què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del S. xxi?
José Pastor Arnau
Com bé sabem, tot en la vida evoluciona. Moltes estructures que han funcionat en el passat ho fan de manera diferent en el S. XXI. Per exemple, un artefacte com el telèfon, no ha deixat d’evolucionar des dels primers models en el segle XIX fins arribar a transformarse en un dispositiu tecnològic que ens ofereix infinitat de possibilitats.
D’altra banda, si una cirurgiana o una cirurgià del segle XIX entrara en l’actualitat en un quiròfan, no reconeixeria absolutament res. Però, si una mestra o un mestre del segle XIX entrara hui en
algunes aules, a penes veuria diferències.
Això és així perquè, durant segles, el sistema educatiu s’ha ancorat en una escola tradicional rutinària, fragmentària i repetitiva basada en la transmissió de coneixement (unidireccional) que ha arribat a convertir les aules en espais on mor la passió.
La memorització i la repetició mecànica tenen els seus orígens als monestirs i les catedrals del segle XIII. Malauradament, encara que és una pedagogia obsoleta, aquesta didàctica segueix sent una pràctica habitual en alguns centres.
què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del s. xxi? 163
Sovint, els centres educatius funcionen d’aquesta determinada manera perquè sempre s’ha fet així (Robinson, 2015).
Òbviament, el sistema educatiu actual no pot ser el mateix que fa dos segles. En el sistema educatiu de la revolució industrial es fa ús d’una educació “bulímica” basada en bolcar en l’alumnat continguts teòrics per a després d’un temps vomitar-los i oblidar-se d’ells, una vegada superat l’entrebanc de l’examen. En una societat contemporània en constant canvi s’ha comprovat que aquest model ha deixat de ser vàlid perquè suposa un entrebanc per a situar l’alumnat en el centre del procés d’ensenyament- aprenentatge.
Per a evitar aquesta situació inconnexa que s’ha arribat a donar amb un sistema educatiu basat en models pedagògics i curriculars del S. XIX, mestres del S.XX i alumnat del segle XXI, l’escola del S.XXI té el repte de donar resposta a les necessitats que planteja la societat actual.
Són moltes les dades que apunten cap a la necessitat d’un canvi educatiu que ens permeta respondre als reptes educatius actuals.
Un estudi de la Fundació Telefònica afirma que el 80% dels treballs que
desenvoluparà l’alumnat que ara està en l’etapa d’Educació infantil estan encara per inventar-se. Canvien els coneixements, la tècnica, canvia tot.
Al llarg de la meua vida, he estat sempre en contacte amb el sistema educatiu, tant de manera professional com d’alumne. I per això, estic convençut que, tal com afirma Ernest Renan “La clau de l’educació no és ensenyar, és despertar”.
En aquest context, creiem que l’educació i, especialment l’escola, necessita repensar-se. Des de fa uns anys, molts centres educatius han obert espais de reflexió pedagògica per a decidir quin model d’escola volen. Com a resultat, han impulsat processos de canvi encaminats a transformar les pràctiques d’ensenyament-aprenentatge.
Si es vol millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge, els i les mestres del S. XXI hem d’unir amb totes les nostres forces allò que l’educació tradicional ha separat. A hores d’ara, tenim l’oportunitat de superar unes maneres d’ensenyar excessivament transmissives que han fomentat un aprenentatge superficial de coneixements. Definitivament, hem de ser capaços
164
de passar d’una educació basada en l’avaluació a un educació basada en l’aprenentatge.
La societat, quan alguna cosa no funciona, reclama la presència de l’escola perquè ens done solució. En resposta a la pregunta “Què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del S. XXI”, hem de repensar quines són les prioritats educatives, què és essencial i què és prescindible.
És clar que hi ha una sèrie de sabers bàsics que són molt importants per a l’educació. Però, l’actual plantejament educatiu basat en una educació integral, inclusiva, globalitzadora i contextualitzada va més enllà de la instrucció cognitiva, la transmissió de coneixement i les destresses instrumentals.
Hem d’asumir que l’aprenentatge és un acte més natural que l’artificialitat que es produeix a les aules, sobretot en aquelles que fan ús del llibre de text com a únic recurs metodològic.
