A.C. Falla Mercat de Silla - Llibret 2023

Falla Mercat de Silla 2023

AGRAIMENT

Hui, celebrant quaranta anys de pàgines escrites de la història comuna de la nostra falla, recorde que, gràcies a la tenacitat i la fe d’un grapat d’homes i dones que varen assumir la tasca de portar endavant aquesta falla, estem on estem amb unió, il·lusió i passió.

Ací també vull retre homenatge a tots els que, en algun moment d’aquests quaranta anys, tinguéreu compte de mi perquè nasquera any rere any. A tots els que vàreu escriure les meues línies en blanc per a deixar retalls de l’ànima plasmats en mi. A tots els que vàreu desgranar versos i flors fets poema en homenatge a la nostra cultura i la nostra festa. A tots vos vull recordar.

Gràcies a vosaltres no s’han perdut incomptables relats de vides i experiències que atresoraven lliçons del passat.

Gràcies a les autoritats que ens han regalat generosament la seua ploma i la seua proximitat per a aquest fascicle commemoratiu de la memòria col·lectiva de la nostra falla i que ens han volgut acompanyar, per aquesta ocasió tan especial, en aquest meravellós viatge.

Tots, absolutament tots, m’heu portat fins ací. Soc el que soc gràcies a vosaltres, els que hi esteu, els que hi vàreu estar i els que ja no hi esteu. A tots, des del record, des de l’afecte per tantes vivències i sentiments compartits, gràcies.

El llibret de la Falla Mercat

Trons d’avl’ s

PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Salutació del president de la Generalitat per al llibret commemoratiu del 40 aniversari de la Falla Mercat de Silla.

Les festes són importants per al poble valencià, agermanen a moltes persones, vertebren la nostra societat i són una bona mostra de la seua diversitat i del seu caràcter hospitalari i acollidor. En molts pobles i ciutats de la nostra terra les falles ocupen un lloc destacat i són un gran espai de trobada que uneix a diverses generacions. Centenars de comissions falleres treballen diàriament durant tot l’any per la festa, cada una amb el seu caràcter diferenciat, amb una personalitat pròpia que és el resultat de la suma de les aportacions de moltes persones al llarg del temps.

La Falla del Mercat de Silla, celebra ara un aniversari molt especial, els seus primers quaranta anys d’esforç i d’il·lusió, quatre llargues dècades d’emocions i d’amistat. Tota la gent que en tants anys ha format part la comissió ha fet possible que cada mes de març la falla tornara al carrer per a reafirmar el seu compromís amb les nostres tradicions. La vostra tenacitat ha aconseguit mantindre viva la flama de la festa en situacions molt diferents, algunes tan difícils com les que la pandèmia va ocasionar en els anys passats.

El vostre llibret d’enguany parla d’una història que compartiu, amb textos, fotografies, anècdotes i vivències. Les seues pàgines miren al passat, a una trajectòria que arriba fins al present, però també descriuen la realitat actual de la falla i el vostre desig d’anar avant i de projectar cap al futur la força que sempre ha caracteritzat a la vostra comissió des del moment que va donar els seus primers passos.

Vull fer-vos arribar des de les pàgines del vostre llibret, a les amigues i els amics de la comissió de la Falla del Mercat de Silla, la meua felicitació pel 40 aniversari, juntament amb la meua salutació més cordial, un fort abraç i els meus millors desitjos per a les falles de 2023 i per a totes les que viureu en el futur.

Ximo Puig President de la Generalitat

R EGIDOR DE C ULTURA F ESTIVA

Escric estes ratlles en un dia molt especial: 30 de novembre, una data que quedarà marcada per sempre en la història de les Falles. És el dia que commemorem que la UNESCO va aprovar la inscripció de la festa de les Falles en la llista representativa del patrimoni immaterial de la humanitat. Aquell dia, ja fa sis anys, tota la València fallera es convertí en un esclat de festa i alegria: de Benicarló a Benidorm, d’Utiel a Elda. No cal recordar que es tractava d’una distinció compartida per totes les localitats i comarques que celebren la festa fallera. Eixa capacitat de vertebració d’una comunitat, de conversió d’una festa en un tret d’identitat compartit i col·lectiu per milers d’hòmens i dones és, justament, un dels valors que reconéixer la UNESCO.

Certament, la nostra festa, encara que nascuda al cor del Cap i Casal, ben prompte va començar una lenta però continuada expansió per tot el nostre país, associada a una celebració popular de la valencianitat. Això explica que, en un període d’efervescència valencianista com el que es va viure en temps de la Segona República, la flama de la festa fallera arribara a Silla. És cert que va ser una experiència efímera, però eixa llavor ja estava sembrada. Uns quants anys després, en un nou moment de reivindicació valencianista associada als esperançadors anys de la transició —no podem oblidar que les Falles són fruit del seu moment històric— l’any 1981 va crear una nova comissió a Silla: la Falla Mercat.

Durant tot este temps, any rere any, amb el vostre esforç heu omplit els vostres carrers amb eixe esclat creatiu que és la festa de les Falles: artistes fallers que donen forma a colors i volums, músics que ens envolten amb les seues melodies, pirotècnics que dibuixen en el cel, poetes que desperten els nostres somriures, artesans que vestixen la festa... Tot eixe treball i el seu fruit es recull cada any en el vostre llibret, una publicació que ja s’ha consolidat com un referent en el camp de les lletres falleres. Eixa és la nostra passió, però també la nostra responsabilitat: en cada acte de cada comissió, en cada vivència dels seus membres, ens mostrem com els depositaris d’un ric i divers patrimoni que hem de mantindre viu.

Només em resta agrair-vos l’hospitalitat que m’heu mostrat convidant-me a participar en les planes del vostre llibret, i transmetre-vos els meus millors desitjos per a les Falles de 2023, amb el convenciment que els fallers i les falleres de la Falla Mercat de Silla continuareu fent grans aportacions a la nostra festa.

CARLOS GALIANA I LLORENS Regidor de Cultura Festiva de L’Ajuntament de València

A LCALDE DE S ILLA

Quaranta anys de tradició fallera i estima per la llengua.

Benvolguts amics i amigues de la Falla Mercat de Silla. En primer lloc, vull agrair-vos que em brindeu l’oportunitat de participar en el vostre llibret en un any tan important per a vosaltres com aquest.

Com se sol dir, molt ha plogut des d’aquell 1981, quan vau iniciar aquest camí faller que de segur tantes alegries i moments bonics us ha regalat. Concretament, i encara que hui celebrem el vostre 40 aniversari, han passat en realitat quaranta-dos anys, i vull remarcar-ho perquè encara que hem viscut dos anys amb restriccions, els fallers i les falleres heu continuat treballant al peu del canó per defensar la nostra cultura i les nostres tradicions.

Sou per a mi, el millor dels exemples d’associacionisme. Feu festa, però també treballeu en pro de la cultura, i sobretot feu valencianisme. Mostra d’això són els vostres llibrets de falla, que amb el pas del temps s’han convertit en tot un referent literari al món faller.

Els vostres llibrets formen part de la història i la memòria del nostre poble, un patrimoni molt valuós, ja que són i han sigut un important vehicle d’expressió en valencià i, a més, són el testimoni viu de l’evolució de la festa i de la societat.

Gràcies a la vostra sensibilitat lingüística i al gran esforç que dediqueu a elaborar el llibret, no demostreu cada any que estimeu la llengua, la cultura i les tradicions del nostre poble, sinó que també ajudeu a difondre altres valors importants, com són la tolerància, la inclusió o la igualtat.

Per últim, i per acomiadar-me de vosaltres, vull fer-vos un xicotet prec. Lluitar en pro de la cultura és molt complicat, però és necessari i a la vegada molt satisfactori. No abaixeu mai els braços, no vos rendiu, continueu fent festa, fent cultura, fent valencianisme, en definitiva fent falla. Gràcies per formar part del teixit associatiu de Silla. Gràcies per donar vida al poble.

Per molts anys més.

VICENtE ZARAGOZá I ALbEROLA Alcalde de Silla

Traca D’inici

EDItA

AC Falla Mercat de Silla

46460 Silla (València)

secretaria@fallamercatsilla.org

www.fallamercatsilla.org

DIRECCIó I COORDINACIó

Josep M. Tomás i González

DISSENY EDItORIAL

Roberto Fabra i Brocal

EQUIP DE REDACCIó

Alejandro Santonja i Rocamora

Anna Simó i Pardo

Anna Torralba i Simó

Dario Vicente i Hernández

Elena Tomás i Martí

Ferran Blanch i Belenguer

Inma Martínez i Riera

COL·LAbORACIONS LItERÀRIES

Consuelo de la Rubia

M. Carmen Antich i Brocal

Nacho Valero i Peris

CRÍtICA FALLA MAjOR

Josep M. Tomás i González

CRÍtICA FALLA INFANtIL

Alejandro Santonja i Rocamora

FOtOGRAFIA

Alfonso Zaragozá

Raquel Vedreño

Vicente Fco. Santos

CORRECCIó

Empar Minguet i Ignacio Valero

Isabel Tomás i Martí,

Josep Antoni Simó i Pardo,

Josep M. Tomás i González

Leticia Simó i Baena

Lucía Tomás i Martínez

M. Teresa Baena i Sojo

Marc Santos i Socarrades

María Rubio i Martínez

Martina Mosquera i Torrijos

Mireya Guirao i Bas

Natalia Alfonso i Brocal

Nerea Sánchez i Paredes

Paloma Socarrades i Magalló

Raúl Martínez i Repullés

(Servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla)

PUbLICItAt

Esther Paredes i Ribera

Rosa M. Santos i Benaches

Sara Sanlorenzo i Conesa

IMPRESSIó

Panal Fallero C.B.

DIPòSIt LEGAL

V-4076-2011 - (S’han imprés 500 exemplars)

EL PRESENt LLIbREt HA PARtICIPAt EN LA CONVOCAtòRIA DELS PREMIS:

• Premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

• Premis de les Lletres Falleres.

• Premis de l’associació cultural Llibre Viu.

• Premis de la Junta Local Fallera de Silla.

• Premi Bernat i Baldoví de la Junta Local Fallera de Sueca.

L’ associació cultural Falla Mercat no s’identifica necessàriament ni es fa responsable de les idees i opinions dels autors dels escrits ni dels seus col·laboradors.

josep M. tomás

Després de dos any sense omplir els fulls del nostre llibret, després de dos anys perduts en una trista giravolta d’esdeveniments, tornem amb més força que mai per a recordar quaranta (més dos) anys d’història de la falla Mercat.

En realitat, el nostre aniversari l’hauríem d’haver celebrat a l’abril del 2021, però estàvem tancats (pandèmies mundials pel mig) i no hem volgut commemorar una data tan significativa sense la solemnitat que correspon. Així que enguany celebrem el quaranta (més dos) aniversari.

Un aniversari que no sols es una crònica del temps. No sols és una cronologia d’emocions, rialles, plors, esforç, unió, il·lusió i passió per la festa, que com a petards d’una mascletà van esclatant l’un rere l’altre en cadència sonora. Quaranta anys fent falla, quaranta anys fent soroll, és molt més que tot això, és la crònica de moltes vides entrecreuades i compartides al so d’un pasdoble.

La vida i la falla, així com els seus membres, evolucionen. No es poden jutjar els actes de fa quaranta anys amb la mentalitat de hui. Ni la forma d’entendre la vida, ni els costums, ni la moda, ni tan sols la forma de menjar. Tot canvia, tot evoluciona, tot esclata.

El títol del llibret, Quaranta anys fent soroll, volem que reflectisca eixa evolució, el desenvolupament, com si d’una traca es tractara, de moments i vivències d’eixos quaranta anys.

Parlant de l’aniversari i de la comparança que havíem fet amb una mascletà, se’ns va ocórrer fer el monogràfic sobre la pirotècnia, que de ben segur s‘ha tractat en molts articles de llibret, tot i que pensem que de manera aïllada i puntual. Nosaltres volíem donar-li un toc especial, un altre punt de vista.

Així que, a més de fer un compendi de tot el que hem pogut trobar des del punt purament científic, històric i fester, hem volgut farcir-ho de realitat, d’actualitat i de convivència. Amb aquesta idea hem creat diferents apartats com: Pirociència, Tracateràpia, Pirolingüisme, Tracacultura o Piropinió, per anar situant els articles que els nostres “escribidors” han tingut l’amabilitat d’escriure.

Tot el conjunt, tota la barreja d’aniversari i monogràfic, ho hem volgut desenvolupar amb la cadència explosiva, harmoniosa i festera d’una mascletà, és a dir: trons d’avis, inici, desenvolupament i apoteosi. Conduit per un somiador masclet que ens introduirà per les pàgines del nostre llibret.

Esperem i desitgem que la lectura d’aquest compendi de records, molt nostres i íntims de la falla Mercat, farcits d’un manoll d’acolorits centellejos d’opinió i purnes brillants de cultura valenciana, vos resulte agradable, lleuger, divertit i àgil de llegir.

El llibret que teniu a la mà, en el qual molta gent de la falla i alguns amics hem treballat de valent durant mesos, volem deixar gravat, per a les generacions futures, un moment del nostre present que segurament esclatarà com els temps que ens precediren, però que esperem servisquen per a donar una visió de l’evolució de la vida, de la nostra festa, del nostre casal i de la societat.

benvinguts a aquest viatge d’unió, Il·lusió, passió, música, llum i soroll

Sempre amb la metxa a punt

Una mascletà té trons d’avís, i una bona traca d’inici, això és el que hem tingut fins ara. D’ara en avant comença la glòria d’un gran espectacle que creix i s’engeganteix davant els ulls atònits dels espectadors. Nosaltres voldríem, i seríem feliços si aconseguírem, el mateix amb el plantejament que li hem donat al nostre llibret. Ara ve el cos de la mascletà, que hem dividit en tres fases:

- La fase terrestre (Comissió major) petards potents que canalitzen el ritme sonor del destí de la mascletà.

- La segona és de so i color (Monogràfic) que li dona sentit a les idees i a les il·lusions exposades de mil formes i aspectes que emocionen la imaginació de la gent.

- En tercer lloc tenim la bella fase aèria (Comissió infantil) on el cel es barreja amb l’esperança cap a un futur ple d’il·lusions.

Després vindrà el terratrèmol (Quaranta aniversari), una emoció intensa subjugadora on s’uneixen passat i present per a crear la màgia que engrandeix la festa.

Quan tot acabe vindran les carcasses finals (Cloenda i publicitat) per a retornar-nos a la realitat. Amb un final que dona pas, fins i tot, a un nou principi, a l’eterna roda sense fi de les festes de la vida. Les Falles.

Fase

Terrestre

DE LA pr E si DE nt A

Any 2023, un any que quedarà gravat en la meua memòria per sempre, ja que aquest any he tingut l’immens honor i per què no dir-ho, el compliment d’un somni. per tant em puc dirigir a vosaltres, estimats lectors, com a la primera presidenta de la Falla Mercat de silla.

Moltes són les vegades que m’he dirigit a vosaltres, però fer-ho des d’aquesta perspectiva és molt especial per a mi.

Fa ara vint-i-cinc anys que vaig entrar en aquest casal per primera vegada, i des del primer instant em vaig enamorar de la seua gent, del seu voler per la festa, de la manera de viure-la i cuidar-la, i vaig decidir en aquell moment que mentre la Falla Mercat existira, el meu cor estaria amb aquesta comissió.

passaren els anys i eixa tímida xiqueta va créixer. L’any 2008 vaig tindre l’orgull de ser-ne la fallera major, acte que marcà un abans i un després en la meua vida fallera, perquè mai he tornat a viure les Falles igual, ara les visc amb mes emoció i ganes si cap.

Ahí comencí a agafar responsabilitats i em vaig adonar que treballar per la falla i per la festa m’agradava, massa i tot. i a poc a poc i sense quasi adonar-me’n, hem arribat a la present situació.

Des de les pagines del meu estimat llibret volia dirigir-me a totes les persones que han fet que açò fora possible.

En primer lloc als meus fallers, ja que sense ells jo res soc, ells són el cor d’una falla. Gràcies per dipositar les vostres esperances en mi, i per donar-me l’oportunitat de transformar-les en meravelloses realitats que gaudirem tots junts. El dia de l’elecció vos vaig prometre que pensava desviure’m per la Falla Mercat, i això és el que pense fer, perquè és una extensió de la meua família i com a tal la respecte i la vull.

per a la meua junta directiva sols tinc paraules d’agraïment, ja que sou el meu suport i la meua força, i a qui busque quan estic perduda. sou el meu consell i la meua tranquil·litat.

Jo sabia que havia triat el millor equip, però m’heu demostrat estar molt per damunt de les meues expectatives. sense vosaltres res d’açò tindria sentit. Gràcies a tots i a totes de tot cor per estar al meu costat des de el primer moment. teniu tot el meu respecte i admiració.

A la meua família, incondicional, sempre al meu costat, en totes les meus bogeries i decisions, sense el seu suport jo no haguera pogut acceptar aquest repte. Gràcies a isa, la meua germana, i a José María i Malena, els meus pares, per estar sempre ahí. sou el meu pilar.

A ivan, el meu predecessor, crec que tot el que sent per tu i la teua família t’ho he dit reiteradament, però el món ha de saber el que has fet per mi, i és que sense la teua ajuda i confiança no haguera pogut arribar on ara estic; gràcies de tot cor per confiar en mi i veure’m com una fallera que estima la seua comissió i la festa fallera tant com tu. sols intentaré com a mínim estar a la teua altura, ja que per a mi has sigut i seràs un gran president d’aquesta comissió.

Lligat al càrrec de presidenta va la representació de la falla, i jo no puc estar millor acompanyada.

pilar, Carla i nacho, representants dels anys 2020-21-22, que gran representació ha tingut la falla en vosaltres, que grandíssim exemple heu donat de fortalesa i amor a la falla; a pesar de tot el que ha passat, el vostre somriure ens ha guiat cap a les Falles amb més emoció de la història; eren tan esperades que res podia parar les nostres ganes d’estar junts i eixa unitat l’heu creada vosaltres, perquè veure-vos somriure ha sigut el millor premi. Gràcies per

estar al meu costat arropant-me en els primer actes. per a mi ha sigut tot un honor poder anar al vostre costat. Gràcies a vosaltres i a les vostres famílies. per tot.

A Leticia, María i raúl, representants de les falles 2023, dir-los que ens espera un any inoblidable. Viure aquesta experiència al vostre costat és un somni complit, ja que a María i a raúl els he vist nàixer i créixer en el si del nostre casal. i amb Leticia és especial, perquè m’uneix una amistat de molts anys que va mes enllà de les portes del casal, i això farà que tot siga més intens i més fàcil. Amb les seues famílies els llaços són tan forts que descriure-ho en paraules és difícil, perquè són emocions comparables amb la família. De segur que tots junts passem un any meravellós. Gràcies pel vostre suport i ajuda.

Gràcies a l’oportunitat que em dona el càrrec, volia donar les gràcies a tots els col·laboradors i comerços que han fet possible aquest llibret, ja que sense la seua ajuda aquesta idea es quedaria en la ment guardada per sempre. Gràcies per estar sempre al costa de la Falla Mercat.

Gràcies a l’Ajuntament de silla per la seua ajuda, sempre que l’hem necessitat, pel suport a les falles, la seua accessibilitat i comprensió.

per a finalitzar, desitjar-vos a tots i a totes unes bones festes josefines, i que gaudiu al nostre costat de tot el que hem preparat. Dir-vos que les portes del casal estan sempre obertes per a tot aquell que vullga acostar-se a conéixer la festa fallera en la seua essència més pura. puc presumir de pertànyer a la millor comissió, i vull que la gent la conega, perquè els seus fallers són especials. Veniu i acosteu-vos a gaudir com mai de les festes falleres.

Elena tomás i Martí Presidenta

ELENA

Com un cant clar de campana, cridant a la matinada. Com una llum llunyana que no teníem albirada.

Com un ensurt inesperat, amb flaires de bona essència, així, de sobte has arribat a la nostra presidència.

tenim clar que tu somiaves estar al capdavant, però de segur no imaginaves, l’embolic en què t’estaves clavant.

naix nostra festa sorollosa, del cor, sempre il·lusionat, de qui té l’anima generosa i deixa l’egoisme al costat.

Una falla és entrega, moltes hores de treball, disposició per la brega, i regalar temps a destall.

per a tu, açò, no és novetat perquè tu vens, des de baix, i tens experiència en quantitat ben guardada en el calaix.

per a tot tipus d’actes has pujat a presentar, també signares contracte per ensenyar a versar.

Vicepresidenta, secretària, al llibret no li has tingut por, sempre plena d’afaenària, fins i tot, fores fallera major saps el que és estar compromesa, el que és fer dels somnis realitat. tu ja no eres cap sorpresa eres una fallera de veritat.

A més a més fas una crida que deixa el camí marcat; res és impossible en la vida si tens ganes, força i voluntat.

Esperit de sacrifici, lluita, esforç i brega, et donen de llarg ofici i un cor que en el pit batega

per fer més gran nostra falla per fer més gran nostra festa només per una rialla, sense més ordre ni requesta.

Elena és l’esperança, Elena és la promesa, Elena és una aliança, que queda per sempre transmesa.

no hi ha càrrec assignat si hi ha una dona valenta, perquè enguany, a la falla del Mercat com un regal ben preuat tenim una gran presidenta.

josep M. tomás

Per a la nostra estimada Elena

no fa molt, quan les primeres flors de la volguda primavera començaren a brotar i els rajos del sol, a poc a poc, començaren a ser més intensos, quan el gelat hivern començava a dir adeu i la claror brillava amb més intensitat per primera vegada en tot l’any, va sorgir en tu una iniciativa especial que canviaria la història de la nostra falla per sempre. tu, la nostra volguda Elena, es presentava per a ser la capdavantera d’una comissió tan volguda per nosaltres dos, on ens hem criat, com és aquesta, a la qual et refereixes com «ta casa».

però la veritat és que no hem contat res que no sapieu, així que ara vos contarem per què escrivim aquestes paraules.

Volgudes persones que ens esteu llegint, nosaltres som Anna i nerea, dues personetes que apareguérem en la vida d’Elena des de fa més del que podem recordar. Ella s’ha encarregat sempre de dedicar-nos les paraules més boniques que es poden dir a una persona, i és per això que ara ens toca tornar-te a tu tot allò que tant ens costa dir; així que sent i viu aquestes paraules, perquè són de les que sols s’escriuen una vegada en la vida.

Aquestes dues xiquetes que estan escrivint tenen de tu els records més ben guardats, aquells que et veuen desvivint-te per la nostra comissió, a la qual, cada vegada obsequiaves més amb el teu cor. Has deixat empremta presentant, escrivint guions, participant en els llibrets, preparant presentacions... però el que tu no sabies és que des del nostre punt de

vista vas fer molt més que tot això. tu ens inspiraves, ens ajudaves, ens animaves a compartir les mateixes vivències que tu tenies, i sempre has anat uns passets per davant de nosaltres, per a obrir-nos la porta cap aquest món que tu ens mostraves, com si fora de fantasia, que de segur no n’eres conscient. Vols conéixer-lo de les nostres mans?

Vivim i sentim les falles tant com tu, i és tant que amb el temps i seguint els mateixos passos que tu seguires, arribàrem al capdavant de la comissió com a falleres majors infantils, lloc en què, per descomptat, tu no faltares en cap moment. tu i la teua família ens omplíreu de goig i d’alegria, i féreu dels nostres anys una vivència inoblidable. Amb el pas del temps ens formulares la pregunta que ens va obrir un altre camí dins d’aquest món: «Vos agradaria presentar la presentació infantil?» La veritat que ens sentirem espantades, i ens va costar un poc decidir-nos, però sabíem que el nostre camí era aquest, de la teua mà.

recordes les rialles a ta casa, o a casa de Malena i tomás, on sempre ens acabaves renyint per no poder frenar les nostres bogeries? recordes els recorreguts pels corredors que tant ens avergonyia que tomás sentira? O els descansos en l’habitació d’isabel per a veure els seus trofeus? i les insistències de Malena per cuidar-nos sempre de la millor manera?

són moments que sempre quedaran en el record, i que no sabem si tu eres conscient de tot. i la veritat és que foren moments feliços, moments en

què darrere dels nervis sempre hi havia el teu somriure per a mostrar-nos seguretat. Els crits i plors el dia dels premis, quan ens véiem realment satisfetes i contentes, perquè tot açò, sense tu, mai no hauria sigut possible.

però ara cal centrar-nos en el present, on tu encara estàs intentat acceptar que no som eixes xiquetes, però que de vegades encara et molestem amb les nostres bobades que a tu també tant t’agrada participar.

La veritat és que sabem que som majors quan sentim una profunda admiració i orgull en veure el lloc en què et situes, davant d’una comissió, com a la dona valenta que has demostrat ser, i no sols per a nosaltres, sinó per a les dones que formen la nostra falla i totes les de la resta de comissions, perquè així t’ho van fer saber el dia de la proclamació, amb aplaudiments durant més de dos minuts seguits i sense asseure’s.

per últim, donar-te les gràcies per haver-nos convertit en les dones que som hui, i per haver-nos ensenyat què és la vida, el treball que hi ha darrere d’una falla i els xicotets detalls que sols un bon faller sap.

saps que eres una persona molt important per a nosaltres, que ens ha fet créixer en l’aspecte personal i sentimental; ningú ens ensenyarà tant en paciència, amor i delicadesa com tu. De manera que deixa’ns seguir al teu costat, per a seguir aprenent, perquè podem assegurar-te que tenim les teues paraules en la ment, aquelles que ens segueixen espantant, com són les d’animar-nos ja a ser futures presidentes. perquè si tu pots, nosaltres també podrem.

Les teues xiquetes que t’estimen hui i sempre,

Anna i Nerea

LA JUNTA

De la falla Mercat he de fer un poema, que ha de ser, per a tots, presentació. No puc equivocar-me en l’esquema, no siga que creem un problema, o formem embolic dins de la comissió.

En primer lloc cal destacar l’evolució que enguany hem tingut al si de la falla. Una dona va guanyar la votació i ara és presidenta per elecció, sense cap controvèrsia ni baralla.

A poc a poc va trencant-se la muralla. Ningú, en la falla, de les dones pot dubtar, ja no són un decorat de borrufalla, elles tenen força, coneixements i talla per poder nostra gran festa encapçalar.

A continuació també haurem de parlar dels importants càrrecs que són un calvari, sense els quals és impossible funcionar, on t’unflen amb mil reunions i a treballar com a vicepresidents, tresorer o secretari.

Aquest any, per guardar en l’anecdotari, tenim una situació un tant novella, hem posat molts més càrrecs en el temari, sense apujar el tema pressupostari, i ara tenim vicepresident fins de paella.

Tenim dos comptadors d’escola vella, i un delegat de quotes i loteries que sap munyir amb dos mans la mamella. Als casalers mai els falta una botella, perquè les conten i les reconten tots els dies.

Protocol controla les anomalies que en les normes i costum estan descrites, en presentació tot sembla ser bogeries, perquè cadascú te les seues bricomanies, però sempre van tots en comandites.

En llibret busquen paraules exquisides per lloar, falla, infant i les falleres, fer crítiques mordaces i ben escrites, mentrestant, les de publicitat porten mil lluites per a arribar al pressupost prou ufaneres.

Les d’infantils són sempre les primeres a entretindre i preparar el berenar, en festejos sempre estan penjant banderes pensant festes que resulten taquilleres, perquè sempre alguna pedra han d’aportar.

Si alguna coseta ens falta per quadrar, en activitats diverses tenim un figura que amb dos puntades ho sap tot solucionar, el problema és que si el deixem un poc parlar, no el callem ni posant-li una armadura. El de monuments, tirant un poc de cara dura, busca falles que semblen de primera, sense que apuge el pressupost en desmesura. Ja veurem si en muntar-la, per ventura, no ens col·loquen dos ninots i una palmera.

Les de Junta Local van de carrera per lligar que isca bé tota l’ofrena, i fomentar la germanor de gent fallera, per a tindre sempre festes de primera, i que ningú puga posar-los ni una esmena.

Recompenses sempre va buscant faena, perquè tothom tinga la seua medalleta. Xarxes social ben estesa porta l’antena per passar informació, de tota mena, a la gent que sol estar un poc distreta.

Les de playback, que no tenen vergonyeta ens fan seguir ritmes de bogeria, ja siga pop o una conga en tirereta, ens animen, fent-nos sempre una pirueta, a ballar tots en bona sintonia.

No penseu que ací tanquem la sagristia, moltes més tasques hauríem d’anomenar, llum, música, teatre, rebosteria, i alguna paelleta, que en punteria, el trasto del cuiner ens fa menjar.

Amb un sols esperit anem tots a lluitar, per esta festa que ens iguala i agermana, l’alegria i l’estima no han de faltar, per molt que, a vegades, et pugues cremar tots som una gran família valenciana.

Una falla molt orgullosa i ufana d’on, tots junts, en quaranta anys hem arribat. Per la nostra naturalesa sillana, i la gran tradició d’esta festa galana que tenim per gran passió a la falla Mercat.

josep M. tomás

Junta Directiva

PRESIDENtA

Elena tomás i Martí

VICEPRESIDENt 1r

iván Martínez i Marco

VICEPRESIDENt 2n

ramón tomás i Mas

VICEPRESIDENt

D’ECONOMIA I tRESORERIA

Manuel Valiente i García-Luengo

VICEPRESIDENt DE QUOtES I LOtERIA

Gonzalo Gregori i Gisbert

VICEPRESIDENt DE CASAL

rosendo tormo i Monar

VICEPRESIDENtA DE PROtOCOL

M. Eugenia García i Martín

VICEPRESIDENt DE PRESENtACIó

Ferran Blanch i Belenguer

VICEPRESIDENt DE LLIbREt

José M. tomás i González

VICEPRESIDENtA DE PUbLICItAt I RRPP

Esther paredes i ribera

VICEPRESIDENtA D’INFANtILS

Amparo Gimeno i Moret

VICEPRESIDÈNCIA DE FEStEjOS

natalia Alfonso i Brocal

pascual Martí i Gimeno

VICEPRESIDENt

D’ACtIVItAtS DIVERSES

David Zarcero i Villanueva

SECREtARI

Alejandro santonja i rocamora

VICESECREtÀRIA

pilar tormo i Martos

COMPtADORS

José ramón rubio i tinajo Mario Madrigal i Muelas

DELEGACIó DE LLIbREt

Anna simó i pardo

Anna torralba i simó isabel tomás i Martí

Lucía tomás i Martínez

M. Jesús Brocal i Zaragozá

natalia Alfonso i Brocal

paloma socarrades i Magalló

Mireya Guirao i Bas

DELEGACIó DE CASAL

Alejandro santonja i rocamora

Javier torralba i riera

José pascual Martí i Alapont

DELEGACIó DE PROtOCOL

Anna simó i pardo

Claudia rubio i Martínez inma Martínez i riera

M. teresa Baena i sojo

Marisa repullés i Magalló nerea sánchez i paredes reina Martí i Gimeno

DELEGACIó DE MONUMENt

Vicent simeón i Alba

DELEGACIó DE PRESENtACIó

Andrés Lozano i Ferri

Carlos Javier Goñi i Martínez

César sánchez i Enrique

Francisco Andreu Brocal i Alba

iván Vicente i García

José Antonio simó i pardo

Malena Martí i palanca

pascual Marti i Alapont

rosendo tormo i Monar

salvador Mompó i Martinez

Vanesa senón i romeu

Álex Gómez i rebollo

DELEGACIó DE jUNtA LOCAL

Elisabet Lozano i López

reina Martí i Gimeno

DELEGACIó D’INFANtILS

Andrea Martínez i Giner

Eva M. Casanova i Alfonso

Laura Giner i Martín

M. Desamparados Carreres i roselló

M. José simeón i Ventura

M. teresa Magraner i Brocal

raquel Molina i pérez

DELEGACIó DE FEStEjOS

Celia Duart i Baixauli

Daniela Valiente i Brocal

David Braulio i san Lorenzo

isabel iborra i santos

Javier López i Carrasco

Mireya Guirao i Bas

Vanesa senón i romeu

DELEGACIó DE RECOMPENSES

Ana Gracia Martínez i Vergara

isabel tomás i Martí

DELEGACIó DE PLAYBACKS

Andrea Martínez i Giner

Daira Álvarez i Martínez

Daniela Valiente i Brocal

isabel Braulio i san lorenzo

DELEGACIó DE PUbLICItAt I RRPP

rosa M. santos i Benaches

sara sanlorenzo i Conesa

DELEGACIó DE XARXES SOCIALS

Alejandro Gómez i rebollo

Alejandro santonja i rocamora

Andrea Martínez i Giner

Daniela Valiente i Broca

Mireya Guirao i Bas

Vanesa senón i romeu

Llistat de Fallers i Falleres

Adela Herrero i Martínez

Adela Zaragoza i rodríguez

Adrián Albert i santos

Alba Montes i Lahoz

Alba rubio i Fernández

Alberto José Albert i Castaño

Alberto José Albert i santos

Alejandro Gómez i rebollo

Alejandro santonja i rocamora

Alicia Benaches i ruiz

Amparo José Gimeno i Moret

Amparo tomás i Mas

Ana Belén tomás i sánchez

Ana Gracia Martínez i Vergara

Andrea Heredia i Moñux

Andrea Martínez i Giner

Andrés Lozano i Ferri

Anna simó i pardo

Anna torralba i simó

Carla Bosch i Brocal

Carlos Gil i romeu

Carlos Javier Goñi i Martínez

Carlos san Lorenzo i Luján

Celia Cuñat i Lerén

Celia Duart i Baixauli

César sánchez i Enrique

Claudia rubio i Martínez

Cora Cuñat i Lerén

Daira Álvarez i Martínez

Daniel Bermejo i Asensio

Daniel Oviedo i tornero

Daniel rodríguez i Alcaraz

Daniela Valiente i Brocal

David Álvarez i Moreno

David Braulio i san Lorenzo

David romera i raya

David sanchis i Molero

David Zarcero i Villanueva

Denís Marchenko

Elena tomás i Martí

Elísabet Lozano i López

Eloisa Espuig i iborra

Esther paredes i ribera

Esther sancho i rodríguez

Eva M. Casanova i Alfonso

Eva M. penadés i Alcaide

Fernando porcel i sanchis

Fernando Vicente Blanch i Belenguer

Ferran soria i Ferrando

Francisco Andrés Brocal i Alba

Francisco José Carmona i navarro

Francisco José rodríguez i Expósito

Francisco román parra i rubio

Gonzalo Gregori i Gisbert

Gracia Celeste Mompó i pons

Héctor rico i Aguilar

Herminio Vedreño i riera

Hugo perpiñán i Carrascosa

inma Martínez i riera

inmaculada Baixauli i Mas

isabel Braulio i san Lorenzo

isabel peris i Lázaro

isabel tomás i Martí

ismael Gómez i Martínez

israel Muñoz i Molina

iván Martínez i Marco

iván Vicente i García

ivana Castelló i izquierdo

ivonne sánchez i Fraile

Javier Boscá i Mares

Javier López i Carrasco

Javier tormo i Martos

Jéssica Gil i sánchez

Joaquín Andrés Blanco i Micó

José Javier Machi i pastor

José María tomás i González

Jose Miguel robledo i Guillem

Jose Miguel rodríguez i Bosch

José pasqual Martí i Alapont

Jose ramón rubio i tinajo

José ramón santos i Morcillo

Jose Zafra i Varela

Josefina rodríguez i toledo

Josep Alba i Mellado

Josep Antoni simó i pardo

Juan Carlos Fuertes i Obregón

Laura Caballero i santamans

Laura Giner i Martín

Leticia simó i Baena

Lluna Lantian romera i García

Lorena García i Llana

Lorena Muñoz i Costa

Lourdes Gómez i Cano

Lucia tomás i Martínez

M. Antonia Molina i Molina

M. Carmen Moreno i sedeño

M. del pilar Luján i sahuquillo

M. Desamparados Carreres i roselló

M. Elena Martí i palanca

M. Eugenia Borda i Miranda

M. Eugenia García i Martín

M. Jesús Brocal i Zaragozá

M. José Giner i iborra

M. José Magraner i Brocal

M. José peris i Brocal

M. José simeón i Ventura

M. pilar Brocal i Alba

M. teresa Baena i sojo

M. teresa Magraner i Brocal

Manuel Valiente i García-Luengo

Mario Madrigal i Muelas

Marisa repullés i Magalló

Mayra Leiranes i Arias

Mercedes González i Moya

Mercedes López i Ortega

Miguel Ortiz i tramolleres

Mireya Guirao i Bas

Mireya rodríguez i Zaragoza

Míriam Baena i Chisvert

Mónica Fernández i Aguado Mónica rodrigo i Matoses

nacho Gregori i Magraner nacho peris i Gómez

nacho peris i ríos

nadia Mompó i Meneses

natalia Alfonso i Brocal

nerea sánchez i paredes

Óscar Martínez i Marco

Óscar Martorell i Giner

paco García i pardo

paloma socarrades i Magalló

pascual Alba i Forner

pasqual Martí i Gimeno

patricia Miller i Vicente

paula reyes Hernández i Benavent

pedro Gómez i paredes

pedro José Martorell i Bauset

pilar Costa i peña

pilar Martínez i riera

pilar Martos i Moreno

pilar tormo i Martos

ramón tomás i Mas

raquel Molina i pérez

raúl navalón i soler

rebeca san Lorenzo i Benaches

reina Martí i Gimeno

ricardo Giner i san Andrés

rosa M. santos i Benaches rosendo tormo i Monar

salvador Mompó i Martínez

salvador peris i Brocal

santiago Martín i polo

sara Espinosa i Lahoz

sara rodríguez i toledo

sara san Lorenzo i Conesa

sheila rodríguez i Zaragoza

sonia Mas i ríos

sonia Molina i pérez

tania soriano i Jurado

teresa Fuster i Fortea

Vanessa senón i romeu

Vera Álvarez i Martínez

Vicent simeón i Alba

Vicente Francisco santos i Benaches

Vicente Javier sancho i payá

Vicente Javier torralba i riera

Víctor Manuel Gómez i Martínez

COURE

Ana Gracia Martínez i Vergara

Carlos san Lorenzo i Luján

Claudia rubio i Martínez

Daira Álvarez i Martínez

Daniela Valiente i Brocal

Eloisa Espuig i iborra

Lucía tomás i Martínez Óscar Martorell i Giner

ARGENt

Alberto José Albert i santos ismael Gómez i Martínez José ramón santos i Morcillo natalia Alfonso i Brocal reina Martí i Gimeno

OR

David Zarcero i Villanueva Fernando porcel i sanchis

José Zafra i Varela

M. Desamparados Carreres i roselló nadia Mompó i Meneses teresa Fuster i Fortea

Víctor Manuel Gómez i Martínez

OR AMb FULLES DE LLORER

Esther paredes i ribera

M. Elena Martí i palanca rosa M. santos i Benaches

OR AMb FULLES DE LLORER I bRILLANtS

iván Martínez i Marco paloma socarrades i Magalló

LETICIA

El temps ple d’enyorança somiava, ara, vint-i-dos anys fa, amb una animeta blanca que portava el cor a la mà.

Una nineta de lluna de nacre i arena fina. Esperit d’horta i llacuna, transformada en nostra regina.

Aquell somni que passà, deixà records inesborrables i tot de nou començà amb un rumor insondable.

Quan rumor de brisa suau, que portà un cant d’alegria, de nou, la partitura i la clau d’un himne que tornaria.

De nou una estrella platejada, va encendre la nit de claror, de nou, la teua presència somiada va omplir tot d’aromes de flor.

I com l’arena busca l’ona enyorant fons de color blau, nosaltres enyoràvem la teua corona que retorna al seu palau.

Ara tornes a honrar-nos amb els teus ulls de flama i mel, i tornem a emocionar-nos perquè en tu tenim el cel.

Leticia té la rail molt fonda al si de nostre casal, fonaments vestits de blonda d’una família especial.

Tens la força, la classe i l’espenta de l’estirp de la gent noble que ens ha deixat bona empremta al ritme d’un bell pasdoble.

Ton pare somiarà paraules, que com papallones enceses, crearan bellíssimes faules a la teu galania sotmeses.

Ta mare et dirà a cau d‘orella tot el que el seu cor valora perquè ella d’aquesta festa també ha sigut senyora. Ella t’ha portat la banda, amb tot l’amor que atresora.

Les dones en ta família són d’espoli i primavera, plenes de carisma i filia per nostra festa fallera.

La música en tu és fantasia i al teu pas sonaran cançons, que formaran una simfonia que escoltarem per tots el racons.

Obri l’ànima somiadora que unfla el teu cor ardent, sigues nostra ambaixadora i gaudeix de cada moment.

De nou és arribada l’hora d’unir passat i present, de fer realitat un somni que unfla el teu cor ardent.

Canten i conten les flors d’aquesta terra galana, que amb tu lluiran tots els colors de l’essència valenciana.

Leticia, bonica fallera, la comissió està orgullosa, que sigues la capdavantera d’aquesta festa gloriosa.

Per al futur, amb lletres d’or, enguany es quedarà gravat, que tenim el gran honor de tindre Leticia Simó i Baena com a fallera major de la falla Mercat.

josep M. tomás

Estimats fallers i estimades falleres, amics, amigues, lectors i lectores.

no podria explicar el sentiment que m’envaeix al dirigir-me a tots i totes vostés des de les pàgines del nostre estimat llibret, com a la fallera major de la Falla Mercat de silla, la falla que forma part de la meua vida des que vaig nàixer.

son ja uns quants anys els que forme part de l’equip de llibret de la comissió, i són moltes les paraules, reflexions i sentiments que he abocat en les pàgines d’aquestes meravelloses creacions que fan gran la cultura fallera i que ajuden a la defensa de la nostra llengua, any rere any.

però creeu-me si vos dic que aquest any l’emoció, la il·lusió i la satisfacció al dirigir-me als lectors i lectores és totalment diferent, perquè ja fa temps que anhelava poder representar la meua comissió i saber que per fi ha arribat el moment. Açò fa que un calfred recórrega el meu cos, calfred que és sinònim de felicitat completa.

sóc fallera des que vaig nàixer, i he pogut estar en llocs molt diferents i diversos durant els meus anys fallers, però sens dubte aquest any serà el més especial, ja que no tots els dies es pot arribar a fer un somni realitat.

Aquest somni no podria ser ja una realitat certa sense les dues persones més importants de la meua vida: papà i mamà. no podíeu no tindre cabuda en aquestes paraules, perquè sou el pilar fonamental de la meua vida i volia agrair tot el que feu per mi. Gràcies i mil gràcies per ser i per estar, i per ajudar-me a fer veritat el meu anhel.

A la meua bonica família, la que està i la que em cuida des del cel, gràcies per la força que em feu sentir i per estar al meu costat aportant el vostre amor i el vostre suport.

Les meues especials amistats que m’acompanyeu en la vida, gràcies per formar-ne part. Ferran, el meu xic, aquella persona que gràcies a aquest meravellós any que passarem, s’inicia en el món faller; gràcies per estar al meu costat i per ajudar-me en totes les decisions que he de prendre. Com tu i jo diem, som un gran equip, el millor.

raúl i Maria, les personetes que compartiran aquest any inoblidable amb mi, fallers de bressol, de segur que gaudim d’unes festes especials i inigualables. M’ompli de satisfacció compartir el meu regnat amb vosaltres i les vostres famílies. Des d’ací us envie un beset molt gran. Elena, amiga, qui ens ho haguera dit? És un plaer compartir aquestes Falles amb tu; la teua dedicació per la falla i la festa sols em fa estar segura que seràs una gran presidenta.

La Falla Mercat està de celebració. portem quaranta anys treballant per la festa, per la cultura fallera, per la llengua i per les nostres tradicions. no podria estar més orgullosa de representar la meua volguda comissió en aquest any tan especial; per això volguera compartir la nostra felicitat amb tots i totes, i des d’ací vull convidar-vos a acompanyar-nos en aquest any màgic de celebració. Vos espere a tots i totes a la Falla Mercat.

Leticia Simo’ i Baena, Fallera Major 2023

Conta’ns un poc qui eres i a què et dediques, per aquells que no et coneixen...

soc Leticia, i per a qui no em conega sóc el que es podria dir una fallera de cap a peus, ja que soc fallera des que vaig nàixer, de la que sempre ha sigut la meua comissió. si ens referim a l’àmbit professional, soc treballadora social, dedicació que m’ompli com a persona. també soc música des que era ben xicoteta, i tinc el plaer de contar-vos que toque dos instruments, el clarinet, que m’encisa, i el saxofon, que m’apassiona. i per cert, vull confessar també que soc una gran seguidora del Valencia CF.

Quants anys portes en la falla Mercat i com ha sigut la teua trajectòria?

Com bé he dit abans, soc fallera des que vaig nàixer, o fins i tot m’atreviria a dir que des d’abans, ja que ja en la panxeta de ma mare vaig viure les primeres Falles. si ens referim a la trajectòria, es podria dir que poques coses em queden per fer en del món faller. Des de ben menuda he participat en diferents activitats, com playbacks, teatres o presentar diversos actes. He sigut representant des del món dels infants, per cert, en un any també molt assenyalat, ja que era el vint aniversari de la nostra volguda comissió. també vaig estar uns anys en els quals vivia les falles d’una manera extremadament completa, ja que era fallera i música de la xaranga de la falla al mateix temps, i he de reconéixer que acabava els actes prou cansada, encara que, en tornar al casal, em costava poc carregar les piles de nou.

Què és el que més recordes del teu regnat infantil?

Vaig ser fallera major infantil molt menuda, i és veritat que els records no són tan nítids com m’agradaria; però sí que recorde ser molt feliç. Van ser tants els actes i les vivències que no podria quedar-me sols amb un. El que sí que podria dir és que tinc molt bon record de les persones que m’envoltaven eixe any, començant per ma tia Anna, que va ser la meua fallera major, o Moisés, el meu president infantil, que va estar atent a tot, i José, el president, que era qui s’ocupava perquè tot estiguera perfecte; i no puc oblidar-me dels meus pares, que em feien sentir la princesa més joiosa. El que sí que puc assegurar és que el moment més trist va ser la cremà de la meua falleta. recorde eixe moment amb molta nostàlgia, ja que va ser prendre la metxa que donava per finalitzades les Falles del 2001 i vaig esclatar en un plor per al qual, confesse, no hi havia consol.

Què és per a tu una fallera major? per a mi, una fallera major no és sinònim de poder, d’estatus o de protagonisme. per a mi, una fallera major és una persona que vol tant la festa, la cultura i la tradició que té la il·lusió i el desig d’arribar a la més alta representació de la seua comissió, per amor pur i sincer a les falles.

Quines coses aportaries o modificaries de la festa de les falles? Amb aquesta pregunta vull partir de la base que les falles, per a mi són una festa tan especial que les veig quasi perfectes. si ens parem a pen-

sar detingudament, sempre i en tots els àmbits de la vida, es pot millorar. Crec que, encara que ja es treballa de valent, les falles poden ser més igualitàries, més inclusives i, una cosa molt important i urgent, més sostenibles. Una cosa que també m’agradaria recalcar és que, encara que cada vegada és més la germanor que hi ha entre falles, en certs moments pareix que se’ns oblide, i caldria recordar que som un equip i que treballem totes les falles pel mateix objectiu i que no és altre que el de fer gran la nostra festa.

Com has viscut aquests últims anys de pandèmia en relació amb les falles?

Crec que, com tots els valencians i valencianes, he tingut temps de passar per diferents fases durant aquests darrers anys. Al principi amb incredulitat, no podia creure el que estàvem vivint i el que estava passant, semblava com si d’una pel·lícula es tractara. Quan van suspendre les Falles no tenia consol, i crec que tampoc en tenia ningú. Una vegada assimilada la pitjor de les notícies i la difícil situació per la qual estàvem passant, crec que tots ens vam adonar que tots havíem de «tirar del carro», calia posar totes les ganes en marxa, s’havia de remar en el mateix sentit, i com tots, crec que sentia una força i un ànim de saber que «açò també passarà», i sols projectava aquest desig a ser cautelosa, posar de la meua part, respectar les normes i ajudar amb allò que poguera, perquè tot passara més ràpid, perquè tot millorara i sobretot, perquè tot tornara.

Quines coses esperes o t’agradaria que passaren durant l’any de fallera major?

M’agradaria, i sé que serà així, que fora un any inoblidable. Aquest any 2023 té tots els ingredients perquè siga un dels anys més feliços de la meua vida. Al costat de María i raúl, se que m’ho passaré d’allò més bé, són una parelleta molt especial i els moment que vivim junts són molt divertits, i puc assegurar-vos que mai deixen de sorprendre’m. La presidenta també és la meua amiga, per tant sobren les paraules. Amb Elena formem el quadrat perfecte. Espere i desitge que també siga un any especial per a tots els fallers i les falleres de la comissió, espere que gaudisquen molt d’aquest any assenyalat junt amb nosaltres, i espere que en un futur la gent que recordem l’any faller del 2023 ho fem amb un gran somriure.

Quin és l’acte o actes que esperes amb més anhel?

És curiós que un dels actes que més m’agrada viure i que més emoció em fa sentir és l’acte de l’ofrena. i per què curiós? perquè sempre m’envaeix el pensament que, a l’ofrena, les falles ja estan arribant a la fi, i sempre, el sentiment, encara que molt emocionant, també és una mica agredolç. Un moment que també espere amb anhel és el moment de la plantà; tinc moltes ganes de vore la que serà la més bonica falla per a mi.

Com explicaries a una persona que no coneix el món de les falles quin és el sentiment d’un faller?

sens dubte aquesta és la pregunta més difícil de respondre, amb diferència. Les falles són amor, són festa, són família, amistat, emoció, felicitat, sentiment, eufòria... és sentir que hi ha moments que la respiració et falta, és plorar de felicitat i complicitat, és riure fins que no pots més... La millor forma de saber com són les falles és viure-les, perquè per moltes paraules

que empres no t’acostes ni de lluny al que realment són. Jo convide a tot el món a provar i viure-les. Les falles són falles, i qui ho ha viscut ho sap.

Què diries als fallers i falleres i als veïns i veïnes de Silla cara a les Falles 2023?

Als veïns i veïnes del poble els diria que les Falles son per a viure-les, que no dubten a gaudir-les, bé siga des de dins o des de fora, que les falles són per a tots, que ens acompanyen i que se’n senten part, perquè sense la gent del poble no és igual. Als fallers i falleres m’agradaria dir-los que la tasca essencial que fem és per a viure-la, que la setmana fallera és la culminació del treball de tot un any i que és temps de gaudir, ajuntar-nos i sobretot de celebrar. M’encantaria compartir amb tots i totes les que seran les Falles més especials per a mi; per tant les portes del nostre casal estaran obertes per a disfrutar de la millor festa del món.

Per Anna Simó

29 d’agost...

no esperava vore la teua careta xicoteta, rogeta, tan prompte. tingueres pressa per vindre a conéixer-nos. Va ser una nit de vent, a la Jijonenca, on ens agradava anar a refrescar a la nit; allí solíem ajuntar-nos uns quants amics, i xarràvem fins que feia la fresqueta de la ja entrada nit. Eixa nit, no sé per què, es va alçar un gran vent, però nosaltres aguantàvem. recorde que les cadires, taules i para-sols es menejaven per causa del vent , i a mi em feia gràcia. Va ser nit de grans rialles i de passar-s’ho bé. Al sendemà era l’aniversari de ton pare i teníem preparat un dia especial; no sabíem com d’especial que seria.

A la matinada no em trobava bé, i després d’unes hores decidírem anar a l’hospital, on ens varen dir que ja estava de part. no saps, carinyet, la preocupació que tenia. Jo sols volia que estigueres bé. preguntava una i mil vegades si tot anava bé, que encara era un poc prompte, però tu, com alguna cosa que has portat sempre al cap, no pares fins que has aconseguit allò que vols (cabudeta la xiqueta). Digueres que ja volies conéixer-nos, i així va ser.

En unes hores ja estaves als meus braços. Jo estava en un núvol, no podia creure que una coseta tan menudeta, tan fràgil, tan perfecta, podia ser tan meua. Vingueres per a canviar el meu món, per a engrandir-lo, per a fer-lo més bonic. Les coses ja mai serien igual, passares a ser el meu centre, la meua vida, el meu ser. El 29 d’agost va ser un dia màgic per a mi.

Els anys van passant i et convertires en una preciosa xiqueta de monyo negre i llarg, d’ulls grans i curiosos; ho preguntaves tot, tot tenia la seua importància, tot volies saber-ho. Fins i tot una vegada, devies tindre dos anys, estàvem en un barco, a sevilla, et quedares mirant la gent, i amb tota la curiositat del món ens vares fer una pregunta que ha marcat la nostra vida: «peroooo, qué pasa con la gente?»

El temps passa, i passa molt de pressa, i en un tres i no res t’has convertit en tota una dona, i segueixes sent la persona més important de la meua vida. Et mire i veig una persona que se supera dia rere dia. Eres bona filla, eres bona estudiant, eres bona amiga, eres treballadora, eres bona persona, i no puc estar més orgullosa de tu.

La vida em donà, un 29 d’agost, el món sencer per a mi, i jo, des d’aquell 29 d’agost, l’única cosa que vull i voldré sempre és que tu sigues feliç, que la teua vida sols tinga dies de molta alegria, que la felicitat estiga per sempre en tu. Jo estic ací, sempre al teu costat, per a cuidar-te, per a mimar-te, per a ajudar-te, perquè trobes suport si alguna vegada les coses no ixen com voldries, i sobretot, per a voler-te. si algun dia la vida et dona una filla o un fill entendràs el significat de les meues paraules; el fills sou tot per a les mares, però tot és tot, ja no entenem la vida d’altra manera. i ara, igual que fa vint anys, et converteixes en reineta fallereta, ara et convertiràs en reina fallera per tot un any. La vida et dona un altre motiu per a ser feliç. Gaudeix de tot allò que la vida t’ofereix, que ací estic jo per a fer que tot estiga bonic.

El 29 d’agost em feu el millor regal de tots. Que afortunada que soc.

29 d’agost, quin dia més gran.

L’aleta del meu cor

Les debilitats dels pares cap als seus fills són immesurables i incalculables per moltes raons... Qui és pare ho sap, i qui no s’ho imagina, i de segur que no s’equivoca ni un gram. parlar o intentar descriure com és d’important un fill o una filla és una tasca amb moltes variants, ja que s’entrellacen en un mateix conjunt estima, sentiments, orgull , dedicació, atenció i sempre la màxima disposició.

Letícia, enguany per fi ha arribat el moment, eixe mateix moment que junt amb el temps ens porta l’orgull, eixe mateix orgull que la llum del moment arrossega, dins del temps que inspira el poeta, la seua ploma i la seua llengua.

Letícia, no sé com expressar amb paraules tot el sentiment que enguany la meua ànima i la meua ment voldrien dir-te, ja que el lloc que ocupes al meu cor i tot allò que signifiques no es pot expressar ni amb les millors ni més boniques paraules. tantes coses hauràs pensat que jo vull versar-te i contar-te en aquest escrit que pot ser que aquestes les meues més sinceres paraules no t’arriben a descriure, perquè són paraules que el meu cor sent amb total plenitud de goig i que entrellacen sentiments i reten homenatge en la meua ment, omplint-me d’orgull quan et descric com a persona i amant de les festes falleres, i a més dins del nostre nucli familiar, i per descomptat dins del nostre sistema faller com a excepcional que eres i sempre has sigut com a persona.

tu eres tot allò que sempre vaig pensar que mai tindria, eres filla, eres companya i eres amiga, eres la tranquil·litat, eres l’essència i la millor guia quan tot el meu món es capgira, eres aquella ànima forta i valenta que ens tempera quan totes les altres coses es menegen i bateguen, la que ens entén com mai ningú abans ho ha fet, la que ens somriu i ens fa agradable cada moment, perquè amb tu perden importància tots els temps del verb, perquè t’estimàvem, t’estimem i sempre t’estimarem.

sempre hem pensat que el principal argument del nostre amor per tu era que aquella persona que va omplir de goig i felicitat el nostre món fora sempre ella mateixa i no tractara de canviar segons les nostres necessitats.

per això som sabedors que… Enguany seràs la llum de la nit que guie el faller… En eixa mirada que a la festa dona vida En eixos ulls que ens transporten cap al cel Mostrant tota la tendresa que et fa ser Com gotes de misteri en nostres vides Com gotes d’il·lusió, com llàgrimes que tots admiren.

Letícia, eres preciosa fallera d’un florit verger Olorosa rama d’un ram de flor de taronger Enlluernes el cor d’aquest món faller Oferint-li la llum del teu mirar.

Letícia, eres vistosa com la flor del romer Que ompli la rama d’un color joiós perquè és la teua simpatia pètal del roser que ompli nostre món d’un encant meravellós.

Hui els teus ulls parlen d’una festa bledana Acompassada amb perfum de la traca en color i és que el teu somriure dolç i sobirà Desperta la il·lusió de conéixer la vida i l’amor.

perquè tu eres el cor de nostra falla sent insígnia i senyera Dels fallers i i les falleres i de València sencera.

tot açò és un conte que tu ja havies somiat, però deixa’m que des d’ací et recorde, i si no ho fera, ho faria malament que com sempre ens has dit, no tot és festa, també tens una gran responsabilitat, que és representar els fallers i les falleres de la comissió del Mercat amb molt d’orgull i dignitat.

Letícia, saps molt bé que tot açò és com una il·lusió que entra en la teua vida tranquil·lament, una il·lusió que no posa en dubte les teues coses però que sí que és una il·lusió que forja les teues emocions i fer més perfecta la teua realitat eixa mateixa realitat que ha de marcar un abans i un després en la teua vida com l’esperit faller que se les arregla per a revolucionar tot el teu món en un somiador segon.

perquè el teu encant i el teu encís són el pal de nostre estendard gloriós i precís i els teus llavis de rosa i mel, són els d’una deessa fallera Que enguany ha baixat del cel.

Letícia, eres del roser la flor més fina D’un jardí acolorit i de qualitat Que t’estima i et vol Fent el teu somni realitat.

no cal ni una paraula sols amb contemplar-te n’hi ha prou per descobrir tota la teua bellesa Que s’amaga dins del teu cor.

i els que et coneixen compartiran aquest pensament que jo veig com a pare, perquè tu, vestida de valenciana, no et cap més esplendor i de ser nostra reina fallera gaudiràs del màxim honor perquè eres la joia més preuada i que brillarà més que el sol, perquè tens la cara de fina porcellana brodada amb fil d’argent i or. Ja que tu, Letícia, amb les teues gràcies personals eres el respecte i la diversitat, l’alegria i la tendresa i plena d’honestedat.

sigues per tant volguda filla senyera de notes i arrels ben valencians, sigues el bell comprendre de les grandioses harmonies dels fallers que enguany t’observaran i que al llarg d’aquest any el mimaran i enfront de la teua imatge radiant, com jo s’encantaran. i quan arribe l’hora d’eixa lluita que en pau fa un camí obert al cel més ample i esclate el clamor més meravellós de rialles, músiques i traques sigues més que fallera tot un símbol meravellós i preuat, sigues nostre estendard, donant glòria a silla i a les falles i a tots els que t’admiraran.

Amb l’esperança posada en unes festes falleres singulars, ja que complim quaranta anys i en nom de la fallera major de la comissió del Mercat, Letícia simó i Baena vos invite a tots els fallers i ciutadans a alliberar la nostra millor creativitat i alegria perquè junts visquem i gaudim plenament les festes josefines del 2023. jASP, FALLES

T’estime sense condicions

En primer lloc, he de confessar que mai he viscut les falles des de dins, vull dir, com a faller. sempre he estat lligat a aquest món de les falles, però en la part que pertany a la música, ja que soc músic des de fa molts anys i sempre he acompanyat les comissions que compten amb nosaltres per amenitzar els actes de l’exercici faller.

Dit açò, enguany tot ha canviat, i puc dir que per a millor, ja que la meua companya és enguany la fallera major de la comissió del Mercat, i això vol dir que enguany tindré la gran sort i l’oportunitat de viure i gaudir les Falles des de dins, com un faller més de la que serà la meua comissió, junt amb Letícia, la fallera major. Estic completament feliç i orgullós de tindre la sort de poder acompanyar-la i gaudir al seu costat de tots i cadascun dels actes i moments, que de segur han de ser espectaculars i fascinants, i estic impacient per viure aquesta experiència, tan nova per a mi, viure-la des de portes cap a dins i amb la millor companyia que puga tindre: la nostra fallera major.

Estic emocionat de poder compartir aquest any amb Letícia, i sé que estarà ple d’emocions i gratificants sensacions. perquè de la seua mà, aquesta experiència que viurem junts serà plenament satisfactòria, perquè ella està molt arrelada al món faller, ja que és fallera des de ben menuda, i és de les falleres que ho viu intensament, gaudint plenament de cada acte, cercavila o passacarrer.

Letícia, enguany, en un any tan especial, tant per a tu com per a mi, hem d’anar junts en aquesta especial experiència, que de segur serà molt bonica, tant per a nosaltres com per a tots aquells que t’envolten; i volia fer-te saber que tots els amics, i en especial jo, estem molt orgullosos de tu. Ens ompli de goig que sigues la

digna representant d’aquesta comissió, perquè omplis de llum cada racó on vas i contagies de força i vitalitat tot allò que amb orgull fas i allà on vas. per l’estima que et tinc, que saps que és infinita, vull que enguany siga un any molt especial i feliç, perquè feliç em fas tu cada dia de la meua vida. segueix brillant per sempre,i

jo al teu costat faré que tot estiga com cal, i que tu, per aquest immens voler sempre mereixes. tan sols volia dir-te que em tens i en tindràs per sempre, teu que et vol amb bogeria, i ho saps. Des de hui em sent un faller més. Junts sempre i per sempre.

Ferran

I per fi... Leticia Fallera Major

Mai pensàvem que el 2023 duria el teu nom, però ací estem, vivint en les voltes que la vida ens pega, celebrant el teu regnat i gaudint amb tu. En realitat ens té igual l’any, l’única cosa que nosaltres volíem era vore’t feliç amb eixa preciosa banda que tan bé et queda, i és que si algú estava destinat a dur-la, eixa eres tU.

no dubtes, Leticia, que farem d’aquest màgic 2023 el millor de la teua vida fallera. Estem desitjant vore’t gaudir, ballar, botar, riure i fer que l’espera haja valgut la pena. Eres un ésser de llum, i com a tal ens contagies la teua alegria, estar amb tu és viure la felicitat. Amiga, visquem intensament el 2023. Gràcies per fer-nos part del teu somni. Et volem. Visca la fallera major de la falla Mercat de silla.

Amb estima, Els teus amics i amigues fallers

Explicacio’ i relacio’ de la falla

LEMA: Amb l’aigua al coll

ARtIStA: paco Vizcaíno

EXPLICACIó: Josep M. tomás

COS CENtRAL

El món en què vivim esta plenet de pirates, tots són experts en el crim i a donar bones tocates.

saben de malifetes, sense responsabilitats, siguen d’esquerres o dretes cauen de peus com els gats.

Vestits amb bona corbata o amb uniforme militar, sempre tenen una rata a qui poder acusar.

Uns altres pagaran les culpes que ells no volen assumir, sempre tenen les disculpes, per a tornar a repetir.

Quan tots tenim més problemes i el cul ple de vaselina, és quan fan millors veremes i quan mengen més sardina.

per molt que vagen d’Armani i amb mil euros de sabates, tenen merda al soterrani perquè sempre seran pirates.

però tots no són iguals, tenen grups i modalitats, uns semblen ser més brutals i d’altres un poc més refinats.

pirata, bucaner i corsari, també hi ha filibuster, dins o fora de l’armari sempre encerten el quefer, que no és un altre que el de viure a costa del personal.

A ells, les lleis els fan riure i no els espanta el tribunal.

són gats vells en mil ardits per a burlar la justícia ja siga calfant els llits o fomentant l’avarícia

Ells sempre van de sobrat, i estan per damunt de tot, ho tenen tot controlat, fent a tots mamar del pot.

Hi ha una norma comú per a tot bon malfaener sempre estar al lloc oportú per a abraçar-se al poder.

i estes pirates felins saben bé on col·locar-se, detecten els mes roïns i als dispostos a embrutar-se.

La guerra no els espanta ni tacar-se les mans de sang, tot ho tapen davall la manta, o ho embruten tot de fang.

també saben adaptar-se als temps i la modernitat, a internet, amagant-se, també et poden deixar pelat.

Hi ha correus perquè piques de qualsevol modalitat. Ves amb compte amb el que cliques si no vols quedar arruïnat.

Us poden gravar nuets fent alguna indiscreció, i us trauran els cacauets per a evitar la humiliació.

Fins un pegasus tenen que enxampa conversacions, i secrets d’estat ofrenen amb embolics i traïcions.

estes pirates felins mai enfonsen el vaixell on tenen guardat els botins que han arramblat en tropell.

Controlen l’economia, també la comunicació, són amos de l’energia i dominen l’alimentació.

ón llestos i intel·ligents i viuen bé en les cloaques saben aprofitar els moments per omplir-se les butxaques.

Del segle XViii fins ara, la pirateria ha canviat, ja no solten la botavara, però el temple no ha variat.

però segueixen rapinyant tot el que poden aconseguir, la llei van vulnerant per a una illa fugir.

L’illa no està deserta i tot el que fan és legal la riquesa està encoberta en un paradís fiscal.

Amb drogues, armes i persones, també saben traficar, per això ensinistren mones perquè mai els puga esguitar...

no porten potes de fusta ni cap ull tenen tapat, el garfi és peça vetusta i el sabre l’han amagat,

però són pirates, segur, corsaris de tota llei, espere que en el futur ja no els perdone cap rei.

si voleu saber qui són, observeu bé les notícies. Els veureu fotent el món fent les seues injustícies.

Fins ací hem fet la foto d’esta colla de pirates, i hem descobert el coto on naveguen ses fragates.

EL POLP DELS GAStOS

L’home, en la seua ignorància, creia, en l’antiguitat, que en la mar, a molta distància, un monstre els esperava emboscat.

El monstre engolia els vaixells que per allí gosaven passar. tenia tentacles vermells i grans dents per a mastegar.

Esclafava embarcacions i ofegava els mariners, no donant-los cap opció perquè suraren els velers.

Ara, en l’actualitat, eixe monstre de ficció, s’ha tornat en realitat, per culpa de la inflació.

no surt en mars procel·losos en confins llunyans del món, els seus tentacles enganxosos no surten de l’inframon,

naixen de la bogeria d’alguns líders pretensiosos que creuen que en l’anarquia poden ser mes poderosos.

O d’empreses sense escrúpols que volen aprofitar embolics i marejols per a guanyar i guanyar.

Aguaiten famílies i llars, que naveguen voluntariosos aguantant els malestars de viure amb sous ronyosos.

Huit tentacles ens escanyen sense deixar respirar i tants diners no es guanyen per poder-ho suportar.

La llum és un tentacle que no para de pujar i sembla ser un miracle que ho puguem aguantar.

En esta situació deu ser qüestió de triar: o apagues la calefacció, o a fosques has d’anar (de cagar).

L’aire condicionat és una llosa a què que no podem arribar, el rebut, el pressupost et destrossa quan comences a suar

Les energies alternatives poc ens poden ajudar, a veure si amb el palmito ho podem solucionar.

El gas és una altra pota que va enroscant-se en la gola, cada dia puja la quota i ens buida més la vidriola.

Quan el gas era econòmic quelcom podies estalviar, ara que és astronòmic no podem ni cuinar.

Quan arribe el fred hivern ens haurem de plantejar obrir les portes de l’infern per a poder-se escalfar.

O agafar una manteta, com tota la vida s’ha fet. i la família ben junteta per no perdre el caloret.

Dutxar-se serà una altra història si l’aigua està fresqueta, podem, de forma aleatòria, dutxar-se u cada setmaneta.

De la pota dels lloguers quasi millor ni parlar. És qüestió de bandolers el preu a què volen arribar.

Que els joves no s’emancipen francament, a mi, no m’estranya el preus del lloguer els castiguen a viure en tendes de campanya.

i quan ja de buscar estàs fart i trobes un preu raonable, tan sols tens del pis un quart amb un metge, un pintor i un comptable.

Este polp fastigós té una pota que mai se seca, és el dogal onerós del préstec de la hipoteca.

Ara que estàvem tranquils amb un preu d’Euribor estable, algú torna a estirar els fils perquè no siga viable.

siga fix o variable, ningú es pot descuidar, perquè la gent vulnerable al carrer pot deixar.

La hipoteca és tant encisera que l’has de compartir tota una vida sencera fins que vages a morir.

Un altra pota que pesa en el pressupost familiar, també és una important despesa si nuet no vols anar.

La roba de cada dia ha pujat com un coet, i sembla una bogeria adquirir un calçotets.

si tens els pantalons trencats i se’t veu la part interna, digues que vas arreglat igual que la gent moderna.

i si tens la gran desgràcia que et conviden a una boda, un sac i sabatilles d’espart i a crear tendència i moda.

És la pota del menjar la que a tots més ens preocupa llevat que et vulgues aprimar perquè et càpia la jupa

És un luxe la tomaca, el pollastre ni parlar, a preu d’or esta la pataca, i el peix no es pot ni mirar.

Els vehicles de transport d’un escorxador preuat, ara tenen dos policies dins d’un camionet blindat.

però ramaders i agricultors no trauen per a malviure, tan sol són quatre voltors els que tenen ganes de riure.

La pota que més complica en la llar i l’oficina, la que tot ho embolica no és una altra que la benzina.

traslladar quatre gallines de la granja a la polleria, per a evitar que t’arruïnes, envia-les en tramvia.

si el dipòsit vols omplir has d’armar-te de valor, que hui és qüestió de patir fer que funcione el motor.

El preu de la gasolina ix en totes les ressenyes, així que evita la tremolina i compra’t unes espardenyes.

Quan ja has patit tots els costos i està ben munyida la vaca, arriba la pota d’impostos per a escórrer la butxaca.

Esta pota té ventoses que xuplen més que la resta, són més potents i més grosses, per fer més gran la requesta.

irpF, iVA o l’impost de successions, és una forma invasiva d’extirpar-te els dos renyons

Els impostos són necessaris per a la societat del benestar, però sembla que alguns empresaris, no es volen assabentar.

Esperem que este polp no estiga sempre estrenyent, perquè si no, d’este colp, no podrà recuperar-se la gent.

MANtINDRE’S SURANt Molta gent, hui en dia, està molt enganxada i ha de fer puntelletes per no acabar ofegada.

Cada mes és una lluita per a continuar endavant, sempre tenen la termita que no els deixa anar progressant.

sempre hi ha coses que ixen, esdeveniments inesperats, i per més i més que furguen sempre van desesperats.

El clima o l’economia ens tenen a tots tancats, però uns tenen més alegria, i altres van més apretats.

Diuen que el canvi climàtic està trastornant l’oratge, i això té un efecte dramàtic i és un gran desavantatge,

per a qui viu prop d’un riu, un barranc o una ribera, ja que sap que això és motiu de rebre alguna aigualera.

Ara fa molta més calor, quasi sempre hi ha sequera, que formen danes de por plenes d’aigua punyetera,

d’eixa que inunda el camp desborda riu i aiguamoll, eixa que en un rellamp, ens deixa amb l’aigua al coll.

pèrdues milionàries, cases i negocis perduts, que algunes veus visionàries, i alguns polítics tossuts,

diuen que açò és normal, que ja s’havia viscut, és l’efecte natural, d’un oratge remogut.

també aguanten amb l’aigua al coll negocis i tendes menudes que no poden traure el bescoll enfront de marques conegudes.

no poden comprar quantitat, ni obtindre un bon descompte, no tenen capacitat perquè el gènere arribe prompte,

La població està envellida, no hi ha creixement natal, i per a qualsevol abastida molts van a la capital.

però donen un servici que no dona una multinacional, ells eviten el malefici, del despoblament rural.

tot ajuntament menut també va surant com pot, el pressupost és eixut i sols van posant pegots.

L’única cosa que es guarda en el pressupost de rigor, és la despesa i salvaguarda, de l’ofici d’enterrador.

Molta família es debilita al límit de l’últim rossoll, cada mes és una lluita per mantindre’s amb l’aigua al coll.

Les ajudes no arriben, són tan sols una il·lusió, i si un dia es fan efectives, són premis de consolació.

L’única cosa de veres que els salva la situació, és la solidaritat dels iaios que ajuden amb sa pensió.

Després d’una vida sencera, de brega i de treball, s’obliden d’una vida planera, per continuar en el tall.

si els fills no troben faena, els iaios donen acollida, siguen dos o una tirera, la família queda guarnida.

si a la fi del mes, el rebost, tan sols té un gran forat, el iaios assumiran el cost de la compra en el mercat.

per una tropa sencera fan dos o tres peroles, i així deixen la nevera plena de carmanyoles.

Els dipòsits els deixen plens, paguen algun rebut perdut, la internet que tenen els nens, i els extres de l’institut.

són cuidadors i acompanyants, nets i netes porten a escola, i sempre tenen per als infants un euret per a la vidriola.

saben estirar els diners i fer de la necessitat virtut, i tan sols, els pobres, demanen un beset de gratitud.

Fer vacances amb tranquil·litat per a alguns és impossible, treballar és l’única possibilitat de tindre dinerets disponibles.

Aguantar el dur hivern, han d’anar preparant, si no volen fer-se un botern i poder mantindre’s surant.

per si faltava alguna cosa per a no deixar de patir, arriba la invasió espantosa del malvat putin, Vladimir.

Una guerra vergonyosa, que ningú havia buscat, sols l’ànima pretensiosa d’un dictador trastocat.

Europa està amb l’aigua al coll per culpa de les bombes russes, i la ment d’un tio foll que veu les persones com a puces.

Ucraïna és la seua presa i l’està a poc a poc picant. Encara que la seua escomesa els ucraïnesos estan aguantant,

no se sap per quantes setmanes els pobres estaran suportant, que els colpegen les forces tiranes amb una devastació constant.

Esperem que en acabar-se esta brutalitat gegant, la gent puga adaptar-se i mantindre’s de nou surant.

NADAR I GUARDAR LA RObA

nadar i guardar la roba vol dir que sigues prudent, que la vida és una lloba que va mossegant a la gent.

En èpoques de bonança a tots ens agrada fardar, a vegades amb l’esperança, de no haver-ho de pagar.

tirar de la visa és fantàstic, no veus com se’n van els diners, el pagament és elàstic i a prova d’aventurers.

A poc a poc puja la farda quasi sense adonar-te’n, i un dia per la rereguarda ve tot de colp a ofegar-te.

però arribat el moment, de fer front a la realitat, si no has sigut prudent, aniràs amb el cul tacat.

nadar i guardar la roba a vegades és un poc crític, però qui no té por a la prova, eixe és qualsevol polític.

per a ells és fàcil prometre, preparar paquets de solucions, però a l’hora de no escometre, sempre trobaran raons.

“imprevistos imponderables”, o “en la situació actual”, són frases immillorables per a desdir-se de forma oficial.

tots volen combatre a mort el problema de la corrupció, però si els pillen per mala sort, fàcil canvien de posició.

La presumpció d’innocència, la fan valdre ràpidament, encara que de la indecència, siguen plenament conscients

Dels pactes i els acords, encara que estiguen signats, no queda ni un lleu record, si interessa fer-se el despistat.

Un pressupost es malbarata per culpa del bé general, després sempre ix la matraca d’un desequilibri conjuntural.

La política té la gràcia de dir sense comprometre, i utilitzar la burocràcia, per a mentir sense admetre.

De fer promeses al vent amb la boca de granota, i després eixir corrent a veure a qui rebota.

Un polític pot parlar durant mes de dues hores, i que ningú es puga assabentar de propostes innovadores.

Explicar la seua idea de com hem de viure junts, és crear una diarrea d’eixir tots mig difunts, però el problema és nostre per haver-lo mal comprés, ell ha arribat fins als sostre, però no ha dit res de res.

Quan li isca del membre ardent o li convinguen les raons, dissoldrà el parlament i convocarà eleccions.

Així, una altra volta, la bola començarà de nou a rodar, i si ix la carambola, fins i tot pot arribar a guanyar.

Uns altres especialistes a nadar i guardar la roba, són banquers i economistes i ací us deixaré la prova.

Jo sé que en economia és difícil encertar, i depén de com vinga el dia es pot, o no, acostar.

són moltes les variables que s’han de tindre en compte però, per què les més fiables són les que es trenquen prompte?

La pujada del interessos sempre els agafa cagant, no deuen ser molt entesos si no els estaven esperant.

Les previsions a la baixa eviten cometre un error, i tots estrenyem la faixa perquè esperem el pitjor.

Després, si arriba o no arriba, l’economia s’ha gelat la inflació va de solsida, i la recessió ha guanyat.

i tu no saps si les monedetes tenen o no cap valor o si comprar unes terretes deu ser, o no, millor.

Ells no es juguen quasi res i així guarden la roba, les previsions venen després, tu, si vols nadar, fes la prova.

si ix malament, la circumstància, si ix bé, ho han encertat. Ells s’emporten la substància, i tu eres qui se l’ha jugat.

però si, per casualitat, et fa falta una hipoteca, el banc està preparat per a donar-te una aguileta.

però no demanes més! perquè hauràs de mostrar-los, per davant i pel revés, mil papers que deus portar-los.

El que guanyes i estalvies, una llista de tot el que tens, fins i tot, si no ho sabies, l’or que tens en les dents.

La declaració de renda, també la de patrimoni, les bragues de la parenta i els calçotets del dimoni.

Dos avaladors solvents per si de cas fallares, una llista amb tots els béns, tant teus com dels teus pares.

si aconsegueixes ajuntar totes estes coses, no et deus desesperar si no tens noticies joioses

Encara han d’avaluar, si posant tu, sis per una, t’ho poden o no emprar jugant-te, tu, ta fortuna.

si a la fi ho aconsegueixes, et cobren tants interessos, que cada dia pateixes per a pagar tots els mesos.

Ells saben guardar la roba nosaltres nadem nuets, a veure si quan eixim de l’aigua no trobem ni el calçotets.

també juguen a este joc eixes empreses potents, que saben col·locar al lloc, algun que altre president.

tots estos van a nadar amb la camisa planxada, que als dos els interessa jugar amb la partida arreglada.

si eres un polític corrent encara que manes poquet, si eres bo i competent i ajudes el senyoret, després, quan vinguen dolentes, sempre tindràs un floquet. Ací funcionen les ententes si tots guanyen dinerets.

