Llibret Falla La Marina 2020 by A. C. Falla La Marina

“Mis manos son de acero del mineral que trabajé.”

Manuel Hernández Cançó “Acero y Vida” Himne oficiós del Port de Sagunt

Edita

Fotografies

Associació Cultural Falla la Marina.

Banc d’imatges fet exclusivament per aquest llibret, Roberto Martínez i Francisco Herráiz.

Equip de llibret Alicia Gil, Carolina Górriz, Encarna Ramiro, Enrique Docón, Pau Gallart, Rubén Villarroya i Victor Belinchón.

Falla La Marina

EDITORIAL

Col·laboració literària i poètica Conxa Guilabert Fajardo, Júlia Rosa Romero, Josepa Montagut Mariner, Raül Francés i Fenollar, Sergi Vega, Encarna Ramiro Martínez, Enric Sanç, Jesús Giron Araque, Mª Carmen Sáez Lorente, Maria Rosa Diranzo, Sonia Calero Cervera, Josep Usó, Jaume Joan, Jose María Prats, Antoni Ortiz López, Nicolau Colomar Lloret, Mario Gual del Olmo, Antonio Verdugo, Xavi Més, Miguel Sánchez, Rubén Tortosa, José Ramón Albiol, Pau Besa, Socoltie, Daniel Bada, Albert Llueca, José Alfonso Fenollosa, Alfons Navarret, Caballer FX & Service, Mar de Seda, Antoni Rovira, Maria Carme Arnau Orts, Marisa Alcamí i Alicia Gil.

Adaptació Llibret Víctor Palomo

Narració d’àudios Periodista Encarna Ramiro

Arxiu de fallers A.C. Falla la Marina.

Col·laboració anuncis publicitaris Ángel Pérez, Carolina Górriz, Rubén José Villarroya, Eva Cayuela, Víctor Belinchón, Pau Gallart, Beni Ruiz, Alicia Gil, Luis Cesar Díaz, Sonia Salinas i Anna Miguel.

Correció del text

Disseny i maquetació yogurdefresa.es

Dipòsit legal V-3219 – 2013

Justificació de tirada 400 exemplars. Tirada digital il·limitada

El present llibret ha participat

Aquest llibret ha participat en la convocatoria dels Premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Aquest llibret participa en els Premis (Soler i Godes, Malva Alzira, Mocador i/o Emili Llueca, Ortifus, Comfet, Portal de Valldigna, Murta, Bernat i Baldoví, +Complet i Climent Mata) de les Lletres Falleres. (https://lletresfalleres.org)

www.fallalamarina.es

Falles de Sagunt festa d’interés turístic nacional. Falles Valencianes #SomPatrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

L’associació Cultural Falla la Marina no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

Hi col·labora

Llibret digital

Llibret accesible

009 010 012 013 BENVINGUDA

PRÒLEG

AUTORA: ALICIA GIL “DE FERRO I VIDA”

SALUDA

DE L´ALCALDIA EXCM. AJUNTAMENT DE SAGUNT: DARIO MORENO I LERGA

SALUDA

DE LA REGIDORIA DE CULTURA POPULAR I FESTES EXCM. AJUNTAMENT DE SAGUNT: ASUN MOLL I CASTELLÓ

014 015 018 021 SALUDA

PRESIDENT FEDERACIÓ JUNTA FALLERA DE SAGUNT: JAIME GIL I ARASTELL

LA NOSTRA PRESIDÈNCIA

EVA MARIA CAYUELA I MEDINA

COMISSIÓ EXECUTIVA MAJOR

LA NOSTRA FALLERA MAJOR CRISTINA BOIX I CASANOVA

025 027 028 031 COMISSIÓ MAJOR

VISCA EL NUVIS

RECOMPENSES MAJORS

EL NOSTRE MONUMENT GRAN

“FERRO I VIDA”

051 054 056 059 PRESIDÈNCIA INFANTIL

JOAN CEBRIÁN I LÁZARO

COMISSIÓ EXECUTIVA INFANTIL

LA NOSTRA FALLERA MAJOR INFANTIL

AITANA VERDEJO I HERNÁNDEZ

COMISSIÓ INFANTIL

061 062 063 073 RECENTMENT NASCUSTS

RECOMPENSES INFANTILS

EL NOSTRE MONUMENT INFANTIL

“SENTIR, VIURE, SOMRIURE”

SOCIS D’HONOR

074 075 079 107 SOCIS

CALENDARI FALLER

MATERIAL FOTOGRÀFIC 2019

TORRADA

119 122 129 149 SETMANA CULTURAL

COMIATS 2019

MATERIAL FOTOGRÀFIC 2020

OBRES LITERÀRIES MATERIALS INFANTILS

217 328 331 332 OBRES LITERÀRIES MATERIALS GRANS

AGRAÏMENTS

HIMNE A SAGUNT

HIMNE DE VALÈNCIA

BENVINGUDA

f. [LC] Congratulació a qui arriba bé. Un any més tenim el privilegi de poder pronunciar aquestes paraules: Vos donem la benvinguda al llibret de l’Associació Cultural Falla La Marina! Cada any és una nova il·lusió, un nou projecte i un gran repte. Que amb l’ajuda, afortunadament, cada vegada de més persones podem dur endavant entre totes i tots, de manera que són peces clau d’aquest projecte. Amb el vostre permís, ens agradaria dedicar-vos de tot cor cada paraula i cada racó d’aquest llibret. A vosaltres, i a totes i tots els fallers i les falleres, treballadores incansables en nombroses tasques durat tot l’any. A tots els que sabeu que heu estat ací donant-nos suport, als fotògrafs de la falla per guardar els records any rere any en imatges espectaculars, a tots els col·laboradors, els socis d’honor, els socis de carrer, els socis comercials, els espònsors, els veïns i les veïnes o simplement els simpatitzants; sense vosaltres aquesta tasca no tindria cap sentit i, a més a més, no seria possible, en aquest temps de crisi tan complicat. I per descomptat als nostres màxims representants de 2020, als quals desitgem unes bones festes josefines plenes de traca, dolçaina i tabal. Tots juntament amb la regidoria de Cultura i Educació, i Cultura Popular i Festes, i l’Alcaldia del nostre Excel·lentíssim Ajuntament de Sagunt; Presidència de la Federació Junta Fallera de Sagunt; Fundació ONCE; Fundació ARASAAC. GRÀCIES amb majúscules per haver-vos trobat a la disposició de la nostra falla. Enguany tornem a tindre la sort de comptar amb obres d’escriptors i escriptores de gran solera i amb un bon grapat d’històries magnífiques que naixen de la inspiració en els nostres monuments, els quals esperem que juntament amb els records fotogràfics, poesies, comiats, i molt més que no volem avançar, us ajuden a gaudir de l’escolta i la lectura amb la mateixa emoció que ho hem sentit nosaltres. Enguany hem comptat amb el gran repte de materialitzar l’immaterial i de tastar l’intangible, experimentar, sentir, manipular i transformar materials que per si sols no són res però que amb nosaltres poden ser-ho tot. Com ja hem dit, no volem avançar-vos res més, sinó convidar-vos a passar un momentet tranquil per a deixarvos portar pel nostre particular “magatzem literari” i gaudir-ne. Bona lectura i bona escolta.

PRÒLEG

DE FERRO I VIDA La història miner-siderúrgica de Port de Sagunt es remunta a l’any 1900, quan els empresaris bascos Ramón de la Sota i Eduardo Aznar van decidir fundar la Companyia Minera de Sierra Menera, dedicada a explotar el mineral de ferro de les mines de Terol d’Ojos Negros. L’elecció del port de Sagunt com a punt d’embarque d’un mineral que després havia de transportar-se per via marítima fins als forns biscaïns, va canviar amb el temps l’horitzó agrícola de la capital del Camp de Morvedre: primer es va construir una línia fèrria específica per al moviment del mineral fins a la mar, i anys després van nàixer tallers destinats a produir briquetes de mineral aglomerat. Tot això va anar incrementant la població d’industrial en la zona portuària. A principis de segle XX, des de la seua instal·lació en els anys vint, la siderúrgia en Port de Sagunt va modificar la vida econòmica del poble. Al voltant d’aquesta gran empresa, va nàixer una autèntica “factory town”, una ciutat factoria que marca l’esdevenir del municipi gràcies a treballadors immigrants procedents de les comarques valencianes i així com

d’altres regions: Aragó, Múrcia, Andalusia i País Basc. La vida del municipi, per tant, quedava totalment lligada a la fàbrica, perquè aquesta creava un autèntic teixit social. Al mateix temps que van nàixer importants instal·lacions industrials, el Port de Sagunt es va veure animat per la construcció de dotzenes d’habitatges humils per als obrers i de residències per als enginyers i comandaments de la indústria, en una àmplia zona ben enjardinada, que es coneix per la Gerència. Els edificis administratius, d’una part, i les escoles, d’una altra, van caracteritzar aqueixa nova ciutat, entre moltes altres construccions simbòliques. L’augment de la demanda siderúrgica durant la I Guerra Mundial i els anys posteriors de reconstrucció va determinar que l’empresa biscaïna matriu decidira alçar un complex siderúrgic en la zona limítrofa al port d’eixida dels minerals. És així com, entre 1922 i 1924 es van alçar tres alts forns, com a nucli d’una gran factoria, que en 1925 va ser visitada per Alfons XIII. En 1930 la població del port de Sagunt havia crescut de manera considerable, atés que la planta industrial ocupava ara a uns 4.000 empleats.

La crisi iniciada en 1929 es va deixar notar a partir de 1932. L’any següent, el ministre de Treball, el valencià Ricardo Samper, va respondre gestionant un important encàrrec de carrils ferroviaris que van alleujar momentàniament els problemes de la factoria. Després dels danys de la Guerra Civil, el control de la factoria, en els anys quaranta, va ser pres directament per l’empresa Alts Forns de Biscaia, de la qual va dependre durant diverses dècades marcades per l’expansió. El creixement demogràfic, el naixement d’unsindicalisme potent i la configuració d’un estil de vida diferenciat del model agrari de la ciutat de Sagunt haurien de ser els eixos de la part portuària de Sagunt, que en 1968 va començar les seues aspiracions de ser la seu de la IV Planta Siderúrgica Integral d’Espanya, juntament amb les del nord. L’anhel va començar a fer-se realitat l’any 1972, encoratjat per la necessitat d’acer que hauria de produirse en l’arc mediterrani, de la mà de les noves plantes de producció d’automòbil; però es va truncar molt prompte amb la crisi del petroli, iniciada en 1973. En els huitanta, incrementades les pèrdues de la factoria, es va prendre la decisió de clausurar la seua activitat per a salvar les plantes del nord. És així com, malgrat la gran mobilització sindical i cívica de la població, i els intents de la Generalitat, en 1984 es va clausurar oficialment l’activitat de les foses. Encara que va continuar la producció de laminatges metal·lúrgics, la decisió va suposar l’apagat dels tres forns alts, de manera definitiva, després de 60 anys d’activitat. Aquest inici de poble QUE naix baix l’ombra d’un material i les mans dels homes i dones que vingueren per poder treballar-lo i construir, al voltant d’ell, el sentir de tot un poble.

M’agradaria agrair a tota la junta directiva, a les falleres majors i els presidents, la seua implicació i el treball realitzat realçant la festa. Gràcies a totes les persones que vos esforceu per aconseguir que les Falles 2020 siguen extraordinàries i inigualables.

Les falles formen part de les nostres vides i cors: desfilades, cercaviles, ofrenes florals, esdeveniments musicals i, especialment, el monument faller. Una obra d’art efímera marcada pel seu component artístic, crític i humorístic.

Les falles són una tradició de germanor, solidaritat i passió teixida amb el material del qual estan fets els somnis. Vos anime a tots i totes a viure amb intensitat les festes de Sant Josep. Que no falte l’alegria! Que visquen les falles!

Darío Moreno i Lerga

SALUDA

de l’Alcaldia Excm. Ajuntament de Sagunt

Les falles són una tradició de més de tres segles convertida en una festa universal excepcional. No sols es reconeix el valor cultural dels monuments, sinó també s’inclouen dins del patrimoni immaterial de la Unesco tots els actes que envolten la festa de Sant Josep.

Des de fa uns anys es fan grans aportacions en matèria de disseny i de materials a l’hora d’elaborar el cor d’aquesta festa, el monument faller que engalana els carrers de la nostra ciutat. Enguany, en la Falla La Marina, poseu l’accent en els materials que componen aquesta gran festa. Paper, cartó, fusta i molts més elements conformen les figures que donen vida als monuments fallers. L’elecció del material permet crear obres d’art fàcilment emmotllables que aporten més lluentor i lluïment. Amb el pas dels anys els materials han anat canviant, les comissions falleres vos adapteu als nous temps i aposteu també per materials sostenibles que respecten el medi ambient, perquè la majestuositat de les obres d’art no està renyida amb la sostenibilitat.

Asun Moll i Castelló

SALUDA

Regidoria de Cultura, Festes i Cultura Popular Excm. Ajuntament de Sagunt

És una gran alegria, i ho dic de cor, dir-vos unes breus paraules amb esta salutació per al llibret de falla. És una gran alegria perquè la falla de La Marina és un col·lectiu especialment actiu, participatiu i obert on sempre m’he trobat molt ben acollida. Enhorabona a tots els seus integrants per portar cada any la festa a un barri tan emblemàtic com és el vostre, especialment a la presidenta Eva, la fallera major, Cristina, el president infantil, Joan, i la fallera major infantil Aitana. I, per descomptat, a tots els seus fallers i falleres. El vostre llibret de falla és fruit d’un treball molt acurat, elegant, que sempre aporta molt des del punt de vista de la literatura i la cultura. En esta legislatura municipal soc també regidora de Cultura i he aprés a valorar el treball que hi ha al darrere dels llibrets de falla, en molts casos autèntiques joies tipogràfiques. A més, com ja he reconegut en altres ocasions, em consta que sou l’única comissió que ha plantat la falla sense interrupció al llarg de setanta anys. Un èxit sense precedents del barri mariner del Port de Sagunt.

Venen dies de festa, participació i molta alegria. Espere que ho passeu d’allò més bé amb harmonia entre tots i totes. De segur que sí. Però jo no deixe de recordar en la memòria el testimoni que representeu: el barri dels antics pescadors del Port, aquella gent humil i treballadora que vivia en estes cases tan emblemàtiques per a nosaltres perquè representen, entre altres coses, les nostres arrels com a poble. Bones falles 2020!

Benvolguts fallers i falleres Aprofite aquestes línies per poder dirigir-me a totes i tots.

Jaime Gil i Arastell

SALUDA

de la Presidència de Federació Junta Fallera de Sagunt

Enguany és el meu primer any com a president executiu de la FJFS, per a mi és un orgull i una gran responsabilitat ostentar aquest càrrec. Igual que vosaltres, compartisc l’estima per la nostra festa, units treballem amb la resta de les comissions i la junta executiva de la Federació Junta Fallera de Sagunt per un fi comú, les nostres falles, les falles del Camp de Morvedre. M’agradaria donar les gràcies a l’Excel·lentíssim Ajuntament de Sagunt, Gilet i Faura; com sempre atents, escoltant, donant suport i lluitant al costat del nostre col·lectiu per mantindre les tradicions de les nostres arrels, ja que ells també formen part de la nostra Federació. És una gran satisfacció per a mi veure com la vostra comissió, amb l’espenta i l’esforç de totes les falleres i els fallers, treballa per mantindre viva una festa i les nostres tradicions, no sols del món faller, sinó del folklore, les arrels i la cultura valenciana. Amb la vostra participació en els actes i les activitats organitzats per les diferents delegacions de la FJFS, feu més gran si és possible el nostre món faller. Una mostra del gran treball que feu

és aquest llibret, és uns dels llibrets destacats en les diverses convocatòries per a la promoció de l’ús del valencià que fan tant a l’àrea de Cultura de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Sagunt com a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana. Volia aprofitar per donar la meua salutació més especial a les falleres majors, Cristina i Aitana, com també a la presidenta i el president infantil, Eva i Joan. Enhorabona per ser els representants d’aquesta gran comissió, vos desitge que tingueu unes molt bones falles i que gaudiu del que serà un any ple de records inoblidables. Als veïns que viuen al voltant del casal, vull agrair la paciència que tenen amb totes i tots nosaltres, sobretot en la setmana fallera, ja que no és fàcil conviure i mantindre l’harmonia al barri. Gràcies. Falleres i fallers de l’Associació Cultural Falla La Marina, en breu començarem la tan esperada setmana fallera, que aquestes falles siguen excepcionals i molt gaudides per totes i tots, amb les ganes i la il·lusió que ens caracteritza, però sobretot amb responsabilitat i civisme, omplint els carrers amb música, pólvora i amb els colors, la crítica i la sàtira del vostre monument, demostrant per què som Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Bones Falles 2020!

15 LA NOSTRA PRESIDÃ&#x2C6;NCIA

Estimat lector,

Després d’haver superat amb èxit el darrer exercici junt amb la meua executiva, he volgut tornar a viure aquesta experiència que la meua comissió em va permetre gaudir l’any passat. Gràcies, mariners, per la vostra confiança i el suport que he rebut durant tot l’any. Vull dirigir-me als meus companys de tripulació de l’any passat, Mario, Noa i Belén. Gràcies per haver estat els meus companys d’aventures durant tot l’any. Espere que sempre recordeu la vostra presidenta, que al 2019 mai volgué fallar-vos perquè passàreu un any inoblidable. Em reitere en el que vaig dir l’any passat, la qual cosa pense des que vaig començar a viure aquest món de les falles: la nostra festa no seria possible sense la col·laboració del nostres veïns i abonats. Gràcies per la vostra ajuda.

Presidenta 2020

EVA MARIA CAYUELA I MEDINA

Per segon any consecutiu tinc l’honor de dirigir-me a vosté com a presidenta d’aquesta, la meua falla.

La meua executiva està composta per gent que treballa per a la nostra falla i la van fent millor si és possible. Gràcies a tots pel vostre treball. Aquesta família va creixent any rere any. Els fallers que érem, al costat dels nous mariners que enguany volen gaudir la festa amb nosaltres, fem més gran la nostra falla.

Falleres majors, presidentes i presidents d’altres comissions, que el 2020 siga per a tots un any ple de moments i vivències que sempre tinguem al nostre record. És hora d’anomenar els qui, al meu costat, representaran aquesta falla durant aquest exercici. Aitana, la meua fallera major infantil. Encara que eres una xiqueta tímida i de parlar poc, tens un saber estar de persona major. Joan, el meu president infantil. Eres un xiquet molt carinyós a qui li encanta ballar. Ja veurem qui balla més dels dos als passacarrers, tu o jo. Cristina, la meua fallera major. Estic segura que els passacarrers al teu costat es faran curts. Humor, simpatia, tremp... Ho té tot maravilloso, maravilloso!!!” Per últim, però no per això menys importants, la meua família. Gràcies per estar ací, sempre al meu costat, no deixant-me mai a soles. Recolzantme, ajudant-me, sempre amb una paciència infinita. Vos vull! Lector, igual que vaig encomanar-te l’any passat, digues a la gent que esteu tots convidats a gaudir la nostra festa al costat dels mariners, a la nostra placeta. Un any més, bon vent i bona mar per a tots!

Falla La Marina 2020

COMISSIÓ EXECUTIVA MAJOR

Presidència d’honor

Antonio Blasco i Novella

Presidència

Eva Mª Cayuela i Medina

Vicepresidència

Víctor Belinchón i Monge

Vicepresidència

Emilio José Cebrián i Hernández

Vicepresidència

Loli Torres i García

Vicepresidència

Rubén Lucas Lucas i Rahona

Secretaria

Lídia García i Martínez

Vicesecretaria

Pau Gallart i Solé

Tresoreria

Maria Jesús Saez i Martínez

Comptadoria

Alejandra Dasí i Jurado

Vicecomptadoria

Ana Belén Bueno i López

Delegació de loteria

Ricardo Císter i Martínez

Biblioteca - arxiu

Alejandra Rubio i Dasí

Delegació de festejos

Miguel Blasco i Garcerá

Delegació de llibret

Rubén Villarroya i García

Delegació de llibret

Carolina Górriz i Polo

Delegació de comunicacions

Enrique Javier Docón i Barriopedro

Delegació de cultura

Maria Del Mar Villalba i Pérez

Delegació de cultura

Mercedes Villalba i Pérez

Delegació d’esports

Victor Palomo i Picó

Delegació de secció femenina

Luisa Sabater i Romero

Delegació de pirotècnia

José Ignacio Marín i Heredia

Delegació de presentació

Natalia Pérez i Holguín

Delegació de presentació

Paula Cabrera i Vega

Delegació de playback

Lara De La Cruz i Huguet

Delegació de playback

Merxe Martín i Blasco

Delegació de disfresses

Anna Miguel i Martín

Delegació de disfresses

Sonia Salinas i Tomás

Delegació de disfresses

Sonia Huguet i Aguilar

Delegació de socis

Rosa Mª Segura i Pradas

Delegació d’infantils

Gerardo Agüe i Zarzoso

Delegació d’infantils

Ángel Peréz i Luna

Delegació d’infantils

Ana Hernández i Gómez

Delegació d’infantils

Manolo Ortells i Hernández

Delegació d’infantils

Mayra Sánchez i Blasco

Delegació de casal

Reme Ferri i Calabuig

Delegació de barra

Benigno Alfredo Ruiz i López

Delegació de barra

Llorenç González i Julià

Delegació de barra

Iván Aleixandre i Hernández

Delegació de barra

Vicente Calvo i Ramírez

Delegació de barra

Eduardo Palanca i Escrig

Del. de manteniment casal

Francisco de la Cruz i Cantero

Del. de manteniment casal

Sergio Alcolea i Blasco

Del. d’activitats diverses

Rosi Gil i Soler

Delegació de reglament

Julio Cervera i Alfonso

intern-incidències Delegació de secció juvenil

Germán Císter i Lazaro

Delegació de secció juvenil

Luis Aliaga i López

21 LA NOSTRA FALLERA MAJOR

CRISTINA BOIX I CASANOVA Fallera Major 2020

De plata i d’or

De seda i organza, els vestits. De fusta i cartó, els monuments. I valencià el teu sentir. I és que els somnis sí que es veuen, i no són immaterials, i, quan els somnia Cristina, venen de forma especial. Engalanats de fallera i a la vora de la mar. Una mar que un dia, Cristina, et va cridar i hi vas anar, encara que en realitat vas vindre pel teu amor, i ací et vas voler quedar. Uns somnis que sempre estan rodejats de fum i pólvora,

Encarna Ramiro Martínez

A LA NOSTRA FALLERA MAJOR

són les pintes.

La Marina et vol, Cristina, amb amor immaterial, com les falles de la terra i del teu cor valencià.

al ritme d’una dansà, amenitzats amb xaranga i amb l’estendard al costat.

Gaudeix del teu any, Cristina. Que siga meravellós. Però no de qualsevol.. Meravellós, meravellós!! Amb fum, foc, pólvora i llum, color, sentiment i amor, gaudeix el teu any, Cristina, viu aquest el teu moment, que la Marina, encantada, gaudirà amb tu també. Viu un any inoblidable amb amics i familiars. I recorda que ací tens una família especial. La que formen tots junts els fallers i mariners, que direm amb gran orgull i cridant al món sencer que és Cristina Boix la gran dins la cort d’honor, de la Marina, regina. La nostra fallera major!

EVA MARÍA CAYUELA I MEDINA

HOMES / Falla La Marina 2020

MEMBRES DE LA COMISSIÓ MAJOR

PRESIDÈNCIA

Agüe i Zarzoso, Gerardo / Alcaide i López, José Joaquin / Alcolea i Blasco, Sergio Aleixandre i Hernández, Iván / Aliaga i Calabuig, Vicente José / Aliaga i López, Luis Alijarde i García, Mario Alberto / Alijarde Sánchez, Alberto / Alonso i López, Pedro Luis / Alpuente i Marín, Francisco Vicente / Bea i Martínez, Rafa / Belinchón i Salinas, Pablo / Belinchón i Monge, Víctor / Belinchón i Salinas, Víctor / Beltrán i Botia, Alejandro / Beltrán i Martínez, Francisco / Benabdeljelil, Ahmed / Blasco i Garcerá, Miguel / Caballero i Torres, Iván / Calvo i Ramírez, Vicente / Cebrián i García, Antonio / Cebrián i Hernández, Alberto / Cebrián i Hernández, Emilio José Cebrián i Villalba, Antonio / Centelles i Couverchel, Alejandro / Cervera i Alfonso, Julio / Checa i Alguacil, Domingo / Chirivella i de Andrés, Diego Jesús / Císter i Carbonell, Ricardo / Císter i Lázaro, Germán / Císter i Lázaro, Jorge / Císter i Martínez, Ricardo / Curto i Díaz, Pedro Alberto / de la Cruz i Cantero, Francisco de la Cruz i Huguet, Javier / Díaz i Fernández, Luis Cesar / Docón i Barriopedro, Enrique Javier / Domingo i Sánchez, Fran / Escrig i Lucas, José Manuel / Fernández i Villalba, Juan Antonio / Gallart i Solé, Pau / García i Esteban, Carlos / García i Coca, Antonio / García i Garrido, Sergio / Gascó Fuster, Juan Diego / Gea i López, Alberto / Ghadban i Díaz, Ali- Alejandro / Gimeno i Flores, Santiago / Gimeno i López, Vicente / Gómez i Camara, Agustín / Gomis i Moreno, Iván / Gónzalez i Garrido, Francisco / Gónzalez i Julia, Llorenç / Gónzalez i Manzanares, Carlos Izquierdo i Martínez, Adrián / Lacoba i Macián, Carlos / Lezcano i Romero, Fernando / López i Pernas, Javier / Lucas i Gimenez, Cristobal / Lucas i Rahona, Rubén Lucas / Marín i Heredia, José Ignacio / Martínez i Andrés, Carlos / Martínez i Fernández, José / Martínez i Folch, Roberto / Martínez i Lorente, Miguel Angel Martínez i Morales, Jesús Ignacio / Mestre i Palomo, Fernando / Monge i García, Juan José / Monge i Navarro, Alejandro / Muñoz i Conesa, Venancio / Muñoz i Pelegrin, Manuel / Muñoz i Villalba, David / Muñoz i Villalba, Jorge / Ortells i Hernández, Manolo / Palanca i Escrig, Eduardo / Palomo i Picó, Víctor / Pardo i Badia, Carles / Pérez i Luna, Ángel / Pérez i Martínez, Oscar / Queralt i Badenes, Luis Javier / Quesada i Mercado, Juan Carlos / Rojo i Soriano, Antonio Andrés Ruiz i López, Benigno Alfredo / Sánchez i Morillas, Jesús / Sánchez i Sánchez, Rubén / Soto i Ramos, Francisco José / Torres i Sesé, Adrián / Tortajada i Ferriz, José Antonio / Tortajada i Segura, José Antonio / Turmo i Samitier, David Valera i Sabater, Jordi / Verdejo i Tercero, Javier / Verdejo i Tercero, José Alberto Villalba i Jabonero, Antonio / Villalba i Pérez, José Domingo / Villar i Bueno, José Villarroya i García, Rubén José / Vizcaino i Tobarra, Alberto / Zarzoso i Torres, Daniel / Zarzoso i Selles, Juan Carlos / Zarzoso i Torres, Jorge

CRISTINA BOIX I CASANOVA

DONES / Falla La Marina 2020

MEMBRES DE LA COMISSIÓ MAJOR

FALLERA MAJOR

Alcaide i Sánchez, Judith / Alcolea i Martín, Vega / Alijarde i García, Carolina / Alpuente i Misiego, Tatiana / Andrés i Sánchez, Marisol / Andrés i Soto, María José / Antoni i Cayuela, María José / Aparicio i Cuadrado, Virginia / Arabi i Ortíz, Kheira / Arnau i Adán, Eva María / Bazataquí i López, Sandra / Becerra i Grande, Rosa / Benito i Adobes, Julia María / Blasco i Soto, Marta / Blasco i Soto, Mireia / Bronchú i Navarro, Alicia / Bueno i López, Ana Belén / Cabañero i Torres, Laura / Cabrera i Vega, Paula / Casado i Paul, Rossana / Catalá i Zálvez, Laura / Cebrián i Villalba, Belén / Cerdán i Lechón. Soledad / Cervera i Luzón, Ana / Cervera i Luzón, Jessica / Cidad i Alarcón, Núria / Cidad i Alarcón, Sandra / Concha i Silva, Arantxa / Cortés i Fernández, Andrea / Couverchel i Camañas, Silvia / Dasí i Jurado, Alejandra / de la Calle i Fernández, Andrea / de la Cruz i Huguet, Lara / Díaz i López, María Eugenia / Díaz i Martínez, Paula / Domingo i Sánchez, Marina / Escrig i Vives, Paola / Esteban i Agüe, Lucía / Esteban i Torada, Irene / Fernández i Andrés, Marisol / Ferri i Calabuig, Reme / Ferruses i Manuel, Andrea Fátima / Galvete i Tomás, Neus / García i Cervera, Andrea / García i Fernández, Amparo / García i Gómez, Lorena / García i Martínez, Lídia / Gargallo i Villar, Susana / Gil i Soler, Alicia / Gil i Soler, Rosi / Ginés i Villaescusa, María / Gómis i Moreno, Alba / Gónzalez i Villalba, María / Górriz i Polo, Carolina / Hernández i Gómez, Ana / Hernández i Gómez, Cristina / Huguet i Aguilar, Sonia / Kaddour i Galdran, Laura / Lázaro i Ferri, Lourdes / Lázaro i Inglada, Mari Carmen / Llamas i Pérez, Vanessa / Llorens i Blasco, María Pilar / López i Guzmán, María Luisa / López i Luzón, María / Luzón i Sánchez, Juana / Martín i Blasco, Merxe / Martín i Martínez, Rosa / Martínez i Díaz, María del Mar / Miguel i Martín, Anna / Misiego i Rodriguez, María del Mar / Monge i García, Ana / Monge i Navarro, Alicia / Montalt i Císter, Cristina / Moreno i Terrón, Patricia / Muñoz i García, Patricia / Muñoz i Pelegrin, María Angeles / Navarro i Romero, Diana / Navarro i Santibañez, María / Pablos i Huguet, Sofía / Pareja i Ávila, Rosa María / Patrón i Guerrero, Sandra / Pérez i Holguín, Carolina / Pérez i Holguín, Natalia / Portillo i Marín, Yolanda / Pradas i Asensio,Laura / Pradas i Palomera, Seila / Puga i Ayuso, Laura / Queralt i Antoni, Cristina / Rahona i Pascual, María Carmen / Ramiro i Martínez, Encarna / Ramos i Bellocq, Sofía / Rey i Belmonte, María Amparo / Romero i López, Catalina / Rubio i Dasí, Alejandra / Ruiz i Monsalve, Mónica / Ruiz i Monsalve, Rocio / Sabater i Romero, María Luisa / Saez i Martínez, María Jesús / Salas i Martínez, Laura / Salas i Martínez, Patricia / Salinas i Tomas, Sonia / Sánchez i Soria, Rosa María / Sánchez i Blasco, Mayra / Sánchez i Rodriguez, Ángela / Segura i Pradas, Rosa María / Serrano i Rivas, María Rosario / Sesé Valero, Maribel / Soto i Ramos, Mari Carmen / Sotoca i Sánchez, Maeva / Torrecillas i Gil, Amparo Elian / Torrent i Ortizá, Remei / Torres i García, Loli / Torres i Ortíz, Almudena / Valera i Sabater, Marta / Vega i Algarra, Esther / Villalba i Pérez, María del Mar / Villalba i Pérez, Mercedes / Villar i Cayuela, María / Yeste i Gómez, Mayra

Estem d’enhorabona! Una parella de la nostra comissió han començat una nova aventura en les seues vides, la de formar una nova família. I, des de la vostra segona família, us desitgem tota la felicitat del món, i, sobretot, que siga al nostre costat. Que el vostre amor siga etern, un bes molt fort i… Que visquen els nuvis!

VISCA ELS NUVIS

Ana Monge i Diego Gascó

Aprofitem aquest espai per donar l’enhorabona a tots els membres de la nostra comissió que enguany reben una de les recompenses de la JCFS i de la JCFV per la seua trajectòria fallera. Moltíssimes felicitats i esperem que continueu aportant més coses a la nostra família marinera.

JCF València

Bunyols majors 2019-2020

RECOMPENSES

Bunyol d’or i brillants amb fulles de llorer Eva María Cayuela i Medina Victor Belinchón i Monge Domingo Checa i Alguacil Luis César Díaz i Fernández José Ignacio Marín i Heredia

Bunyol d’argent Ana Cervera i Luzón Diego Jesús Chirivella i de Andrés Andrea Cortés i Fernández Lara de La Cruz i Huguet Fran Domingo i Sánchez María González i Villalba Carlos Lacoba i Maciàn

Bunyol d’or amb fulles de llorer Marisol Fernández i Andrés Sonia Salinas i Tomás José Villar i Bueno

Bunyol d’or Alberto Alijarde i Sánchez Mireia Blasco i Soto María Amparo García i Fernández Susana Gargallo i Villar María Luisa López i Guzmán María López i Luzón Mayra Pilar Sánchez i Blasco Almudena Torres i Ortiz

Mercedes Martín i Blasco Carles Pardo i Badía

FJF Sagunt

Bunyols majors 2019-2020 Masclet de platí María Luisa Sabater i Romero

Masclet d’or i brillants amb fulles de llorer Gerardo Agüe i Zarzoso Ana Belen Bueno i López Enrique Javier Docón i Barriopedro Rubén Lucas Lucas i Rahona Catalina Romero i López

Masclet d’or amb fulles de llorer Venancio Muñoz i Conesa Ángel Pérez i Luna María Dolores Torres i García

Masclet d’or José Joaquín Alcaide i López Iván Aleixandre i Hernández Vicente José Aliaga i Calabuig Mario Alberto Alijarde i García Belén Cebrián i Villalba Nuria Cidad i Alarcón Sandra Cidad i Alarcón Agustín Gómez i Cámara Pilar Vanessa Llamas i Pérez Benigno Alfredo Ruiz i López Rocío Ruiz i Monsalve María Jesús Saez i Martínez Laura Salas i Martínez

Rubén Sánchez i Sánchez Rosa María Sánchez i Soria Daniel Zarzoso i Torres

Masclet d’argent María José Andrés i Soto Víctor Belinchón i Salinas Marta Blasco i Soto Jorge Císter i Lázaro Sylvia Couverchel i Camañas María Alejandra Dasí i Jurado Francisco De La Cruz i Cantero Llorenç González i Juliá Alejandra Rubio i Dasí Mónica Ruiz i Monsalve Adrián Torres i Sesé

31 EL NOSTRE MONUMENT GRAN

FERRO I VIDA ARTISTA Mario Gual

FERRO I VIDA A Juesas, Olmos i tants i tants cognoms que varen ‘patir’ la fàbrica.

CANT I

(homenatge a Jaume Bru i Vidal)

ESTAVEN ESPERANT-ME

CRÍTICA

Als germans siderúrgics de Sagunt Jaume Bru i Vidal Estaven esperant-me de de l’hora resolta en què poguí jo llevar-me les espardenyes, estaven esperant-me vora el càlid migdia, estaven esperant-me i jo, volta que volta, sense agafar la fusta oberta al testimoni. Primer eren uns hòmens que treien [carbó i pedra; després hòmens d’esquenes roges de [sol i d’aire i sal de la mar blava —mans dures [com el ferro que per tot arreu guanya la vida i el [coratge—; més tard, uns altres hòmens amb [cicatrius lluentes pel cos, on relliscaven els torns, el [fum, les màquines (Crec que tots esperaven, si per cas, [que un bon dia el jove que jo era els fera companyia).

De sobte —tot callava, com als grans [espectacles—, tots miraven uns hòmens que [semblaven disfresses, cobert el cos, i uns altres —els més [valents, sens dubte— que sols duien manoples i pit i [esquena a l’aire. El silenci envaïa els ulls, el cor, la pell...

CANT II Tan sols el poble —el meu— viu tot fidel, a l’ombra del passat, cara al futur. Poble nascut del Déu del foc i de la tekne, Vulcà o Hefest. Poble nascut al calor del forn del port i de la mort.

Poble nascut a l’ombra la Calderona, la Espadán i de la Mar.

Just quan els seus pares estaven fent una assemblea i mobilitzant-se contra el tancament de la capçalera.

Un poble antic d’homes i dones, treballadors i treballadores.

Veig a eixes dones que es van anar a Madrid per a demanar pa, treball i futur per als seus marits i les seues filles i fills, lluitant contra la mort d’un poble.

Gents que ens han precedit i que al costat de vinyes, tarongers i fàbriques van alçar a esta vila i al mateix temps construïen les seues cases i magatzems, alçant els seus temples, un a un, i així forjar una vida. Una vida en comú. Les seues mans son d’acer de ferro, de níquel, del mineral que vam treballar com Manuel Hernandez va cantar.

CANT IV

(homenatge a Alberti) Fills de la mar de Morvedre El nostre far la torre d’Hèrcules les nostres cases les ones la nostra vida la mar. Vam creure en les sirenes que canten entre les ones vam comerciar amb grecs, fenicis i romans.

CANT III

El Grau ens mirarà un dia i ens dirà que aneu a fer? jo sóc el port d’eixida que és el que voleu fer?

Veig a aquells xiquets que van tallar la nacional i van arribar fins dins del Fornás.

Som els mateixos que el vent ens va tirar en les mateixes ones som els mateixos que jugàvem a navegar.

Port d’expulsió de jueus, moriscos i pirates, gran frontí amurallat sols faltava una industria per unir la muntanya i la mar.

