EL JOC DE LA PILOTA
El joc de la pilota té un origen mitològic que es remunta als personatges llegendaris de la Grècia Antiga. L’Antiguitat comprén tres gran imperis: Egipte, Grècia i Roma, i entre les seues activitats es troba el joc de pilota, per honrar els grans personatges o per a celebrar esdeveniments importants. Però no sols pel Mediterrani es jugava a pilota, ja que milers d’asteques, abans de l’arribada dels espanyols a Mèxic, commemoraven les seues grans festes amb partides de pilota.
Pel que fa a la nostra terra, la pilota és tradicionalment, l’esport autòcton valencià per excel·lència. Nombrosos i valuosos documents demostren que el joc de pilota a la regió Valenciana alçava, i a dia de hui segueix alçant, passions i emocions.
Tant es així que valencians il·lustres com Sant Vicent Ferrer, ja parlen en terminis elogiosos del joc de pilota, contaven que en la ciutat de València hi havia nombroses famílies nobles que s’enorgullien de posseir un trinquet, on es reunien cavallers i nobles per a demostrar el vigor dels seus braços en partides memorables. Però la pilota no es jugava únicament al trinquet de les famílies il·lustres. La pilota era també patrimoni de llauradors i jornalers, de joves i artesans, i va tindre en els carrers i en les places de cada poble el seu lloc d’encontre. Pel contrari, el joc de pilota sempre ha estat
una pràctica mal vista pels governants, per l’escama que suposava i els nombrosos carrers que es tallaven en totes les ciutats europees. El cas més pròxim és la prohibició del joc de pilota per les autoritats locals als carrers de València al 1391, el qual es va derogar 600 anys després, el 1991. Des d’aleshores es commemora cada any esta efemèride amb El Dia de la Pilota a la plaça de l’Ajuntament. Eixe tipus de prohibicions va ser la principal causa de la progressiva desaparició del joc per tot arreu, i es va quedar com a joc tradicional en algunes zones d’Espanya i altres regions d’Europa. Per això no era estrany, fa uns segles, poder gaudir de partides de pilo-
Andrés Fraile Tudela
ta en altres regions d’Espanya, i tampoc era d’estranyar visitar altres nacions de tota Europa i poder trobar-se en partides de pilota a Bèlgica, Holanda, França o Itàlia on, a l’igual que ací, es jugaven al carrer o a recintes especialitzats, com els trinquets o els frontons. El cas més notable que la pilota era un joc escampat per tot arreu, és el lloc on es va fraguar la Revolució Francesa: a la ciutat de París, on els parisencs practicaven el jeu du paume o joc de palma, primer amb la mà o un guant, i després ja utilitzant una raqueta. Tornant a la nostra terra, la decadència del joc de pilota s’inicià en el segle XVII. Els nombrosos problemes socials i econòmics que patia Espanya i l’antic Regne de València afectà directament als nobles, aquells que posseïen la riquesa i la possibilitat de construir trinquets. Per això els poquets trinquets que s’obriren al segle XVIII van ser obra de institucions benèfiques, hospitals, convents i particulars, com va passar a Alzira el 1776. Respecte a la pràctica de la pilota, a principis del segle XX va tindre el seu màxim esplendor, ja que per a poder jugar d’alguna manera a pilota, com que al carrer estava prohibit, es va estendre la construcció dels trinquets per tot arreu de la geografia valenciana. A
Alzira es va construir el trinquet del camí nou de Gandia en l’any 1907 i poc a poc van eixir grans pilotaris com Daràs, Alberto d’Alzira, el gran Enriquito d’Alzira, i el seu germà Vicente, entre d’altres.
Però al llarg del segle XX, per l’auge d’altres esports com el futbol i el bàsquet, la pilota va anar quedant a un costat, que quasi desapareix, per la falta d’una base, d’una escola a cada poble on es practicara pilota valenciana. En la dècada dels noranta, amb el naixement de la Federació de Pilota Valenciana i la creació massiva de clubs i escoles de pilota i campionats autonòmics i fallers li van tornar a donar una altra oportunitat al nostre esport. La implementació de la pilota a l’escola i la major difusió als mitjans de comunicació ha fet possible que a dia de hui, la pilota torne a ser un esport conegut i practicat per molts valencians.
PRIMERES REFERÈNCIES DE LA PILOTA A ALZIRA
Aurelià Lairón Pla
En el mes d’octubre de 1760, l’Ajuntament d’Alzira va rebre la proposta dels administradors del hospital de Santa Llúcia on assenyalaven que podia resultar molt profitós per a les rendes del centre sanitari, sempre tan necessitat, que es construïra a la vila d’Alzira un trinquet de pilota similar als dels altres pobles. Els administradors de l’hospital es justificaven dient que podia servir per a que es divertiren els veïns i com una forma de traure ingressos destinats als pobres i als més necessitats.
La construcció del trinquet no fructificà fins setze anys després. En 1776, el majordom de l’hospital sol·licità al Capità General del Regne permís per a formar un trinquet. El lloc elegit per a la seua construcció anava a ser el trapa de l’eixida, a mà esquerra, del pont de Sant Agustí que després s’anomenà pont de Sant Bernat, junt al baluard defensiu. Els gastos de les obres correrien per compte del centre benèfic. El 22 d’octubre del mateix any, un decret de l’autoritat governativa autoritzà la pretensió. El terreny sobre el que s’edificà el trinquet, propietat de l’hospital alzireny, havia sigut donat a la vila anys abans pel Marqués de Wenmarck, en atenció a les rendes del centre i la necessitat que tenia de comptar amb recursos per atendre la gran quantitat de malalts existents. Els patrons i administradors de l’establiment de la caritat procuraren traure a subhasta l’arrendament del trinquet per a la pràctica de la pilota. Per això, convocaren els veïns, a través de pregons i edictes, assenyalant el dia per al remat, acte que es va portar a terme en la porta principal del trinquet on acudiren els postors. L’arrendament es va efectuar per a dos anys amb l’obligació per a l’arrendador de mantindre l’edifici en condicions òptimes,
amb la prohibició de que, sense prèvia autorització de la junta del hospital, el local servira per a celebrar qualsevol tipus d’espectacle públic i l’exigència de presentar fiances a satisfacció dels administradors, entre altres. No es tenen noticies sobre si el trinquet estava cobert o no, detall que tenia molta importància. La diferència venia donada perquè en els trinquets oberts, el pilotari podia entrar de volea sense por a que la pilota poguera colpejar en el límit metàl·lic i així llançar-la amb gran potencia cap a la galeria. Si el trinquet estava tancat es buscava la precaució de no impulsar excessivament la pilota cap a dalt perquè podia pegar contra la coberta i cometre falta.
Amb el pas del temps, el joc al trinquet es va popularitzar entre els alzirenys, els veïns dels pobles de la comarca acudien a les nombroses partides que se celebraven i poc a poc, creixia l’afició.
