A L'ALLUNATGE - Falla La Dula 2025

A L’ALLUNATGE A L’ALLUNATGE

FOTOGRAFIES FALLERES MAJORS I PRESIDENTS: Alfredo

“El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del

“Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres”.

"Els noms propis de persona que apareixen als articles d’aquest llibre no estan tots en valencià. En el cas de les persones que existeixen a la vida real i que apareixen anomenades, hem optat per respectar l’idioma original

“La Falla la Dula no es fa responsable ni comparteix, necessàriament, les opinions i idees expressades pels seus

L’ALLUNATGE! Llibret Falla la Dula 2025

Introducció

1. LLUNA NOVA

1.1. Esbós i crítica de la falla ....................................................................................pàg. 8

1 2 Saluda de la Fallera Major 2025 pàg 14 Júlia Talens Mollà

1 3 Saluda del President 2025 pàg 16 Carlos Cabas Corchero

1 4 Paraules d estima per a Júlia pàg 18

1.5. Paraules d’estima per a Carlos ....................................................................pàg. 22.

1.6. Saluda de la Fallera Major de Tavernes 2025 .....................................pàg. 26. Maria Ciscar Pons

1.7. Programació de les Falles 2025...................................................................pàg. 28

1.8 Cens comissió adulta.........................................................................................pàg. 32.

2. LLUNA CREIXENT

2 1 El gran impacte pàg 44 Raül Jorge Almiñana

2 2 Quedar-se a la lluna de València pàg 48 Maria Vercher

2.3 La lluna guardiana silenciosa de les nostres nits i dies ............pàg. 50 Marta Isidoro García

2.4 . El festival de la lluna ..........................................................................................pàg. 54 . Rosa Corella Torres

2.5 Caminant per la lluna .......................................................................................pàg. 56. Jaume Talens

2.6. La lluna, mites i llegendes .............................................................................pàg. 60. MªJosé Boscà Servà

2 7 La diàspora del seny Llunàtics pàg 62 Júlia Palomares

2 8 La lluna: l amiga que sempre està ahí pàg 78 Ximo Servà Martorell

2 9 Lluna per ací, lluna per allà pàg 80 Paula Vega Vercher

2 10 Som cicle pàg 82 Ana Gómez Tur

2.11. La lluna, la pruna .................................................................................................pàg. 84 . Alícia Ortells

2.12 Dilluns, el dia de la luna .................................................................................pàg. 86. Llorenç Talens Garcia

3. LLUNA PLENA

3 1 Lluna blanca bon temps canta: Falles 2024 pàg 90 Mario Soler Merenciano

3 2 Per sempre, ingovernables pàg 98 Noèlia Palomares Gascón

3 3 El cicle vital pàg 104 Carles Gregori

3 4 Diari de bord: missió falles 2024 pàg 108 Noe Salva, Naiara i Marc

4. LLUNA MINVANT

4 .1 Qui es gite l’últim, que apague la lluna ................................................pàg. 120 Laura Martínez Merenciano

4 .2 Vides unides sota la llum de la lluna .....................................................pàg. 124 Àngels Chof re

4 3 Estaré demanant la lluna? pàg 130 Rosa Corella Torres

4 4 Renàixer: el valor de demanar ajuda pàg 134 Ana García Peiró

4 5 Cendra pàg 140 Melanie Puig

4 6 Lluna de seda pàg 142 Pura Palomares

4 7 Una llum silenciada pàg 144 Fabiola Ripoll Vercher

4 8 Marcats per a sempre pàg 146 David Vega Vercher

5. ECLIPSI (Poemari 2025)

5.1 A la lluna de València .........................................................................................pàg. 152. Laura Bosch Muñoz

5.2 Obri els ulls ...............................................................................................................pàg. 153. Salva Tent

5 3 Eres tu pàg 154 Laura Martínez Merenciano

5 4 Només una estrela pàg 155 Llum Ripoll Corella

5 5 Llunàtica pàg 156 Laura Bosch Muñoz

5.6. Udol...............................................................................................................................pàg. 157. Francisco Juan Ferrando

5.7. Encís de lluna .........................................................................................................pàg. 158. Salva Tent

5.8. I fins i tot la lluna et donarà l esquena ..................................................pàg. 159. Júlia Palomares

5.9 Lluna de mel ...........................................................................................................pàg. 160. Laura Bosch

5 10 Sols poesia pàg 161 Llum Ripoll Corella

5 12 A la llum de la lluna pàg 162 Nerissa Sabater Pareja

5 12 Poesia de la Dula pàg 163 Roger Català Puig

5 13 Blanca lluna pàg 164 Llum Ripoll Corella

6. LLUNETA I LA MISSIÓ D’ANIMÀLIA (Llibre infantil)

6.1. Introducció................................................................................................................pàg. 168

6.2. Cens infantil ............................................................................................................pàg. 170

6 3 Saluda de la Fallera Major Infantil 2025 pàg 174 Adriana Servà Grau

6 4 Saluda del President Infantil de 2025 pàg 176 Joan Cerdà Almiñana

6 5 Esbós de la Falla Infantil de 2025 de Juanjo Salom pàg 178

6 6 Paraules d’estima per a Adriana i Joan pàg 184 i 188

6.7 Toni, el lleó ................................................................................................................pàg. 192

6.8 El goril·la Arnau ....................................................................................................pàg. 194

6.9. La balena Lola ........................................................................................................pàg. 196

6.10 Pol, l’os polar .........................................................................................................pàg. 198

6 11 Bengala, el tigre pàg 202

6 12 Gerard el guepard pàg 208

6 13 L’os panda, un gegant amb encant pàg 212

6 14 Timur el lèmur pàg 216

6.15. Robert, el guacamai ........................................................................................pàg. 218

6.16. Xato, el mico ..........................................................................................................pàg. 222

6.17 Elena, l’elefanta ...................................................................................................pàg. 226

6.18. Lluneta s’acomiada de les duleretes i els dulerets .....................pàg. 230

7. PUBLICITAT ...................................................................................................pàg. 232

Enguany retem homenatge a la Lluna, ja que serà la protagonista principal de les pàgines del nostre llibre de 2025, i és que el nostre satèl·lit serà part essencial de les falles que plantarem a la nostra plaça el proper mes de març. La trobarem present en ambdós monuments, i eixa és la raó principal per la qual enguany la Lluna és l’escollida per a encaminar les lletres i els versos del nostre llibre: ella és el nexe d’unió entre la comissió adulta i la infantil.

Cada any intentem cercar temes originals per tal de fer que el nostre llibret siga amé i interessant i que la gent tinga interés a llegir-lo. Des de fa molts anys, pretenem reconvertir els motius que tracten els nostres monuments per a intentar lligar-ho tot de la millor manera possible, però potser la falla gran no té res a veure amb la falla infantil i es fa un poc difícil, de vegades, el fet de relacionar-ho. No obstant això, enguany la Lluna ens ho ha posat molt fàcil, ja que és la protagonista del monument gran, elaborat per l’artista Pau Soler, i de la falla infantil, creada per l’artista Juanjo Salom. Quina bonica casualitat!

El llibre de 2025 consta de dues parts diferenciades: la part adulta i la part infantil. L’adulta, anomenada “A l’allunatge”, està dividida en seccions atenent a les fases lunars: lluna nova, lluna creixent, lluna plena i lluna minvant. Hi podem trobar textos de tot tipus i de temàtiques variades, que sempre donen rellevància a la festa fallera, però, com no, també a qüestions reivindicatives i crítiques (i per eixe motiu, hem escollit este títol).

A l’interior de “Lluna nova” presentem l’exercici faller de 2025, fent una menció especial a la falla que plantarem al mes de març, així com a aquells que seran els nostres màxims representants: Júlia, la fallera major, i Carlos, el president. “Lluna creixent” és

la secció dedicada a la protagonista del llibre: la Lluna. Trobarem històries, mites, llegendes i experiències sobre el satèl·lit que ens sorprendran.

Per a reflectir la plenitud i la felicitat que sentim després d’haver viscut unes meravelloses falles de 2024, “Lluna plena” ens traslladarà de nou a aquells dies de goig en els quals recordarem els millors moments viscuts. I com no, aprofitem l’avinentesa per a acomiadar Noe, Naiara, Salva i Marc, que han estat uns representants immillorables de la nostra benvolguda falla. Els articles més crítics els trobarem a “Lluna minvant”, una secció reivindicativa que mostra l’actualitat social valenciana, i en la qual es dona veu a distintes problemàtiques que ens envolten.

I tot açò ho fem gràcies que el nostre llibret de falla també és una bona ferramenta per a poder lluitar per una societat més justa i igualitària.

Entre la part adulta i la part infantil, trobem allò que ja és un clàssic dels darrers anys: el nostre poemari. Enguany l’anomenem “Eclipsi”, i és que els poemes dels nostres fallers i falleres vos deixaran “eclipsats”. Les lletres i els versos plasmats en aquestes pàgines ens recorden com de rica és la nostra llengua.

Per últim, la part infantil del llibre s’anomena “Lluneta i la missió d’Animàlia”. Lluneta, juntament amb Adriana, Joan i la resta de la comissió infantil són els protagonistes d’aquesta història. La xicalla de la Dula s’ha traslladat a un país anomenat Animàlia on habiten animals en perill d’extinció i en què han de col·laborar amb Lluneta per a poder resoldre diferents enigmes i ajudar les distintes espècies d’Animàlia. Seran capaços els ‘dulerets’ i les ‘duleretes’ de complir la missió amb la companyia de Lluneta? De segur que sí!

I ara sí, esperem que gaudiu de la lectura del nostre estimat llibret de falla de 2025!

L L U N A N O V A

C R Í T I C A D E L A F

A L L A

INTRODUCCIÓ

Comencem un viatge estel·lar cap a la Lluna ens dirigim, enguany ens toca viatjar i veure si d'aquesta eixim.

I és que al planeta Terra els problemes se'ns acumulen, estem farts de la guerra i de veure els polítics com juguen.

A través de la nostra falla farem crítica d'actualitat. Ací tot val, ningú calla tot pel bé de la societat.

Al mes de març gaudirem de la nostra falla al carrer, i a Grècia ens traslladarem gràcies a la feina de Pau Soler. La Lluna com a protagonista és el principal remat, i encara que semble surrealista de totes i tots s'ha fartat.

La carrera de psicologia volia haver estudiat perquè no hi ha nit o dia que ningú li unfle el cap.

A ella es dirigeixen per demanar-li opinió. Veu que els problemes creixen i a ningú no sap dir que no.

Acaba un poc saturada d'escoltar tantes lamentacions, pensa que açò mai s'acaba i per a tot no té solucions.

Sembla que el planeta Terra ja se'ns ha quedat menut i els polítics donant guerra: tots darrere se n’han vingut.

Volen descobrir la Lluna i que ningú els xafe la guitarra. Han allunat tots d’una per a donar la tabarra.

Tindrem els polítics locals demanant-li a la Lluna consells, com veiem a les xarxes socials: hi ha polèmiques a parells.

MUSSOL I SÀTIR

De la Lluna no es separa un mussol un tant curiós, cada conversació acapara i sap els secrets de tots. Sent llàstima i, fins i tot, fàstic per les peticions que els polítics fan. Res en el seus mons és fantàstic i del postureig són molt fans.

És un mussol molt discret i mai conta allò que escolta, que per a airejar secrets gràcia el sàtir en té molta.

És el sàtir un personatge peculiar que també viu per la Lluna. De tot es vol assabentar i no sap callar-se'n ni una.

Si escolta algun secret plantarà bé les orelles i a les xarxes ben satisfet contarà mil meravelles.

I ho afirmarà amb contundència: “de cosa certa”, dirà. I tots dictaran sentència El Viure a Tavernes bullirà.

CÉRVOLS

A la Lluna han arribat tota classe d'animals com els cérvols que s'han espantat de veure a la Terra tants mals.

Mals i catàstrofes naturals que han colpejat la terreta, i han deixat imatges tan brutals que semblen d'un altre planeta. Mai ho haguérem imaginat: el mal que ha fet la natura. Moltes famílies s'han trencat però la vida no s'atura.

El poble es va bolcar

Per ajudar els qui van patir. I els polítics es van afanyar a buscar excuses i mentir.

El president no va estar quan els pobles s'ofegaven. On estava? No està clar. Diu que no el necessitaven.

No volia que es coneguera on estava en realitat i fins amb l'alcalde de Cullera diu que es va comunicar.

Una telefonada “sense trellat” diu l'alcalde encara sorprés.

I Mazón que és espavilat diu que “de sense trellat, res”.

Però descobrirem ara com va ser la telefonada. La Lluna que tot ho acapara ens la conta encara al·lucinada.

JORDI: Diga'm, President. Què passa?

MAZÓN: Jordi (pronunciat “Yordi”) Què passa, com estàs?

JORDI: Ara mateix preocupat, a què es deu esta telefonada? Supose que Xúquer avall ve la cosa “desmadrada”?

MAZÓN: Quin Xúquer és el que dius?

Jo sols et cridava perquè t'hem anomenat per ací.

JORDI: Estarà vosté al CECOPI, imagine que em crida des d'allí.

Ací ha plogut molt poc però no li llevem ull al riu.

MAZÓN: Al CECOPI jo no estic!

Havia de fer “recaets”.

A més, allí he enviat a la Núria i a la Salomé.

JORDI: Però està l'assumpte ben amarg, ja hi ha ciutats inundades. No hauria vosté d’estar preparant totes les alarmes?

MAZÓN: No et preocupes per la DANA, que jo la tinc controlada i cara a Cuenca fa una estona que ja l'he enviada.

JORDI: Però aleshores, President, què vol dir-me tan precís?

MAZÓN: Tu apunta’t el meu telèfon, fes-me cas al que et dic.

Jo ja tinc el teu guardat com a alcalde de Cullera, per cert, en espanyol: “cuchara”!

Hauries de canviar-ho al cartell de la muntanya.

JORDI: Cooooom?? Perdone vostè, President,

però ací estimem la llengua, això és una burrada!

Vol dir-me ja d'una vegada a que es deu aquesta cridada??

MAZÓN: T’ho diré si estàs callat i no li ho contes a Diana. És que tinc un compromís i has d'ajudar-me amb la jugada.

JORDI: I ara a què ve Diana?? Ai, senyor, amb la feina que tinc!!

Ha begut vostè cassalla??

Jo ja no sé ni el que em diu!

MAZÓN: Tranquil, Jordi, no et preocupes que hui tot anirà bé i si tu em dones el que busque a Cullera beneficiarem.

JORDI: Doncs deixe's de tanta bajanada

i vaja al gra d'una vegada que he de vigilar el terme que amenaça una riuada.

MAZÓN: És que estic amb Maribel i li fa goig una coseta.

Jo li dic: “Això està fet, espera’t una miqueta que jo soc el Molt Honorable i els alcaldes han d'ajudar-me”.

JORDI: I què és el que Maribel vol?

I quina Maribel diu?

Jo me'n vaig a veure el riu!

MAZÓN: Ai, Jordi, eres impacient i un poc exagerat.

Ja t'he dit que el tema dels rius el té Salomé entre mans!

JORDI: Jo de Salomé no em fie, no sé si coneix les alarmes.

Ja està bé d' excuses i diga'm que és això que vol demanar-me.

MAZÓN: Ai, Jordi, tens raó. Ja no busque cap excusa.

Jo vull dur a Maribel a la zona VIP del Medusa!

JORDI: Si em punxen no em trauen sang!

MAZÓN: Qui dius que punxa aquest any?

A mi això no m'importa, però posats a demanar: si torna a anar Francisco a cantar “Per ofrenar” jo podria fer-li els cors, seria espectacular!

JORDI: Açò no pot ser real.

Mare de Déu del Castell, ajuda'm!

TITÀ

El tità no va a la lluna diu que es queda a reconstruir.

Vol que vagen tots a una però serà difícil d'aconseguir.

Milions d'euros han promés per a ajudar la gent.

A veure si en aquest procés tot és un poc més decent.

Titànica serà la batalla que durarà molt mesos. Esperem que donen la talla I no es moguen per interessos.

Ningú ja creu les promeses, en ells ja no es pot confiar.

Només fan que estirar-se les grenyes en lloc de governa.

Diu Titanet que vol posar ordre, que ja està fins els nassos. Ell sí que escolta el poble amb problemes a cabassos.

Però la classe política ja ha sobrepassat la ratlla, sense gens d'educació ni ètica es disparen tota la metralla.

Vivim una època de mentides que a les xarxes són habituals. Gent fanàtica i hores invertides en inventar històries bestials.

Ací tothom destapa històries de presumpta corrupció. Mossegades milionàries: no es salva ni l'apuntador!

Estan de moda les querelles que alimenten moltes tertúlies on es conten meravelles i mil i una penúries. S'estilen molt les parelles dels presidents i presidentes, emplastrats fins a les celles amb acusacions molt dolentes.

De tot es trau tallada, que si Alberto, que si Begonya.

Cadascú des de la seua bancada fan una política de vergonya.

CAVALL

Baixant de la Lluna una estona i endinsant-nos en la Safor, tornem a la històrica zona que va enamorar el Conqueridor.

La Valldigna sempre impressiona plena de llegendes i de tradicions. De Tavernes, capital de la zona, vos contarem algunes situacions.

Allí el govern del tripartit avança en la legislatura, semblen un equip unit però ja ha canviat l’estructura.

Va tindre un esglai sonat amb el rei de la partida. Però la reina el va deixar desplomat i ara ell sols reina en la seua vida.

Ell es va quedar ben a gust amb una carta d'adeu que a alguns va causar bon disgust i altres el van convertir en Déu.

A les xarxes va ser ben rebut per aquells que més l'odiaven. En eixe grup tan fotut d'on tantes vegades l'expulsaven.

Una nova regidora entra en escena per a servir a la ciutat.

Ja està de nou casa plena: pot seguir avant el combat.

Diuen, de cosa ben certa, que com a autèntics guerrers l’oposició s'ha fet forta i ja vol prendre els carrers.

Com són ells tan populars i defensors de la història

han publicat a les xarxes socials que tenen un cavall de Troia!

Volen reunir als “palmers”, a tots els simpatitzants. Els de Viure a Tavernes els primers que sempre són importants.

“Som el partit més votat”, repeteixen sense parar.

“El poble està abandonat i no ho podem tolerar”.

Tots els assumptes vos contarem quan feu la volta a la falla.

De selfies i postureig parlarem, que ahí també hi ha batalla.

Tindrem també un nou capítol de les “Idees de Cullera” perquè l'alcaldessa té el títol de fan de la capital de la Ribera.

Lema: A l’allunatge!

Artista faller: Pau Soler Marchante

Versos: Pura i Mario

A L'ALLUNATGE!

Fallera Major 2025

Estimats ‘dulers’ i estimades ‘duleres’,

És un honor dirigir-me a tots vosaltres com a Fallera Major i poder aprofitar este privilegi per a agrair a eixes persones que han fet possible que avui vos parle des d’ací, des del nostre libret.

En primer lloc, vull donar-vos les gràcies a totes les persones que treballeu sense descans de manera desinteressada, perquè feu que la màquina estiga sempre en perfecte funcionament. Ja fa quarantados anys que decidíreu crear la nostra falla, que ha acabat convertint-se en un estil de vida per a molts de nosaltres. Hem compartit moments inoblidables, plens de gran estima. Encara que no vaig conéixer el meu iaio, vosaltres heu fet que el tinga present sempre i que poguera imaginar-me com haguera sigut tindre’l este any ací amb mi. Heu d’estar ben orgullosos quan mireu enrere i recordeu aquella xicoteta falla de barri a la qual tots anomenaven com “la d’allà dalt” i veieu que ara s’ha convertit en una gran falla, encara de barri, és a dir, sense haver perdut la seua essència tan nostra i que ens fa tan únics.

Als meus “tresors” particulars, m’agradaria dir-los que sense elles dos esta falla no seria allò que és. Em reafirme dient-ho perquè teniu una de les tasques menys fàcils i agraïdes, però les sabeu traure endavant cada vegada.

Als meus comboiants i les meues comboiantes, que sempre estan pendents de tot, vull donar-los les més sinceres gràcies per no deixar-me mai sola, per fer-me sentir en tot moment estimada i per estar, si és que pot ser, més emocionats que jo amb este any 2025. I a les meues amigues, també dirlos que les espere a totes estes falles.

A la meua família de Mollarets i Pegasets, dir-los que per ser part d’este moment de la meua vida tan especial per a mi i per fer-me costat en cada cosa que els demane, no tinc prou paraules d’agraïment.

I per últim a tu, Ivan, que no has tingut més remei que acompanyar-me en esta bogeria. Vull dirte que ja voràs com, a poquet a poquet, aniràs agafant-li el gustet a les falles. Este any a casa hi ha comboi i del bo!

Ara sols em queda convidar-vos a vindre a gaudir de les falles amb nosaltres, a la nostra benvolguda placeta, al nostre barri. Vos emplace a preparar totes les festes i actes perquè necessitem les vostres mans per a fer que la Dula puga continuar formant part de la millor festa de tota la Valldigna. Les portes del casal sempre estàn obertes per a tots.

Carlos, Joan i Adriana, estigueu preparats que va de bo! Anem tots junts a pel 2025!

Estimats fallers i estimades falleres,

President 2025

És un gran honor per a mi ser president d’aquesta gran falla anomenada Falla La Dula. Agraïsc de tot cor la confiança que la comissió ha dipositat en mi per a dur endavant aquesta responsabilitat, que accepte amb gran orgull, ja que des de ben menut em feia molta il·lusió estar al capdavant de la meua estimada falla.

Vull donar les gràcies a la gent que es desviu per la falla dia rere dia i que fan que la tasca realitzada siga més fàcil. A la Falla La Dula treballem i ens divertim com una família, ja que tots remem en una mateixa direcció i això fa que la comissió seguisca creixent com ho fa en l’actualitat. També m’agradaria fer una menció especial als nostres veterans i veteranes per fer possible que aquesta falla continue caminant. Gràcies per la vostra tasca incansable.

Darrere d’un president, sempre hi ha unes persones molt especials que li donen suport en els moments bons i en els no tan bons; en el meu cas, les meues amistats, gràcies pel vostre suport incondicional! De manera especial, vull anomenar la meua família, ja que sense ells i elles açò no seria tan fàcil.

A més, aquest any no seria tan especial sense les tres persones que m’acompanyen en aquesta gran aventura: Júlia, Joan i Adriana. Desitge que disfrutem de cada moment i que puguem esprémer cada vivència al nivell més elevat. Les Falles de 2025 són nostres!

Esteu tothom convidats, tant la gent del món faller com la que no ho és, a gaudir de l’ambient duler. A la nostra casa sereu rebuts amb els braços oberts. Veniu a gaudir de les nostres festes, de la nostra alegria i, com no, de la Falla La Dula.

Gràcies i passeu-ho molt bé en aquesta gran festa!

Salutacions. C

PARAULES D'ESTIMA PER A JÚLIA

Quines ganes que teníem de veure’t ocupant el càrrec de Fallera Major, Júlia!

Sabem com has desitjat arribar fins ací i la il·lusió en què viuràs cadascun dels actes.

Ens has fet partícips a tota la teua quadrilla fallera d’aquests moments tan especials i ens has contagiat les ganes de falla.

No podríem estar més contents i contentes per tu. Saps que no et faltarà cap tipus de suport en tot allò que necessites.

Per la nostra part, volem dir-te que posarem el nostre granet de sorra perquè estes falles siguen les millors de la teua vida.

I, per això, volem cridar ben fort que estem ben orgullosos de la Fallera Major que tenim a la FALLA

LA DULA! Et volem, Júlia.

De part dels i les comboiantes.

molta intensitat. Els teus pares, el teu germà i la teua cunyada estarem al teu costat per a tot allò que necessites i desitgem que tots els somnis que et queden per complir es realitzen i els disfrutes igual que aquest. Una forta abraçada.

Quan vas ser Fallera Major

Infantil ho vas disfrutar molt i ja vas dir que volies ser Fallera Major. Aquest somni s’ha fet realitat i sabem que el viuràs amb molta il•lusió. Les teues ueles et desitgen el millor. Una besadeta.

PARAULES D'ESTIMA PER A JÚLIA

Bé, Júlia, ja eres Fallera Major de la Falla la Dula. Era una il•lusió molt gran que ja has aconseguit. Has lluitat any rere any per a que així fora. Eres una persona coratjosa que poses el cor en allò que fas. Et desitgem que cada dia el gaudisques com si fora el millor. Una besada ben forta de part dels teus oncles i ties: Carmen i Juan, Emilio i Roge, Pepito i MªJosé, Carmina i Alejandro.

Què direm de la nostra cosina Júlia? És una persona valenta i molt divertida, sempre està disposada per a qualsevol cosa que li demanes. De ben segur sabrà ser una Fallera Major “de bandera”. Ens alegrem molt per ella. Una forta abraçada.

Emilio, Roge, Carles, Miquel, Hèctor i Carmina.

res? NI PENSAR-HO!!

Et tenim sempre present. Eres el polvorí que ens fa moure, la grilladeta que no para mai, la que sempre està a punt per ajudar, bondadosa com tu a soles i amiga dels teus amics.

Eres la NOSTRA JÚLIA i estem desvanides de veure't tan contenta i il•lusionada. El teu somriure ho diu tot i irradies felicitat allà on vas. Et desitgem el millor. Respira i mira al teu costat: allí ens trobaràs, estarem acompanyantte en tot moment. T'estimem.

Nani i Mari.

PARAULES D'ESTIMA PER A CARLOS

Que orgullosa que em sent de poder escriure’t aquestes paraules en un any tan especial. Encara recorde el dia que et vaig comboiar perquè et presentares com a President de la teua estimada falla. Estàvem a Riviera

Maia a la nostra lluna de mel. Tu no estaves molt segur, però al final les ganes i la teua passió per la teua falla et van fer tirar endavant i vas presentar la candidatura per aquest càrrec. Els dies abans del teu nomenament no podien estar més carregats de nervis i

d’incertesa, per saber si series l’elegit. En el moment que van dir el teu nom, la teua cara es va il•luminar i jo no podia estar més orgullosa de veure’t feliç perquè la teua felicitat és la meua. Sé de cosa certa

que la Falla la Dula no podia tindre millor president que tu, perquè et desvius per la teua falla i vius les falles amb gran intensitat.

Viuràs l’any 2025 en companyia de Júlia, Adriana i Joan. Els quatre junts viureu un any inoblidable que

quedarà guardat a la vostra memòria per SEMPRE. Junts formeu un gran equip. Carlos, disfruta de cada moment amb gran intensitat i esprem al màxim cadascun d’ells perquè, com diuen, passa molt ràpid i aquest any és teu. Encara que siguem de comissions diferents, allà on mires estaré al teu costat, orgullosa del President 2025 de la Falla la Dula i no em separaré de tu per poder viure junts tot allò que passe. Només em queda dir-te que plores d’alegria, et rigues, cantes, balles... però, sobretot, que gaudisques al màxim del teu 2025! Visca el meu president preferit! T’estime a rabiar, DESAM.

Hola, Carlos!

Com saps, la teua segona família no podia faltar per donar-te l'enhorabona i escriure't unes paraules en aquest llibret un any tan important per a tu.

Volem que gaudisques de les teues falles al màxim i no tenim cap dubte que ho faràs perquè, des de sempre, et desvius per la Falla la Dula.

Sempre estàs ajudant en el que faça falta, per això, estem segurs que la teua falla està ben orgullosa del gran President que tenen.

La vida són moments, vivències, experiències, caigudes, alçades, plors, rialles... i tu has decidit que el 2025 siga un any ple de moltes d'aquestes coses ja que estàs representant la teua Falla la Dula des del càrrec més alt de la teua comissió.

No perdes mai el somriure i deixa't portar perquè és un any de molts moments inoblidables i sorpreses que et quedarà per a sempre al cor i al record. Nosaltres estarem al teu costat per a disfrutar el teu any amb tu.

De part dels teus sogres i els teus cunyats, MÓNICA, JOSE, MÓNICA I CHRISTIAN.

Saps massa bé tot el que signifiques per a la meua família, especialment per a Daiana. Carlos, hem estat units des de menuts i estem orgullosos del President que enguany té la falla que ens ha vist créixer. Hem viscut mil moments tan bons com roïns i aquest, no serà menys. Estic molt content que confiares en mi per a ser el teu Vicepresident. No dubtes a buscar en mi tot el suport en tot allò que necessites perquè ara i sempre estaré al teu costat.

Sols em queda dir-te que disfrutes al màxim de cada moment. Farem que la Dula tremole i que aquest any siga inoblidable.

SERGIO PENADÉS.

PARAULES D'ESTIMA PER A CARLOS

Carlos, eres faller de la Falla la Dula des de menut i sempre has demostrat viure les falles amb molta intensitat.

Ser president faller no és fàcil. És un gran honor, però al mateix temps comporta una gran responsabilitat; una responsabilitat que hauràs d’assumir i que no dubtem que ho faràs sense cap problema. Tots sabem que ho faràs amb molta il•lusió. IL•LUSIÓ… eixa paraula clau i fonamental per a l’èxit de qualsevol president i és el que tu tens per la festa fallera.

Sabem que faràs tot el que estiga al teu abast perquè tot isca bé i que no et perdràs ni un moment per a disfrutar a la teua falla i amb la teua gent.

Tenim clar que aquest any serà un gran any per a tu i nosaltres estarem al teu costat en tot moment per a tot el que necessites.

Per fi ha arribat el moment que tant estaves esperant i estem molt orgullosos de veure´t complir el teu somni.

VISCA EL NOSTRE PRESIDENT!

Ta mare, el teu germà, la teua cunyada i les teues nebodes.

Sí, amic, sí. Qui ho haguera dit? Ha arribat el teu moment, eixe moment tan anhelat per tu i per totes aquelles persones que t'aprecien i desitgen el millor per a tu. Sé de sobra que estàs més que capacitat per a dur els ramals de la nostra falla, ja que sempre has lluitat i has defés el nom de la falla allà on ha calgut, encara que hages hagut d'enfrontar-te amb la persona més especial per a tu. I és que, com tots saben, la nostra falla és la millor.

Carlos, la falla engloba multituds d'esdeveniments, d’actes i, com no, de persones. Però quan algú pensa en la nostra falla, una de les persones que li ve al cap eres tu. No recorde res que facen les falles o la falla en què tu no estigues involucrat. En podria comptar mil, però em quedaré amb alguns moments. Per exemple, sempre has sigut de les primeres persones que acudeixes a realitzar el muntatge del nostre pavelló i, com no, els mítics playbacks que sempre que has tingut alguns papers ho has fet digne de Broadway, especialment el teu personatge preferit que recalca la nostra vida: tu fent de Timó i jo, de Pumba.

Tot aquest conjunt d'actes fan que meresques ser el nostre representan t, per la quantitat d'anys que estàs en aquesta falla i, que collons!, perquè tu eres de pura sang dulera!

Per a finalitzar, Carlos, sols vull que sàpigues que sempre estaré al teu costat per a tot el que necessites encara que saps massa bé que això d'anar a muntar l’envelat no és el meu fort, però saps que per a la resta sí que ho podràs fer. Aquest any serà increïble, no ho dubtes, i el teu amic estarà acompanyantte en cada moment.

Visca el nostre President! AGUSTÍ.

Fallera Major de Tavernes de la Valldigna 2025

M a r i a C i s c a r P o n s

Estimats dulers i duleres,

És un autèntic honor dirigir-me a tots vosaltres com a Fallera Major de Tavernes. Participar en aquest llibre és una oportunitat especial per expressar tot el que sent en aquest moment tan important de la meua vida. Poder compartir unes paraules amb tota la gran família que forma la Falla la Dula és un privilegi que guarde amb molta il·lusió i agraïment.

Les Falles són, sens dubte, la millor festa del món. Una celebració única que combina art, sàtira i cultura, fent que cada racó del nostre poble s'òmpliga de vida, color i emoció. Des dels monuments que conten històries amb la seua crítica enginyosa, fins a la música que alegra els carrers, els vestits tradicionals que enlluernen qui els observa i les desfilades que donen vida als carrers del poble, tot forma part d'una tradició que ens uneix i que hem de conservar amb estima i orgull. Les Falles són molt més que una festa; són una manera de viure i de sentir, una expressió de germanor i d’unió que enforteix els llaços entre tots nosaltres. És una celebració d'alegria compartida en què cada somriure, cada aplaudiment i cada llàgrima d'emoció es converteixen en un record inesborrable.

Cada any em sorprén la vostra dedicació, el vostre esforç i la vostra creativitat per superar-vos en tots els aspectes. Especialment, m’emociona veure la implicació que poseu en la presentació, en el llibret i en el musical que prepareu amb tant d'afecte i dedicació. És admirable com treballeu perquè cada detall siga perfecte per aconseguir moments plens de màgia que queden gravats a la nostra memòria. Veure-vos gaudir i fer gaudir els altres és una cosa que em fa molt feliç i que admire profundament.

Vull aprofitar aquestes línies per desitjar unes bones Falles a tota la comissió i a cada persona que forma part d'aquesta gran família dulera. Que aquests dies estiguen plens de moments inoblidables, d'abraçades sinceres, de música i d'alegria. Que visquem aquesta festa amb la mateixa passió i entrega que sempre ens ha caracteritzat i, quan recordem les Falles 2025, ens brolle un somriure. Gràcies per fer que aquesta experiència siga tan especial. Que les Falles d'enguany siguen úniques i ens deixen records que portem sempre al cor! Amb estima i orgull.