CANT V Dos empresaris van idear un negoci. I d’ací va sorgir una línia de ferrocarril, hui quasi recordada amb nostàlgia: el tren miner de Sierra Menera. Amb ella també van nàixer un nou embarcador i un nucli urbà industrial que aspira a convertir-se en ciutat. El Port de Sagunt de l’època moderna va nàixer, fa 120 anys, en Ojos Negros. En el límit de Terol i Guadalajara. A 204 quilòmetres de la mar. A 1.243 metres d’altitud. Als peus d’un ric jaciment de ferro, embrió dels Alts Forns desmantellats fa 35 anys. El tren miner es va gestar en la ment de dos industrials bascos, de la Sota i Aznar.

Una nova línia de ferrocarril portaria el ferro fins a Sagunt i allí, en una despoblada platja, es construiria un embarcador i s’instal·laria una siderúrgia, ciutat.

CANT VI Tinc fred per omplir de coure les meues venes. El meu poble no té riu, ni té unes nobles ruines. Però tenim homes i dones, que el fan viu. Dones i homes que cohabitaven en Montíber, la Vila i Gausa. On gaudien de la vida els fills i filles de Fornàs, Palmereta, Almudafer, Barraquero, Baladre, la Vallessa, els Plans, Penyetes, Regló, el Figueral, Tamarit i els Rolls. I que van ajudar a forjar els néts i nétes de Wichita, Ferroland, el Congo, els Vents, els Metalls, Pare Jaime, Barri Obrer, Ciutat Adormida, els Rius, Gerència, de l’Albereda i de Biensa.

I que sense l’ajuda dels besnéts i besnétes de les gents que van vindre de València, Castelló, Bizkaia, Terol, Alacant, Albacete, Granada, Palència, Salamanca, Logronyo, Saragossa, Almeria, Burgos, Áraba, Astúries, la Corunya, Guipuzkoa, Madrid, Santander, Màlaga, Lleó, Navarra, Valladolid, Tarragona, Múrcia, Balears, Osca, Sòria, Guadalajara, Lugo, Cordoba, Girona, Jaén i fins i tot l’Argentina, no seriem el que som.

CANT VII

(homenatge a Fernando Cardoso) Mireu, mireu aquestes mans Les vostres pròpies mans Són mans treballadores Són mans generoses Mans treballadores hàbils Que generen com a entranyes La riquesa més gran que hi ha Aquesta és la riquesa de treballar.

Però aquesta riquesa tan gran Tan enorme i tan sagrat Aquesta immensa riquesa Aquesta no és la justa recompensa De qualsevol peó.

Mireu, mireu aquests braços, Els teus propis braços, Són armes de treball Són braços generosos Treballador i potent, Són armes d’unió Aquests braços es produeixen com a [màquines La riquesa més gran que hi ha Això mou a tothom, Aquesta és la riquesa de treballar, Mireu, mireu els vostres cossos Tan diferents que són Però no són els cossos Són cossos diferents De color vermell i vermell fosc Amb la suor més sant que hi ha La suor més sagnant i més sentida Aquesta és la suor que funciona Escolta escoltar aquesta veu Quina és la veu de la classe treballadora La classe més sagrada que hi ha Més generós i més oníric Més nombrosos i més patiments Sempre a la feina

Però la nostra classe té somnis Els nostres somnis ... Estan tan contents, Somnis de pau, abundància i generositat, Somni de democràcia, somni de llibertat, I avui només hi ha un somni aquí Quin és el nostre somni Resoneu i aneu endavant A cada cop la nostra veu, 6000 veus de veus.

CANT VIII

(Homenatge a Sor Juana Inés de la Cruz) Signatura Pilat Sentència, i és Qui creurà que el mateix jutge

la que jutja aliena la seua. Oh cas fort! signant aliena mort en ella es condemna?

L’ambició, per entrar en eurpa, de si [tant li aliena Que amb el vil temor cec no adverteix Que càrrega sobre si la infausta sort, Qui al just sentència a injusta pena. Jutges del món, judes, detingueu la mà, Encara no signeu, que se mor un poble I la vida serà inhumà; Mireu les consciències, Mireu que passarà, El jutge és part i no pot signar.

CANT IX Pots plorar perquè s’ha anat, o pots somriure perquè ha viscut. Pots tancar els ulls i resar perquè torne o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat; el teu cor pot estar buit perquè no ho pots veure, o pot estar ple de l’amor que vau compartir. Pots plorar, tancar la teua ment, sentir el buit i donar l’esquena, o pots fer el que a ella li agradaria: somriure, obrir els ulls, estimar i seguir.

CANT X Sóc foc que calcina, que crema en el meu propi niu, on abrasa i incinera. Em creme a tal grau que el meu ser en cendres s’ha incendiat

Dels calius d’aqueixes brases, en les quals encara hi ha flames, ressorgiré com sempre. De l’escòria de la pirita dels forns. De les meues cendres es van reunint les brases, xicotetes flames que tornen a ser un tot. De cendres tornen a ser foc i novament, alce el vol. Sóc ocell fènix sempre retornant, incendiant, renaixent…

CANT XI

Oh ciutat beneïda com t’estime... però que cor més duro el teu... serà serà serà serà

per tant penar... per tants oblits... per tant plorar... pels colps patits...

però que cor més dur el teu... que en metall s’ha convertit.. però en contemplar-te... puc sentir la teua ànima nua.. puc trobar els teus dubtes.. i saber que vaig nàixer per a estimar-te... i com a gel cedint a la calor així el teu cor anirà cedint al meu amor...

CRÍTICA ADAPTADA

CANT I

CANT II

CANT III

CANT IV

CANT V

CANT VI

CANT VII

CANT VIII

CANT IX

CANT X

CANT XI

PRESIDÃ&#x2C6;NCIA INFANTIL

Estic feliç de poder compartir amb la meua cosina Aitana aquest any. Junts ho estem passant molt bé. I, com no, també amb Cristina i Eva, que sempre ens cuiden molt en tots els actes que anem.

Presidència Infantil 2020

JOAN CEBRIÁN I LÁZARO

Hola, soc Joan i enguany soc el president infantil de La Marina, la meua falla. Soc faller des que vaig nàixer i tenia moltes ganes de serne president; així doncs, estic molt content perquè a la meua família hi ha molta tradició fallera, a més el meu oncle va ser-ne president i jo també ho volia.

He gaudit molt de totes les activitats, presentacions, setmanes culturals i tots els actes en general, però sobretot tinc moltes ganes que arribe la setmana fallera i gaudir de tots els actes amb la meua falla, els meus amics i la meua família. Us convide a tots a apropar-vos a la nostra plaça aquestes falles per a gaudir dels nostres monuments, i de totes les activitats obertes a tots i que seran molt divertides. Gràcies a tots els que han fet possible que fora president, sobretot a la meua família i a la meua falla. Visquen les falles! Visca La Marina!!

Falla La Marina 2020

COMISSIÓ EXECUTIVA INFANTIL

Presidència

Joan Cebriàn i Làzaro

Vicepresidència

Mario Pérez i Cabrera

Vicepresidència

Matías Alberto Marco i Bronchú

Secretaria

Nora Bea i Miguel

Tresoreria

Marta Estal i Martínez

Comptadoria

Vega Cebriàn i Làzaro

Delegació

Cristian Císter i Gil

Delegació

Alvaro Verdejo i Hermàndez

LA NOSTRA FALLERA MAJOR INFANTIL

AITANA VERDEJO I HERNÁNDEZ Fallera Major Infantil 2020

I això vas cridar tu, Aitana, Quan vas sentir que era el dia, El teu moment arribava I volies viure endins El que tants xiquets i xiquetes Havien viscut abans. Portar amb orgull la banda Amb la senyera en el pit I l’escut de la Marina Al cor i ben alt lluir.

Encarna Ramiro Martínez

A LA NOSTRA FALLERA M.INFANTIL

Vull ser fallera major! És una frase que hem dit Quasi totes les falleres, És un sentiment que naix Dins del cor i dins de l’ànima, Que creix endins i que ens esclata Quan escoltem una traca, Una xaranga, un passacarrer, En posar-nos amb orgull La banda al pit de la falla, Eixa falla que volem I sentim molt dins de l’ànima.

Vestir de seda, or i plata, Que t’envoltara la traca, El fum, la llum i el color, La pólvora per sentiment I la fusta al monument, Sentir que la teua falla Es rendeix al teu costat Quan arriba la xaranga I comença a desfilar, La teua cort d’honor llueix Al teu costat sempre, Aitana, Perquè són els teus amics, I heu crescut junts a la plaça.

Els teus pares, orgullosos, Sentiran que l’has complit, Per fi Aitana somriu, Perquè el somni està vivint. I al teu costat el teu amic, President i confident, No podries haver somniat Un millor acompanyant. T’hem vist créixer a la falla I hui que puges al cim Només volem que gaudisques I que sigues molt feliç. Els somnis sempre es compleixen Si es desitgen amb el cor El seu més volgut tresor, Regnar dins de la Marina Com la fallera major!!

JOAN CEBRIÀN I LÀZARO

Falla La Marina 2020

COMISSIÓ INFANTIL

PRESIDÈNCIA INFANTIL

XIQUETS

Alcolea i Martín, Alejandro / Beltrán i Hernandez, Alejandro / Calvo i Casado, Thiago Manuel / Cebrián i Pradas, Alejandro / Cebrián i Lázaro, Joan / Chirivella i Cortés, Adrián / Císter i Gil, Cristian / Curto i Bazataquí, Izan / Docón i Sánchez,Mateo / Escrig i Vives, José Manuel / García i Bueno, Daniel / Ghadban i Pérez, Luis / Ghadban i Pérez, Martín / Guerrero i Cidad, Hugo / Izquierdo i Valera, Adrián / López i Queralt, Erik / Lucas i Boix, Mario / Marco i Bronchú, Diego Alberto / Marco i Bronchú, Matias Alberto / Martínez i Pareja, Miguel Ángel Muñoz i Navarro, Pablo / Palanca i Benito, Eduardo / Patrón i Guerrero, Pablo Pérez i Cabrera, Hugo / Pérez i Cabrera, Mario / Rojo i Sánchez, Iván / Rojo i Sánchez, Pau / Sánchez i Ruiz, Mario / Sotoca i Sánchez, Edrian / Tortajada i Salas, Sergio / Turmo i Muñoz, Juan / Turmo i Muñoz, Lucas / Turmo i Muñoz, Mateo / Verdejo i Hernández, Alvaro / Verdejo i Portillo, Lucas / Verdejo i Portillo, Martín / Villarroya i Torrecillas, Sergio

AITANA VERDEJO I HERNANDEZ

Falla La Marina 2020

COMISSIÓ INFANTIL

FALLERA MAJOR INFANTIL

XIQUETES

Agüe i Ramiro, Emma / Alcaide i Mesrar, Noor / Aleixandre i García, Naiara Aleixandre i García, Sandra / Aliaga i López, Nagore / Bea i Miguel, Nora / Beltrán i Pérez, Clara / Beltrán i Pérez, Maria / Benabdeljelil i Hamraiti, Lara / Cebrián i Lázaro, Vega / Chirivella i Cortés, Erika / Diago i Gargallo, Alejandra / Docón i Sánchez, Jimena / Docón i Sánchez, Lucia / Estal i Martínez, Marta / Estal i Martínez, Sofía / Gascó i Monge, Angélica / Gómez i Llamas, Myriam / Gónzalez i Cerdán, Dafne / Izquierdo i Valera, Marta / Lacoba i Sáez, Paula / Marín i Sabater, Daniela / Martínez i Andrés, Sara / Martínez i Moreno, Leire / Martínez i Pareja, Valeria / Muñoz i Mullor, Nerea / Muñoz i Navarro, Carla / Palanca i Benito, Julia / Pérez i Aparicio, Sofía / Ruiz i Catalá, Carmen / Travieso i Puga, Valentina / Valera i Llorens, Alejandra / Valera i Llorens, Martina / Verdejo i Hernández, Aitana / Villalba i iglesias, Erika / Villarroya i Torrecillas, Vega

RECENTMENT NASCUTS

BENVINGUTS A LA NOSTRA FAMÍLIA MARINERA Amerats de felicitat podem dir que la nostra família marinera cada any augmenta gràcies a naixements d’aquests marinerets tan bonics. Des d’ací volem aprofitar l’avinentesa per a donar la benvinguda a aquests angelets a la nostra gran família, i l’enhorabona als seus pares per tindre aquests bombonets tan rebonics. Gràcies per omplir el nostre casal d’il·lusió i alegria, us estimem. 1. Alejandro / 2. Angélica / 3. Lara / 4. Hugo / 5. Luis / 6. Martín

Aprofitem aquest espai per donar l’enhorabona a tots els xiquets de la nostra comissió que enguany reben una de les recompenses de la FJFS i de la JCF per la seua trajectòria fallera. Moltíssimes felicitats i esperem que continueu creixent i aportant noves experiències dins de la nostra família marinera.

JCF València

Bunyols infantils 2019-2020 Distintiu d’or Andrea García i Cervera Iván Rojo i Sánchez

RECOMPENSES

Distintiu d’argent Sofía Estal i Martínez Diego Alberto Marco i Bronchú

FJF Sagunt

Masclets infantils 2019-2020 Masclet d’or i diamants amb fulles de llorer Joan Cebrián i Lázaro José Manuel Escrig i Vives Marta Estal i Martínez Daniela Marín i Sabater Mario Pérez i Cabrera Aitana Verdejo i Hernández Edrian Sotoca i Sánchez

Masclet d’or amb fulles de llorer Andrea García i Cervera Iván Rojo i Sánchez

Masclet d’or Erika Chirivella i Cortés Adrián Chirivella i Cortés Alejandra Diago i Gargallo Paula Lacoba i Saez Erika Villalba i Iglesias Mario Lucas i Boix Carla Muñoz i Navarro Pau Rojo i Sánchez Sergio Villarroya i Torrecillas

Masclet d’argent Nagore Aliaga i López Naiara Aleixandre i García Mateo Docón i Sánchez

EL NOSTRE MONUMENT INFANTIL

SENTIR, VIURE, SOMRIURE ARTISTA Raúl García i Pertusa

SENTIR VIURE SOMRIURE Quan ens fem tots majors I mirem cap al passat Hi ha tres paraules Que ens han acompanyat.

Per a ser feliç necessites sentir I experiències has de viure. Agafa totes les vivències i sempre Dedica un gran somriure.

VIURE Viure sense caça No fer sofrir cap animal Ha de ser la teua responsabilitat.

CRÍTICA

Viure el clima (pluja i sol) Al mal temps posa bona cara. Amb sol o si la pluja ens tocara.

Viure la natura La natura, el centre de la vida és. Amor, aigua i sol per al seu bé.

Viure en llibertat I és que res importa més Que lliure poder ser.

Viure reciclant El món no és il·limitat. Per tant, comença a reciclar!

Viure en equip El treball serà més senzill Si tots treballem en equip.

Viure enamorats Si estàs enamorat has d’anar amb cura, Perquè l’amor pot fer mal... amb una pua.

Viure respectant El medi ambient has de respectar Per a ser un bon ésser humà!

SOMRIURE A la vida Cal anar amb un somriure a la boca. Això, felicitat és el que provoca.

En blanc i negre Laurel i Hardy eren una còmica parella. En blanc i negre feien riure d’orella a orella.

Amb ganes No tenim cosa més sana Que riure amb molta gana.

Amb burla I si veus algú que ha caigut, No et burles... I si fores tu?

Digital Les rialles poden ser digitals, Amb emojis o likes.

Clàssica Encara que et posares molt cabut, Chaplin feia riure amb el cine mut.

Absurd La rialla absurda en veure porquets, Disfressats com si foren vedets.

SENTIR La família Els iaios ens donen la vida. Aprofita si pots cada dia!

CRÍTICA ADAPTADA

VIURE

SOMRIURE

SENTIR

SOCIS D’HONOR

President Honorific Excm. President de Diputació de València Antoni Francesc Gaspar i Ramos

ISMED SERVICIOS INTEGRALES NOATUM TERMINAL SAGUNTO, S.L.U. CENTRO PORTUARIO DE EMPLEO DEL PUERTO DE SAGUNTO LUIS DIEGO BAEZA FRANCISCO SALES JOSÉ BOSQUE LUNA DE AZAHAR INMA & EVA, S.L. TALLERES BEADSA AGROZONO-AGRO3

SOCIS

Adrian Izquierdo / Adrian Torres / Agustín Gómez / Ahmed Benabdeljelil / Alberto Alijarde / Alberto Cebrián / Alberto Gea / Alicia Bronchú / Amando Cidad / Amparo Serer / Ana Belén Bueno / Ana Monge / Andrea Cortés / Andrea de la Calle / Andrea Fátima Ferruses / Andrea García / Ángel Ortiz / Ángeles Vicente / Anna Miguel / Antonio Cebrián / Antonio Cebrián / Antonio García / Araceli Ruiz / Begoña Jurado / Bibiana Bueno / Carlos Gómez / Carlos Santamaría / Carmen Miguel / Carolina Górriz / Carolina Pérez / Catalina Romero / Chusa Sáez / Consuelo Piculo / Cristina Hernández / Cristina Montalt / Cristina Queralt / Cristóbal Lucas / David Muñoz / Eduardo Palanca / Elo Valero / Emilio Cebrián / Emilio José Cebrián / Emilio Martínez / Enrique Javier Docón / Esther Vega / Eva Mª Arnau / Eva Mª Cayuela / Fernando Lezcano / Fernando Mestre / Fina Sanz / Francisca Cayuela / Francisco de la Cruz / Francisco José Soto / Francisco Sales / Francisco Vicente Alpuente / Gerardo Agüe / Gerardo Agüe / Gregorio Muñoz / Guillermo Calvo / Héctor Molina / Inma Martínez / Irene Esteban / Iván Aleixandre / Iván Caballero / Iván Gómis / Javier Verdejo / Jesús Sánchez / Joaquina Badal / Jordi Valera / Jorge Muñoz / Jorge Pérez / José Alberto Verdejo / José Antonio Tortajada / José Domingo Villalba / José Ignacio Marín / José Luis Verdejo / José Manuel Escrig / José Vicente Fernández / José Villalba / Juan Antonio Fernández / Juan Carlos Quesada / Juan Carlos Quesada / Juan Carlos Zarzoso / Juan José Llamas / Juan José Monge / Juana Ruiz / Juani Ramírez / Juani Serrano / Judith Alcaide / Julia Muñoz / Julio Cervera / Kheira Arabi / Laia Blanco / Laura Cabañero / Laura Catalá / Laura Kaddour / Laura Puga / Laura Salas / Leire Martínez / Leoncio Lázaro / Llorenç González / Loli Martínez / Lucia Esteban / Lucia Navarro / Luis Cesar Díaz / Luis Javier Queralt / Luis López / Mª Amparo Rey / Mª Ángeles Muñoz / Mª Carmen Aliaga / Mª del Mar Martínez / Mª del Mar Villalba / Mª Dolores Ramos / Mª José Andrés / Mª Luisa Sabater / Mª Salome Lázaro / Maeva Sotoca / Magdalena Heredia / Manolo Ortells / Manuel Muñoz / Manuel Pozuelo / María Ginés / María López / Maribel Sesé / Marina Domingo / Marisa Bermúdez / Maruja Castello / Mateo Gea / Mayra Sánchez / Mayra Yeste / Merxe Martin / Miguel Ángel Martin / Miguel Blasco / Miguel Giménez / Miguel Sales / Milagros Blasco / Miriam García / Mónica Ruiz / Mónica Segura / Natalia Pérez / Neus Galvete / Nieves Pérez / Noelia Merlos / Noor Alcaide / Nuria Alarcón / Oscar Pérez / Paco Cayuelas / Pau Gallart / Paula Cabrera / Paula Díaz / Pedro Luis Alonso / Pepa Soto / Piedad Llamas / Pilar Blasco / Rafa Martín / Rafael Burgos / Reme Ferri / Remei Torrent / Ricardo Cister / Ricardo Cister / Ricardo Hernández / Roberto Martínez / Rosa Mª Segura / Rosa Martín / Rosa Rodríguez / Rosa Soler / Rosario López / Rosario Rodríguez / Rosi Gil / Rubén Lucas Lucas / Rubén Sánchez / Rubén Villarroya / Sandra Bazataqui / Sandra Cidad / Sandra Martínez / Sandra Patrón / Santiago Cayuela / Santiago Gimeno / Saray Ortiz / Sofía Pablos / Soledad Cerdán / Susana Gargallo / Tatiana Alpuente / Tere olmos / Venancio Muñoz / Vicenta Vicente / Vicente Calvo / Vicente Gimeno / Vicente José Aliaga / Vicente Madrid / Vicente Montalt / Vicente Rivero / Víctor Belinchón / Víctor Palomo / Virginia Aparicio

CALENDARI FALLER

14 de març Plantà. Muntatge dels monuments fallers i de l’ornamentació dels carrers.

22.00 h.

15 de març 8.00 h. Despertà. A continuació, esmorzar cortesia dels nostres representants.

15.00 h. Concentració al casal per fer la visita de cortesia a les falles de Faura i Gilet.

21.00 h.

Falla La Marina

CALENDARI FALLER

Sopar al casal, cortesia dels nostres representants.

premis a l’Ajuntament. A continuació, visita de cortesia a les falles de Sagunt.

22.00 h. Sopar al casal.

23.00 h. Ball amb l’orquestra SUPERSONIC.

17 de marc 8.00 h. Despertà. Després, esmorzar cortesia dels nostres representants.

15.00 h. Concentració al casal per fer la visita de cortesia a les falles del Port.

22.00 h. Sopar al casal.

00.00 h. Ball amb l’orquestra MAGIA NEGRA.

00.00 h. Ball amb l’orquestra LA BRIGADA.

16 de març 8.00 h. Despertà. Després, esmorzar cortesia dels nostres representants.

15.00 h. Concentració al casal per a recollir els

18 de març 8.00 h. Despertà. Després, esmorzar cortesia dels nostres representants.

11.30 h. Parc infantil fins a les 13.30 h.

13.30 h. Dinar al casal.

15.30 h. Animació infantil amb sorpreses.

17.00 h. Parc infantil de bell nou.

17.30 h. Berenar de tots els fallers, socis col·laboradors i simpatitzants.

22.00 h. Sopar al casal.

00.00 h.

17.15 h. Parc infantil amb unflables fins a les 20.30 h.

21.00 h. Sopar al casal.

22.00 h. Crema de la falla infantil.

00.00 h. Crema de la falla gran, segons el premi obtingut.

Ball amb orquestra.

19 de març 7.30 h. Despertà. Després, esmorzar cortesia dels nostres representants.

10.00 h. Concentració al casal per fer l’ofrena a la Mare de Déu.

14.30 h. Mascletà a la nostra plaça.

15.00 h. Dinar al casal.

16.15 h. Animació amb cantajocs fins a les 17.15 h.

L’ASSOCIACIÓ INFORMA L’associació es reserva el dret d’alterar la programació. En el cas que hi haguera canvis en els horaris de les concentracions, s’indicaran amb temps al casal. Es prega a totes les persones que respecten les zones de foc. Gràcies.

MATERIAL FOTOGRÃ&#x20AC;FIC 2019

Presentaciรณ

Nit d’albaes

Cavalcada

Repartiment de llibres

Presentació de Llibret

Premi 34 a la promoció de l´ús del valencià

Nominaciรณ Premis Lletres Falleres

Crida

Premis FJFS

Monument infantil primer premi Secciรณ Especial

Monument gran segon premi Secciรณ Especial

97 Plantà infantil

Plantà Gran

Nit de falles

MascletĂ

Ofrena

Sant Josep

101

CremĂ falla infanti

CremĂ falla gran

103

Creu de Maig

Mare de DĂŠu del Carme

105

TORRADA

Un any més fent honor al nostre barri marítim, la nostra falla ha tornat a organitzar la freqüentada torrada per festejar la nostra germanor amb les empreses de la mar de la comarca del Camp de Morvedre. Per a nosaltres ha tornat a ser un gran orgull i un plaer comptar amb la col·laboració de totes les empreses que, any rere any, creixen en nombre. Gràcies a totes aquelles persones que les componen i a tots el fallers que treballen en l’organització i l’execució, per fer-ho possible. Un altre any més, ha estat un rotund èxit amb la major assistència de la història.

TORRADA

Per això volíem aprofitar aquest espai per agrair a cadascú la seua gran participació, i dir-los que, per descomptat, els tornem a esperar l’any vinent. Gràcies de tot cor!

109

Empreses amb taula

Col·laboradors

Noatum Ports Valenciana, S.A. Marmedsa Centro Portuario de Empleo del Puerto de Sagunto Autoridad Portuaria de Valencia Intersagunto Portuaria Levantina Amarradores Puerto de Sagunto Cemesa Prácticos Puerto de Sagunto Remolcadores Boluda Berge Carport SGS Española de Control ISMED Servicios Integrales Ajuntament de Sagunt Toyota Automotive Ramon Plumed Sagass Union Fenosa Arcelormittal ASECAM

Lotes de Navidad Atlante Marine Surveyor Ramon Plumed Transportes y Trincajes Mediterráneo

111

113

115

117

SETMANA CULTURAL

Els ninots Playmobil han sigut enguany el punt central dels actes culturals de la nostra comissió. Vam poder gaudir d’una xicoteta exposició de ninots Playmobil de col·leccionistes privats, on descobrírem que hi ha ninots Playmobil fallers i falleres. Dins de la inauguració de la setmana cultural, i com ja és costum, membres de la nostra comissió ens van oferir tres balls de la nostra àmplia cultura valenciana. El diumenge aprofitàrem per a realitzar dos tallers. En aquests tallers, els més xicotets van descobrir com poder transformar els seus ninots Playmobil i substituir peces deteriorades, i els més majors participàrem en la confecció d’un clauer amb un ninot Playmobil. Dins dels actes culturals, gaudírem, com ja és costum des de fa quatre anys, d’unes delicioses tapes i

broquetes. Donem l’enhorabona a tots els participants, ja que cada any el nivell és més alt. Clausurem els nostres actes culturals amb una paella d’agermanament.

121

MARIO PÉREZ I CABRERA Hola, soc Mario Pérez i Cabrera, i enguany, com a president de la Falla La Marina, ha sigut el millor any de la meua vida.

President Infantil 2019

COMIAT

Soc faller des de sempre i per això per a mi era molt important ser president de La Marina i en tenia moltes ganes, he gaudit de tots els actes amb Nora, la meua companya en aquest somni; Eva, la meua presidenta, i Belén, la fallera major més roquera que hi ha. I, també, amb els representants de les altres falles, en els quals he trobat amics i amigues que m’agradaria conservar per a sempre. Ara que el meu any ha finalitzat espere haver representat molt bé els infantils de la meua falla, xiquets i xiquetes amb els quals he gaudit molts bons moments al llarg de l’any. Adeu i fins sempre!!

123

NORA BEA I MIGUEL En primer lloc volia donar-li l’enhorabona als meus amics Aitana, Joan i Cris i a ma tieta. Solament desitge que tingueu un any tan bo com el meu. El meu somni ja s’ha complit, ara vos toca a vosaltres.

Fallera Major Infantil 2019

COMIAT

Belén, Mario i Eva, no podia agrair-vos tot el que m’heu ajudat. Belén, la bateria del mòbil ja ha d’estar acabada de tantes selfies que ens hem fet. I, el ferrari on està?..., ha ha ha. Belén, eres la meua germana major, sempre t’estimaré molt. Mario, ai el meu Mariete, que solament pensaves en el tint del monyo, encara que el ros et quedava molt bé. Mario, moltes gràcies per ser el meu presi, ha sigut el nostre millor any. Tieta Eva, moltes gràcies per estimarme tant, però, sobretot, moltes gràcies per acompanyar-me a tots els llocs. Mai oblidaré el nostre cotxe oficial. Gràcies als familiars de Belén, Mario i Eva, per haver-me fet aquest any tan meravellós i especial. Ai my príncep i els seus hot winds, però, clar, com no li agrairé haver-se

engolit tots els actes, per exemple, les presentacions, etc. I les llepolies, això sí que t’agradava. Vull agrair a tots haver estat al meu costat, pentinant-me, vestint-me, fent fotos, deixant-me les vostres cases per al que necessitara, per totes les flors i els regals que he rebut. M’he sentit com una princesa. A la meua família marinera, gràcies per fer que enguany haja sigut tan especial. Sempre vos estimaré molt.

125

BELÉN CEBRIÁN I VILLALBA Amb aquest acomiadament vull dirigirme a tota la gent que ha fet d’aquest 2019 un any inoblidable. Un any en el qual he complit el meu somni, un somni que no volia que tinguera un final.

Fallera Major 2019

COMIAT

Ser fallera major de la Marina, que m’ha vist nàixer i en la qual he estat tota la meua vida, ha sigut tot el que podia esperar i més, tots els moments i les bones estones amb els meus representants infantils i la meua presidenta. Mario i Nora, els meus xicotets, que no paraven quiets, desitge que hagen gaudit tant com jo i que en cada presentació, cada setmana cultural, en general, cada acte he rigut amb ells i no canviaria aquests moments per res en el món. Eva, la meua presidenta, va començar l’any un poquet mogut i no et va permetre estar en molts actes, però una vegada solucionat el problema, vas fer amb la teua presència que tot fora genial, m’ajudares en tot moment i em feres sentir especial, passant-lo de meravella. Moltes gràcies.

A la meua família, pares, oncles, iaios i cosins, però sobretot al meu germà, per donar-me tot el seu suport, per cada llàgrima, per cada queixa, amb els ganxets i els retocs d’última hora per a estar perfecta, recordar-vos que sense vosaltres no hauria sigut possible estar a l’altura que aquesta gran falla es mereix. Us vull moltíssim. A Cristina, Aitana i Joan, ara és el vostre torn, viviu i gaudiu cada moment al màxim perquè es passa volant, i sobretot la setmana fallera. En definitiva i per a finalitzar, agrair-li a la meua comissió haver-me permés sentirme tan especial i ser la vostra capitana.

127

MATERIAL FOTOGRÃ&#x20AC;FIC 2020

Elecciรณ de representants

Proclamaciรณ

131

Exaltaciรณ Falleres Majors FJFS

Activitats

133

Playbacks Majors

135

137 Playbacks infantils

Playbacks infantils

Nou dÂ´Octubre

139

Nou dÂ´Octubre

Ofrena a la Mare de Deu del Pilar a Sagunt

Ofrena a la Mare de DĂŠu del Pilar al Port de Sagunt

Halloween

141

Halloween

Trobades falleres

Trobades Falleres

Bateig dels nostres monuments

143

Bateig dels nostres monuments

Presentaciรณ dels nostres monuments

Presentaciรณ dels esbossos

Esports

145

Esports

147 Muntatge de Betlem

Reis Mags

EPÍLEG

149

DE COM SENTIR, VIURE I SOMRIURE Aprendre de les nostres experiències per a créixer: una part important de la vida. Així com es diu, o tal vegada haurem escoltat, que és important permetre als nens i nenes, quan comencen a caminar, a descobrir, a experimentar, que porten el seu ritme; que necessari és deixar, dins del segur, que caiguen, toquen i sentisquen com a part del seu aprenentatge. Al llarg de les nostres vides, tot el que fem i ens ocorre és aprenentatge. - Són joguets! Fantàstics joguets! Si jugueu amb ells, sereu els riberencs més feliços del món. Com ja hem esmentat en algun moment, estem fets d’experiències. - A nosaltres ens han encomanat fer figures que expressen els diferents tipus de sentiments de les persones Tot el que vivim forma part del que som, tota experiència, positiva o negativa, ens deixa una petjada. I tenim el poder d’aconseguir que aqueixa petjada signifique un

aprenentatge, de la qual isquem enfortits i que ens ajude a afrontar situacions semblants en el futur amb més fluïdesa, o, per contra, es convertisca en una ferida sense cicatritzar, que supose un límit, una càrrega i un sofriment continu. El passat és part del que som però no ens defineix inevitablement. Al final es convertirem en foc i flama, pujarem cap al cel del Port de Sagunt i volarem als núvols per instal·lar-nos en la nit, rodejats d’estrelles que ens acompanyaran. Un goig. Podem considerar que tindre l’oportunitat d’aprendre de les nostres experiències és una de les millors parts de la vida, del que suposa viure. Ens atorga satisfacció per l’esforç que posem per a seguir avant i que aquest val la pena i ens dóna una valuosa sensació i consciència d’autonomia. Aprendre aporta plaer i satisfacció, la qual cosa ens acosta a la felicitat i ens fa venir ganes de continuar esforçant-nos.

Va ser un tren que feia un viatge molt llarg i cada poble per on passava tenia un nom especial: felicitat, amistat, amor, respecte, convivència, joia... El hàndicap potser, està en el fet que la vida és un aprenentatge sense assajos, una improvisació en directe. No hi ha assaig que valga perquè tot val, tot compte. Per això, és a través de les situacions que ens suposen un desafiament, les que ens costa acceptar o a les quals ens és difícil trobar una solució o diferents alternatives per a superar-les, com realment aprenem, creixem i ens desenvolupem com a persones. El fàcil és avorrit, sense desafiament no hi ha realment vida. Però cada vegada que passava per davant del suro li preguntava mentalment com s’ho havia fet per a parlarli en somnis i, a més a més, que fora veritat el que li va dir... Decididament.

151

Tot el que vivim és una “prova” que ens dóna l’oportunitat d’aprendre, millorar i potenciar les nostres habilitats i recursos per a actuar en el futur. Quan llegim una pedra, entenem la investigació dels historiadors, la cultura, com llegir un llibre per entendre’l com a part de la literatura universal.

Viure no és una cosa estàtica. És un procés que suposa canviar la nostra percepció al llarg del camí. L’ideal serà que aquest canvi ens encamine cap al benestar i ens allunye del sofriment. El meu naixement és només la visió d’un home que em va crear, per a ser el ressò de l’alegria de tu, i de tots els que estan al teu voltant.

argila 1 1 f. [LC] [AR] [GL] Roca detrítica de gra molt fi, constituïda majoritàriament per minerals de les argiles, com per exemple el caolí, la montmoril·lonita, la il·lita, etc., que sovint conté també quars, calcita, dolomita, matèria orgànica i òxids de ferro, als quals deu la seva coloració, és plàstica quan és humida i s’endureix per acció del foc. Vas d’argila. Argila refractària. 1 2 f. [LC] per ext. Tots som fets de la mateixa argila. 2 1 f. pl. [GLM] Conjunt de fil·losilicats criptocristal·lins. 2 2 f. [GL] [GLM] Mineral de les argiles.

153 terrissaire m. i f. [LC] [IMI] [PR] Persona que fa o ven argila.

Conxa Guilabert Fajardo

ELS XIQUETS SENSE VEU

El personal d’infermeria de la Sala de Parts de l’Hospital “La Marina” es mirava estranyat. Encara que era un dia assolellat i tranquil, una sobtada ràfega de vent es feu visible darrere les finestres, acompanyada d’un desconcertant udol que els posà els pèls de punta. Tot seguit aparegué el cap del xiquet, del part que atenien. La matrona a l’instant intuí que aquell nadó era especial, acabava de nàixer i no seguia cap dels protocols que havia de complir. Allò habitual era que plorara, després de romandre nou mesos arraulit a la panxa de la mare, i començara així a respirar. Però el xicotet Dylan, que significa fill del mar, no plorà, ans al contrari, exhibia un somriure inusual que li recorria la minúscula careta d’orella a orella. Els ulls habitualment tancats es mostraven oberts, amb tota la seua blavor, i recorrien encuriosits i espavilats l’espai i les persones que l’envoltaven. Qualsevol diria que acabava de nàixer! El pare i la mare, emocionats, l’abraçaren i li donaren la benvinguda a la família, sense sospitar que el seu fill lideraria una missió ben especial, necessària per a la continuïtat del planeta. Passaren els dies i el calendari marcava el primer aniversari de Dylan. Tots coincidien a afirmar que el xiquet era un regal del cel, el seu caràcter bondadós i joiós resultava contagiós. Era tanta la felicitat que els pares sentien que els dies passaven

ràpidament i així, sense quasi adonarse’n, Dylan complí dos anyets. Una preocupació, però, s’havia allotjat als pensaments de Sol, la mare de Dylan, i és que el xiquet encara no parlava. De vegades li ho comentava al seu marit, Heller, però ell li llevava importància a l’assumpte i l’animava assegurant-li que no s’havia d’angoixar, ni tampoc comparar-lo amb els fills dels amics, que ja feia temps que deien papa i mama. Heller insistia que cada xiquet tenia un ritme d’aprenentatge diferent. Les explicacions del pare, però, no tranquil·litzaren la mare, aleshores decidiren consultar l’opinió del pediatra, qui després de descartar totes les proves mèdiques necessàries, conclogué que Dylan no tenia cap problema físic que li impedira parlar, per tant es tractava d’una decisió lliure i personal que el xiquet havia pres i que calia respectar. —No passa res. Teniu un fill sa i saludable i, a més a més, puc assegurar-vos que és un dels xiquets més expressius que ha passat per la meua consulta. Probablement trobarà la seua forma de comunicar-se quan senta eixa necessitat. Les paraules de l’especialista tranquil·litzaren els pares, que en el fons sentien el mateix. Es proposaren per tant minimitzar el problema i adaptar-se a la personalitat de

155

Dylan. S’adonaren que li agradava molt dibuixar i que, a poc a poc, la llibreta que sempre l’acompanyava es transformà en el seu mitjà de comunicació. El xiquet dibuixava tan ràpid com els altres parlaven. Arribà el dia d’anar a l’escola i la preocupació dels pares de seguida desaparegué quan comprovaren que tothom l’acceptà i que sempre estava acompanyat de xiquets que volien jugar amb ell. Un succés, però, canvià la rutina escolar quan un dia, sense cap motiu, els altres xiquets deixaren de parlar. El mestre i les famílies, preocupats, conclogueren que allò ja no era tan normal, encara que els xiquets no semblaven angoixats.

