Llibret A. C. Falla La Marina 2018 by A. C. Falla La Marina

A.C. Falla La Marina 2018

70 Anys 25.550 dies de treball i gaudir

70 Anys sent mariners

Sentiment per la falla

70 «Plantaes»

Estima per la cultura i festa

140 Monuments Infinita il·lusió

MatĂas

Judith

Seila

Alberto

editorial Edita

Fotografies

Associació Cultural Falla la Marina.

Banc de imatges fet exclusivament per aquest llibret, per La Comissió. Roberto Martínez. Arxiu de fallers A.C. Falla La Marina.

Autors i coordinació general Delegació de llibret, Eva María Cayuela i Medina, Carolina Górriz i Polo, Alicia Gil i Soler, Pau Gallart i Solé, Enrique Javier Docon i Barriopedro, Rubén José Villarroya i García.

Col·laboració literària i poética

Maria Josep Cebrián, Nicolau Colomar, Isabel Canet, Encarna Sant-Celoni, Miquel Català, Toni Mercader, Rosa Maria Diranzo, Josep Dionís, Àngels, Joan Francesc Peris, Pep Alfonso, Maria Carmen Arnau, Vicent Josep Escartí, Llorenç Garcia, Conxa Guilabert, Maria Rosa Sabater, Pura Peris, Miquel Alacant, Mari Carmen Sáez, Josep Usó, Josep Maria Domingo, Enric Sanç, Jaume Joan, Jesús Giron, Carles Cano,Julia Rosa,Alfons Navarret, Antoni Rovira, Dolors, Ariadna Garrido, Marta Montoliu, Mario Almela, Raül Francés, Sergi Pascual, Tomàs Moreno, Manel Alonso, Francesc Mompó, Alba Fluixà, Nancy Pradas, Jose Ignacio Marín, Carolina Górriz, Pedro Jose Moreno, Encarna Ramiro, Antonio Ortiz, Albert Llueca.

Narradora d´àudios Periodista Encarna Ramiro.

Col·laboració anuncis publicitaris Anna Miguel - Benigno Alfredo Ruiz – Carolina Górriz – Eva María Cayuela- Fco. Javier Cister – L. César Díaz – Mar Martínez – Rubén Villarroya – Sonia Salinas - Pau Gallart – Rosa Gil - Mamen Soto.

Correció del text Antoni Rovira i Gonzàlez, escriptor, docent i llicenciat en filología.

Disseny i maquetació Yogur de fresa

Dipòsit legal V-3219 – 2013

Justificació de tirada 1000 exemplars. Difusió digital il·limitada.

El present llibret ha participat

Falles de Sagunt festa d’interés turístic nacional Falles Valencianes #SomPatrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

Aquest llibret ha participat en la convocatoria dels Premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres. (www.lletresfalleres.info). L’associació Cultural Falla la Marina no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

Hi col·labora

Llibret digital

www.fallamarina.es

Llibret accesible

Comissió Executiva

Saluda Rafael Burgos i Oliver

Saluda Remei Torrent

La nostra Fallera Major: Seila Pradas i Palomera

El nostre President: Alberto Cebrián i Hernández

Saluda José Manuel Tarazona

Saluda ONCE

Benvinguts: Eva María Cayuela i Medina

012

Saluda Antoni Rovira i González

Pròleg

017 015

025 019

023 018 016 014 010

El nostre President Infantil: Matias Alberto Marco i Bronchu Comissió Executiva Infantil

Racó dels menuts

“70 Anys d’art… 70 anys d’història”

Crítica falla gran

Recompenses majors J.C.F., F.J.F.S. i col·lectiu

184

177 063

Obres literàries inspirades en els 70 anys d’història

Comissió Major

El nostre monument gran: “Mil i una nits”

70 Sent mariners

045 033 028

036 032

065

181

Socis d’ honor, Socis

Compte: “El somriure de la sirena Emma”

El nostre monument infantil: “A per ells mariners!!

“Ja són 70!!”

El racó didàctic

Crítica falla infantil

Recompenses infantils J.C.F., F.J.F.S. i col·lectiu

Comissió Infantil

188

Els més menuts

La nostra Fallera Major Infantil: Judith Alcaide i Sánchez

196 191

217 203

214 199 193 190 185

Agraïments

Àlbum fotogràfic 2018

Comiats

Guia didàctica. Camp de Morvedre 1940-1950

Comiat

Calendari faller

Som patrimoni

Setmana cultural

Àlbum fotogràfic 2017

346

342 314 305 235

Torrada

219

293

311

315

344

pròleg

Tots els anys diem que el projecte és especial, que serà difícil superar-lo, que hi hem posat tota la carn a la graella. Una sèrie d’afirmacions que, si bé corren el risc d’esdevenir «llocs comuns», no deixen de ser veritat. Realment, el projecte d’enguany és un dels més especials dels últims anys. No sempre es pot engegar el treball amb un projecte que abasta setanta anys d’història, 25550 dies de treball inesgotable i desinteressat de persones molt diverses, però amb un objectiu comú, l’amor per la nostra festa, el nostre barri i per allò que ha esdevingut la nostra falla, una gran família.

servir de font d’inspiració als nostres col·laboradors literaris. Una associació, una amalgama que anava dels artistes fallers als artistes literaris per tal de definir allò que som mitjançant l’herència de les comissions que han previngut. Un objectiu poètic i meravellós a parts iguals, veritat? A més a més, el súmmum de la perfecció l’aconseguim amb un disseny de referències marineres, que tant ens identifiquen. Tota aquesta estructura s’ha erigit sense oblidar els monuments d’enguany, on la part infantil tanca amb lletres d’or la temàtica global del projecte. Un projecte que, cal dir, és accessible per a tothom, gràcies a l’ajuda de l’ONCE.

Fer un llibret d’aniversari diferent no és gens fàcil i esperem haver-ho aconseguit. D’una banda, pensem que les pinzellades d’història eren imprescindibles i de l’altra, que la frescor i la innovació havien de caracteritzar l’any en curs, aquest 2018. No podien mancar per tal de continuar fent història, però sense oblidar la nostra essència marinera, la qual ens identifica pels nostres orígens humils de barri de pescadors. La pluja d’idees començà a rodar i de seguida arribàrem a la conclusió que allò que més palesava les nostres arrels eren els nostres monuments, perquè som l’única comissió que ha plantat ininterrompudament setanta anys i això juntament a la nostra particular gust —molt comentat els darrers anys— es materialitzà en una compilació dels lemes dels nostres monuments que hauria de

Al cap i a la fi, totes les peces del trencaclosques s’han acoblat perfectament en un llibret únic i coherent, a més d’innovador. Un exercici pedagògic que ha demostrat que la celebració d’un aniversari pot anar més enllà de la mera compilació de dades i fotos. Heus ací el fruit del nostre treball. Esperem haver aconseguit aqueixa harmonia que tant ens agrada i, per descomptat, que us agrade tant a vosaltres com a nosaltres. Bona escolta i bona lectura!!

benvinguts Saluda de la nostra vicepresidenta

Benvinguts al llibret de la Associació Cultural Falla La Marina.

Enguany, per primera vegada tinc l’honor de poder ser jo l’encarregada de escriure les primeres paraules que donen la benvinguda al nostre llibret. Ser vicepresidenta i coordinadora de la feina de tota la gent que col·labora per fer possible aquest projecte, ha estat tot un repte per a mi. He de reconèixer que aquesta tasca porta moltes hores de dedicació desinteressada, que només es recompensa veient com a poc a poc, creix més si cap, la nostra falla; perquè no a soles es creix en número, créixer culturalment diu molt d’una associació cultural. Hi ha dues parts importants i diferenciades en un llibret com aquest, una part es la escrita que ha estat de la mà dels professionals de l’escriptura. L’altra part, però, no menys important en aquestes pàgines, són les imatges i els dibuixos que hi podem trobar. Es per això, que m’agradaria dedicar aquestes paraules a totes aquelles persones que han col·laborat en fer possible que un any més, el nostre llibret isca al carrer, també a aqueix grup de

mariners i marineres, que treballen dia a dia en qualsevol aspecte per engrandir la nostra comissió. Cal fer menció especial a un grup de fallers i falleres que han estat treballant en aquesta tasca, ells són: Antoni Rovira, Carolina Górriz, Rubén Villarroya, Enrique Docón, Encarna Ramiro, Alicia Gil i Pau Gallart. No puc oblidar-me de tots el socis d’honor, socis de carrer, socis comercials, els espònsors, els veïns i els simpatitzants que fan possible, no solament aquest llibret, sinó totes les activitats relacionades amb la nostra festa fallera. I per descomptat, la meua dedicació als mariners protagonistes de nostra falla en aquest exercici, el nostres representants del 2018. Gràcies als regidors de Cultura i Educació, Cultura Popular i Festes de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Sagunt; President de Federació Junta Fallera de Sagunt i a la nostra delegada de cultura. Enguany, com els darrers anys, comptem amb obres i històries tretes de la inspiració que donen els nostres monuments, els records de vivències en primera persona, els records fotogràfics, i els versos dedicats. Esperem que aquest treball, fet de tot cor per agradar al lector, siga per a vosaltres, una lectura que us aporte satisfacció personal, per conèixer algun aspecte més de la nostra cultura. No vull avançar-vos res en concret, perquè vull que tingueu curiositat per llegir-lo, però he de dir-vos que unes pagines d’aquest llibret, estan dedicades al setanta aniversari de la nostra falla, La Marina. Per tal d’acomiadar-me, només em resta desitjar-vos unes bones festes josefines, plenes de bons moments d’alegria i germanor dins i fora dels casals. Gràcies per tot, amics! Una abraçada.

Eva Mª Cayuela i Medina

saluda Coordinador de la Secció Cultural

És difícil trobar les paraules quan és el cor qui parla. Els sentiments tenen una manera especial de dir les coses que va més enllà de les paraules i sovint emprem un gest, una mirada, un moviment brusc o qualsevol altra expressió corporal que descriga millor el nostre estat d’implicació en un determinat assumpte. Aquest és el meu cas. Quan vaig quedar amb Pau i Ali per a parlar d’aquest projecte, van caldre tres paraules, una de braves, dues coles zero i una orxata per definir amb tots els ets i els uts els misteris d’aquesta secció cultural. I fou tan senzill, perquè la idea ja havia crescut dins nostre. La teníem a punt d’esclatar, però volguérem fer-ho junts. Aquesta és la tònica general del projecte. La secció cultural d’aquest llibret és una creació col·lectiva i compromesa a la qual incloc els meus companys de batalla, de treball, als amics i als quasi germans. A tots plegats.

que el rellotge hi diu la seua, els nervis de no arribar a temps creixen. I ja se sap que quan hi ha confiança, els terminis s’assumeixen de qualsevol manera. No passa res. És el preu que s’ha de pagar i, a més, el trobe assumible.

El procés és llarg i acerb. Quan detallem el nombre i el format dels textos, engeguem la maquinària i comença un període on he d’acoblar els autors als textos proposats, on he de tenir en compte l’especialitat de l’autor perquè la relació entre allò que demane i allò que em poden oferir siga perfecta. Una vegada relacionats els escriptor als articles, el vaixell del llibret arrenca a moure amb el vent de cara, amb una brisa marina suau i encara dolça. Molts escriptors em diuen que és massa aviat, que més endavant; d’altres, ni responen el primer missatge. Cap problema. Sé que el segon o el tercer sí que els respondran. A mesura

Bones falles 2018!

El resultat final, però, ha estat espectacular. I sempre és així, perquè ens mou la passió. La passió des de la confiança i la germanor és un sentiment que ajuda a culminar els projectes amb èxit. Molts dels textos que hi llegireu, la gran majoria, han estat escrits expressament per a aquesta ocasió tenint en compte dos ítems: un any i el lema de la falla. Amb aquestes dues dades, sense dir més, els escriptors s’han hagut d’acontentar i ho han fet d’allò més bé. No sóc ningú per dir qui ho ha fet millor, només diré que si l’any passat les sensacions eren bones; enguany, són millors.

Salut, cultura i festa!!

Antoni Rovira

saluda once Delegat territorial de l’ONCE en la Comunitat Valenciana Estimats amics, L’oportunitat brindada pels representants de la cultura valenciana, de les Falles com sou els fallers i les falleres de la comissió La Marina, és especial per a mi en aquest any en què celebrem el nostre 80è aniversari. Des de la nostra naixença hem aprés a superar-nos, renovar-nos i mirar cap endavant constantment, reptant sempre el present i desafiant el futur. Aquest és l’esperit que us anime a compartir perquè amb vosaltres fem de l’evolució, una revolució. I volem celebrar-ho amb aquells que ens acompanyeu cada dia. Aqueix camí que recorrem amb vosaltres, volem que siga evolucionant i creixent, no solament en aquest 2018, sinó que el nostre viatge continue en marxa per molts anys i que tinga com a destinació la recerca constant de riquesa social i cultural. Gràcies a les vostres aportacions en la compra de productes ONCE mitjançant els nostres venedors, estem aconseguint entre tots plegats que les persones cegues i amb discapacitat visual greu accedesquen a serveis socials, prestacions i ocupació —en 2017 es crearen més de 1000 contractes fixos en ONCE. També la fundació ONCE es nodreix de les vostres aportacions realitzades gràcies a la compra dels nostres productes i continua generant

ocupació per a les persones amb discapacitat, oferint formació i educació —l’any passat es crearen 8000 llocs de treball i es formaren 10000 alumnes amb discapacitat. El grup empresarial ILUNION continua avançant i consolida la posició en sectors amb oportunitats per a les persones amb discapacitat — en 2017 s’hi incorporaren més de 1500 treballadors amb discapacitat. Les vostres aportacions a la normalització de la vida de persones amb discapacitat és fonamental per a continuar evolucionant. Conceptes com ara l’accessibilitat, el braille, les barreres arquitectòniques i també les mentals, l’ocupació per a persones amb discapacitat, el disseny universal per a tothom, etc, són paraules que a poc a poc ja formen part del nostre vocabulari compartit i us agraïm molt sincerament que continuem junts en aquest projecte per tal de fer de l’evolució, una revolució. El futur és ara i us necessitem per tal de continuar evolucionant, i revolucionant, la societat. Bones Falles 2018. Una afectuosa abraçada,

José Manuel Pichel

saluda Regidora de Festes i Cultura Popular Excm. Ajuntament de Sagunt Com la ressaca que porten les ones de la mar i omplin el barri d’una olor especial, la vostra Falla es posa mans a l’obra per a encarar un nou any faller. És per a mi un plaer poder tornar a formar part d’aquest projecte per segon any consecutiu al poder adreçarme a tots vosaltres des d’aquestes línies.

Si l’any 2017 va ser per al món de les falles i per a tots els que estimem la festa l’ANY en majúscules per la declaració de la UNESCO, el 2018 és sense cap dubte l’any de la Falla La Marina. Tots sabem que arribar als 70 anys és difícil per a qualsevol ésser humà i si parlem d’una falla, la cosa encara és més complicada. Vosaltres porteu 70 anys fent barri, gaudint del barri, treballant per a fer lluir el barri, en resum; sent i formant part del barri. Un barri que tots els anys, en arribar els primers sons de coets i xarangues no dubta en amarar-se i mimetitzar-se amb i de la festa fallera, i que respon a les vostres demandes amb tota la seua estima. Açò no és fàcil d’aconseguir. Tots sabem que la lluita constant d’una comissió com la vostra que no ha deixat cap any la plaça buida, té una feina incalculable. Aquests 70 anys heu omplit de somriures el barri, de soroll i de festa; de plors, de llàgrimes i de mocadors; de masclets i d’orquestres; de xicalla i de maduresa. En definitiva:

heu fet del barri el vostre segell d’identitat gràcies a les executives i les comissions, que en aquests 70 anys no han deixat a soles els representants que han portat el vostre nom arreu de la nostra terra. És per això que enguany ningú dubta que engalanareu els carrers i la plaça de la millor manera possible, si s’escau; que posareu i donareu el millor de vosaltres per a fer de la Plaça La Marina un lloc d’aturada obligatòria per a tots els visitants, i que sobretot fareu del 2018 un any especial per als vostres representants. Judith i Matías, sé tot el que us ha costat arribar al lloc on esteu, per això heu de gaudir al màxim de tots els actes que la vostra comissió us brinda, així com qualsevol moment en què us trobeu i compartiu amb els vostres companys representants de la resta de comissions que seran a la llarga, uns grans amics. I a Alberto i a Seila, que torneu a ser els màxims representants d’una falla que ja us ha vist regnar, contagieu als més menuts i feu-los viure l’experiència de la millor manera possible, perquè el primer any les coses es viuen i passen molt de pressa, per això teniu la oportunitat de tornar a tindre la pell de gallina cada vegada que porteu la banda i el faixí de la vostra benvolguda falla. Sé que us tornareu a emocionar com la primera vegada. Mariners i Marineres: Bones falles 2018!

Remei Torrent

saluda Regidor d’Educació i Cultura, Excm. Ajuntament de Sagunt Estimades falleres i fallers, amics tots de la falla La Marina, Primer que res, vull donar-vos les gràcies pel vostre prec i la vostra estima. És per a mi un privilegi adreçar-vos aquestes paraules i participar de bell nou en el vostre llibret, vehicle d’expressió i testimoni de la Falla La Marina. Si m’ho permeteu, primer que res, vull donar la més sincera enhorabona a les ambaixadores de la festa i màxima representació de la vostra falla: Seila Pradas i Palomera, Fallera Major, i Judith Alcaide i Sánchez, Fallera Major Infantil. Us desitge a totes dues que gaudiu durant el vostre regnat amb plenitud de les festes josefines i de la vostra falla. Em sent molt agraït a l’Associació Cultural Falla La Marina, al vostre President Alberto Cebrián i al President Infantil Matías Alberto Marcos per fer-me partícip del vostre llibret. La Marina, per la seua integració en un barri mariner, potser és la falla que més sent la mar de ben a prop en el nostre municipi. Quan el vent de llevant bufa, les brises del Mediterrani acaronen el barri. Les mateixes brises que modelen, de ben segur, els somnis creatius de l’artista faller que ha de dissenyar un nou monument vigorós i ple de temprança com ha vingut ocorrent en els darrers 70 anys.

Com no pot ser d’altra manera, quan siga la crida, fallers i falleres, alçareu la veu farcida d’alegria per exclamar: “ja estem en falles en la Marina”, i la brisa de la mar ajudarà al fet que la vostra veu s’escolte pels carrers i les cantonades. La mateixa flaire marinera que envoltarà el monument, alçat amb el vostre esforç, fins que el dia de Sant Josep siga engolit pel foc purificador que ha de cremar tot allò que dificulte viure en una societat més justa i humana. Les torxes enceses en la platja que els nostres avantpassats feien servir per a orientar els vaixells que s’apropaven a la costa, les fogueres per escalfar els veïns del barri durant les gelades nits prop de la mar i per cremar els vells draps i la fusta inservible de l’hivern i agrair la benvinguda de la primavera, s’han enriquit amb una composició d’arts, oficis i tradicions valencianes que tot plegat han estat reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Cada falla les ha fet seues, però la Marina té la seua singularitat, pot ser que siga la interacció amb la mar la que li ha conferit el seu propi seny. Un conjunt d’expressions, emocions, sensacions que enguany tornareu a viure de manera extraordinària, n’estic segur. Fallers i falleres, amics tots de la Falla la Marina. Us desitge que gaudiu de les falles 2018 i que siguen moments molt especials per a tots vosaltres.

J. Manuel Tarazona

saluda President executiu F.J.F. de Sagunt

Un any més, agraesc l’oportunitat que m’ofereix la vostra Comissió per a poder adreçar-me a tots vosaltres com a president de Federació Junta Fallera de Sagunt.

En primer lloc, m’agradaria donar l’enhorabona a la Comissió que compon l’A.C. Falla la Marina, una Comissió emblemàtica al Port de Sagunt per la seua dilatada trajectòria dins de les agrupacions que componen el Camp de Morvedre. Comissió amb solera i fondes arrels falleres. Aquest és un any molt important per a vosaltres perquè la Comissió compleix 70 anys. Anys de festa, de tradició i de cultura valenciana i marinera ben amarrats al vostre barri, i representats per l’àncora que porteu com a emblema de la vostra benvolguda falla. Enhorabona per perpetuar la festa, per convertir un barri antic en un nou referent per a totes les Comissions de la comarca, per la constància, l’alegria i l’ímpetu innovador que es demostra, any rere any, en el monument faller que planteu a la vostra Plaça. Els meus inicis com a faller van ser en la vostra Comissió, i va ser en la falla la Marina on em vaig enamorar, no tan sols d’una fallera marinera, sinó també de tot el que envolta el món faller.

Volguera aprofitar l’ocasió que m’oferiu per fer-li un xicotet homenatge al meu padrí faller, En Tomàs Sayas i Vàzquez, president de la Marina durant els exercicis 1979 al 1983. Ell em va transmetre l’amor per la festa fallera, l’alegria d’exercir en la vostra Comissió càrrecs en diverses executives, el respecte per la festa i el sacrifici il·lusionant de plantar, any rere any, un nou monument faller. Aquesta responsabilitat i aquest amor per les falles que va començar en la Plaça La Marina, continuen presents i renovats en el meu càrrec com actual president de FJFS. Les meues arrels falleres tingueren el millor exemple possible. I per últim, és per a mi un plaer felicitar a les noves falleres majors de la vostra falla, Seila i Judith, i als seus presidents, Alberto I Matías. Estic segur que juntament amb la vostra comissió gaudireu d’un any faller intens que romandrà sempre feliçment a la vostra memòria. Amunt Falla “La Marina”! Continueu fent gran el barri i mantenint vives les nostres tradicions.

Bones Falles 2018!!

Rafael Burgos

El nostre president

saluda President 2018

Hola a tots!! Un any més tinc el plaer de poder adreçar-me a vosaltres com a president d’aquesta falla, la meua falla, La Marina! Abans de res, m’agradaria agrair a totes les persones que fan possible que aquest llibret siga una realitat, perquè sense l’esforç, la constància i la dedicació que els suposa, no seria possible. Gràcies de tot cor!

Com molts sabeu, aquestes falles del 2018, són les que en fan setanta. Setanta anys que la Marina té l’orgull de plantar els monuments a la plaça, per això mateix hem estat guardonats per FJFS amb les dues màximes recompenses al col·lectiu que, amb orgull, lluirem en cada acte en què els nostres estendards isquen al carrer. Per la qual cosa, vull agrair a cadascuna de les persones que ho han fet possible, a aquells que hi són, a aquells que hi van ser, i que portem al cor, a aquells que segueixen en actiu en aquesta comissió. Gràcies, mariners!! Com ja vaig dir l’any passat, les falles no serien possibles, sense la col·laboració de totes les persones que es dediquen d’una manera o una altra, a fer que la nostra festa siga la millor del món: pirotècnics, floristes, modistes, perruquers, artistes fallers, etcètera... Tot i això voldria destacar els noms dels nostres artistes fallers. Dos artistes molt grans, amb

els quals tenim el plaer de comptar. Raúl García i Pertusa, el nostre artista infantil, que igual que l’any passat, estic convençut que ens plantarà un monument digne d’admiració capaç d’encisar als majors i als menuts. I Mario Gual que, encara que debuta amb nosaltres al Camp de Morvedre, sé de bona tinta que no deixarà indeferent ningú, perquè només per la manera de parlar, ja se li veuen les ganes i l’entusiame de plantar en la Marina!! Gràcies, artistes!! Tot un plaer treballar amb vosaltres. I parlant dels artistes, no puc ni vull oblidar-me del meu estimat amic i artista durant molts anys d’aquesta falla, Antonio Verdugo! Gràcies per la teua dedicació i pel treball que has realitzat tants anys per aquesta falla. Ens consta que el teu cor és mariner. També m’agradaria agrair, a cadascun dels membres de la meua executiva, el treball que realitzen desinteressadament perquè la resta de fallers poguem gaudir i tenir-ho tot enllestit!! Gràcies! Sou una part molt important d’aquesta comissió. I us garantesc que tota la faena que feu és molt valorada! I, com no, a tots els fallers d’aquesta comissió, tant infantils, com adults, per ésser ací, perquè sou el motor d’aquesta falla, on tots plegats formem una gran família.

Alberto Cebriรกn i Hernรกndez

És el torn dels representants del 2018, Matías, Judith i Seila. Gràcies per haver triat aquest any, pels moments viscuts i pels que vindran, pels somriures, per les anècdotes i pels milions de missatges compartits. Matías, el xiquet més nerviós del món!! He, he, però amb un gran cor. M’afalaga que deixe de costat la seua gran passió, el futbol, per a lluir el faixí roig amb la il·lusió que ho viu tot. Judith, el teu any ha arribat i crec que està sent millor de com te l’havies imaginat!! Ja ets una dóna. Tot i això, la teua essència de xiqueta sempre va amb tu! Insondable, l’estima que sents per la falla i això fa gran a una fallera major.

Seila, gràcies per llançar-te de nou a aquesta aventura. Sé que el 2014 fou inoblidable i que en guardes un bon record. Només espere que aquest 2018 et deixe amb el mateix sabor de boca! Ets marinera de tot cor i això es nota! Gràcies FM. No puc oblidar-me d’aquells que, juntament amb mi, acomplien el seu somni l’exercici passat: Cristian, Marta i Pili. Sempre estareu al meu cor, perquè estic segur que no haguera estat el mateix sense vosaltres! Marta, la teua marxa ha continuat coma CCHH de la FMI de FJFS. Estic convençut que ho gaudiràs al màxim i que amb la teua dolcesa fascinaràs a tots aquells que tinguen el plaer de conéixer-te. No voldria concloure sense agrair l’adhesió incondicional a les persones que sempre són a prop meu; la meua família!!! Gràcies, gràcies i més gràcies!! I com que enguany deixaré el timó en mans d’una altra persona, m’agradaria agrair des

d’ací a tots aquells que durant aquests dos anys han format part del meu equip de treball, a aquells que han treballat desinteressadament per a conduir la Marina al cim més alt! A les persones d’unes altres comissions que he conegut en aqueix temps, a aquells que m’han fet veure allò que era incapaç de veure-hi, a aquells que m’han fet reviscolar quan estava a punt de caure, a aquells que m’han fet riure fins a plorar, a aquells que m’han tendit les seues mans i a aquells que no, també!! Us garantesc que ha estat una experiència que mai podré oblidar, una experiència que recomane a aquells que tinguen intenció de viure-la. Que ho facen sense dubtar-ho, perquè us omplirà! Així doncs, amb la meua il·lusió ja acomplida, només espere que tingueu un grat record d’aquests dos anys, com ho faré jo. Només em resta de dir-vos que em sent sent molt orgullós de poder dir que sóc, que he estat i que seré el president de l’A.C. Falla La Marina dels exercicis 2017-2018!! Gràcies per tot!

Alberto Cebrián

comissió executiva Falla La Marina 2018

President honorific President

Antonio Blasco i Novella Alberto Cebrián i Hernández

Vicepresident

Antonio Cebrián i García

Vicepresident

Fco. Javier Cister i Martínez

Vicepresident

Emilio José Cebrián i Hernández

Vicepresident

Alberto Alijarde i Sánchez

Vicepresidenta/ falla y s. Honor

Eva Maria Cayuela i Medina

Secretari

Pau Gallart i Solé

Tresorera

Mercedes Villalba i Pérez

Vice-tresorer Comptadora Vice-comptadora Delegat loteries Bibliotecaria-arxivera Delegat de festejos

Fernando Mestre i Palomo Loli Torres i García Alejandra Dasí i Jurado Ricardo Cister i Martínez Lara de la Cruz i Huguet Miguel Blasco i Garcerá

Delegada de cultura

Maria del Mar Villalba i Pérez

Delegada de cultura

Belén Cebrián i Villalba

Delegada de cultura

Maria González i Villalba

Delegat d’esports Vice-delegat d’esports Vice-delegada d’esports/playback Delegada secció femenina

Víctor Palomo i Pico Jordi Valera i Sabater Mónica Ruiz i Monsalve Luisa Sabater i Romero

Delegat de pirotecnia i falla Delegat de llibret Delegat de llibret i comunicació Delegada de llibret

Rubén José Villarroya i García Enrique Docón i Barriopedro Carolina Górriz i Polo

Delegada de presentació

Encarna Ramiro i Martínez

Delegada de presentació

Natalia Pérez i Holguín

Delegada de presentació

Paula Cabrera i Vega

Delegada playbacks

Merxe Martin i Blasco

Delegada de disfresses

Anna Miguel i Martin

Delegada de disfresses

Amparo García i Fernández

Delegada de disfresses

Sonia Salinas i Tomas

Delegada de socis

José Ignacio Marín i Heredia

Rosa Maria i Segura

Delegat d infantils

Juan Carlos Zarzoso i Selles

Delegat d’infantils

Llorenç González i Juliá

Delegat d’infantils

Antonio Rojo i Soriano

Delegada de casal

Reme Ferri i Calabuig

Delegat de barra

Benigno Alfredo Ruiz i López

Delegat de barra

Jose Domingo Villalba I Pérez

Delegat de barra

Iván Aleixandre i Hernández

Delegat de mant. Casal

Francisco de la Cruz i Cantero

Delegat de mant. Casal

Rubén Sánchez i Sánchez

Delegat de xarxes socials i IT

Agustín Gómez i Cámara

Delegada d’activitats diverses

Mari Carmen Lázaro i IInglada

Delegada d’activitats diverses

Ana Hernández i Gómez

Delegada d’activitats diverses

Rosi Gil i Soler

Delegada d’activitats diverses

Andrea Cortes i Fernández

Delegada secció juvenil i playbacks

Nuria Cidad i Alarcón

La nostra Fallera Major

seila pradas i palomera Fallera Major 2018

Seila, Sense dubte una de les millors “Marineres”, amb gran caràcter i molt de temperament, intentant fent-ho de la millor manera i gaudint sempre del millor monent.

Il·lusionada com cada any en la teua falla, Però aquest encara més i amb valentia, i és que en el 70 aniversari, portes la banda de fallera major, com el millor tresor de la teua vida. Fallera des de fa molts anys, I sempre, sempre somiant Amb portar aquesta banda Que tant has admirat. Ara és teua, I la portes a prop del cor, Perquè sempre la Marina Ha estat per tu, Motiu d’admiració Portes el reu regnat Com una gran sultana; D’un braç, el president I de l’altre, l’amor per la teua falla.

Sé que ho faràs De l’única manera que saps, Deixant ben alt el teu regnat I a molts dels teus mariners emocionats. Sempre disposada i agraïda, Mai faltant als teus compromisos, Sempre amb un gran somriure i il·lusió, Per tot alló que t’aporta la Marina. Il·lusió que et féu tornar al nostre poble, Poble, on les dues vam créixer I per més anys qye passen, Hi tornarem sempre, sempre. Dir-te ja tan sols, Que tu ets l’afortunada, De brillar com una reina I de sentir-te orgullosa i estimada. Segueix així, marinera Segueix així, Seila Germana, confident, amiga i fallera.

Nancy Pradas

comissió major Homes / Falla La Marina 2018

President: Alberto Cebrián i Hernández

Aguado i Lobo, Fernando Agüe i Sánchez, Gerardo Agüe i Zarzoso, Gerardo Alcaide i López, José Joaquín Alcolea i Blasco, Sergio Aleixandre i Hernández, Iván Aliaga i Calabuig, Vicente José Aliaga i López, Luis Alijarde i García, Mario Alberto Alijarde i Sánchez, Alberto Almor i Ruiz, Eduardo Almor i Ruiz, Miguel Alpuente i Marín, Francisco Vicente Belinchón i Monge, Víctor Belinchón i Salinas, Víctor Beltran i Botia, Alejandro Beltrán i Martínez, Francisco Benabdeljelil, Ahmed Blasco i Garcerá, Miguel Caballero i Torres, Iván Cebrián i García, Antonio Cebrián i Hernández, Alberto Cebrián i Hernández, Emilio José Cervera i Alfonso, Julio

Checa i Alguacil, Domingo Chirivella i de Andrés, Diego Jesús Cister i Carbonell, Ricardo Cister i Lázaro, Germán Cister i Lázaro, Jorge Cister i Martínez, Francisco Javier Cister i Martínez, Ricardo De la Cruz i Cantero, Francisco Díaz i Fernández, Luis Cesar Docón i Barriopedro, Enrique Javier Domingo i Sánchez, Fran Escrig i Lucas, José Manuel Estal i Bonet, Ricardo Fernández i Villalba, Juan Antonio Gallart i Solé, Pau Gamarra i Carcelen, Alberto García i Bueno, Iván García i Coca, Antonio García i Esteban, Carlos García i Garrido, Sergio Gasto i Fuster, Juan Diego Ghadban i Díaz, Ali- Alejandro Gimeno i Flores, Santiago Gimeno i López, Vicente Gómez i Cámara, Agustin González i Juliá, Llorenç

29 González i Simon, Juan Carlos López i Pernas, Javier López i Sánchez, Víctor Manuel Lucas i Gimenez, Cristóbal Lucas i Rahona, Rubén Lucas Marin i Heredia, José Ignacio Mestre i Palomo, Fernando Monge i García, Juan José Monge i Navarro, Alejandro Muñoz i Conesa, Venancio Muñoz i Villalba, Jorge Palomo i Picó, Víctor Pardo i Badia, Carles Pérez i Luna, Ángel Queralt i Badenes, Luis Javier

Quesada i Mercado, Juan Carlos Rojo i Soriano, Antonio Andrés Ruiz i López, Benigno Alfredo Sánchez i Sánchez, Rubén Torres i Sesé, Adrián Tortajada i Férriz, José Antonio Tortajada i Segura, José Antonio Valera i Sabater, Jordi Verdejo i Tercero, José Alberto Villalba i Pérez, José Domingo Villar i Bueno, José Villarroya i García, Rubén José Vizcaíno i Tobarra, Alberto Zarzoso i Selles, Juan Carlos Zarzoso i Torres, Daniel

comissió major Dones / Falla La Marina 2018

Fallera Major: Seila Pradas i Palomera

Alijarde i García, Carolina Alpuente i Misiego, Tatiana Andrés i Sánchez, Marisol Antoni i Cayuela, Mª José Arabi i Ortiz, Kheira Arnau i Adán, Eva María Becerra i Grande, Rosa Blasco i Soto, Marta Blasco i Soto, Mireia Boix i Casanova, Cristina Bolinches i Ariza, María José Bronchu i Navarro, Alicia Bueno i López, Ana Belén Cabañero i Torres, Laura Cabrera i Vega, Paula Cayuela i Medina, Eva María Cebrián i Villalba, Belén Cervera i Luzón, Ana Cervera i Luzón, Jessica Cidad i Alarcon, Nuria Cidad i Alarcon, Sandra Cortes i Fernández, Andrea Couverchel i Camañas, Silvia Dasí i Jurado, Alejandra

De la calle i Fernández, Andrea De la Cruz i Huguet, Lara Díaz i López, María Eugenia Domingo i Sánchez, Marina Esteban i Agüe, Lucia Fernández i Andrés, Marisol Fernández i Antoni, Beatriz Ferri i Calabuig, Reme Ferruses i Manuel, Andrea Fátima Fuertes i Gil, Patricia Galvete i Tomas, Neus García i Fernández, Amparo García i Gómez, Lorena García i Iñiguez, Miriam García i Martínez, Lidia Gargallo i Villar, Susana Gil i Soler, Alicia Gil i Soler, Rosa Gonzalez i Villalba, Maria Górriz i Polo, Carolina Hernández i Gómez, Ana María Hernández i Gómez, Cristina Huguet i Aguilar, Sonia Lázaro i Ferri, Lourdes Lázaro i Inglada, Mª carmen Llamas i Perez, Vanessa

Llorens i Blasco, María Pilar López i Guzmán, María Luisa López i Luzón, María López i Pernas, Yolanda Martín i Blasco, Mercedes Martín i Martínez, Rosa Martínez i Díaz, María del Mar Miguel i Martín, Anna Misiego i Rodríguez, María del Mar Monge i García, Ana Montalt i Cister, Cristina Muñoz i García, Patricia Navarro i Romero, Diana Navarro i Santibañez, María Palomera i Vivancos, Isabel Pérez i Holguín, Carolina Pérez i Holguín, Natalia Pradas i Palomera, Nancy Pradas i Palomera, Seila Queralt i Antoni, Cristina Rahona i Pascual, Mª carmen Ramiro i Martínez, Encarna Ramos i García, Ana Belén Romero i López, Catalina Rubio i Dasí, Alejandra Ruiz i Monsalve, Mónica Ruiz i Monsalve, Rocío Sabater i Romero, María Luisa Salas i Martínez, Laura Salas i Martínez, Patricia Salinas i Tomas, Sonia Sánchez i Blasco, Mayra

Sánchez i Rodríguez, Ángela Sánchez i Soria, Rosa María Segura i Pradas, Rosa María Sesé i Valero, Maribel Sisternas i Gonzalez, Tania Soto i Ramos, Mª carmen Torrecillas i Gil, Amparo Elián Torrent i Ortizá, Remei Torres i García, Loli Tuset i Cervera, Sandra Vega i Algarra, Esther Villalba i Pérez, María del Mar Villalba i Pérez, Mercedes

recompenses JCF València / Bunyols majors 2017-2018

FJF Sagunt / Masclets majors 2017-2018

Bunyol d’or amb fulles de llorer

Masclet de platí

Emilio Jose Cebrián i Hernandez Alberto Cebrián i Hernandez Alicia Gil i Soler Vicente Gimeno i Lopez Juan Carlos Gonzalez i Simon

Màxima recompensa col·lectiu A.C. FALLA LA MARINA Juan Antonio Fernandez Villalba

Rubén José Villarroya i García

Eva Mª Cayuela i Medina Domingo Checa i Alguacil Luis Cesar Diaz i Fernandez Jose Ignacio Marin i Heredia

Bunyol d’argent

Masclet d’or amb fulles de llorer

Daniel Zarzoso i Torres Jose J. Alcaide i Lopez Ivan Aleixandre i Hernandez Vicente J. Aliaga i Calabuig Mario Alberto Alijarde i Garcia Belen Cebrián i Villalba Sandra Cidad i Alarcón Nuria Cidad i Alarcón Agustin Gomez i Camara Isabel Palomera i Vivancos Beni Ruiz i Lopez Rocio Ruiz i Monsalve Vanesa Llamas i Perez Laura Salas i Martínez Rubén Sánchez i Sánchez Rosa Mª Sánchez i Soria

Marisol Fernández i Andres Sonia Salinas i Tomas Jose Villar i Bueno

Bunyol d’or

Masclet d’or i brillants amb fulles de llorer

Masclet d’or Ahmed Benabdeljelil Andrea Fatima Ferruses i Manuel Susana Gargallo i Villar Victor Manuel Lopez i Sanchez Mayra Pilar Sanchez i Blasco

Masclet d’argent Sergio Alcolea i Blasco Tatiana Alpuente i Misiego Isabel Palomera i Vivancos Juan Carlos Quesada i Mercado Antonio Andres Rojo i Soriano

El nostre monument gran

34 Artista: Mario Gual

crítica Lema: “Mil i una nits...” Les mil i una… és una bella nit de març. Tenen ja les cases obertes, les balconades del casc antic d’un poble nascut, vell poble, al caliu del ferro i de la mar, i de les places.

En l’ampli rectangle desert, bancs de pedra, tarongers i llimeres simètrics dibuixen les seues negres ombres. En el zenit, a les dotze, la lluna, i en la plaça, tota il·luminada en aquell bell poble que passeja de la mà el faller i la fallera. Com un amor de la festa d’agost s’arrimen... I en un moment la fallera va veure la matinada i se’n va anar a poc a poc, a la despertà.

ESCENA CENTRAL Història del mandadero i les tres donzelles I allí com si fóra un maharajà hi és el príncep, nou ric que intenta fer ric-ric amb l’amor, la salut i els diners.

Amants i lladres, busquen foscors i racons Amor comprat, dóna’l per venut Amor de boig, vós per un altre i jo per vós. Amor de falles, amors de revoltes Amor de festes de carrer, el millor no val un dobler Amor de lluny i fum d’estopa, tot és u i amor fort dura fins a la mort. Amor gran, venç totes les dificultats Amor i senyoria, no volen companyia Amor que arriba a l’oblit, amor que no ho ha estat. i amor que s’emporta el vent, que et servesca d’escarment. Amor sense patir, això no pot ser. Amor, amb amor es paga. Amor, tos i diners, no es poden amagar molt de temps. Diners i collons per a les ocasions Diners fan diners. Els diners són bon servidor, però un mal amo. Els diners no han de ser sinó, el més poderós dels nostres esclaus. En la vida hi ha moltes coses més importants que els diners, però totes valen molts diners Vaig gastar-me un munt de diners en la beguda, en xiques i en bons cotxes. La resta simplement la vaig malgastar. Boja per boja, vinguen diners de diners i de bondat, la meitat de la meitat, doneu-me diners, que consells no atipen, el bé que és d’altres no m’òmpliga les galtes.

Els diners fan bona olor, vinguen d’on vinguen, els diners i la cortesia, de plebeu fan senyoria. Xica bonia i amb diners, i jo foraster, i me la donen... ai ai ai! petit feix, pel camí creix i pocs diners, poca música, poca salut. La salut no es compra amb diners, ni amb amor, la salut no és coneguda fins que és perduda.

Tres eren tres, contra ú. Ú que recorda que abans el Déu era l’amor, avui és l’or. I que cap cor apassionat no vol ser aconsellat. El príncep boig té judici i l’enamorat no té seny i recorda com el primer casament: amor, el segon: companyia i el tercer: ximpleria. Sempre se’n recorda, els primeres amors són els millors i el jurament d’enamorat, se’n riuen d’ell el gos i el gat. L’amor és el desig irresistible de ser irresistiblement desitjat, ni març sense flors, ni joventut sense amors. La barba fa el baró, la banya fa el moltó i la cua fa el moixó

Qui té salut, és ric. Qui té salut, ho té tot. Qui té salut i llibertat, és ric i no ho sap. Salut i alegria, bellesa cria, i pessetes, que la resta ja vindrà. Si vols salut tenir, no et deixes decandir, que un no sap com es pateix més, si amb diners sense salut o amb salut sense diners.

La trena fa la donzella, les banyes fan l’ovella i la cua fa l’ocella I en un moment la fallera i és va marxar lentament cap a la falla.

ESCENA I Aladdino i el geni A lo Aladdino, fent com un mandingo fregant i fregant la llàntia meravellosa, per traure-li llum un geni cabrejat no saben si català xarnego o asturià

si del 36, 25 o del 155. Què voldrà Mariano que balla taral·lejant «naniano, nanoniano», rebuscant i buscant desfent i refent. Va i li demana al geni no un sí, no 155 desitjos per arreglar el que té que entre mans

i el geni, que ja és vell, i sap com se les gasta ema punt Rajoy, com si fóra una fallera li trau el cor, de la mà, fent-li una pinta. I què pensarà el president que dirà: «com pitjor siga, millor per a tots i com pitjor vaja per a tots millor, millor per a mi!». El seu benefici...

I en un moment la fallera va veure la nit d’albaes i va exclamar a poc a poc, viva el vino!

ESCENA II Els tres bojos EI camí de l’escola duu l’autònom al xiquet per veure si queda quiet i li dóna un poc de bola. Mentre camina, al cap duu la lira sonant la música del problemes de l’IVA.

40 Que si ajorne el pagament, que si no puc pagar el pis, que si el cotxe s’ha partit i encara em demana coses el xic. Més problemes que alegries encara que les penes amb cassalla són menys penes, encara que les tingues a mitges. Qui treballa tots els dies, l’autònom. Qui treballa per a tot, l’autònom. Qui no té sort, l’autònom Qui la paga si l’enxampes, l’autònom.

I en un moment la xiqueta va veure una fallera i li va dir al pare que volia ser fallera major de València!