De tota esta faramalla sabeu qui pagarà els plats trencats? esta endevinalla no falla, sereu vosaltres, atontats!

Ells amb la cara alta i la butxaca plena, nosaltres, amb l’ànima malalta i al paro a buscar faena.

Estos són nadadors d’escola i tot ho guarden en la taquilla, nosaltres sense tovallola, no hem de trobar l’escotilla.

ELS CÀNtICS DE LES SIRENES

Vivim en temps complicats en què la gent no té il·lusió i les sirenes fan els seus cants que duen a la perdició.

Quan la gent està ofegada li entra la desesperació, i està predisposada a escoltar la temptació.

El cupó i la loteria pareix que no amenaça, un euret que dia a dia no farà tombar ta casa.

Després estan les apostes que van pujant la quantia, estes variades propostes es carreguen ta economia.

Molta gent, quan se n’adona, està fortament enxampada, perd el nord i no raona encara que estiga arruïnada. sempre tenen l’esperança de tindre un colp de sort, no perden la confiança i juguen més i més fort.

Quan ja no hi ha d’on traure i ningú et deixa fiat, és el moment de retraure i deixar el joc oblidat.

Un altre cant de sirena que atrapa de forma gradual, és el sorgiment, de tota mena, d’estafes piramidals.

t’ofereixen beneficis per un treballet de res tan sols dos hores de servicis i anar enxampant algú més.

Unes de criptomonedes, d’altres d’anuncis digitals, tots busquen a quatre bledes per a fer-los rics virtuals.

La gent posa diners en metàl·lic i ells paguen bons interessos per fer un treball màgic que va duplicant els ingressos,

però el que és necessari si vols guanyar de valent, és embolicar l’apotecari i un altre grapat de gent.

Ells a altres emboliquen i així successivament, i quan les coses es compliquen els tios han eixit corrent.

i a veure a qui t’empares per culpa de ta ambició? Guanyar diners a costa d’altres és sempre roïna inversió.

Cants de sirena també fan alguna premsa de vegades, llancen notícies al trantrán lleugerament contrastades.

té igual que siga certa o una mica falsejada el que importa és que quede integrada i estiga molt airejada.

Després, si a algú molesta, aleshores ja parlarà, que per a qualsevol protesta la premsa està preparada.

Fins i tot algunes notícies venen ja preparades, per a llançar brutícies en les qüestions indicades.

La intenció és ben clara influir en el pensament. que la gent està a la tarara i s’enganya molt fàcilment.

Fake news li diuen ara a boques de calfacadires, a mi, que no em peguen la vara, que això són únicament mentires.

polítics sense faena sempre pegats a la soca llancen càntics de sirena obrint sense trellat la boca.

esta gentola impúdica, trau una notícia bajoca per veure, en l’opinió publica, quina reacció provoca,

i segons vaja la festa ja veuran el que faran, així eviten la tempesta i es traguen el que diran.

Estes coses són normals en polítics sense plans fan propostes siderals, perquè són uns albardans.

El Cis quan llança enquestes no encerta ni de casualitat, o no saben fer sumes i restes o publiquen el que els han manat.

Les sirenes que més espanten són ambulàncies o policia, les dels bombers també canten, sense portar cap bona notícia.

Jo voldria que no hi haguera ni una sola sirena de guerra, ni que cap xiquet escoltar eixa brutalitat en la terra.

El cant de sirena causava que embarrancara una nau, els actual fan caure la bava o que no gaudim de la pau.

Jo, ja no vull que em canten ni em conten més mentires, tots els telediaris m’espanten, igual que les empreses vampires, l’única sirena que escolte, que m’agrada i que m’inspira, crec que jo sé el perquè, és la sireneta de la fira.

EL tURISME ENS SALVARÀ som un país de turisme i de poquet i + D, açò sembla un abisme, que no sé jo si ens convé.

Està clar que les nostres platges són una gran meravella, però no sé si és bon bagatge tants ous en la mateixa cistella.

El turisme d’interior és patrimoni i cultura, amb un menjar superior en pobles sense vida futura.

D’any en any, els turistes, venen amb menys diners, cada dia són mes campistes i venen més volanders.

El turisme de solera el de gastar de veritat, ni està ni se li espera, ni sabem on s’ha quedat.

Ara ve la jovenalla que vol bufar-se de pressa, (quan coneguen la cassalla ens faran colònia anglesa),

turistes que porten, justetetes, per a gastar de despesa, dos euros per a rosquilletes i dos mil, o més, en cervesa.

Venen altres visitants que no es gasten ni dos, als hotels queden ancorats perquè ho tenen tot inclòs.

i si porten els xiquets com que ho tenen tot pagat els deixen ben dormidets i ells el gintònic contractat.

Alguns turistes venen amb el pack ja encarregat la platja és el que anhelen, i és el seu destí somiat.

De vacances fan deu dies i no es calfen el cap: platja, menjar i birres, és el seu mitjà d’escap.

Veus dos o tres passejant, algú solt en els museus per la tarda al pub xuplant, i a la nit a gatameus.

Es pixen pels cantons, vomiten en els portals, fan l’amor pels racons, alguns acaben als hospitals.

Després, quan es desperten, amb ganes de torrar-se al sol, si en el buffet no els detenen es mengen fins el perol.

Ja quan la calor amaina, i li protesten les tripes, al passeig fan el galindaina menjant-se un paquet de pipes.

i així fins que arribe l’hora de tornar a entrar al bar, on tota la gent és de fora amb moltes ganes de xuplar.

si algú queda de solera pot comprar un regalet, un imant de I Love Cullera i queda com un senyoret.

Jo no vull que açò es pare però, per assegurar el futur, si no ve un turisme que pague molts acabarem en l’atur

potenciem el turisme de diners i qualitat, d’eixos que tenen civisme i diners en quantitat.

tant de bo algun polític tinguera en el cap un altre pla, i no sols el pensament raquític, que el turisme ens salvarà.

CLOENDA

Ens ha tocat un moment de viure amb l’aigua al coll, no hi ha alegria i content, i el món està totalment foll.

Guerres, virus, problemes, canvi climàtic i confusió, i si no teníem prou penes se’ns dispara la inflació.

Els dèbils sempre seran els que més han de sofrir els de dalt s’apanyaran i els de baix tots a patir.

Jo no sé si açò té cura, ni on està la solució, però esta conjuntura necessita molta unió.

Els polítics no s’ajunten pesen més les eleccions, a veure si quan pregunten atenen més a raons.

De tota manera jo dubte, que tinguen categoria, el seu món és un món corrupte, com el de la pirateria.

Una llarga traca de mil colors en els anys 2020-2022...

GENER 2020

SANt SEbAStIÀ

El divendres 24, dissabte 25 i diumenge 26 de gener del 2020, vàrem participar en la tradicional Fira de sant sebastià. El divendres, amb tot preparat, obrírem l’estand perquè tots pogueren gaudir de les nostres tapes. El dissabte, a les 12 h, férem la segona arreplegà, i després delectàrem tot el poble amb un arròs del senyoret i gaspatxo manxec per a tot aquell que volguera provar la millor cuina de silla. El diumenge, un esprint final fins que la fira va concloure. Una molt bona manera de començar el nou any.

FEBRER

PRESENtACIO DEL LLIbREt

i arribà la tan esperada nit del 7 de febrer, on tots els fallers ens vàrem reunir al casal per a donar a conéixer el llibret de les Falles 2020. Entre emoció i aplaudiments anàvem desvelant el camí que la Moma ens tenia preparats; i és que ella va ser l’ama i senyora d’aquest llibret tan especial, un passeig pels pecats i les virtuts dels fallers i dels valencians, un llibret que formarà part de la nostra història per sempre.

FALLERS D’HONOR

El 8 de febrer del 2020 tenia lloc la nit d’homenatge als nostres fallers d’honor, persones importants per a la falla Mercat, ja que són un pilar fonamental en aquesta comissió. Ells són part vital en la nostra falla, i és per això que mereixien una nit tan meravellosa com aquesta, per a rendir-los l’honor que aquestes

persones mereixen. Amb un meravellós sopar oferit pel restaurant puerta del Hierro, vàrem gaudir d’un acte fet per a ells. Finalment, poguérem gaudir de la festa que els fallers del Mercat ens tenien preparada.

PENjAR bANDERES I PINtAR ESCUtS

La fresqueta vesprada-nit del 22 de febrer era el dia d’anar a casa dels nostres representats a marcar i senyalitzar on viu el cor i l’orgull d’aquesta comissió. i amb l’alegria al cor anàvem pel carrer amb tot allò que necessitàvem per a pintar els escuts a la porta de casa i penjar eixes senyeres que assenyalen tan bé la llar dels màxims representats.

CAVALCADA DEL PREGó

L’últim dia del mes de febrer, la Cavalcada del pregó donava inici al mes més anhelat, quan tots els fallers del poble desfilen pels carrers amb alegria i goig, perquè aquesta acolorida desfilada és el preàmbul de l’estimat mes de març.

MARC , LLIURAMENt DE RECOMPENSES I INAUGURACIó DEL NINOt

Al dia següent de la tan folklòrica cavalcada i a fi d’inaugurar el mes faller per excel·lència, totes les falles acudírem abans de res a la plaça perquè les falleres majors de silla anunciaren el començament de les Falles, cridant ben fort: «JA EstEM En FALLEs». Després, amb l’emoció encara al cos, a la nau de la Cultura donàrem per inaugurada l’Exposició del ninot, en què els nostres artistes fallers ens revelaren part del treball

que dies després plantaren als carres i places. Una vegada l’exposició quedà oberta al públic, tots, en cercavila, anàrem a la nau Jove per a lliurar a tots els fallers i falleres que per anys ho mereixien les recompenses que els corresponien. Una vegada finalitzat l’acte, ens acomiadàrem amb les notes de l’himne regional.

LLIURAMENt DEL PREMI MARINA SARAGOSSÀ AL MILLOR ARtICLE DE LLIbREt DE FALLA

Els dies de Falles s’acostaven i un nova iniciativa arribava al poble el 6 de març per a premiar el treball dels fallers i falleres de silla, i és que es lliurava el premi al millor article de llibret de falla. Amb tota la il·lusió del món anàrem a aquest acte que vol cuidar la nostra feina i el nostre esforç. però ací no va acabar tot, la sorpresa va ser quan anomenaren el nostre faller, José María tomás com a guanyador del premi. Quina alegria que ens enduguérem!, perquè ser els primers que rebem un premi que porta el nom d’una fallera molt estimada de la nostra comissió va ser tot un honor. Gràcies per aquesta iniciativa que de segur que portarà molta felicitat al poble.

DIA 10 DE MARÇ

Els dies anaven passant, i cada vegada estàvem més prop dels dies grans. El 10 de març va eixir normal, amb núvols, però res més; les hores passaven i prop del migdia ens anunciaven que el nostre llibret havia sigut premiat amb el 37é premi al bon ús del valencià. Quina alegria! Aquest premi sempre és un orgull rebre’l, perquè ser dels millors llibrets de València és una gran satisfacció per a tot l’equip de llibret i tota la comissió.

El dia anava passant i uns núvols negres s’acostaven a les nostres vides, una incertesa que a poc a poc anava creixent i que ens va portar la pitjor de les notícies: cap a les 21 h, moment en què el president de la Generalitat, Ximo puig, eixia en la televisió per anunciar que la nostra festa, les Falles, s’ajornava; Aquell virus que sentíem en les notícies i que tan lluny pareixia havia arribat a les nostres vides per a apagar-les i dur-nos foscor i silenci.

Després de tan devastadora notícia, els fallers que tinguérem forces acudírem al casal, convocats pel president, ivan. no sabíem molt bé què fer ni on començar, tan sols importava seguir les recomanacions de les autoritats i esperar. Així ho férem.

DIA 14 DE MARÇ

COnFinAMEnt tOtAL. Aquest dia es va declarar un confinament absolut, tancats a casa i sense poder eixir-ne, lluny dels amics i familiars. Una situació insòlita i desoladora. Ara que tant necessitàvem estar prop dels nostres amics, fallers i familiars, ens separàvem. Així i tot estiguérem més a prop que mai, ja que els nostres cors a l’uníson (i eixa mascletà interna mai s’apagà) cridàrem tots: tOrnArEM!

MAIG

Oficialment s’anunciava que les Falles del 2020 s’havien suspés, que no se celebrarien al juliol del 2020, ni mai, que donàvem pas a les Falles del 2021. i com era normal i lògic, renovàrem els càrrecs dels màxims representats, esperant amb molt il·lusió l’arribada del març de 2021.

GENER 2021

Aquest mes que per lògica havíem d’estar tots contents perquè quedaven dos mesos per a Falles, ens anunciaren que hauríem d’esperar un poc més, ja que la idea era celebrar les Falles durant el segon semestre del 2021.

MARC

, Arribà març, i si els dies de Falles del 2020 foren complicats tancats a casa, els del 2021 crec que encara foren pitjor, ja que poder eixir i estar amb els teus, o fer coses de Falles però sense estar en el casal amb la família fallera, encara va ser més difícil. Férem una ofrena de manera individual, ja que, qui volia podia anar a l’església i dur les flors a la nostra Mareta. Es va fer missa de sant Josep, i a l’eixida esperàrem els nostres representants per a dir-los que ahí estàvem, que mai ens separaríem d’ells i que estàvem esperant amb més ganes que mai que ens deixaren celebrar la volguda setmana fallera.

MAIG-JUNY

Va ser durant aquestos mesos quan es va decidir que silla esperaria al març del 2022 per a celebrar les Falles, i no fer com a València i altres pobles, que ho farien al setembre. Amb aquesta notícia, la falla Mercat, automàticament renovava els quatre representats per a les Falles del 2022. tornaríem.

OCTUBRE

i en plena tardor del 2021 vérem la llum. Va ser el 16 d’octubre, el dia del retrobament, el dia en què l’alegria tornà a apoderar-se de les nostres vides, i encara que les mascaretes eren part nostra, férem que aquest dia la plaça del Mercat s’omplira de vida de nou. Celebràrem un mig any cremant totes les coses roïnes dels temps passats i desitjant que per fi arribara març.

FEBRER 2022

PRESENtACIó OFICIAL

Ara sí que sí, per fi ja teníem clar que celebraríem les Falles del 2022. És per això que férem una presentació per a proclamar pertot arreu els que serien els màxims representats en aquestes tan especials i esperades Falles.

Amb tota la il·lusió del món ens posàrem les millors gales, tornàrem a posar-nos els vestits de valenciana i eixírem en passacarrer fins al Carmen Valero per a cridar més fort que mai: «HEM tOrnAt, FALLErs».

ANAR A PENjAR bANDERES I PINtAR ESCUtS

pareixia que no arribava mai, però la setmana fallera estava més a prop que mai. Així, i amb la finalitat que es notara on estava el nostre cor, tornàrem a casa dels nostres representants, però aquesta vegada amb la certesa que sÍ que tindríem Falles, que res ens les furtaria, i engalanàrem els carrers i els balcons per a dir: «Ací estan els nostres màxims representants, el nostre seny i el centre de la falla Mercat».

MARC , LLIURAMENt DE RECOMPENSES

El 6 de març es va fer l’acte de lliurament de recompenses a tots aquells fallers que han entregat part de la seua vida a les falles, pel seu esforç i dedicació. Gràcies.

SEtMANA FALLERA

i arriba per fi la tan esperada i anhelada setmana, els dies grans. Després de tan llarga espera arribava la setmana de les festes josefines, dies d’una activitat trepidant en què tot és alegria i felicitat i els problemes els deixem de banda, i tot és harmonia i bon ambient. nosaltres començàrem una miqueta abans del 15, ja que a partir de l’11 ja comença l’activitat al casal, ple de festes, d’activitats per als xiquets, de berenars dels màxims representats. i sense adonar-nos-en, arribàrem al 15 de març, dia de les albades, un dia emocionant i bonic. tot començà a les 8 de la vesprada, quan els cantadors anaven als casals a cantar les albades als màxims representants. La nit culminà en l’explanada del Carmen Valero, amb totes les comissions reunides per a escoltar els versos que, a poc a poc i amb cura, els cantadors dedicaven

a cada comissió. Una vegada acabat aquest acte, cada comissió anà a arreplegar el ninot indultat i el va plantar en el monument. Aquest any va ser un poc distint, ja que per les circumstàncies i els dos anys d’espera, no es va fer l’exposició del ninot, tot i que sí que se’n va fer d’esbossos. Així i tot, el nostre ninot indultat estava esperant-nos al casal per a posar-lo al seu lloc, amb la qual cosa donàvem per començada la gran setmana de Falles.

El dia 16 és dia de «descans», ja que és el dia de rebre el jurat dels monuments, i per tant dia de reflexió i de preparació per al tres dies més intensos de la setmana.

Arribem al 17, dia de nervis, d’il·lusió i de sentiments encontrats, perquè és el dia dels premis, un dia que després de l’espera d’aquests dos anys sense Falles esperàvem amb moltes ganes. però l’oratge no estava molt d’acord amb nosaltres, i no ens va permetre que férem els premis a la manera tradicional de silla; els férem al casal, amb una pantalla i un projector per a vore els premis que ens havien donat en aquelles ja quasi oblidades Falles del 2020. Va ser un dia especial, tots junts als casal, amb la xaranga, abraçats i amb el típics nervis. Després anàrem a pegar una volteta pel barri abans de dinar, ja que calia celebrar que estàvem en Falles, perquè fora com fora pensàvem disfrutar-les. Després del dinar férem un passacarrer per a arreplegar els banderins que de mati ens havien donat, un passacarrers amb paraigües, tot i que la pluja no ens va donar treva. i per a culminar el dia, el sopar de la nostra fallera major, pilar, un sopar preparat amb molta antelació que per fi poguérem gaudir tots junts. Després del magnífic sopar ens esperava una gran discomòbil.

i a poc a poc ens acostem al final d’aquesta setmana, i el cansament es va notant. Dia 18, dia de tranquil·litat i emoció; hui és el dia de fer ofrena

a la nostra Mare dels Desemparats, dia esperat per tots els fallers que entreguen el seu cor i els seus precs a la nostra Mareta.

però igual que el dia anterior i amb una decisió que serà mala per sempre, ens obligaren a suspendre la tan esperada ofrena de flors. A pesar de tot, els fallers del Mercat sabérem traure un somriure quan tot era foscor, i és que tiràrem de recursos i celebràrem un tardeig molt especial, amb mojitos, tallers per als xiquets i música fins a l’hora de sopar. A la nit, sopar d’agraïment oferit per la comissió a tots els fallers, sopar que ens va preparar molt bé el forn de la Beata inés. i després del magnífic sopar, orquestra Fuego, amb els quals ens ho passàrem de categoria.

Hem arribat sense voler al dia 19, un dia que tots notem quin dia és, perquè encara que intentes somriure, el cor, per dins comença a entristir-se, perquè les hores passen entre la missa, la mascletà i el passacarrer boig, i que culmina en la màgica nit de la cremà, on tot comença i acaba, és el principi i el final, i en eixe exacte instant no pots més que emocionar-te, perquè tot acaba i a la volta un raig d’il·lusió brolla en l’anima dient que ja queda menys per a les Falles de l’any que ve. i així, amb aquesta emoció entrem tots de nou al casal, i brindem per l’exercici i per les Falles 2023, les Falles de la normalitat.

DIA 27 DE MARÇ

Aquest dia sí, aquest dia per fi poguérem celebrar la tan esperada ofrena de flors, una ofrena molt especial, ja que dos anys i una setmana després poguérem oferir les flors, les esperances i els precs a la nostra Mareta, i donar gràcies per estar tots i per haver pogut celebrar la setmana de Falles i aquest emotiu dia.

ABRIL

ELECCIó DE PRESIDENt

Va ser la nit del 8 de abril de 2022, en la intimitat del casal, i després de fer

la nombrosa votació, quan va ser elegit, per majoria, com a presidenta de la falla Mercat, Elena tomás i Martí, la primera dona a donar el pas i fer-se avant per ser la nostra capdavantera. D’aquesta manera, Elena es convertia en la nostra capitana per primer any, i amb la seua alegria començava també la nostra, donant així el tro d’eixida a un nou exercici faller.

APUNtÀ

El 9 d’abril, amb la presidenta ja al capdavant, vam celebrar tots els fallers, grans i menuts, el dia de l’apuntà, amb castells unflables i paella.

MAIG

FEStA ANDALUSA

El mes de maig començà amb una festa, i res millor per a inaugurar el mes de la primavera que fer-ho amb alegria, amb una festa plena de moments molts divertits, balls i un ambient immillorable.

JUNY

NOMENAMENt I

FIRMA DE CONtRACtES

per a començar l’últim mes de la primavera i el primer de l’estiu, celebràrem el nomenament de les que serien les nostres falleres majors i president infantil per a les Falles 2023: Leticia simó com a fallera major, María rubio com a fallera major infantil i raúl Martínez com a president infantil. tot seguit firmaven els contractes amb els artistes que ens farien els monuments del 2023.

bESAMANS

El 12 de juny, els màxims representants es van vestir de gala per anar al besamans de la nostra estimada Geperudeta i mostrar-li el fervor i la devoció que li professem.

SANt jOAN

Oficialment l’estiu, la nit del 18 de juny, a la nostra estimada plaça del Mercat, un any més vam celebrar la

nit de sant Joan amb la companyia del nostre fidel públic i, com no, amb un bon nombre d’actuacions protagonitzades pels fantàstics artistes de la comissió, que ens van fer gaudir d’una vetlada molt entretinguda.

FEStA DE L’AIGUA

El darrer dia de sant Joan i per a donar la benvinguda a l’estiu, els xiquets i els no tan xiquets van gaudir a la plaça d’activitats d’aigua, un dia molt divertit en el qual ens ho passàrem d’allò mes bé.

JULIOL KARAOKE

La nit del 29 de juliol vam celebrar la XXi edició del Concurs de Karaoke i Cantants novells que ja té la marca de la falla Mercat, marca d’èxit i de categoria. La plaça del poble es va vestir de gala per a rebre eixes meravelloses veus que ens delectaren amb una vetlada excepcional.

GRAN NIt DE PLAYBACKS A LA PLAÇA

La nit del 30 de juliol i tal com és costum al nostre poble (el dissabte anterior al 6 d’agost), i en honor al santíssim Crist de silla, les set comissions falleres vam organitzar una espectacular nit de playbacks Com cada any, els fallers del Mercat allí vam estar, deixant el llistó ben alt gràcies a la col·laboració de grans i menuts que treballàrem de valent per a fer-ho possible.

SETEMBRE

PROCLAMACIó

Ja ha arribat el gran dia, el 10 de setembre són proclamats oficialment els nostres màxims representants. Eren cap a les 23 h quan van desfilar davant de l’atenta mirada d’amics, familiars i fallers. Van rebre dolces paraules de la mà de les presentadores i un pergamí en record del seu regnat. De segur que no podran oblidar la màgia d’aquell moment.

MIG ANY FALLER

És ja un costum consolidat. El 24 de setembre vam celebrar que sols queda la meitat del camí per a arribar a l’esperada setmana fallera. Vam tindre un dia d’allò més intens, amb esmorzar, passacarrer, paella, el cant de l’estoreta, plantà, cremà, sopar i, per acabar, música fins que ens van deixar. Aquest dia ens va fer recordar la intensitat amb la qual vivim un dia de Falles.

VISItA ARtIStA INFANtIL

El dia 26 de setembre férem la visita oficial als nostres artistes fallers infantils, a vore com avançava la falleta. i és que en un tres i no res ja estarà plantada a la nostra plaça per a delectar tots els veïns i fallers.

OCTUBRE

NIt DEL MóN FALLER

La nit del 15 d’octubre ens vam reunir a la nau Jove les set comissions per a sopar amb gran harmonia. tot seguit, es van lliurar els premis del campionat de truc i parxís. Enhorabona a tots els participants.

ENtREGA DE bANDES

Com cada any, es fa entrega de les bandes a les nostres falleres majors en un emotiu acte al casal, acompanyats dels fallers, familiars i amics. Va ser la nit del 21 de octubre, una nit bonica en què els màxims representants reben tan preuat símbol.

OKtObERFESt

La nit del 22 d’octubre vàrem fer una festa molt divertida, en la qual, la diversió estava més que garantida. Vàrem tindre música, bon menjar, bon ambient, a més de moltes altres sorpreses que la delegació de festejos havia preparat.

bERENAR I SOPAR DE HALLOWEEN

tot i que Halloween és una festa un poc llunyana, també ens agrada celebrar-la. A la vesprada, els nostres menuts, tots disfressats, van berenar al casal, i tot seguit, prepararen una bossa prou

terrorífica per a fer el joc «truc o tracte» pel veïnat i posar dins els caramels que els donaven. A la nit, el sopar va prendre un caràcter més aterridor. Els majors, amb les disfresses i ambientats sota una llum tènue i un fum de carabasses espantoses, vam sopar al casal. Després, música i ball fins ben tard.

NOVEMBRE

VISItA ARtIStA FALLA GRAN

El dia 6 de novembre anàrem a fer la visita oficial al nostre artista i amic paco Vizcaíno, per tal de vore com va el monument gran. Quines ganes de vore’l!

PRESENtACIó MAjOR

«pel conjunt de virtuts que atresora i que la fan digníssima portadora de la més alta representació, brindem homenatge d’amor i reconeixement a la fallera major de la falla Mercat de silla de l’any 2023, senyoreta Leticia simo i Baena».

Això és el que retronava al cel de silla la nit del 26 de novembre de 2022 per a proclamar amb tots els honors la nostra regina. La nit començava amb un divertit teatre que tractava sobre la controvèrsia de saber si són millor les falles d’ara o les d’abans, i amb eixa discussió damunt la taula arribaren fins i tot a juí. El teatre donava pas a la presentació de les corts d’honor, amb les veus de les meravelloses presentadores, isabel i reina. Així arribàrem al punt àlgid de la nit, ja que era el moment que retronara A la nau que Leticia era la nostra fallera major. Després d’unes emotives paraules de les dos falleres majors donarem pas a l’apoteosi, i tancàrem així un juí divertidíssim, en el qual es digueren moltes veritats. no és millor una època que l’altra, són diferents, i uns som els hereus dels altres, tots junts formem la història de la falla Mercat i de les falles, cadascuna en el seu temps i circumstàncies. i amb un vídeo molt emotiu que passava per tota la nostra història, donàvem pas al que seria l’apoteosi final, un meravellós jardí valencià amb

unes columnes amb trencadís i taulell molt nostre que envoltava la que era el nostre centre, eixa gemma preciosa que es diu Leticia, que emocionada de cap a peus, va eixir acaronada per la llum i la lluentor de moltes preuades joies, fent el goig de tots els presents. i per a culminar la nit, els mantenidors, José Antonio i Anna, pare i tia de la fallera major, ens regalaren una demostració d’amor, oratòria i saber estar. Després d’aquesta exaltació tan emotiva, donàvem per conclosa una de les nits més boniques de l’exercici.

PRESENtACIó INFANtIL

L’endemà, i encara amb el cansament al cos, donàvem pas a la que seria una vesprada plena de màgia i emoció, on el nostre grup de teatre infantil ens va dur al món virtual de musicàlia, un lloc on el silenci havia guanyat a l’harmonia, havia sigut capaç de llevar-nos el silenci, però els nostres herois no ho pensaven consentir. i amb esta força i incertesa per saber si guanyarien al silenci, començàrem la presentació, i de les veus de noelia i Ferran, els màgics presentadors, arribàrem al moment en què la nau es rendia a la innocència, el somriure i la llum del nostres dos estels, raúl i Maria, dos noms que retronaren a la nau dels somnis. Arribava el moment de presentar-los com a president i fallera major infantil. Després de sentir les emotives paraules que, nacho i raúl primer, i Carla i Maria després, ens dedicaren, passàvem a la segona part de la presentació, i vàrem rebre els representats de la història dels quaranta anys. Fins que açò no passà no sabíem com acabaria el teatre. Els xiquets, amb l’ajuda de Ximo, el nostre informàtic particular, aconseguiren eixir de musicàlia i destruir el silenci per sempre una vegada guanyada la foscor, i estan tots junts. Vàrem descobrir el preciós escenari que amagava els més preuats tresors, i entre aplaudiments, un meravellós tro creuava l’escenari per na coronar Maria com la mes bonica regina. per a culminar la vesprada i donar el toc d’emotivitat a aquesta màgica vetlada, la seu germana Claudia va

dedicar-li unes precioses paraules, tant a ell com a raúl, i d’aquesta manera tan bonica tancàvem un cap de setmana per al record.

DESEMBRE

PRESENtACIó INtERNA

El 3 de desembre vam celebrar la presentació interna al casal, a fi que pogueren ser cridats tots els membres de la comissió que no havien pogut vestir-se de fallers en la presentació oficial, un acte desenfadat i a la vegada molt bonic, ja que recordem el viscut el cap de setmana anterior i veiem la cara de felicitat de tots els fallers després de la feina feta.

PENjAR QUADRES

Cap a les 23 h de la nit del 16 de desembre, els nostres representants del 2020-22 i del 2023 procedien a fer la penjada i despenjada oficial, on els màxims representats del 2020-22, ivan, nacho, Carla i pilar ocuparien el lloc per al record que formaria part de la història de la falla, i Elena, raúl, Maria i Leticia penjarien els seus quadres al lloc d’honor que presidiran durant tot un any.

DINAR I bERENAR DE NADAL

Cap al migdia del 17 de desembre vàrem començar amb el quintet i la tapa, seguit d’un suculent dinarot guisat pels nostres xefs fallers. A la vesprada, els nostres menuts van berenar i, tot seguit, es va realitzar el ja tradicional «amic invisible», en què tots els fallers varen eixir amb un regalet sota el braç. tot seguit, els infantils van fer un bon grapat de manualitats nadalenques molt acolorides per tal d’engalanar el casal com calia per a les festes que arriben.

CAP D’ANY

La darrera nit de l’any ens vam ajuntar un bon nombre de fallers per a acomiadar-nos del 2022 com calia: amb un suculent sopar i el tradicional raïm. Vam donar així la benvinguda al 2023, amb bona música i ball.

APROPO ‘ SIT PRESENTACIO ’ FALLERA MAJOR

Apropòsit en dos actes i en prosa escrit expressament per a la presentació de la fallera major de la falla Mercat de l’any 2023, Leticia simó i Baena. interpretat a la nau Jove de silla el 26 de novembre del 2022.

Elenc artístic:

Actorts i actrius:

-Advocada: Celia Cuñat i Lerén

-Advocat: pasqual Martí i Gimeno

-Jutge: iván Vicente i García

-Agent judicial: Vanessa senón i romeu

-prova: Javier torralba i riera

Guió i direcció: Ferran Blanch i Belenguer

Tècnic de vídeo: Àlex Gómez i rebollo

Balls: Daira Álvarez i Martínez

isabel Braulio i san Lorenzo

PART 1

Escenari buit. Llums de passarel·la. Cortines tancades. Apareixen tres persones pujant la passarel·la.

ADVOCADA: Què et sembla?

ADVOCAT: Que el temps passa volant.

JUTGE: Cert!

ADVOCADA: És que ja han passat quaranta anys...

ADVOCAT: Quaranta anys... Qui ho diria!

JUTGE: Cert.

ADVOCADA: Ho recorde com si fora ahir! Eixos berenars infantils amb els entrepans menudets de formatge i xoriço!

ADVOCAT: És que va ser ahir! rondes els berenars infantils com un voltor lleonat ronda la carronya! (Imita el volar del voltor).

JUTGE: Cert! (rient).

ADVOCADA: tan sols saps dir «cert»? (amb ironia)

ADVOCAT: no et claves amb ell/a, que saps que té molt mal geni.

JUTGE: (amb mirada desafiant) Cert.

ADVOCADA: Com han canviat les coses!

ADVOCAT: sí, sí que han canviat!

JUTGE: (personatge 1 es queda mirant fixament personatge 3) (personatge manté la mirada i contesta desafiant). Cert!

ADVOCADA: (té un atac de ràbia en silenci, però es calma). Quins records!

ADVOCAT: Cert!

JUTGE: (ADVOCADA es queda mirant a veure què respon JUTGE pensant a veure què diu ara)

JUTGE: (manté la mirada i assenteix amb el cap, i no parla).

ADVOCADA: (entra en còlera, però es recompon a temps). Han canviat tant que de vegades em costa reconéixer-les!

ADVOCAT: He de dir que des de fa quaranta anys fins a hui en dia s’han produït molts canvis! i els que estan per vindre! Cert o no? (mirant a JUTGE)

JUTGE: Cert!

ADVOCADA: (entra en còlera)

ADVOCAT: passa alguna cosa? sembla que t’ha donat un atac!

JUTGE: Cert!

ADVOCADA: (fa un esforç per calmar-se, però parla com si estiguera boig). Ja estic mi-

llor, tranquils! Bé, sembla que estem d’acord en tot! i és cert que, des de fa quaranta anys arrere fins ara, les falles han canviat moltíssim, CErt, veritat? (Els mira, als dos).

ADVOCAT: Cert!

ADVOCADA: i tu, què n’opines? CErt o nO CErt?

JUTGE: (tarda a respondre) Correcte!

ADVOCADA: (ràbia evident, controlada) (es queda mirant JUTGE amb ganes de matar-lo)

ADVOCAT: i el que és evident és que han canviat... (pausa dramàtica) per a millor!

ADVOCADA: sí! (adonant-se de colp) Com? per a millor?

ADVOCAT: Clar! Es pot dir que ara les falles són millors!

ADVOCADA: D’això res! Això de fa quaranta anys sí que estava bé, i no el que hi ha ara!

ADVOCAT: Ho dius de veres?

ADVOCADA: Clar que sí!

ADVOCAT: tan sols cal mirar el que tens davant i adonar-te de la realitat!

ADVOCADA: Ara tot és artificial, les falles d’abans sí que eren autèntiques! Ara tot és artificial!

ADVOCAT: Jo diria que són diferents, és cert que han canviat, però han millorat moltes coses!

ADVOCADA: i tan diferents que són! Disme una cosa que haja millorat!

ADVOCAT: Ara són mes... sostenibles! Mira les bombetes de leeds, contaminen molt menys i s’estalvia més, que amb el preu de la llum…

ADVOCADA: Una cosa.. sí, però dis-me’n una altra!

ADVOCAT: Els ninots! Han canviat la manera de modelar, i recorde quan et queixaves que sempre ens plantaven el ninot del llaurador prim, que no saps si riu o plora, i el de la xicona amb les mamelles a l’aire.

ADVOCADA: Que jo em queixava? i tu què! Que sempre estàs queixant-te de tot!

ADVOCAT: Que jo em queixe de tot? Ara mare!

JUTGE: (cridant) pareu!

ADVOCAT i ADVOCADA: (miren a JUTGE amb incredulitat).

JUTGE: És cert que els dos penseu que han canviat molt les coses en aquests darrers quaranta anys?

ADVOCAT i ADVOCADA: Cert! (alhora)

JUTGE: i és cert que u pensa que els canvis són a millor i l’altre són a pitjor?

ADVOCAT i ADVOCADA: Cert! (alhora)

JUTGE: i és cert que teniu arguments de sobra per a defendre la vostra idea?

ADVOCAT i ADVOCADA: Cert! (alhora)

JUTGE: Què passa, que no sabeu dir una altra cosa? Cert, cert.

ADVOCAT i ADVOCADA: Cert! Clar, correcte, bé, però... (parlen alhora).

JUtGE: per tant ho haureu de defendre davant d’un tribunal! (Els dona unes targetes que té a la butxaca) Vos espere demà a primer hora als jutjats, i prepareu bé la vostra defensa! (ix per la passarel·la). Adeu!

ADVOCAT i ADVOCADA: (Es queden mirant)

ADVOCADA: no crec que faça falta aplegar tant lluny, veritat?

ADVOCAT: Jo crec... que no

ADVOCADA: Clar! i a més, tu saps que jo tinc raó?

ADVOCAT: (Donant-li la mà) Ens veurem demà a primer hora als jutjats.

ADVOCADA: sí, i demostraré que les falles d’abans eren millors.

ADVOCAT: O no! Adeu!

ADVOCADA: Adeu.

(Ixen els dos personatges a espentes per la passarel·la)

FI DEL PRIMER ACTE

PART 2

(S’obri el teló i es projecta la imatge d’una sala de jutjats. Al mig hi ha una taula alta que pareix un faristol de jutge. Entra el JUTGE amb túnica de jutge i perruca amb una carpeta i un martell de fusta i s’asseu.)

JUTGE: Que entren les parts enfrontades en tan insigne judici!

(Entra una persona assistent/ajudant i parla en veu alta).

AGENT: rebem la primera part na Amparito Carbonell i Llorca que amb 75 kilograms i un metre seixanta d’alçada (sona una campana)

JUTGE: (Parla desesperat) Ho estàs tornant a fer, que no és un combat, que és un judici...

AGENT: perdó, és el costum (torna a començar). rebem la primera part, na Amparito Carbonell i Llorca, defensor de les falles de fa quaranta anys.

(Apareix per la passarel·l’ADVOCADA i es col·loca a un costat de l’escenari)

AGENT: i ara rebem la segona part, En Vicent pla i Fonts que desfilarà amb un vestit de mitja canya amb teixits naturals...

JUTGE: Ja n’hi ha prou! És un judiciiii! (colpejant la taula amb el martell).

AGENT: Ja ho sé, ja m’ho has dit! És que se m’oblida! Ho sent. (continua) rebem la segona part, En Vicent pla i Fonts defensor de les falles de hui en dia!

(Apareix per la passarel·la l’ADVOCADA i es col·loca a l’altre costat de l’escenari).

AGENT: Judici número (parla com si estiguera fent el número de l’ONCE) el 3, el 5 l’1 (colps del martell a la taula). Judici número (parla amb avorriment).13517896112483251/121/drfg, pel qual es decidirà qui atresora la veritat en les declaracions aportades en les quals es posa de manifest que hi ha dubtes entre les falles de fa quaranta anys i les de hui en dia. (Se’n va saludant per un costat de l’escenari).

JUTGE: pot començar el judici! s’obri la sessió! (colp de martell).

ADVOCADA: Amb la vènia, senyoria, si em permet dirigir-me al nostre benvolgut jurat (es dirigeix al públic). Les falles són tradició i es troben molt arrelades en allò que els nostres avantpassats, que treballant de valent van crear les bases d’aquesta societat en què hui en dia vivim i de la qual tant ens ompli d’orgull. i sobre estes bases les falles són un reflex. són anys i anys de treball i devoció cap al món de les falles i al qual ara volem rendir un homenatge sincer per tal de col·locar les falles en el lloc corresponent.

ADVOCAT: Va, tira! Comença ja.

JUTGE: pot començar amb el primer argument.

ADVOCADA: El primer argument és el monument.

ADVOCAT: Queeeeeè? El monument?

ADVOCADA: sí! El monument, què passa?

ADVOCAT: penses comparar els monuments d’ara amb els d’abans? no hi ha color!

ADVOCADA: Exactament senyoria! no hi ha ni color, a banda, clar està, del color negre del fum amb què ho omplin tot quan es cremen. Vinga tirar fum negre! Vinga fum negre de tant de suro! i les crítiques, què? Ara no pots fer cap acudit, per si algú es molesta. Les falles són i seran crítica! Et sembla poc argument?

ADVOCAT: És cert que els materials han canviat, però això contribueix a una millora del resultat, falles més grans, millor esculpides, amb més risc i amb uns acabats que fan el conjunt més ric.

ADVOCADA: Els del suro sí que són rics!

ADVOCAT: tu sí que tens el cap de suro!

ADVOCADA: i tu el tens de…

JUTGE: Ordre! Ordre! (cridant i pegant amb el martell).

(Entra pA amb un banquet i una tovallola, els deixa en terra i asseu el JUtGE, li posa la tovallola i li fa un massatge, com fan en el boxeig).

JUTGE: Ja n’hi ha prou! (pegant amb el martell) Ja n’hi ha prou! pot eixir ja, ajudant?

PA: Gràcies (agafa el banquet i la tovallola i se’n va) Continue, per favor.

ADVOCAT: Volia dir que ara els monuments s’han universalitzat i es parla d’artistes, de categories, d’estils, de fixatges d’últim moment que fan la falla de la comissió. La cultura del monument està al carrer i és la gent la que ho viu amb intensitat (es gira cap al públic). i no és açò en si mateix una meravella que engrandeix el món de les falles?

ADVOCADA: (Burlant-se) Engrandeix el món de les nyinyinyi… no és per a tant!

Això és tot?

ADVOCAT: tot? si et sembla poc et donaré un altre argument. Què et sembla el món dels infantils? Ara se’ls té en compte com cal, es fan activitats, tallers, unflables, i tenen garantides moltes coses que abans era impensable.

ADVOCADA: Abans també es feien coses!

ADVOCAT: Berenars i au!

ADVOCADA: sí, berenars i… (es queda pensant).

ADVOCAT: Concursos de dibuix!

ADVOCADA: sí! Concursos de dibuix! i (es queda pensant).

ADVOCAT: Furtar el berenar, als infantils!

ADVOCADA: sí! Vull dir no, això no.

ADVOCAT: Clar! És veritat que això ho fas ara!

ADVOCADA: tu vols saber què fan ara?

ADVOCAT: Què? (Desafiant).

ADVOCADA: Convertir-se en adults com tu, que no saben què són les falles!

ADVOCAT: Com jo? Ara voràs (fa intenció d’anar cap a ell, però apareix el PA amb una porra, ulleres de sol, un barret de policia i un xiulet, que mentre xiula es pega colps a la mà avisant del que pot passar si continuen. Els dos personatges paren i tornen al seu lloc dissimulant. En acabar l’escena, el personatge se’n va, però abans d’eixir, ADVOCAT parla i es torna a girar amb mirada desafiant, fa un bot i els personatges se n’ixen, després ix). però que sàpies…

JUTGE: Ordre a la sala!

ADVOCADA: tu saps el que fan ara els infantils? (cridant). Un curset per a tirarpetards! però serà possible, senyoria! Acabaran fent el soroll amb laboca! i voldria aportar una prova que farà que tot el món veja que tinc raó. puc aportar la prova?

JUTGE: pot aportar la prova.

ADVOCADA: Que entre la prova número 1! (S’apaga la llum i es veu un vídeo d’una despertà amb trons de bac) Què els ha paregut? (trau de la butxaca un petard). Veuen? Açò és un tro de bac! si senyors i senyores, un autèntic tro de bac (agradant-se amb el que du). Qui no recorda el plaer de tirar un tro de bac (es passeja amunt i avall, triomfal, sap que és un bon argument). i què em diuen de les despertades d’abans? Això si que eren despertades, amb els xiquets darrere agafant els trons de bac que no havien explotat. i totes plenes de gent! A rebentar estaven, que no en feies mai prou, de xocolate i bunyols! i ara què? no hi ha color, senyoria!

ADVOCAT: Açò m’ha tocat el cor! no pensava haver de recórrer a aquest argument, però no m’has deixat una altra opció (amb molta serietat). Que passe la prova número 2! (Entra un faller amb vestit antic de negre i es planta davant la gent). Que vos sembla, dames i cavallers? Açò és la meua prova. Ací sí que no hi ha colors, tan sols el blanc i el negre! però si per

alegrar el trage la gent portava tot el pit ple d’insígnies de falla, que no podien ni caminar del pes! però gràcies que la cosa ha canviat i ara sols cal mirar al voltant per a vore la meravella de la indumentària valenciana. trages de segle, de llauradora, que si el jupetí, la polaina, el calcetí. Açò es parla a les falles hui en dia! (Entra vídeo d’indumentària valenciana que va accelerant-se a poc a poc fins a acabar).

ADVOCADA: Vas fort eh? Que sàpies que jo també tinc material del bo! Jo tampoc volia, però m’has obligat. Que passe la prova número 4! (Entra PA amb un coixí amb un cartó damunt, s’acosta i fa una genuflexió davant d’ADVOCADA. ADVOCADA agafa el cartó i s’acosta a l’escenari) saben vostès què és açò? (amb un to molt intens). saben com es diu aquest xicotet invent del dimoni? sí, senyors i senyores del jurat, són (sobreactuant) els tiquets! (tro). Açò fa quaranta anys no s’haguera inventat, sols pensar la idea, resultava una broma macabra. En què ha contribuït este cartonet! no cal que ho diga! Ja es poden fer una idea!

ADVOCAT: (silenci incòmode) Ha contribuït a la civilització, que açò són les falles i no l’Oktoberfest! Ara som més respectuosos amb la festa i el veïnat, som més participatius.

ADVOCADA: participatius, diu! Convoca demà per a netejar el casal i a veure qui hi ve! no ve ni el fill de la Vicenta!

ADVOCAT: Quina Vicenta?

ADVOCADA: Una que viu darrere del carrer de València, al costat d’això dels animals!

ADVOCAT: Animals?

ADVOCADA: Jo t’ho explique...

ADVOCAT: Ah, d’acord! Vicenta! Que el seu fill es diu tato!

ADVOCADA: Correcte! El que et deia, no ve ni el tato!

ADVOCAT: igual que abans!

ADVOCADA: (es queda pensant). tens raó, això no ha canviat.

ADVOCAT: si no és que fas un esmorzar!

ADVOCADA: sí! tens raó! En eixe cas la gent ve a esmorzar i se’n va a casa!

ADVOCAT: sí, això no ha canviat! (Es queden pensant).

JUTGE: Bé! Ja està clar! ADVOCAt, pot exposar l’últim argument!

ADVOCAT: Que entre la prova, per favor.

(Es fa fosc i entra un vídeo de la falla que va des dels huitanta fins ara). La meua prova és… el futur, l’avanç, l’evolució! Açò consisteix a fer del nostre passat un aprenentatge al qual recórrer quan tenim preguntes a resoldre per a establir un futur digne dels primers fallers, i que al mateix temps acarona les aportacions de totes aquelles persones que treballen i lluiten d’ahir fins a hui per la nostra festa, ajudant amb la seua pedra a garantir i adaptar la millor festa del món, que són les falles.

JUTGE: Bé! escoltades les dos parts, tan sols resta retirar-se per a fixar un veredicte final que espere siga aclaridor i puga ajudar a restituir la confiança de les dos parts.

(Es retira el jutge, p1 i ADVOCAt es queden mirant-se, s’apropen i encaixen les mans abans d’eixir de l’escenari, i es fa fosc). Fosc. Comença apertura. Se sent una veu en off:

“senyores, senyors, açò són les falles. Una festa plena de cors que es viu dia rere dia. no son antigues, sinó que tenim solera; no quedem, sinó que fem falla; no fem soroll, sinó que fem festa. per tot açò, les falles fem i som cultura, recordem les nostres arrels cada vegada que eixim al carrer i ho fem adaptant-nos a una societat que va canviant molt ràpid. i cal dir que les falles no es van quedant arrere, al contrari, estem creixent dia rere dia, perquè caminem cap a unes festes en què tinguen cabuda totes aquelles persones que tinguen al cor una xicoteta espurna de foc i flama que són les falles. Hem passat moments molt dolents, que ens han de servir per a aprendre i millorar. El record és important, però el futur està ja ací. i és que les falles són passat, present i futur. i per això estem hui ací! per ser garantia d’esta realitat. Una realitat que tenim l’orgull de presentar. Ella és passat perquè va entrar en els nostres cors de ben xicoteta, primer com a fallera major infantil de l’any 2001. Ara és el nostre més benvolgut present i el futur comença amb aquest somni que està a punt d’ocórrer, i per totes estes coses, tinc el plaer de presentar la fallera major de la falla Mercat de l’any 2023, senyoreta: LEtICIA SIMó I bAENA.

Explosions d’alegria!

So i Color

Sabies que...

En 1981, en l’anomenat bar de la Gata, un grup d’amics decideixen muntar la quinta falla de Silla amb el nom de Falla Mercat Vell.

El primer local de la falla va estar al carrer del Barrasí, i després passà al carrer Doctor Peset Aleixandre.

L’Ajuntament de Silla col·laborà amb 10.000 pessetes de l’època (seixanta euros de hui en dia) d’ajuda per al muntatge de la nova falla.

L’any 1982 es plantà per primera vegada falla a la plaça del Mercat Vell.

A finals del 1981 canviem de casal i la falla s’instal·la a la plaça del Mercat Nou, número 6, i passà a anomenar-se Falla Mercat i Adjacents.

Piro

Histo‘ ria

L’origen de la mascleta ‘ i la pirote ‘ cnia

Per Anna Simó

Els valencians no concebem cap celebració sense eixe soroll tan particular i especial, com és l’esclafit d’una traca, mascletà, castell… en allò que estiguem festejant. I com l’olor que seguidament deixa de rastre i que impregna el sentit de l’olfacte ens envaeix i fa que arranquem amb eufòria un calorós aplaudiment. Aquesta barreja de químics que ens emociona tant i ens fa vibrar en tantes ocasions, té l’origen fa més de dos mil anys, i té les arrels amb dues paraules gregues: PIROS (foc) TECHNE (art o tècnica): art que tracta tots els gèneres d’invencions de foc.

Conta la llegenda que al segle X, un cuiner xinés, buscant millorar les receptes de la seua cuina, va enginyar una barreja de canya de bambú, sofre, sal i carbó, que començà a generar espurnes i centelles, i que va acabar en una xicoteta explosió. Així és com el cuiner s’adonà que allò que havia fet no havia sigut l’elaboració d’un nou menjar, sinó que havia descobert un efecte que seria molt rellevant en el futur.

Altres investigadors pensen que els primers focs artificials venen de les canyes de bambú, ja que gràcies a les seues cavitats buides, plenes d’aire, quan eren llançades al foc explotaven, i encara que l’esclafit era lleu, era d’alta sonoritat. A partir d’aquell moment i treballant aquell màgic ingeni, els xinesos comencen a utilitzar els focs artificials en cerimònies

i rituals religiosos per a espantar els mals esperits, segons daten documents de l’any 1103. Els primers coets que van ser considerats pirotècnia estaven construïts amb fusta, tallats a mà, artesanals, amb la dimensió imaginària d’un drac. Més avant, quan els xinesos s’adonen de tot el que podien fer amb la pólvora, comencen a perfeccionar la tècnica de creació dels artefactes explosius per a altres finalitats, com són la defensa en batalles i guerres. Aquest ús fa que aquest descobriment es vaja expandint per la Ruta de la Seda cap a països europeus, fins a arribar al Pròxim Orient.

Entre els anys 1400-1550, el Renaixement produeix grans avanços en l’art, la literatura i els focs artificials. Cal destacar l’aparició de «les tronades»

amb «masclets de ferro i trons». Seguint amb l’evolució, destaquem el període entre 1707-1713 amb la Guerra de Successió. Batalla d’Almansa, «el mal d’Almansa que a tots alcança», per ser un període que influeix molt a València i les seues tradicions. Suposa la pèrdua de la identitat del poble valencià, pèrdua dels furs i de les lleis pròpies. En la nostra comunitat, una llegenda situa l’aparició de la mascletà com una manifestació festiva, amb la reutilització dels canons com a armes de foc amb pólvora que posaven dins i feien explotar, fet que provocava eixe soroll tant significatiu per als valencians. És a principis del segle XVIII, amb la victòria de Felip V, quan aquest en prohibeix la fabricació a diverses poblacions a causa del castic que els Borbons infringeixen al poble València pel suport als Àustries.

Ens trobem davant la transició cap a un ús de la pólvora distint, encara que amb les mateixes funcions que podien tindre les armes de foc. Europa amplia tots aquests coneixements i els porta a altre nivell, i comença a crear escola per als estudis d’aquesta pràctica. Naix aleshores l’escola italiana i l’escola alemanya de la pirotècnia. Amb aquestes dues grans institucions es realitzen grans descobriments i avanços en aquesta matèria.

En el primer quart de segle XIX s’inicia l’etapa moderna de la pirotècnia. Són concretament els italians (1830-1940) els que la revolucionen i posen color a les detonacions, fet que aconsegueix un efecte visual encara més sorprenent, gràcies a la combinació de diferents sals metàl·liques que creaven impressionants llums de color al cel. L’estronci, quan el cremaven generava una tonalitat roja; el cobre es transformava en color blau; bari per a aconseguir el color verd i sodi per al color groc; el clorat de potassi augmentava la lluentor, i l´alumini i el magnesi com a combustibles en les formulacions per a obtindré flames d’alta temperatura, imprescindibles per a obtindre tots els colors.

Va ser així com el color entra a formar part dels focs artificials,amb la generació d’un bonic efecte visual, i el públic comença a apassionar-se pels detalls de llum que eixien dels coets que eren llançats al cel.

La tradició i la cultura de la pirotècnia valenciana consta de tres etapes:

1a etapa (1659-1814). Aquesta època té diverses maneres de disparar traques, com poden ser «l’escampà», «engraellà» o «eixarmentà», totes disparades amb la traca clavada en terra i amb variacions per a cadascuna. Són desenes les formes i noms que comprenen el vocabulari de la traca valenciana, així com les variacions, encara que totes, en referència a la mascletà, amb un mateix patró: són totes després de les misses majors de les festes patronals de tots els pobles valencians, a les portes de les esglésies i de les ermites, on es plantaven en terra les traques que es podien permetre el pagament en diners, per a ser disparades en «toc de Déu». Quan aquestes no es podien iniciar prop de l’església, prenien igualment el foc (per a iniciar) del sagrari (lloc on està l’altar major o lloc més sagrat de l’església), on es prenia la metxa per a encendre el tret de la traca.

2a etapa (1814-1914). En aquesta època apareix el «tro de metxa», moment en el qual es coneixen diferents formes de tret, com són «en parva» (en què el tro s’encén u a u i a mà, llançat perquè explote) o en «trams de tro», quan el tro es lliga per la metxa a una mitja canya que fa de metxa mare, sent la mitja canya la que rebrà el nom de «trams de trons». Es dona la circumstància que les més comunes durant el segle XIX són «en parva» o «abalconats» (la mateixa paraula ho diu). Són també

les mateixes poblacions les que segueixen aquests ritus valencians, poc o gens coneguts a València capital fins a finals del segle XIX, on apareixen de manera tímida les de «trams de tro», primer en l’antic llit del Túria i més tard pels carrers, ja amb les muralles enderrocades (en algunes es dona la circumstància del «tro albat», on es dona com a sorpresa el fum blanc als qui caminen sota el masclet). També cal comentar la influenciada de l’Exposició Regional de 1909. Aquest moment va suposar

l’inici d’una nova era que va portar a experts de diferents parts del món, amb els quals van arribar noves maneres de realitzar la pirotècnia amb inventives com l’ús del color i l’estudi de les composicions químiques per a generar nous efectes. Es va estandaritzar el terme «pirotècnia» com a ús civil de la pólvora, ja que fins aleshores només s’entenien els artificis militars, que eren traca pura valenciana i una manera de viure.

3ª etapa (des de 1914 fins a l’època actual). L’origen de l’actual mascletà a València naix en els anys quaranta del segle passat, una vegada ja acabada la Guerra Civil i en temps de postguerra. Fins llavors, inclòs 1944, es disparava durant la setmana fallera, del 13 al 19 (aproximadament), al migdia, una traca que solia recórrer nombrosos carrers. Va ser l’any següent, 1945, quan es documenta l’origen de la primera mascletà de la història a València capital, tal com la coneixem hui en dia. Aquella mascletà, un 11 de març de 1945 a les 13.00 hores, la va disparar un tal Antonio Caballer, de Montcada, que potser vos sone el cognom. Època difícil en aquells dies, sens dubte.

Cal destacar que aquesta primera mascletà naix per voler traslladar una idea que ja existeix a l’actual plaça de l’Ajuntament. Fet que ja es viu a localitats com Godella o Burjassot, entre d’altres. Però allò, que no era nou, naix distorsionat, tant en origen com el ja viscut, i que encara es feia dins de la ciutat.

En aquells dies, era molt comú a València que els homes corregueren sota una filera de «trams de tro», com si acompanyaren el foc (tret de la traca), amb participació i no com asimples espectadors, igual que es viu hui en dia. De manera errònia en la història, això s’ha reconegut com a «traca correguda» o «corre traca», quan en realitat és una «mascletà de trams de tro» (cal recordar que la traca correguda era una part de la mascletà, i no una mascletà pròpiament dita).

Però per a entendre tot això, hem de recordar per a comprendre què és el que va originar aquella explosió de so, pólvora i sentiment, allò que comentàvem de l’època de la conquista borbònica. Gràcies a aquells difícils moments, hui podem gaudir de la mascletà actual (o pirotècnia per als puristes).

Com comentàvem abans, la traca valenciana té l’origen en el segle XVIII (1707-14), en la localitat d’Almansa, a

causa d’una història una miqueta curiosa, fruit del càstig que els Borbons van infringir a València. Fins molts anys després, la pirotècnia era tan sols un compendi de so i fum. La nova era imposava no sols el so i el fum, però en aquesta època és el color el que predomina. Controlar la química i investigar els components i la disposició del masclet pròpiament dit, fins a evolucionar a l’actual mascletà.

Per a certificar tot el que ací hem esmentat, es pot repassar la història amb desenes de fotografies o postals antigues de València, a més d’un preciós quadre que pots veure en el museu de ceràmica González Martí,

conegut com a «Palacio del Marqués de Dos Aguas». Aquest quadre, titulat Disparà de la traca en Burchasot, és obra de Salvador Constantino Gómez, realitzat a finals del segle XIX, en el qual reflecteix una «mascletà engraellà», així com també podem trobar un altre quadre d’Ignacio Pinazo sense data, titulat Mascletà, en l’IVAM.

Per cert, allò que comunament es coneix com a castell de focs artificials s’ha conegut sempre com a «nuvolà», mai com a castell, disparat en «canterella de fusta» i normalment a la nit, entre d’altres característiques, amb les mateixes pautes que la mascletà. Però aquesta és una altra historia.

L’evolucio’ de la pirote ‘ cnia

Per Anna torralba

Falles, que gran paraula, que gran sentiment. Es curiós la repercussió que aquesta paraula pot despertar en tantes persones, o al contrari, pot resultar una paraula més del diccionari. De segur que si vos pregunten quina va ser la primera sensació que experimentàreu quan escoltàreu aquesta paraula per primera vegada, de segur que no la recordeu; però, i si la sentiu ara?, amb veu alta i ferma. Per a la gent que no és fallera i que no viu les falles pot ser que signifique allò que hem dit abans, una simple paraula més que apareix en el diccionari en una de les mil pagines fines que de segur mai arribàrem a veure. No obstant això, observem un faller. La veritat és que és fàcil trobar-lo, ja que el seu somriure, quan escolta aquesta paraula, el delata, però si el sents definir-la t’adonaràs que no és una simple paraula més.

Les falles són tradició, història, colors, olors, flors, cercaviles, monuments, música… I si parlem de faller a faller, sense córrer el risc que et miren amb cara de no compartir les mateixes sensacions que nosaltres, direm que són honor, festa, sentiment, amor, tremolor apoteosi, rialles… Les falles són tot allò que un faller desitja i estima amb tot el cor.

És l’única setmana de l’any en què sols existeix el casal, la festa, i eres incapaç de recordar un moment viscut en algunes falles passades en què fores infeliç. Però pensem. Què és el que fa possible que les falles se celebren tal com ho fan? Sense quines coses les falles no serien falles?

Monuments, música, pólvora i gent fallera. Aquestes quatre coses que componen la festa són essencials, però pot ser que n’hi haja una que a vegades no genera l’impacte que deuria. Em referisc a la pólvora que solem associar més bé a la pirotècnia.

De vegades no som conscients de la gran importància que aquesta té, ni compatiríem la seua absència. La pirotècnia celebra tots i cada un dels dies de falles, i es manifesta pertot arreu des de fa molt de temps. Però és curiós per què mai ningú l’ha feta destacar ni n’ha parlat quasi res, si no ha sigut per anar a comprar petards o per a parlar de la mascletà de les 2 de la vesprada a la plaça de l’Ajuntament de València. De manera que vos en contarem l’evolució, ja que per a prendre sentiment sobre les falles és essencial conéixer-les amb exactitud i constància.

La pirotècnia, tal com la coneixem actualment i segons internet, es refereix als productes que estan elaborats per a causar reaccions en el seu interior gràcies a la combustió de materials no explosius que causen espurnes, fums i flames. No obstant això, de segur que no vos imaginàveu que la pirotècnia va aparéixer a la terra al segle IX, a la Xina.

Tot començà amb la invenció de la pólvora, que va ser descoberta per un cuiner xinés. Qui ens ho havia de dir, a nosaltres, que gràcies a la cuina xinesa hui en dia podem fer ús de la pirotècnia i gaudir de les meravelles que aquesta comporta.

Però si nosaltres ens quedem sols amb el terme “pólvora” i no amb allò que per als fallers suposa hui en dia, de segur que la veiem amb els mateixos ulls que les persones de l’antiguitat: com un perill. Perquè la pólvora va ser el primer explosiu inventat, i açò va comportar una gran causa per a preocupar-se i patir per la salut de les persones. Encara que els xinesos la utilitzaven per a crear focs artificials i celebrar festivitats, no en tots els racons del món la utilitzaven per al mateix ús que ells. Pareix que la pólvora va ser inventada com a conseqüència accidental de la recerca dels taoistes d’una poció per a la immortalitat, però van trobar una recepta mortal. Tot seguit, la pólvora es va escampar ràpidament per tota Euràsia com a propulsor militar. A finals del segle XII, la pólvora es va utilitzar àmpliament en el camp de batalla, en les fletxes de foc i les bombes. Aquesta es va convertir en la causa de mort de milers de persones i en una nova necessitat davant de l’augment de guanyar disputes i guerres, si tenies possessió d’aquesta. Però no hem vingut a parlar

d’aquest tema tan fatal i horrible per a l’època. Els xinesos van decidir fer-ne molt bon ús, i utilitzar-la per a celebrar, per a crear sentiments d’alegria i felicitat. Però realment va ser aixi sempre? Deixa’m dir-te que no. En un principi, els xinesos van començar a crear els focs artificials amb aquesta pols per a espantar els esperits, en les cerimònies religioses. Per molts anys, els primers focs artificials es fabricaven de manera manual i artesanal en forma de dragó. Una vegada que els xinesos es van adonar de tot el que podien fer amb la pólvora, van començar a perfeccionar la tècnica en la creació d’artefactes explosius per a altres finalitats, com per exemple, per a celebracions i per a utilitzar-la com a arma en les batalles, com hem dit abans. De segur que ara mateix vos esteu preguntant per què estem parlant-ne, i la veritat és que pense que és molt important saber d’on venim per a saber on estem i on anirem. Ara que ja hem fet un pas enrere, podem contemplar el present. Si som honestos, sembla que les nostres intencions com a fallers amb la pólvora no van molt més enllà de les dels xinesos. Nosaltres també celebren pertot arreu les falles i les anunciem. Ara bé, nosaltres no la utilitzem per a espantar esperits, ni de malignes ni de bons. A tot estirar, espantem el veïnat perquè s’apunte a la comissió. O de vegades els “mals esperits” són

un xiquet revoltós fent trastades .

Saben com es va inventar la pólvora i amb quina intenció? Com ha evolucionat la pólvora? Actualment també es relaciona amb la paraula “perill”, anomenada anteriorment. Tots els que en l’antiguitat usaven la pólvora com a maquina de guerra, en l’actualitat segueix vigent, però d’una manera més evolucionada i moderna, o dit d’una altra manera: perill 2.0 amb un plus prou gran de perillositat. S’utilitza per a fabricar municions per a armes de foc, en l’elaboració de bombes per a mines, però com que nosaltres som gent treballadora i eficaç, hui en dia també la utilitzem per a fabricar instruments de naturalesa bèl·lica, així com també detonadors o instruments de demolició controlada que milloren l’ofici de la construcció. Però encara no hem parlat de la qüestió més important, la del veí que va a contracorrent de les falles i que apreta amb força les dents mentre ens veu des del balcó i obri el raconet més gran que tota persona que s’anomena faller té al pit. Nosaltres, els molt intel·ligents humans, al llarg de la història creàrem les falles en 1774 i, per descomptat, amb les falles un nou ús a la pólvora en aquella llista de maldats a la qual en un futur estava destinada. A partir d’aquell mateix moment, ja no sols utilitzàvem la pólvora per a celebrar alguna que altra celebració i

algun que altre ús, ara féiem pirotècnia, i amb aquest invent afegírem el punt de color al currículum de la pólvora. Creant la pirotècnia creàrem soroll, color, felicitat, germanor... Curiosament, paraules que descriuen el món faller. A quin faller no li han brollat les llàgrimes dels ullets il·lusionats quan veu una mascletà? Quin faller no ha estat pendent que el rellotge de la cuina marcara les 2 en punt per a poder escoltar les dolces paraules: «Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà», un dia que per mala sort no ha pogut acudir a la plaça de l’Ajuntament? L’evolució de la pólvora crea no sols una anècdota més per a contar quan siguem vells, crea sentiments i emocions inexplicables que qui té l’orgull de dir que té «el cor encés en flama» entén amb un sol soroll o olor, siguen o no siguen falles. La pólvora ha deixat empremta en la història, i cal donar-li el mèrit que mereix, cal donar-li el soroll que emet. Hui, la pólvora ja no està associada a la mort, al perill i a la por; hui, la pólvora és sinònim d’esplendor, festivitat i alegria. L’evolució ha canviat, i ha portat el punt de llum i color a una paraula que portava catàstrofes i pèrdues. Hui reconeixem i caiem rendits a la pólvora nomes véiem que s’apropa l’1 de març al calendari, i gaudim de l’olor i del soroll alhora. Pólvora ahir, pólvora hui i pólvora demà, sempre mirant avant i amb intenció de millora. Sempre pólvora.

La revista La Traca dins del context d’una ana ‘ lisi hist ‘orica de les

satl’ riques espanyoles del segle XVIII, XIX, XX i XXI

DEDICAtòRIA

Dedique aquest assaig a la meua falla Mercat de Silla, en el seu quaranta aniversari. A les persones que hi han estat, a les que hi estem i a les que hi estaran, perquè mai oblidem que una falla és una representació tridimensional d’una revista satírica i còmica, i sense aquest aspecte perd el seu simbolisme i la seua essència per a convertir-se en falles 0’0.

Com deia Gil-Manuel Hernández i Martí, de l’Associació d’Estudis Fallers «les falles originàries eren concebudes com a actes més o menys subversius de justícia popular, d’elevada violència simbòlica, que servien per a descarregar les tensions socials i per a denunciar els excessos dels poderosos, però també comportaments socials considerats immorals o contraris a una mena de virtut pública. Les falles oferien la possibilitat d’una participació ciutadana directa, amb l’excusa de fer festa, exposant públicament crítiques de caràcter moral, social i polític que utilitzaven preferentment un tractament satíric punyent i corrosiu. En els darrers quaranta anys s’ha completat l’assetjament a la insolent sàtira antiga de les falles, fins al punt que les modalitats de crítica i sàtira més subversives han anat desapareixent a poc a poc, mentre proliferaven models de falles més amables i menys incòmodes per al poder. I així és com en les dos darreres dècades s’ha intensificat la presència de falles amb un contingut més neutre, en detriment de continguts fallers més explícitament transgressors o subversius, de manera que les falles obertament crítiques o satíriques es troben subjectes a la pressió de la censura oficiosa o de l’autocensura, atesa la creixent deriva cap a unes falles políticament correctes o amb uns nivells de sàtira “tolerables”. La situació descrita allunya, evidentment, la sàtira fallera de les seues arrels carnestoltenques per a potenciar cadafals creixentment inofensius o sotmesos a una mena de curiosa operació de buidatge satíric

i crític, consistent en el fet de que, més que criticar o satiritzar de manera explícita, es produïx una representació de la sàtira i la crítica en clau de simulacre. Com a conseqüència, les falles contemporànies tendixen a quedar desconnectades de les necessitats d’un tractament corrosiu de la realitat actual».

A la falla Mercat de Silla i per extensió a totes les falles, us demane humilment que mantinguem l’esperit de La Traca que en aquest article volem significar.

jUStIFICACIó

Aquest treball té la intenció de donar una visió àmplia del pes que la premsa satírica espanyola ha tingut al llarg de quasi tres segles d’existència. És una recopilació d’informació de distintes publicacions, on algunes es mencionen de forma més extensa i d’altres tan sols es nomenen per a deixar-ne constància de l’aparició sense tindre molta informació del contingut. Un altre dels objectius que pretén aquest treball és mostrar l’evolució de la premsa satírica imbricada en els distints esdeveniments social i polítics, que al llarg dels anys han anat succeint.

El fet de mencionar la revista La Traca com un punt important en aquest escrit és per a donar-li la importància que, posteriorment al seu forçat tancament, se li va negar i que la va condemnar a l’ostracisme i l’oblit, a pesar de ser la revista satírica espanyola de major tirada de la història, ja que arriba a fer tirades de mig milió d’exemplars. Les principals característiques de La Traca: el riure, la sàtira i la intel·ligència, així com la implacable lluita contra els poders establits (social, polític, militar i eclesiàstic), fan que es puga considerar aquesta publicació com el Charlie Hebdo valencià, amb tot el que aquesta afirmació comporta i que al llarg d’aquest article veurem.

Un xicotet passeig per l’aventura de La Traca, que no sols vol reconstruir “un moment gloriós de la intel·ligència valenciana”, sinó que pretén subratllar també la vitalitat de la cultura popular, a més de reivindicar la figura del seu editor, Vicente Miguel Carceller, com a impulsor d’un model d’èxit dins de la literatura satírica al nostre país (pot ser hui extint).

Per últim, voldria obrir la porta a la sàtira, a la crítica, a la burla intel·ligent, que tant les falles com la premsa satírica tenen com a tasca i que ara per ara sembla que està difuminant-se en mans d’una malentesa convivència i respecte cap al poderós (siga com siga eixe poderós). En definitiva, estic parlant de llibertat en el més ampli sentit de la paraula, i ací vull mostrar com ha evolucionat aquesta llibertat al llarg dels anys.

INtRODUCCIó

L’origen de la sàtira és, ni més ni menys, que la necessitat que tenen les persones de burlar-se i criticar allò que no els agrada de la societat en què viuen. Com quasi totes les coses de la nostra cultura, té l’origen a Grècia, en l’anomenada poesia iàmbica de Semònides d’Amorgos, o en les Diatribes de Menip de Gàdara, fins que arriba a ser un gènere literari en si mateix. No faré una descripció evolutiva de la sàtira; tan sols em centraré en el gènere periodístic satíric d’Espanya i de l’evolució que ha tingut en els últims tres-cents anys.

Com a introducció, direm que la premsa satírica és un gènere periodístic que es caracteritza per realitzar sàtires, a vegades amables i a vegades mordaces, a personatges o institucions famosos o d’interés, amb la intenció de criticar-los o ridiculitzar-los. El periodisme satíric utilitza la sàtira, normalment en to d’humor, per a referir-se a fets noticiables. En altres ocasions presenta notícies reals com a fictícies, amb claus per a identificar aquests

textos com a ficticis, l’objectiu dels quals és evidenciar una realitat a través de l’exageració, l’absurd o la paròdia. La intenció no sol ser la d’informar, sinó la de criticar o fer denúncies indirectament.

Normalment, aquestes publicacions solen tractar temes polítics, socials i/o culturals. En el cas de les publicacions de caire polític, solen manifestar a través de l’humor una molt marcada ideologia. Entre els recursos que empren, com ja hem dit, trobem l’exageració, el llenguatge mordaç, la paròdia i la caricatura.

Aquest tipus de publicacions són, sens dubte, el reflex de la llibertat d’expressió de cada època, per la qual cosa els períodes de censura n’han influït en l’aparició i desenvolupament, i és habitual que tinguen certa inestabilitat, una curta duració, canvis de títol i que els directors i redactors signen amb pseudònims.

Segons Toni Soler, director de Polònia, el periodisme satíric «no pretén erigir-se en jutge dels personatges públics en funció de qui ho fa pitjor o millor, sinó fer una paròdia transversal, buscar la part més grotesca i exagerar-la fins al màxim, sense fer distinció de colors polítics o ideològics».

A Espanya hi ha hagut una llarga tradició de periodisme satíric. Aquest tipus de periodisme va començar gràcies al descontentament i inconformisme del poble amb els diferents governs de cada època. La manera més fàcil de comunicar-ho era amb els pasquins.

EL PASQUÍ

És un terme pejoratiu emprat per a definir un escrit anònim que es colloca en un lloc públic i que generalment conté un missatge crític i satíric contra una persona o organització, tal com l’església o el govern.

El terme pasquí es va originar a Roma a principis del segle XVI, quan va sorgir el costum de col·locar escrits amb crítiques satíriques en l’estàtua de Pasquino. Aquesta estàtua, que hui forma part de les anomenades estàtues parlants, va ser trobada a trossos en el llot i rescatada pel cardenal Oliverio Carafa, qui la va fer col·locar en el barri del Parione, prop de l’actual Piazza Navona.

Hi ha moltes teories sobre l’origen de la denominació de l’estàtua, però la més acceptada és la que afirma que Pasquino era el nom d’un mestre de gramàtica veí del barri. Va començar a realitzar-se una espècie de ritual entorn de Pasquino, al voltant de l’any 1501, durant la festa de Sant Marc, celebrada el 25 d’abril; els estudiants es reunien al voltant de l’estàtua i li penjaven epigrames en llatí, espanyol i italià, que generalment eren afalacs dedicats als cardenals i pontífexs.

Amb el temps van començar a collocar-se escrits en qualsevol època de l’any, comunament libels, que pel contingut eren presentats de manera anònima. Aquest canvi s’atribueix principalment a Pietro Aretino, qui va utilitzar l’estàtua per a difondre uns sonets satírics amb la intenció de desprestigiar diversos cardenals durant el conclave posterior a la mort de Lleó X i contra el pontífex, després de l’elecció d’Adrià VI; aquestes obres arribarien a ser conegudes com a pasquinate. Les rèpliques als escrits col·locats a Pasquino apareixien en una estàtua pròxima anomenada Marforio. La festa va ser prohibida pel papa Adrià VI en 1523, i represa per Climent VII i de nou prohibida per Paulo III. L’estàtua seria custodiada per la Inquisició per molt de temps, i els libels van haver de ser difosos oralment. El terme pasquí continua vigent i encara que el seu ús s’ha ampliat per a abastar un altre tipus d’avisos o pamflets, continua conservant el significat pejoratiu.

Molt pocs pobles del món posseeixen una protesta dinàmica i moltes vegades efectiva contra un mal governant, per això el naixement de les revistes impreses va ser un esdeveniment que marcaria el futur.

SEGLE XVIII

José Antonio Llera comença la seua obra sobre la història de la premsa satírica espanyola considerant que, des de la primera meitat del segle XVIII, amb l’aparició de les gasetes Gaceta de todas Partes (1726) i Gaceta de Bormujos (1727), una primera premsa satírica caracteritzada, segons aquest autor, «per la paròdia dels estereotips lingüístics de les disposicions administratives». Anys més tard, al febrer de 1758 naix el primer diari espanyol, fundat pel polígraf i periodista Francisco Mariano Nipho, sota la denominació Diario curioso, erudito y comercial, público y económico, i que després es va anar adaptant amb altres títols. Després d’aquests antecedents, El Duende Crítico de Madrid va tindre l’honor de ser la primera publicació satírica que va aparéixer a Espanya. «Era una revista veritablement singular, ja que,

a causa de l’esmentada censura, es tractava d’una revista manuscrita: els exemplars es copiaven manualment i es distribuïen clandestinament», s’assegura en el text de l’exposició 280 años de la prensa satírica en España.

Aquest nou mitjà sarcàstic es va publicar tots els dijous, entre el 8 de desembre de 1735 i el 17 de maig de 1736, i com continua Llera, posava en la palestra les preocupacions socials, com la crisi del comerç colonial, la hipocresia en la cort o la ignorància de la societat. Els articles van ser atribuïts a fra Manuel de San José, denominació que va triar Manuel Freire de Silva en prendre els hàbits.

En aquest segle, també destacà El Pensador, de Clavijo i Fajardo, que va començar a editar-se en 1762 i que en cada entrega setmanal abordava un pensament que despertava l’interés de la societat. Entre els assumptes que es tractaven hi havia «els costums i els vicis de l’època». Més tard es comença a desenvolupar la informació general de la mà de títols com Semanario Económico, des de 1765, o El Censor, de 1781 a 1787. També la història de la premsa satírica està protagonitzada per altres títols, com La Abeja Española (1812), elaborada per Bartolomé José Gallardo, i que com s’exposa a la Biblioteca Nacional, va ser un exemple de periodisme satíric des del qual es van popularitzar sàtires contra aspectes com la Inquisició, a la qual anomenava «Freidero», «Asador» o «Santa Cigala». També aquest títol es va publicar a la capital espanyola, La Abeja Madrileña, un exemple de com la sàtira es desenvolupava en l’àmbit nacional i també regional, amb l’adaptació de les crítiques als problemes concrets del lloc i de l’època.

SEGLE XIX

Els periòdics i/o revistes que conformen aquest període es van publicar a Espanya, i majoritàriament el seu naixement està lligat als esdeveniments històrics ocorreguts durant

aquest segles. Totes van ser escrites en castellà, excepte algunes que es van redactar en català, valencià i mallorquí. La informació procedeix principalment de l’Hemeroteca Municipal de Madrid i de l’Ateneu Barceloní.

EL tRIENNI LIbERAL (1820-1823)

Va ser un període del regnat de Ferran VII que es va iniciar amb el pronunciament de Riego, qui havia rebut l’encàrrec de dirigir una expedició contra els insurgents de les colònies d’Amèrica. Després d’un reduït èxit inicial, Riego va proclamar immediatament la restauració de la Constitució de Cadis (1812, La Pepa) i el restabliment de les autoritats constitucionals. L’escàs suport al colp militar va augmentar amb el temps i va prolongar l’alçament, fins que Ferran VII va publicar un manifest en què acatava la Constitució de Cadis que, dos dies abans, el 8 de març, havia jurat a Madrid, i que establia la monarquia parlamentària com a forma de govern. En aquest període, algunes de les primeres publicacions que isqueren varen ser títols com La Abeja Española (1812), un primer intent que no durà molt. Altres publicacions d’aquesta època són El Zurriago (Madrid, 1821) i La Tercerola (Madrid, 1821), que van veure la llum durant aquest breu període constitucional en el qual la llei de llibertat política de la impremta va afavorir l’aparició de periòdics d’aquest gènere. La premsa satírica es va convertir llavors en el mitjà que utilitzava la burgesia liberal per a difondre la seua ideologia i criticar els representants de l’Antic Règim: Ferran VII, l’Església i el carlisme.