Els mitjans de comunicació únicament es feien ressò de les partides disputades al cap i casal i extranyament es reflectien les de les poblacions de la resta de la província. El Diario Mercantil de Valencia va reflectir quinze dies després la partida que el 12 de setembre de 1857 l’alzireny Roque Delpoyo i dos jugadors més guanyaren al conegut José Hueso “Caragol” i altres dos pilotaris. Es destacava que el trinquet de la Vila d’Alzira era un dels primers en magnitud de la província. Un més després s’informà que Caragol i Roque tornaren a enfrontar-se, acompanyats per Mollá i Manet i Peluso i Bolca, respectivament. Tot i això, la urbanització de la plaça de Sant Agustí i l’impuls que donaren les autoritats de la època a les obres en el segle XIX, va portar a la desaparició del trinquet, motivant a que durant un temps es deixara de practicar l’esport de la pilota a Alzira.
LA PILOTA ALS CARRERS D’ALZIRA
Pel que respecta al joc de pilota als carrers d’Alzira, no va haver massa afició ja que el que agradava era el joc al trinquet.
El trinquet del camí nou de Gandia estava rodejat en els seus inicis per camps. Poc a poc anaren fent-se camins. Hi ha testimonis que diuen que s’arribaren a jugar partides de raspall en camins de terra i ho feien encara que hi haguera cudols de pedres, amb què es feien mal en colpejar-les sense voler. Les partides se celebraven per a celebrar la setmana de Falles o les festes de Sant Bernat.
A partir de la muralla del trinquet es van edificar cases i es feren carrers. Ja a mitjans del segle XX, als carrers de la contornada es jugava a pilota, tant a raspall com a escala i corda, inclús arribant a jugar-se diners. En l’actualitat ja no es fan partides al car-
rer. Fa uns anys, entre 2008 i 2010, durant les festes de Sant Bernat, el Club de Pilota d’Alzira organitzà el Trofeu en honor al patró per promocionar l’esport autòcton, en la modalitat del raspall. Concretament jugaren al carrer Doctor Just.
En l’any 2008, el programa del I Trofeu de Sant Bernat estava format per finals escolars de raspall corresponents a benjamins, alevins, infantils i cadets. El colofó es posà amb una gran partida entre aficionats i professionals destacant la presència de grans pilotaris de raspall, com són Coeter II i Waldo. Al 2009, se celebrà el II Trofeu amb un programa similar. Pel matí es jugaren les finals escolars de raspall i per la vesprada es jugaven les finals d’aficionats de segona i primera categoria, la final femenina i la final de categoria absoluta.
Plànol d’Alzira del segle XVIII i indicació d’on estava el trinquet
EL TRINQUET DEL CAMÍ NOU DE GANDIA
Alberto Soldado
La seua construcció es déu a la iniciativa personal d’un gran aficionat, anomenat Andrés Gimeno que, per a tal efecte aprofità uns terrenys de la seua propietat, situats als afores de la ciutat d’Alzira.
La seua inauguració data de l’any 1907 i van prendre part en tan feliç acolliment les grans figures de l’època Xiquet de Simat i Niño de Dénia que s’enfrontaren al Faixeret de Gandia i el Xurret.
Este celebrat esdeveniment esportiu va ser l’inici d’una renyida competència amb els únics trinquets que per aquell moment hi havia en els pobles dels voltants com el d’Alberic, Algemesí i Sueca. Està datat que el 6 de març de 1927, el trinquet va acollir una interessant partida entre Fusteret, pare i fill, contra Rochet i Blanquet d’Alzira. Després d’un vertader pugilat, la partida es va decidir a favor de l’equip del d’Alzira per cinc tants. El 13 d’abril de 1930 es disputà una gran partida entre Juan de València i el Sabater d’Alzira, contra Manuel, Blanquet i Carbonero.
La nit del 23 de juliol de 1930 es va inaugurar la reforma realitzada al trinquet per part del seu empresari, Salvador Daràs. La instal·lació de llums que es va efectuar, va permetre celebrar partides de pilota per les nits. La primera la disputaren jugadors de primera fila del trinquet de Pe-
layo de València. No sols es jugava a pilota i el 14 de setembre de 1930, la Joventut Republicana inaugurà un cicle de conferencies. El 29 d’agost de 1931 se celebrà un míting comunista en què intervingueren com a oradors José García, José Carbajosa, Eduardo Mangada i Rafael Millá Santos, tots ells de València. En el transcurs de l’acte, es va constituir l’organització comunista de la localitat. L’1 de maig de 1932, el Sindicato Único de Oficios Varios de la CNT-AIT celebrà la festa del treball amb un míting al Trinquet en el que formaren part, entre altres, Juan Candel i Antonio Bada.
El 19 de maig de 1934 se celebrà al Trinquet de pilota, la primera de les vetlades de boxa organitzades pel club constituït recientment en la localitat. Foren set combats en els que intervingueren, entre d’altres, els pugilistes alzirenys Juan Tello, Juan Juan, A. Palau, Ramón Ponte, Pascual i Bautista Fuertes.
En eixe any 1934, hi havia poques cases a prop del trinquet. Francisco Fontana Mogort es va fer càrrec d’ell, després de comprarli’l a Brígida Gimeno Castillo, ama del molí d’arròs pròxim a esta instal·lació esportiva. Una de les interessants partides programades, es va jugar el 3 de febrer de 1935 entre Manuel i Guara contra Lloco I i Lloco II.
Als anys cinquanta, seguint Francisco Fontana com a trinqueter, el recinte va acollir
1948 - Juliet i Quart
les millors partides que es podien organitzar. I és que la capital de la Ribera bullia d’activitat econòmica gràcies a la taronja i a les industries auxiliars. Corrien amb generositat els diners i foren temps en els que s’alçaven trinquets privats. Les apostes, prohibides en totes parts però consentides en els trinquets, atorgaven gran beneficis als pilotaris i als trinqueters. Eren temps en els que la pilota professional permetia a les primeres figures gaudir d’un bon reconeixement.
Este trinquet va gaudir d’un llarg període de brillant activitat. Van aparéixer figures locals que formaren el famós trio Daràs, Alberto i Fontana, aconseguint este local el seu màxim esplendor.
Estos jugadors van competir amb èxit amb els millors pilotaris de l’època, donant lloc a un notable creixement de l’afició que assistia a contemplar les proeses dels seus paisans. Els més vells encara recorden un renyit desafiament concertat a dos encontres (Alzira i Pelayo), que enfrontava el trio local contra Rullo, Caña i Peiró. Cadascú guanyà en el seu terreny, amb idèntic resultat. Pocs anys després, va sorgir dels murs del trinquet, Enriquito, que va vindre a reforçar de manera considerable el cens local de tants excel·lents pilotaris. En este trinquet es van enfrontar per primera vegada en un mà a mà Juliet d’Alginet i Daràs. Este desafiament es va jugar després a Carcaixent, guanyant Juliet les dos ocasions. També ací es va celebrar una singular partida en la que Juliet i Rovellet, junts, es van enfrontar al millor trio de l’època, format per Enriquito d’Alzira, el Xato de Carlet i el Xatet de Museros. Jugada en diferents trinquets, en la majoria de les ocasions va guanyar el trio, en contra de l’opinió de molts aficionats.
Tornant a la saga de la família Fontana, quan va morir Francisco, es va fer càrrec del local el seu fill, Paco Fontana Ruiz. Este va jugar als anys 40 i 50, i com a trinqueter va continuar la llavor de son pare.