Quan l’alumnat entén allò que aprén i ho pot relacionar amb els coneixements adquirits anteriorment es parla d’aprenentatge significatiu. És per això que necessitem que tot allò que
s’aprenga es contextualitze amb el món en què vivim. Allò que s’aprén ha de ser sincrònic amb el nostre entorn.
Una de les finalitats de l’educació és millorar la societat perquè cada vegada siga millor. Aquesta societat serà millor mentre totes les persones que participem en ella tinguem les habilitats, coneixements, actituds que ens permeten participar de manera activa, de manera transformadora en la pròpia societat.
En aquest sentit, l’escola és un reflex de la societat però també ha de ser un reflex de com volem que siga la societat.
A l’educació primària, el currículum, sovint sobrecarregat, hauria de ser mínim. Amb l’aplicació de la nova llei educativa (LOMLOE), s’ha produït un seguit de canvis rellevants en l’etapa d’educació primària.
què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del s. xxi? 165
El nou currículum respon a la necessitat de donar resposta a un repte global i transversal com és la construcció d’una societat i un món més just i amb menys desigualtats
Hem de tindre en compte que, l’escola està prototipant el futur de la societat i ací els docents tenim moltíssima responsabilitat perquè som els encarregats de l’art d’ensenyar i d’identificar quins mètodes són els més adients per a dur a terme l’acte d’ensenyar. I aquesta és la clau: les maneres d’ensenyar. Quines metodologies acompanyen millor l’aprenentatge natural de l’alumnat.
Els avenços neurocientífics dels últims anys ens han permés conéixer acuradament aspectes clau sobre com aprenem les persones. Segons Vergara (2016), “Els éssers humans aprenem participant en xarxes d’intercanvi d’informació, coneixement i experiències”. És per això que l’acció educativa es produeix bàsicament en situacions d’interacció social de tal manera que la relació interpersonal que s’estableix, dins i fora de l’aula, facilita o dificulta l’aprenentatge.
Per tant, és un element clau que l’aprenentatge siga cooperatiu.
166
La metodologia que utilitzem a les aules del S.XXI es fonamenta en la globalització, en la transversalitat de l’aprenentatge i en la construcció del coneixement d’una forma activa, cooperativa i vivencial. Això implica que l’alumne ha de ser un agent actiu en el procés d’ensenyament-aprenentatge.
D’altra banda, front al model d’organització dels continguts per unitats o mòduls estanc, atenem la interdisciplinarietat perquè tot es troba interconnectat. Les situacions de la vida no estan dissociades per àrees sinó en conjunt.
La majoria dels adults vivim a un món basat en aprenentatge, basat en projectes, ja siga una tasca laboral, la planificació d’una boda, la reforma d’una casa o fer una cassola d’arròs al forn. En totes aquestes situacions necessitem resoldre problemes activament.
Per tant, proposem l’Aprenentatge Basat en Projectes (ABP) com a estratègia per a promoure un aprenentatge globalitzat, contextualitzat i coherent amb el món que viu l’alumnat. Des d’una perspectiva multidisciplinar, entenem l’ABP com una altra manera de transmetre els continguts.
Si es vol aconseguir una educació integral i en conseqüència, millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge, és necessari que l’escola del S. XXI deixe d’ancorar-se en la transmissió de coneixements i centre l’atenció en el desenvolupament de totes les potencials capacitats i competències de l’alumnat.
Pense que al sistema educatiu actual cal prioritzar l’escola del ser. En paraules de Bisquerra (2005), concentrarse exclusivament en les capacitats lingüístiques i lògiques (saber) durant l’escolaritat formal pot suposar una estafa del sistema educatiu.
L’alumne passa en les aules gran part de la seua infància, període on es desenvolupa emocionalment. És precisament en aquest context d’interacció social on l’alumnat experimenta situacions escolars que generen determinades emocions, sentiments i estats d’ànim que influeixen en el desenvolupament integral de la seua personalitat.
Els resultats de les darreres recerques realitzades al voltant de la incidència de les emocions en l’aula demostren que molts dels problemes sorgits en l’àmbit escolar tenen un origen emocional.
què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del s. xxi? 167
És per això que, entre les prioritats educatives, entre els mínims curriculars, és essencial integrar l’educació emocional en el currículum i que, allò emocional i allò cognitiu treballen de forma simbiòtica.
