els límits de temperatura en el canvi climàtic
Enric Marco Soler
L’excés de temperatura és un problema global que afecta moltes parts del món, i el nostre territori no n’és una excepció. El canvi climàtic està provocant un augment de la temperatura mitjana a nivell global i això té conseqüències per al nostre benestar i per a l’entorn natural. Així, per exemple, en augmentar la temperatura, els insectes de zones tropicals poden viure perfectament entre nosaltres amb el perill de transmetre’ns malalties pocs freqüents com el dengue o la malària. A més a més alguns cultius com la vinya, que necessiten temperatures baixes a l’hivern, serà impossible conrear-los per ací en un futur.
Una de les mesures més importants per combatre el canvi climàtic és establir uns límits en l’augment de la temperatura global. Aquesta és una de les qüestions que es van debatre en la COP21, la
conferència sobre el canvi climàtic, organitzada per les Nacions Unides el 2015 a París. En aquesta conferència els líders mundials van acordar establir l’objectiu de mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2 ºC respecte als nivells preindustrials. Els països signants de l’acord es van comprometre a més a fer tots els esforços necessaris perquè l’augment no sobrepasse els 1,5 ºC.
Aquest objectiu és important perquè els experts creuen que, si l’augment de la temperatura global supera els 1,5 graus, es produiran canvis irreversibles en el nostre planeta, com ara el desglaç de les glaceres, el creixement del nivell del mar i l’aparició de fenòmens meteorològics extrems més freqüents. Per tant, es considera vital l’adopció de mesures per evitar-ho.
Al País Valencià ja estem començant a veure els efectes del canvi climàtic en forma de temperatures més extremes. En els últims anys hem experimentat onades de calor cada vegada més intenses i més llargues, amb temperatures que han arribat a superar els 40 graus en alguns casos. Això és perillós per a la salut, especialment per a les persones grans i
els límits de temperatura en el canvi climàtic 131
Millenium Park, Chicago. Roman Boed (CC BY 2.0)
per a les que tenen problemes de salut preexistents.
L’any 2022 ha estat especialment greu. La figura 1 ens mostra la temperatura mitjana diària durant tot aquest any, una corba serrada amb molt alts i baixos; i la compara amb la temperatura mitjana dia per dia del període 1981-2010 que és dibuixada com una corba suau. S’observa clarament que a partir de maig les temperatures mitjanes s’enfilaren pràcticament sempre per damunt de la mitjana.
estació, la quarta expressa l’anomalia o diferència de les temperatures. En la cinquena columna es detalla la jerarquia, és a dir, des que es tenen registres, en quin lloc se situaria la temperatura del mes; mentre que la sisena columna ens dona el caràcter dels períodes de mesura: càlid, molt càlid o normal. Així, per exemple, el mes de desembre del 2022, amb 11,6 graus de mitjana, presentà 2,9 graus d’anomalia climàtica, situant-se en el rànquing del mes de desembre més càlid des que es tenen registres. Va ser, com recordeu, un mes extremadament calorós. De fet tots els mesos des de maig fins a desembre van ser càlids o extremadament càlids.
Aquesta anomalia positiva de les temperatures mitjanes a les terres valencianes durant el 2022 encara es veu més clara en la figura 2, on es detallen numèricament les temperatures mitjanes mes a mes, en cada estació (primavera, estiu, tardor i hivern) i anual. En la segona columna veiem les mitjanes mensuals, en la tercera la temperatura que es consideraria normal per a cada mes o
En definitiva l’any 2022 va ser el més càlid des del 1950. A la figura 3 podem veure com ha estat l’evolució
132
Figura 1
Figura 2
de les temperatures mitjanes a terres valencianes des del 1950 fins ara. Els anys més calorosos han estat els últims nou anys, des del 2014 fins el 2022. A més, si ens hi fixem, notarem que tots els anys, llevat del 2018, han tingut una anomalia positiva superior o igual a 0,5ºC. Però el 2014 s’arribà a 1 ºC i el 2022 a 1,5 ºC.
canvi climàtic ja en marxa. Això inclou iniciatives com ara l’ús de fonts d’energia renovables, la millora de l’eficiència energètica en edificis i transport, i la conservació i restauració d’ecosistemes que ens ajuden a mitigar els efectes del canvi climàtic, com ara els boscos i les zones humides.
Però no és només l’excés de calor el que ens afecta. També estem patint temperatures més baixes del normal durant l’hivern, amb algunes gelades que han afectat les collites d’hortalisses i altres cultius. Això té conseqüències econòmiques per als agricultors i també pot afectar la disponibilitat de determinats aliments.
Per combatre aquests problemes, és necessari que prenguem mesures que permeten reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i millorar la nostra capacitat per adaptar-nos als efectes del
També és important que ens preparem per a les temperatures més extremes que vindran en el futur. Això inclou establir plans d’emergència per a les onades de calor, com ara proporcionar aigua i refugis frescos per a les persones que ho necessiten, i també assegurar que les edificacions estiguen dissenyades per resistir temperatures altes.
El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) ha fet previsions sobre la variació de les temperatures a nivell global durant el segle XXI amb diversos models climàtics i amb diversos escenaris possibles: a) que no es faça absolutament res i es continuen consumint combustibles fòssils com ara, i augmentant l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (aigua, metà, etc.) o b) que es reduesca moderadament o dràsticament l’emissió d’aquests gasos. En tots els casos la temperatura sembla
els límits de temperatura en el canvi climàtic 133
Figura 3
augmentar en els pròxims decennis, encara que si es redueix dràsticament l’emissió de gasos les temperatures començarien a baixar cap a mitjan segle actual.
L’Agència Espanyola de Metereologia (AEMET) ha particularitzat aquestes previsions per a l’estat espanyol amb diversos models climàtics i suposicions de mitigació diversa. També n’ha calculat per a les comunitats autònomes. Pel que respecta a la nostra, les dades previstes no són gens bones. Sembla que els efectes del canvi climàtic sobre la Mediterrània occidental seran especialment greus.
