Falla Prado 2023 - #comamínim - Societat

la minifaldilla

Agustín Zaragozá Granell Agent d’igualtat

Alguna cosa tan mini com una minifaldilla pot canviar el paradigma ètic d’una societat. Inspirant-se en l’automòbil Mini, la dissenyadora britànica Mary Quart va crear la minifaldilla en 1965. Originàriament va ser una provocació. Després, una moda. La seua dissenyadora sempre va recordar que la minifaldilla la lluïen dones dels 60 que retallaven el llarg de la falda clàssica, per això, encara que ella fora la dissenyadora, l’origen de la minifaldilla forma part d’un canvi de consciència social. La minifaldilla com a estil de vida, com a canvi de pensament, com a reivindicació feminista, com a defensa de la llibertat de les dones a expressar-se com vulguen. Com és possible que alguna cosa tan mini, uns pocs centímetres de falda, aconseguisquen derrocar una imatge del món sexista i patriarcal?

El control sobre el cos de la dona ha sigut -i continua sent- un factor decisiu per a sotmetre-les, entenent que, per raó de sexe, manca la seua capacitat d’elecció, decisió i pensament. No fa falta anar-se’n molt lluny històricament per a entendreho, ni tan sols ens referim a qüestions candents com l’avortament, sinó observar la platja valenciana dels 50 o 60 per a adonar-se’n de com el Patriarcat ha inventat estratègies de control i sotmetiment als cossos de les dones.

En el llibre Els pecats d’estiu (Edicions B, 2015), escrit per Daniel Blanco Barra, l’autor ens recorda les situacions ridícules, divertides -encara que transcendentalsocorregudes a les platges valencianes quan existia la policia moral. Cite un text que mostra la radiografia del poble valencià dels anys 50: “Espanya, aquesta nació predilecta del nostre Senyor Jesucrist, comença a corrompre’s, a exposar-se als més nocius costums estrangers. És el nostre deure fer alguna cosa, fer-ho tot! Volem que aquelles sirenes missatgeres mateixes del Diable, continuen donant tan mal exemple?”.

La filòsofa Celia Amorós considera que “el cos de les dones és un llibre en el qual s’escriuen les regles del Patriarcat”.

Aquest era el reclam per a celebrar de l’11 al 13 de maig de 1951 el Primer Congrés Nacional de Moralitat de Platges i Piscines “i marges de rius”, en el qual les autoritats i prelats de l’època van debatre

sobre la decència del bany a les platges valencianes. Això ocorria per la “invasió” de biquinis d’estrangeres que seguien la moda de Louis Réard en 1946. En contrast amb els vestits de bany negres i llargs de les dones de la Secció Femenina

Si una dona lluïa biquini a l’Espanya franquista dels 50 la multa podia arribar a les 40.000 pessetes. Això costava, per cert, un pis en l’època. El nom de la dona multada es publicava en la premsa a manera d’escarn públic. Com sempre ha ocorregut, les dones han buscat sororitat i complicitat entre elles, per això, quan “la moral”, la policia encarregada de vigilar el decòrum i la decència a les platges valencianes, s’acostava cap a un lloc, cridaven “la moral, la moral”. Llavors les dones es posaven un barnús i les que no disposaven d’un, s’amagaven dins la

mar. La dictadura no va poder controlar a tantes dones en biquini, perquè, en veritat, la majoria eren estrangeres que venien a gaudir, deixar diners i era inviable, en aquella època, multar-les sense una residència espanyola. La costa valenciana va ser la que més turisme estranger rebia, per això va ser la que més visible va fer l’ús del biquini. Espanya estava en fallida i Franco necessitava el turisme. El seu interés era que les dones espanyoles “no es contagiaren” dels costums de les estrangeres. En el congrés al qual ens hem referit, es va arribar a concloure en una acta que “el Congrés demana angoixantment al Poder Públic que pose límit a la invasió paganitzant i desnudista d’estrangers que vilipendien l’honor d’Espanya i el sentiment catòlic de la nostra Pàtria. (...) El ball agarrat és impúdic, immoral i deshonest, instem que es prohibisquen terminantment els balls a les platges i piscines, i molt més en vestit de bany, abús gravíssim que es va estenent i que no pot tolerar-se”.

A partir d’aquell moment, i donada la dificultat que suposava multar a les estrangeres, es decideix separar per sexes homes i dones a la platja. Tenim un exemple als carrers de la platja de

Cullera: “Caminàs dels Homes”, “Caminàs de les Dones”. En funció al teu sexe anaves a un espai o un altre de la platja. Amb tot, la brigada de la moral portava un metre per a mesurar els vestits de bany de les dones. Però no a les estrangeres! Franco necessitava turisme i això va fer que només es controlara el cos i el vestit de bany de les dones espanyoles. La decisió va ser contundent quan van multar a una turista britànica que va denunciar el seu cas en el diari The Guardian. Això va motivar les crítiques de la premsa internacional que no entenia l’exigència de portar vestits de bany de 1900. Les espanyoles miraven a les turistes estrangeres com un símbol de llibertat o com un símbol de pecat.

Queda alguna cosa d’això? Per descomptat. Queda tot. A l’Iran continua existint la policia moral. Autoritats que vigilen el decòrum de les dones, la seua vestimenta, el seu cabell, mai el dels homes. Obligar les dones a portar xador per a cobrir el seu cabell representa el control sobre el cos de les dones, a les quals se les priva de la seua llibertat d’imatge, de moviment, de decisió. El xador, el burka o el hijab reprodueixen l’altra cara de la minifaldilla: enfront de l’alliberament de la dona, la seua submissió. De vegades es considera que el feminisme no entén de burkes. Però, més aviat al contrari, sabem que el menys feminista que podem trobar-nos és una peça imposada a les dones per a cobrir el seu cos. Invisibilitzar els cossos de les dones es converteix en metàfora d’invisibilitzar el seu pensament, el seu moviment, la seua ideologia, la seua voluntat. La minifaldilla va ser molt més que la reivindicació d’una falda mini, curta, alliberadora. La minifaldilla representa el dret de les dones a la seua pròpia imatge, al seu propi cos, a la seua pròpia llibertat.

Hui podem somriure quan descobrim el passat del nostre país: la policia moral, la prohibició de biquinis, l’escàndol de la societat conservadora… Però aquest canvi mínim, anecdòtic, simbòlic, va suposar un canvi de mentalitat per a un ordre social masclista i sexista que sotmetia a les dones. Quan arribarà aqueix canvi a altres països en els quals continuen sotmetent a les dones? La resposta no és fàcil. Però no oblidem que un canvi discret, mínim, perifèric, pot transformar la mentalitat d’una societat i ampliar la llibertat de les dones per a construir un món en igualtat.

la unitat mínima

Mònica Pérez Martínez Professora d’arts plàstiques

Una cèl·lula, un punt, un fonema, un individu, una lletra, un nombre o un àtom, són unitats mínimes que formen part d’un tot més gran. Cadascun d’aquests elements contenen un potencial d’allò possible. Són una aposta oberta a la creació.

Crear significa fer del no res, partir d’un mínim per aconseguir un màxim. Però, per a fer o crear, hem de ser necessàriament creatius?

La creativitat s’aprèn, cap individu naix sent més creatiu que un altre. No es pot considerar un do natural, sinó part del desenvolupament i l’aprenentatge dels individus. L’ésser humà és creatiu per naturalesa, sinó, no estaríem avui ací. I, per tant, aquesta aptitud innata que tenim cadascun de nosaltres per crear segueix dins de nosaltres, més o menys oculta, però ahí està. Només hem de donar-li una espenta i reeducar-nos per treure-li el màxim partit.

Pensem, per què a diferència dels adults, són tan creatius els xiquets menuts? Entre altres coses, els infants no tenen prejudicis ni idees preestablertes, ni por a equivocarse, estan relaxats, no estan sotmesos a cap pressió social, no perceben els límits temporals i espacials com els adults. Així doncs, podríem dir, que “la creativitat s’aprèn igual que s’aprèn a llegir”.

La creativitat, com a germen de l’evolució de l’ésser humà, és un dels misteris més revistats al llarg de la història, encara a dia d’avui segueix sent un dels camps més investigats i indagats per estudiosos de totes les àrees: des de la ciència, fins la psicologia o la filosofia.

En el cas dels adults, per què desapareix la inspiració i s’entorpeix el nostre procés creatiu en alguns moments? Per què ens sentim uns dies més inspirats que altres? Són preguntes més complexes del que podríem creure i per respondre-les cal que coneguem les fases del procés creatiu i les indagacions i investigacions que s’han desenvolupat al llarg del temps.

La Teoria de les Intel·ligències

Múltiples de Howard Gardner, ens adverteix que cada persona és única i irrepetible i posseeix determinades destreses i habilitats, que no han de ser objectivitzades.

Tot procés de creació passa per encerts, errors, moments bons i moments de crisi. De la teua actitud i el teu compromís dependrà que aconseguisques portar la teua idea a la realitat. Aquests són els quatre estadis del procés creatiu. Com veurem, tots quatre són molt intuïtius i la major part del procés depèn de tu i de la teva decisió de no abandonar fins que

arribe la idea revolucionària que esperes produir.

promovent una miqueta la bogeria al respecte. És el moment d’elaboració o organització de tot el que has assumit anteriorment. Es tracta simplement de la interiorització del problema.