Entre d’altres potencials capacitats també es troba la creativitat. Per tant, el currículum, a més de fer possible que tot l’alumnat adquirisca els objectius i competències corresponents, ha de potenciar el desenvolupament de la creativitat en l’aprenentatge.
Klimenko (2008) afirma que, la comunitat educativa reconeix la importància de la creativitat i la necessitat de treballar en la implementació de polítiques i estratègies concretes per al seu foment en tots els nivells, des de l’educació infantil fins a l’educació superior (p. 195).
Però, malgrat que la creativitat és un procediment que garanteix un aprenentatge intrínsecament motivador, significatiu, constructiu i cooperatiu, la realitat és que es crea poc. En l’actualitat, els currículums d’educació infantil i primària no atorguen espais per a desenvolupar la capacitat creativa (Solar, 2006).
És per això que, en la integració del procés creatiu en el currículum, és fonamental enriquir les metodologies didàctiques amb aportacions dirigides a facilitar el desenvolupament de la creativitat.
Per últim, la col·laboració escolafamília és fonamental perquè l’educació i l’aprenentatge de l’alumnat siga una tasca comuna i no estiga subscrita només a l’àmbit educatiu.
Per tant, per a concloure direm que, els mínims establerts per a garantir la millora del procés d’ensenyament-aprenentatge es fonamenten en la concreció d’una metodologia, d’un procés basat en induir i facilitar un canvi que implica la participació activa de tota la comunitat escolar —alumnat, docents i no docents, mares i pares— i que comporta una interacció permanent de l’escola amb el seu entorn immediat.
168
què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del s. xxi? 169
diferents agrupacions o formacions musicals
quins són els mínims membres necessaris per a formar-les?
Bernardo Moreno Bertomeu i Rosa Maria Donet Gascón
Una agrupació, conjunt, assemblatge, banda o grup musical es refereix a qualsevol unió de dues o més persones que, a través de la veu o d’instruments musicals, interpreten obres musicals pertanyents a diferents gèneres i estils.
A cada gènere musical s’han anat conformant diferents normes o tradicions respecte al nombre de participants, tipus i quantitat d’instruments, i repertori d’obres musicals a executar per aquests grups.
A la música clàssica cal distingir principalment entre aquestes:
El conjunt de cambra:
És un petit grup d’instrumentistes que requerix d’un cert nombre de persones per a formarse. Si el grup té dos membres és un duo, si té tres membres és un trio, quatre membres un quartet, cinc membres un quintet, sis persones formen un sextet, set un septet i vuit un octet. Estos grups poden barrejar
instruments musicals de les diferents famílies; vent, corda i percussió, o bé utilizar instruments d’una sola família.
Per exemple en trios, són típiques les combinacions de violí, flauta travessera i piano, de violí, clarinet i piano, o de violí, piano i violoncel, en quartets el més habitual és el quartet de corda, i en quintets, és típic el quintet de ventfusta format per una flauta travessera, un clarinet, una trompa, un oboè i un fagot; i també el quintet de vent-metall, format per dos trompetes, una trompa, un trombó i una tuba.
Entre els conjunts de cambra valencians més coneguts destaquem el
diferents agrupacions o formacions musicals 171
quintet de metall Spanish Brass, el quintet de vent LLevant Ensemble, el quartet de corda de Valencia, B3: Trío Brouwer, Quintet Verger i Quartet de corda Manuel Palau, entre altres
L’orquestra de cambra:
El terme orquestra de cambra abasta tot tipus de conjunts instrumentals, amb l’única condició de posseir una grandària xicoteta. Igual que amb la música de cambra, el complement de «cambra» es refereix al saló en el qual es desenvolupaven (els salons de música dels palaus i grans residències del segle XVII). Des de llavors significa «orquestra reduïda que cap en un saló». Es tracta d’una xicoteta orquestra en la qual intervenen entre deu i vint membres aproximadament. Sol estar formada principalment per instruments de corda més algun instrument de vent. Una formació molt comuna d’orquestra de cambra seria: cinc violins primers, un contrabaix, quatre violins segons, dos oboès, tres violes, un fagot i tres violoncels; és a dir, un total de dènou músics. Poden estar o no baix la batuta d’un director.
