Falla Prado 2019 - Un llibret de llegendes (2) by Falla Prado

un llibret de llegendes 56

Fins i tot les Falles, de la llegenda formen part. Llig i voràs. La paraula Falla ve del llatí fácula, que significa torxa. Diuen, diuen i diuen. Conten, conten i conten que després d’un hivern molt gelat, a Tavernes, Sant Josep, d’ofici fuster, en la nit del 19 de març, rep la primavera a les portes de la llar. Com que els dies s’omplin de moltes hores de llum, trau el parot i els trastos vells i els crema al carrer. Ja no li fa falta per treballar fins el tard aquell pal prim de fusta que fa foc i és llarg. Amb el temps, el poble el vestirà amb robes de diferents personatges que volen criticar. A poc a poc, afegiran ninots a l’escena a l’hora d’encendre la foguera. Així va ser com va nàixer la Falla - 1784 data la documentació més vellaLa llum triomfa sobre la foscor gràcies a este ritual, símbol de purificació. La narració passà de generació en generació i ens ha arribat com a llegenda barrejada de fantasia i realitat. Sapieu que esta història és nostra, de tota la col.lectivitat. És un llegat cultural que hem heretat dels nostres avantpassats. Amb les Falles, engrandirem el vocabulari del valencià, valorarem tota la seua riquesa lingüística consolidarem el nostre folklore i el dotarem de categoria literària Poble de Tavernes, posa’t en marxa, que el teu destí és contemplar esta història centenària en la Nit de la Cremà.

Maria Rosa Sabater i Soliva Escriptora

dones i mites 58

Els mites i les llegendes que han aplegat als nostres dies tenen un factor en comú: el fet que, en aquests relats, la imatge de la dona no sol eixir molt afavorida; ja siga perquè l’home és considerat un heroi per haver fet una acció digna de deïtats, o bé perquè la dona, quan és la protagonista de la història, es retrata negativament com una dona cruel i ambiciosa o, per contra, com una dona dèbil, ploranera i que es lamenta eternament després d’una desgràcia. En el present escrit volem conéixer un poc millor el paper que la dona ha representat al llarg de la història dels mites. És per això que analitzarem rondalles on la figura femenina és una peça clau per a acabar d’entrendre la importància de la llegenda; intentarem esbrinar per què la dona, des de l’origen és la figura que genera més controvèrsia i diversitat d’opinions des de temps immemorials.

“Salto de la novia” de Navajas Conta la llegenda que antigament els joves promesos de la zona de Navajas, província de Castelló, poc temps abans de casar-se es sotmetien a una curiosa cerimònia per demostrar davant de tots que es volien de veritat. Amb la presència de tots els amics, veïns i familiars la parella s’aproximava a una zona on el riu es feia molt estret i la núvia era qui havia d’arribar d’un bot a l’altra riba per tal de demostrar el seu amor. Si ho aconseguia, era senyal d’un matrimoni feliç i de veritable amor, però si pel contrari la núvia fallava i no arribava a l’altra part al primer intent, el matrimoni s’anul·lava i es donava per cert que no seria un matrimoni fidel, sinó desgraciat. Convençuts d’això els nuvis trencaven el seu compromís. Va arribar l’ocasió a una parella que va voler seguir la tradició en un dia que el riu era molt cabalós. Ella es disposava a botar quan va fer una passa en fals i va caure al riu. Ràpidament se la va endur el corrent davant de tots els amics. El nuvi es va capbussar darrere d’ella per intentar traure-la però, després de lluitar contra les forces de la natura, els dos aparegueren morts més avall, on l’aigua era més tranquil·la. Des d’aleshores que el poble va

comprendre que allò no es podia repetir i dinamitaren la part estreta del riu i no seguiren més amb aquest costum després de la desgràcia. A dia d’avui encara es conta que en les nits de lluna plena, se senten per la vall els laments i les promeses dels enamorats que van morir per demostrar als altres l’amor que es tenien. Des de llavors la Cascada del Braçal plora la seua pèrdua, i el riu es converteix en el mantell blanc i pur de la núvia, que acull tendrament el seu amant, convertit en pedra. El paper de la dona en la llegenda és clau. És ella qui ha de demostrar l’amor pel seu nuvi i també qui no ha pogut ser salvada per la poca destresa del seu enamorat. Malauradament en la història els dos moren, però avui en dia, en aquell paratge, ella està representada en la bromera blanca de les aigües braves del riu i és ella qui acarona el nuvi, convertit en pedra.

El fantasma de la Dama vestida de rosa Una de les llegendes que corren de boca en boca pel Cap i Casal, conta la història del fantasma de la Dama vestida de rosa. Tot va ocórrer on hui en dia trobem la Conselleria de Transparència, al Passeig de l’Albereda, 16, i que anteriorment era una clínica de maternitat. L’edifici es coneix com “La Clínica de la cigonya” per una estàtua d’aquest animal que hi ha situada a la façana. Segons els informes de l’època tan sols dos dones moriren en la clínica. Una d’elles va donar a llum un xiquet que va morir al cap de poques hores de vida i la mare després d’aquesta desgràcia també va morir a la clínica. Des d’aleshores es conta que l’esperit d’una dona amb una camisa de dormir de color rosa i llaços a l’esquena vaga per l’edifici buscant el seu fillet perdut i acaba el seu recorregut poc abans de l’alba, prop d’on havia estat antigament la sala d’incubadores.

La llegenda de les 300 donzelles lleidatanes Explica la tradició que Jaume I, abans d’emprendre la conquesta de la ciutat de València, va prometre als seus soldats que els primers a entrar-hi mereixerien l’honor de repoblar-la amb les dones que portaren dels seus pobles d’origen. I van ser lleidatans, en la seua major part, sobre els qui va recaure

aquesta distinció. Així que van fer venir unes tres-centes donzelles lleidatanes i, immediatament després d’arribar-hi, es van celebrar set matrimonis. És per això, segons conta la llegenda, que en la primera porta que es va fer a la Catedral de València al segle XIII d’estil romànic, la que s’anomena Porta de l’Almoina –perquè allí anaven els pobres a demanar caritat– o també Porta del Palau –perquè està enfront del Palau Arquebisbal–, hi ha catorze caps esculpits en pedra de set hòmens i set dones, d’aquestos set matrimonis que, amb les inicials dels seus llinatges, van passar a la posteritat en record dels primers repobladors que s’establiren a la capital del Regne de València, instituït per Jaume I el Conqueridor. Una altra versió d’aquesta llegenda explica que els caps bellament ornamentats que trobem a la part alta de la Porta de l’Almoina eren d’aquells que amb les seues donacions ajudaren a la construcció de la Catedral. I una curiositat: només entrem a la Seu per aquesta bella porta romànica podem trobar, si mirem al terra, una llosa negra sobre la sepultura del més gran poeta valencià de tots els temps, el cavaller Ausiàs March.

La llegenda de Tanik i Alba: la pluja de lluna que va petrificar una estimada prop del Barranc de la Hoz Hi ha una llegenda que es remunta als temps de la Conquesta. Una història d’amor i tristesa que ocorre allà on els moriscos van viure abans de l’arribada de les tropes de Jaume I. Un cavaller, de nom Tarik, va perdre la seva vida al costat de la seva estimada. La història ocorregué als voltants de Xiva, Xera i Gestalgar (València), en els pics propers coneguts com el Bec Herbes, Xarnera, Oratillos i la Penya de Santa Maria. Durant la conquesta per aquests territoris, al 1237, va lluitar el soldat a les ordres de Zayaán. Alba, la seva estimada, va viure al costat d’ell moments de passió en aquelles muntanyes que avui recorren la comarca dels Serrans. Pel que conten, la jove parella un dia de pluja va trobar recer en una casa propera al Barranc de la Hoz, on vivia una bruixa. Aquesta els va oferir sa casa per resguardar-se de la pluja i en passar el temporal

es va acomiadar d’Alba amb un fins després, cosa que va deixar sorpresa la parella. La bruixa va vaticinar que aquella xica quedaria vídua després de la batalla de Xiva, des de la seua primera visita i que Alba, encuriosida per les seues paraules d’acomiadament, tornaria a sa casa per demanar-li que el tornara a la vida. La bruixa en aquesta segona visita li va prometre reviure el seu estimat si Alba seguia totes les seues indicacions i prenia una poció durant la lluna plena a la part alta de l’altiplà d’una d’aquelles muntanyes. Aquesta poció havia de contenir tres llàgrimes vessades per ella, tres llàgrimes d’entre tantes que en tenia per plorar la mort del seu estimat i ella havia d’allunyar-se del pic sense mirar la lluna després del ritual. Però Alba no va seguir al peu de la lletra tot el que la bruixa li havia requerit. La jove va pujar a dalt d’una muntanya de la Serra, va vessar les tres llàgrimes sobre la poció i es va prendre el beuratge quan la lluna es reflectia en aquest líquid. Però després es girà per mirar la lluna i va quedar petrificada pels raigs lunars que il·luminaven la nit, convertint-se en un penyal de les muntanyes properes a la Marjana i passant a formar part d’aquest bell paratge. Conten que en les nits de lluna plena encara poden escoltar-se els gemecs de tristesa d’Alba.

La Delicà de Gandia Explica la llegenda que una bonica donzella passejava per la porta de la Col·legiata de la ciutat ducal i, en passar prop de l’entrada per accedir a missa, li va caure un pètal de gessamí sobre el cap. Tota la comarca es va fer ressò que va morir després d’haver-li caigut una flor. El que ningú no va pensar era que la flor era de pedra, pesava més de 400 quilos i que havia caigut d’un dels ornaments de la façana. Segons han publicat alguns estudiosos del tema, els fets van tenir lloc el 1498, la dama es deia Inés de Catani i era d’origen lombard. I s’ha mantingut la llegenda com a símbol d’una dona fina i dèbil que havia mort en caure-li damunt una flor. La gent de l’època no va dubtar en creure el sexe femení com el sexe fràgil i desvalgut.

La llegenda del drac del Patriarca Anem a parlar-vos ara d’un exemple entre centenars de tot el contrari, el boca a boca ha fet arribar a dies d’ara una llegenda sobre un heroi. La llegenda (de la qual es va fer ressò Vicente Blasco Ibáñez al seu llibre: El dragón del patriarca, diez leyendas españolas. 1901) diu que hi havia un caiman que habitava el riu Túria i que atemoria els vilatans que passejaven tranquil·lament per la riba. Sembla que no hi havia ningú que s’atrevira a enfrontarse a aquest cocodril aterridor, a qui molts atribuïen dimensions d’un veritable drac dels contes. Evidentment perquè tampoc haurien vist mai ni un drac ni un cocodril. Finalment, un jove valent i astut es va vestir amb una armadura totalment coberta de espills i es va enfrontar amb el famós animal. El cocodril es va sorprendre tant de la llum que es va reflectir dels miralls, que es va quedar totalment paralitzat i el jove el va aconseguir matar amb una única envestida mortal. En resum: la valentia i l’astúcia s’un sol home va alliberar tota una ciutat d’una bèstia ferotge. Una altra vegada l’home és retratat com a heroi front les desconsideracions envers les dones al llarg del temps. El caiman dissecat el podreu trobar al vestíbul de l’església del Col·legi del Patriarca, al centre de València, al carrer La Nau, enfront mateix de l’edifici històric de la Universitat de València. Una altra versió explica el motiu de tindre exposat allí aquest animal i conta que en realitat es tractava d’un regal que el Virrei del Perú va enviar al Patriarca, Sant Joan de Ribera, el qual li va posar de nom “Lepanto”, en record de la famosa batalla. El caiman, doncs, no és altra cosa que un regal de l’any 1600, del virrei del Perú i marqués de Monterrey a Joan de Ribera, arquebisbe de València i Patriarca d’Antioquia.

Les guerreres Amazones Quan parlem de llegendes de les dones guerreres Amazones, parlem de fets que han succeït i que, gràcies a l’arqueologia i els avanços tècnics, es va confirmant la seva existència. En aquest cas hi ha proves com les de les obres d’historiadors antics, dibuixos en atuells i petites caixes gravades que es conserven i que ens mostren aquestes guerreres amb les seves armadures, arcs i dates. El terme Amazona significa en l’antiga llengua Orcassian ‘Mare-Lluna’ o ‘Mare del Bosc’.

Part dels mites les representen com les dones més poderoses de l’antiguitat. La llegenda explica que hi va haver una terra on es van dur un grup d’esclaves i que, passat el temps, aquestes esclaves es van rebel·lar contra els homes i van crear una societat composta únicament per dones. La llista dels seus possibles assentaments és innumerable, atenent a les fonts, però la majoria d’autors coincideixen a ubicar-les als voltants del Caucas i, la majoria, les situa a la ciutat de ‘Themiscyra’, a les ribes del riu Thermodon concretament. El seu govern era regit única i exclusivament per dones, contrastant amb l’entorn coetani dominat principalment pel sexe contrari. Els homes no estaven permesos, només en els casos de procreació. Homer les descriu a la Ilíada com “dones que guerregen com mascles”, i Heròdot utilitza el terme “androktones” que significa “mata homes”. El seu sistema social estava totalment militaritzat, vivien com soldades i, encara que els cronistes diguen que el seu únic propòsit vital era combatre els homes, la realitat demostra que aquestes dones van prendre la decisió de no tornar a ser mai més esclaves. Possiblement, si pensem en ‘Les Amazones’ ens vinga a la ment la imatge que Hollywood ha projectat sobre aquestes guerreres, vestides com Xena amb arnesos de cuir i pells o com Wonder Woman amb falda curta i cosset ajustat, però les representacions en els antics vasos de ceràmica ens mostren la seva vestimenta original amb túniques i vestits llargs que els arribaven fins al genoll. El panteó amazònic de Deesses estava directament lligat a les seves creences i forma de vida. Van ser adoradores d’Artemisa com a deessa de la guerra, però també de la caça i la natura. Artemisa representava l’arquetip d’amazona fera i verge. També creien en la Deessa Rhea com a element protector, Deessa de la lluna i símbol de fertilitat. Per finalitzar, i encara que sone contradictori, les Amazones juraven lleialtat a Ares, Déu de la Guerra, al qual encomanaven les seues vides. Aquestes letals combatents s’organitzaven en un estricte sistema matriarcal en el qual la màxima autoritat era la de la reina. Una governant, per cert, de la qual actualment en desconeixem la seua

forma d’accedir al tron. Potser fora per herència o per la seua valentia en el combat, que aquesta regent governava una regió que (segons la majoria dels historiadors clàssics) era exclusivament femenina. Segons la tradició, les Amazones van ser les primeres a muntar a cavall. I no només això, s’entrenaven durant hores per a ser unes veritables mestres en l’art de l’equitació. Tal era el seu nivell de compenetració amb les seves muntures, que el nom de moltes d’aquestes guerreres estava format pel prefix grec ‘hipo-’ (cavall). Exemple d’això va ser, d’entre altres, la reina Hipòlita. Ja fora a peu o en muntura guerrejaven utilitzant un ampli arsenal de destrals de batalla, espases i escuts de mitja lluna. Amb tot, la seva arma favorita era l’arc. S’afirma també d’elles que es cremaven el pit dret perquè aquest no els molestés a l’hora d’apuntar i disparar, que odiaven els homes i que ofegaven en molts casos els seus nadons si aquests eren mascles. Amb les femelles eren més benèvoles. Si donaven a llum una xiqueta l’entrenaven en la caça i en l’art de la guerra, perquè fos una futura guerrera Amazona. Les gestes militars d’aquestes combatents es debaten entre el mite i la llegenda. Virgili (segle I a.C.) afirma que, durant la Guerra de Troia, aquestes dones van acudir en ajuda del Príam per defensar la ciutat. En el seu text, el poeta explica el combat que va mantenir la reina d’aquesta tribu, Pentesilea, contra l’heroi Aquil·les. Una altra de les amazones més conegudes va ser Hipòlita. Segons explica la mitologia, la guerrera va ser una de les més destacades de la seva tribu. Va tenir la mala sort de topar-se amb Hèracles qui, com a part de les seues populars “tasques”, va rebre l’encàrrec de robar-li a la regent el seu cenyidor: una peça de roba similar a un cinturó de castedat que havia rebut del mateix Ares, Déu de la Guerra. La gesta és per tots coneguda, aquesta va ser la novena de les dotze tasques encomanades al tràgic heroi, anomenat després Hèrcules. Ell es va presentar davant la mateixa Hipòlita disposat a prendre-li aquest cinturó, però no li va fer falta perquè ella mateixa li’l va oferir voluntàriament, juntament amb la seua virginitat. «Per dissort de la parella, era tradició entre les Amazones que, abans d’anar a dormir amb un home, lluitaren amb ell per a provar si la fortalesa de l’elegit el feia digne de gestar les seves futures filles». Segons la mitologia, quan van començar el combat, Hera (que els estava espiant i que odiava Hèracles) va fer creure a totes les Amazones que l’heroi tractava de matar la dona. Atenent a diverses fonts, hi ha fins a quatre finals diferents per a aquesta història. No obstant això, el

més famós és el que afirma que Hèracles va fer ús de la seva descomunal força per acabar amb totes les Amazones. Malauradament, va acabar també amb la vida d’Hipòlita. En l’actualitat, es creu que aquestes societats bé van poder servir d’inspiració als grecs. La veritat és que la societat patriarcal no podia permetre que la història considerara real l’existència d’aquesta nació de dones, nació que va ser capaç d’alliberar-se de la repressió imperant, empoderant-se sexual, bèl·lica i políticament. Però la seua existència va ser un fet més que corroborat i la seva història, amanida amb una pila d’adornaments escrits, sempre des de la dinàmica històrica patriarcal. Les Amazones són més admirades que temudes i solen ser un tema molt ben tractat en els còmics contemporanis i les noves faules. A més, la independència respecte als homes i el món patriarcal fa que el tema de les Amazones es convertisca en un tema feminista, un esperit lluitador contra la històrica subordinació de la dona enfront de l’home. Podem entendre la societat creada per les Amazones en el seu naixement com una rebel.lió contra un sistema patriarcal i masclista, on la dona sols tenia el paper de la reproducció i de satisfer els homes. Hem avançat molt i hui en dia existeixen lleis que intenten garantir una igualtat real, però ens queda molt de camí per recórrer. Per exercir els mateixos drets, a més del reconeixement legal, s’han de tenir les mateixes oportunitats reals en la societat. És important que xiques i xics, homes i dones siguem conscients d’aquestes situacions, les denunciem i lluitem sempre per evitar aquestes injustícies. Tots i totes sabem que queda molt de camí per recórrer i que encara cal lluitar, però segur que paga la pena.

Cristina Ortells i Grau

jaume i, un rei llegendari 67

És clar que Jaume I fou un personatge històric real. Tothom ho sap. Però també és cert que, per als valencians i valencianes, sempre ha estat un rei envoltat d’una aura especial. És per això que atribuir-li l’adjectiu de llegendari tampoc és massa forassenyat, almenys en la seua definició de cèlebre o popular. Però no només en aquest sentit. També em referisc a allò que té a veure amb les llegendes i les narracions llegendàries; i el que contenen d’èpic, de mític o de fictici. Una mica com si fos el nostre rei Artur, aquell dels Cavallers de la Taula Rodona, encara que el nostre va existir de veres. De fet, quan bussegem una mica entre la informació que sobre ell tenim, no és estrany trobar-nos amb encapçalaments com aquests: “La concepció de Jaume I; entre la història i la llegenda” o “La llegenda de Jaume I El Conqueridor”. Inclús llibres que duen com a títol “El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda”. Tant és així que alguns historiadors, com ara Antoni Furió, han fet un esforç per tal d’humanitzar la figura de Jaume I. Tot i això, encara avui molt trets de la seua personalitat i de la seua vida continuen encara ocults. No és la intenció d’aquest breu escrit investigar cap de les dues. Només vull dur ací algunes de les llegendes que fan d’aquest rei un personatge tan estimat pels valencians i valencianes de tots els temps. Jaume el Conqueridor, també anomenat Jaume I d’Aragó, va néixer a Montpeller el 2 de febrer de 1208 i va morir a Alzira el 27 de juliol de 1276. El cronista Bernat Desclot, tot copiant el 1282 una descripció del rei feta el 1230, de quan tenia aproximadament 22 anys, descriu l’aspecte físic del rei d’aquesta manera: “Aquest rei En Jacme d’Aragó fo lo pus bell hom del món; que ell era major que altre hom un palm, e era molt bé format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara, e vermella, e flamenca e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e gran dents, belles e blanques,que semblaven perles, e els ulls vairs, e bells cabells rossos, semblants de fil d’aur, e grans espatlles, e llong cors e delgat, e els brasses grossos e ben feits, e belles mans, e llongs dits, e les cuixes grosses per llur mesura, e els peus llongs e ben feits e gint causans. E fou molt ardit, e prous de ses armes, e forts, e valent, e llarg de donar, e agradable, a tota gent e molt misericordiós; e hac tot son cor e tota sa volentat de guerrejar ab sarraïns.” Un home al qual ja se’l descriu en aquests termes, està clar que ja era considerat una llegenda pel seus contemporanis. De fet sembla que era un home alt, forçut, bell i ben format tal com va demostrar ja als

18 anys, en lluitar cos a cos contra el bregat Pere Antonés, a qui va guanyar sobradament; i com es va comprovar per les mides de les seues restes momificades en ser revisades el 1835. Ja el seu naixement fou tota una peripècia, a mig camí entre la realitat i la llegenda, tal i com recull el mateix rei al Llibre dels Feyts en indicar “en qual manera nos fom engenrat”. El cas té a veure amb el fet que el seu pare, Pere II, com també ho serà ell després, era hom de fembres. Fou així que Pere a penes va atendre la seua dona, tal vegada per estar sempre al camp de batalla o més aviat per falta d’estima. I, com que el rei Pere rebutjava la seva muller i hom estava preocupat per l’absència d’un hereu legítim, s’ordí una trama per a enganyar-lo. A primeries de maig del 1207, aprofitant que el rei era a Lates i la reina a Miravals, un ric home aragonés anomenat Guillem d’Alcalà li digué que una dama de Miravals, que desitjava tenir per amistançada, l’esperava en un palau de la ciutat. Però, en comptes de la dama, fou Maria de Montpeller qui passà la nit amb el rei, mentre a les fosques aquest pensava que jeia amb la dama que desitjava. A fi de donar fe de l’engendrament, Maria de Montpeller havia estat acompanyada per 24 prohoms i 2 notaris, abats i priors, l’oficial del bisbe i diversos religiosos, dotze dames i altres tantes donzelles. Quan arribà el matí, entraren tots a la cambra i Maria de Montpeller revelà la seva identitat, i explicà al rei el que havia succeït; aleshores ell digué que “pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment”, I fou així com, segons Jaume I, “aquela nuyt que abdos foren a miravals volch nostre senyor que nos foren engenrats” I aquell mateix dia Pere marxà de Montpeller a cavall. Passat el temps de l’embaràs, el rei en Jaume I d’Aragó va nàixer al Palau dels Tornamira de Montpeller la nit de l’1 al 2 de febrer del 1208. Resulta impossible determinar quant hi ha de veritat o llegenda en aquesta història. A més hi ha diverses versions. En l’actualitat se li concedeix més credibilitat a la versió de Desclot que a la de