LA DÈCADA OMINOSA (1823-1833)

També anomenada, «segona restauració de l’absolutisme», és el període de la història contemporània d’Espanya que correspon a l’última fase del regnat de Ferran VII (18141833), després del Trienni Liberal, en el qual va regir la Constitució de Cadis promulgada en 1812. Amb la restauració de l’absolutisme en els últims anys del regnat de Ferran VII, va tindre lloc un període de repressió i brutal censura en el qual es va produir una reculada en l’evolució i la qualitat de les publicacions d’estil satíric. En aquest context, únicament destaquen, ja que la majoria d’escriptors i dibuixants hagueren d’exiliar-se, El duende satírico del día (Madrid, 1828) i El Pobrecito hablador (Madrid, 1832), les dos impulsades i redactades per Mariano José de Larra, sota pseudònim.

REGNAt D’ISAbEL II (1833-1868)

En aquest període, l’Estat es constitueix com una monarquia constitucional després de la mort de Ferran VII i la promulgació de la constitució espanyola de 1837. A causa de la forta censura del govern, sobretot

en els últims anys, les publicacions satíriques no són molt abundants, i en general només romanen publicacions afins al règim, com El Cascabel (Madrid, 1863); encara que hi ha algunes excepcions, com per exemple, el periòdic Gil Blas (Madrid, 1864), d’ideologia republicana i pertanyent a l’oposició, que aconsegueix estar present a Madrid i altres grans ciutats espanyoles. També durant aquesta etapa hi van aparéixer alguns periòdics amb contingut satíric, com El Mata-Moscas (Madrid, 1836 1837), Guindilla (Madrid, 1842) o El padre Cobos (Madrid, 1854), i d’altres com Fray Gerundio (18371844), Sancho Gobernador (18361837), Lo Pare Arcàngel (1841), El Papagayo (1842-1844), Vitet (Madrid, 1842), La Risa (1843), La Carcajada (1843), La Donsaina (1844), El Fandango (1844-1846), La Caricatura (1858), El moro Muza (1861-1871) o El Tío Clarín (1864-1867).

És important destacar el canvi que suposa, tant en la publicació de les revistes com en el format, el gravat xilogràfic que es va introduir en aquest gènere, un abans i un després en l’estructura i les formes literàries, i que va iniciar la transformació de la premsa gràfica.

EL SEXENNI DEMOCRÀtIC (1868-1874)

O Sexenni Revolucionari, és el període de transcorregut des del triomf de la revolució de setembre de 1868 fins al pronunciament de desembre de 1874, fet que va suposar l’inici de l’etapa coneguda com a «restauració borbònica».

El Sexenni sol dividir-se en tres (o quatre) etapes: la primera la del govern provisional de 1868-1871; la segona, el regnat d’Amadeu I (1871-1873); la tercera, la Primera República Espanyola, proclamada després de la renúncia al tron del rei Amadeu de Savoia, en 1873. Al seu torn, aquesta es divideix entre el període de la república federal, a la qual posa fi el colp de Pavía del gener de 1874, i la república unitària (també coneguda com la dictadura de Serrano), que es tanca amb el pronunciament al desembre de 1874 a Sagunt del general Arsenio Martínez Campos en favor de la restauració de la monarquia borbònica en la persona del fill d’Isabel II: Alfons XII.

Pel que fa a la premsa satírica, amb la victòria de la revolució desapareixen la majoria dels títols favorables al règim d’Isabel II, i gràcies a un nou període de llibertat d’expressió en el qual es posa fi a les sancions, reapareixen publicacions que havien patit la censura, com Fray Gerundio (1837-1844) o El Sacamuelas (Múrcia, 1863), i n’apareixen altres, de noves, algunes amb una vida efímera, tot i que d’altres són molt més duradores i incisives. Entre aquestes últimes destaquen El Gato (1868), La Gorda (1868), El Padre Adam (Sevilla, 1868), El Jutge de Pau (Palma, 1868), El Papelito (1868-1871), ¡A la una! (1869), Rigoleto (1869-1872), La Flaca (1869-1876), El Caos (1870), El Pendón Español (1870), El Cencerro (1870-1912), La Campana de Gracia (1870-1934), Sancho Panza (1872), El Mundo cómico (1872-1876) i Jaque Mate (Madrid, 1872).

En aquesta època, l’audiència augmenta considerablement i els números tenen grans tirades, motiu pel qual pràcticament totes les ciutats compten amb alguna publicació satírica, d’una o d’altra tendència política (a Barcelona abunden de totes les tendències). La intensa situació política, amb el regnat d’Amadeu I de Savoia i els esdeveniments ocorreguts durant el període de la I República, proporcionen material per a les crítiques, a vegades en un to marcadament anticlerical. Entre els títols que no són de temàtica política destaca Mundo Cómico (1872).

LA REStAURACIó bORbòNICA (1874-1931)

Comprén un ampli període a cavall entre el segles XIX i XX, entre el pronunciament del General Arsenio Martínez Campos, el 1874, que posà fi a la Primera República, i la proclamació de la II República, el 14 d’abril de 1931. Es va caracteritzar per certa estabilitat institucional, la conformació d’un model liberal de l’estat i la incorporació dels moviments socials i polítics, fruit de la revolució industrial.

Abunden en el Madrid liberal, i en el de la Restauració, les revistes que pretenen desafiar el poder des d’una escletxa de llibertat. Són nombroses, sovint efímeres i relativament confidencials, i expressen una frustració cívica enfront del liberalisme inconclús, a més d’orientar la sàtira cap a l’humor. Les circumstàncies polítiques expliquen que cap revista satírica haja arribat a ser independent ni a institucionalitzar-se, com Le Canard enchaîné a França, que compleix més de cent anys, el títol de la qual indica que reivindica la llibertat de premsa en temps de censura.

L’opinió pública que s’està constituint, temorosa o emmordassada, s’expressa sovint a Europa durant l’Antic Règim i al llarg del segle XVIII mitjançant la burla. Però també recorren a la burla de la cort, amb finalitats per-

sonals. No es pretén ací fer la història de la premsa satírica i d’humor que naix amb la premsa informativa, les vicissituds de la qual comparteix, sinó assenyalar el paper de la premsa crítica o de mal gust en l’evolució d’una opinió disconforme en la mesura que alguns títols continuen vigents a la fi del XIX i mitjan segle XX.

Si bé totes les publicacions publiquen caricatures i vinyetes humorístiques, s’aferma una premsa en la qual el grafisme acaba sent tan important com el discurs escrit (el gravat al buit apareix en les primeres planes de certes publicacions abans de la Gran Guerra). I els dibuixants, que donen al periòdic els seus senyals d’identitat, són tan famosos com els periodistes. D’una banda el discurs gràfic al·lusiu i difícil de censurar; d’altra, impacta més als lectors que no tenen sempre els coneixements necessaris per a l’enteniment de la subtilesa de l’expressió escrita. Per consegüent, molts dibuixants tiren mà del refranyer o de la cultura popular i es refereixen a l’art o als esports. El dibuix pot ser més eficaç que subtils editorials, perquè no hi ha a Espanya premsa satírica que no estiga vinculada a fer una oposició, no sols al govern, sinó al règim.

Aquestes publicacions fiscalitzen insolentment el poder des de les noves aspiracions ideològiques republicanes o catalanistes. La Flaca (1869-1876), pròxima al republicanisme federal i hostil al general Prim, com a rèplica a La Gorda, periòdic madrileny carlista, apareix a Barcelona al març de 1869. S’inspiren en aquesta publicació publicacions posteriors com La Mosca (18811883), El Motín (1881-1926) o el setmanari gràfic barceloní El Lloro (1879-1885). Però la gran revista satírica catalana, una de les publicacions més influents, fundada per Innocenci López i Bernagosi en 1870 és La Campana de Gràcia, setmanari republicà bilingüe. Es publicà

durant quasi seixanta-cinc anys, fins a l’11 d’octubre de 1934. La revista se centra en la política nacional (és antimilitarista i anticlerical) i fins i tot critica les accions catalanistes; no obstant això, acaba secundant el moviment de Solidaritat Catalana i estén el moviment catalanista d’esquerres entre la classe obrera. Des del 2 de juliol de 1932 fins a la desaparició, a l’octubre de 1934, pertany a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Els temes més comuns a les revistes satíriques —excepte dibuixos dedicats a escenes íntimes o celebració de la «vida alegre»— són l’anticlericalisme, l’anticarlisme i la corrupció. El Cencerro democrático, creat en 1871 a Còrdova, explota la veta costumista i descriu un país de bandolers, lladres, «manolas» i cures trabucaires, sovint sota la ploma atribuïda a algun frare: fra Llibert, fra Llorigó etc. En 1876 ixen El Duende, «semanario político humorístico» i Vistazos, «álbum de caricaturas»; i l’any següent, El Nuevo Quijote, Fray Verás, El Nuevo Cencerro i La Carcajada. Després, en 1878, La Filoxera («parásito político»), un dels periòdics més llegits del moment que confessa que tem dues coses: el rigor del poder i la morositat del subscriptor; publica refranys o anuncis absurds, i en la secció «Picadas» pretén fer sorna de la vida pública. I el torn li dona l’oportunitat de repartir entre tots els seus fletxes («si viene Sagasta, ¡malo! / y si éstos siguen, ¡peor!»). Encara que el to de la revista no és agressiu, no accepta la censura d’una caricatura i la substitueix per una esquela mortuòria dedicada al responsable d’aquesta, abans d’obrir una secció titulada «Cementerio de la Filoxera» en la qual celebra tots els fracassos polítics recents: «Bajo esta losa/ yace una hermosa; llamóse en vida la federal; / tuvo tal suerte, / que halló la muerte/ entre los brazos/ de Castelar.»

Dirigit pel republicà federal Antonio Sánchez Pérez, el Solfeo i subtitulat «Diario democrático de la mañana», intenta ser un punt de trobada entre

les diferents faccions del republicanisme espanyol i publica textos de bona factura literària. Després d’una breu suspensió al juliol de 1875 per part del governador civil, passa a ser diari a partir d’octubre d’eixe any. Publica articles, revista de premsa, notícies i cròniques de teatre, així com gravats de caricatures polítiques i socials. Alterna entre textos breus i articles de fons, tant en prosa com en vers. El principal dels redactors, Leopoldo Alas, nouvingut a Madrid, signarà també amb el pseudònim Zoilito, i començà a utilitzar el de Clarín. Inclou una secció titulada «Correspondencia del exterior», en la qual col·laboren republicans en l’exili, com el mateix Nicolás Salmerón o Ángel Fernández de los Ríos des de París. També hi escriuen Gumersindo Azcárate, Armando Palacio Valdés, Luis Taboada, Eusebio Sierra, Antonio Sánchez Ramón, Eusebio Moya Bolívar, Ricardo Becerro, Eladio Lezama, etc. Quan desapareix, en 1878, pren el relleu La Unión, dirigida pel mateix Antonio Sánchez Pérez, el títol de la qual al·ludeix a l’intent d’unificar les disperses tendències republicanes espanyoles.

El títol subversiu, anticlerical i republicà que marca aquesta època, des de la liberalització de Sagasta fins a mitjan dictadura de Primo de Rivera, és El Motín (1881-1926), creat per José Nakens i Eduardo Sojo, Demócrito. Compta amb la col·laboració d’un capellà que ha penjat els hàbits, José Ferrándiz Ruiz, Padre Ferrándiz, que ajuda a denunciar els abusos de la monarquia i l’Església.

En 1892, es publica també El Quijote, un setmanari republicà fundat per Eduardo Sojo i dirigit per Miguel Sawa, sovint perseguit per la justícia. El catedràtic de la Institución Libre de Enseñanza, Alfredo Calderón, acaba un dia la seua columna amb aquest diagnòstic aterridor: «No s’escau, si és possible, que continue subsistint una nació sense justícia, sense pau, sense cultura, sense pa, esclava de totes les supersticions, enemiga de la civilització i divorciada amb el segle». La revista publica moltes caricatures i no abandona mai aquest to apocalíptic i festiu que incita a riure’s dels vicis o les entremaliadures de la vida quotidiana i del perill que fan córrer els polítics a la nació. Unes altres, com La Caricatura, pugnen per desfer-se del tòpic de l’Espanya de pandereta. Les que

segueixen no confirmen amb un contingut bastant moderat l’agressivitat del títol que han triat: El Iconoclasta, La Bayoneta... Fins i tot ix en 1892 una revista satírica d’orientació carlista, Calacuerda (1892-1893). La Gran Vía, que naix en 1893, està dedicada a la sarsuela i als tipus de carrer, i explota una vena còmica genèrica, igual que La Vida Alegre o El Mortero. A la fi de segle emergeixen nous polítics dinàstics, com Silvela, Maura, Canalejas, mentre que Castelar es retira de la vida política i Ruiz Zorrilla, l’etern conspirador republicà, visita el nunci i li promet instaurar un govern moderat.

El Cu-Cut! (gener 1902-abril 1912), és un setmanari satíric catalanista de Barcelona, pròxim a Cambó i a Prat de la Riba ,que aconsegueix una tirada de 60.000 exemplars. Del nom de l’ocell que posa els ous en niu alié passa a la història per haver publicat després de la victòria electoral de la Lliga Catalanista la caricatura de Joan García Junceda, cosa que provoca els disturbis de 1905 pels militars barcelonins que es donen per insultats.

Aquests disturbis, després de l’assalt del 25 de novembre per tres-cents oficials a la redacció i a la de La Veu de Catalunya de la qual la revista és pròxima, originen el vot, el 22 de març de 1906, de l’anomenada Llei de Jurisdiccions (que està vigent fins al 17 d’abril de 1931) i porta davant d’un tribunal militar els sospitosos d’haver insultat la pàtria o l’exèrcit. La revista, dirigida per Manuel Folch i Torres, s’oposa a Lerroux i al Partit Republicà Radical. Els principals redactors són Eduardo Coca i Vallmajor i Josep Morató i Grau, i els dibuixants són Opisso, Junceda, Apa, Ismael Smith o Llaverías. CuCut! rep una influència gràfica dels homòlegs francesos, com L’Assiette au beurre o Le Rire, i de la revista alemanya Simplicissimus, i inaugura l’anomenada «escola catalana del dibuix satíric». En 1912, els líders de la Lliga consideren que la revista

ja no els servia i la varen tancar. El grafisme i el to irreverent de Cu-Cut! és imitat per publicacions barcelonines, com ara L’Hereu (1913-14), La Piula (1916), Bufona Fera (1917), L’Estevet (1921-23), El Borinot (19231927) o Papitu (1908-1936). Poques publicacions tenen la importància i la longevitat de Cu-Cut!

Las altres revistes, sovint subvencionades des dels famosos «fons de rèptils» del ministeri de la Governació, només oposen el riure al comentari de l’actualitat i no passen, amb moviments batalladors a vegades, de les pràctiques de la premsa alegre o somrient.

Després de l’esglai que passen les classes dominants, aristocràcia, burgesia i clergat, el to d’aquestes revistes és més burlesc que satíric. L’anomenada premsa satírica i còmica, amb el que es considera «excessos dels periòdics satiricopolítics», com El Solfeo, un setmanari de caràcter polític i republicà que s’aferma durant la liberalització dels anys 1881-1883, vol ser «més literària, amb més bulla, atenent més els costums que a la vida política». Després del colp del general Arsenio Martínez Campos a Sagunt i la consegüent restauració de la dinastia borbònica, aquesta premsa adopta un caràcter còmic, satíric i humorístic. Altres publicacions expressen la frustració política dels espanyols, i contrasten amb la serietat de la premsa informativa o la vehemència de la satírica. Però el seu to ja no és càustic.

Mort Alfons XII, alguns periòdics satírics es beneficien de l’indult que atorga la reina regent a les penes per delictes polítics. Però continuen apareixent, aprofitant la liberalització de 1886, periòdics amb noms rars, com Fray Fanfulla, El Mundo Cómico, Satanás o La Saeta, que no amenacen massa els governs ni tan sols amb l’eixida de Madrid Político, l’any anterior, dedicat als polítics amb caricatures macrocèfales en la portada, encara que els tracta amb la

mateixa broma i prefereix l’acudit al sarcasme, amb la substitució gradual de la sàtira política per la social. Paral·lelament hi apareix una premsa, desitjosa de guanyar-se el suport d’un públic més ampli i assegurar-se col·laboracions més literàries.

Madrid Cómico (1880-1923), fundat per Miguel Casaña i després dirigit a partir de 1883 per Sinesio Delgado, és un dels setmanaris satírics més importants del segle XIX. És l’hereu d’El Mundo Cómico, i a penes toca temes polítics. Només pretén fer somriure el lector amb caricatures de Ramón Cilla en les portades, qui crea els populars «cabezones», personatges que ocupen la portada amb el cap molt més gran que el cos, trets de l’actualitat del món de la literatura, el teatre, l’art, els bous i quasi mai de la política. A més de Clarín, que envia Los Paliques des d’Oviedo. En la tercera època, iniciada en 1898, ja és setmanari de «gente vieja» per oposició a la «gente nueva» de la qual li agrada burlar-se. Però en aquesta guerra d’antics i moderns perd popularitat i autoritat.

L’èxit de Madrid Cómico es deu tant a la ploma esmolada del seu director com al caràcter apolític i festiu. Als textos dels redactors habituals s’afig un humor gràfic, amb uns enginyosos «ripios» sobre el personatge caricaturitzat escrit per Sinesio Delgado. També hi col·laboren els il·lustradors de l’època, com José Luis Pellicer, que ve d’El Mundo Cómico i de La Ilustración Española i Americana; i Eduardo Sáenz Hermúa, Mecachis, que també ha col·laborat en El Mundo Cómico, El Motín i La Mosca Blanca. L’èxit de Madrid Cómico en les últimes dècades del segle XIX és tan gran que prompte li naixen uns germans menors: Barcelona Cómica i Valencia Cómica.

La Caricatura, un setmanal (consta de 69 números) fundat al juliol de 1892 per Enrique Paradas, tipògraf bohemi i empleat de la Compañía

de Teatro Español, publica caricatures de personatges de la vida política i cultural madrilenya i utilitza un humor suau que tracta sovint el tema de la infidelitat conjugal. El 16 de juliol de 1893, els germans Machado els entreguen les primeres col·laboracions: versos de Manuel i articles d’Antonio. Parades els encarrega una col·laboració fixa, titulada «La Semana» que rubriquen amb el pseudònim de Tablante de Ricamonte, mentre que les col·laboracions de Manuel utilitzen el pseudònim de Polilla i les d’Antonio el de Cabellera Al principi, Antonio Machado publica un quadre de costums, i després s’interessa per la vida dels bohemis. La crítica teatral, que publica a continuació, ironitza sobre la figura de l’actor dolent. Per fi, amb una prosa cada vegada més incisiva, s’ocupa dels artistes vanitosos. Després s’interessa, en un breu diàleg, pel futur professional de la joventut i la causa dels seus fracassos, abans d’al·ludir, potser amb accents personals, a la droperia de la vida d’estudiant. Antonio Machado es burla després de les reunions de certs anarquistes o del llenguatge pedant de «filantrops, pensadors, exaltats». En la crònica titulada «La Semana», comenta amb el seu germà temes d’actualitat referits a ministres i polítics. S’hi inspiren en notícies aparegudes en diaris madrilenys, com El Liberal, Blanco y Negro o Heraldo de Madrid. Es valen de jocs de paraules i de diàlegs. Uneixen, a vegades en la mateixa frase, la prosa amb el vers. Recalquen també el paper educatiu del periodisme. Els articles d’Antonio, sovint irònics i satírics, revelen un gust per la paradoxa i l’anotació enginyosa. Descriuen successivament la política com una farsa, una comèdia o una pràctica desenfrenada de l’oratòria. Aquestes evocacions s’emmarquen en un temps cíclic que suggereix que els homes no han sabut millorar les condicions de la vida política ni de la vida amorosa. En efecte, per a ells, el polític i el seductor viuen

al dia, i es veuen obligats a mentir per a disfressar-ne la inconsistència i la inconstància. Aquestes col·laboracions redueixen l’actualitat a la psicologia comparada dels polítics que es van turnant, però no critiquen els actes de govern. Oscil·len entre el to jocós i l’humor àcid dirigit a tota la classe política. El Cardo, fundat en 1894 per Ramiro de la Puente, «semanario político, literario, artístico y de deporte», anuncia, en la primavera de 1898, l’arribada al saló del Congrés d’un altre general: Pavía. El to d’aquestes publicacions pot ser jocós o genèricament satíric, però sense implicacions polítiques. Denuncien el joc polític com a tal, sense proposar cap alternativa partidista.

En 1895 sobreïxen dos títols: El Diablo Mundo i sobretot Gedeón «el periódico de menos circulación en España», que competeix amb Madrid Cómico, amb un humor incisiu. No és cap revista aventurera, sinó un periòdic d’empresa que acaba comprant una de les seues víctimes predilectes: el comte de Tovar.

Gedeón dedica números especials als esdeveniments que consideren importants i publica almanacs amb acudits, diàlegs i anuncis còmics. En

1909 el compra Luca de Tena i dura fins a 1912. Però pertany a la premsa favorable al règim i substitueix la crítica per l’humor. Després de l’aparició d’una sèrie de títols efímers, com ara Tela Cortada ( 1895), El Escorpión (1897) o El Tío Paco (entre agost i setembre de 1897), el setmanal Juan Rana (1897-1901) el primer subtítol del qual és «revista de literatura i espectáculos», tracta temes polítics en els quals denuncia el privilegi, el nepotisme i l’adulació al poderós, mentre que Gedeón es burla del partit liberal i del PSOE.

En 1898 també apareix El Fusil, continuador de La Escoba y la Estaca, d’ascendència carlista (perquè el dirigeix, de manera solapada, el periodista carlista Benigno Bolaños Sanz) que defineix la intransigència amb aquest epígraf estampat al costat de la capçalera: «Yo tiro y sin compasión. Yo no admito subvención. Ni me caso ni me vendo. De retóricas no entiendo. Y al ladrón llamo ladrón». Publica números de quatre i huit pàgines, amb una gran vinyeta humorística de caràcter polític, signada per Gedeón, textos en prosa i en vers i anuncis comercials, alguns de caràcter humorístic. A més del director, que signa amb el pseudò-

nim Enas, hi destaquen les col·laboracions del diputat conservador Juan Urquía Redelilla, amb el pseudònim El Capitán Verdades. El Fusil, després de ser suspés en 1900 (i eixir en el seu lloc El Padre Cobos), en 1903 es vanagloria d’haver insultat 466 personatges polítics, d’anomenar «bruts i cavernícoles» 365 cacics, d’haver demanat que pengen 15 ministres i exministres, d’embrutar 43 alcaldes tractats de «gossos», 18 governadors, de «rucs», 13 catedràtics, d’haver «pres el pèl» a 72 aspirants a canonges, «renyit» amb tres bisbes, i haver anomenat «brètols» huit jutges, cinc generals i catorze periodistes. És denunciat sovint per insults i per usar un to agressiu, de la qual cosa es beneficien conservadors per a atacar El Motín, el periòdic satíric republicà.

El Acabose publica també caricatures de polítics del dia als quals culpa del desastre de Cuba, i denuncia el patriotisme suïcida dels governs, però sense optar per cap solució política. El Disloque dirigeix les sàtires a les classes dominants, encara que atorga importància a una ordre del ministre de la Governació, Pidal, que ordena posar fulles de parra a certes estàtues masculines «per l’evident excés de virilitat». Allí apareix la signatura de Rotuney (Ramiro de Maeztu), qui ara expressa els seus ideals àcrates, o bé arremet contra els «decadents» modernistes en un moment en què entretenen el públic amb escrits sobre l’hipnotisme, el somnambulisme o l’histerisme. Perquè el segle XIX acaba sense que aparega un periòdic satíric capaç de fiscalitzar l’acció del govern més enllà d’una crítica genèrica de tota acció pública.

Amb el nou segle, Madrid Cómico y Gedeón són els periòdics més coneguts (encara que nous títols, com El Censor, pel que fa a la crítica política, o La Pulga, comencen a fer-los competència amb seccions com ara la de Saturnino Pérez «Ecos del caciquismo») junt amb El Gato (fundat al març de

1866 i reaparegut a l’abril de 1900), els gravats del qual, que ridiculitzen els polítics, no passen de les esgarrapades sense conseqüències; i Satiricón (1902), amb els retrats grotescos, la denúncia del bandidatge i dels saltejadors de camins. Aquests periòdics no fan més que sacrificar la tradició de la caricatura individual o social d’un país que té dificultats per a adaptar-se a les normes del debat democràtic.

Amb Pierrot i sobretot Monos, que ixen en 1904, els acudits gràfics s’estenen. En l’última publicació, els textos deixen de ser signats i s’introdueix una crònica de l’actualitat, sense menysprear els articles costumistes ni el sicalíptic que tira mà de l’erotisme. En 1905 ix un «periodiquillo», El Alacrán (seguit en 1905 per La Tarántula), que sembla disposat a inocular el seu verí per qualsevol lloc, sense distingir entre classes socials i institucions. Els textos venen sempre signats amb pseudònims, i critiquen els modals i els hàbits de l’aristocràcia, la passivitat dels nous polítics, els projectes de reforma que mai no es compleixen i els nous costums, en particular el do de la ubiqüitat que propicia l’automòbil.

En la revista Alegría, en 1907, apareixen les vinyetes del jove Robledano, qui dibuixa els «ninots» de l’actualitat madrilenya. Un diccionari amb definicions jocoses que mantenen un anticlericalisme afable; missatges sibil·lins entre amants i anuncis de «preservatius de seda pura» hi completen les seccions i la pàgina necrològica d’aquesta revista que només pretenia divertir. Però quan augmenta la tensió social i és evident la derrota del Marroc, augmenta l’acudit gràfic i escassegen els textos crítics, encara que Los Monos (1904-1908) es burla de De la Cierva. Aquests periòdics ho celebren tot, des del cubisme fins al tricentenari del Quixot, i en comptes d’arremetre contra el govern pretenen tan sols arbitrar entre partidaris (Pérez Galdós, Miguel Moya, Jacinto Octavio

Picón) i enemics (Unamuno, Darío, els Machado, Villaespesa, Azorín, Valle-Inclán, Baroja) del nou premi nobel de literatura de 1904 i ministre d’Hisenda d’Eugenio Montero Ríos en 1905, José Echegaray.

Jajá, la revista festiva que naix en 1910, l’any del cometa Halley, l’hipotètic impacte del qual es comenta pertot arreu, publica textos d’Andrés González Blanco sobre la joventut de la reina del cuplet, Consuelo Vello, la Fornarina, i intenta reclutar dibuixants (Bartolozzi i Ramírez varen ser els més famosos). Comenta l’actualitat, però mor després de sis números, quan el portaveu satíric dels republicans, Pim, Pam, Pum (1910), elogia la traducció que fa Eduardo Barriobero del Gargantúa de Rabelais i sacrifica l’anticlericalisme, amb burla de les senyores que van de peregrinació a Lourdes. I no passa del que sembla l’alleujament d’un joc firal.

Quant a Menipo, el cínico, revista creada el 17 de novembre de 1913 per Corpus Barga, l’únic redactor, i que tan sols tenia un sol dibuixant, Tito (Exoristo Salmerón), va prendre el nom del famós filòsof grec i va començar a denunciar la repressió i les injustícies socials. Però el seu fundador, iconoclasta i sospitós de republicanisme, ha de fugir de la presó i anar-se’n a París en 1914, fins al 1930. Li retrauen la publicació d’un article sobre el cuirassat Carles V, en el qual critica la política del ministre de Marina. Recorda més tard en un breu autoretrat:

«Aquest jove disconforme amb el règim i la societat espanyola estudiava una carrera d’enginyer i dirigia un setmanari romàntic, republicà i virulent, que per la seua presentació, tant com per les seues idees, va ser un precursor de la premsa espanyola i, com tots els precursors, perseguit. Els fiscals el llegien atentament, amb totes les armes de la llei per a perseguir-lo i prompte el van fer caure».

És un cas singular de rebel·lia, perquè les altres revistes prefereixen confondre, com El Satiricón, ressuscitat al juny de 1914, homes i dones públics que es presenten com a demolidors, però sobretot a la manera de La Colonia se divierte (juliol de 1914), presentat com a «juerguista, coruscante i dicharachero» i procuren conjuminar la crítica teatral (en la qual inclouen el music-hall) i la crònica social, és a dir, la crònica mundana o el xafardeig dels salons i no l’explicació de les vagues obreres. El to burlesc i festiu no impedia que de tant en tant se celebrara algun duel (com el que va proposar Álvaro Bermúdez, director de La Tertulia, al general Burguete, qui va eixir greument ferit). La Tribuna, diari germanòfil de la nit que va proposar els seus serveis a l’ambaixada francesa, i fundat i dirigit per Salvador Cánovas Cervantes, és un periòdic una mica groller, que va eixir breument, igual que El Parlamentario, de Luis Antón del Olmet, que va ser germanòfil fins al gener de 1917 i va percebre 2500 pessetes mensuals de França i d’Anglaterra a partir del febrer de 1917.

El Indiscreto, nascut en 1915, denuncia la corrupció dels poders municipals (les cases de préstec que cobren un interés del 60 per 100 anual) i dels empresarials. Tot i que s’autodenomina «impolític», arremet contra Lerroux i cobreix d’epítets el marqués de Lema, a més de denunciar el contraban organitzat en l’àmbit nacional des de Balears per Juan March, amb la tolerància del governador militar, el general Martínez Campos. En realitat, lluita contra el fiscal que autoritza a València allò que un altre prohibeix a Madrid, o el tractament discriminatori que a Madrid reben certs títols, com Vida Galante (creada en 1898 per Zamacois) o La Hoja de Parra, fins al punt d’haver acabat amb l’anomenada premsa pornogràfica. En la premsa satírica tolerada, com El Indiscreto, el pessimisme esguita a tots amb l’in-

ventari dels defectes nacionals sense que s’esbosse una mínima solució: «En la política triunfan los ladrones y los bufones; en las letras los inconsistentes y los mediocres; en el teatro la gazmoñería y la estupidez; en el comercio el agio i la usura; en el campo, el cacique golpea la espalda de la prole miserable», apunta, abans d’acusar els germans Quintero d’haver importat a Madrid l’Espanya de pandereta de la seua Andalusia natal. Altres títols com El Duende (se suposa que amb diners d’algun país bel·ligerant), El Bólido (sense gravats) o El Loco, (amb un únic número) apareguts en aquests mateixos mesos, van tindre una vida efímera. Al setembre de 1917 es publica, entre nombrosos títols satírics, humorístics i il·lustrats i a vegades infantils (com Pulgarcito), un «diario nocturno y traidor» titulat La Sombra. Però aquestes publicacions no passaven del bon humor i no al·ludien concretament a l’actualitat política. Ni tan sols La Zarpa, fundada pel capellà Basilio Álvarez com a setmanari polític (de la mateixa manera que el capellà Ferrándiz es burlava dels beats en El Motín, periòdic anticlerical, o més tard, durant els anys de la República, García Morales, redactor d’El Heral-

do de Madrid) arribaven a criticar el govern, i que llevat de la tornada anticaciquil i a vegades anticlerical, no proposaven cap diatriba nova, llevat que malparlaren en general dels rics que «pertenecen al campo de los ladrones». En 1915 ix a la llum la revista España, amb els dibuixos de Bagaría, que després es publicaran també en el diari El Sol.

En els anys vint i trenta es van crear algunes capçaleres d’humor, com Buen Humor (1921) o Gutiérrez (1926). La censura instaurada per la dictadura de Primo de Rivera obligava a practicar l’autocensura, o com el cas de Flirt, a publicar amb un altre títol, La Gracia, en aquest cas, al desembre de 1923, després d’haver desafiat el govern militar amb textos eròtics. Finalment, aquesta revista va conéixer la mateixa sort i Urquía va publicar, al maig de 1924, Oh, la la, una revista frívola amb ressonàncies parisenques, ja que tots els dibuixants venen de la revista La Vie parisienne, tot i que els textos són d’escriptors castellans: Andrés Guilmain, Casinos-Assens, Vida y Planas, Roberto Molina i amb col·laboracions dels francesos Remy de Gourmont i Willy. Mentrestant, ha nascut Muchas Gracias, que aconsegueix

una certa popularitat, encara que semblava usar les receptes de títols semblants: humor i ironia eròtics, acudits gràfics i historietes, tot i que sabia fins on podia arribar. En 1924 reapareix Flirt, amb catorze números, en els quals es refereix al demi-monde parisenc després de l’arribada de les exaristòcrates russes. Les revistes que apareixen en 1926 són la mensual La novela, de caire humorístic, o Cosquillas, que només espera fer-se un lloc al costat de Muchas Gracias, d’Artemio Precioso, després d’una escissió de la redacció encapçalada per Demetrio, amb nous col·laboradors, com Miguel Miura, Herreros y Gallardo i Fidel Prado.

Una novetat és l’arribada de la fotografia, pràcticament dedicada al món del cine i actrius estrangeres (americanes, alemanyes o franceses), amb l’excepció de María la Cubana o Conchita Piquer, les germanes Pinillos o Carmelita Jiménez. En 1927 arriben als quioscos Gutiérrez (1927-1934), de Ricardo García, i dos títols efímers, Picardías i Variété, revistes còmiques i d’espectacles, promogudes de nou per Demetrio. El primer títol practica ja un altre humor, la qual cosa es deu, tal vegada, al fet que haja aparegut al final de la dictadura de Primo de Rivera. El 5 de maig de 1927 naix com a «semanario español de humor», representant de la classe mitjana. Es tracta d’una publicació apolítica que no practica el xafardeig de Komedias y Komediantes, ni l’erotisme discret de La Karaba, ni l’alegria intensa de La Política Cómica.

Pasquín va ser un mensual que s’edità entre novembre de 1929 i gener de 1930. El dirigeix Ángel Garzón, amb Julio Ángulo com a secretari de redacció a partir del tercer número. Té com a col·laboradors Ricardo Gullón i Ildefonso Manuel Gil, i publica caricatures de Garrán (Adolfo Negro). En l’editorial justifiquen l’eixida per l’absència d’una revista

d’avantguarda, després de la crisi de La Gaceta Literaria, comprada per la La revista, el mentor de la qual és Benjamín Jarnés; reivindica l’humorisme i es val de cultismes, barbarismes, neologismes i veus vulgars. Es planteja una reaparició amb una col·laboració amb Nueva Revista, a l’abril de 1931, però cap d’aquestes revistes torna a publicar-se.

En España es vislumbra un canvi de mentalitat arran de l’adveniment de la República, però se sembla més a una revista cultural d’avantguarda, amb un poema de José Herrera i consideracions sobre la música militar, l’avançament de la física, les matemàtiques i una crítica al dret civil.

Finalment, al llarg d’aquests anys la premsa satírica no denuncia cap escàndol públic de consideració, no posa en perill cap govern ni proposa cap discurs alternatiu. Els governs que la censuren només ho fan per pornografia, mai per comentaris d’actualitat excepte a principis de la dècada de 1910, quan és víctima de la llei de jurisdiccions. Després, els textos «festius» continuen practicant un humor asèptic que no es tradueix en cap efervescència social. Mostra que es pot riure de tot i procura, mitjançant una crítica costumista o un humor erotitzant, guanyar-se el suport general.

En aquest període entre segles es viu una etapa d’estabilitat política i relativa llibertat d’expressió. Relativa perquè, encara que se signa una llei de llibertat d’impremta, es considerava delicte qualsevol atac a la monarquia, la religió, la forma de govern i les institucions fonamentals de l’Estat, la qual cosa no va impedir que proliferaren, gràcies a l’enginy dels editors i malgrat les multes, segrestos d’edicions i fins i tot condemnes de presó, una gran pluralitat de periòdics i revistes de diverses tendències, entre les quals no faltaven publicacions satíriques opositores al

règim vigent i d’altres partidàries de la monarquia. Durant aquest període es tanquen la majoria de les publicacions satíriques de l’època anterior i se’n publiquen altres, de noves.

Fent una seqüencia de la quantitat de revistes que ixen en aquest període podem observar l’enorme potència d’aquest sector de publicacions, en el moment històric concret de la transició entre segles, així com la multitud de tendències polítiques i ideològiques que bullien en aquells anys. Només fent una ullada a les dades es pot veure l’acceptació que aquestes revistes tingueren, entre les quals destaca La Traca.

Les revistes més nomenades foren: L’Esquella de la Torratxa (Barcelona, 1872-1939), El Chimbo (1876-1878), El Duende (1876-1878), El Papa-Moscas (1878-1920), La Filoxera (1878-1884), El Loro (1879-1885), El Buñuelo (1880), Madrid Cómico (1880-1923), La Broma (1881-1885), El Motín (1881-1926), La Mosca (1881-1883), La Broma (1881-1887), La Tramontana (1881-1895), Crónica del Sable (1882), El Látigo (18821883), El Palleter (1882-1888), El Clarín (1883), Hipódromo cómico

(1883), Bilbao cómico (1883), La Traca (1884-1889 (suspesa entre 1887 i 1888 i editada de nou por Miguel Carceller, 1912-1940, de la qual farem un capítol a banda), Verán ustedes (1885), La Honorata (1885-1886), El Chichinguaco (1886), La semana (1887-1889), La semana cómica (1887-1894), Granada cómica (1887-1888), Sevilla cómica (1888), Galicia humorística (1888), La Porra (1889-1891), Barcelona cómica (1889-1901), Don Cecilio de Triana (1889-1921), El Matute (1890), El Tío Verdades (1892), El Quijote (Madrid, 1892), El Thun Thun (1894), Gedeón (1895-1915), El Gato Negro (18981899), Cu-cut! (1902-1912), Rojo y verde (1903-1906), El Diluvi il·lustrat (Barcelona, 1904), Papitu (19081937), Foyer (1910), ¡Ja Ja! (1910), KDT (1912-1922), Picarol (1912), Nova (1914), La Piula (1916), Foch i Fum (Palma, 1917), Cuca-Fera (1919), L’Estevet (1921), Buen Humor (19211931), La Risa (1922-1924), Flirt (1922-1925), El Borinot (1923), Color (1923), KchT (1924), Muchas Gracias (1924-1932), Gutiérrez (1927-1934), Gracia y Justicia (1931-1936), El Bé Negre (1931-1936).

SEGLE XX

Amb la desaparició de la monarquia i la proclamació de la II República, període en el qual es va poder gaudir de molta llibertat d’expressió, es van mantindre les publicacions anteriors i van sorgir-ne altres de gran importància. Amb el començament de la Guerra Civil en desapareixen la majoria, encara que alguna, de marcat caràcter franquista, com La Ametralladora (1937-1939) o L’Esquella de la Torratxa i La Traca, republicanes i anticlericals, van continuar fins al 1939.

LA tRACA

En aquest punt vull fer un parèntesi per parlar de la revista satírica valenciana per excel·lència: LA TRACA Humor valencià contra el poder. La publicació, dirigida a les classes

mitjanes i escrita en valencià, va ser el Charlie Hebdo de la primera meitat del segle XX. La Traca fou una revista satírica creada a la ciutat de València el 15 de novembre del 1884 i dirigida la major part del temps pel periodista Vicent Miguel Carceller.

Al llarg de la llarga trajectòria ha tingut diverses periodicitats, interrompuda moltes vegades per censures, i s’ha publicat tant en valencià com en castellà. Va tindre diferents noms al llarg del temps, com La Sombra o La Chala.

La Traca va ser una revista en valencià, d’humor satíric i de caràcter costumista, a l’estil dels sainets de la València de finals i principis de segle. Es publicava amb el subtítol «Revista pa la chent de tro», i va estar dirigida per Manuel Lluch i Soler, amb Luís Cebrián com a redactor en cap. Els dos eren deixebles de Constantí Llombart, amb qui ja havien col·laborat en la publicació satírica El Dotor Cudol Varen suspendre la publicació fins a set vegades, la definitiva el 13 de març de 1887, que acabà amb el director a la presó. Tot i això, La Traca, amb periodicitat incerta, encara es va publicar amb diferents canvis de nom durant el 1888 i finals del 1889, fins a la desaparició definitiva el 1892. Abans, però, van atorgar, el 1887, els primers premis fallers de la història. El 1899 apareix L’infern, de característiques semblants. L’esperit de La Traca encara viuria amb noves capçaleres, com La gran disparà, publicada en 1983 per Lluch Soler i Rafael Azopardo, o La Tronà, el 1984. Al juliol del mateix any apareix la Nova Traca, hereva en esperit i que sols durarà sis números.

La resurrecció de la publicació es produeix en 1908, i encara patiria algun canvi de capçalera més (La Traca Nova,

11 de setembre de 1909) fins a assentar-se amb el nom de La Traca a partir del 1912. En aquest moment apareix Vicent Miguel Carceller, qui es convertirà en el gran editor del setmanari.

D’ideologia valencianista i anticlerical, encara que lluny políticament de Nicolau Primitiu, pensava com ell, (fent referència al bilingüisme valencià) que, “el poble que perd la seua llengua és esclau d’aquell que l’envaeix”. Per això pensava que és millor utilitzar una llengua degradada i contaminada per l’analfabetisme i la castellanització, que res tenia a veure amb els models lingüístics més puristes dels segles d’or valencians, i que permeté que desapareguera l’ús de nostra llengua, sobretot a la capital. Va dirigir i col·laborar en les pàgines de la revista La Traca. Tot i que afirmava haver començat a collaborar en el setmanari en 1909, la primera col·laboració trobada data del número del 23 de desembre de 1911 de La Traca Nova. Políticament s’alineava amb el republicanisme blasquista i valencianista. A més de La Traca, Carceller també va impulsar les revistes El Cuento del Dumenge i Nostre Teatro

Així mateix, el compromís cultural valencianista el portà a fer campanya per a donar suport a l’estatut d’autonomia, tant del País Valencià com de Catalunya, i fundar el Nostre Teatre (després conegut com Teatro Serrano) al carrer de Pi i Margall de València, el 1934. Carceller llançaria, des de la seua editorial, la revista Nostre Teatre, entre maig i setembre de 1921, on publicaria sainets per a promocionar el teatre en valencià. Va publicar les obres de Blasco Ibáñez en valencià, i escriptors com Carles Salvador o Maximilià Thous i Llorens van començar a escriure en La Traca, el segon amb secció fixa. Es va casar dos vegades i va tindre una filla amb la segona dona, amb la qual vivia al carrer Correus de València.

El periodista valencià va reobrir la revista La Traca en desembre del 1911, junt amb un grup de periodistes republicans, entre els quals destacava Félix Azzati, si bé l’altra gran figura del setmanari serà la de José Calpe de Sabino, soci capitalista de Carceller, i que figura com a propietari de la capçalera en el registre, tot i que en poc més d’un any va ser substituït per Carceller. En aquesta etapa al capdavant de la publicació, a banda de Carceller i Calpe hi participen José Moreno Gay, Joaquín Herrero i Eduardo Gisbert. La publicació prompte és un èxit, fet que impulsa l’aparició d’una dotzena d’imitadors, així com multiplicitat de judicis i denúncies pel contingut del setmanari, especialment pel que fa al contingut eròtic dels dibuixos. Aquestes denúncies posaven en risc la viabilitat de l’empresa i la llibertat del director, però també eren efectives maneres de promocionar una capçalera que a un preu de cinc cèntims de pesseta aconseguiria tirades de 12.000 exemplars el 1913, de les quals 6.000 es venien per correu fora de la ciutat. A principis de 1914, La Traca ja venia més que qualsevol altre diari de la ciutat i augmentaria la tirada fins a 14.000 exemplars, amb la publicació d’un almanac per a 1915 de 30.000 exemplars.

L’abril de 1916 es produeix un trencament entre el director de La Traca, Vicent Miguel Carceller i l’antic soci capitalista, Josep Calpe, que amb un grup d’exredactors de la revista fundarien La Matraca, imitadora de l’humor i de l’estètica de La Traca, però amb un humor més suau, ja que els redactors s’escindeixen en considerar que Carceller traeix l’esperit original de La Traca i que publica acudits massa pujats de to per a vendre més exemplars, tot i arriscant-se a patir multes i suspensions que, en efecte, ocorren durant tot el període. Tanmateix, l’estratègia de Carceller es demostra encertada, ja que La Matraca tancaria després de poc més de quatre mesos, i Calpe hauria de fugir de la ciutat a causa de les pèrdues acumulades.

L’augment de les tirades de La Traca faria que el marge de benefici fora menor, especialment durant la Primera Guerra Mundial, a causa de la falta de paper i el consegüent increment en el preu. A començaments de 1918 doblen el preu fins als 10 cèntims, i publiquen, a canvi, un suplement d’historietes còmiques anomenat Pim, Pam, Pum, que es cancel·laria al cap de dos mesos, quan la publicació torna al

preu original. Segurament, la causa de la cancel·lació va ser la disminució de vendes per l’augment del preu. Durant la dècada de 1920, l’activitat de l’editorial Carceller continuarà a gran ritme, especialment a partir de 1922 amb la publicació de la taurina El Clarín

Al juliol de 1923, La Traca anuncia canvis, bàsicament un augment de la càrrega eròtica i el fitxatge de dibuixants especialitzats. Com a conseqüència, dibuixos d’artistes com Enrique Pertegás i Oximel provocaran una actuació judicial en setembre de 1923. Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el setmanari pateix una forta censura que obliga a publicar-lo amb els textos censurats en blanc, i el 1924 se suspén durant sis anys la publicació en el número 659, a causa d’una denúncia per contingut antireligiós; dos mesos més tard apareix una nova revista, La Sombra «semanario festivo y literario», que no deixa de ser la mateixa publicació, amb un altre nom per a burlar-ne la suspensió. Malgrat que el to de la revista seria molt més suau des del primer número, amb l’eliminació de continguts anticlericals o eròtics, huitanta-set números més tard, en 1926 el setmanari deixaria de publicar-se sense cap raó concreta, ja que amb una tirada d’entre 15.000 i 20.000 exemplars, La Sombra gaudia de bona vida i no es coneixien actuacions o denúncies de la censura. De seguida Carceller publica una nova capçalera amb el mateix tipus de seccions i capçaleres que les anteriors, La Chala, revista que ja no va ser tancada. El primer número data del 17 d’abril de 1926. El nom de La Chala no era nou, atés que abans ja s’havia publicat com a revista fallera lligada a la falla de Na Jordana, el 1891, i un primer intent de «revista satírica, semanari humoristic y chustisier» publicat per Cristòfol Monzó en 1908. El nom, tanmateix, prové d’un sainet d’Eduard Escalante.

En aquest període, La Chala té una tirada de més de 15.000 exemplars, que s’amplia a 25.000 en els números

extraordinaris, així com subscriptors a Catalunya, Madrid, l’Havana i Buenos Aires. A la capital argentina s’havia obert una delegació dirigida per Mariano Ballester Pastor. Un lector estranger fou Vicent Blasco Ibáñez, amic de l’editor, a qui enviarà la publicació.

Amb l’arribada de la República, La Traca passa a publicar-se en castellà, ja que, animats per l’èxit de La Chala, revista que continua publicant-se en valencià, Carceller aprofitarà la censurada capçalera per a publicar-ne els continguts a tot l’estat mentre l’humor es fa més cruent i, sobretot, encara més polític, a més d’alinear-se a favor del Front Popular. En aquell moment, la publicació va ser coneguda per l’anticlericalisme, especialment en esclatar la guerra i per la secció «¿Qué haría usted con la gente de sotana?» on es convidava els lectors a enviar soflames anticlericals per a ser publicades. En la nova etapa, La Traca aconsegueix publicar més de 500.000 exemplars en tot l’estat, fins que va desaparéixer, junt amb La Chala, en 1938.

Amb l’entrada de les forces feixistes a València la revista desapareix i es confiscada. Carceller va ser empre-

sonat i va morir torturat i afusellat en juny de 1940, igual que Carlos Gómez Carrera, Bluff, col·laborador també de la revista. Els dos foren torturats per les forces franquistes per tal de descobrir la identitat d’un tercer col·laborador de la publicació, que signava com a Marqués de Sade o Tramús, i que era en realitat Enrique Pertegás, director artístic d’El Cuento del Dumenche i col·laborador de Pensat i Fet. La seua identitat mai va ser revelada als franquistes, malgrat que a Carceller, durant les tortures, fins i tot l’obligaren a menjar-se una còpia de la seua revista.

En 28 de juny de 1940 l’afusellaren al camp de tir de Paterna. Després d’executar-lo, les autoritats franquistes van enterrar el cos en una de les fosses comunes del cementeri de Paterna, en concret en la fossa 114, coneguda com «la fossa de la cultura», a causa del gran número d’artistes, periodistes, pintors i humoristes represaliats que hi ha soterrats. Un altre col·laborador, Carnicero, va ser empresonat en acabar la guerra. El col·laborador català Josep Altimira i Miramón, que signava amb el pseudònim d’Oxymel, va poder salvar la vida perquè va acceptar la proposta dels vencedors de dedicar-se a realitzar treballs artístics per a l’exèrcit.

La col·lecció completa de la revista d’aquesta època es pot trobar hui en dia a l’Arxiu de Salamanca.

La quarta etapa de la revista, una altra vegada en valencià, va ser com a suplement satíric de la revista fallera Pensat i Fet. El primer número d’aquesta etapa data de 1997. Ho fa amb el subtítol «revista per a la gent de tro». Publicat amb periodicitat anual, La Traca deixaria de publicar-se, junt amb Pensat i Fet, en 2010.

Pel seu nom, hi ha hagut històricament nombroses revistes falleres o vinculades a falles, amb el mateix nom o semblant que cal no confondre amb la famosa publicació satírica. Exemples de publicacions diferents, però amb el mateix nom, els trobem a l’abril de 2008, quan apareix una nova capçalera, escrita en castellà, amb el subtítol de «Revista de fiestas de la Comunidad Valenciana».

He de constatar que el setmanari inicial, escrit en valencià «en la parla col·loquial», per a arribar a les classes mitjanes (com ja hem explicat abans), va viure i va sobreviure temps durs: fins a set demandes del governador civil va rebre La Traca. Ni la II República ni el Franquisme van ser tolerants amb la sàtira, la crítica política i l’anticlericalisme. L’humor no senta bé al poder. Sobretot perquè no ix afavorit en les vinyetes ni en els acudits.

La Traca, malgrat el nom eixordador, és una gran oblidada, encara que va ser una publicació referencial en l’època i un símbol editorial valencià. Va ser la revista més venuda en castellà durant la II República. Lamentablement, l’herència múltiple de La Traca (periodística, cultural i social) s’ha perdut.

D’alguna manera, La Traca, representa un moment gloriós de la intel·ligència valenciana i de la vitalitat de la cultura popular. En qualsevol altre lloc, Vicente Miguel Carceller tindria un parell de monuments, però a

València no el coneix pràcticament ningú. Caldria reconéixer la memòria de l’editor, que ja hauria de tindre un carrer al seu nom a València.

En la cultura col·lectiva de la comunitat, La Traca va caure en l’oblit, com si fora una segona mort. La publicació va ser enterrada en la Transició, enmig de les batalles pels símbols i la llengua. La progressia de la Comunitat va deixar en l’ombra la cultura popular i es va decantar pel valencià normalitzat, amb ignorància de tot el que no estiguera dins de les normes de Castelló. Tampoc li va que la majoria d’exemplars foren destruïts durant el règim franquista. La varen tancar els seus enemics i la varen oblidar aquells que defensava.

En 2016 i amb el títol de Revista la Traca La transgressió com a norma, el centre cultural La Nau de la Universitat de València va acollir una exposició sobre La Traca i va reparar (en part) aquest abandó. L’exposició va recollir la col·lecció més àmplia fins al moment d’exemplars de La Traca, amb documentació que no s’havia mostrat públicament. Portades i números complets de la revista pogueren ser contemplats en l’exposició, que va estar oberta al públic fins al 15 de gener.

Els fons van ser recopilats gràcies a l’aportació procedent del col·leccionista i erudit Rafael Solaz, d’arxius com el militar, ja que les vinyetes i revistes van ser utilitzades com a prova en consell de guerra, i de l’ajuda de les hemeroteques municipals de València i Madrid i de la Biblioteca Valenciana. Aquesta mostra va permetre que la Biblioteca Valenciana tinga digitalitzada la major col·lecció de números de la publicació.

L’humor de La Traca jo crec que encara està vigent. Quan fulleges la revista, lliges algunes vinyetes o alguns acudits, encara generen el somriure o la ganyota en els llavis del lector. Potser l’humor no és més fort que el poder, però el riure, l’única cosa que ens diferencia dels animals segons Aristòtil, és imperible i continua sent una eina davant de l’adversitat. La Traca, La Donsaina, El Faller i la resta de publicacions de l’editor Vicent Carceller ja són de domini públic en complir-se huitanta anys de la seua defunció (a Franco no li van fer gràcia els acudits que n’hi va publicar i el va afusellar). Hui ja no hi ha herois, ni n’hauria d’haver tan sols per manifestar lliurement l’opinió.

DE LA DICtADURA A LA DEMOCRÀCIA

Finalment, en el període de la dictadura franquista, durant el qual la llibertat d’expressió es va veure molt limitada, cal destacar la revista La Codorniz (1941-1978), publicació en la qual es van refugiar els dibuixants que no s’havien vist obligats a l’exili, com Gómez de la Serna, Mingote, Chumy Chúmez. També Hermano Lobo (Madrid, 1972-1976), en la qual van col·laborar grans dibuixants i humoristes com Forges, Perich, Summers o Gila. També en sorgiren altres como Tururut (1953), Don José (1955-1958) o Locus (1955-1956).

LA DÈCADA DELS SEtANtA

Va suposar una fita per a la premsa satírica a Espanya. Entre 1974 i 1975

es van publicar simultàniament sis setmanaris nacionals: La Codorniz, Barrabás, El Papus, Por Favor, Hermano Lobo i El Cocodrilo Leopoldo. Mai havia passat abans.

Els últims anys del franquisme i els primers del règim democràtic, coneguts com la Transició Política Espanyola, va ser el període més brillant de la història de la premsa satírica a Espanya. Al llarg de la dècada dels setanta, les publicacions humorístiques es van convertir en mitjans de comunicació referents per al públic lector i van aconseguir altes xifres de difusió, una cosa desconeguda fins aleshores. Tots van contribuir a l’esplendor de la sàtira en un país on els ciutadans, àvids de canvis en tots els aspectes, van trobar en aquesta mena de premsa un instrument més per acabar amb la dictadura del general Franco i aconseguir l’anhelada democràcia. D’una banda, l’humor polític i social d’Hermano Lobo i Por favor va marcar profundament la societat de la dictadura franquista i va acabar amb la sàtira absurda i intranscendent de La Codorniz D’altra banda, Barrabás i El Papus van adoptar el llenguatge del carrer per a dirigir-se als lectors espanyols que exigien un canvi polític.

No obstant això, el camí fins a aconseguir aquest èxit de lectors no va ser gens fàcil per als editors, redactors i dibuixants d’aquestes revistes. La llei de premsa vigent des de 1966 permetia al Govern de la nació imposar greus sancions i obrir processos judicials als que vulneraren el famós article segon de la citada llei:

«La llibertat d’expressió i el dret a la difusió d’informació, reconegudes en l’article primer, no tindran més limitacions que les imposades per les lleis. Són limitacions: el respecte a la veritat i a la moral; l’acatament a la Llei de Principis del Moviment Nacional i altres Lleis Fonamentals; les exigències de la defensa Nacional,

de la seguretat de l’Estat i del manteniment de l’ordre públic interior i la pau exterior; el degut respecte a les institucions i a les persones en la crítica de l’acció política i administrativa; la independència dels Tribunals i la salvaguarda de la intimitat i de l’honor personal i familiar ».

En alguns casos, les autoritats governatives van suspendre temporalment la publicació, com va ocórrer amb El Papus i Por favor, encara que aquesta capçalera va continuar editant-se amb el nom de Muchas Gracias com a resposta a la suspensió. També es van iniciar nombrosos expedients administratius als directors responsables de les redaccions, que sempre acabaven en multes de major o menor quantia, i a més, la majoria dels dibuixants no pogueren evitar les greus conseqüències que suposaven les transgressions del famós article. Malgrat tot, les tirades van créixer de manera progressiva fins a 1976, any de l’inici del canvi polític.

L’1 d’abril de 1977, un reial decret sobre llibertat d’expressió va fixar les noves normes per a la difusió de publicacions impreses, que a partir d’aleshores «no tindrà més limitacions que les establides en l’ordenament jurídic amb caràcter general»:

« U. Queden derogats l’article segon de la vigent Llei de Premsa i Impremta i l’article cent seixanta-cinc bis b) del Codi Penal.

Dos. Queden suprimides les facultats de suspensió atribuïdes a l’Administració per l’article seixanta-nou de la Llei de Premsa i Impremta. »

La posada en marxa d’aquest decret va significar una gran renovació dels continguts gràfics i literaris, perquè aleshores es va poder satiritzar tot allò relacionat amb el franquisme, inclosa l’església catòlica i l’exèrcit. Però títols com Hermano Lobo i Barrabás van deixar de publicar-se en 1976 i 1977,

respectivament, encara que d’aquest últim any va nàixer El Jueves, que encara perdura en els punts de venda.

Farem ara un repàs sobre les publicacions més importants d’aquest període de la transició.

LA CODORNIZ (1941-1978)

Va ser el títol més llegendari i emblemàtic de l’humor espanyol, malgrat estar molt relacionat amb el franquisme. En realitat era la continuació de La Ametralladora (19371939), una revista sorgida en plena guerra civil espanyola, editada per la delegació de l’estat per a la premsa i propaganda de l’anomenada zona nacional, amb l’objectiu de difamar l’exèrcit republicà. Se subtitulava «Semanario de los soldados» i el director va ser Miguel Mihura, que en 1941 va fundar La Codorniz, en la redacció de la qual va integrar Edgar Neville, Enrique Herreros, Tono (Antonio de Lara Gavilán) i Álvaro de Laiglesia, els fidels col·laboradors des de 1937. Mihura i el seu equip van desenvolupar un humor absurd i surrealista, perquè la dictadura franquista no permetia una altra cosa, i perquè ells mateixos van estar d’acord amb les idees dels vencedors de la guerra.

L’humorisme mostrat en les seues pàgines fins a la mort de Franco va ser un reflex fidel de l’obscurantisme viscut a Espanya durant trenta-cinc anys, i això va originar nombroses llegendes sobre números especials o acudits censurats sobre el dictador que mai van existir, i que molts lectors se’ls van creure, a més de divulgar-los entre les seues amistats. Quant al famós lema de la portada, «La revista más audaz para los lectores más inteligentes», cal dir que va ser copiat d’una publicació satírica italiana, segons l’historiador Luis Conde Martín.

HERMANO LOBO (1972-1976)

El declivi de La Codorniz va començar amb l’aparició d’Hermano Lobo, «Semanario de humor dentro de lo que cabe», segons deia la portada, i aleshores es va passar de l’humor blanc de l’ocell gallinaci, absurd i intranscendent a l’humor negre del mamífer feroç, cruel i de gran contingut politicosocial, una cosa totalment innovadora per a l’època. Els 213 números d’aquest títol publicats són un model de crítica mordaç i irreverent cap al poder del franquisme i la societat que el sostenia, inclosa l’església catòlica, i hui es poden veure i gaudir digitalitzats en www.hermanolobo-

digital.com. Lògicament, l’empresa editora va patir les conseqüències de l’article segon de la Llei de Premsa de 1966, en forma de segrestos, expedients administratius i multes.

Hermano Lobo va ser una obra personal de José María González Castrillo, Chumy Chúmez. Ell mateix va explicar més tard la posada en marxa d’aquesta capçalera, i les seues declaracions apareixen hui en l’edició digital al·ludida:

«Vaig recordar que l’insigne don José Ortega y Gasset havia escrit anys abans que l’acudit era una metàfora il·lustrada. Jo em vaig atrevir, com a professional amb més experiència que ell en aquests assumptes, que a la tal metàfora il·lustrada calia afegir-li l’adjectiu de graciosa, perquè els lectors d’aquestes revistes, quan veuen un acudit sense gràcia, no romanen indiferents: s’irriten amb l’autor i amb la publicació (...). No era difícil; vaig cridar els dibuixants: Manolo Summers, Ops [Andrés Rábago García, El Trencat], Gila, Perich, Forges i a mi mateix, perquè es donava en tots nosaltres unes circumstàncies que presagiaven l’èxit, i vaig triar tres escriptors que jo admirava i que, com a gent intel·li-

gent i bons escribidors podrien ser magnífics humoristes si s’ho proposaven. Aquests genis eren Francisco Umbral, Manuel Vicent i Carlos Luis Álvarez (...). Després, gràcies a Déu, es van incorporar a les pàgines de la revista infinitat de talents».

Chumy Chúmez es va inspirar en el francés Charlie Hebdo i va aconseguir una publicació que encara es recorda amb admiració. En van ser directors Ángel García Pintado i Bernardo d’Arrizabalaga, i per les seues pàgines van passar signatures molt conegudes del periodisme espanyol. A més de les citades abans, hi van escriure amb pseudònim Manuel Vázquez Montalbán (Sixto Cámara), Eduardo Haro Tecglen (Pozuelo), Arturo Ruibal (Sir Arthur), Emilio de la Creu Aguilar (McMacarra) i Luis Carandell (Don Luis). Un altre col·laborador il·lustre va ser José Luis Coll, el qual rubricà la secció «El diccionario de Coll», convertida en llibre d’èxit més tard. També va créixer l’equip de dibuixants amb Joaquín R. Grande, Dodot, Ramón Rodríguez i Saltés...

BARRABÁS (1972-1977)

La «revista satírica del deporte», com se subtitulava, ha sigut la publicació d’humor que més va arribar a ven-

dre, perquè va superar els 250.000 exemplars de tirada en algunes ocasions. Editada per una empresa vinculada a Javier Godó, va ser fundada per José Ilario Font, que també va posar en marxa Por favor i El Jueves, i és un dels creadors de setmanaris de tota mena més importants del segle XX. Va estar sempre dirigida per Xavier d’Echarri Moltó, encara que els responsables executius van ser els dibuixants Jordi Ginés, Gin, i Óscar Nebreda.

Des del primer número va tindre un gran acolliment pels lectors seguidors dels esports, sobretot del futbol. Els articles i notícies signades per Antonio Bigatá (pseudònim d’Antonio Franco), Alex J. Botins, José María García, Enric Banyeres de Mariola i Carles Turró van acompanyar els corrosius dibuixos d’Oscar-Ivá (Oscar Nebreda i Ramón Tosas), Ja (Jordi Amorós), Ventura & Nieto (Miguel Ángel Nieto i Enrique Ventura), Manel Ferrer, Oli (Enrique Oliván), Joma (Josep Maria Ríus), Vicente Pañella i Fer (José Antonio Fernández). Les magnífiques caricatures de Gín i Pedro García Lorente sobre els personatges més famosos del món futbolístic, i el pòster de les pàgines centrals amb les xiques en biquini amb els colors dels equips espanyols, van ser les dues singularitats principals de Barrabás

EL PAPUS (1973-1986)

El 20 d’octubre de 1973, l’empresa editora de Barrabás va traure al carrer El Papus, revista satírica i neurastènica amb el mateix equip de redacció i col·laboradors. Ací va aparéixer un estil d’humor sustentat en el llenguatge popular i de barriada de l’època ,i sempre es va dir que per a aprendre l’argot de carrer era necessari llegir El Papus. Si hi afegim els agressius dibuixos i les provocadores historietes (adjunte la famosa Papunovela inspirada en les fotonovel·les de l’època), la resposta de les autoritats governatives va

ser contundent: multes, segrestos, judicis i dues suspensions de quatre mesos cadascuna, en 1975 i 1976.

El 20 de setembre de 1977, ja en ple règim democràtic, terroristes d’extrema dreta van enviar a la redacció un paquet bomba que va explotar segons abans que Juan Peñalver, el conserge, i un dels actors de la Papunovela, entrara a la sala principal per a entregar-lo. La bomba va posar fi a la vida de Peñalver i va produir diversos ferits, alguns de gravetat, encara que tots es van recuperar. Així i tot, El Papus va prosseguir amb la línia agressiva deu anys més, encara que part de l’equip fundador va passar a El Jueves mesos més tard.

POR FAVOR (1974-1977)

José Ilario, un any i mig després del llançament de Barrabás, va crear Por favor a l’octubre de 1974, recolzat en tres noms molt coneguts que treballaven en Hermano Lobo: Jaume Perich, Antonio Fraguas, Forges, i Manuel Vázquez Montalbán. Els tres van rebre d’Ilario la llibertat total per a fer la revista segons els seus gustos, sota la direcció d’Eduardo Arce, i van aconseguir les col·laboracions literàries de signatures tan conegudes com Juan Marsé, José Martí Gómez, Josep

Ramoneda, Maruja Torres, Joan de Segarra, José Luis Guarner, Amando de Miguel o Fernando Savater. La nòmina de dibuixants d’humor es va completar amb Maxim, Martín Morales, El Cubri, Nuria Pompeia, Carles Romeu, Josep Maria Vallés i Francesc Vila, Cesc. També hi van col·laborar el francés Jean-Marc Reiser i l’argentí Joaquín Salvador Lavado, Quino

Ilario i el primer número va aparéixer el 27 de maig de 1977, amb José Luis Martín, Carles Romeu i Tom Roca com a principals dibuixants humorístics. La primera direcció va estar a càrrec de José Luis Erviti, i en els textos va destacar el treball d’Ángel Sánchez. Mesos després, com vam dir abans, la publicació va ser adquirida pel grup Zeta, que la va vendre en 1982 a l’equip directiu, aleshores format per Gin, José Luis Martín i Óscar. Actualment, des de 2006, la propietat és del grup editorial RBA.

En El Jueves es van consolidar historietes de gran èxit, algunes portades de cine i televisió, com Historias de la puta mili, Makinavaja, Martínez el facha, Quico el progre o El profesor Cojonciano.

LA DÈCADA DE 1980

Durant els anys huitanta, a més d’El Papus i El Jueves eixiren altres revistes que no tingueren una gran acceptació, com Muy señor mío (1979-1980) o Titánic (1983-84), que va aparéixer en juny del 1983 de la mà d’El Jueves, amb un número titulat Ser gay... es cosa de hombres. La revista va desaparéixer al juny de 1984, amb el desé número, el qual se centrava en el cotxe. El Cocodrilo (1984-1986) i HdiosO (1986) van ser altres revistes que no tingueren cap acceptació i no trobaren el seu lloc entre el públic de l’època.

Por Favor va ser el títol més compromés políticament de la premsa satírica del seu temps, fet que li va portar problemes per la llei de premsa. La politització de la publicació li va causar moltes sancions i nombrosos segrestos. Igual que El Papus, va tindre una suspensió de quatre mesos, amb multa de 250.000 pessetes, la pena màxima que permetia la llei, encara que durant eixe període va publicar Muchas Gracias. Al setembre de 1975 va passar a estar controlat per la revista setmanal Gracia, que al juliol de 1978 va decidir tancar-lo. Després, durant l’últim trimestre d’aquell any va aparéixer Nuevo Por Favor, tot i que va tindre una vida efímera.

EL JUEVES (1977)

L’últim títol que va aparéixer en els anys setanta va ser El Jueves, que encara roman en el mercat de la premsa satírica. També va ser fundat per José

Els millors moments els tingué durant la dècada de 1990, quan la difusió va superar els 150.000 exemplars, i en alguns números la tirada va sobrepassar-ne els 200.000. El 18 de juliol de 2007 va ser segrestat per ordre judicial el número 1573, per una portada dedicada als prínceps d’Astúries. Set anys després, al juny de 2014, l’empresa RBA va censurar una edició sobre l’abdicació del rei Joan Carles I i la majoria de la redacció va abandonar la revista. El Jueves porta ja editant-se quaranta-cinc anys.

A poc a poc la democràcia espanyola anava consolidant-se, i tot indicava un temps amb un gran futur per a la premsa, per a la llibertat de expressió i per a l’humor: arribava internet.

SEGLE XXI

Com es desprén de l’anàlisi històrica, la premsa satírica a Espanya ha comptat amb nombrosos exponents del periodisme d’humor gràfic que han evolucionat i s’han gestat de la mà dels esdeveniments socials i polítics que ha viscut el país. Una reflexió que hui en dia continua de la mà de les revistes presents en l’actualitat, tant en els quioscos com en les finestres digitals i fins i tot mòbils. Testimonis de la realitat del moment i intèrprets des del filtre de l’humor, han narrat l’actualitat alhora que s’han adaptat o han desaparegut per l’evolució tecnològica i de consum. Des de la impremta, la revolució digital o el salt audiovisual i les plataformes, a través de la manera satírica d’abordar l’actualitat, la tipografia, els titulars i els gràfics que, gràcies a aquestes plataformes, es converteixen en audiovisuals.

La sàtira impresa es torna visual a través de locucions, gifts, motion grafics o recursos trucats com una nova manera comunicativa de traslladar els continguts. Tot un ventall d’escenaris en els quals projectar la sàtira

que, en aquest sentit, s’aconsegueix de la mà dels mètodes transmèdia Consisteix a desplegar els continguts periodístics i les fórmules d’humor en diversos mitjans, amb l’objectiu d’informar des de la sàtira i enganxar, de nou o per primera vegada, diferents receptors comunicatius. D’aquesta manera es comprova que amb aquesta evolució propicien la fidelitat del públic al qual arriben des d’una nova finestra, amb la qual, a més, aconsegueixen captar diferents usuaris. De la mateixa manera, es considera que aquests continguts fomenten una estratègia empresarial més diversificada, fet que es pot comprovar des del prisma dels seus projectes, fins i tot des del vessant de les xarxes socials, com ara els canals de YouTube, amb continguts quasi milionaris en reproduccions.

Durant els anys que portem de segle hi ha revistes que han intentat marcar estil. És el cas d’El virus Mutante (2004). «La actualidad por detrás y por delante» segons es definien. Amb una tirada de 60.000 exemplars, el setmanari d’humor El Virus Mutante va eixir l’any 2004. Entre els col·laboradors hi havia alguns dels més coneguts humoristes gràfics que habitualment publicaven vinyetes en els diaris nacionals, com Forges, Gallego y Rey, Martín Morales, Maxim, Mingote i Peridis. S’hi afigen il·lustradors de prestigi i escriptors i articulistes com Juan José Millás, Rafael Azcona, Luis Ignacio Parada, Carlos Boyero, Raúl del Pozo, Luis Otero, Víctor Márquez Reviriego, Moncho Alpuente i Ramón Irigoyen. Aquesta revista satírica va pretendre ser un referent humorístic en la nova Espanya, com en el passat va ser La Codorniz Però només hi van durar vint números. Cultivaven un humor intel·ligent i, cal dir-ho, una miqueta elitista. El Virus Mutante va ser un projecte de revista satírica que no va poder sobreviure, víctima d’un mercat que li va girar l’esquena.

Altres revistes varen ser Orgullo y Satisfacción (2014-2017), i altres sorgiren en el món digital, com El Garrofer, Polònia, La Gallina Ilustrada (2007-2008 i 2015 en avant) o Desinfo.cat, entre d’altres. Però les que continuen mantenint l’estendard de la premsa satírica podríem dir que son El Jueves, Mongolia i El mundo today.

CONCLUSIONS

L’EVOLUCIÓ DE LA SÀTIRA GRÀFICA

FINS A LA POSTMODERNITAT

La vinyeta satírica ha evolucionat molt poc des del seu naixement. Va estar durant segles lligada a una estructura fixa i rígida, que solament va experimentar variació en grandària, però que va disminuir la presència en la premsa en general. Des del final del segle XX hi ha noves plataformes de difusió de la sàtira, la qual cosa ha multiplicat la seua presència de manera exponencial en els mitjans (en referència als digitals), i no obstant això, la vinyeta satírica ha continuat reproduint-se en el teixit mediàtic amb proporcions minvades i amb una acceptació cultural escassa.

La qualitat de la sàtira gràfica se sol mesurar per una de les dues facetes: la textual i la dibuixada. Hi ha dibuixants extraordinaris que aconsegueixen simbolitzar idees encertadament, i hi ha molt bons humoristes literaris que condensen la ironia o el sarcasme amb una simple frase encara que no dibuixen bé. Quan l’autor conjuga les dos possibilitats amb trellat estem davant d’un humorista gràfic excel·lent. I si a més evita tocar certs temes delicats, com per exemple els sentiments dels altres (davant una defunció, per qüestió de credo, per una afició apassionada...), li somriurà la fortuna. Això sí, ha d’anar amb compte amb els que ostenten el poder, llevat que els mecanismes democràtics l’emparen, i molt a espai amb els poderosos, com per exemple un empresari que s’adjudica el paper de jutge. Contra aquests, l’humorista ho té malament.

Si ens situem en un pla simbòlic, des de la Revolució Francesa fins hui en dia, la vinyeta ha viscut un procés de simplificació paral·lel al curs dels corrents estètics. Aquests models de simplificació han consistit en la depuració de contingut des del començament del segle XX, passant per l’esquematització fins als anys seixanta i la desconstrucció des dels setanta. El major èxit dels grans autors satírics (tant caricaturistes com els dibuixants de vinyetes) ha sigut el de la sostracció fins a la mínima expressió icònica, quan aconsegueixen comunicar més amb menys. És a dir, construint imatges que es lligen de manera autònoma, que funcionen magníficament en el seu propi univers de referents. Per exemple, en l’actualitat, sense conéixer prèviament la figura pública d’un monarca i de l’hereu, no es comprendria clarament el missatge que es vol emetre quan el primer col·loca sobre el segon una corona bruta.

Llevat de l’exigència d’una mínima instrucció icònica per part dels consumidors de la sàtira, la qual cosa no és fàcil, l’humorista troba altres esculls en el seu treball. Durant tot el segle XIX, el caricaturista va estar «presoner» de la burgesia i la bohèmia, sense poder exercitar el seu treball fora d’aquestos cercles, i no va aconseguir reconeixement com a «artista» fins al començament del segle XX, que va ser quan es van organitzar els primers festivals públics d’humoristes. Des dels anys trenta, els caricaturistes van treballar cada vegada més pròxims als periodistes, en molts casos exercint el reporterisme gràfic, i de fet se’ls va passar a dir «dibuixants de premsa», ofici que va acabar consolidant-se durant els anys cinquanta. La febra revolucionària de la dècada dels seixanta va gestar un humor gràfic més directe, pamfletari i fins pornogràfic, la qual cosa va tindre com a conseqüència una immediata condemna estètica dels autors de traç gruixut,

independentment que fora necessari articular els missatges contra el poder (precisament més eficaços pel «feísmo» amb el qual es van elaborar). La imatge deformada que creen els humoristes mai pot ser considerada un atac a priori, ni pot ser jutjada per eixa raó, atés que eixa imatge és solament el ressò de la «crisi incessant» que és la realitat, com deia el gran autor francés Cabú, perfecte exemple de l’humor en la fi de la modernitat. Ell i els seus col·legues de professió de la revista satírica gal·la Charlie Hebdo entenien les vinyetes satíriques no com a objectes aïllats, sinó com a «objectes militants», de manera que és admissible que en llegir-les molesten el mateix públic al qual van dirigides. Les revistes espanyoles que van imitar aquest model de sàtira, com La Traca, Hermano Lobo, El Papus i El Jueves, van plantejar també un rebuig frontal dels valors de la burgesia, del poder polític i dels seus braços armats, l’exèrcit i l’imperialisme, les dictadures, el capitalisme, l’energia nuclear i la guerra, i per descomptat la religió. Els subjectes satírics s’associaven en aquells dies, tant durant la II Republicà com en el terç final del segle XX, a causes i combats, usant la violència gràfica i verbal, fregant l’escatologia.

Els objectius de la sàtira ja no són hui els mateixos que en la fi de la modernitat. El postmodernisme sorgit en els anys seixanta, que va carregar les tintes de les vinyetes satíriques amb reforçada ironia, escepticisme a ultrança, nihilisme i esquizofrènia mediàtica, va acabar esgotant-se en els anys noranta, i va deixar un delta inconcret en la seua desembocadura. Allí van sedimentar corrents nous de pensament «ultramodern», que instaven a mirar arrere per a recuperar la modernitat en molts casos, i van brollar idees com «metamodernitat», que s’entén com una fluctuació entre les veritats universals i el relativisme polític, entre la construcció i la desconstrucció, tot

això en un àmbit cultural conformat per una acumulació ingent d’informació no jerarquitzada i informe, amb la major part de la civilització afligida per una inacabable crisi geopolítica i financera. En aquesta circumstància, la sàtira es continua entenent com una comèdia, però elaborada amb una major distància emocional. La representació satírica de la realitat va ser durant la Il·lustració i el període premodern una proposta reactiva contra els que posseïen el poder en les societats en les quals escassejava la llibertat, amb ofenses grotesques i directes contra el poderós, habitualment dirigides contra persones o institucions concretes, excepte en la suau sàtira de costums que solia ser de gran importància moralista. Durant la modernitat, aproximadament entre 1890 i 1960, va tindre lloc un gradual increment de les llibertats sobre la base de les lluites socials fonamentades en la ideologia (revoltes del proletariat, insubmissió esclavista, pugnes sindicals, reclamació de drets socials per les minories, revoltes estudiantils, feministes o pacifistes), fins que les ideologies van acabar perdent força enfront dels interessos econòmics. Vam ser testimonis d’una transformació de l’avidesa caricaturesca, molt vigilada pels aparells de censura, que va anar abandonant l’arquetip fantàstic per a instal·lar-se en una descripció més realista del concepte satiritzat. La sàtira s’ha anat conformant a delatar més que ofendre, perquè s’ha vist forçada a elaborar estereotips, menys grotescos i més realistes, per a criticar uns certs estaments o grups de pressió.

Els ciutadans de civilitzacions occidentals gaudim d’una aparent major llibertat, però en una realitat que és descrita a través «del no real» (els mitjans de comunicació). En aquest context, la sàtira s’ha tornat hiperreal, perquè sovint s’aproxima a una representació reconstruïda de la realitat. És a dir, ha minvat l’avidesa d’ofensa per a sumar-se al «relat

comú que construeix la realitat», com una part ineludible d’aquesta. És a dir, de ser un element destructor del teixit del real ha passat a contribuir al sosteniment d’un sistema oscil·lant.

La deriva de l’humor podria aplicar-se a l’experimentada per El Jueves, que, igual que la veu ciutadana de la qual es fa ressò, mostra en l’actualitat una certa indiferència ideològica i un clar escepticisme cap a la classe política, i que exercite sobretot l’autoironia burlesca, eixa en la qual l’humorista es tria a si mateix com a objecte satíric. En aquesta última opció, tan abundant en les seues pàgines en el segle XXI, l’humor polític deixa pas a l’anomenat «humor sociològic», que deforma o ataca els costums quotidians per a produir un efecte reparador, però que a penes repercuteix sobre l’objecte satiritzat, i menys encara sobre els responsables de la seua situació.