Un exponent d’aquesta agrupació el trobem a l’Orquestra de Cambra de la Comunitat Valenciana, formada per instrumentistes de gran nivell.
L’orquestra simfònica o filharmònica:
És una agrupació gran on normalment són presents les tres famílies d’instruments (cordes, vents i percussió), acompanyades de vegades d’un solista (piano, veu...) o d’un cor.
Una orquestra simfònica o filharmònica necesita almenys huitanta músics en la seua llista i en alguns casos arriba a tindre’n més de cent. No obstant això, el nombre de músics emprats en una interpretació particular pot variar segons l’obra que serà tocada, i la grandària del lloc on ocorrerà la presentació. L’agrupació està conformada bàsicament per violins, violes, violoncels, contrabaixos, dos oboès, dos corns anglesos, un o dos fagots, un teclat (clavecí o òrgan). Per a algunes obres
també requereixen de trompetes i timbals, i a poc a poc d’altres instruments com flautes, clarinets i trombons s’han tornat també indispensables.
172
L’Orquestra de la Comunitat Valenciana, l’Orquestra de València, l’Orquestra simfònica del Mediterrani, l’Orquestra Simfònica ADDA d’Alacant, i l’Orquestra Simfònica de Castelló són les més importants a la nostra terra.
La banda:
Les bandes de música, ja siguen bandes professionals, municipals, militars o d’altres tipus, també són grans conjunts de persones que toquen instruments que pertanyen almenys a tres famílies. Es conforma un conjunt de vent metall (trompetes, trombons, trompes o cornetes), vent fusta (flautes, clarinets,
oboès i fagots), i percussió (tambors, bombos o platerets). Des de fa uns anys s’han incorporat altres instruments d’aquestes tres famílies com ara tubes, flautins, bombardins, fliscorns, etc.
En una banda estàndard, el nombre d’instruments varia des de vint-i-cinc a cinquanta, i fins i tot més.
Un factor important és que la banda estiga constituïda per instruments que puguen ser tocats mentre els músics marxen en les desfilades de qualsevol tipus.
A la nostra Comunitat hi ha una gran tradició de bandes de música i es celebren molts festivals i certamens
diferents agrupacions o formacions musicals 173
on participen nombroses bandes de diferents localitats valencianes.
Es pot considerar que les bandes valencianes amb més renom internacional són la Banda Primitiva de Llíria, Unió Musical de LLíria, la Banda de Santa Cecilia de Cullera, L’Ateneu Musical de Cullera, L’Harmònica de Bunyol i L’Artística de Bunyol.
La banda simfònica:
S’anomena banda simfònica a aquella que afegeix també al conjunt alguns instruments de corda com el violoncel, el contrabaix o el teclat.
Per descomptat, existeixen moltes més formacions musicals arreu del món ja que cada país i cada cultura té les seues pròpies tradicions i agrupaments musicals que acompanyen la història i que a més, van evolucionant.
174
Destaquem les més conegudes i d’alguna manera les que podem definir per proximitat o per ser més habituals o nombroses al nostre entorn.
La xaranga:
És un grup reduït de músics (mínim vuit o deu) amb instruments de vent i percussió que, en diverses zones d’Espanya, principalment al Nord, la Comunitat Valenciana, Aragó i els dos altiplans, s’encarreguen d’animar i amenitzar festejos, desfilades, comiats o altres esdeveniments que se celebren al carrer. Normalment una xaranga està composta per percussió (bombo, caixa i plats), la secció de metalls (trombons, bombardí, trompetes i tuba) i finalment la secció de fusta (saxofons alts, saxofó tenor i clarinet).
òrgan), un instrument baix (baix elèctric o contrabaix), i un instrument rítmic percussiu (generalment la bateria). El mínim que es pot formar és un quartet de jazz (quatre components) i quan és tracta de formacions amb molts membres (entre dotze i dèsset) i a més compten amb un director, s’anomenen orquestres de jazz o big bands.
En estils com el West Coast jazz o el free jazz s’afegeixen altres instruments com la trompa, el clarinet baix o la tuba, formant així agrupacions de més de divuit membres.