Muntaner. Muntaner indica que foren els cònsols i prohoms de Montpeller els qui, mitjançant Guillem d’Alcalà ordiren l’engany. En canvi, Desclot, li atribueix la trampa a la pròpia reina. Però allò cert és que ambdós coincideixen en que Jaume I fou concebut mitjançant una enganyifa. En qualsevol cas no podem d’oblidar el reiterat intent mostrat al llarg de la història a confeccionar estranys orígens per a determinats personatges per tal de contribuir al seu enaltiment. El cas és que la llegenda va gaudir de tanta popularitat en el seu moment que fou abundantment recollida per la literatura. El tema de la “dona substituïda” ha estat un tema tan atractiu en la literatura que ha passat inclús a altres mitjans expressius com ara pel·lícules, comèdies i històries de tot tipus. Segons conta el propi Jaume I, també el mitjà emprat per a l’elecció del seu nom fou d’allò més extravagant. La reina, va dur el nadó a la Capella de la Verge de les Taules, i va situar dotze espelmes, cadascuna de les quals amb el nom d’un apòstol. Els va encendre al mateix temps i la reina va prometre posar al seu fill el nom de l’apòstol el ciri del qual romanguera més temps encés: evidentment, fou el de Sant Jaume. Veritat o no, allò cert és que Jaume a penes va conèixer el seu pare. Pere no va anar a veure Jaume durant els seus primers dos anys de vida. Lluny de mostrar una estima paternal, entregà com a penyora el seu fill al seu enemic natural, Simó de Montfort, segons el que era un sistema habitual per mantenir la pau. Simó de Montfort es comprometia a tenir tancat Jaume, qui tan sols tenia 3 anys, al castell de Carcassona fins la seua majoria d’edat, moment en el qual es casaria amb la filla de Simó, Amícia de Montfort. Però un fet va trastocar tots els plans. El 1213, el seu pare, Pere, mor a la batalla de Muret, precisament contra les tropes dirigides pel propi Simó de Montfort. El mateix any mor la mare. Fou així que els notables aragonesos i catalans sol·liciten del papa Innocenci III que, mitjançant butlla, obligue Simó a entregar Jaume a la noblesa. Així, el futur Jaume I viurà a Montsó on serà format i educat pels templers d’Aragó des dels 6 fins als 9 anys. Aquesta educació explicaria les dues principals

característiques de la seua personalitat: religiositat i bel·licositat. Si el seu naixement i la seua educació són ja per se prou espectaculars, igualment o més ho és la seua mort i tot allò que envolta les seues despulles. Tant és així que, tot plegat, els fets que s’esdevenen des del seu naixement fins la seua mort i, especialment, allò que fa referència a la cerca i anàlisi dels seus ossos, s’assemblen molt als que poden succeir en alguna d’aquelles pel·lícules tan famoses d’Indiana Jones. Tot començà quan, en el moment d’estar lluitant per sufocar la tercera revolta dels sarraïns valencians, Jaume I emmalaltí ràpidament. Una de les versions conta que, el juliol de 1276, trobant-se a la residència d’Alzira, la Casa Reial o Casa de l’Olivera, cada volta més greu, féu cridar el seu fill Pere i després de donar-li diversos consells, abdicà de tots els seus regnes en favor del seus fills: Pere el Gran i Jaume II de Mallorca. Es va convertir en monjo de l’Orde del Císter i inicià el viatge per ingressar al Monestir de Santa Maria de Poblet. Les cròniques situen la mort de Jaume I en algun lloc no determinat proper a València. La crònica de Muntaner situa la mort del rei a la mateixa residència reial d’Alzira. La data sí és coneguda: Jaume I va morir el 27 de juliol de 1275 després d’haver regnat 63 anys. Tanmateix, veiem com, sobre el lloc exacte i les causes de la mort hi ha discrepàncies que fan que la llegenda del rei adquirisca un nou capítol. Pel que fa a les causes de la seua mort, uns apunten que el rei va morir en les seues estances després d’una llarga malaltia provocada per l’edat. Altres, en canvi, addueixen una ferida que tenia al cap fruit d’una antiga ferida de fletxa que li va llançar un ballester. Encara que el mateix Jaume, en el seu moment, li va restar importància. De fet, a la Crònica, en una seqüència plena de força èpica, conta com s’arrenca la fletxa amb una sola mà i entra en el campament fent grans riallades per donar ànims als seus soldats. El rei està ferit, la moral està intacta i la llegenda augmenta. Referent al lloc de la seua mort, la llegenda - a la qual els historiadors no li donen massa credibilitatapunta que el rei, ja ferit de mort i conscient que vivia els seus últims dies, tracta de tornar a València i es va desplomar allà on ara s’aixeca la creu coberta d’Alzira, als afores de la ciutat. Llegendes a part, els documents i la tradició oral permeten desmentir el Llibre dels Fets que ubica la mort del rei a València. Els escrits confirmen que el 27 de juliol, quan es produeix la defunció, el monarca es trobava a Alzira, exactament on l’Ajuntament ha localitzat el lloc on es trobava la seua residència el 1276. I, per fi, per si fóra poc, al voltant de les seues restes també s’ha anat creat un veritable trencaclosques.

Avui aquestes descansen al Monestir de Poblet d’acord amb la seua última voluntat. Tanmateix, el seu desig no fou sempre eixe. De fet, abans havia deixat escrit que si moria a Alzira fóra soterrat a l’església de Santa Maria de la mateixa ciutat. D’aquesta encara, avui, hi queden algunes restes en peu, Probablement va ser bastida sobre l’antiga mesquita i fou la primera església oberta al culte cristià d’acord amb les ordres de Jaume I. Una arcada amb una inscripció és l`últim vestigi del que fóra el més important centre religiós del municipi des de la conquesta de la ciutat a mans del rei. En aquest tema de les despulles del rei ha estat molt útil el Llibre del Fets, el qual guarda molts secrets ocults. Per exemple, fa poc, gràcies a aquesta crònica va poder ser localitzat un panteó d’emirs a Múrcia. Però el que a nosaltres més ens interessa ara és que, gràcies a la narració que en ell es fa de la fletxa de ballesta que un musulmà aconseguí incrustar al cap del rei, es va poder identificar el cap del rei quan tragueren les seues restes de les tombes reials del Monestir de Poblet. Aquesta ferida va permetre que les restes de Jaume I no es perderen en el maremàgnum de restes reials. Tanmateix les coses no són tant senzilles. Hi ha dubtes a propòsit de l’autenticitat de les restes ja que els panteons dels reis de l’antiga Corona d’Aragó –excepte el de Pere III- foren saquejats al segle XIX, per la qual cosa els ossos de més de cent monarques es dispersaren i barrejaren. La de Jaume I no escapà a aquest tràgic succés. Afortunadament, el rector de l’Espluga de Francolí rescatà els ossos i separa, sembla, els de Jaume I. Quan l’esquelet fou tornat al monestir de Poblet en 1951, el cos de Jaume I fou ràpidament identificat. Sobreeixia en tamany a la resta i, a més, portava hàbit del Císter. I el seu cap? Ja ho hem dit, gràcies a la ferida al cap es va identificat ràpidament el crani del monarca. Però, després, tot es complicà en adonar-se’n que l’enorme cicatriu del crani no concordava amb la ferida que el monarca sofrí durant el setge de València. El rei, efectivament, fou ferit per una fletxa de ballesta, però aquesta hagué de travessar el seu chapel de fer, per la qual cosa era impossible que la ferida causara una cicatriu tan gran com la del crani que se li havia adjudicat primerament al rei. Al final es va trobar altre crani amb una cicatriu més adient amb el que degué ser la ferida però, per si de cas, no s’atreviren a canviarla. Així que, quan el 2001, s’obrí de nou el sepulcre, els investigadors quedaren sorpresos en veure que Jaume I tenia, i segueix tenint, dos caps. Ara sí que la llegenda està completa.

Hi havia molta expectació perquè els estudis sobre la tomba de Pere III el Gran, oberta el 2011, i l’anàlisi de l’ADN hagueren permés aclarir els enigmes sobre el seu pare Jaume I. Però sembla que la degradació del cos impedia que l’ADN de Pere puguera, finalment, llançar alguna llum sobre aquest; amb la qual cosa l’enigma roman tot envoltant Jaume I amb un darrer misteri per a desvetllar. Afortunadament, en altres temes sembla que van obrint-se escletxes a través de les quals van apareixent nous aspectes de la personalitat d’aquest rei. Aspectes que cada vegada més tendeixen a “humanitzar” aquest personatge, i aportant dades que ajuden a desmitificar la figura de Jaume I. Però que, alhora, l’enriqueixen molt més com a persona i com a personatge històric. En aquest sentit destacar n’Antoni Furió qui descriu el monarca com “religiós però molt realista”. Furió explica que Jaume I fou “un dels grans reis del segle XIII, un personatge que no era ni blanc ni negre, sinó gris, amb molts matisos. En aquest sentit afegeix que “ni fou el representant dels valors cristians que expulsà els musulmans de València”, ni tan sols “eixa espècie d’heroi de còmic que ell mateix es va encarregar de perpetuar al Llibre dels Fets”. Hi ha successos com aquell que narra el mateix Jaume al llibre dels Fets en el qual va anar a confessarse i el confessor li va demanar que deixara la seua relació amorosa amb Berenguera Alfonso, la seua amant o concubina reial. El rector li reclama que deixe de viure en pecat i Jaume I li contesta que “quan anara al cel, ell ja ho arreglaria amb Déu” perquè creia que totes les mesquites que havia convertit en esglésies compensarien el pecat. En altra ocasió sembla que també va confessar els seus amors amb Teresa de Vidaure. Però, aquesta vegada, el cas va acabar malament. Jaume I va manar tallar la llengua al bisbe de Girona, Berenger de Castellbisbal, en sospitar el rei que aquest havia trencat el secret de confessió i havia delatat el rei. El papa Innocenci IV hagué d’excomulgar-lo. Penedit el rei, el papa el va perdonar amb la penitència d’acabar el monestir de Santa Maria de Benifassà. Arribats fins ací ja hem vist com en la figura de Jaume I s’hi barregen de forma harmònica tant aspectes històrics i del seu tarannà com a persona amb altres de tipus llegendari. És clar, un personatge de llegenda ha d’anar acompanyat de llegendes. Però si qualsevol rei llegendari en té moltes, el nostre Jaume I no pot ser menys. Algunes d’elles ja han aparegut a mesura que analitzaven alguns episodis de la seua vida. Però en el cas de Jaume I n’hi ha moltes més. A algunes d’elles –no totes- voldria referirme ara.

Què hi ha dintre del cavall de Jaume I?

Jaume I fou abans que res un cavaller. I un cavaller.....va a cavall. I és així, a cavall, com el trobem representat a l’escultura que hi ha al Parterre. Ell mateix ens ho recorda en aquell episodi tan entranyable quan descriu l’entrada a València i els andalusins valencians hissen el penó a la torre com a símbol de rendició. Jaume I escriu “Quan vim la nostra senyera dalt en la torre, descavalcam del cavall, endreçamt-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déu nos havia feita”. Hi ha una llegenda que parla del que podria haver-hi dintre del cavall. L’escultura és una peça enorme d’11 tones, feta amb el bronze dels canons del castell de Peníscola. Els autors empraren com a model un cavall d’un transportista de Marxalenes anomenat Rafael Martí. Rafael, com no, estava encantat que el seu cavall duguera a lloms ni més ni menys que el mateix rei Jaume I i per això solia acudir al taller dels escultors a veure com anava la feina. Rafael havia estat soldat minyó, una espècie de milícia urbana, i n’estava orgullós. Sempre duia la gorra que l’identificava com a tal. I una vegada, tot estant al taller, en veure que estaven vessant el bronzedintre el motlle ni se li va ocórrer res més que llançar la gorra dintre del metall líquid perquè aquesta fóra tan eterna com la figura del seu cavall. Però el molt ximple es va oblidar que dintre de la gorra estaven els estalvis de tota la seua vida: una xicoteta fortuna que es va unir indissolublement al metall. Així que dintre del cavall hi ha una gorra d’una persona orgullosa del seu passat i els estalvis que li havien de garantir el futur.

El rat Penat

Jaume I duu el sobrenom de Conqueridor. Ja ho havíem dit abans, dos trets caracteritzaran aquest rei: la religiositat i la bel·licositat. És al voltant d’aquest segon tret i les seues guerres de conquesta sobre el qual giren moltes de les llegendes que es coneixen d’ell. Una de les més famoses té a veure amb el rat penat. És conegut de tothom que el rat penat és emblema d’algunes associacions, escuts de ciutats com ara la pròpia València però inclús fora del País Valencià, d’alguns equips de futbol. Inclús va formar part de l’escut de la ciutat, els bombers o el primer equip de futbol de Barcelona.

Són de sobra també famoses les llegendes sobre el seu origen, la gran majoria relacionades a l’època del setge de València per part de Jaume I. Una de les més conegudes és la següent. Conta la llegenda que durant el setge de Jaume I la ciutat de València, un rat penat va fer niu dalt de la tenda del rei. Conta també la llegenda que els àrabs domesticaven els rats penats i els empraven per a eliminar les plagues de mosquits dels aiguamolls. Per això, un profeta àrab augurà que, mentre el rat penat poguera volar totes les nit, la ciutat es mantindria musulmana. Tanmateix, i com a senyal de bona sort, el rat penat va arribar al campament cristià situat al raval de Russafa, fora de la muralla de la ciutat i va fer niu dalt de la tenda com si volguera coronar-la i augurar la victòria de Jaume. El rei ordenà que no l’espantaren i que tingueren cura d’ell perquè estiguera a gust, cosa que feren de la millor forma possible. La nit que els musulmans intentaren atacar el campament, el rat penat va donar avís a les tropes del Jaume tot donant cops sobre un tambor, a més de tirar a terra diverses armes. Així aconseguí que l’exèrcit cristià no fora pillat desprevingut i poguera vèncer els musulmans. Encara que en un primer moment no es va saber qui havia donat la veu d’alarma, es va descobrir més tard que havia estat el rat penat. Com a recompensa, Jaume I va situar el símbol d’aquest animal dalt de l’escut reial i així es va convertir en un emblema per a la ciutat de València. Altra llegenda explica de diferent manera la relació entre el rat penat i Jaume I. D’acord amb aquesta versió, el rat penat va fer niu dintre de l’elm –el casc- del rei. Quan Jaume anava a posar-se el casc va vore l’animalet amb la seua cria. El rat penat simbolitza la qualitat de la precaució i la vigilància contra els perills. I per aixòel rei va pensar que algun perill l’amenaçava. Es va posar en guàrdia i va descobrir que els musulmans estaven a punt de sorprendre el seu exèrcit. I així, gràcies al rat penat, va poder vèncer-los. Llegendes a part, l’ús de la figura d’animals en els escuts de ciutats o regions és molt comú. Hi ha escuts amb ossos, dracs, lleons, àguiles i tot tipus d’animals ferotges, majestuosos o mitològics.

Les 300 donzelles

Però Jaume no només conqueria. Com també demostra el “Llibre del Repartiment” també feia donacions de terres i cases per tal d’instal·lar cristians al bell mig de les terres i les ciutats musulmanes. I algunes llegendes van lligades a aquest fet. Una de les que a mi més m’agrada és aquella que té a veure amb els primers repobladors de la ciutat de València. Du com a títol “La llegenda de les 300 donzelles”. Hom conta que Jaume I va prometre als seus soldats, abans de llançar-se a la conquesta de València, que els primers en entrar tindrien l’honor de repoblar la ciutat amb dones dels seus pobles d’origen. Foren tres lleidatans sobre els qui va recaure tal honor. I així, va fer venir 300 donzelles lleidatanes. Immediatament tingueren lloc set matrimonis els caps i inicials dels quals passaren a la posteritat esculpits en pedra a la Porta del Palau o Porta romànica de la Catedral de València. Si fóra certa la història serien, doncs, les cares dels primers valencians i valencianes de la nova època que s’iniciava. Sembla que la tradició es va iniciar de forma oral a principis del segle XV i fou impulsada l’any 1551 amb la crònica de Pere Antoni Beuter. Aquest cronista va donar nom als catorze rostres basant-se en les inscripcions que figuren en el buit existent entre les cares de cada parella, on apareixen els seus noms propis abreujats i amb majúscules. Així, per exemple, en un d’ells apareix el següent: “En: P(ere): amb na M(ària): Sa Muller”. Així doncs, es tractaria de les cares de Pere i Maria, de “les Borguía” (podria ser les Borges Blanques, de Lleida); Guillem i Bertomeua, d’Alcarràs (Lleida); Ramon i Dolça, d’Ulldemolins (Tarragona); Bertran i Berenguera, de Lleida; Domènec i Ramona, de Carroca; Francesc i Ramona, d’Alguayre (Lleida); i Bernat i Floreta, de Prades (Tarragona). Aquests rostres de pedra, amb els seus ulls en forma d’ametlla i esquinçats, les seues celles en forma d’arc i les seues expressions tan humanes que fins i tot en alguns apareix el somriure, semblen donar veracitat al mite. Tot i això el mite no s’ha pogut demostrar mai. Però és evident, com sostenen dos professors de la Universitat de València: Joaquin Berchez i la professora Mercedes Gómez Ferrer, en un estudi publicat a la “Revista de la Catedral de València” “Els catorze rostres que amaguen el ràfec de la Porta de l’Almoina formen el primer retrat col·lectiu d’uns pobladors nobles arribats a València en el segle XIII, i que generacionalment van a mantenir, a la manera de daguerreotips moderns, la flama viva del record dels primers anys de colonització (...) la importància d’aquest mite, que mai es va poder demostrar científicament que no fora una història certa, va sorgir de la necessitat que sentia el poble valencià de tindre

una autèntica “identitat diferenciada”, de ser nosaltres mateixos. Aquests rostres situats a la part superior de la porta romànica de la catedral de València van servir perquè els valencians se sentiren representats des de l’antiguitat com a poble propi”.

Hi ha moltes més llegendes: la llegenda de les hòsties consagrades, la de l’origen del nom de l’orxata, la de les sopes d’all, la de l’aparició de la Verge, la de l’oroneta, la de la conquesta de Mallorca, la de Sant Jordi....Un rei com Jaume I n’havia de tenir moltes. Ja ho havíem dit més amunt. Però us deixe ara a vosaltres, si us han agradat les que ací es narren, seguir buscant la història de cadascuna de les altres. A mi només em resta dir, que tot i que hi ha moltes llegendes, per als valencians i valencianes la millor llegenda sempre serà el propi Jaume I.

Josep Ciscar i Vercher Professor de l’IES “La Valldigna”

lâ&#x20AC;&#x2122;ullal del cavaller 78

No fa massa temps no existia ni el mòbil, ni internet, ni les acaparadores xarxes socials, que no ens deixen conviure, ni mirar-nos als ulls amb sinceritat, ni explicar-nos històries vertaderes o imaginades cara a cara. Sembla mentida que llavors poguérem viure sense aquests enginys que ara ens atrapen fins al punt de robar-nos algunes hores al dia. Però als anys seixanta del segle vint, per exemple, en les cases sols teníem una ràdio i eren molt poques les que posseïen un televisor en blanc i negre, amb dos canals només, per veure’l com a molt, alguna horeta al cap d’una jornada de treball. Entre les famílies encara perdurava el costum de fer rogle al voltant de la llar de foc o del braser, a l’hivern, o també de prendre la fresca amb el veïnat a la porta de casa, a l’estiu. Era freqüent, doncs, que un grup de persones de totes les edats s’ajuntaren per passar la vetlada i aleshores sorgia espontàniament el do de la paraula entre els més entenimentats o aquells que millor sabien raonar. La gent més major, tant hòmens com dones, solien ser els que més traça tenien a l’hora de contar històries, llegendes, contalles, acudits i records de vivències o de fets reals. Als infants i als jóvens, després de jugar bona cosa per uns carrers lliures de vehicles i sense perills, també ens agradava acostar-nos al rogle i escoltar amb atenció, admiració i gran respecte els relats dels més vells que, tot i ser analfabets en la pròpia llengua per la imposició escolar del castellà, tenien ben aprés i assajat l’art de narrar i ho feien en una parla fluïda, molt rica en lèxic i en matisos d’entonació. Malauradament aquesta bella art de l’oralitat en els temps actuals s’ha perdut molt, així com també la transmissió oral intergeneracional del saber popular: cançons, rondalles, llegendes, embarbussaments... A banda de les meravelloses rondalles que ens explicaren de menuts els nostres avis, d’entre el meu veïnat del carrer Sant Roc, recorde amb afecte com parlava el tio Juanito “Nardo” amb la seua veu greu i ben potent. Ens narrava històries d’una manera tan tan pausada que, quan no s’entrebancava en alguna síl·laba difícil de pronunciar per a ell, es creava una gran expectació entre els qui l’ateníem. Com si haguera assajat molt per a produir en els seus oients un magistral efecte d’intriga, de suspens. Tan assaonat raonava, tan lentament espaiava les seues paraules, que aconseguia mantenir-nos bocabadats a l’espera del desenllaç final. De vegades el tio Juanito cridava els xiquets més menudets del veïnat i els convidava a entrar a sa casa per vore una preciositat de planta que tenia al corral. Una planta que, de tant en tant, segons deia ell tot somrient, en lloc de fer flors, feia caramels. I els innocents infants, amb tota la il·lusió del món, s’ho creien i s’admiraven quan arribaven al seu pati i veien aquella planta de fulles verdes i obscures, esponeroses i redones, plenetes de caramelets de gustos diversos: de menta, de llet i café i especialment, els més preferits, eren aquells amb gust de maduixa que s’anomenaven “vampirs” i que tacaven la llengua de roig.

En una ocasió el tio “Nardo”, ja ben vellet, mentre els nens assaborien els “vampirs”, s’esplaià a explicarnos als majors la història de l’Ullal del Cavaller. Ell afirmava que aquesta història era ben certa, de bona veritat i veritat de la bona, però jo, acostumada a escoltar contes fantàstics i llegendes com la de la Reina Mora del castell, li vaig discutir que la narració es basara en algun fet real. Pensava que tenia tots els ingredients d’una llegenda tràgica, però que era fictícia, inventada per alguna persona amb ganes de fabular.

Vista de l’Ullal del Cavaller, cobert de vegetació, des de la carretera nacional. Què, que no coneixeu la llegenda vallera tradicional de l’Ullal del cavaller? Doncs, jo no la coneixia tampoc. Únicament recorde que, quan era joveneta i volia collir un ramell de lliris grocs, mon pare m’advertia que els agafara des d’un camí ferm, a la vora d’alguna séquia i que no m’acostara als diversos ullals del terme: l’Ullal Gran, el de les Penyetes i l’Ullal del Gat. El pare deia que aquests naixements d’aigua, coberts de senill, lliris i bova, són molt falsos i traïdors, perquè sembla que no tinguen profunditat, que només hi haja un pam o mig metre d’aigua coberta de vegetació, però és un territori pantanós, insegur, amb uns brolls naturals d’aigua que poden ser molt profunds i perillosos. L’Ullal del Cavaller, actualment extrangulat entre la carretera nacional i la via del tren, jo no l’havia sentit anomenar mai de jove. Ni els avis ni el pare me n’havien parlat mai, fins que el meu veí, el tio Juanito “Nardo”, me’n va contar la seua història, tot afirmant amb vehemència que era verídica. Ell, segons jo recorde, ens la va contar més o ménys així: Fa molts i molts anys, quan encara hi havia moriscos a la Valldigna i les persones viatjaven a peu o amb carros, va passar pel nostre terme un cavaller foraster molt principal, ben vestit i ben armat. Venia del nord, de la ciutat de València, la capital del Regne, on havia anat per tractar alguns assumptes de gran importància, i es dirigia amb pressa cap a les terres del sud on, segons conten, l’esperava la seua

enamorada, amb qui havia de contraure matrimoni, només arribara ell al poble d’ella. Ja havia travessat quasi tot el terme amb el seu cavall al galop quan, arribant a la vora de l’última muntanyeta cap a l’est, la més baixeta de la serra de l’Ombria, per la partida del Ràfol, l’animal se sentí cansat i assedegat. Per tal de beure, s’encaminà al trot cap a un ullal proper d’on brollava en abundància una aigua cristal·lina i pura. El cavaller ho consentí, però tenia tanta pressa que ni tan sols desmuntà, sinó que deixà que beguera el cavall amb ell a sobre. En acabar d’abeurar-lo, el jove tensà les regnes i l’animal girà gropa amb tan mala fortuna que, amb el gran pes que duia al llom, se li estacaren en el fang les potes de darrere, va perdre l’equilibri i home i bèstia caigueren de tos a l’ullal i començaren a afonar-se entre el fang movedís i l’espessa vegetació. El cavaller, veient-se en greu perill i no trobant res segur d’on agafar-se per a impulsar-se i poder eixir de l’estacat, començà a fer forts crits en demanda d’auxili. Un llaurador morisc que hi havia treballant la terra, prop d’allí, en aquella partida del Ràfol, acudí d’immediat per vore si el podia socórrer, però quan més ho intentava, acostant-li alguna rama llarga, més s’afonava el cavaller i més se n’entrava al centre de l’ullal.

Vista de l’Ullal del Cavallerdes del pas a nivell de la via del tren. Al fons, La muntanya de Les Creus. I així fou com, a poc a poc, sense que el llaurador pogués salvar-los, s’ofegaren cavaller i cavall al fons més pregon d’aquell petit ullal. I per aquesta desgràcia, des d’aquell dia, els pobladors de Valldigna convingueren a denominar-lo l’Ullal del Cavaller, en record d’aquell jove apressat i enamorat que allí va perdre la vida.

