LlibreFallaPortal2015 by Falla Portal

DE FESTA EN FESTA El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

festa Temps de r de tu Festa Majo de Tavernes 2015 jor Fallera Ma primavera fantil I torna la resident In P l e d ió c Saluta Lluís 015 Aquest és r Infantil 2 jo a M ra e ll Fa ants assat Tot S Nascuda p President del Salutació are p El nostre r 2015 jo Fallera Ma ! tia!! La nostra 015 Regines 2 sta unten la fe Els que m steta fe n bé que fa ts e o passen u ’h iq s x e u Els q s i xiquete Els xiquets audeixen eg ies previs Tots els qu e sant Josep i els d ad La setman Podrem! llers els Déus fa L’Olimp d E FESTA APUNTS D uet ni del porq Sant Anto Sant Blai es Carnestolt alldigna Dia de la V p Sant Jose Pasqua es Creus Pujada a L

4 7 8 10 20 22 24 26 28 30 32 34 36 38 38 39 40 42 44 56 62 64 76 80 84 88 93 97

100 108 112 118 123 126 131 144 150

cant Temps de i sant Pere Sant Joan t Dia del Clo e Sant Jaum er Pop al carr nç Sant Llore ble po l Festes de orà La mocad Tots sants rimavera ’OR ncien la p u n a l LLETRA D o s e raigs d Els primers ullats ts m Sentimen estrany i n Un som eu ntir eixa v Torne a se FESTA ESTEM DE E R P M E S TS ques ELS XIQUE ls nadalen ta s o p i m Pre til ativa infan Premi narr b l’hivern Solucions ibaren am rr a e u q Fallerets tà a... ra ens por e v a er... m ri p La tiu va nàix s e l’ e d r lo Amb la ca rdor... rribar la ta a a v Quan ors

d Col·labora

154 156 160 163 168

172 181 182 183 184 184 185 185 186

Temps de festa 4

Una festa major és la festa més important de cada barri, poble, vila o ciutat. Típicament commemora un fet important de la seva història o tradició, com ara la seva fundació. Però aquesta festa pot ser alhora una festa patronal, és a dir, una festa en honor a un sant patró o santa patrona. Sovint, quan no s’escau en estiu, hom celebra una segona festa major en aquesta època de l’any. Les festes majors són el punt de trobada d’una comunitat local que es reuneix anualment a l’entorn d’uns escenaris comuns – la plaça, el cafè o l’església– i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits. Tenen un origen, desconegut per a molts, oblidat per altres si la festa és molt antiga. Una tradició que a mesura que avancem amb el temps sol anar canviant i una durada concreta que en ocasions sol tenir canvis en funció de les necessitats, prioritats o capritx de qui les proposa. Un any, dotze mesos, cinquanta dues setmanes i tres cents seixanta cinc dies, molt de temps o poc segons per a qui o per a què… “Els valencians sempre esteu de festa”, ens diuen i els vallers no som cap excepció, encara que no entenem massa bé el perquè, d’eixa fama de festers que ens persegueix… Si fem un cop d’ull al calendari fester de qualsevol poble valencià o al del nostre poble, hi podrem veure que a Tavernes no en són tantes...

A gener, després de la ressaca dels dies de Nadal i la celebració de Reis, arriba Sant Antoni; tenim a Tavernes una barriada en el seu honor i com és normal ho hem de celebrar, a més, molts tenen animalets i es venera el sant com cal. I no cal oblidar que durant aquest mes a Tavernes entrem de ple als actes de les presentacions de cadascuna de les comissions falleres i setmana rere setmana n’estan totes ocupades, tant a gener com a febrer i, d’aquesta manera arribem al mes de març i culminem a la setmana gran fallera. Abril, les pasqües, festes per excel·lència, esmorzars, dinars i berenar la mona; acompanyades de fires, revetles i festa, molta festa, però eixa no compta, la celebrem tots. Com la del primer dia del mes de maig, la festa del treballador, tot i que a Tavernes afegim una pujadeta a la muntanya de les Creus, això sí, a esmorzar i a dinar, el menjar que no manque. A juny, Sant Pere marca l’inici de l’estiu, quina tradició més bonica, netegem la casa i cremem tot allò que ja no farem servir i els joves del carrer boten les fogueres en senyal de divertiment, mentre la resta para taula per dinar i sopar a la fresca de la nit; però malauradament aquesta ha estat una festivitat perduda, per adoptar-ne una altra de característiques semblants com és la de Sant Joan, correfocs, fogueres a vora mar i desitjos demanats per tot l’any.

A juliol hi trobem la festa del dia de la Sang, eixa no ens la podem perdre, la barriada s’engalana, i es fan diferents activitats: porrat al Clot de la Font, esmorzars, dinars, sopars al carrer i alguna que altra actuació musical i a gaudir de l’estiu. I uns dies més endavant, els xòfers de camions, ambulàncies, autobusos i qualsevol que conduïsca i vulga venera Sant Cristòfol, amb altra festa on tampoc falta el soparet. Cap a la fi del mes, per Sant Jaume, la història es repeteix, aquesta vegada la paelleta es menja a vora mar i tot el que l’acompanye. A agost, Sant Llorenç, pugem al paratge on actualment se situa l’ermita i hi fruïm del porrat, de l’actuació musical i del soparet a la fresqueta de la muntanya, a més a més, durant uns dies esperem la pluja d’estels. Setembre, ara sí, necessari fer una parada més pausada a aquest mes del calendari. Les nostres Festes Majors, com en tots els pobles, no podem ser menys i, durant més d’una setmana, gaudim de totes les activitats programades: esmorzars, dinars i sopars als carrers, xarangues, actuacions musicals pels xiquets i pels més majorets, exposicions, paelles nocturnes, ball de disfresses, processons, però vaja... com en tots els pobles.... Uns dies després, malgrat que la calor no té ganes de marxar, comença la tardor i al mes d’octubre, el dia 9, celebrem la festa dels valencians, actuació dels balls populars, sopar i revetla

per celebrar la diada, tant de nit com de dia, no ens ho podem perdre, aquesta festa és de tots. Arribem a novembre, i a la vespra de la festivitat del dia de Tots Sants, li donem un aire més laic adoptant una festivitat que, tot i no ser nostra, està calant de ple sobretot als més menuts, així que celebrem la nit del difunts, passejant-nos pels carrers de la ciutat demanant caramels i, improvisant sopars als diferents casals fallers. És ben coneguda l’afició i l’amor a la música que hi ha a qualsevol poble o ciutat valencians, per això, durant aquest mes els músics valencians han de celebrar i venerar Santa Cecília. I ja quan comença l’hivern, durant el mes de desembre, (eixa festa tampoc compta perquè és de tots), el Nadal, dinars i sopars que comencen en família i acaben on la gent jove i gran vol acabar. Apoteòsica la nit de cap d’any, on a Tavernes hem anat aferrant-nos a la tradició de celebrar-ho ben celebrat i des de fa uns anys hi té lloc un “festivern” de conegut prestigi a tot arreu del País Valencià i un poc més enllà i, que dura alguns dies. Només acaba aquesta festivitat, ja ens clavem en Reis, a gener i.... Igual vist així i fent aquest recorregut, sí que som una mica festers, sempre i quan vulguem acudir a tot, i és que sempre és millor contar-ho, que... que t’ho conten, no cregueu? L’equip de redacció

Festa Major de tu

per Jordi Sarsanedas Mil banderes de ginesta guarneixen el meu terrat. El dissabte ha fet neteja. El diumenge campaneja dins el cel esbatanat. És festa perquè ets bonica, i el món, tot sencer, somriu. Se sent, qui sap on, música d’un envelat d’estiu. És festa perquè t’estimo i em perdo dins els teus ulls i, dins els teus ulls, camino pels negres carrers curulls de gent que riu i que canta mentre balla la geganta mig princesa, mig pagesa, dins un blau de festa encesa, amb el sol per tamborí És festa perquè m’estimes. Cada balcó té un domàs. Poms de clavells a les cimes dels plàtans i als campanars.

Fallera Major de Tavernes 2015 A Sara Tur Penadés

Com a bona valenciana i fallera arribes a allò més alt, simbolitzar la teua ciutat sent la màxima representant. Fallera Major de Tavernes és un somni desitjat, ara que ho has aconseguit gaudeix amb tota intensitat de tot el que t’espera enguany. Enhorabona Sara! Fallera Major de Tavernes de la Valldigna. Falla Portal de Valldigna

I torna la primavera

Tot comença el dia 21 de maig de 2013, quan els nostres presidents, Andreu i Javi; les persones que ens han fet riure, ens han portat del seu braç com a unes princeses i han aconseguit que no ens faltara de res; ens telefonen per a anomenar-nos les representants del 2014. Feia temps que aquesta il·lusió i aquestes ganes de ser falleres majors les sentíem, a més, les dues teníem ganes de ser-ho juntes. I així va ser. Des d’aquell dia la festa ja no va parar. Arriba l’estiu, comença la caloreta i nosaltres agafem la festa amb ganes. Primer acte, la nit de sant Joan. Tots junts ens banyem els peuets i cremem la foguera. Mig any faller, primer acte vestides de falleres…quina calor feia, però que bé ens ho passàrem.

De festa en festa hem estat i, en cap moment de l’any, hem parat. Cada acte celebrat ha sigut impressionant i si haguérem de descriure cada un d’ells, necessitaríem tot aquest llibret. Sols dir que cadascun d’aquests moments ha estat màgic, diferent, ple de sentiments, de nostàlgia, de plors, de rialles… però, únics i per a recordar sempre. Quatres estacions té un any i en totes elles els actes fallers han estat presents. Finalitzant la primavera, té lloc l’inici de la nostra festa, el nostre somni i la nostra il·lusió.

Arriba un dels moments més esperats, on la comissió afirma que confia en nosaltres i que ens regala aquest any, la nostra demanà. A la fi i, després de posar una infinitat de dades, poguérem ajuntar tota la gent que volíem que ens envoltara. Va ser una nit bonica i amb molts nervis.

Passem d’estació i ens arriba la tardor, ve el fred i amb ell els actes més importants. Comença el nuguet a la panxa, finalitzem les proves dels nostres vestits i ja és tot un no parar. Halloween, tots els xiquets de la nostra falla ixen al carrer i nosaltres amb ells per passar una vesprada divertida. I, quasi sense adonar-nos, ens trobem amb el moment de ser proclamades i els nostres noms, junt als de totes les regines i acompanyants, sonen amb força per a donar-nos a conèixer com a les futures representants. A partir d’aquell instant, les regines i els seus acompanyants, estan al nostre costat en els millors actes, gaudint molt i fent-nos passar molt bones estones, per això cal donar-los les gràcies per formar part d’aquest any. Fou una nit bonica i el millor de tot, veure aquell vídeo que tots els familiars i amics ens havien preparat. Sens dubte, les nostres famílies i els nostres amics han estat el millor suport i recolzament, doncs els hem trobat en tot i per a tot.

Passem d’estació i ens trobem amb l’hivern, no notem el fred en tindre el nervi a l’estómac, doncs els actes més importants s’apropen. Quan comença el solstici d’hivern i, per posar els motors en marxa, celebrem amb les nostres comissions la nit del cap d’any anticipat o la vinguda de Ses Majestats d’Orient, entre altres. D’aquesta manera, van arribant les dates més desitjades.

Després d’estar preparant durant molt de temps el dia de les nostres exaltacions, arriba el més esperat. És el moment més desitjat per a una fallera, un dels millors i el més màgic: els dies de les nostres presentacions. Ens sentírem grans princeses mentre eixíem d’aquella balconada, estàvem admirades, la presentació no era com esperàvem, el nostre esquema d’aparèixer davant l’expectant públic des de sota l’escenari havia canviat. Quina sensació, quina màgia… sense paraules i plenes d’admiració per tot el treball que la nostra falla havia fet per tal que tinguérem unes presentacions per a no oblidar mai. I com no, les dues presentacions finalitzaren amb grans muntatges de playbacks. Moltes gràcies a totes les persones que van fer possible aquella nit i vesprada.

Passen les presentacions i arriba un cap de setmana carregat de festa i emocions. La nit de les albades, amb paraules emotives i molt sinceres. I al dia següent i sense parar, un dels moments més esperats per a un grup de la comissió, la cavalcada, ja que durant molt de temps estigueren treballant. Fou un dia divertit, especial, emocionant… perquè novament, el nom de la nostra falla sonà diverses vegades a l’escenari del Passeig del País Valencià. Una vegada més el treball dels fallers havia estat reconegut.

L’exposició del ninot, després de veure tots els ninots i que cada persona done el seu veredicte, el saló està en silenci, obrin el sobre del ninot gran i escoltem un número però la majoria de gent no sap a quina falla correspon, nosaltres comencem a botar i, els crits i l’alegria es noten al saló. Som els guanyadors del millor ninot indultat.

S’apropa la setmana fallera, però uns dies abans estem tots a l’espera d’un dels premis que 13 totes les falles del poble desitgen. Novament totes les falles del poble són guardonades. L’alegria és molt gran i tots junts anem a València a recollir-los. Ens agradaria fer una xicoteta menció a un grup de persones que ens ha fet gaudir d’aquest premi. Primer premi de l’ús al valencià al nostre poble i l’onzé a la Generalitat Valenciana. Aquestes paraules que estem llegint són possibles gràcies a l’esforç, dedicació, treball i paciència d’aquest grup de la comissió.

D’aquesta manera ens anem apropant a la setmana fallera, però abans ens ve un cap de setmana carregadet de festa: paelles i matinal motera i, ho passem d’allò més bé. El dia de les paelles el carrer de la falla està de gom a gom, cuinant cada grup la seua com els darrers anys hem estat fent. Al dia següent a les 7 del matí ens hem d’alçar, ja que és la matinal de cotxes i motos clàssiques que la nostra falla organitza des de fa uns anys. Pugem als cotxes i, a passejar pel poble, per Benifairó, per cadascuna de les boniques raconades de la Valldigna. Fou un acte molt diferent a la resta. Aquell dia va estar esgotador, perquè dinàrem a la falla el famós putxero que preparen els fallers; i finalitzàrem el dia amb els fallers d’honor, on molts dels nostres familiars no esperaven 14ser anomenats.

Arriba la millor setmana per a nosaltres, setmana intensa, amb una barreja de sensacions i sentiments. Tot era un no parar, des de la despertada fins la revetla, una quantitat de moments i actes que mai oblidarem. Cadascun d’ells amb el seu encant i, malgrat que en alguna ocasió estàvem cansades, buscàvem l’energia per a traure forces i continuar gaudint de cada instant. No ens és difícil definir cadascun dels actes amb un sentiment… Entrega de premis… Nervis. Ofrena a la Mare de Déu… Emoció. Sant Josep… Satisfacció, alegria,… Somni complit!!!

El foc diu adĂŠu al nostre any, any que sempre serĂ nostre i esperem que per al record de molta gent. GrĂ cies per haver fet realitat un somni i fins sempre. I torna la primavera... Andrea i Gemma

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT INFANTIL Benvolguts amics fallers 20

Com a president infantil de la Falla Portal de Valldigna estic molt content de poder-me dirigir a tota la família fallera i, en especial, a tots els xiquets i les xiquetes de la comissió infantil. Per això vull agrair-vos el càrrec de president infantil i totes les mostres d’afecte que he rebut. Espere fer la meua missió amb dignitat i responsabilitat. Tinc una gran il·lusió de poder representar la nostra falla i de compartir aquest honor amb Jordina, Neus i Emilio Felipe. Sé que farem pinya, que podré comptar amb ells en tots els actes, siguen solemnes o festius, i que ho passarem molt bé els quatre al llarg de tot l’any faller, en companyia de les regines, els seus acompanyants i tots els qui viviu intensament la nostra festa. Encara que jo era molt menut, me’n recorde de quan la meua germana va ser fallera major infantil i de l’alegria que va suposar per a tota la meua família. Sé que també tindré el seu suport. Sempre he participat molt en les activitats falleres, però estic segur que enguany serà especial i que tots junts gaudirem de la festa més que mai. Desitge que tots tinguem unes bones falles 2015!

Lluís Magraner Mifsud

Aquest és Lluís

Lluís Magraner Mifsud va nàixer el 19 d’octubre de l’any 2003 a l’hospital La Salud de València. Fill de Luisa Mifsud Tormo i de Salvador Magraner Grau, és el menut de tres germans. Viu, junt a la seua família, a la localitat valenciana de Tavernes de la Valldigna, als tres anys, va començar a anar al CEIP Alfàndec, centre en el qual continua cursant els seus estudis. Des de ben menut, Lluís ha sigut un xiquet al qual li ha agradat molt la música, sobretot ballar, és per això que als 7 anys, els seus pares el van apuntar a l’escola de música amb l’especialitat de trompeta en aquest centre. Compagina l’escola, i els estudis de música amb algun esport com el futbol, el qual li serveix per a moure’s i distreure’s un poc dels estudis. A més a més d’aquestes aficions, és faller de la Falla Portal de Valldigna des que va nàixer; és una festa que viu amb molta intensitat gràcies, sobretot a sa mare, una fallera de cap a peus.

No hi havia a València dos amants com nosaltres… Vicent Andrés Estellés

A JORDINA NO HI HA A TAVERNES UN FALLERA COM TU… INTENSAMENT VIUS LA FESTA, DES DEL MATÍ A LA NIT TOT HO RECORDE MENTRE T’ARREGLE LA ROBA… HAN PASSAT ANYS, DOTZE ANYS, HAN PASSAT MOLTES COSES… DE SOBTE, ENCARA ENS PREN AQUELL VENT O L’AMOR PER LA FALLA, QUE FA QUE SOMRIEM ENTRE ABRAÇADES I BESOS. ÉS CLAR, A LA FI HO HEM ACONSEGUIT. NO COMPRENEN QUI ENS ENVOLTEN, TAN ANHELAT DESIG, ARRIBAR A SER FALLERA MAJOR INFANTIL. L’ESTIMA QUE SENTIM COM UN COSTUM AMABLE, COM UN COSTUM PACÍFIC DE COMPLIMENT I DE TELES (I QUE ENS PERDONEN LA RESTA DE FALLERES) EL NOSTRE AMOR PER LES FALLES ÉS UN AMOR BONIC I FRESC, I SENTIM ENYORANÇA PEL CASAL QUE T’HA VIST CRÈIXER. QUÈ VOLEU QUE HI FAÇA? ELEMENTAL -PENSAREU- JA HO SÉ SÓC TA MARE, I QUÈ T’HE DE DIR?… QUE T’ESTIME XIQUETA I ET VULL VEURE FELIÇ GAUDEIX DE TOT I DE CADA MOMENT JA QUE NO HI HA A TAVERNES UNA FALLERA COM TU, CAR DE FALLERES AIXÍ SE’N TROBEN BEN POQUES. SÍLVIA BORRÀS I CHOFRE

Fallera Major Infantil 2015 Jordina Gascon i Borràs

Nascuda passat Tot Sants Això diu que era... el somni d’una valencianeta Jordina Gascon i Borràs Arribares al món un 8 de novembre de 2002, amb l’alegria que comporta tot naixement, la primera filla, neboda i néta, no hi havia xiqueta per començar i, molt prompte, et convertires en la princesa de la casa.

Fallera des del primer moment, et presentem al casal fent de jesuset. Ja apuntaves maneres, doncs ben desperta estigueres tot el temps, amb no arribava a dos mesets de vida. A la primera presentació li seguiren tota la resta fins la d’avui. Playbacks, desfilades, festes i combois no te n’has perdut cap. Quasi no sabies parlar i ja assajaves el teu discurs de fallera major i, t’entristia cremar cada any el monument faller. Amiga de tots, no has fet mai distincions entre majors i menuts, prova d’això és la gran quantitat d’amics que tens, dins i fora del casal. Les teues aptituds falleres les coneixen tots els de dins de la falla, ja que formem part d’aquesta gran família. Tal volta potser aquest, siga un bon moment per mostrar allò que no coneixen de tu. Entre les teues aficions es troba la música i, a destacar, la guitarra. Quan t’ apuntàrem al conservatori, ja de ben menuda, només posares una condició, escollir un instrument que no isquera al carrer, doncs la teua timidesa t’impedia mostrar el teu talent. Sempre has tingut les coses molt clares. Apartares el dibuix per mancança de temps, amb la promesa de reprendreho novament, quan en disposares de més.

Provares diferents esports, fins que n’has elegit un on et trobes còmoda i et superes a tu mateixa cada dia: l’atletisme. Però si destaquem alguna virtut en tu, és la teua capacitat de superació en els estudis i el teu constant treball. Prova d’això han estat els diferents premis aconseguits tant en narrativa, com en matemàtiques i has acabat l’etapa de primària aconseguint el premi excel·lència a l’expedient acadèmic. Com a pares no podem només que estar ben orgullosos de tu, el teu germà t’adora i enguany és qui més s’alegra del triomf aconseguit: el poder arribar a ser Fallera Major Infantil. Ha estat una cursa d’obstacles, que hem anat superant a poc a poc, de manera que ara només et queda gaudir de cada instant. Un 8 de novembre de 2014 et proclamen Fallera Major Infantil de la teua comissió, la Falla Portal de Valldigna, 12 anys després d’aquell calorós dia en què arribares al món, aconsegueixes allò tant desitjat per tu. Gaudeix del teu any bonica! T’estimem!

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT Estimats amics: M’adrece a tots vosaltres amb gran satisfacció i com a president de la Falla Portal de Valldigna. Sé que aquest càrrec suposa una gran responsabilitat però espere, amb l’ajuda de tots vosaltres, poder estar-ne a l’altura. 28

Enguany, tinc el gust de compartir el càrrec amb la fallera major Neus, el president infantil Lluís i la nostra fallera major infantil Jordina, així com, amb les seues respectives regines i “reginos”. Vull aprofitar aquest moment per agrair el treball desinteressat de la comissió i dels fallers que dia a dia treballen per tal que la nostra falla vaja endavant i continuem celebrant tants esdeveniments al llarg de l’any faller. Ja sols em resta acomiadar-me de tots vosaltres i convidar-vos a que participeu de cada acte faller i a que gaudiu al màxim de la setmana fallera. EL PRESIDENT EMILIO FELIPE PONS MELÓ

Emilio Felipe Pons Meló

El nostre pare El pare ens anima a baixar els divendres al casal i ens conta, amb enyorança, que ell de menut també ho feia. Baixava a jugar, simplement per veure els seus amics fallers i per compartir eixes estones tan bones després de la setmana de col·legi. Ell sempre diu que és faller del primer any i en eixes paraules els ulls se li omplin d’orgull i notes en la veu com s’emociona. També nosaltres som fallers de naixença, perquè així el nostre goig amb el temps s’igualarà al del pare.

El nostre pare mai ha estat president infantil, però no per això se sent menys faller. Li encisa baixar a la falla a ajudar a qualsevol cosa i de vegades l’han convençut per eixir a algun playback, malgrat el seu caràcter avergonyit que alguns no coneixen. Per això que la mare comenta “pareix que no ho taste” quan pren el paper de mànager. Però el que més li agrada del món és baixar els dies de la plantà. Té un calaix de roba al traster sols per eixos dies: un “mono”, una bata , uns xandalls, uns vaquers, unes sabates... Un calaix que any rere any remena amb emoció, com un xiquet que troba el seu tresor perdut. També des de fa uns anys que és ajudant als guisats i paelles de la falla. Ho mira de propet i avança la tasca al cuiner, però no remata la faena com a bon torero. Quan li conta a la mare el dinar d’aquell dia especificant que ha estat d’allò més fàcil, la mare té l’esperança que provarem menú en petit comitè, però dinar rere dinar, l’esperança s’ha perdut. Tot arribarà... El pare va ser “regino” l’any 2012, tot i que ja ho havia sigut amb la tia Noe, aquesta vegada ho va ser amb la mare. Jo crec

que la decisió de la mare el va sorprendre però sobretot el va acontentar perquè sabia que aquelles falles serien especials. Ells conten i no acaben d’aquell any, de la bona companyia que van tindre i de tant com aprecien totes les amistats fetes arrel d’aquelles falles. El 2012 mon pare complí el seu somni; estar present en cada acte faller. Viure les falles tan a prop com mai ho havia fet. I poder-ho compartir amb la mare. Crec que al pare, allò de ser president li ronda d’ençà d’aquell 2012. Ja els feien la broma: ell president i la mare fallera major, com Juanjo i Mariam, però la mare és més difícil de convèncer, així que ell ha avançat camí sabent que amb Neus té tant bona companyia com si hagués estat la mare. Ens agrada veure el pare vestit de faller. Està molt elegant, fins i tot deu notar-ho la mare que no para de fer-li fotos. Enguany gaudirem més que mai, ja que sempre està vestintse per a qualsevol acte, fins i tot s’ha fet un vestit nou per a la presentació. Quin presumit! De segur que plorarem en veure’l passar per la passarel·la. I per cert, ella enguany també és regina. La meua germana dic. Li ha picat el cuquet faller. Jo encara sóc menut però algun dia... el pare voldrà... Els teus xiquets

Neus Ortiz Vercher Fallera Major 2015 No hi havia a València dos amants com nosaltres… Vicent Andrés Estellés NO HI HAVIA A TAVERNES UNA FALLERA COM TU. ÉS UNA COSA QUE MAI PODREM OBLIDAR . UNA IL·LUSIÓ DE PETITA, UNA NECESSITAT PER A TU SEMPRE AL TEU COR, AL PENSAMENT, A LA TEUA LLAR.

O POSSIBLEMENT PENSAVES QUE MAI ARRIBARIA L’HORA? RES HAGUERA POGUT EVITAR COMPLIR EL TEU SOMNI . TU CONTINUARÀS AMB EL TREBALL I LA GANA DE SEMPRE, I DESPERTARÀS DIA A DIA ENGEGANT UNA VIDA PLENA. ZAS! JA HA ARRIBAT EL DIA EN QUÈ TOTHOM ET RECONEIXERÀ, VEURAN UNA REINA VESTIDA DE FALLERA, ENTENDRAN AQUEST SENTIMENT QUE T’OMPLI L’ÀNIMA, PERQUÈ VEURAN RODAR LES LLÀGRIMES PER LES TEUES DOLCES GALTES. CAR EL GOIG I LA JOIA ET TRANSPORTARAN AL MÓN QUE VOLS VIURE. HAURÀS DE SOFRIR, PERÒ GAUDIRÀS CADA MOMENT. ENTRARÀS EN LA HISTÒRIA DE LA TEUA FALLA I, COM NO, ROMANDRÀS AL PARADÍS DE LES IL·LUSIONS TROBADES.

J. Ortiz

La nostra tia!!! Hola tia Neus, som Aitana i Josep. Encara que segurament tot el món pense que els xiquets no sabem expressar els nostres sentiments, volem dirlos que no és així. Intentarem demostrar amb les nostres paraules que l’estima no és cosa de l’edat, o de l’altura, sinó del cor. I el nostre, potser xicotet per ara, n’està ple per tu.

Et vam conèixer ja fa anys, en obrir els ulls a principi de les nostres vides. Aleshores, encara no enteníem el que deies perquè les paraules falla, fallera, falleret, fallereta, monument… no entraven a l’incipient vocabulari que anàvem sentint de tots vosaltres. Tanmateix, a mesura que el temps ha anat passant, anem adonant-nos del significat i de la importància d’elles per a tu, i ara també per a nosaltres. Les nostres vides transcorren molt a poc a poc, però segur que prompte ens farem més grans i gaudirem de la festa tant com tu. Esperem que ens acompanyes sempre en eixos dies (i en els altres, clar). Enguany vas a ser la Fallera Major de la teua falla. Sabem, perquè ho vivim amb tu, que és una cosa que sempre has desitjat. Representar totes les persones que dia rere dia i any rere any treballen amb il·lusió per commemorar i compartir esta festa i, sobretot, gaudir-la, és un honor i una responsabilitat que duràs amb orgull. T’estimem, tia.

Regina de l’art Adriana González Blasco

Regina de la festa Zulema Miñana Grau

Regina del foc

Regina de la poesia

Carla Serra Alberola

Alejandra Pons Barber

Regines Infantils 2015

Regina de la poesia

Regina del foc

Regina de la festa

Regina de l’art

Àngela Magraner Mifsud

Gemma Burgos Mancha

Jennifer Gómez Gascon

Marta Pallàs Martínez

Regines 2015

Els que munten la festa

PRESIDENT: EMILIO FELIPE PONS MELÓ VICEPRESIDENT: ADRIAN FELIS GRAU JUNTA GESTORA: JOSÉ PEIRÓ CLIMENT, JUAN JOSÉ FELIS GRAU, Mª JOSÉ GRAU PONS, XIMO PERIS SALA, NOELIA GRAU PONS I ANTONIO JAVIER ALTUR SECRETÀRIA: GEMA FELIS GRAU COMPTABILITAT: INMA MARCO CASTELLÓ TRESORER: JUAN BTA ESPÍ ESCRIHUELA QUOTES: SYLVIE ANDRÉS GARCÍA CENS I RECOMPENSES: NOELIA GRAU PONS DELEGADES INFANTILS: MARIAM TALENS ARTIGUES I Mª CARMEN SERRA PRESENTACIÓ: JOSÉ PEIRÓ, GEMA FELIS, JOSÉ TARCONS, ANDRÉS SOLANES, ENCAR MIFSUD I EMILIO GRAU LOTERIA ORDINÀRIA: ENRIQUE GIMENO LOTERIA DE NADAL I REIS: MARTA GRAU I LIDIA ANDRÉS LLIBRET FALLES: IMMA BONONAD, MAITE GRAU, SYLVIE ANDRÉS, Mª JOSÉ GRAU, NOELIA GRAU, GEMMA ALTUR I SÍLVIA BORRÀS PROCLAMACIÓ: NEUS ORTIZ I ESTHER MAGRANER FALLERS D’HONOR: TRINI MERINO I Mª CARMEN SERRA TEATRE: ENRIQUE SANCHO PLAYBACKS MAJORS: LORENA CHOLVI, VIRGINIA ALTUR, DEBBIE GÓMEZ, BEATRIZ PALOMARES, AMPARO ALBACETE, PILAR TALENS I CRISTINA TARÍN CAVALCADA NINOT: MARTA GRAU, CARLA FERRANDO, NEUS ORTIZ I GEMMA ALTUR PLAYBACKS INFANTILS: LARA SIFRES, LUCIA DIAZ MONUMENTS FALLERS: JOSÉ TARCONS, ENRIQUE COMPANY I XIMO PERIS SALA DELEGAT DE PAELLES: JAVI PACHÉS CASAL I BAR: DANI SALA I PACO FELIS REPRESENTANTS FDF JLF: ENCAR MIFSUD I XIMO FELIS MANTENIMENT: SALVADOR CARBÓ I LUÍS MAGRANER DELEGADES DE FESTES: NÚRIA BLASCO I PEPI BARBER PIROTÈCNIA: PEPE ALTUR I JUAN JOSÉ FELIS GRUP DE SUPORT: ÀNGEL BOSCH, JUAN MAFÉ, JOSÉ FONSECA, ÀLEX TARÍN, ARTURO ALARIO, PEPE TALENS, JOSÉ PEIRÓ, JUAN SERRA, XIMO ESTRUCH I SALVADOR SERRA

Els xiquets que fan festeta PRESIDENT: LLUIS MAGRANER MIFSUD VICEPRESIDENT 1r: GERARD FONSECA GRAU VICEPRESIDENT 2n: VICENT BLASCO ESCRIHUELA VICEPRESIDENT 3r: JOSE FONSECA SALA VICEPRESIDENT 4t: VICENT SANSALONI TORMOS VICEPRESIDENT 5é: ANDREU PONS SELFA SECRETÀRIES: VERA SANSALONI TORMOS, CARLA PALOMARES SOLANES, JÚLIA FELIS GRAU I CARME PACHES SERRA VICESECRETÀRIES: ALEJANDRA PONS BARBER, IRINA PONS BRITO I ANA FONS SALA TRESORERES: VICTÒRIA MÍNGUEZ MAGRANER, VICENT ENGUIX ALBEROLA, CARME CARBÓ GRAU I NAROA BONONAD TORRES VICETRESORERES: JÚLIA XING TALENS SALA, GUILLEM SOLANES ANDRES, NEREA RIVERA ESTRUCH I MARA PONS BRITO DELEGADES DE PLAYBACKS: AITANA FELIS TALENS, GAL·LA BLASCO ESCRIHUELA, DANIELA RODRIGO BORDES I RAQUEL BARBER DONET DELEGAT CASAL-BAR: JUDIT BLASCO LLINARES, LAIA CARRASCOSA CAMPOS, MERITXELL CARRASCOSA CAMPOS I FERRAN PONS I BARBER DELEGADES DISFRESSA: ADRIANA GONZÁLEZ BLASCO, MARTINA FELIS TALENS I ANA TALENS I MAFE DELEGATS DE JOCS: ARNAU GASCON BORRÀS, BORJA GONZALEZ BLASCO I CARLOS MINGUEZ MAGRANER GRUP DE SUPORT: IJORDINA GASCON BORRAS, ANDREA CARBÓ GRAU, PAULA SOLANES ANDRES, NEUS PACHES SERRA.