Alguns grups solen incorporar també un o una cantant com a un instrument més, sobretot les que interpreten swing Conjunts de pop rock:
Grups de jazz:
En les formacions que interpreten la música jazz s’agrupen instruments solistes generalment de vent (un o més saxòfons, trompetes, flautes i clarinets), instruments acòrdics (guitarra, piano o
Una característica musical que té la música pop rock és la instrumentació mínima que utilitza: dues guitarres elèctriques (rítmica i solista), un baix elèctric i una bateria. Normalment afegixen altres instruments com el baix elèctric, teclats de diferent índole com a sintetitzadors, pianos o òrgans electrònics i caixa de ritmes.
diferents agrupacions o formacions musicals 175
Inclouen també vocalista i coristes, que poden simultanejar aquesta funció amb la de tocar un instrument.
Els components elèctrics com els micròfons, amplificadors o taules de mescles són molt importants en aquest tipus de conjunts musicals.
Actualment, un instrument popular entre moltes bandes de rock és el violí elèctric, que produïx un so exòtic o folky i té moltes possibilitats. Com a exemple d’aquesta tendència podem nomenar als grups espanyols Mägo de Oz, Stravaganzza, Robe, Saurom o Celtas Cortos.
Grups de música tradicional:
Es coneixen també com grups de música folklòrica, música típica o folk. És la música que es transmet de generació en generació, per exemple el flamenc, la jota, el tango, la samba, la cúmbia colombiana i, en general, tots els ritmes llatins.
Poden ser vocals o instrumentals, i els instruments són els típics de la regió a la qual pertany cada agrupació. Normalment
no s’utilitzen instruments elèctrics, llevat que es tracte d’una formació de música folk (música folklòrica moderna).
Com a exemple, cal destacar que el conegut cantant Bob Dylan està considerat com un dels compositors i músics més influents del segle XX i ha sigut nominat diverses vegades al Premi Nobel de Literatura per la combinació de poesia i música popular.
Ara bé, endinsant-nos en la nostra terra, ens trobem que la dolçaina i el tabal conformen el pack indivisible més característic de la música popular valenciana. No és per a menys, perquè amb un mínim de dues persones i amb la seua facilitat de desplaçament, el binomi dolçaina-tabalet és capaç d’acompanyar amb melodia i ritme tota mena d’actes: processons, danses, muixerangues, cercaviles, desfilades, albades, etc.
176
Durant el segle XX, la música de dolçaina i tabal va perdre presència per la força de les bandes. No obstant això, fa ja unes quantes dècades que l’interés per estos antics instruments ha revifat, i hui hi ha colles arreu del territori. Inclús s’han introduït els estudis de dolçaina en els conservatoris, i no sol faltar en els nous i vells grups de música rock, ska i reggae.
Agrupació vocal:
És aquella formada exclusiva o principalment per veus. Hi ha tant en l’àmbit de la música clàssica com de la popular, i poden ser des d’un simple quartet fins a un gran cor.
La formació vocal més característica és el cor mixt, que consta d’un mínim de vint o vint-i-cinc components i està integrat per homes i dones que formen un cor de veus clares i fosques. És el més complet a causa de la presència de tota la gamma de tessitures i timbres.
El cor simfònic pot tindre un màxim de noranta integrants.
Quan el cor té entre deu i vint cantants se’l denomina cor de cambra, i si en té menys pot ser un quartet, un octet, etc... Es tracta d’un grup reduït d’executants que pot ser compost per veus iguals, això és, compostos solament per veus masculines o per veus femenines, o bé per veus mixtes, combinant veus femenines i masculines. Poden executar repertori d’una sola melodia, és a dir, uníson; o bé cantar peces de diverses melodies conjunyides, des de dos fins a un màxim de cinc; encara que poden ser més, i l’oïda humana no pot distingir-les, sent difícil fins i tot per a qui és músic.
