Llibret 2020 - Va de bo, va dels 80 by Falla Raval de Sant Agustí

Falla Raval FallaSant RavalAgustí Sant-Agustí Cullera - Cullera 2020 2020

Falla Raval Sant AgustĂ Cullera 2020

A.C. Falla Raval de Sant Agustí

Portada Elisa Signes i Ángel

Coordinador Joan Castelló i Lli

Maquetació i Impressió Paper Plegat s.l.

Coordinadors adjunts: Elisa Signes i Ángel Salva Tortajada i Tur José Luis Valiente i Moro Rubén Colubi i Osa

Fotografies, col·leccions i arxius gràfics Adrián Castelló i Cañamero Joan Castelló i Lli Joan Beltran i Gimeno Alba Vercher i Sapiña Andrea Costa i Mancilla José Marín Ángel Romero Melle A.C. La Penyeta Xabier Bonet i els que expressament es citen en els peus de les fotografies

Edita

Equip de redacció i documentació Begoña Camarena i Reverte Joan Castelló i Lli Elena Ripoll i Bodí Juan Vicente Molina i Escrivà Salva Tortajada i Tur José Luis Valiente i Moro Xavi Calabuig i Signes Joan Beltrán i Gimeno Rubén Colubi i Osa Débora Mari i Romero Cristina Fernández i González Elisa Signes i Ángel Col·laboradors La relació completa en l’índex de col·laboracions literàries Correcció lingüística Begoña Camarena i Reverte Salva Tortajada i Tur Estefanía González i Frasquet Irene Blanes i Fernández

La falla Raval de Sant Agustí defensa la llibertat d’expressió però no compartix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

El present Llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la Promoció i Ús del valencià, en el XXIV Concurs de Llibrets organitzat per la Junta Fallera de Cullera sota el patrocini del M.I. Ajuntament de Cullera i en els Premis de les Lletres Falleres.

Publicitat Begoña Camarena i Reverte Alexis Mari i Gonzalo Carlos Mari i Gonzalo Francisco Miguel Fabra i Giraldos Ivan Yagüe i Renart Noelia Escrivà i Arlandis Jose Martínez i Sanpedro Salva Tortajada i Tur José Luis Valiente i Moro Cristina Fernández i González Juan Vicente Molina i Escrivà Juan Gabriel Olivert i Nicolás Angel Aragó i Beltrán Débora Mari i Romero Dipòsit Legal V-198-2012

Us convidem a visitar la versió Digital https://issuu.com/fallaravalcullera Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

editorial

Bunyol i Cullera d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants

Salutació del President

Fallera Major 2020

Explicació de la Falla Gran

Comissió 2020

Salutació del President Infantil

Fallera Major Infantil 2020

Explicació de la Falla infantil

Premis

Recordatori any 2019

Recopilatori de fotos de la falla

Junta Directiva

Vocals

Cort d’Honor

Xiquets

Xiquetes

Abonades 2020

Programa de festes 2020

Índex els vuitanta: una década que va de bó

pròleg

Capítol 1. La democràcia també aplega a les falles

Capítol 2. NouS horitzons per València i Cullera

144

Capítol 3. Democràcia i Europa marquen la política espanyola

174

Capítol 4. Canvis substancials en l’economia

192

Capítol 5. Terratrèmol en la política internacional

218

Capítol 6. NouS horitzons socials

238

Capítol 7. La modernitat envaix la cultura

276

Capítol 8. Moments de glòria i decepció en els esports

322

guia comercial

340

Cullera als vuitanta i ara

La ruta del Bakalao Francesc Camps 2020

editorial Els 80 van ser una dècada de canvis importants, anys de transformacions estructurals en tots els àmbits: polític, econòmic, social, cultural esportiu i, també, en el món de les falles. Després d’una dècada anterior, la dels 70, en la qual transitem d’una dictadura (que s’havia prolongat durant 40 anys) a la democràcia, els huitanta van representar la consolidació de drets civils i socials, el desenvolupament d’una cultura desinhibida i sense lligams i l’obertura d’Espanya a l’espai europeu. En política, vàrem viure una etapa trepidant: l’intent de colp d’Estat de Tejero el 23-F de 1981, la primera majoria absoluta del PSOE en les anomenades eleccions del canvi de 1982, el naixement de l’Espanya de les autonomies, la pantanà de Tous i el referèndum de l’Otan amb el famós lema “d’entrada, no”. En matèria econòmica es van registrar fites com l’expropiació de Rumasa, la primera vaga general a un govern socialista, la consolidació d’un moviment sindical reivindicatiu i el triomf d’un model d’èxit econòmic ràpid i sense escrúpols encarnat per Mario Conde. En política internacional Espanya va aconseguir una fita decisiva amb l’entrada a la Unió Europea, però al final de la dècada el món va viure moments convulsos amb la caiguda del mur de Berlín i la perestroika que va Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

acabar amb el règim comunista a la llavors Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), que al seu torn va suposar un replantejament de les relacions internacionals entre orient i occident. Dins de l’àrea social, va destacar l’inici de les emissions de la Radiotelevisió Valenciana (Canal 9 i Ràdio 9), el despertar comunicatiu a Cullera, la irrupció d’una nova malaltia (la síndrome d’immunodeficiència adquirida, la SIDA) i la invasió de les màquines recreatives electròniques. En matèria cultural vivim l’etapa més fructífera i alliberadora de la cultura, amb un moviment, el de la moguda, que va suposar obrir finestres perquè entraren aires de modernitat en la música, el cinema i en tots els àmbits culturals. Tot això sense oblidar altres fites com la posada en marxa de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). En els 80, els de la dècada meravellosa, conquistàrem definitivament la llibertat. Va ser una dècada trepidant i meravellosa i en aquest llibret els comptem alguns dels moments més transcendents que han passat a la història. Llaura va de bo, llaura va dels 80.

Bunyol

i Cullera

dâ&#x20AC;&#x2122;Or s t n a l l i r B i Llorer

e d s e l l u F b m a

Cullera 2020

Falla Raval Sant AgustĂ

Annabel Morant i Monseny

Lucrecia Sรกnchez i Tur

Benvolguts fallers, falleres, abonades, col·laboradors i veïns. Per segon any consecutiu tinc l’honor de presidir aquesta gran comissió i estic orgullós de poder representar-la en tots els actes. Aquest any afrontem nous reptes en els nostres monuments, incorporant novetats per poder aconseguir el nostre objectiu, que no és altre que tot el barri estiga content de la seua falla. La nostra comissió creix molt ràpidament i al mes de Març omplirem els carrers de color, festa, tradició i com no de fallers, molts fallers i falleres orgullosos del seu barri i de la seua falla. Orgullosos de que tot l’esforç fet per aquesta gran comissió siga premiat de la millor de les recompenses. Finalment, convidar a tot el barri a que participe activament en tots els actes, que eixiu al carrer i gaudiu de la festa fallera que cada any la Falla Raval fica als nostres carrers. Vos desitge que passeu unes bones festes falleres. Visca la Falla Raval!

SalutaciÓ del

president

s á l o c i N i t r e v i l O l e i r b a G n a u J Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Fallera

Major 2020

Des de ben menudeta has sigut fallereta i enguany tens l’honor de ser nostra fallera major.

Míriam Herrada i Tur

Ànima de llums enceses, la flor dels nostres dies la reina de les falles al cau que tu tant admires desprenent alegria a tot aquell que et veu passar et defineixen tants adjectius que no sabem per on començar que seria impossible amb paraules expressar humildesa, gentilesa i bondat és el que et fa destacar entre tota aquella gent que tens al teu voltant. Tu eres fúlgida estrela que per allà on passa brilla de galtes ben rosadetes alegre, graciosa i bonica, en els teus ulls es desprén la màgia de tot el que està per arribar el teu somriure la tendresa des que el somni va començar.

Seràs referència fallera, demostrant el teu saber estar, i fent conéixer que ets fallera del Raval. El somni ha començat, el que tu tant has esperat. Ha aplegat el moment de veure’t brillar. Més sense fer cap oració I gentil en tots els actes Rememores la tradició. I transmitent les alegries Amb tendror i amb raó Mil són les gràcies. Iris, Adela, Mireia, Minerva, Patri i Naiara

Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Cullera 2020

Falla Raval Sant AgustĂ

Aquest poema participa al premi Cullerot organitzat per JLF.

FALLA GRAN CIÓ A IC

P EX

! s i r a P à t s e r u o m a ’ l , e u q i f i n g a m t s e ’ c , Oh la la Artista faller Toni Pérez i Mena

Explicació de la falla Salva Tortajada i Tur

Amor, Amour, Love, Lieben, Alhabu, Maitasun, Amore, diferents paraules en diferents idiomes per a expressar un mateix sentiment, l’amor és universal i sempre està present. Què és l’amor? És tot el que fem en el nostre dia a dia: ens enamorem d’un rostre, d’un gest, d’una paraula, d’una cançó o, per què no, d’un lloc…

Per a Ortega i Gasset sols era física i química. Hi ha física i hi ha química, sí, molta química, però sobretot hi ha un desig per formar part d’alguna cosa o d’algú, per mirar-te en un espill d’ulls o d’aigua salada del mar i sentir que formes part d’alguna cosa o d’algú.

L’amor és una droga, de fet, l’amor és la droga, la que et porta al més alt, la que et fa tocar el cel… La ciència segueix buscant neurones, hormones o gens que expliquen l’amor, com si per a sentir-lo fera falta explicar-ho. Més enllà d’hormones amb noms impronunciables està el sentiment que genera estar enamorat d’alguna cosa, de tu, de mi, d’ell, d’ella o d’un lloc, d’una música o d’una tradició. L’amor s’oblida, sorgeix, s’aventura com tu, en llocs inexplorats, fent coses que mai hauries pensat fer. Ens espenta a jugar amb el nostre propi destí, avaluant el risc, però sense calcular les conseqüències, ens formula preguntes sense resposta, obri dubtes, al mateix temps que obri noves portes a un futur diferent del previst. L’amor no avisa de la seua arribada, ni tampoc de la forma que va a adoptar. Pot ser el teu millor amic,

un desconegut, una platja, pot amagar-se en els teus records i eixir de nou en el moment menys esperat i en ocasions més inoportú, però és amor i ni la ciència té explicació. L’amor no reflexiona, no planteja preguntes, no té dubtes, ataca, lluita davant prejudicis i cultures, religions i sexes. I entre reflexió i reflexió, u va trobant respostes. Si ens agrada el que sentim, u va caient, rendit, a poc a poc, sense adonar-se, sense intentar evitar-ho, inclús els científics cauen davant d’ell, tal vegada per això volen saber el perquè… però què més dona? L’amor s’obri, s’expandeix, et rodeja, et transporta, t’ennuvola la vista, et fa riure i plorar, cridar, murmurar, cantar, parlar, córrer en busca del teu destí, deixar enrere el que no necessites i deixar que l’amor faça en tu el que vullga… Si l’amor no té explicació científica, qui eres tu per a explicar per què ens enamorem?

Qui sap per què t’he d’estimar, qui sap per què em vaig buscar, qui sap per què no et puc oblidar, qui sap que de tu m’he enamorat. Qui ho sap? Jo... i no m’ho puc callar. S’estima per tot arreu, de la mateixa manera que s’odia per tot arreu. S’estima igual que s’odia… volem i desitgem al mateix temps que despreciem i odiem. Per a explicar aquesta relació d’amor- odi, ens hem traslladat al París efervescent dels anys vint i amb unes simpàtiques relacions, al monument de 2020 hem tractat temes d’actualitat, de política, el joc, la natura, l’alcohol, el sexe, etc. Tot allò que l’ésser humà pot a arribar a estimar i a odiar a la vegada, i que de vegades pot fer-li perdre el cap. Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

ANYS 20: ELS ANYS BOJOS A PARIS

“Els anys 20 del Segle passat front als 20 actuals (1920-2020)” Enlluernadors, enginyosos, insolents, els anys 20 són una part excepcional de la història de França, París va passar definitivament la pàgina del segle xix i es volcà en una nova època. Després de quatre terribles anys de guerra la joventut francesa només pensava en una cosa, oblidar la tragèdia, i l’única manera de fer-ho era la festa, el desig boig d’inventar un nou món sense guerres, un món de rialles i plaers. L’efervescència que es va ensenyorir de la capital francesa en els anys 20 només pot descriure’s amb una paraula, bogeria; tot es va accelerar, es van esfondrar els valors d’abans de la guerra, les dones es van emancipar, balls, festes, carnestoltes, els anys bojos van ser en realitat una revolució cultural duta a terme per un grapat d’homes i dones visionaris. La bogeria d’aquells anys era la seva, la d’artistes, científics, inventors, escriptors, ballarins, i pintors vinguts de tot el món i que donant l’esquena a les bones maneres van arrossegar París a un remolí de ritme i color.

EL DESAMOR I L’AMOR

I com la necessitat de vegades fa veure que sorgix…. El món actual està ple d’odi i falta d’amor, però no és totalment així. La vertadera situació que es viu en el cor dels homes i les dones de l’actualitat potser és la del desamor. Aquesta situació no és, pròpiament dita, d’odi, encara que puga conduir a aquest, perquè l’odi encara que negatiu i fred és un sentiment cap a una altra persona, animal, cosa o acció, mentre que el desamor és una falta de sentiment, de desconsideració d’empatia cap a l’altra persona, animal, cosa o acció. Els homes i les dones de hui dia viuen aïllats de les relacions, tenen un gran percentatge d’amor i d’odi a parts iguals, per les persones, situacions, animals, coses, etc. Quant a les relacions personals (Amor i Odi)

Al contrari que a l’escena costumista del París dels anys 20, que hi podem trobar representada a la falla d’enguany, on les relacions eren obertes i la gent es relacionava als cafés, casinos i llocs d’oci d’una forma alegre i oberta, la situació de desamor que impera actualment ve afavorida pel desenvolupament tecnològic al qual ens hem vist enfrontats. Els avenços tecnològics ens han anat aïllant cada vegada més, ens han anat reduint l’espai a un “jo” envoltat de coses que podem utilitzar al nostre gust. Abans per a aconseguir el que volies havies de relacionar-te amb una altra persona, ara amb tocar una simple pantalla, botó o fer una telefonada ja tens el que vols.

Al París de l’art nouveau ens hem volgut desplaçar per vore la gran explosió d’amor, jocs, la festa i l’art. 15

Hui en dia, res d’això passa esperem que vinga algú que, ens balle un poc les aigües i que ens traga de casa A l’escena principal hem volgut representar en part la política espanyola actual, on trobem el famós “Pacte de l’Esquerra”, mentre la Dreta voleteja pels costats; un pacte on PSOE i Podemos i els seus líders Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, encara que sense ser els personatges de la pel·lícula “Los Picapiedra” (Pedro Picapiedra i Pablo Mármol) s’han traslladat al París dels anys 20 per a ballar acaramel·lats amb una música evocadora i celebrar una gran festa en què no faltarà un bon xampany francés (encara que vorem com acabarà). Els dos brinden després d’aconseguir un pacte, un acord que, per cert, podrien haver firmat fa mesos estalviant a la societat espanyola un fum de diners i evitant, a més, que tornàrem a votar.

Volem i estimem amb cor gran, i de vegades quan ens adonem que tot, a poc a poc, va passant tornem enrere i de nou comencem sense tindre temps de pensar. Quant de temps s’ha perdut per no parlar ras i clar, el que ahir era impossible hui és cosa ben essencial. El ball ja s’ha iniciat vorem com acabarà, però una cosa està clara amb la música que sone estos dos van a ballar.

Riuen i ballen acaramel .lats, brindant amb xampany del bo, no tenen altre remei perquè els de verd a prop són.

El ball de fa mesos no agradà, quant de temps s’ha perdut quants diners i quants vots per a tornar de nou a començar.

I ara es preguntaran vostés, per què s’ha aconseguit tan ràpid, el que fa uns mesos era impensable. Per què sorgix l’amor on fa uns mesos hi havia desamor?… La política s’ha convertit en un ball, hi ha qui balla solt o agarrat com hi ha qui li toca la guapa i a qui amb la lletja ha de ballar. Un motiu està més que clar: sobre els dos personatges principals i hi ha altres actors secundaris: la dreta vestida de verd (VOX) i la que a ella es vol semblar (PP) van alçant el vol i sobre ells va voletejant…. I a més d’un espectador li causen terror. Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

I tot saben per què ha segut? Si es fixen vostés un poquet veuran voletejant ben a prop a qui va de verd i a algú li fa por. El PP s’està radicalitzant; el de color verd amaga les seues intencions amb un discurs retrògrad i xenòfob, i Ciudadanos no troba el seu lloc, puix ara reflexiona damunt d’un gaiato després de perdre milers de vots. El seu líder se’n va a casa després que el poble li done un bon garrot al deixar en 10 els seus diputats.

Potser aquest plantejament és una utopia. És veritat que el desamor està estès i que envaeix els cors de molts, siguen catalans o no, però també cal dir que l’amor forma part de les persones, encara que hi ha molts tipus d’amor. Per això volem estimar i ser estimats, tots volem cultivar l’amistat i enamorar-nos. L’amor és per a nosaltres el camí directe a la felicitat. Cal fer més l’amor… Quant al Poder i Sexe (Amor i Odi)

Que ve la dreta, que ve!! Que ve la dreta, que bé!!! Que ve la dreta, I ho sé…! I jo sense res a fer…!!! Però les relacions amb els altres no sols s’han reduït sinó que també s’han refredat. En el món en què vivim impera el caïnisme, un món en què s’han creat uns ideals de pau, justícia i amor que no som capaços de dur a terme perquè ens hem tornat freds i sense sentiment, ens estem deixant portar pel desamor.

A més de capacitat per a dur a terme una determinada acció, com exercir la facultat de governar, poder implica també posseir major fortalesa corporal i intel· lectual en relació a un altre individu i superar-lo en una lluita física o en una discussió. Moltes vegades, el poder s’aconseguix en guerres inútils on sempre sofreix el més dèbil. Cal ser honest per a utilitzar aquest poder d’una forma equànime. Si no és així, el poder corromp.

Els indepes catalans fan fredat pels embolics que hi han muntant sense arribar a adonar-se del que pot arribar a passar. Deixem-nos de fronteres que mai han arribat a existir vivim en pau i harmonia pensant de nit i de dia en el futur dels nostres fills

Si tots férem més l’amor, a banda de fer més “crios” per a pagar les pensions, aquest món, aniria millor. Quant a la Natura (Amor i Odi)

Els somnis d’un ambiciós Napoleó, el gran Emperador francés. Li han fet guanyar mil batalles per a sentir-se l’amo del món. Enlluernat pel poder la glòria de poc servix, desterrat i desfet sense corona va morir

Perquè li diuen amor quan realment és sexe…? L’amor és un sentiment per damunt de convencions socials, i el sexe és plaer i sublimació d’una relació que millora aquesta. Si aquesta societat no es detinguera en qüestionar tot el seu voltant i fera més l’amor tot aniria millor, tots seríem més feliços i els acords entre iguals i semblants serien més factibles.

L’amor té infinitat de manifestacions, una d’elles és l’amor a la naturalesa; estimar el medi ambient que ens envolta, els animals, les plantes, tots els éssers vius. Estar connectat amb la naturalesa ens ofereix multitud de beneficis, la llum, el sol, l’aire pur, les platges, les muntanyes, els arbres, els corrents d’energia, la serenitat, la contemplació de les belleses que tanquen els seus paisatges, les seues formes, la vida que ho envolta tot. És una obra perfecta, que se’ns ha donat per al nostre gaudi i benestar, i per tant, hem d’aprendre a experimentar-la, i hem de tindre-li tot el respecte, per la seua grandiositat, per la seua generositat. Per tots els béns que ens concedeix hem d’estimar-la, cuidar-la i preservar-la donant-la a conéixer als més menuts, per a què gaudisquen d’ella. La natura s’ha de cuidar i als més menuts ensenyar que cal preservar-la del mal o la vida al planeta s’acabarà. Quasimodo està ací al davant, l’amor per la natura vol mostrar perquè amb el respecte, per ella, als menuts cal educar.

Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Un dia al despertar Quasimodo es va trobar la seua Catedral encesa i sense poder-la apagar. Una metàfora vorem ací, on la Natura és la Catedral a qui tots tenim molta estima i que quasi no es pogué apagar. Talem hectàrees i hectàrees de bosc, destruïm el medi ambient on viuen milers d’espècies d’animals i plantes, explotem els mars, contaminem les terres amb fertilitzants químics, contaminem els rius, matem als

animals per esport, per diners… Tot un extens catàleg de barbaritats i despropòsits que han deixat minvat el planeta. Aquell que havíem de cuidar i respectar, l’estem destruint. Madrid ha sigut seu de la COP25, la reunió dels països firmants del Conveni Marc de les Nacions Unides

a sobre el canvi climàtic. Aquesta cimera s’havia d’haver realitzat a Xile però per les diferents protestes que sacsejaven el país sud-americà s’estimà oportú canviar de seu i fou Espanya qui oferí acollir aquesta cimera.

Una cimera en un moment dramàtic a Espanya s’ha celebrat, per a combatre el canvi climàtic que al món està destrossant.

La COP25 a Espanya s’ha celebrat després que a Xile no pogué ser, però ha acabat sense trellat perquè els governs res han fet.

Les emissions les fiquen en bena, no volen res que els perjudique, però no s’adonen que la Terra a poc a poc se’n va a “pique”. 19

Un paper fonamental ha tingut l’activista sueca Greta Thunberg, de tan sols 16 anys, que ha plantat cara als poderosos per no fer res per a frenar el canvi climàtic.

Com un clam, Greta ha aparegut, des d’Amèrica a Europa ha viatjat per a dir allò que és ben sabut no podem seguir contaminant. La Thunberg ha generat expectació portant el famós cartell baix del braç, lluitar contra el canvi climàtic vol i des de l’escola els joves lluiten ja Hem d’enamorar-nos de la natura obrir ja els ulls i posar molta cura perquè el canvi climàtic està ja ací portant nostre món a la sepultura. Quant al Joc i la beguda (Amor i Odi)

aparentment ningú sap que estàs jugant, i així al mateix temps les apostes arrosseguen persones que ho veuen com una activitat lúdica associada a l’esport. No es percep com una ludopatia. Així mateix estem veient com es multipliquen les cases d’apostes o els Salons de joc. Cullera no és una excepció. Jocs de taula o de carrer jocs al casino, bar o internet la qüestió és traure “pasta” a qui s’acosta a prop d’ell. Però quan hi ha addicció no ens volem fer càrrec, açò hui ja és una ruïna, que cal agafar pel mànec. Creixen i creixen per tots els llocs creixen les cases d’apostes i jocs creixen i creixen com xampinyons, al mateix que la ruïna a borbollons.

Es veu com una forma ràpida de guanyar diners, però pot arruïnar una vida. L’addicció al joc és un problema emergent que afecta també a menors davant de la facilitat de realitzar apostes “online” i la proliferació d’establiments dedicats als jocs d’atzar. Els joves són una presa fàcil. Esportistes famosos envoltats d’amics, i d’homes i dones esculturals juguen a pòquer entre rialles. És la imatge de luxe i glamur que es ven en els anuncis. Neymar, Ronaldo, Rafa Nadal i Cristiano són alguns dels esportistes que anuncien o han promocionat cases d’apostes “online”. L’augment d’aquesta addicció als jocs d’atzar “online”, ve donat per l’anonimat de les xares socials, Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Cullera és bressol de cassalla però hem de ser prou madurs i explicar ben bé als més menuts que beure molt és una amenaça. Abusar d’alcohol i cassalla, encara que et parega divertit et fa perdre del ridícul, el sentit i et posa el cap com borumballa. Quant al Menjar i l’Art (Amor i Odi)

Abusar d’ alcohol i cassalla, encara que et parega divertit et fa perdre del ridícul, el sentit i et posa el cap com borumb

El consum d’alcohol va en augment en els adolescents d’entre 14 i 16 anys. Els joves actualment beuen més i de forma més perillosa. Aquest lamentable fenomen és conegut com a “Binge drinking” i consisteix a beure molt en poc de temps, de manera recurrent els cap de setmana. La falta de diners, comú en els joves, els porta de vegades a prendre begudes de baixa qualitat que prenen junt amb drogues per augmentar el seu efecte, el que provoca un còctel explosiu que pot ser letal. L’alcohol, quina droga més dura! Encara que no ho parega, t’entra bé, i quan fa el seu efecte, resulta ser que estàs per a tirar-te a la “basura”.

Els meravellosos vint a la Ciutat de la Llum, va destacar per ser un formiguer de nous artistes i moviments artístics, les avantguardes vivien una època d’esplendor i joves prometedors com Picasso, Modigliani, Matisse i Miró apostaven per tècniques que trencaven amb la tradició. No podem deixar d’esmentar a Montmartre, el lloc preferit dels artistes, punt d’encontre de galeries, exposicions i escoles d’art.

Voràs quadres de galeria, de Picasso, Miró o Man Ray, que et transportaran a la felicitat que es vivia en aquells anys. En aquest racó de l’art contemplaràs impressionisme, expressionisme i cubisme fins al mim més especial.

El clown dalt de la bicicleta el carril bici ell vol provar, per a poder desplaçar-se des de Sant Antoni al Raval.

La gastronomia francesa està caracteritzada per una refinada elaboració. La seua influència es deixa sentir en quasi totes les cuines del món occidental. Els seus principals productes són la mantega, els formatges, les fines herbes i el foie. Però sens dubte les baguettes i tota la rebosteria a base de mantega principalment, croissants, macarons, brioixos, etc., són les especialitats franceses per excel·lència. Si vols arribar dins del cor de l’amant en forma sibil·lina pots oferir el plaer de la cuina amb formatge, carn i dolç.

Si menges amb moderació eixe amor serà natural, però si menges amb obsessió serà una malaltia gran. Fins ací, l’explicació d’un faller molt sincer que ha parlat de poder, de jocs d’amor i passió … Però amb poc de cervell, tot és un desgavell, l’amor és cec… com ja sabem.

NOTA: Aquesta explicació fou acabada el 3 de gener de 2020. En plenes converses per a la formació d’un Govern a Espanya. Uns dies més tard s’arribà a un acord al Congrés dels Diputats on es nomenà nou President del Govern, així que ja tenim Govern…

Ja tenim Govern, per fi vorem que duraran... Ja s’han aclarit, allí vorem quan manaran...

El que dure dura, serà el temps que podran governar, i fins ací, el que els podem contar tal volta quan tinguen el llibret a les mans tot aquest procés, ja haja canviat. Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Cullera 2020

Falla Raval Sant AgustĂ

Comissiรณ 2020

Hola a tot el món, fallers i falleres, abonades, familiars, amics i amigues d’aquesta gran falla. Fa ja uns anys que soc faller, quasi des de que vaig nàixer i això fa que tinga un gran sentiment cap a aquesta comissió fallera. Ja feia temps que desitjava ser President infantil i poder representar a aquesta Falla, que per a mi per suposat és la millor. A més, m’honra estar acompanyat de Ainhoa, una gran fallera major infantil que compartirà totes les emocions i actes amb mi. I Miriam, la fallera major d’aquesta comissió. No puc oblidar-me del nostre President Joan, ja que sempre ha confiat plenament amb mi i ho agraïsc de tot cor. Intentaré estar a l’altura per a que tots vosaltres disfruteu d’unes falles especials. Sé que acompanyat de la nostra comissió i de la meua família, que ha fet possible este somni, passarem un any replet de màgia i sentiments. Espere que disfruteu tant com jo d’aquestes falles 2020. Gràcies a tots i visca la Falla Raval de Sant Agustí.

SalutaciÓ del

president

infantil

z e n í t r a M i o Izan Ric Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Fallera

Major 2020 infantil Ainhoa Vallet i Palero

Si les paraules se les emporta el vent, quan una xiqueta vol mostrar estima i dir com és el seu sincer sentiment, la millor manera és obrir una rima. Vull llançar amb forta alegria Que la nostra falla s’emociona per contemplar ací en este bon dia a una xiqueta feta una dona.

En este gran any del tot esperat disfruta l’instant amb devoció, tasta amb força cada moment passat que demà recordaràs ple d’emoció.

Ainhoa és hui l’admirada reina, bella i radiant d’intens esplendor, com a estel amb lluenta brillantina coneguda pel seu gran i sentit valor.

Sigues la xica més radiant. Balla bé al foc i a l’eterna falla. No hi ha res més emocionant que la gran festa de la xicalla.

Ha caigut del més màgic cel i esta comissió mira gojosa al més meravellós i extens cel i a la seua mirada bondadosa.

No t’oblides d’estos sentits fallers que volen la teua felicitat i anuncien a tu amb grans volers que sigues la seua divinitat. Ainhoa eres nostra fallera major! Viu el teu regnat amb gran brillantor! La nostra estima és la millor cançó i tu d’ella la intensa emoció! Estefania Vallet Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Cullera 2020

Falla Raval Sant AgustĂ

Aquest poema participa al premi Cullerot organitzat per JLF.

FALLA infantil P EX

CIÓ A IC

e u Q

c o j l e e

c n e com

Artista faller Carmen Camacho i Raül Tazo Explicació de la falla Xavi Calabuig i Signes

Presteu molta atenció manteniu-vos un segon quiets anem a llegir les instruccions a tots els presents. En breus començarem un joc vàlid per a les xiquetes i els xiquets també per als més majors sempre que es porten bé.

Les normes no tenen confusió, comença amb el so del masclet s’acaba amb alguns plors desitjant que arribe l’any que ve. S’ha d’eixir preparat de casa amb l’objectiu de buidar les cassoles i fartar bunyols de carabassa com si fórem l’hipopòtam tragaboles. Amb la primera cercavila ja es sap el que toca visitar els monuments com qui va d’oca en oca. I si un any no toca no val enfadar-se amb el joc ni tractar d’afonar la flota o pitjor encara, pegar-li foc. Aquesta festa és més que una copa ho diuen els gats més vells el temps és or i mai no torna, aprendre-ho és sota, cavall i rei Es forma per sis lletres de segur que ho encerten tots quina és la millor de les festes? Que comence el joc!

QUE COMENCE EL JOC… DEL CLUEDO!

[Mare]

Em cau la bava veure com la meua filla somriu jo era igual als anys huitanta quan jugàvem a ser detectius. I és que sempre va de cap volent que el seu temps aprofitara la vam apuntar a tantes activitats que no para en tota la setmana.

[Filla]

Amb el joc que vam fer al cassal ja sé a què em vull dedicar vull ser detectiu privat i tindre temps per a jugar.

Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Però veig als adults sempre afaenats, sabran el que volen? Hauran canviat quan han crescut? Eixe misteri està per resoldre! QUE COMENCE EL JOC… DELS ESCACS!

[Neta]

El meu iaio té un joc que tracta de defensar un rei menejant les peces del seu lloc, per què no es pot defensar per ell mateix?

[Iaio]

No recorde la data concreta diria que des d’els anys huitanta no jugue una partideta, i havia oblidat que m’encanta! Resulta que la meua néta m’ha demanat que li ensenyara des que va portar el meu tauler baix l’aixella juguem una vegada a la setmana.

Jo voldria ser la dama em pareix molt més divertida fent el que li dóna la gana menejant-se d’una punta a l’altra de la fila.

També la consola te molt per ensenyar encara que és a l’escola on he aprés amb profunditat. QUE COMENCE EL JOC… DEL TRENCACLOSQUES!

[Mare]

Ajuntar-nos el primer dia ja és tota una tradició a mi ma mare em vestia i ara a la meua filla la vist jo.

QUE COMENCE EL JOC… DEL RISK!

[Xiquet als 80]

Amb les tropes sobre el tauler i una estratègia brillant no hi ha hagut cap oponent que m’haja pogut derrotar. Com s’han format els continents? Per què el mapa es divideix en estats? Aquest nou joc de taula ha fet que em desperte la curiositat.

Buscant per tota casa no m’he deixat cap racó, deixe la indumentària preparada, açò va de bo!

[Fallereta]

Com cada 17 de Març comença el gran trencaclosques, començant pel pentinat donant-li voltes i més voltes.

[Xiquet al 2020]

El desembarcament de Normandia o la batalla de Stalingrad sense estudiar-les ja sabia tot el que havia passat.

Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Per baix les sinagües i les calces per la part de dalt el gipó cadascuna de les peces casen fins a aconseguir la perfecció. I una vegada tot preparat i a punt de gran ebullició comença aquest joc faller que hi trobem a cada cantó. Pot ser, aquest joc no t’agrade, i si eixa és la teua situació, apropa’t fins la nostra falleta i tria’n altre, perquè de jocs… hi ha un muntó.

PREMIS

Recordatori * * * * * * * * * * * * *

1er Premi Secció Especial Falla Gran. 2on Premi Secció Especial Falla Infantil. 2on Premi al Concurs del Llibrets de Falla organitzat per JLF Cullera. 11é Premi al Concurs de Llibrets de la Generalitat per a la promoció i l’ús del valencià. 2on Premi Concurs de Teatre. Millor actor de repartiment: Joan Olivert i Angel. Premi a la millor ambientació escènica. 1er classificat en el campionat de Bàsquet. 1er classificat en el campionat de Futbol Sala en la categoria infantil. 2on classificat en el campionat de la Fallera Calavera. 2on classificat en el campionat de Parxís. 3er classificat en el Campionat de Volei-Platja. 4rt classificat en el campionat de Futbol Sala. en la categoria de Cadet.

1 Representants

President: Juan Gabriel Olivert i Nicolàs Fallera Major: Núria Gil i Narbona 2 Representants

Monument Gran

“La música, les igualtats afavorix (eix)… I a les feres amansix (eix)” de Toni Pérez i Mena 4

Monument infantil

“Déus?…Tant se val Grecs que Romans, a la fi tots igual.” de Joan Martí i Martínez

infantils

President Infantil: Raúl Moltó i Ferrete Fallera Major Infantil: Leire Blasco i Lobo

Any 2019

Llibret 2019

Tan Iguals… Tan Diferents Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

4 37

6 Ofrena

Homenatge al Dia Internacional de la Dona. 7 Teatre

I tu… Que faries? 8

Joan Olivert i Àngel

Millor Actor de Repartiment 9

Ambientació escènica

Equip de Bàsquet

EquiP de Futbol Sala infantil

Campionat Fallera Calavera

Campionat Parxís

14 Equip de Volei-Platja 15 Equip de Futbol Sala cadet

9 Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

15 39

recopilatori

de fotos de la falla Excursions

Sant Joan Firma contrat

Mig any

Halloween

CagĂ de la burra

Cullera 2020

Falla Raval Sant AgustĂ

Matinal

Proclamaciรณ Nadal Reis

Presentació

Gala Playback Paelles Crida Cultura 42

Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Tren Faller

Xaranga

Casal

Paelles

Premis PlantĂ Falles

Falles

Ofrena 44

Cullera 2020

Falla Raval Sant AgustĂ

Cremà

Festa Fira d’Abril

D isfresses Festes del Poble 45

Junta

Directiva

President

Juan Gabriel Olivert i Nicolás

Vicepresident 1er

Enrique Nicola i Hernández

Vicepresident 2on:

José Martínez i Sanpedro

Vicepresident 3er: Alexis Marí i Gonzalo

Vicepresident 4rt:

Carlos Marí i Gonzalo

Vicepresident 5t

Juan Emilio Beltran i Costa

Secretari

Vicent Nacher i Marí

Vice-Secretari

Juan Vicente Molina i Escrivà

Comptadora

Débora Marí i Romero

Vice-Comptador

Ivan Yagüe i Renart

Tresorera

Alicia Gimeno i Tur

Assessors del President Ivan Yagüe i Renart Sabino Osa i Domènech Vicente Beltran i Grau José Luis Valiente i Moro José Piera i Ferrer

Delegat de JLF Joan Olivert i Àngel

Delegats de Beguda i Logística

Enrique Nicola i Hernández Patricia Osa i Domènech Fco. Miguel Fabra i Giraldós

Bibliotecaris-Arxivers

Juan Vicente Molina i Escrivà Vicente Molina i Mas

Delegats de Fallers i Falleres

Delegat de Cultura en JLF Vicent Montagud i Comins

Rosa Colom i Espí Vicent Cruañes i Bolufer José Emilio Beltran i Costa

Delegació de Cultura

Delegats de Disseny Gràfic

Sabino Osa i Domènech Joan Olivert i Àngel Vicent Montagud i Comins Irene Blanes i Fernández José Luis Valiente i Moro Francesc Piris i Oliver

Delegació de Teatre

Sabino Osa i Domènech Alicia Gimeno i Tur

Delegat de Deutors

Francisco Miguel Fabra i Giraldós

Elisa Signes i Àngel Joan Beltran i Gimeno Alba Vercher i Sapiña

Delegats de Loteries

Rosa Delgado i Sanz José Luis Valiente i Moro

Delegada d’ Abonades Pili Molina i Martínez

Delegades de Totalitat Catherine Gimeno i Tur

Delegada de Remeses Bancàries Lola Hernández i Pajuelo

Delegada de Rebuts Bancaris Inma Sapiña i Cabanes

Delegada de “Tortaes” Inma Morell i Arlandis

Delegats de Xarxes Socials

Gemma Ariño i Valldecabres Ivan Bertomeu i Bonet Àngel Aragó i Beltran

Delegats d’Ofrena

Manuel Delgado i Sanz Ramon Cano i Garcia Vicent Montagud i Comins

Delegats Infantils

Rosa Mª Àngel i Vercher Irene Blanes i Fernández Núria Aparisi i Montagut Núria Calatayud i Montoro Yolanda Ruano i Muñoz Lucrecia Sánchez i Tur Eva Marí i Jardon Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Judith Vallet i Agud Ruth Pascual i Martí Pilar Molina i Vázquez Shirley Jaijo i Vargas Àngel Aragó i Beltran Verònica Martínez i Bataller Núria Gil i Narbona Pili Molina i Marquez Amparo Avellaneda i Orts

Tresorer Infantil

Francisco Miguel Fabra i Giraldós

Delegats de Festes

Joan Olivert i Àngel Adrián Molina i Sancalixto Xavi Melero i Sancasto Enrique Nicola i Llopis Cecilia Nicola i Llopis Esther Repiso i Martínez Joan Beltran i Gimeno Joan Piera i Sapiña Pau Piera i Sapiña Àngel Aragó i Beltran Begoña Camarena i Reverte Eva Marí i Jardon Irene Blanes i Fernández Rosa Llopis i Alfonso Sandra Martínez i Subiela Alba Vercher i Sapiña Yasmina Delgado i Camarena Adela Garcés i Marí

Delegat d’insígnies i Recompenses Vicente Molina i Mas

Delegat de Protocol

José Luis Valiente i Moro

Delegats de Llibret

Begoña Camarena i Reverte Elisa Signes i Àngel Alicia Delgado i Aparisi Elena Ripoll i Bodí Juan Vicente Molina i Escrivà Salvador Tortajada i Tur José Luis Valiente i Moro Xavi Calabuig i Signes Joan Beltran i Gimeno Rosa Nicola i Llopis Rubén Colubi i Osa Fco. Miguel Fabra i Giraldós Cristina Fernández i González Núria Aparisi i Montagud

Delegació Promoció i Ús del Valencià

Rosa Nicola i Llopis Irene Blanes i Fernández Xavi Calabuig i Signes Esther Repiso i Martínez Alba Vercher i Sapiña Yasmina Delgado i Camarena Núria Aparisi i Montagud Joel Tarrazona i Reverte

Delegats de Publicitat

Alexis Marí i Gonzalo Carlos Marí i Gonzalo Fco. Miguel Fabra i Giraldós Ivan Yagüe i Renart José Martínez i Sanpedro

Begoña Camarena i Reverte Gabi Escrivà i Piris José Luis Valiente i Moro Salva Tortajada i Tur

Delegada de Premsa

Noelia Escrivà i Arlandis

Delegats de Transport

Juan Antonio Martí i Marín Alexis Marí i Gonzalo Enrique Nicola i Hernández Sirac Lucas i Solanes

Delegats d’Esports en JLF Paco Benítez i Cebolla Enrique Nicola i Llopis

Delegades de Faixins i Bandes

Alba Franco Molina Sandra Martínez i Subiela Aroa Bertomeu i Pascual

Delegades de Parques, Polars i Indumentària diversa Carmen Palomares i Gay Gemma Part i Borja

Delegades de Disfresses Judith Vallet i Agud Jessy Romero i Martí Àngel Aragó i Beltran Shirley Jaijo i Vargas Nadia Ferrer i Ruiz

Delegats de Monuments i Crítica Delegats d’ Activitats Diverses Vicente Beltran i Grau Ivan Yagüe i Renart Salvador Tortajada i Tur Xavi Calabuig i Signes Joan Beltran i Gimeno

Delegat d’Il·luminació José Gimeno i Rubio

Delegats de Turisme Rubèn Colubi i Osa Francesc Piris i Oliver

Delegats de Despertà Sirac Lucas i Solanes Eloy Mico i Nicola

Ivan Palomares i Bou José Antonio Moltó i Palero Vicente Cruañes i Bolufer Juan José Cerveró i Vargas Francisco Grau i Mogort Tatiana Megia i Navarro José Eliseo Marí i Castella Elena Font i Oliver

Delegades de PlayBack

Cristina Fernández i González Gemma Ariño i Valldecabres Yolanda Ruano i Muñoz Pilar Molina i Vázquez

Delegat de Cartons de Primitiva Vicente Cruañes i Bolufer

Delegats Gastronòmics

Rosa Llopis i Alfonso Carlos Marí i Gonzalo José Luis Valiente i Moro José Gimeno i Rubio Chesco Carrillo i Ruano Juan José Cerveró i Vargas José Antonio Moltó i Palero

Delegats de Cremà

Santiago Defez i Sotos Eloy Mico i Nicola Juan Antonio Martí i Marín

Delegats de Matinal Motera

Gabi Escrivà i Piris Adrián Moreno i Oliver Vicent Nacher i Marí Patricia Osa i Domènech David Rus i Felix Francesc Piris i Oliver Débora Marí i Romero

Delegada d’Igualtat

Cristina Fernández i González

Delegat de Relacions Internacionals

Sarr Mouhamadou Bamba (“El Bamba”)

vocals Eros Joaquín Aspa i Palero Carlos Barrull i Codina Juan Daniel Beltran i Sales Alberto Beltran i Soler Enrique Bolufer i Font Francisco Bou i Reverte Llorenç Calatayud i Montoro Luis Casamayor i Navarro Álvaro Clari Martínez Julio Codina i Calatayud Pablo David Codina i Vargas Ivan Collado i Palero Carlos Colom i Fresquet Miguel Chastró i Olivert Juan Francisco Chulio i Milan Gonzalo De Vega Beltran Rodrigo De Vega i Beltran Vicente De Vega i Viñas José Luis Delgado i Castro Ferran Domínguez i Alberola Aitor Escrihuela i Piqueras Adrian Estruch i Zambrana David Femenía i Muñoz Juan Manuel Fernando i Jover Juan Francisco Ferrer i Boronat Antonio Ferrete i Zambrana Javier Garcés i Mari Juan Vicente Garcés i Portales Marc Garcia i Tur Miguel Garcia i Vázquez David Guevara i Alfonso David Ibor i Morat Marcos Llopis i Fabra

Raul López Martín Eloy López i Martínez Jordi Lozano i Nogues Carlos Martínez i Palomares Pascual Martínez i Sanz Sergi Martínez Mahiques Juan Vicente Montagud i Figueres José Antonio Montagud i Figueres Enrique Ortiz i Font Adrián Osa i Del Olmo Javier Pastor i Naya Eric Piera i Sánchez Jaume Piqueras Osa Francisco Prats i Font Javier Ramos i Gimeno Joan Repiso i Cañizares Joan Ribes i Alberola Juan Enrique Rico i Sánchez Juan Antonio Román i Muñoz Juan Carlos Romo i Garcia Martín Ruiz i Rodríguez Marcos Sanz i García Raúl Sapiña i Fernández Juan Enrique Sapiña i Riera Sergio Trigueros i Escamilla José Valiente i Sánchez Raul Vallet i Casad Sergio Vallet i Sánchez Francisco Vallet i Cruañes Samuel Valls i Selfa Jaume Vendrell i Garcia Juan José Vercher i Sapiña Enrique Zahonero i Carreres Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

ACTE DE PROCLAMACIÓ

Cort

D’HONOR

Fallera Major 2019 Núria Gil i Narbona Paula Agut i Grau Noelia Alberola i Gimeno Nerea Alonso Herranz Gemma Ángel i Tamarit Rosa Mª Ángel i Vercher Nuria Aparisi i Montagut Carla Aragó i Beltran Gemma Ariño i Valldecabres Lourdes Ariño i Valldecabres

Mª Amparo Avellaneda i Orts Naomi Badia i Sánchez Paula Belasri i Alfonso Mª Ángeles Beltran i Alcazar Mª Dolores Beltran i Alcazar Claudia Beltran i Andreu Àngels Beltran i Miralles Aroa Bertomeu i Pascual Andrea Blanes i Fernàndez Irene Blanes i Fernàndez Marlen Blasco i Lobo Pilar Bodí i Santandreu

Cristina Bomboi i Garcia Vicky Bonet i Bodí Aroa Bou i Reverte Yaiza Bustos i Peiró Nuria Caballero i Iznardo Nuria Calatayud i Montoro Begoña Camarena i Reverte Irina Camarena i Reverte Mireia Cano i Delgado Rosa Cano i Delgado Iris Cañizares Garcia Noelia Cerveró i Palero

Ana Cerveró i Vargas Rosa Colom i Espí Sandra Cortes i Font Zoe Costa i Lacombra Andrea Costa i Mancilla Nuria Cremades i Torres Alma Maria Chornet i Gimeno Geneva Dasi i Garcia Tamara Del Moral i Palero Alicia Delgado i Aparisi Cristina Delgado i Garcia Yasmina Delgado i Camarena Noelia Delgado i Fullerat Mª Rosa Delgado i Sanz Leonor Escamilla i Miota Iris Escrivà i Arlandis Noelia Escrivà i Arlandis Noelia Escrivà i Colom Laura Escrivà i Grau Cristina Fernàndez i Gonzalez Nuria Fernàndez i Neva Mª Dolores Ferrer i Alemany Carla Ferrer i Rocher Nadia Ferrer i Ruiz Esmeralda Ferrete i Zambrana Magali Font i Galan Elena Font i Oliver Neus Franco i Molina Alba Franco Molina Empar Gallego i Sapiña Adela Garcés i Mari Sara Gay i Lledó Alicia Gimeno i Tur Catherine Gimeno i Tur Elisabeth González i Silva

Andrea Grau i Morant Verónica Guaita i Cañabate Vanesa Guevara i Alfonso Alicia Hernández i Escrivà Carolina Hernández i Escrivà Dolores Hernández i Pajuelo Noelia Ibor i Morat Luisa Iniesta i Martínez Dafne Jaijo i Vargas Shirley Jaijo i Vargas Sara Jover i Moltó Noemi Lechiguero i Moncho Andrea Lozar i Calatayud Claudia Lozar i Calatayud Mª Ángeles López i Álvarez Rosa Llopis i Alfonso Inés Llopis i Crespo Ana Llopis i Escrivà Vanesa Macon i Del Campo Eva Mari i Jardon Ainara Mari i López Sandra Mari i Pérez Dèbora Lucia Marí i Romero Laura Mari i Soldevila Verónica Martínez i Bataller Paqui Martínez i Galdón Sandra Martínez i Subiela Tatiana Megia i Navarro Sheila Melero i Galan Silvia Mengual i Ivars Mª Angustias Mestre i Grau Maite Molina i Canet Pilar Molina i Martínez Reyes Molina i Martínez Ángeles Molina i Sancalixto

Pilar Molina i Vázquez Lucia Moltó i Vallet Roma Mª Montoro i Garcés Yasmina Morant i Molina Ana Isabel Morant i Monseny Inmaculada Morell i Arlandis Jessica Murillo i Pulido Míriam Navarrete i Miguel Almudena Navarro i Anacleto Alba Navarro i Sapiña Esther Navarro i Sapiña Cecilia Nicola i Llopis Rosa Nicola i Llopis Claudia Nicola i Marcos Janire Nicolas i Calatayud Ruth Oliver i Ángel Estela Ortí i Sapiña Karen Osa i Cruañes Patricia Osa i Domènech Marina Inés Otero i Sapiña Sandra Palacios i Neva Juana Palero i Aragó Carmen Palomares i Gay Gemma Part i Borja Ruth Pascual i Martí Cristina Peiró i Comba Marina Peiró i Comba Patricia Pérez i Porca Patricia Porca i Costa Esther Repiso i Martínez Lina Reverte i López Mercedes Ribera i Garcia Anna Ribes i Delgado Elena Ripoll i Bodí Laura Ripoll i Piris

Jéssica Romero i Marti Yolanda Ruano i Muñoz Carla Rubio i Morant Mireia Rubio i Melià Claudia Sáez i Piqueras Cristina Sancasto i Sancalixto Griselda Sancalixto i Vallès Ángeles Sancalixto i Calafat Lucrecia Sánchez i Tur Nuria Sapiña i Aragó Marta Sapiña i Avellaneda Inmaculada Sapiña i Cabanes Jenniffer Sapiña i Pastor Lola Segura i Sieres Mar Selfa i Beltran Mª Elisa Signes i Àngel Mireia Simon Turpin Minerva Soldevila i Melià Nerea Tarrazona i Reverte Mireia Todosantos i Tur Monica Todosantos i Tur Mª Carmen Tormos i Berges Lourdes Triguero i Escamilla Veronica Triguero i Escamilla Marta Tur i Rodríguez Mª Teresa Vargas i Sapiña Nerea Valero i Garcia Estefania Vallet i Agut Judith Vallet i Agut Celia Valls i Juan Paula Valls i Selfa Alba Vercher i Sapiña Natalia Vidal i Grau Mireia Vidal i Grau Patricia Viñoles i Sabater

Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

XIQUETS PRESIDENT INFANTIL 2019 Raúl Moltó i Ferrete Carlos Alarcón i Cortes Pablo Andreu i Peiró Ferran Arlandis i Espí Lucas Beltran i Morell Erik Benítez i Mateu Marc Benítez i Mateu Ferran Bertomeu i Ripoll Pau Bertomeu i Ripoll Aleig Cantin i Bravo Mateo Cardona i Mestre Enzo Carobene i Cano Guillem Carretero i Micó Marc Cerveró i Gil Hugo Cerveró i Gil Idriss Chulio i Issah Naim Chulio i Issah Lucas Climent i Ferrer David Codina i Bonet Ricardo Colubi i Morant Aarón Comes i Tur

Álvaro Cruañes i Tormos Pol Escrivà i Osa Alejandro Ferrete i Molina Roberto Folgado i González Adrián Garcia i Torres Erik Gimeno i Llopis Adrià Grau i Gallego Lucas Guevara i Cerveró Álvaro Guevara i Cerveró Antonio Hernández i Santiago Lucas Hidalgo i Campos Alonso Hidalgo i Campos Manuel Iznardo i Sapiña José Llopis i Morant Quique Llopis i Morant Miquel López i Peris Daniel Magraner i Narbona Eric Marí i Murillo Pau Martínez i Peris Michael Mielewczyk i Gomes Kike Molla i Sancasto Hèctor Montagud i Ariño Marc Morant i Miravalls

Lucas Morant i Plancha Leonardo Navarro i Ferrer Marc Naya i Marí Robert Pastor i Morell Hèctor Porca i Molina Neizan Recatalà i Garcia Dídac Ripoll i Nicolas Eros Ripoll i Nicolas Kevin Rodríguez i Gómez Guillem Rosell i Escrivà Anthony Rubio i Sánchez Iker Sola i Mestre Alejandro Sola i Mestre Joan Tamarit i Piris Joel Tamarit i Piris Javier Tormos i Morant Óscar Tortajada i Olivert Quique Tur i Gómez Asier Tur i Gómez José Valera i Climent Javi Valera i Climent Pablo Valiente i Sánchez Ferran Vallet i Fuertes

XIQUETES FALLERA MAJOR INFANTIL 2019 Leire Blasco i Lobo Leyre Adan i Tur Laia Adan i Tur Alma Alarcón i Cortés Lucia Araujo i Piqueras Judith Benedito i Cruañes Eriell Cantin i Bravo Martina Cardona i Mestre Olivia Chambo i Molina Júlia Climent i Ferrer Lola Colom i Navarro Paula Colubi i Morant Valeria Comes i Tur Mireia Cruañes i Tormos Valeria De Fez i Kapanadze Gara Deniz i Martínez Henar Domínguez i Alberola Triana Escudero i Delgado Daniela Estruch i López Ainara Fernàndez Guevara Aina Ferrer i Ángel Marina Folgado i González Neus Gimeno i Llopis Emma Grau i Jover Aitana Hernández i Belmonte Candela Iznardo i Sapiña Maria Lli i Adam Noa Lucas i Ripoll Mia Lucas i Ripoll Andrea Magraner i Narbona

Valeria Marí i Murillo Nahia Martínez i Del Campo Andrea Martínez i Peris Paula Martínez i Ruano Maria Martínez i Ruano Lucia Moltó i Ferrete Andrea Moltó i Tur Mar Montagud i Ariño Maria Montagud i Narbona Nekane Mora i Mejia Nadia Mora i Mejia Aylen Morales i Cano Júlia Morant i Miravalls Paula Naya i Marí Valentina Nicola i Font Naroa Nicolas i Merlo Alana Orient i Climent Berta Pastor i Morell Ashley Renart i Vargas Blanca Renart i Vargas Amaya Ribeiro i Blanes Laia Rico i Martínez Claudia Roca i Piris Julia Roca i Piris Nerea Rodríguez i Garcia Milena Rubio i Sánchez Aina Sala i Gallego Olaya Sánchez i Baldoví Isabela Sanchis i Sotoca Mia Segovia i Nácher Carmen Tebar i Bou Yasmina Torres i Buenrostro

ABONADES

2020 Gemma Piqueras Mª Amparo Garcia Rosa Mª Figueres Elvira Melià Juana Tur Fabiola Melero Dolores Ruiz Amparo Sancalixto Gemma Oliver Pili Llácer Lola Tur Pepita Grau Carmen Bleda Estefania Agud Silvia Cañizares Lola Hernández Maruja Figueres Mª Carmen Sáez Maruja Calatayud Elena Neva Rosa Mª Osa Pilar Martínez Mª Carmen Gay Encarna Tur Molina Orofila Valles Mª Carmen Arlandis Elvirín Valldecabres Maribel Blanes Conchín Hernández

Rosa Calatayud Encarna Calatayud Vicenta Costa Tere Doménech Fina Franco Conchín Arlandis Rosa Femenia Leonor Cortina Eva Gascón Mercedes Miguel Maruja Mengual Susi Castelló Camelia Monseny Ascensión Muñoz Rosa Muñoz Inma Gómez Pili Morant Amparo Elson Angelita Oliver Mayte Moranta Tere Palomares Bea Morant Encarna Santandreu Mari Zambrana Vicenta Palero Encarna Cardona Rosario Soldevila Mila Melia

Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

PROGRAMA de festes 2020

MARÇ

Dijous 5 de Març

Diumenge 1 de Març

14.00h Dinar a càrrec del faller. (Cal apuntar-se). 22.00h Sopar d’aixelleta per als fallers. 23.00h Jocs populars per als majors.

15.00h 18.30h 19.00h 19.30h

Dinar a càrrec de la falla per als fallers. Danses a la Plaça Espanya. Premis dels Ninots Indultats a la Plaça Espanya. Inauguració de l’Exposició del Ninot Indultat al Museu Faller. 21.30h Sopar d’aixelleta per als fallers. 22.30h Jocs Populars per als majors

Divendres 6 de Març

14.00h Dinar a càrrec del faller. (Cal apuntar-se). 20.00h Xaranga Il·luminada. 22.00h Sopar a càrrec del nostre Grup d’Abonades. 23.00h Festa Il·luminada.

Dilluns 2 de Març

14.00h Dinar a càrrec del faller. (Cal apuntar-se). 22.00h Sopar d’aixelleta. 23.00h Jocs populars per als majors. Dimarts 3 de Març

14.00h Dinar a càrrec del faller. (Cal apuntar-se). 22.00h Sopar d’aixelleta. 23.00h Jocs populars per als majors. Dimecres 4 de Març

14.00h Dinar a càrrec del faller. (Cal apuntar-se). 22.00h Sopar d’aixelleta. 23.00h Jocs populars per als majors.

Dissabte 7 de Març

9.00h Despertà infantil pel barri. (Cada xiquet ha d’anar acompanyat per un adult). 10.00h Esmorzar infantil. 18.00h Berenar infantil a càrrec de la falla. 18.30h repartiment de borses amb caramels. 19.00h Tren faller pel barri. Premi millor disfressa individual i grup més original d’ambdós categories, infantil i major. 22.30h Sopar a càrrec de la falla per als fallers. 23.30h Festa de disfresses amb disc- mòbil. 23.30h Ball de disfresses als Jardins del Mercat.

Diumenge 8 de Març

Dijous 12 de Març

Dia de la dona treballadora 11.00h Festa infantil a càrrec de Junta Local Faller als Jardins del Mercat. 13.30h Gran Globotada als Jardins del Mercat 15.00h Dinar a càrrec de la falla. 18.00h Berenar infantil a càrrec de la falla. 18.30h Jocs infantils per als xiquets fallers. 22.00h Sopar a càrrec del nostre grup d’Abonades. 23.00h Jocs populars per als majors.

15.00h Dinar a càrrec de la Falla per als fallers. 18.00h Berenar infantil a càrrec de la falla. 18.30h Jocs per als xiquets fallers. 21.00h Concurs nocturn d’arròs al forn. (Les cassoles s’entregaran de 21.00h a 21.30h i només tindran taula reservada, les persones que participen al concurs). 23.00h Premis d’arròs al forn, truites, pizzes, postres i parxís. 23.30h Nit d’espectacle sorpresa.

Dilluns 9 de Març

14.00h Dinar a càrrec del faller. (Cal apuntar-se). 18.00h Berenar infantil a càrrec de la falla. 18.30h Jocs per als xiquets fallers. 22.00h Concurs de truites per als fallers. 23.00h Jocs populars per als majors Dimarts 10 de Març

14.00h Dinar a càrrec del faller. (Cal apuntar-se). 18.00h Berenar infantil a càrrec de la falla. 18.30h Jocs per als xiquets fallers. 22.00h Concurs de pizzes per als fallers. 23.00h Jocs populars per als majors. Dimecres 11 de Març

14.00h Dinar a càrrec del faller. (Cal apuntar-se). 18.00h Berenar infantil a càrrec de la falla. 18.30h Inflables per als xiquets fallers. 22.00h Concurs de tapes i postres per als fallers. 23.00h Nit de Karaoke.

Divendres 13 de Març

15.00h Dinar a càrrec de la falla per als fallers. 18.00h Berenar infantil a càrrec de la falla. 18.30h Jocs per als xiquets fallers. 20.00h Xaranga “glamourosa del Tocaet” 22.00h Sopar a càrrec de la falla. 23.00h Festa dels VIP al casal faller. Dissabte 14 de Març

15.00h Dinar a càrrec de la falla per als fallers. 18.00h Berenar infantil a càrrec de la falla. 18.30h Jocs per als xiquets fallers. 21.00h Concurs nocturn de paelles al carrer. 23.15h Lliurament de Premis de les paelles. 23.30h Festa amb disc-mòbil Dj José Tena Diumenge 15 de Març

Els nostres monuments ixen al carrer. 15.00h Dinar a càrrec de la falla. 18.00h Berenar infantil a càrrec de la falla. 18.30h Jocs per als xiquets fallers. 19.00h Danses al carrer. 22.00h Sopar a càrrec del nostre grup d’Abonades. 23.00h Jocs populars per als majors. Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Dilluns 16 “La Plantà”

Durant tot el dia plantà dels nostres monuments. 15.00h Dinar a càrrec de la nostra Fallera Major. 18.00h Berenar infantil a càrrec de la nostra Fallera Major Infantil i president Infantil. 18.30h Gran traca de caramels per als infantils. 19.00h Cercavila infantil per a recollir el ninot indultat infantil. 21.00h Nit d’Albades començant per la Falla Raconet i acabant en la nostra falla. 22.00h Sopar a càrrec del nostre grup d’Abonades. 00.00h Xocolatada a càrrec del nostre Grup d’abonades. Dimarts 17 “ELS PREMIS”

8.00h Visita dels jurats als distints monuments fallers. 8.00h Despertà fallera pel barri. 9.30h Esmorzar faller a càrrec de la nostra Fallera Major Infantil i president Infantil. 11.30h Cercavila i visita als diferents monuments. 14.00h Gran Traca fallera al carrer València. 15.00h Dinar faller a la Sala Santy. 19.00h Cercavila pel barri fins als Jardins del Mercat. 20.00h Lliurament de Premis als monuments fallers. 22.00h Sopar a càrrec de la falla per als fallers. 23.30h Festa amb disc-mòbil.

22.30h Sopar per als fallers a càrrec de la falla. 23.30h Festa amb disc-mòbil Dj Sabi Max. 23.30h Ball als Jardins del Mercat. 00.00h Mascletà nocturna a la Rambla Sant Isidre. Dijous 19 “SANT JOSEP / LA CREMÀ”

8.00h Despertà fallera pel barri. 9.30h Esmorzar faller a càrrec de la nostra Fallera Major. 11.30h Solemne Missa en honor a Sant Josep a l’Església de la Sang de Crist. 12.00h Visita a la Residencia de la 3a Edat i Cremà d’una falla. 13.00h Cercavila pel barri. 14.00h Gran Mascletà Aèria i Terrestre al carrer València. 15.00h Dinar faller a la Sala Santy. 18.00h Berenar infantil a càrrec de la falla. 18.30h Inflables al carrer València. 19.00h “Passacarrer loco” pel poble. 21.00h Cremà del nostre monument infantil. 22.00h Sopar per als fallers a càrrec de la falla. 00.00h Cremà del nostre monument gran. *

Les diferents activitats reflectides al programa, poden sofrir canvis. Amb preavís, es penjaran a la taula d’anuncis del casal.

Dimecres 18 “L’OFRENA”

8.00h Despertà fallera pel barri. 9.30h Esmorzar faller a càrrec de la nostra Fallera Major Infantil i president Infantil. 11.30h Cercavila i visita als diferents monuments. 14.00h Gran Traca fallera al carrer València. 14.30h Dinar faller a la Sala Santy. 19.00h Ofrena de flors a la Mare de Déu per l’tinerari habitual fins als Jardins del Mercat.

Cullera

als vuitanta

i ara

1. Magatzem de Selfa

Als anys vuitanta Cullera era famosa per les seues carreres urbanes on es congregava moltíssima gent.

2. Bar Chelo

El bar Chelo és un punt d’encontre per als fallers. Situat al carrer València és un dels bars més coneguts de Cullera. Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

3. La Bega

Zona de la Bega en la riuada de 1982 i en l’actualitat.

4. Casal

El casal faller es va reformar per a que els fallers se sentiren més còmodes i hi haguera més espai. La falla ha crescut en nombre de fallers des dels anys vuitanta.

5. Castell

Capella gòtica del Castell de Cullera als vuitanta, que es gastava com aula de l’escolania i ara com museu arqueològic de Cullera.

6. Font de l’Oasis

Font de l’Oasis al passeig marítim de Cullera.

7. Marenyet de Cullera

Pantanada de 1982.

8. Torre del Marenyet de Cullera.

La zona del Marenyet també es va vore afectada per la riuada de l’any 1982 Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

La ruta

del Bakalao Francesc Camps 2020

Els anys huitanta van ser, dels jóvens la gran moguda, que els produïa un gran plaer… i alguna experiència crua.

La joventut molt alegre es divertia, les nits dels caps de setmana… perquè aquella música imbuïa, fins als diumenges de matinada.

I ella, els va prendre la davantera, molts jóvens, ja no anaven a ballar, no més que pessetes en la cartera… i la nit, per a poder-se drogar.

Des de València a Cullera, pel Perelló i el Saler… i fins llepant l’Albufera, la música, tenia molt bon a fer.

Però aquella dècada enyorada, va emmalaltir d’una epidèmia, que, entre el ball s’amagava… bruixa, que al vici, el remeia.

Així va arribar la decadència, perquè produïa molts estralls, de la ruta i de la seua essència, del, Pop, del Rok i dels balls.

I aquella música envolvent, que en aquells palaus sonava, prompte, va recalar en la gent… i a les discoteques vibrava.

Sense donar-li la importància, pel que els podria passar… tal vegada, fora la ignorància, de només, divertir-se i ballar.

La ruta del Bakalao ens recorda la seua música i el seu art, que guardem en la memòria… i dels estralls de la droga, ens van quedar més que farts.

En Cullera hi havia un Temple, que Ximo Bayo amenitzava, i de la moguda era un exemple, quan eixa música, sonava.

I és que la maldat, sempre és bella, embolicada, entre beguda i pastilles, a la joventut, a poc a poc la garbella… bufats, somiaven mil meravelles.

La ruta va ser, famosa i genial, per al Pop i el Rok, i es destacava, entre elles, l'Espiral i la Barraca… i Xocolate, que va ser la catedral.

El Bakalao va agafar fama, i va acollir gents d’Europa, i les drogues d’alta gamma, que als jóvens, van fer estopa.

Dedicat al fenomen de ruta del Bakalao, que va exalçar el Pop i el Rock, en els anys huitanta, en la Comunitat Valenciana, i també a les seues tristes conseqüències.

Cullera 2020

Falla Raval Sant AgustĂ

Els vuitanta:

una dècada que va de bó 61

Col .laboracions literàries Pròleg

Capítol 1. La democràcia també aplega a les falles

Silvia Roca

Anys huitanta: L’esplendor de les falles de cartó Joan Castelló Quan les falles a la plaça de l’Ajuntament es van obrir al món de la cultura Carles Rosaleny 1987: El descobriment d’un gran artista Joan Castelló Lafarga: “en falles, la gent vol jutjar, però no saber” Joan Castelló Monterrubio i els anys 80. Els principis de l’art de les seues falles Iván Esbrí #Volem Falles... De temàtiques dels vuitanta! Salva Andrés La fi de la indumentària tradicional Salvador Pellicer Anys 80: inicis de la revolució en la indumentària Aitor Sánchez Renovant l’esperit faller Xavi Bea Indumentària valenciana dels 80: eixir de l’immobilisme i evolucionar Mar Piquer

68 75

Pioneres Salva Vives El uelo Chulio, el Cabrero Alexandre Morales La visita a Cullera d’Enrique Tierno Galván, l’“alcalde de la Movida” Manuel Lanusse Els agermanaments entre Ciutats Unides Conxa Piris

154

Capítol 3. Democràcia i Europa marquen la política espanyola

174

Els 80: De l’apoteosi a la gran apagada socialista Francisco Galván Més democràcia amb l’Espanya de les autonomies José Bono El 23-F: La nit dels transistors Vicenta Espí OTAN, d’entrada NO desmemoriados.org

176

Capítol 4. Canvis substancials en l’economia

192

Rumasa: La gran expropiació Miguel Ángel Noceda Mario Conde: ambició de poder i dels guanys ràpids Francesc Alvarado Una moguda del món del treball als anys 80 Raül Roselló i Joan Lluís Bodí El moviment agrari es tornà reivindicatiu als anys vuitanta Ximo Bosch L’economia dels 80 i l’evolució borsària Antonio Rebull

194

157 161 170

81 91 98 112 116

181 185 188

122 135 140

Capítol 2. NouS horitzons per València i Cullera

144

L’autonomia que ha dut progrés als valencians Joan Lerma 20 d’octubre de 1982: una data que no s’oblida Joan R. Gimeno

146 151

197 203 207 212

Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Capítol 5. Terratrèmol en la política internacional

218

La caiguda del mur de Berlín Javier Moncayo Caiguda, i aldarull, del mur de Berlín Andrés Perelló El dit que assenyala la lluna nova Izaskun Bilbao L’espectacular col·lapse de la Unió Soviètica Max Seitz

220

Capítol 6. NouS horitzons socials

Canal 9, la televisió pública en valencià que va nàixer als 80 Clara Castelló El despertar comunicatiu a Cullera Pepi Bohigues La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià: Una eina de convivència i integració Ciprià Císcar L’educació a Espanya: un brou de lletres amb moltes lleis i molt poc consens Miguel Soler L’educació als vuitanta José Vicente Part La problemàtica del VIH i la sida als anys 80, i el canvi per al col·lectiu LGTB Pere Salmerón La dura carrera d’una model, que també va ser Regina Anabel Sebastià Els 20 duros de la màquina Rubén Colubi Capítol 7. La modernitat envaix la cultura

Quan Madrid era una coctelera Ana Borderas L’IVAM (1989-2019), 30 anys d’art modern Carlos Bazarra

226 229 233

238

Chelsea pub: Alejandro Bonet Xavier Bonet El cinema dels vuitanta: Estats Units. Espectacle i nova moralitat Joaquín Vallet Impacte cinematogràfic als 80 Julio Martí La música dels huitanta a Cullera Leo Sánchez Changes Joan Francesc Bolufer D’aquelles rutes, estos festivals

286 294 300 303 307 309

blogmedioabandonado

240

249

L’essència musical dels anys 80 Paco Ibáñez Quina moguda la música dels anys 80 Ricardo Colubi Orígens i caiguda dels videoclubs Fede Morell

252

Capítol 8. Moments de glòria i decepció en els esports

244

260 265 269 270

Llums i ombres en el València dels 80 Miguel Àngel Picornell El Llevant UE dels 80: el fitxatge de Cruyff i resistir amb la vista posada en Primera Divisió Vicente Furió Salvador Gascón, amant del motociclisme i de la seua terra Carmelo Fernández Mundial 82: València, Naranjito i decepció d’Espanya Juan V. Molina

315 317 320

322

324 328 334 337

276

278 282

pròleg

dels 80

A L’OMBRA DELS 80 Sílvia Roca Palomares

Regidora de Cultura de l'Ajuntament de Cullera

La Falla del Raval ha fet enguany un viatge en el temps perquè el seu llibret del 2020 mostre, des de diferents punts de vista, com va ser i com es va viure a la dècada dels anys 80. Són moltes les mirades que conformen esta publicació fallera, moltes les persones que han volgut contar-nos la seua experiència vuitantena. Algunes d’estes persones formen part de la generació X, l’última generació criada sense cables i que en la seua infància o la seua adolescència va viure en primera persona aquella època prodigiosa. Altres col·laboradors del llibret no havien ni nascut, però tant se val, qualsevol proposta expressada en este llibret basada en els anys 80 estableix un punt de partida reconeixible per a uns i altres, coetanis o no. Foren uns anys plens de contradiccions i màgia i que han fascinat a totes les generacions fins al dia de hui. És curiosa la nostàlgia que han provocat sempre estos anys 80 i el partit que se li ha tret a nivell econòmic i comercial. Tots els canvis polítics, socials, artístics o tecnològics viscuts en la dècada dels 80 van projectar una extensa ombra a nivell internacional, però Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

especialment en Espanya. La recentment estrenada democràcia va omplir d’il·lusió i esperança a tota una generació que es va convertir en protagonista d’una expressió de llibertat i nous reptes. Foren uns anys marcats per l’optimisme i l’estímul creatiu. S’enceta una època d’obertura i globalització, provocades pel constant bombardeig de noves produccions cinematogràfiques, noves creacions literàries, música i videojocs. És l’època més important per a la moda. El cardat, les ‘hombreres', el walkman, el 'come-cocos', el heavy, la new wave, la 'movida'... Els 80 van ser una experiència de vida política i social de gran intensitat. Reagan, Gorbatxov i Felipe González. Una nova programació televisiva, amb unes propostes tan especials que es quedarien en el nostre record per sempre. Anuncis que enceten l’època del consumisme més desenfrenat. La revolució sexual. El divorci. El menjar ràpid. Els casinos i els jocs d’atzar. Les discoteques i pubs. Una dècada catàrtica que ens ha deixat centenars d’icones que ara i adés utilitza tothom. Els 80 han invadit la Falla del Raval en ple segle xxi, però hem de saber que esta és una tendència universal ara en el nou mil·lenni. Els 80 han tornat a les nostres vides. És una dècada tan llarga que no acaba mai. Hui en dia, els leggins, els colors fluor, les 'tachuelas' i els pantalons de tirada alta han deixat de ser horteres i tornen a presidir els aparadors de les millors botigues. Hollywood llança multitud de remakes i seqüeles dels grans èxits dels 80, com Star Wars o Juràssic Park. S’han produït sèries de televisió que arrasen a nivell internacional i que han sigut ambientades als anys 80, com Strangers things. Antics videojocs tornen a posar-se de moda i se’n desenvolupen de nous amb una tècnica, el píxel-art, que simula la tecnologia dels 80. Ni que dir té la vigència que encara hui en dia té la música d’eixa dècada. I és que, en realitat, la dècada dels 80 no és una dècada com a tal. Sembla que els 80 no acabaren l'any 90, ni tampoc l'any 2020.