El Jueves, amb vinyeta de Guillermo, que va ser segrestada per la justícia, acte que únicament va aconseguir que repercutira encara més en els mitjans, com exemplifica la tira inferior de Gallego y Rey per a Época.

La crisi ocasionada per les vinyetes sobre Mahoma publicades a Dinamarca al setembre de 2005, va suposar el triomf del relativisme postmodern a causa de la pública retracció de molts humoristes a traspassar la còmoda barrera de la sàtira quotidiana, a la decisió dels mitjans de no mostrar-les per «correcció política», i dels Estats a no exigir retribucions per part dels qui realment van cometre delictes en reaccionar contra la seua publicació, fet que donava carta de naturalesa a la interpretació ignara de l’ofensa. El cas del segrest d’El Jueves amb la imatge caricaturesca dels prínceps d’Espanya copulant, dos anys després d’aquesta crisi internacional, al juliol de 2007, combrega amb eixe estat de «renovada indefinició» del significat de la sàtira: bastants col·le-

gues dels dibuixants (els periodistes), es van obstinar a no reconéixer la vinyeta d’aquella portada com a tal, com un missatge humorístic autònom, i van preferir veure-la com un constructe groller, abundant d’aquesta manera en la mateixa condemna estètica que els van fer als renovadors autors dels seixanta.

En paraules de Lipovetsky, «l’humor postmodern ja no busca transformar el món, solament busca diversió». Des de l’inici del segle XXI s’observa una gradual reducció de l’humor crític, conseqüència del declinar de les revistes satíriques a causa de l’auge de les llibertats polítiques, i el buit que ha deixat han vingut a omplir-lo altres modalitats de l’humor, des del costumista o domèstic fins al nihilista o reaccionari, que no dubta a pecar de transgressor cruel amb la condició de reclamar atenció. En els últims anys, l’autor satíric ha anat incrementant la distància emocional amb el lecto, per aquesta raó i perquè el temps de pervivència dels missatges s’ha vist reduït dràsticament després de l’arribada de les noves tecnologies. En aquesta circumstància, l’humorista gràfic acaba recorrent a estratègies que durant la modernitat eren il·lògiques, com abusar de la fal·làcia per a reclamar atenció, aferrar-se al al mal gust a la recerca d’elements recognoscibles, i fins i tot aclarir el significat de la sàtira emesa per a evitar la mala interpretació. La crisi de les vinyetes de Mahoma o el segrest d’El Jueves per una portada al·lusiva a la Corona van implicar abans la cerca d’una definició d’intencions que el reconeixement del seu abast social o ideològic en un marc de crítica satírica periodística.

Hem arribat a la segona dècada del segle XXI i la vinyeta continua patint retrets després d’haver viscut un procés de simplificació gràfica i temàtica fins a l’autoreferencial. Hi ha menys espais de llibertat des dels quals emetre sàtires, fins i tot en les xarxes

«obertes», perquè allí els missatges es troben sumits en un marasme de comunicats vertiginosos i, a més, en aquests espais no hi ha una regulació econòmica del treball de l’humorista, que ha de conviure amb molts altres exercicis d’humor simplista barrejat amb els més elaborats. És innegable que el lector exigent continua sent còmplice del satíric, però el satíric ja no és necessàriament còmplice en l’atac contra tots els poderosos, almenys no contra aquells que coixegen amb el mateix peu ideològic o contra els quals sostenen l’empresa per a la qual l’humorista treballa. Una afirmació dolorosa aquesta, però no gratuïta.

CRISI I CONTROL DE LA PREMSA EN L’ACTUALITAT

El consum de premsa ha descendit en els últims anys, segons coincideixen a afirmar diverses fonts, encara que el nombre de lectors puga continuar sent elevat a causa de l’existència de la lectura en línia. Segons l’últim informe d’hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya emés per la Federació del Gremi d’Editors, el nombre de lectors ha crescut fins al 63%, però la facturació de la indústria editorial s’ha constret un 20%. Aquestes dades han d’acompanyar-se amb l’esment que el 58% dels espanyols lligen habitualment en suports electrònics (en 2010 llegien un 21,3% menys en aquests suports), i que entre els que lligen obres digitalitzades, el 64,4% no paga per aquest servei.

Les pèrdues en finançament en el sector de la premsa han continuat creixent, i els editors han arribat a declarar pèrdues entre el 20% i el 30% en diferents àrees (literatura, revistes, còmics). Quant a la premsa en general, això s’ha vist agreujat amb l’abaixada del finançament publicitari i, per si faltava alguna cosa, la crisi de la covid. Les xifres de pèrdues durant el 2021 son esgarrifoses. Entre la caiguda de vendes i el descens dels anuncis, els periòdics de paper a

Espanya han perdut uns 300 milions d’euros durant l’any. Les dades per a altres mitjans tradicionals no semblen ser més positives. La inversió publicitària solament puja en internet i en aplicacions per a dispositius mòbils. No obstant això, per al segon trimestre de 2022 es preveu una apujada que trenque la tendència.

Les noves tecnologies han situat internet com a estrela de la convergència dels hàbits d’oci i comunicació, mentre que les tècniques de mercat no han aconseguit conquistar aquesta plaça, o no amb el mateix rendiment que es pensava que tindrien des del final del segle XX (crisi de les .com, foment de la gratuïtat però impossibilitat d’imposar fórmules de pagament eficaces, etcètera). La publicitat es dirigeix ara cap a altres mitjans que tenen major inserció entre el consumidor, usant les tècniques de below the line o sobre perfils individualitzats en internet, mentre que els contractes en ràdio o premsa escrita continuen tancant-se o no es renoven.

El futur de la premsa escrita hauria d’estar assegurat, perquè el periodisme professional és l’únic capaç de fer comprendre la informació als lectors; però la seguretat que cita passaria per establir el pagament per continguts, la segmentació de la publicitat per audiències i la prescripció en el comerç en línia. Una cosa difícil si cal competir amb un privilegiat gegant com Google, que en els últims anys acaparava el 60% de la publicitat en línia a Espanya.

Google és la perfecta definició de monopoli, i la seua avidesa és la que guia la major part de les empreses del món, incloses les espanyoles. André Schiffrin ja advertia en 1999 de la forta transformació del teixit editorial que s’havia operat a finals del segle XX. La raó era tecnològica, clar, a causa de la millora i l’abaratiment de tècniques d’impressió, la millor i més ràpida distribució i promoció, la qual cosa va

conduir a un augment del volum de negoci, que als EUA es va concentrar en poder d’escàs nombre de signatures (el 80% dels llibres els publicaven cinc grups editorials). A Espanya es va començar a alertar de compressió de la indústria editorial en 2006, i aleshores es va declarar la falta d’expansió en el mercat editorial espanyol, el creixement anual del qual havia sigut mínim en les ultimes dècades.

Les causes adduïdes per a comprendre aquesta falta d’expansió de la indústria editorial eren la fragmentació de la distribució i la falta de limitació de títols, un dels més alts d’Europa. I és cert, la indústria editorial havia crescut de manera desbocada fins a 2007 (ho hem pogut comprovar en el cas de l’edició de còmics), amb una inèrcia provocada per la fórmula de «l’edició en cadena», que va arribar a fer-se insostenible i no va deixar una altra opció que la convergència d’empreses. Ja llavors, el 65% de les vendes de paper imprés a Espanya les feien un 4% d’empreses, i a partir de 2007 comencem a tindre notícies de fusions d’empreses en hòldings, amb el quals es va detindre la inèrcia nociva i es va aconseguir concentrar la distribució. Però això va portar parell el control de les vendes i, després, dels mitjans.

El control empresarial no és alié als jocs de poder. En els últims deu anys s’ha produït un canvi de paradigma referit als pols de poder financer, en primer lloc a causa de l’anomenada globalització econòmica (deslocalització d’empreses, imperialisme empresarial, externalització de valors, etcètera), i en segon lloc, a l’increment de la importància de la circulació d’informació impulsada per les noves tecnologies. Això va suposar, en un començament, un lliscament del poder des dels estaments públics (executiu, legislatiu i judicial) cap a les entitats financeres, que han anat apropiant-se dels basaments econòmics dels Estats.

Podem preguntar-nos si aquest control de les empreses afecta les publicacions satíriques. Podem llançar una mirada panoràmica a l’evolució del control dels continguts de la premsa satírica espanyola en relació amb els quals controlen el poder: sorgeix així un postulat gràfic que mostraria una zona elevada entre els anys 1977 i 1997, els de major llibertat d’expressió al nostre país. Fins a la mort de Franco hi havia la censura prèvia i també la censura política, i l’Estat exercia el control dels mitjans. Des de fa una dècada han passat a exercir aquest control els agregats corporatius que han anat ensenyorint-se dels mitjans, sobretot a partir de l’any 2007, que és quan es van formar més agrupacions empresarials.

Anys enrere es va fer públic un esquema sobre el repartiment percentual dels mitjans de comunicació entre les empreses posseïdores de l’accionariat anomenat «Els amos de la informació», que deixava ben clar que els periòdics, ràdios i televisions espanyols pertanyen hui en gran manera a la banca. Un estudi detallat dut a terme sobre les empreses espanyoles en l’àmbit de la comunicació mostra una gran concentració de poder empresarial en 2009, any en què el poder editorial ha acabat concentrat en cinc grups: PRISA, Mediaset, Vocento, RCS i Planeta. Els segueixen en importància Godó, Premsa Ibèrica, Zeta, RBA i Ono. La qüestió és que, a causa de la crisi econòmica latent a Espanya, els cinc grups més poderosos eren els que més deute acumulaven, és a dir, els que major grau de dependència financera de la banca tenien. Això és el que els economistes denominen un procés de «financerització».

La publicitat i els crèdits bancaris són la sustentació de les empreses de comunicació a Espanya en el segle XXI: Vocento es va unir a Prensa Española, i Grupo Z es va consolidar com a grup, igual que Planeta; en

2006 es va crear Imagina Media Audiovisual (que controla Globomedia i Mediapro); en 2007, Unedisa i Grup Recoletos van formar hòlding per a sostindre El Mundo; en 2010 ho va fer Liberty Adquisition Hòldings per a agrupar tot el conglomerat de premsa i la xarxa de diaris i televisions; en 2013 ens adonem que els que prenien les decisions en els diaris de major difusió a Espanya, El País o El Mundo, no eren els seus ideòlegs, sinó les empreses que els sostenien i que van canviar de la nit al matí els directors. La conseqüència de la convergència de les empreses mediàtiques per causa de la llarga crisi i el deute acumulat pels mitjans, ha acabat per convertir aquests en “propietat” d’entitats financeres: PRESSA depén del Banc de Santander, HSBC i CaixaBank; La Vanguardia i els grups Zeta o Godó també deuen molt a CaixaBank; La Razón o Planeta, quasi tot al Banc de Sabadell; el grup Vocento, a BBVA i al Santander; Telecinco i els seus mitjans associats, als banc Santander... Els grups menors o de premsa regional, com Moll o Joly, també tenen acords amb els bancs, igual que grups de revistes com Hachette Filipacchi o RBA Publicacions.

UN CAS PARADIGMÀTIC:

ENTRE L’AUTOCENSURA I

ELS CRITERIS D’EMPRESA

La revista El Jueves va ser fundada per l’emprenedor José Ilario en 1977, després de reclutar un conjunt d’humoristes gràfics procedents de diferents capçaleres per a construir una nova revista d’humor il·lustrada. La revista, com moltes, va aparéixer a l’amor del reial decret del 12 d’abril de 1977, pel qual s’establia la llibertat de premsa. El primer número va veure la llum el 27 de maig sota el segell Formentera. En aquells dies, la llei encara contemplava el segrest informatiu si s’atacava la Corona, les forces armades i la unitat d’Espanya. De fet, alguns dels primers números van ser segrestats per causa d’alguna

denúncia per infàmia, difamació o blasfèmia. José Ilario va plantejar la revista a imitació de La Traca o la francesa Charlie Hebdo, sarcàstica i irreverent, i va convéncer el Grup Zeta per a abrigallar al segell Formentera, la qual cosa va assegurar una bona distribució de la publicació. Va ser un èxit, la qual cosa en testifica la longevitat, i algunes de les tirades: el número 696 va arribar a vendre 266.000 exemplars (La Traca, al seu moment va arribar a vendre’n 500.000), i n’hi hagué més per damunt dels 200.000. La revista ha mantingut la irreverència i el sarcasme fins hui, però no l’èxit: en 2007 la tirada superava els 120.000 exemplars per a una difusió de quasi 71.000, segons dades de la OJD, però actualment no supera els 80.000 de tirada ni els 40.000 de difusió. El sosteniment de l’empresa ja perillava en 2006, any en què els propietaris van decidir associar-se amb un altre capitalista que li assegurara una distribució per tots els quioscos espanyols, únic nínxol de venda del producte: RBA.

RBA Hòlding havia sigut fundada a Barcelona en 1991 com a empresa editora de col·leccionables. En 1998 es va conformar com a grup i va crear la divisió RBA «publivendes», que va comprar el 60% de les accions d’El Jueves en 2006. L’empresa es va tornar molt competitiva en el mercat del llibre i la premsa cap a 2007, després d’haver adquirit xicotetes editorials com Gredos, Molino, La Magrana o Serres, i es va col·locar entre els deu primers grups productors de les indústries culturals a Espanya. Segons Núria Almirón, amb data de desembre de 2007 RBA ja era filial d’RBA-Edipresse, propietat d’RBA Hòlding en un 67% i del grup suís Edipresse International en un 33%. Aquest grup està controlat per la família Lamunière, la mateixa que no va dubtar a emetre un expedient de regulació d’ocupació per a acomiadar 110 treballadors amb la finalitat

de redefinir els interessos de l’empresa. La facturació del grup ha anat creixent sense pausa en els últims anys (1991, 11 milions d’euros; 2006, 323 milions; 2011, 383 milions…). en part gràcies a l’èxit de la seua línia editorial, que podria definir-se amb tres adjectius: pròxima, sofisticada i amable, amb títols com: Tu bebé, Habitania, Punto de cruz, Casas de campo, Patrones, Mente sana, Clara... Segons declaren, compta amb dotze milions de lectores estimades a tot el món hispanoparlant. S’indica en femení perquè aquest és el sexe majoritari del consumidor de la seua graella de revistes, potser amb l’excepció d’El Jueves.

El responsable d’RBA Hòlding a Espanya ha sigut sempre l’argentí Ricardo Rodrigo Amar, que ostenta càrrecs directius en empreses espanyoles des de 1990. El seu nom va eixir a la llum pública després de ser acusat en 2011 de defraudar a hisenda 2,3 milions d’euros, entre 2005 i 2008, a través de la societat mercantil Hamlet, empresa que es dedicava a l’assessorament d’estudis de mercat per a activitats editorials, però també de parcel·lació de terrenys i construcció d’edificacions. Rodrigo Amar era l’administrador únic d’aquesta empresa vinculada amb els negocis de la rajola. Aquell assumpte no va quedar aclarit per complet, la qual cosa automàticament convida a pensar en alguna mena de favor o intermediació d’algun altre empresari potent o entitat poderosa. En 2008, RBA havia declarat un ràtio d’endeutament d’acord amb l’avançament de la crisi de 2,2 (similar al de Planeta o Vocento, i més saludable que el d’Ono, Zeta o PRESSA). Amb tot, i pel que fa a la filosofia empresarial que poguera afectar els continguts de les seues publicacions, RBA es diferencia dels altres quatre grans grups perquè solament tenia actius en premsa escrita, no en altres mitjans, com la televisió, ràdio, telefonia o aeronàutica, la qual

cosa implica una menor servitud de directius davant d’altres entitats financeres o altres poders. En definitiva, el major partícip del grup que regeix sobre El Jueves és una empresa suïssa sense interessos polítics o bancaris a Espanya a priori, encara que sens dubte sí que els tindrà amb la banca i les empreses de la zona en la qual gestiona els seus negocis.

El Jueves ha continuat apareixent des des d’aleshores setmanalment en els quioscos, i ha mantingut les publicacions en curs (amb l’excepció de la revista Bf) i obert noves línies, de les quals segurament RBA esperava majors beneficis. Recordem que des de l’estiu de 2007, RBA va apostar pel llançament de diverses col·leccions de llibres lligats a la revista, la majoria dels quals recuperats del fons editorial: la col·lecció El Jueves o Luxury Gold Collection, totes dues en cartoné, i els llibres de butxaca. Els inèdits d’El Jueves i «Minilibros» El Jueves Les col·leccions van tindre molt bona distribució, fins i tot en llibreries generals, però no en van vendre prou si s’ha de jutjar pel tancament d’eixa línia en 2011. Després, molts dels llibres coeditats per RBA / El Jueves es van anar redistribuint juntament amb la revista de manera promocional, o bé van ser saldats. Hui es continuen editant productes de reciclatge amb llom, però al·lusius pel format a la revista, els titulats Especial El Jueves.

Pel que fa als continguts de les revistes d’RBA en general, hem d’atendre el lema de l’empresa, que destaca en el seu lloc web: «L’avantatge del nostre caràcter independent és poder actuar lliurement sobre la base dels nostres valors». S’entén, per tant, que són responsabilitat de la direcció de cada revista tots els atacs a la religió catòlica i a les altes instàncies de poder satiritzats, com la Corona o el president del Govern,

molt habituals en la revista; com també seria decisió de la redacció d’El Jueves i no de la directiva d’RBA que foren menys habituals les sàtires dirigides contra l’islam, el futbol, el Barça, el govern de la Generalitat, la corrupció de la família Pujol o la política dels independentistes; i, finalment, també caldria admetre com a decisió dels directors d’El Jueves no incloure tires satíriques dirigides contra els seus propietaris, com la realitzada a l’estiu de 2011 per Edgar (Edgar Cantero) en que al·ludia al frau fiscal del president d’RBA. Això és un tipus de control intern que se sol dir “autocensura” i que resumeix aquest “no llances pedres sobre la teua pròpia teulada”; oficialment és un “acte d’autoregulació editorial d’acord amb als interessos de qui sosté la publicació amb el seu capital, siga propietari o anunciant”. És comú en la premsa adoptar aquest principi d’autoregulació si el director de la publicació no és el propietari de l’empresa editorial o necessita ajuda d’altres entitats financeres per a mantindre-la dreta (ben conegut és el cas de les «compres per paquet» que decideixen quines notícies apareixen en portada en un diari o quines no es donen als lectors). És innegable que la llibertat de premsa impera en la revista El Jueves, com així han corroborat molts dels seus col·laboradors, però també ho és que està subjecta a l’autocensura des del moment en què la propietat de l’empresa va passar de mans dels seus dibuixants a les d’altres empresaris.

RBA va pactar en 2006 uns acords

amb El Jueves referits al grau de llibertat d’acció que podia gaudir la revista en l’activitat satírica, acords que per força van canviar fa dos anys. Arribat l’any 2012, els tradicionals propietaris Óscar Nebreda i José Luis Martín, humoristes, encara continuaven mantenint en part el control sobre la publicació perquè encara ostentaven

els càrrecs directius de conseller i conseller delegat mancomunat de l’empresa, respectivament. Compartien aquests càrrecs juntament amb Enrique Iglesias Montejo, conseller i secretari alhora, i un dels fills del president, Juan Manuel Rodrigo Ghiozzi, també encarregat d’altres àrees. Però l’11 de maig de 2012, aquest quadre directiu va dimitir en ple, tant els humoristes amb quota de poder com Iglesias i Rodrigo Ghiozzi, si bé els dos últims automàticament van passar a ocupar els mateixos càrrecs aquell mateix dia. A conseqüència d’eixe joc de dimissions i reassignacions de càrrecs, el control empresarial de la revista va deixar d’estar per complet en mans dels seus autors l’11 de maig de 2012.

DEL JUEVES SENSE LLIBERTAT A MONGOLIA

A tall de cloenda i com a exemples de la recent recrudescència de la sàtira dirigida cap al màxim representant de la unitat d’Espanya, la compra d’El Jueves per RBA es va produir després de la polèmica de les vinyetes referides a Mahoma i l’anunci de la fi d’ETA. Si fem una mirada sobre els temes tractats amb major intensitat pels autors satírics durant els últims set anys de la revista, s’aprecien els següents interessos preferents:

La mala actuació dels polítics, amb especial atenció a la gestió econòmica i les retallades salarials (sobretot des de desembre de 2011, després de guanyar les eleccions el PP).

La Casa Reial (segrest del número 1.573, al juliol de 2007; ridiculització extrema del monarca en 1.758 amb els testicles exposats en portada; corrupteles a la Sarsuela des de 1.802, amb el cas Urdangarín i la imputació de la infanta Cristina com a assumptes destacats; la relació del rei amb Corinna Larsen i els safaris. L’últim episodi del setmanari satíric va ocórrer al 2014 quan va canviar sobtadament la

portada, fins i tot quan milers d’exemplars ja estaven impresos (uns 60.000), preparats per a distribuir-se en els quioscos. La caricatura del dibuixant Manel Fontdevila, en la qual apareixia el rei Joan Carles I donant al seu fill, el príncep Felip, la corona pudent. Això va provocar un altre fum de dimissions, com veurem mes endavant.

L’Església, la catòlica preferentment.

La bambolla immobiliària i la corrupció empresarial associada.

El creixement de les empreses de comunicació.

Auge de la pornografia emocional en televisió.

La crisi econòmica (tema estrella des de 2008) i «els rics» estereotipats.

La corrupció política en els plans sindical, autonòmic i estatal.

Els moviments ciutadans des de 2011.

Els temes tractats per El Jueves són sovint costumistes o domèstics.

Les sàtires més àcides i les polèmiques han continuat sent les dirigides cap a figures concretes del poder polític, incloent-hi la Corona, i també el religiós, però el poder financer se l’ha continuat satiritzant de manera molt genèrica i estereotipada. El Jueves no dirigeix els atacs gràfics contra banquers, directius d’empreses, gestors de grups mediàtics o presidents de clubs futbolístics concrets. No obstant això, les sàtires del rei o dels integrants de la Casa Reial han continuat creixent i concretant-se. Durant l’últim govern del PP, el 50%

de les portades de la revista han anat dedicades a la gestió dels seus polítics, i el 25% han anat referides a la Corona. La quarta part restant, a altres assumptes, els quals decideix o estima la taula de redacció de la revista, que adopta les decisions amb llibertat i sense ingerències.

Pel que fa a l’interior de la revista, els continguts generals han observat un creixement de la sàtira de costums. Hi ha un eix satíric en cada número lligat al tema tractat en la portada, que es continua en les següents tres o quatre pàgines, més alguna vinyeta o historieta inserida sobre el mateix assumpte més endavant. Però el gruix de la revista el conformen historietes en les quals es conten històries sobre la vida quotidiana d’un grup de personatges, recorrent en gran part dels casos a la fórmula d’»amortització del gag», consistent a mostrar una aparent historieta en la qual amb cada vinyeta s’intenta esgotar totes les possibles interpretacions còmiques sobre un assumpte. Per descomptat, hi ha seccions satíriques amb major compromís i altres amb una certa dimensió social, sense deixar de ser sàtira de costums, però en conjunt, la revista continua sent un còmic satíric, una sort de “Pulgarcito gamberro” que a vegades acudeix a la gratuïtat com a fórmula per a deslligar el riure.

No es tracta que la línia editorial de la revista s’haja rendit a la crítica fàcil, és simplement que satisfà els interessos del públic que l’adquireix, que prefereix aqueix tipus de barroeria simpàtica a una acidesa més intel·lectualitzada. La sàtira agressiva compromesa, l’hereua de l’esperit postmodern francés, la trobem hui en la jove publicació Mongolia, que, curiosament, va començar sent distribuïda en els quioscos espanyols per la mateixa empresa que distribueix El Jueves, la centenària Sociedad General Española de Librería.

Mongolia es distingeix d’El Jueves precisament per concebre’s com un periòdic editat des de la independència financera; no obstant això, també pràctica en excés l’humor costumista i gruix a la recerca de la polèmica. Mongolia és més un periòdic satíric que un còmic satíric, perquè treballa més amb el text que amb la historieta, i fins i tot disposa d’un apartat dedicat al periodisme d’investigació (de denúncia abans que jocós), mentre que El Jueves es dirigeix a un lector interessat per la sàtira, però per descomptat menys exigent amb l’exercici del periodisme. Mongolia va començar sense identificar-se, sense editor en els primers dos números, per a després definir-se sota el segell Mong com una «revista satírica sense cap missatge» en la qual destaca com a director de continguts i editor Gonzalo Boye. La revista va començar treballant amb la mateixa distribuïdora que El Jueves, encara que no era fàcil trobar-la en els quioscos, i després va provar sort amb unes altres, optant per GDE Revistes a l’altura del número 16. En general, Mongolia es burla del govern, de la Corona, de la banca, de l’Església i fins i tot de les grans marques (El Corte Inglés va ser satiritzat en el número 14). També juga als

referents amb sorna usant la imatge d’altres mitjans sense objecció: El País en el número 15; Interviú en el 17; el número 19 va ser denunciat per la revista Hola, pel fet que imitava el disseny de les seues portades per a mofar-se de l’empresonament de la infanta Cristina. I, com a tercera característica, Mongolia no dubte a furgar en la nafra del bon gust: en el número 12 s’associava l’expressió «filla de puta» a la filla del rei, en el 21 s’associava el gihad a la Setmana Santa amb un Jesucrist terrorista, en el 22 proposava Adolfo Suárez (recentment mort) com a candidat a les eleccions europees.

L’arribada de Mongolia al panorama editorial espanyol satisfeia una necessitat de periodisme satíric. És veritat que a vegades usa un humor de mal gust, i que recupera certes característiques de l’humor postmodern, però també innova per retornar a l’humor absurd en marcs referencials; l’ús de fotografies i simulacres recognoscibles, amb intencionalitat tant lúdica com satírica; la renovació de l’humor crític encara que amb càrrega pedestre; la combinació de la sàtira burlesca amb les notícies falses i els reportatges verídics però atrevits; l’humor compromés i el respecte per l’humor marginal, amb arrels en el «fanzinismo» o l’underground; les dosis d’humor elaborat o entés com a exercici intel·lectual.

Mongolia no ha patit denúncies de les altes instàncies del poder espanyol (potser per l’escassa difusió), però El Jueves sí. Després de l’abdicació de Joan Carles I feta pública el 2 de juny de 2014, El Jueves va reaccionar per a modificar la portada i fer al·lusió a la notícia en el número 1.932, prevista la seua eixida el 4 de juny. Es va decidir que portaria una portada amb guió de «La Redacció» i dibuix de Manel F, en la qual es mostrava el rei imposant a l’hereu una corona bruta i pestilent. Però la portada aprovada en el consell de

redacció extraordinari no va veure la llum, i tot indica que va ser detinguda la distribució de la revista per algun directiu d’RBA que presumptament va ordenar destruir els 60.000 exemplars. Això va retardar l’eixida de la revista un dia per a oferir-la amb una altra portada diferent. La direcció d’El Jueves va argumentar que les raons per al retard i el canvi de portada havien sigut tècniques, però alguns autors de la revista van comentar que la portada no havia vist la llum per la sàtira dirigida contra la Corona i que havien rebut la inesperada consigna que, en avant, quedava terminantment prohibit representar el rei d’Espanya en la portada d’El Jueves. Davant aquesta imposició, entesa com una clara vulneració del pacte inicial entre l’empresa RBA i la direcció de la revista, els principals humoristes de la publicació van anar presentant escalonadament la renúncia pública a continuar treballant-hi: Manel Fontdevila, Bernardo Vergara, Albert Monteys, Guillermo, Isaac Rosa, Luis Bustos, Manuel Bartual, Paco Alcázar, Malagón, Pepe Colubi, Carlos Azagra, Bea Tormo, Mel, Iu Forn, Lalo Kubala, José Luis Ágreda i Miquel Gras.

És molt comprensible la indignació d’aquests autors, ja que implica assumir l’autocensura prosaica (no criticar el teu cap), l’autocensura emocional (no indignar altres confessions) i a més, ara, l’autocensura arbitrària (la que imposen els capitosts de l’empresa). Es pot admetre un cert grau d’autocensura, o si no agrada el concepte, de regulació interna, però no es pot assumir la prohibició de poder satiritzar una figura pública que ostenta càrrecs de poder polític, la família del qual o ell mateix tenen assumptes pendents amb la llei o per explicar. Assumir això és admetre una quota de pèrdua de llibertat. Una quota no reclamada per la pròpia revista, que en l’editorial del número següent no es va pronunciar sobre aquest tema, si bé va comptar amb set dies per a refer eixe text.

I no es tracta, davant aquest cas, de valorar la dignitat o l’heroisme dels autors, que ni són herois per dimitir ni són clientelistes per quedar-se. Són, abans de res, treballadors que practiquen un ofici. La reflexió que s’imposa ací, la més important, és si poden continuar exercint l’ofici amb dignitat. Perquè han perdut part de la seua dignitat tant els que romanen com els que se n’anaren, i per extensió, tots els humoristes, periodistes i editors que permeten que a Espanya seguisquen lubrificats els engranatges segons els quals es pot tindre llibertat d’expressió parcial, dret a satiritzar dins però no fora o limitada l’opinió davant una institució en concret. I tot això sense haver donat explicacions coherents per a segrestar aqueixa tirada: aquell mateix gag l’havien ideat Morland en The Times, Ferreres en El Periódico, Kap en el Web Negre, Borja Montoro en Libertad Digital o Javi Salado en La Tribuna de Toledo, entre altres humoristes gràfics, sense que cap d’ells tinguera problemes amb els respectius mitjans. Tot un exercici d’ineptitud perquè, a més, amb aquest acte reprovatori han aconseguit precisament el contrari: que la imatge que desitjaven ocultar haja multiplicat de manera exponencial la presència pública i haja arribat fins i tot al Congrés dels Diputats.

Aquest cas posa en evidència de manera palmària la greu situació en la qual es troba la sàtira en el segle XXI al nostre país. Hem sigut testimonis de l’arraconament en els mitjans i la menysvaloració cultural i fins i tot periodística. Hem assumit que la sàtira de costums ha acabat combregant amb la sàtira política perquè necessita nous lectors, o perquè la sàtira domèstica s’usa com a sinècdoque social. També, entenem que la sàtira política s’ha frivolitzat per cansament o a causa de la pèrdua de referents ideològics. Sembla ser que hui l’autor satí-

ric es deu a la realitat immediata i ha renunciat a la sàtira transcendental, sobretot quan internet (com a espai de gratuïtat, «urna improvisada» i esporangi de mil talents) ha rebaixat el valor comercial de la creació de l’humorista i la seua durabilitat. Però resulta més difícil acceptar que es vulga transformar la càrrega crítica de l’humor gràfic en una sort de conformisme lúdic cada vegada menys combatiu contra el poder. La condemna de la “financerització” sembla pesar sobre tota la premsa (i això pese a l’auge de l’anomenada informació global), fet que provoca nous mecanismes d’autocontrol que no impliquen una altra cosa que renunciar a parcel·les de llibertat.

El Jueves, Mongolia, la premsa satírica local que encara resisteix, els fanzines i els blogs, tota publicació amb caràcter satíric ha de continuar existint i bramant. Cada mitjà pot practicar l’eufemisme o la vulgaritat, això depén de la seua filosofia editorial i així es guanyarà el seu públic. Però ningú hauria de caure en la indolència ni deixar-se programar, perquè no pot desaparéixer la crítica a les figures de la vida pública o al poder. La premsa satírica ha de continuar existint malgrat els que volen tapar-li la boca, eixa premsa i els seus professionals han de forcejar fins a desembarassar-se de la mordassa. Què pensaria Vicent Miguel Carceller, editor de La Traca, o Carlos Gómez, Bluff, col·laborador també de La Traca, afusellat per Franco en 1940 per mofar-se’n. O Cabu, Charb, Tignous, Georges, Wolinski, i Oncle Bernard Honoré, tots assassinats junt amb sis persones més per fanàtics d’Al Qaeda en l’atemptat del diari satíric francés Charlie Hebdo en 2015. Què dirien de la premsa satírica espanyola i el compromís amb la societat i la llibertat? Ara com ara, si hem d’acceptar aquest ordre de coses, la llibertat està parcel·lada i la dignitat de tots està en joc.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí (Associació d’Estudis Fallers) Falles 0’0”. Publicat el 11/02/2020 en CULTURPLAZA

BACHAUMONT, Louis Petit de, Mémoires secrets pour servir à l’histoire de la République dones Lettres (...)

CHECA GODOY, Antonio, Auge y crisis de la prensa satírica española en el Sexenio Revolucionario (1868-1874), El Argonauta español [en línea], n° 13, 2016. Disponible en: http:// argonauta.revues.org/2335

DOI : 10.4000/argonauta.2335

69 LÓPEZ RUIZ, José María, La vida alegre. Història de les revistes humorístiques, festives i satíriques (...)

BOTREL, Jean-François, Clarín i el Madrid cómico. Historia de una colaboración (18831901) (...)

150 Años de Prensa Satírica Española. Centro Cultural de la Villa. 1991. p. 99. ISBN 8478121056.

LLERA RUIZ, JOSÉ ANTONIO (2003). Una historia abreviada de la prensa satírica en España: desde El Duende Crítico de Madrid hasta Gedeón. Estudios sobre el mensaje periodístico (9). 203-214.

Tubau, Iván. (1987): El humor gráfico en la prensa del franquismo, Barcelona, Mitre.

Vílchez de Arribas, Juan Fermín. (2015): Prensa satírica en España: 1970-1980, una década de esplendor. El Argonauta español. 12. Doi: http://dx.doi.org/ 10.4000/argonauta.2268

280 años de prensa satírica en España. (s.f) Fundación Gin, Humoristán, el museo digital sobre el humor gráfico. http://humoristan. org/es/exposiciones/280-anys-de-premsa-satirica-a-espany

Luis Conde Martín. Història de l’humor gràfic a Espanya, Lleida, Editorial Milenio, 2002.

Sabies que...

En 1983, la banda de musica d’Alfondeguilla (Castelló), contractada per a tocar en Falles, ha de dormir en un pis propietat dels pares de la fallera major, M. del Mar Lahoz. Tota la comissió hi col·labora amb matalassos, llençols i mantes.

En la presentació de 1983, la Verge dels Desemparats puja a l’escenari i provoca una gran emoció entre els assistents.

Des de 1985 fins a 1991 (excepte 1989), la falla fa una aposta clara per la monumentalitat de les falles. És l’època daurada, quan es guanyen més primers premis. Destaquen falles com La Democràcia, Els Cabots del barri del Carme o El Moro. L’any 1986 es reformà el casal. Entre 1986 i 1988 es guanyen la quantitat més alta de premis de la història de la falla. Primer en falla major, en presentació infantil i gran, en llibret i en ninot indultat. En la falla infantil quedàrem segons.

Piro Cie‘ ncia

Pirote ‘ cnia qul’ mica

Per Natalia Alfonso

Endinsar-se en el món de la pirotècnia també suposa parlar de química i de tot el que aquest ampli món ens pot oferir als fallers, perquè gràcies a aquesta ciència s’han pogut desenvolupar nombrosos tipus d’artificis de què hui podem gaudir.

L’origen químic recau sobre la reacció de combustió, de la qual podem diferenciar-ne dos tipus. La primera s’anomena combustió completa, la més comuna, i que consisteix en una substància o mescla d’aquestes es combina amb l’oxigen, i junt amb una aportació d’energia – en forma de calor, per exemple- s’inflama i es crema, desprenent diòxids de carboni i aigua. D’altra banda, parlem de reacció de combustió incompleta quan no arriba a donar-se el producte final de la reacció i s’originen altres substàncies inflamables, anomenades combustibles.

Per tant, ja siga una reacció completa o incompleta, el carburant o oxidant té el paper fonamental, ja que sense l’oxigen (O2), cap substància s’inflamarà, cosa que impossibilitarà l’aparició del producte final o intermedi, respectivament.

En relació amb els artefactes pirotècnics, podem dir que en la combustió poden haver dos tipus de reaccions. En primer lloc es pot donar la deflagració, la característica més important de la qual és que l’expansió es produeix mitjançant difusió tèrmica, no per ona de xoc. És un cas particular en què la flama avança a una baixa velocitat de propagació i n’exclou

les explosions. En segon lloc trobem la detonació; la diferència quant l’anterior és que es tracta d’una combustió supersònica, és a dir, es desenvolupa a una velocitat superior a la del so. En aquest grup entrarien les explosions, ja que s’inclouen els casos en què l’ona expansiva afecta altres cossos mitjançant pertorbacions físiques al medi.

Hi ha diversos artefactes pirotècnics, com coets, fonts, volcans… i cadascun d’aquests té diferents efectes, desenvolupats per l’energia que en produeix la combustió, la qual necessita prèviament l’aplicació d’una flama o corrent elèctric. A fi d’evitar un accident, com ara explosions involuntàries o incendis, és important que la majoria dels components es troben en forma de pols; a més, així hi haurà un resultat més regular.

Els artefactes pirotècnics són els elements que utilitza la pirotècnia, i alguns poden produir efectes especials, com és regular la força de propulsió, produir la detonació, desprendre colors… Per a dur-ho a terme hi ha una espècie de substàncies químiques que es complementen per a fer-ho possible: són el detonant i el carburant.

En relació amb el detonant o càrrega detonant, es coneix com la mescla de substàncies que hi ha a l’interior de qualsevol artefacte pirotècnic, i la proporció de cadascuna és determinant per al resultat final. Habitualment s’hi troben substàncies com el carbó, el sofre, la goma laca i colofònia. Així

mateix, l’ús d’aglutinants també és necessari no només com a combustible, sinó que la funció principal es basa a compactar les diferents substàncies. Alguns dels aglutinants més comuns són ñña goma laca, goma aràbiga, dextrina i colofònia. D’altra banda, trobem substàncies amb funcions variades, com ara clorur mercuris, el qual confereix a les flames que cremem substàncies colorants més brillants; sucre de llet, utilitzat per a regular la velocitat de combustió dels compostos colorants i allargar-ne l’efecte; sofre, facilita el procés de combustió; i goma laca i colofònia, que a més de ser aglutinants retarden la velocitat de combustió.

Pel que fa a les substàncies comburents o oxidants, les quals són indispensables per a la reacció de combustió, ja que contenen àtoms d’oxigen a l’interior que són alliberats en entrar en contacte amb els combustibles. Algunes de les substàncies oxidants son el nitrat potàssic o salnitre (KNO3 ); la seua funció és proporcionar oxigen a la pólvora negra, però va ser substituït per altres sals a causa de l’elevada sensibilitat a la humitat i posterior degradació. També trobem el nitrat de bari (Ba(NO3)2), el qual es caracteritza per la baixa higroscopicitat; el clorat potàssic (KClO3) és potencialment perillós, ja que en sec i en contacte amb matèries inflamables detona enèrgicament; és per això que actualment no s’hi utilitza. Per últim, el perclorat potàssic (KClO4), el més utilitzat, ja que es troba en un equilibri d’eficàcia i perillositat.

Tipus de focs artificials

Per Isabel tomás

Infinitat d’articles i objectes pirotècnics, amb diverses formes i maneres, tenen mil maneres de fer-los explotar. La vida fallera està lligada a la pirotècnia, i des de ben menuts ens fa sentir eixe pum al cor que tots sabem què és.

Fàcil és tirar una bombeta, eixa xicoteta explosió és el primer contacte que tenim amb la pólvora; després, quan anem creixent venen els petards o trons, anomenats també xinos o masclets, depenent de la classificació de l’article.

Hi ha mil formes i maneres, no hi ha un esdeveniment valencià que no tinga una grandiosa traca, és el colofó sempre d’un passacarrer, d’un espectacle, d’una festa o l’eixida dels nóvios de l’església.

I què dir si parlem d’una mascletà: traques, masclets, coets, fonts i bateries s’ajunten per a fer la millor amalgama de soroll que es puga arreplegar en la festa de les Falles. Efectes sonors, visuals i sensorials fan que vibren milers de cors per a sentir i viure la festa de les Falles.

Als casals sempre tenim de tot; els xiquets i els majors fan sonar tot tipus d’artefactes pirotècnics: fonts

o volcans, carcasses, coets de canya, candeles romanes... omplin el cel de color, metxes de cordó corrent pertot arreu. També el odiats coet borratxos que molts borinots tiren a traïció. Però de tots aquest, el més valencià és el nostre tro de bac, eixe masclet que es tira amb la mà a terra perquè rebente en un tro fort i ple de fum que fa de l’inici de les Falles el millor començament possible.

Entrant un poc en història, hi ha dos tipus de traques, la valenciana i la xinesa. La valenciana va ser inventada en 1714, fruit del càstig que posaren els Borbons a València pel suport a la casa dels Àustries. Hui en dia estan formades per un conjunt de petards de gran potència separats per una distància gran, i que conclouen en un tro de major potència. Pel que fa a la traca xina, els petards estan molt junts i són de menor grandària que els de la valenciana.

Depenent de la classificació dels articles pirotècnics, es poden utilitzar depenent de l’edat o exclusivament per professionals. És a dir, la classe I és per a majors de dotze anys, la classe II és per a majors de setze anys, la classe III és per a majors de díhuit anys i, per finalitzar, la classe IV a VIII és sols per a artistes pirotècnics.

Els focs artificials no sols s’utilitzen a València o en Falles, cada vegada més són els llocs on es fan vore. Hi ha tipus de focs que es connecten amb música o vídeo i que s’anomenen pyromusical o pyromultimèdia, combinar els focs artificial en imatge o música per fer més emocionants actes i espectacles.

Entre les tècniques més noves en els tipus de focs artificials es troba la pirotècnia freda o de teatre, per als espectacles indoor, que garanteix la dissipació ràpida de la calor i el fum, un avantatge per a ambients tancats. És una eina essencial per a donar distinció a presentacions i esdeveniments, per l’efecte sorpresa i la bellesa.

També s’utilitzen els focs artificials per a senyalitzar o localitzar, en ferrocarrils o emergències, en la indústria agrícola i ramadera, en la pesca, la mineria i la indústria del automòbil.

Distints tipus de focs artificials, com també així fallers, tenim en el nostre món, tots importants, tots necessaris i amb les seues peculiaritats, que donen vida, llum i color a la nostra festa.

Una pirote ‘ cnia ecolo‘ gica i sostenible

Per Lucía tomás

Què seria de les falles sense la pirotècnia? Des dels inicis d’aquesta gran festa, la pirotècnia ha sigut un element imprescindible, i el foc, la flama, el fum, la pólvora… complementen la indumentària, la música, els fallers, les falleres, tot un conjunt d’elements que units creen una harmonia senzilla però intensa: les falles.

Ens remuntem al segle XVI, quan ens va arribar la matèria primera per a crear els focs artificials: la pól vora. Des d’aquest moment, s’aprengué a dominar la combustió per a gene rar coets, petards, etc. Doncs bé, socialment la pirotècnia fou ben acceptada, fins al punt d’utilitzar-se amb finalitats cerimonials. Aquesta popularitat es va incrementar ràpidament, i com no, en les falles va destacar.

Amb el temps tot evoluciona, tot canvia i es transforma. És un cicle constant d’aprenen tatge, en què el moment i l’època tenen un paper fona mental. La societat ha canviat i per tant adaptar-se és necessari per a seguir endavant. Nosaltres també ens hem adaptat i hem adaptat la nostra manera de viure i de fer les coses. Jo em centraré en la pirotècnia, que hui en dia no té res

a vore a com era abans, açò es deu que el nostre món s’ha modernitzat i amb el pas dels anys hem introduït vehicles, maquinària, fàbriques…, totes aquestes ens faciliten la feina, però són perjudicials per al medi ambient. La contaminació, un tema d’actualitat, està present en el nostre dia

volem aportar un granet d’arena i tots junts fer força per a frenar el canvi climàtic.

Partint d’aquest punt, em vull focalitzar en els residus produïts per la combustió dels focs artificials. Quan es començaren a generar elements pirotècnics, es creaven a partir de sals metàl·liques. Aquestes són la sal peclorada, que crea un compost tòxic quan es combina amb els metalls pesats que aporten el color característic als petards. Aquests residus són respirats pels éssers vius i acaben en la terra, l’aigua i l’aire, i creen uns gasos dolents per a l’atmosfera i la capa d’ozó, que es debilita i permet passar raigs ultravioleta que escalfen més el planeta i produeixen el canvi climàtic. Per a evitar-ho, s’han inventat alternatives ecològiques en el món de la pirotècnia, que reemplacen el peclorat per materials rics en nitrogen, que produeixen menys fum i són més empàtics amb el medi ambient.

a dia, i per això, des de tots els àmbits, hem d’intentar reduir-la, per cuidar, mantindre i protegir el nostre planeta. Els fallers i falleres també

Una pirotècnia sostenible és possible, i amb ganes i dedicació podem gaudir d’unes festes molt més netes. Tenim els materials, tan sols en falta donar un pas i portar-ho a la realitat.

Seguretat en la pirote ‘ cnia

Per josep Antoni Simó

Tot i que hi ha en els espectacles de pirotècnia i la seua vistositat i grandesa, és que les mesures de seguretat són presents i molt necessàries atenent el risc que comporta la quantitat de productes tan diferents i que són químics en la majoria de les seues substàncies. Tot i que hi ha moltes mesures de seguretat, el risc sempre està present, en primer lloc, és molt important i necessari que el pirotècnic ens consciencie del risc que comporta la tasca que desenvolupa amb el seu treball, i per tant respecte al màxim totes les normes de seguretat.

El treball encara que és bastant artesanal sobretot en el procés de muntatge. En diferents i determinats processos que intervenen l’ús de les màquines, ja siguen més simples o mes complexes i no hem d’oblidar que estem parlant de matèries complexes que es transformen en artefactes pirotècnics.

En la seua elaboració on es fabriquen i es munten les peces que després seran les que es disparen podem dir que es porten a terme dins de coves a l’interior d’una muntanya i allí amb total garantia que estan ben aïllats i sense perill es preparen els diferents parts del laboriós procés, en aquesta zona podem dir que el treball és molt artesanal a causa que es porten a terme diversos tipus de muntatge. No obstant això, en el cas de l’elaboració del que seran les metxes, per exemple clar intervé un sistema de politges que agilitza moltíssim el proces segons ens conta el pirotècnic, En la seua elaboració

que es produeix dins d’una caseta es posen les diferents candeles de diferents calibres i s’utilitza una maquinària molt més complexa, es col·loca la composició de la pastilla de color, pólvora i espoleta i es premsa. Tot un art el que rodeja la seua elaboració.

Les mesures de seguretat, i tornem al mateix ja que és un tema molt important, la seguretat sempre ha d’estar present ja que és molt necessari atenent el risc que comporta la manipulació de les diferents substàncies, per exemple la utilització de perclorat en compte de clorat a l’hora d’elaborar la pólvora és molt menys perillós. I un fet aclaridor i prou explicatiu és que sempre en el mateix camp de l’elaboració de la pólvora cal afegir que s’humiteja per tal d’evitar accidents a l’hora de barrejar els diferents components sobretot quan són

en grans quantitats. Per tal de reduir el risc ens comenta nostre amic que els processos de fabricació que ens trobem establerts dins de les casetes de la part inferior, on es duen a terme l’elaboració de composicions pirotècniques i de metxes només són operatius a l’hivern així s’eviten accidents per l’excés de temperatura i seguint en la línia de la temperatura cal afegir el fet que les casetes on es munten aquestes es troben en llocs dins de la muntanya on la temperatura és molt reduïda.

Per tant nosaltres sols hem de gaudir de l’acte i veure la màgia que aquestos artesans porten a terme però sense oblidar-nos de totes les mesures de seguretat fent sempre cas als obrers que són els entesos i als quals devem respectar, així que, igual que ells, hem d’actuar correctament.

Sabies que...

En 1991es plantà la falla més cara de la història del Mercat: 2.400.000 pessetes de l’època (14.500 €). Enguany, trenta-dos anys després, la comissió dedica menys pressupost al monument que aquell llunyà 1991.

Quan M. Carmen

Sola va ser fallera major, l’any 1991, va ser la guerra del Golf. En la seua presentació alliberaren un colom que estigué tota la presentació voltant per l’escenari, fet que li va provocar molt de temor.

En 1993 plantàrem la falla més barata, la coneguda com a «falla de la Barraca». Fou una situació difícil, amb pocs fallers i amb una gran crisi interna. Tanmateix, acabà sent un any molt divertit, ja que es jugaven moltes partides de truc dins de la falla, com si aquesta fora el segon casal.

En 1993 es va fer el primer llibret amb molts textos ja escrits normativament, moment en què la falla comença a donar importància a la normativització de tots els seus escrits (llibret, actes oficials, rètols del monuments, grup de teatre...).

En 1993, durant les Falles, començaren les festes discotequeres dins del casal fins a altes hores de la matinada, cosa que mai abans havia ocorregut amb eixa intensitat. Aquesta tendència marcarà un abans i un després en la vida nocturna de la nostra falla i en la resta de comissions.

Piro Cultura

Paraules de foc i festa

Per josep M. tomás

Des de fa uns quants anys hi ha un vocabulari valencià específic sobre la pirotècnia. Va ser la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València la que va ultimar els detalls dels tres cartells que presenten els vocables sobre “artificis, manifestacions i espectacles pirotècnics” que diferencien les expressions en les quals participen experts, com són un castell o una mascletà, o bé aficionats, com un correfoc o una cordà. Els tres cartells especifiquen els vocables més apropiats i corrents, encara que després, cada activitat té una nomenclatura específica, com en el cas dels correfocs.

Pólvora, foc i mediterrani són pràcticament sinònims, sobretot quan ens endinsem a l’interior de les nostres festes. Els correfocs tenen una profunda tradició en bona part de la Comunitat Valenciana. Aquesta manifestació de festa, teatre i joc s’ha anat consolidant a poc a poc en les últimes dècades. En canvi, les que sí s’han mantingut sempre en les vespres de les celebracions populars són les denominades “cordaes”, que consisteixen a penjar d’una corda una sèrie de coets ‘borratxos’ perquè els participants els llancen als qui es troben a prop. Aquestes, com que són més conegudes, ens sonen més. Però, què coneixem dels correfocs i del seu particular lèxic?

El correfoc s’ha consolidat com una manifestació festiva reconeguda i protegida al llarg de la Comunitat, que a més vertebra tot el territori de nord a sud i afig unes característiques molt especial a la festa. I és

que aquest espectacle, que combina el ball amb els focs artificials, està present en nombroses festes populars. Són les colles de dimonis les encarregades de desfilar pels carrers, disfressats de dimonis, per a fer passar una estona d’allò més entretinguda als i les espectadores.

Segons l’historiador Joan Amades, la primera notícia escrita sobre un “ball de diables” data de l’any 1150, i ens indica que va ser representat en el banquet de noces del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, amb la princesa Petronila, filla del rei d’Aragó i Catalunya. El “ball”

representava la lluita d’uns dimonis, dirigits per Llucifer, contra l’Arcàngel sant Miguel i un grup d’àngels.

La segona referència escrita que coneixem, citada en el Llibre de Solemnitats de Barcelona, és de les festes de 1423, amb la rememoració de la vinguda a Barcelona del rei Alfons V d’Aragó, procedent de Nàpols.

El Ball de Diables actual té l’origen en les representacions que es realitzaven durant les processons del Corpus de l’Edat Mitjana, en les quals es contaven de manera teatral diferents escenes bíbliques per a instruir el poble en els valors cristians. Una d’aquestes escenes era la victòria de l’arcàngel sant Miguel davant dels diables, i és l’evolució d’aquesta escena la que s’ha convertit en l’actual Ball de Diables. La síntesi del Ball de Diables és una representació teatral de la lluita del Bé contra el Mal.

La base d’aquesta festa és la mateixa que la de tantes altres, només que en els correfocs hi ha una representació, una història i una actuació a la qual el públic assisteix. Els grups o colles de hui en dia preparen representacions en les quals, les vestimentes, els maquillatges, la música en directe, els artefactes que incorporen i les crides a l’acció s’uneixen al fum i al foc de colors per a crear una atmosfera que no deixa indiferent a ningú. Fins les persones més cauteloses acaben acostant-s’hi, ben protegides, per a ballar sota les espurnes en una dansa que acaba incloent sempre natius i forans.

És un plaer per als sentits assistir a una representació d’aquest tipus, en la qual u és espectador i protagonista alhora. Bellesa plàstica en estat pur. Les ràfegues de llum, les bengales i els efectes teatrals s’uneixen a l’olor de pólvora i al tro de les explosions, acompanyats pels xiulets previs dels artefactes pirotècnics i l’inconfusible so de la dolçaina i el tabal.

Qualsevol celebració pot albergar un correfoc. És probable trobar-ne un si assistim a alguna vetlada de Sant Joan; la major part de les festes de les localitats més xicotetes de l’interior d’Alacant i València també en tenen. També en la commemoració de la festa del Nou d’Octubre.

En general, la gent coneix poc de l’espectacle dels correfocs o Ball de Diables. Així, en una colla de diables, qui és el botafoc? I el fogaire? Quants tipus de material pirotècnic s’hi utilitzen? Una carrutxa i un carretó són la mateixa cosa? Per què es lligen els versots? Què és un drac pudibundus? El món del foc, com tots els àmbits de la cultura popular, té un vocabulari molt ric que serveix per a descriure’n les particularitats. No obstant això, aquest llenguatge no és molt uniforme i varia entre pobles, i fins i tot entre colles.

VOCAbULARI POPULAR:

bèsties de foc: conjunt de carcasses zoomòrfiques que llancen artefactes pirotècnisc i que durant el correfoc persegueixen els espectadors. Cada peça té una sèrie de connotacions simbòliques, i cada colla de foc té, com a mínim, una bèstia que la identifica. Entre les tipologies, els dracs són la més freqüent, encara que també hi ha peces històriques que representen tarasques, bous, mules o diners. Les colles més creatives tenen bèsties tan variades com genetes, gàrgoles, porcs, arpelles, quimeres, dinosaures, etc.

botafoc: tub prim i llarg amb pólvora a l’interior que s’utilitza per a encendre les carretilles i altres elements pirotècnics de manera semblant a una metxa. Emet una llum verda o roja, segons els diferents elements de foc, i dura aproximadament tres minuts. Aquesta paraula també es refereix al component dels grups de foc encarregats d’encendre les carretilles i els assortidors, així com de marcar el ritme d’encesa.

Carretó: és l’element bàsic de la pirotècnia dels diables,també anomenat «carrutxa». Consisteix en un tub de cartó dur amb dues parts: la primera conté una mescla de pólvora i altres productes pirotècnics que provoquen les espurnes i produeixen la característica forma de paraigua de foc entorn dels diables. Acabada aquesta primera part, crema la segona metxa, interior, que en encendre’s provoca l’esclat del tro allotjat en l’extrem. Hi ha diversos tipus de carretilles, i algunes de les més freqüents són la de l’arboç, que és més gran que les habituals; la blanca, que llança espurnes i un tro; una altra que emet un xiulet estrident; la de titani, que fa un foc daurat, o la trencada, que se sol utilitzar per a encendre.

Carretillada: encesa conjunta dels ceptres dels diables. En un correfoc o ball de diables es du a terme en moments

en què es vol remarcar la presència del ball com a grup. Si és conjunta vol dir que intervé més d’un grup de foc.

Ceptrot: distintiu d’autoritat que utilitza el cap o la cap de colla, Llucifer o la Diablessa. És una forca adornada amb una figura diferent en l’extrem superior, emplaçada damunt d’una caixa metàl·lica amb pedres a l’interior i rematada amb unes varetes per a col·locar-hi les carretilles. També es pot dir «forca gran», «olla» o «pal major».

Colla de foc: comparsa festiva d’estructura similar a un ball de diables, però que utilitza artefactes de foc no pirotècnics, com boles incandescents, metxes, torxes… etc.

Correfoc: actuació conjunta de grups de foc (balls de diables, colles de foc i bestiar) en què el públic pot participar activament mentre balla sota les espurnes durant el recorregut.

Diable: personatge bàsic d’una colla de foc. Porta una maça i va vestit amb roba de cotó grossa, que tant pot estar formada per jaqueta i pantalons com per una granota. Generalment, completa la vestimenta amb una capa i una caputxa que poden estar adornades amb banyes, cues o cascavells. El color i els dibuixos de la roba l’identifiquen amb el grup.

Diable d’encendre : component de la colla encarregat d’encendre les carretilles i assortidors i de marcar el ritme d’encesa. Porta com a utensili especial el botafoc o metxa, i també pot ser conegut com a «encenedor» o «fogaire».

Drac: figura bàsica del correfoc. Es creu que originàriament formava part del seguici de sant Miquel, i amb el pas dels anys s’ha mantingut com una de les figures més destacades del seguici històric. Com que és una figura molt abundant hi ha moltes variants de dracs; aquests

es poden classificar pel nombre de portadors, pels punts de foc que té… La família dels dracs també és molt extensa i engloba variants com les víbries, un tipus de drac femella.

Dracs clàssics: tipologia de drac que es caracteritza per tindre el cos massís i que normalment el mou un portador a soles. Les cames de la bèstia, que són les del portador, queden al descobert, i quan el drac està quiet ha de mantindre’s sobre un peu. Acostuma a tindre una cua enroscada i vistosa, i a vegades un cap especialment gran per a donar-li un aspecte més feroç.

Dracs Pudibundus: una altra de les tipologies de drac més freqüents. Es diferencia del clàssic perquè porta un faldó que tapa els peus dels portadors. Així, quan balla, mostra un aspecte eteri i sembla que vole.

Dracs reptants: tipologia de drac que porta les cames incorporades, generalment unes grans. Això fa que es recolze sobre el faldó, com si s’arrossegara.

Dracs rampants: drac en posició vertical que, a causa de les seues característiques, només pot ser carregat per un sols portador. No és molt freqüent.

Dracs politestados: drac amb més d’un cap.

Dracs de sac: bèstia de cos bla, amb una peça de roba que recobreix l’esquelet intern amb formes i matèries extremadament variades. No sol tindre cua.

Dracs singulars: sota aquesta etiqueta s’agrupen un conjunt de peces molt diverses que no encaixen en cap de les descripcions anteriors. Hi ha dracs voladors d’estil oriental, bèsties que s’arrosseguen amb un remolc i d’altres que es mouen amb rodetes.

Encesa: acció dels diables quan tiren carretilles, un acte que finalitza amb una

encesa de Llucifer o la Diablessa. També, cada vegada que el bestiari de foc balla mentre tira artefactes pirotècnics.

Foc: expressió que crida l’encenedor de la colla just en el moment abans d’encendre el grup de maces en una carretillada, per a avisar i reclamar l’atenció dels diables.

Forca: tipus de maça que té forma de trident.

Grups de foc: conjunt d’agrupacions que inclouen bèsties de foc, balls de diables i colles de foc.

Llucifer/Diablessa: cap de colla que es distingeix de la resta de diables perquè porta el ceptrot i un vestuari més espectacular que serveix per a marcar la jerarquia. En un correfoc o ball de diables té un paper protagonista. També anomenat diable major o diable gran.

Maça: suport, pal o bastó on els diables col·loquen les carretilles o bengales. Es diu així perquè en l’extrem superior descansa un bloc arredonit amb forma de maça del qual ix una vareta prima.

Material pirotècnic: els diables utilitzen un ventall molt ampli de pirotècnia. La peça estrela és el carretó, però també poden utilitzar altres tipus d’assortidors, com blancs, francesos, titanis, borratxos, volcans… Els coets també estan presents en forma de voladors, xiuladors i correcames, de la mateixa manera que els petards, amb els trons i les traques al capdavant. De fet, les traques solen tancar el ball de diables. També s’encenen bengales, piules i pots de fum.

Mulassa: carcassa zoomòrfica que reprodueix de manera realista la figura d’una mula de grans proporcions. El cap és de fibra de vidre i el cos és una estructura de fusta, coberta amb una gualdrapa de color verd que arriba fins als peus, la qual oculta els dos portadors. Actualment

ha perdut la significació de bèstia maligna que tenia des d’antany i simbolitza l’alegria de la festa.

Porta de l’Infern: estructura escenogràfica característica del correfoc. Consisteix en un arc desmuntable de grans dimensions, amb suports per a la pirotècnia, des d’on els diferents grups de foc inicien el recorregut.

Portador del foc: és el diable que arrossega el carret blindat amb tota la pirotècnia que s’ha de cremar. Conegut també com a «repartidor», «portador del carro», «diables de carretó», «arrossegador» i «civader».

Assortidor: tipus de material pirotècnic que utilitzen els diables i el bestiari de foc, i que a diferència de les carretilles no gira, sinó que es col·loca verticalment en les maces, ceptrots i punts de foc. Llança un doll espectacular d’espurnes d’uns cinc metres de longitud.

tabalada: cercavila de diables amb grups de percussió. Generalment sol ser un acte previ al correfoc, en el qual no intervé la pirotècnia.

tabal: instrument de percussió bàsic d’una colla de diables. Consisteix en una caixa de fusta o metall cilíndric, les bases del qual són dues pells tirants.

tarasca: carcassa zoomòrfica que forma part del bestiari, meitat drac, meitat rèptil, amb un cos que recorda un petxina de tortuga, amb banyes que li ixen de l’espinada. La mandíbula, practicable, produeix un so sec quan es colpegen les barres. Es tracta d’una bèstia mitològica provinent de la població provençal de Tarascó, i que també pot ser coneguda com a «bufona» o «fera».

tirada: cada vegada que el bestiari de foc balla mentre tira la pirotècnia.

trident: utensili en forma de o que, encastat en les varetes de les maces i

ceptrots, permet triplicar la capacitat de tirar assortidors verticals en cada punt de foc.

tronada: manifestació pirotècnica que es caracteritza per l’arrancada d’una sèrie de morters que es disparen cap al cel.

Versots: denominació genèrica del text complet d’un ball parlat de tipus burlesc. Molts en són lliures, però els més clàssics consisteixen en un quartet heptasíl·lab amb rima consonant dels versos.

Víbria: carcassa que mescla trets zoomòrfics i antropomòrfics, amb pits de dona, ales de ratapinyada, cua de drac i llengua bífida de serp. És una figura mitològica medieval que representa un malvat drac femella i que no té les connotacions nobles del drac.

Ací us mostrem un vocabulari bàsic per a conéixer més de prop una festa i una tradició que, a poc a poc, va agafant espai en la cultura dels nostres pobles. També s’ha de tindre en compte la vestimenta. Els vestits actualment són de cotó, pell o teles ignífugues. Durant la dècada dels se-

tanta i huitanta aquests eren simples sacs de creïlles pintats, amb unes banyes al damunt.

Com a espectador, encara que els articles de pirotècnia que s’utilitzen

en el correfoc estan catalogats com a «no perillosos», en tots els casos es recomana prendre algunes precaucions per a evitar cremades per espurnes i qualsevol altre tipus d’incidents, especialment si vols acostar-t’hi. D’aquesta manera, s’aconsella respectar les figures de foc i els participants, així com no interposar-se en el camí del correfoc, guardar una distància prudent si es porta roba amb components sintètics, evitar pujar els més xicotets als muscles per a evitar que les espurnes no els vagen als ulls, i no tirar aigua si a alguna persona del públic li cau una espurna en una peça de roba sintètica. A més, es recomana no agafar de terra cap article pirotècnic utilitzat pels dimonis.

Encara que avui no prolifera massa en el món de les falles, és una qüestió de temps que vaja agafant protagonisme. El foc i la mediterrània són una combinació que influeix en la nostra idiosincràsia. València, la Comunitat i les nostres festes som foc.

Curiositats sobre aliments i pirote ‘ cnia

Per Isabel tomás

En el món de la pólvora hi ha quantitat de denominacions per als tipus de focs artificials, hi ha articles que tenen noms que atrapen la gent i que fan que així se’n compren més. Però açò no sols passa amb els articles de la pólvora, sinó que la indústria gastronòmica se n’ha fet ressò i ha aconseguit que aquests productes amb noms pirotècnics triomfen en aquest sector. En aquestes línies vos explicarem diferents exemples d’aliments amb noms característics d’aquest món de la pólvora. Com ens agrada menjar als faller!, i si a més a més allò que mengem ens recorda al fum purificador d’una mascletà, en agrada encara molt més. Això és el que ens passa quan es fiquem a la boca els bombons Peim, una explosió de sabor de xocolate i cassalla fan que el paladar tinga una sensació ben forta de sabor. No sols els fan de cassalla, també n’hi ha de petazetas, bourbon, margarita, i el més especial, el cremaet

Seguint amb els dolços, també tenim petards de xocolate negre i petazeta denominant Xoco Punt, ideal per a menjar a la nit, en les festes falleres.

No podíem deixar en aquest article de nomenar els dolços més típics de la festa de Sant Donís en el territori valencià. Dins de la mocadorà trobem dos pastissos que fan referència també al foc i al ressonar de la festa, com són el tronador i la piuleta, dissenys d’artefactes pirotècnics. Arran de la guerra de Successió i la prohibició de traques i manifestacions de focs artificials, els mestres pastissers varen començar a elaborar aquestos dolços en reivindicació i revolta contra els reis d’aleshores. Tot i que no se sap si aquest n’era l’origen al 100 %, és una manera més de relacionar el menjar amb la pólvora, combinació que tant ens agrada.

El millor d’aquestos dolços és l’elaboració artesanal, amb productes de qualitat.

Per a poder digerir aquesta quantitat de xocolate necessitem productes per a beure, i en aquesta ocasió en tenim de variats. Una empresa de Torís va crear un licor anomenat La Mascletà; aquest és de taronja i mel de flor de taronger. Amb aquesta beguda, l’empresa volia fer un homenatge als mestres pirotècnics valencians per a reconéixer-los l’art que tenen en l’àmbit mundial.

Continuant amb begudes d’aigua de foc valencià, tenim un vi fet amb raïms bobal i ull de llebre (tempranillo) anomenat Traca, vi de la bodega Bodeboca, tenim opció de tint i blanc. Cultivat en vinyes velles i ecològiques per a produir una expressió fruital intensa. Requena uneix en la terra sabor i festa que donen als nostres paladars les millors explosions per als sentits.

En aquest últim any hem pogut conéixer la nova cervesa valenciana, cervesa Mascletà, que no és sols una cervesa artesanal, és més una obra d’art, amb uns sabors que no deixen indiferent a ningú, cuidada amb molta cura. Elegant per dins i per fora. Té tres varietats: Pólvora Blue, Tro de Bac i Mascletà. Totes són focs artificials, llum valenciana i del mediterrani que donen vida en el cel de la boca.

Fum pertot arreu, música i pólvora es fusionen per a crear aquestes creacions alimentàries que posen la nostra terra en un marc incomparable de sentiment per les nostres arrels, que sempre s’han d’intentar mantindré i continuar sempre amb la nostra bonica tradició.

Sabies que...

En 1994 canvia la denominació i passem a ser Associació Cultural Falla Mercat de Silla, ja que en eixa data, totes les comissions del poble es constitueixen en associacions culturals, denominació que perdura fins hui en dia.

A meitat dels noranta, i sota la direcció de Marina Saragossà i Felicidad Domínguez, es consolida el grup de teatre de la falla, amb el nom de Patí Teatre, amb nombroses representacions teatrals. Malauradament, anys després el grup es va desfer.

En 1996, el grup de dansa L’Andana deixa d’actuar, encara que en anys posteriors apareix de nou durant un breu espai de temps. El grup de dansa és una activitat que caldria potenciar més.

En setembre de1999 es va editar per primera vegada una revista en la falla, El Mercat, revista fallera i de cultura popular Malauradament no va tindre el suport que els promotors esperaven i després de dos números es va deixar de fer.

Piro Ge‘ nere

Perill de petardisme

Per josep M. tomás

Maria es va asseure en la xicoteta taula de sempre, al costat de la finestra. Quan va arribar Feli ja portava un parell de cerveses d’avantatge i havia expulsat altres tants tabes que rondaven pel pub Oh Buda, on solien quedar.

La salutació va ser poc efusiva entre les dues amigues, però es pegaren dos besets de cortesia.

M—Com va, tia? Com has arribat tan tard? Et veig seriosa. T’ha passat alguna cosa?

F—La de sempre tia. El meu pare, que m’obliga a estudiar i no em deixa ni el mòbil.

M—Això del teu pare és un marró, fins i tot no s’ha adonat que ja no eres una xiqueta.

F—Sí, sí que se n’ha adonat. I això és el pitjor, que com depenc del seu money em té supercontrolada. I si no és ell és la mare. Que si em pose això, que si em pose allò, són uns petards.

M—Els meus també. Son uns tocacollons amb les idea molt clares i amb la ferma missió de traure’m de polleguera.

F—Mai es cansen, i cada vegada més es potencien l’un a l’altre. Sempre estan atabalant amb les seues frases: «Aquesta gent no és res el teu rotllo...No estàs cansada de les xarxes socials?... Són per a fantasmes que no tenen vida pròpia...No m’agrada criticar, però… Com pots sobreviure sent vegana sense vitamina B12?»

M—Però tia, per a petard, petard, el conductor del Blabacar de l’altre dia, petard old school, de tota la vida.

F—Almenys no tractava d’ocultar-se. Estava feliç i encantat de poder compartir cotxe amb gent tan ignorant com nosaltres i poder il·lustrar-nos amb tot el que sabia. Coneixia a algú que treballa en cadascun dels oficis del món. Tenia contactes pertot arreu.

M—Era tan petard que deia que tenia un cunyat que tenia un veí que tenia un amic que va coincidir amb Pedro Sánchez en la facultat. Durant tot el viatge (encara sort que s’acabà prompte) aprofità per a desenvolupar tota la seua verborrea, perquè ell ho sabia tot.

F—La mare que el va fer! I a tu i a mi, el que més ens abellia era obrir la porta i llançar-nos del cotxe en marxa.

Espontàniament se’ls van escapar unes rialles quan recordaven aquell tio.

M—I les dos com a dos gilipolles, dient-li que sí, que sí, que sí, que molt bé, que molt guay. Com si tinguera la gracia per arroves! Aquell tio era d’un petardisme que te cagues, perquè et converteix en algú que no vols ser, t’espenta a donar-li la raó com una idiota. El que em consola és que, per sort, d’eixes situacions t’oblides així que te’n baixes del cotxe…

F—Sí, millor ho deixarem estar. Però de segur que, coneixent-te, li posares mala puntuació en Blablacar.

M—La pitjor que he posat en ma vida— tornaren a riure amb ganes les dos amigues, ara ja més relaxades.

F—De petards, n’hi ha molts —va dir Feli —. Jo crec que es preparen acadèmicament per a ser petards. Està clar que la dels pares i la del tio del Blabacar és la més corrent, però després n’hi ha d’altres, de professionals.

M—Podríem dir, tia, que hi ha una escola de petards on aprenen i es reprodueixen com els conills en qualsevol època de l’any. A mi, tota aquesta gent em toca molt la moral. A veure tia, analitzem les seues diferents versions per a veure si trobem una cura i deixen de donar la tabarra d’una puta vegada.

F—Jo diria que hi ha un petardisme de primer grau que deuen ser sens dubte la Lola i el Toni. La parelleta feliç.

M—Ohiii tia, ho has encertat! Quan no estaven junts eren gent de puta mare, per separat els estimàvem una barbaritat. Ella era del nostre grup de col·legues de tota la vida.

F—Amigues, amigues, tia. Sempre volíem estar juntes, sempre quedàvem ací amb tota la penya. Però quan començaren a eixir junts la cagaren.

M—Els dos es posaren insuportables. Sempre apareixien agafadets de la mà dient-se cosetes a cau d’orella, no paraven de donar-se besets mentre tu intentaves contar-li l’epic fail de la teua cita del dia d’abans.

F—Sí tia, era en pla:«Hola, podeu deixar això per a un altre moment?» No se n’adonaven. Aquest va ser el principi de la fi del bonrotllisme

M—Jo arribí a llevar-los d’Instagram. No hi havia dia que no ens regalaren un #WEAREATEAM. Sempre pujant les seues stories de desdejunis en el llit i de diumenges de #NETFLIX&CHILL amb el filtre del gosset. Fins i tot massa embafador, tia.

F—A mi, per a res em produïa enveja. Jo per a mi pensava: «A veure, a quin sant creuen aquestos dos que

desitgem fer el mateix? Simplement em molestava que ella fera tanta ostentació de la seua vida privada. De segur que aquesta actitud va afectar negativament la relació.

M—Tant com molaven les nostres taboles amb ella, els xopets de Jagger cada dos birres, les batalles de twerking, lligar amb desconeguts, riure sense parar de xafardejos múltiples i acabar en la pizzeria de la cantonada engolint com si fora l’última vegada que menjàvem.

F—Sí, tia. Per què quan estava ell no li eixia a la Lola el costat wild que nosaltres sí que li coneixíem perfectament?

M—No ho entenc. Però quan passaves una estona amb ell, tot sol, et pregunta tota l’estona si alguna vegada has gravat porno casolà, és a dir, es mostrava espontani i sagaç. Curiosament, quan estava ella no parava de fer-se el culte i traure a tothom de polleguera per la seua senzilla falta de naturalitat.

F—Semblaven inseparables… fins que ho deixaren! Com podia durar una cosa tan fictícia, tia?

M—Llavors ella s’ha equivocat. Ara vol recuperar el temps perdut i en comptes de tornar amb nosaltres decideix que la millor opció és publicar en Instagram el topeguay que és la seua vida sense ell. Vaja per davant que jo, a això, no tinc res a objectar.

F—No ha canviat la Lola! Ara, el seu modus operandi és compartir amb els seus followers tot el que fa, oblidant-se de nosaltres. Com si jugarà en una altra lliga: afterworks, festes en terrats i gintònics al capvespre. Ella creu què és així com li demostrarà al món, i a si mateixa, que li va molt bé.

M—Stop tia, stop! Quin error més gran. Per ací va malament! Xe, torna amb les teues amigues de sempre, a les taboles atrevides en les quals se’ns oblida traure el mòbil perquè ens ho estem passant d’allò mes bé.

F—Quanta raó tens, tia. En zero coma ell tindrà una nova víctima. Una tia d’eixes estirades que portarà vi francés a les nostres quedades i que no es tallarà a contradir-li com a bona riot girl.

M—I jo me n’alegraré.

F—Sí, sí. Però ja veuràs com la resta de col·legues també l’accepten ràpidament… llevat de la nostra amiga, que li costarà un disgust dels grossos.

M—No cregues. Qualsevol dia es veuran i parlaran i tornaran a veure’s com la parella heteroperfecta. Sense adonar-se que junts eren realment uns petards insuportables.

F—No parles molt fort que mai se sap; a vegades, si tornen a veure’s en pla «amb dret a certs beneficis» poden acabar posant-se a caldo de nou.

M—No per favor, tia, això deu ser insuportable. Com l’amic eixe teu que mai t’ha agradat, però que tu saps que és perfecte per a tu.

F—Sí tia, pobret. Aquest seria un segon grau de petardisme. Però és tan bonic.

M—Tia, que cabrona eres! El teu benvolgut amic no és un petard de segon grau per la seua pròpia culpa. El problema, tia, és que sempre li has agradat. T’ho ha dit amb la mirada més d’una vegada. Esta penjat per tu. Saps que si volgueres, si feres el pas… cauria rendit als teus braços i seríeu feliços per a tota la vida.

F—Però tia, em fa horror. A mi mai m’ha atret sexualment i això no canviarà. És una veritat inamovible. Malgrat adorar-lo i voler-lo amb bogeria, hi ha un halo de petardisme que l’esguita inevitablement. El tema és així de senzill i lamentable. I pitjor és ma mare, que dia sí i dia també em pica dient-me que estic cega, que què faig amb la meua vida, que em quedaré soltera per deixar passar aquest tren

M–Però tia, és que té raó. Perdona que també et done la xapa, però havies de provar, almenys una vegada. Prova a passar la frontera de l’amistat i conquistar el món sexual amb ell. Pot ser que funcione i has estat perdent el temps!

F—Saps què et dic? Que vos donen a tu i a ma mare. Gita’t tu amb ell!

M—És un tio guay i sempre ha sigut així… No recordes quan vomitaves deu tequiles de colp i ell et sostenia el cap? I quan suspenies en la uni t’ajudava amb els projectes de recuperació? I quan ploraves per un capoll i et regalava les millors paraules d’ànim? El pobre, tia.

F—I per això precisament no el puc mirar amb altres ulls. Jo no soc molt de quedar-me en la meua zona de confort, em van els reptes. I l’amic perfecte és, simplement, massa perfecte.

M—I què vols, tia? Un empotrador i a més a més ric, no?

F—Per demanar no passa res. El problema és que d’eixos ja no en queden. Ara, l’única cosa que trobes són tios que són uns egoistes en el llit. I t’he de dir que per a mi aquests tenen el nivell màxim de petardisme

M—Per desgràcia és el que hi és; en el sexe hi ha moltes conductes masclistes que tenim megainterioritzades i a vegades ni tan sols ens plantegem arreglar-ho. Però ja està bé.

F—Tia, t’has posat superprofunda, però tens raó. Hem de llançar un crit: STOP als capolls egoistes que només es preocupen del seu propi plaer!

M—Sí tia. Ja està be. El sexe és la cosa més divertida de l’univers, i és una merda tindre una mala nit de sexe per culpa d’una persona que només li importa arribar al clímax, pegar la volta i adormir-se.

F—Haurien de portar al cap un senyal, com els taxis, que indicara que estàs a punt de compartir matalàs amb un d’aquests espècimens.

M—Eixos sí que són uns petards de metxa curta.

F—A veure si no tinc raó? Per a ells el sexe es redueix al fica trau.

M—I no et fan sexe oral encara que el maten. Mai et pregunten si has estat a gust. I són tan avorrits que no ixen del missioner.

F—No tenen vergonya, mentre ell es córrega li la repampinfla donar-te plaer. Són una merda de tios. Uns petards sense metja ni pólvora.

M—La culpa la té el porno. És un error pensar que el coit és empentar brutalment fins que esclate el volcà. Hi ha moltíssimes coses més: el besets, les carícies...

F—No tia, no. Tu no. No et ratlles ni et poses en pla romàntica insuportable. A veure si tu també eres una petarda?

M—No sé què dir-te, tia. De vegades em faig por. Hi ha dies que m’entra una mandra terrible i unes ganes boges de posar-me el pijama.

F—Tia, tia què em dius? Compte! Això és un clar indicatiu de perill de petardisme

M—Sííí tia! Crec que es la petarda que portes dins intentant eixir.