El primer estadi del procés creatiu és la preparació, que consisteix en endinsar-te en el problema, submergir-te en ell i recollir la major quantitat possible d’informació al respecte. Pensa en el tema sobre el qual vols produir idees creatives i embeu-te d’ell. Llegeix tot el que pugues, busca informació en vídeos o conferències on es tracte aquest tema i informa’t sense parar. És el punt on es genera la curiositat.

La segona fase del procés creatiu és la incubació. Una vegada que has absorbit tota la informació possible sobre el teu tema, tingues-ho present al llarg de les teves activitats i interaccions diàries. Relaciona-ho amb tot el que visques i observa-ho des de l’exterior. En aquest estadi pensaràs moltes coses que no tindran sentit per a tu, perquè del que es tracta és de recollir idees a mesura que sorgeixen, sense jutjar-les, fins i tot

La tercera fase, la d’il·luminació, és la que menys depèn de tu, doncs sent un moment crucial del procés creatiu, apareixerà, probablement, quan no comptes amb ell. És com l’espurna o fruit que dona una solució al problema: la inspiració. És la culminació del procés i se sol caracteritzar pel sorgiment d’una idea o una visió revolucionària sobre el tema.

I, finalment, la quarta i última fase del procés, és l’execució. La creativitat requereix creació. En aquesta fase, duràs la teua idea revolucionària a la pràctica, i el més important que has de tenir present en aquest moment és la persistència.

Coneixem la figura de Salvador Dalí per la seva imaginació prodigiosa, per esborrar les fronteres entre allò oníric i allò real i subvertir l’ordre i la moral establerta. La seva genialitat ratllava en el deliri, però ningú pot negar que la seua capacitat visionària és difícil d’igualar.

Gran part d’aquest fèrtil cabal provenia de treure els frens a la seva ment i deixar-la produir imatges sense la censura analítica

de la raó. Per això emprava algunes tècniques, la més coneguda és la que ha estat anomenada simplement “la tècnica de la cullera”.

Dalí feia la migdiada, efectivament, i cada vegada que la feia s’hi portava una cullera. El seu mètode, la seva màgia, el seu ritual, era el següent: després de menjar s’asseia en una butaca. En una de les mans subjectava la cullera i a terra deixava un plat. La seu son durava molt pocs minuts perquè la finalitat no era dormir, sinó assolir l’estat hipnagògic. És més, quan assolia un somni profund, sabia que de la seua mà cauria la cullera i que el so en colpejar el plat el despertaria a l’instant. Era el que volia. Aquesta tècnica li permetia navegar entre el son i la vigília i capturar imatges impossibles, surrealistes, com les que apareixen en les seues obres.

El mètode de Dalí, basat en assolir l’estat hipnagògic, no el va descobrir ell ni era una cosa desconeguda per a la ciència, la psicologia i sobretot, per al món de l’art. De fet i com a curiositat, se sap que també Lewis Carroll duia a terme una cosa similar en les seves rutines com a escriptor.

Existeixen multitud de tècniques i mètodes que serveixen per a ajudar a la imaginació i estimular-la i, per tant, poder desenvolupar la capacitat creativa.

Habitualment moltes de les grans creacions artístiques, siguen plàstiques, musicals o literàries, surten d’un element mínim, ja siga un somni, un detall, una imatge, una història, un olor, un so... i a partir d’aquests mínims, com hem dit abans, anirà conformant-se la idea per arribar fins al màxim, diríem el producte final. Alguns mètodes més coneguts com ara la tempesta d’idees, pensament lateral, la pausa creativa, associació lliure, analogia, i altres, solen estimular aquesta funció; de fet, són eines per posar la imaginació en moviment.

Per acabar, si desitgem, per tant, potenciar la nostra creativitat, hi ha prou permetent-nos ser una mica més lliures, una mica més infants, fins i tot, sense oblidar tampoc situar una mirada curiosa al nostre exterior i una altra en les profunditats d’aquesta ment, on, sens dubte, resideixen idees i pensaments únics.

Un mínim d’inspiració

Antoni Camarena Colomar Professor de música

Hom diu que, pel que fa a l’art, moltes grans obres provenen d’un moment d’inspiració, d’un moment on salta l’espurna. Una idea fugaç que esdevé una gran obra, una idea mínima que germina i, poc a poc, va creixent fins que floreix i es converteix en un èxit.

Però, què és allò que anomenem idea mínima, el germen de la inspiració? És un moment donat que del no-res, sorgeix tot. I parlar d’eixe moment és parlar de les muses, que apareixen per a donar-te la inspiració.

La paraula musa, segons el diccionari etimològic, prové del grec (“Mūsa”) i representava la inspiració, la idea mínima de cada poeta, artista o creador, i es pensava que aquesta dictava a les seues orelles o les seues mans l’obra que crearia. Si tirem encara més enrere, la paraula grega (“Mūsa”) prové del grec arcaic que segons diversos autors significa ànima o esperit del qual emanen les activitats intel·lectuals, la memòria, etc. Però també significa projectar o ascendir, que posteriorment derivarà en llatí a les paraules mons/montis (muntanya) atès que les muses gregues eren una mena de nimfes o divinitats de les muntanyes i, en conseqüència, també dels rius i de les

fonts.

Les muses eren les nou filles de Zeus i Mnemosine, la deessa de la memòria, que vivien juntament amb Apol·lo, déu de les arts, a la vessant oriental del mont Helicó (d’ací deriva la paraula Heliconíades, sobrenom donat a les muses). Cadascuna de les muses era la protectora d’una de les activitats artístiques i posseïen virtuts profètiques.

Les nou muses eren:

Cal·líope (ΜΜΜΜΜΜπΜ, ‘la del bell esguard, agradable a la vista’), musa de la poesia èpica.

Clio (ΜΜΜΜΜ, ‘aquella que els fa famosos’), musa de la història.

Èrato (ΜΜΜΜΜ, ‘la que provoca desig’), musa de la poesia lírica.

Euterpe (ΜΜΜΜΜπΜ, ‘la molt agradable, la d’agradable geni o la de bon ànim’), musa de la música.

Melpòmene (ΜΜΜπΜμΜΜΜ, ‘La melodiosa, la cantant, la poetessa’), musa de la tragèdia.

Polímnia (ΠΜΜΜμΜΜΜ, ‘la dels molts himnes’), musa dels himnes i la geometria.

Talia (ΜΜΜΜΜΜ, ‘la que floreix, la festívola’), musa de la comèdia.

Terpsícore (ΜΜΜΜΜΜΜΜΜ, ‘delit de la dansa’), musa de la dansa.

Urània (ΜΜΜΜΜΜΜ, ‘celestial’), musa de l’astronomia.

De totes les muses, ens centrarem en Euterpe, la musa de la música, la que esperona els músics a compondre a partir d’eixa idea mínima que els xiuxiueja a l’orella.

la música com l’art de combinar els sons amb el temps. El diccionari de l’AVL la defineix com l’art de combinar els sons d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme. Però, per als grecs, originàriament, el mot música no indicava cap art en particular, sinó, en general, totes les arts de les muses i es referia a quelcom de perfecte i bell, és a dir, tenia un concepte molt més ampli del que tenim hui en dia.

Antigament un músic, del grec μΜΜΜΜΜΜΜ (mousikós), no era el que nosaltres concebem actualment com ara un “intèrpret”, sinó, més bé, era un “home culte”, amb diversos i amplis coneixements artístics. Per a referir-se al que nosaltres entenem com a músic empraven la paraula (chorós), d’on provenen els mots cor i els seus derivats com ara coral o coreografia. Aquest terme incloïa tant el cant com el ball i la música, referint-se amb aquesta última a la melodia.

I és que la paraula música significa literalment “l’art de la musa”, i prové del grec μΜΜΜΜΜΜ (mousike).

Nosaltres els músics, com ens ensenyaven de menuts, podríem definir

La música no només estava present, com a qualsevol societat, en moltes de les activitats de la vida quotidiana en forma de cançons de bressol; rondes com les nostres albades; convits; cançons de treball, com els nostres cants de batre;

o vinculada a determinades celebracions públiques o familiars, com fem hui en dia en bodes, funerals i celebracions religioses; sinó que formava una part essencial de l’educació, no com ocorre últimament al nostre país que les últimes lleis educatives van restant-li pes al currículum i, fins i tot, es vol eliminar completament de les aules i l’única solució que donen és que si hom vol estudiar música, ha d’anar a una escola de música fora de l’horari lectiu escolar.

Per als grecs, l’educació començava amb la música. Hem de pensar que les històries que es contaven i ensenyaven per a transmetre la seua identitat, la seua cultura, la tradició, els coneixements, els seus trets ètics i estètics pel que fa a l’art, eren cantades. Fins i tot l’atletisme i altres activitats esportives que, com se sap, eren molt importants a l’antiga Grècia i element fonamental en l’educació integral de la persona, anaven acompanyades de música sobretot per a incrementar la sincronització dels moviments. La filosofia no era tampoc aliena a la música i es va convertir en un element més del seu estudi, principalment a l’Escola Pitagòrica, la qual creia que la música era una expressió matemàtica de l’ordre còsmic. És a dir, que tant la

filosofia com l’astronomia i astrologia i les matemàtiques estaven influenciades per la música atés que eren un tot i no s’entenia una cosa sense l’altra. Tampoc era aliena a la música la medicina, ja que es creia, com finalment s’ha demostrat amb una infinitat d’estudis que així ho corroboren, que la música tenia beneficis terapèutics i, fins i tot, poders medicinals sobre problemes físics i mentals. Però, a més a més, la música, segons es deia, ensenyava disciplina i ordre.