Els majors es reuniren en assemblea i decidiren contractar un especialista en llenguatge i comunicació que solucionara tan peculiar fenomen i els donara una explicació. El professor Nodin fou el seleccionat. Quan conegué els xiquets i les xiquetes de seguida s’adonà que allí succeïa quelcom especial. Es trobava al bell mig d’una revolució infantil, i decidí formar-ne part. Si volia entendre el que estava passant havia d’actuar com ells. El primer que li cridà l’atenció fou el contingut dels dibuixos, en els quals, obsessionats per altres temors, ningú s’havia fixat fins el moment. Hi havia un fil temàtic comú que unia totes les imatges, en les quals la natura era la

protagonista, personificada i dotada de sentiments, era l’actriu de les històries que narraven els xiquets. Curiosament les figures humanes eren ben escasses i quan apareixien resultaven quasi imperceptibles en el conjunt de la representació. Nodin intuí que Dylan era el líder d’aquella revolta, darrere de la qual s’amagava un missatge, encara sense desxifrar. Semblava evident que el xiquet sentia una connexió i un lligam molt fort amb la natura, i que l’havia contagiat als altres. Després d’analitzar la situació i de reflexionar, el professor decidí experimentar amb el grup amb una nova forma d’expressió. L’endemà els sorprengué portant a l’aula una matèria nova, les propietats de la qual els xiquets desconeixien: l’argila. Dylan fou el primer a acostar-se encuriosit a aquella bola de terra i aigua que el professor Nodin diposità damunt la taula. L’olorà, comprovà la seua textura i descobrí meravellat la seua plasticitat. N’agafà un pessic i començà a modelar les ones de la mar, la resta de xiquets l’imitaren i tots esdevingueren creadors apassionats. Un donava forma als peixos, altres a les flors, als arbres, als núvols, als estels, a les muntanyes, a les valls, als rius, als animals, als rajos, a les tempestes, als corals, al mar, a la pluja, al sol, al vent, a la neu, a la lluna, al foc, a la primavera, a la tardor, a l’estiu, a l’hivern, a l’arc de Sant Martí... El professor, contagiat per tanta creativitat, s’encarregà de cuitar en un forn, que havia preparat per a l’ocasió, les obres d’aquells xicotets terrissaires. Una vegada cuites totes les figures, les col·locaren en perfecta composició damunt una gran taula que hi havia a l’aula. I per a sorpresa de tots, i encara que era un dia assolellat i tranquil, una sobtada ràfega de vent, idèntica a la que es produí el dia

del naixement de Dylan, es feu visible darrere les finestres, acompanyada d’un desconcertant udol que els posa els pèls de punta. I per art de màgia, el vent s’infiltrà per les estàtues fetes de terra, aigua i foc i els insuflà el miracle de la vida. Els xiquets, el mestre i els habitants de la ciutat observaren enlluernats com s’obria la porta de l’escola i tot el que havien creat escapava i s’escampava per tot arreu substituint les estructures danyades d’un planeta ofegat per la insensatesa humana, que agonitzava cobert de plàstic i de múltiples formes de contaminació, condemnat a una mort segura. Enmig d’aquella voràgine Dylan agafà dos pessics d’argila i els donà forma humana. El professor Nodin s’esborronà quan entengué que el xiquet havia creat un nou Adam i una nova Eva, una nova oportunitat per a la humanitat. A continuació, el mateix vent que feu renàixer les dues figures, s’espargí silenciosament pel cor de totes les persones que habitaven el planeta. El seny i el sentit comú regiria de nou les actuacions humanes, que per fi havien entès que formaven part de la mare Terra i no la podien fer malbé.

157

Una fina pluja donà la benvinguda a este nou renaixement, mentre de lluny s’escoltaven els cants i els crits d’alegria de Dylan i els seus companys, que definitivament havien recuperat les seues arrels i amb ells la seua veu.

cartrรณ 1 1 m. [LC] [IQ] [AF] Full de cert gruix fet de pasta de paper endurida a la calandra o adjuntant un cert nombre de fulls de paper superposats. Un full de cartรณ. Un llibre relligat en cartrรณ.

159 enquadernador enquadernadora 1 m. i f. [PR] [AF] [BB] Persona que es dedica a enquadernar llibres. 2 f. [AF] MĂ quina dâ&#x20AC;&#x2122;enquadernar.

Júlia Rosa Romero

EL TRENET DE CARTRÓ

En un poble qualsevol, en un edifici qualsevol, vivia un xiquet solitari perquè no tenia germans ni ningú amb qui poder jugar. Una nit en què se sentia més a soles que de costum, es va posar a mirar per la finestra de la seua habitació i es va veure atrapat per la llum d’un raig de lluna. Encuriosit, va començar a resseguir-lo i la lluna li va fer companyia amb la seua aura d’argent. En un instant, un mussol va volar per davant de la lluna i es va aturar al cel de tal manera que pareixia que tinguera només un ull i tot això el va fer somriure. Al dia següent, el xiquet va dibuixar la lluna en un trosset de cartró i la va retallar. També va dibuixar el mussol i va penjar tots dos de la làmpada de la seua cambra de tal manera que semblava la mateixa imatge que va veure la nit anterior des de la finestra de la cambra. Al llarg de les nits successives el xiquet guaitava per la finestra i passava una estoneta mirant la lluna, la qual se li feia més gran cada vegada i, fins i tot, li veia uns foradets que li semblaven els ulls i la boca d’una cara gegant. Cada dia li veia alguna cosa nova, la dibuixava en un trosset de cartró, la retallava i la penjava de la làmpada de l’habitació. Quan li va veure el foradet que li feia de boca, li pareixia que s’eixamplava com un somriure i allò el confortava i se sentia menys a soles. Per donar-li les gràcies a la lluna el xiquet va decidir contar-li una història:

“Aquesta és la historia del tren dels desigs” —va començar el xiquet.— “Va ser un tren que feia un viatge molt llarg i cada poble per on passava tenia un nom especial: felicitat, amistat, amor, respecte, convivència, joia... En cada estació per on passava carregava un desig, i així, al final del viatge, encara que estigueres trist, baixaves del tren feliç, ric i ple de desitjos. Seria molt bonic que existira de veres un tren com aquest”. Després de contar aquella història a la lluna se’n va anar a dormir i somià amb un tren com el del conte. Aquesta vegada, però, el tren era de cartró i el va veure tan real que a l’endemà no va poder resistir la temptació de dibuixar-ne, pintar-ne i retallar-ne un de cartró, tan bonic, que potser els fabricants de trens li copiaren la idea i els farien així de bonics. Aquella nit la lluna li va preguntar al xiquet quin era el seu desig més gran: “no estar mai a soles”, va respondre el xiquet i el va convidar a mirar els llums de les cambres dels edificis del costat i tants xiquets i xiquetes que el saludaven des de les finestres del veïnat. El xiquet els va saludar i els va convidar que vingueren a la seua casa a veure la lluna tan bé com es veia des de la seua finestra. Els xiquets li van respondre que ho farien, però al dia següent de matí perquè de nit els pares no els deixaven eixir de casa. La lluna, per la seua part, li va donar les gràcies al xiquet: “em sentia

161

tan a soles jo també perquè no tenia les estrelles al costat i estava tant trista que quan has arribat tu, has fet que em torne el somriure”. A més a més, els tres foradets de la lluna no eren més que el desig que el xiquet havia tingut de parlar amb la lluna i que el maquinista del tren dels desitjos havia escoltat i havia fet complir el desig del xiquet.

Al dia següent el xiquet va rebre els xiquets veïns i com que no podia ensenyar-los la lluna, perquè de matí se n’anava a dormir, els va ensenyar totes les figuretes de cartró que tenia penjades per la seua habitació i el van felicitar per com de ben fetes estaven. Jugaren tot el dia i quan es va fer de nit pujaren amb els pares al terrat i feren una foguera amb les peces de cartró simulant la fi de la soledat i el començament d’una nova vida plena d’alegria i d’amics que, com ell, en el passat també es van sentir a soles. A la nit següent, la lluna somreia. També ella era molt feliç, perquè el seu desig es feu realitat. El cel es va omplir d’estrelles i des d’aleshores ja no es va sentir mai més a soles. El xiquet va trobar moltíssims amics al llarg de la seua vida i es va convertir en el maquinista més feliç del món. Un maquinista tan bo i entranyable que cada vegada que pujava un xiquet al seu tren li regalava un trenet de cartró a qui demanar-li els desigs més cobejats que podien eixir dels cors.

ferro 1 1 m. [ML] [QU] [LC] Metall de transició, blanc grisenc, mal·leable, dúctil, molt tenaç, ferromagnètic, que fàcilment es rovella en contacte amb l’aire humit, molt difós a la natura, on constitueix aproximadament el 5 % de la litosfera (símbol, Fe; nombre atòmic, 26; pes atòmic, 55,85). Ferro natiu. Ferro laminat. Un compost de ferro. Una barra de ferro. Un reixat, una porta, una barana de ferro.

163 ferrador ferradora m. i f. [PR] [AGR] [LC] Persona que tĂŠ per ofici ferrar cavalls, muls, etc.

Tots nosaltres, Manel, Roser, Josepa, Octavi i jo (que em presente), Júlia, encantada d’estar al monument i amb vosaltres, emmudírem per un moment. Volíem saber què deien els fallers i el nostre artista.

Josepa Montagut Mariner

FALLA “LA BORUMBALLA”

Molt bon dia, vam escoltar des del nostre racó del taller faller on havíem estat imaginats i creats. No podíem pensar que arribara l’hora d’anarse’n del nostre lloc estimat. Prompte començarà la festa, va dir l’artista, que parlava amb la directiva de la falla on havíem de fer les delícies de la xicalla.

Aleshores Enric ens parlava de com aquesta obra seua la portava al cor, perquè li havia costat molt de concebre la idea perquè fora una falla infantil a la vegada sorprenent i crítica i que les xiquetes i els xiquets que la veren i les falleretes i els fallerets de la plaça de les Drassanes del Port de Sagunt se sentiren a gust amb ella i la volgueren com alguna cosa pròpia i la recordaren per sempre més. Els fallers ens miràrem tots amb cara de satisfacció i un somriure ampli. Nosaltres se sentíem per dins que no cabíem de goig. Ens anàvem a mostrar i estaríem en la festa. L’artista i els fallers arribàrem a un acord. Octavi, el ninotet més inquiet, donava voltes com si imaginara que estàvem a la plaça, amb molta música i soroll, amb els petards que els menuts tiraven cap a un costat per no fer-nos mal, i els pares, que portaven les criatures

al braç o de la maneta, assenyalaven els personatges que érem nosaltres, Josepa, Manel, Roser, Octavi i jo, la Júlia. Quina alegria! Ara us dic una cosa, no us cregueu que no ho sabem. Ho sabem. Al final de les festes de Sant Josep, serem cremats, com ninotets de falla. Però això no ens importava, estàvem preparades i preparats. Al final es convertirem en foc i flama, pujarem cap al cel del Port de Sagunt i volarem als núvols per instal·lar-nos en la nit, rodejats d’estrelles que ens acompanyaran. Un goig. Esperàvem tindre tanta sort amb el jurat de les falles del Port com havíem tingut fins ara amb els que ens estaven comprant, que pareixien molt satisfets amb l’obra. Si aconseguíem un premi, això seria el remat de tot l’esforç fet fins ara. Van aparéixer dues llàgrimes, que se m’esvararen per les galtetes que aparentaven de porcellana. La falla, deia Júlia, és molt bonica, que direm nosaltres, però us comente que és una primor i que quan la vegeu no us defraudarà. Les falleres i els fallers de la plaça de les Drassanes del Port de Sagunt estaran orgullosos de la seua falla infantil. Tots nosaltres hem sigut fills de treballadors del ferro del nostre Port. Octavi, un ninot menut amb orelles rosades i ulls espantats per

les espurnes de la maquinària que son pare el portava a veure en la fàbrica. Roser era una nineta molt amiga meua que s’espantava sols veure els grans camions i que tenia a la cara com dues pometes. Josepa era un poquet més grandeta, amb una gran mata de monyo, molt morena i amb mirada penetrant. Jugava molt amb la borumballa de ferro que estava per tot arreu. I finalment us parlaré del personatge Manel, amb ulleres i maneres de despistat, uns pantalons pel genoll i un somriure de costat a costat de la seua careta d’espavilat. I de mi què voleu que us diga. M’agrada el meu tarannà de germana major de tots ells, vaig d’un costat a l’altre de la falleta sense defallir, mirant que ningú estiga malament ni disgustat, sempre pendent que no es facen cap ferida amb els ferros que ens envolten i fan de la nostra falla un monument diferent, especial. Els vull.

165

Ara ja està tot preparat per endur-se’ns cap al lloc on passarem el nostre goig, festa i alegria. A poc a poc amb molta cura i paciència, primer ens han desmuntat, clar, perquè, si no, no cabríem al camió que ens durà a la plaça de les Drassanes. Octavi plorava que volia jugar amb la seua trompa i també amb Roser que el seguia a tot arreu. El tenien molt marejat amb tant de moviment. Manel ho mirava tot, els hòmens que tenien aspecte de forçuts i que prompte l’alçarien i el col·locarien dalt. Ai que bé! Així podria veure el sol i la mar. Josepa mirava Júlia, la seua amiga, i pensà que ja no estarien juntes, aquests operaris les havien separat i ves a saber quan tornarien a veure’s. Per molt que li jurara i perjurara que sols seria fins a la destinació de la falla, no s’ho creia. Es va calmar quan m’assegueren al seu costat i a poc a poc la vaig fer entrar en raó. Des de la Ciutat Fallera el camió va eixir cap a la nostra destinació, el Port de Sagunt. No podíem creureho, començàrem a veure la llum, la claror del dia, ja eren vespres de Sant Josep, i feia un dia que ens va paréixer meravellós, clar i net. El camió enfilà des del taller cap a l’autopista d’Ademús. Començàrem a cantar “Ja s’acosta Sant Josep”... Ha, ha, ha, digué Manel, veureu la murga que ens donaran les xiquetes i els xiquets quan estiguem a peu dret. A Roser no li pareixia així, que va, farem moltes amistats, i ens en riurem molt. Tots teníem molta il·lusió. Jo pensava en el possible premi... Tant com havíem lluitat per la falleta. Féiem, fins i tot, somniar el mestre perquè ens creara. I així ho va fer.

El camió era un poc passat d’anys, pareixia que en qualsevol moment anàvem a trontollar, totes i tots ens agafàrem de la mà pensant que seria un miracle que arribàrem sencers i sans i no ens desférem a trossos dels colps abans d’arribar al nostre lloc. Un esglai. Però ja no faltava molt, havíem entrat al by-pas i Sagunt la

teníem ja prop. Júlia, vaig pensar, ara és el moment de dir-los el que cal... I comencí... Mireu que vos diga, i tots giraren les seues caretes i m’escoltaren: Sabeu que hem passat molts moments difícils, que quasi no ho contem, però ara estem arribant a la nostra destinació i hem d’estar com una pinya alegrant els nostres fallers i falleres, els nostres estimats xiquets pels quals hem sigut creats i pensats. Que tinguem ferro al voltant no vol dir que no siguem bonics. Igual al principi s’espanten un poc però nosaltres els hem de mirar als ulls i amb un somriure ben gran fer-los jugar amb nosaltres i guanyar-nos el jurat. Ens mereixem un premi, encara que si no el guanyem, tampoc passa res, haurem estat ninots de falla llestos i especials. A l’entrada de Sagunt el camió agafà la desviació, a la dreta, indicà Enric, l’artista, que venia tota l’estona molt callat, segurament pensant en com seria la plantà. Enfilàrem cap al Port, xano-xano vam anar passant per les instal·lacions, ara abandonades la majoria, de la indústria metal·lúrgica que havia estat tan important no feia tant de temps. Ui, ja estem, digué el xofer. No ens havia donat temps a saber on paràvem. Ja estàvem a la plaça de les Drassanes del Port de Sagunt i teníem enfront el casal faller que ens esperava.

Prompte eixiren un grup de fallers de bona talla i miraren el que hi havia al camió, nosaltres i molt de fil-ferro. Ja estàvem a la nostra destinació i per uns dies seríem els menuts més mirats i admirats de l’entorn. Però res havia estat per a nosaltres tan fàcil com us puga semblar. Fa ja quasi l’any que va començar aquesta odissea. Recorde un dia de l’any passat que feia molt de fred i uns hòmens entraren a la Nau, passaren pel taller mig buit i entraren al despatx d’Enric. Jo, Júlia, sols vivia en la imaginació del meu artista faller, bo, jo i tots els altres. Ja érem alguna cosa. Els senyors que aparegueren venien a encomanar-nos i tractaren de la nostra creació amb Enric. Tot va estar clar en un moment. Se n’anaren i tot seguit nosaltres començàrem a parlar amb ell. Dis-nos, dis-nos on anirem a parar? Es preguntava Manel. Octavi ja volia córrer per la Nau i li suggeria a Enric que el fera grasset i inquiet, com? Ell el sabria fer, segur. Totes i tots volien parlar amb l’artista. Ell els va anar dient i el primer que els comunicà és el lloc on estarien, al Port de Sagunt, en una plaça preciosa d’allí, la plaça de les Drassanes. Demà em posaré a fer el disseny i anireu apareixent, no us preocupeu. Totes i tots se n’anaren a dormir més tranquils.

Enric, eixa nit, no va poder aclucar els ulls, pensant com fer la falla infantil. Hauria de parlar d’allò més conegut al port de Sagunt, es digué, i que, si no, la metal·lúrgia. Els xiquets s’han criat entre fils-ferro i xemeneies amb constant fum, sempre veient els pares amb vestits de faena blau marí, treballadors i treballadores de la metal·lúrgia. El seu aspecte devia ser paregut. Ara, i si creara una falla de ferro i cartó? Seria una Nau del Port, on es veurà com treballaven els adults i els menuts jugant entre bigues i borumballa de ferro. Grisa, però a la vegada amb l’edifici blanc, i núvols blaus al cel. Els xiquets tots bruts però amb les caretes rosades i alegres amb rialles que els il·luminara el rostre. I la crítica, molta crítica sobre un temps que se’n va irremeiablement per a tots. Ah, i cremar-la? Com cremaríem el ferro? Em pense, digué, que aquell representant que vingué parlant com que es podien fer estructures de ferro en les falles menudes alguna cosa sabrà del tema. Demà el cride i que m’explique. Així ho va fer. L’endemà es veieren al taller i el representant anomenat Miquel en poques paraules el va desenganyar. Molt negre li ho va posar. Una cosa era fer la mínima estructura en ferro perquè les falletes tingueren més pes i pogueren ser més amples i airejades i una altra fer moltes peces de ferro i cremar-les a la vegada del cartó i fondre amb foc el ferro, en resum, cremar la falla. Això no podia ser de moment. Miquel repetí, impossible.

167

Enric li contestà, doncs no representava vosté una empresa que tenia un producte per fondre el ferro. Bo, sí, però no per tant i en tan poc de temps...

Quina decepció... El meu projecte se n’ha anat pels núvols. Van passar dies i allí ens tenies a nosaltres en la imaginació de l’artista sense falla. No hi havia manera que començara res. Estàvem molt preocupats, desapareixerem. No podia ser. Ens vam reunir, havíem de fer alguna cosa. Tots acordàrem que anara a parlar amb Enric. Sóc Júlia, vinc a dir-te que ens tens molt preocupats, no comences el treball i aleshores ni serem cartó ni ferro. La teua idea ens pareixia molt bona, però abans de morir serem qualsevol cosa bonica que ens crees. Et vas comprometre a fer la falla i volem ser ninots de falla. Podem donar-te una idea? Per què no fas la falla de cartó amb aspecte del barri metal·lúrgic i li poses borumballa de ferro on et semble? No era eixe el producte que produïa la fàbrica del representant per a cremar borumballa de ferro ràpidament? Doncs ja ho tens. Fou així com el nostre mestre faller va iniciar la falleta infantil de la plaça de Drassanes del Port de Sagunt, i a poc a poc vam agafar la forma i la manera que tindrem quan acaben la plantà. Josepa, Manel, Octavi, Roser i Júlia estem encants de la vida, si ens guardonen molt contents, ens ho mereixem, i, si no, haurem aconseguit ser falla, quina cosa millor que això per a nosaltres.

fusta 1 1 f. [LC] [IMF] [AGF] Substància més o menys dura i fibrosa que forma la major part del tronc i de les branques dels arbres i arbustos sota l’escorça. Fusta de roure, d’alzina, d’om. Fusta de roll. Fusta elaborada. Un llit de fusta. Una casa de fusta.

169 fuester-a 1 1 adj. [LC] [AGF] De la fusta. 1 2 adj. [LC] [IMF] Relatiu o pertanyent a la indĂşstria de la fusta. 2 m. i f. [LC] [IMF] [PR] Persona que per ofici fa objectes de fusta, treballa la fusta.

passaria per acompanyar tabals i bandes de música arreu del territori valencià. Falles, fogueres, moros i cristians, i tantes altres festes l’esperaven.

La dolçaina plorava i plorava perquè no tenia un so ampli i fort com les seues amigues, les altres dolçaines.

Tenia molta il·lusió, perquè mai havia tingut l’oportunitat de tocar. Imagineuvos si estava contenta que va decidir crear un poema i explicar-vos ella mateixa tot el que va passar.

—Mai podré anar a tocar a una colla, ni visitar llocs del món! Tots se’n riuran de mi —pensava la dolçaina. La nostra amiga es quedava a casa sola, produint sons que ningú sabia massa bé com identificar. No eren notes ni soroll, ella no sabia tocar. Quan s’ajuntava amb les seues amigues, li contaven on havien estat.

Raül Francés i Fenollar

EL SO DE LA MEDITERRÀNIA

Això va ser i era un tros de fusta que va nàixer dolçaina. Era marró, com les dolçaines que ens trobem en el nostre dia a dia, en les nostres festes. Era xicoteta i el seu so era dèbil.

—Fa un mes vam anar a tocar a la muixeranga d’Algemesí, en agost anirem a tocar a moros i cristians d’Ontinyent, tinc ganes d’anar a tocar a falles —comentaven elles. Ella ja no sabia què fer per millorar el seu so, ja que era molt xicoteta encara per a poder tocar. Però de cop i volta, un dia tot va canviar. La seua veu va començar a brollar i la seua llengüeta doble va vibrar, tal com un dolçainer fa vibrar aquest instrument. La nostra amiga estava contenta i ara ja podia endevinar que el seu futur

Aquesta és la història que ara ens contarà ella:

Soc la música que escoltes en les [nostres festes i de la serra vaig nàixer. Soc la fusta que il·lumina cada [cercavila, amb la melodia que hui recordes. Estic feta de fusta d’albercoquer, [de taronger, i d’arbres que conformen la nostra [essència.

Des de temps molt antic, he sonat pels carrers del teu poble, on la característica del meu so ha creat festa i rebombori al meu voltant. De canya doble i so agut és el meu despertar, i acompanyada d’un tabal obrim les despertades allà per on vaig.

Com tots sabeu: dolçaina és el meu nom. Estic plena de forats que el dolçainer utilitza per a produir les diferents notes. He encisat els carrers plens de festa, he omplit de gom a gom les places de les viles i ciutats, un fum de records que ara sospire i dic: La poesia és la forma amb la qual enlluernar el món. Les tenebres renaixen i floreix la llum, En un univers de colors.

Notes: blanques, negres, corxeres o semicorxeres, tant se val. Amb aquest escric et cante a tu, Música.

171

Gràcies a la música la meua existència té sentit. El meu naixement és només la visió d’un home que em va crear, per a ser el ressò de l’alegria de tu, i de tots els que estan al teu voltant.

llanda 1 f. [LC] Planxa de metall.

173 laminador-a 1 adj. i m. i f. [ML] [IMI] [PR] Que lamina. 2 m. [ML] [IMI] [LC] MĂ quina emprada per a laminar.

Pere anava molt a carregar a Ibi a una fàbrica de joguets. Allí totes les vegades que anava es quedava mirant un camió de llanda. Pere no feia més que mirar-lo, pensant de regalar-li’l a la seua filla Empar. L’encarregat de la fàbrica, cada vegada que veia Pere, sempre li deia: “És bonic, veritat?” Llavors Pere contestava: “Sí, molt, però he de fer molts viatges per a poder comprar-lo”. L’encarregat, en veure que el mirava amb la mateixa il·lusió que un xiquet, el va agafar un dia i li’l va regalar. —Tinga —li va dir—, segur que el cuidarà molt bé.

Sergi Vega

PEGASUS, EL CAMIÓ DE LLANDA

Als anys seixanta Pere va començar la seua vida com a camioner comprant un camió. Els començaments van ser difícils, viatjava per tot Espanya durant tot l’any. Maria, la seua dona, era mestressa de casa i cuidava de la seua filla Empar, mentre Pere feia quilòmetres i quilòmetres per la carretera passant fred, calor, menjant quan podia i patint moltes vegades per fer bé els lliuraments.

Pere es va emocionar moltíssim, i va arribar a soltar alguna llàgrima d’emoció. Pere li donà les gràcies, li va dir: —Moltes gràcies, el cuidaré com si fora el meu fill.

Durant el viatge, Pere no feia més que mirar el camió de llanda. Va començar a pensar que li havia de posar un nom i va pensar en Pegasus. Quan arribà a casa, entrà per la porta, Empar va eixir a fer-li una besada com sempre feia i, en veure el seu pare amb aquell camió de llanda, la seua cara es va il·luminar amb un gran somriure. Van anar passant els anys i Empar continuava jugant amb Pegasus. Cada vegada que el seu pare arribava a casa, li preguntava per Pegasus. Empar li deia que molt bé, que era el seu joguet favorit. Empar es va anar fent major. I, com passa amb quasi tots els joguets, els deixem de costat o oblidats en un calaix. Aquest va ser el cas de Pegasus. Amb el pas dels anys una de les il·lusions de Pere era tindre un flota de camions i deixar el llegat a la seua filla. Pere va anar comprant camions fins a arribar a tindre’n una flota de vint i formar l’empresa de Transports Pere i Empar. Empar va anar creixent i aprenent el negoci del seu pare. Empar es va casar i va tindre el seu fill Carles. Com a la seua mare i el seu avi, també li agradaven els camions. Un dia Maria, l’àvia de Carles, quan netejava els calaixos va trobar Pegasus. El netejà, el tragué del calaix i, durant un dinar familiar, li’l va donar a Carles. Llavors

Pere li va contar a Carles la història de Pegasus. Carles escoltava molt atent la història que estava contant el seu avi. Pere li la contava amb tant d’entusiasme, que arribà a emocionarse. Carles, encara que jove d’edat, era molt madur de cor i va tindre una gran idea. Li va dir a la seua mare: “Per què no portes Pegasus al despatx de l’empresa de transports”. A Pere, en escoltar això, se li van saltar les llàgrimes i li donà una gran abraçada a Carles. Pere sabia que la saga de l’empresa continuaria amb Carles. Carles es va anar fent major i, igual que la seua mare, va continuar amb l’empresa de transports.

175

Una trista notícia va arribar a Transports Pere i Empar. El fundador de l’empresa un dia, de sobte, va morir d’un atac al cor.

Carles ho passà molt malament. Igual que tota la família, cada vegada que entrava al despatx i veia Pegasus, se’n recordava, del seu avi. La llanda de Pegasus semblava que també es va posar trista amb la mort de Pere. Començà a rovellar-se. Carles se n’adonà i portà Pegasus a restaurar-lo. Mentre el restauraven, Carles va tindre una gran idea. “A partir d’ara tots els camions de l’empresa de Transports Pere i Empar portarien retolat la silueta de Pegasus en honor al meu avi Pere”. Quan Pegasus va tornar a l’oficina, semblava que brillava més, com si també estiguera més feliç de veure’s retolat en els camions dels seus amos. Empar i Carles, cada vegada que veuen un dels seus camions amb la silueta de Pegasus, somriuen perquè els recorda Pere, el fundador de l’empresa familiar.

paper 1 1 m. [QU] [IQ] [BB] Substància de fibres cel·lulòsiques adherides les unes a les altres, feta en forma de làmines molt primes. Un full de paper. Paper de fil, de barba, de seda. Paper de filtre. Paper de fumar. Paper d’embalatge. Paper de cartes o paper epistolar. Paper reciclat. Paper verjurat. Paper higiènic. Paper mil·limetrat, quadriculat, pautat. 1 2 [LC] paper assecant Paper no encolat, molt porós, emprat per a assecar la tinta dels escrits.

177 paperaire m. i f. [IMI] [PR] [IQ] Persona que fa o ven paper.

Va tornar a arrugar el paper amb fúria. Allò que altres vegades, sempre, millor dit, li havia funcionat, en aquesta ocasió no estava fent efecte.

Contrariada, Llúcia va gitar-se al llit i va posar-se música amb el mòbil i els seus inseparables auriculars. Almenys, la música ajudaria a allunyar del seu cap tot allò que la feia sentir perduda, per un moment, i ja intentaria tornar al paper més tard.

Encarna Ramiro Martínez

EL FULL EN BLANC

Tornà a intentar-ho, va respirar, va agafar un nou full de paper i va començar a fer traços, però de sobte, una altra vegada, el bloqueig, i res, una altra bola de paper que s’acumulava en la ja repleta paperera.

El soroll del despertador i la veu de la mare van fer-la tornar a la realitat, s’havia quedat adormida sense adornar-se i ja era un nou dia. Va alçarse i de camí a la dutxa va mirar el muntó de papers que s’arremolinaven fets una bola al voltant del seu escriptori, estava completament desconcertada, no sabia per què, la seua taula de salvació, la seua vàlvula de fuita havia deixat de funcionar. Què faria ara? Les seues llapisseres i els seus fulls de paper havien estat acompanyant-la sempre, des que era una xicoteta i tímida xiqueta i només feia traços sense molt de sentit, almenys per als altres; per a ella sempre havia sigut el seu llenguatge, els seus amics, la seua manera de comunicar-se,

la seua forma d’entendre el que passava al seu voltant i donar-li forma i sentit. A poc a poc aquells traços inconnexos van tornar-se més recognoscibles i, encara que cada vegada li costava més mostrar els seus dibuixos a la gent, quan es despistava i a algú se li escapava i el veia la gent, la seua reacció sempre era..., com dir-ho, intensa? No sabia descriure-ho, segons l’ocasió i el que representara el seu dibuix, podia ser trista, alegre, desconcertant, sorprenent..., qualsevol sentiment, però mai deixava indiferent a ningú. Era per això que no volia mostrar els seus papers, perquè hi plasmava allò més íntim i personal, els seus sentiments, les seues pors, les seues enyorances..., quan algú veia els seus dibuixos era com si pogueren veure el seu interior, se sentia nua, exposada, i la seguretat que li donava posar-se davant d’un paper en blanc i omplir-lo de traços i color, es tornava en inseguretat en el moment en què algú flanquejava aquest mur i entrava a veure’ls. Per això estava tan..., no sabia ni com definir com se sentia, senzillament perquè no era capaç de definir-ho si no ho podia plasmar, i era incapaç de plasmar-ho!! Era frustrant!! Per alguna raó la màgia que sentia quan es posava davant d’un paper en blanc s’havia esfumat i allò que l’havia acompanyat tota la seua vida ja no hi era. De camí al col·legi, amb els seus auriculars posats, va pensar que al pati tornaria a intentar-ho, no es donaria

179

per vençuda, no podia fer-ho. Les classes van anar passant i, per fi, va arribar el moment del pati; carregada amb els seus fulls i llapisseres, va sortir ràpida de classe. Va trobar el seu racó favorit del col·legi buit i es va alegrar de poder ficar-se allí, en aquell racó es trobava en pau i havia sigut font de la seua inspiració en nombroses ocasions. L’ombra d’aquell arbre solitari la feia sentir bé, segur que funcionava! Però en seure va adonarse que no estava a soles, una xicoteta i plorosa xiqueta es trobava amagada a l’altre costat, darrere del gran tronc. En veure-la, va voler amagar-se, però Llúcia va mirar-la i, amb tota la tranquil·litat que va ser capaç de transmetre, li va preguntar: —Hola, soc Llúcia, estàs bé? —Hola, no massa, la veritat, soc nova al col·legi i trobe a faltar els meus amics, m’agradava més la meua antiga escola, aquí no conec a ningú —va dir la xiqueta mentre plorava desconsoladament. —Això no és veritat! —va dir-li Llúcia. —Com? —va contestar desconcertada la xicoteta. —Ara ja coneixes algú, a mi! I jo t’ajudaré a fer que t’agrade aquest col·legi, vols?? —De veritat? M’ajudaries? —Clar que sí!! —Gràcies —va contestar la xiqueta llevant-se les llàgrimes. Llúcia va contar-li que ella també era tímida i que li havia costat fer amics

a l’escola, però que hi havia gent molt simpàtica i que de segur que trobarien molts amics. —I, si tens tants amics, què fas ací a soles? —va preguntar la xiqueta. Llúcia es va quedar pensativa i, sense dir ni una paraula, li va mostrar el seu més preuat tresor, els seus fulls i els seus dibuixos. I així, juntes, van passar el pati d’aquest dia juntes, dibuixant, pintant, parlant, compartint... De sobte, el bloqueig de Llúcia va desaparéixer i, al costat de Laura, que així es deia la xiqueta, va aconseguir tornar a omplir fulls i fulls de dibuixos, sentiments i anhels. Durant tota la setmana, Llúcia i Laura van compartir confidències i van fer-se molt bones amigues. Llúcia va tornar a ser la que era, el seu preuat do va tornar i amb més força que mai, no podia parar de dibuixar i, a més, a Laura no li feia vergonya mostrar les seues obres. Però, un dia, Laura no va acudir a la cita a l’arbre. Llúcia va pensar que estaria malalta i no va donar-li importància, però, quan van passar més i més dies i Laura no apareixia, va començar a preocupar-se. I, un dia, va abandonar el seu racó especial, va eixir del seu refugi i, per primera volta en els anys que portava al col·legi, va fer una volta pel pati buscant Laura. Mentre caminava pel pati, va veure una visió diferent del que imaginava,

xiquets i xiquetes jugant, corrent, rient, passant-ho d’allò més bé. I entre tots eixos xiquets va trobar Laura. En veure-la, la xiqueta va córrer a saludar-la: —Llúcia!! Vine! Vols jugar amb nosaltres? —va dir-li contenta. —Eh..., no —va contestar desconcertada Llúcia—, he vingut a buscar-te perquè ja no vens a l’arbre i pensava que t’havia passat alguna cosa. —No, mira, ja tinc amics i amigues! Moltes! I al pati jugue amb ells —i molt baixet a l’orella va dir-li—: Ja no necessite amagar-me a plorar. Jugues??? Llúcia va tornar al seu arbre i de sobte va adonar-se que els fulls, els papers en blanc que tants anys l’havien acompanyat, eren els seus arbres. Laura li havia donat la clau. Com també ella havia buscat un refugi a l’arbre quan es trobava a soles, els fulls eren el refugi de Llúcia, ells havien omplit el buit de no tindre amics, de tindre vergonya, de tindre por, de sentir-se sola, de no ser valenta per a enfrontar-se al món, un món que ara que havia mirat un poquet no semblava tan horrible. L’endemà, a l’hora del pati, Llúcia va omplir-se de valor, va deixar a classe els seus fulls i llapisseres i va eixir amb els seus companys. I aleshores va ocórrer: —Jugues, Llúcia? —li va preguntar una companya amb un gran somriure. —Clar! —va contestar Llúcia.

181

Amb el temps, l’habitació de Llúcia i la seua vida es van omplir de rialles, de música, de balls, de jocs, d’amics..., i l’espai dels seus papers i llapisseres cada vegada va ser més xicotet. Sempre tindria un moment per a dibuixar, açò segur, però la diferència és que ara ho feia com una activitat més i no per a amagar-se d’un món que ja no li feia por i que era, senzillament..., meravellós!!

pedra 1 1 f. [AQ] [GL] [IMI] [AR] Matèria mineral dura i sòlida. Un pont, una estàtua, de pedra. Dur com pedra. Pedra calcària, silícia. Pedra marbre. Pedra de calç.

183 picapedrer picapedrera 1 m. i f. [LC] [IMI] [PR] Operari que treballa la pedra que ha d’ésser emprada en construcció. 2 m. i f. [LC] Mestre de cases.

