PART 3: Llibret 2021: ADDICCIONS by Falla Raval de Sant Agustí

a la cult u r a fallera

a la cultura fallera

addicció a la cultura fallera

falla Raval de Sant Agustí

addicció a la cultura falle 2

2021

era · addicció a la cultura f 3

introducció

Encara que una part de l’imaginari popular associa les falles a una festa descontrolada de revetles i botellots fins a la matinada, la realitat és que les falles són molt més, i no sols perquè la UNESCO les haja declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Al llarg de tot l’any, al si de les comissions, es realitzen incomptables activitats culturals, que fan que les falles siguen una festa global, en la qual tenen cabuda i conviuen de manera harmònica el ritual, l’art festiu, una cultura específica i també la diversió i la gastronomia. Gràcies a les falles, el valencià no sols va perviure com a llengua pròpia en èpoques de dictadures i de imposició del castellà, sinó que ha facilitat la creació d’una literatura específica mitjançant la poesia satírica, la poesia festiva, l’explicació i relació de la falla, els apropòsits i els contes i relats amb temàtica relacionada amb la festa.

Més enllà de la imatge estereotipada de festa de borratxera, les falles són cultura. I per a demostrar-ho, en aquest tercer volum els n’oferim a continuació uns bons exemples.

2021

A més a més, les falles han realitzat una meritòria activitat teatral, que ha permés descobrir molt de talent entre actors i directors d’escena; han dut a terme una destacada labor editorial, amb l’edició de llibrets amb continguts culturals; han sigut motors de la indústria pirotècnica; han fomentat la creació musical amb obres específiques per al repertori de la festa; i s’han servit dels mitjans de comunicació i les xarxes socials per a difondre per tot el món els valors de la festa.

Índex 8

Una bogeria, una experiència orgiàstica • Inma Guerrero Bolinches

El verí del teatre • Juanfran Sáez Núñez

Gasolina al foc de la cultura • Miguel Ángel Martínez Tortosa

De com entrar en un llibret de falla i no saber com eixir • Rafa Tortosa García

Sí, si em deixen • Juan Gabriel Figueres Hernández

Obrir nous camins • Josep Manuel Izquierdo ‘Poeta del foc’

Un interés exòtic, una olor embriagadora • Mikel Pagola Erviti

#AddicteFalleridePoble #OrgullósiFeliç • Hugo Morte

falla Raval de Sant Agustí

Ser del Barça o del Reial Madrid és fàcil, el que és difícil és ser faller de poble • Ferran Martínez

Em dic Candreu, i soc addicte a les xarxes socials (per obligació!) • Carles-Andreu Fernández Piñero

Sempre sonarà un pasdoble • Ferran Cano

Addicte i sense saber-ho • Israel Falcó Pedrós

La música dona vida a les falles • Marcos Ripoll Corella

Sàtira i diversió al servei del ninot • Aitor Sánchez Collado

El luxe de ser u mateix • José Gómez Díaz

Hores de no dormir per a crear un món màgic • Jonathan Núñez Holgado

2021

r e l l a f e teatre r t teatre a te faller teatre ller faller al a t c i Add

R E G O NA B

IA C N È I R A E C P I X T E ÀS A I N G U R O IA ,

IMMA GUERRERO BOLINCHES Actriu amateur i vicepresidenta de Junta Central Fallera

a algun temps, al 2011, el mestre faller Juanjo García, va idear un projecte per a la Falla Sanchis Bergón de València, que es deia “Fallasutra”. En este, diversos agents de la festa explicaven el que a cadascú el posava “content” de les falles. El “Fallasutra” era tot un catàleg d’addiccions falleres i festeres. I és això mateix, el que em passa amb el teatre. Ho reconec públicament. Sóc addicta a l’art de Talia. I és que, els fallers som molt de sentiments i de passions sense fre. Així que, amb permís del mestre García, encetem hui este pensament que parla d’addiccions, del que em posa a to, el que m’excita, allò que no em puc llevar del cap: EL TEATRE FALLER. Com totes les addiccions que es preuen, comencen lentament, quasi en silenci, a poc a poc. I, de sobte, un bon dia, et descobreixes pensant en estes, en les obres de teatre. En tens diverses i no et decideixes per una. Et quedes presonera en les seues paraules setmanes i setmanes, tenint cura, planejant, enamorant-te i flirtejant. Totes et criden…, t’inciten…, es passegen contornejant-se enfront de tu…

Quan per fi elegeixes un text, ja tens l’anell de compromís, estàs en un núvol, somrius sense cap motiu i la vida et sembla un poquet menys horripilant. Com si el mateix senyor Grey et fera una visita de les seues Ja m’enteneu… Durant mesos, acaricies el libreto, el sobes, l’omplis de fosforito; les acotacions, en rosa; el diàleg, en blau; en llapis, les anotacions del director… Et cites diàriament amb ell i mai et canses de veure’l. Ocupa la teua ment a tothora. Hi ha vegades que et despertes, de matinada, i repasses una i altra vegada les seues pàgines, o somies que l’has oblidat i t’alces del llit plena de suor. Però, el que veritablement, anheles, és arribar al final. L’èxtasi és a prop. Acuradament planeges el dia de la representació, el dia en què les teues fantasies es faran realitat. Prepares el teu vestuari, vas a la perruqueria, et maquilles i… ací estàs tu, sola amb ell, el text, i amb ella, l’obra, i els vostres cossos s’uneixen en una còpula que dura més d’una hora, intensa i tàntrica. I et sents plena, realitzada i, el més important, et sents part d’un col·lectiu orgiàstic que comparteix la teua bogeria, les teues vibracions, el teu destí. I és, en eixe moment, quan te n’adones que ja no pots respirar si no és amb ell. La teua vida ja no serà la mateixa perquè el necessites. Necessites el teatre, els companys i el assajos com l’aire que respires. I, parlant de companys i d’assajos, el món del teatre faller, per qui no el conega, és un microcosmos, una tribu, moltes vegades endogàmica, on et pots trobar la gent més variopinta. Permeteu que us parle breument d’ells. Les tipologies d’actors i actrius fallers en són moltes, n’hi ha de tot, i no es tracta de fer-vos ací una ponència, que es podria fer… Però el que sí que podem és comentar alguns “elements constitutius”. Perquè, per això Inma Guerrero en la festa de les Lletres Falleres de escrivim ací, no?, per a rajar… 2018. Foto Joan Castelló Vinga!, que ens coneixem…

