Llibret 2023 75 Aniversari A.C. Falla La Marina

Des de 1948 vas encisar-me de tal manera que ja no et vaig soltar. Vas engalanar el meu barri mariner amb ones d’escuma i coral en flama. M’esclata el pit d’orgull cada mes de març quan veig la plaça amb un centelleig especial. Em recorde dels primers, amb molta nostàlgia, que amb quatre trastos van muntar la falla.

Enyore les generacions passades i els mariners i marineres perduts a la mar embravida de la vida. Agraïsc tot el temps viscut ací, els que ja ho han fet i els que ho faran demà. Plore d’emoció i les llàgrimes s’escapen i reguen el meu somriure, sempre de sumar! Sumar per continuar fent falla! Sumar per seguir la tradició!

Escaneja per a escoltar la nostra cançó.

“¡Chispa, dinamita, La Marina es la que pita! ¡Bomba, cañón, La Marina es la mejor! Es en La Marina donde reina la alegría, es en La Marina donde reina el buen humor”

EDITORIAL

Edita

Associació Cultural Falla la Marina.

Creació

Equip de Llibret.

Col·laboració literària i poètica

Albert Llueca i Juesas, Albert Vidal i Queralt, Alfons Navarret i Xapa, Alicia Gil i Soler, Ana José Segura i Rubio, Antoni Rovira i González, Antonio García i Coca, Antonio Martínez i Alcalá, Antonio Ortiz i López, Antonio Verdugo i Ballester, Carolina Fuertes i Gallur, Carolina Gorriz i Polo, Conxa Guilabert i Fajardo, Cristina Hernández i Ballester, Cristina Iranzo i Gómez, Encarna Ramiro i Martínez, Inma Garcerá i López, Jesús Girón i Araque, Jose Mª Benito i Martín, Josep Usó i Mañanós, Josepa Montagut i Mariner, José Ignacio Heredia i Marín, José Vicente Andrés i Sánchez, Juan Carlos Argilés i Lorente, Juanjo Monge i García, Julia Mª Benito i Adobes, Júlia Rosa i Romero, Lidia Sarrión i Navarro, Lola Pérez i Bodi, Lourdes Lázaro i Ferri, Manuel Martínez i Reig, Mari Carme Arnau i Orts, Mari Carmen Adobes i Roselló, Mari Carmen Saez i Lorente, Mario Gual i del Olmo, Marta Estal i Martínez, María Caridad Pinto i Ferrer, María Luzón i López, María Rosa Diranzo i Minguez, Miguel Blasco i Garcerá, Paula Cabrera i Vega, Pura Peris i García, Ramón Jarque i Ferrer, Remei Torrent i Ortiza, Roberto Rovira i Puente, Rosi Gil i Soler, Rubén Lucas Lucas i Rahona, Sahila Ariño i Arán, Sergi Pascual i Tur, Tomás Moreno i Millán, Violeta Juan i Guillén, Víctor Belinchón i Monge, Yolanda Portillo i Marín.

Adaptació Llibret

Aula CYL CEIP Maestro Tarrazona. José Domingo Villalba.

Narració d’àudios

Periodista Encarna Ramiro i Martinez.

Part didàctica infantil

Mestra d’Educació Infantil. Alicia Gil i Soler. Professora d’Educació Secundària. Julia María Benito i Adobes.

Il·lustradors

Victor Pereiró i Kike Alapont.

Fotografies

Arxiu de veïns i simpatitzants de A.C. Falla La Marina / Arxiu de fallers A.C. Falla La Marina / Arxiu del Camp de Morvedre / Kalos fotógrafos. Belén Caballero / Carmen Guillén / Roberto Martínez / Carmen Más Fotografía.

Col·laboració anuncis publicitaris

Ángel Pérez i Luna, Carolina Górriz i Polo, Eva Mª Cayuela i Medina, Luis César Díaz i Fernández, Miguel Blasco i Garcerá, Rubén J. Villarroya i García y Víctor Belinchón i Monge.

Correció del text | Disseny, portada i maquetació

yogurdefresa.es

Dipòsit legal

V-3219 – 2013

Justificació de tirada 350 exemplars. Tirada digital il·limitada.

El present llibret ha participat

El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres (https://lletresfalleres.org)

Aquest llibret participa en els Premis: Premi Santa Anna i Premi Josep Maria Francés i Duato.

L’associació Cultural Falla la Marina no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

L’equip de llibret de la A.C. Falla La Marina ha reproduït de la millor manera possible les anècdotes i tradicions que figuren en aquest llibret. Sentim si algunes dades o fets no són ajustats totalment a la realitat pel fet que en realitzar-se la tasca d’investigació i rebuscar en els orígens així com en temps passats, hi havia moltes dades contradictòries i no definides. Esperem haver plasmat tan bé com siga possible part de la nostra història durant aquests 75 anys.

Hi col·labora

Falles de Sagunt festa d’interés turístic nacional

Falles Valencianes #SomPatrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

Escaneja’m i escoltam

Llibret digital

Benvinguts

Pròleg

Saluda Alcalde de l’Excm. Ajuntament de Sagunt

Dario Moreno

Saluda Regidora de Cultura Popular

Asun Moll

Saluda President Executiu FJFS 2023

Ramón Jarque

Saluda la nostra presidència

Eva María Cayuela

“CHISPA”

Des de la 1948 amb la plaça encesa en flama.

“DINAMITA”

Un camí de nitroglicerina corrent pels nostres blaus cors.

La presidència de la nostra història

Les falleres majors de la nostra història

La presidència infantil de la nostra història

Les falleres majors infantils de la nostra història

Artistes de les falles grans de la nostra història

Artistes de les falles infantils de la nostra història

“LA MARINA”

Més que un sentiment, una família.

La nostra presidència

Eva María Cayuela i Medina

Comissió executiva major

La nostra fallera major

María López i Luzón

Comissió major

Recompenses

Socis d’honor

Socis

El nostre monument gran

“La màquina de la festa”

Obres literàries sobre la falla gran

212 328 360 406 466

“ES LA QUE PITA”

El nostre futur sona fort… El soroll de la nostra xicalla.

Saluda dels nostres representants infantils

La nostra presidència infantil

Hugo Pérez i Cabrera

Comissió executiva infantil

La nostra fallera major infantil

Julia Palanca i Benito

Comissió infantil

Recompenses.

El nostre monument infanitl

Amb ales… i a volar!

Obres literàries sobre la falla infantil

Part didàctica infantil

“BOMBA”

Una explosió d’alegria desprès d’una pandèmia.

“CAÑÓN”

Enfocant moments inoblidables.

Records fotogràfics 2022

Records fotogràfics 2023

“LA MARINA ES LA MEJOR”

Des de 1948 fins a l’eternitat.

“ES LA MARINA, DONDE REINA LA ALEGRÍA”

Un lloc per a estar sempre de bon humor.

Programa de festejos 2023

Agraïments

MARINA—75

Benvinguts als nostres 75 anys d’història. Benvinguts al nostre aniversari!

Un any més ens complau donar-vos la benvinguda al llibret d’A. C. Falla la Marina.

Esperem que les nostres pàgines traspassen el paper i la tinta a tots els cors dels lectors i oïdors del llibret accessible, i us faça viatjar en el temps, coneixent o revivint records inoblidables de la nostra gran família.

Amb el permís de tots, aquest llibret va dedicat als nostres representants de 2023: Maria, Julia, Hugo i Eva, tots ells mariners de bressol, als quals els desitgem junt a tota la comissió, col·laboradors, veïns i simpatitzants unes falles inoblidables que sumar a la nostra història, a més de totes aqueixes persones que han format part del nostre viatge i que ens han dedicat el més valuós que posseïm: temps. Gràcies a totes elles hui som ací amb les mans plenes de futur i il·lusió.

Ompliguem les copes de xampany i gaudim de les següents pàgines! +

Alicia Gil i Julia Ma Benito

PRÒLEG

En un tancar i obrir d’ulls ens veiem bufant les espelmes, 75 anys i sumant.

Sumant records, anècdotes, experiències, moments únics... tot açò l’hem viscut com si pujats a una muntanya russa estiguérem, on hi ha hagut de tot, pujades i baixades però, sobretot 75 anys plens de monuments, llibrets, traca, dolçaina i tabal. 75 anys per on han passat centenars de fallers i falleres incansables que han lluitat i continuen fent-lo perquè aquesta comissió continue sumant anys.

Si tanquem els ulls i escoltem… “Chispa, dinamita, la Marina es la que pita, bomba, cañón, la marina es la mejor...” a molts mariners i marineres, ens recorre un calfred per tot el cos que ens eriça la pell i és que, per als mariners, és un himne, és el nostre origen, és la cançó que s’ha transmés de manera oral de generació en generació, d’avis i àvies, a néts i nétes, de pares i mares a fills i filles. En definitiva, és el cant que ens acompanya sempre a les celebracions i ens reconforta en les derrotes i les penúries, és sens dubte, el nostre alé i forma part de la nostra identitat i la nostra història.

Per això, hem volgut fer-li un homenatge en aquest llibret tan especial, el del 75é aniversari i l’hem usada com a punt de partida fent-nos servir part de la seua lletra per a crear els blocs de contingut que estructuren el llibret i que donen un sentit de cohesió a tot ell.

Així doncs, hem de dir-te que tens a les mans un llibret recopilatori de moments, d’anècdotes, i sobretot de records plens de nostàlgia. Records dels nostres 75 anys d’història, però d’aquesta manera hem buscat també deixar constància del nostre present i de la nostra visió del futur perquè quan el delegat o delegada de llibret de dins d’uns vint-i-cinc anys agafe aquest exemplar desitgem que el llija i comprenga de què estava feta la falla La Marina i la seua gent.

Així doncs, després de les oportunes benvingudes, el nostre llibret comença amb el primer bloc, “Chispa”, (des de 1948 amb la plaça encesa en flama), on podreu trobar com va començar tot, l’origen, seguit del bloc “Dinamita”, (un camí de nitroglicerina corrent pels nostres blaus cors), cors de representants i artistes fallers, peces imprescindibles per a la nostra existència des que va nàixer la falla. El següent i tercer bloc és “La Marina”, (més que un sentiment, una família), on arranca el nostre any actual, l’any 2023, que és el present, seguit del bloc “La que pita” (El nostre futur sona fort…) el soroll de la nostra xicalla d’enguany, dels nostres menuts que miren cap a un futur prometedor, on podem trobar tots els articles relacionats amb el monument faller infantil, la part didàctica dedicada a tots ells, a la generació futura. El següent bloc que trobem és “Bomba”, (Una explosió d’alegria després d’una pandèmia), en el qual els nostres representants que passaren a la història per la pandèmia, tenen el seu espai de comiat i on reprenem la volta a la celebració novament amb veïns i amics.

No podia faltar el bloc dels records que són molts i els trobem en “Cañón”, (enfocant moments inoblidables), que repassa els moments més importants de 2022 i 2023. A continuació li segueix “La Marina es la mejor”, (des de 1948 fins a l’eternitat). Per la nostra part cal comentar que el contingut d’aquesta part sembla una mica llarga, però la veritat és que ens hem centrat en les xicotetes històries que ens han fet mariners així com les anècdotes i els records que ens acompanyaran sempre perquè molts dels millors moments de les nostres vides ens han passat a la falla.

Per acabar l’estructura finalitzem amb “És la Marina donde reina la alegría”, (un lloc per a estar sempre de bon humor), i encara que no siga sempre perquè en totes les comissions hi ha moments d’alegria i tristesa, ja ens enteneu, però ens quedarem amb els bons moments, amb el bon gust a la boca de tots aquests anys d’història, història que no compliríem sense el suport dels nostres col·laboradors literaris que omplin les pàgines de vida de tots i cadascun dels blocs anteriorment citats, així com dels col·laboradors que fan possible que aquest llibret siga possible en format paper i el pugues tindre a les teues mans.

I per rematar encara més la festa de l’aniversari i seguir celebrant et trobaràs a les últimes pàgines amb el programa de la tan esperada setmana fallera 2023.

Us animem a submergir-vos en aquestes pàgines on queda reflectit els qui som i el que som, una comissió i una família humil que ens enorgullim d’anar canviant i creixent al pas dels temps. No solament apostant per un estil innovador en els nostres monuments, cosa que molts no entenien però nosaltres sí, o adaptant-los amb braille o pictogrames quan no estava de moda, però ens importava que tots disfrutaren d’ells, incloent entre altres als nostres veïns d’avançada edat o membres de la nostra mateixa comissió.

Sentim orgull de poder contar que hem trencat barreres quan semblaven de roca massissa, fora i dins de la nostra comarca, capitanejant el timó de la nostra presidència grans dones des de 1992, i homes valents des de fa molt poquet que han pogut complir el somni de lluir una banda de fallera major en el seu pit, i malgrat que, encara ens quede un llarg camí és essencial recordar que cada pas conta i deixa empremta en la nostra història.

Però, no us contem més, tan sols dir-vos que tot del contingut l’hem deixat a les mans dels nostres dissenyadors de confiança, “Yogur de fresa”, que ens han ajudat a aconseguir aquest meravellós resultat final, reflectint aqueix punt “vintage”, que recull l’essència del nostre origen passat, però sempre sense perdre de vista el futur, per recordar-nos que això només acaba de començar, a pesar dels 75, que ens recorde les ganes de continuar sumant moltíssims anys més. Per la qual cosa, al llarg del llibret, trobàreu aquest símbol matemàtic “+”, el de la suma, perquè volem que ens acompanye sempre per continuar complint dies, sumant moments i records i com no, més aniversaris.

Així doncs, benvinguts a la nostra història: benvinguts al nostre passat, present i futur! Som una comissió de generacions, una gran família de cors blaus com l’aigua del nostre volgut mar Mediterrani que banya les nostres platges i que fa tants anys que ens ajuda a navegar sempre cap endavant.

Esperem que disfrutes moltíssim de la lectura d’aquest llibret, de la mateixa manera que nosaltres ho hem fet escrivint cadascuna d’aquestes pàgines.

Feliç lectura! +

Alcalde de l’Excm.

Ajuntament de Sagunt

DARÍO MORENO

En aquest exercici faller celebreu una data molt especial, el vostre 75 aniversari. Una efemèride important que heu festejat al llarg de l’any i que culmina en aquesta setmana fallera, rendint un sentit homenatge a tota la vostra història, com mereix l’ocasió. Porteu 75 anys de vida, 75 anys tirant del fil. Molts anys jugant un paper clau en la societat on heu tirat del fil indagant, reivindicant temes importants per a la societat i sent un altaveu de les minories, de les injustícies i de les discriminacions. Amb els vostres monuments i els llibrets heu ajudat a prendre consciència de la realitat i tindre un sentit crític d’ella. També heu tirat tant del fil, en tota la vostra llarga trajectòria, que heu aconseguit desfer més d’un nus. Gràcies a la vostra incansable labor heu traspassat barreres, convertint una festa de diversos segles de vida en una festa adaptada a la realitat social que vivim. Heu sigut la primera Falla a comptar amb un faller major, obrint així un nou camí cap a la igualtat i equitat en sentit ampli. Però, sobretot, porteu 75 anys tirant del fil lluitant per mantindre viva l’essència de les Falles any rere any, sou part essencial del motor d’aquesta bella festa i sou part indiscutible de la història de la ciutat. Des que es va fundar la Falla La Mariana heu aconseguit que cada exercici faller de inici amb il·lusions renovades, amb lliurament i dedicació. La meua més sincera felicitació pel vostre aniversari i gràcies a cada persona que l’ha fet possible. Aprofite aquestes línies que em brindeu per a destacar el paper que jugueu les Falleres Majors, la Presidenta i el President de la Falla la Marina, el vostre treball i dedicació ha aconseguit que aquestes Falles que s’acosten siguen especials. Estic segur que aquestes Falles 2023 seran úniques i espere ser ací amb vosaltres celebrant-ho.

Què visquen les Falles! +

Regidora de Cultura Popular

Amics i amigues:

Els dies comencen a allargar i ens fan notar ja l’olor a pólvora, sentir el so de les bandes i albirar els colors amb què, en cada passacarrer, ens delecten les comissions de la nostra ciutat. Perquè, tot i que les Falles estan presents durant tot l’any en la nostra consciència comuna, en eixa part de la nostra activitat cultural que construïm amb el seu suport impagable, és ara, com cada exercici, quan la festa fallera comença a materialitzar-se i ens deixa eixir a gaudir d’eixos xicotets detalls amb què les comissions ens omplin l’agenda any rere any.

Les Falles són part de la nostra identitat. No podríem imaginar una ciutat com la nostra sense una setmana de monument i festa, de carrer i música. Malgrat esta estreta relació, la realitat ja ens ha posat davant de situacions extremes que ens han obligat a cancel·lar tots els actes de la nostra setmana fallera.

Ara, 2023 tornarà a retrobar-nos, a traure’ns al carrer i celebrar que, a pesar de les circumstàncies, la tenacitat i l’amor per la festa són trets identitaris de la nostra ciutat, perquè Sagunt és flama, carrer, però, sobretot, Sagunt són 28 comissions exemplars cosides a la nostra història amb un mateix fil.

I, entre elles, com no destacar una de les comissions més participatives i històriques? “Setanta-cinc anys tirant del fil” donen per a moltes vivències, anècdotes, històries..., donen per a escriure molts llibrets i recordar moltes persones que han passat per La Marina i que ja no estan. Celebrar esta data tan especial, amics i amigues de l’A.C. Falla La Marina, ha de dur-nos a recordar estes persones i a demostrar que la trajectòria de la vostra Falla ha sigut clau per al món faller saguntí.

María, Eva María, Julia i Hugo, teniu la gran sort de viure esta data des d’una posició privilegiada. Vosaltres quatre sereu enguany el cap visible d’una comissió que s’ha guanyat, a força de treball, un lloc especial en la nostra història. Gràcies per seguir sent un exemple de treball i comunitat. Sou una de les millors proves que en Sagunt, sense dubte, les Falles són Cultura.

Bones Falles! +

RAMÓN JARQUE

Com a president de la Federació Junta Fallera de Sagunt, és la primera vegada que tinc l’honor de saludar mitjançant aquestes línies els fallers i falleres de la comarca, així com totes aquelles persones que de manera desinteressada contribueixen amb el seu suport i treball a enaltir les festes josefines de Sagunt, el Port, Gilet i Faura. Vull donar les gràcies a totes les persones que, tant des de l’Ajuntament de Sagunt com dels de Gilet i Faura, estan sempre fent-nos costat, facilitant-nos les tasques i fent que cada acte adquirisca la lluentor que mereix. Alcaldies, regidories, funcionariat, tècnics i voluntaris de les diferents àrees que dediquen el seu temps, fins i tot fora d’horari, per fer més fàcils les coses.

El nostre calendari està replet cada vegada de més d’activitats culturals, esportives i festives, que se celebren al llarg de l’any amb una forta implicació per part del col·lectiu faller, però és ben cert que tots i totes esperem il·lusionats l’arribada del mes de març amb la seua setmana gran, que de nou omplirà els carrers i places de llum, color, música, olor de pólvora i molta alegria.

En aquestes dates on el sentiment faller es fa de notar, anime a continuar treballant amb optimisme per al creixement i millora de la festa, a celebrar junts amb la vostra comissió dels moments únics que ens brinden les falles i a mantenir vives les millors tradicions que tenim, fent-les conéixer als veïns, veïnes i visitants que s’apropen als nostres casals.

No vull deixar de saludar els representants de la comissió: Julia, Hugo, Maria i Eva. Desitge de tot cor que gaudiu d’unes festes memorables junt amb la resta de fallers i falleres de La Marina, fruit del temps dedicat i de l’esforç realitzat al llarg d’aquest any. Feliç 75 aniversari. Per molts anys més.

Bones falles 2023! +

Presidència 2023

Falla La Marina

EVA Ma CAYUELA

Estimat lector, Enguany, ja són cinc els anys que tinc l’honor de saludar-te com a presidenta d’aquesta, la meua falla.

No hi ha dubte que aquest és un any extraordinari, és l’any en el qual la nostra falla planta el seu 75é monument.

Em fa moltíssima il·lusió capitanejar en aquest exercici i és que, per a mi, “La Marina” no és només una falla, és la meua forma de vida, ja que sóc marinera des que tenia mesos. Tota la meua vida he crescut sent marinera, marinera de cor. A banda de la meua família de sang, tinc la meua família fallera. No és només els 75 monuments a la plaça, ni els 75 anys que la falla ha estat representada per fallers i falleres que l’han sentida tant d’ells com la sent jo. És un creuer llarg de cultura, de tradicions, d’amor per la nostra festa, de lluitar per eixos valors que els valencians hem heretat dels nostres avantpassats. És un camí de milers de milles nàutiques de trajecte, d’esforç, d’alegries, de penes, de sentiments viscuts…

En la història de la nostra falla han nascut molts fallers que al llarg de la vida se senten mariners, uns altres que per qualsevol motiu han hagut de baixar del vaixell però han tornat a pujar, uns altres que han pujat al llarg del creuer i s’han sentit tan mariners com el primer i ací s’han quedat, i el pitjor i el que més pena em fa, aquell mariner o marinera eterna que se n’ha anat d’aquest món, per formar part de La Marina infinita que de segur han fundat allí dalt. Per als qui estan, per als qui vindran, per als qui han baixat per un temps i tornaran, i per als qui estan en La Marina infinita, una abraçada i un bes. Tots som la història de La Marina! Unes persones que no he nomenat, però que són la clau per poder fer història, són els nostres socis, col·laboradors, veïns i abonats, que cada any, amb la seua aportació, ens ajuden a poder traure monument a la nostra plaça.

Perquè la falla seguisca sumant anys d’història, fa falta que una comissió executiva treballe. A la meua executiva vull agrair el treball que realitzen perquè la nostra falla continue endavant.

A les falleres majors, presidentes i presidents d’altres comissions, que tots gaudim d’unes falles com les que estem acostumats. De música, pólvora, color, passacarrers, abraçades, riures i plors d’emoció... Als meus companys representants. Tant per a la meua fallera major, María López, com per a la fallera major i president infantil, Julia Palanca i Hugo Pérez, estic molt contenta de compartir aquest any amb vosaltres. Ja ho estem passant molt bé, però encara ens resta per viure la “recta final”; així que prepareu-vos perquè ja està tocant a la porta la nostra/vostra setmana gran. Sabeu que estic al vostre costat per a tot allò que necessiteu. Junts estem vivint un any que de segur mai oblidareu. Encantada de formar part del vostre any. Als nostres artistes fallers dir-los, que igual que altres anys, estem il·lusionats i impacients perquè arribe l’entrega de premis. El nostre premi no és el banderí que eixe dia ens donen, el nostre premi es l’esforç de cada faller i el vostre treball. Ànim!

No puc oblidar-me de tots els mariners que formem La Marina, encara que he anomenat els representants i l’executiva, tots fem falla, tots som La Marina.

Per acabar les meues línies anomenaré la meua família, els meus pares, la meua filla i el meu home, perquè, sense el seu suport i comprensió, jo no podria dedicar temps al meu càrrec. Gràcies per estar al meu costat.

Bé, lector, a les meues paraules només resta per afegir que les portes del nostre casal i la nostra carpa sempre estan obertes per a convidar-te a viure i gaudir amb nosaltres eixa setmana gran que els fallers esperem, la nostra setmana fallera. Bon vent i bona mar per a tots! +

“CHISPA”

Des de 1948 amb la plaça encesa en flama.

ANTONIO Ortiz i López

A LA RECERCA DE LA MARINA

Julia em mana investigar sobre l’origen i l’evolució d’un espai urbà molt entranyable per a mi. Cada vegada que pose allí els peus, al meu cap s’amunteguen múltiples records d’infància. Memòries d’un temps que enyore. Memòries íntimes d’un temps estimat. Memòries que a vegades es confonen amb somnis...

“Això tu ho fas en un tres i no res”, em diu Julia.

Li responc que la Història no és memòria i que no es pot escriure sense recórrer als seus documents, a les seues fonts.

“Vinga, d’acord, et done més temps” -em diu.

Com que Julia és molt persistent i damunt és professora de llengua, em sent doblement pressionat. He de trobar l’origen de la plaça de la Marina en els arxius municipals.

I he d’esforçar-me a escriure-ho bé. Tasca gens fàcil, considerant que porte a mig fer dues investigacions més i que estaran publicades d’ací a poc de temps. A més, no puc deixar d’impartir les meues classes i corregir pràctiques i exàmens. Els futurs universitaris no m’ho perdonarien mai.

Faig notar aquest panorama a Julia.

“Que tu pots, clar que sí” -m’anima. No conec ningú més tenaç i dinàmica que aquesta col·lega.

Hauré de posar-me les piles. Qui això llija jutjarà si l’he defraudada o no en les seues expectatives.

Em pose a la feina. Comence a preguntar-me des de quan existeix aquesta plaça. Des de quan es diu de la Marina. I m’assalten els records d’infància. El meu avi Antonio l’anomenava plaça Molina. Allí vivien els meus oncles Antonio i Daura. Allí s’encaminaven els meus avis a visitar els meus cosins. Nosaltres vivíem en el pròxim carrer del Pintor Sorolla. El carrer “de la punyalà”, deia el meu avi. Perquè allí, en els llunyans anys trenta del segle passat, una disputa entre enamorats va acabar en sang. M’entren els dubtes. Si el meu avi l’anomenava plaça Molina, com uns altres de la seua edat... He de certificar si alguna vegada es va dir així. Llavors venen al meu cap imatges d’aquell temps en què jugàvem a la Marina. Sempre acudia allí transitant pels carrers Cánovas del Castillo, la travessia que deia el meu pare. Deixant arrere el carrer Cervantes, enfront de la barberia de Perales, torçant a la dreta pel carrer Colom, de seguida et topes amb una altra curta

via a l’esquerra, el carrer Nou. En una de les seues cantonades amb la plaça la Marina, hi havia una botiga d’ultramarins, un xicotet supermercat propietat de Pablo Molina... Tal vegada per això el meu avi deia així la plaça. I no era l’única botiga on podies comprar carn, peix, tota mena de llegums a granel, embotit i begudes. En el camí de casa a la plaça hi havia una altra a la qual la meua àvia m’enviava a retornar el casc: “Porta això a ca Atanasio i te n’emportes altres dos; que et descompte el casc, eh?”. El casc, repetisc en veu alta sense adonar-me. “No tinc moto”, em contesta un alumne que em demana entrar. Sense adonar-me’n, se m’ha passat la meua guàrdia de pati abstret en l’encàrrec de Julia.

Evidentment, no li aclariré a aquest jove que així és com es denominaven, en el temps en què jo vaig tindre la seua edat, els envasos de vidre retornable.

Estem en la setmana de la consciència ecològica en el meu IES i aquest pensament em fa adonar-me que en aquell temps la nostra petjada en el planeta possiblement era més lleugera que la que deixarem a partir d’ara. L’arròs, els llegums i les espècies es venien a granel, es pesaven i envasaven hàbilment pel botiguer en un cucurutxo de paper d’”estrassa”. Les begudes, alcohòliques o no, moltes vegades arribaven a les nostres llars mitjançant camions xicotets de repartiment a domicili. El sifó, la gasosa i la llimonada eren molt populars i els seus envasos de vidre s’intercanviaven per uns altres de plens, gratificant al consumidor amb un descompte per haver tingut la deferència de retornar l’envàs, de retornar el casc. No obstant això, hui et cobren si sol·licites que et retiren de casa alguna andròmina vella. Coses del progrés, com deia la meua mare quan la sorprenia alguna cosa dels temps que corren, com ella es referia a aqueix temps que vivim i que tant enyore. Perquè quan la teua mare ha partit en el seu últim viatge i et quedes en aquesta andana que és la vida, la teua ment s’esforça per recordar aquell temps tan feliç que amb ella vas viure.

El meu avi l’anomenava plaça Molina, com uns altres de la seua edat...

A LA RECERCA DE LA MARINA

Caldrà aprofitar l’oportunitat.

En el full 7 del plànol de població del Port de Sagunt a escala 1:1000, realitzat a València pels arquitectes Ángel Romaní i Víctor Gosálvez al febrer de 1928, en la ubicació de l’actual plaça Marina es dibuixa un terreny d’horta que ha de parcel·lar-se i alinear-se amb els preexistents carrers Espronceda i Canalejas, projectant-se la continuïtat d’aquests carrers fins a l’actual mercat, que llavors era un descampat a esquena del Café República (on hui s’alça el Centre Aragonés). Un carrer denominat Nou, separava la fi dels carrers Espronceda i Canalejas de la seua prolongació fins al mercat. Només veiem aparéixer en un plànol municipal l’espai del qual hui és la plaça Marina, en el realitzat al gener de 1957 en el primer pla d’ordenació urbana per al Port de Sagunt del franquisme. I ni tan sols apareix el seu nom actual. Se’n diu plaça «Nueva» i queda en un terç travessada pel carrer nou, la qual desembocava a la casa caserna al costat del parc de minerals de la siderúrgia, en la zona hui ocupada pels adossats denominats Vila Marina.

Però no em vull posar trist, no vull desviar-me del meu objectiu. Aquesta mateixa vesprada cride la meua amiga Inma a veure què hi ha en l’arxiu municipal sobre la plaça Marina. I Julia també podrà ajudar-me. Coneix algú que treballa en el registre de la propietat. Tal vegada així pot estirar el fil que la madeixa del temps m’ha posat davant. Encara que se m’antulla una missió impossible. Inma m’ha promés que demà mateix em diu alguna cosa. Julia complirà el meu encàrrec. Només em queda esperar. Però no estaré de braços plegats.

En la web de l’Ajuntament trobe digitalitzats els plans d’ordenació urbana de 1928, 1957 i 1971. Internet. Quant de bé i quant de mal que ens procura. En aquest cas em permet consultar aqueixes dades sense moure’m de casa.

Amb aquestes dades tinc clares dues coses: la plaça Marina no és tan antiga com jo suposava, perquè no es va edificar fins als anys cinquanta del segle passat; d’altra banda, el seu primer nom va ser plaça Nova, tal vegada per reflex del carrer projectat en 1928. Per tant, la seua actual denominació ha de procedir del període 1957-1971, perquè, en el pla d’aqueix últim any, sí que apareix la denominació actual. Quan li diga a Julia que la seua estimada plaça Marina és menys antiga del que pensàvem, igual li done un disgust.

Mentrestant pense com puc documentar quan oficialment es bateja aquesta plaça com ara l’anomenem, me n’adone que aquest 2023 es compleix el 75 aniversari de la falla que anualment es planta en aquesta plaça. Si des de 1948 existeix aquesta associació cultural amb aquest nom en honor de la marina espanyola, hi ha la possibilitat que aquest espai urbà existisca com a tal des de 1948 i que el seu nom actual obeïsca a una

confusió entre l’entitat fallera i el nom real de l’espai urbà. En altres paraules, per més que l’arquitecte municipal volguera denominar plaça Nova a aquest lloc, en la memòria col·lectiva s’havia fixat ja el nom de la plaça on està la Falla de la Marina. Això sí que li agradarà a Julia; la plaça on ella ha crescut es diu així per la falla que ella tant adora. O, almenys, això podem afirmar de moment.

És comprensible, d’altra banda, que el Port de Sagunt tinga una plaça en honor de la Marina. No en va, l’origen d’aquesta població està lligat a l’activitat portuària i ferroviària mineres, com és del tot conegut. La Naviliera Sota i Aznar exportava en exclusiva el mineral de ferro que la Companyia Minera de Sierra Minera transportava amb el seu ferrocarril des de les mines de Terol d’Ojos Negros. A més, totes dues empreses compartien propietaris, els cosins Ramón de la Sota i Eduardo Aznar. Amb la construcció del moll entre 1905 i 1907, es va haver d’establir necessàriament una duana i, per al seu funcionament, es va haver de destinar un destacament de l’Armada, llavors denominada Marina de Guerra. Per tant, tenint un origen navilier, just és que el Port de Sagunt conserve en la seua toponímia urbana una referència significada a la Marina espanyola. Ara bé, m’incline a pensar que el seu nom deriva de la primera hipòtesi plantejada.

Hui m’ha proporcionat la meua amiga Inma més informació documental de l’arxiu municipal. Es tracta de les quatre còpies del plànol de reforma de la plaça Marina efectuada en 1991.

Creme en desitjos d’arribar a casa després d’acabar les meues classes i posar-me a bussejar en els groguencs plecs d’aquest expedient.

“Ja has escrit alguna cosa; segur”. Julia sempre disposada a motivar-me.

Li responc que no exactament, que estic en fase d’investigació i hipòtesi i que aquesta nit he d’entregar a l’editorial el primer esborrany de la meua última edició de l’itinerari didàctic de l’arqueologia industrial del Port de Sagunt. No li ho esmente. Estic francament pressionat. És temporada d’exàmens i no done proveïment. Casa cosa al seu temps.

Ahir vaig aconseguir enviar per correu electrònic a l’editorial el promés primer esborrany de l’itinerari didàctic. Estic molt content perquè he pogut ampliar i actualitzar informació i se m’ha ocorregut utilitzar codis QR per a il·lustrar-ho millor. Ara analitzaré la informació que m’ha proporcionat Inma, l’expedient 127 consta com caixa 8729. Desil·lusió total: ni un esment a l’origen i evolució de la plaça Marina per part de l’arquitecte català Juan E. Redón Blasco, autor del projecte

Per més que l’arquitecte municipal volguera denominar plaça Nova a aquest lloc, en la memòria col·lectiva s’havia fixat ja el nom de la plaça on està la Falla de la Marina.

A LA RECERCA DE LA MARINA

de remodelació. És més, presenta un projecte que en res té a veure amb el que finalment es va executar en 1993. Fins a aqueixa data sí que puc donar fe de com era la plaça Marina que jo vaig conéixer. Entre els carrers Espronceda (al nord) i Canalejas (al sud), era un rectangle de vèrtexs arredonits amb unes dimensions de 35 per 21 metres.

Una vorera de metre i mig ampla recorria el seu perímetre. Estava enllosada amb un taulell de color granat amb una filigrana blava fosca superposada, de manera que dividia cada rajola en quatre parts iguals, cadascuna de les quals en forma de quatre fulles lobulades.

Hui persisteix aquest taulell en el sòcol de la qual va ser casa dels meus oncles Antonio i Daura, en el número 7 de la plaça, cantonada al carrer Canalejas. Ens encantava donar voltes

corrent per aqueixa vorera, imaginant-nos participar en una carrera atlètica, com si fora el nostre estadi particular.

La Marina de llavors tenia la meitat oest, la que mira al mercat, ocupada per un fossat d’arena amb escultures de tubs d’acer galvanitzat pintades d’alegres colors. Hi havia un semicercle compost per una xarxa de quadrats mitjançant els quals podíem grimpar la seua part més alta, o despenjar-nos com ratpenats la seua meitat. Al costat d’aquest “pont” hi havia algun “balancín” i “la bola”. Semblava una esfera armil·lar, amb les seues tres escales definides per meridians units per fingits paral·lels que permetien grimpar fins als seus anells de la cúspide. Un cércol recorria l’esfera a manera d’òrbita tangencial al seu diàmetre i mai vaig saber per a què servia. Aquell fossat d’arena amb aquells artefactes

futuristes concentraven la major part de la mainada del barri, que acudien sense por de caigudes o lesions i, si aquestes es produïen, procuraves posar més atenció per a no mossegar la pols de nou. En l’extrem oposat al fossat d’arena estaven dos parterres pentagonals de costats desiguals; com si foren dos rectangles amb els extrems oposats a la vorera que els envoltaven tallats en bisell, aixamfranatges. Un senzill mur de carreuons sostenia una tanca de ferro forjat composta per rectangles units pel seu costat més curt, a manera de marcs d’unes reixetes que permetien veure les plantes i flors que en ells creixien. Especialment, les roses. Sempre li agafava una a la meua mare quan ningú m’observava en tornar a casa. Entre aquests parterres hi havia un quiosc. En ell adquiríem tot tipus de llepolies i vaig comprar el meu primer còmic de Mortadelo i Filemón. També la meua primera cigarreta, ho confesse. També és cert que ho vaig deixar molt prompte. Al centre de la plaça existia un fanal altíssim envoltat d’un jardí circular que repetia en el seu perímetre i la seua vegetació l’estètica dels altres dos jardins. Entre aquest fanal central i el quiosc, moltes vegades celebràvem tornejos de futbol; altres vegades jugàvem al «pilla-pilla», sent els bancs casa, sempre que les xiques no estigueren jugant a la goma.

M’he posat una mica melancòlic recordant tot això. Una època sense telèfons mòbils ni Internet, amb una infància més innocent. On les relacions personals i els conflictes que poden derivar-se d’elles, es dirimien cara a cara. No t’ajunte era com hui no obtindre likes en Twitter; i un càndid «M’ajuntes?» era la petició d’amistat més pura que hui puguem imaginar.

Aquest espai urbà que acabe de recordar és el que es disposava a reformar en 1991 el projecte de l’arquitecte Redón. No obstant això, el seu projecte (l’expedient 127/91) va patir moltes modificacions abans de ser dut a terme en 1993. Sobre el fossat d’arena preveia un camp de bàsquet envoltat de sis escalons a manera de graderies.

Uns parterres romboidals ocupaven l’altra meitat de la plaça amb dues palmeres datileres com a única vegetació i diversos bancs de formigó dispersos ocuparien l’espai de l’antic quiosc, que desapareixeria.

No he pogut documentar (ho sent, Julia) les raons que van conduir a eliminar el camp de bàsquet i a reduir al màxim la zona enjardinada. Imagine que la falla es va imposar. Com anava a poder plantar-se la falla entre dues cistelles de bàsquet i on podria situar-se l’entaulat i la zona de ball amb aqueix disseny. Segurament, cobrir aquestes necessitats es va convertir en prioritari. D’ací aqueixa plaça actual amb aqueix paviment tan resistent i amb tan poca vegetació i ombra. Però amb una acústica sense igual per a la mascletà i la revetla.

Ja va sent hora que em pose a escriure-li a Julia el que m’ha demanat. Crec que estic ja en condicions d’acomplir el seu encàrrec. Ordene totes aquestes dades que he pogut esbrinar i pose en alerta la meua memòria. Només em falta trobar la font d’alimentació del portàtil. Ha d’estar en alguna banda. Però és ja molt tard. Demà m’hi posaré. Miraré una mica el whatsapp abans de dormir i demà a la vesprada... Vaja! Julia pregunta què hi ha del meu escrit.

Aquesta compi és tenaç amb totes les forces. Julia: demà m’hi pose. +

JUAN CARLOS

Argilés i Lorente

ELS PRIMERS MARINERS

L’any d’abans

Enguany es compleix el 75 aniversari de la primera “plantà” de la Falla La Marina de Port de Sagunt, una comissió fallera que mai ha fallat, entre altres de les seues moltíssimes qualitats sense cap dubte destaca la seua perseverança a plantar falles, podem denominar-la com “LA FALLA, QUE MAI FALLA”, perquè ha estat d’una manera o d’una altra traient falla a la seua plaça, a la Plaça Nova, que així era com es denominava l’any 1940, i potser més popularment com a plaça de Molina, perquè allí tenia instal·lat el magatzem de pinsos, el comerciant Francisco Molina Serrano , exceptuant els seus dos primers anys de vida, ja que la ubicació va ser tan marinera com l’esmentada, perquè la proximitat a la mar, era potser fins més pròxima. Però per a entendre, si més no, una mica millor la seua fundació ens hem de traslladar a l’any anterior al seu naixement, i veure el que era el món faller d’aquella època. Transcorria l’any 1948, al Port de Sagunt tan sols es plantaven dos falles1. La Falla Luis Cendoya, en la seua setena falla plantada des de la seua fundació en la coneguda plaça dels cotxes i La Falla Plaza Rodrigo, que per segon any consecutiu instal·lada en la plaça del mateix nom.

Aqueix any no plantava la Falla La Palmereta, que sí ho havia fet l’any anterior 1947 i que pot ser per problemes econòmics no plantaria enguany, encara que sí que tornaria a l’activitat l’any posterior en 1949.

A Sagunt la proliferació de falles als carrers era major, sent cinc les falles plantades en aquest 1948: Falla El Rabal, plantada en l’encreuament dels carrers Porta “Ferrisa” amb carrer José Antonio. Falla Santa Anna plantada a la Plaça del Pi. Falla Plaza Mayor situada al mateix centre de la plaça que porta el seu nom. Falla “La Carchata” plantada al Carrer Pacheco (actualment “Camí Real”) i finalment la Falla Garrigós que plantava en la Plaça del Cabdill, (actualment coneguda com a Plaça Blasco Ibáñez).

La Idiosincràsia fallera en aquells anys finals dels quaranta distava bastant de la que

1 Fallas en la Memoria-Las Fallas del Camp de Morvedre/Autor: Juan Carlos Argilés Lorente.

Emilio Llueca/75 Aniversario Falla Luis Cendoya.

Autor desconegut

/ Arxiu Falla Plaza Rodrigo.

JUAN CARLOS ARGILÉS I LORENTE

ELS PRIMERS MARINERS

coneixem hui dia, senzillament es pot comprovar llegint un programa de festes que es reflectien en els “llibrets”2.

Les falles desenvolupaven els seus actes generalment al seu barri, i per a la gent del seu barri, no era costum la visita a altres falles.

La pólvora es feia més protagonista del que és en l’actualitat, la “despertà” matutina a les 6.00 de la matinada, es feia acompanyar al migdia a les 12.00 hores, de la “disparà” de traques quilomètriques que donaven color fins i tot a la nit de la cremà. Quant a les revetles també es dividien en les de la vesprada a les 18.00 hores i la nocturna a les 24.00 hores. El dia 19 de Març igual que hui, l’Ofrena a la Verge dels Desemparats es convertia en l’acte litúrgic més important de la Setmana Fallera.

LA FUNDACIÓ DE LA FALLA LA MARINA La Falla Adulta

El començament de la Falla La Marina, ve fonamentat per dos moviments veïnals localitzats molt concretament dins del que hui podríem denominar Barri Marítim, encara que per als més majors conegut popularment per “El Barri de les Granotes” de Port de Sagunt. El pertanyent a la Falla Major o Adulta, ho hem de situar al carrer Sagasta i més concretament en la part més pròxima a la mar, on uns veïns o concretament i per a ser més encertats, unes veïnes són el vertader motor amb el seu treball desinteressat a començar la nova marxa fallera de la Marina.

Aquelles dones van saber encendre la flama fallera i el més difícil mantindre-la viva, i transmetre als seus marits i implicar-los en el naixement de la nova falla. Així, Isidora Camarero, Gervasia Latorre, Araceli Blasco, Juana Chuliá i algunes veïnes del carrer Sagasta i adjacents com es relata en llibre3 del 50 Aniversari:

2 “LLibret” Falla Luis Cendoya de 1948.

3 “LLibret” Falla La Marina de 1998 – 50 Aniversari.

Foto Autor Desconegut / Llibre 50 - Aniversari

Falla La Marina.

“Van realitzar l’avarada d’una barca que van denominar La Marina, fent-se a la mar de les Falles i de la Cultura Valenciana” .

La Falla Infantil

D’altra banda, com hem comentat, existia un altre moviment veïnal, concretament al carrer Trobador, on una sèrie de veïns formaven la coneguda Falla Trobador, la part infantil del que posteriorment seria la Falla La Marina. Al llibre4 d’Isabel López Martínez i Fernando Cos-Gayón Domínguez, recollim unes paraules de Balbina Martínez, fallera major de la Falla Trobador i primera fallera major infantil de la Falla La Marina, deia: Des de quan eres fallera, Balbina?: Des que tenia huit anys, quan vaig ser fallera major infantil de la falla El Trobador i després va ser la falla infantil de La Marina. Va ser la primera falla infantil que es va plantar en Port de Sagunt. Una vegada érem al carrer, com estàvem abans, i el meu pare i els meus germans van dir: -I Per què no fem una falla?... I nosaltres comencem a apuntar gent i…Així vam fer aquella falla, que la plantem enmig del carrer i,

parlant de debò, es posava a ploure i la ficàvem dins de casa… O siga una falla de posar i treure? Sí. La posàvem i la llevàvem quan ens semblava.

La Primera Comissió de la Falla La Marina

El corresponsal del Periòdic Diari Llevant EMV, Sr. Rafael Martín Lainez, redactava la següent notícia, que copiem textualment: Noces de Plata de la Falla La Marina, de Port de Sagunt. Per a l’any vinent es prepara festejos extraordinaris.

Hem procedit a les indagacions pertinents – amb bones ajudes –amb la finalitat d’obtindre unes dades fefaents i dignes, respecte de l’executòria definitiva de les noces de plata d’una falla reconeguda en el Port de Sagunt amb el títol de la Marina.

I és per tant l’any 1948 quan es forma la primera comissió fallera, integrada pels següents senyors: President, don Vicente Masip Gómez; vicepresident, don Ciriaco Cambrer; secretari, don Evaristo Guillen; depositari, don Pablo Molina Blasco, sotssecretari, don Adolfo Julve, i com a vocals els senyors don José Barceló, don Benjamín Sancho, don Vicente Redondo, don Jesús Moreno i potser algun més, les dades del qual no apareixen. Així mateix la “plantà” de la primera falla es va realitzar el mes de març de 1949, i van ser les seues falleres: major la senyoreta Elvira Sanz Blasco; reina del ”foc”, la senyoreta Isidora Veral, i entre les bufones falleres de la seua cort d’honor, estaven Carmen Adelantado, Llavor Homs, Rosa Rivero, i altres que sentim no recordar.

4 Volver a Empezar” de Isabel López Martín y Fernando Cos-Gayón Domínguez.

Foto Primera Comissió davant de la Primera Falla l’any 1949 /Arxiu: Javier Izquierdo Sanz.

Las Falleras y comisión de la Marina, ante la puerta del templo de Nuestra Señora de Begoña, en Puerto de Sagunto, el año 1949/Foto publica por el Diario Levante EMV/Archivo: Javier Izquierdo Sanz.

JUAN CARLOS ARGILÉS I

ELS PRIMERS MARINERS

Opinem per tant, que els cànons fallers (25 anys ininterromputs) posen de manifest que les noces de plata de la citada falla de La Marina hauran de ser el mes de març de 1973 (l’exercici esdevenidor), sent indubtable que les falles són una promesa que es converteix en realitat, ja que impulsa a noves generacions que mantenen la seua popularitat tradicional, lluminosa i festiva per tots els conceptes.5

És lògic que per a l’any pròxim, els entusiastes fallers preparen un programa de festejos veritablement extraordinari. Com a detall també fefaent oferim al lector una foto “històrica”, on apareixen els protagonistes fallers i dames (amb el típic vestit regional de llauradores, per cert una mica més llarg que el d’ara), tots ells membres de la repetida primera falla titulada La Marina, que posen davant l’entrada de l’església de La nostra Senyora de Begoña, en Port de Sagunt.

Creiem que amb la nostra modesta informació, quedaran complaguts els veïns d’aqueixa zona “marinera”, als quals traslladem una afectuosa salutació d’aquesta corresponsalia de LLEVANT.

Perquè com ens relata curiosament el redactor, passem a conéixer una mica millor, qui van ser aquelles persones que van formar al primera comissió de la falla La Marina, en el ja esmentat 1949.

President: VICENTE MASIP GÓMEZ, nascut a Canet d’en Berenguer en 1914, la qual cosa vol dir que tenia 35 anys en aquell primer any de Falla. Els seus pares Vicente i Facunda regentaven el Forn de la Marina situat en l’encreuament dels carrers Sagasta amb Av. General Mola (actual Av. Mediterrani), encreuament on es va plantar la Falla els dos primers anys d’existència. Es va casar amb Pilar Larrabeiti Barbier i van tindre tres fills, el seu domicili conjugal estava situat al carrer Concepción Arenal, 1 de Port de Sagunt. Vicente va passar a formar part de la plantilla d’Alts Forns, i en 1947 va entrar a exercir funcions de mestre al Col·legi de La nostra Senyora de Begoña, on posteriorment va exercir de Cap d’Estudis i més tard de Director del Centre fins la seua jubilació a principi dels anys huitanta.

Va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Sagunt en 1951, va passar a ser posteriorment Alcalde en funcions des de Juny de 1959, i com a Alcalde titular a l’octubre de 1961. Posteriorment va ser Diputat Provincial durant diversos anys, càrrec que precisament exercia quan es va formar la Junta Fallera de Sagunt

Va ser President de la Falla La Marina en els dos primers anys que es va muntar la falla, és a dir, els exercicis 1948-1949 i 1949-1950. Posteriorment abandonà el seu càrrec en el món faller per a, com hem comentat passar a ocupar càrrecs a l’Ajuntament de Sagunt.6

Vice-president: CIRIACO CAMBRER

OLAVARRIETA, nascut a Castañeda (Santander) en 1903, amb la qual cosa tenia 46 anys en aquell primer any de Falla. Es va traslladar al Port de Sagunt quan comptava amb 13 anys d’edat. Estava casat amb Araceli Blasco Gutiérrez i tenien la seua residència habitual al Carrer les Barques, número 23. La seua vinculació a la falla acabà en aqueix mateix exercici 1948-1949.

Secretari: EVARISTO GUILLEN ANDRES, nascut en el Port de Sagunt en 1925, amb la qual cosa en el primer any de falla tenia 24 anys d’edat. El seu domicili estava situat al carrer Nou, número 9, on vivia al costat de la seua mare Teresa i la seua germana Rosa. En aquella època la seua professió era la de jornaler. La seua vinculació amb la falla va ser com a mínim fins a les falles de l’exercici 1951-1952.

Depositari: PABLO MOLINA BLASCO, nascut en el Port de Sagunt en 1923, amb la qual cosa en el primer any de falla tenia 26 anys d’edat. El seu domicili estava situat al carrer Nou, número 10, on vivia al costat de la seua esposa Nicolasa Blasco Ferreruela, el seu fill de tan sols 6 mesos Eloy Molina Blasco i el seu pare Francisco Molina Serrano. En aquella època la seua professió era la de jornaler. La seua vinculació a la falla va acabar en aqueix mateix exercici 1948-1949.

Depositari: ADOLFO

JULVE IZQUIERDO, nascut al Port de Sagunt en 1926, per la qual cosa en el primer any de falla tenia 23 anys d’edat. El seu domicili estava situat al carrer Espronceda, número 31, on vivia al costat del seu pare Adolfo Julve García i la seua germana Teresa. En aquella època la seua professió era la de fuster. La seua vinculació a la falla acabava en aqueix mateix exercici 1948-1949.

6 Dades obtingudes del cens padró de 1950/Arxiu Municipal de Sagunt.

JUAN CARLOS ARGILÉS I LORENTE

ELS PRIMERS MARINERS

Vocal: VICENTE REDONDO AJADO, nascut a Sogorb (Castelló) en 1900, per la qual cosa la seua edat el primer any de la Falla era de 49 anys. Es va traslladar al Port de Sagunt quan tenia 19 anys d’edat. Estava casat amb Germànica Latorre Cantero i tenien una filla Ángeles. La seua professió habitual era de xofer. El seu domicili estava situat al carrer Sagasta, número 19. La seua vinculació va ser com a mínim fins a les falles de l’exercici 1951-1952.

Vocal: ANTONIO BARCELO RIQUELME, nascut a València en 1894, és a dir en el primer any de Falla tenia 55 anys. Es va traslladar a Port de Sagunt de la seua València natal quan comptava 26 anys d’edat. El seu treball professional habitual era la de torner. El seu domicili estava situat al carrer Verge dels Desemparats on la compartia amb la seua dona Juana Chuliá Domínguez i els seus tres fills. La seua vinculació amb la falla va ser fins a l’exercici 1953-1954.

Vocal: BENJAMIN SANCHO GURREA, nascut en Port de Sagunt en 1918, per la qual cosa comptava el primer any de Falla amb 31 anys. El seu treball habitual era el de jornaler. El seu domicili se situava al carrer Sagasta, número 16, on vivia al costat de la seua dona Josefa Jover Duarte i el seu fill José Luis Sancho Jover, i al costat de la seua mare i germà. La seua vinculació amb la falla va ser fins a l’exercici 1953-1954.

Vocal: ANTONIO YAÑEZ BERCIANO, nascut en Vidiago (Oviedo) en 1905, és a dir en el primer any de Falla tenia 44 anys. Es va traslladar al Port de Sagunt quan a penes comptava amb un any d’edat. El seu domicili patern se situava en l’Avinguda General Mola (actual Av. del Mediterrani), 87, pròxima al forn La Marina. La seua vinculació a la falla acabà en l’exercici 1951-1952.

Vocal: JULIAN UVIEDO ESTEVE, nascut en Cardenete (Conca) en 1912, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 37 anys d’edat. El seu

domicili estava situat al carrer Verge del Losar, número 1, on vivia al costat de la seua dona Vicenta Ferrer Antoni, i els seus dos fills.

Vocal: JESUS MORENO MARTÍNEZ, nascut a Múrcia en 1900, per la qual cosa la seua edat el primer any de falla era de 49 anys. La seua professió habitual era de torner i el seu domicili estava situat al carrer Sagasta, número 11, on vivia al costat de la seua dona Joaquina Rodríguez Lerma.

Vocal: LUIS SANCHO GURREA, nascut en el Port de Sagunt en 1929, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 20 anys. La seua professió era de forner al Forn La Marina. El seu domicili habitual era al carrer Sagasta, número 16, on vivia al costat de la seua mare Teresa Gurrea Carbonell.a su madre Teresa Gurrea Carbonell.

Vocal: JULIAN UVIEDO FERRER, nascut en Port de Sagunt en 1935, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 14 anys d’edat. El seu domicili habitual estava situat al carrer Verge del Losar, número 1 on vivia amb els seus pares i germana.

La Fallera Major i la seua Cort d’Honor

Fallera Major: ELVIRA SANZ BLASCO, nascuda en el Port de Sagunt en 1926, per la qual cosa comptava en el seu any de regnat i el primer any de falla amb 23 anys d’edat. El seu domicili habitual patern se situava al carrer Les Barques, on vivia al costat del seu pare Ramón i la seua mare Victoria, i les seues germanes Alicia i Rosita. Curiosament en principi el càrrec de Fallera Major anava destinat a Rosita, sis anys menor que esta, no obstant això , Rosita va voler que aquest fora a parar a les mans de la seua germana major Elvira, convertint-se en la primera Fallera Major de la Falla La Marina, l’any del seu naixement.

Posteriorment Elvira es va casar amb Fernando Izquierdo Lizarán i van formar la seua llar al carrer, en aquell temps denominada Travesia Sagasta i que actualment coneixem com a carrer Cánovas del Castillo, on tindrien tres fills, Fernando, Dolores i Javier.

Bellesa del “Foc”: DORITA VERAL CAMBRER, nascuda en el Port de Sagunt en 1932, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 17 anys d’edat. El seu domicili habitual estava situat al Carrer Sagasta, número 15, on vivia amb els seus pares i germans Teresa i José.

Dama de la Cort

d’Honor: PEPITA OHMS LATORRE, nascuda en Port de Sagunt en 1933, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 16 anys d’edat. El seu domicili habitual estava situat en l’av. General Mola (actual av. Mediterrani) , número 17, on vivia amb el seu pares i germans Rafael i Rosa.

Dama de la Cort

d’Honor: LUCIA GORRIZ NEBOT, nascuda en Port de Sagunt en 1930, per la qual cosa comptava

en el primer any de falla amb 19 anys d’edat. El seu domicili habitual estava situat al carrer la Pau, número 11, on vivia amb els seus pares i germans Julián i Leandra.

Dama de la Cort d’Honor: BEGOÑA

LARRABEITI BARBIER, nascuda en Port de Sagunt en 1936, per la qual cosa comptava el primer any de falla amb 13 anys d’edat. El seu domicili habitual estava situat al carrer Verge dels Dolores, número 1, on vivia al costat de la seua mare i els seus dos germans Jesús i Esperanza.

Dama de la Cort d’Honor: LEONOR MARTIN FRESNO, nascuda en Port de Sagunt en 1936, per la qual cosa comptava el primer any de falla amb 13 anys d’edat. El seu domicili habitual estava situat al carrer Sagasta, número 33, on vivia al costat dels seus pares i germans Manuel, Juan i Luisa.

Dama de la Cort d’Honor: CARMEN

ADELANTADO FOLCH, nascuda en Port de Sagunt en 1932, per la qual cosa comptava el primer any de falla amb 17 anys d’edat. El seu domicili habitual estava situat al carrer La Paz, número 32, on vivia al costat dels seus pares i germanes María Nieves i Vicenta.

Foto elecció Fallera Major, en el Teatro Circo Cirujeda

/Arxiu: Javier Izquierdo Sanz.

Foto Elvira Sanz i Blasco. Fallera Major 1949 /Arxiu: Javier Izquierdo Sanz.

JUAN CARLOS ARGILÉS I LORENTE

ELS PRIMERS MARINERS

La germana d’Antonio, Dolores Blasco residia a Estivella i estava casada amb Quico Ramón des de 1907, Quico va ser un dels principals precursors de la primera falla plantada en la Plaça Vella d’Estivella, en 1924, la primera Falla de la qual es té constància al Camp de Morvedre.

L’Artista Faller i la primera Falla.

ANTONIO BLASCO SAN JUAN7, va nàixer a Estivella en 1890, per la qual cosa comptava en aquell primer any amb 59 anys d’edat. El seu pare va ser capità de l’exèrcit, Sr. Francisco Blasco Ferrer i la seua mare era majordoma Sra. Josefa Sant Joan Saera. En la seua època d’estudiant de Delineant a València capital, coneix a la que va ser la seua dona Dolores Julia Dasca, natural de Nules, i el 25 d’abril de 1918, va contraure matrimoni a l’Església de Sant Joan i Sant Vicent. Precisament en aqueixa època va conéixer el món faller d’aquelles falles de València, sobretot en el Barri de l’Eixample (hui Russafa i Gran Via), on residia la seua família política. Posteriorment en 1924, Antonio es trasllada amb la seua dona a viure al Port de Sagunt, i concretament al Carrer Poeta Llombart, número 70. Ingressant a treballar a Fàbrica com a delineant.

En 1927, es compleix un dels somnis de poder plantar una falla al costat dels seus veïns, amics i companys de treball. La Falla Poeta LLombart, la primera Falla plantada en Port de Sagunt. En 1929 torna a plantar falla, aquesta vegada en Luis Cendoya, i en 1932 també és autor de la primera falla plantada a Sagunt, falla plantada en “Camí Real” enfront del hui Ajuntament de Sagunt, falla la gestació de la qual es va dur a terme en la Societat “Viti Vinicola”.

En 1947 va ser també autor de la primera falla plantada en La Pamereta amb “Harmonia i Amistat” i en 1949 planta la primera falla de La Marina denominada “Aquarium.

El

Poeta i Mantenidor de la primera Falla.

RAFAEL PRESENCIA PLA8, va nàixer a Alzira en 1915, encara que molt jove, a finals dels anys vint es trasllada al costat de la seua família a Port de Sagunt, on instal·la la seua residència. El seu començament en el món de les falles, és en la seua Alzira natal, concretament en 1943 on és soci fundador de la Falla “El Mercat”.

7 “Gent d´Ací”-“El Periódico de Aquí”/Artículo escrito por Lluis Mesa Reig

8 Fallas en la Memoria-Las Fallas del Camp de Morvedre/Autor: Juan Carlos Argilés Lorente.

Foto elecció Fallera Major, en el Teatro Circo Cirujeda /Arxiu: Javier Izquierdo Sanz.

Foto Falla La Marina de 1949

– Cara principal de la falla / “LLibret” 50 Aniversario.

Foto Falla La Marina de 1949

– Cara Lateral/ “Llibret “ 50 aniversario.

En 1947 inaugura una botiga de fotografies en el Port “Fotos Rafael”, i aqueix mateix any comença la seua marxa més activa en les falles del Camp de Morvedre, sent president de la Falla Luis Cendoya.