P R O G R A M A C I Ó D

E L E S F A L L E S 2 0 2 5

DISSABTE, 15 DE FEBRER:

A partir de les 16:30h, cavalcada del Ninot

DIUMENGE, 16 DE FEBRER:

A partir de les 12:30h, presentació del llibret faller de 2025

DIVENDRES, 21 DE FEBRER:

Preparatius del muntatge de l’envelat

A partir de les 21h, nit d’albades

DISSABTE, 22 DE FEBRER:

A les 08:00h: Muntatge de l’envelat faller

A les 19:00h: Crida fallera a la plaça Major

DISSABTE, 1 DE MARÇ: XXIV CONCURS DE PAELLES i ORQUESTRA EUFORIA

A partir de les 20:00h, XXIV Concurs de Paelles i revetlla amb l’Orquestra Euforia

DIMARTS, 4 DE MARÇ:

A les 20:00h, inauguració de l’exposició del ninot i 1r lliurament de premis

DISSABTE, 8 DE MARÇ: 5é FESTIVAL ‘DULEMBER’

A les 14:00h: Concurs de MACARRONADA

A les 17:30h: Vesprada amb el grup GOLFOS BAND

A partir de les 20:00h: 5é FESTIVAL REMEMBER FALLA LA DULA

A partir de les 21:30h: Burger Dula

DIUMENGE, 9 DE MARÇ: DIA DELS PRESIDENTS

A les 09:00h: “Despertà” amb perols i cassoles

A les 10:00h: Esmorzar al pavelló

A les 12:00h: Vermut musical

A les 14:00h: Dinar al pavelló. Paella

A les 17:00h: Animació infantil

A les 17:30h: Xocolatada a càrrec dels presidents

DIVENDRES, 14 DE MARÇ:

Durant tot el dia, trasllat de peces dels monuments

DISSABTE, 15 DE MARÇ: DIA DEL FALLER I LA FALLERA I “PLANTÀ” DEL MONUMENT

Durant tot el dia: “Plantà” del monument gran

A les 10:00h: Esmorzar al pavelló

A les 12:00h: Vermut musical

A les 14:00h: Dinar al pavelló. Paella

A les 17:30h: Vesprada amb l’orquestra ÓXIDO

A les 17:00h: Parc infantil

A les 17:30h: Xocolatada a càrrec dels presidents

A les 22:00h: Sopar de pa i porta al pavelló

DIUMENGE, 16 DE MARÇ: “PLANTÀ” DEL MONUMENT INFANTIL

Durant tot el dia: “Plantà” del monument infantil

A les 10:00h: Esmorzar al pavelló

Abans del dinar: Vermut musical

A les 14:00h: Dinar al pavelló

Abans del sopar: Vermut musical

A les 22:00h: Sopar de pa i porta al pavelló

A partir de les 00:00h: Festa Jove

DILLUNS, 17 DE MARÇ:

A les 08:00h: “Despertà”

A les 10:00h: Esmorzar al pavelló

A partir de les 10:00h: Parc infantil

Abans del dinar: Concert de la Xaranga Tropical Benidorm

A les 14:00h: Dinar al pavelló

A les 19:00h: Lliurament de premis a la plaça Major

Abans del sopar: Vermut musical

A les 22:00h: Sopar de pa i porta al pavelló

A partir de les 23:00h: Festa BENDITA LOCURA

DIMARTS, 18 DE MARÇ:

A les 08:00h: “Despertà”

A les 10:00h: Esmorzar al pavelló

A partir de les 10:00h: Parc infantil

Abans del dinar: Vermut musical

A les 14:00h: Dinar al pavelló

A les 17:00h: Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparat

Abans del sopar: Vermut musical

A les 22:00h: Sopar de pa i porta al pavelló

A partir de les 00:00h: Revetlla amb el grup CAPITAL 90

DIMECRES, 19 DE MARÇ:

A les 08:00h: “Despertà”

A les 12:00h: Missa en honor a Sant Josep

A les 14:00h: “Mascletà”

A les 14:00h: Dinar de gala al pavelló

Després del dinar: Recompenses de la Junta Central Fallera

A les 18:00h: Cercavila per tot el poble

A les 20:30h: “Cremà” de la falla infantil

A les 22:00h: Sopar de pa i porta al pavelló

A partir de les 23:00h: “Cremà” de la falla

La comissió de la Falla la Dula es reserva el dret de poder modificar qualsevol acte. Els horaris d’eixida s’anunciaran amb l’antelació suficient.

LA GENT DE LA DULA

ALICIA ADSUARA TALENS

JUAN ALARCÓN GARCIA

IVAN ALCANTARA BORRAS

JUAN ALCANTARA VALLEJO

MERCEDES ALMANSA MARTORELL

SALVADOR ALMIÑANA ALTUR

OLGA ALMIÑANA BORRAS

CLAUDIA ALMIÑANA MOLLA

INMA ALMIÑANA MOLLA

NURIA ALMIÑANA MOLLA

SALVADOR ALMIÑANA MOLLA

TANIA ALTUR ESCRIHUELA

ZEUS ALTUR FERNANDEZ

MELODI ALTUR SANZ

JESUS ALVAREZ CASANOVA

EMILI ALVAREZ GRAU

ANGEL MANUEL ALVAREZ PASTOR

ANDREU ANDRES PALOMARES

IVAN APARICIO GALLART

ILIANE APARISI FERRANDO

ESTEFANIA ARLANDIS MARTINEZ

SARA ARMENGOL FÉLIX

DANI AUSINA ESCRIHUELA

ROSANA AUSINA ESCRIHUELA

JUAN B. AUSINA HERNANDEZ

PEPA AUSINA HERNANDEZ

TAMARA BATALLER CEBRIAN

JOSE JOAQUIN BELENGUER CUCARELLA

JANELLE BELENGUER VIDAL

NOELIA BELENGUER VIDAL

ENRIQUE BELTRÁN ESCRIHUELA

ALBA BENAVENT GARCIA

ANA BENAVENT GASCON

MARIBEL BENAVENT GASCON

ISABEL BENAVENT TALENS

JOSEFA BERNABEU PALOMARES

AGUSTI BLASCO BRINES

CARMEN BLASCO BRINES

AGUSTI BLASCO MARTINEZ

AMPARO BO CHOVER

ANDREU BOLO PONS

BEGOÑA BONONAD BO

CAROLINA BONONAD BO

JÚLIA BONONAD DOMENECH

DAVINIA BORRAS CRUAÑES

M JOSÉ BORRÁS CRUAÑES

ANIBAL BORREGO BERROCAL

JUAN BORRULL FERRANDO

JUAN JOSÉ BOSCA PALOMARES

Mª JOSE BOSCA SERVÀ

SERGIO BOSCA SERVÀ

ISABEL BOSCH CLAR

LAURA BOSCH MUÑOZ

ENCAR BRINES ESCRIHUELA

RESU BRINES ESCRIHUELA

ALEX BRINES PELLICER

ANTONIO BRINES PELLICER

TRINIDAD BRINES REVERT

ROSA BURGUERA CABANILLES

CLARA CABANILLES ARNAU

CARLOS CABAS CORCHERO

ALEXANDRA CAMARENA FERNANDEZ

ALAN CAMARENA GRAU

ANTONIO CAMARENA IVARS

JUANJO CAMPOS GONZALEZ

TANIA CANET ESCRIBANO

ESTER CANO GARCÍA

JUAN CARLOS CANO GARCÍA

CLARA CANTUS ENGUIX

RAISA CARAVACA FERRIS

ALICIA CARDONA ROMERO

YOLANDA CARDONA ROMERO

ANA CASTELLBLANQUE RODRIGUEZ

Mª JOSE CATALA SANCHEZ

XAVI CATALÀ VERDÚ

RUBEN CAVA MOTA

JACOBO CAVAS CORCHERO

JUAN CERDÀ VIDAL

ANDREA CHOFRE ALBEROLA

ANGELS CHOFRE BO

SILVIA CHOFRE TARREGA

ZAIDA CHOVA

IRENE CHOVA FELIX

JOAN CHOVER MELO

ROSA CHOVER PONS

MARIA JOSE CISCAR CRUAÑES

NOELIA CISCAR FELIS

AINOA CISCAR VIECO

AITOR CISCAR VIECO

FATIMA CLAROS LORENZO

ALICE CLEMENTE ADSUARA

ANAIS CLEMENTE ADSUARA

ERIC CODINA QUILES

MARIA CORELLA GASCÓN

SERGIO CORELLA MARTINEZ

XIMO CORELLA MIÑANA

GEMA CORELLA TORRES

ROSA CORELLA TORRES

RAQUEL COSCOLLÀ CANTÚS

ROSA COSTA COMPANY

MELANI CREMADES GINER

JOSE CREMADES TALENS

MAMEN CUEVA LOPEZ

Mª ISABEL DELFA CHOVER

ROSANA DELFA CHOVER

CARMEN DIAZ JIMENEZ

MARIA TERESA DONET HERNÁNDEZ

SALVADOR ENGUIX ALTUR

SALVA ENGUIX BRINES

VICENT ENGUIX BRINES

ANDREA ENGUIX GRAU

VERONICA ENGUIX MEDRANO

JORGE ESCANDELL GRAU

ASCENSION ESCRIBANO ROMAN

PILAR ESCRIBANO ROMAN

DAVID ESCRIHUELA FELIU

AROA ESCRIHUELA GIMENO

CINTIA ESCRIHUELA JEREZ

ANA BELEN ESCRIHUELA MARTORELL

RAFAEL ARSENIO ESCRIHUELA OLIVER

CARMEN ESCRIHUELA PALOMARES

MAR ESCRIHUELA PALOMARES

DEMELSA ESCRIVA DONET

MIGUEL ANGEL ESPÍ TALENS

MARTA ESPI VERCHER

RAISA ESTEBAN RODRIGUEZ

SARAI ESTEBAN RODRIGUEZ

JÚLIA ESTRUCH CUCARELLA

Mª JOSE ESTRUCH MONCHO

JUAN FABREGAT ESCRIHUELA

LAURA FELIS VIDAL

JOSE L. FEMENIA ESCRIBANO

CLAUDIA FERNANDEZ ALMIÑANA

MARIA EUGENIA FERNANDEZ BUJEDO

JAVIER FERNANDEZ GIMENEZ

ALEJANDRA FERNANDEZ MARTINEZ

DAVID FERNANDEZ TUDELA

ESTEFANIA FERRANDO ALMIÑANA

ROSA FERRANDO ALMIÑANA

MAR FERRANDO DONET

CRISTINA FERRANDO EXPOSITO

ANGELA FERRANDO GARCIA

Mª JOSE FONS CALLEJON

MIGUEL FONS MARTINEZ

PAULA FONSECA ESCRIHUELA

AITANA FRANCO PARDO

NEUS GARCIA BATALLER

ENCAR GARCIA BO

PEP GARCIA BO

NEUS GARCIA ESCRIHUELA

SALVA GARCIA FERRI

ANA Mª GARCIA PEIRO

BLANCA GARCIA PEIRO

ADRIA GARCIA ROCA

DULCE GARRIDO RODRIGUEZ

JULIA GASCON GRAU

CRISTIAN GASCON PELEGRI

MIRIAM GASCON PELEGRI

VICENT GASCON TORRES

PURA GASCON VERCHER

DAMARIS GIMENO ALTUR

TANIA GIMENO ESCRIBANO

GUADALUPE GIMENO GASCO

VICENT GOMEZ GONZALEZ

SALVADOR GOMEZ HIJARRO

IVAN GOMEZ RODRÍGUEZ

ANNA GOMEZ TUR

SALVADOR GOMEZ TUR

RUBEN GONZALEZ FERRANDO

NATALI GONZALEZ MUÑOZ

EMILI GONZALEZ PEREZ

CAROLINA GRAU ALVAREZ

DANIEL GRAU BO

SANDRA GRAU BO

LIDIA GRAU BORRAS

SOFIA GRAU FONS

NOEMI GRAU GARCIA

AARON GRAU GINER

Mª JESUS GRAU IBAÑEZ

ÀNGELA GRAU MONTEIRO

ROSANA GRAU ORTEGA

MAIKEL GRAU REGUERAGUI

CARLES GREGORI PALOMARES

LAURA GREGORI PALOMARES

NEUS GUTIÉRREZ ESCRIHUELA

JOSE A. HERNANDEZ BRINES

DAVID HERNANDEZ HERNANDEZ

PAULA HERNANDEZ NAVARRO

SERGI HERRERA PALOMARES

JOSE ANTONIO HERRERA SANCHEZ

CARMEN HERRERO CORELLA

CARMINA HERRERO GRAU

RAUL HERRERO GRAU

ANDREA HERREROS MERENCIANO

BRENDA IBAÑEZ VELE

LAURA IBORRA ESTRADA

SERGIO ISIDORO ESTRUCH

MARTA ISIDORO GARCIA

SARA ISIDORO GARCIA

OSCAR IZQUIERDO SANCHEZ

VICENT JAREÑO RODRIGUEZ

MIREIA JAREÑO TALENS

ENRIQUE JIMENEZ GUERRERO

MARC JORGE ALMIÑANA

RAUL JORGE ALMIÑANA

RAUL JORGE ESTRUCH

CECILIA JUAN FERRANDO

FRANCISCO JUAN FERRANDO

ESTEFANIA JULIAN ABRAHAM

CELIA LAPARRA PEREZ

VICENT LAPARRA PEREZ

ISIDRO LIBRO BENITO

ALMUDENA LIBRO ESCRIBANO

NEREA LIBRO ESCRIBANO

ANGELA LIMON EXPOSITO

LAURA LLACER ELENA

ELIANA LLANO CARDONA

ESTEBAN LLANO CARDONA

ANGELA LLOPIS CANET

OLGA LUCIA LONDOÑO BETANCOURTH

ALEJANDRO LORENTE PERELLO

PAULA LORENZO CANET

RAQUEL MAFE AUSINA

Mª JOSE MAGRANER MARTINEZ

CARLES MAGRANER SELFA

NEKANE MAGRANER SELFA

JOAN MANCLUS AUSINA

JUAN MANCLUS CUÑAT

ISA MARTI BENAVENT

MARINA MARTI BLASCO

SILVIA MARTI ESPI

JOAN V. MARTI MAFE

FERRAN MARTI MAGRANER

HUGO MARTI MAGRANER

JOAN J. MARTI MUÑOZ

JAUME MARTINEZ BORRAS

RUBEN MARTINEZ MARTINEZ

NEREA MARTÍNEZ MARTIN-LORENTE

LAURA MARTINEZ MERENCIANO

Mª JOSE MARTINEZ MERENCIANO

VIRGINIA MARTINEZ MERENCIANO

LORENA MARTINEZ PERIS

ANDREA MARTINEZ TARCONS

PEPA MARTORELL PALOMARES

DESAM MELO ALMIÑANA

JORDI MELO CREMADES

ALEX MERENCIANO CERDA

JOAN MERENCIANO CERDA

JOSE MERENCIANO CERDÁ

ADRIAN MERENCIANO MARTI

CARLOS MERENCIANO MARTI

SERGIO MINGUEZ PEREA

ANTONIO MIÑANA MEDINA

CLARA MIÑANA PALOMARES

CONXIN MOLLA ALMIÑANA

HERMINIA CRISTINA MONTEIRO DA SILVA

ENRIQUE MORANT FELIS

ASSUMPCIO MUÑOZ FELIS

ISABEL MUÑOZ FELIS

LAURA MUÑOZ LOPEZ

SILVIA MUÑOZ LOPEZ

LUIS MUÑOZ MATEU

DAVID MUÑOZ VAZQUEZ

ENRIQUE NACHER PASTOR

MAR NAVARRO CORTES

JOSE NIETO PORTA

ANA OCHOA VALDÉS

BLAS JOSE ORENGO FAUS

ALICIA ORTELLS GRAU

EDUARDO PALOMARES ARMENGOL

JULIA PALOMARES CABANILLES

MARCEL PALOMARES CABANILLES

VICENT PALOMARES CISCAR

PASCUAL PALOMARES ESCRIHUELA

ANGEL PALOMARES FAYOS

NOELIA PALOMARES GASCON

PURA PALOMARES GASCON

VICENT PALOMARES GASCON

ELECTRA PALOMARES GRAU

AITANA PALOMARES LAPARRA

VALERIA PALOMARES LAPARRA

JADE PALOMARES PALOMARES

CARLES PALOMARES SALA

MARIA PALOMARES SELFA

VICENT PALOMARES SELFA

LAURA PALOMARES TALENS

LAURA PALOMARES TORRES

AINHOA PARDO LIRIO

ANNA PARDO LIRIO

JORGE PARDO VEGA

JAVIER PAREDES MAZARROTA

SARA PAREDES VRSECKA

ANDREU PELEGRI GARCIA

MINERVA PELEGRI GARCIA

CRISTINA PELEGRI SERRA

SERGI PENADES ALONSO

CARMINA PERIS ALMIÑANA

TERESA PERIS ALMIÑANA

NOEMÍ PERIS CHAVELI

IVAN PERIS ESCRIHUELA

CARME PERIS GRAU

JULIA PERIS PERIS

SALVA POLACHE SOLANES

VICTOR PONS CATALA

VICTOR PONS ESPI

ARANTXA PONS LARA

MELANIE PUIG ALBEROLA

RUBEN PUIG ARENAS

JOAN QUEROL VIDAL

ANDREA REYES PALOMAR

LLUM RIPOLL CORELLA

SALVADOR RIPOLL GRAU

FABIOLA RIPOLL VERCHER

JOSE RODRIGUEZ BOSCH

GUILLEM RODRIGUEZ CORELLA

REBECA RODRIGUEZ FERRI

JORDI RODRIGUEZ LARA

MIGUEL RODRIGUEZ LARA

NURIA RODRIGUEZ LARA

EVA Mª RODRIGUEZ PALOMARES

GEMMA ROMERO FAUS

MIRYAM RUBIO ESPUIG

DAVID RUIZ BLASCO

DAVID RUIZ COMPANY

ALMUDENA RUIZ SANCHEZ

ANDREA RUSU CUEVA

NERISSA SABATER PAREJA

SARA SAIZ FERNANDEZ

CESAR SALA ALVAREZ

RAFAELA SALA PALOMARES

AINOA SALA SERVA

JULIA SALA SERVA

ARANTXA SALES RODRIGUEZ

SORAYA SALES RODRIGUEZ

MINERVA SALINAS BOSCH

MONICA SALINAS BOSCH

JUAN PEDRO SALINAS NAVARRO

ALEXANDER SALOM MARTINEZ

INMA SANCHEZ CLEMENTE

IVAN SANCHEZ CLEMENTE

ROSABEL SANCHEZ ORTIZ

ADRIANA MARIA SANCHEZ ROMERO

MONICA SANCHO BARRANCO

MARIA SANSALONI SALA

MONICA SELFA ESCRIHUELA

BARBARA SELFA MAZARROTA

JOSE MIGUEL SELFA MAZARROTA

PAULA SEMPERE FELIX

ALEJANDRO SERRA ARTES

ALEJANDRO SERRA MONTES

JOAQUIN SERVA GRAU

JOSEFA SERVA GRAU

XIMO SERVA GRAU

ANA I. SERVA MARTORELL

XIMO SERVA MARTORELL

MIQUEL SIREROL BENAVENT

JOAQUIN SOLANES BRINES

SALVADOR SOLANES CANTUS

LUIS SOLANES SALINAS

NEREA SOLANES SANCHEZ

CESAR SOLANES TORRES

AITANA SOLER BASCON

HECTOR SOLER MERENCIANO

MARIO ALBERTO SOLER MERENCIANO

JESSICA SOLER SANCHEZ

JOSE TALENS ARTIGUES

SALVADOR TALENS ESPI

PEP TALENS FONS

ENCAR TALENS GARCIA

SUSANA TALENS GARCIA

CARMINA TALENS HERRERO

ENCAR TALENS MELO

JULIA TALENS MOLLA

ANA TALENS PELLICER

ALEXIS TALENS TALENS

XAVIER TALENS TALENS

PEPE TALENS TUR

SALVA TALENS TUR

NEUS TARRASO PELEGRI

IKER TARRASO PELEGRÍ

XAVIER TENT BERNABEU

SALVADOR TENT FERRANDO

AINOA TOMAS FELIX

IVAN TORMOS CRESPO

MARC TORRES BENAVENT

MARIA TORRES BENAVENT

PEPA TORRES BOSCH

ROSA TORRES BOSCH

CARLOS TORRES FILLOL

JOSE CARLOS TORRES TEJADA

ISRAEL TRIVIÑO CARREÑO

AMPARO TUR CERDA

PEPA TUR CERDA

JUANJO TUR PINEDA

MARTA URBAN ROYO

CARMEN VARELA TALENS

DAVID VEGA VERCHER

PAULA VEGA VERCHER

JOSE VERCHER BASSET

DANIEL VERCHER BLASCO

RICARDO VERCHER COLOMER

FABIOLA VERCHER ESTRUCH

Mª CRUZ VERCHER ESTRUCH

MARIA VERCHER ESTRUCH

SALVADOR VERCHER ESTRUCH

AIDAN VERCHER ROCA

ROBERT VERCHER ROCA

ANDREA VERCHER RUIZ

MIRIAM VERCHER RUIZ

VANESA VERCHER SIFRES

JOAN VERCHER VERCHER

EVA Mª VERDU CHOVER

GUSTAVO VERDU CHOVER

MONICA VERDU GIMENO

GALA VERDU PERIS

ELENA VIDAL BOSCA

JUAN F. VIDAL HERNANDEZ

IVAN VIDAL MONTERO

DAVID VINCENT MAHIQUES

AIDA XAIXO CUENCA

ERICA ZANON PALOMARES

LORENA ZANON PALOMARES

LUCIA ZARZOSO VALLCANERA

L L U N A

C R E I X E N T

EL G R A N I M P A C T E

La formació de la Lluna i la influència sobre la Terra i la humanitat La Lluna és un astre meravellós que ocupa un lloc especial en la humanitat, tant en l'àmbit científic com en el cultural. És el nostre satèl·lit natural, un cos celeste que orbita al voltant de la Terra i que ha fascinat diverses cultures al llarg de la història. La seua presència és notable cada nit, emetent una llum suau, blanquinosa i de vegades amb tonalitats taronja, que il·lumina els nostres paisatges.

La seua influència és evident en nombrosos aspectes de la vida quotidiana, des de la creació de les marees dels oceans fins a l’estat d’ànim de les persones.

A més del seu encant físic i visual que podem contemplar cada nit, la Lluna ha inspirat mitologies, llegendes i fins i tot obres artístiques que hem pogut llegir en algun moment de la nostra vida acadèmica. Molts poetes i autors, tant valencians com d’altres cultures, han utilitzat de manera especial la Lluna com a símbol d’amor i inspiració. Un d’aquests autors és Vicent Andrés Estellés, que en diferents versos d’algunes de les seues obres, com per exemple, Cançó de la Lluna, el nostre satèl·lit sovint apareix com un símbol de serenitat, contemplació i bellesa.

També la seua imatge i llum ha estat capturada per molts artistes i intel·lectuals en nombroses pintures i fotografies que reflecteixen la seua capacitat per a despertar emocions profundes. Un gran exemple n’és Vincent Van Gogh amb la seua obra “The Starry Night”. Però, si hem de parlar d’algun pintor valencià, eixe és José Benlliure, que té obres en què la llum de la Lluna és ben notable.

D’altra banda, la Lluna també exerceix una influència important sobre les cultures i les tradicions.

Molts calendaris i festivitats estan vinculats a les fases lunars, com les celebracions de la Pasqua o el Ramadà, que depenen del cicle lunar per a la seua data. Això mostra com la Lluna ha sigut, i continua sent, una referència temporal per a la humanitat.

En l'àmbit científic, la Lluna és un objecte d'estudi meravellós. Les missions espacials, que tots coneixem per la seua importància i repercussió en la humanitat, van ser impulsades pel president dels Estats Units d’Amèrica, John F. Kennedy, en un moment en el qual la Guerra Freda amb la Unió Soviètica es trobava en el seu punt àlgid i la competència entres ambdós països era intensa. És per això que el president nord-americà va veure la necessitat d’enviar un home a la Lluna i posicionar, d’eixa manera, els Estats Units com a líder en l’exploració i la indústria espacial.

La NASA, que era i continua sent l’agència espacial dels Estats Units i una de les més importants del món, va desenvolupar el programa Apollo entre els anys 1961 i 1971, compost de diferents missions, algunes de les quals van resultar fallides. Però el 20 de juliol de 1969 és el dia en què la humanitat va escriure un nou capítol en la seua història: els astronautes Neil Armstrong i Buzz Aldrin es van convertir en els primers éssers humans que caminaren sobre la Lluna.

Més tard, el 1972, va tindre lloc l’última missió lunar del programa. Els astronautes Eugene Cernan i Harrison Schmitt van realitzar excursions científiques sobre la superfície lunar i van recollir mostres que s'utilitzaren en investigacions posteriors. Aquestes ens ha aportat informació molt valuosa sobre la formació del satèl·lit i la seua composició geològica, ja que les roques lunars analitzades han revelat detalls importants sobre l'historial del nostre sistema solar i l'origen de la Terra.

En resum, la Lluna és molt més que un simple satèl·lit en òrbita al voltant de la Terra: és un símbol de bellesa, inspiració i connexió, com ja hem vist. La seua llum ens pot recordar la immensitat de l'univers i la nostra existència al seu interior.

Però, com va ser la seua formació?

La formació de la Lluna és un dels misteris més fascinants de la història del sistema solar i ha esdevingut una qüestió que ha intrigat científics, astrònoms, poetes i pintors per igual. Entre les diverses hipòtesis sobre el naixement del nostre satèl·lit, la Teoria del Gran Impacte és la que actualment gaudeix de més consens entre la comunitat científica. Aquesta teoria no només ens

ajuda a entendre la formació de la Lluna, sinó també a com es va donar forma al sistema solar.

Segons la Teoria del Gran Impacte, que va ser una col·lisió colossal que es produí fa aproximadament 4.500 milions d'anys, poc després de la formació de la Terra, un cos celeste de la mida de Mart, conegut com “Theia”, va xocar contra el nostre planeta. Aquesta col·lisió, d'una magnitud inimaginable, va desprendre una enorme quantitat de material del mantell terrestre que va quedar en òrbita al voltant de la Terra. Aquest material es va agrupar i va acabar formant la Lluna.

La composició de la Lluna és una de les claus que impulsa aquesta teoria. Les roques lunars recollides durant les missions Apollo tenen una composició isotòpica semblant a la de la Terra, la qual cosa suggereix que tant el nostre planeta com la Lluna comparteixen un origen comú. A més, la manca d’aigua i altres volàtils a la Lluna s’explica per la calor extrema generada durant l'impacte, que hauria evaporat aquest tipus d’elements.

Amb el temps, simulacions per ordinador i models matemàtics han reforçat la Teoria del Gran Impacte. En els diversos estudis realitzats en els últims anys per les agències espacials del món, s’han ajustat els paràmetres de la col·lisió que fa milions d’anys es va donar en el Sistema Solar i s’ha demostrat que l'angle de l'impacte i la velocitat de Theia són compatibles amb la grandària i l'òrbita actual de la Lluna. Això ens porta a un escenari en el qual l'impacte va ser prou devastador per a generar un disc de material en òrbita que, amb el temps, es va convertir en la Lluna.

Un altre aspecte destacat és que l'impacte podria haver inclinat l'eix de la Terra, fet que donà lloc a les estacions que actualment coneixem. Aquesta inclinació, entre d’altres factors, va influir en el clima i la vida a la Terra i va establir, d’eixa manera, les condicions que farien possible el desenvolupament de la biosfera tal com la coneixem.

En resum, la probabilitat que la Teoria del Gran Impacte es donara és molt alta. Això ens proporciona una explicació molt interessant sobre l'origen de la Lluna que hem explicat, però també ens convida a reflexionar sobre la fragilitat i la interconnexió de l'univers. La Lluna pot ser un símbol de bellesa i calma, però la seua història parla d’una violència còsmica que ha deixat la seua petjada en la vida de la Terra.

Raül Jorge Almiñana

Raül

QU E D A R - S E A L A

LL U N A D E V A L È N C I A

La cultura del territori valencià és molt rica en dites populars. Podem trobar-ne diferents, com puguen ser “torna-li la trompa al xic”, “més veuen quatre ulls que dos”, “dona que cria, ni neta ni dormida”, etc. N’hi ha, fins i tot, una que fa referència explícita a València i que solem utilitzar en el nostre dia a dia: “quedar-se a la lluna de València”. Però, realment els valencians sabem quin és l’origen d’aquesta dita?

Doncs, segons la Reial Acadèmia Espanyola aquesta dita té diversos significats. Un d’ells fa referència a l’estat en el qual es queda algú quan es veuen frustrades les esperances d’allò que desitjava o pretenia i, l’altre significat és estar distret i no adonar-se d’allò que està ocorrent.

La realitat és que aquesta dita no té un origen clar de partida, sinó que podem investigar fins a quatre orígens diferents. El primer i el més popular és el que està relacionat amb l’emmurallat de la ciutat de València. En l’època cristiana, València estava tota envoltada per una muralla amb 12 portes de les quals sols es conserven les Torres de Serrans i les Torres de Quart. El fet que ocorria és que aquestes portes es tancaven a les deu de la nit, durant el toc de queda, i no es tornaven a obrir fins a l’alba. Així, que qui arribava tard i no aconseguia entrar a temps dins de la ciutat, havia de passar la nit a l’aire lliure, és a dir, “a la lluna de València”.

El segon possible origen està relacionat amb el primer,ja que és una ampliació del seu significat, i fa referència que enfront de les muralles de València hi havia un banc que tenia forma de mitja lluna o de ferradura. El banc era un lloc improvisat per als ressagats que no aconseguien entrar a temps dins

de la muralla i, que per tant, es veien obligats a intentar passar la nit allí.

El tercer possible origen està lligat amb la teoria del periodista Vicent Vidal Corella, que relaciona l’origen d’aquesta dita amb l’expulsió dels moriscos de la ciutat. Açò es deu al fet que molts dels moriscos estaven situats a les platges del territori valencià esperant a ser portats a diversos països com Argèlia i Marroc, però com n’hi havia tants, no podien embarcar tots a la mateixa vegada. Amb la promesa que vindrien a per ells, molts van haver de quedar-se a les platges “a la lluna de València” durant diverses nits. I l’últim possible origen d’aquesta dita està relacionat amb els diferents vaixells que venien a les costes valencianes i que no podien atracar a causa de les males condicions que hi havia en la mar, per la qual cosa havien d'esperar a desembarcar “a la lluna de València”. A banda, també fa referència a que els dos golfs que conformen la costa valenciana fan forma de lluna. Com s’ha comprovat, la dita “quedar-se a la lluna de València” té un origen incert, però totes les teories fan referència que es parla de les situacions d’espera, retard o impossibilitat d’aconseguir un objectiu a temps. I, per tant, de forma poètica es pot parlar d’aquesta dita com a estar fora de lloc o desprotegit, ja que la referència a la Lluna simbolitza la incertesa i el desemparament.

Maria Vercher i Estruch

LA L L U N A : G U A R D I A N A I

La Lluna: guardiana silenciosa de les nostres nits i els nostres dies

La llum de la Lluna il·luminava el camí de tornada a casa després d'un llarg dia de feina. Mentre caminava, Nil no podia evitar sentir-se observat per aquell brillant globus blanc al cel.

La Lluna, misteriosa i omnipresent, havia sigut un element constant a la vida humana des de temps immemorials. Malgrat la seua aparent passivitat, els seus efectes eren profunds, tot afectant el món de maneres subtils però significatives. Nil, com molts altres, mai s’havia parat a pensar realment en la importància de la Lluna. Per a ell, era simplement part del paisatge nocturn, una decoració al cel. Tanmateix, aquella nit va decidir fer una pausa, mirar cap amunt i deixar-se captivar per aquell satèl·lit silenciós que, sense dir res, influïa en el ritme dels dies, els ritmes de la natura i, fins i tot, en el seu estat d’ànim.

La Lluna i el ritme de la vida

Nil, després de sopar, va decidir investigar un poc més sobre la Lluna, encuriosit per aquella observació. Va obrir un vell llibre d’astronomia que tenia a la seua biblioteca, un regal del seu avi, i va començar a llegir sobre els cicles lunars i com aquests han modelat la vida a la Terra. La primera cosa que va captar la seua atenció va ser com la Lluna influeix sobre les marees. Gràcies a la seua força de gravetat, arrossega i empenta els oceans en constant amb la Terra.

Les marees, pensava, eren simplement una qüestió científica, però va descobrir que aquest fenomen era fonamental per a moltes espècies marines i també per a l'ecosistema en general.

Les pujades i baixades de l'aigua permetien a nombroses espècies establir els seus hàbitats, des de les zones costaneres fins a les profunditats oceàniques.

Les marees no només eren essencials per a les criatures marines, sinó també per a les poblacions costaneres de tot el món. Durant mil·lennis, els pescadors han utilitzat els cicles de la Lluna per planificar les seues captures. De fet, algunes comunitats encara observen els calendaris lunars per decidir quan és el millor moment per pescar o sembrar, un recordatori viu de com la Lluna i la vida humana estan entrellaçades des de temps antics.

L’efecte de la

Lluna als cicles de la natura

La lluna també té una presència notable al comportament de moltes espècies. Alguns animals, com els llops, sincronitzen els seus cicles de caça amb les fases de la Lluna i aprofiten la llum addicional per caçar en la foscor. En les selves tropicals, algunes espècies de corall es reprodueixen de manera massiva durant les nits de lluna plena, tot sincronitzant el seu cicle reproductiu amb les fases lunars. Nil es va sorprendre en descobrir això; mai hauria imaginat que el silenci de la Lluna amagara una coreografia natural tan intricada.

També va llegir que els cicles lunars poden afectar el creixement de certes plantes. Segons alguns estudis, la llum de la lluna pot influir en les taxes de germinació de les llavors i, fins i tot, en el creixement de les fulles. Els antics agricultors coneixien aquests secrets i aplicaven el que avui coneixem com a agricultura biodinàmica:

s’aprofiten les fases lunars per sembrar i collir en els moments més favorables. Mentre Nil continuava llegint, es va adonar que la Lluna no només afectava la vida natural, sinó que també havia sigut un símbol poderós per a les civilitzacions humanes.

La Lluna com a inspiració cultural i espiritual Des de les primeres cultures, la Lluna ha sigut objecte de fascinació i d’inspiració. Els egipcis, els maies, els sumeris... tots havien desenvolupat calendaris basats en els cicles lunars, tot utilitzant les fases de la lluna per marcar el temps, organitzar les collites o celebrar rituals i festivals. A la Xina, la Festa de la Lluna celebra la lluna plena de tardor i el final de la collita. És un moment en què les famílies es reuneixen, miren la Lluna i comparteixen pastissos de lluna, símbol de prosperitat i unitat.