Cullera 2020

Falla Raval Sant AgustĂ

Capítol 1

La democràcia també aplega a les falles 67

Cullera 2020

Falla Raval Sant AgustĂ

Anys

huitanta:

L’ esplendor de les falles de cartó Joan Castelló Lli

Periodista i codirector de la Revista d’Estudis Fallers (REF)

Passeig en gropa per València, d’Hermógenes Aroca (PasseigMercat, 1986). Arxiu Joan Castelló

A Cullera, la dècada dels huitanta del segle xix va suposar una etapa d’esplendor, amb falles realitzades amb la tècnica del cartó, un sistema pràcticament desaparegut a hores d’ara. Van ser deu anys en què es van poder contemplar monuments de gran format i de gran perfecció tècnica, fets per artistes forjats en tallers de poblacions on la festa havia arrelat, creats per atendre una demanda que anava creixent exponencialment a la província de València. Eren artistes formats en tallers de grans mestres del Cap i Casal però que després tornaven als seus pobles amb l’ofici ben aprés i disposats a reproduir les falles que havien triomfat en la capital. Com a exemple del creixement de la festa podem indicar que la dècada dels setanta es va tancar amb 7 comissions a la ciutat de Cullera. Deu anys després, eren deu les comissions en actiu, la qual cosa suposa un creixement del 14%. Però si prenem com a referència una dècada abans (3 comissions en 1969), el creixement és del 333%, o el que és el mateix, el nombre de falles s’havia multiplicat per 3. La tipologia de les falles havia experimentat també un canvi radical. Van quedar arrere les falles amb planta de creu grega sobre la qual s’erigia un ele-

El pas del temps, d’Andrés Martorell (Passeig-

Mercat, dels germans Colomina (Passeig-

La festa fallera precisa d’una banyera, dels

Mercat, 1981). Arxiu Joan Castelló

Mercat, 1985). Arxiu Joan Castelló

germans Colomina (Passeig-Mercat, 1987). Arxiu Joan Castelló

ment vertical com a cos central, i sobre este alguna figura de tipus mitjà. Eixe havia sigut el model més utilitzat (sempre amb alguna excepció) en els anys setanta. En els huitanta, els monuments augmenten en complexitat (i també en pressupost), amb cossos centrals de major volum, remats de grans dimensions i escenes adossades al voltant de l’eix principal que formen un contínuum que suposava més treball per a l’artista i majors complicacions en la plantà, perquè calia assemblar totes les parts de la falla perquè quedara perfecta. Encara no s’havien generalitzat les ara tan habituals escenes exemptes, separades del cos central, que permeten una elaboració i una plantà més ràpida. En els primers anys de la dècada dels huitanta són majoria els artistes de Sueca que planten amb èxit a Cullera: Clemente Piera aconsegueix el primer premi

amb Mantindre neta Espanya (El Canet, 1980); Andrés Martorell amb El pas del temps (Passeig-Mercat, 1981); i Fernando Roda Martorell (nascut a Sueca però amb residència a Cullera) amb Quan el perol està ple (Taüt, 1982) i amb En aquest món (Taüt, 1983). Precisament Fernando Roda serà l’artista més prolífic d’aquesta dècada, amb 19 falles plantades en cinc comissions. En aquests primers anys també trobem falles de Pasqual Carrasquer com Pardals, pardalets i pardalots (La Bega, 1980), de José Andrés Ibor com Ningú caça sense gos (Raval, 1980) i Juan Pedrós en La falta de garrot (La Bega, 1982), o d’altres poblacions de la comarca de la Ribera com Pastor i Almiñana en La crisi del turisme (Sant Antoni, 1981) i Juan Armengol Torres en Els pardals (Sant Antoni, 1983). Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

A partir de l’any 1984 aniran apareixent importants novetats. La primera és el debut dels germans Colomina a Cullera, que fins a l’any 2003 plantaran 14 falles a la nostra ciutat, de les quals dotze en la demarcació de Passeig-Mercat (sis d’estes en la dècada dels huitanta) i dos en Raval de Sant Agustí. El 1984, Toni i Lluís Colomina arriben a la comissió de Passeig-Mercat amb un projecte, Bufes de pato, format per la superposició d’elements sense aparent relació entre si: una polvorera decorada amb motlures daurades sobre la qual se situaven, entre altres figures i en un fràgil equilibri, tres ànecs en desbandada, globus de diferents colors, dos campanes repicant i un xiquet sàtir nu. Este monument, que va sorprendre per la combinació de colors (roig-rosa, marró-ocre, violeta-blau turquesa), va ser acabat amb l’ajuda dels mateixos fallers, ja que un incendi va destruir parcialment el taller dels Colomina, però artistes i fallers es van sobreposar a l’adversitat i van reconstruir les parts danyades. La recompensa va ser el primer premi aconseguit. El palmarés es va completar amb l’indult aconseguit per a la figura del Vell violinista. La proposta dels Colomina per a 1985 va guanyar en composició i va deixar de costat els tons més forts per a introduir la moda dels colors suaus i apastelats. Mercat va ser el lema triat per a una falla amb què els Colomina aportaven el seu plus de qualitat a una tendència ja generalitzada a Cullera, que consistia en adaptar les composicions d’èxit utilitzades amb anterioritat a València per artistes consagrats. De Miguel Santaeulalia Núñez es prenia en este cas el vell pintor d’Arts i oficis (Espartero, 1982), i el rellotge de la butxaca i el cap de l’hivern de Les estacions (Espartero, 1983). El resultat va ser un cadafal bell i harmoniós que de nou va aconseguir el primer premi i el ninot indultat, l’entranyable i envellit Sereno o vigilant nocturn.

El projecte de 1986, Còctel d’animalades, inspirat en el zoo humà realitzat per José Martínez Mollá en 1983 en la plaça de la Mercé de València, mantenia un equilibri però ampliant el risc d’anys anteriors per les majors dimensions dels animals (girafes, gos i pardals sobre una coctelera inclinada). Va quedar en tercer lloc i va sumar, a més a més, el premi d’interés turístic. L’èxit va tornar de nou al Passeig en 1987 amb La festa fallera precisa d’una banyera, un cadafal en què Toni i Lluís Colomina van reproduir en el coronament el vell dutxant-se en un gibrell de fusta modelat en 1984 per Julio Monterrubio per a Convent Jerusalem, en el que va ser possiblement el cadafal de major volum construït fins a eixe moment a Cullera. La supremacia va ser tal que, a més del primer premi, es va aconseguir el d’ingeni i gràcia i el ninot indultat, en esta ocasió per a L’esmolador. Els dos anys següents se saldaran amb sengles segons premis, dos nous ninots indultats i un altre primer premi d’enginy i gràcia. En 1988, els tons excessivament suaus del rellotge de porcellana de Tradicions en el temps van accentuar una estructura esvelta però amb molt poc grossor en la seua part principal. De la composició destacaven tant els tres nus femenins que flanquejaven el rellotge de sobretaula, com una figura d’el Palleter (situada en la part inferior dreta) que, amb la seua terminació imitant bronze fosc, contrastava amb els tons apastelats de la resta de la falla. En 1989 els Colomina van aconseguir amb Cullera… paradís o infern una sàvia combinació de dos figures de grans dimensions (un ancià temptat per la dona-rat). Amb El brindis-jurament dels mosqueters aconseguien a més el seu quart ninot indultat. En paral·lel a l’èxit dels Colomina, apareix un altre artista que deixarà una destacada petjada. Es tracta del carcaixentí Roberto Andrés Palop, que va realitzar cinc falles en aquesta dècada a Cullera. Després d’un primer projecte de baix pressupost, El pas de les hores (Sant An-

toni, 1980), Roberto Andrés va iniciar una etapa d’èxit en Taüt amb un estil academicista en el qual, per damunt de la qualitat dels seus treballs, destacava una pintura en la qual predominaven els tons forts i foscos. En Xe quin bullit (Taüt, 1986) va realitzar una paròdia gastronòmica amb una superposició d’elements que, de baix a dalt, incloïa un antic manual de gastronomia obert de bat a bat, una olla de luxosa ceràmica amb un guisat fumejant i dues figures en el remat: el cos d’un legionari romà amb una taronja a la mà i un cuiner amb davantal i capell de xef. Va ser un èxit complet en aconseguir el primer premi, el d’enginy i gràcia i el ninot indultat. Roberto Andrés va aconseguir de nou el primer premi i el ninot indultat amb El geni (1988), una falla amb un pressupost de dos milions de pessetes, presidida per un amenaçador dimoni que emergia d’un encenser i que, amb espasa en mà, mostrava una àmplia varietat de temptacions per a denunciar les febleses humanes. La producció d’aquest artista carcaixentí en aquesta dècada es completa amb A la primavera, tot s’altera (segon premi en 1987), una crònica del despertar a la sexualitat, amb els seus excessos i passions, a partir de l’idil·li sensual d’una pare-

El geni, de Roberto Andrés Palop (Taüt, 1988). Arxiu Joan Castelló Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Tots volem tocar, de José Simó Marí Blasco (País Valencià, 1985). Arxiu Joan Castelló

lla de sargantanes (ella amb para-sol i ell amb barret de copa) que emergeixen d’un arbre amb trets humans; i La mar de bé (cinqué premi en 1989), una exaltació valencianista amb el bust del rei Jaume I coronat amb el característic elm del drac. Els anys 80 conclouen amb una falla que ha suposat una fita dins de la història de la festa a Cullera. Es tracta de Cerimònies (Sant Antoni, 1989), la primera falla gran que l’artista cullerà José Lafarga realitza al seu poble natal, una composició de grans dimensions en la qual destacava el llit amb dosser i els centaures amb l’arpa marcant el compàs dels múltiples ritus que ens acompanyen en la vida quotidiana. D’aquesta meravellosa dècada dels huitanta cal destacar altres falles que també han deixat petjada en la memòria dels aficionats. Podem citar com a exemples la ja esmentada d’Els pardals, de Pastor i Almiñana (Sant Antoni, 1981), amb la parella de coloms en ple festeig amorós sobre dos bolets inclinats; La València que volem, de Fernando Roda (Taüt, 1981), amb el cap del xeic àrab imposant la llei del petroli a un Tio Sam americà vingut a menys; Pareix que estem en la lluna, d’Andrés Martorell (Passeig-Mercat, 1983), amb el caricaturesc mico arpista; Tots volem tocar, de José Simó Marí, més conegut com a Blasco (País

Valencià, 1985), amb els dos músics amb vestit de gala sobre un artístic fruiter demanant pas per a aconseguir el poder econòmic i social; Contes xinesos, dels germans Cortell (Sant Antoni, 1986), amb l’espectacular xinés mandarí emergint d’un artístic cofre per a denunciar les falses històries que diàriament ens conten els poders polítics i econòmics; i Pallassos i pallassades, de Pedrós i Beltrán (El Port, 1989), amb el bufó i el còmic contant les atrocitats que cada dia es cometen al nostre voltant. En falles infantils els huitanta també van ser una dècada daurada. És l’etapa de l’ornamentació barroca, amb abundància de daurats, cornucòpies, fulles d’acant i exaltació valencianista. L’artista més significatiu d’aquesta etapa és Hermógenes Aroca amb els seus quatre primers premis consecutius en la falla de Passeig-Mercat: Tradicions valencianes (1983), València eixe paradís (1984), Homenatge a Serrano (1985) i Passeig en gropa per València (1986). A aquest brillant historial cal afegir dos ninots indultats: Els fallerets (1984) i El concertista d’arpa (1985). La dècada havia començat amb el triomf de José Simó Blasco en la plaça de Taüt (1980), el primer en categoria infantil que aconseguia aquesta històrica comissió, que repetiria triomf un any després amb un monument signat per Fernando Roda (1981). En 1982, la comissió de Raval de Sant Agustí aconseguiria el primer premi amb Anys feliços, un guardó que se sumava a l’aconseguit en 1975 i a altres 19 que aconseguiria en les dècades següents, la pràctica totalitat d’estos reeixits amb Joan Martí Martínez, un artista excepcional que marcarà una etapa històrica en les falles infantils de Cullera. La dècada es va tancar amb L’alegria (La Bega, 1986), una falla que va suposar el descobriment d’un gran artista local, José Lafarga Palomares; amb un altre guardó per a Raval, aquesta vegada amb Les mil i una nit (1988),

Contes xinesos, dels germans Cortell (Sant Antoni, 1986). Arxiu Juan B. Lli Garrigós

del veterà José Simó Blasco, un històric artista de Cullera que havia començat la seua carrera a la fi dels anys seixanta; i amb una altra falla revelació, Contes i llegendes valencianes (La Bega, 1989), realitzada per Juan Carlos Donet García, un altre artista local d’excel·lent trajectòria que en la primera dècada del segle xxi va realitzar, en la categoria adulta de València, cinc falles en la Secció Especial i altres cinc en les seccions Primera i Segona. En definitiva, la dècada dels huitanta va ser una de les més brillants de la història de les falles de Cullera per la qualitat dels monuments plantats, abans de la irrupció del suro blanc i de l’establiment de les seccions. Però això és una altra història. Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Quan les falles a la plaça de l’ Ajuntament es van obrir al món de la

cultura Carles Rosaleny Gamón

Arquitecte

És probable que la falla amb major temptativa de convertir-se al llarg de la seua història en una falla de les que habitualment anomenem blanques, sense contingut, és la que presideix la plaça de l’Ajuntament. I és que la falla municipal ha sigut moltes vegades, per a lloança dels sectors més estàtics de la festa, l’abanderada del continent sense contingut. Tot i que com qualsevol altra manifestació artística, les falles no responien en el seu origen a una finalitat estètica o formal, en l’actualitat és acceptat que parlem d’art, i que als seus creadors i creadores els anomenem artistes. És perillós, per tant, que les falles aspiren únicament a ser art blanc, i que obliden pel camí la seua raó de ser. Fantasia, de Manuel Martín López (Plaça del País Valencià, 1985). Arxiu Joan Castelló

La falta d’una estratègia conjunta i clara al voltant del paper de les falles municipals ha llastrat durant anys l’interés de les obres plantades a la plaça. Els promotors de les falles municipals, aquelles que haurien de ser les més públiques, integradores i obertes de la ciutat, no han sabut entendre el paper que haurien d’assumir dins la festa. Sovint s’han emmarcat dins l’errònia creença de prendre un caràcter representatiu o commemoratiu, fins i tot propagandístic. Falles enteses com a monument, on el contingut està subordinat a la forma, i a certa forma. Una forma, que tot i ser l’aposta principal i material de combustió per a moltes pressions i orientacions encobertes, també ha esdevingut l’àncora més absoluta per a l’evolució plàstica de les falles. Arribar a l’equilibri de l’expressió artística i de l’actualitat social que requereix una plaça que suposa l’aparador de la festa és el que va aconseguir Manuel Martín López als anys 80 amb les seues creacions. I ho va fer obrint-se al món de l’art. Una obertura que va suposar l’ampliació de fronteres creatives i estètiques i, per tant, obrir-se a una ciutadania que en part rebutjava les falles o les reduïa a una mera expressió folklòrica, sense cap valor més enllà del que suposa mantenir una tradició. Amb Martín, les falles adquireixen una nova dimensió. Normalitza la visibilització de la participació de creatius externs a la festa i dóna veu a nous llenguatges artístics més contemporanis. L’aposta de l’artista, o director de projecte —perquè en el procés de construcció de falles hauríem de parlar d’equips de treballs i lideratges— per donar llum als creatius i en moltes ocasions artistes de renom, és el que veritablement suposa un nou paradigma per a les falles. Fins aleshores, era habitual que el treball d’escultors, dibuixants, dissenyadors o il·lustradors quedara en l’ombra. Així, és probable que molts només recorden la

participació de Salvador Dalí amb la seua Correguda de bous surrealista que Octavi Vicent va plantar per la Comissió del Foc a la plaça de l’Ajuntament l’any 1954. Malgrat tractar-se d’un fet molt puntual i allunyat de qualsevol indici de canvi, el ben cert és que va ser la primera participació amb la suficient transcendència per arribar a calar en la memòria col·lectiva de les valencianes i els valencians. No podem deslligar dos elements fonamentals en la falla com són el contingut crític o discurs i la materialització. La forma amb la qual els artistes expressen i construeixen físicament este contingut és també sense dubte, contingut. I de la mateixa manera que l’existència de premis i jurats han acabat per alleugerir la càrrega argumental i narrativa de la falla, també han coartat la llibertat plàstica i expressiva dels creatius, imposant en major o menor mesura una tendència determinada o un cànon compositiu determinat. Però Manuel Martín va veure en les falles municipals l’oportunitat d’apostar clarament per la falla com a tal, entesa com una plataforma artística d’expressió de la societat i el moment polític. I és que el format de la falla municipal permet la llibertat d’allunyar-se dels models hegemònics, l’alleujament de la intimidació social i professional que comporten els premis i la possibilitat d’emprar-la com una extensió més de l’univers creatiu de l’artista. En Martín, vinculat i pròxim sempre als corrents artístics del seu moment, observem una clara voluntat d’avantguarda, oberta a nous llenguatges, conceptes i valors formals capaços d’aportar encara més valor artístic a les falles. En les seues obres plantades a la plaça de l’Ajuntament entre els anys 1985 i 1988 observem una clara consciència i voluntat de reclam cultural, de referència i d’iconicitat. Com a resultat, i gràcies també a la inclusió d’aquests professionals externs al procés creatiu de les falles, es van acaparar mirades i focus dels mitCullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

L’Estoreta velleta, de Manuel Martín López (Plaça del País Valencià, 1986). Arxiu Joan Castelló

jans de comunicació i la societat que vivia deslligada de l’àmbit de la cultura festiva. Sense dubte, les falles de Martín a la plaça del País Valencià, l’actual plaça de l’Ajuntament, van suposar una vertadera revolució per a una part de la societat conservadora on el triomf no l’aconseguia la novetat, la innovació o l’originalitat. Un públic que vivia, i encara a dia de hui viu, monopolitzat en una única concepció de falla, creient-se amos d’una veritat absoluta. Un públic letal per a l’evolució i la posada en valor del treball dels artistes fallers. La dècada dels 80, en general, va ser això, un temps d’il·lusions, d’ambient i valentia de fer coses insòlites i diferents, de revolució. Amb la fi de la dictadura i la transició, els artistes van viure un període on tot estava per fer. Després del no-res venia tot, com una eclosió sense límit. Era el moment on la cultura i l’art esdevingueren el símbol del progrés i modernitat. Les falles de Martín van aprofitar eixe instant històric on tot semblava permés, on era necessari aprofitar i mostrar el potencial social, artístic i cultural de la festa, enderrocar les quatre parets dels casals, despatxos i seus oficials per obrir la festa a la societat. Però per als sectors més progressistes i del món de la cultura de la ciutat, les falles continuaven sent un reducte ranci, cacic i caspós. Per a les institucions i els mateixos artistes era l’oportunitat de ser capaços de mostrar la diversitat en les falles, d’ampliar i explorar els límits de la cultura festiva i d’ajudar a entendre i viure-les d’una forma diferent. Certament les falles no només eren ni són això i revertir eixa percepció hauria d’haver sigut una qüestió fonamental. Un camí per capgirar eixa imatge esbiaixada de les falles és la dignificació de l’artista i el coneixement de la seua obra, entenent que el centre de la festa no pot ser altre element que la falla, veritable origen de la ce-

lebració. Mostra de l’immens desconeixement de gran part de les valencianes i valencians al voltant de la falla com a creació artística és la perduració encara hui de l’ús de termes fallers assimilats a connotacions despectives. Continua triomfant una visió generalitzada i desencertada cap als gustos estètics fallers, com si només existira una única línia estètica, compositiva o formal de la falla que fóra representativa de totes les obres que ixen al carrer durant eixos dies. Les seues falles, com ho van ser en el seu moment les obres de Ricardo Rubert, van ajudar de forma significativa a transgredir les fronteres de l’art vinculat a les Falles. Van portar l’avantguarda i la renovació a la plaça consistorial. Ja no servien els refregits. Copiar, imitar o reciclar elements que havien acaparat remats i bases no resultava tan admirable o atractiu com en les obres magnes del passat. Calia arribar a la plena autonomia de l’artista, sense por a recollir un mal premi i el rebuig dels seus mecenes. Les apostes valentes de Martín i els seus companys d’equips van obrir debat, van revertir en part la imatge folklòrica i endogàmica de les Falles i van apropar nous públics. Tot i que quan parlem de la professió de l’artista faller tenim una visió d’un artista complet, capaç d’abastar tots els camps necessaris per a la construcció d’una falla, des del guió, el concepte o la idea fins a la pròpia plantà, Martín va saber entendre que introduir creadors externs d’altres disciplines de l’art dotaria les seues obres d’un valor afegit. Així, per a les sues propostes a la plaça de l’Ajuntament, Martín va comptar amb la col·laboració d’il·lustradors valencians de renom com Sento Llobell i Antonio Ortiz, Ortifus; periodistes com Manuel Vicent i dissenyadors com Francis Montesinos, Tono Sanmartín i Valentín Herráiz. Fantasia (1985), amb un gran impacte, va ser el seu debut a la plaça de l’Ajuntament. Una descomunal es-

tructura emulant un castell al més pur estil Disney que abraçava en el seu interior una gran varietat de ninots amb una important càrrega crítica. Martín va portar la renovació i l’atreviment a la falla municipal, sense ninots a peu de falla, amb una falla on l’arquitectura era la visual protagonista i amb una velada crítica i voluntat de contingut. Van ser els tres següents anys els que van significar una la consolidació d’eixa renovació estètica, plàstica i conceptual en les seues falles amb la incorporació de col·laboracions externes. En primer lloc amb Sento Llobell i Francis Montesinos l’any 1986. L’estoreta velleta era resultat del seu desig de tornar als orígens de la festa amb una aposta de falla compositivament clàssica, on el volum cònic o piramidal s’aconseguia gràcies a la superposició de ninots i elements, com ho era el resultat d’amuntonar els trastos vells en el seu origen. Tot això, mostrant objectes i elements del moment i amb una estètica completament renovada de la mà dels dissenys de Llobell i els vestuaris de Montesinos. La falla, dominada per un gran captaire sobre un 600, aprofundia en una crítica directa sobre la societat del consum. L’aparició d’una rèplica de la façana de l’edifici consistorial en 1987 a la plaça va suposar un impacte absolut a tots els nivells. Va ser la falla més polèmica que Martín va plantar en esta demarcació. Amb el guió de Manuel Vicent i la implicació de nou de Sento Llobell i Francis Montesinos, Com un espill va provocar la reacció més visceral del públic. A la fi, el que hauria de provocar qualsevol falla, perquè les falles han de fer parlar. Repetir formats, patrons i guions insulsos fa de les Falles una festa encorsertada, estereotipada, banal i complaent sense cap vincle amb la seua raó de ser i sense cap interés artístic més enllà de la superba tècnica aconseguida en alguns acabats. L’aposta valenta de Martín per transgredir en el món de la creació artística fallera era clara i Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

esta falla n’és l’exponent més gran. Tota la falla era una provocació, com el seu emplaçament fora de l’habitual, reduït i indigne espai reservat, o la determinació per fomentar la participació ciutadana en un exercici absolut d’apropiació d’un espai públic ocupat diàriament pels cotxes. La falla havia de servir com un espill crític de la societat social i política valenciana de l’època on polítics i ciutadans compartien escenari. La reproducció de l’arquitectura monumental de la casa del poble deixava vista el seu esquelet de fusta, com si es tractara de despullar l’estructura i els fonaments de la institució. Convertir en protagonista la sinceritat constructiva de la falla amb la fusteria a l’aire suposava també l’anhel de Martín de no perdre la provinença de la festa, de contar la veritat i la modèstia d’estes creacions efímeres de fusta i tèxtil. Sovint, els artistes ofereixen la seua labor artística al servei d’un circ mediàtic i de judici popular que moltes vegades jutja amb total desconeixement. Sense cap dubte, Com un espill trencava patrons, i en una societat ancorada on els valors considerats per a alguns com a tradicionals de la falla romanien estàtics en les ments més conservadores de la festa, esta obra va comportar una autèntica revolució. Prosseguint amb l’esperit de les col·laboracions amb creatius desvinculats de l’àmbit faller, Martín va plantar l’any 1988 Lo tenemos todo debajo, pero… una falla ideada pel dibuixant valencià Ortifus on una gran excavadora descobria tot allò que quedava amagat, conscient o inconscientment, davall terra. Després del rebombori que va ocasionar l’any anterior, el tàndem d’artistes va optar per una composició visualment més propera als volums habituals de les falles però amb una estètica totalment trencadora on deixava de banda la bonicor i l’amabilitat estètica per adoptar un llenguatge estètic més abrupte i agressiu.

Lo tenemos todo debajo pero…, de Manuel Martín López (Plaça del País Valencià, 1988). Arxiu Joan Castelló

Amb esta falla, Manuel Martín tancava el cicle a la plaça del País Valencià deixant-nos un llegat d’experimentació, atreviment i avantguarda. Uns canvis necessaris i valents, on el que es buscava no era l’acceptació popular, sinó l‘obertura de les falles a la creació contemporània, a l’originalitat i a l’alé del seu començament. Per sort este camí encetat per l’artista no va acabar ací. Com a mostra, les falles plantades posteriorment a Na Jordana i que han esdevingut vertaderes icones de les Falles com Mutacions l’any 2000 amb Ortifus o la Pinotxada Universal amb Sigfrido Martín Begué i Vicente Jarque, i és que amb la participació de creatius vinguts d’altres disciplines artístiques i la voluntat dels artistes fallers s’assegura l’evolució estètica i plàstica de les falles. En definitiva, la diversitat artística hauria de ser un valor afegit, una riquesa que faça gran la festa. Valorar i reconéixer el treball dels creatius que els done sentit és tasca de totes i tots i esdevé necessari per tant, no oblidar que la raó de ser de les Falles són les falles i que cal enderrocar eixe mur aparentment infranquejable entre les falles i qualsevol format artístic també amb la introducció de nous creatius externs. Amb la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, les valencianes i valencians tenim també l’oportunitat de mostrar, tant a la nostra societat com a la resta del món, la capacitat creativa dels nostres artistes.

Mutacions, de Manuel Martín López (Na Jordana, 2000). Arxiu Joan Castelló Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

1987: el descobriment d’ un gran

artista Joan Castelló Lli

Periodista i codirector de la Revista d’Estudis Fallers

La dècada dels 80 va ser una etapa brillant per a les falles de Cullera. En el seu vessant artístic, els monuments havien crescut de manera espectacular en volum i qualitat fins a poder equiparar-se amb falles de les seccions altes de València. Per a guanyar en qualitat, les comissions contractaven artistes que havien triomfat en altres poblacions amb gran tradició fallera. Tots eren artistes forans? No. En la segona meitat d’eixa dècada prodigiosa va irrompre un jove artista, nascut a Cullera i que estava cridat a ser el més brillant artista faller local de tots els temps. Aquesta és la seua història. El nostre protagonista, ja l’hauran endevinat vostés, és José Lafarga Palomares (Cullera, 1965), un artista que es va donar a conéixer en la dècada dels huitanta al seu poble i en localitats veïnes, com Tavernes de la Valldigna, Josep Lafarga, a l’obrador del seu taller. Foto Joan Castelló

Silla i Alzira, i que en els anys noranta va debutar a València, on va aconseguir les fites més importants de la seua carrera: un ninot indultat (L’espantall, 1996), huit falles en Secció Especial (amb un segon premi en la seua primera falla en la màxima categoria, en 2009 en la plaça del Pilar, i un tercer premi en 2013 amb una falla dissenyada per Carlos Corredera per a la comissió de Sueca-Literat Azorín) i altres 25 falles plantades en el Cap i Casal entre 1996 i 2018, amb un primer premi en Primera A en 2008. Un historial únic entre els artistes fallers nascuts a Cullera, on també va gaudir d’èxits: deu primers premis (4 en secció única, 3 en Secció Especial, dos en Secció Primera i un en Secció Segona), a més de dos primers premis en falles infantils durant l’etapa de secció única. En els primers anys huitanta, José Lafarga realitza estudis d’Arts i Oficis perquè vol donar eixida professional a una passió que el té atrapat des de xiquet: ser artista faller. La seua família recolza aquesta vocació, i per a canalitzar-lo en l’ofici triat la seua mare no dubte a presentar-se en el taller de Vicente Luna a València per a demanar-li que accepte al seu fill com a aprenent. José tenia llavors 16 anys i eixa estada en el taller del mestre que va fer falles icòniques en la plaça del Caudillo i del País Valencià (hui plaça de l’Ajuntament) va ser el motiu pel qual, durant les primeres dècades de la seua carrera, fora conegut amb l’apel·latiu afectuós de Lluneta. La seua primera falla infantil la va realitzar per a la comissió de La Bega de Cullera en 1986. El seu lema era Festes i tradicions a Cullera. Un any després, i en el mateix emplaçament, va realitzar L’Alegria (1987), amb la qual va obtindre el primer premi superant un especialista consumat com era Hermógenes Aroca, que portava quatre anys consecutius aconseguint el primer premi (1983, 1984, 1985 i 1986). Aquests dos primers monuments infantils de Lafarga van ser la seua millor carta credencial per a realitzar

Anem a fer la mar, de José Lafarga (Mongrell, 2003). Arxiu Junta Local Fallera

falles grans, la primera d’aquestes, Contes xinesos (1988), per a la comissió Cambro, amb la qual va obtindre el primer premi a Tavernes de la Valldigna. Un any després va realitzar la falla que va començar a donar-li fama a les comarques de la Ribera i la Safor. Va ser al seu poble natal, Cullera, amb el projecte Cerimònies (1989), per a la comissió de Sant Antoni de la Mar. Va ser una composició especular, amb un cos central en el qual destacava el llit amb dosser sobre el qual emergien una parella de centaures amb instruments musicals que emmarcaven l’escena d’alcova que es desenvolupava als seus Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Els contes que ens conten, de José Lafarga (Raval de Sant Agustí, 2007). Arxiu Junta Local Fallera

peus. En les bases, en un ampli desplegament d’escenes, es presentaven les diferents maneres de concebre un determinat cerimonial o protocol: la sort d’entrar a matar en les corregudes de bous o la cerimònia de cuinar un bon plat (amb una reproducció d’una cuina tradicional valenciana). En un any en què la pluja va ser protagonista i va obligar a tallar els remats de totes les falles en el matí del 19 de març, aquesta primera falla gran de Lafarga a Cullera va obtindre el primer premi, a més del d’Enginy i Gràcia. En els anys següents, Lafarga va consolidar la seua fama de brillant artista emergent amb els primers premis

aconseguits a Silla (amb la comissió del Poble en 1989, 1990, 1991 i 1992), a Tavernes de la Valldigna (Cambro, 1989), en la Secció Especial d’Alzira amb Què somnia el xiquet? (Camí Nou, 1990) i de nou a Cullera amb Visites de l’altre món (Plaça d’Espanya, 1992) i Cullera sense més (Sant Antoni de la Mar, 1994). Amb l’experiència adquirida, el terreny estava ja preparat per a pegar el bot fins a València, la ciutat referent on han demostrat el seu art els grans artistes fallers de la història. I José Lafarga volia ser-ne un d’ells i estava decidit a donar la batalla per a aconseguir-ho. L’oportunitat li la va brindar la comissió de Cadis-Dénia en 1996. Per a aquest debut va realitzar El circ, una composició presidida per un pallasso i la mà d’un mag que sosté un món de color de rosa. Encara que va obtindre el quart premi de la Secció Primera B, allò que va ser decisiu d’eixa falla va ser L’espantall, la figura que va presentar a l’Exposició del Ninot i que va ser indultada per votació popular. A més del mèrit artístic, amb aquest premi Lafarga va aconseguir que es tornara a la tradició d’indultar una figura i no un grup com s’havia fet en els sis anys anteriors. Aquest guardó va ser la consagració d’un artista que demanava per la via dels fets una oportunitat per a poder estar entre els millors artistes del moment. L’any següent va fer un pas més en realitzar la falla Un país de pel·lícula (Cuba-Literat Azorín, 1997), amb els busts de Frankenstein i el vampir al final de l’escala de la fama. Una plantà accidentada el va deixar fora dels premis en aquesta primera incursió en Primera A. Amb la comissió de Cadis-Dénia continuarà treballant altres tres anys, i alternarà la Primera B (Receptes màgiques, 1997) amb la Primera A (2001, si beus ves a poc a poc, 1998; i L’arbre de la vida, 1999). Després de dos anys d’absència, tornarà a aquesta mateixa demarcació amb La història interminable (2002) en Segona B, La coqueteria

mou al món (2003) en Segona A i Bing bang faller (2006) en Primera A. Una falla que va significar un punt d’inflexió en la seua carrera va ser Mascarada al Cabanyal (Barraca-Espadà, 2005), on una refinada parella (Bonnefous celebrant amb Rita Barberá que València haja sigut designada seu de la Copa de l’Amèrica) es passeja sobre un pont veient els personatges del carnestoltes de Venècia/València. Una de les escenes més reeixides va ser la de la góndola que, guiada per Rajoy, conduïa Zapatero a la Moncloa, mentre que en les aigües continuaven morint immigrants que arribaven en pastera a les costes espanyoles. El tercer premi en Primera A aconseguit amb aquesta falla va fer que el nom de José Lafarga començara a sonar amb força entre l’elit d’artistes fallers de l’època. Faltava pujar un esglaó més per a entrar per la porta gran en la història de les falles de València. I eixa fita la va aconseguir tres anys després amb Des de que s’ha jubilat (Sant Vicent-Periodista Azzati, 2008), una visió humorística de les múltiples ocupacions a les quals han de fer front les persones majors després de la seua jubilació. Aquesta falla va aconseguir el primer premi Espantall, de José Lafarga. Ninot Indultat, 1996 Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

de Primera A i va ser el seu aval per a entrar, un any després, en la Secció Especial de València. Va ser la comissió de la plaça del Pilar la que li va brindar l’oportunitat de debutar en la màxima categoria de les falles. Per a eixa ocasió tan transcendental va realitzar Una nit en l’òpera (2009), una espectacular composició de prop de 20 metres altura i un cost de 250.000 euros. Els busts de Verdi i Mozart contemplaven les noves versions sobre temes d’actualitat de les seues òperes més famoses, com Don Giovanni, Les noces de Fígaro, Rigoletto o Nabuco. Va ser molt comentada l’escena dedicada al Des de que s’ha jubilat, de José Lafarga (Sant Vicent-Periodista Azzati, 2008. Foto Joan Castelló mite del fantasma de l’òpera, pel seré rostre de la jove vocalista i la pintura de les vestidures del hi ha darrere d’un bes? (2016), amb disseny de Ramón Pla. De totes, la més rellevant compositivament i estèdeforme fantasma. També va tindre gran ressonància el seu ninot de l’exposició, La flauta màgica, una finíssima i a tica va ser Meteorologia de la vida (2013), amb 180.000 la vegada sarcàstica al·legoria plena d’erotisme. euros de pressupost i disseny de Carlos Corredera, que Per a un sector important del món faller, aques- va captivar pel seu aire de modernitat, pel cuidat tractata obra era una de les favorites per al primer premi i va ment cromàtic i per ser una denúncia de les agressions mantindre la seua candidatura fins a l’últim minut. En que constantment pateix Gea, la deessa mare de la Teruna deliberació llarga i difícil, el jurat li va atorgar el se- ra, i dels diferents fenòmens atmosfèrics que amenacen gon premi i va donar el primer a Aquesta falla té molta tela, el planeta. Va aconseguir un tercer premi per a sorpresa d’altres comissions amb major pressupost. de Julio Monterrubio (Nou Campanar, 2009). José Lafarga també s’ha atrevit amb falles innoEn la Secció Especial Lafarga va realitzar altres set falles, de les quals dues més en la plaça del Pilar: Temps vadores, com Pàtries de nilons (Corona, 2016), amb dismoderns (2010) i Tota una vida (2011); altres quatre en la seny de Javier Jaén, una sòbria composició sense color demarcació de Sueca-Literat Azorín: Oh lalá, c’est magni- (partidari), perquè estava pintada tota en blanc, sobre fique (2012), Meteorologia de la vida (2013), La més dolça les diferents maneres d’entendre el concepte de pàtria i (2014), amb disseny de David Guirao i guió d’Ángel Ro- els seus símbols; i Evolució i Homo (Plaza de Jesús, 2016), mero, i Spanglish (2015), amb disseny de Fernando Foix sobre l’afany dominador de l’home i les tècniques que ha i guió de J. A. Martínez Giner; i una en Na Jordana: Què utilitzat al llarg de la història per a explotar el planeta. A

Una nit en l’òpera, de José Lafarga (Plaça del Pilar, 2009). Foto Ángel Romero

Cullera també va realitzar La festa (País Valencià, 1993), un perfil del rostre d’una dona pentinada amb les trosses de fallera, realitzat sobre una estructura plana en la qual el volum s’aconseguia a través del color. Les falles de Lafarga a Cullera

A Cullera, el seu poble natal, José Lafarga ha realitzat 36 falles grans i 9 falles infantils. En falles grans, a més, de Cerimònies (1989), a Sant Antoni ha plantat Cullera sense mes (primer premi en 1994), amb els tres caps que sorgien d’un llibre sobre les llegendes que han jalonat la història de la ciutat; Una vida fosca al fons (segon premi en 1995); Una vida de circ (quart premi en 1997) i D’abans i ara (quart premi en 1998). A més de Les Batalles (segon premi en 1991), amb el bust del rei Jaume I mirant desafiador el moro que amenaçava amb una simitarra, en la plaça d’Espanya, Lafarga

aconseguirà un nou primer premi amb Visites d’un altre món (1992), una proposta amb un campanar i els caps de dos ancians valencians que contemplaven consternats com s’oblidava el millor de les tradicions valencianes. En aquesta demarcació plantarà també Els Pirates del joc (1995). No obstant això, la seua producció més extensa i reeixida ha sigut per a la comissió de Raval de Sant Agustí, on ha plantat sis falles, amb tres primers premis en Secció Especial els anys 2004, 2007 i 2011. Històries medievals (2004) es una composició que combinava escenografia (castell), figueres humanes de grandària mitjana (les tres donzelles) i nombroses figures de grandària mes reduïda (els joglars, trobadors i bufons); en Els contes que ens conten (2007) presenta un estilitzat flautista que conduïx els xiquets per la nova realitat del segle xxi; i en I tu que contes (2011) fa una combinació de remats i contraremats que incloïen els personatges habituals d’aquestes narracions: castell, princesa amb cavall, bruixa, fada i bufó. Totes tres aconseguiren el primer premi d’Especial. A aquestes falles cal afegir El jardí del desig (segon premi d’Especial en 2010), Els viatges del vell rodamón (tercer premi d’Especial en 2012) i Estem de cinema (quart premi d’Especial en 2013). En la demarcació de La Bega Lafarga plantarà altres quatre falles: La mare natura (1996), Cullera a la llum de la lluna (1997), Bruixeries (primer premi de la Secció Primera en 2008) amb el vell alquimista preparant els beuratges màgics, i Al voltant d’una foguera naix la festa fallera (2011). Per a la comissió de Passeig-Mercat va realitzar tres falles, dues durant l’etapa de secció única, i una en Especial. En El secret de les bambolines (2000) utilitza el bust de Shakespeare per a criticar el teatret que munten els polítics (amb les seues promeses incomplides) i la gent de la Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Meteorologia de la vida, de José Lafarga (Sueca-Literat Azorín, 2013). Foto Joan Castelló

Visites de l’altre món, de José Lafarga (Plaça d’Espanya, 1992). Arxiu

Cullera sense més, de José Lafarga (Sant Antoni, 1994). Arxiu Junta

Junta Local Fallera

Local Fallera

faràndula (venent exclusives de la seua vida privada); en Silenci, s’està rodant (primer premi en 2001) realitza un homenatge al cinema i a algunes de les seues pel·lícules inoblidables, com ara King-Kong, Jurassic Park, ET (L’extraterrestre), Rocky, La Guerra de les Galàxies i altres títols de l’oest, d’aventures o de dibuixos animats; i Zen (tercer premi d’Especial en 2015), que presenta una composició d’aires orientals presidida per un samurai i una geisha. Lafarga ha obtingut així mateix el primer premi en Secció Primera amb Anem a fer la mar (Mongrell, 2003) i en Secció Segona amb Ajuntaments, quines coses? (El Raconet, 2003). A més d’altres falles en aquestes dues últi-

mes comissions, també ha plantat en la demarcació d’El Pontet i Rei en Jaume I. En falles infantils, a més de les iniciàtiques ja comentades de La Bega de 1986 i 1987, en aquest mateix emplaçament ha plantat El món del cinema (1996), El món del circ (1997) i Uhuuuu! (2008). Altres monuments infantils van ser Contes de la iaia (Raval, 1991), una composició en la qual apareixien personatges d’aquests relats per als més xicotets i que va obtindre el primer premi; Xinesos (Plaza d’Espanya, 1992); La mar salada (El Pontet, 2002) i Contes infantils (El Raconet, 2003). Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Dins de la producció fallera de José Lafarga cal esmentar propostes realitzades per a les fogueres d’Alacant (San Blas Alto, Polígon de San Blas, Florida-Portazgo, Baver-Els Antigons i plaça de Santa Maria), i per a comissions falleres de poblacions com Algemesí, Oliva, Turís i Elda, entre altres, a més de les ja citades de Cullera, Tavernes de la Valldigna, Silla i Alzira. Al juliol de 2019, José Lafarga anunciava en les xarxes socials que tancava el seu taller del carrer Russafa de Cullera. La crisi econòmica colpejava tenaçment la professió d’artista faller, que havia vist com baixaven definitivament la persiana artistes com Víctor Valero (Marc Martell), Emilio Miralles, Daniel Zafrilla, José Manuel Martínez Izquierdo, Enrique Burriel, els germans Tomillo o José Manuel Felip, i uns altres 25 s’han jubilat, alguns de manera prematura. Amb la decisió de baixar definitivament la persiana, Lafarga deixa la gestió del taller, que ha tingut obert durant poc més de 30 anys i que li ha donat més d’un maldecap, per a refugiar-se en la comoditat de treballar per a un tercer, en aquest cas per a Pere Baenas, un dels grans artistes actuals de la Secció Especial, al taller del qual aportarà el seu bon fer en pintura, la seua especialitat. Lafarga tanca així una etapa en la qual ha aconseguit “reptes impensables per a aquell jovenet” que va començar a fer falles en Cullera en 1986. “He complit totes les metes professionals que m’han permés els exigus pressupostos amb els quals he comptat, només em va faltar un primer premi d’Especial signat amb el meu nom però mai em van pagar perquè lluitara en igualtat per ell, així que més…no es va poder fer”, reconeix en la seua carta de comiat. En realitzar un balanç de la seua trajectòria, Lafarga demana “perdó i disculpes a tots els que vaig fallar, mai ho vaig fer des de la voluntarietat. La meua trajectòria ha sigut tan tremendament difícil que he arrossegat sense

L’Alegria, de José Lafarga (La Bega, 1987). Arxiu Junta Local Fallera

voler gents, grups i col·lectius als quals demane perdó, mai els vaig voler fer mal, ni tampoc van tindre per què ser víctimes de les meues circumstàncies… Especialment volguera referir-me a aquells que fins i tot van ser més família que amics i que també vaig deixar arrere en el camí per la meua inconscient culpa, i pels quals lluitaré per a recuperar-los”. La carta de comiat, datada el 29 de juliol de 2019, concloïa amb la frase següent: “Hui comença per a mi una cosa que la gent diu futur…i que vull conéixer”.

Amb aquest reportatge, la Falla Raval de Sant Agustí vol retre homenatge a qui ha sigut uns dels artistes més rellevants, no sols per a la nostra comissió, sinó que ha sigut també el més reeixit de la ciutat de Cullera i que ha demostrat la seua saviesa professional en València i en totes aquelles poblacions on ha plantat falles o fogueres.

Què hi ha darrere d’un bes?, de José Lafarga (Na Jordana, 2016). Foto Joan Castelló Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Lafarga: “En falles, la gent vol jutjar,

però no saber” Entrevista realitzada a José Lafarga

A l’estiu de 2019, José Lafarga va decidir tancar el taller d’on han eixit falles que han marcat fites en les falles, no sols de la seua Cullera natal, sinó també de València, eixa ciutat referent de la festa, que dóna i lleva corones, a vegades de forma molt capritxosa, però en la qual tots els artistes volen triomfar. La decisió de baixar definitivament la persiana del seu obrador ha sigut dura, però José (sense accent, com es referixen a ell la gent que l’estima) se sent alliberat després de més de 30 anys d’exercir una professió tan dura com ingrata. Ha viscut moments bons i molt bons… perquè dels dolents prefereix oblidar-se’n. Encara que ha deixat arrere el món de la faràndula fallera, ha accedit a realitzar aquesta entrevista per al llibret de la Falla Raval de Sant Agustí, la comissió que sempre ha estat al seu costat, en els moments bons i en aquells que no ho van ser tant. Amb aquestes declaracions, José Lafarga fa un repàs a la seua trajectòria fallera.

Cullera 2020

Falla Raval Sant AgustĂ

P. Com naix en tu la vocació de ser artista faller?

R. Va ser casual. Passava pel taller de Fernando Roda, vaig veure el que es feia dins, em va picar la curiositat, i fins hui. P. Com va ser la teua formació?

P. La formació la vaig fer en el taller de Vicente Luna, a València, mentre estudiava Arts i Oficis. Després d’eixa etapa inicial també vaig freqüentar a Cullera el taller de José Simó Marí, conegut per tos com Blasco, mentre que en el taller dels Colomina a Gandia vaig aprendre les tècniques de la pintura. Però, a més a més d’esta etapa inicial, la formació sempre ha estat present en el meu treball i ha sigut una constant en la meua trajectòria. He tingut una predisposició permanent a aprendre de qualsevol persona que poguera ensenyar-me. He tingut una actitud d’observació i estudi de tot el que m’envolta. P. Quin és el teu concepte de falla?

R. Inicialment tinc un concepte tradicional perquè sóc dels que pensen que les falles són una crítica de situacions quotidianes negatives que calia cremar. Primer analitzava el que volia criticar i després buscava donar-li una forma, però sempre intentant que fora el més original possible, que no foren avorrides, que comunicaren coses, que connectaren amb la gent…

“El meu objectiu: No fer falles avorrides”

La més dolça, de José Lafarga (Sueca-Literat Azorín, 2014). Foto Adrián Castelló Cañamero

P. Com ha evolucionat eixe concepte

P. Quins han sigut els millors i els

amb el pas del temps?

pitjors moments viscuts a Cullera?

R. Sempre he procurat posar-me al dia. Va arribar un moment en què vaig veure que les meues propostes quedaven massa antigues i vaig voler experimentar, una actitud que és la que m’ha mantingut viu. Va ser una etapa en la qual passava per les mans d’altres dissenyadors per a veure si era capaç de traslladar a les tres dimensions les seues idees. En eixe moment era secundari fer les falles com jo pensava. Va ser com realitzar una travessia en la qual cada any m’acompanyava un dissenyador i jo posava a prova la meua capacitat per a traduir les seues idees a les tres dimensions. Això m’ha enriquit professionalment i ha fet que no em sentira mort. En aquest ofici, el que pensa que ho sap tot es queda arrere. Pensar que ja eres un mestre és una ximpleria, una barbaritat. Cada dia hi ha una persona que t’ensenya una cosa diferent.

R. Els pitjors moments els oblide molt prompte. Mereixen tan poca importància donar-los un lloc en la vida que els oblide. Aquest és un treball molt ingrat: els artistes posem molt sentiments i els que reben aquest treball posen altres coses, però no posen cap sentiment. Com que no es valora eixe treball, no puc fer cas a les coses dolentes i als mals records. He triat somriure, no amargar-me. Els millors moments? Haver fet falles al meu poble i rebre el somriure d’un xiquet que en algun moment em va dir que li havia agradat la meua falla. No em pararé a pensar ni en les glòries ni en els inferns. Si haguera de destacar alguna cosa, allò més fàcil seria dir els primers premis que he aconseguit, però no. Els millors records que tinc de les falles de Cullera són els tercers premis i els segons premis no reconeguts. P. Quins han sigut els millors i els

P. Què va suposar en la teua carrera

pitjors moments viscuts a València?

aconseguir el Ninot Indultat de

R. Poder fer falles en la Secció Especial, però guarde un record inesborrable: la plantà de la falla Una nit en l’òpera en la plaça del Pilar, la meua primera incursió en la màxima categoria. L’última nit no l’oblidaré mai en la vida: vaig estar envoltat dels meus amics. El meu equip de treball es va estendre fins a 32 persones, entre la meua plantilla i amics que van vindre a ajudar-me, especialment els Santaeulalia al complet, una família entranyable i que continuen sent els meus amics, mai m’han fallat. Va ser una plantà fantàstica. I una satisfacció íntima: una vegada conclosa la plantà, poder marxar-me i, en arribar al carrer Hospital, donar-me la volta i veure-la completa dins de la plaça. Eixa sensació no l’oblidaré mai. Un altre moment: quan vaig aconseguir tercer premi a Sueca-Literat Azorín, l’abraçada que em va donar en la plaça de l’Ajuntament Pedro Santaeulalia, que havia aconseguit

València en 1996?

R. Va ser un repte i aconseguir-lo va certificar la meua obstinació per treballar a València, estar en el lloc que abans van ocupar els artistes que havia admirat de jove, volia lluitar per a situar-me on ells havien estat. Em va esperonar el fet de poder demostrar a València el que era capaç de fer. P. Quins records guardes de la Falla Raval?

R. Només guarde records bons. És una gent fantàstica amb els quals he treballat súper a gust, que m’han ajudat quan els he necessitat i als quals els he ajudat tot el que he pogut quan ells ho han necessitat.

Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

Plantà de la falla de la Plaça del Pilar, 2009. Foto Ángel Romero

Fent seguiment de la instal·lació del coronament de la falla de la plaça del Pilar, 2009. Foto Ángel Romero

el primer premi. Guarde amb eixa família un vincle molt especial. P. Com ha sigut la teua experiència en la Secció Especial de València?

R. He experimentat vivències bones, dolentes, amargues, dolces… n’hi ha de tot. Professionalment i artísticament, una experiència molt satisfactòria. No he pogut aconseguir més guardons dels quals tinc: un segon i un tercer premi d’Especial, un ninot indultat a València i un altre a Alacant, un primer premi en Secció Primera A…

I no tinc un primer premi perquè mai me l’han pagat, mai m’han donat el pressupost necessari per a aconseguir-lo, però vaig estar molt a prop. Eixe any (el de l’òpera) va ser, almenys, el primer premi per aclamació popular. Ara com ara, la gent se’n recorda de la falla de l’òpera, no de la que va guanyar eixe any, que era molt bona, per cent, i que va guanyar merescudament. L’experiència d’haver aconseguit tot això satisfà totes les meues aspiracions. No podia aconseguir més. El meu ego personal i professional està més que satisfet, sobretot si ens retrotraiem a quan ja admirava uns artistes que considerava inasso-

libles. Sempre he tingut la sensació d’estar en un lloc que no em pertanyia. Han sigut huit anys memorables. Puc dir que he signat per les comissions de la Plaça del Pilar i Na Jordana, i això molt poca gent pot dir-ho. També he pogut fer Sueca-Literat Azorín, que sense ser una falla tan emblemàtica, també té un bon renom. P. L’ofici d’artista faller és rendible econòmicament?

R. És una ruïna.

P. Per què vas decidir tancar el taller?

P. Perquè aquest negoci és una ruïna econòmica i no podia passar més temps sense donar-li a la meua família tot el que es mereix. El fet de tancar-lo ha sigut també allunyar el meu cap del món de les falles, de tot allò que no siga el meu nou treball com a integrant d’un equip. Intente no saber res, ni de colps d’agraïment a l’esquena, ni de gavinetades pel darrere. He decidit no amargar-me i somriure.

P. Crisi econòmica en general i crisi

P. En línies generals, com t’ha tractat

en la professió. Com has viscut els

la gent de les falles?

últims anys?

R. La meua valoració de la gent que m’ha jutjat és que han sigut molt ignorants en moltes ocasions. Ningú ha tingut en compte les meues circumstàncies personals, que són les que han marcat el final de la meua trajectòria. És veritat que la gent no té per què saber que estàs tan malament. He sigut responsable malgrat que no he sigut el culpable del que ha passat. He hagut de fer-me responsable de culpes d’uns altres. És el que passa quan eres cap del taller: al final el responsable eres tu, i el que queda per a la història que no ho ha fet bé eres tu. No perdré ni un minut per a explicar a la gent per què he fet aquesta falla d’aquesta manera, per què l’he acabada aixina o per què l’he acabada allina. En totes n’hi ha hagut un motiu que la gent no ha volgut saber. Ha volgut jutjar però no ha volgut saber. Ara, en aquesta nova etapa, he decidit estar fora del món de la faràndula i del folklorisme faller.

R. Igual que tothom, patint. Amb retallades per tots els costats, amb encariment de les primeres matèries, igual que en qualsevol altre ofici. P. Ara has iniciat una etapa de col·laboració amb altres artistes… Com van les coses?

“Els millors records: els tercers i els segons premis no reconeguts”

R. He tancat el meu taller i sóc un integrant més de l’equip de Pere Baenas. I, a més a més, col·labore amb altres artistes en les meues hores lliures. Tinc la sort que la gent encara se’n recorda de mi i em demana col·laboracions. Estic en el punt ideal, treballe per a la falla més potent de València, la de Convent de Jerusalem, en el taller més potent, el de Pere Baenas, i sense cap maldecap empresarial. Fantàstic. No ho hauria pogut somiar millor.

Joan Castelló Lli Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

José Lafarga en la plantà de la Falla Na Jordana, 2016. Foto Joan Castelló

Monterrubio i els anys 80. Els principis de l’ art de les seues falles Iván Esbrí Andrés

Associació d’Estudis Fallers

Al públic faller i aficionat a la falla en dir el nom de Julio Monterrubio (El Escorial, 1953) promptament li ve la imatge de Carnestoltes, Caceres, Fora de la llei, Ball de màscares, Això diu que era…, La granja, Esta falla té molta… tela!, Despertà en la primavera o Eterna seducció, entre altres. Falles totes de fa trenta anys cap ací. Pocs reparen en allò que fou Julio Monterrubio abans de 1990; és a dir en la dècada dels 80, quan en plena etapa inicial gosà, per exemple, fer el seu debut a la Secció Especial de València, el 1983. El seu primer matrimoni amb un alzirenya, va portar Monterrubio a establir-se a la capital de la Ribera a primers dels 70. Aconseguí el seu primer treball dins de l’empori Avidesa, propietat de Luis Suñer, on va ser adscrit a la secció on s’elaboraven els “Apolo”, el mític gelat de cornet de vainilla i xocolate. Però, de la mà del seu exsogre, Julio Íñigo Blasco, gran artista alzireny, s’introduí en el món de les falles pintant peces al taller del borrianenc Vicent Tornador, en concret una enorme guitarra flamenca per al cos central d’una falla. Així Monterrubio va decidir dedicar-se de ple a les falles i va emprendre el seu aprenentatge al taller de Ramón Primo Ferri, artista alzireny que Cullera 2020

Falla Raval Sant Agustí

aleshores vivia un moment pletòric a les capitals falleres de la Ribera, la Safor i la Marina Alta. Amb Primo va estar tres anys, fins quan el Mestre va indicar-li que la seua formació havia de completar-se amb els millors de València: Josep Pasqual Ibáñez “Pepet”, amb qui estigué un any, i Josep Martínez Mollà, al taller del qual va estar dos anys. Julio Monterrubio va tenir en aquests tallers un primer contacte amb la Secció Especial de València, i va viure l’envergadura, exigència i la competitivitat de la categoria. Amb Ramón Primo aprengué a modelar i tirar de cartó; amb Pepet, fusteria; i amb Mollà, pintura. Serà aquest vessant el puntal dels seus futurs èxits. Fins i tot, els seus dots per a la pintura el van portar a atendre promptament encàrrecs, com el de Joan Baptista Lli Garrigós, a qui pintà les falles infantils Ventafocs i Neptú contaminat, per a la comissió de Sant Antoni de la Mar, el 1976 i 1977. Quatre foren les ciutats i sis les comissions que van veure els primers treballs de Julio Monterrubio com a artista faller a la dècada dels 80, i això va ser la base de d’una de les carreres de major transcendència de la història de les Falles. Les temptacions, Julio Monterrubio, Falla Mendizábal, 1980. Arxiu

Burjassot. Falla Mendizábal

Julio Monterrubio

Per a l’exercici 1979-1980, Julio Monterrubio estava disposat a ingressar al Gremi Artesà d’Artistes Fallers. Gràcies a la mediació de l’artista Miguel Santaeulalia Núñez, Monterrubio aconseguí un contracte amb al comissió Medizábal de Burjassot, aleshores General Mola-Godella. Esbossat per Santaeulalia, el projecte de debut de Monterrubio portava per lema Les temptacions, amb un pressupost de 465.000 pessetes. L’artista va fer servir com a primer taller de falles una xicoteta nau de Vilanova de Castelló, en la qual també va realitzar encàrrecs

com el modelatge de ninots per l’artista oriünd Eduardo Guillem Alcover, com per exemple un caricaturesc Felipe González de qui va ressaltar el seus prominents llavis. Segons el número de 1980 d’El Turista Fallero la falla versava sobre els vicis i pecats carnals, un tema d’aires bròfecs prou habitual en falles d’aleshores en plena efervescència del “destape” al cinema i a les revistes. El Dimoni havia obert la Caixa de Pandora, en la qual pretenia colar a dues belles xicones nues i terroritzades, amb l’ajuda d’un sàtir que pervertia els joves amb hàbits peca-

minosos. Baix en les escenes un vell hippie proposava fer l’amor —i no la guerra— a una xicona, mentre que altre avi mirava lasciu el cul emmallat d’un xic amanerat, sota la burla de la seua jove amant, que ensenyava les cuixes a altres homes més interessats en les seues atapeïdes carns. La falla va guanyar el Primer Premi de la Secció Especial de Burjassot i el Quart Premi de la Secció Segona A de València1. I Julio Monterrubio aprovà el seu ingrés al Gremi d’Artistes Fallers. Així, amb tals avals, l’artista va tenir garantida la seua continuïtat per a 1981, amb El pregó del bolletí: una gran botzina des de la qual uns músics tocaven un BOE peculiar amb els últims avatars socials i polítics del convuls darrer any de govern d’Adolfo Suárez amb problemes interins de partit; el terrorisme d’ETA; el Colp d’Estat del 23-F; la desocupació; la pujada dels impostos; etc. En la llar, no cessaven tampoc els problemes, com l’escena d’un matrimoni que pregava per l’aprovació de la la Llei del Divorci, que es decretaria el set de juliol d’eixe 1981. També va ser tractada la despenalització de l’avortament —que resoldrà la Llei 9/1985 del cinc de juliol de 1985— amb una família humil de conills antropomòrfics que no cessaven de tenir fills, ja que cadascun representava una subvenció per mantenir-los. Ambdós falles van ser modelades i tirades de cartó ex novo per Monterrubio, i completades amb uns pocs ninots comprats a tercers. Hui per exemple de Les temptacions Julio el que més recorda és haver-li fet una armadura excessivament forta, per una por iniciàtica al fet que la falla caiguera a terra. A més, el 1982 Julio Monterrubio va atendre l’encàrrec de pintar a José Luis Ferrer “Regino” ninots de 1

El pregó del bolletí, Julio Monterrubio, Falla Mendizábal, 1981. Arxiu Julio Monterrubio

la seua falla València en la lluna, per a Regne de València-Mestre Serrano. Alzira. Falles Camí Nou, Caputxins i Pintor Teodor Andreu

El poeta festiu i faller de Camí Nou Salvador Andrés i Pascual, autor també de les primeres falles infantils de

Burjassot pertany a Junta Central Fallera de València, on s’adscriuen les seues comissions, si bé, també compten amb seccions i concursos propis.

Cullera 2020

100

Falla Raval Sant Agustí

la comissió a principis dels 70, era una persona prou docta en qüestió d’artistes de la comarca i no va dubtar a contractar per a l’exercici 1980-1981 Julio Monterrubio, per raó del seu èxit amb la primera falla de Mendizábal, l’aval de noms com Julio Íñigo i Ramón Primo i la pròpia ambició del jove artista (tenia vint-i-huit anys). Camí Nou complia 25 anys i anaven a per totes amb un pressupost d’un 1.200.000 pessetes per obrar una falla amb la qual s’havia de picar sí o sí el Primer Premi de Secció Especial. Va escollir-se un tema dur: La violència, versada pel mateix Salvador Andrés, per criticar els diferents modes de barbàrie humana coronant la falla Caín i Abel, fills d’Adam i Eva, la història dels quals El Llibre del Gènesi relata que el primer va assassinar per gelosia al segon perquè Déu va preferir en ofrena les ovelles d’Abel als cereals de Caín; quedava així el cruel arrebat com una moralitat dels genocidis. L’Estatut d’Autonomia es trobava en plena redacció pel Consell Preautonòmic del País València (19781982), però els polítics havien traslladat el debat sobre les Senyes d’Identitat a la ciutadania, cosa que provocà la crispació i fractura dels valencians en “la Batalla de València” a finals dels anys 70, recreada per dos saragüells boxejant. També eren temps tèrbols en el panorama nacional, en el qual els atemptats i segrests per la banda terrorista ETA estaven a l’ordre del dia, com va sofrir la ciutadania alzirenya pel segrest de Luis Suñer al gener d’eixe mateix any 1981, i que va resoldre’s feliçment amb la seua posada en llibertat a l’abril. Se celebrà la fi del seu captiveri amb la plantà i cremà d’una falla obrada per Vicent Luna al maig. Els incendis; la proliferació d’aficions ultres al futbol (Yomus, Ultra Sur, Boixos Nois, Frente Atlético…); el 2

La violència, Julio Monterrubio, Falla Camí Nou, 1981. Arxiu Julio Monterrubio

conflicte de les Illes Malvines entre Argentina i Anglaterra. o el boicot dels Estats Units de no assistir a les Olimpíades de Moscou 80, foren altres dels assumptes tractats a una falla que aconseguí el preat Primer Premi de Secció Especial i el grup Família Conillera relatiu al debat de la Llei de l’Avortament —com en la falla El pregó del bolletí de Mendizábal— el Ninot Indultat2.

Destruït per la Pantanada de Tous de 1982.

101

Alzira: nostra terreta, Julio Monterrubio, Falla Camí Nou, 1982. Arxiu

La cacera, Julio Monterrubio, Falla Caputxins, 1987. Arxiu Julio

Julio Monterrubio

Monterrubio

De cara a 1982 Monterrubio va plantar Alzira: nostra terreta, versada en aquesta ocasió per Bernat Montagud Andrés i carregant de forma punyent amb l’actualitat local: l’estat de conservació de la Muralla Àrab; la Biblioteca Municipal; la Grua Municipal; la falta d’enllumenat a la demarcació de Camí Nou; la plaga de rates del Mercat d’Abastos; el Parc de l’Alquenència; la crisi de la taronja; etc. Sense descurar qüestions d’abast nacional, com l’adhesió d’Espanya al Mercat Comú, que se signarà el dotze de juny de 1985. Alzira: nostra terreta no va revalidar el Primer Premi de La violència en quedar en Segon Premi.

A partir d’ací, Julio Monterrubio feu un parèntesi a Alzira per debutar a la Secció Especial de València a Convent de Jerusalem. El seu retorn esdevingué el 1987 a les comissions de Caputxins i Camí Nou. Per a la primera obrà La cacera, amb temes picants i al voltant de modes de galanteig per interés. Al coronament, eixint d’un carcaix atribut de la deessa romana Diana Caçadora, se situaven dues belles xicones amb moltes ganes de festa. Per altra part, els extraterrestres “caçaven” per mig d’abduccions; i al Ministre d’Economia i Hisenda Miguel Boyer li tracta de donar caça l’empresaCullera 2020

102

Falla Raval Sant Agustí

L’hora de la fi del món, Julio Monterrubio, Falla Camí Nou, 1987. Arxiu

El Centenari, Julio Monterrubio, Falla Camí Nou, 1989. Arxiu Julio

Julio Monterrubio

Monterrubio

ri José María Ruiz-Mateos, a qui havien expropiat el febrer de 1983 el seu holding industrial Rumasa. Monterrubio recorda aquesta falla com un “simple compromís”. No obtingué cap premi. L’hora de la fi del món fou la proposta per a Camí Nou. Un pallasso august anunciava un futur apocalíptic sobre un artístic rellotge de peu marcant les hores que restaven per tal que les dues particions del món enfrontades aleshores, l’URSS i els Estats Units, entaularen la guerra.

El President Reagan captava aliats entre els mandataris del països més indecisos i la gent amb to pacífic eixia al carrer en defensa de la Humanitat i la Natura, seguint l’exemple del Comandant Jacques Costeau amb el món marí. La falla va guanyar el Segon Premi de Secció Especial i Policies i xiquets el Ninot Indultat3. A finals d’any la Ribera va patir un episodi de pluges intenses, concretament el quatre de novembre, i, com havia succeït arran de la Pantanada de Tous de 1982, la

Destruït per les riuades de 1987.

103

Glòries valencianes, Julio Monterrubio, Falla Pintor Andreu, 1989. Arxiu Julio Monterrubio

Junta Local Fallera va decidir suspendre les Falles per les fatals conseqüències de l’aiguada. Així les següents Falles foren les de 1989, molt passades també per aigua, i en les quals Alzira celebrava Cent Anys de la primera falla plantada en la Plaça de Cassassús. Aquesta efemèride fou el motiu principal per a la falla de Camí Nou. El Centenari, Primer Premi de Secció Especial i Gropa valenciana Ninot Indultat4, constava d’un gran encenser d’on brollaven els caps de dos vells, els pri4

mers veïns que van fer falla a Alzira. Els coloms i xiquets nuets com querubins representaven l’harmonia, la qual mai havia decaigut en la Festa malgrat tants canvis de règim (Monarquia, República, dictadura, la Transició) i desastres com la Pantanada de 1982 o la “Gota Freda” de 1987. No faltaren odes a la pròpia història de la comissió de Camí Nou, els seus èxits i noms més destacats. Seguint la mateixa tònica del Centenari però amb un matís més valencianista i apologètic amb la revindicació de les Senyes d’Identitat, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i l’exaltació de les tradicions, Julio Monterrubio va plantar Glòries valencianes, a la comissió de Pintor Teodor Andreu, amb la qual va aconseguir el Primer Premi de Secció Primera. Dividida en sis escenes, era constant homenatge a la terra valenciana començat per una lloança a la indústria artesana ceramista de Manises representada per un gerro, element del cos central, amb una miniatura del quadre de Fragonard La dama de l’engronsadora. Recreacions bucòliques d’homes del camp en paisatges d’arrossars i barraques; el record a il·lustres com el pintor Joaquim Sorolla i el novel·lista Vicent Blasco Ibáñez, en amena tertúlia allà en la terrassa del xalet del novel·lista a la Malva-rosa; i l’homenatge als Mestres de Traca i Coeters completaven la narració del cadafal. En el tocant a temàtica i estètica, les falles de Camí Nou i Caputxins de 1987 foren una amortització d’idees i material de l’etapa a Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal (1983-1986). Si bé, per a les falles de Camí Nou i Pintor Andreu de 1989 Monterrubio comprà a tercers vells motles i cartons procedents dels tallers de Vicent Luna, Julián Puche, Miguel Santaeulalia, Vicent Agulleiro i José Luis Ferrer “Regino”, sabedor que agradaven més que els seus. De fet l’Indult Gropa valenciana procedia

Ninot exposat al Museu Faller d’Alzira.

Cullera 2020

104

Falla Raval Sant Agustí

dels motles de No canvies senda vella per novella, Ninot Indultat de Julián Puche, a Espartero-Ramón y Cajal de València, el 1981. Monterrubio vengué els motles de les seues falles d’Especial a Convent de Jerusalem als germans Colomina, Antonio Báez, Josep Antoni Ibor “Pansa” i Francisco Baldoví, entre altres. València. Falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal

Cremades les Falles de 1982, Julio Monterubio sols tenia un objectiu: plantar a la Secció Especial de València. L’artista va dirigir-se a la comissió Plaça del Pilar —la seua futura gran demarcació—, però allà tenien ja a Vicent Agulleiro. Lluny de desanimar-se per la negativa dels de Velluters, Monterrubio va dirigir-se a la comissió de Convent de Jerusalem, on va presentar-se a José Alfredo Ibáñez i Manuel Garcerà, membres de la comissió responsables de l’àrea de falla. L’artista va convèncer-los que tot i el seu poc currículum, seria capaç de fer una bona falla per a una plaça de tant solatge. Amb el contracte signat, Monterrubio adquirí el seu mític taller de Carcaixent i un esbós de Miguel Santaulalia. També va formar un planter de treball amb destacats professionals com Francisco Baldoví i Pepe Goig, en pintura; Manolo García, en fusteria; el veterà Secundino March, en modelatge; més Bernardo Estela, Mario Gómez, Vicent Gómez, Antonio Gordó, Antonio López i Vicent Piera Aranda. Tanmateix a la festa del debut de Julio Monterrubio en Secció Especial de València, va presentar-se un convidat tan inesperat com poc previst. La vesprada del vint d’octubre de 1982, després de vint-i-quatre hores de pluja intensa ininterrompuda per un episodi de “Gota Freda”, la Presa de Tous va rebentar deixant la Ribera sumida en el fang, la mort, desolació i l’inici d’un juí etern

que encara crispa els ànims dels veïnes i de les veïnes de totes i cadascuna de les localitats afectades. L’artista va anar al matí següent des d’Alzira fins al taller de Carcaixent obrint-se pas entre una barreja fangosa que li aplegava a la cintura, pensant únicament en la falla. En poder desbloquejar la porta de la nau va esdevindre la crua realitat, que no per més esperada va ser menys dura: la falla era una massa de cartó barrejada amb aigua i fang. El país va sumar-se en el dolor de la Ribera, inclús el Papa Joan Pau II, de visita oficial per Espanya, va modificar la seua agenda per poder donar ànims i consol als veïns des de la Muntanyeta del Salvador d’Alzira. Dos institucions capitals de les Falles, Junta Central Fallera i el Gremi d’Artistes Fallers, encapçalades pel Secretari Pere Maroto i el Mestre Major Salvador Guaita Piles, van prestar-se en ajuda del món festiu faller riberenc. La comissió de la Falla Convent Jerusalem va ser molt comprensiva amb la situació i va espentar a Julio Monterrubio a armar en quatre mesos una nova falla, diferent, però que demostraria que es podia fer front a l’adversitat. Donà el primer pas Vicente Meliá Alfonso, membre de Convent Jerusalem i afamat gravador, qui realitzà un esbós improvisat a partir dels motles que millor estat presentaven, més ninots aportats per José Luis Ferrer des de Borriana i Daniel López des de València. Finalment va haver falla: Les riuades. El déu Thor vertia des d’un gerro les aigües embravides de Tous. El camp, la industria, els edificis històrics, les cases i els carrers estaven coberts de fang i no hi havia ànims de fer festa. Però amb esforç i coratge els valencians tiraven endavant donant una mostra de superació pròpia d’un poble treballador i sofrit, adquirint el cadafal un solatge apologètic realçat pel ninot de l’exposició Gropa de vells i la presència d’elements de la cultura regional com una cistella d’espart, ceràmiques, taronges, traques i bunyols.

105

Les riuades, Julio Monterrubio, Falla Convent de Jerusalem, 1983.