En un cor de cambra les veus no poden ser moltes en número i quasi sempre se subdivideixen de manera que formen diferents grups de veus i com succeeix en tot cor, la direcció està confiada a un director.
diferents agrupacions o formacions musicals 177
#Comamínim un poc d’educació
Clàudia Blasco Ciscar i Natàlia Palomares Gascón
L’educació en si pot ser entesa com el resultat de tots els aprenentatges, tant bons com roïns, que una persona adquireix al llarg de la seua vida. Aquests aprenentatges estaran influenciats per l’entorn més pròxim als infants els pot influir l’escola, la família, les amistats, els estímuls rebuts… així com també els factors biològics.
Primerament, podem entendre que per a educar un xiquet, com a mínim es necessita ser un bon exemple. No hi ha regles fixes per a fer un bon treball en aquest àmbit, ja que cada persona és
única i irrepetible, però és cert que les menudes i els menuts tendeixen a imitar les conductes que veuen en els adults, per tant, ens hauríem de preocupar, en primer lloc, de saber si som un bon model a imitar i atendre les seues necessitats des del respecte mutu.
En aquest sentit, convidem a pensar en reaccions que, de vegades, tenim davant les xiquetes i xiquets, i després ells repeteixen i tenen el seu càstig. Per exemple, no podem dir-li a un xiquet que no cride si li ho estem dient cridant, o que no diga mentides si nosaltres sí
#COMAMÍNIM UN POC D’EDUCACIÓ 179
que ho fem. No ens adonem, però ens contradiem més vegades de les que pensem, i hem d’establir els nostres propis límits per poder posar-los-els als infants d’una forma clara i assertiva.
Una vegada establim els nostres propis límits, serem capaços d’educar i criar els infants amb unes normes clares que els ajuden a formar-se com a persones i a desenvolupar totes les seues capacitats. Tot açò, sense oblidar que la base ha de ser educar-los des del respecte perquè puguen respectar-se a ells mateixos i als altres, i aconseguir el seu benestar individual i el de la societat en general.
Si parlem dels agents que intervenen en l’educació dels infants, hi ha un proverbi africà que assenyala que “cal una tribu sencera per educar un xiquet”. Si ens hi fixem, ens convida a pensar que l’educació recau en la família en primera instància i, poc a poc, al llarg dels anys, aquestes relacions van obrint-se i fent-se més extenses, ja que, com bé sabem, “una tribu” està formada per moltes persones, més enllà dels que viuen a una mateixa casa. Aprenem a viure en societat gràcies als coneixements i valors que hem aprés al llarg de les nostres vides a través de les relacions amb els altres.
A partir dels dos o tres anys de vida, els agents de socialització augmenten, comencen a tindre un paper important companyes i companys, docents, amigues i amics... Les xiquetes i xiquets comencen a eixir del seu entorn més arrelat per iniciar les relacions que condicionaran el seu futur. Per tant, dit açò, afirmem que un infant necessita comunitat i açò és el que constituirà la seua educació, els seus valors, la seua personalitat i, en, general, el seu desenvolupament integral com a persona.
180
En aquest punt, l’escola té un paper molt important en l’educació de la xicalla per aconseguir formarlos com a persones completes que aconseguisquen la seua felicitat i que puguen aportar el seu granet de sorra a la nostra societat de forma adequada, així com conviure en harmonia. Els docents han d’aconseguir una escola per a la vida, on totes i tots tinguem cabuda, és per això que tenen un paper molt important en l’educació, ja que aquest ha de ser un guia, mediador o persona que acompanye, guie i oriente els estudiants en el procés de construcció del seu coneixement. Aquest pot donar-se de manera individual o col·lectiva, depenent de la metodologia utilitzada, però sempre ha d’atendre a la individualització dels aprenentatges per garantir la inclusió de tot l’alumnat.
Anant més enllà i, partint de l’experiència, també és important tenir paciència (molta, de vegades), ser observador, mínimament organitzat, ser una persona respectuosa i capaç de crear un bon clima, amb energia suficient com per a dur a terme l’aventura de l’educació amb tot el que comporta. També és important tindre capacitat d’empatia per tal de comprendre les necessitats de
l’alumnat, que al mateix temps impulsa la seua motivació.
A més a més, és imprescindible parlar de la importància de ser una persona oberta a les vivències dels infants que eduquem, sensible en allò que els ocupa, és a dir, anar més lluny per tal de poder calar més endins de la persona. El que entenem com <<educar des del cor>>. Imprescindible, sense dubte.