Els xiquets i xiquetes que s’ho passen bé JESUS AGUIRRE MARGALEJO · MIREIA ALARIO TARÍN · AINARA ALBA LÓPEZ · MAR ALBEROLA BRINES · RAFA ALBEROLA BRINES · ANNA ALONSO CISCAR · PAULA ALTUR MATEOS-APARICIO · VALERIA ALTUR MATEOS-APARICIO · JOSEP ALTUR PONS · ARIADNA ALTUR SOTOCA · HUGO ALTUR SOTOCA · NADIA ANDRÉS PALOP · VALERIA ANDRÉS PALOP · ALBA APARISI TARIN · ÓSCAR APARISI TARIN · MARIA ARMENGOL SAIZ · BELÉN ARMENGOL SAIZ · CELIA AUSINA GARCIA · RAQUEL BARBER DONET · JOAN BELLVER CASTRO · VICENT BLASCO ESCRIHUELA · GAL·LA BLASCO ESCRIHUELA · JUDITH BLASCO LLINARES · YAGO BONONAD BORDES · IVAN BONONAD ESCRIHUELA · CARLA BONONAD FERRER · JAUME BONONAD FERRER · NAROA BONONAD TORRES · ONA BOSCH BONONAD · PAU BOSCH BONONAD · DAVID BOSCH ESCRIVA · ANDREU BOSCH PEYRO · OLGA BOSCH PEYRO · MANEL BOSCH RIVERA · ANA BOSCH RIVERA · TONI BRINES PELLICER · ALEX BRINES PELLICER · THALIA BRITO PAREJA · POL BURGOS RIBERA · VALERIA BURGOS RIBERA · LLUNA BURGOS COGOLLOS · MARIONA BURGOS COGOLLOS · ADRIÀ CAMARENA CABRERA · ANNA CAMARENA SAIZ · GUILLEM CAMARENA SAIZ · ANTHAR CAMPOS PEIRÓ · ANA CANTUS VERCHER · ANDREA CARBÓ GRAU · CARME CARBÓ GRAU · VICENT CARBÓ GREGORI · LAIA CARRASCOSA CAMPOS · MERITXELL CARRASCOSA CAMPOS · SARA CATALÁ ARLANDIS · FERNANDO CID ESCRIHUELA · MIRIAM CLEMENTE DONET · JÚLIA CLIMENT TARCONS · ROSER CLIMENT TARCONS · JULIA CREMADES CORTS · ENEKO DIAGO CANO · IGONE DIAGO CANO · VICENT ENGUIX ALBEROLA · MAR ENGUIX ARLANDIS · EIDER ESCRIHUELA ESCRIHUELA · ALICIA ESPI MERINO · IRENE ESTRUCH ALBACETE · IRENE ESTRUCH ALEXANDRE · PATRICIA FELIS BRINES · ALEXANDRA FELIS CANDELA · JÚLIA FELIS GRAU · AITANA FELIS TALENS · MARTINA FELIS TALENS · ALBA FERNÁNDEZ BOLINCHES · JOAN FERNANDEZ ESCRIVA · MARIA FERNÁNDEZ ESCRIVÁ · ALBERT FERRANDO HERNANDEZ · TANIA FONS SALA · ANA FONS SALA · GUILLEM FONS VERCHER · IRIS FONS VERCHER · SALVADOR FONSECA ESCRIHUELA · PAULA FONSECA ESCRIHUELA · GERARD FONSECA GRAU · XAVIER FONSECA GRAU · JOSE FONSECA SALA · ANNA FONSECA SIFRES · SALVADOR FONSECA SIFRES · AITANA FRANCO PARDO · DANIELA FRANCO PARDO · MIQUEL GARCÍA ESCRIHUELA · BATISTE GARCIA GRAU · LLUIS GARCIA GRAU · VICENT GASCON ALMIÑANA · JORDINA GASCON BORRAS · ARNAU GASCON BORRAS · MARTINA GASCON CORTS · ONA GAVILAN MANCLÚS · DIEGO GIMENO LOPEZ · AITANA GIMENO LOPEZ · DÍDAC GÓMEZ FELIS · MARC GOMEZ SABATE · ALBA GOMIS MARGALEJO · NEUS GOMIS MARGALEJO · ADRIANA GONZALEZ BLASCO · BORJA GONZALEZ BLASCO · JÚLIA GONZÁLEZ MAGRANER · MARTINA GONZALEZ TARCONS · ERIC GRAU BOLUDA · GOYA GRAU BOSCH · MARIA GRAU PARDO · CARLA GRAU PONS · PAULA GRAU PONS · MARC GRAU PONS · IKER GRAU VERCHER · NEUS GUIJARRO MARTÍ · ANDREA HERNANDEZ ESCRIHUELA · ANDREU JIMÉNEZ ESCRIVÁ · ALBA LLACER PARDO · AINARA MAFE MIFSUD · EUGENI MAFE MIFSUD · LLUIS MAGRANER MIFSUD · ADRIÀ MARTÍ MAFÉ · MARC MARTI MAFE · PAULA MARTÍ LLORET · NEUS MERI ROIG · MERCÉ MERI ROIG · MERCEDES MIFSUD CUELLAR · HUGO MIFSUD ESCRIHUELA · PAOLA MIFSUD ESCRIHUELA · CARLA MIFSUD HIDALGO · MAR MIFSUD SALORD · CARLOS MINGUEZ MAGRANER · VICTORIA MINGUEZ MAGRANER · MARTÍ MIÑANA COLOMER · MIQUEL MIÑANA COLOMER · ZULEMA MIÑANA GRAU · ANTONIO JOSÉ MIÑANA GRAU · SANDRA MONZO BORRAS · PAULA OLTRA CALVO · AITANA ORTIZ ARMENGOL · JOSEP ORTIZ ARMENGOL · ALBERT PACHECO ORTIZ · NEUS PACHES SERRA · CARME PACHES SERRA · PAULA PALOMARES DIAZ · LLUM PALOMARES DÍAZ · CARLA PALOMARES SOLANES · BORJA PAREJA MARTINEZ · JOSEP LLUIS PEIRO CUÑAT · JULIA PEIRO DONATO · JAVIER PELEGRI PALOMARES · ALEX PELEGRÍ PALOMARES · ALAIA PÉREZ ALMIÑANA · MARTA PEREZ ARLANDIS · JUDIT PÉREZ-CHIRINOS PALOMARES · GALA PERIS GRAU · JOEL PERIS GRAU · ALEJANDRA PONS BARBER · FERRAN PONS BARBER · IRINA PONS BRITO · MARA PONS BRITO · VALERIA PONS PONS · ANDREU PONS SELFA · ALEXIA RIPOLL PÉREZ · NEREA RIVERA ESTRUCH · DANIELA RODRIGO BORDES · LEO RODRIGO BORDES · JORGE RODRÍGUEZ PONS · PABLO RODRÍGUEZ PONS · SHEILA ROMERO CHAVELI · YASMINA ROMERO CHAVELI · LEONIDAS RUANO BOSCH · MARTA SALES MARTINEZ · LAIA SAN FRANCISCO CLEMENTE · PAU SAN FRANCISCO CLEMENTE · EVA SANCHIS SIFRES · VERA SANSALONI TORMOS · VICENTE SANSALONI TORMOS · ANDREA SERRA ALBEROLA · CARLA SERRA ALBEROLA · BATISTE SERRA RENTERO · IKER SERRA RENTERO · AINA SERRA SOLER · PAULA SOLANES ANDRES · GUILLEM SOLANES ANDRES · MIREIA TALENS ALTUR · ANNA TALENS MAFÉ · XAVI TALENS MARTINEZ · ARNAU TALENS MAYANS · JÚLIA XING TALENS SALA · FERRAN TALENS SAN MARTÍN · JOSE TALENS SAN MARTÍN · PAU TARIN SIFRES · DALINA TORRES VERCHER · MIGUE VERCHER TALENS · ERIC VERCHER TALENS

Tots els que gaudeixen

ARTURO ALARIO VIDAL, AMPARO ALBACETE CREMADES, NATALIA ALBEROLA ESTRUCH, ANNA ALBEROLA FONS, Mª ANGELES ALBEROLA GONZALEZ, RAFAEL ALBEROLA SOLER, ROSA MARIA ALEMANY SALES, Mª JOSE ALMIÑANA PALOMARES, LAURA ALMIÑANA PALOMARES, IVAN ALMIÑANA SANSALONI, REME ALONSO MARTINEZ, ISABEL ALTUR ALONSO, GEMMA ALTUR ALONSO, JOSE ALTUR GRAU, VIRGINIA ALTUR SANCHEZ, ANTONIO JAVIER ALTUR SANCHEZ, SERGIO ALTUR SANCHEZ, ANTONIO ALTUR VERCHER, LIDIA ANDRES GARCIA, SYLVIE ANDRES GARCIA, FRAN ANGUITA ESCRIHUELA, JONATHAN ARCOS FERNANDEZ, EMILIO ARLANDIS ESTRUCH, Mª JOSE ARLANDIS GALERA, JOSE FRANCISCO ARMENGOL SALA, Mª AMPARO ARTIGUES TALENS, Mª PILAR AUSINA GARCIA, ALEJANDRO BARBER PONS, PEPA BARBER PONS, MILA BARRES FABADO, JUAN BEL·LAN GINER, ENRIQUE BELLVER GRAU, JUAN ANTONIO BLASCO BO, NURIA BLASCO MAGRANER, SALVADOR BLASCO MAGRANER, MARINA BLASCO PEIRO, MARIA BLASCO PERIS, Mª ISABEL BOLINCHES MARTINEZ, GEMA BONONAD CLIMENT, JOSE EMILIO BONONAD CLIMENT, JAVIER BONONAD CRESPO, JORGE BONONAD FERRERES, JAUME BONONAD HERNANDEZ, AITANA BONONAD MANCLÚS, IMMA BONONAD PLANCHA, Mª DOLORES BORDES PALOMARES, CAROLINA BORDES PALOMARES, SÍLVIA BORRAS CHOFRE, VICTOR BORRAS CHOFRE, LAURA BOSCA BAS, JOAN BOSCÁ PARDO, ANGEL BOSCH HERNANDEZ, JUAN MANUEL BOSCH LANGA, JUAN SIXTO BOSCH PONS, MARC BOSCH TALENS, ROSANA BRINES GIMENO, MELINDA BRITO JUAN, GEMA BURGOS MANCHA, OSCAR BURGOS MANCHA, PACO BURGOS QUIROS, ALFONSO BURGUERA BRINES, MARIO CAMARENA COLOMAR, AMPARO CANET CISCAR, CARME CANET MOLLA, SANDRA CARBO BARRES, VICENTE CARBO BARRES, SALVADOR CARBÓ CLIMENT, VICENT CARBÓ SALA, NURIA CHOFRE ESPINOS, LORENA CHOLVI SANSALONI, JUAN BAUTISTA CLIMENT SANCHO, ANABEL COLOMER TARCONS, SANDRA COMPANY ENRIQUEZ, JOSEFA COMPANY GONZALEZ, ENRIQUE COMPANY HERNANDEZ, LORENA COMPANY VILLORA, VICENT CREMADES JUAN, ANA MARIA CUÑAT CHOFRE, LUCIA DIAZ ESCRIHUELA, PABLO DIAZ JIMENENZ, ADE DONATO BARBER, MIRIAM DONET CLIMENT, MARIO ENGUIX ARLANDIS, MARIO ENGUIX SALES, VICENT ENGUIX TORRES, Mª DOLORES ENRIQUEZ ESCRIHUELA, MARIAN ESCRIHUELA BONO, Mª AMPARO ESCRIHUELA CALVO, VANESSA ESCRIHUELA CASTELLO, AMPARO ESCRIHUELA CATALA, Mª DOLORES ESCRIHUELA CATALA, JOAN ANTONI ESCRIHUELA LLOPIS, ANABEL ESCRIHUELA LLOPIS, CAROL ESCRIHUELA TOLEDO, ELENA ESCRIVA CHOVER, ANA ESCRIVA COMPANY, JUAN BAUTISTA ESPI ESCRIHUELA, MARCOS ESPI MERINO, JUDIT ESPI SELFA, XIMO ESTRUCH CRESPO, XIMO FELIS ALBEROLA, PACO FELIS ALBEROLA, ADRIAN FELIS GRAU, GEMA FELIS GRAU, JUAN JOSE FELIS GRAU, XIMO FELIS ORTEGA, JUAN BAUTISTA FELIS SANCHO, AARON FELIX SIFRES, MIGUEL ANGEL FERNANDEZ MUÑOZ, CESAR FERRANDO TALENS, CARLA FERRANDO TALENS, Mª REMEDIOS FERRERES TARCONS, TANIA FONS SALA, JOSE FONSECA MARTI, ALEXANDRA GALAN COMPANY, LUIS GARCIA MANSANET, LORENA GARCIA MARTINEZ, NIEVES GASCO FRANCO, JUAN BAUTISTA GASCON CLAR, JOAQUIN ANTONIO GIMENO CLAR, ENRIQUE GIMENO ESTRUCH, ENRIQUE GIMENO

FRANCO, MARIA GINER ALBIACH, GUILLERMINA GINER MAS, PACO GÓMEZ BLASCO, JENNIFER GÓMEZ GASCÓN, SARA GÓMEZ PALOMARES, DEBORA GÓMEZ PALOMARES, RAUL GONZÁLEZ BELLVER, FRANCISCO JAVIER GONZÁLEZ MORENO, MARTA GRAU ABALOS, JOANFER GRAU ESTRUCH, MARIANO GRAU ESTRUCH, MARISA GRAU ESTRUCH, PURA GRAU HERNÁNDEZ, SERGIO GRAU MENTESINOS, CAROLINA GRAU MONTESINOS, ALVARO GRAU PARDO, MAITE GRAU PEDRAZA, EDUARDO GRAU PLANA, NOELIA GRAU PONS, EMILIO DAVID GRAU PONS, Mª JOSE GRAU PONS, CAROLINA GRAU SALOM, HERMINIA GRAU SÁNCHEZ, LAURA HERNÁNDEZ GIMENO, OLGA HIDALGO FERNANDEZ, CRISTIAN IBÁÑEZ LÓPEZ, CÁNDIDO JIMÉNEZ MOMPÓ, JUAN JOSE LLÁCER SALA, CARLES LLINARES CALVILLO, MAITE LÓPEZ RODRÍGUEZ, JUAN BAUTISTA MAFÉ ESCRIVÁ, JUAN BAUTISTA MAFÉ VIDAL, ESTHER MAGRANER ENRÍQUEZ, LUIS MAGRANER ESCRIHUELA, ROSA MAGRANER LLEDÓ, SALVADOR MAGRANER MIFSUD, ÀNGELA MAGRANER MIFSUD, CARLOS MAGRANER PLANA, IVAN MANCHA ESCRIVA, MARI LOLA MANCHA PONS, JUANVI MANCLUS CORTS, JUDITH MANCLUS CORTS, ELENA MANCLUS GIMENO, INMA MARCO CASTELLO, NÚRIA MARCO MAGRANER, GENOVEVA MARGALEJO ZARAGOZA, LORENA MARTÍ CHOVER, ROSALIA MATEOS-APARICIO GARCIA, MARIA DEL PILAR MAYANS ROCA, JUANJO MERI SANCHO, TRINI MERINO CABANES, CLARA MESTRE GASCON, ENCAR MIFSUD ESTRUCH, VICENT MIFSUD ESTRUCH, TERESA MIFSUD PALOMARES, SALVADOR MIFSUD TORMO, LUISA MIFSUD TORMO, Mª AMPARO MIFSUD TORMO, ROGER MIÑANA MIRET, BELEN MOLINA BONILLA, IRENE MONZO TALENS, LAURA MUÑOZ ALBEROLA, ARANCHA MUÑOZ ALBEROLA, ESTER MUÑOZ CORTS, JOSEP ORTIZ VERCHER, NEUS ORTIZ VERCHER, DOLORES ORTOLA FERMIN, JAVIER PACHES BALAGUER, NATALIA PACHÉS SAPORTA, MARTA PALLAS MARTINEZ, PILAR PALOMARES ASUNCION, JOSE SALVADOR PALOMARES GRAU, BEATRIZ PALOMARES LLORET, AMADOR PALOMARES VIDAL, PEDRO PAREJA PARRA, JOSE SALVADOR PEIRO CLIMENT, CHRISTIAN PEIRO CUÑAT, JOSEP PEIRO GARCIA, ROBERTO PELEGRÍ MIFSUD, BAPTISTA PELEGRÍ MIFSUD, JOAN PÉREZ ARLANDIS, ANTONIO PERIS SALA, XIMO PERIS SALA, XIMO PERIS ZANON, MANOLO PONS ESPI, ARANCHA PONS FUSTER, ATHENEA PONS MELO, EMILIO FELIPE PONS MELO, ANA PONS PACHÉS, MARC PONS SELFA, MARIAN RENTERO MARTINEZ, JUAN RIPOLL MENENT, JORDI RIVERA MARGALEJO, XIMO RIVERA MARGALEJO, ANA RIVERA SAN MARTIN, RAQUEL RIVES ESCRIHUELA, ANTONIO RODRIGUEZ BASCON, CARLOS RODRIGUEZ MAGRANER, ANTONIO JOAQUIN RODRIGUEZ MARTINEZ, NOELIA ROIG ALVAREZ, JOSE VICENTE SAIZ BLASCO, VERONICA SAIZ BLASCO, LAURA SAIZ BLASCO, DANIEL SALA CALAFAT, SONIA SALA CLIMENT, ANA SALOM ESTRUCH, JORDI SAN MARTIN MORANT, JOSEP SAN MARTIN MORANT, PILAR SANCHEZ MENA, ENRIQUE SANCHO SALESA, Mª CARMEN SERRA GASCO, JUAN BAUTISTA SERRA GASCO, SALVADOR SERRA IVARS, Mª PILAR SERRA MAGRANER, JUAN SERRA MAGRANER, Mª JOSE SIFRES CAMARENA, RAQUEL SIFRES CAMARENA, LARA SIFRES CAMARENA, CARLA SIFRES PELEGERO, NEUS SIFRES PELEGERO, ANDRES SOLANES FELIS, IGNASI SOLER CANET, Mª DEL CARME SOLER CANET, LAURA SOTOCA JEREZ, CARMEN TALENS ALMIÑANA, ANDREA TALENS ALTUR, JAVIER TALENS ARTIGUES, JOSE TALENS ARTIGUES, PILAR TALENS ARTIGUES, MARIAM TALENS ARTIGUES, MARINA TALENS ESTRUCH, ORIOL TALENS ESTRUCH, DAVID TALENS GINER, JOSE ANTONIO TALENS GINER, JOSE TALENS TALENS, JOSE TARCONS ALBERT, DESIREE TARCONS SERRA, Mª PILAR TARCONS SERRA, CRISTINA TARIN GINER, ALEX TARIN GINER, MARIOLA TORMOS CHOVER, SERGIO VAL GONZÁLEZ, MIGUEL VERCHER BORRAS, DESIREE VERCHER GRAU.

La setmana de sant Josep i els dies previs DISSABTE 17 DE GENER 20:00 h. Presentació Fallera Major DIUMENGE 18 DE GENER 17:00 h. Presentació Fallera Major Infantil DIVENDRES 20 DE FEBRER 22:00 h. Nit d’Albades DISSABTE 21 DE FEBRER 16:00 h. Cavalcada del Ninot DISSABTE 28 DE FEBRER 19:00 h. Crida 21:00 h. Sopar de germanor DISSABTE 7 MARÇ 19:00 Fallers d’honor DIUMENGE 8 MARÇ 9:00 Matinal motos i cotxes clàssics DISSABTE 14 MARÇ 20:00 Concurs de paelles i revetlla.

DIUMENGE 15 MARÇ 08:00 Plantà 14:00 Dinar: Arròs al forn 16:00 Plantà DILLUNS 16 MARÇ 08:00 “Despertà” i esmorzar. 11:00 Activitats infantils 14:00 Dinar: Fideuà 16:00 Campionat de truc 19:00 “Cercavila del xampany” 21:00 Sopar DIMARTS 17 MARÇ 08:00 “Despertà” amb banda de música i després esmorzar. 11:00 Activitats diverses per als xiquets i xiquetes. 14:00 Dinar: Paelles a l’envelat. 16:00 Final del Campionat de truc. 18:00 Lliurament de premis i cercavila. 21:00 Sopar i revetlla amb l’orquestra Sream * Actuació de les ASTUPENDES en el descans de l’orquestra.

DIMECRES 18 MARÇ 08:00 “Despertà” i xocolate. 10:00 Esmorzar i per a tots els infantils: jocs. 14:00 Dinar: Pollastre 17:00 Ofrena de flors i cercavila. 21:00 Sopar a l’envelat. 00:00 Última revetlla de les falles amb l’orquestra EUFORIA.

DIJOUS 19 DE MARÇ

08:00 “Despertà i xocolatada”. 10:00 Esmorzar. 12:00 Missa en honor a Sant Josep. 14:00 Dinar i lliurament de recompenses. 18:30 Última cercavila. 20:30 “Cremà” de la falla infantil. 21:00 Sopar a l’envelat. 00:00 “Cremà” de la falla gran. DISSABTE 28 DE MARÇ II Volta a peu Falla Portal

PODREM! 45

Un grup de fallers… Fem un viatge d’anada i tornada un calorós dilluns per la vesprada. Darrere Andreu, Rosa, jo i davant el veterà Tarcons i Ximo al volant. En un moment arribem cantant a Sueca I, com fa tres anys, amb la boca seca. Allí Paski ens desvetlla el secret, puix que a les mans portava l’esbós. El mirem de dalt a baix i a l’inrevés i exclamem: ens agrada d’allò més! I jo els pregunte: —PODREM… amb aquest esbós d’estil estrany guanyar el primer premi enguany? —Potser sí!, però volem una crítica explosiva que denuncie la corrupció i la pujada de l’IVA. A l’instant agafe una traca de dins del maleter i encenc la metxa al bell mig del carrer. I… PUM - CATAPUM - PUM - PUM! I aquest és el començament explosiu d’una crítica que enguany es diu: PODREM! En tornar al casal, un faller genuí té els seus dubtes i diu: —I si no és així? —Calma’t, bon amic! No passarà quasi res i en comptes d’una traca en podem tirar tres.

I PUM - CATAPUM - PUM - PUM! I PUM - CATAPUM - PUM - PUM! I PUM - CATAPUM - PUM - PUM! La jove dama eròtica i sensual, de sana intenció i gest informal, és la figura central d’aquesta contalla des del mateix cadafal de la Falla. Manté en equilibri constant un castell, un drac i un guerrer que simbolitzen el joc del poder que ha de dur tot governant. Amics, jo ho observe tot, pense i escric. Imagine uns ninots i un grup de maletes, que representen la corrupció i l’engany. Són totes ben brutes, n’hi ha poques de netes. I serviran per fer la crítica d’enguany. EL BOTXÍ L’antic botxí representa el jutge actual es riuen d’ell la gent maligna i el criminal. És tan llarga la llista dels imputats per corrupció dins de la Comunitat que, si sols en condemnaren la meitat, els botxins estarien sempre ocupats.

MALETA 1 Alça les maletes al vol un remolí i una d’elles cau davant de mi. I aquesta gran maleta tricolor no permet que l’obrim de seguida, però intuïm què hi ha al seu interior, perquè ha estat saquejada i ara és buida. Ja no li queden crèdits ni diners, només fotos en color de qualitat de Calatrava i la seua ciutat, de Rita, Camps, Fabra i els consellers. A aquests personatges els fa companyia un document amb proves evidents del malbaratament amb demesia en obres faraòniques i monuments. Jo agafe la maleta amb desgana però una intenció en mi va creixent: que sàpiguen tots el balafiament que s’ha fet a la Comunitat Valenciana.

ELS AVIS SÓN COM ELS BORREGUETS Porten els animals a un escorxador i els iaios a l’asil amb molt d’amor.

Els avis abandonen les seues llars i entren en la residència al moment. Mancats de l´afecte dels familiars van morint-se sols i lentament! MALETA 2 Aquesta maleta, la més vella de la col·lecció, la porten els seus netets amb molta il·lusió. Li diuen a l’avi el fill i la nora que amb ells no es pot quedar ni pot conviure. Per això, sense pena i a deshora, l’han dut a la residència: “BON VIURE”. El pesar del vellet pel poble ressona, que la gran maleta va plena en excés de roba i records, de fotos de la dona, del fill i la nora, dels néts i de res més. Ha fet un curt viatge, sols d’anada i el iaio, sense pena ni dolor, llança la maleta al contenidor, després que la família l’acomiada. I només ha volgut deixar dins d’ella la foto del fill amb la seua parella.

EL CONTE DEL FLAUTISTA Tocava la flauta pel poble i pels camins i s’emportava ben lluny tots els ratolins. Avui també tenim un flautista que, amb bones intencions i millor vista, s’endú a Europa els universitaris i els paga amb ben escassos honoraris. MALETA 3 Els jóvens compleixen una perpètua cadena si es veuen obligats a emigrar per trobar faena. L’universitari amb la maleta plena emigra carregat d’il·lusions quan ací no troba cap faena ni abaixant-se els pantalons. Com que tot el que relluïx no és or, si el contracte és precari, es pot esfumar. Per això sempre estarà amb l’ai al cor fins i tot quan agrane el sòl d’un bar. Si allí malviu i la fam l’apreta son pare es quedarà més tranquil si li ompli d´aliments la maleta: formatges, conserves i un pernil.

Ser emigrant ja no resulta gens estrany que hui els jóvens fan el que es feia antany. Aquest falleret es manifesta i diu que està satisfet de la festa. Pensem que com a festa és la millor: mascletades i un bon plat de paella, castells, revetlles i sopars de germanor. Així que viviu-la a fons i gaudiu d’ella! MALETA 4 Les autoritats diuen amb molta il·lusió que els turistes sobrepassen el milió. Porten equipatges diversos i estranys quan ens visiten turistes estrangers. Vénen per falles o a l’estiu tots els anys, siga per terra, per aire o en creuers. Viuen amb esperit aventurer i la nostra tradició els conquesta. Amb samarreta o brusó de faller donen colorit i ambient a la festa. Càmera en mà, en qualsevol moment, omplin nit i dia places i carrers. Volem que es comporten cívicament i es deixen ací divises i diners.

I revolucionen els mercats laborals quan creen llocs de treball… temporals. LA XIQUETA 50

El conte del Ratolí l’escolta atenta i després juga molt feliç i contenta. Pregunten els pares, amb gran preocupació, al polític que vindrà i al que ara fa i desfà, si en un futur hi haurà prou pressupost i un bon pla, perquè els jóvens reben una bona educació... MALETA 5 Ara que s’acosten les eleccions municipals, canviaran els colors dels representants locals? Guardat en una immensa maleta té el nostre Ajuntament… avals, escriptures i altres documents oficials que, qui siga alcalde per força hereta.

Canviarà de mans la maleta municipal? O continuarà el mateix equip de gent gestionant l’economia local de manera eficaç i transparent?

MALETA 6

Fa maniobres el govern central perquè sap que té una àmplia majoria: s’ha entestat a reformar la llei electoral per tal de mantenir alguna alcaldia.

Semblava un polític noble, ben sincer i quasi etern l’honorable expresident; però hem sabut que té molts béns a l’estranger i ara se’l considera un presumpte delinqüent.

El poble ha de votar amb convicció i, a la nit, quan el recompte es coneix, se sabrà l’esperada solució: si tindrem batle nou o serà el mateix.

A Andorra i altres paradisos financers els de la família sovint feien viatges: s’enduien les maletes farcides de diners i les tornaven plenes de patés i de formatges.

LA GALLINA DEL OUS D’OR

El clan ha acumulat tanta riquesa, que ja tenen l’esquena ben coberta; mentre que nosaltres, de la sorpresa, ens hem quedat amb la boca oberta. Com ells n’hi ha molts i cal fer una crida: tot evasor, exemple fals de moralitat, ha de tornar tot el que ens ha robat, perquè no hi haja gent pobra i atemorida.

Molt anys Pujol ha sigut l’amo i senyor de la famosa gallina del ous d´or. Com que al carrer hi havia molts perills, tenia al seu despatx el ponedor. Després repartia els ous amb amor entre gent necessitada: els seus fills.