2021

fa-

falla Raval de Sant Agustí

Però si no passa res. Rajar és molt sa. Una coseta que s’ha posat molt de moda últimament entre els grups teatrers, són les col·laboracions. Els teatrers som així, i ens encanta ajudar-nos mútuament. Alguns diuen que, anar-se’n a actuar a altra falla és de “mercenaris”. Jo no ho veig així, en un món on la globalització està al capdavant, no podem estar parlant d’eixes ximpleries. Us imagineu que les comissions hagueren de pagar fitxatges com els futbolistes? Bo, no m’ho imagine… Un altre tipus d’actors/actrius fallers són les víctimes. Ai!, d’eixos n’hi ha a grapats. Jo me’ls he trobat alguna vegada fent la novena a San Judas Tadeo tots els dilluns a l’església de San Nicolás. Jo passava per allí, eh? No sigueu malpensats. Eixos que opinen que sempre el món està en la seua contra i que, més d’una vegada ens donen ganes de retratar-los amb la palma del martiri i la roda de molí, com a Sant Vicent Màrtir. N’he vist alguns, el dia de les nominacions del concurs de teatre faller, mirant cap al cel, marmolant: “Senyor Déu meu, m’he portat bé i he fet el paper de meravella, inclús he marcat la X en la casella de l’església en la declaració de la renda. Per què, Déu meu, per què no m’han nominat?.Why me? Why me?…”. Aiiii… quina llàstima fan! També pul·lulen per ací els transformers. Són com la bella, i es transformen en la bèstia quan no els nominen. O són el doctor Jekyll i després d’obtindre un premi, semblen mister Hyde. He d’advertir-vos que els saragüells (que són els nostres Oscars) se’n pugen al cap i després no hi ha forma de baixar-los. Per últim, els que més m’agraden: els bipolars. Reversibles. Simpàtics/antipàtics. Acollidors/separatistes. Eixos que parlen per davant amb un somriure i et feliciten efusivaL’actriu i vicepresidenta de la Junta Central Fallera, ment per la teua actuació, i per Inma Guerrero. Foto Joan Castelló darrere…

Una actuació de Inma Guerrero (c) amb la, també, actriu i periodista periodista Ángels

Els humans, som rarets. En fin, la hipocresia… Però no penseu que tot és així. All món teatrer també existeix el bon rotllo, el bon humor, els abraços i el caliu… el “caloret”. El somriure ample, els nervis i l’emoció que et puja pels peus i et fa accelerar el cor quan està a punt d’alçar-se el teló. El silenci i els aplaudiments, el jugar a ser un altre, el viure i gaudir una vida que no és teua, el patir i el sentir. Pronunciar paraules amb una altra veu. Respirar. Mirar. Tocar. Besar amb el cos, amb la pell, amb el silenci d’un mot que no es pronuncia. I, ho sent, de debò. Ho he reconegut al principi d’aquest escrit, sóc addicta al teatre faller, i estic molt orgullosa i feliç de dir-vos que, a pesar de tot, mai em desfaré d’esta droga que em dóna la vida. Amén.

2021

Hernández Gracián (d)

cenaris

s i r a n e c s e escenaris cenaris s l a e t Addic

EL V

RE T A E T L E D ERÍ

JUANFRAN SÁEZ NÚÑEZ Actor

l consum del teatre canvia el funcionament del cervell i provoca conductes fora d’allò que és normal. És cert, la primera vegada que vaig veure una obra de teatre, el meu cos tingué reaccions adverses, com que volia alçar-se de la butaca i pujar a l’escenari. La veritat és que em vaig preocupar, perquè jo era i continue sent una persona molt vergonyosa, i no entenia el que li passava al meu cos. Era una sensació molt estranya. El meu cos em demanava una cosa i el meu cervell en volia una altra. De sobte, al cap de dues setmanes de tindre aquesta crisi, i com si el destí s’haguera posat d’acord, un amic que feia teatre a l’Ateneu Musical em crida i em diu: “Mira, un actor que anava a eixir al teatre s’ha doblegat el peu i no pot eixir. És un paperet molt curtet i tens quatre frases, i m’has de fer el favor d’eixir”. I jo, sense pensar, perquè si ho haguera pensat…, vaig i li dic: “És clar que sí”. Cinc minuts després ja estava penedint-me, però ho vaig fer. El dia de la representació no el done a passar a ningú. Nervis, ofegament, ànsia. Arriba el moment d’eixir a escena, isc, dic la primera paraula i la cama dreta comença a tremolar sense cap

control. Per molt que volia calmar-me era pitjor, el tremolor pujava cap a dalt. Començà a tremolar-me el braç i continuava pujant el tremolor fins i tot a la gola, i jo havia de parlar. Les botiges eren tremendes i sense control. Sols havia de dir quatre frases que eren 30 segons i es van convertir en 2 minuts i mig interminables. De sobte, la gent començà a riure de manera descontrolada. Jo pensava que estava fent el ridícul més gran de la meua vida. Va ser terrible, però, per a sorpresa meua, el públic, en acabar les frases, començà a aplaudir d’una manera exagerada. Mire al company d’escena. Em va fer l’ullet i va somriure. A l’instant, el meu cos entrà en clímax. Era com si flotara i vaig fer mutis. Jo, en realitat, volia morir-me, però a l’hora de la salutació final, en eixir a l’escenari, estava avergonyit. No havia fet res del que havia fet als assajos i, de sobte, el públic començà a aplaudir més encara que abans. Estava realment desconcertat. No entenia per què i, sense saber-ho, el meu cos havia creat un personatge que al públic li havia encantat i d’aquesta manera el meu cos quedava enganxat així al verí del teatre, per primera vegada. Es coneix com a addicció al teatre, al consum freqüent de llibres de teatre, articles teatrals, obres de teatre, etc., malgrat saber les conse-

2021

qüències negatives que produeixen. Entre altres coses, modifiquen el

Grup de teatre de la Falla Passeig-Mercat. Foto Ximo Company

funcionament del cervell i la seua estructura, provocant conductes perilloses. Es considera addicció, perquè és difícil intentar deixar de consumir o de fer, ja que provoca alteracions cerebrals en els mecanismes reguladors de la presa de decisions i del control inhibitori i perquè l’addicte al teatre dedica gran part del seu temps a la recerca i consumició

falla Raval de Sant Agustí

d’aquest.

Tant m’havia agradat aquella sensació que, aquell any, tot el que queia a les meues mans respecte a teatre ho devorava. Juanfran Sáez, millor director en el concurs de teatre No pensava per a res en aquede Junta Local Fallera de Cullera de 2008 lla sensació tan roïna que vaig passar a l’escenari. Tenia tantes ganes de tornar a experimentar-la que, de vegades, no entenia per què volia fer-ho si ho havia passat tan malament, però al mateix temps, el meu cos ho demanava i en volia més. En aquell moment, jo no era faller i vaig descobrir que es feia un concurs de sainets a les falles de Cullera. Coneixia uns amics de la Falla Passeig i els vaig dir que si necessitaven a algú per a eixir, que m’ho digueren. I d’eixa manera, vaig estar dos anys eixint al teatre de les falles sense ser faller, ja que no podia pagar-me la quota. Passàvem moltes nits, hores i hores al casal assajant, decidint com fer, com muntar, quina escenografia posar, amb quina roba vestir-nos. Ens enfadàvem, réiem… Era una porta a la bogeria, a la diversió, a riure, a plorar. En definitiva, 25 anys després puc dir oficialment que era addicte al teatre. ¿Quina és la diferència entre l’addicció física i l’addicció psicològica? L’addicció física ocorre als llocs del cervell on les neurones creen la necessitat del consum compulsiu a causa que el cos humà s’ha acostumat a aquest.