F—D’això res de res. El que està intentant eixir són el grapat de cerveses que em portes d’avantatge. Però si tu

eres una crack. Quan estàs en societat, de bon rotllo, eres un encant, i per això la penya continua reclamant la teua presència. El que deus fer, el dia que més mandra et done eixir, és pensar: «Tia, anima’t, que tothom deu estar preguntant per tu!» Posa’t les piles ja, tia… Què pintes tu a casa quan el teu lloc, el que de veritat et correspon, és a la gran pista de ball?

Amb una mica de voluntat podràs evitar convertir-te en la petarda que portes dins. És senzill.

M—Tens més raó que un sant, tia. He de véncer la temptació de quedar-me davant de la televisió veient milers de capítols de sèries. Allò que de veritat m’agrada és veure la gent, estar amb tu, fins i tot amb la Lola.

F—Clar que sí, tia. I si al final de la vetlada estàs cansada, eres lliure de fugir a casa, però almenys te n’aniràs fent esses i amb un lleuger singlot, i el més important, hauràs rigut i compartit moments estupends amb els teus benvolguts amics.

M—Sííí, tia, em faràs plorar. Tu sí que eres una gran amiga. Eres la canya.

F—Clar que sí, tia, però una canya fugidora, que jo no vull ser cap tipus de petard.

Maria i Feli tornaren a riure amb ganes. Es pegaren un bes i demanaren dos birres més.

Mascletisme i femellisme

josep M. tomás

Parlant de pirotècnia, quasi tots sabem què és un masclet i què és una femella. El primer és un petard, que per cert prové de la paraula valenciana «mascle», de gran potència sonora, format per una quantitat de pólvora que oscil·la entre 1,2 i 40 grams, el qual té una metxa per a encendre’l. Pertany a la classe III si no supera els 2,7 grams de pólvora; en cas contrari, només pot ser utilitzat per personal autoritzat, com els pirotècnics.

La femelleta (diminutiu de femella en valencià), és un coet borratxo amb metxa utilitzat en les cordades, que té diverses eixides, entre 8 i 16 segons de durada, de color blanc brillant, generalment de titani que no esclata. És un producte destinat per a professionals amb el CRE.

No parlem del model AB-32 o del model CX-15. Es parla de «mascle» i de «femella», tal vegada per a diferenciar l’impacte, la força, la sonoritat, el poder del masclet en contraposició a la vistositat, el color i la constància de la femella. Valors humans atribuïts a ingenis pirotècnics. Així són les coses i així ens va. No obstant això, caldria fer-se una pregunta: són masclistes les falles? Hi ha masclisme als casals?

La resposta és SÍ, en la mateixa mesura que ho és la societat en la qual vivim. També és ben cert que tot està canviant a gran velocitat, i que les falles i la societat de hui en dia no són com les de fa setanta anys. Enguany, la meua filla, per primera vegada en el nostre casal, és la presidenta de la falla. Alguna cosa deu estar canviant.

Els monuments cosifiquen les dones? Als casals hi ha una igualtat real o encara hi ha ramalades masclistes difícils d’eradicar? Intentaré deixar pinzellades i cadascú que en traga conclusions.

Figures de dones hipersexualitzades, de grans pits, culs exagerats, promíscues, formen part del repertori faller més tòpic, però cal dir que la sàtira és l’essència de la festa i toca per igual homes i dones, rics i pobres. La imatge de les dones en les falles no és ni millor ni pitjor de la que reflecteix el cinema, la publicitat o l’humor. No crec que les falles cosifiquen més les dones que altres àmbits –polítics, socials o esportius–, de la societat. Con he sentit dir a Mònica Oltra: «A vegades em fa la sensació que demanem a les falles coses que no demanem a la resta de la societat».

En una festa en què els acolorits ninots rendeixen culte a l’exageració i la ironia, fregant a vegades situacions grotesques, el debat no sembla fàcil. No és una qüestió d’enfrontament. Clar que hi ha masclisme i sexisme en les falles, igual que n’hi ha en la societat en general, com he comentat abans.

Hi ha veus que alerten del risc de censura o de limitar la llibertat creativa dels mestres artesans si s’eviten aquest tipus de ninots. Probablement, però també és evident que la

sensibilitat de la societat ha canviat. Hi ha coses que feien gràcia fa uns anys i que ara han perdut el favor del públic, no fan riure. Si l’humor evoluciona, les falles també han de fer-ho. No hi ha més remei que intercanviar parers des del respecte. Ningú ha de tindre por al debat. La igualtat de gènere, si una dictadura o una catàstrofe democràtica no ho eviten, ha vingut per a quedar-se.

La veritat és que la imatge i el paper que juga la dona en la festa valenciana està evolucionant, sobretot després de molts anys de marcat activisme i reivindicació feminista. Es tracta de col·locar la festa en el segle XXI, diuen. «No podem imposar res, ni obrir trinxeres, sinó incentivar visions i pràctiques positives, introduint canvis en els òrgans rectors de la festa per a visibilitzar-les i fomentar-ne l’entrada en tots els estaments de les festes falleres. Tant en les distintes comissions com en sectors com la pirotècnia o la creació artística, o propiciant que s’integren en els jurats que decideixen cada any el monument guanyador i que solen estar integrats enterament per homes». Casualment, la Junta Central fallera de València mai

ha estat dirigida per una dona. A Silla, sí. Tenim presidenta de Junta Local.

Marisa Falcó, artista fallera amb anys de trajectòria en l’elaboració dels monuments, insisteix que la societat ha evolucionat, i amb aquesta, les falles. No creu que les creacions, els ninots, hagen provocat conflictes o polèmiques entorn del masclisme. “Fem crítica, però amb respecte, jugant amb la ironia, i pot haver-hi algun cas que no ens agrade puntualment”, comenta.

Segons Jesús Peris, president de l’Associació d’Estudis Fallers (prestigiosa entitat que fomenta i divulga l’estudi de la festa), que es mire les falles des de la perspectiva de gènere «em sembla bé, sobretot quan es projecten estereotips. No es tracta de prohibir, es tracta de donar visibilitat a coses inacceptables, d’assenyalar-les, de posar-les en evidència», apunta Peris, que reconeix que hi ha una hipersexualització de la figura de la dona que no apareix en els homes.

Crec que l’època dels ninots de xiques nues, perquè sí, ha passat. Ja no fa la gràcia que feia abans. De la mateixa manera que va passar l’època del cine de «destape», els valors i les sensibilitats han canviat. Ara ixen calbs, homo-

sexuals, retors, dones o polítics, vestits o desvestits, si així ho marca el guió.

Lluny de ser marcades com a masclistes, les falles són una oportunitat per a cremar totes les discriminaci-

ons que encara hi ha en la societat. Ser feminista no significa que les dones meresquen drets especials, significa que mereixen els mateixos drets. Defensar la igualtat no implica menysprear o castigar els homes. El feminisme no parla de superioritat ni discrimina el nostre gènere, simplement combat les desigualtats que pateixen les dones pel fet de ser-ho. No es lluita per ser “més”, es lluita per ser iguals. Podem lluitar tots junts per un món en què siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures, uns i altres. Perquè en la nostra festa la dona té un paper clau i fonamental al costat dels homes. No sota la nostra tutela, no sota la nostra supervisió, sinó al nostre costat, amb igualtat d’oportunitats, amb els mateixos drets, corresponsabilitat de drets i obligacions. Totes les persones mereixem el mateix respecte, els mateixos drets i la mateixa igualtat. Ja no hi ha excuses, hem d’avançar, la festa ha d’evolucionar.

Sabies que...

En 1999 la falla va rebre el premi «Carles Salvador de Llengua» de la revista Pensat i Fet, en reconeixement a l’activitat cultural que havia realitzat els últims anys, sota la presidència de Pepe Rosselló (1993, 1994) i posteriorment de Vicent Navarro (1995, 1996, 1997 i 1998).

L’any 2000 vàrem fer el primer concurs de karaoke i cantants novells per a les festes del Crist, amb una gran acollida, tant del barri com del públic en general, amb actuacions que omplien totes les nits la plaça del Mercat.

En les falles de 2003 caigué el ninot central de la falla, quan l’estàvem muntant. La sort i la fortuna volgueren que no hi haguera cap ferit.

Viki Gil va ser la primera fallera major que va repetir en el càrrec, ja que ho va ser en 1987 i en el 2000.

En Infantils han sigut falleres major dos vegades, Mercedes González, Pilar Tormo i Carla Gómez

Les sabates de Melissa

Per Martina Mosquera

Relat guanyador de la IV edició Porrot Jove de Narrativa en la categoria de primària.

Melissa va nàixer en un xicotet poble d’Àfrica. Des de molt xicoteta, com que la seua família era molt humil, va haver d’ajudar a casa i al camp en les faenes que feien els seus pares. Malgrat que havia de treballar moltes hores, a més d’anar al col·legi, Melissa no perdia l’ocasió de fer el que més li agradava: córrer.

Passaren els anys i al poble tots la coneixien i la volien, sempre la veien corrent, i sempre que corria ella somreia. No perdia mai l’ocasió, si anava al col·legi anava corrent, si anava a per aigua, anava corrent…

Un dia, quan s’acostava a veure una amiga, va passar per davant de l’única casa del poblat que tenia televisió. En aquell moment, la seua vida es va parar i va canviar per sempre. En la televisió estaven retransmetent una carrera de dones en les olimpíades. Melissa es va quedar fascinada de l’elegància i la força que aquelles dones tenien quan corrien, i també de com el públic vibrava de l’emoció en veure-les. En aquest moment, Melissa va decidir que volia ser atleta professional i aconseguir anar a unes olimpíades. Ella ràpidament se n’anà a casa a comentar-ho als seus pares. Son pare, que era molt tradicional, li va dir: «Oblida-te’n, som molt pobres, mai no podràs ser una atleta. El teu treball està ací, ajudant els teus pares» Melissa es va quedar molt trista, però una estona més tard, la seua mare es va acostar i li va dir: «Melissa, ton pare et vol molt, però no vull que sigues infeliç mentre busques una cosa que no podràs aconseguir. Jo crec que és impossible, però si això és el que et

fa feliç, has d’esforçar-te tots els dies i a tothora per a aconseguir-ho».

A partir d’aquell dia, Melissa encara s’esforçava més per a córrer d’un lloc a un altre, no tenia ni sabatilles, però això enfortia els seus peus i, quan desenvolupà el seu físic, va notar encara més i més força. Son pare, quan es va adonar que competir era la raó de la felicitat de la seua filla, va parlar amb un germà que vivia a la ciutat perquè, d’aquesta manera, Melissa aniria a viure allí i poder entrenar en un club.

Ja quedava menys d’un any per a les olimpíades i Melissa començava el primer entrenament en el club. Quan va arribar es va sorprendre perquè els altres xics i xiques començaren a riure’s d’ella. Melissa no ho entenia, però ràpidament es va adonar que els seus companys reien perquè no tenia ni sabatilles per a córrer. Melissa, en aquell moment, va pensar a deixar-ho tot perquè no se sentia bé, però en comptes d’això es va recordar de tots els sacrificis que portava darrere i va continuar esforçant-se.

En la primera carrera que va competir, va aconseguir classificar-se per a les olimpíades. Els companys, que abans la miraven amb menyspreu, ara la miraven amb admiració, perquè havia aconseguit una cosa important. Ràpi dament es va fer famosa al seu país, ja que mai no havia hagut una velocista que competira en uns jocs olímpics. Els seus pares la veien en l’única televisió del poble i no podien aguantar més l’emoció.

Poc temps després, Melissa estava viatjant cap a les olimpíades, i cinc minuts abans de co mençar la primera carrera,

el president del seu país en persona li va regalar les millors sabatilles d’esport que hi ha en tot el mercat. Ella se les va ficar i va notar la comoditat de les sabatilles.

Ja estava en la línia d’eixida i tothom pendent de la carrera, i .... pum, després del tret d’eixida va aconseguir acabar entre les tres primeres i passar a la final. Sa mare la veia per la televisió, i ràpidament va notar que alguna cosa passava, ja que no veia Melissa amb els ulls alegres com de costum. Faltaven només vint segons per a començar la final de les olimpíades i llavors, Melissa va fer una cosa que ningú no va entendre. Es va llevar les sabatilles i va córrer descalça. Pum! Va començar la carrera i en un tres i no res, Melissa va guanyar i va batre el millor temps de la història. La gent es tornava boja, aplaudien, els seus éssers estimats ploraven de l’alegria, i ella, ara sí que era feliç.

Un periodista li va preguntar: « Per què et vas llevar les sabatilles?» Ella va respondre: «Perquè pot estar mirant-me una xiqueta que, igual que jo, no pot comprar-se unes sabatilles, i jo vull que veja que tot el que u es propose, amb treball i esforç, ho pot aconseguir. Fi.

Un viatge inesperat

Per Darío Vicente

Relat finalista de la IV edició Porrot Jove de Narrativa en la categoria de primària. Caic, caic i torne a caure. Al final… toque terra. No sé on ni quan em trobe. Pregunte a un senyor amb vestimenta molt estranya:

– Perdó, on em trobe? –vaig preguntar.

– És estrany que no conegues aquest mític monument, –em va dir mentre assenyalava l’aqüeducte de Segòvia.

Em trobava a Segòvia! Com és possible que tinguera aquella meravella davant i no l’haguera reconeguda! Ens vam acomiadar i se’n va anar, desapareixent a poquet a poquet entre la gent que passejava per allí, els quals es quedaven estranyats mirant-me, perquè el que realment portava la vestimenta estranya era jo.

Més tard vaig recordar que no tenia lloc on passar la nit. Després d’estar vagant durant hores, ens tornàrem a trobar aquell home i jo, i em va deixar passar la nit en sa casa mentre jo li explicava que venia del 2021 i l’última cosa que recordava era que creuava el carrer i que quasi m’atropella un cotxe.

– Un cotxe? Això queè és? –em va dir el senyor.

– De veres? Ací encara no hi ha cotxes? Mmmmmm…un cotxe és com un carro però sense cavalls, que va amb un motor –vaig contestar.

– Motor? Parles molt estrany?

– Crec que aprendrem molt els dos en aquesta conversa, però necessite saber en quin any estem.

–Estem en l’any 1308.

No m’ho podia creure, com havia sigut possible? Quin fenomen havia passat? Dec estar imaginant-m’ho tot?

Després vam començar a sopar i es va presentar. Li deien Mendoi em va dir que era un nom típic. També em va dir que m’ajudaria a tornar a casa. Em va posar una estranya roba, una estranya túnica sobre una samarreta per tal que no destacara entre la gent. Em va prometre que m’ajudaria a tornar a casa. Vam anar preguntant pel carrer i una persona ens va dir que fa temps hi hagué un xiquet que sempre parlava de viatges en el temps, però que se n’havia anat a viure a Sevilla. En aquell moment va començar la nostra aventura per Espanya.

Vam tardar molt de temps a arribar-hi, vam preguntar fins que vam contactar amb una persona que el coneixia, però se n’havia anat a Galícia. Ens va passar el mateix a Barcelona, Madrid, Múrcia, Extremadura i Aragó. Setmanes i setmanes d’un lloc a un altre d’Espanya. Al principi tenia por, però a mesura que passaven els dies gaudia més de l’experiència de viure igual

que vivien segles abans. Arribàrem a València, la meua terra, com havia canviat! i allí, per fi, el vam trobar.

Li vaig contar tot el que havia passat. Ens va contar que últimament havien trobat objectes del futur que havien recol·lectat. Quan me’ls va ensenyar no m’ho podia creure… Eren telèfons mòbils! Li vaig contar que eren objectes de la meua època. També em va contar que havien detectat molts moviments sísmics provocats per un agrupament d’energia gegant. De sobte aparegué un cotxe. Tot bé, vaig pensar, fins que vaig recordar que al segle XI no hi havia cotxes. Vaig mirar Mendo i l’home.

–És el que estàs pensant –va dir l’home–. Aquest cotxe passa dia sí i dia també. Açò dona raó a la teoria dels viatges en el temps.

–Vaig a amagar-me al cotxe abans que isca –li vaig dir–.

Van assentir amb el cap.

Quan estava a punt d’eixir, me n’entrí al cotxe amb l’esperança d’arribar a casa…

El temps e ` s el foc on ens cremem

Per M. Carmen Antich i brocal Definir formalment què és el temps no resulta fàcil. Com a concepte general, jo diria que és l’interval entre el naixement i la mort amb el qual comptem els éssers vius. O com diria el poeta Miquel Martí i Pol: «El temps és un ocell que mai no atura el vol».

Es pot partir de la noció que els esdeveniments físics tenen lloc l’un darrere de l’altre, i que el temps és l’escala en què aquests esdeveniments es produeixen.

Amb el pas del temps les cèl·lules es deterioren i es produeix l’envelliment. No obstant això, allò que és temporal i el que és intemporal conviuen junts en cadascun de nosaltres, complementant-se. Per tant, les activitats com amar, crear ciència, art, cultura, literatura, música... tendeixen a romandre per damunt del temps i a fer-se perdurables.

El rellotge és l’aparell amb el qual mesurem el temps, però les persones tendim a percebre’l depenent del nostre estat anímic. És a dir, si estem gaudint del moment el temps passa d’allò més ràpid, però si estem sofrint per qualsevol cosa un minut es converteix en una eternitat.

A mesura que ens fem grans sentim que el temps passa més de pressa. Per contra, aquella infància que va transcórrer feliç i despreocupada pareixia no acabar mai. En l’adolescència el temps de festa i diversió volava en un tres i no res. Em consta que d’adults també ocorre així.

Hi ha un temps per a cada cosa. Sabem que el temps no passa debades. Està el temps de les collites.

El temps de calabruix. El temps d’esbarjo. El temps meteorològic. El de les tronades i el de les nevades. Hi ha temps d’enyorança i temps de reflexió. Diguem que perdem o aprofitem el temps. També que el temps no persona. I, el pitjor de tot és quan algú està matant el temps.

En definitiva, que hi ha temps per a tot o per a res. O com solia dir ma mare: «Temps tindreu!», expressió benintencionada però molt equivocada, ja que ningú sap realment el temps de vida del qual pot disposar.

Estem vivint el temps de la tecnologia, d’internet, de les xarxes socials, de les plataformes televisives i dels robots que ja fan quasi de tot. Els avantatges que açò comporta són molt importants, però a mi em fa l’efecte que les màquines guanyen cada dia més terreny a les persones. Que els xiquets, xiquetes i adolescents ja no es comuniquen com abans. Jugar al carrer és impensable, i mantindre una conversa fluida a taula resulta complicat. Conéixer el veïnat i tractar-nos com a família és improbable. Les celebracions es fan cada vegada més sovint fora de casa, i la comoditat ha robat espai a la familiaritat. Els mòbils, tauletes tàctils, ordinadors i aparells varis s’han convertit en amics virtuals de dubtosa influència, amb els quals a penes podem interactuar. Un altre aspecte a tractar és el perjudici que aquestes pràctiques, sense control, ocasionen a l’ús de la llengua pròpia, la nostra, la qual va perdent-se en favor del castellà. Només cal escoltar pel carrer els fills de famílies del poble que sempre han parlat en valencià, expressar-se en la llengua de Cervantes. La situació és preocupant.

Durant l’any laboral esperem les vacances per a emprar un determinat període de temps a viatjar, descansar, gaudir de la família o donar eixida als assumptes que tenim pendents. Les festes de cada poble o ciutat també són un motiu per a alleugerir el temps. O potser no. Ja que a tothom no li ve de gust veure els carrers plens de gent fins a la matinada causant destorb, ni escoltar a deshores els crits de persones desconsiderades, ni contemplar el maltractament animal que es propicia emparant-se en certes tradicions. Aleshores, com que cadascú tenim un criteri propi, aquest temps es converteix en un goig per a alguns o en un suplici per a altres. El civisme, l’educació i el respecte mutu haurien de ser la base de la convivència.

Si en la prehistòria el descobriment del foc va canviar rotundament la vida d’aquells humans, al llarg de l’existència les persones ens trobem en situacions que arriben a consumir-nos en un foc intern que el cos somatitza restant-nos, segurament, part del nostre temps. Quantes vegades haurem escoltat o exclamat allò de: «Estic molt cremat/da!» Perquè les circumstàncies adverses que escapen al nostre control són un combustible infal·lible per als nervis i les emocions.

Ens cremen les injustícies: personals, laborals, socials. Ens crema per dins sentir-nos víctimes de la incompetència de certes persones, de l’abús de poder, de la falta d’empatia, de l’egoisme, de la prepotència...

Ens consumeix com una flama encesa la malaltia, la pròpia o la de les persones que ens envolten i ens importen, la mort sobtada d’una persona jove o la d’un infant. Com brases inextingibles ens recorren el cos la pena i la preocupació minvant-nos l’alegria, la rialla, la il·lusió, l’esperança... i per tant, la vida.

Ens fulmina com un llamp l’afany, al

meu parer incomprensible, d’aquells que inicien les guerres i les massacres en què perden la vida milers d’innocents. O els qui abusen del poder i la força contra el més dèbil.

«En temps de guerra —ens explicaven els nostres majors amb el gest commocionat encara— tot era por i incertesa. Els somnis i els desitjos per complir els cremàvem irremeiablement a la llar com l’encenall, esperant un futur de pau i llibertat que resultaria més miserable encara.» Malgrat tot, intentaren viure aquella època d’opressió amb la major dignitat possible. Treballaren de manera incansable i s’acostumaren, resignats, al temps de silenci.

Les vivències del temps són un ventall d’esdeveniments que acumulem al llarg de la pròpia vida. Unes ens produeixen satisfaccions i alegria, ens fan enorgullir i sentir-nos afortunats d’haver vingut a aquest món. Les altres ens provoquen ferides tan fondes que no arriben a tancar-se mai. Són petjades del temps marcades a foc dins nostre que romandran inesborrables.

No puc ni vull oblidar-me del foc que ocasiona incendis, sovint provocats pels humans, que maten la natura. Els boscos i paratges verds són els pulmons que ens proporcionen oxigen i aire net als éssers vius, i la seua destrucció ens està restant, a poc a poc, qualitat de vida a mesura que anem destruint el planeta.

Si parlem de sentiments, el temps també encén o apaga la flama de l’amor entre dues persones. Fa poc he llegit una frase, digna de reproduir, que pronuncià l’actor i director cinematogràfic italià Roberto Benigni, dirigida a la seua esposa, que diu així: «Només conec una forma de mesurar el temps, amb tu o sense tu». Senzillament magistral!

A mesura que transcorre el temps anem deixant testimonis del nostre pas pel món, empremtes de més o

menys transcendència que cal deixar sense haver de xafar ningú. És ben cert que el temps també posa a cadascú al seu lloc.

De tota aquesta reflexió em quede amb el temps d’esbarjo, d’ajuntar-nos, de compartir un dinar o un sopar especials, de rebombori, de germanor, de soroll i de rialles que ens fan oblidar, momentàniament, la pròpia realitat.

El foc ha sigut sempre, i ho és encara, un element indispensable en aquells actes que suposen celebració, festa i alegria. Traques, mascletades, coets i tronadors anuncien impetuosos que cal fer un parèntesi en la quotidianitat, fan un avís per preparar-nos a gaudir d’un espai determinat de temps.

Les crítiques a la problemàtica social dels barris, pobles o ciutats, escrites amb cartells, acompanyaven els ninots que la nit de Sant Josep es cremaven com a símbol de purificació i extinció de les coses dolentes que durant l’any havien succeït. I així ha vingut fent-se aquesta celebració des d’aquella data tan llunyana, només interrompuda per motius bèl·lics o sanitaris. Perquè les falles són tradició, art, festa, germanor... contribueixen a la creació de llocs de treball i lluiten per mantindre viva la nostra llengua, el valencià. I sobretot, amb la simbologia de cremar, cada dotze mesos, allò que no resulta beneficiós per a la convivència, aviven l’esperança de renàixer de les cendres per a poder rectificar els errors que hem pogut cometre com a humans que som.

Una vegada més, per a bé o per a mal, el foc és inherent a la vida, mentre el temps s’esvaeix en cada alé que exhalem víctimes del seu implacable poder. Ambdós formen un particular binomi tan espiritual com real i necessari.

Diuen les publicacions de l’època, i és ben sabut, que al voltant de l’any 1800 els fusters de la ciutat de València, seguint una antiga tradició, les vespres de la festa del seu patró, sant Josep, cremàvem en honor al sant els trastos vells i les restes de fusta que ja no podien utilitzar. Ho feien davant dels seus tallers, en els carrers i places públiques. D’ací l’origen de les populars falles de València. Sembla ser que en principi fou una festa que organitzaven els veïns de cada barri, que s’encarregaven de dissenyar i construir els monuments que plantaven. Temps després anaren creant-se les comissions i els casals on es reunien.

Aquest text, que he escrit amb molt de plaer, ha sigut l’encàrrec d’una persona entusiasta i entregada en cos i ànima a la festa de les falles. Gràcies José M. Tomás per confiar en mi. I la meua enhorabona i felicitació a tota la comissió de la Falla del Mercat de Silla pel seu quaranta aniversari.

Com diu el títol de l’article, El TEMPS ÉS EL FOC ON ENS CREMEM. Així és, sens dubte. Però també és el regal que ens fa la vida per a poder amar-nos, estimar-nos, per a contemplar les meravelles de la natura i les que ha creat la humanitat, per a contagiar-nos de les rialles d’un infant, per a acariciar les mans d’un ancià i abraçar un amic, per a gaudir de l’alegria i la bondat de les persones.

Salut i bones Falles!

El món és això. Un munt de gent, una mar de focs menuts. Cada persona brilla amb llum pròpia entre totes les altres. No hi ha dos focs iguals. Hi ha focs grans i focs xics i focs de tots els colors. Hi ha gent de foc seré, que ni s’assabenta del vent, i gent de foc boig, que ompli l’aire d’espurnes. Alguns focs, focs babaus, no il·luminen ni cremen; però altres cremen la vida amb tantes ganes que no es pot mirar-los sense parpellejar, i qui s’acosta, s’encén.

EDUARDO GALEANO

Per Consuelo de la Rubia

La nostra memòria cultural està envoltada de foc. Al llarg dels segles, est, viver de destrucció, ha doblegat la voluntat amb voluptuositat en tots els ordres artístics. Durant la història de les diferents arts, precisament per ser la força per excel·lència, la naturalesa salvatge del foc ha vençut, aparentment, al civilitzat. S’ha apoderat de cossos i ha destruït edificis com qui dirigeix el destí de tots per una raó molt senzilla: enfront del públic, hem intuït sempre un foc que sorgeix des del més privat i el més profund de nosaltres mateixos. Aparentment públic, aparentment visible, ha tret a la llum el seu revers invisible. Era aquella “llama de amor viva” de sant Juan de la Cruz que ho feria tendrament per dins en un Renaixement tardà. Però no sols llavors sinó, més aviat, des de llavors. I fins ara. Amagats en la intimitat dels cinemes, li vam posar una pantalla on podíem posar-nos en la pell ardent d’aquell Foc en el cos a través del qual Willian Hurt comprenia que seria capaç de tot per mantindre viu el desig d’un amor i una calor insuportables.

En la història de la cultura, la metàfora del foc no té un altre origen ni una altra destinació que donar a conéixer, en el moment de la destrucció, la qual cosa som capaços d’ocultar. La metàfora del foc arrasa amb tot des de l’íntim. Des del més íntim. Com a íntim és el dormitori on es baten els somnis i els secrets. No és casualitat que l’origen d’un foc sorgisca a l’habitació on Rebeca es trobava amb

ella mateixa i podia, a la fi, somiar a trencar amb una societat hipòcrita acompanyada del seu fidel, lleial i sempre enamorada senyora Danvers. Igual que la segona senyora de Winter, Jane Eyre havia aparegut davant nosaltres inconformista i tan fora de lloc ella mateixa com coneixedora d’haver arribat al lloc equivocat. Només ressorgiria en plenitud gràcies a l’incendi provocat per aquella boja de la golfa, aquella Bertha Mason, esposa criolla, oculta, objecte injustament de vergonya i obstacle del Sr. Rochester, aqueix Barba Blava entre les flames d’una cerca reprimida de la felicitat i el deure.

No obstant això, el foc, fins i tot originat en el privat, apareix davant els nostres ulls enlluernador i brillant i ocupa l’escenari públic per a fer visible amb la crema tot allò impossible d’amagar. No es pot ocultar la passió. No es pot amagar l’amor. Encara que es vulga. I és per això que en la nostra tradició els sentiments situats en el profund sempre són presentats entre flamerades que, finalment i malgrat tot, els revelen i devasten tot al seu abast. Febril la mirada, ens van comptar. El foc de la passió, la flama de l’amor, ens diuen. El lliurament d’aquella dona convertida en flama que ofereix foc al geneta recolzada en la polleguera del prostíbul, “mancebía” ens van cantar. La celebració del foc és, així, convertir en social el que portem més endins, els nostres secrets més ocults.

L’amor es fa notar. Sempre. Tan ocult està que crema la pell. No en va, hi ha un foc recordat contínuament per haver arrasat el rostre del qual viu en el centre de la cultura. I així li succeeix a Erik, el músic la cara del qual deformen les flames i l’obliguen a amagar-se en l’epicentre de les arts, en el mateix París, repudiat per una societat només pendent de la bellesa externa. El foc, no sempre purificador, és en aquest cas l’origen de la llegenda de l’anomenat monstre, del designat dimoni, de l’amant entregat i guardià absolut del Palau de l’Òpera de Garnier. Del fantasma de l’òpera. Perquè l’amor crema. I la maldat. Cremades per la maldat podem llegir a les protagonistes de les coses que vam perdre en el foc, de l’argentina Mariana Enríquez. I és que, ens diu l’escriptora, els que han sentit literalment el foc en la pell, viuen ocults per a fer-se visibles, aquesta vegada no ja en els soterranis subterranis d’una òpera sinó en el més profund i quotidià de la nostra societat, on ens movem més sols que mai a través de l’interior de la gentada: el metre. La nostra vergonya pot viure en una dona de pell cremada que mendiga justícia al tren subterrani, allí on l’explotació i el terror quotidià es converteixen en col·lectius i treballaran. En aquest espai, si la mirem, podem observar com la víctima es converteix en heroïna i mostra orgullosa, reivindicativa i valenta el record del pas pel seu ser del foc, aqueix que ja no crema i que es deixa veure per sempre en forma de cicatrius. Hi ha dones que, precisament per haver cremat, són dones de foc.

Territoris mítics com a Tara podem veure’ls com a símbols d’una cultura ardent on una capritxosa però valenta Escarlata O’Hara retornarà vegada rere vegada, precisament, com a etern retorn a un espai simbòlic, la mateixa terra, on refer-se sempre. I és que fins a la terra, com un arrossar, ha de cremar per a tornar a l’origen. La nostra festa no pot tindre un altre protagonista perquè tots els referents de la nostra mitologia recorren a les flames de l’una o l’altra forma. Una vegada més, com veiem, les arrels, la qual cosa ningú veu però som, ens remeten al foc.

Però no s’enganye ningú, no. El foc té dues cares. En si és un conte tal com ens relata Plató a través de Protàgores, quan ens refereix el robatori de Prometeu del foc dels déus. És llavors quan l’ésser humà, enfront del seu ser natural, descobreix també el seu ser fictici i inventat. I lliura així als homes el més artificial: la cultura. Ella, en el seu artifici, possibilita veure en la foscor. No és gratuït, per tant, el fet que el foc consuma precisament a la nit els monuments fallers, creats per a criticar a través de l’art. Sempre en el fosc. Paradoxalment, la nit serà el moment de major visibilitat d’una festa que és més que una crema. És l’essència pública d’allò que ens porta a ser humans: la llum del foc com a creadora de cultura i de vincle. Un vincle absorbent i absolutament col·lectiu. Les flames convertides en festa prenen el carrer i assalten els cels amb fils que ens uneixen a tots i que de la mateixa forma poden enaltir la celebració pagana que enaltir a una verge que es vist de flors i s’embelleix de primavera. Quan Prometeu va entregar el foc als homes, els va entregar una cultura dual i per a tots i totes. Una cultura ardent. Massa humana.

Per tot això, el ritual del foc desafia als mateixos déus perquè plena de civilització e il·lumina tots els

aspectes del poble al qual va dirigit. Amb una nova volta de rosca: conforma i crea cultura a partir de la destrucció. La cultura del foc que enaltim té, per tant, una doble i continu vessant que gira sobre si mateixa. Pagana i religiosa. Pública i privada. Destructiva i creadora de llum. Naturalesa de foc i artifici pirotècnic. Aqueixa és la seua grandesa i la naturalesa dual de la festa. Una vegada entregat a la Humanitat, el regal del foc estimula la creativitat i l’alegria aparent. És en aquest moment en el qual el foc fa doblet, es mostra salvatge, desordenat i lliure en la terra i torna civilitzat al cel, fentli una burla als déus que allí van habitar i on va ser robat. Prometeu ho va robar salvatge i nosaltres ho retornem refinat i convertit en art, en pirotècnia, en la tècnica del foc. Prometeu va robar flames que els éssers humans converteixen en xicotetes llums de color que es regalen per damunt dels nostres caps. I són retornades amb música. Perquè la pirotècnia té la melodia de la xiulada que puja dels homes al cel. D’allò més salvatge de la terra al firmament, aqueix territori del somni. Un camí de tornada des del foc incontrolable i terrestre a l’educada, controlada, civilitzada i pública pirotècnia. Si comencem dient que el foc mostrava públicament el més privat de l’ésser humà, civilitzant el cel a través de l’exhibició pirotècnica, la festa es fa encara més enlluernadora i mostra que els homes són capaços, a vegades, de véncer als déus. I ho fa a través de la domesticació del foc.

Sabem que per a arribar a aqueix pulmó cultural que és el Mediterrani, va haver de prendre la metxa a l’altre costat del món i aquest fet dota a tot d’un magnífic sentit d’universalitat. Si el foc era salvatge, la pirotècnia té un follet quasi lorquià que uneix les mirades enfocades al color. El foc natural,

entregat als éssers humans, es polaritza de nou per mitjà de la pólvora artificial. Es deu això, creiem, a la seua pròpia essència, al fet que només els homes són capaços de convertir, alhora, un mateix artifici en una explosió real letal i en una explosió d’alegria. Des d’aquella Antiga Xinesa, passant pels ulls medievals de Marco Polo, la sensualitat àrab, la celebració de pólvora de la llibertat del poble en la Il·lustració, el colorit dels pirotècnics italians del Romanticisme fins a la cerca de la felicitat de la Generació perduda americana… comprenem que la història del foc és la història de la Humanitat, però la història de la pirotècnia és la seua cronologia.

Aquest és el miracle. Si el foc sorgeix dels déus, del natural, del privat; si el foc és mentider perquè també el gel crema, per a reconéixer-nos en la nostra humanitat, per a ser realment homes i dones, hem d’alçar la barbeta cap a l’artificial i el públic exhibits, orgullosos com estem, i mirar a aqueix cel que fascina amb la celebració del dionisíac. Mirar al cel per a sentir a la gent. Com deia Jack Kerouac, “L’única gent que m’interessa és la que està boja, la gent que està boja per viure, boja per parlar, boja per salvar-se, amb ganes de tot al mateix temps, la gent que mai badalla ni parla de llocs comuns, sinó que crema, crema com a fabulosos coets grocs explotant igual que aranyes entre les estreles”. No en va, com el Gran Gatsby perseguint l’inassolible, quedem enlluernats pel color i la calor de la nit; hem d’ensordir-nos amb les xiulades dels enginys de la pirotècnia, per a poder sentir aqueixa melancolia de la celebració d’estar vius. I saber, mirant al cel, reptant als déus, que si domestiquem el foc va ser per a poder observar, més que mai, l’interior de nosaltres mateixos.

El dia que rebenta ‘ la traca

ARGUMENt

Un grup d’amigues de certa edat es reuneixen tots els dimecres per a fer un esmorzaret en casa de Paquita la Traca (de malnom). Cadascuna porta alguna coseta i passen el matí xarrant. També acudeix Don Cosme, retor a punt de jubilar-se. Paquita té una important pèrdua auditiva, però no vol reconéixer-ho per a no portar aparell, sordera que li crea confusions.

PERSONAtGES

PAQUITA: propietària de la casa on es reuneixen.

NELA: amiga íntima i cunyada de Paquita (casada amb el germà de l’home de Paquita).

VIRTUDES: la més xafardera de totes, sempre s’assabenta de tot i ho conta a les altres.

ELVIRÍN: un poc innocent, la bondat personificada.

PURI: és fadrina per decisió pròpia i molt reivindicativa.

DON COSME: el retor de la parròquia que sempre intenta posar pau.

MIQUEL: home de Paquita, ja jubilat però fent faena en el camp.

RAFEL: germà de Miquel i home de Nela, també jubilat.

ROSABEL: filla de Paquita, una jove molt preparada però un poc molleta.

BENSON: parella de Rosabel, raper i molt posat en informàtica.

UbICACó I DECORAt

Època actual. És estiu, 9 del mati i fa prou calor ja. Els personatges vestits lleugerament i segons l’edat. A l’apertura del teló, a l’escenari es veurà el corral d’una casa, molt arreglat. amb tests de plantes, una tauleta i sis cadires de plàstic apilades. Al fons, part esquerra, una finestra amb reixa i persiana. Al fons, part dreta, una porta per a accedir a la casa. A la dreta, porta que dona al carrer per on entren els personatges.

Sainet en un acte presentat al concurs de Lletres Falleres i que opta al premi Bernat i Baldoví de la Junta Local de Sueca Per josep M. tomás

Paquita: (parlant amb ella mateixa mentre neteja la taula, d’esquena a la porta d’entrada). Ara posaré un drap a la taula i posaré les cadires perquè estes estaran al caure. Hui estarem totes. Però no sé si vindrà el retor (fent una exclamació irònica). Com no ha de vindre, si hi ha menjar! Aiii, tinc unes coses! Tant com li agrada la truita de ceba que jo faig!

Nela: (entrant per la porta del carrer). Bon dia cunyada, com estàs? He vingut més prompte per ajudar-te.

Paquita, d’esquenes a la porta, com que és un poc dureta d’orella no l’escolta i segueix parlant sola.

Paquita: No sé quina hora és, però m’estranya que la meua cunyada no estiga ja ací. Últimament està fent-se “regalona”, deuen ser els anys.

Nela: (pegant-li un colpet al muscle). Estic ací.

Paquita: (exclamant fort). Ohi, quin esglai, Xica. No faces eixes coses, que el cor m’ha caigut per terra! Vinga, ajuda’m a buscar-ho.

Nela: (amb cara de poques amigues). Així que “regalona”...

Paquita: Que si estic plorona? Per què havia d’estar plorona? Estic molt bé. Plorona tu, que estàs amb eixa cara de gos. Què t’ha passat?, conta’m.

Nela: Que he sentit que deies, de mi, que era una regalona (pujant la veu).

Paquita: Qui ha sigut? Re-contra-punyetes! Dis-m’ho de seguida, que li pense dir tres coses. Ací ningú es

posa amb la cunyada de Paquita la Traca... excepte jo.

Nela: Has sigut tu! M’has dit “regalona” (cridant).

Paquita: Parlona? Has dit parlona o plorona? Ai, xica, crida un poquet, que saps que tinc una lleu pèrdua d’audició.

Nela: Lleu pèrdua d’audició? Estàs com una rella (alçant més la veu). Has sigut tu, que tens la llengua molt fluixa.

Paquita: Aaaaah, jo. Aleshores està bé. Jo puc dir-te qualsevol cosa, ningú mes. Ni el teu home pot parlar malament de tu. Tant com et vull!, i tu ho saps. Vine, que et pegue un “Peto”, que deia ma tia Carmen, que es casà amb un municipal de Lleida (li agafa la cara i li fa un bes). Aaaiii, la meua cunyadeta, quant t’estime. Però deixem-nos de falòries que estes no tardaran.

Nela: Com eres...

Paquita: Com soc? Vinga, dis-ho...

Nela: Umna, una, “Petonera”... (un tant desesperada).

Paquita: Petorrera? M’has dit petorrera?

Nela: Jo no t’he dit això, jo...

Paquita: Ja ho sé, t’he sentit. Saps que m’agrada tocar-te el nas.

Nela: Mira que graciosa que estàs hui. Tin, he portat un pimentó amb salmorra i un morter d’allioli.

Paquita: Que bo! Deixa-ho en la taula i fes el favor d’entrar a agarrar gots i una tomateta amb olivetes que ja tinc preparada.

Nela: Vaig (entra dins de casa).

Paquita: (comença a posar cadires mentres canta). “Seguint un riu de pedres d’aigua dolça a la falda d’una muntanya gegant... (entra per la porta del carrer Rafel).

Rafel: Bon dia cunyadeta (Com que esta no s’hi assabenta, li dona un colpet al muscle).

Paquita: (pega un cric gran) Aaaaiiiiiiii, auxili! (es gira i veu el cunyat). Quin esglai, Rafel. Entre tu i la teua dona es fareu amb mi. Home, pega uns colpets a la porta o digues bon dia, per favor...

Rafel: Colpets a la porta? Ni amb una carcassa sabries que estic a la porta, exagerada, que eres una exagerada.

Paquita: Que m’has deixat una carabassa a la porta? I per a què la deixes ahí? No veus que la poden furtar? (fa menció d’anar a buscar la carabassa al carrer).

Rafel: Para, Paquita. És impossible parlar amb tu. Compra’t un “aparato”...

Paquita: Un pato? Hui no, dissabte, per a la paelleta en compraré un trosset...

Rafel: No Paqui, no. Un au-dí- fon per a l’orella (cridant).

Paquita: Això? A mi no m’agrada. És un invent del dimoni. En vaig comprar un que anunciaven en televisió i em durà dos dies, i a més no m’agradava gens. Ni s’escoltava bé ni res. I, més important encara, em feia més vella.

Rafel: Tu voràs què fas, però parlar amb tu és estar pegant crits a una mascletà...

Paquita: Per això no et preocupes, que si no crides una mascletà crides una traca, (rient). A qui buscaves, a Miquel o a la teua dona?

Rafel: A Miquel. He quedat amb ell per a anar a esmorzar al bar de Silveti.

Paquita: Quedeu-vos ací. Hui hi haurà de tot...

Rafel: Calla, calla, això hui ací deu ser un galliner...

Paquita: Com vulgueu, però de segur que deu ser més divertit que el galliner que muntàreu vosaltres...

Rafel: Nosaltres farem igual que sempre. Parlarem del camp, de l’oratge, del govern i de prostatitis... Fes el favor i crida el meu germà, que no vull que ens agafen ací les vostres amigues.

Paquita: Ara li ho dic... (mentre entra a casa va mormolant per a ella, espantada). Em pareix que he sentit que anaven “en cotxe a un bar modern de prostitutes”. Açò ho he d’aclarir jo. Només faltaria. De seguida li ho conte a la meua cunyada. Clar que li ho conte.

Es queda Rafel a soles, assegut en una cadira, esperant. Al moment ix Miquel de la casa.

Miquel: Bon dia germà. Com estàs?

Rafel: Bé, home bé. Bo... bé, bé... no, hui tinc la pròstata con un baló de platja.

Miquel: Per favor, no parlem d’eixes coses que em pose mal. Esta és l’herència que ens ha deixat el pare, ser uns esclaus de la prostatitis!

Ixen de sobte Paquita i Nela al corral.

Paquita: Vos hem pillat amb la confessió als llavis. Vinga, negueu-ho, covards.

Nela: No sé com m’has pogut fer una cosa així. Tant com jo et vull, canalla!

Paquita: Veus com tenia jo raó! Mal homes, bandits! Amb dos dones de bandera que teniu a casa, que som tot mel, i aneu a buscar dolçors fora del llit conjugal. Açò és un escàndol.

Nela: D’ací me’n vaig al jutjat. No puc consentir que després de trenta-cinc anys de casats...

Paquita: I quatre de nóvios festejant...

Nela: I quatre de nóvios, gràcies. Estigues fent porqueries, per deu sap on. Que vos donen eixes dones? Què és allò que no trobeu a casa? Vinga, dis-ho?

Rafel: (molt sorprés i totalment descol·locat). Pastilles...

Paquita: Preneu pastilles? Açò és del que no n’hi ha, cunyada! Infidels i drogoaddictes.

Miquel: Ja n’hi ha prou! Esteu boges o què? De què esteu parlant?

Nela: Parlem que sou uns llibertins sense vergonya. Quan Paquita m’ha dit que el meu home havia comentat que anàveu “en cotxe a un bar modern de prostitutes” no m’ho creia, però ara hem escoltat des de la cortina de la porta com Miquel deia que sou “uns esclaus de les prostitutes”. El món m’ha caigut a trossos. Quin disgust!

Rafel: Ja se li ha vist la cua al gat!

Miquel: Serà possible? Jo açò no ho tolere. Però com s’atreviu a parlar-nos així? Els dos sou homes de bé, amb una reputació i una moral absoluta.

Entra el Don Cosme enmig de l’embolic.

Don Cosme: Però quin dos de maig és este? Què ocorre? I, potser he sentit que algú te la moral dissoluta?

Nela i Paquita es giren i assenyales els seus homes.

Don Cosme: Que heu fet, perdularis?

Miquel: Ha arribat l’església per a acabar d’arreglar-ho tot.

Rafel: Què fem? Els deixem amb la paraula en la boca o intentem arreglar-ho?

Miquel: Jo ho he de deixar clar, que qui està casat am la Traca soc jo.

Rafel: Pel que es veu és una traca sorda.

Paquita: Que jo estic gorda? Veu, senyor retor, el que hem de suportar? No sols la infidelitat, també els insults.

Rafel: Don Cosme, o posa pau vosté o el meu germà i jo ens n’anem a esmorzar al bar de Silveti.

Miquel: I ja tornarem quan escampe. Perquè açò és tot un malentés, per culpa de la meu dona que esta un poc (alçant la veu) sorda...

Paquita: jooooo? D’això res. Tinc una lleu pèrdua d’audició i res més.

Miquel: Parlar-li a ella és com parlar a un mur d’atovons del vint plens de formigó. Però com que li fa vergonya portar un audiòfon d’eixos moderns, passa el que passa.

Paquita: Però jo he sentit que déieu “prostitutes” clarament. I la meua cunyada també. I no em fa falta cap aparell. Que a més a més em fa més vella.

Nela: Paquita, jo també ho he sentit, per solidaritat femenina, perquè clarament no ho he sentit...

Paquita: Traïdora...

Nela: És la veritat, Paquita...

Don Cosme: I aleshores, vosaltres que heu dit? Vos demane un aclariment en nom de Déu.

Miquel i Rafel: (Els dos a l’hora). Prostatitis.

Miquel: La malaltia que hem heretat, els dos, de mon pare.

Don Cosme: Acabàrem! Problema resolt. Un xicotet malentés...

Rafel: Que quasi ens costa el matrimoni, al dos.

Miquel: I l’honorabilitat. I això ara qui ho neteja? (dit amb una poca sorna).

Paquita: Ho netejaré jo, com tot allò que embrutes tu... En este cas he sigut jo. Ho sent Miquel, disculpa’m, ja saps com soc, i a vegades em va més de pressa la sang que el cervell. Però en el fons sabia que tu no podies fer-me una cosa així. Em perdones? (posant-se afalagadora).

Miquel: Clar que et perdone. Només faltaria. Però el problema de la teua audició hem d’arreglar-lo, Paqui. No podem estar cada dos per tres amb malentesos, que qualsevol dia ens portaran un disgust.

Paquita: Ja ho raonarem, he de contar-te una cosa.

Miquel i Rafel fan menció de moure, però Nela agafa del braç Rafel.

Nela: (molt afectuosa). Tan enfadat estàs que te’n vas sense fer-me ni un beset?

Rafel: És que sembla mentira, Nela, que et deixes portar per Paquita.

Nela: Mira, a vegades m’embolica. Però dona’m un beset i no t’enfades (abaixant la veu i a cau d’orella). I si de cas, en casa ja netejarem tu i jo tot el que s’haja de netejar.

Rafel: (somriu embajanit). Clar que sí, cotonet (es fixa que el retor, el germà i Paquita estan mirant-lo i rectifica, canviant la veu.) Ja parlarem en casa.

Miquel: (espentant el germà). Tira, tira i tira, sinagües, que eres un sinagües.

Paquita: Després de la tempesta arriba la calma. Acabem de parar taula, que ja és l’hora.

Les dos dones entren en casa i el Don Cosme pren seient. Per la porta se sent una algaravia gran i comencen a entrar dones parlotejant entre elles, cadascuna amb una bossa.

Don Cosme: Mare de Déu santíssima! Què vos passa? Veniu desbaratades.

Virtudes: Vosté què sabrà, senyor retor. Este poble està perdut! Açò es Gomorra.

Don Cosme: No, si ja voràs com el tema de la prostatitis es farà llarg (parlant per a ell mateix en veu alta).

Elvirín: No, Don Cosme, ni pensarho, parlar nosaltres de prostitutes? Em posaria roja. A mi estes coses del sexe em fan vergonya.

Puri: Dona, Elvirín, vergonya, vergonya... no et farà molta quan has tingut quatre fills i dos filles!

Elvirín: Dins del matrimoni és sagrat...

Puri: Sí, dona sí, i fora un plaer. Però la prostitució és una lacrà social que les dones hem de fer que desaparega. No pot haver-hi cap dona explotada. S’ha de penalitzar els consumidors i deixar de cosificar les dones com a objectes sexuals...

Don Cosme: Noooo, no i no!

Puri: Com que no? Està vosté d’acord amb la prostitució?

Don Cosme: Jooo? A quin sant. Pareu un moment, per favor. Sols he fet un comentari. Parlava de la prostatitis. Em pareix a mi que esteu totes un poc duretes d’orella.

(Les tres alhora). Aaaaah!

Virtudes: Si és així parle clar, home de Déu. Ací l’única dureta és l’ama de la casa.

Puri: Amb eixe aclariment ja no hi ha notícia.

Elvirín: Ja m’estranyava a mi (dirigint-se al Don Cosme) que vosté parlara d’eixos temes.

Virtudes: Elvirín, no sigues mústia, pareixes tonta. El Don retor, encara que porte sotana no deixa de ser un home.

Puri: I de segur que en la seua època es menjaria alguna mamelleta de monja, no?

Don Cosme: (recordant-ho molt satisfet) Sí, n’he menjat moltes.

Les tres dones es queden mirant-lo.

Virtudes: Conte, conte...

Don Cosme: Va ser fa molts anys, quan era seminarista al seminari major de Palma de Mallorca. M’agradaven molt eixes mamelletes tan blanquetes, tan pures, amb eixa cirereta al mig (ho diu com si estiguera somiant). Però quan vaig ser destinat a València això s’acabà. Ací no n’hi ha, de monges.

Puri: Està clar que tots els homes són iguals. Sempre pensen en les mateixes coses, porten sotana o no en porten.

Elvirín: Que ací no hi ha monges? Això no és cert, jo conec un convent...

Don Cosme: Però què imagineu? No sé si esteu totes sordes o teniu la ment bruta!

Puri: Ací l’única sorda és Paquita, les altres estem prou bé.

Don Cosme: Per tant teniu la ment bruta. Jo parle de les mamelletes de monja de merenga, sols les de merenga i ametla que fan a Palma. Cap altra més. Jesús, Jesús, Jesús. Esteu rebotades. Per què no parleu de l’esmorzar? Vinga, ensenyeu-me què heu portat.

Les tres dones riuen.

Virtudes: Perdone vosté. Ens hem deixat portar per la curiositat.

Don Cosme: Sí, sí, curiositat. Ja vos donaré jo curiositat quan vingueu a confessar-vos.

Apareixen Paquita i Nela amb una botella de vi, una barra de pa i diverses viandes en una safata.

Paquita: Ja esteu ací? Encara no heu deixat les coses a taula? De segur que estareu pelant a algú.

Elvirín: No! Estàvem parlant de quan el Don Cosme tastava mamelletes de monja.

Nela: Eeeeh!

Don Cosme: No comencem de nou. Són postres molt antics, molt laboriosos de preparar. Es fan amb una base de galleta, un farciment d’ametla cobert per damunt de merenga i una cirera damunt. Tot pareix que siga un pit. Però són unes postres. Està clar?

Puri: Niquelat.

Seuen a taula i comencen a traure coses i a posar-se entrepans, comentant com de bo que està tot. Ix per la porta de casa Rosabel (filla de Paquita), amb presses i corregudes,

perquè té faena. Paquita s’alça per a parlar amb la seua filla.

Paquita: Mare meua!, que guapa que estàs! Reben parida!

Rosabel: Ai mare, para, que sempre fas el mateix. Saps que m’afronta que digues eixes coses davant de gent.

Paquita: Quina gent? Estes? Ta tia i les amigues de sempre? Eixes ja no s’espanten de les meues coses, i el Don retor me les perdona. Tranquilla. Però jo volia preguntar-te per les nostres coses.

Rosabel: Mare, quines són les nostres coses? Tinc moltes coses al cap i no les recorde exactament. A més a més arribe tard. Tinc una conferència a fer per internet...

Paquita: Una referència per a fer un net? Puri, ja eres prou major. Jo crec que si vols fer-me un net hauries de fer-lo com sempre s’ha fet. Encara que crec que t’hauries de casar primer amb eixe nóvio teu...

Rosabel: Mare, per favor!, deixa de dir ximpleries. Cada dia estàs més sorda!

Paquita: Deixa de clavar-te amb mi, i explica’m com va això de l’encàrrec que va fer el teu nóvio per a mi. Les nostres, comprens?

Rosabel: El meu nóvio no tardarà molt. Mira’l, ara hi entra.

Entra un xic amb pinta de raper.

Benson: Ei, Purilinda, jo t’estime i la careta de Puri és al·lucinant. Del teu mirar daurat estic perdudament enamorat. No em deixes mai, Puri, o m’ofegue en cerveseta.

Rosabel: (tirant-se damunt d’ells). Com em posa que em digues eixes coses.

Paquita: Compte, compte amb eixes mans, que després van al pa i està el retor davant i totes les cronistes del poble. Així que modereu-vos. M’has portat això... este?

Rosabel: Benson, mare, Benson.

Paquita: Doncs si ve amb són que es gite en el sofà una estona. En un parell d’hores no hi haurà ningú a casa i pot estar tran....

Rosabel: No mare, que li diuen Benson (cridant).

Paquita: Perdona fill, però és que no se’m queda el teu nom modern. Si et digueres Benito, com ton pare i el teu iaio, no se m’oblidaria. Però Benson em sona a un anunci de matalassos.

Benson: De vosté res em resta. Amb vosté és tot una festa.

Benson se’n va a la taula a saludar i seu a menjar. Mare i filla es queden a soles, a banda.

Rosabel: Veus, mare, que bé que et tracta?

Paquita: Sí, sí. Entonadet és un poc i alguna rima fa. No ho pose en dubte. Però d’açò es pot viure, filla?

Rosabel: No crec. Però és la seua afició. Ja t’he explicat que en realitat ell és enginyer informàtic i que per ací guanya dinerets, i molts. Encara que jo sospite que també treballa de pirata informàtic. Li dona un punt canalla que em posa moltíssim.

Paquita: Com? Que també treballa amb haques i els dona palla? Mira, he de dir-te que eixa faena té menys futur que el de rapar.

Rosabel: Rapejar, mare, rapejar. Deixem-ho estar. Amb tu és impossible.

Paquita: Crida’l i entretín totes eixes llengües nervioses.

Don Cosme: Paqui, estic esperant la truita, filla.

Paquina: Ja vaaaa (entra dins de casa, i quan ix torna a parlar). Quines preses!, i damunt amb exigències. Ni que jo fora la cambrera.

Rosabel: (espentant-la). No creus que m’hauries d’explicar l’embolic que portes amb ell?

Paquita: Ja te n’assabentaràs. És una qüestió personal. Un regal per a ton pare.

Rosabel s’asseu a taula i fa una escolteta a Benson. Paquita deixa la truita, agafa Benson del braç i l’alça de la cadira, sense deixar que acabe d’esmorzar, mentre que els altres toquen palmes.

Paquita: Que aprofite. Ja vinc. I tu, vine amb mi.

Benson: Ara que arriba la bona em trau! Deixe’m que n’agafe un trosset, per favor.

Paquita: Després.

Benson: Després ja no en quedarà i em quedaré amb la mel als llavis.

Paquita: Atén-me, Benito...

Benson: Benson, em diuen Benson, Dona...

Paquita: Benson, o com siga. Si arreglem el nostre assumpte et faré una truita de sis ous per a tu a soles. Però abans hem de solucionar el tema (abaixant la veu).

Benson: Ja està solucionat. Em va arribar ahir. He aconseguit el millor i a un preu tirat. Però, per què parlem baixet?

Paquita: Perquè no vull que ningú d’aquella taula, ni tan sols la meua filla, se n’assabenten. No li hauràs dit res?

Benson: Jooo, a quin sant! No m’arriscaria a incomplir una ordre seua. Valenta és la Traca! (trau de la butxaca un paquet menut). És l’últim crit en enginyeria: menut, discret i increïblement potent. Quedarà molt satisfeta.

Paquita: I de preu com anem? M’han dit que estos aparells són cars..

Benson: Per això no es preocupe. Conec els fabricants i quasi quasi és un regal de mostra.

Paquina: I com funciona ?

Benson: Jo li’l posaré.

Paquita: Massa confiances estàs prenent-te.

Benson: Les lògiques entre família.

Paquita: Tu i jo no som família...

Benson: Però ho serem prompte. Vull demanar-li a Rosabel que es case amb mi, si a vosté i a Miquel els pareix bé.

Paquita: Si n’estem d’acord? La que ha d’estar d’acord estarà d’acord, segur, perquè la tens embadocada. La meua Puri és molt intel·ligent, molt treballadora, però un poc massa romàntica. Bo, què li farem! Però si ens fem família et deixaré que me’l col·loques. Dins estarem més tranquils.

Passen dins els dos. Rosabel, que ha estat asseguda amb la resta del grup, en eixe moment se n’acomiada i s’alça.

Rosabel: Ho sent molt. Ja no puc quedar-me més temps, tinc coses a fer i si no les faig jo no me les farà ningú.

Nela: Adeu neboda, i no et canses molt.

Rosabel: Adeu tia. Adeu a totes.

Don Cosme: I de mi no t’acomiades? Jo que et vaig batejar i donar la primera comunió i espere casar-te prompte?

Rosabel: Clar que sí, Don Cosme (se li acosta i li pega un bes). Vosté és de casa.

Totes li diuen adeu. Quan ix parla el Don Cosme.

Don Cosme: Quina llàstima que xiques com Rosabel tinguen tanta faena. Entenc que no tinguen pressa per casar-se. Es guanyen la vida molt be i són independents.

Puri: Com ha de ser. Les dones ja no som esclaves de la casa, ni hem de suportar que cap home ens mantinga. Jo arribí un poc prompte, i per això em vaig quedar fadrina. Si les coses foren com ara jo estaria casada.

Virtudes: Tu estaries casada i amb fills si aquell nóvio d’Alboraia que tenies no haguera desaparegut uns dies abans de la boda.

Puri: No sigues roïna, Virtudes. Això va ser un acord entre adults. Ens coneixíem de xiquets i els nostres pares acordaren que havíem de casar-nos. Ell sempre va ser molt correcte amb mi, i finalment supose que li entrà la por.

Nela: La por i que a eixe li agradaven més les puntilles que a tu.

Puri: Un poc fi sí que era. Però tenia una ànima lliure, un esperit presoner d’una societat antiga...

Virtudes: I un pare Guàrdia Civil amb molts bigots.

Elvirín: I què va ser d’ell? Vares saber alguna cosa de sa vida?

Puri: Tan sols que arribà als Estats Units, però res més. De totes ma-

neres, vos he de dir que allò em va transformar en...

Elvirín: En matxutxa...! Perdó, ho he dit en veu alta.

Puri: Ja està bé!, què heu menjat? Llengua o què? Quin avorriment, per favor.

Don Cosme: Nela, tu que eres de casa, per què no entres i li dius a la teua cunyada que ens faça uns cafenets? I que isca ja, que nosaltres ja hem esmorzat i ella no ha pegat ni un mos, ni ha estat ací amb nosaltres, ni res.

Nela: Si, vaig a vore. No sé què li passa hui.

Virtudes: Li passa que cada dia està més sorda i va aïllant-se a poc a poc.

Elvirín: No digues això, que no li agrada que li ho diguen...

Nela s’alça per a entrar en casa i en eixe moment ixen Paquita i Benson.

Paquita: Adeu Benito... dic Benson. Perdona’m. Ja m’hi acostumaré.

Benson: Adeu Paquita, adeu Dones i Dons, fins altre dia i que els aprofite la truita.

Nela: Què estàveu fent ahí dins els dos? Estàs bé, Paquita? No has parat en tot el dia. Ni tan sols t’has assegut, ni has menjat res, no sé què estàs fent.

Paquita: Tranquil·la, no passa res, coses meues.

Seuen les dos.

Don Cosme: Per fi t’assentes! Però no sé si esmorzaràs molt, perquè no queda quasi res.

Virtudes: Ja se s’ha encarregat vosté, ja!

Don Cosme: Igual que totes. Ni més ni menys.

Paquita: No tinc molta gana. Amb un café amb llet en tinc prou.

Elvirín: Mira que bé! Mira, el Don Cosme acaba de dir que t’estaria molt agraït si feres un poc de café.

Paquita: (alçant-se) Clar que sí, només faltaria!

Nela: Deixa, Paqui, jo hi aniré, que tu no has parat.

Paquita: Eiii, quieta i no t’alces, que jo estic en ma casa.

Puri: Però és que no pares...

Paquita: No vos preocupeu. Xarreu, xarreu, ara vinc.

Torna a la casa Paquita

Elvirín:Cal reconéixer que és molt disposta.

Don Cosme: I genePuri, perquè sempre fem estos àgapes ací. Mai anem a casa de Puri, o a les vostres.

Nela: És que pati com aquest no hi ha. A l’estiu és fresquet, perquè el sol no li pega molt, i a l’hivern està un poc solejat i és molt agradable.

Virtudes: Huiii, xica... pati... quina finor! Açò és el corral de tota la vida.

Nela: Això era quan hi havia animals, ara és pati.

Virtudes: En esta casa algun animal queda.

Nela: No te’n passes, Virtudes...

Virtudes: Jo no vull ofendre, però a vore, Paquita és molt bona, això jo no ho dubte, però té un caràcter... com diria jo... un tant fortet.

Puri: És decidida, com sa mare, la tia Doloretes, a qui també deien la Traca...

Elvirín: I cabuda, com el tio Vicent, son pare...

Nela: Com els dos eren de bona artilleria, passa això del “millor sopar del món”.

Les quatre riuen.

Don Cosme: Què va passar en aquell sopar? No conec jo eixa història.

Puri: Conta-li-la tu, Nela, que eres de casa...

Nela: És un acudit que alguna vegada s’ha comentat pel poble. Jo, en aquella època encara no eixia amb el germà del seu home...

Virtudes: L’època de María Castaña, perquè ella diu que era una xiqueta i ja els seixanta-cinc els bota.

Don Cosme: Com quasi totes. No sigueu llengua molla i deixeu que parle Nela.

Nela: Mire, el tio Vicent estava un poc delicat de la panxa, i la tia Doloretes, a fi que passarà bé la nit, sempre li feia per a sopar un caldet, una creïlleta bollida, unes bledes... coses fàcils de digerir. Un dia de festes del poble feien un sopar al carrer del Pou Vell, en el qual vivia un matrimoni, amics d’ells, que els deien els Cotanda, molt rics, amb moltes terres. Normalment, aquells sopar eren de pa i porta, però el tio Cotanda volgué fer un homenatge als amics que havia convidat i va fer un gran sopar. Conten que en la taula hi havia setze persones, incloent els amfitrions, ja que per a setze tragueren, a banda de pimentons en salmorra, unes tomatetes tallades amb olives i oli d’oliva de Torís, i cacau en corfa torrat, vint quilos de creïlles fregides, tres dotzenes d’ous

ferrats, sis quilos de llonganisses i altres tants de botifarres.

En vore aquell apetitós sopar, el tio Vicent, dirigint-se a la tia Doloretes, li va dir cridant: “Veus Lola, açò és el millor sopar del món, i no el que fas tu tots els dies”.

Don Cosme: Que poc delicat! La tia Doloretes, si dieu que era una dona que tenia caràcter, es posaria a la figuereta.

Puri: Es posa roja de ràbia com la locomotora d’un mercaderies.

Don Cosme: Normal. I què va fer la tia Doloretes?

Virtudes: Que li conte, que li conte...

Nela: Ja vorà. La broma va ser motiu de rialla en la taula. L’única que no va riure va ser la tia Doloretes, però tampoc va fer cap escama. Es tragà l’orgull i les llàgrimes i acaba el sopar sense més.

Don Cosme: Molt ben fet. Devia ser una dona prudent...

Elvirín: Sí, sí prudent. Espere, espere, que valenta era la traca!

Nela: Aquella nit, el tio Vicent, després de fartar bona cosa d’ous i creïlles, tingué una nit toledana. La panxa li cremava i quasi no pogué dormir de l’acidesa que va patir, però com que sabia que la seua dona estava molt enfadada amb ell pel comentari que havia fet, no li va dir res.

Al dia següent, quan el tio Vicent es va asseure a taula per a sopar, la tia Doloretes li va traure una font de creïlles fregides i dos ous ferrats, i li va dir: “D’ara en avant sempre tindràs el millor sopar del món”. El tio Vicent va comprendre que la seua dona estava molt cabrejada, però com que era molt cabut, sopà sense dir ni mu i es gità sabent que la nit no seria calmada.

Don Cosme: Una bona lliçó. Molt bé per la tia Doloretes. De segur que el tio Vicent li demanaria perdó.

Puri: D’això res. Els dos eren dos peces de caràcter. El tio Vicent no va dir res eixe dia...

Virtudes: Ni a l’altre, ni a l’altre...

Elvirín: I com que l’home no deia res, la tia Doloretes, totes les nits, creïlles i ous ferrats...

Nela: Cinc anys passà sopant el tio Vicent, llevat d’alguns dies principals, “el millor sopar del món”.

Don Cosme: Mare de Déu dels Desemparats, quina barbaritat! Jesús, Jesús, Jesús. Pobre home. Quin castic. Jo ho haguera parat.

Virtudes: Coneixent-los, ja li dic jo que no. Ni l’u afluixà, encara que estiguera per a rebentar, ni l’altra va cedir, encara que el vera rabiar cada nit. I gràcies que el Don Pasqual, el metge que hi havia aleshores, es va adonar que el tio Vicent tenia símptomes de tindre una úlcera i la cosa es parà...

Puri: Si no, el tio Vicent haguera mort enverinat pels ous.

Nela: Clar, haguera mort pels ous de la tia Doloretes. Que sí que en tenia, sí, i molts.

Elvirín: Així que de tossut més tossuda... Paquita, la pobra, estava condemnada a tindre el caràcter que té.

Don Cosme: Pareix lògic. Però la filla de Paquita ja no és igual. És més tranquil·la.

Virtudes: Eixa xiqueta, tan guapeta i tan intel·ligent com és, pareix mentira que siga tan figa mústia.

Apareix Paquita per la porta, amb una safata amb cafè, llet, dolços i un botella de mistela.

Paquita: Qui es mústia, xiques?

Elvirín: Quina pillada...

Puri: Bústia Paqui, ha dit bústia, que no t’enteres.

Nela: Això, bústia. Que se li ha trencat el pany de la bústia i no pot rebre correu.

Paquita: (un tant sorneguera). Bústia, de manera que bústia.

Don Cosme: Paquita, disculpa’m, podries dur un poc de sucre...

Paquita: Clar que sí, de seguida... (entra a casa).

Elvirín: Virtudes, per favor, ves amb compte, que si t’escolta, l’arma. Ja saps com és ella per a les seues coses.

Virtudes: Quina por que li teniu totes. Paquita està com una rella i no sent! I les coses són com són. Si la filla és molleta i se’n va amb el primer que li fa dos carantoines, és una figa mústia, i si l’home, per por, fa tot allò que ella vol, resulta que és un sinagües i un catxotxes

Paquita: (torna amb la sucrera). Quà passa amb els reprotxes?

Nela: (un tant espantada i mig tremolant). Quins reprotxes? Ninguna parlem de reprotxes...

Puri i Elvirín parlen alhora, però cadascuna diu una cosa per aintentar arreglar-ho.

Puri: De cotxes.

Elvirín: De milotxes.

Quan s’adonen que han dit cadascuna una cosa, les dos diuen el que havia dit l’altra alhora.

Puri: Milotxes!

Elvirín: Cotxes!

Don Cosme: (quan les sent tira el café per la boca). M’he cremat, m’he cremat...

Paquita: Com quedem (mes sorneguera encara). No parlareu de fantotxes?

Virtudes: No, dona. Imaginacions teues. Com que no sents bé, per tant t’inventes coses...

Paquita: Ja! Imaginació meua. Ara li porte un altre tovalló de paper, Don Cosme (torna a entrar en casa).

Elvirín: Per favor, quina angoixa. Em pegarà mal l’esmorzar.

Nela: Crec que estem passant-nos. La meua cunyada no mereix que parlem malament d’ella.

Puri: Tampoc estem dient res. Hem comentat, tan sols...

Virtudes: Si ella no fora tan histèrica...

Paquita: (entra al pati de nou encara més enfadada) Quèèèè!

Les altres i el Don retor fan un crit d’espant quan la senten.

Nela: Quin esglai, Paquita, per favor!

Elvirín: Tinc ganes de plorar...

Puri: Tranquil·la, Elvira, que no passa res... veritat?

Virtudes: Clar que no. Estàvem parlant de (dubta i mira les altres) de...

Paquita: D’Amèrica? Genèrica? Esfèrica? Esotèrica?, o qualsevol altra paraula que se vos acabe d’ocórrer... o tal vegada heu notat que estic colèrica per tot el que esteu parlant de mi i dels meus. I potser, això em pose histèrica (cridant).

Nela: Tranquil·litza’t, Paquita, que no hi ha mala voluntat. Ja saps com són estes coses.

Paquita: Clar que ho sé. S’ha d’estar a totes, si no et pelen...

Don Cosme: No t’ho prengués a males, filla, que no deixa de ser una anècdota...

Paquita: Mire que quan parlen de vosté, quan es veu el vi de la missa...

Don Cosme: Jooo? Això és mentira!

Elvirín: Don Cosme, que el vi el compre jo, i per a tres misses a la setmana un litre em pareix molt, no?

Don Cosme: I jo què sé, tal vegada s’evapora...

Virtudes: Sí, en la gola d’algú...

Puri: No envisques Virtudes, que sempre estàs parlant de tots, i les coses que no saps te les inventes.

Elvirín: Sí, com quan em digueres que Rosabel tenia nóvia.

Virtudes: Això ho vaig comentar com una possibilitat. I era una conversació privada, com la que tu, Elvira, em contares, que havies de fugir del teu home, perquè si no et faria un sèptim fill, tenint el retiro i tot.

Puri: I si jo tinguera nóvia què passaria, eh? Què passaria?

Don Cosme: Res filla, res, hui això és molt normal i ja no està mal vist ni pel papa.

Nela: La culpa la tens tu (dirigint-se a Virtudes i alçant-se).

Virtudes: Jooo? Jo no em clave en la vida de ningú. Si no sabeu dirigir la vostra vida i la vostra casa és el vostre problema (alçant-se també).

Paquita: Doncs bé, fixa’t, que de tant d’anar a caçar, el teu home a vore si agafa una prostatitis (dit amb mala llet).

Virtudes: (amb una mescla d’ofesa i presumida). Jo, per al meu home soc la catedral. I el meu home sempre ve a resar a la catedral.

Paquita: En la catedral i en qualsevol capelleta que trobe pel camí...

Virtudes: Eres una bocamolla

Paquita: I tu una llengua de serp...

Totes s’alcen i es posen a cridar alhora, les unes contra les altres, molt nervioses, mentre el Don Cosme intenta posar pau.

Don Cosme: Pareuuuuuu! Ja n’hi ha prou! Per l’amor de Déu... (totes callen). Què vos passa?.

Paquita: Que no suporte que parlen malament dels meus i en la meua cara.

Nela: Es per això que he contat dels teus pares?

Paquita: Entre altres coses. No m’esperava jo, que tu, precisament, digueres eixes coses d’ells.

Elvirín: Esta història sempre l’hem comentada en el poble i és motiu de broma i de certa admiració pels teus pares i el seu caràcter.

Paquita: Però alguna vegada m’heu preguntat si era certa?

Puri: Que no és certa? A vore si de tantes vegades que l’he contada resulta que és falsa.

Paquita: Una part de veritat té, sobretot això del sopar. Però ma mare no va estar cinc anys donant-li el mateix sopar a mon pare. L’haguera mort al pobret! Ella estigué molt de temps sense parlar-li, i els primers dies sí

que li va fer ous ferrats i creïlles, però mon pare, als pocs dies li va demanar disculpes, i l’única anècdota que s’ha quedat en ma casa és que cada dia, quan li posava el plat a taula, fora el que fora, ma mare sempre li deia: “Ací tens, el millor sopar del món”.

Totes fan un lleu somriure.

Elvirín: Vist així tampoc està malament.

Puri: És més normal, però no tan divertit.

Virtudes: I els teus pares ja no pareixen dos cabuts enfrontats, rucs i sense sentiments (dit com a mena de disculpa).

Nela: Espera un moment i aclarim una coseta. Com es possible que ens hages escoltat si estaves dins de casa? Tu no escoltes res, ni quan estem al teu costat.

Puri: I si has escoltat això també hauràs escoltat allò de la xica i del teu home?

Paquita: Alt i clar.

Virtudes: Però jo no volia ofendre la teu filla, ni el teu home. Saps que els estime molt..

Don Cosme: Moltes vegades, la majoria de xafarderies es produeixen per l’avorriment.

Paquita: Però no fan bé. El meu home no és un sinagües, senzillament em vol i em comprén, i entén el meu caràcter. La meua filla té un parar molt tranquil, i que a vegades fins i tot em desespera, però és una gran professional, independent i molt treballadora.

Elvirín: Si no fora per eixe nóvio que té tan estrany.

Paquita: Mira, eixe nóvio tan estrany resulta que és enginyer informàtic

i és qui m’ha aconseguit aquests microauriculars d’última generació, quasi invisibles, i que tenen una potència increïble (li mosta l’orella).

Nela: Per això senties tu perfectament i ho has escoltat tot. M’alegre molt. Així, fora de parlar-te fort.

Paquita: I de secrets i històries.

Virtudes: Paquita, som amigues des de l’escola, i crec que sempre hem discutit, però sempre hem sigut amigues, i ara que m’escoltes bé et podré contar algun que altre xafardeig d’este poble que pareix Gomorra.

Totes riuen.

Don Cosme: Paquita què? El dimecres de la setmana que ve tornem a fer un esmorzaret amb truiteta de ceba?

Paquita: Per descomptat. Tot seguirà igual. L’única cosa és que li hauré de fer una truita de sis ous, al meu futur gendre.

Puri: Perfecte, però fes-la de dotze ous, així la propera setmana vos presentaré la meua amiga.

Totes exclamen i comenten entre elles mentre van eixint per la porta.

Virtudes: Que tens una amiga? Ja ho sospitava, es confirma la notícia.

Puri: Però no digues res encara, fes el favor.

Elvirín: Una amiga de parella? Quines coses!

Nela: Clar que de parella, que no te n’assabentes.

L’últim és el Don Cosme.

Don Cosme: No sé si donar-vos l’enhorabona o posar-vos una penitència a totes. Don, Don.

Paquita es queda a soles arreplegant i es dirigeix al públic.

Paquita: A vegades parlem massa de qui no hem de parlar. Per costum o per la mala costum de xafardejar. No és amb mala intenció, ni per voler

molestar, tan sols és perquè ens tenim prop i no ho podem evitar. Ens coneixem molt, i en lloc de voler-nos més, ens pelem i traiem històries de la butxaca fins que muntem l’embolic, i que rebente la traca.

Esperem que aquesta funció els haja divertit un poc i els haja fet passar una bona estona. I si els ha agradat esta broma, i els actors s’han portat bé, els agrairia, com a premi, un fort aplaudiment. teló

Sabies que...

L’any 2003 vàrem fer la globotà més gran que fins aleshores s’havia fet mai a tota València, amb més de huit mil globus.

En 2008 obtinguérem el premi més alt en Conselleria aconseguit fins hui ara en el llibret, el sisé premi.

El 2009 va ser un any molt dolent. Haguérem de deixar el casal per denúncies d’una veïna. Però tot no va ser plorar. El dia de la despertà de la fallera major, M. Carmen Guillem, mitja falla va dormir en sa casa.

En 2010 comencem a ser una falla nòmada. Ens deixen el local de l’antiga biblioteca, al carrer Doctor Peset Aleixandre. Aquell mateix any, l’artista faller ens deixa tirats i no acaba de plantar la falla.

Piro Tera‘ pia

Pirote ‘ cnia i autisme

Per Mireya Guirao i bas

Una de les característiques de les persones amb TEA (característica que afecta entre un 15 i un 40 per 100 dels diagnosticats de Trastorn de l’Espectre Autista), i també del 3 per 100 de la població general, és el patiment d’hiperacúsia. La hiperacúsia és la resposta negativa i/o exagerada als estímuls ambientals que ocorren en les vies auditives; amb altres paraules: la intolerància a certs sons quotidians que poden causar angoixa, un alt grau d’incomoditat i fins i tot dolor.

Podem distingir quatre tipus d’hiperacúsia:

- D’intensitat, en què sons d’intensitat mitjana es perceben com a anormalment forts, per la qual cosa parlem d’una dimensió totalment perceptiva.

- Dolorosa, en què sons, fins i tot de baixa intensitat, causen dolor a l’orella, la mandíbula, el coll o fins i tot el cap.

- Molesta, en la qual els sons desenvolupen una intolerància o molèstia merament cognitiva, sense necessitat de ser percebuts com a forts o dolorosos.

- De por, amb un component psicològic i un altre d’anticipació.

Les persones amb TEA ens aporten una visió diferent de com viure i de com sentir el món, i ens mostren tot un espectre d’elements sensorials i cognitius diversos, ja que entenen la realitat d’una manera més especial. Açò fa que totes les persones que els envoltem, incloses les comissions falleres, tinguem el deure social d’adaptar-nos també a les seues necessitats i característiques, ja que un 0,9 per 100 de la població de la nostra comunitat està diagnosticada de TEA.