(cas RCP8.5), i continuem emetent gasos d’efecte hivernacle al mateix ritme que en l’actualitat, la temperatura mitjana passarà clarament per damunt dels 2ºC a mitjan segle fins a sobrepassar el 4ºC al voltant del 2100. Un veritable caos climàtic s’albira llavors en aquesta part de la Mediterrània. Per contra, si mitiguem els impactes del canvi climàtic atacant l’arrel del problema, tractant que l’escalfament global no augmente, els models (cas RCP4.5) indiquen que podrem controlar i aturar la pujada de la temperatura per sota dels 2º a finals de segle.
Com podem veure a la figura 4, els models ens diuen que, si no es fa res
L’estiu del 2022 vam patir unes onades de calor molt llargues. Com podem veure a la figura 5, els models preveuen també onades de calor molt més llargues que en el cas d’absència de mitigació (RCP8.5)
134
Figura 4
Figura 5
podrien durar fins a 20 dies. Per contra si mitiguem els impactes del canvi climàtic (RCP4.5) les onades de calor seran molt més curtes i no seran superiors als cinc dies.
Per tot el que s’ha explicat, i veient les pèssimes previsions que ens auguren si no actuem, és important que fomentem hàbits de consum sostenibles i reduïm el nostre impacte ambiental de moltes altres maneres. Això inclou coses com ara reduir el nostre consum d’energia, utilitzar productes duradors i de baix impacte ambiental, i reduir el nostre consum de carn i productes làctics, que tenen una petjada de carboni més gran que altres aliments. En definitiva caldria decréixer, emfatitzar la necessitat de reduir el consum i la producció global i advocar per una societat socialment justa i ecològicament sostenible en què el benestar social i ambiental siguen l’objectiu a assolir.
En resum, els límits de temperatura màxima i mínima relacionats amb el canvi climàtic són una qüestió de gran importància per al nostre país i per al món sencer. Si volem protegir la salut nostra i i dels nostres descendents, així com l’entorn natural, és vital que prenguem mesures que combaten el canvi climàtic i reduïsquen les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle.
els límits de temperatura en el canvi climàtic 135
L’EVOLUCIÓ DE LA FABRICACIÓ DELS MONUMENTS FALLERS
Àngela Cortijo Perona
Els monuments fallers, a banda de servir com a culminació de la festa fallera, també constitueixen una obra d’art i, sobretot, una icona fallera. És per això que el seu procés d’elaboració és molt costós: preocupa tant com s’ha d’elaborar la crítica fallera, la pintura, els acabaments i els materials amb els quals es construeixen que tenim al món faller un gran gremi d’artistes fallers que, durant un any sencer, s’encarreguen de muntarlos per tal de tenir-los a punt per al dia de la plantada.
Aquesta tasca sembla senzilla però, en canvi, no ho és, i sovint quan es cremen les falles molts tenen curiositat sobre quins materials mínims han emprat per a la seua fabricació. És clar que, en general, s’han utilitzat els mateixos materials, però hem de tenir en compte que l’evolució de la nostra societat ha implicat un canvi en la manera de muntar els monuments fallers: un gran exemple és la vinguda de les noves tecnologies que, com veurem posteriorment, han permés un gran avanç en aquest aspecte, així com la cura cap al medi ambient per combatre els efectes que la contaminació i el canvi climàtic estan tenint lloc al nostre planeta.
¿Quins materials es necessiten com a mínim per fabricar una falla?
Si ens remuntem cap al segle XVIII, la cremà de les falles consistia a arreplegar trossos de fusta de diverses fusteries o de llars que en tenien i no en necessitaven i cremar-los. També podien ser mobles que algunes famílies donaven perquè no els volien. Al segle XIX la festa de la cremà de la nit de Sant Josep començà a evolucionar i, a eixos trossos de fusta, se’ls afegia ninots de drap farcits de palla, màscares o figures de cartó i també de cera.
A mesura que passaren els segles i, fins avui, el muntatge de les falles ha anat progressant encara més fins a tenir els nostres actuals monuments fallers. Aquests estan formats per un ninot central, que sol ser més gran i vistós i ocupa el centre de la falla, i d’altres ninots més petits que se situen al voltant del ninot central i constitueixen les anomenades escenes, que versen sobre el tema central que ens transmet la falla.
Entre 1920 i 1930 es va desenvolupar el motlle per als ninots de cartó, fet que va provocar que es pogueren construir ninots més grans. Aquesta tècnica ens ha arribat fins al dia de hui, ja que s’empra
L’evolució de la fabricació dels monuments fallers 137
per a l’elaboració de ninots més xicotets. També aquest motlle permet que puguem fabricar el ninot cada vegada que es necessite.
A partir de 1990 aproximadament es va posar en marxa la tècnica del poliestiré o, com coneguem més popularment, amb suro. Aquest material ha provocat que es crearen ninots encara més grans i més voluminosos perquè és un material molt mal·leable a través del qual es poden aconseguir acabats més perfectes i, com que pesa molt poc, es pot transportar d’una manera més còmoda i facilita molt el seu muntatge. El problema que té aquest material és que, com que pesa poc, necessita que se li afegisca una estructura de fusta per tal que quede
ben fixat i es puga treballar millor amb la seua muntura. També s’utilitza espuma per a emplenar per dins els ninots i, per dins, porta una altra estructura de fusta amb ganxos per facilitar la instal·lació de la falla i el seu transport. Per tal de fabricar l’envoltament dels ninots, sobre el suro es realitza la tècnica de l’empaperament i el gotelé i, una volta s’asseca tot, s’escata el ninot. Aquest pas els facilitarà el següent procés: el de la pintura i la decoració.
Avui es combinen tècniques tradicionals d’elaboració amb les més innovadores: el gremi d’artistes fallers compta amb programes informàtics en 3-D per tal de modelar els ninots d’una manera més tècnica i precisa. De fet, per tal de dibuixar l’esbós faller, s’agafa
138
el mateix procediment: hi ha d’artistes fallers que els fan de manera artesanal i altres utilitzen aplicacions web per a perfeccionar el seu dibuix i mostrar-lo, de la millor manera possible, a l’associació fallera.