Tant era la meua necessitat de fer teatre que els meus pares estaven enfadats amb mi. No és que no volgueren que fera teatre, sinó que no veien un futur clar. No veien que poguera viure del teatre. Havia de demostrar que sí, que allò era el que jo volia i havia

de fer veure que ho necessitava i que es podia fer. Tant eren les ganes de fer més teatre que anys més tard vaig poder dedicar-me professionalment. D’aquesta manera, podia fer el que jo volguera, prendre decisions. Ho portava a la sang. L’addicció psicològica és la necessitat del consum del teatre que es manifesta a nivell de pensaments o emocions davant d’una situació estressant o algun problema. Per això mateix, no existeix dependència física, ja que no es desenvolupen receptors a nivell neuronal

Ara per ara, els meus pares n’estan orgullosos. Pateixen si tinc una actuació o no la tinc, si ha eixit bé o no. Anys més tard, han vist que no sols he pogut viure, sinó que disfrute de la meua professió, que la meua parella em fa costat i jo l’ajude a fer més bogeries encara. Ells són ara els que tenen una necessitat de consumir, d’anar i de sentir al veure una obra de teatre. “Les addiccions solen ser prou roïns en la vida en general, però de totes les addiccions, puc dir que aquesta és sens dubte de les bones perquè la vida és pur teatre i si ofeguem el teatre, reduïm la vida.”

2021

per a l’addicció al teatre.

L’addicció al teatre provoca alteracions al cervell. Figura per a la falla Ser, de Manolo Martín Huguet (Mossén Sorell-Corona, 2019)

a v i t s e f a r u t l cu

ultura estiva la a e t Addic

A N I L GASO

LA E D C O F L A

A R U T CUL

MIGUEL ÁNGEL MARTÍNEZ TORTOSA Falla La Malva d’Alzira

stem borratxos de falla, no tenim delers de grandesa, la festa ens ha produït una addició a la cultura i al llibret. Ho reconeguem, estem malalts.

El 15 d’abril de 1987 accedia a la presidència de la Malva José Manuel Rubio. Després de quatre anys d’una falla formada per 29 persones, tots ells familiars, José Manuel em proposà mantindre el càrrec de secretari que ja ostentava però amb uns canvis, anàvem a treballar per fer gran la nostra falla. Dit i fet, el treball de màrqueting, comunicació, protocol va ser exhaustiu, ja que la nostra comissió no era coneguda a Alzira. Començà en este punt l’addicció nostra a la cultura a través de la falla. Però la història té un principi i una continuïtat. Tot s’inicià, com he dit, allà pels finals dels anys 80 quan decidiren crear eixe canvi en el plantejament que duia la festa fallera fins aquells moments. El 3 d’abril de 1989 creàrem l’Associació Cultural i Festiva Falla Plaça Malva, primera en l’àmbit de les falles d’Alzira, i a partir d’este moment no hem deixat de tirar gasolina al foc de la cultura. Allò

Miguel Ángel Martínez Tortosa (d) i Josep

Miguel Ángel Martínez Tortosa (e) i José

Antoni Fluixà, de la Fundació Bromera. Foto

Manuel Rubio, dos puntals del llibret de la

Joan Castelló

Falla la Malva d’Alzira. Foto Joan Castelló

que en un primer moment naix com un tema burocràtic, és a dir, tindre entitat jurídica pròpia, va ser el germen d’una inquietud cultural que ja no abandonaríem fins hui, i mira que ha passat aigua pel Xúquer a Alzira, la mateixa que ha anat a parar a Cullera. No van ser gens fàcil els començaments, perquè aquells que llisquen estes paraules podrien pensar que som uns il·luminats d’estes coses i res més lluny de la realitat. Fórem molt criticats; des de dins de la festa, ens acusaven que allò no era fer falla i, des del món de la cultura, ens miraven de reüll i repetien una vegada i una altra ‘ah!, eixos de la cultureta’. Hem estat al llarg de tot este temps un exemple d’incansable activitat cultural i prova d’això han sigut les 29 edicions de Setmanes Culturals dutes a terme en què hem anat mostrant una gran quantitat d’exposicions temàtiques, conferències, taules redones ben diverses, recitals poètics… sempre relacionats amb la llegua, cultura i tradicions del nostre poble. Per si no n’hi haguera prou, hem sigut capaços d’enllestir un entramat en la programació cultural i educativa d’Alzira amb concursos de narrativa, poesia, poesia satírica, de corals infantils i altres que amb el pas del temps s’han quedat enrere, com el de les postals de Nadal o el de betlems. En l’actualitat comptem amb XXIII edicions del Concurs de Narrativa Infantil i Juvenil, XII edicions del Premi Malva de Poesia Infantil i

2021

falla Raval de Sant Agustí

Juvenil, i la IV edició del Concurs de Corals Escolars en l’àmbit de tota la Comunitat. A més a més, anem ja per la XIV edició del Premi Malva al Millor Poema Satíric escrit en un llibre de falla, premi que és comunitari, inclòs dins de la Federació de Lletres Falleres de la qual som integrants. Hem fet cursos de valencià al casal, salons nacionals de fotografia, trobades de pintors, concerts i recitals de música, activitats teatrals i una de les accions més destacades és, des de fa quinze anys, l’elaboració d’una guia didàctica per a treballar les falles des de l’escola, que es repartix a tots els escolars d’Alzira. Punt i a part té el nostre orgull que ve imprés cada any amb el títol de Tro d’Avís. Hem sigut capaços de canviar des d’Alzira el model de llibret de falla que es fa ara en tota la Comunitat Valenciana. Si Bernat i Baldoví va ser el primer a fer un llibret, nosaltres hem creat, com diuen a la Conselleria, els artefactes culturals. Dins i fora de la nostra ciutat es reconeix eixa llavor del llibre. La Malva va començar en 1989 a publicar el seu primer llibret de falla, fet que marcaria per a sempre la comissió, a José Manuel i a mi, ja que des d’aquell moment les nostres vides culturals i festives van paral·leles. En el concurs de llibrets que organitza la JLF d’Alzira són 24 primers premis de 32 participacions, 2 segons, 4 tercers, 2 quarts; esta és l’empremta de La Malva a Alzira. En el concurs de la Generalitat són 9 primers premis de 28 participacions, 8 segons, 3 tercers, 2 quarts, 2 cinquens, 2 setens, un desé i un catorzé, tot comptant que és l’única comissió fallera de tota la Comunitat Valenciana que ha rebut premi en totes les edicions. La Malva sempre ha pensat que pel camí de la cultura, la llengua i les tradicions es dignificava la festa i amb el reconeixement de l’UNESCO es demostrà que aquell pensament que pareixia una quimera era del tot encertat; per tant, estem d’enhorabona, però sobretot estem de Falles i de Cultura. I fruit d’eixe intens treball al llarg de tants anys, començàrem a rebre reconeixements de manera personal; en la I Gala de la Cultura que organitzà la Junta Local Fallera en 2017, vam ser distingits amb el ‘Pont de Ferro’ individual a l’activitat fallera. Per altra banda, el 30 de desembre de 2018, l’Ajuntament d’Alzira ens va imposar a José Manuel i a mi, la insígnia d’or de la ciutat en l’apartat de cultura, guardó que arredonix el nostre camí, treball i com no, una amistat compartida. Mai uns fallers havien accedit a la màxima distinció de la ciutat; eixe dia, la cultura fallera es va vestir d’or. Però açò no ha estat tot, hem continuat amb les nostres activitats, i tan sols una pandèmia ha alentit la nostra activitat cultural. No passa res, ja estem preparant un nou llibre i setmana cultural.