Com hem vist en la fotografia anterior, va exercir de Mantenidor en la imposició de bandes a les primeres falleres de La Marina, en el desaparegut Teatre Cirujeda en la Plaça Luis Cendoya, o potser més coneguda popularment com la Plaça dels cotxes.

Addicte a la literatura, sobretot en valencià, no va trobar millor manera de defensar-la que escriure “llibrets” per a moltes falles, tant d’Alzira, com de València i per descomptat del camp de Morvedre. Però no tan sols va ser l’autor de moltíssims “llibrets”, també va ser presentador i mantenidor d’algunes falles de València, moltes de Sagunt i pràcticament totes les falles del Port. Sota de l’escenari en 1980, com deia, per edat, se sentia major.

L’autor del Llibret de la primera Falla.

GUZMAN AZNAR PERIS9, va nàixer a Sagunt en 1906, es va casar amb Vicenta Escrig Pardines “Vica”, i van ser pares de quatre fills, Guzmán, Jorge, Federico i María Guzmán Escrig.

Guzmán va ser una persona molt coneguda i volguda en el Port de Sagunt, perquè el seu popular càrrec de practicant d’Alts Forns, en uns anys difícils, va fer que molts conciutadans residents d’aquella època van haver de passar per les seues mans.

Va ser l’autor del “Llibret”, d’aquella primera falla de La Marina en 1949, i posteriors, fins a 1955, on també solia actuar com a poeta i mantenidor d’aquesta.

9 Fallas en la Memoria-Las Fallas del Camp de Morvedre/Autor: Juan Carlos Argilés Lorente

“CHISPA” → FLM23 JUAN CARLOS ARGILÉS I LORENTE ELS PRIMERS MARINERS

La Primera Comissió Infantil de la Falla La Marina

Foto Comisión Infantil Falla La Marina de 1949 en calle Trovador / Archivo familia Sayas Martínez .

Com hem comentat la part infantil de la Falla La Marina, va nàixer al carrer Trobador, passem a conéixer una mica millor, els qui van ser aquells xiquets i xiquetes que van formar la fundadora comissió de la falla La Marina, en el ja esmentat 1949. President: JOSE LUZ PEDRO, nascut a València en 1939, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 10 anys d’edat. Es va traslladar a Port de Sagunt de la seua València natal quan comptava 7 anys d’edat. El seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 78, on vivia al costat dels seus pares José Luz i Vicenta Pedro, i la seua germana Vicenta.10

Fallera Major Infantil: BALBINA

MARTINEZ DOMENECH, nascuda a la Font de la Figuera (València) en 1939, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 10 anys d’edat. Arriba a Port de Sagunt quan comptava amb 5 anys d’edat. El seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 37, on vivia al costat dels seus pares Antonio Martínez i Balbina Domenech, i els seus germans Vicente i Miguel.

Vocal: PEDRO GASSÓ

ALIAGA, nascut en Port de Sagunt en 1939, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 10 anys d’edat. El seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 29, on vivia al costat dels seus pares Pedro Gassó i Carmen Aliaga, la seua germana Carmen i el seu avi Ramón.

Vocal: VICENTE

MARTINEZ DOMENECH, nascut en Port de Sagunt en 1943, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 6 anys d’edat. El seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 37, on vivia al costat dels seus pares Antonio Martínez i Balbina Domenech, i els seus germans Balbina i Miguel.

Vocal: FELIPE ORTEGA PEREZ, nascut en Canet d’en Berenguer en 1943, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 6 anys d’edat. El seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 43, on vivia al costat dels seus germans Juan, Isabel i Antonio.

Vocal: ALFONSO PEREZ PEREZ, nascut en Port de Sagunt en 1943, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 6 anys d’edat, el seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 13, on vivia al costat dels seus pares Vicente Pérez i Teresa Pérez i el seu germà Vicente

Vocal: RAMON RUIZ AYUSO, nascut en Port de Sagunt en 1939, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 10 anys d’edat, el seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 68, on vivia al costat de la seua àvia Catalina, la seua mare Vicenta i la seua germana María.

Dama de la Cort d’Honor: MARI CARMEN

GASSÓ ALIAGA , nascuda en Port de Sagunt en 1942, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 7 anys d’edat, el seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 29, on vivia al costat dels seus pares Pedro i Carmen, el seu germà Pedro i el seu avi Ramón.

Dama de la Cort d’Honor: PEPITA LÓPEZ

RUIZ , nascuda en Port de Sagunt en 1942, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 7 anys d’edat, el seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 59, on vivia al costat dels seus pares Diego i Dolores, els seus germans Ramón, Dolores, Rosa i María i la seua àvia Josefa.

Dama de la Cort d’Honor: MARI CARMEN

CARRERAS PIQUERAS, nascuda en Port de Sagunt en 1943, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 6 anys d’edat, el seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 76, on vivia al costat dels seus pares Juan i María i el seu germà Vicente.

Dama de la Cort d’Honor: VICENTA LUZ PEDRO, nascuda en Port de Sagunt en 1941, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb

8 anys d’edat, el seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 78, on vivia al costat dels seus pares José i Vicenta i el seu germà José.

Dama de la Cort d’Honor: MARÍA NIEVES GASSÓ SAEZ, nascuda en Port de Sagunt en 1943, per la qual cosa comptava en el primer any de falla amb 6 anys d’edat, el seu domicili estava situat al carrer Trobador, número 47, on vivia al costat dels seus pares Juan i Isabel i el seu germà Juan.

Hem intentat acostar-nos el màxim possible a conéixer els qui van ser aquells primers mariners que posaren en marxa una il·lusió, que hui dia continua funcionant i il·lusionant si cap més a la gent. Possiblement en falten alguns, demanem perdó a les persones que se senten al·ludits per aquest oblit, ja que la informació és escassa en alguns casos.

Felicitats, Falla La Marina, per aquests 75 anys de Cultura, d’arrelament, de festa, de tradició, de color, de soroll, en fi, de tantes i tantes coses que fan que la vida de moltes persones siga d’una altra manera. Enhorabona i una llarga vida a “LA FALLA QUE MAI FALLA!”. +

ALBERT Llueca i Juesas / L’ARXIU ~ Camp de Morvedre

QUÈ PASSAVA AL PORT DE SAGUNT EN LES PRIMERES DÈCADES DE VIDA DE LA FALLA LA

MARINA?

Els anys quaranta al Port de Sagunt els podríem definir com els anys del racionament i l’estraperlo. En 1947, el mateix any de la fundació de la Falla La Marina, l’alcalde José Blasco Such era nomenat president del Consell d’Administració de la Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt.

Al Port de Sagunt les obres del Sanatori d’AHV porten bon ritme. Prompte les autoritats procedirien a la seua inauguració. Eduardo Bort Carbó accedirà a l’alcaldia en 1949.

En el Ple extraordinari de l’Ajuntament celebrat el 23 de juny de 1950, José Blasco Such prenia, per segona vegada, la vara d’alcalde de la seua ciutat en substitució d’Eduardo Bort Carbó.

Millores en AHV, SA. Fins a 1950 el sistema originari de seixanta forns Hürez va ser substituït per tres bateries de quinze forns cadascuna, tipus Otto, amb capacitat per a 750 tones diàries de coc.

La Societat Ferroland, SA, constituïda en 1948, va començar en 1950 la construcció de la seua fàbrica de ciments. En 1957 es posa oficialment en servei, projectant-se per a una capacitat anual de 120.000 tones de portland, 40.000 de ciment metal·lúrgic i 20.000 de supersulfatat, a més de 750.000 metres de modelatge de formigó.

En 1951 s’inaugura el nou mercat al Port de Sagunt.

1952, es va encendre el forn alt número dos d’Alts Forns de Biscaia, SA, al Port de Sagunt i comença la construcció del forn alt número tres.

En 1953 s’amplien els molls de càrrega i descàrrega al port marítim. Es construeix la nova escullera de Ponent de quasi sis-cents metres de longitud.

Per disposició de l’Arquebisbat de València, amb data 27 de desembre, es creaven les parròquies del Bon Succés i del Salvador, a la ciutat. Al Port de Sagunt serien les de Begonya, Sant Josep i Sant Pere.

En 1954 es va inaugurar el mercat municipal al nucli antic i el polèmic escorxador municipal a la carretera d’accés al nucli urbà del Port de Sagunt.

El 29 de març en un acte al qual va assistir el ministre d’Indústria, Joaquín Planell, es va encendre i va posar en marxa l’alt número tres de la companyia Alts Forns de Biscaia, SA. La decisió

de la companyia, que crearen els financers i naviliers bascos Sota i Aznar, de construir un nou alt forn es va deure en finalitzar les greus dificultats de subministrament de carbó que fins a 1954 havia patit el nostre país provocant, d’aquesta manera, el rellançament de les siderúrgiques espanyoles. El nou forn, desaparegut com la resta de les instal·lacions de la Fàbrica Integral del Port de Sagunt, tenia un cresol de 4,5 metres de diàmetre. Com era costum, l’efemèride va merèixer que l’empresa celebrara una festa social, a la qual van assistir les primeres autoritats civils, religioses i militars valencianes. Els governadors, altes jerarquies de l’Església, l’Ajuntament amb el seu alcalde, José Blasco, els màxims responsables i personal qualificat de l’empresa i, per descomptat, el ministre d’Indústria.

En la sessió de l’Ajuntament, que tingué lloc el 23 d’octubre, els regidors residents al Port de Sagunt van sol·licitar la segregació del nucli marítim del seu capital municipal, “Proposem a la molt il·lustre corporació que es concedisca la segregació del terme municipal de Sagunt, al seu poblat del Port, per l’enorme creixement de població, distanciada per cinc quilòmetres que la separa de la capitalitat del municipi; el desenvolupament industrial de les empreses allí enclavades, i fonamentant-se en l’article sisé del reglament de població i demarcació territorial de les corporacions locals”. Es va procedir a la votació de la proposta, el resultat va ser: cinc vots a favor i huit en contra. Al novembre va aparéixer el primer número de la revista El Port. Butlletí de la delegació local del Frente de Juventudes. Aquesta publicació, des del seu primer lliurament, es va declarar òrgan d’expressió del moviment segregacionista del Port de Sagunt.

En 1955 la capella de Ntra. Sra. del Carme, al Port de Sagunt, va ser elevada a la categoria de parròquia.

Els resultats de la votació celebrada en el Ple municipal del 23 d’octubre de 1954 no van minorar els ànims segregacionistes

ALBERT LLUECA I JUESAS

QUÈ PASSAVA AL PORT DE SAGUNT EN LES PRIMERES DÈCADES DE VIDA DE LA FALLA LA MARINA?

construint altres grups d’habitatges socials a càrrec de l’Institut Nacional de l’Habitatge (250 habitatges en construcció i altres 250 en projecte), la qual cosa, en dir de la premsa d’aquells dies, solucionaria en part la necessitat d’habitatges al Port de Sagunt. El primer de febrer, 1958, es va inaugurar al Port de Sagunt la Llotja del Peix al carrer General Mola. Poc abans es creava la Confraria de Pescadors “Verge del Carme”. Entre els seus objectius destaquen la protecció del pescador, assegurances socials, mutualitat i explotació racional de la pesca. S’hi van adherir els patrons de les embarcacions saguntines.

d’un grup de portenys. Des del Frente de Juventudes es mantenia la flama reivindicativa que va desembocar en la celebració d’una multitudinària assemblea popular el 17 de gener de 1955. Entre els acords adoptats per l’assemblea pro-segregació destaca el que la comissió estiga formada per veïns i no per designació del Consell Local del Moviment.

A la fi de desembre de 1955 la Prefectura Local del Movimiento feia públic que, per gestió directa del cap provincial i governador civil, Diego Salas Pombo, havia sigut inclosa la construcció de cinc-cents habitatges en el programa de 1955 de l’Obra Sindical de la Llar, amb independència dels 150 habitatges en principi previstes per a la seua inclusió en l’esmentat programa d’habitatges socials.

Els terrenys van ser oferits per Alts Forns de Biscaia, SA, empresa interessada a dotar d’habitatges tots els seus productors. En aquest mateix període, al Port de Sagunt, s’estaven

El 14 de gener es va celebrar en la CNS una assemblea convocada per representants del Consell Local del Movimiento i regidors del nou nucli de població. Va presidir l’assemblea el cap local del Movimiento José Matallín. La reacció ciutadana, una vegada més, no es va fer esperar i així, el 24 de gener es van concentrar davant de les portes de l’Ajuntament diversos centenars de veïns sol·licitant ser rebuts per l’alcalde i ser informats del que estava succeint, manifestant la primera autoritat local la ferma oposició dels saguntins al fet que es produïsca una disgregació del municipi.

L’alcalde Blasco va aconseguir retornar la calma als saguntins, exhortant-los a mantindre l’ordre i la serenitat, “... garantint-los la confiança que han de tindre en les autoritats provincials i nacionals, que, de produir-se el cas d’intervindre en aquests intents de segregació, sabran tractar l’assumpte amb la mateixa justícia i consideració, que per part seua, com a alcalde de tot el municipi, s’adoptaran en tot moment les mesures que siguen necessàries perquè Sagunt continue mantenint la importància, grandesa i rang que li correspon i amb la intenció que continue millorant en el futur”. El dissabte 2 de novembre el cap provincial i governador civil de la província, Jesús Posada Cacho, donava possessió del seu càrrec d’alcalde a Ricardo del Val Angulo en substitució de José Blasco Such a la sala de plens de l’Ajuntament. Rafael Martín Laínez va cobrir en Levante la notícia.

S’inicia un llarg calvari que va desembocar amb la pèrdua de la indústria instal·lada a principis de segle en les instal·lacions portuàries de Sagunt.

En el seu discurs el governador va dir: “Senyors alcaldes entrant i sortint, membres de la corporació municipal de Sagunt... L’alcalde que ha vingut regint els destins de Sagunt mereix tota la nostra gratitud. L’expressió que consigna aqueix ofici que s’acaba de perdre no és una fórmula, sinó el reflex d’un just sentiment que el Govern vol fer present i que equival a un ple reconeixement de tots els seus mèrits, de totes les seues condicions de talent, honradesa, laboriositat i d’entusiasme que ha presidit la seua gestió, plena de fruits per a Sagunt.

Però com en aquesta comunitat del Movimiento que Franco acabdilla, a què abans em referia, cada home ha de complir la seua comesa en una etapa determinada, que naix de les circumstàncies que ens envolten, s’ha decidit, reservant a aquest home per a unes altres, sens dubte, posteriors, perquè sempre està en condicions d’exercir missions elevades, que en aquesta altra que hui vivim ha d’ocupar aquest càrrec altre home del Movimiento, que omplirà igualment la seua missió amb el sentit de continuïtat que en el règim de Franco és fonamental i característic. I ací arriba Ricardo del Val, un altre home de cor, enamorat d’aquesta terra privilegiada per la grandesa de la qual porta bregant quaranta anys, que ha vist nàixer a quasi tots els que viuen a un costat i a l’altre d’aqueix espai de tres quilòmetres que tant de bo podem ben prompte edificar perquè hi haja una unitat física i material en tot el terme...”

En aquella sessió es van ratificar en els seus càrrecs els regidors nomenats en la sessió del 16 de març de l’any anterior. Sagunt va acabar la dècada dels cinquanta amb una població de 40.293 habitants de fet i 40.536 de dret.

L’11 de març, 1961, va visitar la factoria siderúrgica del Port de Sagunt el llavors príncep d’Espanya don Joan Carles de Borbó, visita que repetiria uns anys, en 1970, demanant-li en aquella primera ocasió, el Comitè d’Empresa, el seu suport en favor de la instal·lació de la IV Planta Siderúrgica Integral a la nostra ciutat.

El 15 de novembre, en Alts Forns de Biscaia, en intentar posar en marxa una de les calderes que havia sigut reparada, va explotar i va provocar que onze treballadors resultaren ferits de diversa consideració.

Dimiteix del seu càrrec l’alcalde Ricardo del Val Angulo, destacat element segregacionista del Port de Sagunt, per considerar poc honest acceptar la responsabilitat de governar la ciutat sent vicepresident de la comissió pro-segregació. l va substituir en el càrrec un altre porteny, Vicente Masip Gómez.

El Consell de Ministres celebrat a Madrid el 29 d’abril de 1966 va estudiar un informe del ministre d’Indústria que contemplava la creació d’un complex siderúrgic integral al sud o est del país. Sagunt va aspirar a ser la beneficiària d’aquesta implantació industrial, en albirar-se la solució als greus problemes que per aquells dies tenia plantejats la siderúrgica i l’alarmant nombre de treballadors parats.

S’inicia un llarg calvari que va desembocar amb la pèrdua de la indústria instal·lada a principis de segle en les instal·lacions portuàries de Sagunt. +

“DINAMITA”

Un camí de nitroglicerina corrent pels nostres blaus cors.

Anatomia d’una comissió

JESÚS Girón i Araque

L’ORIGEN-1948

Era un temps d’oblit i de trista glòria, que calia amagar rere espieres. Calia renàixer de les fogueres i sobreviure a una crua victòria.

I en la nit llunyana de la memòria, somnis de seda, dones pioneres. Il·lusions de festa per senderes d’alegria, d’harmonia i d’eufòria.

I la festa s’imposà. Sis falleres valentes d’una força meritòria van fer, de les falles, festes properes.

Legítims hereus, gaudiu de la història que encetaren aquelles grans festeres! Batega, ara, la llum de la memòria.

La generositat convertida en bandes i faixins

El timó sempre ha estat en bones mans. La presidència de la nostra història

President Honorífic Antonio Blasco i Novella

LOURDES

Lázaro i Ferri

DE FALLERA MAJOR A PRIMERA PRESIDÈNCIA FEMENINA DEL CAMP DE MORVEDRE

Nasquí a la plaça La Marina, concretament al número trenta-vuit del carrer Espronceda, justament a dies d’ara és l’habitatge que hi ha dalt del nostre casal.

LOURDES LÁZARO I FERRI DE FALLERA MAJOR A PRIMERA PRESIDÈNCIA FEMENINA DEL

CAMP DE MORVEDRE

Ja han passat prop de trenta-un anys, quan arribà el dia que impulsivament m’oferí com a presidenta de la falla. Durant llargues hores de reunió, ningú es posava d’acord i no n’hi havia cap persona que s’oferira al càrrec de la presidència de la falla. Sense pensar-m’ho i incapaç de comprendre que no podia haver-hi un any sense un cap de referència a la comissió durant eixe exercici, vaig alçar la mà i amb ella la meua candidatura per a l’any 1991-92.

Per què no podia ser una dona la que assumirà tal important figura i posició? Clar és que aquesta decisió no va estar al gust de tots ni tampoc va agradar a la majoria, però és el que n’hi havia i durant eixe exercici jo era la capitana de La Marina. No va ser fàcil, com podeu sospitar, era una xica de vint-i-tres anys, molt jove, però amb ganes encara que a vegades em podia la timidesa i la vergonya.

Des de sempre, he tingut sentiment mariner perquè la falla La Marina la tenia baix de ma casa, amb tan sols obrir les cortines en despertar-me i abocar-me a la finestra ja veia la meua falla durant els quatre dies grans de març i també la resta de dies de l’any. Des de tots els racons de la meua casa, sentia, per exemple, el tremolar de les mascletàs tirades a la plaça des de la meua habitació, l’olor de pólvora que tant ens agrada als que sentim la festa o la vibració de la música a les finestres de les orquestres celebrades a les nits grans.

No n’hi havia altra falla, era la meua falla. Vivia amb ella i per eixa raó, vaig ser fallera de la falla La Marina, perquè havíem estat des de sempre veient-nos l’una a l’altra, des de les finestres, com creixíem ambdues any rere any.

Els meus primers anys com a fallera de la falla La Marina se situen als anys vuitanta. Durant tot aquest temps, si faig balança puc dir que estic orgullosa de la meua trajectòria fallera pel fet que he sumat la meua xicoteta part per fer i contribuir a la seua història.

Va ser un gran repte per a mi. Personalment, també estava representant a una falla amb molta solera al Camp de Morvedre. L’exercici va tindre coses bones i dolents, però sempre s’ha de quedar un amb la part positiva de les coses. Vaig compartir l’any amb Sursi-lay Sabater, María Cabrera i Jorge Muñoz com els meus representants, persones meravelloses que guarde des d’eixe any al meu cor i a dies de hui recorde amb molt d’afecte i nostàlgia.

Recorde, com molts fallers i falleres de la nostra comissió, que plantàrem el monument gran de l’any anterior amb una xicoteta modificació, ja que a les falles passades, la falla va caure, no una sinó, dues vegades!

Amb el pas del temps, és inevitable no sentir orgull d’haver representat a la falla que m’ha vist créixer. Recorde les reunions de la presidència d’altres comissions i de Federació Junta Fallera de Sagunt junt amb presidents emblemàtics molt com Miguel Alegría, Candel, Nazario, Manolo Cosín, i altres més que suposaven ser vertaderes institucions i són en la nostra història fallera comarcal.

Sí, vaig ser la primera presidenta de la comarca del Camp de Morvedre i tot era nou. Per exemple, no n’hi havia hagut mai una parella de dones desfilant a la vegada (presidenta i fallera major) però en canvi, a València sí que s’havia donat el cas a un parell de comissions i ens fixàrem per prendre nota del protocol a seguir. Una de les coses era que la presidenta aniria un pas per darrere de la fallera major, amb banda de color roig com el faixí dels hòmens. Personalment, des del meu punt de vista, m’haguera agradat que la Fallera Major haguera desfilat a soles, per donar-li més protagonisme mentre que la presidència i vicepresidència haguera anat acompanyant-la molt més enrere, com escoltant-la perquè per a mi ella és la protagonista absoluta de l’any.

Tal vegada, rememorant tot amb el pas del temps, la decisió que va impulsar-me a presentar-me a presidenta va ser la nefasta experiència viscuda com a Fallera Major l’any 1989, conegut com l’any de les pluges.

Sempre que ens vestíem, plovia, sempre, durant tot l’any i exercici faller. Van suspendre les cercaviles, la majoria d’actes, recorde els vestits pintats a causa de les bandes que destenyien, ninots espatllats i trencats per la humitat, vam quedar-nos a quasi tots els casals sense llum… Sort que el centre aragonés va deixar-nos unes horetes el seu local, que comptava amb transformador, per poder disfrutar un poc de les orquestres de música.

En resum, la setmana fallera va ser desastrosa pel temps. D’aquell any em quede amb l’harmonia viscuda a pesar del mal oratge i del carinyo per part de tots els fallers i falleres que vaig sentir.

L’any següent es repetien moltes cares a les diferents comissions veïnes, moltes de les representants van repetir a l’any següent a causa de la mala sort del temps, però no va ser el meu cas. He de dir que sent un pesar per no haver-me plantejat repetir, però mai he tancat la porta a la idea de tornar a ser màxima representant de la meua falla.

Tal vegada, per aquest motiu, vaig embravir-me a l’hora de presentar la meua candidatura per a la presidència, com deia al principi d’aquestes línies.

I mirant-lo amb perspectiva, segons l’experiència viscuda major que un president perquè cadascú dels càrrecs té una responsabilitat diferent, sent del gènere que sigues.

Per acabar, esmentar els moments i tot l’obtingut amb el pas del temps gràcies a la falla: he fet amistats que hui en dia són com la meua família, el sentiment faller ho he compartit des de sempre amb al meu home amb el qual vaig tindre als meus dos fills, mariners de bressol, com no podia ser d’altra manera i presidents infantils l’any 2013 i 2015, ells suposen la tercera generació a la meua família i no puc estar més orgullosa de continuar el llegat mariner.

Ser un referent al Camp de Morvedre i posar a la meua falla com a pionera en tindre en la presidència a una dona i que així consta al registre de Federació Junta Fallera de Sagunt (FJFS) és un orgull i satisfacció. El fet de poder haver obert la porta a les dones presidentes que segueixen i seguiran al futur em transmet finalment que ha valgut la pena.

Un desig per al 2023, és que continue la vida a la falla, que continuen les històries, les anècdotes, que els joves continuen tenint interés per aprendre dels majors i que amb cada generació se siga creixent perquè, dins de vint-i-cinc anys quan se celebre el centenari, siguen ells i la seua generació els que conten les seues vivències, les seues anècdotes i historietes al llibret, transmetent als seus fills la continuïtat de la falla i nosaltres poder veure’l orgullosos i orgulloses com continua el llegat de la història de nostra falla. Que aquest any, dels setanta-cinc anys, siga un feliç aniversari i per moltíssims més! +

“DINAMITA” → FLM23

UNA FAMILIA DE PRESIDENTS

La meua familia, la familia Blasco, va arrancar la vida al món faller gràcies als meus germans a principis dels anys 70 a la falla plantada al barri.

Una de les figures importants i de referència a la meua familia va ser mon pare, Antonio Blasco, sent una persona molt recordada per tots els fallers de sempre i que a dia de hui encara és recordat. Actualment és el nostre president honorífic i jo no puc estar més orgullós, va ser nomenat de manera pòstuma, a l’any 2000 i sé que allà on estiga estarà molt orgullós de la seua falla.

Em recorde vestit de faller sent un xiquet i sobretot amb total nostàlgia i alegria l’any que va ser President Infantil a l’any 1978-79. Aquesta experiència li la dec al meu germà, que mogut per la il·lusió, va ser el que va convéncer els meus pares. La meua etapa com a President Infantil la recorde molt divertida i després de mi, altres familiars van seguir els meus passos: el meu germà major va assumir la Presidència al 2003.

Personalment mai he capitanejat La Marina ja de major però he estat molt anys a altres càrrecs diferents com a vicepresident i actualment també forme part de l’executiva. M’agrada i em naix ajudar a que la falla siga el seu curs i cresca. Ser faller és treballar per la teua comissió a més d’altres més coses i açò ho faig amb molt de gust perquè ser mariner per a mi és tot. Ser mariner és la meua passió i la meua vida i si no sentira la falla com la sent, aniria tan sols el quatre dies grans però ser faller és molt més que açò i açò és el que fa que gaudeixes el doble o el triple més.

Recorde amb especial emoció el dia que vaig rebre la recompensa més antiga a nivell de Sagunt, entrar a la plaça de la meua falla amb eixe reconeixement va fer que em saltaren

Mireia, filla major.

Marta, filla menuda.

UNA FAMILIA DE PRESIDENTS

les llàgrimes d’alegria. Sóc el primer faller de la falla en rebre aquest tipus de recompensa màxima i açò per a mi és un orgull molt gran! Tampoc puc oblidar-me d’altres dates i moments especials, per exemple al setembre del 2021 quan per fi vam tindre falles des dels temps de la pandemia: la nostra falla va caure de matí degut al fort vent, moments abans de passar el jurat per adjudicar-li premi, i sorprenentment de vesprada ens van donar-nos el primer de la secció especial. Premis, que per cert, van ser escoltats en directe des de la plaça plena de fallers i falleres nerviosos que varem esclatar d’alegria en el moment d’escoltar que èrem primers! La meua filla major estava fóra estudiant i treballant i va viure-lo tot per videocridada via mòbil i no s’ho podia creure! Va ser un moment per a sempre que ja guarde a la meua memòria.

A més, també recorde quan les meues filles, Mireia i Marta, van ser Falleres Majors Infantils, veure-les en allò més alt dels infantils i continuar amb el llegat familiar va ser un orgull per a mi. I açò que la xicoteta em va enganyar i va ser per dos anys. No puc deixar-me el moment en el qual van lliurar el quadre honorífic al meu pare, del que parlava al principi d’aquestes línies. Actualment, al 2023, estem en un moment molt important per a la falla, celebrem el 75 aniversari, 75 anys plens de històries, anècdotes i records. Durant tot aquest exercici faller hem estat esforçant-nos molt i treballant de valent perquè siga tot perfecte i especial perquè les falles que estem a punt de viure siguen inoblidables i que culminaran a la cremà de la nit de Sant Josep amb una flor llançada a les flames com es habitual des de fa molt de temps a la meua familia.

Família de Miguel.

M’agradaria acabar amb l’agraïment cap a certes persones importants per a mi: En primer lloc, vull fer una menció especial a la nostra presidenta, Eva Mª Cayuela i Medina, que va ser la meua primera parella en fer-me viure les presentacions marineres i les falles als passacarrers agafada del meu braç. Sempre serà per a mi una amiga a més que la capitana de la falla.

En segon lloc a les meues filles, pilars fonamentals a la meua vida, que em fan gaudir de les falles des que elles estan amb molta més intensitat.

I per últim, i no menys important, a la meua dona, que va canviar-se a aquesta falla per amor i es va convertir en marinera per mi i que a temps d’ara viu les falles de color blau com la que més! És la que em recolza en tot moment, la que m’ajuda, em cuida i està en tot moment amb mi. Moltes gràcies, et vull!

Per finalitzar, em sent molt orgullós de pertanyer a aquesta falla a la que mai he abandonat, agraisc el haver pogut passar tots

aquests anys amb tantes persones que em seria impossible poder mencionar a totes i que totes elles m’han sumat d’una o altra manera.

Envie un abraç fort a tots els que estan veient-nos des de dalt i que ja no estan físicament ací però que sí ho fan sempre al meu record.

Bones falles 2023! +

PRESIDÈNCIA 1948—2023

1949 — Vicente Masip i Gomez

1950 — Vicente Masip i Gomez

1951 — José Narbón i Alcaraz

1952 — José Narbón i Alcaraz

1953 — Manuel Sanmiguel i Manuel

1954 — José Narbón i Alcaraz

1955 — José Manuel Rivera i Cuenca

1956 — José Narbon i Alcaraz

1957 — Miguel Juan Hernández i Pérez

1958 — Miguel Juan Hernández i Pérez

1959 — Miguel Juan Hernández i Pérez

1960 — Antonio Estornell i Berto

1961 — Fernando Bolaños i Romero

1962 — Fernando Bolaños i Romero

1963 — Vicente Martínez i Quintana

1964 — Vicente Martínez i Quintana

1965 — Vicente Martínez i Quintana

1966 — Vicente Martínez i Quintana

1967 — Vicente Martínez i Quintana

1968 — Vicente Martínez i Quintana

1969 — Vicente Martínez i Quintana

1970 — Vicente Martínez i Quintana

1971 — Antonio Garcia i Cervantes

1972 — Antonio Garcia i Cervantes

1973 — Antonio Garcia i Cervantes

1974 — Jose Antoni i Escrig

1975 — Jose Antoni i Escrig

1976 — Jose Antoni i Escrig

1977 — Manuel Cosín i Rubio

1978 — Manuel Cosín i Rubio

1979 — Tomás Sayas i Vázquez

1980 — Tomás Sayas i Vázquez

1981 — Tomás Sayas i Vázquez

1982 — Tomás Sayas i Vázquez

1983 — Tomás Sayas i Vázquez

1984 — Tomás Sayas i Vázquez

1985 — Tomás Sayas i Vázquez

1986 — Tomás Sayas i Vázquez

1987 — Gregorio Muñoz i Vila

1988 — Gregorio Muñoz i Vila

1989 — Gregorio Muñoz i Vila

1990 — Mateo Gea i Sánchez

1991 — Mateo Gea i Sánchez

1992 — Lourdes Lázaro i Ferri

1993 — Julio Cervera i Alfonso

1994 — Julio Cervera i Alfonso

1995 — Julio Cervera i Alfonso

1996 — Julio Cervera i Alfonso

1997 — Julio Cervera i Alfonso

1998 — Julio Cervera i Alfonso

1999 — Julio Cervera i Alfonso

2000 — Francisco Domingo i Salinas

2001 — Antonio García i Coca

2002 — Antonio García i Coca

2003 — Jose Antonio Blasco i Garcerá

2004 — Jose Antonio Blasco i Garcerá

2005 — Luis Sáez i Vargas

2006 — Luis Sáez i Vargas

2007 — Luis Sáez i Vargas

2008 — Rubén Lucas Lucas i Rahona

2009 — Rubén Lucas Lucas i Rahona

2010 — Rubén Lucas Lucas i Rahona

2011 — Antonio García i Coca

2012 — Antonio García i Coca

2013 — Antonio Cebrián i García

2014 — Antonio Cebrián i García

2015 — Juan José Monge i García

2016 — Juan José Monge i García

2017 — Alberto Cebrián i Hernández

2018 — Alberto Cebrián i Hernández

2019 — Eva Mª Cayuela i Medina

2020 — Eva Mª Cayuela i Medina

2021 — Eva Mª Cayuela i Medina

2022 — Eva Mª Cayuela i Medina

2023 — Eva Mª Cayuela i Medina

President honorífic — Antonio Blasco i Novella

Durant aquests 75 anys, la nostra falla ha tingut el privilegi de tindre al timó aquests mariners i marineres, persones imparables que han lluitat contra vent i marea per la nostra festa i la nostra comissió, gràcies pel vostre treball i sobretot gràcies per la vostra valentia.

“DINAMITA” → FLM23

L’escut sempre prop de grans cors. Les falleres majors de la nostra història.

LA FALLERA MAJOR DE 1954: VIOLETA JUAN I GUILLEN

La nostra fallera Paula Cabrera i Vega no ho dubta ni un segon quan li plantegem que si pot anar a casa de Violeta, la Fallera Major de l’any 1954, i entrevistar-la per fer-li un xicotet homenatge a aquestes pàgines.

Paula ens conta que en presentar-se en casa de Violeta, aquesta la rep molt contenta i comença a traure-li fotografies antigues de quan ella va ser la màxima representant de la falla La Marina l’any 1954.

En una de tantes fotos que conserva li explica que el vestit, antigament, podia acceptar diferents llargàries així com l’ensenya i explica amb molt d’orgull com era la seua mantilla que va lluir el dia de l’ofrena del seu any.

Abans hi havia diferents càrrecs, li conta que estava la Fallera Major, la Regina de la Flor, la Regina del Foc, de la Poesia… que després van suprimir-se donant importància a les dues representants principals, però aparegué una nova figura, la de “madrina”.

Violeta li conta a Paula que quan ella va ser Fallera Major en 1954 no existia la funció de “madrina” i que eixe càrrec va eixir anys més tard.

Violeta també va ser regina de la festa, li van proposar eixe càrrec, però açò no va caure molt bé a la Fallera Major d’eixe exercici perquè comenta que era llevar-li protagonisme en existir dues figures femenines amb una presència forta i de representació dins de la comissió durant eixe any. El seu president en aquella ocasió fou el senyor Narbón.

Recorda amb especial nostàlgia aquells dies de festa i alegria i alguns actes com l’ofrena de flors a l’església Begonya i la cercavila per tota l’albereda. O quan la seua casa s’omplia de fallers, falleres, els músics… perquè no hi havia casal fix i ens ajuntàvem a les cases per fer festa i germanor.

Des d’ací agrair tant a la nostra fallera Paula com a Violeta per rememorar juntes aquests records que sumen història a la nostra família marinera. +

Violeta Juan i Guillen. Fallera Major 1954.

Violeta Juan i Guillen a l’actualtat.

MARÍA López i Luzón

DE FALLERA MAJOR INFANTIL A FALLERA MAJOR DEL 75É ANIVERRSARI

Els meus pares em van apuntar a la falla quan tan sols tenia set mesos. La família Sabater Romero em cuidaven des de molt xicoteta i ells han sigut fallers de tota la vida pel que, gràcies a ells, els meus pares em van apuntar perquè estiguérem tots junts.

DE FALLERA MAJOR INFANTIL A

FALLERA MAJOR DEL 75É ANIVERRSARI

Això es remunta a les falles de l’any 1997, fa ja 25 anys, soc una fallera amb un quart de segle de vida pertanyent a l’Associació Cultural Falla La Marina i no puc estar més orgullosa.

Vaig ser Fallera Major Infantil a l’any 2004, amb set anys.

Recorde estar a casa asseguda al sofà i que Luisa em preguntara; María, tu vols ser Fallera Major Infantil? Jo només vaig pensar en el dia de la cavalcada, asseguda en el tron de la carrossa i amb una bossa gegant de llepolies que abans a soles donaven a les Falleres Majors (FFMM) i Presidents i sense dubtar-ho vaig acceptar.

D’aqueix any m’emporte molts records inoblidables, encara que una mica borrosos pel xicoteta que era. Em recorde quan vaig ser

nomenada juntament amb Saúl, el meu President Infantil. Ens feia vergonya donar-nos la mà o desfilar junts. També em recorde de la meua Fallera Major, Paula, i del meu President Blasco. Cada cap de setmana teníem algun acte i sempre estàvem junts d’ací cap allà.

El meu record favorit de quan vaig ser Fallera Major Infantil va ser el moment de la presentació, el meu president estava a l’escenari i jo recorria el corredor de la Casa de la Cultura a soles, estava molt nerviosa i emocionada i se’m van saltar les llàgrimes d’emoció.

El dia de la plantá de les falles vaig estar tota la vesprada jugant amb els infantils de la meua falla en la terra que després es posaria davall del monument. Resulta que a la fi estava plena

de puces i em van menjar de dalt a baix (em vaig passar totes les cercaviles amb abones en cara i cos i amb una picor insuportable!)

Uns altres dels records que tinc gravats són els monuments, em recorde perfectament d’ells. Jo havia triat de la meua falla infantil un bebé blau per a indultar-lo però desgraciadament un grup de xics van assaltar la falla infantil i el van furtar.

Actualment, a l’any 2023, ser la Fallera Major en el 75é aniversari de la meua comissió és tot un privilegi. La veritat és que mai havia pensat ser-ho en un any tan assenyalat, simplement un cúmul de casualitats em van portar a ser-ho. A més, estic envoltada d’uns representants meravellosos: Hugo, Julia i Eva que fan que enguany siga més especial si cap.

Gràcies a això, hem pogut realitzar un acte preciós en commemoració dels 75 anys que la A.C. Falla la Marina està plantada al carrer cada mes de març, plantant falles any rere any. Mai havia viscut un acte tan emotiu, recordant cada Fallera Major i President que un dia van capitanejar el timó i que hui dia conduïm nosaltres. Vam poder conéixer a representants que, per circumstàncies de la vida, hui no pertanyen a la nostra comissió i que, d’una altra manera, mai haguérem conegut. També homenatjar els que ja no estan i que d’alguna manera, van posar un trosset d’ells en aquesta comissió també va ser molt emotiu.

Encara no puc fer un balanç global perquè queden els millors dies de l’any però sens dubte, l’acte de la proclamació i de la presentació han sigut els més bonics que he viscut.

Ser proclamada com a Fallera Major davant de tota la comissió va ser molt emocionant. Una primera presa de contacte amb totes les coses boniques que encara em quedaven per viure: l’afecte de la gent, la meua família sempre donant-me suport, el meu nebot pujant-me la banda o la recollida de la comissió juntament amb la xaranga i l’olor a pólvora en el portal, són records que ja no podré oblidar mai.

De l’exaltació al castell m’emporte el record d’un acte preciós. Va ser el primer cercaviles com a Fallera Major i dels quatre junts com representants 2023. Els antics carrers de Sagunt, la pujada al castell, i la música van convertir la vesprada en un altre acte inoblidable.

I com no, la presentació. Semblava una cosa llunyana, milers de preparatius i setmanes escrivint i assajant la poesia perquè tot estiguera perfecte. Viatges a la fàbrica a triar la tela, els fils i les manteletes del vestit que amb més emoció prepares. Els detalls de les falles convidades, el detall de la comissió o fins i tot el “corbatín”. Les pintes, l’adreç o la banda. Els nervis del matí de la presentació, o millor dit de la setmana, perquè quan el dissabte anterior acaba, saps que els pròxims som nosaltres. Milers de preparatius que ixen a la llum en tan sols dues hores i que mereixen la pena, perquè el record d’aqueix dia, estic segura, perdurarà per sempre.

No puc esperar a març, l’emoció m’envaeix d’imaginar el que ens espera per gaudir. Imagine el dia en què bategem la nostra falla, o la traguem per primera vegada als carrers i li l’ensenyem al món. El dia de la Crida, la cavalcada, la plantá, el cercaviles per Gilet i Faura o la recollida de premis a Sagunt. El recórrer cada estret carrer de Sagunt o cada avinguda del Port. Omplir-me les galtes de pa amb xocolata amb bunyols el dia dihuit o ofrenar a la nostra mareta el dia dènou. Encendre la metxa que pose fi a un somni o escoltar l’Himne de València mentre el nostre monument, aqueix que amb tantes ganes hem esperat, creme en flames. +

DE PRESIDENT A PRIMERA FALLERA MAJOR

Hola, soc Víctor Belinchón Monge, aquest 2023 farà 34 anys que soc faller, durant aquesta aventura he gaudit i col·laborat fent pràcticament de tot, en els exercicis 2010 i 2011 vaig ser president, anys que recorde amb alegria, malgrat ser durs i combatius, vaig gaudir treballant amb un grandíssim equip de persones, on es van forjar profundes amistats que hui dia continuen en peus.

A continuació passe a formar part de l’executiva de Federació, tres anys com a delegat de festejos i dos com a vicepresident, experiències molt enriquidores i que aconselle a tothom, ja que et fan gaudir de la nostra festa des de punts de vista completament diferents.

Tant la meua família com jo formem part de la falla des de fa vuit anys, anteriorment érem fallers de la falla del nostre barri, però la diferent filosofia de pensament va fer que ens vinguérem a la Marina, on trobem la nostra casa.

Des de la nostra arribada hem format part activa de la comissió, ajudant on ha fet falta i, bé, en l’exercici postpandèmic del 22, sent un any “curt” i en vista que ningú feia el pas a presentar-se al càrrec de FM, em vaig apuntar en la llista, condicionat per mi mateix al fet que si un membre femení de la comissió tenia el gust d’apuntar-se automàticament jo m’esborrava de la llista, i, bé…, ací estic escrivint.

Tinc la sort d’estar en una de les comissions més antigues de Sagunt, però amb les coses prou més clares que la majoria.

Ha sigut tota una aventura, si bé és cert que jo sempre havia volgut ser FM ho veia com una cosa inviable, però quan se’m presentà l’oportunitat amb el suport de la meua dona i fills, no em parí a pensar si hi havia referents masculins que hagueren ocupat el càrrec, tampoc em va importar, podia fer realitat un somni i el vaig complir.

Durant l’exercici he tingut la gran sort de sentir-me emparat per la gran majoria de la meua comissió, per descomptat tenint detractors amb els quals debatre de cara, i altres que des de darrere de les cortines han intentat fer difícils les coses, aqueixos no ho van aconseguir, besos per a tots.

Haver sigut el primer home fallera major ha sigut una experiència molt enriquidora com a persona, m’ha permés observar que encara que pretenguem ser una societat inclusiva, tolerant i oberta, no tots estem preparats per a això, i sorprenentment, membres de col·lectius que reivindiquen aquests valors són els més reticents que això succeïsca.

D’altra banda, he gaudit de moments i experiències meravelloses, moltes d’elles fora de casa, aprenent diferents enfocaments de la festa en diferents llocs.

Ser el primer en alguna cosa no ha de ser un referent, pots aplanar el camí a qui decidisca aventurar-s’hi, però per descomptat hi ha moltes maneres de fer les coses i des del respecte totes haurien de ser vàlides.

Com he dit abans la meua experiència ha sigut bona i quan el meu fill de 23 anys em va dir “Papà, el que fas és necessari i bo perquè la festa no es convertisca en una cosa arcaica”, vaig mirar el meu fill de 17 i va somriure, i la meua dona em va fer l’ullet, la resta no importa, a ma casa i en el meu cas les meues maneres han sigut les bones. El meu desig per a les noves generacions no és un altre que el sentiment de la meua comissió, ganes d’avançar i continuar treballant per la festa.

Visquen les falles i visca la Falla La Marina! +

FALLERES MAJORS 1948—2023

1949 — Elvira Sanz i Blasco

1950 — María Rambla i Simón

1951 — María Rambla i Simón

1952 — Inés Martí i Jordá

1953 — Amparo García i Pérez

1954 — Violeta Juan i Guillen

1955 — Angelita Berna

1956 — Leonor Martín i Fresno

1957 — Mari Carmen Blasco i Jurado

1958 — Vicenta Luz i Pedro

1959 — Lola González i Martínez

1960 — Mª Araceli Ruiz i Ayuso

1961 — Paquita Cascales i Giner

1962 — Elisa Ruiz i Ortega

1963 — Mª Dolores Moncayo i García

1964 — Paquita Arnau i Gazquez

1965 — Mª Isabel Martínez i Gimeno

1966 — Ana Mª Martínez i Marco

1967 — Ana Mª Herranz i Viel

1968 — Amparo García i Calvo

1969 — Pilar Berna i García

1970 — Mª Victoria Sanz i Navalón

1971 — Mª Begoña Jurado i Salinas

1972 — Milagros Ballester i López

1973 — Juanita Rubio i Ballester

1974 — Mª Pilar Andrés i Ramiro

1975 — Rosario Rodríguez i García

1976 — Nieves Jeréz i Cebrián

1977 — Mª Pilar Ruiz i Gómez

1978 — Mª Vicenta Sayas i Martínez

1979 — Maria Pilar García i Villena

1980 — Alicia Vinuesa i Veral

1981 — Carmen Casino i Alcaide

1982 — Nieves Jeréz i Cebrián

1983 — Mª Mar Villalba i Pérez

1984 — Mª Mar Villalba i Pérez

1985 — Eva María Arnau i Adán

1986 — Mercedes Villalba i Pérez

1987 — Teresa López i López

1988 — Rosa María Muñoz i Martínez

1989 — Lourdes Lázaro i Ferri

1990 — Marisol Andrés i Sánchez

1991 — Inmaculada Martínez i Crisol

1992 — Sursy-Lay Sabater i Romero

1993 — Eva Mª Cayuela i Medina

1994 — Juani Luzón i Sánchez

1995 — Sursy-Lay Sabater i Romero

1996 — Anna Miguel i Martín

1997 — Rosa María Becerra i Grande

1998 — Rosi Gil i Soler

1999 — Marta Valera i Sabater

2000 — Ana Monge i García

2001 — Ana Belén Bueno i López

2002 — Natalia Pérez i Holguín

2003 — Alicia Gil i Soler

2004 — Paula Cabrera i Vega

2005 — Jessica Sáez i Ortega

2006 — Maribel Sesé i Valero

2007 — Mari Luz Millas i Lopera

2008 — Marisol Fernández i Andrés

2009 — Mari Carmen Lucas i Rahona

2010 — Maribel Sesé i Valero

2011 — Cristina Sánchez i Blasco

2012 — Cristina Montalt i Císter

2013 — Mª Mar Villalba i Pérez

2014 — Seila Pradas i Palomera

2015 — Cristina Queralt i Antoni

2016 — Jessica Cervera i Luzón

2017 — Pilar Llorens i Blasco

2018 — Seila Pradas i Palomera

2019 — Belén Cebrián i Villalba

2020 — Cristina Boix i Casanova

2021 — Cristina Boix i Casanova

2022 — Victor Belinchón i Monge

2023 — Maria López i Luzón

Durant tots aquests anys heu sigut les persones que heu aconseguit convertir la nostra comissió en una gran família sent pilars imprescindibles, gràcies per la vostra generositat, dedicació i afecte, gràcies per voler ser part insubstituïble de la nostra història.

Acte 75é aniversari de la Falla La Marina (1948-2023)

Innocència marinera. La presidència infantil de la nostra història.

DE LA PRESIDÈNCIA INFANTIL A LA MAJOR

En primer lloc, m’agradaria presentar-me com soc, un xic de barri sense grans pretensions, però no d’un barri qualsevol, no, del barri de LA MARINA.

Soc Juanjo Monge, vaig nàixer a la fi de 1969, i vaig tindre la gran sort de fer-ho al barri de la Marina i encara que des de sempre s’ha respirat l’ambient de les falles a casa (el meu oncle era artista faller, el meu avi l’ajudava amb la fusteria necessària per a fer les estructures que sustentaven el monument i el meu pare era el xic per a tot ja pels anys 50), vaig haver d’esperar fins entrats els anys 70 perquè els meus pares es decidiren a apuntar-nos a la falla, no a una falla, sinó a la Falla La Marina. Vist des dels ulls d’un xiquet això era com si t’haguera tocat la grossa de Nadal, no us vull dir res quan em van dir l’any 1983 que JO, si jo, anava a ser el president infantil de la Falla La Marina, el que anava al mig desfilant i amb una fallera major infantil amb la qual poder gaudir del nostre any de “glòria”, perquè sí, de xiquet l’única cosa que has de fer és deixar-te portar i gaudir de cadascun dels milers de moments que et regala aqueixa posició. Va ser un any inoblidable en el qual capitanejats pel senyor Tomás Sayas Vázquez, la meua fallera major, Mª de la Mar Villalba Pérez, i del meu braç, la meua fallera major infantil, Lourdes Lorente Boigues, gaudírem de tot el que es correspon amb la nostra privilegiada posició, a més sense cap mena de preocupacions, per a això estava Tomás, que tot ho organitzava i tot ho solucionava, per la meua part com a presi infantil només em tocava gaudir de cada moment.

Va ser un any en què vam ser una mica pirates, sobretot el dia de la cavalcada en la qual eixim en una carrossa que era un vaixell pirata fet per dues persones amb “arrels” en la comissió Domingo Jerez i Rafael Monge González, que fins disparava amb els canons, això sí, caramels i confeti.

Va ser un any especial, igual que el premi de la falla que va culminar el somni d’aqueix xiquet perquè la seua falla es va emportar el segon premi de la Secció Especial-B, que en aqueixa etapa ben poc importava la resta, el que esperaves de l’any era guanyar el millor premi i gaudir de tots els actes, i he de dir que, gràcies al meu president i a tota la comissió, que per aquells llavors es podia definir com la meua altra família, van aconseguir que ho fera.

Del que no em vaig adonar llavors era que m’havien inoculat el virus de les falles en les venes. Des d’aqueix mateix any, que en finalitzar l’exercici passava a majors, la qual cosa era tot un esdeveniment, perquè passaves a formar part de la comissió on es decidia tot.

Vaig estar durant quatre anys oficialment de membre de la Junta Fallera de Sagunt com a responsable de Cultura i encarregat de la delegació de Cecina, encara que oficiosament era el comodí, perquè el meu pare n’era el president, i com que em tenia a mà, doncs que cal repassar censos, Juanjo, ajuda’m, que li fallava l’acompanyant de la FMI, Juanjo arria i vist-te que ens n’anem a tal acte. Anys intensos però molt gratificants i enriquidors. Una vegada de tornada a la meua falla vaig ser delegat d’esports en diverses ocasions, delegat de manteniment, que és un càrrec que tinc assignat com a honorífic, al marge dels altres que ocupe en l’exercici, encara que a hores d’ara l’exercisc més donant consells que fent les tasques, perquè hi ha un gran equip de gent més jove que són els qui li ho penquen de veritat.

Per l’any 2011 crec recordar vaig començar de secretari de la falla durant els quatre anys previs a decidir presentar-me a president amb un gran equip de gent que em donava suport darrere de mi. Ara no es tractava de gaudir mentre uns altres organitzaven, sinó que es tractava de capitanejar la falla amb totes les responsabilitats que això porta associades, ningú pot arribar a saber el que costa tirar avant un exercici faller fins que no passa per ser president d’una comissió fallera. He de dir que, malgrat el bagatge que portava a la meua esquena, no va ser tasca fàcil ni grata. En els meus dos anys de presidència vaig estar acompanyat per set companys de viatge que de l’una o l’altra manera van marcar la meua marxa com a capità de la nau, dels meus representants infantils Germán Cister, Dani García, María Villar i Alicia Monge no tinc cap queixa, sempre van saber estar a l’altura exigida, de fet, en data de hui els tinc a casa cada dos per tres per estar integrats en el grup d’amics de la falla tots ells.

De les meues falleres majors poc puc dir-vos que no sapieu tots, cadascuna d’elles a la seua manera han sabut traure el millor de mi a cada moment, no puc més que intentar retornar-li a cadascuna tot allò que he rebut d’elles. I us preguntareu qui és el seté company de viatge, doncs és aquella persona de la qual ningú se’n recorda però que sense ella res hauria sigut possible, SÍ, es tracta de la meua dona MARIA NAVARRO. Els èxits d’un president depenen moltíssim del suport i la comprensió de la persona que està al costat d’ell tant per a celebrar-ho quan tot va bé, com per a suportar-ho i animar-lo a continuar lluitant per la falla en els mals moments que us assegure que també n’hi ha. Si haguera de quedar-me amb dues coses serien: una d’elles amb l’afecte i suport rebut per la meua comissió i dues amb l’experiència guanyada en els meus dos exercicis com a president de la millor comissió del món mundial, en els quals, com ja vaig anticipar a l’inici de la meua marxa, vaig cometre molts errors, però algun encert vaig haver de tindre quan en data de hui em fan sentir que pertany al “consell d’ancians” de la falla.

Juanjo Monge

RUBÉN LUCAS Lucas i Rahona

DE PRESIDENT INFANTIL A LA PRESIDÈNCIA DE LA FALLA LA MARINA

Els primer records que tinc com a faller són a l’any 1987. Vaig a apuntar-me amb els meus pares i vam estar dos anys com a fallers. Van passar els anys i tornàrem tota la familia al complet, amb la meua germana inclosa a l’any 1993.

RUBÉN LUCAS LUCAS I RAHONA DE PRESIDENT INFANTIL A LA PRESIDÈNCIA DE LA FALLA LA MARINA

El perquè vaig apuntar-me a aquesta falla realment va ser perquè era la falla del meu barri i era una falla molt familliar per a nosaltres degut que coneixiem a tots i ens transmetria ser una xicoteta familia.

Tant ens va agradar que a l’any següent, a l’any 1994 la meua germana i jo vam ser els representants dels infantils!

Eixe any el recorde amb un sentiment molt bonic, anar del braç de la meua germana va ser un record que perdurarà ja en mi per sempre.

Com anècdota i curiositat, dos anys després vaig repetir al càrrec amb la meua veïna i no vaig poder passar a la comissió de majors, que ja em tocava, fins a l’any següent.

Personalment, a la meua familia li ha agradat molt el món faller, sempre hem estat molt

vinculats a aquesta activitat però realment va ser a l’any 2003 quan vaig ficar cap a l’executiva de la comissió, cosa que em va enriquir moltíssim personalment i amb el que vaig guanyar molta soltura així com també vaig enterar-me de la gestió i del que era el funcionament d’una comissió. El càrrec de tresorer vaig fer-lo durant tres anys i a mesura que passava el temps, va créixer la il·lusió en mi i vaig plantejar-me la presidència, açò sí que anava en serio!

I a l’any 2008 vaig donar el pas, vaig presentar-me com a President de la meua comissió, la comissió que m’havia vist créixer, va ser un moment que recorde amb molta emoció i que no oblidaré mai. A més era un orgull ser el primer President que va ser a més President Infantil.

De la meua etapa de Presidència recorde que el primer any vaig disfrutar-lo molt, vaig a aprendre moltíssim de la resta de les comissions del Camp de Morvedre i vaig agafar molta experiència així com un aprenentage intensiu de tota la gestió fallera. El segon any el recorde amb molta més passió, ja sabia de què tractava tot i a més la Fallera Major (FM) va ser la meua germana. Va ser un any màgic i amb molta complicitat i damunt vaig conéixer a la meua dona!

El tercer any, ja no em tocava ser President (perquè el cicle de Presidència és cada dos anys), però al no presentar-se cap persona per al càrrec vaig repetir per continuar portant el timó de la comissió una ocasió més.

Quan vaig deixar el càrrec, no vaig desvincular-me del tot, sempre he estat involucrat a la executiva de la falla, sent tresorer o vicepresident i he tirat una mà sempre que he pogut perquè es un sentiment que em naix des que era xicotet i perquè la falla, com ja he dit, es com la meua segona familia.

A arrel de tot aquest recorregut, va ocórrer l’oportunitat a l’any 2013 de ser membre de Federació Junta Fallera de Sagunt (FJFS) i vaig estar durant set exercicis a la mateixa. El treball desenvolupat a FJFS és una mescla agredolça, hi ha bons moments però també n’hi ha de sofriment i de molta responsabilitat en l’organització de la festa fallera de tota la comarca.

Quan vaig finalitzar a l’any 2019, la meua dona es planteja el ser Fallera Major (FM) de la comissió i per tant, continue a l’executiva de la falla com a Vicepresident per poder acompanyar-la i estar al peu del canyó en tot moment. Recorde eixe exercici molt intens i bonic, encara que ella ja havia sigut Fallera Major (FM) d’altra comissió, ara estava vivint-lo d’una altra manera, amb més experiencia i maduresa i a més vivia el seu any amb el seu fill i amb mi des d’altra perspectiva molt diferent que quan ja va ser.

Al acabar el 2022 em plantege prendre un descans al món de la gestió de la falla, després de vint anys d’estar sempre al màxim necessitava desconnectar.

Per a aquest any, del 75é aniversari, aconselle als representants 2023: Hugo, Julia, María i Eva que visquen tots els moments, que disfruten de tot perquè es massa curt però açò sí molt intens, que visquen amb molta il’lusió aquests dies perquè es passen volant!

Per finalitzar, espere que n’hi haja molt bon ambient a la plaça i que puguem gaudir molt tots en familia, aquesta familia marinera que enguany està sumant 75 anys i que de segur complirà 25 més i allà estaré jo donant tot el que se’m demane.

Per sempre la Falla La Marina al meu cor! +

El segon any el recorde amb molta més passió, ja sabia de què tractava tot i a més la Fallera Major (FM) va ser la meua germana.

DE FALLERA MAJOR

INFANTIL A LA PRESIDÈNCIA INFANTIL FEMENINA

Recorde l’any 2017 amb molt d’afecte, només tenia vuit anys quan vaig tindre el plaer de representar la meua falla com a fallera major infantil. Va ser un any meravellós, al costat de tots els representants de les altres falles, vaig viure cada acte gaudint en tot moment. Em va costar fer amics, ja que era una xiqueta prou tímida i vergonyosa, no obstant això vaig fer-los massa ràpidament.

Encara recorde el dia de la meua proclamació, estava molt nerviosa però amb molta il·lusió. Per la vergonya i els nervis vaig començar a riure a l’escenari. El dia de la presentació, ja no vaig riure tant. “La Marta” del passat et diria que sí, ja que quan li preguntaven si ploraria mentre llegia la seua poesia deia que no, de fet estava tota convençuda però aquell dia va ser màgic, podria dir que el millor de la meua vida. Encara recorde la meua eixida de casa amb el meu trage rosa, de princeseta, que tantes ganes tenia de estrenar, i veure com pujaven tots els meus amics a l’escenari després em va tranquil·litzar, era el meu moment i amb un somriure d’orella a orella vaig pujar pel passadís. En un tancar i obrir d’ulls ja estava amb el micro a la mà com sempre somrient, però d’un moment a un altre unes llagrimetes van començar a caure, tampoc va ser per a tant, ja que en uns segons tornava a estar feliç doncs ja era oficialment la sultana dels infantils. Mentre que a altres fallers no els agradava vestir-se quasi tots els dissabtes per a les presentacions, a mi no m’importava, de fet m’agradava fer el compliment als meus amics d’altres comissions. Als sopars sempre estàvem corrent, ballant i barallant-nos per tots els llocs i, és clar, sempre fent vídeos, selfies i bogeries per al record. Teníem la nostra cançó 2017 “Cómo te atreves”, que sempre la cantaven.

La setmana fallera va ser un fer i no parar, em gitava cap a la una o les dues del matí i m’alçava prompte per a les despertaes, això per a una xiqueta de vuit anys era esgotador, però a mi m’agradava i del que més gaudia era desfilar per cada falla al mig del passadís lluint els meus vestits i la meua banda i al compàs de la xaranga. Encara que no m’agradara ballar com feien els altres. No vaig tindre cap dia favorit, tots m’havien agradat per igual però l’últim dia vaig tindre el privilegi de cremar una falla i això no es fa tots els dies.