Enric Sanç

LES PEDRES TENEN MEMÒRIA

Les pedres tenen memòria. Fet i fet, les pedres parlen, canten i són un testimoni essencial de la nostra història. Com a patrimoni que heretem d’un poble. Un poble que fa sentir la veu amagada de les pedres. Tanmateix, escoltar el pes de les pedres permet saber sobre l’arquitectura i els treballs d’antics picapedrers, autors de l’artesania popular. Entendre el valor de les pedres és estar obert a l’univers de la pedra, l’esperit indomable de la gent. Amb una pedra fem cases, castells, ponts, murs, cabanes, monestirs... Quan llegim una pedra, entenem la investigació dels historiadors, la cultura, com llegir un llibre per entendre’l com a part de la literatura universal. La pedra la podem trobar trencada o sencera, fins i tot perduda en un algun lloc determinat. Encara així, tothom sabem que tota pedra fa paret. I qualsevol pedra, amb tota la seua simplicitat, pot convertir-se en una joia arquitectònica plena de llum i complexitat. La pedra dibuixa el paisatge d’una manera artística des dels nostres orígens fins al dia d’avui. Trobem així entre les pedres la millor història. Fins i tot, un mur de pedra seca pot ser Patrimoni Cultural de la Humanitat, com a testimoni del nostre pas del temps. Pel seu paper històric i artístic, com tantes pedres podem observar des de fa segles a l’interior de les nostres ànimes. Pedres embolcallades a l’entorn per sentir el passat, entendre el present i descobrir el futur. Com la famosa pedra de Rosetta, que actualment es troba al Museu Britànic de Londres, gravada en dues

llengües diferents: egípcia i grega, però en tres escriptures: jeroglífica, demòtica egípcia i grega. Aquesta pedra va ser clau pels desxiframents dels jeroglífics egipcis. De fet, fou el primer text plurilingüe antic que es coneix. Així la pedra de Rosetta ha estat un referent essencial per a l’enteniment actual de la literatura i la civilització de l’antic Egipte. Què és el que fan amb el temps, xics i grans, pobres i rics, tant si és home com si és dona, si és casat com si es fadrí? [Envellir] Envellir. Envelleixen les pedres com les persones? Com els afecta el pas del temps? Aquell cos mineral, sòlid i dur, de composició variable. La pedra és tallada pels mestres tallistes, llavors hi canvia també la seua consistència. Les pedres poden ser arenoses, calcàries, artificials... Tanmateix, els éssers humans, ja des de l’edat de pedra a la prehistòria, hem creat eines de pedra, i armes tant de tall com de percussió. Aleshores l’evolució social de la humanitat ha anat en sintonia amb les pedres. I elles han estat observant-nos des del seu espai, deixant passar el temps. Com si no res. Amb dues pedres hem dominat el foc, així les pedres han dominat i transformat el món junt a les persones. Comptat i debatut, des que el primer home va tallar la pedra fa dos milions i mig d’anys fins al dia d’avui, els humans i les pedres han aprés a conviure. I cal no oblidar que la vida és gaudir del temps. El temps de la pedra.

185

plastilina 1 1 f. [LC] [PE] Massa de material plĂ stic de composiciĂł variable emprada per a modelar.

187 artista 1 1 m. i f. [LC] [AR] [PR] Persona que practica un art, especialment una de les belles arts. Mozart fou un gran artista.

EL MISTERI DE LA PLASTILINA INDOMABLE Jesús Girón Araque

- Jaume, cal repartir els lots de plastilina per les aules de tercer qui fa aquesta petició a Jaume, el conserge, és la secretària del col·legi-. Una caixa completa per aula.

Al cap del dia han aconseguit fer una gran quantitat de figures que representen persones, coses, aparells, llocs, animals... Totes les figures queden dipositades a les taules de treball de les aules.

- De seguida. Les caixes són repartides amb celeritat per Jaume. Les mestres ja feia dies que les esperaven. Tenen previstes certes activitats amb l’alumnat i no poden esperar més. - Per a l’exposició del dia de portes obertes del col·legi anem a fer unes figures que representen allò que més vos agrada - això ho comenta Rosa, la professora de 3r A, als seus alumnes. - Nosaltres hem de fer figures relacionades amb el que veiem per televisió - és l’encàrrec que fa Júlia, la professora de 3r B als seus alumnes. - A nosaltres ens han encomanat fer figures que expressen els diferents tipus de sentiments de les persones com es pot endevinar és el treball que han de fer els alumnes de 3r C amb la seua professora Joana. Immediatament posen mà a l’obra. En totes les aules l’activitat és frenètica. Hi ha alguns alumnes que són més hàbils que altres però tots en fan alguna figura. La plastilina és molt mal·leable i els xiquets i xiquetes gaudeixen del seu tacte i de les formes que van creant.

La jornada escolar s’acaba, els alumnes s’acomiaden de les seues mestres i tornen a les respectives cases. L’endemà, a la tornada a les aules, els alumnes estan ansiosos per reveure les seues creacions. -

Mestra, no trobe la meua figura. Mestra, la meua figura s’ha desfet. Mestra, això no és el que jo he fet. Mestra, què és això? Mestra...

Les queixes dels alumnes de les tres aules van sumant-se una rere l’altra. Les mestres no troben explicació al que ha passat: damunt de les taules de treball apareixen munts de plastilina deformes al costat d’algunes figures. Sembla que les figures fetes per alguns alumnes s’han fos i altres no. Les mestres parlen al corredor de les aules. - Ens han fet arribar un lot de plastilina defectuós - comenta Júlia. - No deu ser així, ja que algunes figures estan senceres i altres no argumenta Joana.

- Ací passa alguna cosa molt estranya. No és normal que la plastilina es fonga a la nit, no ha fet tanta calor per a això, a més a més, no li ha passat a totes les figures per igual ni tan sols a un dels colors. La secretària, desconcertada, acudeix a l’avís de les mestres. - Us he de dir que l’empresa proveïdora mai ens ha fallat i sempre ens ha enviat material de primera qualitat. No sé què deu haver passat. Tot és ben estrany. Retirarem totes les figures i demanarem un altre enviament de plastilina. I així ho va fer. Va arribar la nova comanda. Jaume va repartir els nous lots de plastilina per les aules de tercer, els alumnes van refer les seues figures i de nou va passar el mateix: l’endemà, unes figures estan completes i altres són un munt de plastilina sense cap ni peus. El disgust és general. Uns alumnes ploren perquè ha desaparegut la seua figura, d’altres s’emprenyen i d’altres estan desconcertats. El mateix els passa a les mestres. Tothom està decebut. - Això no pot presentar-se a l’exposició del col·legi - diu Júlia.

189

- Només han quedat senceres una petita quantitat de figures per aula - diu Joana molt preocupada.

- Si tornem a fer les figures, tornarà a passar el mateix - argumentà Rosa- . Tal vegada hauríem d’haver fet servir una altra tècnica. - Però la plastilina és un bon material per al treball dels nostres alumnes. No hauríem de renunciar a ella comentà Júlia. - Llavors, què fem? - preguntà Rosa. - Farem una nova prova i intentarem esbrinar què passa. Nosaltres farem algunes figures distintes amb plastilina de diversos colors i comprovem si això passa per culpa del color - qui fa la proposta és Joana.

Així ho van fer. Cada professora va fer algunes figures distintes amb plastilina de diversos colors. Les figures van romandre tota la nit a les aules. L’endemà arriben les mestres expectants, tenen curiositat per a comprovar l’estat de les figures que feren el dia anterior. La sorpresa va ser gran: totes elles estaven completes, cap s’havia convertit en un munt de plastilina. Què passava? La pregunta no tenia resposta. Cap de les mestres s’explicava què passava. De nou van demanar als alumnes que reprengueren el treball i que de nou feren les figures segons les primeres instruccions.

L’endemà, altra vegada van aparéixer moltes figures desfetes. - No té trellat. Qui pot tenir interés a entrar de nit a les aules i desfer les figures? Si així fora, les desfaria totes i no unes sí i les altres no. No ens alliberarem d’aquest mal de cap! - Rosa estava molt decebuda pel que passava.

- Cal esbrinar què passa. Tinc una idea - ara parla Júlia- . Posaren en una de les aules una càmera gravant el que passa per la nit; l’endemà mirarem les gravacions i descobrirem el misteri. La secretària va instal·lar un sistema de gravació connectat a la xarxa: ella i les mestres podrien observar què passava des de les seues cases.

Arriba la nit. L’escola està completament buida. El que passa va iniciar una sèrie llarga de comunicacions per whapsapp: Rosa: Esteu veient el que jo veig? Júlia: És increïble. Secretària: No pot ser. Joana: Si no pot ser, és molt real. Júlia: No hi ha ningú en l’aula i de cop han començat a desfer-se les figures. Joana: No totes. Rosa: És veritat, unes sí i altres no. Secretària: Elles a soles. Rosa: Sí, és una cosa difícil de comprendre. Joana: Pareu atenció. No té res a veure amb el color de la plastilina. Júlia: Tens raó. Secretària: Quines figures es desfan i quines no? Rosa: Jo he vist desfer-se una espasa. Júlia: Jo, un torero. Joana: Jo, un tanc. Secretària: Jo he vist com es desfeia un soldat. Júlia: Ja crec que tinc la resposta. Demà en la classe ho confirmaré. No vull dir què pense que és perquè només és una intuïció.

191

Arriba l’endemà. Júlia ha estat tota la nit pegant-li voltes a la seua idea. Pregunta als alumnes a qui se’ls ha desfet la figura i fa una relació d’elles: soldat, espasa, fusell, tanc, monstre, dimoni, torero, bou amb sang, casa destruïda, dos alumnes barallant-se, pistola, nina trista, xoc de cotxes... - Tens raó, secretària - diu Júlia- , aquesta plastilina és d’una boníssima qualitat. No es deixa fer qualsevol cosa. No accepta figures violentes ni tristes; no desitja ser allò que no li agrada. Caldrà reflexionar amb els alumnes sobre el que han fet i demanar-los que s’allunyen de tot allò que represente quelcom negatiu. Així ho van fer les mestres. L’exposició per a la jornada de portes obertes del col·legi va ser tot un èxit. Tots els alumnes estaven orgullosos de les seues figures. (I la plastilina, també.)

plàstic -a 2 1 adj. [LC] [AR] Que dona forma corpòria. Arts plàstiques.

193 artista 2 1 m. [HIH] [PR] Des de lâ&#x20AC;&#x2122;edat mitjana, persona que professava o estudiava les arts liberals.

M. Carmen Sáez Lorente

A LA VORA DEL RIU XÚQUER

Quan arriba la nit, en acabant de sopar, els animalets de tot arreu, cansats de les tasques del dia, es reuneixen per a contar-se les històries que sempre s’han contat des que el món és món. Perquè ells tenen una gran tradició de faules i llegendes. Són moments per somiar, per deixar enrere les discussions. Totes les amenaces queden fora de la reunió. Sempre n’hi ha algun que diu: “Recordeu la llegenda que ens contava el mussol Pep? El meu iaio, va conèixer un nebot tercer d’un cosí d’un eriçó que va viure allí”. Però, clar, vosaltres no la coneixeu, per tant, caldrà contar-vos aquesta història a la qual tots anomenen ja la Llegenda. Tot va succeir fa molt de temps, en la contornada de Xarcaparca, un brollador d’aigües pures i transparents del riu Xúquer, un riu molt llarg que naix a les muntanyes de Conca i desemboca en la mar Mediterrània. Al voltant hi havia gran quantitat d’arbres i herba que l’embolcallaven com si fora un capsa de regal. Conten que la Fada dels Animals va disparar una fletxa, i, en el lloc on va caure, va aparèixer un sortidor al qual anomenaren Xarcaparca. Ella els va dir: “Aquesta serà la vostra llar, cuideu-la i guardeu l’equilibri natural del vostre entorn. Heu de ser entre vosaltres com a germans i compartir la riquesa que la Naturalesa vos regala.” Els va concedir el do de somiar, la intel·ligència de la fantasia, i el poder de l’amistat, entre d’altres.

Els petits animalets jugaven a fer vaixells amb les fulles caigudes de les moreres. Creaven balons amb grapats d’herba i fang. S’inventaven avions amb les canyes del terra. Allà tot eren rialles. Formaven una bona colla d’amics: el caragolet Tomaset, la papallona Ramona, la tortuga Poruga, el conill Setrill, la granota Joanaguana, i molts més. Un dia hi arribaren uns personatges d’allò més estranys. Eren com boles de billar amb potes primes i dansaires, i tremolaven a cada pas; uns cabells punxeguts que semblaven forquilles apuntant el cel. Caminaven en cua formant un comboi, i cada un duia a les mans, amples com pales, un objecte diferent. Aquells objectes tenien unes formes precioses, uns colors llampants, com espills enlluernadors. Els ulls dels habitants del lloc semblaven fora de les òrbites, a punt d’envolar-se. Tot seguit, un altre ésser, enorme i panxarrut, isqué d’entre aquelles criatures. Duia un barret de xemeneia al cap. Les galtes, vermelles i unflades, es bellugaven com dos flams tremolosos quan parlava. Tot ell era una gran panxa, envoltada per una túnica fins als peus, blava i resplendent. —Habitants de la vora del Xúquer — cridà amb una veu riallera—, nosaltres som els Plastikons i vos portem un bon grapat de regals.

195

—Què és això? —preguntaren tots a una meravellats. —Són joguets! Fantàstics joguets! Si jugueu amb ells, sereu els riberencs més feliços del món.

Allò es va convertir en un desori, en un terratrèmol. Tots volien agafar el joguet més gran, el més acolorit, el més lluent. Acariciaven aquells presents amb una dolçor desbordant. —Aquests joguets —anuncià el panxarrut— estan fets d’un material especial. Estan fets de sensacional plàstic, el material més sagrat que ha existit mai. Tothom va aplaudir, sense saber ben bé per què, però estaven tots ben emocionats. Els colors dels joguets se’ls barrejaven amb la llum del matí i els ulls semblaven una miqueta borratxos. En aquell instant començà el temps del material sagrat. Els petits riberencs feien servir sense aturador els nous joguets, tot i que no podien fer gran cosa amb ells, només dur-los amunt i avall a la mà. Cada setmana, els Plastikons els en duien de nous. Al final ja no sabien on ficar-los. Darrere de cada arbre n’apareixia un grapat, entre els canyars, amagats entre les plantes, a dins de l’aigua. Desesperats, els de Xarcaparca es preguntaven què podrien fer, però no hi havia una solució a la vista. Fins que tornaren els Plastikons carregats de més joguets. La mestra Gavina es palplantà davant d’ells i els digué: —Prou de tant de material sagrat. Ja no ens queda ni un racó on guardar-lo.

A més, està fent malbé l’entorn. —No passa res! —xisclà el panxarrut—. Vos oferim una solució perfecta: assecarem una part del riu, i, dins del forat, hi posarem els joguets que ja no feu servir. Hi hagué un moment de confusió, de remors, de queixes, d’aprovacions. El panxarrut encetà a parlar, tanta i tan bonica fou la seua xerrameca, que tots quedaren convençuts. En un tres i no res, el forat estava disposat i a vessar de deixalles de plàstic. A poc a poc, els joguets començaren a deixar anar un líquid estrany, una espècie de lava blavosa que, allà per on passava, ho cremava tot. A més, l’aigua no arribava allà on hi mancava. Farts de la situació tan desesperada, els habitants de Xarcaparca convocaren una reunió. El rebombori era tan gran, que va atreure els Plastikons. —Ah! —cridà la papallona Ramona—. Són ells, els culpables de tot! —Sí —s’hi sumaren els altres—. Fem-los fora d’ací!

197

—Ho sentim molt —digué un dels Plastikons—. Volem ajudar a salvar la vostra casa. El panxarrut s’ha escapat este matí i ens ha robat tot el que teníem. Només volia treure profit de nosaltres i del vostre riu.

—Escolteu-me —parlà la mestra Gavina—, no és fàcil la tasca que tenim per davant, però, tots junts, hi buscarem una solució, potser no serà hui, ni demà, però jo sé del cert que arribarà el moment en què el riu tornarà a la vida, com abans, o millor. Tots a una començaren la neteja dels llocs fets malbé, les ments més brillants s’organitzaren per trobar la manera d’eliminar la contaminació. Han passat molts anys, allà no han deixat de treballar de valent, potser algun dia ho aconseguiran, i tant que sí.

seda 1 1 f. [LC] [ZOA] [IT] [AGR] [QU] Fibra tèxtil natural, proteica, constituïda per filaments de fibroïna units per un embolcall de sericina, amb què fabriquen llurs capolls diferents larves d’insectes, especialment el cuc de seda. Seda bullida, cuita.

199 costurer costurera 1 1 m. i f. [LC] [IT] [PR] Cosidor, cosidora . 1 2 m. i f. [LC] [PR] En els obradors de sastres i de sabaters, obrer que es dedicava a la feina de cosir. 2 f. [LC] [PR] [PE] Antigament, mestra encarregada de la costura o escola de nenes o pĂ rvuls.

A partir d’aquest moment els seus somnis van ser constants, somniava amb tots els bons moments que a partir d’aquest dia viuria, els actes, els moments amb els altres representants, la seua cort d’honor al seu costat... Però, per damunt de tot, somiava amb el seu vestit, el seu vestit de princesa. Seria un vestit blau amb moltes i acolorides flors, la seua imaginació de xiqueta la feia imaginarse com la Ventafocs, amb un bonit i resplendent vestit que sorgiria de les mans d’uns xicotets ratolins i de la seua fada padrina, que seria l’encarregada, amb la seua màgia, de transformar-lo en el vestit dels seus somnis.

Encarna Ramiro Martínez

EL VESTIT DE PRINCESA FALLERA

El somni de Maria era ser fallera major de la seua falla. El problema era que tenia tres anys i per a molts era molt xicoteta, però ella havia demostrat, àmpliament, que podia fer-ho i que ho faria bé. Així que quan es va plantar davant dels seus pares, amb la seua xicoteta careta i els seus grans ulls blaus, ells ja sabien el que demanaria i no ho dubtaren ni un moment: Maria seria fallera major.

I així, amb aquesta fantasia, nascuda de la seua imaginació de xiqueta, van passar els dies. Maria estava impacient per anar a comprar el seu vestit, però mai semblava que era el moment. —Tranquil·la, Maria, encara falta molt, ja hi anirem —deia la seua mare.

—Com que els ratolins? No entenc res, Maria —va preguntar la seua mare sorpresa. Maria va contar-li a la seua mare el seu somni, els seus tres anys no la deixaven entendre d’on eixien eixes precioses teles i vestits que lluïa sempre, simplement, estaven ací i ella se’ls ficava. I és que, fins aquest moment, Maria sempre havia lluït els vestits de la seua germana major, i, clar!, ja estaven fets! Només feien falta uns arranjaments i voilà! Ja estava perfecta. Però en aquest cas, quan li van dir que havien d’anar a comprar la tela i després haurien de cosir-ho i fer-ho tot, va imaginar-se tot un procés meravellós i fantàstic. La seua mare va entendre l’embolic que portava al cap la xicoteta xiqueta i li va explicar que no, que no eren ratolins els que feien les teles, que eren cucs. —Cucs?? Com que cucs?? —va dir Maria amb els seus grans ulls tan oberts que no li cabien a la cara. —Sí, Maria, els cucs de seda són els que elaboren els fils que després es converteixen, als telers, en les teles de fallera. Te’n recordes que a l’escola vas tindre uns cuquets als quals els donàveu fulles de morera? I després què va passar? —Sí, va sorgir el capoll.

—Però, mamà, els ratolins i la fada padrina no tindran temps per a fer-ho —va dir un dia Maria.

—Això és la seda, que després es converteix en fils i en teles.

201

Maria va quedar-se bocabadada pensant en quants cucs treballarien per a fer la seua tela i va somiar amb ells, des d’aquest moment va veure’ls d’una altra manera i encara va donar-li més valor a aquest tros de tela que faria el vestit dels seus somnis. Per fi va arribar el dia, tota la família va anar a elegir la tela. En entrar a la tenda i veure’s envoltada d’aquelles meravelloses teles, va sentir-se feliç, el seu somni continuava. Però des del fons d’una prestatgeria, una tela blava va cridar la seua atenció i va saber, des d’aquest mateix moment, que era la seua. Més tard la seua germana major va dir-li una frase que ella no entenia, però que expressava molt bé el que havia passat: “És com en Harry Potter amb les varetes —va dir

la seua germana—. Són elles les que elegeixen el mag. La tela ha elegit Maria”. Així que, encara que van mostrar-li moltes teles, ella va estar segura de la seua elecció, aquella tela l’havia elegit i seria la que l’acompanyaria en la seua meravellosa aventura de ser fallera major. Quan la va tocar i va sentir la seua suavitat, els colors, el contrast, tot era perfecte!, la va envair una alegria que va dir-li que no s’havia equivocat. Però tot i això, Maria no acabava de veure el seu vestit somiat, sí, aquella seda era preciosa però encara era això, un tros de tela. Uns dies més tard va anar a la modista i, mentre la seua mare parlava de mànegues de

fanal, del segle XIX, de la llargària de la falda..., aquella senyora no parava de prendre-li mesures, del braç, de la cintura, de les cames... No entenia res, però allò devia ser important perquè la seua mare estava molt concentrada parlant amb aquella senyora. I aleshores, un dia, en tornar al taller d’aquella senyora va entendre-ho tot... Era la seua fada padrina! I allí, en un maniquí de la seua alçària estava ell..., el seu vestit, el vestit de princesa, com el dels seus somnis! Maria es va quedar sense paraules, mirant-lo, bocabadada, sense poder quasi ni respirar, tant que la seua mare va pensar que no li agradava. —Maria, t’agrada? —I tant, mare!!! Gràcies, fada padrina!! — va dir-li a la modista sense que aquesta entenguera res. La mare i la modista van riure en veure Maria tan il·lusionada i contenta i aleshores va arribar el moment de la prova. En sentir per primera volta el seu vestit posat, va sentir que un sentiment d’emoció l’omplia, i va entendre tota la màgia que envoltava l’elaboració del seu vestit somiat en el seu pit: des dels cucs fins a les màgiques mans de la modista, passant pels telers que havien donat vida a la seua tela de seda. Tot junt era un màgic procés, que havia donat vida al seu somni, al vestit que l’acompanyaria en els millors moments de la seua vida.

203

El vestit va convertir-se en el centre de totes les mirades a la seua casa el dia abans de la seua exaltació com a fallera major. Envoltat amb les pintes, l’adreç, les sabates... Resplendia amb llum pròpia i el rostre de Maria, en mirar-lo, també. I va ser, aleshores, quan, sense quasi adonar-se’n, va arribar el moment de posar-li’l. Una vegada pentinada amb tots els complements posats, va tornar a sentir allò que l’havia envoltat a la botiga i l’havia convençut que era el seu vestit. I així, il·lusionada i feliç, envoltada per la seua família, per la seua falla, al costat de la seua cort d’honor i del braç del seu president, va ser la xiqueta més feliç del món. I en el moment en què van dir el seu nom, es va il·luminar el passadís i va veure la seua falla en peu per a rebre-la com a nova fallera major, va saber que no havia pogut elegir millor vestit perquè en aquest moment, Maria, amb els seus tres anys, es va sentir com la princesa que sempre havia somiat ser, una vertadera princesa fallera vestida de seda.

suro 1 1 m. [LC] [IMI] [BOS] [AGF] Escorça de la surera, molt gruixuda, lleugera i impermeable. Un tap de suro. Suro pelagrí. 1 2 m. [LC] Tros d’escorça de la surera.

205 llentaytaire m. i f. [LC] [PR] [AGF] Persona que tĂŠ per ofici tallar i preparar els arbres al bosc, sigui per fer fusta o per fer llenya.

Maria Rosa Diranzo

EL TAULER DE SURO

Assegut al banc de l’entrada, Daniel esperava amb cara de pomes agres, el sermó del director. Quan es posava insuportable, Clara, la seua mestra, havia agafat el costum de perdre’l de vista enviant-lo al banc de l’entrada sota la vigilància de Salva, el conserge. Allò era molt avorrit!, però aquell matí havien canviat tots els papers i avisos del suro i l’havien cobert amb dibuixos i poemes. Des del banc no podia veure-ho bé i, encara menys, llegir els noms dels autors, així que, aprofitant que no hi havia ningú, es va alçar i s’acostà a mirar-ho amb deteniment. Eren dibuixos de falles i a sota de cada falla havien escrit de què es tractava fent rimar els versets! Un dels poemes estava escrit per la seua veïneta Sofia; abans de llegir el seu nom, ja havia reconegut la seua lletra redoneta i acurada. “La falla del meu carrer / és la falla més bonica, / vine a mirar-la bé / i veuràs quina alegria!” I la falla era una muntanya de ninots, de cases i d’arbres. Però quan més encantat estava contemplant els dibuixos del suro, va sentir darrere seu la veu potent de Paco el director. —Què fas tu ací!? Altra vegada t’han hagut d’expulsar de classe? No escarmentes, Daniel, no sé què farem amb tu! Haurem de cridar els teus pares perquè ens ajuden que comprengues que amb eixa actitud no es pot anar per la vida. Dani ja comprenia que Paco tenia raó, així que no va intentar defendre’s. En

el fons, li sabia mal comportar-se d’eixa manera, era el seu caràcter, era un lloro xarrador que no parava de cascar en classe, fins i tot quan Clara explicava. —Et quedaràs ací tota la setmana sense pati. Ale, seu i no et mogues d’ací. Quan va sonar el timbre, tots els alumnes baixaven armant el rebombori de costum corrent cap al pati. La seua mestra s’acostà a ell. —Tin, l’entrepà. Que t’ha dit Paco que et quedes sense pati? Ai, senyor! Quan jo era xicoteta, als xerraires com tu ens posaven un esparadrap a la boca. Quan s’acabe l’esplai tornes a classe. L’entrada i els corredors es quedaren quasi buits, encara com tenia l’esmorzar per a no avorrir-se tant! Però al cap d’un moment passaren tres xiquets cap als lavabos. Eren companys de la classe paral·lela, dos d’ells agafaven l’altre per les orelles, les tenia totes roges per les estirades. Va reconèixer Sergi, el de les orelles de pàmpol, que fins i tot gemecava de dolor. En descobrir que Dani els estava mirant, u d’ells li va dir rient: —Has vist quin Dumbo tenim a classe? Estranyament, Dani no tenia ganes de riure, no li feia cap gràcia contemplar el turment del pobre Sergi. Quan van eixir dels lavabos ho feren separadament perquè Salva, el conserge, passava per allí.

L’endemà, assegut en el seu banc de càstig, va sentir una veu desconeguda que el cridava: —Ei, Dani, vine, acosta’t. Dani mirà a dreta i esquerra però no hi havia ningú. La veu tornà a cridar-lo, semblava vindre del suro però això no era possible, els suros no parlen... —Dani, que sóc jo, el suro, acosta’t, que vull dir-te una cosa. Però Dani es quedà clavat a la cadira. Com que el suro li parlava?! El cor li bategava amb força, allò era molt estrany, tenia por. —No sigues badoc, que no t’he de fer res! És que vull que veges una cosa que m’han clavat i voldria que la llevares. Dani s’adonà que havien tapat el dibuix de la seua amiga Sofia amb un altre. Encara que temorós, s’acostà al suro i comprovà que sobre la falla de Sofia n’hi havia una altra amb la cara i les orelles de Sergi com a motiu central. El verset de sota deia: “No cal anar a Disney World / per a veure Dumbo, / a la classe el tenim / molt més xulo”. Dani notà que la cara se li encenia i volgué desclavar les xinxetes, però no podia, estaven tan enfonsades que se li trencaven les ungles abans d’aconseguir desclavar-les. —Vinga, Dani, que tu pots! L’animava el suro.

207

Ja no tenia por, la ràbia era més forta. I el suro li repetia: “Vinga, Dani, que tu pots!” Però no podia, no. Aleshores va sentir una altra veu darrere seu; no era la de Paco, el director, com ell temia, sinó la de sa mare. Com podia ser això? —Què passa, Dani? Què és el que no pots? Què estaves somniant? —Estava somiant? —Sí, i, a més, feies una força bàrbara amb els dits! —Estava en escola parlant amb el suro de la paret... —Ai, senyor! Fins i tot amb el suro has de parlar! —En realitat era ell qui em parlava a mi.

—D’acord, ja em contaràs la conversa, ara alça’t a desdejunar que ja és hora. Aquell matí no va ser necessari que sa mare insistira, Dani tenia pressa per arribar a l’escola i comprovar si era veritat el que el suro li havia dit en somnis. Només entrar per la porta ja va comprovar que el dibuix de Sofia estava cobert per un intrús i que, a més, era la falla amb la cara de Sergi. No intentà llevar-lo per si li cridaven l’atenció, però en eixe moment va decidir que li ho diria al director. S’acostà al suro i li xiuxiuejà: “Gràcies per avisar-me, suro”. Parà l’orella però cap veu va eixir d’allí. A l’hora de l’esplai, des del seu observatori, Dani esperava veure passar Sergi amb els seus torturadors, però va passar Paco primer. Dani s’alçà, s’acostà a ell tímidament i el cridà. —Què passa, Dani? I Dani li ho va explicar tot però suplicant-li que no el delatara. —Tranquil, home, ningú sabrà que ens ho has dit tu i et felicite per haverho fet, eres molt valent. Et llevaria el càstig però podrien sospitar que els has delatat tu. Farem les coses com cal perquè deixen en pau el pobre Sergi, però sense que vulguen venjarse de tu. El primer que farem és llevar eixa porqueria de dibuix del tauler de suro. Després ja ens apanyarem, tu no

et preocupes. Gràcies, Dani! I Paco li va donar una palmadeta afectuosa a l’esquena. Al cap d’uns dies, al banc de l’entrada, ja no s’avorria Dani, sinó un dels dos bandarres assetjadors de Sergi, i en el banc del corredor estava l’altre. Els bancs es feren més lluents que un espill perquè hi van estar tot un mes sense eixir al pati. Li demanaren perdó al seu company i els mestres li feren comprendre que encara que siguem diferents en el físic i les circumstàncies, en dignitat som tots iguals. Sergi tenia les orelles separades però era un excel·lent company, Dani era xarrador com una cotorra però tenia un gran cor, Marta portava un aparell per a fer-li recular les dents davanteres però tenia uns ulls blaus preciosos, Antonio duia ulleres gruixudes però sabia fer riure tothom, Alba era xineta i era molt llesta, dominava quatre idiomes! Òscar estava grosset però sempre deixava el material als companys i les companyes... Dani també va aprendre que havia de respectar el treball de la seua mestra i els seus companys i a poc a poc va aconseguir dominar les ganes de xarrar. Però cada vegada que passava per davant del suro li preguntava mentalment com s’ho havia fet per a parlar-li en somnis i, a més a més, que fora veritat el que li va dir... Decididament, hi havia moltes coses inexplicables en aquest món!

ACTIVITATS DIDÃ&#x20AC;CTIQUES

209

BUSCA ELS MATERIALS

SOPA DE LLETRES

1. PLASTIC 2. CARTO 3. FERRO 4. ARGILA 5. FUSTA 6. PEDRA

H T F E R R O N A V G X K I G

E B R P A I Q O H X B P I P T

T N B A L K R B S N A G X L A

R C O C P O U I P C R N Y A V

E A K P E T O X T C B I S S L

M R T F D H G K V A I Q E T U

O T D A R G I L A J N E N I H

L O A O A L X Q O T K N R C J

N I I P G U I T A R R P Q G V

C M E F U S T A V N S F C P R

UNIR PUNTS

211

PINTAR

RELACIONA ELS SENTIMENTS AMB LES IMATGES

afecte rÃ bia alegria trist vergonya

213

PAPIROFLEXIA

LABERINT

215

SOLUCIONS

EPÍLEG

217

ACER I VIDA «Els materials del planejament de la ciutat són: cel, espai, arbres, acer i ciment. En aqueix ordre i en aqueixa jerarquia» Le Corbusier. Les propostes d’ocupació i distribució en el territori urbà dels diferents usos i activitats -habitatges, equipaments socials, activitats econòmiques, serveis, infraestructures, etc.- han de tindre en consideració les característiques actuals i futures del clima i els efectes del canvi climàtic, de manera tal que l’estructura i el metabolisme urbà estiguen plenament adaptats a les condicions canviants del clima. La construcció s’enfronta a importants riscos per efecte del canvi climàtic (danys a materials i estructures, majors costos de manteniment, pèrdues de valor d’actius immobiliaris, etc.), però també s’obrin oportunitats a través de la introducció de nous materials i tècniques constructives, el desenvolupament de dissenys adaptats a les canviants condicions climàtiques i l’adquisició d’avantatges competitius derivats de l’adaptació al canvi climàtic.

Sense oblidar qui som i d’on venim. En una ciutat on els Alts Forns ja han quedat en el passat, i quasi en l’oblit, l’esperit del ferro encara segueix latent en tot el poble donant-li forces per afrontar el dia a dia, el futur més immediat, i el seu futur amb tot el carisma, tasca i potència que els record del ferro ha deixat a la població. La construcció de la ciutat des dels materials o de les experiències de les persones que formen la comunitat fan que, com hem dit abans, el Port de Sagunt és cree al caliu de la fàbrica i de les persones que varen treballar el seu material.

219

canvi climàtic 1. El canvi climàtic es el canvi de clima produït per l’activitat humana, que altera la composició de l’atmosfera mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables.

activista

221

1 adj. [LC] [SO] [PO] Relatiu o pertanyent a l’activisme. 2 adj. i m. i f. [LC] [SO] [PO] Militant actiu d’un partit polític, d’un sindicat, etc.

el plàstic només en necessita 300, per la qual cosa es consumeix molta menys energia. Amb el plàstic, tot són avantatges! El problema no és el plàstic. És el residu abandonat. L’institut tecnològic del plàstic ha iniciat una campanya anomenada “Noculpeselplàstic”, en la qual s’anima a reciclar correctament.

Carles: I què vols dir amb això?

Sonia Calero Cervera / Directora de Calderona Viva,SL

UNA CONVERSA QUALSEVOL ENTRE DOS AMICS AMB MOLT EN COMÚ

Ruth: L’altre dia va eixir en les notícies que uns científics de la Universitat de Hawaii han descobert que el polietilé, que és el plàstic utilitzat per a fer les bosses i moltes altres coses, emet metà a l’atmosfera durant tota la seua vida, i mai deixa de fer-ho.

Ruth: El metà és un gas d’efecte d’hivernacle, dels que estan provocant el canvi climàtic. Sempre se’ls tira la culpa a les vaques, que són les principals emissores de metà, i ara se sap que el plàstic que rebutgem també. Carles: No crec que siga per a tant, no? Ruth: Jo considere que sí. La producció del plàstic continua en augment cada any. I és curiós que les emissions no acaben una vegada fabricat, com amb altres materials, sinó que continuen molt després de rebutjar-los. El plàstic és un material per al qual no existeix la paraula fi. Carles: És clar. Però no podem deixar d’usar el plàstic. El necessitem. Els avions i els cotxes pesen molt menys gràcies al plàstic i així consumeixen menys combustibles fòssils i emeten menys gasos. A més és més versàtil, permet conservar els aliments, pesa menys, es pot emmagatzemar millor perquè no té forma cilíndrica. Ah! I si per a la producció del vidre fa falta aconseguir 1.500 °C de temperatura,

Ruth: Ningú nega aqueixos avantatges. Però jo no considere que el problema siga el residu abandonat. En realitat el problema és el sistema, la societat de consum i la cultura d’usar i tirar. Si no parem de generar residus plàstics, hi ha més possibilitats que aqueixos residus acaben al mar o en un abocador, amb la qual cosa generaran més gasos d’efecte d’hivernacle a part dels ja emesos en la seua producció i el seu transport. Carles: I quant contribueix el plàstic al canvi climàtic? Perquè a mi em sembla que seran molt pitjors els gasos emesos pels avions o pel sistema de transport de productes basat en camions en lloc de promocionar el tren. Ruth: Tot suma, però que una cosa siga perjudicial no justifica que l’altra no ho siga. Cal canviar actituds i tot el sistema. Hem de reciclar, sí; hem de reutilitzar, també. Però sobretot hem de reduir en tot el que consumim: per a reduir la quantitat de residus, per a reduir el transport, per a reduir en producció, etc.

Carles: Ja, però el fet que jo reduïsca, reutilitze i recicle, és un granet d’arena. Som quasi 7.000 milions de persones al món... De què serveix? Ruth: De molt. Perquè la platja està formada per granets d’arena, molts. Si cadascuna d’aqueixes 7.000 milions de persones posara el seu granet d’arena, serien 7.000 milions de granets d’arena. Què en penses?, és molt, o poc? Carles: Sí, és molt, 7.000 milions... Tu creus que la resta ho fa? Si només ho fem uns quants..., no serveix per a res. Ruth: Si tothom pensara així, segur que no servirà per a res. Cal pensar en positiu, que cada actuació compta, per xicoteta que siga. Si compres al supermercat i agafes una safata de poliespan embolicada en polietilé amb una ceba dins (vist a Carrefour per mi mateixa) estàs contribuint al fet que continue aquest sistema. No obstant això, si compres a la fruiteria de tota la vida, amb el teu carret de tota la vida i les teues bosses de roba que et duren tota la vida, ajudes a canviar el sistema i et sents millor amb tu mateix. Què, Carles? Continues pensant que el plàstic no contribueix al canvi climàtic? Carles: Bé, imagine que sí, encara que també ho veig com una distracció climàtica. Sembla que és superimportant deixar d’utilitzar plàstic per a combatre el canvi climàtic, i em mires amb mals ulls si compre unes magdalenes embolicades, però després puc anar tots els caps de setmana amb avió a París i ningú ho veu malament. Crec que el canvi climàtic és molt més que el plàstic, no creus, Ruth?

223

cartró 2 1 m. [LC] Tros de cartó sobre el qual hi ha significada alguna cosa. Els cartons del joc de loteria. Els cartons de les capses de llumins. Jugar a cartons. 2 2 m. [AR] Tros de cartó convenientment preparat per mitjà de l’emprimació que hom utilitza com a suport pictòric en obres de mides reduïdes. 2 3 m. [AR] Dibuix en gran que fa un pintor com a model per a ésser executat al fresc, en mosaic, en tapisseria, etc. Els cartons de Rafael.

muralista

225

m. i f. [AR] [PR] Artista que fa murals.