Miguel Ángel Martínez Tortosa (d), en la

Dos llibreters de pro: Miguel Ángel Martínez

Mostra del Llibret a Gandia de 2019. Foto

Tortosa (d) i Juan Gabriel Figueres

Com a resum els dic que José Manuel i jo hem exercit durant trenta-quatre anys de gestors culturals de la nostra ciutat, restant el temps de les nostres famílies, sense cobrar res a canvi. Trenta-quatre anys lluitant per la llengua, la cultura i les tradicions de la nostra Alzira. El convenciment d’allò que estàvem fent ha sigut inassequible al desànim i La Malva, la nostra falla, ens ha deixat el salconduit ideal per a poder realitzar a la perfecció una manera diferent d’entendre les falles, fent Cultura, però en majúscules. Ella, La Malva, i tan sols ella, és la culpable de la nostra més sana de les addiccions. Ah!, i un secret, els metges no troben cap remei per a la nostra malaltia.

2021

Joan Castelló

ns o i c N n e U t n i N i E s e i r AR ò R m T e N M E M O DE C

a l l a f e d t e r bret de fab i l l a

llibret de falla I NO

C R E B SA

XIR I E OM

RAFA TORTOSA GARCIA Director d’El Verí del Foc

a portada és molt bonica però la teua firma quasi ni s’hi veu. Morralot, podries haver-la fet més gran!».

Estes van ser les impressions de l’abuela Consuelo després d’ensenyar-li el llibre de la falla de 1994. Els seus cansats ulls clars no van poder contemplar ben bé la signatura que vaig aportar a la coberta d’aquell any. Aquella coberta, fet amb l’ús de retoladors sobre una cartolina blanca comprada a la papereria d’Agustí, va ser la primera aproximació a un llibret de falla. I no va ser empresa fàcil. Substituir l’obra de l’alcoià Enric Solbes va estar impossible. Després de sis anys contemplant les millors cobertes d’un llibret de falla mai vistes, els traços d’un jove de dèsset anys hi eren això, un intent. El meu atreviment, després d’escoltar al casal la mancança d’un artista per fer la coberta del llibre, va estar en fer-la sense oferir-me i acudir a la següent reunió amb la cartolina enrotllada sota el braç. Després d’este punt zero, vaig estar signant la coberta del llibret de la falla, provant altres tècniques com l’oli sobre fusta o

t -

2021

el collage i, fins i tot, vaig tindre la consideració d’escoltar les paraules de l’abuela, i signar la coberta de 1996 amb un Rafa quasi més gran que el títol. Així que els meus primers acostaments a un llibret de falla hi foren artístics, influenciats per la meua debilitat cap els cadafals fallers i les tasques artístiques que mon tio Vicente havia exercit en la falla durant molts anys. Estos primers acostaments van sobrepassar el full de la coberta, així que vaig barrejar la confecció de les portades amb la coordinació del llibret i l’atreviment a escriure els primers articles al voltant de les falles. Recordat fou l’escrit que, sota el títol En cas de què guanyaren, vaig tindre l’ocasió de plasmar les aventures i alegries de la consecució, per primera vegada, del primer premi de la secció especial. En aquell Coberta del Llibret de la Falla Juan Ramón Jiménez, 1994 moment, la meua innocència i inexperiència a l’hora d’escriure va provocar certes reaccions en la falla rival i fer palès del seu malestar en la pàgina del periòdic que ells mateix sufragaven. Des d’aquell moment, Rafeta ha estat una forma de dir-me al món faller xativí, gràcies, en part, perquè així es com es van referir des de la columna de La Palera. Recorde aquells primers treballs fets amb humilitat i sense grans intencions literàries, més per la intenció de farcir el llibret que per preocupar-se de l’anàlisi i la documentació de la festa fallera. Hui en dia, a pesar de no penedir-me de res, sent certa vergonya per algunes coses que hi vaig afirmar i de la forma en què es van escriure, però en tot moment sóc conscient de l’evolució constant que he pogut fer. Des de fa vint-i-cinc anys, gràcies a les col·laboracions en el llibre de la falla i dels de moltes falles de tot arreu, vaig aprenent

falla Raval de Sant Agustí

a escriure en valencià, millorant la meua escriptura i ser coneixedor dels distints processos de documentació i estudi de les falles. La qual cosa m’ha enriquit culturalment. I en este procés d’aprenentatge, la llavor de coordinar el llibret de falla també ha estat un punt interessant. Un treball enriquidor on el resultat ho és tot i, com en la majoria de les coses, no hi ha marge d’error, atès que el resultat és el propi llibret de falla. En tots estos anys, l’obsessió ha estat en crear un producte propi i característic, identificable per tothom i, en conseqüència, referent. Pense que s’ha assolit l’objectiu a base de modelar el llibret amb les premisses d’apostar per la creativitat i la novetat en tots els sentits que ha d’acollir un llibret: maquetació, contingut, temàtica, explicació de la falla i Coberta del Llibret de la Falla Juan Ramón Jiménez, 1996 presentació. I tot açò han estat culpables les nits gelades dels primers mesos d’aquells primerencs anys del present segle, on Guillem Pérez acudia a ma casa per abocar les idees per als llibrets de la falla. Sense l’ordinador engegat, a base de llibreta i llapissera, anàvem conformant en un tot les intencions dels aspectes del llibret, tant els artístics i gràfics com els literaris. He de dir que han estat unes grans i llargues nits, de molts propòsits i feina, dutes entre rialles provocades per les nostres pròpies parides. Aquell llibre de 2002, el de la tele, fou una experiència agradable motivada pel fet d’haver plasmat allò que un volia. Allò que també volia ha estat El Verí del Foc. Calia donar-li importància al treball realitzat per persones preocupades per les falles, des d’una vessant de documentació, recopilació i informació de la festa del foc, amb un caràcter acadèmic i alhora pròxim. En la ment transitava que la gent, en llegir el llibret — fullejar, certament—, no arribava als articles i altres treballs presents en les habituals publicacions anuals, i calia donar-li visibilitat i importància en el conjunt literari de la falla. Este és un dels motius de l’aparició