El trinquet d’Alzira ha oferit a l’afició una llarga i ininterrompuda trajectòria al llarg de molts anys. Com tots els trinquets, ha passat per mals moments, més o menys duradors, produïts la major part de les vegades pel reclam d’altres trinquets de pobles veïns, que acaparaven l’atenció de l’espectador. Però sempre fidel a una tradició, es mantingueren dos partides de professionals per setmana, dimarts i dimecres.
Entre les parets del trinquet s’han jugat partides i desafiaments memorables entre els millors jugadors de cada dècada com el Nel de Murla, el Xiquet de Simat, Lloco, Quart, Juliet, Rovellet, Eusebio, Genovés o Sarasol. El trinquet s’omplia de gom a gom amb aficionats de tota la comarca i fins i tot es quedava gent al carrer.
Gràcies a un desafiament a Alzira, fent parella amb el Xato de Guadassuar, Machí, també d’esta localitat, i enfrontant-se a Ricardet, Julio i Bellver, va aconseguir la fama necessària per a debutar a Pelayo i ja no desaparèixer dels cartells.
Trofeu de Falles de 1962: Alfonso, Soro I, Xato de Guadassuar, D. Jose Marín, Paco Fontana, Machí i Ferrer II
A partir dels anys 50, se celebraren diferents trofeus cada any, els més importants eren el de Falles i el de Sant Bernat en estiu. Eren cites assenyalades al calendari i tenien en el cartell els millors jugadors del moment.
El 26 de juliol de 1963, després de les partides entre Soro i El Xiquet de Museros contra Ferrer II i el Xiquet de Carlet i de Rotget i Peris contra Xatet i Alfonso, el president de la Federació, José Marín, va entregar a Paco Fontana el trofeu de la Diputació Provincial per la seua tasca d’exhaltació i difusió de l’esport.
A partir del 12 d’octubre de 1963 es va organitzar un torneig anual. El 23 de desembre de 1964, Suret i Xatet de Carlet guanyen el 2n torneig a Rovell i Machí.
Fontana organitzà grans partides com el Campionat d’Espanya de 1965 on participaren Ferrer de Museros, Gat I, Ribes i Eusebio.
Del 4 al 14 d’abril de 1967, organitzat per la Federació de Pilota Valenciana, se celebrà
el “Torneig Martini”, en el que participen 18 pilotaris agrupats en equips que s’enfrontaran entre sí fins designar, per elimatories, a l’equip guanyador.
El 23 d’abril de 1970 es disputaren dos interessants partides. En la primera Eusebio i Ribes guanyaren a Rovellet i Machí per 60-50, i en la segona, Manolete i Gatet II a Xatet i Natalio per idèntic resultat.
En l’any 1974, es va celebrar un Trofeu de veterans, on participaren pilotaris ja retirats com Juliet i Pascual de Benaguasil. Va resultar molt bonic per als espectadors presenciar de nou el joc de cadascú.
Després de 46 anys regentant el trinquet, el 1980, la família Fontana es va cedir les regnes al cunyat de Paco Fontana, Jesús Rodríguez Ferrer, qui seria el trinqueter durant quasi 25 anys més. Està referenciat que el 25 de juliol de 1989, Antoniet II, Zurdet i Cuenca guanyaren el trofeu de Sant Bernat a Fredi II i Montalvà 60-40.
Als anys 90, es va crear un actiu Club d’aficionats en Alzira, el que va suposar una recuperació de la seua activitat. Anualment s’organitzava un torneig comarcal de prestigi entre els jugadors aficionats i un torneig de professionals en festes, amb totes les figures. A més, solia ser cita d’alguna de les grans partides del Circuit Bancaixa.
Anys 70: Desafiament entre Llopis, Gat I i Gómez contra Eusebio i Machí.
Daràs i Enriquito en el trofeu de veterans de 1974
EL NOU TRINQUET D’ALZIRA
UN TRINQUET DEL SEGLE XXI
Es portava ja molts anys buscant el suport de l’Ajuntament i s’esperava que donaren un pas endavant per a que la ciutat d’Alzira tinguera un nou trinquet ja que l’altre ja tenia més de un segle de vida, estava dins del casc urbà i era vell per a la practica de la pilota valenciana.
Este trinquet centenari necessitava una gran remodelació i la millor opció era construir un trinquet nou per al desenvolupament del creixent club de pilota Alzira.
Al 2009, el govern d’Espanya posà en marxa el Pla E, que pretenia impulsar l’activitat econòmica del país amb ajudes econòmiques per a fer obres socials, tot tipus de remodelacions o construccions municipals, fomentant l’ocupació.
L’Ajuntament va destinar un dels més de cinc milions de euros que el govern central va destinar en el segon pla Zapatero a Alzira. En aquell moment hi havia 20 equips amb un total de 70 joves, entre xics i xiques, que entrenaven i jugaven les partides de competició en l’envellit trinquet situat al carrer del camí nou de Gandia en el casc urbà de la ciutat.
Este projecte, que estava pensat acabar-lo en el primer trimestre del 2011, té com alma mater al president del Club, Eduardo LópezPintor, qui va fer un gran esforç per aconseguir que es construira a Alzira este nou i modern trinquet. En el seu disseny s’incorporaren dues característiques innovadores com és la major visibilitat d’angle per part dels espectadors i eliminar el perill de rebre una pilotada, per això es col·locaren uns cristalls en substitució de les galeries mentre visualitzen la partida.
I es posa la primera pedra
El dijous, 8 de juliol del 2010, es va celebrar l’acte de col·locació de la primera pedra. Primerament, va parlar l’alcaldessa d’Alzira, Elena Bastidas, després va tindre el torn de paraula el president del Club de pilota d’Alzira, Eduardo López-Pintor, i finalment va explicar el projecte un dels arquitectes, Bernardo Casterà.
A les 20 h., un operari de Gestiona OP, l’empresa encarregada de la seua construcció, va col·locar una urna on es diposità un guant i una pilota, monedes de curs legal, un CD amb el disseny del projecte i dos periòdics del dia.
L’acte va comptar amb la presència del president de la Federació de Pilota Valenciana, Ramon Sedeño, i del gran pilotari, Genovés II. També van acudir a l’acte bona part de la corporació municipal d’Alzira, el club de pilota d’Alzira quasi al complet i antics jugadors del club.
Amb este acte començava la construcció del tant desitjat trinquet per als integrants del Club de pilota d’Alzira, considerat com el major trinquet municipal de la Comunitat Valenciana.
Un trinquet del segle XXI
El trinquet es va ubicar al polígon industrial Tisneres, junt al Casal Fester, amb unes dimensions de 58 metres de llarg, per 9’76 d’ample (escala inclosa) i 14 metres d’alçada.
El sostre es dissenyà pla perquè els rebots no feren estranys i l’escala més ampla de l’habitual perquè els espectadors no es molestaren entre ells. En els laterals, amb galeries que comencen des de baix i s’eleven 10 metres fins al sostre amb un cristall per a que la visibilitat fóra millor, sense perill de rebre una pilotada. A més, dalt de l’escala, hi ha un corredor de llarg igual que el trinquet. La construcció va durar aproximadament 9 mesos i treballaren unes 20 persones.