ESCENA III Alí Babà i els quaranta lladres La seua altesa reial ja té de tot en la saca pot ser per al petroli o per canviar la cabra. Que si un cotxe, privat, que si un jet, privat, que si un avió, privat que si un vaixell, privat. ESCENA IV Que si el bany el vol d’or, que si li agrada l’olor dels diners i els petrodòlars més que els petards en març. Què vol el príncep? Tres desitjos ràpids: dones, burques i estúpids seguidors d’un món incipient. I en un moment la fallera, va a la nominació i exclama, lentament: «ara em toca a mi!».

Els dos engolidors de haixix: «Ho tinc barat, m’ho lleven de les mans!» «I això que no està de moda, però encara el polític s’hi entreté». Palaus de Congressos, museus, circs i “aeropostos” de l’abuelo. Tramvies i estacions, hospitals privats ciutat de la cultura, ciutat de la llum, del teatre i del color.

O com diria Zapatero, Estic molt a gust i molt tranquil, perquè tenim un Rei bastant republicà, i això que en Aràbia, de lleis i de mandangues poc, molt poc; sembla un país de Modesto. El geni aconsegueix de tot li diuen l’aconseguidor i el pots veure amb un flotador o en un cas de cooperació. El geni amb la taula, com si fóra una faula, va explicant com ho fa la romanesa amb els amics de la depuradora.

El geni com Anníbal, en un guerra púnica, et ven un túnica, com una animalada. El geni sap parlar alemany, amb gürtels i correà. Va també per Benidorm amb el Natura Terra… Ací no passa res, però. El geni et ven llums, monuments i rotondes i al polític li ix fum. I en un moment la fallera que era a l’assemblea va exclamar, lentament: «Votem? I votarem!!».

ESCENA V Història meravellosa de l’espill de les verges La mestressa d’una dona es la mateixa dona la que dóna el seu cos a qui la gana li dóna. A marit gelós, dona bonica; frases fetes que cal refer-les. Sota la manta no hi ha negra, ni blanca, ni mandanga.

Que la dona es lliure i l’amor és una baba que entra pel cap i ix per la punta la fava. Que si insulteu el sexisme que en aquesta escena hi ha, de ben segur, una bona xafarderia n’eixirà. La dona que té Gas Natural, però crida al butanero encastador ben trempat, perquà la satisfaga.

Com pot ser que ella vaja de festa si té els fills fent la «sesta», vés a saber on els deixa! Això sí, home! Fes-te una cassalleta!

Sent un «rabosot», un home astut; una «rabosa» és una prostituta. Un ciutadà respectable és un «home públic» i una «dona pública», una prostituta.

A més, a més, un «fulano» és algú, mentre que una «fulana» és una prostituta. Un «golfo» és un tabolaire, un sarauista, i una «golfa» és una perdulària, una prostituta.

«Un qualsevol» és un pobre home, mentre que «una qualsevol» és una prostituta. Aquell que està «perdut» ens produeix aflicció, però «una dona perduda», sempre mereix el nostre rebuig. I no tenint llops amb les potes tacades de menyspreu. En canvi, una lloba pot ser des d’una femme fatale, a una devoradora d’homes i, fins i tot, una prostituta. Quines obsessions continuen adherides a la nostra cultura, perquè tantes paraules d’ús comú, en femení, designen indefectiblement una prostituta!

I en un moment la fallera perduda en la butaca del seu casal, va pensar en ella, en les seues mans.

70 anys sent mariners

Els nostres autors

autors Júlia Rosa

Nicolau Colomar

Isabel Canet

Encarna Sant-Celoni

Miquel Català

Sergi Pascual

Rosa Maria Diranzo

Josep Dionís

Angels Moreno

Joan Francesc Peris

Pep Alfonso

Maria Carmen Arnau

Vicent Josep Escartí

Llorenç Garcia

Conxa Guilabert

Pura Peris

Miquel Alacant

Mari Carmen Sáez

Mª Josep Cebrián

Albert Llueca

Josep Maria Domingo

Josep Usó

Enric Sanç

Jaume Joan

Jesús Giron

61 Carles Cano

Alba Fluixà

Alfons Navarret

Mario Almela

Dolors Jimeno

Ariadna Garrido

Marta Montoliu

Antoni Rovira

Raül Francés

María Rosa Sabater

Tomás Moreno

Francesc Mompó

Toni Mercader

Antonio Ortiz

GrĂ cies als nostres escriptors

Autor: José Ignacio Marín

L’origen del monument faller, va ser arreplegar els trastos del carrer i dels veïns per a celebrar el canvi d’estació, i sobretot, trastos de fusta fent l’honor a Sant Josep, patró dels fusters. Com tot en esta vida els monuments fallers han patit una notable evolució, en els anys 40 i 50 l’estructura de les falles eren tipus “caixó”; amb bases molt altes i ninots vestits amb roba; en els anys 60, van desapareixent les vestidures de tela dels ninots i les bases altes, donant pas a unes escenes més pròximes a peu de carrer; en els 70 seguim en la línia dels 60, continuant amb la utilització del cartó pedra i amb pintures a l’oli. En els anys 80 - 90 es continua utilitzant cartó pedra i la fibra, amb figures modelades ara conegudes com “barroques”; caracteritzades per grans volums i en concret en els inicis dels anys 80 per motiu de la coneguda “época del destape”, destaquem les notes de sàtira i figures picantonas.” Però no és fins als anys 90 quan veiem una gran transformació en els monuments, ja no sols estèticament, si no en la utilització de nous materials com el poliespam i les pintures plàstiques, donant pas al nou segle, amb el que comencen a desaparéixer les bases i els ninots comencen a aparéixer directament a arran de sòl, amb estils més rectes i depurats, i menys recarregats encara que sí detallistes.

En el nostre cas la nostra plaça al llarg de l’historia ha lluït nombrosos estils, les nostres dos primeres plantaes van ser de la mà del Senyor Blasco, seguides dels deu anys següents de la mà de Antonio Ramón, seguint en la mateixa línia d’estil corresponent a l’època, deixant pas a Vicente Moya, que es va alternant en els següents huit anys amb Alfredo Villalba, i és l’any 68 quan comencem a tindre el privilegi de comptar amb el primer artista compartit amb falles de secció especial a València Don Alberto Rajadell, artista local, nascut en uns dels carrers al què dóna el nostre casal, carrer Espronceda, i amb el que vam poder comptar set anys seguits, seguint tots el mateix estil “caixó”; introduint ninots a nivell de carrer, i amb els que entrem per primera vegada en secció especial. L’any 75 comptem amb l’única planta de José Herrero per a donar pas al següent any a un altre artista local Vicente Andrés , amb el que comptem sis anys de la nostra història anterior per a la creació dels nostres monuments infantils, donant un gran pas dins de la nostra falla, i plantant el monument gran. L’any següent plató nou artista, Arturo Musoles, i al següent, en el 78, va tornar a plantar el nostre monument gran una vegada mes Vicente Andrés, que ho tornaria reprendre l’any 84, i la del 87, amb la que junt amb AC. Falla Rodrigo l’any 2012, han sigut les úniques falles de la nostra comarca en a aconseguir tots els premis que atorga la junta local a un monument (pintura, enginy i gràcia, ninot indultat...), i a els anys 90, 93, 96, 97, sent

l’última a plantar l’any 98, corresponent al nostre 50 aniversari monument amb el qual ens varem portar el primer premi de secció única, i guardó de millor falla de Sagunt.

L’any 79 comença a plantar el Senyor Soro, continuant l’any següent amb monuments un poc més exòtics amb figures més exuberants corresponents a l’etapa del destape donant pas a l’època dels anys 80, qual dóna pas els dos anys següents als Hermanos Sebastián, seguit de Santiago Soro l’any 83, sumant un artista més de Borriana a la nostra història. En el 85 vam tindre el privilegi de comptar amb Pepe Moya, un altre artista local i mentor del nostre volgut Antonio Verdugo, veí i amic, gran artista conegut en tota la comunitat i amb el que hem pogut comptar 17 anys de la nostra vida. En el 86 el nostre monument va ser creat per un altre artista de Borriana, Javier Palomar amb el que vam poder comptar dos anys més alterns. És l’any 89 quan Ramón Pérez, un altre artista local, el qual ix del taller de Vicente Andrés ens va plantar per primera vegada, i com anécdota recordem con gran estima que el nostre monument va ser el seu ‘examen del gremi d’artistes Fallers. I és en el 91 quan debuta en la plaça l’artista local Raúl Calderón, amb la mala fortuna de plantar l’únic monument de la nostra història que l’endemà de ser plantat va caure a terra, i el qual, es va tornar a alçar sense èxit el mateix any, i el monument del qual va ser plantat exactament igual, corregint errors, al següent any. En l’any 95 vam poder comptar amb l’artista Manolo Sebastián, seguits per com hem comentat anteriorment Vicente Andrés, continuat de Ximo Estebe que ens va plantar dos anys consecutius, i dels quals, recordem el diluvi d’una de les seues plantaes, seguit del 2001,

amb l’artista saguntí Arturo Valles Bea, i és ja el 2002 quant entrem en l’era Verdugo, la que creiem que més ens identifica com a falla i la que ha evolucionat 360º , començant amb un estil tradicional arribant als espectaculars monuments dels últims anys, amb figures depurades, de línies rectes i acabats perfectes, minimalistes i a l’hora detallistes amb colorits increïbles, les quals han sigut en nombroses ocasions reconegudes pels premis de junta local , i pel que ens sentim privilegiats d’haver pogut viure gran evolució, junt amb este magnífic artista i millor persona, i per descomptat, a què considerem un més de la nostra família marinera, i al que desitgem tot l’èxit del món en les seues futures andaduras, i per suposat un fins després. Arribant a enguany amb el debut de Mario Gual en la falla gran, artista de renom de monuments d’especial tant a València com a Alacant, i per segon any consecutiu, després del gran èxit de l’any passat, com a artista del monument infantil, l’alacantí Raúl García. Com es pot apreciar en 70 anys consecutius hem tingut nombrosos artistes i estils de monument singulars podent viure en primera persona el pas del temps i diferents estils en el gran art del gremi faller, que esperem continuar vivint moltíssims més. Amb estes breus pinzellades esperem que podeu disfrutar al màxim dels articles següents que contenen un eix comú, començar com a punt de partida amb els lemes dels monuments de la nostra història, esperem que us feliç lectura.

José Ignacio Marín

Obres literĂ ries

1974 la llei del més fort Autora: Maria Josep Cebrián

“No guanyen mai els bons sinó els forts” em repetia la meua iaia quan em contava històries de la guerra sota la calidesa de la llar. I jo me la vaig creure amb fermesa, perquè la saviesa dels vells sempre aporten allò que no està escrit als llibres. I he crescut amb eixa premissa que m’ha bufetejat la cara al llarg dels anys perquè ja no són les paraules tendres de la iaia qui confirmen que la llei del més fort sura sobre els fets que ens ocorren, sinó que és una constatació més real que les vesprades de baralla amb la iaia. La meua iaia va viure una època convulsa de guerra, de canvis, de dols, de fills furtats i homes ferits, de fam... I s’enrabiava quan, davant la televisió nova de trinca, escoltava com la història no es contava com ella l’havia viscuda. I jo, ja més gran i conscient del món que ens envoltava, li deia imitant la tendresa de la veu amb la qual ella sempre em va parlar: “Ai, iaia, la història no només la guanyen els forts, sinó que a més, l’escriuen els guanyadors”. I una ombra d’impotència ens recorria l’esguard: a ella, perquè en sabia massa; a mi, perquè tenia set de saber.

I és que la història és un cicle que estem condemnats a repetir. Deia Arthur Schopenhauer: “Allò que conta la història no és més que el somni llarg, pesat i confós de la humanitat”. I aquest proverbi no deixa de ser la constatació que la història és plena de rivalitats, enemistats i odis propis de la humanitat. Perquè per molt perfectes que algunes religions consideren l’ésser humà, som imperfectes per naturalesa i repetim els devenirs de la història sense aprendre’n la lliçó. Els anys 70 foren anys convulsos. “La llei del més fort” s’havia imposat com una llosa impossible de moure. L’Estat Espanyol vivia una dictadura poc fràgil d’eliminació de l’heterogeneïtat. Ja havien passat anys des que Franco assumí el poder però continuava amb fermesa amb uns ideals que encara hui són assumits per alguns, que es troben rabiosos perquè són els més forts i no poden escriure la història tal i com ells la volgueren escoltar. La dictadura va acomplir el seu objectiu: contar les coses com es volien que se saberen, sense estridències,

aires nous. Carrero fou assassinat per ETA i el País Basc encara més durament castigat. I continuava el projecte un Carlos Arias Navarro que pretengué fer de pont entre dues postures radicalitzades i que prometia aquell aperturisme desitjat però que mai va ser efectiu. I mentrestant, l’Estat Espanyol cada volta més anacrònic i desfasat... I de nou dues postures...

com una pel·lícula d’indis i vaquers on queda clar qui és el bo i qui és el dolent. Sense opció de rèplica. Però en aquell moment, dos bàndols clars s’obriren davant el final d’una dictadura que es creia ja imminent: els aperturistes i els immobilistes. Els primers, veien com a única eixida possible al franquisme, la democràcia, tot i que tutelada pel poder; els immobilistes, no volien introduir el més mínim canvi en el règim franquista. Aquests “ultres” liderats per Carrero Blanco, buscaven perpetuar una Espanya anquilosada i apartada dels canvis moderns que sonaven com tamborinades arreu del món. I la gent no estava disposada a seguir suportant un règim autàrquic amb una altra cara, necessitava

I hui, resseguisc la premsa i veig que els donyets que construeixen la història tornen a fer que els fets es repetisquen. De nou, pretenem mancar les llibertats i els desitjos de territoris que lluiten per un ideal mentre la resta del món torna a contemplar un estat anacrònic que pretén calmar el conflicte amb violència, amb repressió, amb empresonaments, amb postures radicals que no cerquen el pont del diàleg. I les postures es radicalitzen perquè ens sentim en el dret d’opinar i sentenciar encara que no coneguem la història dels pobles. Amb banderes als balcons, amb caceres de bruixes, advocant per la violència verbal i física... tornem a entrar en un cercle viciós que no fa tants anys eren la conversa dels nostres iaios. I a sobre, la premsa, la televisió, la ràdio, tornen a contar la versió dels més forts. I jo em pregunte: “Amb la iaia morta, qui contarà als meus fills la veritat?”.

Maria Josep Cebrián

1975 el progrés Autor: Nicolau Colomar

-Vosaltres, no sabeu què és la LLIBERTAT! Si ho sabéreu, fugiríeu corrents com a bojos furiosos! Vosaltres, presumiu de “voler el PROGRÉS”, així, dit de qualsevol manera en qualsevol lloc, en qualsevol circumstància, de qualsevol manera! Voleu “millorar” les “vostres” vides! Voleu “millorar” allà on viviu! Voleu que, “TOT” siga millor! Que “TOT” siga com vosaltres voleu que siga! Mireu a dins de la vostra consciència! Mireu-hi! I trobareu la resposta! Eixa resposta que no voleu dir! Eixa resposta que no voleu dir-vos a vosaltres mateixos! Eixa resposta que us negueu a portar a la vida ni en la vostra intimitat, ni en la vostra privacitat, ni davant d’uns altres familiars, ni davant d’amics, ni davant de coneguts, ni davant de desconeguts… Ni davant de NINGÚ! US ha corromput! Us heu corromput i us heu convertit en depredadors del món! D’aqueix món que us ha acollit de manera misericordiosa i incondicional! Voleu millorar i esteu destruint a qui us ha acollit sense preguntar-vos ni qui sou, ni d’on veniu, ni quina llengua parleu, ni quin color de pell teniu, ni quina religió és la vostra, ni cap altre atribut humà! Ningú us

ha jutjat mai per ser com sou quan vinguéreu a aquest món! Vosaltres, voleu “VIURE MILLOR”! Sí! I teniu espe-ran-ces! Sí! I teniu ex-pec-ta-ti-ves! Sí! I, “VOLEU”, això! I, voleu allò! I, “HO VOLEU TOT”! Camineu pels carrers, vosaltres, i aneu ací i aneu allà! I, ho voleu tot! I protesteu perquè voleu progressar! I protesteu perquè voleu millorar! I protesteu un dia sí i un altre també! I tots els dies crideu per a atraure l’atenció! “Nosaltres som víctimes”! Crideu!“Nosaltres volem una societat millor”! I en doneu raons! I expliqueu per què sí i per què no! I aneu a actes públics! I aneu a actes privats! I aneu ací, allà i més enllà… També aneu més enllà! On faça falta aneu vosaltres! Vosaltres, aneu a tots els llocs on es pot anar! Si sabéreu què és la LLIBERTAT! Si ho sabéreu, fugiríeu corrents com a bojos furiosos! Però, vosaltres, us heu llançat a una persecució, a un acte brusc, violent, com si TOT depenguera d´eixa espurna amagada al fons de la nit a un bosc que algú diu que un dia li semblà somniar! Què sou vosaltres? Uns suïcides? Uns masoquistes sense remei? Què sou vosaltres, la vergonya dels vius d’aquest món? Què sou? “Volem progressar! Volem ser

lliures!” Dieu! Amb fermesa! Amb convicció! Amb el gest de qui creu que no obtindrà cap resistència, ni cap contestació… Qui s’atrevirà a posar-ho en dubte? Superioritat moral, potser? I ho voleu TOT! Perquè us “HO MEREIXEU TOT”! Quin acudit! Que còmics que sou! Vosaltres! Què us penseu, vosaltres, que és el “progrés”? Ser uns subjectes passius consumistes que es passen el dia mirant-se el melic per a la satisfacció pròpia i mirant al cel per a l’interés propi? Tot el dia! A totes hores! Això és el que voleu, vosaltres? Presumir d’egoistes? D’indiferents? De no tindre cap “POR ECONÒMICA”? De mirar per damunt del muscle a tothom? De “TINDRE PRESSA” sempre com un atribut d’algú que sempre té “COSES A FER”? És aqueixa la vostra “expectativa”? Quants assassinats? Quants torturats? Quants exiliats? Quants silenciats? Quants amenaçats? Quants aterrits? Quants mutilats? Quants perseguits? Sí! Vosaltres crideu, ara, perquè voleu “PROGRESSAR”? I, què és el progrés per a vosaltres? La desmemòria? El cotxe? La casa? El “xaletet”? Comprar? Viatjar? Presumir de tot això? Tot? Res? Quant de temps? Què voleu realment, vosaltres? Voleu assumir la RESPONSABILITAT? O voleu la vida del rendista? Voleu la vida del rendista? Voleu la vida fàcil? El camí fàcil? Què voleu… vosaltres? Una “SOCIETAT AVANÇADA”? Per a què? I, a quin preu? Vosaltres sabeu que tot té un “preu”? Conegueu a aquells que viuen a prop vostre en països veïns i no poden ni podran mai “TINDRE” res de tot això? Que “hi ha” per a ells? Sabeu què és el PODER? Jo, us ho diré, el poder és “UN MALDECAP VIOLENT”! Això voleu, vosaltres! Voleu més poder? O voleu “guanyar diners” com siga, després si puc no pagar impostos, gastarme’ls en allò que em done la gana, tirar-los, i després refregar-li per la cara al veí en què me’ls he gastat i després plorar perquè no tinc diners… fer-se la víctima? Voleu progressar per a convertir-vos en una

societat de plorons que viuen de fer-se les víctimes mentre d’amagat incompliu lleis i us comporteu com uns miserables sectaris, viscerals… FILLS DE PUTES!!! L’orador finalitza la seua intervenció en mig d’amenaces de mort i una cridòria violenta. Abandona el local fortament escoltat amb greu perill de mort per a ell.

EPÍLEG

-Quan vosté va fer eixa intervenció eixe any no pensà que la gent estava eixint d’una dictadura de genocides, lladres? No hauria sigut millor ser comprensiu? -No! -Per què? -Perquè el món no és comprensiu! Perquè la HISTÒRIA no és comprensiva! Perquè l’existència no és comprensió! No és comprensiva! Perquè la mort espiritual d’aquesta societat a la qual estem assistint TOTS, ARA, no admet cap tipus de justificació! Perquè, JO, no volia això que hi ha ara! I, perquè, SABIA, que hi havia un perill cert! I, el saber i la llibertat són el mateix: RESPONSABILITAT, que és allò que la majoria ODIA A MORT! SER RESPONSABLE!

Nicolau Colomar

1976 la dona moderna i el seu any

de sostres i endèmies Autora: Encarna Sant-Celoni 71 Sóc un infant, un patge i una decisió agosarada, sóc un rialler raig d’un sol escarlata... Sóc una xarxa per a tots els peixos golafres, sóc un brindis en honor de cada dona, sóc un pas cap a l’atzar i la ruïna, sóc un salt envers la llibertat i el jo... Fragment del poema “Verge moderna”, 1916, d’Edith Södergran (versió d’E. Sant-Celoni, a partir de la trad. de Régis Boyer)

Cap a mitjan octubre, Antoni Rovira em va proposar escriure un text per al setanté aniversari de la falla La Marina, i em va dir que m’havia tocat 1976 i el lema La dona moderna i el seu any. “¡Quin repte!”, vaig pensar, “recular més de quaranta anys”. Tanmateix, i per desgràcia, no ho ha sigut tant. M’explique. Després de donar-hi voltes i més voltes, i de recordar i evocar, m’he adonat que, a grans trets, la vida d’una dona moderna de 1976 era si fa no fa com la d’una dona moderna d’ara, tret que aquella no tenia iphone, no vestia d’uniforme Zara ni feia malabarismes sobre

talons d’agulla de fil, posem per cas. De fet, al present, si furguem ni que siga una mica en la runa –perdó, la lluenta pàtina– mediàtica, de seguida podem comprovar que la dona segueix cobrant menys que l’home per la mateixa feina, que és igualment assetjada/agredida/violada per fills sans del patriarcat i que, per cada estereotip i sostre de vidre que aconsegueix trencar, n’apareixen mil i un de nous per art de màgia, gràcies a poders facticis immunes al temps. Perquè, manllevant els mots a Barbara Kruger, «Aquest és un món petit, però no si l’has de netejar», i no cal explicitar qui li passava i li passa el drap i la granera, ¿veritat que no? L’any 1976, ¡uf!, ¡tela marinera!... De gener a juny vaig finalitzar el COU de lletres, vaig superar la prova de selectivitat i al setembre, amb 17 anys acabadets de complir, vaig afrontar el desafiament més gran de la meua vida: deixar enrere la tímida pobletana acomplexada que es feia passar per mi i allargar els braços a la intrèpida aprenent d’intel·lectual urbana que hi havia en flor, per estrenar. ¡Fora la faixa, la toga, la falda... i benvinguts siguen els rulls a l’aire, les camises amples i els pantalons!, ¡tot s’hi val per tal de ser progre i moderna! I vingueren els primers aplecs i els stripteases, els pisos compartits i l’aigua de València, les tancades i les vagues, els grisos i els socials, els incipients “Nosaltres parim, nosaltres decidim” i “Volem el carrer de dia i de nit”, i també besos furtats, indecisions i palpejos, assemblees d’estudiants i intercanvi de versos. Per molt modernes que créiem i creiem ser, la dura realitat és que ni fórem ni som superwomen. Ho volíem tot; però, al capdavall, només n’aconseguírem les sobres, i encara gràcies. I així ens va. Bé, a tall de conclusió, una última consideració. En 1976 la població mundial era de 4.000 milions; en 2017, d’uns 7.500 milions. Gairebé el doble. I, si la meitat d’ambdues xifres, pam més pam menys, corresponen a dones, modernes i no, ¿on són les pintores, les científiques, les arquitectes, les compositores, les premis Nobel, etc.?... Sí, és molt gros constatar ara i adés que, quaranta-dos anys després d’aquell 1976, a les persones de sexe femení d’ací i d’allà continua escanyant-nos la mateixa endèmia. Exacte, just aqueixa.

Encarna Sant-Celoni desembre de 2017

1977 la nimfa

bolets Autora: Isabel Canet 74

La nimfa Cloe tenia un mal geni que feia feredat. En el Bosc de les Nimfes tots ho sabien, que no convenia ferla enfadar, perquè quan se li’n pujava la mosca al nas era capaç de les mil i una malifetes. Però, com podien saber-ho Peret i Marieta, si ells no habitaven al bosc? De cap manera. I van tindre la mala sort de trobar-se-la un bon dia de matí que anaven vora el riu buscant bolets. –Es pot saber què feu per ací? –els va preguntar Cloe. Peret i Marieta es van quedar bocabadats de vore aquella diminuta criatura alada que els parlava des d’un matoll de la riba i van cometre l’error d’agafar-la. –Mira, Marieta... No és la cosa més curiosa que has vist mai? –va dir Peret a la seua germana bessona, sostenint Cloe amb dos dits i mostrant-li-la, com si acabara de collir una flor exòtica. –I tant! Què bonica! Dóna-me-la. És com una nina, vull jugar amb ella.

Allò era molt més del que Cloe estava disposada a suportar. No sabia què la irritava més, si el fet que aquell insensat haguera gosat agafar-la o l’atrevida pretensió d’aquella mocosa de considerar-la un joguet. El que tenia clar era que anava a posar les coses al seu lloc immediatament. Pensat i fet, pegà un mos al dit de Peret amb tota la força de les seues dentetes esmolades, esbatanà les ales i eixí volant fins a situarse en la branca de l’arbre més proper. –Uuuui, m’ha fet mal! –va exclamar Peret, posant-se el dit a la boca per calmar-se el dolor. –T’ho mereixes per insolent! I ara vaig a castigar-vos per la vostra falta de respecte! –No ho faces –suplicà Marieta–. No era la nostra intenció molestar-te. –Haver-ho pensat abans! Digueu-me, quin any vau nàixer? –No li ho digues –va dir en un escoltet Peret a l’orella de

Marieta, però va arribar tard. Marieta ja havia respost el 1977 i Cloe sacsejava una tija de flor com si fora una vareta màgica i formulava paraules estranyes. –Rubanotes magatotes serpotes! Tornareu a l’any 1977 convertits en granotes. –Noooo! –van cridar Peret i Marieta, espantats, mentre eren engolits per un túnel del temps.

–Quina cosa més estranya... Què fa tota la gent fent cua amb unes paperetes a la mà? –va voler saber Marieta.

Us podeu imaginar què poden fer dues granotes en una sala de cinema? Allà anaren a parar Peret i Marieta, amb el seu nou aspecte de batracis, una sala fosca on la gent menjava crispetes i mirava una gran pantalla on Luke Skywalker lluitava contra les forces malignes de l’Imperi. Les flamarades dels sables els espantaven, els crits de les víctimes els horroritzaven. Com podrien sobreviure enmig d’aquella guerra galàctica?

–Em sembla que ho sé. La mare me n’ha parlat moltes vegades. Poc després de nàixer nosaltres van tindre lloc les primeres eleccions democràtiques. Tota aquesta gent acudeix al col·legi electoral a votar –va afirmar Peret.

–Peret, tinc por, dóna’m la maneta –va fer la pobra Marieta, tremolant com una fulla.

–Es veu que vam nàixer en un any molt mogudet, veritat? –Sí, ja ho crec. Però a mi el que em preocupa és com podrem tornar al nostre temps. –Hauríem de buscar algun ésser màgic que puga desfer aquesta maledicció.

Peret li va allargar la seua pota, però Marieta no la va poder agafar perquè no tenia dits i es va posar a plorar. De sobte, el focus de llum de l’aposentador els va caure al damunt. Les dues granotes, pensant-se que tenien darrere Darth Vader van eixir escapats, bota que botaràs, a amagar-se entre les cames dels espectadors més pròxims. Aleshores s’armà el guirigall. Una senyora que va descobrir les granotes entre les seues cames se’n pujà dalt la cadira i es posà a bramar, causant tan gran esvalot que tota la gent dels voltants, esbalaïts, la van imitar. I ben prompte, va haver mig cinema cridant i l’altre mig buscant les granotes. Per sort, Peret i Marieta aconseguiren eixir de la sala i arribar al carrer.

Ací i allà, algunes cases del carrer exhibien cartells amb cares somrients que demanaven el vot per aquest o l’altre partit.

Marieta va fer un salt fins la finestra d’una casa per vore millor tota aquella gentada.

Encara no ho havia acabat de dir, dos mans els van aferrar i els van tirar a una xarxa. Un xiquet pigallat els va observar somrient mentre els deia: –Quina troballa, dues granotes enmig de la ciutat! Se’n veniu amb mi per a completar la meua col·lecció d’animals dissecats. –Què vol dir dissecats? –preguntà Marieta. Peret no va poder contestar-li, se li havia fet un nus a la gola. El xiquet va penjar la xarxa del manillar d’una bici i se’ls va emportar cap a casa.

Quin lloc més horrorós! La prestatgeria on el xiquet guardava la seua col·lecció estava plena d’animals morts amb ulls de vidre i altres guardats en pots transparents. Tota l’habitació estava plena de tubs, botelles i llibres gruixuts, com un laboratori, i feia olor de desinfectant. El xiquet manipulava líquids que borbollejaven al fons d’una proveta. Marieta plorava tant que els seus ulls de granota es van unflar. Peret s’ho mirava tot amb uns ulls tan oberts que semblaven a punt d’eixir volant. –Què serà de nosaltres? –No ho sé, Marieta, no veig ningú que ens puga ajudar... Una veu sonà amb un accent greu des de dalt de la prestatgeria. –Però vosaltres heu provat a demanar ajuda? Peret i Marieta miraren cap amunt. –Qui ha parlat? –Jo, el mussol, clar. Sóc l’únic d’aquesta casa que té una mica de trellat. El mussol remenà les ales per fer-se notar. –Ooooh! Pensàvem que... –No cal que ho digueu, es veu a una hora de camí el que pensàveu. També es veu de seguida que no sabeu res de res. Peret va fer dos salts cap avant, una mica indignat. –No eres molt amable, tu, pardalot. El mussol es va posar a riure.

–Disculpa, no era la meua intenció ofendre’t. Simplement em preguntava com heu vingut a parar a aquest somni. –Somni? Què vols dir? –Veus com no sabeu res? El que esteu veient no és real. Esteu dormint els efectes del pol·len de la flor de la son, que algú us deu haver subministrat. Si no voleu quedar-vos ací, només heu de despertar. –De veres? Marieta, desperta’m i jo et despertaré a tu. –Gràcies, mussol! –va dir Marieta, abans de botar sobre el seu germà. Dit i fet, les dues granotes es despertaren amb la seua habitual forma humana i trobaren a Cleo partint-se de riure dalt la branca de l’arbre. –Els boscos màgics no són un lloc adequat per als nens humans. Val més que torneu a casa. I a partir d’ara procureu no molestar les nimfes. Peret i Marieta recolliren la cistella del terra i se la trobaren plena de bolets. Després de tot, Cleo no era tan dolenta. Se’n tornaren cap a casa més prompte que canta un gall. Aquella nit quan a l’hora de sopar la mare els va preguntar com havien aconseguit tants bolets, Pere va respondre que els havien comprat a la botiga i Marieta va contar que gràcies a una nimfa que els n’havia donat. La mare se’ls va mirar incrèdula i els en va escudellar un plat ben ple. Al capdavall, va ser el millor sopar que havien gaudit en molt de temps.

Isabel Canet

1978 el país dels bocamolls Autor: Miquel Català 78 Això era i no era el País dels Bocamolls, una terra entre mar i muntanyes, penjada del Blau Continent, terra de llum i de poetes, terra festiva i alegre, terra pròspera i de gent treballadora. Fins que els patriarques bocamolls, aristòcrates i burgesos de la gran ciutat donaren l’esquena al seu poble, abraçaren un concepte dogmàtic de la religiositat que tenia poc a veure amb la fe que deien practicar, i políticament feien joc brut amb les dignes i antigues institucions que deien representar.

les estructures de poder i controlant tots els mitjans de comunicació de masses es poden fer vegueries, sembla. I ells, i la màfia adinerada que els sosté, en controlen la majoria.

Durant dues dècades, el segment polític que els representava havia governat amb majories absolutes o suficients per establir pactes. Tot s’ha de dir, amb els vots del poble. Aquestes coses passen també als sistemes democràtics. Muntats en totes

Un dia perderen les eleccions polítiques i intentaren donar una imatge democràtica d’acceptació de la sobirania popular. Hi hagué un relleu d’alts càrrecs més o menys tranquil a les distintes parceles del poder. Però no tardaria en esclatar la caixa de trons.

Tot estava endreçat, fins que la teranyina de la corrupció féu la situació insostenible, i la pudor dels reiterats escàndols féu obrir els ulls els seus votants panxacontents. Bé, no tots obriren els ulls. Ni tots els tenien tancats, però simplement ja els hi anava bé.

En aquell país el calendari festiu era pràcticament tot religiós, tot i que la Carta Magna de l’Estat supranacional i supremacista diu que és un estat aconfessional. I alguns bocamolls, erigits en guardians del pot de les essències pàtries alienes i d’un concepte fals de la nació i de la religiositat, no s’ho pensarien dues vegades a l’hora de repartir brofegades a tort i a dret, sobretot en veure amenaçat el seu propi corralet. Passà que un dia vingueren les Tres Bessones, del país de l’Arròs i l’Aiguamoll, a protagonitzar una Festa de la Mainada organitzada per la Societat Literària El Fanalet, entitat cultural caracteritzada per la seua dedicació a conservar la llengua indígena pròpia, la mateixa que els dirigents bocamolls voldrien soterrar. I quin pecat feren? La festa no tenia elements religiosos, i era en una data pròxima a la visita d’una monarques que sí que n’eren, que diuen que fan regals als petits, encara que tot el món sap que els regals els compren els propis pares. I per a més inri foren rebudes pel batle de la ciutat a la torre principal de Ca la Vila. Sacrilegi, sacrilegi !!!! Bocamolls amb la gola plena d’excrements començaren a proferir gratuïts insults que aviat saltaren a les primeres pàgines de la premsa bocamolla. En no res ja tenien el galliner esvalotat, com ja havia passat en altres temps, sempre quan ells no governaven. Ens volen furtar els camells, ens volen furtar les garrofes, ens volen furtar la Maredeueta, ens volen furtar la paella... Quin nivell dialèctic ! Quina lliçó de tolerància ! Sisco Bocagran, un dels principals bards de la tribu, no solament insultava sense límits alguns membres

del nou govern, sinó que s’atreví a amenaçar amb violència si li tocaven la “seua” (sic) obra magna, himne de la sagrada genuflexió dels bocamolls. A banda d’això, no li havia pegat mai per treballar. Anfós Bocagrossa, un altre vividor mesetari valedor dels bocamolls, també féu gala d’una gran art dialèctica, en eixir d’entre les seues vísceres improperis sobre el cos de Les Tres Bessones, i insinuant que professaven l’ofici de meretriu. D’immediat totes les xarxes socials s’ompliren de boques tirant serps, gripaus, sangoneres, panderoles i gargalls, moguts per una minuciosa reflexió i lectura dels fets, Bocatorta, Bocabústia, Bocaxancleta, Bocafregall, Bocacabra, Bocasifó, i un llarg etcètera de comentaristes de gran nivell clamaven com en temps de la Santa Inquisició: a la foguera, a la foguera !!!! Rius de feristeles, excrements i mucositats inundaren el País dels Bocamolls, atordiren les ments neutres i no deixaven pensar amb claredat. La turba en general, i tota aquesta gentola, no sabien pronunciar tres paraules seguides sense traure un exabrupte, un sema escatològic, o tirar foc pels queixals. Indignació visceral, catarsi col·lectiva, incendi i escarni. Insectes repugnants i rèptils famolencs excitats per l’olor de sang acudien adotzenats a col·laborar i gaudir de l’espectacle. El que no sabien els fills de l’avern disfressats d’angelets era que les Tres Bessones tenien conviccions molt més antigues que la pròpia religió, i els nous governants n’estaven impregnats. Conviccions que emanaven del saber d’antigues civilitzacions que es poden resumir en tres: totes les persones naixen LLIURES, totes les persones són IGUALS, totes les persones

són GERMANES. A més, les Bessones, a banda de ser persones cultes, tenien una cosa que els bocamolls no tenen, la valentia suficient per clamar pacíficament, amb arguments i raons, els valors que alliberen l’home, i la dona, de les seues cadenes històriques. Passà que feren un gran foc a la plaça, on feia unes dècades cremaren un insigne escriptor i pensador, i començaren a cremar llibres, a corejar insults, i a cridar consignes pseudopatriòtiques que als països veïns del Blau Continent poden ser considerades delicte. Cada minut que passava la turba creixia, i havien aplegat un gran arsenal bèl·lic als afores de la ciutat, on es desplaçaren els principals oradors bocamolls i la gran turba acrítica. Tot feia preveure un tosc afer, linxaments i arengues, actes violents, fins i tot bombes, com en un passat no tan llunyà. En un tres i no res, marxaven de nou sobre la ciutat en manifestació, que semblava quasi més una desfilada militar, fent una gran gresca, també amb gent uniformada, exhibició de símbols totalitaris i individus amb cara de pocs amics. La població, atemorida, no gosava eixir de les cases per por, que ja sabien com les gastaven els seguidors violents dels bocamolls. En alguna ocasió ja havien tret els tancs pels carrers. També eren experts en torxes enceses, exhibicions i crema de banderes. Començaren a escoltar-se sorolls de colps, vidres trencats i algunes explosions. Destrosses allà per on passava la turba, un riu de desolació. I la cosa se’n va anar de les mans. Començà el rèquiem de les pistoles i les bombes. En una distracció, un assalariat insuls amant dels bocamolls provocà una gran detonació. Tan gran fou la torpesa que féu esclatar el camió que transportava l’arsenal.

Però les Tres Bessones, que ho havien vist tot, cridaren tots els seus amics dels contes, en Polzet, el Mag Merlí, Alí Babà, Ulisses, els Tres Porquets, el Llenyater de Fortaleny, els Tres Mosqueters, l’Aladí, en Pinotxo, el Genovés, les Set Cabretes, Eugeni, la Bella Dorment, el Gat amb Botes, el Mag d’Oz, Bemba, la Sireneta, Mowgli... i una gran quantitat de personatges de tots els contes i històries del món, fins i tot la mateixa Bruixa Avorrida. Per art de màgia es feren presents tots a l’instant. Entre tots crearen una gran xarxa invisible de lletres i encanteris a prova de tota classe de violència, insults i insídies. Fins i tot resistent al foc i les bombes. L’explosió fou tan gran que es pogué escoltar als pobles de la Ribera, de la Safor, de la Vall d’Albaida i del Comtat. Fins i tot a l’Alcoià i a la Marina. Els manifestants saltaren pels aires, i el gran foc els cremà. Les flames es veien des del Puig i des de Morella, des de Novelda i el castell d’Alacant. La gran xarxa de lletres i encanteris protegí la població, i el futur dels infants, que hauran d’aprendre moltes coses dels contes i dels llibres, dels personatges fantàstics, i del gran art de pensar. Les Tres Bessones marxaren, i diuen que hi tornaran, perquè els xiquets mai obliden que han de llegir i gojar. Que cal ser persones cultes, i en els llibres tenen un aliat. Que no volem violència, millor si podem estimar.

Miquel Català

1979 les autonomies

café per a tots Autor: Toni Mercader 82 L’Espanya de les autonomies funciona? Eixa és la pregunta que ens fem a diari moltes persones. Jo recorde que quan estava fent la mili, a principis dels 80, en moltes estacions de tren —els noms dels quals no diré per raons òbvies— encara t’hi podies trobar “Sala de espera para pasajeros de 1ª clase” i una altra per als de segona. Evidentment no es referia a la categoria o classe dels passatgers, sinó a la dels bitllets que els permetria —una vegada arribat el tren— poder viatjar amb més o menys comoditat. Amb les autonomies em sembla que hi ha una similitud. Personalment pense que l’única solució és una separació absoluta de l’Estat, per fer possible un finançament just, que ens permeta ser els

nostres propis gestors de l’esforç econòmic dels ciutadans en forma d’impostos, i no estar sotmesos al centralisme anàrquic d’un estat que darrerament té excés de “sobres”. Aquesta declaració de principis, no obstant, en aquests darrers temps sembla sinònim de delinqüència, i és molt trist que la llibertat d’expressió puga veure’s frenada en aquests aspectes. Però si portem gairebé quaranta anys d’autonomia, i encara no s’ha pogut (o sabut) fer que la gestió dels nostres recursos no estiga equiparada amb els “altres passatgers”, sembla que portem quatre dècades en la sala d’espera de segona classe. No obstant això, reconec que no tot és tan senzill, perquè -atesos al sotmetiment actual de la centralitzacióentrem en un tema delicat: la solidaritat. Si dius que no ets solidari, pots causar una impressió no desitjada. Però la qüestió és: és bo ser solidaris o estem obligats a ser solidaris? En veu alta i en declaracions als mitjans, tothom es cura en salut i tothom es desfà en elogis cap a les altres autonomies per veure qui és més solidari. Però en cercles reduïts de tertúlia, les opinions canvien i a tothom li fot segons quines coses no tens ací però tenen allà. Serveis tan importants com les comunicacions per carretera, ens ha tocat la butxaca als més pobres: si vas cap al nord, paga peatge; si vas cap a ponent, autovia gratis.

Aquell “café para todos” del principis de la democràcia sembla que a uns els ix gratis mentre que a nosaltres ens el cobren —i ben cobrat. Fetes les reflexions, —poques, perquè aquest tema dóna per a molt— reitere la meua opinió particular d’un nou estat sense fronteres, amb cordialitat i llaços estrets, o l’actual però que trobe la fórmula perquè la solidaritat ens arribe a tots. El dia que els meus ulls vegen que totes les autonomies reben en compensació de la seua aportació tributària, que els desplaçaments per carretera no tinguen peatge (tant se val des d’on a on), el dia que el café ens coste igual enlloc.... eixe dia tal vegada comence a creure que potser la voluntat dels governants s’ha transformat en la realitat dels governats.

Toni Mercader

1982 una lira i una octava real a la nostra falla principal Autor: Antonio Ortiz

L’amic Pau em cridà per Whatsaap l’octubre passat i m’ordenà: “Aquest any no sóc qui coordina el llibret de la falla, però estic ajudant i compte amb tu. És el LXX aniversari de la falla i estem repartint un any per escriptor; per a tu és l’any 1982, un temps molt especial per mi, perquè és l’any en que vaig nàixer”. Una suor freda va començar a esvarar per la meua esquena. Em va arribar un terror paralitzant i, amb dits tremolosos, vaig teclejar: “I sobre què escric?”. Sense donar-me temps quasi a enviar la meua resposta, un so característic em presentava en la pantalla un lacònic: “Aquí tens unes fotos del llibret d’aquell any; nosaltres estem de viatge fins a l’any pròxim pel sudest asiàtic; el teu contacte és Ruben...” Així que ací em teniu, intentant complir amb els seus desitjos i, un any més, posant tota la meua voluntat en no defraudar a la falla més entranyable i amb més història del Port de Sagunt.