Per tant, la música pot tenir un efecte moral i emocional en qui l’escolta i en la seua ànima i, com a conseqüència, té un important rol educatiu i ètic a la societat.

I és eixe efecte emocional el que fa que una cançó, un tema, una melodia, una vegada llançat o interpretat siga un èxit o un fracàs.

Si ens referim només als èxits, podem centrar-nos en eixos que van sorgir de la idea mínima que va proporcionar la musa Euterpe al seu compositor. Un èxit que de vegades s’assoleix amb una peça composta per necessitat o per casualitat en un instant, en un moment, en molt poc de temps. I és que la inspiració et pot arribar a l’hora i al lloc més inesperat. Tots els llocs són susceptibles per tal

que Euterpe t’inspire: caminant pel carrer, anant al mercat, a una cafeteria o bar, estant amb els amics, sentint una frase a la ràdio o a la tele, admirant un paisatge, visitant un museu o monument, assistint a un concert o esdeveniment cultural, fent esport, estant gitat i a punt d’adormir-te...

Exemples d’idees mínimes compostes ràpidament que aconseguiren l’èxit hi ha diversos al llarg de tota la història de la música. Podem esmentar el cas de la coneguda peça nadalenca Stille Natch que ací interpretem com a Santa Nit, composta per Franz Grubert amb lletra de Joseph Mohr.

Per allà l’any 1818, l’orgue de l’església estava trencat i ni mossén Mohr ni els seus feligresos no podien fruir de l’acompanyament musical d’eixe instrument de vent mentre assistien als oficis religiosos. Però va arribar el temps d’Advent, ja s’albirava el Nadal i l’orgue no s’arreglava. Va esperar fins l’últim moment per veure si arribaven a temps per a reparar-lo, però no va ser possible per manca de recursos econòmics.

L’Austríac Joseph Mohr era el mossén de l’església de Sant Nicolau a la xicoteta vila d’Oberndorf (Baixa Saxònia, Alemanya), on va conéixer i va fer amistat amb Franz Gruber, mestre d’escola de la veïna vila d’Arnsdorf però, a més a més, poeta, compositor aficionat i organista de la mateixa església de Sant Nicolau.

Així doncs, el dia de la Nit de Nadal, entristit per la situació i considerant que la celebració d’eixa nit quedaria molt buida i deslluïda per l’absència de música, li va vindre al cap la idea mínima, se li va il·luminar l’enteniment i va recordar que, un parell d’anys abans, havia escrit un xicotet poema sobre el naixement de Crist mentre estava de rector a la parròquia de Santa Maria a Mariapfarr, el poble dels seus pares a la regió de Lungau al sud de Salzburg. Mossén Mohr va pensar que eixe poema podria convertir-se en una cançó per a la Missa del Gall i va recordarse’n del seu amic Franz Gruber.

Precipitadament, perquè ja quedaven poques hores per a la celebració, va anar caminant els tres quilòmetres que separaven Oberndorf d’Arnsdorf i es

va reunir amb Gruber a sa casa. Allí li va demanar que si podia compondre una melodia per a guitarra (és l’únic instrument que tenia a l’abast i sabia tocar) i dos veus.

A Gruber també se li va ocórrer, gràcies a eixa idea mínima, la peça que tots coneixem en l’actualitat i la va compondre ràpidament.

Ambdós amics van tornar amb prestesa a Oberndorf i van arribar a temps de la celebració de la Missa del Gall. Mohr va aportar la seua veu de tenor i va tocar la guitarra mentre que Gruber es va encarregar de la part greu de la melodia i van poder salvar la celebració de l’apatia i tristor de la manca de música.

D’esta manera, tan casual d’una idea mínima, d’un moment d’inspiració, es va crear la tan coneguda peça que tothom canta a Nadal.

Però no només hi ha exemples a la música clàssica.

L’any 1970, el grup de heavy metal i hard rock Black Sabbath, amb el seu mític cantant Ozzy Osbourne, estaven enregistrant un disc i necessitaven incloure un tema més que durara uns

tres minuts per completar el minutatge del vinil. No era necessari que fora bo, ja que només era de farciment. El guitarrista Tony Iommi va fer un solo ràpid (un riff), Geezer Butler li va fer una lletra improvisada i al cap de vint minuts ja tenien enllestida una nova cançó que va cantar Osbourne i es va convertir en un dels seus majors “Hits”. El tema el van batejar com a “Paranoid” i va assolir el número quatre a les llistes d’èxits del Regne Unit, el número u a Alemanya i el número dos als Països Baixos, Bèlgica o Suïssa. El 2005 la revista musical Q la va posar al lloc onzé de les millors cançons de guitarra i la revista Rolling Stones la va incloure al llistat de les millors cançons de tots els temps.

Queen, un dels grups més coneguts arreu del món també va fer un èxit en cinc minuts. Un tema anomenat “Crazy little thing called Love”. Segons es conta, Freddie Mercury estava en un bany d’espuma a la seua habitació de l’hotel Bayerischer Hof de Múnich i li va vindre eixa idea mínima, eixa inspiració que no va desaprofitar. Va agafar la guitarra, que no era l’instrument que millor tocava, però és el que tenia més a mà, va tocar uns quants acords i va pensar que no estava gens malament. Per tal de no

perdre la inspiració, va cridar Reinhold Mack, el seu enginyer de so i li va dir que volia anar immediatament a un estudi de gravació per a enregistrar-la i així ho van fer. No van esperar a tornar al Regne Unit i van enregistrar-la a l’estudi Musicland de Múnich. En to de broma Mercury li va dir a Mack que li havia donat eixes presses perquè si li mostrava la cançó al guitarrista de la banda, Brian May, la retocaria i faria coses “més llargues”. La cançó va ser el número dos a la llista de “singles” del Regne Unit el 1979 i número u als Estats Units durant quatre setmanes

seguides. A les llistes australianes també va ser número u durant set setmanes.

Més actualment, l’any 2015 els estatunidencs Wiz Khalifa, un conegut raper, i el cantant Charlie Puth van fer el que ara es diu una “collab” per a compondre una cançó. Aquesta va ser “See You Again” i, segons declaracions del mateix Puth, conta que la inspiració, la idea mínima, li va vindre al llit a les 6 del matí del dia 17 de juliol, i que sabia la data i l’hora exacta perquè va enregistrar una nota de veu al seu telèfon mòbil per

tal que no se li oblidara. Després diu que la va compondre en deu minuts, cosa que li va semblar estrany perquè ens explica que per a fer una cançó sempre havia tardat molt més temps. Però és que quan li la va enviar a Khalifa perquè fera la seua part escrivint la lletra, va ser una melodia tan emotiva per a ell que també la va escriure en un tres i no res. La cançó es va fer famosa en ser inclosa a la banda sonora de la pel·lícula “Fast & Furious 7” i ha batut tots els rècords de l’Spotify, arribant al número u amb més de 4,2 milions de reproduccions en un sol dia. Va ser un dels dos vídeos de YouTube en superar els cinc mil milions de visites i actualment encara ocupa el quart lloc en visualitzacions. Però és que, a més a més, només un mes després de la seua estrena ja havia arribat a ser número u en més de vint països.

Per finalitzar, només dir que aquests quatre exemples són una xicoteta mostra del que hem estat parlant al llarg de tot el text i que ens demostren que, malgrat que la majoria dels èxits no apleguen per sort, sinó que és el sacrifici de dies, mesos i, fins i tot, anys de treball, de molta previsió, organització, preparació i, en definitiva, d’esforç i disciplina, de vegades sí que ens topem amb les muses que venen a donar-nos la idea mínima que fa que creem alguna cosa que esdevindrà una obra coneguda i reconeguda, és a dir, un èxit.

Uns canvis mínims per a una societat mínimament inclusiva

Natàlia Albi Gálvez

Quan ens referim a persones no és fútil l’ús de les paraules adequades. Encara avui, els mitjans de comunicació i una gran part de la ciutadania es refereixen a una persona amb diversitat funcional emprant termes denigrants en lloc de referir-se a la seua condició de persona, bé siga senyor, senyora, jove, xiquet o xiqueta i amb el seu nom i cognoms.

Els termes que poden arribar a ser més ofensius, al meu parer, són els de minusvàlid, deficient o subnormal. Els senyals de trànsit que reserven espais d’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda indiquen «Reservat per a minusvàlids». La paraula minusvàlid etimològicament prové de «minus» (menys) i vàlua, i significa la disminució del valor, en aquest cas, d’una persona. Entenem, doncs, que encara a dia d’avui, quan persones amb diversitat funcional motora han demostrat que poden conduir tan bé o millor que d’altres sense aquestes dificultats han de ser titllades de minusvàlides? No ens n’anirem molt més enrere quan es parlava de deficients, subnormals, o altres termes que encara consten en certificats oficials, i que són necessaris per a accedir a prestacions i serveis.