Aquest és el record que guarde del tràgic relat que ens contà el meu veí, com una història verídica perquè, segons ell, sempre s’havia contat, transmesa de generació en generació i, per tant, necessàriament havia de ser certa. En això jo desconfiava, ho posava en dubte i considerava que seria només una bella i original llegenda que, segurament, no estaria basada en fets reals i històrics. Passaren uns anys i ja quasi no me’n recordava quan vaig llegir “La vall de les sis mesquites”, de Ferran Garcia-Oliver, catedràtic d’Història Medieval de la UV, editada el gener de 2003 per Publicacions de la Universitat de València (PUV). És aquest un llibre extraordinari que relata d’una manera acurada i amena la vida quotidiana del senyoriu monacal de Valldigna a l’època medieval, els costums de la població cristiana i morisca, els seus plets, els seus hàbits alimentaris, els conreus, el paisatge i molts aspectes més del viure d’aquells avantpassats nostres que poblaren i treballaren les nostres terres. L’autor es basa sempre en documents històrics escrits, que ha consultat als arxius. I així, en aquest llibre, vaig trobar la referència històrica de la llegenda de l’Ullal del Cavaller, que el meu veí tant m’afirmava que era cosa certa. I mireu com ho explica Ferran Garcia-Oliver al seu llibre: Més colpidor és l’episodi del cavaller murcià Rodrigo de Soto, per les circumstàncies atziagues en què el 12 de març de 1509 trobà la mort en un ullal. Els fets impressionaren tant que aconseguiren filtrar-se en una crònica monàstica, enmig de la tirallonga eixuta d’abats i privilegis, confeccionada quaranta o cinquanta anys després de la tragèdia. D’aquesta manera la recollí el monjo: “Viniendo un cavallero nombrado Rodrigo de Soto, natural de Murcia, bien armado y encima un cavallo y un moço con él, nombrado Juan de Sant Andrés, alias Blasco, natural de Luchent; aviendo comido en el Ráfol, a las dos oras después del mediodía partió para Gandía, y dando a bever al cavallo en el ullal que oy dizen del «Cavaller» por este desastre: a la buelta que dio el cavallo después de bevido, perdió los pies de tras y cayó en el ullal, y el cavallero cayó de memoria, y dio bozes y balvió el moço para audalle y no pudo. Estando en esto, un vaquero moro que vio y sintió los gritos fue al hullal y sacó al moço ahogado, y salió el cavallero y quedó muerto el cavallero, y sacaron el otro día el cuerpo con gran trabajo y lo enterraron en Sant Bartolomé.” Per tant, segons l’escrit de l’anònim monjo cronista, la vertadera història de l’Ullal del Cavaller encara fou més luctuosa perquè, a més, també s’ofegà el mosso de Llutxent que l’acompanyava. I afegeix la

data exacta, els noms concrets del cavaller i del seu criat, així com el fet que va ser soterrat a l’església de Sant Bertomeu. Aquesta era la parròquia del poblat cristià del Ràfol, que estava situat prop de la Font del Bolomor, al final del camí de l’Ombria, després de la seua confluència amb el Camí Vell de Gandia i actualment a prop del túnel que porta a la Casa Verda i al “Cortijo”. D’aquest poblet eren la majoria de persones que, quan el deshabitaren, van vindre a viure al llogaret que llavors anomenaven la Taverna i que en segles posteriors, amb l’afluència de més gents de molt diverses procedències, constituiria el municipi de Tavernes de la Valldigna. Resulta curiós observar les característiques de la redacció del monjo cronista. Segons Garcia-Oliver degué fer el seu escrit cap a la segona meitat del segle XVI i veiem que ja ho va fer en castellà. Però es tracta d’un castellà molt dubitatiu i que transpua la base oral valenciana indissimulable del seu autor en expressions com “cayó de memoria”, que segons el DCVB d’Alcover-Moll significa “caure cap enrere pegant en terra en la part posterior del cap”, el que nosaltres diem “caure d’esquena o de tos”; o també amb exemples de paraules amb una ortografia més semblant a la nostra que a la castellana: “cavallo, cavallero, ullal, buelta, bevido”. Ja veieu, el fet d’haver comprovat la referència historiogràfica per a una llegenda valldignenca que ens ha arribat als nostres dies per transmissió oral, al llarg de més de cinc-cents anys, resulta, al meu parer, una gran troballa. Quantes generacions de valldignencs l’hauran contada, llevant-li o afegint-li detalls? I és curiós que actualment ben poca la gent del poble coneix aquesta llegenda, tot i que també va ser recollida pel valler Vicent Gimeno Bosch, professor de la Universidad Católica San Vicente Mártir, en la seua tesi doctoral de 2008 titulada: “El gènere narratiu de tradició oral a la Valldigna”. Per a mi ha estat un plaer contar-vos-la en aquestes pàgines i, amb això, recordar i homenatjar aquelles persones amb gran saviesa popular que, com el meu veí o els meus iaios, dominaven la tècnica i l’art de contar històries.

Rosa Magraner i Grau

el vedat: 1890-1913 84

L’any 2002 en la recerca de les meues tasques d’investigació vaig trobar en l’arxiu municipal uns expedients, els quals són el motiu d’aquest article. Les persones més majors recordaran que en el terme municipal de Tavernes existia una muntanya molt a prop de la mar, anomenada el Vedat, de la qual tan sols ens queda en el record el seu nom. Avui coneguem el Vedat com una partida de terres situades entre el Camí Reial i la Marina, molt a prop de la mar. El que queda d’aquella muntanya són uns terrenys bastant elevats en alguns trams, a mena de dunes, que formen un mur d’arena que protegeixen les terres confrontades. Per entendre el tema que anem a tractar cal explicar que des de l’Edat Mitjana una important font d’ingressos dels ajuntaments, i el seu principal patrimoni vinculat, eren els béns de propis i comuns. Aquests béns s’adquiriren per donacions reials als municipis, i si els ajuntaments no legalitzaven la donació, es consideraven terrenys de la corona o “realencs”, però com aquesta no controlava l’explotació, aquests terrenys eren aprofitats de forma comunal pels veïns1. Els ajuntaments arrendaven els béns de propis per tal que produïren una renda per al municipi, mentre que els béns comunals eren propietat municipal, que els destinava a l’aprofitament directe, personal i gratuït dels veïns del poble. A partir del segle XIX, amb la imposició de les contribucions rústiques, urbanes i industrials, els béns de propis deixaren de ser necessaris per a fer front a les despeses municipals. En la desamortització de Madoz de l’any 1855, s’imposava l’obligació de la venda del patrimoni municipal o béns de propis, a excepció dels béns comunals. La llei contemplava que els pobles tenien també la possibilitat de salvar de la venda els béns de propis, sempre que demostraren que no havien estat llogats, o que els ajuntaments no havien extret benefici d’ells entre els anys 1833 i 18552. En aquesta situació es trobaven les muntanyes de l’Ombria, de les Creus, i del Vedat que l’any 1859 varen ser exceptuades de la desamortització i per tant, passaren a ser propietat del municipi3. Aquesta última, la muntanya del Vedat va quedar exclosa de la venda per no complir el criteri d’extensió. 1 - Tomás y Valiente, F. Marco político de la desamortización en España. Ariel. Barcelona. 1983, pps. 128-148. 2 - GONZÁLEZ BUSTOS, Mª. A. Los Bienes de Propios. Patrimonio Local y Administración. Monografías Jurídicas. Marcial Pons, 1988, p. 14-27. 3 - Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Acta 27 de febrer de 1859. A-17.

Segons la Reial Ordre de 1877 foren excloses de la venda les muntanyes de menys de 100 hectàrees, i el Vedat tenia unes mides aproximades de 50 hectàrees4. El contenciós que anem a explicar començà, segons la documentació consultada, a principis de 1890. El 20 de maig es publicava en el Butlletí Oficial de la Província de València la realització d’una subhasta per a la venda de 100 pins de la muntanya del Vedat. Immediatament l’ajuntament demanava a Govern Civil que paralitzara la subhasta perquè “...estos pinos resguardan nuestras cosechas de los vientos del mar y desde tiempos inmemoriales es el Ayuntamiento el que se hace cargo de ellos”5. A més, argumentava que “...El Estado cedió el Vedat a condición de que los vecinos no utilizaran la leña ni se permitiera su aprovechamiento, por ser muy útiles para los vientos que vienen del mar”, i l’ajuntament acabava l’escrit amb la pregunta dirigida al Sr. Governador: no s’haurien equivocat de muntanyes?, en considerar que el Vedat era un terreny comunal i en conseqüència no es podien subhastar els seus fruits. Tot va quedar paralitzat fins que l’any 1894, l’alcaldia va rebre un comunicat del Comissionat de Venda de Béns Nacionals, en què s’indicava que la propietat del Vedat era de l’Estat i aquest procediria a la seua venda. Una gran revolada va causar aquesta notícia en la vila de Tavernes, perquè des de temps immemorials, aquesta faixa de terreny, a més de preservar les terres limítrofes dels vents, era aprofitada en les seues fondalades per les persones més humils per a plantar collites i mitigar les seues malparades economies. L’ajuntament insistia davant del Governador explicant-li que era un error i que l’Estat estava equivocat, que el Ministeri d’Hisenda no podia vendre el Vedat, perquè no era seu: 4 - Ley de repoblación de 8 de noviembre de 1877” Rectificación del catálogo de los montes públicos exceptuados de la desamortización (1877-1896). Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación. ICONA. 1992. 5 - AMTV. Caixa B-164. Vedat. El document està signat el 22 de maig de 1890.

era del comú de veïns de Tavernes, i demanava que l’exclogueren del catàleg de muntanyes públiques alienables. Imaginem el malestar que es degué estendre entre els veïns i propietaris dels terrenys limítrofs, s’acusava la corporació municipal de no fer bé les coses i a més corria la veu que l’Estat es quedaria sense pagar indemnització a totes les terres confrontades amb el Vedat, és a dir, les terres de la Marina des del Camí Reial fins a la mar, amb les partides de Marina Basa, Marina Coma, el Molló, la Goleta, Marina Mareny, fins a la partida de Vora Marina. Davant d’aquesta situació, en la sessió municipal del dia 7 de maig de 1894 la corporació municipal encapçalada per l’alcalde Santiago Martí Bononad va decidir buscar l’assessorament de l’advocat D. Facundo Martí, que entenia que l’ajuntament tenia moltes possibilitats de guanyar el plet perquè el Ministeri d’Hisenda no es podia quedar amb una propietat que era del poble, segons informava en carta signada a València el 9 de juny de 1894. En 1895, l’ajuntament presidit per D. Florencio Ciscar Grau va reaccionar i va buscar la influència del diputat a Corts pel districte de Gandia D. Sinibaldo Gutiérrez perquè intercedira en el govern de la Nació i que donara a conéixer el problema del Vedat a les Corts de Madrid. Tant és així, que la Revista de Montes en el núm. 435, va publicar un article signat per D. Genaro Mira l’1 de maig de 1895 en el qual donava a conéixer el problema del Vedat de la vila de Tabernes a tota Espanya. En aquest article s’hi exalçava la importància que per als municipis tenia la repoblació forestal, pels beneficis que reportava a l’agricultura, i un bon exemple era la muntanya del Vedat. Van passar dos anys i en 1897 el Ministeri d’Hisenda i la Comissió de Vendes de Béns Nacionals instaren a l’ajuntament que en un termini de 15 dies i de forma improrrogable presentaren documentació per demostrar que les 500 fanecades del Vedat eren propietat municipal. L’ajuntament en un extensa memòria va remetre la següent informació6: “El Vedad comprende una extensión de terreno arenoso formando verdaderos montes de arena de unas 64 hectáreas, y a un kilómetro del mar, que linda por el este y oeste con tierras de propiedad particular, norte con el término de Cullera y sur con el de Jaraco, poblado de pinos de varias clases, enebros, chopos, coscojas y estepas. De cuyo origen se pierde en la oscuridad de los tiempos y solo se conserva como tradición 6 - AMTV. Caixa B-164.

en el pueblo y especialmente entre los antiguos poseedores de los terrenos contiguos, que sus antecesores lo poblaron de las especies expresadas, para que pudieran ser fructíferos sus restantes campos poniéndolo bajo la tutela del Ayuntamiento de esta Villa a quien se encargó su custodia y conservación. Fundamentos de verdad tiene esta tradición puesto que los frailes Bernardos del Monasterio de Valldigna, señores de este valle, hasta 6 millas sobre el mar, nunca han puesto ningún obstáculo ni hecho reclamación alguna al Ayuntamiento de esta villa sobre la propiedad del Vedad, que es la única que la ha tenido siempre, imponiendo multas a los que se aprovecharon de malezas o de pastos. En ningún tiempo ha utilizado el Ayuntamiento producto alguno del Vedad, mirándolo siempre como cosa sagrada, lo mismo que los dueños de los campos colindantes quienes no vacilaron nunca en denunciar a la autoridad a los que lo invadieron causando algún daño. El Vedad es una verdadera cortina de defensa y protectora de los terrenos agrícolas adyacentes, puesto que sin él las aguas del Mediterráneo los inundarían en los grandes temporales, convirtiéndolos en grandes charcas pestilentes, originarias del desarrollo de enfermedades infecciosas y con peligro inminente de su existencia sobre los pobres colonos de esta Villa... También al Tesoro Público le tocaría su parte con la desaparición del Vedad porque inutilizados para la agricultura los campos dejarían de obtener pingües ingresos por contribución que actualmente recaudan... El Ayuntamiento hubiera podido incurrir en responsabilidad si de la finca de que se trata hubiera obtenido algún beneficio, si le hubiera producido algún ingreso en las arcas municipales, pero como esta Corporación no ha obtenido producto alguno de aquella, sino que como cosa sagrada para el mismo y para el vecindario en general, así como por la utilidad que ofrece al Tesoro público no ha permitido disfrute en ella de ninguna clase.... En el inventario de bienes del municipio realizado el 18 de diciembre de 1896 consta como propiedad comunal el Vedad... el Ayuntamiento la inscribió en el amillaramiento para el pago de la contribución territorial desde el año 1893-94 satisfaciendo la cuota que se le reparte y más bien resulta del derecho consuetudinario e indiscutible... de las autoridades interesadas en la conservación de dicho terreno por los propietarios colindantes primeros participes de sus beneficios. De todo ello se deduce que el ayuntamiento no habiendo ocultado nunca dicha finca, ni obtenido de ella ningún ingreso ni beneficio, no ha incurrido en la responsabilidad que cita la administración en su informe. El Vedad bien se considere como monte, bien como duna del litoral del Mediterráneo, no está sujeto a la ley de desamortización y es forzosamente exceptuable de la venta, según las prescripciones legales vigentes y de las muchas que pudieran aducirse para demostrarlo. El Vedad

es de utilidad pública atendiendo a las circunstancias que reseña. En virtud de lo expuesto el Ayuntamiento, SUPLICA A V.I. que teniendo por presentando este escrito con el certificado que acompaña se sirva reclamar del Excmo. Sr. Gobernador de la provincia y de la Jefatura de Montes de la misma certificados de los antecedentes, y en su consecuencia dejar sin efecto el expediente de investigación que ha motivado este escrito, protestando esta Corporación municipal de cualquier otra resolución contraria, emplazando el expediente ante la Superioridad, previa notificación en forma y utilizando los recursos que permite la Ley de Bases de 18 de octubre de 1888 y disposiciones de sus reglamentos. Tabernes de Valldigna, 2 de mayo de 1897”. Finalment, i per tal de posar fi al litigi, entre l’ajuntament i l’administració de l’Estat, s’aplegà a un acord de compromís: s’anomenaria un tècnic que seria acceptat per totes les parts perquè mesurara i classificara les muntanyes del municipi, comprometent-se les parts a acceptar el que dictaminarà aquest tècnic7. El 22 de desembre 1898, l’enginyer forestal D. Nicasio Mira i Albert va expedir un certificat del reconeixement dels límits del Vedat, on figuraven les mesures, delimitació i classificació del terreny. Es van col·locar 168 estaques soterrades en terra en tot el seu perímetre, per fer-les servir de fites provisionals. Va començar un nou segle i segurament l’expedient devia estar paralitzat en el calaix d’algun ministeri. En 1904, en un altre memorial dirigit al ministre d’Hisenda, l’ajuntament havia canviat de tàctica: demanava al Govern poder vendre les terres del Vedat per construir escoles, voreres i un mercat a l’engròs d’hortalisses per la importància agrícola de les terres de la Marina. Corrien nous temps, Tavernes ja s’havia incorporat al tren de la modernitat, amb la realització d’importants millores en la població –com l’arribada del telègraf i el telèfon, la construcció del nou ajuntament, el clavegueram, les aigües potables, l’enllumenat elèctric públic, el nou cementeri i l’empedrat dels carrers principals–. L’alcalde Gabriel Hernández Martí, artífex d’aquests canvis, es va adonar que els terrenys del Vedat ja no podien ser comunals, sinó que havien de rompre’s per posar-los en cultiu. Els propietaris de la Marina, a poc a poc havien anat ampliant les seues possessions, de vegades a costa d’agafar terrenys del Vedat, mitjançant rompudes i ocupant terrenys sense que l’ajuntament tinguera 7 - AMTV. 11 desembre 1897. Caixa B-164.

constància d’aquesta situació. En 1913 el Vedat passava a ser terreny cultivable, passant a ser estes terres propietat particular mitjançant la venda del terreny en parcel·les per part de l’ajuntament8. El paisatge agrari de Tavernes anà canviant, sobretot en el Vedat i la Marina, augmentaren significativament els cultius de comercialització, taronges, melons, cacauet, dacsa, tomaques, pebres, fesols, etc. que eren transportats a diferents llocs d’Espanya gràcies al tren Carcaixent-Dénia, que va dinamitzar la nostra agricultura en un moment que encara no havien pres vela les carreteres i els transports amb els camions, sent una de les causes més importants per a què Tavernes passarà de Vila a Ciutat.

Encarna Sansaloni i Martí Cronista de la ciutat

8 - AMTV. Acta de 18 de maig de 1913. A-43.

el ferro del dret de cuixa 91

Pare i fill doblaven la muntanyeta de Benifairó, al bellmig de la Valldigna, damunt de dues burretes, Samuel Ripoll “Tacany” trenta-tres anys i el seu fill, Bernat Ripoll Bayà, de dotze. - Mira, Bernat, sembla un bou descansant eixa muntanya de Simat. Cap gatxo. Les muntanyetes finals, a la pujada a la granja de Barx, fan de cornamenta. La part més alta, la seua jepa. El meu avi, Benavives Tacany, ja m’ho contava. El Toro, els frares ho deien en donar la volta a aquesta muntanyeta minúscula que acabem de girar. I com li havien posat, El Toro, (en ò oberta) al riu l anomenaren, La Vaca, i clar al seu afluent com el fill de la Vaca, El Vedell. Ara girat cap a les muntanyes de les Agulles, tenim L’Ull del Bou, eixe doll d’aigua , que mal any és quan no ix. Continuaren parlant mentre arribaven a casa. Una casa blanca amb una parra preciosa verda que filtrava el solet de vora dotze d’un mes d’abril preciós. Ja feia ombra. Venien de pagar d’Almussafes les cinc-centes lliures anuals per la “regalia”. Pel dret a poder vendre i transportar la fulla de morera a Almoines, al sud del ducat de Gandia. Dels senyors Borja. Com era l’actual abat del Monestir que mai havien vist ni saludat. Vivia a Roma amb son tio Papa. Ells, Els Tacanys, tot i ser dels més rics, venien dels Bayà, per part de mare i Ripoll per part de pare eren súbits del convent: cristians vells de la Valldigna, descendents del ballesters de Tortosa que tingueren terres per la reconquesta. En visualitzar casa Bernat abaixà de l’ase cansant de tantta estona de muntar, volent entrar a casa a la carrera. Un crit del pare el va aturar. Fent-li una observació per a una capa pluvial penjada a l’exterior de la casa, en aquell ganxo de ferro que tant havia preguntat Bernat de menut per a que era. A una distància prudencial, un centenar i mig de metres, lligaren els animals i esperaren asseguts a terra. Cames en posició fetal el pare, agafant-se les cames amb el braços. Començava a fer-li un comentari a Bernat. - No podem entrar, recordes, ja ets major per a entendre. El ferro que tenim l’exterior serveix per a penjar la capa del frare que estarà confessant la mare. Un dret de confessió que cap cristià vell com nosaltres pot trencar. Per passar el temps va començar a relatar-li que eren els drets dels senyors feudals. I com ells, pagant els sous que demanava l’Abat, eren diferents a la resta de pobladors cristians que havien de complir amb certes obligacions com : atendre als jornals del Convent, que altres sí havien de fer, servir la carn de cavall, el “poll d’astor”, ni “el pa de ca”, i la coneguda dotzena de frare, portar un solc de cada dotze al Convent. Per això venim d’Almussafes , Bernat, de lliurar els 60 sous cada més al tresorer que ens

indiquen... I continua mes directament, amb interès per ensenyar el seu fill. Aprenien d’ofici, de pares a fills. - ... el costum ha canviat molt, Bernat, els senyors podien demanar per el Liberfeudorum i per Les Commemoracions de Pere Albert moltes coses que ara no poden de nosaltres. Ja eres major i puc dir-te que fa deu anys el rei Ferran II el Catòlic abolí per la sentència de Guadalupe, (monestir de l’Extremadura on el signa quan anava a acabar la guerra amb els moros de Granada), els mal usos que feien els senyors, i molts abats, també, fill. – continuava Samuel, com si haguera participat en les partides de guerra - Tots els hem de recordar, tenim dret reial per a no deixar que ens els imposen. Per això férem les guerres de la “remensa”. Has de recordar sempre a Pere Joan Vila, qui va començar les guerres que duraren des del 1485 fins al 1492. Signant la Pau Francesc de “Verntallat”. – alçant cap al cel la vista com honorant-los, i continuà amb sentit didàctic, d’ensenyar, com al principi. - Però més interessant que recordes els sis mal usos que els senyors tenien sobre els cristians. La “remensa”, no estem lligats forçosament a la terra, Bernat. Podem vendre-la i comprar-ne com fem, amb avís al senyor abat. La “intestia”, eixes prestacions que he dit abans que ja no hem de donar, ni joves al senyor, ni ames de llet, totes les que ja coneixes. La “cogucia”, no poden confiscar-nos les terres per adulteri de la teua dona, recorda. “L’eixorquia”, si no tingueres fills no pot l’abat quedar-se les teues terres, Bernat, podràs deixar-les a qui vulgues. Per tindre esterilitat els béns passaven al senyor, ja veus. Ja no hem de pagar “la signatura d’espoli forçada”, per assegurar al senyor el dot que varem rebre. Ara paguem l’acord mensual i l’anual i prou Bernat. - Pare voldria entrar a casa. – Mostrant un tremolor de cames - Tarden molt en una confessió, pare? - No en penses, Bernat,- llevant importància i elevant el to de veu per a ser escoltat, Samuel continuà - i atén a les paraules , ja que vas a ser l’hereu has de conèixer allò que hem aconseguit

amb la guerra de les “Remeses”, mai aconseguit a cap lloc. Escolta i sabràs. Aboleixen, també, els abusos senyorials respecte “ ius maltractandi”, vol dir que sense un juí, no poden matar-te, ni mutilar-te, ni anar a penes físiques. El “ius prima noctis”, dret de la primera nit, Bernat. L’Abat fa anys que no el fa servir, però com senyor feudal podia reclamar el seu dret. Dret a pernada, perna significa cuixa, d’ací ve el nom de pernil, els nostres anterior deien cuixot. Per acabar al que tothom coneix, Bernat, Dret de cuixa. El dret a poder gitarse la primera nit de casat amb la teua dona el senyor. Una falta de respecte a les dones, com un bé més de la casa que podíem deixar. Algunes persones solien pagar unes lliures per a que el senyor no fera ús. Però el dret el tenien tots els senyors. I el nostre Rei Ferran el Catòlic, el va abolir. Tot i que conten Bernat que encara hi ha senyors que el fan servir. Trigaran prou en reduir-lo i més en abolir-lo. Ja cercaran formes i excuses els senyors, ja... “Muyren, muyren els gentilhomes”... Recorda aquesta expressió de ràbia, Bernat, en record de les persones que feren la primera revolta guanyada pels camperols al món...” Muyren, muyren, els gentilhomes. Visca la memòria de Pere Joan Vila”. - Però vull beure, puc? - insistint pel que acabava de sentir tan exclamat per son pare. - Si ves encara en queda al barral del meu burret. Mira que és dòcil, i molt segur aquest animalet, molt segur. – continuà el pare fent-li senyal que tornara al lloc Però no hem acabat, Bernat, escolta. Va abolir el rei el didatge. La dida és la mare de llet d’un nadó. Era obligat que cada dona que havia tingut un nen anara de criada per donar llet als fills del senyor. Ara ja no és precís. Ni dret a “ous cogul”, ni dret a flassada... però mira sembla que han acabat. Està eixint el Frare!... Veus la mare!, li esta ajudant a posar-se la capa. - Vindrà a saludar-nos, pare. - No, normalment van amb les cosses de Déu quan acaben i no solen dir res, com en la confessió ho porten amb el secret màxim. - Mare, mare!! – el va mirar la mare, sense alçar la cara i entrà cap a casa, Bernat canviant el semblant - ...Pare no posa cara de contenta la mare, com si no se n’alegrara en vore’m. - És el resultat de l’acte de contrició. Li haurà posat unes penes a complir i per a ella són molt pesades.