Tornar a començar o D’il·lusió també es viu, Julio Monterrubio, Falla

Arxiu Julio Monterrubio

Convent de Jerusalem, 1984. Arxiu Julio Monterrubio

Aquest va ser el debut de Monterrubio a la Secció Especial de València amb la improvisada Les riuades, saldat amb el Quint Premi, el darrer de la classificació encapçalada per Carnestoltes de Vicent Agulleiro, a la Plaça del Pilar. De cara a les Falles de 1984 es prengué al decisió de recuperar la falla prevista per a 1983 sense fer cap modificació de la idea i l’esbós de Santaeulalia, excepte retitolant el lema com Tornar a començar o D’il·lusió també es viu. Un home d’avançada edat mudat en copalta, prenia un relaxant bany de bombolles en una vella tina calfada

per una borsa d’aigua calenta, a l’hora que es fumava una bona pipa de la qual imagina entreveure en la fumaguera tres xicones d’ètnies africana, asiàtica i caucàsica en roba íntima, quedant el centre de la falla com a al·legoria del to bròfec del monument. Josep Meliá i Castelló presentava als versos al vell com Don Hilarión, el boticari de la sarsuela La Verbena de la Paloma de Ricardo de la Vega, de 1894. En les escenes, continuava la qüestió picant amb un ancià i alacaigut Rei Neptú envoltat per joves sirenes; el sexe interplanetari; un xeic àrab i el seu harem; TarCullera 2020

106

Falla Raval Sant Agustí

Un per a tots i tots per a un, Julio Monterrubio, Falla Convent de Jerusalem, 1985. Arxiu Julio Monterrubio

zan lluint “plàtan”; les prostitutes del barri; o el sexe i la castedat en l’Edat Mitjana. Tornar a començar o D’il·lusió també es viu va significar per a Julio Monterrubio el seu primer podi a la Secció Especial de València amb la consecució del Tercer Premi. Per a l’exercici següent, l’artista va plantejar una falla amb base literària, concretament la novel·la d’Alexandre Dumas Els Tres Mosqueters, de 1844, protagonitzada pel jove D’Artagnan i els tres Mosqueters Aramis, Porthos i Athos, membres de la guarda personal de Lluís XIII “el Just” Rei de França. Tots quatre feien front a les

aspiracions dictatorials del maquiavèl·lic Cardenal Richelieu i els seus sequaços Milady de Winter i el Compte Rochefort. Un per a tots i tots per a un va reportar a Monterrubio el seu primer èxit: un Segon Premi que va estar quasi a punt de derrocar Farolers de Vicent Agulleiro, a la Plaça del Pilar, que es mantenien immòbils en la trona del Primer Premi en eixos anys. Un resultat triomfal gràcies al qual el món faller va començar a interessar-se per qui era Julio Monterrubio. Fins i tot la comissió de Na Jordana, per mediació del seu amic Miguel Santaeulalia, va aproximar-se a l’artista per a tancar un possible fitxatge de cara a 1986, que no es produí finalment. Fent una valoració de les falles dels anys 80 de Monterrubio, Un per a tots i tots per a un resultà ser la millor de totes quant a modelatge, composició —cascada de caps—, cromatisme i desenvolupament de la crítica. Un projecte redó que Julio Monterrubio també recorda com la seua millor falla d’aquests període. S’alçaven al cos central sobre l’escrivania de Dumas els busts d’Aramis, Porthos i Athos, amb D’Artagnan al coronament en gest d’arenga. Els Mosqueters clamaven per alçar el poble valencià i recolzar la històrica i heroica ciutat de Sagunt al crit de “Felipe, Guerra: Sagunto no se cierra” perquè el seu principal motor industrial els Alts Forns, estaven sentenciats pel Consell de Ministres de 4 de febrer de 1983, pel qual estava decretat el tancament dels Forns de Sagunt dintre del Pla de Reestructuració del Sector Industrial. El 1984 s’havien apagat els forns 2 i 3, i es va procedir al desmantellament de la planta siderúrgica al llarg de 1985 i 1986. D’Artagnan preguntava al Ministre d’Exteriors Fernando Morán què era això del Mercat Comú que tant de benefici diuen portaria al país; però que sols era sinònim de pèrdua de competitivitat, d’imposts i pujada de preus

107

sobretot per al sector del camp, motor de la indústria valenciana com ja recordava Alzira: nostra terreta, falla de Camí Nou de 1982. Esmentant personatges reals, també va ser la primera falla on Julio Monterrubio va retratar a algunes celebrities de moda dels 80 com Michael Jackson caracteritzat d’acord al seu videoclip de fenomen mundial Thriller, rodejat pels seus zombis i fans exaltades tractant d’abraçar-se a ell en un “totes per a un”. També hi havia una crítica a la Seguretat Social, als metges especialistes —inclòs un bruixot xinés amb similitud al fatal Fu Manchú— que corren al crit de “tots per a un” per trobar un tractament al “mal de pilotes” del quatre vegades Número U de les pistes de tennis John McEnroe. Per contra, hi havia un metge desbordat pel gran número de pacients que com “borrecs”, tenia apilats en la seua consulta d’un ambulatori de barriada perifèrica; és a dir, que els veïns sols en tenien “un per a tots”. Representava a la falla a l’Exposició del Ninot el grup Una per a tots o Vells amb gos, dos avis acompanyats d’un Sant Bernat que es morien de desig de recaure en el llit amb una exuberant prostituta (figura no participant en l’Exposició). Els ninots van aconseguir el Premi de Millor Ninot de Secció Especial. Seguint el camí del bròfec, dues víkingues amb els pits al descobert servien bona cosa de porcs rostits i vi al cap de la tribu en un “tot per a un”5. Contraposada a la gola del bàrbar, estava l’escena d’uns xiquets que se sortejaven una espina de peix per menjar, ja que sols n’hi ha “una per a tots”. Si Un per a tots i tots per a un aprofundí en temes de proximitat, la falla de 1986 anava a estar molt marcada pel complicat context polític internacional amb el 5

El dia abans, Julio Monterrubio, Falla Convent de Jerusalem, 1986. Arxiu Julio Monterrubio

confrontament ideològic i carrera armamentista que mantenien els Estats Units i l’URSS, “la Guerra Freda”: una tensió mundial no resolta fins a la signatura del Tractat de Reducció d’Armament Nuclear, el desembre de 1987, i el desmantellament del règim comunista el 1992. Amb un lema com El dia abans propi de les històries de ciència-ficció pulp de finals dels anys 50, sota un

El Fotos Fallas 1985 (Bayarri) i el volum III de L’Indult del Foc (2005) citen erròniament aquesta escena del víking com la representant de la falla en l’Exposició del Ninot.

Cullera 2020

108

Falla Raval Sant Agustí

clima bel·licista, nuclear i prototècnològic els mandataris Ronald Reagan, de vaquer amb llaç de corda a lloms d’un Plateosauri armat amb míssils “U.S.A. ME”, i Mikhaïl Gorbatxov, cosac armat amb falç i martell sobre un Stegosauri, mantenien un duel titànic en la carrera armamentista —la “Star Wars” acunyada pel President estatunidenc fent ús de la popular saga de pel·lícules de George Lucas— no sent conscients que despertaven la fúria d’un volcà que dormitava en pau. Julio Monterrubio va fer podi amb el Tercer Premi. Mentre, altre Reagan Flautista d’Hamelín atreia a tots els possibles aliats dels Estats Units a l’OTAN, perquè no hi ha nació que no pare el ritme que marca “la Cancanera dels Dòlars” que actuava junt amb Reagan d’Hamelín, com Itàlia representada per un Juli Cèsar caricaturitzat a l’estil del còmic mencionat Astèrix el Gal d’Albert Uderzo i René Goscinny; o l’Espanya canyí i torera, que tot just havia referendat la seua permanència en l’organització militar en el referèndum celebrat el dia dotze de març. Els ninots del panorama política nacional eren Alfonso Guerra i José María Ruiz-Mateos, les empreses del qual pertanyents al grup Rumasa havien sigut expropiades el 1983 i tancades la majoria o subhastades. Els ecologistes de Greenpeace mantenien una pugna contra els exèrcits que feien proves nuclears devastadores o les nacions que llançaven els residus radioactius en paratges naturals i platges. Davant de tanta barbàrie, el comandant Jacques Cousteau, com Noé, preservava una parella de cada espècie animal en un OVNI amb destí a un planeta millor amb ajuda de l’actriu Bárbara Rey i el seu espòs aleshores el domador de circ Ángel Cristo, els quals ensenyaven com els animals eren més benèvols que els humans. El grup de l’Exposició del Ninot eren uns xiquets oferint flors a dos policies militars que tenien retingut

un manifestant pacifista. Aquest conjunt fou Indultat pel Museu del Gremi d’Artistes Fallers. Els dos colossals dinosaures es van realitzar en vareta amb una armadura en base al sistema de dogues i costelles: un bosc de quadernes disposades en vertical i horitzontal sobre les quals es graparen les varetes de fusta per a sustentar el cartó encolat… en principi perquè Monterrubio va decidir finalment cobrir l’armadura amb fang per obtenir un complex número de motles — vora mil sacs d’escaiola gastà— que van armar-se pacientment sobre el terra per tirar el cartó que definitivament s’acoblaria a l’armadura. L’espectacularitat de la construcció d’aquesta voluminosa falla es confirmà en el trasllat de les peces pels carrers de Carcaixent, la Pista de Silla i València. Es va haver de fer el transport custodiats en tot moment per la Guàrdia Civil i llogar per a la plantà grues de considerable alçaria recolzades amb el camió-escala dels bombers. També corroborà el seu gran volum la cremà, orquestrada pel pirotècnic Antonio Caballer, amb la caiguda de l’armadura encesa del Plateosari que provocà el desplom de la figura de Reagan sobre Gorbatxov. Tanmateix El dia abans és la falla menys recordada de les signades per Julio Monterrubio en aquest període, i tenia com a principal aspecte diferencial sobre les altres el disseny de la composició i una paleta de colors molt mat i oliosa; si bé la falla va estar encertada en la recreació de la textura de la pell dels sauris. Després d’El dia abans, Monterrubio va presentar una maqueta de falla per a 1987 amb el lema El Buc Fantasma, basada en el drama operístic de Richard Wagner de 1843, també conegut com L’Holandés Errant. Aclaparà tot el cos central un colossal bust de l’autor damunt del qual s’alçaven una portentosa soprano i un contrabaixista. Però no va arribar-se a cap acord pressupostari i l’artista decidí tornar a les Falles d’Alzira.

109

Dénia. Falla Districte Marítim-Baix la Mar

En l’exercici 1988-1989 Julio Monterrubio va completar el seus compromisos d’Alzira amb un projecte per a la Falla Baix la Mar, comissió fundada a mitjans dels anys 40 en el barri mariner de Dénia en ple context d’arrelament de la Festa Fallera en la capital de la Marina Alta. D’aquesta forma, tornava a Dénia ja com a artista faller agremiat i carregat d’experiències —en conjunt positives— en les Falles de Burjassot, Alzira i València, dotze anys després d’haver-ne estat junt amb Ramón Primo Ferri com a aprenent, quan el seu Mestre plantava a les comissions de Districte Centre i Districte Oest. Monterrubio i Baix la Mar, amb una partida de 1.000.000 pessetes, van quedar enclavats a la Secció Especial amb la falla de lema La roda dels cavallets. Altre torn, com en Camí Nou el 1987, es presentava un pallasso august —lluint gales semblants als seus homònims del popular anunci de detergent Micolor— coronant una instal·lació de cavallets de fira mentre tocava amb uns platets la banda sonora d’un panorama d’actualitat sense cap ni peus que prota- La roda dels cavallets, Julio Monterrubio, Falla Baix la Mar, 1989. Arxiu Julio Monterrubio gonitzaven Felipe González, Alfonso Guerra, Michael Jackson i Bárbara Rey, entre d’altres. d’aleshores com els matrimonis i el divorci; l’ecologisLa falla tractava aspectes de la vida passant; és a me, representat pel Comandant Cousteau; i temàtiques dir, les qüestions més generals i recurrents en les falles locals com l’estat de les platges, el turisme, “el boom” Cullera 2020

110

Falla Raval Sant Agustí

immobiliari, les reformes de carrers o el servei d’aigües potables de la capital de la Marina Alta. En una escena es recreava el Parc de l’Esplanada, on una parella de vells recordaven temps passats veient els distrets xiquets jugar. Tampoc es descurava certa crítica fallera amb l’honestedat i ètica qüestionables dels jurats de falles. Monterrubio va obtenir el Tercer Premi, superat per El triomf de Lucífer, de Manuel Blanco Sancho a Districte Centre, i Nostres festes, dels germans Cortell a Districte Oest. De cara a 1990, Julio Monterrubio no va tenir cap presa per renovar, cosa que finalment no succeí. Ell sols tenia en ment tornar a València. Si bé, abans però d’escoltar qualsevol oferta del Cap i Casal, Monterrubio va fer una escapada a Alacant per conéixer la Festa de les Fogueres, la plàstica de les quals l’artista sempre ha reconegut li despertava molt d’interés i atracció6.

Llibret Falla Camí Nou, anys 1981, 1982, 1987 i 1989. Llibret Falla Caputxins, any 1987. Llibret Falla Convent de Jerusalem, anys 1983 a 1986. Llibret Falla Mendizábal, anys 1980 i 1981. Llibret Pintor Andreu, any 1989. Ariño Villarroya, A. (dir.) (1990): Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 490 p. Andrés Pascual, S. (1989): 1889-1989. Alzira, Cent Anys de Falles, Alzira, Junta Local Fallera d’Alzira, 214 p. Esbrí Andrés, I.; Iborra Candela, M. Ll. (2012): “Influències artístiques en les falles de Julio Monterrubio. Del classicisme a la innovació”, Revista d’Estudis Fallers, 17, pp. 43-54.

Conclusió

Julio Monterrubio tancà els anys 80 amb un treballat i prolífic currículum de falles amb no pocs èxits. Però sobretot va concloure la dècada amb la irrupció al taller del seu fill Julio Sergio Monterrubio; i amb ell, el retorn a València i la germinació d’una llavor que es transformarà en una identitat i un estil propis a l’hora de concebre la plàstica fallera, demostrada en eixe seguit de falles per tots i totes conegudes a partir d’aleshores: Carnestoltes, Caceres, Fora de la llei, etc. Però això ja és altra dècada i altra història… Consultes

Julio Monterrubio, artista faller. El Turista Fallero, anys 1980 a 1986. Llibret Falla Baix la Mar, any 1989. 6

Julio Monterrubio plantà la foguera infantil El blanc i el negre, a Baver-els Antigons, el 2014.

111

Freak freak show, de Vicent Llàcer (Na Jordana, 2007)

#VolemFalles... De temàtiques

dels vuitanta! Salva Andrés Martín

Professor de valencià i faller de l’AC Falla Rei en Jaume I Cullera 2020

112

Falla Raval Sant Agustí

La dècada dels anys 80 ha estat i és una de les més influents del segle passat. Moltes són les referències que sovint trobem en l’actualitat sobre aquesta època, sobretot, pel que fa a l’àmbit del cinema i la televisió, però també a altres com la música, els esports o la moda. I no, no és casualitat que tantes generacions de joves quedaren marcades per l’estil de vida d’aquests fantàstics anys, ja que en l’actualitat encara podem trobar moltes escletxes provinents d’aquesta època. I com no podia ser d’altra manera, el món de les Falles no és una excepció, atés que molts dels artistes fallers que van poder viure aquests

anys han volgut representar en les seues obres ambientacions sobre aquesta dècada. Per això, des d’aquestes línies, m’agradaria fer un xicotet recorregut per veure algunes, i mostrar així que per a les Falles l’època dels anys 80 ha servit en molts casos de font d’inspiració per tal de fer sàtira, criticar aquells anys, o fins i tot, en alguns casos, fer un entranyable exercici de memòria. La primera de les falles que m’agradaria destacar és Freak freak show, de l’artista Vicent Llàcer per a la Plaça de Na Jordana 2007. Tot un sisè premi de la categoria reina de les falles de València, i un segon premi d’enginy

Càmera…acció!, de José Luis Platero (San Vicent-Periodista Azzati, 2019)

113

i gràcia, que va saber més bé a poc. Aquesta, estava rematada per un gegantí Michael Jackson assegut al sobre d’un dirigible pintat amb tints psicodèlics. Amb la figura de Michael, icona mundial de la música pop dels anys 80, es pretenia representar l’esperit freaky de la humanitat i, a més, satiritzar en les seues escenes a tots els freakys de l’actualitat d’aquells anys. Paga la pena veure el documental Freak freak show: història d’una falla, que podreu trobar a Youtube i que mostra tot el procés de construcció d’aquesta, des del procés de confecció de l’esbós fins a la cremà de la mateixa. Xavier Herrero, artista xativí, va plantejar l’any 2010 a la cèntrica comissió de San Vicent – Periodista Azzati de València una falla dedicada íntegrament al moviment de la moguda madrilenya, fenomen cultural, lúdic i social que va tenir els seus anys més vertiginosos al començament dels anys vuitanta. Aquesta estava rematada per dos dels cantants més representatius del panorama musical de l’època com són Alaska i Loquillo, representant sobre un camió (conduit pel mateix Pedro Almodóvar) la seua mítica cançó: yo para ser feliz quiero un camión. A més a les bases, podíem trobar altres elements que feien referència a l’època, com un imponent Naranjito (mascota del mundial de futbol d’Espaya l’any 1982) que feia el paper de contraremat, o altres elements de videojocs de l’època com el tetris i el comecocos que es van popularitzar tant entre els joves. Una de les falles que no pretenia fer crítica, sinó aprofitar la temàtica dels 80 per tal de rememorar aquesta època és Rebobinem. Es tracta de l’obra del jove artista Mario Pérez per a la falla infantil de la comissió Joaquin Costa – Comte d’Altea de València de l’any 2018. En ella, trobàvem com a remats al gran David Bowie acompanyat pel simpàtic i grillat “Doc” Emmett Brown de la pel·lícula Regreso al futuro. Al voltant, innumerables referències a aquesta època, sobretot pel que fa al cinema,

amb escenes i ninots que evocaven pel·lícules com Star Wars, ET el extraterrestre, Indiana Jones, o Gremlins. Encara que també hi havia moltes al·lusions a programes i sèries de televisió com el 1, 2, 3 responde otra vez!, Barrio Sésamo, amb Epi i Blas suportant a les mans un cartell amb la màgica xifra 80, o Verano Azul, amb la recreació de La Dorada, el vaixell del mític Chanquete, entre molts altres. Però el que més destacava de la falla, era la reproducció a les seues bases de frases típiques dels anys 80 com per exemple: efectiviwoder, alucina vecina, flipas pipas, qué nivel Maribel, lo llevas clarinete o ya ves truz; rimes que formen o han format part de l’argot de qualsevol jove que haja viscut aquells anys. En definitiva una falla que pretenia ensenyar als més xicotets com eren els anys 80, i de rebot, emocionar als seus pares amb tots els records evocats. Continuant amb les falles infantils, trobem altra repleta de referències al cinema dels anys 80, la plantada per l’artista Jose Luis Platero a la demarcació de San Vicent – Periodista Azzati l’any 2019 amb el lema Càmera…acció! Una falla rematada per la mítica cabina dels desitjos de Zoltar, de la pel·lícula Big (1988), i envoltada per escenes de pel·lícules com Superman (van ser estrenades dues pel·lícules sobre aquest superheroi en la dècada dels 80) Gremlins, La historia interminable (amb Bastian, el protagonista, a lloms del drac Fújur) o Caçafantasmes (curiosament, totes de l’any 1984). Tanmateix, aquesta última va servir perquè Sergio Musoles, l’any 2013, poguera satiritzar a tots els “fantasmes” que envolten la nostra societat a la comissió Illes Canàries – Dama d’Elx. El remat el conformava el mític escut de la reconeguda franquícia envoltat dels quatre protagonistes de la història (Peter, Ray, Egon i Winston), que caçaven amb les seues pistoles de protons diversos fantasmes situats en posicions quasi impossibles (i que feien gala del risc borrianer de l’artista). Cullera 2020

114

Falla Raval Sant Agustí

Yo para ser feliz quiero un camión, de Xavier Herrero (san Vicent-

Rebobinem, de Mario Pérez (Joaquín Costa-Comte d’Altea, 2018). Foto

Periodista Azzati, 2010). Foto ángel Romero

Ángel Romero

Tots aquests són clars exemples de com la cultura dels anys 80 ha influenciat als nostres artistes fallers. Cadascuna, fent referència a aspectes determinats de la cultura de l’època, però totes amb el denominador comú de l’originalitat. I ací és on volia arribar a parar. Estem cansats de veure falles amb temàtiques medievals, de màscares, de fades i follets, de temes marins o de l’oest, ara bé, i falles amb temàtiques dels anys 80? Jo mateix us puc contestar, i al mateix temps, assegurar que escriure aquest article ha estat un complicat treball de documentació pels pocs exemples que he trobat. Els anys 80 ens ofereixen una gran quantitat d’elements, possibilitats i

referències per tal de fer sàtira i crítica, podent arribar, fins i tot, a adaptar-les a l’actualitat més radiant. A més a més, els elements estètics propis dels 80 podrien donar un gran ambient a la falla. O d’altra banda, per què no fer falles amb aquestes temàtiques per tal de rememorar aquells temps? Sóc partidari d’aquests tipus de falla per a falles infantils, on la crítica sol ser quasi nul·la, i amb açò, mataríem dos pardals d’un tir. Per tant, delegats de falla, artistes fallers, dissenyadors… Siguem un poc més innovadors en les temàtiques de les falles, i apostem (per què no?) pels anys 80 com a eix temàtic de la nostra falla.

115

La fi de la indumentària

tradicional Salvador Pellicer

Llicenciat en Història Especialista en Estètica de la Moda La indumentària tradicional valenciana, com a element imbricat en la societat, ha sofert canvis al llarg del temps, influït per modes, estils artístics, convulsions polítiques o avanços tècnics1. No obstant això, el canvi més significatiu esdevingué als anys vuitanta, i tingué més a veure amb plantejament de caire ontològic que de vestimenta. Amb la fi de la dictadura, i com a suposat rebuig als arquetips indumentaris promoguts pel Franquisme, des de València s’ideà un nou discurs sobre la indumentària ancorat en la valorització d’un passat afrancesat sense cap arrelament ni justificació ideològica2. No volem pensar que aquest fet respongué a pèrfids jocs dialèctics al servei del consumidor. És ací quan, separada del tronc de la tradició, la indumentària avança per camins sense rompre i en el final dels quals s’aventura la pèrdua

García Zanon, S. i Rausell Adrián, F. X.: “Inventant la tradició. Indumentària i identitats”. Pàgs: 7-9. En Martínez Canet, R. (Coord.): Inventant la tradició. Indumentària i Identitat. Catàleg exposició. Ed. Museu Valencià d’Etnologia: València, 2016. Rausell Adrián, F. X.: “Espill de realitats. El vestit dels llauradors valencians i la seua construcció icònica”. Pàgs: 27-44. En Martínez Canet, R. (Coord.): Inventant la tradició. Indumentària i Identitat. Catàleg exposició. Ed. Museu Valencià d’Etnologia: València, 2016.

Cullera 2020

116

Falla Raval Sant Agustí

definitiva d’una de les icones identitàries pròpies dels valencians3. A València hem assistit a la paganització —quan no, mercantilització— de la indumentària, pas previ al desmantellament dels elements característics, distintius, simbòlics i singulars de l’abillament tradicional. Per a entendre aquest canvi de concepció de la indumentària tradicional ens hem de remuntar uns anys abans dins del context europeu. L’any 1968 és la data que dóna origen a la Postmodernitat. Aquest temps es caracteritza per la caiguda dels grans ideals i la renúncia als grans relats i sistemes de pensament. Front al fracàs del projecte modernista, l’home ja no buscarà la Veritat; es conformarà amb trobar veritats —en minúscula— que li permitisquen seguir construint. Aquella il·lustració on l’home ficava en la raó tota esperança de progrés finalment ha desaparegut. Tal vegada, en aquests temps posmoderns, ja no té cabuda una indumentària tradicional que remet constantment a un passat d’esplendor nacional, de gran relat de veritats revelades. O tal vegada, no s’ha 3

Trescolí, O., Rausell, F. X., Olivares, E.: Vestir-se per a la festa. El ball de les llauradores d’Algemesí. Catàleg de l’exposició. Ed. Institut Municipal de Cultura, Algemesí: 2005.

Tradició. Mar Fernández, 2018

117

sabut llevar la pols d’una indumentària manipulada i caricaturitzada durant més de 40 anys de dictadura convertint-la en un fet “regional”. Tot i que aquest context marcà profundament el rumb de la societat i de les formes de pensament durant les següents dècades, a casa nostra hi ha altres factors que precipiten el fenomen del que venim parlant, el desarrelament d’una indumentària que ja no es veu com un fet cultural; almenys ja no ho veu així la societat fallera. A partir dels anys huitanta, els grups de danses, que havien sigut els garants de la tradició —amb més o menys encert— comencen a buscar noves formes per crear un nou imaginari indumentari. Aquest fet cristal·litzarà plenament als anys noranta. L’efecte de rebuig als estereotips franquistes i de Secció Femenina; i l’intent de desvincular-se d’una indumentària fortament polititzada amb una estètica casposa i reaccionària feu que els grups de danses començaren difondre una indumentària inspirada en el segle xviii amb un suposat caràcter popular. Res més allunyat de la realitat. Començaren a ficar de moda peces de roba, ornaments, materials, que convertiren al l’home i a la dona valencians Indumentària tradicional valenciana Cullera 2020

118

Falla Raval Sant Agustí

en un miratge, es donà carta d’autoritat a la dilució dels elements propis de l’abillament tradicional valencià, i així s’enceta el desastre. Alhora que s’introduïen aquestes novetats, es produeix un menyspreu feridor contra el traje de fallera, com si quest no fora indumentària tradicional. A més, li se fa la guerra al pentinat típic, icònic i recognoscible de les dones a la valenciana, el monyo amb cargols. Aquesta guerra ha arribat a mitjans de la dècada dels 10 del segle xxi a fer que les autoritats encarregades de vestir a les FMVs i a les seues CCHH decidisquen que és més propi de les valencianes vestir amb un sol monyo quan van en el “segon trage” (disfressa inspirada en la moda afrancesada de finals del segle xviii); trage que no respon a cap justificació històrica —ni dins ni fora de la festa fallera— i que és més un reclam comercial. Fins la dècada dels huitanta, la roba vestida pels fallers seguia el mateix esquema que fixà Junta Central Fallera: trage amb cosset de mànega de farol o gipó negre de mànega llarga per a elles; i jaqueta i pantaló negre amb feixí de color per a ells. Amb el pas del temps, aquest trage de “panderola” ha sigut àmpliament criticat —per l’escola divuitesca sobre tot— i abandonat fins a quedar sols de manera anecdòtica dins de la indumentària fallera. Des d’aquestes línies ens agradaria reivindicar la seua perfecta correcció amb alguns canvis. Existeix en l’armari tradicional valencià un trage que combina jupa amb calçó llarg negre, faixa i barret d’arboços (del que sols queden les borles penjant del feixí). Amb un acurat patronatge de les jupes i dels calçons i amb altres materials; amb la substitució del feixí per la faixa (que pot seguir conservant els colors roig i morat); i amb l’ús del barret d’arboços i la rodina, el trage de “panderola” podria adequar-se molt millor als estereotips tradicionals 4

d’indumentària masculina. Aquest, és l’únic que genuïnament es creà per a la festa de les Falles, i alhora donà la possibilitat als hòmens de tornar a vestir-se a la manera tradicional4. Als anys noranta, on ja es nota l’influx dels grups de danses, als carrers comencen a veure’s els primers saragüells que es visten a la manera tradicional, és a dir, només amb el llenç blanc, sense eixa “negrilla” injustificable; i també comencen a veure’s les primeres cotetes, els cossets envarats sense mànegues que es visten sobre la camisa. Aquests cossets haurien de portar-se amb els castellets per dins de la falda, que és quan realment compleixen la seua funció com a cotilla, aplanen el bust i marquen la cintura. En aquests anys en que comença a diversificar-se la indumentària fallera, és curiós com són els xiquets els que seguixen conservant una vestimenta més acurada, amb torrentins de colors vius o saragüells; i les xiquetes amb mànega de farol o gipó negre llarg. Als anys noranta, la pressió del mercat sobre la indumentària és un fet palès que ja no tindrà volta enrere. El segle xxi s’enceta amb un nou uniforme faller. Els hòmens comencen a vestir-se amb pantalons llargs de mil ratlles gris i jupetí amb grans ramells de flors i entre les dones es popularitza el conegut com a trage de huertana, cotilla i falda de tapisseria amb camisa i davantal, i sense mocador. En aquesta dècada els hòmens comencen a portar brodada la faixa amb l’escut de la seua Falla i en els trages de les Falleres Majors s’aprecia també una tendència a brodar les teles dels trages. Als anys 10 del nostre segle es confirma plenament la tendència d’un suposat segle xviii, tant en dones com en hòmens. Elles, en trobar-se més afavorides amb un gipó estret de mànegues al colze abandonen

Manuel Hernandez, G. i Marín J. LL.: “La tradició té molta tela per tallar. La indumentària fallera com a producte modern”. Pàgs: 11-25; En Martínez Canet, R. (Coord.): Inventant la tradició. Indumentària i Identitat. Catàleg exposició. Ed. Museu Valencià d’Etnologia: València, 2016.

119

Saragüells. Fallers del Masclet, 1978

pràcticament el trage amb mànegues de farol. Cap a finals de la dècada comencen a entrar en l’armari faller peces que han gastat els grups de danses, generalment descontextualitzades inclús pels mateixos grups, totes elles d’inspiració divuitesca que ja poc tenen a veure amb el trage tradicional de llauradora valenciana. S’imposa l’imperi d’un sol monyo. Pot ser, ara que anem a encetar una nova dècada podem veure una lleugera tornada a l’ordre, tot i que segurament respon més a una tendència de moda que a una revalorització de la indumentària tradicional.

L’any 1992 Fukuyama declarava la fi de la Història. Aquest politòleg estatunidenc defensava la teoria de què la història humana com a lluita entre ideologies havia acabat. El triomf de la política —front a les guerres—, i de la economia de lliure mercat s’havia imposat definitivament a la resta d’utopies. El motor de la Història s’havia quedat sense combustible. Arthur Danto augurava el mateix sinistre futur pel que fa a l’Art. El filòsof defensava que la identificació mimètica entre el signe i el significat es podia interpretar com el final de l’obra artística. L’Art, en la seua busca de mimetisme, hauria mort d’èxit Cullera 2020

120

Falla Raval Sant Agustí

al veure complides totes les seues aspiracions. Com hem vist, des de la Transició fins al dia de hui, s’ha produït una degradació en la indumentària tradicional, no sols en la forma sinó també en el fons. Una roba que no se sent ni es veu com a representativa, que no té un significat propi, que està subjecta a les lleis de l’oferta i la demanda, es converteix en una disfressa festiva que, amb més o menys gust, ens fiquem els dies de Falles. A la manera de Fukuyama o Danto, podem declarar que estem davant la fi de la indumentària tradicional.

Trage amb cosset de mànega de farol

121

Anys 80: inicis de la revolució en la

indumentària Aitor Sánchez Collado

Periodista

Vestit de faller/a o indumentària tradicional valenciana?

Tots dos termes són correctes. La diferència radica en l’ús i el moment en què ens posem la roba. Falles, grup de danses, de teatre i rondalles han sigut vitals en la recuperació de la nostra indumentària, però sobretot, va ser als anys 80 quan en el si del món faller es va fer un treball de divulgació i una autèntica lluita contra els estaments oficials de la festa per lluir lliurement el fet de vestir a l’antiga, de llauradors, saragüells i torrentins. Origen del vestit de fallera

La incorporació de la indumentària tradicional valenciana a la festa fallera comença a finals dels anys 20. La jove Pepita es va alçar amb el títol de “Senyoreta Espanya” (1929), el que va suposar l’aparició de les primeres relacions públiques de la festa en vestir-se de llauradora valenciana i en protagonitzar eixe any els principals actes fallers i recepcions al Cap i Casal. Ens trobem en uns anys molt importants per a l’evolució de la festa, on els nous actes configuren el calendari faller. Recordem que en 1927 arriba el primer

Pepita Samper, Senyoreta Espanya 1929 Cullera 2020

122

Falla Raval Sant Agustí

tren faller (es va augmentar el nombre de falles plantades respecte a l’any anterior: 59 falles, un 55% més), es va crear l’Associació General Fallera València i el Comité Central Faller. El 1928 la plantà s’avança al dia 16 de març i en 1931 apareix el primer programa de festejos oficial, que incorpora la Crida. El 1932 es crea la “Setmana Fallera”. La festa necessitava, per tant, una figura representativa que actuara com a ens visible. En este moment es crea el càrrec honorífic anomenat Reina Fallera (1931), Bellesa Fallera (1932) i Fallera Major de València (1933), que va suposar la necessitat d’implantar una indumentària específica per a elles. Naix el vestit de fallera. En eixe moment es va pensar en el vestit de llauradores valencianes: es tractava d’una interpretació del vestit des de la mirada dels anys 30, al que també s’afegien altres models de “miss” (contemporani a la moda). Amb l’arribada dels 40 es popularitza el vestit de fallera (amb màniga de farol) per la generalització del càrrec i l’aparició d’actes oficials com l’Ofrena (1945). És el moment en què els patronatges, llargàries, colors, dibuixos, pentinats, etc. es condicionen pels canons de bellesa i de moda, i s’agafa la base del de llauradora. Passada la postguerra, el franquisme reinterpreta la festa fallera per inserir els seus valors i ideari en noves manifestacions artístiques i actes públics. Així, crea icones reinterpretades de l’expressió popular tant en les falles, com a la Fira de Juliol, les festes de Maig, o la resta de processons i manifestacions festives de la capital i els pobles, on es buscava aquesta imatge localista i folklòrica. Origen del vestit de faller

Per la seua banda, l’home participava de la vida pública festera amb el vestit de corbata (de vegades amb 1

una flor a la solapa, o un llacet al coll). El 1954 es crea el “vestit de faller”, inventat per Junta Central Fallera com una espècie d’uniforme negre i que llavors va ser anomenat “vestit de llaurador de gala”. Era una mena de transformació de peces tradicionals: jaqueta curta de ras negra, camisa blanca, faixa de color (el color depenia del càrrec del faller) de la qual penjava un barret de xarxa amb borles, pantalons llargs negres i espardenyes. Al principi només l’utilitzaven els membres de Junta Central Fallera i escassament entre els fallers, a pesar que es va fer oficial en el Congrés Faller de 1958. Uns dels fallers que el gastaven eren els homes de la Falla Peu de la Creu, que van desfilar a l’Ofrena del 1957 amb eixos pantalons d’esmòquing amb galó de lluentor, camisa blanca amb un llaç negre al coll, un faixí de color morat amb l’escut de la falla brodat (el president el portava roig), una jupa negra, sabates negres i còfia. En passar per davant de la imatge es van descobrir el cap en senyal de respecte i es van penjar la còfia en el faixí deixant penjar les borles de la còfia sobre la cama. Aquesta va ser la llavor del vestit que, posteriorment, van anar adoptant tots els fallers i es va convertir en vestit oficial faller en el IV Congrés General Faller de 1964, quan es va fer obligatori. Naix el vestit “de panerola” que només era una evolució de l’anterior; adaptava el calçat per sabates normals, la faixa per un faixí amb borles i afegia una xorrera a la camisa (2006)1. Anys 80: reivindicació en el fet de vestir

Prompte esclatà la guerra per la indumentària. Als anys setanta un reduït grup de fallers, arrelats als grups de dansa tradicional i a nuclis contestataris de la festa, es van alçar contra l’aplanadora de l’statu quo i començaren

VV.AA. Inventant la tradició. Indumentària i identitat. Diputació de València, 2016.

123

Indumentària dels anys 70. Falla Sants Patrons de Torrent

a reivindicar el fet de vestir tradicional. En plena democràcia falles com ara Arrancapins o King Kong van patir sancions de Junta Central Fallera per no vestir segons la normativa: la llibertat de l’època xocava amb el tradicionalisme de l’estament de Junta Central, tal com podem llegir (1990):

sat des de dalt i alliberant a les comissions del control

“D’altra banda, l’entusiasme i optimisme social que

pertot arreu demanda de «festes populars», participa-

genera la transició democràtica es tradueix, com hem

ció general enfront d’elitisme oficialista. L’organització

vist, en la creació de noves comissions. Algunes d’elles

en comissions de barriada mai havia posat en qüestió

s’han marcat com a objectiu fonamental la recupera-

el caràcter popular de les Falles, però la superposició

ció de la festa popular mitjançant un retorn als orí-

d’un aparell rector i controlador durant el franquisme

gens, fugint del mastodontisme i el formalisme impo-

generava ara algunes tensions que es manifestaven en

d’una superestructura rígida. Des d’alguns sectors es demana una festa més oberta al barri, una confecció de la falla més espontània i major llibertat per a utilitzar vestits típics valencians en comptes del vestit «oficial» de faller. Recuperació de la democràcia significa

Cullera 2020

124

Falla Raval Sant Agustí

l’aparició d’iniciatives orientades a la recuperació de la festa espontània i viva. Així assistim a la creació de comissions amb sàvia i inquietuds noves, entre elles la de Jacinto Benavent-Reina Germana, coneguda durant els tres exercicis que va existir com King-Kong, o les de Cambrils, Arrancapins, Montortal, Torrefiel (El Cudol), Erudit Orellana i algunes més en diversos pobles de les comarques circumdants. És difícil quantificar ara aquests intents, però n’hi va haver fins i tot que després van desaparéixer en la seua gran majoria sense tot just deixar petjada2.”

Aquesta lluita en vestir es va fer més visible a principis dels anys 90. Quan la Fallera Major de València de 1991, Carla Muñoz Antolí Candela, va fer un pols a la Junta Central, en triar un vestit del segle xviii per a la seua exaltació i convertir-se en l’abanderada que equipara l’oficialitat en el fet de vestir dels dos tratges: la polèmica estava servida.

en l’aire: Enrique Real es pregunta: “Els fallers acceptaran una fallera que llueix els vestits del segle xviii, fins ara marginats dins de l’ortodòxia fallera?”. L’última paraula la tindrà el jurat, que a mitjan desembre ha de prendre la decisió. D’altra banda, el cognom de la jove té historial faller: la seua cosina Elisa va ser Fallera Major de València en 1962. Va arribar el 19 de desembre i l’Alcaldessa Clementina Ródenas obri el sobre amb les propostes del jurat: Fallera Major, Carla Muñoz Antolí Candela3. Carla va lluir sempre models d’aquest estil, ja fóra per a assistir al primer acte oficial (el truc), com per a la festa de Sant Antoni (en els Salesians del carrer de Sagunt), tal com diu la protagonista: ”Des del primer moment, sempre, sempre vaig anar amb els vestits que tenia, que eren tots del segle xviii. Fins i tot quan vaig haver d’anar a Madrid, a Telecinco, al programa d’Emilio Aragón per a representar València (…)”. Però mentre Carla a València apareixia en les pantalles televisives, els sectors oficials aprofitaven per a intentar canviar la imatge de Carla. “Això em va

Carla Muñoz i l’oficialitat del vestit

assentar molt malament. Aprofitant que jo estava en

del segle XVIII

el programa d’Emilio Aragón, acompanyada per Jo-

L’elecció de les Corts d’Honor de 1991 va ser a mitjan octubre a la Sala Xúquer i a l’hora de fer les primeres fotografies el regidor de Festes i president de la JCF, Enrique Real, es fixà en la figura d’una jove que cridava l’atenció per la seua vestimenta, un vestit del segle xviii de color taronja, diferent als de la resta de les seues companyes. Era Carla Muñoz Antolí Candela, del sector de Pla del Remei-Gran Via, que en els últims anys estava fent esforços per recuperar la indumentària valenciana; d’entre totes destacava Comte Salvatierra-Ciril Amorós, a la qual pertanyia Carla. Els dubtes començaven a estar

sechu Rey de Arteaga, va anar a ma casa una delegació

2 3

d’altres vicepresidents de la J.C.F. per a suggerir-li a la meua mare que almenys el vestit de l’exaltació fóra el de sempre, el del segle xix, advertint-li que si portava el del s. xviii, podria escoltar algun xiulet o esbroncada en el dia de l’exaltació. La meua mare els va contestar que això era una qüestió meua i que seria jo qui en prenguera la decisió a la volta de Madrid, com així va ser. Quan la meua mare m’ho va comentar, li vaig dir que seguiria com fins hui m’havia vestit, amb els vestits del segle xviii. Jo no enganyava a ningú: en totes les

Alcañiz Chanzá. Las fallas de la democracia. Dins de VV.AA. Historia de las Fallas. Levante-EMV, 1990. Tormo, Julio (2005). Falleras mayores de Valencia 1931-2005. Ajuntament de València.

125

proves, en totes les seleccions havia lluït eixe estil, no pensava canviar. Després vaig estar una mica espantada per la decisió, per si un dia m’esbroncaven4”.

Finalment el vestit de l’exaltació li’l va confeccionar Isabel Falgàs de Aljófar. Entre ella i Isabel van buscar documentació, fotografies, gravats, de tot. Fins i tot les sinagües les va comprar la seua mare en un antiquari de Ciril Amorós. La tela de l’exaltació la va triar en Català, era una seda teixida a mà, model borles, en verd, or, plata i bronze. Fins a les sabates les van haver de fer a propòsit, concordes amb el segle xviii. D’això es va encarregar Simó, qui va construir les formes per primera vegada amb les llengüetes, un model que després ha servit per a molts vestits de valenciana. També li van confeccionar vestits, però tots en la línia del xviii, Carmen Insa i Enrique Marzal. Un pols que va guanyar Carla i va suposar la primera referència oficial en intentar equiparar el vestit de llauradora al de farol. Mentrestant, a altres poblacions la lluita continuava a peu del canó: com el cas de Torrent. Torrent: La Plaça i Cotxera, baluards d’indumentària

A Torrent la falla que va iniciar aquest camí cap a la normalització va ser la més antiga, La Plaça. Aquesta comissió sempre ha sigut una escola d’indumentària. En temps del franquisme, quan des de Junta Central Fallera i Junta Local s’imposava el vestit negre en l’home i de farol en les dones, un grup de jóvens ja lluitàvem per mantindre l’essència com a poble, les arrels que estaven guardades en els baguls dels avantpassats. El 1968, el primer any de falles després de la refundació, totes les dones vestien de valencianes i els homes 4 5

de gala (amb corbata de llacet) i una flor en la solapa, a la manera tradicional com s’havia fet en la dècada dels 40 i 50, però el segon any de falles ja es van ficar el de faller (de negre, tal com manava el reglament oficial de Junta Central Fallera). Van vindre des de València, la modista de Suay (ubicat en la plaça Espanya), a prendre’ls mides i fer el vestit. Cadascú es pagà el seu, recorden. Als anys 70 van confluir un grup d’amics preocupades per recuperar les arrels, animats per l’investigador local en folklore valencià, Pepe Blanquer. Entre tots van formar un grup de ball i de teatre (La Granera) i fa més de trenta anys iniciaren una missa de l’Horta cada 19 de març, en honor a Sant Josep, compartint les lletres que va compondre i adaptant-les en gran habilitat a la música més representativa del folklore valencià. Blanquer es va implicar en els més joves com un més, en totes les activitats que en la falla es van promoure. Sempre deia que el futur són els xiquets. Preparava amb total personalitat l’apropòsit de la presentació de cada Fallera Major, eren sainets, amb personatges valencians vestits a l’antiga. Va ser un dels primers a divulgar la diferència entre vestir-se de fallera o de valenciana. Aquesta defensa ja la tenia clara en 1981 quan va escriure l’article “El trage de llauradora valenciana” a El Granerer, on podíem llegir: “El trage de llauradora valenciana, sí, he ficat el que volia, puix el de trage de fallera, deu ser simplement perquè porten la “banda” com distintiu de la falla en què estan censades5.” I és que va ser la seua capacitat d’escoltar els majors, de buscar als calaixos i baguls antics de les cases de Torrent la que va donar les claus per a comprendre com es vestien antigament la gent de l’Horta. Cada peça, tant d’home com de dona, pentinats o joies tenien el seu mo-

Tormo, Julio (2005). Falleras mayores de Valencia 1931-2005. Ajuntament de València. Blanquer, Pepe. El trage de llauradora valenciana. El Granerer, 1981.

Cullera 2020

126

Falla Raval Sant Agustí

Carla Antolí Candela, Fallera Major de València, 1991

En Torrent, el primer any en el que els homes utilitzaren el trage negre va ser en 1970. Falla la Plaça

ment i el seu espai per a lluir-se. Així com l’origen de les teles, dibuixos i colors com podem llegir:

agarra el apogeu més gran i per tant València encara

“La tela del trage, venia donada pels teixits dels

encara que es començava a gastar va l’adomassat de

temps en què vingué a escampar-se «la moda» del

cotó o de fil. Estudiant els llibres de l’Art Major de la

trage regional, que fon quan el poble, que és l’únic

Seda, trobem que tan sols les persones importants:

que pot fer-ho, popularitzà el trage elegant que les

rei, virrei i gent principal, portaven el brocat d’or, per

senyores i els senyors portaven. En realitat és entre

tant el trage de llauradora no té per què tindre ni or

els segles

ni plata. Al mateix temps, resulta ser que els color

xvii

xviii,

quan el trage popular regional

té reminiscències de l’esplendor en l’art de la seda,

127

flors i llaços entremesclats en guinardes de flors o

Per acabar Blanquer fa una defensa ferma de la tradició en vestir, de la recuperació de l’essència del trage de la gent del camp, enfront dels invents superflus i recarregats per abraçar la senzillesa i utilitari tat del fet de vestir valencià com a reivindicació del patrimoni etnogràfic:

llistes. En els trages de faena, tenim el dibuix quasi

“Crec que va sent hora que és posem a pensar-ho, tant

sempre a tires verticals en fil o cotó, més tard serien

açò com les pintes del monyo, que eren això pintes i no

de percal6.”

«tejes» calades i pintades i tot: no volguera que ningú

que existien per mix de tinys, eren, roig, groc, blau, verd, malva, per tant hauria de ser en aquesta variació de colors en més intensitat o suavitat, les teles en què estaven fets els trages de seda. Tenim també la sèrie de dibuixos clàssics valencians, de rams de

s’ofenguera, el que si volguera és que servira perquè

Un altre punt a destacar en el seu article era l’ample de les faldes, la llargària, així com els llaços i les cintes: “L’ample de la falda, que donava llibertat de movi-

pensarem un poc en el que som i volem. El nostre poble té un trage que es distingeix, un trage pràcticament únic. No el llancem a perdre7.”

ments a la dona, solia ser de 5 caigudes de tela de casulla que era de 60 cm d’ample i per tant venia a ser d’uns tres metros, puix tinga’m en conter i això ací en Torrent ho hem pogut vore en els nostres avis. Portaven baix, camisa, una o dues sinagües i en l’Hivern el «xaleco» de llana. El mocador, mai manteleta, fins al segle xix millor principi del xx de tela de fil o bé nippi, espècie d’organza de seda d’importació índia o filipina, el mateix que el «davantal». Que com el nom

En aquest moment és quan els homes de la Plaça (no tots) als anys 80 van començar a vestir de torrentí en els actes oficials, com ara, l’Ofrena o el trasllat de la mare de Déu (acte celebrat el 16 de març), davant la mirada inquisidora de la Junta Local. Les dones, per la seua banda, vestien d’hortolana, amb justet i ones al monyo. Un fet que va suposar alguns enfrontaments davant la fèrria disciplina que portava la Junta Local Fallera.

indica és per a lliurar el de «davant» del trage, per tant cobrint prou del part de davant, costum que al nostre

Normes d’indumentària dels

poble, encara no fa molts anys, per Pasqua les xiques

estaments oficials als 80

es feien uns per anar en el rogle. Adore el trage dels

Entre novembre i desembre del 1982 es va desenvolupar el I Congrés Faller de Torrent, que va promulgar el primer reglament en 1983, on es ficava en ordre també el tema de la indumentària per despallar dubtes de com havien de vestir els fallers. Les normes en el vestir es van publicar primer en les dones al març. Així, a El Granerer de 1982 trobem un total de 12 obligacions com a criteri unificador per a “vetlar per la puresa i tradició del

meus avantpassats, perquè és el que he conegut en algunes variacions i encara en Torrent hi ha qui el té. Els llaços si eren els d’un davantal, no podien ser tan amples com els posem i el que no es compren és com el llaç que servia o bé per a sostenir la joia i, o lligar el collar, rodeja l’escot del trage, tape quasi tot el mocador”.

6 7

Blanquer, Pepe. El trage de llauradora valenciana. El Granerer, 1981. Blanquer, Pepe. El trage de llauradora valenciana. El Granerer, 1981.

Cullera 2020

128

Falla Raval Sant Agustí

Xiquets habillats a l’estil tradicional. La plaça de Torrent, 1944

vestit regional de llauradora valenciana”. Les normes dictaminaven coses tan dispars com la unificació de colors, la llargària de la falda a 35 cm del sol, o el pentinat (sense cardar), tal com podem llegir:

la falda. En col·locar la manteleta es procurarà que no

“— El cosset i la falda han de ser del mateix color i tei-

la manteleta, que quedaran subjectes dins. Dimensi-

xit. El corpinyo, de mànega curta i per dins de la falda.

ons del vestit: Altura, 35 cm. del sòl, sense sabates. —

La cinta de l’escot, vorejant aquest i amb la manteleta

Mitjana blanca llisa o amb calats molt discrets. — Sa-

i llaç darrere. Les cintes han de ser llises i sense ser-

bata amb tela idèntica a la del vestit, amb un llaç del

rells ni dibuixos. El cosset de mànega llarga haurà de

mateix color en la careta, en la part superior.

ser necessàriament NEGRE, amb escot i sense puntes;

— El pentinat haurà d’ajustar-se a les normes clàssi-

la cinta de l’escot, igualment vorejant aquest i amb la

ques del pentinat valenciana: amb ratlla al mig, sense

manteleta i llaç darrere, acabant en pic i per fora de

serrell i sense cardar. Les pintes, escates, sense calats.

cobrisca massa el muscle, perquè es vegen les puntes de la mànega del cosset. — El davantal es col·loca per damunt de les puntes de

129

— El talp posterior, amb dues trenes, fent un huit, amb

blides per la Junta Local Fallera, sent d’ús obligat per

els pinxos paral·lels; les rodetes laterals, amb la malla

a les Seccions femenines el que s’estableix en el punt

fent cordó; forquetes creuades, amb la volta cap avant

anterior (…) En el vestit de faller es prohibeix l’ús de

i a dalt. Les arracades són de perles i formant un ram;

corbates, flors i llaços de qualsevol gènere. (…) En tots

la “choya” davantera, de perles. També poden ser de

els actes oficials, la totalitat dels membres de la Junta

topazi incrustat sobre perles, tant en les arracades

Local Fallera, vindran obligats a assistir als mateixos

com en la “choya”.

amb el vestit de faller.”9

— Haurà de procurar-se per a l’Ofrena i actes religi-

Una vegada aprovat el reglament faller de la Junta Local pel Ple de l’Ajuntament el 29 de març de 1983 i ratificat per Junta Central Fallera el 20 de gener de 1984 ja podem vore les primeres normes en indumentària per als homes. Parlem de l’article 121, on s’estipula el vestit de llauradora per a les dones (però seguint les normes anteriors) i el de faller (negre) per als homes i optativament el de torrentí (cap menció als saragüells):

Les normes de vestir femenines es publicaven anul· lament en la revista oficial El Granerer fins l’any 1988: una batalla perduda (o quasi) per als que volien lluir el tratge tradicional fora d’eixe encasellament. La majoria dels homes utilitzaven el negre i els que ho feien de torrentí eren assenyalats i mal vistos. Només en el cas dels infantils la forma de vestir amb torrentí o saragüells era permesa davants els ulls de la societat. El 1985 Alfred Costa feia una reflexió al fil del comentat anys abans per Blanquer sobre la importància en recuperar el tratge tradicional valencià:

“En tots els actes i festejos públics de relleu i solemni-

“Moltes vegades m’he posat a pensar el perquè d’eixa

tat, haurà de vestir-se obligatòriament el tradicional

diferenciació del tratge de faller negre i el de valenci-

vestit de llauradora valenciana que es ve utilitzant en

ana alegre. Perquè la dona és afavorida amb eixe trat-

l’actualitat per les components femenines i l’aprovat

ge típic tan vistós, tan arrogant i colorit, i els homes

en l’IV Congrés General Faller, compost de pantalons

donem eixa sensació de foscor amb eixe tratge negre

negres, xaquetilla de ras negre i camisa blanca per als

que pareix de la funerària. Vaig llegir fa temps que la

components de les Comissions masculines, tot això

Junta Central Fallera de València havia prohibit en els

conformement a les normes que dicte la Junta Local

passacarrers els tratges de «torrentí», valencià amb

Fallera. En l’àmbit local d’aquesta Junta Local Fallera

«saragüells» I valencià amb brusa, imposant el ne-

de Torrent, les Comissions masculines, queden opta-

gre-negre de faller… On està nostra cultura? On està

tivament autoritzades a utilitzar, segons estableix el

nostra dignitat valenciana, que s’atreveixen a censu-

punt anterior, el vestit de faller en ell establert, o el

rar els vestits que tan dignament portaven nostres

vestit de «Torrentí» que tan genuïnament representa

avantpassats? No és possible que certes persones, im-

a la nostra Ciutat, segons les normes del mateix esta-

posant-se i sense democràcia, obliden aqueixos trat-

osos una mantellina NEGRA de chantilly o encaix de Brussel·les, en punta.”

8 9

El Granerer, 1982. Pàg. 51. Reglament Local Faller de Torrent. 1983. Ajuntament de Torrent. Pàg. 44.

Cullera 2020

130

Falla Raval Sant Agustí

ges de colorit i vistositat com és el de torrentí, que fan joc amb el de llauradora valenciana, a l’igual corn LA BRUSA I EL PANTALÓ A RATLLES que molt bé em recorda al meu «agüelo» amb les seues espardenyes de careta. (…) Des d’aquestes lletres sol·licitaria a la Junta Central torrentina que fera per reconsiderar aquesta postura dels nostres tratges valencians i torrentins, propagant nostra cultura en el vestit antic, que tan elegants i vistosos són i no tenen res que amagar.”10

Com acabem de vore, Costa fa referència a un nou “vestit de faller”, format per pantalons llargs de ratlles i jupetí que, encara que una mica més basat en la tradició que el negre, no deixava de ser una invenció actual. Cotxera: concurs d’indumentària únic

Precisament als anys 80, en plena efervescència i batalla sobre la vestimenta valenciana naix a Torrent el primer concurs de indumentària tradicional, únic a tota la Comunitat i que a dia de hui continua celebrant-se. Parlem del concurs convocat per la Falla Barri Cotxera, com iniciativa de la volguda fallera Narci Garcia, al costat del seu home Pascual Esteve i els seues tres fills, que regentaven un negoci familiar d’indumentària valenciana, anomenat Indumentària Esteve. Actualment el seu fill continua amb el negoci amb el nom Sergio Esteve. Narci i la comissió van llançar este concurs per recuperar la tradició en el vestir on es valora la fidelitat als models originals, la recuperació de peces antigues, així com l’adequació a l’època, materials i teixits. La idea era ser fidels al vestir, i desproveir-se d’“invents i parafernàlies”, com solia dir la seua fundadora ja morta, Narci García. En eixe moment les falleres començaren a preocupar-se per ser fidels als vestits del segle xviii o del xix, però les modes 10

Concurs d’indumentària a Torrent, anys 80

i els interessos comercials moltes vegades desvirtuaven aquesta intenció. En 1982 es va ficar en marxa per primera vegada este concurs: “Quan la meua dona i jo pensem en el concurs d’Indumentària, a Torrent els homes encara vestien

Costa, Alfred, 1985. “Els nostres tratges valencians”. El Granerer, pàg. 29.

131

la majoria amb vestit negre, i les dones a penes lluïen vestits del segle xviii. Era una època política i social de molt de canvi, per la qual cosa la societat es preocupava més per altres aspectes fallers, i no per la indumentària”, ens conta el fundador del concurs Pascual Esteve. Al principi, des de 1984 i durant els primers 8 anys del concurs van participar dones i xiquetes, i a causa del gran acolliment de públic i participació, va ser en 1990 quan es va crear el concurs en la seua modalitat masculina, amb gran èxit en la seua versió infantil que ha perdurat fins a l’actualitat. L’any 1992 la revista Mundo Fallas es feia ressò del concurs de Cotxera i deia: “La falla Cotxera de Torrent, va celebrar un any més, el seu concurs d’indumentària valenciana, amb gran acceptació, tant de participants com de públic assistent. El lloable i digne d’esment, l’obstinació d’aquestes comissions falleres que es preocupen de fomentar i traure a la llum pública la cultura de les nostres tradicions en tots els seus vessants i la indumentària és, sens dubte, una de les manifestacions més gràfiques de la cultura i maneres de viure d’un poble. L’esdeveniment, que va estar perfectament organitzat, va comptar amb la concurrència de les més nomenades signatures d’indumentària i algunes mostres d’estils autòctons.”11

Pascual Esteve ens comenta que “el concurs masculí adult no va tindre molt d’èxit desgraciadament en els principis, però per fortuna els valencians i els torrentins ja mostren interés a vestir històricament correctes i això es nota en les última edicions del concurs, on l’edició masculina té gran acceptació. També ha sigut una pena que en tres ocasions no es va poder celebrar el concurs per circumstàncies vàries. Actualment, pensem que ja ho sabem tot, però queda molt per conéixer de les nostres 11

tradicions i iniciatives com aquestes, han de fomentar-se i donar-se suport.” El concurs va començar en el Teatre Parroquial, d’ací passà al saló d’actes de l’Ajuntament i en els últims anys se celebra en la sala polivalent de l’Antic Mercat. Va ser l’any 2000 quan el concurs va canviar de nom en honor a la seua fundadora. A l’octubre de 2012 van celebrar la 25a edició i en 2014 van celebrar 30 anys des que es ficà en marxa. El concurs és una cita clau per a tots els enamorats en la indumentària, ja que a l’intermedi, mentre delibera el jurat, es mostren diversos aspectes folklòrics, com ara desfilades d’indumentària valenciana, l’última va ser organitzada pel Gremi Artesà de Sastres i Modistes de València També s’han succeït exemples d’art i dansa valencians, com obres de teatre amb sainets clàssics i balls regionals, com jotes i fandangos. Fins i tot, en diverses ocasions s’ha degustat una Mostra Gastronòmica Valenciana amb dolços de la terra xopats en agradable moscatell. L’any que ve tocarà una altra cita per celebrar l’edició 29a del concurs. Per últim cal recordar que a Torrent la Av. Reina Sofia- Pl. Pere Iturralde organitza a l’octubre/novembre un concurs de pentinat de fallera a l’aire lliure (en plaça de l’Auditori), on aquells fallers interessats o curiosos poden contemplar l’art de confeccionar els tradicionals pentinats, trosses, trenes i rodetes característics de la dona del segle xviii i xix. La reivindicació passa al monyo

Fins ací arribem a l’actualitat. Junta Central Fallera condicionava per última vegada la vestimenta tradicional en el seu reglament faller, confeccionat en el VIIIé Congrés de 2002, tema que no s’ha tornat a tocar llevat excepcions quan l’alcaldessa de València, Rita Barberà,

Mundo Fallas. 1992. Pàg. 78.

Cullera 2020

132

Falla Raval Sant Agustí

Ofrena Falla la Plaรงa, 1980

133

va suggerir la reducció del vol de la falda de les falleres al 200812. Barberà va posar el quadre del Besamans d’Isabel II que hi ha en el Palau de Cervelló com a exemple del que ella considerava la “falda ideal”. No obstant això, les seues recomanacions han caigut en sac trencat i els vols de les faldes, en lloc d’anar a menys, van a més. Tot i així el vigent reglament diu al seu article 64: “Amb la finalitat de donar el major realç i esplendor als actes i desfilades falleres, les Comissions velaran perquè en la festa de les Falles s’utilitze la indumentària fallera i valenciana tradicional, diferenciant la utilitzada por l’home de la usada por la dona valenciana i fallera: a) El faller utilitzarà el vestit instituït en el IV

la primera ocasió en la qual es va veure la imatge de les falleres majors i les corts presentant-se als valencians amb el vestit del xviii i amb el monyo únic en les exaltacions i si bé en el regnat de Rocío i Daniela es va deixar el tema aparcat, el 2019 tornava al primer pla. La intenció de la Junta Central Fallera sempre ha sigut que el món festiu assumisca el monyo únic per als vestits segle xviii. Com veiem, un viratge radicalment distint d’aquell que proposava la Junta Central Fallera dels 80 i principis dels 90. Siga com siga, tots els equips directius de JCF han utilitzat la figura de la fallera major per crear tendència i la indumentària ho ha sigut de manera clara. Quina serà la pròxima polèmica al vestir?

Congrés General Faller o qualsevol vestit tradicional valencià. b) La Fallera haurà de lluir el tradicional ves-

Bibliografia

tit de Valenciana. 2. Queda terminantment prohibida

Alcañiz Chanzá. “Las fallas de la democracia”. Dins de diversos autors: Historia de las Fallas. Levante-EMV, 1990. El Granerer, 1981. Ajuntament de Torrent. El Granerer, 1982. Ajuntament de Torrent. El Granerer, 1985. Ajuntament de Torrent. Mundo Fallas. 1992. Reglament Local Faller de Torrent. 1983. Ajuntament de Torrent. Diversos autors: Inventant la tradició. Indumentària i identitat. Diputació de València, 2016 Tormo, Julio (2005). Falleras mayores de Valencia 19312005. Ajuntament de València. www.fallas.com

la utilització de peces que no siguen concordes a la indumentària tradicional fallera expressada anteriorment, així mateix no se permetria la utilització de peces masculines per falleres, en actes oficials, amb independència del càrrec que ocupen. A aquest efecte, es considera la brusa prenda masculina.”13

Quan el tema virava de cara a l’ús o no de la banda per certes comissions i la cosa estava calmada, la bomba tornà a esclatar amb el monyo. A partir del canvi de color consistorial i l’arribada de Pere Fuset amb el seu equip la indumentària tornarà a ser objecte de polèmica dins de la JCF. La polèmica es remunta a 2016, quan Alicia Moreno i la seua cort ja van haver de portar el monyo únic a la Gala de la Cultura, però en aquest cas van aconseguir no portar-lo en les exaltacions. En 2017, durant el regnat de Raquel Alario i Clara María Parejo sí que va ser 12 13

https://www.lasprovincias.es/fallas-valencia/vuelve-polemica-mono-20190125005716-ntvo.html https://fallas.com/index.php/es/main-jcf-es/main-reglamento-fallero-es/125-reglamento-fallero

Cullera 2020

134

Falla Raval Sant Agustí

Renovant

l’esperit faller

Xavi Bea Carrillo

Dissenyador gràfic i industrial President de la Falla M. Montortal Berní i Català-València Si hem de parlar de la situació de la festa de les falles a la ciutat de València durant els anys vuitanta, aquesta ve íntimament lligada a la situació política que acabava d’estrenar-se a Espanya, la democràcia i la situació socio-política en la qual la societat es trobava. Les falles començaven a organitzar-se democràticament, primer dins del seu màxim organisme faller J.C.F, la creació d’una Secretària General i posteriorment en múltiples àmbits de la festa (primeres falleres majors democràtiques —la primera en 1982 va ser Carmen Dolz—, renovació i intent de renovació en diversos concursos i organismes de J.C.F., etc.) es començava molt a poc a poc a deixar a un costat el conservadurisme de l’etapa franquista, donant pas a propostes amb pinzellades innovadores. Esbós de Perquè el foc només siga un espill (Plaça País valencià, 1987), de Manolo Martín

135

Clar exemple són les propostes, de la mà de l’alcalde socialista Ricard Pérez Casado, per a la falla municipal (antiga plaça del País Valencià). Destaquen les falles de 1985, 1986, 1987 i 1988 que hui, més de 30 anys després, encara podrien considerar-se com innovadores. Es va intentar renovar l’esperit faller per a connectar les falles amb l’activitat cultural del moment, amb la participació de dissenyadors, caricaturistes, escriptors i dissenyadors com Manuel Martín, Sento Llobell, Antonio Ortiz, Francis Montesinos, Manuel Vicent. Manolo Martín, en falles com Fantasia (1985), una composició a l’estil Disney, en forma de castell, amb la característica que els ninots estaven a l’interior d’aquesta; Una estoreta velleta (1986), una adaptació de l’estructura dels primitius cadafals de trastos vells, recuperant la col·laboració amb artistes fora del món de les falles; Perquè el foc només siga un espill (1987), una reproducció guionitzada per Manuel Vicent, reproduint la façana principal de l’Ajuntament de València, amb el balcó ple d’autoritats i convidats fallers en flames, amb la característica principal que l’espill seria perfecte el dia de la cremà; i Ho tenim tot davall, però… (1988), que va ser l’última proposta alternativa i feia referència a les contínues obres i excavacions que es realitzaven a la ciutat, també amb un disseny d’Ortifus. Els cartells de falles, fins al final de l’època, no experimentaren canvis substancials en les seus propostes estètiques, al deixar a banda els colors taronges i rojos als que ens tenien acostumats, destacant l’obra “Nit de foc” 1989 de Domènec Morera Santasfelicitas, amb la seua proposta innovadora amb la silueta d’una fallera modernitzada rosa combinada amb tons blaus. A nivell organitzatiu, destacar l’experiència de la comissió King-Kong, en els anys setanta, amb una visió alternativa de la festa. Les comissions nascudes al barri de Torrefiel, Camí de Montcada (Cambrils-Camí de Montcada i Pintor Jacomart-Camí de Montcada) es van

Cartell de falles de 1989, de Domènec Morera Santasfelicitas

caracteritzar per la seua voluntat de connectar amb els veïns de la demarcació, gent d’un barri obrer. Els seus habitants, de perfil d’esquerres i progressista, no es va oposar a l’aparició d’un model festiu innovador, que potser no el comprenia bé però el va respectar. Els seus objectius eren apostar per la popularització de la festa amb suport dels sectors progressistes, que quedaren reflectides en propostes socials i d’activitats culturals per Cullera 2020

136

Falla Raval Sant Agustí

El cos nu de la dona. Ninot realitzat per Ramón Espinosa (1989), indultat pel Gremi d’Artistes Fallers

al barri. D’aquestes dos comissions, sols subsisteix hui en dia la segona, però que per desavinences dels fundadors i crítiques rebudes pel sector més conservador de la festa abandonaren els seus plantejaments originaris. Altres comissions ja existents en la festa evolucionaren al llarg del període: Na Jordana, dins de la Secció Especial, sense trencar el model oficial de festa, va deixar empremta en determinades activitats, com teatre, presentacions i més tard el llibret, amb passes importants en innovació i donant entrada en les seues activitats a destacades personalitats i grups del món de la cultura. Trobem també un altra comissió de barri que va trencar totes les convencions: Pintor Vila Prades-Àngel Guimerà, que va adoptar una nova denominació: Arrancapins. Amb uns plantejaments més radicals, va reivindicar unes falles populars i i va mostrar una preocupació per la realitat social valenciana. La recuperació de la indumentària tradicional, la potenciació d’activitats culturals pròpies fora de la setmana fallera i la preocupació pels problemes socials varen ser les seues credencials. Fruit de l’encariment dels costos en la construcció de la falla, en les comissions més modestes començà a ser comú veure ninots repetits any

137

rere any, xicotetes escenes, i fins i tot falles senceres. Era el refregit, que permetia la subsistència de tallers oberta davant la ampliació de la demanda per un major nombre de comissions. Respecte a la temàtica, la proliferació del cos nu, la cossificació de la dona, el tracte de l’homosexualitat i el divorci foren qüestions que estigueren a l’ordre del dia, i convivien perfectament amb la crescuda de la sàtira política, tant en l’àmbit local, nacional com a internacional. La temàtica valencianista, que en el cap i casal va tindre el seu auge amb el blaverisme de la dreta regionalista, va crear un monocultiu en este període amb la proliferació dels símbols, l’anticatalanisme i l’amor a les tradicions de la terreta. L’objectiu era aniquilar qualsevol forma de festa diferent, un moviment efervescent que adquiriria carta de naturalesa en 1991, amb l’arriba de Rita Barberà a l’alcaldia de València. La festa va començar a massificar-se, es va accentuar la nocturnitat, es començava a no cabre en els casals fallers, es crearen els primeres “envelats fallers” amb la particularitat que aquesta paraula no apareixeria com a tal fins a la dècada següent (començàvem a oir els termes de “barraques” i de “paradors fallers”). Al seu torn, el nombre de comissions falleres van experimentar en aquest període el creixement més ràpid de la seua història. Després de molts anys estancats, es va passar de tindre 311 censades en 1981 a acabar la dècada amb 362 en 1990, un número molt similar a les que podem trobar hui en dia. Un altra novetat va ser el trasllat en 1987 dels castells de focs artificials a l’Albereda. en aquest nou emplaçament, la Nit del Foc quedà definitivament assentada el 18 de març, en lloc del fins llavors habitual 19 de març. Altres actes oficials, especialment l’Ofrena i el repartiment de premis, es convertiren en potents focus d’atracció per a la gent, amb la conseqüent massificació, superant qualsevol previsió i obrint el debat de la seua reestructuració.

Falleres de la comissió de Marqués de Montortal-Berní i Català, 1989

Es va començar a valorar més la indumentària tradicional, i molt a poc a poc va començar a abandonar-se entre els homes el vestit negre de faller, imposant-se els de saragüells i el de torrentí. Al final del període aparegué, encara que també inventat, un trage amb pantaló gris a ratlles i jupetí, que era substituït per un brussó per als moments més informals. Per part seua, les falleres començaren a preocupar-se per ser més fidels a la indumentària tradicionals dels segles xviii, que complementava el de “farolet” del xix, però les modes i els interessos comercials moltes vegades desvirtuaven aquesta intenció. I és que en eixa època no s’utilitzaven escots generosos, ni lluentons, ni faldes tan curtes com les que Cullera 2020

138

Falla Raval Sant Agustí

s’estilaven en els anys seixanta, ni amb tant vol com es veu en l’actualitat. En el segle xviii es pentinava amb un sol monyo (costum que va voler recuperar Junta Central Fallera i que no va tindre èxit), un cos ajustat i una falda amb vol natural, mentre que en el xix el vestit era senzill, sobri i amb toqueta. És a dir, que les falleres no sempre vestien de forma fidel als models antics. La renovació de l’esperit faller, en tots els àmbits de la festa, formava part de les inquietuds de l’època, que ja estava immersa en aquell intent de canvi. Però fruit d’una oposició continuista es va anar desinflant al final de la dècada pe l’incessant desgast. Els més conservadors de les festa que veien aquest moviment renovador com una amenaça, i considerava les noves propostes com una ingerència en el món festiu.

Cartell de falles de 1985, de Rafael Contreras Juesas

139

Indumentària valenciana dels 80: eixir de l’ immobilisme i evolucionar Mar Piquer Muela

Membre de l’Associació d’Estudis Fallers i fallera

Tots sabem que la dècada dels 80 va suposar una època de grans canvis a tot el territori espanyol gràcies a la consolidació de la democràcia. En tots els àmbits socials, la gent va sofrir un despertar quant a com volien les coses, la gent començava a opinar i a defendre un estil, una idea o una manera de ser. La cultura va ser marcada per una revolució; les noves tendències musicals, les maneres de vestir, les pel·lícules, l’art. Tot va prendre un caràcter despreocupat i transgressor, el punk i el pop marcaven les línies de la modernitat. Els dies de “l’ordre” i la por s’havien acabat. Esta actitud va entrar amb força fins i tot als àmbits més tradicionals i folklòrics de cada ciutat, i això va suposar un fenomen cultural de transformació i canvi al cau de les falles. És el moment de trencar amb la normalitat; la inquietud per descobrir, per revolucionar, arribà als grups de balls populars i estos, junt amb investigadors i curiCullera 2020

140

Falla Raval Sant Agustí

En la indumentĂ ria tradicional valenciana tambĂŠ hi han modes

141

La brusa de faller començà a popularitzar-se als anys vuitanta

osos, comencen a descobrir noves modes en la indumentària valenciana recuperant elements que trobaven a llibres i altres fonts. S’imposa el vestit del segle xviii i noves maneres de vestir dels homes; les persones es començaven a veure’s més afavorides amb estes noves modes, més cenyides, faldes més llargues, pentinats menys extravagants, etc. I este fet mai no s’ha aturat. Durant les següents dècades hem vist com les modes s’han anat implantant any rere any a causa de les creacions dels indumentaristes valencians, que mai no deixen d’innovar o intentar recuperar elements de segles passats i vestir com es diu col·loquialment “anar a l’antiga”, és a dir, anar vintage. Un dels elements més destacats que es va anar implantant als casals des dels anys 80 i que mai no deixa de sorprendre és la “brusa de faller”, o com li diem els fallers “blusó”, un element característic del llaurador que ens hem apropiat extraient-lo totalment del context. Molt darrere va quedar eixa brusa negra combinada amb la boina al més pur estil “tio canya”. Hui en dia ens trobem blusons de mil formes i colors, estampats, amb els colors de la senyera i, fins i tot, he arribat a veure blusons de camuflatge portats per una parella de militars. Perquè clar, el blusó ha d’anar en conjunt amb la Cullera 2020

142

Falla Raval Sant Agustí

Els vestits que utilitzen les falleres majors de València creen tendència

teua parella, grup d’amics o, si eres Fallera Major o president, amb el quadre d’honor. No hem d’oblidar-nos del mocador brodat a conjunt; el de quadrets de tota la vida d’alguna marca de cervesa, ha passat a ser signe identificatiu de turistes. Tornant al que és indumentària valenciana, com hem avançat, mai no es deixa d’innovar, els nostres indumentaristes mai no paren d’evolucionar i fer noves creacions. Alguns han utilitzat com a models les Falleres Majors de València i les seues Corts d’Honor. Tot el que du una FMV es converteix en tendència entre les falleres majors de l’any següent, això és així. Però, on més idea de negoci han tingut estos últims anys alguns dels indumentaristes, ha sigut creant accessoris del més curiós. Dos dels més destacats dedicats únicament a un acte, la batalla de flors. Supose que la majoria conegueu ja les famoses raquetes de tenis decorades amb una cinta de la tela del

vestit de valenciana de la pròpia fallera, rematat amb un llaç. Però, ara ha entrat un nou element en joc, el plàstic amb puntilles per a no tacar-se les faldes i davantals amb les flors. Com podeu comprovar, la batalla de flors ha esdevingut un camp d’innovació i nous negocis. En conclusió, el món de les falles no deixa d’evolucionar i de canviar, per molt que la frase “de tota la vida s’ha fet així” siga la favorita de molts fallers. Podem veure com les tendències de moda han arribat fins i tot al tradicionalisme més pur i l’han fet canviar, ja siga per a bé, com els nous estils de vestits de valenciana, o per a mal, bruses coentes a més no poder. Però, per sort, les noves tendències els han fet moure de l’immobilisme d’alguns sectors de la festa, els han fet pensar, evolucionar, revolucionar, traure partit i fer negoci. Els nostres indumentaristes són uns artistes professionals en els quals hauria de mirar-se més d’algú.