Parlar d’aquestes persones sense emprar un lèxic adequat per a referirnos o dirigir-nos a ells fa que es generen barreres i sovint produeixen, pena, apropaments inadequats, sobreprotecció o, pitjor encara, models institucionalitzadors, que no fan res més que col·locar les persones en calaixos d’espais-temps, com si això fos el millor que es pot fer per ells.

Cada persona és inherent als seus desitjos, necessitats, afectes, conflictes i competències. I sobretot, a poder gaudir dels mateixos drets que la resta de persones. Parlar de discapacitats és parlar de problemes i solucions col·lectives. És habitual que els professionals d’atenció directa es refereixen encara a «els xics» a l’hora de parlar de les senyores i senyors a qui presten recolzament en la seua vida. Quina paradoxa. Una gran part del personal especialitzat continua menyspreant-los. Una persona adulta és un senyor o una senyora, tinga o no discapacitat. Es despulla l’individu de certa dignitat que li correspon com a ésser humà, de la mateixa manera que se’l despulla d’aquesta dignitat quan al divers funcional en edat adulta se li ofereix un tracte infantil. Davant d’això, la societat ho veu habitual i normalitza així

un procés no inclusiu que desemboca en uns prejudicis, una forma de vida que impedeix que moltes persones es desenvolupen, s’integren en la societat, en el mercat laboral o que impedeix l’evolució en la seua etapa formativa.

L’afecte forma i ha de formar part essencial de les relacions entre persones, igual que en una escola o en un hospital, però l’estima col·lectiva comporta el perill de treballar per a construir una «gran família feliç» en lloc d’acompanyar cada persona en el seu projecte vital, amb el màxim respecte i salvant les

majors dificultats. Aleshores, on estem? Discapacitat? Diversitat funcional? Necessitats especials?

Totes les persones funcionem de forma diferent i necessitem de l’entorn per a poder desenvolupar-nos. Diversitat funcional en tenim tots i totes. Necessitats especials, també. Igual que competències, potencialitats i qualsevol altre tipus de diferències. Però quin és el mínim que determina una societat igualitària i moderna? La resposta és senzilla, però no fàcil de dur a terme. El reconeixement dels drets i la provisió

de reforços flexibles i adequats a cada persona, moment, activitat i entorn, per tal que tinga una vida plena i inclusiva, per grans que siguen les dificultats. I no ens podem permetre que aquestes dificultats les generem amb una visió col·lectiva i estigmatitzant. Quan aquestes diferències funcionals respecte l’estàndard estadístic i/o normatiu interactuen amb un medi social no accessible (que crea barreres a la participació en igualtat de condicions) i que fa que la persona patisca discriminació i/o manca d’igualtat d’oportunitats diem que es tracta d’una persona amb diversitat funcional.

S’ha d’entendre la diversitat com un valor afegit de la nostra societat, que ha de treballar per respectar la dignitat i la llibertat de tothom, desenvolupant béns, serveis i productes accessibles que garanteixen l’exercici dels drets individuals en condicions d’igualtat, seguretat i confort.

Però, ara bé, què pot fer la societat per tal de modificar l’entorn i que aquestes persones no s’entrebanquen amb les barreres que dia rere dia es troben al seu camí? Voreres, semàfors, escales, contenidors... són part de l’escenari urbà que, si no han estat adaptats, es poden convertir en un malson per a les persones amb diversitat funcional.

Els graons a les voreres que enfronten els passos de vianants és l’exemple més clar; però, a això s’han d’afegir els obstacles que s’hi poden trobar, com papereres, fanals, els contenidors que no estan adaptats per poder-los obrir i sempre han de demanar ajuda, o inclús les terrasses dels bars, que moltes vegades impedeixen la lliure circulació.

Pocs semàfors trobarem que tinguen senyal acústic, adaptació bàsica per a les persones amb diversitat funcional visual. I què em digueu dels productes dels supermercats? No podrien portar l’etiqueta impresa en Braille?

Un dels recursos de major rellevància per a l’orientació en l’entorn és el pictograma. Aquest és un element de senyalització que ofereix informació clara sobre llocs, objectes i accions. Un pictograma ha de ser comprensible per al major nombre de persones, independentment de la seua formació o capacitat intel·lectual, i permetre superar barreres idiomàtiques. Per la qual cosa, el pictograma és universal i facilita la comprensió de l’entorn tant a infants com a adults, a totes les persones en definitiva, tinguen o no diversitat funcional.

Hi podreu trobar molta més informació sobre el que podem fer com a societat per tots aquells que en major o menor mesura tenen una diversitat funcional:

https://accesibilidadcognitivaurbana.fundaciononce.es/capacidadesCognitivas.aspx

Per això, en la meua opinió, per tal que una societat siga mínimament inclusiva, crec que en primer lloc i, com a mínim, hem d’aprendre a referir-nos a la dignitat de cada persona, amb el seu nom i cognoms, dirigint la mirada a les seues necessitats, desitjos, opinions i oportunitats. I en segon i darrer lloc, quan pensem en serveis i reforços o recolzaments, hauríem de parlar de quines oportunitats es perd per la seua discapacitat, que precisament ens impulsa a generar entorns accessibles, acompanyament i recolzaments per tal que cada persona visca la seua pròpia vida com una vida pròpia i, evidentment, satisfactòria.

la dona a la finestra

Noèlia Alberola Elena

Hi ha moments, instants, xicotetes decisions que poden alterar, modificar, transformar el curs de la vida. Trencar amb un fals equilibri per a instaurar-ne un de nou, pot ser, en la balança, com els saquets que venen plens de càrrega positiva i eixe pes que hem afegit serà l’equilibri zen necessari per començar de nou.

Un mínim canvi en una rutina, un mínim gest, una mínima distracció, ho pot capgirar tot…

Com cada divendres al capvespre, la Llum, es dirigeix a casa del Lluís, el seu pare, per sopar amb ell, tradició que començaren cinc anys enrere, quan els va deixar la Carme, la mare de la Llum.

Pensa en agafar el cotxe, però des de fa uns mesos li dona problemes per arrancar. El fred de l’hivern, junt als vint anys que ja té, fan que desplaçar-se quan ella vol siga una missió impossible. Així que ha decidit estirar les cames fent una passejada fins a cal pare, tan sols quinze minuts. Durant el trajecte, rep un parell de telefonades i respon uns quants missatges. Mentre allarga la passa, va pensant com ha anat la setmana, la faena,

què faran ella i el Joan durant el cap de setmana. Desconnecta de la realitat fins el punt de parar a un carrer que no havia xafat en anys, el carrer del Llorer, on havia transcorregut gran part de la seua infantesa i adolescència, on havia viscut una de les seues millors amigues, la Carla, fins que va marxar a Barcelona quan traslladaren el seu pare a la nova seu del Banc Central. La Llum, amb la mirada curiosa, acurta les passes per fixar-se en cada façana, en cada nova

Dona a la Finestra Salvador Dalí, 1925

casa construïda. Vol comprovar com ha canviat el número 21 del carrer del Llorer, recordar la història que la tieta Maria, la iaia de la Carla, els havia contat, entre rialles, tantes vegades, el perquè del nom del carrer del Llorer. Un gran arbre de llorer presidia l’únic pou obert que hi havia en un racó del carrer i amb les fulles d’aquell magnífic exemplar cuinaven els millors menjars totes les dones del carrer. Però un dia l’alcalde de torn el va manar tallar per fer el carrer més llarg i es va crear grans enemigues entre les dones del veïnat. En compensació d’aquella ofensa va quedar el nom.

En alçar la mirada se n’adona que havia arribat davant del número 21. Però encara que tenia un color diferent i una balconada de vidre, el seu aspecte era exactament el mateix que el de la casa dels seus bons records. En dirigir la mirada fins la finestra del menjador descobreix una dona de pell fosca que l’observa amb timidesa, amb una mirada penetrant, però trista. Sembla que dels seus ulls havien brollat o brollaven llàgrimes. De sobte, la dona s’aparta i desapareix rere una gran cortina. La Llum sent com si un glaçó de gel li recorreguera tot el cos. Es recompon i segueix el seu camí…

Ja a casa del seu pare, després del saborós pollastre amb bolets que tant els agrada i que tant bo li surt al Lluís, venen les preguntes de rigor, com cada setmana:

- Llum, que no penseu casar-vos?

Joan, ja té una feina estable. Si teniu una criatura, estaràs desemparada…

A la Llum se li posen els cabells verds cada cop que sent el pare parlar així. No el culpa, entén que l’educació que va rebre la seva generació, tan distant de la llibertat amb què a ella la van criar, no deixa d’estar present en els seus fonaments i, de tant en tant, brolla eixa vena, patriarcal, sobre la casa, els fills, el matrimoni com a institució, la dona, la criança... En fi, la persona que més vol en el món ha evolucionat, però no tant la seva mentalitat, com la realitat que viu la Llum. Ella sempre li diu al Lluís, que el Joan l’estima, la respecta, li dona suport en tot el que fa i ella també a ell, que posa rentadores, com ho fa el Lluís, encara que aquest, és clar, ho fa per obligació al quedar vidu. Però el Joan té clar que és una cosa de dos. El Lluís, vol entendre-ho, però li costa assumir els rols d’ara, encara que respecta la vida que la Llum duu i admira la gran tasca

professional que realitza.