- Pare, no m’agrada que vinguen a confessar a casa. No seria millor que anara la mare al convent? - Fill meu, perdria molt de temps la mare per a fer les feines de casa. Els frares aprofiten quan els ve de pas. Vivim al bell mig de la Vall. - Puc arrancar eixe ferro de la porta ? No m’agrada gaire que estiga una capa penjada a la porta de casa, i menys que no pugam entrar cansats com venim. Ara amb ganes de vore la mare es tancarà a la seua estança i no podré ni donar-li un bes fins d’ací que ixca. - Fill meu és la llei de Déu, està per damunt de tot. De tu i de mi, i més encara de la mare. - No podies parlar amb el rei Ferran el Catòlic i que ho abolira? - Per a ell, es va dir... “Muyren, muyren els monjos gentilhomes”. El Tacanyet no estava content. Ni els Tacanys tampoc. Nota final.... El 4 d’agost 1789 fou abolit el dret feudal a França. A 1808 principis de l’abolició. I el decret del 6 d’agost del 1811, i la llei del 3 d’agost de 1823, ho deixaren meridianament clar a l’Estat Espanyol. Al Monestir de la Valldigna arribà l’abolició total fent fora els frares a la primera desamortització de Mendizabal. Cridant la població contra els monjos al 19 de febrer de 1836. A mena d’Epíleg.... Encara resten molts ferros que llevar per a la seguretat màxima de les dones i la seua lliure voluntat, com sol recordar-nos una bona amiga regidora i defensora dels drets de les dones a la nostra localitat.

Jaume Talens i Rodríquez

el miquelet de la seu: histĂ&#x2019;ries, curiositats i secrets dâ&#x20AC;&#x2122;un campanar llegendari 96

Oracle dels cels del Mediterrani. Observador implacable. Gegant menut. La torre i l’homenatge. El Guaita de Llevant. No hi ha al Cap i Casal cap homenot com ell. El Miquelet de la Seu - o Micalet doncs la fonètica local pròpia de la ciutat de València ha transformat de mode natural una “e” oberta a una “a”- és el campanar de la Catedral de València. El nom el rep precisament per la campana més gran i dedicada a l’arcàngel Sant Miquel protector de la ciutat de València. La campana Miquel pesa, ni més ni menys, que més de 7500 kg de bronze fos, qualitat que fa que siga la campana més gran encara en funcionament de tota la Corona d’Aragó. Potser, la tan coneguda ironia popular valenciana, amb el seu ús i abús dels diminutius, la que ens ha portat a aquest “batejament” de la torre del campanar. La Catedral guarda al seu si tot un conjunt de tresors meravellosos. No ens cap el dubte de que ell, per si mateixa, El Micalet, és tot un tresor i no només per la seua arquitectura, sinó també per tota la simbologia, curiositats i un seguit d’històries que sobre ell ens ha arribat fins els nostres dies. Algunes d’elles un tant peculiars i, de segur, molt interessants. La construcció de la Torre del Miquelet s’inicià en 1381 i s’acabaren en 1425, tot i que en faltava el remat final que malauradament mai es dugué a terme. Aquest era una llarga agulla que coronaria la construcció, obra de l’arquitecte Antoni Dalmau. Tot i que les dades no són gens clares, pareix que la primera pedra fou col·locada entre un 16 i un 22 de juny d’aquell 1381. Ací comencen les curiositats que hi ha entorn al Micalet, fou una casualitat que les obres comencen precisament en època del solstici d’estiu? Per què es fa vindre a l’arquitecte Andreu Julia, que s’hi trobava treballant en la construcció de la catedral de Tortosa, a corre cuita per fer-se’n càrrec de la construcció de la torre? Hi ha una sèrie d’accions que no han quedat massa clares per als nostres historiadors actuals. Hem fet referència al solstici d’estiu perquè d’entre les moltes curiositats que s’alberguen en el Micalet una de tantes és la presència d’una finestró, sense cap sentit arquitectònic, a través

del qual la llum del sol només fa acte de presència el 22 de juny. coincidint amb el solstici d’estiu? Amb la data de la posada de la primera pedra? Premeditació o coincidència? La segon raó perd força, doncs al Miquelet de la Seu hi ha tot un seguit de curiositats gnomòniques – la gnomònica és la ciència que estudia la divisió de l’arc diürn o trajecte de l’astre solar per així elaborar rellotges de sol o fer estudis cartogràfics- una de les quals és bastant coneguda i en parlarem després, que deixa poc marge al dubte de la coincidència. Tanmateix, l’ombra d’un edifici proper evita que, a dia d’avui, puga observar-se aquest fenomen lumínic. No s’entén la construcció de la Torre del Miquelet. No en té de sentit. Cal senyalar que la torre del campanar és posterior a la construcció de la catedral, això és conegut sobradament. La catedral ja en tenia un de campanar. De fet, en els seus inicis el Micalet era conegut popularment pels habitants de València com el Campanar Nou, per diferenciar-lo del campanar existent o del Campanar Vell, una torre de planta quadrada i de factura romànica, ubicada al carrer de la Barcella. Per què es va decidir construir un nou campanar? I per què precisament en eixa ubicació? És important saber que, tot i estar la catedral construïda ja, la Torre del Miquelet no es feu annexada a aquesta. A dia d’avui podem veure ambdues construccions com un tot, però inicialment no era així, fou al llarg del segle XV i a càrrec de l’arquitecte Pere Compte que prolongà la nau de la catedral fins unir-la al Micalet. Quin sentit podria tindre construir el campanar separat de la Catedral? Per què no aprofitarne els murs per a erigir-lo? La resposta podria estar, per als entesos en la matèria, en què el Micalet s’hi troba sobre una xarxa tel·lúrica, entesa aquesta com franges d’alta irradiació que envolten la superfície terrestre i que estan relacionades amb el seu camp magnètic. Sembla ser que el campanar més important del Cap i Casal és un punt on s’hi donen aquest tipus de forces i en són molts els visitants que han aplegat a notar com una sensació de neguit en el Micalet estant, com de formigueig, com de que hi ha quelcom estrany. Crida l’atenció la planta octogonal de la torre. No és molt comú trobar-s’hi construccions arquitectòniques amb aquesta característica, les hi ha però no en són molt comuns i, normalment, tenen un nexe d’unió bastant evident per als qui estan vessats amb la temàtica dels templers. S’han escrit rius de tinta sobre l’Ordre del Temple. Aquesta ordre fou creada inicialment per a defendre els peregrins que viatjaven a Terra Santa en l’època de les croades; tanmateix, hi ha una aura de molt de misteri que envolta a aquests monjosguerrers. Sembla ser que trobaren l’antic temple de Salomó i un tresor que, tot i que molt indefinit doncs

hi ha moltíssimes versions i moltes possibilitats (des del Sant Grial fins l’Arca de l’Aliança, entre les teories més conegudes). Així, aquesta troballa els permeté créixer com a ordre fins a tindre un poder econòmic i polític majúscul a tota Europa. Així, el rei francès Felip IV i el propi Papa, recelosos del poder de l’Ordre del Temple, aconseguiren empresonar al Gran Maestre i dissoldre l’ordre a l’any 1307. Tanmateix, la influència de l’ordre es mantingué molt de temps després de la seua dissolució. Les edificacions construïdes per l’ordre del temple: palauets, esglésies, etc tenen en comú que moltes vegades apareixen elements octogonals: bé alguna torre, una pila baptismal, el mateix cos de l’edificació... I com és la planta de la Torre del Miquelet? Efectivament, octogonal. És important senyalar en aquest punt que moltes de les construccions de l’ Ordre del Temple es troben situades també sobre punts tel·lúrics. Els cavallers de l’Ordre del Temple foren custodis de Jaume I en la seua joventut, i posteriorment participaren en moltes de les escomeses dutes a terme pel Rei Conqueridor i el Cap i Casal fou una d’elles, rebent com a premi un terç de la ciutat en la seua conquesta.

És important indicar també, que a la Catedral de València un dels elements eclesiàstics més visitat i que més devoció provoca és el Sant Calze (Sant Grial) suposadament utilitzat per Jesucrist a l’Últim Sopar, o Sant Sopar, i que a la Catedral s’hi exhibeix. Diversos estudis realitzats al calze indiquen que la possibilitat és prou plausible. No és precisament el Sant Grial un dels possibles elements trobats pels Templers a Terra Santa? Tot i que se sap que el calze aplegà a la catedral a l’any 1437, de la mà d’Alfons el Magnànim, pocs anys després d’haver-se donat per finalitzades les obres del Micalet. Hom podria pensar que fóra relativament normal que un element d’aquesta índole es trobés custodiat en una construcció amb algun tipus de relació amb l’Ordre dels Templers. El campanar de la seu de València és de tipus Gòtic Llevantí, i hi ha teories sobre la creació i el desenvolupament de l’estil Gòtic a les construccions per part dels Templers, aquestes de moment no tenen una base acadèmica massa seriosa; tanmateix, de nou, trobem analogies que poc de marge deixen a les casualitats. La forma octogonal de la planta del campanar del Micalet no és l’única curiositat que podem trobar referent a la seua planta. En té d’altra de curiosa que no ha passat desapercebuda pels amants del misteri i de la numerologia, així com també dels estudiosos de la Torre del Miquelet. Hi ha una curiosa relació entre l’alçada del Campanar de la seu i el seu perímetre, i aquesta és precisament que ambdues xifres són la mateixa; és a dir, la longitud del perímetre de les cares octogonals del Micalet és exactament igual a la seua altura fins el terrat: cinquanta-u metres. Una dada, si més no, bastant curiosa. Si tenim en compte l’altura total i no només fins el terrat, val a dir que el campanar té una altura de seixanta-u metres. Per accedir al terrat del Campanar del Miquelet i gaudir d’unes impressionants vistes cal pujar una escala angosta de caragol que compta amb un total de dos-cents set escalons, d’uns vint-i-cinc centímetres d’altura, tot i la despesa física necessària per a aconseguir l’objectiu, l’esforç s’ho val la pena. Com a curiositat ens agradaria senyalar que els campaners encarregats dels tocs de campanes pugen aquests graons unes tres-centes vegades a l’any, els suposem en bona forma física. El Miquelet de la Seu compta en el seu haver amb un total de quatre pisos a dins de la seua estructura, recorreguts tots per l’escala de cargol que abans en parlàvem. Cal dir, però, que el primer pis del nostre homenot és totalment massís travessat només per l’escala helicoïdal. Si seguim el recorregut ascendent aplegaríem al segon pis: la presó. Tot i que no ha sigut una presó mai en el sentit estricte de la paraula, aquesta estància rep aquest nom perquè serví de refugi a aquells

100

perseguits per la justícia i que havien sol·licitat el socors de l’església. A més a més, és una sala llòbrega amb escassa ventilació, a mode de cel·la i amb molt poca llum; només s’hi pot observar una finestra sagetera. I és precisament aquesta finestra d’un dels fenòmens més curiosos que s’hi pot experimentar en el Campanar de la Seu. Anteriorment hem parlat d’un fenomen gnomònic que s’hi produeix cada solstici d’estiu però és però, el prodigi que s’hi produeix en aquesta sala el més popular i el que ha sigut objecte d’estudi i d’interpretació per multitud de persones que han volgut desentranyar els secrets del Micalet. Aquesta sala fosca i obscura rep la visita de l’astre solar una vegada a l’any, que resta il·luminada per un breu període d’uns quinze minuts, i aquest succés es produeix cada 15 d’agost, coincidint amb la l’assumpció als cels de la Verge Maria. Cal remarcar que la finestra per on s’hi introdueix el raig lumínic, la finestra sagetera, no s’entén en aquest tipus de construcció sinó és en si mateix per l’efecte gnomònic; doncs aquest tipus de finestró era usat per a disparar amb arc al temps que el soldat estava a recer i evitava ser-ne un blanc fàcil. Així doncs, aquest tipus de finestral és més propi de castells i d’altres construccions de defensa, no d’un campanar. Si continuem pujant cap amunt apleguem al tercer pis on trobarem la segon sala: La Casa del Campaner. Com ja ens indica el nom, en aquesta estància hi vivia el campaner i la seua família. Aquesta sala és semblant a l’anterior però compta amb dues finestres. Crida l’atenció el forat del sostre que comunica amb l’estància superior, d’aquest forat hi penja la corda amb què el campaner podia fer els tocs de campana més senzills. En dies ordinaris s’hi podien tocar les campanes fins a deu vegades. L’últim campaner que ha habitat en aquesta sala de la Torre del Miquelet fou Mariano Folch, hi visqué al campanar fins el 1904. Un fet curiós que s’hi dona en la sala de La Casa del Campaner és que gràcies a l’enginyeria de l’època el campaner comptava en la seua llar amb un timbre. Si, heu llegit bé, un timbre. Si visiteu el Micalet i es fixeu en la paret orientada a la Plaça de la Reina i que fa cantonada amb el carrer de Brodadors, podreu veure a l’altura d’uns dos mestres un buit a la paret. S’hi observa clarament. Si colpegem aquest entrant amb un pedra el so viatjarà molts metres cap amunt fins aplegar al tercer pis i on se sentirà nítidament a la sala de La Casa del Campaner. L’últim pis, el quart, alberga la tercera sala, la de les campanes, i del total de tretze campanes amb que compta el Micalet en podem trobar onze distribuïdes en vuit finestres (les campanes Úrsula, Violant,

101

Arcís i Pau comparteixen la finestra, també la Barbera i la Caterina ) de perfils apuntats i sobre elles s’hi pot observar un gablet de traceria gòtica. Al sostre de la sala podem observar-hi una volta de creueria i a l’exterior trobem la majoria de gàrgoles amb que compta el campanar. Com a curiositat, hem de dir que quasi totes les campanes del Miquelet de la Seu tenen nom de persona –exceptuant-ne les dues campanes anomenades De Quarts i el Cimborriet- i són d’èpoques i de grandàries diferents. Així de més antiguitat a més recent tenim: La Caterina (1305) 554kg, El Jaume (1429) 1.750kg, L’Úrsula (1438) 209Kg, El Pau (1489) 422Kg, L’Arcís (1529) 481Kg, El Micalet (1539) 7.514kg, La Maria (1544) 1.765kg, El Vicent(1569) 835kg, L’Andreu (1605) 1.243Kg, El Manuel (1621) 1.980Kg, La Barbera (1681) 526Kg, La Violant (1735) 317kg, De Quarts (1736) 750Kg i El Cimborriet (1805) 16kg. Per anar acabant, ens agradaria comentar que el Miquelet de la Seu, feu també diverses funcions a més de la pròpia de ser un campanar. Així doncs, cal saber que s’encenien fogueres a la part més alta de la torre amb una doble funció: la primera era la de fer de far per als vaixells que navegaven en alta mar i, l’altra, la d’avisar de la presència de pirates berberiscos en la costa. Hi havia a més un codi per tal de que la ciutadania del Cap i Casal pogués saber de l’estat de la qüestió en quant a seguretat. Així, s’encenien tres fogueres: al matí, al migdia i al capvespre, aquestes fogueres indicaven normalitat en la jornada. Si la foguera s’encenia a deshores era perquè hi havia pirates, hi havia perill; si per contra s’encenien dues fogueres era perquè els pirates havien desembarcat i si es llençava la foguera a terra des de dalt del Micalet, era perquè la ciutat estava ja assetjada. El campanar de la Seu, el Micalet, és de per si una construcció emblemàtica, símbol indubtable de la ciutat de València, i l’àuria que l’envolta no deixa indiferent a ningú. Tot un símbol ple de secrets, històries i misteris.

Miquel Joan i Huguet

102

el miracle del mocadoret 103

Un 24 de juny de 1410, celebrant-se la festivitat de San Joan Baptista, i estant el fra Vicent predicant al poble, es va obrar el miracle. No era la primera vegada que això passava, ja que Vicent acostumava anar a la plaça del Mercat per tal d’obrar prodigis i il·lustrar a tots amb les seues millors reflexions. Fra Vicent aprofitava els matins en els que la gent acudia a comprar al Mercat, per fer-los algun sermó. Qualsevol cosa li venia bé per tal de cridar l’atenció i fer-se sentir: dalt d’una escala, des d’una finestra... Els valencians d’aquella època eren la majoria creients, no resulta estrany ja que el Sant els ho explicava i demostrava dia si i dia també amb els seus miracles. Tot i això, encara hi havia algun que altre que no s’acabava de fiar, i es resistia a creure per tal de no fer el bé i continuar pecant segons li vingués en gana. A tots aquells que es resistien, Sant Vicent de vegada en quan els explicava el sermó. Bé, arribat aquell 24 de juny que nombràvem al principi, i estant la plaça del Mercat de gom a gom, el fra va explicar a viva veu que, per desgràcia, tots els valencians antics, no corrien la mateixa sort que aquells que es trobaven allí al mercat fent les seues compres de tant en tant. Malauradament, hi havia un nombrós grup de ciutadans que no disposaven de diners per tal de poder anar a comprar i tindre cada dia alguna cosa que posar-se a la boca per tal d’alimentar-se i créixer sans. Algú dels allí presents, es va atrevir a posar-ho en dubte, qüestionant allò que el Sant va afirmar amb total seguretat. Aleshores fra Vicent, va fer mà del mocador que sa mare li posava net cada dia a la mànega i va procedir a demostrar-ho. Va agafar el mocadoret amb les puntes dels dits i el va llançar a l’aire. Tots els allí presents es van quedar perplexes ja que no entenien fins on volia arribar el sant amb aquell fet, fins i tot alguns es van posar de peu per a fer-se amb el mocador però no hi van tenir èxit ja que lluny de caure a terra, el mocadoret va anar surant i surant per l’aire. Tant va surar, que primer va passar pel carrer del Trenc i

104

la Placeta de l’Herba, va continuar passant per davant de Santa Caterina, per la Plaça de la Mare de Déu de la Sang i per la Tapineria, per acabar entrant en una casa del carrer o Plaça que li va donar nom al Miracle del mocador. En eixa casa vivia una família composta per un pare i una mare, un grapat de fills de diferents edats i els iaios. Estaven tots gitats en un enorme llit i tapats en una mateixa manta. La família nombrosa no va fer ni moviment quan els van veure a tots aparèixer; com feia tan de temps que no es posaven res a la boca, no tenien ni força per a alçar-se del llit. En veure l’escena es van posar tots mans a l’obra de seguida. Segons el grau de sentiment de culpabilitat d’aquells que havien posat en dubte la paraula del sant, van anar fent per tal de solucionar-ho. Mentre uns encenien les brases i posaven l’aigua a bullir, altres mataven un pollastre i altres donaven als xiquets quelcom per tal que anaren rossegant mentre estava el dinar al foc. Sort que el fra Vicent va intervingué i va arribar a aquella casa, ja que açò feu que aquella família pogués sobreviure i no morís de fam. La veritat és que a dia de hui a la façana d’aquella casa encara hi perduren els taulellets que diuen: “A Sant VICENT FERRER fill i patró de València pera memòria del seu miracle del mocadoret obrat en esta casa.”

Alba Estornell i Gascón

105

la porta del palau o de lâ&#x20AC;&#x2122;almoina 106

El 1244 estàvem a Xàtiva un servidor, creador del regne de València i podíem presumir com incorporarem al “Llibre dels feits”, la nostra crònica, memòries nostres i dels nostres col·laboradors que acabàrem a Barcelona, des del capítol 327 fins al 526, cap a l’any 1274. Podem dir i assegurem com vàrem manar fer la Porta del Palau de la catedral de València, així com el seu perquè. Ho diem com a Rei Jacme I rei d’Aragó, de València i senyor de Catalunya, de Mallorques i de Montpeller. No érem reis de sangs i lluites d’extermini, ans el contrari, solíem signar tractats de pau i senyoriu sobre els nous territoris, com va fer el rei Zayd, que al no acceptar tot el que em donava, va perdre el control del regne pel nou rei Zayan que tenia de contraris a Xàtiva, Alzira i Onda. Va pactar la seua eixida de Ciutat de València, el 9 d’octubre del 1238. Sota jurament acceptarem el pacte i eixiren de Ciutat tothom que volgué, deixant escriptures de propietat a tots aquells que des del Puig ja havíem donat i recollit al llibre del Repartiment. Per tant, quan entràrem a Ciutat estava tot en ordre. La mesquita principal entre les dues plaça de la Verge, nom que li posàrem, i el nou convent que dedicàrem a Santa Tecla, (després seria plaça de la Reina, molt tard, quan tiraren el convent i les cases). Però tot en ordre per crear esglésies i convents. vàrem demanar d’immediat al nostre bisbe, Berenguer de Castellbisbal, que consagrara com a catedral la vella mesquita. No volíem tindre una basílica, sols beneir-la, per poder cantar el “Te Deum” com vàrem manar a Jaume Sarroca que apareguera a la Crònica. Però el bisbe, Andreu d’Albalat, no podia consentir passar per una porta principal que mirava cap a l’est islàmica amb el seu punt ovalat morisc. Tampoc els anteriors, tot i que ho digueren menys vegades a nostra majestat. Estàvem molt ocupats amb el Costum a ciutat (ja sabeu aquelles lleis que anaven a ser-ne, per l’ús prolongat, en una norma jurídica), quan vàrem demanar a l’arquitecte Arnau Vidal que ferà una preciosa porta. (Em comenten que encara admirada, tot i que per l’oest està aquesta meravellós porta dels apòstols gòtica, ja començava a estilar-se, però Andreu, el bisbe, no volia vore boveda apuntada. Ho comentarem després. I la part barroca, l’entrada del sud, preciosa però un tant amagada). Quan Arnau Vidal ens va dir que volia fer uns arcs a la moda, el bisbe em demanava que no foren apuntats, nos vàrem recordar el romànic de sempre, però adaptat al moment. Va fer el famós romànic mariner, tan ornamentat, amb fulles, relats bíblics, però em va agradar el dosser on apareixien eixos catorze caps de les persones de Lleida que baixaren a repoblar, ensenyar i fer justícia amb el costum del que seria una ciutat València cristiana. Gràcies a ells i altres floriren esglésies que cantaven a Déu cada dominica, i al seu senyor rei, jo, Jacme Primer.