¿Avui s’empren els mateixos materials per a construir una falla que en el passat?
La resposta a aquesta pregunta en línies generals seria afirmativa, encara que ens topem amb un gran repte: la reducció de la contaminació mediambiental.
Cada vegada hi ha més ajuntaments que, dins de les seues bases, premien als monuments fallers que siguen més respectuosos amb el medi ambient. Així ho exposava, per exemple, l’Ajuntament de València l’any 2021 en el seté criteri de valoració: “l’adequació dels materials amb què es construeix l’obra a la cremada més neta i respectuosa possible amb el medi ambient, que minimitze tant com siga possible l’emissió de gasos contaminants derivats de materials químics de mala combustió. Es valorarà l’ús de materials naturals, tant en la construcció d’estructures i suports com en cobertures, preparacions i acabats pictòrics.”. És a dir, s’aposta per parlar de
falles sostenibles, un concepte que el gremi d’artistes fallers està afrontant.
Un dels materials que, segons la societat, contamina més és la utilització del poliestiré, perquè allibera un gas molt contaminant. Per aquest motiu, a partir de les Falles de l’any 2017 l’equip de govern valencià va animar la fundació Inndea per tal d’estudiar nous materials que substituïren els actuals. Aquesta idea ha sigut valorada positivament pels artistes fallers, però alguns d’ells encara es resisteixen a la utilització del suro. José Ramón Espuig, mestre major del Gremi d’Artistes Fallers, està d’acord en anar modificant de manera gradual els percentatges d’ús entre uns materials i altres, així com afirma que “pot ser que d’ací a deu anys es puga fer la falla de l’Ajuntament amb altres materials, però no ara. S’ha de clavar suro o baixar l’altura considerablement”.
De fet, l’any 2017 una enginyera química i emprenedora valenciana, Ana Blasco, va crear un nou material, innovador i ecològic, realitzat a partir de palla d’arròs. Aquesta proposta donaria per finalitzats els problemes dels materials contaminants i acabaria amb el conflicte que es viu en la ciutat per
L’evolució de la fabricació dels monuments fallers 139
eliminar la palla d’arròs. Ana Blasco tenia com a objectiu presentar aquest projecte al Centre Unesco per tal d’aprovar-lo i guanyar suport.
En conseqüència, aquest projecte ha tingut un gran èxit perquè alguns artistes fallers ja utilitzen palla d’arròs com a material dins dels seus tallers. De fet, des de setembre del 2017, la UPV (Universitat Politècnica de València) compta amb la patent per a la creació d’aquests innovadors ninots fallers. També fan servir polisacàrids naturals i compostos orgànics derivats de la cel·lulosa. Miguel Sánchez (responsable del Departament d’Informàtica de Sistemes i Computació) i Xavier Mas-Barberà (Institut de Restauració i Patrimoni), ens expliquen el procés de fabricació d’aquestes matèries primeres: “es tritura la palla fins a obtenir una granulometria menor de tres mil·límetres i es barreja amb els altres components, entre un i cinc minuts”.
De fet, dos dels ninots de la falla de la plaça de l’Ajuntament de València de l’any 2017 estaven elaborats amb pasta de serradures i arròs. Pere Fuset, regidor de Cultura Festiva, afirma que “la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat és una oportunitat de ser millors encara, de buscar l’excel·lència i eixe és un dels aspectes que està perseguint el projecte d’investigació de la Universitat Politècnica que, en pocs mesos, i amb l’ajuda de l’Ajuntament de València, està donant uns resultats excel·lents. Ara com ara ja han sigut capaços de realitzar impressió en 3D amb pasta d’arròs, amb palla d’arròs i fusta de bassa, amb un sistema molt sostenible, d’una cremada molt neta, que estic convençut que en el futur suposarà una gran ajuda perquè els artistes fallers continuen treballant sense perdre la més mínima creativitat i apostat per un model encara més sostenible de la nostra festa”.
També s’ha posat sobre la taula la utilització d’un altre material sostenible anomenat “suro verd”: l’empresa valenciana Copoví Ramon 3D Indústries, de Rafelguaraf, està comercialitzant en Espanya aquest nou material, d’origen vegetal. Juanjo Copoví, el professional d’aquesta empresa, comenta que “és
140
interessant tenir un substitut perquè avui el preu del poliestiré està molt car i aquesta opció podria tenir un millor preu”.
que “ens gastarem 5000 euros en el monument, hem assumit el cost per tractar-se de la xicoteta, però fer tota la gran amb aquest material, almenys per a nosaltres, és inassolible econòmicament perquè en aquests moments aquest material és molt més car que el convencional i es dispararia el preu en molts milers d’euros”.
Les “comissions” verdes
La comissió de Peu de la Creu, del barri de Velluters, s’ha convertit en la primera de la història en realitzar tot el seu monument infantil en un material realitzat a partir dels residus vegetals procedents d’excedents de neteja de jardins, branques o fulles, a pesar que el seu cost duplica el del suro convencional. De fet, Pepe Domínguez, membre de la directiva d’aquesta falla, ho explica: “Hem apostat per aquest material juntament amb el nostre artista Mario Pérez, qui ens ho va oferir, perquè,malgrat que és el doble de car que el suro normal, ens pareix important el fet que, a l’estar confeccionat amb material vegetal reciclat, es redueix sensiblement la petjada de carbó i, en cremar-se, ja no allibera un fum tan negre, sinó que és més blanc i no fa olor de material químic”. També ha afirmat
A conseqüència del fet que l’Ajuntament de València incloguera entre els seus criteris de valoració dels monuments fallers el criteri de respecte de cara al medi ambient, moltes falles han apostat per crear monuments sostenibles i evitar l’ús del suro. Javier Molinero, artífex de la falla infantil de Castielfabib, comenta el següent: “no concebisc altra opció, però el mèrit no és sols meu, la decisió està impulsada per les comissions en les quals treballe. No crec que hi haja cap artista faller que no estiguera encantat de canviar de material sempre que les comissions assumeixen allò que comporta, reducció de volum i complexitat, major exposició a la pluja…”. Molinero opina que, encara que els materials ecològics siguen més costosos i no es puguen fer monuments
L’evolució de la fabricació dels monuments fallers 141
tan ostentosos com abans, hem de fer un canvi radical i mirar l’opció més respectuosa amb el medi ambient.