Llegint el llibret de 1982, obra del gran poeta borrianenc Vicent R. Cardet Martinez (1931-2016) , que il∙lustra el monument principal realitzat pels germans Sebastián i Muñoz, ens invadix la nostàlgia. En una època en què els mitjans d’edició impresa no estaven tan desenrotllats ni tan a l’abast de tots com hui en dia, causa admiració l’enginy del poeta per captar l’atenció dels lectors i mostrar un contingut original i atractiu. L’any 1982 era president de La Falla La Marina Tomás Sayas Vázquez; Nieves Jerez Cebrián va ser la fallera major i Mª Luz Martinez Alonso la fallera major infantil, acompanyada pel president infantil, Juan Carlos Zarzoso Sellés. Vicent Cardet, un dels fundadors de l’Associació Borrianenca de Cultura, en un valencià amb una ortografia peculiar i amb certes llicències, obri el llibret amb una Lira, a l’estil de Garcilaso de la Vega

(1501-1536). La Lira es compon de cinc versos de rima consonant, sent heptasíl∙labs el primer, tercer i quart, hendecasíl∙labs la resta. La combina amb una Octava Real (huit versos hendecasíl∙labs on rimen els sis primers de forma alternada i els dos últims junts) de manera que ambdós composicions permeten llegir en vertical les lletres majúscules inicials de cada un dels seus versos i així es descobreix: Falla de la Marina Anima fallera del nostre Port La noble perla fina La falla que és per sort Acer de factoria sempre fort. La més antiga, marinera i plana A on florix la falla en primavera Miracle d’esta terra valenciana Arrel i fonament, llavor que espera Reunir als pobles de parla castellana I als valencians de l’hora primera Naixquent un poble nou que dona glòria Al poble vell, pairal, de llarga Història. Molt lligat al teatre des dels seus començaments, Cardet va iniciar la seua implicació en el món faller com a guionista crític, formant part de la Junta Local Fallera i presentador en l’exaltació de la reina fallera de Borriana de 1955, amb qui casaria sent anys després. Des de llavors, va formar part de la comissió de la Falla Barri La Mota, on les seues filles han sigut falleres i el seu fill diversos anys president. Desconeixem qui li va contactar des de la Falla la Marina per a compondre la crítica i el llibret, però està clar que van triar un literat experimentat i molt cotitzat en les festes en tota la nostra comunitat. Pertanyia a la generació de crítics de falles i poetes de mitjan del segle XX

que van contribuir a impulsar el món faller, com Pep Aymerich, Tomàs Martinez, Joan Batista Guambau, Felix Escudero, Pepe Estave, Joaquim Aymerich, Joan Manzano o Robert Roselló. El tema de la falla gran de La Marina de 1982 era una crítica a la Junta Local Fallera de Sagunt, llavors presidida per Silvestre Borràs Azcona, queixantse de que: “lo dels premis i els jurats/es com el tindre fe en deu/i una vegà estem possats/se creu en lo que no es veu”, ja que, “per mes mirar el bocet/de la falla, o mes gastar/no encertaras el secret/del primer premi, guanyar”. El monument central era una mona vestida de frac que, emergent d’un tonell ple de monedes, té entre les seues mans a una marioneta que representa un artista faller, advertint que “estem cansats del gran mico/que nos du com a marionetes/sense poder obrir el pico/quant está desfent les festes”, en clara al∙lusió al president de la junta local fallera. També apareixen queixes per la dificultat d’arreplegar diners suficients per a la falla entre els seus associats i per la creació de noves comissions falleres. Davant aquesta temàtica, i com l’ofici em tira molt, vaig iniciar una xicoteta investigació mitjançant la premsa local de 1981-82, per tal d’oferir als curiosos lectors com era aquell temps i quins esdeveniments, a banda del naixement del Pau, recordem encara hui. L’any 1982 va començar en divendres i l’ONU el va declarar Any Internacional d’Imposició de Sancions contra Sud-àfrica, que encara practicava l’apartheid, la segregació de la població de color. El 82 va ser l’any de la Guerra de les Malvines (entre Argentina i Regne Unit per la possessió de l’arxipèlag austral del mateix nom, que continua sent britànic), del mundial de futbol a Espanya (que guanyà Itàlia; la nostra selecció,

que jugava a València, no va poder passar d’octaus), de la visita del Papa Joan Pau II (1920-2005) i de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Gabriel Garcia Márquez (1927-2014) va rebre el Nobel de Literatura, el poeta Luis Rosales (1910-1992) va obtindre el premi Cervantes de les lletres espanyoles i es va començar a comercialitzar el CD d’àudio. Un dels primers discs compactes va ser el multimilionari en vendes Thriller de Michael Jackson (1958-2009). Altres que gravaren en aquest format per primera vegada va

ser Alan Parsons Project (Eye in the Sky), Dire Straits (Love over gold), Mike Oldfield (Five Miles Out) i Led Zeppelin (Coda), encara que ací pocs podien gaudir del so digital i tots conservem encara els nostres vinils i cintes de casseta. Mecano y el Bienvenidos de Miguel Ríos són altres LPs que encara tinc de l’any 1982. En 1982 ens deixaren per a sempre el compositor alemany Carl Orff (autor dels Carmina Burana), l’actriu austríaca Rommy Schneider (Sissi), l’actor

espanyol Paco Martínez Soria (La ciudad no es para mi), el director de cinema alemany Fassbinder (Lola), el dissenyador francès Pierre Balmain, l’actor nord-americà Henry Fonda (En el estanque dorado), l’actriu sueca Ingrid Bergman (Casablanca), el pintor i cartellista espanyol Josep Renau i Grace Kelly, princesa de Mònaco i actriu preferida d’Alfred Hitchcock (Atrapa a un ladrón). En 1982 s’estrenaren pel∙lícules mítiques com Blade Runner de Ridley Scott, Gandhi de Richard Attenborough (que obtingué l’Òscar a la millor pel∙lícula de 1982) i ET de Steven Spielberg.

Acero. En juliol de 1982, CD Acero y Atlètic Saguntí celebraren el 60 aniversari de la fundació d’aquests clubs i no miraven malament l’ocurrència de fusionarse per a obtindre més recursos de la federació de futbol, sempre que es fera un Estadi Municipal. Antonio Maceda va admetre en l’entrevista que la dolenta classificació d’Espanya al seu mundial era resultat del mal joc desplegat per un equip carregat amb molt de responsabilitat per jugar a casa. Poc després Maceda va integrar-se en la plantilla del Real Madrid i es va retirar del futbol per una lesió de genoll després del mundial de Mèxic de 1986.

Entre els famosos actuals que varen nàixer en 1982 tenim als cantants Malú i David Bustamante, al ciclista madrileny Alberto Contador, al tenista valencià David Ferrer, el jugador de bàsket francés Tony Parker, l’atleta jamaicà Asafa Powell i al futbolista brasiler Kakà, a banda del nostre Pepe Reina, encara en actiu. El baló d’or de 1982 va ser per a l’italià Paolo Rossi i el FC Barcelona va guanyar la Recopa d’Europa de Futbol i la Copa del Rei de bàsquet. Keke Rosberg va guanyar el campionat de Fórmula 1 d’aquell any. Sí. És pare del recent campió de Fórmula 1, Nico Rosberg.

El fet de tindre un futbolista local jugant el mundial d’Espanya, no va ser una tema de consideració en el monument faller de La Marina, com molts altres temes locals d’actualitat que haurien donat molt de joc a l’hora de fer crítica política o ciutadana. Farem un esbós sobre alguns d’aquests esdeveniments.

De totes formes, tots els que eren joves en aquell temps i aficionats a l’esport, érem seguidors del nostre Antonio Maceda Francés, en aquell temps defensa central de la selecció espanyola de futbol i del Sporting de Gijón. Al mundial organitzat a Espanya en juliol de 1982 va jugar 18 minuts dels cinc partits que va disputar la nostra selecció. En el Butlletí Informatiu Municipal Morvedre (BIM) de l’estiu de 1982 Maceda donà una interessant entrevista amb fotos; el futbolista local passà revista, als seus 25 anys d’edat, a la seua carrera professional, recordant amb estima el seu pas per l’equip juvenil de la seua ciutat natal, el CD

El tema més candent des de les falles de 1981 era la feblesa de la joveneta democràcia, recuperada després de la llarga dictadura franquista en 1975. Sagunt veia l’equador del primer Ajuntament democràticament triat des de temps de la II República i el BIM Morvedre era un exemple de transparència i de que els temps estaven canviant. L’atur era el que més preocupava a la població portenya, degut a la forta crisi econòmica de 1973 que va encarir tant el preu del petroli que les empreses optaren per la reducció de plantilles. La premsa regional i nacional ja parlava d’un futur incert per a la siderúrgia saguntina. El Diari de València del 25-5-1981 titulava: “El futur d’AHM és una incògnita”. Aleshores, la taxa d’atur a Espanya era del 15 % (actualment és del 16 %) i afectava moltíssim als menors de 25 anys (45 % aturats; hui són el 38 %). La sospita de que AHM fera fallida estava en la ment dels polítics

locals que, com l’alcalde de Sagunt d’aleshores Manuel Carbó Juan del PSOE i el regidor comunista Juan Villalba González (1949-2005), demanaven, recolzats per l’informe Kawasaki, la instal∙lació a Sagunt del Tren de Bandes en Calent (TBC). De fet, en les eleccions del 28 d’octubre de 1982 guanyà al nostre municipi el PSOE com a garant de l’ordre constitucional (poc abans s’havia desfet un nou intent de colp d’estat de l’exèrcit) i del benestar dels treballadors (oferiren 800.000 llocs de treball). En aquelles eleccions, a banda del regidor Villalba, també era candidat a diputat Silvestre Borràs Azcona, el president de la Junta Local Fallera, militant aleshores d’UCD.

La consecució de la autonomia del País Valencià era vista com la solució ideal per a gestionar de forma més eficaç els recursos locals. Aquell 1982 es posà en vigor l’Estatut de Benicàssim aprovat en abril de 1981 per consens entre tots els partits polítics. Per això la decisió d’anomenar la nostra regió com a Comunitat Valenciana, per tal de no fer ús de toponímies amb un fons polític determinat (Regne de València versus País Valencià). De tota forma, l’autoritarisme encara estava recent i és significatiu en dos casos particulars en aquest temps. El director general d’educació preautonòmic, Salvador Peiró, posà fi a la polèmica de l’ensenyament del valencià al col∙legi Romeu de Sagunt dictaminant “clarament, que no es pot ensenyar cap tipus de llengua materna” a l’escola, mentre no entre en vigor la nova llei d’ús i ensenyament del valencià. També va ser autoritària la decisió del governador civil de la província, anul∙lant el primer conveni col∙lectiu del personal municipal de Sagunt per un tecnicisme legal. L’Ajuntament guanyà als tribunals de justícia i es va poder aplicar a partir de gener de 1982, ja baix la responsabilitat del nou regidor de personal, el comunista Juan Villalba González (1949-2005), que després va ser secretari general del PCPV (1983-85).

És destacable la labor del primer Ajuntament democràtic en el sentit de millorar els serveis públics. Culminà projectes de l’etapa final del franquisme, com la depuradora d’aigües residuals i la residència sanitària popularment coneguda com a Minife. En el primer cas, un reordenament del clavegueram va permetre eliminar la popular i antihigiènica xarca en la desembocadura del riu Palància formada per abocaments d’aigües fecals al riu. En el segon, es donava satisfacció a la població local al comptar amb un hospital comarcal estalviant desplaçaments a València. Per cert, en la inauguració de la Minife el 6 de febrer de 1982, el conseller de sanitat Salvador López Sanz, va abandonar la cerimònia ofès perquè el ministre no li donà oportunitat de dirigir unes paraules. Per últim, un tema que molestava molt a la ciutadania era els talls freqüents d’aigua deguts a l’esgotament dels pous i la pujada ràpida del número d’habitants (55.054 en 1982). La troballa d’un nou pou amb un cabdal de 6000 litres per minut, va pal∙liar en part el problema, que cada estiu era recurrent per l’arribada massiva de turistes. Per últim, en l’apartat cultural són destacables els següents esdeveniments. El curs 1981-82 va ser el de l’homenatge de Sagunt al seu fill predilecte, el compositor universal Joaquin Rodrigo Vidre (1901-1999). Pel seu 80 aniversari va rebre diferents distincions, sent la més emocionant per a ell el nomenament de la seua esposa Victòria Kamhi (1902-1997) com a filla adoptiva de Sagunt i el fet que un col∙legi del Port de Sagunt s’anomene Victoria i Joaquin Rodrigo. Coincidint amb aquest fet, la CASS (Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt), va editar i regalar als seus clients una caseta amb una selecció de peces breus i el seu Concert d’Aranjuez, grabada per pianista saguntí Mario Monreal (1938-2010) y el

guitarrista Enric Perona Morales. L’Ajuntament va fundar aleshores l’Arxiu Municipal de Música, amb partitures originals o primeres còpies de composicions d’autors saguntins o d’obres lligades a Sagunt. En 1982 estaven recopilades 434 obres, més de 100 d’elles eren pasdobles i el músic saguntí amb més obres en aquest arxiu era Julián Palanca Masiá (1883-1964). En desembre de 1981 es va signar l’agermanament amb la ciutat italiana de Cecina. Va ser a iniciativa dels regidors d’aquesta ciutat de la Toscana, pròxima a Pisa i Florència, que buscava un espill en una ciutat del mediterrani espanyol, amb orígens romans i amb característiques semblants. Cecina també té dues nuclis urbans, un a l’interior i altre a la costa, amb un número d’habitants semblants al que té Sagunt. Per tal de signar l’acord, entre el 5 i el 10 de desembre de 1981 visitaren Cecina l’alcalde de Sagunt, Manuel Carbó, en companyia de dos regidors i d’un policia local que va conduir el cotxe en que es traslladaren. És clar que eren altres temps. La comissió municipal es va desplaçar per carretera. Per tal de no fer tard, partiren la matinada del dia anterior a la signatura de l’acord. Pernoctaren en San Remo després de 20 hores de viatge. Al dia següent varen tindre una festiva acollida en Cecina. Durant 4 dies més, visitaren les autoritats locals i acordaren una sèrie d’intercanvis culturals i esportius, entre els que es trobava la visita de les autoritats italianes a les falles de 1982. Des d’aleshores, l’agermanament amb Cecina ha ntinuat; fins i tot, a juliol de l’any passat, la FJFS i l’Ajuntament celebraren el 35 aniversari de la signatura del protocol d’agermanament al que en hem referit, amb nous intercanvis d’autoritats en festes de los dues localitats, com les falles, impulsant el producte turístic de les dues ciutats. En 1982 el que més va impressionar al nostre alcalde va ser la qualitat dels serveis públics de la ciutat italiana, molt superiors als nostres d’aquell temps.

En febrer de 1982 es va presentar el projecte per tal de convertir en casa municipal de cultura de Port de Sagunt l’antic Cinema Victòria, antiga Fonda Biscaia i escorxador construïts pel basc Omarrementeria en la tercera dècada del segle XX. Amb una superfície de 1.050m2, l’Ajuntament va adquirir la propietat per 10 milions de pessetes (228.084 euros actuals) i el la seua rehabilitació tal i com hui està va ser de 20 milions de pessetes (456.168 euros actuals). En l’actualitat aquestes instal∙lacions acullen diversos esdeveniments, entre ells, molts lligats al món faller. Per últim, encarreguem al lector que esbrine quins premis va obtindre La Marina en 1982 per tal de contestar a aquesta qüestió: era encertada o no la crítica de la falla que hem observat al principi d’aquest article sobre el jurat que donava els premis en aquell temps?

89 Antonio Ortiz

1983 quan sona la campana, alguna cosa demana

la falla del pati Autora: Rosa María Diranzo 90 Novembre havia decidit, per fi, portar el fred amb l’ajuda del vent de tramuntana que acaçava les fulles seques del passeig. Eren hores de classe però l’escola, amb les persianes baixades, estava estranyament buida i silenciosa. Pel pati, la tardor també havia escampat les fulles marrons dels plàtans, però no hi havia cap xiquet trepitjant-les. Carme vorejava la tanca de ferro i en arribar a la porta, s’aturà. Encara ressonaven en el seu cap les rialles i els crits de la xicalla a l’hora de l’esplai. La vella campaneta que servia als visitants per avisar de la seua arribada, romania penjada al costat del timbre més modern que instal·laren anys després. Per un moment, es va sentir temptada d’agitar el seu badall i cridar: “Hi ha algú? Estic ací, he tornat!” però el silenci

era tan insòlit que temia despertar tots els fantasmes amagats. Una furgoneta municipal aparegué de sobte i aparcà al seu costat. Baixaren dos homes joves i fornits que es disposaren a obrir la porta del pati. U d’ells, en veure aquella dona major, menuda, indecisa, parada davant de la campaneta, li preguntà si buscava algú. Els haguera contestat. “Sí, busque la xiqueta que jo era.” -En realitat, no busque ningú en concret, va contestar. Esta era la meua escola, ací venia jo quan era xiqueta i anys després hi vaig tornar per treballar de mestra. Vosaltres no podeu recordar-me, sou massa joves.

Però, on són els xiquets? -Què no ho sap? Ja fa quatre anys inauguraren el nou col·legi. Si ha vingut per la carretera de València haurà passat per davant. -No m’he fixat. Així que han fet una escola nova... I què van a fer amb esta? -Van a restaurar-la per a convertir-la en un centre cultural: biblioteca, sala de conferències, escola de música... Anem a buidar el que queda en una de les aules, finalment han decidit tirar-ho tot, és massa feina triar tot el munt trastos i llibres vells que encara hi queden. Si vol entrar, per nosaltres no hi ha inconvenient. -De veritat que no vos importa que entre un moment? Sóc com un delinqüent que torna al lloc del crim. -No sembla un delinqüent molt perillós! Creuaren aquell pati on tantes vegades havia vigilat els jocs dels seus alumnes. Recordà el dia en que canviaren el nom del col·legi. Era l’any 79; repintaren la façana, deixaren descansar José Antonio Primo de Rivera sota una capa de pintura groga i en el seu lloc ressuscitaren Ausiàs March. Ja no quedava res d’aquella pintura ni de la següent i a penes es podia llegir el nom del gran poeta en la paret descolorida.

sense resposta. -I vostè, fins quin any va estar ací de mestra? -Fins l’any 83, deu anys en total. Quan jo treballava ací, fèiem una falla al mig del pati. Ens passàvem mesos replegant caixes de cartró, roba vella i tot tipus de trastos. La veritat és que fèiem unes falles la mar d’aconseguides! Però amb tot el que hi ha ací també podríeu muntar-ne una de monumental! Mapes de l’Europa anterior a la caiguda del mur de Berlín, tres o quatre pissarres, una trentena de pupitres martiritzats, altres tantes cadires, dos armaris dels que ella recordava, tres fotografies emmarcades dels reis Joan Carles i Sofia... -Qui és l’alcalde del poble? Igual va ser un dels meus alumnes... -Potser, perquè té quaranta-huit anys, si s’espera un poc el veurà, ens va dir que vindria. Li diuen Víctor Aliaga. Les cames de Carme començaren a desaparèixer. Li vingué justet arribar a la cadira que tenia més a prop per a no caure. -Senyora, es troba bé? Vol que cridem al metge?

Els va seguir fins arribar a una sala repleta de trastos, caixes de cartró plenes de llibres i carpetes. Olor de pols, de florit, d’humitat... Potser en alguna d’aquelles caixes, hi quedaria algun informe amb la seua lletra, algun examen corregit per ella o algun dels llibres de text que utilitzava... -Nosaltres anem a portar-ho tot a l’ecoparc, si vol agafar alguna cosa... Anem a començar per ací. -Gràcies, però no, per a què? A la meua edat, acumular més records només produeix amargura i preguntes

Pogué dir-los que no era res, que prompte li passaria. U dels dos homes li portà un got d’aigua, va beure, agraïda, i poc a poc es va recuperar. -No es preocupeu per mi, em sap mal haver-vos destorbat. Ara quan em passe un poc el mareig, me n’aniré i vos deixaré tranquils. Només una pregunta... l’alcalde va en cadira de rodes? -En cadira de rodes? No. A veure si no és el mateix Víctor del que parlem. Els seus cognoms són Aliaga Robles?

-Sí, és ell. Perdoneu, feu el vostre treball, ja me’n vaig. Haveu sigut molt amables, moltes gràcies. No patiu que ja puc caminar sense ajuda. -Però no s’espera per veure Víctor? Si va ser alumne seu segur que s’alegrarà de veure-la. -No puc, he d’anar-me’n, m’estan esperant. Els dos joves no les tenien totes i la miraren allunyarse lentament vorejant la tanca. Ja tenien la camioneta quasi plena per a fer un primer viatge a l’ecoparc quan es presentà l’alcalde. -Bon dia, xavals. Com va tot? Porte un matí que quasi haguera sigut millor no haver-me alçat. -Què t’ha passat? -La meua dona, tallant pernil per a preparar els entrepans dels xiquets, s’ha tallat, però com si anara a posar-los el seu dit per a esmorzar! Quanta sang! L’he duta a l’ambulatori i li han hagut de cosir el tall. Ara, quan venia cap ací, davant del bar de Julià, es desploma una dona prou major, forastera i he hagut de cridar a Julià per que m’ajudara a posar-la en el cotxe i altre viatge a l’ambulatori! L’han deixada passar, he dit que no la coneixia i anaven a cridar a la família. -És una dona menudeta amb els cabells blancs? -Sí, amb un abric gris. -Ha estat ací amb nosaltres; quan hem arribat estava mirant la campaneta com si volguera que algú li obrira la porta. Resulta que és una antiga mestra d’ací. -Deia que se n’anà l’any 83. I és, curiós, quan li hem dit el teu nom, per si havies sigut alumne seu, li ha agafat una torba que quasi cau a terra, no sé si per sentir el teu nom o perquè la dona és propensa a marejar-se. -Vos ha dit com li diuen? -No hem pensat en preguntar-li-ho, però ens ha dit que sí, que va ser mestra teua i ens ha preguntat si

anaves en cadira de rodes. -Ostres! Donya Carme! Sense més explicacions, l’alcalde se’n tornà anar corrent a l’ambulatori i se’ls deixà mirant-se desconcertats. Es va seure en la sala d’espera en un dels seients més apartats i es posà a mirar el seu mòbil per evitar que ningú se li acostara. Al cap d’una estona, Carme va eixir de la consulta, del braç d’una infermera que l’acompanyà fins la cadira més propeta. Víctor l’observà uns segons, es va alçar i anà a seure a la cadira buida del seu costat. -Bon dia, Donya Carme, com està ? Es troba millor? Ella el mirà en silenci. -Se’n recorda de mi? La gent parlava massa fort malgrat el cartell on es pregava guardar silenci, però ell la va sentir: -Sí, Víctor, clar que me’n recorde de tu. Des del dia 16 de maig de 1983, no he deixat de pensar en tu ni un sol dia. Tenia por de vindre però ara me n’alegre només per comprovar que no necessites la cadira de rodes. -Jo també he pensat en vostè i he intentat localitzar-la durant molt de temps sense resultat, i ara, quan ja no m’ho esperava, apareix vosté! -Em buscaves dius? per què? -Per demanar-li perdó. -Demanar-me perdó? És curiós, jo no m’he perdonat encara. La bufetada que et vaig pegar aquell dia ha sigut l’episodi més amarg de tota la meua carrera... Vas eixir de classe tan furiós! Encara tinc en el cap la

tremenda portada que pegares! I després el bac escales avall... Déu meu! -Vosté no té culpa de res, eixa bufetada me la mereixia, la vaig insultar amb tota la intenció de ferli mal. A més, els meus pares, i tot el poble es pot dir, s’encarregaren de fer-li-ho pagar ben car. -Sí, ho he pagat car, però no pels dos mesos de suspensió de treball i sou, va ser sobretot per l’odi que em manifestàveu quan abans tot era estima i respecte. Els teus pares hagueren volgut que jo no tornara a treballar mai més. Afortunadament, la jutgessa solament em considerà culpable de pegar-te la bufetada, no de que t’escapares de classe i caigueres per l’escala. Quant de temps vas necessitar la cadira de rodes? -No arribà a un any. M’operaren dos vegades del genoll, després vaig anar coix una temporada, però res més. -Els teus pares van vindre a la classe quan estava arreplegant les meues coses abans d’anar-me’n i em van dir que series un minusvàlid tota la vida per culpa meua. -Mare meua! No ho sabia. -He viscut amb eixa pena tots estos anys. Veure’t ara tan bé i que sigues tan amable és un gran consol per a mi.

-Què? Però si tenia trenta-huit anys! -Això per a mi no era cap inconvenient, em passava com a Macron, el president francés, pensava esperar pacientment a tindre l’edat per a casar-me amb vostè. A més, estava convençut que em diria que sí, ja veu! Anar a classe era la meua felicitat. I una vesprada, quan vaig tornar a l’escola a per la caçadora que m’havia deixat, la vaig veure dins del cotxe besant un home desconegut. Supose que seria el seu marit o el seu nuvi, però a mi se’m va fer de nit. No podia suportar-ho. Volia castigar-la de l’única manera que podia, portantme mal, i quan em cridà l’atenció per no atendre les explicacions, estava decidit a venjar-me. La guinda va ser insultar-la amb la intenció de fer-li tot el mal possible. -Ho vas aconseguir. -Sí. Em mereixia la galtada que em soltà!

Li agafà la mà i la mirà amb tendresa.

Un matí de març, en un dels seus correus, Víctor li explicava que els dos treballadors de l’Ajuntament que la van veure a la porta de la vella escola, li havien transmès la seua idea de muntar una falla amb els trastos que havien de tirar. Víctor ho proposà al Consell Escolar i acordaren organitzar per a l’últim dia de classe abans de les vacances de Falles, una festa amb música, traca, bunyols i naturalment, la falla. Víctor, en nom de tot el poble, la convidava a passar el dia amb ells.

-Recorde, continuà Carme, que eres un bon alumne, educat i amable i de repent un dia, vingueres amb cara de pomes agres; contestaves amb insolència, no feies els deures, i en classe no atenies. Encara no m’explique per què eixe canvi tant brusc de la nit al matí. -Vol saber-ho? Ara ja li ho puc contar... No sé si se n’adonava, però jo estava enamorat de vostè.

Tot es va aclarir en un moment. No calien més explicacions, els núvols negres desaparegueren definitivament i deixaren pas a l’amistat. Arribà la filla de Carme i abans d’acomiadar-se, quedaren en veure’s un altre dia i comunicar-se a través del mòbil i el correu electrònic.

Dos mesos després, l’antiga mestra arribava davant d’aquell pati on havia passat tantes hores en la seua infància i joventut. Allí en mig, s’erigia una falla monumental. Amb els vells pupitres havien muntat una torre que representava els esquelets dels edificis que es quedaren a mitjan fer per culpa de la crisi. Entrà al pati acompanyada de de Víctor, l’alcalde, i en eixe moment, la bandeta dels alumnes de música entonà l’himne faller. Molt emocionada, Carme donà la volta a tota la falla, admirant la gràcia dels ninots, llegint les explicacions en forma de vers, els dibuixos... Arran del terra li cridà l’atenció un vell pupitre més gran que la resta i un ninot assegut que hi escrivia a sobre; observà amb deteniment el conjunt i s’adonà amb sorpresa que el seu seient era una cadira de rodes! I va llegir l’explicació:

Víctor caigué per l’escala A redolons aquell matí Només volia que el portaren Amunt i avall els seus amics Amb la cadira de rodes

Per l’escola i pels camins. Però el refrany ja ho diu:

“Quan sona la campana, Alguna cosa demana”.

Aquell matí de novembre Carme volia fer sonar la campana; en març, el que haguera demanat s’havia complit: la falla del pati acabà cremant definitivament aquella trista història.

Rosa María Diranzo

1984 Autor: Josep Dionís 96 1.

Proemi d’un protagonista.- Hi ha articles on l’autor es planteja com escriure una història o un esdeveniment, del qual n’ha sigut protagonista. Aquest és el motiu del perquè de la qüestió, de com plantejar la història i decidir com escriure-la, si en primera o en tercera persona. Senzillament ho dic, pel fet que l’any 1984 vaig ser un d’aquells involucrats en la reconversió industrial, juntament amb uns quants milers d’obrers més. Quan va acabar, però, tota la burocràcia d’aquell joc d’escacs en què es convertí la resolució de cada treballador per veure on es col·locava, en aquell mateix moment, vaig demanar el compte incentivat i vaig tocar el dos el 8 de desembre d’aquell terrible any de 1984. No va ser una decisió molt premeditada, encara que desitjava deixar la Fàbrica des de feia temps. Què feia jo

treballant com a Tècnic del Control de Qualitat, que lluitava cada dia controlant les colades d’acer líquid en el departament de Forns d’Acer? Què pintava un Llicenciat en Filologia Valenciana i Mestre de valencià fabricant acer? El cas fou que en un tres i no res, vaig pensar deixar l’empresaestrella de tot el Camp de Morvedre i vaig buscarme la vida laboral en el món de l’ensenyament, com així esdevingué poc temps després. Anys abans havia entrat en els AHV, a Sestao, concretament un 8 de juny del 1968, amb 19 anys. Hi vaig treballar d’obrer en la Vega de San Francisco, Departament de Caldereria. Després de quatre anys vaig tornar a la casa pairal on m’esperaven els pares i... a la Fàbrica, on em destinaren al Departament de Forns d’Acer com a garsó de colada, un treball duríssim

i perillosíssim, on uns quants anys abans havien mort uns quants operaris a causa que una cullera plena de ferro líquid va vessar tot el seu contingut damunt dels seus caps... fins que vaig aprovar unes oposicions de tècnic. Aquest moment fou decisiu per a continuar amb els estudis que havia començat feia anys i me’ls havia deixat. Així, que la reconversió em va agafar enmig del quefer universitari, i amb molts sacrificis, vaig finalitzar els estudis de la llicenciatura. I si filem més prim, en altres aspectes, com la meua aportació personal a l’empresa siderúrgica, sempre he tingut la satisfacció de dir que entre mon pare, l’avi i jo gairebé vam arribar als 100 anys de relació laboral amb la fàbrica integral. 2. La cronologia de les lluites obreres.- La història del moviment obrer portsaguntí no pot entendre’s sense tenir present dos elements. D’una banda, les connotacions emocionals i simbòliques que envolten la siderúrgica saguntina, perquè treballar en els Alts Forns del Port de Sagunt era tot el contrari que treballar a Sagunt. Hi havia una espècie de dicotomia contrària entre els termes acer-camp. Per altra banda, al Port, trobem el fet que una fàbrica siderúrgica promoguda per capitalistes bascos durant el 1917, s’havia convertit en un univers tancat, autosuficient, orgullós i desafiant, a l’estil de les factory-town angleses, on l’espai industrial i l’hàbitat humà s’entrecreuen i confonen. Com les ciutats de Julius Verne, en altres temps pobles agrícoles, que es convertiren en ciutats del ferro i l’acer, on els carrers eixien de la factoria i els portaven a ella, on la vida de la

població estava pautada per les sirenes dels torns de fàbrica i, en realitat, d’aquesta manera ha sigut el nostre cas i la nostra història. I tant és així, que a mesura que els capitalistes van invertint en noves instal·lacions, el poble va augmentant en habitants: 513 en 1910; en la inauguració de l’Alt Forn, 9.184 habitants i 3.000 obrers; en la dècada dels 50, en ampliar-se nous departaments, la població arribarà a 23.625 i més de 5.000 obrers, etc. Si calculem una mitjana de quatre persones per casa, significa que la major part de la població depenia dels AHV1. Arran la dècada dels 60, la situació anirà canviant per la proliferació d’empreses, com el Ferroland o Biensa, encara que tant d’una manera o altra, estaven fortament relacionades i eren interdependents des del punt de vista de capitalització. Han estat diverses les lluites obreres al llarg del funcionament de la Siderúrgica durant 67 anys, la qual cosa ha significat una certa conquesta social arran la decisió per part de l’empresa d’implantar l’Organización Científica del Trabajo (OCT) el 1958, que va substituir el tradicional mètode de tasques a preu fet pel control cronometrat i el treball a incentiu del sistema Bedaux. Abans, però, ja hi va haver llargues lluites en la Siderúrgica, les quals desembocaren en vagues al llarg dels anys 30 i que van acabar amb diversos acomiadaments d’obrers a causa de les crisis socials i econòmiques. La que va tenir més ressò va ser la de l’any 1933, la qual va arribar a ser discutida en les Corts, en concret els dies 18 i 19 d’octubre d’aquell any.

1. REIG ARMERO, Ramiro (1999) Recuérdalo tú y cuéntáselo a otros. Las relaciones laborales en Altos Hornos de Sagunto. En Reconversión y Revolución. Industrialización y Patrimonio en el Puerto de Sagunto. P. 47. Edita Universitat de València.

En realitat, la CSM feia alguns anys que estava en crisi, perquè progressivament s’anaven tancant seccions de la fàbrica i també reduint els dies treballats per setmana. Una situació sense esperança que finalitzà amb l’anunci de tancament definitiu el 22 de juliol d’aquell any, la qual cosa va suposar un fort cop per als treballadors i les seues famílies, un fet que suposava la desaparició del Port de Sagunt del mapa. Urgentment s’organitzaren comissions d’obrers, regidors i diputats. Mentrestant, el govern d’Azaña nomenà una comissió interministerial per a estudiar el problema, però la crisi política perllongà la solució y, per tant, l’angoixa de tots els que esperaven una decisió al respecte. La conjuntura política s’hi creuà en el camí del problema i condicionà la resolució final, la qual va ser fruit d’una mobilització general davant el que segurament pogués haver sigut la primera mort, cronològicament parlant, de tot un poble2.

A conseqüència de l’ús del mètode de mesura del treball que hem esmentat, l’empresa va patir algunes vagues, com la de desembre del 1963 o la de setembre del 1964, però especialment la gran vaga del 1965 amb motiu de la negociació del Conveni durant uns quants dies intermitents del mes d’abril. El més gros esdevingué durant el mes de maig, perquè l’atur durà 10 dies, contraatacant l’empresa amb acomiadaments, i finalment, readmetent els treballadors que havia fet fora. El desafiament de la vaga demostrà una certa capacitat d’organització per part dels treballadors, col·locant-los a l’avantguarda del moviment obrer valencià. Malgrat això, alguns dels seus líders van ser detinguts durant 1968, a causa de participar en les reunions fundacionals de CC.OO.

El penúltim combat de lluita obrera va ser protagonitzat pels treballadors de la IV Planta, la qual engegà la seua producció del tren de bandes en fred amb el canvi de denominació social: els Altos Hornos del Mediterráneo. Anys abans ja havia començat la polèmica sobre el futur de la veïna fàbrica integral, de la qual la US Steel americana n’adquirí el 25% del capital el 1966. Per altra banda, anys abans, hi haurà una sèrie de fets que tallaren la bona marxa social, com era l’ingrés a la fàbrica dels aprenents que finalitzaven els estudis... i ara, la vella factoria, ja no els admet. A més a més, hi havia una certa esperança d’iniciació de noves instal·lacions, però mai no se’n van dur al terme que s’esperava. L’única alegria d’aquesta època fou la declaració d’instal·lació de l’anomenada IV Planta, un macroprojecte amb molts dubtes, perquè devia competir amb altres plantes siderúrgiques del Mediterrani: la francesa Fos i la italiana Tarento. A causa de la crisi mundial, tant AHV, com AHM de Sagunt, van passar el 1979 a l’empresa pública (INI) i es va abandonar tot el projecte. Arran aquests esdeveniments, els treballadors van assumir la responsabilitat de defensar no sols els seus treballs sinó que observaren que darrere hi havia una responsabilitat major: la supervivència d’un poble. I açò és el que van fer, una llarga lluita que va ser combinada amb difícils negociacions en els despatxos. 3.

I... va esclatar la guerra.- El 29 d’agost del 1980 el Consell de Ministres va aprovar el Programa de Saneamiento y Reconversión de la Industria Siderúrgica Integral Española, el qual propugnava

2. HERNÁNDEZ ALEPUZ, Miguel i PLANAS NAVARRO, Inés (1992) Sesiones de la Diputación Permanente de las Cortes sobre la crisis de la CSM (1933). BRAÇAL, Revista del Centre d’Estudis, nº 5, pp. 99-129. Edita Centre d’Estudis. Sagunt.

un repartiment de càrregues entre tots els agents implicats: empreses, treballadors, creditors i Administració, i fixava tres objectius generals que haurien d’estar a l’abast el 1982. El primer, el sanejament financer, el segon, reduir el cost de personal i el tercer, l’adopció de mesures a fi d’aconseguir millores tecnològiques i obtenir així productes de millor qualitat. Les negociacions entre tots els afectats del territori espanyol, Ministeri, empreses i sindicats començaren ben aviat el novembre de 1980. Els excedents eren de 5.800 treballadors, dels quals, 700 n’eren dels AHM, els quals s’eliminarien de forma no traumàtica mitjançant jubilacions, baixes voluntàries i vegetatives. A canvi, els sindicats havien aconseguit arrencar al Govern el compromís de realitzar inversions per un import de 130.000 milions de pessetes per a la construcció d’un TBC, dues noves aceries, colades contínues i instal·lacions acabadores, amb la qual cosa consideraven que quedaria garantit el futur de la resta dels llocs de treball. A Sagunt li va correspondre una colada contínua, que engegà la

seua producció de manera absurda l’agost del 1983, poc més d’un any abans de deixar de produir ferro colat els alts forns. El problema de tot fou la no instal·lació d’un TBC al costat del complex de la IV Planta, perquè aquest hagués pogut ajudar a millorar l’estructura productiva dels AHM, i també, perquè sense eixa nova instal·lació, els departaments de capçalera estaven condemnats al tancament, restant sols en funcionament el Tren de Laminació en Fred, el qual seria proveït amb bobines comprades a altres empreses. I tot això, considerant la proximitat de les plantes automobilístiques de Ford (Almussafes), Seat (Barcelona) i General Motors (Saragossa); de fet, el consum de bobina laminada en fred d’Espanya, estava concentrat en un radi de 400 quilòmetres al voltant de Sagunt, a la qual cosa se sumava la seua bona localització per a exportar als països mediterranis. Amb tot i això hem d’afegir l’informe favorable de Kawasaki, però hi va haver una gran oposició dels polítics bascos i asturians, malgrat la idea central de l’informe que era “la necesidad de una acería integral moderna a la orilla del mar como las de Dunkerke, Fos o Taranto si la siderurgia integral española deseaba

competir en el futuro mercado internacional”, i Sagunt, la nostra fàbrica, era l’única que tenia un vertader port de mar, perquè les altres estaven ubicades terra endins, en ports de ries.

100

El corol·lari de tota la història, malgrat tenir Sagunt tota la raó, tant econòmica com estratègica, de continuar i millorar la fàbrica integral con noves instal·lacions, fou el dir un adéu definitiu a la vella fàbrica de Sota, i la futura inversió restava reduïda a millorar la fase d’acabat de la laminació en fred amb línies d’electrozincat i recuit continu, amb l’objectiu de reforçar l’especialització en la producció de xapa freda per a automòbils, perquè disposava del “mejor tren de chapa fría perfectamente situado, tanto por instalaciones como por ubicación geográfica con respecto a los productores” 3. El que ens hi manca del tancament de la fàbrica integral, que és part de la nostra història, són els aspectes socials, els obrers, les famílies, el poble, en definitiva, la part més dolorosa de tot el procés, el qual comença arran les eleccions generals del 28 d’octubre quan els espanyols van donar el seu suport al PSOE de Felipe González, el qual va signar definitivament el seu tancament. El Govern Socialista va nomenar president dels AHM i Ensidesa José María Lucía perquè servira de tapaforats amb allò que arribava via Marid. I, efectivament, així succeí, perquè al cap de quatre mesos de pujar al poder els socialistes, el senyor Lucía ordenà el 4 de febrer del 1983, el tancament del forn alt número dos. La immediata mobilització

obrera determinà que el Ministre d’Indústria, Carlos Solchaga, deixés en suspens l’ordre quan es portara endavant la reestructuració del sector siderúrgic espanyol. Després, cronològicament, succeïren molts esdeveniments4:

1983 • •

• • • •

• • • • • •

Reunions amb el Conseller d’Indústria, Segundo Bru (8 de febrer). Primeres vagues generals de 24 hores (10, 16 i 28 de febrer, 14, 15, 22, 27 i 30 de juny, 5 i 14 de juliol, 3 i 25 de novembre, 20, 27 i 29 de desembre). Viatges a Madrid (24 de febrer, 14 i 27 de juny, 3 de novembre). Tancaments de 24 hores dins de la fàbrica (26 de febrer) i en els locals del Consell (29 de juny). Manifestacions de dones a Madrid (28 d’abril). Els recordats fets del cine Oma amb el míting del President Lerma i la “benvinguda” que va rebre per part dels treballadors (6 de maig). Tall de carreteres (22 de juny). Aprovació de la recollida de signatures (26 de juny). S’engega i es lamina, després de la prohibició, el Tren 28’’ (19 de setembre) Acomiaden 80 treballadors del Tren 28’’ per incompliment (21 de setembre). Manifestació a València (18 d’octubre, 25 de novembre). Comunicat del ministre Solchaga anunciant el

3. SÁEZ GRARCÍA, Miguel Ángel i DÍAZ MORLÁN, Pablo (2009). El puerto del acero. Historia de la siderúrgica de Sagunto (19001984) Cap. IV p. 169-221. Marcial-Pons Historia-Ayuntamiento de Sagunto. Madrid. 4. La cronologia que segueix està treta del llibre de MOLINER BERNABEU, Enrique (2002). Sagunto 1983. El año más largo. Pp. 24-48. Ed. Ajuntament de Sagunt.

•

principi de l’expedient de regulació d’ocupació, la qual cosa comporta la paralització del forn alt nº 2 (15 de desembre). Un obrer ferit de bala quan es talla l’autopista A-7. De vesprada, els obrers incendien tres cotxes de la policia davant de la comissaria (27 desembre).

• • •

1984 •

•

• •

•

Reunió de Joan Lerma amb el President Felipe González. Paraules del President: “no se cerrará AHM hasta que no estén los puestos alternativos” (10 de gener). Dues hores d’aturada per torn responent a la convocatòria en l’àmbit de les tres empreses del sector: Ensidesa, AHV i AHM (13 de gener) Solchaga anuncia sorprenentment durant una reunió amb Segundo Bru que l’expedient serà aplicat pròximament (18 de gener) Dimissió de l’alcalde José García Felipe i diversos regidors. Només queden per a dirigir l’Ajuntament, els quatre regidors del PCPV i els tres del PSOE (27 de gener). Gran assemblea en el camp de futbol (30 de gener). Vaga general, i de vesprada manifestació a València amb el suport d’empreses valencianes com Macosa, UN de Levante i Elcano (2 de febrer). 17ª vaga general i viatge a Madrid. Enfrontaments amb la policia i 14 ferits per trets de bales de goma (9 de febrer). 18ª vaga general per la intervenció de la policia a Madrid. Tall de la N-340 al seu pas per Sagunt i del ferrocarril durant 20 minuts (10 de febrer). Viatge a Madrid de més de 1000 dones per a entrevistar-se amb el Defensor del Poble Joaquín Ruiz Giménez (14 de febrer). Fills de treballadors tallen la N-340 i la A-7 sense

•

• •

• • •

incidents (17 de febrer). L’empresa ordena la paralització del alt forn 2 i els treballadors es neguen (20 de febrer). Comencen a repartir cartes de jubilacions a 155 treballadors majors de 59 anys (27 de febrer). La direcció dóna ordre de parar el Tren Blooming i posar el departament de Forns d’Acer a dos torns. Més de 1000 dones es concentren en el Consell (1 de març). S’envien cartes de trasllat del lloc de treball als fixos i s’acomiada al personal eventual. Es reté en el seu despatx al cap d’assumptes socials, Ignacio Beristain (2 de març). 19ª vaga general. Manifestació a València. De vesprada, tancament en l’Ajuntament de Sagunt i vaga de fam fins al dia 16 (6 de març). Nova ordre del President dels AHM i Ensidesa, Sr. Lucía, de parar definitivament el forn alt 2, el Tren Blooming i els forns de fosa. Els departaments de Forns d’Acer i Sintering aniran a dos torns (20 de març). Assemblea general a dintre de la fàbrica, davant la sorpresa del Port (21 de març). S’envien més de 200 cartes d’acomiadament. Segona assemblea a dintre de la fàbrica. S’acorda posar el forn alt 2 en “banking”, és a dir, amb càrregues blanques, sense produir. Votacions amb molts problemes, perquè el Comité ha canviat radicalment les seues propostes (23 de març). El president, Sr. Lucía, confirma l’ingrés dels acomiadats (27 de març). L’INI destitueix el Sr. Lucía del seu càrrec, al·legant que ha sigut “moll” (28 de març). Tercera assemblea dins de la fàbrica. Segons Felipe González el tancament de la capçalera no és negociable: l’1 d’octubre es tancarà tot, perquè el govern posarà els mitjans (31 de març).