La Lluna també ha inspirat la poesia i la música, des de les balades medievals fins a les cançons modernes. Nil va recordar una cita de Federico García Lorca: "La lluna va ser sempre un símbol, alguna cosa que observem i interpretem." Lorca veia en la Lluna la representació dels somnis, dels amors perduts i de la mort, misteriosa i silenciosa, però tan íntimament connectada amb els éssers humans.

Nil va pensar en com, en mirar la Lluna, els humans han expressat els seus somnis, els

seus temors i han trobat un mirall en el qual reflexionar. A les cultures antigues, la Lluna era sovint considerada una deessa, com Selene o Artemisa, connectada amb la fertilitat, la natura i la protecció. Aquest fet remarcava que la Lluna, més enllà de la seua influència física, tenia una influència espiritual i emocional als pobles que miraven el cel amb esperança i amb temor.

Els efectes psicològics i fisiològics de la Lluna

Mentre Nil continuava el seu viatge per descobrir la Lluna, es va trobar amb una altra idea sorprenent: els efectes psicològics que pot tenir sobre les persones. Aquests efectes encara són debatuts per la ciència, però moltes persones asseguren sentir-se diferents durant la lluna plena, amb més energia o més ansietat.

Els hospitals informen d'augments en les admissions i els parts durant les nits de lluna plena, tot i que això no ha estat del tot provat científicament.

Algunes persones han documentat efectes en els seus patrons de son durant certes fases lunars. Hi ha qui afirma que en les nits de lluna plena dormen menys o es desperten amb més freqüència. Tot i que la ciència moderna encara no ha trobat una explicació concloent, Nil es va adonar que això podria estar lligat a l'energia visual i emocional que la Lluna evoca en els humans.

Així mateix, hi ha una llarga tradició d’associar

la lluna plena amb certs comportaments estranys o intensos, una creença que es remunta a l’Edat Mitjana i que ha donat peu a llegendes de llops i criatures nocturnes. Aquestes creences, encara que fantàstiques, ens recorden com la Lluna ha estat sempre vista com una força de poder, capaç d'influir sobre els cossos i les ments de la gent.

La Lluna i el futur de la humanitat

Nil va tancar el llibre, però la seua curiositat continuava encesa. Es va preguntar què significaria la Lluna per a la humanitat en el futur. Actualment, la Lluna és una frontera de la ciència i l’exploració espacial. Des que l’ésser humà va caminar per la superfície lunar el 1969, la Lluna s’ha convertit en el focus d’investigacions i projectes ambiciosos.

Alguns científics i empreses veuen en ella un punt estratègic per a l'explotació de recursos i, fins i tot, per establir-hi colònies, un pas cap a la conquesta de l'espai.

S’està plantejant la idea d’instal·lar bases lunars, ja siga per explotar els seus recursos o com a punt de partida per a missions més enllà del sistema solar. També es creu que l'extracció de l’heli, un isòtop escàs a la Terra però present en grans quantitats a la lluna, podria proporcionar energia neta i segura. Nil es va preguntar si algun dia els humans veuríem la Lluna com un nou “continent” per explorar i habitar, o si aconseguirem establir

bases que ens permeten avançar encara més a l’exploració de l’univers.

La Lluna com a reflex de la humanitat

Mirant la Lluna per la finestra, Nil va pensar com aquest satèl·lit havia sigut un testimoni de la humanitat. A través dels cicles eterns de la seua llum i foscor, la Lluna havia observat silenciosament la història humana, les guerres, les conquestes, els amors, els desastres i els avanços. Com un mirall, reflectia els anhels i els temors de la humanitat.

Quan Nil va tornar a mirar-la, es va adonar que la seua percepció d’aquella esfera brillant havia canviat per complet. Ara la veia no només com una llum en la foscor, sinó com un fil que connectava el passat amb el present i, qui sap, potser amb el futur.

Sentint-se inspirat, va decidir eixir al balcó, descalç per notar l’aire fresc de la nit. La lluna plena el mirava des del cel, i ell, gairebé com en un acte de reverència, va tancar els ulls i va pensar en totes les persones, d'arreu del món, que probablement en aquell mateix moment també la miraven, cadascú amb els seus propis pensaments, problemes i somnis.

Potser, pensava, hi ha alguna cosa en aquesta llum blanca que ens fa sentir menys sols. És una presència constant, un punt de referència per a aquells que busquen la seua pròpia llum en la foscor. I, en aquell moment de tranquil·litat, Nil va comprendre que la Lluna, més enllà dels seus efectes físics o de les explicacions científiques, era una mena de companya. Una amiga en silenci, una guardiana atenta que ens acompanya cada nit recordant-nos que formem part d'un tot més gran.

Amb aquest pensament, va decidir guardar aquell moment en la memòria. Sabia que cada vegada que la seua vida li semblara confusa o que sentira aquella soledat que, de tant en tant, l'assaltava, només hauria de mirar amunt per trobar un poc de consol en la llum eterna de la Lluna.

I així, amb la Lluna com a testimoni, Nil va sentir una pau nova dins seu. Va tornar cap a l’interior de la seua casa, decidit a no oblidar la lliçó d’aquella nit: que fins i tot allò que sembla llunyà i silenciós pot tenir un impacte profund a la nostra vida. La Lluna, pensava, no necessita fer soroll per ser essencial, ni necessita paraules per inspirar-nos.

Marta Isidoro García

EL F E S T I V A L D E LA L L U

N A

Pot ser que ja no siguem una societat agrícola, però moltes de les nostres festivitats encara hui segueixen celebrant la vinguda de les estacions l’efecte que tenien i tenen en les diverses collites.

En este cas parlaré d’una que, encara que siga de molt lluny de la nostra terra, té un encant molt particular: EL FESTIVAL DE LA LLUNA.

Des de fa milers d’anys, a diversos països d’Àsia se celebra una festivitat en arribar la recol·lecció de la dacsa i de l’arròs. Eixe dia se li donen les gràcies als déus per haver sigut generosos i haver fet que les collites siguen abundants.

En concret, a la Xina, totes les famílies es reuneixen sota la lluentor de la lluna i junts celebren un reencontre molt especial que dona pas a l’arribada oficial de la tardor; per això es coneix també este festival amb el nom de Festival de la Mitja Tardor.

Eixe dia és festa nacional i tothom es reuneix per sopar i per gaudir de la lluna amb els seus éssers més estimats.

Allí tenen la seua particular llegenda per a l’ocasió: la deessa Chang’e i el seu marit Houyi eren immortals

i vivien al cel. En aquell temps, existien déus sols al cel, els quals eren fills de l’Emperador de Jade.

Originalment, ells creuaven el cel d’un en un. Un dia, tots van aparéixer al cel a la mateixa vegada, fet que va ocasionar una calor abrasidora que anava cremant la Terra. L’emperador de Jade ordenà els seus fills que pararen, però no va aconseguir cap resultat. Tot veient la gravetat de la situació, va invocar Huyi per a ajudarlo, qui fent ús d’una gran habilitat per a l’arqueria, li va disparar a nou dels fills i en va deixar només un per a que fora el sol. L'emperador no en va estar d’acord amb esta solució i com a càstig, condemnà Houyi i Chang'e a viure com a mortals.

Des d’eixe dia i durant tot l’hivern, els asiàtics acostumen a menjar un dolcet típic anomenat ‘pastís de lluna’, que són unes coquetes menudetes fetes amb pasta de llavor de lotus que envolta un rovell d’ou en salaó. Estos pastissos es comparteixen per a desitjar prosperitat i retrobament.

Un costum que està molt repartit per aquell continent és l’ús de fanalets. En esta festa en concret se n’utilitzen

moltíssims. Poden il·luminar-se i penjar-se en llocs alts o volar pel cel i crear impressionants exhibicions visuals. Es col·loquen en punts elevats, com terrats, per il·luminar l’obscuritat amb esperança i bellesa.

—Ui... Quina cara que em fas? No t’ha agradat la redacció?

—Si et dic la veritat, m’esperava més. No em pareix malament tot el que m’has explicat però em falta alguna cosa. Jo et posaria com a molt un notable, Xen.

—Un notable només? Necessite el 10 per a que em puge la nota final, Marina.

—Doncs no sé què dir-te. Pensa que el que narres ho pots trobar quasi tot a qualsevol buscador d’internet. No aportes massa cosa nova ni dones cap visió particular. Em comprens, Xen?

—Sí, crec que ho entenc. Hauria de parlar-ne també de les meues experiències personals de quan jo era menuda.

La xiqueta es va quedar pensant i Marina no la va voler interrompre. Amb molta cura va eixir de l’habitació i la va deixar sola.

L’endemà, en anar a enllestir-li l’habitació, va veure els fulls a

la taula i no va poder evitar ferlos una ullada. Totes estes línies estaven afegides a la història inicial:

Em diuen Xen-lin-Tao encara que els meus pares i tots els amics que tinc ací a València em diuen Xen a seques. Soc originària de Beijing (Xina) i quan els meus pares van morir, vaig tindre la sort que Marina i Lluís m’adoptaren i em feren el regal més gran que mai rebré a la vida: una nova oportunitat i una vida digna a esta meravellosa terra. Com a senyal de respecte cap a ells, he aprés a parlar el seu idioma i també conserve el xinés. Els meus records de la Xina són pocs però un dels més arrelats i, per tant, que més recorde és el dia en què celebràvem el Festival de la Lluna. Encara que estem a tants i tants quilòmetres de distància d’aquell país, al final les festes no són tan diferents. Ací va nàixer esta festa que tant estimem i que celebrem el 19 de març degut a que en temps antics es festejava el final de l’hivern i arribava una nova estació i, per a fer-ho, es treien tots els trastos vells i es cremaven a una gran foguera que simbolitzava la renovació i el nou començament.

Allà també celebraven aquella festa

perquè arribava una nova estació, com he explicat abans. Ací són dies de reunir-se amb la família i celebrar amb menjars típics i d’estar tots junts engalanats amb les millors vestimentes. Allà també eren dies d’estar amb la família mentre menjaven els aliments i els dolços típics. Ací el foc i la llum són molt representatius allà, igual.

Així que encara que ara hi visc lluny i ja no celebre El Festival de la Lluna, el recorde quan arriben les falles i els carrers fan olor a pólvora, el recorde quan veig cada castell per les nits i el recorde cada vegada que veig la gent reunida celebrant. Eixa, eixa és l’essència d’aquella festa tan llunyana. I després pense que, tant gran com és el món, és justament per això que he vingut a parar a esta terra: per a que no se m’oblide mai aquella on vaig nàixer. Marina no va poder evitar que se li dibuixara un somriure als llavis. Va pensar que tant de bo a la mestra de Xen li encantara esta redacció tant com a ella i li posara un deu.

Rosa Corella Torres

CA M I N A N T P E R

LA L L U N A

Caminant per la Lluna “Un petit pas per a mi, llegir, una gran aventura literària.” Tot parodiant Neil Armstrong.

Mentre escolte “Walking on the Moon” aquest reggea de la banda The Police recorde el llibre de Pau i Au, Recital Privat De Poesia Per A Una Família Anglesa

Possiblement Inexistent l’obra sobre la Lluna més completa que conec de qui ha viscut a Tavernes i ara ho fa a Cullera, una conferència específica de poesia sense poesia, narrativa sense narrativa i assaig, com dic, de la Lluna sense ser una assaig. “Un llibre lul·lià i per tant científicament poètic i subjectivament objectiu, de lletra i dibuix”. Escriu Pau Rodríguez SánchezCampos i que el COVID va impedir que el presentara al nostre poble. Va impedir que caminàrem junts cantant, recitant, conferenciant la Lluna a la Casa de la Cultura. Però, com bons selenites, “fills de la lluna” com diria Mecano, férem eixe cant en soledat, tot sacrificant el nostre desig de cantar, “La lluna volia ser mare” i ens va raptar per a ser-ne els seus fills

adoptius. Tothom que citaré seran selenites poètics, cantants o escriptors, que han aconseguit conéixer la lluna plena així com saber amagar en una nit fosca els seus millors escrits. Seran com diu la cançó de REM, “Man on the moon”: “Vinga no sigues babau. Serà genial. Tens un as a la màniga”. Qui millor expressa guardar allò que escrivim per poder mostrar-ho quan toca és la periodista i narradora, Emma Lira que, tot parlant de la filla de Cleòpatra i Marc Antoni ens mostra com amagarnos i estar en plenitud vivint en una Roma obstinada en acabar amb la vida de Cleòpatra Selene, la filla, al llibre, La lluna sobre Roma

El projecte més important per arribar a ser un selenita ets tu. Si saps estar guariràs les teues ferides i caminaràs cantant a la lluna. Et voldràs més així com sabràs el que et mereixes en cada moment. Tot i que hi ha coses que s’escaparan al nostrat control. Sabràs que cal deixar-les anar, adeu. Tot i que ens quedem lladrant a la Lluna com un licantrop. Ho diu Víctor Manuel a “Lluna”. “Ens cansarem de lladrar-li a la lluna, així com mirar-la i veure el meu reflex”. Ella sempre va i ve, sempre em jutja i intenta decidir per ella i per mi. Soc un home a qui la lluna plena em canvia.

Som “Llavor de lluna”, en saber trepar entre les branques, en tindre sempre fulles per a respirar com aquesta planta que científicament anomenem “Menispermum”. Sí, ho has encertat, la seua llavor té forma de lluna. Com ens parla aquesta poeta, Raquel Gavilán Párraga, “Llavor de lluna”: unes reflexions sobre la maternitat, un espai de revelació

i renaixement en què la fragilitat del cos i la força de l’amor ens porta a tindre fills. Fills que arriben sense esperar, amb els quals aprenem a viure moments de transformació del que érem, a viure el dolor dels altres i, com no, la seua pèrdua, ja que la nostra mai l’arribarem a conéixer.

La Lluna tampoc sabrà el seu final. Quan d’acía cinc mil milions d’anys, ara estem a la meitat, el Sol arribe fins Mart tot engolint a la Terra i la Lluna. Com trobem a la cançó de Santana Eixe grup musical de Sant Francisco liderat per Carlos Santana Una gran banda dels anys seixanta, una autèntica Blues Band.

—No trobarem l’eixida del passat que ens tenia als seus peus. Anem vibrant amb sintonia. El nostre destí comença a convergir.

Convergirà el Sol amb la Lluna, posseirà la Lluna i els fills: a la Terra i els pobres que canten els omplirà de color d’heli expansiu. Cantem, doncs, a la Lluna, caminem.

Serà el moment final de les aventures i els descobriments dels caminants per la Lluna acompanyats per aquesta melodia cantada per Frank Sinatra. Melodia que evoca nostàlgia i records d’un riu metafòric, llunàtic, imatge nocturna del camí que la vida ens podia omplir de possibilitats: tot era possible però ja no el podem seguir. Desdibuixaran eixe camí clar, lluminós, recte en cada nit cíclica. —El riu de la Lluna és dels més amples que conec, és una fàbrica de somnis, veuràs en ell un riu boig. Et veuràs com tu ets.

Com l’home estàtic sense moviment. Com ens narra al seu llibre Erica Noemí Facen, Totes les teves llunes:

Guia il·lustrada sobre la lluna, els seus cicles i els seus misteris. Eixa lluna que veiem al cel de la nit, amb sorpresa sempre canviant, misteriosa. Eixe disc

amb llum sense tindre’n, de vegades gran i menut, blanc i roig segons les nits, sempre diferent però rítmic, cíclic. Conta Isaac Asimov, astre que va portar als simis a ser persones, a pensar i a mesurar els seus canvis. Com seria de terrible eixa lluna plena amb tanta visibilitat nocturna, solia repetir-se. Fills de la Lluna abandonats a la claror de la nit…

En tots els mil·lennis que ha estat present la Lluna, no ha perdut prestigi, ni misteri. En tots ha enamorat a les generacions del moment, als més joves ha fet preguntar i, fins i tot, dir la primera paraula, Lluna, que ha tret teories als folls per explica allò que desconeixien, que ha fet estudiar als savis per entendre millor allò desconegut. Doncs això, tot en aquesta guia il·lustrada d’astrologia sobre el satèl·lit més fascinant de l’univers conegut fins ara que sols podrà ser recordat si les persones sàvies ens fan arribar a eixe sistema solar més pròxim que tenim a quatre anys llum de distància: l’Estrella Centauri. Una estrella nana roja que ja no tindrà selenites, ni enamorats de la lluna, ni fills adoptius. Però mai es perdrà el seu record llunàtic si les persones arriben a ser sàvies.

Per acabar amb Silvio Rodríguez amb la seva cançó, “Al final de la segona Lluna”, en la qual ens canta que “...hi ha altra dimensió desconeguda més forta que la mort i que la vida. Més substancial que el món i la seua bellesa que naix i mor on comença…”.

—Estar com s’està, com es sent, és més clar i negre que dir-ho, que tractar d’explicar-ho, per això ja no continue, sols vaig voler dir que és tremend estar viu, que és tremend estar viiiiiiiiiuuuuuuuuuuuuu.

Nota: llegir el llibre de Pau i Au, de Tavernes, acompanyat del sountrack de les cançons que acompanye per a caminar per la Lluna: The Police, REM, Víctor Manuel, Santana, Frank Sinatra i Silvio Rodríguez, i la Lluna, la pruna vestida de dol.

Jaume Talens

LA L L U N A M I T E S

I L L E G E N D E S

LA LLUNA, MITES I LLEGENDES

La Lluna és eixe satèl·lit que ens acompanya per les nits. Hi ha nits que brilla intensament al cel, hi ha d’altres que quasi no es veu, però sempre hi està present. De fet, és molt important per a la vida a la Terra ja que els corrents i les marees es veuen influenciats per ella.

Qui no s’ha quedat mirant el cel una nit d’estiu la lluna plena?

Qui no ha buscat respostes mirant-la una nit qualsevol?

Serà de veres que l’home va arribar a la lluna? Per què no l’ha tornada a xafar?

Hi ha gent que pensa que tot va ser un muntatge dels americans , que mai s’hi va arribar i que tot era un decorat de televisió.

Siga de veres o no, la lluna és especial.

Conta una llegenda que una nit la Lluna va baixar a la Terra i es va quedar enredada a les branques d’un arbre. En veure-la atrapada, un llop es va acostar a ella i varen passar la nit jugant els dos al bosc. Quan la Lluna va poder alliberar-se, va tornar al cel i, per això, cada lluna plena el llop la crida per tornar a jugar.

També diuen que la lluna té un sabor especial, que fa un gust diferent per a cada persona ja que és màgica i adapta el sabor al que més ens agrada a cadascú de nosaltres. Hi ha gent que la troba dolça com la mel i a d’altres els sembla saladeta con un grapat de cacaus.

A mi m agrada pujar dalt del terrat els dies de lluna plena i mirar el cel. És una sensació relaxant, és un moment de pau. A la pròxima lluna plena li pense demanar un desig: li demanaré molta força per a totes les persones que han patit la desgràcia de la DANA. Li diré que recorde tots els voluntaris que s’han bolcat en ajudar, que els il·lumine per seguir endavant perquè falta fa en estos dies obscurs.

Però, per damunt de tot, li demanaré que mai falte la salut i l’alegria que des de fa uns dies l’hem perduda per tot el que ha passat.

José Boscà

Mª

LA D I À S P

O R A D E L SE N Y : L L U N À T I C

S

LA DIÀSPORA DEL SENY: LLUNÀTICS

SAINET EN UN ACTE

ESCENA 1

S’obri el teló. Any 1963. Ens trobem a l’interior d’un despatx de pa a un poble del País Valencià. Les parets estan pintades amb colors clars. A la paret que enfronta el públic hi ha estanteries amb sacs de farina i melmelades a la venda. Al costat de les estanteries hi ha una cadira de bova. A la paret situada a la esquerra del públic es troba la porta al carrer.

Un mostrador de fusta separa el despatx en dos. Al damunt hi ha una capsa amb dolços per vendre i una caixa enregistradora. A la paret que es troba darrere del mostrador hi ha cabassos de vímet coberts amb teles de quadres que contenen el pa que està a la venda. Darrere del mostrador hi ha una cortina de tela amb flors dibuixades de la mida d’una porta que separa el despatx de l’obrador, on es prepara tot el que s’ha de fornejar. Entra CARME [dona d’una cinquantena d’anys amb el cabell curt cardat i vestida amb una camisa negra i una falda verda fins baix del genoll] al despatx carregada amb una cassola de fang. ANNA [ jove d’uns vint anys vestida amb un vestit blau cel i un davantal de flors nugat a la cintura] està atenent darrere del mostrador.

CARME: Bon dia.

ANNA: Bon dia tinga. Passe, passe.

CARME: Com estàs, Anna? Et veig molt aposentada!

ANNA: Bé. Vaig aprenent a poc a poc.

CARME: Escolta, què farà ara que t’has casat amb el forner?

ANNA: Cinc mesos farà el dotze d’aquest mes.

CARME (mirant les farines que hi ha en un estant): Xica, sembla l’altre dia.

ANNA (en veu baixa): No crega, eh. S’ha fet llarg.

CARME: I Maria? Encara viu amb vosaltres?

ANNA: Sí, no vol tornar a sa casa.

CARME: I Gerard, que és el fill, no li diu res?

ANNA: Li sap greu que sa mare estiga sola.

CARME: I Maria estarà desvanida. Se’l mira i no se’l veu al seu xiquet.

ANNA (sospirant): Sí... Sembla que no se n’acaba de fiar.

CARME (irònica): Ah, sí? No m’ho hauria esperat jo, de Maria.

ANNA: I jo soc la reina de Saba.

Entra MILIETA [jove d’uns vint anys vestida amb una camisa blanca nugada a la cintura i uns pantalons llargs negres] carregada amb altra cassola de fang.

CARME: No vas hui massa moderna, Milieta?

MILIETA: Per a vostè, segur! (a ANNA) Bon dia.

ANNA: Bon dia, Mili.

CARME: Què diria la teua àvia si et veiera així vestida?

MILIETA: De segur que em demanaria que li deixara els pantalons.

CARME: Tu sempre igual.

MILIETA: Si canviara no seria jo.

ANNA surt del mostrador per interposar-se entre MILIETA i CARME.

ANNA (conciliadora): Sembla que hui heu tingut la mateixa idea. Arròs al forn?

MILIETA: Arròs al forn.

CARME: Serà que el dia està lleganyós i apeteix un bon platet.

MILIETA: I que ma mare no tenia per a fer res més.

CARME mira a MILIETA i roda els ulls.

ANNA: Bé, digueu-me què necessiteu que si entra la meua sogra encara pensarà que no sé com fer la meua feina.

CARME (sospirant): Ai, perleta. Encara et queda per patir, encara.

MILIETA: Jo vull coure la cassola.

ANNA (agafant la cassola): Porta cap ací i li la donaré a Gerard.

ANNA entra amb la cassola per la porta que dona a l’obrador i torna a l’escena instants després amb les mans buides.

MILIETA: I, si encara pot ser, posa’m una barra de pa.

CARME: Jo també vull pa. Si sols en queda un hauria de ser per a mi, que he entrat abans.

MILIETA (al públic): Però ma que s’entreté xarrant i escorfollant.

CARME: Has dit alguna cosa?

ANNA: Res, res. Va, Carme, done’m vosté també la cassola o en compte de dinar, sopareu.

ANNA agafa la cassola de CARME.

CARME: Pren, Anna.

ANNA entra amb la cassola per la porta que dona a l’obrador i torna a l’escena instants després amb les mans buides.

CARME: Després ja vindré a per la cassola. Assegura’t de guardar-me el pa.

ANNA: Per descomptat.

MILIETA: Adeu.

CARME es dirigeix a la porta però veu que MILIETA s’acosta a ANNA per xiuxiuejar-li alguna cosa, així que es torna a apropar a les joves en silenci.

MILIETA: Has sentit el que es parla al poble?

ANNA: Què ha passat ara?

MILIETA: Diuen que ha caigut quelcom del cel. Un alienígena.

CARME (aproximant-se): Com?

MILIETA, resignada, inclou a CARME en la conversa.

MILIETA: Com vos ho dic.

ANNA: Un alienígena?

MILIETA: Sí.

CARME: I què fa ací?

MILIETA: Potser s’ha perdut.

ANNA: Perdut?

MILIETA: Sí, la nit de dilluns proppassat estava tot molt obscur.

ANNA: Perquè era lluna nova.

MILIETA: Exacte, per això, potser no es va saber orientar bé i es va perdre.

ANNA: Si estàs contant tot açò per a fer-me enveja per no haver anat a veure La guerra de los mundos al cinema amb tu...

CARME: Al cinema? Mira-la que moderna.

ANNA (a MILIETA): Ja et vaig dir que no podia!

MILIETA: Excuses!

ANNA: Que Gerard s’alçava molt d’hora a l’endemà i jo estava molt cansada.

MILIETA: Cansada de fer què, reina?

ANNA: Res, res. Amb tu no es pot parlar.

MILIETA (confusa): La cosa és que no sé per què has tret ara el tema del cinema. La pel·lícula va estar bé, però no té res a veure ací.

ANNA: Perquè tu has començat a dir tot això de l’alienígena.

MILIETA (alçant els braços indignada): Però que jo ho dic de veritat!

CARME: Però això és impossible.

MILIETA: Diuen que no.

CARME: Que no?

MILIETA: Que va caure dimarts i ací s’ha quedat.

ANNA: Caure? Caure d’on?

MILIETA: Del cel! És que no m’estàs escoltant, Annitín?

ANNA: Ara que m’he casat m’he desfet d’eixe apel·latiu tan lleig, per la mort de Déu, no l’invoques de nou!

MILIETA (alçant els ulls al cel): El que tu digues, reina.

CARME: No es desvieu del tema, xiquetes!

MILIETA: Això faltava!

CARME: Què faran amb la criatura?

ANNA: Quina criatura?

CARME: L’alienígena, bajoca!

ANNA: Hauran de cridar a la policia.

MILIETA: No, no.

ANNA: Com que no?

MILIETA: Eixa és la part més emocionant del xafardeig!

CARME: Però conta-ho ja!

MILIETA: L’alcalde ha decidit que l’adoptarà el poble!

ANNA: Vinga va.

CARME: Déu meu!

ANNA: Ja sabia jo que sols ens estaves prenent el pèl.

MILIETA solta una rialla i esquiva el pa que li llança ANNA.

ANNA: No sigues punxa!

MILIETA: Jo? Si soc una santa.

CARME: Una santa diu!

ANNA (a CARME): Estiga tranquil·la, que no hi ha alienígena ni res.

MILIETA: Ja el veureu ja, quan vos toque cuidar-lo.

CARME: Mira, dona’m el pa i aniré fent camí.

ANNA (donant-li una barra de pa) Ací té.

MILIETA (agafant el pa que li ha tirat ANNA): Aquest no el voldrà?

CARME: Me’n vaig a casa que jo sí que tinc molta feina per fer encara.

MILIETA (en veu baixa): No es nota, no.

CARME (a MILIETA): I tu, a veure si deixes de dir tantes mentides i et busques un xicot amb trellat.

MILIETA: Potser li demane d’eixir a l’alienígena.

CARME: Amb eixa roba que portes hui, poques opcions tens més.

CARME surt de l’escena amb gest indignat.

MILIETA: Quina dona, per favor.

ANNA: Haurà de tornar a per la cassola.

MILIETA: Malauradament.

ANNA solta una rialla i es queda en silenci.

MILIETA: Com ho suportes?

ANNA: Necessitem la clientela i els diners.

ESCENA 2

Dins del mateix despatx de pa. ANNA i MILIETA continuen al local xarrant. Entra JAUME [jove d’uns vint anys vestit amb una camisa blanca i uns pantalons negres] acompanyat de la seua àvia ROSER [dona d’uns seixanta anys vestida amb una brusa i falda negra i un davantal blanc nugat a la cintura], que agafa del braç el seu net per poder caminar.

ROSER: Quin escàndol! Vos sentia des del cantó de l’església.

MILIETA: Bon dia, Roser i companyia.

JAUME: Bon dia.

ROSER: Bon dia. Mira, Jaume, vas a conjunt amb Milieta!

ANNA (amb cara de pilla): És veritat! Semblen una parelleta.

MILIETA: Al seu amic li he agafat el conjuntet.

JAUME (tossint): Al meu amic?

MILIETA: Clar! O ja no eres amic del meu germà?

JAUME (relaxant els muscles) Ah, sí, clar.

ANNA: Roser, sap amb quina ocurrència ha vingut hui la nostra Milieta?

ROSER: Amb quina?

ANNA: Va i diu que ha caigut un alienígena al poble i que l’hem d’adoptar!

ROSER (amb calma): És que és veritat.

ANNA: Com?

MILIETA (cantussejant): T’ho havia dit!

JAUME: Ja ho sap tot el poble.

ANNA: Carme tampoc ho sabia.

ROSER: Carme? Impossible! Amb tot el que xafardeja i no se n’havia assabentat?

MILIETA: Potser és perquè tothom li fuig.

ROSER (rient): També és cert.

ROSER es dirigeix cap a la cadira de bova i seu.

ROSER: Açò va per a llarg.

ANNA: Quan Mili ens ho ha contat pensàvem que ens estava prenent el pèl.

ROSER (a MILIETA): Pobreta meua.

JAUME: Per això baixava indignada Carme fa una estona?

ANNA: Sí, ha dit que no volia saber-ne més de l’alienígena i ha marxat.

ROSER: Però si està tot el poble emocionat!

ANNA: Sí?

ROSER: Sí, Clara m’ha dit...

MILIETA: La filla del fuster?

ROSER: La mateixa. M’ha dit que estava brodant-li uns pitets.

ANNA: Uns pitets? I això per què?

ROSER: Perquè sembla que la pobra criatura no sap massa bé com menjar amb coberts.

ANNA: La gent d’aquest poble és al·lucinant.

ROSER: No ho saps tu bé.

ANNA: I se sap com ha arribat al poble? D’on ha vingut?

MILIETA: Jo he sentit que deien que conduïa un coet platejat.

ROSER: Això és el que s’ha trobat el meu menut, Francesc, en el bancal que té al camí Marenys.

ANNA: A veure si era un bidó que havia eixit rodant del bancal del costat.

MILIETA (fent un gest amb la mà cap a ROSER): Dona, el seu Francesc sabrà diferenciar això.

ANNA (negant amb el cap): Jo ja no sé ni que pensar.

MILIETA: D’acord, la nau era al bancal... però, i l’alienígena?

JAUME: Xiquetes, sembleu la KGB!

ANNA: Calla i no interrompes la teua àvia, que perdrà el fil!

ROSER: La memòria de moment encara em funciona... no com al meu pobre Paco, que ara ja...

ANNA: Per favor, conte’ns-ho ja que vindrà la meua sogra i encara em veurà sense fer res!

ROSER (sospirant) L’alienígena estava enganxat en un dels tarongers del bancal dels Boina.

JAUME: El veí del meu oncle Francesc.

MILIETA: I el va trobar també ell, igual que el coet?

ROSER: No, el va trobar Remei, la filla de l’alcalde.

ANNA: I que feia per allí la filla de l’alcalde?

ROSER: Això mateix li va preguntar son pare però no va saber massa bé que dir.

MILIETA: Encara la tindràs de nora!

ROSER: Per què ho dius? Que està rondant al meu Francesc?

ANNA: Jo no ho descartaria.

JAUME (amb to juganer): Mira que bé! Encara hi ha esperança!

ROSER: No em parles tu d’esperança, rei.

ANNA: I es va espantar molt Remei en veure’l?

MILIETA: Eixa figa molla? Li degué d’agafar un ai al cor!

ROSER: Tu ho has dit! Els crits se sentien des del cantó de la pescateria.

ANNA: Jo no diré res i vosaltres tampoc deuríeu. Déu sap com hauríem reaccionat nosaltres!

ROSER: Ara, Remei s’ha encaterinat d’ell i tot!

MILIETA (fent un clap de mans): Mira que graciós! I qui l’acollirà?

ROSER: Estan tenint problemes per decidir-ho... (fent-li un toc al braç a JAUME) Veritat, Jaume?

JAUME (que portava una estona mirant fixament MILIETA): Veritat.

ROSER: Hui l’alcalde ha convocat tothom per parlar del tema.

JAUME (més atent a la conversa): A les onze del migdia a les portes de l’església.

ANNA: A l’església! Què en pensarà de tot açò mossèn Joaquim?

MILIETA: Potser ho veu com una oportunitat per tindre un nou escolanet.

ROSER (a JAUME): Escolta, tens tu el meu moneder? Te l’he donat abans?

JAUME: Jo crec que no.

ROSER, fingint que busca el moneder per les butxaques, agafa JAUME i l’arrastra cap a la porta sense eixir del despatx.

ROSER (en veu baixa): Fes el favor de dir-li alguna cosa ja a Milieta.

JAUME (en veu baixa): Què vols que li diga?

ROSER (en veu baixa): Que estàs penedit! Que no hauries d’haver-la deixat mai per marxar a la ciutat.

JAUME (exclama) Però si ja ha vist...!

Des de l’altra part del despatx de pa, MILIETA mira JAUME i ROSER, però no aconsegueix sentir el que diuen.

ROSER (en veu baixa): Mutis! O encara et sentirà!

JAUME (en veu baixa): El que intentava dir-te és que ella ja ha vist que he tornat.

ROSER (en veu baixa, però indignada): I què vols amb això?

JAUME (en veu baixa): És evident que he tornat per ella.

ROSER (crida) Evident!

MILIETA i ANNA, que estan xiuxiuejant mentre àvia i net parlen, giren el cap per mirar JAUME i ROSER.

JAUME (en veu baixa): Ara la que has de baixar la veu eres tu.

ROSER (en veu baixa): No canvies de tema. Ara ha de ser endevina la pobra xiqueta?

JAUME (en veu baixa i amb gest trist): El que passa és que ja no m’estima.

ROSER (en veu baixa): No eres més cap de suro perquè no entrenes; si entrenares, veuríem!

JAUME ajup el cap amb gest derrotat.