Quan parlen de casament ella sempre li respon el mateix: un casori que done la campanada, amb gent que quasi no coneixes, que no serveix per a res, que du maldecaps i despeses, on estàs envoltada de sotes, cavalls, reis i cartes que no lliguen; no, no pare, nosaltres no necessitem cap benedicció, ni cap lligam escrit per demostrar el que sentim l’un per l’altre i, si venen criatures, seran estimades i criades sota el paraigua del respecte.

algun net, seran ben afortunats de nàixer en la seva llar. Així que s’ha promés que no tornarà a traure el tema del casament mai més.

Aquella nit el Lluís ha agafat les paraules de la seva filla amb més serietat del que és habitual, l’han fet reflexionar molt. Al cap i a la fi, ell sols desitja que la Llum siga feliç, escollint el camí que ella vulga, deixant les empremtes que desitge i, de segur que si li donen alguna neta o

Durant el cap de setmana han hagut jornades de senderisme, pel·lícules al llit i converses envoltades de música jazz i bon vi. No ha tornat a pensar en la dona de la finestra fins que ha tornat a la feina, al centre Les Tres Creus, un lloc d’internament per a xiquetes i xiquets, “menas”, menors estrangers no acompanyats, on la Llum treballa com a orientadora, realitzant itineraris educatius per facilitar el pas de les xiquetes i xiquets pel centre. Allí ha entropessat amb la Hawa, una xiqueta d’ulls foscos com la nit, però amb una mirada plena de vida. Ha pensat en el contrast d’aquelles mirades, la de la dona a la finestra i la d’aquella xiqueta que malgrat la situació que està vivint, allunyada de la seva família, arrels, cultura i terra, sols té ganes de riure i contagia alegria. La Hawa procedeix del país on més mutilacions genitals es practiquen hui en dia, Burkina Faso, colònia francesa fins l’any 1960, on l’esperança de vida és la més petita del món. Paradoxes de la vida, sí, la Hawa té molt a celebrar, malgrat el lloc on es troba ara. En primer lloc,

va aplegar al centre amb tan sols tres anys, lliurant-se de practicar-li, com es costum al seu país, una clitoridectomia i, després, possiblement, d’un matrimoni forçat. Una trista història de submissió i maltractament que, de segur, la mare de la Hawa va voler evitar i per això va prendre la decisió més difícil de la seva vida, però aconseguí salvar la seva filla d’una vida en certa manera captiva i totalment injusta.

La Llum, el dimarts, després de la seva jornada, s’ha deixat caure de nou pel carrer del Llorer, amb l’esperança de tornar a veure la dona de la finestra. Però, no hi ha hagut sort. A qui sí que ha vist sortir del número 21 ha sigut a un home d’uns 30 anys i d’aspecte ben cuidat, barba retallada, pantaló de vestir i americana a conjunt.

Llavors la Llum ha començat a divagar i a muntar-se històries al seu cap, conjectures tretes d’un simple moment, un creuament de mirades. Estava la dona retinguda contra la seva voluntat? Estava sotmesa davant dels desitjos d’aquell home, que semblava ben plantat?

Al dia següent, torna al 21 del carrer del Llorer. Aquest cop sí que ha tingut sort i ha pogut veure aquella dona de

la finestra, sols que aquesta vegada, no estava observant el carrer des de dalt, estava agranant i netejant l’entrada de casa. La història de la dona retinguda ja havia caigut de les múltiples conjectures que tenia en ment. No s’ho ha pensat dues vegades i s’ha adreçat a ella amb un “bona vesprada, em dic Llum, abans coneixia la gent que vivia ací, no sabria dir-me on els puc trobar?” És el primer que li ha vingut al cap per poder parlar amb la dona. Com a resposta un “Je ne comprends pas”, i a la Llum se li ha il·luminat la cara, els seus quatre anys a l’escola oficial d’idiomes aprenent francés i aquell estiu que es va enamorar perdudament d’un veí francés a la platja, li han de servir per poder raonar fluïdament amb la dona de la finestra.

Han intercanviat unes quantes frases col·loquials. A la Llum li estava costant entrar en un pla més personal i ha decidit ser un poc més directa, preguntar-li el seu nom, d’on és, si és casada, si fa temps que s’ha instal·lat a la localitat. Un bombardeig de preguntes que l’Aminata, que així és com es diu la dona de la finestra, ha respost amb amabilitat.

És així com a poc a poc, dia rere dia, café rere café, la Llum, va connectant amb la dona de mirada profunda i va aconseguint colpejar la cuirassa amb què es protegeix l’Aminata.

L’Aminata, com la Hawa, la xiqueta de l’etern somriure del centre de menors Les Tres Creus, prové de Burkina Faso, de zones molt allunyades i de famílies amb un poder adquisitiu molt diferent, però amb una arrel cultural i religiosa molt present. L’Aminata, és la filla més gran d’un empresari tèxtil molt adinerat, la segueixen quatre germans i una germana més petita, l’Awa, de només sis anys, aquesta en tenia tres quan l’Aminata, es va casar amb el Tabsoba.

La història de l’Aminata i el Tabsoba, naix des de l’amor, cosa difícil en una cultura on el 70% dels matrimonis són concertats per les seves famílies. Ell, un

jove enginyer de camins, es trobava a la Ciutat de Bobo-Dioulasso, la segona ciutat més important després de la capital de Burkina Faso, Ouagadougou, d’on provenia el Tabsoba. Durant l’execució de les obres que l’havien portat fins allí, en el seu temps lliure freqüentava una cafeteria llibreria, l’única de la ciutat, i allí fou on es trobaren per primer cop, perquè l’Aminata hi anava quan acabava el seu torn a les oficines del seu pare a TextilBako. I a les poques setmanes de conéixer-se ja tenien clar que volien donar un pas més enllà i formalitzar que eren parella. Les famílies no posaren cap impediment, totes dues eren adinerades i influents. És més, acceptaren el casament de bona gana. Però l’Aminata tenia un temor que no la deixava agafar el son, cada nit li venia a la ment el mateix malson, es repetia nit rere nit: tenia una filla i quan aquesta complia els catorze anys, l’arrancaven de la seua protecció i li practicaven la mutilació genital, tal i com feren amb ella a la mateixa edat. S’acostava la data de la boda i l’Aminata es va armar de valor i li va traslladar el seu temor al seu promés, amb la por que les fortes creences religioses i culturals que professaven totes dues famílies acabara sent una llosa per a unes futures filles, la mateixa amb què va haver de carregar ella

des que li practicaren aquella aberració. La sorpresa va ser grata, ja que el Tabsoba era un home que havia tingut l’oportunitat de viatjar i veure món, altres cultures, durant l’època universitària, havia recorregut part d’Europa, tenia una visió de la seva pròpia cultura que per a res era com la que tenien els seus pares. Li va prometre a l’Aminata que, una vegada casats, viatjarien a Europa i s’instal·larien en un país on pogueren crear una família lluny d’aquestes pràctiques, tot i que això els distanciara de les seues famílies. Així ho van planejar i mesos després ho aconseguiren, s’instal·laren en la costa alacantina, en una ciutat suficientment gran per prosperar, però suficientment xicoteta per refugiar-se de les seves famílies. L’Aminata va ser molt feliç durant els primers mesos, contenta amb la seva decisió i els plans que tenien junts per al futur. Encara que havia hagut de passar per una situació tan traumàtica, era de les poques dones que aquesta aberració li va ser practicada per un metge i no pas per una curandera, però això no s’oblida i l’acompanyarà sempre, és una mesura que en nom de la religió, recerca el control sexual de les dones. Ella no podia llevar-se del cap la seua germana Awa, no volia, no podia consentir que li feren el mateix que havia viscut ella, encara que l’Awa, ara sols tenia sis anys,

però el temps corria en la seva contra.

Ara l’Aminata se sent culpable perquè ella ha fugit, perseguint poder salvar les seves futures filles d’aquesta situació, d’aquesta manera cruel d’estimar, d’aquesta fórmula de control. D’ací la seva tristesa, la seva mirada, el fet de no sortir al carrer, de no haver-se integrat en el dia a dia de la ciutat.

Les Tres Creus, del seu treball allí, de l’Hawa, que també provenia del seu país. La convida a passar un dia amb les xiquetes i xiquets, pensant que aquesta visita els faria molt de bé, tant a la crialla, com a ella mateixa. L’Aminata veu en el centre com un pulmó d’oxigen, se sent feliç allí, cada vegada el visita més, com si fora una part d’allò, fins al punt de fer-se voluntària.

La Llum li parla a l’Aminata del Centre

Un dia, la Llum aplega acompanyada d’una dona Nigeriana, Asha Ismail, una activista que lluita per eradicar la pràctica de l’ablació del clítoris, i el testimoni d’aquella dona impacta molt en l’Aminata, quaranta anys després d’haver estat víctima d’aquesta pràctica. L’Asha havia aconseguit empoderar-se dintre de l’activisme, havia creat l’ONG “Save a Girl”, dedicada a la conscienciació a informar de tots els traumes que provoca aquesta pràctica, de tots els perills que corren eixes xiquetes, tant a nivell sanitari com emocional, els traumes que les acompanyen de per vida. Aminata veu una llum al final del túnel, li parla de la seva germana Awa, li explica la seva història, li presenta l’home de la seva vida, aquell que ha trencat amb tot, ha comprés i l’ha treta del país on menys esperança de vida hi ha, per viure una vida des del respecte i amb total llibertat. Aminata col·labora des d’aquest moment amb Asha Ismail, per seguir eixa gran labor i, a més d’informar per conscienciar, treballen per tal que les dones dels països on és habitual aquesta pràctica puguen rebre una educació que puga tallar amb eixes cadenes imposades en nom de la religió i disfressada de cultura.