101

•

102

• • • •

Signatura a Madrid d’un preacord entre l’INI, la Direcció de l’Empresa, el Comité i els sindicats, el qual deu ser ratificat pels treballadors del AHM (4 abril). Quarta assemblea a l’interior de la fàbrica. El Comité presenta el preacord als treballadors, i amb alguns desacords, s’aprova fer un referèndum per a decidir o no l’acceptació (5 d’abril). S’organitza el referèndum, el qual és boicotejat per un grup de treballadors procedents de la IV Planta. Es destrueixen algunes urnes (6 d’abril). Cinquena assemblea dins de la fàbrica. El Comité informa dels successos del dia 6 i els treballadors decideixen que els treballadors eventuals no poden votar (9 d’abril). Es torna a organitzar el referèndum en una jornada sense problemes, amb el següent resultat: Vots que accepten el preacord: 2.157. Vots que no accepten el preacord: 1033. Vots en blanc: 92. Nuls: 12.

Açò suposava el tancament de totes les instal·lacions de la Fàbrica Integral l’1 d’octubre del 1984; en total, 67 anys i 34 dies, després de la signatura del projecte siderúrgic del 1917. ADDENDA.- Aquest mateix any 1984, l’endemà de la festa fallera de sant Josep, amb la cendra de les falles encara en els carrers, el periòdic madrileny “El País” apuntava: Este año, pese a la crisis, la presencia de turistas no se ha visto mermada y muchos han sido los que han aprovechado el largo fin de semana, con el lunes de San José. La fiesta, además de algunos chaparrones, no ha tenido otro nubarrón que el de Sagunto, donde, a causa de los anunciados despidos en Altos Hornos del Mediterráneo, fue reducido el número de fallas y se han

suspendido los programas festivos. El País, 20 de març del 1984. I el 6 d’octubre del mateix any, el diari esmentat comunicava que la Direcció dels AHM ordenà a les 13’50 l’inici dels treballs pel tancament definitiu de les instal·lacions de la capçalera de la siderúrgica. Les instruccions van ser cursades mentre la representació del Comité d’Empresa, que havia negociat infructuosament el dijous a Madrid l’última possibilitat per a una solució pacífica sobre l’aplicació dels acords d’abril, viatjava cap a Sagunt. En definitiva, la decisió de l’empresa va ser conseqüència de la resolució de la Dirección General de Empleo que era favorable a l’expedient de regulació per als treballadors de la factoria que resultaven excedents. La suspensió de contractes afectà 1.794 operaris dels 3.613 de la plantilla, els quals passarien a integrar-se en el Fondo de Promoción de Empleo. Els excedents serien determinats per raons d’antiguitat entre els 23 grups de categories que hi havia en aquell moment. El text, d’obligat compliment, no incloïa la solució prevista per als treballadors d’entre 52 i 54 anys (els intocables), per als quals l’empresa proposava mantenir-los en plantilla fins als 55 anys, data que passarien al fons per a, posteriorment, acollir-se a la jubilació anticipada. En tota aquesta complexa història hi van haver greus desacords entre empresa i treballadors. Per una banda, el tancament de les instal·lacions afectà el forn alt 3 – únic en funcionament en aquells moments -, Forns d’Acer, Fàbrica d’Oxigen, Bateria de coc i les instal·lacions de la Colada Contínua i Síntering. Per altra banda, els treballadors de la IV Planta (TBF), continuaven en actiu, malgrat ser en una majoria més moderns i en número de 1.819, un número superior

en 64 als 1775 que sol·licitava l’empresa... i seria molt llarg i donaria per a moltes pàgines la història posterior dels 14 mesos del conflicte amb vagues, manifestacions, viatges a Madrid, negativa continuada de les ordres de tancament, talls de carreteres, intents d’agressió a directius de l’empresa i polítics, etc, així com la problemàtica d’ocupació dels llocs de treball del TBF per part dels treballadors més antics de l’antiga factoria, com a conseqüència de l’acord entre l’empresa i els representants dels treballadors, fet que afectà els més joves... però açò formaria part d’una altra història. Dos anys més tard (1986) també es paralitzaven les mines d’Ojos Negros. Com que Sagunt no necessitava el mineral, s’exportava només a Ensidesa, empresa que reduí el consum en un 80%... i no va tenir més remei que tancar. Així fou com desaparegué tot l’imperi dels cosins Sota i Aznar, després de 86 anys. Avui només ens resten les empreses hereves de l’antiga factoria, ubicades en els terrenys de la IV Planta, les quals tenen nous inversors de diverses nacionalitats, a més de les instal·lacions del port marítim, en el qual s’han realitzat fortes inversions mitjançant la seua pertinença a l’Autoritat Portuària de València. Els terrenys de l’antiga factoria estan ocupats per un polígon industrial, on a hores d’ara s’han instal·lat moltes empreses, unes de nova creació i d’altres que abans estaven ubicades dintre del nucli urbà i que han preferit desenvolupar la seua activitat en un lloc més adient per motius de soroll, ecologia i concentració industrial. No podem deixar d’esmentar altres aspectes que poden donar peu a futures activitats si l’administració i els polítics es posen d’acord, com són la finalització i adequació de la Via Verda Ojos NegrosPort de Sagunt, així com la rehabilitació de la Ciutat-

jardí o Gerència, Casino, Economat i l’engegament del futur arxiu minerosiderúrgic. Finalment, voldríem esmentar la pregunta que s’han fet, de vegades, alguns dels nostres conciutadans: Què fou de Sagunt? Com es va solucionar tot aquell conflicte després de la traumàtica i primera Reconversió Industrial de la jove democràcia espanyola? Podríem dir que el Port de Sagunt encara és viu, no ha mort, malgrat alguns malastrucs. El tancament provocà un canvi històric en els mitjans de producció: s’abandonà un sistema de caràcter paternalista i s’apostà per una indústria competitiva i diversificada. Avui, podem dir que la nostra població encara conserva les arrels, l’ADN dels avantpassats que arribaren a aquestes terres disposats a deixar darrere les misèries dels pobles d’origen. La mostra és que a poc a poc ha anat recobrant l’empenta, la força necessària per a oblidar el maltractament social que patí, i avui és una societat transformada que ja no té a l’empresa siderúrgica que resta (Arcelor Mittal) com a eix vertebrador de tot el poble. Avui és una societat diversificada, tant professionalment com socialment i que té altres horitzons, diferents de la factory town esmentada.

Josep Dionís

103

1985 la dona a través del temps Autora: Àngels 104 Els braços, pesats, cauen a ambdós costats del cos. Se n’extingeix el moviment als pocs segons, pel pes, per la lassitud. La paràlisi. Llavors jo m’inclino sobre ell i fixo els meus ulls en els seus, de pupil·les amples i fosques, vàcues. Els fixo i ell no ho fa i jo l’agafo per la barbeta i atanso el cap a pocs centímetres del seu i el miro, fixament, fondament, el miro tot contenint-me de plorar, fixo i tracto d’ancorar-me a alguna cosa, si és que n’hi ha, allà, al reialme de les retines abstretes de la llum, per si de cas, per si la vida decidís, per si alguna cosa, per si ‘allò’ torna enrere i a mi em torna el Fill, per si ‘allò’ que carrega es mou i se’n va i de sobte ell es desperta i ‘allò’, que no vull dir-ne el nom, abandona el cos del meu Fill, em diu Mare i em toca i em diu que tinc les mans petites com les seves, tan glaçades que ni tan sols entre les meves cobren vida. Li dic Fill i ell no

em diu Mare. Ell no diu perquè és des del néixer que ja li venia escrit això de no poder dir, que havia d’estar fet de silencis buits. No ho voldria pensar, però penso en les mans, glaçades, que no em reconeixen. La meva insistència en les mans, tendres, fredes, i la cicatriu que travessa el meu ventre i que remet a aquella que tinc a l’úter i que li trenca les capes. I llavors, dic jo, què hagués passat si, què hagués sigut de nosaltres, Pare, de tu i de mi, si estiguéssim sols, ara, què hagués sigut del meu ventre si no l’haguéssim fet néixer perquè aquesta cicatriu significa que ell havia de ser silenci, buit que em repta cada dia i que jo m’he d’empassar perquè em crema dintre, molt fondo, molt fort. Què hagués sigut, en lloc d’aquests ulls, d’aquestes mans que cauen si les deixem anar i que no sabran mai del tacte de l’amor.

Fer-se cada dia les mateixes preguntes. Tractar d’assimilar la realitat i de veure-la com a conseqüència de l’atzar. Que els cromosomes fan de les seves i a algú li toca en algun moment i ja està bé així. Implacable. Fer-se totes aquestes preguntes i sentir-lo carn de la teva carn, ésser desvalgut, ésser viu. Llavors, què? L’espècie o l’egoisme? Anar amb la natura, que no li hagués donat cap oportunitat o, en canvi, tenir-lo aquí, tota una vida, fins que les secrecions bronquials li provoquin una pneumònia irresoluble? No hauria una mare de cremar-se així, no hauria de fer-se cap ni una d’aquestes preguntes. Una llei d’homes, una llei per a dones. Sobre les dones. Aquesta de 2014, de l’any del Fill, encara més restrictiva que la del 1985, diuen els mitjans. I ara, i el Fill, que no diu? I el Fill, que mai no mirarà els ulls dels qui l’han fet néixer? El fill buit, el fill autòmat, el fill raquidi d’espasmes musculars i de teràpies rehabilitadores. L’ànsia per la seva veu em té aquí, dempeus contra ell, invàlida encara més que els seus ulls. Com si alguna cosa de dintre meu pogués activar-lo, sacsar-lo, com si fos ell qui no vol. I si no estiguéssim fent açò, ara? I si mai hagués tingut jo l’úter ple d’ell? I si ho haguéssim pogut deixar estar en el moment del diagnòstic? Penjar-me amb tota la sang fora del cos per pensar tot açò, per mirar el Fill i pensar tot açò, que allà dalt, al poder, hi ha algú que ens té retorçant-nos en aquestes coses, que ens fa mirar el Fill i deixar que pensaments intrusos ens dominin d’aquesta manera, amb el Fill davant, com si no fes mal, com si una destral de fred no ens recorregués l’espinada i no ens sentíssim brutes i fastigoses, per pensar, només per no poder deixar de fer-ho. Una llei d’homes, per a dones. Una llei que posa una signatura entre religió i cos i medicina. Ells no han vist el Fill. I el Fill de l’Altra. Ells no han vist les mans caure contra el cos, colpejar-se sense sentir, punxar-se i sagnar sense parlar. Ells no han vist. I jutgen. I fan i desfan. I ni tan

sols pregunten si el cos és teu, si aquell que naix vol una vida així, de silencis i multitud de coses esdevenint flux sense paraula. Ells no es demanen si una dona pot decidir. Ells no demanen si, en un acte egoista, ells es poden salvar de la probabilística de la natura. Ells no demanen si cal que ens fem totes aquestes preguntes i no viure, si volem que el Fill escrigui, pinti, es gronxi amb els seus. Si ens faria il·lusió veure’l diplomat i que no salivi sense remei, condemnat a la cadira. Ni tan sols si ens sentim fracassades, irracionalment, o brutes per haver de pensar davant del Fill, de nou, perquè és sempre la mateixa cosa, el mateix circuit, la mateixa contradicció. Ell no volen. Ells no senten. Ells són la llei. Ells no tenen aquest Fill i no li poden dir totes aquestes coses als ulls buits, als ulls cecs i a les mans gelades de paràlisi. Ells tenen l’úter com a feu.

105 Àngels

1986 el món endimoniat Autor: Joan Francesc Peris

106

Ja érem europeus, Per fi! Espanya, el primer de gener, i Portugal, al que no mirem mai, al Mercat Comú entrarem, Comunitat Econòmica Europea. Teníem una nova bandera.

Després de tant de franquisme entrar a la democràtica Europa la mare del parlamentarisme, ens semblava una gran cosa. Ésser del Mercat Comú era com la majoria d’edat,

Ens havien donat el nihil obstat. ¿Recordeu la taula on es va signar l’adhesió allà al Palau Real? Quins daurats, quins decorat, quant de glamur, quanta bandera! Que jove el rei, ara ja no es qui era!

Aquella jove democràcia, que ara es diu “normalitat”, passava a un estat de gràcia, amb francesos i alemanys, belgues i luxemburguesos... ens tractaríem a besos!

Que jove i guapo Felipe, avui vell i conseller d’empresa Que joves érem nosaltres, la vida passa de pressa! Tot el món ho celebrava, el que la democràcia portava

El que no ens van contar es que la nostra economia, sectors claus durant anys, una forta crisi patiria, reconversions i retalls, i el camp molt perjudicat.

Alguns d’ells no alcen en cap, i d’altres amb anticipació, ja s’havien destrossat, no cal recordar l’acció que en Sagunt va desfer la planta integral de l’acer.

¿No recordeu la campanya “Otan, de entrada NO” amb cartells per tota Espanya que semblava el PSOE dir NO, per guanyar les eleccions d’octubre del vuitanta-dos.

Molta de la indústria pesada, que donava treball estable, és valorà estar passada, de manera incontestable. En Espanya seria el turisme, la construcció i el senderisme!

Però, de entrada NO, volia dir, que ho parlarem? Que hauràs d’explicar´-m’ho? Que depén si governem? O era sols per guanyar i a la bona gent enganyar?

Però ja érem del Mercat, socis dels principals països, gaudíem de llibertats, entràvem als paradisos, ja no hi haurien fronteres, ni cap mena de barreres.

I així va ser d’endimoniat, i, al temps, d’ aclaridor, el referèndum de l’Otan, on es va descobrir del tot, que el preu de ser del Mercat no ens eixiria barat.

Però no ens digueren aleshores, que ser socis del Mercat, ens aguardava més coses, que ens hauríem de tragar, com era haver de quedar-se amb l’OTAN i les seues bases.

Els espanyols d’aquell temps, no havien vist de bon grat, que els senyors de l’UCD ens portaren al ramat que pastorejava Reagan, després Bush i ara Trump.

A l’OTAN entràrem de cop, quan després del senyor Tejero, aquell que segrestà les Corts al crit de “Todos al suelo”, Calvo Sotelo ho va aprovar i amb els ianquis ens va enrolar.

Havien cregut que Felipe, que havia dit No d’entrada, just al moment que arribe, prendria l’opció desitjada i ens trauria de l’OTAN,

107

108

Espanya ha dit que sí, contà Gabilondo de nit. Però el dimoni aquell any, encara va ser més vil, i un desastre organitzà a la nuclear de Txernòbil. Aquell accident tan greu els posà a molts la creu. Milers de persones mortes, milers de ferits ben radiats, encara ens recordem a voltes dels reactors destrossats, Aquella mortal radiació arribà a moltes nacions.

Però, es va aprofitar de la gent molt cansada de les bases militars encertant en la jugada, i una vegada President ens tornà a vendre el burret. Un referèndum convocà després d’entrar al Mercat per dir sí o no a l’OTAN, diguent que havíem d’estar, i si havien dit no d’entrada això era ja aigua passada. Felipe, gran comunicador aconseguí de nou guanyar malgrat la gran mobilització dels opositors a l’OTAN.

Més coses passaren aquell any, com l’explosió del Challenger, fou certament endimoniat, i, sobre tot, no ho oblidem, alguns d’aquells esdeveniments encara avui són ben presents.

Joan Francesc Peris

109

1987 molt de soroll i poques anous

sn Autor: Pep Alfonso 110 Al banc s’ajoca, a l’ombra de la noguera protegida del sol la Llum, la xiqueta. A la tardor, de franc, menja llavors d’anou li davallen madures pel propi pes de la dualitat sobre les mans obertes. Agraïdes, les ones corpuscle respecten la llei de la natura greu i relativa, com la vida de persones concèntriques. Com la Llum descansa observa la distància entre el nucli i el núvol d’electrons, l’Energia equidistant.

111

112

Sanduleak -69° 202 és una anou de lluny la claror nua de fulles llunyanes i seques d’arbre de maduració quàntica progenitora d’escalfors. A 168.000 anys llum de la Mare Terra, i de la plaça del Poble, al si de la Nebulosa de Taràntula al Gran Núvol de Magallanes mentre l’ombra també buida d’una galàxia nana es passeja en solitud per les rodalies del veïnat. L’autumne de la Via Làctia L’avinguda de l’atzucac silent com el so quan de l’arbre cau concèntrica la música acaronant amb els dits aguts les notes del naixement d’una supernova, de nom batejada; SN 1987.

Potser ha estat un part sense aparent dolor amb molt de soroll i bramul de llum, això sí, més llum i col·lapse que nadó nascut. És energia viatgera etèria pel buit ple de níquel i titani neutrins i pols d’estel vist un dia qualsevol un vint-i-quatre de febrer en direcció exterior cap a l’interior de la humana concavitat tan buida de matèria com l’univers tan ple de negre, d’energia. Color d’àtom i d’ulls negres com els de Gaia la blanca luminescència Dama d’albades vestida amb teixits de guirigall i transparents esperances.

Pep Alfonso

1989 ahir i avui

un camí Autora: Maria Carme Arnau 113 Aquell 1989 vàrem recórrer amb el metro les falles fins a la parada de Campanar, a penes uns metres el monument de l’Antiga de Campanar que va guanyar el primer premi de la Secció Especial. Aquell mateix any, dèsset comissions van traure el bitllet per arribar a temps a l’ofrena per estalviar-se el desplaçament de l’autocar. Ara a Sagunt, dalt del tren sota una pluja d’espurnes i el record de les hores que ja no existeixen, la vesprada m’arriba amb sorpresa. Des de la finestra puc veure els murs empedrats del castell. A l’estació, la pluja cau més forta, la vesprada s’enfosqueix. Què fer en aquest trajecte del qual conec cada pedra, cada arbre, cada casa?. Un camí per on discorre el meu pensament i em duu cap al casal, abans de pensarho. Allí on he entés que està el meu espai compartit: la creació, la música, la conversa, la heroïcitat dels

fallers i les falleres. L’instant decisiu de plasmar l’esbós, la critica audaç de la falla, la porta que obri les preguntes dels vianants que la visiten. El camí, un lloc on compartim la bellesa i el bé, l’amistat, un paisatge... Una vida entrellaçada amb les falles. Rere les cendres, s’alça de nou l’inici. I a mesura que avance sent com em confonc amb la pell de la falla i em faig antic saber. Assaborint tots i cadascun dels senyals que he trobat al llarg de la història de les falles, el cartó, els draps,la llenya, els ninots, la traca, el castell cobrint el gris dels núvols i retornant els colors del cel. Aquest trajecte on visc i vull viure confonent-me amb l’alegria de la festa o en l’acollidor so de la dolçaina i perdurant en el futur d’una mirada que es perd amb la lluminositat de la nostra falla.

1990 la reconquesta

beuter i les conquestes de valència Autor: Vicent Josep Escartí 114

No fa l’efecte que el cronista valencià Pere Antoni Beuter (1490-1554), capellà de la ciutat i professor de la Universitat de València, sentís cap simpatia per l’heroi castellà Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid. Segurament, perquè València, la societat de la València que Beuter habitava, sabia que no descendia directament de Tubal -un fantàstic net de Noé que hauria vingut a fundar ciutats- ni de la Roma pretèrita, però tampoc dels castellans del Cid. Per molt nobles i decoratius que fossen aquells avantpassats geogràficament «vinculables» als valencians de l’època de Beuter, ell sabia perfectament que la València contemporània seua -i la nostra-, tenia els seus orígens immediats en el temps de la conquesta per part de les tropes de Jaume I: els catalans, els aragonesos, i algunes altres gents que vingueren a repoblar aquestes terres, i que

fundaren i incorporaren el nou regne de València a la Corona d’Aragó, crearen el país on vivia Beuter i on encara vivim nosaltres –o una part. De fet, Beuter dedica un gruixut volum a l’època de la Conquesta i, en canvi, unes poques pàgines al Cid. I, encara, afirma: «Eren exits los chrestians aquell dia a la batalla ans de l’alba y axí, vençuda la batalla y robat tot lo camp quant pogueren portar, tingueren temps de anar-se’n fins a Set Aygües, camí de Castella, tornant-se’n allà y desamparant la ciutat. Los moros dels ravals, vent que havien vençut los chrestians y que no tornaven a la ciutat sinó que anaven devés Castella, pensaren que allò devia ser alguna maestria y per ço no gosaren acostar-se a la ciutat. Mas aprés, vent que l’endemà no tornava dengú y dels christians antichs que solien estar de primer en València nengú parexia,

115

arriscaren-se alguns a entrar a la ciutat y trobarenla buyda, que no y restava ànima viva. Y trobaren scrit en una paret del palau, en aràvic, com lo Cid era mort y que se n’anaven a Castella portant lo cos del Cid allà y acomanaven la ciutat als moros». Beuter ho diu ben clar: a València no hi quedava ningú: «no y restava ànima viva». Allò era la fi dels pocs cristians mossàrabs que potser encara habitaven a València, en temps del Cid. Després, ningú. Fins que vingueren els nous pobladors i, fins i tot, els Beuter, que provenien de l’Europa germànica o eslava.

Vicent Josep Escartí

1991 qui no corre, vola

hasta la vista, baby Autor: Llorenç Garcia 116

A Clarice la batejaren amb aquest nom perquè sa mare restà embadalida de la protagonista d’El silenci dels anyells, encarnat per una Jodie Foster que reflectí la sang freda d’una xicona de l’FBI encarant el cas d’un psicòpata antropòfag: el mític Hanníbal Lecter. El problema és que no fou una bona ocurrència, per a una dona en estat de bona esperança, visionar aquella producció. Era conscient que un film de terror no li podia crear les sensacions més desitjables per a un període de nou mesos que li exigia pau. Per tant, per prudència, havia desterrat tot fotograma que hi incloguera qualsevol ens fantàstic, tant incubat del terror tradicional (fantasmes, vampirs, licantrops, zombis...) com l’extret pel magí més contemporani (aliens, íncubs, súcubs, Freddie Krugger, Ana Obregón...).

Però amb el que no comptava era que existia un altre tipus de terror que era el psicològic. Aquest era molt més punyent perquè semblava emanat de la realitat més tangible. I és que camuflat en una realitat tan familiar, no sols campa per l’espai imaginari sinó que et pot sorprendre en doblegar el cantó, camuflat en una realitat tan familiar que es resistia a preveure’s. Amb la mateixa estupefacció, aquella futura mare es topetà amb aquella descoberta cinematogràfica que la fascinà de la mateixa manera que l’esverà fins al paroxisme. Reaccions físiques i psicològiques s’entrelligaven de manera inextricable i caòtica. A vegades la pell s’esborronava dècimes abans que la por li desequilibrar els nervis; i tot plegat aquella sensació era completament novetosa: esgarrifadora però

117 terriblement seductora. La va colpir tant que penetrà fins a les entranyes... I degué penetrar fins a l’úter. Clarice fou una xiqueta que heretà els ulls glacials de la Jodie Foster però no el seu temple. Ans al contrari, era ansiosa i poregosa. Com un pollastre esparverat, qualsevol niciesa li provocava ensurts i vivia constantment en un estat de tensió permanent, com si damunt ella penjara una espasa de Dàmocles susceptible de caure en qualsevol moment. Tant de temor insuflat en el cos era sovint aprofitat per la crueltat dels companys d’escola i Clarice esdevingué carn d’assetjament escolar. Solia tornar a casa amb la roba estripada i s’estimava més no embastar explicacions a ningú perquè se li ajuntaven la por de rebre represàlies per part dels matons de classe amb la dels retrets dels pares per no saber defendre’s. La

por la immobilitzava però era alhora el seu motor. Era la que li impedia exposar el seu criteri per vergonya i la que l’havia convertida en una màquina de traure matrícules d’honor per terror al suspens. Però, ¿era possible viure acorralada per tants fantasmes de forma indefinida? Doncs com en un guió de pel·lícula de suspens aquesta situació albirà un desenllaç. El mateix dia que Clarice bufà les díhuit candeletes del pastís, caigué en les seues mans un reportatge publicat en una revista psicològica sobre la influència que pot exercir l’estat emocional d’una mare sobre el fetus. Una bombeta en aquell moment s’enllumenà dins el seu cap de matrícules d’honor. Tot i la por que li causava, baixà els graons que menaven al soterrani on la mare tenia el seu despatx privat. Mai no havia gosat descendir perquè

aquell corredor traspuava quelcom de tenebrós. Una foscúria que conduïa a una porta que a saber què n’hi hauria quan l’obrira... Però superà la por.

118

Obrí la porta i romangué congelada quan a les retines li cediren pas la imatge d’uns pòsters que homenatjaven la pel·lícula d’El silenci dels anyells. La sensació de paura freda li relliscà per la pell i la deixà sense capacitat de resposta, ni tan sols per fugir espaventada. L’esgarrifança habitava cada cèl·lula del cos i les deixava en un estat d’immobilisme. La mirada implacable d’Anthony Hopkins amb la seua introspecció psicològica semblava aprofundir en aqueix pànic i fer sentir Clarissa encara més desprotegida. Quan, revestint-se de valor reisqué a apartar la mirada, els ulls caigueren sobre el DVD del film: El silenci dels anyells. Intentà amb totes les forces apartar la temptació de veure aquella fita cinematogràfica... Però és que el reproductor del DVD era just al costat. Semblava exigir a crit pelat: Introdueix-me el DVD. ¿Com anava a fer-ho si quasi no comptava ni amb força per agafar aire? Però, al mateix temps, ja que havia arribat fins allí...I tornà a véncer la por. Clarice observà dempeus les dues hores d’enregistrament i una inèdita calma començà a apaivagar la tensió com si d’un bàlsam es tractara. Aquells sentiments de temor, agitació, neguit, ansietat, paüra... que la producció cinematogràfica desprenia no deixaven de resultar-li familiars perquè eren els mateixos que havien imbricat la seua existència. El sentiment d’identificació no tenia parangó a res del que haguera pogut experimentar ni remotament. Per primera vegada en la seua vida ho entenia tot. I una sensació d’alliberament li diluí totes les boires tan denses que havien estat ensenyorint-se de la seua ànima fins que sentí com si s’haguera substituït per un sol radiant.

Clarice isqué assossegada del soterrani misteriós de la mare, que no resultà més que ser el santuari consagrat a El silenci dels anyells i, al seu torn, la incubadora que havia modelat el psiquisme de la filla quan aquesta encara era un fetus. Una hora després, la mare entrà a casa i es trobà amb un fet inaudit: la porta que conduïa a les escales soterrànies estava oberta. Cridà amb insistència Clarice però aquesta no responia als ecos de la crida. Sospità que potser la clau d’aquell misteri es trobaria baixant les escales atés que la porta es trobava insòlitament oberta. I així descendia cada graó mentre ensumava la flaire tan característica que la filla havia dissolt en l’ambient. Aplegà a l’entrada del seu despatx i n’observà una altra anomalia. La porta estava entreoberta. Així que n’agafà el pom, l’estirà cap a ella i s’espaventà en veure el seu santuari profanat. Els pòsters es trobaven estripats amb una delectació tan psicòpata com la d’Hannibal Lecter. Però allò més sorprenent és que les parets estaven foradades per l’impacte de bales que les havien crivellades. Una escopeta winchester jeia al terra encara emanant fum del canó. El móbil alertà la mare de l’arribada d’un whatsapp de Clarice que deia: Hasta la vista, baby. Era la frase lapidària amb què acabava Terminator 2, la mateixa pel·lícula on apareixia la winchester que utilitzava Arnold Schwarzenegger. Aquell film també s’estrenà el 1991. El soroll d’un ciclomotor irrompia amb força però anava desfent-se. Era Clarice que fugia per no tornar. Havia reemplaçat la por d’El silenci del anyells pel valor de Terminator 2.

Llorenç Garcia

1992 volar una altra vegada Autora: Conxa Guilabert

L’Abril se sentia trista, molt trista. Havia perdut la seua amiga en un incomprensible accident. Era un dia assolellat del mes de juliol, prompte arribarien les anhelades vacances d’agost. Eixe mateix matí l’Abril havia compartit taula i dinar amb uns companys del treball entre riures i projectes. Després del cafè feia calor i decidí tornar a casa i descansar. Abans de tancar els ulls feu una última mirada al mòbil. Estigué a punt de no fer-ho però la curiositat li podia més. Esta dependència s’havia convertint en un costum preocupant. Què buscava? En realitat res que no poguera esperar, comentaris amables, altres trivials, alguns dignes de ser esborrats, melodies d’aquelles que et fan ballar, trossets de poesia que acaronen l’ànima amb suavitat, imatges que t’inciten a viatjar desperta, però tot en miniatura, concentrat darrere d’una minúscula pantalla de cristall. I fou aleshores quan la veié. Una fotografia d’un cotxe, rodes en amunt, i el cos del passatger al terra, embolcallat en una manta lluenta del color de la plata . Una tragèdia propera i real s’havia colat dins d’aquella bola de vidre. Els missatges començaven a succeir-se

a un ritme trepidant. Cada segon més informació. El cotxe s’ha precipitat al buit. Ambulàncies. Bombers. No i no! Prou! L’Abril volia descansar. Deixà el mòbil a la tauleta de nit amb un regust desagradable a la boca de l’estómac i mentre tancava els ulls invocà una espontània pregaria per l’ànima d’aquell cos que descansava amagat sota la manta lluenta del color de la plata, que no es podia llevar de la ment. Als deu minuts sonà el telèfon. Impossible descansar hui. Maleït el dia que se’ls va ocórrer instal·lar un telèfon fix a escassos cinquanta centímetres del coixí. Habitualment ignorava l’insistent ring telefònic, cansada de comprovar que a eixes hores i darrere d’aquella trucada es trobava la veu d’un operador que a més de molestar el seu descans envaïa la seua més estimada intimitat. En aquella ocasió però i sense saber per què decidí respondre. A l’altra banda de l’auricular la veu d’un amic la sorprengué. La fràgil frontera que separa la tranquil·litat de la incomprensió més amarga es trobava a punt de desaparèixer . Saps el que li ha passat a la teua amiga? No. Un senyal d’alerta engegà totes i cadascuna de les neurones del cervell. No, no

119

120

ho sé. No, no vull saber-ho. El cos es trobava en tensió. No, Necessitava aire. No, ella no. La imatge encara recent a la retina prenia una nova i cruel dimensió. Un accident. No, per favor! Els bombers. No déu meu, per què? Els riures del dinar havien mudat en plors davant la proximitat de la tragèdia i els projectes havien deixat de tenir sentit. Passaven els dies i la pena i el dolor, angoixants com la calor, persistien. L’Abril intentava no pensar en ella. Encara no es trobava preparada per a dir-li adéu. De tant en tant, els records apareixen i l’Abril sentia com si li pegaren mossos al cor.

Una vesprada d’agost s’assegué en una terrassa davant la mar. A la taula d’enfront un jove la mirava amb insistència. No era una mirada de seducció, en realitat el xic podia ser son fill. Era una mirada serena que li transmetia confiança. Després d’una llarga estona, l’Abril decidí alçar-se i presentar-se . Als seus cinquanta anys la vergonya li semblava un sentiment prou inservible. Així fou com l’Abril conegué l’Àngel. Des d’eixa vesprada es trobaren cada dia al mateix lloc. L’Abril parlava i parlava i l’Àngel escoltava. Ell també havia perdut algú en un accident. Potser el dolor els havia unit. L’última vesprada del mes d’agost decidiren fer un passeig per les dunes. L’Àngel li tenia preparat un regal

d’acomiadament ben especial. L’Abril desconeixia que l’Àngel tenia un do, que podia volar. Ho havia fet una altra vegada i ara havia decidit volar de nou i així ajudar-la a trobar la calma que necessitava.

-No puc viatjar més enllà del meu naixement.

El cel canvia de color, era el senyal. -Confies en mi? -Sí. -Aleshores no tingues por.

-Què vas demanar Àngel? -No ho recorde, era molt menut. -I què demanaries ara Àngel? -Que s’acabaren els accidents. -Em deixes bufar amb tu?

L’Àngel l’agafà de la mà. L’Abril se sentia tranquil·la. Un vent càlid i suau els impulsava cap a una altra dimensió. Les agulles del rellotge començaren a marcar el compte enrere. Viatjaven cap al passat. Eren al 2017. L’Abril es disposava a reviure, sense saber-ho, els instants que havia compartit amb la seua amiga. De sobte estaven les dos prenent cafè mentre parlaven de la vida i de la mort . L’Abril sentí quant l’estimava! I aquell diumenge de pluja passejant per la muntanya sense paraigua. Les abraçades immenses quan portaven temps sense veure’s. Les converses per telèfon. Els dies de camp. Les celebracions familiars. Els sopars a casa. Les confidències a la terrassa. L’escapada a les cabanyes del riu. El naixement de les filles. I de sobte l’Abril sentí com descendien , era l’any 1992, l’any de les Olimpíades de Barcelona, l’any de l’Exposició de Sevilla, l’any que semblava que tot era possible, l’any que les dos havien trobat casualment i a la vegada l’amor definitiu. -Per què ens aturem Àngel? -Ara ho entendràs. Baixaren i es trobaren davant d’una escena familiar. Era l’aniversari de l’Àngel, el seu primer aniversari.

El pare i la mare li demanaven que pensara un desig abans de bufar.

I els dos bufaren alhora. S’agafaren de la mà i, serens, volaren de tornada cap a la platja, cap al futur, on tal vegada algun dia el desig de l’Abril i de l’Àngel es fera realitat.

Conxa Guilabert

121

1993 els que manen

les dotze mil trampes Autora: Maria Rosa Sabater 122

Una vegada hi havia un territori excepcional que abastava extenses terres de muntanya, tot ell envoltat d’espais naturals encara verges. Allí vivien els indis apatxes. Es caracteritzaven pels seus cabells llargs i negres. La pell, de color roja. És per això que els deien “pell roges”. Practicaven la caça i la pesca. Eren persones amables i respectuoses, sempre disposades a ajudar els veïns, els amics i la família. Al capvespre feien danses i cants melodiosos a la vora del foc i fumaven la pipa de la pau. Aquestes terres, guarnides de béns de gran valor, foren cobejades pels “homes blancs”, Tothora àvids d’autoritat. De fet, no dubtaren en iniciar espantoses guerres per tal d’apoderar-se del poder. Dit això, un dia, un home blanc anomenat Tempesta Blava, els hi va tendir una emboscada i aconseguí enderrocar el Cap de la tribu Major: l’indi Llamp Roig.

Així fou com Tempesta Blava i els seus grups més conservadors, s’instal·laren als poblats i imposaren una manera de governar absoluta i inflexible. Al principi, els apatxes els obeïren, atrets per les glorioses i eternes promeses que els brindaven a cada moment. D’aquesta manera, els homes blancs seguiren la seua pròpia estratègia i començaren a elaborar plans i lleis nous amb la finalitat de crear un estat autoritari. Resulta que el cap Tempesta Blava, era un home lleig però saberut i murri; destructiu, capaç d’emmascarar les mentides més impertinent d’una aparença d’autèntica veritat. Lentament i sense aturar-se, promulgaren prohibicions i reformes que atacaven, directament, l’Estat de Benestar dels indis, essent així que, les conseqüències no tardaren en arribar.

123

La presència de la corrupció esdevingué quotidiana en tots els àmbits de la política. El treball, precari. Els indis, explotats. L’ambient de silencis per la por a una detenció,—no podien reunir-se—, es colava per les seues cases. Unes cases còniques, fetes de teulades, que acabaren perdent.

La moguda esdevingué tan intensa, que acabaren pel terra emborratxats. A la impensada, el sentinella abandonà Raig Roig a la seua sort,—afortunadament—, i davallà cap a les planes per sumar-se a la festa. A ell també se li pertorbà l’ànim,—massa cassalles—.

Alguns indis es suïcidaren. Altres pegaren a fugir amb l’esperança de millorar les seues condicions de vida.

Així les coses, Raig Roig s’encaminà cap al lloc on es trobaven els seus éssers estimats. Arribà a les reserves i les franquejà sense cap dificultat.

Travessaren, a peu, un desert ple de perills on cada dia s’havien d’enfrontar amb la mort. Passaven els dies…, El dolor i la desolació creixia i s’allargava, talment ombres negres sobre les flors de l’ametller.

Els indis reberen el cabdill envigorits malgrat l’esgotament. L’orgull aflorava mentre el conhort s’establia al seu ànim. Raig Roig els parlà sense pressa, suaument, amb aquella llengua harmònica que tan bé coneixien i mai no havien oblidat. El dirigen els alliberà i els esperonà a la rebel·lió.

124

Els aborígens que restaren al seu país foren empresonats i tancats a les reserves. Subsistien privats dels drets fonamentals, mancats de totalitat, destinats al buit, com el forat que s’estén al teixit en caure-hi una espurna. S’esllanguien. Només calia posar-los un morrió a la boca per acabar d’adobar-ho. Mentrestant, Llamp Roig havia estat arrestat i conduït més enllà dels límits de les ranxeres perquè als homes blancs els convenia mantindre’l aïllat de la resta. Un soldat el custodiava de sol a sol. Una nit, Tempesta Blava organitzà una festa de disbauxa per celebrar el triomf. A més a més, disposaven de molta riquesa perquè havien saquejat totes les propietats i coses de valor dels indis.

-Hem de recuperar la dignitat i acabar amb aquest seguit de penes. Reorganitzar-nos i fer fora l’home blanc. No podem seguir suportant les retallades socials, educatives i sanitàries. Tenim dret a decidir i fabricar la vida que somiem per al nostre poble. De repent, un soroll fort de tempesta va rompre la quietud.Raigs lluminosos i de tots els colors, es barrejaren i descendiren produint resplendors amb un gran esclat. Llavors, tots els mals dels apatxes guariren. A l’altra banda del prat, el raig desterrava l’home blanc a l’abisme.

Maria Rosa Sabater

1994 quan tocarà la campana per a valència? Autora: Pura Peris 125 Era primavera. L’estiu trucava a la porta, semblava que res havia canviat, per això malgrat que els començava a arribar des del bosc cadències premonitòries entrellaçades a un vent que, tot i que acariciava suau les seves terres el seu alè presagiava tornados, els caps dels clans dominants van seguir sense atendre el cant de la Sibil·la. Aviat ho lamentarien, tan sols amb el pas de dos primaveres, ja que amb la seua sordesa —s’havien cregut tocats pels déus, gairebé immortals— van condemnar als habitants d’aquell lloc a una pudenta foscor, i van permetre que la podridura que corre les carns impregnés una terra prenyada d’un futur que va morir en les seues entranyes. I així va ocórrer, la següent primavera la Sibil·la va alçar la seua veu amb més vigor, esperant que aquests éssers giressin la mirada a l’horitzó que,

incendiari s’acostava inexorable. Però res va canviar. La terra estava sent maltractada, desatesa i el vent es va refermar amb virulència. L’estiu va arribar arrasant-ho tot al seu pas. Un foc devastador va recórrer milers i milers d’hectàrees, de nord a sud, saquejant cases, entapissant de negre els pròxims anys, convertint en cendres els boscos i camps, aniquilant esperances i vides. L’inframón teixia la seua estada en les seues terres mentre els caps governants, absorts al que esdevenia al seu voltant, seguien polint les seues plomes. El paisatge esgarrifós en què va quedar convertit el país, va semblar produir un lleu despertar en l’ensopiment dels governants, que es van afanyar a elaborar promeses que, en no ser complertes, no van aconseguir cicatritzar i restablir l’harmonia

126

necessària. Molts anys després el foc hi continuava consumint la vida. Quan va brostar de nou la primavera, els caps governants es van aclamar la Sibil·la, però era massa tard. Corbs, rates i altres feristeles havien infectat les entranyes de la terra, havien escampat les seues llavors sobre el dolor i la cendra, havien fet arrels i per curar tan profunda ferida caldria molt de temps i una única voluntat que com un huracà arrenqués d’arrel tanta metzina establerta. 1994 any negre, desolador, terrible, al que li van seguir molts més .... vint-i-tres primaveres després, segueix alçant-se al bosc el cant de la Sibil·la, i ningú

no sembla escoltar-la; segueix arribant l’estiu amb el seu foc devorant la terra, segueixen les feristeles campant al seu aire; segueix l’esperança i la vida sent moneda de bescanvi. Haurem de forjar l’huracà, la veu unida, la voluntat fèrria de treballar per i per a la nostra terra, eixe serà el batall que farà sonar la campana per a València.

Pura Peris (l’Eliana, Camp de Túria, País Valencià)

1996 lladregots de guant blanc

el guant blanc de miquel Autor: Miquel Alacant 127 Quan Miquel es va posar l’enorme guant blanc, per un moment va tindre dubtes sobre la viabilitat del robatori. El soroll dels walkie talkies, que omplia el gris vestidor on es trobava, el va fer tornar al moment. El seu company el reclamava nerviós per l’aparell, havia de centrar-se novament en el pla establert, i li va mentir en dir-li que estava ja de camí. El quart aniversari de la inauguració del parc ja no li semblava tan bona idea però no podia deixar que els dubtes d’última hora li afectaren més de forma que acabaren tots malament. Amb semblant seriós es va posar la gegant màscara somrient del ratolí Mickey i va eixir de l’habitació amagant la pistola entre la roba de la disfressa. El sol del magnífic dia de juny que feia el va enlluernar un segon abans de barrejar-se amb la multitud.

‘Macarena’ sonava a tot volum i havia d’esquivar la gent que somreia mentre cantava la lletra o ballava la senzilla coreografia que tan popular s’estava fent. Des que eixia del vestidor fins aplegar al castell de la Bella Dorment tenia set minuts per complir el pla. Ara bé, si és cert que havien calculat que podia aplegar en la mitat de temps sense haver de córrer, menejar-se entre tot l’aldarull implicaria prou més de l’estimat. La solució la va voler veure al carret elèctric de transport que un company havia deixat parat al costat d’una de les botigues del carrer Major. No era el més adient perquè les normes prohibien que els intèrprets pujaren amb les disfresses a ells i això cridaria l’atenció dels vigilants però va voler pensar que era millor que no pas arribar tard.

128

Se’n va pujar sense voler pensar-s’ho més i va enfilar camí cap l’horitzó presidit per l’imponent castell. Al walkie talkie va tornar a escoltar la veu de Joan i el va intentar calmar assegurant-li que es trobava molt més a prop del que realment estava. Així que va accelerar i va deixar d’alçar tant la mà per anar saludant al nombrós públic que passejava per l’avinguda. Que sonara ‘Wannabe’ a la pròpia ràdio del carret el va irritar més encara, li havia pres particular mania al tema de les angleses que embogia a gran part dels xiquets que visitaven el parc. Prompte, si tot anava com calia, ho deixaria tot enrere. La sort li eixia de cara perquè l’accés cap al castell s’aclaria molt més del que en principi havia imaginat. La pistola que duia a la butxaca li cremava. Desitjava no haver de gastar-la i que en arribar Joan ho tinguera tot controlat. Així, va baixar d’un bot del carret, content d’anar en hora. A la cambra cuirassada que amagava la torre més alta els ànims eren altres. Joan es mirava la sang que embrutava els enormes guants blancs que portava. Al terra es trobava el cos inert de Yuri, el vigilant que els havia revelat la clau per accedir. El robatori que plantejaven com un dit i fet, tan senzill com podia haver sigut a un còmic havia pres literalment un altre color. Ara era a Joan a qui el walkie talkie li va interrompre els pensaments, Miquel estava a les cavallerisses i pujaria en un moment. Sense tindre clar què fer es va treure el somrient cap de la rateta Minnie i es va asomar per la finestra perquè li pegara l’aire. La discussió amb Yuri, el rostre enrogit de ràbia que l’acusava i la barra de ferro també tacada de sang li passaven pel cap sense parar.