ROSER: Ves a veure si m’ha caigut el moneder al carrer quan m’he tret el ventall de la butxaca.

JAUME: I quan ha sigut això, àvia?

ROSER: I jo que sé! Que vols que et diga el que vaig menjar fa un any o què? Va, ves i busca’l i així aprofites i reflexiones un poc mentre vas amunt i avall.

JAUME (obrint la porta): Vaig.

ROSER: Espera.

JAUME: Què passa ara?

ROSER: Repassa amb calma cada pas, no siga cosa que perdes per sempre això que t’estimes.

ANNA (estranyada): Parla del moneder?

JAUME surt de l’escena.

ANNA: Mili, ajuda’m a guardar aquestes capses.

ANNA indica a MILIETA que passe a l’altra part del mostrador amb un gest. ROSER s’apropa a elles amb la cadira per escoltar-les bé.

ANNA (en veu baixa): Escolta, que a tu aquest encara t’agrada...

MILIETA: Què dius? (sospira) Tant es nota?

ROSER: Parleu del bajoca del meu net?

ANNA (a MILIETA): És evident per a qualsevol amb dos ulls a la cara.

MILIETA (mirant el terra): El que passa és que des que em va dir que volia deixar el poble, ja no fou el mateix. I jo no sé si voldrà anar-se’n de nou.

ANNA: Sí, va marxar, però també ha tornat.

ROSER: Només faltava que no tornara.

ANNA: Li ha contat a Gerard que València no li ha semblat per a tant i que estava plena de castellans que l’ignoraven quan parlava en valencià.

MILIETA: Quin tall de desficaciats!

ROSER: En això tens tota la raó.

MILIETA (amb llàstima): I no li feien cas quan parlava?

ANNA: Els de la capital es creuen els amos de la paradeta.

MILIETA: La veritat és que no hi he estat mai.

ANNA: Li deien háblanos en cristiano.

MILIETA: En cristiano? I ell que feia?

ANNA: Collins, no em deixeu parlar.

MILIETA: Perdona, continua, per favor.

ANNA: Com que li van dir que parlara en cristià, es va posar a resar el Pare Nostre i, clar, es van riure d’ell.

ROSER: Encara li passa poc! Què se li havia perdut a ell per allí?

ANNA: A més a més, benvolguda Emilia, diu que no se n’havia adonat que al poble deixava quelcom molt important. (Assenyala amb la mà a MILIETA).

MILIETA (dubtosa): Això diu?

ANNA (assentint amb el cap): Això diu.

ROSER: Més li val aprendre la lliçó.

ANNA: Veient la cara que feia fa uns moments, jo crec que sí que l’ha apresa.

ROSER: Jo m’estime molt el meu net, però que difícil m’ho està posant la vida... Com pot ser tan maldestre?

ANNA: I li faltava ara l’afegitó amb la filla de l’alcalde i Francesc.

ROSER: Mira, mira, ni me la menciones. Em tornaran boja entre tots.

ANNA: Alguna cosa em diu que anirem de boda prompte...

MILIETA: Potser qui es casa és l’alienígena.

ROSER (rient) Tot podria ser!

MILIETA: Encara estarà Jaume buscant el moneder?

ROSER: El moneder?

ANNA: No ha anat a buscar-lo?

ROSER: Ah, sí, el moneder, sí.

ANNA: El que havia perdut vostè.

ROSER: Sí... Li eixiré al camí a este xiquet o d’ací a demà encara no ha trobat res.

MILIETA: Se’n va aleshores?

ROSER: Sí, però més tard tornaré, tu no et meneges d’ací.

MILIETA: Jo? Per què?

ROSER: Perquè sí, xiqueta.

ANNA: A saber què és el que està maquinant.

ROSER: Res, malpensada. Ara torne.

ROSER surt de l’escena.

ESCENA 3

Dins del mateix despatx de pa. ANNA i MILIETA estan ajupides darrere del mostrador intentant obrir una de les portelles.

MILIETA: No puc.

ANNA: Jo tampoc.

MILIETA: Has provat a...

Entra MARIA [dona d’uns cinquanta anys vestida amb una brusa blanca i una falda obscura fins a baix dels genolls].

MARIA: Què està passant ací? No hi ha ningú?

ANNA s’alça en un bot però es colpeja el cap amb la part del mostrador que sobreïx.

ANNA: Bon dia, Maria.

MARIA: Què feies amagada?

ANNA: Res, comprovant una cosa.

MARIA: Quina cosa?

ANNA: No és res, tranquil·la.

MARIA: Segur?

MILIETA s’alça amb una de les manetes de la porta a la mà.

MARIA: D’on ixes tu?

MILIETA: Del mostrador. Que no em veu?

MARIA (rient): Ai, mare. Sou del que no hi ha.

MILIETA: Per cert, necessiteu una maneta nova.

ANNA (a MILIETA) T’he dit que ho arreglares, no que ho trencares.

MARIA: A mi no em mires. Jo ja no treballe ací.

MILIETA (a MARIA) Dona, alguna cosa farà ací.

MARIA: Massa anys he estat ja, ara li toca a la gent jove.

Entra GERARD [jove d’uns trenta anys vestit amb camisa blanca, pantalons marrons i uns tirans de cuir subjectant-

li els pantalons] amb la boina entre les mans.

ANNA: Escolta, tu d’on vens?

GERARD: Jo?

ANNA: Pensava que estaves a l’obrador.

GERARD: Si, veuràs... Me n’he hagut d’anar un moment.

ANNA: I no avises?

GERARD: Estaves molt ocupada parlant amb Milieta sobre Jaume.

ANNA: Això no té res a veure.

MARIA: Gerard, fill meu, ves al gra.

GERARD: Sí... No sé si hauràs sentit quelcom d’un alienígena.

ANNA: Tot el matí estem amb el mateix.

MILIETA: Tot, tot, tampoc.

MARIA: Jo ja el vaig veure ahir i és més graciós que el món.

ANNA: On el vas veure?

MARIA: Estava a casa l’alcalde encara.

MILIETA: I com és?

MARIA: És xicotet, no alçarà més d’un metre i la seua pell és de color lila.

MILIETA: Que estrany!

ANNA: I què feia quan vas anar a veure’l?

MARIA: Quan jo vaig anar havia acabat de menjar-se un plat d’arròs caldós.

MILIETA: I li agrada?

MARIA: Quantes preguntes!

GERARD: Això és fàcil de respondre. A qui no li agradarà un bon plat d’arròs caldós?

MARIA: I ja comença a parlar un poc i tot.

ANNA: Sí? Com pot ser això veritat?

MARIA: Quan hi ha ganes, tot és possible.

GERARD: No com els castellans, que porten mitja vida ací i no saben ni dir “bon dia”.

MARIA: El nostre alienígena ja sap dir “tinc fam” i “adeu”.

GERARD: Això sí, has de posar-li una mica d’imaginació per entrendre’l al principi.

MILIETA: Com el meu germà quan començava a parlar que no sabíem si deia “cadira” o “mànega”.

ANNA (a MILIETA) Encara me’n recorde! Joan feia molt de riure.

MILIETA: I sabeu quan anys té?

MARIA: Per la innocència dels seus ulls, deduïm que es tracta d’un infant.

ANNA: I has dit que no mesurava més d’un metre.

MARIA: Sí, però no ens podem guiar per això perquè no sabem si la seua espècie creix més.

ANNA: Tens raó.

MARIA: Sé que sona estrany, però no podíem abandonar-lo. El món ja és massa cruel i devora amb ànsia tot al seu pas, no podíem deixar aquesta criatura a la seua mercé. No sabem si està fugint d’una guerra.

MILIETA: I sol, sense família.

GERARD: El poble serem la seua família.

Entra JAUME de manera precipitada.

JAUME: Acaben d’aplegar.

MILIETA: Qui?

JAUME surt de l’escena.

GERARD: Sembla que algú va avisar ahir la Guàrdia Civil.

MARIA: Algun malparit.

ANNA i MILIETA miren a MARIA sorpreses després d’haver-la escoltat.

MARIA: Què passa? És la veritat.

GERARD: L’alcalde diu que fa un parell d’hores li han cridat per veure si era veritat això de l’alienígena.

MILIETA: I què ha dit ell?

GERARD: Que és tot fals.

MARIA: Que deu tractar-se d’una broma.

GERARD: Però creu que no es fien d’ell.

ANNA: I aleshores han vingut a comprovar-ho, no?

GERARD: Exacte.

ANNA: I ara, què farem?

MARIA Amagar-lo.

ANNA (escandalitzada): Amagar-lo!

MARIA: Això acabe de dir.

MILIETA: El dia de hui s’està convertint en un dels més surrealistes de la meua vida.

ANNA: I on l’amagarem?

GERARD: A la reunió s’ha decidit que l’amagarem en totes les cases.

MILIETA: En totes?

GERARD: I en ninguna. Com que hi havia molts voluntaris, s’ha decidit que passarà una setmana en cada casa a partir d’ara.

ANNA: Però, i hui? Com l’amagarem hui?

GERARD: Haurem d’anar movent-lo de lloc.

MILIETA: I com sabrem on estan els Guàrdia Civils?

GERARD: Els fills d’Enric, que són molt mogudets, els seguiran per les cases i aniran informant-nos.

MILIETA: Com si foren xicotets espies. M’encanta el pla.

ANNA: I si els Guàrdia Civil ens descobreixen?

MARIA: Haurem de distreure’ls.

GERARD: Silenci! Que sembla que venen...

Entren GUÀRDIA CIVIL 1 [home vestit amb uniforme del cos].

GUÀRDIA CIVIL 1: Buenos días.

GERARD: Buenos días. ¿Necesita alguna cosa?

GUÀRDIA CIVIL 1 (amb aspecte cansat): La verdad es que sí. Este es el quinto comercio que visito en este pueblo y nadie colabora.

MARIA (amb les mans al pit i accent marcat): ¿Nadie colabora? ¿Que pasa alguna cosa?

GUÀRDIA CIVIL 1: Usted me lo podría decir.

MARIA (amb accent marcat): ¿Yo? Ya me agradaría a mi saber muches cosas.

GUÀRDIA CIVIL 1: Seré directo. ¿Esconden ustedes un alienígena o algo parecido en su casa?

MILIETA: Un alienígena? Quina barbaritat és eixa.

MARIA es posa una mà al front de manera exagerada i s’acosta a ANNA per recolzar-se en ella.

MARIA: Ens estem tornant bojos. (amb accent marcat) ¡Locos! ¡Locos nos volverán!

ANNA (de manera exagerada): Maria! Està bé? (fent-li colpets suaus a la galta) Responga, per favor!

MILIETA li dona la cadira de bova a MARIA perquè sega.

MILIETA (a GUÀRDIA CIVIL 1): ¡Mire lo que ha provocado!

GERARD s’apropa a GUÀRDIA CIVIL 1.

GERARD: ¿Cómo va a haber un alienígena aquí?

GUÀRDIA CIVIL 1: A mi también me parece imposible, pero nuestro trabajo es comprobarlo. Si no le importa, necesitaré revisar la casa.

Entra JAUME.

JAUME: Milieta, no ho suporte més.

Tots miren a JAUME.

MILIETA: Què et passa?

JAUME: Que no ho suporte més, això em passa.

GUÀRDIA CIVIL 1 (fent un gest cap a l’obrador): Disculpe, necesito pasar.

MARIA: No ha tingut prou donant-me aquest disgust que quasi se m’emporta? També ha d’arruïnar el moment d’aquestes criaturetes?

MILIETA: Jaume, què fas?

JAUME: Milieta, tu eres qui em motiva per seguir avançant. No et puc dir que, si pogués canviar el passat, no hauria marxat a València, perquè t’estaria mentit. (Agafa les mans de MILIETA) Però sí que et puc dir que València no és res al teu costat i que aconsegueixes eclipsar-ho tot sols amb el teu mirar.

MILIETA (xiuxiuejant): No creus que estàs exagerant? El Guàrdia Civil t’acabarà enxampant.

Entra GUÀRDIA CIVIL 2 [home vestit amb uniforme del cos].

GUÀRDIA CIVIL 2 (a GUÀRDIA CIVIL 1): Nos vamos de aquí.

GUÀRDIA CIVIL 1: ¿Ya has terminado con el resto de casas?

GUÀRDIA CIVIL 2: No, però estoy harto. No hay alienígena, lo que pasa es que en este pueblo están todos como una regadera. Son todos unos lunáticos. Vámonos.

GUÀRDIA CIVIL 1: Yo creo que...

GUÀRDIA CIVIL 2: Si nos vamos ya tal vez lleguemos a tiempo para cenar en el cuartel.

GUÀRDIA CIVIL 1: Démonos prisa pues. Hoy toca zarzuela.

GUÀRDIA CIVIL 1 i GUÀRDIA CIVIL 2 surten de l’escena.

MARIA: Mira tu que ràpid. Igual que venen, se’n van.

MILIETA (a JAUME) Mare meua, Jaume, quin espectacle has muntat.

JAUME: Que ho dic de veritat!

MILIETA: I era precís fer-ho ací davant?

GERARD: Ha sigut idea meua. Ja que volia declarar-se, he pensat que ens podia servir de distracció.

ANNA: Això faltava, tu donant consells.

MILIETA: Estos calcen el mateix peu!

Entra CARME a l’escena.

CARME: Ja està cuita la meua cassola?

ANNA (dubtant): La veritat és que no ho sé, ha sigut un matí mogudet.

CARME (a GERARD): Dona’t vent i traume-la. I pa! Dona’m una altra barra de pa, per favor.

ANNA: Ara te la done.

ANNA li dona una barra de pa a CARME. GERARD entra a l’obrador i surt amb la cassola a les mans envoltada de paper de diari per protegir-se de la calor.

MARIA: Xica, per què tanta pressa?

CARME: Perquè està Trinquet esperant-me i vull que taste el millor arròs al forn de tot el poble.

MILIETA: Trinquet?

CARME: L’alienígena! L’he visitat només he eixit d’ací abans. No seria jo l’única que no el coneguera.

MILIETA (xiuxiuejant a JAUME): És pot saber qui li ha posat eixe nom?

JAUME (xiuxiuejant): Segur que ella.

ANNA: I no has vist els Guàrdia Civils?

CARME: Sí, i ben claret els he deixat que ací no feien falta!

MILIETA: Mira tu que eficient.

ANNA agafa la cassola de les mans de GERARD.

ANNA: Vinga, ací tens! No podràs dir hui que no és un arròs ben passejat!

Es tanca el teló.

Júlia Palomares

"Sainet presentat al concurs de Lletres Falleres i que opta al premi Bernat i Baldoví de la Junta Local Fallera de Sueca."

LA L L U N A , L ' A M I G A

QU E S E M P R E E S TÀ

LA LLUNA, L' AMIGA QUE SEMPRE ESTÀ.

"Que bonic treball el de la lluna: i·luminar vides quan caminen a fosques": Anònim

lluna plena les persones experimenten menys somni profund.

Al llarg de la història de la humanitat, la Lluna sempre ha tingut un paper central en moltes cultures que han habitat la Terra. Sempre li han donat categoria de deïtat, culpant-la i adorant-la per la seua influència sobres les seues vides. En aquesta devoció es buscava un significat a allò desconegut i una justificació a la seua pròpia existència.

Molta gent no sap que la la Lluna té una extraordinària importància en el desenvolupament del nostre planeta. Els corrents, les marees, els cicles vitals o, fins i tot, la majoria de les cultures que s'han desenvolupat a la Terra, s'hi han vist influenciades. Molts coralls, mol·luscos, peixos i crancs fresen al voltant de la luna plena com a conseqüència de l'augment de la llum. Les ones dels mars i oceans pugen i baixen en funció de les fases de la lluna. inclús recentment s'han publicat estudis que han conclòs que en

La lluna té quatre fases: lluna nova, quart creixent, lluna plena i quart minvant; denominacions que venen determinades per la relació angular entre la Terra, la LLuna i el Sol. Els seus cicles duren 28 dies, de la mateixa manera que el període menstrual de les dones, fet que ha provocat que fora adorada en cults a la fertilitat en l'època antiga. En aquest sentit, quasi totes les civilitzacions li han donat un caire femení, i en altres una antagonista al Sol.

Històricament, pobles de la Polinèsia, Melanèsia, tribus de l'Amazones i africanes han tingut a la lluna com a un ésser viu que compartia amb ells les alegries i decepcions de la vida. Els papues, per exemple, la denominaven Bimbaio. A Egipte van haver diversos deus lunars: Jonsu, Thot i Iah. Thot, per exemple, és considerat el pare de les matemàtiques. En l'àmbit grecoromà, tenim a Selene, també anomenada Luna, la qual amb

el temps perdé rellevància front a altres deesses com Artemisa a Grècia o Disam a Roma. Arribats a aquest punt, l'home, en la seva evolució, en la seva recerca constant de respostes a tot allò que l'envolta, passà de la seua veneració al seu estudi. Metón, al segle V aC , fou dels primers astrònoms grecs a fer observacions exactes de la lluna. Leonardo Da Vinci va ser el primer que va concloure que la Lluna no tenia llum propia i Galileo Galillei, per la seua part, fou la primera persona que utilizà un telescopi amb finalitats astronòmiques a principis del segle XVII, i va obrir una nova etapa en la investigació de la lluna. Tots aquests estudiosos ens permeteren comprendre millor la Lluna, els seus cicles, la seua composició i la seua relació amb la Terra i el Sol. Sols faltava arribar-hi, i això també ho aconseguírem.

Fou el 20 de juliol de 1969 quan l'Apollo 11 col·locà els primers éssers humans a la Lluna: el comandant

Neil Amstrong i el pilot Edwin F. Aldin. Eixa fita en la història de la humanitat fou vista a través de la televisió per uns 600 milions de telespectadors. Les paraules de Neil Amstrong (“aquest és un petit pas per a l'home, però un gran salt per la Humanitat") ja formen part de la nostra història contemporània. Aquest fet històric és la culminació d'un camí iniciat per l'home a través del saber que ha passat de l'adoració a l'estudi, l’enteniment de la Lluna i a la seua conquesta física. Per descomptat, la Lluna, en totes les seves vertents iconogràfiques, ha sigut un element creatiu important en molts monuments fallers. La contraposició al sol, com a figura vigilant de la humanitat, com a centre de llum davant la foscor i com a font de saber front a les forces del mal han sigut temàtiques recurrents al llarg de la història dels monuments fallers.

La lluna sempre ha sigut exposada en altura, per damunt de la resta de ninots, com eixa mare vigilant que observa els seus fills, amb la complicitat i tendresa que sols ella pot donar, però amb la personalitat que mai pot faltar en un element que és bàsic en les notres vides… Com l'estima d'una mare, així és la Lluna.

"Tres coses no poden ser amagades per molt de temps: el Sol, la Lluna i la veritat" : Buda. Ximo Servà Martorell

LL U N A P E R A C Í , LL U N A P E R A L L À

Lluna per ací, lluna per allà

Visitar el meu avi Salvador és com obrir un llibre ple de vivències i saviesa. Li encanta narrar històries i explicar moments destacats de la seua vida perquè sempre els puguem recordar quan ell ja no estiga. És feliç contant les seus batalletes i a nosaltres, els seus nets, ens encanta escoltar-les. Cada vegada em sorprén més la capacitat de contar històries i la memòria que té amb més de 90 anys. Últimament, quan em quede encisada escoltant-lo, em ve al cap la frase “quantes històries guarda este cabet”, lletra d’una de les cançons més conegudes del grup valencià Zoo. Solen ser històries relacionades amb el seu ofici, obrer des dels 13 anys, amb com era la vida quan ell era menut, les experiències familiars, les penes i les alegries d’una altra època, etc. Però a mi m’agradaria destacar una temàtica concreta, ja que és una de les més fascinants i la que més m’agrada sentir i a ell, explicar: la Lluna i la seua influència en

l’agricultura.

Ell sempre ens ha explicat que la Lluna és fonamental a la vida de les persones, com també ho és entendre les seues fases a l’hora de cultivar hortalisses. Però és tan important la Lluna com m’explica contínuament el meu avi? Doncs bé, clarament sí. La Lluna té la funció de mantindre l’estabilitat del clima i també marca el ritme de la Terra (amb les pujades i baixades de les marees).

A més, com ja he comentat, ha tingut sempre una gran importància per a les persones majors. És molt probable que vos passe com a mi, i que quan visiteu la casa dels vostres avis vos conten històries sobre la Lluna o observeu que al seu calendari o agenda tenen apuntats els dies en què la lluna està nova, creixent, plena i minvant. Indubtablement, les fases que té la Lluna han servit històricament de guia per a les persones grans però, sobretot, per als llauradors a l’hora de cuidar i cultivar el seu hort. El nostre avi sempre ens conta històries sobre els diferents tipus de

lluna i en quina és millor cultivar hortalisses, verdures o llegums ja que ell té diverses terres i el que més li agrada és anar-hi. Per exemple: amb la lluna nova, s’aprofita per adobar els nostres olivars i eliminar les males herbes, entre d’altres.

A més, és el moment propici per a podar els arbres malalts. Aquesta és una fase de repòs. D’altra banda, es desaconsella plantar o sembrar, ja que poden arribar a germinar poc i desenvolupar-se molt lentament. Pel que fa a la lluna creixent, és ideal per a cultivar els terrenys arenosos, netejar les fulles, podar, adobar i plantar qualsevol varietat de planta de flor que creixen en altura i donen fruits com la tomaca, el pimentó, el blat, les faves, etc. Així doncs, les plantes adobades i cuidades en aquesta etapa creixen més ràpidament.

Després ve el torn de la lluna plena. Aquest període és el moment més àlgid en què la lluna emet la major quantitat de llum possible. En quant a la vegetació, es tradueix en una major mobilització de saba i d’aigua.

S’aconsella plantar herbes aromàtiques com el romer, el timó, la menta i l’orenga, així com hortalisses de fulla com l’encisam, els espinacs, la ruca, el bròquil, la coliflor, les carabasses, etc. Durant el període de la lluna minvant no sols és el millor moment per a continuar les activitats iniciades amb la lluna plena, sinó que també és el moment més propici per a sembrar i cultivar arrels o plantes com la creïlla, l’all, la ceba, les carlotes o els naps.

Seguir les diferents fases de Lluna és la millor manera perquè les persones majors estiguen entretingudes, ens transmeten coneixements i facen el que més els agrada, cultivar. Però sobretot, pense que és una forma enriquidora de millorar els vincles entre els avis i els seus nets el fet de contant-los aquestes històries i aquests coneixements que tenen pels seus anys d’aprenentatge i d’experiències al llarg de tota la seua vida. És per això que l’herència més bonica que ens deixen els nostres avis són totes aquelles històries i aquelles anècdotes que ens conten de la seua vida.

La cançoneta de la Lluna per ací, lluna per allà s’intensifica especialment quan s’acosta el canvi de fase, però mai em cansaré d’escoltar cada història i cada anècdota sobre eixa Lluna que cada nit el meu avi observa detingudament des del seu balcó.

Paula Vega Vercher

S O M C I C L E

Som cicle

Com una Lluna minvant, sentia el descens de la llum, de l'energia d'aquells darrers dies. Havia arribat eixe moment per a arrecerar-se, amb canvis que anaven agafant forma.

I amb l'absència de la llum, com si d'una Lluna nova es tractara, necessitava donar-me tranquil·litat, meditar i reflexionar sobre tot el que estava per vindre.

A poc a poc tot anava enfilant-se i eixa Lluna creixent feia guanyar claredat a eixes nits en la penombra.

I de sobte, tenia confiança, em sentia alegre i exaltada, em trobava capaç de tot.

I per fi la plenitud de la Lluna em va donar energies, la mirada ja era cap enfora. Aleshores ho comprenia tot, era el moment, havia de coronar el punt més alt del monument i ser el remat faller que tots i totes esperaven.

Ana Gómez Tur

LA L L U N A ,

LA P R U N A

. . .

Si ho pense, al llarg i espés de la nostra història, costa trobar algun element tan definitori i indispensable com la protagonista d'aquest text, ja que existeixen poques figures més comentades i enraonades que ella. Sobre la lluna s'han escrit cançons i han sonat cants des de l'antiguitat. Tot i que no té un color definit, li atorguem poders màgics i un poder infinit, és creadora de canvis i guardiana de misteris, ella és un somni, un anhel, un destí, un viatge de la ment, és una gran protagonista per a un text, una deessa primigènia, és infantesa, és una guerrera, una contraposició, una meta, la victòria. És tot i pot ser més, i aquesta sèrie tan ampla d'atributs fan un poc complicat poder ser concrets o tractar de ser concisos a l'hora de tractar aquest element de la naturalesa tan indispensable com és el nostre satèlit natural.

La Lluna és una figura venerada des de temps immemorials, a la vista està, sempre relacionada amb la feminitat. No en va, Esíode, a la Teogònia, la va col·locar entre les primeres figures de la formació del món, sent part del nombrós grup dels titans. Segons aquest escriptor, Selene, que és germana d'Hèlios, Eos i Aurora és qui condueix el carro que duu la Lluna. Quan el seu germà Helios desapareix del cel, apareix ella per a enlluernar la nit, carregada amb la Lluna i els seus raigs de plata.

A qui no li agrada nit de Lluna Plena? O qui no ha dibuixat alguna vegada al cel el gat de Chessire al voltant del somriure de la la Lluna? O s'ha quedat a la lluna de València... La Lluna és una eterna vigilant dels nostres somnis i la palpable realitat de les il·lusions.

La Lluna, la pruna...

Alícia Ortells

La Lluna, la pruna...

D I L L U N S , E L D I A D E

L A L L U N A

Per a la gran majoria de països europeus, el dilluns comença la setmana laboral i escolar, i és per eixe motiu que se li solen atribuir connotacions negatives, ja que sempre costa tornar a la rutina després d’uns merescuts dies de descans. En definitiva, és per a moltes persones un dia fastigós i amb molt de llastre. En canvi, en alguns països com els Estats Units, el Canadà, part de l'Amèrica Llatina, Portugal o el Brasil, la setmana comença en diumenge i dilluns es considera el segon dia.

Ara bé, molta gent no sap que l’origen del nom “dilluns” té relació amb la Lluna, el nostre estimat satèl·lit (dilluns = “dia de la lluna”), com podem comprovar en altres llengües del nostre entorn: lunes en castellà, monday en anglés, lundi en francés o lunedi en italià.

Dilluns, dimarts, dimecres... Aquestes són les paraules amb les quals organitzem i estructurem en l’actualitat la nostra vida quotidiana i que ens acompanyen des de fa molt de temps. I és que l’origen del nom dels dies de la setmana es remunta a molts anys enrere, ni més ni menys que a l’època clàssica.

En la llengua llatina, cada astre tenia el nom d’un dels déus més importants, i cada dia es dedicava a un astre diferent. Tot i que l’origen lingüístic dels dies prové d’aquesta llengua, la creença ja existia en civilitzacions com la babilònica, que situava la Terra com a astre central de l’univers (teoria del

geocentrisme). Aleshores es creia que eren set astres els que regien la vida del nostre planeta. La teoria geocèntrica, que com hem dit situava la Terra com a centre de l’univers, classificava els astres segons la seua proximitat al nostre planeta, és a dir, en funció de quant de temps tardaven a fer-hi una volta completa. Dels astres que s’havien descobert en aquells temps, Saturn era el més llunyà, seguit de Júpiter, Mart, el Sol, Venus i Mercuri. La Lluna era l’astre més proper i era venerada pels romans com una divinitat. Els astròlegs van dividir les 24 hores del dia en cicles entre els set astres —cada hora un astre. El nom de cada dia depenia de quin astre era el de la primera hora del dia en qüestió. Per tant, l’ordre final no es corresponia a criteris de proximitat o llunyania, sinó a aquests cicles d’hores.

El nom llatí dels dies era el següent: dies Solis (‘dia del Sol’, diumenge), dies Lunae (‘dia de la Lluna’, dilluns), dies Martis (‘dia de Mart’, dimarts), dies Mercurii (‘dia de Mercuri’, dimecres), dies Jovis (‘dia de Júpiter’, dijous), dies Veneris (‘dia de Venus’, divendres) i dies Saturni (‘dia de Saturn’, dissabte).

Anys després, el cristianisme va modificar el dia del Sol pel “dia del Senyor” (dies Domenicus). D’altra banda, el fins aleshores seté dia era considerat com a dia de descans dels jueus, el sàbat (d’ací prové el nostre nom “dissabte”). La religió també va fer que el diumenge passara a ser l’últim dia de la setmana, en relació amb el dia de la resurrecció de Crist segons el Nou Testament.

També trobem diversa fraseologia amb el nom dilluns com a protagonista. El podem observar en refranys: “qui no té por al dilluns, no té por al dimoni”, “els nascuts en dilluns, o molt treballadors o molt ganduls”, “qui en dilluns va ben vestit, o és pobre o és molt ric” o en frases fetes: “fer dilluns” (que significa “no tindre ganes de treballar”).

En definitiva, el dilluns ens acompanyarà, vulguem o no vulguem, la resta dels nostres dies, tal com ho farà l’astre que li dona nom, la Lluna.

Llorenç Talens Garcia

Dilluns, el dia de la Lluna

L L U N A P L E N A

Lluna blanca, bon temps canta: Falles 2024

Passades les falles de 2024 i després d’unes setmanes d’assimilar el que hem viscut, volem fer un xicotet resum per intentar descriure estos dies tan intensos i especials que mai oblidarem. Un sabor de boca molt dolç ens deixen les falles de 2024 en les quals totes les falleres i els fallers han pogut gaudir d'un bon ambient i d’una gran companyia a la nostra Plaça de la Dula i, com no, cal

destacar el bon clima que ens ha acompanyat per celebrar les festes com cal. 14 de març de 2024: les albades més especials Feia unes setmanes enrere que l’acte de les albades va ser anul·lat pel motiu de dol per l’incendi ocorregut en un edifici del barri de Campanar a València. Però va poder celebrarse el dia 14 de març. Aquell dia un bon grup de duleres i dulers havien estat tota la vesprada

transportant les peces de la falla gran des del magatzem, on descansen durant l’any una vegada han estat acabades pels artistes, fins la nostra plaça. Per la vesprada, les peces de la nostra falla “Ingovernables” ja lluïen escampades per la nostra demarcació, preparades per a ser muntades a l’endemà.

Quan va arribar la nit, el casal es va omplir de gom a gom per sopar i poder gaudir de la nit d’albades. Encara que l’envelat ja estava muntat al carrer Camí la Dula, gràcies a la implicació de les falleres i els fallers unes setmanes abans, no es podia sopar a dintre perquè aquella nit l’envelat estava ocupat. Els ninots de la falla gran descansarien allí resguardats fins l’endemà. Per als nostres representants va ser molt especial aquella nit d’albades perquè mai abans s’havien celebrat rodejats de peces de falla. Naiara, Noèlia, Marc i Salva estaven radiants. Començaven la setmana que durant tant de temps havien esperat i no podia ser d’una manera més especial.

15 de març de 2024: una plantà i una festa exprés

A les huit del matí els artistes fallers ja estaven a la plaça per muntar les falles. Enguany coincidien

les plantaes, totes dues es durien a terme al mateix temps. Els representants i la gent de la Dula estaven llestos per al gran matí que viurien. La falleta infantil estava a casa d’una fallera i aquell matí la gent de la Dula va baixar totes les peces a la plaça per a que el nostre artista infantil Juanjo Salom i el seu equip començaren la plantà. Mentrestant, altres fallers ajudaven a ubicar el centre de la falla i a portar arena al cantonet del carrer Sant Antoni on es planta la falla infantil.

Per altra banda, Pau Soler i Antoniet, els nostres artistes de la falla gran, anaven desembalant les peces de la falla gran i enllestint-les per a ser muntades. Un cop va arribar la grua i amb el cos de l’africana al centre de la plaça, començà la plantà tot unint el cap al cos d’aquella peça que ens enamoraria a tots durant els dies següents.

I entre ninot i ninot, la gent de la Dula va preparar un esmorzar per descansar un poc i ara sí: estrenar l’envelat com cal. Bé, no és així.

L’envelat ja havia sigut estrenat per les dones de la falla que havien celebrat allí el Dia de la Dona

amb una bona festa així com també s’havien celebrat els esdeveniments de la Nit de les Paelles i el Dulember.

Sobre les 12:30h del matí, Juanjo Salom acabava la plantà infantil amb la falleta “Artesanies” finalitzada. El món de les artesanies valencianes va fer que aquell cantonet fora màgic durant uns dies. El color i la gràcia del nostre monument infantil ja podia ser gaudit per tothom. Una hora després, Pau i Antoniet donaven per finalitzada la plantà de la falla gran. “Ingovernables” ens va deixar tota la gent encantada, no podíem parar de contemplar tanta bellesa, qualsevol persona que passava per allí deia el mateix: “Que bonica que és!”

Aquella vesprada, la gent de la Dula, a banda de contemplar les falles, va acabar d’enllestir tot allò necessari per als propers dies i per a la festa que se celebrava aquella nit.

Una festa que no estava prevista però hi havia tantes ganes de falles que les falleres i els fallers no s’ho van pensar: “Contractem un DJ i muntem una festa per al divendres”.

I així va sortir la festa Neó festa en què tothom va acabar pintat amb colors fluorescents que brillaven a l’obscuritat mentre es divertien a l’envelat de la Dula.

16 de març de 2024: una decoració molt implicada i un exitós Sansaru

El dia 16 de març començaven els esmorzars a l’envelat. Un nombrós grup d’homes i de dones gaudien aquell matí de bona cansalada, embotit i alguna que altra cassalleta. En acabar, començava un matí molt esperat per als enamorats de les falles: era el moment d’engalanar les falles amb la millor decoració elaborada pels propis fallers i falleres.