107

Però deixeu que siga Arnau Vidal qui ho explique. Tenim molta feina traduint el Costum de Ciutat per a tot lo Regne, del llatí al català, perquè tothom entenga “les Consuetudines Ilerdenses”. Els usatges els lliure el 1261, precisament un any abans començàvem la Porta del Palau. Resteu amb Déu Misericordiós i amb Arnau Vidal. ---Amb permís de sa majestat, i intentant agradar a Déu Nostre Senyor, vaig pensar fer una porta amb molts arcs, sis, per donar sentit de fortalesa, grossor als murs, a la que dos anys desprès 1262, començaria a ser la catedral de la València cristiana. I al fons un arc romànic. No volia el bisbe res en punta, tot i que jo dominava el nou estil gòtic. Però vaig fer una barreja, ajudat pel rei, amb el musulmans que es quedaren a treballar, els dèiem mudèjars, per això eixos treballs tan acabats de fulles i natura amb retaules bíblics. Acabaven aquestos arcs amb sis columnes per banda, amb estampes per a ensenyar la Bíblia, l’antic testament, al capitell. Total dotze estampes, duplicades, didàctiques per a nous cristians: Creació d’Eva i el primer pecat. Expulsats del Paradís. Angel guardant el Paradís i Adam i Eva treballant al camp. El crim de Caín i Abel. Sem, Cam i Jafet anant a poblar el Món, son pare Noé tapat per estar ebri. Abraham marxant a camell. El sacrifici d’Isaac. El banquet que se li ofereix a Abraham per no sacrificar el seu fill. Déu se li apareix a Moisès. I la darrera columna, institució del jutges d’Israel i les taules de la llei portades per Moisès. Creació d’Eva i el primer pecat. Expulsats del Paradís. Angel guardant el Paradís i Adam i Eva treballant al camp. Dins dels arcs observarem: decorats amb àngels i sants, a la part interior, i per l’exterior fullatge , monstres i bèsties. La porta del Palau, es deia també la porta de l’Almoina, ja que allí es trobava la casa de l’Almoina, on s’ajudava a tota la gent desafavorida per la fortuna. També tenia una tercer nom, com era la Porta de les Fruites. Però la importància del nom fou quan el rei va donar al bisbe un local de venda que hi havia davant, junt a unes cases que pertanyien directament al rei Llop. (Em comenten que actualment els companys Herrero, Fabian i Fuero, a proposta del bisbe Mayoral, al segle XVIII, han construït un palau arquebisbal. Té un pas aeri i ja no passen per la meua estimada porta i és ben admirada per erudits valencians i valencianes, així com per la gent amb estudis de la València del segle XIII. He arribat a sentir que alguns valencians, amb certa incultura, arriben a creure que les Torres dels Serrans ja estaven quan va arribar el nostre rei Jaume a Ciutat. Si estaven les de Quart, clar.

108

Va ser de la nostra alegria d’emmarcar dins, en una llinda, com sempre fèiem a l’art romànic per donar importància i límit als pòrtics, les set famílies que donaren vida a la ciutat de València portant a moltes dones de la Lleida cap aquí. Els escultors feren catorze caps que jo vaig situar aguantant la llinda al bescoll. Avui i aleshores són molt visitats i per fer memòria posarem els noms d’aquestos patricis que sempre haurà d’agrair la ciutat. Són: En Pere amb Maria sa muller. En Guillem amb Na Berenguera. En Ramón amb Na Dolça. En Francesc amb Na Ramona. En Bernat amb Na Floreta. En Bertran amb Na Berenguera. En Domènec amb Na Ramona. Quan visiteu la porta recordeu-los com nosaltres férem i posàrem d’una forma clàssica a eixe llindar de la fama. Però espere que historiadors actuals en parlen de la porta primera que construirem al 1262, fa anys per la glòria de la Verge i de l’Altíssim. ---Avui, ara al segle XXI, és una porta tancada, tot el contrari del concepte porta. Els egipcis demanaven que, cada hora de la nit, hi havia de passar una porta i mai quedar-te a la estança o series persona morta. Traspassar una porta era com conèixer, vore vida. Perdó, sóc doctor en arquitectura i historiador d’art, sóc valldignenc de natura i treball i he construït ciutat en tan que no deixem de fer art en l’arquitectura. El meu nom poc importa pel tema que en parlem, però el diré sense importància, em diuen Joaquim Boscà Egea-Mayans. Entrem com, en una porta, al tema. Pot resultar estrany a la persona moderna actual el treball d’una porta romànica per primitiva, per eixa part ingènua que té, a qui domina un munt d’imatges actuals, internet, i la facilitat de l’intercanvi imaginari. Hem de saber que aquesta porta respon a les lleis de la lògica visual d’aquell moment històric. Portar un simbolisme, impregnat d’educació directa, en totes les esferes els permetia poder esculpir vida nova, missatge educador, evangelitzador, per adoctrinar en cada moment. Atenent a la divinitat a futur, a l’infinit d’allò perfecte. Fer el món visible d’allò que anaven a explicar, prou invisible, i més a una nova societat moruna. Volien aconseguir “l’efectuem movere”. Per això precisament quan ja estem en art abovedat, el gòtic, serà la porta dels apòstols, la de l’oest de la catedral, la del jurat de cada dijous, però com apunta el

109

mestre Vidal, per commoure amb la bellesa física d’aquesta porta, no volguérem només que garantir la seua bellesa en art conegut i experimentat. Volien en aquells temps torbar a les persones, com us passarà si visiteu la porta romànica del Palau- Mirar amb ulls medievals l’explicació simbòlica dels capitells, el revestiment mudèjar. Per a mi és important aquest record que va fascinar socialment a uns conqueridors, agrair en concret a set famílies el poder construir més famílies portant dones a la Valencia que havia de ser exemple a la societat àrab que es quedava. Aquesta societat nova que arribarà a ser capital mundial al cap de dos-cents anys després. Gran col·laboració social , gran València gòtica. Fins a que després de dos-cents anys, cap a 1600 l’expulsió dels moriscs, que arribarà a dir el rei Felip IV, que ja no se sent parlar la “jerga” àrab a Ciutat. Però vindran temps més obscurs i trentins. És la nostra València, clars i llums. Com aparegueren els frescos de la Catedral tapats en aquells temps de poca glòria i més penediment. Una València com siga tan apreciada. Convide a llegir el Mut de la Campana de Josep Lozano. Ens trobem front a una porta ben documentada i important és vore de dins cap a fora, eixir des de la catedral al Palau. Podem observar dos quadres preciosos de finals del segle XVIII, un a cada costat: “El martiri de Sant Vicent” i “El martiri de sant Erasme”. Un va ser diaca cap a 304 perseguit per Dioclecià i l’altre també, per la mateixa època però fou bisbe d’Antioquia. Acabe deixant-vos amb aquest exquisit treball de monument de la falla del Prado. Com tota porta és un llibre, que té l’obertura inicial, i al tancar-lo el seu record en l’eixida, cult, bell i vital... com la vostra falla del Prado, record arquitectònic de comunitat laboriosa.

Jaume Talens i Rodríguez

110

la nit de sant joan 111

Conta la llegenda que el Sol sempre havia estat enamorat de la Terra però, com els protagonistes d’una tràgica obra de Shakespeare, vivia un amor impossible: la Nit i el Dia sempre s’encarregaven de separar-lo de la seua estimada. La màgica nit de Sant Joan era quan els amants podien gaudir més temps del seu amor, ja que es creia que eixe dia era el més llarg de l’any. Aquest, potser, és el romàntic inici de la celebració de la nit de Sant Joan. Fa molts, molts anys, es tenia la creença que eixa nit també era la més indicada per a fer encanteris que espantaren el mals esperits i atragueren els bons. A més a més, n´estaven segurs que era el millor dia per atraure l’amor i la fertilitat. Més endavant, amb l’arribada del Cristianisme, la nit de Sant Joan va continuar celebrant-se però va canviar les seues connotacions màgiques paganes. Zacaries va manar encendre una gran foguera per anunciar el dia que va nàixer el seu fill Joan el Baptista i, des d’aleshores, cada any s’encenien fogueres en honor al Sant on es duien a terme diversos actes, sempre amb el senyal de la Creu present. La tradició deia que, qui botara per damunt de l’aigua i del foc, quedaria protegit contra el mal. Dintre de la Comunitat Valenciana és a Alacant on la Nit de Sant Joan té major protagonisme. Les Fogueres de Sant Joan, que començaren amb la crema d’objectes inservibles per a celebrar l’arribada de l’estiu, acabaren sent declarades festes d’Interés Turístic Internacional el 1983 i Bé d’Interés Cultural Immaterial el 2014. Actualment, són les Festes Majors de la ciutat i consisteixen en la plantà de més de dos-cents monuments (fogueres) de cartó pedra de temàtica satírica. La màxima representant d’aquesta festa s’anomena “Bellea del foc” i és la reina de les Fogueres de Sant Joan. Durant les festes, s’inclouen actes com les mascletades a la Plaça dels Estels, el Pregó, La “Plantà”, la Cavalcada del Ninot i desfilades i cercaviles, entre les que cal destacar l’ofrena de flors a la Verge del Remei. És el dia 24 de juny quan té lloc l’espectacular “Cremà” on es convertiran en cendra els monuments que s’havien plantat uns dies abans. Aquest acte va acompanyat de la “Banyà”, duta a terme pels bombers que seran els encarregats d’apagar les restes de les fogueres. El fundador d’aquesta gran festa alacantina fou Jose Maria Py, qui es va inspirar en les Falles de València i en tot allò que envoltava aquesta monumental celebració valenciana. Py, originari de Cadis, es va traslladar a València on va viure vint-i-cinc anys

112

i va participar activament en el món faller. Més endavant, es traslladà a Alacant i fou ací quan va proposar que es duguera a terme aquesta festa amb similituds falleres. El 1930 aquest home fou el primer president de la comissió de les Fogueres de Sant Joan. Malauradament, moriria dos anys després, però la seua memòria i les seues petjades continuen al cor dels alacantins que, fins i tot, tenen un carrer anomenat com ell. A les nostres terres, a l’actualitat, el ritu de la Nit de Sant Joan mana botar set ones de la mar i també fer-ho per damunt de les fogueres. A altres llocs, com a Galícia, el nombre de vegades que s’han de botar les ones són nou. Així, pensen els més optimistes que es compliran eixe any els seus desitjos i s’allunyaran totes les coses dolentes de la seua vida. Malgrat que semble mentida, al segle XXI encara hi ha gent que creu en encanteris màgics i estranys ritus que porten a terme la nit de Sant Joan per a fer realitat els seus desitjos. Entre els més senzills es troben botar set vegades una foguerada a partir de les dotze hores o banyar-se a la mar i botar d’espatlles set ones també a mitja nit. Altres ritus més elaborats consisteixen en plantar una hortènsia la nit abans de Sant Joan i esperar que, en fer-se gran, es complisca el que s’ha demanat; o encendre una espelma roja impregnada amb sucre per atraure l’amor. Sota l’espelma es col·loca un paper amb el nom propi i el de la persona estimada. Arribades les dotze de la nit es crema el paper amb l’espelma. Altres excentricitats són atorgar propietats curatives a la cendra de les fogueres o botar d’espatlles nou ones quan una dona vulga ser mare: nou mesos després s’assegura que tindrà el nadó. Fins i tot, hi ha casos aïllats de gent boja que du a terme les anomenades misses negres on es sacrifiquen animals, especialment els gats negres que han sigut símbol de mala sort des de temps remots. La celebració de la nit de Sant Joan a les precioses platges de La Valldigna és tot un esdeveniment. Hi ha diversos actes per a tot tipus de públic, com animació per als més menuts per la vesprada o mercat del Vell on es poden trobar diversos objectes de segona mà. Però és per la nit quan els carrers de la nostra platja s’omplin de soroll, pólvora i llum, gràcies al correfoc que ofereixen els “dimonis” i a un espectacle de percussió majestuós. La daurada arena s’ompli de fogueres i els cors dels nostres vallers i valleres i dels visitants que ens acompanyen, d’esperances i il·lusions. Màgia, misteri, supersticions i molt més envolten aquest festeig que es perd en l’origen del temps. No hi ha dubte que La nit de Sant Joan és per a molts la més màgica de l’any.

113

Així acabava la seua narració. Elvireta es negava a estar feliç aquella Nit de Sant Joan, doncs ella odiava aquella data des de feia anys, però no va poder evitar somriure en acabar de llegir aquell relat que l’havia feta guanyadora del primer premi d’un concurs literari. Dos-mil euros, un viatge a Alacant per al cap de setmana que ella vulguera i la satisfacció de tornar a sentir-se com una gran escriptora era el que havia obtingut. Es tractava d’un concurs de relats curts que havia organitzat l’Ajuntament de València on havien de parlar de la festa de Sant Joan, els seus orígens i tradicions. La filla i els néts havien insistit tant que escriguera aquell relat que per fi havia accedit. El que mai no s’haguera imaginat és que guanyaria i que el seu nom eixiria als diaris com ja havia fet a la seua joventut en obtenir un prestigiós guardó literari amb una novel·la policíaca. Elvireta sempre havia volgut ser escriptora i tenia el talent necessari per a aconseguir-ho. La seua carrera literària havia començat a enlairar-se quan va guanyar aquell important premi literari però els seus somnis s’acabaren quan ben aviat es quedà vídua i hagué de tirar endavant a la filla xicoteta ella sola. Aleshores, va deixar d’escriure per a treballar en qualsevol cosa que li donara diners ràpids. Era una Nit de Sant Joan quan el marit va morir en un tràgic accident de trànsit. Ximo no havia segut el gran amor de la seua vida però era un gran pare i un bon company i va acabar estimant-lo. El marit no era especialment guapo però tenia una particularitat que el feia semblar molt atractiu al primer cop de vista: tenia un ull tan blau com el cel i un altre verd com una maragda. Per si allò de l’accident del marit fóra poc la seua iaia, que també s’anomenava com ella, havia mort igualment un vint-i-tres de juny. Era una dona amorosa, lluitadora, valenta, molt moderna per a la seua època i ella la trobava molt a faltar. El que més recordava de la iaia era aquella olor a gessamí que sempre feia: la dona adorava aquelles flors i sempre duia algun arranjament als cabells o a la roba; la iaia sabia fer autèntiques obres d’art amb aquelles oloroses flors blanques. Elvireta avorria el mes de juny i la nit de Sant Joan en concret i per això també aquella nit del dos mil dènou s’havia quedat a casa una vegada més. No era supersticiosa, però tenia ficada la idea al cap que durant eixes dates a ella sols podien passar-li coses dolentes. La filla, els néts i els amics havien intentat convèncer-la que aquell any la seua sort havia començat a canviar, havia guanyat un premi literari i calia eixir a celebrar-ho, però ella no havia tingut ganes. Era cert que, per una banda tenia un gran motiu per estar contenta, però, per altra banda, s’afermava que aquell dia a ella sempre li passaven coses tristes. Una vegada més tenia una raó per estar malhumorada.

114

Aleix havia d’arribar aquell matí des d’Estats Units però per circumstàncies no havia pogut ser. Aleix havia sigut el seu millor amic des de la infantesa i també el seu primer nuvi. Els dos es varen enamorar bojament quan tenien tretze anys, però el destí els va separar dos anys més tard. El pare d’ell va trobar feina a l’estranger i es va emportar lluny el seu fill, a qui mai no va deixar tenir contacte amb la xica valenciana. Havien passat els anys i tant Elvireta com Aleix havien fet les seues vides: ell mai no s’havia casat però havia tingut un munt de parelles i s’havia centrat en a seua feina de policia científic; ella sí que s’havia casat i havia format una família malgrat que sabia que l’home de la seua vida sempre seria Aleix. Cap del dos s’havia enamorat mai com ho havien fet junts. Aleix i Elvireta recuperaren el contacte només ell es va fer gran i va deixar d’estar sota les ordres del dictador de son pare però, per desgràcia, ja era massa tard. Al principi es trucaven i s’escrivien de tant en de tant, més tard sols havien quedat les típiques postals nadalenques. No era perquè l´amor s’haguera acabat, just al contrari: els feia massa mal pensar el que haguera pogut ser i ja no hi seria, tindre la certesa que mai estimarien com ho havien fet ambdós. A Elvireta, el cor li va bategar amb força quan aquell antic amic li va dir que arribaria eixe dia pel matí, però la seua decepció va ser monumental quan ell la va informar que el vol s’havia retardat i que possiblement no arribara fins a l’endemà. -Tu veus, iaia? La nit de Sant Joan no és tan dolenta com tu et penses. Aquest any has guanyat un premi i, a més a més, aquell nuvi del que ens has parlat tantes vegades ve a visitar-te precisament per Sant Joan. Ai, iaia! Ja et veig vivint una gran història d’amor com a Els ponts de Madison Country... Elvireta recordava les paraules de la néta del dia d’abans, i no podia parar de riure. Amb vuitanta-

115

tres anys tindria ella una història d’amor, ni pensar-ho! El temps havia passat molt ràpid, quasi sense adonar-se’n i, ara, ja era tard per a moltes coses, sobretot per a enamorar-se... Estava capficada en els seus pensament quan de sobte, va escoltar crits, rialles i miolar dèbilment. La dona va guaitar per la finestra de l’habitació de la primera planta i va veure com un grup de xiquets estaven apedregant un gatet negre. -Però es pot saber que feu, xiquets del diable? - els va mormolar. -Calla, vella ridícula! Els gats negres s’han d’exterminar, especialment aquesta nit. Ma mare m’ha dit que donen mala sort, així que acabarem amb ell. Elvireta havia pensat dir-los que allò era una ximpleria i que la mare del xiquet era una ignorant supersticiosa, a més d’una mala persona que animava el fill a fer mal als animals però, de seguida, va resoldre que aquells arguments no aprofitarien per a res i va decidir passar al pla B. Va pujar al terrat a tota velocitat i va connectar la mànega. L’aigua eixia freda i a una gran pressió. Els xiquets, tots mullats, cridaren espantats i la insultaren mentre fugien a tota pressa. Elvireta es va riure com una nena petita. El gatet ja no es sentia ni tampoc es veia, però Elvireta no podia deixar-lo allí, era tan sols una cria. Sense pensar-s’ho va baixar al carrer. -Misha, misha, on estàs? Vine, que vull ajudar-te xicotet! – anava cridant la dona en mig de la nit que tan sols estava il·luminada per una grandiosa lluna plena. De sobte, va notar com una mà l’agafava per l’esquena i es va espantar. -Aleix? Ets tu? - preguntà amb llàgrimes als ulls. La pregunta era una ximpleria, estava clar que era ell. Els seus abundant cabells rossos ara havien minvat i s’havien fet blancs i aquells enormes ulls clars que l’havien enamorada, ara es veien cansats i més menuts a causa de les obligades arrugues causades per l’edat. Malgrat això encara es podia endevinar sense massa esforç que havia segut un home molt atractiu. -Clar que sóc jo, princeseta, vell, arrugat i una mica grassonet, però sí, sóc jo. Tu estàs preciosa, com sempre - va dir francament l’home. Elvireta sempre havia sigut una xica molt bonica i ara s’havia

116

convertit en una dona madura preciosa - Em feia il·lusió que ens pogueren banyar junts aquesta nit. Encara recorde quan ho fèiem de menuts - va afirmar Aleix amb nostàlgia. Elvireta també va recordar amb tendresa aquelles nits de San Joan compartides on havia sigut completament feliç. Aleshores sí que creia fermament que els seus desitjos es complirien en fer-se gran. -Per cert, què feies cridant un gat? La dona li va contar l’episodi del maltractament animal i ell, gran amant dels animals, de seguida es va posar a cridar-lo també. No va tardar a aparèixer un xicotet gatet que de seguida es va acostar a Elvireta com si la coneguera de tota la vida. Quan la dona li va vore el rostre es va quedar bocabadada, però quan es va adonar del que duia penjat al coll l’animal quasi va patir un cobriment de cor. -És preciós i, a més a més, amb un ull de cada color, que gràcia! - va observar Aleix - I això, que du al coll i fa tan bona olor? Són flors de gessamí? - va interrogar l´home estranyat. Elvireta va assentir amb silenci emocionada mentre acaronava i besava amorosament aquell obscur trosset de vida. -Vinga va, anem, que es farà tard per banyar-nos i botar fogueres - digué Elvireta alegrement mentre li donava la mà a Aleix. Havien passat més de seixanta estius des que no es veien, però res havia canviat entre ells: la complicitat i l’estima que sentien l’un per l’altre romanien inalterables. Serà veritat que els desitjos verdaderament es compleixen la Nit de Sant Joan, va reflexionar Elvireta mentre parava atenció a l’olorós gatet amb heterocromia que duia amb braços i a l´amor de la seua vida que la mirava embadalit.

Elvira Andrés i Solanes Escriptora

117

la mitologia dels estels 118

No hi ha res millor per a l’esperit humà que fondre’s en la natura i sentir-se un més dels sers animats que poblen el nostre planeta. I això ho podem fer si visitem un de tants parcs naturals valencians o si ens endinsem en qualsevol de les comarques d’interior, allà pels Serrans, o per l’Alcalatén, buscant el Penyagolosa, o pel Maestrat i els Ports, perdent-nos per les serres del Parc Natural dels Ports de Beseit. Hauria de ser, però, un passeig llarg sense hora de tornada i que no ens hauríem de limitar a admirar la bellesa de la natura de dia. Per sentir la sensació completa caldria romandre-hi també després de la posta de Sol. Els indrets que he esmentat, lluny de grans nuclis de població que amb les seues llums ens furten les estrelles, conserven encara la bellesa natural de la nit i permeten conèixer també la vida silvestre nocturna, a poc que ens hi fixem. El so de l’òliba, el vol dels rats penats, els sorolls somorts dels rosegadors nocturns, els vols delicats de les papallones nocturnes, glops de natura desconeguda pels visitants diürns atrafegats. A més, si aixequem el cap, veurem un altre espectacle de la nit, igualment espectacular, el del cel nocturn. Un cel fosc, reblit d’estrelles, amb la banda blanquinosa de la Via Làctia partint-lo en dos meitats, com a columna vertebral de la volta celeste, ens fa de sostre i ens mostra la petitesa del nostre món quotidià dins de la immensitat del cosmos. Aquesta grandiositat celeste també deixà aclaparats els primers humans. S’hi han trobat dibuixos de llunes, estrelles, agrupacions estel·lars en algunes coves del Paleolític. Però va ser en l’època de les primeres civilitzacions humanes quan tractaren d’entendre-ho i donar-li un sentit transcendent o espiritual. Aquest aparent caos celeste d’estels, cúmuls i nebuloses, observats a ull nu, va ser agrupat per posar-hi ordre segurament pels astrònoms de Babilònia, allà per l’any 700 a.C.; encara que els estudiosos creuen que els sumeris ja havien proposat una ordenació per al cosmos mil anys abans. Estels de diferent color i brillantor sense relació entre ells podien combinar-se per fer dibuixos mnemotècnics i per explicar històries dels seus deus. La unió de les diferents estrelles per formar les constel·lacions és, per tant, solament un invent de la imaginació humana. Aquesta ordenació del cel en forma de constel·lacions va passar als grecs que l’adaptaren als seus mites, potser a través de civilitzacions tan antigues com la minoica de l’illa de Creta. Homer a l’Odissea, cap a l’any 700 a.C., ja parla de l’Ossa Major, d’Orió i de les Plèiades: Així que el diví Odisseu va desplegar joiós les veles al vent i assegut governava el timó amb habilitat. No queia la son sobre les seues parpelles contemplant les Plèiades i el Bover, que es pon tard, i l’Óssa, que diuen carro per sobrenom, que gira allà i aguaita a Orió i és l’única privada dels banys de l’Oceà. Les històries mítiques de l’antiga Grècia, els déus de l’Olimp, les batalles, els contes morals, els herois, les cròniques ancestrals que formen part de l’essència d’aquest poble d’on nasqué la democràcia a les ribes de la Mediterrània, es troben representades en la pantalla immensa del cel nocturn. De fet

119

podríem considerar les constel·lacions com un llibre on s’hi descriu la cultura clàssica abans de l’invent de l’escriptura per tal que tot el poble illetrat la poguera conèixer.

1.- Un mapa celeste del segle XVII del cartògraf neerlandès Frederik de Wit Però les constel·lacions no només ens conten històries, sinó que el moviment dels estels al cel també té una aplicació pràctica. Així, els navegants del Mediterrani i els que s’arriscaven en les grans exploracions oceàniques usaven les estrelles i constel·lacions com a referència per a orientar-se i mantindre el rumb. També ho feien i ho continuen fent els viatgers que travessen els deserts, llocs amb ben pocs referents espacials. Els llauradors i ramaders, així mateix, han usat des de temps immemorials els moviments anuals de les constel·lacions com a calendari per a les seues activitats. Com a mostra, aquest refrany d’Aragó, referit a la transhumància: Las Cabrillas a la mar, los pastores a extremar. Las Cabrillas a la sierra, los pastores a su tierra, en què las Cabrillas es refereixen òbviament a les Plèiades. I també, les

120

constel·lacions serveixen com a rellotge nocturn, perquè a mesura que passa la nit, l’Ossa Major gira al voltant de l’estrella polar i ens marca les hores. Finalment explicaré alguna de les històries que venen escrites al cel, si el sabem llegir i admirar. Algunes son ben conegudes, d’altres us sorprendran i, potser us recorden alguna saga de llibres i pel·lícules màgiques.