2021

del fanzine, una publicació consolidada i referent, que té la peculiaritat de ser el complement perfecte del llibret, amb el tractament de la mateixa temàtica i ser considerat com el germà intel·lectual d’un llibret que té un caràcter més divertit. Dirigir El Verí del Foc, any rere any, junt la coordinació del llibret, ha servit per involucrar-se en grans i interesants projectes on s’han aportat temàtiques i vessants de la festa poc tractats amb el fet de concertar edicions monogràfiques que han estat de l’interés del lector assidu. A més a més, Coberta del Llibret de la Falla Juan Ramón Jiménez, en tot moment s’ha tractat de 2002 formar l’equip de col·laboradors més òptims i, el més important, l’amistat en què ha quallat la constant participació de la majoria dels amics que han format part. Personalment, El Verí del Foc ha estat un dels canals de difusió de tot allò que he anat investigant al voltant de la festa fallera i que, conseqüentment, m’ha servit per participar en molts projectes literari-fallers promoguts per falles, fallers i falleres interessades en la cultura fallera. Respecte a la tasca d’investigació, no puc deixar de nomenar la meua relació amb el Premi Mocador, uns premis i unes nominacions que m’han servit per créixer i, com diem, aprendre amb constància la llengua, la literatura, el treball d’investigació i, simplement, mullar-me de cultura encara que siga a comptagotes. I no puc deixar de recordar les primeres participacions al premi Mocador. La primera, amb el treball dels Ninots Indultats de Xàtiva, que després de ser lliurat, va estar rebutjat d’acord a què no s’ajustava al que deuria ser un assaig, i amb la conseqüència de què l’edició següent es va acotar a les bases l’extensió dels treballs. I la segona, amb la primera nominació gràcies al treball d’Alfred Sendin Galiana i Josep Maria Esteve Victòria, dos lletraferits de les falles nascuts a la Costera, un treball que el tenia que haver fet l’amic Manolo Sanchis i per una confusió no el va poder realitzar. Aleshores, amb poc de temps, es va escometre la confecció de l’article, amb visites ràpides a biblioteques i arxius, i la redacció en temps rècord del treball. Al cap i a la fi, l’assaig va estar nominat al premi amb la satisfacció i perplexitat de l’autor.

falla Raval de Sant Agustí

Sense estendre’m més en este escrit de memòries i intencions, només he d’afegir que la meua estància dins dels llibrets de falla es resumix en l’obsessió per aconseguir que la festa de les Falles reflexe sempre la intenció de ser un espai cultural. Les festes han d’anar vers la cultura, és la forma més interessant per ser útils, ja que la cultura té la capacitat de millorar qualsevol persona i, en conjunt, la societat. Respecte els llibres de falla, hi sóc conscient d’haver participat en la creació d’este magnífic món de les lletres que envolta els llibrets de falla. Veure la quantitat de falles enganxades al llibre és motiu d’orgull i, sobretot, que el camí del qual anem parlant ha estat l’adequat. No obstant això, el monstre que hem creat, com tot en la vida, té connotacions negatives de Coberta d’El Verí del Foc, 2011 la qual també he estat partícip. Sembla ser que els llibres comencen a estar adulterats, amb projectes que no responen a principis de creativitat, genialitat, senzillesa… i que són magnificats pel volum, la quantitat o la recerca de signatures sense intencions, una rere l’altra. Així és com este món està saturat, com jo, davant la impossibilitat de realitzar més de quinze articles a l’any, de parlar d’aspectes de la festa que no m’abelleixen, de repetir-me com l’allioli per complir amb l’encomanda i, en definitiva, per perdre la motivació per una activitat que m’apassiona. I és que la passió pels llibrets és un dels motius que no em deixen eixir. Ni tampoc les amistats que he anat aconseguint al llarg d’esta estància —com la de l’amic Joan Castelló—. I és que aprendre al costat de tots estos mestres, que fa vint anys havien estat els meus ídols, ha estat una de les coses més interessants i enriquidores que m’han passat. Llarga vida als llibrets de falla.

er l l a f t ibre l l l a te c i d d A

n e x i e d

Sí, s Sí, sie em m dei deixen xen

m e i s , í S

JUAN GABRIEL FIGUERES HERNÁNDEZ AC Falla El Canet

es persones evolucionem com a éssers humans, i al faller, li passa el mateix. Qui és faller de soca-rel comença sense adonar-se’n de res, passa a jugar amb la resta de la xicalla, després comença a gaudir del vessant festiu de la festa, i acaba madurant i “tranquil·litzant-se”, començant a asseure el cap i a triar quines coses són les que més l’omplin. Però en el meu cas, tal vegada ens trobaríem en una mena d’expedient X, ja que tenia una especial predilecció. Quan jo era menut, va ser l’època que les comissions falleres de Cullera deixaren de fer llibrets individuals i sols es publicava el llibret de la Junta Local Fallera de Cullera (JLFC), i a mi, m’agradava furtar-li’l a ma mare i comprovar els esbossos de les falles i veure si estava el meu nom en la llista de fallers. Una vegada arribada la majoria d’edat, m’oferiren formar part de l’equip del llibret. En aquell moment, el llibret de la Falla El Canet era senzill, ja que recorde que inclús ens van desqualificar per no arribar al mínim de continguts. Però l’addicció va arribar quan em vaig encarregar de la coordinació. Sense anar més lluny, estic des

falla Raval de Sant Agustí

Llibrets de la Falla Canet coordinats per Juan Gabriel Figueres. Foto J.G. Figueres

d’abril del 2008 en aquesta funció, i amb el pas dels anys, la meua addicció ha anat augmentant, pels motius següents: 1. El llibret ajuda a socialitzar. Gràcies a encarregar-me del llibret he conegut a moltíssima gent del món de les Falles, no només de la mateixa localitat, sinó també d’altres llocs. Sense anar més lluny, he conegut a més gent de Cullera, i també a gent de Sueca, Tavernes de la Valldigna, Alzira, Sagunt, Carcaixent, Dénia, Borriana, Silla, Torrent, Gandia, i també del Cap i Casal. 2. El fet de millorar any rere any. Una de les coses que em produeix més addicció del llibret és el fet que m’agrada superar-me, any rere any, sense mirar el que fa la resta. En aquest aspecte, m’agrada analitzar les coses mal fetes per tal que l’any següent no es repetisquen, encara que la publicació perfecta no existeix. 3. La repercussió obtinguda per fer un bon llibret. Centrant-me en el meu cas particular, el llibret ha ajudat a posar en el mapa a l’AC Falla El Canet. Estic segur que fa uns anys la majoria del món faller no sabia de l’existència de la meua falla fora dels límits territorials de Cullera. Actualment, és una de les comissions de Cullera més conegudes, ja no sols pel llibret, sinó per la qualitat

i quantitat de les activitats que realitza en favor de la nostra llengua. 4. El llibret és una forma de vida. La meua vida ha canviat molt i des que n’estic al capdavant, m’ha permés millorar com a persona i enriquir-me del que és la cultura valenciana i de les Falles, a més d’ajudar-me a perfeccionar l’escriptura del valencià. A banda, si no estic fent el llibret, trobe que em falta alguna cosa. Ja em va passar un any que el vaig deixar, i l’any següent el vaig haver de tornar a agafar, ja que em faltava alguna cosa i estava ansiós.