Moltíssima gent volia col·laborar en aquella tasca i, per tant, la feina havia de dividir-se de manera organitzada per a funcionar correctament. I així va ser. Un grup treballaria la

decoració de la falla gran i un altre grup la decoració de la falla infantil, mentre uns pocs supervisaven i treballaven en ambdues tasques. Altres, es posaren a plastificar els cartells de la crítica local per enganxarlos després als suports de fusta. I altres decoraven els voltants de la plaça amb elements africans que havien estat confeccionat per a la Cavalcada del Ninot. Els nostres representants foren els primers a implicarse. Noèlia tenia enllestides les fundes de plàstic per plastificar els cartells i Salva, encara que no treballa a l’obra, no va dubtar a posar la manisa que formaria un quadre al voltant de la falla infantil. Marc i Naiara, junt als seus amics, escamparen la sal que aniria a l’interior del quadre. Van gaudir moltíssim.

Després de dinar i celebrar el tradicional concurs d’arròs al forn, continuava la feina per acabar d’enllestir les falles. Una vegada finalitzada la tasca de decoració, la satisfacció de les duleres i els dulers pel treball realitzat era immensa. Si ja eren boniques les falles, ara encara ho estaven més.

Per la nit, després de sopar a l’envelat, es va celebrar la ja tradicional festa Sansaru la qual sembla que va dirigida un poc més per a la gent jove però la realitat és que la van gaudir gent de totes les edats. L’envelat s’omplia de gom a gom per ballar fins la matinada. Era dissabte, ja estava tot enllestit i la gent tenia moltes ganes de gaudir de les falles: així que va ser un grandiós dia per a la Dula.

17 de març de 2024: xaranga a mig dia i un bon grapat de banderins

Hi ha qui diu que falles són només tres dies, entenem que aquest és el primer dels tres dies als quals es refereixen ja que a la Dula falles són tot l’any. El matí

del dia 17 començava amb despertà i xocolate i continuava amb esmorzar a l’envelat, sempre que no t’estigueren pentinant els monyos de fallera per a vestir-te de valenciana a la vesprada. La xicalla gaudia dels millors inflables i pintacares al carrer Sant Antoni (podria dir-se que aquest és el carrer infantil ja que és on es munta la falla infantil, on es munten els inflables i els jocs i on els menuts es passen els dies de falles tirant coets).

Aquell mig dia hi havia una novetat que va ser un èxit. La xaranga Tropical de Benidorm, amb els quals vivim les falles des de fa uns anys, tocarien en directe a peu de ‘xiringuito’ mentre la gent es feia la cerveseta d’abans de dinar. Quina passada! Bon solet, bona música, bona gent... De nou un grandiós dia per a la Dula. Per la vesprada se celebrava l’acte de recollida de premis a la Plaça Major. Després de recollir a les nostres falleres majors, tots junts anàrem a la plaça on arreplegarem: el 1r Premi a la Promoció i Ús del Valencià de Tavernes de la Valldigna, el 3r Premi de la Falla Gran, el Premi al major

Risc i Equilibri en la falla gran, el Premi d’Enginy i Gràcia de la falla gran i el 5é Premi de la Falla Infantil. Així que ben carregats de banderins vam eixir de la Plaça Major disposats a fer una cercavila inoblidable en la qual vam ballar i vam celebrar tot el que es podia i més. Com també ve sent una tradició, després de visitar les demarcacions de les falles guanyadores, pujàrem el carrer Pintor Sorolla fins la Plaça de la Dula amb els nostres representants a muscles asseguts en una tanca municipal. Èpic moment duler que culmina en una festa davant dels nostres monuments i la col·locació dels banderins.

Per la nit, després de sopar a l’envelat vam gaudir de l’orquestra Deluxe i un ambient familiar que tant ens agrada viure després d’haver celebrat distintes festes multitudinàries.

18 de març de 2024: “chuletón” amb els artistes i un encontre a la Plaça d’Espanya. Començava el dia amb despertà i xocolate, inflables i jocs per als més menuts i el que ja és tradicional a la Dula: esmorzar “chuletón”. Però en aquesta ocasió gaudíem de la companyia de Pau i Antoniet, els nostres artistes de la falla gran, junt a les seues famílies. Ens visitaven per celebrar les falles, independentment del premi obtingut, estàvem contentíssims amb la feina que havien fet i ells també de treballar colze a colze amb una comissió tan implicada com és la Dula. Un gran matí que va continuar amb l’actuació, de nou, de la xaranga Tropical a migdia abans de dinar.

Per la vesprada es va celebrar l’ofrena de flors a la Verge on desfilàvem pel carrer la Barca i el carrer

Major fins la Plaça Major. Tot seguit, se celebrava una cercavila cantant i ballant pels carrers de Tavernes. La novetat d’aquella vesprada fou que la Junta Local de Tavernes havia pensat reunir les comissions falleres de dos en dos en distints punts de la localitat mentre la resta de comissions seguia desfilant a l’ofrena de flors. A nosaltres ens va tocar anar a la Plaça d’Espanya junt a la Falla Portal de Valldigna i allò fou tot una festa. Les xarangues d’ambdues comissions es van posar d’acord per tocar cançons de manera alterna i tots gaudirem moltíssim d’aquell espectacle fins ara mai celebrat. Tot un encontre.

Per la nit, després de sopar vam gaudir de l’orquestra Capital 90 la qual ens va fer ballar fins l’últim minut per aprofitar al màxim aquell dia de falles.

19 de març de 2024: barreja d’emocions i un final feliç

I arribava l’últim dia. El vertader cap d’any per a la gent fallera en el qual acaba un cicle i comença un de nou.

El matí començava amb despertà i xocolate i continuava amb la missa en honor a Sant Josep a la qual assisteixen uns pocs valents que queden amb energia aqueix matí. Després d’esmorzar, cercavila cap a la mascletà que es dispara en el Passeig de la República de Malta.

A migdia, l’envelat estava llest per gaudir d’un merescut dinar de gala i a continuació celebrar l’acte d’entrega de recompenses atorgades per la Junta Central Fallera. Les cares de la gent ho deien tot.

Barreja de sentiments: per una part, tristesa, perquè són conscients que acaben les falles (o igual eren cares causades per l’esgotament de tots aquests dies passats) i, per altra, alegria per haver viscut unes falles que serien històriques i inoblidables. Però encara quedava una reserva d’energia guardada per fer l’últim passacarrer junt a la xaranga pels carrers de Tavernes.

Per la nit, al voltant de les 21h començà la cremà infantil. Les llàgrimes de Naiara i Marc eren de felicitat sense cap dubte. Dos xiquets que havien viscut un any que mai oblidarien. S’havien divertit en tots

i cadascun dels actes, tant ells com les seues famílies, però a més havien fet que la resta de la gent gaudira amb ells. “Artesanies” era devorada pel foc, passant així a la història de la Dula. Abans de sopar, alguns fallers enllestien la cremà de la falla gran que es va produir al voltant de les 2h de la matinada. Déiem adeu a una falla que segur serà recordada per sempre per ser tan bonica. Cremava “Ingovernables” envoltada de mocadors de color roig grana simbolitzant el final de les falles de 2024. Noèlia i Salva, agafats de la mà fins el final, eren la viva imatge de com tothom havia gaudit d’aquell any irrepetible i especial. Les duleres i els dulers s’abraçaven, alguns entre llàgrimes, acomiadant-se. Encara que no era un adeu, sinó un fins prompte: és inevitable sentir-ho com un adeu. Però estàvem feliços.

Bé, cal esmentar que, per a un bon grapat de gent, les falles no van acabar el dia 19 ja que el dia 20 i 21 van acudir per desmuntar l’envelat i retirar material per a que els carrers Camí la Dula i Sant Antoni tornaren a la normalitat.

2024, per sempre: ingovernables.

Mario Soler Merenciano

12/1/25, 14:11

PE R S E M P R E ,

IN G O V E R N A B L E S !

IMG_20240315_133335.jpg

PER SEMPRE, INGOVERNABLES!

Havia sentit parlar amb tant d’entusiasme de vosaltres mesos abans de conéixer-vos que ja teníeu un trosset al meu cor guanyat. Em parlaven de com la gent que vos admirava, allà on havíeu viscut, quedava encantada amb la vostra bellesa. Feia igual el color de la vostra pell ja que els vostres vestits, els vostres complements i les vostres mirades captivaven tothom que s’acostava a conéixer-vos.

Alguns ja vos havien vist en diferents llocs. Jo vos vaig veure en fotos; no vaig voler acompanyar els meus amics a Alacant, l’últim lloc on una de les vostres germanes havia viscut. Vaig preferir que la primera cita fora a la vostra casa; era més emocionant poder conèixer-vos així. I, des d’eixe dia, cada visita va ser especial, molt més del que mai haguera imaginat.

A finals d’agost de 2023 ens vam veure per primera vegada i, encara que els vostres ulls no eren capaços de tornar-nos la mirada, eixe primer dia no l’oblidaré mai. Vam entrar a la vostra casa i Pau ja vos havia preparat per a que la primera cita fora especial: acabades de nàixer i ja éreu tan boniques!

Un mes després férem la presentació oficial als dulers i duleres. Vos van poder conéixer en imatge i, malgrat això, a més d’un deixàreu bocabadats, però sobretot il·lusionats, com ho estàvem tots nosaltres.

De nou, a octubre anem a veure-vos i de nou torna a ser una visita especial, com cada vegada que hem anat a la vostra casa i Pau i Antoniet ens han tractat com si fórem un més de la seua família. Ara sí que ens veiem bé; els vostres ulls desprenen màgia, pareix que ens parlen i és en este moment quan me n’adone que m’he enamorat de vosaltres, que tot allò que em deien fa uns mesos és cert i si a la vostra casa ja sou boniques, no puc imaginar-me com lluireu a la nostra.

Mentre nosaltres vivim moments emocionants a l’exaltació, Pau i el seu equip acaben d’enllestirvos i Salva i jo anem a fer-vos l’última visita. En uns dies ja vos tindrem al poble i, per això, aquesta és especial, m’atrevisc a dir que la més íntima i increïble com a fallera major. Pau ens mostra cada detall i com sou per dins, tot deixant que vos marquem per sempre i vos dediquem unes línies que quedaran al vostre cos per a l’eternitat. Aquell dia ja vos ho vaig escriure i, encara que el jurat no va saber valorar-vos justament, per a nosaltres ja éreu el nostre primer.

Dies després, i amb molta cura, vos traslladem a la casa on viureu fins el mes de març. Ja queda menys perquè la gent vos conega i jo, quan vaig a veure-vos, en secret, vos parle a cau d’orella, i vos dic com de guapes esteu i les ganes que tinc que vos pegue el sol de la Dula, eixe que vos farà lluir més encara!

Per fi arriba el 14 de març i poc a poc la Plaça de la Dula va omplint-se de color i vosaltres, de reüll, ens mireu i pareix que ens vulgueu feu saber que ja esteu ací per viure amb nosaltres la setmana més especial de l’any que comença quan la lluna apareix i les albades posen música i veu a una plaça plena de gent.

L’endemà, el 15 de març de 2024, és un dia dels que mai oblidaré: el dia de la Plantà. Ja a les 8 del matí els primers rajos de sol anuncien que serà un dia espectacular i els dulers i duleres es preparen per a, amb Pau i Antoniet, fer que sigueu les ames de la Dula.

A poc a poc aneu posant-vos dempeus, ara una, després l’altra, ara la guerrera i, finalment, la pantera que amb la seua mirada et deixa tan encisat que no pots deixar de mirar-la. Pau, Antoniet i el seu equip treballen sense pressa però sense pausa i vora a migdia ja esteu llestes. Arriba l’hora en què Salva i jo acabem de posar les garses que vos acompanyaran dalt de tot del monument. Aquest és un moment també únic i irrepetible, un privilegi estar al vostre costat i poder tocar-vos des del punt més alt de la nostra plaça. Gràcies, Antoniet, va ser molt bonic!

El rellotge no para i de nou la lluna vos mira de reüll i s’amaga per donar pas a un esplendorós dissabte 16 de març en què de nou, els dulers i duleres des de bon matí s’afanyen per acabar d’enllestir el monument: gespa, pedres, arena, cartells... Com un engranatge perfecte i ja de vesprada, Ingovernables és una realitat i presideix la plaça de la Dula majestuós, com ho sou vosaltres. Aquest també és un moment emocionant, estem tan orgullosos i satisfets de veure que lluïu tant i que la gent que vos contempla ens diu tantes coses bones que s’escolta una veu que diu: “Xiquets, ací ja tenim el nostre Premi, no podem demanar més. Tenim un gran monument i som un gran equip”. I la llagrimeta roda per la galta d’alegria i de satisfacció del treball ben fet i jo me’n vaig a casa emocionada no sense abans dir-vos, a cau d’orella, que soc molt afortunada de tindre-vos a la Dula. Immersos en plenes falles i quasi sense adonar-nos-en estem esperant la visita del jurat que ens ha dir si sou o no mereixedores del primer premi, però no els enciseu com a tot el poble i com a tots nosaltres. I com sabeu, els duleres i duleres continuem estant satisfets i més que contents, perquè tenim uns dels monuments més bonics i ben acabats que hem tingut a la Dula, i això no ho canvia el veredicte de cap jurat foraster. Els quatre dies que hem compartit amb vosaltres passen volant. Heu sigut l’expectació d’una setmana fallera de la que no podem demanar més, i que arriba al final quan me n’adone que estem pujant la costera en l’últim passacarrer de les falles del 2024. I ací, quan vos veig de cara, no puc evitar que la llàgrima em rode per la galta en pensar que demà ja no vos voré però que tinc molta sort perquè, com diuen les falleres majors, heu sigut la Meua Falla i quina Falla més espectacular he tingut!

I ja de nit, amb la lluna mirant-nos, abans que els coets vos envolten, vos torne a parlar i note que em sentiu quan m’acomiade de vosaltres per sempre tot esperant tornar a vore-vos algun dia i contarvos que, a la Dula, vos recordem amb estima perquè vàreu omplir durant uns dies la nostra plaça de color, de llum i de molta emoció.

Aquesta Fallera és i sempre serà Ingovernable, com ho vàreu ser vosaltres! Gràcies per tant!!

Fallera Major Falla la Dula 2024, Noe

Tot açò no haguera sigut possible sense els delegats de monument de la Dula, els dulers i les duleres i, sobretot, sense Pau Soler, Antoniet Baez i el seu equip. Gràcies, m’heu fet molt feliç en cada visita al taller, en cada minut del dia de la Plantà i en cada mostra d’afecte. Ingovernables quedarà per sempre als nostres cors i vosaltres, també.

12/1/25, 14:13

https://drive.google.com/drive/u/2/folders/1x7xsvjWdgTssVqYULzrquXQU8Di3x3BO

12/1/25, 14:13

https://drive.google.com/drive/u/2/folders/1x7xsvjWdgTssVqYULzrquXQU8Di3x3BO

PXL_20240319_194400684.jpg

PXL_20240319_194235681.jpg

EL C I C L E V I T A L

EL CICLE VITAL

Res és comparable com fer feliç a la gent, i al maig de 2024 vam poder gaudir de més de mil cares de felicitat que ens van veure interpretar de nou el musical “El Cicle Vital”, basat en la història original de la proposta que encara segueix triomfant a Broadway, “El Rei Lleó”.

El passat 25 de maig de 2024, la Falla La Dula va fer història, ja que per primera vegada reinterpretàvem el nostre playback, que només realitzem habitualment en finalitzar les exaltacions anuals de la nostres falleres majors. Era en una nova data, i a més, aquest esdeveniment servia per a aconseguir una recaptació important destinada a ajudar la construcció d’unes vivendes tutelades per als membres de l’associació Integra Valldigna.

Quan ens va arribar la proposta per part de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna, i com a cap de la delegació

de playback, no podia sentir-me més ple, ja que el treball i l’esforç de tants mesos va provocar que la gent demanara que tornàrem a fer aquell espectacle que va nàixer al novembre de 2023 i que tantes hores de treball ens va comportar.

Fou un treball no sols d’actors i actrius, sinó també d’artesania, ja que tot allò que es va poder observar a l’escenari va ser fabricat per falleres i fallers de la nostra comissió, la qual cosa encara fa que siga més meritori tot allò aconseguit. En la recerca de l’èxit, l’aposta era segura, ja que “El Rei Lleó” és un dels musicals més importants de la història. Però, com sempre, allò que marca la diferència no és el que es fa, sinó com es fa.

Aquell 25 de maig les emocions es palpaven al pati de butaques i inclús a l’escenari, on molts dels ballarins i actors no podien evitar deixar caure alguna llagrimeta quan veien que havíem fet història i observaven la il·lusió amb la qual aquells xics i xiques d’Integra Valldigna ens veien actuant a l’escenari. També a l’hora de gaudir una vegada més del clam del públic, que agraïa amb aplaudiments ensordidors el nostre treball. Eixe dia vam poder observar que aquells famosos playbacks de les falles, ara eren alguna cosa més, i no tan sols era un regal per a la nostra falla el dia de les exaltacions. Ara, a més, poden servir per a recaptar diners per als que més ho necessiten i també per a deixar empremta amb el nostre treball que, al cap i a la fi, i juntament al fet de gaudir dels mesos d’assaig, és la nostra finalitat.

Carles Gregori

DIA R I D E B O R D : MIS S I Ó F A L L E S 2 0 2 4

Diari de bord: missió falles 2024

L’any 2024 hem tingut el plaer de formar part d’una expedició que començava amb la telefonada que ens anunciava que els quatre formaríem part d’aquesta missió; seríem els seus astronautes o viatgers principals.

I, com una bona missió a la Lluna Dulera, aquesta també té el seu diari de bord, un document amb detalls tècnics i personals que reflecteixen les experiències dels astronautes en la seua aventura espacial. En aquest diari hem intentat resumir el nostre viatge pel cosmos faller amb la nau

Ingovernable i la millor tripulació dulera. Agafeu seients que ens envolem!

Diari de bord: Missió Falles 2024

Data de llançament: 5 de maig de 2023

Tripulació: Falla la Dula. Comandants: Falla la Dula

Viatgers espacials: Salva, Noe, Naiara i Marc

Nau: Ingovernable 24

Destí: Falles 2024

Objectiu: La Lluna Dulera

Dia 1 – Telefonada

Hora: 19:00 UTC

Enlairament exitós! La nau Ingovernable ha eixit sense problemes de la plataforma de llançament.

Tot l'equip està en excel·lent estat i la tripulació se sent emocionada, encara que hi ha una mica de nerviosisme a l'ambient.

Després d'un parell d'hores en òrbita terrestre baixa, realitzem la maniobra d'injecció translunar (TLI) i comencem el nostre viatge cap a les falles 2024.

Comentari de Noe: "És impressionant veure la Terra allunyar-se a poc a poc. Em sent com un punt en el vast univers, però al mateix temps, plena de felicitat per tot el que està per vindre".

Amb la telefonada a Noe i a Naiara, el 2024 comença oficialment. Amb Salva i Marc, nomenats fa unes setmanes, l’equip ja està complet i ens preparem per al viatge més especial de les nostres vides falleres.

Dia 2 i Dia 3 – En trànsit – Proclamació i presentació d’esbossos

Hora: 21:00 UTC

Ens apropem al punt mitjà del nostre viatge. La comunicació amb el control de missió no és molt fluida, malgrat que hem realitzat comprovacions de rutina als sistemes de navegació però no hem pogut esbrinar com van els preparatius per als propers dies. La tripulació ens informa que l’estat de la nau és òptim, que no ens preocupem de res.

Al Saló la Font vivim un acte senzill i emotiu amb la Proclamació i dies després, al carrer del casal, amb els nostres artistes fallers, coneixem com seran els nostres monuments. Tots estos actes es preparen per la tripulació amb molta cura i ens fan emocionar-nos de nou.

Comentari de Salva: "Dormir en gravetat zero és estrany. M’he despertat flotant al meu sac de dormir, pareixia un fantasma!”

Dia 4 – Inserció a òrbita lunar – Exaltació

Hora: 19:00 UTC

Hui hem realitzat la maniobra d’inserció a òrbita lunar. Ha estat un moment crucial i tots estàvem atents als instruments mentre la gravetat lunar començava a afectar a la nostra nau. Ara estem orbitant la Lluna, a uns 100km de la superfície. La cara oculta de la Lluna és fascinant; serà difícil oblidar tanta emoció.

Comentari de Naiara: "És increïble tot el que hem viscut este cap de setmana, la tripulació dulera ha treballat de valent per fer-nos arribar a la Lluna, per això no ens deixaven acostar-nos els darrers mesos a la base d’operacions, ara ho entenc”.

Comentari de Marc: “Açò no s’havia vist mai a Tavernes, encara estic flipant”. Des de les finestres de la nau comencem a veure la Lluna. I els nostres millors somnis es fan realitat amb unes exaltacions emotives i espectaculars amb uns musicals INSUPERABLES. Sens dubte, hem viscut un dels actes més especials de l’any que ha superat totes les expectatives i pels quals la tripulació rep infinitats de felicitacions. Hem de confessar que encara ens cau alguna llagrimeta en recordar com d’especials ens féreu sentir.

A més, uns mesos després, els animals de la sabana africana (zebres, gaseles, lleones, pardals...) tornen a tindre vida i el Rei Lleó aconsegueix recaptar quasi 6.000€ per al projecte d’habitatges tutelats de la Fundació Integra-Valldigna.

Dia 6 - Allunatge

Hora: 17:00 UTC

Allunatge exitós al Cràter Tribals! El mòdul d'allunatge s'ha separat sense problemes de la nau Ingovernables i hem tocat la superfície lunar suaument. Tots els sistemes funcionen perfectament. La sensació d'estar sobre un altre món és difícil de descriure, la superfície està coberta per pols fina i brillant. Hem plantat la bandera de la nostra missió a prop del mòdul.

Comentari de Noe: "La vista és indescriptible... L'horitzó sembla corbar-se al nostre voltant i sols estem nosaltres i ells, la nostra gent".

Amb la Cavalcada del Ninot hem vist com l’esforç dels ‘xinets’ ha pagat la pena i, dalt del mòdul Tribal hem aconseguit tocar la Lluna, encara que fora per una estona. Les nostres cares reflecteixen la felicitat i, com a colofó, tota la tripulació ens ha homenatjat amb una entrada triomfal al Cràter. La bandera amb el premi al millor grup ja oneja a la superfície lunar.

Dia 7 - Primer passeig lunar

Hora: 12.10 UTC

Hui hem realitzat el nostre primer passeig lunar. Hem utilitzat els vestits espacials per a explorar la rodalia del mòdul. La caminada ha sigut lenta i cautelosa; la baixa gravetat permet salts llargs i controlats. Hem arreplegat les primeres mostres de sòl lunar i hem col·locat diversos instruments científics per a mesurar la radiació solar, l'activitat sísmica i la composició de la pols lunar.

Comentari de Naiara: "Caminar a la Lluna és com estar a càmera lenta. Cada pas és lleuger, però has d'anar amb compte... Et sents com un xiquet en un parc de diversions gegant!"

El mes de març comença amb força i amb la presentació del llibre Ingovernable, que aconsegueix el 33é premi de la Conselleria i el nomenament al Premi Comfet, encetem un seguit d’actes i de festes en les quals gaudim al màxim.

El 24é Concurs de Paelles no deixa indiferent ningú i amb el Dulember, que torna a marcar rècords d’assistència, toquem de nou la lluna ballant fins a la matinada.

Del 15 al 19 de març – La Lluna als nostres peus

Hora: 08.00 UTC

Ens dirigim de ple al Cràter Falla la Dula, on s'han detectat possibles depòsits de gel a les ombres permanents. Malgrat que pensàvem que la temperatura seria extremadament baixa, pareix que la llum solar arriba directament i hi ha un clima paregut al de València en Falles. Les dades que estem arreplegant seran essencials per a les futures missions. Hem trobat una civilització perfectament organitzada. Els éssers diuen anomenar-se ‘dulers i duleres’ i parlen en la nostra llengua. Encara que tenen forma humana, la seua energia pareix superior a la nostra ja que s’adapten perfectament a l’entorn sorollós per la música i els coets. Dormen poques hores, s’alimenten a base de xocolate i arròs i beuen una beguda incolora amb un fort gust a anís. Els éssers s’han emocionat en veure’ns i durant molts moments ens han transmés el seu afecte amb llargues abraçades. Es nota que la sang dulera corre per les seues venes i l’amor per la Lluna Dulera els mou a viure intensament.

Comentari de Salva: "La Lluna Dulera i els dulers i les duleres ens han sorprés tant que aquesta missió podria canviar el futur de l'exploració espacial. Aquests éssers podrien ser la clau per a establir bases permanents en la Lluna".

Impossible resumir els dies i les nits que s’han viscut a la Falla la Dula del 15 al 19 de març. La plantà dels monuments, amb un bon grapat de gent ajudant, deixa al bell mig de la plaça dulera unes figures majestuoses i uns ninots infantils preciosos que ens acompanyen i són còmplices de la nostra felicitat les 24 hores del dia.

L’entrega de premis a la Plaça, l’ofrena, Sant Josep i els passacarrers, els dinars, les despertades, els sopars i les xocolatades. Hem rist, hem plorat i, sobretot, hem gaudit de cada minut al màxim. Els dies se’ns han passat volant compartint amb els dulers i les duleres mil moments de complicitat, de mirades que ho diuen tot, d’abraçades inesperades en les quals hem tocat no sols la Lluna, sinó tot l’univers sencer.

Dia 20 - Preparatius per al retorn

Hora: 01.00 UTC

Avui és el nostre últim dia a la superfície lunar. Desmuntem els equips científics i empaquetem totes les mostres recol·lectades. La pols lunar ho cobreix quasi tot i els nostres vestits n’estan plens. Realitzem una última caminada per a fer fotos, acomiadar-nos dels dulers i les duleres i gravar un missatge per a la humanitat. La Lluna Dulera és bonica i imponent al mateix temps, un recordatori de com de xicotets som al cosmos.

Comentari de Salva, Noe, Naiara i Marc: "Deixar la Lluna és més difícil del que vam pensar. Hem format un vincle especial amb aquest lloc".

Dia 21 de març de 2024 - Retorn a la Terra

Hora: 12.00 UTC

El mòdul lunar s’ha enlairat sense problemes i hem realitzat la maniobra d'injecció per a tornar a la Terra. La tripulació està emocionada però també reflexiva. Durant el viatge de retorn, el planeta blau es fa més gran cada dia per recordant-nos que la nostra llar és allí, esperant.

Comentari de Marc: "És una sensació d'assoliment increïble, però també d'humilitat. La Lluna és només el començament de la nostra exploració de l'univers. Pot ser algun dia, Naiara i jo, repetim i tornem a viure una gran expedició a la Lluna Dulera".

Dia 23 de març - reentrada i amaratge. Gràcies per tant

Hora: 09.00 UTC

L'escut tèrmic ha resistit la reentrada a l'atmosfera terrestre i hem amarat a la Mediterrània, on ens esperaven els equips de recuperació. Estem fora de perill i plens d'experiències que compartirem amb la humanitat. La missió ha sigut un èxit total!

La sensació a la cabina és d’una calma tensa. Tots sabem que açò és el principi d’una nova missió: les Falles de 2025.

Ens ha costat uns dies assimilar tot el que hem viscut, com us heu bolcat per a fer-nos feliços en cada acte, en cada sorpresa que ens heu donat. Heu aconseguit que tocàrem junts la Lluna amb la qual tantes vegades havíem somiat i heu fet que el nostre somriure no s’apagara mai.

Aprofitem aquest Diari de Bord del nostre viatge particular per donar-vos les gràcies, per fer del 2024 el millor any faller de les nostres vides, per mostrar-nos que junts, els dulers i les duleres, som tot l’univers.

GRÀCIES PER TOT I PER TANT. VOS ESTIMEM, FALLA LA DULA!

Salva, Noe, Naiara i Marc Presidents i Falleres Majors 2024

L L U N A M I N V A N T

QUI ES GITE L’ÚLTIM, QUE APAGUE LA LLUNA*

—Iaia, què mires?

—La lluna…—es va quedar la Diana estranyada mirant el cel.

—Saps, iaia, estem ja amb els últims preparatius per a la setmana fallera i vaig tota atabalada: que si pedretes per al monument, que si cartells per a la crítica, que si el protocol d’eixides del casal... Ufff, un maldecap de por! Espere que puga recordar-me de tot!

La iaia es va quedar estranyada de totes les coses que li estava dient la seua neta, però no li va fer cap comentari.

—Bonica, alguna vegada t’he contat com vaig arribar fins aquestes terres?—li va preguntar la iaia amb molta satisfacció a la seua neta.

—Encara se'n recorda, iaia?—es va quedar mirant-la bocabadada la Diana.

—Doncs, clar! Fa molts anys, quan jo era tan jove i tan guapa com tu, vivia a l’illa de Santorini. Per sort, aquella illa tenia moltes històries, narracions i creences que feien que aquell lloc fora mític i extraordinari. Des de ben menudeta, ma mare em contava milers d’històries sobre els déus, les deesses i la relació que tenien amb els humans. I com no, el lloc important que ocupava la Lluna en les mitologies egípcies, gregues i romanes. La meua mare va ser una gran transmissora

d’aquelles mitologies, sobretot de la grega. El nom que li varen posar va ser un gran encert per a ella, ja que Selene era la deessa de la Lluna en la mitologia grega. Selene viatjava pel cel amb el seu cotxet, arrossegant la Lluna darrere d’ella, i així envoltava la Terra donant-li un misteri singular, especialment durant la fase de pleniluni o Lluna plena.

—Sí!—li vaig contestar molt ràpidament. QUI E S G I T E L ' Ú L T I M ,

La Diana no podia creure que la seua iaia estiguera contant-li aquella història de fa tant de temps, així que no la va tallar i va seguir escoltant-la.

—Quan arribava l’estiu, tots els pobletans d’aquella illa esperaven ansiosos la pluja d'estrelles de les Perseides, tot un espectacle que sols es podia veure entre el 17 de juliol i el 24 d'agost. Aquells dies era quan es podia veure la Lluna el més a prop de la Terra i per això l’anomenaven la “Superlluna”, perquè era el moment de veure la Lluna més gran de l’any.

Una nit, com moltes d’estiu, vaig decidir anar tota sola a veure aquella Lluna a la vora de la mar.

Una vegada allí asseguda, mentre el meu cap pensava en moltes coses, i a la vegada en res, vaig notar la presència d’una persona i em vaig alçar d’un bot.

—Tranquil·la, dona! He vingut al mateix que tu, a observar aquest cel tan bonic.

Jo no sabia com reaccionar, ja que no l’havia vist mai per l’illa, però la forma que tenia de parlar em feia gràcia, perquè es notava que no era autòcton de Santorini.

—Hola!—li vaig dir. Ell va seure al meu costat com si em coneguera de sempre.

—Com va? Les vacances bé? —li vaig preguntar per a trencar el gel.

De seguida em va contar que no havia vingut de vacances, que arribà allí perquè estava acabant la carrera d’astrologia i volia fer el treball de fi de carrera sobre la pluja d’estreles de les Perseides. No m’ho podia creure, aquell desconegut i jo teníem els mateixos interessos!

—Doncs acabes de conèixer la persona indicada!—li vaig dir molt emocionada. Aquell xic es va quedar un poc bocabadat, ja que no sabia de què anava la cosa.

—Tornem a començar! Hola, soc Tea, i tu?

—Hola, soc Gerard, un plaer per a mi conèixer-te. Però, has dit Tea?

—La mare de Selene? La deessa de la Lluna?

—Així és!—no podia estar més contenta—Doncs sí que saps tu de mitologies!

Aquella nit va ser màgica, ja que varen passar les hores molt de pressa, però, així i tot, vaig poder conèixer la persona que m’acompanyaria en el meu viatge de la vida.

—Iaia, parles del iaio Gerard, no?

—Doncs clar!—va dir la iaia amb els ulls brillants.

—El iaio es va quedar a viure allí amb tu?

—Nooo! Vam haver de marxar cap ací, a València, ja que ell li van donar un premi extraordinari pel seu treball de fi de carrera i ràpidament li donaren feina en una empresa molt coneguda d’aquells temps.

—Ai, iaia, quantes coses boniques has viscut en la teua vida!

—Doncs sí! I la més bonica? La teua mare, i després d’ella, tu, la meua ...

—Diana, iaia, soc Diana...

—Ai, sí, Diana!

Ens vam quedar les dos en silenci, mirant-nos. Fou un silenci molt dur per a mi. En eixe moment, les infermeres de la planta de l’alzhèimer de l’hospital de València ens van avisar que era hora de sopar.

—Bo, iaia, demà he d’anar a portar els primers ninots a la nostra plaça, però dijous estic ací altra vegada.

Així que em vaig abraçar ben fort a ella i a cau d’orella em va dir:

—Qui es gite l’últim, que apague la Lluna…

*Dedicat a tots aquells familiars que tenen alguna persona que està patint aquesta malaltia.

Laura Martínez Merenciano

"Aquest article ha participat en el Concurs Lletra d'Or de la FdF Junta Local Fallera"

VID E S U N I D E S S O T A

LA L L U M D E L A L L U N A

La humanitat porta tota la vida mirant el cel. Científics i filòsofs alcen els caps cercant respostes que es troben amagades entre la immensitat del firmament. Envoltada d’estreles, planetes i la resta d’elements celestials, la lluna té un paper protagonista a la nostra societat. Responsable de marees i guia per a navegants, inspiradora de mites i protagonista de llegendes i cançons, ens demostra, a més, que tots els éssers humans estem units. Des de les altures, la platejada llum de la lluna rega cada racó del planeta, ja que tothom som iguals sota la seua mirada. Tal com es pretén mostrar al mite de Selene: la lluna és la mare de tota la humanitat. I així comença el relat que volia contar-vos i que espere que ens faça reflexionar profundament.

“Blanc com la lluna, el cotó era el rei a l’Amèrica del segle XIX. La seua flexibilitat i resistència el feia convertir-se en la fibra perfecta per a ser filada amb màquina, fet que afavoria la mecanització de la indústria tèxtil.

En 1897, amb el cotó i la indústria tèxtil al punt més alt de la piràmide, es troben per primera vegada a la cafeteria del barri Isaac Harris i Max Blanck. Isaac i Max varen encaixar com dos peces d’un trencaclosques. El primer treballava com a sastre, mentre que el segon tenia una xicoteta fàbrica de roba. Ambdós eren jóvens amb el cap ple d’idees i amb moltes ganes de fer-les realitat.