Josep Usó

EL CARTRÓ

El paper és dels més antics i importants invents de la Humanitat. Els antics egipcis ja feien servir una cosa semblant. El papir, que s’obté de les fulles d’una herba que es cria en zones pantanoses. Aquelles fulles, llargues i estretes, s’entrecreuen mullades i, quan s’assequen, donen uns fulls ideals per a dibuixar o escriure. Un avanç immens respecte a gravar damunt les pedres. El cas és que l’invent va tindre èxit però tampoc no es va estendre cap a Europa tant com hauria sigut desitjable. Nosaltres, que estàvem més endarrerits, molt després solíem escriure sobre pergamins (pells adobades de fetus de corders). D’altra banda, els xinesos havien inventat el paper pròpiament dit. Es tracta de fibres de cel·lulosa procedents de fibres vegetals. Es fabricava, probablement, a partir de draps vells. L’aparició, a finals del segle XIX de les fibres artificials, va obligar a buscar una font nova de cel·lulosa i es va començar a fer servir la fusta. Per cert, un detall. El primer molí paperer de la península Ibèrica i segurament també d’Europa es va instal·lar a Xàtiva el 1056. Que encara ens diran, els veïns de cap al ponent, que els valencians no ens mereixem ser tractats amb respecte. Ni tan sols havien arribat fins ací els conqueridors cristians. Faltaven segles. Però tot això és relatiu al paper. I ací hem de parlar del cartó. Es diu que els xinesos van inventar el paper fa uns

2.800 anys. I també van ser aquests, possiblement fa uns 2.100 anys, els qui van inventar el cartó. Es diu que un eunuc de l’emperador He de Han, Cai Lun, en va ser l’inventor, ara fa més de vint segles. L’home tenia un problema per a emmagatzemar els pergamins que generava l’administració del seu rei i es va empescar fer caixes usant com a material successives capes de paper. Havia nascut el cartó. Perquè el paper sec té molta resistència mecànica. En canvi, si es banya és molt tou. El segle XIX va aportar-hi una novetat molt important, al cartó. El cartó ondulat. Aquest té un full llis a la banda de fora i un d’ondulat interior. Amb això, millora molt la resistència i també es fa més lleuger. Des d’aleshores, els envasos de cartó s’han escampat per tot arreu i n’hi ha per a tot: per a electrodomèstics, per a estris diversos, per a fulls de paper, per a menjar, per a beguda..., quasi per a qualsevol cosa. Tot es pot ficar dins d’una capsa de cartó. Inclús hi ha algú que ha pensat que es poden fer mobles i fusteria per a interiors i n’ha fet. És curiós veure com hi ha sellons fets de cartó i comprovar que són relativament còmodes. O quedar-se bocabadat mirant el marc d’una porta fins que t’expliquen que és de cartó premsat. I funcionen molt bé mentre no es banyen.

De tota manera, hi ha alguna aplicació del cartó que agafa més de prop els valencians. Perquè si tenim una caixa de cartó i se’ns banya es fa tova; perd la resistència i també la forma. Si el que preteníem era conservar les dotze ampolles de cervesa allà dins, tenim un problema. Però tot problema té sempre una doble lectura. Pot ser una oportunitat. El cartó banyat és moll. I es deforma. Si s’estira massa es trenca, però si anem amb compte de no estirar-lo, només se’ns deformarà. Probablement, el primer que va observar que això passava no va ser un valencià, però tant és. Si una vegada deformat es torna a assecar tornarà a recuperar la seua rigidesa i la seua força. I aquesta és la gràcia. Perquè el cartó pot esdevindre un material fantàstic per a modelar. Només caldria banyar un full de cartó i posar-lo dins d’un motlle. Agafaria la forma d’aquest. I una vegada sec, seria fort com abans, però tindria la forma que tenia aquell motlle. Ja, si som uns artistes molt artistes, el podríem modelar nosaltres mateixos sense necessitat de motlle. I aquesta ha sigut i és una de les tècniques que s’han usat i s’usen per a la fabricació dels ninots de les falles. Es fan de cartó i després es pinten. Tenen la gràcia que són lleugers, que el cartó és força resistent, que permet un modelat sense massa dificultats i, sobretot, que crema perfectament. Per això, molts ninots s’han fet de cartó des que les falles són falles. L’únic inconvenient que jo li trobe no és per culpa seua. És perquè sant Josep celebra l’entrada de la primavera. I aquesta estació, de tant en tant, fa la llesca. Als fallers i als visitants. Malauradament, si plou, el cartó es torna a fer moll. Això, si plou molt, perquè si només és un ruixat, amb la protecció de la pintura, no passa res. Com tot, al cartó com a material faller també li ha arribat l’onada de modernització que ho va envaint tot. Darrerament, el cartó ha deixat pas, en bona mesura, als plàstics. I concretament al poliestiré expandit (al qual tots coneixem com «porexpan», una marca comercial). Aquest no pateix si es banya i és encara més lleuger que el cartó. Ara bé. Quan es crema lliurement, fa un fum negre que no es pot comparar amb el fum del cartó quan crema. Ni la pudor, tampoc. A casa nostra, el cartó ens ha donat tres grans beneficis. La fabricació d’envasos, la producció escultòrica, que s’ha destinat en bona mesura a les falles, i, la millor de totes, el gaudi de veure com desapareix, engolit per la flama de la nit de sant Josep, entre el soroll dels coets, les llàgrimes per unes festes que s’acaben i unes espurnes de trossets de paper incandescent que s’enlairen cap al cel per a indicar que, malgrat que l’endemà tot haurà desaparegut i els carrers estaran nets i polits, com si res no hagués passat, ja ha començat el compte enrere per a fer nàixer la falla de l’any que ve.

227

Recordeu, però, que tota la festa de les falles, tota, gira al voltant del foc i la pólvora. I amb el foc sempre cal anar amb compte. Si es descontrola, s’ho menja tot. Per això convé no oblidar les advertències que sempre fan els majors als xiquets menuts. Com ho feia la meua iaia, cada vegada que em veia amb una capsa de mistos a les mans. Em mirava, seriosa, i em deia: «Mira, xiquet, que el qui juga amb el foc, després es pixa al llit».

ciment 1 m. [LC] [AQ] Mescla calcinada de pedra calcària i argila o altra substància, que dona un morter que s’endureix ràpidament. Un sac de ciment. Ciment pòrtland. 2 m. [GL] Matèria mineral precipitada químicament en els espais intergranulars d’una roca sedimentària detrítica, que trava els grans i els dona coherència. 3 m. [MD] Substància usada en odontologia per a unir pròtesis o per a empastar dents.

obrer obrera 1 m. i f. [LC] [IMI] [PR] Persona que treballa en un ofici manual. 2 m. i f. [RE] [PR] [HIH] Persona que tenia al seu càrrec l’administració o l’obra d’una parròquia, d’una confraria o d’una altra institució religiosa o benèfica. 3 adj. [LC] [PR] Treballador 1 . Jamai gran parler no fou gran obrer. 4 adj. [LC] Relatiu o pertanyent als obrers. La classe obrera. 5 f. [ZOI] [AGR] Femella estèril de les diverses espècies d’insectes socials. Una abella obrera.

229

Jaumejoan

A PROPÒSIT DEL CIMENT I DEL FORMIGÓ

Al principi, Déu va crear el cel i la terra. I què hi ha del ciment? I del formigó? Algú pot plantejar-se que si avui el narrador de la història sagrada escrigués el llibre del Gènesi, igual faria alguna referència a aquests elements constituents o constitutius del món que coneixem, en tot cas difícil ho tindria per escriure el que va escriure ara i ací sense fer-los esment, tenint en compte l’empastifada a què hem sotmès part de la corfa i del subsòl planetaris d’un temps ençà. Qui sap si algun legislador, en un futur no molt llunyà, sia estatutari, sia constituent, acabarà dedicant un recargolat prefaci, un títol complet, un capítol específic o un testimonial article a tan significatives matèries. Que no era el mateix ciment que formigó, com que el diccionari ho deixava ben clar. Que, vaja, en tot cas, sense ciment no hi ha formigó, és premissa ferma a partir de la qual endinsar-se en el coneixement i el tractament dels susdits materials: no és pretensió meua, vaja per endavant. La paraula formigó, pròxima a fornicació i formicació, també vol dir formiga segons algunes fonts acadèmiques consultades. Si parlem de formigoneres i assassinats, per cert, cal dir que no seria la primera vegada que es troba un cos humà formant part del formigó, de vegades fruit d’alguna revenja despietada entre bandes rivals, i qui sap si d’altres de manera accidental.

Fa uns anys, una empresa de ciment va ser denunciada per publicitat masclista, no sé si recorden aquells sacs de paper amb el dibuix d’una dona amb poca roba i casc i guants, de línies exuberants, que formava part de la imatge corporativa de la marca. S’associaven, en definitiva, virilitat i ciment, apuntant a allò de la llegendària duresa del membre d’alguns mascles, de la suposada potència sexual de l’obrer de la construcció del país. No crec que s’hi haja de deixar ben clar, ni tampoc advertir als envasos del producte referit, se’n recomana un ús responsable i en tot cas abstenirse del seu consum en segons quines circumstàncies. Afortunadament, es deixà de banda aquesta línia de promoció del ciment, tornant a un sac sense cap imatge ofensiva, amb només allò de la marca i prou. Què volen que els diga, a mi les fàbriques de ciment em porten al cap el record d’un immens budell que acabarà el seu recorregut en una gran muntanya de pols grisa, mena de digestió difícil que travessarà diferents fases fins la síntesi desitjada. Que el producte en qüestió es fa necessari per construir aquest món tal com el coneixem és una sòlida evidència, i ja ens agradaria, a alguns, que determinats valors produïren un efecte semblant en la construcció social, pretensió difícil de satisfer en temps de desacreditació, dia i nit, d’aqueixos valors, entre ells certa solidaritat elemental, un respecte humanitari bàsic.

231

Passejar pel que tu consideres el teu poble i trobar-te una plaça formigonada on abans es conreava un tarongerar o es plantaven cíclicament collites, penses que és un progrés, com a mínim, estrany. Si el paisatge més pròxim està compost per infraestructures grises i murs arreu encaixonant l’espai, segurament no pots deixar de comparar-ho tot amb un complex penitenciari, trist escenari per la tragèdia de l’home i la dona contemporanis. Que no hagen vist mai una fruita ni una verdura els habitants de certes parts del món, ja no ens pot deixar de sorprendre enmig d’aquest escenari durament fortificat.

ferro 1 1 [ML] [AR] [QU] ferro colat Aliatge de ferro que conté més d’un 2 % de carboni i que s’empra per a fabricar objectes emmotllats. 2 1 m. [TRA] Eina de ferro del calafat que serveix per a treballar el coment, ficar-hi l’estopa, etc., a cops de maçola.

ferrer ferrera

233

1 m. i f. [IMI] [PR] [LC] Persona que treballa el ferro. 2 m. i f. [IMI] [PR] [LC] Ferrador, ferradora.

José María Prats

PERQUÈ EL FERRO HO VA SER TOT

En les dues dècades finals del segle XIX, la vella però bel·licosa Europa i els Estats Units vivien els principis d’una nova fase de la Revolució Industrial, acuitada aquesta a causa de la rivalitat comercial i militar entre les potències, especialment Gran Bretanya, Alemanya i França, pel domini de mercats per a les seues manufactures i per l’ampliació dels seus feus comercials, les colònies. Llavors el ferro ho era tot, al costat del carbó, que permetia extraure’l en els alts forns i era a més el combustible dels mitjans de transport. De ferro eren les locomotores i les línies ferroviàries que s’estenien sense parar; de ferro eren els nous vaixells a vapor, veloços i amb capacitats de càrrega mai imaginades fins llavors; així com la nova expressió màxima del poder naval, el cuirassat, senyor dels mars, un vaixell molt blindat i amb artilleria del màxim calibre (encara que en la Segona Guerra Mundial aqueixa jerarquia passarà als portaavions). El ferro alimentava una carrera armamentística que produïa armes en unes quantitats industrials, des de l’artilleria terrestre fins a nombrosíssims cuirassats i creuers, que visitaven els ports mostrant el pavelló dels imperis; una carrera en la qual la gran potència naval que era la Gran Bretanya va haver d’apurar al màxim les seues drassanes per a impedir que l’armada del kàiser la igualara. En aquesta pugna prebèl·lica que va desembocar en

la Primera Guerra Mundial, a més de disposar de les infraestructures necessàries, allò decisiu era el subministrament de ferro. L’economia capitalista dels imperis buscava produir de la manera més ràpida i competitiva, i ací estava també el ferro, perquè d’aquest metall era el gruix de la maquinària de la indústria en expansió. De ferro eren també estructures arquitectòniques i ponts de nou encuny, fins i tot productes significatius per a la vida quotidiana, per exemple els llits. I com a conseqüència de la voràgine del ferro, a la nostra terra es va produir un fet singular, va sorgir un nou nucli de població: el Port de Sagunt. Anem a les albors del segle XX. L’empresariat basc està preocupat perquè els millors filons de mineral de ferro del nord s’estan esgotant, per això procura assegurarse en altres regions noves reserves mineres: una d’elles serà la de Sierra Menera, al bloc sud del Sistema Ibèric, entre Aragó i Castella, que presentava vestigis metal·lúrgics fins i tot des d’època preromana (els clots negres, dels quals deriva el topònim Ojos Negros, que no eren sinó xicotetes excavacions per a fondre in situ el mineral). Aquest vedat de Terol, al costat de l’immediat de Setiles (Guadalajara), va ser adquirit pel polític basc i empresari miner Cosme Echevarrieta, pare d’Horacio

235

La carrera per la supremacia naval va consumir enormes quantitats de mineral de ferro: cuirassat britànic HMS Warspite, de 31.315 tones de desplaçament i quasi 200 m d’eslora, botat en 1913. Portava un armament de 8 canons de 381 mm de calibre, i la seua cintura blindada tenia 330 mm de grossària. Va ser un dels 28 cuirassats britànics que van intervindre en la batalla de Jutlàndia.

Echevarrieta, que en 1923 seria qui negociara amb el cap rifeny Abdel Krim, posant diners de la seua butxaca, el rescat dels presoners del Desastre d’Annual (juliol de 1921). Però l’explotació directa la portarien els empresaris biscaïns Ramón de la Sota i Eduardo Aznar, interessats a disposar d’un subministrament de ferro que els donara avantatge sobre el seu competidor Altos Hornos de Vizcaya. Per a això, en 1900, van arrendar el jaciment a Echevarrieta i van fundar la Compañía Minera de Sierra Menera (CMSM). Ojos NegrosSetiles era un jaciment que a l’inici del segle es va quantificar en uns 100 milions de tones de mineral, és a dir, unes mines (sobretot a cel obert) d’importància mitjana a nivell

mundial, però molt importants per a la indústria basca, que necessitava el ferro per a utilitzar-lo en la seua siderúrgia i per a exportar-lo a la Gran Bretanya, de la qual rebia el també imprescindible carbó en els nolis de retorn. Aqueix mineral calia traslladar-lo des de la seua ubicació interior a les siderúrgies, tant a la basca com a l’anglesa i d’altres països, i el més interessant a llarg termini, segons els plans de futur de Sota, era fer-ho pel Mediterrani. La primera decisió va ser situar el complex portuari d’exportació a la costa de Sagunt atés que des de 1901 hi havia en servei un ferrocarril pròxim, el Central d’Aragó, que comunicava Calatayud amb València. No obstant això, entre

Vista parcial del complex siderúrgic de la CSM anterior a la Guerra Civil. Al capdavant, les naus dels Tallers Generals. Cap a l’esquerra, el conjunt de xemeneies correspon a les plantes d’aglomeració del mineral de la CMSM.

Sota i Aznar i el Central no va haver-hi acord econòmic. L’alternativa era construir un ferrocarril propi, que es va dur a terme i va acabar sent, amb els seus 204 km, el miner més llarg d’Espanya. Pot ser que Ramón de la Sota no s’esforçara el necessari per a concertar-se amb el Central, pot ser que li resultara més estimulant la idea de disposar d’un ferrocarril enterament al seu servei, malgrat la gran inversió necessària i els costos de funcionament. I en això, tant en la seua construcció com en la seua gestió, va comptar amb una ajuda inestimable i decisiva, la del geni tècnic i organitzatiu de l’enginyer guipuscoà Luis Cendoya, responsable a més del projecte i la construcció del port (iniciat en 1905), i la vida del qual anirà lligada a l’activitat minerosiderúrgica fins a la seua defunció en 1941. En 1907 l’arribada del primer tren des d’Ojos Negros amb la seua càrrega de mineral va obrir una nova etapa: els vaixells, de la pròpia naviliera de Sota i Aznar, salpaven carregats amb el mineral de ferro d’Ojos Negros per a les siderúrgies del nord d’Espanya i europees, i tornaven amb carbó anglés destinat a Sagunt i Itàlia (aquest havia sigut el pla de Sota). Però es va plantejar un problema que s’involucra amb l’origen del nucli poblacional del Port: en principi, hi havia prou amb poc de personal per a les funcions d’embarcament; no obstant això, el caràcter pulverulent de la majoria del mineral que s’extreia d’Ojos Negros (limonita, un hidròxid de ferro), el feia absolutament inapropiat per als alts forns, i obligava a l’aglomeració d’aquest (briquetes, nòduls) abans de l’embarcament. Es va intentar a les mines (1908), però l’èxit estava a fer-ho al costat del port. I la construcció i la posada en funcionament en 1910 dels tallers d’aglomeració (projectats per l’enginyer Cendoya), en incrementar la necessitat de personal de desenes a centenars de treballadors que necessitaven una residència adjacent, va ser el motiu pel qual entre 1909 i 1910 va nàixer el nucli del Port de Sagunt: un port i una ciutat per i per al ferro, i que el seu esdevindre històric mai serà alié als vaivens

237

internacionals del mercat del ferro. Però faltava encara la segona i lògica gran inversió de Ramón de la Sota al litoral de Sagunt: la construcció de la primera (i única) siderúrgia integral de la costa mediterrània espanyola, un gran complex fabril amb dos alts forns que es va denominar Companyia Siderúrgica del Mediterrani (CSM), constituïda en 1917. El propòsit era proveir el mercat espanyol i mediterrani amb els seus productes, en lloc de comprar a elevat preu acer i maquinària fabricats amb el ferro que exportàvem. La conjuntura de la Primera Guerra Mundial (19141918) n’era favorable, perquè els bel·ligerants més immediats (Anglaterra, França i Itàlia), centrats en la producció d’armaments, demanaven productes siderúrgics en lloc de mineral. No obstant això, fins a gener de 1923 no es va obtindre la primera bugada de ferro. Però no cal dir que aquesta gran factoria, amb la seua amplíssima necessitat de mà d’obra (4.000 treballadors en 1929), va acabar de consolidar l’existència del nou nucli, que a partir de 1950 sobrepassarà en cens la ciutat de Sagunt. No obstant això, noves i transcendents vicissituds acabaran amb l’optimisme i impediran la continuació de l’increment productiu: la crisi econòmica de 1929, amb el tancament dels dos alts forns i la seua seqüela d’acomiadaments i

retorns d’immigrants; la Guerra Civil, la conversió de la siderúrgia en fàbrica d’armament i els bombardejos aeris; i la defunció en 1936 de Ramón de la Sota i la confiscació dels seus béns pel govern franquista en 1939 a causa del seu suport al nacionalisme basc: així, en 1940 la CSM és entregada a Altos Hornos de Vizcaya, la seua competidora. Des de llavors la siderúrgia del Port es denominarà “Alts Forns de Biscaia. Fàbrica de Sagunt”. El nivell productiu de preguerra no es recuperarà fins a 1954 (es va posar en marxa un tercer alt forn), la qual cosa és un bon indicador de l’hecatombe de la Guerra Civil. El major desenvolupament productiu s’aconseguirà en els anys 70, i encara s’apuntava a més amb l’enorme projecte de la “IV Planta Siderúrgica Integral d’Espanya”, amb una capacitat prevista de 6 milions de tones d’acer, i que s’estendria fins al límit amb Puçol. Projecte que també es va frustrar (només es va realitzar la seua primera fase, el tren de laminació en fred), perquè la crisi energètica de 1973 va deixar la indústria dels països desenvolupats amb un excés de producció d’acer, a causa de la generalització de productes substitutius com l’alumini, i a la forta competència de nous països industrialitzats, els “tigres asiàtics” (Taiwan, Corea del Sud, l’Índia, la Xina, Singapur, Hong Kong...), l’avantatge dels quals resideix en una oferta d’ús de condicions no

acceptables en el món occidental (salaris molt baixos, llargues jornades, escassa protecció social...). La reconversió industrial com a resposta a la crisi va suposar la fi traumàtica, malgrat la forta i organitzada resistència popular, de l’única siderúrgia del litoral mediterrani espanyol. Després d’una història plena d’incertesa i sobresalts, la factoria del Port de Sagunt va començar a ser desmantellada el 4 d’octubre de 1984. Va ser una decisió política: se la va sacrificar per a salvar a la siderúrgia basca, que, no obstant això, en 1996 també desapareixeria. La minera CMSM aguantaria una mica més, però, perdut el seu principal client, va haver de tancar les seues mines en 1986, a pesar que les seues reserves són encara molt quantioses.

Aquesta imatge de 1985 del desmantellament de l’Alt Forn número 3 marca la fi de la vinculació material al ferro, però el sentiment identitari que va generar aquesta activitat formarà part de la memòria del Port.

La producció de ferro desapareixia del Port de Sagunt, el seu llarg protagonisme havia acabat, però es van implementar mesures que van ajudar a contindre el mal social i el temps va demostrar que el Port, tota una ciutat, podia viure sense el ferro. No obstant això, el ferro romandrà en la memòria col·lectiva en forma d’orgull, l’orgull com a sentiment identitari que la singularitat i la duresa del treball i la lluita reivindicativa van forjar en aquesta ciutat; un sentiment identitari de pertinença que també l’empresa es va ocupar d’encoratjar per considerar-lo beneficiós per al procés productiu. Hui la història anterior a 1984 pot evocar-se seguint un itinerari a través de les restes materials que constitueixen el patrimoni d’arqueologia industrial, al qual hauria de sumar-se com més prompte millor el esperadíssim Museu Industrial.

239

Antoni Ortiz López / Prof. Geografia i Història IES Maria Moliner

FERRO

Ferro. Ferro. Ferro. Mire al meu voltant i tot conté aquest metall al meu poble. Ferro en les ànimes dels qui un dia van abandonar les seues terres i, amb esperança i por en el futur, es van embarcar cap ací, cap a un lloc desconegut, al nord, sempre més al nord d’on van nàixer. Ànimes forjades en el marró metall que també forma part de l’arada, el trill i les eines amb els quals durament treballaven. Dignament. Diligentment. Amb l’orgull dels qui saben, des de la més primerenca infantesa, que estan condemnats a succeir en l’obstinació de traure a la terra el que ja no pot donar als qui els van portar a aquest món sense demanar-los permís. Ànimes fèrries. Ànimes modelades per la calor de les llars humils del sud, on el mar és una gemma turquesa que difícilment atorga els seus béns als jabegotes. Verda maragda de tantes i tantes tragèdies, de tantes i tantes ànimes segades en les tempestats. Ànimes de ferro sense quasi robí. Cuirassades per un bany de realitat i penúria que els impulsa a buscar una vida millor. I així, dúctil, mal·leable quasi fins a la fractura, aqueixes ànimes fèrries arriben un dia a aquesta terra al nord de la seua, al nord d’altres terres on saben el que significa ser sud. De ferro tenen les seues mans, de ferro els seus membres, de ferro la seua voluntat... Però el seu cor, cuirassat

de ferro, és la seua major virtut. Sense rendir-se mai, sense flexionar mai els genolls quasi corroïts per l’esforç, aqueixes ànimes de ferro van aconseguir clavar-se en aquesta terra valenciana, van aconseguir, a poc a poc, els seus somnis, i van aconseguir mantindre’s impassibles davant l’assot al qual la intempèrie els sotmet. Ferro és el metall sobre el qual les ànimes fèrries van modelar el seu futur. Ferro aragonès. Pols fèrrica d’Ojos Negros que un ferrocarril acosta amb cruixits sonorament metàl·lics. Ferro en la mina, ferro en la via, ferro en el moll, ferro en el forn alt, ferro en el forn de cock, ferro al tren Blooming, ferro en els forns d’acer… Ferro convertit en acer. Ferro més resistent, més orgullós que el millor acer de qualsevol part del món. El millor acer del món el fan les ànimes de ferro amb el ferro aragonès; ànimes també aragoneses. I valencianes. I andaluses. De totes les parts d’aquesta nació de ferro que durant mil·lennis ha resistit tots els envits dels temps. Ferro en tota aqueixa maquinària que escup fum i sutge i sàviament manegen aqueixes ànimes fèrries que una vegada van ser llauradores o marineres, que una vegada la fam els va obligar a ser siderúrgics. Els homes de blau i greix vestits, que deia el poeta local. Homes d’ànima fèrria. Famílies de ferro gràcies a les quals hui nosaltres també som de ferro.

Perquè el ferro es reprodueix. De ferro és la meua voluntat forjada entre les ànimes fèrries i la fàbrica de ferro i acer. De ferro és la meua determinació per a vèncer un futur que ara és fosc com la nit. D’acer serà la meua victòria sobre aquest present que ara em tenalla i m’ofega; d’acer fet de ferro, ferro i ferro. El Port de Sagunt, 1 d’octubre de 1984* *Aqueix dia es va tancar definitivament el forn alt número 2 a causa de la reconversió industrial.

241

fusta 1 7 [IMF] [AGF] fusta d’indústria Fusta destinada a usos industrials, com ara torneria, apuntalaments, taulers enllistonats, etc. 1 8 [IMF] [LC] [AGF] fusta d’obra Fusta apta per a ésser serrada i destinada a bastiments, finestres, portes, cobertes, carcasses d’edificis, etc.

abenista

243

m. i f. [IMF] [PR] [LC] Persona que treballa el banĂşs i altres fustes fines, especialment per fer-ne mobles.

Nicolau Colomar I Lloret

EL VELLUT DE L’UNIVERS

—Els gats no permetrem que et maten! —No em mataran! —Els gats no permetrem que et maten! —L’orgull us matarà a vosaltres! —L’orgull és la vida! —No em mataran! —Els gats no permetrem el mal! —L’orgull no és impunitat! —Els gats ho observem TOT! —Tothom admira els gats! —És mentida! “Tothom” no s’exigeix absolutament res! —Els gats haurien d’aprendre del nogest cap a la supèrbia! —Els gats no som superbiosos! Som nosaltres mateixos! —El reconeixement profund de vosaltres mateixos us ennobleix! —Odiem a mort el gest del norespecte cap a TOT! —Els gats us carregueu damunt vostre una responsabilitat immensa! Per què esclavitzeu el vostre esperit d’eixa manera? Heu perdut l’enteniment? —Els gats som pacients i educats! Per què ells no? —Per què el lleó és ferotge? Per què la serp és silenciosa? Per què la mar s’enfurisma de sobte traïdorament? Per què el cérvol s’enfronta amb un altre cérvol? Per què la vida no demana permís per tal d’existir? Per què el cant dels ocells a trenc d’alba commou el món? Per què els joves i sans no són caritatius amb els més vells i malalts? Per què el foc crema sense compassió? —No intentes ofuscar-nos! La nostra

mirada és genuïna! Els gats no tenim por! La por ho governa TOT! Ho impregna TOT! Este món és el món de la por! Tots els éssers vius viuen tenallats per ella! Des que tenim coneixement la por ha devastat l’ànima de cada pedra, de cada racó, de cada espurna, de cada au, de cada planta, arbre, núvol, muntanya, riu... —Els gats sou pacients i educats! —Els gats som pacients i educats! —No deixeu que us furten la vostra glòria! —Els gats som pacients i educats! —No deixeu que traïsquen la vostra ànima! —Els gats som pacients i educats! —No deixeu que parlen injustament de vosaltres! —Els gats som pacients i educats! —No deixeu que la vostra imprudència siga la vostra tomba eterna! —Els gats som pacients i educats! —No deixeu que el genet rabiós de l’enveja cavalque per tot arreu! —Els gats som pacients i educats! —No deixeu morir la pau d’esperit que és el bé més preuat al món! —Els gats som pacients i educats! —No deixeu que la calúmnia siga l’alé obsessiu a les ciutats! —Els gats som pacients i educats! —No deixeu... —Qui nega la nostra voluntat està en perill! —Qui nega la vostra voluntat, que soc jo, vol que la tempesta no s’ature mentre ningú aprenga de la seua saviesa! —Ets molt benevolent! Ets molt ingènua! Això no passarà mai! Ningú

245

ha obligat la seua voluntat a aprendre de res! Ningú ha aprés res! Tu ho saps! Tu ho saps, i continues dient-nos unes paraules que ens fan patir i ens confonen! —Els gats sou pacients i educats! I manteniu l’equilibri del món sense que ningú ho sàpiga... —Mentida! No volen saber-ho! Ho destrueixen TOT! —Potser cal que siga així! —Ets una temerària! A tu et maten per tot arreu! Com t’atreveixes a obligarnos a escoltar eixes paraules, ací, al bell mig d’este món! —Cal escoltar paraules que no volem escoltar perquè siguem dignes de TOT! Vosaltres també! —No volem escoltar-te!

—Cal que escolteu les meues paraules perquè així ha de ser! —Ens rebel·lem! —No! —Aguditzarem els nostres sentits fins a l’infinit! Esmolarem les nostres urpes fins que tallen la pedra més indestructible! Esculpirem el nostre cos fins que siga tan àgil i veloç que puga guanyar-li a l’esperit més indòmit! Enfortirem els nostres ullals fins que la nostra mossegada siga la mort mateixa! —No! —El nostre gest serà el més ferotge! El més temut pels déus mateixos i tots callaran quan pressenten la nostra presència! Farem valdre l’autèntica justícia com mai s’ha fet!

—No! —I així mai més el mal! —No! —I així mai més trobaràs el destí injust! —Els gats sou pacients i educats! —Els gats som pacients i educats! —No! Deixareu que ells mateixos vegen les conseqüències dels seus actes! Deixareu que ells mateixos vegen com caminen cap a la misèria més espantosa! Deixareu que olguen la seua pròpia devastació! Deixareu que ploren de ràbia per la seua culpa pròpia! Deixareu que fugen de la mirada dels seus propis fills! Deixareu que la desesperació més profunda s’apodere del seu ànim! Deixareu que s’amaguen com el cuc més covard i miserable de tota la creació! Deixareu... —Ens demanes massa! Vols un sacrifici inconcebible per al qual seria necessari un canvi absolut de la nostra natura espiritual... Com podrà ser això? —Els gats sou pacients i educats! —Els gats som pacients i educats! —Deixeu que la vostra ànima us parle! Deixeu que eixe trosset d’eternitat que habita en vosaltres governe els vostres actes! —Ets la bellesa suau! Sempre ens has acollit! Mai ens has preguntat ni d’on veníem ni cap on anàvem! Adoptes TOTES les formes que la imaginació més prodigiosament audaç poguera crear! Vols que consentim el teu sacrifici? Vols que els nostres ulls contemplen negats de llàgrimes com desapareixes davant la nostra presència? Quantes vegades ha succeït? VELLUT DE L’UNIVERS! Infinites! —Vull, amics meus, que JO, l’anomenada FUSTA, siga cremada una vegada i una altra, i una altra, i una altra vegada, i esculpida, i martellada, i foradada, i colpejada, i abandonada, i podrida, i amuntegada en qualsevol lloc, i utilitzada en qualsevol acte festiu, fins que aquells que ho fan se n’adonen en TOTA la profunditat, del seu ésser, que l’ús de mi és un crim contra ells mateixos! Que Jo, l’anomenada FUSTA, que tantes vegades els he salvat de la mort, meresc, ara, que ells mateixos em salven a mi per TOT arreu! Que no em destruïsquen! Que no em cremen! I que busquen una altra manera d’estar en este món! D’altra banda desapareixeran per sempre més! I, vosaltres, els gats, els meus valents i generosos gats, els meus protectors més arriscats que he conegut mai, sereu recompensats amb l’abundància espiritual més inabastable al nou món que s’albira a l’horitzó i no haureu de patir mai més per mi! Podreu acaronar el vostre cosset diví amb el meu tacte per a tota l’eternitat!

247

inmaterial adj. [LC] Que no ĂŠs material.

material

249

1 1 adj. [LC] [FS] Relatiu o pertanyent a la matèria. La substància material. 1 2 adj. [LC] [FS] Format de matèria. Els éssers materials. Els elements materials de l’univers. 1 3 adj. [LC] [FS] Que concerneix la naturalesa física de l’ésser humà, les seves necessitats corporals, interessos, etc. Progrés material. Plaers materials.

falla 1 1 f. [LC] [AN] Branca seca, estella, manat o pila de matèries combustibles que s’encén per fer claror, anar a calar foc, etc. 1 2 f. [LC] Foguera . 2 f. [LC] [AN] [JE] Construcció de material combustible, constituïda per ninots i escenes satíriques, que es crema en moltes places de València i d’altres poblacions per la festa de Sant Josep.

artista faller 1. L’artista faller és l’ofici que s’encarrega de la creació de les Falles.[1] És un professional amb un conjunt d’habilitats les quals fan possible la producció de les obres d’art efímeres i satíriques que es planten cada any a moltes localitats del País Valencià i més enllà dins de la celebració de la festa coneguda com les Falles. Entre aquestes destreses s’inclouen l’escultura, la pintura, l’arquitectura, la fusteria i el domini de tècniques artesanals com la manipulació del cartró pedra, la cera o el suro blanc.

251

Quan fa un parell d’anys es van fabricar els primers ninots amb palla d’arròs, tots els mitjans se’n van fer ressò. Investigadors de la Universitat Politècnica de València havien aconseguit un material i un procediment de fabricació de ninots molt més respectuós amb el medi ambient, i açò, sense dubte, era una gran notícia per al món de les falles i per a la societat valenciana en general.

Encarna Ramiro

LA PALLA D’ARRÒS I LA IMPRESSIÓ 3D

LA PALLA D’ARRÒS I LA IMPRESSIÓ 3D: UN MATERIAL I UN PROCÉS MÉS SOSTENIBLE PER ALS MONUMENTS

Hui, anys després, hem volgut parlar amb els professors Rubén Tortosa (del Departament de Dibuix) i Miguel Sánchez (del Departament d’Informàtica de sistemes i computació), membres de l’equip d’investigadors de la UPV al qual també pertanyen: Xavier Mas, del Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals, i José Ramón Albiol, de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de l’Edificació, i que han patentat aquest nou material, per a veure en quin punt es troba aquesta investigació.

Com a valencians o públic que ha vist cremar una falla alguna volta, a ningú se’ns escapa el fum negre que sorgeix dels ninots en la cremà. Això seria suficient motivació per a qualsevol investigador per a donar amb una fórmula més sostenible que l’actual, però, a més, com assenyalen Tortosa i Sánchez, no és a soles el fum la causa major del problema, sinó que n’hi ha un de molt més greu “com són les condicions als tallers fallers, el residu que es genera diàriament a l’ambient del treball és molt important i perillós per a la salut dels que allí treballen”. I és que, a més, “tot aquest residu que no es transforma en falla i no es crema, ha d’acabar en algun lloc i alguns materials utilitzats no es descomponen fàcilment”, assenyala Miguel Sánchez. Amb aquest punt de partida, l’equip d’investigadors, va obtindre en 2012, un projecte a la Universitat per a arrancar. El primer que van fer va ser un prototip d’impressora, perquè l’objectiu del nou material és, a més, “que el procés d’aplicació siga d’impressió 3D”, amb això s’aconseguiria eliminar la problemàtica dels motles que “necessiten molt d’espai als tallers per emmagatzemar-los, i a més limita prou la creativitat, perquè el fet de tenir el motle fa que l’utilitzes una volta i una altra”. La impressió 3D permet fer creacions noves cada volta, i dona major llibertat a la creativitat.

Fotografia Grup investigació: (d’esquerra a dreta) Xavi Més. Dpto. de Conservació i Restauració de Béns Culturals / Miguel Sánchez. Dpto. d’Informàtica de Sistemes i Computadors Rubén Tortosa. Dpto. Dibuix. Facultat de Belles arts / José Ramón Albiol. Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de l’Edificació.

Una vegada preparat el prototip d’impressora, van arrancar amb la recerca d’un material que havia de resoldre moltes problemàtiques: “Ha de ser molt econòmic, lleuger per a fer coses grans, ha de servir per a la impressió 3D, que es creme, i quan es creme siga el més respectuós possible amb el medi ambient”, assenyala Rubén Tortosa.

253

Amb totes aquestes premisses van arribar, després d’un llarg recorregut, a la palla d’arròs. I és que estem a València, rodejada d’arrossals al costat de la ciutat i als nuclis urbans importants, amb bancals plens de palla que, a més, es crema per a fer-la desaparèixer. Així que la palla posseïa característiques importants: hi ha molta quantitat, però, a més, al cremar-la en la falla s’elimina la crema en el bancal, i es crema una vegada i no dues. La crema de la palla d’arròs és un problema mediambiental també a València, així que l’elecció del material és fonamental en aquest sentit també. Evidentment, com assenyalen els investigadors de la UPV, “quan cremes alguna cosa, estàs tirant coses al medi ambient, però en el nostre cas hem fet proves amb la Fundación Centro de Estudios Ambientales del Mediterráneo - CEAM i la palla crema com si cremara fusta”, però, a més, amb la palla d’arròs, com assenyala Miguel Sánchez, estem cremant una espècie vegetal que primer, per a créixer, ha

absorbit CO2, per tant, des del punt de vista del CO2, és una empremta neutra, és a dir, primer la planta quan creix absorbeix CO2 i quan es crema, torna CO2 a l’atmosfera, bàsicament, el menjat pel servit”. Elegit el material, s’inicia el procés, la primera cosa és traure la palla del bancal i no és gens fàcil perquè hi ha aigua, gràcies a la col·laboració amb “el president de l’associació d’arrossers, Miguel Minguet, i llauradors de l’Albufera, hem trobat parts de bancals més altes i, en les quals, és més fàcil traure-la”, ressenyen els investigadors.