2021

No obstant això, crec que aquesta addicció és molt fàcil que desaparega, ja que poden haver-hi multitud de factors que facen que se te’n vagen les ganes de fer llibrets i per tant, envies certa addicció a fer la mà, tal com diuen els bons valencians. Alguns aspectes poden ser els següents: 1. Falta de suport de la comissió. Si la comissió no et dona suport amb aquelles coses que demanes, i li afegeixes que intenten boicotejar el teu treball per aspectes com no agradar-los el llibret o per gelosia de l’augment del protagonisme enfront d’altres activitats, pots acabar enfadant-te i valorar si paga la pena fer tanta feina si no es valora. Mai ets profeta en la teua terra…

El llibret de la Falla Canet va aconseguir el primer premi de Cullera en 2018. Foto Joan Castelló

falla Raval de Sant Agustí

Juan Gabriel Figueres en la presentació del llibret de la Falla El Canet de 2014. Foto Joan Castelló

El fet de no complir terminis. Si tens el suport però apareix la patxorra, les coses no arriben a hora, la desesperació és tal que acabes amb l’ai al cor per esgotar-te massa. Els nervis creixen i quan ho acabes, l’últim que penses és a tornar a fer un llibret per a l’any següent. 3. Menyspreus, comentaris i bovades. Particularment, no hi ha cosa que em rebenta més que menyspreen la meua feina. Si el llibret és gros, perquè és gros; si és prim, perquè és prim; si és roig i perquè no verd… Està clar que a tots no els pot agradar la meua feina, però crec que una tasca com el llibret mai s’hauria de menysprear, ja que és un treball molt laboriós. Dol sentir que el teu llibret no val una…

4. La rivalitat que no és gens sana. La rivalitat en el món dels llibrets fallers sol ser prou sana, ja que tots col·laborem en els llibrets de tots perquè els llibrets siguen autèntiques joies literàries. Ara, quan no se sap guanyar ni perdre, i les posteriors reaccions, fan que no tingues ganes de fer res l’any següent.

2021

Actualment, em sent orgullós de dir que tinc una gran addicció al món dels llibrets, ja que pense que, actualment, no podria viure sense estar pendent de les col·laboracions, dissenyar la maqueta o versar sobre tot allò que fan els polítics locals. No obstant això, açò forma part d’un cicle i, per tant, arribarà el moment on l’addició ha de desaparéixer: falta de temps, noves obligacions, motius de salut… Cal recordar que el llibret no es fa obligatòriament, però cal que, mentre que l’addicció estiga viva, ajudar i intentar assolir objectius per a millorar-lo. Així, hi ha una excusa perquè la flama de l’addicció es mantinga viva.

El llibret de la Falla El Canet obté bons premis en la convocatòria de la Generalitat: el cinqué en 2018. Foto Joan Castelló

a v i t s e f a i s e o p la a e t Addic

poesia festiva US O N R I R B O

S N I M CA

JOSEP MANUEL IZQUIERDO Poetadelfoc

ra l’abril del 1975 quan mon pare —pintor mural i que pintava quadres per afició— va caure d’una bastida mentre treballava al monestir de Sant Miquel de Llíria —el nostre poble. Els danys foren quantiosos i anant un any sencer al Centre de Rehabilitació de Llevant va coincidir amb Vicente Agulleiro (pare) i aquest fet va facilitar que mon pare entrara en el món faller col·laborant com a pintor. Després de pintar per a molts artistes (Agulleiro, Roig Arnal, Martínez Mollá, etc.) en 1984 debuta com a artista faller a la comissió El Picaor de Benaguasil, amb la qual estaria vinculat quasi tota la seua trajectòria. Des d’un primer moment servidor ja anava a ompir motles (tirar de cartó) amb 11 anys els estius i vesprades lliures que tenia. El món de les falles sempre m’ha fascinat: per la seua monumentalitat, per la seua bellesa i perquè contaven una història (criticant amb ironia normalment) i eren com una mena de pel·lícula, on els cartells tenien gran importància per a comprendre millor el missatge que l’artista volia transmetre.

2021

Anys després al 1994 mon pare feia la falla gran de General Barroso de València (ara Jerònima Galés) i com jo ja li feia versets a mon pare m’adjudicaren la difícil tasca de fer l’explicació i relació de la falla (en vers lògicament). Val a dir que sóc un poeta autodidacta, tot el que sé ho he aprés de la música (dels cantautors principalment) i de llegir a muntó (inclús devorar diaris i revistes a la meua adolescència i joventut primera). Vaig contactar amb diversos artistes i per un preu mòdic vaig començar una “carrera” que es va encetar al 1995 i per sort encara dura. Però no seria fins al 2003 quan vaig trobar-me un artista que canviaria la meua trajectòria: Daniel Jiménez Zafrilla. Em va encomanar versar quatre falles que feia eixe any però que tractaven temes socials compromesos, amb els quals hi estava i estic molt identificat. Temes com l’emigració, la violència masclista (en 2003 era una gosadia), la pobresa, etc. em van obrir un ventall immens i vaig José Manuel Izquierdo és l’autor de bolcar tota la meua creativitat fent-li sonets i all’explicació de la falla Na Jordana tres estrofes… 2020 Això va despertar que la comissió Lepant-G. de Castro em fitxara per al seu llibret i allà vaig romandre 12 anys, amb llibertat creativa quasi absoluta per tractar-se d’una falla experimental. Després vingueren altres comissions fins a desembocar a Av. Burjassot-J. Ballester i Reus, on m’acolliren amb molt de caliu i on vaig guanyar el Premi Malva 2011 i vaig ser finalista l’any anterior. A “Joaquimba”, amb un parèntesi de quatre, porte onze anys… També he fet incursions a Sagunt (Falla El Mocador 2019) i Gandia (Falla El Grau 2019), així com la gran oportunitat de versar el llibret municipal de València de la falla “Equilibri Universal” (2018) dels artistes Latorre i Sanz, dissenyada per Okuda San Miguel. En 2020 vaig fer l’explicació del llibret i de la Falla Na Jordana de València, tot un repte per a mi i que vaig fer a corre-cuita, però vaig quedar molt content. Vàrem quedar primers a la categoria Ciutat de València. Però el destí ens deparava un festeig curt i dolorós: només un dia ens va durar l’alegria per la suspensió de les falles la nit del 12 de març per la pandèmia que encara patim. Fou un colp massa dur, una cosa que mai havíem viscut la majoria (des de la Guerra Civil) i a mi uns dies abans de la cremà em sortiren estos versos agermanant-me amb el foc purificador i com una mena de testament.

José Manuel Izquierdo, poetadelfoc, es també artista faller. Una de les seues obres: Falles

falla Raval de Sant Agustí

pop: art per a les masses (Plaça Jesús, 2008). Arxiu Joan Castelló

QUE EM CREMEN COM UNA FALLA El dia que jo em muiga que em cremen com una falla, l’essència d’ella és el foc, i he viscut sempre cercant-la.

Eixa és doncs ma voluntat ací la deixe signada, un testament poc unflat: he conreat sobretot l’ànima.

He viscut al seu caliu i he escrit versos per cantar-la, per commoure i fer gaudir… amb l’ajut de la paraula.