Des de fa anys s’han omés aquest tipus de situacions específiques, sense prendre mesures sobre aquest problemàtica; però ja és moment de

fer una festa per a tots, en la qual tots ens sentim inclosos, independentment de les nostres particularitats.

Les respostes d’una persona amb TEA al soroll d’un petard o a qualsevol tipus de pirotècnia (com hem dit, a causa d’aquesta alteració auditiva), son l’autolesió, la fugida o tapar-se les orelles. Açò ve acompanyat d’alts nivells d’estrés, ja que hi ha molta alliberació dels neurotransmissors propis de l’estrés que generen un augment d’alteració conductual i emocional. A més a més, la pirotècnica sol ser un element molt imprevisible, ja que fa que la persona no es puga preparar per al soroll i anticipar-lo, fet que li produeix molta desorganització i por.

Dit açò, ens adonem que la nostra festa, plena de pirotècnia, soroll i explosions moltes vegades inesperades, pot arribar a ser un problema per a les persones amb TEA, atesos els alts nivells de por i estrés que els pot arribar a causar. Aleshores, què podem fer des de les comissions falleres i les administracions locals per a pal·liar aquests efectes?

La primera proposta que es llança és la reducció de la duració dels esdeveniments pirotècnics. A més, des de les administracions locals es podria facilitar l’adquisició de protectors auditius i altres mesures per a pal·liar aquests efectes, i que així tots puguem gaudir molt més de la nostra festa.

D’altra banda, es proposa conscienciar la població general perquè prenga precaucions abans de tirar qualsevol tipus de pirotècnia, i d’aquesta manera evitar sorolls inesperats que puguen agreujar la situació en augmentar els nivells d’estrés, entre d’altres, de les persones amb TEA. L’educació i la conscienciació a la ciutadania és una part molt important, ja que gran

part de la població ni tan sols pensa en els efectes que pot tindre cada una de les seues accions.

Per a les famílies de les persones amb TEA es recomana intentar reduir les exposicions al soroll o regular la distància entre la font de soroll i la persona amb TEA. En casos més greus es recomana crear espais d’aïllament del soroll, amb la instal·lació de panells que l’absorbisquen o bé que generen “sons blancs”.

I per últim, per a les persones amb TEA fer ús de protectors auditius que disminuïsquen el nivell de pressió acústica quan vagen a aquest tipus d’esdeveniments, i així evitar que danyen el sistema auditiu. Si el soroll apareix de manera inesperada, prendre distància de la font, i per últim, intentar previndre l’origen i el moment en què sorgeixen aquests sorolls.

Quan parlem de menors, és la família la que ha de responsabilitzar-se de l’adaptació del xiquet a aquests sorolls, bé siga entrenant-los amb els protectors a casa abans d’acudir a qualsevol esdeveniment o bé fent un procés d’aprenentatge per a utilitzar-los i que no causen incomoditat.

I com no, nosaltres, els fallers, què podem aportar perquè un de cada cent seixanta xiquets (percentatge de xiquets amb TEA segons l’OMS en 2019) puga viure la nostra festa des d’una perspectiva més saludable i gaudir-la? Utilitzar més llums i menys soroll en la pirotècnia, així com prendre precaucions quan tirem petards si hi ha gent al voltant. A més, es podrien fer campanyes perquè aquestes persones puguen tindre protectors auditius més econòmics o gratuïts, i així poder tots junts gaudir de les nostres tradicions.

Encara penses que la nostra festa no pot ser per a tots? Gaudim-la tots junts.

Per Elena tomás

Els animals i la pirote ‘ cnia

La pirotècnia és un dels espectacles festius més famosos i més estesos arreu del món. És un art aconseguir una explosió de soroll i color que ens faça emocionar i vibrar. Però també és cert que no a tots agrada.

Un dels membres de les nostres famílies a qui aquest divertiment no agrada (i que fins i tot pot arribar a fer-los mal i ocasionar-los problemes), són els animals de companyia que comparteixen les nostres vides a casa.

Seguint la línia de convivència i harmonia dins del nostre barri, però sense tancar els ulls als inconvenients i molèsties que provoquem, en aquest article ens agradaria fer una referència als danys més habituals que ocasionen els petards i els espectacles pirotècnics als animals, així com també les mesures per a pal·liar els símptomes dels nostres volguts peluts: l’ensinistrament des de menuts per a evitar que els afecte en excés i pautes perquè els nostres estimats companys no patisquen.

Nosaltres, hui ací volem fer una crida a la unitat i explicar aquests problemes, ja que en part nosaltres som responsables del seu benestar. En aquest escrit no volem crear una disputa ni obrir un debat, simplement que siguem coneixedors del motiu pel qual pateixen tant i ser conscients dels nostres actes.

També donarem unes senzilles pautes i unes tècniques perquè els nostres companys de vida no s’ho passen malament i puguen gaudir de les festes sense problemes greus, ja que alguna vegada hem hagut de lamentar desenllaços poc desitjats. Nosaltres no volem que això passe. Així que, com que a la falla Mercat som amics dels animals, els ajudarem a viure, al nostre costat, les tan estimades Falles.

Començarem contant un poc el perquè de l’animadversió dels animals cap a la pirotècnia i tot allò que tinga un volum massa elevat. A continuació esplicarem els efectes nocius que aquesta pràctica té en ells, i finalment les pautes perquè els animals puguen aconseguir superar aquest excés de soroll amb una convivència bona i estable.

Abans de començar donarem unes xicotetes explicacions tècniques d’algunes paraules que utilitzarem:

Hertz: és la unitat utilitzada per a mesurar la freqüència.

Decibel: és la unitat utilitzada per a mesurar el nivell d’intensitat del so.

Algunes curiositats d’aquestes dos unitats de mesura són:

- L’hertz es una unitat absoluta que no depén de factors externs. El

decibel depén de la intensitat de referència, així com del factor de multiplicació al començament de l’equació.

- La definició de decibel canvia segons el tipus d’onda, però la definició d’hertz és vàlida per a qualsevol situació.

- La relació entre hertz i decibel permet a l’oient mesurar la freqüència i el volum percebut de qualsevol soroll.

- Perquè s’entenguen bé aquests dos termes, vos posaré un exemple: un soroll de 70 decibels a 125 Hz és molt menys perceptible que un so de 70 decibels a 3000 Hz.

Dit açò, vos contem que l’oïda de molts animals és considerablement més sensible que la dels humans, per la qual cosa, les explosions dels focs artificials no sols són pertorbadores, sinó que poden danyar-los greument la capacitat auditiva.

Perquè es poseu en situació, els gossos, per exemple, són capaços de sentir fins a 60000 Hz, mentre que l’humà no sent absolutament res a partir dels 20000 Hz, la qual cosa suposa un terç de la capacitat dels animals. Aquesta agudesa auditiva és una de les causes que provoca que el soroll de la pirotècnia siga una experiència negativa per a ells.

Amb aquestes freqüències de so és comprensible que sorolls amb tanta potència els provoque una forta impressió i fins i tot dolor. L’explosió d’un petard genera un soroll de fins a 190 decibels (110-115 decibels per damunt del rang de 75 a 80 decibels, on comença el mal per a l’oïda humana)

Els sons causats per la pirotècnia o per sorolls forts poden provocar la pèrdua d’audició i tinnitus (malaltia que es caracteritza per sentir colps o xiulits en l’orella i que no estan produïts per cap so extern).

A banda del mal físic que aquestes pràctiques poden ocasionar als nostres amics o a nosaltres mateixos, també provoquen por i estrés; de fet, molts animals arriben a generar fòbies o pors desorbitades a aquests brogits.

Anomenem ara algunes de les reacciones d’ansietat més comunes en alguns animals, tant de companyia com salvatges.

Per exemple, en ratolins s’ha comprovat que continuen corrent minuts després que l’esclafit haja acabat.

En aus, l’aldarull dels petards pot causar-los taquicàrdia i fins i tot la mort. També s’ha observat que les aus que viuen en zones on sobrevolen els avions creixen més lentament i tenen menys pes que altres que no estan exposades a aquests sons. També la desorientació pot ser una conseqüència nociva dels sorolls, ja que provoca que es puguen estavellar o volar cap a la mar, o que en fugir del soroll moltes aus no sàpien tornar als nius i les cries es queden desemparades.

En gats, gossos i cavalls les reaccions al soroll són molt paregudes; és per això que les exposarem juntes. Les més típiques i les més repetides són la paràlisi, l’intent incontrolat de fugir o amagar-se i els tremolors; també es poden observar altres símptomes, com salivació, taquicàrdia, vocalitzacions intenses (lladrucs), micció o defecació incontrolada.

Aquesta por incontrolable en els animals es deu, en part, a la incapacitat per a racionalitzar la ansietat.

A banda de tot açò, els materials que formen els petards són nocius tant per als animals com per a les persones, ja que les detonacions expulsen una substància anomenada pols fi (PM10), nociva per a éssers amb malalties respiratòries. El problema és que que no sols afecta els que estan prop, sinó que per l’aire també pot afectar animals o persones que estiguen a certa distancia i que patisquen problemes respiratoris.

Ara que ja coneixem els problemes que pot generar la pirotècnia, passarem a les possibles solucions pal·liatives, una guia amb uns senzills passos per a facilitar que la convivència entre petards i animals no siga tan perjudicial, i que també possibilite que els nostres animals estiguen més alleujats durant els espectacles pirotècnics.

Nosaltres, els seus amics i responsables, podem fer coses tan senzilles com aquestes:

- No dur-los mai a espectacles pirotècnics ni romandre’n prop.

- No lligar-los, ja que es poden fer mal a soles.

- Mai deixar-los en una terrassa o balcó a soles.

- Intentar estar amb ells, ja que la figura de l’alfa fa que estiguen més tranquils i segurs.

- Si han d’estar a soles, tancar portes i finestres i abaixar les persianes (que entre llum però tènue); no deixar-los menjar (es poden ofegar per menjar

compulsivament), i intentar deixar-los musica clàssica amb un volum mitjà, cosa que farà que es tranquillitzen i que se centren en la música.

- Passejar-los abans que comence l’espectacle perquè estiguen cansats.

- Jugar amb ells durant i abans de l’espectacle farà que se centren en tu i no es posen nerviosos amb el soroll.

- Donar-los un aperitiu o un joguet que puguen mossegar farà que els abaixe l’ansietat.

- Si tens un gat, posar una caixa de cartó amb una manteta i un joguet dins farà que ho tinga com a lloc segur; comptar amb aquests tipus de refugis, tant per a gats com a per a gossos, farà que visquen la pirotècnia de manera més tranquil·la.

- Consultar un veterinari per si és necessari recórrer a una medicació per a tranquil·litzar-los, sobretot animals amb malalties cardíaques.

A banda de totes aquestes recomanacions, hi ha també un mètode anomenat Tellington Ttouch, que consisteix a embenar certes zones del cos del nostre gos o gat de forma estratègica. Quan els posem aquestes benes i senten la tela en la pell, la mascota se sentirà més protegida i es podrà relaxar. Aquest mètode té com objectiu provocar que el animal es relaxe i que s’adapte a estímuls externs estressants; aquesta pràctica ha sigut efectiva en gossos, gats i fins i tot cavalls.

Amb aquestes pautes hem volgut transmetre

possibles solucions per a cuidar del nostres estimats amics enfront de sorolls que els puguen espantar.

Una gran quantitat de fallers i falleres tenim animals que estimem, com si foren un membre més de la casa. Som conscients que els petards i els espectacles pirotècnics alteren la seua quotidianitat, així que pensem que podem intentar ensinistrar-los i acostumar-los a una convivència cordial amb la nostra volguda festa fallera.

Jo estic convençuda que açò és possible si des de ben menuts els eduquem a no tindre por dels petards, si fem que cada soroll siga un joc, una reacció positiva, un premi, i un coet, una carícia o un abraçada faran que d’adults associen aquest estrèpit amb els jocs, alegries i premis. Una bona educació és la base d’una bona convivència. Quant als gossos adoptats que han tingut una mala experiència en la vida, la responsabilitat de calmar-los i intentar que estiguen tranquils és nostra, i per això hem volgut donar aquesta guia que pot garantir-ne la pau i el benestar.

Espere, tant jo com el meu gos Nito i tota la comissió del Mercat, que aquest article vos servisca de referent a l’hora de buscar una guia per a gaudir en festes, i que tots junts tinguem unes Falles tranquil·les i sense sobresalts.

Lesions en la pirote ‘ cnia

Per Elena tomás

Som una terra de foc, ens agrada tot allò que crema i faça soroll, no podem evitar-ho, som així, és per això que hem de prestar atenció als possibles perills que açò pot implicar, i per això en aquest llibret volem explicar-vos els tipus més comuns de cremades, què fer si es produïen i quina farmaciola és interessant tindre en el casal per si passa, tant si són les més lleus que són les més normals o les més greus que són les menys comunes, però s’ha d’estar previngut per a tot.

Per a poder explicar bé el tema i que vosaltres lectors es feu una idea de la gravetat de les cremades, posem una xicoteta imatge que explica les capes de la pell, d’aquesta manera podeu vore com de greu n’és.

Comencem per comentar els tipus de cremades, els signes i símptomes.

Les cremades es divideixen en tres graus, depenent de la gravetat es classifiquen en primer, segon i tercer, sent el primer més lleu i el tercer el més greu.

La cremada de primer grau és la mes comuna en l’àmbit domèstic i en els casals, és la que representa el 90% dels casos de cremades. Es caracteritza per ser la que destrueix les capes superficials de la pell (epidermis) i produeix enrogiment de la pell i sequedat, a més de flictenes i ampolles intradèrmiques, és a dir microscòpiques, també cursa amb dolor intens i inflamació moderada, aquest tipus es cura pràcticament sense deixar seqüeles, són cremades com per exemple les solars.

Els símptomes de les cremades de segon grau profundes són :

- La superfície cremada presenta un aspecte pàl·lid i no es blanqueja si s’exerceix pressió.

- Pot haver-hi àrees insensibilitzades.

- La cicatrització es lenta i es genera una crosta grossa mentre es cura.

- Apareixen flictenes(ampolles) generalment de coloració obscura. Quan l’ampolla es trenca s’allibera un líquid clar i queda totalment exposada la dermis.

Si no es cura bé, aquest tipus de cremades sí que poden deixar seqüeles, a més és una de les més típiques en l’ús de pirotècnia i a l’hora de cuinar amb oli.

Les de tercer grau són les més perilloses de totes, ja que se les coneix com les de destrucció de grossor total, perquè destrueix tot l’espessor de la pell, els símptomes són:

- Aspecte pàl·lid.

- Aparició de ferida (escara) ja siga blanca o negra (teixit carbonitzat).

- Aparició de teixit i vasos coagulats.

- Quan es produeix la destrucció de les terminacions nervioses no presenta dolor.

- Aquest tipus sol anar acompanyat de cremades de primer i segon grau.

Les cremades de segon grau es caracteritzen per la destrucció de l’epidermis i gran part de la dermis. Depenent de si són superficials o profundes presenten símptomes distints.

Els símptomes de les cremades superficials són:

- La superfície cremada es rosada i si s’aplica pressió es blanqueja

- Dolor intens.

- Gran sensibilitat en la zona afectada.

Generalment, aquest tipus solen acabar amb el pacient hospitalitzat, i va acompanyat de gran pèrdua de líquid i gran risc d’infecció.

Una vegada coneguts els tipus de cremades vos deixe una imatge amb els percentatge de les parts del cos que més pateixen en la pirotècnia, no cal recordar que sobretot la cara i les mans són les mes exposades i les que més s’han de protegir.

Amb tota la part tècnica explicada posem una farmaciola molt bàsica per si alguna vegada vos passa tingueu a l’abast com fer front a la situació, actuar de la manera més rapida i d’aquesta manera tindre menys seqüeles.

FARMACIOLA DE CREMADES BÀSICA

- Gases estèrils

- Apòsits de gasa de diferents mides

- Bena cohesiva o Bena de crepé

- Apòsits impregnats amb vaselina que ajuden a la cicatrització

- Qualsevol pomada per a cremades que continga nitrofural o plata

- Esparadrap

- Tisores

- Antisèptic tòpic

Açò és un bàsic que tot el món que tracte amb pirotècnia ha de tindre prop per si passa qualsevol accident, açò no vol dir que hages de buscar ajuda mèdica si la cremada compleix alguns dels símptomes anteriors descrits.

En tot cas, el primer que s’ha de fer quan u es fa una cremada amb pólvora és llavar-se amb aigua i sabó neutre l’àrea afectada per a netejar restes de pólvora o material pirotècnic que puguen quedar adherits a la pell.

En aquest article volem posar el nostre granet d’arena perquè tots els casals o cases estiguen preparats en cas de tindre un accident. Així que cuideu-vos i cuideu els altres, no feu malifetes que acaben en un accident i si passa alguna cosa sabeu que ací estarà el vostre llibret per a ajudar-vos en tot allò que necessiteu.

Petards contra la ligirofo‘ bia o la por als sorolls forts

Per josep M. tomás

Comencen les Falles a València i no tots les gaudeixen per igual. Alguns viuen aquesta festa amb una por tremenda als sorolls dels petards, masclets i focs artificials, motiu pel qual eviten eixir de casa. Animem a tots aquells que pateixen aquest problema a buscar ajuda, ja que es pot superar. Vos expliquem per què ocorre i quin és el tractament més eficaç.

Què és la ligirofòbia?

La ligirofòbia és una por irracional als sorolls forts, aguts, normalment sobtats, com els de les explosions. Les persones que pateixen aquesta fòbia no poden suportar l’esclat d’un globus, de petards, coets, etc. Depenent de la intensitat de la fòbia, ni tan sols poden estar en presència de globus unflats per temor que exploten.

A pesar que és una fòbia freqüent, no és molt coneguda, perquè qui la pateix pot fer una vida normal. Però en les èpoques en què aquests estímuls són presents, com per exemple les Falles, les persones que la pateixen experimenten un temor constant davant la possibilitat de trobar-se en la situació que els produeix aquesta por irracional.

Quins són els símptomes?

Els símptomes habituals varien segons la gravetat del cas, però la majoria de les persones amb ligirofòbia experimenten sentiments d’ansietat; es posa en marxa tot un conjunt de respostes fisiològiques característiques d’un augment de l’activitat del SNA (sistema nerviós autònom), com ara augment de la taxa cardíaca i respiratòria, sudora-

ció, inhibició de la salivació, contraccions estomacals, nàusees, diarrea, elevació de la tensió arterial, etc.

En l’aspecte cognitiu o subjectiu, l’individu pot desplegar tota una sèrie de creences sobre la situació temuda i sobre la seua capacitat per a afrontar-la, així com un ampli conjunt d’interpretacions subjectives sobre les seues reaccions fisiològiques. Finalment, en l’àmbit motor, la reacció més freqüent pot ser abandonar la situació temuda com més de pressa millor, i tractar d’evitar-la en el futur.

Quina és la causa?

Una de les causes possibles per les quals sorgeix una fòbia específica, com és la ligirofobia, és que la persona haja tingut en la seua infància una experiència traumàtica a la qual després associa l’element que li causa temor. L’associació pot ser directa o indirecta. És directa quan ha sigut eixe element la causa de l’experiència traumàtica. En canvi, és una associació indirecta quan la por apareix sense estar associat directament.

Encara que qualsevol persona sotmesa a un determinat estímul no té perquè desenvolupar una fòbia, és necessària una certa predisposició genètica per a desencadenar-les. De fet podem observar que els fills repeteixen fòbies dels pares. No obstant això, no necessàriament es tracta d’herència genètica, sinó que simplement pot tractar-se d’un comportament aprés.

Quin és el tractament?

El tractament més eficaç per a aquesta fòbia és el de l’enfocament

cognitiu-conductual. Per tant, des d’aquest enfocament el tractament és l’exposició.

El procediment habitual és:

1. El pacient es compromet a mantindre’s en la situació d’exposició fins que l’ansietat desaparega i no escapar de la situació durant el tractament.

2. S’anima al pacient a aproximar-se a l’estímul fòbic el màxim possible i a mantindre’s fins que l’ansietat disminuïsca o desaparega per complet.

3. Quan l’ansietat disminueix. S’insta al pacient a aproximar-se més a l’estímul fòbic, fins que amaine l’ansietat, i que s’hi vaja acostant tant com puga.

4. La sessió de teràpia acaba únicament quan el nivell d’ansietat s’ha reduït un 50% del valor més alt, o quan ha desaparegut per complet.

Aquesta exposició es realitza de manera gradual, per la qual cosa es comença amb estímuls que produïsquen poca ansietat, com per exemple sorolls forts, globus, etc., fins que finalment acabarem exposant-nos a l’objecte temut, en aquest cas els petards.

L’exposició ha d’acompanyar-se de relaxació com a resposta antagònica. Finalment, si vosté pateix aquesta por intensa als sorolls forts, petards etc., el més important és demanar ajuda. Acudir a centres especialitzats i començar amb un tractament de manera gradual podrà fer que la persona puga viure l’experiència de les Falles d’una manera totalment diferent i satisfactòria.

Sabies que...

També el 2010, i per culpa d’una fuga d’aigua en la finca, va caure el fals sostre i trencà part del tron de la presentació infantil. En dos dies la reparàrem com poguérem, tot i que es va fer la presentació amb prou d’èxit. En 2011 tornem a canviar d’ubicació i ens deixen ocupar el local de l’antiga oficina d’ocupació, al carrer de Francisco Bohigues.

En 2012 s’inunda el casal per les fortes pluges, amb bona quantitat de destrosses en material i aparells.

En l’apuntà de l’exercici 2013 va arribar al Mercat un allau magnífic de gent fallera que s’integrà ràpidament en la comissió i que ens donà una gran força per a continuar endavant.

En 2015 tornem a canviar al que fins hui en dia, i esperem que ja definitiu, és el nostre casal, en la part superior del Mercat Nou.

Piro Vive ‘ ncies

Primera vegada

Per josep M. tomás

Quan vaig eixir de l’estació del Nord em va embolicar la calidesa de l’ambient i em va sorprendre un remolí de gent que accelerava el pas i m’espentava. Jo em vaig deixar anar.

Quan va sonar la primera explosió m’acatxí i vaig intentar amagar-me. Sempre vaig creure que les explosions eren mort i destrucció, però aquelles gents, fins i tot, van animar més el pas cap al perill.

Em vaig veure empresonat en un tumult rabiós i enfebrat que ovacionava cada explosió, fins que un baluern vigorós va emmudir les seues goles, que van guardar un respectuós silenci.

Una cadència sonora i musical de rítmiques explosions els tenia hipnotitzats, i jo em vaig sentir captiu de la màgia del soroll i de les columnes de fum gris que m’omplien la pituïtària d’olors addictius.

Els forts impactes van acabar en una ovació, algunes llàgrimes van brollar-me dels ulls excitats d’adrenalina, sense temor, sorprés per l’alegria i la pau d’aquella guerra de pólvora incruenta.

¿Per que ‘ ens agrada el soroll de les explosions pirote ‘ cniques?

Per Isabel tomás

València és passió, València és color, València és llum, València és soroll, València és música, València és festa, València és pólvora. Aquestes són les paraules cada vegada que pensem en explosions pirotècniques.

La vida és passió, és olor, és gust, és tacte, és sentiment. I la vida, com a bons valencians, no l’entenem sense la pólvora.

La veritat és que és una sensació difícil d’explicar, i la gent que no està acostumada a aquest soroll ens miren com a borinots. Perquè ens agrada eixe soroll, perquè podem arribar, fins i tot, a plorar per aquest olor d’emoció, perquè hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. Per a nosaltres, aquest soroll és la millor de les melodies, és gaudir a cor obert, per això ens agrada tant.

La Comunitat Valenciana és, sens dubte, la meca de la pirotècnia; no hi ha lloc d’aquesta zona que celebre un esdeveniment festiu sense una xicoteta traca, un castell de focs artificials o una mascletà. Els valencians portem la pólvora a les venes, i aquest llibret és el nostre homenatge a aquest art.

Però has de saber, benvolgut lector, que a nosaltres ens agrada que totes estiguen controlades, que hi haja supervisió, que estiga en un lloc on es puga fer sense perill. És important

que es tinga un control en aquests actes, que siguen professionals els que el fan o, si en molts casos es fa, com ho fem els fallers, s’ha de mirar que cap persona, animal o cosa puga estar en perill.

Moltes persones tenen por als petards, als masclets, als castells i a les mascletades, però quan es fa una bona educació de com i per què es fan, i u s’introdueix a poc a poc en

aquest món, arriba a agradar a molta gent que abans no agradava.

El bon faller ha de valorar tot açò a fi que aquestes tradicions i l’emoció d’aquest soroll es mantinguen i continuen passant de generació en generació, i com a bon terratrèmol final, ens faça viure la vida plena de color, com les palmeres que els focs creen al cel.

L’art del foc

Per josep Antoni Simó

D’entre els millors arts es troba, sens dubte i de manera destacada, la música i la pintura, les flors i la llum, elements fonamentals i creadors de la història de la humanitat i dels pobles.

A través dels temps, per mitja d’imatges reals, representatives d’estils de vida i bones tendències, destacaríem la meravellosa i personal tendència de les valencianes i els valencians a crear el nostre propi art, un art verdader amb forta personalitat, en el qual es veu reflectit tot el sentiment pel qual treballen amb dur sacrifici al llarg de tot un any.

Aleshores, són les nostres joies, les nostres teles, els nostres monuments, els color viu del cel, el ple sentiment, les radiants flors, l’estrèpit i voluntariós amor, i com no, l’adorat foc, essència de vida i renovació, clara transició de la vellesa a la novetat i de la mort a la vida, aixi som i aixi és el que representa el nostre art.

Tal vegada per això l’art resulta necessari en la vida dels valencians. És un fet inqüestionable que l’art represente la nostra identitat, d’ahí el nostre origen, i la nostra funció més vial en benefici de la nostra festa fallera, que és el nítid i transparent orgull de les falleres i fallers de la comissió del Mercat de Silla.

I entre tots els arts que hi ha a València, el foc és principal.

Per a poder escriure un article en el llibret de tot allò que representa per a un valencià el món de la pólvora i de tot allò que envolta el món de la pirotècnia i del foc, seria necessari un bon grapat de fulls.

Quan parlem de la pólvora i de la sensació, de la satisfacció que

aquesta produeix en un valencià o valenciana, és un terreny fabulós i supergratificant, perquè ho duem a la sang des que naixem. I si t’agrada la pirotècnia en general has de vindre a València, ja que ací tenim una de les ofertes mes interessants i completes del calendari faller, i per diverses raons, una és per quantitat de programa d’espectacles que ací es porten a terme, ja que no es concep unes festes falleres sense un bon espectacle de focs artificial, on tots volen aportar el seu millor granet d’arena per tal de col·laborar perquè aquesta festa ens faça coneixedors amb la resta de fora de València, traspassant pobles, comunitats i fronteres, i perquè sempre vaja més enllà del fet de passar-s’ho molt bé, ja que podem gaudir també i sentir-nos partícips en aquelles persones que en les festes ens visiten.

Un altra i més important si cap és la varietat, ja que en cap altra part hi ha una varietat més gran i extensa d’actes tan acollidora i àmplia com ací, a la catedral de la pólvora.

En la setmana fallera és el top, és la totalitat, es la màxima, perquè en qualsevol acte o celebració ajuntar-se amics, colla, o fer una reunió, el fet que no hi haja una traca o un altre artefacte de pirotècnia no és un acte complet.

“Perquè estar en Falles tot el dia sentint i vivint i gaudir la pirotècnia ens fa sentir el que més ens acosta a totes aquelles coses que ens envolten”

Al matí despertà, a mitjan mati o a qualsevol hora traques i petards que indiquen i anuncien que ja estem en plena marxa, siga qui siga. Al migdia mascletà, acte suprem en qualsevol

comissió la vesprada i mati a la zona preparada i nomenada zona de foc és un no parar xicotets i majors fan gala de l’ús dels petards i més entrada la vesprada les visites a altres llocs o comissions am els protocols dels passacarrers és contínua, marcant el ritme de la festa amb la música i amb la pirotècnia. I a la nit és necessari en l’ambient per veure i gaudir d’un espectacular castell o mascletà nocturna i no hi ha cap excusa per a un valencià o valenciana i a València no gaudir i sentir a la sang el significat i l’essència de la pirotècnia.

Les festes falleres són, conformen i completen la identitat valenciana i una o la millor manera d’entendre a tothom la manera com València i pobles s’entenen ací mateix, orgullosa del seu passat de les seues arrels, sempre mirant cap al futur, fent d’aquest i destacar la importància d’aquesta manera de viure la festa, com un lloc atractiu, més per al turisme dels nostres pobles i ciutats tractant-se aixi d’una perfecta i acolorida crida per a alimentar més si cap la nostra cultura com a identitat d’un poble noble gran i acollidor.

Tot i que hi ha als espectacles de pirotècnia i la seua vistositat i grandesa, és que les mesures de seguretat són presents i molt necessàries si atenem el risc que comporta la quantitat de productes tan diferents i que són químics en la majoria de les seues substàncies. Tot i que hi ha moltes mesures de seguretat, el risc sempre està present, en primer lloc, és molt important i necessari que el pirotècnic ens consciencie del risc que comporta la tasca que desenvolupa amb la seua faena, i per tant respecte al màxim totes les normes de seguretat.

El treball encara que és bastant artesanal sobretot en el procés de muntatge. En diferents i determinats processos que intervenen l’ús de les màquines, ja siguen més simples o més complexes i no hem d’oblidar que estem parlant de matèries complexes que es transformen en artefactes pirotècnics.

En la seua elaboració on es fabriquen i es munten les peces que després seran les que es disparen podem dir que es porten a terme dins de coves a l’interior d’una muntanya i allí amb total garantia que estan ben aïllats i sense perill es preparen les diferents parts del laboriós procés, en aquesta zona podem dir que el

treball és molt artesanal a causa que es porten a terme diversos tipus de muntatge. No obstant això, en el cas de l’elaboració del que seran les metxes, per exemple clar intervé un sistema de politges que agilitza moltíssim el procés segons ens conta el pirotècnic. En la seua elaboració que es produeix dins d’una caseta es posen les diferents candeles de diferents calibres i s’utilitza una maquinària molt més complexa, es col·loca la composició de la pastilla de color, pólvora i espoleta i es premsa. Tot un art el que rodeja la seua elaboració.

Les mesures de seguretat, tornem a repetir, ja que és un tema molt important, la seguretat sempre ha d’estar present ja que és molt necessari atenent el risc que comporta la manipulació de les diferents substàncies, per exemple la utilització de perclorat en compte de clorat a l’hora d’elaborar la pólvora és molt menys perillós. I un fet aclaridor i prou explicatiu és que sempre en el mateix camp de l’elaboració de la pólvora cal afegir que s’humiteja a fi d’evitar accidents a l’hora de barrejar els diferents components sobretot quan són en grans quantitats. A fi de reduir el risc ens comenta nostre amic que els processos de fabricació que trobem establerts dins de les casetes de la part inferior, on es duen a terme l’elaboració de composicions pirotècniques i de metxes només són operatius a l’hivern així s’eviten accidents per l’excés de temperatura i seguint en la línia de la temperatura cal afegir el fet que les casetes on es munten aquestes es troben en llocs dins de la muntanya on la temperatura es molt reduïda.

Per tant, nosaltres sols hem de gaudir de l’acte i veure la màgia que aquestos artesans porten a terme però sense oblidar totes les mesures de seguretat, fent sempre cas als obrers que són els entesos i als quals devem respectar, aixi que igual que ells em d’actuar correctament.

Sabies que...

Per primera vegada, al 2015 muntem la falla en el pàrquing de la plaça del Trenet; també muntem per primera vegada una carpa per a estar prop de la falla.

L’any 2020 arriba la covid. L’aïllament, el silenci, la nostàlgia i la resignació ens deixaren sense falles i tancats durant dos anys.

El 2022 va ser l’any de la tornada, de l’eufòria, del reencontres, de les il·lusions renovades i d’un nou cicle. Per primera vegada la falla Mercat tria una dona, Elena Tomás i Martí, com a presidenta de la falla.

Pilar Tormo ha sigut la fallera que més anys ha representat la nostra comissió. Dos anys d’infantil i tres com a fallera major.

Un masclet davall la taula: Som comunitat

Per josep M. tomás

Un masclet davall la taula sempre crida l’atenció. Per tant, ací en tire jo un. Algú s’ha parat a pensar per què a Alacant i a Castelló tenen una certa reticència a l’hora de dir d’on són?

Quan viatgem per l’estranger no és difícil trobar-te amb compatriotes en qualsevol aeroport del món, o en un restaurant, o visitant un museu. Una vegada ens hem identificat com a espanyols o espanyoles, immediatament sorgeix una irresistible atracció que ens obliga a preguntar: «Vosaltres d’on sou?» La resposta, en la majoria de les comunitats on existeix una consciència identitària comuna, sempre és la mateixa: «Som extremenys», però no et diuen si són de Cáceres o de Badajoz. El mateix ocorre amb Andalusia, Catalunya, Aragó, Galícia, Canàries, País Basc i fins i tot amb les illes Balears. En les comunitats uniprovincials no hi ha discussió: són de Múrcia, Astúries, Cantàbria, Navarra o La Rioja. Però si són de Castella, de qualsevol de les dues, no diuen que són de Castella, són de Valladolid, de Sòria, d’Albacete de Ciudad Real o de Toledo.

A la comunitat Valenciana passa exactament igual. Hi ha una tendència inequívoca a desmembrar-nos. Si algú diu que és de València és perquè és de València. En cas contrari dirà que és d’Alacant o de Castelló.

No hi ha atracció entre les diferents comarques? Existeixen picabaralles entre les províncies? No tenim una idea identitària comuna? Jo crec que no. Existeix atracció col·lectiva, existeix identitat i un idioma comú, que amb les seues llums i les seues ombres ens aglutina.

Si des de fa segle se’ns coneguera com les regions de Llevant, potser hui diríem: «Jo soc llevantí/a, d’Alacant», sense cap rubor. Però la paraula Llevant s’associava als moros llevantins que amb freqüència assolaven les nostres costes. També fa referència a un caràcter de geni inquiet i turbulent, que tendeix a provocar problemes o disturbis. Finalment, i no menys important, tenia el títol indolent de «Llevant feliç». Com si les persones que habiten a les nostres regions anaren en desori, sense sentit, vivint en una arcàdia ubèrrima sense que ens importe res. Tot junt va fer que les classes polítiques, culturals i socials descartaren buscar un nom que aglutinara les tres províncies, i ací radica el problema.

«Ens queden cinc minuts i m’agradaria dedicar-los a parlar de la situació a València». Així va introduir Javier García, director d’Europa Press, l’últim bloc d’una entrevista que va fer a Ximo Puig. En els següents minuts de l’entrevista, el periodista reitera en diverses ocasions l’apel·latiu de València per a referir-se a tota la regió, fins i tot per a alguna cosa amb un caire polític tan representatiu com el parlament autonòmic: «Les Corts de València».

Puig no el va corregir (segurament no se n’adonà). Una cosa impensable si, per exemple, algú es referira davant del cap del Consell a la Comunitat com el «Llevant espanyol». El mateix president va fer referència a aquest qualificatiu instants abans, quan es va referir al fet que a Madrid es continua tenint aquest concepte

de «Llevant feliç» que tan ofensiu resulta per als valencians, com ja hem comentat abans.

No obstant això, s’assumeix l’error d’utilitzar València per a referir-se a tot el conjunt de la regió, la qual cosa exclou la seua província al sud (Alacant) i al nord (Castelló). Per què?

El nom de València per a referir-se a la Comunitat Valenciana se sol utilitzar fora de l’autonomia, i és molt comú a Madrid i fins i tot a Catalunya. Algunes fonts apunten al fet que és una forma derivada del nom Regne

de València, que fins i tot apareix en l’estatut d’autonomia valencià per a ressaltar l’origen històric del territori.

Tot açò ha provocat un efecte totalment no desitjat: la supremacia dels que se senten espanyols i espanyoles per damunt de valencians.

Castelló o Alacant desembocara en una adhesió antinatural al sentiment espanyolista en exclusiva.

No obstant això, la denominació oficial de la regió és Comunitat Valenciana, segons consta en l’article primer de l’Estatut d’Autonomia: «El Poble Valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constitueix en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la Nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l’exercici del dret d’autogovern que la Constitució Espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana».

En el preàmbul del mateix text s’insisteix en la «tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València», que «es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l’autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l’estricte marc geogràfic que aconsegueix».

S’introdueix així el concepte de País Valencià, molt usat per valencianistes o nacionalistes, com a denominació no oficial de la regió. De fet, és habitual que en la terminologia dels partits que inclouen aquests corrents, com Compromís, denominen a províncies com la d’Alacant «comarques del sud». Aquesta al·lusió al País Valencià ha romàs en l’Estatut fins i tot a través de les successives modificacions.

L’anàlisi per províncies sempre ha reflectit el mite de l’alacantinisme com a principal focus d’irradiació del sentiment espanyolista a la Comunitat Valenciana, però no és així. Els números situen la província de Castelló com la més «desvalencianitzada» en l’àmbit identitari. En concret, un 31% dels habitants de Castelló se sent «únicament espanyol» i un 19% es declara «més espanyol que valencià». En total, doncs, un 50% de ciutadans de Castelló queden en l’òrbita espanyolista. A Alacant, aquesta xifra es queda en el 44,7%. I a València, en el 17,9%.

La primera cosa que sorprén és l’elevada proporció del sentiment espanyol a Alacant i Castelló. Així desglossades, les dues províncies se senten més espanyoles que cap comunitat autònoma, incloent-hi Castella i Lleó (39,2%) i Madrid (38,9%). La mitjana estatal per autonomies és d’un 20,8% d’identificació primordialment espanyola. Pot afirmar-se, sempre segons fons del CIS, que Castelló i Alacant s’han convertit en el bastió del sentiment espanyolista en el conjunt estatal. Tant és així que, mentre que a València només el 4,7% de ciutadans es declara «únicament espanyol», la xifra puja al 28,5% a Alacant i al 31% a Castelló.

Després hi ha un altre factor digne d’anàlisi. Tombat el mite de l’alicantinisme com a gran obstacle a un projecte valencianista, resulta discutible, o directament inversemblant, establir una relació proporcional entre el nivell d’ús del valencià i la valencianitat identitària de cada província.

Cabria, tal vegada, repensar les identitats a la Comunitat Valenciana en funció de la rivalitat entre capitals de província. És a dir, que una reacció antivalenciana deslligada a

També emergeix un altre aspecte per a l’estudi. On està el múscul de la identitat valenciana? Abans, i això ja no sorprén tant, cal matisar que no és tan fort com per a anomenar-li «múscul». I segon, que els ciutadans que se senten «únicament valencians» o «més valencians que espanyols» són el 13,5% a la província de València. A Castelló i Alacant la identitat valenciana és residual: 6,5% a Alacant i 4,8% a Castelló. El que no ha canviat és el sentiment identitari majoritari en les tres províncies, especialment a València; sentir-se «tan espanyol com valencià». La postura sobiranista («únicament valencià») es queda en el 1,5% (encara que pujant prou de pressa). Menys dels que no saben ni contesten.

La desafecció valenciana cap a l’autonomia i la inclinació cap al centralisme, com demostren les dades del CIS, constitueix l’evidència d’un «fracàs polític de la Generalitat», segons destaca el sociòleg Vicent Flor en la seua tesi L’anticatalanisme al País Valencià. Identitat i reproducció social del discurs del «blaverisme». Segons apunta Flor en la seua tesi, la Comunitat Valenciana és, al costat de Múrcia, la comunitat on hi ha més persones que consideren que el sentiment nacionalista o regionalista és menor ara que en el passat. «L’acció política de la Generalitat Valenciana no hauria contribuït a incrementar el regionalisme valencià, ni menys encara, suposem, el nacionalisme valencià», afirma Flor. «L’anticatalanisme -afig el professor de la Universitat de València- ha sigut un instrument particularment eficaç del nacionalisme espanyol en estigmatitzar i impedir el creixement social del valencianisme polític».

Tot açò exigeix un nou relat de la identitat de la Comunitat. Tal com indiquen Manuel Alcaraz i Joan Romero.

¿És necessari reflexionar, debatre, construir un relat renovat per a la Comunitat Valenciana, el relat d’un nou concepte integrador en aquesta nova era? Potser no és imprescindible. Però sí que molt útil. Entenem ací per relat el conjunt de discursos que articulen les diverses pràctiques socials referides al territori i al conjunt de la població valenciana, castellonenca i alacantina, donant-los un horitzó de sentit. Tal cosa aporta significats simbòlics a l’acció i ajuda a promoure la cohesió territorial i social.

El nou relat ha de ser laic, negant qualsevol sentit de transcendència, qualsevol essencialitat historicista al poble valencià. La Història és una eina cultural i científica de coneixement, però no pot ser un determinant absolut del futur, una presó per a la imaginació política. Massa vegades els habitants de la Comunitat, o una part minoritària d’ells, quan debaten sobre què som, debaten sobre el que vam ser o, més ben dit, sobre el que vam creure haver sigut o sobre el que mai arribem a ser. Contra la nostàlgia, quasi sempre injustificada, hem de centrar-nos en l’ésser històric actual, en la nostra modernitat, i superar el deure ser com un càstig emocional. Apostant per la consolidació d’una identitat-projecte més que per una identitat per a la resistència, si recordem Castells. En temps de replegament, de societats paral·leles o trencades, de ressorgir de noves identitats i de fractures culturals, la realitat social i cultural, hui majoritària en la Comunitat Valenciana, permet pensar en eixa possibilitat d’apostar per una identitat-projecte com una de les seues fortaleses, legitimadora i amb capacitat de construir més societat civil.

El nou relat no pot construir-se com a glossa de paradigmes anteriors ni com a negació d’aquests. No pot prendre com a referència ser fusterià o antifusterià, sinó els canvis de la realitat valenciana. En certa manera, els paradigmes previs han de ser objecte de crítica intel·lectual, tant

en el contingut discursiu com en les conseqüències pràctiques. Eixa crítica haurà de partir no tant dels seus resultats com de l’absència d’un ús de les categories que permeten en l’actualitat una millor comprensió dels fenòmens identitaris i nacionals i que no van ser utilitzats en els anys seixanta o setanta del segle XX.

El nou relat ha de ser necessàriament plural, perquè la societat de la nostra comunitat és plural respecte de quasi tot i, també, en la compressió de la realitat i ubicació col·lectiva. L’absència d’aquesta possibilitat, d’eixe desig de construir consensos en lloc d’afirmar segments particulars de tipus simbòlic, ha provocat que els redundants estudis marquen que l’autoconsciència pròpia dels habitants de la comunitat, siga de les més baixes d’Espanya. Es tracta, per tant, d’afavorir uns marcs de comprensió, d’elaboració i d’acció per a una majoria, amb la participació d’aquesta des de la necessària pluralitat. En un temps nou en el qual els divisors són més passat que present o futur, és possible definir un propòsit col·lectiu que apel·le a la dignitat i en certa manera a l’orgull com a poble, que aposte pel reconeixement d’identitats més àmplies i integradores, i que evite caure en el risc de la fragmentació de discursos per a cadascuna de les identitats o sectors cada vegada més reclosos en les seues pròpies sitges o relats culturals. Una identitat projecte, inclusiva i respectuosa amb la realitat diversa, ha de fonamentarse en tres pilars: justícia social, justícia ambiental i cohesió territorial. Només d’eixa forma el conjunt de la societat recuperarà seguretat, confiança en el sistema democràtic i en les seues institucions i allunyarà del seu imaginari la por i el ressentiment.

El nou relat ha de ser nítidament cívic, sense que cap consideració puga situar-lo per damunt o per davall del respecte estricte a les institucions autonòmiques, als valors

i principis de l’Estat social i democràtic de Dret i a les regles i normes establides pels representants de la Comunitat Valenciana. Eixe conjunt normatiu -incloent les propostes pertinents de reforma, especialment per a incrementar de manera efectiva l’autogovern- ha de configurar el marc d’actuació i integrar pluralitat i consens. Però també reivindicació i defensa dels interessos generals quan s’entenga que no es garanteix el principi d’igualtat.

El principal factor de realitat per a una autocomprensió ha de ser l’evolució i situació de l’economia en les tres províncies, amb els seus formidables desafiaments, febleses i fortaleses, i les seues derivacions en termes de desigualtats i precarietat. Posar-nos davant l’espill de la nostra relativa pobresa col·lectiva que llastra el creixement del capital social o les polítiques d’inclusió, educació, sanitat, dependència i els reptes lligats a l’envelliment, ha de ser la principal qüestió, per a associar-la amb energia amb les reivindicacions sobre el deute històric i el dèficit de finançament. L’economia no pot ser una economia d’extracció per al seu repartiment en altres territoris, la qual cosa no té res a veure amb la solidaritat.

El segon factor de realitat sobre el qual edificar noves reflexions és la importància essencial del territori. És imperiosa la defensa de la cohesió, la qualitat del territori, des d’un punt de vista social, mediambiental i de l’articulació. Sense aquesta prioritat no hi ha possibilitat de consolidar una nova modernitat ni s’enfortiran consensos duradors. Més enllà de debats sobre capitalitat, és urgent avançar en la posada en marxa de noves forma de governança per a les regions urbanes i metropolitanes i en l’enfortiment de la relació rural-urbà. És necessari concretar nous mecanismes de vertebració, especialment fórmules flexibles d’acció comuna en xarxes de ciutats i l’apreciació

igualitària del valor identitari de cada comarca i grup de comarques -per a alguns identificables amb les províncies-, no enteses com a realitats immòbils sinó obertes, en permanent transició. Ni la llengua ni les tradicions poden ser factors de classificació ideològica de ciutats, comarques o províncies.

En el nou relat el cultural i simbòlic no pot conceptuar-se des de l’obsessió per la conservació del rebut, sinó per la l’obertura a les noves demandes i pràctiques socials, així com per l’ambigua però penetrant presència en l’àmbit de l’economia digital i dels escenaris de la globalització. La llengua pròpia és una gran fortalesa i no ha de ser font de conflicte. I consegüentment ha de ser entés. El lingüístic juga un paper important, però no pot ser decisiu. La Comunitat Valenciana és bilingüe i avança al trilingüisme. Això és un fet dinàmic, però no provisional, ni negatiu. El dualisme de la nostra llengua, com a herència històrica, no pot continuar vivint-se com a anormalitat, no som un poble anòmal, no hi ha pobles anòmals en una democràcia. Evidentment, el castellà està prou afermat i protegit i el valencià encara no, i cal aconseguir, com a mesura de la construcció d’eixa identitat projecte, d’un consens majoritari, que el seu reforç, garantia, ensenyament i ús siga una prioritat, però no un criteri de divisió que justifique, a favor o en contra, qualsevol argument radicalitzat. La nostra llengua no és, òbviament, la llengua de cada persona: cal reforçar eixa convicció d’utilitat col·lectiva sense ignorar que la falta d’identitat entre el comunal i l’individual és una font potencial de conflictes que reclama prudència, precisament per a avançar en integració i normalització de la llengua minoritzada, que sempre retrocedeix en escenaris conflictius. Aquesta visió que suggerim ha de continuar sent liderada per

les esquerres i els defensors de la nostra llengua pròpia. Un esforç d’evolució que, fins ara, no s’ha vist acompanyat per algun moviment similar en la dreta, encara ancorada en la concepció de la identitat com a anticatalanisme. Si tots parlarem igual avançaríem més de pressa, però aquest és un altre article.

siguen benvolguts i forcen la seua inclusió en les agendes de l’Estat i de la UE. És a dir, un identitarisme plural per a la majoria, que aspire a ser una de les veus més altes en el conjunt d’un Estat complex i compost.

El relat renovat cal concebre’l, essencialment, com a estratègic, en diversos sentits. Com a tasca col·lectiva que ha de mirar més enllà del cicle polític i pensar com volem estar en 2030 o en 2050. Però també com a projecte obert, amb el menor nombre possible de prejudicis. No podem tornar a imaginar la identitat de la Comunitat Valenciana com una cosa, compacta, abstracta i deslligada de les necessitats, preferències i conviccions dels habitants que ací viuen i treballen. Sí que pot intentar-se que eixes determinacions s’ajusten tant com siga possible a una racionalitat crítica amb l’existent: celebrar la nostra identitat com a poble no ens ha de condemnar a la trivialitat de l’autocomplaença. Els temps no permeten aquestes llicències. No hi ha temps per a la melancolia.

El nou relat és essencialment polític: el seu reflex pràctic hauria de consistir en un valencianisme plural de la majoria, interclassista, intraclassista i intergeneracional, amb elements compartits per totes les forces, des de diverses perspectives legítimes a priori i obertes a una negociació constant. Eixa visió política exigeix també, a més d’una reubicació de la Comunitat Valenciana com a peça fonamental de l’Espanya actual, d’una redefinició de la relació de la Comunitat Valenciana amb Espanya que ha de ser essencialment pragmàtica, no predeterminada per raons de tradició cultural -ni per a beneficiar, ni per a castigar-, sinó atenta al fet que els interessos de la Comunitat

En conclusió: no hem d’evolucionar con un apèndix de la identitat espanyola, ni com una subcultura de la catalana. Hui som Comunitat i en qualsevol moment devem començar a pensar com a comunitat. Ni Llevant, ni València, ni País Valencià. La denominació de les nostres tres regions juntes és Comunitat Valenciana, i aquest és el camí que, en la meua modesta opinió, hem de seguir per a aconseguir un model identitari i estatutari que veritablement aglutinarà, sense discriminacions, a Castelló, Alacant i València per a portar-nos a un futur d’unitat. Les falles, com un element vertebrador de la nostra cultura, hem d’anar donant passes per a arribar a fer que tots estiguem integrats entorn d’una cultura, una societat i una llengua nostra. Per a mi, net d’alacantina i valencià, «som Comunitat».

Un masclet damunt la taula: Cada dia utilitzem menys la nostra llengua

Per josep M. tomás

Per a començar aquest article he de dir que jo també en soc culpable. Jo soc dels milers de valencians que tenen la dicotomia de ser bilingüe (mon pare parlava valencià, ma mare no) i que usen més el castellà que el valencià en el dia a dia.

Jo soc dels que, quan la família està asseguda a taula, parle en valencià al meu cunyat Fernando i a la meua cunyada Fani, però a la meua dona Elena i al meu germà Toni en castellà; a la meua sogra en valencià, i a les meues filles en castellà, malgrat que després, a la falla, quasi sempre parlem en valencià en les reunions, fins i tot entre nosaltres. Aquesta singularitat tan pròpia i que ens fa gràcia i que contem com una anècdota, a poc a poc està destruint la nostra llengua.

Quan jo vaig nàixer (1958), a València no es parlava valencià, això era de gent de poble. En els organismes oficials, escoles, instituts i universitats, tan sols es parlava castellà, fins i tot a les falles; parlar valencià era anecdòtic. Fins i tot l’himne es cantava en castellà. Te n’havies d’eixir fora del àmbit del Cap i Casal per a començar a escoltar el valencià pel carrer.

Si algú tenia interés podia apropar-se a Lo Rat Penat o al Centro de Cultura Valenciana (hui Reial Acadèmia de Cultura Valenciana), i allí es podia començar a estudiar, amb les Normes del Puig, un valencià més culte, mig amagat, quasi quasi residual. Anys

després, llegint Nosaltres els Valencians de Joan Fuster o El Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés, vaig descobrir una altra realitat cultural i política distinta, així com les Normes de Castelló.

No vull entrar en el problema del conflicte lingüístic que patim a València amb la nostra llengua. Deixaré sols una pinzellada, una opinió. La diferència entre valencià i català ha donat, donaria i donarà per a molts articles, per a moltes controvèrsies, debats i disputes que mai ens han dut a cap lloc. Sols a una divisió gran, molt difícil de conciliar i que tan sols és política.

Lorigen de l’actual problema ve de l’època de la conquesta del Regne de València per Jaume I (tira-li Martí!) Hi ha qui diu que Jaume I va repoblar les terres i els pobles abandonats pels àrabs amb catalans i aragonesos que portaren la seua manera de parlar fins a Alacant, Castelló i València (no crec que hi haguera tanta gent disponible en aquella època). Altres diuen que ja hi havia al Regne de València alguns grups culturals mocàrabs que mantenien (després de 800 anys de colonització àrab) una llengua constituïda per diferents dialectes romanços, als quals anomenaven Al-Romia (llengua romana) i algunes paraules àrabs d’on naix el valencià. També hi ha una altra teoria que defén que el valencià, el català, el gascó, el mallorquí i la regió d’Occitània formarien un

grup de llengües íntimament lligades entre si i que a cada lloc rebia el nom d’allà on estaven. La veritat és que, casualment les dos llengües (siguen una o dos) se semblen barbaritats.

Aquest és l’origen de tot el conflicte lingüístic. Els historiadors tampoc s’hi posen d’acord. Depén de la seua ideologia que secunden una teoria o una altra. Però la realitat històrica en aquests moments és poc rellevant. Torne a dir que és un problema polític. Per a mi, el problema polític s’acaba llegint l’article 3 de la Constitució, en què es reconeix el valencià com a idioma oficial d’Espanya. Punt. Per tant a València parlem valencià.

Fixem-nos en un exemple per intentar explicar-ho bé: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució estatutària encarregada de redactar la normativa lingüística de l’idioma valencià. És l’únic organisme competent en la regulació del valencià, i queda adscrita a la Presidència, per la qual cosa gaudeix de personalitat jurídica pròpia i exerceix les seues funcions amb autonomia orgànica, funcional i pressupostària per a garantir-ne l’objectivitat i la independència. La creació de l’AVL fou obra del PP en temps d’Eduardo Zaplana, amb la unanimitat de tota la resta de partits polítics del moment. Com que és una institució independent, en la definició del Diccionari Normatiu Valencià es diu: «El valencià és la llengua romàni-

ca parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català.» Aquesta definició de l’ens, creat precisament per a apartar del debat polític el conflicte lingüístic que va marcar la transició valenciana, encara obri més la bretxa política entre els partits. El que aquesta definició pretén és mantindre una llengua pròpia a la Comunitat independentment del seu origen, i això no agrada a ningú.

La dreta (que va crear aquesta institució) diu ara que «aquesta definició es carrega un dels pilars identitaris fonamentals de nostre poble». L’esquerra que «és un pegat que no du a res ni resol el problema». I a Catalunya, en l’informe CAT 2020 de la Plataforma per la Llengua, diuen que «presentar versions diferents del valencià i del català és voler dividir la llengua catalana, i el que cal fer és exigir a les institucions de l’Estat que reconeguen, practiquen i promoguen la unitat de la llengua catalana amb caràcter general, tot i les diverses denominacions que hi rep”.

Com deia un amic meu: «Tots ferits però cap mort». Pot ser que no siguem un idioma autòcton, ni el català de la Comunitat, ni tan sols un valencià catalanitzat. La realitat és que la voluntat del poble valencià és l’única cosa que compta, i si volem tindre un idioma propí, vinga d’on vinga, estem en el nostre dret. Però tenim un gran problema: cada vegada el valencià es parla menys. És una gran contradicció però és així. Cada vegada més augmenten de manera sostinguda les capacitats per a llegir-lo, parlar-lo, escriure’l i entendre’l. Però conéixer la llengua no és sinònim d’emprar-la.

En aquest sentit, el valencià pateix una davallada en tots els àmbits d’ús. En l’àmbit domèstic i de proximitat, com ara amb la família, les amistats

o quan parlem en les tendes tradicionals. Ací és on més es manté el nombre de parlants. Per contra, a les grans superfícies o quan ens adrecem a persones desconegudes, no es parla tant, encara que siguen zones valencianoparlants. Per al sociòleg Avel·lí Flors «Encara existeixen estereotips clàssics sobre com són els parlants de les llengües. S’entén el valencià com una llengua de gent menys instruïda. Per això, molta gent tendeix a canviar de llengua, sobretot, en àmbits urbans». No sé per què no em sorprén.

El sociòleg Francesc Hernández, en el seu llibre El tio Canya ha mort Notes sobre la mecànica sociolingüística del valencià, explica que açò es deu al fenomen que ell anomena «escolarització de la llengua», ja que la llengua pròpia ha passat a transmetre’s majoritàriament a través del sistema educatiu, en comptes de la transmissió familiar, com és el cas de les persones de més edat nascudes abans dels anys setanta. Així mateix, l’informe també posa el focus en l’augment de l’ús del castellà, en tots els àmbits, tot i que matisa que aquests indicadors no responen només a variables sociolingüístiques, sinó que també depenen de fluxos migratoris i tendències demogràfiques.

El baròmetre municipal d’opinió ciutadana de València, realitzat per l’Ajuntament de la ciutat, conclou que només l’1,3% de la població parla habitualment en valencià, mentre que un 76,5% ho fa en castellà. Aquesta dada evidencia que, malgrat la cooficialitat de les dues llengües, l’espanyol s’hi imposa. També a la ciutat de València, Flors analitza l’ús del valencià en cada barri en funció del valor cadastral. Entre les classes mitjanes, com més nivell socioeconòmic més competència escrita en valencià, mentre que entre les classes populars es manté una dualitat per causa de les treballadores autòctones que sí que tenen nivells alts de competència lingüística i fluxos de migració que s’associen a nivells de competència més baixos. La paradoxa es troba en els estrats més alts de l’escala social, on es troben nivells alts de «desafecció al valencià». Tal com explica Hernández, «la llengua de les classes dominants, com a mínim des del segle XVI, ha sigut el castellà; per tant, per a introduir-se en espais socialment atractius encara hi ha gent que tendeix a dissimular que és valencianoparlant».

Els valors, però, tant en les competències com en l’ús, no són homogenis a la Comunitat, ja que, com destaca

Lorena Ferre, docent i activista per la llengua d’Escola Valenciana, «és un territori difícil de vertebrar lingüísticament, des de Vinaròs fins a la Vega Baixa». Ella mateixa destaca que «a la zona de l’Alcoià i el Comtat i a tota la Diània (Comarques Centrals), no hi ha cap problema amb el valencià quant a l’aprenentatge; mentre que més al sud o a les zones de l’interior del nord, com el Racó d’Ademús, la gent no és bilingüe».

També tenim un problema en l’àmbit legal. No és obligatori estudiar en valencià un percentatge de les matèries, encara que siga menut, en aquells llocs en què no es parla valencià. La igualtat lingüística no existeix, en detriment del valencià.

També l’ús del valencià en l’administració pública és molt residual si es com-

para amb el castellà. Segons algunes dades publicades per la Generalitat, a les comarques del sud, només l’1% del funcionariat s’adreçava sempre en valencià, i un 1,5% ho feia generalment. A les comarques de València ho feien entre l’1,8 (sempre) i el 3,7% (generalment), mentre que a les comarques del nord, la xifra se situava, respectivament, entre l’1,6 i el 7%. Aquestes dades contrasten amb els percentatges de treballadores que s’adrecen al públic sempre en castellà: 62,4% al sud, 22,4% a les comarques de València i 12,4% al nord. En general, el 52% de la població de la Comunitat sap parlar perfectament la llengua pròpia; al sud la xifra cau al 23%. De la mateixa manera, a les comarques del sud, on l’ús del valencià és més reduït, només el sap parlar perfectament un 23,4% de la població, mentre que a València és el 58,7%, i a les comarques del nord el 52,2%

A la comarca de l’Alacantí, amb capital a Alacant, la segona ciutat més gran de la Comunitat està molt castellanitzada, i cada vegada hi ha més gent que entén el valencià, encara que es parle poc al carrer. Pel que fa a comarques com ara el Baix Vinalopó o el Baix Segura, amb menys nombre de valencianoparlants que l’Alacantí, és una gran comarca, amb quasi mig milió d’habitants, i llevat del poble de Guardamar, que sí que és valencianoparlant, es parla castellà. La tasca pendent és l’ús del valencià i que la gent que el parla (jo el primer) no ens canviem al castellà, que és una de les errades que fem sempre. A vegades sembla que la gent que parlem valencià ens hàgem de disculpar o siguem menys respectuosos per parlar la nostra llengua, mentre que qui sols parla castellà sembla que sempre siga respectuosa i correcta, quan hauria de ser exactament igual.

En els darreres anys, les propostes que han vingut des dels col·lectius en defensa de la llengua i des del món acadèmic per a fomentar l’ús del valencià han permés revertir la situació en alguns àmbits. S’han fet moltes accions a favor de la llengua en la Comunitat. Una part de la societat civil ha continuat parlant i reivindicant la seua llengua de manera prou positiva. Hi ha molts exemples en aquest sentit, com les Trobades d’Escola en Valencià.

La música en valencià i grups com Obrint Pas, la Gossa Sorda o El Diluvi han ajudat a normalitzar l’ús de la llengua en ambients festius, a banda de permetre que milers de jóvens cresqueren gaudint-ne.

Personalment, crec que un primer punt per a mantindre viva nostra llengua és no interrompre la transmissió de pares i mares a fills i filles (com varen fer amb mi). Aquesta senzilla acció ha sigut i segueix sent cabdal per a la supervivència de la llengua. No n’hi ha prou que tothom conega

una llengua; si no es transmet a casa és difícil que s’hi utilitze habitualment. De fet, segons les expertes, un dels principals motius pel qual les llengües acaben desapareixent és la falta de transmissió. Per això, l’associacionisme de base, com són les falles, pot ajudar a l’ús i la transmissió de la nostra llengua i la nostra cultura. La llengua ha sigut un eix fonamental en els casals, així com un punt d’unió arreu del món faller.

Un altre punt destructiu, que fa que cada vegada es parle menys valencià és l’autoodi. L’autoodi és un reacció de rebuig que, en processos de conflicte o assimilació cultural, pot sentir una persona cap a característiques que són pròpies del seu grup social -per tant, les pròpies dels seus progenitors, familiars o els amics més pròxims-, que per desgràcia, són estigmatitzades o marcades negativament pels grups socialment (políticament, econòmicament, acadèmicament, socialment) dominants en eixe moment. Les persones que pateixen d’autoodi rebutgen eixes característiques pròpies del seu grup, i tendeixen a adoptar, per mimetisme, les del grup socialment dominant, fins al punt d’acabar actuant de manera contrària als interessos del seu grup social originari.

Els processos de substitució o dialectalització lingüística (és molt corrent dir gafes i no ulleres), el canvi d’una llengua per una altra en un territori determinat, en un termini més o menys curt de temps, sense que hi haja una substitució demogràfica de les persones que hi habiten, en són un bon exemple.

En aquest sentit, si d’una cosa han patit i pateixen els dirigents (polítics, econòmics, acadèmics i socials) valencians és d’això: d’autoodi. Considerar que les coses d’ací de valencià són inferiors a les de fora, ja vingen de Madrid, de Barcelona o de més allà dels Pirineus; és un esport nacional, així ens va, clar. En definitiva...

Parla-la, escriu-la, llig-la! Depén de cadascun de nosaltres mantindre-la amb vida.

Sembla un eslògan, però és la veritat, cosa que molta gent no ha entés, especialment a la ciutat de València. Una gran part de periodistes, polítics, empresaris, publicistes, treballadors i ciutadans en general que han nascut al caliu d’una família valencianoparlant no entenen que cada vegada que deixen de parlar valencià, perquè pensen que el seu interlocutor

no el parla, o perquè en el WhatsApp de torn ningú l’utilitza, la llengua i la cultura valenciana moren un poc més. Us ho diu un castellanoparlant (ma mare era d’Albacete) criat en un ambient valencianoparlant (des dels set anys visc a Silla, on vaig aprendre a parlar valencià jugant amb els meus amics) que estima la llengua i se sent molt valencià i molt implicat en les falles com a vehicle de transmissió de la cultura i la llengua a la nostra terra.

Fase Ae‘ ria

RAUL

Com una estrela brillant hui ens arriba un coet, un esperit fresc i rutilant de qui és un faller complet.

Un tro que en cadència sonora viu la festa amb ànima plena, és una font brolladora, és vent que en la festa alena.

Per a la falla eres principal perquè només obrir els ulls, sentires l’impuls vital de criar-te en nostre casal.

En Raúl la sang festera es barreja amb tradició, tu ja cantaves nostre himne quan encara eres nadó.

Feies cercaviles a casa amb un drap i una granera, i ja tenies bona traça per portar la capdavantera.

L’olor de flames i fum de pólvora i de flor eren per a tu perfum, i carburant per al teu cor.

Amb la dolçaina has dormit i amb la xaranga has botat, en els playbacks has gaudit i per Sant Joan has ballat..

Tens aptituds de violinista, perquè la roda no pare, perquè eixa veneta d’artista l’has heretada de ta mare.

De ton pare tens el parar, més formalet i seriós, sempre amb ganes d’agradar sempre a punt i generós.

Eixa tradició festera en tu és batec constant. Tota una família sencera que viu la festa en cada instant.

Eres per tots conegut i per a tots tens un somriure eres un donyet sabut que transmet ganes de viure.

Un ventolí de frescor. Un enamorat de la falla. Tu serà el capdavanter de tota nostra xicalla.

Eres hereu valent d’una família festera. Cresol d’esforç i content de pura essència fallera.

Tot això t’ha portat ací. A açò estaves destinat, a ser un gran president de la falla del Mercat.

josep M. tomás

DEL PRESIDENT INFANTIL

Estimats fallerets i falleretes, soc Raúl, i enguany tinc l´honor i el gran privilegi de poder dirigir-vos unes paraules com el vostre president infantil des de les pagines del nostre volgut llibret.

M´agradaria comptar amb tots vosaltres en tots els actes que la comissió té preparats per a nosaltres, els infantils. Berenars, cercaviles, disfresses, parcs infantils, despertades i molts jocs amb què estic segur que ens ho passarem d’allò més bé.

Tant per a Maria com per a mi és un any molt especial, no sols perquè tenim la gran sort de ser els vostres màxims representants, sinó també perquè la nostra comissió està d’aniversari.

Per això, fallerets i falleretes, m’agradaria que vinguéreu amb nosaltres a gaudir tots junts, com nosaltres, els fallers del Mercat, sabem fer de la millor festa del món: les Falles.

I ensenyar a la resta de xiquets i xiquetes del poble de Silla com de bé que ens ho passem els fallerets del Mercat, tots junts, al nostre casal.

Les portes de nostre casal estan sempre obertes perquè tots pugueu vindre, així que en el meu nom vull convidar-vos a viure les Falles en la FALLA MERCAT.

Sols em queda dir que VISCA SILLA, LES FALLES I LA COMISSIÓ INFANTIL DEL MERCAT!

Vos estima, RAÚL MARtÍNEZ I REPULLÉS

President Infantil 40 aniversari

Raú’l Martl’nez i Repúlle’s, President Infantil 2023

Raúl Martínez i Repullés, un falleret de cap a peus que porta en la sang la festa fallera, que la viu amb gran intensitat, i que enguany tindrà l’oportunitat de demostrar al collectiu faller l’amor a les falles i a la nostra comissió. Igual que ens deia el vers de la seua presentació, Raúl és un faller de bressol, que amb la dolçaina ha dormit i amb la xaranga ha botat, que en els playbacks ha gaudit i per Sant Joan ha ballat. I així és, perquè amb tan sols huit anys ja ens ha donat a molts una lliçó de valenciania i saber estar, així com de responsabilitat i devoció per la festa.

Per a conéixer Raúl només cal passar un dia qualsevol pel casal, que de segur que ell ahí està. Falleret de talant tímid però incansable, revoltós, que mai es perd ni un minut faller en el casal, com ell ens conta. Faller que des d’abans de nàixer ja tenia clar que aquesta era la seua festa i que l’aprofitaria al màxim.

Estudiant de 3r de primària, es prepara per a, en un futur, ser policia i futbolista. Bon estudiant, responsable i molt madur per a la seua curta edat. Amant de la música, practica el violí i el piano. Despert i sempre atent a tot allò que l’envolta, enguany s’ha proposat no perdre’s ni un detall del seu regnat, i estem segurs que així serà.

tot comença…

Este somni faller s’inicia un 13 d’octubre de 2014, quan va nàixer el nostre president infantil. És ací quan comença la seua vida i la trajectòria com a faller del Mercat, ja que només van passar uns pocs mesos des del naixement fins que es va convertir en el nostre bressol, en 2015. Ostenta, per tant, primer càrrec de responsabilitat.

I és a partir d’ací, quan Raúlet es converteix en un pilar fonamental del nostre casal. La seua història fallera ha passat per no perdre’s cap berenar ni menjar en la falla, s’ha disfressat en totes les festes que s’han organitzat en el casal, ha gaudit de les cavalcades, ha participat en els playbacks de Sant Joan i en els de la Plaça, ha desfilat en tots o quasi tots el passacarrers, i ha descobert una de les seues passions: interpretar diversos papers en els teatres de les presentacions. Com podeu vore, una trajectòria curta però intensa. I és que així és Raúl, un coetet que no para.

Decisió de ser president. Raúl ens conta il·lusionat com va ser una cosa que, encara que sabia que arribaria, no ho esperava per a enguany. Des de xicotet estava apuntat per a ser president infantil, però les dates es van veure modificades per la covid, i això li va alterar les il·lusions. Va arribar el 2023, any en què estava apuntat el seu cosí Marc com a president infantil, però Marc va decidir no ser-ho, i és en aquest moment quan Raúl va vore com el seu somni estava més a prop, tenia l’oportunitat d’avançar la seua presidència al 2023. Van ser dies intensos abans de prendre la decisió, moltes converses a casa, consultes a familiars i amics, pensar sobre el pes que portava el càrrec; però la il·lusió unida de Raúl i dels seus pares va concloure amb un SÍ unànime. Ja estava la decisió presa, i per fi seria el president per a l’any 2023. Comença ací un somni molt desitjat.

Més que faller, faller.

Quan li preguntem per les falles, Raúl, amb un somriure tímid ens diu que «M’agraden molt les falles en general, tot el que envolta la festa

fallera m’agrada, i sobretot m’agrada la falla del Mercat, perquè sempre ha sigut la meua falla, i perquè fan moltes activitats per als xiquets; som tots com una família, i el que més m’agrada són els unflables i les vesprades tirant petards en la carpa».

La falla sencera sap que quan arriba la setmana fallera el casal es convertix en la teua segona casa i que mai vols anar-te’n a dormir. Però enguany és diferent. Saps que hauràs de descansar més? «Sí, sé que m’obligaran a anar-me’n a dormir, perquè he de complir, però encara que dorma poc, després jo sé que sempre em vist de faller sense protestar i acudisc a les cercaviles. Enguany intentaré descansar tant com puga per a no perdre’m cap acte.

Els actes que més esperes. Des que em van nomenar president no he parat d’assistir a actes, i la veritat que fins ara m’estan agradant tots, m’ho passe molt bé. La presentació és l’acte que fins ara més m’ha agradat, perquè ha sigut molt emocionant, va ser molt bonic rebre les falleretes i fallerets de la meua cort d’honor, i encara que estava un poc nerviós perquè havia de parlar, ho vaig disfrutar molt. Si he d’anomenar més actes, diria la cavalcada del Ninot, perquè és molt divertida i sé que ens ho passarem molt bé, Maria, Leticia i jo, tirant regals i confeti des de la carrossa. Un altre acte que m’agrada molt és el lliurament de premis, perquè el veig molt emocionant, i tinc moltes ganes de celebrar-los des del balcó de l’Ajuntament, amb tota la meua comissió aplaudint i cantant. I per últim l’ofrena, per a mi és l’acte més elegant i em fa molta il·lusió portar flors a la verge.

Raúl, et pareix bé si contem una anècdota?

Els podem contar que Raúl, amb tan sols tres anyets va fer l’ofrena sencera, caminant al costat de son pare, que era el nostre president. No va consentir anar amb els infantils, ell ja volia anar al costat del president de la comissió, i a soletes. Amb el porrot de flors a la mà va recórrer tota la cercavila, regalant somriures als veïns que admiraven les comissions que desfilaven pels carrers del poble. Després de dues hores d’ofrena, quan vam fer el lliurament de les flors a la verge, Raúl, només volia tornar a començar la cercavila de nou, li havia paregut curta, i això sí, no se li va moure ni un detall de la seua indumentària fallera. Tot un campió.

I a casa, com esteu vivint aquest any?

A casa tots ho estem vivint amb molta il·lusió, tota la meua família és molt fallera i això fa les coses més fàcils. Tinc moltes ganes de gaudir enguany al costat dels meus cosins, oncles, avis, amics i tota la meua família. El meu pare, en tots aquestos anys que ha sigut president, m’ha ensenyat moltes coses i curiositats del càrrec, i m’ha donat molts consells que els seguiré amb moltes ganes. I amb la meua mare tot és molt fàcil, perquè ella fa tot el que siga perquè jo estiga feliç, i és la que m’anima en cada decisió que prenc. Sé que gaudiré molt compartint amb ells les anècdotes i vivències d’enguany.

Interessat per la indumentària fallera

Per als qui coneixem bé Raúl, podem contar que és un gran coneixedor de la indumentària valenciana, que sense adonar-te pot, en una vesprada asseguts en el sofà, donar-te una lliçó de vestimenta fallera i explicar-te magistralment la importància del mocador al cap en la indumentària valenciana masculina.

I si alguna cosa el caracteritza és que ho té tot molt clar, perquè ens ha contat un pardalet que ha sigut l’artífex de pràcticament tota l’elecció de la seua indumentària.

Raúl, explica’ns...

Sí, ho he escollit jo, amb l’ajuda de ma mare, les teles del jupetins i dels vestits, i m’ha agradat molt l’experiència, he gaudit molt en les proves i en les compres.

t’agrada vestir-te de faller, veritat?

M’agrada molt vestir-me de faller, tant de saragüell com de torrentí, i m’encanta anar a les cercaviles amb els fallers i falleres de la meua comissió.

Compartiràs l’experiència amb Maria, Leticia i Elena. Què ens pots contar sobre elles?

Maria és una de les meues millors amigues i em fa molta il·lusió compartir el regnat amb ella. Elena ens cuida molt, és molt afectuosa i és una gran presidenta. I Leticia és molt dolça amb nosaltres i molt divertida. Fem un grup molt xuli, i sé que ens ho passarem genial junts.

Presidents i falleres majors de les comissions de Silla

Des del principi hem fet un grup molt bonic, amb totes les falleres majors i presidents de les altres comissions. Quan ens ajuntem en les presentacions ens ho passem molt bé i juguem a moltes coses. Són tots molt simpàtics i simpàtiques, m’agrada molt estar amb ells.

Què els diries, als fallerets i falleretes del Mercat que llegiran aquesta entrevista?

Els diria que espere que enguany s’ho passen tots molt bé. Als que no ens coneixen els convide a vindre al casal a participar en les activitats que la falla organitza. També els diré que estic molt content de ser el seu president, i que junts viurem una falles de categoria.

Per Paloma Socarrades

Amb estima!

Hola, el meu nom és Marc Santos i Socarrades i és per a mi un honor poder dirigir unes paraules a través del nostre llibret a Raúl Martínez i Repullés, per a tots el nostre president infantil 2023, i per a mi, a més, el meu volgut cosí. Imagine Raúl la cara de sorpresa que estaràs posant en llegir aquestes línies, perquè sé que no t’ho esperaves, però no podia ser d’una altra manera, ja que enguany és un any especial no sols per a tu, sinó també per a tota la nostra família, i jo hui seré la veu d’eixa família que tant et vol i que tan orgullosa està de tu.

Per a nosaltres, la falla Mercat és més que una comissió, és la nostra casa, és la nostra família, els fallers del Mercat ens han vist créixer, ens han vist fer malifetes en el casal, ens han vist tirar milers i milers de petards a les portes de la carpa, i han sigut còmplices de les nostres alegries i les nostres llàgrimes. Aquesta falla que tant ens vol i que tu tant vols, serà testimoni del teu regnat. La representaràs amb eixa elegància i saber estar que sempre ens has demostrat i amb eixa mirada tímida que tant et caracteritza.

Jo tinc molt clar que exerciràs el càrrec d’una manera exemplar, perquè, de mestres, no te’n falten, encara que els he de contar que Raúl porta anys preparant-se per a aquest any. Sí, sí, encara que només té huit anys, des de xicotet ja tenia clar el que volia ser de major, te’n recordes?

Ell sempre em contestava: «Jo vull ser president, com el papà», i per fi aquest moment ha arribat. Enguany, Raúl, podràs viure en primera persona tots els actes als quals, sent un falleret més de la comissió, has assistit puntual, perquè si hi ha un faller que no s’ha perdut ni una cercavila, ni un acte de la falla, eixe és Raúl; fins

i tot caient una pluja intensa no es va perdre la missa de Sant Josep les passades Falles.

Sabem que estàs feliç, i este és el nostre desig més gran, la teua felicitat és la nostra, i malgrat que per complir amb el càrrec hi haurà moments que no podrem estar junts, no importa, perquè en tot allò que puga estaré al teu costat i sé que junt amb tots el xiquets del Mercat ens ho passarem genial!

Enguany, Joan i jo ho viurem amb tu, acompanyant-te en cada acte, encara que saps que això de vestir-nos de fallers ens costa una miqueta, però posarem tot de la nostra part perquè el teu somni es complisca.

Tots estem desitjant que arribe la setmana fallera i veure’t desfilant pels carrers de Silla, vibrant en el lliurament de premis, cantant i botant en la recollida del ninot, gaudint del dia del teu berenar, rodant junts la teua falleta mentre ens contes el ninot que salvaràs de les flames, fent l’ofrena a la Mare de Déu i acompanyar-te en el moment de la cremà. I què dir de les nits de revetla i orquestra, que com sempre, recorrerem tots els racons de la carpa i la plaça tirant petards i fent la punyeta als majors, que tant ens volen, cuiden i tot ens ho consenten. Quina setmana fallera ens espera, tete, serà genial.

Cosí, amic, només ens queda dir-te que gaudisques molt del que estàs a punt de viure i que cada moment el guardes en la teua ment per sempre. Ja formes part de la història d’aquesta gran falla que tant ens vol i a la qual tant volem. A gaudir tots junts de les Falles del 2023. Et volem.

Marc Santos i Socarrades

Per al xiqúet dels meús úlls

Fa huit anys, quan la tardor deixava caure les fulles dels arbres, quan el temps començava a canviar per a temperar-se i els dies duraven tant com les nits, vas nàixer tu, donant inici a un nou cicle dins la nostra família i omplint un lloc dins de tots els nostres corets. Perquè tu Raúl, has sigut un xiquet tan desitjat i esperat que ara que et tenim ací amb nosaltres sols podem donar més que gràcies. Soc Nerea, i ara t’explicaré per què estic hui ací.