L’Aminata decideix tornar a casa, al seu país, acompanyada de l’activista Asha Ismail, amb l’objectiu de conscienciar mitjançant el poder de la informació el major nombre possible de dones i, de forma privada, intentar convèncer els seus pares perquè deixen que l’Awa viatge amb ella i el Tabsoba a Europa. Aquesta valentia i mostra de coratge els ha costat unes nits a la presó, però la pressió de la comunitat internacional i l’actuació de diverses ONG, han fet que les alliberen. Els pares de l’Aminata, després de veure la convicció i fermesa de la seva filla defensant uns drets que ells simplement veien com una qüestió cultural, es replantegen la partida de l’Awa, junt a Aminata i el seu marit a Europa.

Hui en dia l’Awa és feliç. Tots els dies mira el mar des de la seua finestra, totalment aliena a tot el que la mirada de dues dones, a banda i banda d’una finestra, havia provocat. Hui la dona a la finestra, contempla feliç des d’un nou finestral com es reflecteix el sol sobre el mar, rodejada de dos criatures menudes, un xiquet i una xiqueta, i també pot veure com creix la seva germana petita al seu costat, acaronada cada dia per un home que ha sabut

escoltar-la i acompayar-la, a ella, la seva dona, des del respecte a la recerca d’una llibertat per als que vindran.

Marina i Pau, dos noms valencians són els que han escollit per als dos bessons que creixeran sense eixa càrrega cultural, noms amb un gran significat, escollits per recordar on són, d’on venen i cap on volen anar, al costat d’una dona valenta que continua fent activisme, per una igualtat que en el seu país, des del d’acollida, treballa per fer una realitat.

La Llum, continua visitant l’Aminata i col·laborant amb l’ONG “Save a Girl”, un projecte que creix arreu del món i que aconsegueix canviar les lleis en països, on les dones pensaven que no veurien més la llum.

Un mínim gest, una mínima casualitat, han fet que canvien moltes vides.

Aquesta història podria fer-se una realitat. Posem-nos les ulleres violeta, practiquem la sororitat! Canviem-nos les ulleres!

Mon corps n’est pas un cadeau avec lequel tu peux jouer

Ma sexualité est libre

M’attaquer ne fait pas de moi ton esclave, cela me donne le pouvoir d’être libre

Aminata

El meu cos no és un regal amb el qual tu pots jugar

La meua sexualitat és lliure

Agredir-me no em fa la teva esclava, m’empodera per ser lliure

Aminata

quins són els requisits mínims par a obrir un Compte bancari?

Rosa Maria Donet Gascón

Per regla general i, atenent a la legislació vigent, les entitats financeres que operen en territori espanyol, exigeixen unes obligacions mínimes per part dels clients nous que demanen obrir comptes bancaris i també per part dels actuals clients, les dades dels quals han d’estar actualitzades i han de consentir expressament el seu ús.

La normativa de protecció de dades personals bancàries la trobem a les següents lleis:

El Reglament RGPD; constitueix el marc regulador europeu per a la protecció de dades en els Estats membres de la UE i l’Espai Econòmic Europeu.

La Llei orgànica de Protecció de Dades i Garantia de Drets Digitals; és la llei que adapta el RGPD a l’ordenament jurídic espanyol, ampliant i aprofundint alguns aspectes d’aquest.

La Llei de Servei de la Societat de la Informació i Comerç Electrònic (LSSI-CE).

La Llei 2/1962 sobre bases d’ordenació del crèdit i de la Banca.

La Llei 10/2014 d’ordenació, supervisió i solvència d’entitats de crèdit.

Per tal de garantir el dret a la privacitat i a la protecció de dades bancàries, les entitats financeres i de crèdit han de complir amb les obligacions que estableix la llei de protecció de dades bancàries de persones físiques. Aquestes obligacions són les següents:

– Legitimació, consentiment i informació.

– Registre d’activitats de tractament.

– Anàlisi de riscos i Avaluació d’Impacte.

– Cessió de dades a tercers.

– Confidencialitat de les dades bancàries.

– Designar un Delegat de Protecció de Dades.

– Pàgina web de l’entitat bancària.

– Notificar bretxes de seguretat.

– Realitzar auditories periòdiques.

Els nous clients han d’aportar documentació i informació personal i, abans de començar la relació contractual amb l’entitat, han de signar un document que atorga el consentiment exprés del tractament de les seues dades personals.

En línies generals, els requisits mínims per a obrir un compte bancari són:

Ser persona física i resident a Espanya.

Ser major d’edat. Per a comptes de menors, almenys la mare, el pare o un tutor legal ha de constar com a representant legal.

Aportar el Document Nacional d’Identitat (DNI) o la targeta de resident (NIE) actualitzats.

Aportar un justificant del domicili fiscal actual amb validesa de menys de tres mesos.

Un número de telèfon de contacte, com a mínim.

Una adreça de correu electrònic.

En alguns casos el banc pot demanar l’última nòmina, la declaració de la Renda o un contracte laboral (atenent a la la Llei 10/2010, de 28 d’abril, de Prevenció del blanqueig de capitals i del finançament del terrorisme).

Hui en dia, a les oficines bancàries tradicionals es pot sol·licitar l’obertura d’un compte de forma presencial, concertant una cita prèvia amb un gestor o gestora

que atén i explica les condicions i característiques dels comptes, a més d’encarregar-se de la preparació dels documents.

La majoria de clients ja som o tenim capacitat per a manejar-nos digitalment, encara que hi ha sectors de la població que no ho són i necessiten de la gestió personal. Per sort, molts bancs segueixen oferint aquest tipus de serveis de banca tradicional encara que amb limitacions d’horari o similars per a certes gestions. Ara bé, per poder accedir a tindre un compte “normal”, com els de tota la vida, tramitat per gestors o gestores d’oficines bancàries físiques, i a més, no pagar comissions de manteniment o anàlogues, s’han de complir certs requisits mínims.

Cada entitat bancària té les seues condicions o el seu sistema de bonificació

dels comptes en funció de la vinculació dels clients. Això significa que aquests, depenent dels productes o serveis bancaris que mantinguen contractats amb l’entitat, suportaran més o menys comissions de manteniment als seus comptes, podent arribar, fins i tot, a no pagar res i disposar de comptes totalment bonificats i amb els serveis més usuals gratis

Normalment els requisits mínims per a gaudir d’un compte totalment exempt del pagament de comissions difereixen poc d’una entitat a l’altra; en alguns bancs es requereix tindre determinats productes o serveis contractats, en altres bancs prima més mantenir en comptes corrents saldos mitjans elevats, i també hi ha entitats que ofereixen les dues possibilitats.

Els serveis bàsics que solen fer falta són:

Domiciliació de nòmina o ingressos mensuals d’un import mínim determinat.

Domiciliació d’un nombre fixe de rebuts mensuals o bimensuals.

Fer ús de les targetes de dèbit o crèdit, establint un mínim d’operacions al mes.

A més, nombroses entitats acostumen a oferir comptes “Prèmium” a clients que es vinculen més a elles, amb la contractació d’un o diversos productes de l’oferta corresponent com poden ser assegurances de protecció, assegurances o plans d’estalvi, plans de pensions, fons d’inversió, carteres de valors, préstecs personals, hipoteques, etc.

Aquesta gestió va acompanyada d’un gestor o gestora personal, que freqüentment està ubicat o ubicada físicament a l’oficina, o bé que atén els clients per telèfon o per e-mail. En alguns bancs la gestió telefònica té avantatges perquè de forma habitual disposa d’empleats que atenen els clients les 24 hores al dia, tots els dies de la setmana, fins i tot els festius.

D’altra banda, cada vegada ens trobem més persones que coneixen i entenen les noves tecnologies i prefereixen obrir

comptes per Internet, ja que sovint no cobren comissions i els requisits per a accedir-hi són mínims.

En l’actualitat, obrir un compte online és molt fàcil. Només necessites disposar d’un ordinador o d’un telèfon intel·ligent amb connexió a Internet i tindre el teu document d’identitat a mà. En tot just uns minuts pots obrir un compte bancari per Internet totalment gratuït. Sense paperasses, sense desplaçaments i amb tots els serveis de qualsevol compte tradicional com transferències sense cost, reintegrament de diners en una àmplia xarxa de caixers i que inclou una targeta per a comprar en comerços físics i per Internet. Ara bé, tots els tràmits els han de fer els mateixos clients.

consentiment exprés.

La majoria de bancs i moltes més entitats financeres comercialitzen un compte online amb característiques com les esmentades i que generalment no tenen comissions, fins i tot sense haver de domiciliar la nòmina.

Addicionalment, aquestes entitats solen oferir promocions per a captar clients com, per exemple, abonaments directes d’un cert import fixe sols per obrir el compte o per domiciliar la nòmina. Algunes també ofereixen remuneració del saldo i d’altres, fins i tot, permeten fraccionar pagaments sense interessos.