Anys després la covid va interrompre un exercici faller 2020-2021. Aquestes falles es van celebrar a setembre 2021 i el dia de la cremà al casal, entre bromes, va eixir la idea de representar per segona vegada la meua comissió sense cap dubte vaig dir que sí. Va ser “pensat i fet”, un mes després ja estava nomenada com a presidenta infantil, sí, la primera presidenta infantil de la meua comissió.

Aquesta volta ja no estava nerviosa, eren quasi cinc anys després, no va ser un any tan llarg com 2017, ha sigut curt però molt intens. Podria dir que fins ara són les falles de què més he gaudit.

He trobat coses a faltar, com per exemple la unió de tots els representants, com que la gent repetia anys ja tenia els seus grups, però per a mi això no va suposar un problema ja que tenia amics de 2017 que també eren representants el 2022. Ara, a soles, has de vestir-te de valenciana per a quinze presentacions. He d’admetre que aquesta vegada no em feia tanta il·lusió vestir-me els dissabtes.

La presentació també ha sigut màgica però no tant com la primera, encara que aquesta vegada no vaig dir que no ploraria a la poesia ja que sabia que passaria com l’altra vegada.

Podria dir que aquesta volta he gaudit de tots els actes mil milions de vegades més per l’edat. I perquè després d’un any sense les festes del meu cor ja les trobàvem a faltar.

La setmana fallera ha sigut una vertadera bogeria, des de les 5 del matí que me n’anava a dormir (tan sols dormia quatre hores màxim), perquè jo les despertaes no volia perdre-me’n cap. La pluja, enguany, ens ha acompanyat però no ha sigut de gran importància ni ha fet que no gaudira de cadascun dels actes.

Junt a la meua colla d’amics he gaudit com mai. I pense gaudir més d’ara en avant.

Per a finalitzar, puc dir que no he notat cap diferència de ser presidenta a fallera major centrant-me en els sentiments viscuts. Jo crec que l’única cosa que ha canviat ha sigut la manera de gaudir, però segons les meues conclusions és l’edat. El que sí que tinc clar és que a la meua comissió, en un futur, la tornaré a representar. +

PRESIDÈNCIA INFANTIL 1948—2023

1949 — Jose Luz i Pedro

1950 Vicente Martínez i Domenech

1951 — Pepito Ferrer i García

1952 — Pedro Fortes i Martínez

1953 — Sense representació infantil

1954 — Juan Martínez i Pérez

1955 Jose Manuel Cuenca i Ribero

1956 Jose Manuel Cuenca i Ribero

1957 Miguel Blasco i Jurado

1958 — Rafael García i Julia

1959 — Enrique Mellado i Ruiz

1960 — Alvarito Puente i Milla

1961 Luis Herraiz i Villaba

1962 Paquito Martínez i Millas

1963 Paquito Martínez i Millas

1964 — Pepito Jerez i García

1965 — Vicente Herraiz i Samper

1966 — Jesús Rus i Cerezuela

1967 Vicente Perelló i Navalón

1968 Francisco Gil i González

1969 Jose Mª Martínez i Martínez

1970 — Francisco Martínez i Martínez

1971 — Miguel García i Martínez

1972 — Miguel García i Martínez

1973 — Miguel García i Martínez

1974 — Manuel Cosín i Munuera

1975 Manuel Cosín i Munuera

1976 Manuel Cosín i Munuera

1977 — Manuel Cosín i Munuera

1978 — Miguel Blasco i Garcerá

1979 — Miguel Blasco i Garcerá

1980 Vicente Martínez i Pereiro

1981 Vicente Martínez i Pereiro

1982 Juan Carlos Zarzoso i Selles

1983 — Juan José Monge i García

1984 — Mario Martínez i Pereiro

1985 — Mario Martínez i Pereiro

1986 Jose A. Caballero i Lebrón

1987 David Muñoz i Villalba

1988 Vicente Montalt i Cister

1989 Alberto Gea i López

1990 — Jose Domingo Villalba i Pérez

1991 — Daniel Checa i Montalt

1992 — Jorge Muñoz i Villalba

1993 — Jordi Valera i Sabater

1994 — Rubén Lucas Lucas i Rahona

1995 Jose A. Tortajada i Segura

1996 Ruben Lucas Lucas i Rahona

1997 — Toni López i Luzón

1998 — Toni López i Luzón

1999 — Álvaro Checa i Montalt

2000 Alejandro Pérez i Medina

2001 Álvaro Checa i Montalt

2002 Óscar Lopez i Millas

2003 — Saúl Rubio i Bermúdez

2004 — Saúl Rubio i Bermúdez

2005 — Óscar Lopez i Millas

2006 Jorge Puga i Ayuso

2007 Jorge Puga i Ayuso

2008 Óscar López i Millas

2009 — Alejandro Monge i Navarro

2010 — Alejandro Monge i Navarro

2011 — Jose Jurado i Martínez

2012 Iván García i Bueno

2013 Jorge Cister i Lázaro

2014 Antonio Cebrián i Villalba

2015 Germán Cister i Lázaro

2016 — Daniel García i Bueno

2017 — Cristian Cister i Gil

2018 — Matias A. Marco i Bronchú

2019 Mario Pérez i Cabrera

2020 Joan Cebrián i Lázaro

2021 Joan Cebrián i Lázaro

2022 — Marta Estal i Martínez

2023 — Hugo Pérez i Cabrera

Amb capitans com vosaltres el nostre futur està més que assegurat, gràcies per la vostra passió i dedicació.

Quan les princeses es converteixen en regines.

Les falleres majors infantils de la nostra història.

MARI CARMEN Adobes i Roselló

LA FALLERA MAJOR INFANTIL DE 1955

Soc Mari Carmen Adobes Roselló i puc dir amb molt d’orgull que el meu pare va ser un dels primers fallers d’aquesta associació. Li deien Pedro Adobes i Sánchez i era un enamorat de les falles i de la festa valenciana, tant ho era que no va dubtar ni un moment en col·laborar i treballar en la falla del seu barri des que es va crear.

MARI CARMEN ADOBES I ROSELLÓ

LA FALLERA MAJOR INFANTIL DE 1955

ajudant a recol·locar-lo tot, agranant la plaça, posant la base dels ninots, els cartells… Es tirava tota la nit treballant junt amb altres fallers de la comissió i a l’alba ocorria la màgia de les falles. Baixava a la plaça i ací estava el monument plantat amb els ninots ben disposats i vestits amb roba de tela. Ja començaven les falles, eixa festa que havíem preparat i esperant durant tot l’any!

Nosaltres vivíem al carrer Trovador, número 7, i jo des de ben menudeta recorde el rebombori dels masclets pels carrers, l’ambient faller que es vivia durant els dies grans i eixe sentiment d’alegria i emoció a ma casa transmés per mon pare quan baixàvem a la plaça de La Marina.

L’any 1955, mon pare, com ja he dit, faller de la falla La Marina, em pregunta si vull ser Fallera Major Infantil (FMI). Ma mare, Concha Roselló, molt bona cosidora, de seguida em va fer el vestit i Mari Tere Navarro, una perruquera que vivia al costat de ma casa em pentinà cada dia que em vestia de valenciana.

De la indumentària d’aquell temps recorde que portava uns guants blancs de reixeta. Com anècdota contar-vos que no tenia forats a les orelles en aquell temps i mon pare va encarregar les arracades de “click” per poder posar-me’ls. Les meues sabatetes eren de color blanc i tenien un pompó de tot colors.

Un sentiment que em commou en escriure aquestes línies és recordar al meu pare la nit de la plantà, em sembla com si estiguera veient-lo ara, movent-se d’un costat cap a altre,

En el dia de la meua presentació, la porta de ma casa estava decorada amb un arc de fulles de palmera i vaig eixir des d’allí amb el so de la traca i acompanyada de la meua falla cap al cine Victoria, hui conegut com a “Casa de la Cultura”. No estava sola en el meu regnat, m’acompanyaven dues dames d’honor: Victoria i Mª Ángeles, que eren xiquetes com jo. Abans de dir la famosa poesia, tiraren una traca per nomenar-me Fallera Major Infantil i vaig esglaiar-me tant que quasi vaig eixir corrent. Sort que el mantenidor de l’acte va subjectar-me del braç perquè no me n’anara. Quan vaig dir les meues paraules davant del públic no sabia què fer amb el ram de flors el qual era més gran que jo. Un altre record molt bonic que tinc és quan vam pujar a Sagunt a arreplegar els premis, recorde pujar unes escales molt altes a l’entrada de l’ajuntament que eren de color blanc. M’acompanyava el president, Enrique Cuenca, i al nostre costat venien les senyoretes de la cort de la Fallera Major que a més de donar-nos consells i ajudar-nos ens cuidaven. Eixa vesprada estava el carrer ple, de gom a gom, i quan vam baixar amb el premi, que va ser un primer, teníem a tota la comissió, a la porta, plena d’alegria.

En eixe mateix desfile per Sagunt, el senyor Társilo Caruana, amic dels meus pares, va parar la cercavila i em va obsequiar amb un ram de flors. A continuació, el senyor Gassó, que era un faller de la falla, m’acompanyà a l’església de Santa Maria per ofrenar a la verge.

Durant l’any 1956, un any després, la meua cosina Trini va ser la Fallera Major Infantil i jo la Regina de la Flor junt amb la meua amiga Mari Tere Villalba que era la Regina del Foc.

D’aquests dos anys, quan els recorde, sent molta nostàlgia a la vegada que satisfacció i agraïment per poder haver-lo viscut i a més sempre amb el suport de la meua família, ja que, cadascun d’ells es preocupava de què no em faltara res. Per acabar, vull comentar que ha sigut un honor per a mi recordar al meu pare i a tots aquells fallers i falleres que començaren la història de nostra falla.

En pensar en el futur, pense en el pròxim aniversari de la falla, que serà el centenari. Jo no hi estaré ja ací però deixe a la meua neboda, Julia Mª Benito i Adobes, que va ser Fallera Major Infantil l’any 1993 i a la meua neboda-néta, Julia Palanca i Benito, que és la Fallera Major Infantil actual, del 75é aniversari. Sé que elles dos ens

representaran amb molt d’orgull i seguint les tradicions que tant el seu iaio com besavi ens va transmetre, eixe sentiment valencià i faller que va inculcar-me quan tan sols tenia cinc anys i que a hores d’ara és tot un orgull que a la meua família continue el seu llegat.

De segur que des d’on estiga estarà molt orgullós de saber que tant la seua filla, néta i besnéta encara són marineres. +

Sent molta nostàlgia a la vegada que satisfacció i agraïment per poder haver-lo viscut i a més sempre amb el suport de la meua família.

PAULA Cabrera i Vega

DE FALLERA MAJOR INFANTIL A FALLERA MAJOR

Jo soc fallera des de molt xicoteta, em vaig apuntar a la falla amb cinc o sis anyets i vaig pertànyer a aquesta comissió un parell d’anys.

Després amb onze anys vaig tornar amb molta força i il·lusió presentant-me a Fallera Major Infantil i isqué elegida. Recorde eixe moment amb molta emoció.

Vaig viure un any meravellós junt amb els altres representants: Vicente Montalt, Rosa Muñoz i Gregorio Muñoz. Des d’aquella vivència al món de les falles el meu amor per aquesta festa i tot el que l’envolta a anat creixent cada vegada més amb el temps.

Fins i tot he fet amics a la falla que al cap dels anys s’han fet indispensables per a mi i són part de la meua família.

A més, després, ja sent adulta, vaig tornar a ser Fallera Major de la Marina l’any 2004. Vaig viure el regnat d’una altra manera, compartint amb els representants d’altres comissions moments inoblidables. Per a aquesta ocasió gaudint l’experiència amb la meua parella i amb una maduresa que no tenia quan era més xicoteta, fet que va servir per a poder viure al màxim el meu meravellós any.

En aquesta ocasió, m’acompanyavem com a president, Jose Blasco, com a president infantil, Saúl i com Fallera Major Infantil, María López. Vam fer molt bona pinya i ho passarem molt bé durant tot el nostre temps de representants.

D’aquell any va sorgir un desig que en aquest exercici 2022-23,el del nostre 75é aniversari, s’està complint. Ja li ho deia jo a la meua Fallera Major Infantil, que ella devia ser la Fallera Major del meu fill i així està sent, María és la Fallera Major d’enguany amb el meu fill Hugo com a president infantil i jo no puc estar més contenta.

Puc dir que la meua experiència com a Fallera Major Infantil i després com a Fallera Major no han pogut ser millors. Recorde tant d’un any com de l’altre un temps fantàstic i ple d’alegria. Estic molt orgullosa d’haver tingut l’oportunitat de representar a la meua falla de tota la vida i espere haver-ho fet tot el bé que els Mariners es mereixen. +

JULIA MARÍA

Benito i Adobes

PARAULES PER A JULIA, DE MARE A FILLA

Que difícil és escriure aquestes línies per a mi, no sé per on començar. Són tants els records que em venen al cap que els sentiments m’afloren de cap a peus!

PARAULES PER A JULIA, DE MARE A FILLA

Què se sent com a fallera major infantil?

Em preguntaves de més menuda quan veies les meues fotos.

Que difícil és escriure aquestes línies per a mi, no sé per on començar. Són tants els records que em venen al cap que els sentiments m’afloren de cap a peus!

Em remuntaré a l’any 1988 quan mon pare, conegut a la falla com “Benito”, es va apuntar a la Falla La Marina i jo amb ell, mogut per un company del treball i, també, pel seu sentiment faller.

Julia, el teu iaio sempre ha viscut les falles des de fora i des de dins, i quan va plantejar apuntar-se a una comissió a finals dels vuitanta ho tenia claríssim, seria a la falla del seu barri familiar, la Falla La Marina.

Els seus iaios vivien a la mateixa plaça, la casa gran que fa cantó del carrer Canalejas era de la teua rebesàvia Marina, quina casualitat

el seu nom, veritat? El destí semblava que ja estava escrit, i l’altra iaia seua vivia carrer avall. A més, la teua iaia Julia vivia al carrer Pescadors i abans ja ho havia fet al carrer Trovador. Però si anem més enllà, a una generació més i ens situem a finals dels anys 40 ens trobem amb el teu besavi

Pedro Adobes.

Pedro, que no vaig tindre la sort de conéixer-lo, però un cosí seu m’ha contat que sempre recordarà el dia que el va convidar a una despertà de la Falla La Marina (quan encara es feien pels carrers) i arribant al carrer Pescadors, allà es va armar la revolució tirant coets i masclets per tot el carrer. Em diu que el meu iaio Pedro era un home de 10, amic dels seus amics, i em recalca que recorda que amb el seu sogre, Agustí Biosca, eren l’alma mater de la comissió, doncs el seu sogre era el comptable i Pedro l’ajudant d’aquest i de tot el relacionat amb la comissió. A més, hi va apuntar la seua filla, Mari Carmen Adobes i Roselló, com a fallera major infantil l’any 1955 quan la falla tan sols tenia set anys d’història

Julia, la teua família ja vivia les falles des de l’origen i és un orgull que a cada generació nostra hàgem posat la nostra xicoteta participació en la història de la falla.

Per això, filla meua, no hi havia una altra falla millor que la que va triar la teua generació passada per ser fallera, per sentir la banda i els colors. Segur que allà on estiga el teu besavi estarà orgullós de veure com estàs rellevant, també tu, el seu llegat per continuar sempre viva aquesta il·lusió fallera que ell va començar fa més de 70 anys.

Julia, tal com s’anomena l’article, totes aquestes paraules són per a tu i pretenc amb elles transmetre’t la teua part en aquesta història marinera. Per açò, seguiré continuant avançant en el temps i des de l’origen aniré ara als principis dels anys 90, exactament al 1993 quan se’m va posar davant l’oportunitat de ser la regina dels infantils amb la teua mateixa edat. Recorde aquell nomenament al casal antic (que estava just

enfront del que tenim ara), els majors estaven de reunió i de seguida van cridar-me els meus pares i altres fallers mentre estàvem jugant a la plaça, sempre jugàvem a pegar voltes al quiosc que hi havia i era de la senyora Carme o també jugàvem al pilla-pilla i ens refugiàvem a les baranes que protegien l’arbre central de la plaça, lloc on ara es planta la nostra falla gran. Entre una carrera i una altra, vaig sentir el meu nom i el del meu president infantil i en entrar al casal vam rebre una ovació en gran. Ja érem els nous representants de 1993! Un any ple d’anècdotes, complicitat, alegria, emocions i records que quedaren en mi per sempre.

I mamà, què se sent com a fallera major infantil? Em preguntaves de més menuda quan veies les meues fotos, el meu ninot a la meua habitació de casa dels iaios o agafaves la meua banda de la més gran d’entre els xiquets. I jo et deia: se sent la pell de gallina en tot moment, una pujada constant d’alegria, d’orgull de lluir i portar l’escut mariner al teu pit, sempre prop del cor però realment t’assabentes a ciència certa quan ho vius. I no t’ho vas pensar dues vegades, quan l’oportunitat se’t va posar davant i a més en un any com el que hem viscut i estem a punt de culminar: els 75 anys de la falla.

Gaudeix, filla, gaudeix de cada moment. Sent els nervis a flor de pell quan et toca anar a tota pressa escales avall i esperar al portal, sentir la música cada segon més a prop, abocar-te sense ser vista i veure l’estendard onejar a l’aire, el bateig del teu cor més accelerat, una pujada de sentiments que et recorren per dins i et fan que òmpligues d’aire el pit i esbufegues mig emocionada, que sone la traca al carrer junt a la simfonia d’“El faller” i es pare el món del braç del teu president i company d’aventures disposat a dur-te al mig del carrer i iniciar el somni etern que quedarà per sempre al teu record.

Gaudeix de tots el actes, filla, gaudeix de cadascun d’ells en aquests quatre meravellosos dies grans que seran la culminació de tot el que ja has viscut des que et van proclamar: setmanes

culturals, actes de galanteria, dinars, sopars, amigues noves d’altres comissions, fer casal i saber el que és sentir la germanor, playbacks, nit d’albaes, la teua presentació, el bateig de la teua falla…, i molts actes més dels quals ja has sentit el que és ser la representant dels menuts.

A més, has tingut la sort de viure-ho junt a Hugo, Maria i Eva, que són i seran per sempre persones molt especials per a tu en el món faller i mariner.

Perquè com tu deies en la teua poesia, el dia la teua exaltació, ser fallera no és ser fallera normal dins d’aquesta comissió, és ser a més marinera i és un sentiment que vivim tots des de sempre, des dels inicis de la falla i que amb molt orgull, si tirem la vista enrere, podem dir ben alt que continuem sumant i formant part de la història de la Falla La Marina.

I ara tan sols em queda dir-te, Julia, xiqueta meua, l’ama enguany de la plaça i dels carrers que han vist créixer tant ta mare com la teua família avantpassada: riu, plora, emociona’t, crida d’emoció, canta el nostre himne fort, llueix la banda en cada acte, porta el seu escut el més alt que pugues, vola, somia, juga, diverteix-te i viu el moment perquè encara que aquest siga efímer i es passe, en tu, el record sempre serà etern.

No puc estar més orgullosa de tu. Et vull molt.

Bon regnat, princesa! +

FALLERES MAJORS INFANTILS

1949 — Balbina Martínez i Domenech

1950 — Mari Carmen Carreres i Piquer

1951 — Mari Carmen Gascó

1952 — Fina Calvo i Martínez

1953 — Sense representació infantil

1954 — Mari Carmen Carreres i Piquer

1955 — Mari Carmen Adobes i Roselló

1956 Trinidad Fernández i Adobes

1957 — Lolita Biosca i Garcia

1958 —Julia Moya i Martínez

1959 — Conchita Abad i Díaz

1960 — Mª Dolores Quevedo i Torres

1961 — Mª Angeles Biosca i García

1962 — Mª Amparo Ferrer i García

1963 — Mª José Narbón i Sorroche

1964 — Mª Nieves Martínez i Milla

1965 — Rosita Aleixandre i Gilabert

1966 — Chelo Atance i Gorriz

1967 — Mª José Martínez i Genovés

1968 — Mª José Suarez i Fernández

1969 — Mª Nieves Martínez i Milla

1970 — Carmen Ortiz i Ibáñez

1971 — Mª Vicenta Sayas i Martínez

1972 — Mª Dolores Gea i López

1973 — Mª Pilar García i Villena

1974 — Mª José Antoni i Cayuela

1975 — Balbina Sayas i Martínez

1976 — Manolita Antoni i Cayuela

1977 — Balbina Sayas i Martínez

1978 — Nuria Sayas i Martínez

1979 — Maria José Primo i Jurado

1980 — Mª José Sayas i Martínez

1981 — Eva Mª Arnau i Adán

1982 — Mª Luz Martínez i Alonso

1983 — Lourdes Lorente i Bohigues

1984 — Elena Gutierrez i López

1985 — María Isabel Caballero i Lebrón

1986 — Salomé Lázaro i Ferri

1987 — María Isabel Caballero i Lebrón

1988 — Paula Cabrera i Vega

1989 — Encarna Ramiro i Martínez

1990 — Mari Carmen Ramiro i Martínez

1991 — María Cabrera i Vega

1992 — María Cabrera i Vega

1993 — Julia Mª Benito i Adobes

1994 — Mari Carmen Lucas i Rahona

1995 — Jessica Cervera i Luzón

1996 — Mari Carmen Ortells i Llatas

1997 — Verónica Calderón i Alba

1998 — Jessica Cervera i Luzón

1999 — María Cabrera i Vega

2000 — Laura Puga i Ayuso

2001 — Yasmina García i Medina

2002 — Andrea Fátima Ferruses i Manuel

2003 — Mireia Blasco i Soto

2004 — María López i Luzón

2005 — Carla Sánchez i Gómez

2006 — Carla Sánchez i Gómez

2007 — Tatiana Escrig i Teruel

2008 — Ana Cervera i Luzón

2009 — Marta Blasco i Soto

2010 — Marta Blasco i Soto

2011 — Belén Cebrián i Villalba

2012 — Carolina Alijarde i García

2013 — María González i Villalba

2014 — Ana Jurado i Martínez i Clara Jurado i Martínez

2015 — Maria Villar i Cayuela

2016 — Alicia Monge i Navarro

2017 — Marta Estal i Martínez

2018 — Judith Alcaide i Sánchez

2019 — Nora Bea i Miguel

2020 — Aitana Verdejo i Hernández

2021 — Aitana Verdejo i Hernández

2022 — Nora Bea i Miguel

2023 — Julia Palanca i Benito

Cadascuna de vosaltres heu sigut grans representants i heu deixat una petjada als nostres cors, gràcies per fer-nos més grans, sens dubte, sou el nostre gran llegat.

El temps és el més preuat que posseïm, per això ens agradaria donar les GRÀCIES en majúscules a totes les persones que ens han representat tots aquests anys i a les seues famílies, pilars fonamentals, per dedicar mínim un any de les seues vides en cos i ànima a la nostra gran família, deixant empremta en la nostra història i els nostres cors.

No hi ha falles sense monument.

ELS ARTESANS DE LA NOSTRA FESTA... DE LA VARETA AL SURO→

VEÍ, AMIC I ARTISTA FALLER

De professió artista faller, de cor mariner, com resava aquella exposició d’una ja llunyana setmana cultural que em dedicareu per sorpresa, i així m’agradaria començar aquest senzill escrit comptant el meu pas com a artista faller d’aquesta gran comissió saguntina, concretament del Port de Sagunt en aquesta emblemàtica plaça que exerceix de punt central d’un antic barri de pescadors i treballadors de la vella siderúrgica.

I d’aquí ve que a la meua casa sempre fora nomenada molt aquesta comissió, ja que els meus avis i gran part de la meua família materna eren pescadors i residents en el barri. La meua mare va ser Fallera Major i tot això ja va produir sempre en mi des de xiquet una gran simpatia per aquesta comissió, però la meua relació laboral arribaria moltíssims anys després quan li demanara a la meua àvia, al mes de març, que em portara a veure la falla. Era l’any 1987 i comptava amb deu anys, encara em recorde com si fora ahir, veient com preparaven per a hissar el cap del ruc humanitzat, tocant uns timbals que rematava la falla. Però bé, tornant al que anem, molts anys després d’allò estudie i posteriorment em vaig formar com a artista faller en els tallers d’Alfredo Villalba i del qual puc dir el meu mestre: Juan José Moya Sixto. Tots dos també artistes fallers de La Marina.

Si no recorde malament, vam contactar a l’any 2001, en el meu segon any dedicant-me a aquest ofici professionalment com a artista.

Recorde que es va signar el contracte en una xicoteta taula, en l’antic casal, en l’inici de la mudança al nou. Es pot dir que tots, tant la comissió com l’artista, iniciàvem nous cicles i els nostres camins van trobar-se i van començar amb unes falles modestes, ja que la nova despesa en la qual s’embarcava la comissió així se l’obligava, però encara així jo estava molt content i il·lusionat de poder plantar en aquesta plaça i en aquesta falla.

La Marina, una comissió que sempre va trepitjar fort i va oferir al poble grans monuments de la mà de grans mestres i que era sempre de visita obligada, no m’importava començar amb pressupostos modestos per aquells anys, continuava sent la Falla La Marina, només puc dir que van ser anys molt bonics en el tema personal, ja que es tractava d’una comissió molt familiar i vaig viure al costat de vosaltres i vosaltres amb mi moments inoblidables. Vaig veure fer-se homes i dones a molts xiquets i xiquetes de la falla, vaig veure nàixer a nous marinerets i marineretes, plorem amargament a amics i amigues que ens van

deixar massa prompte, em vau veure casar i també ser pare, i en l’àmbit professional porte amb orgull el ser de moment l’artista més longeu plantant consecutivament en aquesta comissió. Des d’aquelles «falletes» modestes fins a les quals ja plantem especialment, perquè sempre teníeu clar quin era el vostre lloc i a mesura que podíeu anàveu pujant i pujant fins a aconseguir tornar a la secció especial, vam obtenir molt bons resultats en les diferents categories que vam recórrer junts i assaborim molts premis de tota mena, primers de secció, de millor pintura, d’enginy i gràcia, un parell de ninots indultats, també segons i tercers, pòdium va ocórrer també i com algun robatori i atracament, però al, final el temps ho posa tot en el seu lloc i són falles que el poble encara recorda anys després i en certa manera és un premi més.

En fi, molts anys de vivències en tots els sentits, però com totes les coses en aquesta vida tenen un principi i un final, i el cicle va acabar, un llarg i gran cicle que no sol ser així en aquest ofici, que va ser un punt d’inflexió en la meua carrera professional, que sempre recordaré amb afecte i reconec que a vegades amb una mica d’enyorança, seran coses de l’edat, en fi, que gràcies per tot, gràcies per comptar de nou amb mi encara que siguen per a escriure unes breus línies comptant el meu pas per ací, que tingueu un feliç i exitós setanta-cinc aniversari, gaudir-ho de gom a gom i que per al centenari tinguem més a comptar, una abraçada enorme i afectuosa a tots i cadascun dels components d’aquesta gran comissió, LA MARINA. +

PER COLLONS DUES VEGADES... O TRES

Tot comença sobre les 17.00 hores del dissabte 16 de març de 1991, una de les dates marcades per sempre per a la família marinera.

Aqueixa vesprada, concentrats a l’avinguda Doctor Palos de Sagunt, a punt d’iniciar la desfilada cap a l’Ajuntament per a presenciar un acte màgic, ple d’emoció, de nervis i il·lusions com és el de la recollida dels premis i posterior visita a les comissions del nucli històric, ens arriba una notícia que mai haguérem volgut escoltar i que ens va caure com un pitxer d’aigua freda aquella vesprada assolellada de març... La nostra falla havia caigut a terra.

I, sí, aqueix majestuós pegàs com a rematada, amb les seues ales completament desplegades en l’horitzó i secundant tot el pes en la seua panxa sobre un globus aerostàtic més prompte antic, que feia el paper de cavallet de la falla i que l’artista semblava haver-lo tret d’un conte infantil, va caure completament a terra.

Entre llàgrimes i plors en qüestió de minuts uns quants membres de la comissió van decidir sense pensar-s’ho eixir cap a la nostra demarcació per veure el que havia succeït i l’abast dels danys (que per fortuna no van ser personals), mentre que al mateix temps s’escoltaven les xarangues de la resta de comissions que es dirigien cap a Camí Reial. Però la festa no havia de parar i els que ens quedàrem en la desfilada alçàrem més orgullosos que mai els nostres estendards per a començar aquest acte i recollir el palet (premi) que corresponia a la falla recentment caiguda, un 4t premi de primera categoria. Encara que als nostres caps no ens féiem a la idea del que havia succeït. El següent que recorde és que estàvem reunits a la nostra plaça amb la joventut de la falla i encara que jo estava amb un ull en l’escenari veient com actuaven els nostres benvolguts “Clan” (una orquestra de Pamplona que venien molts anys ja, per a alegrar-nos les nits de falles i que eren com de la nostra família) i l’altre ull mirant cap a on estava plantada la falla, plantada per dir alguna cosa, observant l’artista que debutava aqueix any al nostre emplaçament, un jove Raúl Calderón com s’enfundava la roba de treball al costat del president Mateo Gea i uns quants membres més de la comissió que després d’avaluar els danys van decidir que el cavall podia tornar a volar, replantaren la falla, però no estaven a soles en aqueixa nit que prometia no acabar-se mai, també havien acudit per a ajudar companys de professió de l’artista, presidents d’altres falles, fins i tot Antonio García, el nostre “Coca” es va pujar al camió de l’empresa familiar de materials de construcció en la qual treballava i amb la grua d’aquest camió aportant el seu granet d’arena per a moure i alçar les peces de terra.

En eixir el sol, després d’una nit dura de treball i com el ressorgir de les cendres de l’ocell Fènix, allí estava, tornant a presidir la plaça aquell elegant cavall per damunt del globus, això sí, amb unes quantes ferides de guerra, però els fallers molt orgullosos de tornar a tindre la falla plantada una altra vegada.

L’artista va regalar a la falla un quadre molt peculiar i original que hui dia encara es conserva al casal i que a molta gent li crida l’atenció en veure’l però no comprén el seu significat.

JOSE IGNACIO HEREDIA I MARÍN PER COLLONS DUES VEGADES... O TRES

del Sol, però no ens podíem creure el que ens oferiria el destí en aqueix moment, just eixint de l’homenatge de la primera falla de la desfilada, dirigint-nos cap a la segona falla i a escassos metres de la nostra plaça…, ens arriba la notícia que feia tan a penes 24 hores ens van dir: “La falla ha tornat a caure”, una altra vegada llàgrimes i plors però aquesta vegada ja no es podia fer res més.

Aqueixa mateixa nit es va decidir que a les pròximes falles, les de 1992, que l’artista tornaria a repetir la mateixa falla, amb la major diferència que en lloc de secundar-se de la panxa el cavall se subjectara de les potes posteriors com si anara a enlairar per sempre, per última vegada.

Com a record d’aquella mala sort hui anomenada anècdota, l’artista va regalar a la falla un quadre molt peculiar i original que hui dia encara es conserva al casal i que a molta gent li crida l’atenció en veure’l però no comprén el seu significat. Un quadre fet de falla amb les parts nobles del cavall a grandària real amb una xicoteta dedicatòria que diu: “Gràcies a la col·laboració d’uns grans amics, per collons, la falla de 1991 va tornar a plantar-se”.

Després, amb els anys i una mica endinsat en el món dels tallers fallers locals, m’arriba la informació del perquè va caure la falla aqueix any, però això millor ho deixem per a una altra ocasió.

Com a grans mariners que som, continuem fent història travessia rere travessia fins a arribar a la de l’any 2013.

Aqueixa mateixa vesprada contents i alguns molt cansats per l’esdevingut en les últimes 24 hores, ens disposàrem a iniciar la desfilada del Port. Recorde que aquell any es començava des de la platja cap a la Falla Churruca, la qual cosa això volia dir que érem els tercers en la desfilada i que totes les falles junt a Junta Local Fallera de Sagunt omplirien de color i música la nostra plaça, després de fer-ho en les Falles de Mare Nostrum i Plaça

“L’eterna lluita”, amb aquest lema ens presentava el nostre volgut Antonio Verdugo una falla amb un estil allargat amb una estètica molt atrevida, tant en composició i en pintura com ens tenia acostumat en els setze anys que es van unir els nostres camins.

La falla estava presidida per un gran dimoni ataronjat d’uns onze metres d’alçària sobre un xicotet i estret poblet que feia de cavallet de la falla i com a rematada un Sant Miquel Arcàngel amb

les seues ales grans desplegades, amb una mà recolzada sobre el cap del dimoni i l’altra empunyant la seua espasa alçada en posició de degollar-lo.

Tot va ser perfecte, tant el transport (malgrat les dimensions i el pes del dimoni) com el muntatge de la grua, que es va decidir fer en dos dies en lloc d’un dia la plantà pel tema de l’agenda de l’artista.

El matí del 13 de març la plaça començava el dia amb tot el conjunt principal de la falla plantat.

Aqueix dia hi havia moltes ratxes de vent en tota la província de València, per la qual cosa es tenia molta preocupació, ja que les falles que no estaven plantades la part que requereix de grua la resta ho estaven fent.

Sobre les 12 del migdia, José Domingo Villalba, juntament amb el seu nebot Toni Cebrián (fallers de la nostra comissió), eren a la porta del casal contemplant de manera espantadissa el moviment que feia a la falla amb tant d’aire, a la qual cosa Toni comentà: “Oncle, això es mou molt, no caurà la falla, no?”, i José Domingo li contestà: “Que va, això no cau, això aguanta, això no pot caure, ja veuràs com no passa res”. Quan encara no havia acabat de contestar la pregunta, oncle i nebot senten un fort cruixit seguit d’un

gran colp... El Sant Miquel havia caigut d’allò més alt per la part posterior de la falla trencant tot el que va enxampar pel seu camí cap a terra.

Toni automàticament va entrar al casal cridant:

“Ha caigut la falla, ha caigut la falla!”. El primer a fer cas a la crida de Toni va ser el seu pare, Antonio Cebrián i president de la falla aquell any. Antonio, incrèdul a les paraules del seu fill, fins que segons després entrà amb cara pàl·lida José Domingo confirmant el que havia passat.

Quan els fallers i el president que estaven al casal van eixir i van veure el que havia passat, no van tardar a reaccionar per a donar-li una solució, el primer que van fer va ser recollir totes les peces trencades de la falla, recollir i tapar el que quedà del Sant Miquel, per això van cridar Víctor Belinchón (un apassionat de les falles, membre en aquells dies de la Falla Els Vents i hui dia faller al costat de la seua família de la nostra falla), que no dubtà a posar a la nostra disposició el camió de la seua empresa. Automàticament arribà la notícia a València, concretament a la falla Bisbe Amigó on Antonio Verdugo al costat del seu equip estava tirant de grua, jo en veure-li la cara a Botxí ja em vaig imaginar el que havia passat i no em vaig equivocar en aqueix moment em va vindre al record l’any 1991).

Verdugo al costat del seu equip decideix parar la plantà de grua per les complicacions que tenien durant tot el matí a causa del vent. Mentre que una part de l’equip recollia l’eina de la plantà l’altra part ens desplaçàrem a la Marina per veure el que ens havien contat, quan arribàrem estava tot recollit de terra i el Sant Miquel pujat al camió

JOSE IGNACIO HEREDIA I MARÍN PER COLLONS DUES VEGADES... O TRES

Al voltant de les 21.00 hores, quan l’esgotament començava a notar-se en les nostres cares i cossos i ens disposàvem a massillar la peça sencera, veiem que entra per la porta Arturo Vallés amb el seu equip, que havien acabat la seua feina, i van vindre a tirar-nos una mà, ells massillaren mentre nosaltres descansàvem i sopàvem uns entrepans al taller, la veritat que l’ajuda d’Arturo i la seua gent ens va vindre com una glopada d’aire fresc. Com que la massilla s’havia d’assecar en un temps rècord, improvisàrem una espècie de forn amb unes bastides, plàstics i el canó d’aire calent, mentre que una part de l’equip de Verdugo estava pendent que el Sant Miquel assecara uniformement, uns altres anàvem a buscar gasoil a la gasolinera perquè el canó no parara i una altra part de l’equip descansava i tirava una becadeta en plaques de suro i plàstics.

de Belinchón per a portar-lo al taller que tenia Verdugo a Nàquera, com si es tractara d’una ambulància portant a un pacient al quiròfan.

Sobre les 14 h, una vegada en el taller juntament amb Santi (un dels fusters col·laboradors de Verdugo), valoràrem els danys i el primer que vam veure és que el pal que aguantava la peça estava retorçat, l’aire l’havia retorçat fins a aconseguir partir-lo. Verdugo, al costat dels seus dos fusters, decideixen reconstruir la peça però era impossible tornar a subjectar-la de la mà com originalment estava, per la qual cosa decideixen fer-ho d’un dels genolls i que les ales que portava originalment no se li posarien.

El primer que van fer és obrir-lo per complet fins a arribar a l’estructura, llevar-li-la i fer-li’n una de nova.

El següent pas seria apegar els trossos de suro que havíem tallat i els que s’havien trencat per la caiguda, havent de tornar a modelar algunes parts una altra vegada.

Sobre les cinc del matí ja ho teníem llest per al procés d’escatat, la veritat que després d’una bona coordinació de tres hores ja el teníem llest per a pintar.

Al voltant de les 8.30 del matí amb els primers raigs de sol i després d’un merescut desdejuni amb molt de café, el departament de pintura de Verdugo coordinat per ell, començaren les tasques de pintura mentre que la resta després de recollir i endreçar una mica el taller ens n’anàrem a casa a dutxar-nos i a descansar una mica.

A l’hora de dinar i amb un sol de primavera al fons del carrer Nou (carrer d’accés als camions que transporten les falles i les orquestres a la nostra plaça), es veu apuntar el camió que portava de nou el Sant Miquel, em recorde que va ser una entrada triomfal, tots els mariners esperant la seua arribada 24 hores després, restaurat i disposat a presidir la plaça.

Després de la parada per a dinar, l’artista organitzà el seu equip. Jesús, el fuster que va fer la fusteria, decideix no obrir el cap del

dimoni a causa de la complexitat de fer-ho en les altures, per la falta de temps i perquè la falla portava alguna sorpresa en el seu interior (però això... també ho deixem per a una altra ocasió) i decideix al costat de Verdugo de col·locar-ho sobre una de les columnes del poble que feia de cavallet a la falla, aqueix lloc era perfecte, es podia obrir i reparar amb facilitat i damunt es va aconseguir encara la vista del dimoni amb la del Sant Miguel, com si aquest estiguera desafiant-lo. El lloc va ser encertat.

Ja de matinada, mentre part de l’equip retocava la falla per les altures, una altra part ho feia per baix, sobretot el que s’havia obert per a posar la peça restaurada.

Em recorde que va ser una nit amb boira, amb molta humitat i amb molt de cansament en els cossos i la son tornant a fer acte de presència; per això alguns fallers tiraven una mà en el que podien i una de les tasques que feien va ser la d’assecar les peces recentment pintades amb assecadors del cabell, el silenci relatiu a una nit de plantà regnava a la plaça.

Quan ja estàvem esgotats i sense ganes de res però calia continuar tirant del carro per a acabar, enmig del soroll dels assecadors se sent José Domingo cantar “València en falles”, més fresc que una rosa amb el seu assecador en la mà, a la qual cosa a la resta de la gent ens pegà per riure i a mi em va pegar per pensar, amb el cansament que portem (dos nits sense dormir) i el marró que tenim i la vitalitat i l’alegria que té el tio, aqueix moment ens va vindre com una glopada d’aire fresc que ens va fer oblidar per una estona la situació. Cada vegada que escolte aqueixa cançó em recorde d’aquest moment encara.

A les 7.30 hores, veient que se’ns acabava el temps, decidírem recollir l’eina i carregar el furgó mentre que al mateix temps pràcticament baixàrem Verdugo de l’elevador tractant de fer-li entendre que la falla estava perfecta i no podíem fer res més.

Mitja hora després la falla ja estava amb la seua pedra decorativa i acabada just a les 8.00 hores com mana el reglament i llesta per a rebre el jurat que des d’aqueixa hora ja podia aparéixer en qualsevol moment per la plaça. Quan el jurat arribà a la plaça ja sabia que la falla havia caigut, ja sabem el que passa quan hi ha una desgràcia, que de seguida corren les notícies i alguns fins i tot se n’alegren, d’elles, però el jurat no es creia el que els havien dit, deia que estava perfecta i que no trobava quasi diferència amb l’esbós i ens atorgà el segon premi de la primera categoria, un resultat més que bo per al que havíem passat.

Malgrat els contratemps i a vegades molt grans, els mariners sempre agafem els rems sense pensar-nos-ho en les circumstàncies que facen falta i generació a generació, per a resoldre els problemes que es creuen en les nostres travessies i que inculquem que ho facen a les noves generacions perquè aquesta família dure altres 75 anys més com a mínim. +

Ja sabia que la falla havia caigut, ja sabem el que passa quan hi ha una desgràcia, que de seguida corren les notícies i alguns fins i tot se n’alegren.

ARTISTES FALLES GRANS 1948—2023

1949 — Sr. Blasco

1950 Sr. Blasco

1951 — Antonio Ramón

1952 — Antonio Ramón

1953 — Antonio Ramón

1954 — Antonio Ramón

1955 — Antonio Ramón

1956 Antonio Ramón

1957 — Antonio Ramón

1958 — Antonio Ramón

1959 — Antonio Ramón

1960 — Antonio Ramón

1961 — Vicente Moyá

1962 — Alfredo Villalba

1963 — Alfredo Villalba

1964 — Alfredo Villalba

1965 — Antonio Monge

1966 — Antonio Monge

1967 — Alberto Rajadell

1968 — Alberto Rajadell

1969 — Alberto Rajadell

1970 — Alberto Rajadell

1971 — Alberto Rajadell

1972 — Alberto Rajadell

1973 — Alberto Rajadell

1974 — Alberto Rajadell

1975 — José Herrero

1976 — José Vicente Andrés

1977 — Antonio Musoles

1978 — José Vicente Andrés

1979 — Soro

1980 — Soro

1981 — Hnos. Sebastián

1982 — Hnos. Sebastián

1983 — Santiago Soro Capella

1984 — José Vicente Andrés

1985 — Pepe Moya

1986 — Javier Palomar

1987 — José Vicente Andrés

1988 Javier Palomar

1989 Ramón Pérez i Marzal

1990 — José Vicente Andrés

1991 — Raúl Calderón

1992 — Raúl Calderón

1993 — Ramón Pérez i Marzal

1994 — Javier Palomar

1995 — Manolo Sebastián

1996 — José Vicente Andrés

1997 — José Vicente Andrés

1998 — José Vicente Andrés

1999 — Ximo Esteve

2000 — Ximo Esteve

2001 — Arturo Valles

2002 — Antonio Verdugo

2003 — Antonio Verdugo

2004 — Antonio Verdugo

2005 — Antonio Verdugo

2006 — Antonio Verdugo

2007 — Antonio Verdugo

2008 — Antonio Verdugo

2009 — Antonio Verdugo

2010 — Antonio Verdugo

2011 — Antonio Verdugo

2012 — Antonio Verdugo

2013 — Antonio Verdugo

2014 — Antonio Verdugo

2015 — Antonio Verdugo

2016 — Antonio Verdugo

2017 — Antonio Verdugo

2018 — Mario Gual

2019 — Mario Gual

2020 — Mario Gual

2021 — Mario Gual

2022 — Mario Gual

2023 — Mario Gual

“DINAMITA” → FLM23

ARTISTES FALLES INFANTILS

1949 — Antonio Ramón

1950 Antonio Ramón

1951 — Antonio Ramón

1952 — Antonio Ramón

1953 — Antonio Ramón

1954 — Antonio Ramón

1955 — Antonio Ramón

1956 Antonio Ramón

1957 — Antonio Ramón

1958 — Antonio Ramón

1959 — Antonio Ramón

1960 — Antonio Ramón

1961 — Vicente Moyá

1962 — Alfredo Villalba

1963 — Alfredo Villalba

1964 — Alfredo Villalba

1965 — Antonio Monge

1966 — Antonio Monge

1967 — Alberto Rajadell

1968 — Alberto Rajadell

1969 — Alberto Rajadell

1970 — José Vicente Andrés

1971 — José Vicente Andrés

1972 — José Vicente Andrés

1973 — José Vicente Andrés

1974 — José Vicente Andrés

1975 — José Vicente Andrés

1976 — Francisco Javier

1977 — José Vicente Andrés

1978 — José Vicente Andrés

1979 — Soro

1980 — Soro

1981 — Francisco Javier

1982 — Francisco Javier

1983 — Francisco Javier

1984 — José Vicente Andrés

1985 — Pepe Moya

1986 — Javier Palomar

1987 — José Vicente Andrés

1988 Javier Palomar

1989 Ramón Pérez i Marzal

1990 — José Vicente Andrés

1991 — La Comissió

1992 — Raúl Calderón

1993 — Ramón Pérez i Marzal

1994 — Javier Palomar

1995 — Ramón Pérez i Marzal

1996 — José Vicente Andrés

1997 — José Vicente Andrés

1998 — José Vicente Andrés

1999 — José Vicente Andrés

2000 — José Vicente Andrés

2001 — Juan Francisco Piza

2002 — Juan Francisco Piza

2003 — La Comissió

2004 — La Comissió

2005 — Antonio Verdugo

2006 — Antonio Verdugo

2007 — Antonio Verdugo

2008 — Antonio Verdugo

2009 — Antonio Verdugo

2010 — Antonio Verdugo

2011 — Antonio Verdugo

2012 — Antonio Verdugo

2013 — Antonio Verdugo

2014 — Antonio Verdugo

2015 — Antonio Verdugo

2016 — Antonio Verdugo

2017 — Raúl García i Pertusa

2018 — Raúl García i Pertusal

2019 — Raúl García i Pertusa

2020 — Raúl García i Pertusa

2021 — Raúl García i Pertusal

2022 — Raúl García i Pertusa

2023 — Manolo Martínez i Reig

Què seria de nosaltres sense ells? Artesans i currants incansables, amb mans creatives i cervells enginyosos, sense ells la nostra festa no tindria sentit. Gràcies a tots i cadascun dels artistes fallers que heu format part de la nostra història i vau omplir de vida i de color la plaça i el nostre barri.

“LA MARINA”

Més que un sentiment, una família.

2023—L’ANY DEL 75 ANIVERSARI

SER FALLER O FALLERA EN UN BARRI MARINER

Hui és un dia molt especial, estem ací per a celebrar un aniversari, el de la nostra volguda falla, ja que una part molt important de la Marina són els seus veïns.

La nostra falla no seria la mateixa sense les persones del nostre barri, persones treballadores , curtides pel mar, curtides pel treball a la fàbrica, pel treball a la mar... als puestos del mercat i a les xicotetes tendes del nostre barri...

A la nostra plaça conviven els xiquets i els iaios, la gent jove creix aprenent el respecte pels majors.

Una part molt important són els nostres socis col·laboradors, perquè més enllà de la seua col·laboració econòmica el més gratificant és la seua col·laboració sentimental, les seues mirades de complicitat, els seus aplaudiments...

La meua infància té un nom: Li diuen Marina. I no és a soles una falla, és un barri, són uns amics, una família un sentiment, l’orgull de ser fallera en un barri Mariner. +

LA NOSTRA PRESIDÈNCIA→

Marinera que hem vist créixer. Ja va ser Fallera Major l’any 1993. Treballadora incansable, lluitadora, persistent, que està portant el timó amb el cap sempre ben alt durant diversos exercicis. Dona sincera i tenaç que porta la capitania amb molt d’orgull, dirigint a la seua falla sempre cap amunt, amb ànsia sempre de créixer i no parar. Posseeix un enorme blau cor que no li cap al pit!

CAYUELA I MEDINA

Setanta-cinc anys compleix La Marina. Setanta-cinc anys al peu del canó i amb tu al davant de la falla no podríem demanar millor capitana.

Marinera des de sempre, treballadora a caudals. Portes la festa a la sang, fallera de peus a cap.

Ja vas ser, fa ja alguns anys, digna i gran representant, com a Fallera Major l’escut ja el vas portar.

Però des de fa sis anys vas fer un pas endavant per ser la nostra Presidenta i a la Marina capitanejar.

Sis anys de treball intens, sis anys que has portat el nostre escut per tot arreu i t’has ficat la primera per a defensar la festa.

Has viscut una pandèmia però també junts hem vist com La Marina tornava al més alt, tornava al cim.

Anys de premis i reconeixements, anys de creixement i orgull dels que volem rescatar només el bo i el bonic.

A lluitadora no et guanya ningú i a pesar dels sinsabors has estat sempre la primera, sempre tu al peu del canó.

Han sigut anys de fer història amb canvis per la inclusió. Que la Marina ha liderat sent fidel als seus valors.

Orgullosa del seu passat, conscient del seu present, preparada per al seu futur. La Marina camina endavant liderada per una dona.

Gràcies et donem hui, Eva pel teu treball aquests anys. La teua comissió, agraïda sempre recordarà que tu, Eva Maria Cayuela vas ser la nostra capitana. Moltes gràcies, presidenta.

E.R.M.

Per a Eva

Presidència Honorifica

A.C. FALLA LA MARINA 2023

Antonio Blasco i Novella

Delegació de barra

Llorenç González i Julia

José Manuel Escrig i Lucas

Eduardo Palanca i Escrig

José Antonio Tortajada i Ferriz

PRESIDÈNCIA

Vicepresidència

Vicepresidència

Vicepresidència

Vicepresidència

Vicepresidència

Secretaria

Tresoreria

Delegació de Comptadoria

Vicecomptadoria

Delegació de loteria

Delegació de Festejos

Delegació de Monument

Delegació de llibret

Eva Cayuela i Medina

Ángel Pérez i Luna

Encarna Ramiro i Martínez

Miguel Blasco i Garcerá

José Ignacio Marín i Heredia

Luis César Díaz i Fernández

Juan José Monge i García

Antonio García i Coca

Alejandra Dasí i Jurado

Ana Belén Bueno i López

Ricardo Cister i Martínez

Sergio Alcolea i Blasco

Enrique Docón i Barriopedro

Víctor Belinchón i Monge

Julia María Benito i Adobes

Alicia Gil i Soler

Cristina Boix i Casanova

Carolina Górriz i Polo

Delegació de comunicació

Delegació de cultura

Delegació d’esports

Delegació secció femenina

Julia María Benito i Adobes

María del Mar Villalba i Pérez

Mercedes Villalba i Pérez

Víctor Palomo i Picó

María Luisa Sabater i Romero

Rosa Gil i Soler

Rosa Becerra i Grande

Delegació de presentació

Natalia Pérez i Holguín

Paula Cabrera i Vega

Carolina Górriz i Polo

Delegació de playback

Patricia Muñoz i García

María Villar i Cayuela

Delegació de socis

Delegació d’ infantils

Rosa María Segura i Pradas

Gerardo Agüe i Zarzoso

Manolo Ortells i Heradez

Ruben Villarroya i García

Javier Verdejo i Tercero

Delegació de casal

Delegació de disfresses

Reme Ferri i Calabuig

Ana Miguel i Martín

María José Andrés i Soto

Mari Carmen Soto i Ramos

María del Mar Martínez i Díaz

Del. de manteniment de casal

Alberto Gea i López

Francisco de la Cruz i Cantero

Alejandro Monge i Navarro

Del. Reglam. intern-incidències

Rosa Becerra i Grande

LA NOSTRA FALLERA MAJOR→

Marinera des de sempre, Fallera Major Infantil en 2004. Afectuosa, treballadora, atenta, divertida, amigable i sempre disposada per a tot el que faça falta. De tendre cor, protectora i detallista. Deixant ben alt en cada acte a la seua falla estimada. Sumant moments, fent història, sempre amb un somriure il·luminador que dilueix tempestes.

LÓPEZ I LUZÓN

Maria, quantes voltes has tancat els ulls per poder somiar?

Quantes voltes has desitjat a la Marina regnar?

Eixe somni recurrent, que torna any rere any, eixe somni que volia per fi fer-se realitat.

Que la Marina et nomenara com la reina de la Cort, ser la més gran a la falla i de totes la major.

I és que quan es porta dins un sentiment que és tan gran, és complicat oblidar-ho, és complicat d’ignorar.

Dins de tu ha anat creixent i fent-se més i més gran regnar dins de la teua falla la que portes a la sang.

La falla que t’ha vist créixer, la falla del teu voler, la que t’ha vist convertir-te en la dona que hui ets.

La Marina et vol, Maria, i en el nostre aniversari quan complim setanta-cinc és un orgull i un honor tindre a tu com a major. Obri els ulls molt grans, Maria, i no els tornes a tancar, arriben les teues falles i junts hem de festejar.

No tanques els ulls, Maria, ara és hora de somiar però de somiar desperta per tot el que ve i vindrà.

Ja pot sonar alt la música, la traca, el masclet i el tron arriba el teu temps, Maria, gaudeix sense mida ara perquè el temps que has esperat s’acaba, el moment arriba.

Ompli amb orgull el teu cor de tot l’amor que ara vesses perquè La Marina està llesta per viure amb tu aquesta festa i cridar a tot el món, que és la nostra Maria, per fi, fallera major!

E.R.M.

Per a Maria

PRESIDÈNCIA

Eva Mª Cayuela i Medina

HOMES FALLA LA MARINA 2023

Gerardo Agüe i Zarzoso

José Joaquín Alcaide i López

Sergio Alcolea i Blasco

Iván Aleixandre i Hernández

Mario Alberto Alijarde i García

Pedro Luis Alonso i López

Francisco Vicente Alpuente i Marín

Alberto Aranzabal i Leiva

Rafa Bea i Martínez

Víctor Belinchón i Monge

Pablo Belinchón i Salinas

Víctor Belinchón i Salinas

Francisco Beltrán i Martínez

Ahmed Benabdeljelil i Becharí

José María Benito i Martín

Pablo Bermúdez i Gea

Miguel Blasco i Garcerá

Andrius Butrimavicius

Iván Caballero i Torres

Vicente Calvo i Ramírez

Manuel Catalán i Sánchez

Alberto Cebrián i Hernández

Antonio Cebrián i García

Emilio José Cebrián i Hernández

Antonio Cebrián i Villalba

Alejandro Centelles i Couverchel

Diego Jesús Chirivella i De Andrés

Ricardo Cister i Carbonell

Cristian Cister i Gil

German Cister i Lázaro

Jorge Cister i Lázaro

Ricardo Cister i Martínez

Francisco Javier Cister i Martínez

Luis Andrés Coman i Farcas

Pedro Alberto Curto i Diaz

Francisco De La Cruz i Cantero

Javier De La Cruz i Huguet

Luis César Díaz i Fernández

Enrique Javier Docón i Barriopedro

Fran Domingo i Sánchez

José Manuel Escrig i Lucas

Daniel Esquer i Villar

Ricardo Javier Estal i Bonet

Juan Antonio Fernández i Villalba

Pau Gallart i Solé

Jorge Gallego i March

Daniel García i Bueno

Antonio García i Coca

Carlos García i Esteban

Sergio García i Garrido

Juan Diego Gascó i Fuster

Pedro Gassó i Arcas

Alberto Gea i López

Ali-Alejandro Ghadbán i Diaz

Santiago Gimeno i Flores

Vicente Gimeno i López

Agustín Gómez i Cámara

Francisco González i Garrido

Llorenç González i Juliá

Carlos González i Manzanares

Carlos Lacoba i Macián

Javier López i Pernas

Cristóbal Lucas i Giménez

Rubén Lucas Lucas i Rahona

Matías Alberto Marco i Bronchú

José Ignacio Marín i Heredia

Carlos Martínez i Andrés

José Martínez i Fernández

Jesús Ignacio Martínez i Morales

Fernando Mestre i Palomo

Xavier Molés i Girona

Juan José Monge i García

Alejandro Monge i Navarro

ManuelMuñoz i Pelegrín

David Muñoz i Villalba

Manolo Ortells i Hernández

Eduardo Palanca i Escrig

Eduardo Palanca i Peréz

Víctor Palomo i Picó

Carles Pardo i Badia

Ángel Pérez i Luna

Oscar Pérez i Martínez

Luis Javier Queralt i Badenes

Juan Carlos Quesada i Mercado

Cándido Rodriguez i Badal

Antonio Andrés Rojo i Soriano

Beni Ruiz i López

Marcos Sánchez i Hernández

Jesús Sánchez i Mateo

Jesús Sánchez i Morillas

Jorge Santiago i Escalera

Francisco José Sanz i Fortuño

Francisco José Soto i Ramos

Edrián Sotoca i Sánchez

Adrián Torres i Sesé

José Antonio Tortajada i Ferriz

José Antonio Tortajada i Segura

David Turmo i Samitier

Jordi Valera i Sabater

José Alberto Verdejo i Tercero

Javier Verdejo i Tercero

Eduardo Vila i Sastre

Antonio Villalba i Jabonero

José Domingo Villalba i Pérez

José Villar i Bueno

Rubén Villarroya i García

Juan Carlos Zarzoso i Selles

Daniel Zarzoso i Torres

FALLERA MAJOR

María López i Luzón

DONES FALLA LA MARINA 2023

Julia Adobes i Roselló

Rita Albarrán i Carballo

Judith Alcaide i Sánchez

Vega Alcolea i Martín

Tatiana Alpuente i Misiego

Marisol Andrés i Sánchez

María José Andrés i Soto

María José Antoni i Cayuela

Kheira Arabí i Ortiz

Eva María Arnau i Adán

Merche Barceló i Dasí

Sandra Bazataquí i López

Rosa Becerra i Grande

Ana Belén Sánchez i Soria

Julia María Benito i Adobes

Marta Blasco i Soto

Mireia Blasco i Soto

Cristina Boix i Casanova

Alicia Bronchú i Navarro

Ana Belén Bueno i López

Laura Cabañero i Torres

Paula Cabrera i Vega

Rossana Casado i Paul

Adriana Casado i Rubio

Laura Catalá i Zalvez

Belén Cebrián i Villalba

Soledad Cerdán i Lechón

Nuria Cidad i Alarcón

Sandra Cidad i Alarcón

Alicia Company i García

Arantxa Concha i Silva

Andrea Cortés i Fernández

Silvia Couverchel Camañas

Alejandra Dasí i Jurado

Andrea De La Calle i Fernández

Lara De La Cruz i Huguet

Ainara Díaz i Aldea

Paula Diaz i Martínez

Marina Domingo i Sánchez

Camila Belén Escobar i Franco

Avelina Escrig i Ribelles

Irene Esteban i Torada

Aroa Felipe i Ojeda

Marisol Fernández i Andrés

Reme Ferri i Calabuig

Julia Ferrol i Navarro

Elena Gámez i López

Lorena García i Gómez

Susana Gargallo i Villar

Rosi Gil i Soler

Alicia Gil i Soler

María González i Villalba

Carolina Gorriz i Polo

Hakina Hamraiti

Ana María Hernández i Gómez

Sonia Huguet i Aguilar

Anima Jonbeili i García

Mari Carmen Jurado i Lloris

Laura Kaddour i Galdran

Paula Lacoba i Sáez

Lourdes Lázaro i Ferri

Mari Carmen Lázaro i Inglada

Vanessa Pilar Llamas i Pérez

María Pilar Llorens i Blasco

Daniela Marín i Sabater

Merxe Martin i Blasco

Rosa Martín i Martínez

María del Mar Martínez i Diaz

Maria Masot i García

Anna Miguel i Martin

Celia Miñano i Martínez

María Del Mar Misiego i Rodríguez

Ana Monge i García

Alicia Monge i Navarro

Cristina Montalt i Cister

Patricia Moreno i Terron

Patricia Muñoz i García

Rosa Mª Muñoz i Martínez

María Ángeles Muñoz i Pelegrín

María Navarro i Santibáñez

Sofia Pablos i Huguet

Natalia Pérez i Holguín

Carolina Pérez i Holguín

Yolanda Portillo i Marín

Laura Pradas i Asensio

Seila Pradas i Palomera

Laura Puga i Ayuso

Cristina Queralt i Antoni

Mari Carmen Rahona i Pascual

Encarna Ramiro i Martínez

Sofia Ramos i Bellocq

María Amparo Rey i Belmonte

Carmen Ríos i Sánchez

Catalina Romero i López

Alejandra Rubio i Dasí

Luisa Sabater i Romero

María Jesús Sáez i Martínez

Laura Salas i Martínez

Patricia Salas i Martínez

Sonia Salinas i Tomas

Inma Salinas i Villaescusa

Mayra Sánchez i Blasco

Ángela Sánchez i Rodríguez

Rosa María Sánchez i Soria

Alba Santiago i Muñoz

Rosa María Segura i Pradas

Maribel Sesé i Valero

Mamen Soto i Ramos

Maeva Sotoca i Sánchez

Amparo Elián Torrecillas i Gil

Remei Torrent i Ortizá

Loli Torres i García

Esther Vega i Algarra

María Del Mar Villalba i Pérez

Mercedes Villalba i Pérez

María Villar i Cayuela

Aprofitem aquest espai per donar l’enhorabona a tots els membres de la nostra comissió que enguany reben una de les recompenses de la Junta Central Fallera de València i de Federació Junta Fallera de Sagunt per la seua trajectòria fallera. Moltíssimes felicitats i esperem que continueu sumant moments al nostre costat.