Aquesta, com que diuen que és tan gran, l’espenta un conegut i famós clan. 51

EL LLOP

Observa la seua víctima, l’ovella, abans de llançar-se damunt d’ella. El llop humà també el veus esperar i, al moment oportú, sabrà què fer per defraudar, emblanquir i robar i acumularà més riquesa i poder. MALETA 7 Aquesta maleta va plena en excés de casos de corrupció de molt d’interés. Els primers encausats que ens vénen a la ment són un extresorer i el gendre reial, ja que pujaven, els dos per igual, i com l’escuma… ràpidament! El casos de corrupció són habituals, que han robat i emblanquit amb demesia. Se’ls coneix amb noms tan sonors i originals com Nóos, Gürtel o els ERO d’Andalusia.

MALETA 8 Tot directiu de banc amic del govern creia que el seu càrrec era etern.

És un mal ben lleig la immoral corrupció i forta és la ràbia que actualment sentim. Espavilem-nos! Qüestionem amb efusió: —Però en quina mena de país vivim?

Amb la targeta opaca per malgastar, la vergonya se la tiren a les esquenes. Mentre els preferentistes no poden cobrar ells van malversant a mans plenes.

En tancar aquesta maleta amb pany i clau recupere una agradable sensació de pau.

Ells en realitat són simples pronoms que poden fer referència a molta gent. Però molts ja van tenint noms i cognoms i dues cares: una de ben dura, l’altra d’indiferent.

Són de tres personatges curiosos condemnats a presó per delinquir. La sentència no volien complir perquè es creien intocables i famosos.

Gastaven diners en viatges de plaer, joies i bons vins, luxes i restaurants, més l’efectiu quan buidaven el caixer. Abusos que ens resulten humiliants.

MALETES 10 i 11

AQUESTES DARRERES MALETES

MALETA 9

Cadascuna du una maleta preciosa i se’n van de Marbella sense pressa. L’una, coneguda per ser cantant famosa i l´altra, la rival, que fou alcaldessa.

Amb la targeta especial i viatgera, Miguel Blesa anà a l’Àfrica de cacera. Amb un rinoceront es féu la foto immortal, però ara el caçat és ell, no l’animal.

Van caminant fins a la presó propera per haver comés el delicte més humà: enamorar-se totes dues de Julià. “I jo fins al moll de l’os”—diu la primera.

Com que els agradava molt emblanquir allí els han de donar facilitats i les cel·les podran pintar sense patir totes de blanc, pels quatre costats. 54

MALETA 12 Va demanar l’indult per malaltia el famós torero, un del muntó, i li contestà el jutge amb valentia que se n’anara directe a la presó. Després d’un destrellatat accident féu gala d´una arrogant presència i carregà sobre la seua consciència la tràgica mort d’un home innocent. Tenia a punt una monumental maleta pintadeta a ratlles per a l’ocasió. No tenia pressa d’estrenar la “caseta” i espentaren l´Ortega cap a la presó.

MALETA 13 És la més viatgera de tot el muntó puix que viatjava molt sovint i en avió. Granados, David, i un grup d’amics feien a Suïssa viatges molt bonics, amb els semblants sempre alegres, puix que la portaven plena de diners negres. Allí feien negocis gens transparents: adquirien obres d’art inexistents i amb els guanys d’aquesta compra tan bonica dins la maleta, se n’anaven a Costa Rica. I encara foren molt més viatgers en busca d’un lloc allunyat i segur: per llavar i emblanquir els diners arribaren a l’estat de Singapur. L´immens capital, fruit de la corrupció, el frau i les comissions indecents, tornà a Valdemoro sense dilació i el reberen els amics feliços i contents.

Però tots han acabat, per ordre judicial, tancats a la presó de Soto del Real. I com que ja pensava posar punt i final faig un esforç ràpid i sobrehumà: li pegue un puntelló monumental i l’envie ben lluny a fer la mà. Me’n vaig corrents fins al casal i allí estan tots de reunió general. Entre, agafe una traca, isc al carrer i encenc la metxa amb molt de plaer. I… PUM - CATAPUM - PUM - PUM… Al sentir el soroll: La gent de casal s´alça en peu i xisclen tots a una veu: —PODREM? — I jo els conteste: — Sí! I no he perdut el juí. Enrique Company

L’Olimp dels Déus Fallers Jordina Gascon Borràs i Lluís Magraner Mifsud una nit, sopant al ras al carrer amb inquietud i amb tota la infantil cort, amb Víctor Giner, l’artista, van arribar a un acord en una curta entrevista: Víctor farà un monument que agradarà al President i a la Fallera Major i lluirà amb esplendor davant del nostre casal, el de la Falla Portal. El tema ja l’han triat i Víctor mostra el bocet, que és bonic i està plenet de ninotets amb bondat. I és que alguns vénen del cel –són déus de l’antiguitat– i uns altres són com la mel, desprenen cordialitat i gran valencianitat.

ZEUS O JÚPITER Al caramull veurem, ben recolzat sobre una règia columna de fusta, Zeus, déu suprem, pels grecs adorat, que era Júpiter a la Roma augusta. A la muntanya de l’Olimp regnava, era el pare de molta deïtat i els destins de tota la humanitat amb gran saviesa i poder vigilava. A la falleta ha volgut acudir i ens du l’escut que a tots ens agermana. Amb gest magnànim ens vol concedir els millors dons a la gent valenciana. Ell era el déu de l’hospitalitat, castigava el deshonest amb justícia i el qui feia negocis amb malícia, per això sempre tingué autoritat. Zeus presidirà amb gran dignitat el cim d’una mítica utopia. Serà el guardià de la valenciania en les tradicions que ací hem destacat.

ATENEA O MINERVA

També Atenea és una deessa molt bona, sàvia i intel·ligent i al seu altar, la romana gent com a Minerva se li adreça. Ella protegeix els artesans que fan possible la nostra festa. Per això la destaquem de la resta, perquè inspire amb art les seues mans.

ELS FALLERETS A L’OFRENA

AFRODITA O VENUS

Ben engrunsats van dins la cistelleta. L’ofrena es fa llarga i el xiquet té son. Ell recolza el cap en la germaneta i ella, amb la mirada, el seu faller fon.

L’acompanya Afrodita, la bella, que és la deessa Venus dels llatins. Amb dos coloms enamorats prop d’ella, representa els sentiments més sublims.

Van ben carregats de bells ramells de flors per a la Mare de Déu dels Desemparats. Si es miren als ulls, s’encenen els seus cors i tots endevinem que estan enamorats.

Com a deessa de l’amor i de tota la bellesa destaca pel seu candor i per la mirada encesa.

Aquest falleret també està cansat, que anit a la revetlla va ballar i hui de bon matí s’ha despertat per tirar coets i xocolate menjar.

POSIDÓ O NEPTÚ Aquest és el déu de l’oceà que els grecs anomenen Posidó. Amb el seu trident, li té devoció, amb el nom de Neptú, el poble romà. Amb fúria l’heroi Ulisses castigà a vagar per les mars sense timó. Grans perills ell hàbilment superà i escoltà de les sirenes la cançó. Al final, a l’illa d’Ítaca arribà sol i cansat, però aprengué la lliçó: viure és lluitar, aprendre, viatjar, i no parar mai quiet en un racó. 59

EL PODER DE LA MÚSICA Uns colomets músics la pau ens porten per a la falla i per als visitants. Saben que amb la melodia ens transporten al cel amb les seues notes vibrants. I és que la música té un gran poder i el nostre estat d’ànim pot canviar: si sona agradable, ens dóna plaer, si és dissonant, ens pot estressar. La música a la festa no pot faltar. N’hi ha de tot tipus i per a elegir: per a desfilades, cantar o dansar, per a enamorar o no deixar dormir.

DE VISITA A L’ALBUFERA Van navegant per l’Albufera, amb barca a rems aquests xiquets. Miren cada animal que ací s’arrecera: garses reials, samarucs i aneguets. Però aquesta xiqueta s’espera fora i, com que té molta ganeta de menjar, vol que arribe la barca i siga l’hora d’escudellar l’all-i-pebre per a dinar. 60

HEFEST O VULCÀ Vulcà, que és el déu del foc, apareix ací en cada cara dels masclets, coets de vara o traques de correfoc. Aneu amb compte, xiquets! Siga de dia o de nit cal fer bon ús dels coets o es pixareu en el llit! No feu cas al dimoniet que se’n passa d’atrevit quan, en llançar cada coet, es fa un dit ben abrasit.

DIONÍS O BACUS

EROS O CUPIDO

Aquest és el déu Dionís, que és Bacus per als romans. Convida a beure vi o anís, en les festes dels més grans.

És l’angelet de l’amor que porta una bena als ulls. Llança les fletxes amb ardor i sol provocar aldarulls.

Però ací a la nostra falleta només ha dut beguda sana: beu suc de taronja, orxata amb palleta i, si té mal de panxa, una tisana.

Puix que no veu a qui dispara, si l’encerta, l’endevina. Igual ajunta una xica fina amb un gandul de molta cara. 61

Si el cor et travessa estant distret, s’accelerarà cada batec, no veuràs res i et faràs roget. Per això es diu que l’amor és cec. Cada 9 d’octubre li faràs presents a la teua xica amb la mocadorà, si vols demostrar-li els teus sentiments: piuletes, tronadors i fruits de massapà. Tota la falleta ja us hem explicat amb molta fantasia i amb gran llibertat. Enguany va ben plena de déus i els seus arts. Però... prou de versos, que ja estareu farts!

Rosa Magraner i Grau

Apunts de festa

17 de gener 64

Sant Antoni del porquet

Sant Antoni i la seua festa: història i tradició per Juan Meló Ortiz

1. UN SANT POPULAR Al santoral més usual la denominació més estesa és la de “sant Antoni Abat”, perquè va ser ermità durant més de vuitanta anys i és el referent de la vida monacal, però, curiosament, no va regir cap convent ni va arribar a fundar cap comunitat religiosa. També se l’anomena “el Gran” per la immensa repercussió de la seua ascètica, o “sant Antoni de gener”, per distingir-lo de sant Antoni de Pàdua, la festa del qual se celebra el mes de juny. Al nostre àmbit lingüístic se’l coneix, sobretot, com a “sant Antoni del porquet”, perquè la imatge més difosa que tenim d’ell ens el mostra sempre acompanyat d’un porquet i d’altres animalets domèstics. 2. LA REPRESENTACIÓ DEL SANT EN LA HISTÒRIA DE L’ART Si observem la imatge veurem la majoria dels elements iconogràfics que històricament apareixen vinculats a la figura de Sant Antoni, i que solen ser: • La seua aparença. La imatge és la d’un venerable ancià, de llargues i espesses barbes, que va vestit amb l’hàbit dels antonians. Va calçat amb sandàlies i, de vegades, porta un rosari. • La mitra. És un atribut que no sempre apareix en les representació del sant i que, quan sí s’hi inclou, l’artista el fa servir per a indicar-nos que Antoni d’Egipte ostentava la dignitat d’abat.

Mosaic de Sant Antoni en la façana d’una casa del carrer que du el seu nom a Tavernes de la Valldigna

• L’animal que li fa companyia. Generalment es tracta d’un porc. Segons conta la tradició, quan Sant Antoni estava al desert fent vida d’ermità, va aconseguir curar un porquet que no caminava bé. Com a senyal de gratitud, aquell porquet seguia el seu benefactor pertot arreu. És per aquest motiu que les imatges ens presenten Sant Antoni acompanyat d’un porquet que, d’alguna manera, simbolitza el respecte que es mereixen totes aquelles persones que ajuden desinteressadament l’ésser humà. • La campaneta. Pel que fa al lloc on va col·locada: el sant la porta a la mà o va lligada al bastó. • La creu en forma de tau. Sol aparéixer o bé dibuixada a l’hàbit o bé posada al vèrtex del bastó. • La Sagrada Escriptura. La disposició d’aquest element iconogràfic presenta tres possibles alternatives: 1) el sant sosté el llibre tancat amb la mà esquerra mentre que amb la dreta porta el bastó; 2) l’agafa obert amb les dues mans i, per tant, la vara no hi apareix representada o 3) el llibre està col·locat sota els seus peus. La presència dels textos sagrats serveix per a recordar-nos que el seu contingut és la Paraula revelada per Déu i, per això, no se’ls ha d’ignorar ni menystenir. De fet, és el patró dels animals i d’alguns oficis relacionats amb ells, com carreters o traginers, bouers, etc., i també se li aclamen els pescadors. Hem de pensar que protegir els animals

domèstics, i especialment els de treball o càrrega, ha tingut una importància vital per a la nostra societat, almenys fins a ben entrat el segle XX. Els cavalls, matxos, mules, burros, haques, bous, constituïen la força motriu que feia anar el món; i porcs, ovelles, conills, gallines i altres aus de corral representaven una part substancial de l’alimentació. Per això, els rituals destinats a preservar de les malalties unes criatures tan útils per a l’economia de casa vénen de molt antic i van lligats a les necessitats i les preocupacions de la societat agrària. Una protecció que, amb el cristianisme, va recaure, principalment, en sant Antoni Abat, el vencedor del mal i, per tant, dominador dels mals esperits associats amb el dimoni, considerats els causants de les malalties. Posteriorment, gats, gossos i altres animals de companyia han anat tenint més presència en relació al sant i ho han fet a mesura que anaven desapareixent els animals destinats a les faenes agrícoles a causa de la irrupció dels tractors o les mules mecàniques. Sant Antoni és entre nosaltres un sant molt popular. Se li han atribuït poders per a lliurar del dimoni, dels llops, dels dolors de queixals o de la malaltia de l’herpes zòster, conegut també com a “foc de Sant Antoni”, a més d’ocupar-se de problemes menys terrenals. Un altre indicador de la popularitat del sant i de la seua festa seria la gran presència que aquests tenen al refranyer popular,

com ho demostren el exemple següents: “Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”, “Sant Antoni eixut, ompli el graner i el 67 cup”, “Per Sant Antoni del bacó, cada ú al seu racó”, “Sant Antoni de gener, mitja palla i mig paller”, “A Sant Antoni, la perdiu busca matrimoni”, “Per Sant Antoni i Sant Sebastià, ni sol ni aire cal demanar”, “Per Sant Antoni Abat, mitja hora per cap”, “Per Sant Antoni fa un fred del dimoni.” De fet, arriba a ser tan familiar que, en algun cas, se’l tracta amb una certa irreverència festiva. Valga com a mostra algunes estrofes de les molt conegudes cançonetes de Sant Antoni de Gavarda. En aquest cas, potser que la intenció de burlar-se o desmerèixer la població en què es venera el sant faça que es qüestionen les “capacitats miraculoses” d’aquest: Sant Antoni de Gavarda va fer un miracle en Antella; una auela va caure al riu i si no la trauen s’ofega. En la carretera d’Antella un carro es va estacar i el carreter s’aclamava: “Pare sant Antoni, Pintura de Sant Antoni en la cúpula principal de l’església de Sant Pere

tragueu-me d’ací!”. I si no van els hòmens encara estava allí. El tractament burlesc i que es barregen elements solemnes amb altres de banals, aspectes sagrats amb profans, i arcaics amb actuals no ens hauria d’estranyar, ja que la festivitat de Sant Antoni té arrels paganes relacionades amb el carnestoltes i amb altres celebracions hivernals d’arrel precristiana (saturnalia, lupercalia i matronalia, en la cultura romana) que jugaven a capgirar per un dia les pautes de comportament social establertes. Al cap i a la fi, el 17 de gener, dia que se celebra la mort i, per tant, la pujada al cel del sant, va precedida de les festes de Nadal i Cap d’any i poc després tenen lloc els carnavals. El ritual més estés lligat a sant Antoni és el de la benedicció d’animals, que va seguida d’una desfilada festiva. Prèviament solia celebrar-se la missa i, en acabant, es feia el repartiment del pa beneït, que en algun lloc sol ser coca, rotllets o altres dolços. Fins a la primera mitat del segle XX, la benedicció de les cavalleries era una pràctica habitual en moltes parròquies, perquè la tracció animal encara estava en plena vigència, sobretot en l’àmbit rural, però també en molts serveis urbans.

3. VIDA DE SANT ANTONI Sant Antoni va nàixer el 251 a Coma, població pròxima a Herakleopolis Magna (Baix Egipte), al si d’una família acomodada. Quan tenia 18 anys, els seus pares varen morir i ell se’n va fer càrrec d’una germana fadrina. El 285, als 34 anys d’edat, va decidir seguir les paraules de Jesucrist: Si vols ésser perfecte, posa en venda tot allò que posseïsques i reparteix-ne els guanys entre els pobres i, d’aquesta manera, et faràs digne dels tresors del Cel. Antoni va posar en pràctica el consell i, després, es va lliurar a la vida de recolliment i contemplació. Se’n va anar al desert de Nitra, on es va alliberar de tots els vincles que l’unien amb el món i les seues vanitats i va restar en solitud més de vuitanta anys. Va mantindre una extraordinària fortalesa davant dels dimonis que, segons la mentalitat de l’època i com es diu als gojos, el van temptar i maltractar de diverses maneres. Segons ens explica Àlvar Monferrer, un gran estudiós de la cultura popular valenciana, en el seu llibre Sant Antoni, Sant valencià (1994), sant Antoni va vèncer al dimoni i les seues temptacions amb la penitència, l’oració i l’amor a Jesucrist. Dormia al terra i guardava un rigorós dejuni, menjant pa tan sols després de la posta del sol i bevent aigua. Fundava el seu ascetisme en retrobar la calma, la serenitat i l’equilibri de l’ànima. En aquest sentit sant Agustí ens el proposa com a model i ens conta que als 30 anys de la seua mort encara suscitava nombroses vocacions.

El nostre sant va morir l’any 356, a la respectable edat de 105 anys i, segons el que relata la tradició, el van soterrar a la muntanya de Kolzim, a la vora de la Mar Roja. El 561 les seues restes mortals van ser traslladades a la ciutat d’Alexandria i, posteriorment, a Constantinoble. Però, amb la caiguda d’aquesta ciutat en mans dels turcs Otomans (29 de maig de 1453), una abadia situada al sud de França va acollir les seues venerades relíquies. La devoció a sant Antoni va arribar a terres valencianes pel decidit impuls del bisbe de Tortosa a principis del segle XIV.

1. SANT ANTONI I TAVERNES DE LA VALLDIGNA La festa de Sant Antoni sempre havia tingut tradició a Tavernes, però va ser durant la postguerra quan va tenir més popularitat i la gent hi va participar més. Aquest moment va coincidir amb la vinguda a Tavernes dels pares franciscans Salvador i Alfonso. Aquests religiosos s’interessaren vivament per millorar la festa de Sant Antoni i animaren els llauradors a participar-hi activament. La gent tenia molta estima als franciscans perquè hi va haver un moment, allà pels anys quaranta, que degut al racionament que es va imposar després de la Guerra Civil (1936-1939), els llauradors havien d’entregar a l’Estat bona part de la producció de blat, de dacsa, d’arròs i fins i tot de cacauet o havien de pagar les quotes corresponents. Però la majoria de la gent, que necessitava menjar, no va donar els seus productes ni va pagar els tributs, i el govern civil els va imposar unes multes molt fortes i advertència d’empresonament. Tanmateix, la intercessió dels pares Alfonso i Salvador va fer que les autoritats anul·laren dites multes, per la qual cosa els valldignencs els van quedar molt agraïts i per això sembla que tenien aqueix poder de convocatòria en les festes de Sant Antoni. Per a l’èxit de la festa, també va ser decisiu el fet que Tavernes tenia nombroses vaqueries i cavalleries que, lògicament, se sentien molt implicades en les festes en honor del seu patró. De fet, hi ha qui assegura que, en aquella època, Tavernes era Foto de la imatge de Sant Antoni que es du en andes en la processó de Tavernes de la Valldigna

una de les poblacions que més carros i cavalleries tenia de tot Espanya. Per tant, amb aquests ingredients, la festa de Sant Antoni va viure el moment de major esplendor durant la dècada dels anys quaranta, en què la participació de la població en les celebracions era majoritària. En aquella època la festa solia començar la vespra, amb les revetlles. Les fogueres s’escampaven pels carrers del poble. A vegades, a cada dos o tres cases feien una foguera amb mobles, fustes i coses velles que guardaven per a l’ocasió. Tant joves com majors botaven les fogueres com a diversió. En aquest sentit, sí que es podria dir que, veritablement, el foc purificava les cases, o almenys ajudava a mantenir-les netes de trastos inútils. I, a més, escalfava. Com ja hem dit, estem en ple mes de gener i ja ho diu el refrany: Per Sant Antoni fa un fred del dimoni. A l’endemà, dia de Sant Antoni, tot el poble, amb els seus animals, anava a la cerimònia de la benedicció. La benedicció solia fer-se a la porta de l’església. La gent es posava la seua roba més luxosa i abillava els seus animals: mocadors de seda, mantons de Manila, faixes morellanes, guarniments de festa per als rossins i les haques, carros engalanats amb enramades, flors, cintes...

La desfilada cap a l’església era una de les més espectaculars que es feien en tot l’any i pot ser la més popular. Tot el poble 71 anava a lluir-se. Cal pensar que ho feien perquè era el moment idoni perquè cadascú mostrara qui era, quin era el seu estatus dins la comunitat, i que tots els altres se n’assabentaren. Els llauradors i traginers o carreters eixien amb les seues cavalleries a pegar voltes a l’església en tropell (ací es deien corredories), esperant la benedicció, que tenia lloc en els carrers veïns a l’església de Sant Pere, com ara la pujada de l’Església, el carrer de l’Empedrat o el carrer del Roser. Fins que esta es produïa, en pegaven moltes amb el consegüent perill per als genets i els espectadors que hi anaven a veurel’s. Després del ritu de la benedicció, continuaven les corredories. La vesprada del dia Sant Antoni era tota festiva al carrer. A Tavernes de la Valldigna hi havia dues confraries: la dels bouers i la dels “rossiners”. Per a la festa, rifaven una vedella guarnida amb cintes de colors, que passejaven per tot el poble. Desgraciadament, la desaparició dels animals de càrrega i treball va provocar en certa manera un debilitament de la festa des d’aquells moments ençà. No obstant això, la flama s’ha mantingut al llarg dels anys gràcies al treball d’una sèrie de persones que han contribuït a mantindre la festa. Durant les darreres dècades, els festers han finançat les festes amb quotes i loteries que fan tot l’any.

Benedicció d’animals al Passeig del País Valencià de Tavernes de la Valldigna

Cada any, una persona diferent, guarda la imatge del sant en sa casa. El dia de la festa, ix d’aquesta casa i, acompanyada de la banda de música, arriba a l’església on té lloc una missa en honor de sant Antoni. En els últims anys el Grup de Balls Populars “La Vall de Tavernes” acompanya al sant i les cavallerisses obrint el pas amb els seus balls. Acabada la missa, comença la benedicció dels animals, que és l’acte més popular i conegut, i on cada u pot portar el seu animal de treball o mascota per beneir-lo. Novament, la música acompanya el sant pels carrers de la població fins a la casa on quedarà fins l’any vinent. És costum que la persona que custodiarà la imatge oferisca un xicotet convit als acompanyants. L’any 1997, per primera vegada, l’Ajuntament va fer una foguera per impulsar la festa que, per cert, va tindre molt bona acollida entre els vallers. Avui en dia, es planta un pi al Passeig del País Valencià. Encara que el dia de Sant Antoni és el 17 de gener, actualment, els actes es vénen desplaçant des de fa anys al diumenge més pròxim al dia 17 en haver perdut la condició de festa local. Després de la cercavila en honor al sant, es fa la crema del pi al Passeig del País Valencià. En acabar la crema del pi, hi ha festa, repartiment de mistela i, qui vol, es fa la seua costellada i es torra embotit. El diumenge, la parròquia celebra missa amb sermó en honor del sant i després se celebra la cercavila amb

Crema del pi en la Plaça del País Valencià de Tavernes de la Valldigna

Imatge de Sant Antoni en la casa particular d’un veí de Tavernes de la Valldigna

dansada a càrrec del grup de balls acompanyant a la processó pel carrer de Sant Antoni. En acabar té lloc la benedicció dels animals. La festa, com es natural pel canvi dels temps i dels costums, ha anat evolucionant. Ja no hi ha tants animals i sense açò, la festa perd gran part del seu sentit. No obstant això, a Tavernes, la voluntat d’un grup de festers per recuperar la festa l’ha feta reviscolar, encara que amb un sentit diferent: el seu contingut religiós s’ha convertit en una festa lúdica. Malgrat això, l’essència de la festa religiosa està present en tot moment, com exemple, la novena, que se celebra abans de la festa, la missa i la benedicció. A més a més, molts veïns porten els animals al sant invocant la protecció per a les seus mascotes. És important anomenar les diferents imatges del sant que actualment es troben a Tavernes. Tenim la imatge de les cavallerisses que és la que ix en processó, després la imatge que està a casa d’Agustí Pelegrí i la que està en la paret de sa casa, al carrer Sant Antoni. També disposem de dos representacions de Sant Antoni a la església de Sant Pere Apòstol, una al sostre de la cúpula principal, dalt l’altar, i l’altra en una vidriera, al costat de la cúpula principal. Com altres festes i celebracions, la de Sant Antoni ha perdurat més pel seu valor estètic i social que pel seu valor estrictament religiós. El contingut que la sustentava en els seus orígens no

té la mateixa finalitat que la que ara se celebra: la festa es fa per a divertir-se o perquè es recupera una tradició, i amb ella el sentiment de formar part d’una comunitat, els costums de la qual es perden en un passat de segles, i en mantenir-los ens reafirmem com a components d’aquest grup humà. Potser haja perdut gran part del seu sentit, però encara es pot sentir el vol de sant Antoni en el seu núvol pertot arreu. Hi ha tradicions que es resisteixen a desaparèixer, i aquesta n’és una: i per molts anys! Juan Meló Ortiz

3 de febrer 76

Sant Blai

Sant Blai gloriós, cureu-nos la gola i el mal de tos per Maite Grau i Sílvia Borràs

...solem dir els vallers i les valleres, però per tota la geografia del País Valencià en podem trobar moltes variacions d’aquest refrany popular, com Sant Blai, gola amunt, gola avall; Sant Blai gloriós, que ens deixe el xic i s’emporte la tos; o Sant Blai gloriós, lleva’m la tos; o tan sols es diu Sant Blai gloriós quan algú tus com qui diu Jesús quan algú esternuda. En realitat, tot té una raó i aquests refranys no són una excepció, doncs la tradició cristiana ens ha fet arribar un episodi sorprenent que va passar durant el martiri de Sant Blai i que ens pot explicar la seua devoció. Quan era bisbe a terres turques i malgrat que s’havia signat ja l’Edicte de Milà, a terres orientals l’Emperador Licini va manar una nova persecució dels cristians i així va ser detingut Sant Blai, amb l’objectiu de torturar-lo i, finalment, decapitar-lo. Quan el portaven cap a la presó, una mare el va parar i li suplicà pel seu fill que estava agonitzant perquè, mentre menjava peix, una espina se li va entravessar a la gola. Sant Blai imposà les mans sobre la gola del xiquet i el va salvar. A partir d’aqueix moment la seua devoció es basa en la creença de que és el protector del mal de gola. Pel que fa a la relació del sant amb terres valencianes, cal recordar que Jaume I va propagar la seua devoció per les terres

conquerides als musulmans, al mateix temps que convertia les mesquites en temples cristians, els quals advocava a la Verge 77 de l’Assumpció. Recordem que la seua campanya militar no fou una altra cosa que una Creuada «contra l’infidel» que li ordenà l’església com a penitència per alçar-li una pena d’excomunió en què va incórrer per detenir i segrestar un bisbe electe per a la seu de Saragossa, que no li agradava. Viu exemple que fou Jaume I el promotor de la devoció popular a Sant Blai el trobem a Borriana, plaça que conquerí en 1233 i on, només arribar, va ordenar construir un hospital, que va posar sota les ordres de Sant Blai, que també fou metge, i que obrí les seues portes tres anys més tard, juntament a l’ermita que amb anterioritat havia estat mesquita. Però no sols Borriana, sinó que molts pobles són els que tenen ermites dedicades a la figura d’aquest sant i que hui el commemoren. De nord a sud del territori valencià se celebren processons i benediccions de coques, rotllos i galetes per poder previndre les afeccions de la gola, a més de passar mocadors i peces de roba per la imatge del sant per a després poder traslladar-los a colls i goles intentant així estendre el que estima la gent com a poder taumatúrgic del sant sobre la salut de les persones. D’aquesta manera hui vegem que li tenen

especial simpatia i veneració en tota la geografia valenciana, especialment en les zones de forta influència àrab, llarga llista de poblacions, de les quals cap destacar l’antiga Russafa de València, Altea (d’on és patró també), Pedreguer, Alginet, Albal, Alpuente, Xella, Gestalgar, Jalance, Montavener, Sempere, Teresa de Cofrents, Torrent (amb porrat i fira), Pedreguer, Sax (amb les festes de moros i cristians), Almedíjar, La Salzadella, Sueras, Villahermosa del Río, Potries, (que conserva una relíquia del sant) i Manuel. Així que Tavernes no podia ser menys i, malgrat no tenir una ermita, també li dedica al sant un sentit homenatge cada 3 de febrer. Concretament, cap al 1945 el gremi dels forners de la població adoptà Sant Blai com a patró perquè feia rosquilletes que en ser beneïdes curaven el mal de gola, deixant de banda Sant Honorat, el seu antic patró. El primer any la imatge va eixir del forn de Maria, la fornera, hui en dia conegut com el forn de Gertru del carrer Empedrat i va ser traslladada, entre altres, pel seu nét major, Pepito Puig, a l’Església de Sant Pere on es beneïren els panets, els rotllets, les rosquilletes, etc, celebrant la festivitat després amb un dinar de germanor al bar Talismán, ubicat al Passeig del País Valencià.