143

Cullera 2020

144

Falla Raval Sant AgustĂ

Capítol 2

Nous horitzons per

València i Cu València i Cullera 145

L’ autonomia que ha dut

progrés als valencians

La Comoditat Valenciana, d’Agustín Villanueva (Na Jordana, 1988), una sàtira dels entrebancs patits per l’autonomia valenciana

146

Joan Lerma i Blasco

Senador de la Comunitat Valenciana pel PSPV-PSOE President de la Generalitat (1983-1995)

Joan Lerma és entrevistat en 1979 pel periodista Joan Castelló poc després de ser elegit secretari general del PSPV-PSOE

Referir-se ara als anys 80 del segle passat és com parlar de la prehistòria per a molta gent. Tan sols han transcorregut quaranta anys però com els fets del últims anys han sigut tan intensos i dramàtics i s’han succeït tan acceleradament, segurament han eclipsat el nostre passat recent i molts han reconstruït aquells moments al seu gust, possiblement per justificar las seua posició actual. Els vuitanta van ser una època de canvis molts positius per a la immensa majoria dels ciutadans i, en este cas, cobra més sentit parlar també de ciutadanes perquè al menys jurídicament, les dones van aconseguir avanços fonamentals.

Com solen dir els historiadors quan parlen d’un segle curt o llarg (encara que tots tenen cent anys), els vuitanta, o les seues transformacions, comencen en realitat el 15 de juny de 1977 en les primeres eleccions democràtiques que es van celebrar des de la Segona República, i donaran peu a l’elaboració d’una Constitució (encara que eixe no era el propòsit confessat al convocar-les com es pot veure a les disposicions transitòries de la Constitució quan es parla de la duració del mandat del Parlament electe). Els espanyols recolzaran molt majoritàriament eixa Constitució en referèndum celebrat el 6 de desembre

147

Escena de l’arrossegament del bou, de la falla Aquest País, en la qual apareix Joan Lerma (e) com mulillero conduint el bou de l’autonomia valenciana

de 1978. És la norma que regularà el funcionament de la nostra Democràcia, un pacte entre tots de com hem de funcionar, independentment de com pensa cadascú. El canvi fonamental respecte a la dictadura es la presumpció d’innocència: no cal demostrar que no s’és culpable d’alguna cosa, el que acusa és el que ho ha de provar La Constitució tracta, a més, de representar el país real i per això dóna peu a la institucionalització de la diversitat d’Espanya, reconeixent i valorant les diverses llengües i cultures existents i possibilitant la constitució

de Comunitats Autònomes per a la qual cosa fixa un procediment. Des d’abril de l’any 78 nosaltres ja tenim un govern preautonòmic abans d’aprovar-se la Constitució. Ha sigut possible perquè tots els parlamentaris electes el 15 de juny constituïts en Plenari de Parlamentaris s’han posat d’acord a demanar l’autonomia, escoltant les demandes dels valencians que venen de molt lluny, de les lluites per la democràcia en el regim anterior. Els valencians complirem el requisits que demana la Constitució per Cullera 2020

148

Falla Raval Sant Agustí

tindre autonomia, i ho farem demanant anar per la via més rapida i amb les més àmplies competències d’autogovern, la del article 151 de la Constitució. La via del 143 fa esperar cinc anys per poder arribar a eixes competències i no té garantida d’entrada l’existència d’un parlament autonòmic que puga legislar i controlar al govern. Els primers ajuntaments democràtics elegits al principis del any 79 es pronunciaran favorablement tal com diu la Constitució i en eixe mateix moment el govern d’Espanya presidit per l’UCD de Adolfo Suárez es tornarà arrere de la seua primera decisió, i forçarà els ajuntaments (amb majoria del seu partit) a canviar el pronunciament ja fet i no aclarir la via per la qual volem accedir a l’autonomia i deixar sense efecte la petició anterior. És un govern fràgil, que té por a les conseqüències de la democràcia i pretén en realitat fer callar les protestes dels sectors més conservadors, reconduint totes les demandes autonòmiques a les competències del 143, excepció feta dels estatuts de Catalunya, Euskadi i Galícia que han accedit per una via especial prevista en la Constitució per als tres i que fa que una vegada s’aproven els estatuts s’hagen de refrendar pels ciutadans. En el cas valencià, UCD aconseguirà frenar la via del 151, però no aconseguirà aturar ni l’existència d’un parlament ni tampoc la consecució de les màximes competències previstes en la Constitució per a les autonomies que es denominen històriques. Haurà d’arbitrar-se una llei de transferències per fer possible la legalitat de l’Estatut d’Autonomia. I això després de patir una derrota parlamentària en tota regla en l’article primer de l’Estatut al Congrés dels diputats. Finalment s’aprovarà al juliol del 82 l’Estatut i es constituirà un govern de concentració en tots el partits parlamentaris en proporció a la seua representació fins a les primeres eleccions autonòmiques que tindran lloc al maig de l’any 83.

Entre tant han passat moltes coses i possiblement la més greu des del punt de vista democràtic ha estat el colp d’Estat del 23 de febrer de 1981. L’intent es fa precisament contra la política antiterrorista i el desenvolupament de l’Estat de les Autonomies, però es val sobretot del malestar generat per la situació de l’economia que per aquells anys és molt dolenta. La democràcia espanyola no ha tingut molta sort a l’hora de triar el seu moment. La transició espanyola ve precedida d’una gran crisi econòmica, com a conseqüència de la guerra àrab-israeliana de 1973 anomenada de Yom Kippur, que portarà els àrabs a no exportar petroli als països que han recolzat a Israel, bàsicament Estats Units i Europa, i això durà al desproveïment i a una gran pujada dels preus. Els primers estalvis energètics són d’aquesta època, inclòs el canvi d’horari d’estiu a hivern. Tot això produirà una recessió mundial que durarà molts anys; repercutirà greument en el creixement i en la legitimació de les Institucions i a Espanya no es podran prendre mesures suficients per garantir la competitivitat de l’economia i el benestar futur. Quan entrem en plena consolidació del nou regim democràtic, que ha de demostrar que es millor per a tot, en 1979 es produeix una segona crisi del petroli espentada per la revolució iraniana i la guerra entre Iran i l’Iraq i el preus del petroli es multipliquen per 2,7 entre 1978 i 1981 i produeixen de nou una gran crisi en el països pitjor preparats, amb un augment molt important de la inflació i l’endeutament que es traduirà en un baix creixement econòmic i un important increment de l’atur. El final de la crisi no arribarà a Espanya fins a l’any 84-85, ja amb un nou govern socialista que ho és des de finals de l’any 82 i té un suport parlamentari molt ample, 202 diputats. Els ciutadans finalment han donat suport en les eleccions a un partit per a consolidar la democràcia i ga-

149

rantir la supremacia del poder civil; avançar en la construcció de l’Estat democràtic i particularment tirar endavant en les autonomies; obrir a l’exterior a Espanya, i serà el moment del nostre ingrés en la CEE, hui Unió Europea, que tant ens ha servit per a modernitzar Espanya i començar a construir un estat del benestar. Hui resta molt per fer, però l’autonomia que vàrem començar l’any 82 té àmplies competències per a incidir en el benestar dels valencians i el creixement de la nostra economia. És cert que hem de solucionar moltes coses i en particular la millora de les inversions de l’Estat a la Comunitat i el sistema de finançament. Però a més d’això, o precisament per no tindre que patir al futur, hem de trobar una via pròpia que, coneixent les nostres limitacions, les vaja superant, potenciant el coneixement i el benestar solidari del nostres ciutadans, i ens comprometra a tots a ser un poble amb capacitat de competir amb els millors, sense oblidar que no estem sols, perquè ja hem vist la importància que té el que passa al món per a les nostres possibilitats de benestar i creixement. El president de la Generalitat, Joan Lerma, en una escena de la falla Ecologia, de Francisco Mesado (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 1988). Arxiu Joan Castelló Cullera 2020

150

Falla Raval Sant Agustí

20 d’octubre

de 1982: una data que no s’ oblida Joan R. Gimeno martí

Periodista i corresponsal del diari Levante El 20 d’octubre de 1982 la comarca de la Ribera va viure un dels moments més complicats i difícils de tota la seua història recent. Les emissores de policies locals i Guàrdia Civil anunciaven l’inici d’una tragèdia i les ràdios, en concret la COPE i la Cadena SER, donaven la notícia quasi en directe: la presa de Tous s’havia trencat. En la memòria dels habitants de la Ribera, i entre ells els veïns de Cullera, encara queden els records del cabal del riu Xúquer pujant de manera ràpida i amb un corrent endimoniat. Van ser realment tres dies de pànic, però varen ser tres dies que no s’han esborrat encara de les ments de les persones que vàrem viure aquestes jornades tan tràgiques. Moments d’angoixa Desbordament del Xúquer en la Torre del Marenyet. Arxiu La Penyeta

Amb 20 anys complerts a l’agost d’aquest tràgic 1982, i després de recordar com les ràdios es feien ressò del trencament de la presa de Tous, els records em porten a retirar el meu Seat 850 color turquesa que estava estacionat justament en la rambla Sant Isidre en la zona més pròxima al riu, davant de casa del meu amic Vicent Nicola.

151

Abans de retirar el vehicle em vaig apropar, com tants centenars de veïns van fer en aquell moment, a veure la crescuda del riu Xúquer al seu pas pel tram comprès entre el Pont de Ferro i el Pont de Pedra. L’aigua baixava tèrbola, plena de canyes, animals morts i a poc a poc tots els que érem allí ens comencem a adonar de l’envergadura que tenia el sinistre. En tot just una hora d’observació del riu, l’aigua s’havia desbordat, ja omplia la rambla de Sant Isidre i arribava a cobrir mitja roda del meu Seat. Ràpidament i sense pensar-ho dues vegades vaig decidir portar el cotxe a la zona del darrera de l’Institut Blasco Ibáñez i em vaig trobar amb la sorpresa que, arribat a l’alçada de l’antiga plaça Andrés Piles, es trobava anegada, amb prop de mig metre d’aigua. Vaig haver de passar amb el cotxe pràcticament amb l’aigua a l’altura de la porta i sort que coneixia el lloc a la perfecció, ja que vaig saber aprofitar les zones més altes. En el camí de tornada a casa vaig passar de nou per Andrés Piles i pel carrer del Vall. Més enllà del carrer Pescadors, davant de la casa d’Enric Portell i Armand Calatayud, pràcticament l’aigua arribava a l’altura de Muñoz Degraín. En realitat vaig començar a témer pel que podia estar passant a la meua casa. Sinistre

Les imatges tornen a la memòria solament amb tancar els ulls. El passeig Doctor Alemany negat d’aigua. Com vaig poder, amb aigua per dalt dels genolls, vaig arribar al carrer Sant Vicent, on vivia amb la meua mare Joaquina i amb el meu pare Pepe, malalt, amb gairebé metre d’aigua i els membres de la Creu Roja amb barques pneumàtiques repartint menjar entre els veïns. Recorde que la tragèdia era de tal envergadura que el meu germà va vindre a casa els pares a veure com estava el domicili familiar i vàrem haver de pujar els electrodomèstics damunt de les taules perquè no s’espatllaren.

Amb l’arribada de la nit la història va empitjorar. Crits, gent traient aigua de les seues cases… estàvem realment davant un caos, la gent estava desemparada. Els danys es pressumien, tal com després es va poder comprovar, importants en la zona centre, compresa especialment entre els carrers del Riu i la plaça d’Andrés Piles, en que pràcticament totes les cases havien de trobar-se traient aigua. Persones caminant entre els carrers negats d’aigua que alguns casos arribava al voltant de la cintura. El risc sempre present, perquè podies trobar-te amb algun embornal obert, amb la possibilitat de caure i desaparèixer dins d’aquest. Va ser de tal magnitud la tragèdia viscuda, que fins i tot la Unitat Militar d’ajuda es va instal·lar a la muntanya de Cullera prop de les ruïnes del Fort, per a muntar allí el seu equip de telecomunicacions. Dies de por, tristesa, tragèdia, desesperació, impotència, dies en què no se sabia que anàvem a trobar sota l’aigua fins que es retirara. Espectacle desgarrador

Misèria, caos, destrosses, pèrdues incalculables especialment en valor sentimental, a mes dels importants danys materials. Així és com es van trobar pràcticament els veïns, que van haver d’abandonar les seues cases quan l’aigua superava en alguns llocs el 1,20 metres. Un retorn patètic

El retorn a casa va ser en alguns casos encara pitjor que la incertesa de no estar en aquestes. La situació va ser realment tan catastròfica que molts van ser els que van haver de recórrer a préstecs per a poder aixecar de nou el seu domicili particular. Alguns d’ells encara ara, després de més de 37 anys de la tragèdia, continuen pagant aquells préstecs amb els seus interessos. Cullera 2020

152

Falla Raval Sant Agustí

Les barques de pesca patiren els efectes de la crescuda del Xúquer. Arxiu La Penyeta

La rambla Sant Isidre, amb prop de mig metre d’aigua. Arxiu La Penyeta

153

Pioneres

154

Salva Vives fuerteS

Periodista i Cap de premsa de lâ&#x20AC;&#x2122;Ajuntament de Cullera

La lluita per la igualtat té a Cullera un dels punts de referència dins el camp de la seguretat pública. La Policia Local de Cullera pot presumir de ser un dels primers Cossos policials de tot l’Estat en haver incorporat la dona a les seues files. La fita va tindre lloc allà pel 1981 sota l’alcaldia del socialista Enrique Chulio. Una efemèride que l’Ajuntament, ja presidit pel també socialista Jordi Mayor, va commemorar amb un homenatge en el seu 35é aniversari ara fa just quatre anys amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora. La incorporació d’aquelles pioneres coincidia, casualment o no, amb el cent aniversari de l’aprovació per part del plenari municipal de la creació del Cos de Guàrdies Municipals. Aquell es composaria de 5 guàrdies i un cap amb uniforme i armament, segons consta en el Llibre d’Actes de l’Ajuntament, tot i que el ben cert és que la seguretat municipal compta amb antecedents històrics més pretèrits que no vénen al cas. Eixe grup reduït de dones que feia història entrava a formar part d’un col·lectiu netament d’hòmens i, com podreu imaginar, la seua acceptació no fou cosa gens fàcil. Hagueren de lluitar contra prejuís i falsos paternalismes, entre els mateixos companys i per part d’una societat plenament patriarcal que es resistia —i encara ho fa— a acceptar l’autoritat d’una dona. Però malgrat tots eixos entrebancs, estes valentes demostraren amb fermesa la seua vàlua i aconseguiren, a poc a poc, escalar posicions fins a arribar als llocs de comandament. Per això hui no resulta gens estrany vore una dona policia al capdavant d’un torn, dirigir iniciatives com les de lluita contra la violència masclista o l’assetjament escolar o, fins i tot, formar part d’unitats tan avançades com la Canina. Les hem vistes intervindre amb

coratge en accions extremes, salvar vides i preservar l’ordre públic sense que els tremole la mà a l’hora d’executar cap d’eixes accions. Les nostres dones policia han trencat tòpics i, sobretot, han callat boques i bocamolls. Però no penseu que vos dibuixe un panorama idíl·lic. Vora quaranta anys després encara seguixen havent-hi assignatures pendents. La presència femenina en la Policia Local seguix sent notablement menor en percentatge respecte dels hòmens. I el mateix ocorre pel que fa a la presència en la cúpula policial. Trenta-sis anys d’ajuntaments democràtics ens va costar tindre una dona regidora de la Policia Local, càrrec que des del 2015 ostenta María José Terrades. Una realitat, esta, que d’altra banda no és privativa de Cullera i que resulta extrapolable a la resta del país on si bé avancem en igualtat, la igualtat real continua sent una meta no assolida. Dic tot açò perquè en un poble on ens consta tant assumir i enorgullir-nos dels èxits propis i on estem tan mal acostumats a vore amb certa enveja —sana o no— el que aconseguixen els altres, cal que prenguem consciència del mèrit que com a societat tinguérem allà pels 80 del segle passat en uns moments en els quals la dona veia reduït el seu paper laboral pràcticament al treball en els magatzems de taronja o les labors de la llar. I ho dic també perquè en uns temps com els actuals on determinats col·lectius postulen com a solució als nostres mals retardar el rellotge cinquanta anys enrere, no està de més que recordem que aquella Espanya en blanc i negre, sense llibertats ni igualtat, mai pot ser la resposta davant els desafiaments d’una societat avançada com la nostra on cada dret i llibertat guanyats ens ha costat dècades de lluita, grans sacrificis i, fins i tot, algunes vides.

Les sis primeres dones policies a Cullera (1981)

155

Si hem de retardar el rellotge, que siga per a vore les coses positives que hem sabut aconseguir, enorgullir-nos dels passos fets i encoratjar-nos perquè mai més hàgem de reivindicar valors que, ara com ara són plenament normals i assumits per la majoria social, però que quatre anormals volen fer desaparéixer del mapa.

L’alcalde Enrique Chulio fa entrega del diploma de Policia Local a Encarna Muñoz

El conseller d’Interior, Felipe Guardiola, y l’agent Encarna Muñoz en un acte al palau de la Generalitat Cullera 2020

156

Falla Raval Sant Agustí

El uelo Chulio,

el Cabrero Alexandre Morales Fernández

Secretari General dels Joves Socialistes de Cullera

“Porteu el socialisme a cada racó de casa del poble de Cullera” Enrique Chulio Piris

Sóc veí de l’antic Raval de la Mar, m’he criat tota la vida al Carrer Progrés, on les inclemències del trànsit no han arribat mai per la casuística dels carrers d’aquesta barriada. Barri d’antics pescadors, i gent humil, treballadora incansable i lluitadora d’arrel. Durant el franquisme aquest carrer passà a anomenar-se Calle Baleares, un famós vaixell afonat per l’exèrcit republicà que per a més ofensa dels esquerrans de Cullera es posà com a nom del carrer substituint-lo pel Progrés, que ja l’any 1900 per acord de l’administració local fou posat per honorar aquells que lluitaren pel progrés de la ciutat a principis de segle, i fou amb l’arribada del primer govern democràtic de l’Ajuntament de Cullera l’any 1977, amb Enrique Chulio com alcalde quan es recuperà el nom de Carrer del Progrés que durant la II República fou la nomenclatura oficial.

157

Enrique Chulio, vivia quatre cases més avall de la meua, el recorde vagament doncs va morir quan jo tenia 16 anys i sols dos anys de militància en les Joventuts Socialistes, organització la qual va dirigir durant molts anys a Cullera durant la II República, en la Guerra Civil i en la clandestinitat. Recorde anar a sa casa, recorde històries per a no dormir, de fam, misèria, lluita incansable. Recorde a un home de quasi cent anys que anava enlairant un discurs marxista digne d’admirar. Per a mi era tot un referent. Dos dies abans de morir, crec, estava assegut en aquella cadira de boga que posava cada dia al carrer per mirar com passava el temps des de la percepció d’haver viscut tants anys. El cabrer que llegia llibres

Enrique Chulio, en l’agrupació socialista de Cullera

Era fill d’una família humil, era cabrer, i així el coneixia el poble. Probablement anà ben poc a l’escola, en aquells anys era molt complicat accedir a l’educació, però això no li va impedir llegir i escriure com un home culte. Membre de la Unió General de Treballadors i afiliat a la Joventut Socialista de Cullera des de novembre del 1932. Durant la guerra civil va ser pagador de les milícies d’aquesta localitat fins que es va incorporar Cullera 2020

158

Falla Raval Sant Agustí

D’esquerra a dreta: Joan Lerma (president de la Generalitat), Txiki Benegas (secretari d’Organització del PSOE) i Enrique Chulio als anys vuitanta

a l’exèrcit republicà, combatent en els fronts de Madrid, Extremadura i Terol. Finalitzada la contesa va ser detingut en el port d’Alacant. Al cap de dos mesos va eixir en llibertat tornant a Cullera, però el juliol de 1939 va tornar a ser detingut per la denúncia d’un veí. Va ser condemnat a vint anys de reclusió en Consell de Guerra celebrat a València el 8 de juliol de 1942, pena que li va ser rebaixada a dotze anys el 18 d’agost següent. Va passar per les presons de Gandia, Sant Miquel dels Reis i la Model de València. Va eixir en règim de presó atenuada el 17 de setembre de 1942 tornant a Cullera aquell mateix any. La gran transformació de Cullera

En 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco es va incorporar a l’organització socialista clandestina de València, participant en la reconstitució de les Agru-

pacions Socialistes a la comarca de la Ribera del Xúquer. En les primeres eleccions municipals de la democràcia, celebrades l’abril de 1979, va ser cap de llista del PSOE a Cullera i president de l’agrupació municipal. Fou elegit alcalde del seu ajuntament en guanyar per majoria absoluta. Segons conten vells militants de l’agrupació socialista de Cullera i regidors companys d’eixa inicial corporació municipal, Cullera estava per inventar. La gran preocupació d’Enrique Chulio foren les persones amb més vulnerabilitat, per això, amb gestos molt xicotets i grans a la vegada va aconseguir restaurar la dignitat a molts ciutadans del poble. La construcció de les oficines municipals que actualment són seu de l’administració local, la reforma en profunditat de la Residència de la Tercera Edat, la reforma i adequació de la gran majoria dels carrers del poble,

159

Enrique Chulio (e), José María Maravall (ministre d’educació) i Joan Grau

amb una brigadeta de recent creació que va treballar com mai per la modernització de la ciutat, la canalització del clavegueram i l’arribada d’aigua potable a les parts altes dels barris del Raval de la Muntanya i de la Mar, la posada en marxa de tres llars de jubilats —una en cada barri— la programació d’activitats culturals com mai en la història de Cullera i la restitució de drets laborals al personal treballador de l’ajuntament, foren algunes de les coses que en uns curts i intensos quatre anys es visqueren en aquella primera legislatura. Enrique Chulio va ser l’artífex de la Cullera moderna, accessible, d’aquella Cullera dels anys 80 que començava a caminar després de quaranta anys de la inclemència feixista. Aquell alcalde al que no pugueren parar ni tan sols quan en el Cop d’Estat del 1981 l’obligaren a abandonar l’alcaldia per ordre del sergent de la Guàrdia Civil, i molt menys quan una cridada telefònica va advertir a tot el consistori que fugira de la Casa Consistorial perquè hi havia un avís de bomba. En paraules de persones que el conegueren en vida i plenitud, Enrique Chulio no va fugir mai de la Casa de la Vil·la quan l’avisaren de que podia morir a l’explotar una bomba. Segons conten,

es quedà al seu despatx, s’encengué un farias mentre conversava gustosament amb el seu company Antoni Bohigues esperant l’arribada de les 12.00 h perquè vinguera aquell suposat atemptat. El Cabrero era un home de principis, d’aquells que mai fugien, d’aquells que patiren la misèria, la repressió, la presó, d’aquells que desobeïen a l’Església i la Guàrdia Civil perquè sols obeïa al poble, l’obeïa i es devia a ell. Enrique Chulio ha passat a la història com a l’alcalde que mai va voler dinamitar el pont de la via per ordre dels artillers del Govern Civil de València en plena Pantanada de Tous perquè sabia que això podia portar conseqüències negatives als pobles veïns. Un socialista en la memòria

Chulio va estar al capdavant del Consistori fins al 1987 on encara que el PSOE va ser el Partit més votat, no va poder mantindre l’alcaldia perquè un regidor suposadament d’esquerres, sí, eixos que enarboren tant la bandera republicana, va votar per la dreta fent que abandonara la presidència del consistori el millor socialista que ha parit Cullera. Va exercir com a regidor fins a 1991 retirant-se de la primera línia de la política activa en cessar en el seu càrrec. El uelo Chulio va morir a sa casa el 27 de març de l’any 2010, probablement després d’haver fumat aquells caliquenyos que encara es mantenen intactes al meu olfacte. No va arribar als 100 anys, però passaran 100 anys perquè Cullera torne a parir un home de principis innegables com fou Enrique Chulio Piris.

Cullera 2020

160

Falla Raval Sant Agustí

La visita a Cullera d’Enrique

Tierno Galván, l’“alcalde de la Movida” Manuel Lanusse Alcover

Cronista oficial de Cullera

Mort el general Franco, s’inicià el període conegut com a Transició, l’acabament del qual els historiadors convencionalment solen situar en l’aclaparador triomf del PSOE en les eleccions generals celebrades el 28 d’octubre de 1982. Sense anar més lluny, ho corroboren les paraules de José María Gil Robles y Gil-Delgado, lletrat de les Corts i protagonista en la política d’aquell temps: “La transición no termina con la aprobación de la Constitución: la transición termina el día que el PSOE forma gobierno, es decir, en el momento en que se invierte el 18 de julio, y los vencidos forman gobierno: ése es el momento en que verdaderamente culmina la Transición”. Enrique Tierno Galván inaugura una placa amb el nom de Carrer Madrid

161

Entre el fracassat cop del 23-F de 1981 i la històrica victòria socialista, concretament a finals de juliol de 1982, Cullera va rebre l’alcalde de la capital d’Espanya, Enrique Tierno Galván. Si en els prop de quaranta anys que durà el Movimiento Nacional passejaren pels nostres carrers i gaudiren del nostre entorn natural altes personalitats vinculades al Régimen (el delegat nacional del Frente de Juventudes José Antonio Elola Olaso, els ministres Fermín Sanz Orrio i Pío Cabanillas Gallas, el director general d’Informació i, més tard, també ministre d’este ram Carlos Robles Piquer…), amb la visita del “Viejo Profesor”, intel· lectual de prestigi i reconegut opositor al franquisme, el govern municipal encapçalat pel primer edil Enrique Chulio Piris volgué simbolitzar l’inici de l’etapa del “cambio”. En l’acta de la sessió de la Comissió Municipal Permanent corresponent al 19 de juliol de 1982, llegim:

de manifestar a mis compañeros de la Corporación que,

es a l’ajut prestat pel PCE, que a les primeres eleccions municipals del 3 d’abril de 1979 havia presentat com a cap de cartell l’economista Ramón Tamames. Tierno sabé des d’un principi rodejar-se d’un competent equip de col· laboradors i, desembarassat de tasques burocràtiques, s’entregà a un mandat representatiu de base populista i d’impuls cultural. Convocades novament les urnes en 1983, obtingué majoria absoluta. No debades, fou l’alcalde electe de les quatre principals ciutats espanyoles amb major percentatge de vot. Havent assolit un gran popularitat, va traspassar en l’exercici del càrrec el 19 de gener de 1982. Els madrilenys li tributaren un emocionat comiat. Y Tierno Galván ascendió a los cielos, com expressivament resa el títol de la novel·la memorialística que Francisco Umbral dedicà a la Transició. D’aquell multitudinari soterrar, amb escenografia barroca muntada per a l’ocasió a càrrec de la cineasta Pilar Miró, en va fer un retrat precís la cronista oficial(ista) de la Transició, Victoria Prego, a la sèrie documental El camino de la libertad (2008):

tras varias gestiones realizadas por esta Alcaldía y el

“El pueblo de Madrid se echa literalmente a la calle para

Centro de Iniciativas Turísticas local, se ha confirmado

despedir al alcalde que, con su apariencia de hombre

la visita del Excmo. Sr. Tierno Galván para los días 24 y

chapado a la antigua, alentó desde el Ayuntamiento

25 del presente mes de Julio (…). Considerando, ade-

todas las corrientes culturales de vanguardia, partici-

más, el prestigio, tanto humano como político, al tratar-

pó en todos los actos populares, y comprendió y apo-

se de la Primera Autoridad Municipal de la Capital de

yó todos los movimientos juveniles. Tierno creyó en la

España, propongo a la Comisión Municipal Permanente

llamada “Movida” madrileña y la entendió como un sa-

acuerde por trámite de urgencia imponer al Excmo. Sr.

ludable movimiento, capaz de aligerar a la sociedad de

Tierno Galván el Escudo de Oro de la Ciudad”.

la pesada carga cultural y política recibida del antiguo

“Esta Alcaldía-Presidencia, desde hace bastante tiempo, ha manifestado el deseo de invitar a nuestra ciudad al Excmo. Sr. Alcalde de la Villa y Corte de Madrid. He

régimen. Tras haber devuelto a la capital de España su

Quan Tierno visità Cullera encara no feia un any que havia donat a la impremta les seues memòries, que no per casualitat va titular Cabos sueltos (1981). Un repàs en primera persona a determinats episodis escollits de la seua trajectòria fins a l’arribada a l’Alcaldia de Madrid, a la qual accedí, tot i no ser el candidat més votat, gràci-

vieja identidad de ciudad abierta, libre y vigorosa, una multitud compuesta por comerciantes, taxistas, intelectuales, catedráticos, escolares, amas de casa, hippies, punkies y otras tribus urbanas acompañan el coche fúnebre tirado por doce caballos que lleva hasta el cementerio el cuerpo del “Viejo Profesor””. Cullera 2020

162

Falla Raval Sant Agustí

Nogensmenys, com arriba a reconéixer a la seua manera el mateix Alonso de los Ríos, Enrique Tierno “por fin y por encima de fingimientos, invenciones e imposturas, llegó a convertirse en la principal figura socialista de oposición al régimen. Le terminó costando la cátedra aunque en esta apuesta hubiera, como es lógico en un político, una parte de cálculo”. A més, la destitució de la càtedra l’agost de 1965 vingué a coincidir amb el pas del progressisme a una postura de major radicalitat política. Tierno, aleshores es postulà Dedicatòria autògrafa de Tierno Galván al Llibre d’Or de la ciutat de Cullera marxista abans que socialista i, després d’un breu període de militància Una dècada després de la mort del “Viejo Profe- al PSOE que acabà amb la seua expulsió per discrepàncisor”, amb la publicació de La verdad sobre Tierno Galván es ideològiques, va fundar el Partido Socialista del Interior. (1997), l’assagista César Alonso de los Ríos es va pro- No encertà, però, en l’estratègia de desplaçar el protagoposar desmuntar el mite que s’havia alçat entorn de nisme del vell PSOE, ni tampoc en el diagnòstic del mode la figura de l’intel·lectual orgànic del socialisme espa- en què es produiria l’eixida del franquisme, segons punnyol. Amb proves més o menys sòlides, l’acusà d’ocultar tualitza Alonso de los Ríos: capítols compromesos del seu itinerari públic i també “Los jóvenes [en al·lusió a Felipe González, Alfonso Guerra, Enrique Múgica…], tan lejanos de la guerra civil, de tergiversar la seua biografia: “se inventó una persovan a hacer la refundación sin negar la legitimidad hisnalidad soriana rural; una familia labradora imaginaria; tórica y ésta va a ser compatible con la legitimidad franuna actividad militante en la guerra civil; una persecuquista de la monarquía. Justamente todo lo contrario ción política en la postguerra en contradicción con la de lo que pensaba el Profesor, que creyó que la salida brillantez de su carrera académica; una ideología marvendría del entendimiento entre la legitimidad monárxista cuando aún estaba en una época que podríamos quica prefranquista y los partidos de postguerra”. definir tecnocrática y regeneracionista; un supuesto republicanismo frente a su real monarquismo…”. Això últim, en atenció a que Tierno va ser membre fundador De fet, malgrat guanyar l’escó de diputat, els desel gener de 1959, amb Joaquín Satrústegui, de l’orga- astrosos resultats obtinguts pel Partido Socialista Popunització Unión Española, nascuda per a defensar l’opció lar (PSP) a les eleccions de juny de 1977, que ni tan sols donjoanista. permeteren formar grup parlamentari propi, relegaren

163

Tierno Galván a la preterició de la primera línia del procés constituent, en no haver sigut designat per a formar part de la ponència constitucional, tot i la seua condició de catedràtic de Dret Polític, que havia recuperat en 1976. En compensació, se li encomanà redactar el preàmbul de la Carta Magna, que Tierno haguera volgut d’extensió més breu i amb uns mecanismes de reforma no tan rígids, prou en sintonia amb el pensament que després s’ha anomenat constitucionalisme “dúctil”. D’altra part, aquella contundent derrota electoral acabà precipitant la integració del PSP en el PSOE, en 1978. Fruit precisament d’este acord d’integració fou la candidatura a l’Alcaldia de Madrid. Fet i fet, com escrigué el sociòleg valencià Vidal Beneyto, “el Profesor iba para presidente y se quedó en alcalde”. En els quasi set anys d’exposició pública que implicà l’exercici de la primera magistratura municipal, hi hagueren moments desenfadats, anècdotes encara hui recordades, en què es transparentà la personalitat versàtil i seductora de Tierno, i el caràcter murri i sorneguer d’aquell intel·lectual posat a polític, considerat per molts el millor alcalde de Madrid, després de Carles III. El periodista d’El País Víctor López, en posar al dia l’anecdotari, escriví no sense raó que “resulta fácil tirar de tópico cuando se recuerda la figura de Tierno Galván: […] la célebre fotografía con Susana Estrada, en la que la actriz, una de las musas del destape, aparece enseñando un pecho (el profesor, que todavía no era alcalde, se limitó a pronunciar: “No vaya usted a enfriarse”); el recibimiento a Juan Pablo II, en 1982, y su conversación en latín; los patos que soltó por primera vez (fueron 25, y el alcalde no se fiaba de que alguno no acabara muerto a pedradas o en la olla de algún avispado)”. En un terreny paral·lel, tot i que no excessivament llunyà, caldria situar les seues exhortacions i crides públiques al veïnat (¡Madrileños!), escrites irònicament en un llenguatge alhora arcaïtzant i persuasiu, fins al punt que l’acadèmic Lázaro Carreter atribuí a Tierno el singular

mèrit de crear “un minúsculo pero grato género de discurso: el del bando didáctico-lúdico”. Trascendint l’anècdota fàcil i la lluïdesa dels seus bans, reeditats en 2018 per la Imprenta Municipal coincidint amb el centenari del naixement de Tierno, “el Profesor” deixà una memorable col·lecció de frases per a l’hemeroteca. “Los bolsillos de los governantes deben ser de cristal; necesitamos mecanismos de rendición de cuentas”, digué, avançant-se en més de trenta anys a les lleis i les polítiques públiques de transparència i publicitat activa, tan en boga actualment. En canvi, alguns posicionaments seus despertaren més polèmica, com la defensa tancada de la tauromàquia; i altres, amb el pas del temps, es revelaren certament desafortunats: estic pensant en aquella invitació al jovent a col·locar-se (“El que no esté colocado, que se coloque…”), tot just quan l’heroïna començava a causar estralls… Sense perdre la perspectiva històrica, convé notar que Tierno sostingué tesis hui inassumibles pel PSOE, partit del qual fou nomenat president honorari: la seua empatia amb el col·lectiu gai no ultrapassava els límits d’una actitud de mera tolerància i, pel que fa a la qüestió territorial, adoptà, almenys mentre va ser el referent ideològic del PSP, una postura tocant al reconeixement del dret a l’autodeterminació: “Nadie es quién para decir cómo cada región o cada pueblo debe determinarse. […] Nosotros luchamos por las ideas marxistas, somos internacionalistas, pero creemos que se puede luchar por el socialismo a través de los pueblos y de las autonomías […]. Cada pueblo o nación puede titularse como le venga en gana, sin imposiciones de ninguna clase. Lo contrario sería un colonialismo”.

Elogiada unànimement, convé remarcar-ho, va ser la posició respectuosa d’Enrique Tierno, agnòstic deCullera 2020

164

Falla Raval Sant Agustí

Passeig en barca d’Enrique Tierno Galván amb el llavors alcalde de Cullera, Enrique Chulio

clarat, amb la Religió Catòlica. El mateix arquebisbe de Madrid-Alcalà oficià un missa en sufragi del “Viejo Professor” a la basílica de San Francisco El Grande, davant de 4.000 assistents, dels quals només un miler pogué accedir a l’interior del temple, segons informa la premsa de l’època. El cardenal Ángel Suquía assenyalà a l’homilia: “Fue imagen de los buenos mortales, de la elegancia en el trato, de la buena crianza: supo hacer de la política una confrontación de ideas y proyectos, no de personas. A los que hacen cuanto está de su parte, Dios no les niega su gracia”. Mesos abans de morir, Tierno s’havia reiterat en l’agnosticisme, però arribà a afirmar: “Dios no abandona nunca a un buen marxista”.

Amb les seues llums i les seues ombres, els precedents paràgrafs dibuixen una semblança bastant afinada i vàlida de Tierno Galván. D’aquell inoblidable “Viejo Profesor”, que en plena canícula de juliol del 1982, un any replet d’esdeveniments a Espanya, arribava a Cullera, consolidat nucli de l’estiueig madrileny, ben disposat a complir amb l’atapeït programa d’actes preparat en honor seu per l’Ajuntament: “Día 24 de Julio: 20:00 horas.- Concierto musical por la Banda Santa Cecilia en los Jardines del Mercado. 21:00 horas.- Conferencia a cargo del Excmo. Sr. Alcalde de Madrid, D. Enrique Tierno Galván. 22:00 horas.- Inauguración de la Calle Madrid. 22:30 horas.-

165

Cena oficial en el ‘Hotel Sicania’. Día 25 de Julio: Paseo turístico por la Ciudad. 16:00 horas.- Salida hacia el Aeropuerto”.

Sembla que la platja de Cullera és un del pocs llocs on s’ha pogut veure a Enrique Tierno en mànegues de camisa. El punt àlgid i més icònic d’aquella intensa estada de dos dies potser fou el descobriment de la placa ceràmica amb el nom del carrer Madrid, ubicada en l’extrem que queda més a prop de la cantonada amb l’espai projectat (i mai realitzat) com a Plaza de Cibeles. El bon ambient regnant a aquell simpàtic acte d’inauguració amb massiva afluència de veïns i estiuejants només es veié momentàniament entelat per les provocacions d’un grupuscle de Fuerza Nueva. Un desafortunat incident que, deliberadament o no, passà desapercebut a les cròniques signades pel conspicu corresponsal Miguel Ferrer Camarena. En un apèndix a este escrit meu trobareu un recull d’aquelles narracions periodístiques, que han pogut ser recopilades gràcies a l’amabilitat de Rosa Moreno Renart, tècnica de l’Arxiu Històric Municipal, on es conserva, a més, un complet fotoreportatge de “María”. Per contra, i malauradament, a l’Archivo de la Villa no consten antecedents sobre la visita oficial de l’alcalde de Madrid a la nostra població, segons se m’ha comunicat de manera formal. Quant a l’arxiu personal del “Viejo Profesor”, el seu fill, Enrique Tierno-Galván Relaño, el va cedir a La Gran Logia Simbólica de España, entitat que en 2012, al seu torn, deposità este important fons documental a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona), però a hores d’ara ni està inventariat ni és accessible per als investigadors. Per això, malgrat els esforços fets, no ha sigut possible localitzar enlloc, tampoc a les obres completes de Tierno, el text de la conferència que pronuncià a Cullera dedicada a “Turismo social y municipio”, d’un

Enrique Chulio imposa l’escut d’or de Cullera a Tierno Galván

indubtable interés, en abordar un “tema sugestivo y candente a la vez, y que sin duda, atraerá a un numeroso público ávido de escuchar la palabra autorizada de tan ilustre conferenciante y político”, com pronosticava amb raó la premsa. Del que sí ha quedat constància és de l’estupend record que Cullera i els cullerencs deixaren en Tierno Galván, com testimonia la col·laboració literària que escrigué per al programa de les Festes Majors de 1983; i també n’és una mostra la dedicatòria autògrafa que plasmà al Llibre d’Or de la ciutat: “A la ciudad de Cullera, populosa, rica y muy bella, ejemplo de desarrollo ponderado en su prometedor presente, con el cariño y la admiración del alcalde de Madrid.- E. Tierno.- 22-VII-82”.

En això de ser Cullera “ejemplo de desarrollo ponderado”, millor no entrar-hi… Cullera 2020

166

Falla Raval Sant Agustí

APÈNDIX

I. Crònica periodística de la visita oficial a Cullera d’Enrique Tierno Galván. “Próxima visita del alcalde de Madrid, profesor Tierno Galván”. (17 de juliol de 1982). Levante-EMV. Corresponsal, Miguel Ferrer. El alcalde de Madrid, profesor Enrique Tierno Galván, llegará a la ciudad el próximo sábado, día 24, al objeto de asistir a diversos actos organizados en su honor, entre los que destacan: concierto extraordinario por una de las bandas de música de la ciudad, inauguración de la calle Madrid, situada en uno de los barrios residenciales de la zona San Antonio, y otros, como la imposición del escudo de oro de Cullera. En esta visita, el señor Tierno pronunciará una conferencia titulada “Turismo social y municipio”, tema sugestivo y candente a la vez, y que, sin duda, atraerá a un numeroso público ávido de escuchar la palabra autorizada de tan ilustre conferenciante y político. El concierto y la disertación tendrá lugar a las veinte horas, en los jardines del Mercado. Por la noche, a las 22:30, se le ofrecerá cena en un céntrico hotel de la playa. Para el domingo, 25, está prevista una excursión y paseo de carácter turístico por nuestras playas y urbanizaciones residenciales, regresando a Madrid mediada la tarde. “Cullera. Mañana llega a la ciudad el alcalde de Madrid, Tierno Galván”. (23 de juliol de 1982). Levante-EMV. Corresponsal, Miguel Ferrer. Mañana, sábado llegará a la ciudad el alcalde de Madrid, profesor Enrique Tierno Galván, quien invitado por el Ayuntamiento, asistirá a las 8 de la tarde a un concierto extraordinario que le ofrecerá la banda Santa Cecilia en los jardines del Mercado. A continuación, y a las 21 horas, el señor Tierno, pronunciará una conferencia titulada “Turismo social y municipio”, inaugurando posteriormente, y sobre las 22 horas, la calle Madrid, ubicada en la zona residencial San Antonio.

La personalidad humana y política del “viejo profesor”, como cariñosamente se le denomina, es valiosísima. De ahí el interés que ha despertado esta visita y los deseos expresados de conocer en profundidad la realidad turística que ofrece Cullera, cuyos complejos recorrerá durante la mañana del domingo. En Cullera veranean hoy unos 60.000 madrileños, muchos de los cuales tienen su segunda residencia en esta ciudad. “Importantes actos culturales en Cullera”. (25 de juliol de 1982). Levante-EMV. Corresponsal, Miguel Ferrer. Cullera ha celebrado hoy diversos actos culturales con la presencia del alcalde de Madrid, profesor Tierno Galván, el cual ha sido objeto de un cálido recibimiento, tanto por parte de los cullerenses como de los millares de madrileños que residen de forma temporal entre nosotros. En primer lugar visitó la Casa Consistorial, firmando en el libro de la ciudad. A continuación, se trasladó a los jardines del Mercado, donde presenció un concierto extraordinario que le ofreció la banda Santa Cecilia, dirigida por el maestro Rafael Talens, que interpretó el pasodoble “Tráner” y “Sicania”, de Rafael Talens, y “Ciclo de Ríos”, de A. Malando, obras que acapararon la atención del respetable, que llenaba a rebosar los amplios jardines. “Sicania” está basada en una estampa del folklore cullerense, cedido de generación en generación, y el “Ciclo de Ríos” en el éxodo hacia el Oeste, en busca de las riquezas del suelo. Seguidamente, pronunció su anunciada conferencia Enrique Tierno Galván, quien, con bella y precisa elocuencia, disertó sobre “Turismo social y municipio”. Fue en realidad una lección humana, aleccionadora y llena de contenido que abarcó cultura viva, arte, derecho, historia, costumbres populares, incluidos los elementos individualizadores de Cullera, que pertenecen al mundo de lo paisajístico. Terminada su disertación, que fue seguida con vivo interés, recibió de nuevo el homenaje de los presentes, dirigiéndose

167

a la zona de San Antonio, cuyo paseo marítimo recorrió, hasta trasladarse a la calle de Madrid, que inauguraría oficialmente, al igual que el moderno alumbrado. Su amplia avenida se encontraba profusamente engalanada con banderas nacionales. En todos los actos estaba acompañado por el alcalde de Cullera, Enrique Chulio Piris; primeras autoridades locales; corporación municipal y el diputado a Cortes por Valencia, Manuel Sánchez Ayuso. La señora de Tierno, que asistió igualmente a los actos, recibió, asimismo, vivas muestras de simpatía y afecto. Finalmente, en el hotel Sicania le fue ofrecida una cena al señor Tierno Galván, en el transcurso de la cual le fue impuesto el escudo de oro de la ciudad. “Cullera. El alcalde de Madrid visitó las zonas turísticas de la ciudad”. (27 de juliol de 1982). Levante-EMV. Corresponsal, Miguel Ferrer. Con motivo de la estancia en Cullera del alcalde de Madrid, profesor Enrique Tierno Galván, de la cual dimos puntual información el pasado domingo, sobre los actos celebrados en la noche del sábado, diremos hoy que durante la mañana del domingo la dedicó a efectuar diversas visitas de carácter turístico y cultural. En las primeras horas de dicho día se trasladó al Club Náutico, siendo recibido con vivas muestras de afecto y simpatía por la directiva y propietarios de embarcaciones surtas en el puerto, en una de las cuales realizó un paseo marítimo por la bahía, contemplando la belleza que se vislumbra, debido a los grandes complejos turísticos construidos y que, de hecho, la convierten en un paradisíaco lugar para un turismo cada día más exigente e internacional. Estuvo también en las sociedades Santa Cecilia y Ateneo Musical, alternando con directivos, socios y músicos, a quienes dedicó frases de aliento y estímulo por el trabajo que llevan a cabo a diario en ensayos y conciertos. Se refirió al que había presenciado en la noche del sábado, a cargo de Santa Cecilia, que elogió cumplidamente.

Posteriormente se trasladó al santuario de la Virgen del Castillo, siendo recibido por la comunidad de padres franciscanos, recorriendo detenidamente dicho recinto, así como el castillo viejo, que será objeto de amplia restauración en fecha próxima. El señor Tierno, a quien acompañaba su esposa; alcalde de Cullera, Enrique Chulio Piris; secretario de la ejecutiva del Partido Socialista, Paco Ferrer; concejales y directivos del CIT, quedó maravillado de estos retazos, mosaico de imágenes, en los que la naturaleza ha sido pródiga, y en otros, el hombre ha puesto su huella, su afán y su ilusión. Finalmente, y después de exteriorizar su contento por cuanto había visto desde la cumbre, le fueron mostradas asimismo varias realizaciones de carácter urbanístico, situadas en los polígonos del Racó, lugar encantador y de una belleza incomparable, que el señor Tierno Galván ponderó sin tapujos. Florazar-2 es un vivo ejemplo. “Ha sido un viaje positivo —diría el profesor antes de despedirse de Cullera—, pues ha sido una de las ciudades españolas que más me han impresionado y donde mayores muestras de cariño y afecto he recibido. Me voy con un hasta pronto, no sin antes agradecer la hidalguía y hospitalidad que Cullera ha tenido conmigo”. “Cullera. Tierno Galván visitó el Club Náutico y el puerto deportivo”. (5 d’agost de 1982). Levante-EMV. Corresponsal, Miguel Ferrer. Recientemente estuvo en Cullera el alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván, quien acompañado de su esposa fue objeto de un cálido recibimiento por las autoridades y pueblo de Cullera. En el apretado programa de actos que desarrolló, queremos referirnos hoy a la visita que realizó a las instalaciones del Club Náutico. En la misma estuvo acompañado por el alcalde, Enrique Chulio Piris; concejal delegado de Playas, Antonio Bohigues Canet, y secretario de la ejecutiva local Cullera 2020

168

Falla Raval Sant Agustí

Conferència de Tierno Galván al jardins del Mercat de Cullera

del PSOE, Paco Ferrer, con sus respectivas esposas. Fueron recibidos y cumplimentados por Luis Monterde en su calidad de presidente y otros directivos. A continuación y después de contemplar el elevado número de embarcaciones atracadas en el puerto, la carencia de amarres e insuficiencia de instalaciones y otros pormenores, efectuó una gira marítima por la bahía a bordo de un yate. Parece ser que el club desea llevar a cabo unas obras de envergadura, de terminar felizmente las conversaciones que se están manteniendo con altas autoridades. El camino no es fácil, es espinoso, lleno de inconvenientes, pero esto no debe ser obstáculo para que Cullera cuente con el mejor puerto de la Comunidad Valenciana. La excursión del profesor Tierno y demás acompañantes fue todo un éxito, quedando maravillados de la extensa bahía, que recorrió en toda su longitud.

II. Col·laboració literària d’Enrique Tierno Galván. Programa de Festes Majors (1983). “Rito colectivo”. Las fiestas son, sin duda, el acontecimiento que mejor define el espíritu de un pueblo. Generación tras generación, año tras año, los pueblos se transmiten siglos de convivencia y tradiciones vivas. Factor estabilizador y aglutinante, las fiestas no son sólo presencia del pasado, son algo más, son fundamento del presente y plataforma de despegue en cuanto fomentan el entusiasmo y la alegría. Son también explosión liberadora. Cullera, profundamente arraigada en el ámbito regional, ahonda y afirma su acusada personalidad. En cada Festa Major, como un rito colectivo, la ciudad fecunda diferencias enriquecedoras que dan continuidad a la cultura valenciana. Desde Madrid, a Cullera la pienso, cercada por el río y la montaña, cara al mar y me inunda su imagen luminosa, rompeolas compensador del ascetismo castellano. El mar es siempre un horizonte que abre los pueblos a lo nuevo, y Cullera ha sabido hacer del mar, faro de peregrinos, ribera y puerto donde recala el viajero. Cortés, hospitalaria, pacífica y cordial, ha logrado el milagro y maravilla de transformar una Industria en ofrenda musical. La Música contiene una pregunta que exige una respuesta refinada de la sensibilidad, y Cullera es eso, una ciudad sensible y refinada. Enrique Tierno Galván Alcalde de Madrid

169

Els agermanaments entre

Ciutats Unides Conxa Piris sala

Presidenta del Comité d’Agermanament de Cullera

Després de la II Guerra Mundial, en 1951, un xicotet grup d’antics membres de la Resistència francesa fundaven, a París, l’associació “Un Mundo Bilingüe”, que es proposava millorar la comprensió internacional per mitjà d’una educació bilingüe. En l’esperit dels iniciadors d’este moviment es tractava de promoure la solidaritat entre països i evitar una altra tràgica guerra com la que acabaven de viure. D’esta associació naixia en 1957, a Aix-les-Bains (França), la Federació Mundial de Ciutats Unides, que tenia com a president el francés Jean-Marie Bressand. La FMCU tenia com a missió essencial la cooperació mundial entre els pobles, fundada en el rebuig de tota discriminació, ja fora de la raça, del sexe, de la classe, de la casta, de la llengua, de la nacionalitat, de la religió o de la pertinença a sistemes socials i polítics diferents. Este moviment per la pau va obrir la porta als primers agermanaments que es van fer entre ciutats de França i Alemanya en els anys 70. Una idea que a Cullera va arrancar l’any 1979, poc després del final de la dictadura franquista i que es va intensificar en els anys 80. Cullera 2020

170

Falla Raval Sant Agustí

És interessant saber quines són les ciutats que s’han agermanat amb Cullera. El primer agermanament es va dur a terme entre Cullera i Ouroux-en-Morvan, un poble xicotet de la Borgonya francesa, al febrer del 1979 entre els alcaldes Enrique Rico Sanjuán i Claude Coeurdacier. El primer intercanvi va ser, en el Nadal següent, un camió de taronges de Cullera a Ouroux i 300 pinets dels boscos d’Ouroux que van decorar els carrers de Cullera en les festes nadalenques per a ser trasplantats posteriorment ací. Este agermanament va arrancar gràcies a les bones amistats que Robert Auribault, ciutadà d’Ouroux-en-Morvan, mantenia amb Cullera, principalment amb Bonifacio Armengot, aleshores regidor, i José García Vanaclocha, President del “Centro de Iniciativas Turísticas”. Els tres van iniciar els contactes per a este agermanament. En 1982 arribava el segon agermanament. En una convenció de la Federació Mundial de Ciutats Unides, a la qual assistia l’alcalde de Cullera Enrique Chulio, el Sr. Lucien Cano i el Sr. André Cadot, President del Comité d’Agermanament i Alcalde de Le Bourget respectivament, van insistir molt per a dur a terme l’agermanament entre les dues ciutats. El motiu fou que un jove tenista de Le Bourget havia guanyat el Torneig Internacional de Tenis que el Centre d’Iniciatives Turístiques al costat de la Federació Mundial de Ciutats Unides, havien organitzat a Cullera i en el qual participaren joves de tot Europa, fins i tot de l’URSS. L’agermanament es va signar el 20 de setembre de 1982 entre els dos alcaldes Enrique Chulio i André Cadot. L’últim agermanament tingué lloc el 24 de maig de 1998 amb la ciutat alemanya de Jever. A la primera Fira de la Cervesa de Cullera va vindre el Sr. Bolko Schöeder, gerent de la fàbrica de la Cervesa i regidor

Agermanament amb la ciutat francesa de Le Bourget, 1982

171

Visita d’autoritats de Cullera a la ciutat alemanya de Jever, 2019

d’aquella ciutat. Este, immediatament, es va enamorar de Cullera i va proposar l’agermanament que varen signar l’alcalde de Cullera Carlos Moreno i l’alcaldessa de Jever Margot Lorenzen. Els agermanaments representen un compromís a llarg termini entre municipis per a fomentar el contacte humà i els vincles culturals. Per a dur-los a terme es necessita el compromís de les autoritats locals però també dels ciutadans: sense la participació activa dels ciutadans, els agermanaments no podrien tindre èxit i perdurar. Per este motiu es va crear la figura dels Comités d’Agermanament que actuen d’intermediaris entre ajuntaments i ciutadans. La dècada dels 80 va ser testimoni de les activitats més importants entre les ciutats agermanades. En 1982,

seguint l’exemple de Le Bourget, es va crear a Cullera el Comité d’Agermanament per a organitzar totes les activitats entre les ciutats agermanades amb Culle. Tant amb Ouroux-en-Morvan com amb Le Bourget es van realitzar nombrosos intercanvis escolars amb els col·legis Joan Llopis Marí (amb Elvira Mondragón i Elisa Cantó com a mestres responsables) i Sant Antoni (amb Gervasio Cejudo i Matilde Estruch com a mestres responsables igualment). També amb l’Institut Blasco Ibàñez (amb la professora Vicenta Soler). Intercanvis musicals amb les societats musicals Santa Cecília i Ateneu i la Coral Stella Maris; intercanvis culturals amb representacions de diferents comissions falleres de Cullera que van mostrar la nostra festa a Ouroux-en-Morvan; intercanvis esportius com ara rugbi, futbol i tenis; i com Cullera 2020

172

Falla Raval Sant Agustí

Intercanvi escolar amb alumnes de les ciutats agermanades. Col·legi Sant Antoni de la Mar

no, intercanvis periòdics d’adults allotjats en les famílies que continuen el dia de hui i que han creat relacions fermes d’amistat entre les persones de les diferents ciutats. Una experiència molt positiva van ser també les pràctiques que van realitzar un grup d’alumnes de l’escola taller de Cullera en empreses de Le Bourget durant sis setmanes en les especialitats de jardineria, obra, electricitat i turisme. També la participació d’un grup de joves esportistes en el programa de la primera cadena de la TV francesa “Intercontinents” representant Cullera en el concurs te-

levisiu i en el qual participaven totes les ciutats agermanades amb Le Bourget. En l’acte de la firma del protocol d’agermanament de Cullera amb Le Bourget, l’alcalde Enrique Chulio va dir que l’agermanament no havia de resumir-se en la festa de la firma del protocol sinó que havia de perdurar i seguir viu en els anys futurs. I este desig s’ha complit intensament durant estos 40 anys des del primer agermanament i d’això ens podem sentir ben orgullosos i satisfets.

173

Capítol 3

Democràcia i Europa marquen

la política

espanyola Cullera 2020

174

Falla Raval Sant Agustí

175

Els 80:

de l’apoteosi a la gran apagada socialista Francisco Galván

Periodista y escritor

Els huitanta són, sense cap gènere de dubtes, la dècada socialista. La dècada prodigiosa de Felipe González. Hui podem dir, una vegada que el temps ha decantat les passions, les fòbies i les fílies, que en aquells anys, Espanya va pegar el bot cap a la modernitat més important de la seua història. Després de la dictadura i la primera part de la Transició liderada per Adolfo Suárez, Espanya tornava a estar present a Europa i en el món. Una presència, a més, marcada pel progressisme socialista a pesar que el pèndol de la història, impulsat per Ronald Reagan, Margaret Thatcher i Joan Pau II, oscil·lava cap al conservadorisme. Però és que Espanya venia d’una altra galàxia aliena a l’esdevindre dels temps. A vista d’ocell, aquella cavalcada a lloms de la progressia i l’ànsia de llibertat pot semblar meravellosa, però si descendim a peu de carrer ens adonarem que no va estar exempta de perills i Felipe González, el gran motor del canvi polític als any vuitanta. Ninot de la falla Ací és Hollywood, de Miguel Santauelalia (Na Jordana, 1995). Arxiu Joan Castelló Cullera 2020

176

Falla Raval Sant Agustí

dificultats. Per a començar, la democràcia va haver de salvar el macht ball que en 1981 li va plantejar Tejero en forma de temptativa colpista. Però aquell aldarull (encara no aclarit del tot) va ser el detonant perquè la ciutadania girara l’esquena a la dreta i es tirara en braços de la transformació que llavors representava el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra. El Govern dels descamisats (en al·lusió als sans-coulottes de la Revolució Francesa), com els anomenava Guerra en un dels seus típics excessos verbals, va encadenar tres majories absolutes consecutives (1982, 1986 i 1989). Una de les primeres decisions del nou Govern va ser l’expropiació de RUMASA, el conglomerat d’empreses de José María Ruiz Mateos. Aquesta intervenció, impulsada pel ministre d’Economia i Hisenda, Miguel Boyer, va posar al descobert tot un entramat amb els peus de fang les derivacions judicials del qual han arribat quasi fins als nostres dies per múltiples ramificacions que han continuat els seus nombrosos fills. Però aquest sols va ser un més dels nucs que va haver de deslligar el Govern de González. L’anhelada entrada en la Comunitat Econòmica Europea (CEE) antecedent de l’actual Unió, va exigir molts sacrificis, especialment a la indústria, que ja estava en procés d’adaptació des dels anys setanta. El desmantellament massiu d’indústries obsoletes es va denominar, amb hàbil eufemisme, Reconversió Industrial. Les mobilitzacions socials que van motivar aquesta dolorosa reconversió van triturar les fins llavors relacions fraternals del PSOE amb UGT. El secretari general del sindicat, Nicolás Redondo, va arribar a dir de Felipe González que tenia menys sensibilitat social que una cloïssa. No va tardar a tocar-li el torn al camp, la qual cosa va provocar cridaneres tractorades que, a més, van coincidir amb la campanya pel referèndum de permanència en l’OTAN. El PSOE, que en l’oposició havia advocat per l’eixida de l’Aliança Atlànti-

El tinent coronel Tejero satiritzat en un ninot de la falla Què be viu Baptiste el primitiu, de Luis Herrero (Cuba-Literat Azorín, 2005). Arxiu Joan Castelló

ca, es va refugiar durant mesos en un enginyós eslògan, “OTAN, d’entrada no”, que va mantindre la il·lusió dels més ingenus en què els socialistes volien abandonar-la, quan en realitat volia dir tot el contrari, perquè ja estàvem dins (OTAN, d’entrada no… eixim). Més dolorós va ser el “problema basc”. ETA matava sense pietat des de temps del règim franquista, i en els huitanta va aconseguir una mitjana de 35 víctimes anuals. També va afegir uns insuportables segrestos a la recerca de fons econòmics, que van tindre el seu apogeu

177

amb el d’Emiliano Revilla. L’industrial sorià va estar segrestat 249 dies en 1988. Va ser alliberat després de pagar un sucós rescat. Els inexperts dirigents socialistes van haver de bregar amb un problema que els superava i aprendre ràpid. Encara que no sempre es va utilitzar el camí de la legalitat. Tant és així que el terrorisme d’Estat dels GAL no va tardar a mostrar la seua urpa negra. El paper en aquest assumpte de policies com José Amedo i Michel Domínguez va ser com un patètic estrafer de Mortadelo y Filemón immersos en un sagnant i brutal sainet nacional. En la dècada següent, José Barrionuevo, primer ministre de l’Interior de Felipe González, i Rafael Vera, Secretari d’Estat de Seguretat, van ser condemnats per aquesta guerra bruta. Paper decisiu en la investigació va tindre el magistrat de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón. Va quedar sense resoldre el que es va anomenar “la X dels GAL”, és a dir, el responsable màxim d’aquell terrorisme d’Estat. L’equació per a trobar la incògnita era senzilla, una altra cosa diferent va ser obtindre les proves necessàries per a una acusació. Els productes hortofructícoles valencians camí del Mercat Comú europeu. El Mercat, de Miguel Santeulalia (Bailén-Xàtiva La Ferroviària, 1984). Arxiu Joan Castelló Cullera 2020

178

Falla Raval Sant Agustí

A tot això es va sumar el terrorisme de la ultradreta, que havia anat llanguint amb el pas del temps però que va tindre una mascletà final en 1989, amb l’atemptat contra diversos parlamentaris d’Herri Batasuna i periodistes, que van ser tirotejats per dos emmascarats mentre sopaven en un restaurant de Madrid, on s’havien desplaçat per a prendre possessió dels seus escons després de les eleccions generals d’aquell any. Va morir el diputat Josu Muguruza i va resultar ferit Iñaki Esnaola. Es va acusar i van ser jutjats per això un grup d’ultres, però el suposat capitost, Ricardo Sáenz de Yniestrillas (fill d’un militar assassinat per ETA), va ser absolt. Aquells temps d’èxits polítics irresistibles també ho van ser en l’àmbit econòmic. Espanya, de la mà dels socialistes, amb fons provinents de la Unió Europea, es va disparar cap a la modernitat, amb una xarxa d’autovies envejable i una sanitat que continua sent (si no es privatitza) de les millors del món. Però el progrés portava la llavor de la corrupció. I no ajudaven, precisament, declaracions com la que va fer Carlos Solchaga, substitut de Boyer en Economia: Espanya és el país d’Europa on és més fàcil fer-se ric en menys temps. O una cosa similar. El pelotazo estava servit. Aquest tipus de política va ser el germen dels escàndols que, fet i fet, en la dècada següent, van corcar el poder de Felipe González i van enviar al PSOE a l’oposició. Casos com el de Luis Roldán, delegat del Govern a Navarra i després director general de la Guàrdia Civil, la gestió dels fons reservats, el cas Banesto, el de Mariano Rubio (governador del Banc d’Espanya), Ibercorp, Filesa… van ser el fruit de les polítiques dels anys huitanta. Res reflecteix millor el fastig social de l’acció de govern d’aquella època de la segona meitat dels huitanta, cada vegada menys socialdemòcrata i més liberal i economicista, que la vaga general que li van plantejar els sindicats i que va començar amb la famosa apagada de

TVE, en aquell temps l’única televisió que teníem. A les zero hores del 14 de desembre de 1988, es va tallar de colp el senyal de la televisió pública, llavors dirigida per la cineasta Pilar Miró. Aquesta apagada va facilitar l’èxit de la mobilització i la negociació Govern-Sindicats. Encara que la interpretació que va fer l’Executiu va ser que no feien arribar amb claredat a la ciutadania el missatge de la seua benèfica política. Autocrítica, zero. Entretant, la dreta política brillava per la seua absència. Manuel Fraga, líder d’Aliança Popular, primer partit de l’oposició, va haver de refugiar-se a Galícia conscient que ja res havia de fer en la política nacional. Eren temps de desenvolupament autonòmic i l’exministre franquista va aconseguir allí el seu millor acomodament. AP va quedar en mans d’un desconegut Antonio Hernández Mancha, qui, per a donar-se a conéixer no se li va ocórrer una altra cosa que plantar-li una moció de censura a un Felipe González amb majoria absoluta. Després del fracàs, Mancha, un home bastant més intel· ligent que la mitjana dels barons del partit, va ser defenestrat pels mateixos que el van ajudar a pujar. Fraga va haver de tornar del seu retir gallec per una temporada per a refundar el partit. Ara es va dir Partit Popular. El congrés per a donar-se un nou president va ser guanyat per un fosc polític, escassament carismàtic, que havia arrabassat al PSOE per la mínima la presidència de la Junta de Castella i León. José María Aznar. Amb el seu pèl joseantoniano, Aznar havia aterrat a la regió pel mateix procediment usat recentment per Javier Maroto per a ser senador. Només que a Àvila en lloc de Sotosalbos (Segòvia). Pel que sembla, Castella i Lleó és bon camp per a practicar el paracaigudisme. Vaig tindre ocasió de fer-li per a l’Agència Efe la primera entrevista, només arribar a la política castellà-leonesa, allà per 1986. Em va dir que s’havia llevat la gomina i canviat el pentinat per consell de la seua dona, Ana Botella.

179

Escena OTAN, entrada sí, de la falla Benvolguts reis mags, de Miguel Santaeulalia (Plaça de l’Ajuntament, 1989)

No sé per què però aquesta operació em recorda molt la barba que s’acaba de deixar Pablo Casado, un altre líder d’escàs carisma, del mateix bressol avilés i seguidor de les doctrines aznaristes. Seguiran les semblances en el futur? I el paper dels partits nacionalistes catalans?, es preguntaran. En aquella satrapia autonòmica regnava Jordi Pujol, que tenia com a home important a Madrid Miquel Roca, un dels pares de la Constitució. En aquells dies, la Convergència i Unió de Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida es limitava a intentar arrapar parcel·les d’autogovern

a canvi de suports puntuals a un Govern que tractava de donar la imatge que no aplicava “el corró socialista”. Pel que sembla, Jordi Pujol, com després hem sabut, estava a altres coses més crematístiques que la d’aconseguir una república catalana independent. Encara que el poder socialista es va estendre encara ben entrada la dècada dels noranta, la veritat és que va ser en els huitanta quan va aconseguir la seua màxima esplendor. Podem dir que va ser omnímode des de la gran apoteosi de les eleccions del 82 fins a la gran apagada de la vaga general del 88. Cullera 2020

180

Falla Raval Sant Agustí

Més democràcia amb l’Espanya de les autonomies José Bono Martínez

President de Castella-La Manxa (1983-2004)

La Constitució Espanyola va suposar la victòria d’una Espanya oberta sobre l’Espanya tancada, el triomf de la diversitat sobre la uniformitat, de l’europeisme sobre l’aïllacionisme, de les llibertats sobre l’autoritarisme, del progrés sobre la desigualtat social i del laïcisme sobre la confessionalitat religiosa. En aqueixa victòria de l’Espanya moderna va jugar un paper essencial el desplaçament del centralisme per l’autonomia. La Constitució va donar legitimitat d’origen a les Autonomies, i igual que va succeir amb la Monarquia, quedava pendent reforçar eixa legitimitat per l’exercici. El camí no anava a ser fàcil, ni estava lliure de perills: xocava amb la idea que només l’“Espanya una” tenia història. Tenia Espanya una altra història de la qual pogueren brollar les tiges que ens permeteren viure junts sense imposicions? Hui la resposta és clara.

181

En alguns casos, sorprenentment clara. Però llavors no eren pocs els que qualificaven la llibertat com a revenja i enyoraven el passat autoritari. Eren temps en els quals alguns, impregnats per la cultura dels anys de victòria, podien pensar que defensar una idea d’Espanya diferent a la seua era un inequívoc senyal del revengisme. Una altra vegada es va produir una paradoxa: el camí triat havia de ser el del consens entre els demòcrates i els que els acusaven de revengistes. Tinc un convenciment que considere fundat: a Espanya no hi hauria hagut llibertat si els governants de 1975 no hagueren sentit la pressió d’un poble que ja no suportava les institucions, ni les lleis, ni els tribunals del franquisme. Aquesta és la història i no la que alguns s’inventen per a acomodar-se a ella. La Constitució Espanyola no permet retorns al passat. Va obrir un nou camí sense retorn i sense determinar la meta: calia fer camí i anar valorant pas a pas el tros guanyat. No apareixia fàcil ni segur. Però existia una raó de pes perquè l’Estat de les Autonomies fora l’opció: el centralisme estava esgotat. Els seus efectes culturals en les nacionalitats històriques eren menyspreables i les seues conseqüències econòmiques i socials en les regions geogràfiques del centre no menys dramàtiques per als espanyols. El nostre procés constituent es va caracteritzar per un patoll d’idees i actes, en carrers i despatxos, cafés i restaurants, fàbriques i universitats, en concentracions festives i en el treball… On estava doncs la força del nostre constitucionalisme més recent perquè l’estructura del poder territorial s’obrira pas cap a un Estat Autonòmic? Hi havia raons històriques, polítiques i socials no sols per a l’autonomia de les nacionalitats històriques; també n’hi havia perquè el repartiment territorial del poder arribara a totes les parts.

No, l’ahir no tornarà. No obstant això, en 1981 la por va esclatar i va voler per la força que tot se n’anara a terra. El desenllaç positiu d’aquell colp d’estat seria capital per al rei i també va ser decisiu per a la configuració de l’Estat Autonòmic. Hem avançat i ho hem fet pel camí correcte però el cel sota el qual naveguem no està exempt de núvols ben negres. I heus ací la paradoxa de la deriva nacionalista. Els nacionalistes que han governat les seues comunitats al llarg temps qüestionen la pròpia legitimitat institucional construïda, i especulen amb embarcar-se pel seu compte i risc en la cerca del Sant Greal de la sobirania. De nou l’imaginari per damunt d’allò més real. L’esplèndid viatge que hem fet junts fins a arribar a l’Estat Autonòmic pretén interrompre’s per a emprendre un viatge a qui sap quina part, en el qual cadascú vaja per on el somni de la seua raó li conduïsca. És un comportament que naix d’un acte d’oblit, curiosament d’oblit del passat més recent que es nega, per a reivindicar un passat tan ancestral que ja res té a veure amb el present dels vius. Cal un acord. Un acord, un pacte que no naixerà de contraposar identitats, històries, drets dels pobles, idees essencialistes d’Espanya, Euskadi, Catalunya… sinó de la suma de les voluntats. Eixa és l’Espanya que concep i defense. Així doncs, més Espanya significa menys fronteres entre nosaltres i més sentit comú. Hi ha alguna reculada evident: els qui van ser guies a Catalunya, estan perdent l’horitzó, i poden convertir-se en pilots suïcides. Els qui van ser decisius per a la solució s’estan convertint en el principal problema. L’Estat Autonòmic ho és perquè abans és Estat Constitucional i Democràtic. Cal dir-ho amb rotunditat. No existeixen els drets dels pobles. Existeixen els de les Cullera 2020

182

Falla Raval Sant Agustí

Articles de la Constitució, dels germans Ferrer (Regne de València-

L’Auto-nomia, de José Martínez Mollá (Plaça del Pilar, 1980). Arxiu

Mestre Serrano, 1980). Arxiu Joan Castelló

Joan Castelló

persones. Quina dignitat pot tindre un govern que per defensar els drets col·lectius, impedeix l’exercici dels drets individuals més fonamentals? Necessitem valors col·lectius que ens facen sentir-nos als espanyols històricament junts, perquè estem en la història i, voluntàriament, disposats a treballar en un projecte comú. Cada ciutadà, cada espanyol, pertany a una Espanya que és plural i, a més, pertany com vol, voluntàriament. No caben uniformitats.