Aquell mateix dia, a 4.542 milles de distància i una diferència horària de 6 hores, a Sicília, la família Maltese celebra el naixement de la seua filla Rosària. Amb ulls grans i cabells negres, l’esperava un

fort caràcter i un instint nat de supervivència.

A principis del 1900, Isaac i Max s’associaren per a crear la Triangle Waist Company, una fàbrica especialitzada en la confecció d’unes còmodes i barates camises per a dones de classe treballadora que varen revolucionar el mercat, les “Shirtwaist”. Un negoci infal·lible que els impulsaria fins al lloc més alt, en concret, fins al huité i nové pis de l’edifici Asch, situat al cantó del Washington Square.

En aquella edificació entraven cada matí al voltant de 500 persones treballadores de la Triangle Waist Company, en la seua majoria dones i, com no podia ser d’una altra manera a l’Amèrica del 1900, immigrants. Aquelles dones es repartien entre la huitena ii novena planta, equipades, cada una d’elles, amb 300 màquines de cosir, disposades de manera que les treballadores no pogueren comunicar-s’hi. Tenien prohibit els descans, treballaven més de 14 hores al dia per un sou insignificant i se sometien a registres per a evitar el robatori de retalls de la fàbrica. Per esta raó, les eixides d’emergència també estaven bloquejades.

Anys més tard, en 1907, una Rosaria d’onze anys desembarcava a Nova York. Es posaren a viure a un xicotet pis situat al Lower East Side, un barri on el simpàtic veïnat parlava molt poc d’anglés.

L’any 1909 Rosaria estava més instal·lada al seu nou país i ja dominava l’idioma. Podia entendre la gent que parlava d’aquells a qui anomenaven "Shirtwaist Kings”, els reis de les camisetes, i que ocupaven les primeres planes dels periòdics. Amb les cares somrients i l’edifici de la Tirangle Waist Company de fons, al periòdic es narrava l’història de com dos nois havien aconseguit un nou rècord en produir unes 1.000 camisetes al dia. Ella mateixa duia una camiseta fabricada per esta companyia, de color morat, com la majoria de peces que es produïen allà.

I mentre els més rics parlaven sobre la Triangle i el benefici que havia portat la industrialització a Nova York, als barris més pobres anava calant un discurs de ràbia i indignació per les condicions que havien de suportar els treballadors a causa d’aquesta industrialització. Un nom es repetia constantment, Clara Lemlich Shavelson, i la seua idea començava a agafar forma: una vaga al sector tèxtil per a exigir millores laborals i que es va fer realitat el 23 d’aquell novembre de 1909. Les primeres planes del periòdic varen deixar de parlar dels "Shirtwaist Kings” per a narrar com milers de treballadors i treballadores del sector tèxtil, majoritàriament dones jueves, eixien al carrer per a demanar menys hores de treball i un augment dels salaris en una vaga que, posteriorment, es coneixeria com la “revolta de les 20.000”.

VIDES UNIDES SOTA LA LLUM DE LA LLUNA

La revolta es va estendre fins al 15 de febrer de 1910 i la resposta policial, com era d’esperar, va ser dura. La resposta d’Isaac Harris i Max Blanck també va ser contundent. Aquella revolta va comportar un enduriment de les condicions de les treballadores de la Triangle Waist Company i una gran quantitat d’acomiadaments.

Rosaria tenia 13 anys, la família necessitava diners i els reis de les camisetes gent per a poder mal pagar per a substituir aquelles valentes que havien decidit fer-los front acudint a la vaga. I va ser així com Rosaria Maltese va començar a treballar a la Triangle Waist Company.

El 25 de març de 1911, com cada matí, Rosaria va entrar a l’edifici Asch, on un ascensorista la va traslladar fins al nové pis i allí fitxava puntual. Encara no sabia que aquell seria l’últim dia que travessaria les portes d’aquell edifici.

Amb el soroll de les 300 màquines treballant a destall i centrada en la seua feina, ni Rosaria Maltese ni cap de les seues companyes es va adonar que cada vegada costava més respirar i la vista es tornava borrosa. Cap dels treballadors i treballadores del nové pis de l’edifici Asch es fixà que en un pis per davall les flames començaven a engolir tota la planta. Un cigarret mal apagat va despertar l’infern, que ràpidament es va propagar a través dels retalls, els patrons i els tints.

Del desconcert a la por i de la por al terror. Aquella fàbrica plena de material inflamable i amb les eixides d’emergència bloquejades es va convertir en una trampa mortal. Aquell matí, els bombers de Nova York observaven amb una profunda impotència com desenes de treballadores es llançaven al buit en un enorme intent de fugir de les flames, ja que les seues escales sols arribaven al sisé pis i la potència de les mànegues no era suficient. I davant d’aquella grotesca escena, l’edifici Asch regava amb fum el cel de Nova York, que va quedar pintat amb un color morat.

Aquella nit, la llum de Lluna va il·luminar un edifici mascarat pel fum i amb centenars de persones mortes als seus peus. Sota una unificadora lluna, centenars de persones ploraven els seus familiars, mentre Isaac Harris i Max Blanck també ho feien intuint el fort colp que aquella desgràcia suposaria per al seu negoci.

A aquella tragèdia varen seguir moltes protestes i campanyes per a desprestigiar els propietaris d’aquella ratera que va acabar amb la vida de 123 dones i 23 homes. Sam i Isaac van ser condemnats per assassinat no premeditat i obligats a pagar 75 dòlars a la família de cada víctima. Però com si

es tractara d'una mala película de diumenge de vesprada, en un dramàtic gir dels esdeveniments que no sorprén ningú, l’asseguradora va pagar 400 dòlars per víctima als propietaris de la fàbrica. Així i tot, ni els reis de les camisetes van poder recuperar-se d’aquella barbàrie i el 1918 Harris i Blanck penjaren el cartell de “closed” per a sempre a la Triangle Waist Company.

Però igual que la Lluna minva per a tornar a créixer en un cicle que dura 28 dies, la vida no es va detindre, i aquell mateix dia de 1918, a 1.500 milles de distància, en una ciutat situada a l’estat d’Oklahoma, Thomas i Nancy Walton celebraven el naixement del seu fill Sam. En els ulls de Sam es podia veure l’ambició des del primer instant de vida. Aquell xiquet de família grangera acabaria sent un dels empresaris més importants d’Amèrica gràcies a la creació de Walmart, una empresa minorista que basava el seu model de negoci en la venda d’un elevat volum a preus baixos. I si no perdem de vista les waistshirts, tots sabem com s'aconsegueixen els preus baixos.

Però Sam Walton no va cometre el mateix error que els propietaris de la Triangle Waist Company, la fabricació de Walmart es situava en països tercers, amb poca repercussió mediàtica, perquè Sam tenia una lema: si una persona no veu el problema, el problema no existeix.

Walmart va anar creixent fins a comptar amb més de 2 milions de treballadors i arribar a ser una de les empreses més valuoses del món. Orgullós de tot el que havia aconseguit i per fer parenceria de tota la riquesa que havia aconseguit, Sam Walton organitzava un acte anual al qual acudia un gran nombre de treballadors i alguna que altra celebritat. En la primavera de 2012, milers de treballadors van acudir al Bud Walton Arena per acompanyar Tom Cruise en un esdeveniment ostentós en què no van faltar els afalacs a l’empresa milionària.

I mentre a Arkansas se celebrava aquest esdeveniment, als afores de Daca, Bangladesh, una altra part de les treballadores de Walmart, aquelles que no valen per a la publicitat a la televisió, treballava a destall, amb jornades que, de vegades, superaven les 12 hores, per 16 cèntims l’hora. I és que el 2012 no va ser tan bon any per a les treballadores de la fàbrica de roba Tazreen Fashions. El 24 de novembre, a manera de déjà-vu, l’infern que es va viure a la Triangle Waist Company es traslladava a les instal·lacions de Tarzeen Fashions. Aproximadament 112 persones, en la seua majoria xiquetes i adolescents, varen morir en aquell incendi del qual no varen poder fugir, ja que les finestres tenien barrots i les eixides d’emergència estaven, una vegada més, bloquejades .

Si creiem amb forces obscures podríem dir que un grup de bruixes o mags va conjurar la lluna contra

la població de Dakha, ja que cinc mesos més tard, el 24 d’abril de 2013, quan les ferides de l’incendi començaven a cicatritzar, un fort soroll s’iniciava en Savar, un barri que se situava a la perifèria.

Havia caigut l’edifici Rana Plaza dies després que les treballadores i treballadors es queixaren pels profunds clivells que hi havia les parets. 1.134 treballadors i treballadores perderen la vida, i milers de persones quedaren ferides en l’accident industrial més mortífer de l’història de Bangladesh. Durant dies, bombers i voluntaris varen recórrer aquelles ruïnes, sota les quals trobaven cossos sense vida i etiquetes de famoses marques de roba com Mango, Inditex, Primark o Walmart, entre d’altres.

Aquesta vegada, el desastre va ocórrer massa lluny, allà on l’interés dels grans mitjans de comunicació no arriba. No varen haver-hi conseqüències per als propietaris de les grans marques, ni campanyes de desprestigi. La ben filada xarxa de subcontractes era llarga i resistent, els culpables eren, i són, intocables.

Sam Walton deia que si una persona no veu el problema, el problema no existeix, però la Lluna ens recorda que, tot i les nostres diferències, tots som part d’un mateix univers. Qualsevol cosa que afecte una persona directament, afecta indirectament a tots.

Àngels Chofre

ES T A R É D E M A N A N T

LA L L U N A ?

ESTARÉ DEMANANT LA LLUNA?

Quan ens passen coses que pensem que són injustes, és inevitable, en un primer moment, enfadar-nos. Això és de persones humanes, i jo estic justament en una d’eixes ocasions. M’agradaria fer pública la situació que estem havent de viure a ma casa i que comparteixen també moltes persones. Este és un article que només té com a intenció traure a la llum una de les moltíssimes vivències increïbles que passen a diari i per les quals ninguna persona que pot meneja cap dit per a poder remediar-la o reduir, encara que siga.

Fa uns anys quan la meua filla va demanar la corresponent beca d’ajuda per als seus estudis a l’òrgan competent. Se’ns va enviar a casa la contestació a l’esmenada petició: no li podien donar beca perquè l’única referència en la qual es basaven per a concedir-la era la renda familiar de l’any anterior, i segons estes persones (a qui a partir d’ara anomenaré “els senyors de les beques”) a casa

teníem massa ingressos i no ens mereixíem cap ajuda per a tal efecte. Bé, si no ens toca, no ens toca. Fins ací no hi ha res més a dir.

La cosa ja canvia quan vas assabentant-te que altra gent també ha demanat beques per als seus fills i sí que els les han concedit. Però, com em menge jo açò?

Després d’indagar, i tornar a indagar, i aprofundir en el tema, descobrisc que tot ha de veure amb la renda de l’any anterior, en la qual es poden posar les dades que cadascú crega convenients si no tens feina fixa, i així, a l’hora de rebre qualsevol ajuda, tindran sempre totes les paperetes per tal que els toque el premi gros.

Això és una pràctica superhabitual a este país i a ningú li resulta estrany, que de tants pocs ingressos puga viure una familia, tal com s’ha posat el preu de l’oli. Així, quan els senyors de les beques repassen la declaració de l'IRPF veuran que tenen vertadera necessitat de rebre totes les ajudes possibles, pensaran ”quines pobres persones!” i no els donaran una beca, sinó que els donaran “la beca”.

“La beca” és una quantitat de diners desorbitada per a l’edat dels xiquets i xiquetes dels que estem parlant. Són molts, però que molts, euros que segons estes persones tan sabudes van destinades a fi que les famílies paguen els estudis d’un xic que va a l’institut del seu poble i viu a casa dels seus pares. No té despeses de transport ni ha de llogar cap vivenda. Però, clar, com a casa tenen pocs ingressos, doncs no passa res! Se li regalen tots eixos dinerets, va! Que se’ls gaste en allò que més s’estime, perquè despeses d’estudis no en té cap. I és que els senyors de les beques són molt generosos, tenen un cor que no els cap al pit. Si

després el xicon, suspén dos o tres assignatures no li hem de posar importància. La beca ja estarà gastada.

Així passem tres anys a ma casa. I clar, indefensió total. Quan arriba l’hora d’anar a buscar-li a la meua xiqueta un pis compartit per tal que puga estudiar el seu grau a València, ens apareix una altra igual de bona: després de buscar i més buscar vivenda per a ella, ens trobem amb la sorpresa que si son pare i jo volem que visca allí perquè li han posat les classes en horari de vesprada i acaba massa tard per a anar i vindre cada dia, haurem de gastar-nos tres-cents i bon escaig d’euros només amb el lloguer. A part, haurem de pagar els subministraments, transports i menjar. Total: necessitem cada mes un dineral. No passa res, tot el món tranquil! Demanarem ara la beca, ja que de segur que estes persones tan preparades i llestes tindran en compte fins l’últim detall i comprovaran que realment necessitem una ajuda per a pagar els estudis a la nostra filla. No poden deixar de donar-nos l’ajuda perquè tindrem durant uns anys una segona hipoteca. En definitiva, que la demanem i ens tornem a estampar contra la mateixa paret de pedra dura. Els senyors de les beques contínuen amb les mires curtes. S’han encabotat a comprovar només si arribes o passes de tal o tals altres ingresos. Però, per l’amor de Déu, senyors meus, serà el mateix que jo tinga 0 euros de despeses per tindre una filla estudiant a que n’haja de pagar 500 cada mes? Vostés han anat a escola i saben contar? Això s’ho

hauríen de fer mirar al més prompte possible. De veres els sembla correcte el repartiment que estan fent dels recursos de tots? Que no han de donar-li comptes a algun superior? Pel que veig, no…

Per altre costat, han aparegut a la meua vida uns altres protagonistes als quals anomenaré “els senyors dels pisos”. Açò sí que és de jutjat de guarda. Ells poden exigir-me rendes mensuals desorbitades per vivendes menudes que no estan en les condicions que caldria. Abusen tot el que volen i ningú els para els peus. Si se m’ocorre malparlar del preu ofertat, no s’acaloren, perquè darrere de mi hi ha 10 persones més fent cua per a quedar-se la vivenda. I damunt no em perdonen que els haja de pagar juny, juliol i agost encara que no he de gastar el pis, perquè, si no, no me’l guarden.

Què t’ha paregut, quin percal? Jo respire, respire molt profund, em calme i reflexione: seria molt demanar que hi haguera algú que comprovara si les ajudes als estudis estan realment destinant-se a eixos efectes o més bé a gastar-ho en allò que m’apetix?

Seria molt demanar que si un estudiant demostra que té vertader interés i trau bones notes, se li done tota l’ajuda que necessita per a recompensar el seu esforç i no com a la meua filla que es va traure el batxiller amb matrícula d’honor i no li ha servit per a absolutament res a estos efectes? A millors notes, no hauries de tindre major beca? No, no tenen res a vore les figues amb les panses, la beca és una cosa i les notes, una altra.

També seria molt demanar que el govern obligara els rendistes de les vivendes a cobrar fins a un màxim de diners i que la renda exigida fora equitativa amb la condició de la vivenda que ofereixen?

Per què he d’aguantar que l’amo del pis que tinc llogat juntament amb altres dos pares no els canvie la cadira que ja estava trencada quan vam arribar o el matalàs del llit que està mig afonat o els sofàs que no poden estar més vells? Li pague prou com per a tindre-ho tot en perfectíssim estat!

Tant demanar seria que els qui tenim fills amb edat d’estudiar poguérem deixar de preocupar-nos per si podrem seguir pagant-los els estudis? Perquè clar, haurem d’estalviar també (no sé d’on), perquè només acaben el grau els has de pagar un màster que, com més car, més bo. Sense Màster pareix que no tingues res important a anotar al currículum…i tornem a començar la roda esta, perquè l’ajuda tan necessària no ens la mereixem segons qui ja sabeu tots.

Pense que allò que he exposat ací no és gens desgavellat. es tracta de regularitzar una situació que afecta per diversos fronts al mateix col·lectiu de gent. Ens està perjudicant moltíssim a les economíes de les famílies amb estudiants.

Estaré demanant la Lluna?

Rosa Corella Torres

RE N À I X E R : E L V

A

L O R

DE D E M A N A R A J U D A

RENÀIXER: EL VALOR DE DEMANAR AJUDA

El so dels coets travessen la finestra de la meua habitació. La llum de la lluna que hi entra és l’únic que em fa no estar a la més absoluta obscuritat. Gràcies a la foscor de l´habitació puc contemplar la gran quantitat de focs artificials que il·luminen la nostra ciutat. Són les dotze de la nit, nit de Sant Josep i les flames han fet presència al meu poble i, una a una, les falles de València van cremant fins que sols queden les cendres.

Ja ha passat un any des d’aquell dia en què la meua vida va canviar. Un any ple de lluita personal, de batalles i de força de voluntat.

De vegades em pregunte com vaig aplegar a aquella situació. No entenc com jo, una persona que sempre havia sigut forta, valenta i molt segura de si mateixa (o això pensava jo), havia estat immersa en el fons d’un pou sense ni tan sols adonar-me d’allò que estava passant.

Tanque els ulls i em ve a la ment el 19 de març de fa un any.

19 de març, 7:30 del matí

—Mireia, corre va, que ens esperen al casal per anar a la despertà!! —em va dir ma mare des del carrer.

—Ja vaig, mare!! —li vaig contestar tot traient el cap per la finestra un moment mentre anava buscant la brusa i les sabates—. Baixe en un moment. Espereu-me i no marxeu sense mi!!

En aplegar al casal, ens vam adonar que la gent ja estava fent cua per agafar un got d’eixe xocolate calentet que tan bé senta després de la despertà

—Vinga, Mireia. Vine, que anem a pel xocolate i veuràs que bé que ens senta —em diuen la meua colla de la falla que han aplegat abans que jo mentre m’agafen pel braç i no em deixen altra opció que seguir-los.

Mentre estic a la cua, el cor comença a accelerarse. Un sentiment de sobra conegut ja per mi s’instal·la al meu interior. Tots estan mirant-me: una i altra vegada veig com la gent m'observa i puc veure als seus ulls la llàstima que senten en posar els ulls sobre mi. Eixos ulls que diuen:

“Pobra Mireia, mira-la, sempre menjant… Com pot ser que no se n’adone del cos que té? Si fa fàstic mirar-la. Grossa… És una bola de greix….

Eixos pensaments sonen al meu cap una i altra volta mentre aplegue al principi de la cua i agafe el meu gotet. L’olor a xocolate m´envolta però jo no puc baixar la guàrdia; si me'l menge, continuaré engreixant-me, així que vaig cap avant i sense que se’n adonen passe per el costat d'una taula plena de gots ja utilitzats i el canvie, deixe el ple i n’agafe un de buit. Missió aconseguida, m’he desfet del got.

Ma mare en mira amb cara estranyada en veure’m amb el got ja buit a la mà. Es queda mirant-me i em diu:

—Mireia, ja t´has acabat el got de xocolate?

Tan ràpid? —sense llevar de mi eixa mirada acusadora que veig sempre als seus ulls..

—Clar que sí, mare, es que estava famolenca i en res me l´he begut.

Ma mare no dona crèdit al que dic, però opta per callar i jo em sent molt malament per dirli una mentida. Últimament està pendent molt del que menge. No entenc per què, sols ha de mirar-me per a veure que, encara que em bote

alguna menjada, ni se’m nota. Per molt que intente perdre pes, sempre que em mire a l’espill, continua retornant-me eixe reflex tan odiat per mi.

De vegades pense que la meua mare vol que estiga grossa; sempre damunt de mi per a que menge. No entenc com no veu com de grossa que estic. Ella sempre dient que em deixe de ximpleries, que no estic grossa. És clar, ella em vol i no em veu realment.

Després de l’èxit de desfer-me del xocolate em sent tan bé amb mi mateixa, la meua força de voluntat m´ajudarà a perdre els quilos que em sobren i les properes falles podré lluir com jo vull. Passem el matí ballant i divertint-nos amb la xaranga. Em trobe esgotada, sense forces, però és normal, hem passat tota la semana de festa a la falla i he descansat molt poc. De segur que és per això.

I sense adonar-me’n, aplega l'hora de dinar. Una altra vegada la tortura!

Em quede pensant i... ja està! Ja sé que fer.

—Mare, estic esgotada, he pensat que agafe el dinar, vaig cap a casa, dine allí i em gite un poquet. Així que ens veiem sobre les set per anar a la cercavila!

Ma mare em mira de nou d'eixa manera peculiar en què em mira últimament, però no li done opció a rèplica: agafe el plat i me’n vaig ràpidament.

En aplegar al cantó, gire el cap enrere i ja no estic al seu camp visual. Mire al meu voltant i veig un contenidor, l’òbric i em desfaig del plat.

Quina satisfacció! Prova superada! A poc a poc ho aconseguiré, em dic a mi mateixa mentre em veig reflectida a l’aparador d'una botiga del barri. I, com sempre, la imatge que em torna em provoca angoixa: eixos quilos han de desaparéixer.

Sona el despertador. Són les set de la vesprada i còrrec a vestir-me per poder anar a fer l'última cercavila, però em quede parada a la porta pensant en allò que hi ha després de cada cercavila: xocolate, xurros, ensaïmades...greixa... calories...NOOOO!!! No puc anar-hi!! Així que torne enrere i em faig la dormida per si ve ma mare a cridar-me.

Ara sí, ja són les nou de la nit i no puc perdre’m la cremà infantil, així que em pose a córrer i aplegue justet, la falla ja està presa per les flames.

Ma mare em busca i, en veure’m, la seua cara és un poema.

—Mireia, filla, es pot saber on estaves? Estava esperant-te per a la cercavila i no has aparegut!

—Mare, és que m’he quedat dormida. Ja saps que estic esgotada de tanta festa...

—Mireia, no tinc clar que estigues esgotada de tanta festa. Jo més bé diria que de no menjar! Mare, no digues animalades! jo menge un muntó. No veus com estic?

Ma mare no té temps per replicar-me perquè en eixe moment, salvada per la campana. Aplega la meua amiga i em diu: “Va, Mireia, anem a la falla gran que en no res la cremen i hem de fernos fotos”. I de nou ja tinc excusa per a no sopar!! Prova de nou superada.

I ara sí, ja són les 23:45h, a minuts de la cremà i ací estic, envoltada de tota la gent de la falla tot esperant per a cremar-la i jo, comence a notarme marejada...

Comencen els focs d´artifici i cada vegada sent més lluny els petards. De sobte, el meu voltant comença a fer-se negre...negre...i Òbric els ulls i sols sent una màquina que xiula.

Desconcertada alce un poc el cap. Estic envoltada de cables i tinc al meu braç una via per la qual ix un tub que va a una bossa penjada que posa aliment.

—Mama...

—Mireia, filla, a la fi has despertat —em diu ma mare abraçant-me i plorant—. Quin ensurt que ens has donat...

—Però, què ha passat? Per què estic a l´hospital?

—Filla meua, vas perdre la consciència a la cremà.

—Però, què dius, mare!! Jo estic perfectament!! No em passa res!! —dic mentre intente arrancarme les vies del braç perquè no passe l'aliment que m'estan subministrant.

—Mireia, per l'amor de Déu, estigues quieta. No veus que estàs matant-te de fam??

—Però, què dius, mare?? Eres tu qui no em veu! Faig fàstic de veure de tan grossa com estic! Mira’m!!! —li vaig dir llevant-me la bata de l´hospital i reflectint-me a l'espill que tenia a prop. Però el reflex que em va tornar l'espill em va deixar amb la boca oberta: era jo, o el que quedava de mi...

—Mireia, per favor —em suplicà ma mare plorant—. Com pots dir que estàs grossa? Si peses 35 quilos. Estàs matant-te i necessites ajuda, jo ja no sé com ajudar-te. Per favor, fesho per mi...

Tot girant de nou el cap fins a l’espill i mirant la persona que es reflectia no podia creure que eixa persona que pareixia un esquelet fos jo. En eixe moment em vaig adonar que tenia un problema i necessitava ajuda.

—Mare, per favor, ajuda’m!!

Va vindre una ambulància a per tu i t´han hagut d’ingressar. Estàs deshidratada i malnodrida.

Ja han cremat les falles. Ara en l´habitació de l’hospital on continue ingressada sols queda el reflex de la lluna que entra per la finestra. Els meus pensaments deixen el passat per a centrar-se en el present.

Gràcies a eixe crit de “mare, per favor, ajuda’m” que vaig fer fa un any, a l´hospital he aconseguit eixir del pou en què vaig estar immersa i que quasi en costa la vida.

Ara me n’adone que les mirades de ma mare en aquell moment no eren de fàstic perquè em trobava grossa, sinó tot el contrari, era preocupació de veure’m morir a poc a poc...

No ha sigut gens fàcil poder admetre sense por que tenia anorèxia. Ha sigut un camí llarg i dolorós. He lluitat durant tot aquest any contra les ganes de vomitar, d’amagar el menjar... Però gràcies als professionals que no m´han soltat mai la mà he aconseguit adonar-me'n que estava matant-me a poc a poc.

Espere poder tornar a la meua vida ja en breu. Els meus metges en diuen que ja estic recuperada, que allò més important ho he fet, que es admetre que tinc un problema i posar de la meua part per a solucionar-lo. Si d’alguna cosa n’estic segura és que HO ACONSEGUIRÉ!!

Ana García Peiró

La història de Mireia, encara que fictícia, és el reflex del que els ocorre a moltes xiquets i xiquetes de la nostra societat.

Desgraciadament, els cànons de bellesa implantats fan que, any rere any, més persones caiguen tant en l'anorèxia com en la bulímia. Tant de bo algun dia puguem veure als mitjans de comunicació que els estàndards de bellesa s'ajusten més a la realitat de la nostra societat per a intentar que tants tants joves no arriben al punt de morir de fam per poder entrar en eixos cànons.

Sota la llum esvaïda de la lluna plena mirava com es cremava la falla. El rostre se li il·luminava de forma intermitent amb la resplendor de les flames i va esbossar un lleu somriure ple d’enyorança en recordar la seua amiga. Aquelles falles serien les primeres que no compartirien juntes la tradició de veure cremar la falla. Els colors del foc es reflectien als seus ulls que bramaven de ràbia. El ninot d’un polític valencià començava a traure fum i semblava un dimoni a les portes de l’infern. Va apartar la mirada del ninot i va intentar trobar consol en la llum de la lluna. Brillava amb més intensitat, com si volguera recordar-li que, malgrat la distància, sempre estarien connectades pel record de la seua amistat. Notava la calor de les flames que cremaven amb la mateixa força amb què bategava el seu cor. Una llàgrima li va redolar galta avall mentre veia la falla desfer-se. Ara sols s’endevinava el braç del ninot del polític que ja estava a punt de desaparéixer sota la cendra, aquell polític que havia fet desaparéixer la seua amiga sota el fang.

Melanie Puig

Cendra

LL U N A D E S E D A

Tot i els dies que havien passat, encara no l'havia soltada: la va agafar al vol i no pensava deixar-la caure. Era molt especial per a ella, l'havia somiada durant anys, havia lluitat per ella dedicant-li moltes hores i esforç, fins a aconseguir-la, i no estava disposada a perdre-la. Juntes esperaven complir un somni, anaven a empendre un camí esperat durant anys que estava a punt de començar, en el qual tot era il.lusió, espectació, nervis i sentiment. Desitjava que arribara el dia marcat per a poder-la presentar a tothom, per a lluir juntament amb ella pels carrers del poble. Li agradava tant!

Entre les mans notava el seu tacte i s'esforçava per tal que aquella força que l'arrossega, no sabia cap a on, no li la llevara de les mans. De sobte, només hi havia silenci i no sabia on estava, sols que ella encara estava allí, banyada, bruta i arrugada entre els seus dits… La seua seda somiada, anomenada “seda Lluna”, la que cada nit contemplava abans d'anar a dormir, la que havien creat amb els seus colors i fils preferits. Aquella amb la qual seria, per fi, la fallera major i junt amb qui va desaparéixer sota el fang i l'aigua que va omplir la botiga on aquell dia havia de començar el procés de convertir-la en vestit, on tots els seus somnis van acabar i on ningú li va dir que era perillós anar.

*Per tots els somnis de vida perduts injustament sota el fang!

Pura Palomares

Lluna de seda

UNA LLUM SILENCIADA

La Lluna, amb la seua resplendor brillant i constant, és un símbol de llibertat i força silenciosa. Ix cada nit de forma lliure per a il·luminar el negre cel nocturn amb la seua presència majestuosa. Suposa una forta contradicció si la comparem amb la societat patriarcal que ens ha tocat viure, en la qual les dones no podem viure amb la mateixa llibertat. Mentre la Lluna brilla sense por, moltes dones viuen amb l'amenaça constant de ser assetjades, atacades o, fins i tot, violades, si s'atreveixen a caminar soles per la nit o a contradir les ordes o amenaces d’un home.

La Lluna, en el seu viatge solitari cada nit, reflecteix una bellesa única, una llum potent que guia a qui l'observa. Així som les dones, portadores d'una força subtil però poderosa i que pot canviar el món. En una societat que constantment ens exigeix complir amb estàndards de bellesa i comportament, poques vegades se'ns permet brillar de manera autèntica. El masclisme imposa normes sobre com hem de ser, vestir, actuar i viure, limitant en moltes ocasions la nostra llibertat.

La Lluna, amb la seua independència, es converteix en un símbol del que les dones haurien de poder ser: lliures i sense por de ser ben visibles.

No obstant això, encara que la Lluna brilla amb llum pròpia, la seua visibilitat està influenciada per la Terra, que l'eclipsa i fa que limite la seua esplendor. De manera semblant, la veu de les dones ha estat històricament silenciada i opacada. El masclisme sempre ha intentat aoagar la llum femenina, relegant-la a l’àmbit domèstic, a un paper secundari en la societat. El masclisme és l'ombra que tapa la Lluna i fa tots els possibles per a furtar a les dones el seu protagonisme i autonomia.

Però, així i tot, la una segueix sent un far, un bonic recordatori que la llum és capaç de travessar totes les ombres. Actualment, les dones, tal com la lluna, continuen brillant malgrat els intents d'opacarles. Les veus feministes s'alcen desafiant les estructures de poder i demanant allò que els correspon: llibertat, respecte i igualtat.

És hora que la societat deixe de tindre por de la llum de la Lluna, de la mateixa manera que temen el poder i l'autonomia de les dones. La Lluna mai es detindrà, segueix el seu cicle incansablement. Les dones també han de tindre la llibertat d'avançar, de caminar soles per les nits, de ser qui realment són sense el pes d'un món que encara les mira amb menyspreu. Perquè, al final de tot, tant la Lluna com les dones tenen dret a brillar sense por ni limitacions.

Fabiola Ripoll Vercher

Marcats per a sempre

L’abraçada més forta i protectora que una mare pot donar-li a la seua filla no evita que un calfred carregat de pànic recórrega tot el seu cos. La xicoteta Anna s’aferra a la vida entre els braços i els besos de la seua mare. Està completament banyada i tacada de fang, no para de tremolar, tot i estar tapada amb una manta que els ha llançat el veí, té els peus humits i ha perdut les sabates en una de les trombes d’aigua que ha assolat la seua casa. Abraçades han aconseguit escapar del fort corrent d’aigua i es refugien de la tragèdia en el terrat més alt de la casa familiar.

Amb tan sols 7 anys, Anna ha descobert que el silenci pot ser extremadament aterridor. Passen els minuts i les hores i tot continua igual: no entenen què ha passat. Esperen atemorides l’ajuda que les trasllade a un lloc segur. La seua llar ja no ho és, se senten totalment indefenses enmig d’una obscuritat inquietant, tan sols trencada per la resplendor de la Lluna, testimoni inequívoc de la desolació més absoluta. En qüestió de minuts ho han perdut tot, menys la vida…

Miraculosament, també la va salvar la jove que es va quedar enganxada durant hores a un arbre.

En un exercici de resistència descomunal, va aguantar estoicament tots els embats de l’aigua mentre veia espantada com el corrent arrossegava persones, cotxes, troncs i tot tipus d’objectes pel seu costat. Un miracle com el del bebé de pocs mesos que una jove va salvar junt a la seua mare i que durant hores van protegir i cuidar en una maleta com a bressol improvisat.

També improvisada va ser la idea de Núria d’anar a l’Ikea aquella vesprada. Al voltant de les 18:30 hores, quan tornaven de la universitat ella i el seu nuvi per la V-30, va recordar que necessitava comprar uns utensilis per a la cuina. A ell no li apetia gens, volia tornar a València com més prompte millor, però Núria no acceptava un no per resposta. Després d’una xicoteta discussió, ella se’n va eixir amb la seua com quasi sempre i als pocs minuts estaven ja estacionant

al pàrquing de l’Ikea. La seua insistència els va salvar la vida.

Tots ells donen gràcies cada dia per haver sobreviscut. Aquell fatídic dia, el maleït dimarts 29 d’octubre, més de 220 valencianes i valencians van perdre la vida a causa de la DANA. “Et vull, Laia”. És l’última cosa que va poder dir-li Xavier a la seua dona abans que la telefonada es tallara.

La riuada el va agafar dins del cotxe quan eixia de treballar d’una de les fàbriques del polígon industrial de Catarroja. Es dirigia cap a casa, cansat després d’una dura jornada de treball, però feliç perquè anava a abraçar els seus fills.

Malauradament, no ho va poder fer… I vos podeu fer a la idea de com de dramàtic ha de ser deixar enrere a la persona que estimes?

En esta tragèdia, la realitat va ser més colpidora del que ens podem imaginar. Maruja es va haver d’acomiadar sobtadament del seu marit Antonio. Les llàgrimes encara continuen al seu rostre. Ella va poder pujar al pis superior per a escapar de la riuada, però ell, malalt i sense mobilitat, no es podia menejar del llit situat en la planta baixa. L’aigua va arribar fins a quasi dos metres.

Com la de Xavier i la d’Antonio es troben centenars de vides arrancades i famílies destrossades per la major tragèdia que ha colpejat mai la Comunitat Valenciana. I també la major vergonya política que s’hi recorda.