Fallereta Ajuntament. Impressió 3D i palla d’arròs amb aglutiantes naturals. Escultura donada a L’Ajuntament de València.

Proves Robot:Impressió 3D mitjançant robot Kuka amb palla d’arròs.

Una vegada obtinguda la palla, es tritura i es tamisa, perquè “necessitem una mesura molt xicoteta, i així ix la pols de palla d’arròs”, puntualitza Rubén Tortosa. Després la pols s’ha d’aglutinar, per a la qual cosa “utilitzem també aglutinants naturals, biodegradables i aigua, i d’ací es trau la pasta que es guarda al buit en borses que duren mesos, i aquesta pasta és la que es pot utilitzar a la impressora 3D”, assenyala Tortosa. Amb el procés complet, només feia falta donar vida a ninots reals per a falles reals. I això va arribar en 2017 quan l’Ajuntament de València va donar finançament per a fer dos ninots (una cadira i un bust) per a la falla municipal. Després han vingut altres falles, i han fet algun ninot més, però com assenyalen Sánchez

i Tortosa, “encara que ens demanen moltes falles ninots, estem parlant de quilos de materials i nosaltres som investigadors, treballem en l’àmbit de laboratori, no industrial, podem fer algun ninot però no falles”.

Rage Motle: Mà realitzada amb palla d’arròs en motle de silicona.

D’aquesta manera, amb el material i la tecnologia creada, el següent pas seria portar el procés a la indústria, no obstant això, com els mateixos investigadors destaquen, “no és una feina que puguem fer a soles, no a soles per qüestions de finançament sinó també perquè d’alguna forma, encara que nosaltres hem desenvolupat una màquina apta per a la indústria, si la indústria no la gasta no serveix per a res”. Però, en un moment en el qual la indústria està patint per la competitivitat i el preu, amb molts tallers tancant i artistes centrats a sobreviure, l’última cosa que es té present és en la innovació. A més, com els mateixos investigadors destaquen, “la forma de funcionar amb el nou material és poc propícia per a invertir, ja que com que s’ha d’imprimir en 3D, pensen que han de comprar una altra màquina i, això, els tira cap enrere”.

Prova amb impressora 3D: Impressió 3D amb palla d’arròs mitjançant prototip impressora 3D.

255

Si bé encara queda camí per recórrer, la senda ja està marcada. Necessitem continuar tenint finançament, bé a partir de projectes d’investigació en convocatòries públiques, o bé que siga l’administració qui done suport a aquest projecte d’innovació. En aquest moment

Filament palla d’arròs: Filament de material experimental a base de palla d’arròs i aglutinants naturals.

l’Ajuntament de València ens ha proposat reunir-se amb nosaltres amb la finalitat de donar suport econòmic per a continuar les investigacions. Després serà la mateixa indústria qui haurà d’aplicar els resultats de les investigacions i, a poc a poc, canviar el model actual per un de més sostenible com el que es proposa mitjançant l’ús de la palla d’arròs i la seua aplicació mitjançant impressora 3D. Sembla complicat augurar quan es donaran les circumstàncies per fer el pas. El que sí que sembla és que en algun moment artistes i fallers hauran d’asseure’s per a buscar un model més sostenible. Tota la vida les falles s’han cremat, com també la palla d’arròs, així ha sigut sempre, i l’Administració ha fet els ulls grossos perquè és part de la festa i la cultura valenciana, però arribarà un moment, com està passant en altres

festes, com ara la festa dels bous, on la societat i els governs diran prou i s’haurà de produir la transformació; així ho planteja Miguel Sánchez, “en el moment en el qual la llei diga que no es pot cremar això o allò, o directament que no es pot cremar, encara que són molts segles de tradició, la cremà haurà d’evolucionar”. Però no sols es contamina amb la cremà del monument, “així mateix els bombers tiren aigua i els nous subproductes que resulten es filtren al subsol o pels desguassos”, puntualitza a més Rubén Tortosa. De manera que la indústria, els artistes i els fallers han de veure fins on volen anar, quin model de monument i festa volen. Farà falta un consens per part de tot el món faller per a veure quina direcció volen prendre. És molt complicat perquè, encara que la tecnologia ha portat molta innovació, “ha sigut una trampa per als tallers, han fet una equació errònia: com que la tecnologia fa que coste menys temps i siga un treball més ràpid, s’ha anat a falles més grans, amb més ninots i més econòmiques, i això ha ofegat molts tallers”, assegura Rubén Tortosa. El model de falles ha de canviar cap a un model més sostenible econòmicament i mediambientalment, el material que han patentat aquest grup d’investigadors ofereix una alternativa a l’actual, només falta que la indústria estiga preparada o que les lleis obliguen al canvi i la transformació.

Això precisament és el que està passant en una altra indústria també molt important dins de la festa, com és la dels focs d’artifici; Rubén Tortosa ens explica que “s’han posat en contacte amb nosaltres perquè volen llevar tot el plàstic, i canviar-lo per un altre material menys contaminant”. “Com que treballen en tot el món, estan tenint més problemes perquè hi ha una regulació menys permissiva”, assenyala Miguel Sánchez. Ja siga per la pressió social, per una regulació o per qualsevol motivació, el que està clar és que el model de falles haurà d’anar cap a un model més sostenible. Aquests investigadors han donat vida a un material i una tecnologia que podria fer-ho possible, això ja està preparat..., però quan estarà preparada la indústria per al canvi? De moment, no tenim resposta per a aquesta pregunta, haurem d’esperar per a veure com evolucionen els esdeveniments, però allò que resulta clarivident és que, qualsevol que siga el camí que es prenga, les falles i els seus monuments continuaran sent per als valencians la gran festa que són, la festa que ens representa al món sencer i, per als fallers, la millor festa del món! Drac, Drac palla d’arròs i lliurament faller Ajuntament. Prototip d’escultura amb impressió 3D i palla d’arròs. Element utilitzat per a encendre la Falla Infantil de L’Ajuntament de València 2019.

257

*Article elaborat a partir de l’entrevista feta als investigadors Rubén Tortosa i Miguel Sánchez.

Des del principi va ser una incògnita enorme saber exactament quins materials eren els que s’usaven per a fer una falla i quins eren els més idonis per al que jo volia fer en aquell moment. Si bé és cert que no hi havia cap Bíblia amb la qual t’explicaren exactament quins eren els materials correctes, en aquell moment la bondat del cartó, de la fusta, del fang, era el corrent imperant en el món de les falles i eren els més utilitzats.

Mario Gual del Olmo

LA BONDAT DEL MATERIAL

Des que tinc ús de raó m’han agradat les falles i sempre he volgut fer falles i treballar en el que treballe hui dia.

A mi des de sempre el fang em semblava molt brut, molt complicat de transportar, pesava molt i quan modeles en fang és molt fàcil que, si no has fet una bona estructura, la figura es clivelle, caiga o s’acabe per trencar. A més de la imperiosa necessitat de tindre un taller propi per a fer-ho amb espai, ja que no pots posar-te a modelar el fang a la teua habitació o al saló de la teua casa, per tal com és molt complex, taca molt i es necessita una bona infraestructura per a fer figures amb un volum mitjà. Jo vaig estar bastant temps aprenent a modelar amb fang, i encara que no era la meua especialitat, amb poc de temps adquirí bastant destresa, ja que tenia unes ganes enormes de ficar-me en aquest ofici com fora. Molt poc de temps després va començar a aparéixer el suro blanc en

els tallers fallers i al principi era tota una incògnita quin era el procediment per a crear una figura amb suro des de zero, encara que de seguida van començar a haver-hi botigues en les quals poder comprar el suro en grans quantitats i a poquet que el tocaves t’adonaràs que és una tècnica neta seca i que amb molt poc material et permetia fer figures decents i amb bastants pocs diners, que sempre ha sigut una tendència imperant. En molt poc de temps em vaig fer molt destre modelant suro, però vaig començar a tocar amb la sobtada negativa de moltes comissions a acceptar falles que estigueren fetes de suro blanc pel simple fet que la tradició manava una altra cosa i que quan es cremaven llançaven un fum negre bastant desagradable. Per a començar, la tradició indica que les falles es feien amb armadures de fusta vestides i amb caps i mans fetes de cera, cosa que sí que hui dia absolutament ningú ja fa d’aquesta manera. De manera que l’excusa que és que tota la vida s’ha fet així, a mi en aquest cas no em val. Després topem amb la raó més de pes que és el fet de la crema. Sí que és cert que les falles de suro desprenen un fum negre que en certa manera no permet veure exactament la falla mentre s’està cremant i que a més l’opinió popular indica que contamina moltíssim i que és maligne i cancerigen només perquè ells ho veuen de color negre.

Amb el senzill canvi de tècnica de la pirotècnia de cremar la falla de dalt cap avall, ja és suficient per a poder gaudir d’una crema neta i correcta. I una miqueta més d’informació ens llança el fet que el polímer del poliestiré es desfà amb el foc i es calfa, però no puja fins a l’atmosfera sinó que una vegada es refreda torna a baixar al sòl i per tant no contamina l’atmosfera, ja que no és un gas que s’està alliberant, com sí que ho fa el cas de la fusta, i del cartó, que també és fusta al cap i a la fi. En resum, açò és un article per a posar de manifest que en el món de les falles la gent parla sense saber i que no s’informen abans de parlar, i no ho fan perquè en el fons de les falles els encanta el drama i queixarse de qualsevol cosa per a fer-se les víctimes i després esberlar els artistes com volent desprestigiarnos, amb una espècie d’enveja estranya que jo no acabe d’entendre, i que de fet llegiran aquest article i s’arronsaran de muscles dient-li als seus amics i reunits que jo no tinc ni idea del que estic parlant, però porte dotze anys en això i els assegure que sí que ho sé.

259

Els materials són els que són perquè són els que ens permeten fer la falla de la manera més econòmica possible, ja que el negoci passa pel pitjor moment de la història. Així que és el que hi ha, si no els agrada, que es queden a casa. Gràcies per llegir-me.

Antonio Verdugo i Ballester / Artista artesà faller, foguerer i constructor d’escenografies

ANATOMIA D’UNA FALLA

Realitzar un article a hores d’ara dels diferents tipus de materials que s’empren en la construcció d’una falla, podria semblar una mica gastat o ja molt recorregut tema per a un llibret de falla, no obstant això i malgrat tot continua sent una cosa desconeguda avui dia per a bastant gent fins i tot dels que són partícips i pertanyents dins de les files de les mateixes comissions, però no m’estendré massa en el que el col·lectiu popular ja coneix des d’aquell primer “parot”, al qual abraçats a una pila d’andròmines i mobles vells ho van engendrar com a embrió, que unes dècades després donaria pas al ninot o conjunt d’aquests que suportats sobre un cadafal donarien pas a les falles tal com les coneixem avui dia. Sí que m’agradaria comentar o tractar de mostrar-los alguns canvis i incorporacions de noves tècniques i eines en la construcció de l’art efímer faller; l’entrada de dissenyadors o dibuixants i escultors digitals ha donat un aire més fresc, lògic i normal en l’evolució, allunyant-ho d’aquell estil barroc que durant moltes dècades el caracteritzà; l’aparició d’aquestes noves tècniques al costat de la varietat de nous materials combustibles que s’adapten a la perfecció a la realització d’aquestes obres, com ara el polietilé expandit, més conegut com suro blanc, gebres, brillantines, silicones, resines, goma Evas, i la reaparició de materials primigenis que estaven desapareguts en

l’ofici, com les teles, tal com es pot observar d’uns anys ençà en molts monuments infantils, casant a la perfecció dissenys, colors i estils totalment contemporanis, lluint fins i tot perruques, ulls de vidre i atrezzos plàstics. Quant a les seues germanes majors, les falles grans, com es denominen popularment, sí que es veuen i s’observen les noves tendències, però els artistes no s’han llançat a reprendre el vestir a les seues figures. Quant a la resta de materials utilitzables, sense haver-los comentat anteriorment, segueix la fusta i el ferro per a realitzar les seues estructures i suports, i el cartó i diferents pastes de massillat i allisat en el procés de construcció del monument. Per al seu cromatisme, aquells vells tubs d’oli van donar pas a les actuals pintures acríliques, encara que cal esmentar en aquesta disciplina el ressorgiment d’alguns esmalts, això sí, la gran majoria a l’aigua, i ressenye aquest element per la conscienciació amb l’entorn i la salut dels professionals relegant les administracions els materials més nocius, sí que existeix fins i tot la controvèrsia de la utilització del polímer expandit. Com a professional, i coneixedor d’això, esmentar que en el seu moment el gremi encarregà un estudi a la Universitat Politècnica de València, i, com tot el que es combustiona, òbviament té un percentatge

contaminant, no cal negar les evidències, però no més contaminant que altres tipus de materials anteriorment utilitzats, ja que la composició d’aquest és en gairebé un 90% aire, i, la resta, de plàstic contaminant, en una nit de crema de totes les falles, no sobrepassa l’indicador del que seria un dia de trànsit normal a la ciutat. En l’actualitat, la mateixa Universitat està realitzant diferents estudis en la cerca de materials més sostenibles. Personalment crec que el poliestiré desllueix el moment àlgid de la festa en el seu moment de combustió, encara que haig de reconéixer que als professionals ens ha ajudat a mantenir els volums d’acord amb els minvats pressupostos de les comissions. Des d’una humil visió personal, com a professional del sector en aquest complex i variat ofici d’artista i artesà faller, els materials a utilitzar en moltes parts del procés continuen sent els mateixos que antany utilitzaven els nostres antecessors, clar que amb tota la voràgine de descobriment anem incloent tots aquests més nous, i els que vindran, en la cerca contínua de fer una tradició ancestral tan nostra, totalment compatible i integrada amb les necessitats mediambientals que el moment anirà exigint.

261

Tradició, art, cultura i actualitat, que sempre de la mà han caminat i caminaran.

compostos 1. En ciència de materials reben el nom de materials compostos aquells materials que es formen per la unió de dues o més materials per a aconseguir la combinació de propietats que no és possible obtindre en els materials originals.

operari operĂ ria

263

m. i f. [LC] [IMI] [PR] Treballador manual.

Entre els materials moderns (diga’s modern a allò posterior a la revolució industrial), trobem els plàstics, que si bé el cautxú es té constància de la seua utilització cap al 1600, no seria produït en massa fins que Goodyear el vulcanitzara en 1839; cap a 1933 es patentà la resina de polièster, i en 1939 es patentà l’Epoxi, tot això revolucionari en les seues aplicacions fins que en 1958 s’inventara la fibra de carboni, i quan en la dècada dels 70 la indústria aeronàutica va començar a utilitzar-la, un sens fi de processos es van sumar al seu ús, des d’automòbils a bicicletes, mobiliari, proteccions industrials o cascos de motocicleta, vaja, un material habitual en la nostra vida.

Pau Besa

NOUS MATERIALS

De tots és sabut que l’estudi i la constant evolució tecnològica porta amb si nombrosos descobriments de tot àmbit, i, com no podia ser d’una altra manera, també de nous i revolucionaris materials, que substitueixen molts dels usats fins ara.

Una cosa més moderna ha sigut el descobriment en 2004 d’un súper material que vaticinen que substituirà el plàstic, l’alumini, el coure i altres nombrosos tipus d’elements que usem normalment, el GRAFÉ, el pose en majúscules perquè alguns el vaticinen com el major invent des de la roda, el “material de Déu” l’anomenen; 200 vegades més resistent que l’acer, 5 vegades més lleuger que l’alumini, totalment transparent,

elàstic, flexible, conductor de calor, conductor d’electricitat, antibacterià i ràpidament biodegradable. Alguns avanços cap a on ens condueix aquest material és per exemple la possibilitat de carregar els nostres mòbils o aparells electrònics amb la nostra roba, ja que la universitat de Màlaga està desenvolupant unes fibres de cotó i pell de tomaca en conjunt de fibres de grafé que, gràcies a l’efecte Seebeck, generen electricitat amb la calor corporal, vaja, la repera, ara sí que ha arribat el futur. Ara bé, tant d’avanç en el desenvolupament, ens deixa un escull sense resoldre, un problema, o ben mirat un gran problema. Fins hui, els materials tradicionals els reciclàvem quasi contínuament, l’acer es pot reutilitzar contínuament, la pedra també, la fusta té moltes vides, si bé és cert que és perible, en aquest procés trobem un bon nutrient per a plantes i insectes. Ara bé, quan parlem de materials moderns com el plàstic, per exemple, partim de la base que per a poder reciclar-lo, en el procés productiu d’aquest, s’ha d’haver previst aquest cas, si no és un material no reciclable. Amb la fibra de carboni s’està intentant desenvolupar una indústria per a reutilitzar-lo (no ens queda una altra, ja no sabem què fer amb tantes andròmines obsoletes d’aquest material), això sí, per a

arribar a aquest efecte, es necessiten forns que, mitjançant piròlisi, el cremen per a separar les fibres dels composites, generant una barbaritat de gasos tòxics que fins ara no hi ha tecnologies desenvolupades per a la seua dilució, encara que sí que s’estan estudiant. La meua humil reflexió és que, per descomptat, continuem evolucionant, ja que el futur depén del fet que l’aprofitament dels nostres recursos es faça de la manera més racional i eficient possible, la qual cosa implica que utilitzem tots els materials moderns i necessaris per al progrés, però amb una mica menys de pressa, que valorem el que fem amb el residu abans de generar-lo, ja que estic segur que les mateixes persones brillants que són capaces de realitzar aquests avanços (recordem que els inventors del grafé van ser Premi Nobel de Física en 2010), segur que amb una mica de paciència i una mica d’ajuda serien capaces de fer-los totalment sostenibles.

265

reciclat m. [EG] Resultat de transformar un material perquĂ¨ pugui ĂŠsser utilitzat una altra vegada.

reciclar 1 v. tr. [EI] [EG] Renovar (un material, un objecte usat), per tal que pugui ésser utilitzat de nou. Reciclar el paper, el vidre. Usem sempre paper reciclat. 2 v. tr. [EG] Tornar a fer recórrer un cicle de producció industrial, o un cicle ecològic (a alguna cosa). 3 v. tr. [PE] Donar (a algú) una formació complementària destinada a posar-lo al dia en els progressos de la seva especialitat.

267

Cooperativa Socoltie

FENT CAMÍ!

Corria l’any 1978 quan un grup de persones van començar a treballar per a dur a terme un somni comú. Aquest era la millora de la qualitat de vida de persones amb diversitat funcional amb les quals tenien contacte en aquell moment. Fins a l’any 1982 no es va crear la cooperativa d’iniciativa social sense ànim de lucre Socoltie, ubicada al barri del Baladre del Port de Sagunt. La cooperativa porta la gestió i el desenvolupament dels diferents projectes del Centre Ocupacional. El Centre està format per un conjunt de nou professionals que són socis de la cooperativa, amb diferents perfils per a donar el servei més adequat a les necessitats dels nostres usuaris. Tenim fins a 45 places ocupades al 100% per persones amb una gran sensibilitat, que són el motor del nostre treball diari. Formem un gran equip. El que busquem des del Centre és la millora de l’autonomia, les habilitats socials, les destreses manuals, el treball cooperatiu... dels nostres usuaris, per tal d’aconseguir el seu màxim desenvolupament personal. Cada dia es treballa per una plena inclusió en la nostra societat. Portem a terme diferents projectes, el que més ens identifica en els últims anys, i que cada vegada agrada més a totes les persones que hi col·laboren, és l’elaboració de diferents centres de taula. El centre de la campanya de Nadal, i els que es confeccionen per

a ser destinats com a obsequi, són les principals tasques que ens tenen ocupats durant tot l’any. Hem de dir que el Centre aposta sempre per donar segones oportunitats. I com no donar l’oportunitat als materials a ser reutilitzats? Moltes d’aquestes comandes es basen fonamentalment en la utilització de matèria primera reciclada, sostenible i reutilitzada per les mans dels nostres usuaris per tal de fer unes vertaderes obres d’art úniques. Materials com la fusta, el paper, la cera dels ciris i una gran quantitat de productes que ens regala la natura, són els que aprofitem per a donar-li l’acabat final a les nostres produccions. Any rere any, continuem fent camí amb molt d’esforç per tal d’aconseguir el nostre somni: “LA PLENA INCLUSIÓ DE TOTS I TOTES” Volem agrair a l’Associació Cultural Falla La Marina l’interès de donar a conèixer la labor social i mediambiental que es desenvolupa al CENTRE OCUPACIONAL SOCOLTIE, i, a més, a l’Ajuntament de Sagunt, a les empreses col·laboradores, associacions vinculades al nostre projecte i als particulars que col·laboren directament o indirecta en el funcionament del nostre Centre. Salutacions de l’equip de treball de la Cooperativa SOCOLTIE

269

orfebreria 1 f. [LC] [IMI] Art i ofici d’orfebre. 2 f. [LC] [AR] Obra d’orfebre.

orfebre

271

m. i f. [LC] [IMI] [PR] Persona que fabrica o ven objectes d’or o d’argent.

Daniel Bada

ORFEBRERIA

Hola a tots! En aquest article us parlaré dels metalls en l’orfebreria. Són la base sobre la qual treballem els joiers, és la part principal de la peça, la que modelem i sobre la qual comencem a expressar el nostre art, es podria dir que és el llenç de les nostres obres. Tot comença en un cresol, en el qual el metall es fon per a donar curs a la nostra imaginació, així com a la de les nostres clientes. Els principals metalls que utilitzem són l’or, que és el metall més preuat, la plata, que és el segon, i el llautó, que és el més comú i amb el qual la majoria de falleres llueixen les seues peces. Em presente, soc Daniel Bada del taller Daniel Bada Artesans Joiers, al carrer del Músic Padilla, 2, a València. Soc la segona generació de joiers. El meu pare, del qual he aprés l’ofici, es va jubilar fa uns anys després de dedicar-

se a la joieria des dels quinze anys. Tornant als metalls en la nostra indumentària, hi ha coses que són importants dir en l’actualitat, i és parlar dels recobriments que usem hui en dia sobre aquests metalls, i a mi m’agradaria parlar també de les tendències. Les bases sabem que són normalment tres: or, plata i llautó. En l’or no és habitual que s’usen recobriments, ja que és el metall noble per excel·lència i el que es busca amb els recobriments o banys és justament imitar el seu color. En la plata i el llautó sí que se solen usar recobriments o banys electrolítics d’altres metalls com són l’or, plata, coure, rodi i ruteni. Per aquest motiu trobem en l’actualitat un ventall tan ampli de colors:

Daurat • • • •

bany d’or. bany d’or vell (bany or patinat). bany d’or mat (bany d’or ratllat). llautó polit (només porta un tractament de lacatge després de polir-lo). • cuir o llautó envellit (llautó polit envellit i lacatge).

Platejat • Bany de plata. • Bany de plata (òxid). • Bany de rodi (color plata però no s’oxida).

Rosa • Bany de coure o or rosa. • Bany or rosa òxid.

Negre • Bany de ruteni. Les tendències fluctuen en les dècades entre el daurat i el platejat; hem passat una dècada en la qual la plata brillant (rodi) ha sigut tendència tant en l’orfebreria i la indumentària com en la joieria, però actualment s’ha tornat a l’or mat i l’or lluent, que són els colors principals de la nostra joieria i orfebreria tradicional.

273

En el nostre taller podeu trobar un ampli ventall de possibilitats on us podem assessorar en l’elecció de les vostres joies i on el límit el posa la vostra imaginació. M’acomiade ja. Una salutació.

pedra 2 6 [LC] pedra angular b) Part essencial d’alguna cosa. Jesucrist és la pedra angular de l’Església. 2 7 [LC] [AQ] [AR] pedra cantonera Pedra tallada que, juntament amb d’altres, serveix per a construir la cantonada d’un edifici i reforçar-lo. 2 8 [AQ] [GL] pedra d’empedrar Llamborda . 2 9 [LC] pedra d’escàndol Origen, motiu, d’escàndol.

mestre mestra

275

6 5 [LC] [PR] mestre de cases Professional que, sota la direcciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;un arquitecte o sense, dirigeix els paletes i els manobres.

Albert LLueca / Fotos: Francisco Herraiz

ENTRE LA PEDRA I EL FERRO

Deixeu-me que agafe el títol del llibre1 publicat per l’Ajuntament de Sagunt com a encapçalament d’este article. Llibre publicat el passat 2017 i que és un granet més dels poetes pel patrimoni de Sagunt.

qual abunda el realisme intimista i on bona part dels autors han convocat la memòria per a fer un homenatge al pretèrit que va fer possible aquest present”, així ho explica el poeta Manel Alonso.

La ciutat de Sagunt està immersa en un procés de reconeixement internacional a través de la presentació d’una candidatura a Patrimoni de la Humanitat. En aquesta antologia, seixanta-tres poetes que escriuen tant en valencià com en castellà, alguns amb poemes inèdits i uns altres amb editats, ens ofereixen els seus versos, entre la pedra i el ferro, sobre el patrimoni històric i industrial de la capital del Camp de Morvedre.

“Aquesta antologia és una mostra fefaent de la dualitat d’una ciutat assaonada sobre la pedra i el ferro, sobre la història i la indústria siderúrgica, sobre dos elements que provenen de les entranyes de la terra i simbòlicament estan associats al misteri del cosmos de les societats antigues. La dualitat haurà de ser diversitat i convivència, atès que els dos elements provenen de les mateixes entranyes del món. La pedra, i de la pedra, el ferro”, extret del pròleg d’Antoni Gómez i Vicent Penya.

Entre la pedra i el ferro pretén, sobretot, “llançar un missatge de cultura i tolerància al voltant de la poesia i la seua capacitat de projectar a través de la bellesa de les paraules una imatge de ciutat que aspira a ser patrimoni universal i exemple de respecte i convivència entre els seus ciutadans i, en definitiva, entre tots els ciutadans del món.” “A nivell creatiu, és una mostra sòlida, sense daltabaixos de qualitat, en la

De pedra i ferro Sagunt és una ciutat dual. La localitat de Sagunt té una conformació urbana singular2, en la qual se separen físicament dos centres urbans amb dues històries i contextos socioculturals diferenciats. Al llarg dels anys, han anat cadascun construint i forjant les seues identitats per separat, creant xarxes de relació

1 Entre la pedra i el ferro, 2017. Consultat 16/09/2019 https://www.onadaedicions.com/ producte/entre-la-pedra-i-el-ferro/ 2 EDUSI JOIN SAGUNT, novembre 2017. Consultat 16/09/2019 http://www.aytosagunto.es/ es-es/laciudad/Edusi/Edusi-Join_Sagunt.pdf

i de comunicació atomitzades. D’una banda, està el centre històric de la ciutat, centre administratiu i representatiu de diversos moments històrics únics en el litoral mediterrani (la jueria, el Castell o el Teatre Romà, per exemple); d’altra banda, el Port de Sagunt es va convertir en centre econòmic de la localitat a partir dels anys 50-60 (Alts Forns del Mediterrani) i base de la cultura obrera fins a mitjan 90.

277

Aquesta “dualitat urbana” ha provocat que no hi haja fins avui espais comuns de representació de la identitat saguntina, entenent-se com la imatge pública que identifique els saguntins i saguntines en aquesta diversitat sense anul·lar unes identitats a favor d’unes altres, sense que una identitat desplace l’altra, sinó tractant de generar sinergies. En conseqüència, dita dualitat es deguda a la presència de dos nuclis de població rellevants: Sagunt i el Port.

Sagunt en plural: els Sagunts 3

Que millor que reproduir el text de Josep Sorribes, que defineix perfectament la dualitat, pedra i ferro de Sagunt. Tanmateix, tot i remarcant la complexitat de l’actual Sagunt, no es pot perdre en cap moment de vista un fet incontestable: Sagunt continua pivotant entorn a la diferenciació dialèctica entre el Sagunt “vell” i el

Port de Sagunt, i abans d’entrar en el ric i atapeït apartat del patrimoni monumental i històric, sembla escaient aturar-se un moment en el perfil d’aquestes dues comunitats certament diferents i oposades. Fins al punt que existeix, i no és cosa de fa dos dies, un veterà moviment secessionista que reclama la independència politicojurídica del Port de Sagunt. He parlat de “perfil” perquè seria absolutament pretensiós parlar d’assaig. És tan abundant

3 Sagunt en plural: els Sagunts (i 2) - País Valencià, segle XXI - Josep Sorribes (http:// paisvalenciaseglexxi.com/2015/01/18/sagunt-en-plural-els-sagunts-i-2/) consultat 16/09/2019

la bibliografia (de la qual anirem donant compte) i les institucions que es dediquen a la millora del coneixement (el Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, la revista Braçal, i un llarg etcètera), que sols podem aspirar en aquest breu espai a com se sol dir “agafar l’aire” de la ciutat (o de les dues ciutats) tot estrafent, en dolent, el clàssic A tale of two cities dickensià. Pel que fa al “vell Sagunt” (amb un 35 % aproximat de la població del conjunt), hi ha prou de consens quant als trets bàsics que la defineixen a hores de ara, sense entrar encara en els fets històrics. Aquest consens podria formular-se dient que el nucli de Sagunt vell viu bàsicament de ser un magnífic nus de comunicacions on s’encreuen l’eix mediterrani i el camí d’Aragó, i de ser una ciutat de serveis que té una petita àrea d’influència cap al nord (la Vall de Segó) i cap al nord-oest (la Baronia, camí de l’Alt Palància). De forma secundària, el vell Sagunt continua arrelat en la seua funció tradicional de centre comercial (abans el vi, després la taronja, i més coses) i ha desenvolupat més recentment una activitat turisticoresidencial que inclou necessàriament Canet d’en Berenguer, la independència juridicopolítica de la qual és una mostra més de la irracionalitat de les divisions municipals. Canet d’en Berenguer té oficialment una població lleugerament superior als 6.000 habitants però l’ocupació real és molt superior. Tornant al Sagunt Vell, els seus ciutadans poden vantar-se amb justícia d’una densa i apassionant història. Ara bé, de la història no es menja. En viu contrast amb Sagunt Vell, el Port de Sagunt és una ciutat molt jove (començà a formar-se a principis del XX amb l’explotació del mineral de Sierra Menera), que té un major dinamisme poblacional (i també cultural) directament vinculat, fins la crisi siderúrgica de 1985, amb la seua consolidació com a colònia industrial siderúrgica nascuda de l’estratègia dels empresaris bascos Sota i Aznar. Com sol passar amb aquest tipus de ciutats fàbrica o company towns, es produeix una forta identificació dels habitants amb l’empresa omnipresent i, en el nostre cas, un fort moviment sindical que negocia directament amb l’empresa i amb “Madrid” i no amb el govern local o autonòmic (la crisi forta del 1985 s’esdevé quan la Generalitat Valenciana ha començat tot just a caminar). La identificació Port de Sagunt – Siderúrgia fa que tots els problemes de l’empresa es visquen al carrer de forma intensa i que també es desenvolupen mecanismes de solidaritat entre els ciutadans per a fer front als problemes que es deriven del caràcter cíclic de l’activitat empresarial. Compost majoritàriament per població immigrada des de l’inici de l’explotació de les mines de ferro de Sierra Menera, els “porteños” parlen majoritàriament en castellà i no se senten part de la “història” dels veïns del vell Sagunt. Més que diàleg amb l’Ajuntament de Sagunt, els portenys es mostren reivindicatius, reclamen uns serveis als quals en justícia tenen dret i (alguns) pensen que les coses anirien millor amb la independència juridicopolítica entre Sagunt i el Port de Sagunt, la qual cosa fa comprensible l’existència d’un moviment secessionista que no és d’ahir, com ho demostra la instància signada en 1927 per 841 veïns del Port de Sagunt en què demanaven la segregació (José Martín Martínez, Urbanismo y Arquitectura Industrial en Puerto de Sagunto 1907-1936, Caixa d’Estalvis de Sagunt, 1990, Document núm. 2, p. 252-265). L’inici del moviment secessionista (després hi han confluït d’altres circumstàncies) cal identificar-lo amb claredat, com ho fa la historiadora Maria Hebenstreit en el seu magnífic llibre (Maria Hebenstreit, La oposición al franquismo en el Puerto de Sagunto, PUV, València, 2014). Com diu la prestigiosa historiadora alemanya arrelada al Port de Sagunt:

279

“La indiferencia y la dejación del ayuntamiento de Sagunto en lo referente al desarrollo urbano de Puerto de Sagunto se vieron favorecidas por el hecho de que la fábrica, a más tardar a finales de la década de 1920, asumió parte de la responsabilidad de desarrollar las infraestructuras urbanas del núcleo de población que de ella dependía. Muchos empresarios de aquella época tenían un interés directo en el bienestar de su mano de obra, en dotarla de un suministro suficiente de alimentos y viviendas cerca del lugar de trabajo si bien ni por razones caritativas, sino para conseguir un producción mayor y de menor coste… En completa sintonía con el sentimiento paternalista del empresariado de la época, la fábrica no construía sólo núcleos de habitación para los trabajadores sino también un hospital… y posteriormente escuelas e instalaciones de recreo… A la vista de este panorama no parece sorprendente que ya en la década de los años 20 se formara un movimiento segregacionista…” El model de company town del Port de Sagunt (molt semblant al de Segarra a la Vall d’Uixó) pot, en determinades circumstàncies, explicar el naixement de moviments d’aquests tipus. El Port de Sagunt patí la sotragada de la crisi dels 80 de forma molt

traumàtica perquè la crisi d’Alts Forns del Mediterrani fou la crisi de tot el Port de Sagunt, com veurem després. Quines són les fonts de renda de l’actual Port de Sagunt no és una pregunta fàcil de respondre. Les indemnitzacions per acomiadament foren importants i part de la població les utilitzà per emprendre activitats de serveis. Els més majors, amb jubilacions anticipades, foren evidentment un matalàs familiar. El turisme ha ajudat en alguna mesura els últims anys. L’activitat industrial no hi ha desaparegut, com ho demostra una visita al polígon del SEPES, a Asland, a la gasificadora (malgrat la forta crisi de demanda que pateix), a la fàbrica de sucs… A més el Port manté un nivell d’activitat gens menyspreable. Tot plegat, però, cal urgentment un estudi que determine amb major precisió les fons de renda i permeta albirar les expectatives de futur. Aquesta breu descripció dels perfils de Sagunt i el Port de Sagunt no esgoten ni de lluny el tema, i hi tornaré de seguida, però crec que permeten fer-se una idea global aproximada. Abans de progressar, però, paga la pena veure la percepció que Joan Garí (Viatge pel meu país. En el camí de Joan Fuster, 50 anys després, Edicions 3 i 4, València, 2012) ens ofereix d’aquest indret del país en el seu valuós i meritori remake del clàssic de Fuster. Escriu Joan Garí:

“Fuster acaba recomanant un passeig complet per la vila i caldria fer-li cas… Del nucli antic recomana l’Església del Salvador i també l’arxiprestal de Santa Maria, però no diu res del barri jueu, el més important dels radicats al Regne de València abans de l’expulsió de 1492. En els últims anys —cal anotar-ho— s’han fet alguns esforços —sempre tímids— per revisitar els escenaris de la vida hebrea local. Alguns historiadors s’hi han entretingut a cercar el rastre dels conversos —ai, els conversos!— fins a la noble i reputada Confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist… Sagunt, però, no seria el que és sense el seu Port. L’any 1962 ja hi vivia més gent (15.000 habitants) que a la vila històrica (12.000), i els seus ciutadans ja frisaven per posseir «un secretari d’Ajuntament propi». «Veurem» dubtà el nostre assagista, «què passarà demà amb el Port». No cal dir que avui, les ànsies secessionistes dels «porteños» (així s’anomenen) han anat en progressiu augment (i ara hi ha 41.000 homes i dones enfront dels 24.000 de l’antic Morvedre). L’auge d’aquest enclavament costaner comença l’any 1902, quan la Compañía Minera de Sierra Menera construeix un embarcador a la rodalia de l’antic Grau Vell saguntí, per carregar el mineral de ferro procedent de les mines d’Ojos Negros i Setiles (Terol). Avui dia, l’antic ferrocarril de via estreta per on circulava la matèria primera (clausurat l’any 1972) s’ha convertit en un paratge favorable a les expansions de caminants i ciclistes. L’antic traçat ferroviari travessa les serres de Javalambre i la Calderona i propicia, en un

281

abrupte davallament des del mil metres d’altitud, un espectacle paisatgístic de bellesa aspra i compacta. Però érem a cals porteños. La majoria dels habitants del Port procedeix de l’Aragó i d’Andalusia i per això ara es veuen a ells mateixos com un tot substancialment diferent del nucli històric i pugnen —majoritàriament— per la secessió (en 2007 es van presentar a l’Ajuntament 16.672 signatures en favor de la independència, el 52,22 % del cens electoral). L’any 1917 s’hi va fundar la Companyia Siderúrgica del Mediterrani, origen dels Alts Forns que donarien la fesomia característica a les instal·lacions portuàries. En 1940 la siderúrgia va ser adquirida per Alts Forns de Biscaia, SA. Als anys vuitanta, però, el Consell socialista va dur-hi a terme una contestada reconversió industrial, que va desmantellar els forns i va recol·locar la població ocupada en altres sectors econòmics. Hem d’abandonar Sagunt, tanmateix…” Aquest breu text conté algunes errades o imprecisions que, tanmateix, tenen fàcil solució perquè ja havia dit adés que tornaríem a la qüestió portenya4 per a explicar mínimament els avatars

del Port de Sagunt des de la seua “creació” a principis del segle XX. Insistència absolutament justificada perquè el Sagunt actual no es pot explicar sense comprendre aquesta peça fonamental del puzle. El problema d’aquesta explicació rau sense dubte en l’excés de bona literatura disponible. Perquè als llibres ja esmentats de Maria Hebenstreit i José Martín Martínez cal afegir-hi, si més no, el de Manuel Girona Rubio (Manuel Girona Rubio, Mineria y Siderurgia en Sagunto, Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, València, 2003) i el magnífic catàleg de l’exposició “Reconversión y Revolución. Industrialización y Patrimonio en Puerto de Sagunto”, organitzada el 1999 pel Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València i la Comissió Ciutadana per a la Defensa de la Gerència d’AHM i comissariada per Gonzalo Montiel Roig i Ximo Revert Roldan. I això sense comptar amb l’exhaustiva bibliografia elaborada per Ximo Revert Roldan (“Relació bibliogràfica sobre Port de Sagunt a 30 desembre de 2002”, publicada en la revista Braçal, núm. 25. Monogràfic sobre el centenari del naixement de la ciutat-factoria siderúrgica del Port de Sagunt, Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, Sagunt, 2002). Davant de l’excés d’informació, només puc espigolar d’ací i d’allà citant les fonts sols quan siga reproducció textual. Anem-hi.