A eixa altura la brisa del mar li arribava perfectament i, en tancar els ulls i respirar profundament, va decidir que havia de tornar a l’acció. Xiuxiuejava ‘Wonderwall’ desitjant que la que s’havia convertit en una de les seues melodies preferides el calmara com sempre i així poder actuar amb precisió. La porta oberta de la cambra deixava a la vista les parets amb caixes de seguretat on es guardaven diners en efectiu i joies. La torre més alta del parc més conegut d’Europa funcionava com un luxós banc molt privat. Pocs n’eren sabedors i Joan no volia que l’oportunitat que tenia literalment davant d’ell acabara perdent-se. Va començar a obrir les caixes per buidar-les i anar omplint la borsa de gimnàs. Tenia la borsa plena de lliures, dòlars, francs i marcs quan la veu de Miquel li va demanar pel walkie talkie que obrira la porta o acabaria tombant-la a bufits. Per un moment va somriure i es va dirigir a l’entrada per deixar-lo passar. Allà el va trobar suat per la disfressa i la carrera per les escales, amb el cap de Mickey penjant a les mans. La sang als guants i la visió del cos del vigilant els van tallar la conversa abans de començar. Joan el va agafar per la pitera i el va entrar. Baix del castell, a l’entrada, Marina mirava amb paciència el seu grup d’alumnes que havia acudit al parc pel final de curs i s’entretenia a la cua cantant la ‘Danza de los limones’. Un crit llunyà la va espantar i en alçar la vista va veure com des de la torre més alta queien dos cossos enmig d’una pluja de papers.

Miquel Alacant

129

1997 el mónt és un ou Autora: M. Carmen Sáez

130

Cau la nit sobre la memòria d’ Àngela. Els records planen embullats, fets aigua, i banyen una terra remota, amagada no se sap on. És tan petit el món, les històries de la gent s’entrelliguen, I ella no recorda què ha dinat hui, ni si s’ha cordat les sabatilles, ni tan sols si va ben pentinada. Ni tan sols sap qui és eixa dona que la mira des de l’espill, ni l’home adult que la visita cada diumenge, un home vell que li parla amb paraules tendres que ella no entén, però que li fan dringar campanetes en algun lloc recòndit del cor.

d’eixe any va tindre lloc la primera emissió del concurs de la televisió que tant li agradava, “Saber y ganar”. A ella que sempre se li han donat bé les respostes dels concursos. El sis de juny l’Euromed va fer el primer trajecte Barcelona-Alacant, ho sap perquè eixe dia va guanyar el seu primer premi de poesia. El vint-iquatre d’agost va morir el músic Tete Montoliu, la seua música tenia poder d’evocació. Un dia joiós: l’onze de setembre s’inaugura oficialment el T.N.C. amb l’obra L’auca del senyor Esteve, Àngela s’estimava el teatre.

Tanmateix, Àngela sí que recorda que vol jugar pels carrers del poble, córrer i amagar-se, xiqueta amb trenes rosa, ulls riallers, sorpresa sempre en la mirada. Sí que sap que a escola l’esperen les amigues, tot un univers per descobrir, el pare contant el conte de Joan sense por, el foc a la llar, el silenci de l’hivern a les serralades, la neu i l’escalfor a les mans de la mare.

Demà potser eixirà el sol, o farà vent, o plourà, no se sap encara, com tampoc se sap si demà Àngela recordarà Miquel.

Àngela, memòria prodigiosa, sap del cert que els dos de gener de mil nou-cents noranta-set va morir Joan Coromines als noranta-un anys, que el disset de febrer

1998 fa cinquanta anys

1948-1998 Autor: Josep Usó 131

Miquel Tena estava trist. Malgrat que feia molt temps que estava malalta. Encara que els metges ja l’havien advertit feia anys que tenia el cor molt malament. Tot i que la major part dels seus amics i coneguts ja feia molts anys que s’havien quedat sense pare ni mare. Amb tot, per a ell la mare sempre havia sigut la gran referència. S’havia hagut de criar sense pare. Primer al poble, que només eren quatre cases al final d’una pista de terra. I després, un bon dia, tota la família, ell, la mare i els avis. El pare no, que ell no l’havia arribat a conèixer. Tota la família va deixar la casa del poble i se’n van anar a viure a Vila-real. Ell només tenia sis anys, llavors. I mai ningú li va explicar perquè es feia, aquell trasllat. Que, a més a més, fou molt sobtat. Tot es va fer molt de pressa.

Ara en fa justament cinquanta, que visc ací. Estava pensant Miquel, mentre passejava per la sala del tanatori. La mare era la primera de la família que utilitzava aquest nou servei. I la veritat és que era molt millor que els antics velatoris a les cases. Rosa, l’esposa, li feia costat, asseguda al sofà. Com els dos fills, el Miquel i la Carme. De tant en tant, aquesta deixava anar una llàgrima, perquè l’àvia Teresa sempre havia sigut com un gran pal de paller per a tota la família. Sempre ho va ser. Fins i tot malalta, com en els seus darrers anys, quan va haver de deixar la casa del carrer de sant Xotxim, on s’hi van establir en arribar a la Vila i va haver d’anar, molt a contracor, a viure amb ells, al pis de l’Avinguda.

Va respondre ell. Però encara van esperar fins que arribés la primavera i els dies allargaren. Llavors, aprofitant les vesprades lliures, Miquel anava llençant tot allò que ja no podria fer cap servei nou. Només ell sabia els viatges que va fer a l’ecoparc, que l’acabaven d’estrenar. Ara, amb un maleter ple de testos amb plantes que feia molt que s’havien mort. Adés, amb un carregament de cadires mig esventrades. Semblava que allò no s’acabaria mai. Però a poc a poc, la casa anava quedant buida. Primer, fou la planta baixa, tota menys la cuina. Que allà, la nevera i la cuina de gas encara funcionaven i les va deixar.

la caixa i tot allò que només podia acabar allà. Des dels rebuts de l’electricitat fins als sobres de la paga. Perquè la mare va estar molt temps treballant a una fusteria industrial que pagava els seus treballadors amb diners en metàl·lic dins d’un sobre menut de color marró. Ella els va guardar tots. I allà els va trobar Miquel. Al primer calaix. Però aquella no era la sorpresa. Aquesta estava justament baix del darrer d’aquells sobres pansits pel temps. Hi havia dos sobres més, allà. Dins del primer, hi havia, doblat i esgrogueït pels anys, hi havia un full de «El Caso», on s’explicava un terrible enfrontament entre uns maquis i la Guàrdia Civil. La fotografia amb la qual s’il·lustrava la notícia era de cinc cadàvers estesos a la vora d’una paret. Malgrat els anys i la poca qualitat, es veia que tots els morts estaven cosits a trets. El peu de foto, explicava que aquells eren José Sorribes «el Ratat», Agustín Peris, «el Quinto», Julián Giner, «el Gat», José Estrada, «el Rápido» i el cap de l’escamot, Juan Tena, «el Camarada Pinilla». L’altre sobre contenia una carta. Una carta dins d’un sobre esgrogueït i amb el destinatari escrit a màquina:

- Per si lloguem la casa, Rosa.

Juan Tena, «Camarada Pinilla».

Li va dir a la dona. I a ella li va semblar bé. El fill l’anava a ajudar de tant en tant, però només quan necessitava força de braços. Per això va anar quan va decidir que ja era hora de desmuntar les dues habitacions del dalt. I baixar els llits, matalafs, armaris i roba. Sobre tot, roba. Perquè la mare ho guardava tot.

Res més que allò.

La següent setmana va passar en un bufit. Entre l’enterrament i totes les passes administratives, els dies es van escolar com l’aigua entre els dits. I no fou fins quasi un mes després del traspàs de la Teresa quan Rosa li ho va dir: - Miquel. Caldria buidar casa ta mare. - Sí. tens raó. Ho hem de fer.

132

Per si alguna vegada es pot aprofitar per alguna cosa, explicava sempre. La sorpresa la va tindre en buidar el primer calaix de la còmoda. Aquell moble vell i antiquat on la mare guardava els llençols, la roba interior, les llibretes de

Estranyat, Miquel es va asseure damunt del somier i va mirar el contingut. Dins hi havia dos fulls de paper. El primer, escrit amb la mateixa màquina que el sobre. I l’altre, molt menut i que es veia que era un full arrancat d’una llibreta, escrit a mà. Primer, va agafar aquest i el va llegir. Estimada Teresa. El Partit diu que han canviat d’estratègia. I que ara hem d’abandonar la lluita armada. Però no ens han dit res sobre com ho hem de fer. O com podem arribar fins la frontera. Però el que està clar és

que ens han abandonat. No sé què farem, els companys i jo mateix. La majoria estan desmoralitzats. Però tu no t’amoïnes, que ja ens en sortirem. Crec que el millor és que tu i el xiquet us en aneu. Per la vostra seguretat. A partir d’ara, tot serà més difícil. Passe el què passe, jo sempre us estimaré. Teu, Joan. Era la primera vegada que Miquel sabia alguna cosa concreta de son pare. Per això, de seguida va agafar l’altra carta i la va llegir, quasi amb recel. Antibes, octubre de 1948. Camaradas. El Partido ha decidido variar la estrategia de combate del infame régimen franquista. A partir de ahora, deberá cesar la lucha armada, puesto que el Camarada Stalin ha decidido que es preferible educar a los campesinos. Por consiguiente, deberá cesar la lucha tan pronto como sea posible. Los hasta ahora combatientes, pueden intentar dedicarse a tareas de formación del pueblo.

fa cinquanta anys. Just després d’enviar-li aquesta carta a la dona, a ma mare. Jo me’n recorde. Només era un xiquet, però la mare va llegir la notícia a «El Caso» i plorava. Plorava molt. Ella mai em va explicar res, de tot allò. Ni de qui era de veritat mon pare, ni a què es dedicava. Només em va dir, cada vegada que jo li ho preguntava, que era un bon home. Que sempre havia sigut un bon home. Però res més. Em va guardar aquesta carta i aquest retall del diari perquè ho sabés tot, però només després de la seua mort. - Així, l’avi...? Va començar el fill. El pare assentí, en silenci. Tots dos es van quedar una bona estona en silenci. Llavors, Miquel va demanar: - I saps què és, el que el va condemnar? - No. I tu? Li demanà el fill. Miquel li allargà la carta escrita a màquina sense dir res. Només quan el fill ja havia tingut prou temps per a llegir-la, va concloure:

Recibid un saludo revolucionario del Comité Central. Miquel s’ho va estar mirant molta estona. Va llegir les dues cartes moltes vegades. Fins que va sentir la veu del fill que el cridava: - Pare! - Sí – va respondre. Quan el Miquel fill va arribar, se’l va trobar assegut al somier, amb la carta a la mà. - Què passa, pare?

- Per això l’àvia, quan jo era més jove i em volia posar en política, sempre em deia: No són de fiar. Aquests no són de fiar. No ho han sigut mai. A Miquel se li va trencar la veu. Pare i fill es van abraçar. I, finalment, els ossos de Joan Tena, encara colgats a la vora d’una pista forestal, van poder descansar una mica més en pau.

I Miquel li ho va explicar. - Resulta, fill meu, que mon pare va ser un maqui. El Camarada Pinilla era mon pare. Joan Tena. I va morir en un assalt de la Guàrdia Civil al seu campament ara

Josep Usó

133

1999 les coses del camp Autor: Josep Maria Domingo 134 L’home es veia envoltat de murs, tanques, asfalt. De manera creixent, des de feia ja molt de temps. No sabria dir exactament quan va començar a experimentar eixa sensació. Quan era al camp, ajupit, fent alguna faena, i alçava el cap, el primer que veia no era un núvol o la capçada d’un arbre o el vol d’un teuladí –com li solia passar antany–, sinó el terrat d’una finca, una grua o un camió. I en obrir la porta de la seua alqueria –que mirava a llevant–, ja no albirava la línia de l’horitzó de la mar, sinó allò que els moderns anomenaven l’skyline de les edificacions bastides damunt la platja, altes i amuntegades. Però encara podia eixir a peu pla sobre la terra i l’herba, asseure’s sota la figuera a fumar-se la rabasseta i pixar cara al carxofar.

Ara ja ni això. Des que l’havien mudat a viure en aquell pis del poble. Per fumar-se la rabassa havia d’eixir al balcó, que mirava a una façana plena d’altres balcons. I no li venia gens bé avesar-se a fer servir la cambra de bany, on havia d’anar amb molt de mirament. I haver de guardar la mobylette en la planta baixa cada viatge era un fer la mà, i deixar-la al carrer també, perquè, encara que no se l’endugueren, sempre hi havia d’haver algun cabró desficiós que li’n fotera una cosa o altra. Cada matí l’agafava i tirava cap al camp, al costat de la casa. L’obria i allí s’estava a gust. Plantava i collia una miqueta de tot el que la temporada donava –com havia fet tota la vida–, en un tros que li respectava de mala gana el fill que portava la terra que encara no havia venut als constructors, i que –igual que els altres dos o

135

tres llauradors que quedaven en actiu en tota aquella partida d’horta– havia anat reduint el repertori. Semblava que ja no sabien fer més que xufes i cebes. I com menys baixaren del tractor, millor, com si els fera fàstic tocar les mates. Allí passava ell el dia i només tornava al pis a l’hora de dinar, sempre amb el basquet al portamaletes carregat amb alguna de les coses que collia –encisam, bajoqueta, tomates...–. En acabant passava pel casino una estona i tornava al camp, on mai no li faltava alguna ocupació. Sovint repassava a mà la taula gran del camp: rascava, birbava, arrancava les males herbes que tirava en un cabasset.

136

Ell sempre havia sentit la seua pròpia persona com un producte més de la terra, com si n’haguera nascut directament, d’una llavor colgada en un solc i hi estiguera fermament ancorat per uns arrels que alhora li permeteren desplaçar-se. I les mates que regava i feia créixer les sentia al seu torn com una prolongació del seu propi ésser. Els plançons que despuntaven i florien, i les collites a què donaven lloc, eren per a ell el sentit i la realització de la vida mateixa, talment com la seua paternitat. Per això, des que se l’havien endut de l’alqueria, de l’horta, cada matí quan s’alçava notava que li faltava la terra sota els peus, així com aquell que s’ha vist de sobte embarcat sense estar avesat a la mar. I només retrobava la consolació quan, a cavall de la motet – que, igual que antany els animals, semblava saber-se el camí– deixava arrere les finques i les naus i enfilava el camí, asfaltat primer, de terra després, entre camps i sequiols. Aquell matí, quan arribà a l’alqueria i anà a obrir-ne la porta de mobila, disposat a menjar-se l’esmorzar

assegut al pedrís vora la figuera, abans de mamprendre la faena, detectà una inusitada activitat als camps. Ja s’havia trobat una furgona desconeguda al bell mig de l’entrador. I ara una colla trescant amunt i avall sense parar esment de planters i cavallons, amb unes altes estaques numerades i trípodes amb visors. La seua primera reacció fou un crit d’alerta expressat en el parlar d’aquells encontorns: –Ieee! Aspai en les tomateres! Puix que passaven temeràriament a frec de les barraquetes de canya el bastiment de les quals li havia exigit tantes hores de dedicació i destresa. Després, en preguntar-los, li digueren que tranquil, home, que només estaven topografiant, prenent mides per traçar uns plànols, que els havia enviat l’empresa per a què treballaven i no en sabien més. A l’home, però, se li ennuvolava de negre el pensament. I, assegut al pedrís, mentre li pegava foc al puret, l’envaïa la temença que una sentència irrevocable planava sobre la seua terra, els seus camps, la seua casa i la seua raó de ser. I s’encomanava només a l’esperança que no li arribara a tocar haver de veure l’hora del seu acompliment.

Josep Maria Domingo

2000 quina nit!

qui sap? una nit del 2000? Autor: Enric Sanç 137 Com tantes hores d'absència poden romandre d'enyor quietes? Hom no rau la desconfiança en un sol fet per desventura. Quan no hi ha interès ardent visible més val a temps deixar-ho córrer. L'amor no pot viure entre grisos quan s'ho veu tot en blanc o negre. Llavor de vida que ha estat marcida. Entre llums i ombres naveguen tintes. «Dins un mot quanta gent que hi viu»

138

2001 una de por

de forats i clavegueres Autor: Jaume Joan 139 L’Elena, Na Blanca Suárez, recordada per mi pel personatge de n’Isabel de Portugal a la televisiva Carlos Rey Emperador, la guapa de la pel·lícula, eixia mig nua a la superfície de la ciutat, tot deixant enrere la mort perseguint-la tossudament pel clavegueram metropolità. Aquella El Bar de l’Àlex de la Iglesia, m’havia portat mentalment a El Forat, The Hole, que visití, cinematogràficament és clar, l’any 2001, del que també una xicona tornava a la corfa terrestre deixant enrere un infern. I que no sabria dir ara si el meu visionat d’aquesta darrera cinta el vaig fer al desaparegut JJ Cinema del carrer de l’Àngel de Vinaròs o al també desaparegut Acteón de la Gran Via Marquès del Túria de la ciutat de València, o en cap dels dos? Un altre forat a la memòria. Del que sí estava segur és d’haver vist aquell tràgic primer any, ¿o era ja el segon?, del tercer mil·lenni 800 balas del director

esmentat a la sala enyorada de la capital del Baix Maestrat, pluja de projectils que em conduiria anys més tard als escenaris de la gravació, bar inclòs, del desert de Tabernas, on en Sancho Gracia interpretava crepuscularment en Julián. Aquell dos mil u, dos avions s’estavellaren contra les Torres Bessones del World Trade Center de la ciutat de Nova York, ho vaig veure en directe per televisió mentre dinava, o ho intentava, el forat resultant d’aquella barbaritat tindria ocasió de contemplar-lo, si bé parcialment, un calorós mes de juny de 2005 en ser-hi per assistir a un casament a la vella catedral dedicada a sant Patrici, patró d’Irlanda, celebrat durant els dies de la festa grossa del Cap i Casal, precisament el nuvi em va regalar el rellotge de polsera que ara porte al canell esquerre, on es llegeix a la part superior central el topònim Prague, la ciutat d’en Franz Kafka, destinació

140

laboral del novençà en l’actualitat . Tornant a El Bar, que no era el que diríem precisament una de por, ¿o sí?, respecte de la que crec, a més, haver llegit algú veia elements de La Cabina d’Antonio Mercero, al meu dietari, acabades de passar les Falles 2017, vaig deixar escrit: Sembla lluny la campanya diàleg. Ara escoltem parlar de la campanya llei o si es vol, en termes més contundents, de l’Imperio de la Ley, que és la versió 4.0 del clàssic Govern del més fort. Eixir de la cova ha portat més subtileses, però hem arribat a l’enfrontament cos a cos per sobreviure. Quelcom s’intueix en veure la proposta cinematogràfica El Bar del director Álex de la Iglesia, no exempta d’humor, ¿negre?, amb compassió la justeta i abocant-nos al clavegueram per sobreviure, en aquell punt que el telèfon mòbil no t’oferirà cap

cobertura, la televisió emetrà una versió cuinada de la realitat que tu vius en primera persona i el carrer serà una selva. També conté una història d’amor. Tampoc és una de por El clan d’en Pedro Trapero però el soterrani de la casa dels Puccio, la família protagonista, és un altre dels llocs que amaga una tèrbola història; un set de gener de fa dos anys escrivia al meu dietari: Ens parla de l’Argentina aquesta pel·lícula, però el clavegueram que se’ns hi mostra no és pas exclusiu d’aquella realitat. Acabes sospitant sota moltes famílies s’amaga el soterrani d’un crim. Arriba un moment, n’ets ben conscient, que els crits de tot allò segrestat no es poden tapar més i fan forat.

Jaume Joan

2002 cent anys lluitant

tríptic de les dones assassinades Autor: Jesús Girón Maria Ferrer Estellés, filla del difunt Rafael Ferrer i Bigné, un dels fundadors de LAS PROVINCIAS, va ser assassinada a la porta de casa seua, al carrer Roters, per Antonio Ramírez i Terol, jove estudiant que la pretenia i fill de l’advocat i exregidor Manuel Ramírez i Benítez. Estava irat i embogit perquè aquella senyoreta havia trencat les relacions que amb ella sostenia. Li va clavar una punyalada al cor i immediatament es va disparar un tret de revòlver al cap, de manera que tots dos van morir. Notícia apareguda a Las Provincias el 12/03/1902

Ana Guadamuro va ser assassinada per la seua parella, Francisco Fernández de 21 anys, amb una arma blanca perquè aquesta havia decidit trencar la relació; posteriorment se suïcidà. Notícia apareguda a l’ABC el 08/01/2002

141

142

1. Introit El diari porta quimeres, com sempre. Cent anys d’un silenci metàl·lic. Res de nou. La claror continua anunciant somriures de nacre morts. Res de nou i tot per fer. Encara. Encara el mateix passar i el mateix morir. Res de nou. Res de nou i crits i sang. I llunes roges, i vides deshabitades, i cossos per amortallar. I somnis corglaçats per silencis amagats. I ulls que es clouen sobre lloses fredes. Encara...

En va l’aire demana aire. En va la mar demana aigua. En va la certitud demana certituds. Mireu. Mireu. La terra s’esquerda. La llum s’esquerda. El món està mirant-te, dona de penúria habitada.

3. Prec No mai la sal ni el fel. No mai la destrucció de roses germinades. No mai l’exculpació de l’horror. No mai el sotmetiment a la culpa assignada. No mai la violació de cap jardí ni el seu dolor. No mai la tirania de les mans infames. No mai al silenci miserable i el seu esclavatge.

2. Lamentació El món està mirant-te, dona de crit absent. Mireu, mireu. El cel s’esquerda, l’abisme s’esquerda. Mireu com s’habiten les nits de trets covards que amaguen els crits desolats d’infants esporuguits. Mireu com s’habiten els dies de fils esdentegats de navalles que esventren dignitats i esperances. Mireu —si el dol i l’angoixa us ho permet— la tibantor de la paraula no dita, sacsada en nàixer en la gola subjugada. Mireu, desfermada i rebel, la mirada arrabassada de l’alba que contempla els cossos inerts. Vegeu com s’escapa la llum dels ulls de tant dolor acumulat. Vegeu com emmudeixen d’anònims, rostres desencaixats. Vegeu com l’aigua de la pluja llava l’horror i el vessa per clavegueres i canonades.

Que tots els morats i violats s’enlairen. Que totes les llums il·luminen la fal·làcia perquè la seua faç, sempre carn oberta i desfigurada, siga reconeguda per tots. Que de totes les nits sangonoses broten albes perdurables. Tant de bo la paraula habite el crit; els somnis, la sang humiliada i les aigües encalmades, la pell del món. Tant de bo la vida de la vida siga fidel a ella mateixa.

Jesús Girón

143

2003 en el fons de la mar, matarile, rile, rile

cobletes del 2003 Autor: Carles Cano 144

Molts milions de persones Per tots els llocs de la terra Arreu dels cinc continents Van dir que NO a la guerra.

Per estalviar diners Han contractat un avió Que ha acabat estavellat És el Yak quaranta-dos!

Malgrat tot el president George Bush el destrellatat Dels Estats Units d’Amèrica Ha bombardejat Bagdad

José María Aznar Ha declarat tot cofoi Que amb el seu dit ha triat En Mariano Rajoy

El molt bèstia diu que armes de destrucció massiva té guardades el Sadam que ho han dit els de la CIA

Jordi Pujol se n’ha anat A sa casa a descansar Sembla que a la família L’ha deixat ben arreglà

On estan les armes matarile, rile, rile On estan les armes, matarile-rile-ron En el fons de la mar matarile rile rile En el fons de la mar, matarile rile, ron! Xim pom!

On estan els diners, matarile rile rile, On està la democràcia matarile,rile, ron En un banc d’Andorra matarile rile rile En un banc del principat matarile, rile, ron, xim pom!

145

Moltes coses van passar En el llunyà dos mil tres Jo vos les estic contant Perquè no s’oblide res

On estan les claus, matarile, rile rile, On estan les claus matarile rile rile ron Les tindrà sant Pere, matarile, rile, rile A les portes del cel Matarile rile ron, xim, pom!

En el zoo de Barcelona S’ha mort un animalet Un goril·la blanc de neu Ja ha descansat el pobret!

Enrecorda’t de nosaltres, matarile rile rile I no ens faces patir molt matarile, lire roooon!

Carles Cano El príncep ja té una núvia I el Concorde no vola més A l’Argentina han triat El Kirchner de president.

2004

les xiques són guerreres Autora: Júlia Rosa

146

Les xiques són guerreres? I tant que sí! Ho dic amb una certesa esfereïdora perquè estic ben segura que qualsevol home en la nostra situació ja hauria llençat la tovallola. I no ho dir per posar-me floretes. No! El problema és que hi ha una desconnexió anacrònica entre els nostres deures i els nostres drets. Sembla mentida, però la realitat és que les dones guanyen de mitjana un 35% menys que els homes, quan, a més a més tenim seriosos problemes per a acoblar la conciliació familiar en el nostre horari laboral. Moltes de nosaltres, a més del treball, hem de dur una casa endavant, tenir cura dels fills i sovint, el fet d’anar al gimnàs dues vegades a la setmana o a l’escola d’idiomes esdevé un luxe gairebé impossible d’aconseguir, perquè tenim tots els minuts de la nostra jornada compromesos. Només un 13’75% dels membres de l’IBEX-35 són dones. Les dones només presideixen una de cada quatre comissions del Congrés i del Senat. Aquestes són només algunes dades de moltes possibles que evidencien que les dones encara no tenim la suficient reconeixença al nostre país ni al món. No creieu que les dones hauríem de cobrar —i no dic més per totes les coses que fem— almenys el mateix que els homes?

No vull fer polèmica entre homes i dones. No es tracta d’una batalla que exigeix un vencedor i un vençut. No! Per favor! El masclisme retrògrada funciona amb aquesta mena de pressupòsits i ja sabem com acaba la cosa quan una relació entre un home i una dona assumeix aquests rols. No! L’assignatura pendent és la reflexió i l’educació en valors d’igualtat perquè els nostres fills no tinguen tabús sexistes que els facen actuar com si foren energúmens de l’edat de les cavernes. Per començar caldria deixar de parlar positivament a les nostres filles de les princeses que esperen un príncep blau perquè les rescaten de la foscor del món. No! Cal ensenyar a caminar i a fer coses amb independència dels companys de viatge que hi vagen sorgint. Perquè totes les xiquetes haurien de saber que amb un grapat de determinació i un pensament d’audàcia poden esdevenir tot allò que vulguen ser, des de científiques, metgesses, advocades, astronautes... Qualsevol projecte de futur hauria de ser susceptible de ser una aposta ferma i seriosa. En canvi, la realitat ens diu que aquestes dones que esperaven el príncep blau, després hagueren de

147

pagar un preu pel rescat i, molt sovint aqueix rescat esdevingué una mena de segrest. Un segrest de per vida que sol acabar amb submissions, violència verbal, maltractaments físics i fins i tot, amb assassinats. Ja n’hi ha prou! Hem de transmetre a les noves generacions que les són iguals que els homes, que tenim drets i deures i que són exactament iguals als seus. Perquè això siga possible, cal la implicació de les autoritats públiques. Un suport legal, reflectit en paper des de fa molt de temps, però que mai acaba d’arribar a la nostra realitat. Si algun dia canvia el vent, seria fantàstic

comprovar que homes i dones cobren el mateix, que les dones podem ser agosarades, somiadores, valentes i divertides sense que el nostre físic siga un valor afegit. Una esperança, més que un somni, que ens empenta a continuar la lluita sine die, perquè sé que guanyarem, perquè és just que així siga. Espere que siga aviat!

Júlia Rosa

2005 temps estranys Autor: Alfons Navarret

¿Si jo apagués les llànties perquè mai més em veiessen, i la vida se’m fugís amb la cueta entre les cames?

148

Mário de Sá-Carneiro

1. Temps estranys. Realment ho eren, temps estranys. París gemegava sota el vent fugisser i alguna cosa realment amenaçava de caure’ns al damunt. I no només la pluja enfebrida de l’hivern. A penes els mots em causaven una mica d’alleugeriment, com el nàufrag que beu un glop d’aigua salada i, de nou, amb molta més força, l’horror li recomença pell endins. No tan sols la pluja començaria a caure’m, àdhuc els mobles, les parets, el sostre, tota la meua vida esdevenia en estat de descomposició bel·ligerant, i avançava envers el meu petit centre, encongit i a cada colp més feble. Centímetre a centímetre. Ni les paraules em servien per fugir del pou. Potser, de tant en tant, uns escrits de llarga distància. L’amistat que havia conservat arran dels anys. Pessoa. El seu univers múltiple i la meua fe en ell. Però ara era tan lluny que l’efecte de la veu era tan sols un miratge. I em calia mirar al fons, la fosca alçant-se, fent-se forta, pastosa, impenetrable.

149

Tan sols la fugida podria servir-me de consol. D’alleujament. Lleuger, penetrar la tempesta i notar l’enfonsament. Així de terrible i bell alhora. Així de fosca cada al·lucinació que em perseguia. I de sobte em veia als carrers de Lisboa, m’endevinava petit, dins d’un forat, creient que la vida també era allò impenetrable i feréstec. Por i neu, fred i encongiment. Tasses fumejant, sopes a taula, i mirades dures d’algú que no comprén... Qui em podria comprendre, a mi? El toc de cada campana servia per deixar-me emmudir. Potser la resposta seria ben senzilla: escriure aqueix poema i acabar amb tot. I, malgrat això, romandre, a dins la cambra, com un esperit obtús que passeja per les vores de les coses, sense arribar a abastar la pell. Només essència d’aqueixes matinades en deliri, d’aquells temps estranys. Acceleradament, vaig escriure el meu darrer poema. El més brillant. El més horrible. Que ningú més que jo hauria de poder llegir. La mà fosca i desconeguda se l’emportaria. El nom, no el conec. Ni el rostre. Taques de sang fins que el líquid esdevenia inèrcia. I silenci. Qui trobaria a faltar un tros de paper arrencat del seu quadern de notes? A qui li importava tota aqueixa poesia? El món continuara girant, ferm, immisericorde. Tantes pluges més tard, hom l’aniria llegint, fent-se-li un fil tremolós el record de l’ànima. Sensacions del pànic, del desassossec.

2. La mirada d’estranyesa es va estendre entre els seus companys. Caldria seguir tocant? Quin sentit tindria fer-ho, continuar avançant cap a l’enfonsament, quan res no podrien fer per tractar de mitigar la por i la ràbia de tantes persones que se sabrien condemnades. Només la mirada de Wallace Hartley, cap paraula, els ho va deixar clar. Tan sols això els serví per convéncer-se que, malgrat tot, pagava la pena de continuar amb aqueixes músiques que omplirien un aire que estava condemnat a ser, en un breu període de temps, aigua, banc de peixos, i un sepulcral silenci envoltant-ho tot. Quina hauria de ser la darrera cançó? Feia anys que li pegava voltes a aquesta estranya pregunta... si haguera d’escollir una darrera peça, com donar-li a una d’elles un valor extraordinari per damunt de totes les altres. I en un estat de desesperació, optar per una melodia alegre o millor per l’assumpció del destí fatal i apel·lar a l’ànima, al destí sagrat, la consumpció, la desintegració que els espera, l’eternitat, si més no, o allò que hom els deparava... no s’esperava que hauria d’aplicar tan aviat aqueixa decisió tan pensada i dubtada. Potser el to de ‘obra el feu decidir. Nearer, my God, to Thee. I ara estaven a punt de començar a tocar-la...

150

Uns sorolls horribles s’estenien per aquell espai claustrofòbic. Sabent com l’aigua ho anava omplint tot. Que ja els envoltava, i a cada colp més ràpid. La mirada dels que ja se sabien condemnats la tenien fixa, com esperant un milacre. Cosa que no hauria d’ocórrer. Hom té aquestes coses, petites, ingènues. El temps, per uns moments, sembla aturarse. L’aire encara pren una consistència quasi gelatinosa i gairebé pot congelar fins i tot els records. Fou llavors que començaren a tocar. La darrera. Ho farien d’una forma perfecta, meravellosa. Els espectadors arribaren a experimentar una sensació d’èxtasi, com d’abandonament. La por s’havia esborrat del tot. Semblava, àdhuc, com si un estrany desig s’haguera apoderat de cada porus dels seus cossos exhausts. A fora, l’aigua. A dins, la música, exercint una estranya invasió. Omplint cada petit espai amb la seua exuberància. Amb el seu sentit, tràgic, i el seu silenci. Un colp avances, saps que al darrere no hi quedarà res. Però continues avançant, sense treva. Cap al teu particular abisme. En el moment que aqueixes notes semblaven traspassar fins i tot l’espai, sentí una estranyesa. Sense deixar de dirigir, comprovà que aqueixa que duia no era la seua jaqueta. No n’havia comprovat l’efecte, però ara alguna cosa li cridava l’atenció poderosament. D’algú un poc més fort, ample de muscles i un pessic més baix que ell, encara que hom difícilment podria veure’n la diferència: mateix to, estil, color... quasi fet a mida. Una força irreprimible feu que tirara mà de la butxaca interior. Uns papers, doblegats. Escrits per una mà que no era seua. En un d’ells, alguna cosa que semblava ser un poema. Per alguna estranya raó, arribà a entendre el seu fosc secret. La terrible esperança que aquelles paraules transmetien. Versos en un idioma que mai sabria ubicar, i una data que el va corprendre. Perquè aquella lletra fina i delicada, quasi tremolosa, marcava un any que encara no havia arribat, un any que ell mai no arribaria a veure. Ja eren endinsats en el quinze d’abril del mil nou-cents dotze. I el futur el tenia a dins la mà, com fent-li un petit forat, marcant distància. Estranyament tranquil, va seguir dirigint la petita orquestra, mentre el silenci ho anava omplint tot. I un temps encara més estrany s’hi estenia.

3. Aquell dimarts, abans de pujar al seu despatx, s’havia quedant uns moments mirant el tapís. Mai no li havia cridat l’atenció cap de les obres d’art que es podien veure en aquells altíssims edificis. Per ella, es tractava d’un espai més que calia travessar per dur endavant la seua tasca rutinària. D’ençà que havia començat a treballar en les noves oficines, una espècie d’ensopiment s’havia anat obrint pas, enfilant teranyines a la seua vida, ja per ella força grisa i intranscendent. Quants colps hauria travessat les portes, s’hauria enfilat a l’ascensor i contradient les regles de la gravetat, l’havia fet ascendir fins una alçària que podria marejar qualsevol que hi mirara el terra. Era feina, rutina, poca cosa... Com de lluny restaven els fills, el marit. Lluny en la distància d’una residència als afores de la ciutat, envoltada d’arbres i d’una cadència lenta i rudimentària, quasi rural, on s’havia vist confinada just després del matrimoni. Perquè, ella, no n’era, de feliç. Havien passat anys i la felicitat cobejada mai no acabava d’arribar. Les amigues, els pocs vespres que hi quedaven, tractaven d’aconsolar-la i li repetien contínuament que la vida era això, un seguit de petites renúncies, que tampoc és que elles ho foren, de molt i molt felices, que els dies l’anirien omplint amb la seua lleugera benvolença i que l’únic que calia fer era deixar-se estimar... però com dir-los que l’únic que l’omplia era l’apatia, l’avorriment més indiscrimitat, per tot i per tots. Que res no se n’escapolia del seu domini absolut, ni cap instant era capaç, al llarg del dia, de trencar l’aterridora monotonia i manca de brillantor. Això no era vida, era un deambular somnàmbul. Un dia va pensar la imatge d’aquelles dones que eren soterrades a dins de les piràmides, per acompanyar a l’altra vida els seus marits emperadors. Aqueixa imatge no l’oblidaria mai. La pedra tancant, lentament i implacable, l’esquifida porta d’eixida que, així, esdevindria mur. Xerric. Polseta caient arreu. Lamentacions d’esclaus. Tots hi haurien de romandre, per sempre. Amb una mort que els aniria perseguint arreu dins d’aquella edificació tancada en ella mateixa. Pedra i més pedra. Feia temps que no la somiava, però a la nit d’aqueix mateix matí l’havia recuperat. S’havia alçat, amarada de suor. Al seu costat, ell a penes havia fet un gest com d’enuig i havia girat cua cap a l’altra banda del llit. I, al matí, res de res. Ni tan sols una pregunta de com havia passat la nit. Dels menuts, no es podia esperar una altra cosa, vivien al seu univers de gaudi etern garantit. Els altres sempre eren intrusos que els furtaven els moments de passar-ho bé. I la distància havia anat creixent. Al seu pit, una buidor etèria l’oprimia i s’anava obrint pas. Una estranya quietud. Però aquell dia, alguna cosa l’havia obligada a parar-se al seu davant. Potser les formes, els colors cridaners. Franges, cercles de roig i verd, blau, negre i taronja que, per uns moments, la van retenir, dempeus, sola al mig de l’ample espai del hall. Per uns moments, el vigilant se la quedà mirant, però la coneixia des de sempre i sabia que era del tot inofensiva, que cap perill li suposaria al tapís, i la deixà estar. Prou tenia amb el control de les càmeres de seguretat. Imatges avorrides, en gris, a cada dia repetint-se. Un esbós dels seus propis dies. L’atracció fou tan gran que no es resignà a deixar de mirar-lo i, sense pensar-ho dues vegades, tragué el mòbil i li feu una fotografia de conjunt. Un colp instal·lada al despatx, mentre l’ordinador començava a arrencar, tornà a obrir l’arxiu. Fins i tot se l’envià a ella mateixa i el deixà fixat com a imatge d’entrada. Des de la pantalla, semblava que prenia cos, forma, que les masses de color es desplaçaren, només que molt lleument. Mentre deixava que el temps

151

s’anara emplenant, i alguns dels altres despatx començaven a prendre vida, d’adonà que a la seua vora hi havia un sobre. Cap rastre del remetent. Només un segell. Una oficia de correus, grisa com ella. I el seu nom al davant. Per alguna raó, no li va sorprendre no trobar cap informe confidencial, cap estudi de mercat. Només un bitllet, com engroguit. Com engroguit però nou, a punt per ser emprat. El nom, el recordava... I de sobte, un llum elèctric feu que el seu cos tremolara. Titànic. I per megafonia una veu anunciava una música. Nearer, my God, to Thee. Aqueixa solemnitat quasi la va corprendre. Tenia, a les mans, el bitllet d’algú que, qui sap, podria romandre encara sota les aigües. I una estranya música li anava regirant el cos. I les notes prenien formes i colors. Als seus ulls, hi havia les formes. I després, de nou, la lluentor, però aquest colp per la finestra. Un avió. Un avió que semblava adreçar-se directament contra ells. I ho feia com a càmera lenta. Ben a poc a poc. Cada instant eren un milió d’instants que començaven a caure, com un castell de cartes que el suau oreig havia fet caure al terra. Mirà l’avió.

152

Potser fou un instant, però en la distància cregué veure els ulls aterrits del pilot. I el buit al cor de qui, al seu costat, li apuntava directament al cap. Una mort i una altra mort que es donaven la mà i jugaven a cantar la lletra que encara seguia sonant a sistema de megafonia. Aviat el silenci ho envairia tot. Es deixà, però, abandonar en un compàs de color i buit. El cant de tots els ocells es dibuixava a dins i a fora. Malgrat tantes hores, vides deixades al seu darrere, de sobte semblà comprendre. Cada nit, cada llàgrima caient al coixí tingué un sentit. I amb la mà començà a dirigir una hipotètica orquestra. La música era l’aire que l’aeronau deixava enrere. La tonalitat càlida de la veu. El tremolor elèctric d’una ombra que ja li ocultava el sol. Un breu instant. Un breu instant més i la història estaria dita. Però la música continuava sonant, sonant, dibuixant teranyines de colors fets amb llana blana, que prenien formes, línies, cavitats, escenaris remots on començar a estendre breus parèntesis de vida. Ella, per fi, era tot, cadascun dels moments que s’anaven omplint amb fixació del seu deliri. Suaus tonalitats i deformació i estranyesa d’un temps foradant l’espai.

4. La darrera història seria la més breu. Posà els ulls, per un moment, al calendari. Aquella data, aquell any de dos mil cinc, se li havia ennuegat a la gola com un os, que no acaba de baixar i es nega a ser expulsat del seu cau. Així, el full en blanc, la barrera de coral on encallaven tots els intents de començar una història. Al davant, l’encàrrec d’un conte. Una data precisa per complir. Mes cap paraula que escrivia acabava per passar la prova de la seua implacable crítica i, a l’instant, era esborrada amb un colp hàbil en el teclat. Ja estava. Com si mai no haguera arribat a existir. I és que feia temps que sospesava la possibilitat de deixar-ho estar. De dedicar-s’hi a una altra cosa. Qui sap... tenir

cura de plantes, del seu petit jardí que jeia abandonat i ple de brossa, o acceptar el paper passiu de simple i voraç lector. Però el seu moment com a autor havia quedat enrere. El més estrany era que ningú, de portes enfora, compartia amb ell aquesta opinió. El seu editor, a cada colp que havia intentat de fer-li arribar el seu desig, s’ho havia pres com un acudit i, tot mirant l’infinit, feia com si no haguera sentit les seues paraules. Ni tan sols la seua parella en volia saber res. Quan quedaven al restaurant, ella sempre li demanava, entusiasmada, per on es trobava en la seua darrera obra. Tenia un llumet als ulls que la feia senzillament enlluernadora. D’una bellesa arravatadora, des del primer dia li havia confessat els motius del seu enamorament a cegues, la seua primera novel·la. Un èxit sorprenent de crítica i públic que feien presagiar el naixement d’un clàssic en vida. La passió que abocava als personatges, la saviesa en plasmar les escenes, les descripcions vívides, com si el lector les poguera estar veient... Ell, senzillament, es deixà afalagar. Mes allò que, a l’inici, hi tenia una certa gràcia, amb el temps hauria de crear un fort desassossec, una pressió que a penes li deixava ni prendre un glop d’aire. Amb tanta perfecció, el seu ofici se li havia fet escàpol. Eren temps estranys, realment... Fou aleshores que, en lloc d’escriure, es passava col·leccionant històries. Sempre amb un final terrible. Tant individuals com col·lectives. I cercava allò que podria fer nàixer la història perfecta, però no pel gust de poder-la escriure, no... sinó precisament pel gust de saber que ningú no l’escriuria. Com una irònica mirada el posseïa a cada colp que, tot traient l’ham, veia el peixet de paraules moure’s, tractant de superar el seu empresonament. No havia, però, de témer, perquè immediatament seria dipositat a dins de la peixera imaginària del pescador. Allí hi tindria aigua i aliments per viure a bastament. Potser no lliure, però almenys segur i protegit de les mans de cap altre pescador. Era el seu refugi secret i, durant les nits més angoixoses, tornava sovint a rellegit les històries que s’imaginava a partir de retrats, fotografies o breus textos editats en premsa de segona o tercera categoria. Era filar prim. Però, de tant en tant, hi reeixia. Allà hi veia la fotografia de l’escenari on un poeta havia perdut la vida. O la mirada d’una dona, com perduda, a través del vidre d’una de les dues torres bessones. O la del cos d’un dels músics del titànic, que havien trobat temps després. Eren vides malaguanyades. O potser no tant... Vivien a dins seu, creia. També, com una mena de paràsits, vivien de la seua força, del seu estat d’ànim, i l’empentaven envers una clara tendència a l’aïllament. Llavors rebé el paquet... al principi no va saber què hi podria contindre. La sorpresa fou majúscula. Petits objectes, papers inclassificables, coses sense aparent utilitat. I, uns dies després, començà a relacionar imatges, a traure el trellat de tot plegat. Com una mena de premonició, a cadascuna de les seues històries hi havia lligat un dels objectes que hom li havia enviat. Com si algú li haguera llegit els pensaments. Mes, això era impossible!!! Tancà els ulls i es decidí a esperar. Calia escriure una història per a l’endemà. Però el cap no li deixava de donar voltes. Amunt i avall, el paquet, les coses, tornaven novament a envair-li tot l’espai. De sobte ho va entendre. Havia estat fent voltes en cercles, no havia vist el bosc des de dalt. Va mirar, totalment alleugerit. Ja ho començava a

153

154

entendre. Sort, vaig pensar, perquè no volia ser massa evident. Calia que ell aportara alguna cosa de la seua part. Li acabava d’obrir una porta, potser no la millor, no la més fàcil, però una porta, al cap i a la fi. Per donar-li un senyal, ell ho sabia, quan engegà la ràdio allà estava la cançó. Nearer, my God, to Thee. Suaument posant-se, com una fina capa de pols, damunt dels prestatges i dels llibres, dels mobles i armaris, de la roba, els ulls, el seu pensament, quasi envaint-ho tot. Llavors, la resta fou molt fàcil. A fora, malgrat ser un dia de tèbia primavera, estava caient una neu impertorbable. Les coses passen exactament en el moment que ho han de fer. Ella taparia les passes, si les hi havia. Totes les passes de l’escriptor que, de sobte, esdevindria una ombra, un fantasma. Un concepte. A penes un pensament. L’incendi cremà fins a l’endemà al migdia. Tot i l’esforç dels voluntariosos bombers, res no quedà de la vivenda. Quatre pedres. Un full rebregat dalt d’un arbre. Els titulars van lamentar tan gran pèrdua. Ella estigué en boca de tots, en totes les imatges del soterrament. Li quedava preciós el seu posat de dama romàntica. La història la recordaria com la dona consagrada a un escriptor. Amor més enllà de la mort. Encara que absent, hi romania, al seu costat. Encara que absent, formava part d’ella. I tot continuà més o menys com sempre. El temps, igual d’estrany, encerclà la data al calendari. Un altre any. Passat per tots. Ara el recorde com un més, però per mi fou també especial. Guarde una nota a dins del llibre on hi romanen tots. I la música, com negar-ho, ha esdevingut la meua banda sonora particular. També la neu, és cert, ha esdevingut com un paisatge que no he pogut evitar que aparega en cap de les meues obres posteriors, però, per a què negar-ho, mai no tant reeixida com en aquella ocasió. La neu caient. Omplint-ho tot. Fent d’un dia normal, aparentment normal, el cos teixit de teranyina d’un temps que hauria esdevingut estrany. Tant com aquestes paraules que dic a ningú. Per què, si no m’haurien de creure. A dins del despatx, mire un altre capvespre. Deixe que el vent barrege les fulles amb l’atzar i cree les seues pròpies històries. Sovint, les compartim, fins i tot. Agrada rebre alguna visita, romandre fins molt tard conversant, trobant un tímid somriure a l’altra banda. Encara que no hi haja ningú. O potser no... a aquestes alçades de la història, tampoc no tindria massa importància. No us sembla?