JUNTA CENTRAL FALLERA DE VALÈNCIA

Bunyol d’Or i Brillants amb Fulles de Llorer

Lourdes Lázaro i Ferri

Ricardo Císter i Martínez

Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer

Luis Javier Queralt i Badenes

Seila Pradas i Palomera

Victor Palomo i Picó

M.ª Carmen Lázaro i Inglada

Alicia Bronchú i Navarro

Bunyol d’Or

Carolina Pérez i Holguín

Carles Pardo i Badía

Mercedes Martín i Blasco

Carlos Lacoba i Macián

María González i Villalba

Lara de La Cruz i Huguet

María Alejandra Dasí i Jurado

Andrea Cortés i Fernández

Diego Jesús Chirivella i de Andrés

Bunyol d’Argent

Esther Vega i Algarra

Amparo Elián Torrecillas i Gil

María Amparo Rey i Belmonte

Patricia Muñoz i García

Alejandro Monge i Navarro

María del Mar Misiego i Rodríguez

Juan Diego Gascò i Fuster

Irene Esteban i Torada

Germán Cister i Lázaro

Francisco Vicente Alpuente i Marín

Ivan Caballero i Torres

Rossana Casado i Paul

Recompenses Majors

FEDERACIÓ JUNTA FALLERA DE SAGUNT

Masclet de Platí

Ricardo Cister i Carbonell

Manuel Ortells i Hernández

Rosa María Segura i Pradas

Masclet de Diamants

Paula Cabrera i Vega

Antonio García i Coca

Carolina Gorriz i Polo

Masclet d’or amb Fulles de Llorer

Javier López i Pernas

David Muñoz i Villalba

Amparo Elián Torrecillas i Gil

José Domingo Villalba i Pérez

Masclet d’or

Maria José Andrés i Soto

Victor Belinchón i Salinas

Marta Blasco i Soto

Jorge Cister i Lázaro

Silvia Couverchel i Camañas

Francisco De La Cruz i Cantero

Maria Alejandra Rubio i Dasí

Adrian Torres i Sesé

Masclet d’argent

Kheira Arabi i Ortiz

Maria Luisa Benito i Hernandez

Laura Cabañero i Torres

Sergio García i Garrido

Maria Rosa Martín i Martínez

Maeva Sotoca i Sánchez

Remei Torrent i Ortizà

PRESIDENT HONORÍFIC EXCM. PRESIDENT DE DIPUTACIÓ DE VALÉNCIA

Antoni Francesc Gaspar i Ramos

SOCIS D’HONOR

Noatum Terminal Sagunto, S.L.U.

ISMED

CPE

Forflesa

Transportes y Trincajes del Mediterraneo

SOCIS COL·LABORADORS

Talleres BEADSA

Carpinteria ALCO

Jose Bosque

Francisco Sales

Juan Ramón Abad

Luis Diego Baeza

“LA MARINA” → 23

Socis

Adrián Casado

Adrián Torres

Agustín Gómez

Ahmed Benabdemelil

Ainara Díaz

Alberto Cebrián

Alberto Gea

Alica Bronchu

Amando Cidad

Amparo Serer

Ana Belén Bueno

Ana Monge

Andrea Cortes

Andrea de la Calle

Andrius Butrimavicius

Ángeles Vicente

Anna Miguel

Antonio Cebrian

Antonio Cebrián

Antonio Garcia

Antonio Villalba

Arantxa Concha

Begoña Jurado

Carlos Gómez

Carolina Gorriz

Carolina Perez

Causa Saez

Celia Miñano

Cesar Castellanos

Consuelo Piculo

Cristian Cister

Cristina Hernández

Cristina Montalt

Cristina Queralt

Cristobal Lucas

Cándido Rodriguez

David Turmo

Eduardo Palanca Escrig

Eduardo Palanca Pérez

Eduardo Vila

Elisa Grande

Elo Valero

Emilio Cebrián

Emilio Jose Cebrián

Emilio Martínez

Enrique Javier Docón

Erika González

Esther Vega

Eva María Arnau

Eva Mª Cayuela

Fco.Vicente Alpuente

Fernando Mestre

Fran Domingo

Francisco De La Cruz

Francisco J. Sanz

Francisco José Soto

Francisco Sales

Fina Sanz

Gerardo Agüe Sánchez

Gerardo Agüe Zarzoso

Gregorio Muñoz

Guillerno Calvo

Inma Martínez

Inma Salinas

Joaquina Badal

Jorge Pérez

Jose Villalba

José Vicente

Juan Antonio Fernández

Juan Carlos Quesada

Juani Ramírez

Julia Muñoz

Mónica Segura

Luís César Díaz

Magdalena Heredia

Manolo Ortells

Manuel Muñoz

Marcos Sánchez

Maribel Sesé

Marisa Bermudez

Maruja Castelló

María Masot

Mateo Gea

Mayra Sánchez

Merxe Martín

Miguel Blasco

Miguel Giménez

Miguel Sales

Miguel Ángel Martínez

Natalia Pérez

Milagros Blasco

Mª Dolores Ramos

Mª Isabel Caballero

Mª Salomé Lázaro

Nieves Pérez

Noelia Merlos

Nuria Cidad

Óscar Pérez

Paco Cayuela

Patricia Muñoz

Pau Gallart

Paula Cabrera

Paula Diaz

Pedro Gasso

Pedro Luis Alonso

Pepa Soto

Piedad Llamas

Pilar Blasco

Pilar Ferriz

Rafa Martín

Rafael Burgos

Reme Ferri

Remei Torrent

Ricardo Cister Martínez

Ricardo Cister Hernández

Ricardo Hernández

Rita Albarrán

Rosa Martínez

Rosa Mª Muñoz

Rosa Mª Segura

Rosa Rodriguez

Rubén Lucas Lucas

Rubén Villarroya

Salud Ruiz

Sandra Bazataqui

Sandra Cidad

Sandra Martínez

Santiago Cayuela

Santiago Gimeno

Sofía Pablos

Soledad Cerdán

Susana Gargallo

Tatiana Alpuente

Vicente Calvo

Vicente Gimeno

Vicente Montalt

Vicente Rivero

Víctor Belinchón

EL NOSTRE MONUMENT GRAN→

Artista→ MARIO GUAL I DEL OLMO Lema→ LA MÀQUINA DE LA FESTA

MARIO Gual i del Olmo

LA MÀQUINA DE LA FESTA

En el món del futur les falles s’han convertit en una festa global tremendament important interplanetària al nivell de la galàxia sencera.

És una festa molt diversa i divertida i que s’estén cada mes de març per tots els racons de l’univers contagiant-lo tot de vida i de festivitat. En tot aquest ordre només hi ha una entitat capaç de posar ordre a les dates, els terminis, els pagaments, les funcions i les diverses accions que les falles han de dur a terme i ella és la màquina de la festa.

Un gegantesc rellotge que té al seu interior automatitzades totes les claus per a una festa perfecta. En diferents palanques com la dels següents elements fallers: llibret, plantà, castell de focs artificials, berenar infantil, recompenses, disco-mòbil, ofrena o ressopar, entre moltes altres. No se li escapa una a aquesta fantàstica màquina, i gràcies a l’encarregada del seu funcionament, la meravellosa “viatgera fallera temporal Zitronella” han desbloquejat sense voler una funció nova en aquesta meravellosa màquina.

I en aquesta representació de l’aniversari de la Falla La Marina, ens situem en el futur, quan aquesta comissió compleix 750 anys obrint la seua pròpia sucursal de la falla a la Lluna. A més, també han descobert que poden viatjar en el temps i per això han decidit viatjar al passat per a veure com era la falla en el seu 75 aniversari. Què podria eixir malament?

“Zitronella” ens ensenya una mostra de com han evolucionat les falles des que la Falla La Marina va ser inaugurada en els seu orígens fins a com s’han desenvolupat de cara al futur, com és: la música, les cercaviles, la festa i com són les falles que s’han plantat des del seu any de fundació fins al futur més trepidant.

Tenim molt a aprendre en aquesta unió fabulosa del passat i del futur, que es donen la mà en aquesta obra: “La màquina de la festa”. +

LA MÀQUINA DE LA FESTA

ARTISTA: Mario Gual i del Olmo

CRÍTICA MONUMENT GRAN

Enmig d’una gran tronà, disfrutant d’una bona vespra, arriba ací ben elegant la màquina de la festa.

Des d’un futur ben llunyà per a ajudar amb rebombori, com el lleó més rampant en el nostre aniversari.

Sagunt sencer està de festa doncs són les falles saguntines. I sant Josep ja s’acosta amb falleres guapes i fines.

Ací una gran capitana ens trau del llunyà futur una màquina molt endreçada a un passat prematur.

Per la festa automatitzar i disfrutar de bona gana per no parar de ballar ací en tota la setmana.

No has de patir enguany i demana ací el que vullgues que la màquina en un sospir organitza el que tu vullgues.

Tira ací de la palanca de l’acte que vullgues fer i la màquina sense manca s’afanya amb el seu voler.

Un brindis estan ací fent els nostres remats guanyadors, premiats amb fonament en una medalla d’or.

Una hippie ben contenta i un burro amb uns timbals, també un faller es presenta a un robot sense igual.

Guanyar mai és cosa fàcil i a qualsevol faller li agrada veure la falla en el màxim en competició guanyada.

A la lluna portàrem l’esperit de La Marina. Una falla volem plantar a nostra volguda veïna.

En el futur la falla celebra el seu set-cents aniversari en una excel·lent maniobra armant bé de rebombori.

Puix les falles són el més gran i arriben fins a la lluna on mil traques esclataran en la festa que més il·lusiona.

La imaginadora de falles és un cap ple d’idees i plasma les més grans baralles de les més belles maneres.

Pots demanar-li a la fada, ella ací s’ho imagina i t’ho conta i si t’agrada crea la falla més divina.

Ací podem veure el futur i es falles del passat amb el disseny més pur que fins a la lluna ha eclipsat.

En el part meteorològic el temps no està res canviant i com en festes ha de ser lògic només el sol més radiant.

Puix en aquesta nova era de falleres guapes i fines ens acompanya la primavera en les festes josefines.

Quan de festa ací es tracta a Sagunt som ben experts i si algun núvol es retracta estarem igual de contents.

Per qualsevol contratemps entre la festa i rialles una càpsula del temps.

Per conservar les tradicions que es mantenen hui en dia. I omplir el futur de raons per festejar amb gallardia.

Els nostres béns més premiats que volem que el futur descobrisca amb totes les nostres bondats com un viatge en el temps futurista. +

CRÍTICA ADAPTADA→

La máquina de la festa

Artista: Mario Gual i del Olmo

Enmig d’una gran trona

Disfrutant d’una bona vespra

Arriba ací ben elegant

La máquina de la festa

Des d’un futur ben llunyà

Per a ajudar amb rebombori

Com el lleó més rampant

En el nostre aniversari

MONUMENT GRAN

Sagunt sencer està de festa

Per la festa automatitzar

Doncs són les falles saguntines

I disfrutar de bona gana

I Sant Josep ja s’acosta

Amb falleres guapes i fines

Per no parar de ballar

Ací en tota la setmana

Ací una gran capitania

No has de patir enguany

Ens trau del llunyà futur

I demana ací el que vullgues

Una màquina molt endreçada

Que la màquina en un sospir

A un passat prematur

Organitza el que tu vullgues

Tira ací de la palanca

Una hippie bien contenta

De l’acte que vullgues fer I la màquina sense manca

I un burro amb uns timbals

També un faller es presenta

S’afanya amb el seu voler

A un robot sense igual.

Un brindis estan ací fent

Guanyar mai és cosa fàcil

Els nostres remats guanyadors

I qualsevol faller li agrada

Premiats amb fonament

Veure la falla en el màxim

En una medalla d’or

En competició guanyada

A lluna portàrem

L’esperit de La Marina

Una falla volem plantar

Puix les falles són el més gran

I arriben fins a la lluna

On mil traques esclataran

A nostra volguda veïna

En la festa que més il·lusiona

En el futur la falla celebra

La imaginadora de falles

El seu set-cents aniversari

És un cap ple d’idees

En una excel·lent maniobra

I plasma les més grans baralles

Armant bé de rebombori

De les més belles maneres

Pots demanar-li a la fada

En el part meteorològic

Ella ací s’ho imagina

I t’ho conta i si t’agrada

El temps no està res canviant I com en festes ha de ser lògic

Crea la falla més divina

Només el sol més radiant

Ací podem veure el futur

Puix en aquesta nova era

I les falles del passat

De falleres guapes i fines

Amb el disseny més pur

Ens acompanya la primavera

Que fins a la lluna ha eclipsat

En les festes josefines

Quan de festa ací es tracta

A Sagunt som ben experts

I si algun núvol es retracta

Estarem igual de contents

Per qualsevol contratemps

Entre la festa i rialles

Una càpsula del temps

Per conservar les tradicions

Que es mantenen hui en dia

I omplir el futur de raons

Per festejar amb gallardia

Els nostres béns més premiats

Que volem que el futur descobrisca

Amb totes les nostres bondats

Com un viatge en el temps futurista

Autor pictogrames: Sergio Palao

Procedència: ARASAAC (http://arasaac.org)

Llicència: CC (BY-NC-SA)

Autor@s:

La màquina de la festa

EL TEMPS

Tal com vaig complint anys en soc més conscient de la rapidesa amb què passa el temps. En realitat, és un fenomen inevitable i una gran sort, estar vius per contar-ho. Però he de reconéixer que no m’agrada gens complir anys perquè m’allunya d’eixa innocència i sensació d’immortalitat pròpia de la joventut. A més, el fet de fer-me major em va advertint que va apropant-se l’hora de marxar-se cap allà. I això no em fa gens de gràcia.

Tal com vaig complint anys en soc més conscient de la rapidesa amb què passa el temps. En realitat, és un fenomen inevitable i una gran sort, estar vius per contar-ho. Però he de reconéixer que no m’agrada gens complir anys perquè m’allunya d’eixa innocència i sensació d’immortalitat pròpia de la joventut. A més, el fet de fer-me major em va advertint que va apropant-se l’hora de marxar-se cap allà. I això no em fa gens de gràcia. Un dia, traient el cotxe del meu garatge, em vaig adonar que hi estaven passant dos vellets i m’hi vaig aturar. El més baixet dels dos hòmens em digué: «Xiquet, a veure si per a quatre dies que ens queden...» Dos mesos després vaig veure el senyor més alt caminant pel barri i li vaig preguntar: “Senyor Pep, on té el seu amic?” L’home, que alenava recolzant-se en el bastó, s’aturà i, agafant aire, em respongué amb veu tremolosa: “Ja se n’ha anat de viatge, a mi no crec que em falte molt”. Quan li vaig preguntar que com havia sigut, l’home em digué: «Ja tenim la maquinària vetlla i què vols que et diga, el temps passa per a tots...» A més, amb una imponent naturalitat, prosseguí mentre s’allunyava: “Sergiet, recorda: dia que passa, dia que no torna” Tempus fugit, així és.

Aquella conversa que vaig tindre amb l’home em va sensibilitzar moltíssim, la veritat... Ell ja havia assumit que es trobava en temps de descompte i que en qualsevol moment les coses podrien complicar-se i enviar-lo a l’altre món. Al llarg d’uns dies, em preguntava: “¿Com es plantejarà la vida una persona que, amb 90 anys és ben conscient que li queda poc per morir?” Quan el viatge ja s’acaba, resignar-se pot convertir-se en un gest de màxima humilitat i tendresa.

Fa un bon grapat d’anys vaig llegir un conte titulat El Buscador. Narrava la història d’un jove amb aquest apel·latiu, a qui li agradava buscar sensacions i experiències noves. Un dia, sortí a caminar i mentre passava per una muntanya es trobà amb unes pedres de marbre a terra; primer, una; després, una altra i totes elles gravades amb inscripcions. L’home, totalment sorprés i encuriosit,

es detingué en totes i cadascuna d’aquelles inscripcions: “Abdul Tareg, 8 anys” ”Kamir, 6 anys». Quan es va assabentar que es tractava d’un cementiri, on l’edat mitjana dels soterrats no sobrepassava ni tan sols els deu anys, no pogué suportar la tristesa. Amb una pena grandíssima, va seure en un dels racons d’aquell lloc, s’agafà la cara amb les mans i arrancà a plorar de manera desmesurada. De sobte, aparegué un senyor major que devia ser l’encarregat d’aquell lloc sagrat i impactat pel sofriment d’aquell home, li preguntà si podia ajudar-lo en alguna cosa. Quan el Buscador li contà la seua preocupació, l’home li posà la mà al muscle amb la intenció de tranquil·litzar-lo. Va insistir que no es preocupara i, a continuació, li explicà que en aquella zona des de xiquets estan ensenyats a portar una llibreta a la butxaca i cada vegada que la gent passa un bon moment, aleshores anota el temps que ha gaudit. Finalment, quan la persona es fa major i es mor, li prenen la llibreta i compten el temps que realment ha gaudit. És aquest el temps que escriuen a la làpida i no el temps real o objectiu que ha passat des del naixement fins a la mort.

He de reconéixer que durant un bon grapat d’anys, vaig compartir aquest missatge que l’autor ens vol transmetre; això no obstant, algunes lectures i experiències vitals em feren pensar que el dolor, el sofriment i l’angoixa són també parts importants de les quals aprenem. A més, estic convençut que viure sense dolor, possiblement, ens portaria cap a una deshumanització. En definitiva, vivim abocats a una lluita de contraris inseparables: plaer-dolor, alegria-tristesa, guerra-pau, salut-malaltia...

Vivim en un concepte lineal de temps que condiciona molt les nostres vides. La cosa és ben senzilla: Com que el temps passa, cal aprofitar-lo. El consumisme és una manera ben estesa de viure el present basat en l’entreteniment, la recerca d’objectius i l’acumulació. I, d’altra banda, vivim en una tirania de la felicitat que tenen determinats dogmes ridículs de cara la felicitat:

“Somriu”, “El canvi està en tu”, “Poder és voler»... Les xarxes socials estan plenes d’aquests mantres que en format vídeo penetren molt bé en el col·lectiu humà. De cas és possible viure la vida sense experimentar dolor? És que la tristesa no és útil de cara la introspecció? Benvinguts a l’happycracia; un cúmul de receptes amb solucions ben genèriques.

Convé recordar que a més del Cronos, en la mitologia grega estava també el Kairos, que era el temps qualitatiu. Quan parlem del temps, no es tracta únicament del tic-tac del nostre rellotge, sinó del lapsus de temps en què alguna cosa interessant ens està ocorrent. Hem d’estar presents, desperts per atrapar amb admiració allò que es puga presentar d’una manera immediata. Però clar, si realment ho volem aconseguir, hi ha un gran llistat de verbs que hauríem de conjugar: observar, escoltar, pensar, reflexionar... I amb el tic-tac sense aturar-se, també avorrir-nos, que malgrat no estar massa ben vist, és necessari i molt saludable.

Després d’aquests anys de pandèmia, ens espera un any faller, ara sí amb total normalitat. Deixem-nos portar i quan es presente el moment oportú, atrapem-lo amb la màxima intensitat. Ballem, cantem, tirem coets, conversem… I, per favor, dediquem una mica del nostre temps a qui més mal ho està passant. Possiblement, és el bé més premiat que tenim. +

El consumisme és una manera ben estesa de viure el present basat en l’entreteniment, la recerca d’objectius i l’acumulació.

ANTONI Rovira i González

LES FALLES DEL FUTUR

Quan tenia vuit anys, el professor em demanà que dibuixara el futur. Em vaig imaginar l’any 2000 amb ovnis que havien conquerit definitivament les ciutats i circulaven lliurement entre els gratacels i pels carrers. Els extraterrestres ja haurien arribat a un pacte amb la humanitat i podrien passejar sense cap temença de sentir-se agredits per nosaltres.

LES FALLES DEL FUTUR

Abans de res, caldria precisar com podríem definir el futur. Aqueix concepte tan lleuger i abstracte que, de tant en tant, s’ignora o no s’acaba de preveure. Em venen diverses definicions al cap, però la més adient seria dir que el futur és el passat amb experiència. Sempre que tornem a fer alguna cosa, recordem com la vam fer i la millorem. És a dir, el concepte de futur depén del record del passat i quan no existeix aquest lligam, el futur deixa de tenir trellat perquè ignora la fase de prova i error; és a dir, l’experiència. Per tant, si volem parlar del futur de les falles, haurem de recordar-ne el passat, esbrinar-ne els defectes per tal de millorar-les i només aquesta versió seria la que presentaríem en un futur ideal.

Òbviament, no ha estat així. No hem normalitzat la presència de naus espacials en la nostra quotidianitat ni res paregut; ans al contrari, hem desenvolupat un odi visceral a «allò divers» que ens retrotrau als temps de la Inquisició i que, més sovint del que m’agradaria, fa perillar els fonaments del nostre estat de dret. Ni més ni menys. Aquest excés d’imaginació està molt bé, però quan pot tenir conseqüències en la realitat, tenim el deure de fer ús de la memòria. Als vuit anys, però, podia permetre’m aquesta llicència. Ara que en tinc 54 —i soc jo el professor—, m’han tornat a demanar que imagine el futur; concretament el futur de les falles. El primer impuls era deixar parlar el xiquet de vuit anys que encara porte dins i escriure de falles a la lluna i coses per l’estil, però la serenor que m’ha aportat l’edat m’ha suggerit acarar aquest vaticini des d’un punt de vista més reflexiu.

I com recordem el passat de les falles? Doncs, evidentment, des d’un punt de vista antropològic i sense ornaments religiosos. En principi, el fet de cremar allò que transmet records desagradables en les dates en què l’any canvia ha estat una constant, no solament ací, sinó en molts pobles d’altres cultures. Les falles han heretat aquest caràcter d’una tradició eminentment pagana que, davant l’equinocci de primavera, reunien fustes i branques d’arbres i feien una foguera en una mena de ritual per tal de deixar enrere les energies negatives i fer lloc a les positives.

Una tradició que fou reinterpretada per les tendències humorístiques de crítica social i política del segle XIX i en aquest medi de resposta social nasqueren les falles, amb la virulència contestatària que feu de la premsa satírica valenciana, la més mordaç d’Espanya. D’aquesta definició, podem inferir que les falles són una festa nascuda del poble, entre els veïns d’una mateixa comunitat. Ara, però, les falles són la festa dels fallers i, molt sovint, els veïns només són la part afectada per motius diversos: soroll, traques, música, cercaviles, carrers tallats i falta de llocs per a aparcar el cotxe. Les falles del futur s’haurien de reconciliar amb el veïnat, fent-los-en partícip i respectant-ne les hores de descans; per exemple.

L’evolució de les falles pel que fa als materials és una altra assignatura pendent. Durant molts anys el poliestiré expandit n’ha estat la base, amb el fum negre i la consegüent contaminació. Clar! Les falles del futur haurien de ser respectuoses amb el medi ambient, però no solament això. També haurien de recuperar-ne l’essència primigènia. Una bona manera d’incloure els veïns i resoldre el problema del material, seria tornar als orígens. Les falles del futur fornirien de fusta l’artista faller mitjançant una col·lecta de mobles vells i andròmines al barri. L’artista hauria de fer una comanda de fusta i s’hauria d’adaptar a treballar amb els materials que li proporcionara la falla, fruit de la recol·lecció. Un altre aspecte és el sentit social de les falles i ací tornem a parlar del concepte de festa privada per aquelles persones que paguen una quota. Aquest procés de conversió de festa pública a privada s’hauria de revertir i, a més a més, ampliar-ne l’abast social. Les falles del futur haurien d’organitzar recollides d’aliments per a les persones més desfavorides i també, per exemple, haurien de fer concursos i festivals oberts a tots els xiquets del barri, amb quota o sense.

La competitivitat: premis i guardons. El sentiment de rivalitat ha generat unes despeses i una sèrie de decisions destrellatades que no acaben d’adir-se al fet social. Les falles del futur

haurien de tenir ben clar que l’únic guardó possible és la mateixa existència de la festa i la fraternitat entre totes les agrupacions hauria de ser la tònica dominant. Sense cap premi ni distinció que induïra a enrarir l’ambient de germanor, imprescindible en qualsevol festa popular.

El component religiós. Com hem dit adés, l’origen de les falles està arrelat a la valencianitat i a la crítica social i política. L’ofrena a la Mare de Déu s’hi va incloure durant la dictadura, per evidents pressions polítiques, i amb la represa de la democràcia no en fou exclosa. Evidentment, les falles del futur serien aconfessionals i tindrien una ofrena dedicada a l’arribada de la primavera, com ja s’esdevé, per exemple a Múrcia, amb la festa de l’horta.

Les subvencions. Les ajudes dels diversos consistoris i també les de la Generalitat són d’una importància cabdal per a la supervivència de la festa, però ara per ara estan pensades per a afavorir la competició entre totes les agrupacions locals. En les falles del futur, els criteris de les subvencions no estarien lligats a l’obtenció d’un guardó ni de cap premi, sinó a l’activitat cultural executada, a la festa i a la projecció social als barris. Comptat i debatut, crec que amb tots aquests punts, ja podríem bastir unes breus pinzellades que ens podrien fer un perfil més o menys assenyat d’unes falles reinventades i adaptades a una societat moderna, mestissa i canviant com la nostra. L’únic dubte que em resta és saber quant de temps hauré d’esperar per a veure totes aquestes innovacions fetes realitat, perquè realment seria d’allò més interessant. +

La dona moderna (1976)

MARÍA CARIDAD

Pinto i Ferrer

PRIMERA DONA A AGREMIAR-SE AL COL·LECTIU D’ARTISTES FALLERS

Soc María Caridad Pinto Ferrer, encara que al meu entorn em coneixen com “Maruja Pinto”, i soc pionera en l’ofici d’artista faller, ja que vaig dur endavant un taller de falles al llarg de molts anys.

PRIMERA DONA A AGREMIAR-SE AL COL·LECTIU D’ARTISTES FALLERS

El meu recorregut professional comença el 1954 ajudant el meu home al taller, Manuel Giménez Monfort, conegut com “Cotanda”. D’aquella època recorde que hi havia dones ja al sector com a ajudants dels seus homes però no hi havien agremiades, la primera agremiada vaig ser jo perquè se’m va presentar l’oportunitat de fer una falla infantil l’any 1973, en secció especial, per al carrer Alacant de Quart de Poblet, amb la qual vaig obtindre el tercer premi. Eixe mateix any va ser el que vaig ingressar al Gremi d’Artistes Fallers. Des d’aleshores, vaig fer falles infantils, tant per a València com per a Torrent, Quart de Poblet i Manises i vaig obtindre’n primers premis. Recorde amb especial estima en la meua trajectòria professional el gran acolliment i suport que vaig tindre una vegada va faltar el meu home, els companys van donar-me molt de suport i em van passar molts treballs per poder encarregar-me de diferents falles infantils. A pesar de ser una dona dins d’un cercle professional d’homes, vaig estar molt ben considerada i acceptada des dels inicis.

Estic molt orgullosa dels meus fills i filles i he d’esmentar amb total afecte una d’elles, María Jesús Giménez Pinto, que actualment continua amb la professió dels seus pares i del seu llegat. María Jesús continua amb la tradició fallera i és la quarta generació d’artistes de la família. Actualment es dedica a fer falles i a més està de docent en un mòdul d’artista faller.

Actualment continue en contacte amb la professió, que m’ha apassionat des de sempre, i amb el gremi també, a causa que tinc un taller a la ciutat fallera i els companys que estaven amb mi, quan jo hi treballava, molts encara continuen en actiu i ens reunim sovint.

A hores d’ara no tinc cap ninot guardat a ma casa, soc del pensament que els ninots són per a cremar-se, naixen i es fan amb eixa finalitat, la de desaparéixer en la nit de Sant Josep. Si no es cremaren, el nostre treball no tindria cap sentit.

L’any 1983 vaig formar part de la directiva del Gremi d’Artistes Fallers, de manera

que Salvador Gimeno n’era el mestre major. I deu anys més tard, al 1993, es va inaugurar el Museu de l’Artista Faller i vaig tindre el privilegi de ser la directora durant més de 10 anys. A més, vaig obtindre algunes distincions per la meua trajectòria com són el Ninot d’Or del Gremi, Mestra Artesana o el de Dones de la Festa que atorga l’Ajuntament de València. Respecte al canvi i l’evolució que han viscut les falles des que vaig començar jo fins a la tècnica actual, opine que on estiga el cartró i la fusta que es lleve el suro, per molts motius: es crema millor, és més ecològic, té en compte més el medi ambient i són les falles tradicionals tal com van nàixer, els ninots són diferents i la seua manera de treballar-los també, considere que és un procés molt més enriquidor per a l’artista.

Sobre el futur de la professió estic esperançada, ja que veig com cada vegada hi ha més dones que entren i s’animen a fer falles, tot i que pense que la situació actual del sector està una mica complicada perquè, moltes vegades, les artistes fan més per menys i açò no hauria de ser així.

Per a acabar, vull comentar que el meu desig per al futur és que hi haja més dones que facen com vaig fer jo anys enrere, que no es queden com a ajudants de taller i que facen un pas decidit a obrir el seu propi taller, s’agremien i firmen falles perquè totes nosaltres ho podem fer! +

TRES GENERACIONS DE DONES AUTÒNOMES

Soc Inma, emprenedora empedreïda i m’apassiona l’estratègia. No em canse mai de seguir creixent al món empresarial que m’ha envoltat des de sempre.

Pertany a una tercera generació de dones amb el seu propi negoci: la meua àvia, ma mare i jo estem al mateix sector i hem vist i viscut l’evolució ocorrit al sector de la bellesa, La meua àvia, que conta ara amb noranta-tres anys es dedicava a la perruqueria. La professió de perruquera no existia abans quan jo era més jove perquè es distingien dos tipus de perruquer, per una banda, el que es dedicava a fer tintes, moldeats, permanents i treballs més tècnics i per altra banda, estava el perfil de “la pentinadora”. Aquesta figura es dedicava a pentinar cada dia a les persones en ses cases i tenia una clientela fixa que s’ajuntava a una mateixa casa. La perruquera les pentinava cada dia, feia ones, moldeats, allisava… Aquesta figura va modificar-se en èpoques posteriors, a l’època de ma mare es va posar de moda els salons de bellesa i el professional que operava en ell, que presentava coneixements particulars i eren coneguts com els estilistes.

Estilista, la paraula va estar associada a l’estètica i perruqueria, no era el simple “shampunier”.

L’estilista estava molt ben considerat perquè presentava una especialització i una tècnica. L’objectiu de tot perruquer era convertir-se en estilista i l’aconseguien ampliant els seus coneixements. Açò és el que va fer ma mare, es va traure perruqueria i estètica, igual que vaig fer jo. A la meua generació ha canviat molt tot, el saló on tet feien tot (les ungles, t’arreglaven el pèl, el maquillatge…) a dies d’ara està mal vist en l’àmbit professional, es busca més l’especialitat individual, estan més demandades les que estan dedicades a una sola especialitat, o tècnica (exemple, treballa els cabells rossos, a tipus de pestanyes)… això és l’avanç de la nostra professió. Aquí és on m’atreviria a dir que s’ha vist el canvi, l’evolució i el progrés. Les diferències generacionals estan presents i es reflecteixen en aquest punt.

Continuant amb la meua família i experiència, la meua àvia va emprendre sent ajudant de pentinadora amb dotze o tretze anys, quan la cap per a la qual treballava es va jubilar, ella es quede amb tota “la parròquia” (clientela) fins que es va casar. Ella es muntà el seu negoci i va estudiar perruqueria, una vegada casada i quan ma mare ja era major.

Ma mare i ella treballaven juntes a casa. Després va muntar el seu local propi, a l’any 1978, lloc on vaig començar jo d’ajudanta de perruqueria a l’any 1996 i dos anys després vaig formalitzar contracte.

Respecte al concepte de dona moderna als anys 70 respecte a l’actualitat, en l’àmbit empresarial, la dona buscava l’assentament, el seu propi local, la seua pròpia clientela, un assentament a llarg temps que permetera una seguretat per a poder jubilar-se. Actualment, es munta un negoci per objectius, no es té la idea de muntar-se un negoci per a jubilar-se amb ell. En el meu cas, a diferència de la meua mare, m’he mogut molt, fet que m’ha permés continuar creixent i tindre diferents perspectives laborals. Això m’ha permés poder progressar i no quedar estancada, moguda pel fruit d’una societat ambiciosa.

Per acabar, cal comentar que els somnis s’aconsegueixen treballant i posant molta il·lusió i ganes per arribar a les teues metes i objectius. Si t’ho proposes, podràs aconseguir-ho!

PURA Peris i Garcia

DE DONES ÉS LA HISTÒRIA

“- Ostres!, gairebé se m’oblida!, ara mateix et faig el “bizum” per l’entrepà de dilluns, gràcies, Alexandra”, “- Gràcies, de què? Ja t’he dit massa vegades que per a això estem, Ainhoa, o és que no som tribu?... acaba amb el tema del bizum que hem d’entrar en la nostra última classe d’història i per fi de l’Institut. Hauràs portat la feina sobre les dones de la nostra família que ens va demanar la profe, veritat Ainhoa?...

Alexandra i Ainhoa corren per entrar a l’uníson a l’aula, com porten fent-ho des dels seus primers dies d’escola, quan amb prou feines comptaven tres anys, malgrat el rar que les han mirat sempre. I quina absurda és la gent!. En ple segle XXI i segueixen amb el mateix rotllo diferencial de segles! Pensa Alexandra.

Ainhoa pensativa, acorrissada en el seu pupitre no sap com confessar-li a Alexandra que sap poc de les dones de la seva família i el que coneix no li agradaria dir-ho en públic.

Pepa, la seva àvia, ho va passar molt malament després de prendre la decisió de no acatar de jove el destí que li havien assignat i haver de deixar casa seva i el seu poble i començar una nova vida a França. Una vida errant i amb escassos mitjans amb els quals criar quatre fills, tres nois i una femella, com deia la seva àvia la seva Carmen, la meva mare, pensa orgullosa Ainhoa. Sap que la seva mare es va unir sent molt jove a un moviment de dones del seu poble. Segons li va contar la seva mare, però ella no acaba de creure-s’ho a la seva àvia la van casar per... com es diu?, ah si per poders per un senyor a canvi de l’arrendament d’unes terres amb la qual el seu besavi Tomàs va obtenir grans beneficis fins a la seva mort. El senyoret, que a si l’anomenaven al poble, pegava fortes pallisses a Pepa, entre embaràs i embaràs i després de néixer Carmen el 1966, Pepa va aprofitar un viatge del seu marit i el pas d’un circ pel poble per escapar lluny d’aquella tortura. Pepa només va tornar quan Carmen li va confirmar que era vídua, al Sr. José, així s’anomenava el seu avi, l’havien trobat mort al camp. -Ara sí-, va pensar Pepa. - Ara puc tornar, tenir la casa al meu nom i el meu propi compte bancari Per fí no dependré de cap Sr. José ni i no donar explicacions a la guàrdia civil de les meves passes- . Corria l’any 1976 quan Pepa va tornar a Vilafamés.

Alexandra mira amb tendresa la seva companya. Té els sentiments revoltats, l’estima tant que no li agrada veure-la com la veu ara tan callada. Haurà de contar-li que coneix la història de la seva àvia? Sap que el temor d’Ainhoa és comentar a classe que el seu avi era un maltractador i que la seva àvia es va escapar de casa. - Però això vol dir que va ser una decisió valenta- pensa Alexandra. Sí això li dirà a la seva amiga. Fins que no va arribar el moment de fer la feina per classe, no coneixia tot el passat d’Ainhoa i a casa seva la van animar des del primer dia a mantenir l’amistat amb ella així que mai va sospitar que els seus avantpassats haguessin pogut estar entrellaçats tot i que sí que coneixia l’amistat entre Carmen, la mare d’Ainhoa i Lola la seva mare, per algun tipus d’associació de dones o alguna cosa així li havia dit la seva mare. Ara li podrà contar que el besavi Víctor va comprar les terres que Tomàs el besavi d’Ainhoa havia deixat perdre sobre taules de jocs i barres de taverna. Terres que avui dia encara tenen gràcies a la seva àvia Maria, la cap del clan, que sent filla única després de la mort sobtada del seu pare, va assumir el gran llegat d’un celler de vins i un gran casalot: allà naixia la seva àvia Rosa, la seva mare Lola i ella mateixa. Quan Alexandra pensa en les dones de la seva família se sent poderosa. Ha nascut entre dones valentes i avançades per a la seva època. La seua àvia es va marcar bé jove a París, va estudiar dret i belles arts i va tornar a Vilafamés el seu poble per a col·laborar amb el grup d’artistes que s’havien instal·lat allí i on s’aspirava aires de llibertat encara sent els anys 70. La seva àvia va fundar una associació de dones artistes, on, segons li contava Lola la seva mare, no només es parlava d’art sinó d’exigències d’igualtat entre homes i dones i des d’on es feien viatges per formar altres dones en drets i fins i tot on ensenyar a llegir i escriure. Després d’anys de lluita i amb la promulgació de la constitució aquesta associació va seguir amb els seus quefers, ara de la mà de Lola, la mare d’Alexandra. Però ara sap que no totes les dones des de la seva besàvia a ella mateixa, han tingut la mateixa sort ni tenen avui en dia-pensa en les xiques d’altres llocs del món, i d’ací veient notícies... Ara entenc la petició de la feina, pensa Alexandra...

la veu amable i dolça de la professora interromp els seus pensaments...- I bé Alexandra ¿ens comptes la teva història? +

Molt de soroll i poques anous (1987)

TANTES PARAULES DE VENT!

Un colp més, la pluja penetra, com l’ombra, en el vent de les paraules. Llavors ho saps, quina cosa, què és allò que t’eixuga roba, ambre i ment, allò que ni veus ni toques i a penes el contacte que sents, quina primavera la de promeses que has fet i tan lentes romanen enrere i saps que quedaran en res. T’ajustes el minúscul bigotis i et mires la imatge, la sents a punt d’esvair-se en el vidre, quina cosa arribaràs, doncs, a ser si tu, com a promesa impossible, decideixes fer el mateix?

Un horror s’ajusta les ulleres, un delicat i feréstec frec, un sorollet com de desaparéixer saps que t’agafa, que et pren. Així quedes tu, en l’invisible del més intens dels patiments, quan la roba es buida de tu i del món fugen els intents. Tot tu, un oblit delimita. Per fi, la perfecció de l’invent que és esdevindre soroll prescindible, pura mentida d’arena i de vent. +

CAROLINA Fuertes i Gallur

RENOVAR-SE O MORIR

S’acosta el final de l’any i, tots i totes, com cada any, l’esperem amb ànsia per a proposar-nos nous ‘‘reptes’’ i, el millor, no complir cap! I si no que li ho pregunten al personal de qualsevol gimnàs -jeje-. I no sols això, sinó també per a mirar cap endarrere i pensar en tot el que hem viscut, superat, en fi, tot el passat.

I, precisament per això, mirem arrere, però per a agafar impuls, per a recordar el que hem anat i el que som i, especialment, com han canviat les coses. Especialment el nostre poble. Comencem sent xicotets, caminant per terra, per carrers sense voreres i mireu-nos ara! La població més gran del Camp de Morvedre i, la més oblidada! Quines coses té la vida paradoxal.

Després d’això, continuem creixent, amb la seua gent, amb la seua població fins que ens convertim, per la gràcia de la Verge de Begonya, al mig aragonesos-bascos-andalusos-castellàmanxecs. I, sabeu què? Vam poder conviure entre tots formant el que hui coneixem com ‘‘El Port’’, que no el Moll, clar.

I, des d’ací, continuem avançant fins hui on, no tenim vies de comunicació directes amb la primera província de la Comunitat Valenciana, sense tren, sol bus, però ull, tenim una Gigafactoría! Hem entrat, amb ella, en el nou segle XXI. Més població, més treball (menys arbres) i més creixement! Qui ens ho anava a dir, des d’aquell 11 d’agost de 1902, allà pel segle XX, quan es tractava d’un lloc xicotet per a viure, fins hui. Com ens hem expandit, com hem crescut! La meua única explicació és que així com els fets reals s’obliden, també alguns que mai van ser poden estar en els records com si hagueren sigut. La memòria no és només recordar una data d’un aniversari o quin has menjat, sinó que la memòria ens configura com a éssers que som. +

Fa 50 anys (1998)

ROSA Gil i Soler

FALLERA MAJOR DEL 50é ANIVERSARI

Soc Rosa Gil i Soler però familiarment i en la Falla em coneixen com Rosi i soc la fallera major de 1998, any en què la Falla va complir els seus cinquanta anys.

Els meus orígens fallers es remunten a recordar el meu pare. Vaig arribar a la falla per ell, li encantava aquesta festa i les vivia des de xicotet al taller de sabates del seu pare, el meu avi José, al barri de “Teodoro Llorente“. El local es trobava en un lloc molt característic per al món faller i des d’allí es van reunir un grup d‘amics de la zona per fer la primera falla.

A la Falla La Marina arribe entrats els anys 70. Era molt xicoteta i en veure les fotografies que hi ha per casa abunda més el ram que jo mateixa.

A l’any 1998 vaig tindre el privilegi de complir el meu somni i el d‘un faller molt especial, el del meu pare, més conegut com “El Gil” (no cal dir que el trobe molt a faltar). Per fi hi havia a casa una fallera major! Però el 1998 no va ser un any qualsevol, va ser fins i tot si cal més especial, va ser el 50é aniversari. L’espera havia valgut la pena.

Aqueix any no va ser tot de color de rosa però el recorde amb molt d‘afecte, tenint al meu costat amics i la meua família al complet que el van gaudir tant o més que jo.

Un dels records més bonics i emotius que vaig tindre el privilegi de viure és el dia de la meua presentació, on vaig tindre el plaer de pujar del braç del nostre president honorífic, una persona molt volguda en la falla, el senyor Antonio, el qual no sols em va acompanyar aqueix dia, sinó que va cuidar de mi en tot moment i no va soltar la meua mà durant tot el meu regnat.

D‘aqueix dia recorde amb gran afecte el privilegi que vaig tindre que Elvira, la nostra primera fallera major que hui desgraciadament ja no es troba entre nosaltres, m‘imposara aqueixa anhelada banda que fins al dia de hui guarde com un tresor i que vaig tindre el plaer de poder lluir en el passat acte commemoratiu del 75 aniversari. Elvira, com ja he dit, va ser la nostra primera representant a la falla i també va plantar llegat: el seu fill “Javi”, al qual estime molt però que per circumstàncies de la vida se’n va anar a una altra comissió on roman fins a l’actualitat, la Falla Churruca Hispanitat.

Falla pertanyent també a la nostra comarca, el Camp de Morvedre, allí ha fet arrels, encara que tant ell com la seua família saben que les portes del nostre casal les tenen obertes de bat a bat per a quan vulga tornar als seus orígens mariners. De tornada al 1998, aqueix any vaig viure moments únics i molt especials com qualsevol fallera major, però uns altres d’extraordinaris, evidentment per l’any que era, i això és el que li ocorrerà enguany als nostres representants: Maria, Julia, Hugo i Eva.

Els aconselle des d’ací que es recolzen en els que els volem perquè tot es gaudeix moltíssim més i que intenten parpellejar el menys possible per a no perdre‘s res, que es queden amb tots aqueixos moments que una fallera major i un president guarden en el seu cor per sempre, des de la seua elecció fins als actes de proclamació, presentació, cada cercavila, l’ofrena, cada moment de riure o plorar…, que intenten capturar-lo per sempre perquè després és molt bonic poder recordar-lo.

A més, aqueix any va coincidir amb el 25é aniversari de la Federació Junta Fallera de Sagunt (FJFS), per la qual cosa era un any doblement especial, ja que al capdavant d’aquesta es trobaven dues persones molt volgudes a casa: Rosi Benet, com a fallera major, amb la qual hui dia fins i tot tinc relació i la vull amb bogeria, i Miguel Àngel Alegría, marit d’una amiga de la meua mare de tota la vida: Cati Soto, parella que recordem amb nostàlgia. Ja que Miguel Àngel ens va assessorar des de sempre i les mans de Cati van cosir tant els meus somnis com els de la meua germana fent-nos sentir princeses. Hui dia les seues mans ja no estan, però estan les de les seues filles, que a l’acte del 75é aniversari em van fer sentir el que vaig sentir anys arrere.

Reprenent el tema del 25 aniversari de Federació, recorde que aquell any va plantar l‘única falla de la seua història i ens van convidar el dia 20 de març a totes les falleres majors de totes les comissions del Camp de Morvedre per a la seua cremà, un dia posterior a la resta.

“LA MARINA” → 23

FALLERA MAJOR DEL 50é ANIVERSARI

nostre llibret, comprant o negociant el regal dels berenars per als nostres infantils, fent escenaris de presentació o escatant falla els dissabtes al matí. A més, no sols he tingut jo el privilegi de representar la comissió, també ho va fer la meua germana en 2003 així com el meu fill, que va ser president infantil en 2017.

Moltes vegades pel cansament de tants anys dic que serà l’últim de fallera, que em prendré un descans, però sincerament crec que sense ser fallera i sense pertànyer a aquesta comissió no podria viure ni sentir-me completa. Sense ser fallera faltaria un trosset de mi perquè és un sentiment que he viscut i “mamat” des de xicoteta i la Falla la Marina per a mi és família, és vida i la porte en la sang des de sempre.

Per a finalitzar, m‘agradaria comentar que les noves generacions marineres estan trepitjant fort. Estic molt orgullosa d‘ells perquè veig que estan lluitant i volen aprendre en tot moment per a continuar amb l’activitat fallera tal com ja han fet les generacions anteriors i fem les presents.

Si hui dia haguera de buscar diferències entre la celebració d‘aquest aniversari i el del 50é aniversari en data de hui, sense arribar la setmana fallera només en veig una, i són les persones que enyorem i que ens encantaria tindre per a continuar gaudint amb ells, la resta crec que va per la mateixa línia: les ganes de celebrar i gaudir en gran aquest aniversari al qual ha costat arribar tenint bona salut i sent un cens tan nombrós el d‘enguany.

Si haguera de definir que és per a mi aquesta falla, sense dubtar-ho diria que és la meua segona família.

La meua família és de tres generacions de fallers als quals ens ha agradat lluitar per la nostra festa i la nostra comissió. Des de ben xicotetes hem acompanyat el meu pare de local en local pel barri, buscant anunciants per al

Així doncs, espere que continuem gaudint enguany com toca, som mariners i, encara que cada vegada som més grans, l’essència de la nostra falla no s’ha perdut perquè continuem sent una xicoteta família. El meu desig d‘aniversari és que la nostra comissió perdure fins a l’eternitat i que sempre se’ns recorde amb l’afecte que nosaltres li tenim. +

Presentació 50 aniversari.

Aniversari i falla de Junta Fallera de Sagunt.

Elvira junt les Falleres Majors i Presidents del 50é aniversari.

L’ARTISTA FALLER DEL 50é ANIVERSARI I MOLT MÉS

Soc José Vicente Andrés, artista faller de professió, i guarde bons records de plantar a la Falla La Marina i que m’ha vist desenvolupar i créixer el meu treball. Els meus inicis es remunten a un llunyà 1971, quan vaig fer la rosca als meus amics per a recollir fons de les nostres assignacions dominicals per tal de poder comprar els materials necessaris i així realitzar pel nostre compte una falla infantil.

El nostre “taller” va ser una casa abandonada que ens va deixar la mare del meu amic Antonio Maceda, la qual estava situada al carrer Espronceda. Una vegada realitzada, li vaig demanar permís a Antonio García Cervantes, que era el president de la Falla La Marina en aquell moment per a plantar-la a la plaça al costat de la gran, ja que no tenien falla infantil. I així va ser com vaig aconseguir plantar per primera vegada en la falla del meu barri (la Marina) a més d’emportar-me el primer premi.

El que em va moure a ser artista faller no té cap explicació raonada i és que jo vaig nàixer artista faller perquè vaig vindre al món la nit de l’antiga plantà, el 17 de març de 1955. Sempre m’he sentit artista faller i sempre he volgut fer falles. De xiquet m’entretenia amb els meus joguets a construir falles. Recorde la vesprada nit en la qual va nàixer la meua germana Marisol, jo amb set anys estava a cura del meu avi Vicente i, com no!, estava jugant a construir una falla amb els meus joguets!

La meua connexió amb la Falla La Marina, com ja he esmentat, es remunta a la plantà de la meua primera falla infantil l’any 1971 i després dos més els anys 74 i 75. Ja com a professional, vaig plantar la meua primera falla gran el 1976, abans de fer el servei militar en la Companyia d’Operacions Especials núm. 61. Deixant, abans, realitzada la falla infantil de l’any 1977. I, a excepció dels anys 1985, 2009 i 2016, he estat en actiu fins a l’any 2018. Realitzant en aqueix període més de 80 falles. En concret en la Marina he plantat els anys 71, 74, 75, 76, 77, 78, 84, 87, 90, 96, 97 i 98. En total cinc falles infantils i vuit de grans. Aconseguint un total de tres primers premis en infantils, quatre en les grans i un ninot indultat. Els records d’aqueixos monuments són infinits, perquè cal tindre en compte que vaig començar sent un xiquet, amb una il·lusió enorme. Sobretot la meua primera falla gran, que militava en la secció especial i vaig realitzar amb vint anys. Amb la responsabilitat que això comporta.

Però amb gran satisfacció ja que vam obtindre doblet en la gran i la infantil aquell any. Ací vull fer especial esment al president que em va donar l’oportunitat: José Antoni Escrich “Pepe Güitena”, perquè l’home va demostrar tindre una gran confiança en mi. Ja que es va haver d’imposar enfront d’alguna veu en contra, per descarregar eixa responsabilitat en un artista novell, ja que es venia de dos fracassos consecutius i no se’n volia un de tercer. Sempre li estaré agraït pel seu suport incondicional.

Després estan les altres falles. Totes tenen els seus records. Fins i tot les que no he realitzat, però he participat en la seua elaboració. Com la falla del 25 Aniversari i la dels Cavalls del 68. Les dues d’Alberto Rajadell, el meu mestre. Amb afecte recorde tots el monuments que he plantat perquè tots tenen les seues històries, les seues vivències en el temps en què van ser realitzades i cadascuna té el seu significat. Però, per a mi, destacaria la falla de 1976, “la dels hippies”, per ser la primera; la de 1987, “la de l’ase tocant els timbals” com la més completa i millor acabada. I, com no, la de “la Reconversió” de 1984 pel que va significar en els moments convulsos que vivia el poble. Com a curiositat, algunes fotografies d’aquesta falla van estar circulant pel Congrés dels Diputats, ja que tenia una crítica molt forta i directa en contra del govern. Aquella falla va aombrar la resta i la seua afluència de gent per a veure-la continua dia i nit.

Una anècdota d’aquell any és que com que hi havia poc pressupost, es van contractar poques hores d’il·luminació, passades les quals calia desconnectar. Doncs bé: Tomás Sayas (que n’era el president) es passava les nits encenent i apagant les llums segons l’afluència de gent que anava a veure-la.

Si haguera de donar un consell als artistes d’ara els diria que no soc ningú per a donar consells i menys jo, que en les falles ho he fet tot, quan i com jo he volgut però sí que els diria als nous artistes que miren bé on es fiquen, perquè no

VICENTE ANDRÉS I SÁNCHEZ

L’ARTISTA FALLER DEL 50é ANIVERSARI I MOLT MÉS

és que no hi haja futur, és que no hi ha ni present. Els professionals estan desapareixent a marxes forçades pels elevats costos de la producció, ja que les falles són al cap i a la fi un treball manual i això casa malament en l’era de la digitalització. Les comissions falleres estan a la vora de les seues possibilitats econòmiques, perquè són els propis fallers els que sostenen amb el seu esforç tot l’”embull” i això ja no dona més de si. Per a fer falles hui dia cal tindre-ho tot en regla, sent una petita empresa amb les despeses que tot això comporta, eixint els mateixos, del pressupost de la falla. I no es veuran reflectits en aquesta.

De la professió no trobe a faltar res. Com ja he dit, la professió està desapareixent. Només us diré que en les falles actuals trobe a faltar més frescor i crítica i menys acabats d’”escata, randes i floretes”. Tenint en compte que les falles són un art efímer, cal llevar-los costos i treballs innecessaris i invertir més perquè tinguen un fort impacte visual i una crítica més contundent d’acord amb els problemes socials en els quals vivim.

La falla del 50é aniversari ja la tenia programada des de diversos anys abans perquè sempre vaig tindre clar que jo volia fer aqueixa falla. Va suposar la culminació d’una il·lusió que vaig tindre des que vaig col·laborar en la realització i plantà de la del 25 Aniversari.

Quant al primer premi..., a aqueixes altures ja tenia prou en el meu haver; tant al nostre poble com a València, i ho vaig viure més com una recompensa per l’esforç i la il·lusió de tants fallers, que al llarg de la història havien treballat perquè la falla arribara a aqueix moment.

Per acabar, només em resta agrair a tots els fallers i falleres en general perquè gràcies al seu esforç, he fet el que més m’ha agradat: fer falles!

Ja que, personalment, mai les he enteses com a mitjà de vida, jo solament he fet falles, pel plaer de crear. +

JOSÉ VICENTE ANDRÉS I SÁNCHEZ

L’ARTISTA FALLER DEL 50é ANIVERSARI I MOLT MÉS

LES FALLES DE FI DEL MIL·LENNI

Ens situem a una època molt especial, uns anys on tots parlàvem del fi del mil·lenni, de l’any 2000, s’acabava el món, mentre altres, anaven de celebració, van ser uns anys on canviaren les pessetes per euros, on sentíem dir als majors que això no seria bo i possiblement tot se’n va encarir, Pedro Duque abandonava la Terra a bord del Discovery i Espanya s’enfrontava a la major catàstrofe mediambiental, la ruptura d’una presa minera que va arribar al Parq Nacional de Doñana.

I al mateix temps, quan parlem de falles sempre és una emoció, però quan parlem dels darrers anys del mil·lenni, encara és més emocionant, són anys de canvis, en Federació Junta Fallera de Sagunt, en allò més personal i a la Associació Cultural Falla La Marina, que indicarem a continuació. Per tal de parlar de canvis, he de situar-los en el temps,personalment, tot va començar quan era menuda i veia desfilar a les meues companyes de l’escola, amb els seus vestits, tan boniques elles, des de estes línies vull recordar-les amb estima, pertanyien al la Falla Camí Real de Sagunt, Maite i Arantxa que formaven part d’esta xicoteta comissió, junt al meu cosí, president de la xicalla i tota la meua família l’envoltava i la meua tia i la meua iaia, volien que fora també fallera, però la meua mare, junt a la situació econòmica que tocava viure, es va negar. Amb el temps, continuava la meua afició fallera i topava sempre amb la negativa, fins a l’any 1993, quan un gran amic es va creuar al meu camí, una persona molt important que va canviar no sols açò, si no, la meua vida, un faller de solera, faller de sentiment, faller de bressol, Santaner de tota la vida, el meu home, però tornaven a la mateixa negativa: “Cal estudiar, deixa’t de falles”.

I poc a poc les meues veïnes es van convoiar, comprarem les teles, em van ajudar a comprar tots els complements, la meua veïna Kika, va traure un dibuix i em va ajudar a brodar aquelles manteletes, que hui les guarde com un tresor, la meua sogra va cosir el vestit i per fi va arribar aquella vesprada de dissabte del 1998, molt especial, per fi pujava del braç del meu company de vida a l’escenari i per fi lluïa la meua banda fallera al meu pit, les meues pintes, arracades i tot un somni que no em llevava el somriure. La meua comissió va plantar la falla anomenada “El pont dels sospirs”, que significava l’avanç de la ciutat vella a l’altra banda del riu, la gent no pensava que això hui seria una realitat i modernitat per al poble.

Un any que recorde amb molta estima, però com hem parlat abans, uns anys de canvis, justament l’any 1998, es van canviar les normes que regien els premis de llibret a Conselleria d’educació a València, es van regir per Lo Rat Penat i moltes comissions falleres no van rebre cap premi, l’any següent tornaren a la normativa vigent i les comissions tornaren a per els premis a conselleria, després al monestir dels reis i ara a la Ciutat de les Arts.

Mentre tot açò ocorria, la Associació Cultural Falla La Marina, celebrava el seu 50 Aniversari, un any amb un cens familiar, no eren molts fallers, una xicoteta família i van gaudir molt, al cap davant el seu president Julio Cervera, amb la fallera major Rosa Gil i fallera major infantil, Jessica Cervera, no oblidem al vicepresident

Antoni, faller d’honor a títol pòstum, tots fallers de cap a peus, fallers que viuen les falles des de dins, dels que sempre estan per a tot, d’eixos que sona la música i la traca i són els primers a desfilar o dur els seu emblema mariner a tot arreu. Van fer actes molt emotius, però els que més recorden són la presentació de la comissió, on van assistir les que van ser falleres majors de tots aquells anys i van imposar la seua banda, un acte que sempre recordaran amb estima junt a l’ofrena, on també van desfilar i retre homenatge a la nostra patrona. No es va fer molt més, però van plantar un monument a especial que va ser espectacular, va guanyar tots els premis possibles, convertint-se en la millor falla, amb millor pintura, ingeni i gracia... premi que va desatar tota una bogeria als mariners, estaven fent historia fallera, fins i tot alguns perderen el cap.

I mentre la A.C Falla La Marina, estava immersa a la seua celebració i es mantenia amb el seu cens faller, altres comissions com la Plaça Mare Nostrum era una de les màximes de l’època, amb molt cens faller, era l’encarregada de ajuntar a tota la joventut al voltant de les seues nits de disco-mòvil i orquestres.

Poc a poc arribarem al 1999 un altre any important per la gent fallera, on jo no deixava de somniar i els fallers érem testimoni d’altre canvi, celebraríem el 25 aniversari de Federació Junta Fallera de Sagunt, amb José Ramón Candel i Giner com a president, amb una desfilada al Port de Sagunt molt vistosa i elegant, a més a la part de cultura, per primera vegada, es va valorar el concurs de poesies falleres a un llibret de falla, es va crear el I certamen de teatre i de narrativa, a més es van fer els primers play-backs, acte que any rere any va guanyant força i amb el temps hem anat gaudint i treballant per fer les falles més grans, fins i tot Patrimoni de la Humanitat.