Aquest va ser el començament de la festivitat a Tavernes. Des d’aquell any, cada 3 de febrer i, després de la missa de Sant Blai, el gremi forner, format pels forns de Simat, Benifairó, Xeraco i Tavernes, traslladava la imatge del sant de forn en forn, on romandria durant tot l’any i, on els més devots hi podien passar a visitar-la. De fet, antigament les dones grans de la barriada anaven a passar la vesprada al propi forn, resant i demanant al sant que curés el mal de gola, mentre passaven el mocador per la imatge. També conta la tradició que les xiques fadrines s’encomanaven al sant per trobar marit. I ja de nit, després de l’anomenada cercavila traslladant la imatge fins el forn que en corresponia aquell any, un bon sopar de germanor juntava tot el gremi forner per desitjar-se salut i treball per tot l’any. Aquests darrers anys, tan sols queda la novena que se celebra nou dies abans de cada 3 de febrer i la benedicció del pa, rosquilles i rotllets, que els pots comprar als pocs forns que encara funcionen. Malauradament això ocorre pel sistema capitalista i globalitzador que ens envaïx, en part propiciat per la forta acceptació dels consumidors en adquirir productes a les grans superfícies o franquícies. Aquests productes tenen preus massa competitius que fan que la tradició quede en segon pla i obligue a generacions i generacions de forners a

tancar les portes del comerç per no poder aguantar la situació i abandonar l’ofici de tradició familiar. La imatge de Sant Blai, que continua acompanyant els forners eixos dies, ix de la Panificadora La Tabernense, situada al carrer Xeraco, i torna a ella per esperar el proper dia 3 de febrer, quan els forners i les seues famílies tornaran a venerar-la. Sílvia Borràs i Maite Grau “Venies d’una llarga família de forners i a tu t’agradaria ser forner, com els teus i entrar feixos de llenya, de pinassa en el forn i a mitjanit anar al forn a pastar [...] I al costat del teu pare aprengueres l’ofici, nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.” Vicent Andrés i Estellés

per febrer 80

Carnestoltes

A Tavernes, carnestoltes o cavalcada? per Sílvia Borràs

El carnaval és una de les festes més populars arreu del món. Cronològicament precedeix l’austeritat i la penitència de la quaresma. Comença el dijous gras o llarder i acaba amb el soterrament de la sardina o també, com a molts pobles dels Pirineus, amb la crema o soterrament del Carnestoltes, el dimarts de carnaval. El dia següent és dimecres de cendra, primer dia de quaresma, quan just falten quaranta dies per Pasqua. El carnaval, “carnem levare” o treure la carn, en referència al dejuni, ja el celebraven egipcis, jueus, grecs, en les saturnals romanes (festes de les classes pobres on els amos i els esclaus es canviaven els papers) i amb una clara relació amb les lupercals relacionades amb la fecunditat i les matronals on les dones prenien la iniciativa en l’activitat sexual. També té referències en les celebracions paganes d’alegria per l’arribada de la primavera i les disfresses simbolitzen el canvi que realitza la natura. Amb el cristianisme, el carnaval perd els elements màgics i és en l’Edat Mitjana i, concretament a Itàlia, on pren una dimensió festiva, luxuriosa i permissiva. A les comarques catalanes el carnaval s’anomena carnestoltes, que significa “carnes tollendas” o carns suprimides amb clara al·lusió a l’inici del dejuni. El carnestoltes prengué llavors

personalitat pròpia, era un senyor molt barrilaire, que li agradaven molt les dones, la broma i que manava mentre 81 durava la festa. La gent cansada de veure’l fent malifetes l’apressava, el passejava pel poble i era conduït a un jutjat popular, on era condemnat a morir penjat i perquè fins i tot l’esperit desapareguera del poble, el cremaven i així tornava la pau a les cases. Encara que en alguns pobles el carnestoltes deixa escrit abans de morir un testament, on es reia de les malifetes realitzades i d’alguns dels habitants del poble. Aquest personatge es representava amb pantalons i camisa farcits de palla, un barret al cap i un nas llarg, es penjava d’algun paller i després es passejava pel poble, fins ser jutjat i ajusticiat. Carnaval és doncs una llicència controlada de la rutina diària i la quotidianitat, dies de ballar, cantar, empaitar les dones, fer bromes, menjar molta carn (embotits), origen dels actuals ranxos, bones fartaneres per poder suportar el deler del dejuni quaresmal. Com que abans no ni havia recursos per comprar màscares, el jovent s’emmascarava la cara amb cendra i quan veien alguna persona que no anava disfressada la perseguien amb una escombra i li tiraven serradures i cendra perquè quedara disfressada. Si trobaven algú treballant el lligaven de mans i li posaven una multa, normalment tot s’arreglava amb algun

glop de vi o alguna cosa que menjar. Els que no n’eren partidaris se solien quedar a casa i moltes vegades eren víctimes de bromes i cantarelles. Han estat diversos els períodes on s’ha prohibit el carnestoltes. Felip V ho va abolir ja que màscares i disfresses donaven anonimat a venjances. Carles III n’aixecà la prohibició i el 1773, es prohibeix de nou l’ús de capes i màscares. La més recent de les prohibicions la trobem el 1939, quan Franco prohibí el carnaval arreu del país, essent permesa exclusivament pels infants. Carnestoltes té la seua celebració al llarg del mes de febrer, i tot i que destaca a poblacions veïnes com la de Pego per una llarga tradició, a Tavernes no hi ha calat massa. Potser siga perquè les falles, que acaparem gran part de l’atenció festiva, celebra per les mateixes dates la seua pròpia cavalcada del ninot, on s’hi fa mofa i crítica de tot allò amb què no n’estem d’acord. No obstant això, pel simbolisme que representa i per la contrapartida amb la celebració religiosa i festiva de la pasqua, hi trobem un reducte de la festa que els col·legis públics i les escoltes infantils de la població s’encarreguen de celebrar. Durant la setmana envien consignes als xiquets i xiquetes i el Rei Carnestoltes els visita a diari per saber si li han fet cas,

l’últim dia de celebració, que sol ser divendres, es disfressen tant xiquets, com xiquetes, així com el col·lectiu del professorat i fan festa al propi col·legi. Després l’ajuntament mitjançant la regidoria de cultura i festes fa una actuació musical adreçada als menuts de Tavernes, davant la casa de la cultura o a la Plaça Major. Sílvia Borràs

15 de marรง 84

Dia de La Valldigna

Dia de La Valldigna: reivindicació o mera tramitació d’expedient festiu? per Enric Borràs Chofre

Quantes coses coneguem que comencen amb molta il·lusió i que no acaben! I algunes que, fins i tot, ni comencen mai; entre altres, la xarxa de clavegueram, la reconstrucció de voreres i carrers, col·lectors pluvials, i més recentment la piscina coberta municipal, la canalització del riu vaca o la circumval·lació de la carretera comarcal, … Conegut per tots els valldignencs és la restauració del monestir de Santa Maria de la Valldigna. De tots és conegut perquè bombo no en va faltar, quan cap al 1998 celebràvem amb tot tipus d’esdeveniments i celebracions cíviques i religioses, el 700é aniversari de la seua fundació. Tots sabem, perquè així ens ho feren arribar, que hi hagué una forta inversió econòmica per part de la Generalitat, que adquirí el monestir l’any 1991, no sense abans haver viscut moments de tensió amb els antics propietaris. Es va considerar que eren necessàries obres d’emergència per l’estat tan lamentable en què es trobava el monestir. Per altra banda, les forces polítiques i culturals de la Valldigna s’abocaren envers la recuperació del nostre patrimoni i la nostra història.

Però així ho fem tot, tenim “arrancada de rosí i parada de ruc”, ja que em pregunte: en quin moment ens trobem ara? Com 85 van les obres de restauració? Durant dos anys es mogué un gran rebombori envers el monestir i a poc a poc va anar caient en l’oblit, només s’ha fet alguna obra de restauració aprofitant inversions de la Generalitat reconvertides en tallers d’ocupació que han pogut fer alguna cosa i a molt a poc a poc va canviantli la cara del cenobi. Potser faran falta esperar-nos quasi 50 anys més per tornar a pegar una nova envestida al tema aprofitant l’esdeveniment. Una cosa ben lamentable és que dos anys després d’aquell 15 de març de 1998, ja no teníem dia de la Valldigna, aquest es trasllada com la Pasqua, però en esta ocasió a gust i interès dels organitzadors, el diumenge abans de sant Josep o dues o tres setmanes després, depèn del que es vullga fer i a qui vullga arribar. En principi, els alcaldes de la comarca ho justificaven perquè volien assegurar la màxima participació als actes que proposaven per a la diada de la Valldigna, com si això fos garantida de res, l’any 2000 el feren coincidir en dia d’eleccions... Durant uns anys va adoptar un aire més reivindicatiu, donada

la implicació d’associacions interessades en el tema, es dóna cabuda al “corre llengua”, representada en forma de torxes que ixen de cadascun dels quatre pobles que conformen la Valldigna en forma de marxa a peu, fins trobar-se a les portes del monestir i tots junts llegir un manifest en defensa de la llengua dels valencians. Enguany celebrarem la” XX Marxa de Torxes”. Hui en dia els actes que commemoren el dia de la Valldigna s’allarguen tot el cap de setmana, i exceptuant Barx que s’ha desmarcat de la mancomunitat de la Valldigna, la resta de poblacions, Tavernes de la Valldigna, Simat i Benifairó, continuen oferint actes al voltant del tema, tot i que el més gros es concentra a les portes del monestir on es munta un mercat medieval, es fan jocs tradicionals per als menuts, es realitzen visites guiades pel monestir i ens podem delectar amb actuacions musicals de xarangues, dolçaines i tabalets, o danses del grup de balls populars. També per finalitzar el cap de setmana a la font gran de Simat s’espera amb impaciència l’actuació d’alguna orquestra de renom. Massa es va parlar sobre el tema durant un any, perquè davant un esdeveniment així, tothom tenia coses que dir o que contar,

moltes propostes es feren en principi i molt poques les que resten ara. Hem vist com en només dos anys es reduïren les hores de visita al monestir fins deixar de fer-ne i, que a l’escola quasi ni se’n parlava, ... Afortunadament, s’està tornant a recuperar l’interès malgrat que només siga per recordar un fita històrica important per nosaltres els habitants de la Valldigna. No és suficient, però sempre tindrem historiadors romàntics que permetran amb les seues històries que els xiquets coneguen la història per respectar-la i donar-li difusió. Des d’ací fem una humil crida a la reflexió per part de tots, perquè ens ho rumiem; si el canvi de data és necessari, cosa que dubte, participem-hi en tot allò que puguem. I si més no, animem que es torne a raonar del tema, alternatives sempre hi ha, només és qüestió de voluntat, no és problema de calendari, mantenir el 15 de març, com a Diada oficial de la Valldigna. Celebrem el dia del País Valencià el 9 d’octubre i el dia de la Constitució espanyola el 6 de desembre caiga com caiga, per què no mantenir el dia 15 de març com la Diada de la Valldigna? Això pot ser i hauria de ser-ho així, un punt d’unió entre els pobles de la comarca, per què no potenciar-ho? Ara cal que tinguem interès i il·lusió ... Enric Borràs Chofre

19 de marรง 88

Sant Josep

Sant Josep, la gent i el meu Poble per Josep Sanmartín i Mollà

Fa ja temps, quan jo era infant o més jove, el dia de Sant Josep també era un dia de festa, encara que apagat i trist. Els amics i les famílies felicitaven els seus Peps amb més o menys festa i després ja res més, cadascú a la seua. En passar la rella pels camps dels records, com diria Salvador Espriu, de ben xicotet recorde amb molta claredat anar a Gandia a veure les Falles i aprofitar per fer alguna visita familiar a algun familiar o persona del meu entorn. Els records familiars d’eixe dia es barregen amb els bunyols i els rossegons després del dinar, aleshores el “whisky” i la CocaCola, no hi eren per cap lloc, més bé hi havia, conyac, anís dolç o sec i, alguna beguda dolça que preparava el Sr. Egea o compràvem al Morquí. Quan arriba el moment dels amics i les quadrilles, els records prenen força i són vivències viscudes amb la força i la seguretat que et sol donar l’adolescència i la joventut. Recorde amb molta estima la moguda que muntàvem anant a visitar tots junts els Peps a les seues cases, allí en cada casa i, sota l’atenta mirada dels pares corresponents, brollaven les rialles, l’amistat i l’amor per qualsevol gràcia o acudit. Més tard com que ja érem més grans ens deixaven anar a Gandia amb el Trenet, això sí, per la tarda després de dinar cadascú amb la seua família. Qualsevol esdeveniment era o es convertia en una vivència molt important amb la qual gaudíem de valent. Recorde que un any ja hi érem tots a dalt del Trenet i sols faltava José i el

controlàvem com venia pel carrer Hospital, va pujar al Trenet en marxa, no tingué temps de comprar el tiquet, el revisor li 89 volia cobrar molt i ens rebel·larem tots, es muntà una trifurca de por: - Baixeu tots a Xeraco- deia el revisor, tan sols la intervenció del Sr. Benavent i la seua Sra. Josefa Gimeno posant pau i tranquil·litat, va possibilitar que l’assumpte s’hi quedés i el viatge i el dia finalitzaren molt bé, en arribar a Gandia a veure les falles i passejar pel carrer Major, el Passeig, el Mercat, Pl. Sant Josep i el carrer Valier i poc més. Tot i passar-ho bé, seguíem sense viure les Festes de Sant Josep, això ho podíem fer qualsevol dia de festa o diumenge, per tant el dia de Sant Josep seguia essent trist i desert al nostre poble. Em ve a la memòria un dia de Sant Josep ploviscant i sense gent pel carrer, anàvem la nostra colla pel carrer Sant Antoni, amb les nostres cosetes/acudits les nostre rialles i llençant un crit molt particular i molt nostre, després de provar alguns a llançar el crit, el llançà el que millor ho feia i un home, amb la tranquil·litat que donava un dia de festa ploviscant i mentre fumava un cigarret al portal de sa casa va dir “ja passen els jònecs”, per suposat tot entre rialles. Aviat arribà el temps de l’estudi seriós, del treball. Quan arribe a Cullera amb divuit anys em trobe amb les Falles, els fallers i les falleres, i comence a viure de prop un poc les Falles per dins,

el meu poble seguia igual d’avorrit. A Tavernes durant eixos anys es feren alguns intents d’encetar les festes falleres però no hi havia continuïtat. L’edat ja ens permetia anar algun dia a València a veure Falles i revetlles que feien per les places i carrers, recorde un any que sense saber-ho ni voler-ho, en vaig estar molt protegit, en eixa ocasió anava amb els meus amics Jose i Pepa, en eixos dies Jose ja es trobava fent oposicions per tal que l’enviaren al “Trullo,” fou bastant mogudeta la nit, de Falla en Falla, sempre acompanyats d’uns autèntics “Mortadelos i Filemons”, dic això per la manera de confondre’s entre la multitud, com llegir el diari en un carrer molt obscur a les dues de la matinada o en una cafeteria amb el seu barret, les ulleres de sol i la gavardina. Uns temps porten altres, però el meu poble seguia trist i avorrit, les persones que tenien amistats o família a València o en altres pobles que feien Falles, solien abandonar el nostre poble per tal d’anar a veure i participar un poc de la festa. Evidentment estic narrant algunes o part de les meues vivències al voltant del dia de Sant Josep, tot i sabent que cadascú ho viuria de la millor manera possible i que tothom intentaria passar el millor a la seua manera. Sense adonar-nos arribà l’any 75 i de sobte la societat va explotar amb voluntat de canvis per tot arreu. Les persones i

els col·lectius en general desitjaven fer coses que és trobaven latents i que per diverses raons no s’havien dut a terme. A Tavernes una sèrie de veïns encetaren unes converses i reunions, per tal de dur endavant la idea d’organitzar una falla, no crec que en la ment dels qui hi van encetar aquest món faller, somniaren que podria arribar a tenir la dimensió de què avui gaudim. Evidentment es va treballar de valent per tirar endavant aquesta proposta, per part de moltes persones. A les festes del poble del any 1976, la ciutat de Tavernes va viure amb especial expectació el bateig del món faller, de la mà de la Falla Portal de Valldigna, a la Pista/ Cinema Astòria. Un acte, que per si sol, es valedor de fer un bon article, pense que fins i tot una bona Tesis. Recorde amb gran emoció la primera plantà, el camió de Sixto es trobà el carrer Major ple de gom a gom de persones, expectants i amb voluntat d’ajudar, personalment crec que eixe va ser un moment d’inflexió social al nostre poble. El temps volava i es feren unes festes al voltant de la falla que van ser molt concorregudes per tot el món, la gent gran i els joves es barrejaven per tot arreu, els fallers ompliren de música, de foc, d’alegria els carrers del nostre poble, el somriure i el bon humor acompanyava les persones. Semblava com un conte, on la gent del poble tornava dels temps de foscor a la llum de l’esperança.

Aviat altres colles de persones, encetaren nous col·lectius fallers, poc a poc, els comportaments socials a la ciutat de 91 Tavernes van canviar. Tavernes va passar de exportadora de persones en les festes de falles a ser una gran importadora, per la qualitat i la quantitat de la nostra oferta social i festiva. Les famílies i els amics ara fan un camí invers, ara el lloc d’encontre és Tavernes i la Valldigna. Les persones, les famílies han canviat la manera de festejar a Sant Josep, res a veure amb els temps passats. I no sols el dia de Sant Josep i els seus dies de festa, a hores d’ara les persones ja és planifiquen tot l’any fins i tot abans de veure cremar la falla. Les persones, pensant amb els seus fills/ es i amb la possibilitat de ser els propers presidents, falleretes majors o altres històries, viuen tot allò que envolta aquest món: buscar teles, modistes, regals etc. Hi ha molt a fer i el temps corre molt ràpid. D’alguna manera el dia de Sant Josep ha canviat i canvia els comportament de molts vallers i valleres al llarg de tot l’any. És evident que els canvis sempre solen millorar les condicions que es pretén deixar enrere, en aquest cas, sembla que el canvi ha estat assolit amb plenitud i molta força, tot i això les coses poden i deuen millorar, cal rectificar, canviant o millorant tot allò que pot engrandir i millorar la festa, mimant de manera

especial la comunió/relació entre les persones fins i tot amb aquells que a sovint se solen molestar o simplement no els agrada la festa i/o tot allò que l’envolta. Tot esdeveniment té la seua personalitat fins i tot les festes i seran millors i més admirades en la mesura que nosaltres cada dia més, aportem el millor de cadascú des de la tolerància, el respecte i, per descomptat, el treball quotidià. Particularment m’agrada el canvi que ha sofert el meu poble. Una forta abraçada per a tots, no s’encanteu i aprofiteu per a passar-ho bé! Josep Sanmartín i Mollà

per abril 93

Pasqua

Les festes de Pasqua per Emília Elvira Enguix Grau

Notaràs, Neus, el color i l’olor de la primavera per tot arreu en els sorolls, els resplendors i el foc de la teua estimada festa. Les falles són el començament de l’estació, potser, la més poetitzada, la més captivadora de les quatre, les quals conformen un any de les nostres vides. Però la festa que representa millor esta estació és la Pasqua. Deixa’m que jo te la intente recordar: és la celebració més lluminosa perquè passa la majoria de les vegades durant el mes d’abril en el qual sol fer millor temperatura (encara que de vegades ens gelem). Tradicionalment, la Pasqua era l’època en què s’estrenaven els vestits de l’estiu. En una història més llunyana, la dels teus avis, per exemple, quan només es podien estrenar uns pocs vestits a l’any, els xics i les xiques aprofitaven la millor temperatura per adornar-se amb colors, deixant enrere la tristor dels vestits de l’hivern. També era el temps d’eixir al carrer, de ballar. Els teus avis coneixien com es formaven les quadrilletes, com es llogaven orquestrines perquè els acompanyaren als sequers i els amenitzaren els berenars durant totes les festes. Nosaltres no hem viscut eixos costums, però tu, molt millor que altres, els coneixes per les cançons que el teu pare i amics

fan l’esforç de recopilar. Els joves del poble estaven dividits en moltes quadrilles que inventaven cançons en to festiu. Hi havia certa rivalitat entre algunes basques, el que feia que les composicions intentaren alabar els components de les seues amistats: les xiques, les més boniques i els xics són ‘bons xics, honrats i divertits’. Normalment eren lletres que s’adaptaven a melodies ja conegudes de tangos, boleros, sarsueles... Però també s’inventaven i ara formen part de la cultura popular del nostre poble. Eixes cançons identificaven personatges i eren cantades en els dies de Pasqua. La música era molt important i omplia les cases, els carrers i les places, però sobretot, els sequers, de sonoritat. Les quadrilles llogaven la seua orquestra que podia estar formada per només un músic i el seu orgue. Era tradicional que foren els xics de la quadrilla els qui pagaren els músics. A canvi, les xiques havien de portar-los el berenar i el sopar. La finalitat de les orquestres era amenitzar els berenars o els balls de cadascú amb la seua parelleta. De vegades els músics es quedaven sols tocant: la joventut de la quadrilleta feia que preferiren posar-se a jugar... Els sequers, els magatzems de taronja, el prado de les tomaques, el passeig... s’omplien de veus cridaneres i música que s’escapaven pel cel i junt amb l’aroma dels tarongers representaven eixe esclat de la primavera que m’agradaria que sentires en estos moments.

Anys després, les quadrilles ja tenien tocadiscos i cases per a passar les Pasqües. Però calia anar als sequers, a la mar, al 95 Clot de la Font, a Sant Llorenç. Era divertit aprofitar-se del bon temps per a celebrar la festa. Moltes quadrilles es vestien amb roba igual. D’eixa manera es coneixia enseguida a quina quadrilla pertanyies. El primer dia de Pasqua era il·lusionant despertar-se prompte sabent que ens esperava per a desdejuni una tassa de xocolate amb ensaïmada. Després s’havia d’eixir corrent cap a la plaça de l’Ajuntament on emocionats assistíem al retrobament de la Verge amb mantó negre la qual esclatava d’alegria en veure el seu fill Jesús ressuscitat. La banda de música, la traca, els vestits nous, les espardenyes botadores... tot feia veure la vida de forma meravellosa sobretot en els ulls dels infants. A continuació s’anava al Passeig per a retrobar-se tots i quedar amb amics i amigues què es faria eixa vesprada. Mentrestant es jugava a corda cantant. Moltes vegades no es decidia res en concret i s’ajornava la cita ‘A les cinc al Passeig amb el berenar’. Els dinars eren quasi sempre amb la família: el putxero, la paelleta. Els espectacles s’omplien de somriures en la sessió de

cafè de les sobretaules dels dies de Pasqua. Els xics sobretot (no era gens freqüent veure a cap dona) s’ho passaven d’allò més bé amb les cançons i les xicones que amenitzaven estes sessions. Per les vesprades era l’hora d’anar a berenar la mona tots junts, de cantar la tarara, de botar a corda, de jugar al mocadoret, a roda la mola, de tirar petards, de jugar al futbol... A poqueta nit les pistes de ball estaven de gom a gom amb conjunts que cantaven les cançons de moda i les típiques de Pasqua (la Tarara, La conga, el Xocolatero). Però eixos eren un altres temps massa llunyans. Quan tu eres menudeta seguirem la tradició de vestir-vos als mes joves tots igualets. Era divertit buscar la roba i les espardenyetes i reunir-nos el diumenge de Pasqua al passeig per a organitzar els berenar d’eixos dies, botar a corda i prendre la primera orxata de la temporada... Ja no hi havia sequers, ni pistes de ball, però seguia sent molt divertit ajuntar-nos a dinar i berenar. Els dies de Pasqua els passàvem al Mareny, al motor, a la Barraca, al Cambro... Tots

junts jugàveu alegrement, cantàveu amb els pares. Ara ja t’has fet major i tot queda enrere. Cada etapa té una manera de gaudir i segur que els teus dies de Pasqua actuals són igual o més divertits, sempre seran amb amics i amigues amb els quals gaudiràs d’eixa Pasqua que en definitiva és un clamor de la primavera i de l’amistat. Emília Elvira Enguix Grau

1 de maig 97

Pujada a les Creus

Pujada a la muntanya de Les Creus per Encar Mifsud

Hui, un bon dia per fer senderisme. L’oratge bo i molt bona visibilitat per gaudir del meravellós paisatge que es pot contemplar al llarg de tota la travessia cap al cim de la muntanya de Les Creus. Tenim per davant quilòmetres d’agradós caminar on trobarem nombroses dreceres, totes elles molt ben senyalitzades. I això, gràcies a la gran tasca del Centre Excursionista, que s’ha preocupat de la senyalització i neteja d’aquests camins per facilitar l’accés a aquest magnífic paratge a la infinitat de caminants que decideixen descobrir les meravelles de la nostra muntanya. I és que Les Creus, s’han convertit en un atractiu paisatgístic de primer ordre i tot un referent del senderisme valencià. Decidim començar la travessia pel Calvari, cap al sender dels Amoladors. Arribem a la Font de la Sangonera i fem una parada per esmorzar i agarrar forces. Allí ens trobem amb altres senderistes. Intercanviem experiències, bona conversa, bon àpat i sobretot bones vistes. Continuem la marxa per arribar a Les Creus. Tenim davant nostre una de les millors panoràmiques de les nostres terres. Tavernes apareix als nostres peus i la vista de la immensitat de la Mediterrània ens aporta gran serenitat. Magnífic moment on sols els sorolls de la natura són perceptibles pels nostres sentits.

Ens tornem a posar en marxa i iniciem la baixada. Passem les Fontetes de Cantus, ja ens queda menys, però abans ens trobem amb les restes de “Els Castellets” i amb un final suau, passem junt al dipòsit, creuem les barreres del Mur de Defensa i ja donem per acabada la nostra volta. Hui hem coincidit amb alguns grups de caminants però el dia en què més gent ens podem trobar per estes sendes és l’1 de maig, quan es realitza la tradicional marxa muntanyera a Les Creus. La marxa comença a la parròquia de Sant Pere Apòstol, transcorre de manera inversa a què hem explicat i quan s’arriba a l’Alt de Les Creus se celebra una missa. Esta activitat de senderisme ha sigut organitzada pel Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna des de l’any 1972, encara que va ser Ricard Maria Carles a finals dels anys 50, qui va fomentar, cada primer de maig, aquesta romeria. Perquè, “Don Ricardo”, com se’l coneixia al poble, era un gran amant de la muntanya i prova d’això va ser la gran quantitat d’eixides que va promoure entre els joves a muntanyes de tot arreu del territori espanyol. Va ser el creador del Club de Muntanya DYA (Dios y Audacia), que va ser l’origen de l’actual Centre Excursionista. La pujada a Les Creus l’1 de maig, és ja una tradició al nostre poble i cada any és més nombrosa la quantitat de gent que

participa, doncs s’ha convertit en una jornada festiva on famílies senceres, grups d’amics, associacions,... gaudeixen d’un dia a la muntanya tots plegats. Des de baix, des de qualsevol punt del poble, també és curiós vore a tots els caminant que, com formiguetes perfectament enfilades, segueixen les sendes de la muntanya, arribant de nou al poble abans que es faça fosc. Però ara bé, arribat aquest punt, aquesta celebració sempre m’ha plantejat un dubte. Per què es va escollir l’1 de maig per a fer aquesta marxa? El primer de maig és la jornada mundial de reivindicació i protesta del moviment obrer. Una data on es volia fer homenatge també als “Màrtirs de Xicago”, treballadors que lluitaven per una jornada laboral de 8 hores que suplira la de 12 o 14 hores diàries a la qual estaven sotmesos homes, dones i xiquets a canvi de salaris miserables i que va acabar amb tràgics fets els primers dies de maig de 1886. A Espanya, les celebracions de l’1 de maig van anar consolidant-se amb manifestacions, mítings reivindicatius, vagues,… malgrat la prohibició de qualsevol tipus d’acte i manifestació durant molts anys, i és que el dia del treballador era un dia molest per a molts dirigents i règims polítics. Hi hauria algún interés en què es pujara a la muntanya eixe dia i que la gent no participara en els actes reivindicatius? O

potser s’escollira esta data perquè en 1955 Pius XII va instituir l’1 de maig com a celebració de Sant Josep Obrer, amb el 99 desig de cristianitzar una data que havia nascut al marge de la religió cristiana, però que l’Esglèsia, en la seua aspiració de dignificació del treball, podia sentir com a pròpia? Fóra pel que fóra, a Tavernes de la Valldigna, l’1 de maig tenim una tradició que ha fet, gràcies al treball del Centre Excursionista, que molta gent conega els nostres meravellosos paratges i tinga l’opció, d’almenys, una vegada a l’any, contemplar la bellesa de la nostra vall des d’altra perspectiva. Ara bé, pense que no hem de deixar buit de contingut l’1 de maig perquè, malgrat haver passat molt més de 100 anys dels penosos fets de Xicago, a hores d’ara crec que totes aquelles reivindicacions laborals, lamentablement, tornen a estar vigents. Moltíssima gent aturada, salaris baixos, contractes indecents, una reforma laboral que empitjora les condicions laborals del treballadors i un llarg etcètera que l’únic que aconsegueix és desmoralitzar la gent. Però no podem quedarnos quiets davant les injustícies laborals que estem vivint i ens hem de posar en marxa per tal que s’escolten les nostres veus. Encar Mifsud

les nits d’estiu 100

temps de cant

Actuació el 2006 al Monestir de Santa Maria de Valldigna. D’esquerra a dreta, Reme Gandia, Empar Vercher, Marisol Grau, Pep Ortiz, Ximo Caffarena i Vicent Grau

L’ajunt de la bóta per Vicent Grau

Era l’estiu del 1969 quan un grup d’amics i amigues de Tavernes de la Valldigna es reunia per a cantar, amb guitarres i altres instruments musicals, amb l’únic propòsit de divertir-se. Era el mateix any en què l’home xafava la lluna, Salomé entonava el Vivo cantando, i Fraga advertia que les universitats s’estaven convertint en un niu d’anarquistes i de gent subversiva. Als EEUU s’estaven produint grans canvis socials –lluita pels drets civils, antiracisme, guerra del Vietnam, integració d’immigrants, etc.– i artistes com Bob Dylan (Escolta-ho en el vent, Els temps estan canviant), Pete Seeger (Què se n’ha fet d’aquelles flors?, Preserven el parque Elysian), Peter, Paul and Mary (La guerra cruel) o Joan Baez (Tots junts vencerem), ho reflectien en les seues composicions. Amb tot aquest ambient de motivació social que suposava el folk americà, apareix a Catalunya el Grup de Folk i al País Valencià, el col·lectiu València Folk, els quals impulsen alhora l’aparició de grups valencians com, el Grup de Folk d’Alberic, el Grup Il·licità de Folk, l’Esbart Elx-Folk, Els Sols, de Sueca, i el grup l’Ajunt de la Bóta a Tavernes de la Valldigna. Al grup valler l’Ajunt de la Bóta li atreien les cançons de protesta i de transfons social del folk americà i els negres

espirituals –Dalt del tren, Jericó, Vull ser lliure, Kumbaià, Si no em trobes darrera l’autobús, La vall del riu vermell, No serem moguts, 101 Mou senyor, mou la meua ànima, etc., totes traduïdes al català. El seu repertori incloïa també peces del folklore internacional com Ole duli (Suïssa), Wimoweh i Eram sam sam (africanes) Olé mulher rendeira (brasilera), Hevenu Shalom (israelí), El pájaro Chogüi (paraguaia), Els macarrons i Bella ciao (italianes), Tres hojitas madre i Los cuatro muleros (castellanes), Ai adéu, cara bonica, Les pometes i Les xiques maques, (catalanes), etc. També d’autors destacats com Jorge Cafrune (Virgen india), Jaume Arnella (Les rondes de vi), La Trinca (Mentre hi hagi peles) o Richard Anthony (A veces me pregunto yo). El nom de l’Ajunt de la Bóta està pres del títol d’una cançó entonada antigament a Tavernes, la lletra de la qual recorda anècdotes dels 50, quan la gent anava en carro per una calçada plena de pols, camí de la mar, a passar el cap de setmana. L’Ajunt, l’Ajunt, l’Ajunt de la Bóta som, tenim tots alegria i disfrutem de bon humor.