Pot un estranger no resident a Espanya obrir un compte bancari?

Cal dir que els comptes online també es sotmeten a la legislació vigent i es requereix la informació i documentació

personal explicades abans, encara que el procés és tot digital, fins i tot la firma del

Sí, un estranger no resident a Espanya pot obrir un compte bancari. Per a fer-ho, ha d’acudir amb un document identificatiu (normalment, el passaport) i amb el Certificat de no resident a qualsevol oficina bancària. En principi, aquests documents són els mínims que es demanen perquè ja contenen dades del domicili fiscal del client o el Número Fiscal o de Seguretat Social. També haurà de facilitar un número de telèfon i una direcció de correu electrònic.

Per a obtindre el Certificat de no resident, la persona ha d’acudir amb el seu passaport a la Comissaria de Policia o Oficina d’Estrangeria més pròxima amb els formularis corresponents i abonar unes taxes. En cas que la persona es trobe a l’estranger, pot gestionar-ho a través de les Oficines Consulars d’Espanya en l’exterior. El certificat tarda aproximadament una setmana a expedir-se i té validesa de tres mesos.

És possible que l’entitat financera sol·licite altres documents en funció del producte que es vaja a contractar, del motiu pel qual necessita un compte espanyol, o del país del qual prové. Normalment els bancs disposen de comptes específics per a no residents, i solen repercutir comissions fixes trimestrals, ja que els estrangers no residents són clients que difícilment poden optar a les condicions mínimes per a tindre comptes bonificats al 100%.

pirineus... línia amoral

Jaume Talens Rodríguez

La humanitat és l’única virtut sublim de la persona. És la primera, i potser l’única de les religions que han d’inspirar a les persones, ja que conté en sí mateixa totes les altres virtuts... diu un racionalista il·lustrat com Helvetius.

Front a la immigració per necessitats no importa en un primer moment no tindre les solucions, cal atendre les necessitats i després cercar la resposta a què ha passat? i al per què ha passat? Si ho fem a l’inrevés puga ser que no done temps a res. La línia que divideix la frontera entre la vida i la mort, serà de mort. Passa a l’exili i en tots el moviments de persones, sempre hi trobarem amoralitats i, segurament, al cap de molt de temps, com l’escrit que presentem, sabrem de les mesures que es prengueren contra aquestes persones. Però l’actitud humanitària serà el primer que notaran o no aquesta immigració en ser acollida. Les seues satisfaccions orgàniques després d’arribar a un territori que els sembla segur. Ho és?

Som hereus d’aquells que demanaren refugi a França, deixant de viure a casa. L’exili espanyol va ser divers: els intel·lectuals i persones formades anaren a Amèrica i foren ben rebuts, mentre que

els que tenien oficis es quedaren al nord dels Pirineus en situacions dramàtiques, assetjats pel nord pels alemanys, i pel sud pel franquisme, tot aprofitant la situació fins al 1945 com a mínim.

Dues històries on la frontera del Pirineus ha estat un línia perillosa per l’orografia que avui en temps de pau passem tan tranquil·lament.

A Port Bou hi ha un monument. Una escala en forma de tub quadrat que en el descens et porta fins a la mar. “La persona és la mesura de totes les coses” com va dir Protàgores, com diu Plató, un sofista professional, per això va acabar la frase “de les que són en quant que són, i de les que no són en quant que no són”. Així, Walter Benjamin no va poder arribar a Amèrica i malalt, amb roba poc adequada, més urbana i elegant, el passaren per la frontera dels Pirineus

per camins amagats. Va trobar poca humanitat, doncs només arribar a l’hostal on s’havia de quedar ja va veure que no era el territori esperat i tindria dificultats per a seguir. Així que el filòsof i assagista de l’escola de Frankfurt va decidir acabar amb la seua vida. El senyor Walter (pensaven que Benjamin era el nom) va ser enterrat amb aquest nom al cementeri de Port Bou, on sempre hi ha flors. Un lloc per a visitar. Tan atractiu com el llibre de Carlos Taibo sobre la seua vida, i els pitjors moments dels nazis perseguint-lo.

Havien cremat tots els seues llibres i el pensador era conscient de la seua realitat, de la soledat. Tenia 48 anys, estava a punt de ser capturat per la policia espanyola i aquesta l’entregaria a la Gestapo. Amb ell, Benjamin, resta eixe monument de memòria i respecte pel que no deuríem haver fet. Haguérem pogut ser més humans, o era ja part del signe, que no del cigne negre, de la segona història que contarem?

Com va dir Antonio Manzini, autor italià actual: “Els individus moren, però totes les

veritats que han pensat i les coses bones que han fet no es perden amb elles; la humanitat les recull i les persones que visiten les seues sepultures les aprofiten”. Així siga, deixem la ràbia, sigam més responsables i no intentem presumir del dolor de la desgràcia d’aquesta gent. El més important és ajudar a l’altra persona, com ens agradaria a nosaltres i després mirem el millor per a nosaltres i elles. Però tenim presents les paraules de Baruch Spinosa respecte a l’exili i la humanitat, un gran filòsof d’ Àmsterdam, la família del qual era d’origen portuguès, després de l’expulsió dels jueus de la Península ibèrica al final del segle XV: “ He procurat no riure’m de les accions humanes, ni plorar-les, ni avorrir-me d’elles, sinó entendre-les”. Com hem dit el respecte a la vida de l’altre, serà el respecte a la nostra vida.

En el segon exemple, no hi ha monument sinó pèrdua de nom, tant en el premi que representava l’asseguradora

MAFRE dels del 1975 fins al 2014, amb el PREMI periodístic de César GonzálezRuano, i el seu propi fill, nascut a Berlín el 1940, que renuncià a portar el seu cognom i agafà el de la mare, César Navascues.

Deia Demòcrit, filòsof grec, inventor dels àtoms en la matèria: “ Tot està perdut quan els malvats serveixen d’exemple i els bons de burla”. Aquest podia ser el cas del protagonista César Ruano.

Un home que té molt a veure amb els Pirineus a la Segona Guerra Mundial. Personalment vaig saber d’ell per Jaime Capmany, un gran escriptor que en parlava molt bé de César Ruano. Recorde que deia que ningú com ell, que “Els morts se li donaven com ningú”. Es referia Jaime al fet que els obituaris, escriure sobre famosos que acabaven de morir, ho feia millor que cap altre periodista del moment. Tinc un llibre que així ho confirma, “Doy mi palabra”. Aquell :

“Que solos nos quedamos los vivos”. El Premi canvià de nom i ara es diu: Premi de Narrativa curta Fundació MAPFRE. Tot pel llibre que va eixir sobre la investigació de Rosa Sala i Plàcid García-Planas. El nom del llibre: “El Marqués y la esvástica”. Un llibre que vaig llegir, solc escriure els epílegs dels llibres de Pepe Sedano, i ja en van nou, sobre la investigació de l’holocaust i la guerra civil. El llibre de Rosa i Plàcid el recomane, tot i que és investigació sense poder aportar fets concrets, sols paraules

de personatges, maquis, familiars, periodistes etc, però com diuen... fins que no trobem un error, les confidències, relats i descobriments d’aquestes persones són vàlides, sol dir Pepe Sedano. La seua missió és demostrar que no és cert el que diuen. No a l’inrevés.

Observaren què passava a la frontera, i com passaven la frontera les persones que fugien per la segona gran guerra. Entraren en contacte amb maquis i familiars que restaven a França, així com les persones que podien aportar quelcom de la frontera en aquelles dates fins arribar a conéixer el paper que feia el gran escriptor i periodista César GonzalezRuano.

Rosa i Plàcid anaven darrere de la pista d’una família que havia mort al Pirineu però el fill de quinze anys havia quedat afectat de la gola i no podia parlar. Tot això al 1941, fugint del govern de Vichy. El xic, Karol Radawicz, va estar internat a un orfenat. Els investigadors van trobar una nota que va escriure Karol en perfecte francés demanant que el deixaren anar de nou a França. Volien saber-ne més però no hi havia més documents ni coneguts de Karol.

Recordem que va començar com un escriptor progressista en temps inicials de la república espanyola, comentant que havia de llegir poemes a l’Ateneu de Madrid, amb un jupetí groc i el pèl ben llarg, però va atacar a Ortega i Gasset dient que era un pesat, i un regijunt (cejijunto, en castellà). Però el que digué de Cervantes va ser molt pitjor: “és veritat que era manco, doncs escrivia amb el peus”. No volien que seguira amb els poemes, però va dir que tenia dret a dir el que volguera. Després va acabar de corresponsal a Berlín de l’ABC i cantant al règim nazi, cap a meitat dels anys trenta.

Va tindre amistat amb Valle Inclán, que el rebia fumant puros al llit, com si fora John Lenon. Amb Antonio Machado que té la tomba només passar els Pirineus, a Cotlliure, sempre amb flors. Amb el

jove Dalí, Ruano deia que se li semblava molt. Jaime Capmany el descriu “com un dandy, sempre ben vestit, sabates de cocodril, corbata de seda, jupetí anglés, el famós bigot minúscul i curt”. Deia que Ruano no parava de repetir que una persona val molt més si sap que el miren. I cert, no paraven de mirarlo tan flac i cadavèric. Continua dient Capmany , “tenia mans de pecador o de viciós”. Menjava molt poc per això estava cadavèric. Desfeia el plat, li pegava voltes al menjar i prenia de tot allò només dos mossets. Julio Trenas deia que el veia com “un vescomte francès escapat de la guillotina”.