Mentre moltes persones intentaven sobreviure o rescatar-ne d’altres, de sobte un fort so estrident els va espantar més encara. Era l’alarma que

avisava de l’emergència. A les 20:11h… “Araaaa?”, van pensar tots ells quan l’aigua, en molts casos, ja arribava a més d’un metre d’alçada.

L’avís arribava tard, molt tard. La impotència s’apoderava dels barris afectats, completament arrasats per la riuada. Massa coses van fallar en una tragèdia en què s’hagueren pogut salvar moltes vides humanes i que ens marcarà per a sempre.

Mesos després, els pobles afectats encara estan molt lluny de recuperar una ínfima part que s’assemble a la normalitat de les seues vides abans del tràgic 29 d’octubre. Vivendes destrossades, negocis arrasats i cors marcats per a sempre. Com un malson que es repeteix cada nit, per als afectats és impossible esborrar de la

ment les traumàtiques primeres hores en què la Lluna era l’única llum entre tanta foscor i l’única que en les primeres nits els oferia protecció entre saquejos, plors i el desconcert més absolut. Poc després del succés, la meua feina em va portar un dia a Paiporta, un dels municipis més afectats per la DANA. Unes dones observaven molt emocionades un gran eucaliptus que havia aguantat dempeus en el bell mig del barranc del Poio. Em vaig acostar per a preguntar-les com era possible que l’eucaliptus estiguera intacte entre tanta desolació. Em van explicar que l’arbre tenia ja 145 anys i que les seues fortes arrels havien resistit també els embats de la riuada del 1957. Són motius suficients perquè l’eucaliptus de Paiporta s’haja convertit en tot un símbol d’esperança i de fortalesa per a la reconstrucció.

De sobte, la conversa de les dos dones va donar un gir inesperat. “Enguany no en tindrem, però almenys estem ací”. Sí, es referien a les Falles.

I és que mesos abans les dos amigues gaudien, des del mateix punt, de les mascletades que a Paiporta es tiren dins del mateix llit del barranc del Poio. L’alegria de la festa, el so ensordidor i l’olor de pólvora havien sigut engolits pel fang i la destrucció. Com canvia la vida…

Les Falles formen part de la identitat i l’imaginari valencià i sempre les tenim presents. Ni en la tragèdia més gran ens en podem oblidar. Per solidaritat, aquelles setmanes s’havia de parar i estar on més ens necessitaven. I així ho vam fer. Per les víctimes, i per tot el poble valencià. Una vegada més, les Falles de Tavernes i els seus fallers i falleres vam estar a l’altura: llevant fang, cuinant i portant queviures a les poblacions, fent donacions solidàries, etc. On ens han necessitat, allí hem estat.

I seguim a la seua disposició. Els pobles damnificats ressorgiran, és la nostra essència i sempre ho hem fet. Costarà, molt, però ho faran, perquè la unió del poble valencià no té límits. Les falles també tornaran a estos municipis i les mascletades al barranc de Paiporta, però per molt que passe el temps, no ho oblidarem. El fang ens ha marcat per a sempre.

"Aquest article ha participat en el Concurs Lletra d'Or de la FdF Junta Local Fallera" David Vega Vercher

ECLIPSI

POEMARI 2025

A la lluna de València

Una depressió aïllada a nivells alts, en veu de tots per tot arreu està.

Situació d’alarma a la nostra comunitat: l’Agència Estatal de Meteorologia ho té controlat.

Els rius plens de canyes i matolls, el seu cabal creix d’una forma brutal, la gent tornant de la jornada laboral: llargs moments amb l’aigua fins als bescolls.

Un desconegut soroll sona en la foscor: Protecció Civil es manifesta a les pantalles; un avís d’infart per al nostre cor: de res serveix, ja són tot onades…

El fang protagonista a tots els carrers, però, tranquils, els professors estan protegits!

La resta de professionals són uns guerrers: davant de l’alerta roja no els pot passar res!

Tota una vida de bons records

s’amuntega per voreres i carreteres.

Amb llegons, pales i tractors s’intenten esborrar aquests malsons.

“El poble salva el poble”, infinit agraïment, els voluntaris, ferramenta de gran pes. Davant d’un estat d’extrema emergència, no es pot estar a la lluna de València.

Obri els ulls

Per a Vicent Palomares

Cada vegada per les festes josefines i quan de repent et veig en el teu moment personalitzat

trobant-te esclau per mostrar el teu tornaveu, anar en certesa contra corrent, joiosament fidel a les teues paraules.

Obri els ulls, obri els ulls.

Tots podem veure el teu tarannà amb el cos simfònic i ulls espumosos.

Tu en un moment aparent engegues la pacció que desperta el teu alè per poder contemplar amb certesa quan t’amotines i pirateges les paraules.

Obri els ulls, obri els ulls.

No sabria dir quan comença o quan acaba el teu cos simfònic amb un tarannà, i completes un moment sorprenent que el teu cos el reclama.

Tu, com sempre, i amb mirada bruna, joiosament fidel a les teues paraules.

Obri els ulls, obri els ulls.

Serà el teu tornaveu de les paraules, amb la passió que tots poden veure entre esclats del teu cos simfònic, el teu tarannà per poder tornar a veure't una vegada mes, joiosament fidel a les teues paraules. Obri els ulls, obri els ulls.

És el teu moment que obri els teus secrets, quan estem en l’aparent tranquil·litat, amb un bell cop per conjurar amb quatre retalls una claror encesa, un bell somni que obri els teus secrets joiosament fidel.

Obri els ulls, obri els ulls. Poder trobar l'esperança d’un bell somni poderós. Tots ho podem veure, el moment que omplis de llum l’horitzó, fantasiar-ho en llibertat aparent, poder retrobar el teu alè, en un moment joiosament fidel. Obri els ulls, obriiiii els uuulls.

S. Tent

Laura Bosch i Muñoz

ERES TU

Eres tu qui em mira, nit rere nit.

Eres tu qui m’escolta quan més trista estic.

Perquè quan més et necessite, més a prop et tinc.

Eres la llum, el color i l’esplendor, a qui tothom espera, quan ja no hi ha quasi claror.

Tots volen tocar-te, tots volen baixar-te.

Però, saps que és el que més ens agrada? És el teu reflex, tant siga en l’aigua, en un mirall o en els ulls d’un enamorat.

Perquè sé que eres tu aquella que, nit rere nit, em mira, m’escolta i em fa molt feliç.

Laura Martínez Merenciano

Només una estrela

Què em diries aquesta nit si et baixara una estrela?

No la més gran ni la més lluenta, sinó una simple i petita estrela.

Seria un regal, seria teua.

Semblant a mil més, però diferent en essència.

Si jo esta nit et baixara una estrela, voldries les altres mil?

O sabries valorar que l’única que et vol és aquesta?

Llum Ripoll Corella

Llunàtica

No importa estar de mala o bona lluna, ni pretendre agafar la lluna amb les dents, pot ser que sigues capaç de demanar la lluna o quedar-te a la lluna de València.

Siga lluna minvant, nova, plena o inclús lluna creixent…

Que ningú t’eclipse mai, encara que et prometa la lluna.

Que la vida siga com una lluna de mel.

S’ha fet de nit de nou, he estat esperant aquest moment, contant les hores i minuts per tal de poder tornar a veure’t.

Tan gran i bonica, tan imponent. sempre present, tan misteriosa…

T’observe en silenci, sempre sembla la primera vegada: descobrisc alguna cosa nova, un matís…

Tan a prop i tan lluny, tan a la mà, inabastable, tan inabastable.

Et veig cada dia, però no aconseguisc arribar a tu. Pense que et conec, però sempre queda una part oculta. De vegades pense que amb observar-te, en tinc prou, però vull més: mai és suficient, tant de bo fos suficient…

però formen part de tu, i tal volta són les que et diferencien de la resta i et fan més real.

No sé si és curiositat, si és amor. Sé, certament, que em dona llum i fa el camí més fàcil, veig més accessible la vida.

Però en moments d’apogeu, sent el contrari: soledat.

I em torne un llunàtic, tal volta ho soc… Amiga de mars i oceans, d’atracció incontrolable.

Amb la teua presència m’agite, cresc, em remoc,

i amb el teu silenci còmplice, respire.

D’on ix el coet per a arribar fins a tu, acompanyar-te en el teu camí el·líptic, perdre’m al teu cos i poder dormir, somiar?

Vull recórrer cada cràter, aquelles parts més boniques i aquelles que no ho són tant,

Et mire fixament, hipnotitzat, i com un llop udole per a fer-te veure que estic ací. Paco Juan Ferrando

Laura Bosch i Muñoz

Encís de lluna

La lluna que passava en el meu vogar celeste, a les formes i gestos quan naix la primavera.

Si la llum de la lluna m’enfosquí l’ànima per poder mirar entre confidents d’anhels nocturns, si el meu cos m’ho permet aniré per un desig quan el seu pas lluïa sobre les llises corbes del pensament.

Somiaré amb un fanalet per sentir el murmuri plàcid, moment que pot trobar estels en els ulls del carrer.

De vegades, quan la joia dels astres m’ompli els ulls, m’embruixa el pensament tot mirant una mitja lluna. Descobrir per molt que el nostre pensament alce el vol, per contemplar i trobar on s’estenen estels de llum i mel. Hem dibuixat els núvols del nostre embruix amb la llum de lluna per banyar el rostre dels records i retrobar la lluminositat tot esperant el meu vogar celeste.

S. Tent

I FINS I TOT LA LLUNA ET DONARÀ L’ESQUENA

Assumiràs feina i maldecaps, i seràs per sempre antagonista.

Et perseguiran quatre neguitosos -sempre a la contra, sempre reMUgant-.

Criticaran que te n'has anat i que no has acabat de netejar allò que ells també han estat embrutant.

Seràs treballador a mitges, criticat amb ànsia inhumana.

Tot i que a la cara, tot somriures, et xiularan contínuament les orelles. No podràs ni girar-te d'esquenes per por que un grapat de miures famolencs i sense pietat

t'estisoren la pell a tires, enutjats per algun afront que ignores que has comés abans. Assumiràs que la humanitat mai canviarà, que han vingut pandèmies i se n'han anat,

que hem promés ser millor persones, ajudar a qui és el nostre ‘igua’l...

Però, també hauràs d'assumir, per imperatiu empíric i provat, que en aquest regne animal el gos sempre ix guanyant.

Júlia Palomares

“Sí, vull”, comença un nou camí, una trentena d’apassionades nits, una temporada plena d’intimitat, beuratge d’hidromel per a obrir sentits, mandat celestial per a potenciar la fertilitat.

Un llarg viatge cap a la felicitat, en tot moment junts de la mà, agarra’m fort durant la tempesta i no em soltes davant les novetats, cosa promesa siga atesa.

Sempre un llistat de llocs per a visitar, com una mirada envers l’infinit cel, ens hi va la nostra vida.

Que totes les nits siguen de noces i que totes les llunes siguen de mel!

Sols poesia

Sols puc donar-te poesia quan caiga la nit i brillen les estreles.

O sota el sol, davall d’un cel ras, xopats amb l’aigua de la tempesta.

O ben endins, a la mar.

Només puc donar-te poesia, si la vols acceptar: no escriure més rimes que per als teus ulls clars.

Sols puc oferir-te poesia, ni diners, ni joies, ni regals, car que només soc ric en allò que estime, és a dir, versos lliures i blancs.

Llum Ripoll Corella

Lluna de mel

Laura Bosch i Muñoz

A la llum de la Lluna

La Lluna brilla en la nit de marbre mentre el foc encén la ciutat, les flames dansen amb l'aire fred i l'ànima de les falles, viva i encisada, crema els somnis d'una fallera emocionada.

Amb la llum de la Lluna la festa es desperta, els coets esclaten com estels perduts i els rostres somriuen entre l'escalfor, perquè sabem que en cada flama es renova la màgia d'una tradició que mai mor.

La Lluna, guardiana de secrets antics, es mira en el foc que consumeix la il·lusió,

mentre les falles, plenes de color, ens ensenyen que cada fi és un començament, que el cicle de la vida és un ball entre el cel i la terra.

I així, sota la Lluna, el poble es transforma, en un crit de foc que ressona en cada cor, en què la festa es fon en flames d'esperança, i la Lluna, en silenci, observa tota la seua esplendor.

Nerissa Sabater Pareja

POESIA DE LA DULA

Esta poesia és sobre mi perquè a mi m’agraden les falles i les falles em representen a mi i a la vida perquè m’encanten.

M’encanta tirar coets, veure com munten la falla, fer sopars i xocolatada i les activitats per als xiquets.

M’agrada molt el playback i també que totes les persones adultes de la falla són carinyoses i pareixen família meua.

Per això i per moltes coses més, les falles són la millor cosa que ha existit mai en l’existència.

Roger Català Puig (9 anys)

BLANCA LLUNA

Blanca lluna, llunyana, freda i pàl·lida lluna, sabries tu dir-me per què t’escric ?

Sabries dir-me per què et busque sempre a dintre de la nit?

Per què no ets consol ni abric?

Blanca i ferma lluna, tu alguna vegada m’has escrit?

Has guardat les meues fotos a una capsa i has maleït no poder estar amb mi?

Blanca i dolça lluna, et recordes de mi?

De les fredes nits d’estiu i del caliu del matí? Del món que juntes vàrem construir?

Blanca i cruel lluna, que et vaja bé a l’immens cel buit, i tant de bo, algun dia, tu també t’oblides de mi!

Llum Ripoll Corella

LLUNETA I LA

MISSIO D'ANIMALIA ` `

INTRODUCCIÓ

Introducció:

Tot va començar la nit del 19 de març de 2024, quan encara es podia notar l’olor de pòlvora de les cendres de la que havia estat la nostra falleta infantil. Un grup de “dulerets” i “duleretes” envoltaven aquell cercle de cendres, quan de sobte, des del cel, una lluna captivadora va començar a reflectir-se sobre les xicotetes pedres de colors que restaven sobre les cendres. Les pedres lluminoses captaren l’atenció del grup, i els més atrevits no dubtaren a agafar-les.

—Joan, guarda-les ací —va dir Adriana mentre buidava una caixa de coets per a poder guardar-hi les pedres.

A poc a poc van anar recolectant totes les pedretes de colors i dipositant-les a la caixa de coets: una roja, una altra verda, una xicoteta blava i, quan van posar l’última, la de color groc, de sobte aquella caixeta es va tancar amb força. Els xiquets començaren a sentir que el sòl tremolava i la lluna es posava a il·luminar-se intensament. Alguna cosa estava passant. En un no res, el fred s’apoderava dels seus cossos i una llum que baixava del cel va engolir els xiquets i les xiquetes que estaven vorejant les restes de la falleta.

—Què ha passat? On estem? —preguntava Joan mentre observava el seu voltant.

—Benvinguts i benvingudes a Animàlia. Soc Lluneta i heu sigut escollits per a acomplir una missió en aquest món.

—Està parlant-nos la lluna? —Adriana no s’ho podia creure…

—Sí! Vosaltres em coneixeu com la Lluna, però per als que em coneixen de prop, el meu nom és Lluneta. Abans de contar-vos quina és la vostra missió en el món d’Animàlia, m’agradaria saber els vostres noms.

CENS INFANTIL DE LA DULA

PAU ALCANTARA BORRÀS

SALVA ALMIÑANA CUEVA

TRIANA ALTUR PAREJA

LUCIA ALTUR SANZ

ALEXANDRA ALTUR SOLANES

NAYARA ALTUR SOLANES

ALEXANDRA ÁLVAREZ GRAU

EMMA ÁLVAREZ MARTINEZ

PABLO ÁLVAREZ MARTINEZ

EIRA ANDRES AUSINA

EROS ANDRES AUSINA

ÓSCAR APARISI TARIN

IKER ARLANDIS AGUDELO

ADRIANA ARMENGOL CISCAR

JOSE ARMENGOL CISCAR

AITANA ARTÉS CARAVACA

DANI AUSINA BATALLER

PAU AUSINA BATALLER

ABRIL BELTRÁN CANO

NICO BELTRÁN ESCRIHUELA

EMMA BENAVENT PORRO

MARCOS BENAVENT SELFA

MAR BLASCO BARRES

NIL BLASCO ESTRUCH

POL BLASCO ESTRUCH

GALA BLASCO VILAPLANA

MARIA BOLO MUÑOZ

MARTA BOLONIO ESCRIHUELA

PAULA BOLONIO ESCRIHUELA

AINA BONO WANG

JUN BONO WANG

MARIA BONONAD GARCIA

NAIARA BORRULL FERRANDO

PAULA BRINES CARDONA

VALERIA BRINES CARDONA

ABRIL BRINES PACHÉS

LEYRE CAMARENA GRAU

JULIÀ CAMPOS GUIRAO

CARLOS CANO ALTUR

CELIA CANO ALTUR

ROGER CATALÀ PUIG

ARYA CAVA JULIAN

AINHOA CAVAS CAMARENA

PAULA CAVAS CAMARENA

JOAN CERDÀ ALMIÑANA

JAVIER CLEMENTE TALENS

ANNA CLEMENTE TUR

ALEIX CLIMENT CANET

AMAIA CORELLA ARLANDIS

MARTINA CORELLA ARLANDIS

YUREIMA CORTES LLACER

LOLA CREMADES ALMIÑANA

IRENE CREMADES ESCAMILLA

NAYARA CRESPO ZANON

DAENERYS CRESPO ZANÓN

ALEXANDRA CRISTOBAL HERRERO

BERTA DE LA CALLE FORNAS

NECO DE LA CALLE FORNAS

NADIA DE LA ROSA CREMADES

AINHOA ENGUIX PEREZ

PAULA ESCANDELL BORRÀS

CANDELA ESCRIHUELA MARTÍNEZ

AINA ESPÍ BENAVENT

XAVI ESPÍ BENAVENT

MARC FERNANDEZ MARTINEZ

ADARA FERRANDO GUIRAO

PAULA FERRANDO SANCHEZ

PAU FERRERES ESCRIVA

SALVA FERRERES ESCRIVA

CLAUDIA FONS MAHIQUES

NEREA FONS MAHIQUES

LOLA FONS RUIZ

RODRIGO FONS RUIZ

MAR FONSECA PALOMARES

IRIS GALBIS LLACER

DANI GARCIA RODRIGUEZ

LARA GARCIA SAIZ

MATEO GARCIA SAIZ

NICO GARCIA SELFA

CELINA GIL FONS

PAULA GIL FONS

HEGOI GOMEZ ENGUIX

VALERIA GOMEZ ENGUIX

MARTA GONZALEZ DELFA

RUBEN GONZALEZ DELFA

BRUNA GRANDE CORELLA

RAFA GRANDE CORELLA

AARON GRAU ARMENGOL

GAEL GRAU ARMENGOL

NAIARA GRAU ARMENGOL

NASIO GRAU GARCIA

NAYRA GRAU GARCIA

ASIER GRAU IBAÑEZ

IAN GRAU IBAÑEZ

AINHOA GRAU LOMAS

NAOMI GRAU MONTEIRO

LEYRE HERNANDEZ CEREZA

NADIA HERNANDEZ NAVARRO

CARLA IZQUIERDO GOMEZ

DAVID IZQUIERDO GOMEZ

GALA LAPARRA ALMIÑANA

JULEN LAPARRA ALMIÑANA

JOAN LAPIEDRA HERNANDEZ

JULIA LLINARES ARTES

ERIC LLINARES ESCRIHUELA

MARTINA LLINARES ESCRIHUELA

ALEXA LORENTE CASTELLBLANQUE

AITANA MAGRANER GARCIA

ISIDORO MARTINEZ PERIS

ELSA MELO DIAZ

GISELA MINGUEZ MARTI

JAUME MINGUEZ MARTI

JERONI MIÑANA ALTUR

MARA MIÑANA ALTUR

AITANA MUÑOZ GIMENO

LUIS MUÑOZ GIMENO

EDA MUÑOZ RODRIGUEZ

MARTIN NIETO ORTIZ

CONNOR OCHOA MERENCIANO

MARINA OLIVER MARTI

NEREA ORENGO FERNANDEZ

ARITZ ORENGO FERNÁNDEZ

MIA PALOMO RUBIO

NOA PALOMO RUBIO

PAULA PARDO ESCRIHUELA

ASIER PAREDES FERRANDO

NEIZAN PAREDES FERRANDO

YAEL PAREDES ZAPATA

DAIANA PENADES BELENGUER

JOSE DAVID PEREZ URBAN

EMILY PRIMO FERNÁNDEZ

DANIELA PUIG GRAU

CLAUDIA RAYA GRAU

JOAN RIPOLL VERCHER

CARLA RODRIGO CLÉRIGUES

PAULA RODRIGO CLÉRIGUES

ALVARO RODRIGUEZ CANET

VALERIA RODRIGUEZ CANET

PAU RODRIGUEZ CORELLA

MARTA RUIZ BLASCO

VALERIÀ SAIZ SIFRES

VERA SAIZ SIFRES

GUILLEM SANSALONI VERCHER

ENZO SAPENA SANCHEZ

ALEX SELFA PONS

CORAL SELFA PONS

ANDREU SERRA ARTES

ADRIANA SERVA GRAU

AINARA SOLÀ CARDONA

AITOR SOLÀ CARDONA

MARC SOLANES ALMANSA

EIDEN SOLANES CAMARENA

SALVA SOLANES CAMARENA

CESAR SOLANES GADEA

ARIADNA SOLER GIMENO

LUCCA SOLER SANSALONI

PAU SOLER SOLER

EDURNE SOLER ZANON

DELIA TALENS CHORRO

DANIELA TALENS MARTINEZ

XAVI TALENS MARTINEZ

LLUC TALENS PERIS

VICTOR TALENS PERIS

IRIS TARRASÓ ESTRUCH

AARON TIRADO RODRIGUEZ

GUADALUPE TORRES GIMENO

ADRIANA TRIVIÑO BO

JÚLIA TRIVIÑO BO

ABRIL TUR CISCAR

VALERIA VERCHER ALBEROLA

ALEXA VERCHER BOLUDA

DANIELA VERCHER CARDONA

SARA VERCHER CARDONA

DANIEL VERCHER CÓRDOBA

LEO VERCHER GONZALEZ

CLARA VERCHER JUAN

MARTÍ VERCHER TALENS

ADRIANA VERDÚ GONZALEZ

IGNASI VERDÚ PERIS

JÚLIA VERDÚ RODRIGO

JOAN VIDAL BOSCA

CLAUDIA MARIA VIDAL SALINAS

XAVI VILLACAÑAS COSCOLLÀ

GEMMA ZARZOSO VERCHER

—Veig que sou un bon grapat de falleretes i fallerets, així que per a aquesta missió tan important escolliré dos representants com a capitans del grup. Mmm… Crec que ja ho tinc! Adriana i Joan, sou els escollits! Vosaltres sereu els màxims representants per a dur a terme la missió que esteu a punt de començar! Voleu dir algunes paraules?

Fallera Major Infantil 2025

Hola a tots els fallerets i les falleretes!

Estic molt contenta de poder dirigir-me a vosaltres com a la màxima representant infantil de la nostra falla.

Feia molts anys que esperava impacient un dia tan especial per a mi com va ser el de la crida telefònica, en la qual m’anunciaren que havia sigut elegida com a la Fallera Major Infantil de la Falla la Dula per a l’any 2025.

Voldria donar les gràcies als meus pares per a ajudar-me a complir el meu somni. Este any a casa viurem la festa com mai, perquè tant ells com el meu germà Ximo són uns fallers de cap a peus.

Com no, m’agradaria donar les gràcies també a tota eixa gent que treballa de valent per la nostra falla i en especial a les diverses delegacions infantils que fan una tasca realment impressionant durant tot l’any.

Espere l’arribada de la setmana fallera amb moltíssimes ganes i il·lusió i sé de cosa ben certa que les falles de 2025 seran màgiques i inoblidables perquè estareu tots al meu costat, així com el meu president Joan i els màxims representants adults, Carlos i Júlia.

Vos espere sense falta a la nostra plaça per a gaudir d’unes grandíssimes falles!

Adriana Servà Grau

Fallera Major Infantil 2025

President Infantil 2025

Hola a totes i tots! Soc Joan Cerdà i aquest any 2025 seré el President Infantil de la Falla la Dula, el vostre president!

Vull donar les gràcies als meus pares per haver-me fet faller d’aquesta falla i a la Comissió per haver-me escollit com a President Infantil.

Estic convençut que aquest any serà inoblidable i que tots junts podrem gaudir de les millors falles mai somiades.

I, de segur que, amb Adriana, Júlia i Carlos seran les millors falles de la meua vida.

Anem a per les Falles 2025!

Joan Cerdà Almiñana

President Infantil 2025

Esbós de la Falla Infantil de 2025:

“SOS, en perill D'EXTINCIÓ" de Juanjo Salom

—Bé, “dulerets” i “duleretes”, aquests són els animals que habiten a Animàlia. Com veieu, hi ha un representant de cada espècie que es troba en perill d’extinció. Aquest món ha sigut creat per a poder dur a terme accions que impedisquen que els animals de la Terra s’extingisquen. I ací és on comença la vostra missió: haureu de passar diverses proves i enigmes que vos plantejaran els habitants d’Animàlia. Totes les aventures que viureu a continuació estan relacionades amb el fet de ser conscients d’allò què podem fer a la Terra per a protegir les diferents espècies que hi habiten.

Haureu d’aprendre molt sobre Animàlia per a poder difondre el missatge, després, a la resta d’habitants de la Terra. Esteu a punt?

—Per a començar, vos contaré un poc sobre Animàlia, i amb versos i rimes haureu d’endevinar de qui parlem. Allà anem!

Ara coneixerem la falleta que aquest any plantarem. Vos farem pensar una estoneta, amb endevinalles vos la contem!

De la selva, n’és el rei, i està molt preocupat: per molt que aplique la llei, el futur està amenaçat.

Els humans amb egoisme, lluny de trobar la solució, ens oblidem del civisme i això posa trist al _ _ _ _

Un fum d'animals trobarem, com el que fa volar la bandera: és una _ _ _ _ que vol que l'ajudem a fer una lluita sincera.

Abraçat a la Lluna el trobem, a la Terra té por de tornar, l' _ _ demana que l'ajudem

per poder amb la lluita, continuar. Mireu com vola la _ _

va controlant la contornada, de vegades se sent desolada en veure tanta terra contaminada.

El _ _ _ _ _ . _ _ es troba pensatiu, enfadat amb l'espècie humana. Ja fa molts dies que no somriu: no vol cap espècie engabiada.

Els animals han d'estar a la seua llar, sense reixes ni exhibicions, per això el _ _ _ _ _ a la canya ha pujat, perquè ja no vol més presons.

És urgent mirar els oceans, on els animals patixen, perquè per culpa dels humans els plàstics els multipliquen.

El _ _ _ _ , que és molt intel ligent, ens demana fent bots per la mar que es no queden sols en intent les mesures per a reduir i reciclar.

Crida ben fort la _ _ _ _ _ _ , allà dins, a l’alta mar. Plora, perquè té casa plena de deixalles i fem de tota mena.

L' _ _ _ _ _ _ _ , la trompa fa sonar, per tal que tothom s’assabente que ha arribat l’hora d'actuar si no volem que el món rebente!

Els _ _ _ _ _ de la nostra Albufera i la resta dels seus habitants tenen una situació de risc severa, com les terres del seu voltant…

Solucions: lleó, mona, os, rata penada, goril·la, panda, dofí, balena, elefant i ànecs.

paraules d'estima

per a adriana i joan

Però, abans d’introduir-nos de ple en aquesta aventura, vull que veieu una coseta que vos motivarà molt. Adriana i Joan, algunes persones que vos estimen molt han volgut dedicar-vos unes paraules d’estima. Mireu!

PARAULES D'ESTIMA PER A ADRIANA

"Res passa a no ser que tingues primer un somni". (Carl Sandburg) Fa molts anys un grup d'amics i amigues amb pocs recursos però sobrats d’il·lusions crearen el que hui és la Falla la Dula. Ha plogut molt d'això, però hui la nostra falla és el que és gràcies a eixes persones que treballaren desinteressadament fent realitat un somni. Des de 1983 tres generacions de la nostra família han tingut l'orgull de pertànyer a la Dula. Primer, els teus avis, la iaia Pepa i el iaio Ximo; després ton pare i ta mare i ara, tu, la nostra Adriana, junt al teu germà Ximo.

Tots sabem des de fa anys la il·lusió que tenies per ser Fallera Major Infantil de la Falla la Dula. Sabem tot el que has lluitat, el que has patit i el que has treballat per ser-ho. Tots som conscients que aquest any el teu somni s'ha fet realitat i no saps com de contents que estem de veure't feliç i il·lusionada per representar la teua falla.

La vida és una concatenació d'experiències, d'emocions, d'alegries i tristeses, de moments bons i dolents. Amb el temps ho sabràs. Però, per damunt de tot, estem convençuts que aquest any de Fallera Major Infantil de la Falla la Dula el recordaràs com una de les millors experiències vitals que una xiqueta de la teua edat pot experimentar. I nosaltres estarem al teu costat gaudint i ajudant-te en el que necessites.

No hi ha cap guió escrit aquest any. Sols val disfrutar cada moment, representar la Falla amb orgull i amb responsabilitat, transmetre eixa alegria que sempre has portat al damunt, riure amb les teues companyes i companys però, per damunt de tot, sigues tu mateixa, l’Adriana que tots volem i estimem.

Eres l'aigua que necessitem per viure.

Eres la llum que ens dona claredat.

Eres la flor que es dona un somriure.

Eres la raó de la nostra felicitat.

El camí hui comença, tots ens posem a treballar.

La Dula s’engalana i tots volem disfrutar.

Valenciana guapa i valenta, flor del nostre terme.

Sang fallera en veneta: dulera seràs per sempre!!

T´estimem molt!!

Ton pare, ta mare i el teu germà.

Adriana sempre ha sigut per a nosaltres la xiqueta de la família. L'única xiqueta de casa. Després d'un malson, aplegares a les nostres vides per donarnos eixa alegria i eixa frescor que tota família necessita per seguir endavant. Revolucionària i inquieta, però una dolçor de xiqueta.

Tots sabem com de fort has desitjat arribar a ser la major representant infantil de la Falla la Dula. Bé, finalment ha aplegat el teu moment.

Hui ja podem dir ben fort que la nostra princesa és la FALLERA MAJOR INFANTIL DE LA FALLA LA

DULA!

Riu, plora, emociona’t, balla... Aquest és el teu any i sols podem dir-te que gaudisques al màxim de cada moment i que nosaltres estarem al teu costat per a tot el que necessites.

IAIA ROSA MARI TIA LAURA, TIO JOSÉ, TIA ENCAR

Hola, Adriana!!

El teu somni s'ha fet realitat!! Els teus cosins volem desitjar-te que el teu regnat siga una experiència inoblidable, que gaudisques molt de la festa i que eixe somriure que et caracteritza no t'abandone mai. Nosaltres, per la nostra part, sempre estarem al teu costat per a tot allò que necessites perquè saps que eres la princesa de casa i t’estimem molt.

Des de menuda sempre has sigut dulera, una gran fallera i millor persona. Sempre has volgut ser Fallera Major Infantil de la Dula i aquest any ho seràs. Ningú com tu gaudirà de la falla com tu ho faràs. Et desitgem el millor en aquesta nova experiència perquè volem que sàpigues que la teua felicitat, la teua alegria i el teu somriure, també són nostres.

T'estimem, Adriana!!

ADRIÀ, CARLOS I MARC

PARAULES D'ESTIMA PER A ADRIANA

Ja ha arribat el dia de la menuda de la família. El 2025 és el seu

any!! Quina il•lusió més gran, quin comboi que tenim; és un no parar!! Estem molt orgullosos de tu perquè eres una xiqueta amb un cor enorme i sabem les ganes que tenies de ser Fallera Major Infantil. Eres fallera de la Dula des del teu primer dia de vida i sabem que disfrutaràs de les falles com tu sols saps. Nosaltres estarem al teu costat en tot moment, acompanyant-te en cada acte i fent que el teu any siga únic.

Enhorabona, Adriana.

Maria José , Juan, Elena, Joan, Pepa, Belana, Sergio i Maribel

Adriana, després de tanta espera, ha arribat el teu moment. Aquest any li toca a la peque de casa. Als teus iaios, Pepa i Ximo, sols els faltaves tu. Primer va ser Ainhoa l’any 2013, després Júlia el 2019 i ara, l'any 2025, eres tu. Han tingut molta sort de poder veure les seues tres princeses al lloc més alt de la seua estimada falla, la Falla la Dula. Tant ells com la tia Ana i el tio César estarem al teu costat per a tot el que faça falta.

Disfruta de cada moment, que passa molt de pressa, princesa. De part dels teus iaios, la tia Ana i el tio César

Adriana, quant de temps desitjant-ho i finalment el teu somni ha començat. Des de ben xicoteta has disfrutat d’aquesta aventura amb nosaltres. Primer l’any 2013 quan tan sols tenies 2 anys i, després, l’any 2019. Per això, ara ens toca gaudir amb tu d’aquest any, que de segur serà la millor manera de tancar el clan de falleres majors infantils de la Falla la Dula a la nostra família.

Sabem que ha costat molt arribar fins ací. Quantes vegades han arribat falles i et preguntàvem: “Quan et veurem a tu a lloc més alt de tots?”. I tu sempre deies que no tenies clar quan seria el moment. Adriana, ara és el teu moment, la xicoteta de casa ja és la nostra màxima representant i nosaltres ben orgulloses que així siga. No dubtes que estarem al teu costat donant-te suport perquè tot isca a la perfecció i, sobretot, perquè disfrutes de tots els actes.

Has sigut sempre una xiqueta alegre i divertida, tant que ens has regalat moments que quedaran guardats a la memòria com les millors anècdotes. Com oblidar aquelles falles en les quals ens vas demostrar com que t’agrada el xocolate, te’n recordes? Encara conservem la foto de la teua cara amb un bigot ple de xocolate. A més, no hi ha ningú més artista que tu. Recordes els assajos per a la sorpresa de la tata? Com et vas lluir a primera fila! I això que t’ho vas aprendre tot en una hora.