Alfons Navarret

155

2006 Autor: Antoni Rovira

156

Marina, t’estime, I t’estime sempre, des de mar endins, des de terra ferma, des de la llunyana Venècia o des del mateix Morvedre. Sempre i en qualsevol lloc.

Pertot arreu sent el teu sospir, la teua flaire, el teu somriure, la teua dolçor. El meu cor batega desbocat, quan ets lluny de mi i plàcid i tranquil quan ets a prop.

Com aquell que se sent desert d’amics i desvalgut de tots; tret de tu, Marina.

De la teua mà he crescut, dels teus efluvis he begut, i tot en tu, parla de mi, i tot en mi, parla de tu.

Perquè tu ho ets tot. Tu ets família, tu ets colla d’amics, tu ets primer amor, tu ets darrer consol.

T’estime, Marina. I ho faig presoner del meu amor, derrotat, i conscient, que mai més podré tornar a estimar així. Només a tu. Per sempre a tu.

2008 les mil i una

in-sanitat Autora: Ariadna Garrido Per les mil i una vegades que t’han dit que no pots i ho has aconseguit. Jo que et mire i em sé a casa. M’he trobat una i mil vegades rellegint Rupi Kaur, Elvira Sastre, Szymborska i M J Escrivà. I m’he trobat de nou fragmentada en fluorescents arrítmics. Com altres països de pluja capficada en esborrar les nafres i petjades m’he proposat demanar explicacions polítiques pel passat any 2008. Recordem per què som vives. Recordem perquè som vives.

157

2009 kung-fusió

la motxilla Autora: Marta Montoliu 158 Quan era petita somiava en convertir-se en ballarina professional. En començar a sonar els primers acords d’una cançó els seus peus l’enlairaven i la seva ment viatjava a un país extraordinari on la música era aliment i no existia la fam. Recordava que l’any 2009, a l’edat de tres anyets i amb dificultats per cordar-se les sabates, va decidir que volia formar part del grup de dansa clàssica de l’escola. L’edat mínima per a participar era haver complit cinc anys i, per descomptat, això no la va aturar. Va anar a parlar amb la directora de l’escola i aquesta, en veure que no acceptava un no com a resposta, va permetre que s’apuntés dient-li a la seva mare que allò era un rampell i que en dues setmanes s’hauria cansat. La seva carrera escènica no va parar fins quinze anys després quan es va esquinçar els dos turmells alhora.

La Berta sempre havia tingut molt clares les seves idees i no importaven els obstacles als quals hauria de fer front pel camí. Tan si volia escalar l’Himalaya en màniga curta com si volia crear un nou art marcial i anomenar-lo kung-fusió ho faria. Al cap i a la fi, la seva perseverança i la disciplina adquirida amb la dansa junt amb el seu caràcter inconformista l’havien dut a aconseguir tot allò que s’havia proposat. Qui la coneixia deia que no havia tingut una vida fàcil però ella no coneixia una altra cosa. De ben menuda, els seus pares dedicaven moltíssimes hores a treballar i amb dures feines tenien diners per a poder fer front a totes les despeses. Com a germana gran sabia que en arribar a casa li esperava un llistat de coses a fer: fer els deures, passar l’aspirador, treure la pols, cuidar de la menuda, dutxes, etc. Però la càrrega de treball no

era el que més la feria. No recordava quan era l’última vegada que la seva mare l’havia abraçada. Ara que hi pensava no recordava gaires moments feliços quan era petita. La seva ment havia esborrat gran part de la seva infantesa. Sort dels moments amb els iaios i els estius amb ells a un petit poblet de l’interior on es sentia lliure, on se li permetia ser una nena de nou, això si que ho recordava. Al disset anys va donar el pas d’independitzar-se i anar a viure a València encara que duia des dels dotze anticipant-li-ho als seus pares. Va decidir agafar les regnes de la seva vida i no dependre de ningú. Van ser molts els anys que va estar compaginant treballs a bars i cafeteries amb els estudis però tenia clar quin era el seu objectiu i res no l’aturaria. De tot això ja havien passat uns quants anys i es trobava en un moment de la seva vida governat per una calma i una serenor que no havia experimentat abans. Es sentia completa i realitzada ajudant als demés a superar els seus propis obstacles i a aconseguir allò que desitjaven. Tot l’esforç havia merescut la pena i quan la gent la mirava amb pena quan explicava la seva història ella sempre els contestava: “No seria la persona que sóc avui en dia si no ho hagués viscut”.

Marta Montoliu

159

2010 Autor: Mario Almela

160

“Zolo”. A cau d’ull és la paraula més pareguda al 2010 i així escrita no té cap sentit en la nostra llengua. La paraula més propera amb significat seria l’homòfona “solo” que fan els músics quan la resta d’un grup en fa el silenci i sols s’escolta sonant un instrumentista. Al jazz és molt comú d’improvisar-los aquestos solos. I per al bon jazz la improvisació no té que veure amb la malfaineria sinò tot el contrari, amb el previ estudi i el llarg treball. Enganya una mica, doncs, aquesta paraula, ja que per a fer un “solo” no pots estar a soles, sino que cal un grup coordinat, una petita societat treballant amb intel.ligència cap a un objectiu compartit. L’any “Zolo” va ser l’any “Waka Waka”, l’any “tiquitaca”, el del mundial de Sudàfrica, el gol d’Iniesta (i el de Puyol a semifinals), el gran èxit al campionat de futbol... El somni de moltes nits va prendre vida per a molta gent un dia d’aquell estiu. Com estem en una societat en la que el futbol ha ocupat bona part del lloc que en altres temps tenia la religió podriem concluir ben bé que allò va ser aconseguir quelcom sagrat. Sí, sagrat. Per a alguns inclús, el més sagrat que hi puga haver. Encara hi ha sectors on es pensa que el futbol

és per a gent poc intel.ligent, que la veritable intel. ligència està en àmbits com poden ser els de la política o els mitjans de comunicació. Va ser per casualitat aquest èxit? No. Un triompf així mai no és casual. La qualitat individual dels jugadors era molt bona, però també ho era en molts altres campionats que van acabar en decepció. Locutors, periodistes i manipuladors sempre ens havien parlat de la “fúria espanyola” com a principal tret de la selecció i quasi sempre parlant d’ella amb sentit ben positiu: “Tenen por de la nostra fúria española”, “l’equip ha de traure tota la seva fúria”..., inclús el crit del “A por ellos!” deriva d’aquesta cosmovisió plena d’ira: “Ara s’enteraran quan traguem la nostra fúria, la nostra rabia... anem a matxucar-los, els deixarem totalment esmicolats”. Per sort (o no) també hi havia dintre de la selecció qui pensava que del que es tractava era de guanyar partits de futbol i no “d’aniquilar enemics”. No va ser fàcil. Fins i tot hi va haver en aquell transit manifestacions multitudinàries contra l’aleshores seleccionador. Però els resultats van acabar donant la

161 raó a la via del bon joc: “fes el futbol i no la guerra”. Motivació? Imprescindible. Fúria? Ben administrada, bé, també pot ajudar a motivar-se, però mal portada ens deshumanitza i ens pot convertir en bèsties. Sí, en bèsties. O pitjor que bèsties. Si tot aquell que pensa de forma diferent a nosaltres el veiem com un enemic a destruir, on arribarem? Però l’any “Zolo” va acabar bé. La selecció no sols va guanyar el mundial, sinò que a més la premsa internacional va lloar la qualitat i l’estil de joc del combinat espanyol d’una manera força unànime. Menys fúria i més intel.ligència, va ser la clau de l’èxit. No t’asegura guanyar sempre, doncs vencer no és fàcil, però sí que fa possible uns millors resultats a la llarga.

Hi ha coses que són més importants que el futbol (o no). Així, mentre estava jugant-se el mundial de Sudàfrica, el Tribunal Constitucional va fer pública la sentència sobre l’Estatut de Catalunya. A partir d’ahí han passat moltes coses. Abans ja en van passar també. Hi ha qui ha reaccionat amb més o menys intel.ligència. Hi ha qui ha reaccionat amb més o menys fúria. I si per una vegada aprenguerem del món del futbol?

Mario Almela

2012 versus

pluja versus esperança Autor: Raül Francés 162

Les llàgrimes han caigut del cel i els núvols d’una tempesta propera omplen els rierols i les places, mentre el silenci s’atura en aquella parada sense fi i recita: Els plors esdevenen simfonia i la simfonia música de la tristor entre paraules, De la tinta del paper, Dels núvols que ja han desaparegut. He escrit sobre la pluja, On les llàgrimes eren el compàs d’un oblit suïcida Però ara els núvols se n’han anat. Tal vegada a cercar nous horitzons. Ara el Sol rellueix entre les muntanyes Mentre muntem amunt. Muntanya amunt entre silencis i complicitat.

163

Les llàgrimes ara estan als nostres ulls. Uns ulls redons, suaus, tendres, que miren el paisatge. Recerquen entre calaixos de pins i carrasques que s’amuntonen als camins salvatges. Unes mirades que entre plors han vist la remor i la passió de les hores vives entre silencis. L’aigua que cau dels nostres ulls i plou del nostre enteniment. I segueix recitant: Hem plorat mentre plovia, Hem rigut mentre plovia I ara el plor dibuixa aquella escena, On els núvols parlen mentre els nostres cossos s’arrupien amb la complicitat dels amants, Del silenci que ha esdevingut el plor de l’aigua que cau per les canonades aquell dia de l’any 2012.

Raül Francés

2013 Autor: Sergi Pascual

164

Des del primer dia fins l’últim, estem obligats a lluitar. Quan ens trauen del ventre matern i ens aboquen a l’exterior, en eixe just moment: arranquem a plorar. Mentrestant, els pares van tantejant el terreny: Per què plora? Tindrà son? O potser és fam? Però la cosa no sempre és tan fàcil, de vegades plorem perquè ens fan mal les dentetes, el cap o simplement perquè alguna cosa ens provoca por o inseguretat. A l’etapa adolescent, pràcticament tots, desitgem una llibertat absoluta; tornar a casa sense haver de respectar un horari. Ja més majors, ho passem malament perquè tenim problemes econòmics o perquè ens ha deixat la nostra parella. Quan estem malalts, ens aferrem a la vida i ens resistim a la malaltia. Paga la pena la reiteració: Vivim en una eterna lluita. Possiblement, en determinades situacions hauríem de relaxar-nos perquè ningú digué que la vida fos de color de rosa i no tingués moments complicats. A més, si ens fixem, gran part dels problemes tenen el seu origen en la nostra racionalitat, el mateix “logos” que en època prehistòrica evità la nostra extinció. De fet, des d’una perspectiva totalment animal són pocs els problemes que tenim. Més que problemes els animals

tenen necessitats que busquen la seua satisfacció: fam, sed, son... La resta, són simplement la projecció de les nostres inseguretats, la nostra competitivitat o els mateixos prejudicis. De tant en tant, ens hauríem d’aturar i diferenciar les necessitats dels desitjos, aquestos últims són convencionals i per tant, no sempre necessaris. Vivim en una eterna lluita però compte, convé destacar que gran part de les nostres lluites són guerres socialment construïdes i evitables en gran part dels casos. El fet de relativitzar, potser és una bona estratègia i un bon art que convé cultivar per tal de no amargar-se la vida. Pel simple fet d’existir, estem abocats a un món en el que se’ns exigeix lluitar. Hem d’esforçar-nos tots els matins quan anem a treballar i hem de lluitar sobrenaturalment quan tenim alguna malaltia que pretén llevar-nos la vida. Lluitem quan travessem problemes realment complicats com la mort d’un familiar o algun problema amb els fills. I és en aquestes situacions extremes quan realment tirem mà del coratge, l’esperança, la paciència i un bon grapat de valors. Convé rememorar que el coratge ens ajuda, entre altres coses, a enfrontar els nostres propis temors o preocupacions. Ara bé, una

única consideració, de vegades exagerem aquesta lluita i oblidem d’allò que els sentiments i les emocions volen comunicar-nos. Temps enrere vaig conéixer un alumne que totalment capficat amb la nota de selectivitat, va travessar una etapa molt complicada durant tota l’etapa d’ESO i Batxillerat. Va aconseguir una bona nota de Batxillerat, de Selectivitat i finalment, es va matricular (tal i com sempre havia desitjat) a la Facultat de Medicina. Doncs bé, passats 6 mesos se n’adonà que ell realment tenia vocació de mestre i el desig per fer Medicina venia dels pares. En definitiva, cal estar atents perquè malgrat el nostre coratge, no sempre lluitem per allò que volem, sinó per allò que els nostres éssers estimats desitgen. Així és, aquells que ens estimen, com que ens volen sobreprotegir, acaben penetrant en el nostre inconscient i projectant sobre nosaltres les seues pròpies il·lusions, desitjos o frustracions. Cal estar atent, molt atent i en aquest sentit, hem de fer un treball personal per tal d’evitar lluites innecessàries. Centrem-nos ara una mica en les preocupacions. Si ens fixem, som autèntics esclaus d’elles. Ens preocupa perdre la feina, que la nostra parella ens abandone, que els nostres fills tinguen algun problema de salut, que tinguem problemes per arribar

a la fi de mes. Però les preocupacions no sempre són fàcils de detectar: de vegades creiem que ens preocupa una cosa i realment, quan ho analitzem detingudament i rasquem en el nostre interior, ens n’adonem no és aquesta la cosa que ens preocupa sinó una altra de ben diversa. En aquest sentit,

165

l’inconscient també s’encarrega de disfressar les nostres preocupacions. Cal prestar atenció i detectar eixes falses preocupacions, focalitzant l’atenció sobre aquelles que són realment importants i prioritàries. Aquesta lluita és totalment personal, cadascú la fa d’una manera però convé fer-la sense cap tipus de temor.

166

Pel que fa a les preocupacions, hauríem d’acabar assimilant-les, controlant-les i superant-les. La ira és a fi de comptes una manera que tenim de combatre les nostres dificultats o preocupacions. L’enuig i la ira provenen d’una resistència quan la vida no s’adapta als nostres desitjos. Segons deia Sèneca, nosaltres som gossos lligats a la part de darrere d’un carro: la corretja és suficientment llarga per donar-nos llibertat però no ens permet moure’ns en la direcció que vulguem. Seguint amb l’analogia, si seguim en la direcció oposada, de segur que ens farem mal. En la vida ocorre més o menys el mateix, moltes vegades (no sempre) és millor seguir en una direcció no desitjada que deixar d’actuar i quedar-se paralitzats. En aquest sentit, la recerca de la serenitat és (o hauria de ser) una eterna lluita humana. En aquest camí, hem d’aprendre a evitar la frustració i a controlar els nostres desitjos. Recorde un dia a l’hospital, quan ma mare ja estava diversos dies en coma... Vaig pensar, mentre l’acariciava: “Ai mare, bonica, desitjaria que estigueres desperta, poguérem xarrar junts, fer-nos un cafenet...”. Com veiem, la causa del meu sofriment era eixe desig de poder estar en condicions normals amb ma mare. El meu era un desig completament humà, això està claríssim, però evidentment, era un desig que em provocava dolor i que, estava en les meues mans, canviar-lo per un altre més agradable: “Mamá, desitge que no patisques i que no ens separem fins el

final” Aquest últim, és un desig molt més saludable i realista, almenys així ho pense jo... Si volem ser feliços, hem de lluitar per acceptar la realitat i controlar els pensaments i desitjos que formem sobre ella. Vaig estar al seu costat, acompanyantla primer en el seu procés de curació i després, finalment, fent-me la idea del problema que tenia i desitjant-li una mort digna. Amb aquest desig d’una mort digna, vaig poder gaudir dels últims moments amb ella: la vaig acariciar, la vaig besar, li vaig parlar i vaig sentir tot el seu amor. La mort dels pares: una eterna lluita humana. Em sembla inevitable fer referència a les persones que tenen algun problema de tipus mental. Molts d’ells es desperten sense forces i han d’anar a treballar, han de fer la feina de casa, atendre els fills i fer tantes coses més. Alguns d’ells encara poden enfrontar-se al món, a la realitat, però d’altres no alcen el cap i viuen en la més oblidada situació. La resta d’humans, reaccionem amb l’estigma. Així és, considerem que són malalts i oblidem que a fi de comptes són persones, com nosaltres, però amb un problema, trastorn o malaltia. A més, ni en l’educació ni en els mitjans de comunicació s’ha normalitzat encara aquesta situació, de tal manera que a més del problema que ja tenen cal sumar-los eixa eterna lluita que consisteix en enfrontar-se a la societat i als seus propis prejudicis. Estaria molt bé que els humans fórem capaços de lluitar contra l’estigma i defensàrem la diversitat humana. Ens resistim també a acceptar l’homosexualitat, les dones valentes, els homes tendres i afectuosos. Així és, aquesta hauria de ser també la nostra eterna lluita. Les persones amb certs problemes patents, vivim baix pressió de certes categories que pretenen controlarnos. Aquestes categories no accepten la individualitat

i sempre ens clasifiquen: invàlid, inútil, boig, discapacitat... És una evidència que determinades malalties dificulten certes tasques professionals i tenir un diagnòstic ens resulta molt útil, però també és veritat que en l’imaginari col·lectiu s’ha instaurat sempre eixa idea d’incapacitat tan radical. Però no ens hem d’oblidar de Nietzsche, Kafka o Mozart... Tampoc ens hem d’oblidar d’eixe veí que malgrat la seua malaltia mental, aconsegueix pintar bé o escriure d’una manera molt digna i creativa. D’altra banda, la perillositat és altre dels prejudicis enquistats que es tenen sobre els malalts mentals. Una vegada vaig llegir una notícia que portava com a titular Assasinat a mans d’un malalt mental. En ple segle XXI un sector molt significatiu de la població segueix pensant que els malalts mentals són éssers perillosos. En canvi, subratllem eixa qualitat, un tant subjectiva i n’oblidem altres. Hi ha malalts mentals que destaquen per ser simpàtics, creatius, amables, interessants o intel·ligents. Però clar, el qualificatiu de perillositat aconsegueix eclipsar moltíssims valors i això és també una eterna lluita que tenim o hauríem de tindre sempre els humans. No hi ha més que veure la pel·lícula Una ment meravellosa per adonar-nos de tots els valors que John Forbes Nash tenia com a persona. Sols per un moment, tanqueu els ulls i imagineu un món on no hi ha bells ni lletjos, ni llestos, ni inútils, ni discapacitats, ni malalts mentals. Un món format per persones, simplement això. En les meues classes de Filosofia sempre he intentat destacar que les persones no som conceptes, ni etiquetes, sinó més aviat això: autèntica diversitat en moviment. L’eterna lluita potser consisteix en trencar amb el silenci. Podeu fer l’experiment d’imaginar un món en el que les persones aconseguiren trencar amb el silenci i eixiren sense por de la caverna. De

fet, a Catalunya hi ha una associació que porta el nom d’Obertament que pretén trencar amb els prejudicis i destapa la malaltia mental. Allí, tot aquell que vol pot explicar obertament els seus problemes o preocupacions. Al cap i a la fi, l’eterna lluita, està en acceptar-se un mateix tal i com realment és i acceptar la resta amb les seues diferències. Que voleu que us diga, estic cansat d’escoltar a determinats especialistes parlant de metodologies per solucionar l’assetjament i mai escolte allò més constructiu: cal educar en la diversitat. Eixa possiblement siga l’eterna lluita si no volem acabar en un món totalment deshumanitzat: una educació en la diversitat perquè les persones no poden classificar-se amb dos o tres conceptes. Abraçar la multiplicitat seria l’ideal, l’eterna lluita també.

Sergi Pascual

167

2014 maleïts

sota la terra freda Autor: Tomàs Moreno 168 Sobre la teua tomba, morts que ploren cada nit, sobre la teua tomba, somnia en negre. Sota la llosa que sella la infàmia, els seus dominis. La boira de focs fatus que difumina el remor de les veus que criden llunyanes a la vora del camí, sota la terra freda. Morts recents, morts antics, morts de sempre. Maleït que ara dorms sota la llosa. No podran sentir la brisa que frega els arbres No podran volar sobre l’ocre, caminar sobre el verd. Llimbs que acullen les nobles esperances, les carícies sanadores, els llavis amorosos, el darrer ocàs.

169

2015 espagne, agonia

en la cruïlla Autor: Manel Alonso i Català 170 En aquesta vida tard o d’hora esbrinarem que hi ha camins sense eixida, preguntes sense resposta, problemes sense solució, laberints sense portes, crims sense càstig, lleis injustes i justícia parcial. Hi ha, també, ciutadans que han arribat a la conclusió que l’Estat al qual li paguen els impostos és una bèstia enorme, de set caps (no sé si els set pecats capitals, o els set punyals que ens han clavat en el lloc on tenim el cor i la cartera). Un Estat que és incapaç d’evolucionar i de progressar en la direcció adequada i que manté, des de fa segles, una minoria d’aprofitats enganxada a la seua pell parasitant els seus pressupostos i provocantli malalties que posen en perill el benestar social i els valors democràtics. Un país atrapat en el laberint que li han construït a la seua mesura, un laberint governat per una oligarquia mediocre, egoista, avara, escurabosses i escanyapobres i amb dos escuts en

la porta de les seus on reunixen els seus consells executius: el de la pàtria i el de la religió. Front a aquests ciutadans n’hi ha altres que s’alcen com a defensors i garants de la bèstia en nom de la tradició i d’un suposat amor filial. Són ciutadans dels quals una part important demana més pàtria, més religió, més autoritat, menys llibertat, menys garanties legals per als que no pensen com ells. Aquests ciutadans són nombrosos i formen un bloc polític important. Sense ells no hi ha canvis rellevants, no hi ha progrés possible. Són tossuts, bel·ligerants, poc partidaris del diàleg i del pacte, estan acostumats a tindre el poder, a manar més que a gestionar els recursos de tots pensant en el bé comú. Si tu ets un d’aquells ciutadans que han arribat a la conclusió que l’Estat no té remei, tens realment

un problema, ja que et trobes davant d’una cruïlla amb diferents direccions a prendre. Per una banda el silenci, l’abstenció, la mort civil i per una altra la rebel·lia, la insurrecció. Tot plegat acabarà tard o d’hora portant-te a una inútil espiral de violència, o a convertint-te en una pacient mosca collonera que es dedica a no deixar actuar el sistema amb tranquil·litat. Cadascú és lliure d’elegir la direcció que vol seguir, i també la intensitat amb què la viu o el color que li dóna a la seua vida. En aquest Estat en el qual en cada campanya electoral es trau en processó la paraula «canvi», en realitat se li té una al·lèrgia virulenta (el canvi és de cares i ja vos ho dic jo que la gran majoria dels candidats la té més dura que una llamborda). A u, mentre encara és pensant i repensant assegut en la cruïlla, li agradaria, com al poeta Salvador Espriu, anar-se’n nord enllà, però ara com ara Europa, una gran part d’ella, no està per a donar massa lliçons, s’ha fet vella, lenta, reaccionària i ha agafat por als canvis i a la llibertat, tanca les portes plena de por i mira el món espantada des de darrere de les tanques i els murs que va alçant al seu voltant. Mentrestant, he de prendre una decisió: o em convertisc en una illa o alce el vol com un insecte impertinent i punyeter.

Manel Alonso i Català

171

2016 manipulats, mite prometeu

veure Autor: Francesc Mompó 172 VEIG PERQUÈ NO PUC TANCAR ELS ULLS Perquè vaig voler enganyar els déus, el déus m’han castigat a veure-ho tot; un uendo a cada riba de la veritat m’impedeix el bàlsam del parpelleig. I veig, sí. Veig tot allò que em fa sagnar l’iris i sent tot allò que em pessiga el cor.

Veig gent de color apuntar-se al Ku-Klux-Klan per alçar les fogueres que purifiquen el color; una llarga cua de novells jues veig omplint inscripcions per fer-se nazis; i també veig, sense poder cloure els ulls molts obrers votant aquell partit que els explota; veig ai, vergonya dels nostres avantpassats, molts valencians expressant-se en llengua forastera. Veig la crueltat dels déus per fer-me veure tot allò que ja no desitgen els meus ulls.

2017 seduccions Autora: Alba Fluixà

173

Seduïda per la remor incitant del vaivé de les ones d’una mar que observe sempre en la distància, admire l’espurneig insinuant de les carícies d’un Sol que encara no s’ha despullat de la tendra suavitat del somni nocturn.

Els rajos augmenten la força del seu reclam donant-li a l’arena l’abellidora lluïssor d’uns infinits llençols de setí sobre els quals es van multiplicant els cossos de pell àvida de calor. Jo em resistisc i invoque la fredor del vent, segura com estic que, tan bon punt la xafe, em cremaré irremeiablement els peus.

el mar des de la platja Autor: Pedro José Moreno

En el mar és el temps l’únic veler que navega. En la distància les onades no són res, però quan elles arriben en l’arena de la platja depositen el seu alé de llum indeclinable, sediments de velles esperances embolicats en la seua bromera evanescent.

174

Acosta’t sense presses i rep eixa lenta cadència de les hores, eixa quietud del mar en moviment, eixe distanciament de l’efímer i l’eco del silenci arraïmant-se. Detinga ara i escolta eixa veu gemegosa, eixe batec, eixe clamor que ve des de lluny espumant de pau tota la terra. Per davall del cel la imatge indolent de la vesprada. Sobre la immensitat inviolada, com des d’un llunyà enllumenament, s’acosta majestuosa una gavina i abraça l’univers amb les seues ales.

175

Final obres literĂ ries

El racรณ dels menuts

Quan ensenyes al teu fill l’escut de la falla, què te’n diu? Quina és la seua reacció?

178

Sofía Estal, 2 anys Marinaaaaa Biennnnn. Marta estal, 9 anys L’escut de la falla, sentiment. Dani, 10 anys Per a mi, l’escut de la falla significa que sóc faller de la falla que em veié nàixer, a la qual vaig representar amb orgull l’any 2016. El meu SOMNI. Enma, 5 anys M’agrada anar a la falla perquè estic amb la família i els amics i m’agrada vestir-me de fallera perquè estic molt guapa. Martín Ghandan, 9 anys Per a mi significa molt. Emoció, ganes de tirar petards, de gaudir a tope de la falla i dels actes amb els meus amics i esperar amb il·lusió la posició on quedarà.

Maria Villar, 12 anys Les falles i, sobretot, l’escut que representa La Marina és LA MEUA VIDA. Sergio Villarroya, 4 anys M’ho passe d’allò més bé. Matias, 11 anys Alegria, marineria, il·lusió. Diego, 2 anys Falla, tete, mamà i a teto. Judith, 13 anys Falles, il·lusió i somnis. Cristian, 9 anys Passar-m’ho bé en els actes amb els amics, tirar petards i gaudir de la xaranga.

179

Carla, 4 anys El meu escut és molt bonic!!

180

Clara Beltrán, 5 anys Vestir-me de fallera. I el que més m’agrada és jugar amb els amics i divertir-me cantant la cançó de Marinaaa, Biennn!!! Nora Bea i Miguel, 8 anys Per a mi, l’escut i la falla és la meua segona família. Joan, 9 anys Alegria perquè és l’escut de la meua falla. Vega, 5 anys Feliç, contenta i amb molt d’orgull. Com si estigueres en el futbol. Mateo Docón, 1 any Aplaudix i somriu. Adrián Chirivella, 9 anys La falla, l’escut de la meua falla.

Alejandra Diago, 5 anys És una cosa que em recorda soroll, diversió, somriures, música i tratges molt bonics. Erika Chirivella, 6 anys La meua falla. Daniela, 10 anys Per a mi la falla és mar blava i nosaltres som mariners d’aigua salada. Mario Lucas, 4 anys Mamà és la falla. Que no ho saps? És jugar a futbol i als bous a la plaça. Sandra Aleixandre, 8 anys La falla la Marina és la millor del món. El seu escut i la seua falla són molts càlids. Visca la Falla la Marina! Miryam Gómez, 7 anys Bomba, cano, La Marina és la millor!!

El nostre president infantil

saluda President infantil 2018

Hola amics !! Sóc Matías Alberto Marco Bronchú, però els meus amics em diuen Mati i enguany tinc el plaer de ser el President Infantil de la meua falla, La Marina!!

182

Estic molt content i m’ho estic passant d’allò més bé amb els xiquets de la meua falla i els que he conegut de les altres!

Vull donar les gràcies als meus iaios i als oncles, perquè estan molt contents que jo estiga vivint aquest somni, i a totes les persones que m’estimen. Que encara que siga una mica tímid, ja m’adone de tot! A Alberto, a Seila i a Judith, desitjar-los també que gaudesquen aquest 2018, perquè sempre formaran part del meu somni!

Aquells que em coneixeu sabeu que sóc faller des de ben xicotet, perquè ma mare és fallera de tota la vida d’aquesta falla i està boja de contenta!!

Així que, com a bon capità, us convide a tots els xiquets del barri a gaudir de la festa que tant ens agrada, que vingueu a la plaça a jugar el dia 18 amb els unflables i tirar petards i que, entre tots, fem de les falles del 2018, les millors!!!!

I mon pare —encara que no li agraden gens les falles— enguany està venint a tots els actes i també els està gaudint com jo!

Gràcies a tots!!! i visca la falla La Marina !!!

El meu tete Diego és molt xicotet i no s’assabenta de les coses, però jo intente explicar-li-les i així, quan siga major, ell també podrà ser president!

Matias Alberto Marco i Bronchu

183

comissió executiva infantil Falla La Marina 2018

184

President Vicepresident Vicepresident Vicepresidenta Secretaria Tresorer Comptadora Delegat Delegat

Matías Alberto Marco i Bronchu Cristian Císter i Gil Daniel García i Bueno Marta Estal i Martínez Maria Villar i Cayuela Antonio Cebrián i Villalba Alicia Monge i Navarro Pablo Belinchón i Salinas Joan Cebrián i Lázaro

La nostra Fallera Major Infantil

judith alcaide i sànchez Fallera Major Infantil 2018

Com de guapa i bonica Està Judith. Està feliç i amb molta alegria Ja és a l’altar de la Marina

186

S’ha fet llarga l’espera Ha pagat la pena esperar i enguany Als infantils de la Marina representarà. La teua família i amics feliços estan en veure la seua xiqueta regnar en la seua falleta. Enguany gaudiràs d’aquesta festa que a tu t’agrada tant. I com no t’ha d’agradar Si abans de nàixer Ja t’estaven ofrenant a la Mare de Déu dels Desemparats.

Encara que no t’agraden els masclets, enguany, per tu, esclataran. En sentir dolçaines i tabals, el teu cor no pararà de bategar. I amb el teu tratge de valenciana, se te passen tots els mals. Hui comences a fer història Dins de la comissió Isa que tant t’estima Perque t’ha vist créixer a poc a poc. La nit de la crema, les flames del foc purificador et diran que guardes tots els records al teu cor, i que a l’any 2018, en el 70 aniversari del instanfils de la Marina Vas ser la seua Fallera Major!!!

Carolina Górriz

187

comissió infantil Xiquets / Falla La Marina 2018

188

President Infantil: Matias Alberto Marco i Bronchu Aguado i Ramos, Hugo Alcoela i Martin, Alejandro Almor i Bolinches, Gines Almor i Tuset, Miquel Belinchón I Salinas, Pablo Beltrán i Hernández, Alejandro Cebrián i Lázaro, Joan Cebrián i Villalba, Antonio Centelles i Couverchel, Alejandro Chirivella i Cortés, Adrián Cister i Gil, Cristian De de la Cruz i Huguet, Javier Docón i Sánchez, Mateo Escrig i Vives, José Manuel Ferragut i Pradas, Arnau

Ferragut i Pradas, Marc Gamarra i Sisternas, Álvaro García i Bueno, Daniel Ghadban i Pérez, Martín González i Manzanares, Carlos González i Villalba, Carlos Lucas i Boix, Mario Maldonado i López, Iván Marco i Bronchú, Diego Alberto Marco i Bronchú, Matías Alberto Pérez i Cabrera, Hugo Pérez i Cabrera, Mario Rojo i Sánchez, Iván Rojo i Sánchez, Pau Sánchez i Ruiz, Mario Verdejo i Hernández, Álvaro Villarroya i Torrecillas, Sergio

comissió infantil Xiquetes / Falla La Marina 2018

Fallera Major Infantil: Judith Alcaide i Sánchez Agüe i Ramiro, Emma Alcaide i Sánchez, Judith Alcolea i Martín, Vega Aleixandre i García, Naiara Aleixandre i García, Sandra Aliaga i López, Nagore Bea i Miguel, Nora Beltrán i Pérez, María Beltrán i Pérez, Clara Blanco i del Valle, Laia Carrasco i Sánchez, Leire Cebrián i Lázaro, Vega Chirivella i Cortes, Erika Cuesta i Gómez, Mara Diago i Gargallo, Alejandra

Escrig i Vives, Paola Estal i Martínez, Sofía Estal i Martínez Marta García i Cervera, Andrea Gómez i Llamas, Myriam Marin i Sabater, Daniela Martínez i Moreno, Leire Monge i Navarro, Alicia Muñoz i Navarro, Carla Pablos i Huguet, Sofía Valera i Llorens, Alejandra Verdejo i Hernández, Aitana Villalba i Iglesias, Erika Villar i Cayuela, María Villarroya i Torrecillas, Vega

189

els més menuts Benvinguts a la familia

Amerats de felicitat podem dir que la nostra família marinera cada any augmenta gràcies a naixements de marinerets tan bonics com Maria, Mario, Miquel i Vega. Des d’ací volem aprofitar l’avinentesa per a donar la benvinguda a aquests quatre angelets a la nostra gran família, i l’enhorabona als seus pares per tindre aquests bombonets tan rebonics. Gràcies per omplir el nostre casal d’alegria, us estimem.

190 Maria

Mario

Miquel

Vega

recompenses JCF València / Bunyols infantils 2017-2018 Distintiu d’or Joan Cebrián i Lazaro Mario Pérez i Cabrera Aitana Verdejo i Hernández

Distintiu d’argent Adrian Chirivella i Cortes Erika Chirivella i Cortes Alejandra Diago i Gargallo Mario Lucas i Boix Ivan Maldonado i Lopez Matias Alberto Marco i Bronchu Carla Muñoz i Navarro Erika Villalba i Iglesias Sergio Villarroya i Torrecillas

191

FJF Sagunt / Masclets infantils 2017-2018 Masclet de platí Màxima recompensa col·lectiu A.C. FALLA LA MARINA Laura Cabañero i Torres

Masclet de diamants Judith Alcaide i Sanchez Antonio Cebrián i Villalba Carlos González i Villalba Alicia Monge i Navarro María Villar i Cayuela

Masclet de fulles

192

Aitana Verdejo i Hernández Joan Cebrián i Lazaro Mario Pérez i Cabrera

Masclet d’or Vega Cebrián i Lazaro Alejandro Centelles i Couverchel Myriam Gómez i Llamas Alejandra Valera i Llorens Alvaro Verdejo i Hernández

Masclet d’argent Sandra Aleixandre i Garcia Alejandro Alcolea i Martin Mara Cuesta i Gómez Carlos González i Manzanares

El nostre monument infantil

194 Artista: Raúl García

195

crítica Lema: “A per ells, mariners!!!”

A per ells, mariners, Versa el nostre lema Des de xicotets són fallers, D’aquesta falla amb solera.

196

Enguany, a la placeta, Pertusa enguany planta, Una preciosa falleta, Que cap detall li manca. Al centre, tindrem posats una sirena i un gran mariner Ells estan disposats A fer de Festa, lo primer. Des de la mar mes llunyana, ve una sirena engalanada. S’ha trobat amb Festa mundana, I ací està d’allò més disposada.

Envolten aquesta escena un munt de xicotetes sirenes. Canten i ballen sense pena, amenitzant-nos les berbenes. En arribar a la platja portenya, s’hi trobaren un mariners amb Festa Tots junts feren una gran penya, sense fer dolenta la conquesta. Ara juguen contents. Són amics, dels millors, no són gens dolents, si juguen amb honors. Si voleu trobar el nord i no sabeu com trobar-lo, prepareu la brúixola d’or, que anem a intentar-ho! Quedat ben quetet. Fica’t a la mà, la bruixoleta i en cas que tingues fred, Manté la mà ben dreta. Com si fos màgia reial,

197

l’agulla es mourà, i te’n donarà el senyal que al nord, t’hi portarà. Set mars veurem representats en forma de sirena els trobaràs. Ens deixaran bocabadats i la vista amb elles, t’alegraràs.

198

Nord, sud, est i oest els quatre punts cardinals. Freds, i de més calents des de temps ancestrals. Posarem cloenda breu a aquesta bonica falla. El tema no és gens lleu, i esperem donar la talla. La Marina i Raül fan un dels millors tàndems. Fiquem-ho tot al bagul i preguem d’ésser a temps.

el somriure de la sirena emma Autora: Encarna Ramiro

On penseu que s’amaga el somriure quan no vol eixir? A la boca, pensareu, o a lo millor dins d’una orella potser, hui us vull contar on s’amagava el somriure d’una petita princesa... Bé però anem per parts. Fa molt molt de temps, bé, tampoc tant, en realitat, farà uns 70 anys, a la mar però no molt al fons, més ben a prop de la vorera, a prop dels humans, hi havia un petit regne de sirenes. Allí tots eren feliços, vivien en harmonia entre ells i en bona relació amb els seus veïns humans. El regne era governat per un rei que era savi, generós i molt just amb tots. Era una família reial a la qual tots volien i respectaven però sense dubte, la més volguda per tots era Emma , la petita princesa sirena. Emma era una xiqueta riallera, que sempre es mostrava optimista, feliç i alegre; era capaç de trobar la part bona a tot i sempre portava un gran somriure a la seua cara. En aquell regne feliç sempre hi havia alguna cosa per a celebrar i tots es volien i respectaven. Però un matí, sense ningú esperar-ho va passar el que mai ningú hauria imaginat... el somriure d’Emma es va amagar, així, de sobte, sense cap explicació.

La primera sorpresa va ser la mateixa Emma que va notar que alguna cosa no anava bé. - Papa – va dir-li al seu pare preocupada – hui no hem sent massa bé. - Què passa princesa? - Tinc una estranya sensació, com un buit, com si hem faltara alguna cosa – va dir la xicoteta Emma.

199 Al principi tots van pensar que l’Emma estava malalta i van anar a visitar-la. El rei va cridar al metge reial per tal que la curara. - Majestat – va dir el metge preocupat – Emma no està malalta. - Com que no? – respongué sorprès el rei. - No, el que li passa és més complicat de curar. - Què és doctor? - Ha perdut la seua felicitat i això el fa estar trista i no poder somriure. La notícia va arribar a tots els racons del regne ràpidament, no podia ser, el somriure d’Emma era com un raig de llum per a tots, sempre estava ací, en qualsevol ocasió, no faltava mai. Què podien fer aleshores per ajudar a la seua princesa?

Els dies van anant passant í ningú sabia com ajudar a Emma. Mentrestant, la petita princesa va anar posant se més i més trista i nerviosa. Era incapaç de somriure amb res i no sabia què fer. Per tal de confirmar el diagnòstic, el rei va fer cridar als millors metges del regne i també als del poblat dels humans que vivien a prop. Però cap d’ells va ser capaç de trobar un remei per a la xicoteta sirena. El següent que van pensar va ser en el bufó reial, això no podia fallar! Les riallades d’Emma ensordien a qualsevol cada vegada que actuava el bufó, l’encantava!

200

Ell preparà un número a consciència, amb totes les bromes que feien riure a Emma, però no funcionà, un a un, els trucs que dies arrere haurien de fer riure a Emma no feien més que ficar-la més i més trista. - Ho sent molt – va dir al final Emma en veure’n al bufó trist per no ser capaç de fer-la riure – la culpa és meua, el meu somriure se n’anà i no el trobe. Això era! El que havien de fer era eixir a buscar el somriure d’Emma, no devia estar molt lluny, de segur, perquè si ella era tan xicoteta, el seu somriure ho seria encara més i no estaria massa lluny. Per decret reial, tots els membres del regne van eixir a buscar el somriure de la jove princesa. Dia i nit durant tota una setmana van estar buscant per tot arreu, primer pel palau, per totes i cadascuna de les 100 habitacions; després pels jardins, per cadascuna de les flors que allí vivien, entre els corals, les algues i els esculls. Però veient que no estava per allí van ampliar la recerca a tot i cadascú dels racons del regne.

La recerca va anar ampliant-se i cada vegada més i més criatures del mar van anar unint-se. La princesa era per tots coneguda, però alguns mai l’havien vist, encara que sí que coneixien la seua història i eren coneixedors del seu bon humor i del seu bon cor. Tots van voler ajudar-la a buscar el seu somriure, ja que pensaven que si ella era capaç d’ajudar a tothom, aquest era el moment d’ajudar-la a ella. Però passaven els dies i la recerca no donava fruits, així que a poc a poc els habitants del regne van anant sumint-se en un trist silenci. La desesperança va arribar a tots els racons i una tristor va omplir-ho tot. Emma, conscient que era ella la que causava aquell dolor, no va poder aguantar més i va decidir deixar la seua terra fins que aconseguira solucionar la seua tristor i tornar a somriure. Així que va agafar quatre coses i, deixant una nota explicant els motius de la seua marxa, se’n va anar a buscar el seu somriure. Però el que no va pensar Emma és que la seua absència encara causaria més tristor i pena a tots els que coneixia, així que quan van adonar-se que no estava, tot el regne va tornar-se gris i la melancolia va omplir-ho tot, ningú era capaç de somriure i el que dies enrere era alegria i rialles, es va tornar tristor i melancolia, fins el sol es va amagar i un món de núvols va cobrir-ho tot. Mentrestant, Emma va anar caminant i caminant mirant al seu voltant intentant trobar alguna cosa que el fera tornar a somriure i així va arribar a la vorera de la mar, mai no havia eixit a l’exterior, els vells del regne li havien contat moltes històries de la vida fora de la mar, de la singularitat dels humans, de les seues tradicions i costums, però mai l’havia vist amb els seus ulls.