A qui no podia vore Ruano era a Federico García Lorca. Deia que solia “vestir cursi, presumia de graciós, d’espiritual i de mariquita del sud”. Ja era un César Ruano, no li agradava el González, sense jupetí estrident, ni cabell tenyit, ara deien que semblava un ”cigne negre”.

Presumia d’haver viscut molt per Bratislava, Praga, París, i comentava, “he vist tantes coses que cremarien el sol”. Però seguien dient que el París ocupat pels alemanys era molt divertit.

Rosa i Plàcid, preguntant al nord dels Pirineus, saberen que li agradaven molt les joies. Que en tenia moltes de les que presumia en vindre a Espanya i, clar, no era gens normal que una persona com ell en tinguera tantes. Mai va explicar el perquè el va detindre la Gestapo a París i el varen empresonar. Mai ho va dir. Una de les teories era que en veure’l amb joies el detingueren. Altra que va entrar a la presó per fer de confident, tots els companys moriren afusellats. Ni se sap, ni ho va contar, millor no dir res per la seua part. Va ser la història de Rosenthal, un jueu que havia salvat la seua família als Estats Units, però no va voler anar per salvar als pares i la germana que encara estaven a Alemanya, va ser el fil que portaria a descobrir qui era i el paper que va jugar César González – Ruano estant a París. Aquest escriptor adorat per periodistes a l’Espanya franquista i amb un concurs de periodisme dels més importants a la predemocràcia fins a l’any 14, que precisament eixirà el llibre on passava per amic del jueus a París, els demanava béns, diners o joies, per poder passar a Espanya per Andorra i acabava denunciant-los a la Gestapo. Rosenthal va desconfiar en veure com passaven per davant dels controls i no li deien res quan anaven amb César, sols els assenyalava

amb el cap i passaven. Però sobretot quan volia que anara en un camió de gasolina, quan estava racionada, sols per alemanys, i era tot un perill. La resta dels camions feien servir el “gasòfon” que deixava un rastre de fum negre com si fora un avió a reacció actual pel cel.

Rosenthal va acabar descrivint-lo i la resistència francesa i el maquis ho varen comprovar, verificant que era el marqués Ruano, el cigne negre, aquell que escrivia tant bé però tenia una patologia d’amoral... com va arribar a dir inclús Andrés Trapiello. Però un fet comprovat és que va ser condemnat en absència a l’any 1948 (des del 1946 ja vivia a Madrid) a 20 anys de treballs forçosos per formar part de la intel·ligència amb l’enemic i haver delatat els companys a la presó de Cherche-Midi. Ell ja era en aquell moment bon veí de Camilo José Cela, i la seua tertúlia al cafè Teide.

Un exemple d’inhumanitat, però cabia esperar molt més d’un escriptor que al principi de la república amb un article d’un convent amb cendres acabava

l’escrit així: “que la generositat de la República estiga amb tots”. A sentir en uns mesos “asco por todo lo que fuera República”. Ja sabia per a qui escrivia.

Va acabar la vida a Sitges, escrivint des del Xiringuito, paraula que va traure ell, en un “baret” davant de la platja, per a la Vanguardia i Destino. Va morir a Madrid sense saber que ho acabarien contant el 1965. Sols després de 62 anys la seua mort i gràcies a Rosa i Plàcid, res tenien contra ell, sinó com deia Walter Benjamin: “ si fas alguna cosa i no vols que els historiadors la sàpiguen, millor no la faces”.

Per acabar amb paraules de Stefan Zweig, novel·lista i dramaturg austríac, jueu, que es va suïcidar pensant que els nazis arribarien a Brasil, on s’havia refugiat a Metròpolis, estat de Rio de Janeiro, el 23 de febrer de 1942:

“ La gratitud ens fa feliços ja que són poques les ocasions en què se’ns fa visible”.

Nota: el fill de César Gonzalez-Ruano, César Navascues, nascut a Berlin en 1940, nega tot el treball de Rosa i Plàcid. Ell viu a sa casa ple de fotos de sa mare, Mari Navascues de l’aristocràcia madrilenya de l’època, que no es va casar amb son pare. Periodista especialitzat en temes locals de Madrid.

LA PODEROSA LLEI DEL MÍNIM ESFORÇ

Laura Donet Gascón

Tots hem escoltat alguna vegada la frase “menys és més”. Realment, aquesta frase té un significat més metodològic i filosòfic del que mai hauríem pogut pensar.

Tot el que ens volen demostrar aquestes paraules va relacionat amb una de les set Lleis Espirituals de l’obra “L’èxit” (Deepak Chopra, escriptor hindú, 1946), la qual reconeixem com LA LLEI DEL MÍNIM ESFORÇ. Aquesta llei no ens ve a dir que ens hem de mostrar immòbils i passius davant la vida, sinó que fa referència a l’habilitat dels éssers humans per a destinar els mínims recursos possibles per a obtindre un benefici.

Si s’aplica adequadament, tendeix a complirse.

Per a aquesta llei, el que resulta fàcil és bo, menys és més i bé és suficient.

i les dificultats. En la nostra vida quotidiana, quan ens trobem davant una situació complexa en la qual tenim diverses opcions disponibles per a trobar la solució, però només podem triar-ne una, el camí que triarem per a sortir del problema serà aquell que implique menys desgast d’energia, en termes de temps, inversió i esforç físic.

A més experiència i maduresa més fàcil ens resultarà trobar maneres més senzilles de satisfer les nostres necessitats diàries i de resoldre problemes que abans ens suposaven un ús de temps i energia major.

Una de les tasques del nostre cervell és estalviar i conservar energia, per això, tendim a automatitzar tot el que podem.

Mostrem un exemple:

En un centre comercial ens trobem amb dos formes per a accedir al seu interior: podem pujar per una escala mecànica o per una convencional. Tots sabem l’opció que ens suposarà més desgast d’energia, així que directament la descartem. Tal vegada, després podrem raonar la decisió que hem pres, però generalment, haurem escollit la que més còmoda i fàcil ens ha semblat, és a dir, la que ens ha requerit fer el mínim esforç.

És mínim l’esforç que hem de fer quan els nostres actes naixen de l’amor, quan ens trobem en harmonia i rebutgem l’estrés, la preocupació

Existeix un principi filosòfic anomenat “la navalla d’Occam” que consisteix en afirmar que l’explicació més simple i vaga és la més

correcta per a discernir la solució d’un problema qualsevol. És a dir, no és necessari exposar moltes respostes i solucions, ja que generalment, l’explicació causa-efecte és més senzilla.

Aquest mètode de triar la resposta més simple el podem utilitzar en qualsevol branca de coneixement, per exemple, en medicina. I aquest és un exemple:

Un pacient acudeix a la consulta del metge amb dolor de panxa. El facultatiu té tres opcions per a fer el diagnòstic:

1. S´ha contagiat d’un virus.

2. Ha menjat alguna cosa de manera aïllada que se li ha assentat malament.

3. Està desenvolupant els símptomes propis d’una malaltia més greu.

El metge, seguint el principi d’Occam, triarà la primera opció. I així ho apliquem tot en el nostre dia a dia.

En tot cas, el principi de simplicitat, no ens diu quina és la teoria correcta, però sí quina és la que té més probabilitats de ser-ho.

La llei del mínim esforç té molt a veure en abandonar el control i deixar fluir, i consta de quatre punts fonamentals:

És normal que la vida no siga un camí de roses i que ens trobem cada dia amb problemes.

Esforçar-nos més per anar superant-los, ens portarà a un estat d’ansietat o esgotament.

2. L´EFICÀCIA DE LA INSPIRACIÓ:

Hem de posar a prova la paciència que tenim per a aconseguir resultats. Canviar d’ambient, descansar o, fins i tot, fer una passejada per la nostra ciutat. De sobte, pot aparèixer la solució al problema i ens haurà costat el mínim esforç.

3. CANVIA L´ENFOCAMENT:

Ens podem esgotar intentant aconseguir resultats amb mètodes que fallen una vegada i una altra, hem de fer-nos altres plantejaments i acceptar la situació. Això farà que ens relaxem i no malbaratarem energia. De vegades, menys és més.

1. SUPERA ELS OBSTACLES:

4. LA CLAU ÉS GAUDIR:

Gaudir i estar concentrat en el moment present farà que el nostre cervell siga quasi immune a l’esgotament.

La llei del mínim esforç no és negativa, malgrat el que es puga pensar generalment, ens fa optimitzar els nostres esforços davant els objectius que ens hem marcat. Començar a aplicar aquesta llei és qüestió d’actitud, començant a alliberar-nos de totes les càrregues imposades i autoimposades, començant a saber deixar de costat les queixes si alguna cosa no ocorre com volem o esperem, i a acceptar com està passant, en aquest moment, relaxant-nos i deixant que tot s’ordene per sí mateix.

Així que, si heu llegit aquest escrit i no heu malbaratat massa energia en fer-ho, heu fet ús de la llei del mínim esforç

Queda aprovada, doncs.