencià?

En els anys 1964 o 1965 vaig tindre la sort que caiguera a les meues mans el llibre Nosaltres els valencians de Joan Fuster i també el primer disc de Raimon, el del single de Al vent. Per a mi va ser un procés iniciàtic absolut, vaig caure del cavall com Sant Pau, em va revolucionar el cap i em va assentar la idea que jo era una persona del meu poble i del meu país, del País Valencià. I també la idea que la meua llengua era la dels meus pares, encara que els meus pares m’havien educat en castellà perquè el convenient llavors era que els xiquets parlaren en castellà. Així doncs, abans de decidir cantar en valencià jo ja havia decidit que tot el que fera ho faria en valencià. Fins i tot les anotacions que prenia en classe les prenia en valencià.

Quin és el moment més difícil que ha viscut vosté per això?

No crec que hi haja un moment en concret sinó una època. Quan comencem amb Al Tall va ser una època molt bonica perquè la nostra música tenia una

“El Tio Canya seria feliç al vore que els seus besnets han decidit no cedir a la pressió del castellà”

gran incidència popular. La gent se sabia les nostres cançons i els concerts eren festes i manifestacions d’adhesió a un país que es volia continuar construint. Anys després, quan el PP va agafar la Generalitat i l’Ajuntament de València, vam patir l’època més fosca de la nostra història, perquè la dreta espanyolista va fer el que ha fet sempre des del decret de la Nova Planta: ocultar la nostra història i la nostra literatura i fer-nos pensar que la nostra llengua era la pròpia de gent sense cultura. Tirar terra per damunt dels qui defensàvem que la nostra llengua servia per a la modernitat i per al futur.

Quin ha segut el paper que han jugat vosté i Al Tall en la cultura i la música valenciana?

Crec que ha sigut un paper que ha contribuït a la conscienciació que la nostra llengua i la nostra terra són una llengua i una terra de futur. Amb els companys que hem cantat en valencià, hem donat testimoniatge que la nostra llengua pot aconseguir registres i rols que durant anys van ser prohibits i injuriats. A més, hem prestat el nostre suport a la manera de fer música de la nostra terra, una manera que, a més, s’estén a tota l’àrea mediterrània. I hem treballat per a demostrar que música tradicional no sols serveix per a comentar i reflectir la vida rural dels nostres avantpassats, sinó també per a expressar les nostres vivències i els nostres pensaments del present.

“La dreta espanyolista sempre ha ocultat la nostra història i la nostra literatura”

Quin ha sigut el millor moment de la seua trajectòria?

Hem tingut moments molt bons. Recorde concerts multitudinaris pel 25 d’abril o el 9 d’octubre en la plaça de bous de València, on semblava que, després de tants anys, estàvem refundant allí el nostre país. Però també recorde concerts en pobles xicotets en els quals véiem a la gent jove il·lusionada per aquella perspectiva i a la gent gran amb llàgrimes en els ulls en veure que s’estava obrint un teló que havien tingut tancat tota la vida. No obstant això, recorde un concert amb especial afecte: el que vam fer en l’Auditori de Torrent amb la Unió Musical per a gravar el disc 25 anys d’Al Tall en directe. Reinterpretem les nostres cançons de sempre, vam donar un missatge sonor: el de les nostres cordes, les nostres dolçaines i les nostres veus unides a una formació de vent que recordava aquelles antigues rondalles que tan importants van ser en la música tradicional del país. Com veu ara el panorama de la música en valencià?

Per a contestar d’una manera completa a aquesta pregunta necessitaria quasi un llibre. Abans de res, he d’apuntar que el panorama de la música en valencià actualment és fantàstic. Ha fet un salt qualitatiu seguint la dinàmica que Raimon, Al Tall i tants altres músics van iniciar. El suport institucional ha sigut espectacular per primera vegada i ha agafat la pala per a desenterrar aquest món de la música valenciana que s’havia amagat a la població. En canvi, la resposta del mercat és més complexa perquè continua havent-hi un ampli sector que percep la cançó moderna en valencià com una cosa reivindicativa. Encara que no reivindiques res, només pel fet de cantar en valencià ja sembla que l’estigues fent i molta gent no vol entrar en això. Per això grups com a Zoo o La Fumiga que actuen a Madrid davant milers de persones continuen sense sonar en les ràdios privades valencianes.