Aquests versos de comiat envoltats d’alguna llàgrima, i el meu desitjat final… que em cremen com una falla!

L’embruix de la meua terra —València, sempre estimada— la nit de Sant Josep crema, pires farcides de màgia. M’encisa la combustió a la vida acomparada, tot se’n va en uns segons, tot ho devora… la flama.

(Josep M. Izquierdo) “Poetadelfoc” 16/03/2020 DE LA POESIA FESTIVA A LES FALLES Sempre, de ben menut, em parava a llegir les quartetes —l’estrofa més usual— de les falles, m’agradava pegar-li la volta a la falla i llegir quasi sempre corrents tots els versos que conformaven el monument.

LES ARANYES DEL RECORD Vius en un món que no et pertany i mai t’ha pertangut. El lloc on t’han nascut i la vida incerta, són realitats tangibles com la pols.

No em pensaré perdut, sinó només absent, i així l’amable quietud del retorn serà un llarg retrobament. Passege i parle recordant-me de tu.

La presència estranya, imponderable de les aranyes del record. Saps que mai no se’n va, viu instal·lada impúdicament al llarg dels anys.

En un altre temps pensaves reviure convertint en goig les petites penes. Ara ja veus que no és possible. La vida és una nit on brillen mil estreles.

He estat en els principals pobles com a poeta (Sagunt, Alzira, Torrent, Gandia etc.) i trobe que en molts es repeteix any rere any la mateixa fórmula. Inclús a Gandia em va passar que em demanaren 800 versos per a l’explicació ( la qual cosa em sembla una bestialitat i al cap i la fi una redundància.) Sempre seré partidari que “allò bo si es curt, val per dos”, però sobretot que el que faces guarde unes pautes mínimes de dignitat i professionalitat (“ripios” tots en fem, però que no siga una tònica de tota una falla o llibret). Per a concloure, he de dir que estic molt content d’haver participat en aquest llibret i a més de Cullera, ciutat on no havia escrit fins ara en cap llibret circumstancialment. Aquesta poesia parla del que són les falles per a mi i m’acomiade de tots vosaltres ben cordialment.

2021

Quan amb 18 anys comencí a fer “ripios” per a mon pare, vaig anar descobrint que havien de ser satírics i “picants” i que això estava molt bé, però em semblava una cosa molt “facilona” encara que n’he seguit i en seguisc fent a dia de hui en estos 26 anys de trajectòria, però jo volia obrir-me a nous camins, a noves estrofes, a noves crítiques. Primerament no creia que eixe tipus d’estrofa cabera dins d’una falla, però com he dit a la primera part vaig trobar un artista que sí que em deixava fer sonets, tercets encadenats, romanços, quintetes (o siga, que pràcticament cap de les estrofes conegudes estan vetades a les falles i molt menys als llibrets). De llibrets, n’he fet molts, però en percentatge una quarta part dels versos realitzats per a artistes per a col·locar-los directament al monument. Algunes falles com la meua “falla fetitxe” Lepant-Guilem de Castro em permetien fer de tot. Recorde que les últimes fetes pel tàndem Anna Ruiz-Giovanni Nardin eren d’una abstracció impactant, em donaven menys d’una cara de full com a memòria i havia d’armar tota una explicació. Doncs el que us deia, eixes eren poesies lliures, sense rima convencional (havia vist que podia i em vaig soltar). Però el món de l’art el que ha de fer són preguntes, no tant donar respostes. Perquè ho vegeu ací us en pose una del 2013…

LA POESIA A LES FALLES La història de nostres falles no es pot sense tu explicar, poemes que són rialles… que parlen exacte i clar.

Les falles ens fan renàixer de l’hivern més gris i obscur, renovant les esperances, i el cel plenant-lo d’atzur.

Paraules amb ironia des d’aquells temps de Bernat 1, que amb encert molt bé sabia, rescatar-les del passat.

Critiquem aquelles coses que no ens agraden ben fort, també altres per curioses, apleguen o no a bon port.

En este món sempre efímer, fem un cant a la creació, dins la vida que és vertígen, i albirem nova estació.

La sàtira és l’element on ens nodrim els poetes, per contar-los a la gent… acudits o malifetes. És la nostra essència fallera del caràcter valencià, que arribant la primavera, demostra que és viu i és sa.

falla Raval de Sant Agustí

Quan aplega el 20 de març d’eixe núvol abaixem, i el sentiment que era espars, pel bon temps el retrobem. Què té la festa que enganxa, i ens fa comboi a tothom? Papallones en la panxa, i el carrer de gom a gom.

José Manuel Izquierdo al seu taller. Foto Ivan Esbrí

Josep Manuel Izquierdo, Poetadelfoc

El Bernat al qual al·ludim és, com no!, Josep Bernat i Baldoví (1809-1864).

piro tècnia pirotècnia a i n c è t o r i p la a e t Addic

UN S É R E INT TIC, EXÒ LOR RA O O A D UN RIAGA EMB

MIKEL PAGOLA ERVITI Administrador del portal piroart.com

uan la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera, a través de Joan Castelló Lli, em va demanar que escriguera sobre la pirotècnia des del meu punt de vista d’addicte a ella, va fer bé d’aclarir-me que la meua la considerava una ‘addicció positiva’. Jo no ho tenia tan clar. Supose que és bo que gent amb més intel·ligència que la teua considere que el meu problema d’enganxament emocional al sector dels focs artificials no és perniciós (o, almenys, no com per a preocupar-se). Certament la meua relació amb la pirotècnia, de curiositat primer i professional després, va començar com un interés exòtic per a esdevindre, finalment i efectivament, en addicció. I dic això de l’exotisme perquè jo vaig nàixer a Navarra i allí això de la pólvora, i més quan era jo un xiquet, ho veien com una perillosíssima raresa (i més estant la maleïda ETA, per desgràcia, en ple apogeu). Després, quan vaig nàixer per segona vegada a València, ja amb díhuit anys, per a estudiar Belles Arts a la Universitat Politècnica, la cosa va començar a tornar-se més seriosa. La història completa és que els meus pares em portaven a les Falles des de ben menut,