Per això, cada vegada més veiem com algunes comissions falleres aposten per crear monuments amb material ecològic i també reciclat. Si anem a veure l’exposició del ninot de València moltes voltes trobem falles que consisteixen en un únic ninot central, fet de material o cartó reciclat, que no és tan voluminós com la resta. Sovint també opten per un tema de denúncia com, per exemple, la contaminació mediambiental o la violència de gènere. Aquests són igual d’importants que la resta pel gran valor simbòlic que ofereixen.
Falles sostenibles i compromeses amb el medi ambient per al 2023
Per conscienciar més sobre aquesta problemàtica al món faller, a partir d’enguany els casals hauran de registrar la seua petjada de carboni, regulant així l’emissió de gasos d’efecte hivernacle en actes fallers, com és el de la cremada. En SoluciónCO2zero, un assessor mediambiental en Espanya i situat a Paterna, s’ha establit un protocol per regular la petjada de carboni i reduir el gasos contaminants de l’activitat fallera:
aquest protocol consisteix en el fet que es calcula la petjada de CO2, es proposen solucions per a reduir-la i s’apliquen. D’aquesta manera, si s’han seguit correctament tots els passos, s’obté el corresponent segell acreditatiu.
Així mateix, les Falles 2023 tindran un nou premi a la sostenibilitat, on es valorarà la temàtica relacionada amb el canvi climàtic, o la substitució del poliestiré per palla d’arròs. També es valorarà la reducció de la petjada de carboni, acreditada mitjançant segells del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO), l’organització d’activitats de divulgació i conscienciació sobre sostenibilitat i el suport de la comissió fallera a la Missió Climàtica València 2030.
142
En conclusió, a través d’aquest article hem pogut comprovar com ha evolucionat a través dels últims anys el muntatge dels nostres monuments fallers i, sobretot, el canvi dels materials que ara esdevenen més ecològics i sostenibles. Però hem de tenir en clar que aquest canvi no acaba ací i que encara hi ha un camí llarg per recórrer: aquest camí a voltes pot tenir pedres que haurem d’afrontar, però l’objectiu no ha de canviar: hem d’aconseguir reduir al mínim els efectes del canvi climàtic i aconseguir que les nostres festes falleres siguen com més sostenibles millor.
L’evolució de la fabricació dels monuments fallers 143
el minifundi i el territori
Jaume Talens Rodríguez
Canvien els valors, donem importància a altres coses més grans i llunyanes que a les properes. Ens trobem en un món convuls, inesperat, on hem de veure com ens afecten els canvis forasters a les petites coses que tenim. Una d’elles com vivim, on vivim, i com podríem viure les persones per menudes que fórem. Per això, com un banc de peixos, si ens coordinem, mai xoquem uns amb altres. Formem un conjunt gran magnífic per a eixa petita història de la vida, si ens unim. D’ací naix el Congrés del Minifundi, el tercer: minifundi són unes finques rústiques de dimensions reduïdes, la producció de les quals és insuficient per a l’abastiment de la família propietària. Tot i que solen ser, encara que no és precís, petites propietats, si no estan coordinades amb la resta de petites propietats a nivell comercial, cultural i geogràfic, van a patir pel consum, pel mercat i la globalització. Per això és de gran importància la unió a nivell d’humanitat no competitiva amb el pròxim, amb el veïnat.
Tothom, erròniament aspira a ser gran, tal i com ens va fer veure John Kenneth Galbraith, un economista i diplomàtic de més de dos metres d’alçada, qui va dir que la preferència pels alts era “un dels
prejudicis més flagrants i disculpats de la nostra societat”. Hi ha molta gent que gasta molts diners per a ser gran, quan el ser gran va en funció de la coordinació, el sentiment comú, la vida en el millor veïnat possible, no en l’alçada individual que et fa més desprotegit en un món solidari. Recordem els Neardentals de la Cova Bolomor.
Una de les experiències que s’ha donat en les Comarques Centrals Valencianes, en concret des del Comptat, ha arribat a una de les teories econòmiques més brillants que han eixit darrerament a Europa: l’economia del bé comú. Un exemple clar seria el naixement de la “Microvinya” i el “Celler del Minifundi”. Uns vins que han arribat des d’aquestes terres, que no es treballaven, a portar ampolles de vi, vermut, i altres productes des de Tokio fins a Nova York. Com és possible?
Per això, són necessaris els Congressos, la reunió de la intel·ligència amb la necessitat del territori. El no desdir les unitats petites que en el seu conjunt són molt productives. Per això, el Tercer Congrés del Minifundi com a impulsor del foment de l’ecosistema empresarial rural. Una forma de protegir al mateix temps el territori on vivim. Assistiran vint-i-un
el minifundi i el territori 145
ponent d’un nivell òptim amb la intenció d’ajudar a les petites empreses. Serà a Ontinyent al Centre Cultural de la Caixa d’Ontinyent. Per cert, aquesta és la darrera Caixa que resta de les famoses Caixes d’Estalvis que teníem com a banca pròpia les valencianes i els valencians. I la de Pollença, per a ser rigorosos, a Mallorca. Petites Caixes que van aguantar l’atac de la gran banca, amb un economista d’excepció d’Ontinyent, molt de terra i vivint en ella, Rafael Beneyto, responsable del control general de risc, molt preocupat sempre per l’infrafinançament que patim al País Valencià.
primera “pepita” de raïm que és coneix a la història de la humanitat s’ha trobat a la cova del Bolomor, a La Valldigna. Una persona que en les seues conferències sempre fa estima de la ruralitat i el viure bé i connectat amb el món.