La inauguració
El 27 de març del 2011 figura en la història de l’esport alzireny amb lletres d’or en ser la data de la inauguració del nou trinquet d’Alzira. Va ser una jornada maratoniana que quedarà en el record dels incondicionals del nostre esport autòcton. La infraestructura no deixà indiferent a ningú ja que reuneix característiques inèdites.
La festa començà amb la inauguració oficial, a càrrec de l’alcaldessa d’Alzira, Elena Basti-
A continuació li arribà el torn a les figures del moment en la modalitat d’escala i corda. Àlvaro i Dani guanyaren 60-40 a Miguel i Javi. Genovés II, anunciat al cartell no va poder jugar per una de les seues desgraciades i massa freqüents lesions. Després, Waldo i Moro s’imposaren a raspall 25 per 10 a Loripet, Alberto i Coeter II.
Per la vesprada els protagonistes foren els jugadors del club de pilota local, on els jugadors d’Alzira.
El primer event de competició que va allotjar el nou trinquet alzireny va ser la final sub-23 de raspall on Moltó de Barxeta i Sidhamed de la Llosa es proclamaren campions sobre Ferran de Piles i Canari de Xeraco (25-15) davant de més de 600 espectadors. Estigueren presents el president de la Federació, l’alcantarer Daniel Sanjuan, els seus quatre vicepresidents, diversos alcaldes, el president de la CIJB (Federació Internacional de Jocs de Pilota), el valencià José Luis López i el diputat d’empreses de la Diputació, Salvador Álvarez.
das. Després tingué lloc la primera partida amb un gran cartell on s’anunciaven quatre llegendes de l’escala i corda. Genovés i Vicente Pataques s’enfrontaren a Sarasol I iFredi.
En finalitzar esta primera partida, es va fer un reconeixement a tots aquells jugadors ja retirats tant de l’escala i corda com del raspall valencià que van acudir. Destacaven llegendes com Rovellet, Juliet i l’abans esmentat, Genovés.
La primera partida de professionals es jugà el divendres 10 de juny corresponent al Trofeu Diputació. Virgi i Canana jugaren contra l’alzireny Guille Orón, Dorín i Leandro III. La primera gran partida d’aficionats es disputà el 18 de juny on l’Alzira guanyà 30-25 al Rafelbunyol en la 4a i avantpenúltima partida de la lligueta de semifinals. La primera gran final que visqué el trinquet de la partida de Tisneres va ser el 2 de juliol amb la final de la IV Copa President de la Diputació que enfrontà a Álvaro i Sarasol II (que representaven a Xàbia) contra Genovés II i Raúl (membres del Murla-Vall de Laguar), i guanyaren estos últims per un clar 60-30.
Si la Ciutat de la Pilota de Moncada acollia les grans finals de competicions com el circuit Bancaixa o els Individuals, Alzira era la seu de la copa President de la Diputació. En 2012 va acollir la final de la 5a edició. En desembre, el trinquet alzireny esperava acollir la quarta final consecutiva del conjunt de la Ribera Alta al trofeu CRM (Ruralcaixa)
de parelles, però Lluiset i Juan veieren com els germans Sentandreu remuntaven el 1025 encaixat en l’anada de semifinals. En la final, la parella natural de Villanueva de Castellón perderen contra el Bicorp. Castelló de Rugat, Orba, Cocentaina i Sumarcàrcer B guanyaren les finals de les altres categories. El regal de Reis de 2013 va ser la notícia de que, després de vora 20 anys, Alzira tornaria a acollir partides setmanals de professionals. Dani Ribera, trinqueter de Guadassuar, es feia càrrec del d’Alzira i traslladava la partida dels dilluns del recinte carabassot a l’alzireny. El patrocini de la sala Rex i Ceal va ser determinant. La primera partida va ser la semifinal de la 2a ronda de la lliga Bancaixa que enfrontà a León, Salva i Raúl contra Puchol II, Tato i Herrera, amb victoria d’estos 60-35. Soro III i Santi contra Fageca, Javi i Tomás II.
Juan
Carlos
Ferrero jugant a Pilota
El divendres 19 d’abril de 2013 es va disputar una partida molt especial. Dos figures de tots els temps de la pilota valenciana, Genovés i Pigat II s’enfrontaren als extenistes
Juan Carlos Ferrero, guanyador de la Copa Davis i Roland Garros i Juan Miguel Such en un festival a beneficide l’ONG Adelante África i la Fundació Juan Carlos Ferrero.
L’acte va estar presidit pel president de la Diputació de València, Alfonso Rus, acompanyat per l’alcaldessa d’Alzira, Elena Bastidas; el diputat d’esports, Miguel Bailach; el president d’Adelante África, Jesús Lezcano; el de la Federació de Pilota Valenciana, Daniel Sanjuán i el gerent de Val Net, Alfredo
Hernando “Fredi”, així com gran quantitat d’autoritats de la comarca.
No van faltar alguns dels més grans pilotaris de tots els temps com Enrique Ferrandis
“Enriquito d’Alzira”, Antonio Reig “Rovellet”, Julio Palau “Juliet d’Alginet”, Antoniet d’Almassora, Vinyes, Sarasol I així com pilotaris en actiu com José Cabanes “Genovés II”, Raúl de Godelleta, Dorin i Coeter II, entre d’altres.
Després de l’exhibició de la primera partida, es
van enfrontar per a culminar la nit, els millors jugadors actuals: Soro III i Jesús contra Puchol II i Dani. Van guanyar el segons 60 per 25. El 28 de juny es disputà la final de la Copa Diputació on Alzira havia estat representada per primera volta per Santi II, Jesús i Herrera i remuntà en les últimes rondes amb la reaparició del mitger de Silla, Jesús, lesionat per una pilotada en l’ull en la primera partida. Tot i això, es quedaren a les portes de les semifinals. En la partida pel títol, Álvaro, Nacho i Monrabal –representants de Sagunt– guanyaren als de Massamagrell –Soro III i Santi– per un ajustadíssim 60-55, després de remuntar un 25-50. Álvaro afegia així un altre títol al ja extens palmarés. L’any esportiu concloïa per al trinquet amb la final del trofeu Mancomunitat de la Ribera Alta que enfrontava a Colau, Javi i Tomàs II contra Puchol II i Dani, que guanyaren al trio per un còmode 60 per 40.
El “Paco, Paco” tornà a sonar amb força
ELS JUGADORS ALZIRENYS MÉS DESTACATS
ENRIQUITO D’ALZIRA
Enrique Ferrandis Carbonell va nàixer a Alzira en el mes de febrer de 1935, molt a prop del trinquet. Esta proximitat li va permetre començar prompte a jugar. “Enriquito” va cridar l’atenció d’Antonio Richard, empresari del trinquet de Sueca, i es va emportar al xiquet a viure amb ell amb 12 anys.
Es va formar com a jugador de pilota i amb 15 anys va debutar a Pelayo. Va jugar amb Danielet d’Algemesí i s’enfrontaren contra Miguel Royo de Masamagrell i Gómez. Va guanyar la partida i va agradar molt als aficionats, per la qual cosa ja no va deixar de jugar al Pelayo.