L’Estat Autonòmic progressarà mentre siguem capaços de concebre Espanya com una cosa que tenim, en comptes de com una cosa que ens té, com una cosa que fem i no una cosa tràgicament feta i irremeiablement acabada. Com una cosa que ens permet i no com alguna cosa que ens impedeix. L’Espanya que defense, i no en va ni en solitari, sinó amb la Constitució i la nostra experiència autonòmica com a principal aval, és aquella en la qual, en comptes de refugiar-nos en les certituds particulars del passat,

183

siguem capaços d’afrontar, junts, les incerteses del futur. Un futur, també i sobretot, en el qual autonomia, llibertat i igualtat, es donen la mà sense contradir-se, en el qual les diferències territorials no obstaculitzen la igualtat d’oportunitats de tots els espanyols i en la qual el dret a la diferència no s’exercisca com a coartada per a la defensa de cap privilegi. Sense complexos i amb mútues concessions: estem obligats a creure el que diem. Ningú ha de sentir que la seua opinió no val o no compta. Per això sobren els complexos. Però estem obligats a saber que cap de les veritats en què creem és absoluta. Per això no sobraran les concessions que ens fem. És més, haurem de fernos mútues concessions.

Llibertat, de Toni Pérez Mena (Na Jordana, 2018). Foto Joan Castelló Cullera 2020

184

Falla Raval Sant Agustí

El 23-F:

La nit dels transistors Vicenta Espí Ferrer

Politòloga

El tinent coronel Tejero satiritzat en un ninot de la falla Què be viu Baptiste el primitiu, de Luis Herrero (Cuba-

El Colp d’estat del 23-F va ser conseqüència d’una crisi econòmica, política i d’ordre públic en la qual es trobava sumida Espanya al començament dels anys 80. Va ser dissenyat per les elits polítiques, econòmiques i militars contràries al projecte reformista d’Adolfo Suárez. El seu estrepitós fracàs va suposar un punt de no retorn que va fer irreversible el procés de Transició democràtica. Les seues conseqüències van ser variades i veritablement rellevants per a cimentar la democràcia espanyola. El colp del 23-F va marcar l’inici de la fi del protagonisme de l’Exèrcit en la vida política espanyola, va accelerar la descomposició de la UCD, fent possible l’irresistible triomf del PSOE en les eleccions legislatives del 28 d’octubre de 1982, i va dotar de legitimitat democràtica la Institució monàrquica encarnada per Juan Carlos I, cosa que va fer que el poble espanyol oblidara que la seua legitimitat era d’origen franquista. Tot això unit i amanit per l’espectacularitat de l’esdeveniment i per la seua difusió en viu i en directe a través d’RTVE1, han aconseguit que

Literat Azorín, 2005). Arxiu Joan Castelló

Arxiu RTVE http://www.rtve.es/alacarta/videos/fue-noticia-en-el-archivo-de-rtve/asalto-tejero-congreso-23-1981/392929/

185

el Colp d’estat del 23-F siga considerat l’esdeveniment històric de la recent història d’Espanya sobre el qual més s’ha escrit, debatut i opinat tant per científics socials com per la pròpia societat espanyola. Com a exemple, només remuntar-nos al capítol de Salvados (La Sexta) en el qual es va crear una història més o menys versemblant sobre aquest fet i que va aconseguir una audiència rècord del 23,9% i 5,2 milions d’espectadors2. Els orígens del 23-F es remunten a l’estiu de 1977 on polítics i empresaris de caire conservador es van plantejar liderar un alçament contra el nou sistema polític sorgit de les cendres del franquisme. En 1979 i davant la crisi que colpejava Espanya, aquests mateixos empresaris van decidir que era necessari posar al capdavant de l’operació un militar: el General de divisió Alfonso Armada, antic secretari de S. M. el Rei i home de gran prestigi entre les elits conservadores. L’opció que es remenava en eixe moment és que Armada es convertira en President d’un Govern de concentració nacional en el qual participaren tots els grups polítics, a excepció dels partits nacionalistes sorgits en la incipient democràcia. Aquesta operació primigènia va rebre el nom de Solució Armada3 i va ser dissenyada a través de dos branques, una constitucional i un altra pseudoconstitucional que va ser la que al final es va imposar el 23 de febrer de 1981 amb la presa del Congrés dels Diputats. Per a posar en funcionament el Colp d’Estat no solament es va comptar amb el General Armada sinó també amb el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero Molina, amb el Comandant José Luís Cortina Prieto i amb el Tinent General Jaime Milans del Bosch i Ussía, entre d’altres. 2 3

El pla dels colpistes tenia tres punts clau: la presa del Congrés per Tejero, la intervenció de la Divisió Cuirassada Brunete prenent els mitjans de comunicació i la incorporació al colp dels Capitans Generals després del ban que el mateix dia es faria públic a València per Milans del Bosch. Així, la vesprada del 23 de febrer de 1981 (18.23 hores), mentre en el Congrés de Diputats es votava per segona vegada la investidura de Calvo Sotelo com a President del Govern i successor d’Adolfo Suárez, Tejero va aparéixer, pistola en mà, amb la cèlebre frase “quieto todo el mundo…” deixant-nos per al record les resistències oferides en el Congrés per Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo que, amb la seua dignitat, van demostrar al poble espanyol el valor i la necessitat de la democràcia. Milans del Bosch declarava a València, sobre les 19.30, a través de la ràdio, l’estat d’excepció4. Sobre les 22.00 va mobilitzar pels carrers de la capital 1.800 homes, 60 carros de combat, a més d’altres vehicles i camions que paralitzaren la societat valenciana. Després de diferents trucades telefòniques, entre elles la del mateix Juan Carlos I i davant el fracàs de la temptativa colpista a Madrid, va deposar les armes a mitjanit i el 24 de febrer va ser traslladat a Madrid on va ser arrestat i destituït. El Congrés dels Diputats va ser abandonat pels militars el 24 de febrer a les 12.30. El fracàs del Colp d’estat no es pot atribuir a la força de la democràcia sinó més aviat a la improvisació de l›actuació dels colpistes, al poc suport dels comandaments de l›estament militar i al fet que no existia un vertader lideratge. A més, el fet que fora retransmés va causar una

Notícia 24/02/2014 https://www.20minutos.es/noticia/2067134/0/evole-operacion-palace/rompe-records-audiencia/montaje-23-f/ Per a mes informació s’ha de llegir el magnífic treball de Roberto Muñoz Bolaños Un análisis incompleto de un acontecimiento excepcional: la literatura sobre el golpe de Estado del 23-F (1981-2014) https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5321969 Àudio íntegre https://cadenaser.com/emisora/2016/02/23/radio_valencia/1456224371_385518.html

Cullera 2020

186

Falla Raval Sant Agustí

Un grup de militars intentaren donar un colp d’Estat. Detall de la falla La batalla de Colors, de Vicente Martínez Aparici (Malva-rosaPonz-Cavite, 2010). Foto Joan Castelló

profunda impressió en la societat espanyola, que es negava a mirar cap endarrere novament.

5 6

El discurs del Rei retransmés també per RTVE a la 1.24 de la matinada del dia 24 de febrer5 vestit amb l’uniforme de Capità General de les Forces Armades, va liquidar qualsevol expectativa de suport de la Corona al Colp d’Estat i va fer que molts militars abandonaren la seua execució. Amb el Colp fracassat, els diputats van tornar a la votació el resultat de la qual va ser de 186 a favor i 158 en contra de la investidura de Calvo Sotelo. El principi de la fi de la UCD va començar en aquest moment, així com l’auge d’un PSOE que es convertiria en un partit predominant 6 durant la dècada dels 80. El procés judicial contra els colpistes del 23-F durà tres mesos, el judici més llarg de la Història d’Espanya només superat pel judici de l’11-M i pel recent judici del Procés i va condemnar ls seus autors a diferents penes de presó. Malgrat comptar amb tanta informació sobre el que va ocórrer aquell dia, encara queden moltes preguntes en l’aire com, quin va ser el vertader paper d’Armada o del Rei d’Espanya? o, qui va ser l’elefant blanc, cap no visible del Colp? Supose que amb la desclassificació de les 125 hores d’enregistraments d’eixe dia i dels dies posteriors, tal volta puguem eixir de dubtes. El 23-F quedarà per sempre en la nostra memòria, en la memòria d’un país de pícaros y espadones, que malgrat les lliçons de la Història no aprén. Per sempre quedaran a la nostra ment imatges i sons que formen ja part de la Història més recent de la nostra democràcia que en aquells anys tractava d’obrir-se pas enmig de la incertesa, enfront de sectors conservadors que es negaven a acceptar la fi de quasi 40 anys de dictadura.

Discurs de Juan Carlos I. 24/02/1981 http://www.rtve.es/alacarta/videos/archivo-casa-real/mensaje-nacion-ante-intento-golpe-estado/1491043/ Clasificació de Sartori.

187

OTAN,

d’ entrada NO Seu de l’OTAN a Brussel·les

desmemoriados.org

Cullera 2020

188

Falla Raval Sant Agustí

“El nostre partit no assumeix la decisió d’integrar-se en l’OTAN, i, per tant, estarà en contra d’aquesta proposta, amb les conseqüències històriques que tinga mantindre una coherència lògica entre el que diem i el que pensem fer”.

Aquest discurs, manifestat per Felipe González, secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol, el 6 d’octubre de 1981 en la Comissió d’Exteriors del Parlament, era el que marcava la pauta dels plantejaments que aquest partit s’arrogava llavors respecte a la qüestió de la pertinença d’Espanya a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). És clar que, en aquells moments, ni Felipe González ni el seu partit tenien encara responsabilitats de govern. És clar que llavors el PSOE de Felipe González, el que havia eixit del Congrés de Suresnes canviant la seua orientació política, presumia de ser el líder abanderat de l›esquerra espanyola. La veritat és que Espanya ja es trobava vinculada amb l’Aliança Atlàntica des de 1953, fruit dels acords bilaterals del règim franquista amb els Estats Units. I de fet el país americà havia intentat la consolidació d’aquest ingrés al maig de 1975, encara que la seua proposta va ser rebutjada per la resta dels països aliats argumentant l’absència de democràcia en l’estat espanyol. No obstant això va ser, una vegada mort Franco, quan els governs d’UCD van sol·licitar i van obtindre, malgrat l’oposició manifesta de tot l’arc d’esquerra de la política espanyola i gran part de la població, l’adhesió a l’aliança defensiva occidental. A l’octubre de 1981, data en la qual s’emmarca la cita del secretari general del Partit Socialista que inicia aquest article, es produeixen els debats previs en el Parlament espanyol. Aliança Popular, Unió de Centre Democràtic i els nacionalistes bascos i catalans donen suport a

la proposta d’adhesió, mentre que les forces d’esquerra s’oposen a aquesta. No obstant això, el 30 de maig de 1982, sota el Govern de Leopoldo Calvo Sotelo i després del crebant moral que va suposar la temptativa colpista de febrer de 1981, Espanya es converteix en membre de ple dret de l’OTAN. No obstant això, mesos després, a l’octubre de 1982, el Partit Socialista Obrer Espanyol s’alça amb la victòria en les eleccions generals per majoria absoluta, la qual cosa en l’imaginari de la població amb ideologia progressista havia de suposar l’eixida immediata del Tractat Atlàntic. Felipe González, màxim dirigent del partit vencedor i pròxim president de Govern, havia manifestat en reiterades ocasions la seua notòria negativa a l’adhesió d’Espanya i el seu desig que es realitzara un referèndum “per respecte a l’opinió pública”. Així, arribà a assenyalar que “de la mateixa manera que hem dit ‘d’entrada, no’ estem disposats a dir ‘d’eixida, sí’”. En una octaveta que el PSOE va llançar en 1982 amb el seu famós ‘OTAN, d’entrada NO’, s’assegurava: “Els riscos d’ingressar en l’OTAN són evidents; la cessió de sobirania que comporta, també. Cap persona responsable pot negar la transcendència d’eixa decisió, que afecta directament la vida de 36 milions de ciutadans… Per això, ens emparem en la Constitució i exigim la celebració d’un Referèndum, el resultat del qual respectarem com a demòcrates”. El que va ocórrer més tard, ja amb el PSOE governant, hauria d’incloure’s en els anals de la pràctica política inconseqüent o, majorment, en algun tractat sobre “història bufa”. No se sap molt bé si a l’Executiu socialista li va donar un atac extrem de responsabilitat governativa, si les pressions van ser tremendes i insuportables, si va tindre alguna revelació divina, si es va obrir un futur personal per a alguns impossible de rebutjar o si, com es va dir en

189

Manifestació contra l’entrada d’Espanya en l’OTAN amb banderes del PCE

el seu moment, als socialistes els van vincular la permanència en l’OTAN amb la seua aspiració d’accés a la Comunitat Econòmica Europea. El cas és que el Partit Socialista Obrer Espanyol va complir d’allò més bé amb el refrany castís espanyol “Donde dije digo, digo Diego”. A més, en el súmmum d’alló més prodigiós i com a mostra que cal saber col·locar-se en el panorama mundial, passat el temps, com a exemple del “treball ben fet”, va disposar en les seues files del primer espanyol, socialista ell, nomenat secretari general de l’OTAN, en la persona de l’exministre Javier Solana, que va ostentar el càrrec entre 1995 i 1999. El dimecres, 12 de març de 1986, quasi tres anys i mig després d’haver guanyat les eleccions, la qual cosa expressa a les clares l’absència d’interés governatiu per

complir amb la seua promesa, i després de nombroses manifestacions per part dels grups anti-OTAN exigint el seu compliment, es va celebrar el referèndum sobre la permanència d’Espanya en l’OTAN al qual el Govern s’havia compromés, no obstant això la seua postura (i la del partit polític que el donava suport) era completament diferent a la que havia mantingut mentre va estar en l’oposició. I en nom d’aquesta transfiguració va posar tota la seua maquinària a funcionar. No va estalviar detall. Des del xantatge que suposava la promesa de dimissió de Felipe González com a president de Govern, la qual cosa deixava en l’aire una amenaça de desfeta en el futur del país, fins a un estudi detallat de les preguntes que s’anaven a realitzar en la consulta, de tal manera que foren prou convincents per a Cullera 2020

190

Falla Raval Sant Agustí

acostar la brasa a les noves pretensiaspectes a les forces progressistes ons socialistes. en una preocupant atonia que es va En aquest canvi de vestit, el prolongar durant moltíssim temps. PSOE, que abans havia afirmat que No obstant això, és de rigor asl’OTAN albergava dictadures com senyalar que, malgrat el desencantales de Grècia, Portugal o Turquia, no ment, el treball realitzat va permetre tenia enrogiment després a dir que posar en contacte i col·laborar a parreunia països genuïnament demotir de llavors a nombrosos grups, que cràtics. van ampliar les seues reivindicacions Durant la campanya van apaa altres aspectes de la lluita diària, réixer en els periòdics cartes signa- Adhesiu del PSOE amb el lema “OTAN, des de l’antimilitarisme a la solidarides per personalitats mediàtiques d’entrada no” tat o els drets laborals. proclius a la permanència, tals com Un fet paradigmàtic del moJaime Gil de Biedma, Rafael Sánchez Ferlosio (que des- ment i de les sensibilitats que va ocasionar la derrota va prés va tindre el bon gust de penedir-se), Amancio Pra- ser també el naixement d’Esquerra Unida a partir del reda, Juan Marsé, Luis Antonio de Villena, Blanca Andreu, coneixement i sintonia de diversos corrents, tendències i Santos Juliá, José Miguel Ullán, Assumpta Serna, Álvaro partits opositors a l’organisme militar occidental. El referèndum per a l’eixida d’Espanya de l’OTAN Pombo, Adolfo Domínguez, Sancho Gracia, etc. Fins i tot el periodista esportiu José María García, llavors majori- va tindre un resultat més o menys sorprenent, atesa la tàriament seguit per les masses futboleres d’aquest país, inequívoca tendència que fins a poc abans havia tingut va aprofitar la seua aparició en un programa televisiu de l’opinió pública cap a una posició contrària a la permamàxima audiència per a fer-nos partícips, sense vindre al nència. Aquest guió es va mantindre en la totalitat de les cas, de la seua posició favorable a les tesis del Govern. províncies de l’àrea de Catalunya, País Basc i Navarra, Mentrestant, i durant els anys que van transcórrer que van votar en contra, però en la resta de les provínentre el decret signat per UCD per a l’entrada d’Espa- cies espanyoles, excepte en el notable cas de Las Palmas nya en l’OTAN i la celebració del referèndum promés pel de Gran Canaria —en el qual el vot contrari a l’OTAN PSOE, els moviments socials i les forces polítiques que, al va ser superior al vot favorable en 50.000 paperetes, la marge de la pirueta socialista, s’havien mantingut contra- bolcada en favor dels nous arguments del PSOE va ser ris al citat organisme de defensa, van continuar realitzant clara. Hui en dia les tres condicions proposades pel Goprotestes i manifestacions que de manera sistemàtica desembocaven, no sols en una alta participació, sinó també vern socialista, la de no incorporació a l’estructura mien un percentatge molt majoritari d’opinions favorables a litar, la de la prohibició d’instal·lar, emmagatzemar o l’eixida d’Espanya del Tractat de l’Atlàntic Nord. introduir armes nuclears en territori espanyol, i la de la No obstant això, el resultat de la consulta de 1986, reducció progressiva de la presència militar dels Estats per a decepció de molts i tranquil·litat d’uns altres, va Units a Espanya, han sigut incomplides pels diferents gosuposar una duríssima garrotada, afonant en quantiosos verns que s’han anat succeint.

191

Cullera 2020

192

Falla Raval Sant AgustĂ

CapĂtol 4

Canvis substancials en

lâ&#x20AC;&#x2122;economia 193

Rumasa: La gran expropiació Miguel Ángel Noceda

El País

El 23 de febrer de 1983, el quasi acabat d’estrenar Govern socialista de Felipe González aprovava un reial decret llei pel qual s’expropiava el grup Rumasa, els seus 18 bancs i les prop de 400 empreses. La intervenció del grup presidit per l’empresari de Jerez José María Ruiz-Mateos es va fer “a fi de garantir plenament els depòsits dels bancs, els llocs de treball i els drets patrimonials de tercers, que considera greument amenaçats”, segons la declaració oficial del llavors portaveu del Govern, Eduardo Sotillos. La decisió estava cantada. Uns dies abans, el ministre d’Economia i Hisenda, Miguel Boyer, va encendre la metxa en anunciar per sorpresa, en una roda de premsa sobre conjuntura, que enviaria als inspectors del Banc d’Espanya a Rumasa si l’entitat no acabava l’auditoria. “Algú vol provocar una catàstrofe sense precedents en la història econòmica d’Espanya”, va contestar Ruiz-MateCullera 2020

194

Falla Raval Sant Agustí

os. I no va ser una catàstrofe. Va ser el primer gran escàndol financer de la democràcia, a més del segon 23-F més famós de la història d’Espanya després de l’intent de colp d’Estat de dos anys abans. En la matinada de l’endemà, un inspector de policia acompanyat per dos membres de la Policia Nacional van materialitzar la intervenció pública de la seu central de Rumasa, en el passeig de Recoletos de Madrid. Mentrestant, a la seua casa de Somosaguas, l’empresari seguia els esdeveniments i preparava la seua fugida a l’estranger. Va aconseguir sortejar la justícia i després de diversos dies a Londres, es va instal·lar a Frankfurt fins a la seua extradició. El patrimoni que va aconseguir resguardar li va servir, passats els anys, per a crear la Nova Rumasa. Al matí d’aquell dia, Boyer i els ministres d’Indústria i Agricultura, Carlos Solchaga i Carlos Romero, van explicar amb detall l’expropiació: Rumasa s’havia convertit en un enorme conglomerat empresarial en el qual existia una doble comptabilitat (caixa B). El forat patrimonial era de més de 111.000 milions de pessetes, arrossegava un deute tributari i fiscal d’uns 20.000 milions i els seus bancs tenien una perillosa concentració de riscos. Així mateix, registrava unes pèrdues de 9.000 milions enfront els 5.000 milions que deia de beneficis. El denominat hòlding de l’abella estava en el punt de mira des de feia temps, encara que va ser un mes abans de l’expropiació quan el Fons de Garantia de Depòsits va exigir la realització d’auditories als bancs del grup en un termini de quatre mesos. Després, els esdeveniments es van precipitar per la negativa del grup a realitzar eixos controls financers. Des de 1978 el Banc d’Espanya havia requerit Rumasa per la “perillosa concentració de riscos dels bancs del grup en les seues pròpies empreses i l’exRuiz Mateos, disfressat de Superman en una compareixença als jutjats

195

cés d’inversió per damunt de l’ortodox”. També se li va recomanar que desinvertira. Però Ruiz-Mateos es va negar en redó. Va continuar creixent i engreixant els negocis. Entre els bancs destacava l’Atlántico com el buc insígnia, i entre les empreses comprades figuraven algunes emblemàtiques com Galerías Preciados, Almacenes Sears, Hispano Alemana de Construcciones, la cadena hotelera Hotasa, diversos cellers a Jerez i la Rioja, Loewe…, amb uns 60.000 treballadors en totes aquestes. Malgrat que la decisió d’expropiar Rumasa va rebre el suport des de les files empresarials (amb els banquers Emilio Botín López, pare de l’actual president del Santander, i Luis Valls, president del Popular al capdavant), l’assumpte va tindre contestació des de la dreta política, que va presentar recurs davant el Tribunal Constitucional, que dictaria sentència desestimant-lo. La decisió de l’alt Tribunal va ser un gran triomf polític del Govern de González i va obrir el camí a la immediata privatització de les entitats intervingudes sense hipoteques jurídiques. No obstant això, aqueix procés es va trobar amb obstacles que han cuejat fins ara. Malgrat estar perseguit per la justícia, l’empresari de Jerez, que havia començat en 1961 exportant vins amb un capital de 300.000 pessetes i que va ser triat eurodiputat en 1989, a penes va estar empresonat i va intentar crear un segon imperi a força de talonari. En 2011, la Nova Rumasa era un eixam d’empreses, un laberint de 117 companyies sense un hòlding principal o societat matriu. Segons dades de la pròpia companyia, comptava amb més de 10.000 treballadors en diferents sectors.

La seu del Grup Rumasa va estar molts anys a les Torres Colón de Madrid Cullera 2020

196

Falla Raval Sant Agustí

Mario Conde:

ambició de poder i dels guanys ràpids

Francesc Alvarado

Analista económic

Quan Mario Conde va descendir del seu BMW blau el 26 de febrer de 1998 portava un impecable vestit italià i el cabell pentinat amb gomina, com sempre. Es va dirigir a l’exèrcit de càmeres i micròfons amb la seguretat d’un home acostumat a ser el centre d’atracció. Però aquesta vegada no anava a navegar amb el Rei, no arribava a una festa dels seus amics de la jet set ni a una reunió de polítics de dreta per a inventar maneres de traure del poder a Felipe González. Entrava en el Tribunal Suprem per a veure cara a cara als homes que l’enviarien, perquè responguera per un frau de més de 5 milions d’euros contra el Banc Espanyol de Crèdit, Banesto, pel cas conegut com Argentia. Conde, que havia sigut l’home de negocis més admirat d’Espanya i s’havia convertit en símbol de la transformació d’aquest país en una moderna economia europea, s’enfrontava a acusacions per set delictes, relacionats tots amb la canalització de fons del banc cap als seus comptes personals i els dels seus amics. Es tractava del final d’una era. A la fi del decenni dels huitanta, Conde va ser el prototip d’una nova generació d’home de negocis. Amb aspecte de galant mediterrani, cabell en-

197

gominat i vestit amb disseny italià, Conde va ser el banquer més popular d’Espanya i personatge cobejat per les revistes del cor. Fill d’un duaner i una mestressa de casa, Mario Conde va nàixer en 1948 en Tuy, xicotet poble a la província de Pontevedra. Quan era xiquet, el seu pare va ser traslladat a un llunyà poble acusat d’acceptar suborns dels contrabandistes. Conde es va criar en la pobresa. Als 18 anys va entrar a Deusto, la universitat dels jesuïtes prop de Bilbao, per a estudiar Dret. Mario sempre trobava temps per a escapar-se a Bilbao, tocar el tambor en una banda de rock, ser l’extrem esquerre de l’equip de futbol i participar en festes socials. Es va graduar com el primer de la seua classe. Als 21 anys va conéixer a Lourdes Arroyo, amb qui es va casar en 1973. La parella es va traslladar a Madrid. Al març de 1976 es va convertir en director general adjunt d’una xicoteta companyia farmacèutica, anomenada Laboratorios. Per a 1980 la parella tenia la seua pròpia casa i passava els estius a Mallorca, on Mario va descobrir el segon amor de la seua vida: navegar. Al setembre de 1983, Conde va convéncer l’amo de Laboratorios, Juan Abelló, per a vendre l’empresa al gegant multinacional Merck, per 28 milions de dòlars. Junts van treballar per a absorbir una altra companyia, Antibióticos. A l’abril de 1987, després de convertir-se en els seus majors accionistes, la van vendre a la multinacional italiana Montedison per 450 milions de dòlars, preu

que molts van considerar molt superior al real. La part de Conde en la venda va ascendir a 132 milions de dòlars. Les autoritats italianes van sospitar l’existència d’una sucosa comissió pagada a grups polítics espanyols i italians en aquesta transacció. Abelló i Conde van ajuntar els seus guanys i van comprar el 3% de les accions de Banesto i van exigir càrrecs en la Junta. El 30 de novembre de 1987 Mario Conde va ser nomenat president de Banesto després del fracàs de l’OPA hostil del Banc de Bilbao, recolzada pel Govern de González. Gràcies a això, va poder desfer-se de les velles famílies que governaven el banc. “L’home que es va fer a si mateix” era un exemple per als joves. Era el nou empresari per a la nova Espanya. Però una vegada va ocupar la butaca de president del banc va començar a portar-se com el dictador d’una república bananera. Va reemplaçar els membres de les famílies antigues que estaven en la junta de Banesto pels seus amics i va nomenar quasi tots els germans de la seua esposa per a alts càrrecs. Conde i els seus amics es van dedicar a enriquir-se, es van atorgar alts salaris i van utilitzar generosos comptes de despeses a càrrec de l’entitat bancària. Durant el seu mandat, el banc va procedir a una agressiva expansió de la seua cartera de valors. Entre 1987 i 1990 aquesta es va duplicar en passar de 10.000 a 20.000 milions de dòlars. Tal vegada el més important per a Conde va ser la inversió en mitja dotzena de mitjans de comunicació, com la

Cullera 2020

198

Falla Raval Sant Agustí

Portada del diario El País del 29 de desembre de 1993 amb la noticia de la intervenció de Banesto per part del Banc d’Espanya.

Mario Conde eixint de la presó

199

compra del 25% d’Antena 3 i el 5% del diari El Mundo, que en aquells moments era poc rendible. Des de Banesto, Conde es va convertir en un personatge nacional. Estava obsessionat amb la idea de convertir-se en president del Govern. Per a demostrar la seua popularitat, va pagar enquestes que van mostrar que el 80% dels espanyols el coneixien… i l’admiraven. Cultivar la seua imatge era per a ell un treball a temps complet. Posseïa dues mansions a Madrid pagades per Banesto, i dues grans finques, una a Sevilla i una altra a Toledo, de 4.000 hectàrees, amb les seues inicials gravades en or a la porta principal. A més, posseïa una casa a Mallorca i una altra a Mèxic, dues finques a Xile i una a l’Argentina. I els seus velers van créixer en igual proporció que el seu estatus i el seu ego. L’últim va ser un veler, de 41 metres, l’Alexandra, el nom de la seua filla, pagat pel banc i valorat en 6 milions de dòlars. Conde tenia altres obsessions. Una era la seua seguretat personal. El seu pressupost per a aquest capítol arribava a nivells exorbitants. La seua altra passió era l’odi a Felipe González. Conde va estar connectat amb diversos complots per a enderrocar el llavors president del Govern espanyol. Conde treballava dur per a congraciar-se amb el Rei Joan Carles, el suport del qual seria important en el cas que ell es convertira en president del Govern. Com a accionista d’El Mundo, Conde va mantindre fora de circulació les fotos del Rei banyant-se nu en un iot, preses per un paparazzi italià. També va comprar la revista Época, després que publicara fotos d’una dona de qui es creia era amant del Rei. Conde va intentar crear un partit polític amb l’aval d’Adolfo Suárez, al qual havia ajudat econòmicament, i amb el suport dels mitjans que controlava. Va intentar pactar amb González i enganyar Aznar, però només va

Seu central del banc Espanyol de Crèdit (Banesto) a Madrid

aconseguir que tots dos s’uniren en la malvolença que li tenien. Encara que va intentar tindre influència en el Palau de la Zarzuela. En 1993, en un període convuls de la política espanyola, Conde va enviar missatges al Rei en els quals li deia que estava disponible per a dirigir, si era necessari, un govern de salvació nacional. Els escàndols que van acabar amb la caiguda de Conde van començar al febrer de 1992, quan es va filtrar informació al diari El Mundo per a perjudicar el llavors governador del Banc d’Espanya, Luis Ángel Rojo, amb la finalitat d’obligar-lo a avortar una investigació del banc supervisor sobre les finances de Banesto. L’estratègia no Cullera 2020

200

Falla Raval Sant Agustí

Mario Conde, president de Banesto

va funcionar i la primera de les investigacions judicials contra Conde es va iniciar un mes més tard. Les polítiques d’expansió agressiva finalment havien fet mossa en els estats financers de Banesto. Les xifres de capital en el balanç es mantenien unflades per l’autocartera d’accions del banc. Conde va obtindre 700 milions de dòlars en un préstec de la prestigiosa banca d’inversió de JP Morgan, el vicepresident de la qual a Espanya era un amic seu. En 1992, quan el deteriorament del balanç del banc era perceptible, Conde es va associar a l’empresari Antonio Asensio, amo del grup Zeta, per a fer-se amb el control d’Antena 3. Gràcies a això, va aconseguir aug-

mentar el seu poder i va pressionar als mitjans perquè no informaren del forat patrimonial de Banesto, que conduiria a la seua intervenció. L’auditoria encomanada pel Banc d’Espanya el va calcular en 550.000 milions de pessetes com a conseqüència d’una gestió temerària en la concessió de crèdits. Al desembre de 1993, Moody’s i altres agències especialitzades en riscos havien reduït la qualificació de Banesto al nivell més baix entre els bancs espanyols. Quan el Banc d’Espanya va intervindre el 28 de desembre de 1993, el dia dels Innocents, molts espanyols van pensar que era una elaborada broma. Però quan la notícia es va confirmar, els clients van retirar 1.400 milions de pessetes dels seus depòsits. Els auditors van trobar després un desfalc patrimonial de 600.000 milions de pessetes. Quan Conde va ser forçat a abandonar l’entitat, el banc valia la meitat de quan s’havia fet càrrec d’aquesta, sis anys arrere. Van ser sis anys (1987-1993) en els quals Conde va saquejar el banc per fer-se amb una colossal fortuna, que ningú ha pogut calcular. A Espanya, es va fer amb un important patrimoni immobiliari, però és impossible determinar a quant poden ascendir els diners acumulats en paradisos fiscals. El 23 de desembre de 1994 un jutge va decretar presó provisional per a Conde. Quan va eixir, un mes i mig després de depositar una fiança de 2.000 milions de pessetes, va contractar els serveis del coronel Juan Perote, excap de missions especials del Centre Superior d’Informació per a la Defensa (el CESID), qui tenia documents comprometedors contra el govern de Felipe González i transcripcions de converses telefòniques privades del Rei En un temerari intent de fer xantatge al govern, Conde va demanar 107 milions de dòlars com a indemnització per haver perdut diners en la caiguda del preu

201

de les accions de Banesto. També volia que fora canviat el jutge que portava el seu cas i que el govern declarara que s’havia equivocat en llevar-li el que Conde deia que era el seu banc. Al novembre de 1995 va arribar la resposta del govern: no hi havia tracte. Durant els seus processos judicials, Conde va ser acusat de set delictes. Entre aquests està el cas de Argentia Trust, en la qual van ser depositats 5 milions de dòlars de Banesto en 1990. Un altre cas és el de la Fundació Melvin, creada al juny de 1989 al principat de Liechtenstein, que va rebre fons per 27 milions de dòlars, canalitzats per intermediació d’altres tres companyies suïsses. Al març de 2000, set anys des- Mario Conde en una Junta d’Accionistes de Banesto prés de la intervenció del banc, havia sigut condemnat per l’Audiència Nacional a deu anys de Anteriorment Conde ja havia estat 17 mesos a presó per apropiació indeguda, estafa i falsedat. El Su- l’ombra pel cas Argentia Trust, pel qual va ser condemprem va augmentar a 20 anys la pena. Va haver de tornar nat en 1997 a sis anys de reclusió. L’Audiència Nacional a la presó d’Alcalá i allí va romandre tres anys més fins va considerar provat que havia ordenat una transferènque Institucions Penitenciàries li va concedir el tercer cia de 600 milions de pessetes a una societat de les Illes grau. Caiman, la finalitat de la qual no havia pogut justificar. En La sentència condemnatòria, ratificada pel Tribunal realitat, bona part d’aqueixos diners havien anat a comSuprem, assenyalava expressament una sèrie d’operaci- prar favors polítics perquè el Govern de Felipe González ons fraudulentes com la venda de cementeres, Dorna, aprovara les exempcions fiscals en la creació de la corpoOil Dor, Isolux i unes altres. El cas més cridaner era el ració industrial del banc. d’Oasis, la societat d’un testaferro de Mario Conde, a la En 2002, després d’un llarg procés que va incloure qual Banesto havia prestat 100.000 milions de pessetes diversos recursos i el pagament d’una altra fiança de 500 per a desenvolupar projectes turístics a Florida. El banc milions de pessetes, Conde va acabar ingressant a la presó no va recuperar ni un sol cèntim, ja que Oasis mancava per a complir una pena de deu anys, de la qual no va comd’actius. plir ni la meitat en acollir-se a beneficis penitenciaris. Cullera 2020

202

Falla Raval Sant Agustí

Una moguda del món

DEL TREBALL

ALS ANYS 80

Raül Roselló Gregori

secretari comarcal UGT-PV Joan Lluís Bodí Fenollar

coordinador comarcal UGT-PV

Com obra l’Ajuntament?, de Toni Baez (La Bega, 2006)

203

El 14 de març de 1980 va ser un divendres com un altre en els nombrosos bars de Cullera on els collidors de taronja acudien a llogar-se per a guanyar-se el jornal. Tal com havien fet des de l’inici de la temporada dels cítrics, cada dia tocava que els homes buscaren faena presentant-se als bars del carrer del Riu, pels voltants del Mercat i del Passeig Dr. Alemany i, sobretot, en la principal artèria del barri del Raval, el carrer València. Ara no obstant l’alegria minvava. La temporada quasi arribava al seu final i la vidriola havia de resistir fins a l’arribada de l’estiu i de l’oportunitat de treballar en l’hostaleria i els negocis del turisme. L’economia de subsistència de molts cullerencs depenia de combinar i barrejar en la cistella el treball que bonament podia aconseguir-se amb la taronja, el meló d’Alger, la tomaca, el turista madrileny o el guiri. Tot de temporada, tot regit per la paraula i les relacions de poder ancestral, sense papers, sense contractes laborals, sense romanços que incomodaren a les persones benestants. Així era el món del treball a Cullera en aquells anys. Molt poca modernitat havia entrat a formar part de la vida laboral diària de treballadors i treballadores a pesar dels drets reconeguts en la Constitució aprovada dos anys abans. Ni drets sindicals, ni negociació col·lectiva, ni condicions laborals dignes, estaven encara presents en el vocabulari corrent, llevat de casos molt extraordinaris. S’havien fet passos des de la mort del dictador Franco però la tasca de transformar el seu règim caduc, sinistre i polsós en una democràcia mínimament semblant a les europees del nostre entorn semblava en aquell moment una empresa de dimensions ciclòpies. Si a més a més, parlàvem no només de drets formals sinó també d’equilibrar les forces en el terreny on més radicalment eren visibles les desigualtats econòmiques, el de les relacions laborals, aquells primers anys de democrà-

cia semblava que no hagueren produït cap moviment ni un en l’ordre immutable de les coses: els amos eren amos i els rics eren rics. I les famílies treballadores i els seus fills, senzillament, no eren d’eixe món. I a pesar de tot, la dècada dels 80 s’iniciava amb un aire diferent. No debades en aquell any de 1980 el tema que més setmanes es va mantindre com a número 1 de Los 40 principales va ser el Dime que me quieres, de Tequila. Tota una revolució en els gustos de la joventut. Però no era només que els xicons joves escoltaren nova música i vestiren estrafolàriament per a les convencions de l’època. També en el món del treball hi havia colzades per a intentar desplaçar a poc a poc els llasts pesats del passat. La UGT buscava el seu lloc després d’haver estat 40 anys fora de la històrica Casa del Poble de l’actual carrer Vall, fundada per la Unió Marítima del Xúquer i la qual s’havia afiliat al sindicat el 1936. En aquell mateix edifici la dictadura hi tingué instal·lat els quarters generals del sindicat vertical, la CeNS. Calia ventilar i que entraren aires nous. A poc a poc el sindicalisme cullerenc intentava organitzar-se i la tradicional força cullerenca de la UGT es renovava amb nous líders sindicals. La majoria eren molt joves, alguns provinents d’una administració pública en plena renovació per la democratització dels ajuntaments, com és el cas de Diego Rico i altres del sindicalisme vinculat a l’activitat de la Ford, com és el cas del carismàtic José Ruiz “Chocolate” qui posteriorment ocuparia la secretaria general de la central ugetista en la comarca i amb els anys, entre 2009 i 2016, seria membre de l’executiva federal de la federació d’Indústria de la UGT. I efectivament, a aquells joves líders sindicals cullerencs no els passà desapercebut l’article publicat aquell 14 de març al diari El País, aleshores bíblia periodística dels abanderats del progrés: Con el Estatuto de los Trabajadores la democracia entra en las relaciones laborales. Amb el text legal que es publicava aquell mateix dia Cullera 2020

204

Falla Raval Sant Agustí

al BOE es passava plana al sistema franquista de relacions laborals. Un sistema basat en un paternalisme que no dubtava en pegar un bon carxot quan el xiquet s’obstinava a créixer tort, tot pel seu bé. Amb el nou Estatut dels Treballadors havia quedat inaugurat el desenvolupament de la Constitució en matèria de relacions laborals. No havia sigut gens fàcil, tanmateix, aprovar-lo. Les discussions parlamentàries havien arribat a una intensitat màxima, amb més de 800 esmenes al text inicial i tota classe de declaracions i moviments que una vegada i una altra semblava que El llavors secretario general d’UGT, Nicolás Redondo (dreta), amb José Ruiz Chocolate feien descarrilar les negociacions. (esquerra) i Manuel Hernández Però la voluntat del text constitucional era clara: sense llibertat sindical no hi ha democràcia la construcció d’un sistema democràtic de relacions lapossible. I justament per això mateix el reconeixement borals podia començar de veritat a partir d’aquell 14 de que la Constitució fa dels sindicats, i també de les orga- març de 1980. nitzacions empresarials, tenia el seu lloc en el Títol PreEra temps, no obstant tot, de deixar a banda inclús liminar, el dels assumptes essencials que defineixen la les frustracions que se’n derivaven d’aquell Estatut que nostra democràcia. no acabava de ser el que molts hagueren volgut i planDe la mateixa manera, l’eficàcia general de la nego- tejava per al futur moltes complicacions per a la consoliciació col·lectiva també havia quedat garantida al màxim dació i expansió de les mateixes organitzacions sindicals. nivell donat que era la mateixa Constitució la que de- Per davant quedaven intents d’involució, com el colp terminava la força vinculant dels convenis i assegurava d’Estat de 1981, i progressos com l’aprovació pel primer que les regulacions de les condicions salarials i laborals Govern socialista en desembre de 1982 de la jornada las’hagueren d’aplicar a tots els treballadors d’un àmbit boral de quaranta hores setmanals i l’ampliació del períuna vegada pactats entre els sindicats i les patronals. ode de vacances a trenta dies per a tots els treballadors. Però no obstant totes les previsions constitucionals, poc El 1985 arribaria també la Llei Orgànica de Llibertat Sines podia avançar sense la ferramenta bàsica d’una legis- dical. lació bàsica com l’Estatut dels Treballadors. I amb totes Els anys 80 van ser, en definitiva, anys d’il·lusió les dificultats, per l’enorme tasca que hi havia al davant, democratitzadora per a les organitzacions sindicals de

205

classe, les quals donaven espenta al sentir molt majoritari de voluntat d’avanç en la construcció de l’Estat de Benestar i l’expansió de drets socials i laborals. Però també és cert que la crisi econòmica no donava descans i els treballadors van haver de familiaritzar-se amb els problemes de l’atur, la temporalitat i la precarietat laboral. L’olla de pressió va acabar per esclafir amb la vaga general del 14 de desembre de 1988. A pesar de tot és inqüestionable que les conquistes col·lectives del món del treball aconseguiren que la legislació laboral i la signatura de convenis tan importants per a la vida diària dels cullerencs com ara el de l’hostaleria, el manipulat i la recol·lecció de cítrics, o el del metall, passaren a formar part d’una quotidianitat que a voltes té el perill de banalitzar l’esforç que hi ha darrere. Els drets, més encara els del treball, no estan garantits per a sempre. Val la pena recordar-ho perquè hui, 40 anys després de l’entrada en vigor del primer Estatut de Treballadors de la democràcia, hauríem de saber que una resposta socialment justa als reptes de la desigualtat, econòmica i de gènere, la digitalització i la crisi mediambiental requereix necessàriament de dos ingredients molt poderosos: la democràcia i el treball digne amb drets.

La clase obrera, de Francisco Tomás Grau (Sant Ignaci de Loiola-Jesús i Maria, 1985) Cullera 2020

206

Falla Raval Sant Agustí

El moviment agrari es tornà reivindicatiu

als anys vuitanta Ximo Bosch

Dirigent històric de la Unió de Llauradors a la Ribera

Abans de morir-se Franco, quan ja se sabia que la vida se li acurtava, hi havia un sentiment de fi d’etapa en la societat, perquè després de 40 anys de dictadura la gent tenia ganes de canvis. Entre finals de 1975 i els inicis de 1976 es feien reunions de camperols en l’església dels Caputxins d’Alzira. Una altra persona i jo anàrem però ens digueren que ja no es feien allí, perquè no ho autoritzaven els superiors de l’ordre, sinó en l’església Maria Auxiliadora d’Algemesí. Allí acudírem i durant el sermó de la missa ja veiérem que el deu discurs era diferent del de l’ortodòxia catòlica del moment. Quan va acabar l’ofici religiós ens arrimarem a ell i ens va dir que els llauradors vindrien un poquet més tard. Efectivament, poc després arribaven treballadors del camp i jornalers de tota la Ribera. Eixe moviment que es donava també en totes les comarques del País Valencià, inclús a la resta d’Espanya. Estem parlant d’un moviment agrari. Les collites tenien cada any menys valor i hi havia molt de malestar. Les cooperatives de l’Alcúdia i Utiel demanaren permís al governador per a fer una concentració en l’Albereda de València el 10 de setembre de 1976. Allí es va fer una concentració de llauradors, la més gran que s’ha aconseguit. Hi

207

havia gent de diferents sensibilitats polítiques però tots volien la democràcia. Des d’allí ens dirigírem a la plaça de l’Ajuntament però la policia no ens deixà desplegar les pancartes i ens va dispersar. Després vingueren altres reunions, com la celebrada a l’Escola de Capatassos Agrícoles de Catarroja, fins que en 1977 es va constituir la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, un moviment de camperols que es posicionava enfront de la dreta agrària, que controlava les cambres agràries. En les reunions de Catarroja, abans de la legalització, l’escola estava rodejada de guàrdies civils, però ens deixaven actuar. Anàvem organitzant-nos per comarques amb el lema “volem viure del nostre treball de la terra”. I qui treballava la terra? Els llauradors i jornalers, que tenien clar que volien anar junts perquè, per exemple, el llaurador propietari d’un xicotet camp no podia viure d’ell i havia de completar la renda sent jornaler. O al revés, eres jornaler i arrendaves unes terres per a completar el jornal quan no et llogaven. Laude arbitral del conveni de collidors de 1980, amb el segell de La Unió de Llauradors i Des d’eixe moment, el movi- Ramaders del País Valencià ment agrari l’encapçalà la Unió de Llauradors perquè en eixos moments els sindicats (UGT, llidors, ja que el sector no estava regulat i cada comerciComissions Obreres…) encara no estaven legalitzats). ant (que compraven la taronja al llaurador a tant l’arrova) Un dels primers fruits va ser reclamar un conveni de co- pagava el que volia. Contactàrem amb l’advocat Garcia Cullera 2020

208

Falla Raval Sant Agustí

Esteve que, des del Partit Comunista, defensava militants i ciutadans en causes polítiques i socials. Amb el seu assessorament negociàrem el primer conveni de collidors, el de 1977, en què s’aconseguiren unes bones condicions laborals i salarials. Jo vaig ser, com a representant de la Unió de Llauradors, un dels firmants d’eixe conveni i de tots el següents fins a 1984. A partir d’aquest primer conveni, els comerciants es feren més forts i per a aconseguir noves reivindicacions haguérem de fer vagues per a poder millorar una pesseta. Va ser en la dècada dels vuitanta quan el moviment agrari prengué força per a reivindicar unes condicions laborals i econòmiques dignes per al llaurador. Escena de la falla El Mercat Comú, de José Martínez Mollá (Plaça del Pilar, 1981) Per exemple, si ja t’havies presentat i plovia, havien de pagar mig jornal; si plovia a la vespra- conveni perquè no podíem lluitar contra tots els altres. da, estant treballant, havien de pagar el jornal complet. Serà en els convenis següents, quan La Unió ja no forma Mai consentírem que el treball a estall fóra reconegut part de la negociació, quan es reconeix el treball a estall en conveni, però si alguna quadrilla volia fer-ho, ho per- en el text del conveni i quan es perden alguns avantatmetíem; quan hi havia rosada, començàvem a collir a la ges, com els pagaments en dies de rosada o de ploguda, vesprada perquè volien la fruita ben seca per a dur-la a o la limitació d’arroves per dia i jornaler. Això ha sigut les càmeres frigorífiques, però havien de pagar el jornal el desastre per als jornalers, la traïció més gran del món complet. perquè el llaurador ha perdut alguns drets i ha quedat A partir de 1984, La Unió deixa de firmar el conve- desprotegit. ni de collidors per entendre que els seus membres són En els anys vuitanta, encara que firmàrem els conllauradors però no jornalers. Ahí hi havia un debat per- venis no ens feien contracte, cada dia havíem d’anar a comanent: érem jornalers i llauradors però hi havia moltes brar i vore si et llogaven l’endemà. Algun magatzem conpressions dins d’Intercitrus, un organisme on estaven tractava per a tota la setmana, però pocs. Havies d’anar els comerciants i els sindicats. La Unió era molt reivindi- cada dia a la plaça. A finals del 80 i en els 90 comencen a cativa i al final deixàrem d’estar en les negociacions del vindre immigrants i la Guàrdia Civil anava pels horts bus-

209

Etiqueta dels anys quaranta/cinquanta d’un magatzem de taronges de Cullera. Arxiu Rafael Solaz

cant els que no tenien papers i contracte. Els immigrants varen ser, precisament, els que forçaren que es firmaren contactes, si no encara estaríem sense contracte. És curiós que jo, per exemple, tota la vida sent jornaler i llaurador, les dues coses, el primer contracte que vaig tindre a Espanya el vaig firmar cap a mitjans de la dècada del 90, però ja n’havia firmat en 18 anys treballant en el camp a França.

En els anys finals de la dècada dels setanta, un company de La Unió de Riola, membre del Partit Comunista, va poder entrar a formar part de la Cambra Agrària Local i ens comentà que la Cambra Agrària de Cullera havia rebut una quantitat de diners per a destinar-los a jornals i l’ocupació comunitària. Ens interessem pel tema i ens diuen que per allí no va cap jornaler a demanar ajuda. I jo vaig comentar: “home, si no diuen que tenen eixos diners, Cullera 2020

210

Falla Raval Sant Agustí

la gent no pot vindre ací a demanar l’ajuda. Aviseu vosaltres”. Anàrem a la plaça, entre al Bar Peris, vaig pujar dalt d’una cadira (perquè sóc baixet) i, després de pegar dues palmadetes per a cridar l’atenció de la gent, vaig explicar que els jornalers que estigueren en l’atur podien demanar ajuda en la Cambra Agrària. A mi, mai m’ha faltat la feina, sempre n’he tingut però vaig dir que acompanyaria a tots aquells que volgueren apuntar-se. Això era l’any 1977 i ho sé bé perquè els fonaments de la font del Passeig Marítim es varen fer mitjançant jornals pagats per l’ocupació comunitària. Sempre que passe per allí me’n recorde. Uns dies després de parlar als jornalers en el Bar Peris, va vindre a casa un guàrdia municipal per a dir-me que l’alcalde volia parlar amb mi. Vaig anar i em va dir que no estaven permeses eixes intervencions polítiques en un bar i que em podria tancar al calabós. Li vaig contestar que havia fet el que m’havien dit en la Cambra Agrària que fera, així que faça el que haja de fer, que jo també faré el que he de fer. Na va passar res perquè tant l’alcalde com jo sabíem que una època estava ja acabant-se. Malgrat tot, 24 hores després torna a vindre un municipal dient-me que l’alcalde volia tornar a parlar amb mi. Esta vegada volia que jo l’ajudara a ell. En el ple del consistori d’uns dies després assistiria el Governador Civil i em va demanar que en el torn de precs i preguntes intervinguera dient que a Cullera hi havia molta desocupació agrària. Així ho vàrem fer i el Governador es va comprometre a demanar diners per l’atur agrari. D’eixa manera va començar a funcionar l’atur agrari. Federico Bixquert, que sempre m’havia acompanyat en les reunions de La Unió, passava la llista en una nau del mercat i pagava dels diners que li donava l’Ajuntament. Encara que Franco va morir en el 1975, el franquisme tardà molts anys a desaparéixer. Fins al 1979 que és quan se celebren les primeres eleccions municipals i la democràcia aplega a la base, encara hi havia restes del

franquisme en les diverses institucions més properes als ciutadans. En els primers anys vuitanta es convocaren vagues sectorials, perquè si no hi havia mobilització, no aconseguies ni un gallet. La primera vaga general de la recent etapa democràtica es va produir el 14 de desembre de 1988 contra la reforma laboral que havia plantejat el govern socialista de Felipe González. La meua vida està dedicada al moviment sindical agrari. Nasc a Riola l’any 40. En ma casa vivia la meua iaia paterna, mon pare i tio. En cada habitació vivia una família. Riola era més pobra que les rates i aleshores els xiquets, als 9 anys, deixàvem d’anar a escola i anàvem a segar brossa per als bous. A Cullera em trasllade perquè a Riola no hi havia un futur laboral. En ma casa mon pare era jornaler però també era llaurador perquè treballava en terres a mitges. Quan jo vaig nàixer, mon pare anava a Huelva a plantar arròs. Després, va anar a temporades a França, a Algèria, i tot el camí que va fer mon pare el vaig fer jo després. En els anys vuitanta, quan vaig deixar d’anar la temporada a França, primer vaig llogar terres i després poguí comprar-ne algunes per a treballar-les pel meu compte. Pels meus plantejaments ideològics, sempre he estat vinculat al sindicalisme agrari, durant els últims anys de la dictadura i amb la democràcia. Durant 20 anys he sigut membre de l’executiva de la Unió de Llauradors. Cap al 1986, la Coordinadora d’Organització de Llauradors i Ramaders (COAG, en les sigles en castellà), a la qual pertanyia la Unió de Llauradors, va celebrar un congrés a l’Hotel Sicania de Cullera, i ací va ser quan em varen elegir per a formar part de la direcció estatal de les COAG. Per la meua trajectòria sindical i com que sabia francés, vaig ser el representant a Brussel·les durant uns quatre anys en un organisme en què estaven els sindicats agraris i les cooperatives.

211

L’economia dels 80 i l’evolució borsària Antonio Rebull Ballester

Director Renta 4 Banc Cullera

Els anys 80 van començar de manera fulgurant, amb una recessió que es prolonga fins a 1982. Diverses causes provoquen aquesta situació: Estancament de la producció (taxes negatives a Gran Bretanya i als països europeus), augment espectacular de la desocupació (en 1982, els Estats Units registra en un sol mes mig milió d’aturats més), la producció industrial cau en 1982 a Gran Bretanya al nivell de 1967 i, per primera vegada des de 1945, el comerç mundial cau durant 2 anys consecutius. En aquest període, es produeixen tancaments d’empreses i acomiadaments massius a un nivell mai vist des de la depressió de 1929. Comença a desenvolupar-se una tendència que continuarà creixent des de llavors: la desertificació industrial i agrícola. No obstant això, des de 1983 es produeix una reactivació de l’economia que en un primer moment quedarà limitada als Estats Units i a partir L’IBEX 35, l’índex de referència de la Borsa espanyola

Don Dinero, de Miguel Santaeulalia Núñez (Plaça del Pilar, 2000) Cullera 2020

212

Falla Raval Sant Agustí

213

de 1984-85 arribarà a Europa i al Japó. Aquest rellançament s’aconsegueix bàsicament mitjançant l’endeutament colossal dels Estats Units que fa pujar la producció i progressivament permet que les economies del Japó i Europa Occidental s’incorporen al carro del creixement. En això va consistir la famosa Reaganomics, que en el seu moment va ser presentada com la gran solució a les crisis del capitalisme. A més, aquesta “solució” s’oferia com una volta a les “essències del capitalisme”, enfront dels “excessos” d’intervenció estatal que caracteritzava la política econòmica dels estats durant els anys 70 (el keynesianisme). En realitat, ni la Reaganomics va solucionar gran cosa (a partir de 1985, va caldre pagar la factura de l’endeutament dels Estats Units), ni suposava una “retirada de l’Estat”, un pretés “menys Estat”. El que va fer el govern Reagan va ser llançar-se a un programa massiu de rearmament (el que es va anomenar la “Guerra de les Galàxies”). La “nova” política d’endeutament. Això ens sona, veritat?

L’única cosa nova en la política de Reagan era la manera de realitzar l’endeutament. Durant els anys 70 els estats eren els responsables directes d’aquest a través de dèficits creixents de la despesa pública finançats per l’augment de la massa monetària. Això suposava que era l’Estat qui procurava els diners als bancs perquè aquests prestaren a les empreses, els particulars o a altres estats. Això provocava la depreciació contínua dels diners i l’explosió correlativa de la inflació. Així doncs, l’economia mundial i especialment l’americana a la fi dels anys 70 estava més compromesa. Per a sortir al pas, en els dos últims anys de l’administració Carter, el responsable de la Reserva Federal, Volker,

canvia radicalment de política creditícia. Tanca l’aixeta de l’emissió de moneda, la qual cosa provocarà la recessió de 1980-82, però simultàniament obre la via del finançament massiu mitjançant l’emissió de bons i obligacions que es renoven constantment en el mercat de capitals. Aquesta orientació serà represa i generalitzada per l’administració Reagan i, més endavant, s’estendrà a tots els països. El mecanisme d’“enginyeria financera” era el següent: D’una banda, l’Estat emet bons i obligacions per a finançar els seus enormes i sempre creixents dèficits que són subscrits pels mercats financers (bancs, empreses i particulars). De l’altra, empeny els bancs al fet que busquen en el mercat el finançament dels seus préstecs, recorrent, al seu torn, a l’emissió de bons i obligacions i a successives ampliacions de capital (emissió d’accions). Es tracta d’un mecanisme altament especulatiu amb el qual s’intenta aprofitar el desenvolupament d’una massa creixent de capital fictici (plusvàlua ociosa incapaç de ser invertida en nou capital). La posada en marxa d’aquesta política pretesament “liberal” i “monetarista” significa que la famosa locomotora USA és finançada per la resta de l’economia mundial. El resultat és que els Estats Units que des de 1914 eren el primer creditor mundial, es converteixen a partir de 1985 en deutor net i, des de 1988, en el primer deutor mundial. Aquesta “nova” política econòmica els pilars de la qual són, d’una banda, l’emissió massiva de bons i obligacions que s’amplia constantment com bola de neu, i, d’un altre costat, la manipulació fora de tota lògica, de les monedes, comporta un sofisticat i complicat “sistema financer” que és en realitat una obra conjunta de l’Estat i les grans institucions financeres (bancs, caixes d’estalvi i societats d’inversió, les quals al seu torn guarden estrets vincles amb l’Estat). Cullera 2020

214

Falla Raval Sant Agustí

Crisis? What crisis?, de Manuel Algarra Salinas (Almirall Cadarso-Comte dâ&#x20AC;&#x2122;Altea, 2010)

215

Així doncs i en realitat, l’única cosa que sosté la baixa inflació dels anys 80 i 90 és l’ajornament sistemàtic del deute mitjançant el carrusel de nous títols de deute que substitueixen els anteriors i l’expulsió de la inflació global cap als països més febles (que són cada vegada més nombrosos). Tot això es veu clarament il·lustrat amb la crisi del deute que des de 1982 esclata als països del Tercer Món (el Brasil, l’Argentina, Mèxic, Nigèria, etc.). Aquests estats que amb els seus enormes deutes havien alimentat l’expansió dels anys 70 amenacen de declarar-se insolvents. Els països més importants acudeixen ràpidament en la seua “ajuda” mitjançant plans de “reestructuració” del deute (Pla Brady), o mitjançant la intervenció directa del Fons Monetari Internacional. La idea era evitar un enfonsament brutal d’aquests estats que desestabilitzaria tot el sistema econòmic mundial. El crac de 1987

A partir de 1985 la locomotora americana comença a ranquejar. Les taxes de creixement baixen lentament però inexorablement i es transmeten a poc a poc als països Amb diners… carxofes, de Vicente Tortosa Biosca (Exposició-Misser Mascó, 1971) Cullera 2020

216

Falla Raval Sant Agustí

europeus. Polítics i economistes parlen d’un “aterratge suau”, és a dir, tracten de detenir un mecanisme d’endeutament que s’alimenta a si mateix com a bola de neu en el pendent i que provoca una especulació cada vegada més incontrolable, però la contrapartida és l’enfonsament brutal de la Borsa de Nova York que l’octubre de 1987 cau un 27%. La crisi borsària de 1987 suposa una purga brutal de la bombolla especulativa que havia alimentat la reactivació econòmica de la Reaganomics. Des de llavors, aquesta reactivació fa aigües per tot arreu; l’última meitat dels anys 80 mostra uns índexs de creixement entre l’1 i el 3. Però al mateix temps, la dècada finalitzarà amb l’enfonsament de Rússia i els seus aliats del bloc de l’Est, una conseqüència de l’agreujament brutal de la crisi econòmica mundial. I que va succeir amb la Borsa espanyola…?

La borsa espanyola va tenir una bona evolució des d’inici dels 80. A això van contribuir la millora de la situació econòmica, confirmada per l’entrada d’Espanya en 1986 en la Comunitat Econòmica Europea, la qual cosa va produir una gran augment d’inversió estrangera i un boom borsari que duraria fins al crac de 1987 de la Borsa de Nova York. En aquests dies d’octubre els inversors van veure caigudes significatives seguint els mercats nacionals el deixant de la resta d’índexs principals a escala mundial. 27 d’octubre de 1987: -7,16% Borsa d’Espanya. 29 d’octubre de 1987: -7,12% Borsa d’Espanya.

ted Trading System). Es comencen negociant 7 valors, i s’aconsegueix la xifra de 51 al final de l’any. Els Agents de Canvi i Borsa són substituïts per Societats de Valors i Agències de Valors. Es crea la Societat Rectora de la Borsa de Madrid. Resumidament podem observar en tirar la vista enrere que els anys 80 van ser, malgrat les turbulències, un gran període per a la borsa espanyola. El millor mes de la seua història va ser març de 1986, quan l’Índex General de la Borsa de Madrid (IGBM) es va revaloritzar un 83,80%. D’agost de 1985 a agost de 1986 es va donar el període més gran de creixement anual, amb un creixement de l’IGBM del 142,64%. Així mateix, el millor bienni és el que va de 1985 a 1987, amb un ascens acumulat de l’IGBM del 288,97%. En 1987 també finalitza el millor trienni, amb un creixement de l’IGBM del 337,87%, així com el millor lustre (de 1982 a 1987) amb un creixement de l’Índex del 644,22%. La millor dècada va ser la que va abastar de 1979 a 1989, quan l’increment de l’IGBM va ser del 989,90%.

Una fita important en el nostre mercat nacional va ser la publicació en 1988 de la Llei del Mercat de Valors que transforma definitivament la Borsa espanyola. Posteriorment en 1989 comença a funcionar el mercat continu per a accions (CATS: Computer Assis-

217

Capítol 5

Terratrèmol en la política internacional

Cullera 2020

218

Falla Raval Sant Agustí

219

La caiguda

del mur

de Berlín

Javier Moncayo 1

Periodista

Berlín Oriental, minuts abans de les 19 hores del 9 de novembre de 1989. Al final d’una conferència de premsa convocada pel SET, el Partit Comunista de la República Democràtica Alemanya, el periodista italià Riccardo Ehrmann pregunta sobre l’existència d’una nova llei que regula els viatges a l’estranger. El secretari d’Informació i Propaganda, Günter Schabowski, respon que el Politburó ha aprovat una normativa que permet eixir del país a tots els ciutadans que ho sol·liciten. Sorgixen de sobte un cor de veus: “Quan entra en vigor? Sense passaport? Ja mateix?”. Schabowski es rasca el cap, al·ludeix a una nota distribuïda poc abans i la llig en veu alta: “Els visats d’eixida s’entregaran sense demora i queden anul·lats els requisits previs (demostrar la necessitat del viatge o vincles familiars)”. Els periodistes insisteixen: “Quan entra en vigor?”. El portaveu dona una ullada als seus papers: “Segons la informació de què dispose, amb efecte immediat”. “Val també per a Berlín Occidental?”, pregunten amb insistència els informadors. Schabowski arrufa les celles i torna a mirar els seus papers. Després de vacil·lar un moment, llig: “L’eixida pot realitzar-se a través de tots els passos fronterers de la RDA amb la RFA i Berlín Occidental”. El Teló d’Acer que durant 28 anys ha dividit Berlín, Alemanya i Europa en dos blocs antagònics queia simbòlicament en tot just unes hores.

La Porta de Brandenburg va ser l’element principal de la falla Moments, de José Carrero Pont (Mercat Central, 1966). Arxiu Joan

Article publicat en el nº 500 de la revista Historia y Vida.

Castelló Cullera 2020

220

Falla Raval Sant Agustí

221

En qüestió de minuts, milers de berlinesos orientals que han vist en directe per televisió la roda de premsa s’amunteguen en els passos fronterers del mur. Els atònits guàrdies, que no han rebut cap ordre, telefonen frenèticament als seus superiors, però la situació és ja incontrolable i ningú vol assumir la responsabilitat d’ordenar l’ús de la força. Davant la impossibilitat de contindre la multitud, els guàrdies cedeixen i a partir de les 23 h deixen passar, primer ordenadament i després sense cap control, els seus eufòrics conciutadans. A l’altre costat els reben amb els braços oberts els berlinesos occidentals, que també han acudit en massa a la frontera després d’assabentar-se de la notícia. Enmig d’escenes de goig, els uns i els altres es dirigeixen al mur i es pugen a ell. El Teló d’Acer que durant 28 anys ha dividit Berlín, Alemanya i Europa en dos blocs antagònics cau simbòlicament en tot just unes hores. Sempre s’ha cregut que l’ocorregut eixe dia va ser un accident provocat per la intervenció espontània de Ehrmann, però, amb posterioritat, el periodista ha revelat que un alt funcionari del SET amic seu (identificat posteriorment com Günter Potschke, director general de l’agència estatal de notícies ADN) li va cridar abans de la roda de premsa demanant-li que fera la cèlebre pregunta. Schabowski ho nega, i Potschke va morir fa ja setze anys, però, amb o sense muntatge, la veritat és que la roda de premsa se’ls en va anar de les mans a tots. Estava previst que la nova normativa entrara en vigor una vegada s’ultimara i comunicara a les oficines de passaports i els llocs fronterers. Segons Schabowski, la nota que li havia entregat el mateix Egon Krenz, nou secretari general del SET i cap d’Estat, no esmentava una data concreta i, nerviós i pressionat pels periodistes, va improvisar el fatídic “amb efecte immediat”. Els errors de Krenz i Schabowski donen fe de fins a quin punt el règim estava aclaparat i es descomponia

El llavors president de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, va tindre un paper clau en la caiguda del Mur de Berlín. Gorbatxov i Ronald Reagan en la falla El dia d’abans, de Julio Monterrubio (Convent de Jerusalem, 1986). Arxiu Ivan Esbrí

per moments. Tots dos, juntament amb Siegfried Lorenz, un altre membre del Politburó, havien forçat tres setmanes abans la defenestració d’Erich Honecker, el líder que durant 13 anys va dirigir el país amb puny de ferro. El SET, estripat, es debatia entre la línia dura i els partidaris d’emprendre reformes i obrir les fronteres davant la forta pressió popular. El projecte de modificació de la llei dels viatges a l’estranger portava setmanes rebotant entre el Consell Cullera 2020

222

Falla Raval Sant Agustí

de Ministres i el Politburó, bloquejat per nombrosos vetos. Schabowski ha afirmat que la nova norma “va ser el vertader motiu de la ruptura amb Honecker i de la seua eixida del poder”. El 7 de novembre dimitia el govern en ple, presidit per Willi Stoph, i dues terceres parts del Politburó, mentre Krenz reobria la frontera amb Txecoslovàquia. Fora, les manifestacions es refermaven i l’èxode de ciutadans a través del país veí aconseguia un ritme de 200 persones per hora. Krenz va decidir informar la premsa internacional dels canvis que el nou lideratge del partit contemplava en resposta a les protestes massives i les queixes de Txecoslovàquia. La nova normativa dels viatges era només una part d’un paquet més ampli de reformes polítiques i econòmiques que incloïa la promesa d’eleccions lliures quan es legalitzara l’oposició, però sorprenentment va ser la més polèmica al si del partit. I per una paraula: “permís”. El text original establia que els ciutadans podrien viatjar lliurement després d’obtindre el corresponent permís de les autoritats, però com ha recordat Schabowski, “tots sabíem que en la RDA un permís significava que podia ser denegat”, per la qual cosa Krenz i ell mateix el van reescriure, aquesta vegada sense la paraula polèmica. Després del desastre del mur, el SET va intentar recuperar un espai polític i influir en la conjuntura que s’acostava, però no va fer sinó immolar-se. El 3 de desembre el Comité Central i el Politburó van dimitir en bloc, i quatre dies després ho feia el mateix Krenz; així, es donava pas a la refundació del SET en Partit del Socialisme Democràtic i a un nou govern. Seguidament s’obria la Taula Redona de negociacions amb representants de les organitzacions de l’oposició. El resultat va ser la convocatòria d’eleccions lliures el 18 de març de 1990. Va guanyar l’Aliança per Alemanya, una coalició de la Unió Demòcrata Cristiana i el Partit Socialdemòcrata liderada pel conservador Lothar

de Maizière. En els mesos següents, la tasca principal del nou primer ministre va ser negociar amb la RFA i les antigues potències aliades (els Estats Units, França, Regne Unit i l’URSS, que havien de donar el seu vistiplau) la reunificació d’Alemanya, un procés que va concloure el 3 d’octubre de 1990. Si la caiguda del mur de Berlín va assestar el colp de gràcia a la RDA, el seu enfonsament va començar en l’exterior. El detonant va ser la decisió d’Hongria de desmantellar els filats de la seua frontera amb Àustria el 2 de maig de 1989. Per eixe forat van fugir a l’estiu més de 13.000 “turistes” de la RDA amb l’aquiescència de les autoritats hongareses. Honecker va respondre prohibint els viatges a Hongria. Va ser llavors quan els falsos turistes es van refugiar en les ambaixades de la RFA a Praga i Varsòvia. Bonn concedia automàticament la nacionalitat a tots els alemanys orientals que entraven en el seu territori, ambaixades incloses, però en el cas de Txecoslovàquia i Polònia no podia garantir-los visats d’eixida. Al final, Honecker, després d’extremar les restriccions de mobilitat, va permetre fugir als desertors amb la condició que ho feren a través de la RDA, en trens segellats i en qualitat d’expulsats. Mentrestant, per tot el país, sobretot a Dresden i Leipzig, centenars de persones van començar a eixir al carrer de manera espontània. Al principi cridaven “Volem eixir!”, però el 4 de setembre, en la primera manifestació dels dilluns celebrada a Leipzig, mil ciutadans van corejar les que serien les dues consignes més importants de l’anomenada Revolució pacífica: “Ens quedem!” i “Som el poble!”. Cinc dies després naixia el Nou Fòrum, el moviment que lideraria l’oposició al règim i les protestes populars. Li seguirien Democràcia Ara, Despertar Democràtic, l’SDP (el primer partit polític independent del país, socialdemòcrata) i moltes altres organitzacions.

223

La manifestació del dilluns 9 d’octubre a Leipzig va reunir unes 70.000 persones. Alguns dirigents del SET van exigir l’adopció d’una “solució xinesa”, en referència als successos de la plaça de Tiananmen de juny d’aquell any, quan Pequín va esclafar amb tancs una rebel·lió popular. Les autoritats van apostar 6.000 policies antidisturbis i soldats a Leipzig, llestos per a efectuar arrestos massius i usar la força, però la pressió internacional va aconseguir que la manifestació transcorreguera sense incidents. Entre els dirigents del bloc de l’Est, el líder del SET va ser qui es va oposar més rotundament a les reformes polítiques i econòmiques de Mikhaïl Gorbatxov a l’URSS, les famoses glàsnost i perestroika. Al gener, tan sols un mes després que Gorbatxov anunciara en l’Assemblea de l’ONU una reducció significativa de les tropes soviètiques a Europa de l’Est, Honecker es va vanar que el mur de Berlín seguiria en peus durant altres 50 o 100 anys. En realitat, l’advertiment de Gorbatxov, amb el qual deixava clar que l’URSS no intervindria militarment en suport dels seus tutelats (com sí havia fet en 1953 en la RDA, en 1956 a Hongria i en 1968 a Txecoslovàquia), anava dirigida a Polònia i Hongria. Les vagues del sindicat Solidaritat en protesta per l’augment descontrolat dels preus, així com les massives manifestacions cíviques dels hongaresos per qüestions internes, havien posat contra les cordes els governs dels dos països. Gorbatxov volia procedir a una voladura controlada dels anquilosats règims dels seus satèl·lits. Conscient que la base comunista era mínima a Polònia i Hongria, va decidir començar per allí. La seua tàctica no va poder ser més encertada. Tant el general Jaruzelski com Károly Grósz van permetre el pluralisme polític i van convocar eleccions en la primavera de 1989. El missatge de Gorbatxov es podia sentir ara per tota l’Europa comunista: les mobilitzacions i l’organització política no sols eren possibles, sinó que tenien èxit.