Poc a poc va passant el temps tots envellim, les il·lusions canvien i el camí de la vida va deixant-nos coses bones i roïnes, jo continue gaudint de tot allò que fa oloreta a falles, Federació continua treballant per tot el món faller i la A.C Falla La Marina va anant fent-se un lloc gran, fins arribar allò més alt, a lluitar a la màxima categoria de les falles, a tindre una presidenta, fins i tot un Faller Major, amb fallers entregats sempre al 100% i on enguany junt els seus màxims representants Eva, María, Hugo y Julia celebren el 75 aniversari. +

El circ d’Espagne, agonia (2015)

TOMÁS Moreno i Millán

L’AVANTATGE

L’avantatge de ser poeta és que pots dir el que penses i que ningú t’entenga. Inventar-te l’idioma, jugar amb els sons i les veus, ser enigmàtic, i al mateix temps clar. Qui et llig t’inventa, dona la seua versió i t’entén a la seua manera.

L’avantatge de ser polític és que pots dir el que penses i, si fa falta, el que no penses i que ningú t’entenga. Inventar-te l’idioma. Jugar amb dir que sí i dir que no, dir que no i dir que sí, segons calga.

Ser enigmàtic, ser clar. Ser clar, ser enigmàtic. Ja tot és possible, ja tot és impossible.

Dialogar?

La hipèrbole, la mentida, l’insult.

Dialogar?

La traïció, la hipocresia, la corrupció.

Dialogar?

La impostura, el no...

Dialogar.

A la seua manera. +

2020, LES FALLES MÉS ESPERADES

Quan aquest llibret estiga en les teues mans, es podrà sentir el fort bategar que sentim els fallers perquè estàrem en març... però fa tres anys, la nit del 10 de març de 2020, es van parar les falles i el 14 de març, quan els carrers havien de ser alegria i rebombori, es va parar la vida Per a tots, la pandèmia i el confinament, va ser un moment d’incredulitat, incertesa i molta por. Cadascú té la seua història, aquesta és la meua.

La meua vida personal i laboral gira al voltant de les falles. Som una família molt fallera, més de trenta anys fallers, tres generacions juntes, que vivíem un any molt especial perquè els presidents de la nostra falla, El Romano, eren a casa. Tot estava preparat per a viure unes falles úniques i meravelloses. Al meu treball, en Indumentària Valenciana Lledó, es vivien dies trepidants d’agulla i didal per acabar els encàrrecs. Junt amb les meues companyes, donàvem les últimes puntades a la roba que s’estrenaria per a l’ofrena.

Al casal gaudia d’actes com la nit d’albaes, cavalcada... reconec que estava prou desconnectada de la realitat que es vivia al món. Fins que em vaig assabentar que els nostres germans de la Targa Cecina, no es visitarien la setmana de falles.

Encara que l’ambient era estrany, tot continuava amb normalitat. Diumenge 8 de març, traslladarem la falla al nostre emplaçament a la Glorieta; la baixarem del camió deixant-la al costat

del muntó d’arena. Acabarem d’enllestir la carpa, dinarem al casal per a després continuar amb la decoració que volíem ficar al voltant de les falles. Va ser un diumenge molt faller.

Però va arribar la nit del 10 de març, el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, comunicava que les falles se suspenien per la pandèmia del virus Covid-19... incredulitat, silenci i llàgrimes. No era capaç d’entendre res ... L’endemà, al treball, res a la tenda és normal, alguns clients cridaren per avisar que com no hi havien falles, ja passarien arreplegar els encàrrecs. Alguns vingueren i mostraven el seu malestar amb què estava passant. En aquell moment encara no eren conscients de la realitat que ens vindria damunt. La pregunta era: per què tot és normal als treballs, col·legis... i no ens deixen fer les falles??

Quan el 14 de març es va decretar el confinament de la població, com el meu treball és “no essencial” devia estar a casa, amb ERTE

Ximo Puig, comunicava que les falles se suspenien per la pandèmia del virus Covid-19... incredulitat, silenci i llàgrimes.

2020, LES FALLES MÉS ESPERADES

En aquest moment és quan vaig començar a preocupar-me realment pel treball, ja era conscient de viure una situació excepcional i que el meu sector depenent d’una festa, seria l’últim en tornar a la normalitat. Però, quan arribaria eixe dia?... sentiments d’ansietat i incertesa.

En octubre anàrem a la manifestació de les tendes d’Indumentària Valenciana i totes les empreses que envolten aquesta activitat econòmica feren al centre de València. Havíem de fer visible aquest sector que estava oblidat, sense activitat no hi havia ingressos, impossible estar més temps així, ja eren set mesos... (i els que encara quedaven).

A novembre pujarem de nou la persiana de la tenda, el Nadal era prop i algun regalet faller es podia fer, però la tenda cada dia estava buida, en silenci. Mirava les teles, pintes, adreços i a soles plorava. Zero clients, caixa a zero, un dia i altre i altre...

com a molts. Però reconec que en aquell moment només pensava com a fallera i el meu cap estava en tot allò que podria estar fent a la meua falla i no podia. Va ser la setmana fallera més dura de la meua vida, la nit de Sant Josep vaig encendre un ciri com a símbol de la cremà. El meu estat d’ànim va canviar i vaig començar a pensar en positiu i quan es podrien fer falles.

Mirant el calendari, vaig veure que per a l’1 de maig hi havia pont, perfecteee!!! Falles a Maig!!! Genial!!! (quin pensament més absurd com lògic per a intentar animar-me a mi mateixa)

Dos mesos després, quan ja podíem eixir al carrer i obriren al públic els comerços, el meu cap em va dir que tornara a la tenda. Quina il·lusió tornar al treball, però res era igual. Provarem en diferents horaris, de matí, de vesprada, però ningú venia a comprar o encarregar roba. Els fallers no tenien necessitat de res perquè no hi havien falles, er tant, tornarem a l’ERTE i a casa.

Al desembre, va sonar el timbre i per a la meua sorpresa eren els patges de les seues Majestats els Reis d’Orient (ho recordes, Ali?) anaven a casa de tots els xiquets arreplegant les seues cartes perquè no es podia fer cavalcada. Em digueren que els agradaven molt les falles i que estaven segurs que a l’any 2021 les falles tornarien. Però tot va continuar igual durant prou mesos més perquè en març de 2021 tampoc es varen fer falles. Un any sense falles i sense treball.

Per fi va arribar el punt d’inflexió, a maig es va decidir que la ciutat de València tindria falles a setembre sempre que la situació sanitària estiguera controlada, després d’aquesta decisió, la resta de grans ciutats amb falles havíem de decidir que fer. Jo sempre estava pendent de la “taula de seguiment de les Falles”, perquè necessitava que se celebraren les Falles, per dues raons molt importants; que el meu nebot i cunyat tingueren les seues falles com a presidents i tancar el cicle.

L’altra raó òbviament era el treball. El meu cap va fer un esforç enorme per a mantenir obert el comerç i el meu contracte durant molts mesos,

però si no es feien falles, fins a quan es podia estar mantenint una empresa sense ingressos? Quina incertesa i inseguretat!

Estava clar que no serien les falles que sempre havíem viscut, però eren les falles més necessàries de la història, les més especials, les més emocionants. Els fallers havíem de demostrar que volíem mantenir la tradició, plantar falla, fer cercavila i cremar falla. És cert que la incertesa es va mantenir fins a l’últim moment, però quan la majoria de les falles que formen part de Federació Junta Fallera de Sagunt va decidir fer falles de l’1 al 5 de setembre, la il·lusió va tornar a casa i al treball. Era juliol i agost, vacances?...no!!!, era febrer i març amb calor.

A casa i al casal organitzant tot el necessari, roba, actes, contractant músics, menjar, pólvora... parlar amb els artistes fallers va ser una lliçó de vida, per com havien superat aquesta situació. Molt pareguda a la meua, perquè al treball, va tornar a sonar el telèfon, cridaven demanant cita prèvia per a provar i arreglar la roba que s’havia quedat xicoteta. Hi HAVIA FALLES, HAVIA TREBALL!!

Les falles 2020 se celebrarien en setembre de 2021!!

Va ser any i mig d’espera, del que vaig arribar a dos importants conclusions. Tots els treballs són essencials, per a cadascú, la seua feina, li dona l’estabilitat econòmica i mental per a viure. I que les falles són un cicle que s’ha de tancar, per això ara més que mai entenem l’importància de cremar la nit de Sant Josep.

Sempre estaré agraïda a les comissions que entengueren que ja no es podia esperar més. Als fallers que es vestiren per acompanyar als seus representants i donar color les cercaviles de setembre, a pesar de la calor i la mascareta.

Fer el desfile al costat del meu nebot i cunyat, veure la seua emoció per fer allò que no pogueren, arreplegar els premis i fer l’ofrena amb llàgrimes plenes de sentiments. Retrobar-se amb la majoria de la comissió, varen ser unes falles úniques i irrepetibles.

Desitge que mai es torne a repetir una situació pareguda, per això, els fallers mai hem d’oblidar el que som, cada faller és part d’un sector econòmic de què depén la vida de moltíssimes persones. Els fallers som els encarregats de mantenir-ho viu, respectant els seus fonaments per a continuar avançant. Hem de ser conscients de l’importància de fer falla, plantar falla i cremar la falla. Perquè envoltant la falla hi ha tradició i vida. +

Els fallers havíem de demostrar que volíem mantenir la tradició, plantar falla, fer cercavila i cremar falla.

SISTEMA POLÍTIC NACIONAL EN AGONIA CONSTANT

En 2015, el nostre país estava encara patint els efectes de la crisi de l’any 2008. La crisi mundial originada als Estats Units amb les anomenades “hipoteques subprime” va tindre conseqüències a escala global durant anys. Segur que totes i tots recordem (alguns/as més que altres/as) el succeït.

SISTEMA POLÍTIC NACIONAL EN AGONIA CONSTANT

D’una banda, tenim les conseqüències que va patir la majoria de la població al nostre país on la recepta fou precaritzar les condicions de treball, abaixar els salaris i aplicar polítiques fortes d’austeritat. En definitiva, una retallada de drets que va portar amb si mateix un augment de les taxes d’atur, els quals van superar el 26% en 2013 (quasi 6 milions de parats/es) i que a la fi de l’any 2015 seguia en xifres superiors al 20% (més de 4,7 milions de parats/es).

La crisi a Espanya era molt més aguda que en altres països, òbviament, perquè la nostra economia estava en mans de “la rajola”. De la inversió en R+D+I, educació o indústria millor ni parlem. El “*pufo” del qual eren responsables banquers, promotors immobiliaris i les polítiques de diferents governs tenia una magnitud sense precedents.

A això calia sumar tots els escàndols de corrupció que es van deslligar durant la crisi que a la Comunitat Valenciana era més que escandalosa. Només amb pronunciar el terme “Gurtel” ja s’intuïa com era la nostra carta de presentació. Termes com a “caixa B”, “comissions”, “mossegada”, “imputat”… es van convertir en una cosa habitual que ha transcendit el terme de la “picaresca” espanyola.

La solució va ser molt senzilla per al govern, socialitzar les perdudes, és a dir que paguen els plats trencats els de sempre. Congelació de les pensions, baixada de sou al personal funcionari, pujada de l’IVA al 21%, ampliar l’edat de jubilació als 67 i retallades en la majoria dels Serveis Públics (Educació, Sanitat, Igualtat, Cultura, etc.). Per descomptat a això caldrà sumar els milers de famílies desnonades dels seus habitatges per no poder fer front a les hipoteques.

I com no, a part de reduir la despesa pública, també havíem de rescatar als bancs que havien estat destinats a gastar desenes de milers de milions d’euros de diners públics per a pagar les festes que banquers i promotors immobiliaris s’havien muntat. Aqueixes eren les regles del joc

a Espanya, ajudar als que havien provocat la crisi perquè superaren el “sot” que estaven passant. Quan el preu de l’habitatge es disparava durant anys i es folraven a mans plenes no recordem que repartiren els seus beneficis amb qui més el necessitava, però ara “papà Estat” estava ací per a ajudar-los.

Sens dubte tots aquests atropellaments socials van rebre una resposta ciutadana d’important magnitud. Com a exemple tenim les mobilitzacions del 15M o la lluita incansable de la Plataforma d’afectats per les hipoteques. Aquests col·lectius i molts altres van causar una rellevant bretxa en el bipartidisme que veia perillar l’alternança o “turnisme” (com a l’estil de Cánovas i Sagasta) al qual estàvem acostumats durant anys. Per primera vegada, des de feia molt de temps, semblava que hi havia una altra manera de fer les coses i el circ del bipartidisme perdia pes en la política espanyola.

L’any 2015 va ser, sens dubte, part d’aqueix canvi que tant es demandava en l’àmbit social i polític. Hi havia més actors en joc i les eleccions municipals van dibuixar un pla polític que el bipartidisme no esperava. Ajuntaments tan rellevants com Madrid, València o Barcelona queien en mans de partits que no eren ni PP ni PSOE. O la Comunitat Valenciana deixava arrere 20 anys de governs del PP amb un govern de coalició de caràcter progressista. A l’àmbit nacional el panorama era també una cosa sorprenent on el PP va guanyar les eleccions amb 123 diputats, però molt per davall de la majoria absoluta de 2011. I el PSOE, amb 90 diputats no va aconseguir aprofitar el descontentament ciutadà. Podem, molt de prop al PSOE amb 69 diputats i Ciutadans amb 40 dibuixaven un Congrés dels Diputats mai vist en els quasi 40 anys de democràcia que portàvem en aquells dies. Així i tot, Mariano Rajoy va continuar governant gràcies al suport de diversos grups i a la sorprenent abstenció del PSOE que va apostar per seguir la doctrina conservadora del turisme habitual.

El PSOE, amb 90 diputats no va aconseguir aprofitar el descontentament ciutadà.

Això va durar poc, i per primera vegada en la història de la democràcia, una moció de censura va prosperar en el Congrés dels Diputats, l’encapçalada per Pedro Sánchez i secundada per Unides Podem i altres grups. Poc va durar l’aventura en rebutjar-se els pressupostos generals de l’Estat i convocar eleccions fins a dues vegades per a arribar a un Govern de coalició a Espanya, alguna cosa que semblava impensable. Mentrestant, semblava que part de la crisi passava, encara que seguíem en xifres d’atur de l’ordre del 14% (una mica més de 3 milions d’aturats).

A ningú se li escapa que durant aquest període hem tingut dos esdeveniments molt rellevants, que han causat una crisi per partida doble i que ha tingut conseqüències (i les continua tenint) gravíssimes. Una va ser la pandèmia, que ens va fer veure, entre altres coses, que la Sanitat és una cosa molt fràgil i amb el que no hauríem de jugar. I una altra la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, que ha provocat una escalada en els preus que està sent devastadora al mig món. Però aquesta crisi que va començar en 2020 i que continuem patint tres anys després de l’inici de la pandèmia per la COVID-19 sembla que ha tingut unes receptes una mica diferents que la iniciada en 2008. Malgrat el confinament inicial per la pandèmia i l’escalada de preus desbordada ara per la guerra tenim una xifra d’atur d’un 12,6% (menys de 3 milions d’aturats) quan a l’inici de la crisi estàvem per damunt del 14% (uns 3,3 milions d’aturats).

Aquestes dades no són una casualitat de l’economia, mentre en 2008 es va apostar per les receptes de l’austeritat, de retallada en la despesa pública i pèrdua de drets socials, aquesta vegada hi ha hagut una immensa suma de fons públics per a garantir la protecció de milions de persones. Com un dels màxims exponents tenim els milers de milions d’euros destinats als ERTO que van aconseguir frenar de manera important la pèrdua d’ocupació durant els mesos més durs de la pandèmia.

Una altra diferència és l’augment de la despesa en

Serveis públics com és el cas del reforç (tan necessari) en la Sanitat Pública, les ajudes a PIMES i autònoms i també a sectors com la Cultura. També el finançament europeu de milers de milions d’euros del Pla de Recuperació.

A més d’això, sembla que les pensions continuen revalorant-se i no s’ha retallat el sou de funcionaris. Sorprenentment la reforma laboral aprovada pel govern és la primera reforma en dècades que no és per a retallar drets o precaritzar l’ocupació, tampoc per a fer més barat l’acomiadament ni per a llevar-li poder als treballadors organitzats. Sense ser una enorme revolució ha sigut una reforma positiva per als treballadors, que augmenta drets i aposta per reduir la temporalitat.

Sembla que alguna cosa hem avançat, encara que siga poc, i almenys no estem caminant cap endarrere com ens tenien acostumats. Però si la història ens ha demostrat alguna cosa és que els drets no es mantenen sols, cal defensar-los dia a dia o correm el risc de perdre’ls. Basta veure com calen els missatges a través del circ polític-mediàtic, com alguns extrems per exemple neguen les evidències científiques del canvi climàtic o l’existència de la violència masclista, amenaçant dècades de conquestes socials per la igualtat. Aqueix populisme al costat de la política d’aparador en el Congrés i altres institucions continua sent, com abans, la tònica habitual que veiem dia a dia en telenotícies i periòdics.

Esperem que el poc que hem aconseguit no siga un miratge, no podem permetre’ns retrocedir el caminat que pot esvair-se tan ràpid com un ninot la nit del 19 de març. +

Ferro i vida (2020—2021)

Monument antic.

EL TANCAMENT D’ALTS FORNS I LA MARINA

Va arribar l’any 1983 i, amb una gran preocupació a la nostra ciutat, el govern decideix tancar la indústria que donava de menjar a moltes de les famílies de la nostra comarca i de la nostra comissió.

Per això la nostra comissió, sota la presidència de Tomás Sayas, comença a expressar el seu suport en forma de pancarta reivindicativa en la presentació de les nostres falleres majors i corts d’honor, substituint el tradicional decorat de fons, ja que dos dies abans d’aquesta va tindre lloc la primera vaga general.

Va ser un any dur amb multitud d’anècdotes, però si haguérem de triar alguna seria la del dia 18 de març, en plena setmana fallera, la nostra fallera major d’aquell any, que en l’actualitat encara pertany a la nostra comissió, amb un tancar d’ulls i la pell de gallina ens pot relatar amb tots els pèls i senyals el succeït aquell dia “després de l’homenatge a Gilet i Puçol, baixant amb l’autobús, rebem una trucada explicant-nos que el president d’Alts Forns, José María de Lucia, havia vingut a reunir-se amb el comité d’empresa i amb els treballadors per a les vagues i que estava en el casino, la policia havia tancat i tothom se’n va anar per al casino, es va córrer el rumor que si els fallers i falleres acudien vestits de fallers la policia no desplegaria l’antidisturbis”.

Després d’aqueixa trucada, els presidents i les falleres majors d’aquell any del nucli del Port, conforme van acabar l’homenatge van acudir a la porta del casino vell i allí van estar fent una mica de barrera entre els treballadors, volien entrar i la policia que era allí per a evitar l’entrada, Mª del Mar Villalba, la nostra fallera major de 1983, relata “recorde que ni vaig menjar, passàrem allí tota la vesprada i part de la nit vestits de fallers fins que van poder traure el director de fàbrica per la part de darrere sense que se n’adonaren”. Maruja, la mare de la nostra fallera major d’aquell any, ens contava que molts membres de la nostra comissió també es van acostar amb brusó per a recolzar en la protesta.

En 1984 a causa de la situació econòmica que assolava la nostra ciutat i el nostre barri per la situació d’Alts Forns, el nostre cens va patir una baixada important, tant va ser així que en la visita d’homenatge a Sagunt el president

d’aquell any, Tomás Sayas, va portar l’estendard a més d’acompanyar del braç la nostra fallera major. Aquell any, el monument que va plantar José Vicente Andrés a la nostra plaça, i que és considerat per molts com a espectacular i una de les millors falles i més boniques de la nostra història, va ser una reivindicació de la situació que vivíem a la nostra ciutat sobre el tancament d’Alts Forns. Aqueix any no ens podríem imaginar la història que s’anava a contar en 2021.

Qui ens havia de dir que quasi 40 anys més tard plantaríem “Ferro i vida” de la mà de Mario Gual?, sent un altre monument important en la nostra història, en uns altres temps també durs socialment i econòmicament portats per la pandèmia, i sent guardonada amb el títol de la millor falla de Sagunt en les falles de setembre 2021, encara que cert és que res té a veure el cens de 1984 amb l’actual.

Aqueix any, 1984, el nostre monument va ser un gran reclam en tota la ciutat, tant va anar així, que va haver-hi una espècie de piquet perquè el monument el 19 de març no es cremara. Un grup de treballadors volien desmuntar la falla per a muntar-li-la a Felipe González a Madrid, amb el lema: «No al tancament de fàbrica!»

Maruja, la mare de la nostra fallera major d’aquell any, ens conta: “La falla era tan admirada que no es van apagar les llums en tota la setmana fallera, tots volien veure la falla i la plaça s’omplia en els canvis de torn de fàbrica”.

Al final aquella nit de Sant Josep, després de dialogar moltes hores, a altes hores de la matinada van deixar la fallera major d’aquell any, la senyoreta Mª del Mar Villalba, prendre la metxa per iniciar la cremà de la nit de Sant Josep!

Sens dubte tots dos anys inesborrables en la memòria dels quals ho van viure i en la història de la vida de la nostra indústria fèrria. +

REMEI Torrent i Ortizà

FERRO I VIDA

L’any 1907 es va crear una línia de ferrocarril que portaria la industria al nostre municipi i faria de la nostra ciutat un punt de vital importància en el segle XX.

Poc s’ha parlat de les famílies què amb les seues mans van treure endavant la creació de un nou nucli poblacional al municipi, que van treballar de valent per a fer arribar el ferro al port del Grau Vell i instal·lar el 1917 la que seria la anomenada Compañía Siderúrgica del Mediterráneo.

Així com el 1924 amb la construcció del Alt Forn nª1 i el 1926 amb la del Alt forn nª2 es va transformar per a sempre la imatge de la nostra ciutat, l’any 1948 amb la fundació de la Falla La Marina, va canviar també per a sempre la història de la nostra plaça, del nostre barri i de la nostra gent. A les 5 del matí començava el moviment a casa del meu avi Paco i com ell, molts homes s’encaminaven cap al tren de laminació número 28 per tal de entrar a treballar en fàbrica al torn de les 6. Les seves dones però, esperaven a casa la tornada dels marits i fills que amb el cansament acumulat de tot el dia, deixaven a les seues mans la roba tenyida de negre provinent dels fums i vapors que es creaven a les instal·lacions.

Aquelles dones que amb por esperaven la tornada de la família i a l’ombra i en silenci patien la cara més amarga de la indústria, són les que ens han donat força per a ser avui les dones que som i assumir els reptes que ens planteja la vida i la societat.

La meva família no entenia de indústria, ni de ferro, ni d’acer; però es van haver de industrialitzar i emmotllar la seva vida i les seves costums a les necessitats del moment, perquè el ferro va portar nova vida a la nostra ciutat, i la ciutat i els seus habitants havien de esforçar-se per a que el lligam sorgit a Ojos Negros fora futur per Sagunt. Enguany celebrem el 75 aniversari de la creació de la nostra Associació Cultural, Falla que en tots aquests anys no ha deixat (obviant la pandèmia del 2020 i per obligació sanitària i sentit comú) cap mes de març la nostra plaça orfe de monuments.

Tal i com a cada canvi de torn les sirenes feien ressonar tot el municipi, els masclets, les traques i les xarangues marquen l’inici de cada acte faller, i les descendents de les dones que abans patien a casa, són ara la imatge de la nostra falla i porten el seu nom més enllà de la nostra plaça.

Jo com el meu avi, vaig haver de aprendre el que era formar part de un tot. L’olor i el color negre que ell aspirava es reflecteixen en mi cada nit de falles quan torne a casa, on l’olor a pólvora envaeix el meu brusó i les espurnes del foc cremen els meus cabells.

Diuen que la mort dona pas a la vida, que la energia no es destrueix, si no que es transforma. Serà per això que l’antiga línia ferroviària destinada únicament a l’ús industrial és avui en dia la Via Verda més important al territori espanyol i que la néta de un treballador de fàbrica no va tindre prou en guanyar un premi quan anava a sisè de primària, si no que avui escriu un article parlant del ferro i de la vida. +

“ES LA QUE PITA”

El nostre futur sona fort…

El soroll de la nostra xicalla.

Salutació REPRESENTANTS INFANTILS

Hola, a tots i totes:

Aquest exercici faller 2022-2023 està sent per als dos un somni fet realitat, un secret dit a cau d’orella i ara que diem en veu alta: volíem ser els dos els representants de la xicalla de la falla La Marina! I ací estem ara, representant-la el millor que podem, amb molts d’actes viscuts.

Recordem amb molt de carinyo i enyorança la nostra proclamació (encara que vam passar calor, ens va donar igual, estàvem eufòrics d’alegria perquè va ser el nostre primer acte, acte en el qual anàvem junts per meitat del carrer) i la nostra presentació (un acte molt bonic i a més un orgull el fet de poder rebre a tota la comissió infantil dalt de l’escenari).

Records que no oblidarem mai cap dels dos.

A més, hem disfrutat de l’acte tan emotiu celebrat pel 75 aniversari, hem assajat i ballat els playbacks fent el Mowgli i la xica del turbant, junt amb els nostres amics i amigues que es convertien en animals de la selva. També hem fet un altre playback, amb la resta de representants infantils de les altres comissions, on hem fet molt bones amistats. No podem deixar les presentacions dels dissabtes on a vegades, per equivocació, ens menjàvem el que havia de pujar com a regal María o Eva. Inaugurar la setmana cultural, muntar el betlem i l’arbre, rebre als reis mags al nostre casal, la festa de Halloween i moltes activitats més que hem disfrutat al màxim!

Però, ara ens queda el que és millor. Ens queden els quatre dies màgics de falles on de segur disfrutarem moltíssim els quatre representants al costat de la nostra comissió.

Volem agrair a les nostres famílies, l’ajuda permanent que estem tenint durant tot l’any faller així com a les nostres companyes de somni: Eva i María. Sense vosaltres dos no haguera sigut el mateix, som un equip perfecte!

Per últim, volem invitar-vos a participar en tots els actes fallers que s’han preparat i us convidem a apropar-vos al nostre casal i la nostra plaça per celebrar per tot alt el 75 aniversari que compleix enguany la falla.

Us animem que ens acompanyeu i puguem entre tots omplir de llum, de flors, d’olor de pólvora, de primers premis, d’ambient de festa, de música… el nostre barri, els nostres carrers, per celebrar amb normalitat i moltíssima il·lusió les festes josefines.

Una abraçada de part dels dos i visquen les falles 2023!

Julia i Hugo +

LA NOSTRA PRESIDÈNCIA INFANTIL→

Mariner de bressol, rialler i bon menjador. De família marinera des de sempre, criat a la plaça marinera, sempre va darrere del baló o amb els patins volant i no el guanya ningú. Gran amic, divertit i sempre atent amb els més menuts. És un gran president infantil, li ve de família, i ho està fent de meravella!

PÉREZ I CABRERA

Cor faller des del bressol, has jugat tant a la plaça que sembla que siga aquesta la teua segona casa.

Veure’t gaudir amb amics, jugant, rient i somiar és un plaer pels sentits i per a tots els fallers.

T’hem vist créixer a la falla i amb tu, el teu sentiment. Sentiment per ser faller i voler ser president.

Capitanejar aquesta falla, dels infantils ser el cap. Representar La Marina no sempre ha estat als teus plans.

Però quan fa uns anys vas veure com va fer-ho el teu germà, vas voler ser-ho també i sentir el que se sent portant ben alt eixe escut que vols tant tu, xicotet. I que a soles amb deu anys has agafat com a teu.

I si abans estaves sempre participant en tots els actes, ara que vius a la plaça, no hi ha cap que se t’escape.

Te igual el que s’ha de fer, ací està Hugo disposat, sempre alegre i ajudant a què faça falta, sempre.

Signes de bon capità, orgull faller i de pares,

Gaudixes tant a la falla que és difícil no sentir-ho. Xarrador i sense filtres, enginyós i divertit. Ix millor comprar-te un tratge que convidar-te a menjar.

Aquest és el teu any, Hugo, bonic i alegre xiquet i amb orgull la teua falla en el seu aniversari pot dir que ets tu, Hugo Pérez, nostre infantil capità, Nostre infantil president. E.R.M.

Per a Hugo

A.C. FALLA LA MARINA 2023

PRESIDÈNCIA

Vicepresidència

Vicepresidència

Secretaria

Vicesecretaria

Tresoreria

Vicetresoreria

Comptadoria

Vicecomptadoria

Delegació

Hugo Pérez i Cabrera

Marta Estal i Martínez

Mario Pérez i Cabrera

Eduardo Palanca i Benito

Álvaro Verdejo i Hernández

Nora Bea i Miguel

Mario Lucas i Boix

Sofía Estal i Martínez

Martín Verdejo i Portillo

Martina Valera i Llorens

Mateo Docón i Sánchez

Iván Rojo i Sánchez

LA NOSTRA FALLERA MAJOR INFANTIL→

Marinera de sang avantpassada. Dolça nineta tímida al principi i xerraire després que no calla. Només canvia el monyo de gimnasta pel de fallera, les seues dues passions més estimades. Perfeccionista, persistent, protectora i madura. Ella ho tenia molt clar, volia ser una gran Fallera Major Infantil i fer història marinera!

PALANCA I BENITO

Julia, que ara sí, arriba el moment de lluir, de ficar-se ja les pintes, l’adreç, el monyo, el vestit.

És el moment de brillar, i fer-ho com mai l’has fet, i és que ja és el teu moment. Gaudeix del que ve, xiqueta.

I és que arriben ja les falles, en les que seràs la regina, i en el nostre aniversari, la més gran dins la Marina.

En aquest any especial, quan complim setanta-cinc, ets tu la nostra major, major dins dels infantils.

Amb la teua banda al pit, La Marina al teu costat, la cort d’honor ja t’espera, comença ja el teu regnat.

Gaudeix d’aquest any molt, Julia, com ja ho va fer la teua mare, amb tota la teua família, avis, oncles, germà i pare.

És un regal tindre’t, Julia, com la nostra representant, veient com gaudeix de tot i irradies felicitat.

Ara que arriben les falles, la nostra setmana gran, sentiràs que tot és plena amb la música al costat. Sentiràs que esclata el cor, quan sone una mascletà.

I tu sentiràs per fi que és aquest el teu moment, el que estaves esperant, el que tant havies somiat.

Ja està aquí, bonica nina. Ara a soles restes tu per a viure en plenitud aquestes, les teues falles, les del 2023.

Les falles més esperades, en les que regnaràs tu, i seràs, dins la Marina, la més guapa capitana, la nostra infantil regina, la més gran dins de la cort i en el nostre aniversari, nostra fallera major.

E.R.M.

Per a Julia

PRESIDÈNCIA

Hugo Pérez i Cabrera

A.C. FALLA LA MARINA 2023

Alejandro Alcolea i Martín

Thiago Calvo i Casado

Joan Cebrián i Lázaro

Alejandro Cebrián i Pradas

Adrián Chirivella i Cortes

Izan Curto i Bazataqui

Mateo Docón i Sánchez

Daniel Equer i Sesé

Mateo Equer i Sesé

Luis Ghadbán i Pérez

Martín Ghadbán i Pérez

Hugo Guerrero i Cidad

Héctor Ladedo i Ríos

César Ladero Ríos

Erik López i Queralt

Mario Lucas i Boix

Diego Alberto Marco i Bronchú

Álvaro Masip i Salinas

Eduardo Palanca i Benito

Martín Pardo i Salas

Mario Pérez i Cabrera

Iván Rojo i Sánchez

Pau Rojo Sánchez

Daniel Salvador i Barceló

Carlos Tortajada i Salas

Sergio Tortajada i Salas

Lucas Turmo i Muñoz

Mateo Turmo i Muñoz

Juan Turmo i Muñoz

Álvaro Verdejo i Hernández

Martín Verdejo i Portillo

Lucas Verdejo i Portillo

Sergio Villarroya i Torrecillas

FALLERA MAJOR INFANTIL

Julia Palanca i Benito

Emma Agüe i Ramiro

Naiara Aleixandre i García

Sandra Aleixandre i García

Nora Bea i Miguel

María Beltrán i Pérez

Clara Beltrán i Pérez

Lara Benabdeljelil i Hamraiti

Vega Cebrián i Lázaro

Erika Chirivella i Cortés

Alejandra Diago i Gargallo

Jimena Docón i Sánchez

Lucía Docón i Sánchez

Sofía Estal i Martínez

Marta Estal i Martínez

Lucía Gallego i Barceló

Angélica Gascó i Monge

Myriam Gómez i Llamas

Dafne González i Cerdán

Laia López i Queralt

Sara Martínez i Andrés

Leire Martínez i Moreno

Nerea Muñoz i Mullor

Carmen Ruiz i Catalá

Valentina Travieso i Puga

Alejandra Valera i Llorens

Martina Valera i Llorens

Aitana Verdejo i Hernández

Erika Villalba i Iglesias

Vega Villarroya i Torrecillas

Iris Vizcaíno i Alpuente

Saioa Vizcaíno i Alpuente

Aprofitem aquest espai per donar l’enhorabona a tots els membres de la nostra comissió que enguany reben una de les recompenses de la Junta Central Fallera de València i de Federació Junta Fallera de Sagunt per la seua trajectòria fallera. Moltíssimes felicitats i esperem que continueu sumant moments al nostre costat.

JUNTA CENTRAL FALLERA DE VALÈNCIA

Distintiu d’or

Sergio Villarroya i Torrecillas

Erika Villalba i Iglesias

Pau Rojo i Sánchez

Mario Lucas i Boix

Alejandra Diago i Gargallo

Erika Chirivella i Cortés

Adrián Chirivella i Cortes

Distintiu d’argent

Martina Valera i Llorens

Eduardo Palanca i Benito

Nerea Muñoz i Mullor

Sara Martínez i Andrés

Erik López i Queralt

Dafne González i Cerdán

Martín Ghadban i Pérez

Lucía Docón i Sánchez

Jimena Docón i Sánchez

Thiago Manuel Calvo i Casado

Izan Curtó i Bazataqui

FEDERACIÓ JUNTA FALLERA DE SAGUNT

Masclet de Platí

Nora Bea i Miguel

Martín Ghadban i Pérez

Masclet de Diamants

Iván Rojo i Sánchez

Masclet d’or amb Fulles de Llorer

Erika Chirivella i Cortés

Adrián Chirivella i Cortés

Alejandra Diago i Gargallo

Mario Lucas i Boix

Pau Rojo i Sánchez

Erika Villalba i Iglesias

Sergio Villarroya i Torrecillas

Masclet d’or

Naiara Aleixandre i García

Mateo Docón i Sánchez

Masclet d’argent

Hugo Guerrero i Cidad

Sofia Pérez i Aparicio

Carmen Ruiz i Catalá

Sergio Tortajada i Salas

Valentina Travieso i Puga

Lucas Turmo i Muñoz

Juan Turmo i Muñoz

Mateo Turmo i Muñoz

Martín Verdejo i Portillo

Lucas Verdejo i Portillo

EL NOSTRE MONUMENT INFANTIL→

Artista→ MANUEL MARTÍNEZ I REIG

Lema→ AMB ALES... I A VOLAR

PER QUÈ AMB ALES… I A VOLAR!

Per què aquest lema i per què en aquesta falla?

Des del taller de Manuel Martínez Reig sempre que s’acosta una comissió per a encarregar una falla, i més fins i tot, si és una falla infantil, volem bolcar una dosi gran d’il·lusió, d’imaginació i sobretot de fer bé les coses i perquè no, ficar tot això en una falla, perquè més o menys així va sorgir amb ales… i a volar!

Un projecte que compta amb una història central com és la fada de la imaginació que obri les seues ales i per conseqüència, et fa obrir la teua ment per a gaudir i viure aquesta “falleta” que veurem al març, una “falleta” que fa repàs pels diferents mons, sempre amb un nexe comú, les ales i veient com tots els “alats” que tenim en la composició formaran un ecosistema d’éssers amb ales que ens donaran un exemple d’amor i sentiment cap a diversos factors de la festa. Aquests posaran l’accent al 75é aniversari de la falla i que esperem que ens agrade a tots i sobretot que ens vegem representats en algun dels nostres ninots, així que, obri les teues ales … i a volar! +

ARTISTA: Manuel Martínez i Reig

CRÍTICA MONUMENT INFANTIL

AMB ALES… I A VOLAR!

Algunes vegades has sentit la frase de “Abre tu mente y disfrutarás”?

Doncs en aquesta falleta, farem estendard de la coneguda frase per fer de fil conductor, però canviant l’obri la teua ment per unes ales de papallona que signifiquen el mateix. Eixa xica del centre és la imaginació, que en obrir les seues ales s’obri un món imaginatiu, i fantasiós a la plaça de La Marina. Farem un recorregut per diferents planetes on trobarem un fum d’éssers imaginaris, a banda de trobar-nos amb costums i tradicions que “OBRIN LES SEUES ALES” per fer-nos gaudir.

VISITA AL MÓN DE LES FADES

Entre fades i bolets tindrem la fantasia, acosteu-vos xiquets, acosteu-vos a l’alegria.

Baix dels bolets s’amaguen fades i donyets que aniran molt contents.

MÓN DELS NÚVOLS

S’enlairem ben amunt per veure el nostre blau, es posa graciós l’assumpte en aquest món ple de pau.

Hi ha blancs i grisos pel nostre Sol, banyats encara que els dies tristos es fiquen amuntegats.

De gràcia aèria i lleugera pul·lulen per nostre imaginari, tenen ànima festera i celebren el nostre aniversari.

Un conegut personatge al cinema es va fer famós, s’enlairà en un complicat viatge davant un públic nombrós.

ALTRES MONS

Vénen de llocs llunyans a disfrutar la nostra festa encara que no són humans els incloem amb la resta.

Li fiquem mocador faller i els fiquem a escriure llibret perquè per ser un bon fester algun superpoder tenen, encara que siga secret.

Imaginen el que volen, imprimeixen els llibrets, després quan els valoren sempre tenen algun “premiet”.

Són com els mariners quan fan el seu llibret, per això són bons “obrers”, si no saps, millor estigués quiet.

MÓN DEL ROBOT

Fabriquen enginyosos aparells que ens faciliten el volar, ales màgiques, fan aparells perquè tots puguen disfrutar.

És com aquesta comissió de cap, una dona forta que en il·lusió i imaginació dirigeix a la seua tropa.

Comissió de gran solera que deixà bona herència ensenyant, el que és “ser festera” des de la mar, fins a la gerència.

MÓN DE LES ENSENYANCES

Si no has llegit el xicotet príncep recomanem la seua lectura, porta una ensenyança intrínseca que mostra l’ànima pura.

Batejant fort les ales arribem al seu planeta, com ens ensenyaren els pares la ment no pot estar quieta.

Una rosa amaga una història i aquesta falla, no amaga res, obrin les ales i fem memòria que 75 anys, no són res!

MÓN DE LES BRUIXES

Agarra la granera, agranen tot el dolent, una neteja primera que acontente a la gent.

En ales de rata penada farem un vol encisador, les bruixes, de la forma més [estimada no ho fan el mal, sinó auto amor.

Sobrevolen la placeta en globus aerostàtics, cap d’elles s’està quieta en aquest moment màgic.

MÓN FALLER

Una ofrena especial la que vivim enguany. 75, un número sideral diferent al de qualsevol any.

Tenim eixe sentiment que ens encén el cor, això ho nota la gent un sentiment que mai mor.

Fallers de tota la vida els que omplin el casal, fallers de tota la vida els que per la plaça veus passar.

Si mirem cap amunt unes àncores veurem volant, són àngels, que des de ben [amunt sempre ens estan cuidant.

ALES, PEL POBLE

Amb ales a Sagunt tenim club de patinatge, s’està fent conegut i el veiem en aquest viatge.

Sobrevolen el nostre grau que fa anys era polític, ara, un lloc en pau oblidat per algun polític.

Nostra mar ens dóna energia, quasi desaparegut, nostre espigó, vestigi d’una gran siderúrgia es farà la remodelació?

Sempre ha sigut el barri lloc de pescadors, ara és l’escenari d’aquesta festa de focs.

CLOENDA

Si les “ales” has tingut obertes, aquesta falleta t’haurà agradat, si pel contrari veus defectes és que alguna cosa no has [“captat”.

Reflectida tenim en nostra falleta un món sense igual, si decideixes pegar-li la volteta veuràs una festa… mundial.

Falleres, fallers i públic en general, no tingueu pena i veniu i disfruteu, imagineu i rieu.

CRÍTICA ADAPTADA INFANTIL→

Amb ales i a volar

Artista: Manuel Martínez i Reig

Algunes vegades has sentit la frase “Abre tu mente y disfrutarás”?

Doncs en aquesta falleta, farem estendard de la coneguda

frase per fer de fil conductor, però canviant l’obri la teua ment

per unes ales de papallona que signifiquen el mateix. Eixa xica

del centre és la imaginació, que en obrir les seues ales s’obri

un món imaginatiu, i fantasiós a la plaça de La Marina.

MONUMENT INFANTIL

Farem un recorregut per diferents planetes on trobarem un fum d’éssers imaginaris, a banda de trobar-nos amb costums i tradicions que “OBRIN LES SEUS ALES” per fer-nos gaudir.

VISITA AL MÓN DE LES FADES

Entre fades i bolets

tindrem la fantasia

acosteu-vos xiquets

acosteu-vos a l’alegria.

Baix dels bolets

s’amaguen fades i donyets

aniran molt contents.

DE NÚVOLS

S’enlairem ben amunt per veure el nostre blau es posa graciós l’assumpte en aquest món ple de pau. Hi ha blancs i grisos pel nostre Sol, banyats encara que els dies tristos es fiquen amuntegats.

ALTRES MONS

De gràcia aèria i lleugera

pul·lulen per nostre imaginari.

tenen ànima festera

i celebren el nostre aniversari.

Vénen de llocs llunyans a disfrutar la nostra festa encara que no són humans els incloem amb la resta

Un conegut personatge

al cinema es va fer famós

s’enlairà en un complicat viatge

davant un públic nombrós.

Li fiquem mocador faller i els fiquem a escriure llibret perquè per ser un bon fester algun superpoder tenen, encara que siga secret

Imaginen el que volen

imprimeixen els llibrets

després quan els valoren sempre tenen algun “premiet”.

Són com els mariners

Fabriquen enginyosos aparells que ens faciliten el volar,

ales màgiques, fan aparells perquè tots puguen disfrutar.

quan fan el seu llibret

per això són bons “obrers”

si no saps, millor estigués quiet.

MÓN DEL ROBOT

que en il·lusió i imaginació dirigeix a la seua tropa.

Comissió de gran solera que deixà bona herència

És com aquesta comissió de cap, una dona forta Si no has llegit el xicotet príncep recomanem la seua lectura porta una ensenyança intrínseca que mostra l’ànima pura.

ensenyant, el que és “ser festera”

MÓN DE LES ENSENAYNCES

des de la mar, fins a la gerència.

Batejant fort les ales

MÓN DE LES BRUIXES

arribem al seu planeta Agarra la granera, agranen tot el dolent una neteja primera que acontente a la gent

com ens ensenyaren els pares la ment no pot estar quieta.

Una rosa amaga una història

i aquesta falla, no amaga res

obrin les ales i fem memòria que 75 anys, no són res!

En ales de rata penada

farem un vol encisador

les bruixes, de la forma més estimada

Una ofrena especial

la que vivim enguany.

no ho fan el mal, sinó auto amor.

75, un número sideral diferent al de qualsevol any.

Sobrevolen la placeta

Tenim eixe sentiment

en globus aerostàtics

que ens encén el cor,

cap d’elles s’està quieta en aquest moment màgic.

això ho nota la gent un sentiment que mai mor.

MÓN FALLER

Fallers de tota la vida

els que omplin el casal,

fallers de tota la vida els que per la plaça veus passar.

ALES, PEL POBLE

Amb ales a Sagunt

tenim club de patinatge s’està fent conegut i el veiem en aquest viatge.

Si mirem cap amunt

unes àncores veurem volant

Sobrevolen el nostre grau

que fa anys era polític

són àngels, que des de ben amunt sempre ens estan cuidant

ara, un lloc en pau

oblidat per algun polític.

vestigi d’una gran siderúrgia es farà la remodelació?

CLOENDA

Sempre ha sigut el barri

Nostra mar ens dóna energia, quasi desaparegut, nostre espigó, Si les “ales” has tingut obertes, aquesta falleta t’haurà agradat, si pel contrari veus defectes és que alguna cosa no has “captat”.

lloc de pescadors, ara és l’escenari d’aquesta festa de focs.

Reflectida tenim en nostra falleta un món sense igual si decideixes pegar-li la volteta

veuràs una festa... mundial.

Falleres, fallers i públic en general no tingueu pena i veniu i disfruteu, imagineu i rieu.

Autor pictogrames: Sergio Palao

Procedència: ARASAAC (http://arasaac.org)

Llicència: CC (BY-NC-SA) Autor@s:

I TU, TENS ALES?

El centre de la nostra falla infantil d’enguany és la imaginació, que obri les seues ales per a explorar mons que no havíem vist mai, com el de les fades, els dels núvols, el món dels robots, de les ensenyances, de les bruixes, el del món faller… en els que podem trobar en comú multitud d’ales màgiques que ens porten a mons meravellosos, trobant ales per a disfrutar la festa, per transportar-nos als mites històrics, per poder volar baix la pluja, per a arribar a un futur més sostenible o per ajudar-nos a recordar entre altes tipus d’ales més. Mons i ales s’equilibren i es converteixen en peces principals per fer volar la imaginació i donar vida tant als ninots del nostre monument com als escrits que figuren al nostre llibret transmitent-nos més enllà del missatge i la comprensió, el desig junt amb la il·lusió, l’empatia, la inclusió, la innocència i sobretot la màgia de volar de quan érem xiquets. +

Ales a la festa

La il·lusió fallera que desplega ales per celebrar la nostra festa a tot arreu.

ALES PER A VOLAR

«Pies

Frida Kahlo

para que os quiero si tengo alas para volar»

Amb el cel damunt de mi i la terra als meus peus, encara que xicoteta, em sentia com la propietària del món sencer. I això que a soles estava dalt d’un tobogan.

M’encantava estar allí, tombada amb el cap a baix sobre el tobogan i els peus a les escales i somiar. Somnis que donaven forma els núvols i les seues formes impossibles que la meua imaginació de vuit anys li donaven sentit. Tan prompte hi havia un dinosaure com un camió o un sol somrient que em saludava.

Ací dalt tot era possible i ser el que més m’agradara. Era com si tinguera ales i poguera volar. — Lara! - el crit de la meua mare sempre em feia tornar a la realitat.

— Ja vaig mare!

A casa, després del joc al parc, era moment del bany, el sopar i dormir.

I una altra volta a començar.

Però eixa nit no va ser com qualsevol altra.

De sobte, ja no era Lara, era una criatura amb ales que podia anar on volguera només amb pensar-ho. Vaig viatjar al passat, als inicis de les falles, on cremaven fusta i mobles vells. Però també al futur, un futur en el qual la meua falla em nomenava fallera major. La música, les flors, els amics, tot el que m’agradava, estava junt envoltantme, era meravellós.

El soroll de la persiana i la llum del matí em va fer sorgir d’aquell bonic somni i de tot el que vaig sentir. I vaig passar tot el dia desitjant tornar a viure’l. I a la nit, va tornar, moltes nits, això era tot el que volia, o almenys això pensava.

Però va arribar una nit que no vaig somniar això. Les meues ales em van donar uns superpoders diferents, poders per a canviar allò que no m’agradava. Vaig ser capaç de plantar cara a eixos xiquets que es burlaven de la meua amiga Sara perquè no corria molt, o de Pere perquè segons ells era lleig. Les meues ales i jo eren capaços de tot.

ENCARNA RAMIRO I MARTÍNEZ ALES PER A VOLAR

I cada nit, les meues ales em feien capaç de més i més coses. Com la nit que vaig acabar amb les guerres al món, la fam o el treball infantil. Era poderosa. Les meues ales eren.

Però tots aquells somnis només eren açò, somnis. Acabàvem quan obria els ulls al matí. Aleshores tornava a veure a les notícies tot el que no m’agradava i no havia desaparegut, i tampoc a l’escola acabaven els insultes dels xiquets roïns que feien mal als meus amics.

I això em feia sentir mal, molt mal, tant que la meua mare es va adonar que alguna cosa em passava.

— Què passa Lara? Per què eixa cara?

— No res mare, és una ximpleria.

— Per què no me’l contes, segur que juntes podem fer alguna cosa.

Eixe matí de dissabte vaig compartir amb la meua mare tot el que somiava, vaig parlar-le de les meues ales, que em feien aconseguir i canviar tot el que volia.

Ella, pacient, va escoltar-me en silenci, pensant.

— Lara, ixes ales que diues que tens als somnis les tens sempre.

— Com? - vaig contestar sorpresa. - On estan?

— Són invisibles, per això no pots veure-les, però jo si les veig. Estan fetes de treball, de somnis, de valors, de sentiments. Són unes ales que ens impulsen a lluitar pel que volem.

— De veritat? I per què no funcionen?

— Si funcionen Lara, només has de creure en elles i funcionaran.

Jo no vaig entendre res del que deia la meua mare, però si ella el deia segur que era veritat. Però uns dies més tard, a l’escola, no vaig aguantar més i vaig plantar cara al xiquets majors que deien coses lletjes als meus amics. Al principi van a riure’s de mi, però després, quan més xiquets i xiquetes van defensar-me i dir-les que ja era prou, van anar-se avergonyits. Quina meravella! Em vaig sentir tan bé! Com als meus somnis!

En sortir del col·le no vaig tardar a contar-se-ho a la meua mare.

Ella, va somriure i va dir:

— Veus com si tens ales?

— És veritat mare, vaig notar com un impuls que em feia sentir que podia fer-ho, han degut ser les meues ales. I no a soles tinc jo, els meus amics també.

— Clar que si, Lara, tots i totes les tenim, el que passa que cal tindre valor per a fer-les funcionar i volar.

I a partir d’eixe moment no vaig deixar més que les meues ales foren invisibles, elles, impulsades pels meus somnis, els meus valors i tot el que desitge, m’han fet volar molt lluny. Em van portar a ser fallera major de la meua falla, però també a col·laborar amb fundacions que ajuden als més desafavorits, a lluitar per allò que em sembla injust i a aconseguir tot el que m’he proposat.

Hui, quan ja soc major, cuide molt les meues ales i cada dia vole amb elles desperta. Elles m’han portat a ser el que hui soc i sobretot m’han fet sentir que els somnis s’acompleixen si es lluiten i es treballen i a més que es viuen desperts. I tu, on vols que et porten les teues ales? +

Ales als mites

El desig de volar i transportar-nos més enllà del Sol.

POEMA ALAT

Jo tenia un germanet al qual li deien Ícar. Jugàvem els dos contents, mentre el pare treballava.

Al pare li deien Dèdal, conegut per gran artista. Feia cases i palaus, fonts i grandíssims laberints.

En un d’aquells laberints, el rei Minos els tancà a ell i al meu germà Sense motiu principal.

Jo plorava amb desconsol perquè jugar no podíem, i al meu pare no veia. Els dos estaven tancats.

Supliquí i vaig pregar, al senyor rei implacable, que els alliberara prest, però no em va fer cas.

No es conformaren, no. D’allí havien d’eixir, Per la porta no podien. Dèdal va dir, doncs volant.

Des de la planícia estant, els vaig veure als dos pel cel amb ales majestuoses, i un cos nu lleuger i clar.

Els cridí amb alegria, pare, germà, ja sou fora! Ells no em varen escoltar, feien camí cap avant.

Els vaig perdre en la distància, molt lluny se’n varen anar. Amb les ales ben esteses creuaren tota la mar.

Quan tornaria a veure’ls, res em consolava, res. La mare em feia besos, i plorava encara més. Vaig comprendre, amb dolor, perquè havien de fugir. El maligne rei els tenia cels. El pare era savi i s’escapà.

Passaven els dies, lentament, pausadament, amb inquietud constant. On estarien, que farien, mare?

Les ales eren gruixudes. A Ícar, jove, li encantava volar, sentia una doble sensació. Plaer i dolor.

Ah! Però les ales del plaer el dugueren del centre de la terra al sol, on la cremor era dolor del què és provisional.

Les seues ales se separaren d’ell, caigueren al sòl, perquè no eren seues, i va donar infinites voltes per l’Univers.

Jo mirant-lo des de baix i mon pare amb les ales obertes, s’acomiadarem d’ell. Adeu, adeu Ícar. Adeu. +

JULIA

Rosa i Romero

VOL AL SOL

Alèxia, Josep i Marc eren una família benestant de Morvedre, l’antic Sagunt. Vivien en un dels edificis intel·ligents que l’Agència Espacial Europea havia erigit a la costa mediterrània. El seu nom era Atena. Estava construït fonamentalment d’alumini transparent, fluids i materials de vidre mitjançant la innovadora tècnica de l’antigravetat. Les parets de l’estança eren intel·ligents i podien canviar de color i projectar programes, comunicacions o pel·lícules en qualsevol paret de qualsevol cambra.

Alèxia, Josep i Marc eren una família benestant de Morvedre, l’antic Sagunt. Vivien en un dels edificis intel·ligents que l’Agència Espacial Europea havia erigit a la costa mediterrània. El seu nom era Atena. Estava construït fonamentalment d’alumini transparent, fluids i materials de vidre mitjançant la innovadora tècnica de l’antigravetat. Les parets de l’estança eren intel·ligents i podien canviar de color i projectar programes, comunicacions o pel·lícules en qualsevol paret de qualsevol cambra.

Era l’hora de sopar. Alèxia i Josep entraren al menjador amb la safata del sopar.

— Marc! El sopar! A parar taula! —cridà Alèxia, amatent.

— Ja està parada! Que no la veus? —respongué, tibant.

— Vinga! A sopar! Per cert, on em portareu en les vacances de primavera? —preguntà, Alèxia intrigada.

— On vols anar? A la lluna? Hi ha uns creuers molt interessants —suggerí, Marc cercant-ne informació en la mateixa taula.

— A veure! A la lluna hi hagué problemes amb les colònies extraterrestres. Vull que anem a Mart — digué, decidida.

— A Mart? I no et fan por les colònies marcianes? — preguntà Josep, indecís.

— Realment, no! Hi ha hagut alguns conflictes, però en zones militaritzades. En les zones turístiques, mai cap problema. Al contrari.

— Doncs, vinga! Que no se’n parle més. Atena!

— Sí, Josep! —digué una veu d’allò més femenina—. Què puc fer per tu?

— Volem tres bitllets per a Mart.

— Quina zona voleu visitar?

— Cidònia i Cerberus Fossae — matisà Alèxia.

— Bé! Aleshores, el creuer de l’equador. Quants dies?

— Una setmana —reblà, Marc. — Doncs, ja està. Partiu el proper dilluns, 13 de març, i torneu el dilluns 20. Alguna cosa més?

— No, gràcies! Benediccions! —conclogué Alèxia. — Benediccions!

Mart era d’una bellesa indescriptible. Tenia un cel blavenc de matisos violacis que s’anava fent més blavenc a mesura que avançava el dia, fins que assolia un punt de blau marí a la posta de sol. El terra de les planícies marcianes era d’allò més perillós, perquè era niu d’animals subterranis, que atacaven qualsevol cosa que trepitjara l’arena, la qual cosa afavoria que les dunes es mantingueren amb aquell aspecte selvàtic. L’hotel era una nau espacial tubular amb vista a l’accident geogràfic més característic del planeta: el barranc Cerberus Fossae una fossa immensa amb un desnivell de trenta metres, que havia deixat al descobert un riu subterrani d’aigua blava, quasi turquesa, i pedres de lapislàtzuli que el recorrien de cap a cap. Alèxia estava pletòrica. Era el viatge que sempre havia somiat. A més, el planeta havia estat lleugerament terraformat i podien respirar sense cap ajuda artificial. Tot i això calia no barrejar-se amb els nadius. Tenien les seues pròpies lleis i, en cas de tenir algun litigi amb un ciutadà marcià el resultat podia ser molt sorprenent.

10 de març de 2322 Morvedre (Port) Gratacel Nova Europa, àtic.

“ES LA QUE PITA” → FLM23

VOL AL SOL

El dia de l’embolic tenien pensat de fer una passejada per les dunes de Cidònia. L’excursió es feia sobre taules de surf alimentades per antimatèria. Alèxia, Josep i Marc s’hi muntaren, cadascú en la seua i partiren cap al desert. La panoràmica era espectacular. L’immens desert d’arena salmó, esquitxat de pedres de formes irregulars, respiralls i formes geomètriques ben curioses; algunes responien a elevacions d’estructures subterrànies i unes altres al moviment d’animals subterranis.

Tot anava bé, fins que la taula d’Alèxia començà a tremolar, s’esvarà i caigué a terra. Josep i Marc s’aturaren en sec, però no hi pogueren fer res. Els cucs del desert l’enxamparen i no deixaren ni la roba.

En tornar a l’hotel, Josep i Marc foren detinguts i duts davant un jutge marcià, el qual els va condemnar a estar reclosos en quarantena en una zona propera a aquell desert. El motiu? Havien violat una zona natural reservada als éssers nadius del planeta. El jutge reconegué que havia de valorar quin perjudici era major, però que no ho faria fins que no passara l’escaient quarantena. Josep i Marc foren reclosos en una cova al bell mig del desert. Josep estava desolat, però necessitava aferrar-se al seu fill per alçar de nou l’ànim.

— I ara què farem sense la mamà? —preguntà Marc entre llàgrimes.

— La mort és una part de la vida. Ens tenim tots dos i ens hem d’ajudar per tirar endavant —li digué, capcot.

— De veritat? Doncs, necessite que m’ajudes a fugir d’ací —reblà, categòric.

— Marc! Ja has vist com se les gasten els jutges marcians. Per favor, no els emprenyem més! —hi afegí, prudent.

— No pense passar-me quaranta dies en aquesta cova, esperant que vinguen a matar-me. No pense esperar ningú, per molt jutge que siga! —exclamà furiós.

— I què vols fer? Fugir? Quin és el teu pla? — preguntà el pare, prudent.

— No solament fugir. També vull ressuscitar la mare —hi afegí, tibant.

— Què? Que estàs boig? És morta i no en tenim ni les seues sabatilles! —exclamà, fet una fúria.

— Pare, saps que els viatges en el temps són possibles? —preguntà, una mica molest.

— Sí, ho sé! Però també sé que t’has d’apropar massa al sol i amb una pèrdua tan gran, ja en tinc prou —respongué, categòric.

— Pare! Tinc els coneixements tècnics per fer tornar la mare de les urpes de la mort. Per favor, ajuda’m! — li pregà, emocionat.

La primavera marciana era ben freda per a un humà. La temperatura màxima fregava els zero graus i la mínima baixava fins als cinquanta graus sota zero. Aquell matí pintava bé per fer una recerca. L’avantatge d’un planeta verge era que les restes de les naus estrellades restaven encara a plena vista. Caminaren per dies i dies i, finalment, trobaren una nau d’exploració científica enorme i en bon estat.

— Podràs arreglar-la? —preguntà Josep.

— Sí, però hi aniré a soles. No vull que m’acompanyes —li amollà, tot seriós.

— Ni pensar-ho! No pense fer com Dèdal. Ho sent. No em quedaré ací per veure com t’estavelles contra el planeta. Ho lamente —li respongué, taxatiu.

— En aqueix cas, enllestiré les dues naus d’emergència i així doblarem les possibilitats d’èxit —va admetre, a contracor.