102

Cavallers, no es fieu de les llengües dels polítics. A la mar se n’anem a passar dies de festa. Baix la barraca cantarem: Visca l’Ajunt de la Bóta! Anem anant, anem anant, setmana lista, vorem l’eixida del sol i el resplendor i el resplendor de l’albereda cantarem al rossinyol. Xarra que xarra passarem la carretera i al masero saludem. Ai què alegria!, Ai què bon humor! Som la bona gent del poble. Durant els més de quaranta anys de vida, el grup no ha parat de reestructurar-se, segons les situacions personals i de treball dels diferents components i ha evolucionat al ritme dels canvis

socials i polítics del moment. En total, vint-i-una persones han dedicat temps a l’Ajunt de la Bóta, algunes d’elles gran part de la seua vida. Podem distingir tres etapes en la trajectòria del grup. La primera etapa comença en un local poc espaiós on es reunien per a assajar. Guitarres, pandereta, bongos, harmònica, contrabaix, magnetòfon i un cigarret sempre encés, eren fidels companys en les llargues sessions d’assaig i de col·loqui. En aquell temps s’estilava la música folk nord-americana i tots ells eren seguidors entusiastes d’aquest moviment modern de cançó protesta, com també dels Beatles, dels espirituals negres i de les melodies tradicionals que interpretaven grups com Nuestro Pequeño Mundo (Banana Boat, El arriero, Áridos campos, Soledades, Los campanilleros, Mulher rendeira, AmenJoshua fit the battle of Jerico, Camino de Montijo, Whisky en la jarra, Me casó mi madre, Sinner man, M.T.A., O ken karange, Tres hojitas madre, Oleanna, Coplas argentinas…), Mocedades, Aguaviva (Poetas andaluces, de Rafael Alberti), Viva la Gente o Vino Tinto. Eren aleshores vuit components, Ramón i Miguel Moscad, Pep Montoya, Víctor Peris, Vicent Grau, Juanjo Muñoz, Rosa Mari Martí i M. Carmen Bononad. Només dos cançons de producció pròpia: Et busquem Senyor, de caire religiós, i La terreta, cançó d’animació infantil.

Assaig de l’Ajunt de la Bóta en 1969. D’esquerra a dreta, Vicent Grau, Miguel Moscad, Juanjo Muñoz, Pep Montoya i Víctor Peris

Les primeres actuacions són a Patró i Margarida (1969), Llaurí (Club de Jóvenes, 1970), Tavernes (Pista Casablanca, 1971) i Simat (Pista Mahiquense, 1972). Alguns dels antics components deixen el grup i n’entren de nous: Reme Gandia, M. Encarna Gimeno, Josep Ortiz, Miguel Ángel Talens i més tard, Vicent Fenollosa. Aquest últim any, actuen a Utiel, Sinarcas i el Palmar. El 1973 porten el seu repertori a Alginet, Guadassuar, Rafelbunyol, Benissivà, Bellreguard, Miramar, Tavernes (amb Joan Monleón i els Pavesos, i el grup l’OM de Simat, al Teatre Patronat) i Sueca. Una nova component s’afig al grup: Marisol Grau, cantant i guitarrista. Durant el 1974, dos recitals, Benifairó i Rugat.

103

Actuació de l’Ajunt de la Bóta el 1973 en el Teatre Patronat de Tavernes. D’esquerra a dreta i de dalt a baix, Empar Vercher, Rosa Mari Martí, Reme Gandia, Encarna Gimeno, Miquel Joan, Vicent Fenollosa, Juanjo Muñoz, Vicent Grau i Marisol Grau

Al País Valencià es posen de moda els festivals de folk i el grup participa en el I i II Festival Folk de la Marina, celebrat a Teulada els anys 1973 i 1974, respectivament, on obtenen el tercer premi. Com a anècdota de l’època, cal dir que la III edició del festival va ser suspesa per ordre governativa. Segon premi en el II Festival Folk d’Altea, el 1974 i en el II Festival de la Cançó d’Algemesí el 1975. El mateix any actuen en el Cultural 75 de Benidorm i al local de la Coral Polifònica. La segona etapa s’inicia dos anys després, el 1977, quan el grup reprén l’activitat musical i decanta el seu interés al Actuació de l’Ajunt de la Bóta en el I Festival de la Marina celebrat l’any 1973 a Teulada. D’esquerra a dreta, Vicent Grau, Pep Ortiz, Rosa Mari Martí, Víctor Peris, Marisol Grau, Empar Vercher, Reme Gandia i Miguel Ángel Talens

104

folklore i la llengua autòctons. Amb cassette i micròfon en mà, aprofitant la memòria de les mares d’alguns membres del grup i visitant persones majors, recopilen cançons valencianes –Els panxuts, Els ous de pasqua, Els rebutjats, La tia Juliana, Mareta– especialment de Tavernes, que es cantaven a l’horta, als magatzems de taronja, en festes, etc., i que són quasi sempre sarsueles de l’època amb lletres de certa picardia adaptades per gent del poble. La d’Els ous de Pasqua, per exemple, conta les aventures d’una parelleta que es van posar a festejar en pasqua i ell, seguint els costums del moment, havia de dur per a berenar els ous i la sobrassada. En la d’Els Rebutjats, típica cançó de quadrilla, els xicons porten les cistelles plenes d’ous i faves per a berenar i les garrafes plenes per a poder traguejar i brindar. La temàtica de La tia Juliana versa sobre l’enfrontament entre dos bandes de música a Tavernes, la del Rabo i la del Tapó. Uns portaven un rabet en la solapa i els altres un tap a l’instrument musical. Segons la cançó, la tia Juliana, com era de la banda del Tapó, li va tallar el rabet al seu gat. La mateixa cançó fa una crítica de personatges locals. Al repertori li afigen la cançó La barraca, popular de Tavernes que havien cantat alguns components que formaren part de la Coral Polifònica de Tavernes.

El mateix any actuen a la Pista Astòria de Tavernes, en la presentació de les festes del poble. Una actuació amb un significat molt singular perquè eren les primeres festes que se celebraven després de la mort de Franco. A aquest recital de cançons en valencià, amb la quatribarrada penjant de les guitarres, les autoritats locals convidaren, per primera vegada, tot el poble i no únicament a determinades persones, tal com s’havia fet durant la dictadura Amb l’arribada de la democràcia, la festa torna al carrer i s’organitzen els anomenats aplecs, que són actes a l’aire lliure que aconsegueixen reunir un bon grapat de públic i d’artistes. El 1977 se celebra al Camp d’Esports Municipal de Tavernes el Primer Aplec a la Valldigna i l’Ajunt de la Bóta participa donant a conéixer el seu nou repertori. Es torna a desfer el grup perquè alguns dels components es dediquen a altres activitats musicals. Vicent i Marisol s’integren en l’orquestra local “Jambalaya” i Josep Ortiz, Reme Gandia i Empar Vercher entren al Grup de Balls “La Vall de Tavernes”. El 1989, José Luis Gascón, director del programa de Ràdio Valldigna, “La nostra música, els nostres compositors”, entrevista a Josep i Vicent, els quals presenten una maqueta amb set cançons –Els ous de Pasqua, La raboseta, L’Ajunt de la Bóta, Remeditos, La cruel guerra, La tia Juliana i Pep de Tono–

Actuació en el local de la Coral Polifònica de Tavernes el 1975. D’esquerra a dreta, Miguel Ángel Talens, Vicent Grau, Empar Vercher, Marisol Grau, Reme Gandia, Pep Ortiz i Vicent Fenollosa

Actuació de l’Ajunt de la Bóta el 1977 a la Pista Astòria en la presentació de les festes de Tavernes. D’esquerra a dreta, Vicent Grau, Miguel Ángel Talens, Toni Gimeno, Reme Gandia, Marisol Grau i Pep Ortiz

enregistrades per tots dos i Reme, i acompanyats per la rondalla del Grup de Balls. Amb aquesta gravació, cessa novament 105 l’activitat de l’Ajunt de la Bóta. L’any 1996, Vicent Grau crea una pàgina web amb la història del grup (adreça actual http://lajuntdelabota.blogspot. com) i convoca tots els que hi havien format part amb la finalitat de preparar un repertori, enregistrar un CD i editar un cançoner. Tot i que la convocatòria reuneix la majoria dels antics components, només sis accepten tornar a ajuntar-se: Reme Gandia, Marisol Grau, Josep Ortiz, Miguel Ángel Talens, Empar Vercher i Vicent Grau, este últim, convocant i l’únic que quedava dels fundadors del grup. A la reunió s’havia convidat a Ximo Caffarena, músic professional que ha format part, entre d’altres, d’Al Tall, Patxinguer Z i Urbàlia Rurana, i que es brinda a coordinar el nou sextet. Comença ací la tercera etapa del grup. El 1998 realitzen dues actuacions, una a Ondara, en la presentació de la XIII Trobada d’Escoles en Valencià de la Marina, i l’altra a Tavernes, en la presentació del VI Festival Sete Sóis, Sete Luas. El 2004, Ximo Caffarena enregistra el CD La Valldigna canta nadales, amb la participació de més de vint músics vallers,

Actuació a la Casa de la Cultura amb motiu del Dia Internacional de la Traducció .D’esquerra a dreta, Marisol Grau, Empar Vercher, Reme Gandia, Ximo Caffarena, Pep Ortiz, Quim Sanç i Vicent Grau

106

Caràtula del CD “Cançons del poble”. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Vicent Grau, Ximo Caffarena, Miguel Ángel Talens, Pep Ortiz, Empar Vercher, Marisol Grau i Reme Gandia

Vicent Torrent, Xavi Mo i les veus de l’Ajunt de la Bóta. Amb motiu de la presentació d’este treball, el grup actua a la Casa de la Cultura de Tavernes, a la seu de l’SGAE de València, a TV7 i a El Corte Inglés. El 2006 actuen en la Casa de la Cultura en el lliurament dels Premis Valldigna i el Monestir de Santa Maria, durant el sopar de mestres de la Valldigna. El 2007, el grup actua en la Casa de la Cultura, amb motiu de la celebració del XXX Aniversari de la fundació dels balls populars i Manolo Vidal, alcalde aleshores de Tavernes, ofereix la col·laboració de l’Ajuntament per a la gravació d’un CD amb el repertori del grup. El 2009, el grup accepta el repte de la gravació del CD i es posa a preparar-la amb les cançons valencianes recopilades. De la producció musical del disc se n’encarrega Ximo Caffarena i el producte final, Cançons del poble, es presenta a Tavernes el 2010, primer en una actuació a l’aire lliure, al paratge del Clot de la Font i més tard en la Casa de la Cultura. Li segueixen diverses actuacions que el grup du a terme per a donar a conèixer el treball recopilat.

Actuació en el llac sud del Museu de les Ciències de València

El 28 de setembre de 2014, l’Ajunt de la Bóta participa conjuntament amb Encarna Sant-Celoni en un acte commemoratiu del Dia Internacional de la Traducció, el qual ompli el vestíbul de la Casa de la Cultura de Tavernes. Es prepara per a esta ocasió el repertori d’origen anglòfil de la primera etapa del grup, traduït al català: Què s’ha fet d’aquelles flors, Si no em trobes darrere de l’autobús, La guerra cruel, La vall del riu vermell, Els temps estan canviant, Puff, el drac màgic i Escolta-ho en el vent. Col·labora en l’actuació el jove cantautor Quim Sanç. El 8 d’octubre, l’Ajunt de la Bóta actua al llac sud del Museu de les Ciències. En esta ocasió, el grup fusiona per primera vegada el repertori de folk americà amb les cançons populars valencianes recopilades. Fins ací arriba la història modesta de l’Ajunt de la Bóta, un grup amb una trajectòria curta en fama, però llarga en el temps i que, sens dubte, ha contribuït en la difusió del folklore internacional i en la recuperació de la cançó tradicional valenciana. Vicent Grau Membre de l’Ajunt de la Bóta

107

24 i 29 de juny 108

Sant Joan i Sant Pere

Les fogueres de sant Pere per Carmen Canet

Gaudint de la nit de sant Joan, amb tota la moguda que suposa per a la nostra platja, gent, de tota mena, foc, música..., com anaven conduint-nos cap a la mar amb l’esclat del castell d’artificis i les fogueres, semblava el Flautista d’Hamelin, tota la gentada darrere amb molta joia, fins arribar a la vora de la mar on cadascun realitzava el sortilegi, la tertúlia, el passeig, l’oració, les onades... una barreja de tot, en una nit que per alguns n’és una més, altres que volen fer especial i alguns màgica. Banyant-me els peus amb les amigues i amb la millor amiga, la meua germana, em va vindre al cap la infantesa i amb ella unes altres fogueres que es feien a Tavernes molt de temps abans de falles i de sant Joan, les fogueres de sant Pere. Per professió i formació sé i sabem que al llarg del temps les festes eren moments que la natura anava marcant, es vivia compassat i acompanyat per l’esclat de la primavera, el gaudi de l’estiu, la collita de la tardor i el temps de fred al caliu de la ximenera que presidia el centre de la casa, on les històries, contes i la vida transcorria amb cadència, acceptada i empentant-la avant. A Tavernes també s’ha viscut al ritme de la natura, les festes també les marcaven el temps de sembra, de plantar, de collir i recrear-se. El progrés, les fàbriques, els convenis, l’emigració temporal i a llarg temps, així com l’inici

del curs escolar han fet que moltes de les nostres festes es quedaren relegades, si més no a cap de setmana on els 109 festers, gent que vol mantindré la tradició, els costa esforços dur endavant: sant Antoni, Calvari, sant Llorenç... altres moltes ja desaparegudes com la dels fanalets, les porres de la nit de Glòria i sant Pere d’entre altres. Espere transmete-vos allò que recorde de manera confusa i tanmateix admirada pel coratge dels joves. Les fogueres de sant Pere al nostre poble. Per què les fogueres i festes de sant Pere? És el patró de la nostra església principal, i no per això hi ha molts Peres a Tavernes. A part d’açò en l’època de la reina de festes del poble, era el dia de la proclamació, on en l’ajuntament al saló de plens es presentaven d’una a una les festeres i la reina, no en parlem d’açò que no és el moment. El 29 de juny, sant Pere, acabava de començar l’estiu i a totes les cases es feia la neteja d’aquelles coses que s’havien acumulat al llarg de l’hivern i que arribat l’estiu es feien fora per renovarse o no, era moment d’obrir les portes de casa de bat a bat. Era la vespra de sant Pere quan els xics joves del carrer anaven de casa en casa convidant a les mestresses si tenien alguna cosa per cremar, ells mateix arribaven al corral, la pallissa o la cambra on els indicaven què podien agafar per cremar, cada

110

colla de joves volia que la foguera del seu carrer fora la més gran: trastos vells, roba, rostolls, papers, canyes velles... tot era bo per traure i cremar. El poble enlluernava de les fogueres que estaven cremant-se. Era el moment esperat, les canyes grosses i llargues esperaven el jove valent, intrèpid, agosarat que botara la foguera, tant ampla i tant gran com havien pogut fer. Els xicots de la colla s’ho prenien com un repte botar i botar-les totes, quant més millor, mentre estaven en flama. La tècnica era precisa i depurada, com si fos el salt de perxa. La canya havia de ser llarga amb un gruix suficient per suportar el pes del jove, al mateix temps que fora flexible havia de transportar el saltador d’un costat a l’altre de la foguera passant pel mig d’ella. Bocabadats els infants miraven els saltadors com un darrere l’altre amb les mans agafades fortament a la canya s’allunyaven de la foguera per fer la cursa i l’empenta necessària que els fera elevar per dalt d’ella i arribar sans i estalvis a l’altre costat. Les dones i la xicalla virolaven i aplaudien els saltadors demanant que repetiren la proesa, ells accedien si la foguera es mantenia gran, però volien arribar a saltar quantes més millor perquè també era el mode de comprovar quina era la més gran, la que la fama precediria fins l’any següent. Els xiquets i xiquetes els seguíem uns carrers, però no més enllà del perímetre habitual de permís. Tornàvem a la foguera del nostre carrer, la qual ja

havia amainat el foc i cercant canyes a casa intentàvem emular els saltadors cadascun amb l’agilitat i l’atreviment li permetia. Per les vores uns, com genets altres, o simplement mirant-la. El foc, les flames ens feien somiar que potser l’any que ve trauríem les canyes més llargues que trobem i botaríem com els majors. La nostra foguera serà la més gran i tots vindran a veure-la. Els somnis d’infant que poc a poc han anat desdibuixant-se de la ment de tots, pràcticament oblidades les fogueres i el que suposava de festa. Tornant a l’apartament i abstreta amb el meu pensament repassava quantes festes hem celebrat al llarg del temps, quantes hem anat deixant i quines són les que mantenim al voltant del la festa del foc. El dia a dia, el nou ritme de vida, que no el marca ja la natura si no les lleis i el treball, estan fent que els nostres costums i tradicions vagen canviant, algunes que no tenen res a veure amb la nostra cultura van substituint les nostres. Com serem per sempre poble? Com deia V. A. Estellés, si perdem el que hem segut per imposar allò nou! El poble semblava tot una foguera de tantes com hi havia.

Un temps que és un poc nostre... RAIMON UN TEMPS QUE JA NO HI ÉS Carmen Canet

111

1er dimecres de juliol 112

Dia del Clot

Una festa per recordar! per Marta Pallás

José és un xiquet de 8 anys que viu durant tot l’any a la ciutat de València però encara que es troba prop de la nostra població, molt poques vegades baixa a Tavernes. Quan ho fa, sol ser e n cap de setmana i amb la finalitat de fer una visita als seus avis que viuen ací, a Tavernes. Però quan arriba l’estiu, sobretot les primeres setmanes després de finalitzar l’escola, passa uns dies a casa dels seus avis. No és que li agrade massa la idea, ja que li agrada més viure a la ciutat, però els seus pares treballen allí durant tot el dia i no poden tindre cura d’ell. A José no li agrada Tavernes perquè pensa que és un poble avorrit, on la gent no fa res diferent per divertir-se i sols passegen pels carrers. Ja havien passat tres dies, tres dies que li havien paregut llarguíssims, ja que sols havia vist la televisió, havia jugat a la maquineta i li havia pegat unes quantes puntades al baló amb un veïnet del carrer. Però un dia, quan el seu avi se n’anava a l’horta, el va veure molt trist i avorrit i li va preguntar si volia anar-se’n amb ell a “la terreta”, com ells l’anomenaven, ja que així li ensenyaria tot el que hi havia allí. José havia sentit moltes anècdotes sobre “la terreta”, però mai havia anat. El seu pare contava alguna que altra història sobre

aquell lloc, però el seu avi en tenia una per a cada ocasió. Així que li va fer molta il·lusió poder anar a veure-ho. Quan va arribar i es va adonar de tot el que hi havia, els seus 113 ulls començaren a obrir-se al mateix temps que la seua boca. Aquell lloc era preciós, i estava ple de racons per explorar. L’avi Pep es va passar gran part del matí explicant-li cada raconet d’aquella terra, però com que tenia molta feina, es va posar a treballar. Mentrestant, José va continuar investigant aquell paratge i dins d’una xicoteta caseta, on l’avi tenia totes les seues ferramentes, va trobar un bagul amb joguines, roba, llibres i moltíssimes coses més. Però baix de tot allò, hi havia unes xicotetes pilotes amb una goma que li van semblar un poc rares. Eren menudetes, de color roig i amb una goma enganxada que acabava amb un xicotet forat. No entenia per a quin tipus de joc es podrien fer servir, així que va anar corrents per tal que el seu avi li ho explicara, estava segur que tindria alguna anècdota que contar. Quan l’avi Pep va veure que el seu net havia trobat aquella pilota, li va fer molta il·lusió explicar-li perquè les tenia, ja que formen part d’una de les festes tradicionals de Tavernes. José estava molt interessat per escoltar tot el que anava a explicar-li, així que va començar...

114

Eixa pilota és la tradicional pilota amb què juguen tots els xiquets del poble el dia de la Sang, és una celebració que es fa el segon dimecres del mes de juliol any rere any. Eixe dia, molta gent del poble acudeix al Clot de la Font amb els seus fills per comprar berenar allí, que tradicionalment són fruits secs. Després, també compren per als xiquets i xiquetes aquestes pilotetes, de manera que col·loques el dit en la goma i llances la pilota per pegar-li algú però ràpidament la pilota torna a la mà. Al final de la vesprada, aquesta festa acaba en una xicoteta orquestra que es munta allí per tal que la gent balle i s’ho passe bé, i així celebrar el dia de la Sang amb tots els seus veïns de Tavernes.

predir el seu avi, a José li va encisar aquella festa, va conèixer un munt de xiquets i xiquetes amb qui jugar, l’àvia li va comprar uns fruits secs que estaven boníssims i sens dubte, una pilota de pell perquè el seu net jugara amb ella i tinguera un record de la festa. Els tres es van quedar fins la revetlla i José va tornar molt cansat cap a casa, però abans d’anar-se’n a dormir, quan l’àvia Conxa el va acompanyar al llit, li va donar les gràcies per la vesprada que havia passat, ara entenia quan la gent deia que els pobles eren molt divertits per les seues festes tradicionals. A partir d’aquell dia, voldria acudir junt amb els seus avis a cadascuna de les festes de Tavernes, ja que si totes eren semblats aquesta, serien fantàstiques.

José es va quedar encisat amb aquella festa, així que li va demanar al seu avi si podrien anar-hi junts algun any per poder veure-ho. L’avi no ho va dubtar dues vegades i li va dir que justament la setmana següent era el dia de la Sang i, tots dos anirien junts per poder celebrar-ho amb totes les persones de Tavernes, l’avi Pep estava segur que li agradaria al seu net.

Ara José ja no es queixaria per quedar-s’hi a casa dels seus avis, sabia que sempre hi hauria alguna cosa divertida a fer, a la terreta, als carrers de Tavernes o als llocs emblemàtics de la nostra població.

La setmana següent, tal i com marca la tradició, el segon dimecres de juliol, José va acudir al Clot de la Font per poder passar una vesprada molt divertida amb els seus avis i, com va

Marta Pallás “El dia del clot o dia la sang” és una festa tradicional de la Valldigna que se celebra el segon dimecres de juliol al lloc que dóna nom a la festivitat, el Clot de la Font. Des de fa molts, molts anys el segon dimecres de juliol, al paratge que avui coneixem com el Clot de la Font, se celebra

115

El porrat del dia del Clot o del dia de la Sang per Gertru Grau

“El dia del clot o dia la sang” és una festa tradicional de la Valldigna que se celebra el segon dimecres de juliol al lloc 116 que dóna nom a la festivitat, el Clot de la Font. Des de fa molts, molts anys el segon dimecres de juliol, al paratge que avui coneixem com el Clot de la Font, se celebra un porrat. Un porrat és una xicoteta fira al voltant d’una ermita per celebrar la festa d’un sant, on es venen dolços, llepolies, joguets tradicionals, i el més típic dels porrats: els torrats (que és d’on deriva el nom “Porrat”), que són els tradicionals cigrons torrats que es venen a eixes paradetes. Però la característica del porrat del Clot de la Font és la falta de motivació religiosa de la festa, perquè no hi ha cap ermita o església en les rodalies que en justifique un possible origen religiós. Així doncs, sembla que la tradició d’aquesta festa ve de molt lluny i que té el seu origen en els nostres avantpassats musulmans que possiblement encetaven el cicle estival amb un mercat d’estiu on es venien els primers melons d’Alger de la temporada en aquest lloc privilegiat, el Clot de la Font, un dels brolladors més importants de la Valldigna, ja que cal remarcar la presència i la importància de l’aigua en la vida agrícola dels pobladors musulmans de l’antiga Vall d’Alfàndec.

El Clot de la Font és un paratge natural situat al peu de la muntanya de l’Ombria, on aflora una font amb cabdal continu que dóna lloc al naixement de l’afluent del riu Vaca: El Vedell. Aquest entorn és el resultat de diverses transformacions. Es va canviar el seu aspecte primitiu, el naixement de la font, en una bassa amb escales al voltant, destinada al reg dels camps de la zona. A més, es van realitzar canalitzacions d’aigua per a abastir Tavernes mitjançant fonts públiques quan encara no existia l’aigua potable i, per últim, va ser condicionat per l’Ajuntament com a zona d’esbarjo, construint torradors, taules i bancs de pedra. Aquesta festa del Clot, però, es modificaria al llarg del temps pels costums i pressió de la nova població cristiana, la qual relacionà les festes populars amb els sants dels carrers i així, aquest dia, des de fa molts anys, a Tavernes, se celebren les festes del carrer Calvari, en honor al Santíssim Crist de la Sang, festes conegudes antigament com “la festa de la granota”, perquè algunes persones del seu veïnat es dedicaven a capturar-les a la marjal, per vendre-les després pel poble. Però allò que era més característic de la festa, era la romeria que es feia al Clot. Allí hi anaven molts valldignencs a fer-se la paella i menjar-se un dels primers melons d’Alger de l’any, el millor que havien collit i que guardaven per a l’ocasió. I al voltant

del Clot solia muntar-se el porrat, amb paradetes de joguets, torrons, dolços, fruites seques... i era típic que els xiquets es compraren pilotes de cuir de “vaqueta” o “de drap”, d’aquelles que es lligaven a la mà amb una gometa i que aprofitaven per perseguir-se els uns als altres llançant-se pilotades amb molta gràcia i destresa i, també per acaçar les xiques a pilotades per tal d’establir una mena de joc o flirteig. Segur que molta gent dels que ho esteu llegint les heu sofrit i ho recordeu. Jo és el que més recorde. Després, a mesura que va anar avançant la societat i l’activitat industrial agafà més rellevància, les activitats relacionades amb l’agricultura perderen protagonisme, a més a més, tot allò que excepcionalment hi trobàvem al porrat del Clot ja ho teníem a l’abast per tot arreu: joguines, torrats... i, tal vegada per això, aquesta festa perdé una mica de l’esplendor que havia gaudit durant molt anys. Avui dia la jornada ha perdut part de la importància que mantenia fins la dècada dels 60 i ha deixat de ser festa local a Tavernes. Però des de fa uns anys gaudeix d’un reviscolament i gràcies als actes organitzats per l’Ajuntament i altres entitats, com el Centre Excursionista, per tal de recuperar aquesta festa tradicional, s’ha incrementat el caràcter festiu d’aquest dia amb una programació cultural i lúdica, la qual cosa ha fet

que molts veïns i veïnes tornen a anar de romeria al porrat del Clot de la Font i molts d’ells conten al seus fills i néts les seues 117 vivències sobre aquest dia. Gertru Grau

25 de juliol 118

Sant Jaume

Sant Jaume per Pepi Barber

Esperava que em trobaren prompte. Em feien mal els genolls d’estar allí ajupit. A la fi! Roser m’havia vist. Ara em tocava pagar. Tots corrien per trobar el millor amagatall. Jo aprofitava per contemplar la mar; tan brava i tan bonica. Algunes quadrilles la visitaven any rere any per aquestes dates. Just en els dies propers al meu sant. Un sant que tenia avorrit perquè tothom al meu voltant deia que era el sant dels ofegats. Ho tenia clar. Quan fóra major me’l canviaria. Havia sentit que es podia fer. Allò de canviar-se el nom. M’agradava Putxades, Pelé, Di Estefano, però calia meditar-ho bé, segurament dues vegades ja no em deixarien. Vam arribar feia tres dies amb el carro i la Romera. Pobreta, estava tan velleta, però gràcies a ella repetíem aquella excursió tan esperada. Caminava poquet a poquet, arrossegant tot allò que la mare havia previst que necessitaríem per passar aquell temps magnífic. Nosaltres tampoc teníem pressa. El camí era un joc; pujant, baixant, cantant… Per aquell temps la mare ja havia venut les tomaques i els pebres de la collita d’estiu i les melones del pare, dalt del carro, per a sadollar els dies de calor. Quan ja estàvem prop del nostre destí, apressàvem el pas amb tanta ànsia que semblava trigàvem més en arribar. Aleshores

banyàvem el nostre cansament i el de la Romera. Ella refrescava després d’un dia xafogós i ens deixava agafar-li la cua per si en 119 algun moment no fèiem peu. Quin record tan proper…! La mar continua igual de brava, igual de bonica. La sorra continua acollint veïns i forasters. Però les barraques ja no estan. I tampoc hi és la Romera. La mare em va dir que havia fet un llarg camí al cel. Deguera quedar esgotada. Estava tan velleta… … quaranta-huit, quaranta-nou i cinquanta. Si no trobava ningú, tornaria a pagar. Caminava amb la mirada en aquelles ones. El seu trencar aconseguia hipnotitzar-me. Aquells forasters havien canviat de color i no paraven d’empinar l’ampolleta. Seria que feia molta calor i tots no cabien baix d’aquella ombra florejada. Xiquets, a berenar! Tots corríem a pel pa amb sagí i sucre. Dolcet, espesset… Alguna cosa així com la Nocilla que mengen ara els meus nets. El berenar era sempre el mateix. Cada dia igual a l’anterior, però tothom corria cada vesprada com si esperara novetat, i a la fi ens acontentàvem repetint menú. Bé tothom menys Mateu. Ell preferia la tomaca confitada que preparava la tia Carme amb els quilos de sucre que el seu home li baixava d’Andorra.