4 Segons l’Acadèmia de la Llengua en consulta de 2010 el gentilici portenya hauria de dirse portenca, però ningú en fa ús.

Com ja s’ha dit, l’origen de l’actual Port de Sagunt és l’inici de les activitats de la CMSM (Compañía Minera de Sierra Menera) que, si bé començà el 1902, caldria esperar al 1907 per tal que arribara el primer carregament de ferro, amb el nou ferrocarril, a l’embarcador construït pels industrials bascos Sota i Aznar. La gran dificultat d’exportar ferro a partir de 1914, durant la Primera Guerra Mundial, sembla ser la raó per la qual aquests industrials es decidiren a crear el 1917 la CSM (Companyia Siderúrgica del Mediterrani). Des del 1902 l’aportació d’immigrants que s’ubicarien a prop de l’embarcador fou in crescendo i aparegueren els primers nuclis habitats. Des de 1917 i fins a 1985 la població del Port de Sagunt no para de créixer, i es registra paral·lelament la consolidació d’un fort element identitari al voltant de la factoria i una gran osmosi entre el que passava dins i fora de la fàbrica, a les famílies i al carrer. L’explicació de l’evolució tecnicoproductiva de la CMSM i de la CSM-AHM requeriria un espai del qual no disposem però es pot aportar alguna informació molt sintètica, a partir de totes les fonts esmentades o d’una part. Així, la millor informació econòmica amb abundància de sèries temporals l’ofereix Manuel Girona al llibre esmentat adés (especialment les pàgines 117, 135, 315, 318-319 i 323), on van apareixent les dades d’exportació de ferro de les mines de serra Menera i després la producció de lingot i ferro fos, lingot d’acer Siemens i laminats vendibles. Els avatars tecnicoeconòmics de l’empresa són variats i complexos i cal subratllar com a moments més crítics els anys 30 i com a conjuntures alcistes els anys 20 i l’autarquia. A més, no cal oblidar que la neutralitat a la Primera Guerra Mundial proporcionà beneficis extraordinaris (p. 81) a la naviliera Sota y Aznar, acumulació de capital que els permeté l’expansió posterior. I, parlant de l’autarquia, la Companyia Siderúrgica del Mediterrani no es vengué el 1940 a Altos Hornos de Vizcaya. Les vel·leïtats peneuvistes (del PNB, partit nacionalista basc) de Ramón de la Sota li valgueren l’expropiació de tots els béns i “l’adjudicació a dit” de la CSM a AHV. A partir de 1940 l’empresa passà a denominar-se Altos Hornos del Mediterráneo (AHM). Més enllà dels aspectes tècnics, polítics i econòmics, al catàleg de l’exposició ja esmentada hi ha material de gran interés. En raó de la brevetat necessària, he triat els textos de la catedràtica de Literatura Espanyola de la Universitat de València i filla del Port de Sagunt Evangelina Rodríguez Cuadros (Los Hijos de Prometeo: historia de un negro suelo amargo) i de l’historiador Ramir Reig (Recuérdalo tu y cuéntaselo a otros). En el primer dels textos dedicat a “la reivindicación de nuestra memoria histórica paradójicamente nacida de modo tan reciente como hartamente traumàtica” hi ha un fragment de Martínez Aloy [Josep Martínez Aloy, València 1885-1924, historiador i polític lligat a Teodor Llorente i uns dels prohoms de la Renaixença valenciana] que permet copsar el shock que produïa aquesta ciutat sorgida ex novo:

283

“En efecto, vese ya el río, pero antes de llegar a su desembocadura ¡que espectáculo inesperado el que se ofrece a la vista! ¿Soñamos acaso? ¿Es aquello el Grao de siempre solitario con cuatro almacenes cerrado y un mísero baluarte, o es una ciudad que surge de la tierra por arte de encantamiento. Con buenos edificios, talleres, fábricas, hornos, instalaciones eléctricas, ferrocarril, muelle marítimo y numerosas gentes que por doquier pululan y trabajan? ¡Hace seis años apenas alguna raquítica nave tocaba este mar surgidero y hoy las sirenas anuncian entradas y salidas de grandes vapores! Los cuarenta y tantos millones de capital con que cuenta la Compañía Minera de Sierra Menera han hecho el milagro. <…> Una artificial urbe que

se construye de pronto como si fuera un juguete. Por ahora se llama impropiamente Puerto de Canet; en verdad es Puerto de Sagunto, nuevo Aníbal que acabará, tarde o temprano, con los restos de población de la heroica Ciudad.” L’autora no es conforma amb la sorpresa de Martínez. No se sorprén, interpreta: “Lo cierto es que Puerto de Sagunto es un producto económico e histórico que merece ser aceptado positivamente, como complejo derivado de tres flujos dinámicos. Un flujo, en primer lugar espacio-temporal que supone en los comienzos del siglo XX y en una zona costera situada entre el Viejo Grao de Sagunto y la playa de Canet de Berenguer, la modificación real de un paisaje a partir de la construcción de un nuevo ferrocarril y de un gran embarcadero o muelle comercial, que levantan una nueva escenografía económica. Después un flujo de densa actividad social que significa implicar el despegue económico en las condiciones de vida, estableciendo ulteriores niveles de modificación del paisaje: una planta urbana específica, la posibilidad de proyectos más o menos utópicos que afectan a la malla urbana (una ciudadjardín de los ingenieros, los barrios obreros, los llamados Chalets Azules) o a las comunicaciones (el trazado, por ejemplo, de una autovía entre Sagunto y Puerto). Finalmente, como

consecuencia de todo lo anterior, el flujo dinámico de la creación de una mentalidad cultural que puede rescatarse para el futuro con la base de una memoria histórica preservada, entre otras cosas, para ese fin… Escribo ahora a tan pocos días de que se cumpla un siglo de que un naviero del Norte quisiera, con un ferrocarril, llegar a nuestro mar y pienso que nuestra neomodernidad liberal, como el Saturno de la mitología, devora, derriba y consume lo que fue duración, edificios sin uso (aunque usables) y máquinas que crearon riqueza y que ahora son molesta impedimenta de su durable voracidad. Aunque ello arrastre seres, cosas, paisaje y sentimiento, historia e identidad… Si la Universitat de València, mi Universitat, la que me ha hecho creer en el sólido mestizaje de la libertad y el humanismo, acoge ahora esta muestra sobre los hijos de aquel Prometeo, significa que la historia de mi pueblo, mi historia, tiene todavía sentido. Y que otros subirán sobre los hombros del gigante metálico, hombros gastados pero no vencidos, por la lima del tiempo.” Aquest bell i en la meua opinió indispensable text no és sinó el pròleg del que, també en la meua opinió, és l’assaig més aclaridor d’aquest catàleg: l’escrit per Ramir Reig. Tan aclaridor que, puix que no podem extreure’n en la mesura suficient els textos més rellevants, no podem sinó recomanar la seua lectura integral. La

síntesi de les dades objectives, de les relacions socials que s’estableixen en aquesta singular company town i dels esdeveniments que tenen lloc al si del moviment obrer (del qual el Port i la Unió Naval de Llevant en serien l’avantguarda i, per consegüent, les principals víctimes de la repressió franquista) és magistral en la seua senzillesa com tota l’obra d’aquest brillant i discret historiador valencià. Se’m permetrà, si més no, reproduir el darrer paràgraf:

285

“Al final, un día cualquiera de 1985, se apagaba definitivamente el alto horno que había ardido, como una llama olímpica, desde el 6 de enero de 1923. El tiempo de las ciudades del acero, descrito por Julio Verne, había pasado y la factory town dejaba de existir. Pero el Puerto de Saugnto seguía lleno de vida porque el temple de sus hombres y mujeres no es de hierro o acero sino, como escribió D. Hammet, del

material del que están hechos los sueños. Hoy, cuando uno pasea por la impresionante explanada de la antigua factoria y baja la mirada desde el lejano castillo, testigo de la civilización romana, hacia los desolados restos de la fábrica, siente el temor de que estos testigos de la revolución industrial en el País Valenciano y de tantos combates por la dignidad del trabajo desaparezcan. No será así, esperamos, porque los del Puerto vencerán también en esta última batalla por conservar los lugares de la memoria.”

“Em vénen com onades al pensament, els records d’altres dies, quan era infant ple d’il·lusions i ple de vida. Em vénen com onades... L’última flauta de la nit s’apaga sense esperar el dia, i bull la ment mentres evoque el temps d’anar a escola. L’última flauta... Les cares que ara veig no són idèntiques a les d’aquell bell temps ple de candors. Tots hem crescut i veig que és una llàstima. Les cares que ara veig...

Punts d’unió: de ferro i pedra En la nova construcció al nord del Palància existeix un monòlit, on hi ha gravats els noms de Sagunt en quatre modalitats: llatí, àrab, català medieval (Morvedre) i català “modern” (Sagunt) i amb un poema de Bru i Vidal en la seua base: “Les teues vies Fan teories Dels desnivells Pedres colades Dornes ferides D’antics cisells” Sagunt, ciutat bimil·lenària, que naix a l’ombra del Castell i acaba a l’actual Port. I és eixe final el que marca un principi d’unió.

Tan sols el poble —el meu— viu tot fidel, a l’ombra del passat, cara al futur, amb els carrers que pugen al castell i el riu i el pont i l’ampla glorieta que acull la joventut tostemps joiosa. Sols el meu poble...” Bru i Vidal, FIDELITAT AL PASSAT La fidelitat del passat sempre ha sigut bàsica en la societat actual i és per això que el gran símbol, paral·lelament amb les restes romanes, sempre ha sigut el campanar de l’església del poble, en aquest cas de l’església de Santa Maria. “Demà, que és diumenge, quina festa fan? No anirem a escola i el pare ens durà jocs i llepolies. La mare farà coquetes amb mel i un llongo ben gran.

Demà que és diumenge, quina festa fan? Hi haurà a les esglésies repic general. Faran processó i anirem mudats a l’escolania tots de blanc i blau. Demà, que és diumenge, quina festa fan? Un cor de donzelles canten a l’altar de Santa Maria, i el bon escolà donarà ronyosos als nens que aniran. Demà, que és diumenge, quina festa fan? Potser que me’n vaja al riu a jugar, a veure com ballen a ritme de vals gripaus i granotes i algun llangardaix. Demà, que és diumenge, quina festa fan? Els grans no treballen, se’n van a caçar o a pescar anguiles i, alguns, a ballar, o a veure les xiques a voreta mar.” Bru i Vidal, DEMÀ ÉS DIUMENGE

287

Sobre la mesquita major es va aixecar l’església parroquial de la Nativitat de la Nostra Senyora, coneguda com l’església de Santa Maria.

Va començar a aixecar-se en 1334 i es van allargar les obres fins al segle XVIII. En un primer moment es va realitzar l’absis i la nau fins al penúltim tram i la porta lateral del costat de l’Evangeli. Al segle XV es va fer la porta del migdia. Un segle més tard es van revocar les columnes i les voltes. La capella de la Comunió es va erigir al segle XVII, i en ella es veneren els sants Abdó i Senén, patrons del municipi. Es tracta d’un temple longitudinal de tres naus amb capelles entre contraforts i capçalera poligonal en la qual s’obrin tres obertures ogivals. El temple es divideix en quatre trams coberts mitjançant voltes de creueria. La separació de les naus és mitjançant arcs formerets de mig punt, excepte el tram més pròxim a la capçalera en què són apuntats. Aquests arcs baixen en pilars octogonals. La nau central és de major altura que les laterals, la qual cosa permet l’obertura de finestrals en el trifori. A causa de la intervenció del segle XVI, i sobretot la del segle XVII, l’església té les voltes revocades amb motius d’estil barroc. A l’exterior destaca l’absis amb marcats contraforts exteriors entre els quals se situen els alts finestrals. Són destacables les gàrgoles de desguàs que recorren l’edifici. L’església té tres portades. La del costat nord-oest és la més antiga, realitzada al segle XIV. A ella s’accedeix a través d’una escalinata amb balustrada, realitzada en pedra que sembla pertànyer al teatre, en 1799. Amb arc apuntat presenta quatre arquivoltes, l’última d’elles arranca de mènsules que representen caps, mentre que les interiors baixen en brancals. La decoració escultòrica ha desaparegut, tant en les arquivoltes com en el timpà, conservant solament, en aquest últim, els dosserets en els quals es trobaven les escultures. La portada situada al sud-oest va ser realitzada al segle XV. D’estil gòtic presenta tres arquivoltes, arrancant l’exterior de mènsules. El timpà ha perdut la decoració escultòrica, conservant-se únicament les bases on van estar tres escultures. La portada principal i l’últim tram als peus de l’església van ser realitzats pel mestre Francisco Martí i el picapedrer Juan Baptista Viñes (qui també va treballar a la torre de Santa Caterina a València), seguint la planta projectada pels arquitectes Gil Torralba i Juan Pérez Castiel. La portada d’estil barroc consta de dos cossos. El cos inferior presenta quatre pilastres corínties flanquejant la porta d’accés. Sobre la porta d’accés la motllura es recula per a albergar en la part superior una cartel·la ovalada situada en l’entaulament. En el centre del cos superior se situa un nínxol buit amb venera flanquejat per quatre suports, els exteriors són pilastres mentre que els interiors són estípits. Aquest cos està emmarcat per franges de mènsules i piràmides flamejants. Remata aquest segon cos un frontó corb que presenta en la part superior piràmides i boles.

289

L’actual torre campanar es va reedificar en maó entre 1905 i 1913, sobre la base de carreus d’un anterior, de 1702, desmantellat entre 1808 i 1904.

Després de la Guerra Civil el temple va perdre pràcticament tots els seus béns mobles, conservant únicament part d’un retaule. Durant el condicionament del temple es va eliminar el revoco barroc en les naus, conservant-se en les voltes.

I és ací en l’ultima part de la història, més recent?, d’aquest Bé d’Interés Cultural que té la seua part d’unió de la ciutat dual.

Campanar de ferro Segons notes de C. Sarthou Carreres : 5

“Durante 250 años tuvo este templo un campanario provisional con dos campanas, descansando sobre el coro. En 1702 comenzó a construirse la torre de forma octogonal y esbelta, llevando por remate un minarete con las estatuas de los patronos de este pueblo. Resentida por los efectos de la guerra de la Independencia, fue derribada en mayo de 1904, más de media torre. En 1905 comenzó la reedificación sobre el antiguo primer cuerpo de sillares. En 1911 se levantó la obra hasta la altura del reloj, y en 1913 se terminó hasta la elevación de 58 metros y 235 peldaños.” Els saguntins, davant la falta de campanar, cantaven, en castellà, en les populars nits d’albaes esta cobleta: “Yo no sé qué pueblo es este ni tampoco qué lugar, que estoy frente la iglesia y no veo el campanar.”

Doncs com conten els més majors, es considera que el pinacle de ferro que remata el campanar va ser dissenyat pel famós enginyer francés A. Eiffel. A més, va ser forjat i regalat per Alts Forns del Mediterrani. El lloc més alt del vell Morvedre, aquell que servia de guia per als viatges d’altres temps i d’alarma per als habitants del cau, procedeix, des del segle XX, del nou Sagunt —el Port de Sagunt—, una història inacabada o acabada, segons es mire.

Protecció Com a monument nacional, el campanar, símbol de la unió, està protegit, però des de 2018 els tocs manuals de campana s’han declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) en diverses esglésies de la Comunitat Valenciana, açò suposa no solament la protecció genèrica d’aquesta activitat, coneixements, tècnics, sinó també de les instal·lacions, campanes i tocs en el seu estat actual, sense interferir en el seu ús habitual per a tocs diaris, festius o de difunts o, fins i tot, per a concerts extraordinaris. Els tocs manuals de campana constitueixen un patrimoni immaterial i intangible; s’utilitzen campanes històriques i documents antics en la seua

5 Camapaners.com. Consultat 16/09/2019 http://campaners.com/php/campanar. php?numer=376

execució i es realitzen en un lloc que, ja de per si mateix, resulta ser patrimoni monumental. Així mateix, la realització de l’activitat està consolidada com a manifestació artística i mostra de tradicions, coneixements i tècniques pròpiament valencianes. És part del paisatge cultural i sonor dels valencians.

Epíleg Sí, podíem haver acabat abans. I seria un tema més festiu i faller. L’actual Federació Junta Fallera de Sagunt és l’única que d’una manera ordenada i sense cap alteració des de la seua creació combina la pedra i el ferro. És el 1971 quan la festa s’articula d’una manera més ordenada amb un reglament faller i amb una entitat com la Junta Fallera de Sagunt, que coordina totes les activitats i les accions de les falles. La Junta Fallera va començar el camí en l’exercici 1923. Luis Cuadau va compartir la presidència amb Ricardo Almenar quan el cens faller rondava els 600 inscrits. Les falles participants eren el Ravalet, la Victòria i la Marina i les infantils del Ravalet, Palmereta, Victòria, Màrtirs i Remei.

291

Entre les novetats aportades per la mateixa junta, hem de destacar l’acte de la Crida realitzada per primera vegada en 1974 a càrrec del primer tinent d’alcalde, Rafael Escrig. Els nomenaments de la fallera major i la infantil han aconseguit, amb el pas del temps, carta de naturalesa a la setmana fallera de Sagunt i el

Camp de Morvedre (cal destacar que la Junta Fallera de Sagunt és l’única de caràcter comarcal en tot el territori valencià). En 1972 la Junta Fallera va organitzar diversos actes: el lliurament de premis i les visites de cortesia per les comissions falleres, que en 1973 n’eren nou i set d’infantils. En l’exercici 1974-1975 la presidència passa a Juan Antonio Llorens i s’hi introdueixen molts canvis. Amb un cens de 1.000 fallers i onze falles (set d’infantils) es crea l’emblema de la Junta. Al ja atapeït programa es va incorporar la presentació de les falleres majors al

parc Victòria del Port de Sagunt, i la cavalcada fallera a la ciutat. El següent exercici també va ser de canvi, es van aportar novetats com la “Nit d’Albades” en ambdós nuclis de població, les competicions esportives, l’exposició del “Ninot Indultat”, la mascletada municipal, l’ofrena de flors. Es van suprimir els nomenaments de “Dama del Foc”, de la “Poesia” i de la “Flor”. Amb un cens de 1.200 fallers es creen els estendards fallers i s’imposa la vestimenta fallera. En 1977, continuant amb la història, l’Ajuntament cedeix a la Junta Fallera de Sagunt uns locals a la plaça de la

Trinitat, que abans havien sigut de la desapareguda emissora del Movimiento, “La Voz de Sagunto”, per a seu social. D’ací es va passar a la Casa de Cultura Capellà Pallarés, propietat de la Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt, posteriorment va ocupar una planta de l’edifici que albergava la Fundació Municipal de Cultura a la pujada del Castell i finalment aconsegueix la seua seu definitiva al barri de Baladre. Els actes de la FJFS. L’article 98 del reglament de la Federació Junta Fallera de Sagunt marca quins són els actes més importants de les falles de Sagunt i diu quina indumentària cal dur. Podem basar-nos en aquest article per tal de redescobrir i mostrar quina és la importància de les falles en la societat i la importància de la recuperació de la indumentària tradicional. En aquest sentit tenim actes fallers de rellevància i solemnitat com ara l’exaltació de les falleres majors, desfilades, lliuraments de premis, creu de maig, on cal anar amb indumentària fallera aprovada pel VI Congrés Faller, per a tots els participants, les ofrenes i actes religiosos, on cal anar amb indumentària fallera aprovada pel VI Congrés Faller, de mànega llarga o cosset segle XVIII i amb mantellina per a totes les participants. Uns altres actes oficials com ara l’elecció, la nominació, la proclamació i el comiat de falleres majors, inauguració de l’exposició del ninot, presentacions de les comissions de la FJFS, cartell anunciador, presentació del llibret de la FJFS, clausura d’activitats, crida, nit d’albades, lliurament de mantons oficials de les falleres majors, corts d’honor i acompanyants de la FJFS, on cal anar amb indumentària fallera aprovada pel VI Congrés Faller. Els actes dividits entre els dos Sagunt, Sagunt i el Port de Sagunt.

293

plàstic -a 3 1 adj. [LC] [AR] Que es deixa modelar fàcilment. Argila plàstica. 3 2 f. [AR] [LC] Art de modelar una matèria, especialment amb finalitats artístiques. Una classe de plàstica. 4 m. [IQ] [LC] Compost polimèric natural o artificial, transformat mitjançant l’aplicació de calor i de pressió, que s’utilitza en la fabricació d’objectes diversos.

arts plàstiques

295

1. Les arts plàstiques són les arts que es plasmen en objectes físics materials. Per exemple, els volums materials escultura o els colorants sobre una superfície plana o no (pintura). Inclouen les tradicionalment anomenades “Belles Arts”.

José Alfonso Fenollosa / Col·leccionista de Playmobil i membre d’Aesclick

ELS NOSTRES JOGUETS,ELS PLAYMOBIL

Així com l’origen de les falles es remunta a l’antiga tradició dels fusters de la ciutat que, en vespres de la festa del seu patró sant Josep, cremaven enfront dels seus tallers, als carrers i les places públiques les andròmines inservibles juntament amb els artefactes de fusta que empraven per a elevar els cresols que els il·luminaven mentre treballaven en els mesos d’hivern, l’origen dels ninots Playmobil es troba en la crisi del petroli de 1973. El propietari Geobra Horst Brandstätter va sol·licitar al seu cap de desenvolupament, Hans Beck, la creació d’un nou univers de joc. El disseny dels ninots de Playmobil es va fer observant els dibuixos que fan els xiquets: cap i ulls grans, somriure, sense detalls com nas (encara que en els primers esbossos sí que estava previst) o orelles... En definitiva, una figura humana però molt simple. Les figures tenen a més la grandària ideal perquè el xiquet les puga guardar en la butxaca. S’obté així una figura sempre somrient que el xiquet pot manipular fàcilment i convertir mitjançant accessoris en un individu de qualsevol època o professió. El límit només està en la imaginació del jugador. Les seues mans amb forma d’O prenen amb molta facilitat els accessoris (armes, eines, instruments mèdics i fins i tot joguets), el cap té a més una marca especial per a intercanviar barrets, vinchas (cintes per a subjectar el pèl) i cascos.

Els primers models de Playmobil es van presentar en la Fira del Joguet de Nuremberg de 1974. L’èxit del joguet portà altres empreses a interessar-se per la seua producció i es van començar a fabricar Playmobil en diferents països amb diferents marques.

FAMOBIL Aquest és el nom pel qual molts de nosaltres comencem a conéixer aquests joguets. L’empresa Famosa es dedicava a la fabricació de nines intel·ligents (us recordeu de l’anunci del Nadal... Las muñecas de Famosa se dirigen al portal...) i van buscar a principis dels 70 ampliar el seu negoci. El senyor Ferri va pensar que uns xicotets joguets alemanys serien ideals i va contactar amb l’empresa Geobra Brandstäntter. El que no sabia, i fins i tot molta gent desconeix, és que la marca alemanya ja havia contactat amb Exin. Us recordeu dels castells Exin amb peces similars als Lego? Uns fets fortuïts van inclinar finalment Geobra a col·laborar amb Famosa, i nasqueren els Famobil: “Famo” (Famosa) i “bil” (Playmobil). Ací van nàixer els Clicks i posteriorment les Clacks.

297

Els Famobil van estar amb nosaltres entre 1976 (Playmobil 1974) i 19821983, en què són substituïts pels actuals Playmobil.

CURIOSITATS 1. Playmobil és una empresa familiar, és a dir, no cotitza en borsa. Això es deu al fet que el propietari volia mantindre el joguet fora de modes passatgeres. 2. Playmobil no és un joguet bèl·lic. És per això que no hi ha una temàtica militar. Els primers ninots no incloïen armes, encara que finalment van cedir a les peticions dels xiquets que en

cartes reclamaven una pistola per als vaquers i els policies o espases per als pirates. 3. Tots els Playmobil mesuren 7,5 cm d’alt. Així era originàriament, encara que han anat apareixent posteriorment xiquets i xiquetes (5,5) o pallassos i monstres que tenen cames més llargues o una altra grandària. 4. En 1976 apareixen les primeres figures femenines. En 1981, xiquets i xiquetes. En 1982, les mans són giratòries. En el 87 i 88 apareixen noves formes, com peus descalços, a més de nous dissenys de sabates, jaquetes, jupetins i faldes.

5. Des de 1974 s’han fabricat 2.700 milions de figures. Si totes s’agafaren de la mà, donarien la volta al món 3,4 vegades. Actualment es fabriquen 100 milions de Clicks a l’any, tots en la planta que l’empresa té a Malta. Això són 3,2 Clicks cada segon. En canvi, només naixen 2,6 persones per segon. 6. El número que apareix al peu no indica la data de fabricació sinó de la fabricació del motle. És a dir, encara que pose 1974 aqueix ninot es va poder fabricar en 1980. 7. Els primers personatges i temàtiques que es van incloure van ser Cavallers, Indis i Obrers. Actualment hi ha més de trenta universos diferents, incloent Future Planet, Dracs, City Life, Fades, Pirates, Castell de Princeses, Agents Secrets i Dinosaures. Aquesta àmplia oferta ajuda al fet que Playmobil siga una marca unisex: el 55% del seu públic són xiquets i el 45% xiquetes. 8. En principi no tenien ni tenen colzes, ni genolls, ni nas (excepte prototip), encara que ja en 2006 es va llançar una figura (futbolista) que permetia articular una cama per a colpejar la pilota i més recentment el braç o genolls apareix doblegat en algunes figures esportives. 9. El joguet estrella és, com no, el Vaixell Pirata. L’empresa ha fabricat més de 16 milions d’unitats d’aquest joguet que s’ha anat actualitzant. 10. Geobra no sols fabrica Playmobil sinó que també realitza testos Lechuza amb els plàstics reciclatge dels ninots i escenaris. Aquests productes sumen al voltant del 10% dels ingressos del grup. 11. Espere que tot això que us he contat us porte a conéixer una mica més aquests joguets que tenen més de 45 anys de vida i continuen contagiant-nos amb el seu somriure.

299

pólvora 1 1 f. [LC] [IQ] Mescla de salnitre, sofre i carbó, generalment en grans, dotada d’una gran força explosiva. Pólvora de caça. Pólvora de canó. Pólvora sense fum. Un barril de pólvora. Inflamar una càrrega de pólvora. Tirar amb pólvora sola. 1 2 f. [LC] [IQ] Mescla explosiva. 1 3 [LC] ésser algú una pólvora Ésser molt irascible. 2 1 f. pl. [LC] [IQ] Substància sòlida reduïda artificialment a partícules molt fines. Pólvores de talc. 2 2 f. pl. [LC] [ED] Cosmètic en pols que és aplicat especialment sobre el cutis, com a afait. 2 3 [LC] [ED] [QU] pólvores d’algarot Pólvores blanques formades per l’acció de l’aigua sobre triclorur d’antimoni. 2 4 [QU] pólvores de blanqueig Clorur de calç.

pirotècnic -a

301

1 adj. [IQ] [JE] Relatiu o pertanyent a la pirotècnia. 2 1 m. i f. [PR] [JE] [IQ] Persona versada en pirotècnia. 2 2 m. i f. [JE] [PR] [LC] Persona que fabrica o ven articles de pirotècnia.

Alfons Navarret

LA PÓLVORA

Has pogut respirar l’alè d’aire fos, cremada atmosfera del dia d’abans que fou, de l’aire.

Com hauràs pensat en els murs inexplicables que suara cauen.

Has omplert de colors aqueixa fosca a penes somiada, i ara que et pertany, com despertar del somni a la pupil·la. Per tu s’ha fet l’esclat, l’efímer et dibuixa com aquest paisatge d’un instant dins de la història de l’aire.

Pedra immemorial, a penes hom recorda un truc d’històries velles, un efímer paratge, d’aquesta ruïna que la veu engoleix. Gegant canó contra la resplendent joia romana, Constantinoble, Bizanci, Istanbul, frontera de vidre que hagué de caure. Incendiem, amb tu, tots els records, fets de pólvora.

Camins de lluny, esferes tan remotes que conviden a somniar.

De cada petit monument, a penes hi restarà cendra.

Aquest drac et llança sospirs de fum i paraules ignotes.

Dels anys provisoris, dels murs ultratjats per un foc inevitable,

Diuen d’un foraster que habità palaus i vestí l’or, la mirada perduda en aquest foc de fum, conquerit pels secrets d’un orient savi i salvatge, tot alhora. Són els secrets dels vells, el ball resplendint i l’esguard perdut dins la màgia.

dels segles segrestant l’alè on penses viure-hi, a penes hostatjat i ja lluny com és l’erm de cada somni. Imatges i efígies, fortuna temporal que haurà d’esvair-se.

303

Foc d’aquest fum, perfuma amb alè cada vida d’un instant per gaudir,

que ja és passat, i futur dibuixat, i dansa i mur, bellesa i vida.

PIONERS DE LA SIMFONIA DE L’ESPLENDOR I EL SOROLL Caballer FX & Service, S.L.

Els orígens universals de les primeres notícies sobre aquest art venen de l’Índia, Egipte i la Xina, que en són els grans aficionats a l’Antiguitat. De la Xina a Venècia va viatjar Marco Polo en l’edat mitjana, que va portar la pólvora a Occident. A partir del segle XVI, és València aficionada pels contactes amb Venècia i Sicília en l’art dels focs. Les relacions comercials eren permanents per part de la Corona d’Aragó amb aquestes terres. Se separa definitivament la pólvora festiva de la militar en el transcurs dels segles XVIII i XIX, i es produeix per tot Europa la pirotècnia a gran escala. A Godella, el bressol del soroll a la regió valenciana, estava molt més repartida en nuclis també reduïts i familiars. D’ací naixeran en l’últim quart del segle XIX empreses familiars, com la família Caballer a Montcada en 1877.

Dirigit per Mª José Lora Zamorano, pirotècnica de més de vint anys d’experiència en la pirotècnia, el personal tècnic de què disposem està altament especialitzat en la manipulació, el muntatge i el llançament de tota mena de focs artificials, dirigits a un mercat exigent en qualitat i seguretat, amb focs fabricats a les instal·lacions que disposem a Vilamarxant (València), de més de 200.000 m² i 25.000 kg de magatzematge. De part del personal de Caballer FX els agraïm la confiança que han dipositat en nosaltres.

Últimes actuacions més importants •

• Gràcies a la tradició pirotècnica heretada des de 1877, a través del nostre besavi Sr. Antonio Caballer i la nostra àvia, pirotècnica pionera a Espanya, Sra. Josefina Caballer, el nostre objectiu principal és omplir els racons dels pobles i les ciutats de l’essència valenciana que ens és pròpia amb llum, pólvora i foc. Caballer FX, fundada en 2004, ocupa un lloc important en el sector dels focs artificials, per posar sempre la nota de color a una ocasió especial.

•

Participació Mostra Internacional de Pirotècnia de Burgos, juny 2009. Participació Concurs Internacional de Pirotècnia de Pamplona, Festes de Sant Fermí, anys 2009 i 2010. Participació Festival Internacional de Pirotècnia de Valladolid, setembre 2009. Realitzador dels focs artificials de l’obertura de les festes de San Juan de Sahagún, de Salamanca, anys 2009 i 2010, 2011. Participació en el III Concurs Internacional de Castells Piromusicals de la ciutat d’Asiago (Itàlia), febrer 2010.

• • • • • • •

Participació en el Campionat del Món de Focs Artificials “Fiori de Fuocho”, a la ciutat de Cannobio (Itàlia), juliol 2010. Realització de la mascletada a la plaça de l’Ajuntament de València, març 2010 i 2011. Proveïdor de diversos clients com el Circuit de Catalunya, Parc Terra Mítica, Nestlé, Mapfre, etc. Efectes especials de pel·lícules i sèries de televisió, com Los hombres de Paco i El Barco d’Antena 3. Concha de Oro en el 48é Concurs Internacional de Focs Artificials de Sant Sebastià 2011. Primer Premi Jurat Jove en el 48é Concurs Internacional de Focs Artificials de Sant Sebastià 2011. Primer Premi Jurat Jove 49é Concurs Internacional de Focs Artificials de Sant Sebastian 2012.

Però la història de la família Zamorano Caballer es remunta a la fi del segle XIX i principis del XX i cal destacar en aquesta llarga trajectòria els següents:

DESTACATS D’ÀMBIT NACIONAL • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

1909 EXPOSICIÓ INTERNACIONAL A BARCELONA. 1940 CREADORS DE LA NIT DEL FOC A VALÈNCIA. 1967 CONCHA DE ORO EN EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE SANT SEBASTIÀ. 1977 LLANÇAMENT A MÒNACO AMB MOTIU DE LA VISITA DELS REIS D’ESPANYA. 1979 CONCHA DE ORO EN EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE SANT SEBASTIÀ. 1982 CONCHA DE ORO EN EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE SANT SEBASTIÀ. 1984 EMPRESA DESIGNADA PER LA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA PER A L’ORGANITZACIÓ I EL DISPAR DE FESTIVAL INTERNACIONAL DE PIROTÈCNIA A LA COMUNITAT VALENCIANA. 1985 CONCHA DE ORO EN FESTIVAL INTERNACIONAL DE SANT SEBASTIÀ. 1985, 1986, I PREMI CONCURS INTERNACIONAL A BILBAO. 1987 DISPAR AMB MOTIU DE LA CELEBRACIÓ DE L’ARRIBADA A GUETARIA DE JUAN SEBASTIAN ELCANO. 1990 CONCHA DE ORO EN EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE SANT SEBASTIÀ. ESPECTACLE MULTIMÈDIA V CENTENARI SANT IGNASI DE LOIOLA. 1992 DISPAR A HUELVA V CENTENARI DESCOBRIMENT AMÈRICA. 1994 CLAUSURA FESTES MAGDALENA A CASTELLÓ. 1995 ESPECTACLE AERI-AQUÀTIC AL PORT DE CASTELLÓ. 1998 ESPECTACLE PIROMUSICAL DIA DE CASTELLA-LA MANXA A MANZANARES. 1999 ESPECTACLE FESTIVAL INTERNACIONAL DE PIROTÈCNIA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA. 1999 ESPECTACLE INAUGURACIÓ CIRCUIT RICARDO TORMO DE VALÈNCIA. 2000 I PREMI CONCURS INTERNACIONAL A CÒRDOVA. 2001 MASCLETADA PER A JUNTA MUNICIPAL DE FESTES DE CASTELLÓ. 2001 I PREMI CONCURS DE FOCS ARTIFICIALS A CÒRDOVA. 2001 ESPECTACLE PIROMUSICAL DIA DE CASTELLA-LA MANXA A PUERTOLLANO.