Quan estigué tot en bon ordre, sincronitzaren les dades de la ruta, recarregaren els propulsors d’energia amb les bateries de la nau i, a migdia, engegaren els motors i s’envolaren en direcció al sol. Una missió ben arriscada, perquè calia apropar-s’hi i voltar-lo a una velocitat constant i l’atracció gravitatòria podria ser fatal. A mesura que s’hi apropaven, els reflexos eren més potents. Afortunadament, els vidres de les naus eren intel·ligents i en pogueren minvar significativament la resplendor. Quan ja eren ben a prop, la nau de Marc deixà de respondre.

— Pare! Allunya’t de mi! —cridà, fet una fúria.

— Què passa, fill? —preguntà el pare, preocupat.

L’avantatge d’un planeta verge era que les restes de les naus estrellades restaven encara a plena vista.

Havia de saber si encara tenia família o si els havia perdut per sempre.

— M’ha atrapat la gravetat del sol. Els comandaments de la nau no responen. Continua la trajectòria i intenta completar la missió. Adeu, pare! —li digué, apesarat.

— Fins després, Marc! —exclamà entre llàgrimes. En un no res, el sol engolí la nau, de la qual només s’hi veié un lleuger esquitx, gairebé imperceptible davant la immensitat del sol. Josep, absolutament devastat, es posà mans a l’obra. Tot depenia de la seua perícia. Aquesta vegada, però, tenia una possibilitat de redreçar la situació, però no podia perdre la trajectòria de seguretat que s’havia marcat. L’atracció gravitacional era ben forta; tant, que la xapa de la nau havia començat a pansir-se i els mecanismes de seguretat només feien que refrigerar constantment la nau des de l’interior. L’ambient era quasi irrespirable, però funcionava. Havia aconseguit defugir la zona d’atracció i ja estava completant-ne la volta a una velocitat constant. De sobte, una erupció solar li provocà un sotrac que lliurà amb èxit i, per un moment, perdé el control de la nau.

— O tot o res! —exclamà alhora que augmentava al màxim la potència de la nau. Els motors s’escalfaren tant que estigueren a punt de fondre’s, però el refrigerant ajudà a fer el miracle i, quan ja pensava que no ho aconseguiria, va percebre un alleugeriment de la pressió que, a poc a poc, va reduir-se encara més, fins que va desaparéixer per complet. Missió acomplerta. Rumb a Moverdre, sense perdre temps. Potser havia guanyat un parell de dies. No ho sabria fins que no passara a prop d’algun satèl·lit. En tot cas, no esmerçaria esforços. Havia de saber si encara tenia família o si els havia perdut per sempre. Caldria travessar el portal unidimensional més llarg del sistema solar, però també el més efectiu. En només unes hores passà de trobar-se a l’òrbita del Sol a la de la Terra. Tot d’una peça i sense danys materials importants a la nau. Al mateix port hi havia una plataforma d’aterratge de l’Agència Espacial Europea. Amb els nervis, no havia mirat el calendari. Va pujar a l’àtic

a tot vent, com si se l’emportara l’ànima el dimoni. En arribar a casa, Atena el reconegué i li va obrir la porta.

— Benediccions, Josep!

— Benediccions, Atena!

La porta s’obrí i veié Alèxia i Marc acabant de parar taula.

— Això de fer tard per a no parar taula, no hauria d’estar permés —li amollà Alèxia, fent-li l’ullet.

— La mamà té raó. Sempre fas el mateix.

— Disculpeu! No ho tornaré a fer i, a més, com a penitència, us propose unes vacances de primavera al·lucinants —els digué per tal de reblar la situació.

— Al·lucinants? No em digues que anirem a Mart? — li preguntà Alèxia, il·lusionada.

— La primavera no és la millor època per anar-hi. Els cucs del desert marcià estan en època de cria i són capaços de fer qualsevol bestiesa per a alimentar-se. No! Anirem a veure falles i les veurem totes: les de Morvedre i les de València; que ja és dir.

— Tens raó, la festa de la primavera són les falles. El millor viatge, sense eixir de casa. M’agrada la idea —conclogué Alèxia.

— Amb vosaltres dos, qualsevol passejada és una aventura. M’hi apunte —reblà Marc, mentre els feia una abraçada.

— Josep! Les dades de la teua targeta de treball descriuen una trajectòria impossible —comentà Atena.

Marc i Alèxia entraren a la cuina a pels últims plats i Atena, en un to confidencial s’adreçà a Josep.

— Atena! Per favor! Que tot ha eixit molt bé. No m’obligues a desconnectar-te! —li amollà entre dents.

Com única resposta, Atena feu sonar la cançó «Rayando el sol» del grup mexicà Manà i entre tots soparen en plena harmonia, mentre preparaven, amb passió, les diverses rutes que farien al llarg de tota la setmana. +

Ales per a volar sota la pluja

La màgia de volar sota la pluja alliberadora.

YOLANDA

Portillo i Marín / Escriptora

EL SOMRIURE DEL NÚVOL

KIKE Alapont i Sánchez / Il·lustrador i dibuixant

— La meua setmana ha arribat, iuhuuuu! -va cridar

Així se sentia Hugo, un xiquet de grans ulls blaus, que era el protagonista de la seua setmana fallera. La setmana més esperada de l’any. Xiquetes i xiquets gaudirien de la música, la pólvora i, com no, de la família que s’havia creat en la seua falla.

Els dies passaven i l’alegria regnava…, però en falles hi ha una nefasta tradició…, el cel s’encapota i fins als preciosos núvols blancs que deixaven al sol mostrar els seus radiants llamps enlluernadors, s’entristeixen i, fins i tot a vegades, enfureixen…, deixen de semblar deliciós cotó de sucre, canvien les seues formes divertides i, per culpa del vent traïdor, es transformen i canvien de forma i color, ja no semblen boles de cotó, ara són monstres grisos que atemoreixen en un cel envaït per l’horror.

Malgrat aqueix paisatge aterridor, les falleres i els fallers tenien il·lusió. Entre ells s’entremesclava una sensació entre alegria i dolor, una pena els envaïa en el cor.

Els núvols s’acostaven a la plaça principal, entremaliats i furiosos entre ells volien explotar, omplir de pluja els carrers i les falleres i fallers banyar. Núvols rabiosos de l’alegria i emoció que ells no compartien… Hugo i la seua amiga Julia no podien deixar de mirar aqueix cel grisenc, no podien evitar demanar per favor als núvols que es calmaren…, però res els funcionava…, els núvols cada vegada més s’ajuntaven.

YOLANDA PORTILLO I KIKE ALAPONT

EL SOMRIURE DEL NÚVOL

La nit anterior al seu gran dia, Hugo se’n va anar a dormir… No vull que les meues falles acaben així! -va pensar el xiquet-. No vull veure mullat el meu monument, no vull que les meues amigues i amics es posen tristos pels furiosos núvols…

El xiquet, intrèpid, la seua setmana volia salvar…, va córrer a la seua habitació i una gran caixa de cartó quadrada va agafar…, va fabricar un esmolat davanter en el seu avió espacial, li va col·locar unes ales platejades preparades per a volar. En la part de darrere, va col·locar uns grans canons de pólvora, que l’ajudarien a un gran impuls donar i així poder volar, al cel arribar i amb els núvols poder parlar… Tota la nit va estar Hugo treballant, quan va començar el dia Hugo va cridar: -Ja està, això no pot fallar! -Els seus pares encara no havien despertat, era el moment precís per al seu pla realitzar.

Va pujar a la terrassa de la seua casa…, ho tenia tot preparat…, la seua NAU ESPACIAL, un bon folre polar per a anar abrigat i el seu casc ben col·locat…, va agafar la seua metxa especial i aqueixos coets de pólvora va començar a encendre…, pum, pum, pummm!

Va sonar un soroll eixordador, segur que a més d’un veí o veïna va despertar. Les espurnes saltaven…, la nau es movia a empentes i rodolons, semblava que no anava a funcionar. Hugo, una mica atemorit, va entristir però quan va arribar a la vora de la seua terrassa abans del buit caure, la seua màgica nau va aconseguir enlairar… Iuhuuuu, puc volaaar!, cridava el xicotet amb un immens somriure que no podia llevar-se de la seua cara.

La nau va pujar i va pujar i al cel va arribar…, un preciós món blanc va descobrir i a ell va trobar; el núvol rei. Era immens i majestuós, amb ningú volia parlar, a ell només li agradava manar…, però el xiquet xicotet, simpàtic i angelical, a tothom sabia conquistar…

EL SOMRIURE DEL NÚVOL

Hugo al núvol es va acostar i amb molta cura li preguntà:

— Hola, què et passa?, Per què enfadat estàs? -va preguntar el xiquet.

— Qui eres tu? Com gosses de vindre a la meua casa a molestar…? -digué el gran núvol molt seriós.

— No vull molestar, però amb tu m’agradaria parlar… -va respondre el xiquet-. No sé per què sempre esteu enfadats, mai us alegreu de la nostra setmana especial…, esperem aquests dies durant tot l’any i sempre us heu de manifestar i molestar…, banyeu els nostres vestits, desbarateu els nostres monuments i les falleres i fallers els feu entristir i enfadar perquè aquests dies tan esperats si us enfuriu no ens deixeu gaudir…

— Nosaltres no estem enfadats… -va contestar el núvol.

— Com que no? I per què ploreu? Qui us ha fet plorar? -va preguntar Hugo al núvol. El núvol li va contestar:

— Quan arriben les falles, nosaltres també us volem acompanyar, només feu que queixar-vos que molestem i que ens anem ja, que tenim temps tot l’any per a plorar o la nostra aigua llançar, però això no és veritat…, els vostres dies són especials, junts totes i tots voleu estar però no us adoneu que nosaltres en la vostra festa també volem participar…, volem estar al costat de vosaltres i ens emociona quan rieu, balleu i desfileu, per això algun de nosaltres no podem evitar plorar i els vostres carrers banyar…

— Doncs un tracte et proposaré núvol bell! Si vols podem compartir aquests dies junts, però sense barallar, no mirarem al cel per a dir-vos que us n’aneu ja, mirarem al cel i us deixarem que ens acompanyeu, que ens protegiu dels durs llamps del sol, que la gent més tranquil·la puga passejar, que el vent no bufe fort i, si el cel està ennuvolat, perquè heu vingut a veure’ns gaudir, no us preocupeu que part de la nostra festa us farem sentir i amb nosaltres podreu somriure -va dir el xiquet emocionat.

— I creus que la teua família fallera acceptarà? -va dir el núvol rei.

— Clar que sí!! Ja veuràs!! -va contestar Hugo. Hugo, volant a tota velocitat, a la seua falla va tornar i va reunir tota la seua comissió. Els va explicar el seu pla, ningú als núvols anava a maleir més. Els núvols havien de sentir que ells també en les falles podien participar, però ajudant, protegint i evitant que els férem plorar…

Tots hi estaven d’acord… Així doncs, el xiquet, amb la seua nau va tornar a volar…, tot el cel va recórrer fent un gran zig-zag, es va trobar molts núvols, una mica tristos a punt de plorar i a tots els va explicar que eren volguts i estimats per les falleres i els fallers del lloc, que ara eren aliats i amigues i amics de veritat…, ningú pot estar trist o plorar en una de les setmanes més importants i especials…

El gran dia va arribar, la revetla no deixava de sonar…, en breu els petits i grans monuments s’anaven a cremar…, tots reien, tots ballaven, i Hugo als núvols mirava…, els somreia, sabia que ells no li fallarien…, els núvols s’ajuntaven, però no arribaven a explotar, semblaven envejosos i plens de maldat…

El xiquet, nerviós, volia enviar un senyal a aqueix cel grisenc que en qualsevol moment podia desbaratar el seu pla… Així doncs, el xicotet la seua nau va tornar a preparar per a enlairar.

Hugo es va carregar de provisions per a els núvols impressionar: bunyols, xurros, xocolate ben calent, paella i taronges de suc saborós… Una mica de pólvora més i… Voilà, la nau va tornar a volar! Els núvols van rebre aqueixos milers de regals que Hugo els portava; van menjar, van beure i van riure, fins i tot amb la música de la revetla van començar a ballar i es van adonar que en la festa podien participar, que no cal tindre enveja a qui mostre alegria, sinó que cal intentar gaudir i compartir bons moments amb qui els gaudeix de veritat…, tot era diversió, el cel estava de festa al costat de les falleres i els fallers de la comissió….

Hugo va tornar amb les seues amigues i amics, i quan el moment més important del dia arribava…, va agafar amb força de la mà la seua inseparable Julia i tots dos van mirar al cel, a veure si el seu tracte respectaven.

Però una gota va caure…, els xiquets sorpresos van entristir…, les falleres i fallers corrien a refugiar-se. Hugo i Julia, valents i desafiadors, van mirar cap al cel…, les gotes queien i banyaven les seues xicotetes cares…, però ells somreien als núvols i els cridaven.

-Som ací, no ens molesteu, sabeu que res acabarà amb la nostra festa i res la desbaratarà, podeu fer el que vulgueu, però el més intel·ligent és que us uniu a la nostra diversió i gaudiu del nostre color! Tenim un tracte! -van cridar.

Els núvols van parar, ja no es movien per l’immens cel gris…, se separaven i observaven…, tots molt callats…, només miraven els xicotets…

De sobte el núvol rei es va acostar…, molt més del normal…, els ulls blaus d’Hugo

reflectien el núvol arribar. Espantat però immòbil el xiquet va romandre al costat de Julia al centre de la plaça, tenia un tracte amb el núvol que ell no va respectar…, de sobte el núvol es va acostar, al xiquet li va fer l’ullet i amb un gran somriure d’ells es va allunyar…

-Respectaran el nostre tracte Julia! -va murmurar Hugo a la seua amiga. Els xicotets entremaliats núvols al gran núvol seguien…, van buidar el cel i les estreles van aparéixer…, ja ni una gota més va caure, ja res va desbaratar la seua nit final…, els núvols entremaliats s’allunyaven. Hugo i Julia emocionats estaven…, el somriure del núvol els havia demostrat que aquell magnífic tracte havia funcionat.

EL SOMRIURE DEL NÚVOL

La nit finalitzava. L’alegria regnava entre les falleres i els fallers de la comissió que ja no miraven als núvols amb temor. Tot era perfecte. I mai Hugo va oblidar aquell meravellós somriure del seu amic el núvol, per això no va deixar de mirar el cel i somriure sense parar perquè aquest xiquet, de grans ulls blaus, va aprendre que compartir la seua alegria als núvols feliços faria. +

Tots podem crear els nostres somnis i arribar a complir-los.

UNA VIDA DE MENTIDA

La bruixa Felipa estava d’allò més avorrida. S’havia compromés a formar part d’una falla i tanta inacció la treia de polleguera. No podia menejar ni els pèls de la berruga de la barba, ni les manetes, ni tan sols els peuets. A més a més, els xiquets que desfilaven davant d’ella s’aprofitaven de la seua quietud per a fer-li burla i unes carasses que causaven més pena que por. Si poguera menejar-se anaven a saber eixos troglodites qui era ella!

I si l’actitud dels menuts era horripilant, la dels adolescents resultava encara més estranya. Desfilaven per davant de la falla amb el cap acatxat i els ulls pegats al telèfon mòbil avançant com si s’adreçaren cap al no-res. Més d’una vegada la bruixa Felipa s’endugué un bon pasme en comprovar com creuaven el carrer sense parar atenció als cotxes que hi circul.laven, i a més a més amb els cascos posats!

De tant en tant, la bruixa Felipa des del cadafal on l’havien col.locada divisava uns grups de joves que es trobaven a un parc proper. El comportament d’estos no era ni de bon tros menys preocupant que el dels anteriors. Selfie!, deia un i aleshores posaven tots mentre feien morrets amb els llavis i en un instant s’ignoraven els uns als altres enganxats a aquell xicotet aparell. Així una vegada i una altra.

Què havia sigut de la joventut que ella recordava, dels riures, de la diversió i la rebel.lia? Estos joves s’assemblaven més a un zombie o a un robot que a un humanoide. La bruixa Felipa recordà quan la seua filla la bruixeta Felipeta passà per aquella edat tan crítica. De sobte, la xiqueta que tant estimava desaparegué i es trobà amb una desconeguda que la desficaciava. A punt estigué de convocar un aquelarre de bruixes per conjurar un encanteri. Però finalment decidí consultar les seues amigues, la bruixa Beatriu i la bruixa Berenguel.la, que ja havien passat per aquella desconcertant experiència.

— Molta, molta paciència! -llençà una carcallada Beatriu.

— I una infusió de cànem amb ungles de ratolí! -afegí Berenguel.la.

— I amb això tornarà la meua xiqueta? - s’esperançà la bruixa Felipa.

— No patisques amiga Felipa, que en esta vida tot passa. La infantesa ja se n’ha anat i en este moment toca l’adolescència. Ara per ara la teua filla s’estima més els amics que la família, canvia d’estat dànim ara sí i ara també, vol eixir-se’n sempre amb la seua i en més d’una ocasió es perd per la lluna de València. Però recorda, paciència, respira ,,,i en un tres i no res este malson també passarà. -l’aconsellà Beatriu.

I així fou, les seues amigues havien encertat en la diana. La bruixeta Felipeta superà aquella etapa, cresquè i amb el pas dels anys esdevingué una jove ben cabal.

La bruixa Felipa pensà en les famílies de totes aquelles criatures i sentí la impotència que devien estar experimentant. A més a més, pensà, esta situació tan estrambòtica podia desembocar en un gran perill ja que si els joves no es comunicaven ni es relacionaven entre ells l’espècia humana desapareixeria. Així que decidí fer el que estiguera en les seues màns de bruixa per a ajudar, ara tenia molt de temps lliure així que idearia una estratagema. Tenia clar que la millor manera de combatre l’enemic era coneixent-lo.

Pensà que en fer-se de nit utilitzaria la seua granera màgica per a enlairar el vol pel cel nocturn i escudrinyar els joves de la ciutat. Pensat i fet, quan les primeres estreles aparegueren en el firmament la bruixa emprengué el seu pla. El que descobrí la deixà encara més intranquil.la. Darrere de cada finestra de cada dormitori de cada adolescent de la ciutat trobà la mateixa escena: joves solitaris interactuant amb el mòbil. Els percebí fràgils i desvalguts. Qui eren eixos xerraires que s’amagaven darrere les pantalles i els tenien encisats? Els enganyabovos posseïen formes d’allò més diverses i llençaven discursos que semblaven el santa sanctorum de tot, explicaven quina era la roba que havien de vestir, la música que havien d’escoltar, el cabell més afavoridor, el joc de moda...sense deixar opció als joves que els escoltaven a formar-se la seua pròpia opinió. Usaven formats sibil.lins, tan atractius que resultava quasi impossible desentendre’s dels missatges que llençaven: you tube, instagram, tik tok… Els dits dels adolescents clicaven admirats i sense cessar likes que significaven: m’agrada, m’agrada, m’agrada… La bruixa Felipa se n’adonà també que els joves també vigilaven amb una mena d’obsessió els seus comptes de tik tok o d’instagram desitjosos que algú els clicarà a ells un m’agrada, ambicionant una fama que els semblava atractiva. En tinc tres-cents! exclamava una joveneta eufòrica que havia publicat una foto en banyador. Oh Déu meu, mil likes! clamava orgullós un altre adolescent que havia llençat un pastís de xocolata damunt el seu germà xicotet al vídeo que mostrava. Mentrestant els desafortunats que rebien cap o pocs likes se sentien tristos pensant que no servien per a res. Gripaus i serps!, s’enfadà la bruixa Felipa.

Açò no pot ser! Algú ha de mostrar-los a estos jovenets que eixe món no existeix si no es tornaran bojos !

De sobte, una llumeneta s’encengué en el fantàstic cervell de la bruixa Felipa i en un atac d’inspiració pronuncià un conjur:

Joves que del mòbil depeneu ales de rata-penada obtindreu i si voleu tornar a la realitat toqueu de peus a terra com el gat.

I en un tres i no res el món es tornà del revés, cada vegada que rebien un like als seus comptes d’internet, els seus peus se separaven mig metre del terra i quan havien pujat deu metres cap a dalt els creixien unes ales de rata-penada que resultaven d’allò més horroroses i antiestètiques, a més de la por que passaven tan lluny de terra. El cel s’omplí d’un exèrcit de joves descontrolats que clamaven per tornar a baix. Socors! Auxili!, cridaven.

Si a la vostra vida voleu tornar el mòbil haureu d’oblidar.

Quan escoltaren aquella veu esborronadora, tots decidiren fer cas a la bruixa, abandonar els mòbils i tornar a tocar de peus a terra i així fou com es miraren als ulls per primera vegada en molt de temps i començaren a viure una vida de veritat que no tenia res a envejar a la de mentida que fins ara havien experimentat. I conte contat, la bruixa d’esta falla el problema ha solucionat! +

Qui eren eixos xerraires que s’amagaven darrere les pantalles i els tenien encisats?

MARI CARME

Arnau i Orts

LES ALES DE LA LLUNA

Neus i Kenya, aquella vesprada, van anar-hi a la platja. Esperaven aquella lluna plena. La brisa de la mar els acaronava el cos. Els deixava un suau perfum de salobre que, a poc a poc, penetrava en la seua pell.

LES ALES DE LA LLUNA

Quan eren menudes, i passejaven amb la seua àvia per la platja, solia explicar-los una bella llegenda familiar que mai no oblidarien. En aquell temps, la mar les omplia de raonaments. Volien entendre on començava i on s’acabava. A més, volien entendre les paraules de la seua àvia, quan els deia, alçant les mans: “Tots els éssers humans formem part d’unes immenses ales”.

De sobte, la lluna es va alçar molt lentament. La mar estava calmada i la llum de la lluna les vestia amb una tela blanca i daurada que les conduïa a volar com en la llegenda de l’àvia. En nits com aquelles, s’alçava redona encenent les ones. Un dolç encís anunciava el retorn dels records. La seua presència seduïa la nit.

Elles passejaven per l’arena humida. Sols els distingien petites ones que dibuixaven blanques línies que es desfeien amb els moviments de l’aigua. Tanmateix, una dolça suavitat envoltava la nit. La lluna alçava les seues ales. Infinits somnis jugaven amb la mar i la lluna. O, potser, només era un encanteri entre la mar, la lluna i els seus records.

En aquella platja, havien descobert la senzillesa del seu redó infinit, del seu color fet de sal. Es tractava ara de rememorar, assegudes en l’arena, l’àvia al seu costat:

Feia molt de temps, quan elles eren menudes, els va explicar la importància de la brúixola de les emocions i com, deixant créixer les ales, els éssers humans podien ser feliços. Aquell estiu, quan els va contar aquell conte o llegenda, Neus tenia sis anys i Kenya, cinc. Així i tot, la van escoltar amb molta atenció; pareixien trobar-se dalt d’un estel, mentre que es recolzaven en els braços de la seua àvia:

“Joan, el rebesavi de la seua àvia, havia nascut a una família de llauradors, amb cinc fills.

Ell era el més menut i, des de petit, havia experimentat que, en les nits de lluna plena, tancava els ulls i sentia com els seus somnis tenien ales i es feien realitat. Els seus germans no l’entenien. Li deien que les seues percepcions en nits de lluna plena eren ximpleries, que la vida tenia

massa tristeses, que no pagava la pena somiar i, menys encara, deixar-se créixer les ales, com ell solia detallar... En fi, que ningú compartia la seua felicitat, quan sentia com se sorprenia deixant anar la imaginació per a tocar amb la punta dels dits aquella emoció tan desitjada: l’alegria de viure!

Cada dia, estava més sol, parlava sol i no necessitava a ningú per continuar creient en les seues ales. Els germans, contínuament es burlaven d’ell o el menyspreaven. Preferia ignorar-los. Considerava que era millor estar sol que mal acompanyat. No obstant això, a mesura que va anar fent-se gran, Joan, el rebesavi de la seua àvia, començà a experimentar una gran tristesa i a preguntar-se què li passava que ningú el comprenia? Moltes vegades se sentia invisible, els seus germans no comptaven amb ell per a jugar a cap joc i tampoc per anar a la fira, a celebrar l’aniversari d’algun cosí o a formar part de la falla... No podia entendre’ls, els seus germans. Quins fets els duien a rebutjar les seues ales. Els pares lluitaven perquè mai no els faltara el pa. I els mostraven molta estima. Ara bé, no negava que poques vegades el podien escoltar. Estaven tan esgotats quan arribava la nit que se’ls tancaven els ulls sentint parlar els fills.

Joan els mirava amb estima, però no li deixaven mai, els germans, explicar-se, i ell necessitava que els pares l’escoltaren i l’aconsellaren.

— Pobre rebesavi, es devia sentir diferent i estrany —va dir Kenya.

— Doncs sí, però en el fons era feliç, i va decidir investigar com se sentien els germans.

— Però, àvia, per què ningú sentia que també li podien créixer les ales? —va preguntar Neus.

— I qui t’ha dit això, Neus?

— Has de tindre en compte que els éssers humans hem nascut amb el do de sentir les nostres ales. Però no tothom és capaç d’estendre-les.

Alguns tenen tanta por a sentir-se feliços, que la por els paralitza i troben perills a tot arreu. Inclús estimar als altres els supera.

— I per què, àvia? —va preguntar Kenya.

Els va explicar la importància de la brúixola de les emocions i com, deixant créixer les ales, els éssers humans podien ser feliços.

— Ara continuaré explicant-vos el que em van contar i ho entendreu? Però, abans contestaré a Kenya la pregunta que em fas. La por i l’enuig formen part inherent de l’ésser humà. Ara bé, tot depén de l’amenaça percebuda, si és o no ho és. Heu de saber que la por ens ha donat la possibilitat de sobreviure a una immensitat de perills. Sabeu de què parle?

— Sí, àvia. Encara recordem com vam córrer en veure aquell bou pel carrer de la nostra casa i com cridàvem auxili —va afirmar Neus.

Les dues van riure. L’àvia les va mirar i callaren a l’instant.

“Joan va preguntar al seu avi quines eren les emocions més freqüents que experimenta l’ésser humà i, després d’enumerar aquelles que el seu avi coneixia, i parlar llargament com algunes emocions estaven vinculades amb les principals, així, per exemple: la tristesa conté la desil·lusió, la nostàlgia, la melancolia i l’angoixa; la frustració, mescla d’enuig i tristesa; o l’ansietat mescla l’alegria amb la por. I després de fer-se moltes reflexions al respecte, va decidir preguntar als seus germans si estaven contents i si eren feliços. Ja que ell considerava que només, obrint les ales, es podia ser feliç. I encara que les emocions, com li havia assegurat el seu avi, tenien dues cares i havíem d’aprendre d’elles, ell sabia amb seguretat que, per a donar la volta als fets negatius, calia buscar sempre el punt intermedi de les circumstàncies que anaves experimentant en la vida. D’aquesta manera, podíem volar amb els ulls clucs. L’equilibri era la base d’anar superant tots els obstacles.

Va preguntar als seus germans si se sentien contents i feliços, i també al cosí del seu pare, que estimava molt les falles, en un temps on les autoritats de València prohibien cremar-les als carrers

estrets i obligava a plantar-les en places amples. Ell va lluitar molt perquè la festa arribara a ciutats grans, com Xàtiva, Gandia i, per sort, en mil nou-cents vint-i-set s’estengueren a la nostra ciutat de Sagunt. Tornant al meu rebesavi, cadascú li va dir una cosa diferent sobre allò que creia. Així que Joan va decidir comprar-se una llibreta i fer totes les anotacions possibles, de manera que algun dia pogués ajudar als altres amb les seues conclusions. El que més li va cridar l’atenció de la seua investigació va ser com els dos germans majors sentien molta frustració i desànim quan treballaven molt la terra ajudant els pares i la neu de l’hivern ho gelava tot i es quedaven en la més absoluta misèria. I s’esfondraven. Va apuntar en la llibreta que no tenien alegria perquè les coses no els anaven com ells esperaven.

La tristesa conté la desil·lusió, la nostàlgia, la melancolia i l’angoixa; la frustració, mescla d’enuig i tristesa; o l’ansietat mescla l’alegria amb la por.

LES ALES DE LA LLUNA

— Ara entenc, àvia, que si les coses no són com tu esperes, no tens alegria —va dir Neus.

— Així és en la majoria de vegades, però si mires la lluna entrar dins la foscor dels núvols en les nits d’hivern ho comprendràs: ella sap que ha de continuar endavant. Les coses no sempre són fàcils, però no podem tirar la tovalla. Però no em pregunteu cap cosa més. Les dues sou unes xerraires. Deixeu-me contant-vos què va descobrir el meu rebesavi:

I després de molt d’investigar, va comprovar que alguns tenien massa por. Se sentien incapaços de creure en ells mateixos. No havien somiat mai amb una carícia o amb un regal, i menys encara amb poder volar lliurement amb la imaginació.

— Tens tota la raó, àvia. Hi ha xiquets i xiquetes que tenen por a somiar —va dir Kenya.

— Neus i Kenya, heu d’ensenyar als vostres amiguets i amiguetes a tancar els ulls i imaginar que tot és possible, si ho demanem amb el cor.

— Però, àvia, també alguns xiquets i xiquetes senten el desig de somniar, però no ho demostren i s’aferren als fets negatius —va dir Neus.

— Ho fan perquè encara no entenen que som éssers carregats d’emocions positives i negatives, i han d’aprendre a discernir —va dir l’àvia.

— I com ho podem fer, àvia? —va preguntar Kenya. Escolteu bé com ho va fer el meu rebesavi:

Un matí, Felip, el cosí del seu pare, li va dir:

— No m’has preguntat encara si estic alegre, però m’agrada que hages preguntat i investigat què podem fer per estar contents i feliços; saps per què?

— No ho sé, oncle Felip? —va contestar intrigat.

— Per què ser curiós ens ajuda a aprendre moltes coses.

— I, oncle Felip, com saps que tens alegria i ets feliç? L’oncle Felip se li va acostar i el va mirar als ulls, al mateix temps que li deia:

Hi ha moltes maneres de deixar-se créixer les ales... només cal descobrir com fer-ho. I jo ho he descobert preparant les falles. Quan ens reunim, imaginem com construirem la nova falla, quins objectes ens donaran, com seran les caixes de la falla infantil, si tindrà una bruixa o un vaixell amb les veles obertes..., i comencem a somiar, dia rere dia i, quan ens trobem, parlem del nostre somni, ens mirem amb alegria i ens creixen les ales amb la imaginació. Parlem durant hores de la granera màgica o de l’avió de fusta amb fil de cotó.

En aquell moment els dos es van abraçar ben fort. Joan va entendre que les ales estaven presents quan les necessitàvem.

Aquella nit va escriure en la llibreta: He d’ensenyar a tothom a somniar, a anar més enllà per a poder traçar un camí cap als nostres somnis per a ampliar la nostra imaginació i poder, així, obrir la immensitat de les nostres ales.

— Àvia, els somnis són els estels de la lluna, brúixoles que ens condueixen i ens fan anar sempre cap endavant —va dir Neus.

— Pot ser que ens porten a un camí millor que somiàvem? —va preguntar Kenya.

— Neus i Kenya, recordeu que heu de saber les passes que heu de fer per a veure com les vostres ales creixen. Fent sempre un pas darrere l’altre, sabent escollir. I no oblideu mai que per a estar contentes i ser felices heu de somniar i mirar la lluna plena quan s’eleva des de la mar i va fent el seu camí. En la majoria de nits, fa molts esforços per destapar-se dels núvols que li sorgeixen pel camí, però el seu compromís d’ocultar-se darrere les muntanyes la fa anar sempre cap endavant —i va continuar dient:

Joan, el meu besavi va continuar aprofundint en les seues investigacions. Va comprendre la importància de les emocions positives, d’observar la vida portant les ales en els ulls i de transmetre, primer als seus germans, que tots tenim ales que hem de compartir. Abans us ho havia comentat: els dos germans majors van sentir emocions negatives, els germans mitjans tenien un excés de por, però, finalment, havien entès que ells també portaven ales i les havien de saber fer créixer. Joan, el meu besavi, va transmetre, allà on anava, la importància de compartir l’alegria i la felicitat per petita que fora. I què va passar després, àvia? —va preguntar Neus.

Enfront de la mar, esperant la sortida de la lluna, va prometre que tot allò que ell havia investigat i aprés ho explicaria als seus descendents, i així va ser.

Ara, Neus i Kenya es van abraçar. Mirant a l’univers, li van agrair a la seua àvia que els hagués contat la llegenda de la seua família, transmesa de generació en generació. I que la seua àvia els va contar durant tota la seua infantesa aquella història.

I conte contat, conte acabat. +

Ales per a un futur sostenible

UNA HISTÒRIA CURTETA PERÒ AMB ALES

Pasqual va sentir una sensació estranya. Encara era de nit, però ell estava molt despert. Va obrir els ulls i va mirar al seu voltant, una mica desconcertat. De sobte, ho va entendre. La sensació, malgrat que només tenia set anys, era inconfusible. Es va alçar i va caminar, descalç, fins el bany. Pixà i feu mitja volta per a tornar al seu llit. Però en passar per davant de l’espill es va aturar en sec. Es va fregar els ulls, convençut que estava en un error. Fa fregar el vidre amb la mà, esperant que la imatge tornara a la realitat; però no.

Tinc ales –mormolà. No sabia què fer. Allò no tenia sentit. Cap xiquet, cap persona, té ales. Només els àngels d’alguns quadres que hi havia a l’església.

No pot ser –es digué. Llavors, sense saber ben bé per què, va tractar de moure-les. I va veure que es desplegaven sense cap problema i que les podia moure a voluntat. Era com si les haguera tingudes de sempre.

Què dirà ma mare, quan ho sàpiga? –la pregunta li va aparèixer com una llampada. Perquè ella era molt estricta. I era més que segur que no li semblaria bé tindre un fill amb ales. Pasqual tractà de trobar una resposta raonable a la seua pregunta i no ho aconseguí. De manera que va apagar el llum i va tornar, sigil·losament fins el seu llit. No sabia si gitar-se panxa per amunt o per avall. Potser per això va mirar per la finestra. El mes de maig arribava a la seua fi i les temperatures eren molt agradables. Només amb els pantalons del pijama i les espardenyes d’anar per casa, va tractar de reconèixer els detalls de la

ciutat per la nit. Tot estava ple de llums encesos; però es veia perfectament l’ajuntament, el pont del riu, que estava dibuixat per dues línies de faroles que creuaven la única franja fosca fins arribar molt lluny...

Sense ni tan sols ser conscient del que estava fent, va obrir la finestra i va treure el cap fora. Una brisa molt suau li va tocar les ales i ho va saber. Amb cura, va pujar al tamboret, es va abocar cap a fora i, a despit de saber que vivia en un sisè pis, es va deixar anar, movent suaument unes ales que s’havien desplegat gairebé soles. En silenci, Pepet es va enlairar i va començar a volar. Primer per damunt de la ciutat i, més tard, va anar cap a la mar. Allà el va sorprendre el sol, que va aparèixer de sobte per damunt d’un horitzó que ja s’havia tintat de color porpra blavós. I ho va veure tot. El gavadal de cotxes que començaven a anar d’ací cap allà i que s’havien d’aturar per a deixar passar els altres. Les xemeneies de les fàbriques, que anaven abocant aquell fum blanc que semblava que es desfeia en el no-res. L’abocador del puig de

la Mare de Déu, que feia una pudor que li arribava a ell. Els primers avions del matí, que deixaven aquelles ratlles blanques que la mestra els havia explicat que eren fetes de vapor d’aigua o de diminuts cristalls de gel. Pujà fins molt amunt i baixà fins quasi l’alçada dels edificis d’apartaments més alts. Sense pensar-hi, es va endinsar per damunt la mar. Alguna gavina el va mirar amb desconfiança; però no es va apropar. Algun vaixell anava o venia del port. De sobte, va pensar: Vindrà la mare a despertar-me. He d’anar a l’escola. I va patir un moment d’angoixa, perquè no sabia si s’aclariria a tornar. De fet, no acabava de trobar l’edifici on vivia. Després del que li va semblar molta estona, el va veure, just al seu davant. Llavors va comptar fins a sis. Ja sabia el pis; però des d’allà no sabia quina era la finestra de la seua habitació. Quan ho va saber del cert, va veure que estava tancada. I amb la persiana abaixada.

I ara, què faré? –es va preguntar. Perquè estava molt cansat. La fatiga quasi no li deixava moure les ales.

I si caic? La possibilitat el va espantar del tot. Va mirar avall i li semblà que el carrer pujava cap a ell a tota velocitat. Mentre, emetia un xiulit esgarrifós.

Socors! –cridà. I veient que ningú semblava haver-lo sentit, va tornar a cridar: Socors!! Ajudeu-me, que cauré i em mataré!!! Pasqual. Què et passa? Només és un malson.

La veu de la mare el va tornar a la realitat.

I va reconèixer el brunzit del despertador. De seguida, es va dur les mans a l’esquena. Allà no hi havia res. Ni ales ni res d’anormal.

Què has somniat? Te’n recordes?

–li preguntà la mare, amatent.

No. No recorde res de res –mentí ell, mentre s’alçava del llit.

Què li sembla el projecte, don Pasqual?

–preguntà l’enginyer en cap, amb una espurna d’angoixa a la veu. L’empresari es va fer enrere en el seu silló, abans de respondre:

Mira. No està malament. Perquè tot i que d’entrada puga semblar car, amb tot el terreny que guanyarem en eliminar quasi del tot el trànsit de cotxes pels carrers, es podran recuperar moltes coses. La gent recuperarà els carrers; i això obre un ventall molt ample de possibilitats de negoci. La inversió es podria recuperar en pocs anys. Ho he de consultar encara amb el departament d’economia; però m’agrada, Fermí, m’agrada. Mentre l’enginyer feia mitja volta sense poder amagar un somriure de satisfacció, l’empresari va tancar un instant els ulls i va veure tot aquell enorme projecte urbanístic des del cel. A vista d’ocell, tal com veia les coses des d’un dia, molts anys enrere, en que va tindre un somni molt especial. +

MARI CARMEN Sáez i Lorente

RECICLA’M

(Fragment de l’adaptació teatral del llibre El malvat Pacuco. De M. Carmen Sáez Lorente. Ed. Baula- Edelvives. 2003)

ESCENA 1

ROSQUI. Hola, jo soc la rateta Rosqui.

LLETA. I jo la rateta Lleta.

ROSQUI. Sí, nosaltres som: Rosqui...

LLETA. Lleta.

ROSQUI. Hem vingut a contar-vos una història. Jo no sé si heu anat alguna vegada a un poble anomenat Trompistan.

LLETA. Sí. Allí vivien Tània i Narcís, dos germans que anaven al col·legi Gransomni. I no podeu ni imaginar el que feien els xiquets d’este centre.

ROSQUI. Després d’esmorzar, arreplegaven les deixalles i les abocaven dins d’uns poals grandots. I les separaven tal com els havien ensenyat a l’escola.

LLETA. (Les dues faran el que diuen.) Posem al poal groc els envasos de plàstic, les llaunes, els pots de llet, els de suc.

ROSQUI. Al verd, el vidre. Al blau, el paper i el cartó. I al blanc llancem el fem orgànic, és a dir, el que ens sobra del menjar.

ROSQUI. Però els poals eren massa grans i no cabien a l’escola. Anaren a parlar amb el seu oncle Tomaset, el forner.

TOMASET. Tranquils, jo tinc un magatzem enorme. Podeu deixar allí el que vulgueu, a mi no em fa falta. Ací teniu la clau. No l’heu de perdre, perquè la porta està súper blindada i és impossible obrir-la sense la clau. A més, no en tinc una altra.

TÀNIA. Me la penjaré al coll i no la perdré. De nit la guardaré en este cofre menudet i l’amagaré a la tauleta de nit. Així ningú no me la furtarà.

ESCENA 2

NARCÍS. A casa cal reciclar també, per això un dia vàrem dir a la mare i al pare que calia ficar més bosses de fem per poder classificar les deixalles que fem a casa

MARE. I la pudor?

TÀNIA. Rentem els envasos i els vidres abans de guardar-los a les bosses.

MARE. També podem utilitzar les caixes de regals per omplir-les de papers, desfer-les i tancar-les després. Així no estaran mig buides.

TÀNIA. Com ens han dit al col·legi, això és reduir. A casa també afegirem el nostre granet de sorra per al reciclatge.

NARCÍS. Ah! Quina son que tinc! Vaig a dormir, que hui ja hem treballat prou. Bona nit. (NARCÍS i la MARE ixen.)

(TÀNIA guarda el cofre al calaixet de la tauleta i s’estira per a dormir.)

ESCENA

3

(TÀNIA dorm a la seua habitació. Entra un lladre amb una gran capa i caputxa, agafa el cofre, l’obri mostrant la clau al públic. La guarda en el bagulet i ho amaga tot sota la capa. El lladre “flita” una olor a formatge podrit, fa una riallada i se’n va. Sona el despertador. TÀNIA es desperta sobresaltada, nota que alguna cosa no va bé.)

TÀNIA. Ai,ai! (Veu el calaixet obert i corre cap a ell, però el cofre no hi és.) I el cofre? No està! I on està la claueta? On s’ha ficat? Algú deu haver-la furtat! Socors! Ai, quina desgràcia!

ROSQUI. Ara què farem si no podem obrir la porta del magatzem? No podrem guardar els poals del reciclatge, i tot es quedarà tirat pels carrers!

LLETA. És terrible per al nostre poble! Tot s’embrutarà i contaminarà el nostre parc, els camps, els caminets, les fonts, el riuet...

(Entra RAMONET amb una carta a la mà.)

RAMONET. Tània, Narcís! Mireu, esta carta estava a la porta de casa vostra, tirada en terra. Crec que és per a vosaltres.

NARCÍS. A veure. No du remitent.

RAMONET. És molt estrany, tampoc hi ha segell.

TÀNIA. (Agafa la nota.) Dona’m. (Llegeix .) Oh! No! Ací diu que algú ha robat la clau i si no li donem un milió de Golozitoz (ja sabeu, els dolços de xocolata més redons del món) abans de dos dies, traurà les deixalles del magatzem i contaminarà tot el riu i el poble.

RAMONET. Com s’atreveix eixe bandit?

NARCÍS. D’on traurem un milió de Golozitoz en només dos dies?

RAMONET. D’on siga. Hem de fer tots els possibles per recuperar el cofre secret i la clau del magatzem.

TÀNIA. Tens raó, Ramonet. No hem de perdre l’esperança.

RAMONET. Parlaré amb tots els companys de l’escola. Ajuntarem els nostres estalvis per comprar els Golozitoz. Omplirem les motxilles i veuràs quants n’arrepleguem. Aniré a avisar-los a tots. (Se’n va.)

NARCÍS. No ho entenc. Qui és eixe malvat que vol destruir un poble tan meravellós com Trompistan?

TÀNIA. No ho podem permetre. La mare i el pare també ens ajudaran, segur.

MARE. Els meus companys del treball també volen ajudar-nos. Hem fet una

col·lecta i comprarem tots els Golozitoz que puguem.

TÀNIA. Les autoritats haurien de fer un ban demanant la col·laboració de tot el poble.

ROSQUI. Atenció: fem saber que la més alta autoritat demana l’ajuda de tot el poble per arreplegar la major quantitat de Golozitoz possible.

LLETA. És l’única manera de recuperar la clau del magatzem del reciclatge.

ROSQUI. Si no ho fem, el malvat que l’ha furtada contaminarà el nostre bonic poble.

ROSQUI. Au! Ja ho hem dit. Anem-nos-en.

LLETA. No ens quedem un poquet més? Vull tafanejar una miqueta.

ROSQUI. No! Que la història ha de continuar. (Ixen. LLETA espai, sense ganes. ROSQUI empentant-la una miqueta.)

ESTA OBRA VA SER ESTRENADA EL MES DE JUNY DE 2009 AL TEATRE MICALET DE VALÈNCIA. INTERPRETADA PELS ALUMNES DE LA SECCIÓ INFANTIL DE L’ESCOLA DE TEATRE DE LA SOCIETAT CORAL EL MICALET. AMB LA DIRECCIÓ DE L’AUTORA.

et donen els llibres

La imaginació obri les seues ales per a explorar mons que no havíem vist mai.

LOLA Pérez i Bodi

ALES PER A L’ESFORÇ

Ales d’abelles, diligents obreres subtils, recaptoses.

Atrapen llum i calor.

Ho acullen, en cera somiadora, ho atresoren en mel sucosa.

Princeses, fades meravelloses, humils treballadores de ceroses recol·lectes en ondulants prades d’assolellades collites.

Hexàgons que encenen subtil candela de llum difusa en bressols que reposen.

Sense descans… aventuren noves gràcies, diligents obreres, en les ales ballarines de les seues germanes les roses.

Dirigint genis de sol en pètals de vent…

Així, la renovada cera, metamorfosi de llum somiada, l’home la transforma en ciri.

Esperant, gran senyora, ser presa.

En ales de vent Ser encesa llum lluint resplendor que a uns altres il·lumina… Poble sota les ales dels feixos de foc que fonent el ferro forja homes nascuts de voluntat i esforç. +

MARIA ROSA

EL PRESONER DE LA PANTALLA

Per al seu aniversari, per fi, els pares li havien regalat a Òscar un mòbil. Cal dir que feia dos anys que els estava pegant la vara, però ara, només l’agafava, eren ells qui li pegaven la vara a ell dient-li que passava massa temps amb el nas davant de la pantalla, com si ells no feren el mateix!

Fins i tot la iaia, que està obsessionada que les noves tecnologies serveixen perquè uns poders intergalàctics ens espien, ens controlen, ens exploten i ves a saber quantes coses més…

Ell volia el mòbil per a veure la seua sèrie favorita, els partits del València i també per a buscar informació per a fer els deures. D’acord, també per a riure’s i jugar amb els seus amics… Però a qui podia interessar el que fa un xaval de dotze anys?

— Òscar! M’estàs sentint!?

— Què vols, iaia?

— Que me’n vaig a la farmàcia! Ja estàs enganxat al mòbil i encara no li has pegat mos al berenar! Ho havia d’admetre, encara tenia l’entrepà sencer, però és que El capità Galàcticus estava a punt d’enviar Saturnus a pastar fang! Però de sobte semblava que la punyada l’havia rebuda el mòbil… Tot era prémer-li els botons i sacsar-lo, però res, la pantalla s’havia quedat en blanc. No podia ser que se li haguera acabat la bateria, la tenia al 70% feia un moment…

— A vore Òscar, no se m’ha esgotat la bateria, no, però és que em fas treballar molt estos dies, estic cremat i més marejat que un allioli!

— Iaiaaaaaaaaaaaa!!!

— Què et passa? No sigues badoc i no xiscles tant, que jo no em menge ningú! La teua iaia se n’acaba d’anar a la farmàcia, no te’n recordes? T’he espantat? Perdona, no era la meua intenció, a més, tens les mans brutes d’oli, per a manipular-me hauries de rentar-te-les i de tant en tant pensa a netejar-me un poc. Un cotonet amb colònia no estaria malament.

— E…e… eres tu qui m’està parlant? El mòbil?

— Clar que sí, no hi ha ningú més a casa. Saps què podries fer? Per què no lliges un poc? Tinc entés que les profes de llengües vos han recomanat dos llibres molt interessants, a més, també sé que ton pare té una col·lecció de clàssics juvenils que li compraren els teus iaios quan tenia dotze anys, no saps el que guanyaria la teua pròpia pantalla !

— La meua què?

— La teua pròpia pantalla. Sí, les persones teniu

en el cap una pantalla que es diu imaginació que s’activa quan llegiu i fa que veieu tot allò que diuen les lletres. A més eixa sí que és màgica de veritat, més que qualsevol aparell, perquè cadascú té la seua pròpia i fa el que vol amb ella, no el que li envien.

“Ai mare -pensava Òscar-, serà veritat que m’estic tornant fava! Fins i tot el mòbil m’envia a llegir! Com sap ell que mon pare té eixos llibres…? I que les profes volen que llegim eixos altres?! La iaia té raó, este mòbil m’espia i em té controlat!”

— D’acord, mòbil, vaig a apagar-te, descansa.

— Uf, gràcies!

Amb les cames tremoloses, Òscar intentà tranquil·litzar-se i pensar fredament. Igual era el pare que li estava fent una broma i li havia parlat… Però no s’atrevia a tocar el mòbil per a preguntar-li-ho. Ho havia d’admetre: tenia por. I si… per què no? Respirà a fons i anà a la prestatgeria, allí era la col·lecció de llibres juvenils del pare. N’agafà uns quants, potser en trobaria algun interessant. En obrir el primer, un altre esglai: una espècie de vapor blanc anà prenent forma davant d’ell fins convertir-se en un estrany personatge vestit amb gavardina i una lupa a la mà.

— Bona vesprada -digué el desconegut- he perdut la pista i el meu company Watson, em pot dir on estic, amic?

— Bo, bona vesprada. Està en ma casa. Qui és vosté? D’on ha eixit?

— Jo soc Sherlock Holmes i pel que estic veient he eixit del llibre que has obert i de la imaginació de Sir Arthur Conan Doyle.

“Probablement estaré somiant -pensà Òscar-, açò que m’està passant és impossible, però m’agrada, vaig a obrir més llibres a vore què passa…”

Esta vegada aparegué un personatge baixet i redó molt desorientat.

— Hola, no sé què faig ací, he perdut el rastre del meu senyor!

— Bona vesprada, senyor, qui és vosté?

— Jo? Soc Sancho Panza i no trobe el meu senyor

He eixit del llibre que has obert i de la imaginació de Sir Arthur Conan Doyle.

MARIA ROSA DIRANZO I MÍNGUEZ EL PRESONER DE LA PANTALLA

Don Quixot! El pobre em necessita, no va molt bé de la testerola.

— No es preocupe, li ajudarem a trobar-lo. A vore si s’ha amagat en este altre llibre… I del fum blanc es formà una xica la mar de bonica.

— Bona vesprada, soc Carmesina, no serà per ací el meu amic Tirant lo Blanc?

— Carmesina!!! -exclamà Òscar meravellat-.

Encantat de conéixer-te!

Tranquil·la, segurament Tirant s’haurà quedat dins del llibre!

Però el trobarem segur perquè la meua profe de valencià ens ha recomanat que llegim les aventures de Tirant lo Blanc, així que mira que bé, no caldrà que compre el llibre!

— Senyoreta Carmesina, soc Sancho Panza, sabia vosté que quan cremaren els llibres de cavalleria que tornaven boig el meu senyor Don Quixot, salvaren de les flames el Tirant lo Blanc? Deien que era el millor llibre que s’havia escrit mai!

— Doncs no, no ho sabia, però me n’alegre molt, no m’haguera agradat morir cremada en una foguera.

Òscar al·lucinava, els personatges es posaven a parlar entre ells! Allò era increïble i apassionant, així doncs, anava obrint més llibres… La següent aparició era un xaval de la seua edat, però anava amb els camals del pantaló arromangats i un barret de palla al cap, com si vinguera de regar el camp. Pobre, semblava més perdut que el Sancho Panza!

— Bona vesprada, amic, tu qui eres?

— Jo? Soc Tom Sawyer, vinc de jugar amb el meu amic Huck Finn i m’he perdut. Quin lloc més estrany és este! No sé com he vingut a parar ací, la tia Poly estarà preocupada…

— Tom Sawyer!!! Les teues aventures me les conec, he vist la pel·lícula i m’ha agradat molt!

— Que has vist què? Això què és?

— Ah, clar, tu no pots saber què és, ni vosaltres tampoc, en la vostra època encara no s’havia inventat el cinema!... Ostres, la iaia està obrint la porta! No estic somiant, què li puc dir quan vos veja ací?!

Sherlock Holmes li contestà:

— Tanca els llibres, nosaltres tornarem a ells.

Però a Òscar no li va donar temps, la iaia ja entrava a la sala.

— Bona vesprada a tots! Quants amics! Que esteu preparant les Carnestoltes?

— No iaia, és, és… per a una obra de teatre de l’escola.

— Molt bé! M’encanta el teatre! Així no estareu tot el sant dia amb el mòbil! Vos deixe assajar tranquils, vaig allí davant, a casa de la senyora Carme.

— Senyor Holmes -digué Òscar-, no voldria que se n’anàreu, m’agradaria conéixer-vos millor i que fórem amics, però no puc deixar-vos ací per sempre.

— No et preocupes, Òscar, cada vegada que lliges els llibres, viuràs les nostres aventures.

Òscar es va acomiadar d’aquells amics tan simpàtics que anaren desapareixent i deixà els llibres de nou a la prestatgeria. Li va cridar l’atenció una carpeta blava que descansava sobre la vella enciclopèdia i que contenia uns fulls mecanografiats. Va sentir curiositat i, en obrir-la, de nou un vapor blanc anava prenent forma i esta vegada acabà convertint-se en una xiqueta de pell negra, amb un vestit verd i un llaç, també verd, al cap. Semblava cansada i angoixada.

— Hola! Soc Oliveta Negra, per favor deixa que m’amague ací, vaig fugint d’uns xicons que van perseguint-me a pedrades. Tanca la carpeta, que no isquen!

_ Mare meua, quin dia porte! A vore, tranquil·litza’t i conta’m què et passa.

— Passa que la persona que estava escrivint la meua història no l’ha acabada i se l’ha deixada precisament quan eixos volien atacar-me.

— Sí que em sap greu això que et passa però no pots quedar-te ací…

— No, per favor, no em faces tornar a la carpeta, em fan molta por!

Ding dong, ding dong

— Ostres! Deu ser Laia, que ve a fer el treball de naturals, amaga’t ací al rebost, ja pensarem una solució després.

Laia trobava estrany el seu amic. Òscar no podia concentrar-se en el treball, no es treia del cap aquella xiqueta negra que esperava amagada al rebost. Laia li parlava però ell no la sentia. Els pares o la iaia podrien vindre en qualsevol moment i què els diria? Però també li sabia greu deixar-la corrent eternament davant dels seus perseguidors… Qui hauria començat aquella història sense trellat?

— Òscar, què et passa? No m’estàs escoltant!

— Perdona, és que… No sé si contar-t’ho, pensaràs que estic boig.

— Boig, per què? Sí, conta-m’ho, per fa, jo no diré res. Què passa?

I Òscar va fer eixir Oliveta del rebost, li la va presentar a Laia i li la xiqueta negra li contà el seu drama.

— Sí, home! Tens raó, com voleu que em trague eixa bola?

— Que sí, tia, que no és cap bola, ja sé que sembla una broma però no ho és.

— Laia -digué Oliveta-, tu també podries ajudar-nos a trobar una solució!

Oliveta semblava tan sincera i angoixada que Laia acabà per creure-la i es va posar a pensar per tal de trobar la manera d’ajudar Oliveta. I al cap d’una estona…

— Ja ho tinc!

— Què?!

— Hem d’acabar nosaltres la història!

I això feren. A partir del moment en el qual els perseguidors insultaven Oliveta i li llançaven pedres, Laia va tindre la idea d’escriure en un full en blanc que eixes pedres eren confetis i caramels i que els xiquets acompanyaven Oliveta a una festa de

disfresses. Ràpidament, retiraren de la carpeta l’últim full i afegiren el que Laia havia escrit. Abans que tornaren la iaia o els pares d’Òscar, Oliveta tingué temps d’acomiadar-se dels seus amics que l’havien salvada d’aquell malson.

— Adéu, Laia i Òscar, mai vos oblidaré, gràcies de tot cor, però no m’oblideu tampoc vosaltres a mi, de tant en tant obriu la carpeta i llegiu la meua història, així seré amb vosaltres altra vegada.

Intentaren acabar el treball de naturals sobre els ecosistemes, però era difícil concentrar-se després d’aquella aventura. Òscar li contà a la seua amiga tota la conversa amb el mòbil i l’aparició dels personatges; després de conèixer Oliveta, Laia ja s’ho creia tot! Al cap d’una estona arribaren el pare i la mare. Després de les acostumades besadetes, a la mare li cridà l’atenció la carpeta blava que havien deixat sobre el sofà.

— Què fa eixa carpeta ací? Per què l’heu agafada? Òscar i Laia es miraren en silenci… Finalment, Òscar va decidir contar mitja veritat.

— Hem llegit les aventures d’Oliveta Negra i hem acabat nosaltres la història. Eres tu, mare, qui va començar a escriure-la?

— Què m’estàs dient? Tu que no lliges mai un llibre, has deixat el mòbil i t’has posat a llegir eixa història que vaig començar abans que tu nasqueres?

— Sí, I’he trobada per casualitat, per què no la vas acabar?

— Per falta de temps, fill, i també per falta d’inspiració, la veritat. Però no saps l’alegria que em dona que l’hàgeu acabat vosaltres. Ja tinc ganes de llegir-la!

— Hem canviat algunes cosetes, la pobra Oliveta no podia estar fugint de les pedrades d’eixos racistes. Què diries si et contàrem que Oliveta se n’ha eixit de la carpeta i ens ha demanat que canviàrem eixa part de la història?

— Diria que teniu molta imaginació!

LA NOSTRA PANTALLA MÀGICA! +

El gènere no té nom.

UNA CAÇADORA ROSA?

Aquell matí David s’havia alçat més content de l’habitual. El dia havia començat esplèndid i ell –per fi!– estrenaria la caçadora rosa que li havien portat els Reis Mags. Iupiii!!!

Unes setmanes abans...

— Una caçadora rosa! Rosa? Però tu estàs bé del cap? –li havia contestat el seu pare davant de la seua petició.

— Per descomptat que sí! És un color que m’encanta! Ja li he tirat l’ull a una que és perfecta.

— Però, fill, pensaran de tu alguna cosa que no eres! I no és perquè jo tinga prejudicis, però la gent es ficarà amb tu. Se’t riuran!!

David era un jovenet d’11 anys, fill únic, de gran personalitat i amb les idees molt clares.

— David, papà i jo sempre hem volgut que prengueres les teues pròpies decisions, però crec que aquesta no és molt encertada –havia continuat la seua mare.

— Mamà, tu mateixa ho has dit! M’heu educat perquè fora capaç de triar amb coneixement i sense deixar-me arrossegar pels altres. Sempre m’has transmés que no havia d’amagar-me entre el ramat, que buscara el meu propi camí i fora jo mateix, que no em fera por destacar.

— Sí, David, tens tota la raó, però encara que vivim al segle XXI encara hi ha molta gent amb prejudicis. La ignorància és molt dolenta i nosaltres et volem molt, per això ens preocupa que puguen fer-te patir.

— Ho sent, però crec que esteu exagerant. No pot ser que sempre hàgeu defensat unes idees i ara no em deixeu portar-les a la pràctica! El rosa és un color com un altre qualsevol i dona la casualitat que és el meu preferit.

Els seus pares es miraren i no van saber què dir. El seu fill tenia raó. Estaven parlant com ho farien els covards, però era la por el que parlava. La persona que més volien no podia situar-se en la diana dels violents i abusadors.

En fi! Era només un color, sí, però…

Al seu pas, un grup de xics del seu col·legi als quals coneixia de vista van xiuxiuejar i van soltar unes riallades. Un d’ells, embravit, va llançar una xiulada feridora. La caçadora rosa estava fent efecte entre el ramat!

Però, de sobte... El dia es va fer més lluminós encara! Els seus ulls es van posar en la cara radiant de Júlia, la xiqueta més intel·ligent, amable i preciosa que hi havia en el món.

— David, m’encanta la teua caçadora! És xulíssima! –va escoltar dels seus llavis.

El somriure més feliç es va obrir pas en la cara de David substituint la seua anterior expressió de disgust.

Els seus amics també eren allí, esperant-lo. Es van reunir i van compartir, feliços, les seues il·lusions i pensaments. Van fer broma i van riure, com feien sempre.

David va ficar les seues mans en les butxaques de la seua caçadora rosa, feia una mica de fred i es va sentir reconfortat. De sobte, va tocar alguna cosa en el fons d’una de les butxaques. Va extraure un paper daurat doblegat en dos.