Mentre berenàvem, dues dones rodaven el coll a les gallines. L’endemà era festa nacional. El meu sant i el dels ofegats. 120 Dinaríem paella amb la carn que ara desplomaven. I si en sobrava, la guardarien al carner de fusta per tal que les moscardes no participaren també de la festa. D’altra banda, els homes ajudaven als nouvinguts a completar les barraques. Els puntals primer que tot, després els canyissos ben fixats, unes làmines de cartró-pedra pels sostres, les mantes per separar les estances i, finalment, un ram de baladre presidiria la taula com a senyal que la feina havia estat completada. Per darrere algunes s’afanyaven en sentir el córrer de l’aigua per les canaletes. Els llauradors obrien els taps per regar els camps i elles aprofitaven per traure la pastilla de sabó i la fusta quadribarrada per fer una rentadeta a allò més precís. Tinc gravada la imatge del tio Pep apropant-se amb el gaiato a la mà. Tenia la collita envoltada de sabonera i elles reien mentre ja penjaven les peces humides dalt del mur. Sobre el meu nom… a la fi no me’l vaig canviar. Vaig pensar que era fer-li un lleig a ma mare. I el millor de tot és que el meu fill també es diu Jaume. Cosa de dones...les tradicions i tot això. Ja es feia obscur. Era hora d’entrar a la “catxupera” i descansar fins l’endemà. Els majors es quedaven raonant al llum del

carburador. Feia una olor tan forta que costava agafar el fil per adormir-se. Els del costat eren més llestos que nosaltres o almenys més afortunats. El cap de família era camioner i amb el motor d’un vehicle avariat aconseguia donar llum a la seua barraca. L’any següent tot el barri s’il·luminava així. L’endemà nasqué el sol. Tan rodó, tan roig...i començàrem a buidar els melonets que havia espigolat el pare. Calia fer-los ben nets i després dibuixar amb la punta d’un ganivet, una lluna, un sol i una caseta al relleu d’aquella corfa tan dura. Després lligaríem un cordell semblant a una bossa de mà i deixaríem caure un ciriet al dintre. Ara sols calia esperar que tornara a apagar-se el sol per tal que la llum dels fanalets quedara visible. Paella era el plat principal del dia i melona, les postres que compartiríem a taula. Al damunt unes creatives banderetes engalanaven el passeig que acollia tantes barraques. Un passeig còmplice dels nostres jocs i els nostres secrets i que aquell vespre gaudia veient-nos disfressar-nos amb qualsevol cosa que trobàvem: un mocador al coll o a la cintura; un sac de pita al cos que et convidava a rascar-te fins que te’l treies; unes espardenyes del pare o la bata de la mare que romania estesa. Qualsevol cosa era bona per divertir-nos aquella vesprada de San Jaume.

Al sota, als peus de l’aigua, també pareixien gaudir uns joves que quedaven gitats en tirereta i una xicona rodava rient per 121 damunt d’ells. Era el joc del “rulo” i qualsevol mare que els haguera vist els ho haguera prohibit. Més lluny altres jugaven al mort. Formaven un cercle i el del mig, amb els braços en creu, es balancejava mentre la resta “empomava” el cos d’aquell que es deixava caure. Em fascina contemplar la mar, com contemplava Narcís el llac en el conte d’Oscar Wilde. Sols que jo no he mort ofegat. Tanmateix sí que corregueren el mateix destí aquells de vora ones que bevien assedegats. S’abocaven a l’aigua salada i aleshores ambdós cossos es fonien. La mar, inesgotable, guanyava cada any la partida. Abans de passejar els melonets, ara enlluernats, tocava sopar. La recepta també es repetia, igual que la del berenar. Es deia “frito” i es tractava de carn i embotit fregit i conservat en oli dins uns porrons de cristall. Es preparava a les cases un temps abans per enllestir les menjades d’estiu. Després de Sant Jaume començava el compte enrere per aquells matins de sol. Uns amainaven en deu dies, altres s’allargaven fins la vespra de San Llorenç i eixa nit ploraven estels enyorant els seus fidels que ja marxaven. Aquelles nits tan tristes s’alegraven quan corria un llum i tot plegat, estirats sobre aquell llit de terra, desitjàvem amb força tornar el proper

estiu...i, aleshores, el darrer any desitjàvem el mateix perquè aquell any s’havia complit. 122 Les barraques anaven quedant desallotjades i els xiquets anàvem “al busco” a veure quin tresor trobàvem. Alguna gent desmuntava la barraca sencera però altres, la deixaven perdre per no tornar a omplir el carro de metralla. Recorde una vegada que ens vam penedir d’haver abordat aquella de dos pisos, quan la meua germana va ficar el peu en el comú que no havia quedat ben colgat. Un comú era un clot gran que feien només arribar per dipositar les necessitats d’aquells dies. Quatre sacs privaven aquell petit habitacle i una tapadora restava olor a aquell forat, però quan l’obries per utilitzar-lo... més valia fer-ho ràpid. El saqueig va quedar embrutat per aquell imprevist del comú però va valdre la pena; dues hamaques i un petromax per enlluernar les vetllades. Yago, el meu nét, m’agafa fort la mà. Sembla que nota la meua malenconia. Des d’ací dalt no sembla el mateix. Envege la llibertat del vent. Tan a prop de les ones. Les meues cames immòbils ja no seuen a la sorra. La mar ja no banya els meus peus. Però els records alegren els meus pensaments. Uns records tan vius, tan bonics, tan màgics que voldria que tothom els tingués. M’omplin cada dia de felicitat per haver-los viscut i de goig per poder-los compartir amb qui ara m’estreny

la mà. Ell m’escolta amb paciència. Els seus ulls clars desprenen curiositat i sorpresa. Intente que aprecie la grandesa de la mar, la riquesa de l’estiu, la història del seu Sant. Tres Sixtes Pepi Barber Pons. Mare, mestra i membre de la comissió d’aquesta falla. Sempre agraïda de treballar en allò que més li agrada, redacta enguany, amb gust, esdeveniments viscuts per la seua família: Amparo Pons Vercher. Alegre, activa i curiosa. Li agrada llegir, cuinar i veure documentals. Ella sempre diu que “el saber no ocupa lloc”. Participa de l’aportació de dades als escrits de la seua neboda. Pepi Pons Vercher. Disposta, manyosa i pacient. Li agrada escoltar música, cosir i la fotografia. Les seues vivències s’han convertit en informació rellevant per aquest escrit.

Ăşltim cap de setmana de juliol

123

Pop al Carrer

La POP Per Gema Burgos

La Petita Orquestra Peiotaire (la POP) és un projecte paral·lel d’alguns membres de la banda de pop Amanida Peiot que va 124 nàixer amb la intenció d’actualitzar peces del cançoner popular valencià, a mode d’orquestrina acústica, en un espectacle adreçat a tots els públics, grans i menuts, amb clara vocació interactiva i posada en escena teatral. Amb tot i això, en el seu repertori també hi trobem peces d’elaboració pròpia i d’altres artistes contemporanis. A nivell discogràfic, debutaren amb el Vol 1 (LaCasaCalba Ed, 2013), amb el qual obtingueren diversos premis i nominacions, com ara, les tres nominacions als Premis Ovidi Montllor a la Música en Valencià de 2013. En concret, La POP està formada per Francesc Burgos (veu i guitarra), Hugo Canet (percussió i saxòfon) i Gerard Vercher (acordió), però el quartet actual es completa amb Tonete Puerto (contrabaix). Tots ells són músics de la Valldigna, llevat de Puerto que ve d’Ontinyent. Aquests paios a part d’instruments convencionals, alguns d’ells abans esmentats, també utilitzen instruments inventats i joguines i, fins i tot, andròmines extretes del fem o de qualsevol rastre que donen color i aporten harmonies variades i divertides.

Com hem dit abans, les cançons populars són la base del repertori de La POP: Mareta, mareta, La Pere Joana, Micalet Garcia, Les anguiles de l’Albufera, però també musiquen una lletra inèdita de Remigi Palmero, un dels artistes més prestigiosos del panorama musical valencià i històric de la cançó més iconoclasta. Després està Vicenteta, una cançó pròpia amb aires llatins inspirada en una altra del grup nordamericà de pop-psicodèlic, The Flaming Lips. Una versió en català d’un temàs de Los Blops, grup hippy xilè que reivindiquen plenament. Ja en directe aquestes cançons són presentades a través d’un guió teatral amb dues històries entrellaçades que fan les delícies del públic assistent que, d’altra banda, és d’allò més divers. Han actuat tant per a xiquets a les escoles, com a festes majors per a públic adult, teatres amb públic familiar... I fins i tot han creuat la frontera per anar a actuar a Itàlia i en valencià. La POP és cultura del poble, feta per al poble. A continuació podeu assaborir la lletra de la cançó Vicenteta, un hit revolucionari d’aroma tropical i esperit galàctic:

Vicenteta (música, La POP; lletra Francesc Burgos) Li diuen Vicenteta, és més valenta que la pólvora, treballa per al poble, ha de mantenir-se en forma, perquè sap que és una obligació, lluitar contra eixes bèsties. Jo sé que podrà amb elles. Oh, Vicenteta! Ells no ho creuen, no, no, no... Però sé que tu podràs amb elles Els han contractat des d’una gran multinacional, amb el cor plastificat i massa ganes d’engolir-s’ho tot. Però no saben que Vicenteta està forta com un roure Pren moltes vitamines! Oh, Vicenteta! Ells no ho creuen, no, no, no... Però sé que tu podràs amb elles. Gema Burgos

125

10 d’agost 126

Sant Llorenç

El porrat de Sant Llorenç per Amparo Císcar

- “Mare de Déu, quina calor fa! - I tant, perquè avui és Sant Llorenç i això és la cremor de les graelles amb què el sacrificaren!” Com si això poguera justificar la xafogor del dia. Però, sí, aquest era un comentari que sentíem sovint, concretament cada 10 d’agost mentre marxàvem cap a l’ermita, amb la coca morena al cabàs per a berenar. Encara que haurem de tornar enrere molts anys, segles millor dit, per entendre d’on ve aquesta festa. A Tavernes i als seus voltants, hi ha empremtes que demostren que Sant Llorenç ha tingut alguna presència en aquesta terra. La història ben bé podria haver començat al poblat de l’Alcudiola, el qual formava part del Senyoriu de la Valldigna -tot i que estava més prop de Cullera- essent de la seva jurisdicció. Aquest poblat tenia com a cap d’altar a la seua parròquia, administrada pels frares del Cenobi Valldignenc, al diaca Sant Llorenç i, l’honorava el dia 10 d’agost. Una acumulació de circumstàncies, com ara l’epidèmia de còlera o les moltes crescudes del riu Xúquer, feren que l’Alcudiola a poc a poc anara sent abandonat, se sap que al segle XVIII ja no hi vivia cap persona, per la qual cosa el temple va passar a ser una ermita rural. Doncs bé, uns habitants d’aquest poblat, se

n’anaren cap a Favara i, altres se’n vingueren cap a Tavernes, establint-se als afores del poble, concretament a final del carrer 127 Sant Antoni, motiu pel qual, aquest tram de carrer acabaria rebent el nom de Carrer Sant Llorenç. Aquests nous veïns de Tavernes, orgullosos com estaven de les seues arrels, volgueren conservar els seus costums i, tots els anys s’acostaven a la Parròquia de Sant Llorenç, per venerar el Sant a qui els seus pares havien encomanat la vida del seu poblat. Celebraven processons i romeries en les quals ofrenaven al Sant, espigues d’arròs per tal que protegira les collites, però, com sol passar en moltes d’aquestes històries, uns i altres es disputaven el lloc i la festa. Així, els veïns de Favara i els de Tavernes no es posaven d’acord en qui tenia la propietat del temple i dels objectes de culte que hi havia i, allò va fer que ambdues poblacions decidiren construir les seues pròpies ermites dedicades a Sant Llorenç en altres llocs dels respectius termes municipals, de manera que progressivament l’ermita primitiva va anar desembocant en l’estat de ruïna en què es troba actualment. A Tavernes, l’ermita es va construir entre l’autopista actual i la carretera nacional i s’accedia pel camí paral·lel a la carretera comarcal. El restaurant de Las cinco hermanas, que es deia Venta de Sant Llorenç, quedava just enfront, a l’altra banda

de la carretera. Encara que la construcció de l’autopista del Mediterrani va fer “necessària” la seua destrucció, decidint 128 aleshores construir una ermita nova en el Racó Joana, que és la que coneguem actualment. Un paratge de gran interès mediambiental amb unes vistes magnífiques del Mediterrani i envoltada per una esplèndida pinada. És un senzill edifici de planta rectangular, recoberta de teules i amb tres minsos contraforts a cada paret lateral, entre els quals s’obren finestres rectangulars amb reixes. A la façana s’aprecia un rellotge de sol de manisa ceràmica amb la llegenda “Sol Lucit Ómnibus”. S’accedeix a l’entrada pujant tres graons que s’acaben on comença una porta rectangular amb planxa i, sobre ella, una imatge de Sant Llorenç en ceràmica. Però,… què va ser de la festa? Els meus records comencen cap a finals dels anys seixanta. Tots els 10 d’agost , tradicionalment, ens visitava un vent que venia, o això deien els entesos, de l’Àfrica i s’hi afegia a l’activitat de la festa, com si de tradició es tractara, fent que la jornada esdevinguera inoblidable no sols pel que tenia de festiva. Hi havia una família a Tavernes que s’ocupava de que la festa al

Sant lluira com calia. Pel matí, la missa i la processó del Sant. Desprès de la processó, es deixava la imatge dins l’ermita per tal que els fidels que volgueren pogueren aplegar-s’hi per demanar-li algun favor o simplement per fer-li una visita. Les dones d’aquesta família, els dies d’abans, preparaven uns panets que el retor beneïa i que es posaven en un cistell al costat de la imatge de Sant Llorenç, la gent que visitava l’ermita, s’acostava, besava la imatge i agafava un trosset de pa desprès de dipositar una xicoteta almoina a la safata que hi havia al costat. Aquesta almoina serviria per a contribuir, d’alguna manera, al manteniment de la festa. A migdia tots els qui volien s’organitzaven en grupets i es feien una paella que, junt al meló d’Alger constituïa el dinar típic de la festa , esdevenint menja de Déus, sols pel lloc on se’l menjaven. I per la vesprada: el porrat. Tal com diu a la Viquipèdia, un porrat és una fireta tradicional valenciana molt arrelada a la comarca de la Safor, que se celebra baix l’advocació d’un sant, una ermita o santuari on se’l venera. L’element més característic d’esta festa consisteix en el mercat a l’aire lliure on es posen a la venda productes tradicionals, dolços i fruits secs. L’origen d’aquest costum popular s’atribueix a la veneració de

la societat agrícola als sants, per aconseguir bones collites i fertilitat dels seus animals. 129 Remuntar-se a la història del porrat és, com gairebé sempre a València, viatjar a l’època musulmana de l’Edat Mitjana. El cronista Joan-Lluís Corbin ho corrobora i anota el que alguns historiadors atribueixen l’origen del porrat a “coses dels moros”, a propòsit que sembla que els cigrons torrats - torrat o porrat - formava part del menú de les celebracions dels musulmans valencians i, especialment en els casaments, a manera de tribut a les núvies. Malgrat una calor sufocant, quan el sol ja començava a amagarse, allò bullia de gent: famílies senceres, colles d’amics i, fins i tot, parelles de nuvis que s’acostaven, de vegades amb la Vespa, a passejar per tal que els nuvis compraren a les núvies un “caraputxet” d’avellanetes i ametles del tramusser de Benifairó, perquè … això no ho menjàvem a casa! Tot ple de paradetes, entre les quals destacaven les de fruits secs, les pomes amb el caramel roig punxades amb un pal per poder-les menjar, els “mantecaos” i el carret de l’orxata i, també, les de xicotetes joguines. Els xiquets demanàvem i demanàvem tot allò que vèiem; sobretot, trastets, que en aquest moment no tindrien massa

importància, però que en aquella època sí que en tenien i molta, doncs les úniques joguines que teníem eren les que 130 ens firaven per Festes del Poble i les que ens compraven als porrats que, normalment, eren pilotetes de goma, xitxarres, i coses així; perquè les coses més importants, com ara les nines, els camions o la bossa i el bagulet per anar a l’escola, era ja cosa dels Reis. Però, què contents ens posàvem! Els pares es conformaven amb torrat, tramussos i algun trosset de “panfígol” i, una vegada fetes les compres de rigor, tocava berenar. Les mares havien fet pel matí una coca morena i, mentre elles la treien i la tallaven, els pares anaven a buscar l’orxata per sucar. Asseguts en algun còdol ens ho menjàvem, els xiquets amb molta pressa perquè desprès tocava el “mantecao” i no convenia deixar perdre res ara que teníem els pares disposats. Segurament l’endemà, quan passara el carret pel carrer i en demanaren un, ens dirien que tots els dies no podia ser; així que ara ens aprofitàvem. I ja fent-se de nit, desfèiem el camí: cadascú a casa seva, a sopar i a eixir al carrer a vetllar amb el veïnat; però els hòmens a dormir prompte, si el calor els deixava, perquè demà, a l’alba… era un altre dia! I tocava anar a collir hortalissa i vendre-la al Prado de les tomaques.

Durant uns anys semblava que aquest tipus de festes, havia anat a menys, però sortosament, Tavernes és cada vegada més conscient que no podem perdre les arrels de les quals formen part les tradicions dels nostres majors, i fa esforços per recuperar totes aquelles que han anat perdent-se i seguir potenciant les que no ho han fet i, per això, el PORRAT DE SANT LLORENÇ cada any creix, més si cap, donant-li un nou caire més adient als temps actuals. Cada any, es fusiona la festa tradicional amb la innovació, per això l’activitat, comença pel matí amb la missa en honor al Sant, la romeria i la benedicció del terme i per la vesprada, el porrat acull, des de fa un parell d’anys, les actuacions de diferents artistes dintre del festival Sete Sóis Sete Luas. Des d’aquestes pàgines i, des de la Falla Portal, apostem per la tradició, com a conjunt de béns culturals que s’hereten i, per tant, formen part de la nostra identitat. Sense oblidar que la tradició ha de ser capaç de renovar-se i d’actualitzar-se per mantenir la seua essència. AMPARO CISCAR

2ona setmana de setembre

131

Festes del poble

Phineas i Ferb a Tavernes de la Valldigna per Àngela Magraner Mifsud

Després de tot l’hivern a l’escola, a la fi arriben les vacances per a Phineas i Ferb. Aquest any, els seus pares han organitzat un 132 viatge on disfrutaran moltíssim i en el qual tota la família s’ho passarà d’allò més bé. El destí elegit és Tavernes de la Valldigna, un poble de la província de València, situat enmig d’una vall oberta a l’est per la mar Mediterrània. Porten molt de temps esperant per tal que arribe l’estiu i, així, poder fer aquest viatge tots junts; a la fi ha arribat el dia tan esperat i, la família sencera es disposa a partir. Tot i que van un poc curts d’espai dins del cotxe, degut a la gran quantitat d’equipatge que porten, el viatge no els resulta molt pesat i quan se n’adonen ja estan entrant a la platja de Tavernes. El pis que Linda, la mare dels xiquets, havia llogat per a passar aquella setmana, estava a primera línia i tenia unes vistes meravelloses a la bonica mar. Tant a Candace, com a als dos germans menuts, Phineas i Ferb, els va agradar moltíssim i de seguida, van escollir els llits i les habitacions on dormirien. Una vegada ja instal·lats, els pares van decidir anar al poble a fer la compra de la setmana. Mentre ells estaven al supermercat, Candance, Phineas i Ferb s’esperarien jugant a un parc. Però tots ja coneguem aquets dos germans massa bé, no poden estars’hi mai quiets, així que, encara no havien girat la cantonada els seus pares, ells ja se n’havien anat a investigar el poble i a fer de

les seues. Candance no va poder aturar-los i de seguida va anar a alertar els seus pares de l’escapada dels dos germans. Sols els van fer falta deu minuts per adonar-se’n que alguna cosa havia passat a aquell poble. Els carrers estaven pintats, plens de ninots i de figures, bé de cartró o bé de plàstic, però estava tot desfet, a penes van poder diferenciar què era cada cosa. Atordits per la curiositat, van anar a preguntar als veïns del carrer, en el qual es trobaven, què havia passat i quin era el motiu pel qual estaven la majoria dels carrers del poble així. Ells els van explicar que Tavernes estava en la seua setmana de festes, i que tots els anys, els veïns que volien participar, decoraven els seus carrers amb una temàtica determinada i que després, el primer diumenge de festes, el jurat passejava per tot el poble mirant els diferents carrers, deliberant i decidint quins eren els millors. Es tractava del concurs dels carrers engalanats. Però aquest any, el mal temps els havia jugat una mala passada, ja que la nit del dissabte, quan ja estaven tots els carrers muntats i impecables per a poder rebre el diumenge la visita del jurat, una tempesta es va deixar caure sobre el poble, amb pluja, llamps i, fins i tot, pedra, destrossant així tots els ninotets i tota la feina que els veïns del poble, durant tant de temps, havien estat fent.

Phineas i Ferb, en veure la tristesa i la impotència que la gent del poble tenia, van pensar de seguida en ajudar-los amb un dels seus invents. Els dos germans van tranquil·litzar els veïns i els van dir que no es preocuparen per res, que de segur que tot acabaria bé. En un obrir i tancar d’ulls, van idear i crear una tableta intel·ligent a través de la qual els veïns podrien dibuixar tots els ninots que volgueren i que necessitaren per a decorar els seus carrers. Després, amb la megaimpreseitor 3D, aquests dibuixos cobrarien forma i color; i amb les sabates voladores i la bagueitor, una motxilla capaç de distribuir la pintura , pintarien l’asfalt i els ninots que volgueren de forma ràpida i segura. Així, els dos germans van idear quatre invents per tal que els veïns pogueren donar als seus carrers eixe toc de màgia i d’alegria que havien perdut. Només van tenir tots els aparells preparats, van anar carrer per carrer repartint una tableta intel·ligent, una megaimpreseitor 3D, unes sabates voladores i una bagueitor. Amb açò els veïns restaurarien els carrers fàcil i ràpidament. Cada carrer va saber distribuir la feina a la perfecció: uns dibuixarien a la pantalla els ninots i després els imprimirien amb la megaimpreseitor 3D, altres s’encarregarien de posar-los al seu lloc corresponent i, una persona seria l’escollida per a programar la bagueitor i, amb l’ajuda de les sabates voladores, repartir la pintura per tot el carrer.

133

Tot va anar sobre rodes i, gràcies als dos germans, la gent del poble va poder tindre els seus carrers decorats per al dia 134 següent. Però tot no anaven a ser bones notícies. Al dolent científic Heinz Doofenshmirtz li havia arribat la notícia que els dos germans ja havien fet de les seues per tal d’ajudar la gent i de fer el bé, i ell això no ho podia permetre. Va pensar que tal vegada podria reutilitzar una nau espacial que tenia guardada i que feia ja alguns anys que no gastava per a viatjar fins a Tavernes; allí aturaria i desfaria tot el que Phineas i Ferb havien aconseguit. Així que es va posar mans a l’obra, va fer algunes reparacions per tal que la nau poguera funcionar, va agafar tots els aparells que va creure necessaris per a destrossar-ho tot i va marxar. En un tres i no res va arribar a Tavernes; la seua nau va aterrir la gent del poble, doncs era enorme, mai havien vist una cosa així. Ja ho tenia tot pensat: amb la seua megaspireitor aspiraria els ninots i tota la pintura que, durant tota la nit, la gent havia estat preparant sense descans i amb molt d’esforç, deixant així els carrers buits i sense res. Però Phineas i Ferb no es van preocupar en absolut quan van veure aparèixer la nau del doctor Heinz, perquè ells ja havien pensat en la possibilitat de que aquest home apareguera per fer el mal. Havien posat en la pintura un material adherent molt fort i, els ninots també s’havien impregnat d’aquest material, de forma que tot estava totalment subjecte a l’asfalt.

El maleït Heinz va aterrar amb la seua nau a la Plaça de l’Ajuntament del poble, el lloc més cèntric de Tavernes, des d’on aspiraria totes les coses a la perfecció. Va baixar i va començar a traure de dins del magatzem de la nau la màquina clau, la megaspireitor... Es tractava d’un aparell d’alumini, amb un tub de plàstic enorme al capdavant, capaç d’engolir tot allò que es trobara pel davant i, rodes gegants sota, com si foren de camió, per desplaçar-s’hi per tot arreu. Elevaria aquest tub per dalt de les cases i des d’ací arribaria fàcilment a tots els carrers. L’enorme aparell es va posar en marxa, i per a sorpresa del doctor, no va aspirar ni una gota de pintura, i tampoc va poder engolir-se cap ninot. L’única cosa que tragava eren els papers que la gent havia tirat a terra, bosses, llaunes, botelles, caixes de cartró... La megaspireitor no sols va deixar els carrers ben decorats i amb tots els seus ninots, sinó que va aconseguir netejar tot el poble d’una manera sorprenent. El maleït no donava crèdit al que estava passant; aquells dos xiquets havien sigut, una vegada més, més intel·ligents i més espavilats que ell. Phineas i Ferb estaven pletòrics, quasi tant com els veïns de Tavernes. Ho havien aconseguit! Després de tot el que havien fet, els dos germans romanien a la placeta on els seus pares els havien deixat, com si res haguera passat. Va ser arribar i aparèixer la seua germana major amb els seus pares. Candance

no podia creure el que estava veient: la megaspireitor del doctor Heinz també havia aconseguit succionar els invents que els dos xiquets havien creat per a decorar els carrers. Una vegada més havia quedat com una mentidera i com una ximple davant els seus pares. El jurat, format pels regidors i les regidores de l’Ajuntament de Tavernes, se n’adonà de la tasca que Phineas i Ferb havien fet pel poble, així que van decidir repartir els diners dels tres premis entre tots els carrers que havien participat. Els veïns estaven d’acord amb la decisió presa, doncs era el més just. Estaven alegres i feliços, no podien demanar més. La família sencera va ser convidada pel Senyor Alcalde a les festes de Tavernes, fins i tot, van fer un homenatge als dos germans el diumenge per la nit, en agraïment a tot el que havien fet; no sols havien ajudat la gent del poble en el concurs dels carrers engalanats, sinó que, a més a més, havien deixat el poble impecable. Des d’aquell dia, Phineas i Ferb serien recordats per sempre a aquell poble, TAVERNES DE LA VALLDIGNA. Àngela Magraner Mifsud

135

136

Una visió ràpida sobre les Festes Majors de la ciutat per Miquel Joan

Aquest article va ser escrit fa uns 25 anys. Formava part de la secció “Festes populars” d’un llibre general sobre la Valldigna que, encarregat a diverses persones, volia ser com “El Llibre de la Safor”. L’editorial no va continuar el projecte i el llibre no va veure la llum. He reproduït el text tal com el vaig escriure, només actualitzades algunes referències d’anys a finals del segle XX. Els orígens Les Festes Majors que celebra la ciutat de Tavernes les dedica al Santíssim Crist de la Sang i a la Divina Aurora. Tradicionalment, començaven el darrer dissabte de setembre quan s’havien acabat els treballs de la sega de l’arròs, es cobrava la collita i hi havia diners frescos per gastar a festes. Eixa data feia que de vegades se solaparen amb les de Gandia. Aquest conreu, típic i únic, de la zona de marjal vallera va desaparèixer amb la dessecació de La Partida en la dècada dels anys 60 i va canviar la data de festes a primeries de setembre, amb un intent de celebrar-les la primera quinzena d’agost a principis dels 1970. El fracàs fou tan estrepitós que ningú va gosar a plantejar de nou un canvi tan dràstic en la data. Cosa

de les vacances potser, però com a fet curiós hem de dir que en el seu origen les primeres celebracions foren eixe mes. Les Festes Majors de Tavernes s’inicien a finals del segle passat i el seu origen entronca amb l’epidèmia de còlera morbo que va patir la ciutat en 1885, una malaltia que va provocar moltes morts entre el veïnat. La situació esdevingué tan dramàtica que, com a últim recurs, l’Ajuntament va decidir baixar el Crist de la Sang de l’ermita del Calvari a l’església parroquial, perquè als vallers els fóra més fàcil demanar la seua intercessió per eliminar la mortal plaga. Desapareguda aquesta, el consistori va fer cas de les peticions del veïnat i va celebrar unes festes dedicades al Crist abans de la pujada a l’ermita. El 26 de juliol de 1885 l’ajuntament va acordar celebrar un acte religiós el 9 d’agost i va autoritzar la Comissió de Festes perquè disposara dels recursos econòmics que havien de donar la màxima brillantor a la festa. La Banda de Música i l’Orquestra Primitiva de Xàtiva participaren en els primers festejos i el sermó el va predicar el canonge de València, José Cirugeda. Aquella nit, un gran riu humà precedit de traques i sons del tabalet i la dolçaina va efectuar la primera pujada coneguda.