Organitza el Congrés l’associació
Elviart des de la seua dimensió social i viticultural, així com ocupada de l’agricultura en general i l’empresa petita a la zona. Té una nom propi, Joan Cascant. Gran amic de Tavernes, qui ens va dir que a un llibre francès havia llegit que la
Som moltes personalitats que col·laborem al tercer Congrés, però deixeu que destaque les personalitats que han preparat una conferència per a l’esdeveniment. No podré parlar de totes però sí, al menys, de les més significatives. Per assumptes personals no podrà estar un dels geògrafs que recolza el Congrés, Joan Romero. Però serà molt interessant la conferència inicial de Javier Esparcia, que ens parlarà sobre el mite o realitat de la despoblació. L’economista Juan Torres, un dels economistes socials més coneguts, membre d’Atack, amb un dels libres més brillants i explícits sobre la renda bàsica universal, ens parlarà sobre el sistema econòmic de la zona. Tenim en comunicació a Nieves Concostrina, una de les periodistes més clares de Ràdio Nacional, on solem
escoltar-la en temes històrics amb la seua forma tan didàctica i clara d’explicar els temes. El darrer podcast d’ella que he escoltat tracta sobre la pèrdua de l’Ifni en una guerra que va ser ocultada a tota
146
Espanya. Els podeu escoltar pel canal Youtube. Paco Àlvarez, de l’economia del bé comú, que ha estat director de la borsa de París i València, director d’Economia de la Generalitat Valenciana, com Josep Pla Barber president de la Caixa d’Ontinyent. Deixe molts noms com Raquel Huete, amb els efectes del Turisme, i quina economia deixa; Beatriu Rocamora, ens parlarà de la PAC, i a qui afecta i ajuda; Enric Moltó , amb la seua aportació a l’urbanisme i la geografia en la zona, els preus i les vivendes amb les seues necessitats, etc. Dos dies intensos, on m’acompanyaran un professor de sociologia de la Universitat de Gandia i València, així com un industrial de Tavernes molt interessat en l’economia del bé comú i la sostenibilitat. Ha fet fòrum la seua empresa sobre aquestos temes.
Anem a escoltar i participar del que es diu que tot allò petit és bell, el paisatge i el medi ambient, la cadena alimentària artesana, dels preus, la qualitat, la salut, el consum i l’ètica. I, molt important, el risc de desaparèixer petits pobles de les nostres comarques. Tot amb la presència i participació del director d’economia actual de la Generalitat, José Soler i del Conseller d’economia Sostenible en tots els anys del Botànic, Rafael Climent, natural i resident a la comarca.
La nostra participació ha estat encaminada a aportar la necessitat de la geografia humana a la zona, així com fer veure la importància de l’economia social. Pensem que la mètrica, la mesura, és un component de l’objectivitat i ha de ser inici actual de tota ciència humanística, doncs ens donen les dades a priori, les “big dates” del que seran, segons les preguntes, les conclusions; que han d’estar ajustades pels tècnics que els governs posen a les zones com els GAL, grup d’acció local; i que haurien de tindre una formació per a ajudar a tres nivells en el territori rural. Primer, no perdre la intel·ligència local ni la pèrdua de les dones de la zona; segon la capacitat de donar una educació diferenciada, sobretot a la Secundària, per a enfortir
el minifundi i el territori 147
les zones a ser despoblades, ajudes i tecnologies per a no sentir la soletat cultural, política i relacional a l’edat; i, per últim, intentar mantenir les empreses front a la deslocalització, a la continuïtat generacional i, el més problemàtic, la participació accionarial per les ajudes dels fons FEDER, LEADER i altres. Són l’instrument per actuar contra l’anomenada “DEMOTONASIA”, acció que per polítiques no correctes o per omissions polítiques fan que un territori o poble es quede sense població.
Com a conclusió, tres punts importants: intel·ligència, educació i empresa. Dos ciències bàsiques, geografia humana i economia social. Un punt per actuar, els Grups d’Acció local. Una revista a seguir, AGER, revista científica sobre desenvolupament en les Ciències Socials sobre despoblament del món rural o el territori. Des del 2000 fins avui, amb prestigi i des de València. Tenim coses bones.
El professor Joan Romero parla del districte industrial al seu llibre, Els límits del territori com la cooperació de les empreses porten avantatges de nous mercats, infraestructures, qualitat del sistema educatiu, major sistema en
ciència i tecnologia, una millor força de treball en tots els sentits i uns contactes permanents amb les institucions públiques. Sempre competint entre elles, cert, però que fa que vinga mà d’obra, emprenedors innovadors i capital a la zona. Mirem la Valldigna, i estimem-la, com la falla, i decidint des d’ací, amb intel·ligència i sense interessos estranys.
Per acabar, el mateix professor Romero diu no conèixer el concepte sostenibilitat, però cal anar cap a ell. Permeteu-me dir que tot no és natura. Cal preservar el territori sabent que tot té un final, inclús la terra, com la vostra falla... serà foc. El sol arribarà fins a Mart, i serà un procés natural. No passarà demà ni en mil anys, però si hem d’abandonar el territori, que ve de la paraula, TERRA, cal pensar que qui millor es salvaran per ocupar menys espai seran les petites persones, si tecnològicament poden
148
escapar. Recordeu què eren els collars i les joies, reducció del capital i fàcils de portar, a l’edat mitjana. Per tant, és millor ser petit i el futur serà d’ells, mengen menys. En EUA hi ha un estudi que explica que si fórem un 10% més baixos estalviaríem 87 milions de tones de menjar a l’any. Diu Thomas Samaras, l’antropòleg de Nova York: “ No vull que ningú se senta malament per ser alt, però és el moment perfecte per a ser baixet“ .