El va obrir i va llegir: “Tots portem un heroi dins. Atreveix-te a descobrir el teu!”

David va elevar els seus riallers ulls cap al cel. Va notar en les seues galtes la màgica calor. S’adonava que havia obert un nou camí per a ell i per als qui no volien deixar-se portar pels prejudicis ximples i malintencionats. Es va sentir bé amb si mateix i amb el món que l’envoltava i l’havia acollit. I ací acaba aquesta història. Però, recorda: “Viu i deixa viure! I si eres valent, ensenya’m l’heroi que portes dins!” +

David va tancar la porta i es va dirigir, content, a la plaça on, com sempre, es reunia amb els seus amics, encara que hui era un dia especial.

Ales al record

Mariners fins l’eternitat.

ELS FALLERS

Unes paraules vull dedicar i no sé per on començar. I és que hui la il·lusió i els nervis la gola em fan tremolar com una mascletà al mes de març.

Fa 75 anys un grup de valents veïns la falla van fundar, donant-li vida a la Marina, una falla de gran continuïtat.

Aquests fallers, els fallers es van ensenyar la passió per la festa, a viure les falles, a treballar per la falla.

I any darrere any, hem aconseguit que el mes de març amb humor, sàtira, enginy i gràcia la falla engalane la nostra plaça.

Perquè tots junts som part important de la història de la falla, perquè tots compartim els mateixos sentiments, cultura i tradició. Tots formem part de la comissió!

I hui celebrem els 75 anys units amb molta il·lusió, i a tots felicite, inclosa jo, per la vostra llavor, però dur La Marina sempre dins del cor.

I no em puc oblidar d’uns fallers molt especials que hui no ens han pogut visitar perquè un dia ens van deixar.

Fallers que ens van deixar el millor dels seus anys i per aquesta falla van treballar i ara són estreles del firmament i alcem flames camí del cel com en la nit de la cremà.

Els xicotets fallers que sempre recordarem amb la seua careta angelical, xicotets mariners que un dia al cel van pujar.

Igual que els grans, amor per la festa van demostrar i treballar per La Marina, la seua llavor més important. Des d’ací va un bes molt fort per als que estan allí dalt.

Per als que estiguérem, estem i estaran en aquesta gran falla amb 75 anys de tradició. El foc, pólvora, color i fum envolten el nostre esperit faller i mariner formant una gran comissió.

I podem cridar ben alt que vam ser, som i serem MARINERS!!! +

CRISTINA Hernández i Ballester

RECORDS

Joel és un xiquet de 7 anys molt alegre i feliç al qual li agrada anar al col·le i gaudeix jugant al parc. Durant la setmana realitza diverses activitats extraescolars, entre elles, escacs, bàsquet i ara està aprenent a tocar el piano. Tots els xiquets i xiquetes de la seua classe ho consideren un bon amic amb el qual jugar i passar-s’ho bé. Els professors estan encantats amb ell i ressalten que és un xiquet amb molta empatia (sap posar-se en el lloc dels altres i pensar en com es poden sentir).

CRISTINA HERNÁNDEZ I BALLESTER RECORDS

Als matins, és la seua mare la que ho porta al col·le tots els dies, i el seu iaio Vicente és l’encarregat de recollir-lo i portar-lo a casa a menjar. Després, també és el seu avi el que el porta de tornada al col·le fins que el recull el seu pare a les vesprades. Aquesta rutina fa un parell de setmanes que ha canviat perquè el seu iaio està dolent i l’han ingressat a l’hospital. Ara és la seua tia la que s’encarrega de recollir-ho al matí i portar-ho de nou al col·le a la vesprada. Però sembla que Joel no ha encaixat massa bé aquest canvi, perquè tira molt de menys al seu iaio i encara que ha demanat moltes vegades que el deixen anar a visitar-lo a l’hospital, els seus pares creen que no és l’adequat per a un xiquet de la seua edat, encara que a ell li agradaria fer-ho. Les persones més pròximes a Joel, els seus pares, professors i familiars, han notat que ja no és el xiquet alegre i feliç que era fa dues setmanes i pensen que és degut a l’absència del seu iaio. Quant a Vicente, els metges creuen que està molt delicat i a mesura que passen els dies les notícies sobre el seu estat són cada vegada pitjors. Uns dies més tard, els metges avisen a la família que Vicente està molt greu i que el millor seria que s’acomiadaren d’ell perquè no saben quant temps de vida li queda. Els pares de Joel, al principi dubten si explicar-li aquesta notícia al seu fill perquè no saben com reaccionarà, però finalment decideixen explicar-li que el iaio està malalt i que prompte anirà al cel. Aqueixa mateixa vesprada, l’avi Vicente mor. Joel es pren aquesta notícia molt mal i les hores següents ni tan sols parla ni menja, només es dedica a plorar desconsoladament. Els seus pares entenen que és una reacció normal i intenten animar al xiquet, però no hi ha res que ho calme. Aqueixa nit Joel no pot adormir-se i els fa moltes preguntes als seus pares. Però llavors, qui em recollirà del col·le a migdia?, què passarà amb la iaia ara que el iaio ja no està?, ja no tornaré a menjar més a casa dels iaios?, ja no podré jugar amb el iaio?, mai més veuré al iaio?, m’oblidaré d’ell per sempre?

Els pares pensen que és el moment de parlar amb ell sobre la mort i intenten explicar-li-ho de la manera més senzilla possible. Li expliquen que el iaio se n’ha anat al cel, i que des d’allí els veurà a tots. I encara que ja no estarà físicament a casa dels iaios, i no podran tocar-ho ni abraçar-ho, sempre podran recordar-ho, perquè l’avi continuarà existint sempre que hi haja algú que pense en ell. I que ho podran fer sempre que vulguen, parlant sobre coses que feien junts o veient fotos i vídeos. Els seus pares ho animen dient-li: Els records són infinits i mai es gasten, així que podrem usar-los sempre que t’abellisca! A més, li diuen que el iaio estarà molt content d’escoltar des del cel com el seu net parla sobre ell i els compta als seus amics totes les coses que han fet junts durant aquests anys. També li expliquen que, és normal que durant algun temps les persones que el volien, com ells mateixos, els oncles o l’àvia, pot ser que estiguen una miqueta tristes perquè el trobaran a faltar i voldran que baixe del cel, però que amb el temps cada vegada estaran més contents en recordar-lo. Li donen tot el suport possible i li demanen que parle amb ells sempre que vulga, que plore quan el necessite i que no dubte a fer totes les preguntes que tinga al seu cap.

Aqueixa nit, encara que a Joel li costa dormir i està molt trista, somriu en pensar que el iaio Vicente l’està mirant des del cel.

20 anys més tard, Joel continua pensant en el seu benvolgut iaio Vicente amb un somriure en la boca i sempre que el recorda pensa… Que necessaris són els records!

Però… què són i per a què serveixen els records?

Els records són el conjunt de fets o situacions experimentades en el passat que generalment s’emmagatzemen en el nostre cervell, concretament en la nostra memòria, i s’associen

Ja no podré jugar amb el iaio?, mai més veuré al iaio?, m’oblidaré d’ell per sempre?

a sensacions i emocions concretes. Es podria dir que els records són alguna cosa semblança a un “magatzem” de part de les nostres experiències vitals, algunes de les quals associem a situacions concretes i altres a persones.

D’una banda, quant a les vivències associades a situacions, aquest magatzem, arxiva tant les coses bones com les dolentes.

El positiu que guarde tot tipus de vivències és que el record d’aquestes experiències ens ajuda, en moltes ocasions, a enfrontar-nos a les situacions que vivim diàriament, entre moltes altres coses. El cervell associa unes certes conductes o experiències a sentiments i emocions.

És lògic pensar que, si unes certes conductes es relacionen amb sentiments negatius, el nostre cervell davant una experiència similar ens dirà que intentem evitar-lo perquè és una cosa negativa i/o dolent per a nosaltres mateixos, mentre que, si es relacionen amb sentiments positius, el nostre cervell ens dirà que ens acostem a aquesta experiència perquè és una cosa positiva i/o bo per a nosaltres mateixos. Encara que l’esperable és que no repetírem experiències negatives, en moltes ocasions, el nostre cervell es despista, per diversos motius, i ens informa de manera equivocada.

Per tant, seria coherent afirmar que els records ens ajuden, en part, en el nostre dia a dia.

D’altra banda, pel que fa a les vivències associades a persones moltes vegades ens preguntem què passa amb els records què tenim sobre les persones que ja no estan amb nosaltres?, oblidarem els records amb aqueixa persona perquè ja no tenim experiències amb ella? Depén. A la meua manera de veure les coses, considere que mantenir en la nostra memòria els records d’una persona és una responsabilitat que hem d’assumir les persones que ens quedem, és a dir, les persones que som conscients de la pèrdua. I això s’aconsegueix recordant, o cosa que és el mateix, fent conscients els records relacionats amb aqueixa persona. A vegades, els records ens fan sentir bé i somriure, però en algunes ocasions, ens poden fer sentir malament i plorar. Amb el pas del temps, aconseguim que la pèrdua ens faça mal cada vegada menys i que els records amb aqueixes persones ens traguen, quasi sempre, un gran somriure.

I és recordant i recordant, i no d’una altra manera, com fem que una persona siga “eterna”, perquè, com se sol dir, l’essència de les persones no mor (encara que ja no estiguen físicament) sempre que hi haja algú que la recorde. +

Ales tallades

ha foscor que et puga atrapar per sempre.

SAHILA

Ariño i Aran

DEMÀ ENZ VEUREM A CLAZE, MALÈFICA

Són les 8 del matí, ma mare m’acaba de despertar i no tinc ganes d’anar a escola. Cada dia igual! Ella, mentre em fa carícies em desperta i amb paraules dolces em diu:

“Bon dia, Ce, ja és hora d’alçar-se.”

Apuja la persiana, i el sol entra directe per la finestra cap als meus ulls. “Mare, para! Sempre fas igual i sempre em molesta!” Li recrimine jo. La veritat, no entenc com cada dia pot ser tan dolça quan sap que jo li conteste així de desagradable. Bé, sí ho sé. Ella pretén omplir el buit que deixa un pare quan mor amb tot l’amor possible.

La rutina sempre és la mateixa: desdejunar llet amb cereals, rentar-me les dents, posar- me la roba, revisar la motxilla i mirar durant molt de temps com els peixos naden feliços a la peixera. Sense més preocupacions, soles peguen voltes durant tot el dia, mengen i em miren feliços des de darrere del vidre.

“Ce! Vols deixar de quedar-te tan bocabadada? Ni que volgueres estar nadant allí amb ells”

El que ma mare no sap és que vull, no, millor dit, necessite quedar-me a casa amb els meus peixets, mirant com naden, o millor, si poguera, nadant amb ells.

Repleguem tot, baixem al carrer i caminem junts de la mà el mateix recorregut de cada dia. 8 minuts de passeig fins a la porta de l’escola, ni un més ni un menys, 8. Sempre huit. M’encantaria allargar eixe passeig i arribar tard a classe, però ma mare mai em deixa. Ho té sempre molt controlat. Mai arribem tard al matí, ni ella mai arriba tard quan ha d’arreplegar-me a la vesprada. Mai.

Entrem al pati i busque les meues amigues. Estan juntes mirant les noves esportives d’una d’elles. Són espectaculars! Les havia vistes a una protagonista d’una sèrie que ens encanta de Netflix, i les ha aconseguit! Quina enveja! Toca el timbre i entrem a classe. M’agraden molt els animals així que estic contenta perquè duem quasi tota la setmana treballant en un projecte de Naturals on estem coneixent molts animals nocturns: mussols, ossos rentadors, lluernes, rats penats, els fennecs (raboses del desert). Estic aprenent moltíssim!

És el meu torn. Tinc la boca seca, la veu em tremola, però m’he preparat una exposició boníssima. Els rats penats.

SAHILA ARIÑO I ARAN

DEMÀ ENZ VEUREM A CLAZE, MALÈFICA

Normalment no em sent així a classe. Estic més avorrida i trista, no m’agrada vindre, però aquest tema m’apassiona.

Quan tots ja estem asseguts, i ja ha començat la classe, escolte eixa frase que odie amb tot el meu cor de la boca de la nostra mestra “Demà haureu de fer una exposició oral”.

No puc, no puc, no puc. No puc parlar en públic. Des de fa mesos intente que no m’escolte ningú parlar a l’escola. No participe en classe, no corregisc en veu alta, no demane llegir... i no perquè no m’agrade. Sinó perquè no puc. M’han fet odiar la meua forma de parlar. Soles ho faig amb les meues amigues i quan no hi ha gent al voltant. Xarraire soc, i molt! A casa, ma mare sempre em diu que m’enrotlle més que les persianes. Però ara mateix, no puc fer-ho a classe.

Després de tot el dia a l’escola, tornem a casa i ma mare em nota nerviosa.

“Què t’ocorre, Ce?”

“Res, mare, estic esgotada.”

Ella no em creu, i jo sé que dissimula per tal de no angoixar-me amb més preguntes.

Passe la resta de la vesprada preparant l’exposició de demà i pegant-li voltes a com fer per evitar eixir davant de tots.

Arriba divendres, últim dia de la setmana, mateixa rutina: carícies, paraules dolces, llum del sol als ulls i renecs. Mire els peixets i pense: “tant de bo poguera quedar-me amb vosaltres! Vos veig tan feliços!”

Arribem a l’escola i cada company va fent la seua exposició. Alguns no s’ho han preparat gens bé i la mestra posa cares molt gracioses quan els escolta, altres companys semblen la Viquipèdia...

Per ara, la meua amiga Aitana és qui ho ha fet millor. Ha parlat dels Plecostomus, o el peix gat. Hauré de posar-ne un a la meua peixera!

És el meu torn. Tinc la boca seca, la veu em tremola, però m’he preparat una exposició boníssima. Els rats penats. Són éssers increïbles, i encara que molta gent els té por perquè pensen que et xuclen la sang. Ni de broma!

Em toca. Comence: “Jo vaig a parlar delz ratspenatz. Elz ratzpenatz zón elz únicz mamíferz capazoz de volar...” i passà el que esperava. Ell, soles ell, començà a riure. La mestra l’aturà. Però jo ja no podia continuar. M’ho havia aprés superbé, estava molt orgullosa de la meua tasca.

Maria intentà animar-me i em demanà continuar.

“Hui en dia encara hi ha gent que elz conzidera ziniztrez criaturez de la nit perquè tenen la capazitat de “veure” en la fozcor...” Des de la seua taula, em feia burles, però en silenci, així que la mestra no se n’adonava. Morta de vergonya, vaig continuar, mentre suportava que ell es riguera de mi tot el que volia.

Només eixir al pati, Zeta vingué on estàvem totes jugant i començà a fer com que volava al nostre voltant.

“Què fas, Zeta?”

“Vole com un ratpenat en la nit. Pregunteu-li a Ce si pot. Ah, no! Que ella és com Malèfica, li han tallat les ales i la llengua! A veure quan aprens a parlar!” I continuava fent com que volava al nostre voltant.

Jo, volia amagar-me. M’encantaria de veres ser un ratpenat i amagar-me en una cova mentre ell existira...

Vaig passar tot el cap de setmana molt trista. No volia tornar a classe. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous... cada dia Zeta venia al nostre voltant al pati i es burlava de mi. Les meues amigues no gosaven dir-li res, perquè tenien por que elles foren el seu següent objectiu.

Era dijous i plovia molt. A l’hora d’eixir de classe, les famílies s’amuntonaven per replegar-nos

a la porta de l’escola. Se n’anaren Júlia, Marc, Vicent, Mireia, Nere, Jaume... tots. Bé, tots no, no vingué ningú ni per mi ni per Zeta. Maria ens digué que no patírem, perquè amb la pluja de segur que s’havien endarrerit. Però la realitat és que ma mare mai fa tard.

Arribà la mare de Zeta i sorprenentment em digué que m’havia d’anar amb ella. Ma mare estava a l’hospital amb el meu iaio. La mare de Zeta i ella es coneixien de la universitat, i casualitats de la vida, era una de les infermeres que estava atenent el meu iaio.

No m’ho podia creure. El meu iaio malalt i jo havia de marxar amb Zeta! Pitjor vida, impossible! Pujàrem al cotxe i no vaig obrir la boca ni una vegada. Quan arribàrem a sa casa, allí estava el seu germà major. Segons passaren els minuts en aquell menjador, ho vaig entendre tot. El germà de Zeta era dolentíssim amb ell. Començà burlant-se de com anava de mullat i que si havia nadat en un bassal, continuà després criticant-lo per berenar tant, que de segur no podria moure eixa panxa tan grossa... i una estona després, aparegué per a llevar-li de les mans la tauleta tàctil i dir-li unes paraules que millor no reproduir ací.

Jo estava asseguda al sofà observant la situació mentre feia que llegia el darrer llibre que havia agafat de la biblioteca. Ma mare telefonà, parlà primer amb la mare de Zeta i després em passaren el mòbil a mi. El meu iaio havia tingut un ictus aquest matí, però semblava que estava estable i es quedaria en observació. Ma mare encara tardaria una hora a arribar ja que havia d’esperar al meu oncle perquè es quedara acompanyant el meu iaio. Una hora més? De veres? No podria suportar-lo!

Zeta em mirava de reüll mentre parlava amb ella. De segur que voldria burlar-se com sempre de la meua forma de pronunciar. Quan vaig penjar el telèfon, ell girà la mirada dissimulant.

En eixe moment, vaig escoltar una veueta que amb vergonya preguntava: “Està bé el teu iaio?”

Sí, era ell. Zeta es preocupava per mi i no per criticar-me?

Començàrem a parlar com mai ho havíem fet. “Mon pare se n’anà un dia a l’hospital i ja no va tornar”. - confessà. I així ho vaig entendre tot. Des que son pare havia mort d’un infart al cor, el seu germà havia agafat el rol de “l’home de la casa”. I en lloc de fer-ho des de l’amor, amb paraules dolces i carícies com fa ma mare cada matí, ho fa des de la crítica, des de la burla... Com no ha de ser Zeta així si és el que ha viscut els últims anys?

Fins que aparegué ma mare, vam estar parlant com si fórem amics de sempre. El sentia proper, molt diferent d’eixe xiquet que em fa la vida impossible a l’escola. Ell va admetre que s’havia comportat malament amb mi. Sempre ho fa, busca les debilitats d’altres per tal de burlar-se d’ells. I jo havia sigut la víctima d’aquest curs.

Zeta creia que no és tan greu el seu comportament, que simplement són bromes. Li vaig explicar tot el que jo patia amb vergonya, però més o menys m’entengué.

Sincerament, si el seu germà major el tractava així, ell estava seguint el mateix camí. La vida sense pare no és fàcil, i amb això teníem una trista cosa en comú: créixer sense ells. Parlàrem i parlàrem, i vaig descobrir que darrere d’eixe comportament tan dolent, hi havia un xic tendre però amb problemes. El meu dubte era saber si quan tornàrem a escola, ell es comportaria com sempre.

Sonà el timbre, era ella! Per fi!

Mentre ma mare i la seua s’acomiadaven, ell vingué al meu costat i em digué tendrament: “Demà enz veurem a claze, Malèfica.” I em somrigué. Per primera vegada, la meua dislàlia era tractada amb afecte i em va fer molta gràcia.

Zeta m’havia fet una broma sense ofendre, i des d’aquella vesprada de pluja i eixe somriure tendre, mai tornà a ser dolent amb ningú i som grans amics. +

Ales d’acer

El

origen amb sabor/cendres de metall.

ANTONIO Martínez i Alcalà

EL PORT, FORMADOR D’ALES

Remors de la mar Llengües d’acer.

Sòl de xarxes apedaçades.

Fosques dones de rostre adobat per sal i ones.

Mocadors negres ales al vent…

Sol viu, calor que és presència. Per la fosa via la màquina de vapor respira.

Aigua tèbia, olors d’infància, suaus carícies, línies en la vida.

Centellejos, reflexos de migdia. Cantar de l’aire quan l’aspires, ales nounades que amb l’orgue del Sol, componen la melodia.

Record. Melancolia. Amistats solidàries i doloroses absències.

Nascut poble entre ferros i fum. Acollidor espai, per ales elevat, al qual arriben assedegats pelegrins, a les teues entranyes redimits, de l’Espanya oblidada i silenciosa de plegades ales.

Plaça de Bilbao, emblanquinades cases, refugi i repòs per a gladiadors del foc que, sense descans, treballen als Alts Forns.

Recorda el teu naixement, entre aigües i fangars vas posar els fonaments de la teua fortalesa d’acer en alats cors d’homes i dones, al teu acollidor caliu, dins el teu ventre renascuts.

Ales d’aire i foc al vent desplegades!

ACTIVITATS DIDÀCTIQUES→

Troba

Fades – Núvols – Festa – Robot – Ensenyances

Bruixes – Faller – Poble

El lleu vol de les ales mou el vel que vola, ales que mouen el vent, vent que mou el vel, el vol que és lleu mou les ales i el vent.

Si la bruixa desbruixa al bruixot i el bruixot a la bruixa desbruixa, ni el bruixot queda desbruixat, ni el bruixot desbruixa a la bruixa.

Imagina l’inimaginable i imaginares mons màgics, mons on la teua imaginació imaginarà el que mai pensaves poder imaginar.

DIFERÈNCIES

Troba les set diferències.

Per favor ajuda’m a recuperar les meues ales.

ACOLOREIX

Deixa volar la teua imaginació i dissenya les teues pròpies ales.

HORIZONTALS VERTICALS

MOTS ENCREUATS

Completa aquests mots encreuats amb paraules que hem triat dels versos de la nostra falleta.

2. Extremitat del tòrax o membrana que tenen en nombre parell els ocellsi certs insectes per volar.

3. Dona que practica la bruixeria i vola en una granera.

4. Monument plantat al carrer al mes de març.

5. Sentiment d’añegria i satisfacció.

1. Capacitat del cervell per recrear imatges reals i per idear-ne noves.

TRIVIAL MARINER

Enguany la cosa va de tradicions, i tradició és el trivial mariner en la nostra comissió. Feix un repàs per la nostra història, juga i sé qui guanye més ancores.

En aquest QR pots descarregar-te totes les targetes i el tauler per a jugar més còmodament a casa.

Descarrega-t’ho, imprimeix-ho i a jugar!

Solucionari

“BOMBA”

Una explosió d’alegria després d’una pandèmia.

MARINA—75

Unes falles 2022 inoblidables

Fallera Major Infantil 2022

NORA BEA I MIGUEL

No sé com començar aquest comiat.

Va ser un any diferent, però molt especial.

Vaig tindre la sort de tornar a repetir un altre any amb Eva (per a mi com la meua tita), una persona a la qual vull molt.

Per a donar més emoció a enguany vaig tindre com a fm una persona molt especial, una persona que em va tractar com una princesa, com si fora la xiqueta dels seus ulls.

I com no podia ser d’una altra manera, amb la meua tata Marta, la meua amiga des que vam nàixer, la germana major que haguera volgut tindre.

Què els podria dir a ells?, que us vull molt, que va ser un any súper especial, que tornaria a repetir amb vosaltres un milió de vegades.

Sempre serà el nostre any, únic i irrepetible.

A la meua comissió infantil, gràcies, sou els millors, els que animen amb espurna, dinamita..., els que s’emocionen amb cada banderola que ens hem emportat.

Gràcies xiques i xics per aquest any.

Al meu grup d’amics, que no ens han deixat ni un minut, en cada desfilada, en les orquestres, en les despertaes i, com no, en les nostres anades i vingudes, gràcies mil gràcies.

A la comissió major ací heu estat a peu de canó, sempre us estaré agraïda per ser part del 2022

Gràcies a totes i a tots.

A la meua família, la que encara que no és de la meua sang, ací ha estat en els meus dos anys, us vull fins a l’infinit i més.

Només sentir-me orgullosa dels meus mariners, la meua falla, i com sempre dic la meua segona casa.

Us estime molt! +

Presidència

Infantil 2022

ESTAL I MARTÍNEZ

Hui és el dia d’escriure la pàgina que tancarà aquest conte, aquest semblava imaginable però que ara s’ha fet realitat.

Ha sigut una aventura curta però intensa. Amb moments tristos però també amb alguns molts bonics que mai podré oblidar i que he tingut la sort de compartir amb tots vosaltres.

Gràcies, mariners, per tornar-me a deixar sentir aqueixa il·lusió, que se sent quan pots capitanejar la Marina, la Falla que m’ha vist créixer i ha estat sempre al meu costat.

En primer lloc, donar-li l’enhorabona als representants d’enguany, a la parelleta d’Hugo i Julia, gaudiu del vostre any al màxim, i a Eva i a Maria dir-vos que sereu unes grans representants per aquest 75 aniversari.

Nora, xiqueta dolça, presumida i riallera. Gràcies al destí per deixar-me compartir aquest 2022 amb tu. Saps que sempre estaré ací per al que necessites, et vull.

Víctor, home alegre, treballador i enginyós. Sempre amb el teu somriure, gràcies per cuidar-nos tant.

Eva, dona exigent, feliç i valenta. Gràcies a tu, al teu esforç i a la teua dedicació la falla està en la seua màxima resplendor. No canvies mai, et vull.

A les nostres famílies donar-vos les gràcies més grans perquè gràcies a vosaltres hem tingut un any perfecte i sense la vostra companyia res hauria sigut el mateix.

Mamen, gràcies per capturar cada moment d›aquesta aventura, des dels més bojos als més sentimentals. Et vull.

Per a acabar volia dedicar-vos unes paraules als mariners júnior.

Vosaltres heu sigut la clau d’aquesta setmana fallera. Junts hem pogut gaudir d’unes falles esgotadores, on hem viscut moltes anècdotes com ara: la nostra primera paella de matinada.

Sou molt especials per a mi i ara estem més units que mai i això que només acaba de començar.

Ara sí que podem dir que no es descansa mai com diu Joan. És moment d›acomiadar-me perquè tot conte bé té el seu final.

Dir-vos que ha sigut un plaer i un orgull representar la Falla del meu cor i espere haver estat a l’altura de representar la nostra comissió.

I que sapieu que això no és un fins mai, és un fins prompte.

Gràcies de cor, mariners, us vull! +

Fallera Major 2022

Repetisc les meues paraules dites a la proclamació, acte en el qual em vaig acomiadar al costat dels meus representants infantils 2022:

“Hui acabe regnat, no s’acaba un somni, el somni es va fer realitat en el moment en el qual la meua família em va donar suport per a fer el pas i la meua comissió el va recolzar.

Hui comença un nou cicle en el qual gràcies a l’oportunitat que he tingut, he descobert el gran valor humà de moltes persones, la qual cosa em concedeix la saviesa de conéixer el camí pel qual camine, i quan un coneix, trepitja sempre caminant amb seguretat. Gràcies.

Em disculpareu si no us nomene, no volguera deixar a ningú en el tinter, però des de fotos i regals a simples picades d’ullet i mostres d’afecte, gràcies a tots, encara que és que entendereu que hi ha algú a qui sí que he de nomenar, i no per obligació, ella preferiria que no ho fera, però ha estat a peu del canó en aquesta aventura fins i tot en les ocasions en les quals jo no ho he fet.

Gràcies, Sonia, espere que quan la consciència em falle, no deixe de sentir les meues ganes d’estar al teu costat. Et vull.

Hui no acabe un recorregut sol, m’han acompanyat tres persones encantadores, a vegades una no tant, però en fi, li agafes afecte.

Nora i Marta, Marta i Nora, no puc deixar de sentir-me orgullós d’haver compartit aquest trosset d’any amb vosaltres, sou espectaculars, educades, afectuoses, agraïdes, increïbles… Us vull, encara que ja sabeu que aqueixos pantalons que porteu són molt curts.

No sé on arribarem amb aquestes modernitats que ho estan canviant tot!

Eva, no et diré res que no sàpies, al final no t’he agafat tanta tírria, no sé per què serà, igual perquè en el remolí de coses a les quals ens arrossegues a tots, aconseguim fer-ho divertit. Gràcies per ser la meua capitana, la meua presidenta i per tota la passió i l’esforç que li dediques a la nostra comissió. Als nostres representants per a l’exercici que comencen, un any especial en tractar-se del 75 aniversari, estic segur que ho fareu d’una manera excepcional

Em permetré versionar una mica basant-me en el gran Vicent Vayà, diu així:

MENTRE QUEDE DINS D’AQUEST ROGLE UN MARINER QUE VISCA

I TINGA FOC A LES ENTRANYES, EN NOSTRA POBLACIÓ I A AQUESTA PLAÇA I CARRERS, ÉS PLANTAREN ELS FALLES!”

Gràcies a tots i visca la Falla La Marina! +

HAN TORNAT LES CELEBRACIONS→

Benvinguts

A LA NOSTRA FAMÍLINA MARINERA

Amerats de felicitat podem dir que la nostra família marinera augmenta any rere any, asseguren un gran futur a la nostra comissió. Des d’ací volem aprofitar l’avinentesa per donar la benvinguda a la nostra gran família a aquests mariners tan bonics i l’enhorabona als seus pares per tindre aquests bombonets tan adorables. Gràcies per omplir el nostre casal d’il·lusió i alegria, us estimem.

Iris Vizcaino i Alpuente Carlos Tortajada i Salas

Estem d’enhorabona! Una parella de la nostra comissió han començat una nova aventura en les seues vides, la de formar una nova família, i, des de la vostra segona família, us desitgem tota la felicitat del món, i, sobretot, que siga al nostre costat. Que el vostre amor siga etern, un bes molt fort i… que visquen els nuvis!

Antonio García i Rosa Becerra.

HEM TORNAT! ENCARA QUE MAI ENS HEM ANAT→

TORRADA MARINERA

Després de la maleïda pandèmia hem pogut tornar i fer honor al nostre barri marítim. La nostra falla ha tornat amb més ganes que mai a organitzar la freqüentada torrada valenciana per festejar la nostra germanor amb les empreses de la mar de la nostra comarca del Camp de Morvedre. Per a nosaltres ha tornat a ser un gran orgull i un plaer comptar amb la col·laboració de totes les empreses que, any rere any, creixen en nombre. Gràcies a totes aquelles persones que les componen i a tots els fallers que treballen en l’organització, per fer-ho possible. Un altre any més, ha estat un rotund èxit amb la major assistència de la historia.

→ Autoridad Portuaria de Valencia

→ Noatum Terminal Sagunto

→ CPE

→ Citroen Sagunto

→ Gruas rigar

→ ISMED

→ BERGE

→ SAGGAS

→ CEMESA

→ IST

→ Remolcadores Boluda

→ MARMEDSA

→ SGS Española de control

→ ASECAM

→ ARCELOR

→ Beadsa

→ TTM

→ Astilleros

→ ADECCO

→ BOLUDA

→ FORFLESA

Preparació per a la torrà a la nostra plaça.

Amb els representants de Junta Fallera de Sagunt

TORRADA MARINERA

TORRADA MARINERA

“BOMBA” → FLM23

TORRADA MARINERA

“BOMBA” → FLM23

TORRADA MARINERA

“BOMBA” → FLM23

La setmana cultural celebrada a aquest exercici 2022-2023 ha sigut molt especial. Les nostres encarregades de la delegació de cultura: Mar Villalba i Merce Villaba proposarem que el tema d’enguany seria un repàs de la nostra història durant aquests setanta-cinc anys de vida de la nostra falla.

La setmana cultural, es va inaugurar dimecres dènou d’octubre i va finalitzar diumenge vinti-tres. Una setmana cultural plena d’actes que van començar amb la inauguració per part dels nostres representants de l’exposició dels setanta-cinc anys on podíem veure moltíssims objectes que pertanyen a les persones que han fet possible que La Marina siga creixent: bandes de diferents anys, ninots antics, quadres commemoratius, llibrets, cartells de presentacions i proclamacions, vestits de l’època dels cinquanta i seixanta, fotografies entre molts objectes més.

El segon dia estigué marcat per jocs de taula per tots els fallers i socis mentre que el tercer dia celebràrem el nostre típic concurs del pinxo i tapa on la millor tapa salada i dolça, entre altres premis més, aconsegueixen un pernil de premi, un premi molt cobdiciat! Dissabte vint-i-dos d’octubre, des del matí, els fallers i les falleres estiguérem treballant de valent per tal d’organitzar correctament la festa “remember” de la nit. Va ser tot un èxit, la plaça estava plena de gent, la música espectacular, l’ambient i el bon rotllo van ser les regnes de la nit. Sens dubte, una festa que celebràvem per segona vegada i que de segur tornarà a fer-se a causa de l’enorme èxit que presenta. I finalment, diumenge finalitzà la nostra gran setmana cultural amb un dinar al casal on férem balanç de la setmana i que concloem que va ser un èxit rotund.

75 ANYS QUE FESTEJAR→

FESTA

Hi ha una cosa més bonica que celebrar la vida? Nosaltres creiem que sí i és celebrar-la amb qui més t’importa, per això hem clausurat la nostra setmana cultural en gran, amb una festa remember, per a compartir la celebració del nostre aniversari amb tots els veïns que ens acompanyen i gaudeixen però que també en algunes ocasions, al llarg de tots aquests anys, han patit inconvenients i molèsties com els sorolls i talls de carrers, des d’ací volem aprofitar per a donar-los les gràcies pel seu suport, comprensió i afecte, i recordar-los que les portes del nostre casal les tenen obertes de bat a bat, que són part imprescindible de la nostra família. També ens agradaria aprofitar aquest espai per a donar les gràcies a totes les comissions amigues de la comarca que ens van acompanyar i a totes les persones que van baixar a la nostra plaça per a gaudir i celebrar al nosaltres costat, va ser un vertader luxe.

FESTA REMEMBER

El vaixell que va salpar en 1948 no haguera arribat al port de 2023 sense totes les persones que han navegat tempestats contra vent i marea superant tots els huracans. Per això era tan important per a la nostra comissió fer un acte exclusiu per a homenatjar cadascuna d’elles. Va ser un acte molt emotiu en el qual van ser presents els que ja no hi són, els que no ens van poder acompanyar i els que sí que ho van fer, com tots i totes les representants que van poder lluir una vegada més aquelles bandes i faixins que els van acompanyar aqueixos anys tan especials, i que amb només mirar-les ens teletransportaven a moments inoblidables i màgics. Va ser un diumenge de moltes emocions que, posant fermall d’or amb l’entrada a la nostra plaça dels nostres estendards de sempre i els nous, i la nostra senyera, al costat de falleres majors, falleres majors Infantils, presidents i presidents infantils que ens van acompanyar en l’acte, les nostres falleres majors i presidents d’enguany, falleres majors i membres de la Federació Junta Fallera de Sagunt i membres del nostre Excm. Ajuntament, el nostre alcalde, Darío Moreno, i el seu assessor, Raul Palmero, així com la regidora de festes Asun Moll, als quals ens agradaria donar les gràcies per la seua presència. L’acte es va culminar a la nostra plaça capturant fotos per al record i degustant una picaeta

“CAÑÓN”

Enfocant moments inoblidables.

RECORDS FOTOGRÀFICS 2022→

Proclamació →

Cavalcada →

Repartiment de llibrets

Dia del soci →

Presentació del llibret →

Premi a la Promoció i a l’Ús del Valencià →

Premi Nominació

Lletres Falleres →

“CAÑÓN” → FLM23

Crida →

Plantà →

Premis de Federació

Junta Fallera de Sagunt ↓

Monument faller Infantil, Premi de Secció Especial →

Monument faller Gran, Premi de Secció Especial →

Nit de falles →

Fideuà del 18 de març →

Mascletà →

Sant Josep →

“CAÑÓN” → FLM23

Cremà Falla Infantil ↓

Cremà →

“CAÑÓN” → FLM23

Cremà Falla Gran ↓

“CAÑÓN” → FLM23

Mona de Pasqua →

Creu de Maig →

RECORDS FOTOGRÀFICS 2023→

Elecció dels nostres representants 2023

Eva, María, Julia i Hugo →

Proclamació 2023 →

Presentació Falleres

Majors de Federació Junta

Fallera de Sagunt →

Activitats esportives →

Paelles de Gilet →

Playbacks majors →

Playbacks amb premi ↓

Playbacks infantils

Trobades falleres a Faura

Presentació →

Presentació dels nostres monuments →

Presentació d’esbossos →

Concurs de postals de Nadal i de dibuix organitzat per Federació Junta Fallera de Sagunt →

Muntatge de Betlem→

“CAÑÓN” → FLM23

Reis Mags →

“LA MARINA ES LA MEJOR”

Des de 1948 fins a l’eternitat.

MARINA—75

Han sigut moltes les persones que han passat per la història de la nostra gran família i volem agrair a cadascuna d’elles la seua petjada permanent que recordarem sempre.

Portada de llibret 2019 artista Vic Pereiró.

MOMENTS HISTÒRICS I PER AL RECORD→

1ª Fallera Major de la Falla La Marina. Elvira Sanz i Blasco

Visita de l’alcalde a l’any 1953

Primeres presentacions

Primeres presentacions. 1954

Comissió Falla La Marina. Any 1954

Falleres a l’ofrena. Anys 50

La falla la marina regala un menjar anual a la beneficiència

Comissió dels anys 50

Primeres comission de la falla La Marina. Any 1954

Primeres comissions

Presentacions anys 50

Primeres falles. Anys 50

La Fallera Major i les tres reines dels anys 50

Dames i reines de la festa fallera

Cercavila falla La Marina. Anys 50

Dia del soci. Repartiment de llibrets i banderes. Principis dels 50

Comissió falla La Marina. Anys 50

Comissió falla La Marina. Any 1954

Comissió principis anys 50

Primer premi. Falles any 1955

Reparant i cosint les banderes per al carrer

Ofrena el dia de Sant Josep

Primer estendard de la falla La Marina

Recollida de la Fallera Major de 1958

Primer premi secció primera. Any 1972

Comissió de la Falla La Marina. Any 1974

Primer premi de la secció especial a les falles 1976 Sacrifici faller Estendard

Millor falla de Sagunt va caure una part de la falla deu minuts abans que passara el jurat

Premis de llibret a la Promoció i l’ús del valencià al llibret de falla junt amb les falles premiades del nostre Camp de Morvedre

Fallera major del 50 aniversari amb el president honorífic de la falla

Reunió en la qual es van suspendre les falles per la pandèmia Covid -19

Presentació any 1986

Taller de pentinat de valenciana al casal

Representació teatral a la presentació. Any 1988

Regines de la falla

En el 50 aniversari de la falla els homes es van rapar un 50 al cap Germandat de la falla La Marina amb una gaiata de Castelló

Comissió anys 80

Dones dels homes fallers identificades amb els rams de color blau

La nostra falla crea un premi de llibret a nivell de Comunitat Premi la Marina

CANÇÓ DE LA FALLA

I LA SEUA PARTITURA

Com ja sabeu la nostra cançó és de les poques coses que han perdurat dins de la nostra gran família gràcies a la transmissió oral de generació en generació i que són part del nostre senyal d’identitat. Però no va ser fins a 2019 que ens vam adonar que totes les xarangues que ens han acompanyat amb les seues notes musicals ho havien fet creant la melodia d’oïda, ja que no existia una partitura d’aquesta. Com podia ser? Una cosa tan important per a nosaltres no es podia quedar així!

Pel que ens vam posar a la feina. Yvonne Moreno i Hernández, membre de la nostra xaranga d’aquell any, València Music Players, en una conversa amb diversos membres de la nostra comissió es va oferir per a realitzar-la de manera totalment altruista i desinteressada. Així doncs, el que va sorgir com un comentari en una conversa es va convertir en un gran regal per a la nostra comissió, la partitura de la nostra cançó, del nostre himne, les notes musicals que portaven acompanyant-nos dècades, però que mai ningú les havia escrites perquè la seua melodia mai es perda i puga acompanyar a moltíssimes generacions més al costat de la seua lletra. +

En 2019 Un membre de la xaranga ens va crear la partitura de la nostra cançó.

ALBERT Vidal i Queralt

HOMENATGE A VAYÀ PER LES

3.000 PRESENTACIONS FETES I PER LA CONTRIBUCIÓ A LA FESTA

Vicent Vayà i Pla:

“Les falles m’ho han donat tot i hui en dia encara tinc morrinya dels actes fallers perquè són part de mi”.

HOMENATGE A VAYÀ PER LES 3.000 PRESENTACIONS

FETES I PER LA CONTRIBUCIÓ A LA FESTA

Pocs noms de la comarca del Camp de Morvedre, i m’atrevisc a dir de tot el món, sent el ferro de les falles com Vicent Vayà i Pla, un saguntí nascut a València el 1938 del qual ens sentim orgullosos i orgulloses tots els components de la Federació Junta Fallera de Sagunt per la seua implicació, el seu carisma i la seua lluita continuada per les tradicions valencianes durant més de 50 anys. Les més de 3.000 proclamacions de falleres, presentacions de comissions i els seus poemes (VVP) són un llegat per a la posteritat i des de la nostra Associació Cultural, Falla la Marina, pensem que caldria que s’editara un llibre que les reunira, si bé no els milers de rimes, una selecció del seu treball, ara la pilota queda en la teulada de qui vullga recollir-la.

Vayà destil·la passió per la festa encara que per raons del DNI deixara l’activitat en primera línia ja fa més d’una dècada (2008). “Si em preguntes si els he donat jo més a les falles que elles a mi et diria que no, crec que les falles t’aporten més, i en el meu cas m’ho han donat tot. Són un motiu constant d’il·lusió i una font de records, d’amics i d’experiències que m’acompanyen a diari en la meua vida. És més, encara tinc “morrinya” per no poder participar activament de les presentacions i dels actes fallers com ho he fet més de mig segle de forma ininterrompuda”. En l’actualitat és president honorari de la Falla Sant Francesc i atén amb molt de gust la nostra falla, la Marina, perquè com ell diu “sempre és un bon moment per a raonar de les falles”.

Com a bons valencians hem quedat amb el nostre protagonista per a compartir taula i tertúlia amb un esmorzar com a reclam (els valencians som els millors del món a entendre l’esmorzar com un acte existencial propi digne de culte). La cita tingué lloc al Musical, una societat a la qual també ha aportat molt per tractar-se del biògraf oficial del mestre Rodrigo.

Només seure’ns a la taula dona mostres del seu carisma responent al meu “bon dia” amb “era, i ara ho és més, que has vingut tu”.

Vayà sempre té paraules agradables i positives per a tot el món, i la veritat és una forma d’entendre les relacions humanes molt positiva, i més en una societat que poc o gens potencia el tracte humà amb deferència cap als altres. En aquest punt, i com a collita personal, vull destacar el gran sentit de l’humor que atresora. Recorde que de jovenet ell treballava com a funcionari en unes dependències a la plaça dels Porcs al costat d’on jo vivia amb mos pares, i sempre que el saludava tenia algun comentari graciós o algun acudit per contar. Un de molt bo era el de “com que he entrat tard a treballar hauré d’eixir abans (quin remei)”, una frase que mai s’aplicava en allò personal, però que l’uneix amb la sorna de la festa encarnada en la cançó de la setmana fallera i la tonadeta “el dilluns volem fer festa, el dimarts a descansar, el dimecres anar al cine, el dijous anar al ball, el divendres passar comptes, el dissabte a cobrar, i el diumenge per ser festa, no ens deixen treballar”. És un incís, però he tractat de col·locar la seua figura en el que és el món faller més autèntic, el del caràcter valencià sorneguer i del doble sentit, uns registres que Vayà domina a la perfecció afegint els sentiments i el cor en tot el que ha fet per les celebracions josefines.

Les falles m’ho han donat tot

Entrant en matèria, la primera pregunta, i era totalment obligada, va ser com fou la seua entrada al món de les falles i ens recordà que “l’amor per les falles em ve de mon pare, ell ja escrivia per a diferents comissions de València i encara que faltà quan jo era un xiquet, ens va transmetre la devoció per la festa i pel món del teatre, dos temes que seran capitals en la meua vida”.

Després d’un bon temps plagat d’anècdotes la conversa agafà velocitat de creuer al reflexionar sobre la seua entrada com a mantenidor de presentacions. Ací s’emociona i afirma com a poc a poc, i començant per les falles de Sagunt, s’anà aficionant a crear i recitar

poesies a les regines de cada falla, unes creacions que acabaven emocionant les falleres, les famílies i el públic, qüestió que amb el temps li portaria moltes peticions i demandes, algunes d’elles amb pancartes i assegudes a la porta de sa casa, tal com recorda el nostre personatge.

El primer treball seu per a llibrets de falla arribà en 1956, i des d’aquella llunyana data ha prosseguit en el seu indissoluble lligam, incrementant-lo amb el paper de mantenidor, que no existia a Sagunt, i que exercí des de 1969 a 2008. El seu saber estar i el fet d’escriure amb el cor li atorgà molts episodis inesborrables de memòria col·lectiva per a tantes i tantes falleres majors, que seria una feina tediosa reunir tots els noms de les regines que tingueren l’honor de rebre les seues poesies durant tants i tants exercicis fallers.

Vayà és un enamorat de l’acte de l’exaltació que es realitza al Teatre Romà. Afirma que és el seu preferit per la significació de l’escenari i per la transcendència per a les falleres i les seues famílies. Encara li brollen els records d’eixes exaltacions que milers de persones han disfrutat any rere any.

Llegat més enllà de Sagunt

El nostre benvolgut artista rememora com a partir dels anys 70 “es multiplicaven les peticions per a fer de mantenidor”. “Recorde com al principi no volia acudir a les falles del Port de Sagunt perquè allí ja tenien un altre mantenidor i jo no volia llevar protagonisme a ningú”. “Al remat

En plena joventut Vayà (a partir dels anys 70 i 80) participà en quasi tots els pobles que planten falles. València, Dénia, Massamagrell, el Puig de Santa Maria, Puçol, Nàquera, Paiporta, Picassent, la Vall d’Uixó són alguns dels municipis que requeriren els seus serveis i que tingueren la sort de comptar amb la seua capacitat per portar endavant unes proclamacions que encara es recorden en tots els escenaris en els quals ha impostat els seus commovedors versos. De fet el paper de mantenidor el tingué des de 1969

a 2008, any en el qual va decidir deixar pas a la nova fornada de presentadores i presentadors per a les nostres falles. El llistó el deixà ben alt, encara que ell considera que “en el meu cas m’he dedicat a fer tot el que he pogut per les falles i tinc la satisfacció de fer-ho amb el cor, i sempre amb els ganes de lloar les regines de la festa”.

En este moment de l’entrevista Vayà es posà més seriós al ser preguntat sobre si guardava males experiències de tants anys a les falles i comentà que “en alguna ocasió se m’ha acusat de demanar diners i vaig tindre problemes amb alguns membres de la Junta Fallera que decidiren apartar-me dels actes per demanar diners”. “Al remat la cosa es va aclarir perquè jo mai he cobrat per açò i la cosa s’embolicà perquè alguna falla en el seu pressupost havia posat una partida dins de la presentació per al mantenidor però vaig deixar ben a les clares que no es corresponia a la realitat”. “El problema és que eixe pressupost es repetia cada any fins que trobàrem la causa, i sort que s’arreglà la cosa i tots ens quedàrem més descansats”. Malgrat este i altres problemes menors causats per la normal convivència, Vicent assevera que ha tingut molt bona relació en la gran majoria de presidents, falleres i directius del món faller local, i mostra d’això és segons ell “el fet de continuar més de 50 anys intentant posar el meu granet d’arena per a engrandir la festa valenciana més important del món”.

Milers de poemes

El vessant de poeta del nostre mantenidor és un punt que com hem esbossat abans requeriria un estudi detallat o fins i tot la publicació d’un poemari amb una edició crítica com els clàssics editats per Castalia. La cosmovisió fallera de Vayà presenta llocs comuns de les nostres tradicions valencianes en les quals la Mare de Deu dels Desemparats, la nostra Geperudeta, no pot faltar com tampoc pot deixar de citar-se el Micalet, el Teatre Romà, la marjal, els alts forns, la mar i la muntanya i tot el que simbolitze la gran ciutat que li concedí el títol de fill adoptiu per unanimitat.

Vayà es posà més seriós al ser preguntat sobre si guardava males experiències de tants anys a les falles i comentà que “en alguna ocasió se m’ha acusat de demanar diners”.

Per a nosaltres Vayà és un amic, un treballador incansable per la nostra i la seua festa, i un defensor de la cultura popular valenciana.

HOMENATGE A VAYÀ PER LES 3.000 PRESENTACIONS

FETES I PER LA CONTRIBUCIÓ A LA FESTA

Les composicions de Vicent aporten un toc únic, inconfusible i totalment reconeixible per la seua vistositat, l’optimisme i per fer sempre referència a la senzillesa, a les històries de superació i a les bondats de la condició humana. Molt sovint empra al·legories o contes inventats en els quals els personatges segueixen estels o senyals que els acosten a una gran recompensa, com pot ser l’amor, el sentir-se part d’una comissió fallera, o el pertànyer a una família. Podríem esmentar noms de poemes com “Entre el Castell i la mar”, una tendra (i real) història d’amor entre una parella de jóvens que vivien cadascú en un dels nuclis de la ciutat.

Els més de 3.000 poemes escrits del seu puny i lletra són un càntic al costumisme saguntí del segle XX amb tots els llocs comuns de la forma de viure d’aquella època. El fet que moltes famílies li demanaren en exclusivitat una lloança a la seua filla fa que es reflectisca la vida de moltes cases amb els seus reptes, les seues inquietuds i els seus anhels.

Si hi haguera de quedar-se amb una única composició seua, ens quedaríem, sens dubte, amb “València tindrà falles”, un poema que com ell mateix reconeix “m’ha perseguit tota la vida perquè me l’han demanat en tots els llocs on he estat i m’han amenaçat que no hi havia presentació si no la recitava”. Hui en dia, moltes comissions de tot el territori faller l’han adoptat com a pròpia i sols en mirar en Google o Youtube podem comprovar com Falles com la Nicolau Andreu i Adjacents de Torrent, la plataforma de streaming soundcloud, el blog “Diario de una peineta”, o el Facebook de certes falles locals són el lloc on es perpetua el poema més mític del món faller.

Vayà el defineix com un cant d’optimisme i de fe en les tradicions. Cal destacar que durant la pandèmia, en els anys que no es plantaren monuments als carrers, algunes comissions del cap i casal penjaren en les seues xarxes esta peça per constatar que la festa tornaria, així que podem estar tranquils, perquè

“Mentres les dones, fruit del seu amor parisquen fills i filles valencianes que porten a València dins del cor València tindrà falles. Mentres seguisquen onejant al vent senyeres per la història coronades mentres el sol s’amague per ponent València tindrà falles”.

La Falla La Marina no troba millor manera de seguir homenatjant la persona i la figura del Sr. Vicent Vayà i Pla que transcrivint eixa peça que l’ha col·locat en l’Olimp del sentiment faller. Per a nosaltres Vayà és un amic, un treballador incansable per la nostra i la seua festa, i un defensor de la cultura popular valenciana. Eixa que està carregada d’il·lusió i que entén al poble al que representa. Un poble unit que es pega foc, però que construeix, que fa soroll, però que escolta i que, en definitiva, es crema per a renàixer del foc. Diuen que de ben nascuts és ser agraïts, i nosaltres volem deixar estes paraules com a testimoni fidel d’una vida entregada a una festa. Tant de bo isquen uns altres mantenidors i mantenidores que amplifiquen la veu del nostre poble i de les falles com ho ha fet i ho fa el mestre de les presentacions del Camp de Morvedre. Gràcies per tant!

València tindrà falles

Mentres quede en l’horta un taronger brodant or la flor blanca de les rames mentres nasquen baladres i llorers València tindrà falles

Mentres en la marjal, els arrossers cullguen arròs entre el fang i entre les canyes a la creu, o a la llarga dels carrers se plantaran les falles

Mentres aguante en peu el Micalet punxant el cel d’estreles asurades baix la pluja de les traques i els masclets València tindrà falles

Mentres la plana laboriosa del fuster arranque la fusta deixant les borumballes al tindre l’estoreta en Sant Josep es cremaran les falles

Mentres quede un poeta només que enamorat a nostra terra cante i quede un cor de fe i amor encés València tindrà falles

Mentres quede ací dins un palleter que visca i tinga foc en les entranyes en cada població barri o carrer se plantaran les falles

Mentres dins de la seua capella la Geperuda als valencians empare i queden unes flors per a l’ofrena València tindrà falles

Mentres les dones, fruit del seu amor, parisquen fills i filles valencianes que porten a València dins del cor València tindrà falles

Mentres seguisquen onejant al vent senyeres per la història coronades mentres el sol s’amague per ponent València tindrà falles.

Mentres quede un Judes traicioner que renegue per tres monedes falses Mentres queden ninots pel carrer València tindrà falles

Mentres una d’estes comissions seguisca i els seus fallers il·lusionats, treballen i el cor d’una fallera en flama ardisca Amunt germans, València tindrà falles

HEM ARRIBAT ON ESTEM TREBALLANT INTENSAMENT

No sempre hem sigut una comissió amb tant cens com ara ni tants recursos i des dels començaments fins a l’actualitat s’ha treballat molt perquè la nostra comissió tinguera de tot, ja que en moltes ocasions la venda de loteria i les quotes eren insuficients.

Pel que la nostra comissió en els seus orígens va gestionar en algunes ocasions la coneguda “pista La Marina” per a traure alguns dinerets extres, als anys 50 va organitzar monòlegs, als 2000 festes temàtiques, edicions de pinxo i tapa, la torrà valenciana...

Des dels nostres principis fins a l’actualitat s’han fet rifes de multitud de coses, una màquina de cosir, caps de setmana romàntics, cistelles de Nadal… rifes i sortejos amb donacions dels nostres col·laboradors del llibret amb infinitat de regals diversos, pernils, rellotges, paraigües, sopars o menjars en els restaurants dels col·laboradors, tractaments d’estètica… Qualsevol cosa és bona siga en diners o en espècies, com el berenar per als nostres infantils o els ingredients per a la tradicional bunyolada del dia 18 de març. Gràcies a totes aqueixes iniciatives que han tingut i tenen a “currantes” incansables darrere, hui en dia som ací en moments de bonança. Des d’ací agrair a tots el seu treball i col·laboració.

Que la il·lusió per la nostra festa i comissió, la imaginació i els recursos no falten mai i ens ajuden a continuar sumant molts anys més. +

JOSÉ MARÍA Benito i Martín

GRUP DE DANSES L’ATZAVARA:

UNA IL·LUSIÓ CONVERTIDA EN BALLS I CASTANYOLES

La meua història marinera comença a finals dels anys vuitanta, dècada en què decidisc apuntar-me a faller junt amb la meua filla, convençut pel meu company, i amic, de treball, Antonio Valera.

GRUP DE DANSES L’ATZAVARA: UNA IL·LUSIÓ

CONVERTIDA EN BALLS I CASTANYOLES

Un dia, reunits tots al casal commoguts amb la mateixa il·lusió i aspiració, decidim, mig de broma, començar a assajar per aprendre els balls regionals de la nostra localitat, les danses valencianes i tot el folklore que envolta aquest meravellós món.

Recorde els primers assajos al casal antic, que estava just enfront del que servim a hores d’ara, amb la tècnica d’Eduard Caballer, membre del grup de Danses del Camp de Morvedre, que actualment continua existint i els seus components, en actiu, ballen pels nostres carrers. Amb ell, vam aprendre tots els inicis d’aquests balls: el “plasplà”, les passades, la dansà valenciana i tot açò bàsic o previ que feia falta per aprendre a ballar. Érem un grup nombrós, d’unes trenta persones, entre ells, xiquets i adults, tots fallers i socis de la Falla La Marina, moguts pel mateix sentiment: el ball valencià.

Però, arribà un dia que el nostre mestre Eduard no podia assistir més als nostres assajos i, en el seu lloc, vingué un matrimoni que es va fer voler moltíssim per tots i totes nosaltres: Manoli i Manolo i que a temps d’ara els recordem amb nostàlgia i un somriure quan alguna vegada els hem anomenat al casal.

Gràcies a ells, començàrem a ballar balls més específics i tècnics que requerien més precisió, memòria i coordinació entre nosaltres. Cada vegada disfrutàvem més i com més apreníem balls importants com “jotes, fandangos, seguidilles, boleros”…, més creixien les ganes de perfeccionar i seguir coneixent balls. Cadascun d’ells era típic d’una localitat de la nostra comunitat i com tot, alguns ens agradava més, altres menys, com la malaguenya o la jota redona, d’aquests dos balls, recorde que anàvem tots bojos donant voltes i voltes damunt de l’escenari així com féiem

Grup de danses L’Atzavara.

encreuaments amb els nostres peus per darrere i per davant, però açò sí, els ballàvem tots!

Els primers balls que aprenguérem van ser “el vetlatori, la jota d’Alfar, l’arenilla, el caragol, l’anguila, la perdigüeta” entre altres més. Els nostres assajos van tindre lloc en diferents espais durant tota nostra trajectòria: a la Casa de la Cultura, al cine parroquial de l’església de la Verge del Carme i al col·legi de Cervantes. Assajàvem dos dies per setmana, dues hores, sense parar, molts dies eixíem d’allí tots els balladors i balladores suats de cap a peus, però no ens preocupava ni desistíem, al contrari, desitjàvem que arribara el següent dia d’assaig per ajuntar-nos i fer el que més ens agradava: ballar.

Als inicis érem coneguts com el “grup de danses de la Falla La Marina”, cada vegada més sovint, ens oferien fer actuacions i balls per a les altres comissions, així com associacions, que féiem amb molt de gust. Al nucli del Port de Sagunt vam ser els primers com a grup de danses, no n’hi havia altre i per això també teníem tant d’èxit entre la resta de falles.

Els nostres passos van seguir-los les comissions de “La Victòria” i la de “Teodor Llorente”, que amb el pas del temps també van fer grups de balls.

Mentre que uns dies assajàvem o ens contractàvem per ballar a les falles i als carrers, uns altres ens n’anaven pels pobles de la contornà a participar de les tradicionals danses, així va passar el temps i va sorgir l’oportunitat de fernos Associació Cultural. Tots els balladors i balladores vam plantejar-nos-ho i continuàrem amb la idea endavant, per poder obtenir guanys i subvencions per al grup.

Estàvem fent-nos com els grans professionals dels balls regionals!

Així, va sorgir el grup de Danses Associació Cultural (AC) L’Atzavara amb una executiva composta per Mari Carmen Adobes com a secretària, María del Mar Villalba com a tresorera i jo mateix com a president.

El nom de l’Atzavara prové d’una planta que també és coneguda com “la pitera”, característica de la costa mediterrània, l’aigua que banya les nostres terres. El nom va ser acceptat per tots i totes i d’aquesta manera ens consolidarem com a grup. Les funcions més importants que recorde són les que féiem al “Barri Obrer” amb un cartell d’uns quinze balls. L’espectacle, a vegades, es combinava amb cants, nadales, xicotetes peces de teatre i una infinitat de coses més, fins es repartia entre el públic arrop i tallaetes!

A més, no puc deixar d’esmentar la funció a la Casa de la Cultura dirigida a Federació Junta Fallera de Sagunt (FJFS) que, en eixe moment, estava com a president, Miguel Ángel Alegría. Va ser un espectacle molt complet, d’una hora i mitja aproximadament, on vam participar els grups de la nostra localitat. La “fàbrica”, abans coneguda com a “Sidmed”, es va posar en contacte amb nosaltres per fer balls al “Casino del Monte Picayo” per tal de celebrar el dia commemoratiu que feien cada

Ball del caragol a la plaça de la Marina.

JOSÉ MARÍA BENITO I MARTÍN

GRUP DE DANSES L’ATZAVARA: UNA IL·LUSIÓ

CONVERTIDA EN BALLS I CASTANYOLES

transmetíem tots i totes quan sonava la dolçaina acompanyada del tabalet i començàvem a ballar amb el pas de l’eixida i els nostres braços en alt disposats a donar-ho tot.