137

138

El reconeixement i la gratitud de Tavernes va continuar els anys successius en forma de festes anuals dedicades al patró que, amb els normals canvis i modificacions amb el pas del temps, seran l’origen de les actuals Festes Majors. La devoció i dedicatòria de les Festes Majors a la Divina Aurora no compta amb unes bases documentals tan clares i precises, però no podem ací oblidar, com bé ha assenyalat Josep Coll al “Llibre de la Safor”, que la festa religiosa de la Divina Aurora fou estesa a la nostra comarca pels pares predicadors dominics del convent de Llutxent a mitjan del segle XVIII. Tothom a la Valldigna coneix el fort vincle religiós que existeix entre Tavernes i Llutxent. Aquest vincle es fa palès tots els anys a la localitat de la Vall d’Albaida amb motiu de la festa i processó de Sant Domènec el dia 4 d’agost. El sant es dut pels vallers que hi assisteixen, privilegi que mai ha estat bandejat i que podria explicar la influència que poden haver tingut els frares llutxentins perquè els vallers escolliren la Divina Aurora com a patrona de la ciutat. Les Festes Majors de Tavernes han variat al llarg de les dècades seguint el ritme dels canvis socials, econòmics i culturals

de la societat valldignenca. Amb tot, es mantenen els actes primigenis: l’inici de la festa, amb la baixada del Crist, i l’acabament amb la pujada. Principis del segle XX Les notícies de primeries del segle XX ens assabenten que els festejos populars se centraven al voltant dels bous al carrer, a la Plaça Major, convertida en un autèntic recinte taurí gràcies als cadafals que, bastits amb troncs i taulons, permetien una immillorable visió i, com no, sense cap perill. Al seu davall, s’hi construïen les rateres, una espècie de barreres formades per bigues i llistons separats de manera que només permetien el pas d’una persona. Les rateres era el refugi segur d’aquells que fugien de les perilloses banyes. Cada migdia, enmig de l’expectació dels vallers, tenia lloc la prova, un acte que consistia fonamentalment en el tancament de les vaquetes al corral i durant el qual eren torejades pels espontanis als sons del tabalet i la dolçaina. A la vesprada, hi tenia lloc la que podem considerar “correguda gran”, amb nombrosa participació d’afeccionats. Fins i tot, era costum repetir a partir de les 12 de la nit la prova amb dues noves

vaquetes. És, potser, l’antecedent dels bous al carrer dels anys 60-70-80 del segle passat, convertit en el “ball i vaquetes” quan passaren a celebrar-se a la plaça portàtil. Les festes a l’època que parlem (primeres dècades del segle XX) no rebien eixa consideració si no tenien com a protagonista principal l’espectacle taurí. Les caigudes, els rebolcons, les corregudes del més valents davant de l’animal, la gosadia de tocar-li les punxegudes banyes… era la constant de la festa, on sempre hi havia algun afeccionat més atrevit que no gosava a deixar la correguda, ni de córrer o acaçar de manera temerària l’animal, fins i tot després d’haver patit algun “rebolcó”. L’Ajuntament, conscient del perill que per a la integritat física dels vallers representava l’espectacle, va provar algunes vegades de bandejar la festa taurina, però sense massa èxit. Els veïns es manifestaven davant la casa consistorial i manifestaven el desig de tindre bous al carrer amb el crit de “bous, senyor alcalde, bous” fins que la màxima autoritat accedia a les peticions. Fins i tot, hi ha constància de peticions d’allargament de l’espectacle més enllà dels dies festius. La programació d’aleshores es complementava amb les típiques danses de Tavernes, on no faltava el protagonisme de

la dansà i del fandango interpretat per parelles de balladors i balladores, les traques, els concerts i les revetlles. La fira 139 quedava només representada per algunes barraques, més bé paradetes ambulants a manera de porrat, on es venien llepolies per als més menuts. Temps era temps. Les festes a mitjan segle XX Les dècades posteriors a la Guerra Civil, les Festes Majors de Tavernes introduiran un conjunt de canvis i modificacions substancials. Habitualment el costum majoritari era celebrar festes de carrer amb tot un conjunt d’activitats entre les quals no faltaven les revetlles i el sopar general de tots els veïns enmig de la via pública. Els bous al carrer passaran a tenir com escenari un tram de l’actual Carrer Major, encara que la festa mantindrà les mateixes característiques. Durant alguns anys els vallers gaudiran també de la cavalcada de carrosses, construccions artesanals, que desfilaran pels carrers de la ciutat lliurant una veritable batalla de flors i confetti. La participació en el concurs de carrers engalonats serà també molt significativa i l’avinentesa serà aprofitada pels

140

vallers per estretir els lligams d’amistança amb el veïnat. La fira augmentarà de grandària i deixarà de ser un lloc de venda de joguets i llepolies amb la incorporació de les modernes atraccions i també en la programació festiva de l’Ajuntament s’introdueixen actes específics per a xiquets i xiquetes com la trencà de perols, la biga ensabonada i altres jocs, a més de diverses proves d’habilitat en bicicleta. Aquesta part festiva desaparegué poc a poc de la programació oficial. Molts són els vallers que la conserven a la memòria com una part indestriable d’aquelles Festes Majors que mantenien el regust dels temps de l’antigor però que intuïen el canvi que s’anava a produir amb la incipient embranzida econòmica que ja s’hi notava. Les festes d’aleshores constituïen un dels millors exemples de la cultura popular de Tavernes. La dècada dels 70 introduirà la proclamació solemne de la Regina de les Festes i de la seua Cort d’Honor. Se celebrava al Cinema Capitolio (avui Mercadona), la nit anterior a la baixada del Crist i acabava amb un ball de gala a la també desapareguda Terraza Astoria. La Regina de Festes assolirà un gran protagonisme en la festa i passarà a presidir els actes festius al costat de les autoritats

locals. La desaparició de la regina com a figura de la festa va vindre motivada pel poc ressò i interès en el nomenament que demostrava any rere any la joventut vallera. Les festes cap a final del segle XX A finals de la dècada del 70 i durant la del 80, els nous gustos introdueixen canvis profunds en les Festes Majors. Els actes tradicionals i que naixien del mateix poble deixen el pas lliure a la nova concepció festera basada en les actuacions dels cantants i grups de moda, les vetllades de revista i musicals, les nits de rock, mentre els espectacles taurins acompanyats de ball a la nit seran a la plaça portàtil.

el seu inici el primer dissabte del mes de setembre, on es mantenia invariable la tradicional baixà del Crist de la Sang, 141 l’acte popular i religiós per excel·lència del cicle festiu. La processó seguia comptant amb la participació massiva dels vallers, que acompanyen al patró pels carrers de la ciutat amb una mescla de pietat, respecte, devoció i estima. No solia faltarhi la presència de devots que caminen descalços com a prova d’agraïment per un favor demanat i concedit pel patró. I ja havien desaparegut del seguici processional els nans, gegants i cabuts que en altres temps obrien la marxa pels carrers. La mateixa processó, però recorrent el camí invers, s’hi repetirà el dissabte següent i donarà per acabades les festes. És la pujà.

Cal recordar que fou també en aquests temps quan el bous al carrer passaren a celebrar-se a la Plaça del Prado Comarcal. La “prova”, lluny del seu emplaçament tradicional, hi passa sense armar ni pols ni remolí. També patirà una forta davallada l’engalonament de carrers: a l’estiu no s’eixia a la fresca a xerrar i, era la televisió qui omplia les vetlades i matava les ganes de gresca veïnal.

En aquests anys de final de segle passat les Festes Majors de Tavernes entremesclaran al llarg de tota una setmana actes de marcat caràcter tradicional i presents de feia molts anys en la programació, com són el Festival de Balls Populars o el Festival de Bandes de Música, al costat d’altres completament novells o de recent introducció, cas de les nits de rock o espectacles musicals patrocinats per empreses o marques comercials de prestigi.

Entre unes coses i altres, en les dues dècades del segle XX, començava una nova configuració de Festes Majors, amb

El repte anual per a l’Ajuntament era aconseguir l’equilibri entre la tradició i la modernitat i, que la programació fóra alhora una

oferta agradosa que arribara a tots els sectors socials. Tasca difícil i que no s’aconseguia quasi mai. Vaja, com ara, molts 142 anys després. Un dels actes més remarcables seguia essent el Ball de Disfresses que se celebrava el mateix dia, el divendres, i que, per sí mateixa, era aleshores una bona excusa per visitar Tavernes eixe dia. Pel que poguérem esbrinar en aquell temps, el primer ball es va celebrar a principis de la dècada dels 40 i tot apunta a indicar que es va programar a semblança i com a substitució dels balls de màscares que celebraven alguns casinos de la ciutat en temps de Carnestoltes. Des d’aquella època fins l’arribada dels ajuntaments democràtics, la participació en l’espectacle quedava restringit a una sector social influent siga pels béns, por la posició o pel càrrec polític municipal que ocupaven. Eren també majorment els qui podien pagar les despeses de les disfresses o les derivades de poder ser espectador de privilegi des de les taules llogades que s’instal·laven a la Plaça Major. L’entrada no era lliure i calia pagar per accedir al recinte a contemplar l’espectacle. Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, les coses canviaran i el ball serà lliure per a tots els vallers una vegada acabat el

temps reservat per a la desfilada de comparses i deliberacions del jurat. El Ball de Disfresses era sense dubte un dels espectacles més característics i el de major colorit de la nit vallera. Colles i colles d’amics i amigues, parelles... amb disfresses de tot tipus i dissenys, fabricades per ells mateixos, desfilaven per la Plaça Major davant del jurat que atorgava premis a grups i a parelles en funció a l’originalitat, l’humor o l’elegància. Res a veure amb el ball de disfresses actual. Algunes tradicions valencianes tan criticades hui en dia es mantenien a actes com les proves de tir de cavalls que s’hi celebraven els primers dies de les festes. La seua popularitat en altres temps venia donada per l’existència a la ciutat de moltes cavalleries que eren imprescindibles en el treball del camp. La constant modernització i mecanització de les tasques agrícoles va dur aparellada la desaparició dels cavalls i de les haques de les cases. El concurs va arribar a desaparèixer durant uns anys, fins que un grup d’afeccionats feia renàixer de les seues cendres aquesta tradició valenciana traslladada a l’Avinguda de Marjaletes amb la instal·lació d’una pista permanent.

Tal com ara, el conjunt d’actes que es programaven per omplir els dies de festa és una tasca complexa. Espectacles esportius, culturals, musicals, teatrals, exposicions… eren facetes representades en el programa oficial. Les Festes Majors de Tavernes, com en altres llocs, es movien al final del segle XX entre el desig no expressat d’un canvi profund i el de conservar els actes tradicionals; entre la indiferència d’alguns sectors que les aprofitaven com a una excusa més per viatjar i allargar les vacances d’estiu o la ferma voluntat d’altres de participar plenament en la festa. Això sí: són les Festes Majors i la seua celebració no deixaven indiferent ningú. Talment com ara. Miquel Joan

143

9 dâ&#x20AC;&#x2122;octubre

144

La mocadora

El nou d’octubre d’un poble al poble valencià per Jaume Talens

Tenim la sort de posseir data de naixement, el nou d’octubre entra Jaume I a València ciutat. Altres pobles veïns no tenen dates. El llibre dels Fets, eixa autobiografia d’un rei, ajuda a recordar: “e per açò aquestes costumes fem metre en escrit a perdurable memoria”. Tant de bo i, quants problemes no comptaríem, que València hagués estat topònim per al regne i Russafa, el jardí, -que bonic en àrab-, el nom de la nostra ciutat. Ha dit sempre el meu amic Miquel Bononad. Però és que realment el nou d’octubre s’apodera d’una ciutat: la capital del regne taifa més important. Pensem i volem dir-ho en este llibret que el dia del Poble Valencià hauria de ser quan el rei dóna i jura els furs a tot el país. Sí, ens referim al dia 7 d’abril de 1261. Ací teniu la data. Però, atenció, a nosaltres ens encisa el 9 d’octubre de 1238. Tantes vegades he narrat en forma de CONTADORS DE NOVES, el Nou d’octubre, amb el meu bon amic Vicent Benavent. Ell interpretant el paper de doble rei moro i jo de Jaume I. Com gaudim dels dies anteriors al nou d’octubre. Poc ho festejaren Zayan, que abandonava València eixe dia 8 i que deia amb la veu poètica d’Aben al Abbar que l’acompanya cap a Tuníssia: “Tot s’ha perdut . S’ha perdut el Pont i la Russafa. / S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut. / On estan aquells prats

en rius i alberedes?/ ... Ai, València! Que s’ha fet d’aquells matins/ on el sol jugava en el mar corrent / per l’Albufera.” Què, 145 què?? Això és patir una pèrdua, o no? Jaume I va trigar en Conquerir el territori Valencià tretze anys de la seua vida, dels vint-i-quatre als trenta-set. Tot, ens consta, per una dona, Na Violant d’Hongria. Jaume, junt al seu gendre Alfons el Savi, són els dos reis cultes , renovadors que inauguren el renaixement. Però, com ho episodiem nosaltres, Vicent i Jaume? Vicent fa de Miramamolin que amb els berebers forja un exèrcit de 125.000 musulmans, front a la creuada d’Inocenci III amb 70.000 cavallers cristians de la península. Els europeus abandonaren en veure la calor per l’actual La Carolina un 17 de juliol de 1212. Els de León no acudiren. I efectivament és notòria esta batalla de las Navas de Tolosa. Però el llest és el pare de Jaume que pren l’espasa de Miramamolin i el seu escut i va a Roma a oferir-los al Papa, Pere II el Catòlic, des d’aquell moment. Quina visió europea. Un rei que no estimava la mare de Jaume, Maria de Montpeller. Esta l’enganya per a tindre un fill i li posa Jaume, sense tradició de noms de reis, en ser el darrer ciri que s’apaga dels dotze apòstols. Casat prompte, rei prompte, pare prompte i separat, diríem divorciat, prompte, als denou anys.

I narren l’encant, la bellesa, de na Violant, la presa de Mallorca i les primeres derrotes a Peníscola. Benavent, mostra com era 146 l’arma defensiva dels musulmans que feien servir des del seus deu anys tots els valencians musulmans: la ballesta de peus. Refilava vora dos cents metres. Descrivim com pren Borriana i com perd Cullera, per oblidar els picapedrers a Borriana. En pensar que si hi havia riu; hi havia pedres per a les seues catapultes. Res, el Xúquer no en tenia ni ací , ni cap a amunt on caminava cercant-ne. Ni Corbera , ni Alzira. On morirà, ja vell, on es troba,actualment, la creu tapada cap Algemesí. Coregem cançons de tropes. I relatem la presa de València.

Ciscar que m’agrada cantar i, ho aconseguim, amb quatre romances molts conegudes: “Jaume I tenia cent soldats, Som els cavallets, el Te Deum, la Jove Negra, i l’Oroneta”. I expliquem dos contes el de la Patà, nom de la muntanyeta del Puig, i el de l’Oroneta, per acabar. Abans hem regalat la mocadorà a la mestra que simula Na Violant. Així amb eixos massapans volgueren rebre els cristians i apromptar l’amor i la pau en el dia dels enamorats, Sant Donís. En el llibre del Repartiment li va oferir les terres de Tavernes a quaranta ballesters de Tortosa i, quaranta pobladors de Montpellier. A cada poble els diguem el seu repartiment. Tot ho tenia escrit Jaume I.

Però trobem un diàleg entre Zayan i Jaume on es respecta tot musulmà que vulga viure a estes terres. I fins el rei Felip IV no és deixarà d’ escoltar-se la llengua aràbiga a València. Tindran set anys per anar-se’n als ports francs, musulmans de Cullera –No la van poder prendre mai els cristians– i Dénia. I els que els feren de mal als musulmans respondrien els senyors amb les seus vides.

Des d’eixe Nou d’octubre sempre, bé en excepcions després de la batalla d’Almansa, s’ha festejat l’entrada dels cristians a València. L’Estendard reial ix al primer centenari, 1338, quan el Rei Pere el Cerimoniós no va voler participar per motius de salut. Es feu una processó demanant a Sant Donís la remissió de la fam. Un segle després, 1438, la processó era una pregària per la pesta. Es va involucrar molt el rei que tenia cort a València, Alfons el Magnànim. A 1538, la repressió de les Germanies canvien la processó per la vesprada, amb la milícia de sant Jordi, i els jurats envoltant la Senyera i portant, ja, els faldons. Amb nombroses festes i balls. A 1638, La contrareforma, converteix en una festa catòlica i monàrquica, però amb grans festes

Com interpretem l’entrada a València! Tots els cavallers, els alumnes majors, corejant. Fins que el primer bisbe, Ferrer de Pallarés converteix en Catedral la Gran Mesquita de València. I salmodiem un Te Deum. Com sap la meua amiga Amparo

també. A 1738, hi apareix un greu problema, s’havia prohibit pels decrets de nova planta, però aconsegueixen fer un acte religiós de la conquesta, res patriòtic. Per això hi ha problemes amb la Senyera. I sols aconsegueixen que reconstruixquen el Centenar de Sant Jordi i que parle el Corregidor. A 1838, és un acte al contrari que el segle anterior, un acte de revindicació foral. Trauen la Senyera per l’escala en compte de pel Balcó. Ja està present la milícia Nacional. I una multitud exaltada assisteix a la torre del Temple a la presentació del Penó de la Conquesta i l’espasa de Jaume I. A 1938, és una acte de reafirmació republicana i d’esquerres a la ciutat. Que es tornarà a repetir, però en sentit contrari, a 1939 per a identificar Franco amb Jaume I. Però és en 1977, quan el Consell Preautonòmic presidit per Josep Lluís Albinyana declara festa oficial a tot el territori dels valencians. Acaba amb una manifestació unitària a València de sis-cents mil participants. A 1978, comencen els futurs problemes d’un grup que els diran “blaveros” que atacaran l’alcalde de la ciutat Ricard Pérez Casado. El mateix passarà a 1979 amb la cremà de l’ensenya preautonòmica al balcó de l’ajuntament. Per acabar amb la més conflictiva que mai en el 750 aniversari, l’any 1988, que la celebren tots els grups municipals per separat. I greus problemes amb la processó matinal.

147

Darrerament s’intenta que siga més unitària, ho és en participació. Però no exenta de certs problemes, no 148 comparables amb aquells anys. Cal encara un reconeixement que la ciutat i la processó és de tots els valencians en ser una festa de tot el territori. Actualment la festa és la continuïtat de la processó cívica pel matí. Amb Te Deum o no segons entre o no la Senyera a la Catedral. L’ofrena de flors a l’escultura de Jaume I. Hi ha una recepció oficial d’autoritats al Palau de la Generalitat. Una mascletada a migdia i, com no, el gran castell de focs artificials que arreplega a milers i milers de Valencians de tota la seua rodalia al llit del Túria. I Tavernes! Direm que Tavernes no ha estat cap illa d’aquesta festa, altres poblacions l’han celebrada sempre. Més bé ha arribat quan ha estat festa oficial. En principi, finals dels anys seixanta, es feien classes especials, tot i que als anys cinquanta ja hi havia mestres que oferien classes d’efemèrides de la història de Jaume. Els més patriòtics lligats a lo Rat Penat, com Soler i Godes, Enric Valor, treien uns opuscles per ensenyar el dia dels valencians. És de destacar a casa nostra les aportacions de Francesc Giner i Vicent Gascón Pelegrí, que en castellà té un llibret sobre Jaime I

el Conquistador, dedicat al capità general de València, i llegit en conferència davant d’ell. Però són els mestres dels anys setanta que comencen a fer sentir el nou d’octubre amb senyeres pintades a l’escola, representacions, i tallers de confecció de cascs i ornamentació. El Corte Inglés contribueix, fora de l’Horta de València comarca, en donar a conèixer el dia dels enamorats i la Mocadorà. Però es durà, com en tantes coses, al cercle de Cultura Valenciana que té una presència magnífica a l’any 1973 i 1974, per Tavernes, passarà el millor del patriotisme valencià. Són, doncs, els que mouen el Nou d’octubre, junt a l’associació d’Amics de la Valldigna i els seus rectors de gran record al poble. Comencen a pintar murals a Simat. El Monestir i la seua reconstrucció ajuden a festejar este dia en forma de revindicació. Continua a Tavernes al camp d’esports, a la Plaça del tio Juliet. Naix la nostra falla a l’any 1977. El món faller també ajuda. Ve el cantant Lluís el Sifoner al Patronat. Uns anys després es remodela el Mercat i fem uns grans murals al seu voltant. I hi havia concerts de la Banda Municipal. Però ja és època de canvi democràtic a l’ajuntament, 1979, i podem dir que passa a ser normal un acte de recepció, parlaments, i dia de festa per al poble. El darrer nou d’octubre de 2014, s’ha fet al poble el dia vuit, ja que hi ha moltes celebracions. Han llegit els portaveus municipals de grup, Manolo Vidal, Llum Sansaloni, Carmen

Canet i les paraules de l’alcalde Jordi Juan, en un ambient de respecte pel dia dels valencians i en record de Jaume I i la seua entrada a València. Com últimament, el grup de balls Populars 149 ha ballat a la plaça el mateix dia NOU D’OCTUBRE. Jo, Jaume, no primer, però molts anys de representar-lo, vaig interpretar el meu paper de Conqueridor a Corbera, i el meu amic Vicent Benavent a l’Alfàndec. L’any que ve per amor a la festa no s’ho perdeu. Jaume Talens, moltes coses, però mestre.

1 de novembre

150

Tots Sants

All Hallows’ Eve per Juan Ripoll

Què respondrien els xiquets i xiquetes als Estats Units si els preguntàrem per la seua festa preferida? Molt probablement, quasi el 100% dels menuts dirien que la millor festa de totes és la festa de Halloween. Disfresses, llepolies i festa al carrer fan una combinació quasi perfecta i atractiva per als més menuts. En un país on les relacions i les amistats no se solen fomentar al carrer, aquest dia és considerat com una gran oportunitat de reunir-se i compartir un dia de festa a l’aire lliure amb tots els amics. Si a l’èxit de la festa li afegim el potencial mediàtic del país, les produccions de cinema i un mercat creat al seu voltant, no és d’estranyar que Halloween avance d’una manera notable a països on aquesta tradició no gaudia de popularitat uns anys enrere. Però, aquesta popularitat està substituint celebracions tan nostres com Tots Sants? Quina relació tenen aquestes dues festes? Probablement cal mirar enrere i saber primer d’on ve Halloween, per millor entendre quina vinculació trobem entre elles.

vil·la. Amb l’arribada dels cristianisme el sentit de la festa va canviar. Els xiquets començaren a anar de casa a casa demanant alguna cosa de menjar i resant per aquells que els havien deixat. A l’Edat Mitjana les esglésies treien les relíquies dels sants al carrer. Aquelles esglésies que no tenien relíquies, representaven les processons amb feligresos disfressats de sants, àngels i dimonis. La gent tallava cares als naps per a allunyar els fantasmes i els dolents esperits. I així, començà la tradició del 31 d’octubre, nit on se celebrava la festa de ‘All Hallows’ Eve’ que significava la nit d’abans del dia de Tots Sants. Més tard, amb l’arribada dels immigrants irlandesos als Estats Units, la tradició creuà l’oceà. Els americans canviaren els naps per carabasses ja que aquestes eren més abundats i el terme ‘All hallows eve’ amb el temps canvià a ‘Halloween’. A poc a poc el sentit religiós de la festa anà perdent-se i avui en dia és considerada una festa pagana on els xiquets van disfressats de casa en casa demanat dolços.

Halloween és una de les festes més antigues del món, que se celebra avui a diversos països per tot arreu. Es creu que és a Irlanda on es va originar. Els Celtes celebraven l’arribada de l’hivern i amb ell, la festivitat dels morts. Any rere any, els pobladors de les aldees es disfressaven de fantasmes i representaven l’eixida d’aquests i dels mals esperits de la

A Espanya en general i, a València en particular, la festivitat de Halloween té cada vegada més adeptes. Moltes de les coses que se celebren als Estats Units entren a la nostra cultura pel cinema o la televisió. Festes que eren desconegudes a meitat del segle XX pareixen formar part de la nostra societat i cultura. Escoles, Ajuntaments i diverses associacions organitzen balls

151

de disfresses per als més menuts la vespra de Tots Sants. I ara ens tornem a plantejar la mateixa pregunta que abans: 152 celebrem aquesta festa en detriment del les nostres tradicions autòctones? Està realment Halloween substituint la festivitat de Tot Sants? Com mantindre les nostres tradicions sense el suport mediàtic de la televisió i les grans empreses comercials? Per respondre a esta pregunta podem tornar a fixar-nos amb allò que ocorre als Estats Units, un dels països més interculturals, si no el que més, on centenars de cultures conviuen dia a dia. Allí, des de principi d’octubre, les cases, els carrers, les superfícies comercials i qualsevol negoci es decora per a recordar a tothom l’arribada de Halloween. Durant aquest mes tot gira al voltant d’aquesta festa, com poc després ho farà al voltant de Thanksgiving Day (el dia d’Acció de Gràcies), El Nadal, Sant Valentí, el 4 de juliol, etc. Un país amb una maquinària perfecta per a dir-te el que has de consumir, com i quan. Aleshores podríem pensar que totes aquestes campanyes esborrarien qualsevol festa o tradició d’altres cultures que estigueren fora de l’ interès comercial de la societat. Però no és així. Festes allunyades de l’impacte mediàtic, dels mitjans de comunicació, del comerços... sobreviuen de generació en generació i continuen celebrantse, tot i no ser tan populars. I això és perquè encara existeix un mitjà de comunicació més eficaç que els abans anomenats;

el de la tradició familiar, religiosa o cultural. Per exemple, la societat mexicana als Estats Units segueix celebrant el que ells anomenen ”Día de los Muertos”, en honor als éssers estimats ja faltats i als avantpassats. Moltes famílies construeixen un altar a casa per honrar els parents morts, decorant-ho amb dolços, flors, fotografies, mostres dels aliments i les begudes favorits del difunt. Sovint compten amb pans, dolços i altres aliments en forma de calaveres i d’esquelets. Tot i viure al país on més popularitat té la festivitat de Halloween, la comunitat llatina manté vives les seues tradicions de generació en generació. A la nostra terra la festa de Tot Sants gaudeix de gran popularitat. Els cementeris són un fervor de gent fent una visita als éssers volguts, famílies senceres als cementeris com un moment de recordar vivències i demostrar que no els oblidem. Probablement si u li dedica el temps a explicar als més menuts perquè se celebra Tot Sants i, se’ls fa entendre que forma part de la nostra tradició i cultura, a l’igual que fem amb les Falles, ells ho viuran d’una manera especial i ho transmetran als seus fills el dia de demà. Els records poden ser l’instrument més fort de mantenir viva una tradició i depèn de la nostra societat mantenir-la viva. No és Halloween una amenaça per a Tot Sants. És la nostra societat fascinada pel cinema i la televisió la que cada vegada està més allunyada de les seues arrels i més

interessada per cultures i tradicions de fora. I és la que realment posa en perill les nostres arrels. Com hem vist abans, Halloween i Tot Sants tenen coses en comú; comparteixen un origen i, la celebració d’una no afecta la pervivència de l’altra. Altres tradicions menys mediàtiques poden fer-se pas gràcies a una societat que estima les seues creences i valora les seues arrels, una societat que no necessita veure publicitat o notícies per a recordar que la festa que ells celebren és la que han aprés a estimar i a valorar. Del fet que Halloween se celebre any rere any ja s’encarregaran molts. Del fet que les futures generacions gaudisquen les nostres tradicions i costums, ho hem de fer nosaltres. Juan Ripoll

153

154

155

156

Els primers raigs de sol anuncien la primavera

I a la fi, els primers raigs del sol guaiten per la línia de l’horitzó anunciant la primavera. Raigs dèbils que tímidament travessen uns núvols espessos i grisencs que han envoltat el cel de la nostra terra des del passat mes d’octubre. Una terra flairejada per l’aroma de la flor del taronger. Ha estat un hivern dur, molt dur, com no havíem viscut des de feia un grapat d’anys. La humitat, la foscor i el vent han omplert les nostres vides durant un període massa llarg. Aitana a penes pot obrir els ulls. La falta d’aliment fa que els seus moviments siguen més forçats i lents del que sol ser normal. Com cada dia, des del llit busca la finestra per tal d’intuir l’hora. Quan els raigs del sol traspassen les seues parpelles, desperta commocionada. No s’ho pot creure, finalment ha sortit la llum. Eixe estel tan anhelat durant els darrers mesos, que llauradors i famílies han pregat nit i dia, clamant al cel la seva presència. No sap si cridar fort. No, pensa, això despertaria els menuts de la casa. Decideix despertar el seu estimat perquè ell puga observar la claror per sí mateix. Josep obri els ulls i queda corprès en adonar-se’n que el vent i la pluja ja no estaran presents, en aquest dia del mes de març. Es renten i es preparen per començar un nou dia. Un dia que quedarà per sempre marcat. Aitana baixa cansada les escales,

com si no hagués dormit en els darrers mesos i, és que la manca de sol els ha convertit en éssers dèbils, més del que mai 157 hagueren pogut imaginar. A més, les collites no han madurat a temps i el mal oratge ha fet que la seva vida fos més complicada i obscura. Seu en un racó mentre intenta pensar tot el que ha de fer al llarg del dia; un somriure es dibuixa als seus llavis secs. Per la finestra veu que la terra dels carrer no està mullada, i pensa que el seu dia serà diferent. Haurà d’arreglar casa, vestir els infants, intentar cuinar amb els pocs aliments que queden al rebost, negociar amb els veïns per veure si obté algun aliment a canvi de l’escassa collita que els queda del seu estimat... però a la fi ha eixit el sol i podrà eixir al carrer, això l’alegra. A més, el seu marit i els seus fills han estat tot l’hivern utilitzant el corral de magatzem: guarden fustes, brosses, plantes, eines, mobles vells... i un dia li varen prometre que quan fera bon temps el deixarien ben net. Josep i els seus fills majors marxen a treballar al camp que tenen a uns quants quilòmetres d’allí, com cada dia. Abans d’eixir de la cambra s’acomiaden de la mare i li llancen un bes. És Josep qui s’apropa més a Aitana per a acomiadar-se. - Recorde el que em prometéreu fa un temps, quan pensàvem que ja mai més hi hauria claror- li diu al marit. - Estigues tranquil·la estimada- li respon ell.