En la platja es va seure en una roca i va mirar a les persones que allí estaven, tranquils, en família, gaudint del sol, banyant-se, ... i un poc més enllà, les cases, els carrers, les placetes, tot ple d’alegria, de vida, ... Emma estava tan absorta observant aquelles meravelles que no se’n va adonar que una xiqueta l’observava a ella. - Hola! - va dir la xiqueta. - Hola!, no t’havia vist - va contestar Emma. - Eres una sirena, veritat? - va preguntar la xiqueta de sobte. - Si - va contestar trista Emma. - I totes les sirenes estan tan tristes sempre? Sorpresa, Emma va explicar-li a la xiqueta que no, que a soles ella estava així perquè el seu somriure s’havia perdut i que havia eixit a buscarho. - Jo t’ajudaré - va dir la xiqueta resolta. - Gràcies, però no crec que torne a somriure mai, al meu regne l’han intentat tot i cap cosa ha resultat contestà Emma. - Però és que en la terra tenim coses que no teniu al mar, espera i ho veuràs. Emma va fer cas a la xiqueta, de totes maneres, no el faria mal provar-ho. I així és com Emma va descobrir un món diferent, la xiqueta va portar-la a la seua casa, va presentar-li als seus amics, a la seua família, tots eren amables i intentaven fer que Emma es sentira bé, però encara que estava a gust amb ells i notava que a ells no els afectava la seua tristor com sí ho feia a la mar, no

201

trobava el seu somriure... fins a un dia... I és que, Emma no coneixia l’embruix i l’efecte que sobre ella faria la seua visita a la terra fins aquella vesprada. La xiqueta li digué que eixe dia farien una cosa especial, aniríem a la plaça a prop de la seua casa, Emma no entengué que tindria d’especial això, perquè ja havien anat altres voltes. I la xiqueta simplement li digué: - Es que hui són FALLES!! Emma es va deixar contagiar de l’entusiasme de la xiqueta encara que no entenia què era això de les

falles. Quan arribaren a la plaça va quedar totalment impressionada, tot era color, llum, alegria, la gent estava contagiada per un esperit festiu que omplia tot, era com una gran família que treballava junta per tal de preparar la gran festa del barri. Emma va deixarse portar per l’esperit d’aquella gent i de seguida es va sentir com una més, va ajudar a preparar-ho tot, engalanant els carrers, netejant el casal, fins i tot van vestir-la de fallera!! Ella només podia veure que allí es trobava com a casa i aquell grup de gent va dir-li que en el seu honor, la seua falla es cridaria de La Marina, en honor al mar del qual ella venia.

202

Emma va acomiadar-se de tots els fallers d’aquella falla que l’havien fet tornar a ser feliç, que l’havien tornat el seu somriure, no sense abans prometre que tots els anys, per març tornaria a aquella placeta a la vora de la mar per viure amb ells la seua festa. En arribar al seu regne va veure que tot era gris i que estava ple de tristor, però això no la va desanimar, ja havia tornat i feria que tots tornaren a ser feliços. I així va ser, en quant els seus pares van vore-la van córrer a abraçar-la i el seu somriure va tornar a la seua cara.

I fins i tot va entendre la cançó que cantaven: És la Marina on reina l’alegria, és la Marina on reina el bon humor!! I és que era veritat allí tot era alegria, festa i rialles.

- Per fi amor! Ja estàs ací de nou! - I amb el teu somriure!!! - va dir el seu pare feliç.

Aleshores va ocórrer!!!

Emma va contar les seues aventures, com havia trobat una segona família entre els humans i com una festa i uns fallers li havien tornat el somriure.

Un tímid somriure va omplir la boca d’Emma i a poc a poc va convertir-se en un més gran que va passar al llarg del dia per rialles, riallades, ... I Emma va adonarse que era com si mai s’haguera anat, tornava a sentirse feliç, a sentir-se plena, tornava a ser Emma, la princesa del somriure etern.

I des d’eixe moment, tots els anys, per març, una representació del regne de les sirenes encapçalada per la seua princesa Emma acompanya als fallers de La Marina en la celebració de la seua festa.

La seua nova amiga, boja d’alegria en veure-la somriure li va dir: - El veus? Jo sabia que el teu somriure eixiria quan escoltara la música i la festa fallera, ningú es pot resistir. El teu somriure no s’havia anat a cap lloc Emma, només havies de trobar-ho al teu interior. A la terra va gaudir d’uns dies meravellosos però havia arribat el moment de tornar a casa.

I per això es diu que els fallers de la Marina són cordials, simpàtics i molt molt alegres i canten allò de: És la Marina on reina l’alegria! És la Marina on reina el bon humor! Perquè una vegada, fa 70 anys, en el moment del seu naixement com a comissió fallera, van tornar el somriure a una princesa. Bé tal volta la història no és tal qual així però... té igual! Perquè els contes, contes són.

Encarna Ramiro

203

El racó didàctic

sopa de lletres Busca els elements mariners

Mar- Vela- Ancora- Peix- TimĂł

204

H T O G B V L A I V G X K I C

E T D R W P R P O P F C T Y I I K O M R U O B I H S P X M C B A R P R Q I X Y V S A S R L

N B K P R T O X T C B U S N T

P D T F K H G K V A I T E C E

S W N A E J D A I O P P V E L C I B L X H R Q K A O L J T P N K Ă&#x2018; P T I N R Q O R A H J V

C L E K A T E P V N S F C P R

passatemps Embarbussaments

“La balena Elena és grossa i és bona, nada pels mars com una sirena”. “En un vaixell de vela se solcaven els set mars per a viatjar més ràpid a uns altres llocs”. “El carranc es queda perplex en veure si em reflectisc en aquell espill”. 205 Troba les set diferències

mots encreuats Completa aquests mots encreuats amb paraules que hem triat dels versos de la nostra falleta.

206

Set _ _ _ _ veurem representats en forma de _ _ _ _ _ _ els trobaràs. Ens deixaran bocabadats i la _ _ _ _ _ amb elles, t’alegraràs. Nord, sud, _ _ _ i _ _ _ _ els quatre _ _ _ _ _ cardinals. Freds, i de més _ _ _ _ _ _ _ des de _ _ _ _ _ ancestrals.

retallable

207

laberint Per favor, ajudaâ&#x20AC;&#x2122;m a arribar fins al mapa del tresor

208

acolorits

209

210

dibuix Ajunta els punts en ordre

211

solucions Sopa de lletres

Laberint

212

Mots encreuats Set mars veurem representats en forma de sirena els trobaràs. Ens deixaran bocabadats i la vista amb elles, t’alegraràs. Nord, sud, est i oest els quatre punts cardinals. Freds, i de més calents des de temps ancestrals.

Les set diferències

Dibuix

cançó de la falla infantil La Marina

“Mariiiiiiiiinaaaaaaaaaaaaaaaa.... Bé! Una cançó que a la nostra xicalla, i no tan xicalla, li agrada moltíssim cantar es la cançoneta de la nostra falla que enguany és l’emblema del nostre aniversari i la temàtica de la falleta infantil. Us deixem la lletra per poder-la cantar amb nosaltres i l’àudio perquè gaudiu de la seua melodia. Anem a la de tres!!!

Mariiiiiiiiiiiiiiiinaaaaaaaaaaaaaaa.....Bé! Mariiiiiiiiiiiiiiiiiinaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.... Bé! A la vi, a la va, a la vista hi és! Marina, Marina, i ningú més! Espurna, Dinamita, la Marina és la que pita! Bomba, Canó, la Marina és la millor! És la Marina on reina l’alegria, És la Marina on reina el bon humor! No cessarem ni de nit , ni de dia, Encara que vinga l’aviació! Per això les xiques boniques, boniques!! Quan es van a banyar, a banyar! Es deixen la porta a oberta, oberta! Per si algú de la Marina vol entrar!”

213

Falla La Marina 2018

Ismed Servicios Integrales 214

Noatum Ports Valenciana, S.A. Sagep Luis Diego Baeza Francisco Sales Jose Bosque Luna de Azahar Inma & Eva, S.L Talleres Beadsa

socis Falla La Marina 2018

Adrián Torres

Candido Perona

Fernando Aguado

Agustín Gómez

Carlos Gómez

Fernando Mestre

Ahmed Benabdeljelil

Carlos Martínez

Fina Sanz

Alberto Alijarde

Carlos Santamaría

Francisca Cayuela

Alberto Cebrián

Carmen Miguel

Francisco José Soto

Alberto Gamarra

Carolina Górriz

Francisco Sales

Alicia Bronchú

Carolina Pérez

Gerardo Agüe

Amando Cidad

Catalina Romero

Gerardo Agüe

Amparo Gavin

Chelo García

Gregorio Muñoz

Amparo Serer

Consuelo Gómez

Guillermo Calvo

Ana Belén Bueno

Consuelo Piculo

Inma Martínez

Ana Monge

Cristina Hernández

Isabel Palomera

Andrea Cortés

Cristina Montalt

Iván Aleixandre

Andrea de la Calle

Cristina Queralt

Iván Caballero

Andrea Fátima Ferruses

Cristóbal Lucas

Joaquina Badal

Andrea García

Elisa Ramirez

Jordi Valera

Ángel Ortiz

Elo Valero

Jorge Muñoz

Ángeles Vicente

Emilio Cebrian

Jorge Pérez

Anna Miguel

Emilio José Cebrian

José Alberto Verdejo

Antonio Cebrián

Emilio Martínez

José Antonio Tortajada

Antonio Cebrián

Enrique Javier Docón

José Domingo Villalba

Antonio García

Esther Vega

José Ignacio Marín

Araceli Ruiz

Eva Maria Arnau

José Luís Verdejo

Aurora Sánchez

Eva Maria Cayuela

José Manuel Escrig

Beatriz Fernández

Francisco de la Cruz

José Vicente Fernández

Begoña Jurado

Francisco Javier Císter

José Villalba

Bibiana Bueno

Francisco Vicente Alpuente

Juan Antonio Fernández

215

216

Juan Cano

Maria Dolores Ramos

Ricardo Císter

Juan Carlos Quesada

Maria José Bolinches

Ricardo Císter

Juan Carlos Zarzoso

Maria López

Rosa Mª Segura

Juan José Llamas

Maria Luisa Sabater

Rosa Martín

Juan José Monge

Maria Salomé

Rosa Rodríguez

Juana Romero

Maribel Sesé

Rosa Soler

Juana Ruiz

Marina Domingo

Rosario Rodríguez

Juani Ramírez

Marisa Bermúdez

Rosi Gil

Juani Serrano

Maruja Castelló

Rubén Lucas Lucas

Judith Alcaide

Mateo Gea

Rubén Sánchez

Julia Muñoz

Mayra Sánchez

Rubén Villarroya

Julio Cervera

Merxe Martín

Sandra Cidad

Kheira Aarabi

Miguel Amor

Sandra Martínez

Laia Blanco

Miguel Blasco

Sandra Tuset

Laura Cabañero

Miguel Giménez

Santiago Cayuela

Laura Salas

Miguel Sales

Santiago Gimeno

Leandro Vega

Milagros Blasco

Seila Pradas

Leire Carrasco

Miriam García

Sofía Pablos

Leire Martínez

Mónica Ruiz

Susana Gargallo

Leoncio Laza

Mónica Segura

Tatiana Alpuente

Llorenç González

Nancy Pradas

Tere Olmos

Loli Martínez

Natalia Pérez

Venancio Muñoz

Lucia Esteban

Neus Galvete

Vicenta Vicente

Lucia Navarro

Nieves Pérez

Vicente Gimeno

Luís Cesar Díaz

Paco Cayuelas

Vicente José Aliaga

Luis Javier Queralt

Patricia Fuertes

Vicente Madrid

Mª del Carmen Aliaga

Pau Gallart

Vicente Montalt

Magdalena Heredia

Paula Cabrera

Vicente Rivero

Manolo Ortells

Piedad Llamas

Víctor Belinchón

Mara Cuesta

Pilar Blasco

Víctor Palomo

Mari Cruz García

Rafa Martín

Xiomara Bar-Taperia

Maria del Mar León

Rafael Burgos

Yolanda López

Maria del Mar Martínez

Reme Ferri

Maria del Mar Villalba

Remei Torrent

Ja són 70!!!

217 Setanta anys ja! Com passa el temps! Setanta anys són els que han passat des que un grup de veïns i amics decidiren fer un projecte i llençarlo a la mar del món faller. Un petit vaixell anomenat «La Marina», amb Vicent Massip, com a primer capità, acompanyat al timó per Elvira Sanz Blasco per començar una nova aventura. El que no devien pensar és que aquell incert camí durara tants anys i que a hores d’ara aquell petit vaixell s’haja transformat en un gran nau capitana, referent en el món faller de la nostra ciutat. El transcórrer dels anys, però sobretot la nostra família marinera han aconseguit que aquella nau siga el punt de trobada d’esperances i il·lusions, el lloc on es plora, on es riu, on tremolem de nervis, on patim penes i

treballs, i també alegries. Tot un ventall de sentiments que ens ajuden a remar tots plegats en el mateix sentit, amb un objectiu compartit: arribar a bon port, recollint somriures i triomfs. Una família marinera que any rere any ha patit canvis de baixes i de noves adhesions; de companys que ens han hagut de deixar i d’altres que s’hi han adherit. Malauradament, hi ha baixes que van acompanyades de l’aflicció per la pèrdua d’un familiar, pel sentiment de buidor que la mort sempre acaba exigint. Tot i això, la connexió marinera no s’acaba d’esvair i aquests companys passen a guiar-nos eternament i incondicional al caliu de la nostra memòria. I què seria d’una comissió fallera sense els artistes? Doncs, bé! També hi han passat tota mena d’artistes; des de les localitats i ciutats més arrelades a la nostra

cultura fallera, com ara Borriana, València o Alacant. Artistes locals, artistes consagrats i artistes de renom en el món de les falles, però també d’altres que s’han forjat amb el pas dels anys fins a arribar a la divisió d’or del «cap i casal», de la qual cosa ens sentim orgullosos. Mestres artesans que han omplert la nostra plaça d’art, mestria, color i il·lusió i, per descomptat, amb grans premis ens els monuments tant infantils, com majors. Una part significativa de la història de la nostra falla.

218

Setanta anys d’història han donat per a molt. Ens han aportat persones inoblidables i moments històrics únics. Un d’aquest moments, del qual ens sentim especialment orgullosos és el d’haver estat els primers en fer caure la barrera psicològica que el comandament de la falla només podia recaure entre els hòmens, i ho férem comptant amb la primera presidenta d’una comissió fallera a la nostra ciutat, la qual, encara a hores d’ara pertany a la nostra comissió. Som conscients que allò fou un començament que amb el pas del temps ha servit de referent perquè moltes dones s’hagen decidit i animat a presidir les diverses comissions que conformen la nostra Federació Junta Fallera de Sagunt. A hores d’ara, un fet absolutament normalitzat. Podríem esmentar moltíssim moments més. Evidentment, necessitaríem diversos llibrets escrits de cap a cap per tal de rememorar totes les anècdotes i els moments decisius de la nostra història. No obstant això, si en centrem en els darrers anys, la perspectiva és la d’una falla completa, a la qual el pas del temps li ha provat de meravella i envelleix com un bon vi, del qual «esperem» un pronòstic d’eternitat, on gràcies al treball dels fallers que hi han passat al llarg d’aquests anys —i d’aquells que hi passaran—, el suport del veïnat

i l’esforç dels membres de la comissió, hem aconseguit complir el somni d’aportat el 100% en aquests darrers anys a la nostra festa i a la nostra cultura i hi hem afegit la brillantor amb el llibret, amb el qual aportem la qualitat literària que mereixen els nostres llibres, la nostra festa com a patrimoni històric i la nostra falla; la qual cosa —a més de ser una gran satisfacció— ens ha portat grans alegries de reconeixements per part de Diputació de València, l’Ajuntament de Sagunt, Lletres Falleres, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i les comissions veïnes. Açò només són breus pinzellades que pensem que ens identifiquen i que ens suggereixen que el projecte que s’engegà fa setanta anys i que començà com una aventura divertida entre un grup d’amics, a hores d’ara és molt més i ens fa sentir orgull del nostre present, de la nostra història i, per descomptat, del nostre futur amb el sentiment de satisfacció que dóna el treball ben fet; amb el sentiment de poder dir que any rere any hem donat un gran exemple sense descans i hem demostrat que amb esforç i il·lusió, en temps bons i no tan bons, amb amor, treball i perseverança i des d’un humil barri de pescadors que ens identifica a tots plegats, tot és possible i, justament per això mai no deixarem de mirar enrere, sempre aprendrem dels èxits i de les errades, continuarem en l’aspre camí de treballar tots a una veu i, per descomptat, mai deixarem de mirar cap endavant ni de somiar amb un futur increïble que ens faça continuar embarcats per tal d’arribar als millors ports.

José Ignacio Marín

Autor: Albert Llueca

Introit

“Museu” Faller de Sagunt

Està clar que cal trobar un motiu o una “excusa” per poder escriure un article sobre l’elaboració d’una guia didàctica de Falles de Sagunt. Podria ser pel 70è aniversari de la Falla La Marina, podria. En el nostre cas, com que no tenim monument municipal i no tenim cap acció diferent de preservació anual que no siga el ninot indultat anem a agafar el “Museu” Faller com a punt de partença i aprofitant el seu 25è aniversari ja que el 9 d’octubre, de 1993, les autoritats municipals i els directius de la Junta Local Fallera i les falleres majors de la comarca van inaugurar el museu faller de la comarca, instal·lat a la plaça Tirant lo Blanch en el barri de Baladre. Amb la inauguració d’aquest espai museístic s’aconseguia un vell anhel de molts fallers que desitjaven comptar amb un lloc digne on conservar i mostrar aquells objectes importants, com els “ninots” indultats de la “crema”.

La definició de museu ha evolucionat al llarg del temps en funció dels canvis de la societat. Des de la seua creació en 1946, l’ICOM actualitza aquesta definició perquè corresponga amb la realitat de la comunitat museística mundial. Avui, conforme als estatuts de l’ICOM adoptats per la 22ª Assemblea general a Viena (Àustria) el 24 d’agost de 2007:

219

“Un museu és una institució permanent, sense finalitats de lucre, al servei de la societat i oberta al públic, que adquireix, conserva, estudia, exposa i difon el patrimoni material i immaterial de la humanitat i el seu ambient amb finalitats d’estudi, educació i esbarjo.” Aquesta definició és una referència dins de la comunitat internacional.

Funcions del museu

Conservar

En la definició de museu donada per l’ICOM, exposada anteriorment, es troben enumerades les principals funcions del museu. En aquest apartat ens anem a referir a algunes d’elles, encara que depenent del museu tinguen diferent importància unes d’unes altres:

La conservació és sens dubte una funció irrenunciable del museu, doncs en certa manera és dipositari d’un patrimoni que ha de salvaguardar per a poder transmetre-ho a generacions esdevenidores.

Col·leccionar Les col·leccions van ser l’origen d’aquesta institució a partir del renaixement. Formar o ampliar la col·lecció d’un museu segueix sent avui una comesa d’especial rellevància.

220

La formació de la col·lecció d’un museu implica tres aspectes a tenir en compte: què col·leccionar, què no col·leccionar i com col·leccionar sent tan heterogenis els materials relatius al coneixement del ser Hainaut i al seu entorn es fa necessari realitzar una selecció dels mateixos en construir i mantenir un museu. Ha de col·leccionar-se només allò que resulte insubstituïble o irreemplaçable segons el tipus de museu, poden ser obres o objectes originals, com una pintura d’un artista de reconegut prestigi o un instrument utilitzat per un científic per a un descobriment destacat, per ex. Els tubs de rajos X de roentgen que mostra el Deusthes Museum de Munich. En el cas dels museus de ciències naturals, les col·leccions solen estar constituïdes per peces de mineralogia, botànica, zoologia. És necessari que aquells que s’encarreguen de formar la col·lecció siguen experts en la matèria, de manera que les peces tinguen un valor representatiu i significatiu.

El terme conservació no és interpretat de forma unívoca en els manuals de museologia. Els especialistes solen distingir entre preservació (es refereix a condicions ambientals: temperatura, humitat, il·luminació, etc.) conservació (atén a la protecció seguretat dels objectes contra robatoris, incendis, vandalisme…) i restauració (una intervenció per a detenir el deterioro d’una obra, o bé recuperara o restituir-la). En qualsevol cas, conservar el contingut d’un museus exigeix tenir en compte els riscos als quals està sotmès.

Investigar Una funció indispensable en el plantejament d’un museu modern. I açò no solament per a complir les seues tasques tradicionals d’identificació i catalogació dels objectes sinó també i molt principalment per a poder ser considerat com a “centre de recerca i projecció sociocultural”. Per a poder dur a terme aquesta funció s’han d’emprar tots els mitjans i instruments que avui proporciona la tècnica —biblioteca, mediateca, laboratori, informàtica, etc. Una relació estreta amb els científics i amb els laboratoris especialitzats proporcionarà una ajuda inestimable sempre que no puga disposar de personal i instal·lacions pròpies.

Exhibir L’exhibició dels objectes està sent sotmesa actualment a una forta renovació. Tradicionalment la presentació dels objectes ha tingut característiques particulars, segons el tipus de museus que es tractara. Així en els museus d’art hi havia una certa preocupació estètica, en els de història, arqueologia i etnografia hi havia un predomini dels criteris històrics, mentre que en els museus de ciència i tècnica Destacava el seu caràcter didàctic, aombrat en ocasions per i excessiu nombre de de objectes exposats. Actualment el disseny de les exposicions tenen un objectiu primordial: comunicar emoció estètica, informació, vivències; és a dir, aconseguir interaccionar amb el visitant de manera que el seu cabal de coneixements, sentiments, i actituds, no siga el mateix abans i després de l’exposició, sinó que reste enriquit positivament.

Educar La missió educativa dels museus ha sigut una de les funcions més analitzades i ressaltada des de finals del segle XX. Tant la UNESCO en les seues reunions i seminaris, com l’ICOM per mitjà de les seues conferències internacionals i del seu Comitè Internacional para a l’Educació i l’Acció Cultural (CECA), i també dels departaments de Museologia i Pedagogia de moltes universitats han tractat amb profunditat i assiduïtat el tema. És certament la seua funció més noble i més difícil, que justifica totes les anteriors. “Si les col·leccions són el cor del museu, l’educació n’és l’esperit”, afirma

Bloom (1984) en referir-se als museus americans. Dins de la gamma variada d’aspectes educatius als quals poden donar resposta els Museus destacarem: —el museu com a lloc d’aprenentatge, dins de les activitats formals com a esdeveniment, vivència, com a pont motivador per a nous aprenentatges, en el temps lliure com a aprenentatge no formal en el nostre temps d’oci —el museu com a vehicle de comunicació. Actualment, es posa l’èmfasi en la capacitat d’un museu a comunicar, per a proporcionar plaure i coneixements al públic en general. —el museu com a centre social, per a poder oferir al visitant, parafrasejant a Hudson (1989), que “en eixir del museu puga seguir actuant amb la llibertat que li ha oferint, en oferir-li ajuda per a la seua educació, coneixement de si mateix i de la col·lectivitat, per al desenvolupament de la seua sensibilitat i de les seues aptituds vitals, intel·lectuals i espirituals. És llavors quan el museu haurà cobrat vida en la vida urbana i en la consciència de l’individu”.

Educar sense escola Per a molta gent, la primera idea que li ve a la ment quan sent parlar «d’educació», és “escola”, com a sinònim d’un lloc tancat on una o moltes persones “ensenyen” coses que unes altres aprenen. Aquesta és també una interpretació “tradicional” del concepte. Molts especialistes, en el seu estudi del procés ensenyament / aprenentatge, més que parlar de “centres educatius”, prefereixen parlar de “situacions educatives”, i aquesta precisió es revelarà com a molt important per al nostre tema.

221

222

En efecte, en el procés ensenyament / aprenentatge, poden distingir-se, almenys, tres contextos o situacions diverses que adjectiven, i enriqueixen el concepte:

de continguts, tendent a aconseguir uns objectius de comunicació específics, culturals, socials o comercials, que puguen emetre’s per objectes, estructures o situacions presents en la vida quotidiana.

pot anomenar-se la “situació educativa” (RIVAS, 1997): Al costat de la idea de “educació formal”, presa com a sinònim de situació educativa escolar, coexisteixen les situacions educatives que s’han acabat configurant “l’educació no formal” i “l’educació informal”, la importància de la qual en la societat actual i per a la instrucció dels seus ciutadans, és cada vegada més reconeguda (RIVAS, 1993; TRILLA, 1993).

El mateix disseny i els objectes que fan d’emissors, seleccionen en primera instància els seus públics objectius, que al seu torn seleccionen, conscient o inconscientment, els objectius de comunicació que més exciten la seua curiositat i se situen, així, en una situació educativa informal.

En tota situació educativa intervenen cinc elements: a) un “context” socioeconòmic i cultural immediat, b) uns “continguts”, c) un “emissor”, d) un “receptor” o aprenent i i) un “espai” en el qual interactuen els elements anteriors. En la “situació educativa formal” aquests elements solen presentar-se explícitament separats. Un emissor —el professor— transmet uns sabers a uns receptors classificats per nivells —els alumnes—, en un espai singular. En una “situació educativa no formal, emissor i continguts —amb objectius i instruccions ben definits, però no directament explicitats— es fonen en una única entitat, materialitzada en diferents tipus d’escenaris, per a actuar sobre els receptors, o com ja se’ls pot anomenar més precisament, “públics objectius”. Al mateix temps, el context i l’espai educatiu pròpiament dit, encara sent diferents, s’acosten. En la “situació educativa informal”, per fi, context, espai educatiu i emissor s’aproximen fins a fer-se pràcticament indistingibles. Perquè es produïsca una situació educativa informal es requereix d’un disseny

La distinció entre aquests tres tipus d’educació és clau, així, per a comprendre que s’entén per funció educativa dels museus i com d’ells li és més pròpia (LA BELLE, 1982, i els altres articles continguts en la mateixa publicació). Si l’escola tradicional representa el model de la situació educativa formal, les estructures familiars, els mitjans de comunicació, la distribució d’uns grans magatzems, els aparadors de les tendes d’una ciutat, l’arquitectura d’un barri, els mecanismes que resolen necessitats quotidianes, la mateixa dinàmica de relacions socials que crea un espai determinat, constitueixen, en la seua relació amb els receptors, exemples de situacions educatives informals. Per fi, la major part dels museus actuals, conscient o inconscientment, generen situacions educatives no formals. L’educació no formal, materialitzada en un conjunt d’objectius educatius i d’actuacions destinades a aconseguir-los, és la forma pròpia d’educació en els museus. (QUÈ ÉS UN MUSEU? Cap a una definició general dels museus del nostre temps. Antonio Tingues CESIC de València)

Tipus de Museu 1. Segons la seua ubicació són: urbans, suburbans, o rurals. 2. Pel seu contingut són: generals, especialitzats i mixts. 3. Segons la seua propietat són: públics i privats 4. Segons la seua disciplina estan els museus de: art, història, antropologia, ciència, tècnica (serigrafia, reproduccions, arts i oficis). Els museus són objecte de diverses disciplines específiques: La museologia, dedicada a l’estudi de la institució i la seva funció social. La museografia, que estudia aspectes operatius específics per gestionar un museu, com l’arquitectura, les instal·lacions o l’organització interna de la institució. És un dels camps on més s’està evolucionant en el darrers anys, creant exposicions cada cop més interactives que fomentin un major enfocament pràctic, per tal de donar al públic l’oportunitat de prendre decisions i participar en activitats que poden variar la visita convertint-la en una experiència.

Funcions de Federació Junta Fallera Sobre el Museu Faller Segons l’ARTICLE 16 (del Reglament Faller aprovat en 2016), correspon a la Junta Directiva organitzar els festejos, activitats culturals i d’un altre tipus que afecten el conjunt de les comissions falleres o que vagen dirigits a un grup d’aquestes i cooperar amb les institucions i organismes públics i privats a fi del

major èxit, difusió i prestigi de les falles. En aquest sentit és competència seua: a. Custodiar, mantindre i conservar en bon estat els ninots indultats dels últims deu anys, disposats al Museu Faller amb aquesta finalitat, així com els últims de cada exercici que s’hi vagen incorporant, que provinguen de les distintes comissions falleres. Quan es complisquen els deu anys, es tornarà cada un a la comissió que pertanga, es farà una foto de cada ninot, gran i infantil, i s’exposaran al Museu. Al seu torn, aconseguir les fotos de tots els ninots, d’anys anteriors, major i infantil, per a una exposició permanent al Museu Faller de la FJFS.

Apunts cap a l’elaboració d’una guia didàctica Història de les falles Camp de Morvedre L’origen faller de la comarca sembla que ens porta exclusivament a Sagunt i el seu Port. És clar que allí es troba la història fallera més intensa i extensa. Però també és cert que en els municipis del Camp de Morvedre han sorgit destacables experiències falleres que formen par del passat dels pobles. No sols això, sinó que el llibret més antic de tota la comarca va estar escrit a Estivella el 1924, uns anys abans fins i tot que es plantés el primer cadafal al Port de Sagunt el 1927.

LES BARONIES La població de la subcomarca que té més llarga trajectòria fallera és la d’Alfara de la Baronia. La més antiga és de l’any 1936. Es va fer, tal com explica la

223

224

cronista Concha Saura, l’últim diumenge de maig, dia de la festa de les Filles de Maria. Fou organitzada pel qui aleshores hi era el mestre, Luis Sanchis. El cadafal d’aquell any es va titular “Curruca”. Fins i tot pot destacar-se que es va nomenar una “bellesa fallera. Va ser la xiqueta Rosa Mora Nadal. La següent falla ja es va plantar pel dia de Sant Josep de 1945. El monument era un cànter. El president deixe any fou Enrique Herrera Galindo. En la dècada dels 50 se’n plantaren entre els anys 1955 i 1957. En els anys 60 se’n feren quatre: 1960, 1963, 1965 i 1967. En els anys 70 tan sols en el primer any de la dècada es va plantar un cadafal. Finalment el recorregut històric d’aquest fenomen fester acabà en els anys 80 amb quatre falles (1983, 1984, 1986 i 1988). Cal nomenar en la construcció dels diferents cadafals la participació de l’escultor Luis Bolinches Compari i posteriorment també la de la seua filla Amparo Bolinches Molina. Un altre col·laborador destacat fou Miguel Zanón Garriga. Normalment es plantaren a la plaça de l’Església, després passà al carrer Central i finalment a la plaça del Casino. Este repàs de dades permet entendre que el fenomen faller s’ha viscut en eixa població d’una manera especial. Algímia d’Alfara és també una altra localitat on la festa fallera va tindre vigència en els anys 60, gràcies al Fuster Salvador Such i el pintor José Garriga. Cal destacar el llibret que el 1957 va fer José Molina amb la participació de Luis Diago. No es pot comparar la seua continuïtat amb la d’Alfara de la Baronia però es comprova que també allí estigueren presents les falles. L’origen de la tradició fallera a Estivella s’ha descobert recentment gràcies a l’aparició del llibret de l’any 1924. Des d’eixe any no es constata existència de cadafals fins als anys 80. Eixe llibret és el més antic de la comarca i mostra una experiència tan puntual

com interessant. Pel que fa a la característica del text es pot indicar que la persona de la població que el va fer estava acostumada a escriure versos i que coneixia la mètrica. El cadafal faller descrit en la publicació està presidit per un entaulat on juguen al “Carreguéu” , joc que “S...gorbino/ Fan el primer que Chué.”. Hi ha tres personatges: “Joan, Tonico el pastisser, i Sandalio el segoner”. Al seu voltant es troben diversos cartells referits a persones d’Estivella i versos dedicats al poble, a la seua gent o a la festa, principalment. És una sàtira dedicada a certes persones que es dediquen a jugar i que ben bé podrien fer-ho de normal prop de la plaça on es va plantar el monument. Els noms dels personatges semblen ser ficticis, però recorden a determinats personatges de la població. La incògnita més destacada és la comissió que va organitzar la festa tot i que s’intueix que es relaciona amb les persones que juguen a algun cafè o taverna. Uns altres fenòmens relacionats amb la festa s’han donat puntualment a Petrés i a Albalat dels Tarongers. En el primer cas va ser possible gràcies a l’aportació d’un artista local en els anys 80. A Petrés on se suposa que a finals de la dècada dels 20 del segle xx es quan es va plantar una falla però tan sols per un any. Poc més se sap d’aqueixa experiència que resta per estudiar. L’experiència fallera més continuada a la subcomarca va ser la sorgida a Gilet el 1971 i que encara continua. Fou a partir d’un grup d’amics i la seua vigència és destacada. Tot va sorgir perquè un xiquet Alfonso Ros Alfonso començà a fer una falla que representava la Torre Eiffel de París i que la va plantar al corral de sa casa. EI seu pare Alfonso Ros Sancho havia estat aprenent d’artista faller i a partir d’aquell moment va començar a originar-se la comissió. D’aleshores ençà, es va plantar a la plaça de l’Estrela fins a l’actualitat.

225

La primera Fallera Major Infantil fou Emilia Salvador Alfonso, el Faller Major Alfonso Ros Alfonso i el president Herminio Sànchez López. El primer cadafal es va dedicar a les fonts desaparegudes del municipi. Especialment va destacar la reproducció de la Font situada a la plaça de Francisco Gil. Va estar realitzada per Antonio Panzuela Santiago. Els monuments s’han continuat plantant fins a l’actualitat, tret dels anys 1984 i el 1986. És l’única comissió de la subcomarca que continua.

Sagunt

226

Fem un poc de memòria la primera falla a la nostra ciutat es plantà en 1927 al nucli nou i a 1932 al nucli vell. Junt a altres ciutats com ara Xàtiva (1865), Sueca (1876), Gandia (1885), Alzira (1907), Castelló (1921), Saragossa (1920) i en altres pobles de la província (1927)i a París i Amèrica (1932) . Sagunt no podia estar absent d’aquestes manifestacions i del culte a la bellesa, el color i el foc. En 1931 Vicente Andrés Cerveró proposava a la Societat Vitivinícola organitzar les festes falleres, i així nasqueren les festes a Sagunt, de manera ordenada. En Sagunt les falles començaren en 1927, quan un grup de fallers montà en un carrer del Port, Carrer del poeta Llombart, la primera falla, dedicada al ferro, estava representada per un colós dominador sobre la banya de l’abundància, del que sobreeixien els productes minerals; al·ludia també a la gestió municipal i a les dues empreses de cotxes que es disputaven els viatgers. Els components de la primera comissió foren: Bautista Lopez, Antonio Blasco, Ángel Gabarda, Francisco Cervantes, Vicente Rams, Ángel

Xirivella i Antoni Pérez, entre d’altres. En 1932 es plantà la primera falla en Sagunt-Ciutat el monument es construí en uns tallers del Port, i fou obra dels artistes Antoni Blasco i Francisco Fernàndez. La falla fou composta per un avió que representava la recent instaurada República, altres motius com l’agricultura, la història, el comerç i la indústria. En aquell 1932 es van indultar els primers ninots; en foren diversos i estaven dedicats tots ells al món del treball. Van ser entregats i regalats al llavors alcalde de la ciutat, Juan Chabret Bru. Des de les primeres falles saguntines, des d’aquells tímids intents per iniciar les festes josefines en la nostra comarca, s’han produït una important quantitat d’objectes; “ninots indultats”, medalles, publicacions, fotografies, insígnies, etc, que han estat guardades, sense ordre ni concert, en els propis “casals” de les comissions que les produïen, arribant en moltes ocasions, a la seua destrucció o pèrdua. Però no és fins a 1971 quan la festa s’articula d’una manera ordenada amb un reglament faller i amb una entitat con Junta Fallera de Sagunt que coordine totes les activitats i accions de les falles. La Junta fallera va començar el seu camí en l’exercici 1923. Luis Cuadau va compartir la presidència amb Ricardo Almenar quan el cens faller rondava els 600 inscrits. Les falles participants eren El Ravalet, La Victòria i La Marina i les infantils del Ravalet, Palmereta, Victòria, Màrtirs i Remei. Entre les novetats aportades per la pròpia Junta, hem de destacar l’acte de la Crida realitzada per primera vegada en 1974 a càrrec del primer tinent d’alcalde, Rafael Escrig. El nomenament de la fallera major i la infantil, han aconseguit, amb el pas del temps, carta

de naturalesa a la setmana fallera de Sagunt i el Camp de Morvedre (cal destacar que la junta fallera de Sagunt és l’única de caràcter comarcal en tot el territori valencià). En 1972 la Junta Fallera va organitzar diversos actes: el lliurament de premis i les visites de cortesia per les comissions falleres que en 1973 n’eren nou i set infantils. En l’exercici 1974-1975 la presidència passa a Juan Antonio Llorens i s’hi introdueixen molts canvis. Amb un cent de 1000 fallers i onze falles (set infantils) és crea l’emblema de la Junta. Al ja atapeït programa, s’hi va incorporar la presentació de les falleres majors al parc Victòria de Port de Sagunt i la cavalcada fallera a la ciutat. El següent exercici també va ser de canvi, és van aportar novetats com la “nit d’albaes” en ambdós nuclis de població, les competicions esportives, l’exposició del “ninot indultat”, la mascletà municipal, l’ofrena de flors. Es van suprimir els nomenaments de “Dama del foc”, de la “Poesia” i de la “Flor”. Amb un cens de 1200 fallers es creen els estendards fallers i s’hi impossa la vestimenta fallera. En 1977, continuant amb la història, L’Ajuntament cedeix a la Junta Fallera de Sagunt uns locals a la plaça de la Trinitat, que abans havien estat de la desapareguda emissora del Moviment, “La Voz de Sagunto”, per a seu social. D’ací es va passar a la Casa de Cultura “Capellà Pallarés”, propietat de la Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt, posteriorment va ocupar una planta de l’edifici que albergava la Fundació Municipal de Cultura a la pujada del Castell i, finalment, aconsegueix la seua seu definitiva al barri de Baladre.

La Vall de Segó Des de feia temps un grup de veïns de Faura albergava la il·lusió de crear en aquella vila de La Vall de Segó una comissió i d’aquesta manera celebrar amb tots els honors les tradicionals festes josefines. Després de moltes consultes a unes altres comissions i de traslladar l’entusiasme a la resta dels habitants de Faura, la creació i la posada en manca de la comissió és, des de 1994, una realitat. A partir d’aquell any, Faura se suma a la llista de ciutats i poblacions que celebren les festes de les falles. Antany, a Faura, al igual que en la resta dels pobles que formen La Vall de Segó, celebraven, des de temps immemorials d’una peculiar forma les festes a Sant Josep. Enrere van quedar els dies en què les festes de les falles es celebraven amb una gran foguera formada amb grans quantitats d’esbarzers i xilitols silvestres, arbres, fruites i trastos inservibles, provocant no poques baralles i en més d’una ocasió el balanç eren ferits de diversa consideració, tot per “furtar” els esbarzers als pobles veïns. De poc valien les guàrdies que s’organitzaven al voltant dels grans muntons d’esbarzerars per a evitar que foren sostrets pels joves d’altres pobles. D’aquesta manera es rendia culte al patró dels fusters i, per descomptat, es complia el ritu al foc cantant-se la coneguda estrofa “qui mos dóna una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep. El tio Pep, “més que siga la tapadora del comú, número ú”. Hui, aquella pràctica festiva que es realitzava als pobles de La Vall de Segó és ja història. Els temps han canviat, hui no s’entendria aquesta forma de celebrar les festes falleres. En aquests dies encara es realitza una tradició pareguda en un dels pobles del Camp de Morvedre, a Alfara d’Algímia se celebra, el huit de setembre, la festa de la Mare de Déu dels Afligits, traslladant-se la imatge de la patrona des de la seua ermita a l’església parroquial. Els xiques que han pres aqueix any la seua

227

primera Comunió encenen els esbarzerars i matolls de la muntanya, constituint una tradició única en la nostra comarca. Els intents per instaurar la Setmana Fallera a La Vall de Segó no són nous; a finals dels anys 50, Francisco Soriano i Escobar “va muntar”, amb altres veïns de Quartell, el que podríem considerar la primera falla d’aquella vall. Sagunt ja celebrava des de 1927 aquests festeigs a Sant Josep. A Quartell la primera falla va consistir en una plataforma de fusta on es mostraven alguns ninos construïts en cartó i fusta vestits amb robes. Aquella primera falla va captivar i va sorprendre als habitants dels cinc pobles que conformen La Vall de Segó. Anys després un grup de joves de Quartell, recolzats per la parròquia de Santa Anna, van alçar xicotetes falles construïdes per ells mateixos.

Benavites

228

En 1932 es va plantar a Benavites una Falla, en aquest cas escolar. Els xiquets de l’escola pública de la Vila de Benavites, que regentava el mestre José María Cueco, van construir en 1932 la primera falla escolar de la Vall de Segó. Es va crear un comitè faller escolar que va sol·licitar a l’Alcalde autorització per a muntar aquesta falleta a la plaça del company Vila i, al mateix temps, sol·licitar una subvenció econòmica atès que el comitè no disposava de fons per a sufragar les despeses que produïen, l’esbós del qual s’adjuntava. Aquesta falla va tindre el seu llibret escrit pel mestre.

Faura La ‘Falla Vila de Faura” va començar el seu camí en 1994 desenvolupant el programa faller de la Junta de Sagunt a la que pertany. Les primeres fal·leres majors

han estat Maite Queral Nicasio i la infantil Bàrbara Domènech Balançà, proclamades el 3 de desembre de 1993. En gener de 1994 és va presentar en societat fins al dia d’avui.

Agermanament amb Cecina Després de la celebració de l’agermanament polític administratiu entre els ajuntaments de la nostra ciutat Sagunt, i la ciutat de la Toscana italiana CECINA, en els primers anys de la dècada dels huitanta, les seues dos entitats de caràcter cultural, i que són les que exercixen les activitats lúdiques festives de més arrelament i complexitat d’amb dós ciutats —FEDERACIÓ JUNTA FALLERA DE SAGUNT i ASSOCIAZIONE TARGA CECINA— porten quasi tres lustres de camí comú. I no és que aquest agermanament gaudisca de bona salut, és que es troba tremendament consolidat, tant, que l’intercanvi de rionaris i fallers al llarg de l’any en els dos sentits és el moviment veïnal més freqüent i nombrós que ambdues realitats poden comptar en el seu haver-hi. Abans d’ambdues manifestacions esportives se celebren unes espectaculars desfilades de carros (carrosses) de grans mides sobre la qual desfilen els jóvens rionaris executant sobre la marxa magnífiques coreografies, en perfecta harmonia amb la música, una indumentària fabulosa i l’aspecte del carro, tot això sobre un mateix lema que aglutina tots aquests conceptes. També desfilen per primera vegada les esmentades al·legories a meitat del mes d’agost en què podem

considerar la seua “posada de llarg” en la denominada “targa nocturna” És en la primera de les ocasions esmentades quan una delegació oficial de la nostra junta integrada per les seues falleres majors, membres de les comissions i de la pròpia directiva s’acosten fins a Liorna per a compartir els seus dies grans amb els components dels Rions MARINA, CENTRE, PONTE PALAZI, CAMPACCIOCHI, STAZIONE, PALAZACCIO, I CASINE. I on també es donen cita les representacions de les altres dues ciutats agermanades amb Cecina: l’alemanya, Gilching, i la francesa, Sin lr Noble. Aquest breu recorregut no és sinó una ullada precipitadíssima per una zona d’Itàlia estratègicament bé en ubicada per la seua proximitat amb la incomparables Florència, Siena, Sant Giminiano, o Pisa, on la gastronomia és de les més riques i variades de tot el país, i sobretot, i fonamentalment, on tots són acollits amb una hospitalitat i una alegria sense límits. Des d’aquestes línies només manifestar la nostra salutació més afectuosa a tots els components de consiglio directiu, de la Targa i, com no, a la nostra estimadíssima presidenta la senyora Susanna Pecchia, i a tants i tants amics a qui estimem com es fa tot a falles, amb passió.

més importants de les Falles de Sagunt i en els que diuen quina indumentària s’ha de dur. Podem basarnos en aquest article per tal de redescobrir i mostrar quina és la importància de les falles en la societat i la importància de la recuperació de la indumentària tradicional. En aquest sentit tenim actes fallers de rellevància i solemnitat com son exaltació de les Falleres Majors, desfilades, lliuraments de premis, creu de maig per a tots els participants. Les ofrenes i els actes religiosos, on cal anar amb indumentària fallera aprovada pel VI Congrés Faller, de mànega llarga o cosset del segle XVIII i amb la mantellina per a totes les participants.