Però, una escola necessita la col·laboració de tota la comunitat educativa per tal de fer front al paper tant
#COMAMÍNIM UN POC D’EDUCACIÓ 181
important que desenvolupa. Com hem dit no només aprenen aspectes importants allí, hi ha factors clau que han de vindre apresos de casa, des de la família, i, amb això, remarquem que si no anem tots a una, podrem tindre dificultats en un futur, ja que per aconseguir l’èxit educatiu es necessita de la participació i col·laboració de tots els agents implicats en l’educació de les xiquetes i xiquets que són el futur de la nostra societat.
Amb això, podem fer el símil següent: per a dur a terme l’educació d’una persona, tota la comunitat educativa ha de ser un equip de rem. Tots hem de remar alhora i en la mateixa direcció per tal d’arribar a la meta, i no perdre’ns pel camí o que se’ns enfonse el vaixell.
Un altre aspecte important en l’educació dels més menuts i que no podem deixar de costat, és la influència que tenen en ells els mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació i la comunicació, ja que tenen molt de poder en les persones i
permeten interaccions diferents a les que tenien els infants d’abans.
Les noves generacions han crescut envoltades per les noves tecnologies, per tant, tot i que en primera instància no pensem en aquest tema, és molt important per a les relacions i conductes dels nostres menuts, ja que és evident la seua influència en el procés educatiu en general. Aquest aspecte s’ha de tindre en compte, ja que si bé és cert que aquestes tecnologies ens milloren la vida en molts aspectes, hem de saber filtrar en aquest àmbit perquè poden resultar tant beneficioses com perjudicials en tots els sentits si no en fem un bon ús.
Finalment, podríem concloure aquest escrit assenyalant que, per a educar una persona es necessita, com a mínim, tindre valors i, sobretot, treballar en conjunt amb totes aquelles persones que conformen la vida de la xiqueta i xiquet. D’ací, la importància de <<ser tribu>> per educar un sol infant.
182
#COMAMÍNIM UN POC D’EDUCACIÓ 183
activitat física, exercici físic i esport per a tot el món
Joan Talens Torres
La vida activa és apta per a tot el món i qualsevol persona hauria de ser capaç de mantenir aquesta vida el major temps possible. Tant xiquets, com adults, com persones majors necessiten fer exercici físic o esport amb la simple finalitat de millorar la seua qualitat de vida.
Tant l’activitat física com l’exercici físic són fonamentals i són un pilar imprescindible a les nostres vides, ja que aquests ens proporcionen salut. Tots sabem que la vida sedentària és una de les pitjors enemigues de la salut i ens duu pel camí incorrecte, pel camí de les malalties, com l’obesitat, la mort sobtada, les malalties cardiovasculars, els diferents tipus de càncer i un llarg etcètera.
Per a començar a parlar de l’exercici físic i de l’activitat física hem de saber diferenciar els dos termes. L’activitat física és tot aquella acció o moviment corporal que requerisca un mínim esforç amb despesa energètica, com puga ser caminar, pujar escales o qualsevol activitat quotidiana. Per contra, l’exercici físic és aquell que està programat o planificat amb una finalitat o objectiu.
Amb els temps que corren, o han corregut, hem pogut descobrir la necessitat de moure’ns. Aquella
necessitat bàsica que molts de nosaltres hem deixat de costat en algun moment de les nostres vides i que és de vital importància.
Si ens centrem en els mínims que són necessaris per a estar físicament bé, és cert que estan establerts alguns paràmetres en funció de l’edat dels subjectes o diferents variables, però no es té en compte la necessitat que té el subjecte de realitzar activitat o exercici físic diàriament.
Mai és tard per a començar, tingues l’edat que tingues, perquè tard serà quan no hi haja remei, quan s’haja fet tot obscur, quan pel camí s’hagen posat murs i no pedres que superar. Així doncs, sols falta començar, donar el pas i ser constant amb allò que de segur que serà un bé per a tot aquell que ho faça, siga com siga i quan siga.
activitat física, exercici físic i esport per a tot el món 185
És important agafar un hàbit de vida saludable i activa. Com aconseguir açò? Segurament hauràs sentit parlar dels famosos 10.000 mil passos i, front açò, hem de dir que sols és un número, ja que per a una persona pot ser molt i per a altra molt poc.