Així com també per a assistir al Tercer Congrés del Minifundi, com farem les persones com un servidor. En la falla tindreu notícies. Moltes gràcies falleres i fallers del Prado, seguim
el minifundi i el territori 149
reduïm al mínim la contaminació?
Àngela Cortijo Perona
Tot el món està comprovant al seu voltant alguns canvis notables al nostre medi ambient: la modificació de les platges, les pluges cada vegada més torrencials, el desgel dels pols,... Aquests formen part del “canvi climàtic”, unes paraules que hem escoltat un muntó de vegades, però, realment som conscients del que signifiquen?
Greenpeace, una associació que lluita contra els problemes del planeta, afirma que, durant els darrers cinquanta anys, s’ha disparat la producció global de plàstics i que els últims deu anys hem produït més plàstic que en tota la història de la humanitat. Com a mínim, la meitat dels plàstics s’han fabricat per a ser d’un sol ús, com per exemple, les botelles de plàstic, les quals solen ser abocades, provocant la contaminació dels nostres paratges. Espanya, segons aquesta associació, ocupa la quarta posició pel que fa a la demanda de plàstics i sols es recicla el 30% d’aquests.
Però la xifra més alarmant és que, any rere any, els nostres oceans reben huit milions de tones de residus plàstics, dada que confirma l’alta contaminació que estem patint. De fet, a Almeria existeix un “mar de plàstic” que reivindica la
necessitat de transformar els mars de plàstics per mars d’aigua clara i neta.
Quant de temps mínim tarda a degradar-se el plàstic?
El plàstic és la deixalla més tòxica i perjudicial per al nostre planeta i, com hem comentat abans, la més utilitzada. Però, per què és la més tòxica? Aquesta pregunta obté la seua resposta pel temps que necessita per a biodegradar-se.
El temps mínim de descomposició d’un residu de plàstic és de cent anys i es pot ampliar a mil anys segons el tipus de residu plàstic. Per exemple, una bossa de plàstic tarda quatre-cents anys en biodegradar-se, una botella de plàstic, uns cinc-cents anys o una canyeta uns dos-cents anys.
Com podem comprovar, l’elevada utilització d’envasos plàstics d’un sol ús provoca que, si no s’alliberen als contenidors de manera correcta, ni es reciclen, s’acumulen al nostre medi ambient provocant l’anomenada bioacumulació i, conseqüentment, augmenten els efectes del canvi climàtic.
També s’ha parlat de reciclar altres elements que, encara que no estiguen
reduïm al mínim la contaminació? 151
fabricats amb plàstic, són també nocius, com per exemple les piles o bateries, ja que, si es mesclen amb l’aigua, es produeix el metil-mercuri, que pot ocasionar greus trastorns en el sistema nerviós dels éssers vius.
Però la veritat és que no: segons l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), durant la pandèmia s’ha incrementat l’ús de plàstics per la utilització de guants, mascaretes i productes d’ús personal. De fet, alguns d’aquests productes també han acabat en abocadors o alliberats als camps i ciutats.
Però el més alarmant és una altra afirmació defensada per l’OCDE: ja hi ha 139 milions de tones de plàstic en mars i rius i tan sols el 9% d’aquest es recicla a escala global. Aquestes xifres són preocupants i, tal com ho qualifica la mateixa Organització, es tracta “d’un autèntic desastre”.
Quines són les mesures mínimes aportades per les diferents organitzacions i el govern?
El confinament ha minimitzat la contaminació?
La COVID-19 va provocar que tothom estiguera confinat per la no propagació d’aquest virus. Aquesta afirmació pot esdevenir positiva per al canvi climàtic perquè, com que no podíem trepitjar el carrer, l’alliberament de residus seria mínim.
És clar que, per fer front a aquest greu problema, cal conscienciar a la població per minimitzar els efectes del canvi climàtic provocat per la contaminació. Els governs dels diferents països han pres alguns acords: per exemple, la Xina, que és el país responsable de més d’una quarta part de les emissions mundials de diòxid de carboni, ha apostat per les energies renovables, entre altres aspectes.
152
A Espanya tenim la Llei 7/2021, del 20 de maig, del canvi climàtic i transició energètica, que mostra la gran preocupació per aquesta problemàtica i han apostat també per les energies renovables seguint els passos de la Xina. Ambdós també es preocupen de com eliminar les deixalles i per com reduir els efectes de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle.
L’any 2015, l’ONU (Organització de les Nacions Unides) va aprovar l’Agenda 2030 sobre el Desenvolupament Sostenible amb l’objectiu de combatre el canvi climàtic. Aquesta agenda conté
17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, objectius que es proposen per millorar la nostra qualitat de vida.
Així mateix, organitzacions com, per exemple, Ecoembes es preocupen per mostrar a la població com és d’important reciclar els envasos amb la seua campanya anomenada “Redueix, Reutilitza i Recicla” i com reciclar correctament. També, per la nostra comarca, el Consorci Ribera i Valldigna s’ha encarregat de mostrar a la gent com tractar els residus domèstics insistint en la importància d’aquesta qüestió.
reduïm al mínim la contaminació? 153
Quines empreses han minimitzat l’ús de plàstics?
Els ciutadans podem contribuir al reciclatge, però cal que les grans empreses també hi participen, ja que són les responsables de que, per les nostres mans, passen grans quantitats de plàstic que aboquem al fem donant-li un sol ús. Ecoembes ha recollit el nom d’algunes empreses que hi col·laboren:
La companyia Aquaservice entrega als seus clients botelles reutilitzables de vint litres i, al mateix temps, recull els envasos buits que seran de nou emplenats i reutilitzats.
L’empresa Zara utilitza, per als seus enviaments, envasos de cartró 100% reciclat i normalment són envasos que prèviament ells han utilitzat per tal de no fer-ne de nous.
Coca-Cola ha aconseguit que el 27% dels envasos produïts a Espanya es puguen emplenar mitjançant les botelles de vidre que es reutilitzen a l’hostaleria.