Uns altres actes oficials són l’elecció, la nominació, la proclamació i el comiat de Falleres Majors, la inauguració de l’exposició del Ninot, les presentacions de les comissions de la FJFS, el cartell anunciador, la presentació del llibret de la FJFS, la clausura d’activitats, la crida, la Nit d’Albaes, el lliurament de mantons oficials a les Falleres Majors, les Corts d’Honor i als acompanyants de la FJFS, on també cal anar amb la indumentària fallera aprovada pel VI Congrés Faller.

Dels representants i premis (CECINA, http://fjfs.es/hermanamientos/ consultada 21/05/2017)

Actes de FJFS

Important tindre una part destinada a recordar cadascuna de les falleres majors i infantils així com els presidents de Federació Junta Fallera de Sagunt. Les falles les fan les persones.

Segons marca l’article 98 del reglament de Federació Junta Fallera de Sagunt marquen quin son els actes

Per altra banda, el llistat de premis és imprescindible en una festa on està tot “jutjat” i que amb el reglament

229

230 en la mà podem obtindre, de manera objectiva, quina és la millor falla, comparsa, etc, anualment.

Del ninot indultat Ja no sols el mateix ninot, sinó el reconeixement al Gremi d’artistes fallers que fan de la seua tasca una part imprescindible i donen sentit a la festa de les falles. Cal tindre una visió a llarg termini per tal de poder explicar l’evolució de les falles de Sagunt, una evolució basada en els seus ninots indultats com ha passat al Museu Faller de València on l’ADEF ha pogut fer un catàleg, raonat, de tots els ninots i la seua evolució. La part del monument que no es crema ha de servir-nos per veure d’on venim i a on anem.

Conclusió Cal repensar el museu faller de Sagunt i reconvertir-lo, buscant un lloc més adequat per tal de desenvolupar el seu dia a dia. Les Falles actualment ocupen un espai molt important en la societat valenciana, especialment a la ciutat de Sagunt. I son eixes falles les que continuen vertebrant un espai, el festiu i cultural, que si no existiren deixarien de produir-se les accions de proximitat que desenvolupen no podrien ser assumides per altres col·lectius o associacions. No ho trobeu així?

Albert Llueca

el camp de morvedre 1940- 1950: dualitat sectorial i espacial

El Camp de Morvedre es caracteritza per una gran diversitat, cultural, social, econòmica, marcada per una dualitat sectorial i espacial. Es tracta d’una comarca dual, en el sentit que és important tant per la gran empresa siderúrgica que va revolucionar la comarca com la seua significativa producció agrícola, que dóna lloc a una realitat econòmica comarcal desigual a l’espai, hi ha una activitat industrial i terciaria al Port de Sagunt, i Canet i un espai agrari tant a Sagunt, com a Les Valls i la Baronia. Des de que a principis del segle XX, Sota i Aznar, van instalar la siderúrgia al Port de Sagunt, han anat creixent les diferencies a la resta de la comarca: zones agràries, zones industrialitzades, zones desindustrialitzades, sectors servicis, processos migratoris, canvis sociodemogràfics, un gran contrast entre el litoral i l’interior... L’època en la qual cal situar-se, és un temps difícil, hem patit una guerra civil (1936-1939) i per tant,

són els anys posteriors, de postguerra, un període de aïllament polític i econòmic, on es sofreix una censura a tots els àmbits i es crea un model econòmic autàrquic, es a dir, d’autoabast, on els primers anys són molt difícils per a la població, es dediquen a l’estraperlo, les persones arriesgaven les seues vides pels altres pobles per tal de sobreviure i traure diners. S’implantà el sistema de racionament, que es suprimiria als anys 50, a cada família li corresponia certa quantitat d’aliments que, recollien per mitjà d’una tarjeta on les autoritats anotaven les quantitats que li otorgaven així com la data i el lloc. Als anys 40, la població pateix fam, misèria, alta mortalitat, a causa d’una mala nutrició i diverses enfermetats, anys de penúria i privacions, alguns parlen del 1941 com l’any de la “Gran Fam”, però poc a poc anirant recuperant el nivell de vida anterior a la Guerra Civil.

231

232

Al Camp de Morvedre, la situació no canviava molt de la resta d’Espanya, durant la guerra havia sigut un punt estratègic i per tant va ser molt atacat, fins i tot la siderúrgia va deixar de funcionar a tot rendiment e inclòs va parar la seua producció pels bombardejos, la població també va patir molt fins que poc a poc les coses es van normalitzar i la gent va anant tornant a les seues cases. Arribat l’any 1940, acabada la guerra, la família Sota i Aznar , va ser desposeïda de tots els seus béns i va exiliarse a França, la planta siderúrgica va ser venuda a els Alts Forns de Biscaia, ja que amb la neutralitat d’Espanya a la II Guerra Mundial (1939-1945), la siderúrgia va ser important per a la indústria naval. Va ser a partir d’aquest moment quant la població tant del Port, com la de Sagunt, va començar a ressorgir econòmicament.

Al Port es comença a refer la desfeta deixada per la guerra, la nova propietat de la siderúrgia es va preocupar per les condicions en que vivia la població i al període 1945-1950, es van fer obres importants per al poble, servis bàsics com el clavegueram , les canonades d’aigua potable junt l’adequació dels carrers que fins ara estaven plens d’imprevistos. Al 1942, comença a funcionar “el trenillo”, una màquina elèctrica amb diversos vagons, i un furgó que facilitava el transport i permetia el trasllat del treballadors, el podia utilitzar qualsevol per tal d’anar d’una part a l’altra de la ciutat i costava una pesseta. Uns anys després es crea el col·legi Nostra Senyora de Begonya, dins de les actuacions de AHV, de la qual depenien les seues instal·lacions, així com les despeses. Es va crear per cobrir les necessitats educatives dels

1945. Trenillo

fills dels treballadors de la siderúrgia. Així com al 1949 es va inaugurar el centre sanitari, “el sanatori”, el qual ja contava amb tots els avantatges mèdics de l’època i que també depenia de AHV. Dins d’aquest context social, econòmic i cultural, al 1948, va ser quan un grup d’amics, fundaren i plantaren la Falla la Marina per primera vegada, va ser a la Avinguda Mediterrani, front a la comandància de la marina, però a conseqüència de la meteorologia, al costat de la mar, el vent feia un poc difícil plantar la falla, van decidir traslladar-se a la Plaça Bilbao, ubicada entre el carrer Colón i el carrer Doctor Moliner, actualment derruïda. Però també hagueren de canviar la ubicació perquè els camions no podien accedir per tal de deixar les peces. Així arribaren a l’actual ubicació la plaça La Marina, que ja era la plaça que es hui, d’un barri de mariners amb cases baixes per a habitatges.

Inauguració del col·legi de Begonya

Mentre tant, altra realitat social era patent al territori, la gent que no treballava a la siderúrgica, el feia al camp amb una economia de subsistència. Dins d’esta realitat social també podem trobar diferències, per una banda hi ha els jornalers que van a l’horta a replegar la taronja i per altra, els propietaris dels camps, que encara que amb un altra posició social, també depenien del camp per a viure, si la collita no era bona, tampoc farien un bon any i això faria que hagueren de subsistir. Per tant, una vegada acabada la Guerra Civil, Sagunt, contava con uns 20.000 habitants, que es trobaven com la resta de pobles i ciutats de tot l’estat, amb destrucció, cos i misèria. El primer que es va fer, va ser demanar que es tornaren els diversos materials històrics i arqueològics

233

que es van entregar al museu de Belles Arts, per tal de que no es pergueren, es recuperen i s’integren al museu que construeix Manel González Simancas a l’Acrópolis. Després van reconstruir la ciutat, aquella ciutat abandonada a tota idea d’urbanització i cosmopolisme. Es van solucionar també els problemes de construccions de serveis públics, lluminària, dur aigua des de Soneja, clavegueram, mercats, etc. Al mig d’aquesta situació de misèria, la ciutat de Sagunt es converteix en l’afortunada del premi de Nadal, va ser al 1941, quan a l’ Associació de Caçadors va caure la Grossa de Nadal i que molta gent del poble va poder tindre bona collita. Suposem que va ser molta la gent afortunada, perquè l’associació de caçadors sempre ha segut un punt de trobada per als jornalers abans d’anar al camp.

234

Encara aquest esdeveniment, no vol dir que no fora una època de misèria social, del 1941 al 1945, es pot deduir la mala situació econòmica viscuda a la ciutat, per una baixada del número de socis i quasi desaparició de les bandes de música, fins que s’unifiquen les dos bandes existents a la ciutat, La Lira y L’Art. Al 1944, es crea la Càmara Local Agrària, integrantse en ella la Comunitat de Llauradors i el seu sindicat de policia rural, així com les juntes de foment pecuari agrícola, informació agrícola i la de preus dels productes agrícoles, que des de la seua creació realitza millores de camins i sèquies que dona lloc a una millora de l’agricultura local. Seria el principi d’allò que hui és la Càmara Agrària. Després d’aquesta unificació i millora de l’agricultura, al 1949, es crea el Grup Econòmic Comarcal de Comerç del sindicat de fruits i productes hortícoles. Altra

millora pels agricultors que veuen controlats els seus productes. Poc a poc, esta dècada va anant recuperant la normalitat i podem arribar a parlar d’una dècada de dualitat, tant sectorial, hi ha gent que treballa a la indústria i per tant té una economia més airada i la gent que treballava al campi depenia de factors migambientals i socials, l’agricultura uns temps donava molt però d’altres cap, aleshores estes famílies vivien més limitades que les que treballaven a la indústria amb un sou fitxe. Per tant va ser una ciutat important a més de per disposar d’ una gran empresa siderúrgica, al Port, per la seua producció agrícola a Sagunt, les Valls i la Baronía, una comarca amb una dualitat SECTORIAL i ESPACIAL.

Àlbum fotogràfic 2017

Àlbum mariner 2017

presentació 2017 Sens dubte un dels dies més importants per a la nostra comissió i els seus representants és el dia de la presentació. Dia en què els sentiments estan a flor de pell i en que tenim presents a tots els mariners, els que van estar, els que van tornar i els que estan. Va ser un gran plaer poder disfrutar-ho amb María Pilar, Marta, Cristian i Alberto als que desitgem un 2017 inoblidable.

236

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

237

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

238

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

239

240

Àlbum mariner 2017

playbacks fjfs Infantils

Ha estat un plaer per a la nostra falla contar en uns grans ballarins com a representants en el certamen de playbacks de Federació Junta Fallera de Sagunt, i per això, ens agradaria aprofitar aquesta ocasió per a donarlos l’enhorabona per la seua participació.

241

242

Ã&#x20AC;lbum mariner 2017

playbacks fjfs Majors

243

244

Àlbum mariner 2017

nit d albaes El cant d’albades forma part de la nostra essència i la nostra cultura. Prové de pràctiques musicals urbanes de carrer ja documentades en el segle XI V, en les quals es dedicaven, juntament amb la dolça melodia del tabal i la dolçaina, cançons mètriques —de fórmula amalgamada— a personatges destacats. En la actualitat és un plaer contribuir perquè aquest cantar no desaparega, i per això, any rere any, continuem fent la tradicional nit on les falleres majors de FJFS, junt als músics i cantants, fan el seu recorregut pels carrers i els casals fallers de la comarca i dediquen les seues albaes als màxims representants. Esperem seguir gaudint-ne durant moltíssims anys més.

245

246

Àlbum mariner 2017

bateig dels nostres monuments En la nostra falla és tota una tradició apropar-nos tota la comissió juntament amb els seus representants fins al taller dels nostres artistes, on hem pogut gaudir veient les figures que formaran part del monuments d’enguany i els nostres representants van tindre l’oportunitat i l’honor de “batejar-les” amb xampany per atreure la sort.

247

248

Àlbum mariner 2017

cavalcada L’any passat en la cavalcada de l’humor faller, entre llums i fantasies marineres, brills, balls, confeti i caramels, xiquets i majors ho vam passar millor que bé. La nostra xicalla va gaudir novament de la barca, per sentir-se més mariners encara.

249

250

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

251

252

Àlbum mariner 2017

creu de maig Un any més gràcies a els nostres veïns de l’A.C. Casa de Andalucía vam gaudir de les meravelloses flors i activitats de la festivitat de la Creu de maig. Gràcies veïns!

253

254

Àlbum mariner 2017

repartiment de llibrets Per a nosaltres un llibret és una joia en forma de paper, i els nostres socis d’honor, de carrer i comercials, familiars i veïns del barri, són tot un luxe, i les nostres tradicions i els costums mariners, tot un tresor. Per això un diumenge a l’any, a ritme de la nostra xaranga, tenim el plaer de recórrer els carrers del barri, per agrair als nostres col·laboradors el suport incondicional, en forma d’un regalet i el nostre llibret. A tots, moltíssimes gràcies de cor per poder contar amb vosaltres un any més!

255

256

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

257

258

Llibret 2017

260

Àlbum mariner 2017

presentació del llibret Vam tindre el plaer de presentar en nostre projecte a tothom en un lloc emblemàtic del nostre barri com es el teatre de la nostra senyora de Begonya en la que vam poder gaudir amb la veu de la nostra narradora. Tancat l’acte amb l’actuació del grup de musical Freak Frogs, gràcies a tots els col·laboradors, escriptors i veïns que ens van acompanyar, us esperem enguany.

261

262

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

263

264

Àlbum mariner 2017

premi 6è Vam començar al 2015 amb un 37 è premi, l´any 2016 un 22è i ara vam entrar dins dels deu primers amb l’activisme cultural, l’esforç i el treball vam ser recompensats en forma de premi. Un premi, que va més enllà d’un número i un banderí; i al 2017, vam tenir l’honor i el privilegi de continuar amb un meravellós 6è dins la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per la promoció de l’ús del valencià en un llibret de falla. A poquet a poquet, anem fent camí i posant el nostre granet de sorra perquè els llibrets tinguen el valor que es mereixen dins la nostra cultura i la nostra festa, les falles, i per descomptat, d’una manera correcta i ben feta. Esperem formar part de aquest projecte moltíssims anys més.

265

266

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

267

268

Àlbum mariner 2017

Per descomptat, nosaltres no vam ser els únics del Camp de Morvedre en emportar-se un premi en aquesta edició de la Generalitat, també Mocador, Eduard Merelló i Santa Anna, van rebre el seu merescut guardó. Ells fan del nostre 6 è, un premi molt més especial. En aquest espai ens agradaria donar la més sincera enhorabona, i un GRÀCIES amb majúscules als encarregats de totes les comissions, per fer aquesta tasca del llibret, per demostrar les ganes de pencar i per preocupar-se de mantindre la cultura de la festa fallera però, sobretot, per demostrar que en la nostra comarca som 30 comissions i formem entre tots plegats una gran família en la qual naveguem amb el mateix r umb. De tot cor, moltes felicitats i moltíssima sort per a enguany!

269

270

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

271

272

Àlbum mariner 2017

premis de sagunt Aquest any es la primera vegada que en obtingut premi a L´Ajuntament de Sagunt, un segon al millor llibret de falla i un tercer en critica i poesia de llibret Federació Junta Fallera de Sagunt, va ser tot un plaer i esperem que no siga l’últim.

273

274

Àlbum mariner 2017

federació de lletres falleres Enguany hem tingut l’honor de tornar a participar dins dels nombrosos premis creats per Federació de Lletres Falleres. Ha estat tot un privilegi arribar a serne finalista d’alguns com ara el Mestre Ortifus a la coherència. Sense menystenir els altres premis, cal dir que tots els aconseguits ens omplin d’orgull i ens fan sentir-nos molt afortunats per donar-nos l’oportunitat de gaudir amb plenitud de la festa de les Lletres Falleres.

275

276

Àlbum mariner 2017

premi emili llueca Va ser la tercera vegada que fórem nomenats als premis al millor assaig sobre Falles i cultura popular valenciana publicat en un llibret de falla, gràcies al brillant article “Anys 50 o quan va començar la seducció de les falles a l’Ajuntament”, amb el qual van gaudir moltíssim, escrit pel grandíssim escriptor, Albert Llueca i l’article “La falla de La Marina: el barri mariner i la seua història” d’un grandíssim escriptor i professor, Josep Dionís Martínez, el qual va ser el guanyador, i des d’ací volem aprofitar per a donar-los la més sentida enhorabona i les GRÀCIES amb majúscules per estar sempre a la nostra disposició i per voler formar part sempre dels nostres projectes. Gràcies de tot cor.

premi comfet Vam tindre el plaer d’obtindre el premi atorgat per Junta Local Fallera de Torrent i el patrocinat per l’Ajuntament de Torrent, en la Iª edició del Premi COMFET al millor contingut infantil en un llibret de falla de la Comunitat Valenciana. Va ser una sorpresa molt agradable.

277

278

Àlbum mariner 2017

premis o.n.c.e. Ens sent int molt org ullosos de t indre el privilegi de poder comptar amb l’ajuda de l’O.N.C.E. fent el nostre llibret accessible a tothom i vam t indre la sort una de les falles finalistes en el seus premis. Moltíssimes gràcies per tot.

279

280

Àlbum mariner 2017

premi josep maria francés i duato La falla Santa Anna de Sag unt, organitzà per tercer any els premis Santa Anna i Josep Maria Francés i Duato, on premiaren la part infant il i didàct ica d’un llibret de falla. Va ser la segona vegada que vam t indre l’honor de part icipar-hi amb la sorpresa que vam quedar finalistes amb dues de les nostres escriptores. A la fi, el va g uanyar Isabel Canet amb “Amor per sempre”. Des d’ací, donem l’enhorabona a ambdues escriptores per la vàlua de les seues obres i pel gaudi d’haver pog ut comptar amb elles. Molta sort per eng uany!

281

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

282

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

2017, un any per al record

283

284

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

285

286

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

287

288

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

289

290

Àlbum mariner 2017

mare de déu del carme Cap a l’any 1987 un gr up de veïns vinculats a la mar, alg uns d’ells fallers i socis de la nostra falla, s’organitzaren per tal de celebrar la fest ivitat de la seua patrona, la Mare de Déu del Carme. Un any més ha estat un gran honor formar part d’aquesta gran tradició. Fins l’any vinent!

291

292

Torrada

294

Àlbum mariner 2017

torrada Empreses amb taula Un any més, fent honor al nostre barri marít im, la nostra falla ha tornat a organitzar la sovintejada torrada per festejar la nostra germanor amb les empreses de la mar de la comarca del Camp de Morvedre. Per a nosaltres ha tornat a ser un gran org ull i un plaer, contar amb la col·laboració de totes les empreses que any rere any, creixen en nombre. Gràcies a totes aquelles persones que les componen i a tots el fallers que treballen en la seua organització i execució, per fer-ho possible. Un altre any més, ha estat un rot und èxit amb la millor assistència de la història.

NOATUM PORTS VALENCIANA, S.A. SAGEP AUTORIDAD PORTUARIA DE VALENCIA LOGISTICA PUERTO DE SAGUNTO INTERSAGUNTO PORTUARIA LEVANTINA AMARRADORES PUERTO DE SAGUNTO CEMESA PRACTICOS PUERTO DE SAGUNTO REMOLCADORES BOLUDA BERGE

Per això voldríem aprofitar aquest espai per agrair a cadascun la seua gran part icipació, i dir-los que, per descomptat, els tornem a esperar l’any vinent. Gràcies de tot cor!

CARPORT SGS ESPAÑOLA DE CONTROL IBERHANSA MARITIMA ISIS SERVICIOS INTEGRALES AYUNTAMIENTO DE SAGUNTO CINESTEN CABLES ANTONIO VERDUGO EMBALAJES CANTABRIA TOYOTA AUTOMOTIVE

Col·laboradors

RAMON PLUMED SAGASS

LOTES DE NAVIDAD ATLANTE MARINE SURVEYOR RAMÓN PLUMED SIMÓN MONTOLIO

JESSICA CERVERA UNION FENOSA ARCELORMITTAL FRANCISCO FERRUSES

295

296

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

297

298

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

299

300

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

301

302

Ă&#x20AC;lbum mariner 2017

303

304

Setmana cultural

introducció Enguany la delegació de Cultura composta per María del Mar Villalba Pérez, Belén Cebrián Villalba i María González Villalba, s’organitzaren diverses activitats. Començàrem la nostra setmana cultural el 7 de setembre amb una exposició dedicada al «Pentinat de valenciana al llarg dels segles XVIII i XIX». Es va oferir una mostra dels pentinats confeccionats a mesura natural emprant materials com la llana i el suro. Estiguérem assessorats per membres de la nostra comissió que cursen estudis d’indumentària en un conegut centre d’estudis de València.

306

També volguérem dedicar una part de l’exposició a promoure l’activitat de diversos artistes del poble. En aquesta ocasió fou Paula Cabrera Vega, component de la comissió, qui ens oferí una petita mostra del seu treball en el camp de la ceràmica. Continuàrem les activitats el divendres 8. La nostra xicalla realitzà les postals nadalenques corresponents al concurs organitzat per Federació Junta Central Fallera de Sagunt. El vespre, el dedicàrem al II concurs de «Pinxo i tapa». En aquesta segona edició poguérem gaudir d’una ampla varietat de tapes. Els coneixements gastronòmics i la destresa dels participants feren les delícies dels membres de la comissió. Va ser un concurs molt disputat, en què la comissió va decidir atorgar el premi a la millor tapa, a l’elaborada per José Domingo Villalba. Cloguérem els esdeveniments culturals el diumenge 10 amb una magnífica paella que poguérem gaudir a la nostra seu social. Aprofitem l’avinentesa que ens brinda aquesta introducció per agrair l’assistència del públic en general, dels membres de FJFS i del Regidor de Cultura En José Manuel Tarazona en representació del consistori.

Delegació de Cultura

pentinat de la dona valenciana al larg dels segles xviii i xix

307

Al larg de la història la dona ha intentat imitar, tant en la vestimenta com en el pentinat, les classes més altes de la societat. Així doncs, les dones que han viscut a la nostra terra no n’han estat una excepció i han imitat l’aristocràcia i sobretot la reialesa en la manera de pentinar-se. Mitjançant els gravats i les pintures de l’època ens podem fer una idea de com es pentinaven les nostres àvies. Era un costum de l’època deixar créixer els cabells sense tallar-los, per la qual cosa podien arribar a perllongar-se per sota de la cintura. Per tal de dominar aqueixa gran massa de cabells calien moltes hores de perruqueria. Les classes més benestants disposaven d’un servei que les ajudava en la confecció dels pentinats, però en les classes baixes eren les mateixes dones, veïnes o familiars, les encarregades de realitzar aquesta mena de treball. El fet de realitzar els pentinats a diari, tampoc era una cosa habitual, per la qual cosa s’optava per dur els cabells en una o diverses trenes, aquestes últimes enrotllades al voltant d’una agulla central. Podem trobar gravats en què les dones duen els cabells coberts per unes malles confeccionades amb tela o per un mocador, per tal de protegir-los de les inclemències de l’oratge i evitar així que se’ls desfera el pentinat.

308

L’arribada del segle XIX imposa una nova moda, «la moda imperi», un estil de la primera meitat del segle XIX nascut a França, juntament amb el desenvolupament de l’imperi de Napoleó Bonaparte. Les dones es retiraven els cabells en una cua ubicada en la part més alta del cap i amb aquests cabells confeccionaven un monyo. Els pentinats ja no són tan elaborats com els dels segles precedents i s’intenten imitar els de l’època de l’imperi romà. Durant la segona meitat del segle XX, s’introdueix la clenxa central en el pentinat i el divideixen en tres parts. Amb les dues laterals es realitzen unes petites trosses a trenes amb els cabells enrotllats. La part posterior s’utilitzarà per a poder realitzar un monyo, el qual serà més gran i baix que a la primera meitat de segle. Aquest és el pentinat que ha arribat als nostres dies i el que més èxit ha tingut entre les dones valencianes.

La confecció del pentinat de fallera tal i com el coneixem a hores d’ara, amb els tres monyos, es podria garantir que correspon a la segona meitat del segle XIX, perquè la dona valenciana en èpoques precedents es pentinava amb un únic monyo, una trena o simplement cobrint-se el cap amb un mocador.

Mª del Mar Villalba

Àlbum mariner 2017

setmana cultural Aquest any, durant la setmana cultural, organitzada per la nostra Delegada de cultura Maria del Mar Villalba, vam fer diverses activitats per a tots els públics. Vam començar l’exposició de ceràmica i pentinats tradicionals i tot seguit el II concurs gastronòmic de tapes gurmet, on els coneixements gastronòmics i el bon paladar van fer les delícies del jurat popular, al qual ens agradaria donar-li les gràcies. El dissabte tingué lloc la proclamació de les nostres Falleres Majors i Presidents, i com a cloenda, el diumenge vam finalitzar-la, com mana la tradició, amb una bona paella. Volem agrair la presència al públic assistent que va donar suport a aquesta iniciativa.

309

310

comitat President Infantil 2017

Hola amics i fallers! Fa un any es complia un somni molt desitjat per mí, ser president infantil de la falla La Marina, la falla que m’ha vist naixer. Ha sigut un any molt especial, ple de bons records com els moments divertits amb el meu presi en les mises, que es el que menys m’agradat, i tots molts dificils d’oblidar. Volia aprofitar aquest acomiadament, per a donar les grácies als que han compartit la meua presidencia “la marea blaba”, a la meua comissió i amics, i com no, a Cebri, Pili i la meua parelleta Marta, ha sigut un plaer estar al vostre costat, sempre us portaré al cor. També vull donar les grácies a la meua familia, als meus pares, iaios, oncles i als meus tetes, per haver estat sempre a prop meua. Ha sigut un plaer i orgull haber representat a la meua falla. Grácies mariners, un bes molt fort i fins sempre!!

311

comitat Fallera Major Infantil 2017 falla que vull com si fóra la meua família i que en cada moment han estat al meu costat. Gràcies mariners!! Per descomptat, gràcies a la meua família, per fer-me sentir especial i com si estiguera dins d’un conte. Us estime!! A la meua fallera major, Pili, gràcies per arreglarme en cada acte, per donar-me el que necessitava en cada moment, perquè ja saps que jo sóc una mica vergonyosa.

312

Cristian, gràcies per les teues rialles, pels teus ballets del cotxe, ha estat molt divertit passar aquest any amb tu. Alberto, gràcies per estar pendents dels tres, ens has fet sentir molt protegits; i sobretot pels teus besos i abraçades que m’han ajudat moltes vegades. També als representants de 2017 pel bé que l’hem passat junts durant tot l’any!

Arriba el moment de l’adéu i sembla mentida que ja haja passat un any. Un any inoblidable en el qual he comptat amb molta gent al meu costat que l’han fet més especial encara. En primer lloc, gràcies a la meua comissió, aquesta

I per acabar vull desitjar a Seila, Judith, Matías i al meu presi Alberto, un molt bon any. Estaré al vostre costat en molts actes, perquè enguany acompanyaré Andrea i Mar en un any que de segur també serà inoblidable. Ara sí, gràcies a tots i espere que sabeu que teniu un lloc al meu cor per sempre. Un bes!!!!!

comitat Fallera Major 2017 tenia segueix viu, perquè així són les nostres festes, així són les falles, foc purificador i renovador que dóna pas a les coses noves. Seila, Judith, Matias i Alberto gaudiu al màxim d’aquesta setmana fallera i desitjar-vos que tingueu unes bones festes Josefines. Moltes coses s’han quedat en el record d’enguany. Un any carregat de vivències extraordinàries i d’emocions irrepetibles. Gràcies a tota la meua família per donarme suport i per viure amb la mateixa intensitat aquest regnat. Us estime. Si em tornaren a demanar de ser una altra vegada fallera Major, en cap moment diria que no, sempre que fóra amb vosaltres. Cris ,Marta,Cebri, heu estat un equip molt especial i en aqueixos cors tan grans que teniu romandrà per sempre aquest 2017; un any que ha estat inoblidable.

En sent una dona privilegiada per tindre l’oportunitat d’adreçar-me a tots vosaltres en aquest discurs de comiat, on l’emoció i els somnis van junts de la mà. Ser Fallera Major de la Marina, ha estat un anhel, un ideal, una cosa que semblava inassolible, que passa i que s’acaba. Us dic que no és cert, el meu somni que

Juntament amb les vostres famílies ja formeu part de la nostra mega família i sempre estaré per a vosaltres. Us estime. Finalment, a la meu comissió. La meua Marina gràcies per cuidar-me i deixar-me ser la vostra capitana. Sempre estareu en el meu cor. Un bes molt fort de la vostra marinera.

313

per fi som patrimoni Volem aprofitar aquest espai del llibret per a donar les gracies i l’enhorabona a Diputació de València pel seu gran treball i dedicació per a aconseguir el que som avui, «Patrimoni Immaterial de la Humanitat» per part de la UNESCO. Des de la nostra comissió prometem treballar sense descans perquè la festa siga eterna.

314

Àlbum fotogràfic 2018

Àlbum mariner 2018

marina solidària Per a nosaltres el significat d’una falla és mes que una associació, és una plataforma que ens permet de treballar amb ganes, il·lusió i de la mà per a fer de la nostra Comunitat un món millor.

316

Plantá d´arbres a la muntanya del salt del llop i visitant la cantera de Lafarge. , campanya de recogida de joguets aliments , donació de sang , reciclatge, cursa solidaria

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

317

Àlbum mariner 2018

visca els nuvis! Estem d’enhorabona! Cristina i Javi, han començat una nova aventura en les seues vides, la de formar una nova família. Us desitgem tota la felicitat del món, i sobretot, que siga al nostre costat. Que el vostre amor siga etern, un bes molt fort i… Que visca els nuvis!

318

Cristina i Javi

Àlbum mariner 2018

Com cada any a principis del mes de maig, la reunió té lloc en el nostre casal. Una reunió on són elegits els representats del nou exercici. Enguany, tenim l’honor de comptar amb quatre mariners de bressol, junt a el nostre President Alberto Cebrián i Hernández, com a Fallera Major a la senyoreta Seila Pradas i Palomera, com a Fallera Major Infantil la xiqueta Judith Alcaide i Sánchez , i com a President Infantil al xiquet Matías Alberto Marco i Bronchú . A tots plegats, la nostra més sincera enhorabona i desitjar-vos que juntament amb tots nosaltres, gaudiu d’un any faller inoblidable.

319

Àlbum mariner 2018

proclamació El dia de la proclamació dins la nostra falla és un dia de sentiments a flor de pell. D’una banda donem un “fins sempre” als representats de l’any anterior, Mª Pilar, Marta i Cristian, i de l’altra, l’esperada benvinguda als que seran els nous representants per al exercici vinent. Seila, Judith, Alberto i Matías, enhorabona! És un privilegi i un orgull que sigueu els nostres màxims representats per a les falles 2018. Us desitgem un any pletòric, ple de records que òmpliguen els vostres cors per sempre. Moltíssimes felicitats!

320

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

321

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

322

Àlbum mariner 2018

playbacks fjfs Infantils i majors

323

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

324

Àlbum mariner 2018

Com tots el valencians, amb motiu de la festivitat que rememora la conquesta de Jaume I, i com ja es tradició en el nostre casal faller, hem realitzat nombroses activitats per als xiquets i majors, les quals han finalitzat amb el lliurament de la tradicional «mocadorà» a les nostres Falleres Majors i el corresponent detall al nostre President Infantil. Gràcies a l’organització i a la participació de gran part de la comissió va ser un dia molt divertit i un gran èxit. Fins l’any que ve!

325

Àlbum mariner 2018

halloween No és una festivitat de la terra, però nosaltres ens apuntem a tot. Ja és tot un clàssic en el nostre casal festejar el comiat de l’estiu a l’estil irlandés. Es un dia per a tota la comissió, ja que els xiquets el gaudeixen demanant caramelets als veïns del barri amb el ja conegut, “truc o tracte”, i els majors, fent ensurts als xiquets i ballotejant en la tradicional festa de les disfresses. Va a ser un dia terroríficament divertit!

326

Àlbum mariner 2018

presentació falleres majors fjfs Enguany, tenim l’honor de poder gaudir d’unes grans representants. Tota la comissió juntament amb els nostres representants i Marta Estal i Martínez com a cort d’honor infantil de FJFS, desitgem a Maria del Mar Gimeno i López i a Andrea Escribà i Fernàndez un any meravellós ple de felicitat i grans records. Moltíssimes felicitats!

327

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

328

Àlbum mariner 2018

ofrena a la mare de déu del pilar És tot un honor que la Casa d’Aragó de Sagunt, i el Centre Aragonés del Port Sagunt, contem a nosaltres per a fer l’ofrena a la Mare de Déu del Pilar, la seua patrona. Gràcies per comptar amb nosaltres. Esperem fer-ho molts anys més. Fins l’any que ve!

329

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

330

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

trovades de faura

331

Àlbum mariner 2018

presentació dels esbossos

332

Com ja és tota una tradició el dia 26 de novembre es va fer l’acte de presentació en públic dels esbossos dels monuments fallers per a enguany amb els quals tindrem el plaer de tornar a participar en la Secció Especial de Federació Junta Fallera de Sagunt. L’acte, al qual van assistir fallers i simpatitzants, fou presidit pels nostres artistes fallers i pels nostres representants. A més, aquest any el mateix dia vam poder gaudir i formar part del primer acte de presentació dels esbossos de secció especial del nostre Camp de Morvedre, el vam gaudir moltíssim. Aquest any, estem encantats amb el nou fitxatge, Mario Gual ens va sorprendre, amb una maqueta espectacular i una magnífica explicació del monument gran. A més a més, Raúl García, per segon any consecutiu ens va deixar bocabadats amb un esbós infantil. Estem impacients que arribe el dia de la «plantà» per veure la nostra plaça ben guarnida amb aquestes obres d’art que posarà la guinda del pastis al nostre 70 aniversari.

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

333

Àlbum mariner 2018

presentació falla la marina 2018 Sens dubte un dels dies més importants per a la nostra comissió i els seus representants és el dia de la presentació. Dia en què els sentiments estan a flor de pell i en que tenim presents a tots els mariners, els que van estar, els que van tornar i els que estan. Va ser un gran plaer poder disfrutar-ho amb Seila, Judith, Matías i Alberto als que desitgem un 2018 inoblidable

334

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

335

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

336

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

337

Àlbum mariner 2018

visita dels reis Com tots els anys hem esperat i hem rebut amb impaciència i il·lusió, a les nostres majestats, els Reis Mags d’Orient . Ha estat un gran plaer rebre’ls amb el acompanyament de les màxims representants de Junta Fallera de Sagunt que han pogut gaudir del nostre Betlem fet pels xiquets i xiquetes de la comissió i la màgia del Nadal que ens envolta. Gràcies per la vista i fins l’any que ve!

338

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

339

Ă&#x20AC;lbum mariner 2018

340

Calendari Faller

calendari faller 2018 Falla La Marina

14 de març Planta, muntatge del monumets fallers i de l’ornamentació dels carrers.

15 de març 8:00 h. Despertà amb cercavila, a continuació esmorzar cortesia dels nostres representants. 15:00 h. Concentració al casal per fer la visita de cortesia a les falles de gilet i faura.

342

22.00 h. Sopar al casal cortesia dels nostres representants. 00:00 h. Ball amb l’orquesta “Oceanic”.

16 de març 8:00 h. Despertà amb cercavila, a continuació esmorzar cortesia dels nostres representants. 15:00 h. Concentració al casal per a recollir els premis a l’Ajuntament. A continuació visita de cortesía a les falles de Sagunt. 22.00 h. Sopar al casal cortesia dels nostres representants. 00:00 h. Ball ambl’ orquesta “Cover Band”.

17 de març

19 de març

8:00 h. Despertà amb cercavila, a continuació esmorzar cortesía dels nostres representants.

7:30 h. Despertà amb cercavila, a continuació esmorzar cortesia dels nostres representants.

15:00 h. Concentració al casal per fer la visita de cortesía a les falles del port.

10:00 h. Concentració al casal per fer l’ofrena a la Mare de Deu.

22.00 h. Sopar al casal cortesia dels nostres representants.

15.00 h. Mascletà a la nostra plaça.

00:00 h. Ball amb l’orquesta “Magina Negra”.

16.15 h. Animació amb cantajocs fins les 17:15 h.

18de març 8:00 h. Despertà amb cercavila, a continuació esmorzar cortesía dels nostres representants. 11:30 h. Parc infantil fins les 13:30 h.

15.30 h. Dinar al casal. 17:15 h. Parc infantil amb unflables fins les 20:30 h. 21:00 h. Sopar al casal. 22:00 h. Cremà de la falla infantil. 00:00 h. Cremà de la falla gran, segons el premi obtingut

13:30 h. Dinar al casal. 15:30 h. Animació infantil amb sorpreses. 17:00 h. Parc infantil.

L’associació informa:

17:30 h. Berenar de tots el fallers, socis col.laboradors i simpatitzants.

L’associació es reserva el dret d’alterar la programació En el cas de hi haguera canvis en els horaris de les concentracions, s’indicaràn amb temps al casal.

22:00 h. Sopar al casal cortesia dels nostres representants. 00:00 h. Discòmobil.

Es prega a totes les persones respecten les zones de foc. Gràcies.

343

agraïments Fundació ONCE Recordem que la unió fa la força i que el que es fa entre tots sempre és millor, perquè entre tots plegats constituïm un ésser més complet. Enguany, hem tingut la sort de comptar amb moltíssimes persones per a l’elaboració d’aquest llibret. Totes han estat d’una importància cabdal i des d’ací vull agrair-vos una vegada més l’esforç per fer d’aquest llibret, un dels millors llibrets fallers de l’exercici faller 2017-18.

344 Col·laboradors Mai ens cansarem de reiterar que tot el nostre treball seria de bades sense vosaltres, els col·laboradors. Que amb la vostra ajuda, i el vostre granet d’arena, aconseguim fer una muntanya gegant que transformem en el llibret que teniu al davant. Moltíssimes gràcies pel vostre suport, per a nosaltres sou el nostre pilar fonamental, gràcies per confiar un any més en nosaltres. Gràcies a tots de tot cor.

Il·lustradors Gràcies per convertir el nostre llibret en una obra d´art.

Un any més, ens sentim afortunats de poder comptar amb associació ONCE perquè tots els nostres projectes siguen accessibles i arriben a totes les persones. Gràcies per estar a la nostra disposició i enhorabona pel vostre treball.

Escriptors Enguany hem tingut el privilegi de comptar amb la col·laboració sincera i desinteressada de molts lletraferits, tots escriptors de renom dins el panorama literari valencià, els quals no han dubtat ni un instant a participar d’aquest projecte i crear els seus textos amb la temàtica dels nostres monuments i el valor cultural que aporten ells, els quals han estat essencials per a la creació de la secció cultural d’aquest llibret. Des d’ací, servisca un agraïment col·lectiu a tot el grup, inclòs al coordinador de la secció cultural, Antoni Rovira, el qual, a més a més, s’encarrega de la correcció lingüística d’aquest llibret.

grĂ cies

345

comitat

346

Comptat i debatut, es un plaer poder utilitzar dels monuments fallers dels setanta anys d’història, per a donar forma a aquest llibret. Una peça clau i fonamental per a la nostra comissió son les “obres d’art” que plantem a la nostra plaça cada 14 de març en mans de meravellosos artesans i artistes fallers. És important aprendre a arriscar-se i innovar, conservant les nostres arrels i orígens perquè la nostra festa perdure fins l’eternitat, perquè els valencians sense falles no seríem vertaders valencians i per això confiem una cosa tan important per a nosaltres en Mario i Raúl, perquè ells han estat capaços de veure més enllà de les figures del segle passat, i donar-los la volta sense perdre l’essència per crear figures de la més rabent actualitat.

Dit això, ens agradaria donar-vos les gràcies per la vostra atenció i per haver-nos regalat el vostre temps, que és la cosa més valuosa que tenim, per a gaudir del nostre llibret faller 2018. Esperem que l’hàgeu gaudit com toca. Només ens resta desitjar a cadascun de vosaltres, uns solejats i divertits dies de falles, plens d’harmonia, família, amics, orquestra, perfum a pólvora i fantàstics monuments; i als nostres màxims representants, Seila, Judith, Alberto i Matias, unes falles inoblidables plenes de traca dolçaina i tabal, que ompliguen la seua caixeta de meravellosos records mariners que guardaran al fons del seu cor per tota la vida.

Bones festes josefines i fins l’any vinent! És un privilegi poder comptar amb l’ajuda dels artistes fallers per a utilitzar els seus monuments com a punt de partença del projecte, ja que és fonamental que el llibret d’enguany conte les històries que han passat al llarg del temps per la nostra falla i que es seguirà guardant com un tresor històric i que s’hi conserve fins a la fi dels temps.

347

himne de sagunt De llorers i roses trencem corones de glòria a Sagunt immortal; als mons, els seus himnes llancem i en flames de sang avivar jurem la seua foguera genial.

348

Oh! Ciutat de bellesa exquisida sota un cel blau que és un pali d’atzur, reclinada en la teua flora infinita

De l’altar de la Pàtria estimada puge l’himne com una oració, com un bes que l’ànima encesa done a Sagunt, la Pàtria invençuda… Saguntí, Sagunt és el teu honor! És tan alt el teu noble destí que la teua glòria cap n’assolí. Continua airós el teu invicte camí

fistonada pel mar que mussita

i demostra que ser saguntí

versos grecs en escuma de tul!

és dues vegades ser bon espanyol!

T’has vestit de llums el cel i has copiat en els teus fruits el sol; la teua bellesa es mostra sense vel

De llorers i roses trencem corones de glòria a Sagunt immortal; als mons, els seus himnes llancem

i de tu, els colossos del sòl

i en flames de sang avivar jurem

captaren almoina d’amor.

la seua foguera genial.

himne de valència Per a ofrenar noves glòries a Espanya

Sona la veu amada

tots a una veu, germans vingueu.

i en potentíssim vibrant ressò

Ja en el taller i en el camp remoregen

notes de nostra albada

càntics d’amor, himnes de pau!

canten les glòries de la regió. Valencians: en peu alceu-se

Pas a la Regió que avança en marxa triomfal!

Que nostra veu la llum salude d’un sol novell.

Per a tu la vega envia

Per a ofrenar noves glòries a Espanya

la riquesa que atresora

tots a una veu germans vingueu.

i és la veu de l’aigua càntics d’alegria

Ja en el taller i en el camp remoregen

acordats al ritme de guitarra mora...

càntics d’amor, himnes de pau!

Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines;

Flamege en l’aire Nostra Senyera!

i als teus peus. Sultana, tons jardins estenen un tapís de murta i de roses fines.

Glòria a la Pàtria!

Brinden fruites daurades

Visca València!

els paradisos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres.

Visca! Visca! Visca!

349

350

Fins lâ&#x20AC;&#x2122;any que ve

351

MatĂas

Judith

Seila

Alberto

352