En 1952, Enriquito va guanyar la setmana esportiva que es va disputar en el trinquet del Pelayo.
A partir d’eixe moment, progressà ràpidament, i en 1953, ja s’enfrontà junt al Xato de Carlet i Peiró contra Rovellet i Deval. L’alzireny va ser un jugador molt complet i passava sempre la pilota per dalt de la corda, amb un gran sentit de la col·locació, sense fer jugades espectaculars però buscant les altures. Va ser “el tercer en discòrdia” en la disputa que mantenien Rovellet i Juliet per la supremacia.
En 1955, es van organitzar quatre partides extraordinàries, a Alzira, Carcaixent, Algemesí i Gandia. S’enfrontaven un trio format
pel Xato de Carlet, el Xato de Museros i Enriquito contra Juliet, que restava, i Rovellet “que feria i es feia arrere”. Tots aquells desafiaments -que arribaren a jugar-se 10- van crear una gran expectació.
Però Enriquito va tindre molt mala sort perquè en el seu millor moment, corria l’any 1963, es va lesionar de gravetat en el braç, fet que el va allunyar dels trinquets com a jugador.
A partir d’eixe moment es va dedicar a ser marxador a Pelayo i fent de trinqueter a Benissa, Pedreguer i Ondara. També va ajudar a Benidorm i Guadassuar, entre d’altres. Va ser un gran empresari i així la gent ho reconeixia.
Fer debutar a un jove Paco Cabanes al trinquet de Benissa va ser un dels seus èxits, ja que era molt jove i la gent encara no el coneixia. Anys desprès, Genovés ha reconegut que Enriquito té part de culpa de que la seua vida professional haja sigut tan exitosa.
L’alcalde de València entrega la copa de campió a Enriquito. Darrere, Rovellet.
Enriquito d’Alzira
Daràs
DARÀS
Salvador Daràs, natural d’Alzira, es va presentar en Pelayo el 5 de juliol de 1947. La seua primera partida va ser amb el Blanquet, també d’Alzira, contra Rullo i Juanito. Al contrari del que marca la tradició, es va presentar a jugar amb una camisa de color negre, cosa que no és normal en un trinquet. Van guanyar i va causar una bona impressió als aficionats per les seues bones traces al jugar.
A finals dels cinquanta, Daràs actuà com a gran figura contra el Xiquet de Gata, Cotet de Simat, Ibáñez, Quart, i en repetides ocasions, davant Juliet. Un exemple de la seua categoria fou un desafiament el 8 d’octubre de 1949, en que Daràs i Miliet van jugar contra Rovellet i el Xato de Museros.
Daràs tenia molt de nervi, molta sang, i posava molta passió en el joc, tant es així que si perdia un quinze es pujava per les parets. Va ser un gran passador de pilotes, sense errar cap, però li va faltar potència per a ser un número un. De vegades tenia tanta afició a la pilota, que el perdia, ja que jugava desafiaments en els que la possibilitat de guanyar eres mínimes, i a més de perdre l’apostat, quedava desfet físicament. No tenia por de reptar a cap figura.
VICENTE D’ALZIRA
Vicente Ferrandis Carbonell, germà d’Enriquito, va jugar pels anys 50, i ho feia de rest. No va arribar a la categoria del seu germà, però va ser un gran pilotari de segona.
En paraules del mateix Enriquito, amb més sort Vicente podia haver arribat lluny, perquè era molt valent i fins i tot més tècnic que ell.
En l’any 1957 es va jugar un desafiament de 5.000 pessetes d’aquell temps, en el que Vicente d’Alzira i Gómez van guanyar a Soro i Deval. Aquella victòria suposà la consagració quasi definitiva del d’Alzira. Poc de temps després, una lesió de braç va privar de la possibilitat de poder admirar una figura del nostre esport en haver de retirar-se. La lesió es va produir perquè Vicente era molt lluitador i no donava cap pilota per perduda. Un dimarts va jugar una partida a Algemesí i es va fer mal al braç. Sense descansar, va jugar als dos dies a Gandia i acabà lesionant-se greument.
Darás, Mahiques, Aureliet, Vicente d’Alzira i Julio de l’Eliana
Vicente d’Alzira
ALBERTO D’ALZIRA
Alberto Santamaria va jugar als anys quaranta i cinquanta com a mitger o ferint i fent-se arrere. Va ser jugador més coneixedor de la pilota i manyós que fort. Per motius de paisanatge, va jugar moltes vegades amb Daràs encara que també alternà amb altres jugadors de categoria com Juliet o Quart. Se li coneixia per la seua altura, i per l’elegant i pulcre que anava sempre.
BLANQUET D’ALZIRA
Va jugar de mitger i ferint i fent-se arrere entre finals de la dècada dels vint i la dels quaranta. Acompanyà a Daràs en alguna partida i va fer parella amb ell en el debut de Daràs al Pelayo enfrontant-se al Rullo i a Juanito. En altres ocasions acompanyà al Xiquet de Gata. Al trinquet vell d’Alzira ja apareix el seu nom el 6 de març de 1927, amb una interessant partida entre Fusteret, pare i fill, contra Rochet i Blanquet d’Alzira. Després d’un vertader pugilat, la partida es va decidir a favor de l’equip d’Alzira per cinc tants.
Catarroja, 1950. Caña, Rovellet, don Jose Marín, Guara, Grau, Juliet i Alberto.
FERRER II
Jesús Rodríguez Ferrer va nàixer en 1938 a Miramar. Nét i fill de jugadors de pilota, deixà d’estudiar per a començar en 16 anys a jugar a pilota.
Va debutar en una partida fent parella amb son pare i s’enfrontaren als Suret, pare i fill també. Els Ferrer van guanyar i prompte es presentà a Pelayo. Durant 13 anys va estar jugant a la Catedral i era un assidu de les partides del dissabtes, considerades les millors de la setmana.
En 1964, fent parella amb Ruiz, i representant al trinquet de Tavernes de la Valldigna, va guanyar el Campionat d’Espanya d’escala i corda. Encara que perderen la primera partida, totes les altres les van guanyar i va demostrar que era un gran saguer.
Era pilotari de talla, complexió atlètica i de fortes cames. Tot el necessari per a triomfar en un trinquet. Era de pilota molt forta i en especial les caigudes d’escala.
Li agradava molt jugar de calbot. De vegades era irregular alternant jugades excepcionals de gran mèrit amb errades. La seua carrera com a jugador arribà fins als 40 anys, quan el dolor en els braços i les mans no el permeté continuar. Passà a ser trinqueter i marxador al mateix temps. Va portar diferents trinquets, com el de Tavernes i Sueca, i durant més de 20 anys, va portar el trinquet d’Alzira, lluitant des del primer dia fins a l’últim per fer la pilota valenciana en Alzira un referent.
El 13 de gener de 2014 va rebre l’homenatge del món de la pilota al nou trinquet d’Alzira.
LA HISTÒRIA DEL CLUB DE PILOTA ALZIRA (1991-...)
Andrés Fraile/David Chordà
Alzira va acusar més que en altres pobles que la pilota fóra una desconeguda per als xiquets. Pràcticament no hi havia base.
