Entrevista a Jaume Espí

Fanny Petit, Bernat Ríos i Juan Eduardo Santón

Jaume Espí, llicenciat en Belles Arts per la facultat de Sant Carles de València, té com a passió l'escultura, una passió que naix en la imatge de la fosa de sòlid a líquid d'un material tan noble com és el bronze. Una passió que l’ha portat no sols a mantindre, sinó a depurar la tècnica de fosa a la cera perduda, una tècnica on l'experimentació, l'autoaprenentatge, el respecte al material i la paciència rigorosa en el procés, l’han portat a ser reconegut com un dels escultors més reconeguts tant en l'àmbit nacional com internacional. Vàries són les obres que ha realitzat per a la ciutat d'Alzira, talles realitzades apassionadament amb un únic objectiu: fer que el ciutadà que transita pels nostres carrers tinga l'experiència de veure i tocar la identitat d'un poble a través de les seues escultures.

Eres llicenciat en Belles Arts. Per què l'especialització en l'escultura? Per què l'elecció del bronze com a material bàsic en la teua creació artística?

El concepte que jo tenia de fosa eren tres imatges de quan anàrem amb el col·legi als Altos Hornos de Sagunt. Espectacular, això era per mi la fundació. No havia acabat la carrera quan vaig conéixer Manuel Boix, que va vindre a buscar-me fent una proposta per a treballar per a l’Expo de Sevilla. Ell ja portava un poc de temps treballant amb el tema i em demanà que anara a Ibi per unes columnes. En la fosa li vaig preguntar a l'home què feia per a donar el color a les peces i em va contestar: «això si ho calfes es fa negre». Però ja no em va dir res més, per la qual cosa, en arribar a casa, encenguérem la forja per a calfar les columnes i al cap de poc temps es van posar de color roig i després groc. I de sobte es va fer un forat, es va fondre el metall. Vaig pensar que m’acomiadarien, però va ser tal l’emoció i la curiositat que en faig posar a investigar, llegint llibres i publicacions, i des d'aquell moment fins ara.

La tècnica és fosa a la cera perduda. El fet de passar de sòlid a líquid i altra volta a sòlid té alguna cosa de màgia, alquímia, dis-ho com vulgues, però enganxa. En tots els trenta anys que porte amb açò he aprés moltes coses que he aprés a soles. M’haguera agradat aprendre d’algú, però ha sigut un treball personal i he aconseguit una tècnica única, que poca gent tindrà en Espanya i de la qual estic molt orgullós. El procés de la construcció d'una peça comença en un model en fang que servix de motle de silicona en negatiu per a passar a positiu en cera. De cera a negatiu altra volta en malaquita i ja per fi a bronze. És un metall noble i té molt de joc a l’hora de construir volums, textures, colors. És apassionant.

Parlem de dues obres que has realitzat per a la ciutat d'Alzira. La primera: Els fallers, recordem que va haver-hi una certa polèmica perquè va canviar de color, es va fer un poc groga.

Què va ocórrer?

Sí, els vaig dir que estava premeditat, fet a posta. És molt simple. Una vegada pavonat es gasta un clim de ferro per a traure’n brillantor. Això deixa una borumballa que no la vaig espolsar i que quan s’oxida deixa un color roig. A mi m’agrada eixe color que deixa, però de tota manera es pot tornar a calfar i a pavonar. Jo ho utilitze per a traure’n diferents colors, és una de les tècniques que use. Fa poc muntàrem una peça de Boix que es va fer fa dos anys, per la pandèmia, i quan hem destapat les peces, que meravella, com més temps passa més boniques estan.

La segona escultura és l'estàtua del metge i filòsof Ibn Tomlús. Quin va ser el seu origen?

Eixa em fallà. Quan parlàrem del color els vaig ensenyar diferents colors i elegiren un color negre, marró cuiro i els vaig avisar que pels anys passaria a verd per l'oxidació i han passat els anys i encara li queda part d’eixe mateix color, eixe cuir tan bonic. Segurament l’acabat va segellar molt bé el material i tal volta per la ubicació i les condicions es manté sense oxidar. La cera ha funcionat molt bé. L’aïlla molt bé de l'ambient, però jo pensava que això podria anar oxidant a verd i, de fet, no ha oxidat tant com esperava.