Després vindrien la bretxa de la frontera hongaresa i, de forma més humiliant per a Honecker, la desautorització que va rebre de Gorbatxov en persona durant els fastos del 40 aniversari de la fundació de la RDA, el 7 d’octubre: “Hem d’afanyar-nos a reconéixer les necessitats i desitjos del poble”. El discurs oficial de l’URSS, amb “la història castigarà a aquells que arriben tard”, va sentenciar la mort política d’Honecker. Aïllat internacionalment i qüestionat en el si del SET, va dimitir el 18 d’octubre després del colp de mà de Krenz. El 23 d’octubre la manifestació del dilluns de Leipzig va reunir 320.000 persones. El 4 de novembre, 500.000 berlinesos orientals clamaven per la llibertat d’expressió i de moviment i eleccions democràtiques mentre una nova onada de ciutadans escapava per Txecoslovàquia. Tot això tolerat per un impotent Krenz. La sort del règim, superat pels esdeveniments, estava tirada. En la RDA, el règim dominava l’economia i controlava la societat a través de la Stasi —la policia secreta—, l’omnipresència del SET i la censura, per la qual cosa la gran majoria es va fer al sistema. A això van contribuir uns productes bàsics barats gràcies a les subvencions oficials, els grans èxits internacionals en el terreny esportiu i el fet que el país aconseguira en molt poc temps la quota de producció i el nivell de vida més alt de tot el bloc de l’Est. En els huitanta, l’esgotament dels recursos, la pèrdua de productivitat i la crisi general dels països comunistes, els seus principals socis comercials, van portar a la RDA a endeutar-se cada vegada més en l’exterior (estratègicament, el canceller de la RFA, Helmut Kohl, es va oferir ràpid a prestar-li diners, que empraria com a instrument de pressió política). La consegüent improvisació en el proveïment de béns de consum i el seu encariment, sumats a la tossuda negativa d’Honecker a adoptar les reformes que havia escomés Gorbatxov a l’URSS, van Cullera 2020

224

Falla Raval Sant Agustí

El 9 de novembre de 1989 centenars de joves de berlinesos travessaren els llocs fronterers per a passar a Berlín Oriental

augmentar la frustració. El zel paranoic d’Honecker, amb el seu blindatge del país restringint els viatges i qualsevol indici de llibertat individual, va ser el que va conduir a molts, convençuts de la impossibilitat d’un canvi, a fugir de la RDA. En l’ocàs inevitable d’un sistema repressiu, van influir decisivament els factors externs: l’‹‹efecte Gorbatxov››”, però també les negociacions secretes de Kohl amb l’URSS i Hongria. Gorbatxov va exigir 12.000 milions de marcs per la retirada de les seues tropes de la RDA (va rebre un pagament de 8.000 milions més altres 4.000 milions en crèdits) i el govern hongarés va acceptar un préstec de 1.000 milions a canvi de l’obertura de la frontera amb Àustria. En qualsevol cas, ni l’oposició de la societat era total —centenars de milers de persones van donar suport a la Revolució pacífica, però la RDA comptava llavors amb 16 milions d’habitants— ni els qui anhelaven llibertat i reformes econòmiques combregaven necessàriament amb l’ordre capitalista.

La Porta de Brandenburg separava l’Alemanya oriental (RDA) de l’Occidental

225

Caiguda, i aldarull, del mur

de Berlín Andrés Perelló

Ambaixador permanent d’Espanya en la UNESCO

Han passat ja 30 anys i sembla que no hi ha encara suficient perspectiva històrica per a poder analitzar amb deteniment i objectivitat les conseqüències de la caiguda del Mur de Berlín. És més, tenint en compte la velocitat amb la qual els esdeveniments es desenvolupen i l’escassa afició per la memòria de les nostres societats avançades, semblaria que eixe mur és producte d’una ficció i mai va existir. Amb la lleugeresa amb la qual s’explica a les escoles la Història més recent, no és d’estranyar que si algun jove llig açò haja d’anar a Google per a veure quin mur era eixe. Eixe producte de la divisió del món en dos blocs, després d’una de les guerres més vergonyoses que la Humanitat haja suportat, si és que alguna no ho és, va tindre una construcció sòlidament justificada com a solució als problemes que havia generat eixa guerra. Potser en eixe moment de la Història, i venint d’on es venia, fins els que el criticaven no veien una altra solució. En canvi, va tindre un enfonsament casual i precipitat per la pregunta d’un periodista, Riccardo Ehrman, i la resposta sobtada d’un alt dirigent polític, Günter Schabowski, que no va encertar a precisar quan es feia efectiva la nova llei que permetia el lliure trànsit entre les dues Alemanyes, i va Cullera 2020

226

Falla Raval Sant Agustí

Detall del mur de Berlín en l’actualitat. Foto Elisa Signes

dir “immediatament”. Així s’escriu la Història. No seré jo qui pretenga en unes poques línies detallar les conseqüències de la caiguda del mur, tan sols apuntaré algunes pinzellades matusseres per a afegir al quadre que els estudiosos de la història i la política puguen fer. La caiguda del mur va evidenciar que la igualtat sense llibertat és una entelèquia, tal com asseguraven els socialistes no comunistes. Que la llibertat està en la base del desenvolupament de l’individu com a ésser humà subjecte de drets i de les societats com a col·lectius de desenvolupament social i de progrés. Però per a la socialdemocràcia, que ingènuament va creure que la Història li donaria la raó per l’anteriorment dit, va suposar un colp baix, ja que les dretes van aprofitar l’ocasió per a desenvolupar la tesi que el fracàs del comunisme soviètic era el fracàs de les esquerres, i metafòricament parlant es van dedicar a llançar els rebles del mur sobre l’esquena de tota l’esquerra i trenta anys després encara continuen fent-ho. Desapareguda a l’amenaça comunista que havia aconseguit que, indirectament, en occident es poguera arribar al “pacte de classes” que generaria l’Estat de Benestar, i que bàsicament consistia en el fet

227

Joves damunt del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989

que, a canvi de respectar la propietat privada, es pagaven impostos que l’Estat repartiria socialment entre els seus nacionals en forma de serveis públics: sanitat, educació, universitat i serveis socials públics, alguns van creure que no sols podrien aconseguir que eixe pacte desapareguera i es poguera arribar de nou a una situació d’Estat mínim de pocs impostos, de privatització del públic i de “el que més puga per a ell”. Els conceptes d’igualtat i solidaritat sucumbien a un nou concepte de llibertat de “moviment de capitals”, “d’empresa” i de tot el que l’anomenat neoliberalisme, que va arribar a triomfar en molts països, portava amb si com a ideologia triomfant enfront de la solsida del “socialisme”. Alguns van creure que no sols no havien de tindre una fiscalitat progressiva per a pagar serveis per a tots sota el principi que el que més tinga que més pague, sinó que podrien recuperar el que

les seues avietes havien pagat. És l’afany del que anomenen amablement conservadorisme, i que a Espanya es caracteritza per un egoisme que impedeix a les nostres dretes evolucionar en el social com fa ja anys van fer les europees. En eixes estem, sense adonar-nos que algunes de les batalles que ara lliurem, de la fi d’època que hem viscut i que subtilment s’ha anomenat crisi econòmica, porta causa en l’aldarull de la caiguda d’aquell mur que va significar un abans i un després en la Història i que encara està per veure quin serà la seua final. Ara no es tracta de construir un mur, es tracta de construir una nova època, i sembla que els plans no apareixen per cap part. Eixa nova arquitectura política sembla produir vertigen als actuals polítics europeus i internacionals. Farà falta segurament ajudar-los. La força la té el Poble si pren consciència. Cullera 2020

228

Falla Raval Sant Agustí

El dit QUE ASSENYALA

LA LLUNA NOVA Izaskun Bilbao Barandi

Eurodiputada d’EAJ-PNB

L’u de gener de 1986, després de més de vint anys de negociacions, Espanya va ingressar en el que llavors es deia “Comunitat Econòmica Europea”. El que és hui la Unió Europea passava a sumar dotze membres amb la incorporació dels dos estats situats en la península Ibèrica. Aquest pas, homologar la democràcia i l’economia espanyola a la dels països democràtics europeus, havia sigut durant tota la dictadura i la transició un somni per a tots els opositors del règim genocida del general Franco. Una oposició sorpresa pel reconeixement diplomàtic que els principals estats van atorgar al règim del dictador i pel comportament d’algunes cancelleries en les dues últimes dècades del “règim” quan van prevaldre més els interessos que els valors. En tot cas, incorporar-se com a membre de ple dret a aquesta organització suposava per a Espanya un suport al seu procés de democratització, que recordem-lo, a principis de la dècada dels 80, va patir un intent de colp d’estat que propugnava el retorn als temps més negres de la dictadura. A més, obria la porta a la potent política europea de cohesió, centrada a reduir les diferències de renda entre els membres de la comunitat i propiciar així un mercat comú eficient i amb millors oportunitats per a tots.

229

Aquell procés sens dubte va consolidar la democràcia i va suposar una injecció de fons que van permetre modernitzar moltes infraestructures. En aquell moment Espanya i Portugal eren els estats més pobres de la Comunitat i es va fer un enorme esforç per a propiciar una molt necessària progressió. El balanç positiu en els vinti-cinc anys en què Espanya ha sigut receptora neta de fons comunitaris aconsegueix prop de cent mil milions en euros constants. Per això, quan es recorden les portades de la premsa de l’època, abunden els adjectius positius, els elogis i l’optimisme. No obstant, l’economia espanyola no ha fet els deures, o almenys no ha aprofitat com devia aquesta enorme oportunitat. Si bé en termes generals s’ha produït una innegable convergència dels nivells de renda d’Espanya amb l’Europa dels 27 de hui, les xifres no han de fer-nos oblidar que els socis que han anat incorporant-se a la Unió, bàsicament els antics països de l’est, van accedir a aquesta amb nivells de renda molt inferiors als de la resta dels socis, inclosos Espanya i Portugal. Per això els fons estructurals van passar a donar suport intensament a nous processos de convergència. Així va quedar més clar que la progressió de renda registrada en la segona dècada d’aquest segle abans de la crisi era més un efecte estadístic que el fruit d’una transformació real del teixit econòmic. A més, examinant des de dins la progressió, regió a regió, constatem que algunes de les comunitats espanyoles menys afavorides continuen mantenint un diferencial de renda amb la mitjana europea pràcticament igual al que tenien quan es va produir l’ingrés. Altres indicadors, com l’índex d’atur i especialment la manera en què aquest afecta els joves, completen una preocupant fotografia, a la qual els successius governs espanyols no troben remei per molt que siguen plenament conscients de quina és l’arrel del problema.

El rapte d’Europa, de José Martínez Mollà (Plaça del Pilar, 1977). Arxiu Joan Castelló

I aquesta no és una altra que la consolidació, en aquella etapa d’oportunitats, d’un model de desenvolupament econòmic que no és ni sa ni sostenible, i a la posada en marxa i manteniment del qual han contribuït els governs que han anat alternant-se en el poder. Aquesta aposta, netament conservadora, ha impedit que sectors amb un enorme potencial hagen aconseguit el desenvolupament que poden i mereixen. Una dada demolidora Cullera 2020

230

Falla Raval Sant Agustí

El Mercat Comú, de José Martínez Mollà (Plaça del Pilar, 1981). Arxiu Joan Castelló

il·lustra aquesta afirmació. A Espanya, a penes el 15% dels fons europeus es van destinar a donar suport a emprenedories enfront del 37% dels fons FEDER que es dedicaven a aquest efecte a les regions que han continuat progressant. El desenvolupament de l’obra pública ha millorat sens dubte la qualitat de vida i ha oferit millors condicions als emprenedors. Però l’obertura de les fronteres als

moviments de persones i capitals, a les mercaderies, no va produir un desenvolupament suficient de sectors amb futur. La presència de la indústria en el PIB del país és encara molt inferior a la dels països desenvolupats. A més, es van consolidar alguns “negocis” d’arrel especulativa i va aparéixer la corrupció que els fets han demostrat que era sistèmica en algunes administracions públiques i partits polítics. D’aquesta manera el turisme i la construcció es van instal·lar com a motors de l’economia. El primer és un sector molt sensible a les conjuntures geopolítiques de zones limítrofes que treballen el mateix tipus de client. El segon, impulsat per un potent vent de cua especulatiu, ha caigut com un castell de naips com ocorre amb tota estafa piramidal. A més, i València és un gran exemple d’això, ha contribuït a destruir un teixit industrial ric, competent, competitiu i amb arrelament local. Una emprenedoria que mantenia l’ocupació de qualitat en el territori. Podríem rescatar algunes de les perles de l’època, perquè il·lustren la “pedagogia” amb què des de les institucions públiques s’apostava per aquest model. “Aquest és el país europeu en el qual és més fàcil fer-se ric” deia, encantat d’haver-se conegut, el ministre d’Hisenda Carlos Solchaga. El mateix protagonista insistia que “la millor política industrial és la que no existeix”. Les regions que no li van fer cas, el País Basc és un exemple, tenen hui la meitat dels índexs d’atur que l’estat espanyol. La indústria representa un 25% del seu PIB. Per això, espere que el següent aniversari redó en el qual recordem el nostre ingrés en la Unió, realitzem una anàlisi més crítica de les oportunitats de millora que poden ajudar-nos a aprofitar tota la potencialitat del país. En aquest context la grandiloqüència, les necieses, els eslògans, els líders de cartó pedra, la política en 240 caràcters, els insults, les desqualificacions, el soroll, la competència per coronar-se com el més i millor espanyol, són

231

trucs de tafur roín. I retarden l’obertura d’un debat sobre la transformació del model de desenvolupament espanyol. A la llum de les dècades perdudes i de l’evolució que precisa tota la Unió per a descarbonitzar la seua economia i acostar-nos als paradigmes de l’economia circular, abordar aquest repte és inajornable. Desgraciadament les principals forces polítiques espanyoles segueixen sense proposar res sobre aquest tema. Per això el debat polític ha anat estrenyent-se i empobrint-se. Per això el més freqüent hui és embolicar-se en la bandera, assenyalar un enemic comú i tractar de distingir-se com el que millor el neutralitza. Així, es tracta d’evitar el debat que de debò interessa a la ciutadania. Perquè el que trenca Espanya no és l’horrible gestió d’una qüestió política que només pot resoldre’s des del diàleg i l’acord. El que de debò trenca Espanya és l’atur, la pobresa, la desigualtat i la frustració que vi- Els amos d’Europa, de Pedro Santaeulalia (Arxiduc Carles-Xiva, 1997). Arxiu Joan Castelló uen persones, professionals i sectors als quals aquests errors estan robant-los el present i comprometent seriosament el seu futur. Per això hi ha tant d’interessat en què ens fixem en el dit. Esperen que així no reparem en què assenyalen el no-res que dibuixa en el cel la lluna nova.

Cullera 2020

232

Falla Raval Sant Agustí

L’espectacular col·lapse de la Unió Soviètica Max Seitz

El Periodista Digital

Va ser un col·lapse espectacular, que en el seu moment va deixar perplexos a molts, i amb moltes rèpliques que encara es continuen sentint hui en dia. Com va ser que la Unió Soviètica, un Estat tan vast i poderós, integrat per 15 repúbliques (amb Rússia al capdavant), es va desplomar tan ràpidament i inesperadament fa 25 anys? Com va ser que el bloc socialista, amb semblant influència política, ideològica, econòmica i tecnològica que va marcar bona part de la història del segle xx, va deixar d’existir quasi d’un dia per a un altre? Estem parlant de l’imperi que va nàixer de la revolució comunista russa de 1917 i va arribar a ocupar un sisé del territori del nostre planeta i abastar unes 100 nacionalitats. El que va ajudar a véncer Adolfo Hitler en Amb Mikhaïl Gorbachov de president, l’URSS inicià el seu enfonsament definitiu

233

la Segona Guerra Mundial, va protagonitzar al costat dels EUA la Guerra Freda i la carrera armamentista nuclear, i va estar darrere de les hostilitats a Vietnam i la revolució cubana. El que va enviar a l’espai el primer satèl·lit, l’Sputnik, i al primer home, Yuri Gagarin. El que així mateix va destacar en els esports, la dansa, el cinema, la literatura, l’art i la ciència. “La velocitat amb la qual la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (l’URSS, era el nom oficial) es va desintegrar va prendre per sorpresa a quasi tots, i són diverses les raons que expliquen aquesta dramàtica dissolució que es va oficialitzar al Nadal de 1991”, afirma Archie Brown, professor emèrit de política i especialista en temes soviètics de la Universitat d’Oxford. 1. Autoritarisme i centralització

L’origen de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques es remunta a 1917, quan la revolució bolxevic va enderrocar el tsar Nicolau II i va establir un Estat socialista en els territoris que havien pertangut a l’Imperi Rus. En 1922, després que Rússia incorporara les repúbliques més llunyanes, es va conformar oficialment la gegantesca URSS, el primer líder de la qual va ser el revolucionari marxista Vladímir Lenin. Si bé en els seus orígens l’URSS intentava ser una societat democràtica després de deixar arrere l’era de l’autocràcia tsarista, el bloc va acabar triant el camí de l’autoritarisme, que es va consolidar amb l’arribada al poder de José Stalin, a mitjan dècada de 1920. La constitució soviètica adoptada en els anys 30 i modificada en els 70 establia que les regions i nacionalitats estarien representades en una sort de parlament conegut com a Soviet Suprem. Però en la pràctica totes les decisions, incloent l’elecció del líder de l’URSS, esta-

ven en mans del Partit Comunista i, més precisament, d’un xicotet grup de dirigents poderosos, el Politburó. Amb Stalin l’Estat va començar a controlar cada aspecte de la vida política, econòmica i social. Aquells que s’oposaven a les seues mesures eren arrestats i enviats a camps de treball (els Gulags), o executats. En el terreny més quotidià, uns 290 milions de soviètics se sentien oprimits i aliens a les decisions que tenien un fort impacte en la seua existència. Després de la mort de Stalin en 1953, els líders soviètics van denunciar la brutalitat de les seues polítiques, però el Partit Comunista va continuar dictant la destinació del país. 2. L’infern de la burocràcia

L’autoritarisme i la centralització de la Unió Soviètica van derivar en una burocràcia sense fi, que va estendre els seus tentacles per tots els racons del territori i tots els aspectes de la vida. Es requerien documents, segells, procediments d’identificació i notes per a tot. La Unió Soviètica va acabar sent un Estat summament ineficient. 3. Economia fallida

La centralització i la burocràcia van impactar en el sistema econòmic. En la base de la Unió Soviètica estava la idea de Carlos Marx de la socialització dels mitjans de producció, distribució i intercanvi. Això va significar que l’economia d’aquest enorme país va ser dirigida per mitjà dels anomenats plans quinquennals, que establien metes per a totes i cadascuna de les activitats productives. La força laboral, que va aconseguir 150 milions de treballadors en l’ocàs de la Unió Soviètica, es dedicava majorment a la indústria i en molt menor mesura a l’agricultura. Stalin havia encarat un fort procés d’industrialització, i els principals sectors eren petroli, siderúrgia, química, fusCullera 2020

234

Falla Raval Sant Agustí

Mikhaïl Gorbachov amb el presidents del Estats Units, Ronald Reagan

ta, mineria, processament d’aliments, automotriu, aeroespacial, electrònica, telecomunicacions i defensa. No obstant això, la Unió Soviètica va perdre amb els Estats Units la lluita per l’hegemonia econòmica. El Producte Brut Intern (PIB) del bloc comunista va ser de 2,6 bilions de dòlars a finals dels 80, a penes la meitat del que va aconseguir el seu rival occidental. Tots, des dels dirigents fins a la gent comuna, simulaven que l’economia era puixant. Però en realitat sabien

que tenia buits per tots costats i estava destinada al fracàs. I va ser així fins que la democratització i la liberalització en l’últim tram de l’URSS van permetre que la gent expressara la seua frustració. Brown afig que, a causa dels problemes econòmics, es va reduir l’expectativa de vida dels homes (fet vinculat per molts observadors a l’excessiu consum d’alcohol) i va augmentar la mortalitat infantil. Al mateix temps, l’estancament va portar al fort creixement del mercat ne-

235

gre. En un determinat moment els mandataris van haver de reconéixer que la Unió Soviètica necessitava urgents reformes econòmiques. 4. Millor educació

Amb els anys, el nivell general d’instrucció dels soviètics va anar millorant i milions de persones es van sumar a l’educació superior. Encara que l’Estat restringia els contactes amb l’exterior, aquests individus van començar a tindre un major coneixement del món que els envoltava. Per tot això, els professionals ben educats van acabar convertint-se en un grup social significatiu i influent: estaven oberts a la liberalització que vindria després, a mitjan dècada de 1980, de la mà del reformista Mikhaïl Gorbatxov. 5. Les reformes de Gorbatxov

Encara que els factors anteriors van contribuir a l’enfonsament de l’URSS, no són suficients per si mateixos per a explicar el fenomen. La causa determinant en l’enfonsament de l’URSS va ser el mateix Gorbatxov: va arribar al poder com un transformador del sistema soviètic, però va acabar sent el seu enterrador. Quan es va convertir en secretari general del Partit Comunista al març de 1985, va llançar un dramàtic programa de reformes. Havia heretat una economia amb problemes i una estructura política ineficient i insostenible. El pla de Gorbatxov tenia dos elements clau: “Perestroika” i “Glasnost”. La “Perestroika” (o reestructuració) consistia a relaxar el control del govern sobre l’economia soviètica. Gorbatxov pensava que la iniciativa privada impulsaria la innovació, de manera que va permetre a individus i cooperatives ser propietaris de negocis per primera vegada des dels anys 20. A més, va promoure les inver-

sions estrangeres en les empreses soviètiques i va concedir als treballadors el dret a vaga per a exigir millors salaris i condicions laborals. La “Glasnost” (obertura, transparència) consistia a eliminar les icones de la repressió estalinista, tals com la prohibició d’obres d’autors com George Orwell i Alexander Solzhenitsyn, i donar-los més llibertats als ciutadans soviètics. Es van alliberar presos polítics, i als periòdics se’ls va permetre publicar articles crítics cap al govern. Es van instaurar eleccions legislatives i per primera vegada agrupacions polítiques alienes al Partit Comunista van poder participar en els comicis. La democratització va ser celebrada. Però les reformes per a introduir l’economia de mercat van tardar massa a donar fruits. Va haver-hi augments de preus, racionament i files interminables per a aconseguir productes que escassejaven. Els soviètics es van mostrar cada vegada més frustrats amb el govern de Gorbatxov. El líder reformista també va haver de fer front a la forta oposició plantejada per la línia dura del Partit Comunista, que va intentar enderrocar-lo en 1991. Aquesta rebel·lió va fracassar gràcies a les mostres de suport popular i al recolzament del líder rus Borís Ieltsin. Amb tot, Gorbatxov va renunciar al càrrec el 25 de desembre d’aqueix any i l’endemà es va signar la declaració oficial de la dissolució de la Unió Soviètica. En el seu discurs de comiat, l’últim líder de l’URSS va reconéixer: “El vell sistema va col·lapsar abans que el nou començara a funcionar”. Archie Brown considera que “no va ser un cas típic en el qual la crisi econòmica i política van conduir a la liberalització i la democratització. Més aviat va ser la liberalització i la democratització el que va portar al sistema al seu punt de crisi; ambdues circumstàncies van portar al fet que el descontentament s’expressara. Sense reforCullera 2020

236

Falla Raval Sant Agustí

mes, potser hui continuaria existint l’URSS”. 6. Revolucions i moviments independentistes

L’objectiu de Gorbatxov no sols era transformar les pràctiques econòmiques i el maneig dels assumptes interns de la URSS; també volia canviar la manera en la qual el bloc soviètic encarava les relacions internacionals. Gorbatxov tenia clar que el món s’havia tornat més interdependent i que l’èxit de l’economia soviètica depenia de millors vincles amb la resta del món. També creia que hi havia interessos i valors universals per Mapa de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviétiques (URSS) damunt de la profunda divisió entre l’Est i l’Oest, i que les nacions tenien dret a decidir per si quia la “revolució de vellut” va deposar el govern comumateixes quin sistema polític i econòmic volien. nista. A Romania l’aixecament es va tornar violent: van Així va ser com Gorbatxov va decidir abandonar afusellar al líder comunista Nicolae Ceaucescu i la seua la costosa carrera armamentista. A més va retirar les esposa. tropes soviètiques de l’Afganistan, on combatien des de La política no intervencionista de Gorbatxov i els 1979, i va reduir la presència militar a Europa Oriental. problemes econòmics soviètics van encendre la metxa Aquestes polítiques van acabar amb la Guerra Fre- dels moviments independentistes en les repúbliques da i amb els governs comunistes dels països satèl·lits de marginals del bloc. la Unió Soviètica a Europa. El que al seu torn, i involunEls Estats bàltics (Estònia, Lituània i Letònia) van tàriament, va acabar pegant-li el tir de gràcia a la Unió ser els primers a trencar amb Moscou. Després es van Soviètica. separar Bielorússia, la Federació Russa i Ucraïna, que La primera revolució va ocórrer en 1989 a Polònia, van crear la Comunitat d’Estats Independents. on el moviment sindical no comunista Solidaritat de Lech I a la fi de 1991 van declarar la seua independència Walesa va aconseguir que se celebraren eleccions lliures huit de les nou repúbliques que encara es mantenien en i va arribar al govern. el bloc ja ferit de mort (Geòrgia se sumaria anys després). Eixe mateix any va caure a Alemanya el Mur de Ber- Així, d’una fogonada, es va extingir el que alguna vegada lín, el gran símbol de la divisió Est-Oest, i a Txecoslovà- va ser la superpoderosa Unió Soviètica.

237

Cullera 2020

238

Falla Raval Sant AgustĂ

CapĂtol 6 NouS horiTzons

Socials 239

Canal 9, la televisió pública

en valencià que va nàixer als 80 Clara Castelló Lli

Periodista

La dècada del 80 va ser una època de grans avanços i descobriments. Una era en què tots pensàvem que un altre món era possible. Eren els anys de les muscleres i els cabells cardats. L’època dels enormes telèfons mòbils, els temps en què els anuncis ens obrien la porta a un consumisme sense fre. Van ser uns anys marcats per l’estímul creatiu i l’optimisme. No debades, “Don’t worry, be happy” de Booby Mc Ferrin es va convertir en la cançó-símbol de l’època. Tema que compartia èxit en les discoteques amb els de La Movida madrilenya: les melodies d’Alaska, Nacha Pop, Radio Futura o Tino Casal. Amb els anys 80 arribaren els primers ordinadors, les televisions en color, les màquines recreatives i els primers videojocs. Va ser la dècada en què es van estrenar pel·lícules de culte com E.T. o Regreso al futuro i sèries de TV com Dallas, Falcon Crest o El coche fantástico. Els anys 80 van ser gloriosos per a la creativitat publicitària. Els anuncis van entrar amb força en les nostres vides amb les nines de Famosa i amb els torrons El Almendro que ens recordaven que havíem de tornar a casa per Nadal. La premsa que llegim ara, i que lluita per sobreviure en la nova era digital, va nàixer o créixer durant aquells anys. Periòdics com El País o El Mundo són producte dels 80.

Clara Castelló, presentadora de programes en Canal 9 Cullera 2020

240

Falla Raval Sant Agustí

Els 80 van ser els anys de l’obertura definitiva a les llibertats després de 40 anys de repressió franquista. Una etapa on van brillar artistes com el rei del pop, Michael Jackson. Una època econòmicament difícil per a Espanya que hagué d’iniciar una reconversió amb la modernització de la indústria per a impulsar l’economia. Ací, a la Comunitat Valenciana, just a finals dels 80 un nou mitjà de comunicació públic començava les emissions. Naixia RTVV. Per primera vegada en la història, tota la programació d’una emissora de ràdio i d’una cadena de televisió de la Comunitat Valenciana seria en valencià. Per fi anàvem a escoltar parlar els presenta-

dors dels informatius i programes d’entreteniment en la mateixa llengua que als nostres familiars i amics. Aquell any, també jo acabava d’estrenar dècada (la dels 20) i estava com xiqueta amb sabates noves per poder formar part d’eixe projecte il·lusionant més coneguda per la societat valenciana com Canal 9. La televisió i la ràdio autonòmiques arribaven amb moltes expectatives i els professionals sentíem la responsabilitat de dur-lo endavant fent complir la llei gràcies a la qual RTVV va vore la llum. Canal 9 tenia la vocació de fomentar la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres tradicions. El nou mitjà de comunicació havia de ser la finestra que acostara a la societat valenciana la informació de proximitat, la nostra realitat. Per a mi era un somni fet realitat. Érem una família. En arribar al treball, l’únic que percebíem era l’alegria, l’entusiasme, les ganes per fer la nostra tasca de la millor manera possible per obtindre el beneplàcit de la societat valenciana i fer-nos un lloc entre les cadenes privades de televisió que començàvem a aparéixer en l’escena televisiva. La major part dels professionals que vam treballar en el naixement de RTVV vam viure allí les primeres experiències televisives i radiofòniques. Vam presenciar moments estel·lars. Jo portava un any escàs treballant als mitjans de comunicació privats, concretament en Radio Minuto (emissora que va acabar sent absorbida per la SER) quan em va sorgir la possibilitat d’integrar-me en l’equip del magazín matinal de Canal 9 Ràdio, Tres en ratlla. Tot, men-

241

tre continuava estudiant la carrera de Filologia. Com molts ciutadans i ciutadanes de la nostra Comunitat, havia assistit perplexa a l’estrena de les emissions de Canal 9. El 9 d’octubre del 1989 l’informatiu que es va vore a casa va ser el que presentà Xelo Miralles i a continuació, la resta de la programació que la cadena oferia. Una programació mítica. Inusual en algunes ocasions fins a aquell moment. Un dels primers programes que va irrompre en la graella televisiva va ser El show de Joan Monleón. Amb la cançó tantes i tantes vegades cantada ‘A guanyar diners. On estan, on estan?’ el showman valencià feia rodar cada dia la paella russa, repartia 5.000 pessetes i ens proposava endevinar on sonaven les campanes. Este concurs va fer que per primera vegada les agrupacions veïnals tingueren presència en un plató de televisió. Després vingueren altres concursos com ara Paco, Paco, amb Paco Nadal; Tria Tres amb Ximo Rovira o el talk show Inés de nit amb Inés Ballester. A casa també seguíem atònits l’emissió de programes de debat com Carta Blanca, presentat per Josep Ramon Lluch. Espai que vaig copresentar durant uns anys i on els seus polèmics temes de discussió van tindre una gran repercussió en la societat valenciana.

Clara Castelló i Fermín Rodríguez presentaren en 2009 la Telemarató Gent X Gent de Canal 9 Cullera 2020

242

Falla Raval Sant Agustí

Amadeu Fabregat, el primer director general que va tindre RTVV, controlava pràcticament tots els aspectes de la televisió i tenia com a objectiu que el públic valencià s’identificara amb la cadena. Per primera vegada, les festes més populars de la nostra Comunitat arribaven en directe a totes les nostres cases: les Falles i les Fogueres de sant Joan (amb les ofrenes i la cremà), la Magdalena de Castelló, els Moros i Cristians d’Alcoi i Ontinyent, Plató d’informatius Canal 9-RTVV el Misteri d’Elx, el Sexenni de Morella…Canal 9 donava a conéixer el que passava en el ències úniques. De bones i també de roïnes. D’aquelles de les que mai m’haguera agradat ser protagonista. nostre territori de nord a sud i d’est a oest. La cadena on vaig treballar durant més de 20 anys, El revolucionari format de Tómbola, que reinventà per a la televisió el món de les notícies del cor, de la RTVV, va nàixer en la dècada dels 80, la protagonista del premsa rosa, juntament amb programes emblemàtics llibret enguany. La televisió i la ràdio públiques valencicom Amor a primera vista o Canta, Canta amb María Abra- anes van créixer durant els 90. Amb l’arribada del nou delo, així com el programa infantil A la babalà van dispa- mil·lenni començà el seu declivi i 13 anys després s’esrar els audímetres de Canal 9 fins a límits inimaginables. devingué el moment de la seua injusta desaparició. Em Xifres que venien a demostrar la bona acceptació que la consta que una gran part dels professionals del mitjà va fer tot el possible perquè eixe instant no arribara. Però cadena tenia entre la societat valenciana. Tinc la sort de poder dir que forme part de la histò- una mala gestió per part dels dirigents i una inapropiada ria de la televisió pública valenciana. Vaig presentar dife- decisió política la van portar a la seua desaparició. Ara, la televisió pública té una nova oportunitat de rents edicions dels informatius (migdia, nit i cap de setmana). Vaig estar al capdavant de programes informatius demostrar la seua raó de ser. La seua finalitat i els seus com Dossiers o Ocupa’t i també d’entreteniment com ara objectius. Una nova ocasió per recuperar l’audiència, per En Connexió, El Matí, La plaça, o Cadena favors. Amb tots desfer-se de la desafecció que ha anat creixent entre la ells he aprés, he crescut professionalment. Puc dir que societat valenciana i els mitjans públics valencians. Espeesta professió m’ha donat l’oportunitat de viure experi- re que esta conjuntura no es desaprofite.

243

EL DESPERTAR COMUNICATIU

A CULLERA Mitjans de comunicació locals a la dècada de 1980 Pepi Bohigues

Periodista - Deymo Comunicación

“Que llarga que és la nostra nit” cantava Raimon als anys 60 per denunciar l’obscura dictadura del general Franco, que ja durava massa anys. Però a finals dels 70 la nit va donar pas a l’alba i a un despertar cultural sense precedents al nostre país durant els anys 80. La democràcia també va portar llibertat d’expressió i Cullera no va ser aliena a aquella nova realitat. Durant la dècada de 1980 hi hagué una xicoteta revolució cultural i periodística a la nostra ciutat per la quantitat de nous mitjans de comunicació locals que sorgiren i l’aire més independent que aquests portaven. Un dels primers nous mitjans fou el “La veu del poble”, un Butlletí d’Informació Municipal (BIM) que va començar a editar l’Ajuntament de Cullera el 1979. En aquesta publicació s’informava de totes les actuacions i serveis municipals; així com activitats culturals i de diferents associacions: bandes de música, clubs esportius, pescadors, etc. No obstant això, al ser pròpiament un mitjà municipal, la majoria de les informacions es limitaven a contar les bonances del govern local. Així i tot, sí que hi havia una secció (“El ciudadano opina”) en la que els veïns podien Cullera 2020

244

Falla Raval Sant Agustí

Collage de premsa dels anys 80

expressar les seues queixes i suggeriments per millorar la ciutat, així com la secció de “Cartas al director”. Aquest butlletí mensual va anar canviant de nom al llarg dels anys: Cullera Actualidad, Cullera i BMI. També va anar evolucionant en el seu disseny i d’una maquetació en blanc i negre i amb escasses imatges, va passar a imprimir-se en color i a utilitzar un disseny més visual, amb més fotografies. A més d’informar de les activitats i serveis municipals, també es dedicaven reportatges i entrevistes a reconegudes figures locals, grups de música, etc. La utilització del valencià també va anar fent-se un lloc, igual que la presència de la dona en la redacció d’articles i com a protagonista d’entrevistes. El 1982 va sorgir altra publicació: La Voz de Cullera, editada per l’Asociación para el Progreso y la Democracia de Cullera i on es recollien notícies de tota mena, algunes d’elles crítiques amb la realitat local. Un altre mitjà destacat de l’època fou la revista Cullera Jove, editada per l’Associació Cultural Jonac i que va editar el seu primer exemplar l’abril de 1988. Comptava amb el suport econòmic de diferents institucions públiques (Ajuntament i Diputació), encara que en algunes

èpoques sofrí dificultats econòmiques com expressaren des de la mateixa revista en algun editorial. A diferència del BIM, aquesta publicació recollia notícies més crítiques amb el govern local i hi havia una major presència del valencià, així com anuncis dels comerços i restaurants de Cullera. El març de 1988 eixia també al carrer un nou setmanari: Cullera Total, amb informació de tota classe i anuncis, estava editat per RC Publicidad. Es podia trobar informació comercial sobre els negocis de la ciutat; així com horaris d’autobús, la cartellera, la programació televisiva, etc. El primer exemplar, com no podia ser d’altra manera a l’haver eixit en març, va estar dedicat a la festa de les Falles i incloïa la programació d’actes fallers d’aquell any. Així com articles crítics amb la realitat local, com per exemple un article on es denunciava el deplorable estat del Castell. Junt amb el BIM, l’Ajuntament de Cullera també va editar a les acaballes de 1989 la revista mensual El Full. En concret, l’edició anava a càrrec de la Fundació Municipal de Cultura de Cullera i en aquest mitjà es recollia tota la programació cultural: teatre, música, cinema, exposicions, etc.

245

Una altra publicació fou Valencia Semanario de Información Económica, dirigida per José Ferrer Camarena i que va sorgir al voltant de 1983. Com el seu nom indica, es tractaven majoritàriament temes econòmics amb articles sobre: els preus agraris, la construcció d’edificis, l’economia submergida, etc. Però també trobem articles sobre les festes majors de Cullera, una entrevista amb l’alcalde Enrique Chulio, etc. A més a més, hi ha un article amb la relació de falleres majors de cada comissió de Cullera d’aquell any i les seues fotografies. A excepció del BIM, la majoria d’aquestes publicacions van durar molt poc en el temps. A banda dels mitjans pròpiament de Cullera, la informació diària del municipi també es podia seguir a través dels periòdics d’àmbit autonòmic: Levante-EMV i Las Provincias, a les seues seccions de Comarques. La freqüència de publicació de notícies relacionades amb el nostre poble era pràcticament diària i es parlava sobre temes de tota mena: economia, cultura, educació, urba- Exemplar de Cullera Total any 1988 nisme, turisme, etc. De fet, aquests dos últims temes eren habituals al periòdic. Apareixen el Club Nàutic, la possible demolició d’un bloc d’apartaaltres informacions més polèmiques (que no es solien ments, etc. trobar a la resta de mitjans locals), com: la mortaldat de Assumptes que, fins fa uns anys, haguera sigut impeixos al riu Xúquer, la possible desaparició de l’Agru- pensable llegir a la premsa i ara, amb la recentment espació de Jubilats, discrepàncies entre el govern local i trenada democràcia, podien publicar-se sense censura. Cullera 2020

246

Falla Raval Sant Agustí

De fet, es pot vore com es fa al·lusió contínuament a la jove democràcia i a l’estrenat dret de la llibertat d’expressió en molts articles d’opinió, declaracions d’entrevistats, etc. Respecte a les falles, es poden llegir notícies com la publicada el 26 de novembre de 1983 al Levante-EMV sobre la proclamació de la fallera major de la comissió del Raval de Sant Agustí, Begoña Reverte i la fallera major infantil, Lucía Puig. La notícia destaca per tindre un titular a gran tamany i les dos fotografies de les falleres. Aquests retalls de premsa es guarden a l’Arxiu Municipal de Cullera i es pot llegir també una notícia relacionada amb la festa fallera apareguda el maig de 1983 i que parla sobre la dimissió de Salvador Romero com a president de la Junta Local Fallera (JLF). La majoria d’aquestes notícies les escrivien Miguel Ferrer Camarena, com a corresponsal del Levante-EMV i Vicente Ferrer a Las Provincias. Fora dels mitjans escrits, cal destacar el despertar cultural que va suposar la creació de Radio Costa FM, una emissora musical que abastia quasi tots els estils de l’època. Per allí passaren grups com Seguridad Social, Presuntos Implicados, Los Rítmicos, etc.

Anuncien a les Falleres Majors de la Falla Raval. Retall periòdic Levante any 1983

247

Exemplar de Valencia Semanario de Información Económica any 1983

Les emissions començaren al barri de Sant Antoni i després passaren a l’Edifici Cross, en el Passeig Doctor Alemany. Joan Gimeno, actual corresponsal del periòdic Levante-EMV, recorda que va formar part d’aquesta

emissora junt amb altres com Quique Garcés, Pepe Carretón, TJ Llopis, Luis Bonies, Albert Garcia, Alejandro Grau, Ximo Arlandis, Fernando Lletí, José Manuel Molla, Alejandro i Ramón Morant (del grup Praxis), etc. En definitiva, als anys 80 es produí a Cullera una xicoteta revolució cultural per la quantitat de mitjans de comunicació que sorgiren. A més, amb la varietat de temes i línies editorials que hi havia, podem vore com per fi la societat va poder fer ús de la jove llibertat d’expressió, que fins uns anys abans estava prohibida. Malgrat tot, es troba a faltar una major presència femenina, ja siga en la redacció de textos, com en els protagonistes de les notícies. Com també, als primers anys, la presència del valencià va ser minoritària i la seua implantació va créixer a poc a poc. També crida l’atenció que aleshores hi havia més mitjans escrits locals que actualment, però també cal tindre en compte que el món digital ha menjat terreny al paper i ara les informacions municipals i algunes iniciatives ciutadanes es desenvolupen a les xarxes socials. Tot plegat, pel que fa al sector comunicatiu, els anys 80 foren una època de canvis, il·lusions i independència comunicativa; conceptes que deuríem treballar perquè estiguen sempre presents a l’àmbit local.

Cullera 2020

248

Falla Raval Sant Agustí

La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià:

Una eina de convi na de convivència i integració Ciprià Císcar

Conseller de Cultura i Educació, 1981-1989

La publicació el 23 de novembre de 1983 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), que s’havia aprovat sense cap vot en contra a Alacant, on les Corts Valencianes s’havien reunit expressament amb esta finalitat, va permetre que a partir d’aleshores, esta ciutat quedara definitivament incorporada a l’imaginari col·lectiu de fites importants en la recuperació del valencià: Normes de Castelló, Generalitat Valenciana, Llei d’Alacant. Per a poder obtindre este resultat es van haver de superar els entrebancs que posaven les altres forces polítiques. Els aspectes més controvertits per a donar suport a la nova llei eren dos. El primer feia referència a l’obligatorietat de l’ensenyament, i per tant, a l’apartat IV del preàmbul. Per motius diferents, esta afirmació era rebutjada tant pels parlamentaris de la dreta com pels representats del Partit Comunista del País Valencià (PCPV), i per això l’article 18 va ser aprovat només amb el suport dels parlaCiprià Císcar, com a conseller d’Educació, i Ricard Pérez Casado, com alcalde de València, varen ser dos baluards de la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Arxiu José Huguet

249

La Llei d’Ús i Ensenyament va ser aprovada durant el mandat de Císcar com a conseller de Cultura i Educació

mentaris socialistes, si bé és cert que en la votació final el PCPV hi va votar a favor. L’altre aspecte es referia a la delimitació territorial de la llei de l’apartat X del preàmbul, en el qual es pren com a model dels territoris predominantment valencianoparlants el mapa i la relació de poblacions que havien confeccionat l’Institut de Filologia Valenciana de la Universitat de València i de la Universitat d’Alacant. Esta delimitació no era compartida pels representants de la dreta, que volien declarar zones castellanoparlants, entre altres, les ciutats d’Alacant i de València adduint la realitat sociolingüística d’aleshores.

Actualment és un fet acceptat per totes les forces polítiques i socials que el valencià és la llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constituïx la més destacada i peculiar senya d’identitat, la qual representa la millor eina de convivència i integració de totes les persones que viuen i treballen en el nostre territori. A hores d’ara la LUEV és la llei més veterana de tot l’ordenament jurídic valencià i possiblement una de les més antigues de tot l’Estat, ja que fins i tot l’Estatut d’Autonomia, que li donava suport legal, ha sigut modificat pel Parlament espanyol a proposta de les Corts Valencianes, així com la mateixa Constitució. Cullera 2020

250

Falla Raval Sant Agustí

Que s’aprovara sense cap vot en contra no vol dir que el seu desplegament haja estat absent de dificultats de tot tipus: des de tècniques fins a lingüístiques, passant per les organitzatives, les formatives o les de fabricació de materials tant per als alumnes com per al professorat. Els primers governs de la Generalitat del PSPV-PSOE van desplegar una nombrosa i a vegades conflictiva normativa, que va comptar, si més no, amb el suport dels ciutadans més progressistes del nostre país “la participació era molt més alta que ara” i sobretot amb l’ajuda inestima- Ciprià Císcar durant la seua etapa com a conseller d’Educació i Cultura ble d’un bon nombre de professors i organitzacions sindicals, que amb la seua entrega i “en El nou Govern de la Generalitat ha assumit el repte moltes ocasions” sacrifici personal foren els principals de donar un nou impuls al procés de valencianització del valedors d’una reforma educativa sense precedents, i nostre país, per tal de recuperar el temps perdut i aconamb el seu aval possibilitaren que moltes mares i pa- seguir un ampli i conscient consens entre els protagonisres acceptaren de molt bon grat que aquella innovació tes de l’educació (alumnes, pares i professors) que ens educativa s’estenguera per totes les comarques valenci- permeta continuar la senda d’un necessari, estimulador i anoparlants, en un primer moment, i a continuació per la gratificant procés, permanentment inacabat, de normaresta del país. lització lingüística i cultural del nostre poble. L’arribada de Partit Popular al Govern de la Generalitat l’any 1995 va frenar el desplegament de la llei. El llarg període del Govern del PP ha comportat una paralització de noves iniciatives normatives amb incidència real en la implantació efectiva de l’ensenyament, i sobretot de l’ús, alhora que han anat buidant-se de contingut moltes de les mesures posades en marxa pels governs del PSPV-PSOE, com ara la formació del professorat, l’elaboració de materials per a alumnes i professors, i la incorporació progressiva de l’ensenyament en valencià en l’educació privada i concertada.

251

L’educació

a Espanya:

un brou de lletres amb moltes lleis i molt poc consens Miguel Soler

Secretari Autonòmic d’Educació i Investigació

En els últims 40 anys hem tingut quatre lleis bàsiques per a regular un sistema educatiu que venia d’una època sense drets democràtics. No obstant, totes les lleis no han tingut el mateix consens polític ni una acceptació social semblant, paga la pena recordar la LOCE o l’actual LOMCE. Encetem el relat de lleis educatives amb els successius governs socialistes de Felipe González, on es dissenyava la base d’un nou sistema educatiu modern i integrador, parts del qual encara estan vigents a l’actualitat. De fet, l’estructura actual, amb la divisió per etapes formatives d’Infantil, Primària, Secundària i superiors naix amb aquestes primeres reformes. És la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE, 1990) la que posa en marxa una sèrie de mesures que situen a Espanya al plànol educatiu europeu amb l’exigència de programacions didàctiques del professorat, amb noves mesures per a fomentar la innovació i millorar l’avaluació, amb supervisió de la inspecció educativa. No obstant, aquestes mesures no hagueren pogut funcionar si no s’acompanyaven d’una base pedagògica coherent amb els objectius de l’administració. La nova llei deixava de banda el conductisme imperant en la Llei General d’Educació (LGE, 1970) i es centrava en el model Cullera 2020

252

Falla Raval Sant Agustí

Membres de la plataforma Mes i millor educació es reunixen Declaració del Parlament Europeu sobre Educació i Ciutadania, juliol

amb el secretari Autonòmic d’Educació i Investigació, Miguel

de 2012. Fons del Parlament Europeu

Soler. Fons de la Conselleria d’Educació

constructivista. Per aquest motiu, la LOGSE es basaria en el principi de “comprensivitat”, una corrent educativa que s’havia imposat al model laborista anglès d’ensenyament dels 60 i 70, la finalitat de la qual era proporcionar a tot l’alumnat una educació comuna. La LOGSE suposà l’ampliació de l’educació obligatòria des dels 6 fins els 16 anys, a més de crear l’etapa d’Infantil amb dos cicles. Aquests canvis suposaven un abans i un després a l’educació espanyola ja que deixava a l’oblit els huit cursos d’EGB, el BUP i el COU/FP de la LGE. A partir dels 16 anys, i durant dos cursos, l’alumnat podia cursar el Batxillerat de forma opcional, ja fora del sistema educatiu obligatori, així com la Formació Professional. Altres novetats significatives corresponen a la no obligatorietat de l’àrea de religió, la creació de dos nivells

d’FP, cicles formatius de Grau Mitjà i Superior, i sobretot, la implantació d’una nova metodologia pedagògica que fomentaria la no segregació de l’alumnat en institucions separades, ni a l’aula, ni al programa; la convicció de la LOGSE era que tothom pot assolir uns determinats objectius mínims d’aprenentatge inclosos al currículum bàsic, partint del principi d’equitat a més d’un sistema d’avaluació continu, global i integrador. Per tant, la LOGSE trencava amb el llegat de la LGE i donava continuïtat a les reformes que havien portat la Llei Orgànica per la qual es regula l’Estatut de Centres Escolars (LOECE, 1980) i la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE, 1985), que havien modificat l’organització dels centres educatius i creat nous organismes de participació com els consells escolars i l’AMPA però no havien modificat el sistema educatiu.

253

Miguel Soler amb el president de la Generalitat, Ximo Puig, en l’inici del curs escolar 2016-2017. Fons Conselleria d’Educació

La Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE, 2002) entrava en vigor el 2003 però el seu calendari d’aplicació quedava paralitzat per un Reial Decret després del canvi de govern resultant de les eleccions de 2004. Cal esmentar que es pren la decisió seguint el rebuig total de la comunitat educativa ja que la LOCE era la tornada a l’elitisme amb unes polítiques classistes i segregacionistes, deixant de costat les mesures d’atenció a la diversitat i promovent la memorització quantitativa de coneixements però sense cap referència a la millora de la qualitat de l’educació. Amb l’objectiu d’eliminar aquesta contrareforma, una de les primeres mesures del Govern de José Luis

Rodríguez Zapatero fou paralitzar la implantació de la LOCE i promoure’n una nova que es plasmaria en la Llei Orgànica d’Educació (LOE, 2006). La LOE recuperava molts aspectes de la filosofia de la LOGSE dins d’un nou marc educatiu molt ambiciós. Reforçava l’autonomia del professorat i dels centres docents amb mesures com la nova regulació de l’elecció dels directors i directores, establint un concurs de mèrits i una valoració i votació on s’inclou al claustre, el consell escolar i l’administració educativa. Es recupera el caràcter educatiu de l’etapa d’Infantil, com venia establert a la LOGSE, però també es respecta, amb un criteri lògic, la gratuïtat del segon cicle, que ja era quasi universal la seua escolarització. Cullera 2020

254

Falla Raval Sant Agustí

A l’etapa d’ESO es redueixen el número de matèries als dos primers cursos, reorganitzant l’ensenyament d’una forma molt més flexible i fomentant l’orientació com a forma de previndre les dificultats. A més es modifica l’estructura dels quatres cursos, donant-li un caràcter formador als tres primers (matèries comunes), amb un quart curs de tipus orientador. Aquesta estructura de l’ESO va acompanyada d’un principi fonamental que deu presidir la intervenció educativa en el conjunt de l’educació obligatòria: l’atenció a la diversitat d’interessos, motivacions i capacitats de tot l’alumnat, tant dels que tenen especials dificultats d’aprenentatge com d’aquells que tenen major capacitat i motivació per a aprendre. Fruit d’aquest principi general són per exemple els programes de diversificació curricular. És per tant, una nova visió de l’Educació Secundària Obligatòria, un intent fidedigne de donar eixida a tot l’alumnat, amb independència del seu nivell i els seus interessos. Si açò ho lliguem a la diversificació de vies de les tres modalitats de Batxillerat, podem observar un enfocament centrat a millorar les perspectives de futurs estudis. Amb eixe esperit formador que s’establia als nivells educatius inferiors, la LOE estableix una nova concepció dels Programes de Qualificació Professional Inicial, recuperant la filosofia dels programes de garantia social de la LOGSE. L’alumnat tenia l’opció de triar diferents modalitats, orientant-se cap a l’adquisició de qualificacions de nivell 1 que els proporcionaven possibilitats reals d’incorporar-se al mercat laboral amb una especialització al mateix temps que una formació general. Alguns dels punts que més controvèrsia crearien en la posada en marxa de la llei serien la introducció de l’àrea “Educació per a la Ciutadania” i la polèmica més significativa girava al voltant de l’àrea de Religió que veia modificades la seua distribució horària, les alternatives i l’avaluació, entre d’altres.

Cal ressenyar que en 2010 es negocia un Pacte polític i social per l’educació, sent Ministre Àngel Gabilondo. Serà un Pacte “aconseguit però mai signat” perquè el Partit Popular es va negar a la fi a signar-ho. Tots els agents socials, partits polítics de l’espectre parlamentari i la comunitat educativa estaven d’acord en que calia establir les bases que ens portaren a donar estabilitat al nostre sistema educatiu, independentment del color del partit polític que governara a l’Estat. Aquesta pau social en matèria educativa es trenca de sobte amb l’arribada de l’avantprojecte de la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE, 2013), coneguda també com a “Llei Wert”. Ja des de les seues primeres passes la llei ha suposat una crispació amb molts més detractors que defensors, no sols per la quantitat de canvis que posa en marxa sinó per el viratge pedagògic i ideològic que imposa com la recentralització que retalla les competències de les CC.AA. Una vegada més apareixen les revàlides però no sols als nivells educatius superiors; aquesta vegada estableix una prova al finalitzar 6é de Primària, que s’amaga darrere d’un suposat caràcter informatiu. També en proposa una per a 3r de Primària que davant d’una avaluació negativa pot permetre l’adopció de mesures excepcionals que inclouen la repetició del tercer curs. Si bé és cert que no són vinculants, sí que es converteixen en un element avaluador que no concorda amb l’avaluació global, continua i integradora que fins ara s’ha dut a terme. Ambdues proves han de ser aplicades i qualificades per especialistes externs, mesura que en molts àmbits s’entén com una agressió a l’autonomia del professorat i dels centres docents, publicant rànquings on els classifica segons diversos paràmetres, especialment resultats de proves diagnòstiques i revàlides. Pel que fa a les àrees, es modifiquen amb la desaparició d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans,

255

es recupera la religió com a matèria avaluable i s’introdueix Valors Culturals i Socials com a la seua alternativa. A més, Coneixement del Medi Natural i Social es desdobla en dos àrees: Ciències de la Naturalesa i Ciències Socials. L’Educació Secundària Obligatòria es dividirà en un primer cicle amb tres cursos i un segon cicle on quedarà 4t. El tres primers cursos seran de formació general i al finalitzar cadascun d’ells, l’alumnat rebrà un informe del consell orientador del centre amb el qual proposaran a les famílies l’itinerari més adequat, i si així es considera necessari, la incorporació a un programa de millora de l’aprenentatge i el rendiment, allò que abans eren els Programes de Diversificació Curricular, o a un cicle de Formació Professional Bàsica (antics PQPI). És a dir, s’opta per establir vies diferenciades, dins de l’educació obligatòria, sense donar possibilitats reals de continuar els estudis postobligatoris segons la via cursada. El canvi més rellevant en aquest sentit Presentació del Programa Profunditza, d’Educació no formal en Ciències. Fons Conselleria és la introducció d’una revàlida en d’Educació finalitzar 4t d’ESO, una revàlida que impedirà seguir estudiant a l’alumnat que no la supere. tures de 1r i 2n, si posteriorment no supera una revàlida El mateix plantejament es realitza per a finalitzar externa, es queda sense títol de Batxillerat i, per tant, el Batxillerat. S’introdueix una nova revàlida per a poder sense poder continuar cap als estudis universitaris. obtenir el títol de Batxillerat. És a dir, un alumne o alumL’acceptació d’aquesta llei ha sigut nul·la per no hana que aconsegueix aprovar al seu centre les 20 assigna- ver existit cap debat ni consens, a més de pel fet de no Cullera 2020

256

Falla Raval Sant Agustí

Visita a una Escoleta infantil. Fons Conselleria d’Educació

considerar l’Educació com un dret fonamental. A més presenta un rerefons que avantposa les necessitats dels mercats a la formació integral de l’alumnat, etiquetant-lo amb revàlides i segregant-lo des d’edats primerenques. Una mostra d’aquesta poca altura de mires és l’FP bàsica que s’implanta com un carreró sense eixida. I pel que fa als centres, potència la competitivitat i especialització a través de classificacions i rànquings que tan sols comporten efectes quantitatius sense repercussions qualitatives, sense deixar de banda que obri la porta a aplicar mesures sexistes com la segregació per gèneres.

Però sempre cal mirar amb les llums llargues enceses i alguns hem lluitat des de la posició i responsabilitat política que tenia i ara tinc per paralitzar una llei educativa imposada, segregadora i que ens tornava als anys 50. És per això que des de que va canviar el Govern a la nostra Comunitat, i des de les meues noves responsabilitats, hem treballat de valent per pal·liar allò què més mal podia fer al nostre alumnat amb una llarga llista de mesures: posada en marxa de programes d’atenció a la diversitat en 3r i 4tr de l’ESO, programes de millora, baixada de ràtios en tots els cursos d’entrada a cada etapa, dota-

257

ció de 2.800 docents més als nostres centres, implantació de 69 aules de 2 anys al col·legis d’Infantil i Primària per tractar d’aturar les desigualtats d’origen, augment de les beques de menjador (a més d’obrir-los als mesos de setembre i juny) i transport, augmentar el bo infantil amb una distribució per renda i no lineal, fer una baixada més que considerable en el temps de substitucions del personal dels centres, implantació de XarxaLlibres amb l’objectiu de fer bancs de llibres a tots els centres educatius; i moltes més mesures que han tingut com a finalitat l’alumnat, les famílies i els centres educatius. Pel que fa a nivell estatal en les últimes setmanes de l’any 2016 hem treballat intensament davant el nou govern per aturar la LOMCE i, sobre tot, aturar les revàlides de 4rt de l’ESO i Batxillerat. Trobàvem un despropòsit polític aprovar un Reial Decret a finals de juliol que va deixar en la més absoluta indefensió a l’alumnat de 2n de Batxillerat que ja estava matriculat i què desconeixia d’allò que es havia d’examinar-se. La incertesa, l’angoixa i la desesperança del professorat, alumnat i pares i mares en el primer trimestre ens porta a abanderar una proposta al Ministeri que, a la fi, va a ser acceptada per totes les CCAA i pel Govern central. D’altra banda cal destacar que hem aconseguit que les avaluacions finals de 6é de Primària i de 4rt d’ESO siguin diagnòstiques i mostrals. Per tant, podem dir que gràcies a la lluita de tota la comunitat educativa i de tota l’oposició al Govern estatal duta a terme per 12 de les 17 Comunitat Autònomes, mai més no tindrem revàlides. S’han paralitzat fin que es desenvolupe la normativa resultant d’un Pacte d’Estat social i polític per l’educació. Mai no acceptarem en eixe Pacte que es tornen a introduir. A partir d’ací comença un període de diàleg social i polític molt intens que ens ha de fer arribar a una Pacte social i polític que ens permeta establir les bases d’una Llei educativa bàsica per a tot l’Estat i deixe, de veritat,

que les Comunitats Autònomes desenvolupem els nostres propis sistemes educatius. Negociar és cedir i cal estar disposats a fer-ho, respectant uns principis generals que ha de tenir un sistema educatiu d’una societat democràticament avançada: que cap alumne deixe d’estudiar per motius econòmics, que el sistema contemple les mesures necessàries per a que ningú quede exclós del procés educatiu i que s’acorde una inversió mínima en educació per a poder donar resposta al conjunt de les necessitats personals i socials. Per la meua part estic disposat a deixar-me totes les meues forces per a que aquesta vegada sí siga possible un Pacte Educatiu que done resposta a una educació del segle xxi i per a totes i tots al llarg de la seua vida, que siga capaç de donar resposta a les necessitats de l’alumnat i de la societat de futur que volem. I això passa per la implicació de tota la societat i dels Governs autonòmics i l’Estatal. Estic convençut que una educació de qualitat és la millor herència que els podem deixar als nostres fills i filles i, junt a moltes altres persones que estan igualment convençudes, no pense desistir en l’interés per aconseguir-ho.

Cullera 2020

258

Falla Raval Sant Agustí

259

L’Educació als vuitanta

José Vicente Part Sapiña

Professor i jubilat

He acabat les classes a les cinc de la vesprada i estic a casa, al costat de la llar, corregint exàmens de matemàtiques. Tinc posada la radio, estan retransmetent, al Congrés, les votacions per elegir President del Govern. De sobte s’escolten crits —“quieto todo el mundo”— i tirs. Estem a vint-i-tres de febrer de 1982. El locutor continua narrant en veu baixa, mentres pot, el que està ocorrent. Durant un temps van arribant notícies -els carros de combat pels carrers de València-. Es tracta d’un colp d’estat. El meu primer pensament, després d’un temps de sorpresa i estupor, és que em veig per les muntanyes pegant tirs. Allò que ja teníem quasi oblidat, i que no volíem que tornara, potser ho podem tornar a patir. Afortunadament i gràcies al posicionament de la majoria de la societat, inclós l’exèrcit, i del rei Joan Carles a favor d’un Estat Democràtic, fan que fracase el colp d’estat i hui no siga més que un record en el temps. Definitivament Espanya era un país plenament democràtic. Aquest fet, pense que ens va alertar sobre el perill d’involució i la necessitat de prendre mesures per conservar eixa pau i democràcia que tant havia costat d’aconseguir i en no tornar a l’Espanya de les contínues guerres civils que tantes morts i dolor comporten sempre. Cullera 2020

260

Escena de la falla Però no li ho digues a ningú, de Alejandro Santaeulalia (Regne de València-Duc de Calabria, 2010). Foto Joan Castelló Lli

261

Però el trànsit de la dictadura a la democràcia no es produeix d’un dia a l’altre, necessita de tot un procés per a consolidar-se i si bé la democràcia arriba a partir de la mort de Franco al 1975 i amb la participació lliure de tots els partits polítics, amb l’ocupació d’escons per persones com Santiago Carrillo o Enrique Tierno Galván, considere que és als anys vuitanta quan es produeix la consolidació definitiva i tenim l’exemple de la arribada al poder de Felipe González i el Partit Socialista. Per tant, al parlar dels anys vuitanta no ens podem cenyir únicament a les dates compreses entre l’u de gener del 1981 i el trenta i u de desembre de 1990. Així mateix, a l’educació i a les escoles es van donant una mena de canvis al llarg del temps. Anem a referir-nos ací als canvis que es van produint progressivament als anys vuitanta. Recorde d’eixos anys la introducció del valencià com a assignatura per després passar a ser una opció —ensenyança en valencià o en castellà—. Els mestres, per més que parlarem el valencià —ja que la majoria “érem de poble”—, no el sabíem escriure i havíem d’anar, en acabar les classes, a fer els cursets de valencià. També opine que es va desaprofitar l’ocasió de potenciar la Formació Professional, ja que els alumnes en acabar l’EGB quasi estaven

Escena de la falla Futur a la vista, de Manuel Algarra Salinas (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 2013). Foto Joan Castelló Lli Cullera 2020

262

Falla Raval Sant Agustí

L’Escolaica: Alumnes de Tercer Curs (1964-65). Arxiu A.C. La Penyeta

obligats a seguir estudiant en Batxillerat (molts d’ells sense massa entusiasme) o buscar un ofici, quan s’haguera pogut donar una formació adequada a les seues aspiracions i formar professionals qualificats o introduir oficis demandats i amb bones expectatives que de segur els hagueren interessat. Així i tot, pense que els alumnes d’aquesta etapa van eixir ben preparats perquè, tot i que els xiquets i xiquetes de totes les èpoques son iguals -el que canvia és l’entorn-, encara van “pillar” un temps en què calia esforçar-se per aconseguir les coses i en l’educació, com en tot en la vida, l’esforç és fonamental. En eixe sentit també podem considerar un fracàs la implantació, anys després de la LOGSE i que en compte de millorar, el que va produir fou un empitjorament de l’educació a Espanya, segons les dades que es van publicant any rere any, per més que trobem, naturalment, aspectes molt positius.

I un fet molt important, la participació dels pares en la tasca educativa de les escoles, atenció!, no en l’educació dels fills que són, han sigut i sempre seran la part més important i que a més tenen l’obligació, sinó en la participació en l’escola. Esta participació s’ha produït a través de les Associacions de Pares (que ja existien abans dels vuitanta) amb la seua participació i representació als Consells Escolars, màxim òrgan de govern de les escoles, així com el seu recolzament a la tasca dels mestres. En eixe aspecte he de dir que al col·legi en que jo he estat, el Luis Vives de Cullera, sempre hi ha hagut una relació immillorable, remant sempre tots en la mateixa direcció, és a dir, procurar la millor educació pels xiquets i xiquetes de l’escola. Alguns pares i antics alumnes recordaran els extraordinaris festivals de Nadal del Col·legi Luis Vives a la Casa de la Cultura (un any els alumnes de 8é d’EGB representaren la sarsuela “La Dolorosa” del mestre Serrano, i va ser tot un èxit).

263

Quan l’educació discriminava per sexes. Foto A.C. La penyeta

Aquesta participació va permetre que els pares participaren en la presa de decisions i en l’organització i directrius que s’han de seguir als centres escolars, etc., però principalment va posar més en contacte l’escola i els pares. També a alguns ajuntaments -com el de Cullera- es van contractar psicòlegs escolars que han desenvolupat un paper tan important en l’educació a Cullera. I ací hem de recordar a Fernando Lluch (nomenat Fill Adoptiu de Cullera), promotor de les Jornades sobre Educació que se celebraven a Cullera i gran lluitador per l’educació inclusiva. I vull referir-me ací a l’educació inclusiva, un aspecte molt positiu, tant per als alumnes amb alguna necessitat especial (eixe era el nom: NEE) com per als mestres que ens va donar una visió diferent i més enriquidora que

fins ara. Amb la llei corresponent, va permetre la incorporació a les aules ordinàries d’alumnes que fins eixe moment havien d’anar a centres especials. Eixos alumnes van conviure amb els altres alumnes de la classe i considere que els aportaren uns valors nous i enriquidors. Personalment he de dir que quasi tots aquests alumnes s’han fet mereixedors d’una estima especial per part de mestres i la resta d’alumnes. També es va dotar als centres de personal especialitzat i més tard s’inclourien alumnes per necessitats econòmiques o socials, i ací inclouríem als immigrants. Un altre aspecte a ressaltar pel canvi que es va produir en eixos anys, i em referisc a Cullera, és el de la coeducació, que si bé en la teoria les escoles eren mixtes, en la pràctica tots recordarem que a Cullera, en general, els xics anaven a L’Escolaica i les xiques a les monges. Recorde encara les dos primeres xiques que feren 8é d’EGB a L’Escolaica, Inma i Elvira, en una classe que la resta eren xics. Van ser com un punt de partida, perquè eixe fet ja no es tornà a donar i a les classes el nombre de xics i xiques va ser parell. I fins ací un xicotet recorregut pel que jo recorde dels anys vuitanta quant a l’educació. De segur que qui haja passat per eixa dècada tindrà molts records i anècdotes a contar.

Cullera 2020

264

Falla Raval Sant Agustí

La problemàtica del VIH

i la sida a a sida als anys 80, . i el canvi per al col lectiu LGT B Pere Salmerón Sánchez Doctor en Psicologia1

La dècada dels 80 va marcar de dues maneres el col·lectiu LGTB. Per un costat, un primer pas cap a la nostra visibilització fruit de l’alliberament amb el canvi polític. Per un altre, l’aparició del virus de la immunodeficiència humana (VIH) i la sida (Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida). Barcelona va ser la ciutat on va ser diagnosticat el primer cas l’any 1981 i en aquell moment ningú pensava en les dimensions que suposaria durant els següents anys aquesta epidèmia i com havia de marcar la vivència de la llibertat del col·lectiu LGTB (Bayés, 1995). En aquells anys, als Estats Units es va observar que algunes persones, homes i homosexuals, presentaven una simptomatologia que era sorprenent que apareguera al mateix temps en una mateixa persona i també va resultar sorprenent com el seu sistema 1

Responsable de Programes de Sexualitat de Lambda, col·lectiu LGTB+ per la diversitat sexual, de gènere i familiar. Autor del llibre “El proceso emocional tras el diágnostico por VIH”.