El naixement de la Via Làctia

L’heroi Hèracles, conegut pels romans per Hèrcules, té moltes de les seues aventures dibuixades al cel. Ell mateix gaudeix d’una constel·lació sencera, la d’Hèrcules, que llueix ben alta en els cels de l’estiu. També tenim la constel·lació de Leo, d’on ixen els meteors de la pluja dels Leònids cap al 17 de novembre. Aquest lleó representa el Lleó de Nemea que Hèracles (Hèrcules) vencé en el primer dels seus famosos dotze treballs.

2.- La constel·lació d’Hèrcules. Urania’s_Mirror, gravat per Sidney Hall, 1824

121

Tanmateix la primera proesa de l’heroi passà durant els primers dies de vida. Hèrcules és fill d’Amfitrió i d’Alcmena, però, de fet, els mitògrafs afirmen que el seu vertader pare va ser Zeus. El déu, delerós per posseir Alcmena, aprofità que Amfitrió havia partit a la guerra per enganyar-la, prenent màgicament la forma del seu marit, i, durant una llarga nit, allargada per ordre seua, va engendrar l’heroi. La deessa Hera, esposa de Zeus, gelosa per una nova aventura del seu marit Zeus, tractà de frustrar el naixement, primerament amb un embaràs de deu mesos, després va tractar de matar-lo enviant-li una serp al bressol que l’heroi, un nadó encara, va ofegar fins que la matà. Però la història més astronòmica és la que explica l’origen de la Via Làctia. En nàixer l’heroi, el déu Mercuri diposità el nadó als braços d’Hera, la seua pitjor enemiga. La deessa dormia però Hèrcules, afamat, s’amorrà a una de les sines plenes de llet. L’heroi, que encara no dominava bé la seua força, xuclà amb tanta intensitat que Hera féu un crit de dolor i l’apartà amb ràbia. Massa tard, però. La llet ja eixia amb impuls i el doll líquid i calent arribà a l’altra banda del cel. Segons la tradició greco-romana d’aquesta manera nasqué la Via Làctia i aquest és el mític motiu del seu nom.

El gegant Orió i les Plèiades

La constel·lació d’Orió és la més visible del cel. Juntament amb la constel·lació de Taure i les Plèiades domina el firmament de l’hivern i és la primera i, potser l’única, que la majoria de la població reconeix. Com escriví Germànic Cèsar, nebot de l’emperador Tiberi i germà de l’emperador Claudi: “Cap altra constel·lació representa més acuradament la figura d’un home”, un home que sempre s’ha considerat que és com un caçador, però que ben bé podria ser considerat com un nou homenatge a l’heroi Hèrcules, que té assignada una constel·lació molt més dèbil. De fet a Orió se’l representa amb un garrot i una pell de lleó que són clars atributs d’aquest heroi de força tan descomunal. La història mitològica d’Orió és ben tràgica i té moltes versions. Vista des del segle XXI sembla fins i molt poc edificant. Orió era fill del déu del mar Posidó i de Euríale, filla del rei Minos de Creta. Son pare li donà el do de poder caminar sobre les aigües. Al cel el gegant caçador Orió va seguit dels seus gossos, les constel·lacions Ca Menor i Ca Major, i persegueix la llebre (Lepus). Un dia el gegant Orió va ser convidat a visitar l’illa de Quios. Allí conegué la bella Mèrope, filla del rei Enopió. Se n’enamorà follament i li va fer la cort. Tanmateix a la princesa no li va interessar aquell caçador brusc i poc refinat. Una nit, ben animat després d’una bona ingesta de vi de la terra, tractà de violar-la i, en assabentar-se el rei, el castigà severament i manà que li arrancaren els ulls i el

122

foragitaren de l’illa. Orió, ja cec, arribà a l’illa de Lemnos, on trobà el ferrer Hefest, al qual li va fer tanta llàstima que li oferí el seu ajudant Cedalió perquè el guiara pel món. I caminant per sobre la mar durant cinc anys viatjaren cap a l’est en busca del sol naixent, perquè un oracle li havia pronosticat que el curaria. Finalment uns rajos del Sol de l’alba incidiren en els ulls buits del gegant i, miraculosament, li tornà la vista. Una altra llegenda relaciona Orió amb les Plèiades. Aquestes eren set germanes bellíssimes filles d’Atlant i Plèione. Un dia, mentre caçava pels boscos de Beòcia, les veié banyant-se nues en un llac, juntament amb sa mare. L’atracció cap a elles fou immediata i les va assetjar per tindre relacions amb elles, sobretot amb Plèione. Durant cinc anys les va perseguir sense èxit fins que va caldre la intervenció dels deus perquè l’assetjament s’acabara. Caldria, doncs matar l’incorregible gegant Orió per aturar les seues males accions. Sembla que un dia tractà de violar també la virginal Àrtemis, deessa de la cacera, que, irada, feu sortir de sota terra un escorpí gegant, representat en la constel·lació d’Scorpius. Aquest picà el taló del gegant i acabà finalment amb la seua vida. Per tal que els dos monstres no es troben una altra vegada, van ser situats en dos llocs ben separats del firmament. Així, quan la constel·lació d’Orió s’amaga per l’oest, ix per l’est la constel·lació de l’Escorpí. D’aquesta manera Orió és el rei de la nit d’hivern mentre que l’aràcnid ho és de la nit estival. 3.- La constel·lació d’Orió. Urania’s_Mirror, gravat per Sidney Hall, 1824

123

El déu Apol·lo i el Corb

El cel nocturn amaga també contes morals com els que més endavant contarien Esop, La Fontaine o Samaniego. La tradició d’instruir tot moralitzant la població en la ideologia dominant ve de molt lluny. El déu Apol·lo preparava un sacrifici a Zeus però s’adonà que no tenia l’aigua necessària per enllestir-lo. Per això encarregà a la seua au sagrada, el corb, que amb una copa anara a recollir-ne una mica a una font pròxima. Com va poder i a dures penes, el corb agafà la copa amb el bec i volà cap al brollador del bosc. Pel camí, però, es trobà amb una figuera carregada de figues encara verdes. Llavors, ignorant les ordres del seu senyor, el corb esperà quinze dies que les figues maduraren i va ser aleshores que l’ocell s’afartà dels fruits piriformes, engruixits i carnosos d’aquell arbre, ara ja ben delitosos. Havia passat massa temps sense fer l’encàrrec i li calia una coartada per justificar-se davant el déu per la seua tardança, així que caçà una serp d’aigua i li la portà a Apol·lo, amb l’excusa que el rèptil havia estat bloquejant la font. Tanmateix Apol·lo, que havia hagut de buscar-se ell mateix l’aigua per al sacrifici, tenia el do de la profecia i descobrí ràpidament l’engany. Condemnà el corb a una vida de set perpètua, una raó per la qual el crit d’un corb és tan estrident. Apol·lo situà el corb (Corvus), la copa (Crater) i la serp (Hydra) en la mateixa regió del cel per recordar aquest episodi i advertir a la plebs que no s’ha de desobeir els senyors.

4.- Les constel·lacions del Corb i la Copa. Urania’s_Mirror, gravat per Sidney Hall, 1824

124

El destí d’una princesa

La història més coneguda de la mitologia greco-romana és la de la princesa Andròmeda i l’heroi Perseu. És, de fet, la versió més antiga de la tan nostrada llegenda de Sant Jordi i el drac. Cassiopea, reina d’Etiòpia, era una dona ben presumida. De família reial, ella no es permetia presentarse a les recepcions de palau sense estar ben vestida, ben pentinada i perfumada. Cada dia s’hi passava hores amb les serventes arreglant-se i moltes vegades, per a desesperació del seu marit, el rei Cefeu, arribava tard als nombrosos actes d’estat, on la seua presència era necessària. Cassiopea, que era molt bella, no parava de compararse amb les donzelles més formoses del regne. No n’hi havia cap que poguera comparar-se amb ella en bellesa. Un dia, però, gosà proclamar que era més bonica que les Nereides, les nimfes del mar. Aquestes, com tothom sabia, eren realment precioses, i anaren a queixar-se al déu del mar, Posidó, el qual, per castigar la presumptuosa Cassiopea, envià el monstre marí Cetus (la balena) per assolar les costes d’Etiòpia. Els vaixells comercials començaren a rebre els atacs del monstre Cetus i, a poc a poc, el comerç marítim deixà de ser segur. Poc pogueren fer els vaixells de guerra. De la mateixa manera que passà amb els vaixells que transportaven mercaderies, els trirrems eren esmicolats per les mandíbules del monstre marí. L’Oracle d’Ammon feu saber al desesperat rei Cefeu que l’única solució per apaivagar la ira de Cetus era donar-li en sacrifici la seua virginal filla Andròmeda. Aquesta, que hagué d’acceptar la mort per raons d’estat, fou encadenada als penya-segats de la costa tot esperant l’arribada del monstre.

5.- La constel·lació d’Andròmeda. Urania’s_ Mirror, gravat per Sidney Hall, 1824

Mentre tot això passava, l’heroi Perseu tornava de matar la Medusa, una de les Gorgones. Aquestes tenien les cares cobertes amb escates de drac, posseïen ullals de senglars, mans de bronze i ales d’or i, a

125

més a més, amb la sola mirada petrificaven qui es posara per davant. A part de tot això, la Medusa tenia com a cabell un grapat de serps. Per evitar mirar-la directament, Perseu va reflectir la imatge del monstre en el seu escut de bronze, regal de la deessa Atena i, així, aconseguí tallar-li el cap que guardà en un saquet per mostrar-li’l al rei Polidectes que li havia fet l’encàrrec. Tornant Perseu per les costes d’Etiòpia, observà una donzella lligada a les roques on colpejaven les ones. Al seu davant un monstre marí obria les mandíbules per empassar-se la xica. Per molt que correguera amb les seues sandàlies alades, regal d’Hermes, no arribaria a temps d’evitar la desgràcia. De sobte recordà que duia el cap de la Medusa guardat al sarró, el va traure, mentre ell mirava en sentit contrari, i cridà el monstre amb tota la potència de la seua veu. Cetus, destorbat del seu àpat pròxim i suculent de carn jove, mirà enrabiat cap on es trobava aquell humà ínfim just en el moment que la mirada dels ulls de la Medusa, morta però encara amb poders mortífers, es creuà amb la del monstre Cetus i aquest quedà immediatament petrificat i s’enfonsà en el mar. Mentrestant l’heroi arribà al costat de la princesa i amb la seua espasa de diamants feta per Hefest, tallà sense mirament les cadenes gruixudes que la lligaven a la pedra. L’heroi salvant la princesa del monstre. Quanta similitud amb el mite de Sant Jordi i el drac! Ja ve, doncs, de l’antiga Grècia, no de l’època medieval. Aquestes poques històries mitològiques que acabeu de llegir formen part del patrimoni cultural europeu i universal, però són només una breu mostra de les moltes més que n’hi ha i que es podrien explicar mirant el cel fosc, a ull nu, en una nit ben estrellada i en un lloc allunyat i lliure de la contaminació lumínica que produïm els humans a les ciutats i als països més desenvolupats.

6.- La constel·lació de Perseu. Urania’s_Mirror, gravat per Sidney Hall, 1824

126

Enric Marco i Soler Professor d’Astronomia i d’Astrofísica a la Universitat de València

nit de nadal sota la mirada de les torres de serrans 127

És la nit de Nadal, un any més d’ençà una dècada, i el tio Sento es troba envoltat de la família a la vora de la llar. La calidesa del foc propícia una imatge treta d’una estampa nadalenca digna d’admirar. L’avi a la poltrona, totes les nétes i nét, els dos fills, la filla, el gendre, les nores i la seua companya de viatge, la seua dona Mercè. Ens trobem al mas de Rovira, a la comarca dels Ports, entre Morella i la Fabrica de Giner. El tio Sento (Vicent Ferrer i Peris) era un apassionat a fer escapades amb la seua dona Mercè, respirar aire pur, caminar per les distintes rutes que recorren Els Ports. Això els va dur a fer nit, d’això ja fa vint-i-cinc anys, al mas de Rovira. Un matrimoni ja major els va donar aixopluc, un sostre on refugiar-se de la forta tempesta que els va sorprendre quan anaven pels senders cap a Morella. Ell era el masover Pere Rovira i la seua muller era coneguda com Maria la de Rovira. El tio Sento i la Mercè recorden amb molta estima a tots dos, l’amabilitat amb la qual els obriren la seua llar, compartiren sopar, un bon vi i el millor formatge que mai havien tastat. Uns anys més tard, a punt de jubilar-se, els va aplegar la notícia que el matrimoni de masovers, havia faltat. Un cap de setmana s’aplegaren des de València per donar el condol a l’únic fill de Pere i Maria, Marc Rovira. Eixe dia va canviar per complet la seua vida: a dos anys de jubilar-se, decidiren comprar el mas de Rovira, doncs pensaren que era el lloc idoni per gaudir de la natura amb temps, i de la família. El posaren a punt i un cop jubilats, tancaren la botiga d’articles de regal, que regentaven a prop de les Torres dels Serrans i “ desembarcaren” en Els Ports. Ara fa deu anys que, en la nit de Nadal, s’envolten de les seues nétes i nét i comença una tradició que de fa quinze anys mantenen arrelada. El tio Sento narra històries, de vegades inventades, de vegades revelades pels seus pares, pels pares dels seus pares, pels pares dels pares, dels pares dels seus pares... i és així com les bessones Carla i Ana de catorze anys, la seua cosina Marina, de quinze, i el més menudet Vicent, de deu anys, s’asseuen en coixins a escoltar una nova llegenda la nit de Nadal. L’àvia Mercè ha fet un gran sopar on no ha faltat un bon pernil i el formatge que tant els agrada, mentre tota la família s’acomoda a prop de la llar, per escoltar la narració del Tio Sento. Pilar, la seua filla, Marta i Cristina, les seues nores, preparen un bon xocolate. Els seus fills Batiste i Miquel han eixit a la pallissa a buscar un basquet de llenya, car les temperatures quant cau la nit es desplomen i cal estar preparats. Tot enllestit, tots ben atents, preparats per una nova història, en la nit de Nadal... Ens trobem a València és l’any 1.400. Fa gairebé dos anys que havia finalitzat la construcció d’unes grans torres, les quals emmarcaven una de les portes d’entrada a la Ciutat, i el nom li venien perquè

128

els viatgers que la travessaven venien, majoritàriament, de la Serrania. Unes majestuoses columnes de pedra, que al poc de temps de ser aixecades ja guarden molts secrets entre els seus murs. Les Torres dels Serrans són punt de trobada, de trànsit de gent que ve i alguna que va. Testimonis silencioses de més d’una història on l’amor és el protagonista. Avui us en contaré una, però tal volta n’amaga una altra. Diuen, ho conta la llegenda, que una jove anomenada Leonora, filla d’una família cabalosa, es va enamorar bojament d’un jove, Diego de Mezquida, descendent del Marques de Mezquida. Els joves creuaven les mirades al mercat dels Serrans, punt on els mercaders intercanviaven queviures i estris. Ella, acompanyada de sa germana, acudia dues vegades per setmana a comprar fruita i verdures i les acompanyava la Marcel·la, la cuinera que, a més de fer de menjar per a tota la família, les havia criades des de menudes. Ana Maria, la germana de Leonora, era tres anys major i feia unes setmanes que s’havia compromés amb el fill d’un important “velluter”, nom que donaven als comerciants que compraven i venien les sedes que aplegaven al port de València des de la llunyana Palestina. En passar la primavera tindria lloc el matrimoni. Leonora no pensava en casaments. Li agradava anar al port amb el seu pare a veure entrar i eixir els vaixells, a que el vent de la mar li rebolicara els cabells, a sentir com el sol li daurava la pell. Se sentia viva amb cada visita que feia a la mar. Però alguna cosa li passava i no entenia perquè cada vegada que es creuava amb aquell jove, del que no en sabia ni el nom, sentia un formigueig a l’estomac.

129

Així passaren les setmanes. L’estiu ja havia aplegat i, un dia, ell li va fer un senyal: havia amagat una nota en un buit entre dues pedres de les Torres dels Serrans. La jove tota nerviosa, s’aplega al mur de la torre, posa la mà i agafa un xicotet paper ben embolicat. De nit ja sola, sota la llum del cresol, llig aquelles paraules que, a manera de presentació, li havia dirigit Diego Mezquida. Ara ja li posava nom al rostre amb el qual tantes vegades pensava. Imaginava qui seria aquell jove que la feia sentir-se tan estranya. Des d’aquell dia començaren a intercanviar-se notes i, quan es creuaven al mercat, les mirades eren més intenses. Un dia fregaren les seues mans a la parada de la fruita i tots dos sentiren com un fred els empenyia cap enrere. Leonora no entenia perquè la seua germana, no li parlava d’aquestes sensacions, d’aquella emoció que ella sentia. No podia entendre com Ana Maria, que en unes setmanes celebraria el seu casament, no sentia el que ella estava vivint. A una setmana de la celebració, Leonora va entrar de forma sobtada a l’habitació de Ana Maria i va presenciar una imatge difícil d’esborrar. Veia la seua germana plorar desconsoladament i, una vegada calmada, es va confessar. El seu matrimoni era un pacte entre famílies per interessos comercials, car junts tenien més força i el matrimoni era una forma de segellar aquella transacció. El seu futur marit sí que sentia per ella, de fet la rondava prou abans que es produira l’acord. I va saber com les llàgrimes de la germana eren d’amor, d’un amor impossible. Ana Maria sí que si sentia papallones dintre del seu ventre, si tenia la sensació de tindre les galtes roges cada cop que veia al fill del fruiter. Però estava condemnada a no estimar-lo. Aquella nit totes dues ploraren juntes. Leonora li va confessar a sa germana el que sentia, li va parlar de Diego. Ana Maria li va fer veure que el seu camí ja estava escrit i que, amb resignació, l’havia acceptat. Però que tal vegada el seu estava per escriure i ella si que podria ser estimada i estimar. Els darrers dies foren molt tristos car ninguna va tindre el coratge de enfrontar-se al seu pare per desfer aquell acord. Era prou habitual i, moltes joves que coneixien, havien tingut matrimonis de conveniència.

130

Leonora li escriu a Diego una carta on narra tot allò pel que està passant la seua germana. Diego té la intuïció de que si no fa alguna cosa, Leonora podria ser la següent en formar part d’un acord. Amb valentia pren la decisió de parlar amb el Marqués de Mezquida, li transmet que s’ha quedat encisat d’una jove filla d’un comerciant important i que vol comprometre’s amb ella. El seu pare va ser un privilegiat perquè es va casar per amor i entén que el seu fill de segur haurà escollit a la dona que el farà feliç. Valora el coratge que ha mostrat el seu fill, fent-li front, però abans de posar data al casament i de fer públic el compromís, li ha d’encomanar una mampresa, ha de fer aplegar un carregament al seu germà el Marqués del Potet i, a la tornada del viatge a Itàlia, ell mateix l’acompanyarà a parlar amb el pare de Leonora. Aquella nit, Diego escriu una llarga carta a la seua estimada, li diu que l’espere, que en uns mesos podran comprometre’s i estar junts per sempre. Leonora recull la carta de l’amagatall entre les seues dues pedres: La Torre dels Serrans és testimoni silenciós de les llàgrimes de felicitat que brollen sense descans pel seu rostre. Emocionada li dona la notícia a Ana Maria, les dues s’abracen, es miren i ploren, una d’alegria, altra de resignació, se’n alegra per la seua germana, el seu pare no es pot negar al matrimoni amb el fill d’un marqués, però ella sols pensa en que l’endemà, serà una dona casada, amb l’home equivocat. Passen les hores i de bon matí a la llum del dia, comencen els preparatius. Marcela és l’encarregada d’engalanar a la núvia. Margarida, la mare de les joves, no fa més que plorar, està molt contenta amb el que suposa aquest casament per a ells. Pensa que la seua filla prompte s’acomodarà i acceptarà tal i com va fer ella, al seu marit. L’endemà del matrimoni Leonora li escriu una carta a Diego, contant-li com ha anat l’esdeveniment i les ganes que té de poder fer realitat el somni d’estar junts. La du a la Torre i la guarda en el seu racó secret. Sembla ser que Diego va pensar en que Leonora faria tot just això, escriure-li durant la seua absència i havia buidat la cara interna de la pedra, per fer l’amagatall més gran. Quan Leonora va depositar la carta, no se n’havia adonat que estava sent observada. Una vegada va marxar, una joveneta d’uns quinze anys va agafar la carta, la va llegir, es va posar a plorar en assabentar-se de les dues històries d’amor que guardava. Tot seguit la va dipositar en el seu lloc. Aquesta joveneta, anomenada Eulàlia, desconeixia que a ella també algú l’observava. Passaren les setmanes i Leonora anava guardant les cartes que li escrivia a Diego. Després de marxar ella, les llegia Eulàlia i rere de la joveneta, les rellegia Miquel, el seu admirador secret. Les llàgrimes

131

que Eulàlia va vessar en llegir la primera carta, varen despertar en el jove Miquel, de désset anys, una curiositat per saber que narraven aquelles missives i un sentiment que encara no sabia explicar per l’Eulàlia. Passaren els mesos i no hi havia notícies de Diego. En aquest temps la seua germana Ana Maria havia quedat prenyada, el nou ésser a la panxa anava creixent i la mirada d’Ana Maria va passar a tindre una xicoteta lluentor, semblava que la tristesa anava quedant oblidada o no... L’Eulàlia i el Miquel començaren a parlar i a veure’s d’amagat. El secret que compartien observant Leonora els va unir i inclús connectaren a través de la història que tots dos guardaven. Havia passat poc més d’un any, la jove començava a flaquejar car no tenia notícies de l’home que estimava. Ja era massa el temps que havia passat, les busques del rellotge havien girat massa vegades. Es va encoratjar i es va presentar en casa del Marqués de Mezquida. El que havia sigut un gran home, semblava una ombra del passat. Li va obrir la porta, la va convidar a passar i de seguida va saber que era la dona que el seu fill estimava. Destruït, desolat li va confessar que feia uns mesos que havia aplegat una ingrata notícia: el seu fill, havia perdut la vida durant un naufragi. Tot el pes del món li va caure al damunt. Aquelles paraules li ressonaven dins del cap, com un mal somni. Desconsolada, va marxar a casa d’Ana Maria però ni les rialles del seu nebot, ni l’abraçada de la seua germana li provocaren cap reacció. Això simplement no estava passant, era impossible, ella haguera notat que alguna cosa no anava bé. Setmanes sense menjar, mesos sense notar sobre la seua pell la llum del sol. Un matí es va aixecar i va decidir seguir escrivint i guardant les cartes en el seu racó secret. Eulalia i Miquel, s’aproparen a ella, com si la conegueren de sempre i les darrere setmanes li feien companyia mentre rellegia les cartes. Van passar quasi dos anys. Els dos joves li comunicaren que s’havien compromés i que es casarien en uns mesos, la vespra de Nadal. Leonora en eixe temps els havia agafat molt d’afecte i els va fer prometre que sempre s’estimarien i que guardarien per a ells, allò que amagava el racó secret. S’apropava la data del vint-i-cinc de desembre. Els dos joves la convidaren a participar de la celebració. Leonora no va tindre cos per estar amb ells, però sí per visitar les Torres dels Serrans. Necessitava enviar una última carta al racó secret. Havia d’encoratjar-se i seguir vivint.

132

L’endemà va acudir al mercat. Es trobava a la parada de la fruita quan algú li va fregar la mà i li va fer sentir un fred que li va retornar els sentiments que tractava de guardar. Diego va sobreviure al naufragi. Havia patit un gran colp al cap i va patir d’amnèsia durant mesos. Un dia va començar a recordar i va emprendre el viatge de tornada cap a la seua llar. La nit de Nadal Diego hi va tornar i va buscar en el racó secret la resposta a si encara el cor de la seua estimada per ell bategava. Quan es retrobaren, l’amor va regnar sota la mirada de les Torres dels Serrans. Conta la llegenda que la Nit de Nadal si mires cap al cel voràs com dues estrelles s’entrellacen i il·luminen el racó secret de les Torres de Serrans. Si les cartes de Leonora vols llegir, ara ja saps on i quan les podràs trobar... El tio Sento us espera al mas de Rovira per narrar més llegendes, per inventar més històries, per fer-nos creure en els amors impossibles i per a fer de l’impossible, un possible.