Comença pels inicis, i pot ser per a una persona l’inici siga eixir de casa i donar una volta a la plaça, sense saber quants passos ha fet. Sols amb constància i adherència aconseguirem que l’activitat i l’exercici físic repercutisca positivament en les nostres vides.
Tots sabem la multitud de beneficis que té l’esport o l’exercici físic respecte a la salut de les persones però, a continuació, s’exposen alguns d’ells:
• Disminuir el risc de malalties cardiovasculars.
• Disminuir el risc de càncer.
• Disminuir el risc d’osteoporosi.
• Disminuir el risc de diabetis tipus 2.
• Enfortir el sistema immunològic
• Millorar la qualitat de vida.
I a més del beneficis que acabem de nomenar, hi ha un factor importantíssim que es veu beneficiat amb la pràctica d’esport o exercici físic, que és la salut mental. Fer exercici i tindre una vida activa físicament, et pot ajudar a millorar la teua salut mental i, més concretament, et pot aportar els següents beneficis:
• Reducció de l’estrès
• Millora de l’autoestima
• Ajuda a combatre la depressió i l’ansietat
• Millora de la concentració
• Millora de les relacions socials
186
Aquests són alguns dels molts beneficis que provoca l’exercici físic, però podríem escriure beneficis fins esgotar els fulls.
I per què una situació tant saludable per a l’ésser humà costa tant d’incorporar a les nostres vides? La nostra ment utilitza excuses com a sobreprotecció per a fer-nos més còmodes i no realitzar cap tipus d’esforç físic. La falta de temps o de ganes, la inseguretat en u mateix o simplement el no saber per on començar són les raons més utilitzades per tots nosaltres per deixar de fer allò que ens beneficiarà.
Agafa l’hàbit de ser actiu i, per a que alguna cosa es convertisca en hàbit, segons els experts, s’haurà de repetir durant 21 dies. Una vegada hages aconseguit crear aquest hàbit a la teua “nova” vida, busca altres reptes, altres objectius o metes que et facen ser constant. I recorda el més important: gaudeix del procés de realitzar allò que de segur et canvia la vida.
activitat física, exercici físic i esport per a tot el món 187
esport i falla: què més puc demanar?
Nerea Brines Gómez
El que en un principi semblava una vesprada com una altra amb un grup d’amigues, a poc a poc va anar convertint-se en una necessitat, ja que em transmetia uns valors com l’esforç màxim, la solidaritat, l’èxit col·lectiu, la companyia... Gradualment es va convertir en una exigència física i mental sobre com afrontar cadascun dels partits i anar aprenent constantment el preu de la suor i les llàgrimes de cada victòria.
Per a mi l’esport, hui en dia, és molt important. Crec que et fa créixer molt com a persona, ja que no tan sols has d’afrontar les victòries, sinó també les derrotes, els mals partits i mals entrenaments... A més, el que més m’agrada de l’esport col·lectiu és que no tan sols eres tu, també tens companyes que els passa el mateix que a tu, que de vegades necessites els seus ànims per poder continuar i donar el màxim de nosaltres. A més, la sensació de celebrar totes juntes una victòria és una de les millors, ja que saps que has deixat el teu
màxim en la pista i no sols és treball teu, sinó de tot l’equip.
Però tot això no sols passa en un partit, darrere de totes les victòries i derrotes venen els entrenaments, ja que és quan et prepares i quan has de donar el màxim, per poder després aplicar-ho sense cap inconvenient.
L’esport col·lectiu tracta d’implicar-te i formar part d’un mateix grup, és molt semblant a formar part d’una falla.
Una falla no és tan sols un monument, dins d’una falla es crea un gran grup on tots compartim emocions i sentiments, on cadascun aporta alguna cosa per a poder fer funcionar la falla, on acabes formant un grup d’amics i amigues diferent al que tens fora, on fas costat a la teua falla a mort i on, a la fi, s’acaba formant un gran equip.
I formar part d’un equip faller no ho canviaria per res del món.
esport i falla: què més puc demanar? 189