Els aficionats continuaven anant a jugar per les vesprades i els caps de setmana les seues partides, però l’edat mitjana dels participants anava augmentant conforme passava el temps. No hi havia joves que practicaren la pilota i els pocs que anaven, no podien jugar, ja que estaven els hòmens, de manera que només els quedava mirar.
El 1991 es creà el Club de Pilota d’Alzira sota la presidència de Vidal López. Els aficionats es varen organitzar per fer campionats i sobretot, solventaren el principal problema creant en 1992 l’escola de pilota.
Els fills dels socis del Club foren els primers integrants i dugueren els seus amics. Es va fer una campanya pels col·legis per promocionar l’escola i donar a conéixer als menuts l’esport autòcton. L’èxit fou rotund que el primer any contava amb més d’una vintena d’alumnes. Gran part d’eixos xiquets provenien del CP Alborxí.
El primer mestre de l’escola va ser l’exjugador professional i aleshores trinqueter, Jesús Rodríguez “Ferrer II”.
Jesús es un home molt seriós, solemne, amant de la disciplina, que va ensenyar als alumnes el que era l’essència del joc de pilota. Per a ell les principals normes a seguir eren la bona col·locació al trinquet, que cada jugador havia de tindre recursos de joc a les dues mans, encara que s’havia d’utilitzar sempre que es poguera la bona o que qui mana es qui juga més arrere de l’equip. Va ser un home apreciat i sobretot, respectat pels seus alumnes.
Amb ell al capdavant, els alumnes van conéixer l’esport i ben prompte comencen a
aconseguir triomfs. En 1993 el campionat autonòmic escolar de raspall, baix el nom del col·legi Alborxí, i en 1996 la X trobada d’escoles de pilota. Eixe mateix any es guanyà el trofeu infantil President de la Generalitat. El nombre de socis va creixent i són molts els aficionats que participen als diversos tornejos que s’organitzen al llarg de l’any, tant en Falles com en Sant Bernat i Nadal.
En 1997 arribaria el trofeu Mancomunitat de la Ribera Alta i el campionat d’hivern de raspall per parelles així com el trofeu Telyco Mancomunitat/sabor.
En 1998 canvia la presidència i Eduardo López-Pintor dirigeix el club, el que segueix fent en l’actualitat. Eixe any es disputà el primer campionat de Promeses de la Comunitat Valenciana i cinc alumnes alzirenys (Sagasta, Emilio, Almiñana, Ibáñez i Edu) foren seleccionats per la Federació per a disputar-lo.
El 1999, el senyor Jesús, com era conegut entre els alumnes de l’escola, no podia fer-se càrrec de l’escola i la nova directiva va decidir buscar-li un substitut: Balduino de Simat. Baldu era un home molt més jove, que feia poc que s’havia retirat de la pràctica profes-
sional de la pilota i amb qui perfeccionaren els coneixements rebuts del senyor Jesús. El raspall era la principal modalitat a què jugaven els alumnes des del principi i encara va quedar més marcada amb Baldu. A més, la directiva va trobar en el jugador de Simat un espill perfecte on els xicons més fadrins podien mirar-se. Amb esforç anirien agafant nivell per acabar vivint d’allò que més els agradava: jugar a pilota. Les competicions van sobrepassar la barrera escolar i per primera vegada l’any 2000 s’hi va inscriure un equip del club a l’autonòmic de raspall absolut, encara que dos dels components eren joves alumnes de setze anys, Edu i Emilio, i l’altre, el mateix Baldu. 2001 va ser molt bo per al club i per a l’escola. Els tradicionals campionats d’aficionats de Falles i de Sant Bernat foren un èxit de participació i d’assistència i als campionats escolars, els cadets i els infantils havien arribat a les finals.
Varen passar dos anys d’intensa competició per als cadets del Club, tant a nivell escolar com a nivell absolut, mentre que els més menuts començaven a competir amb les altres escoles. Tots estaven agafant un alt nivell de joc i cada curs que passava, hi havia nous xiquets que reforçaven l’escola.
La decadència
A finals d’agost de 2001 el club es va quedar sense poder jugar al quasi centenari trinquet perquè este era privat i no hi havia prou di-
ners per a pagar el lloguer de les partides. Açò va ser un bac molt fort ja que els aficionats no podien disputar a la seua ciutat les partides ni els campionats locals, ni l’escola de pilota els seus entrenaments. Durant quatre anys es va viure un èxode. Els campionats d’aficionats es disputaren al trinquet d’Alginet (encara que els majors sols jugaren el primer any ja que es cansaren de desplaçar-se). Les classes de pilota s’impartien als frontons municipals del Venècia. Amb estes penúries no es podia ensenyar bé als xiquets a jugar al raspall.
La gran majoria dels socis del Club es van esborrar, ja que no podien jugar a casa i la font d’ingressos per pagar al mestre de l’escola es va tallar. L’equip de govern socialista va plantejar comprar el centenari trinquet per 33 milions de pessetes (198.000 €) però el plenari va rebutjar esta compra.
El relleu al capdavant de l’escola va ser pres per Edu López, fill d’un dels primers socis del Club i un dels primers alumnes. De forma desinteressada va ensenyar als xiquets als frontons tot el que ell havia aprés. Es patien dificultats econòmiques i falta de material així com unes instal·lacions insuficients, que havien estat cedides per l’Ajuntament.
Edu López i Emilio Montalvà foren els primers a deixar l’escola per a dedicar-se mantindre viva la dèbil flama entre els més menuts. A més, es curtiren jugant campio nats autonòmics representant a Alzira, tot i que era el trinquet d’Alginet on jugaven de locals.
El 2004 arribaren els primers fruits de l’escola en aconseguir l’Autonòmic de raspall per parelles de Tercera Divisió, el primer títol absolut per a un club que es veia pràcticament desaparegut. Edu i Emilio guanyaren una renyida final a l’Albalat de la Ribera.
amb edat i aptituds per poder disputar l’autonòmic era molt elevat. Es van aconseguir formar fins a deu equips, d’ells nou d’homes i un –i per primera vegada– de dones.
L’èxit va ser rotund i es va arredonir amb un subcampionat de Tercera divisió A i un altre de Tercera “B”.
L’Alzira A va alzar un 30-20 a 30-35. Amb tanteig a dos i la pilota a tres quartes parts del carrer s’escapà el quinze i a la fi la final que anà a Xeraco 40-35.
L’Alzira D, format per Salva Pla i Manolo Sifre, va perdre contra el Real de Gandia 405. A més, l’equip de xiques va aconseguir un meritori quint lloc al Femení. El primer equip es va quedar a un joc de
Primer premi de la Federació
El renaixement
Quan es pensava en tancar portes definitivament, en 2005 ocorre un fet inesperat. El propietari del trinquet, Jesús Rodríguez, va vendre el trinquet al constructor Bernardo Casterà qui, molt gentilment, el va cedir quan anaren a demanar-li jugar allí mentre no haguera d’obrar cap edifici al lloc del trinquet.
L’escola tornà al seu habitatge natural i el nombre d’alumnes es va tornar a disparar. El 2006 es tornà a arribar a una final escolar i açò va motivar més encara als alumnes més majors de cara a competir. A més, es van introduir nous jugadors als equips absoluts per a disputar l’Autonòmic de raspall. A final d’any, es disputaren partides d’exhibició en l’adoquinat carrer de Major Santa Llúcia per a promocionar l’esport a iniciativa de la falla Sant Roc.