Volgudes persones que esteu llegint-me, com podria començar jo a escriure en poques línies d’aquestes pàgines el que sent per aquest xiquet, o tan sols obrir el meu cor a tots vostés? Però com el món és de valents, vos contaré com és el verdader Raúl que jo conec.

La història començà quan la vida em va donar l’oportunitat de tindre una gran tia al meu costat, cuidant-me, ensenyant-me i recopilant records, que temps després, amb el millor home que he conegut, em farien el regal més desitjat que algú podria demanar.

Il·lusió i nervis són les paraules que descriuen quan Ivan i Marisa van vindre a casa per a dir-me que no sabien molt bé si esperaven un xiquet, una xiqueta o potser bessons. Quina bogeria i quins records, veritat?

Als pocs mesos em van dir que els acompanyara a veure una radiografia del que seria en un futur la meua debilitat i el xiquet dels meus ulls, i al qual veuria créixer durant nou mesos dins la panxa de ma tia. He de dir que recorde com si fora ahir mateix la primera vegada que vaig tindre Raúl en braços; va ser una sensació tan

rara i nova per a mi que només podia observar-lo, tocar-lo amb delicadesa i sentir-ne la respiració, perquè he de dir que tenia tanta por que em caiguera o li passara alguna cosa que

el vaig agafar amb tanta força que ja no he pogut soltar-lo mai.

Tan sols tinc 18 anys, però… com entenc ara les mares quan diuen que els xiquets creixen molt ràpid. Passí de tindre’l en braços, observant amb els ulls ben oberts tots i cadascun dels meus trets facials, dur-lo en carro en el passacarrer o donar-li de menjar, a vore’l caminar amb els amics o sentir com deia una vegada i una altra la paraula «teta». Sí, la paraula màgica i

consentidora que estava fins i tot en la paella dels diumenges, perquè tot era «Teta, puc anar? Teta, puc sopar amb tu? Teta, teta, teta…» I si la teta, mentre estava en la falla, volia ballar amb les amigues o eixir amb elles, però Raúl li deia alguna coseta, la teta Nerea sempre deia que sí a tot.

Raúl és un xiquet distint, extraordinari, graciós, i és que quantes vegades m’he quedat a casa on, abans de dormir, sempre havia de posar la mateixa pel·lícula, una vegada i una altra, encara que el xiquet te la contara sencera. O quantes vegades ha arribat a casa i jo estava estudiant, i de seguida ha vingut i m’ha preguntat que què era això, i allò, o què posa ahí.

També he de dir que sempre ha fet acte de presència en els moments més importants per a mi, tant en l’aspecte personal com en el professional, i aixo diu molt d’una persona tan xicoteta, fet que el fa encara més especial.

Mireu si és especial el meu xiquet i ens volem tant que li dic que me’n vaig a estudiar el carnet de cotxe i ell em respon: «Yo no me fío de ti, cuando cojas el coche me voy a poner casco y doble cinturón». O també, quan entra per la porta de casa sense deixar de parlar, amb l’equipament del Madrid, tot i que sap que soc del Barça; o quan em furta les meues oreos preferides i el meu lloc a la taula, al sofà, el comandament, posant música a la tele per a ballar, jugar a futbol, cantar… i finalment s’apodera de tot allò que és meu, incloent el cor.

Encara que he de confessar que tinc molta por, perquè ara la nova etapa que comença com a músic és de pianista, i crec que tots els dies que vinga o vaja a sa casa, em posarà el cap com un bombo de sentir tantes notes; però confie que em farà una melodia única, com és ell.

Tota la gent que em coneixeu sabeu que no m’agraden molt els nanos,

però Raúl va ser una cosa especial que la vida em va donar per a aprendre, per a fer-me millor persona i per a entendre la paraula amor de moltes maneres; i la veritat és que, com solen dir les nostres famílies: «Si fórem germans de sang no seríem tan pareguts com som». Perquè sí: Raúl és un reflex de com jo era de xicoteta, i podria dir que em veig tan reflectida en ell que, quan entra per la porta de casa, em recorda qui vaig ser alguna vegada.

Gràcies Raúl per deixar-me aprendre al teu costat, per fer que cada dia que passe estiga més orgullosa, perquè

encara que et dic que no em fa il·lusió veure la mateixa pel·lícula amb tu mil vegades, m’encanta mirar-te i veure com me la contes amb deler, perquè em mantens en forma quan em fas jugar alhora que m’obligues a fer-te menjars sense que el tio César i la tia Esther s’assabenten. I quan dius teta i comences a parlar sense parar de molts temes. Per això i moltes coses més et done les gràcies per ser el meu xiquet xicotet. Ah, i no canvies!

La teta t’estima hui i sempre, Nerea Sánchez i Paredes

Per a nosaltres, «Un artista»

Nostre volgut Raúl, un xiquet que en un primer moment et mira, t’observa, s’amaga… però a la mínima que et descuides està torejant-te i picant-te perquè el seguisques. Raúl, així és com, a poc a poc, has anat conquistant-nos. Per allà on passes desprens eixa alegria que et caracteritza, amb eixa careta pilleta, bonica, i amb la brillantor d’uns ulls que enlluernen.

El dia que ens assabentàrem que havies decidit ser el president infantil amb la teua amiga i confident (i neboda nostra), Marieta, no dubtàrem ni un segon a saber que seria un any màgic, ple d’emocions i felicitat.

Els teus pares, grans fallers i amics nostres, han anat sempre marcant-te el ritme i ensenyant-te a ser un xiquet que, a pesar de la teua curta edat, sàpia i senta el que significa voler una comissió, una falla. Treballar tot el que ha fet falta perquè la falla Mercat sempre

siga un exemple de germanor, saber estar i elegància. Ton pare, mostrant-te la serietat i bones formes, i ta mare, la sal la gràcia que tant la caracteritza.

Per a nosaltres sou molt importants, i és per això que volem acompanyar-vos i compartir aquest gran somni al teu costat, Raúl, i al costat dels teus volguts pares. Es un any en què viuràs experiències màgiques i inoblidables, vivències que sempre es quedaran en el record. Nosaltres t’aplaudirem quan desfiles en els passacarrers i gaudirem de la festa de les falles, i a més, plorarem en els moments més emotius.

I per acabar, volem dir-te i desitjar-te que visques intensament aquestes festes josefines, que ací ens tens per a tot allò que necessites, i que sempre recordes amb molta estima aquestes paraules que t’hem volgut dedicar.

Família Tomás Martínez

MARIA

Els teus cabells de rajos daurats adornen ta careta de rosa i els teus ulls de mar pintats encara et fan més formosa.

Dolça nineta de llum, d’estirp i raça fallera tu has de ser el perfum, de nostra rosa primera.

Tu eres musica i festa només amb el teu mirar. Tu eres l’ànima honesta que a tots ens fa sospirar.

Tu tens l’arrel i la fusta de qui naix en nostre món, en tu la festa s’ajusta i et mostra com nostre icon.

Maria és un tremolí d’amistat i fantasia, un acord de violí que sona a polifonia.

En ta casa tens l’essència del quefer de gran fallera, el caràcter i la sapiència que va donant-te solera.

Ja eres tota una regina del carrer i del casal, la fonteta ballarina que porta l’ànim vital

a tota nostra xicalla de la qual eres pilar central. El premi i la medalla de qui és nostre fanal.

Regina d’escuma blanca, de randes d’arena i sal, portella que obri la tanca d’aquesta festa triomfal.

Floreta dolça i galana que portes la falla al pit, tu eres nostra capitana i la lluna de nostra nit.

Trau la gràcia que t’envolta, la força que tens al cor, i escolta, reineta, escolta, aquest cant, per tu, ple d’amor:

No hi ha nina més preciosa ni cap flor primaveral, com la regina formosa que tenim en nostre casal.

Marieta futur i present, el teu nom hui és aclamat perquè aquest és el moment de ser la fallera major infantil de la falla del Mercat.

josep M. tomás

DE LA FALLERA MAJOR INFANTIL

Estimats amics i fallers, em dic María i enguany tinc l´honor i el privilegi de dirigir-me a tots vosaltres com a fallera major infantil per a l’any 2023.

Des que vaig nàixer soc fallera d’aquesta comissió, ja que amb tan sols quinze dies de vida vaig passar la passarel·la com a bressol de la comissió. El casal és com la meua segona casa, i cada vegada que hi vaig ens ho passem de allò més bé.

Mai no haguera pensat que seria la màxima representant de la comissió infantil, ja que en un principi tenia els meus dubtes, però després de tindre un somni en què era la fallera major infantil, em vaig despertar desitjant ser la pròxima regina infantil.

Voldria donar el més sincer agraïment a aquelles persones que gaudiran al meu costat aquest any tan especial: Elena, la meua presidenta, que sempre està pensant en les falles i en la comissió que tant estima; Leticia, la meua fallera major, junt amb la qual estem esperant aquest any amb moltes ganes, i Raúl, el meu inesperat president infantil, amb qui he forjat una amistat espectacular.

No podria oblidar-me de tota la meua família, eixes persones que estan per a tot el que necessite i que no em deixaran sola. Però en especial voldria dedicar unes paraules als meus pares i a la meua germana major, ja que gràcies a ells el meu somni està fent-se realitat, i sé que gaudiran molt aquest 2023 tan esperat.

Per a acomiadar-me, m’agradaria convidar-vos a tots vosaltres, xiquets, xiquetes, fallers i falleres, al casal de la falla Mercat, perquè compartim junts aquestes Falles tan especials per a mi, ja que sé que ens ho passarem molt bé.

Un bes molt fort de MARÍA RUbIO I MARtÍNEZ

Fallera Major Infantil 40 aniversari

Marl’a R ú bio i Martl’nez, Fallera Major Infantil 2023

Enguany, la falla Mercat té l’orgull i la satisfacció de tindre María Rubio i Martínez com a màxima representant de la nostra infant comissió. Per a nosaltres és un plaer poder disfrutar de tu aquest 2023.

María, una xiqueta dolça, tímida en un principi, però divertida i espontània una vegada la coneixes, tota ella és un remolí de nervis i emocions que esclaten cada volta que entra per la porta del casal. A més, aquesta preciosa xiqueta té l’habilitat de traure’t un somriure amb sols la seua presència. Una nineta especial i volguda per tots.

Amb aquestes paraules m’agradaria començar l’entrevista a la nostra FMI per a l’any 2023.

María, durant molts anys negaves qualsevol possibilitat de ser FMI, fins que un dia, de sobte, ens digueres que sí, que per al 2023 series la fallera major infantil de la teua volguda comissió. Quin cuquet et va picar i et va motivar per a acceptar el càrrec?

Perquè quan em tocava ser, l’any 2021, era molt xicoteta i no estava preparada, però aquestes últimes Falles ja em veia amb ganes de ser FMI.

Com tots sabem, vens d’una família que viu amb molta il·lusió la festa fallera, ja que ta mare, la teua germana i la teua cosina foren regines de la nostra comissió, i totes unides participen activament en els quefers de la falla. A tots ells, què els diries? Els diria que moltíssimes gràcies per fer-me la màxima representant

infantil de la comissió, que sense ells no haguera aconseguit aquest somni, i també els diria que m´acompanyen a tots els actes per a poder gaudir-los tots junts.

Està clar que tu i el teu company, amic i president infantil, Raúl, compartiu una gran amistat. Com creus que serà passar aquest 2023 al seu costat?

Jo crec que serà molt bonic, perquè junts ens ho passem molt bé, juguem, parlem, riem, sempre estem junts en la falla, en els actes, en els quals ens divertim i disfrutem al màxim. I m’agradaria que aquest 2023 siga inoblidable i que aquesta amistat dure per sempre.

Aquest any també podem trobar sis nous amiguets i set noves amiguetes fora del casal, amb qui de segur que gaudeixes al màxim aquest somni. Què podries contar-nos sobre ells?

Són molt divertits, i hem fet tots molt bona amistat, i a cada acte que anem disfrutem, gaudim, juguem i ens ho passem molt bé, ja que hem fet una colleta d’amics i amigues molt bonica i espere que dure per sempre.

En la nostra falla tenim un comissió infantil envejable, en què l’amistat existent entre tots ells i totes elles fa del casal una segona casa per als nostres menuts. Com esperes viure el teu regnat amb ells?

Espere viure el meu regnat al seu costat i que m’acompanyen a tots els passacarrers i actes fallers que hi haja aquest any.

El 27 de novembre va ser la teua presentació, un dels actes més emotius i emocionants del teu regnat. Com la vas viure?

La vaig viure amb molta il·lusió i molts nervis, però m’ho vaig passar superbé al costat de la meua família i amics.

Ser FMI comporta viure una gran quantitat d’actes, cadascun únic i especial per a tu, i que de segur gaudiràs al màxim. Quin és l’acte que esperes amb més ganes i il·lusió?

L’acte que espere amb mes il·lusió és el dia dels premis, ja que encara que no tinguem cap premi, sempre m´ha agradat, l’ambient que hi ha a la plaça del Poble, esperant eixir al balcó de l´ajuntament als màxims representats, cantant junt amb tots els fallers el nostre himne de la falla.

Com a bona fallereta i festera, t’agrada quedar-te jugant, rient i ballant fins ben tard al casal, però bé saps que enguany has de descansar. tens clar que no podràs anar-te’n massa tard a casa la setmana fallera?

Encara que m’agrade molt quedar-me al casal fins ben tard, aquest any no podré, perquè he de descansar un poc més i vestir-me per a poder disfrutar al màxim de tots aquestos actes meravellosos.

tothom sap que eres una xiqueta curiosa, amb moltes inquietuds i aficions, doncs bé, ens agradaria saber un poquet més sobre tu. Ens contaries alguna coseta sobre les teues aficions?

El meu hobbie és el triatló, el que més m’agrada és anar amb la bici i córrer.

tots els fallers i falleres esperem i anhelem durant tot un any que arribe el mes de març, i més concretament, la gran setmana fallera. Quines expectatives tens sobre les Falles d’enguany?

Espere que ens acompanye un bon oratge, que puguem acudir a tots els actes amb companyia de tots els fallers i falleres i que gaudim les Falles del 2023 al màxim.

Aquest somni no el viuràs a soles. Leti i Elena, la nostra presidenta i la nostra FM, gaudiran al teu costat cada instant d’aquest màgic i inoblidable any. Quines paraules tens per a elles? Volia donar-los les gràcies per estar aquest any amb companyia meua en aquest somni, que són molt especials per a mi i sempre quedaran en el meu record com a la meua FM i presidenta d’aquest meravellós any.

I per acabar l’entrevista. Què diries als fallers i falleres del Mercat? Que ens acompanyen, a Elena, a Letícia, a Raúl i a mi a tots els actes i que gaudisquen junt amb nosaltres d’aquestes Falles del 2023.

Per Lucía tomás

Per a la nostra nineta

Sí, María, una xiqueta que ompli cada racó dels nostres cors amb la seua innocència, la seua mirada provocadora, el seu encantador somriure, la seua inquietud que no la deixa parar ni un moment, com si d’un tremolí es tractara, fent esclatar tot el que passa al voltant amb alegria i felicitat.

Qui ens ho haguera dit, que de no voler prendre la comunió ni ser fallera major infantil hages volgut fer-ho tot, i en gran, sense perdre ni un sol detall i vivint cada experiència amb la màxima intensitat. Tant els teus pares, tios i tetes teníem molta il·lusió perquè passares, igual que les teues cosines, per aquests somnis, i al mateix temps nosaltres tornar a viure moments inoblidables.

Perquè la falla Mercat, per a tots nosaltres, sempre ha sigut la segona gran família, i ens sentim identificats i part d’aquesta volguda comissió. Totes, des que heu nascut sent ja bressolets, vos heu criat en aquest entorn, un espai que ens dona vida, alegria, grans amics, rialles i del qual no acabaria mai de dir

coses positives, perquè pensem que són les històries que, passen els anys que passen, sempre es queden gravades i impregnades dins del teu coret.

María, estem segurs que viuràs aquest 2023 com una experiència única, plena de sensacions i d’emocions, les quals difícilment podràs esborrar del record. I nosaltres, emocionats, compartirem i t’acompanyarem a viure cadascuna d’aquestes vivències.

Eres una gran fallera, i t’agrada tot allò que envolta la falla, i enguany de segur que ens demostraràs que, a pesar de la teua timidesa, desenvoluparàs aquest càrrec tan important al costat de tots els teus infants com una gran fallera major infantil de la falla Mercat de Silla.

I ja, per acabar, volem que sempre recordes aquestes línies amb molt d’afecte i amb tota l’estima i l’amor que els teus tios i cosina t’hem dedicat.

Família Tomás Martínez

Llistat de Fallerets i Falleretes

Abril Ordóñez i Magraner

Adrián Zafra i Fuster

Adriana Carmona i Molina

Ainoha Zurita i Sotomayor

Aitana Lacuesta i Micó

Alba Gómez i Moreno

Alejandro Olivares i Leiranes

Àlex Gómez i Cunyat

Àlex Peris i Gómez

Álvaro Gómez i Mompó

Álvaro Penadés i Martínez

Andreu Ferrando i Molina

Atenea Vicente i Hernández

Carla Gómez i Mompó

Carles Zafra i Fuster

Carlos Argilés i Espuig

Carlota Roquefeuil i García

Chloe Robledo i Lozano

Daniela Blanco i San Lorenzo

Daniela Muñoz i Cabañero

Daniela Sanchis i Soriano

Dario Vicente i Hernández

David Lafuente i Sánchez

Diego Martín i Fernández

Edurne Goñi i Molina

Emma Saun i Escámez

Éric Navalón i Castelló

Felip Marchenko i González

Ferran Blanch i Benaches

Fran Muñoz i Tomás

Guillem Simeón i Giner

Héctor Chust i Martos

Héctor Hernández i Carbonell

Hugo Madrigal i Rodríguez

Ian Álvarez i Martínez

Íker Robledo i Lozano

Irene Rodríguez i Muñoz

Iris Rodríguez i Casanova

Javier Torralba i Simó

Joan García i Blanch

Joan Santos i Socarrades

Jordi Martínez i Losa

José Miguel Rodríguez i Casanova

Julia Gil i Espinosa

Julia Valero i Galán

Laia Gil i Espinosa

Leire Peris i Gil

Leo Blanco i San Lorenzo

Lluna Portalés i Mompó

Mara Ferrando i Molina

Marc Santos i Socarrades

Marcos Zarcero i Borda

María Rubio i Martínez

María Sanchis i Soriano

Marina Perpiñán i Carrascosa

Mark Robledo i Lozano

Martín Zarcero i Borda

Martina Gómez i Moreno

Martina Machi i Peris

Martina Mosquera i Torrijos

Martina San Lorenzo i García

Martina Tormo i García

Mateo Zarcero i Boeda

Mireia Martorell i Giner

Nacho Mena i Peris

Nayara Fuertes i Rodríguez

Nekane Velasco i Zaragozá

Neus Belenguer i Senón

Noelia Santonja i Simeón

Oriol Ordóñez i Magraner

Óscar Saun i Escámez

Paula Gregori i Magraner

Raúl Martínez i Repullés

Sofía García i Guillem

Sofía Rodríguez i Muñoz

Valeria García i Cabañero

Vicent Simeón i Giner

Vicente Lafuente i Sánchez

Víctor Llorenç Marchenko i González

Ximo Martí i Gimeno

Yeray Fuertes i Rodríguez

Distinti ú s JCF 2023

COURE

Aday Pisa i Alapont

Ainoha Zurita i Sotomayor

Álvaro Penadés i Martínez

David Lafuente i Sánchez

Leo Blanco i Sanlorenzo

Vicente Lafuente i Sánchezr

ARGENt

Abril Ordóñez i Magraner

Andreu Ferrando i Molina

Edurne Goñi i Molina

Ian Álvarez i Martínez

Íker Robledo i Lozano

Mara Ferrando i Molina

María Sanchis i Soriano

Martina San Lorenzo i García

Martina Tormo i García

Nekane Velasco i Zaragozá

Vicent Simeón i Giner

OR

Carles Zafra i Fuster

Neus Belenguer i Senón

Raúl Martínez i Repullés

Bressols 2023

En el nostre niuet, entre mantes morellanes, randes de seda i preciosos adomassats han nascut acaronats per les flames del Mercat dos querubins preciosos, dos perles que parlen de futur, de vida i d’esperança.

Lluna i Víctor, Víctor i Lluna, dos nous fallerets que llueixen com el més brillant estel.

Ells han tingut el privilegi, per la curta edat, de ser els nostres estimats bressolets, els nostres més menuts fallers, dos xiquets de sang fallera, dos famílies arrelades a aquest món.

Vull presentar-vos-els, perquè són dos corets valencians que mereixen tota l’atenció.

Lluna és un tremolinet inquiet que ve de família fallera. Les seues primeres arrels són de Sueca, poble d’on és el seu iaio, Boro. Però ella és Sillera, i des del seu primer alé fallera de la falla Mercat. Sa mare és fallera des de menuda, va ser fallera major infantil, així que es podreu fer una idea de tot allò que a aquesta nineta li espera. Estem segurs que Lluna ens il·luminarà a tots i farà que la paraula futur sone amb força, perquè amb xiquetes com ella el nostre està més que assegurat.

Víctor és un poquet més menudet, però els seus ulls ja ens diuen que de segur serà igual o més espavilat que el seu germà Felip. Víctor és especial, igual que ho són els seus pares, una unió que l’atzar volgué ajuntar i que ha fet possible que hui tinguem Víctor en les nostres vides. La mare del nostre menudet bressol també va ser fallera major infantil, a més a més de la nostra comissió. Tant sa mare com son pare són fallers, per tant Víctor estava destinat a lluir al costat del seu coret el nostre escut. Un falleret que de segur ens dona moltes alegries, perquè els seus somriures ens xiuxiuegen la paraula vida i continuïtat.

Ja coneixeu un poc més les nostres perletes, dos ànimes que han tingut la sort de caure a València, i a banda de ser fallers, un sentiment que a poc a poc aniran descobrint, perquè ser faller i del Mercat és una de les coses més boniques que et pot passar en aquesta vida.

Víctor i Lluna, benvinguts a la nostra família, benvinguts al vostre niuet, estem molt feliços de tindre-vos al nostre costat.

Per Elena tomás

Victor Llorenç Marchenko i González, i Lluna Portalés i Mompó, bressols 2023 de la Falla Mercat de Silla

Explicacio i relacio de la falla infantil

LEMA: Pallassades

ARtIStA: ARTENFOC

EXPLICACIó: Álex Santonja

Deia el poeta en versos ocults que en sentir-se trist no trobava més remei que un pallasso ben vist.

Millor que una aspirina llevava el mal de cap, sense desbaratar la panxa ni deixar-te com un drap.

Et desperta l’ànima, et sents eufòric, potser no dona diners, però és calòric.

Fer riure és conéixer, no sols viure també créixer.

Fer riure és el caixer del teu amic, i el seu voler.

Del teu enemic, sobreposar la teua tírria al seu enviscar.

Fer riure és no mostrar que a vegades no pots parlar.

I si no pots, per què plorar? Però de riure, no deus parar.

Pots burlar-te de tu mateix sense entendre el compromís

que un riure converteix, un comentari en un permís.

El poder del riure és superior al poder d’un gran senyor que amb diners i rancor es passeja amb gran frescor, nu en la cavalcada, perquè vist roba ominosa i només un xiquet el mostra com a cosa vergonyosa.

Pot el senyor enfadar-se, traure foc pels queixals i amenaçar, però per molt de mal que faça de pallasso no aconseguirà passar.

El poder del riure és superior al dolor d’un hospital, si el pallasso entra a l’habitació l’energia que mostra és vital el xiquet, somriu i oblida, i continua atent el recital.

Pallassada no és només fer el ninot quan de tant en tant a la salut li tira un capot.

El poder del riure és superior a l’odi de dos rivals que veu la seua rivalitat marcada pels punyals, sent el ridícul el millor dels senyals que per a què seguir per aquests canals...

- Tu vas estar a…

- No, allí no vaig estar…

- Entrant a l’hotel, amb un cobertor et vaig agafar

- No vaig arribar, pel camí vaig tornar

- I si no vas ser tu allí… a qui sota manta vaig aturar?

- A la meua sogra!

- A la teua sogra?!

- I va arribar a casa malcarada, i amb la mirada molt negra, Si no m’amague a l’armari per poc em desintegra!

L’ofensa amagada després de riure bufona, no és gran ofensa dolosa si no arriba a la persona.

L’insult amb somriure no és entre amics insult, són només portaveus salutacions d’un adult, bromes de gran abraçada d’un company estult.

Pallassos també són aquells que amaguen gran tristesa, que no es lleven de damunt i li donen molt a l’entesa.

Es refugien amagats en grutes de fals somriure. Salten amb acudits i gestos Amb poques ganes de viure.

- Hi, hi, hi... ha, ha, ha

- De debò no passa res?

- Que passarà, res de res, la vida que està del reves.

I desvia la mirada amagant tota la por la riallada sona i sona, i va ocultant-se el plor.

Sempre el xiquet pallasso amb ampla rialla fresca sol cridar l’atenció amb la seua gesta burlesca.

Sent mamà, quin riure! diu mentre es tira del llit on ella sospira el xiquet és pallasset però la mamà sempre el mira.

El somriure és contagiós, les seues bromes són burdes no hi ha dia que no ho intente, encara que siguen absurdes!

Dia a dia intenta ganyotes estirant amb els dits les galtes de pa de la cara, només provoca embolics, i els seus pares el miren com si fora un castic.

Simula tirar-se pets, fa sorolls molt estranys, els sons que de vegades solta són de tots els tamanys.

El pare es pixa de riure mentre amaga la cara, la mare al pare renya, “No està bé!”, li declara.

“No puc fer una altra cosa”, contesta el pare rient, quan el seu fill no el veu, del riure es fa més potent.

Els pallassos són graciosos, si els riures acompanyen els sentiments afloren, i les cares no enganyen.

No hi ha més felicitat que veure el riure en l’amor i davant un fill pallasset tot en la vida és color.

ELS PALLASSOS

Arriba des de ponent un pallasso gegantesc, travessa els quatre vents amb el seu gest burlesc.

És gran, marró i morada. De les germanes, la mes segura. Aquella que conta acudits, a ella li diuen cordura.

Confiança, força i caràcter. Mai un pallasso ha de dubtar en l’acudit fàcil deu guanyar, i si és dolent, se’l torna a inventar.

És la que acull als seus braços, aquells pallassos plorosos, que per no riure no riuen, i en plorar són més graciosos.

Els abraça, els protegeix, és la reina dels pallassos, els proporciona saviesa, i els alça en els fracassos.

Els entrega la bogeria, la imaginació desbordada, la que et fa mirar la vida des d’una finestra doblegada.

El misteri i la màgia, viatgen amb ella per sempre, és la gegant del secret la que sempre guarda el tempre.

I la màgia es pregunta d’on eixiran aqueixos trucs, la geganta els amaga, per enganyar els més rucs.

Li mira des de llevant la seua bessona i el seu reflex, asseguda sobre el corriol celebra amb riure el festeig.

Si la seua germana era marró, ella, sobretot, és groga, i més encara, groc virolat, sempre amb somriure de boga.

Sempre es mostra feliç, sempre daurada i brillant, al riure i al cant, sempre la millor amant.

Ella guarda les bromes, les dels enamorats, són les que es recorden, entre els que són estimats.

Són les rialles volgudes, els riures que s’atresoren. Les que després de molts anys els que les viuen valoren.

Amb grans escarafalls, se saluden, abracen, somriuen, trien de suport les mans, i giren, canten i riuen.

Un any sense ser germans de pessics es torturen, mentre gaudeixen ufans i les bovades que juguen.

Són Broma i Riure, que visiten aquestes terres, després de mesos de riallades, saltant de xiquet en xiquet, i d’acudits a badocades.

No deixen sola la terra, la recorren, sense oblidar-la, espiant pels racons, per a eixe riure entregar-la.

Gaudeixen de la gaubança d’una reunió d’amics, envoltant una paella, i alguns vins antics.

Parlant en veu alta, contant els secrets de la setmana fallera, o amagant els indrets que hi ha pocs que saben, que fins i tot els més menudets poden amb draps i fils, trencar tots els canterets.

No s’adonen fins a la vesprada, potser pel cigaló, que els més xicotets de la festa, els van robar el meló.

Broma i Riure allí estan, gaudint amb dibuixants, que amb un parell de vinyetes, i emulant els seus semblants, descobreixen del seu entorn, les històries més hilarants.

D’un edifici trauen cada vinyeta un pis, un parell de malfaeners que no aconsegueix ni un compromís, de la fam d’un home, que mai aconsegueix olla i del qual té cigrons, però mai se sadolla.

De tots ells es lligen, i amb els anys, s’han llegit, milers i milers de contes, a vore quin és més divertit.

Broma i Riure agraden, malgrat la seua grandària,

d’espiar eixes tertúlies, de molt diversa grandària, muntades per senyores, de mirada estrafolària.

Sospiren en taules de fils, mentre tixen les senyores, algunes amb fins somriures de les quals no ignores, unes altres amb acudits de barri, i les mirades... a deshores.

Si alguna d’eixes senyores d’agulla fa una batuta, no sols l’acudit esdevé potser en veritat absoluta, també alguna palmada i fins i tot en frase ben bruta, però amb la mirada clara, no hi ha qui li porte disputa i amb el riure de la taula, l’ambient és diversió absoluta.

No són només de ciutat, pel camp van dos amants, recorrent un camí que porta als horts d’abans.

Les gegantes s’amaguen, entre els núvols entrenen cosquerelles entren en joc, on les donen, les prenen. Quan les calors pugen, elles el camí reprenen, deixant els amants, i a eixos jocs que contenen. Arriba el moment, arriben les falles, i cal reunir els riures, i mostrar-los a les faramalles.

Preparar bé la funció, mentre recorren el món, Broma i Riure no sols veuen, en el seu viatge rodamon, també recullen riures, amb un humor d’alt to, i volen mostrar-les totes, amb entusiasme pregon.

Munten teatre de riures, ajuntant la seua esquena, entre les cames sorgeix el teló, a les mans, la carasseta

els xiquets corren d’emoció, amb ardits, salts i brometa.

ELS CONtES

S’obri el teló i algú crida: el cridador és el llop, i no Caputxeta!

- Caputxeta, Caputxeta, eres la més bonica! Pots preguntar pel meu nas que ha crescut una mica?

- Calla,llop fastigós Sé que és teua eixa napiola i no de la meua avieta, que mai va tindre eixa rajola.

- És que si no em preguntes jo no puc ni tan sols dir-te, i en el conte està ben clar, que jo no puc engolir-te!

- No em menjaràs mai, llop simple i despistat, i si t’acostes una mica més et trac la llengua de costat.

- Però… però… Caputxeta… se sent del llop el lament, mentre es tanca el teló i els xiquets riuen de content.

Se’n va el llop… no, no se’n va, es queda, per a bufar. I bufa i bufa i bufa, i no hi ha res a bellugar.

Els tres porquets el criden des d’una torre ben alta. Van vendre les seues cases menudes a un constructora malalta.

Es van comprar aquesta torre feta de dur formigó, i el llop no arriba bufant, per més que li pose afició.

I els tres porquets es confien, tenen coses pendents, preparen una gran barbacoa que emportar-se a les dents, cansalada viada, xoriços i xulles

i altres coses més potents. Es rexuplen bé els dits sense saber que mengen parents.

Una convidada a la festa és la bruixa malvada, portava un cistell ben ple de sucosa poma torrada.

Ofereix a tothom però a tots els sembla runa. -Que no tenen verí! Tan sols en va tindre una!

S’assenta enfadada, en una catifa obscurida, la princesa al seu costat, es fa bé la dormida.

- I damunt el príncep blau que venia en el seu cavall ha hagut de perdre el camí, perque és ximple com un corball!

La bruixa ve amb fam. Havia preparat bollit, però resulta que els xiquets amb ardits han fugit.

A la xiqueta li va donar confits, al xiquet, teules de torró. I quan ja els tenia farcits, ella menjadora, i ell un golut, en encendre el calder i tot es queda fotut en caure dins de l’olla i el fogó quedar perdut.

Hui tot li ix malament a la bruixa en aquest moment. Segur que eixe cérvol alt el colpeja amb els ornaments.

Ve amb un xiquet de fusta sobre la seua esquena muntat. Del llom ve agafat, amb les mans subjectat.

Un dels porquets el crida, esmenta, Pinotxo, esmenta! que llenya no han tallat i no està la casa calenta.

Pinotxo vocifera: «Ahir vaig estudiar sense parar!» I en créixer-li de nou el nas un porquet l’anà a tallar i trosset a trosset la fogata va tornar a flamejar.

Els nanets estan enfadats. Són set, número imparell. Abans amb Blancaneus tot tenia bon ramell.

Però ara, sent sols set, cada vegada que intenten jugar sempre els falta algú, i no es poden apanyar.

Al truc, els en falta un per a jugar en dues taules. I clar, una sí que juga, i en l’altra tot són faules.

Als escacs, els falta un. Moure només no li agrada per molt que ho intente mai té una partida acabada.

Intenten el parxís, però no són tots parelles si fan un campionat un, rep fins a les parpelles.

Volen prompte que torne la seua amiga Blancaneus, que deixe de ser la reina i que vaja a jugar els torneigs. Encara que siga una partida o diverses mans molt breus.

Durant una temporada va anar a jugar Cigronet però com que feia galifes van tirar el senyoret.

S’amagava les cartes, davall del seu capell menut i quan li ho deien contestava , «heu perdut».

De colp es va obrir la porta, i van entrar set cabrits, portaven costelles i vi, i cara de traure profits.

El llop venia darrere preguntant amb permís si podia entrar a menjar amb actitud de submís.

Els cabrits i els porquets es van reunir en comandita. Si a ells no els tocava, entrava eixe troglodita.

El llop per fi va entrar, i la sireneta es va acostar. No havia dit res, i el llop ja va recelar.

És veritat que una sirena és meitat peix, meitat dona. Per la dona no temia, però el peix, què menjaria?

I és que les miradetes que arribaven des del seu costat més que deixar-lo tranquil el feien sentir-se assetjat.

No va tardar a tancar la porta el conegut gat amb botes. Actuant com un gat, com fan totes les mascotes. Trobà un bon feix, i un munt de redones pilotes, va escopir una bola de pèl i se n’anà a perseguir marmotes.

Aquesta obra s’ha tancat i si en algun moment el riure se li ha apuntat en haver estat atent, no és per algun conte, i tampoc pel talent.

Els papers eren clars, els diàlegs apresos. Les posicions ben sabudes, i els moments ben compresos.

Però quan dues gegantes deesses de les pallassades bufen després dels actors les coses són mes agosarades.

Les rialles, assegurades. Les frases, les més absurdes.

L’escenari, pegat la volta. Les situacions, de les més burdes.

EL GOLUt

Broma i Riure somriuen veuen els xiquets amb tendresa, no saben estar-se quiets, ni ells desitgen cap sorpresa.

Un d’ells, molt golut, amb una mà menja pastís mentre riu sense parar, i un tros li cau al pis.

Amb un dit l’escura i el xupla amb fruïció. Broma i Riure a riallades, celebren eixa passió.

De tots és sabut que a qui agrada menjar, no té passió més goluda que la del sucre llepar.

Hi ha xiquets amb gust al dolç, al xocolate, galleta i xarop, els agrada banyar magdalenes, i es posen fins al bigot.

Quan s’omplin la careta de taques de caramel del riure cauen de la cadira, i amb somriure miren el cel.

Sospiren en trobar-se amb un panet de nata, d’eixos que en mossegar-se, amb les restes els delata.

Banyen els bunyols en densa i forta xocolata, i un xurro darrere l’altre engul de manera immediata.

Però no són menys als que agrada un entrepà, quan de costum al mercat fan una aguaità.

Allioli, cansalada viada i regirat, salsitxa, xoriço o botifarra, una mica de llomello amb formatge, i truita a burro-barra.

Potser pernil i formatge i una mica d’oli en la molla, amb tomaca refregada que en la panxa faça colla. Mos rere mos, així es menja l’esmorzar, no hi ha xiquet a qui digues vine-te’n i no et vulgues esforçar.

I és que els xiquets que miren els pallassos riure i saltar si ho fan amb roses de riure els sentiràs plorar, i si riuen amb brioixos farcits, potser els escoltes cantar!

LA MASCOtA

A un costat una xiqueta ha portat la gosseta. Potser no entén res però coqueta i bonica, observa com a la xiqueta el riure li encén la careta.

La xicoteta, està clar, que juga sovint amb ella a tirar-li la piloteta a la menuda femella.

Pegarà voltes de costat sorpresa per algun pot, i mirarà despistada després de llepar-se el bigot.

Saltarà d’un costat a un altre, amb xicotets grunyits, que no arribaran ni de broma a ser més forts que crits.

I la xiqueta mirant-lo gaudirà com una nana. Ella xiscla de content, i la gosseta replica ufana.

Les mascotes als xiquets els porten un món de jocs. Ja siguen gats o gossets, tots els moments són pocs.

Els riures que porten desperts a tots els agraden dormits. Si la xiqueta i el cadell dormen, tots dos se sentiran protegits.

I en despertar de nou, les carícies dels sentits, els animalets els besaran, i estaran consentidets.

És difícil separar-los quan els dies van passant. Cada dia més estima entre ells es va creant.

Xiqueta i gosseta van sempre unides. Els seus ritmes es van nuant. No hi ha camí que juntes no gaudisquen d’anar caminant.

ELS COLOMS

Dos coloms han arribat fins al nou monument. Aquest lloc, per a ells, és nou, i això que van diàriament. Però ahir no estava, assegura un pardal content.

Aquest els mira divertit sap el que són elles, les gegantes els fan l’ullet que pareixen ser dos estrelles.

Coloms, escolteu, els xiquets riure i cantar. Poques vegades tornareu a aquest escenari a volar.

Els coloms es miren, elles de riure no saben, però allí on hi ha xiquets sempre les molles menjaven.

Així que es queden a la recerca de les molles d’un entrepà una mica de dacsa cuita, a alguna creïlla xafà, o potser un moniato, que també li ha fet ullà

No troben menjar, però es queden una estona, en l’aire se sent alguna cosa que no detecta l’aroma.

Una espècie de música, que no arriba a escoltar-se, un lleu ritme intern, que el cor fa hissar-se.

Deixen de vigilar si algú vol agafar-les. Senten estar segures, encara que puguen mirar-les.

I comencen a jugar amb tot al seu voltant. Una mira sense por el barret acollidor que Riure llueix tranquil·la perquè és acollidor.

Al final no s’acosta, al seu voltant tot es mou, potser és la música, però ella es commou. Se sent com encantada, i alguna cosa per dins remou.

L’altra llambrega una màscara, que no sap si està ocupada fa revoltes per a veure si algú la du posada.

El colom encantat de riure li fa mal la panxa «Cloc», només és una careta! I a veure si per tafaner m’enganxa.

I les dos salten al buit, aprofiten els corrents, se senten lliures de nou, i de les pors han quedat absents.

LA caMaleona

Quan ningú la mira una camaleona apareix i en els barrets gegants els suports agraeix.

S’ha escapat de la xiqueta que ho ha portat des de casa. Porta un llaç rosa, però ni corretja ni lligassa.

Se n’ha pujat a les gegantes, té ganeta de mosquits, i encara que poquets en caça, sembla que estan exquisits.

Els caça amb el seu caramel, amb enganxós embolcall. En veure’l agafar mosquits, les nenes aplaudeixen el treball

Ella, bufona i presumida, se sent molt relaxada, No sap que la seua estranya caça provoca la riallada!

A mosquit que aconsegueix sonen cants d’alegria, els xiquets de baix criden, fent gran algaravia.

Vivaaaa! Se sent de lluny, quan engul una mosca, Vivaaaa! torna a sentir, quan a una altra embosca.

Decideix seguir al seu rotllo, sent que es passen de rosca ella és feliç quan menja una i després una altra mosca.

LES PALLASEtES

Broma i Riure no venen soles, sempre hi ha en el món sorpreses, les seus pallasetes viatgen amb elles, sempre ballant i amb presses.

Canten una divertida cançó, donen voltes fins a marejar-se, ballen el seu propi son, entre elles, vinga mofar-se.

Dos d’elles toquen trompetes. Tirurí, l’aire de notes es pobla. Tururum li pica amb grans moviments, Tirurí amb tota la força les notes acobla!

Dos pallasetes amb molta alegria, ofereixen el seu cor de gran valor, el xiquet que el guarde somiador, allò més negre ho veurà de color.

Les pallasetes recorren el món a la recerca de bromes, les emboliquen entre flors, per a conservar els seus aromes. Els envien les gegantes, lligades a dos colomes, sempre entre les potes, subjectes per diverses gomes.

També escolten en l’aire, els cants de les gegantes, cants que calfen l’ànima com les millors mantes.

Cants que els diuen on han de poden anar, obrir una mica la porta, i fer els xiquets jugar, soltant alguna broma, de les que solen utilitzar.

O de les que han recollit i encara no han enviat. Les gegantes ja saben que és terreny adobat, que la pallassada creix com en sòl quan està mullat, i que el xiquet feliç mai se sent enganyat.

A L’ESPECtADOR

Tu! Sí, tu! A tu t’estic mirant.

Si en aquest camí has rigut amb alguna ximpleria que hem dit eres de Broma el seu gran amic, o de Riure bestiola i els seus acudits,

Si veus a les gegantes, caminant pels carrers, o darrere de les façanes, amb diversió cridaners somriu, o riu, com més t’agrade, però tingues cura, dels xafarders.

Si veuen que ho necessites encara que estigues lluny, t’enviaran uns riures i alguns consells de llum embolicats en flors de pètals del besllum, i xicotetes capsetes amb grans espills de fum.

Fes una pirueta, arrere i avant. Que no et faça por cap bergant. Si aconsegueixes que algú albire una lluna mimvant,

i somriga al teu costat, seràs un gegant d’ànima riallera, un esser exultant, i no hi haurà res que a tu et canvie el talant.

Vindran a la teua oïda, en aquest moment, un riure sincer, i un argument.

Escolta-ho no només si segur estàs del pas important que potser donaràs.

Arribarà una flor, una miqueta estranya i en mirar-la de prop l’aigua et banya!

Si t’ha fet gràcia, agafa-la fort. Sense que ho sàpies, has tingut sort.

T’han regalat de pallasso el teu vestit, ara ja pots enviar un missatge acolorit.

Si així vestit somrius amb riure sincer, he de dir-te amic que seràs de rialles el primer!

I després de donar-te la flor aquesta comitiva es posa de nou en marxa amb rialla divertida.

APROPO ‘ SIT PRESENTACIO ’ PRESIDENT INFANTIL I FALLERA MAJOR INFANTIL

Apropòsit en dos actes i en prosa, escrit expressament per a la presentació del president infantil i la fallera major infantil de la falla Mercat de l’any 2023, Raúl Matínez i Repullés, i María Rubio i Martínez. Interpretat a la Nau Jove el 27 de novembre de 2022.

Elenc artístic:

Actorts i actrius:

-Ainoha Zurita i Sotomayor

-Dario Vicente i Hernández

-Edurne Goñi i Molina

-Irene Rodríguez i Muñoz

-Javier Torralba i Simó

-Neus Belenguer iSenón

-Vicent Simeón i Giner

-Ximo Martí i Gimeno

Veu en off:

-Silenci: Ferran Blanch i Benaches

-Harmonia: Noelia Santonja i Simeón

Guió i direcció: Josep M. Tomás i González

Tècnic de vídeo: Àlex Gómez i Rebollo

Playbacks: Andrea Martínez i Giner

Daira Álvarez i Martínez

Daniela Valiente i Brocal

Isabel Braulio i San Lorenzo

EL COR DE LA MÚ ’ SICA

PRIMERA PART

La llum s’apaga i apareixen en l’escenari tots el xiquets, excepte Ximo: Neus, Dario, Edurne, Ainhoa, Javier, Vicent i Irene.

I -Bon dia Grup. Com esteu?

V -Dormint.

J -Jo també. Estic supercansat.

N -Tu sempre estàs cansat, Javi, No m’ho explique.

Fan burla Neus i Javi.

D -Mira, jo estic preparat, actiu, dispost, i, i, i...

E -Nerviós...

A -Molt nerviós.

D -Nerviós no, emocionat... Vinga, anem-hi.

E -Definitivament està molt nerviós...

A -Se li nota una barbaritat.

I –Vinga va, ànim, que hem d’assajar per a la presentació.

V -Jo ja estic preparat.

N -Anem. Javi, posa la música.

Javi s’estira amb peresa, intenta connectar un aparell de música i no funciona.

D -A què esperes?

J -Alguna cosa estranya ocorre. No s’encén.

N -Però l’has connectat?

D -Només faltaria que no el tingueres connectat, com que encara estàs dormint...

Edurne i Ainhoa va a buscar l’endoll seguint el cable i tornen.

E -No estava connectat.

A -Ara sí que ho està.

N -Encara com que esteu vosaltres, xiques, que si no, amb estos no faríem res.

J -Ha sigut un oblit de res, superllesta (dit amb ironia)

Tornen a burlar-se l’u de l’altre.

E -Semblen xiquets.

A -Sempre estan igual, estos dos.

I -Javi, deixa’t de bovades i posa la música, per favor.

D -Anem, Javi, vinga, ànim...

Sona la música de Madre Tierra i comença el

ball. Quan arriba al primer “tambor, tambor de mi madre tierra” para la música de colp.

A – Què ocorre?

E -Algú li ha fet una puntada al cable.

J -No passa res, descansem un poc i després ja vorem.

N -Seràs mantera. Segur que has sigut tu, per a no fer res...

Tornen a burlar-se els dos

D -Ara que estava començant a calfar.

I -Ves, Javi, i torna’l a connectar.

J -Però, per què he de ser jo? Jo no li he pegat cap puntada.

D -Jo aniré (tots es queden esperant, torna sobresaltat i parla). Està ben connectat.

J -Hauran votat els ploms, com sempre...

I -No pot ser, veig llum en la secretaria.

J -Alguna cosa estranya ocorre, si no es connecta.

N -Xics, sou un desastre, deixa’m a mi. Fa la mateixa operació que Dario

N -Dona-li a l’«on» (crida des de les cortines).

J -Ja està, segueix sense funcionar.

N - Alguna cosa estranya ocorre, si no es connecta.

J -Això és el que jo havia dit, llesta!

Neus li trau la llengua i Javi li fa burla, i comencen a espentar-se.

D -Voleu deixar-ho estar. Pareixeu xiquets!

E -És que som xiquets...

A -I xiquetes.

V -Açò s’arregla a l’estil siller.

I -Molt bona idea, Vicent. Una lluita a l’estil de Silla. Vinga, prepareu-vos (fan dos grups, Ainhoa i Edurne, Javi i Neus i Dario amb Vicent, Irene fa de jutge). Preparats, anem (sona las musiqueta dels Porrots i fan el colp de puny. A meitat, la música desapareix).

N —Què ocorre? Anava guanyant-te.

E —Tenim un problema.

A —Sí, sí, sííí, tenim un problema.

D —Per què no fem una videotelefonada a Ximo i li ho preguntem? Ell entén d’estes coses.

I —Quina idea més bona!

N —Per a ser d’un xic no ha tingut mala idea. Irene fa com que crida, sona la musiqueta

i apareix Ximo en sa casa, rodejat d’aparells i ordinadors.

X -Què passa, fallerets? Com esteu?

N -Fallerets i falleretes...

X -És clar que sí, i fallers i falleres, que tots som iguals. Esteu assajant? Jo hui no puc anar, però si demà aneu, jo...

J -Para, Ximo, para.

D -Tenim un problema

N -Un problema greu.

I —No funciona l’aparell de música.

X -Això no és problema ara mateix, jo vos envie la música al telèfon d’Irene i l’escoltareu perfectament. Quina cançó és? La que assajarem l’altre dia?

N -Sí, eixa és.

D —Si eixa de «oye, abre tus ojos...»

X -La tinc, la tinc, ací està. Escolteu-la.

Tots posen l’orella prop del telèfon.

N -Jo no escolte res.

E —Deu estar en mute.

A —O en silenci

V —O no deu estar endo, endo

I —Connecta’t, Vicent. Però als mòbils no els fa falta estar connectats per a sonar, però la veritat és que no sona.

J -Si no calleu no podem escoltar res.

X – Que estrany!, no sona la cançó. El temps corre, però no se sent res de res. Apareix en l’altra pantalla el símbol del silenci.

Ferran veu d’este personatge -Ni se sent ni se sentirà. Ja m’he encarregat jo que això siga així.

Tots queden un poc espantats, parla Vicent.

V -Qui eres tu?

J -I per què ens has llevat la música?

D -Com t’atreveixes a fer una cosa així?

S -He sigut jo, i no podeu fer res per a evitar-ho. Jo he emmudit la música i els instruments. Els he furtat peces, cordes, baquetes, clavilles i tot el que he pogut. I el que és més important, li he furtat el cor. D’ara en avant sols em faran cas a mi, i jo controlaré la música.

N -I tu qui eres, per a furtar la música?

S -Jo soc l’ésser més poderós del món. Jo soc ... el SILENCI...

I -Però això no pot ser! Estem a punt de fer la presentació del 40 aniversari i sense música no podrem fer l’apertura meravellosa que María sempre ha somiat.

E -Com pots ser tan malvat?

S -Jo soc SILENCI i puc fer el que vulga. Esta presentació serà una presentació muda, perquè este és el meu desig, ha, ha, ha.... Per fi musicàlia és meua, ha, ha, ha... Desapareix.

X -I ara què fem? Si no tenim presentació açò serà un desastre gran.

J –Hem de trobar una solució. Ja ho sé, cantem. Jo soc un especialista, ara voreu (intenta cantar i no li ix). No tinc prou aire, encara estic fent la digestió. Quan tinga la panxa plena d’aire ja voreu. Faig uns gorgoritos magnífics.

N—I els que no sabem cantar, què fem?

D -Deixeu-vos de bovades i busquem solucions. Ximo, tu coneixes el món d’internet, Mira a vore si trobes alguna solució.

X -Eixe desgraciat ha parlat d’un lloc...

J -Sí, ha parlat de Musilàndia.

N -Ha dit Musicàlia.

J -Musilàndia.

N -Musicàlia (s’enfronten els dos).

E -Ja està bé, pareixeu xiquets.

A -I xiquetes.

D -Tontos és com esteu.

J -I tontes

X – Eiii! He trobat una cosa! Sé com podeu anar a Musicàlia.

N -Veus com era Musicàlia!

J -Llesta! (li fa burla i Neus li la torna).

I -Pareu ja els dos, estem en una situació greu.

X -Musicàlia és el país on habiten els instruments i les notes. La directora es diu Harmonia, i heu de trobar-la. Ella, crec que vos ajudarà.

J -I com arribem a Musicàlia? (dit amb sorna; Neus se’n burla)

X -Heu d’entrar en el seu món virtual.

D -I com ho fem?

X -Sols hi ha una manera. Amb ulleres de realitat virtual. Jo en tinc en casa, però sols en tinc quatre, Si hi veniu, jo vos les deixaré.

E — Aneu els més majors, nosaltres tres ens quedarem a vigilar el casal.

I — Sou uns valents

Tots fan gestos d’acomiadar-se. Els menuts se’n van a portar el teló, els grans la passarel·la, Ximo es queda connectant cables i buscant les ulleres. Al moment apareixen en la filmació en casa de Ximo. (Ull amb la roba).

X -Ja esteu ací. Molt bé. No perdem més temps. Ja ho tinc tot preparat. Poseu-vos les ulleres.

Es col·loquen les ulleres.

J -Quina por!, a vore si ens envies a un altre lloc...

N -Ximo, ves amb compte amb el que fas. Ma mare vindrà a buscar-me en una hora, i si no estic me l’armarà.

I -Ximo, per favor, que jo he d’estudiar una barbaritat.

D —I jo, i jo, jo... jo no tinc res a fer, però d’ací a un estona tindre fam i no m’agradaria berenar virtualment.

X -No vos preocupeu. Jo sé què faig. Vinga, poseu-vos les ulleres, ajunteu-vos... Podeu contactar amb mi amb el telèfon d’Irene, ja està preparat.

Tots es col·loquen les ulleres i s’ajunten.

X -No es menegeu, anem amb el compte enrere: tres, dos, u.... bon viatge (desapareixen). Espere que arriben bé. Tenen la presentació per arreglar-ho tot fins just abans que comence l’apertura. Mentrestant, intentaré fer un pont perquè la música sone, no sé en quant de temps ho podré aconseguir. Creuem els dits. Comença la presentació. Veu en Off: Bon dia senyores i senyors. Comencem ací la presentació. Ja que ara no estem en el món virtual, espere que pugem sentir música durant aquesta presentació. Demanem la presència a l’escenari dels nostres presentadors: Es pot posar algun fallet.

SEGONA PART

Els micròfons comencen a fallar i desapareixen els presentadors.

Corren la cortina, llums apagades i apareixen Musicàlia i els quatre internautes. (Imatge de Musicàlia portada, fins que es queda quieta)

I —Ja hem arribat, està xulo.

D —Està xulíssim

N —No està malament. Un poc fantàstic, diria jo.

J —Segur que ací no berenen. Sona un telèfon.

D —Eixe és Ximo, segur

Irene despenja i apareix Ximo en pantalla. X —Com esteu, heu arribat bé?

N —Perfecte, però ací sembla que estan tots dormint.

X —Heu de buscar Harmonia, ella és l’única que vos pot ajudar. He de tallar la comunicació, no teniu molt de temps. Vinga, espavileu i bona sort (es talla la comunicació).

Caminen per la ciutat, es troben amb Harmonia.

I —Bon dia, Tu deus ser Harmonia?

H —Efectivament, jo soc Harmonia. Sou uns instruments musicals molt estranys. Què feu ací?

N—No som instruments. Som éssers reals, falleres i fallers de la falla Mercat de Silla.

J —Tenim un problema. Un tal Silenci ha estat al món real...

D —I, no sabem com, ha silenciat la música.

N —Nosaltres tenim una presentació a fer i ell no ens deixa ni assajar, ni posar música, ni res.

I —Harmonia, has d’ajudar-nos, per favor, si no fem que la música retorne, María i Raúl, el nostre president i la nostra fallera major infantil, no tindran una presentació com cal.

H —Sé on està Silenci.. A ell no li agrada el soroll, i per això sempre busca que res l’altere.

N—I com podem fer perquè no bloquege la música?

H—Crec que heu arribat en el moment oportú. A Musicàlia els instruments estan dormint, perquè Silenci fa uns dies va aconseguir furtar peces als instruments: cordes, trastos, arcs... Heu de recuperar eixes peces i així podreu despertar els instruments.

D—Ens podries indicar on trobar-lo?

J—Nosaltres no coneixem res de Musilàndia; per cert, ací teniu el costum de berenar?

N—Es Musicàlia, que no te n’assabentes. Disculpa’l, Harmonia, és un poc fartó.

H—No sé què és berenar. En això no et puc ajudar, però sí que puc indicar-vos on està Silenci. Ell té una gruta dalt de la muntanya on es refugia quan està marejat. Pot ser que estiga allí. No teniu pèrdua, està al final del poble.

I—I com fem per a recuperar les peces?

H—Heu d’aconseguir que fuja de la cova. En eixe moment podreu recuperar les peces furtades.

D—I com fem perquè Silenci pegue a fugir?

H—Vosaltres sabreu.

J—Però com? Mai hem lluitat contra el Silenci.

H—Sí que ho sabeu, vosaltres sou persones.

N—Sols som xiquets i xiquetes.

H—Sou persones, menudes però persones.

Als éssers humans vos agradaven tant els sorolls que es produeixen fortuïtament en la naturalesa que, per a reproduir-los, vàreu crear els instruments. De segur que podreu inventar alguna cosa.

I—Espere que tingues raó. Vinga, anem-hi, que no podem perdre més temps. Gràcies Harmonia.

H—Ha sigut un plaer. Sempre que feu música recordeu-me, jo sempre estic i visc amb la música. Que tingueu bona sort!

S’apaga la llum i apareixen en la boca de la cova.

I—Ací hi ha tant de silenci que no se senten ni les paraules. Mireu, ahí estan les peces furtades.

J—I què fem per a trencar tant de silenci?

Jo no puc ni pensar, de la fam que tinc. Tinc la panxa plena d’aire.

N—A mi se m’ocorre xiular, a vegades els ocells xiulen tan fort que sembla una simfonia.

D—És clar. Això és el que deia Harmonia. Hem de fer sorolls, que no són més que un tipus de música. Jo puc fer que la meua panxa sone com un tambor.

I—I jo puc fer palmes amb les mans. Intentem-ho!

Entre els tres fan una xicoteta composició amb xiulets, colps de tambor i palmes, que no sona molt fort.

N—Javi, fes alguna cosa. Ajuda’ns, et necessitem.

J—No sé què fer, no puc pensar, estic tan famolenc...

D—Javi, si estàs famolenc és perquè tens la panxa plena d’aire, no?

J—Totalment plena, no en cap ja més.

D—Llavors, si tens aire, pots ...

J—Què? Vinga dis-m’ho.

N—Eixos gorgoritos que tu fas.

I—Javi, espavila, fes una cançó xula.

J—Aaaaah, clar. Una cançó potent.

D—Vinga,anem tots junts...

Ix Silenci.

S—Què esteu fent? Esteu trencant la meua tranquil·litat. Aneu-vos-en d’ací. Este és el meu regne.

I—No et deixarem en pau mai fins que abandones aquesta cova.

S—Sou pocs per a fer-me fugir.

N—Ja vorem (comença a xiular)

D—Tots junts podem tindre molta força.

I—En les falles és la unió i l’esforç de tots el que ens fa aconseguir tot allò que ens proposem.

S—No teniu res a fer contra mi.

Comencen a fer soroll, cada u amb les seues parts.

S—Açò és tot el que teniu per a mi? Amb açò no em fareu eixir de la cova.

N—Ara, Javi!

Javi comença a cantar i fa un do de pit que retrona per tota la cova.

S—Però quin soroll mes fastigós és este? No puc suportar-lo. He de fugir lluny d’ací (ix de la cova espantat).

Els quatre s’abracen.

D—Ho hem aconseguit!

J—Heu vist quina superba cançó he interpretat? Però ara tinc més fam.

N—Tu mai canvies, ha sigut la força de tots el que ho ha aconseguit.

Apareix Harmonia.

I—Estàs ací.

H—Clar que sí, allí on sone un poc de música, encara que no siga bona, sempre hi ha un poc de mi. Acompanyeu-me, jo m’encarregaré de tornar les peces als instruments. Ixen al parc els instruments.

I—Gràcies per tot, Harmonia.

H—Quedeu-vos un temps ací, vos ho passareu d’allò més bé i aprendreu moltes coses sobre la música. A més a més, els instruments necessiten que els reparen i algú per a fer-los sonar. Mireu-los, que contents que estan.

D—No podem, tenim una presentació per finalitzar...

N—Estan esperant-nos i quasi no tenim temps. J—I jo he de berenar o cauré desmaiat.

Irene agafa el telèfon i marca. Apareix Ximo.

X—Eiiii, com esteu? Ho heu aconseguit?

I—Creiem que sí, però hem de tornar per a comprovar-ho.

X— Vinga, col·loqueu-vos les ulleres, ajunteu-vos i col·loqueu-vos a la dreta (es menegen i se’n van a l’esquerra). A la meua dreta (passen quatre segons). Un poc més (dos segons). Un poc més (es col·loquen dins de la cortina). Eixe és el lloc, esteu perfectes, en uns segons vos portaré de tornada.

H—Bon viatge i no oblideu que amb la música tots els sentiments tornen al seu estat pur i el meu és música feta realitat. Desapareix.

N—M’alegra vore’t, Ximo.

D—Eres un crac de la informàtica.

I—Si no haguera sigut per tu no ho hauríem aconseguit.

J—Mil gràcies, amic, però hem d’anar-nos-en ràpid a acabar la presentació. I a berenar!

X—Aneu, aneu, que els menuts vos esperen. S’apaguen les llums i es tanquen cortines. S’il·lumina l’escenari i ixen els set. Javi bevent un suc.

J—Aaaaaiii, no podia més.

D—Estem ja tots, de manera no perdem més temps i anem a fer faena. Connecta, Javi. (Javi fa menció, però no hi va).

N—Hem fracassat. La música no sona. Açò és una catàstrofe.

Edurne i Ainhoa (dirigint-se a Javi, les dos alhora). Javi l’has encés?

J—Uiii, perdó. Se m’ha oblidat. Vaig de seguida. Ix ràpidament a les cortines.

V—Este xiquet està perdut

J—(torna corrent) Ja està, tranquils...

N—Ja t’ho diré jo després, tarambana.

D—Ara sí que estem tots i totes i res pot fallar.

I—Així que, si ja estem tots, anem-hi, que Raúl i María ens esperen. La falla és la unió i l’esforç de tots, però ells són la il·lusió, ells són la passió per la festa. Els ulls de María són l’esperit que farà que tots els cors dels instruments sonen, perquè ella és la melodia principal de nostra comissió infantil.

Sona, tots junts i ball. Apertura de cortines en la primera tornada. Quan acaba la cançó apertura.

Zona de jocs

Merca-RAP

La falla Mercat és per a gaudir i tot el que vulga, ací pot venir. Tenim moltes coses per a compartir amb nosaltres mai et pots avorrir.

La comissió infant és bona i gentil, ens agrada la festa sense fer el mandril, som riallers, no hi ha gent hostil, ací tu també trobaràs acovil.

Vine, vine amb nosaltres, vine. Que ningú pense per tu, ni et contamine. La festa dels color és un al·lucine, Vine, vine amb nosaltres, vine.

A la xicalla de la falla ens agrada el soroll. Petards i bengales, eixe és nostre roll. poden molestar si muntem molt el poll però anem amb cura i no sense abatoll.

L’olor de pólvora ens posa a mil, però no són armament ni són un projectil, respectem els horaris, no som incivils, no volem problemes ni que vinga l’agutzil.

Vine, vine amb nosaltres, vine. Que ningú pense per tu, ni et contamine. La festa dels color és un al·lucine, Vine, vine amb nosaltres, vine.

Ací fem teatre, playbacks i ballem per a xics i xiques tenim mateix barem, gaudir de la festa és el ben suprem i qui no es diverteix és perquè és un sem.

Fallers i falleretes, tenim il·lusió, aquesta festa nostra provoca addicció, som cultura, som festa, som civilització, ací teniu per al poble la nostra comissió.

Vine, vine amb nosaltres, vine. Que ningú pense per tu, ni et contamine. La festa dels color és un al·lucine, Vine, vine amb nosaltres, vine.

Encreúats Pirote‘ cnia

Horitzontal:

1. Cordó combustible que permet transmetre la combustió des d’un cap a l’altre.

5. Barreja fortament explosiva de diverses composicions, la més antiga de les quals és de salnitre, sofre i carbó.

6. Acte format per elements pirotècnics que es celebra al matí tradicionalment per donar començament al dia i despertar-nos.

7. Element pirotècnic que, quan s’encenen, produeixen una gran detonació sonora i lumínica.

8. Composició molt sorollosa i rítmica de masclets, a terra o enlairats mitjançant canons, que es dispara de dia.

10. Espectacle que es fa als carrers, on l’objectiu és evitar la pirotècnia usada pels diables i éssers mitològics.

11. Element pirotècnic que produeix una llum molt brillant o intensa sense explosió. S’utilitza per a senyalitzar o il·luminar.

12. Composició rítmica i molt acolorida de coets, enlairats mitjançant canons, que es dispara amb motius festius a la nit.

Vertical:

2. Xicotet explosiu amb nom oriental, fet normalment de pólvora premsada i retinguda amb paper o cartró.

3. Seguit de masclets o altre tipus de coets, lligats amb una metxa en forma de cordell, que una vegada estesa a terra o penjada.

4. Reacció química d’oxidació violenta d’una matèria combustible. La flama és l’emissió de llum resultant de la combustió.

5. Persona que es dedica a la tècnica de preparar i disparar explosius i focs artificials.

9. Xicoteta bossa de paper de seda blanca farcida de pólvora i pedres. En ser llançades produeixen un xicotet so.

La mascleta ‘ de Sim o’ n

ObjEtIU DEL jOC: Simón és un jove pirotècnic contractat per a fer la millor mascletà de Silla. Amb molta cura i dedicació ha preparat tots els petards, carcasses, eixides, traques i xiuladors, però no sabem com ha perdut els papers on estava apuntat l’ordre en què es desenvoluparia la mascletà. Queda poc de temps, i necessita que els xiquets i xiquetes de la falla Mercat l’ajuden a recordar l’ordre dels petards de la mascletà. Voleu ajudar-lo?

PREPARACIó: per a jugar a aquest joc, els xiquets i xiquetes que participen hauran d’utilitzar un dau normal de sis cares, dels quals tothom té a casa. Abans de començar, es triarà una persona perquè faça de Simón. Aquesta persona serà l’encarregada de tirar el dau i anar indicant el petard que es tira a continuació. Els altres xiquets i xiquetes s’asseuran al voltant d’una taula. El primer jugador o jugadora serà el que obtinga la menor puntuació en una ronda de tirades. El següent a participar serà el o la que estiga situat a l’esquerra de qui comence el joc inicial. Una còpia de les regles del joc ajudarà en les primeres partides per a no oblidar els petards que hi ha.

jOC: El jugador o jugadora que actue de Simón llançarà el dau, i indicarà al primer o primera participant quin petard ha eixit. Cada número tindrà una equivalència amb una acció o so a realitzar que quedara anotada per Simón:

1 - Donar un colp en la taula amb una mà.

2 - Donar dos colps en la taula amb les dues mans alhora.

3 - Dir amb la boca “fiuuuuuuuuuu” imitant les eixides (o si sap, podrà xiular en el seu lloc).

4 - Donar una palmada amb les mans.

5 - Dir en veu alta “TRACA”.

6 - Dir en veu alta “BOUM”.

Una vegada Simón comunique al xiquet o xiqueta que ha tirat el dau, l’acció o el so que correspon amb el número que ha eixit, el jugador o jugadora haurà de fer el so del primer xic o xica participant i després fer el so que li ha tocat a ell.

Si ho fa correctament, Simón passarà al següent xiquet o xiqueta, tirarà el dau, i afegirà el nou so. Els jugadors i jugadores hauran d’anar afegint els sons que els va indicant Simón, repetint tots els anteriors sense equivocar-se, per anar omplint la mascletà.

Si algun xiquet s’equivoca, el joc es deté i el xiquet obté un masclet trencat (que pot ser una xapa, un cigró o una boleta de paper). Simón torna a començar des de zero la mascletà, i el primer jugador és el xiquet que ha trencat l’anterior mascletà.

FI DEL jOC: El joc acaba quan Simón decideix que ja té la mascletà completa. Gana el jugador amb menys masclets trencats en el seu poder.

VARIANtS: En qualsevol moment pots incloure una o diverses d’aquestes variants, per a donar un gir al joc o un sabor diferent.

- Xiquets o xiquetes menuts o amb dificultats motrius o cognitives. En aquest cas es pot utilitzar un dau de quatre cares, o si no hi ha, tornar a tirar el dau en el qual isca un 5 o un 6, i utilitzar només els primers quatre sons o accions, adaptant-los a l’edat i limitacions dels i les participants.

-Mascletàs de batalla. Si hi ha molts i moltes participants, o es vol fer una mascletà que sone amb més potència, es pot ajuntar els xiquets i xiquetes en equips de dos, tres o quatre persones. Una vegada Simón indique el petard que sona, l’equip sencer haurà de realitzar l’acció o el so

alhora. Si qualsevol d’ells s’equivoca, l’equip guanya un petard trencat.

-”Que bonic”

Cada cinc sons, o a indicacions del pirotècnic, els xiquets i xiquetes que no tinguen el torn hauran d’exclamar un “Ooooooooooooh” sentit, per a demostrar que la mascletà els està agradant. Aquest so no comptarà en el totals de sons de la mascletà.

bENEFICIS: Aquest és un joc en el qual hem d’utilitzar la nostra memòria visual, auditiva i de treball. El pirotècnic Simón posa a prova l’enginy i els reflexos de cadascun dels participants. A més de la memòria, aquest joc estimula:

- Precisió.

- Atenció.

- Funcions executives.

- Coordinació.

- Resolució de problemes.

- Frustració.

- Capacitat d’esforç.

- Desenvolupament cognitiu.

- Intel·ligència.

- Raonament perceptiu.

- Motivació.

- Superació.

- Creativitat.

Aquest joc, a causa de la gran utilitat en l’aspecte neuropsicològic, no sols es interessant usar-lo amb la comissió infantil. Resulta un gran aliat en el tractament i la prevenció de demències en adults i es tracta de l’excusa perfecta per a unir persones de diverses generacions entorn d’un mateix estímul. Els beneficis que aporta es multipliquen si es juga en grup per la interacció positiva que s’hi estableix. Per als adults sans també resulta un repte memoritzar les seqüències del nostre pirotècnic. Per tant, jugar amb els més xicotets del casal serà tan gratificant com qualsevol partida a un joc més complex, i tots es beneficiaran d’una sessió d’estimulació cognitiva d’allò més divertida dins del casal.

Esclat de colors, acolorim!

Sol.Lució encreuats:

1. Metxa, 2. Xinés, 3. Traca, 4. Foc, 5V. Pirotècnic 5H. Pólvora, 6. Despertà, 7. Masclet, 8. Mascletà,

9. Bombeta, 10.

Correfoc,

11. Bengala i

12. Castell

Explosions d’alegria!

Terratre’ mol Final

Als meus creadors

No hi ha record sense paraules, ni història sense imatges, ni lloances sense versos, ni crítica sense esbós, ni article sense sentiment… Tot açò i més és el que a mi m’ha anat avesant al llarg dels anys, des del naixement.

Era l’any 1981 quan un modest llibret recollia en uns pocs fulls una junta directiva que començava l’aventura, la meravellosa història d’una comissió anomenada per aquell temps falla Mercat Vell. Una colla d’amics com a junta directiva, dos fotos de falleres majors, dos senzills esbossos, un programa de festes i unes poques propagandes formaven el primer llibret de la falla, el que amb el temps seria el pioner. A poc a poc vaig anar creixent en volum, i a la composició afegiren articles plens de sàtira, literaris, d’investigació, amb un contingut en què la cultura aflorava i la promoció de la nostra llengua, el valencià, era tractada amb molta cura i estima, ja que molt bé s’encarregava d’això en els començaments la nostra volguda Marina Saragossà (S. de Viro), que tanta saviesa, tants coneixements i tan bona labor ha quedat impregnada en tants fulls que he tingut el plaer d’acaronar.

He sigut testimoni, a banda de tot açò que he esmentat, d’un fum de notícies, unions, natalicis, articles en record de persones volgudes que ens han deixat, de col·leccions de fotografies que han contat tot un any, de les millors crítiques de monuments, de versos que ballaven paraules, d’articles ben emotius i d’interessants entrevistes, de jocs d’entreteniment per a xiquets, de còmics d’allò més graciosos,

de portades inèdites, originals, creatives i especials, i com no, d’eixos reclams publicitaris que fem servir en un moment donat per la informació que faciliten i que tan importants són a l’hora d’autofinançar-me en les despeses de la meua elaboració.

Soc el ferm testimoni de cada exercici faller, el que recull tota la informació i la història de cada any. També tinc l’honor de tindre cada vegada el meu moment de glòria, quan el dia que em presenten en la meua comissió i al públic en general, puc sentir l’expectació i l’emoció mitjançant el gramatge de les fulles del meu interior, per la gran acollida que em fan els fallers.

A tots els que m’heu imaginat, m’heu creat, m’heu coordinat, m’heu nodrit amb el contingut, m’heu fet del millor cartó i paper, donant-me forma amb tanta cura, a tots els que el vostre gra d’arena heu aportat, no més tinc que paraules d’agraïment per haver-me fet possible, ja que sense la vostra entrega no existiria hui en dia l’empremta de tots els moments viscuts i de la memòria de cada exercici. Gràcies per haver-me parit any rere any, per apostar per la nostra llengua i la nostra cultura, per la vostra labor que ha creat escola, per la dedicació i la passió depositades en mi.

Un llibret de falla és molt més que un llibre, és una caixeta que guarda un gran tresor: essència i amor per la nostra festa i per la nostra falla. És la memòria que perdura al llarg del temps i el millor vestigi de la nostra història.

El llibret de la Falla Mercat

Els inicis de la Falla Mercat

Per Nacho Valero

Aquest article és un extracte del primer capítol d’un llibre que estic escrivint, (Una) història de la Falla Mercat (1982-1998, 1r volum), el qual tinc previst publicar al llarg d’aquest 2023. Òbviament, aquest relat no pot incloure, de cap manera, tot el contingut que tindrà la versió definitiva. Encara em falten dades per contrastar, entrevistes per fer i moltes més coses que fan impossible tractar amb més profunditat alguns dels aspectes de què ací parle. Així i tot, espere que el lector puga fer-se una idea prou real de com varen ser els inicis de la falla Mercat.

Dimecres 18 de març de 1981, 6 de la vesprada, bar Hernández, més conegut com a bar de la Gata, al carrer de Peset Aleixandre, número 4, quasi cantó amb la plaça del Mercat Vell. Com cada dia a eixes hores, els clients habituals hi acudeixen a fer-se unes cerveses i xarrar amb els coneguts que freqüenten el local. Estem en plenes Falles, i el poble ja fa olor de pólvora a causa dels milers de petards que els xiquets —i no tan xiquets— tiren a tothora pels carrers. De fons s’escolta la música dels passacarrers que les quatre comissions de Silla (Port, Poble, Sant Roc i Reis Catòlics) estan fent eixa vesprada. Les falles donen vida al poble i contagien a tots de l’ambient típic dels dies festius. Tal vegada, en eixos moments, la idea de crear una comissió nova pren més força que mai, i el que fins aleshores no era més que una fantasia, un projecte llunyà, ara cobra vida per a dur-lo endavant: «Per què no fem una nova falla?»

La història del Mercat començà, com tantes altres coses en la vida, per una idea que algú tenia rondant pel cap i que en un moment determinat va

proposar als tertulians del bar que freqüentava. La falla Mercat Vell, la primera denominació que va tindre la comissió, no va sorgir d’una necessitat social, ni tampoc de les ganes d’un barri de tindre una falla pròpia. Tan sols va ser una casualitat, una més de les que ocorren en la vida. Tal vegada, el projecte de crear una nova comissió a Silla, a començaments de la dècada dels huitanta, s’haguera pogut quedar en res si aquesta ocurrència no haguera tingut ressò en els clients que freqüentaven l’anomenat bar de la Gata, un local ja fa molts anys desaparegut i que es trobava en l’actual carrer de Peset Aleixandre, número 4, quasi cantó amb la plaça del Mercat Vell. En realitat, el nom oficial d’aquest establiment, tal com ho conta J. Antich en Toponímia popular de Silla. Zona urbana, era bar Hernández, el cognom de l’home de la propietària, julia Rodrigo Domingo, un establiment que en la pràctica regentaven els seus fills, josé i julio Hernández Rodrigo, els dos germans que, segons alguns dels testimonis amb qui he parlat, tingueren la idea de fundar una nova comissió al poble, una nova falla que portara el nom del mercat vell, la zona on tenien el bar i on passaven tantes hores de la seua vida. És difícil, més de quaranta anys després, saber qui va ser el primer a tindre la idea de fundar una nova falla, però segons alguns testimonis, és molt probable que sorgira d’un dels dos germans Hernández, o tal vegada d’un altre client habitual, josé Montalvá, qui posteriorment es va convertir en el primer president del Mercat, tot i que per un temps molt breu. Malauradament, els germans Hernández (més coneguts com els Gats) ja no viuen, i amb José Montalvá encara no he pogut parlar (vull fer-ho pròximament), per la qual cosa, tan sols he tingut

el testimoni de persones que varen viure aquells temps i que, encara que fora de manera indirecta, conegueren aquesta història. Siga com siga, el cas és que el propòsit de fundar una nova comissió a Silla es va gestar en eixe local, amb els clients que sovint hi acudien diàriament: el bar Hernández, o més conegut com a bar de la Gata.

Per tant, amb el naixement de la Falla Mercat va passar igual que ocorre amb moltes altres coses de la vida, una coincidència, una casualitat, una carambola del destí «¿Per què no fem una falla nova?» Una conversa informal, distesa, una de les moltes que hi ha hagut sempre en els bars de poble. Tal vegada, aquesta intenció de fundar una nova falla haguera pogut fracassar, no seguir avant. Qui ho sap? Haguera pogut ser que la proposta no haguera arribat en bon moment, que els clients del bar de la Gata, als quals va proposar la idea, s’hagueren trobat en altres circumstàncies de vida i no hagueren pogut, o tingut ganes, d’embarcar-se en aquesta aventura. Però el destí va voler que la proposta arrelara, i que ràpidament anara prenent forma. Sí, fundarien una nova falla a Silla, la quinta comissió del poble, la qual ubicarien a la plaça del Mercat Vell, davant del bar Hernández, el local on havia sorgit la idea.

De seguida, i sense perdre molt de temps, aquell reduït grup de coneguts i clients assidus del bar de la Gata posaren mà a l’obra i fundaren la Falla Mercat Vell. Era l’any 1981. Per sort, uns quants protagonistes d’aquesta història encara viuen, de manera que he pogut localitzar-los i parlar amb ells. Malauradament, molts altres ja fa temps que moriren, per la qual cosa, moltes respostes quedaran per sempre en l’interrogant.

En 1981 encara ens trobàvem en el període històric conegut posteriorment com «la Transició». Franco havia mort tan sols feia sis anys, i de la democràcia encara no es podia dir que estiguera totalment consolidada. Eren temps complicats, una època de canvis polítics i socials amb greus problemes encara per solucionar. Calvo Sotelo es feia càrrec del govern després de la dimissió d’Adolfo Suárez a finals de gener, i el 23 de febrer es produïa el famós intent de colp d’estat. ETA segrestava el famós futbolista Quini, i també esclatava la greu crisi sanitària de l’oli de colza. Al juny d’aquell any s’aprovava la llei del divorci, i l’Espanya autonòmica anava prenent forma amb els successius referèndums d’autonomia. En els cines s’estrenava En busca del arca perdida, i grups i cantants com Queen, Rod Stewart, Blondie o Los Pecos copaven les llistes d’èxits musicals. Bernard Hinault guanyava el Tour de França i la Real Sociedad es feia amb la lliga.