Escena d’Altres formes de vida, altres formes de ser, de José Latorre i Gabriel Sanz (Na Jordana, 2015). Foto Joan Castelló

265

immunitari (les defenses del nostre organisme) era estranyament dèbil. Però abans de continuar permeteu-me aclarir una diferència fonamental entre VIH i sida. El primer és el virus, és a dir, una persona té la infecció i no presenta cap símptoma. La sida és una fase del progrés de la infecció en la què la persona sí que manifesta símptomes de malaltia i que li pot provocar la mort a conseqüència de la debilitat del seu sistema immunitari. Afortunadament, en la actualitat, les persones que tenen el VIH i estan prenent el tractament farmacològic no arriben a desenvolupar la malaltia, no arriba aquesta fase de sida. Dèiem que els primers casos identificats van ser en persones homosexuals i, encara que arran d’això, a la sida se la va començar a anomenar, entre altres noms, el “càncer rosa”, la presencia dels símptomes i les morts relacionades també es van identificar en persones consumidores de drogues, en altres que havien rebut una transfusió de sang i també en altres provinents d’Haití. Als anys 80 les persones mortes relacionades amb la sida les podíem comptar a muntons i el pànic va fer acte de presència entre la població. D’aquesta manera va ser molt senzill a nivell social assenyalar els homosexuals com els causants de la existència de la infecció per VIH-sida. Així, va començar la seva estigmatització però també la percepció que el VIH-sida era una realitat que a la població heterosexual la pillava de lluny, ambdues coses molt preocupants per a l’expansió de noves infeccions. Al començament, la població LGTB, en especial els homes homosexuals, van ser culpats de l’aparició del VIH-sida i de la seva expansió fins a tal punt que des de determinats sectors es llançava el missatge que la sida

Ninot de la falla infantil Amics, de Cristian García Carrasco (República Argentina-Doctor Pallarés Iranzo, 2018). Foto Joan Castelló Cullera 2020

266

Falla Raval Sant Agustí

era un càstig diví o que aquesta infecció era conseqüència de la depravació de les persones homosexuals i els nostres gustos sexuals. No hem d’oblidar que en la dècada dels 80 el preservatiu era considerat únicament un mètode anticonceptiu, la qual cosa feia que el seu ús en les relacions sexuals entre homes fora molt baix. Aquest és un dels possibles motius pels quals la transmissió del VIH era menor en les relacions heterosexuals. Semblava, doncs, que aquest inici de llibertat que els anys 80 podien suposar per al col·lectiu LGTB es topava amb una barrera molt potent Diferents, de Víctor Valero ‘Marc Martell’ (Dalt-Sant Tomeu, 2018). Foto Joan Castelló de derrocar. Tan potent que encara avui la trobem a nivell social. La serofòbia (rebuig i dis- besar, abraçar o compartir utensilis de domèstics va ser criminació cap a les persones amb VIH-sida) va aparèi- determinant per a consolidar l’estigma i l’aïllament al que xer fruit del desconeixement sobre aquesta infecció fa fèiem referència. trenta anys però, desgraciadament, encara la tenim molt Afortunadament, fa anys que sabem perfectament present en la nostra societat. I ara, que aquest estigma i de quina manera es transmet el VIH i tenim molt clar que discriminació cap a les persones amb VIH-sida continue, per besar, abraçar o, simplement conviure amb una perja no és per falta d’informació. Mes aviat per falta de sen- sona amb VIH-sida, no hi cap risc d’infecció. A més a més, amb l’aparició dels tractaments amb els quals comptem sibilització. Han sigut molts els anys, especialment a l’inici del avui sabem que una persona amb VIH que pren el fàrmac descobriment de la infecció per VIH, durant els quals les i és indetectable no pot transmetre el virus de cap de les persones amb VIH han estat aïllades del seu entorn soci- maneres. Sense oblidar l’avanç que aquests nous tractaal i familiar. I aquest aïllament arribava a l’àmbit sanitari ments han suposat per a la millora de la qualitat de vida. Els anys 80 també van suposar un motiu més per a (Biagi, 1988), on podíem trobar com el personal sanitari prenia unes mesures de protecció al tractar amb perso- la germanor i unitat de les associacions LGTB. El VIH-sines amb VIH totalment exagerades o, inclús, es negaven da va fer que el moviment LGTB començara a treballar a tractar la persona per por a infectar-se. La creença ab- en un doble sentit. Primer, la prevenció del les infeccions solutament equivocada que el virus es podia transme- de VIH-sida. I segon, la defensa de la dignitat i dels drets tre en situacions del dia a dia amb el nostre entorn com de les persones LGTB amb VIH-sida. A València, Lambda

267

es va fundar l’any 1986 i des del primer moment el VIH i les persones amb VIH-sida han ocupat un espai essencial en les accions de defensa i visibilitat. Portem ja més de trenta anys d’història de la infecció per VIH-sida i, encara que comptem amb increïbles avanços sanitaris pel que fa a tractaments, podem afirmar que el VIH-sida és un dels grans èxits sanitaris però un dels enormes fracassos socials. Els fàrmacs per a controlar la infecció han aconseguit augmentar l’esperança i la qualitat de vida però l’estigma i la discriminació (serofòbia) que pateixen les persones amb VIH-sida és tan actual que tenim la sensació que no han passat tres dècades. L’any 2020 les persones amb VIH-sida continuen sentint la discriminació en tots els àmbits de la seva vida i això suposa viure ocultes en molts moments. Lamentablement, la població LGTB suma una doble discriminació: per orientació sexual i/o identitat de gènere i per tenir el VIH. I és clar, podríem continuar sumant a tenir VIH-sida i a la discriminació: ser dona, ser persona migrant, exercir el treball sexual, etc. Al llarg d’aquestes dècades hem vist i sentit com el terror a morir que invadia les persones amb VIH-sida i, també el pànic a nivell social, han evolucionat gràcies als recursos sanitaris a altres pors com l’estigma, la discriminació i al fet que el meu voltant s’assabente que tinc la infecció. Parlar del VIH-sida és parlar d’una història de reptes, d’èxits i de fracassos, una història d’acompanyament i de germanor, una història de discriminacions i de supervivència, una història que encara està viva en la nostra memòria col·lectiva i en el nostre present. Referències

Grup de la falla El que ho prova, repetix, de Jordi Palanca (General Llorens-Marco Merenciano, 2011)

Bayés, R. (1995). Sida y psicología. Barcelona: Martínez Roca. Biagi, E. (1988). SIDA, viaje por el horror. Madrid: Omnibus. Cullera 2020

268

Falla Raval Sant Agustí

La dura carrera d’ una model, que també

va ser Regina Anabel Sebastià Grau

Model

Anabel, Miss València

En primer lloc, m’agradaria felicitar a tota la comissió de la Falla Raval de S. Agustí pel treball que cada any realitzeu. Sou una de les falles mes grans de Cullera i amb el vostre ímpetu, esforç i unió heu aconseguit ser una falla molt important. Vos done l’enhorabona, seguiu així i gaudiu amb la cara ben alta d’aquestes falles 2020. Vos estic molt agraïda per recordar-se’n de mi quan vaig ser nomenada Miss Cullera a l’agost del any 1988 al Mercat municipal, on es va realitzar la gala. Per a mi va suposar el primer pas per a desenvolupar la meua carrera professional com a model de passarel·la i publicitat, ja que dos anys abans vaig estudiar a una acadèmia de models a València per a poder ser professional. L’any 87 vaig començar a fer els meus primers passos a la sala Xúquer Palace a València i alguna que altra discoteca, a més de ser nomenada “Maja de la Elegancia 87”. A partir de ser nomenada Miss Cullera 88 em convidaren per a col·laborar i acudir a distints esdeveniments i actes socials, com la presentació de la revista Cullera de l’ajuntament, que es va editar durant uns quants anys,

269

Anabel Sebastià, al concurs de Miss Cullera

col·laboracions amb les ames de casa contra el càncer, com desfilades de moda en què també col·laboraven perruquers i botigues de moda de Cullera. Als 15 dies de ser nomenada Miss Cullera 88, em vaig haver de presentar al Certamen Oficial de Miss València 88 com a representant de Cullera; va ser el 2 de setembre. Aquell dia vaig guanyar dos títols: el de Miss Elegància 88, que per a mi era molt important per la meua professió, i el de Miss València 88, que ja era “la bomba”, així que vaig aconseguir els dos títols més importants. Jo no sabia que podia optar a diversos títols i per a mi va ser una extraordinària sorpresa. Immediatament, els mitjans de comunicació, que eren una part del jurat, pujaren a l’escenari i em feren entrevistes de ràdio i premsa, i tiraren un gran castell de focs artificials. Va ser molt emocionant. Mesos després vaig acudir al certamen de Miss Espanya representant València, en la Manga del Mar Menor a Murcia. A aquest certamen hi havia molt mes competència, el nivell de les candidates era més alt i to-

tes anaven molt més preparades, ja que totes havien anat a Rajos UVA per a estar morenes excepte jo, que destacava per la blancor. Em llevaren la meitat de punts per ser rossa amb ulls verds, pell blanca i tindre aspecte de nòrdica, per la qual cosa no vaig estar als primers llocs. En aquella època buscaven que la dona espanyola fora morena de pell amb ulls i cabells obscurs, però anys després açò es va descartar i començaren a nomenar Miss Espanya xiques rosses i blanquetes de pell, com per exemple Sofía Mazagatos, o Esther Arroyo, etc. Perquè a Espanya hi ha diversitat de persones, però el prototipus es la dona morena. Quan s’acabà tot el procés dels concursos vaig començar a treballar seriosament com a model professional; se m’obrigueren totes les portes per a treballar amb grans modistes a Barcelona, Madrid i tota la Comunitat Valenciana. Vaig fer desfilades de marques internacionals com Burbery’s, Daniel Heister, Selvatggi, Little Kiss (moda de bany), Rosa Clara (núvies), Sandra Tucchi (prêt-à-porter), Gabriel Seguí (pelleters), Vanidas, Fainys (moda de dona), Mito (esports), Tintoretta, etc. També vaig fer durant 6 anys el Festival dels Complements d’El Corte Inglés, a més de distintes desfilades per a aquesta marca. En aquella època no parava; a part de tot açò, vaig representar Cullera en l’aparador que teníem a FITUR. Durant l’any 1988 sempre tenia entrevistes en ràdio, premsa i a la televisió valenciana en el programa d’Aitana en el qual em van entrevistar. Cullera 2020

270

Falla Raval Sant Agustí

En un viatge a Madrid vaig conéixer Valerio Lazarov en l’avió i em va proposar treballar a televisió per a ser una “mamachicho” i ser hostessa de algun altre programa, però, com que tenia feina a Barcelona com a professional de passarel·la amb una agència, no em vaig presentar a les proves de Telecinco; cal recordar que eixe any s’inauguraren les dos cadenes de televisió Telecinco i Antena 3, que pertanyien als dos socis Valerio Lazarov i Berlusconi, a l’igual que la RAI Italiana. En aquella època jo era una xica de 19 anys de poble i, la veritat, és que no era massa ambiciosa, em va vindre tot rodat i de sorpresa, i amb això tenia prou, però va ser un canvi molt gran en la meua vida al qual em costà un poc adaptar-me. Vaig estar una gran temporada vivint fora de casa en hotels, perquè la feina estava fora de València, amb tot l’estrés que suposa el món de la moda, les passarel· les, els maquillatges i la perruqueria. La carrera de model és molt curta, dura fins als 35 anys, i, si eres una top-model internacional fins als 40, a l’ igual que els futbolistes. Estava un poc estressada, em sentia molt sola i vaig optar per tornar a València i buscar-me una feina més tranquil·la i vaig ser contractada per la firma Lancôme de perfumeria i cosmètica a El Corte Inglés, on vaig treballar durant 7 anys. Em vaig casar, vaig tindre els meus fills i vaig passar a ser mare i mestressa de casa. També he de dir que tot açò que he contat i moltes coses que he deixat de contar van crear un gran impacte a la gent del poble, quan també em nomenaren Regina de les Festes de Cullera. Açò creà un gran revol perquè ací a Cullera no s’admet una regina de festes com en altres pobles, ací l’única regina de les festes de patronals és la nostra Mare de Déu del Castell i per açò jo vaig patir el ser víctima de la societat cullerenca. Com és normal, la gent critica i afloren enveges, però el que em deixà perplexa es que les persones en aquella època em demostraren ser molt envejoses, de

Anabel rep la corona de Miss València

fet, hui encara porten en el front escrit: #socunaenvejosa. El que és negatiu fora, hui en dia m’és indiferent. A l’ igual també que hi ha persones que hui en dia em paren pel poble i m’ho recorden amb alegria i orgull, encara se’n recorden i ja han passat uns quants anys… Crec que el meu poble és molt bonic i estic orgullosa d’haver nascut a Cullera; malgrat que és un poble turístic, mai m’ha donat feina a pesar de tindre cursos de turisme, animació turística i guia turístic comarcal. També he finalitzat els meus estudis de tècnica de farmàcia, però sempre he hagut de buscar-me la vida fora, perquè en aquest poble sols treballen els “estirajaquetes” i els que tenen un bon padrí o pertanyen a algun partit polític, és a dir, els enxufats. I és que, ningú es profeta a la seua terra… Com a bona valenciana, m’agraden molt les falles i he sigut fallera de la Falla La Bega durant 12 anys. Per finalitzar, m’agradaria felicitar el President, Fallera Major, Fallera Major Infantil i el President Infantil. Vos desitge que aquest any guanyeu el 1er premi en les dos falles, la gran i la infantil… perquè s’ho mereixeu. Visca la Falla Raval de Sant Agustí!

271

Els 20 duros de la màquina

Rubén Colubi Osa

Faller de Raval de Sant Agustí

Tot el passat sempre fou millor o almenys, més genuí. I quan alguna cosa és més genuïna, acaba sent millor, sempre.

Aquest article ha participat en el VIIIé concurs d'articles de llibret de Falles 2020 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera.

La dècada dels 80 va ser genuïna en tots els àmbits, d’això no hi ha cap dubte, però si hi hagué alguna cosa genuïna d’aquesta època, és sens dubte la indústria dels videojocs. Molta gent creu erròniament que els videojocs van nàixer als 80 quan en realitat van nàixer als anys 50, poc després de la Segona Guerra Mundial, amb títols mítics com el “Nim”(1951), el “Oxo”(1952), o el “Tennis for Two” (1958). Aquests títols, que més aviat eren programes informàtics lúdics, podrien considerar-se els primogènits dels jocs electrònics. En les dècades dels 60 i 70 es continuà amb aquesta tendència en desenvolupar-se nous videojocs. De fet, Cullera 2020

272

Falla Raval Sant Agustí

jocs que tots coneixem, com els clàssics “Pong” (1972) o “Space Invaders” (1978), van ser pioners en moltes sales recreatives i marcaren una nova època en la indústria. Però, no va ser fins als anys 80 quan el boom dels jocs electrònics va fer que tot el món es gastara més d’un duro a les sales recreatives (i al mateix temps s’enduguera alguna reprimenda per part dels pares). Estic segur que si vos dic “Pac-Man” (1980) a molts no vos sonarà, ja que ací era conegut com a “comecocos”, però, el que sí que vos sonarà (i estarà sonant-vos ara mateix al cap) és

la musiqueta i el soroll que feia cada vegada que aconseguíem “menjar-nos” una bola. Eixe és el poder dels videojocs, el fet de quedar-se gravats a la nostra memòria, bé siga en una imatge, o amb un soroll o amb una melodia. Hi ha videojocs que són capaços de quedar-se al nostre record per una sensació o sentiment que ens ha deixat i ens ha marcat. Un clar exemple d’açò és el famosíssim “Super Mario Bros.” (1985). Segur que ara mateixa estan sonant dins del vostre cap les 7 primeres notes de la melodia del primer nivell que feia (Mi’, Mi’, Mi’, Do’, Mi’, Sol’, Sol). És curiós, 7 simples notes musicals que ens fan recordar, no sols els gràfics, els dissenys dels nivells, els enemics, els colors del joc en qüestió, sinó que ens fan recordar èpoques anteriors; èpoques en les quals érem joves innocents, amb els pares, els germans, els cosins, els amics, fent torns per a jugar, enfadant-nos per coses trivials i passant una estona entretinguts. Com a dada curiosa, he de dir-vos que “Super Mario Bros.”, el joc de la Nintendo Entertainment System (abreviat “NES”) que tots teníem a casa, no és el primer joc protagonitzat per aquest simpàtic fontaner italià; de fet, el primer joc en què apareixia Mario va ser “Donkey Kong” (1981) i després va aparéixer en “Mario Bros.” (1983). Per tant, el famosíssim joc de la “NES” és en realitat la tercera entrega de la saga. Com deia, els anys 80 van ser revolucionaris per a la indústria dels videojocs; a més dels títols que he mencionat abans, jocs com “Ghost n’Goblins” (1985), “Galaga” (1981), o el divertidíssim “Bubble Bobble” (1986) van ser títols que marcaren època. A pesar que la dècada ens deixà joies, també va ser una època en què es van desenvolupar jocs famosos, no per la seua qualitat, més aviat per tot el contraStreet Fighter (1987)

273

Super Mario Bros (1985)

ri. Exemples d’açò són “Fire Fly” (1983), “Chuck Norris SuperKicks” (1983), o “E.T.” (1982). Aquest últim està, encara hui en dia, considerat el pitjor videojoc de la història. En aquella època era normal vore molts jocs llicenciats de pel·lícules, i generalment eren jocs de qualitat dubtosa. També aquesta època va ser testimoni del naixement de sagues que hui en dia encara existeixen i són conegudes mundialment.“The Legend of Zelda” (1986), primer videojoc de la saga d’aventures del món de Hyrule. Després d’aquest joc, la saga de Zelda va tindre diferents títols, però sense dubte, el títol més famós és “The Legend of Zelda: Ocarina of Time” (1998), considerat per molts experts el millor joc de la història, encara que en la meua opinió, “The Legend of Zelda: Majora’s Mask” (2000) és el que ostenta aquest títol. Final Fantasy” (1987) també és un clar exemple del naixement de grans sagues als anys 80, i és el joc millor valorat “Final Fantasy XII” (1997). Altres sagues que van veure la llum a aquesta època van ser “King’s Quest” (1983), “Street Fighter” (1987), “Megaman” (1987), “Double Dragon” (1987) o “Frogger” (1981), entre d’al-

The legend of Zelda (1986)

tres. Molts d’aquests jocs van ser el precedent dels actuals videojocs. Aquesta època, a més de deixar-nos jocs mítics, també va ser testimoni de la consolidació de les consoles familiars o “casolanes”. Aparells que es connectaven a la televisió i transformaven aquesta en una màquina recreativa sense monedes. Sega Master System, Nintendo Entertainment System, Spectrum ZX, Atari 2600… Sistemes que van marcar un abans i un després en la vida de molts joves i no tan joves. I per descomptat, no voldria deixar de costat els salons recreatius. Aquells locals en què tots hem passat hores amb els amics, bé jugant al futbolí o amb les màquines més modernes, batent nous rècords, o simplement jugant contra els nostres amics a jocs de futbol de lluita o jocs de tirs en les mítiques màquines NEO-GEO. Qui no haja fet fotja a l’institut per anar al saló recreatiu a jugar i comprar llepolies (o en el cas dels alumnes més avantatjosos, cigarrets) no ha tingut joventut. La veritat és que és un poc trist vore desaparéixer aquestos negocis. Llocs en què hem passat moltes estoCullera 2020

274

Falla Raval Sant Agustí

Pac-man (1980)

nes amb els amics o sols, entretenint-nos i vivint aventures extraordinàries. A poc a poc van tancant pel fet que les consoles i els ordinadors són hui en dia la font més gran d’ingressos en aquest sector. Jugar a casa és molt còmode, sí, però els moments que tots hem viscut als salons recreatius no tenen preu. A pesar que el temps passa i tots ens fem majors, els records i les sensacions de nostàlgia que ens deixen aquestes xicotetes obres d’art són suficients per a defendre aquesta indústria que sofreix tants atacs per part dels mitjans de comunicació. Culpar a aquest sector per temes de violència o altres problemes és injust al mateix temps que incert. Té culpa del flagrant fracàs escolar la mateixa televisió? O a la dependència que tenen molts joves al mòbil? De fet, jo personalment, sempre he defés el potencial que tenen els videojocs per a ensenyar i aprendre, especialment en els més menuts. Quan ensenyen alguna cosa i se’ns fa avorrit, tendim a oblidar la lliçó, però, si aquesta lliçó és divertida i amena, el nostre cervell és molt més receptiu. Implementar programes informàtics

lúdics a les nostres aules seria un gran pas per a millorar el nostre sistema educatiu, el qual, lamentablement, és considerat un dels pitjors del planeta. Matemàtiques, història, llengua, tecnologia, inclús idiomes, serien assimilats millor pels estudiants si en lloc de ser estudiats de la manera convencional, foren impartits mitjançant jocs electrònics, fent que l’estudiant vulga acudir a la classe amb més ganes i alegria. Per això, des d’aquest article, vull, humilment, demanar-vos que no caigueu en la manipulació dels mitjans de comunicació; ningú es transformarà en un assassí en sèrie per jugar videojocs. En tot cas, molts xiquets sí que es convertiran en gent perillosament mediocre per veure la programació denigrant que hi ha a la televisió i que incita els més menuts a no esforçar-se, a burlar-se dels companys de classe, a ser violent, a inculcar que els diners són el més important en la vida, al fet que no cal estudiar ni formar-se, que és millor ser una estrella de televisió… Jugar videojocs de forma moderada sempre serà una gran forma d’entreteniment que ens ensenyarà valors, dinàmiques complexes, i a pensar per nosaltres mateixos.

275

CapĂtol 7

La modernitat

envaix la cultura Cullera 2020

276

Falla Raval Sant AgustĂ

277

Quan

Madrid

era una coctelera

Ana Borderas

Premi Nacional de Periodisme Cultural 2011

Resulta temptador caure en la nostàlgia en recordar la teua joventut. Vaig arribar a Madrid acabats de complir els díhuit i la moguda va impregnar el meu ADN. Per això, en escriure aquest article, he triat evocar tot el que vaig descobrir en comptes d’enyorar aqueixos anys. “En els 80 el motor de la cultura va ser l’alliberament individual enfront de les pressions tradicionals”. Una declaració del filòsof Javier Gomá, que no es renya amb el retrat de la fotògrafa Ouka Leele: “De sobte a Madrid es va ajuntar molta gent molt creativa que compartia una mateixa època de la seua vida. Gent que tenia ganes de divertir-se. I és clar, el resultat va ser explosiu”. La moguda madrilenya no s’entén sense la seua banda sonora que perviu per estar quallada de cançons que són autèntics himnes per a milers de joves vuitanters. En aquesta macedònia musical es movien desenes de grups que anhelaven mostrar-se en els aparadors del moment: els programes de ràdio. Cada vesprada i cada nit tenies una cita en el dial amb els guies que t’obrien les oïdes a nous sons Techno, Pop, Rock, Punk o Ska. I és que fins que van aparéixer els primers segells independents com DRO o Nuevos Medios, l’única manera de donar-se a conéixer era aconseguir que la teua maqueta,

Sigfrido Martín Begué va ser el dissenyador de la falla 2001, Pinotxada Universal, de Manolo Martín (Na Jordana, 2001). Arxiu Joan Castelló Cullera 2020

278

Falla Raval Sant Agustí

279

gravada en el local d’assaig, sonara en els programes de Gonzalo Garrido, Jesús Ordovás o Rafael Abitbol. Eixos espais radiofònics eren autèntics santa sanctorum on els grups presentaven els seus temes, eren entrevistats i fins i tot tocaven en directe. Prova del poder de la ràdio musical en la moguda madrilenya va ser el festival organitzat pels alumnes d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid, que van reunir el 23 de maig de 1981 a més de quinze mil persones per a veure actuar Farenheit 451, Alaska y los Pegamoides, Flash Strato, Los Modelos, Tótem, Rubi y los Casinos, Mamá, Los Secretos i Nacha Pop. Després vindrien les festes de San Isidro i els seus concerts programats per un ajuntament l’alcalde del qual, Enrique Tierno Galván, amb la seua imatge de vell professor, animava el personal proclamant: ”Rockeros, el que no esté colocao, que se coloque y al loro”. Els concerts omplien els temples i els garitos de la moguda com la sala Rock-Ola, El Sol, Clamores, el Penta o Galileo-Galilei. Els bars, com cantava Gabinete Caligari, “qué lugares tan gratos para conversar”, eren punt de trobada de músics, dibuixants, directors de cinema, dissenyadors i tot aquell que es volguera afegir. La Bobia, La Luna, El Palentino. Allí la gent cantava a veu en coll La chica de ayer, de Nacha Pop; Enamorado de la moda juvenil, de Ràdio Futura; Terror en el hipermercado, d’Alaska y Los Pegamoides; Déjame, de Los Secretos; Hoy no me puedo levantar, de Mecano, o Qué hace una chica como tu en un sitio como este, de Burning. En alguns d’eixos locals i als carrers es rodaven escenes de pel·lícules en les quals Madrid era protagonista: Opera prima, de Fernando Trueba; Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón, de Pedro Almodóvar, o La vida alegre, de Fernando Trueba. Com resava en 1985 el tema del grup Séptimo Sello: La Meca está en Madrid. Els cartells de les pel·lícules eren creacions de dissenyadors gràfics

La discoteca Rock-Ola, un dels garitos la moguda madrilenya, any després del seu tancament

com Juan Gatti. Una professió que es va posar tan de moda que era habitual escoltar: Dissenyes o treballes? Entre els dibuixants de la moguda madrilenya, un, Ceesepe, brilla per damunt de tots. Els seus treballs amb artistes plàstics com El Hortelano es van veure reflectits en les portades de discos de Kiko Veneno o Golpes Bajos. També van destacar Las Costus, nom artístic d’Enrique Naya i Juan José Carrero, dos pintors i parella, el pis dels quals del barri madrileny de Malasaña va ser el plató de rodatge de la primera pel·lícula de Pedro Almodóvar. Entre els noms que representen el que es va dir la Nova Figuració Madrilenya cite Guillermo Pérez Villalta i Sigfrido Martín Begué, que venien les seues obres en galeries d’art contemporani com Buades i Moriarty. La inauguració d’una exposició era un esdeveniment social que ningú volia perdre’s. Qui destacava en alguna cosa posava per a fotògrafs com Pablo Pérez Mínguez o Gorka de Duo, autor Cullera 2020

280

Falla Raval Sant Agustí

Disc de Nacha Pop amb la cançó La chica de ayer

Rossy de Palma va ser la cantant del grup Peor imposible

de la portada del disc d’Alaska y Los Pegamoides Grandes éxitos, que en el seu web assegura: ”La meua incursió en la moguda madrilenya va ser puntual, precisa, efectiva, impactant i essencialment propulsora d’aquesta. Amb energia sempre transgressora i amb forta càrrega visionària. Mag i revòlver outsider de la moguda. En les meues fotografies definisc amb precisió el germen, el punt àlgid i l’enlluernador final d’aquells anys”. La imatge de la moguda era eclèctica com les seues tribus i tenia els seus modistes. Antonio Alvarado va vestir a Pedro Almodóvar i a Fabio McNamara. Serà per això que es defineix com un descarat que va traure a la moda de les seues caselles. Manuel Piña, un dels precursors de la Passarel·la Cibeles, virtuós de la llana que aparellava amb el plàstic, també tenia les seues muses. I entre totes elles, l’actriu i cantant de Peor Imposible, Rossy de Palma, nom artístic amb el qual va ser bateja-

da pel mateix Manuel Piña i Alberto García-Alix, qui va retratar en blanc i negre els personatges irreductibles que deambulaven per Madrid en els 80, amb les seues llums i les seues ombres. I després està Muelle, l’artista urbà que es va apropiar de parets i murs de molts barris, estampant la seua signatura amb un esprai per a passar a la posteritat. També als carrers del Rastro, on la seua presència gràfica coincidia amb els llocs de venda d’una infinitat de fanzines: 96 Lágrimes, La Pluma eléctrica o Du-Duá, entre altres. A principis dels 80 van sorgir les revistes per a estar al loro del que es coïa en la moguda: La Luna de Madrid, tot un símbol del canvi cultural que s’estava vivint, i Madrid Me Mata. I és que tot es vivia de forma molt intensa. En 1988 Ketama cantava “Vente pa Madrid” sense albirar que el declivi de la moguda madrilenya estava molt a la vora i que ja no hi hauria tornada arrere.

281

L’IVAM (1989-2019), 30 anys

d’art modern Carlos Bazarra

Periodista

Encara quedaven onze anys per a donar oficialment la benvinguda al nou segle —i, al mateix temps, al nou mil·lenni— però 1989 va marcar un abans i un després en l’art modern del segle xx a la Comunitat Valenciana amb la posada en marxa de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), el primer projecte museístic descentralitzat i propiciat per l’Espanya de les Autonomies. Per a aconseguir aquest objectiu va ser clau la figura de Carmen Alborch (1947-2018), que va assumir la direcció del projecte en 1988, rellevant Tomás Llorens, i va estar al capdavant fins que la van nomenar ministra de Cultura en 1993. “L’IVAM va ser el primer museu que va nàixer amb un sòlid projecte artístic, gràcies també a una clara voluntat política i al suport de grans capes de la cultura i la societat”, ha assegurat l’actual director, José Miguel G. Cortés. El museu ha complit 30 anys de vida centrat en afermar la seua recuperació, discreta, assossegada i sense escarafalls, com a centre clau per a entendre i divulgar la cultura contemporània i allunyar-se de les ombres que el van envoltar després d’anys d’ambiciosos oripells. Cullera 2020

282

Falla Raval Sant Agustí

L’edifici, dissenyat per Emilio Giménez i Carlos Salvadores, està allunyat de l’arquitectura-espectacle que estava per vindre molt prompte. Va ser el primer d’una sèrie de centres d’art modern (el Reina Sofia va vindre després, en 1992), encara que no va caldre fer molts malabarismes dialèctics per a justificar la seua raó de ser: València era en aquells dies sinònim d’avantguarda en l’art espanyol i l’IVAM la materialització d’eixe esperit. Noms d’artistes plàstics de la segona meitat de segle a València eren Equip Crònica, Equip Realitat, Grup Parpalló, Josep Renau, Eusebio Sempere, Juan Genovés, Anzo, Carmen Calvo, Ángeles Marco, Andreu Alfaro, Francisco Lozano, José María Yturralde i Miquel Navarro, artistes i grups tots ells valencians que han tingut merescudament les seues exposicions en l’IVAM. I al costat d’ells molts altres espanyols com Chillida, Saura, Chirino, Ráfols Casamada, Tàpies, Francisco Sebastián i Millares, entre altres. Algunes exposicions memorables van ser la dedicada en 1998 a l’artista txec Alfred Kubin, “Somnis d’un vident”, sobre un expressionisme molt inquietant i oníric; l’àmplia (més d’un centenar d’obres) exposició antològica dedicada en 1990 al pintor suís Paul Klee i el seu complex univers interior, la de Francis Bacon en 2003, la de Giorgio Morandi a la fi de 1999 o la dedicada a James Turrell entre 2004 i 2005, en la qual l’art podia trobar-se en els espais immaterials que crea la mateixa llum. En aquest repàs històric no podem deixar de citar exposicions dedicades a Jasper Johns (‘Les petjades de la memòria’), la de Sean Scully en 2002, la de Georges Grosz en 2011, la de Willem de Kooning, la de Baselitz i el seu neoexpressionisme, la sublimació del pop de Roy Lichtenstein, l’humanisme filosòfic d’Alberto Giacometti, la polida elegància de Baltasar Lobo, la de Degas i els seus bronzes de ballarines i l’arquitectura visionària de Frank Lloyd. Façana de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM)

283

Carmen Alborch saluda Joan Lerma, president de la Generalitat, amb

Carmen Alborch, principal impulsora de l’IVAM. Foto José Marín

presència de la consellera de Cultura, Pilar Pedraza. Foto José Marín

Moltes d’aquestes exposicions han servit perquè la institució presumisca (i amb raó) dels formidables fons que atresora i que han sigut resultat d’una política protagonitzada principalment pels “cinc magnífics” que va tindre al capdavant el museu en les seues dues primeres dècades de vida (Llorens, Todolí, Alborch, Yvars i Bonet). El museu va ser inaugurat el 18 de febrer de 1989 per la reina Sofía, qui va tornar just vint-i-cinc anys després per a celebrar les noces de plata d’un museu que dirigia per aquell temps Consuelo Císcar, la pedra angular per a entendre les “llums i ombres” que ha patit el museu en els últims anys i de les quals parla ara el seu successor, José Miguel G. Cortés, obstinat a traure lluentor a la col· lecció pròpia i posar-lo de nou en el mapa. L’esposa de l’exconseller del PP Rafael Blasco —condemnat pel cas Cooperació— està investigada en el cas

IVAM, on des de 2015 s’investiguen delictes com la malversació i prevaricació per possibles sobrecostos en l’adquisició d’obres d’art i en la contractació de publicacions, a més del possible ús dels mitjans del museu per a la promoció artística del seu fill. Aquest inacabable reguitzell de conseqüències judicials és un mal glop que no acaba per a Cortés, un teòric de l’art que des de 2014 lluita per desfer-se de l’herència enverinada de Císcar, qui va començar la seua carrera política amb Eduardo Zaplana i es va convertir en peça clau de l’estratègia cultural de Francisco Camps. L’afany de Cortés per tal que l’IVAM emprenguera un lent però ferm renaixement cultural ha acabat sent reconegut per institucions i artistes i, sobretot, pel públic: en 2018 va rebre 170.000 visitants, un 26% més que l’any anterior, i si es compara amb l’any de la seua arribada al Cullera 2020

284

Falla Raval Sant Agustí

museu són 100.000 més, segons dades de la Generalitat. Des de 1989 n’ha rebut més de deu milions. Aquest ambiciós museu per a les arts més modernes naixia en el barri més vell de València sota la supervisió artística de Tomás Llorens —després director del Centre d’Art Reina Sofia— i Vicente Todolí i sent conseller de Cultura el socialista Cipriano Císcar, germà de Consuelo Císcar. Ocupava un edifici de nova planta de 17.000 metres quadrats —ara en té 18.200— en un entorn urbanístic (el barri del Carmen) llavors Exposició de Fernando Botero en l’IVAM. Foto José Marín molt degradat, amb nou galeries destinades a exposicions permanents i temporals, i n’era la Els següents mesos van acollir ja reeixides exposimés rellevant la dedicada a Julio González. cions d’Antonio Saura, Sorolla, Juan Gris, Picasso o les Sobre aquest escultor (Barcelona, 1876-París, avantguardes europees; l’IVAM va anar mutant en una 1942) ha pivotat la col·lecció permanent i la filosofia mu- cobejada plaça on exposar i en un protagonista internaseística de l’IVAM, que quatre anys abans de la seua inau- cional en el negoci de l’art, així com seu d’ampul·loses gaguració havia adquirit ja, per 400 milions de pessetes, un les i lliuraments de premis en anys on tot el glamur pasvaluós i complet nucli dels seus dibuixos i escultures. sava per València i la festa semblava no tindre fi. Dirigit en els seus inicis per Carmen Alborch, tenia Però la festa va acabar i les retallades el van afectar un pressupost de 2.500 milions de pessetes i les autori- greument. Ara, l’IVAM comença de nou a respirar i el seu tats de l’època no dubtaven a encimbellar-lo com a icona director presumeix que el museu té una salut “realment de la inversió cultural de la Generalitat Valenciana —go- sòlida”, dóna titulars culturals —com l’exposició sobre vernada llavors per Joan Lerma— sota la benedicció del Joan Miró en 2018— i per al seu 30 aniversari ofereix un Ministeri de Cultura de Jorge Semprún. eclèctic programa d’actes i exposicions. La idea era que l’IVAM, una vegada completat el seu A punt d’iniciar la tercera dècada del segle xxi, el projecte urbanístic —que passava per rehabilitar edificis principal repte que ha d’abordar l’IVAM en els pròxims contigus del centre històric situats al costat de l’antic llit anys és el de la seua ampliació. És un luxe que els valendel Túria—, se situara en el tercer lloc en importància en cians no podem permetre’ns que, per falta d’espai, tanel context nacional i en el primer lloc mundial quant a la ta obra d’indiscutible importància romanga molt més col·lecció d’obres permanents de Julio González. temps emmagatzemada que exposada.

285

Chelsea Pub:

Alejandro Bonet In memoriam Xavier Bonet

Fa uns mesos la Falla Raval em va encomanar un article que girara al voltant dels anys 80. Pretenien que aquest es convertira en una crònica del Chelsea i homenatge al meu germà Alejandro Bonet. Els vaig dir que no, que encara em trobava sense forces per a escriure una cosa com aquesta i rememorar el meu germà mort aquest darrer estiu en un fatídic, estúpid i incomprensible accident. Com podreu veure, per circumstàncies sobrevingudes que no vénen al cas, ací estic parlant d’ell i dels 80. Parlar del Chelsea dels anys 80 i del meu germà Alejandro és parlar de CULLERA en majúscules. D’un moment en què a la nostra ciutat es va produir una eclosió de música, cultura i color mai més viscudes. Van ser, sense lloc a cap dubte, els anys daurats del turisme local. Per entendre bé el Chelsea cal remuntar-se a l’estiu anterior a la seua apertura, a l’estiu de 1978. El meu germà Alejandro em fa la proposta d’obrir el bar d’un conegut empresari cullerenc. —Vols que ens quedem el bar La Pau? Alejandro Bonet Cullera 2020

286

Falla Raval Sant Agustí

—Podem treure’ns uns dinerets per pagar-te els estudis i per què no, fer un bon viatge. No m’ho vaig pensar dues vegades i sense fer-li quasi preguntes li vaig dir que sí. Així, de la nit al matí, ens vam embarcar en un projecte hostaler que ens marcaria a nosaltres i a Cullera per sempre. Ens acompanyaren en la cuina Elvira Pascual i en la pollastreria rostida Enric el carnisser. Del bar La Pau sortiria tot i més. Una barreja entre bar familiar, restaurant, taperia, puti-club i parada de tot aquell que acudia a Cullera amb la motxilla i pocs diners per gastar. La seua originalitat era haver sigut el primer local de Cullera on la música era punxada i seleccionada pels propietaris del local. Fins aquest moment, els locals amb música disposaven d’una màquina giradiscs de monedes on només podies seleccionar el disc de la llista proposada, sense opció a més. Cap a les 19 h el bar es transformava, i fins a l’hora de tancar (molt laxa en aquells anys) sonaven a tot volum els Stones, Lou Reed, Dirt Purple, Bowie, Supertramp, Genesis, Talking Heads o PinkFloid, però també el Pau Sisa, la Guillermina Mota o el Serrat. La clientela més selecta i fidel ja van participar, amb un ardor semblant al nostre, d’aquest meravellós inici. Els Tonis (tant el Picasso com el llarg), els Armand i Cia, Bernat Escolà i Pilar Ferrer, el Pep Canet i el Pep García, Elena Mayor, el Pelat i Rosa, Paco Sanz (el de la gasolinera) i també els que jo anomenava La Cullera Ye-Ye, el grup d’estiuejants del Far, del Lider, l’avançada suecana i els rockers cullerots. A la calor del bar La Pau nasqueren els dos projectes degans i emblemàtics de Cullera: el bar La Pallissa (dirigits per Vicent el Suecà i Pere “el cabut”) i, per descomptat, el Chelsea Pub (dirigits pels germans Bonet). L’èxit va ser aclaparador, cada nit desfilaven rialles, joves i no tan joves ansiosos de bona música, diversió i llibertat.

Alejandro Bonet amb els dissenyadors de moda Francis Montesinos (primer per l’esquerra) i Valentín Herráiz (segon per la dreta), i amb Artemi Blasco (tercer per la dreta), el llavors propietari de la discoteca Chocolate

El meu germà va tenir raó, vam treure els suficients diners per als estudis i, per damunt de tot, poder fer un viatge meravellós a Eivissa i Formentera. Allí vam ser part protagonista de la millor etapa de les illes i maduràrem el projecte del Chelsea. Asseguts al bar Montesol i al carrer Mare de Déu d’Eivissa, beguérem a glops dolços i acalorats la modernor que despuntava en aquelles darreries dels anys 70, aquella illa de LLIBERTAT. Al carrer Mare de Déu d’Eivissa hi havia un local que va ser tota una inspiració per a nosaltres: El Manacà. Obert per les princeses de Pèrsia (filles del germà del Sha) era tot voluptuositat i luxe, en una finca de 3 altures on la planta baixa, el primer i el segon pis sols servien de decoració i a la terrassa del dalt s’hi havia muntat un local a la llum de la lluna i de cara al port. Eren els anys de la música brasilera i dels còctels de tota mena. D’Eivissa importarem el Coco Loco, la modernitat i la nostra primera maleta de discs recentment publicats a Londres. Amb

287

eixa maleta de discs, amb els discs que ja teníem, amb el cap ple d’idees i amb la inestimable ajuda econòmica del nostre amic Ferran Grau, el novembre d’eixe mateix any 78 vam inaugurar el Chelsea, amb gran èxit de públic i premsa. Des del primer moment es va cuidar amb exquisidesa el so del local i la selecció musical. Per a aquells que no hagen conegut l’època i la genialitat del Chelsea dels vuitanta, faré un recorregut per la història del local i pel que va suposar per a Cullera i diverses generacions de cullerencs i visitants. Nosaltres veníem d’una ferma tradició de lluita antifranquista de tall esquerrà, no és d’estranyar per tant, que bona part de l’esquerra real i de la Guache Divine valenciana es donés cita al Chelsea per discutir de política i dels polítics. I nosaltres els proporcionàvem el millor lloc del local, participàvem activament i acaloradament de les discussions i servíem d’altaveu de les seues conclusions i propostes d’acció (sempre i quan la Guàrdia Civil o la Policia Política no ho frustrés). Plataforma cultural i creativa, el Chelsea es va convertir en llar d’intel·lectuals de tota mena: escriptors, assagistes, poetes, periodistes, pintors, modistes, dissenyadors gràfics, escultors, cineastes, fotògrafs, etc. Sovint fèiem vetllades poètiques, lectures i comentaris literaris, dramatitzacions, performances o simplement bogeries. Vam donar cabuda a totes les expressions artístiques: pictòriques, decoratives, floristeria, música de cambra, jazz sessions, concerts de tota mena, de rock, de pop, de guitarra, de cant fondo i, per descomptat, de ball. Lloc preferit de futbolistes de renom, jugadors de bàsquet, de rugbi, de voleï, de baló a mà, cantants, actrius, directors de cinema i de curtmetratge, creatius, dissenyadors, aparadoristes, interioristes, arquitectes o artesans. Tots tenien en el Chelsea un lloc per a expressar i expressar-se, per exposar les seues creacions, cantar o interpretar.

El Chelsea va ser refugi, far i guia de gais, lesbianes, transsexuals, transformistes, putes, xulos, ionquis, desarrengats de tot tipus, desprotegits varis i disminuïts. Tots cabien al Chelsea, allí ningú qüestionava a ningú i, nosaltres els donàvem ànims i els protegíem. Per tot el que hem dit fins ara, no era d’estranyar veure personatges de la talla de Vicent Ventura Melià, Alfons Cucó, Andreu Alfaro, Enric Valor, Francis Montesinos, Almodóvar o Joan Fuster, perfectament barrejats amb la “Pepa la del Conde”, el Titi, la Rita Babel, Marisol la travesti, la trans Gilda, “el macuto”, Jesús Lena, la Nandi o la Marquesa, l’Artemi i “el gitano de la disco Chocolate”, Carlos Simó de Barraca, Juan Santamaria o Solis (propietari més tard de la discoteca Spook). El Chelsea dels primers 80 bevia de la tradició musical dels grans genis dels 70 però dues coses influiran per igual en el canvi de música que es va produir en 1981. Per una banda, el fet que Carlos Simó es fera càrrec de la cabina de la discoteca Barraca i d’altra banda, l’arribada a les nostres mans d’un radiocasset màster gravat a una discoteca de Brussel·les. No recorde molt bé si va ser a la tardor de l’any 80 o a les primeries del 81. El nostre amic Esteban, que vivia aleshores a cavall entre Londres i Brussel·les, ens fa arribar el famós radiocasset del qual he parlat (molt típic de l’època). L’engendra del que vos parle s’anomenava “La nouvelle musique”; aquella cinta no tenia desperdici, des del primer tema fins al darrer foren totes obres mestres dels 80, totes interpretades pels cantants i grups que marcaren la pauta musical de la dècada i més. Billy Idol, Human League, OMD, Depeche Mode, Brian Eno, Krafwert, Bowie i Queen, David Birne, Soff Cell, The Cure, Ultravox, Kim Carnes, Roxy Music, Simpli MInds, U2, The Buggles, The Cars, Pretenders, B52, Nina Hagen, etc. En totes elles hi havia dos elements nous, la utilització de les baquetes de fons per marcar el ritme i l’electròCullera 2020

288

Falla Raval Sant Agustí

nica. Açò permetrà, la música continua, característica de les discoteques. Res tornaria a ser igual al Chelsea, musicalment parlant. Aquells temes deixaren bocabadats els nostres clients i ens senyalava el camí dels nous sons que determinarien la personalitat musical del Chelsea. A partir d’aquell moment es succeïren les compres massives de discs. El Chelsea va ser altaveu de grups com Siouxsie And The Banshees, Survivor, The Clash, Ramones, Bauhaus, Steve Miller Band, Nina Simone, Prince, Fleetwood Mac, Talk, Art of Noise, UB40, Peter Schilling, Tears For Fears, The Cars, The Art of Noise, The Smiths, Erasure, Angelic Upstairs, Big country, Patti Smith, Fleetwood Mac, The Cult, Echo & The Bunnymen, Front 242, Peter Murphy, Killing Joke, Alien Sex Fiend, Waterboys, Fuzztones, Ràdio Futura, Golpes Bajos, Parálisis Permanente, Strait Cats, La Mode, Siniestro Total, Loquillo, New Model Army, The Church, Sisters of Mercy, The Stone Roses, The Mission, Bolshoi, Joy Divission i un llarguíssim”, etc.” que no acabaríem mai. Una sessió musical al Chelsea solia tenir una evolució in crescendo. Primer, temes més o menys consolidats als que li seguia una altra tanda de temes de rabiosa actualitat, tornàvem als temes consolidats i posteriorment es produïa una genialitat genuïna del Chelsea: no tots els dies, però sí molt a sovint el meu germà Àlex entrava a la cabina i em deia quina cançó volia que punxés, agafava el micròfon amb llarg cordó i es disposava a cantar la cançó en qüestió (normalment de Conchita Piquer o Lola Flores) i tot el Chelsea a cor ple li feien els cors. Tot seguit, una barreja de temes de tots els estils i llengües que tornaven bojos els nostres clients: Lou Reed, Bowie, els Stones, els Dors, Depeche Mode, els Smiths, U2, Ràdio Futura, La Mode, Loquillo, Golpes Bajos, los Zombis, Alaska, Tino Casal però també l’Enric Barbat, Mina, Guillermina Mota, el Pau Sisa, Serrat, Llach, Lola Flores o Conchita

Les festes al Chelsea marcaren tota una època

Piquer. D’autèntics “bombazos” podríem anomenar la “luna lunera” de Mina, “La casa del celo núvols de setembre” del Barbat, el “Picadita de Viruela “de la Piquer o el “Pena, Penita, Pena” de la Lola Flores. El Chelsea entrava en un èxtasi col·lectiu i cantàvem tots a plena veu, tema rere tema. Famoses van ser també les nostres festes: de La lluna plena, dels solsticis, els carnestoltes, les festes falleres, les festes temàtiques, les de blanc o les de negre. El Chelsea es transformava per a cada ocasió amb una decoració integral realitzada per nosaltres, amb la ines-

289

timable ajuda de mon pare i dels nostres col·laboradors. De cop i sobte el Chelsea es podia convertir en un harem de les mil i una nits, una càpsula espacial, la plaça d’un poble, el carrer enflocat d’una falla, la platja amb sorra i para-sols incloses, el firmament ple d’estels. El que fora. I els nostres clients amb nosaltres, totes i tots disfressats i maquillats per a l’ocasió. Arribats a aquest punt, haurem de parlar de la FESTA en majúscula del Chelsea i la col·laboració en les macros-festes de les dues discoteques més influents del moment a Cullera: La Number One i la Triplex. La primera era una festa que venia desenvolupant-se des dels primers anys del Chelsea, la famosa festa de la Pluja d’Estels o premis Oscar Chelsea. Per aquesta ens vam servir d’un esdeveniment còsmic, la famosa pluja d’estels o llàgrimes de Sant Llorenç que produeix cada any al voltant de l’onze d’agost. Nosaltres li donàrem la volta i assemblàrem els estels del firmament amb els estels de la terra i cada any fèiem una festa, primer als locals del Chelsea i més tard a la Triplex, on donàvem els nostres coneguts Premis o Oscars Chelsea a personatges destacats del món de la cultura, la música, la literatura, la creació o els esports. Alguns premiats il·lustres van ser els grups musicals Danza Invisible, los Inhumanos, Comitè Cisne, Radi Futura, Presuntos Implicados, etc., els dissenyadors Francis Montesinos o Valentin Herraiz, l’hostaler Salvador Gascó, la presentadora Rosa Balaguer, l’actriu Concha Velasco, Bladi o Carlos Simó de la discoteca Barraca, l’equip de relacions públiques de la discoteca Chocolate, els futbolistes Voro, Quique Flores, Javi Navarro, etc. els corredors Angel Nieto o Aspar... i com no podia ser d’altra forma, destacats cullerots com Toni Picasso, Milà Vidallach, Manel Joan Arinyó, Pepa Joan, els germans Jordi i Fidel (Júpife), etc. Dita festa va adquirir tal importància i rellevància mediàtica que es va convertir en la festa més famosa de

la nit valenciana i com no, la de més massiva afluència de públic, tant al Chelsea, com després a la Triplex. Com ja he dit abans, destacades van ser les col·laboracions amb la Number One i amb la Triplex. La mateixa decoració i disfresses, la música semblant i els i les animadores compartides. Els i les que visqueren aquell moment recordaran bé que aquestes festes eren espectaculars, les carrosses de gent disfressada, les desenes d’animadors i animadores, els ballarins i ballarines i go-gos omplien els carrers de Sant Antoni. Meravellós exemple del que va ser la Cullera d’aquells anys. L’any 1985 es produïren alguns importants esdeveniments relacionats amb el nostre gran amic, el dissenyador i geni valencià Francis Montesinos. L’estiu d’eixe any Francis presenta la seua col·lecció “Made in Spain” a la plaça de bous de Las Ventas de Madrid, a l’avet acudiren 15.000 persones. El muntatge d’aquesta desfilada serveix de plataforma per a la trama de la pel·lícula “Matador”, en la que el mateix Almodóvar interpreta el personatge de Francis Montesinos. Al mateix temps que serveix per a inspirar una de les fetes més grans realitzades pel Chelsea, amb la col·laboració de la nova macro-discoteca “Chocolate” i del mateix Francis Montesinos. La festa denominada “Últimas palabras, resumen del verano” inclou al cartell anunciador, per primera vegada, el terme Bakalao que, com tots bé sabeu, marcarà tota la moguda valenciana posterior. El pare d’eixe terme no va ser altre que el meu germà Alejandro Bonet. Comença a partir d’ací una nova etapa, l’idil·li entre la moguda madrilenya i la valenciana i el Chelsea qui lidere aquests nous anys amb sobrada solvència. Cal destacar que és el començament també de l’esplendor del nou cartellisme valencià, que floreix a l’ombra de les discoteques i els pubs de l’hora. Són els anys de Pedro Almodóvar, d’Alaska, Antonio Banderas, Bernardo Bonezzi i dels fotògrafs madrileny i Cullera 2020

290

Falla Raval Sant Agustí

Alejandro Bonet (amb el ventall) acompanyat dels clients del Chelsea

Alejandro Bonet, la figura més emblemàtica de la Moguda de Cullera

valencià Pablo Pérez-Mínguez i Santi Viana. Eixos anys van ser també els de les entrevistes, els programes de televisió, els articles periodístics, les ressenyes i recomanacions de famosos mitjans de comunicació. Es succeeixen les pàgines dedicades al Chelsea als periòdics “Levante; “Las Províncias” o “El País” i també als setmanals “Primera Línea”,”Cambio 16”, “El semanal” del País, etc. Els minuts a TVE o Canal 9. Per eixos dies el Chelsea passava amb molta facilitat de ser un plató televisiu a un estudi radiofònic. La fama ens arribarà de tot arreu i a l’ombra del Chelsea començaran a proliferar el que hui anomenem “influencers”. La majoria són amics i persones que han col·laborat amb nosaltres i que després passaran a ser xefs de sales tan importants com Spook, NOD o El Templo. Parle de noms com Clemente Martínez, Chimo Bayo o Luís Montoro. Tots brillaren fermament per ells mateixos. El Chelsea era tota una amalgama de les tribus urbanes del moment: Rockers, Mods, Glams, New Romàntics, Punks, Heavies, Gòtics, Pijos, Hip-Hop, New Waves,

etc. Tots trobaven en el Chelsea el lloc per esplaiar-se. Cullera, Sueca i la Ribera en general era prolífica en aquests moviments. No puc acabar aquest apartant sense parlar de les Falles. El Chelsea era el lloc de trobada dels divendres per a les comissions falleres, allí acudien tots per a parlar i, a vegades bufonar, de la seua pròpia falla. Famoses van ser les festes falleres del Chelsea dels 80, quan a manera de casal faller sonaven “Els pavesos”, “Carraixet”, “Lluís el Sifoner”, “Al Tall” i molts altres grups valencians del moment; tot barrejat amb música espanyola dels anys seixanta i setanta. El món serà roig, del Sifoner, li feia els cors a Les fletxes de l’amor de Karina o “l’Amor de Hombre” de Mocedades. Traques xines, bengales de colós i algun masclet es sumaven a l’Aigua de València i la cassalla que corria abundantment. Tampoc se’m pot oblidar l’apartat dedicat a les Festes Majors de Cullera. El Chelsea es vestia amb les seves millors gales per a tal esdeveniment. La Baixà o la Nit de l’Aurora van ser brutals a la història del Chelsea. Qui no recorda “La Tauleta” que muntàvem a l’entrada del local,

291

el cant de La Salve pels mariners de Cullera o les inacabables sessions de la Nit de l’Aurora. En tota València es donava cita al Chelsea per celebrar amb nosaltres les nostres festes patronals. A poc a poc caminàrem cap a les darreries dels anys 80 i principis dels 90. Eixos anys van vore el naixement de multitud de locals a Cullera i, per damunt de tot, al carrer Barcelona. Són els anys del dance, de l’àcid House, el techno i la música electrònica. Són els anys de l’esplendor del carrer Barcelona i del turisme cullerenc, però també dels locals il·legals i no insonoritzats, de les protestes veïnals i de l’inici de la futura decadència. Però açò és un altre assumpte i ho deixarem per a un altre moment. Per finalitzar aquesta crònica, vull fer un agraïment a tota la nostra clientela, però també a les nostres cambreres i cambrers, i als nostres col·laboradors. No diré els noms, seria inassolible, però sí que afirmaré ací que sense ells i elles el Chelsea no haguera sigut el mateix. Ells i jo Alejandro Bonet amb Mercedes Martínez Canet (falta desgraciadament el meu germà) sabem qui són i sabem ben bé el que va suposar eixa amb punys i dents del que creia, van ser la seua carta de època per a la nostra vida. Formem part d’una gran famí- presentació. Totes i tots mai podrem deixar d’agrair-te el lia que mai oblidarem. que vas fer per nosaltres i el que ens vas ensenyar. SemPer últim dir amb veu alta, forta i en públic, sense pre estaràs al nostre cor i a la nostra ment. por a equivocar-me, que el Chelsea ha sigut i és la criaVa per tu, germà! tura més genial parida a Cullera, i que l’ànima mater i el geni que el va parir va ser el meu germà Alejandro. El seu empeny, la seua fortalesa, la seua originalitat, la defensa Cullera 2020

292

Falla Raval Sant Agustí

Els germans Xavier (esquerra) i Alejandro Bonet

293

El cinema dels huitanta:

Estats Units. Espectacle i nova moralitat Joaquín Vallet Rodrigo

Membre de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya Cineasta, escriptor, historiador cinematogàfic i crític de cinema a la revista Dirigido por…

Per a parlar del cinema dels anys huitanta, primer de res, hauríem de tractar breument els canvis operats al cinema estatunidenc des de finals dels anys seixanta. El sistema d’estudis, tal com havia sigut conegut des de la dècada dels vint, desapareixeria després del fracàs de diverses superproduccions, especialment Cleopatra (1963), que únicament va aconseguir cobrir el cinquanta per cent de la seua inversió portant a la 20th Century Fox a les portes de la fallida. Paral·lelament, un conjunt de directors joves connectaven, directament, amb les noves generacions a través de peces com El graduado (1967) o Buscando mi destino (1969), de pressupostos molt baixos i recaptacions Cartell de la pel·lícula En busca del arca perdida, de Steven Spielberg Cartell de la pel·lícula La guerra de las galaxias, de George Lucas Cullera 2020

294

Falla Raval Sant Agustí

milionàries fent veure que els gustos del públic havien canviat dràsticament. Un públic que, en essència, era el que havia nascut durant els anys de la Segona Guerra Mundial i que reclamava un altre tipus de cinema. Aquest no tardaria a aparéixer a través de cineastes com Martin Scorsese (Malas calles, 1973, Taxi Driver, 1976), William Friedkin (French Connection, 1971, El exorcista, 1973), Peter Bogdanovich (La última película, 1971, Luna de papel, 1973), Francis Ford Coppola (El padrino, 1972, Apocalypse Now, 1979) o Michael Cimino (El cazador, 1978), els quals aconsegueixen imposar-se a les exigències dels estudis i aconseguir un control sobre les seues pròpies pel·lícules absolutament inèdit al cinema estatunidenc fins al moment. La influència de les noves ones europees sorgides a partir de 1959 (la Nouvelle Vague francesa, el nou cinema txec, etc.), el malestar social provocat per la Guerra de Vietnam i la caòtica situació política dels Estats Units (els assassinats dels Kennedy i

Martin Luther King, les lluites pels drets de la comunitat afroamericana, el cas Watergate, etc.) influirien decisivament en un grup de directors que buscaven aportar una mirada adulta i realista a l’univers cinematogràfic, apartant-se de la (sempre aparent) artificiositat imposada per les productores en les dècades anteriors i optant per plasmar la seua visió personal tant dels temes tractats com del propi cinema. Aquesta situació, però, seria efímera i només s’estendria al llarg de tretze anys. Dues pel·lícules marquen la fi de l’anomenat Nou Hollywood. D’una banda, La guerra de las galaxias (1977), que es converteix en una de les produccions més taquilleres de la Història del Cinema. La pel·lícula no tardaria a representar el revers de l’estil dels cineastes citats a través d’una narrativa dinàmica i senzilla, l’anul·lació de qualsevol precepte d’autoria i la imposició d’un relat bàsicament adolescent que col·lidia, conscientment, amb propostes com El padrino o El

Fotograma de Los santos inocentes, de Mario Camus José Luis Garci, Antonio Ferrandis i Encarna Paso celebren l’Òscar per Volver a empezar

295

cazador. Per un altra part, La puerta del cielo (1980) mantindria, fidelment, els postulats d’autoria propis del moment, però els seus calamitosos resultats comercials (la pel·lícula només va recaptar quatre milions i en va costar més de quaranta) van suposar la fallida de la seua productora, la United Artists i la fi definitiva d’aquest període. D’acord amb tot això, el cinema dels anys huitanta manté la tendència sorgida amb La guerra de las galaxias. El canvi polític que experimentaran els Estats Units a partir de l’elecció de Ronald Reagan (amb grans contactes al cinema a causa del seu passat com a actor) i un nou canvi generacional que posarà en primera posició l’espectador nascut en la dècada dels seixanta, acabaran de transformar el panorama cinematogràfic que passarà del cinema adult i complex dels anys setanta a un altre de caràcter completament evasiu. L’administració Reagan proposa uns nous dispositius socials que afectaran el món del cinema en dos elements transcendentals: l’ultraliberalisme i la nova moralitat. Per a les grans productores ja no hi ha lloc per als riscos i la pràctica totalitat del cinema realitzat durant la dècada es manté fidel a uns esquemes molt concrets i determinats. A la caiguda de Michael Cimino deguda a l’esmentat fracàs de La puerta del cielo s’uniria la de Coppola, la pel·lícula del qual, Corazonada (1982), arruïna la seua pròpia productora, Zoetrope; així com la de Scorsese que, malgrat l’èxit de Toro salvaje (1980), ha de dirigir diversos productes per encàrrec (Jo, qué noche, 1985, El color del dinero, 1986) a causa de la impossibilitat de posar en pràctica projectes més personals. Aquesta situació, no obstant això, no es donarà amb la dupla formada per Steven Spielberg i George Lucas, cineastes que mai van estar del tot integrats en els preceptes del Nou Hollywood i que es convertiran en les estreles absolutes del panorama cinematogràfic dels

anys huitanta. Les seues línies essencials se centren a ampliar i donar cabuda a les mil i una vessants que oferia La guerra de las galaxias buscant, abans de res, la complicitat del públic adolescent i abandonant, completament, el potencial espectador de la dècada anterior. Lucas no busca una altra cosa que ampliar l’èxit de 1977; així, concep una franquícia tan rendible que, fins i tot, dura fins als nostres dies. I encara que la trilogia original finalitza en 1983 després d’El imperio contraataca (1980) i El retorno del Jedi (1983), els infinits meandres de l’univers galàctic prenen forma a través d’un inesgotable marxandatge o, fins i tot, de produccions televisives com La batalla del planeta de los Ewoks (1985). Spielberg, per part seua, no acusa l’estrepitós fracàs comercial de la seua paròdia bèl·lica 1941 (1979) a causa, precisament, de la seua llunyania conceptual del Nou Hollywood. I encara menys quan forja, juntament amb Lucas, les bases d’En busca del arca perdida (1981) que, junt amb E.T., el extraterrestre (1982), marquen i assenten els preceptes de tot el cinema que dirigirà o produirà al llarg de la dècada: d’una banda, espectacle i entreteniment sense cap altra pretensió i, de l’altra, incidir en el cosmos familiar i en el tractament de les emocions bàsiques. Un reflex, si acàs inconscient tot i que no menys obvi, del rerefons politicosocial de la dècada dels yuppies i d’uns esquemes morals radicalment allunyats del térbol enfocament dels anys setanta. Peces com Regreso al futuro (1985), Los Goonies (1985) o ¿Quién engañó a Roger Rabbit? (1988) situaran aquestes línies com a punts determinants del relat cinematogràfic i convertiran la influència Spielberg-Lucas pràcticament en fenomen sociològic, nodrit i potenciat per uns adolescents que troben en aquestes bases conceptuals un reflex (encara que no una resposta) a les seues necessitats i inquietuds. La conjuntura del moment tindrà altres reflexos més directes en forma i fons. En El secreto de mi éxito Cullera 2020

296

Falla Raval Sant Agustí

(1987), Armas de mujer (1988) o Wall Street (1987), l’ul- de símbol l’adquirirà un dels personatges més cèlebres traliberalisme conservador de l’era Reagan no adquirirà de la dècada: John Rambo. De víctima de la Guerra de aspectes industrials, exògens a les pròpies pel·lícules, Vietnam i d’una societat hostil i primitiva en Acorralado com s’ha exposat a l’hora de tractar el fenomen Spiel- (1982), el veterà soldat experimentarà un contundent berg-Lucas. En aquestes peces, les ambicions empresa- canvi en les dues seqüeles posteriors: Rambo: Acorralado rials i el cosmos yuppie s’exposa des del seu flanc més II (1985) i Rambo III (1988), i es convertirà en metàfora de directe, no solament utilitzant les bambolines de Wall la política exterior de Reagan, en el defensor a ultrança Street com a centre neuràlgic del discurs sinó com a jus- d’un statu quo ideològic que farà de l’agressivitat, convetificació del American Way of Life i de les ambicions vi- nientment maquillada d’una eufemística condició filantals de tota una generació únicament obsessionada amb tròpica, el seu senyal d’identitat més identificable. Situels diners i el ràpid ascens professional. ació que es farà extensible a altres icones de la dècada Però no serà només l’entramat econòmic dels Estats com les produccions d’acció de la Cannon, les pel·lícules Units el que tindrà la seua correspondència cinemato- protagonitzades per Arnold Schwarzenegger (Ejecutor, gràfica. Els últims espetecs de la Guerra Freda afermaran 1986; Depredador, 1987) o, dins de l’univers televisiu, sèl’agressiva política exterior de l’administració Reagan, a ries com McGyver o El equipo A. la qual ni tan sols li passarà factura l’escàndol Irangate (la venda d’armes a Iran, Espanya. Anys de facilitada per alts càrrecs canvis Si assumim que l’única del govern, amb la finalitat ocasió en la qual el cinema d’afeblir la Unió Soviètica). espanyol ha conegut una Es concebran, així doncs, situació mínimament semuna sèrie de produccions blant a una indústria va ser de caràcter anticomunista, als anys de l’autarquia (encompletament inimaginatre 1939 i 1959), no és dibles en la dècada anterior fícil imaginar els diferents i que remetien amb força a canvis que s’han operat en la virulència de les pel·lícuuna cinematografia que les realitzades a Hollywood sempre s’ha desenvolupat durant els anys de la Caça de manera molt dispersa. de Bruixes (primera meitat Sense la més mínima code la dècada dels cinquanta). Amanecer rojo (1984) o hesió. L’aparició, durant els anys cinquanta i seixanta, Invasión USA (1985) es converteixen en peces parad’un ampli grup de cineasdigmàtiques sobre aquest tes que aportaven una visió tema encara que la condició Cartell de Mujeres al borde de un ataque de nervios, de Pedro Almodóvar crítica i realista al dia a dia

297

de la dictadura (Luis García Berlanga, Juan Antonio Bardem, Carlos Saura, Basilio Martín Patino, etc) es conjugava de manera molt forçada amb el cinema popular (comèdies, cinema folklòric, subgèneres, etc) que acabava per assentar la seua presència a través dels cinemes de barri o les sessions de programes dobles. Una conjuntura que, tenint en compte la infraestructura territorial del país durant aquells anys, facilitava que aquest tipus de cinema aconseguira un suport en taquilla molt més sòlid que les peces més compromeses. Tot això variaria en 1982 quan Pilar Miró és nomenada Directora General de Cinematografia pel primer govern socialista de Felipe González. La cineasta començaria a establir una sèrie de reformes a partir de les quals es potenciarien les ajudes institucionals i la distribució de pel·lícules que posseïren una base qualitativa sòlida, mentre s’eliminaven d’arrel les possibilitats d’exhibició del cinema popular. D’aquesta manera tot el suport de les institucions se centraria en que obres com El sur (1983) o Los santos inocentes (1984) tingueren tot el suport possible al prestigiós Festival de Cannes; en la representació d’Espanya als Oscar, en una dècada, precisament, molt fructífera en aquest aspecte ja que, a més de l’Oscar aconseguit per José Luis Garci per Volver a empezar (1982), estarien nominades El nido (1980), Carmen (1983), Sesión continua (1984), Asignatura aprobada (1987) i Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988); i a potenciar el Festival de Cinema de Sant Sebastià amb la finalitat d’aconseguir la classificació de classe A dins dels certàmens internacionals. Objectius per als quals es destinarien bona part de les subvencions durant la dècada. Tot això acabaria provocant que els cineastes que s’havien especialitzat en aqueix cinema de caràcter popular que tant espai d’exhibició havia monopolitzat durant dècades, es trobaren amb les portes tancades a l’hora de distribuir les seues pel·lícules de manera nor-

Harrison Ford, Melanie Griffith i Sigourney Weaver, protagonistes d’Armas de mujer, de Mike Nichols

malitzada. Així, directors com Mariano Ozores o rostres tan habituals en aquest tipus de cinema com Antonio Ozores, Juanito Navarro, Andrés Pajares o Fernando Esteso acabarien reciclant-se en la recent eclosió del format domèstic i realitzaren les seues pel·lícules directament per al mercat videogràfic. El mateix succeiria amb Jesús Franco, qui incrementaria la seua molt contundent posició marginal amb obres pràcticament invisibles; Vicente Escrivá, qui no tornaria a dirigir durant quasi una dècada i s’adaptaria, tot seguit, al mitjà televisiu; o Joaquín Luis Romero Marchent, una de les figures clau de l’spaghetti-western, qui, directament, no tornaria a dirigir des de la seua última pel·lícula en 1984. La Llei Miró marcaria, per tant, la idiosincràsia del cinema espanyol durant la dècada a causa de la deliberada metamorfosi d’aquesta. Una metamorfosi en la qual es potenciaria el cinema de caràcter social o rural (la citada Los santos inocentes, a la qual es podria unir El disputado Cullera 2020

298

Falla Raval Sant Agustí

voto del señor Cayo, 1986, o El hermano bastardo de Dios, 1985); el d’autor (Manuel Gutiérrez Aragón amb La mitad del cielo, 1986; Fernando Fernán Gómez amb El viaje a ninguna parte, 1986; Pedro Almodóvar amb La ley del deseo, 1987; Carlos Saura amb El Dorado, 1988, que, amb un pressupost de mil milions de pessetes, resultaria la pel·lícula espanyola més cara realitzada fins llavors); les adaptacions literàries (Werther, 1986, El bosque animado, 1987, La casa de Bernarda Alba, 1987), o el revisionisme de la Guerra Civil i la dictadura (Dragón Rapide, 1986, La guerra de los locos, 1986, Si te dicen que caí, 1989). Una aposta arriscada i molt d’acord amb la recent obertura europea d’Espanya (la línia empresa per Miró seria similar a la política cinematogràfica francesa), encara que certament injusta cap a la facció més popular del cinema espanyol. Dècada molt discutible a nivell qualitatiu però transcendental respecte als canvis del món del cinema, les conseqüències de totes les propostes i variacions dutes a terme als anys huitanta (tant artístiques com industrials) segueixen més que presents en l’actualitat.

El director i productor Steven Spielberg

299

Impacte

cinematogràfic

als 80

Julio Martí Zahonero

Director i gestor cultural

L’ombra dels 80 és allargada. Si tu, lector, vas tindre el plaer de disfrutar d’aquella dècada del passat segle, saps ben bé a què em referisc. Una època descaradament hedonista i, fonamentalment, creativa. Un segment històric caracteritzat, entre altres moltes coses, pel creixement del consum, l’exaltació de la llibertat juvenil, la cultura pop i els grans avanços tecnològics que van assentar les bases de l’actual època informàtica. Un període on es desenvoluparia la mercantilització de la cultura alternativa i, fins i tot, suburbana. I enmig d’esta realitat social, d’absolut trencament amb les dècades anteriors, València irromp en el mercat del sèptim art amb la posada en marxa d’una iniciativa nova i original en forma i, sobretot, en contingut. Naix d’esta manera una proposta que marcarà un abans i un després en la cultura cinematogràfica valenciana i que, malgrat la seua desaparició anys després, ressorgirà com el Guadiana a partir del 2018. Sota el nom “Mostra de València–Cinema del Mediterrani” s’aglutina un espai amb una enorme diversitat de mirades, identitats diferents i heteCartell de la Mostra de Cinema del Mediterrani de 1982 Cullera 2020

300

Falla Raval Sant Agustí

L’actriu i ministra grega Melina Mercouri va ser la protagonista de la Mostra de Cinema del Mediterrani de 1981

rodoxes, i una pluralitat cultural com abans s’havia viscut a la capital del Túria. L’objectiu: crear una plataforma que servisca com a aparador de produccions cinematogràfiques produïdes al llarg i ample de la conca de la Mediterrània. Una amalgama cultural que, lluny en moltes ocasions de significar una indústria pròpiament establida, representa un enorme i imprescindible tresor artístic que no ha de caure en l’oblit. Llargmetratges arribats de països com Líbia, Egipte, Grècia, Turquia, Albània, Tunis… sense a penes possibilitats de distribució en sales comercials, troben des d’aleshores un escenari idoni per donar a conèixer les seues reflexions més íntimes i la seua pro-

blemàtica més actual. Cita ineludible per a experts i aficionats on públic i creadors disfruten de la programació específica d’un espai geogràfic i cultural tan definit i definitori de la nostra identitat intel·lectual i cultural com és la conca mediterrània. Lloaran els crítics: “un cine per a veure, pensar i reflexionar”. Una mirada crítica que, a la fi, arriba a l’espectador valencià i enriqueix en gran manera la seua visió del món més proper i, al mateix temps, més llunyà que el rodeja. El ciutadà valencià de peu pot disfrutar així de l’ocasió de ser partícip de conflictes reals actuals vestits amb

301

relats de ficció, i esta nova iniciativa cinematogràfica a València significarà un recolzament important i innovador per a la nova revolució cultural audiovisual que anys després viuran tots estos països. Una revolució que ressonarà no sols a Europa, sinó a la resta dels continents amb una força inaudita. La Mostra estén des dels seus inicis els seus tentacles per tal de créixer amb els seus objectius inicials. Mirades a dècades passades per tal de destacar la tasca de directors valents que, sense cap tipus de complex, van saber influir en generacions futures de cineastes. Presència de directores i guionistes femenines que han sabut impregnar les seus obres d’un estil únic i, necessàriament, reivindicatiu. I com no, l’exhibició de productes valencians que acaben per dibuixar l’horitzó cinematogràfic mediterrani. La Mostra de València–Cinema del Mediterrani iniciava així una llarga i, en ocasions, abrupta trajectòria que, hui en dia torna a deixar veure la seua llanterna màgica després de 34 edicions i una desaparició de sis anys que quasi acaba amb la seua vida. Afortunadament, com deia el savi, “el cine és immortal”. Afegiríem: el cine és necessàriament immortal. L’actor Antony Perkins fa entrega de la Palmera de Bronze de 1990 al director egipci Atef El Tayeb per la pel·lícula La huida Cullera 2020

302

Falla Raval Sant Agustí

La música

dels huitanta a Cullera

Leo Sánchez

Cullerot

Els anys huitanta, els enyorats huitanta. Els enyoradíssims huitanta… En la distància de la memòria tenim el record d’una societat que va passar del blanc i negre al color, del gris a l’estampat, de la foscor a la claredat — culturalment parlant, econòmicament ja no tant—. Aquest temps de canvi va tindre una progressió ràpida des de la instauració de la democràcia i la recuperació de certes llibertats. Un dels factors de modernització del país, d’aquest país, vingué de la mà de la gent jove, i va ser la música, o potser en va ser un dels resultats, no sé, però va tindre la seua incidència en el repertori musical que els agradava als nostres pares: coples, sarsueles, boleros, pasdobles i cantants melòdics: el folklor ibèric. Gustos n’hi ha per a tot. Així doncs, la música moderna va començar a escoltar-se per tot arreu, i va desplaçar altres gèneres més clàssics. Els mitjans de comunicació van fer la seua faena. En aquells anys van inundar el dial i amb força les emissores de radiofórmula que programaven música per a oïts teenagers; tot el dia, a tota hora, non-stop music mentre estaves per casa, mentre feies els deures, mentre… (qui no se n’ha entrat alguna volta a la dutxa amb la ràdio en marxa?).