Aquestes botelles poden emprar-se fins a vint-i-cinc vegades.
També hi ha d’altres com, per exemple, l’empresa Boc’n’Roll, que va inventar
un embolcall per a portar entrepans reutilitzable i ecològic, o MovilBak, empresa encarregada de reutilitzar telèfons mòbils a Espanya.
Podríem enumerar més empreses preocupades per canviar el funcionament de la seua producció per la cura del nostre planeta, però l’element més important és que cada vegada més sectors de la nostra població propugnen la menor contaminació del nostre entorn.
Com podem contribuir mínimament a la reducció de l’ús del plàstic?
La nostra col·laboració amb el reciclatge d’envasos plàstics, com a ciutadans que vivim en societat, és primordial tant per a la nostra salut com per a la salut del nostre planeta. A continuació es donaran alguns consells per tal d’actuar-hi correctament:
-Quan anem a fer la compra és necessari portar la nostra pròpia bossa o bosses. Seria ideal portar una bossa diferent per a comprar verdura o fruites d’altres productes perquè, d’aquesta manera, és més fàcil pesar el producte i pagar-lo quan estàs en la caixa i no agafar bosses de plàstic facilitades pels comerços. En molts llocs ja es disposa
154
de bosses de plàstic biodegradables, com per exemple les bosses de fècula de creïlles fabricades per l’empresa Mercadona. Tanmateix, sempre es recomana utilitzar bosses reutilitzables per ser l’opció més sostenible.
-Quan s’organitza qualsevol esdeveniment, en lloc d’usar gots i vaixella de plàstic d’un sol ús que no es poden reciclar, cal fer ús de la vaixella reutilitzable.
-No fer servir canyetes de plàstic d’un sol ús per beure líquids o, si les utilitzem, que siguen biodegradables. Cal incidir en que les canyetes de plàstic, a més de no poder-se reciclar, suposen un perill per als animals perquè les poden ingerir i ofegar-se.
-Comprar aliments a granel: cada vegada hi ha més comerços que opten per aquest mètode i, si demanem
aquest servei, cada vegada hi haurà més comerços que se sumen a aquest sistema.
-Emprar botelles de cristall per emplenar-les d’aigua en cas de disposar de depuradora d’aigua o d’aigua de bona qualitat.
-Evitar el consum de café en càpsules: cal destacar que hi ha alguns comerços que han apostat per les càpsules de café reutilitzables.
En conclusió, tothom ha de col·laborar per tal de garantir un futur òptim per a nosaltres mateixa i, sobretot, per a les generacions vinents, i això s’aconsegueix reduint al mínim els impactes del canvi climàtic provocats per la contaminació.
reduïm al mínim la contaminació? 155
mínims de l’enginyeria i el disseny
Aleix Carricondo Mitjans
El món de l’enginyeria s’ha vist aturat recentment per una guerra de comerç tecnològic on els xips han estat els majors protagonistes.
nos en el cotxe, ja que és un dels elements més quotidians del dia a dia de moltes persones. Fàbriques com Seat, Subaru... van veure les seues fabricacions parades per falta de xips, una peça que representa el menys del 0.01% de la massa total del vehicle, és a dir, estem parant produccions per a elements que semblen insignificants i que són la mínima expressió de llargues cadenes de muntatge, de les quals depenen milers de treballadors i les seues famílies.
Guerres de comerç entre Holanda i Xina han fet que no es puga donar servei a grans marques o empreses de tots els mercats del món. La falta de semiconductors ha tingut conseqüències com l’endarreriment del llançament de la xarxa 5G, Subaru va tancar temporalment una planta en Japó, Apple estava preocupada pels seus problemes de producció per a nous models, inclús trobar la nova PlayStation 5 va ser tot un repte en el seu llançament.
En certs casos, fora de la tecnologia mòbil o informàtica, la gent es pregunta, i ens calen aquests xips per a poder fer funcionar un cotxe, una moto? Centrem-
Aquest fet treu a la llum que no hi ha una cadena que funcione correctament si una baula té el mínim defecte o la mínima carència, ens deixa veure que no hi ha un mínim detall que es puga passar per alt en l’enginyeria si vols un producte competent en un mercat que està competint una carrera constant i que el mínim detall et fa perdre posicions en aquesta cursa.
Directament, per la falta de servei i l’estat post pandèmic, les vendes de molts productes han caigut en picat, les necessitats i el mínims indispensables per a la vida de les persones ja no són els mateixos.
Degut a la baixada de les vendes, les empreses ja no poden sostenir tants
mínims de l’enginyeria i el disseny 157
sous, la qual cosa fa que estiguen reduint tots els equips de treball al mínim servei necessari, ja siga acomiadant gent o reubicant-la en altres tasques fins a una possible recuperació dels pressupostos o economia de l’empresa. Però l’exigència del client és la mateixa o major, ja que, la societat cada vegada demana les coses amb més immediatesa, sotmeten els enginyers i dissenyadors a realitzar un treball de major qualitat amb els mínims recursos possibles i en el menor termini de temps. Aquesta pressió es transmet directament a la feina, on el disseny ha de ser perfecte, ja que la mínima desviació, mal ajust o variació en les toleràncies fa que una impressora no siga capaç d’imprimir a bona qualitat, un cotxe no detecte correctament la paret del pàrquing o un paquet de galetes no quede ben tancat.
El fet de treballar amb els mínims recursos fa que no es puga assolir tot el nivell de qualitat i millores possible, ja que en un procés d’investigació i desenvolupament es van trobant gran quantitat de problemes i millores que suposen modificacions en el producte o en parts d’ell. Encara que aquestes modificacions son mínimes, fa que les millores siguen notables, per exemple,
ajustar una peça tres mil·límetres pot fer que no hi haja contacte entre una peça mòbil i una estàtica, i fer que desaparega un soroll molest que apareix en el funcionament d’una màquina. No poder dedicar el temps desitjat en una fase d’investigació i desenvolupament fa que el producte final acabe en el mercat amb certs errors que et poden fer empitjorar la qualitat.