Va ser espectacular a l'hora de fer eixa peça, perquè jo era molt jovenet, tenia encara poca experiència i recorde que abans d'ella havia fet el tio Pep, la tartana i el burro en Muro d'Alcoi. Allò ho vaig fer a la clàssica, d’acord amb la norma de Belles Arts. Fent modelatge en fang sobre el fang, motle d'escaiola, sobre eixe motle d'escaiola va fer la silicona i tot el procés. I el tio Pep l'havia fet així i em vaig jurar a mi mateix que una i prou, que eixa tècnica no la tornava a utilitzar en la vida, que era la cosa més farragosa del món, molt pesada de fer, molt delicat i sobretot pesat. És més, perdies la frescor que tenia el fang perquè havies de passar a un motle d'escaiola que és molt rígid, i després al positiu tallant o tornant a remodelar.

Hem de tindre en compte que el salnitre sempre afecta. El bronze és un material que envelleix molt bé. Nosaltres provoquem el salnitre per a traure els tons verds. Quan està allí, continua oxidant i quan la gent la toca es va fent cada volta més bonica.

Jo tenia clar el que volia fer, quina textura volia donar-li, amb una ferramenta que era un pal quadrat que teníem. Però no volia fer motle d’escaiola, sinó fer-ho directament amb silicona. Doncs me'n vaig anar a la casa de silicona. I li dic a l'home aquell «mira que estic buscant una manera de poder aplicar la silicona directament sobre el fang en una peça de dos metres sense haver de passar pel procés habitual amb motle, perquè no puc. La peça és molt gran i no puc, no puc tallar-la». Aquell home es queda mirant i diu «no tinc ni idea, diu, però si el fas torna i dis-me com, perquè el que tu estàs demanant és impossible, no existeix».

D’acord. I allà que me’n vaig a casa jo, mirant la peça al costat de mon pare, que vivia en aquell moment, i era una persona molt, molt positiva i molt animosa. Bé, total, que agarre la silicona que jo volia aplicar directament sobre el fang. Vaig començar a fer proves i de sobte pensí en una pistola de gotejat (gotelé). I allà me'n vaig amb pistola de gotejat. Hi anava, però de seguida parava. No tenia prou potència, però agafava la mà i ficar-la amb la mà dins de l'embut de la pistola i apinyar-la li tirava la silicona amb molta, molta potència, així que vaig agafar una pistola d’eixes de traure la silicona del tub, la vaig soldar a la màquina i amb una mà apinyant i l’altra projectant vaig aconseguir l’efecte que volia.

T'has caracteritzat perquè cerques noves formes expressives. Sabem que en l'escultura dels fallers vas arribar a demanar l'espolí, disseny Alzira de Vives i Marí per a fer la textura dels vestits. Què va ocórrer?

Sincerament, quan els demanàrem no estava jo molt convençut. El tema, allò d'un faller i una fallera era molt, molt costumista i no m’hi veia. Sempre intente alguna cosa que puga motivar-me un poc i vaig pensar «això serà un desastre» i en aquell moment jo estava treballant bé. Així que em vaig centrar en la meua passió, el tema de les textures. Em vaig centrar en la textura de la tela de la fallera. Això ja té el seu encant. Ja va ser la motivació, poder traure la textura de la tela de la fallera. A més, quan em contaren tota la història del disseny de la tela que té un nom, no recorde com es diu, i el disseny era de les falleres majors d'Alzira. El disseny està reservat per a elles.

Li vaig demanar a Agustín Ferrer fer un vestit de fallera sencer, però la resposta va ser que no hi havia pressupost. No sabia jo que tenia eixe preu. Al final, aconseguírem que ens donaren un tros de tela, i en vaig traure la textura i el disseny.

Són molts els que consideren que els monuments al carrer són l'expressió de la cultura viva d'un poble. Com accepta la gent una escultura formant part de la seua vida?

Vos conte una anècdota, a més, de fa poc. Un dia vaig rebre un missatge d’una persona, açò de les xarxes, preguntant si l’escultura de la sirena de Cullera era meua. Li vaig dir que sí, que feia molts anys que l’havia fet. Al cap de dos mesos em torna a parlar i em pregunta si la tornaria a fer per a portar-la a Alemanya, i li vaig contestar que no podia, que no tenia els motles i que no podria tornar-la a modelar. I em va contar que son pare ja no podia vindre a estiuar a Cu- llera i que volia portar-li eixa sirena. Em va posar els pèls de punta, perquè eixa peça s’havia convertit en part de la seua vida i li recordava tota eixa època, eixa vida, eixos estius que havia passat a la platja.