Praxis, grup representatiu del so Cullera

303

A Cullera, la referència radiofònica va ser la iniciativa d’uns xicons emprenedors que es van inventar una Radio Costa FM, que va tindre diversos noms (Radio Bahía) i que malauradament va patir les vicissituds de la llei de l’audiovisual: la xaparen. Aquella ràdio albirava grans professionals que anys després així es manifestaren en altres mitjans. Els oients, la vida quotidiana del poble i la nostra manera de ser travessava les ones amb gran acceptació per part de joves i vells. Una altra influència en els gustos musicals de la joventut huitantera van ser els locals nocturns —no sols eren per anar a fer cubates, que també—, i que ens van obrir la mirada als estils que sonaven per allà, per Europa. L’onada anglosaxona se sentia a les discoteques que, sense abandonar la música de ball (el funky mai no perdé el seu predominant estatus de música disco) va introduir aquelles bandes postpunk que duien roba negra i sonaven d’una altra manera: U2, Psychedelic Furs, The Cult, Siouxsie, Echo & The Bunnymen, The Smiths… no són els més importants ni els són tots, però poden donar una idea del que parlem. Aquesta onada va vindre, no ho oblidem, després del fenomen també estètic new romantics, que ens va fer ballar a tots en la Number uns quants hiverns. L’oci nocturn es concentrava al barri de Sant Antoni: la platja i l’ambient turístic en detriment de la Vila aconseguien reunir una gentada que buscava la diversió, per a gran alegria del veïnat. Si poguérem fer un repàs dels pubs, la primera referència que ens ve al cap és el carrer Barcelona i voltants: el precursor Chelsea, Estrés, Espacio, Tuareg, i tants altres garitos que es van anar afegint, van fer la seua oferta ambiental i també musical. El mateix passava en l’altre espai d’oci al final del carrer Cabanyal (també per a alegria dels veïns), on Piropo i Akelarre també van dir la seua durant bastants anys. Amb açò no vull dir que no hi haguera més locals en altres carrers: no puc oblidar l’entranyable

Les bandes postpunk duien roba negra, com Siouxsie

Fraguel, última frontera dels heavies de sempre; ni un TBO que des del primer moment oferia una modernitat d’estils des de l’última movida a les propostes de grups independents. Menció a banda té La Pallissa, incombustible i eclèctica, que ha sabut sobreviure amb èxit i dignitat La fauna nocturna es movia pertot arreu fent processó de locals: dels que posaven grups espanyols als de l’after; dels del discjokey que punxava tot allò que els demanàvem als de la música més variada, els de la més nostrada… Per a tots els gustos. Però, a més dels pubs, també van ser les discoteques locals les que ens van fer escoltar molta música. Els anys huitanta abasten molts anys, i com és natural les Cullera 2020

304

Falla Raval Sant Agustí

Instal·lacions de la discoteca París-Texas en l'actualitat. Foto Rubén Colubi

discoteques van tindre també processos de readaptació als temps. Una d’elles, la Macumba (amb la seua alternança de noms: Cómic) passà de programar disco a posar les cançons d’aquelles bandes que vingueren del fred, amb les seues versions extended. Cabana (Pancho), sense fer grans propostes estètiques, esdevingué una disco “de sempre” després dels primers huitanta; Number One podria ser el referent estival durant unes quantes temporades, amb una programació d’estiu i una altra d’hivern prou diferenciades i amb encert. El viatge (a peu per a molts de nosaltres aleshores, uf!) a Tríplex era semblant al de Number, en resposta a l’estacionalitat de turisme

cullerenc. Canteret, al costat del Castell, tingué alguna que altra etapa de glòria, dins de les propostes més modernes. Per cert, us en recordeu del Oh! Paloco (Samurai)? I de París-Texas? Aquest punt de trobada a vora l’estació va marcar la línia durant uns quants anys a Cullera, tant en la proposta musical com en la disposició del local… i el bakalao: encara veig Ximo Bayo entre el fum quan n’era el discjokey. Totes les vam xafar. La importància de les discoteques es multiplica en parlar de l’arxiconeguda ruta del bakalao. Ens va posar en el mapa, des de la Safor a l’Horta Sud, passant per les Riberes Baixa i Alta i alguna cosa més; i nosaltres posàrem, entre altres coses, més material al nostre bagatge

305

musical si sabíem escollir entre tanta música de llauna. Tanmateix, no era tan sols una qüestió d’escolta: molts joves de Cullera també vam sentir la necessitat de dir la nostra, i amb dos amplificadors, una bateria vella i dos guitarres de segona mà vam voler ser (i vam aconseguir) ser com aquelles bandes de cabelluts que se sentien per ahí. El rock. No deixa de ser una paradoxa que els primers grups locals es dedicaren a tocar un estil que no s’escoltava massa en discoteques i pubs. De què depenia? Dels gustos particulars? Doncs, sí, el mercat del disc a Cullera (els dijous, concretament) i la proximitat amb València van ajudar els fans de Scorpions, Judas, Maiden, AC/DC i Barón Rojo a organitzar els seus grups. Amb més estètica i actitud que no tècnica (al principi, és clar), molts joves cullerencs van encunyar U2, un altre grup de referència en els vuitanta el so Cullera: amb els recordats Praxis com a punta de fletxa; altres bandes heavies del mo- I en poc de temps van aparéixer uns divertidíssims Grament van ser Brams, Nova… Els escenaris del Mercat van moxone Ska. acollir moltes nits de rock en els darrers huitanta, amb Arribats a aquest punt, una última reflexió: moltes el recolzament de l’ajuntament, per al gaudi dels segui- persones creuen que la seua joventut ha sigut millor que dors vestits amb jupa de cuiro (o de plàstic, és igual). Cap la d’altres generacions. En el sentit que hem tractat ací, d’aquests grups es va professionalitzar, però el seu llegat jo la meua no la canviaria per res, encara menys voldria hi és. Als vint anys és més importat passar-ho bé que ei- tornar als huitanta: la meua salut no ho resistiria. xir per la MTV. Encara recorde les paraules d’un dirigent Agraïsc a la Falla del Raval la fer-me participar en municipal que no s’explicava com ens agradava tant el aquest llibret, amb la qual tinc diversos lligams familiars i rock en un poble de platges, sol, bon clima… que potser d’amistat des de fa anys. Us desitge que passeu unes bofóra més propens a altres estils menys durs. Jo tampoc. nes falles i molts premis. Salut i rock per a tots. Cullera 2020

306

Falla Raval Sant Agustí

Changes

Joan Francesc Bolufer Sapinya

Professor valencià FPA

Still don’t know what I was waitin’ for And my time was runnin’ wild A million dead end streets and (David Bowie. 1972) “Encara no sé què esperava i el meu temps recorria salvatge un milió de carrerons sense eixida”, cantava Bowie a principis dels 70. Ch-ch-ch-chchanges… Canvis, canvis… A Cullera el canvis arribaren una miqueta més tard, cap a final dels 70 i ja de ben fort als 80. Ch-ch-ch-ch-changes, canvis, canvis… Estàvem àvids de canvis, estàvem farts de carrerons sense eixida, i en aquells anys sembla que moltes i molts trobàrem eixides. Veníem d’una dècada fosca a l’estat espanyol, de quaranta anys negres que ens estrenyeren en l’adolescència i dels quals ens alliberàrem en plena joventut. A Cullera no teníem res a envejar al que succeïa en altres ciutats més grans. El nostre poble era una cruïlla de gent vinguda d’arreu, i al seu voltant

Changes, cantava David Bowie

307

Modern Talking

s’estenia tot un món de pubs, discoteques, teatres i sales que canviaven el món i ens canviaven a nosaltres. Aleshores, sense telèfons mòbils ni missatgeria instantània, eixíem i tant ens feia no haver quedat amb ningú. Sabíem on anar, i el més important, sabíem que on anàvem ens trobaríem. Els moviments artístics i musicals es renovaven i es transformaven constantment, i així cada cap de setmana passàvem de pintar-nos la ratlla de l’ull a fer-nos els cabells de punta o plantarnos més erts que un fus amb unes “hombreres” inpossibles. Des del Chelsea al TBO, des de la Tasca a la Dúplex, anares on anares et trobabes bé i et trobabes amb gent, coneguda o de nova, però amb ganes, moltes ganes de canvis. No ens calia anar a Madrid per viure la “Movida”. Teníem el Japó (Alphaville 1984), teníem Viena (Ultravox 1980). We’re talking away (A-Ha 1984) “ Parlem, parlem”, i parlàvem,de política, d’alliberament sexual, de cultura, de moda, de reptes, de futur, de tot i de tots. Parlàvem, també d’amor, amor estrany Strangelove That’s how my love goes (Depeche Mode 1987) perquè tot ens resultava estrany i al nostre cor només hi havia foc i desig de començar Deep in my heart there’s a fire, a burning heart, deep

Japó, d’Alphaville

in my heart there’s desire for a start (Modern Talking 1984) i respecte. Perquè aleshores, i pot semblar ara quasi impossible asseverar-ho, respectàvem la diversitat, la riquesa de barrejar-nos, de descobrir i de provar. Sobta, perquè no ens havia ensenyant ningú però apreníem. Tot i que en l’escola ens van dir “com havíem de ser. Purs de pensament, de paraula i omissió, no van tindre gens d’èxit, perquè tot allò que desitjàvem fer, sense importar quan, on o quí era un pecat, It’s a sin, it’s a sin…” (Pet Shop Boys 1987). Va ser un època grandiosa, ràpida, creativa i canviant. Va ser una època també en què molts amics i coneguts se n’anaren o començaren un camí sense tornada Don’t leave me this way (Communards 1986). Mai els qui visquérem aquells temps oblidarem Don’t you forget about me. Don’t, don’t, don’t, don’t. Don’t you forget about me (Simple Minds 1985). Però al cap i a la fi només vam fer allò que cada generació fa: viure! perquè finalment d’això es tracta, millor o pitjor, però al remat tot allò, açò, només va ser la nostra vida i mai s’acaba. T’s my life, don’t you forget It’s my life, it never ends (Talk Talk.1984) Cullera 2020

308

Falla Raval Sant Agustí

D’ aquelles rutes,

estos festivals

blogmedioabandonado 1

Es diu “efecte Bilbao” a la febra global per replicar l’èxit de la ciutat basca que va començar a la fi dels noranta. Amb aquesta fórmula urbanística, s’esperava ascendir a la primera divisió mundial de les ciutats construint una gran obra d’arquitectura icònica que se li encarregava a un arquitecte estrela. Deu anys més tard, quan els pressupostos municipals van deixar d’estar per a tirar coets a causa de la crisi, les obres faraòniques com el Guggenheim van començar a descartar-se. El focus d’atenció va passar aleshores als esdeveniments com el Sónar, que també eren capaços de posicionar internacionalment un lloc com a vibrant i a l’última, però amb menys pressupost. Esdeveniments i festivals s’han convertit en eines de les quals molts ajuntaments esperen tirar mà per a globalitzar les seues ciutats. Durant tots aquests anys, s’ha estat produint un fenomen de “festivalització” de la cultura. Ara, una de les formes preferides d’experimentar i consumir cultura i oci està concentrada en megaesdeveniments que atrauen El grup 1

L’autor del bloc fa explícita esta dedicatòria: del Blog Medio Abandonado per a la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera i per a Roberto, el meu company de música, colocón i xapa, que ja no està

nord-americà The Cult

309

La gent jove rebentava les pistes en sessions maratonianes

desenes de milers de persones durant unes dates assenyalades en el calendari. Espavilats promotors locals van ser els qui van descobrir un pastís que després no passaria inadvertit per a grans grups inversors internacionals. Els primers —mitjançant programes de concerts i recintes controlats per ells— van començar un procés de concentració que estan culminant els segons. Hui en dia, la majoria dels principals festivals de música espanyols són en part propietat d’unes poques multinacionals: el Sónar de Sutperstruct, el Primavera Sound de Yucapia i el Mad Cool de Live Nation, per posar uns exemples. Acompanyant els festivals com a forma de distribució, ha sorgit una modalitat de consum i també el clàssic dilema de l’ou i la gallina. Què va influir a què? Ha sigut la gran distribució la que ha modificat la manera de consumir música i cultura o els grans distribuïdors els que s’han

adaptat als gustos canviants de l’afeccionat? El fundador del Primavera Sound, Gabi Ruiz, contava en una entrevista a El Periódico a l’abril de 2019 que ells no han fet sinó seguir els gustos del públic, que ara prefereix passar el cap de setmana veient Netflix i, després, donar-ho tot tres dies a l’any. Una argumentació curiosa si es pensa que el Primavera ja es dedicava a la festivalització de l’Indie bastants anys abans que arribara Netflix. Siga pel motiu que siga, la veritat és que, en el que es refereix a la música en directe, la gent es queda en guaret durant mesos sense eixir de casa i, després, es posa al dia de colp en un banquet non stop de concerts Cullera 2020

310

Falla Raval Sant Agustí

La ruta valenciana del bacalao va transcendir fronteres

a Vitòria. Però les rutes de música alternativa i electrònica veritablement pioneres i influents van ser les dels huitanta i, d’aquestes, una de les més poderoses va ser la valenciana. Rutes dels 80 La ruta valenciana va ser precoç i longeva

solapats. Abans, era diferent. Per a atipar-se de música i oci nocturn s’eixia de peregrinació setmanal sense trepitjar aqueixos espais barrats als quals s’accedeix amb polsera. Existia l’expressió irònica anar-se’n de festival, però, en realitat, la diversió al màxim nivell venia en un altre format: la ruta, una successió de clubs i timbes eixordadores de diferent grandària i condició on les novetats es descobrien i gaudien de manera col·lectiva. A mitjan dels noranta estaven pertot arreu des dels catalans amb la Màkina i els seus Scorpia, Chasis i Pont Aeri fins a les del nord que acabaven els diumenges a la nit

La de València no estava sola en el món entre les rutes dels huitanta. Una altra de les més fascinants, va començar en apartades cerveseries en el camp belga on es punxava una selecció eclèctica de la música més futurista del moment. A la fi de la dècada, aquella escena va produir el seu propi estil electrònic, el new beat, molt influent just abans que arribara el acid house. Mentrestant, a California, en comtats pròxims a Sant Diego, hi havia sessions sense alcohol per a menors de 21 anys on els grups de l’època feien concerts. No hi ha molta informació disponible en Internet, però sí vídeos en Youtube d’aquells adolescents arriscant al màxim amb les pintes i donant-ho tot en la pista mentre sonava una mescla sen-

311

se complexos dels Cramps amb New sona com “Planet earth”, el primer Order o Divine amb The Cult. Entre single de Duran Duran. El periodista les peregrinacions més urbanes, la musical Rafa Cervera recorda que: del clubbing urderground novaiorqués “Si Magazine treien un maxi, o Sioudels 80 va ser mítica. Els assidus al xie o John Foxx, a la setmana el tenia Paradise Garage deien “missa del Carlos Simó i ja ho estava punxant. dissabte” al que experimentaven en No et donava temps ni a llegir-ho aquell local durant els moments més en el Melody Maker, perquè arribaàlgids, capaços, segons ells, d’alterar va més tard que el disc a les mans les molècules del cos. El “moderneig” de Carlos”. El que va passar després pràcticament vivia en els afters, com és que el que va arribar va eclipsar el Danceteria, amb futures celebria l’anterior en part a causa d’una tats com Madonna treballant en el cobertura mediàtica “amarillista” guarda-roba, Keith Haring a l’ascenobsessionada per vilipendiar, que es sor o els Beastie Boys de cambrers. fixava només en els aspectes més Menys coneguda, és la ruta baleàrica Les cançons de Nick Cave provocaven negatius. El públic demanava més i de Londres que va començar en el 88 reaccions enfervorides els empresaris buscaven la manera amb la importanció dels temes que de donar-li-ho amb música que se sonaven en les playlists de les discoteques d’Eivissa, es- simplificava i accelerava, mentre els horaris s’allargaven. pecialment, en l’Amnesia. Aquell ecosistema de discoteques competint entre si va Però, de tornada a València, la seua ruta va ser derivar en bacanal i Canal + i les altres cadenes van amprecoç i longeva. Oficialment, arranca en el 82 quan plificar l’efecte “llamada”. Chocolate s’incorpora al gir avantguardista que ja havia La Ruta Destroy va ser primer mal vista i després donat Barraca i es manté destacant, sempre un pas per oblidada fins que fa uns anys es va començar a rehabilidavant, fins a mitjans dels noranta. El primer “bacalao”, tar com la manifestació de cultura juvenil que en realitat el dels huitanta, no era música made in València, sinó una va ser. En el 2004 Joan Manuel Oleaque va escriure En manera de filtrar i punxar els sons alternatius d’importa- éxtaxi: drogues, música mákina i ball, en el qual parla de ció. En aquest sentit, s’assemblava a l’etiqueta d’una altra l’electrònica a València com un fenomen comarcal interescena de ball longeva: el northern soul. Els djs anglesos clasista on “l’ambient era molt horitzontal, amb un munt viatjaven a soterranis a Detroit buscant rareses antigues de gent dels pobles i sense els clàssics piques entre tribus d’Atlantic o Motown Records per a després rebentar la urbanes que podies veure en altres capitals”. 72 horas…Y pista en sessions maratonianes de tornada a les ciutats Valencia fue la ciudad va ser el documental aparegut en de classe treballadora del nord del Regne Unit. 2007. En 2013 el Museu Valencià de la Il·lustració i la A la València dels primers huitanta, les coses succe- Modernitat li va dedicar una exposició a la seua pròpia ïen a temps real respecte a les escenes anglosaxones ori- ruta. A la fi de 2016 es va publicar Bacalao! Historia Oral ginàries. La cançó “Imágenes” dels valencians Glamour de la Música de Baile en Valencia, 1980-1995 de Luis CosCullera 2020

312

Falla Raval Sant Agustí

El primer single de Duran Duran va ser Planet earth

ta i la novel·la remember de Chimo Bayo. En 2017 en el Festival Primera Persona del CCCB de Barcelona van convidar diversos dels protagonistes valencians a una xarrada. Si Kraftwerk afirmaven que l’instrument musical que tocaven era l’estudi d’enregistrament que havien muntat en Düsseldorf, Fran Lenaers podria dir el mateix de la seua sala: Spook. L’arquitectura —el local, en aquest cas— com a instrument és un de les troballes d’un documental menys conegut, però fascinant, dins d’aqueix corpus ruter que creix: la tesi doctoral de l’arquitecta María Langarita titulada Territorios de excepción. La CV500 como laboratorio de arquitectura. En eixes pàgines, el manhatanism —un concepte creat per l’arquitecte Koolhaas en el seu llibre Delirio

de Nova York per a explicar l’urbanisme boig de la “Gran Manzana”— es converteix en albuferisme. Amb la seua aversió al paviment, els terrenys de la ruta descobreixen una modernitat original que l’arquitectura contemporània ha perdut per la seua mania de pavimentar-ho tot. Si Robert Venturi i Denise Scott Brown en Aprenent de Las Vegas, caracteritzaven aquesta ciutat com la Versalles de la societat de consum, la mateixa lògica serveix per a mostrar a la ruta com una altra Versalles o una altra Las Vegas, la del post punk, potser. D’igual manera, es tracta d’una megatextura per a l’oci; però, on Las Vegas juga amb la il·lusió de convertir-te en ric, la Ruta ho fa amb la promesa de ser modern. La tesi anima a fixar-se menys en l’acadèmic per a aprendre de la construcció anònima, els materials blans

313

i els components efímers: la pell de l’arquitectura. Paradoxalment, la carretera CV500 de València a Sueca comença just en una de les grans obres d’autor dels noranta, la Ciutat de les Arts i les Ciències, per a després endinsar-se amb “un fil d’asfalt sobre un aiguamoll” cap a altres territoris amb altres tipus d’arquitectures. Uns anys després, és curiós veure a construccions de pura pell, com les de la logística festivalera, al servei del mateix programa urbanístic que els totxos de signatura: la globalització de les ciutats, malgrat els problemes que aquesta sol portar per a molts residents. De ruta amb Alexa

Les rutes van tindre un aliat necessari, però alhora, mortal. Ficats en l’aventura, el cotxe es converteix en un hub: un centre d’operacions amb una mica de roba, diversos cassets, unes ulleres de sol i altres aprovisionaments en la guantera. Eixa càpsula mòbil no es vivia del tot ni com a espai públic ni tampoc privat —encara que sí prou per a resguardar intimitats físiques, químiques i fins I tot intel·lectuals—. En aquelles sales de conferències rodants es donava curs a la tercera pota —al costat del musicó i el colocó— de la santíssima trinitat d’una mena d’oci vintage per a adults: la xapa nocturna. Allí es propiciaven debats en loop del tipus qui va matar a Kennedy, o van ser el millor auditori per a enfervorits discursos enaltint, per dir alguna cosa, la tercera cançó de la cara A del cinqué disc de Nick Cave. Les coses arribarien fins i tot a extralimitar-se amb el temps i acabarien sent sound systems i fins I tot plataformes per a gogos en pàrquings com el del Nod. Aquesta faceta resulta hui impensable i inacceptable des que les administracions públiques van interioritzar de debò el problema de la seguretat en la carretera. La permissivitat d’aquells anys ja és inadmissible i no tornarà llevat que els cotxes es conduïsquen sols. Però això és precisament el que ens prometen els tesles,

ubers o googles que estan desenvolupant la intel·ligència artificial de l’automoció autònoma. Quan la tecnologia va entrar en els estudis d’enregistrament, va posar a la gent en ruta d’un club a un altre tot el cap de setmana sense parar amb el cap ple de bits de ritme digital, mentre que, en entrar en les llars i oficines, l’electrònica de consum ens va manar a tots de tornada per a casa a quedar-nos asseguts davant de les pantalles. És aquesta la fase final? Continuarem pegats a aquestes quan les màquines que aprenen de la IA sàpien conduir? Potser aleshores se’ns passe l’interés per eixos recintes amb tanques amb escenaris amb noms de marca de sabatilles i sessions de dj en la carpa d’una cadena de roba, i ens tirem de nou a la carretera. El futur sona a estones alliberador, però, sobretot, inquietant. El món feliç que ve s’assembla al d’Huxley, a estar concentrat i controlat, no per la força, sinó per mitjà de l’hedonisme. Imagina’t: Ok, Google, tria una discoteca i porta’ns. Alexa, hui no treballaré, ocupa’t tu de tot —que ahir no anava a eixir i em vaig embolicar—.

Cullera 2020

314

Falla Raval Sant Agustí

L’ESSÈNCIA

musical dels anys 80

Paco Ibáñez

Hola, benvolguts/des amics/amigues, cada dia estic més convençut que la dècada dels 80 va ser la major evolució de la música fins hui. Una dècada especial, plagada de bones bandes musicals, on només podies escoltar música en dos formats, i a més gaudies dels concerts veient com els músics donaven el 100% en les seues actuacions, sense enganys. Era una inspiració en temps rècord, on es creava un ventall d’estils, poc usuals en altres dècades, i que vam tindre la sort de viure. Tot va començar amb el Techno, un gènere relacionat amb el moviment New Wave a Europa, principalment a Londres. Els seus simpatitzants eren coneguts a Espanya com els nous romàntics. Quatre intensos anys on van destacar bandes com Visage, Omd, Soft Cell, A Flock Of Seagulls, Depeche Mode, B Movie, New Order, Ultravox o Spandau Ballet, entre d’altres. Bandes que van generar una nova moda de vestir, amb camises creuades, pantalons

de cigarreta, sabates de xarol i pentinats amb tupés i llarguíssims serrells, que a poc a poc van anar decaient per a donar pas al Pop Britànic, que en aquells dies començava a generar-se, principalment a Anglaterra, Escòcia i Irlanda. Bandes com U2, Simple Minds, The Cure, The Waterboys, The Smiths, Police, Dire Straits, The Cult, The Sisters of Mercy, i una infinitat més que van nàixer de discogràfiques independents, com The Silencers, The Essence, Then Jerico, The Housemartins, Cast of Thousands O Love & Rockets, i que ens van fer canviar les sabates de xarol per les botes militars, i les caçadores pels abrics llargs. Els 80 van ser també el ressorgir del Rock, amb bandes com Queen, Bruce Springteen, E.l.O., Guns N Roses, Supertramp, Santana o Bryan Adams. Qui no recorda aquell famós “The Final Countdown” dels suecs Europe. El Hard Rock o Heavy Metal també estava en alça, amb una infinitat d’extraordinàries bandes, que comp-

315

Disc The Work, de Queen

Dic Deseo carnal, d’Alaska y Dinarama

taven amb uns directes realment espectaculars, com els AC/DC, Iron Maiden, Bon Jovi, Kiss o Metallica, entre d’altres. Sense oblidar-nos de les grans estreles del pop mundial, Michael Jackson i Madonna, que comercialment van resultar infinitament rendibles per a la indústria discogràfica, i que van vendre milions de vinils i cassets. S’inspiraren en una música discotequera, basada en el Funk i el Soul, que va arribar de la mà de bandes com Jackson Five, E.W.F., Kool And The Gang o Imagination, i que van derivar en el so Italodisco, generant un nou estil musical electrònic, produït principalment per Italians i australians, i on van destacar solistes i grups com Modern Talking, CC Catch, Ryan Paris, P. Lion, Bananarama, Kylie Minogue o Rick Astley. La música dels 80 també va arribar al seté art, amb les BSO (Bandes Sonores Originals) de famoses pel·lícules com: “Xanadu”, “Regreso al futuro”, “Top-Gun”, “Los cazafantasmas”, “Superdetective en Hollywood”, “Footloose”, “Oficial y caballero” o “Dirty Dancing”, entre les que puc recordar.

Disc Enamorado de la moda juvenil, de Radio Futura

D’altra banda, Espanya també va posar el seu gra d’arena, dins de la dècada, i va crear un moviment propi, basat en bandes de Techno, Punk, Pop i Rock, al qual popularment se’l va anomenar “La Movida”. Bandes que destacaren en ciutats com Madrid i València: Alaska y los Pegamoides o Alaska y Dinarama, Mecano, Radio Futura, Nacha Pop, La Mode, Parálisis Permanente, Hombres G, Los Secretos, La Unión, Loquillo y Los Trogloditas, Danza Invisible, La Guardia, Duncan Dhu, Gabinete Caligari, Azul y Negro, o Aviador Dro. A València per la seua part van destacar Glamour, Video, Betty Troupe, Comité Cisne, Armas Blancas, Seguridad Social i els indomables Los Inhmuanos, entre d’altres. Hui en dia, continuen fent-se tributs i sessions en vinil dedicades als anys 80, que rememoren aquella meravellosa dècada, amb aqueixa música tan especial, que per a mi va ser l’essència, i que els crítics van catalogar, com la millor del món. Abans d’acomiadar-me, donar les gràcies a la Falla Raval de Sant Agustí per haver confiat en la meua persona per a poder redactar aquest modest article. Cullera 2020

316

Falla Raval Sant Agustí

QUINA MOGUDA la música dels anys 80

Ricardo Colubi

Guitarrista, ukelelista1

Una fallera ben reguapa del Raval m’ha encomanat escriure un article musical sobre els anys 80, ben segur perquè coneix la meua fascinació per la música, la qual m’ha portat moltes alegries i moltes hores de satisfacció, i la qual, a causa de les circumstàncies, està sent una part molt important de la meua vida professional i artística, un “hobbie”, que es converteix en professió, desgraciadament, poc reconeguda, però no exempta de sacrificis personals, d’hores d’estudi i investigació, deixant moltes voltes de costat família i amics, i arriscant moltíssim per fer allò que creus, més enllà de les tendències comercials, sinó creure en tota l’ànima que allò que fas, és el que dona sentit a la teua existència, és allò per al que dediques el major temps de la teua vida, i es veu reflectit en els semblants del públic al que arriba. Des de la meua visió com a músic guitarrista, és molt difícil obviar la meravellosa dècada dels anys 80 com el màxim exponent de la guitarra elèc-

Depeche Mode, grup anglés de música electro-pop

Banjista reconegut en l’American Banjo Museum Hall Of Fame (Tenor Banjo Trad Style). Ensenya guitarra, acordió i música moderna en l’Ateneu la Lira (Corbera). Estudia guitarra moderna en l’Ateneu Musical de Sueca. Treballa com a músic d’escena en teatres, amb la companyia Cent i la Mare.

317

Piropo, un lloc on sentir música dels 80

Queen va aconseguir el seu esplendor als anys 80

trica solista, a diferència de dècades anteriors, on majoritàriament els grups tenien un sols guitarra alternant la secció (rítmica i solista). En els 80 triomfaren formacions de dos (rítmica i solista), i inclús tres o més guitarres. Tal volta una peça publicada per uns tals Eagles, que parlava de l’Hotel California, a finals de la dècada dels 70, i que arrasà en tot el món, va ser el punt de partida per tal que les discogràfiques i els grups apostaren per incloure dos o més guitarres en les seues files. I és que està documentat que grups com Eagles o Queen, que nasqueren en els 70, arribaren a la seua època daurada en els anys 80. No sols podríem afirmar que el Rock va arribar a la seua màxima expressió, posant la guitarra com a ferramenta principal per gaudir de la fama, sinó que el nivell tècnic i malabarístic que tingueren els músics dels anys 80 va ser increïble, amb una forta decadència posterior, en els 90, segurament a causa de les demandes de les discogràfiques per coses diferents, a l’hora que la música Grunge i la música electrònica anaven consolidant-se. Em fiquen en un compromís si no deixe de nomenar Guns N’ Roses, Queen, ZZ Top, Bon Jovi, U2, The Cure

i un llarg etcètera de grups que, gràcies a tindre taules guitarrístiques, acabaren vivint en luxoses mansions de Califòrnia, amb milions de beneficis per a tots, encara que crec que Van Halen, amb la veu de David Lee Root, resumeix ben bé la expressió de Guitar Hero, Glam i exibicionisme tècnic musical del moment. Cal fer una reflexió i dir que es tractava d’una època en què la música era un negoci rendible, els discos no es copiaven, no existia internet, la pirateria era molt casolana (recordem cintes casset gravades i enrotllades en llapis). I sí, benvolguts “millennials” que llegiu sorpresos l’article, comprar un disc era un privilegi. Anar a una tenda, i depositar els teus diners, per a després desprecintar-lo en casa i sentir música, era un autèntic plaer. No voldria deixar de costat aquells gèneres que també nasqueren en els anys 80 com la música electrònica “electro pop”, Techno, que és la que ha influenciat els artistes joves de hui en dia: Depeche Mode, New Order, The Buggles, etc. Per altre costat, la Reina del Pop, Madonna, que va conviure amb el Rei del Pop, Michael Jackson, amb 60 milions de còpies venudes que no paren de Cullera 2020

318

Falla Raval Sant Agustí

ZZ Top, altre exemple de música hard rock

créixer hui en dia (Thriller), que va nàixer en la MTV amb el format de videoclip musical televisiu. Sols voldria finalitzar amb l’agraïment a aquells que realment visqueren l’època dels anys 80 musicalment, aquells que saben que més que sentir música era un forma de ser, de vestir i de comportar-se. Era realment un corrent social quotidià que congregava i segregava a la gent per corrents musicals. Aquells que freqüentaven el Fraguel o Piropo ho saben rebé; els rockers es congregaven en uns llocs, mentre els heavys transitaven per altres. La gent corrent es vestia i pentinava com els seus herois musicals i, alhora que sentien i idolatraven grups musicals, també criticaven el treball i l’estètica de bandes diferents. La gent portava la roba dels artistes pel carrer, i molts monyos llargs i cardats. També a Cullera

tinguérem grans bandes de Rock com Praxis, Eritrea, Cuart Creixent, Nova… Moltíssima gent talentosa amb els quals he tingut el plaer d’escoltar, parlar i treballar, i dels quals he aprés moltíssimes coses, perquè no oblidem mai, que si hui som el que som, és per la suma de les experiències adquirides en vida, i sense cap dubte, una de les que em fa sentir orgullós, és haver conegut, encara que de menut, aquella explosió sonora i musical tan enorme i irrepetible, que, a dia de hui, continua copant la majoria d’espais radiofònics del país i les col·leccions musicals de la majoria de tots nosaltres.

319

Orígens i caiguda

dels videoclubs Fede Morell

Propietari del Videoclub “El Galeón”

Antecedents

Encara queden alguns enamorats de les pel·lícules en vídeo

Abans de l’aparició dels primers videoclubs, es va haver d’adaptar la tecnologia ja creada (gravadors-reproductors de Vhs) a l’àmbit domèstic, van aparéixer diferents sistemes de reproducció (beta-Sony, vídeo 2000- Phillips, Vhs-Toshiba, JVC) en aquesta guerra pel mercat va vèncer el Vhs, per diverses raons, entre elles: cedir drets de fabricació a altres companyies, millor preu i només llistes de reproducció de vídeos X en Vhs. Una manera d’oferir incentiu a l’aparició d’aquesta mena d’electrodomèstics va ser oferir catàlegs de pel·lícules en lloguer. Els primers videoclubs i botigues d’electrodomèstics compraven les pel·lícules per lots i no es podien llogar, al principi aquesta prohibició la van esquivar venent la pel· lícula al client, així es convertia en soci i mitjançant una quota xicoteta es permetia el canvi de la pel·lícula comCullera 2020

320

Falla Raval Sant Agustí

Prestatgeria plena de pel·lícules en format vídeo

prada per una altra (200 ptes. per exemple) posteriorment es regularitzà i es van establir regles per a permetre el lloguer per part de les companyies distribuïdores. Els primers videoclubs a Cullera van ser les botigues d’electrodomèstics, però el primer videoclub amb tan sols lloguer de pel·lícules va ser el “Videoclub Yoli” a mitjans dels 80, a partir d’aquests pioners, com ocorre amb tants negocis en auge, Cullera es va anar poblant de videoclubs, fins a arribar en els seus moments àlgids a 12 botigues, durant 20 anys semblava impensable que aquest negoci poguera acabar, s’obrien botigues per tota Espanya com a xurros, hi havia cadenes amb més de 60 botigues, van aterrar a Espanya cadenes americanes (blockbuster) amb profunditats de còpia de més de 50 unitats d’un sol títol, però amb l’arribada en el 2000 del DVD el que al principi va semblar portar a les botigues a un punt més alt, es va convertir després en la seua primera crisi, la facilitat per a fer còpies il·legals de DVD amb rapidesa, va fer créixer la venda ambulant i va obrir la possibilitat de les baixades d’internet amb bastant rapidesa, tot això va ser l’origen de la fi dels videoclubs, així van començar a tancar perquè el cost d’una pel·lícula de lloguer d’èxit era entre 40 i 50 euros, impossible competir contra la venda d’una pel·lícula en la venda ambulant per 3 euros o la baixada gratis amb un cost del DVD de menys d’un euro, l’aparició de les plataformes digitals americanes (Netflix, Hbo, Amazon) va ser la perdició; aquestes amb la possibilitat de veure un catàleg de milers de pel·lícules i sèries a un preu molt baix al mes i sense moure’s de casa. Hui dia, els videoclubs són botigues que han canviat el seu negoci principal (lloguer o venda de pel·lícules) reciclant-se a altres opcions (telefonia, videojocs, bars, locutoris, etc.) o han desaparegut. A Cullera només queda un videoclub “El Galeón”, a manera de videoteca amb més de 15.000 títols.

321

Cullera 2020

322

Falla Raval Sant AgustĂ

Capítol 8

Moments de glòria i decepció

en els esports 323

LLUMSi ombres en el

VALÈNCIA DELS 80 Miguel Ángel Picornell

Periodista esportiu. Extreballador de Canal 9

Plantilla de jugadors del València CF de la temporada 2004/2005 amb Claudio Ranieri com entrenador

Cullera 2020

324

Falla Raval Sant Agustí

El final de la dècada dels 70 i el principi de la dels 80 van marcar dues transcendentals fites en la història del València CF: la consecució de la Recopa d’Europa i el descens a la segona divisió. Els 70 havien finalitzat amb la conquesta de la quinta Copa del Rei. El 30 de juny del 1979 al Vicente Calderón, el València de Kempes, Bonhof, Arias, Felman i Saura, alçava la Copa després de derrotar el Reial Madrid per 2-0 amb doblet del “matador”. Esta victòria atorgava el dret a jugar la Recopa, competició ja desapareguda i en la qual s’enfrontaven els guanyadors de la copa dels països adscrits a la UEFA. Els deixebles de l’enyorat Alfredo Di Stéfano anaren sortejant rivals: el Copenhaguen, el Glasgow Rangers, el Barça de Migueli, Asensi, Simonsen, “Lobo” Carrasco i Rexach, el Nantes… i així fins a plantar-se en la final. Aquell 14 de maig del 1980 no hi havia valencianista que es volguera perdre l’esdeveniment. L’estadi de Heysel a Brussel·les va registrar una massiva presència de seguidors del València. La cita davant l’Arsenal no passarà a la història de les grans finals, però de forma directament proporcional a la manca d’espectacle, va estar l’emoció fins al darrer sospir. Cap equip fou capaç de marcar un gol ni en el temps reglamentari ni tampoc en la pròrroga. La sort dels penals decidiria el nom del campió. Kempes i Brady erraren els primers llançaments, després s’encertarien els successius fins a completar la tanda de cinc. En la mort sobtada Arias va marcar i Pereira va neutralitzar el tir de Graham Rix. Davant una alegria desbordada el València CF guanyava la segona competició continental en importància. Uns mesos més tard el València CF es proclamaria campió de la Supercopa en derrotar al campió de la Copa d’Europa, el Nottingham Forest. A partir d’este moment les coses començaren a no anar tan bé. L’eixida dels tancs de Milans del Bosch pels carrers de València el 23 de febrer del 1981 o la “Pantanada” de Tous del 20 d’octubre del 1982, no presagiaven res de bo.

El Mundial de futbol celebrat a Espanya el 1982 va ser molt negatiu en els apartats esportiu i econòmic. La selecció amfitriona només va guanyar un partit en la seua seu del Mestalla —davant Iugoslàvia— i les obres de remodelació del coliseu valencianista —sufragades en gran part amb recursos propis—, feren que el València s’endeutara. Com també s’endeutaven les famílies valencianes per a comprar-se una nova casa o els cotxes de moda de l’època, com ara, el SEAT Ritmo, el Talbot Horizon o el Ford Escort. El salari anual d’un treballador era d’1’4 milions de pessetes (no arriba a 8.500 euros), però sempre quedava un pessiguet per a traure l’abonament corresponent. La temporada 82/83 —ja sense Kempes, transferit al River Plate— el València CF va aconseguir la permanència en la darrera jornada. Fou l’equip que més complicada tenia la papereta: s’enfrontava al Reial Madrid al Mestalla, al qual li feia falta un punt per a ser campió i si guanyava, havia d’esperar que es donaren una sèrie de resultats —fins a tres rivals en la lluita per fugir de la crema—. Total, el València va derrotar el Reial Madrid amb un mític gol de Tendillo i el va privar del títol; el Celta perdé a Valladolid, Las Palmas davant l’Ath. Bilbao — que seria el campió— i el Racing enfront de l’At. Madrid. Una carambola espectacular que no va fer escarmentar als valencianistes que en les dues següents temporades van fer un discret paper. L’increment del deute va retallar el capítol de fitxatges i fou el Mestalla el viver de futbolistes per al primer equip. La crisi econòmica i esportiva van dur el València a la segona divisió en la 85/86. Una breu estada en la divisió de plata, en tant que un renovat València —fins i tot a la presidència, amb Arturo Tuzón—, recuperava la categoria un any després. El València va tornar a generar il·lusió i en poc de temps va recuperar el temps perdut. El dèficit va minvar i l’equip va tornar a situar-se entre els grans. Es va classificar per a competicions europees en la 87/88, i va acon-

325

Puchades, un altre jugador llegendari del València CF. Falla Amunt! Cent anys de futbol, de CeballosSanabria (Reina-PauSant Vicent, 2019). Foto Joan Castelló Cullera 2020

326

Falla Raval Sant Agustí

Miguel Ángel Picornell comentant un partit del València CF amb Mario Alberto Kempes

seguir la tercera plaça de la lliga en la 88/89 i el subcampionat en la 89/90 amb Víctor Espárrago a la banqueta. Si la dècada havia començat amb un València campió, finalitzava amb un València de rècord, ja que va estar fins a quinze jornades consecutives sense perdre. El tècnic uruguaià fou clau en l’èxit del València de finals dels 80. Un tècnic metòdic i seriós, a qui no s’escapava cap detall, formava un tàndem de luxe amb Roberto Gil a la secretaria tècnica. Jugadors emblemàtics d’aquella època foren Otxotorena, Quique, Eloy, Penev, Giner, Bossio, Nando, Voro, Fernando, Arroyo… El València d’Espárrago fou el València de Canal 9. L’ens televisiu va començar a emetre oficialment el 9 d’octubre del 1989 i des de llavors fou un fidel testimoni d’aquelles gestes esportives, fins que uns polítics ineptes decidiren el seu tancament el novembre del 2013. Els que tinguérem la sort de treballar en l’àrea esportiva de la cadena fórem uns autèntics afortunats per poder cantar i contar els millors —i també els pitjors— moments del València CF.

Miguel Ángel Piconerll comentant un partit del valència CF en l’estadi de Wembley

327

El Llevant UE dels 80: el fitxatge de Cruyff i resistir amb la vista posada en

Primera Divisió

Johan Cruyff amb la samarreta del Llevant UE en un partit oficial de Segona Divisió. Arxiu Fundació Llevant UE Cent Anys

Vicente Furió Galcerá

Periodista President de la Fundació Llevant UE Cent Anys La dècada dels 80, del segle xx, no és gens fàcil per al Llevant UE, un club que va nàixer en 1909 i que, per tant, va complir cent anys en 2019. En eixos anys es van viure períodes molt complicats en els quals es va témer per l’existència del club. Un decenni on es transita, en l’esportiu, entre la Segona A i B i fins i tot diverses temporades en la Tercera Divisió. El sentiment i la il·lusió imprimeixen el ritme del dia a dia dels clubs de futbol. Sense tots dos ingredients, representats pels afeccionats, no existirien. La fidelitat dels seguidors és essencial, sobretot, en els mals moments. El Llevant UE sempre posseeïx un germen que el manté en vida. Un germen arrelat en la societat. És més reconfortant escriure sobre el Llevant UE del segle xxi. Un Llevant pletòric en l’esportiu, social i econòmic. No obstant això, Joan Castelló em designa un espai i tractaré de Cullera 2020

328

Falla Raval Sant Agustí

Presentació del Llevant UE de la temporada 1981-82. Arxiu Fundació Llevant UD Cent Anys

complir-lo, sense deixar d’escapar l’oportunitat de plasmar detalls del Llevant UE dels nostres dies que omplen d’orgull i satisfacció els seus seguidors. Arriba Johan Cruyff

El Llevant UE inicia la dècada dels 80 en Segona Divisió (abans de la reestructuració de les categories del futbol espanyol) i ho fa amb Francisco Aznar en la presidència i Enrique Pérez Pachín d’entrenador. Arranca la temporada amb limitats recursos esportius i econòmics. Malgrat això, l’equip es manté entre els millors de la seua divisió. Al Nadal de 1980 sorgix la possibilitat de contractar el llegendari i carismàtic jugador Johan Cruyff. I el que sembla una utopia es transforma en una realitat:

l’1 de març de 1981, en el Ciutat de València, l’estrela holandesa debuta amb el Llevant UE, en partit disputat davant el Palència (1-0) i amb gol de Pousada. Johan Cruyff arriba al Llevant UE per a generar i guanyar diners. Un plantejament erroni. Cruyff es beneficia mentre als seus companys d’equip no se’ls paga i la institució s’afebleix. La trajectòria esportiva, en poques setmanes, es deteriora. Pachín, un excel·lent tècnic, deixa el seu lloc en contra de la seua voluntat. Joaquim Rifé, excompany de Cruyff, pren el testimoni. Els impagaments se succeeixen. Només hi ha diners per a Cruyff. La temporada finalitza amb els jugadors tancats en les instal·lacions esportives com a fórmula vàlida de pressió. Així, criden l’atenció de l’opinió pú-

329

blica en el seu desig de percebre els salaris endarrerits. Es projecta una mala imatge de la gestió del club. De la felicitat es passa a la tristesa i a un tornar a començar. Uns mesos més tard es descendeix a Tercera Divisió. És la conseqüència de la mala gestió. El Llevant UE torna a despenjar-se. Anys més tard, en l’inici de la temporada 1987-88 i estant l’equip en Segona B, s’està a un pas de cristal·litzar el fitxatge de Mario Alberto Kempes. S’arriba a un acord però no es pot concretar. La condició de jugador estranger impossibilitava la seua incorporació a l’equip. Tornar a començar

El fet de tornar a començar, des de la Tercera Divisió, és assumit per Antonio Aragonés, com a nou president, i pel tècnic Pepe Martínez. Les vicepresidències són exercides per Juan José Murria i Pedro Villarroel. Dos joves i preparats llevantinistes que en el futur protagonitzen singladures determinants en la vida del Llevant UD. Aquesta nova conjuntura s’afronta amb molt pocs recursos, amb una afició molt desil·lusionada però que manté la bandera del sentiment. Són moments molt tristos. L’equip juga en els camps de la Tercera Divisió, en molts casos amb deficients instal·lacions, i no sempre rep l’afecte de les aficions rivals. Tot el contrari. Així i tot es manté la flama del llevantinisme. És un temps on el club només compta amb el suport d’uns 3.000 socis que es perden en les graderies d’un recinte esportiu preparat per a acollir a 25.000 espectadors. Aquesta convulsa singladura serveix per a adonar-se que el Llevant UE gaudirà de la vida mentre subsistisca un només dels seus seguidors. I això, es pensa, malgrat un continuat envelliment dels seus aficionats. Un aspecte totalment superat, en l’actualitat, en comptar amb set mil socis infantils. Els colors del Llevant UD es veuen per la geografia valenciana.

75 aniversari (1909-1984)

El 75 aniversari de la creació del club (9 de setembre de 1984) arriba en plena dècada de turbulències, incertesa i desassossec sobre el futur però amb plena il·lusió en el present que s’està vivint. Així és com un entusiasta grup de llevantinistes es plantegen la necessitat de celebrar el 75 aniversari malgrat totes les dificultats. Una idea que troba el seu motor en la Delegació de Penyes que presideix José Puchades i que sap executar Francisco Serna, president de la comissió que ho organitza. Els actes es dissenyen amb imaginació, humilitat i senzillesa. Això no és obstacle perquè es desborde, el sentiment i la generositat, en tots aquells que prenen la decisió, d’expressar el seu suport al Llevant UE, en tan històric dia. El Príncep d’Astúries (hui Rei d’Espanya Felip VI) accepta la presidència d’honor. I María Dolores Fos, esposa de Vicente Boluda, exercix de padrina. Un matrimoni entregat al Llevant UE. Sempre van estar al costat d’aquest club valencià, sobretot, en els mals moments. Acostar-se a ells era com rebre aire fresc, impuls emocional i econòmic per a la causa llevantinista. En aquesta fase de la vida blaugrana, Antonio Aragonés exercix les funcions de president. Un empresari decidit que pren les regnes en plena crisi però que dona continuïtat a l’entitat amb gran enteresa i sentit de la responsabilitat. Els diversos actes que, durant el transcurs de l’any se celebren, troben el seu punt final en l’estadi Ciutat de València, amb la disputa del partit Llevant UE-València CF (1-3). Un enfrontament dirigit per l’àrbitre internacional valencià José Luis García Carrión. L’esdeveniment és patrocinat per la multinacional Ford establida a Almussafes. I tot això succeix el 7 d’agost de 1984. Però, en realitat, el gran final en aquest 75 aniversari és quan s’aconsegueix l’ascens a la Segona B, desCullera 2020

330

Falla Raval Sant Agustí

prés de disputar dues eliminatòries d’ascens a Fuengirola i Orense, respectivament. Per al record queden els noms dels tècnics Pepe Martínez i Manolo Tatay, així com dels jugadors: Vicente Latorre (gran capità), Martínez-Puig, Cotino, Domingo, Toni, Segura, Albiol, Claudio, Zapata i Óscar, entre altres. Al marge de l’aspecte esportiu, una de les iniciatives més emotives, per a un ampli sector del llevantinisme, és quan s’instal·la una capella dedicada a la Mare de Dèu dels Desemparats en les pròpies instal·lacions del Ciutat de València. El llavors arquebisbe de València Miguel Cabanellas va beneir la instal·lació religiosa en una cerimònia que va comptar amb una plural representació de la societat valenciana i que va tindre en María Dolores Fos una rellevant i entusiasta padrina. Subhasta del Ciutat de València

Certificat de la inscripció de Johan Cruyff com a jugador del Llevant UE. Arxiu Fundació Llevant UE Cent Anys

L’exercici 1984-85 es desenvolupa en la Segona Divisió B. S’aconsegueix mantindre la categoria, el que s’interpreta com tot un èxit en funció dels complicats esdeveniments que s’afronten. Al marge de l’esportiu, el de major i vital transcendència sorgix quan, a l’abril de 1985, sent president Juan José Murria i vicepresident Pedro Vi-

331

llarroel, es viuen unes preocupants setmanes. El Llevant UE es troba a un pas de perdre el seu patrimoni. El Ministeri d’Hisenda, amb el beneplàcit de l’Ajuntament de València, anuncia que trau a subhasta pública el Ciutat de València per un deute de 24.277.074 pessetes. La notícia cau en el llevantinisme com un pitxer d’aigua freda. Es tem, una altra vegada, per la supervivència. Una vegada més els braços no es deixen caure. En un obrir i tancar d’ulls apareixen, des de davall de les pedres, ciutadans disposats a paralitzar el que es considera un atropellament. Les gestions es multipliquen a tots els nivells. Les pressions per a impedir la subhasta són diverses. Els mitjans de comunicació es converteixen en una plataforma adequada per a neutralitzar a Hisenda i a l’Ajuntament de València. La subhasta queda paralitzada en l’últim sospir. El següent pas és la signatura d’un conveni per a anar pagant el deute. El Llevant UE torna a respirar. Curiosament, dos anys abans, l’Ajuntament de València, representat per l’alcalde Ricard Pérez Casado, negocia amb el president del Llevant, Antonio Aragonés, la compra del Ciutat de València. I així queda escrit, entre altres documents, en la publicació Esport Municipal. Aquest plantejament queda recollit en el Butlletí informatiu de l’Ajuntament de València, amb data 1-10 de setembre de 1983. Es pot llegir en la seua portada i en la pàgina 4. En les seues pàgines queda plasmada la voluntat del consistori de comprar al Llevant UE els 40.000 metres quadrats de la seua propietat per un valor de 387 milions de pessetes. A més, es reflecteix el calendari de pagaments i altres detalls de l’operació. Per què canvia d’actitud l’Ajuntament? Tal vegada, perquè pensa que per 24 milions es pot adjudicar una propietat pròxima als 400 milions de pessetes. Haurà de passar molt de temps perquè les relacions, entre totes dues institucions, es tornen a normalitzar.

Un cavaller anomenat Ramón Victoria

Després de la profunda crisi viscuda entre el Llevant UE i l’Ajuntament de València, amb l’equip en Segona B i en vespres de descendir, una altra vegada, a Tercera Divisió, arriba a la presidència Ramón Victoria (1986-94). Un empresari valencià de les arts gràfiques. Llevantinista des de la seua infància, compromés i conciliador. Una persona de diàleg. Acudix a la crida del Llevant UE en un altre moment difícil. La seua mentalitat és d’entrega total. No busca projecció social ni un pretext per a millorar el compte de resultats de la seua empresa. Des d’un primer moment posa l’accent en el verb servir. En el Llevant UE treballa per la seua vocació, pel seu amor a uns colors, a una tradició, en record i lleialtat als valencians que van fundar el club. Ramón Victoria, amb el transcórrer dels anys (mor a l’abril de 2009) es convertix en un punt de referència per a creuar el desert. Les seues qualitats no estan a l’abast de tots. Un home que servix al Llevant UE sense posar cap condició. La defensa dels interessos del club està per damunt dels dels seus amics i fins i tot dels propis. Pateix disgustos però sempre queda per a la història el fet que transita amb elegància i deixa la petjada del seu llevantinisme, compromís, fidelitat, honradesa i generositat. El Llevant UD acomiada la dècada dels 80 aconseguint a Nules el retorn a la Segona Divisió A. El 4 de juny de 1989, en l’estadi Noulas, recupera el temps perdut. Segle XXI: Un Llevant UE sostenible

El Llevant UE inicia la dècada dels 80 amb 4.100 socis i la finalitza amb 2.600. La disminució del seu suport social anirà amunt i avall en els anys posteriors. Cal esperar a l’arribada del segle xxi. Primer, en 2004, amb el retorn a la Primera Divisió, quaranta anys després. I, segon, quan en plena crisi, una veCullera 2020

332

Falla Raval Sant Agustí

La Fundació Cent Anys és un important instrument de suport al Llevant UD. Posseix la majoria del capital social del Llevant UE; protegix el seu patrimoni; i vetla pels seus interessos econòmics, esportius i socials. A més, desenvolupa una altruista labor en l’apartat de l’esport aplicat a les diverses discapacitats. En plena crisi de 2009, el Llevant UE celebra el seu primer centenari i recupera un lloc en la Primera Divisió. Tot un èxit. Un jove i llevantinista d’arrels profundes, Francisco Javier Catalán Vena, assumeix la Primer entrenament de Cruyff amb el Llevant UE. Arxiu Fundació Llevant UE Cent Anys presidència. Des de llavors, menys gada més, al juliol 2008 s’acull a la Llei Concursal (concurs en la temporada 2016-17, l’equip defensa la seua sort en la Primera Divisió i fins i tot disputa l’Europa League en de creditors) com a fórmula vàlida per a seguir amb vida. Presenta un deute de 88.752.412 euros. Una càrre- l’exercici 2012-13. ga a la qual acompanya un minvament del suport social i El deute concursal disminueix de manera tan sensible a la qual s’uneix un clamorós descontentament. El Jutjat que ja no preocupa. Un deute que ascendeix a 14 milions Mercantil número 2 de València es fa càrrec. El jutge no- d’euros i refinançat fins a l’any 2034. Els compromisos ecomena tres interventors judicials: Vicente Andreu, Celes- nòmics es compleixen. Es recupera la il·lusió. Més de 21.000 tino Aparicio i Mariano Durán. socis i 9.000 accionistes recolzen l’entitat. La mitjana d’asAixí és com s’inicia un laboriós treball per a reestruc- sistència d’espectadors a l’estadi s’acosta als 20.000. turar el seu passiu. Al juliol de 2010 el conveni presentat El Llevant UE està preparat per a seguir amb bon pels interventors judicials és aprovat per la junta d’accio- rumb pel segle xxi i camí dels seus 125 anys. Un club que nistes i, després del quitament pactat, la responsabilitat compleix 110 anys resistint tots els temporals possieconòmica queda reflectida en 61.400.000 euros. Al se- bles. El Llevant UE, amb el consell que presideix Quico tembre de 2010, el Llevant UE recupera la total autono- Catalán, està en bones mans per a mantindre una gestió mia en la seua gestió i cessen els administradors judicials. sostenible que continue respectant les tradicions valenEn paral·lel al positiu treball dels administradors cianes i la seua pròpia història. judicials cal ressaltar la creació de la Fundació del LleA més, es tracta d’una societat el capital de la qual vant UE Cent Anys. Al desembre de 2009, es reuneix per és valencià i ha sabut donar l’esquena als aventurers. El primera vegada el Patronat de la Fundació. José Manuel Llevant UE és cent per cent valencià. Tota una satisfacció Fuertes es convertix en el seu president. i motiu d’orgull.

333

Salvador Gascón, amant del motociclisme

i de la seua terra Carmelo Fernández Valls

President de la Federació de Motociclisme de la Comunitat Valenciana Al començar a escriure estes línies, feia poc de temps que s’havia complit un any de la mort del Sr. Salvador Gascón. Sense cap dubte era un home compromés amb tot el que feia. Els seus negocis hostalers de gran èxit, el motociclisme que tant estimava, les seues amistats, la seua família, etc. En la Federació de Motociclisme de la Comunitat Valenciana i jo mateix, recordarem sempre Salvador com un home que portava l’esport de les motos a la sang. Organitzà les primeres carreres urbanes que se celebraren a Cullera i fou el fundador del Moto Club que portava i porta el nom del municipi. En 1973, els carrers de la seua estimada localitat es convertiren en un circuit en el Trofeu Primavera, que després va passar a anomenar-se Cartell del Trofeu Primavera de motociclisme Cullera 2020

334

Falla Raval Sant Agustí

Salvador Gascón amb Ángel Nieto, 12+1 campió del món de motociclisme

Salvador Gascón saluda al rei Juan Carlos I en una audiència al Palau de la Generalitat de València

335

Trofeu “Bahía de los Naranjos”, puntuable per als Campionats d’Espanya. En les dites carreres participaven pilots il·lustres de l’època com Benjamín Grau, Ángel Nieto, Manuel Barea, “el Poma” o “el Caragol”. El circuit de la platja en les escoles i després el circuit del cementeri varen ser testimonis d’excepció de les primeres carreres que se celebraren a Espanya, perquè Cullera fou pionera en l’organització i disputa d’estes proves que unien pilots aficionats i veïns del voltant del motociclisme que Salvador tant estimava. Les carreres de Cullera marcaren el camí a seguir per a la resta d’Espanya quant a seguretat i organització. Foren, sense cap dubte, l’inici d’aquest esport en la resta del país i Salvador sempre estava present, al peu de canó i fent realitat els somnis de molts. A causa del seu nomenament com a president de la Federació de Motociclisme de la Comunitat Valenciana, va haver d’aparcar la seua faceta d’organitzador i màxim responsable del Moto Club Cullera, però el seu càrrec en el club el va reprendre en 2010. Al llarg de tota la seua historia, el Moto Club Cullera no només ha organitzat proves de velocitat, sinó que també ha estat present en altres d’una gran envergadura com el Campionat del Món de Supercross, el Campionat d’Europa de Trial, el Campionat d’Europa de Supermotard i diferents carreres de Campionats d’Espanya, Trial de les Autonomies, Motocross, etc. A Salvador també se’l recordarà com el gran impulsor del Circuit Ricardo Tormo de Cheste. Gràcies a la seua feina, esforç i dedicació hui en dia la Comunitat Valenciana té unes instal·lacions mundials de les quals podem gaudir tots. Salvador va veure complit el seu somni quan el Circuit es va construir i va poder viure grans carreres. Es va sentir molt satisfet de la seua aportació. Unint les dues passions de Salvador, l’hostaleria i el motociclisme, en 2013 va obrir un restaurant a la platja

Carrera de motos al circuit urbà de Cullera

de Cullera anomenat “Moto Moto Tapas”, en el qual la temàtica gira al voltant de les motos. La seua decoració, la seua carta, les seues taules, etc. El més recent que s’ha celebrat a Cullera de la ma de Salvador han sigut les carreres del 2010 amb la presència de grans pilots com Giacomo Agostini o Joan Garriga, i la del 2018 que fou homenatge a Ángel Nieto. Ja sense Salvador, en 2019, la carrera urbana avaluable per al Campionat de Velocitat Tradicional de la Comunitat Valenciana fou en el seu honor. Cullera sempre anirà unida al nom de Salvador Gascón, a l’igual que la Federació de Motociclisme de la Comunitat Valenciana, per la qual tant va fer. Cullera 2020

336

Falla Raval Sant Agustí

Mundial 82: València, i decepció Naranjitod’Espanya

Juan Vicente Molina Escrivá

Faller de la Falla Raval de Sant Agustí

Aquest article ha participat en el VIIIé concurs d'articles de llibret de Falles 2020 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera.

El 6 d’octubre de 1964 Espanya va ser elegida seu de la dotzena edició del Mundial de Futbol organitzat per la FIFA, encara que va ser ratificat 2 anys després a Londres. Aquesta Copa Mundial va ser el primer gran esdeveniment que organitzava Espanya des del restabliment de la democràcia i va portar moltes millores, com l’actualització de la xarxa de transports o la creació de Torrespaña, creada per RTVE per poder retransmetre el Mundial amb garanties i tindre un millor senyal internacional. El setembre del 1978 es va aprovar un reial decret per a establir el “Real Comité Organizador del Mundial 82” (RCOM). La funció d’aquest era dur a terme la trobada de finançament, la renovació d’infraestructures i garantir la seguretat, tot açò supervisat per la FIFA. Però no tot va ser un camí de flors, ja que també es van viure alguns contratemps com el colp d’estat fallit del 23 de febrer de l’any 1981, o problemes amb l’agència de viatges “Mundiespaña” que s’encarregava del desplaçament dels aficionats i de la venda d’entrades. Però superant aquests contratemps, el Mundial portà a Espanya un benefici brut de 60 milions de dòlars segons la FIFA.

337

El Mundial a Espanya començà el 13 de juny al Camp Nou de Barcelona, entre la vigent campiona l’Argentina de Maradona contra Bèlgica, i acabà l’11 de juliol amb la final disputada al Santiago Bernabeu entre Itàlia i Alemanya Federal. Comptà per primera vegada amb representants de tots els continents que sumaven un total de 24 equips, una xifra rècord fins al moment, i es van disputar un total de 52 partits. Fent menció de les senyes d’identitat d’aquest Mundial, s’ha de parlar de la mascota, del baló, del logotip oficial i de la cançó oficial. La mascota va ser “Naranjito”, creada pels publicistes sevillans. “Naranjito” era una taronja antropomòrfica vestida amb els colors de la selecció espanyola de futbol i amb un baló davall del braç. Aquesta fruita tan característica de la nostra terra va competir fins a última hora amb “Brindis” i “Torribalon” per a ser la mascota del Mundial, i va ser presentada el 29 de maig de 1979. Va ser tan gran la seua acceptació que va tindre fins i tot una sèrie de dibuixos animats transmesa als anys 1981 i 1982. El baló del Mundial va ser creat per Adidas i s’anomenà “Tango España”. Estava compost per 20 panells que creaven una impressió òptica de 12 cercles i estava fet de cuir i poliuretà. A més, el logotip oficial va ser un baló de futbol, l’estela del qual recordava la bandera nacional. I per última senya d’identitat trobem la cançó oficial, que va ser un pasdoble anomenat “el Mundial” i interpretat per Plácido Domingo. En aquest Mundial València va estar molt present, ja que Espanya jugà tots els seus partits de la primera fase al Luis Casanova, actual Mestalla, camp del València CF. I València va rememorar-ho plantant 2 monuments. Un per tal que perdurarà en el temps, que va ser una escultura d’Andreu Alfaro situada al mig d’una redona de l’avinguda d’Aragó. I un segon monument efímer com són les nostres falles que tant representen la ciutat. Es trac-

L’Atlant modern, de Vicente Luna. La Falla plantada a València amb motiu del Mundial 82 Cullera 2020

338

Falla Raval Sant Agustí

tava d’una falla que tenia una alçada de 30 metres i que va ser plantada enfront de l’ajuntament el dia 19 de juny. Realitzada per Vicente Luna, representava un home amb la bola del món als seus muscles i va ser molt criticada per la seua mala qualitat en els acabats. Aquesta falla es va cremar el 25 de juny amb els jugadors de la selecció al balcó consistorial. Entrant en un àmbit més futbolístic, la competició va tindre un sistema de competició utilitzat tan sols en aquest Mundial, i consistia en una primera fase on participaven els 24 equips, els quals eren Alemanya Federal, Anglaterra, Argentina, Algèria, Àustria, Bèlgica, Brasil, Camerun, Txecoslovàquia, Xile, el Salvador, Escòcia, Espanya, França, Hondures, Hongria, Irlanda del Nord, Itàlia, Kuwait, Nova Zelanda, Perú, Polònia, Unió Soviètica i Iugoslàvia. Es repartiren en 6 grups de 4 equips on jugaven tots contra tots, amb 2 punts per al vencedor del partit, 1 per a l’empat i 0 per a la derrota. Els 2 primers classificats de cada grup passaven a la segona ronda, on hi havia 4 grups de 3 equips amb el mateix sistema de competició i puntuació; passaven els primers de cada grup a les semifinals i després a la final tot a partit únic. El sorteig per determinar en quin grup anava cada equip es va fer el 16 de gener del 1982 en el palau de congressos de Madrid presidit per l’actual rei d’Espanya Felip VI i es van utilitzar els bombos de la loteria nacional i varen traure les boles els xiquets de l’escola de San Idelfonso. El Mundial el va guanyar Itàlia després de derrotar Alemanya Federal per 3-1 a la final i aconseguia el seu tercer Mundial en la seua història; el tercer classificat va ser Polònia i el quart va ser França. Els trofeus a millor jugador i baló d’or varen ser per a l’italià Paolo Rossi amb 6 gols. Quant al paper d’Espanya, va ser molt discret i va caure en la segona fase. En la primera fase va sofrir un

empat contra Hondures 1-1, una derrota contra Irlanda del Nord 1-0 i una victòria contra Iugoslàvia 2-1, mentre que en la segona fase va tindre una derrota contra Alemanya 2-1 i un empat contra Anglaterra 0-0. Espanya va ser la seu del Mundial que més estadis va utilitzar en un sol país fins al moment, amb un total de 17 estadis repartits en 14 ciutats, dels quals l’únic construït expressament per al Mundial fou l’estadi José Zorrilla de Valladolid. Les seus foren, a part del ja mencionat, el José Rico Pérez (Alacant), Camp Nou i Sarrià (Barcelona), San Mames (Bilbao), Nou Estadi (Elx), El Molinón (Gijón), Riazor (La Corunya), La Rosaleda (Màlaga), Carlos Tartiere (Oviedo), Luis Casanova (València), Santiago Bernabeu i Vicente Calderón (Madrid), Ramón Sánchez Pizjuán i Benito Villamarín (Sevilla), Balaídos (Vigo) y per últim La Romareda de Saragossa. Aquest Mundial va tindre moltes anècdotes curioses com és la major golejada en la història d’un Mundial, l’Hongria 10 el Salvador 1, disputat el 15 de Juny al Nou Estadi d’Elx. També va ser el primer Mundial on una semifinal es va decidir des del punt de penal, en el partit que enfrontava França contra l’Alemanya Federal. I la més surrealista de totes les anècdotes va ser que l’àrbitre Miroslav Stuner anul·là un gol legal francés després que el xeic àrab Fahd Al-Ahmad, germà de l’emir de Kuwait, baixarà a exigir-li-ho. Per a acabar s’ha de dir que la final d’aquest Mundial va ser al Santiago Bernabeu davant de 90.000 espectadors, i que les semifinals es jugaren al Camp Nou i al Ramón Sánchez Pizjuán, mentres que el tercer i quart lloc es va disputar al Jose Rico Pérez.

339

Guia comercial Cullera 2020

340

Falla Raval Sant AgustĂ

341

Cullera 2020

342

Falla Raval Sant AgustĂ

bar restaurant

pescadors

Menú diari - Esmorzars populars - Peix fresc de la Llotja de Cullera Arrossos per encàrrec - Gran varietat de tapes caseres

Luis: 649 11 25 37 DIUMENGES OBERT AL MIGDIA Avda. del Port, 9 - 46400 CULLERA (València)

343

AIMAR S.L. FAÇANES REHABILITACIÓ REFORMES ESTRUCTURES CONSTRUCCIÓ

960 045 104 670 566 432 Cullera 2020

344

Falla Raval Sant Agustí

AIRUM LOGISTIC, S.L. Camí del Bony 220 - Cantó Carrer 31 46470 Catarroja (València) Telèfons: 902 100 510 - 961 260 524 www.airumlogistic.com

345

C/Sèquia, 38 - Telf. 608161838

Ctra. al Far, s/n (baixos comercials junt a Florazar II) 46400 Racó de Cullera Teléfon 96 172 25 53 Mòbil 617 330 533 Cullera 2020

346

Falla Raval Sant Agustí

Consulta’ns el preu sigui quina sigui la marca i el model del teu cotxe.

Preus tancats competitius.

€

FESACAR, S.L. Mecànica i Electrònica de l’Automòbil

C/ Favara, s/n Tel./Fax 96 172 03 17 CULLERA

Fesacar@fesacar.com www.fesacar.com

José Camarena Montagud Begoña Reverte Lopez Encàrrecs celebracions, catering, pastisseria selecta, Candy-Bar

Telèfons: 96 311 56 51 - 627 57 20 69 C/ Sant Francesc 8 (cantó C/ Mur de les Ànimes, 32) CULLERA

347

Cullera 2020

348

Falla Raval Sant AgustĂ

CONMOU S.L. C/LLÍBER, 7 03007. ALACANT TFN. 965 117 244 comercial@conmou.es ESPECIALISTES EN IL·LUMINACIÓ Enllumenat public, Àrees esportives i Residencial Enllumenat Industrial i Comercial Enllumenat Decorativa

EQUIPAMENT URBÀ Mobiliari Urbà Jocs Infantils Jocs Àrees esportives i Elements biosaludables

Gomar S.L. Servicios Inmobiliarios Desde 1960

349

GABRIEL MUÑOZ MORCILLO GERENT

MUNTATGE INDUSTRIAL: transportadors, cabines, paletizadores, etc. CABINES: pintura, forns, etc. SOLDADURES HOMOLOGADES ESTRUCTURES METÀL·LIQUES MANTENIMENT

✆ 664 253 262 ✉ gabriel@mgamontajes.es

QUALITAT, RESPONSABILITAT, DISPONIBILITAT

Cullera 2020

350

Falla Raval Sant Agustí

Manolo peluquería - 96 173 84 84 Avd. País Valencià - 27 - CULLERA

BAR LLAURADOR ESMORZARS - DINARS - SOPARS D'EMPRESA "DESPEDIDES" DE SOLTER/A I TOTA CLASSE D'ESDEVENIMENTS

Carretera de Sueca, 51, Cullera 46400 Telèfon: 663 02 76 93 - 627 82 44 58

351

Cullera 2020

352

Falla Raval Sant AgustĂ

353

Carrer del Vall, 15 Cullera Telf: 96 173 06 91

Carrer Valencia, 128 - CULLERA - Tel. 96 172 09 71

Cullera 2020

354

Falla Raval Sant AgustĂ

355

Av. 25 de Abril , 1 46400 Cullera (ValĂ¨ncia) Telefon 96.172.54.73

Cullera 2020

356

Falla Raval Sant AgustĂ

357

Cullera 2020

358

Falla Raval Sant AgustĂ

BAR PENSAT I FET COMEDOR PRIVADO BANQUETES Y DESPEDIDAS

C/ Valencia, 73 - 46400 CULLERA Tel. 619 245 870

359

Cullera 2020

360

Falla Raval Sant AgustĂ

361

ESTILISTES UNISEX

Cullera 2020

362

Falla Raval Sant Agustí

servicio rápido MAMADOU

Tels.: 96 172 65 39 / 698 325 564 · www.donkikosec.com C/. La Bega, 4. CULLERA 46400 (frente Mercadona)

363

Manuel López “El lejiero” SUBMINISTRES D’ARTICLES DE NETEJA I DESINFECCIÓ C/ Colón, 33 Tel. 96 172 53 18 - 96 172 64 22 Mòbil 647 404 841

Cullera 2020

364

Falla Raval Sant Agustí

Muntatges industrials · Instal·lacions de calefacció · Xarxes informàtiques Vivendes · Antenes col·lectives, S.A.T. · Enllumenat públic Xarxes de baixa tensió · Articles d’enllumenament

C/ Vall, 46B 46400 CULLERA (Valencia)

Tel. 173 24 01 Mòb. 667 56 02 53 Mòb. 667 56 02 54

365

Cullera 2020

366

Falla Raval Sant AgustĂ

367

Cullera 2020

368

Falla Raval Sant AgustĂ

369

Cullera 2020

370

Falla Raval Sant AgustĂ

MIGUEL RIBERA AUTOCARES, S.L.

371

Cullera 2020

372

Falla Raval Sant AgustĂ

Loteries Sant Antoni Admon. de loteries nº3 Plaça Mongrell, 12 - Cullera (València) 96 172 67 18

373

Cullera 2020

374

Falla Raval Sant AgustĂ

375

C/ Sueca, 18 46400 CULLERA - València Tel. i Fax 96 172 01 51 rafahiguerascullera@gmail.com

més de 40 anys amb vosaltres

CONSTRUCCIÓ DE VIVENDES REHABILITACIÓ DE FAÇANES REFORMES EN GENERAL - ESTRUCTURES LLANTERNERIA - ELECTRICITAT - PINTURA

Cullera 2020

376

Falla Raval Sant Agustí

377

Cullera 2020

378

Falla Raval Sant AgustĂ

L O G U HENJAR & AMICS M

Desdejunis – esmorzars – Carn a la brasa Futbol – motos i tota classe d’esdeveniments

Telèfon: 698 912 400 C/ València, 42 - CULLERA

379

Cullera 2020

380

Falla Raval Sant AgustĂ

Disfrute de unas tapas, Carnes o Pescados a la Brasaâ&#x20AC;Ś C/ Mandarines bajo Florazar 4 local NÂş 2 46400 Cullera 659 83 54 78

381

C/ P. Ferrer Cabrera, 3 - Cullera Tels. 96 172 52 56 / 674 02 35 13

aurora @viajescuspide.es

Cullera 2020

382

Falla Raval Sant AgustĂ

La Falla raval sant agustí agraeïx la col·laboració de totes les empreses que han participat, amb el seu esforç, en l’edició d’aquest llibret de falla. moltes gràcies.

Falla Raval Sant AgustĂ Cullera 2020

384

Alycar

GRUPO ELECTROCOM SIM

SERVICIS INTEGRATS DE MANTENIMENT REHABILITACIÓ DE FAÇANES · REFORMES EN GENERAL REFORMES DE DISSENY · PAVIMENTS IMPRESOS PINTURA GENERAL D’INTERIOR I EXTERIOR

El teu projecte des de 0 Vivendes i locals comercials Tels. 620 26 94 15 / 96 110 12 06 C/ Mediterráneo, 14 - 46408 MARENY DE SANT LLORENÇ alycargrupoelectrocom@gmail.com

EL MAYOR SURTIDO EN PINTURAS Y ACCESORIOS. PRODUCTOS DE ALTA CALIDAD, CON LA GARANTÍA DEL PRECIO MÁS BAJO. DE NO SER ASÍ, LE DEVOLVEMOS LA DIFERENCIA.

Cullera 2020

¡ DIRECTO DE FÁBRICA AL CONSUMIDOR !

PINTURAS FRAYCAR, VOS DESITJA A TOTS ELS FALLERS I FALLERES UNES MOLT BONES FESTES.

TIENDAS ESPECIALIZADAS EN PINTURA Ventas: Cullera - Sueca - Denia Ondara - L’Albir - Benidorm La Nucia - Gandia - Burriana Málaga - Almería - Marbella Alcañiz - Alcoy - Sevilla.

Falla Raval Sant Agustí -

ASESORAMIENTO PERSONALIZADO POR PARTE DE NUESTROS ESPECIALISTAS.