Noe Alberola i Elena

133

part infantil 134

Uns fallerets de llegenda

Raul

Kiliam

Vidal i Ferrer

Molina i Sales

Marc

135

Perona i Palomares

Mor una vida, es trenca un amor. Hola amics i amigues de la falla Prado. Sóc Fàtima, una reina mora, que va viure fa molts, però molts anys, en les vostres terres, en la Valldigna. Voleu que us conte la llegenda que gira sobre mi? Doncs, esteu ben atents, que ara mateix ho faig. En un xicotet poble de la Valldigna, fa molts anys, regnaven els àrabs. Ben posat dalt d’una muntanya, es trobava el meu castell. D’aquest castell encara hui dia es conserven tres o quatre parets dretes, molt deteriorades pel pas del temps. En l’actualitat, el podem conèixer amb els noms de: el castell de la Reina Mora, Marinyén o d’Alfàndec. És el castell millor conservat de la Safor, caracteritzat per una peculiar forma d’aprofitar l’orografia per a reforçar les estructures defensives. Ubicat a la vessant nord del Mondúver, al terme de Benifairó de la Valldigna, compta amb dues estructures, la primera realitzada durant la dominació musulmana (segles XII-XIII) i la segona realitzada en època cristiana, per la qual cosa hi existeixen dos recintes murallats. El meu bonic castell, vist de lluny i des de qualsevol punt que es mire, sempre es veu una finestra, només una. Des d’aquesta finestra, es diu que jo, la reina mora que governava en aquells temps llunyans, vaig donar l’últim pas en aquest món i el primer cap a l’altre. Segons la llegenda, el culpable de la meua mort va ser un cavaller cristià, ja que em vaig enamorar i això no podia ser, ja que érem pobles enemics. En aquell temps, el castell s’imposava amb una gran esplendor que ara costa imaginar: coronava la muntanya amb una geometria perfecta de torres i muralles; per dalt de les torres més altes, passava el vent entre les bandes i el sol feia lluir les llances i els escuts de la guàrdia reial. Dins del meu gran i bonic castell mai, però mai faltava la música, ja fora per a ballar o festejar, o per a enyorar – se i plorar confortablement si venia el cas. De tant en tant, per a fets importants, alguna marxa militar podíem posar. Encara que pocs l’havien vist (ja que era un gran secret), se sabia que, tancat amb pany i clau dins d’una magnífica torre, hi havia un gran i fabulós tresor, propietat meua i del castell. Voleu saber què era? Doncs seguiu llegint i ho sabreu. El tresor guardat en la torre era: gerres plenes de monedes i perles, caixes fins a dalt de joies, d’estatuetes i barres d’or. En la meua època, sempre teníem guerres, la pau ens durava poc, ben poc. En una de tantes guerres,

136

van arribar al meu estimat castell uns cavallers del bàndol cristià, que venien de terres molt llunyanes amb la finalitat de conquerir-lo i endur – se el meu estimat tresor. Era una gent molt decidida i entesa en la guerra. El rei moro, mon pare, no se n’havia vist mai tants ni tant ben armats amenaçant les seues propietats. Era gent que sabien que volien i on trobar – ho. En el moment que van aparèixer els guerrers cristians, estàvem a la festa del meu aniversari i vam parar de seguida la música ja que els cavallers van acampar tot rodant el castell. Dins, ni els guerrerets decoratius ni la guàrdia de les llances i dels escuts lluents, s’atreviren a fer cap pas fora de la muralla. Passava el temps, i la guerra anava avançant. Al castell assetjat començava a faltar – nos el menjar, però l’aigua, l’aigua no, i ara us explicaré el perquè, però estigueu ben atents a la història que vaig a contar – vos, que segur que es quedareu bocabadats. L’aigua en cap moment ens va faltar, perquè jo, la reina mora del Castell de Marinyén, era tan valenta que, cada nit, amb les meues amigues les donzelles, me’n baixava per un passadís de moltes, però moltes escales, que travessava tota la muntanya sobre la qual estava bastit el castell i eixia a la vora d’un riu que passava pera allí. Conta la llegenda que una nit, un dels cavallers, mentre es passejava vora riu mentre els altres dormien, perquè ell no tenia son, va sentir a les donzelles que venien a omplir els cànters d’aigua. Ell, perquè no el vegueren, es va amagar darrere d’un canyar i va començar a observar – les intrigat per allò que feien a eixes hores de la nit. Li va fer tanta gràcia que no va dir res a ningú, i a l’endemà va anar una altra vegada a esperar – les. A partir d’eixa nit, no va faltar ninguna nit a la cita per tal d’observar les donzelles com agafaven l’aigua que tant feia falta al castell. El cavaller sabia que estava fent una cosa mal perquè que la seua obligació era declarar – ho als seus superiors, però ell ja tenia prou delit d’observar – les. Sempre anaven amb els peus descalços per l’herba, lleugeres com papallones; mentre unes donzelles vigilaven per si venia algú, les altres omplien els cànters i, en acabar, desapareixen en un tres i no res en la foscor de la nit. El cavaller cristià no sabia si somniava o que el que mirava eren donzelles en realitat.

137

Volent mirar – nos de més a prop, cada vegada s’acostava més a nosaltres fins que, una nit, el cavaller cristià es va posar en un amagatall tan a prop que, quan va fer mitja volta, es va trobar de cara amb mi. Ja es podeu imaginar quin esglai vam tenir els dos, ens vam quedar parats sense saber com reaccionar. Les meues donzelles no es van doner compte de la situació, i carregades amb els cànters plens d’aigua al castell van anar i jo, quan vaig poder reaccionar, darrere d’elles perquè no se n’adonaren d’allò que estava passant. Després d’aquesta nit, els retrobaments anaven succeint, però en secret, ja que no volíem que ni cavallers ni donzelles, i sobretot el rei moro, conegueren el nostre gran secret. Mentre les donzelles omplien els cànters al riu, el cavaller cristià i jo ens buscàvem per a festejar. De les mirades vam passar a les paraules, i no podíem anar més avant, perquè tan sols ens podem vore un instant, el temps just en què les meues donzelles agafaven aigua i tornaven al castell fugint. Però, el nostre gran secret ens va durar poc, molt poc. El rei moro ho va saber perquè algú que ens vigilava de seguida li ho va xarrar. Ell ho va considerar no sols un error imperdonable sinó com una gran ofensa personal, ja què no era possible l’amor que estava sorgint entre una reina mora i un cavaller cristià, perquè eren de dos bàndols enfrontats de per vida. Mon pare, es va quedar tant despagat de mi, que aclaparat per un tresor desproporcionat que només li atreia enemics, sobretot del bàndol cristià, contra les quals no es podia defensar, va decidir a dimitir de totes les responsabilitats i de tots els honors que com a rei de la Valldigna se li van concedir. Abans, però, de fugir i perdre – ho tot, es va voler assegurar que ningú es riuria del seu cas, donant als enemics una victòria improductiva i part del seu gran i estimat tresor, i a mi, bona cosa d’amargor i pena. Un bruixot molt competent, llogat pel rei, va llançar contra mi un malefici terrible i molt misteriós. Per aquella força maligna actuant sobre la meua persona, per un rampell d’orgull o per heroisme admirable, o per tot alhora, jo mateixa em vaig triar el més desastrat i dolorós, i menys esperat per a tots. El fet cert és que jo no em vaig voler mai rendir, per molt que el meu estimat cavaller cristià m’ho va demanar. Cada dia estava més abandonada per les meues donzelles i habitants de la Valldigna, senyora única del castell, perquè el rei moro ningú sabia on se’n va anar. No vaig voler negociar amb els atacants per la resta del tresor que encara quedava i, quan els cavallers cristians ja va travessar les muralles del castell i pujaven per tot arreu, assaltant a escut i a llança, entremig del foc i la fumera, no m’ho vaig pensar i vaig eixir a la finestra, la mateixa que encara es pot observar; vaig avançar un peu al buit, vaig tancar els ulls i em vaig confiar al vent, vestida amb les millors robes. Espases i llances van quedar per un moment, per tal d’observar allò que estava passant en aquest moment, i jo vaig caure.

138

Va passar com un crit, flamejant de sedes, daltabaix dels cingles i barrancs que voregen el castell. Allà on s’esperava el colp, davall de tot, la terra es va obrir i se’m va engolir. Era part del prodigi que em va projectar el bruixot sobre mi. Encara no havia arribat davall del tot, en aquell mateix moment i pel punt per on passava va començar a brollar una font d’aigua molt fresca, clara i abundant. Alhora, amb aquell mateix moviment de la muntanya, el sòl de la torre on es trobava el poc tresor que quedava es va somoure, s’hi va fer un badall, gerres i les caixes amb l’or i les perles es van enfonsar amb mi terra endins, tot redolant a les fosques estances on es troba encara en algun lloc perdut i encantat; i va ser així com la mateixa sort va unir per sempre la reina mora i el tresor i tot, per voluntat del rei moro i pel saber del seu bruixot. Des d’aquell dia, la font no ha parat. Té una aigua que no s’acaba mai, ni en les pitjors sequeres. Forma un estany molt quiet i transparent, voltat de verdor i que et convida a passar grans estones al seu voltant en l’època d’estiu. És una raconada amable i solitària, llevat dels dies de Pasqua, on la gent distreta i feliç, tos els anys hi va a menjar – se la mona, a la vora de l’aigua. Si la font no s’asseca ni el castell cau del tot, no més caldrà una mirada atenta per a recordar i entendre: el mur en turment, la buidor a la finestra, una aigua de pietat brollant de la font. Doncs fins ací la meua història i, en part, la meua llegenda. Ara vos toca vosaltres que no caiga en oblit i passar – la de generació en generació i intentar esbrinar quina part és real i quina és de llegenda.

Àngela Talens i Torres

139

La princesa i el bosc Aquesta història potser vos semblarà que ja l’heu escoltada abans, però tingueu ben present que no té res a veure amb els mites i llegendes que sabeu fins ara. Hi havia una vegada, en un país no molt llunyà, un rei i una reina molt preocupats per un fet esgarrifós que els acabava de passar. Es trobaven tots al saló gran de la cort intentant descobrir quina seria la millor manera de salvar la princesa del regne d’una mort segura a mans d’un drac ferotge. - Podríem anar amb el nostre exèrcit i intentar matar el drac! – Va dir el capità general intentant trobar una solució. - O podríem elegir un valerós cavaller que volgués donar la vida per la princesa i salvar-la lluitant contra el drac! - I si deixem que el drac es menge la princesa? Potser així no ens torne a molestar... Mentre discutien com solucionar aquest fet, no podien saber què estava passant-li a la princesa. Salma, la nostra princesa havia estat obligada a marxar amb un drac amb l’excusa que durant segles, el regne on vivien, havia estat aprofitant-se d’ell. Aquell dia, el drac va dir que ja en tenia prou i que s’emportava la princesa com a represàlia per tot allò que li havien fet. La princesa, sense molt a dir, es va sacrificar pel regne i va marxar amb l’esperança de tornar algun dia. - On em portes ? – va preguntar Salma al drac. - Et porte a la meua cova! Et tindré reclosa fins que sàpiga què fer amb tu – va respondre el drac. Al cap d’una estona: - I com et dius? Vinga, conta’m coses! Eres un drac molt avorrit! – va insistir la Salma. - Doncs mira, em dic Regina i visc... - Ostres! – Va interrompre Salma – Aleshores no eres un drac! Eres UNA drac! - Sí, ho sóc. Què t’estranya molt? - La veritat és que si. Normalment, en altres regnes qui s’emportava la princesa sol ser un drac molt ferotge - Va dir Salma. - Doncs jo sóc UNA drac molt ferotge! – Va exclamar Regina - Mira! Vaig a ensenyar-te on visc. Les dos es van endinsar en una cova. Només entrar, hi havia una pila d’ossos d’animals que Salma va suposar que serien el menjar de Regina.

140

- Ací serà on dormiràs de moment. - Regina va assenyalar una habitació amb un llit amb unes dimensions bastant grans. L’habitació tenia el llit i a més: un moble amb calaixos, i una finestra que Salma encara no sabia ben bé on donava. - Però, dormiré a una habitació? – Va preguntar Salma. - Clar! Què esperaves? Una gàbia? - Doncs... si, esperava una gàbia o una presó. - Es que t’has convertit en un pardal o en una au? – Va preguntar Regina. - No, no... – Va dir la Salma una mica sorpresa.

Una vegada instal·lada, Salma li va preguntar a Regina per què es comportava tan bé amb ella ja que, normalment, a les històries que ella havia escoltat, el drac sempre s’emportava a la princesa per a menjar-se-la. - La meva intenció no és menjar humans. De fet ni m’agradeu de gust. La meva intenció és que el teu pare s’adone que els dracs no som possessió de ningú. Sols vull que el teu pare se senta com jo em sent. Que quan ens castiga, ens obliga a fer coses que no volem, nosaltres ens sentim molt malament i no n’estem gens d’acord. Sols t’he raptat per a que taste de la seva pròpia medicina i que sàpiga i puga empatitzar amb el que sentim.

141

- Entenc el que dius, jo visc amb els meus pares i no n’estic gaire contenta. Sempre passen més temps amb altres que amb mi – Va dir Salma. Mentre les dues anaven parlant i cada vegada coneixent-se més, al castell debatien com rescatar la princesa i ja havien pres una decisió. Un cavaller d’armadura brillant, va decidir que aniria a rescatar la princesa. Llavors, tot el regne començà a preparar coses per al cavaller. - El nostre cavaller anirà acompanyat per un estendard i una part petita del nostre exèrcit – Va dir el rei – La part petita serà millor que s’espere al campament que muntarem per si fan falta reforços, però ha de ser el cavaller qui s’enfronte contra el drac. Hem de dur menjar per a uns dies per si fera falta i també menjar per als cavalls. Tothom estava d’acord. Sense pensar-ne molt més, el petit exèrcit amb el rei i el cavaller al capdavant van començar la marxa. Després d’unes hores de camí, van arribar a prop de la cova de la draga i decidiren muntar allí el campament i establir un pla d’assalt. A l’endemà, el cavaller s’enfrontaria a aquella bèstia ferotge. - Molta sort – Digué el rei al cavaller – sigues valent i que res et faça tornar enrere. Llavors el cavaller es va endinsar al bosc. Va trobar de seguida la cova de Regina i sense pensar-s’ho, va entrar. - Sóc el cavaller de la cort del rei! Vinc a combatre’t i emportar-me amb mi la princesa! Regina el va escoltar i va eixir de seguida. També va eixir Salma, preocupada pel que passaria. Ella i Regina s’havien fet molt bones amigues durant aquells dies que havien estat juntes, li agradava la vida del bosc i fins i tot no havia trobat a faltar la vida al castell. - Què és el que vols maleït cavaller? La princesa mai serà teua! – Va dir Regina. - No! Espereu! – Va cridar Salma – No combatiu! - Què? Què dius? – Van dir Regina i el cavaller alhora. - No vull que discutiu per mi. Aquests dies m’ha agradat molt estar fora de casa. He estat molt bé amb Regina. M’ha cuidat, m’ha donat de menjar i ha estat amb mi tota l’estona. Els meus pares mai fan això amb mi, sempre tenen molta feina organitzant balls, atenent la gent del regne... m’encantaria quedar-me ací amb ella per una temporada.

142

- Salma, - Va dir el cavaller – això és una cosa que els hauries de dir als teus pares perquè no saps l’enrenou que hi ha muntat allà fora del bosc, tot per venir a rescatar-te. - Ja, però jo no havia demanat que ningú vingués a salvar-me, em vaig sacrificar pel regne, sols això. Però parlem-ne amb els meus pares.

Van eixir tots tres del bosc i, amb una conversa profunda amb el rei i la reina, van decidir que Salma podia decidir amb qui volia estar. Llavors ella va decidir que volia viure durant un temps al bosc i que d’ara endavant, ella seria qui se salvaria a si mateix dels obstacles que s’interposen al camí. I que, sobre tot, podria ser qui ella volguera. I conte contat, conte acabat. I ja vos havia dit que aquest conte mai havia sigut contat.

Sara López i Requena

143

Jocs i llegendes

Ajuda al cavaller a trobar el camĂ per arribar al drac

Completa les segĂźents paraules

144

Dibuixa el rostre del cavaller i la princesa

Acoloreix el drac

145

Sopa de lletres

Troba les 5 diferĂ¨ncies

146

Uneix els punts i acoloreix el castell de la reina mora

Ajuda a la reina mora a trobar el camí d’arribada més ràpid al seu castell

147

Sant Jordi, la rosa i el llibre Són molt les històries i llegendes que giren sobre mi, però estigueu ben atents a tot allò que vaig a contar – vos, perquè només jo, Sant Jordi, us contaré tota la veritat. El 23 d’abril, a la ciutat d’Alcoi, és el seu dia gran, el dia que celebren la festivitat de Sant Jordi, dia que se celebra el dia del llibre i, a la Comunitat Valenciana, és tradició regalar una rosa i un llibre. Llegiu, llegiu i sabreu el perquè. Cavaller poderós que altera la sort de les batalles, quan apareix Sant Jordi, sempre enmig de batalles horribles, per fer costat a qui ell vol que guanyen i que, deixats sols, amb les pròpies forces i mèrits, encara haurien acabat mal, molt mal. Sempre anava vestit de roba blanca i d’acer amb una creu roja al pit o a l’escut, sant Jordi sempre va dalt del seu estimat cavall, més viu que el foc, saltant com l’ona sobre una mar d’enemics. Tot comença quan el rei Jaume I va guanyar tota la terra als àrabs fins a la ribera del Xúquer i, més avall, fins a les serres Mariola i Aitana. Sant Jordi es va posar al costat del seu gran amic Jaume I en la batalla del Puig. Una segona guerra, va ser quan un guerrer famós, anomenat Drac, venia contra el poble d’Alcoi amb cent soldats seus. Sant Jordi els va eixir al davant, sol, dalt del seu estimat cavall, amb un braçat de fletxes que llançava a grapats, i cada una trobava un pit. La ciutat es va salvar i així no és estrany si els alcoians, cada 23 d’abril, commemoren el fet. Molts anys abans, sant Jordi ja havia salvat una altra ciutat enfrontant – se a un drac que la devastava. Era una ciutat rica i ben construïda, tota envoltada de muralles i poblada de molta, molta gent. Als mapes antics apareixia sempre assenyalada amb un punt roig i ben gros, remarcant així que era una de les capitals més importants del seu temps, però no demaneu quin era el seu nom, perquè han passat ja tants anys que no se’n deu recordar ja ningú. La ciutat estava bastida enmig d’una plana fèrtil, travessada per un bons camins i d’un gran riu cabalós. Les collites allí eren abundants gràcies a la màgica aigua que transportava aquest magnífic riu; el comerç, pròsper; la gent, molt educada i treballadora i els artistes, cèlebres. Haurien sigut una ciutat molt envejable amb una vida molt amable si no fóra per una tradició de molt mal gust que portaven a terme: totes les setmanes feien un sorteig en què havia de participar obligadament tota la

148

població i, a qui li tocava la rifa, venien els funcionaris a sa casa i se l’enduien a la vora del riu màgic, el lligaven en un gran arbre i el deixaven allí tot sol. Llavors venia el malvat drac de la ciutat, que vivia en una cova pro d’allí, i se’l menjava d’un sol mos. Aquell drac era tan malvat, que pareixia el mateix dimoni. El costum era tan, tan antic, que molts no sabien com s’havia instituït com a costum ni perquè. No consta gens, però, d’entendre–ho: si el drac haguera anat famolenc per aquella terra, menjant–se el primer que trobaria, ningú hauria volgut eixir de la muralla que envoltava aquesta magnífica ciutat: el hòmens no voldrien eixir per anar a treballar les seues collites, el mercaders no s’haurien atrevit a anar pels camins a fer els seus negocis, per tant, les collites s’haurien perdut i el comerç s’hauria acabat, convertint una ciutat rica i magnífica en una ciutat pobra i desoladora. La rifa era un costum perfectament establert que no discutia ningú. Els únics que ho criticaven els guanyadors, però, democràticament considerat, es trobaven en una franca minoria. Els poquíssims premiats que s’havien salvat del drac famolenc, no s’havien allargat en explicacions i, més que no en la força de les paraules, sí que havien confiat en la de les seues cames. La relació entre la ciutat i el drac es basava en un acord molt antic i solemne: un pacte amb el dimoni. Ben mirat, era un pacte convenient, beneficiós per a les dues parts, estable i durador. Certament, però, també era un mal pacte, per degradant, perquè pagaven la llibertat a un preu indigne, perquè tots els habitant eren còmplices del dimoni. En la gran ciutat manava un rei savi i molt bondadós, que tenia una sola filla, la princesa que un dia havia de succeir–lo al tron. De poca edat com era, ja demostrava que seria una bona reia, sàvia i bondadosa com son pare i, com no, tots la volien molt. Diuen les llegendes, que el pare no sabia on posar–la ni què més fer–li, de tant que la consentia. I va passa el que no s’esperava: que a la princesa, una de tantes, va tindre la mala sort que li va tocar la maleïda rifa. Quan es va saber, dins el palau reial, van començar els plors, els crits d’impotència i les cabotades per la paret. Una gentada, pels terrats i les

149

muralles es van acomiadar de la princesa quan la duien al drac. Ella s’ho va prendre amb paciència i resignació, no entenent el perquè de tan cruel destí. Arribada al lloc la trista comitiva, la princesa pacíficament va parar les braços perquè els funcionaris la lligaren al piló i després la van deixar sola, esperant vora l’estany l’arribada del famolenc drac. Mentre esperava que apareguera el drac, va veure de lluny que venia galopant un cavaller: tot vestit de blanc sobre un bonic cavall igualment blanc. Amb la creu roja a l’escut. Era sant Jordi, que venia a salvar–la i ella no ho sabia. Va arribar vora la donzella i van tindre el temps justet per dir–se quatre paraules, perquè per l’altre cantó ja guaitava el cap el famolenc drac, que venia a comprovar, puntual, la qualitat de l’ofrena. Feia por, molta por: una bèstia morruda que avançava alçant i descarregant en terra uns peus com enormes potes de gallina, ara l’un ara l’altre, culejant i fent anar la cura a dreta i esquerra. El cavaller no va fer dubtar un instant: va fer girar el cavall de cara al drac, va abaixar la llança, la va apuntar endavant i el cavall va fer l’eixida, disparat, donat–se més i més empenta. El drac es va parar a considerar-ho per curiositat, ja que no s’esperava aquesta reacció del cavaller. No s’hauria imaginat mai que ningú fóra tan imprudent d’acostar-s’hi tan a prop, de forma voluntària. Quan va tindre el cavaller davant seu, parant les ales per damunt el cap, va obrir una boca com un forn i, fent un gran esforç, com si tinguera ganes de vomitar, va traure una glopada de foc llarga, molt llarga. La punta d’acer, assenyalant el drac i seguida per cavall i cavaller, va travessar les flames. El braç de sant Jordi va resistir el colp i la llança va passar pel drac, del pit a l’esquena. No va caldre res més. Va caure de costat. Estés a terra, com si s’haguera adormit, del nas va començar a eixir-li un nuvolet de fum negre, molt espès, que pujava caragolant-se en l’aire clar del matí. I on el Drac s’ha fos neix un roser de roses rojes com la sang, Sant Jordi en cull la més formosa i l’ofereix a la Princesa, munta a cavall i entre crits de joia travessa la muralla per la porta que en record d’aquesta gesta, encara avui es coneguda pel nom de Portal de Sant Jordi. I tot això va passar davant els ulls del Rei i els seus habitants que contemplaven aterrits el combat. No es pot dir l’emoció que va somoure la ciutat quan es van presentar sant Jordi i la princesa davant les portes de la muralla; ni el goig que feien, ell i ella, passant entre la gent pels carrers, duent-la ell delicadament per la mà, per acompanyar-la al palau; ni l’alegria del bon rei quan es va retrobar amb la seua estimada filla. En aquell temps era costum que, després d’una gesta com la que acabava d’acomplir sant Jordi, l’heroi

150

guanyava un dret indiscutible a casar-se amb la princesa i compartir amb ella el tron. Així li ho va fer saber el rei, quan el va rebre solemnement davant la cort reunida en la sala de reunions del palau. Sant Jordi no ho va voler acceptar de cap manera i, amb molt bones paraules que li va respondre, va declarar el reu lliure d’aquella obligació, perquè ell no havia vingut a lluitar contra el drac per tal d’aconseguir cap opció preferent sobre la princesa, sinó que ho havia fet per derrocar el mal i fer surar la veritat, només per la satisfacció d’instaurar la justícia i la pau entre la bona gent d’aquella meravellosa i important ciutat. I que ell havia de seguir el seu camí, com a bon cavaller, perquè si es posava en matrimoni amb la princesa, no podria atendre el compromisos que tenia de combats desiguals i batalles perdudes. Ni ell, pobre cavaller, que sempre buscava el bé i no el mal, tampoc no mereixia per dona tan alta senyora com era la princesa. Així, tota la cort es van quedar bocabadats amb unes orelles de pam. Ell parlant i ells escoltant-los, van fer tard a dinar i, quan es va fer mitja vesprada, van reconèixer, un per un, que parlava com un llibre obert i li van donar tota la raó. Llavors sant Jordi, mentre la cort berenava, va muntar a cavall i va eixir en triomf per les portes de la muralla i, mai més, van saber res d’ell.