Al final, una escultura és un objecte, però si la gent interacciona amb ella, és cultura, no? No sabria dirho, no ho sé, sincerament, perquè per a mi és una altra història. Jo dic que una peça és important sempre que tinga la capacitat de transmetre alguna cosa, siga o no siga el que jo pretenia, que el 99 % de vegades no és el que jo pretenc. Una escultura ha de ser universal, que a qualsevol ha de contar-li, transmetre-li alguna cosa.

En una societat digitalitzada on cada vegada té menys importància el tangible, estem perdent la sensibilitat per l'expressió física de l'art?

Jo crec que no, que són altres sensibilitats. És una qüestió d’època, de cultura, de temps. A la gent més jove li pot atraure més un vídeo penjat en algun lloc, pot transmetre-li més que una escultura, però sensibilitat tindrà la mateixa. I hi ha altres manifestacions que no són escultura, però requereixen també sensibilitat, són cultura.

Parlem del futur. En una societat tan robotitzada, t'has plantejat canviar? Utilitzar tecnologies digitals? Quins són els teus reptes?

En l'actualitat, tot és tècnica. Tinc un client que em va preguntar si tenia forn de control numèric i volia vindre a veure el procés i li vaig dir que no, que es fiara perquè he treballat sempre improvisant, mirant a veure com eixia la prova. De fet, utilitzem una màquina de buit que va ser una idea d’una persona en una fira que en venia. I ens va dir com es feia. Això va ser fa vint-i-cinc anys i amb tres fustes velles, una cassola i un compressor me’n vaig fer una i fins hui.

Vaig tindre una inspecció d’Hisenda i l’inspector em va dir el mateix. He fet el mateix tota la meua vida i m’agrada, què vols, que ara siga informàtic? Si no sé ni encendre un ordinador. Açò és el que sé fer i és la meua vida. Quan algú pregunta on estic, doncs en el taller. Si vols dir que treballant, però ningú treballa 12 hores al dia, jo no considere que estic treballant, estic fent el que m’agrada.

El meu pròxim repte: gaudir-ho, continuar fent el que estic fent, perquè cada dia aprens una cosa nova.

Doncs moltes gràcies. Ha sigut una vesprada molt interessant. I un plaer conéixer-te.

Menina infanta Margarita

Entrevista a Aurelià Lairón Pla

Arxiver Municipal d’Alzira

Vosté és una de les persones que millor coneix la història del poble d'Alzira a través de les experiències que han forjat el seu caràcter. Els monuments amb els quals convivim al carrer són expressió d'aquesta manera de viure i de ser dels alzirenys que li fan tindre una identitat pròpia.

Des d'una perspectiva històrica, quina ha sigut la importància per als alzirenys de tres personatges representats en les nostres escultures, ens referim als protomártirs valencians María Bernardo i Gracia, el metge Ibn Tonlús i la defunció del Rei Jaume I? Ibn Tonlús és un personatge molt desconegut quina és la seua importància respecte a una societat que ha tingut grans metges, ens pot recordar algun d'ells?

Es tracta, sens dubte, de figures senyeres de la nostra història. Cronològicament els màrtirs Bernat, Maria i Gràcia són els primers. Fills d’un reietó musulmà de Carlet, van nàixer a Pintarrafes i van patir martiri, segons la tradició l’any 1180, en abraçar primer Ahmet (Bernat) la religió cristiana al monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet i haver convertit després a la mateixa a le seues germanes Zaida (Gràcia) i Zoraida (Maria). El seu germà (Almançor), enfurit en no aconseguir que abjuraren del pas que havien donat, va ordenar la seua mort. L’escenari d’eixe succés va ser Alyazirat, on els tres germans “van renàixer per al cel”. Amb el temps esdevingueren patrons d’Alzira i són patrimoni històric i espiritual de la nostra ciutat. El segon, Ibn Tomlús, va ser un alzireny del període musulmà que va nàixer l’any 1164 i va morir el 1223. Va destacar com a filòsof i metge i va ser autor d’una important obra, la Introducció a l’art de la Lògica. Va substituir a Averroes com a metge de cambra