Pensant-ho amb perspectiva i amb el pas del temps, el nostre grup, el grup de l’Atzavara, sonava fort a la nostra localitat i érem un referent per a molts!

Fou una llàstima que es dissolguera el grup que tants bons moments ens van donar, com tot a la vida les coses, els actes, les pràctiques… tenen un cicle de principi i de final. Els membres del grup van començar a esborrar-se per diferents motius personals, per treball, per estudiar fora i lluny de casa, per no poder dedicar tant de temps als assajos per motius laborals…

Actualment sempre que m’ajunte amb un faller o fallera que pertanyia al grup i comentem el tema de “L’Atzavara” ens entra nostàlgia i molt bons records. A més de ser un grup de ball, féiem germanor, viatjàvem en bus cap a altres localitats per ballar, ens divertíem, apreníem junts, ens superàvem i, com no, també practicàvem la degustació valenciana entre altres anècdotes més. Per ja finalitzar, m’agradaria agrair a totes les persones que han format part del grup, gràcies a elles i al seu desig d’aprendre els balls valencians em van donar a mi mateix l’oportunitat de disfrutar d’aquesta passió que encara perdura.

any conegut també com a “Cercles de qualitat” o “Dia de portes obertes”. Al mateix Sidmed també ballàrem l’endemà de l’actuació del Picaio i després van convidar-nos a tots i totes a dinar. A les processons també eren convidats i ballàvem per a les festivitats de les verges del Carme, de Begonya i dels Desemparats on traiem al carrer a passejar al pal central per fer el ball de la mangrana, el ball dels arquets o els cabeçuts. Eren dies de molta calor, sí, però li guanyava la il·lusió, la festa i l’alegria que

Si poguera demanar un desig seria que L’Atzavara, novament, se sentira fort als carrers, a les places, als escenaris… amb el seu so característic de les castanyoles, acompanyant als balls, concorreguts d’assistents veient-nos.

Tornar a viure eixe sentiment que tant ens agradava quan s’iniciava la cançó, es parava el món... i ens disposàvem a ballar. +

Ball de la mangrana a la processó de la verge del Carme.

Ballant la dansà.

EL CASAL, LA NOSTRA CASA

Durant uns pocs anys i baix el mandat de Jose Antoni Escrich, en 1974, el nostre casal va ser un pati situat a la cantonada de la plaça la Marina, concretament al carrer Espronceda número 30.

Els fallers van condicionar tot l’espai com van poder i van reconstruir tant el sostre com el sòl. L’oficina de la loteria no la van situar al casal, sinó que estava al carrer Trobador. La mare del president del moment, va deixar una habitació de sa casa que estava situada baix les escales per fer les funcions administratives.

Com a curiositat, en aquells anys, els fallers que acudien a l’oficina a arreplegar loteries per a vendre-la, eren els fallers que estaven interessats a fer-se els vestits, ja que, a canvi de la venda de loteria, la falla obsequiava les dones tela, arracades, pintes i joc de manteletes, mentre que als homes els proporcionaven la jaqueta, el faixí, les espardenyes...

En l’oficina triaven del mostrari i elegien què volien. Després, un grup de falleres s’encarregava d’anar a comprar-lo a València, a una botiga molt coneguda, “Magatzems Espanya”.

Pocs anys després, es va fer el canvi de casal a la mateixa plaça, exactament al carrer Canalejas número 33, on vam estar llogats fins a l’any 2001-2002. Eixe exercici és quan passaren a ser propietaris del casal actual: carrer Espronceda, número 38, un procés que no va ser gens fàcil, però que a dies d’ara ens fan pensar de la sort viscuda com que no perdérem la ubicació a la nostra plaça la Marina. +

TONI García i Coca

SENSACIONS PER LA COMPRA DEL CASAL: MASSA INTENS

M’han demanat que descriga les sensacions que vaig tindre com a president, quan decidim comprar un local per a l’associació. Ho explicaré tan bé com siga possible, però el primer que em ve al cap és que va ser:

MASSA INTENS

Toni, en quin fregat t’has ficat?

Tot va començar un any abans, el 2000. Aqueix any va començar un canvi de cicle en el qual hi havia moltes inquietuds. Comencem amb Francisco Salines convertint la falla en: ASSOCIACIÓ

CULTURAL FALLA LA MARINA. Continuàvem volent fer més canvis, ja que teníem més inquietuds. La major tindre un casal propi.

Comencem per preguntar on estàvem situats, doncs que ens ho vendrien, i el preu del qual no es van voler moure, era desorbitat per a la nostra economia. Recorde que no ens volíem moure de la plaça i els locals eren molt limitats.

Però els astres es van alinear i va sorgir un baix just enfront. Ací va començar tot. La negociació amb el venedor va ser un estira-i-arronsa d’un parell de mesos en què va haver-hi moments en els quals el donàvem per perdut. Al final arribàrem a un acord i pensàvem que ja havíem passat el pitjor. No més lluny de la realitat, ací va començar la vertadera negociació.

Recorde quan en la primera reunió traiem la compra del casal i mirava les cares dels associats. Em vaig dir a mi mateix: Toni, en quin fregat t’has ficat? Sé que van ser moltes reunions d’executiva, generals, amb tresoreria, per a poder quadrar les xifres. Amb el banc i una altra vegada a començar. Les reunions generals eren intenses. Volíem comprar, continuar fent canvis però que ningú haguera d’avalar. En l’última reunió amb el banc se’ns va donar l’última quantitat que el banc ens donava després de la taxació. La tensió era màxima ja que ens faltava una quantitat i calia fer una reunió general per a poder arribar a un acord o tot el treball de mesos se n’aniria en orris. L’expectativa va ser màxima i la tensió també. Tot quadrava menys una xicoteta quantitat. Va haver-hi un moment en el qual el silenci se’m va fer etern. De sobte va ocórrer. Un associat va oferir posar una quantitat i immediatament cinc associats més es van adjuntar a la proposta. Uns altres deixaven els beneficis. Sí que puc dir que va ser uns dels moments que com a president que mai podré oblidar. Aqueixes decisions ho van

canviar tot. Una altra reunió amb tresoreria fins a altes hores de la nit per a deixar tot perfilat per a una proposta final. Per fi vam tindre l’última reunió general en la qual vam exposar tots els detalls de l’operació amb els pagaments que tindríem durant els següents 12 anys.

Donar l’enhorabona a tots els associats d’aqueix any, que van impulsar més si cal, l’esperit mariner que ens fa tan especials. També a tots els que van seguir després perquè aqueix somni es convertira en realitat i tinguérem un casal en propietat i sense moure’ns de la plaça, que en aqueix moment era una línia roja que no anàvem a permetre perdre.

Per fi va arribar l’hora d’anar a notaria. No se m’oblidarà la cara de felicitat, tant d’una de les secretàries com la meua quan signàrem. És un record que tampoc ella oblidarà. Crec haver resumit amb prou fidelitat el que va ocórrer i vaig sentir. Com deia al principi: MASSA INTENS +

D’ORNAMENTACIÓ DE CARRERS A IMATGE BENEÏDA

En maig de 2002 arranca un nou exercici i amb ell noves idees, projectes i il·lusions. Veníem d’unes falles on ens van visitar la policia i un camió de bombers perquè pensaven que als fallers se’ns havia anat el cap i havíem muntat una mascletà de veritat com a decoració dels carrers que envolten la nostra plaça, allò va culminar recollint un segon premi en ornamentació, banderola que recarregue les piles dels joves i no tan joves de la nostra comissió. Moltes vesprades i nits de riures i treballs va donar com a resultat una ornamentació espectacular on la nostra mareta lluïa un manto de paper increïble. Va ser tal l’impacte que va crear que no sols vam obtenir el premi a la millor ornamentació, sinó que el “pare Pepe” de “La nostra Senyora del Carme” ens va visitar i va beneir la imatge, la qual, per reunió extraordinària en Federació Junta Fallera de Sagunt (FJFS) es va decidir traslladar-la a la porta de la Tinença d’Alcaldia per a rebre a totes les comissions del nucli del Port el 19 de març, en la tradicional ofrena de Sant Josep.

En l’any 2003, la nostra fallera major era Alicia Gil i Soler, qui ofrenà el seu ram a la nostra verge per tota la comissió, amb una sol·licitud, ja que la resta de comissions i falleres el va fer de manera habitual a la tradicional verge.

Sens dubte, va ser una anècdota bonica i inoblidable que recollim en aquest llibret perquè perdure el seu record. Si us pregunteu que va ser de la verge, després d’acabar les festes josefines, a l’haver sigut beneïda es va decidir donar al museu faller, on va estar uns quants anys i ja després se li va perdre la seua pista. +

FLM23

LES FALLES, PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT (UNESCO)

Potser ja no ho recordes, però al 2016 l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va incloure a les Falles de València en la seua Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

ALBERT LLueca i Juesas

FALLES A SAGUNT

L’ARXIU ~ Camp de Morvedre

Al Port de Sagunt les falles començaren en 19271, quan un grup de fallers muntà en un carrer del Port, carrer del poeta Llombart, la primera falla, dedicada al ferro. Estava representada per un colós dominador sobre la banya de l’abundància, del qual sobreeixien els productes minerals; al·ludia també a la gestió municipal i a les dues empreses de cotxes que es disputaven els viatgers. Els components de la primera comissió foren: Bautista López, Antonio Blasco2, Ángel Gabarda, Francisco Cervantes, Vicente Rams, Ángel Xirivella i Antoni Pérez, entre altres.

En 1931 Vicente Andrés Cerveró proposava a la Societat Vitivinícola organitzar les festes falleres, i així nasqueren les festes a Sagunt. En 1932 es plantà la primera falla a Sagunt. El monument es construí en uns tallers del Port, i fou obra dels artistes Antoni Blasco i Francisco Fernández. La falla fou composta per un avió que representava la recent instaurada República, amb altres motius com l’agricultura, la història, el comerç i la indústria.

En aquell 1932 es van indultar els primers ninots, que varen ser diversos i estaven dedicats tots ells al món del treball, que van ser entregats i regalats a l’alcalde de la ciutat, Juan Chabret Bru. Des de les primeres falles saguntines, des d’aquells tímids intents per iniciar les festes josefines a la nostra comarca, s’ha produït una important quantitat d’objectes: “ninots indultats”, medalles, publicacions, fotografies, insígnies, etc.,

que han sigut guardats, sense ordre ni concert, en els mateixos “casals” de les comissions que les produïen, i que, en moltes ocasions, s’ha arribat a la seua destrucció o pèrdua.

Però no és fins a 1971 quan la festa s’articula d’una manera més ordenada amb un reglament faller i amb una entitat com la Junta Fallera de Sagunt, que coordina totes les activitats i accions de les falles.

Va ser el 2 de juny de 19713, “aquell dia en l’Excm. Ajuntament de Sagunt es va celebrar una reunió, la presidia el llavors regidor de festes i relacions públiques Sr. Luis Cuadau Marco, en aquesta es trobaven presents els representants de les falles: Palmereta, Luis Cendoya, Victoria, Santa Anna i els Màrtirs, hi havia excusat la seua absència la Marina. En l’esmentada reunió es debatia la conveniència de crear una associació entre totes les falles existents en els dos nuclis, fins a aquell moment cada entitat funcionava independent”.

Cal entendre la realitat existent al municipi de Sagunt on des de 1921 existeixen dos nuclis diferenciats de població i que, des de 1926, han intentant segregar-se sense que cap expedient arribara a bon port.

És per això que des del consistori saguntí, ja en el tardo-franquisme arribant a la seua fi, sent alcalde el Sr. Vicente Masip4 s’intentava articular un organisme, festiu, que aglutinara tota la ciutat i servira de nexe d’unió entre els nuclis

1 Emilio Llueca Úbeda, Historia de las fallas en el Campo de Morvedre (1927-2002). (AC Falla Luis Cendoya de Sagunto. Sagunt, 2002).

2 Lluís Mesa, ANTONIO BLASCO SANJUAN I LES PRIMERES FALLES DE LA COMARCA

(El Periódico de Aquí) https://www.elperiodicodeaqui.com/epda-noticias/antonio-blasco-sanjuan-i-les-primeres-falles -de-la-comarca/17802 [consultat 10/12/2020]

3 M. A. Alegría, En memoria a Luis Cuadau Marco (El Económico) https://eleconomico.es/opinion-1/articulos de-opinion/101556- [consultat el 10/12/2020]

4 Emilio Llueca Úbeda, Diccionario Biográfico del Campo de Morvedre. (Assoc. Cultural L’ARXIU-Camp de Morvedre, 2008)

En l’esmentada reunió es debatia la conveniència de crear una associació entre totes les falles existents en els dos nuclis, fins a aquell moment cada entitat funcionava independent.

LLUECA I JUESAS FALLES A SAGUNT

de població. En eixe moment Luis Cuadau era el regidor encarregat de les festes del Port mentre que les de Sagunt eren responsabilitat del seu company de corporació, Ricardo Almenar Soriano. L’acord va ser que, si s’arribava a un consens en la creació de la Junta Local Fallera de Sagunt, seria Luis Cuadau5 el seu primer president i la competència dins de l’Ajuntament passaria a les seues mans sense diferenciar nuclis de població coordinant totes les activitats i accions de les falles.

“Segons consta en l’acta d’aquella reunió, en ella va quedar constituïda la primera Junta Local Fallera de Sagunt. El resum d’aquesta ve a dir: En aquesta reunió i per unanimitat, es procedeix a estructurar els càrrecs de la JLF i la forma en què seran designats, quedant finalment configurada com segueix: President, Sr. Luis Cuadau Marco Vicepresident, Sr. Dionisio Herranz Renau. Secretari, Sr. Tomas Miguel Sanz Vicesecretari, Sr. Miguel Forte Poveda

Economia i Planificació, Sr. José Ribes Jañez

Festejos, Sr. Felipe Méndez Belmonte

Relacions Públiques, Sr. Vicente Morales Masiá Infantils, Sr. Manuel Ariza i Sr. Antonio Garcia

Cervantes

Vocals, dos representants de les falles, Palmereta, Luis Cendoya i la Marina i un per les falles, La Victòria, els Màrtirs i Santa Anna. (En l’acta no consten els noms dels vocals).”

La Junta Fallera va començar el camí en l’exercici de 1971 amb un cens faller que rondava els 600 inscrits. Les falles participants eren El Ravalet, La Victòria i la Marina i les infantils del Ravalet, Palmereta, Victòria, Màrtirs i Remei. “Posteriorment, en la reunió celebrada el dia 11 de febrer de 1972, es va procedir a redactar les primeres regles comunes, així com el primer programa de festes conjunt, la primera distribució per categories de les falles i els seus corresponents premis, destacant l’única aportació econòmica per al “Ninot Indultat”.”

5 Luis Cuadau Marco (Sagunt, 1931-2009). Graduat Social i tècnic de Relacions Públiques, treballs que va exercir en Alts Forns de Biscaia, S. A. i Alts Forns del Mediterrani, S. A. fins a la seua jubilació. Escriptor i poeta. Nebot/net de Vicente Blasco Ibáñez. Comença ha escriure als onze anys d’edat. Participa en els Jocs Florals de “Lo Rat Penat”, de València, de la “Penya Esvaradora”, de Sagunt, els celebrats en Port de Sagunt i Vall de Uxó (Castelló). Va col·laborar en la creació de la revista Port, publicació de clara tendència segregacionista, de la qual va ser un assidu col·laborador literari. Escriu en Seguretat, revista nacional de prevenció d’accidents en el treball, en el butlletí municipal Sagunt. Col·labora en la ràdio local i en Radi València sent premiats alguns dels seus guions. Serà secretari de Redacció de Portu, revista d’Alts Forns de Biscaia, S. A., empresa on prestava fins a la seua jubilació els seus serveis laborals. El seu primer llibre, Osques, poemari escrit en valencià va obtindre un premi en els Jocs Florals de València. Ha publicat els llibres Entre fums i ferros (1997), Carrer laminació (1998), Siderín i el centenari de Port de Sagunt (2002), “còmic” amb il·lustracions d’Óscar Cosín Ramírez, L’any 2002 Port de Sagunt compleix cent anys. Síntesis històrica de la seua fundació, publicat per lliuraments en el decennal “L’Econòmic de Sagunt”, la lletra de l’opera Laurada 1902 (2002), sent la música del també saguntí José Sánchis Cuartero. Col·laborador assidu dels periòdics Les Províncies, edició del Camp de Morvedre, i de l’Econòmic de Sagunt, publicació comarcal de periodicitat decennal. Regidor de l’Ajuntament de Sagunt. Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de la ciutat en el període de la transició política. Des del seu lloc de regidor va impulsar l’aspecte cultural de les falles i va fundar la Junta Local Fallera de Sagunt de la qual va ser el seu primer president. Membre de la comissió organitzadora del Centenari de Port de Sagunt. Ha sigut membre de la junta directiva del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre. President de la comissió pro-rehabilitació de l’església de La nostra Senyora de Begoña. Soci fundador del Centre Arqueològic Saguntí. Soci fundador i tresorer de la Unió Musical Portenya. Vocal suplent de la Junta Cultural Municipal de Sagunt (2006-2007).

En 1972 la Junta Fallera va organitzar diversos actes: l’entrega de premis i les visites de cortesia per les comissions falleres que en 1973 eren nou i set infantils. Entre les novetats aportades per la mateixa junta, hem de destacar l’acte de la Crida realitzada per primera vegada en 1974 a càrrec del primer tinent d’alcalde, Rafael Escrig. El nomenament de la fallera major i la infantil han aconseguit, amb el pas del temps, carta de naturalesa a la setmana fallera de Sagunt i el Camp de Morvedre (cal destacar que la Junta Fallera de Sagunt és l’única de caràcter comarcal en tot el territori valencià). Les primeres falleres majors de la Junta Local Fallera de Sagunt van ser: com a fallera major infantil Maria Ángeles Cuadau Asensi (filla del regidor Luis Cuadau) i com a fallera major Nora Asensi Alandi.

En l’exercici 1974-1975 la presidència passa a Juan Antonio Llorens i s’introdueixen molts canvis. Amb un cens de 1.000 fallers i onze falles (set d’infantils) es crea l’emblema de la Junta. Al ja atapeït programa es va incorporar la presentació de les falleres majors al parc Victòria del Port de Sagunt, i la cavalcada fallera a la ciutat.

El següent exercici també va ser de canvi, es van aportar novetats com la “Nit d’Albaes” en ambdós nuclis de població, les competicions esportives, l’exposició del “ninot indultat”,

la mascletà municipal i l’ofrena de flors. Es van suprimir els nomenaments de “Dama del foc”, de la “Poesia” i de la “Flor”. Amb un cens de 1.200 fallers es creen els estendards fallers i s’imposa la vestimenta fallera.

En 1977, continuant amb la història, l’Ajuntament cedeix a la Junta Fallera de Sagunt uns locals a la plaça de la Trinitat, que abans havien sigut de la desapareguda emissora del Movimiento La Voz de Sagunto, per a la seua social. D’ací es va passar a la Casa de Cultura “Capellà Pallarés”, propietat de la Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt, posteriorment va ocupar una planta de l’edifici que albergava la Fundació Municipal de Cultura a la pujada del Castell i finalment aconsegueix la seua seu definitiva al barri de Baladre.

És en eixe moment quan la junta fa desaparéixer de la seua denominació de local ja que formen part d’ella diferents municipis com són el cas de Gilet, Puçol i Faura6, i on la tradició fallera està present fins i tot abans que en la capital de la comarca del Camp de Morvedre7.

CONCLUSIONS

Després de la utilització política per part del tardo-franquisme de la festa, aquesta s’ha convertit en l’única entitat, festiva, capaç d’articular i vertebrar activitats en diferents pobles de la comarca. Una Junta que per motius legals ha passat a denominar-se Federació Junta Fallera de Sagunt i que formalment s’ha desvinculat, segons el seu reglament, del lligam directe amb l’Ajuntament de Sagunt deixant de ser l’Alcaldia el president nat de la Federació passant aquest a ser un simple títol honorífic. La Junta, després d’aquests 50 anys, compta amb una salut i un múscul que hi deixa entreveure una llarga vida associativa. +

6 Albert Llueca, Expedient per a declaració BRL a les Falles de Sagunt 2017.

7 Paco Quiles, ALEGRIA PER UNA FESTA D’INTERÉS TURISTIC NACIONAL (Llibret Falla La Victoria, 2014. VVAA)

https://issuu.com/yogurdefresa/docs/victoria_14 [consultat 10/12/2020]

“LA MARINA ES LA MEJOR“→ FLM23

Són molts els membres de la nostra comissió que al llarg de la història han passat per la Federació Junta Fallera de Sagunt, pencaires incansables dins i fora de la seua comissió i pels quals hui som ací. Enguany volem desitjar-los un any inoblidable a Alejandra Rubio com a Cort d’Honor de nostra fallera major de Federació, Claudia Ramón, així com a Remei Torrent com a vicepresidenta d’Agermanament i a Alberto Cebrian com a vicepresident d’Esports del Sector 1.

RAMÓN Jarque i Ferrer

FALLES DE SAGUNT, INTERÉS TURÍSTIC NACIONAL

Les Falles de Sagunt van ser nomenades com a Festa

d’Interés Turístic Nacional el 30 de desembre de 2013

després d’un gran esforç realitzat per diverses directives de la Federació Junta Fallera de Sagunt en el qual es van posar a treballar després de ser declarades com a Festa

d’Interés Turístic Autonòmic un 16 de març de 2007.

Aquest títol, al costat del de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, atorgat a la festa josefina el 30 de novembre de 2016, fa que les nostres falles tinguen una gran denominació i repercussió a tot el món.

Tots dos títols van fer que el nostre col·lectiu faller es realçara d’una gran manera. Comencem una era de revolució en la qual les falles ostentaven la caracterització i representació que es mereixien després de molts anys de treball, alguna cosa que va afavorir a tots els col·lectius que estan implicats en el món de la festa josefina. Aquests càrrecs han impulsat l’expansió de les falles per tot el territori nacional i internacional fent-les més ferms i representatives en l’economia actual, a més de fer-les més visibles, més transparents, amb més essència i amb un turisme nacional i internacional ansiós de conéixer-les, sorprendre’s amb elles i gaudir-les cada any.

Les comissions falleres, any rere any, han notat aquest creixement tant econòmic com cultural. La realització de noves activitats dins de les falles promou tant el seu títol com Festa d’Interés Turístic Nacional com la seua denominació com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Perquè les falles som monuments, som llibrets, som indumentària, som pirotècnia, som música, som esport, som cultura, som essència i som tradició. +

Llibret de la Falla La Marina. Any 1954.

Són nombrosos els encarregats de la tasca de llibret que han passat per la nostra història, però sens dubte els primers que se’ns venen al capdavant són els encarregats de fer el llibret del 50 aniversari que van ser com a delegat José Gil i com a creador de contingut Gerardo Agüe, els quals van fer transmissió de la seua passió per aquesta tasca i anys després van deixar successors.

En 2008 va ser per primera vegada que tinguem constància que les nostres delegades de llibret d’aquell any: Maika Lucas i Alicia Gil van presentar el nostre llibret a un concurs que organitzava Bancaixa i va ser tota una experiència, però sense molt èxit. No va ser fins a 2014 quan presentàrem el nostre llibret a concurs promogut per la Generalitat Valenciana, en el qual no es va obtenir premi, però la constància i el treball dur van fer que a l’any següent per fi entràrem en la llista de selccionats i aconseguirem la primera banderola.

Com anècdota, aqueix any estaven al comandament Mª Mar Martínez i Alicia Gil, no es comptava amb quasi pressupost, sinó tot el contrari, les delegades havien de deixar benefici a la falla de les col·laboracions del llibret per a cobrir altres despeses a més del cost de la impressió del llibret, per la qual cosa per a aconseguir una maquetació més professional i cuidada van comptar amb l’ajuda desinteressada de Pepe Gómez, amic i faller d’una comissió veïna, el qual va ensenyar a Alicia i entre els dos van maquetar el llibret durant llargues nits. Mai oblidarem el dia en què els nostres representants 2015 per primera vegada van arribar a la plaça amb el primer banderí de “Promoció i ús del valencià”. Eren Cristina, María, Germán i Juanjo que per a festejar-lo el van pujar amb la grua per a lluir-lo uns minuts a l’alt del remat del monument faller.

A l’any següent i després de rebre el guardó de Generalitat, tot donà una volta de 180°, va començar a haver-hi una partida pressupostària per a llibret i es va deixar la maquetació casolana comptant per primera vegada amb els nostres dissenyadors de confiança, “Yogur de fresa”.

Així va començar a fer-se un equip de llibret que ha anat creixent fins a arribar a ser el gran equip que som enguany.

A continuació us deixem la relació de premis que tenim constància que han anat obtenint els nostres llibrets al llarg de tots aquests anys dins i fora de la nostra comarca, deixant com anècdota que dos anys consecutius vam ser desqualificats. Va passar que, una vegada valorat i obtingut el premi, per problemes administratius amb la taxa de fem d’un dels carrers que dóna el nostre casal.

PREMIS EN PROMOCIÓ I ÚS DEL VALENCIÀ

Any 2015 premi 37é

Any 2016 premi 22é

Any 2017 premi 6é

Any 2018 premi 11é

Any 2019 premi 34é

Any 2020 premi 25é

Any 2021 premi 36é

Any 2022 premi 42é

PREMIS DE FEDERACIÓ JUNTA FALLERA DE SAGUNT (FJFS)

Any 2017

Premi 2n al millor llibret de falla de l’Ajuntament de Sagunt

Premi 3r Crítica i poesia d’un llibret de falla (mirar exactament com es diu el premi)

Any 2018

Premi 2n al millor llibret de falla de l’Ajuntament de Sagunt

Any 2019

Premi 3r Al millor llibret de falla de l’Ajuntament de Sagunt

Llibret de la Falla La Marina. Any 1954.

UN LLIBRET

PREMIS DE LLETRES FALLERES

Any 2015

Finalista Premi Emili Llueca: Josep Usó

Any 2016

Any 2017

Finalista Emili Llueca: Antonio Ortiz

Premiats: Premi Emili Lllueca: Josep Dionís Martínez

Premi COMFET

Finalistes:

Premi Mestre Ortifus a la coherència

Premi Emili Llueca: Alberto Emilio

Any 2018

Premiats: Premi Murta: Pura Peris

Any 2019

Finalista:

Premi COMFET

Premi Climent Mata

Premi + COMPLET

Any 2021

Premiats: Premi Emili Llueca: Paco Quiles

Finalista:

Premi COMFET

Premi Climent Mata

Any 2022

Finalistes: Premi Portal de la Valldigna: Maria Carme Arnau

Premi Emili Llueca: Albert Llueca.

Premis Josep Maria Francés i Duato

Finalistes:

Any 2016: Carles Cano

Any 2022: Cristina Boix

Premi any 2017: Isabel Canet

Respecte a les presentacions de llibret, la primera es va realitzar en 2016 en el Casal Jove de Port de Sagunt, on va amenitzar l’acte el grup de l’Home Brut. D’aquell dia es recorda l’emoció del començament de grans projectes i el record de tots els delegats que havien passat pel càrrec de delegat de llibret al llarg de la nostra història perquè com indique la responsable de l’esdeveniment Alícia

Gil: “No es podia començar d’una altra forma, el treball d’un delegat de llibret és invisible als ulls de la resta, però es requereix molta dedicació i temps, és un treball no gaire reconegut, però té alguna cosa que enganxa i fa que quan tens el llibret a les teues mans tot valga la pena”.

L’any següent, l’any 2017, passàrem a realitzar l’acte en el teatre de Begonya amb la novetat de fer el nostre llibret accessible gràcies a la veu d’Encarna Ramiro, la qual des d’eixe moment, és els ulls de molts, i acabem l’acte celebrant-lo al nostre casal amb la col·laboració del grup Freakfrogs.

Al següent any, es va crear un grup de delegats de llibret de diverses falles, entre els quals ens trobàvem nosaltres. El grup servia per a estar sempre en contacte i ajudar-nos els uns amb els altres, per donar-nos suport als principiants. És trobaven al grup els veterans com els de la falla de Santa Anna o del Mocador, als quals estarem sempre agraïts pels seus consells.

I pensàreu... Que estrany! Si tots treballen amb l’objectiu d’aconseguir el mateix premi! Per què s’ajuden? Doncs sí, encara que semble estrany, encara que es competisca per premis, el primer és la germanor, així que decidírem unir-nos i crear només un esdeveniment entre tots per presentar els nostres xicotets tresors: els nostres llibrets. I des d’allà fins ara continuem igual, perquè junts som més i perquè és un plaer haver contribuït a formar aquesta comunitat tan bonica dins de la nostra comarca.

En arribar el 2020, un dels nostres delegats de llibret d’aquell any, Rubén Villaroya va voler arribar més lluny i és què rebre premis estava

genial però ja era hora de crear un propi. Després de comentar-lo amb l’equip, investigar i valorar diverses propostes es van posar a la feina, van veure que hi havia la necessitat d’escriure en els llibrets sobre sostenibilitat i per això es creà el “Premi la Marina” a la consciència ecològica en un article d’un llibret de falla. Es va plantejar la participació en l’àmbit de Comunitat Valenciana.

Van participar 33 comissions, vam tindre el suport de l’empresa «Noatum» i es va realitzar l’acte de lliurament d’aquest premi al Centre Aragonés de Port de Sagunt, al qual van acudir tots els finalistes i es va anunciar en directe el guanyador, tenint com a finalistes a la Falla Plaça la Malva d’Alzira, Falla de Raval de Xàtiva, Falla Portal de la Valldigna de Tavernes de la Valldigna, i com a guanyador, Falla Plaça Sant Roc, Gòmez Ferrer i Voltants de Torrent amb l’article “Falles insostenibles” de Juanjo Medina i Bonilla. Encara que es va crear amb la idea d’instaurar-ho, de moment només es va celebrar la primera edició, encara que confessem que esperem que algun dia es reprenga. Durant tots aquests anys i tantes hores de treball hi ha hagut mil i una anècdotes per a contar que farien aquest text interminable així que només aprofitar aquest espai per a donar les gràcies tant a aqueixos valents delegats com a fallers que ajuden de manera desinteressada perquè aquestes pàgines de records queden escrites any rere any deixant-nos records eterns.

Gràcies, llibreters! +

Llibret de la Falla La Marina. Any 1955.

“LA MARINA ES LA MEJOR“→ FLM23

“LA MARINA ES LA MEJOR“→ FLM23

TRADICIONS MARINERES→

BUNYOLS I XOCOLATE

Cap als anys 70, la falla va començar a fer un berenar per als xiquets el dia 18 de vesprada, que sempre han sigut els jocs en la plaça, abans jocs tradicionals. Ara, en l’actualitat, convertits en parc infantil, balls i “pintacaras” amb moltes sorpreses.

Jose Antoni Escrich, en el seu últim any de president portà xocolate i els ingredients per fer bunyols. Així és com va celebrar el seu sant.

Uns anys després, als 80, Jose Gil, en un dinar de Sant Josep, on era “el Belabarce”, com després no hi havia sopar, va proposar a tots “els Joseps” de la falla que convidassen entre tots ells a bunyols i xocolata.

L’any següent es va passar la celebració com a berenar per als xiquets i fallers. En aquell moment, eren una família molt més xicoteta que hui dia, i després de pagar-los ells uns quants anys, es va crear una tradició que la falla contemplà, en algunes ocasions amb ajuda de comerciants, unes altres, amb pressupost íntegre de l’exercici.

El que va sorgir amb uns pocs litres de xocolate i uns pocs quilos de farina per celebrar el sant. En l’actualitat s’ha convertit en una quantitat en quilos de farina important i molts litres de xocolate i la seua elaboració és a càrrec de moltes persones de la falla, grans bunyolers i bunyoleres on destaquem a Rosa Segura, la nostra delegada de socis i a més una gran xocolatera.

Actualment, aquest xicotet berenar s’ha convertit en un acte multitudinari on la vesprada del divuit de març tota la xicalla de la falla, socis, veïns i simpatitzants gaudeixen del tradicional berenar de xocolate i bunyols, i ens fa recordar als fallers amb els quals va començar tot amb molta enyorança i afecte.

PAELLA DELS JÓVENS

Tot s’inicià sobre l’any 1987, concretament la nit del divuit de març quan els jovenets de la falla d’aquella època: Candi, Marci, Toni, Merce, Ricardo, Lourdes, Mª del Mar, Luis, Elena, Rosa Mari i uns quants més de la colla, se’ls va ocórrer la idea de fer una paella de matinada.

A tots els va semblar una meravellosa idea i es van posar a la feina per a la preparació de la paella. En primer lloc, acudiren a les seues cases a replegar tots els ingredients que pogueren per fer el nostre típic plat valencià. Així, uns van aportar bajoquetes, uns altres un tros de pollastre, altres paquets d’arròs… però no van aconseguir tot el que necessitaven així que Lourdes, que vivia al costat del casal, va agafar la clau de sa casa i va agafar d’allí tot el que faltava. Reme, la mare de Lourdes, conta que aquell any el seu home, Remigio Làzaro i Roig, va ser l’adult que els va guiar i els va ajudar a cuinar-la.

Anys posteriors, sense oplanificació ni premeditació, la nit del divuit de març es continuava fent la paella sense prèvia organització improvisant amb el que hi havia al casal o a les cases. Si algun any no hi havia conill o pollastre es feia una altra versió de paella.

Amb el temps, la paella es va avançar al dèsset de març, per ser millor nit per poder allargar la festa, per als jóvens i no tan jóvens de la falla, ja que l’endemà no hi ha que vestir-se de valencians i poden quedar-se i disfrutar fins a la matinada.

Aquesta idea que va sorgir un dia entre els nostres fallers, a dies de hui és una tradició marinera que s’ha fet famosa i coneguda. Hem rebut visites d’artistes fallers d’altres comissions, veïns, amics i simpatitzants... inclòs el nostre excel·lentíssim alcalde Darío Moreno i Lerga ha disfrutat de la nostra paella matinera!

És cert que d’aquesta tradició hi ha una part que no es veu i alguna vegada ens ha ocasionat alguna renyina i maldecap. I és que tots mengem però… Qui frega la paella?

Esperem que entre els jóvens de totes les nostres generacions es continue organitzant la paella matinera perquè com senta de bé menjar-te la paella a les tantes de la matinada!

Llarga vida a la paella dels jóvens! +

ENTREPÀ DE TONYINA EL DIA DE LA CAVALCADA, UN CLÀSSIC

A vegades les tradicions poden ser tan curioses i peculiars que semblen increïbles, i aquesta que contem ara suposa ser d’aquest tipus.

Fa uns anys, en la cavalcada, a algú se li va ocórrer traure planxes amb embotit (hi havia diners i semblava una magnífica idea), un faller una mica “content”, del qual només citarem els seus inicials L.C. va trobar a faltar el seu entrepà de tonyina i ens delectà amb un moment molt graciós i inoblidable.

Doncs bé, fins eixe moment no ens havíem parat a pensar que alguna cosa que va sorgir fa dècades perquè era un sopar assequible que omplia els estómacs dels més golafres s’havia convertit en tota una tradició. No és el mateix una cavalcada sense el nostre bocata de tonyina, puntualitzant que la quantitat de tonyina no era la mateixa cada any: els més durs, la tonyina s’estirava una miqueta més.

Des que va passar açò, mai s’ha tornat a canviar el sopar d’aqueix dia i tots els fallers donem per fet que en arribar a la plaça gaudirem del que ja és una institució, el nostre entrepà de tonyina, amb les seues diferents variacions com si es tractara d’un ritual d’esmorzar valencià: amb olives, sense olives, amb ou, sense ou, amb maionesa, sense ella, però amb denominador comú la tonyina. Tant xiquets com majors esperem poder assaborir-ho moltíssims anys més i amb molta quantitat perquè sens dubte això serà un bon senyal.

Per les següents cavalcades amb salut, diversió i molt bocata de tonyina. +

“LA MOCAORÀ” 9 D’OCTUBRE

Cada 9 d’octubre els dolços de massapà es converteixen en l’element principal de “la mocaorà”, una tradició que ha passat a convertir-se en el regal dels enamorats valencians a les seues estimades, que serveix per a endolcir la celebració del dia de la Comunitat, i commemorar així l’entrada del rei Jaume I a València.

L’origen de la celebració, segons algunes fonts, es remunta a la mateixa conquesta de València per part de Jaume I en 1238. Segons compten, les dones valencianes van obsequiar el rei, a la seua dona Na Violant d’Hongria i als seus soldats amb fruites i verdures de l’horta valenciana, la qual cosa va donar peu al fet que el 9 d’octubre es recordara la conquesta de València amb aqueix anecdòtic fet.

Encara que semble increïble, no sempre s’ha celebrat la tradició del 9 d’octubre cada any ni de la manera que hui coneixem.

Fins a finals del segle XIX es va dir que es festejava únicament una vegada cada cent anys, quan la tradició assenyalava que només se celebrava aquest esdeveniment, amb la baixada de la Senyera, en el seu centenari. D’aquesta manera, es va celebrar el 9 d’octubre de 1338, el de 1438, de 1538, i així fins a arribar a 1838, quan a partir de finals d’aquest segle es considerava que la tradició va canviar i va començar a celebrar-se tots els anys.

Amb la curiositat que va aparéixer un manuscrit de 1747, és a dir, nou anys després del cinqué centenari d’aquesta tradició, i un segle abans del considerat fins ara, relatant com aqueix any una família celebra el dia de “la ‘mocaorà”, comprant els típics dolços per a compartir l’assenyalat 9 d’octubre per realitzar així la tradicional celebració en una data que no era la, fins ara, considerada per a fer-ho.

En la nostra comissió, “la mocaorà” s’estrenà fa 20 anys, a la celebració del 9 d’octubre de les mans en aquell moment del seu president, Jose Blasco, que pel just pressupost d’aqueix any va decidir fer l’obsequi a les seues Falleres Majors, ja que regalar-li-les a totes les dones de la comissió era materialment inviable.

Des d’aquell 2003, totes les persones de la nostra comissió que han ostentat el càrrec de Fallera Major i Fallera Major Infantil, el dia de la nostra Comunitat, han sigut obsequiades amb la tradicional “mocaorà”. Un regal de part de tota la comissió com una mostra d’afecte, convertint-se així en una més de les nostres tradicions marineres. +

Com tots sabeu, sempre hem pertangut a la mateixa barriada marinera que fa honor al nostre nom. En l’actualitat cada mes de juliol és tradició engalanar els carrers del nostre barri, en les quals la nostra comissió participa i munta un altar en honor a la nostra Senyora del Carme, patrona dels mariners, ja siga en carrer Espronceda 38, que és la nostra entrada principal, o a la porta posterior que dona a carrer Colón, depenent de l’itinerari de la processó que sol tindre lloc el dia 16 de juliol, dia de la patrona, processó en la qual participen els nostres quatre representants acompanyant-la en la travessia a la mar, però també alguns dels nostres mariners portant les andes.

Però ens plantegem... Des de quan formem part d’aquesta celebració? Perquè hi ha fotos antigues i relats en les quals membres de la nostra comissió participaven ballant danses valencianes. Per a donar resposta ens vam posar a la feina i ens vam posar en contacte amb Emilio, secretari de l’associació Verge de Carme, encarregats de l’organització i realització d’aquestes.

Emilio ens conta que cinc amics junt el rector Pepe Gascón van recuperar fa vint-i-tres anys les Festes de Carme podent fer tres dies de festa, on es va poder recuperar la famosa “sardinada” popular davant de l’església, cosa que, ha anat evolucionant a poc a poc, fins a arribar als cinc dies de festes actuals on a més de la sardinà, la processó, i les diferents activitats per a xiquets i majors, també s’inclou un espectacle de varietats que sempre és un èxit entre tots els veïns.

Sobre la nostra participació? Actualment i anys enrere hem participat a molts dels actes, sent els nostres representants junt amb altres associacions els que participen de la processó marinera, el passeig en vaixell i de la missa que es celebra a la Nau. Sens dubte, estem encantats de formar part de les tradicions del nostre barri i esperem que el que es reprenc fa vint-i-tres anys continue sumant molts més i sempre comptant amb nosaltres. Des d’ací, donar les gràcies a Emilio per les seues paraules d’agraïment per als fallers i falleres, per engalanar els carrers i la plaça cada any així com la seua felicitació també pel nostre 75 aniversari.

Per la nostra part, donem també les gràcies, tant a ell, com al seu president Jose Miguel Villanueva així com a tots els seus membres pel seu treball i dedicació i dir-los que ací estem per a a tot el que necessiten.

Així doncs, només ens queda afegir:

Visca la verge del Carme! Visca la nostra patrona de la mar! +

“LA MARINA ES LA MEJOR“→ FLM23

LA TRADICIONAL “TORRÀ” MARINERA

Des de fa moltíssims anys, la falla del Port de València organitza per al mes de març un acte dirigit a totes les empreses del sector marítim de tota la Comunitat.

En un dinar d’empresaris, del sector esmentat, celebrat a la nostra comarca, va sorgir la possibilitat de realitzar a la nostra ciutat un esdeveniment similar al de València, però contemplant alguns canvis, per exemple un d’ells va ser canviar les paelles per xulles. Rafael del Moral, director de Noatum, juntament amb més empresaris de les terminals de Sagunt amb la idea ja clara van decidir intentar organitzar l’esdeveniment. El primer que devien fer era buscar una falla que organitzarà l’acte i pensaren en Eva Mª Cayuela, la nostra presidenta, la qual forma part de la plantilla de l’empresa Noatum. Davant de tal proposta, la nostra comissió va acceptar i va posar-se en marxa.

La primera trobada d’empreses marítimes a la nostra plaça marinera va ser en 2003 amb unes quatre o cinc empreses, però a hores d’ara s’ha convertit en un acte multitudinari amb quasi vint empreses que se sumen a aquest esdeveniment de germanor.

A la nostra comissió, la torrà de xulles és tota una tradició. Comptem ja amb dèsset edicions!

Ens alegra molt ser punt de trobada d’aquestes empreses on eixe dia regna la fraternitat marítima a la nostra plaça i barri. Sens dubte, aquest acte es fa gràcies al treball fet pels nostres mariners i marineres que treballen de valent perquè tot siga perfecte. Per últim, aprofitem aquestes línies per a donar les gràcies al director de terminal Noatum per pensar en nosaltres i estar sempre present. A més, també, a cadascuna de les empreses que han format part de la nostra història i sobretot a tots els treballadors i treballadores que any rere any segueixen al peu del canó perquè tot isca perfecte. Per moltíssims més anys de brases amb xulles i sobretot per moltíssims més anys de confraternitat! +

BATEIG DE LA FALLA

Etimològicament batejar troba lexema o arrel al llatí tardà com “baptismus”, sent adaptat del grec “baptismós”. Així doncs, s’identifica el vincle amb el verb “batejar”, originat en el llatí com “baptizāre”, traslladat del grec “baptízein” i que es tradueix com “submergir”. Semànticament referint-se al context d’un procés de neteja espiritual i física, adquirint el seu ple significat quan els primers cristians van introduir una immersió en l’aigua com a ritual d’iniciació i purificació.

Des del començament de la nostra història els nostres monuments han sigut batejats any rere any, i no se submergeixen, sinó que es fa un altre tipus de ritual paregut al bateig dels vaixells que trenquen una botella de xampany a la proa de la nau. En l’àmbit faller, es trenca la botella als peus d’una figura de la falla al taller de l’artista faller d’eixe any.

Sens dubte és un costum molt arrelat, que com tot, amb el pas del temps ha sofrit unes quantes modificacions. Antigament l’encarregada de llançar aquesta botella era la padrina de la falla, aqueixa figura va desaparéixer, passant aquesta responsabilitat o privilegi, a les mans de la Fallera Major (FM), i amb posterioritat i fins a l’actualitat, a les mans dels quatre representants de l’exercici faller.

En la nostra comissió és tota una tradició aquest ritual on l’esguite de xampany està carregat d’il·lusió per veure com les gotes banyant la nostra falla i que ens recorda que continuem sumant i complint somnis, cridant a la bona sort, encara que també és un maldecap per als supersticiosos de la falla, ja que conta la llegenda que depén de les vegades que s’haja de llançar la botella perquè es trenque, marcarà el premi que aquest monument aconseguisca, al que confessem que no sempre ha coincidit. La veritat que siga com siga ens sembla una tradició preciosa!

No sabem amb exactitud els batejos que s’han realitzat al llarg de la nostra història, però esperem que siguen molt pocs per a tots els que ens esperen en el futur.

Per moltíssims anys més de botelles de xampany i gotes de sort banyant les nostres falles! +

I BERENAR MARINER

Com tot en la vida, el famós sopar mariner d’abans de la setmana fallera ha anat evolucionant.

En els orígens, la padrina de la falla organitzava amb les dones casades un sopar, on sempre es tenia un detall amb ella, se celebrava quan s’acabava l’època de cosir les disfresses.

Però amb el temps, la figura de la padrina va desaparéixer i tant les dones no casades de la falla com els homes reivindicaven la participació en aquest esdeveniment, però hi havia una problemàtica, i és que moltes parelles casades tenien fills i el sopar era només per a adults, i no tot el món podia deixar els seus fills per poder assistir. Per aquest motiu es va decidir que en lloc d’anar-nos-en tots junts de sopar s’alternarien homes i dones. És a dir, un dia es faria el sopar de dones (sempre en algun bar, restaurant, que s’anunciara al llibret de la falla o col·laborara d’alguna manera amb nosaltres) mentre que els homes es quedaven a sopar en el casal amb els xiquets i xiquetes, i l’endemà seria al contrari, els homes eixirien a sopar mentre que les dones es quedaven amb els xiquets en el casal.

Aquest sopar ja és tota una tradició que se celebra normalment el cap de setmana d’abans de la setmana fallera, depenent del calendari d’actes de Federació Junta Fallera de Sagunt (FJFS) i alternant any sí, any no, el dia de celebració: divendres i dissabte, perquè tant homes com dones puguem celebrar el sopar en dissabte, que és el dia més cotitzat.

El lloc dels dos sopars no sol ser el mateix i es canvia de lloc cada any. Però el que si és fix és que als dos sopars es comença prenent, tots junts, la cerveseta prèvia al casal.

No és, fins a 2015 quan un grup de membres de la nostra comissió es planteja que igual que els adults tenim el nostre sopar especial, els més xicotets també podrien tindre’l. Rosi, Anna, Mar i Pili es van posar a la feina i van organitzar per a la vesprada del catorze de març d’eixe any un berenar, així doncs, es van encarregar de recollir els diners de tots, fer la compra de creïlles, hamburgueses i “hot dogs” que més tard es van cuinar al casal.

El berenar va ser tot un èxit on els xiquets gaudiren tant que ja no s’ha deixat de fer! Esperem que aquests moments i tradicions on tots tenim el nostre espai i donem principi a la setmana fallera perdure per moltíssimes generacions més a la nostra falla. +

“LA MARINA ES LA MEJOR“→ FLM23

“ES LA MARINA, DONDE REINA LA ALEGRÍA”

Un lloc per a estar sempre de bon humor.

Estendard nou, regal dels representants 2023 pel 75 aniversari de la falla.

CANVI D’ESTENDARDS

Estendards antics exposats a la Setmana Cultural →

Al llarg de la nostra història, la nostra falla ha lluït pels seus carrers dos models d’estendards, molt pareguts entre ells, amb el fons de color roig fosc i l’escut mariner en gran i brodat en colors daurats. Enguany, a l’exercici 2022-2023, la falla La Marina complisc 75 anys d’història i els seus representants van plantejar-se la idea de fer un obsequi a la falla i als seus fallers: regalar uns estendards nous i actuals per a lluir a partir d’ara, suposant el tercer estendard de la nostra història.

Aquest regal tingué lloc a l’acte del 75 aniversari. En primer lloc van pujar els estendards, ara ja antics, els nostres fallers Manolo i Candi. Fallers amb una trajectòria i pes històric a la comissió i que des de sempre han estat units amb aquest símbol d’una o d’altra manera.

L’acte es va desenvolupar amb molta emoció de tots els assistents i una vegada ja van pujar quasi tots els representants dels 75 anys de la falla, va ser el torn de Julia, Hugo, María i Eva, donant la sorpresa de pujar els estendards nous que amb tant de carinyo han elegit i fent el canvi definitiu d’aquesta nova era que aquest any comença la falla.

La seua elecció va ser presa amb molta cura, es va elegir el color blau per ser el color representant de la nostra falla. Som blau mariner i a més es volia que es respectara l’escut últim atorgat amb les seues recompenses. A més, l’estendard infantil, es va tindre en compte que fora més lleuger perquè els infantils nostres pogueren lluir-lo a les cercaviles i portar amb orgull l’escut.

Anteriorment a l’estendard present, hi havia dos estendards de color roig fosc, però el seu origen i com van sorgir és incert i confús pel fet que després de preguntar a diversos fallers no se sap segur d’on prové.

Actualment, els estendards antics estan exposats al nostre casal, acompanyant-nos sempre en cada sopar, reunió o acte i tots els mirem amb agraïment de tots els moments viscuts que hem passat junt amb ells.

Així doncs, li donem la benvinguda als nous i esperem amb impaciència cadascun dels moments feliços que ens tenen preparats. +

RECOMPENSES AL COL·LECTIU

“ES LA MARINA DONDE REINA LA ALEGRÍA“→ FLM23

RECOMPENSES AL COL·LECTIU

Tant la nostra comissió infantil com la major ha obtingut durant tota la seua trajectòria les següents recompenses:

Masclets col·lectius

→ Masclet d´Argent a l’any1958

→ Masclet d´Or a l’any 1973

→ Masclet d´Or amb fulles de Llorer a l’any 1988

→ Masclet d´Or i Diamants amb fulles de Llorer a l’any 1998

→ Masclet d’Or i Diamants amb fulles de Platí a l’any 2018

Recompenses Col·lectives

A l’efecte d’estimular i reconèixer els mèrits acumulats amb el transcurs del temps de les Comissions de falles tant Majors com a Infantils, s’atorguen les següents recompenses amb caràcter col·lectiu a la nostra comissió:

→ Bunyol / Distintiu d’Argent a l’any 1958

→ Bunyol / Distintiu d’Or a l’any 1968

→ Bunyol / Distintiu d’Or amb Fulles de Llorer a l’any 1978

→ Bunyol / Distintiu d’Or i Brillants amb Fulles de Llorer a l’any1993

“ES LA MARINA DONDE REINA LA ALEGRÍA“→ FLM23

PROGRAMA DE FESTEJOS 2023→

14 de

FESTEJOS 2023

→ Plantà.

→ Muntatge dels monuments fallers i de l’ornamentació dels carrers.

De 00:00 a 4:00 h.

→ Despertà amb cercavila. A continuació, esmorzar cortesia dels nostres representants.

→ Concentració en el casal per fer la visita de cortesia a les falles de Faura i Gilet.

→ Sopar al casal.

→ Ball amb l’orquestra “Vermut Mamut”

→ Despertà amb cercavila. A continuació, esmorzar cortesia dels nostres representants.

→ Concentració en el casal per recollir els premis a l’ajuntament. A continuació, visita de cortesia a les falles de Sagunt.

→ Sopar al casal.

De 00:00 a 4:00 h.

→ Ball amb l’orquestra “Magia negra”

De 00:00 a 4:00 h.

→ Despertà amb cercavila. A continuació, esmorzar cortesia dels nostres representants.

→ Concentració en el casal per fer la visita de cortesia a les falles de Port de Sagunt.

→ Sopar al casal.

→ Ball amb l’orquestra “Cougar”

18 de març

→ Despertà amb cercavila. A continuació, esmorzar cortesia dels nostres representants.

→ Parc infantil.

→ Dinar al casal, cortesia dels nostres representants.

→ Parc infantil.

→ Berenar de tots els fallers, socis col·laboradors i simpatitzants.

→ Sopar al casal.

→ Macrodiscoteca amb sorpreses.

19 de març

→ Despertà amb cercavila. A continuació, esmorzar cortesia dels nostres representants.

→ Concentració al casal per fer l’ofrena a la Mare de Déu.

→ Mascletà a la nostra plaça.

→ Dinar al casal.

→ Animació infantil amb sorpreses fins a les 17:15 h.

→ Parc infantil amb unflables fins a les 20:30 h.

→ Sopar al casal.

→ Cremà de la falla infantil.

→ Cremà de la falla gran, segons el premi obtingut.

L’associació es reserva el dret d’alterar la programació. En el cas que hi haguera canvis en els horaris de les concentracions, s’indicaran amb temps al casal. Es prega totes les persones que respecten les zones de foc. Gràcies.

“ES LA MARINA DONDE REINA LA ALEGRÍA“→ FLM23

Recordem que la unió fa la força i que el que es fa entre tots sempre és millor, perquè tots plegats construïm un ésser més complet. Enguany hem tingut la sort i el plaer de comptar amb moltíssimes persones per a l’elaboració d’aquest llibret tan especial. Totes han estat d’una importància cabdal i des d’ací volem agrair-vos una vegada mes l’esforç per fer, d’aquest llibret, uns dels millors records del nostre aniversari.

ESCRIPTORS

Hem tingut el privilegi de comptar amb la col·laboració sincera i desinteressada de 54 lletraferits, molts d’ells escriptors de renom dins del panorama literari valencià, i altres persones rellevants en el tema a tractar, els quals no han dubtat ni un instant a participar d’aquest projecte i crear els seus textos a petició nostra, escrits essencials per la creació d’un llibret replet d’història, però també de present i de futur. Des d’ací, un agraïment a tot el grup, per regalar-nos un trosset del seu cor i fer d’aquests fulls una caixeta de records, així com una gran obra d’art i de cultura.

Albert Llueca i Juesas, Albert Vidal i Queralt, Alfons Navarret i Xapa, Alicia Gil i Soler, Ana José Segura i Rubio, Antoni Rovira i González, Antonio García i Coca, Antonio Martínez i Alcalá, Antonio Ortiz i López, Antonio Verdugo i Ballester, Carolina Fuertes i Gallur, Carolina Gorriz i Polo, Conxa Guilabert i Fajardo, Cristina Hernández i Ballester, Cristina Iranzo i Gómez, Encarna Ramiro i Martínez, Inma Garcerá i López, Jesús Girón i Araque, Jose Mª Benito i Martín, Josep Usó i Mañanós, Josepa Montagut i Mariner, José Ignacio Heredia i Marín, José Vicente Andrés i Sánchez, Juan Carlos Argilés i Lorente, Juanjo Monge i García, Julia Mª Benito i Adobes, Júlia Rosa i Romero, Kike Alapont i Sánchez, Lidia Sarrión i Navarro, Lola Pérez i Bodi, Lourdes Lázaro i Ferri, Manuel Martínez i Reig, Mari Carme Arnau i Orts, Mari Carmen Adobes i Roselló, Mari Carmen Saez i Lorente, Mario Gual i del Olmo, Marta Estal i Martínez, María Caridad Pinto i Ferrer, María Luzón i López, María Rosa Diranzo i Minguez, Miguel Blasco i Garcerá, Paula Cabrera i Vega, Pura Peris i García, Ramón Jarque i Ferrer, Remei Torrent i Ortiza, Roberto Rovira i Puente, Rosi Gil i Soler, Rubén Lucas Lucas i Rahona, Sahila Ariño i Arán, Sergi Pascual i Tur, Tomás Moreno i Millán, Violeta Juan i Guillén, Vic Pereiró, Víctor Belinchón i Monge, Yolanda Portillo i Marín.

COL·LABORADORS

PUBLICITARIS 2023

Mai ens cansarem de reiterar que tot el nostre treball seria debades sense vosaltres, els col·laboradors. Que amb la vostra ajuda, i el vostre granet d’arena, aconseguim fer una muntanya gegant que transformen nostre projecte pensat amb molta il·lusió en físic, en el llibret que teniu al davant. Moltíssimes gràcies pel vostre suport, sou el nostre pilar fonamental, gràcies per confiar un any més en nosaltres. Gràcies de tot cor!

INDUSTRIALS

→ Noatum

→ Ismed

→ Marmedsa

→ Perez Plumed

→ Sumiport

→ Alejandro Monge

→ Autocares José Puerto

→ TTM

→ Recambios Vives

→ Opel

→ Tecmaco la Valla

→ Forflesa

→ Carpintería Alco

ESTÉTICA

→ Julia Guillem Peluquería

→ Laudel estética

MODA I COMPLEMENTS

→ Luna de Azahar

→ Rasos de Marga

→ Bordados Costa Azahar

→ Deportes Moreno

→ Zingara

→ Rasan

→ Joyeria Belsol

ALIMENTACIÓ

→ Carniceria Tino i Macian

SALUT

→ Peus

→ Farmacia Avelina Escrig

PAPERERIA

→ Papyros

→ Berolina

HOSTALERIA

→ Malecon

→ Tasca Bacco

→ Pizzería Mariotti

→ Telepizza

→ Mesón EL cordero

→ Gernika

→ Bar 11 de Abril

→ Caliza Pool Bar

→ Cafetal Luxmar

→ Vora Riu

→ El Faro

DIVERSOS

→ Carniceria Rosa

→ Samper

→ Garcera Flex

→ Viza zaballos

→ Sagunt Sort

→ Art Floral

→ Tribike

→ Global Propiedad

→ Maria Villar

→ Cocoa

→ Resaca producciones

→ Lotes de España

“ES LA MARINA DONDE REINA LA ALEGRÍA“→ FLM23

SAGUNT

De llorers i roses trencem corones de glòria, Sagunt immortal; als mons, els seus himnes llancem i en flames de sang avivar jurem la seua foguera genial.

Oh! Ciutat de bellesa exquisida sota un cel blau que és un pal·li d’atzur, reclinada en la teua flora infinita fistonada pel mar que mussita versos grecs en escuma de tul!

T’has vestit de llums el cel i has copiat en els teus fruits el sol; la teua bellesa es mostra sense vel i de tu, els colossos del sol captaren almoina d’amor.

De l’altar de la pàtria estimada puge l’himne com una oració, com un bes que l’ànima encesa done a Sagunt, la pàtria invençuda… Santí, Sagunt és el teu honor!

Es tan alt el teu noble destí que la teua glòria cap n’assolí. Continua airós el teu invicte camí i demostra que ser saguntí es dues vegades ser bon espanyol.

De llorers i roses trencem corones de glòria a Sagunt immortal; als mons, els seus himnes llancem i en flames de sang avivar jurem la seua foguera genial.

HIMNE DE VALÈNCIA

Per a ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu, germans vingueu. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Pas a la regió que avança en marxa triomfal!

Per a tu la vega envia la riquesa que atresora i és la veu de l’aigua càntics d’alegria acordats al ritme de guitarra mora...

Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus. Sultana, tons jardins estenen un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada i en potentíssim vibrant ressò notes de nostra albada canten les glòries de la regió. Valencians: en peu alceu-se. Que nostra veu la llum salude d’un sol novell.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu, germans vingueu. ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Flamege en l’aire nostra senyera!

Glòria a la Pàtria!

Visca València!

Visca! Visca! Visca!

“De les cendres de l’au Fènix ressorgirem com ho hem vingut fent des de fa 75 anys, i continuarem amb il·lusió aquest camí sense final”.

A.C. Falla La Marina 2023

Des de 1948 vas encisar-me de tal manera que ja no et vaig soltar. Vas engalanar el meu barri mariner amb ones d’escuma i coral en flama. M’esclata el pit d’orgull cada mes de març quan veig la plaça amb un centelleig especial. Em recorde dels primers, amb molta nostàlgia, que amb quatre trastos van muntar la falla.

Enyore les generacions passades i els mariners i marineres perduts a la mar embravida de la vida. Agraïsc tot el temps viscut ací, els que ja ho han fet i els que ho faran demà. Plore d’emoció i les llàgrimes s’escapen i reguen el meu somriure, sempre de sumar! Sumar per continuar fent falla! Sumar per seguir la tradició!