Adriana, estes falles no et preocupes que tindrem noves anècdotes per a donar i vendre.

PARAULES D'ESTIMA PER A JOAN

En nom de tota la família Sabas, volem donar-te la nostra enhorabona per ser el president infantil d’una falla tan especial com la Dula.

Estem segurs que representaràs la nostra falla amb la mateixa passió, dedicació i alegria que els teus iaios, tios, ties, cosins i cosines. La teua energia i entusiasme són un reflex de l’esperit de la nostra família, i sabem que deixaràs una empremta inoblidable.

Esperem que aquest any estiga ple de moments màgics, riures i bons records. Gaudeix cada instant com tu saps! La teua família està i estarà ací per viure el 2025!

T’estimem molt i estem al teu costat en cada pas que dones. Enhorabona de nou, Joan!

Joan, des de ben menudet t'hem vist vestit de falleret en tots els actes fallers. Portes les falles a les venes, ja que ta mare, que és una fallera de cap a peus, t'ha ensenyat el món faller des del sentiment, i per això estem segurs que representaràs la teua falla, que tant estimes i t'estima, amb moltíssima passió i dedicació.

Et desitgem un any inoblidable i molt especial.

Gaudeix de cada moment i de cada acte perquè el 2025 és teu, és nostre, perquè allí estarem per al que necessites.

Joan, el nostre xiquet… Eres faller des que vas náixer i per fi eres president infantil de la teua falla, una falla molt estimada per tots nosaltres. Ton pare i jo estem superfeliços de veure com a poc a poc estàs prenent-li gust al teu càrrec. Sabem que ho passaràs molt bé amb la companyia dels “dulers” i les “duleres” infantils.

Gaudeix i viu el 2025, deixa’t portar, nosaltres estarem amb tu per a tot allò que necessites, perquè este és el teu any! Molts besets, t'estimem!

Mamà i papà

PARAULES D'ESTIMA PER A JOAN

Aquest és el teu any, un any important. Eres president infantil de la falla que t’ha vist créixer a tu i la teua família. Eres president com el iaio Salva, el tio Salva i el teu cosí Raül, una anella més d’una llarga cadena fallera.

T’estimem des d’abans de conéixer-te, des que sabíem que arribaries. Has sigut un regal per a la família: tens bondat, eres responsable, complidor i bon amic.

Et desitgem que tingues el millor any faller, que gaudisques molt i sigues feliç.

T’estimem molt!

Els teus avis.

Joan, estem molt contents que aquest any sigues tu qui ens represente a totes i tots, juntament amb Adriana, com a president infantil.

Ens hem criat junts en la falla tirant coets, vestint-nos de valencians, ballant als playbacks… Són moltes aventures les que hem viscut junts i moltes més són les que ens esperen.

Volem dir-te que estarem amb tu per a tot, no només aquest any sinó sempre. Ens tindràs per a tot allò que necessites. T’estimem.

Els teus amics de la falla.

TONI, EL LLEÓ

Un altre dia amaneix a la Sabana i Toni es desperta trist de nou. Fa dies, des que va tindre una xarrada amb el seu avi, que es troba molt preocupat i pensatiu. No para de pensar en cada paraula que el vell lleó li va dir i en tot el que voldria fer per a canviar la situació. Toni és encara un lleó molt jove però des de sempre ha destacat dins d’ell un caràcter atrevit, pacífic i just, que ha fet d’ell un lleó especial des del seu naixement. Tal vegada per això, l’avi el va escollir per a parlar-li dels problemes que amenacen els animals i que poden fer-los desaparéixer. Li va encomanar una tasca confiant que faria tots els possibles per complir-la. Una comanda que s’ha convertit en la lluita personal de Toni. Es va quedar molt sorprés, i va sentir por en escoltar les paraules del vell lleó que narrava la realitat que afecta el món animal. No deixaven de rondar pel seu cap les frases que havia escoltat sobre com, en gran part, per culpa dels humans, els animals estaven en greu perill de desaparició. La destrucció dels hàbitats, la caça il·legal, la sobreexplotació, la introducció d’espècies invasores i el canvi climàtic són les causes principals que posen en perill a algunes espècies i per això Toni li va contar a la seua amiga Martina tot el que l’avi li havia explicat. Martina forma part del grup de nadons que acaben d’arribar a la Dula, ella és la més menuda de tota la falla, és el futur i per això Toni li ha demanat ajuda.

—És urgent, Martina, t’ho demane per favor, has d’ajudar-me a frenar aquest problema tan greu!

—Ho faré, Toni, no tingues cap dubte que duré endavant tot el que em digues per tal d’ajudar els animals a tindre una vida millor.

—Bé, Martina, tan sols vull que m’ajudes a fer que tothom, i sobretot la xicalla, aprenga a cuidar el medi, a reduir, a reciclar, a evitar que milers de tones de plàstics i residus tòxics acaben als mars i oceans. A cuidar els boscos i no tallar cap arbre més. Tot això ens està matant, i els més joves heu de fer-nos costat si voleu un món millor.

—Ho faré, Toni, encara em queda molt per a aprendre de la vida, però vull créixer cuidant i respectant el nostre planeta i totes les espècies que hi vivim.

—Gràcies, Martina! He sentit dir que a la Dula sou un gran nombre de xiquets i xiquetes amb qui, de segur, pots comptar per a aquesta tasca tan important.

—Sí, Toni. No dubtes que farem un gran equip des del qual començar aquest projecte que ens permetrà aportar el nostre granet d’arena. Ja els coneixeràs a tots a poc a poc, ara de moment et presente als qui ens hem incorporat aquest any, els més joves, el futur i el tresor de la Dula.

EL GORIL·LA ARNAU

El goril·la serà el segon habitant d’Animàlia a qui haurem d’ajudar. Què en sabeu d’aquesta espècie?

Sabíeu que els goril·les comparteixen amb els humans al voltant d’un 98% del seu codi genètic? És per eixa raó que s'assemblen tant a les persones. D’ahí eixe gran paregut. Poden viure fins a 50 anys, són herbívors i passen quasi la meitat del dia menjant. Principalment s’alimenten de talls, brots de bambú i una gran varietat de fruites.

Una de les grans curiositats que els caracteritza és que colpegen el seu pit. Sembla que ho fan per a indicar tant a amics com a enemics com de poderosos són, ja que quan més impressionant siga el colp, més força demostren.

Per desgràcia, actualment hi ha caça il·legal de goril·les. I és una de les raons per la qual només queden uns tres-cents seixanta mil exemplars a la Terra. Principalment s’hi troben a l’Àfrica Central.

I ara que ja en sabeu un poc més sobre els goril·les, hem d’aconseguir el primer repte: ajudar el nostre amic el goril·la Arnau a fugir del caçador furtiu. Fixeu-vos bé en quin és el camí correcte i indiqueu amb un llapis el recorregut que conduirà el goril·la a la selva per poder estar fora de perill.

Si marqueu el camí incorrecte, el caçador enxamparà el goril·la. Així que, molta concentració! Ànims!

LA BALENA LOLA

Lola era una baleneta molt jove. Vivia a l'oceà Atlàntic i cada dia aprenia coses noves, moltes d'elles imprescindibles per a sobreviure amb la seua família. A poc a poc, fixant-se molt i imitant els seus pares, aprenia a menjar tota classe d'espècies marines diminutes. Però a Lola hi havia un menjar que li agradava especialment, les meduses. Li encantaven les meduses i fins i tot es posava nerviosa quan les veia aparéixer. Disfrutava quan les observava nadar en grups i les atrapava amb tan sols obrir la boca i deixar-se dur pels corrents. Per a Lola, les meduses eren una autèntica delícia. Però un dia tot canvià per sempre. Lola feia dies que no atrapava cap medusa, passava entremig d'elles però no li apetia obrir la boca, no tenia gana i la seua mare ja feia uns dies que se n’havia adonat. Què li passava a xicoteta balena? Semblava que no tenia gens de gana!

Per sort, un equip de gent dedicada a la biologia marina i molt conscienciats amb el fons marí, es trobaven des de feia unes setmanes examinant a fons l'entorn on vivien Lola i la seua família. Havien estat fent un seguiment de diferents espècies i, per desgràcia, també havien dedicat moltes hores a extreure deixalles molt contaminants del fons de l'oceà. Unes deixalles que havien arribat allí per la inconsciència de l'espècie humana.

Milers i milers de tones de plàstic, el principal enemic del fons marí, omplin cada racó del món. Els humans l'utilitzem moltíssim en el nostre dia a dia i la major part acaba contaminant la Terra sencera i posant en seriós perill la vida de molts animals.

Durant els darrers dies, l'equip de biologia va descobrir que és el que li passava a la petita Lola. El seu menjar preferit estava matant-la a poc a poc. Junt a les meduses, es barrejaven cada dia fragments de bosses de plàstic d'un color semblant elles que, a la petita Lola, encara li era difícil distingir.

Ella obria la boca mentre nadava i disfrutava menjant sense adonar-se'n que estava menjant grans quantitats de plàstic que ja omplia gran part del seu estómac i del seu sistema digestiu. Tot açò li provocava un saciament que feia que perdera per complet la gana de menjar.

Gràcies que el voluntariat d'ajuda al fons marí es trobava allí van poder ajudar Lola emprant algunes tècniques per a subministrar-li medicaments però, sobretot, la van ajudar netejant l'entorn i evitant

que durant un temps ingerira més bosses. Tot i això, tot l'equip sabia i es fustrava en pensar que allò no solucionava res si el món sencer no es conscienciava de la importància d'evitar que els plàstics acaben a la mar.

Lola es trobava millor passats uns dies i, a poc a poc, amb l'ajuda de la seua maduresa aprenia a diferenciar els plàstics tot i que no sempre aconseguia evitar-los. Lola va aconseguir sobreviure però al món moltes balenes i molts altres animals estan morint per culpa dels plàstics que els humans no tractem com caldria. Cadascú de nosaltres podem aportar solucions i ajudar perquè no muiren més animalets al món. Sabeu com fer-ho? Tenim un repte que aconseguir per ajudar la balena Lola a classificar quines deixalles són les que van al contenidor groc. Preparats i preparades? Marqueu amb un cercle els residus que hem de portar al contenidor groc.

POL, L'OS POLAR

Duleretes i dulerets, vos presente a Pol, l’os polar que habita a Animàlia.

—Hola, soc Pol, un osset polar que viu al Pol Nord. Estic un poc preocupat per la meua espècie animal, sabeu per què? Perquè està en extinció. He pogut comprovar que podria arribar a desaparéixer al proper segle si continua l’escalfament als Àrtics. Sabeu d’allò que vos estic parlant?

—No massa! —va contestar un duleret.

—El desglaç dels pols a l'Àrtic i a l'Antàrtida ja és un fet demostrat per la comunitat científica internacional. El canvi climàtic, causat principalment per les emissions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, ha afectat molts ecosistemes. El desglaç dels pols s'accelera. Hi ha evidències que la temperatura dels oceans ha augmentat, fet que podria ser el detonant original de l'aprimament del casquet de gel. La temperatura de la superfície de la Terra també està canviant i afectant l'escalfament. La meua població està entre 22.000 i 31.000 exemplars arreu del món i, per aquestes causes, podríem arribar a desaparéixer.

—Ostres, això és una desgràcia —va dir una dulereta.

—Vos agradaria que vos contara les curiositats que tenim els ossos polars? Vos en puc contar un milió! Estigueu atents que ahí van!

SABÍEU QUE...

1. No som realment blancs?

Els ossos polars tenim la pell obscura tirant a negra i estem coberts de pèl transparent sense pigments. Cada cabell dispersa i reflecteix la llum visible i això fa que semblem de color blanc.

2. Tenim una mossegada més forta que el gran tauró blanc?

Per poder veure quina és eixa exageració, la compararé amb la d’un humà. La mossegada d’un humà és d’11.39 kg/força per metre quadrat. En canvi, la d’un os polar és de 86.83 kg/força per metre quadrat. Una passada!

3. Podem comunicar-nos utilitzant sols els nostres peus?

Cada passa que dona un os polar, les seues potes deixen enrere de sí mateixa una rastrera química perfumada que fa que puga comunicar-se a través d’extensos territoris. Sí, sí, li canten els peus!! Igual que a alguns humans!

4. Som capaços de córrer tan ràpid com els cavalls?

Un os polar arriba a una velocitat màxima de 40 km per hora. Sense cap dubte, podria fer una carrera amb un cavall al galop i guanyar-li i tot!!

5. Som invisibles per als observadors amb visió nocturna?

Gràcies a una capa grossa de greix i al nostre pelatge ens mantenim calents quan habitem a les gelades superfícies àrtiques. A més a més, aïllem tan bé la calor que som quasi invisibles en visió infraroja. I així, els humans o els altres animals no poden caçar-nos. Som molt llestos!!

6. Els ossos polars tenim tres parpelles?

Així és, tres! La nostra tercera parpella redueix la quantitat de radiació ultravioleta que entra pels nostres ulls. D’aquesta manera, ens protegeix de la ceguera de la neu, ja que el reflex de la brillantor de la neu als nostre ulls ens deixa cecs. Aquesta funció de les parpelles es bastant útil per a nosaltres si tenim en compte el lloc on vivim.

7. No necessitem beure agua?

Ens hem acostumat a viure sense beure aigua ja que la que podem beure està congelada. Així que, gràcies a la reacció química que fa el nostre greix del cos en descompondre’s, obtenim l’aigua que necessita el nostre cos.

8. No ens banyem?!

Els ossos polars tenim dos capes de pell. Els pèls exteriors formen una capa que protegeix la pell interior de banyar-se quan estem dins de l’aigua dels oceans. Després d’un bany, sols necessitem fer una sacsejada ràpida i ja estem llestos per a continuar amb el nostre dia.

9. Tenim la llengua blava?!

Aquesta foto ho diu tot!

10. Un os polar va nadar durant 9 dies consecutius?

Un os de la meua família va nadar 687 quiilòmetres durant nou dies consecutius. Saps quantes hores són? Són 232 hores sense parar!!

Ara que ja sabeu moltes curiositats sobre la meua espècie, us heu adonat que som increïbles?? Però també us heu adonat que estem en greu perill?

Nosaltres depenem del gel marí per a caçar, descansar i reproduir-nos, però el nostre ecosistema s'està trencant ja que el gel està fonent-se a una velocitat aterradora.

Sols vos demane que ens ajudeu en aquest treball tan important per a mi com per a la meua família.

Salveu els Àrtics!! Salveu els ossos polars!!!

BENGALA, EL TIGRE

Ara vos presentaré un animal que va haver de fugir del bosc on vivia ja que els humans van començar a desforestar el seu hàbitat natural.

Li diuen Bengala i va arribar a Animàlia per demanar ajuda.

Però, abans que res, vosaltres sabeu què és la desforestació? De segur que sí, no obstant vos explique un poc. La desforestació és la pèrdua de boscos i hàbitats naturals degut a l'impacte d'activitats humanes o de causes naturals, normalment per la transformació d’eixos boscos en zones d'agricultura i de ramaderia, cosa que perjudica molt els animals que hi viuen en eixa zona.

Doncs bé, vos propose una activitat per a tota la xicalla de la Dula, que sé que esteu molt conscienciats amb el medi ambient.

Què vos sembla si cadascú de vosaltres planteu un arbre, un arbust o una planta? Podeu fer-ho on vulgueu: a la muntanya, a l'hort dels iaios, al terrat de casa...

Quina alegria tindrà el tigre Bengala quan veja tot el que heu plantat. De segur que es posa molt content!

gerard, el gepard

Sabíeu que el guepard és l’animal més ràpid de món? Pot arribar a córrer fins a 100 quilòmetres per hora. Quina barbaritat!

El guepard és un animal carnívor, és a dir, s’alimenta d’altres animals. La seua capacitat de córrer molt ràpid li permet caçar gaseles, una de les seues espècies preferides per a alimentar-se’n.

No obstant, no tot és fàcil per al guepard ja que hi ha un depredador del que no pot fugir: els humans.

Els assentaments humans i el comerç il·legal amb la pell dels guepard ha fet que aquesta espècie es trobe actualment en perill d’extinció.

Avui nosaltres podem ajudar a que aquest guepard torne a casa, però primer ha de creuar el poblat humà que hi ha després del riu. Si el guepard va sol hi ha més possibilitats que els humans el vegen i el perseguisquen, però si vosaltres aneu amb ell, potser no se n’adonen i aconsegueix anar a casa sa i estalvi.

Com que vosaltres no podeu córrer tan ràpid com el guepard, hem buscat alguns vehicles per veure si algun pot ser-ne útil. Haureu d’escollir el vehicle que més s’aprope a la velocitat del guepard, que ja hem dit abans que pot córrer moltíssim, perquè així arribarà abans a casa.

El primer vehicle que hem trobat és una taula de surf que pot arribar a fer una velocitat de 15 quilòmetres per hora en espais aquàtics. El segon vehicle és un monopatí que pot anar fins a 20 quilòmetres per hora en una superfície llisa. El tercer vehicle, un patinet, pot arribar als 25 quilòmetres per hora en una superfície llisa com l’anterior. Per últim, tenim la bicicleta supersònica, però…

Quina llàstima! Sembla que hem perdut les dades de la bicicleta supersònica! Podríeu calcular a quina velocitat va aquest vehicle? Sols sabem que, qui ens l’ha deixada, va aconseguir anar de

Tavernes a València (una distància de 60 km) en tan sols 30 minuts.

Sabríeu dir a quina velocitat va la bicicleta supersònica?

Escriviu ací la vostra resposta:

Ara que ja heu vist a quina velocitat poden arribar cadascun, quin creieu que haurien d’agafar?

Trieu amb cura perquè, si no escolliu l’opció correcta, el poblat veurà el guepard i no podrà arribar a la sabana!

Escriviu ací la vostra resposta:

I recordeu, protegiu-vos sempre amb el casc!

Solució: 120 km/h

L'OS PANDA, UN GEGANT AMB ENCANT

Amb la seua careta redoneta, el pelatge negre i blanc i eixos ullets que pareix que no han trencat mai un plat, l’os panda és un dels animals més estimats per la xicalla. Els pandes viuen a les muntanyes i els boscos de la Xina i, gràcies a que el Govern de Xina des de fa molts anys ha dut a terme amb diversos països programes per a afavorir el naixement de nous ossos pandes a zoològics, han passat de ser una espècie en perill d’extinció a una espècie vulnerable, ja que actualment hi ha més de 2000 exemplars arreu del món.

Veritat que si als més menuts vos pregunten alguna cosa sobre l’os panda de seguida vos ve al cap la imatge de Po, el panda fanàtic del kungfu que viu a l’Antiga Xina i menja fideus? En canvi, si preguntem a les persones que per allà als principis dels anys 80 eren menuts, de segur que recorden la cançó que cantaven Enrique i Ana i que conta una història ben curiosa sobre el primer os panda que va arribar a Espanya. La cançó, en valencià, seria més o menys així:

“Els reis d’Espanya van viatjar a la Xina per saludar a eixe gran país.

Quan hi van tornar portaven un regal, una osseta panda amb cara de marfil.

Com que al palau no podien tindre-la perquè estava trista i no podia dormir

li van buscar una casa al zoo de Madrid. Allí era molt feliç.

I volia ser mamà, veig un panda xicotet.

És el panda, és el panda un osset que encara no camina

És el panda, és el panda que ha nascut a Madrid.

I a la seua nova casa té ja dos llits, un xicotet panda acaba de nàixer.

I ella molt contenta i amb delicadesa, tots els matins desperta al seu bebè.

Llet, mel i sucre el panda desdejuna i com és tan petit no para de menjar.

Juga amb les mosques i les papallones i els xiquets prompte el veuran créixer.

Al zoo de Madrid, allí és molt feliç i el cuida la seua mare a aquest Panda tan petit.”

I, com bé diu la cançó, els primers ossos panda que van arribar a Espanya allà per l’any 1978. Van ser un regal del govern de la Xina als reis d’Espanya, i eren una parella: Chang-Chang i Shao Shao que vivien al zoo de Madrid. Quatre anys després van tindre bessons i es van convertir en el primer cas de cria en captivitat de l’espècie fora de Xina. Malauradament sols un d’ells va sobreviure, Chu-Lin, qui va ser durant molts anys l’estrella del zoo de Madrid. Molts xiquets i xiquetes van anar a veure aquest os tan graciós.

L’any 2007, el govern xinés va tornar a regalar als reis d’Espanya una altra parella d’ossos panda, el mascle Bing Xing i la femella Hua Zui Ba. Aquesta parelleta han tingut a Madrid ni més ni menys que sis fills! I la família al complet ha viscut al zoo de Madrid fins al febrer de 2024, que van ser traslladats a la Xina, a la base de Chengdu

Però no patiu, que ara, al Zoo de Madrid, encara podem veure osos panda, ja que al mes de maig de l’any passat van arribar des de la Xina la parelleta formada per Zhu Yu, la femella i Jin Xi, el mascle i estaran ací durant uns anys per a que la família puga augmentar sense els perills dels boscos de la Xina.

Ara que ja sabeu que ací a Espanya podem veure en persona aquests animalets tan simpàtics i que hem comprovat que durant els anys que estan al zoo estan molt ben cuidats, vos contarem algunes curiositats dels ossos panda. Pareu atenció que després podreu jugar a la Sopa de Lletres que us hem preparat!

- L’os panda gegant pot pesar més de 150 quilograms i poden medir fins a 2 metres, encara que normalment medeixen entre 1,4 i 1,8 metres, per això tenen eixa forma tan redona.

- Una característica especial és que tenen un “sisé dit” a les extremitats anteriors, la qual cosa els permet agafar objectes i sostindre’ls, així com trepar.

- Allò que distingeix més un panda d’altres animals és el seu pelatge blanc i negre i les taques negres dels ulls, que són xicotets i allargats. A més, tenen les orelles redones, grans i rectes ii la cua redona en forma de pompó. Potser per això l’os panda és un dels animals més estimats i més dibuixats pels xiquets i xiquetes arreu del món.

- Els pandes són omnívors. Malgrat que mengen fins a 20 quilos de bambú cada dia i poden passarse quasi tot el dia rossegant aquesta canya, també mengen insectes, peixos i rosegadors perquè el seu aparell digestiu no està fet per a alimentar-se sols de brossa!

- El panda és una espècie “paraigua”, és a dir, que la seua protecció comporta la de moltes altres espècies de les quals ningú se n’ocupa per no cridar tant l’atenció. Per això, protegir al panda significa protegir la flora i fauna que es troba als boscos de bambú de les muntanyes de la Xina.

- Encara que ens pareguen molt simpàtics, els pandes són solitaris i tranquils. Sols es relacionen entre ells a l’època de reproducció, que dura molt poquet: de 2 a 4 dies i una vegada a l’any, a la primavera. És per aquesta raó que el govern de la Xina ha impulsat els últims anys diversos programes a zoològics d’arreu del món per a fer que la continuïtat de l’espècie estiga garantida amb l’ajuda de la inseminació artificial.

- El bebé panda quan naix pesa uns 100 grams i no veu res, és totalment cec. Els seus ulls no s’obrin fins que tenen sis setmanes de vida i no es mou fins els nou mesos. Com que són xicotets i indefensos, el bressol del bebé panda és la pota de la seua mare i, per això, durant molt de temps la mare no ix del seu amagatall per cuidar el seu bebé.

I ara que ja sabeu un poc més d’aquests animals tan especials, què vos pareix si busquem entre aquestes lletres tan rebolicades 8 paraules relacionades amb els ossos panda?

Solucions: Sisé dit, Xina, Panda, Negre, Blanc, Omnívor, Os, Bosc

TIMUR, EL LEMUR

Hola! Per poder saber quin animalet coneixerem, li hem demanat a ell mateix que es presente als dulerets i duleretes Com que és jugarrí com un xiquet menudet, vol que a les endevinalles juguem!

Esteu preparats? Comencem!

1. No soc una mona però ho paresc, encara que hi ha gent que diu que també soc com un gat.

2. Tinc el nas humit com els gossos, cosa que fa que el meu sentit de l’olfacte estiga molt desenvolupat.

3. El meu tamany pot ser molt menut però també com el d’una mona! Ui, ja està ací altra vegada la mona!!

4. M’agrada molt la calor perquè on visc en fa molta, sobretot a l’estiu!

5. Els meus ulls són grans, eixits i brillen per la nit.

6. El meu cos està cobert de pèl que pot ser de molts colors però, sobretot soc gris, marró o negre. Ah! I tinc una cua llarga que de vegades és ratllada.

7. Vaig tot el dia botant per dalt dels arbres per a menjar fulles, fruites i insectes.

8. També soc famós perquè hi ha una sèrie de pel·lícules de dibuixos animats on soc el Rei Julien que està boig i porta una corona de fulles seques.

9. Soc molt divertit i com a vosaltres, els valencians, m’encanta ballar i fer moltes festes.

10. Si encara no saps qui soc, amb aquesta última pista de segur que ho encertaràs! Visc a l’Àfrica, en una illa anomenada Madagascar!

I sí, ho has encertat! Soc un lèmur i no soc ni una mona ni un gat, soc un estrepsirrí. A què no havies sentit mai eixe nom? La nostra característica principal és la punta del nostre musell (nas) que és humida. El meu cervell és més xicotet que el de les mones, per la qual cosa no tinc tant de coneixement com els primats i també tinc les dents en forma de pinta per a pentinar-me el pelatge i estar molt guapo.

Tinc cinc dits als peus i també a les mans, amb el polze oposable com els humans i ungles en lloc d’urpes. Soc molt social i em comunique amb els meus amics amb olors i amb vocalitzacions de sons característics de la nostra espècie.

Malauradament, els lèmurs també estem en perill d’extinció a causa de la destrucció del nostre hàbitat, la caça il·legal per a menjar la nostra carn i la captura de molts de nosaltres per a vendre’ns com a mascotes.

robert, el guacamai

El següent animalet que hem d’ajudar és el guacamai. Aquesta au, que pertany a la família dels lloros, pot arribar a mesurar quasi un metre i és molt fàcil reconéixer-la pel seu plomatge acolorit que combina colors com el blau, el roig, el verd o el groc.

Els guacamais sempre busquen estar a prop de l’aigua, per això, les selves i les sabanes subtropicals d’Amèrica del Sud són el seu hàbitat ideal. Allí poden trobar llavors, fruites i nous per poder alimentarse i estar forts per volar ben alt.

Malauradament, moltes de les dèsset espècies de guacamais estan en perill d’extinció. Hi ha diversos factors que contribueixen a aquesta situació com la tala accelerada de les selves on hi viuen o el fet que aquests animals són atrapats i fets captius per abastir el comerç il·legal de guacamais que són comprats per convertir-los en mascotes.

Per tal d’ajudar el nostre amic a tornar a casa, hem pensat que podríeu intentar resoldre aquest joc de paraules creuades sobre els guacamais. Si ho aconseguiu, podrem conduir-lo a casa i protegir el seu hàbitat. Ànims!

Horitzontal:

1. Espècie de bosc amb una vegetació molt densa i molt variada que és característic de les zones amb climes càlids i plujosos.

2. Un dels aliments preferits del guacamai.

3. País de la zona central d’Amèrica del Sud on pots trobar guacamais.

4. Qualitat relativa al color que es pot associar als guacamais.

5. Sinònim d’au.

6. Part del guacamai que li permet volar.

Vertical:

1. Acció d’enlairar-se i anar d’un lloc a altre sense tocar el sòl.

2. Situació de qui no està en una gàbia.

3. Part de darrere d’un ocell.

4. Peces que cobreixen el cos dels ocells.

Solucionari:

H: 1. Selva 2. Llavors 3. Paraguai 4. Colorit 5. Ocell 6. Ales

V: 1. Volar 2. Llibertat 3. Cua 4. Plomes

xato, el mico

És el torn de presentar-vos el mico daurat de nas xato. Aquest animal és un mamífer de l'espècie dels primats i de la família dels Cercopithecidae endèmica de la Xina. Es troba a llocs de bosc frondós i a molta alçada del nivell del mar. Són uns animals de medeixen menys d’un metre i s’alimenten de fulles dels arbres, de fruites i de branques xicotetes de bambú. Se'ls coneix com micos daurats perquè el seu pelatge és de color groc ataronjat. A més, el seu nas és molt xato i tenen una característica que els diferencia de la resta: tenen la pell de la cara amb un blau pàl·lid característic.

Aguanten molt bé el fred, fins i tot, la neu. Com quasi tots els primats són molt familiars i arriben a crear comunitats que va des d'uns 20 o 30 animals a l’estiu fins a uns 600 a l’hivern.

I ara que coneixeu una mica les característiques d’aquest animal, voleu conéixer la història del mico Miquel? Doncs seguiu llegint...

El mico Miquel era xicotet, desimbolt i molt juganer. Quan no estava jugant amb els seus germans o cosins, estava agafat de la seva mare.

Un dia de pluja estaven tots tranquils a les branques dels arbres. La mare del mico Miquel els va contar una història dels seus avantpassats.

Feia ja molts anys, quan la mare del mico Miquel era xicoteta com ell, un dia d’estiu, estava jugant pels arbres, quan de sobte van veure foc en una zona del bosc.. Aquest foc cada vegada es feia més i més gran, fins que va arribar a cremar gairebé tot el bosc. En aquell incendi van morir molts dels familiars que formaven part de la comunitat en què la mare del mico Miquel vivia. Aquell incendi, dies després, van poder descobrir que havia estat format per culpa de les deixalles de fem que els humans havien anat deixant pel bosc.

Aquella història va fer pensar molt al mico Miquel i va decidir que faria alguna cosa perquè no tornés a passar.

Va estar molta estona pensant, i de sobte, va tenir la solució. Va anar un per un avisant tots els joves que formaven part de la seua comunitat i els hi va explicar el que farien perquè no tornés a passar mai més un incendi que fos causat per culpa dels humans.

Cada dia baixarien dels arbres i anirien a buscar i recollir tot el fem que es trobaren!!

Dit i fet, tots els joves van anar cada dia a la recerca de fem i de deixalles humanes. Ho anaven amuntonant en una plana lluny del bosc. A poc a poc va anar formant-se una muntanya de fem, fins que el bosc va quedar net. Aquella muntanya de fem, el mico Miquel la va anomenar “la muntanya de la vergonya humana”. I d’aquesta manera va poder salvar l’ecosistema on ells vivien per molts anys més.

I ara et toca a tu!

Pots anotar en aquest espai, quines coses fas per millorar l’espai on tu vius: la platja, la muntanya, els camps...

elena, l'elefanta

Ara és el torn de l’elefant. Per començar, us he de dir que l’elefant és l’animal terrestre més gran que existeix, pot arribar als 4 metres d’alçada (quasi com una casa d’alt) i, a més a més, pot arribar a pesar entre 2200 kg fins a 6500 kg. Per tal que es feu una idea seria igual de pesat que un camió.

Si us sembla bé, coneixerem més característiques d’aquest gegantesc animal.

Hi ha dos tipus d’elefants, l’elefant asiàtic i l’elefant africà. Us preguntareu, quines diferències hi tenen? Doncs mireu, l’elefant asiàtic és més petit que l’elefant afriacà, a més, l’asiàtic té les orelles més rectes per la part inferior, en canvi, l’africà les té més en forma de ventall. Els elefants asiàtics sols els mascles, i no tots, tenen ullals; en canvi, els africans, tant els mascles com les femelles tenen ullals.

Seguint amb les característiques d’aquests animals, arriba el moment d’una de les seues parts que sempre ens crida més l’atenció, la seua trompa! Aquesta, té fins a 40000 músculs ( penseu que els éssers humans sols en tenim 600 repartits pel tot el cos) i la fan servir per a moltes coses, per a beure, per a recollir objectes, per a emetre sons d’alerta quan es senten amenaçats i també per a saludar-se entre ells.

Sabíeu que els elefants també poden ser drets o esquerrans? I sabeu com ho podem esbrinar?

Doncs perquè si ens fixem en els seus ullals, sempre en tindran un de més curt, i aquest serà el costat que més fa servir, per això el té més petit. I igual que hem aprés per a què fan servir la trompa, descobrirem ara per a què fan servir els ullals: com haureu pogut imaginar, els fan servir per a protegir la trompa, per a alçar i moure objectes, per a recol·lectar aliments, per a remoure l’escorça dels arbres i també per a defensar-se d’algun enemic.

Què, seguim coneixent més característiques d’aquest animal? El seu cervell pot arribar a pesar fins a 5 kg. Són animals que tenen molta memòria.

I sabeu quant de menjar necessiten cada dia per a alimentar-se? Entre 100 i 200 kg d’herba i fruita al dia! Quina barbaritat!!

Per últim, solen caminar molt espaiet (a uns 4km/h) però quan corren per algun motiu poden arribar a fer una velocitat de 40km/h.

Què? Us ha agradat conéixer els elefants? Si és així, us anime que busqueu una parella de joc i vos convertiu vosaltres mateixos en elefants. Sols necessitareu el següent material:

- gots de cartró

- 2 calcetins ben llargs o calces

- 2 taronges

I si obriu els següent enllaç, trobareu com jugar a aquest divertit joc.

Vos animeu?

Lluneta s'acomiada de les duleretes i dulerets

- I fins ací l'aventura, dulerets i duleretes. Ha estat un plaer conéixervos i espere que el vostre pas per Animàlia, a més que haja sigut divertit, haja estat de profit per poder millorar la vida dels animals a la Terra.

Heu acomplert totes les proves que cada habitant d’Animàlia vos ha posat. Així que heu superat la missió!! Moltes gràcies per la vostra ajuda.

Seguirem en contacte i ens tornarem a vore!

- Gràcies per tot, Lluneta. Ens hem divertit moltíssim!

—va dir Adriana.

- Sí! Ha sigut una passada! —va exclamar Joan.

- Ara sí que m’acomiade de vosaltres i vos torne de nou a la Terra.

No conteu als adults que heu estat a Animàlia; serà un secret entre nosaltres! El que sí que heu de fer és contar tot el que heu aprés!

Bon viatge duleretes i dulerets!

PUBLICITAT