El projecte esportiu del 2007 no va tindre precedents, ja que el nombre de jugadors
Estos progressos no van passar desapercebuts per a la Federació que, el dia de la Pilota, a la Plaça de l’Ajuntament de València, va atorgar el premi al club alzireny per “l’exemplar trajectòria en la promoció, recuperació i divulgació de la pilota en els últims tretze anys”, pel nombre de jugadors i d’equips i per disputar dos de les quatre finals autonòmiques.
Edu, Carrió i Emilio disputaren la primera final del Ruralcaixa
El nº 1 del raspall, Waldo
En l’any 2008 el Club va continuar creixent. Va presentar 8 equips, el que suposava el 10% dels participants i el doble que clubs amb solera com Genovés, Rafelbunyol, La Llosa o Polinyà. Malauradament, assoles es va aconseguir el campionat de 4a divisió per parelles i el subcampionat de 4a divisió per trios. Mentrestant, el trinquet, que acabava de complir els 100 anys seguia envellint-se i les dificultats creixien. Es buscava el suport de l’ajuntament per a construir un nou trinquet. En Sant Bernat es va organitzar dos tornejos paral·lels: un escolar de benjamins a cadets i altre senior, que culminava amb partides d’exhibició i una de professionals i amateurs on Carlos d’Oliva, Salva de Simat, Trini de Xeraco i Carrió d’Alzira guanyaren 30-25 a Waldo, Coeter II de Simat i els alzirenys Edu i Emilio.
Per al Ruralcaixa per parelles es va presentar 12 equips, un en 1a, un en 3a i deu en 4a B. Edu i Guille no podien ni imaginar-se que, com a components del primer equip, s’anaven a enfrontar als que l’any següent serien els seus companys, Lluiset i Roberto. Els alzirenys participaren per primera volta en la màxima categoria del raspall no professional.
Premi al foment de la pilota en les fèmines
La gran notícia de l’any va ser rebre el premi de Promoció Paco Cabanes “Genovés” a l’equip femení de raspall per la promoció del raspall entre les dones. Zaida, Maribel i Marisa el reberen de mans del mite de la pilota i la secretària autonòmica de l’esport, Niurka Montalvo.
A finals de 2008, l’alzireny Guille Orón va aconseguir el prestigiós títol de campió sub-23 de raspall, atorgant-li el triomf a Alzira en ocupar la posició de rest, per un contundent 25 per cap junt a Xoto, sobre els germans Sentandreu.
Abans que s’acabara l’Autonòmic per parelles es va confirmar que Lluiset de Beniarrés i Roberto d’Aielo, a la fi campions de 1a divisió, jugarien la següent temporada a Alzira, així com també Cristian de Simat, Vinagre d’Alcàntera, Baldu de Simat i Juan II de Xeraco.
L’any finalitzà amb el títol autonòmic de 2a. Javi Carrió i Alejandro guanyaren totes les partides i no permeteren que cap equip arribara a 20 tants, per tant, no cediren cap punt.
2009 és l’any de la seua consagració com a club. Es començava amb un doble enfrontament Alzira-Rafelbunyol: Cristian, Vinagre i Polit contra Piquer, Doménech i J. Miguel en primer lloc per acabar amb el plat fort: Lluiset, Roberto i Edu contra Campos, Moro i Julio.
Amb les noves incorporacions, la ciutat d’Alzira va viure la millor època, fins el moment, de la història del seu Club de pilota. En el campionat de trios s’arribaren a composar 13 equips i 20 en el de parelles.
Millor club de la Comunitat Valenciana Alzira era premiada per tercera vegada consecutiva en el dia de la Pilota a Valencia. Esta vegada el premi arribà amb motiu del 25
aniversari de la Federació de Pilota en ser el club que més representació als Autonòmics, on reuniren fins a 20 equips –el triple que el segon club– i per tota una trajectòria marcada pel treball amb l’escola i el manteniment de la pilota valenciana a la nostra localitat. En el seu primer any en el club, Lluiset i Roberto van aconseguir un èxit impensable per als alzirenys: guanyar al Rafelbunyol en la final del Campionat Autonòmic de parelles de Primera divisió. Però la victòria es va fer esperar. La final es jugava en el “modern” trinquet blau del Genovés. Allí es desplaçà un autobús d’aficionats que s’hagueren de tornar més prompte del que esperaven a Alzira. La forta pluja amb que viatjaren a la localitat de la Costera va continuar i les goteres es feren presents al trinquet, obligant a susprendre la final. Esta s’acabà jugant a Xeraco on sí arribà l’històric primer triomf alzireny.
A més, els èxits no sols es produïen al cim sinó també amb jugadors de la casa i s’aconseguí ser campió i subcampió de Segona Divisió per parelles en la final que Juan II i Javi Carrió guanyaren a Cristian i Sagasta al trinquet de Benidorm 25 per 5. L’equip femení va acabar tercer en Primera Divisió, sols per darrere de clubs consolidats com Borbotó.
Hi hagué un desplaçament massiu per vore la primera final de 1a divisió
Fomentant la pilota entre els menuts
Insígnia d’or de la Ciutat per al Club
L’històric any finalitzava amb el lliurament de la Insígnia d’Or d’Alzira al club alzireny en l’acte que commemora la conquesta de la capital riberenca per Jaume I, el 30 de desembre.
En 2010 Alzira va presentar la major quantitat d’equips que ho haja fet qualsevol club, 27, en totes les categories d’hòmens i dones. Un terç arribaren als quarts de final i i sis d’estos nou a les semifinals de totes les categories excepte una. A la fi, tres conjunts jugaren les finals, un en 1a i dos equips en 4a B.
En la màxima categoria no es va poder repetir triomf. Lluïset i Trini, que substituïa eixa temporada a Roberto, havien arribat a l’últim encontre de manera directa, en haver-se proclamats campions de la lliga regular però no pogueren amb el Rafelbunyol que estava format pel gran jugador d’Ancàntera de Xúquer, Moro, i Miguel. Els de l’Horta Nord guanyaren 25-5 tot i que amb 15-5, l’Alzira tingué val per a tornar a entrar en la final. El Moro aconseguia així venjar-se de les tres derrotes prèvies i donar-li per fi el títol al Rafelbunyol.
En 4a B sí que hi hagué triomf perquè la final era completament alzirenya. Surdo i Roberto no tingueren rivals en Blanco i Villalba, als que venceren 30 per 10. Prèviament havien guanyat les semifinals al Rafelbunyol i Xeraco.
D’altra banda, l’equip F, format por Emilio i Javi Carrió i el Maner, composat per Toni Mora i Aparisi no pogueren vencer el Bicorp B i Planes per a jugar les finals de 2a i 4a.
Tampoc les Second Girls arribaren a la final. Després de perdre en l’anada 25-15 a Borbotó, va aconseguir posar-se 20-0 a favor, amb val i bola en el 8. Però l’errada en el remat va ser el punt d’inflexió per a que les de l’Horta acabaren arribant a la final. En definitiva, un any per a emmarcar.