Àngela Talens i Torres

151

Sant Jordi Per Sant Jordi a Alcoi, celebrem el nostre patró. Per Sant Jordi un bon llibre, una rosa i un petó. Sant Jordi amb el cavall blanc, sempre les princeses salva, que algun drac vol espantar, després roses els regala. Ja arriba la diada, amb llibres en cada parada i una rosa roja, per a la princesa estimada.

Cançó de Sant Jordi Sant Jordi no tenia cap soldat, Sant Jordi no tenia cap soldat, Sant Jordi no tenia cap soldat, ell sol va matar el drac. Sant Jordi la princesa va salvar, Sant Jordi la princesa va salvar, Sant Jordi la princesa va salvar i una rosa li va donar.

152

Rondalla: Història d’un mig pollastre Enric Valor

Les rondalles són narracions tradicionals que pertanyen al fons patrimonial d’un poble. Ens poden sentir identificats amb els personatges, ja que aquests reflecteixen el nostre imaginari col·lectiu, és a dir, són característics de la nostra cultura. Açò va anar i era un mas on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava a la cria d’aviram: gallines blanques i negres, descomunals gramàntols, estovades lloques... era allò que sovint es veia voltant el maset. La velleta coneixia cadascun dels animalons que criava. Un dia de maig va eixir la velleta a donar-los en l’era uns grapats de dacsa i una bona pasterada de segó cuit, com solia fer cada dia a la mateixa hora. -Pull, pull, pull -va anar cridant. I heus ací què la va sorprendre: hi havia un mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s’arrimava al tropell que formaven tots els altres. -Què fas tu que no menges? -s’estranyà la vella mentre que l’aüixava cap al tropell. Però el mig pollastre va fer un ‘coc, coc’ molt enraonat i encara es va separar més dels seus congèneres. -I açò quin pollastre és? -va demanar-se a si mateixa la dona- Aquest animalet no és meu! Era de veres: no l’havia vist mai abans. Li va haver de donar quemenjar a banda i després va preguntar en els masos dels voltants si se’ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va saber donar raó. El mig pollastre va passar així algunes setmanes buscant-se-la ell tot sol quan tenia fam. Un matí, a la punta de l’era es va posar a gratar en un petit femer. Gratant i furgant, la seua poteta tragué a relluir un bocí de metall. Amb el bec l’espolsà una miqueta. Aleshores va veure que es tractava d’un diner. -Quic-quiriquic! -va cantar alçant la cresta tot quant podia: ¡Jo sóc un mig pollastret que gratant un femeret s’ha trobat un dineret!

153

I sense més ni més, es fica la moneda en el seu papet, diu adéu al maset, i cap a la cort s’ha dit. Tira senda avant i vinga de fer camí cap a cal rei. De tant en tant, soltava un sorollós “quicquiriquic” i cantava la següent cançó: Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell, que gratant un femeret m’he trobat un dineret. En això, arriba a uns plans tapats de boscs i herbassars i topa amb el riu, el qual, només que el veu, li pregunta: -On vas, mig pollastre? -Vaig a casar-me amb la filla del rei, / puix sóc més ric que no ell, / que gratant un femeret / m’he trobat un dineret. -li contesta cantant el mig pollastre. -Això si jo et deixe passar -fa el riu amb la seua veuota. -Entra pel meu bec! -li mana el mig pollastre. I zzzuuummm!, comença a engolir aigua, vinga d’engolir-ne i ja té tot el riu dins la panxa. Saltant i botant continua el seu camí fins que va topar amb una maça que només feia que pegar maçades. -On vas, mig pollastre? Ell va respondre: -Vaig a casar-me amb la filla del rei... i la resta de la cançó. -Això si jo et deixe passar -li adverteix la maça-, perquè em vénen intencions d’esclafar-te d’un colp. -Entra pel meu bec! -crida el mig pollastre. I allà tens la maça, que fa per l’aire: zumm!, i desapareix pel bec de l’animaló. I ell vinga de cantar i vinga de fer camí, cap a la cort. Prompte arribà a un espés alzinar, i d’un cau li ix la rabosa, els ulls de la qual rellampeguen de tant bona berena com se li presentava. -On vas tu per ací? -li pregunta al temps que obria la boca per menjar-se’l.

154

-Vaig a casar-me amb la filla del rei, / puix sóc més ric que no ell... -fa el mig pollastre. I ella l’interromp: -Això serà si jo et deixe passar i no et pegue mos. -Entra pel meu bec! -crida ell de nou. I la rabosa, zzuumm!, com qui es tira un capbussó, estén les potetes, i cap a dins del bec s’ha dit! A la fi arribà el mig pollastre, més alegre que un gos amb un os, a la cort reial, i a cal rei de seguida. Res no se li coneixia del molt que portava dins. D’una revolada s’enfila damunt del reixat que té la gran porta principal. -Quic-quiriquic! Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell, que gratant un femeret m’he trobat un dineret. El rei, que s’estava passejant pels horts del palau, prop de la porta, el sent i s’ompli d’indignació. -Mireu el mig pollastre...! -crida a la guàrdia-. Agafeu-lo i tanqueu-lo en el corral dels pollastres gramàntols, i ells tan grandots i arrogants el mataran de seguida... El pobre mig pollastre no va tenir escapatòria. Un soldat me l’agafa per fi, i de cap al corral! Quan el mig pollastre es va veure tan sol, i que els enormes gramàntols se li anaven a tirar tots damunt, va dir a la guineu que portava dins: -Ix, rabosa, que ara és la teua! Ix la rabosa, i calculeu què faria: aquell vull, l’altre no vull, en un bell en sec els va tenir tots degollats. I quan es va cansar de menjar-ne, trenca el filat i pega a fugir. El mig pollastre, a qui la rabosa no havia fet cap mal, pel respecte que li feia, se’n va eixir pel mateix forat. I passejant, passejant molt ufanós pels horts del rei, tornà a plantar-se damunt el reixat de la porta principal:

155

- Quic-quiriquic! Vaig a casar-me amb la filla del rei... El rei que el sent una altra volta, tot rabiós crida la guàrdia: -Agafeu-lo... aquest mig pollastre del dimoni! Que no se us torne a escapar. Tireu-lo dins la gerra de les morques. Entre tots els soldats es fan amb ell i se l’enduen als cellers de cal rei i el tiren dins una gerrota grandíssima: allí era precís que morís el dissortat mig pollastre ofegat en les pestilents i olioses morques. Però ell, quan sent que els soldats tapen la gerra amb la tapadora, diu corrents: -Maça, ix; ara és la teua! Ix la maça i, pim-pom, de dues maçades trenca l’enorme gerrota i el mig pollastre s’escapa. Les morques s’escampen per tots els cellers reials, que queden fets una llàstima. D’allí a cinc minuts, ja cantava ell la cançó que sabem una altra vegada damunt la porta: -Quic-quiriquic! Vaig a casar-me... I el rei, que torna a perdre la paciència. -Guàrdia, a mi! ¡Feu una garbera de llenya en la plaça, me’l nugueu damunt i me’l cremeu viu! Correu, que no se us escape! Aquesta volta tampoc no pot escapar-se l’animal. I fan ban que anàs tot el poble a la plaça a veure cremar viu un mig pollastre que pretenia ni més ni menys que casar-se amb la filla del rei. Ell, nugat ja, anava sentint els comentaris de la gent que es congregava al voltant de la garbera: -Ben bé que se li està! ¡Per voler ofendre el nostre rei! -Diu que diuen que deia que anava dient que és més ric que el nostre monarca. -¿Com s’anava a casar amb la filla del rei un animaleu així que quasi no se li veuen els esperons?

156

El mig pollastre els deixava dir, i no obria bec ni per fer “quic-quiriquic!”. I els criats acabaven d’endomassar el cadafal per al rei i la seua cort, que ja venien tots mudats a presenciar l’execució. Quan el rei, la reina i la princesa prengueren seient, un soldat que porta una torxa a la mà s’acosta a la llenya i bota foc a l’encenall. La garbera comença a esclafir per totes bandes, clix-cleix, mentre la gentada crida amb la boca oberta: -Ooooooh! Enmig dels esbufecs de la foguera, s’ou la veueta del mig pollastre, que ordenava: -Riu, fes ara la teua! I el riu ix pel bec de l’animaló i apaga la foguera més prompte que canta un gall i arremet contra el cadafal del rei, i de seguida hi ha aigua per mitjan cuixa de tots els presents i allà se’n va el riu per totes bandes arrasant hortes i camins. El mig pollastre, tranquil, es deslliga en un dir Jesús i mira la plaça, que havia quedat mig deserta, i sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa, que estaven al damunt del cadafal com en l’arca de Noé. -Quic-quiriquic! Vaig a casar-me amb la filla del rei... -comença a cantar, però el monarca no el deixa continuar; el crida i li diu: -Mig pollastre, no hi ha més remei; m’has vençut i pots casar-te en voler amb la meua filla. L’endemà es féu el casament en l’església major de la ciutat. Totes les campanes anaven al vol i una enorme gentada s’arremolinava davant el temple per veure l’eixida dels novençans. Quin entusiasme! El mig pollastre, dreçant-se tant com podia i donant en lloc del braç una ala a la muller, avança amb solemnitat i desimboltura. I saludava tothom, que es meravellaven que una princesa tan bonica i esvelta s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos. Ja de nit, quan els nuvis es retiren a la seua cambra nupcial, la princesa comença a passar-li la mà pel cabet acariciant-lo. De sobte, nota que, entremig de les plomes, darrere la cresta, té un petit gra dur. Li l’escorcolla i veu amb sorpresa que és una cosa brillant. Mentrestant, el mig pollastre quietet sense dir res. I la princesa agafa amb temptet allò que resulta ser un cap d’agulla i estira, estira... i va eixint aquesta del graciós cabet de l’animal. I quan acaba d’eixir tota, pom!, es sent un tro i ompli l’estança una

157

flamerada blavosa, i el mig pollastre es torna un príncep garridíssim que li diu amb veu emocionada: -Princesa meua: gràcies et done per haver-me desencantat. Sóc el fill del rei de les Aitanes i sóc també el teu espòs, si és que ara que reprenc la meua figura d’home, confirmes el reial sí que em donares quan era mig pollastre. La princesa, és clar, es va alegrar molt del fabulós canvi i visqueren molts anys de plena felicitat.

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 2 (Tàndem edicions · Albatros)

158

LA GALLINETA O EL CIGRONET

(rondalla de Simat de la Valldigna adaptada per Lourdes Boïgues i Chorro) Això diu que era un home tan pobre tan pobre que no tenia ni sabates. Era alt com un pi i prim com un canyís. Vestia parracs i vagarejava per les terres de la Valldigna demanant almoina. També acceptava fer feines a canvi d’un tros de formatge florit, un rosegó de pa, una sardina seca... Aquest pobre home tenia un sol vici o una sola virtut, segons com es mirara: cada diumenge acudia a missa de dotze. Un bon dia, l’home va xafar una cosa dura que li va fer mal al peu. Va voler saber què era i va descobrir sota la planta un cigró. - Sóc ric, tinc un cigró!- va cridar. I allà on anava portava el cigró amb ell. Fins que va arribar el diumenge i va oir les campanes de l’església de Simat. - Hora de missa, on deixe el cigró? - va pensar. De sobte va recordar que molt a prop hi havia un hostal i allà que se’n va anar. - Senyora, que no em guardaria el cigró mentre jo vaig a missa? - va preguntar a l’hostalera. - Clar que sí, bon home- va contestar ella-. Deixe-me’l sobre l’aparador i torne a per ell qual vulga. L’home se’n va anar a missa més content que un gínjol. Mentrimentres, la filla de l’hostalera va veure el cigró i el va llançar al corral, on una gallina se’l va engolir ràpidament. - Què has fet, Isabeleta? - es va esbalair sa mare. - Tampoc és per a tant, mare, solament li he donat un cigró. En tornar l’home tot acomboiat, va demanar la seua única possessió. - Ho sent molt, però la gallina s’ha menjat el cigró!- va lamentar-se la dona. L’home es va posar roig com un titot i va començar a repetir una vegada i altra vegada : «La gallineta

159

o el cigronet, la gallineta o el cigronet, la gallineta o el cigronet...» La dona, farta d’escoltar-lo i morta de vergonya, li va lliurar la gallina: - I vage-se’n, per favor, que m’espanta els clients. L’home es va emportar la gallina corrents, per si l’hostalera canviava de parer. Se sentia el més ric del món. Una gallina! Ara podria menjar ous sempre que vulguera. I així va passar una setmana. Diumenge venint l’home va oir les campanes de l’església i va voler deixar la gallina a l’hostal de Simat, perquè sabia que li la cuidarien bé. - Bon dia, me’n vaig a escoltar missa, puc deixar la gallina ací? - va preguntar. A l’hostalera li va saber greu dir-li que no, malgrat que ja no es refiava gens d’aquell vagabund. - Bé, deixe-la al corral, però no tarde en recollir-la. L’home va acudir a l’església i l’hostalera va dedicar-se a les seues tasques. Mentrimentres, al corral el porc es va menjar la gallina i només en va deixar les plomes. En tornar l’home de la missa, va anar al local i va demanar la seua gallina. L’hostalera va eixir al corral a buscar l’animalet i de seguida va comprendre què havia passat. - Ai, senyor, quina desgràcia, el porquet s’ha menjat la gallineta! - va cridar. L’home es va posar més roig que un titot i va començar a repetir una vegada i altra vegada : «El porquet o la gallineta, el porquet o la gallineta...» - Però com vol que li done un porc? -es va emprenyar la dona aquesta vegada. - El porquet o la gallineta, el porquet o la gallineta, el porquet o la gallineta... La dona, farta d’escoltar-lo i morta de vergonya, li va lliurar el porc.

160

- No vull veure’l més per ací, em sent? - va acomiadar-se’n l’hostalera. L’home es va emportar el porc corrents, per si ella canviava de parer. Se sentia l’home més ric del món. Un porc! El deixara engreixar i després en trauria bones llonganisses i botifarres. A continuació s’afartaria d’embotit. I així va passar una altra setmana. Diumenge venint l’home va oir les campanes de l’església i va voler deixar la el porc a l’hostal de Simat, perquè no coneixia cap altre lloc . - Ja està ací altra vegada? - va indignar-se la dona- El porc no es queda ací! - Per favor, bona dona, que arribaré tard a missa de dotze i em condemnaré. L’hostalera no es va veure amb cor de negar-se. - Bé, deixe’l al corral, però no tarde en recollir-lo. L’home va acudir a l’església i l’hostalera va dedicar-se a les seues tasques. Mentrimentres, al corral el bou li va pegar una cos al porc i el va matar. - Ai, senyor, quina desgràcia! - es va lamentar l’hostalera en adonar-se’n. Quan va tornar l’home de missa, molt content, va demanar la seua única possessió. - Ho sent molt, però el bou ha mort el porquet!- va excusar-se la dona. L’home es va posar roig com un titot i va començar a repetir una vegada i altra vegada: «El bouet o el porquet, el bouet o el porquet, el bouet o el porquet...» - Però com vol que li done un bou!? - va cridar la dona – M’arruïnarà! - El bouet o el porquet, el bouet o el porquet, el bouet o el porquet... La dona, farta d’escoltar-lo i morta de vergonya, li va lliurar el bou.

161

- I no torne mai més a aquesta casa! - va continuar cridant la dona -. Que m’espanta la clientela! L’home es va emportar el bou lligat d’una corda, el proper dijous el vendria al mercat de Tavernes i i en trauria uns bons dinerets. Així podria comprar-se roba i sabates. Però aquell dijous va ploure molt i no van fer mercat. Així va arribar diumenge i l’home va oir les campanes de l’església. Havia d’anar a missa! Tot i que sabia que l’hostalera estava emprenyada amb ell, es va arriscar. - Bon dia, puc deixar el bou al seu corral? - Ja està ací altra vegada? - va queixar-se la dona- No em deixe el bou o no responc! - Per favor, que arribaré tard a missa de dotze! L’hostalera va negar-se novament, ni pensar-ho. - Si em cuida el bou, li promet que no tornaré més per ací – va insistir l’home-. Paraula de pobre! - Bé, deixe’l al corral i no tarde en recollir-lo -va avisarlo-. Ja no tinc més animals per a oferir-li. L’home va deixar el bou al corral de l’hostal de Simat i se’n va anar a l’església corrents. Mentrimentres, a Isabeleta, que estava malalta, li va agafar fam. - Mama, què hi ha per a menjar? - va preguntar. - Pa, mantega, embotit, ous... - No m’abelleix res d’això! Aleshores la xiqueta va veure el bou al corral. - Mama, jo vull fetge de bou, que ni pica ni cou. – va dir-. Mama, jo vull fetge de bou, que ni pica ni cou! - Filla, aquest bou no és nostre! - va negar-se l’hostalera-. No podem matar-lo! Però la xiqueta continuava cridant cada vegada més fort:

162

- Mama, jo vull fetge de bou, que ni pica ni cou... I la dona, farta de crits, va pensar que al cap i a la fi aquell bou havia sigut seu. Així que va eixir al corral, el va degollar, el va obrir pel ventre i li va traure el fetge. Després va fregir el fetge amb oli d’oliva i alls tendres. La xiqueta se’l va menjar en un tres i no res. - Ai, mama, ja em trobe millor! - va exclamar saltant d’alegria. A la una del migdia, l’home va tornar molt satisfet a l‘hostal i va demanar la seua única possessió. - Ho sent molt, però la xiqueta s’ha menjat el fetge del bou!- va plantar-se la dona, farta d’aquell homenot. L’home es va posar roig com un titot i va començar a repetir una vegada i altra vegada: «La xiqueta o el bouet, la xiqueta o el bouet...» - Però com vol que li done la meua filla!? - va cridar la dona – . Està boig! Això mai de la vida. - La xiqueta o el bouet, la xiqueta o el bouet... L’hostalera va demanar auxili i va acudir una veïna. - Què passa, Teresa? - va preguntar-li. - Aquest home m’ha pres una gallina, un porc, un bou... i ara vol prendre’m també la meua xiqueta. L’home continuava repetint cada cop més emprenyat: «La xiqueta o el bouet, la xiqueta o el bouet...». La veïna es va emportar l’hostalera a un racó i li va mormolejar: - Fes açò que et diré: agafa una botija, ompli-la d’aigua perquè pese més, posa-la en una sac, lliga el sac ben lligat i dona-li’l a l’home. L’hostalera va fer tot allò pregant perquè l’home no s’adonara de l’engany.

163

- Ací té, prenga’m la meua filla, mal home. Estarà ben content, eh? Ja ho té tot! - va dir mentre li lliurava el sac d’una manotada. L’home va agafar el sac i va eixir de l’hostal tot pensatiu. Quin profit trauria de la xiqueta? No podia menjar-se-la ni vendre-la. Aleshores va adonar-se que del sac brollava aigua. - Vés, damunt m’ha eixit pixona! - va emprenyar-se-. Fes el favor de no pixar més! Però la botija s’havia bolcat i l’aigua continuava rajant. - Xiqueta, tens pixera? A la mar pararem!- va bramar l’home.- Xiqueta, tens pixera? A la mar pararem! Camina que caminaràs va creuar Benifairó i Tavernes i va arribar a la platja. Es va acostar a la vora de la mar i va llançar el sac ben lluny. Però quan va veure que s’afonava, immediatament es va penedir: - Ai, senyor! Què he fet? La riquesa m’ha encegat, aniré a l’infern. Què he fet, senyor meu? Però com que no sabia nadar, no va entrar a buscar la xiqueta i plorant se’n va tornar a Tavernes. No volia ser ric, preferia no tindre res a ser dolent. Aleshores, però, va xafar alguna cosa dura i es va fer mal al peu dret. - Ai, què serà? - es va preguntar. I en alçar el peu va descobrir un cigró...

Lourdes Boïgues i Chorro Escriptora

164

creem art 165

Què passa quan plou? És el tema de la nostra falla infantil d’enguany, en les seues escenes

podrem observar com la naturalesa agraeix la pluja donant-nos flors i fruits, apareix l’Arc de Sant Martí, podem botar als tolls que es creen al carrer, passejar amb el nostre paraigües i moltes coses més! I tu? Què fas quan plou? Et proposem unes quantes activitats per a aprofitar aquests dies de pluja. Allà anem!

Un dels animals més contents amb la pluja són les granotes i gripaus, ací et donem els passos per a fer una granota saltadora de paper, la podem pintar de mil maneres i posar-li ullets, la podem fer de diferents grandàries, quant més menuda, més botarà! Anima’t i segueix les següents indicacions.

També podem aprofitar els tolls d’aigua i traure a passejar amb la barqueta que vos mostrem a les nostres nines i ninos preferits. Presta atenció, és molt fàcil i els materials que necessitem segur que els tens per casa. Prepara’t per a navegar! Necessitem: • Dues botelles de plàstic de la mateixa mida amb el seu tap. • Cinta aïllant. • Tisores. Elaboració: Amb l’ajuda de les tisores fes lloc per als seus ocupants, prepara un forat en la part central de les dos botelles. Després junta les botelles amb la cinta aïllant com mostra la imatge en dos punts, per davant i per darrere del lloc que hem deixat per als seus ocupants. Ja tenim preparada l’embarcació, qui viatjarà amb nosaltres?

166

Has preparat alguna vegada un pal d’aigua? En una antiga època, en les comunitats indígenes, es pensava que crear el so de la pluja portaria la tronada. Per això va ser creat el pal de la pluja, un instrument de percussió que utilitzaven per a les celebracions religioses. D’aquí provenen els poders màgics d’aquest instrument. Necessitem: • Dos tubs de paper de cuina. • Un martell. • Papers de colors. • Pegament.

• Uns 20 claus. • Una tassa d’arròs i una tassa de llentilles. • Tisores. • Cinta adhesiva.

Elaboració: Unim els tubs de paper i els enganxem amb la cinta adhesiva, de manera que ens quede un tub llarg i el folrem. Ara podem clavar-hi els claus. Els hem de distribuir al llarg de tot el tub, de manera que quedin ben separats els uns dels altres, en este pas et pot ajudar una persona adulta. Ara hem de tapar els extrems, tallem una base rodona de paper, la col·loquem en un extrem del tub i amb la cinta adhesiva l’enganxem, així ens quedarà tapada la sortida. Ara si, ja podem posar l’arròs i les llentilles a l’interior, per últim tapem l’altre extrem de la mateixa manera que hem tapat el primer. Ja tenim el pal! Prova a menejar-lo suaument, et recorda al so de la pluja?

167

Els espantacriatures El Butoni Estranya criatura semblant a un dimoni. Si a la nit no vols dormir, vindrà a per tu el Butoni. Aquest monstre estrany entra a través del pany. Si tampoc vols menjar amb ell hauràs d’anar.

L´Home dels nassos Cada cap d’any pel poble va fent passos, i té tants nassos com dies té l’any. Cada dia que passa un nas li cau a terra, i per cap d’any tots els recupera.

Il·lustracions de Riccardo Maniscalch – Lllibre “La Maria no té por” Andana Editorial

168

L’Home del sac Hi ha un home alt i flac que va de poble en poble, i vigila a tots els xiquets per veure com es comporten. Si als teus pares no fas cas pot ser siga el més probable, que l’home et pose al seu sac i tu sigues el culpable.

La Quarantamaula Gat monstruós i inquiet que va per les teulades agafant a algun xiquet i tirant pedrades.

Els donyets Petites criatures sorolloses que habiten en certes cases, canvien les coses de lloc i ho desordenen tot un poc. Natàlia Palomares i Gascón

169

La Falla Prado agraïx a tots els comerços la seua participació en la guia comercial del llibret

Moltes gràcies! 170

171

172

173

174

175

176

177

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188

189

190

191

192

193

194

195