De què depèn que hi haja nous productes, innovadors, que la tecnologia ens sorprenga i que arribe cada dia una mica més lluny? Com s’assoleix un bon estat d’innovació? Doncs amb un bon procés d’investigació i desenvolupament, i per assolir-lo cal tindre un bon equip, format, preparat i proactiu, i que darrere d’això hi haja un pressupost que ho recolze, ja no només a nivell salarial, sinó a nivell de recursos d’equip i recursos de materials. No es pot crear el futur amb els mínims coneixements en una matèria, amb el mínim material d’investigació i el mínim interès o actitud per a desenvolupar processos o productes nous.
Aquesta decadència per part de les grans empreses de l’enginyeria ha portat el món a la situació de control del mínim
158
detall, sobretot a nivell econòmic, fins al punt que un increment de cinc cèntims la unitat, ha fet perdre o parar produccions de grans empreses.
Però, quin és el procés per a desenvolupar i dissenyar un producte? Un dissenyador ha de ser capaç de transmetre al seu client, quin és el producte que es vol assolir, com s’ha d’assolir i quins són els detalls o característiques mínimes que ha de tindre perquè aquest no perda la seua autenticitat o inclús personalitat.
mínim d’informació possible per a no saturar el comprador.
Quan s’ha assolit aquest estat de posada en marxa perquè el client accepta la proposta, comença la fase de desenvolupament per a la industrialització, una fase repleta d’interacció humana entre diferents departaments, on es comparteixen i es posen a prova grans quantitats de coneixements per a avançar de forma correcta i sense deixar perdre el mínim detall, ja que els detalls són els que marquen la diferència.
Al llarg d’aquest procés es treballa sempre sobre uns mínims, no s’accepta avançar en les fases del projecte si en els períodes de prototipat no s’arriben a aquests, i aquests mínims poden ser de qualitat, funcionalitat del producte, robustesa, manteniment, cicles de vida, estètics...
Per a això hi ha un procés de disseny i representació del producte on es presenta al client quin serà el producte dissenyat i quins seran els trets que el faran destacar envers la resta de productes del mercat, i tot això d’una manera esquemàtica, és a dir, amb el
En l’actualitat no existeix cap procés de fabricació que siga perfecte, tots tenen desviacions o toleràncies per mínimes que siguen i més si comptem amb el factor humà. Aquestes s’han de tindre en compte sempre en enginyeria, és per això, que en l’etapa de definició d’un projecte es definiran quines són
mínims de l’enginyeria i el disseny 159
les màximes i mínimes toleràncies que s’admetran. Però també s’ha de ser realista i conèixer quins són els límits d’un procés de fabricació, ja que no és el mateix treballar amb metalls, plàstics, cartrons... conèixer el màxims i mínims que un fabricant pot assolir redueix el temps de desenvolupament d’un producte, a més d’abaratir el cost de l’etapa.
valor per a la creació d’un futur producte o, inclús, la millora del mateix.
Al llarg del temps l’enginyeria i el disseny ha treballat per tal que els usuaris tinguen la vida una mica més fàcil, o traduït a altres paraules, que facen el mínim esforç. La societat en la qual vivim és una societat que s’està acomodant en les noves tecnologies i esperen que aquestes ens ho donen tot fet o resolt.
Parlant primer del disseny del producte a nivell físic, amb els anys la majoria dels productes del mercat que han tingut èxit, ja siguen grans o petits, han estat aquells que han sabut transformar el seu producte amb un disseny minimalista. Recordem que el minimalisme és tot allò que es redueix al més essencial, despullant d’elements que no són de gran utilitat, dit en altres paraules, reduir a la mínima expressió.
Un vegada un producte està llençat i ja corre per les mans dels usuaris, no s’ha de perdre de vista, ja que, les interaccions que puguen tindre els usuaris de carrer, per mínimes que siguen poden tindre alt
160
Aquest efecte el podem veure en grans marques com Tesla, que ha dissenyat nous models de vehicle esportiu o d’alta gamma, escapant de les línies agressives de disseny dels seus competidors, fent dissenys més ergonòmics visualment tant per fora com per dins, reduint la gran quantitat de botons que disposa un cotxe convencional a una sola pantalla, la qual té absolut control del cotxe.
O el cas dels Iphone que van nàixer reduint el concepte d’un telèfon amb gran quantitat de botons a una pantalla amb un sol botó per a gestionar-ho tot. Han aconseguit fer un disseny complet amb els mínims elements d’interacció per a l’usuari. El disseny minimalista passa a ser l’avantguarda del disseny industrial en el món.
concepte pel qual els usuaris han de fer el mínim esforç possible, podem veure com en el món del disseny i l’enginyeria, hi ha una forta tendència en simplificar processos, tasques o inclús rutines. Grans exemples d’aquest canvi són empreses com Google, on en un sol compte pots recollir gran quantitat d’informació com els contactes, fotos, documents de treball... inclús disposen d’aplicacions per a l’edició de certs documents, i donen la facilitat per tal que pugues disposar d’aquesta informació allà on vages. Un altre exemple són empreses com Samsung o Apple, que creen interconnexions entre els seus dispositius perquè no hages de connectar cables per a passar informació, que pugues veure la pantalla del teu smartphone al televisor o inclús a la pantalla del teu vehicle, tot fent un mínim lliscament de dit, pot tindre a l’abast grans possibilitats de comunicació amb molts dispositius d’ús diari.
Aquesta ideologia de mínims es pot aplicar també als serveis que donen els productes, sempre per a millorar l’experiència de l’usuari. Recuperant el
Tot això ens deixa entreveure que els productes que facen que els usuaris hagen de fer el mínim esforç possible per a desenvolupar tasques trivials en el seu dia a dia, serà el que estiga al capdavant de la carrera en l’enginyeria del disseny, o com a mínim, siguen un referent per a altres empreses d’aquest sector.
mínims de l’enginyeria i el disseny 161