A Silla, aleshores hi havia quatre comissions de falla: la falla Poble, la més antiga de totes; la falla Parc Sant Roc, la segona que es va fundar; la falla Port; i per últim, la falla Reis Catòlics, l’última comissió que s’havia creat. És en aquest context on va nàixer la idea de fundar una nova falla a Silla, la que seria la cinquena comissió del poble. A poc a poc però sense perdre temps, el primer i reduït grup de fallers anava convencent gent perquè s’apuntaren a la nova falla, i així, el cens anava prenent forma. Imagine que no degué ser fàcil aconseguir-ho, perquè apuntar-se a una nova comissió, que en aquell moment no tenia absolutament res (ni casal, ni història, ni fallers de referència...) no pareixia que fora una decisió atractiva. Però ho varen fer, i així, entre amics, coneguts, tertulians del bar i d’altres aconseguiren ajuntar la suficient gent per a crear la nova comissió, una falla humil, sense grans pretensions, sense saber molt bé què volien fer ni la línia que

volien seguir, però decidits a tirar avant fora com fora. Acabava de nàixer la Falla Mercat Vell. El 9 d’abril del 81 ja eixia en premsa la notícia de la creació de la nova comissió, i l’11 del mateix mes ja es comunicava a la JCF de València la constitució de la nova falla i la composició de la primera junta directiva.

Com es pot vore, els càrrecs més importants de la junta directiva corresponien a:

- President: José Montalvá

- Vicepresidents: Pasqual Alba i Francesc Navarro

- Tresorer: José M. Simó (el tio Simó)

- Secretària: Carme Zaragozá (la Cassandra)

Com a curiositat, en la notícia del periòdic es planteja la possibilitat que la falla poguera estar presidida per una dona, fet totalment inusual i insòlit en aquell temps, tot i que no he pogut saber en quina dona estaven pensant quan parlaren amb el corresponsal del diari. També s’hi especifica que el nom de la nova falla no és per la ubicació (la plaça del Mercat Vell), sinó en homenatge al desaparegut edifici amb el mateix nom, fet que indica que volien fer

com una mena de denúncia per la desaparició d’aquest històric i emblemàtic edifici del poble. Tal vegada, i ja que la carta la redactava (remarcar que en valencià normatiu) la secretària, Carme Zaragozá, la Cassandra, es volia transmetre l’esperit que, sobretot ella, volia que tinguera la nova comissió (una falla d’avantguarda, més moderna, amb idees progressistes...) encara que, com sol passar quasi sempre, les idees es quedaren arrere enfront de la implacable realitat. Així m’ho reconeix la mateixa Carme Zaragozá:

«Jo tenia en ment fer una falla completament distinta. La meua il·lusió era fer una falla cultural, que qualsevol persona poguera ser fallera major, que no per tindre o no tindre diners poguera ser fallera major, i que fora un cau de cultura. Però això no pogué ser, i acabà sent una falla com totes. Érem gent que mai havíem estat en una falla i no sabíem per on anàvem, érem inexperts»

EL PRIMER CASAL

El primer lloc de reunió que va tindre la falla va ser, òbviament, el bar Hernández, com he dit, més conegut com a bar de la Gata, un local no molt gran i senzill que solien freqüentar habitualment la mateixa colla de clients, entre els quals isqueren molts dels primers fallers del Mercat. Allí començaren a fer les primeres

Notícia de la creació de la nova comissió.

Carta a JCF de València en què s’informa de la constitució de la nova falla i de la composició de la junta directiva.

reunions informals per a posar en marxa la nova falla. Així i tot, i quan ja tot anava prenent forma i estava clar que la idea seguia avant, els primers fallers varen aconseguir un local que poguera fer de casal, de moment provisional, en el mateix carrer, una casa propietat de Paco el Platanero, que mitjançant la seua filla, Juanita, va cedir temporalment a la falla perquè hi pogueren fer les primeres reunions de la directiva, un lloc d’encontre que acollira els fallers per a fer alguns sopars i actes interns. D’aquesta manera m’ho conta Antonio Castaño un ennuvolat matí d’un dissabte d’abril, en una conversa que tinguérem en el bar Stop, davall de sa casa:

«El casal, el primer casal de tots, el teníem en el carrer de Peset Aleixandre, en el número 12 o 14, ara ja no ho recorde bé, una casa propietat de Juanita la Platanera, millor dit, de son pare, Paco el Platanero. Allí férem el primer casal i allí férem la firma de la falla i les primeres reunions.»

Carme Zaragozá, la Cassandra, va ser la primera secretària de la falla, i també recorda nítidament aquest baix que va fer de primer casal:

«El primer casal va ser una casa del Plataner que hi havia en el carrer, ahí és on ens reuníem. Fins i tot arribàrem a fer una espècie de baret, amb una barra i tot que va construir el Gat, el major (José Hernández Rodrigo), ja que ell era obrer, de manera que poguérem tindre com si fora un baret. Andrés (Andrés Clavijo Herrera) era el que portava el bar, i com que estava sense faena en aquell temps, obria tots els dies el casal; o siga, que el casal eixe d’aquella casa sempre estava obert, i aixina la gent podia anar sempre que volguera.»

Així i tot, el bar de la Gata seguia sent el casal«oficiós», el lloc on es reunien els primers fallers, i on moltes vegades celebraven les reunions perquè senzillament era

més pràctic i còmode, ja que podien sopar abans sense problema i després, en la intimitat del local, que tampoc era a determinades hores molt concorregut, fer les reunions que calguera. Tot i això, ells seguien buscant un local en condicions, ampli i millor situat, i que es convertira per molts anys en el casal definitiu de la falla, ja que tots esperaven que la comissió tinguera un futur a llarg termini i es consolidara com una més de les falles del poble. El local desitjat el trobarien, mesos després, en la plaça del Mercat Nou, en el número 6, un ampli baix que reunia totes les característiques que buscaven i del qual ara parlarem.

EL PRIMER PRESIDENt

Tot i que oficialment es considera Antonio Castaño com el primer president de la falla, hem de dir que tècnicament no ho va ser, ja que durant els primers dies va ocupar aquest càrrec josé Montalvá, un altre dels habituals del bar de la Gata i sobre el qual va recaure aquesta responsabilitat. Segons alguns testimonis, Montalvá va acceptar la proposició que li feren per a encapçalar la nova comissió. Així ho recorda Antonio Castaño:

«Ell (Montalvá) també anava al bar, i com que parlava sempre en valencià i era molt valencianot, li ho vàrem proposar, això de ser el president. Així que decidírem que fora ell, sense votació ni res, i va acceptar. Però al poc de temps ens va dir que no podia seguir en el càrrec, que no tenia temps lliure per a dedicar a la falla, i que era millor que n’elegírem un altre. De manera que decidírem escollir un president nou, però ara per votació reglamentària. I vaig eixir jo, amb 33 anys que tenia aleshores. Crec que es presentaren per a ser president tres o quatre, no ho recorde molt bé, però vaig eixir jo»

Per tant, és just reconéixer que el primer president que va tindre la falla va ser josé Montalvá, encara que en els registres habituals conste Antonio

Castaño com el primer de tots, ja que va ser ell qui va portar l’exercici avant i qui en realitat va exercir la presidència durant aquell complicat primer any de vida de la comissió. El 29 d’abril del 81 es comunicava a la JLF de Silla el canvi de president, la dimissió de Montalvá i l’acceptació del càrrec per part de Antonio Castaño, així com alguns canvis en la junta directiva, per la qual cosa, Montalvá a penes va estar uns pocs dies en el càrrec.

ELS PRIMERS FALLERS

Els primers fallers que tingué el Mercat no tenien experiència en aquest món, i això, lògicament, els va passar factura. Tots, o quasi tots, eren inexperts, mai havien pertangut a una comissió, i per tant era d’esperar que el primer any de vida de la falla transcorreguera amb molts problemes i entrebancs, cosa que inevitablement així va ser. La falta d’experiència els va passar factura, i a mesura que passava el temps anaven comprovant que portar una falla avant no era tan senzill com possiblement havien imaginat. Hi havia moltes responsabilitats i exigències, i tal vegada no tots saberen estar a l’altura de les circumstàncies. Tenien ganes i il·lusió,

Comunicació a JLF del canvi de president i la nova junta directiva.

però moltes vegades no sabien quin era el camí correcte, ni la transcendència del que estaven fent. Així i tot, i a pesar dels molts problemes que anaven apareixent, tiraren avant, i el Mercat començà a caminar en aquell ja allunyat abril del 1981.

En el llibret apareixen una cinquantena de fallers adults, la majoria hòmens, i al voltant de quaranta infantils, és a dir, prop de noranta fallers en total, cosa que per a una comissió que debutava en el poble tampoc no estava gens malament. La directiva del 1982 va ser la següent:

infantil (Josep Hernández Prades), i la secretària era Carmen, la Cassandra, (Carme Zaragozá), que es va apuntar a la falla perquè tenia el quiosc al costat i teníem lògicament molt de contacte; em va dir que si jo estava de president ella faria de secretària. D’ella recorde una anècdota molt divertida, perquè jo era molt bo per a traure comptes de cap, sense paper ni llapis, i cada vegada que havíem de fer una operació en alguna reunió, ella, com que era mestra i s’encarregava de fer tot açò, quan acabava de fer els comptes, jo ja els havia tret, de cap, més de pressa que ella amb el boli i el paper, i això ens feia gràcia a tots. També, com he dit, estava el tio Simó, i també recorde moltíssim el Chivato (Vicente Martí Domingo), un gran amic meu, que era de la falla del Parc Sant Roc, però que se’n vingué al Mercat quan entrí jo de president. També recorde José Piera, que també va faltar fa temps...»

que no era fallera, per fer-nos un favor i que així veren un poc de gent, sense pagar quotes ni res, ni loteria, res, tan sols que es vestiren per a poder tindre gent. No teníem quasi falleres.

Antonio Castaño em conta alguns records sobre aquest punt:

«En aquell primer any, el president de JLF era José Emilio (José Emilio Giner Luz), ja fa molts anys desaparegut. I de fallers recorde el Bollo, o els dos fills de la Gata (José i Julio Hernández Rodrigo).

El fill de José va ser el primer president

Carme Zaragozá ressalta sobretot les poques dones que hi havia: «No teníem quasi falleres, de manera que no tinguí més remei que vestir-me de fallera per a la presentació. No teníem falleres que pujaren allí dalt, perquè no hi havia gent, no hi havia a penes falleres en la cort d’honor. Jo li vaig emprar el vestit de fallera a la meua fillola, que havia sigut fallera major del Port, perquè m’havia de vestir com fora, per la poca gent que érem. Fins i tot haguérem de demanar a altres xiques que coneixíem que es vestiren per als actes, gent

Quant a les dones, la primera fallera major va ser Susana Simó Soler, una de les filles del tio Simó (J. Simó Antich), tot i que tampoc ella va començar l’exercici com a fallera major, ja que, igual que va passar amb el president, en els primers mesos es va pensar en una altra xica per a ocupar el càrrec.

Junta Directiva 1981-1982.

Susana Simó (fallera major) i Antonio Castaño (president) moments abans de la presentació.

En paraules de Susana Simó: «En principi, la fallera major estava previst que fora una altra xica. Mon pare ens va apuntar a tots els germans, i a mi em preguntaren si jo volia ser la reina del foc. Jo, fallera major, en principi, no volia ser, però sí que vaig acceptar ser la reina del foc, ja que no hi havia ninguna més que volguera ser. De fet, a mi no m’agradava vestir-me, ni res. Però quan ja estàvem prop de Falles, abans de les proclamacions i tot això, la xica esta de qui et parle va renunciar al càrrec, va dir que no podia ser. I en eixe moment, mon pare em va proposar a mi per a ser la fallera major...»

Quant a la comissió infantil, el primer president i la primera fallera major varen ser josé Hernández Prades (fill d’un dels germans propietaris del bar de la Gata) i Manolita bañuls Retamar respectivament.

les dos úniques falleres del Mercat de hui en dia que també ho foren el primer any de la falla, lògicament en el cens infantil d’aleshores.

En el cens d’adults tan sols una fallera de l’actualitat ho va ser també el primer any: tere baena Sojo, tot i que no consta en el llibret, però si que ho fa en el cens de JCF. A més, Tere Baena i Paloma Socarrades són les dos úniques falleres (inclosos hòmens) que han pertangut a la comissió els quaranta-un anys d’existència, tot i que que Paloma Socarrades, com he dit, per raó d’edat va començar en el cens infantil.

A Susana l’acompanyaren Dolores

Rodrigo Mérida com a regina del foc i Mónica benedito Molina com a regina de la flor, dos càrrecs que durant molts anys foren habituals en les falles de Silla i de molts altres llocs, i que acompanyaven sempre la fallera major en tots els actes que se celebraven. Ja fa temps que tant el càrrec de regina del foc com el de la flor varen desaparéixer del panorama faller del poble, però en la dècada dels huitanta eren habituals en moltes comissions. La cort d’honor de la fallera major la completaven vint-i-tres falleres més, tot i que, com he comentat abans, és probable que algunes d’aquestes falleres foren «reclutades» a última hora per a omplir un poc els actes i que així la falla no mostrara una imatge tan empobrida.

Les regines del foc i de la flor infantils varen ser Amparo Vedreño Luz i Sonia bañuls Retamar. La cort d’honor de la fallera major infantil la completaven quinze xiquetes més, i la comissió infantil masculina estava formada per dèneu xiquets, a banda del president. Com a curiositat, cal dir que en la cort d’honor de la fallera infantil ja constaven dos noms que tots coneixem hui en dia: Marisa Repullés i Paloma Socarrades,

ACtES

La primera proclamació de la falla es va fer en la discoteca La Sirena, el 19 de desembre del 81, a les 22.30 h, una sala de ball que hi hagué a Silla durant dècades, al final del carrer del Patí. Cal dir que aquest local va ser durant anys el lloc on les falles del poble celebraven tant les proclamacions com les presentacions, així com els habituals sopars de fallers d’honor. L’acte de la presentació tingué lloc el 27 de febrer del 82, en un pavelló provisional que JLF va muntar en un descampat del poble, per l’actual avinguda de Lluís Vives, aleshores una gran extensió de

Susana Simó, J. M. Simó, Ana Simó i Jose Simó.

Els quatre representants en el lliurament dels premis, en les escales de l’Ajuntament.

terreny sense urbanitzar, el bar del qual el va regentar durant eixos dies

Alberto Gomar, el Garitero

Com era habitual en aquells anys, també la Falla Mercat tingué les tres preceptives arreplegades que totes les comissions feien els diumenges de matí abans de l’arribada de les Falles. Per als dies grans de la festa (17, 18 i 19 de març), també se celebraren les tradicionals despertades, mascletades i passacarrers, aquests últims, per descomptat, acompanyats de la tradicional banda de música. La falla va contractar per a amenitzar els actes la banda de música de Santa Pola, músics que s’hostatjaren en la Pensión Puerto, al carrer del Port, enfront del casal de la falla del mateix nom. Com a anècdota, em conta Susana Simó que el passacarrer boig («Passacarer de Cachondeo» l’anomenaven en el llibret) del 19 de març, el feren amb el tradicional vestit de valenciana, és a dir, que tots anaven vestits de fallers a aquest passacarrer que, poc després, i imagine que per comoditat, s’ha seguit celebrant, però amb roba de paisà. També cal destacar que aleshores, moltes falles feien més mascletades que la tradicional i única que fan hui en dia el dia de Sant Josep, ja que el dia 18, al migdia, la majoria de comissions també feien la pròpia mascletà. Parlem d’un temps en què tot era més permissiu, un temps sense tantes restriccions administratives per a fer actes públics. Cada falla feia les disparades en la plaça

o lloc adequat més pròxim a la seua demarcació (la plaça del Poble, la del Mercat...), sense a penes mesures de seguretat, però amb una espontaneïtat i facilitat que alguns trobem a faltar en l’actualitat. Tot era més natural, pensat i fet, sense la infinitat de permisos i restriccions que hui es demanen per a fer qualsevol acte, per nimi o intranscendent que siga.

Probablement en la proclamació de la Falla Poble, en la discoteca La Sirena.

Local i decorat de la presentació del 1982.

Invitació per a la proclamació.

Anunci en el llibret del pavelló de JLF.

Programa de mà de la presentació.

Portada del llibret del 1982.

Propagandes del primer llibret

L’HIMNE I L’ESCUt DE LA FALLA

«L’himne de la falla el vàrem escriure entre mon pare i jo, fent moltes versions i proves per a vore com quedava. Férem una altra versió amb la música de «Paquito el Chocolatero». Mon pare buscava una melodia que fora coneguda, fàcil de tocar per tots els músics, que tot el món la poguera reconéixer. Teníem dos opcions: la melodia del Chocolatero i la que es va quedar definitivament, «Adiós amigo», una cançó de Rafaella Carrá que havia eixit feia poc i que tenia una música molt fàcil de recordar».

Així em conta Susana Simó com es va crear l’himne de la falla Mercat. Per tots és sabut (per tots els que hem estat anys en la falla i hem tingut un poc d’interés per la seua història) que l’himne va ser, fonamentalment, creació de l’inoblidable tio Simó (José Simó Antich), un dels primers fallers. Cal dir que aquest himne tingué, al principi, diverses versions, fins que finalment es va quedar la que tots coneixem, la que ha perdurat en el temps, encara que al principi se’n varen provar unes quantes lleugerament diferents, amb alguns canvis respecte de l’actual.

Tal com em conta Susana, la música de l’himne és la d’una cançó del 1981 que va traure la coneguda Rafaella Carrà, aleshores ja convertida en una famosa cantant que triomfava per tot Europa, sobretot Itàlia i Espanya. Pareix que aquesta melodia, molt enganxosa i fàcil de recordar, agradava al tio Simó, i al capdavall va ser l’escollida definitivament. Després, tan sols s’havia de posar una lletra que encaixara amb la música, i a aquest treball es dedicaren pare i filla durant molt de temps, ja que feren moltíssimes proves fins a trobar la que els agradava, el definitiu himne de la falla que tots coneixem des de sempre.

ELS MONUMENtS

Una falla que començava no podia fer grans monuments, com calia esperar. El cens, tot i que per a ser el primer any d’existència va donar per a fer moltes coses, no permetia fer despeses molt elevades. La construcció dels monuments estigué a càrrec de l’artista faller Vicent Casa, dos falles senzilles, amb l’estil de l’època. Quant al monument gran, es tractava d’un homenatge al Mercat Vell, enderrocat uns anys abans i substituït per un de nou que s’havia construït davant de l’Estació, a la plaça que porta el mateix nom, la plaça del Mercat Nou. El lema de la falla era Homenatge als records, i tractava sobre construccions i persones ja desaparegudes del poble: l’enyorat Mercat Vell, les fonts públiques que havien eliminat, el tio Romanones (aquell conegut home que feia de guarda del parc), el tio Pixorro, etc.... És a dir, un record i reconeixement a persones i edificis que durant dècades varen ser representatives del poble.

Quant a l’escut de la comissió, tots els testimonis coincidixen que va ser obra de juanjo Piera, malauradament ja fa molts anys desaparegut, un faller que va pertànyer a la comissió durant els dos o tres primers anys.

El lema de la falla infantil va ser Fem saber, que també era tot un al·legat a favor de mantindre els costums que anaven desapareixent i el respecte per la naturalesa, l’estima per la nostra llengua, etc. Tant la falla gran com la

Una de les versions que el tio Simó i Susana Simó feren per a l’himne de la falla.

infantil seguien els cànons estètics de l’època, amb aquelles bases que eixien del cos central i sobre les quals es muntaven les diferents escenes. En resum, i com calia esperar per a una comissió que debutava, es tractava de dos monuments molt senzills, però amb els quals, els fallers del Mercat esperaven fer un paper decent en aquell primer any de vida. Les dos falles obtingueren el quart premi, i no quedar els últims de les cinc comissions que hi havia aleshores a Silla ja va ser tot un èxit per a molts. Com hem comentat abans, les falles es plantaren a la plaça del Mercat Vell, tot i que la comissió ja s’havia traslladat al nou i definitiu casal, a la plaça del Mercat Nou, per la qual cosa hi havia una distància considerable entre el casal i els monuments, fet que propiciava l’aparença de dos falles abandonades, com si no tingueren fallers darrere. Aquest problema el resolgueren l’any següent, quan ja instal·lats en el nou casal, plantaren les dos falles en la plaça del Mercat Nou, la nova i definitiva ubicació de la falla.

l’arrendaren per 20.000 pessetes al mes, una quantitat important per a l’època, més si cap tractant-se d’una comissió que acabava de començar. Així i tot, el local reunia les condicions que buscaven, i sense perdre temps, varen fer l’operació. Com es pot vore, en el contracte d’arrendament no figura el nom del president, Antonio Castaño, sinó el de José Benedito Valero, un dels fallers d’eixe primer any.

La falla anava prenent forma cada dia que passava, i a poc a poc i a pesar dels entrebancs i problemes que calia esperar, seguia el seu camí. El Mercat ja era una realitat, no hi havia volta enrere, i les falles del 82 esperaven la nova comissió que s’havia creat al poble. Així que abans de l’arribada dels actes centrals (proclamació, presentació...), per fi es traslladaren al local que ha passat a la història com el verdader casal de la falla, el baix de la plaça del Mercat Nou, el local que, per a tots els que hem sigut fallers del Mercat, considerem el genuí casal de la comissió. En paraules de Susana Simó:

Aquest nou casal ja era un local com Déu manava, ampli, pràcticament sense distribució interna, i en un lloc immillorable per a plantar falla els següents anys, ja que la plaça del Mercat Nou oferia totes les condicions que necessitaven. Un casal on poder plantar la falla enfront, a la vista de tots i amb tota una plaça per a disfrutar de la festa de les Falles com calia. Aquest nou local ha sigut el casal de la falla que tots recordem, el local en què el Mercat ha passat la major part de la vida. Així que amb un casal amb condicions, ben situat i que era del gust de tots, la falla ja podia començar a enlairar-se i créixer, com així va ser posteriorment.

EL NOU I DEFINItIU CASAL

Segons consta en el document d’arrendament, tot indica que, aproximadament, es traslladaren al nou i definitiu local al setembre del 81.

Aquest local, sembla que el varen trobar per mediació de Lluís Martínez, l’alcalde, qui va posar en contacte les dos parts. El nou local era gran, amb quasi dos-cents metres quadrats, i

«En el local del carrer Peset no estiguérem molt de temps, i només poguérem ens traslladàrem al casal de tota la vida. Jo recorde perfectament que els sopars d’abans de Falles els féiem ja allí, en el casal nou. La falla es va plantar en el Mercat Vell, però ja féiem vida en el casal en què hem estat sempre, en la plaça del Mercat Nou. La casa del carrer Peset va ser una cosa provisional, per a fer reunions i coses d’estes. És més, recorde que quan plantàrem la falla, ningú volia anar a «cuidar-la», a les nits, perquè el casal el teníem ja en la plaça del Mercat Nou, i lògicament quedava un poc lluny. La falla la mantingueren en la plaça del Mercat Vell, imagine que perquè ja tenien els permisos i tot això, i també crec que perquè les escenes tractaven sobre el mercat antic, el vell, perquè era un homenatge al mercat vell, i per això la deixaren allí en comptes de plantar-la a on teníem ja el nou casal».

D’aquells ja allunyats 1981 i 1982, quan es va fundar la falla, es podrien contar moltes coses, moltes vivències, algunes divertides i entranyables, però també moltes altres desagradables, de les quals, molts prefereixen no parlar ni recordar. La vida d’una comissió de falla està plena de moments difícils i de dificultats, de decepcions i d’entrebancs que a vegades minven les il·lusions del principi. La falla va acabar l’exercici amb alguns problemes econòmics que resolgueren de tot en el segon any, amb l’arribada de Primitivo Sáez a la presidència. La Falla Mercat tingué un començament humil, sense grans pretensions. No era una comissió de gent amb possibilitats, i tots, fallers i simpatitzants, eren conscients que l’objectiu era consolidar un projecte, i que ja vindrien, si era el cas, temps per a empreses més ambicioses. Molts dels fallers del primer any no seguiren posteriorment. Tal vegada, la realitat els va fer vore que les coses no eren com havien imaginat, que portar una falla avant presentava molts més problemes dels que pensaven. No sabem els verdaders motius, però com passa en tots els llocs, en totes les falles, la gent va canviant, uns s’ho deixen i donen pas a altres. Així i tot, el Mercat va aconseguir sobreviure i passar, com va poder, el primer any de vida. La resta, si no passa res, ho contaré en el llibre de què he parlat abans. Però com se sol dir, «això és una altra història».

Quaranta anys de records

Per Anna Simó i Paloma Socarrades

És una nit de novembre i estem a les portes d’una presentació, una presentació especial, ja que enguany la nostra comissió celebra el 40 aniversari d’història fallera de Silla. Ens trobem al casal, sopant, com tots el anys, tots immersos en els preparatius que comporta un acte com aquest, preparant el decorat, repassant el protocol, ultimant els guions, assajos, versos... Tots estan contents amb la celebració, i és en aquest instant quan de sobte dos mirades es creuen i pronuncien aquestes paraules: «Mare meua, portem quaranta anys de falla!» En eixos moments pareix que es para el temps, i com si d’una pel·lícula es tractara, en un tancar i obrir d’ulls tornem quaranta anys arrere.

És l’any 1982-83 i dos xiquetes de tres i set anys entren al casal de la falla Mercat Vell. Una, agafada de la mà de sa mare i l’altra de la de son pare, mamprenen dos camins paral·lels, que encara que comencen per separat i que ara mateix desconeixen, en un futur eixos camins es creuaran. Eren els primers passos d’unes xiquetes com a falleres d’una jove comissió que iniciava els primers anys de vida. La falla Mercat Vell tenia un cens de pocs fallers, i fins i tot hagueren d’apuntar-hi gent per a omplir i fer un mínim, per a poder constituir la comissió i entrar a formar part de JCF.

A partir d’aquell moment, eixes xiquetes que començaren per un simple desig de viure la festa fallera, no podien imaginar com el cuquet faller, amb el pas del temps, faria que la falla Mercat formara part de les seues vides. Les dos falleretes, any rere any vivien cada mes de març la festa fallera sota un mateix escut, sota un mateix estendard, i sempre com a membres de la mateixa comissió.

Enguany, quaranta anys després i mitjançant les pàgines del llibret, volem contar mil i una anècdotes viscudes dins i fora del nostre casal. Hem conegut la falla com a xiquetes, com a adolescents, com a adultes, com a dones i més especialment com a mares de fallers i fallera. Hem gaudit d’anys gloriosos en què els nostres monuments eren els millors de Silla, anys de primers premis en què el cens faller era dels més nombrosos; també d’altres no tant memorables, però no per això menys importants, ja que tots han contribuït a construir la nostra història, sempre amb l’esperit faller que mai ens ha abandonat i que sempre ha perdurat.

De menudes, el casal es convertia en la nostra llar, un lloc on somiàvem despertes, jugàvem a ser cantants fent playbacks, pronunciàvem els versos que inventàvem per a imitar els millors presentadors, i les falleretes més afortunades es veien convertides en falleres majors per una estona.

Tenim grans records de les nits passades cuidant la falla, quan el casal s’havia de deixar tota la nit obert sense restriccions horàries ni queixes dels veïns, i era necessari que els joves de la falla es quedaren a cuidar el monument. Però en eixes nits es feia de tot llevat de vigilar, ja que passàvem les hores entre rialles i bromes, festes de disfresses improvisades, passacarrers a altes hores de la matinada, visites a les altres comissions, ressopons per a recuperar forces i si encara ens quedava energia, empalmar amb la despertà a tirar els tan coneguts trons de bac, i menjar entrepans.

Entre tots féiem de dos cavallets i un tauler un còmode llit, d’una jaqueta la més abrigada manta, d’una xocolatada el més gustós dels desdejunis, amb quatre cadires el joc més divertit, i d’un decorat de presentació, la millor carrossa per a la cavalcada. I què dir del mobiliari faller d’aquella època: cadires de bova, vaixelles de cristall que cada nit les dones majors havien d’escurar per a reutilitzar en el següent dinar o sopar.

ha donat l’oportunitat de mostrar als nostres fills de manera conjunta l’estima per la festa fallera i el voler cap a una falla, la falla Mercat de Silla.

MERCAT DE SILLA, i actualment, igual que la resta de comissions falleres del poble, passà a ser anomenada Associació Cultural Falla Mercat de Silla.

El nostre casal, a més a més i per circumstàncies, ha hagut de canviar d’ubicació en tres ocasions, però els fallers del Mercat, adaptant nos als canvis, sempre hem estat on la falla ens ha portat.

Per a nosaltres, la falla Mercat ha sigut més que una associació cultural, ha sigut la nostra vida.

En tot aquest recorregut hem conegut gent meravellosa que ens ha aportat no sols en el terreny faller, sinó també en les nostres vides. Gent que hui en dia encara es troba vinculada a la falla, gent que ja no n’és part, i gent que ens ha deixat pel camí. De tots i de cadascun d’ells guardem molt bons records.

Hem desfilat amb aquesta comissió durant quaranta anys, acompanyant a tots els màxims representants, per tant hem conegut l’evolució de la nostra indumentària des dels rodets en forma de bunyolets, les faldes sense cancan, les peinetes que ens feien un metre més altes o eixos mocadors a l’anell que tant ens agradava per a saludar. Per no dir eixes jaquetes dels trages negres i bandes dels infantils que competien per a veure qui tenia la col·lecció més nombrosa d’insígnies.

Tots junts convivíem mentre el temps passava i l’adolescència feia el seu camí, i es en eixos anys quan, entre rialles, balls i mirades còmplices, l’amor entrà en les nostres vides, ja que les dos l´hem conegut dins del casal, amor que perdura i que ens

Hem forjat grans amistats amb persones que ens han vist créixer des de menudes, fallers que amb tanta estima admiràvem i que eren l’exemple a seguir. I és a hores d’ara el nostre desig ser nosaltres l’espill de les noves generacions.

Hem donat suport a tots el presidents, falleres majors i juntes directives que han fet possible que hui en dia la falla Mercat estiga on està. I en açò també hem aportat el nostre granet d’arena, ja que hem format part de moltes de les juntes directives, amb càrrecs de gran responsabilitat: tresoreria, secretaria, llibret, JLF, loteries, infantils, festejos... i com no podia ser d’una altra manera, també com a màximes representants de la festa, tant infantil com major.

La comissió ha canviat de nom fins a quatre vegades. Quan es va constituir, com a FALLA MERCAT VELL; quan va canviar la ubicació va passar a anomenar-se FALLA MERCAT I ADJACENTS; més avant com a FALLA

Eixes xiquetes que tantes anècdotes han viscut en la falla, tantes rialles i plors, tantes experiències compartides, tants moments especials, som Paloma i Anna Mari, que després de quaranta anys encara seguim formant part d’aquesta comissió, engrandint el baül dels records personals i les vivències. Records que han fet que hàgem convertit la falla en una forma de vida, la qual volem continuar al llarg del temps al costat dels nostres fills, que igual que nosaltres, han entrat en la falla de la nostra mà, i que continuen amb el voler a la festa. Que gaudisquen de tants bons moments com hem viscut nosaltres, que seguisquen la nostra labor per molts anys, gràcies a eixe cuquet que farà que el sentiment faller perdure per sempre.

La mascleta‘ de ser president

Ser president d’una falla és un dels càrrecs mes importants, bonics, estressants, intensos, satisfactoris i frustrants de tota la directiva de les falles.

Per tal de fer aquest escrit he necessitat ajuda, perquè una sola visió i en tan poc de temps no era suficient. És per això que he demanat assessorament, a més de les seues experiències, a Herminio Vedreño (president anys 1990 i 1991), Richard Giner (president anys 2003-2006), Vicente Santos (president anys 2007-2009), Francisco José Martínez (president anys 2010-2013), Javier Tormo (president anys 2014-2017) i Ivan Martínez (president anys 2018-2022). Tots han sigut el meu exemple a seguir, i amb molts d’ells he tingut l’oportunitat de treballar, a altres admirar-los com a xiqueta, i amb u gaudir-lo com a fallera major, experiències que han forjat la fallera que hui soc. Ells, encara que no ho sàpien, han sigut la meua força, el meu espill, he crescut veient la seua feina, però sense saber ben bé què feia un president. Per a mi, primer eren eixes persones intocables que dirigien la falla, un faller al qual admirar i al qual miraves com si fora un famós, un poquet més major, i quan vas del seu braç comences a vore’ls com a fallers incansables i treballadors, després són els teus companys

de directiva i encara que ells siguen els “jefes” són amics, són fallers, són un més amb la gran diferència que tenen la responsabilitat més gran del món i quan eres tu la pega el pas avant, t’adones del que realment és el càrrec, de com pesa eixa preciosa banda roja, i encara els admires més.

Jo hui en aquestes pàgines volia contar-vos a través dels seus ulls, de les seues experiències i de la meua curta vivència el que és ser president de la falla Mercat, una experiència que et marca per sempre.

Un càrrec que comença igual que una mascletà, els trons d’avís comencen quan l’anterior president diu que vol acabar pel motiu que siga, aleshores comencen a sonar noms, el teu interior està en una lluita contínua perquè la por et frena però la passió, la il·lusió i les ganes poden amb tot i amb el tercer avís decideixes tirar-te avant.

Les primeres carcasses són les que realment t’anuncien com a president/a en l’elecció, un dia emocionant des que t’alces fins que et gites, perquè tot el dia el que passa pel teu cap o almenys pel meu és «he fet bé», «em voldran», «i si em voten que no» cinquanta mil «i sis» passen pel teu cap, arriba la nit i després de

sopar comença la votació, encara que intentes estar seré o serena el teu cor va a mil per hora, a poc a poc els vots van desvelant el teu destí i un SÍ per majoria retrona en el casal, ja està, ara sí, ara no hi ha volta arrere, l’emoció s’apodera de tu i et dirigeixes als teus fallers, als teus amics, a la teua família, la veritat és que la sensació d’eixe dia és indescriptible, quan arribes a casa amb la ment un poc més freda penses, ara a treballar, i totes les idees que has tingut durant molts anys brollen sense deixar-te dormir, mil projectes, tantes i tantes coses passen pel teu cap que és difícil conciliar el son. Ara sí, ara toca deixar-se la pell per la teua falla i que la comissió estiga contenta, però també penses «a soles no puc, els necessite».

I a poc a poc t’endinses en el cos central de la mascletà, en els seus petards distints, aeris, terrestres, més forts, menys, amb més intensitat o més lents, bàsicament el dia a dia de la vida d’un president, que intenta fer malabars per compaginar també vida familiar i la falla, un equilibri difícil de mantindré però necessari si vols arribar sencer al final.

Per a poder dur a terme aquest cos central els vaig preguntar quins són els pros i els contres de ser president de la falla.

Per Elena tomás

La veritat és que quan els preguntes per les coses bones que té aquest càrrec tots coincideixen en les mateixes coses, des d’aquesta posició tens l’oportunitat de conéixer la falla des de dins, tens l’oportunitat de dur projectes, idees i gestions que consideres que són les més encertades en eixe moment per a la falla, poder treballar colze a colze amb els fallers i formar un gran equip és un altre dels més destacats. Una altra cosa que em crida l’atenció i que clar jo no puc comparar pel fet que jo ja vaig ser fallera major, és que tots destaquen la posició rellevant que du el càrrec, com es viuen les falles des d’eixa privilegiada posició i és que jo que he tingut l’oportunitat de fer-ho des de les dos posicions ara entenc moltes coses, com a fallera major ho gaudeixes moltíssim, com a president molt més, perquè s’afegeixen la satisfacció del treball ben fet i vore la felicitat dels representants com bé ells també diuen es crea un vincle molt especial amb ells.

Quan els vaig preguntar pels contres que té aquest càrrec, els masclets comencen a sonar més intensos, perquè ací la cosa es posa més seriosa, i encara que tots diuen el mateix, al final quan ja tot ha passat les coses bones són les que primen i amb les quals et quedes per sempre, per a poder narrar aquesta història i que vostès comprenguen completament aquest càrrec s’ha de contar tot.

Cadascun depenent de l’època ha tingut uns problemes, però n’hi ha dos que destaquen per damunt de tots, un, que açò és un pro i un contra junt seria ser la màxima autoritat de la falla, perquè tot, absolutament tot per gran o xicotet que siga passa per tu i això a vegades pot arribar a ser molt aclaparador. Un altre dels grans destacats és la quantitat d’hores que lleves a la teua família i amics, moltes són les hores dedicades a la falla i com bé comentava abans s’han de fer malabars per tal

de cuidar la falla sense descuidar la família. Després hi ha dos presidents que destaquen dos problemes amb els quals jo coincidisc plenament, un és el no gaudir moltes vegades dels actes per voler estar pendent de tot i l’altre és moltes vegades la falta de compromís d’alguns fallers, la impotència que t’entra en vore que hi ha gent que no veu ni vol la falla com ho fas tu i jo a més afegisc voler fer moltes coses però que ho facen altres, volen que la falla faça però alguns no venen ni a menejar una cadira, situació que moltes vegades acaba cremant-te perquè ací ningú es criat de ningú, tots paguem el mateix, per tant obligatorietat de fer coses no la té ningú sols el que tu vulgues agarrar i això és una cosa molt generalitzada que hem de fer una mirada introspectiva perquè en moltes ocasions ens hem tornat molt còmodes, açò com a contra a títol personal, jo estic convençuda que la falla podria fer moltes més coses si tot el món s’implicarà un poc més.

Un altre punt que també cal destacar és els veïns, fet que a nosaltres personalment ens ha dut prou de cap, i és que més d’un president ha tingut problemes seriosos amb ells, fins al punt que ens tiraren del nostre primer niuet per un capritx d’un veí, però això és un tema molt difícil de tractar i un altre dels equilibris que un president ha de fer i és que crec que vius en un constant joc de corda on sempre estàs mirant que no et tire al pis. Dit açò continuem, perquè a poc a poc anem apropant-nos a l’apoteosi final.

A mesura que les carcasses comencen a ser més seguides i amb més intensitat jo els preguntí quina va ser la millor i la pitjor experiència del càrrec, ací em permetreu que els cite perquè cadascun ha tingut la seua pròpia, jo en aquest àmbit encara no puc opinar molt, perquè de moment i creue els dits no tinc ninguna mala experiència però bo sols duc huit meses en el càrrec.

Cadascun dins de la seua etapa, ha tingut moments que es queden marcats dins de tu per sempre, comencem per eixos masclets que cauen fora del perímetre i causen alguna destrossa, els pitjors moments que han tingut com a president.

Herminio Vedreño, ell va ser en anys de bonança on la falla Mercat lluitava pels primers premis en falla, ell per exemple comenta que quasi no recorda mals moments però en destaca un, que el fa posar-se molt trist, perquè després del gran esforç humà i econòmic els donaren en el X aniversari un 2n en les falles grans i infantil això va suposar un gran colp per a ell i tota la comissió.

Richard Giner em conta un fet que jo vaig viure com a xiqueta i que en la meua retina encara es manté fresc com si d’ahir es tractara i és que en el primer any de presidència el dia de la plantà, el remat de la falla gran no durà ni una hora al lloc, ja que la fusta que el sostenia es va partir i va provocar que aquell gran explorador es fera trossets contra la nostra volguda plaça, fet difícil d’oblidar.

Vicent Santos, em diu una cosa més personal i és que per a ell el pitjor moment va ser haver de deixar la presidència per temes personals, a ell li haguera agradat ser un poc més, però no va poder ser.

Francisco José Martínez i Javier Tormo, coincideixen en una cosa, per als dos el pitjor moment va ser quan ens tancaren el casal, al primer, el de tota la vida i a més el pelegrinatge que haguérem de fer per tal de trobar una altra volta una casa. El segon destaca la incertesa també de muntar un casal des de zero, a més d’agafar la falla amb prou de dèficit. I és que aquestes èpoques no van ser fàcils perquè no tindre un lloc teu fa molt difícil el sustent d’una falla, ja que una comissió necessita el seu niuet on poder tindre la seua identitat, però

d’una cosa estic convençuda tots dos varen vore també que a vegades el cor d’una falla no és el lloc sinó els fallers, i ells ho saben molt bé.

A Ivan li va tocar viure un fet inusual i estrany i que ens deixa a tots gelats i amb el cor parat. El seu pitjor moment va ser el 10 de març de 2020 dia en què Ximo Puig anunciava que se suspenien les Falles, una sensació d’impotència, desorientació i incertesa es va apoderar d’ell i com ell tots, perquè mai s’havia donat un cas igual, segons conta va ser molt complicat gestionar-ho tot.

Moments difícils, moments que com a persona t’enfonses però has de continuar per la falla, moments durs que també formen part d’aquesta bonica experiència. Jo des d’ací sols els puc donar les gràcies per fer que la falla Mercat es mantinguera dreta una i altra volta.

Ara és el moment dels petards bonics, eixos que sonen com han de sonar, que et fan vibrar i tremolar per dins, eixos moments que compensen tot el que he contat abans, moments molt personals que, igual que els roïns també els citaré.

En aquest punt, Herminio, Richard i Vicent comparteixen opinió, i és que per a ells la millor experiència va ser compartir moments amb tots els fallers i falleres, també junt amb grans falleres majors, infantils i presidents infantils, la satisfacció de lluitar junts per obtindré bons premis.

Quico per exemple destaca que per a ell el millor moment va ser estar dalt de l’ajuntament el dia dels premis i vore l’alegria pel reconeixement a l’esforç.

Javi destaca que en té molts però un dels mes especial per a ell va ser l’oportunitat que la seua germana li diguera els versos.

Ivan, recorda amb molta estima la seua primera presentació, la quantitat de gent, les mirades de satisfacció i orgull dels seus éssers estimats, el vers de la seua dona, molts són els moments que feren d’eixe dia el més especial per a ell.

Jo en aquest apartat sí que parlaré, perquè ja tinc un moment que quedarà gravat en mi per sempre i que crec que deu ser difícil de superar eixe va ser la proclamació, el meu primer acte oficial, recorde els nervis, estar pendent de tot, però quan vaig arribar al saló, vaig gaudir moltíssim, vaig tindre el privilegi que mon pare i la meua germana foren els encarregats de conduir l’acte amb la conseqüència de ser ells els que em dirigiren unes paraules, fet que em va fer moltíssima il·lusió, una altra circumstància que guarde en gran estima va ser tindre al meu costat a tots els representats, la veritat és que veient-los a ells feliços jo sentia una immensa felicitat. Va ser un moment molt especial la veritat.

Amb les carcasses més intenses arribem al terratrèmol final, l’apoteosi, la culminació i és que després de passar per les coses roïnes, però les bones per tot, queda una última pregunta, què ha sigut per a tu representar la falla mercat.

En aquesta part, en aquest terratrèmol tots, absolutament tots estan d’acord en una cosa, ha sigut la millor experiència de les seues vides, l’orgull que han sentit, l’emoció de conduir la seua estimada falla, la sensació de poder gaudir des d’aquesta privilegiada posició va ser indescriptible.

És molt curiós que a pesar de totes les coses roïnes, dels calfaments de cap, de les nits sense dormir, les reunions interminables, algunes discussions, hores entregades a la falla a voltes sense gratitud, algun enuig que altre i moltes voltes la frustració de voler fer i no poder, la sensació

que tinguen després de tants anys siga d’orgull, satisfacció i felicitat. A pesar de ser un càrrec tan complicat m’adone de la gran experiència personal que és, de com et fa créixer com a persona i com a faller/a.

Gràcies Herminio, Richard, Vicent, Quico, Javi i Ivan, passejar junt amb vosaltres pels records em dona la força que necessite per tirar endavant, per a mi la experiència és distinta perquè com ja he dit jo ja sabia el que era representar la falla Mercat, però reconec que ara és diferent ser president et canvia, et marca, fa que veges les falles des d’un punt de vista diferent, com molt be dieu vosaltres aquesta posició et dona l’oportunitat de conéixer la teua falla des de dins, a tots els nivells, i això pense que és una de les parts més màgiques d’aquest càrrec.

Gràcies per les vostres paraules, per la vostra ajuda, pels vostres consells, per la vostra feina, sou el meu espill.

Com a coets finals fer menció especial a les juntes directives sense les quals ningun president seria ser, són la nostre més gran ajuda.

Però sobretot les famílies, eixes incondicionals, que suporten el que no es veu, els mals dies, els mals moments, elles són el pilar ferm sense el qual no podríem tirar avant. Gràcies per estar sempre al nostre costat.

Després de tot açò tinc clar que per molta feina que siga ser president o presidenta, la satisfacció i l’orgull de representar la comissió que estimes és molt més gran que tot. Una mascletà apoteòsica amb un gran final, un camí difícil però amb una gran recompensa, i és que no hi ha res més gran que ser president de la falla Mercat.

Gràcies a cada president de la falla Mercat, perquè encara que açò siga una mostra, sé que el sentir és general, sense vosaltres la falla Mercat no existiria. Gràcies.

De presidenta a president

Entrevista feta per Elena tomás, actual presidenta de la comissió, a Antonio Castaño, primer president de la falla Mercat.

En la tranquil·litat d’una taula en un cantonet d’un bar, ens vàrem reunir a fi que em contarà quins van ser els primers passos de la comissió que actualment tinc l’honor de presidir, una comissió que començà a caminar allà per l’any 1981. Antonio, a la pregunta de com va sorgir la idea de crear aquesta comissió, em diu que hi havia un bar anomenat ca la Gata, que anaven allí tots els dies i entre els amics un dia parlant digueren: “I per què no fem una falla, ací al costat del mercat?” No sabien quanta gent s’hi animaria, però en llançar la proposta la idea va quallar. Dels amics que allí anaven feren un grup d’uns huit o deu, i digueren, «Val anem avant». De tots ells estigueren mirant els càrrecs que feien falta, i la primera cosa que necessitaven era un president, no fa falta molta elecció, la cosa estava prou clara, Antonio seria l’encarregat de tirar avant en aquesta menuda colla d’amics que es convertiria en l’actual família que hui compleix quaranta-dos anys, al seu costat una colla d’homes i dones agafaren la responsabilitat de la creació de la quinta falla de Silla, la primera secretària i tresorera (no eren prou per a repartir tots els càrrecs) segon ell em conta va ser Cassandra, i el vicepresident 1r era José Simó (el tio Simó, pare de la primera fallera major).

En eixa època no hi havia internet, per tant s’havia de fer que la gent del barri s’assabentara que volíem crear una nova falla a Silla, Així que amb fulls de mà i el famós boca a boca arribaren a tots els veïns. Eixe primer any la falla tirà avant gràcies a

la col·laboració de la gent del barri, no varen cobrar quota, però varen fer oteria i moltíssimes rifes, segons em conta Antonio, feien rifes de rates o d’anguiles i es venien de seguida, era molt comú en eixa època vendre rifes pel carrer, amb això es pagà el nostre primer monument, no recorda molt bé el nom de l’artista, la seua memòria li parla que era de Montcada, que creu que li deien Vicent, que va ser prou cara, que plantà les dos el mateix artista, també li diu que vàrem quedar tercers en la falla gran i que el lema era sobretot el mercat vell, i que es va plantar a la plaça del Mercat Vell o més coneguda hui en dia com la «plaça de l’olivera», el local no estava molt lluny, però suficient com per a no vore la falla, és per això que li varen demanar al Partit Comunista un espècie de carpeta xicoteta per a poder estar al costat de la falla.

Hi ha coses que no se li oblidaran mai i que les conta amb una claredat com si les estiguera vivint ara mateix, un d’eixos records és el primer casal, bo els primers casals, perquè som l’única falla que va tindre dos casals el mateix any.

El primer es trobava al carrer Doctor Peset Alexander, el bar de la gata feia cantó (actual olivereta), passaves ca Gavara i un poquet més avant en un edifici que hui ja no existeix i que pertanyia a Juanita la Platanera va posar la falla Mercat Vell el seu primer niuet, un local molt xicotet, al poc de temps i en vore que la cosa funcionava, decideixen anar a mirar locals a la zona del Mercat Nou, que els locals eren més grans i no esta-

ven mal de preu, és així on acabàrem en el que va ser el nostre casal fins al 2010, però eixa és una altra història.

Parlant de coses variades i tenint a la volta del cantó les presentacions, li pregunte com va ser la d’aquell primer any, ell em conta que va ser en l’era Juliana, al final del carrer de Francisco Bohigues, ahí hi havia un descampat molt gran, Junta Local posà una carpa i en aquell insòlit lloc es feren les presentacions, la nostra comissió encara no era molt gran, no tenia els oradors dels que hui presumim, és per això que va haver de demanar ajuda al poble veí, Beniparrell, per tal d’omplir un poc l’escenari, fins i tot pagaren a una xica perquè presentara l’acte, fet que els va costar 40.000 pessetes, una milionada per aquell temps, els fallers, quan saberen això, els va agradar la idea, i els anys següents ja agafaren la responsabilitat de ser nosaltres els que donàrem veu a la nostra comissió.

Quan li pregunte sobre qui va fer l’escut de la nostra falla els ulls se li il·luminen i no dubta ni un segon a contestar que va ser ell el que va pensar i fer l’esbós, diu que li agradava molt dibuixar i que ho feia molt bé, i que un dia la inspiració el visità per crear el nostre símbol, la nostra distinció. Ell volia plasmar l’antic mercat, de fet la data que hi ha en l’escut és 1913, que és la creació del mercat de Silla, i al davant les vies del tramvia, em demana per favor una foto de l’actual escut i quina és la seua sorpresa quan comprova que no hem tocat absolutament res, està més modern, però és el mateix escut que ell va esbossar un

dia, es nota la il·lusió que li fa que conservem la seua idea i per a mi és un vertader honor viure aquest moment.

Em conta que tenia molts records, però que entre els temps i diversos esdeveniments ha perdut quasi totes les fotos, l’únic record que li queda i que no pensa tirar mai es el trage de president, el negre, el clàssic, eixe és el seu tresor més preuat.

Tant va ser l’èxit d’eixe primer any que vàrem fer mascletà i tot i una gran mascletà, al parc de l’Estació, la recorda com una cosa espectacular.

Recorda que la relació entre les falles era molt bona, que s’ajudaven prou, la Junta Local com hui estava formada per fallers, excepte el president que era un regidor.

Passejant pels records em conta també que la primera banda de música era de cornetes i tambors, i venia o bé de Dosaigües o d’Alfondeguilla no recorda molt bé el lloc i que dormien en l’hostal Moreno.

Per aquella època, les coses no estaven tan controlades con ara, el diners estaven en casa o del secretari o del president, res de bancs, la gent es fiava, algun esglai s’han endut però res que no s’haja resolt.

Li pregunte si recorda qui va fer el primer llibret i diu que un poc entre tots, que no va ser ningú en concret.

Em conta també que per a crear la falla hagué de demanar permís a l’alcalde i al regidor que s’encarregava de Junta Local, no recorda molt bé que és el que li demanaren per tal de crear-la, però que no li posaren problemes.

Em pose un poc més en l’aspecte personal i li pregunte si li agradà l’experiència, diu que sí, que té molts bons records d’aquella etapa, s’ho passà molt bé, treballaren moltíssim i la gent els ajudà molt.

Ell, per circumstàncies de la vida i del treball, sols va estar un any al nostre capdavant, però no sols això, es va esborrar de la falla, necessitava descansar, diu que va acabar molt cansat i després la vida ja no el deixà tornar, a voltes la troba a faltar i si li agradaria tornar a ser faller, no descarta algun dia tornar a la que va ser sa casa.

Per acabar, li pregunte si li agraden més les falles d’abans o les d’ara, a la qual cosa no sap contestar-me, diu que abans eren més familiars, ara estan més perfeccionades, no són comparables, en realitat les dos tenen el seu encant, quedar-se amb unes no té molt de trellat, nosaltres som hereus d’eixes falles familiars, un poc anàrquiques i més de poble.

Per a mi ha sigut un plaer poder viure aquesta experiència, poder compartir vivències, anècdotes i records amb el nostre primer president és una experiència que mai oblidaré, ha sigut una conversació preciosa, vore passar els records per la seua retina, vore’l somriure en recordar aquell primer any i vore la il·lusió que el seu esforç hui seguisca viu em dona les forces per continuar lluitant per aquell somni d’uns amics, per aquell “i si..”

Hui, eixe somni compleix quaranta-dos anys i per a mi és un vertader honor ser la capdavantera en la celebració del nostre 40 aniversari, ell m’ha transmés les forces i la il·lusió per continuar endavant. Tant de bo algun dia vinguen a preguntar-me com era la falla Mercat fa quaranta anys, això voldrà dir que el somni continua viu, eixe que es va crear en un bar i que hui acaronen quasi tres-centes persones.

Gràcies Antonio per crear aquesta família, ha sigut un plaer parlar amb tu, gràcies per voler seguir formant part d’aquesta família. Aquesta sempre serà la teua casa.

Elena tomás, Presidenta 40 aniversari

Esclats d’Histo‘ ria

Quaranta anys

El temps és un instant pur que ens esclata en l’ànima per a passar a ser record. Així comencen les històries, en un instant, i com que cada instant és únic, saber triar-lo, saber gaudir-lo, és un regal meravellós.

Fa quaranta anys, ànimes grans i inquietes, enmig de dues cerveses i una il·lusió, ens van crear una falla. Una falla que batega unida al ritme de la festa. Una falla que es va fer amb tant d’amor que, encara que canvien els seus rostres, manté la seua essència i la seua passió.

Les persones que estimen la festa no envelleixen, poden morir de vellesa, però el seu esperit roman jove sense que el passat els limite, sense que el futur els espante, perquè saben viure el present. El temps sempre és l’ara que mai s’atura.

Malgrat els núvols grisos, malgrat els temps freds, sempre trobem l’esplendor, l’espurna forta i càlida que calfa els nostres cors per a donar origen a un nou impuls, a noves llàgrimes i a noves alegries. Creant festa fallera de la cendra i de l’oblit.

És insensat deixar que córrega el temps estèrilment per això ens fem festa, perquè en cinc minuts de passió podem somiar tota la il·lusió futura. El temps és un gran autor; sempre busca l’apoteosi perfecta, i nosaltres escrivim, línia a línia, el nostre futur, perquè som els seus mestres igual que vam ser els alumnes de l’ahir.

Aquest és el repte i l’essència que el foc ens transmet a cada moment l’esperit de la terra i la cultura que hem d’ofrenar en l’altar de la vida als que segueixen els nostres passos, perquè som il·lusió, som unió, som passió, som falla Mercat.

Any 1982

P: Antonio Castaño

P. I: Josep Hernàndez

F.M: Susana Simó

F. M.I: Manolita Bañuls

Any 1983

P: Primitivo Sáez

P. I: Marcos Calvo

F.M: M. del Mar Lahoz

F. M.I: M. Euguenia García

Any 1984

P: Primitivo Sáez

P. I: Vicent Vedreño

F.M: M. Carmen Vedreño

F. M.I: M. Trini Soler

Any 1985

P: Remigio Serrador

P. I: Francisco Machancoses

F.M: Conxa Isabel Martínez

F. M.I: Marta Miñana

Any 1986

P: Remigio Serrador

P. I: Rafael Miñana

F.M: Marita Ferrando

F. M.I: Marina Mestre

Any 1987

P: Remigio Serrador

P. I: Fco. Joaquín Romeu

F.M: M. Victoria Gil

F. M.I: Núria Marqués

Any 1988

P: Remigio Serrador

P. I: Clemente Marqués

F.M: M. José Antich

F. M.I: Marta Soler

Any 1989

P: Vicent San Lorenzo

P. I: J. Amador Garrido

F.M: M. Consuelo Giner

F. M.I: Paloma Socarrades

Any 1990

P: Herminio Vedreño

P. I: J. Rafael Guillem

F.M: Núria Martínez

F. M.I: M. Teresa Guillem

Any 1991

P: Herminio Vedreño

P. I: Alfonso Salvador

Any 1992

P: Remigio Serrador

P. I: Remigio Serrador

F.M: Fany Nàcher

F. M.I: Marta Carbonell

F.M: M. Carmen Sola

F. M.I: Joana Cobo

Any 1993

P: Josep Roselló

P. I: Raül Sanramón

F.M: Beatriz Merino

F. M.I: Ana Merino

Any 1994

P: Josep Roselló

P. I: Herminio Vedreño

F.M: Núria López

F. M.I: Anna Navarro

Any 1995

P: Vicent Navarro

P. I: Tonet de la Cova

F.M: Marisa Repullés

F. M.I: Arantxa Ruíz

Any 1996

P: Vicent Navarro

P. I: Luis Ruiz

F.M: Laura Caballero

F. M.I: Marta Santamans

Any 1997

P: Vicent Navarro

P. I: Vicent Navarro

F.M: Marta Miñana

F. M.I: Davinia González

Any 1998

P: Vicent Navarro

P. I: Josep Molina

F.M: Maria Carbonell

F. M.I: Mercedes González

Any 1999

P: Josep Sanramón

P. I: Josep Rosaleny

Any 2000

P: Josep Sanramón

P. I: J. Carlos Sanramón

F.M: M. Victoria Gil

F. M.I: Samanta Tormo

F.M: Isabel Santos

F. M.I: Mercedes González

Any 2001

P: Josep Sanramón

P. I: Moises Salvador

F.M: Anna M. Simó

F. M.I: Leticia Simó

Any 2002

P: Josep Sanramón

P. I: Iván García

F.M: Sara San Lorenzo

F. M.I: Laura Santos

Any 2003

P: Richard Giner

P. I: Javier Bermejo

Any 2004

P: Richard Giner

P. I: Javier Bermejo

F.M: Núria Martínez

F. M.I: Pilar Tormo

F.M: Paloma Socarrades

F. M.I: Pilar Tormo

Any 2005

P: Richard Giner

P. I: David Gallego

F.M: M. Teresa Baena

F. M.I: Raquel Vedreño

Any 2006

P: Richard Giner

P. I: Rubén Rosaleny

F.M: Jessica Prensa

F. M.I: Noemí Iborra

Any 2007

P: Vicente Fco. Santos

P. I: Fernando Bastida

F.M: Marisa Repullés

F. M.I: M. José Mulet

Any 2008

P: Vicente Fco. Santos

P. I: Salva Tormo

F.M: Elena Tomás

F. M.I: Laura Martínez

Any 2009

P: Vicente Fco. Santos

P. I: J. Luis Gallego

F.M: M. Teresa Guillem

F. M.I: Andrea Dasí

Any 2010

P: Fco. Jose Martínez

P. I: David Braulio

F.M: M. Carmen Guillem

F. M.I: Yaiza Mena

Any 2011

P: Fco. Jose Martínez

P. I: Carles Giner

F.M: Pilar Martínez

F. M.I: Isabel Iborra

Any 2012

P: Fco. Jose Martínez

P. I: Raül Martínez

F.M: Marina A. Calvo

F. M.I: Lidia Sola

Any 2013

P: Fco. Jose Martínez

P. I: Carles Giner

F.M: Elisabet Lozano

F. M.I: Nerea Sánchez

Any 2014

P: Javier Tormo

P. I: Alberto Albert

F.M: M. Pilar Costa

F. M.I: Anna Torralba

Any 2015

P: Javier Tormo

P. I: Adrián Albert

F.M: Rosa M. Santos

F. M.I: Isabel Braulio

Any 2016

P: Javier Tormo

P. I: Raül Castellar

F.M: Nadia Mompó

F. M.I: Lucía Tomás

Any 2017

P: Javier Tormo

F.M: Patrícia Miller

F. M.I: Claudia Rubio

Any 2018

P: Iván Martínez

F.M: Sheila Zaragoza

F. M.I: Daniela Valiente

Any 2019

P: Iván Martínez

F.M: M. Eugènia Borda

F. M.I: Inés Hernández

Anys 2020, 2021 i 2022

P: Iván Martínez

P. I: Nacho Mena

F.M: Pilar Tormo

F. M.I: Carla Gómez

Any 2023

P: Elena Tomás

P. I: Raúl Martínez

F.M: Leticia Simó

F. M.I: María Rubio

Trons Finals

Falles 2023

DISSAbtE, 4 DE FEbRER SOPAR D’HOMENATGE ALS FALLERS D’HONOR

A les 21.30 h, tindrà lloc el sopar dedicat als fallers d’honor al Restaurant Masia de las estrellas en Catarroja. Un any més, la falla Mercat organitza aquest sopar per retre homenatge als col·laboradors i amics de la nostra falla que, any rere any, amb les seues generoses aportacions ens ajuden. Moltes gràcies per endavant.

DIVENDRES, 10 DE FEbRER PRESENTACIÓ DEL LLIBRET

Cap a les 20.30 h, al teatre de Silla, de la forma més solemne, farem la presentació del nostres estimat llibret 2023, llibret del 40 aniversari.

DISSAbtE, 18 DE FEbRER

A les 12.00 h, IX CONCURS DE PAELLES organitzat pels fallers i falleres de la comissió en què es tractarà de guisar la millor paella que més tard degustarem tots junts al casal. En acabar, sabrem quina ha sigut la guanyadora.

DISSAbtE, 25 DE FEbRER PENJA DE BANDERES I PINTA D’ESCUTS

A les 14.00 h a dinar al casal, i després del suculent menjar anirem tots junts a casa dels nostres màxims representants a la tradicional penjà de banderes.

DISSAbtE, 4 DE MARÇ CAVALCADA DEL PREGÓ

A les 17.00 h, començarà la tradicional CAVALCADA DEL PREGÓ. Un dels actes més esperats pels fallers de totes les comissions. El recorregut de la cavalcada serà l’habitual, programat per la Junta Local Fallera de Silla i, en

arribar a la plaça del Poble, les falleres majors de les diferents comissions faran el tradicional pregó que inaugurarà les festes falleres.

DIUMENGE, 5 DE MARÇ EXPOSICIÓ DEL NINOT I LLIURAMENT DE RECOMPENSES

A les 17.30 h, ens donarem cita a la inauguració de L’EXPOSICIÓ DEL NINOT que tindrà lloc a la Nau de la Cultura, ubicada al carrer Castell. Tots els fallers i falleres estem convidats a conèixer els ninots indultats de les diferents comissions, junt amb els nostres màxims representants, Elena, Leticia, Raúl i María.

A les 18.30 h, acudirem al Carmen Valero on assistirem a l’acte de LLIURAMENT DE RECOMPENSES atorgades per la Junta Central Fallera de València.

DIVENDRES 3 I DEL DILLUNS 6 AL DIjOUS 9

Amb la directa posada, a les 18.00 h, tots els menuts tindran una cita diària a la carpa per berenar, jugar, tirar petards i passar-s’ho d’allò més bé amb els actes que la delegació d’Infantils els han preparat.

DIVENDRES, 10 DE MARÇ

A les 18.00 h en la nostra Carpa Berenar oferit pels BRESSOLS 2023, Lluna Portales i Victor Llorenç Marchenko.

A la nit, a les 22.00 h sopar de pa i porta i després ENTREGA DE RECOMPENSES MAJORS, i després música i festa fins que el cos aguante.

DISSAbtE, 11 DE MARÇ

A les 14.00 h dinar al casal, el millor menjar valencià.

Com cada vesprada, a les 18.00 h, BERENAR a la carpa, però aquesta vesprada més especial doncs serà MARÍA RUBIO, nostra FALLERA MAJOR INFANTIL la que ens delectarà amb un gran berenar.

DURANT TOTA LA VESPRA PARC INFANTIL.

A les 21.00 h, sopar de pa i porta per a la comissió infantil.

A les 22.00 h, sopar de pa i porta per a la comissió major, i tot seguit disco carpa amb DJ. REQUEJO.

DIUMENGE, 12 DE MARÇ

A les 14.00 h dinar al casal, el millor menjar valencià.

Com cada vesprada, a les 18.00 h, BERENAR a la carpa, però aquesta vesprada més especial doncs serà RAÚL MARTÍNEZ, nostre PRESIDENT INFANTIL la que ens delectarà amb un gran berenar.

DURANT TOTA LA VESPRADA PARC INFANTIL.

Per la nit sopar de pa i porta i després segur que la delegació de festejos ens té alguna cosa preparada.

DILLUNS, 13 DE MARÇ

18.00 h berenar infantil amb sorpreses i moltes activitats.

22.00 h sopar de pa i porta i després acabar de preparar-ho tot per a la gran setmana, a més de música i activitats.

DIMARtS, 14 DE MARÇ

Aquests dies previs a la gran setmana són dies de preparatius i nervis.

A les 18.00 h berenar infantil, amb activitats i sorpreses.

PLANTA DE LA FALLA GRAN

A les 22.00 h sopar de pa i porta, amb música i activitats.

DIMECRES, 15 DE MARÇ NIT DE LA PLANTÀ I D’ALBADES

A les 18.00 h, els més menuts tindran la seua cita al berenar. Aquesta vegada oferit per la nostra FALLERA MAJOR INFANTIL 2020-22, CARLA GÓMEZ.

A partir de les 20.00 h i en el torn que ens toque vindran els cantadors a dedicar unes albades als nostres màxims representats.

A les 22.00 h, soparem de pa i porta al casal. En acabar, tots els fallers ens posarem tota classe de complements i els reclams que ens diferencien de la resta de comissions. Al voltant de les 23.30 h, eixirem al ritme de la música de la xaranga que ens acompanyarà a les diferents comissions a la Nau de la Cultura per escoltar les albades i recollir els ninots indultats per posarlos a les falles.

DIjOUS, 16 DE MARÇ

PARC INFANTIL TOT EL DIA

A les 14.00 h, dinarem al casal, siga el que siga estarà deliciós.

Cap a les 10.00 h, amb els monuments ja plantats, començarem el dia amb un bon esmorzar i esperarem el jurat perquè qualifique l’esforç que aquesta comissió ha fet al llarg de tot un any.

A les 18.00 h, els més menuts tindran la seua cita habitual a la carpa per tal de berenar, en acabar sorpreses i molta diversió i després ENTREGA DE RECOMPENSES INFANTILS.

A les 21.00 h, sopar per a la comissió infantil.

A les 22.00 h, després d’haver descansat un poc, sopar oferit per PILAR TORMO, FALLERA MAJOR 2020-22, després del segur magnífic sopar, festa amb sorpresa i ballarem fins a la despertà amb discomòbil i DJ. JOSE.

DIVENDRES, 17 DE MARÇ LLIURAMENT DELS PREMIS

A les 8.00 h, farem la primera DESPERTADA. Entre petards i música anirem a despertar al barri.

A les 11.00 h, concentració a la carpa per tal d’anar a recollir les falleres majors i, després, dirigir-nos a la plaça dels Germans Iborra, lloc des del qual totes les comissions desfilarem cap a la plaça del Poble de Silla, on es farà el LLIURAMENT DELS PREMIS.

A les 14.30 h, dinar al casal on hi haurà preparada una bona paella per a celebrar els premis atorgats.

A les 18.00 h, cercavila pels carrers dels voltants de la falla per tal d’oferir els premis al veïnat de la comissió més festera.

A les 21.00 h, sopar de pa i porta per als més menuts de la falla.

A les 22.00 h, la FALLERA MAJOR, LETICIA SIMÓ ens obsequiarà a tots els fallers de la comissió major amb un extraordinari sopar, en acabar i tot seguit hi haurà una gran discomòbil amb DJ. JOSE i sorpreses perquè els més valents i menys cansats puguen enllaçar fins a la despertada.

DISSAbtE, 18 DE MARÇ OFRENA DE FLORS

Aquells que hagen resistit tota la nit i tots aquells que puguen alçar-se del llit, tenen una cita a les 8.00 h, amb la segona DESPERTADA per tot el veïnat, ens dirigirem a desdejunar al casal amb un increïble desdejuni pagat pels nostres representants RAÚL, MARÍA i LETICIA

A les 17.00 h, ens reunirem tots a la carpa i realitzarem la cercavila que ens portarà a la plaça del Poble per realitzar l’OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS

A les 21.00 h, sopar de pa i porta per a la comissió infantil.

A les 22.00 h, sopar oferit per la PRESIDENTA, ELENA TOMÁS i tot seguit ballarem amb el so d’una gran orquestra FUEGO fins a enllaçar amb el dia de Sant Josep.

DIUMENGE, 19 DE MARÇ

EN EL DIA DE LA FESTA GRAN DELS VALENCIANS FELICITAREM TOTS ELS JOSEPS I TOTES LES JOSEFINES.

A les 8.00 h, els més matiners eixirem del casal de nou per anar tirant petards per tot el veïnat realitzant així la tercera i última DESPERTADA.

A les 11.00 h, ens concentrarem a la carpa per anar a recollir les falleres majors i, tot seguit, acudir a la plaça

del Poble, lloc des del qual totes les comissions desfilarem juntes per assistir, a les 12.00 h, a la missa en honor a sant Josep.

A les 14.00 h, tots junts anirem al parc de Silla per delectar-nos amb l’espectacular MASCLETADA a càrrec dels fallers de la falla poble i de la falla mercat.

A les 18.30 h, després d’haver fet una bona migdiada, menuts i majors anirem a la carpa per començar el tradicional PASSACARRER BOIG

A les 21.30 h, MARÍA i RAÚL , nostra fallera major infantil i president infantil, botaran foc a la falla infantil sota l’atenta mirada de tots els xiquets. Quan s’acabe la cremà infantil, voltarem les cendres mentre cantem el nostre himne.

A les 22.00 h, ens reunirem tota la comissió en l’últim sopar d’aquesta setmana fallera. Després, a l’hora que ens toque cremar el monument major, la nostra fallera major, LETICIA , acompanyada de la nostra presidenta, ELENA, li pegaran foc a la falla. De nou tots els fallers i les falleres voltarem les cendres i farem tots junts un visca molt fort per les falles de l’any 2024.

La comissió

vos desitja

bones festes josefines!!!

Qualsevol possible canvi d’hora o data serà comunicat prèviament per mitjà del grup de la comissió i del tauler d’anuncis del casal.

Es recorda a tots els fallers que si no han fet prèviament el curs CREC no podran tirar petards durant les despertades.

CLOENDA

L’última carcassa porta el silenci, els comentaris, els comiats. El cor s’assossega i s’asserena. La calma abraça els carrers orfes de música i color. L’aire perd la seua aroma de flors, i els bunyols es queden sense vent, mentre la pell de mil colors de masclets altius esvara sense sentit per les voreres.

Els despertadors substitueixen les despertades. El foc s’apaga després de consumir l’efímer art de ninots i somnis. Les fulles del llibret esgoten el seu treball sense deixar d’enyorar les mirades dels seus protagonistes. Un badall resignat tanca les portes del casal.

Xicotets nuvolets de cendra s’amaguen en els racons dels jardins, temorosos de ser agranats. En un d’aquests, la més xicoteta de les espurnes batega somorta.

Cansada, es va apagant lentament fins que s’adona que, ella sola, té el poder de convocar la il·lusió de milers i milers de cors que viuen per i per a la festa, i es posa roja d’emoció davant un futur que ja l’està cridant.

El seu caliu encén l’ànima de la terra i de nou comença a bategar el record de l’essència perfumada de pólvora i flors, de llum i flama, de música i soroll màgic. De nou, com un mític fènix, comença a ressorgir pertot arreu una nova imatge brillant de somnis adormits que ressorgeixen per onsevulla.

Un sospir trèmul anhela la pròxima emoció del soroll eixordador, viu i generós de la festa fallera.

Agenda Comercial

AGRAIMENT

Com tots els anys, voldríem agrair als comerços, marques i indústries que ens donen suport per a poder fer realitat aquest somni. Aquest llibret de la falla Mercat, que com cada any naix nu i poc a poc va vestint-se, posant-se gros, pletòric i bonic amb les vostres aportacions, sense les quals no seria possible crear aquests fascicles de cultura valenciana que són tots els llibrets de falla.

Enguany donem un nou impuls al nostre llibret. Serà el quaranté llibret. Tot un repte. Volem recordar la nostra història, la vostra història, una història que us ha vist créixer i passar les mateixes dificultats que nosaltres, crisis i pandèmies incloses.

Per aquesta raó, des de la mes fonda gratitud i des del reconeixement a la vostra indispensable i inestimable col·laboració, volem animar tota la població a comprar als comerços locals i de proximitat, així com que es reconeguen i premien les marques i els industrials que hi col·laboren desinteressadament, ja que any rere any ens ajuden a obrir les pàgines del llibret.

Comprar al comerç local i de proximitat és fer gran el barri, el nostre poble, la nostra festa. Ajudareu a mantindre un grapat de llocs de treball i mantindreu viva la festa i la cultura valenciana.

Molt bones festes!

TANATORIS I CREMATORI FUNERÀRIA FRANCISCO PERIS, S.L.

SERVEI 24 HORES - 961 200 070 - 629 689 521 - franciscoperissl@gmail.com

ATENEM A TOTES LES COMPANYIES ASSEGURADORES I PARTICULARS

FUNERÀRIA AMB MÉS DE 80 ANYS D’EXPERIÈNCIA EN EL SECTOR, SENT EN AQUESTS MOMENTS LA 3a GENERACIÓ.

FUNDADOR I 1a GENERACIÓ, D. VICENTE PERIS VILA

2a GENERACIÓ, D. FRANCISCO PERIS TORMO

3a GENERACIÓ, FRANCISCO PERIS GIMENO

DISPOSEM DE TOTA CLASSE DE VEHICLES NECESSARIS PER A PODER DONAR UN BON SERVEI I DE QUALITAT.

FURGÓ DE MUNTATGE, 1 CARROSSA FÚNEBRE MERCEDES, 2 CARROSSES FÚNEBRE ÚNIQUES EN TOTA ESPANYA, BENTLEY MULSSANE I BMW SÈRIE 5 AMERICÀ, I 2 VEHICLES PER A TRAMITACIÓ I GESTIÓ.

EN L’ACTUALITAT, LA NOSTRA FUNERÀRIA, ESTÀ FENT GRANS

ESFORÇOS I INVERSIONS PER A PODER DONAR CADA DIA UN SERVEI MILLOR I MÉS CÒMODE A LES FAMÍLIES DELS MORTS, PER AIXÒ, A MITJATS DEL ANY 2.000, INAUGUREM A SILLA EL QUE VA SER NOSTRE 1r TANATORI, DESPRÉS DE DIVERSOS ANYS, EN EL 2.013, INAUGUREM EN LA VEÏNA POBLACIÓ DE PICASSENT, EL NOSTRE 2n TANATORI, I AL GENER DE 2.015, INAUGUREM EL NOSTRE 3r TANATORI EN LA VEÏNA POBLACIÓ D’ALCÀSSER.

TOT AIXÒ PER A CORRESPONDRE A LES INCOMPTABLES FAMÍLIES QUE HAN CONFIAT EN NOSALTRES.

Compra, venda i lloguer d'immobles

Av. País Valencià, 3

Mòbil 689 247 892

46460 SILLA ( València) hola@vivee.es

ww w.inmobiliaria-inmercost.es

ASSESSORIA

-Fiscal

-Comptable

-Laboral

-Jurídica

-Gestoria

SEGURS

-Vida

-Pensions

-Llar

-Comerços

-Salut

-Vehicles

Javier Bermejo Costa Assessor personal immobiliari

V enda de productes prof essionals

A llisat orgànic

T

T

C/

ÀNGELA CARRERAS

CENTRO DE BELLEZA: BELLESA, COSMÈTICA

I CURA PERSONAL

ESTETICISTA/ TÈCNIC EN UNGLES

DECORACIONS A MÀ ALÇADA

CITA PRÈVIA:

601 725 069

UBICACIÓ: PLAÇA

MERCAT NOU 2 BAIX. SILLA (VALÈNCIA)

INSTAGRAM:

@AC_BELLEZAYUNAS

ESMALTAT

SEMIPERMANENT

MICROBLANDING

PESTANYES

MAQUILLATGE

Centro de Belleza

Perruqueria: botox, lactoplastia, allisat japonés, secats, tall de moda home i dona, coloració

permanent, semi i fantasia, metxes, tractaments queratina... Av. Lluís Vives, 12 Tel. 961 841 666

Estètica: ungles de gel, gel semipermanent, manicura, pedicura, depilació, massatges corporals....

Podologia, Fisioteràpia i Nutrició

MANUEL MOLERO HIGUERAS

Taller Mecànic: 654 193 910 (Manolo)

Llavador de vehicles manual: 665 110 549 (Mercedes)

Neumàtics - Reparació bomba d’injecció

C/ 1r de Maig,6 46460 SILLA (València)

joicarmultiouto@hotmail.com

Tel. 961 218 785

Especialitat en roba de mudar

Silla - València 961 212 327

modasbarbara@hotmail.com

Segueix-nos en:

El millor descans de la teua mascota

2 Agències al seu servei … en Silla i Albal

 Viatges de LLUNA DE MEL

 VACANCES

 Caps de setmana i Ponts

 Viatges d'EMPRESA

 GRANS VIATGES

ALBAL: Av. Corts Valencianes, 96 Tel. 960 653 715 Tel. 961 269 649 silla@viajesturiopolis.com albal@viajesturiopolis.com

SILLA: C/ San Rafael, nº 8 baix .

www.viajesturiopolis.com

641 300 975

anacoraljoyeria

C/ Hernán Cortés, 135 · Baix - Dreta

46460 - Silla (València)

JIANCHAO ZHOU, S.L.

Av. Alacant, 59 baix

46460 SILLA (València)

Tel. 655 630 257

C.I.F. B-98.102.502

• Quiropòdia • Peu diabètic • Peu infantil • Tractaments de fongs i berrugues plantars • Plantilles • Patologies en general del peu

Jugar i guanyar

C/ Rambla de la Independència, 9 46460 · Silla (València)

Tel. 961 212 281

info@loteriasilla.es

LA BOTIGUETA

CARRER SANT JOSEP, 44 -BAIX TELÈFON 685747030

FRUITA I VERDURA

LLET, REFRESCOS, CERVESES, APERITIUS, CONSERVES, ETC

TENIM TAMBÉ COMPANATGE, I COMPANATGE SELECTES DE ZUCAINA (CASTELLÓ)

REALITZEM CISTELLES DE FRUITA I DE PRODUCTES VARIS PER A DETALLS (NADAL, ANIVERSARI, ETC)

I EL MÉS IMPORTANT EL NOSTRE

“CATERING DE BEGUDES” ET PREPAREM

LA BEGUDA QUE VULGUES PER A UN ESDEVENIMENT, FESTA, ETC

Sumivancar

FERRETERIA INDUSTRIAL - BRICOLATGE

Av. Reis Catòlics, 42

46460 Silla (València)

sumivancar@gmail.com

Telèfon fix: 960 202 183

Carlos: 744 680 787

MIREIA CASAÑ

Tel. 685 365 507

mireia@cilinicapodomir.com

Plaça Mercat nou, 5 - 46460 Silla (València)

www.clinocapodomir.com

C/ València, 33 baix

46460 Silla (València)

Tel. 960 202 188

www.mimatemoda.es