El dia al camp és dur. Al migdia fa molta calor i, ja no estaven acostumats a aquest sol. Però, han d’acabar la feina i quan 158 tornen han de complir la promesa feta a Aitana. El sol comença a amagar-se darrere les muntanyes quan Josep i els seus fills entren a casa. Estan esgotats, però comencen a netejar el corral. -“Porteu tots els atifells al carrer”, els ordena Josep als seus fills, “anem a encendre un foc i així acabarem amb tot el que no volem i direm als veïns que estem celebrant l’eixida del Sol i l’arribada del bon temps”. Josep encén el foc, i sense adonar-se’n comença una tradició. D’ençà, cada any, el 19 de març Josep i els seus veïns trauen al carrer tot allò que no desitgen i ho cremen celebrant l’arribada del bon temps. El iaio es llevà les ulleres i es fregà els ulls. Amb un somriure picaresc mirà la xicalla que l’envoltava- li havien deixat tots els néts- i amb veu tranquil·la i suau continuà la història. -“Avui en dia ja no són atifells”, contà l’avi als seus néts. “Hi ha un grup de gent que treballa molt dur durant tot l’any, prepara tot allò que consideren necessari per tal de fer honor a Josep i celebrar aquesta tradició, que rep el nom de falles. Una tradició

que sense saber-ho inicià un 19 de març fa un grapat d’anys un senyor anomenat Josep”. -“Tots els ninots que veureu al carrer estan fets de cartró, i quan els col·loquen al seu lloc formen un monument que encisa, així que no es perdeu cap detall, eixiu al carrer i gaudiu per primera vegada d’aquesta festa: les falles”. Neus Ortiz

159

Sentiments mullats

Diuen que sóc transparent, inodora i insípida, però sempre m’he sentit molt valorada i desitjada. Quan no he estat present, 160 he sigut la joia que es troba a faltar en la més preciosa corona. Sóc capaç de despertar en tot aquell que em té a prop, mil sensacions. Puc fer vibrar tots els sentits de qualsevol. En sentir la meua música, les meues harmonies, dolces i relaxades, la pau va directa a l’interior de qualsevol que les sent. Sols en mirar-me, puc inspirar al millor artista. Forme part de les millors obres d’art. Ma mare m’ha creat per ser el seu espill, l’espill que dibuixa els seus paisatges, on les emocions entren pels ulls i arriben fins el cor. Ella és la que m’ha donat unes ales per volar i poder arribar fins on jo vull i, així és com he arribat amb la meua frescor a tants éssers, per poder pintar transparent el seu dolor i fer-los renàixer en connectar-se a mi. Gràcies a ella, la mare de tot, guardiana dels meus somnis, m’he sentit poderosa, vigorosa, altiva, capaç de qualsevol cosa... Ella, sols amb un bufit, torna a crear tot allò que es destrueix, però hui, el meu cor és irreparable... 15, 16, 17, 18, 19 de març... dates marcades amb un punt negre al meu calendari. Veus per tot arreu pregant que desaparega, que m’amague, i si algú em veu aparèixer, em maleeixen, diuen que els fastiguege, que el prefereixen a ell, violent, destructor, imparable, la seua flama els emociona, la seua llum enlluerna les seues mirades! I jo m’enfonse... La impotència, la ràbia i la

tristor s’apoderen de la meua ànima, i jo em sent sense forces per lluitar contra tants fallers i falleres...Són molts, jo els he vist, i fan ofrenes pregant per tal que jo no em manifeste els dies més importants de la seua tradició. Mentre ells riuen, canten, ballen i gaudeixen, jo em sent solitària i acabada. Doncs bé, si no em volen a prop, serà qüestió de desaparèixer... ...La greu sequera és un fenomen destacat en la Comunitat Valenciana. El dèficit de pluges està afectant al camp valencià i s’estan registrant grans pèrdues, essent capdavanter el cultiu de cítrics. El comportament de l’atmosfera no porta a ser optimista, ja que els models no intueixen encara canvis de tendències que comportin situacions de pluges abundants al Mediterrani Espanyol... De sobte, quan les meues esperances no veuen la llum, apareix Ella. Enlluernada, daurada, amb eixa mirada tan característica: càndida i compassiva. El seu mant tan treballat, desprèn ones de tendresa i dolçor. “Tu eres vida, no ho oblides...” La seua veu m’acarona... “Fixa’t en els xicotets detalls que són els que fan les grans coses. Estàs present en cada segon dels moments viscuts pels fallers i falleres en les festes josefines, sense tu res seria igual. No podrien elaborar els ninots ni les pintures que empastifen de màgia els monuments, les flors que engalanen els carrers a l’ofrena no podrien viure, tu les cuides i les ajudes

perquè arriben al seu màxim esplendor. Dones, a tots els fallers i falleres, frescor i energia, que per no ser apreciada, no significa que no siga necessitada. Els pentinats no podrien elaborarse sense la teua ajuda. Eres necessària perquè tants carrers semblen impecables i néts després de cada cercavila o cada revetlla... I per si no et sembla suficient, tu eres la llàgrima, eixa que, humil i senzilla, està present en cada moment pels quals haurà valgut la pena viure les falles d’eixe any. La llàgrima que naix en la Plaça Major, enmig de tants fallers i falleres, tothom expectant a què s’atorguen els premis al sacrifici i a l’esforç que tot l’any han compartit tantes persones, que han treballat en equip per l’estima a la seua falla. La llàgrima en veure el seu patró Sant Josep i la present Geperudeta sols a uns metres gaudint de tanta tradició al seu costat, i així poder arribar al clímax de la seua devoció. La llàgrima en escoltar l’última traca d’una mascletada mentre el tremolor del terra viatja ràpidament fins als arrels del cabell i es tanquen els ulls mentre l’aroma a pólvora desperta mil i una sensacions. La llàgrima d’un pare o una mare per veure al seu fill en el bressol abrigat per una manta morellana i lluint el vestit regional que per ser tan xicotet sembla que siga un vestit de nines. La llàgrima en sentir una marxa mora interpretada per un grup de músics que expressen la seua passió a través dels instruments que toquen. I, sobretot, l’última llàgrima, la més essencial, sense ella, res no

tindria sentit, la que amaga tota la màgia. Esta serà testimoni d’un final i d’un principi. Eixa que reflecteix les flames d’un 161 monument, la que naix en veure la destrucció i desaparició de tants somnis i il·lusions, la que marca el final d’un apartat en la història d’una falla. Tanmateix, és la que ens indica un principi, el principi d’un altre any replet d’emocions i sensacions intenses. Encara creus que no eres prou important i estimada?” - I amb un somriure s’acomiada de mi. I m’adone que Ella, amb la seua estima incondicional, la Mare de tants Valencians i Valencianes, m’ha recordat eixa estima que sols té una mare pels seus fills, la que em té ma mare, la mare Natura, la que dia rere dia vetlla perquè tot torne al seu llit. I a la fi, enmig de la meua soledat, puc obrir els ulls i tornar a veure l’esperança i la llum. ... Els camps valencians estan d’enhorabona, les pluges d’estos últims mesos han tornat al sòl el percentatge adequat d’humitat i els camps tornaran a lluir els seus colors. Els llauradors preveuen un bon any de collita. La Mare de Déu dels Desemparats ha sentit les pregàries dels seus valencians i valencianes, i ha aconseguit que, gràcies a la pluja, els arbres estaran engalanats amb fruits i ompliran d’esperances a tots els llauradors... Amparo Albacete Cremades

162

Un somni estrany

23 de març, he tingut un somni molt estrany. Les falles ja han passat però jo no les he viscudes igual, per què? 15 de març, no comencen les falles, perquè clar, qui és ben faller sap que les falles són tot l’any, però eixe dia sí que comença o almenys aquest any, la setmana fallera com a tal. Ja estic preparada per a tot, hui és dissabte i tinc vacances fins el 20 de març, no hi ha cap cosa que no em deixe gaudir al màxim d’aquestes falles. El dia comença amb nerviosisme, és el que té el primer dia de falles, que no deixa a ningú indiferent. Baixe a la falla i allí em trobe amb els meus amics i amigues. Quina olor més bona fa! Xiquets per tot arreu tirant coets, les cassoles d’arròs al forn que ja s’estan coent, és olor a ambient faller, m’encanta! Xarrem, dinem, juguem al truc, estem presents en la plantà de la falla, immortalitzem amb mòbils i càmeres de fotos tots els moments, ens riguem, gaudim, i estem molt agust en la falla, i és que la falla per a un faller és com la seua segona casa. Després de tot el dia soparet i primera revetlla. El primer dia sol ser molt intens, i la gent, com diguem al nostre poble, sol “apretar” bastant. Jo passe una nit molt divertida però amb tranquil·litat, sense abusar, que les falles són llargues i no vull perdre’m res.

Comença el segon dia i l’agafe amb el mateix entusiasme que l’anterior. Si he de ser sincera, l’única cosa que em perd a falles 163 són algunes despertades i, és que com ens gitem tant tard i tant esgotats, de matí no hi ha ningú que em desperte, i és que no es pot anar a missa i trucar les campanes. Quan isc al carrer l’olor a pólvora em sensibilitza, no pot ser! Demà no puc fallar a la despertada. De camí al casal i a la carpa, passe per altres comissions i veig que estan acabant de plantar els seus monuments. No m’agrada parar-me a veure-ho, tinc el costum d’anar al lliurament de premis a cegues, sols amb la visió de si m’agrada o no la meua falla, independentment de com siguen les altres. El dia transcorre amb normalitat, més cansada del que estic acostumada però res important, de nou la nostra carpa és envaïda per rialles, xarrades, alegria. Per la vesprada anem de cercavila i ens ho passem d’allò més bé. De nit a la fi, el nostre carrer es presidit per un monument gran i un xicotet. M’encanta abans d’anar-me’n a dormir explorar a fons els monument sense perdre’m cap detall. És ja quasi tradició, que després de sopar algunes de les meues amigues recórreguen totes les falles per veure-les acabades abans que donen els premis, però jo no vaig, jo em quede allí, de peu, assaborint tot el que tinc davant, cada detall, cada color, textures, llegint la crítica, donant-li sentit a la sàtira, buscant el seu enginy i

164

gràcia. Un esgarrifança em recorre tot el cos, tinc dins de mi una sensació estranya, no puc deixar de mirar el monument, intente interioritzar tot el que la falla m’ensenya, i comença a caure’m alguna llagrimeta. Arriba el dia 17 i torne a maleir haver-me alçat tard, i una vegada més la despertada ja s’ha acabat. Comence el dia esgotada i encara estem a la meitat de les falles, anem bé. Hui la gent sols parla del lliurament de premis, de quin momunent els agrada més o està millor acabat, de quin té el color més viu, etc. Per la meua part no puc opinar, de nou aniré a la plaça sense haver vist més falles que la nostra, però estic més que satisfeta. Arriba l’hora de preparar-se, la carpa pareix un saló de perruqueria i maquillatge, és fantàstic aquest ambient. La meua mare és qui m’ajuda a vestir-me, i és que a sa casa és on guarde tota la meua indumentària fallera. Depenent de l’horari de concentració al casal, ma mare i jo acordem una hora de posada de cancan, vol dir que en eixe instant comencem a vestir-me de fallera. Quan vaig a sa casa el primer que faig és donar-me una dutxa i, després comença el nostre ritual. Em maquille, em pentine, em pose la camiseta i calcetins i ja estic preparada per a començar. Per ordre anem posant, cancan, saies, falda, cos i què passa? No em ve bo el vestit! Què ha passat? Aguante tot el que puc sense repirar i a la fi aconseguim cordar-lo i acabar de posar tot el que

falta. Estic disgustada, tres mesos preparant-me per a falles, cuidant tot el que menge, i resulta que el vestit no em ve bo? Com pot ser? Si havia perdut més de tres quilograms! No passa res, cal mirar endavant, ja ho pensaré demà, com deia Escarlata O’Hara. El lliurament de premis comença, el nerviosisme es nota per tot arreu i no deixe escapar cap comentari de la gent, mirades d’alegria, altres de tristesa, alguns sorpresos, altres decebuts i jo, sensible, sensible a cadascun dels fallers que en eixos moments omplin tota la plaça. De nit a la carpa tot es festa, i jo gaudisc també d’aquesta, però amb la tranquil·litat i serenitat que aquestes falles em caracteritza. 18 de març, això no pot ser, serà que el meu despertador no funciona? No sé que em passa, no estic gitant-me tard i tampoc tinc la famosa ressaca fallera, no entenc perquè no puc alçarme pel matí. Llevat que no he pogut anar a la despertada, el dia va molt bé, i per la vesprada amb el ritual que la meua mare i jo tenim marcat, amb penes i treballs em vist de fallera, amb penes i treballs perquè com ja em va passar ahir porte el vestit molt apretat i ens ha costat molt cordar-lo. Però s’ho ha valgut, desfilar en l’Ofrena de Flors és un dels actes més important de les falles. Poder oferir-li a la nostra Mare de Déu un ramell de flors posa la pell de gallina, i jo il·lusionada com cada any recórrec els metres que em separen de la Imatge de la Mare de

Déu, amb nerviosisme, sense deixar de mirar-la, com si fórem còmplices d’alguna cosa que sols les dues coneixem, i amb les llàgrimes rodant-me pels ulls per l’emoció. Ja queda poc per tal que s’acaben les falles, i hui, l’última nit em deixe portar. Ho passem d’allò més bé, i em gite més tard que cap dia, però contenta com la que més. Arriba el final de les falles. Per fi el meu dia es desperta amb els masclets, carcasses i coets que sonen a ritme de música. Xiquets i, no tant xiquets, per tot arreu cremant els últims quilos de pólvora d’aquestes falles. Xarangues que es creuen en alguns carrers i competen tocant les últimes cançons falleres, xocolate calentet i alguna ensaïmada per acompanyar-lo i assaborirlo bé. Hui sí, no podia deixar escapar l’última despertada d’aquest any, i allí estic, esgotada però de peu, sense perdre’m cap detall. El dia de Sant Josep és el més important de tots, després de la despertada de nou és per a mi tot un repte entrar dins del vestit de fallera, però una vegada més ho aconseguisc. Desfilem cap a l’Església de Sant Josep, anem a la mascletada i de dinar. Hui no es pot descansar, és l’últim dia i les falles ja estan tocant a la seua fi, encara que el meu cansament guaita ja per la cara. Per la vesprada de nou cercavila i directe a veure la cremada del monument infantil. Ja està tot apunt, en breu aquella meravella que està davant de mi desapareixerà, i així

és, després d’una mescla de soroll, colors, fum i olor, aquell monument que hem tingut plantat durant uns dies, ja no està, 165 ha deixat pas primer al foc, i després a les cendres. La gent està trista, aquest sopar no és tant divertit com els altres. L’únic pensament que ocupa els nostres caps és l’acabament de les falles. I arriba el moment de cremar la falla gran, després d’una meravella de castell amb una combinació de soroll i colors espectacular, la nostra Fallera Major encén la traca de la fi. Poc a poc el meus ulls veuen desaparèixer eixe monument que pocs dies abans tant de temps vaig estar observant. Els colors es veuen apagats, les figures van desfent-se, el foc envaeix tot el que tenim davant mentre els bombers no paren de tirar aigua per tal que no es creme cap cosa que no forme part del monument. El calor és sufocant, crema, i la gent es tapa les cares amb les seues mantes morellanes, bruses o qualsevol cosa que tinguen davant. Però jo no, els meus ulls es queden fixes en el foc, no puc deixar de mirar aquelles flames que s’han emportat tota l’essència d’aquestes falles tant importants. No puc plorar, no dec plorar, he viscut unes falles molt intenses, i encara que s’hagen acabat, les he gaudit tant, que és hora de donar pas a un altre exercici faller, encara que no sé bé perquè però aquestes falles han sigut especials. 23 de març, repasse tot el viscut a falles, cada detall intentant

166

que no deixar que passe res desapercebut, i ho veig molt clar, el somni és real; molt de cansament, ganes de festa però prudent, sensible a cada olor, a cada mirada, a cada moment, el vestit de fallera que no em venia bo, intentant en tot moment interioritzar al màxim tot el viscut. Desperte al meu marit, necessite dir-li que estic embarassada! I no era un somni, no. Tot ha sigut real, i hui ací estic, esperant el regal més gran que la vida em pot donar, amb ganes de voreli la careta i dia a dia poder transmetre-li tota la meua estima per les falles. Encara que de vegades m’esglaie i pense, i si no li agraden les falles?? però no pot ser, quines coses dic! De pares fallers han d’eixir fills fallers, o no? Bé, crec que no és el moment de pensar això, a un fill se l’educa des de xicotet i aprèn tots els costums de la família. Les falles són un costum del seu pare i meu, present en la nostra vida cada dia, quan comence a entendre i assimilar tots els valors que li hem d’ensenyar: estima, respecte, tolerància, igualtat, responsabilitat, esforç, dedicació, entre altres, és precís que s’enamore de les falles. És ací quan la meua por desapareix, sí, és cert, crec que de mi naixerà un gran faller! Gema Felis

167

Torne a sentir eixa veu

168

He tornat a sentir eixa veu. Després de parar esment en la seua melodia i relaxada entonació, he arribat a la conclusió que es tracta de la mateixa veu llunyana i distorsionada que porte escoltant des de fa temps. No sé si són dies, setmanes o mesos els que estic ací tancada, presonera en aquesta habitació obscura i silenciosa de la qual veig impossible escapar. Shhhhh!....faig atenció i la torne a escoltar. Sembla que cada vegada es torna més clara, més intel·ligible i, a poc a poc, sóc capaç de desxifrar, fins i tot, alguna paraula. “Dimarts”, crec que ha dit. Després d’un temps he comprovat que cada vegada que es pronuncia aquesta paraula m’envolta per la nit un rebombori de veus, totes elles desconegudes per a mi. Es reuneixen en un casal d’una associació cultural on tracten temes relacionats amb les Falles. Sembla que el punt principal d’avui és una Presentació fallera que tindrà lloc al mes de gener a la Casa de la Cultura, així que es detenen en un llistat de tots els aspectes que caldrà tenir en compte per a eixe dia. Es forma un gran renou quan un d’ells s’adreça a la resta mostrant-los un esborrany del que serà el decorat i, malgrat que no puc veure’l, puc parar atenció a la detallada descripció que hi fa.

Es tracta d’una mar serena i transparent anomenada Mediterrània abraçada per un sol radiant, que com cada matí quan naix, dibuixa una línia daurada sobre l’horitzó desprenent reflexos fins transformar-la en un mantell cristal·lí. A la seua dreta, en un primer pla, descansa una torre de guaita, testimoni tantes vegades dels atacs dels pirates barbarescos. I al davant, al costat d’una extensa i verdosa vall, es desdibuixa la silueta de la Muntanya de les Tres Creus, símbol característic del poble de Tavernes. A l’explicació li succeeix una gran ovació per part de tots els assistents i, amb l’aprovació per majoria del decorat, finalitza la reunió. Després d’aquesta bullícia torna el maleït silenci. Aquesta quietud em fa passar ànsia. I l’habitació, que sembla cada vegada més menuda, m’oprimeix, m’ofega, m’asfixia... Quant de temps he de romandre ací? Necessite alliberar-me d’aquesta presó i veure amb els meus propis ulls tot allò del que he sentit tant parlar: la transparència de l’aigua, la calidesa del sol a la meua pell, així com el bufit del vent de ponent colpejant fort contra la meua cara. Aleshores m’envaeix una gran tristesa, una punxada de dolor travessa el meu estómac i em fa tornar a la realitat. No puc agafar la lluna en un cove. He d’abatre bandera, acceptar que

no he vist mai la mar, ni el sol, ni el vent i que, probablement mai els veuré. El meu pensament és interromput altra vegada per eixa veu tan familiar: -“Àngela,...Àngela, estàs ací? - Em crides a mi?-Per descomptat que està dirigint-se a mi!- Sí, estic ací!-Però no n’hi ha resposta.- Per què no em fas cas?... que no m’escoltes? Trau-me d’ací, per favor! Malgrat que li cride amb totes les meues forces m’ignora. Sembla que algú ha captat la seua atenció. Comence a escoltar veus i, de seguida, me n’adone que és dimarts i que sens dubte es troben de nou al casal. El seu to de veu ressona més pausat, més parsimoniós i cansat. La gent, en veure la seua cara pàl·lida, li pregunta si es troba bé. Ella no ho nega, així mateix demana a tothom que agilitzen la reunió on van a tractar-se els preparatius de la presentació que tindrà lloc, tan sols, en unes setmanes. Després de la seua intervenció tots resten en silenci i escolten atentament les explicacions sobre la distribució de l’escenari, els telons, la il·luminació i la música amb què començarà l’acte. De sobte, el silenci es torna tumult. Pressent que tant els crits

com les mirades, malgrat no poder veure-les, es fixen en mi. Què està passant? O, millor dit, què m’està passant? El cor em 169 batega més de pressa, les parets es mouen i em desequilibren. Em marege, caic. He perdut el seny i no sóc capaç d’esbrinar si han passat hores o minuts durant aquest lapse de temps. De sobte, quan pensava que tot havia passat, una força gravitatòria m’empeny de bocaterrosa. Les veus sonen més a prop i un raig de llum augura que els meus mesos dins la cova han arribat a la seua fi. Amb molt d’esforç aconseguisc eixir i descobrisc, amb gran desil·lusió, que el paradís que esperava trobar és un lloc gelat. Sent un calfred i la molèstia d’una forta llum enlluernadora que no em deixa ni obrir els ulls. De colp i volta, descendisc precipitadament cap al buit i no hi puc respirar. Caic... m’asfixie...no puc suportar-ho més i esclate un plor espantós. Tot i que sembla que el món s’ha acabat per a mi, aterre sobre una pell nua i suau com el cotó-en-pèl que desprèn una olor peculiar, però coneguda. Quan la veu familiar pren forma i es dirigeix cap a mi resolc, finalment, l’enigma que tant de temps m’ha portat de cap. - Hola, perla. A la fi ens coneixem. Sóc la teua mare. No pots imaginar-te les ganes que tenia de tindre’t als meus braços-

170

em diu donant-me un dolç bes a la galta; un bes que esborra màgicament tot el temor i el turment que he passat. Ja han passat unes setmanes. Dormint i menjant el temps corre molt de pressa. No sé perquè hui tothom està més alterat i m’han tret del meu son per despullar-me i ficar-me un llençol blanc molt suau. La meua iaia és la que més il·lusió té de veureme’l posat doncs, segons m’explica a mesura que me’l fica, s’anomena brial i porta incrustat unes randes i uns preciosos brodats que ha estat cosint durant mesos. Tot seguit, em col·loquen al damunt una preciosa tela de color rosa pàl·lid, estampada amb flors recamades de fil fresa i blau cel amb uns ramells daurats, i sobre la qual descansen unes manteletes i un davantal d’un tul cristal·lí amb filigranes brodades de punt entrellaçat. Aleshores me n’adone que es tracta d’allò que tantes vegades n’he sentit parlar: un vestit de fallera. Quan observe el rostre de ma mare, que també hi va vestida, deduïsc que em falten els monyos postissos, les pintes i les arracades. M’explica que encara hi cal esperar uns anys, així que em conforme amb unes mitjanes, unes diminutes sabatetes folrades amb la tela del vestit i un bonic fermall de perles blanques amb les quals em subjecta les dues puntes de la manteleta.

Tots els meus familiars volen immortalitzar-me amb meu primer vestit de fallera i, com és obligat en aquestes ocasions, les càmeres fotogràfiques no paren ni un moment de disparar. Els lluentons del meu davantal reflecteixen els flaixos i els llums de l’habitació i sembla que m’he convertit, per moments, en l’estel més lluminós de tots. És una gèlida vesprada de gener, així que m’embolcallen amb una manta morellana per abrigar-me bé. Quan mon pare crida que cal donar-se pressa per aplegar puntuals al casal i moure cap a la Casa de la Cultura, comence a lligar caps i, a la fi, ho entenc tot; ha arribat el dia de la Presentació! Una vegada allí, després d’esperar una llarga estona, contemple detingudament l’escenari arran de passarel·la. A primer cop d’ull, distingisc l’estendard a un costat, així com uns llums que formen en rengle i que enalteixen, més si cal, la Fallera Major que m’espera allí dalt per ficar-me la banda. Darrere d’ella, s’estén el meravellós paisatge del meu poble que mesos enrere he escoltat descriure i comprove que la realitat supera amb escreix tot el que havia imaginat. Immersa en els meus pensaments, quasi no me n’adone que la presentadora està dirigint-me unes dolces paraules amb les quals em presenta com a la fallereta més jove de la Cort

d’Honor. Tot seguit, i després que pronuncie el meu nom, desfile lentament per la passarel·la entre les ovacions i aplaudiments del públic que em produeixen unes sensacions de les quals ningú no me n’havia parlat mai fins ara. No sé molt bé com explicar les cosconelles que note a l’estómac mentre m’enfile cap a l’escenari, ni la felicitat que sent per compartir amb els meus pares aquesta nova vivència, ni l’emoció d’escoltar una música retrunyint pels altaveus mentre sembla cantar-me: “Xiqueta meua, que del carrer eres l’ama...” Noves sensacions em vingueren, més endavant, en descobrir el colorit de les disfresses a la Cavalcada del ninot, en contemplar la magnitud dels monuments el dia de la “plantà”, en percebre l’olor a pólvora de les traques, en ballar al ritme de la banda de música a les cercaviles o en portar-li flors a la Mare de Déu enmig d’una plaça plena de gom a gom. Els meus pares em contaven, tan bé com podien, en què consistia cada celebració mentre que jo me n’adonava que la festa fallera no pot explicar-se sols amb paraules, sinó que és, més bé, un fort sentiment que comence ara a viure i estimar. Mariam Talens

171

Els xiquets sempre...

172

estem de festa!!!

173

El segon dimecres del mes de juliol celebrem al nostre poble el dia de la Sang o del Clot de la Font, paratge situat al peu de la muntanya de l’Ombria. Sempre que he anat amb els meus avis m’han comprat llepolies, ells s’han comprat torrat i després hem estat escoltant un grup de música local. Relaciona el Clot de la Font amb les coses que hi podem comprar el segon dimecres de juliol i pinta-ho. Imprimir: Bolsa de chuches: Dibujos para colorear

29/01/15 22:57

Bolsa de chuches: Dibujos para colorear

174

http://www.conmishijos.com/ocio-en-casa/dibujos-para-colorear/dibujos-b/bolsa-de-chuches.html/imprimir/

Página 1 de 1

Arriba un moment molt esperat i són les pasqües. És una festivitat que se celebra a tots els llocs. Hi ha moltes tradicions relacionades amb aquesta festa, tradicionalment al nostre poble volem el catxerulo, ens mengem la mona, botem a la corda… i ens ho passem d’allò més bé. Aquesta endevinalla ens està parlant d’un menjar típic de pasqua, de quin es tracta? Esbrina i fes el dibuix.

La _________ de pasqua és un dolç animal que ve set setmanes pasta carnaval. Ve tota pintada, porta ous i confits i és tan ensucrada que et llepes els dits.

175

Els Nadals, per a mi i tos els xiquets, són unes de les millors festes. Divertides, amb família, festes carregades de regals, molts dolços i infinitat de coses… A continuació trobaràs unes endevinalles, relaciona-les amb el seu dibuix.

Un blanc, un ros i un negre van sortir d’Orient i porten regals a la gent.

176

Quan estic al camp, sóc verd i alt i, quan estic a casa, porte una estrella penjada.

Amb la neu es fa i amb el sol es desfà.

Escrita o dibuixada als Reis Mags és enviada.

El dia 10 d’agost de cada any celebrem al nostre poble Sant Llorenç, on hi ha tradició d’anar a l’ermita caminant. Una vegada a l’Ermita de San Llorenç hi ha un porrat muntat, on la gent del poble pot comprar cacau, tramussos i el torrat, a més de tota classe de llepolies.

177

A la nostra falla, des de fa uns anys, celebrem la tradicional festa americana de Halloween. Per a nosaltres la festivitat a celebrar és Tot Sants, el dia 1 de novembre. Però els xiquets de la falla el dia d’abans eixim a veure si ens donen caramels i, per això, fem les nostres carabasses per poder posar dintre les llepolies. Busca les 10 diferències que hi ha en aquests dibuixos.

178

Que bĂŠ ens ho passem en Pasqua!!! Pinta els dibuixos que es relacionen amb aquesta festivitat.

179

RELACIONAR LES FESTIVITATS. 1. NIT DE SANT JOAN 2. SANT ANTONI ABAD 3. FALLES 4. DIA DE LA SANG O DEL CLOT DE LA FONT 5. DIA 1 DE MAIG, PUJADA A LA MUNTANYA DE LES 3 CREUS 6. SETMANA SANTA

180

Premi del concurs de postals nadalenques de la Junta Local Fallera

181

ysco -5 an s la B la l路 Ga

Jordina Gascon -12 anys-

Neus

Pach茅 s

-11 an ys-

Premi del concurs de narrativa infantil de la Junta Local Fallera

182

SOLUCIONS Endevinalles sobre el Nadal 1. Reis mags. 2. Arbre Nadal 3. Ninot de neu 4. Carta als reis. Endevinalla sobre Pasqua. 1. La mona de Pasqua. 183

Eugeni Mafé Mifsud

Jose Talens Sanmartin 184

Mara Pons Brito

Yago Bononad Bordes

Gala i Joel Peris Grau

Martí Miñana Colomer

Martina Gascón Corts

Eric Vercher Talens Aina Serra Soler Alaia Pérez Almiñana

Anna Camarena Saiz

Eric Grau Boluda

185

Mar Mifsud Salord

Júlia González Magraner Paula Altur Mateos-Aparicio

Dídac Gómez Felis

La falla Portal de Valldigna vol agrair la col.laboracio 186

de tots els qui fan possible aquest llibre. Gracies de tot cor.

187

LEMARA Restauracions i Tècniques dirigides a la construcció

188

IMPERMEABILITZACIO MORTERS

IMPERMEABILITZACIÓ PROYECTADA AMB MORTERS

TEL. 96 283 6969 MAIL: info@lemarasafor.es INYECCIO DE RESINES

TRACTAMENT DE GRIETES I FUGUES BAIX NIVELL FREÀTIC

RESTAURACIO DE FAÇANES

IMPERMEABILITZACIO DE COBERTES, REHABILITZACIÓNS

189

190

191

Bones Falles!

192

193

194

Menjars per a portar a 2â&#x201A;Ź

195

J.J. BOSCÀ FISIOTERÀPIA I OSTEOPATIA FISIOTERÀPIA OSTEOPATIA ESPECIALITZADA REEDUCACIÓ POSTURAL GLOBAL (R.P.G.) INDUCCIÓ MIOFASCIAL PUNCIÓ SECA ASSESSORAMENT NUTRICIONAL EN ESPORTISTES I SUPLEMENTACIÓ 196

REVISIONS MÈDIQUES GIMNASIA ABDOMINAL HIPOPRESIVA PILATES SOL I MÀQUINES

EPI® ELECTRÒLISI PERCUTÀNEA INTRATINSULAR ECOGRAFÍA MÚSCUL-ESQUELÈTICA RADIOLOGIA (RX) ONES DE XOC MAGNETOTERÀPIA RADARTERÀPIA PESSOTERÀPIA

Telf: 96 283 65 69 / 606 32 00 31 E-mail: jjbosca@gmail.com www.juanjosebosca.com Av/ Germanias nº29. Tavernes de la Valldigna (Valencia)

197

198

199

200

201

202

203

204

205

206

207

208

209

210

211

CASH TAVERNES C/ Costera, nº 8. Tavernes de la Valldigna - 46760 (València) 96.045.77.10 Horario: 212

C/ Lepant, s/n. Tavernes de la Valldigna - 46760 (València) 96.283.77.13 96.282.14.41 pedidos@disvall.es

Mañanas: de 8:30 a 14:00 Tardes: de 16:00 a 20:00 Sábados: de 8:30 a 14:00

213

214

215

DRA. MARIA PALOMARES FORT

ESP.ENDODÒNCIA O.GENERAL O.ESTÈTICA PERIODÒNCIA ODONTOPEDIATRIA

DRA.ASSUMPTA SELFA MARGALEJO ESP.ORTODÒNCIA FARCIT DE LLAVIS (ÀC.HIALURÒNIC) I LÍNIES D´EXPRESSIÓ

DR. ROGELIO IBAÑEZ IBAÑEZ CIRURGIA ORAL IMPLANTOLOGIA

D. ZULEMA GRAU HERNÀNDEZ

216

HIGIENISTA DENTAL

D. CONXA SELFA MARGALEJO INFERMERA

OFTALMOLOGIA DRA. PAULA PALOMARES FORT

ESP.CATARATA ESTRABISME PATOLOGIA INFANTIL

DR. JAVIER MONTERO HERNANDEZ ESP.CATARATA RETINA PATOLOGIA MACULAR

Lluís Vives, 2 · baix Tavernes de la Valldigna T. 962837747 · M. 638.332.727 centreodontologic@hotmail.com

217

Tràmits ajuntament: comunicacions i llicències ambientals, plànols i certificats. Tràmitsedificiprop:líniesaltatensió,transformadors, d’incendis, d’aigua i de baixa tensió; de pública concurrència, d’indústries, vivendes, etc.

JORDI MOTORS, s.c.l.v. MAN Truck & Bus Service

Avda. de la Valldigna, 71 46760 Tavernes de la Valldigna (Valencia) Tel +34 96 282 15 84 Fax +34 96 282 42 08 www.jordimotors.com 218

219

Mercat Municipal Lloc 16 Sant Benet, 100 Tavernes de la Valldigna (Valencia) Tel. 600351450 路 600771636

220

221

222

223

224

Reserves: 609 649 064

FUNERARIA GERMANS RONDA S.L.

678 64 72 90 96 282 25 39

Servei les 24 hores Atenci贸 personalitzada Assegurances i particulars 2 Tanatoris completament equipats 225

www.funerariagermansronda.com

226

227

Inmobiliaria Novagestio 228

COMPRA-VENTA DE INMUEBLES Y TERRENOS 路 ALQUILER Plaza Mayor 16 tel. 96 283 60 00 路 628 615 315 www.grupnovagestio.com