305

•

• • •

•

• •

•

• • •

2001 ESPECTACLE EN FOGUERES DE SANT JOAN, AJUNTAMENT D’ALACANT. 2001 ESPECTACLE EN CONCURS INTERNACIONAL CIUTAT DE TARRAGONA. 2001 ESPECTACLE EN CONCURS INTERNACIONAL FESTES SANT FERMÍ A PAMPLONA. 2001 ESPECTACLE MUSICAL CELEBRAT EN II CONGRÉS DE LA LLENGUA ESPANYOLA A VALLADOLID. 2002 PREMI D’OR AL MÈRIT TURÍSTIC PER ESPECTACLE PIROMUSICAL A L’OLLA D’ALTEA. 2002 NIT DEL FOC A VALÈNCIA. 2002 I PREMI CONCURS DE FOCS ARTIFICIALS A CÒRDOVA. 2002 ESPECTACLE PIROMUSICAL CENTENARI BANDA MUNICIPAL DE VALÈNCIA. 2003 PREMI CATEGORIA MILLOR EMPRESA EN SECCIÓ ESPECIAL DEL JURAT, PER L’AJUNTAMENT DE MONTCADA. 2003 I PREMI CONCURS MASCLETADES A ALACANT. 2003 II PREMI CONCURS INTERNACIONAL VILA DE BLANES. 2003 ESPECTACLE EN CELEBRACIÓ ANIVERSARI CIUTATS PATRIMONI DE LA HUMANITAT A ÀVILA. 2003 NIT DEL FOC A VALÈNCIA. 2004 ESPECTACLE MULTIMÈDIA A LLEÓ. 2004 I PREMI CONCURS

•

• • • • • •

•

INTERNACIONAL VILA DE BLANES. 2004 ESPECTACLE PIRODIGITAL EN CELEBRACIÓ V CENTENARI MORT ISABEL LA CATÒLICA, A MEDINA DEL CAMPO. 2004 ESPECTACLE INAUGURACIÓ IV CENTENARI DEL QUIXOT, A CONSUEGRA. 2005 ESPECTACLE CELEBRACIÓ 725 ANIVERSARI CIUTAT DE FINESTRAT, ALACANT. 2005, 2006 ACTES PIROTÈCNICS FESTES MOROS I CRISTIANS A LA VILA JOIOSA. 2005 ESPECTACLE FESTIVAL INTERNACIONAL DE PIROTÈCNIA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA. 2005 EFECTES ESPECIALS EN OPEN DE TENNIS COMUNITAT VALENCIANA. 2006 NIT DEL FOC A VALÈNCIA. 2006 ESPECTACLE CELEBRAT A LA CIUTAT DE SALAMANCA. 2006 ESPECTACLE CELEBRAT A ÀVILA. 2006 I PREMI CONCURS DE FOCS ARTIFICIALS A CÒRDOVA. 2007 INAUGURACIÓ “MUNDIALITO” DE FUTBOL. 2007 ESPECTACLE PIROMUSICAL, INAUGURACIÓ PARC SUCRERA VALLADOLID. 2008 REALITZADOR DURANT 21 ANYS DEL PRESTIGIÓS ESPECTACLE PIROMUSICAL GUARDONAT AMB EL PREMI Al MÈRIT TURÍSTIC EL CASTELL DE L’OLLA. REALITZACIÓ D’EFECTES

307

•

ESPECIALS EN SÈRIE LOS HOMBRES DE PACO. 2008 ESPECTACLE D’INICI DE FESTES SAN JUAN DE SAHAGÚN A SALAMANCA. 2009 ESPECTACLE EN CONCURS INTERNACIONAL FESTES SANT FERMÍ A PAMPLONA. 2009 ESPECTACLE EN CONCURS INTERNACIONAL CIUTAT DE BURGOS. 2009 PARTICIPACIÓ EN 14é FESTIVAL INTERNACIONAL DE PIROTÈCNIA A VALLADOLID. 2009,2010 ESPECTACLE D’INICI DE FESTES SAN JUAN DE SAHAGÚN A SALAMANCA. 2010 MASCLETADA A LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT DE VALÈNCIA. 2010 ESPECTACLE I TRAQUES DISPARADES EN CIRCUIT RICARDO TORMO A LA COMUNITAT VALENCIANA. 2011 MASCLETADA I ESPECTACLE CELEBRACIÓ FESTIVITAT MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS A VALÈNCIA. 2011 ESPECTACLE D’INICI DE FESTES SAN JUAN DE SAHAGÚN A SALAMANCA. 2011 CONCHA DE ORO EN FESTIVAL INTERNACIONAL DE SANT SEBASTIÀ. 2011 PREMI DE LA JOVENTUT EN FESTIVAL INTERNACIONAL DE SANT SEBASTIÀ. 2011 ESPECTACLE I TRAQUES DISPARADES EN CIRCUIT RICARDO TORMO A LA

•

COMUNITAT VALENCIANA. 2012 MASCLETADA A LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT DE VALÈNCIA. 2012 ESPECTACLE D’INICI DE FESTES SAN JUAN DE SAHAGÚN A SALAMANCA. 2012 PREMI JURAT JOVE EN 49 FESTIVAL INTERNACIONAL DE SANT SEBASTIÀ.

DESTACATS D’ÀMBIT INTERNACIONAL •

•

• •

•

1976 FESTIVAL INTERNACIONAL DE FOCS ARTIFICIALS A MÒNACO. 1977 FOCS ARTIFICIALS EN VISITA DE REIS D’ESPANYA A MÒNACO. 1992 FOCS ARTIFICIALS EN FIRA COMERCIAL ABIDJAN (COSTA D’IVORI). 1994 PRIMER PREMI ESPECTACLE PIROMUSICAL CELEBRAT A ACAPULCO. 1997 PRIMER PREMI CONCURS INTERNACIONAL FOCS ARTIFICIALS A NOVA YORK. 1997 XXV ANIVERSARI EMPRESA GASPROM A NADYM (SIBÈRIA). 1997 PRIMER PREMI IX CONCURS INTERNACIONAL A MACAU. 1999 PRIMER PREMI ESPECTACLE PIROMUSICAL A JOHANENNESBURG. 1999 PRIMER PREMI EN

• • • • • • •

ESPECTACLE PIROMUSICAL “SIMFONIA DE FOC” A TORONTO. 2000 PRIMER PREMI EN ESPECTACLE PIROMUSICAL A VANCOUVER. 2001 PRIMER PREMI EN ESPECTACLE PIROMUSICAL A VANCOUVER. 2002 PARTICIPACIÓ EN ATLÀNTIC FESTIVAL OF MADEIRA. 2002 PARTICIPACIÓ EN COMPETICIÓ OF LIGHT A VANCOUVER. 2002 PARTICIPACIÓ EN GRAN FEUX DE LOTTO A QUEBEC. 2003 PRIMER PREMI EN FESTIVAL IGNIS BRUNENSIS A LA REPÚBLICA TXECA. 2003 PARTICIPACIÓ XV CONCURS DE FOCS A MACAU.

Contacte Caballer Fx & Service, SL +34 962710281 +34 961390652

CASTELLS DE FOCS ARTIFICIALS Realitzem castells de focs artificials a mida dels nostres clients, tenint en compte les seues necessitats i adaptant-nos a les seues preferències, amb dissenys totalment personalitzats. No importa quina siga la grandària de l’esdeveniment que es desitja celebrar, nosaltres posem la nostra mateixa obstinació amb tots els nostres espectacles, sense tindre en compte la seua envergadura. Dissenyem espectacles utilitzant un gran mostrari d’efectes i colors, amb les últimes novetats del mercat, combinats de manera dinàmica i efectiva, i aconseguim espectacles de gran brillantor. Efectes acolorits i sonors, entremesclats i combinats, llançats de forma sincronitzada, utilitzant sistemes de llançament autòmats i informàtics, creant seqüències modernes i originals.

PIROMUSICALS El vessant més espectacular de la pirotècnia actual és l’espectacle piromusical; combinació harmònica i sincronitzada d’elements pirotècnics amb una banda sonora.

309

Amb una composició musical adaptada al lloc de llançament, ja siga triada per nosaltres o pels nostres clients, creem un espectacle de llums i efectes d’acord amb les notes musicals de la banda sonora, formant una perfecta conjunció. Ja siga per a esdeveniments de poca duració, com a final de presentacions o celebracions d’empreses privades, o espectacles de llarga duració, com els que solen tindre com a colofó les festes patronals de

les nostres ciutats, l’espectacle piromusical és l’elecció perfecta.

formen una simfonia harmònica sonora, de manera espectacular i emocionant.

ESPECTACLES MULTIMÈDIA

Tant en la seua modalitat diürna com en la nocturna, les mascletades són espectacles pirotècnics aeri-terrestres, compostos per diverses fases mecanitzades «in crescendo», per a finalitzar amb un gran terratrémol terrestre i una gran tempesta aèria de trons. En la modalitat nocturna, a més dels elements sonors, es mostren també elements lluminosos, en totes les fases.

Si a l’espectacle piromusical li afegim més elements, com ara il·luminació professional, raig làser i/o projeccions d’imatges, tenim el que es denomina espectacle multimèdia. Aquest espectacle és la combinació d’algun o tots els elements anteriorment esmentats, regits sota un guió de seguiment, que ens condueix a desenvolupar una idea principal de l’espectacle. Els espectacles multimèdia són de ports mitjans/alts, a causa dels costos que sorgeixen davant la combinació d’elements, tant tècnics com humans, que ho componen.

A més, existeix una versió reduïda de les mascletades, especialment dissenyada per a llocs reduïts i per a festes infantils, denominada mini-mascletades. El funcionament d’aquestes és igual al de la seua germana major, però amb grandàries reduïdes, que té cabuda en qualsevol lloc i celebració.

Està especialment indicat per a les commemoracions especials.

PIRORÈTOLS I FOC FIX

MASCLETADES Simfonia del soroll. Batalla de trons. Tempesta sonora. La mascletada és un espectacle que es pot denominar de diferents formes, però al final es resumeix en la combinació d’elements pirotècnics sonors que, combinats i entremesclats entre si mateixos,

Són elements pirotècnics utilitzables tant individualment com a element auxiliar de qualsevol dels esdeveniments descrits. És el disseny i el muntatge d’una estructura, que pot ser metàl·lic o de fusta, que dibuixa unes formes, les quals van completades amb llums pirotècniques.

Podem utilitzar lletres o dibuixos estàndard, o dissenyar especialment el seu logotip i/o lletres de la seua empresa, creant la major fiabilitat amb la seua marca.

EFECTES ESPECIALS Una altra de les modalitats possibles és la realització, tant de manera individual com dins d’un espectacle, d’efectes especials, tant pirotècnics com cinematogràfics i decoratius. Estem especialitzats en la realització d’efectes especials, tant per a anuncis publicitaris com per a pel·lícules i sèries televisives. Així mateix, disposem d’efectes especials per a espectacles en parcs temàtics, teatre de carrer i correfocs. Siga quina siga la vostra necessitat, no dubteu a consultar amb nosaltres, i us assessorarem i proposarem la millor solució per a la vostra satisfacció.

311

seda 1 2 f. [LC] [IT] Fil fet amb aquest filament. 1 3 f. [LC] [IT] Teixit fet amb aquest fil. Fi com una seda.

cosidor -a

313

1 adj. i m. i f. [LC] [PR] Que cus. 2 m. i f. [LC] [PR] [IT] Persona que tĂŠ per ofici cosir en un taller, per a un sastre, per les cases, etc.

Al llarg de la història, la seda ha exercit una gran fascinació sobre l’home; és elegant, fastuosa, sensual... Era un producte luxós, exòtic i cobejat, i això la va convertir en símbol de poder i moneda de canvi. La seda va passar a ser l’objectiu de viatgers i comerciants disposats a emprendre nous camins per a descobrir el món.

Durant uns 3.000 anys ja ho deixe anar de més de 4.000 milles, la ruta de la seda va ser la principal ruta terrestre de transacció comercial, cultural, científica i religiosa entre el misteriós Orient i Occident. Nombrosos pobles exòtics van sorgir com a escales per a les caravanes de comerciants, oportunistes, soldats, monjos i lladres que viatjaven d’est a oest i els idiomes i les diferents vestimentes dels viatgers eren innombrables.

Mar de Seda

LA SEDA

Començarem aquest article parlant de l’antiquíssima ruta de la seda.

Les persones al llarg d’aquesta ruta intercanviaven històries i rondalles, mites i misteris, així com el coneixement de les matemàtiques, l’astronomia, la química, la medicina… Era l’espai idoni per a l’intercanvi de totes les manifestacions culturals: els narradors de contes contaven històries de països llunyans i els músics tocaven els seus instruments autòctons. A més de la seda es comercialitzava or i ivori, espècies exòtiques com el pebre i la

nou moscada, articles fragants com l’encens i la mirra i grans invents com la brúixola, el paper, la pólvora i la porcellana, però gens comparable amb la valuosíssima i misteriosa seda. Els comerciants sorprenien amb la seua excepcional càrrega consistent en un material amb una lluentor tal que provocava l’admiració col·lectiva de la multitud que el descobria. La gent es meravellava del color, de la lluentor i el luxós tacte de les teles. Comerciaven amb el material més car de tots els d’aquella època ja que ningú coneixia com s’obtenia, per tal com els xinesos posseïen la fórmula màgica del control comercial sobre tan cobejat producte. De totes maneres començarem per conéixer l’ABC de la sericultura, que és com es coneix l’art de la cria del cuc de seda, amb un conjunt de tècniques per a produir capolls i, amb ells, la seda mateixa com a producte tèxtil final.

SERICULTURA Encara que diversos grups d’insectes produeixen seda, per exemple les aranyes, amb les quals teixeixen les seues teranyines, només la produïda per les larves de Bombyx mori s’empra en la fabricació industrial tèxtil. El Bombyx mori és un insecte de la família de les papallones i arnes i és originària del nord d’Àsia, és a dir, la Xina.

Al llarg de la seua vida, passa per quatre fases de desenvolupament: ou, larva, crisàlide o pupa i papallona adulta. És en la fase de crisàlide on produeix la seda per a teixir el capoll.

315

L’eclosió dels ous no es produeix fins que no ha passat l’hivern i la temperatura ambiental és l’adequada. Aquest mecanisme natural els permet madurar al mateix temps que les fulles de morera i així alimentar-se d’elles quan es troben en el moment més òptim.

Feta l’eclosió l’ou, es troba en el seu estat de larva, aquesta fase dura uns 30-35 dies i la larva empra el midó de la morera per a transformar-lo en dextrina i produir així el fil de seda. Arriba a menjar tant que multiplica el seu volum en 10.000 vegades, proporcionalment és l’animal que més menja del món, això és perquè necessita emmagatzemar molts nutrients, ja que no torna a alimentar-se i ha de fabricar el capoll, realitzar la metamorfosi, completar la seua fase adulta i reproduir-se.

Quan estan preparats per a passar a la següent fase, la de crisàlide, romanen immòbils amb el cap alçat i recolzats només en les seues potes posteriors (posició anomenada somni de muda), és llavors quan comencen a fabricar el capoll. Girant sobre si mateixos, fabriquen al voltant del seu cos un embolcall oval format per un únic fil de 1.000 i 1.500 metres de longitud. El capoll té únicament una funció de protecció. El procés li ocupa dos o tres dies, d’aquesta manera buida completament les glàndules de seda i això els incita a la pupació, és a dir, a la metamorfosi, que dura uns vint dies en condicions normals, al cap dels quals sorgeix la papallona nova. Una vegada convertida en papallona, trenca el capoll amb una secreció àcida que separa els fils de seda fent un forat i ix a l’exterior. Viurà de tres a quinze dies, durant els quals, com ja hem dit, no s’alimentarà, tampoc pot volar i dedicarà tota la seua energia a buscar parella per a poder efectuar la posta d’ous i tornar a començar el cicle. L’home ha criat aquests cucs des de fa diversos segles per a l’obtenció de la preuada seda. Avui en dia també s’usen com a “mascotes”, ja que és l’únic insecte domesticat. Tots dos usos han impedit que afloren al natural, per la qual cosa es pot afirmar que no existeixen en estat salvatge.

Es té constància de l’existència de la sericultura a la Xina per restes arqueològiques oposades en un poblat del neolític superior sobre l’any 3000 abans de Crist.

3000 aC naixement de la seda Passem a veure com Confuci relata en una llegenda el naixement de la sericultura, aquesta llegenda conta: Era l’any 2460 abans de Crist, època del llegendari emperador HuangTu. L’emperador estava disgustat perquè un insecte desconegut destruïa les moreres del seu jardí del Palau Tshantung. La seua esposa, l’emperadriu Lei-Tsu, que era una extraordinària teixidora, moguda per la preocupació de l’emperador, dedicà el seu temps a investigar els jardins. Un matí de primavera que passejava pel bosquet de moreres, va observar que uns minúsculs i rabassuts cucs niaven en les copes dels arbres. L’aparença inofensiva dels insectes va despertar la tendresa maternal de l’emperadriu, que es va compadir d’ells, temorosa del final que els tenia reservat el seu espòs. Decidida i confiada en les seues arts de dona, va convéncer HuangTu perquè decretara la prohibició d’entrada als cortesans al verger

palatí. Així va poder dedicar llargues hores a la contemplació de la labor dels seus cuquets que, agraïts pel gest de Lei-Tsu, no van reparar a descobrir totes les seues arts. Gràcies a això va conéixer com s’alimentaven sense descans i que arribat un moment, deixaven el seu frenesí per a vestir-se de brillant capoll. Una vesprada, pròxim ja l’estiu, l’emperadriu estava prenent te sota una gran morera, quan un xicotet capoll va caure sobre la seua tassa fumejant. Aquesta va cridar els servents perquè li portaren uns palets per a poder agafar-lo sense cremar-se. Però quina va ser la seua sorpresa que en estirar amb els palets, com un cabdell de llana, el capoll va començar a debanar-se, deixant extraure amb facilitat un resistent filament que Lei-Tsu es va entretindre a embolicar formant una gran madeixa. Ràpidament ordenà que les millors brodadores del seu regne confeccionaren una bufanda amb el nou fil. Complaguda amb el resultat, es va presentar davant l’emperador, a qui obsequià amb la lluenta bufanda. Huang-Tu, sorprés per la qualitat del present, preguntà a la seua esposa sobre l’origen d’aquest material, ella no va tindre una altra opció que relatar tota la seua història. El poble xinés venera Lei-Tsu com a deessa de la seda, tal com el seu nom indica: Tsu: avantpassat, i Lei: seda. Des d’aqueix dia, l’emperador groc va declarar la sericultura com un art major i va prohibir la difusió del seu secret fora dels límits del seu regne, sota pena de mort, tant la divulgació del secret de la sericultura, l’exportació de cucs, d’ous i fins i tot de morera, i així el secret va quedar pres a la Xina durant segles. La Xina va començar a comerciar amb aquest preuat material i a donar-lo a conéixer a la resta del món conegut, començant per l’oest (el Japó i Corea), cap al sud (l’Índia) i cap a l’est fins a arribar a Pèrsia i Roma i així va començar la ruta de la seda.

300 aC occident i la misteriosa i cobejada seda A l’Europa mediterrània es coneixia la seda des de les expedicions asiàtiques d’Alexandre Magne (segle IV abans de Crist) i cap a l’any 50 abans de Crist. Durant la dominació de l’Imperi Romà, els teixits de seda s’havien popularitzat entre la classe rica i estava present en totes les cases romanes importants.

317

Però en aqueixos segles encara existia un gran desconeixement entre Orient i Occident. La seda era un producte exòtic a Roma, perquè no se sabia quin era el seu origen. El poeta Virgili va dir que la seda procedia del País dels Éssers (uns personatges misteriosos i desconeguts) i que aquests l’obtenien de les fulles d’uns arbres; pocs anys més tard, Plinio (que va ser un gran naturalista de l’època) va identificar els Éssers com un poble de raça blanca, d’elevada alçada, d’ulls blaus i pèl roig. Deia que era un poble famós per la llana dels seus arbres. Després de regar les fulles dels arbres els Éssers extreien amb unes pintes el fi velló blanc de les fulles... En resum: que no tenien ni idea i tampoc es tallaven a l’hora d’inventar-ho!!

La Xina va fomentar aquesta llegenda sobre l’obtenció i la producció de la seda per a no revelar mai el misteri. La sericultura, per part de la Xina, va ser el secret millor guardat del món. Durant més de 3.500 anys (aquests són 35 segles!!), únicament el poble xinés coneixia els cicles del cuc Bombyx mori, les característiques de la fibra amb la qual realitzen el seu capoll i com treballar el fil obtingut per a transformar-lo en magnífics teixits.

500 dC la seda ix de la Xina

Hi ha una segona llegenda que relata com van arribar els primers ous a Occident: L’any 550 Justinià (emperador de l’imperi Bizantí) va rebre en audiència un parell de monjos que procedien del país dels Éssers (la Xina). Aquests monjos, coneixien el secret de la sericultura i Justinià els encarregà la perillosa missió de portar-li la llavor de la seda, a canvi del seu èxit els va prometre una gran fortuna. Els monjos van partir i al cap de tres o quatre anys van tornar portant amb ells amagats en els seus bastons buits els preuats ous.

No obstant això, la seda va travessar les fronteres del país, una llegenda conta l’eixida de la seda de la Xina:

600 dC difusió de la sericultura a occident

Corria l’any 440 després de Crist quan el sobirà de Jotan —un important estat d’Àsia Central, famós pels seus cavalls, el seu jade i els seus músics i ballarins— va demanar en matrimoni una princesa xinesa. Però en Jotan no hi havia cucs de seda ni moreres i els xinesos es negaven a donar-li’ls. De manera que si la núvia no volia prescindir per sempre dels extraordinaris vestits de seda havia de trobar la manera d’emportar-se la matèria primera. Els primers ous de Bombyx mori que van arribar a l’Àsia Central ho van fer enrotllats en un paper amagat en el pentinat de la princesa.

A partir d’aqueix moment en què el cuc de seda va ser introduït a Occident comença la difusió pel Mediterrani de la sericultura i en tots els seus aspectes i en tota la seua complexitat de totes les activitats lligades a la seda. Gràcies als bizantins i als àrabs arribà el coneixement de la seda als països del sud d’Europa i des d’allí es van expandir cap als del nord.

319

HISTÒRIA DE LA SEDA A VALÈNCIA 750 dC dominació àrab de la península Després de la decadència de l’Imperi Romà, i després de derrotar i expulsar a gots i visigots, els àrabs es van establir a la península ibèrica. Els àrabs coneixien la sericultura i tenien unes tècniques de teixit molt avançades. En la primera meitat del segle VIII, poc després de la conquesta de la península Ibèrica, van arribar a Al-Àndalus artesans procedents de Síria, entre ells un nombrós col·lectiu de teixidors, els quals van introduir la cultura de la seda a la península. Els àrabs van fer que Europa passara de ser només consumidora de seda a ser alhora productora. El clima del Mediterrani es presta a la sericultura i a Espanya es va donar una florent indústria de la seda, localitzada en importants centres productors com Còrdova o Almeria. En aquestes ciutats es teixien peces d’una gran qualitat i luxe, en sedes policromades i fils d’or, i amb diferents tècniques molt perfeccionades com el lampàs o el tapís. S’introdueixen quantitat de motius decoratius àrabs: grans cercles dobles predominen les inscripcions i s’incorporen estreles de vuit puntes.

Des de mitjan segle XI comencen a aparéixer nous centres de producció sedera a Múrcia, Toledo, Granada i Sevilla. A la fi del segle XIII, València també participava activament en el comerç marítim de la seda.

1492 dC reconquesta cristiana i descobriment d’Amèrica L’any 1492, després de la presa de Granada pels reis Catòlics, i finalitzant així la reconquesta cristiana, en els tallers tèxtils es va continuar treballant amb teixidors mudèjars. Encara que utilitzaven la mateixa tècnica, es van introduir motius d’influència gòtica: lleons, elements vegetals disposats en xarxes ogivals de caràcter naturalista i ocells afrontats. En aquest mateix any, la conquesta d’Amèrica intentant obrir una nova ruta cap a la seda per l’oest, inaugura una nova era en la història de la humanitat. És l’època de l’ampliació de l’horitzó, dels grans invents que permetrien anar més enllà del món conegut. Època dels cartògrafs i navegants, i dels grans descobriments geogràfics. El món comença a prendre la seua forma definitiva i el nou continent aconseguirà desplaçar l’interés i els fons de la Corona de Castella del Mediterrani a l’Atlàntic.

S. XV - XVI dC la seda a València (I) En tota la província de València, després de la reconquesta cristiana, la cria del cuc de seda continuà en les comunitats rurals en les quals les dones procedien a debanar els capolls i al torçament de la seda. A la ciutat, els teixidors mudèjars, i de seguida els cristians, procedien a l’elaboració dels teixits de seda. A la fi del segle XV, l’establiment de comerciants italians serà molt important a València, on la fabricació de teixits de seda era una herència de l’època àrab. Per a trencar el monopoli italià en la importació de teixits de seda d’alta qualitat, la ciutat va donar facilitats a artesans genovesos i llombards perquè s’establiren a la ciutat i confeccionaren teixits amb seda crua de la zona o importada de Granada. A la tradició local s’afegeixen ara la fabricació de velluts, brocats i domassos. Aquesta sederia de luxe aconsegueix tant de prestigi que a la fi del segle XVI trobem velluters valencians que es desplacen a Messina a ensenyar el seu art. És al segle XV quan València viu el seu segle d’or, es construeix la llotja de la seda, que anys després serà declarada patrimoni de la Unesco. Actualment a la província de València continua la tradició sedera gràcies a la seua passió per les festes de les falles i la indumentària regional de grandíssima riquesa que llueixen homes i dones. Xiquets i adults ens transporten a una altra època amb les seues vestimentes i complements. A Europa, l’art de la seda va tindre una gran importància econòmica i social durant més de dos mil anys, i la seua difusió implicà molts països. La indústria sedera va crear els sistemes moderns de fàbrica i va ser fonamental en els invents de maquinària en altres sectors. A tot arreu on va arribar, la seda va ser promesa de treball, elegància i benestar, durant llargs períodes. Des de fa quasi un segle —quan es va comprendre que edificis industrials i màquines, fins i tot dins de la seua rigorosa racionalitat, són manifestacions humanes tan importants com l’art i la literatura— existeix la preocupació per salvar aquells testimoniatges de la destrucció, de traure’ls de l’oblit i de donar-los a conéixer.

321

Des de Mar de Seda volem col·laborar amb l’objectiu de divulgar la història i els testimoniatges de les manufactures, de les tecnologies i dels teixits de seda que des de fa dos mil anys interessen a les poblacions occidental des de diferents punts de vista.

Antoni Rovira

SEDA

El vent acaronava la flor, l’alegria engrescava l’ànim, i la festa omplia el carrer. La coentor esdevingué dolçor i la pólvora, encís de vida. La llengua fou essència i la ironia, virtut. Monuments bastits d’art i poesia, falleres amerades d’esperança i vestides de seda i tradició.

Maria Carme Arnau i Orts

FALLERA

Ara que arriba un altre març, després de tantes puntades d’agulla, a poc a poc, teixint la peça amb fils de seda, com fa segles ho feien en el barri dels velluters. I, a ella, li agrada la senzillesa de la tela amb dibuixos llisos i clàssics, imitant els teixits antics, i li agrada l’espolí fet a mà en un telar amb llançadora.

I tanmateix, saps que els fils d’or són l’espurneig dels seus ulls, quan inevitablement torna a desfilar al pas de la música i el vestit es mou al ritme de l’emoció que brolla del cor. La passió que sent somia la vida, l’amistat, l’estima, el treball... I pensa ser fil de seda en la paraula, senyal d’identitat de la seua terra.

Ella posa els ulls en el color roig i blau i manifesta que, tan sols, les peces d’indumentària rigorosa, sense barrejar, ens parlen del goig de respirar les falles. Ara que tot és festa i alegria, no pots deixar de somriure amb la mantellina, la pinta, les agulles, les sinagües, l’adreç, i el ventall brodat de l’àvia.

323

suro 1 3 [LC] [AGF] suro assaonat Suro que ja és fet i que té de dotze a divuit anys. 1 4 [IMI] suro en escruix Suro no trencat, tal com els peladors l’han tret de l’arbre.

vinyater vinyatera

325

m. i f. [LC] [AGA] [PR] Persona que tĂŠ, que conrea, vinyes.

UN CÀNTIR DE SAGUNT PER A REIS, POLÍTICS I FAMOSOS Maria Alcamí

11 José Manuel Rambla ens explicava i preguntava en un article en 2018 al diari Levante-EMV: “Què tenen en comú el rei Joan Carles I, Julio Iglesias i Jorge Valdano?” Doncs un xicotet utensili artesanal que des de fa segles s’ha anat consolidant com una de les imatges identificadores de Sagunt: el colxo, un curiós càntir fabricat de suro que des de fa anys és un regal imprescindible per als visitants a la històrica capital del Camp de Morvedre. Aquests són només tres dels propietaris il·lustres d’aquest curiós artefacte la utilitat originària del qual era mantindre fresca l’aigua. No obstant això, la llista és molt més llarga, tal com recull Javier Latorre en un recent estudi on recull la història del colxo. Allí trobem personatges tan curiosos com Lord Carnarvon i Howar Carter, descobridors de la tomba de Tutankamon i posseïdors de dos càntirs de suro de gran grandària. O el rei Alfons XIII, el khalifa Muley Hassan del Marroc de principis del segle XX, o el que fora president Antonio Maura. Un altre president més recent que va rebre un d’aquests colxos va ser Felipe González. Però la llista de polítics és llarga, i entre altres inclou Eduardo Zaplana, Manuel Fraga, Alberto Ruiz Gallardón o Rodrigo Rato.

El colxo i la colxa saguntins La indústria del vi a Sagunt i el Camp de Morvedre va propiciar l’origen i l’expansió, consolidada al segle XVII, d’una artesania purament saguntina. Es tracta de la construcció dels colxos, botiges elaborades artesanalment amb suro, utilitzant per a això les nombroses sureres que poblaven els nostres camps i muntanyes. El suro ja era utilitzat per a la pràctica de l’apicultura, i donava origen a la fabricació d’uns recipients destinats a contindre aigua per a ser consumida en les tasques del camp. El càntir de suro, conegut popularment com colxo, si és horitzontal, o colxa, si és vertical, és l’article més destacat de l’artesania de Sagunt. Es fabricava amb la corfa d’un tronc de surera amb la facilitat per a accedir a la matèria primera a partir de les suredes pròximes de la serra de l’Espadà, al qual se li ajustaven unes tapadores, i es perforava una d’elles per a ser introduïda una canya que facilitava el pas de l’aigua que seria consumida. L’interior del recipient era embotornat amb materials impermeables. Per a

1 Giménez, Miguel. «Presentan ‘El Colcho Saguntino’, el libro de Javier Latorre que recoge la historia y anécdotas de esta centenaria artesanía autóctona» (en castellà). morvedre.info, 08-06-2011 «El «colcho» de Sagunt». Las Provincias. «Un botijo de Sagunt para reyes, políticos y famosos» (en castellà). Levante-EMV, 26-06-2011.

reforçar els colxos s’utilitzaven uns cèrcols metàl·lics, semblants als utilitzats en la construcció de tonells en un moment en què Sagunt era conegut com a productor de vi, però amb la particularitat que no estava realitzat amb fang cuit, sinó amb suro i llautó. De la primitiva “botija de suro”, elaborada amb corfes de surera, es va passar, als primers anys del segle XVIII, a una elaboració més artesanal substituint l’exterior del recipient per una cuidada llaura del suro tornejat i polit. Els adorns es realitzaven, en substitució dels cércols metàl·lics, amb plaques de metall especialment de llautó cisellat amb bells dibuixos florals, encara que no falten exemples d’ornamentació elaborada en plata. Els colxos i les colxes, segons la forma horitzontal o vertical d’aquests, solen completar-se amb una placa metàl·lica daurada que s’utilitza per a gravar noms, dates o esdeveniments que es volen recordar o perpetuar. Fins no fa molts anys el colxo era esperat regal del nóvio a la nóvia, quasi sempre poc abans de la boda. Amb anterioritat, el regal es realitzava, amb el nom dels contraents i la data de l’enllaç, en el mateix moment de la cerimònia nupcial. Des del segle XVIII fins als anys seixanta del XX, la fabricació de colxos va estar en mans de la família Ordaz, de Sagunt. Actualment aquesta labor artesanal saguntina la realitzen els alumnes del Col·legi d’Educació Especial Sant Cristòfol. El poètic vincle entre el colxo i la dona saguntina continua viu. Aquesta l’utilitza, hui en dia, com a ornament a sa casa i com a testimoni d’una ancestral tradició, com així ens ho recorda, amb aquests versos, Francesc Almela i Vives: “i les xiques canèfores eternes, / àgil el ritme, ben segur el pas, / anaven als aljubs i a les cisternes / duent el colxo dins l’amor del braç...” La seua fabricació, amb fusta de surera, segueix mètodes presents durant segles al municipi. Així, se li dona forma cilíndrica i s’adhereixen cèrcols de metall adornats. Malgrat que la seua funció actual és decorativa, anys arrere tenia gran utilitat per a conservar l’aigua fresca entre els caminants i els agricultors.

Desaparició No obstant això, l’evolució i els canvis socials van fer que a la fi dels anys seixanta no quedara cap artesà que els construïra. I així va quedar perdut aquest art fins a principis dels anys vuitanta, quan el centre ocupacional Sant Cristòfol, que atén xavals amb problemes de discapacitat, va començar a recuperar les tècniques per a fabricar i restaurar aquest tipus de peces. De fet, des de 1984 el centre té la patent del producte.

327

En l’actualitat, aquesta artesania es realitza al taller del Centre Ocupacional Sant Cristòfol, on un grup de persones amb discapacitat, amb el suport de monitors especialitzats, s’encarrega de l’elaboració de nous colxos, així com de la restauració d’altres antics.

Es poden adquirir al taller i, tots els dimecres, a la parada que instal·len davant de l’oficina de Turisme, al mercat ambulant de Sagunt.

Recordem que la unió fa la força i que el que es fa entre tots sempre és millor, perquè entre tots plegats constituïm un ésser més complet. Enguany hem tingut la sort de comptar amb moltíssimes persones per a l’elaboració d’aquest llibret. Totes han estat d’una importància cabdal i des d’ací vull agrair-vos una vegada més l’esforç per fer, d’aquest llibret, un dels millors llibrets fallers de l’exercici faller 2019-20.

AGRAÏMENTS

ESCRIPTORS Enguany hem tingut el privilegi de comptar amb la col·laboració sincera i desinteressada de 35 lletraferits, molts d’ells escriptors de renom dins el panorama literari valencià, i altres persones rellevants en el tema a tractar, els quals no han dubtat ni un instant a participar d’aquest projecte i crear els seus textos, amb la temàtica dels nostres monuments i donant al projecte Materials. Els quals han estat essencials per a la creació de la secció cultural d’aquest llibret. Des d’ací, que servisca un agraïment col·lectiu a tot el grup, per regalar-nos aquest valor cultural que ha aportat tant a la nostra vida.

Júlia Rosa Romero, Alfons Navarret, Raül Francés, Josep Usó, , Jesús Giron, Maria Rosa Diranzo, Conxa Guilabert, Mari Carmen Sáez, Josepa Montagut, Josep Antoni Alfonso, Jaume Joan, Toni Mercader, Enric Sanç, Àngels Moreno, Mari Carme Arnau, Nicolau Colomar, Sergi Pascual, Antoni Rovira, Albert Llueca, Pako Jiménez, Rubén Tortosa, Mario Gual, Antonio Verdugo, Calderona Viva, Mar De Seda, José María Prats, José Ignacio Heredia, Antoni Ortiz, Víctor Palomo, Encarna Ramiro, Alícia Gil, Maria Alcamí.

Mai ens cansarem de reiterar que tot el nostre treball seria debades sense vosaltres, els col·laboradors. Que amb la vostra ajuda, i el vostre granet d’arena, aconseguim fer una muntanya gegant que transformem en el llibret que teniu al davant. Moltíssimes gràcies pel vostre suport, per a nosaltres sou el nostre pilar fonamental, gràcies per confiar un any més en nosaltres. Gràcies a tots de tot cor.

COL·LABORADORS PUBLICITARIS INDUSTRIALS • • • • • • • • • • • • • •

Noatum Ismed Marmedsa Atlante Construcciones Ferriz Perez Plumed TTM Sumiport Tecno plásticos Feyma Gasso ingenieros Juan José Monge Qman cerrajeros Carpintería Alco Autocares José Puerto

ALIMENTACIÓ • • • •

Hornos Domingo Carnicería Cañas Frutas Lucas Carnicería Tino y Macián

• • • •

Frutas Valero Maxi Cash Lyonesa Lotes de España

SALUT • • •

Clínica Podos Peus Farmacia Avelina

PAPERERIA •

Papyros

HOSTALERIA • • • •

Fuqui Sol de mar Bar Teruel Malecón

329

• • • • • • • • • • • • • •

El Faro Bar Zaidin Tasca Bacco Pizzería Mariotti Mesón el Cordero Racó Paco Gernika Telepizza Cirus y borda Telepizza Ca surdo Bar 11 de Abril Cafeteria Luxmar Pipes

ESTÉTICA • • •

Julia Guillem Peluquería Laudel estética Mari Carmen Pinto Peluqueria

MODA Y COMPLEMENTS • • • • • • • • • •

Luna de Azahar Calzados Salinas Rasos Sary Joyeros Bordados Costa Azahar Joyeria Maite Deportes Moreno 7 colores Xinfu No-Is

DIVERSOS • • • • • • • • • • • • • • • • •

Samper Opel Kodak Pinillos Flex Viza zaballos A escena Recambios vives Servitaxi Seguros Larrea Sagunt Sort Berolina Mundo tour Art Floral Tribike Roberto Fotografo Global Propiedad

HIMNE A SAGUNT

De llorers i roses trencem corones de glòria a Sagunt immortal; als mons, els seus himnes llancem i en flames de sang avivar jurem la seua foguera genial. Oh! Ciutat de bellesa exquisida sota un cel blau que és un pali d’atzur, reclinada en la teua flora infinita fistonada pel mar que mussita versos grecs en escuma de tul! T’has vestit de llums el cel i has copiat en els teus fruits el sol; la teua bellesa es mostra sense vel i de tu, els colossos del sòl captaren almoina d’amor. De l’altar de la Pàtria estimada puge l’himne com una oració, com un bes que l’ànima encesa done a Sagunt, la Pàtria invençuda… Saguntí, Sagunt és el teu honor! És tan alt el teu noble destí que la teua glòria cap n’assolí. Continua airós el teu invicte camí i demostra que ser saguntí és dues vegades ser bon espanyol! De llorers i roses trencem corones de glòria a Sagunt immortal; als mons, els seus himnes llancem i en flames de sang avivar jurem la seua foguera genial.

331

HIMNE DE VALÈNCIA

Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingueu. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Flamege en l’aire nostra Senyera!

Pas a la regió que avança en marxa triomfal!

Visca València!

Glòria a la Pàtria!

Visca! Visca! Visca! Per a tu la vega envia la riquesa que atresora i és la veu de l’aigua càntics d’alegria acordats al ritme de guitarra mora... Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, Sultana, tons jardins estenen un tapís de murta i de roses fines. Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres. Sona la veu amada i en potentíssim vibrant ressò notes de nostra albada canten les glòries de la regió. Valencians: en peu alceu-se Que nostra veu la llum salude d’un sol novell. Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingueu. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!