Prèviament, en el campionat de trios, el quadre alzireny es va quedar a un quinze de clavar-se en la final en detriment del potent Rafelbunyol mentre que Manolo Sifre, David “Surdo” i Xuso perderen la final de 4a B contra la Llosa de Ranes.
Edu López tampoc pogué alçar-se amb el triomf en una modalitat en què no era especialista, l’escala i corda. En la final de l’individual va perdre contra Jeffry de Pedreguer.
El 2011 estigué marcat per la inauguració del nou Trinquet d’Alzira el 27 de març. Però fins arribar a l’esperada data, els equips apuraven les últimes partides al centenari trinquet. En la competició per equips, es comença jugant l’Autonòmic de Trios on no es presenten els 20 equips de l’any anterior perquè es vol que cada conjunt tinga els seus reserves i no anar transtornat els altres equips inferiors quan hi haguera una baixa. Lluiset seguix al club formant equip amb Roberto, Trini i Juan II. En segona també hi hagué un únic equip composat per Emilio, Sagasta i Salva Pla. En la 3a categoría competiren dues esquadres: Cristian, Edu López, Alejandro i Baldu per una banda i Edu de Villanueva de Castellón, Paco de Manuel i Javi Carrió per altra. Tres equips disputaren la 4a categoria.
El favorit estava composat per Surdo (campió de l’últim Ruralcaixa per parelles de 4a B), Toledo i Manolo Sifre (dos voltes finalista del Ruralcaixa). Toni Mora, Pardo i Aparici era un altre mentre que tres jugadors de Rafelguaraf composaren el tercer: Pep, Saúl i Miguel. En Quarta B, Alzira presentà sis equips, on es donava oportunitat als més jóvens. Els favorits per arribar a les últimes rondes foren Roberto, Blanco i Vicent Setze així com Roig, Edu i Villalba. En la categoria femenina Zaida, Maribel, Marisa i Bea podien aspirar al sempre complicat títol de 1a davant l’absència d’Ana de Borbotó, l’estrella de la pilota femenina. Per al conjunt de 2a es van fitxar dos jóvens de 15 anys de Rafelguaraf, formades en l’escola del Moro d’Alcàntera, Eva i Mónica, que s’uniren a María, semifinalista de l’últim Ruralcaixa.
Pel que fa a la trajectòria dels trios alzirenys, el primer equip caigué eliminat en la lligueta
de semifinals.
El Taxi Driver, de 4a categoría, sí jugà la final contra Bicorp el 10 de juliol. El primer equip femení va ser derrotat a Borbotó quan les de l’Horta no acceptaren ajornar la partida per lesió de Maribel i disputaren la semifinal amb sols dos jugadores (Marisa i Bea). El segon equip finalista alzireny va ser el B femení que va véncer amb claredat el Tavernes Blanques i jugà la final contra el Beniparrell el 17 de juliol.
Campions de 1a per segona volta en 3 anys
La temporada es culminà recuperant el ceptre autonòmic en guanyar al Dénia dels germans Ricard i Guillem Sentandreu. L’equip alzireny estigué format per l’incombustible Lluiset i Juan II. Els alzirenys aconseguiren el títol havent guanyat les deu partides de la lliga regular, les dos semifinals i la final. També es va aconseguir el subcampionat femení tant en Primera com en Segona Divisió i el subcampionat de Quarta Divisió masculina per parelles. El Surdo i Roberto caigueren davant Bicorp.
En 2012 es disputa el campionat de trios de raspall on s’aconseguix el subcampionat en Primera Divisió, en la primera final de trios de la història alzirenya. La tripleta de Bicorp, format per Armando, Víctor i Mario, que a
Roberto, Edu i Blanco, campions de trios de 2a categoria
Lliurament de la copa de campions 2011 a l’alcaldessa
més jugaven al seu carrer, va estar intractable i guanyà 25-5.
En el campionat per parelles es va tindre possibilitat de classificar tres equips a les finals. Lluiset i Juan II buscaven la 4a final consecutiva per al club alzireny i sols havien d’aconseguir tres jocs al trinquet riberenc, després d’haver guanyat 10-25 a Benigànim. No obstant, els germans Sentandreu venjaren la derrota en la final de l’any anterior –que defensaven el nom de Dénia– remuntant l’eliminatòria. Posteriorment no podrien imposar-se al totpoderós Bicorp en la final disputada en la canxa alzirenya. La bona notícia va ser la victòria de Roberto Chordà en la final del torneig individual sub-16 en guanyar a Néstor de Xeraco.
Tot i no viure l’esplendor global dels anteriors anys, Alzira segueix estant present als palmarés. En 2013 el trio composat per Eduardo, Roberto i Blanco obtenen el campionat Autonòmic de trios de Segona Divisió. Els alzirenys guanyaren la final a Quatretonda el 13 de juliol contra l’Orba 40-35. La partida va ser emocionant fins a l’últim quinze.
D’altra banda, l’Ajuntament d’Alzira estigué representat per primera volta en la copa President de la Diputació pel trio Santi II, Jesús i Herrera.
En 2014 es va fer un equip de trios de raspall amb Edu López, Roberto, Blanco i Murillo i d’escala i corda amb Edu López de nou, Edu Alpuente i els veterans Eliseo i Carlos Martínez. Malauradament, tots els xiquets i jóvens abandonaren la pràctica de la pilota en eixos anys. Tot i això, en 2014 es tornà a organitzar l’escola, que comptà amb un mestre d’excepció, altre campioníssim com Enric Sarasol.
servicio técnico máquinas de escribir y calcular • fax • ordenadores máquinas de escribir y calcular • fax • ordenadores Avda. Luis Suñer, 10 bajo · 46600 Alzira (Valencia) tel. 96 241 12 04 · 639 17 90 89 · Fax 96 240 60 44
Este llibret acabà d’imprimir-se el 6 de febrer de 2015
Portada: Laura Granell Moreno Maquetació: LAART
Edita: Associació Cultural Falla El Mercat (Alzira) Coordinació: David Chordà i Argente
Col·laboracions:
Vicente Sanmartín, Bernat i Carmen Mª Ríos, P. C., Andrés Fraile, Aurelià Lairón, Alberto Soldado i David Chordà
Fotos:
Víctor Balaguer, Agustín Serra, Janina Pellicer, Tot Alzira, Ribera Express, Juan Miguel Araque “Hayack”, El Seis Doble, Bernat Ríos, Esteban Roca, Fany Lara, David Chordà, Guada Tatay i Elena Salvador
Publicitat:
Víctor Balaguer, Quique Baviera, Cristina Berenguer, Javier Biosca, Jorge Calabuig, Kiko, Paco i Mari Carmen Cano, Teresa Castillo, David Chordà, Pepe Costa, Hermi Crespo, Guillermo Daries, Carlos Duce, Toni Fayos, Vicent Ferrús, Fernando Gresa, José Guillén, Bernardo Hernándiz, Fany Lara, Bernat i Bernardo Martínez, Fernando Martínez, José Montalvà, Tente Pérez, Bernat Ríos, Esteban Roca, Óscar Salvador, Alfredo Sifre pare i fill i Juan Vila.
Dipòsit legal: V-199-2012