És més important ara rescatar la música tradicional que no coneguem o actualitzar-la als nous temps?

És un tema capital en la meua preocupació musical i cultural. Rescatar la música tradicional, les melodies antigues dels nostres avantpassats és molt important, no sols pel seu valor intrínsec com a testimoniatge de la nostra història, sinó perquè ens ensenyen a fer música segons la manera tradicional d’aquesta terra. Som ja una mica fills de gèneres més anglosaxons i no tenim una formació mental per a encarar per nosaltres mateixos aquest tipus de música tradicional. Per això, necessitem rescatar la música antiga per a fer cançons actuals en el nostre llenguatge, seguint l’estètica de la nostra terra que pot tindre un futur llarg i fantàstic com el té la llengua.

Seria feliç el Tio Canya si tornara ara a València?

Seria feliç perquè veuria com els seus besnets han decidit parlar sempre en valencià, no cedir a la pressió del castellà sobre el valencià que es produeix sobretot en les grans ciutats. En canvi, tindria cert regust amarg perquè, encara que veu que hi ha gent que estima la seua llengua i la veu com un instrument públic de cultura, també veuria que alguns amants de la castellanització continuen avançant. El Tio Canya somriuria en veure com a les aules s’ensenya valencià però segurament se li humitejarien els ulls en eixir al pati i veure com allí la llengua dels xiquets recula enfront del castellà.

Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve Col·laboradors

Fem barri! Col·labora.

A totes les persones i entitats que han confiat en nosaltres i n’han ajudat, any rere any, inserint publicitat en el nostre llibret. Nosaltres som conscients que la finalitat de la publicitat és, en primer lloc, el retorn de la inversió realitzada i per descomptat traure benefici. Un benefici econòmic i un benefici socials. Per este motiu estem molt agraïts a le entitats anunciants habituals, perquè és evident que la seua motivació és ajudar la nostra comissió i a la festa de les falles en general. este és el vertadre benifici social.

Volem agraïr a les noves incorporacions d’annuncis i als que porten uns anys amb nosaltres, per col·laborar en el llibret i, vos esperem pel nostre casal per compartir bons moments.

No voldriem olvodar-nos de les entitats que ja no estan amb nosaltres per diferents motius. Gràcies a ells, sense dubte, hem pogut fer molts llibrets i sempre seran part de la nostra història. Esperem tornar a comptar prompte amb el seu suport, senyal que les coses tornen a funcionar-los. Gràcies per la confiança i pel vostre recolzament en l’agradable faena de transmetre en que fem a la nostra falla, què és la vostra.

música, diversitat i, en valencià

Administració lotería núm 3. 649927291

Afrima. 963762601

Aldiesport. 961556511

Aldino, Materials de construcciones. 961555221

Autoescuela Hermosilla. 961558996 - 637663255

Automoción Carrión. 672072847

Caixa Rural Torrent. 961595171

Carug, Perruqueria.

961565919

Copimar 963726124

Cunyat, Reformes I Obres. 696205702 - 606222862

Déjà Vu. 961080950 - 655634349

Desafío Padel. 644219553

Dulces Rafa

960039170

Flors Amparo. 664473912

Garcy, Bar Cafetería. 666148236

Interimgroup.

Jesús Navarro, Administrador de finques. 961295588

Juan Pagán, Administrador de finques. 960628878

Kimon 53.

685504392

L’Enramà. 678712711

L’escaleta. 961097494

Más Belleza Centre Mèdic Estètic. 695188960

Nous Espais, organitzats en construcciones. 676693838

Nova Urbana.

Ramón Company Andreu.

961131477

626301925

Siglo XXI, Publicitat i marqueting. 661430020 - 963762209

T-APT-C TORRENT CF.

960049066

Siga quin siga el teu projecte...

La botiga de la construcció està en Torrent

Més de 12 000 m2 d'instalaclones Gran exposició de sanejaments i revestiments ceràmics

Venda al públic Fàcil aparcament

Magatzem i exposició:

Carrer dels Llibrers,4 Polg Masia del Jutge 46900 Torrent Tel 961555211-Fax 9615740 58 email: aldino@bigmat.es www aldino bigmat es

Aldino