falla Raval de Sant Agustí

així que jo ja em coneixia València bastant bé. Almenys les rutes de les falles d’Especial. Això era així perquè el germà major de la meua mare, l’oncle cura, estava ‘destinat’ en el col·legi dels Salesians del carrer Sagunt de València, i ens havia convidat a la família a conéixer les Falles quan jo era una criatura. Els meus pares es van enganxar a vindre tots els anys: primer amb mi i després també amb el meu germà. De la festa m’agradava tot, m’encisaven els monuments (perdó per la paraula), i em fascinaven els focs artificials, la mascletà i, en definitiva, l’olor de Falles en aquella València infantil meua on tot era absolutament màgic, extraordinari, i en la qual la festa era tan artística i de proporcions tan colossals per a un xiquet ‘de fora’, com era jo. I el fum de la pólvora de llavors: eixe sí que provocava una addicció quasi patològica. I no és un dir: aquella olor tan característica a pirotècnia cremada era una cosa totalment embriagadora. Ara, amb molta pena, he de reconéixer que ja no fa un olor igual (els canvis químics mitjançant). Siga pel que fora, vaig començar a interessar-me més per la pirotècnia que pels ninots, encara que sent encara menor d’edat em vaig vindre una setmana a treballar a un taller de Borriana, en un gener de fred que pela, a aprendre com es feien les falles. Cada any, en vindre a les Falles, devorava el que la premsa deia sobre la pirotècnia i els pirotècnics. Poc era en bona realitat, i a més mesclat: equivocaven als Caballer (per dir una cosa cridanera), mesclaven nomenclatura i, en general, tampoc donaven molta importància a aquest pilar de la festa. Estava una mica oblidat. Com podia ser que a València no es parlara suficient ni prou bé sobre focs artificials? Com anava a aprendre jo del tema sense literatura accessible? Recordem que en eixa època encara no existia Internet. Llavors va caure a les meues mans el primer i únic llibre modern que s’ha escrit sobre aquest art: el ara meu amic i sempre admirat José Enrique Ferriols Monrabal s’hi havia auMikel Pagola (e), un expert en pirotècnia nascut a to-publicat ‘La pirotècnia valenNavarra. Foto Adrián Castelló ciana’. Vaig poder llegir-lo a la

Jurat del concurs Internacional de Focs

En Salvador de Bahía (Brasil), Mikel Pagola

Artificials de Chantilly (França) de 2008, amb

(d) va formar part del jurat internacional en

participació de Mikel Pagola (d). Col·lecció

l’edició de 2003

Biblioteca Pública del carrer Hospital. Allò va canviar-ho tot: Ferriols havia entrevistat els protagonistes que feien possible les mascletaes i els castells. Tot allò ja no era una entelèquia: hi havia noms i cognoms, darrere de tot allò hi havia bastants més persones de les que la premsa normalment treia a relluir. Allò va ser una xutada informativa, la bona dosi que em feia faltar per a veure que, si volia, hi havia informació sobre el tema. Aquella era tota la que hi havia escrita, això sí, però era un indici de que es podia investigar més si ho feia amb els meus mitjans. El destí va voler que quan encara vivia a Pamplona, em convertira, quasi per casualitat en col·laborador del Diari de Navarra, vaixell insígnia de la premsa de la Comunitat Foral. En una d’estes vaig cridar al periòdic per a indicar una errata en la informació sistemàtica que (atenció, preneu bona nota) en aquesta capital sí que es donava sobre els pirotècnics durant els Sanfermins. Com que el que va agafar la telefonada sabia que això era un tema que li encantava al director, Julio Martínez Torres, em va passar la trucada directament amb ell, sense saber jo amb qui parlava. I va passar el que és normal en aquests casos: crides per a avisar d’un problema en la informació… i parles directament amb el director que, sorprés, et pregunta: “però llavors tu saps alguna cosa sobre pirotècnia?”. Tot seguit et convida a que eixa mateixa nit comences a ajudar a la redactora que escriu la crítica sobre els focs artificials de Sant Fermí. Pel que es veu, van quedar contents amb la meua col·laboració i, a l’any següent, Julio em va plantejar que escriguera directament jo la informació pirotècnica. Així, amb un sobtat carnet de prem-

2021

Mikel Pagola

falla Raval de Sant Agustí

sa, vaig començar la meua vida professional en aquest món dels ‘petards’. Vaig poder accedir a la zona de muntatge dels focs i parlar amb els pirotècnics. Això va significar un abans i un després en la meua trajectòria professional. Llavors, amb dèsset anys, vaig decidir anar a estudiar la carrera de Belles Arts a València. Julio va enviar una carta de recomanació a la llavors directora de Las Provincias, María Consuelo Reyna. Ella em va rebre i em va demanar un text fictici “com si hui s’haguera disparat una mascletá: a veure com l’expliques”. Eixe va ser el meu començament en la premsa valenciana i el meu desembarcament en el Cap i Casal. I la meua signatura en aquest periòdic tan important de VaLa Nit del foc de 2011 vista des del pont del Regne de lència va suposar, ara ja sí, l’acla ciutat de València. Arxiu Joan Castelló cés als ‘capos’ de la pirotècnia fallera. Per als polvoristes va ser tota una novetat que algú (una criatura!) es preocupara per parlar del seu ofici. Segons molts d’ells, parlant a vegades massa, perquè per primera vegada es feien crítiques sobre els seus espectacles i aquestes eixien diàriament, l’endemà, a manera d’opinió, ni més ni menys que en el mateix diari Las Provincias. Això em va fer guanyar amics i enemics, quasi a parts iguals, en el sector. El cas és que, com en les drogues, al final et vas ficant més i més en l’assumpte, i les dosis cada vegada passen a ser més altes. Així és com, en llegir les meues crítiques, em van cridar de l’Ajuntament de Valladolid per a ser membre del seu incipient concurs internacional (ara desgraciadament desaparegut). Després vaig posar en marxa la pàgina d’internet Piroart.com, amb notícies i bases de dades sobre el sector, i a partir d’aquest moment, va començar el meu periple com membre de jurats: a Tarragona, Pamplona, Salvador de Badia (Brasil), Chantilly (França)… etc. En eixe moment, ja estava totalment ‘enganxat’ a la pirotècnia. Obanos (Navarra), 25 de diciembre de 2020

F F b

F a e l b Falleri o P e l l e r d i r e l l a F dePobl ble te c i d d #A

#ORG

IÇ L E F I S Ó L L U

HUGO MORTE Faller A. C. Penya Mocador. Sagunt

agunt m’ha vist crèixer, la Falla Penya El Mocador m’ha educat i en Junta Central de València vaig estar. Un resum de la meua experiència fallera amb les “Falles de poble.”

#Josócdepoble

Des del meu naixement he pertangut a la Falla Penya El Mocador de Sagunt, ara fa quaranta i tants anys; he estat en tots els càrrecs que permeten tindre un coneixement profund de la festa fallera, però el que millor m’ha donat una visió més enllà de Sagunt, ha sigut ser membre de l’equip de coordinació del llibret de la mateixa Falla. Hem participat en molts concursos de rellevància, som orgullós membre de la Federació Premis de les Lletres Falleres i la Federació de Falles I+E, hem anat a exposicions, invitat a xerrades, mostres de llibrets i setmanes culturals. A més, ens inviten a fer articles de llibrets, i un llarg etcètera. Tot açò ens ha permés tindre una relació amb moltes falles d’altres poblacions amb el mateix denominador comú, l’estima pels llibrets fallers, la nostra llengua i la cultura popular.

El llibret és una fita dins l’activitat cultural de la Falla Penya Mocador de Sagunt. Primer

falla Raval de Sant Agustí

premi de la Generalitat, 2018. Foto Joan Castelló

Hi ha molt i de molta qualitat per aprendre. La marca “Falles de poble” té una potència que ni nosaltres mateixos ens adonem de la importància que té. He tingut la sort de treballar per les Falles de Sagunt des d’un càrrec que em permetia relacionar-me amb altres poblacions, altres Juntes Locals i altres persones. Sempre he sigut molt curiós, preguntava com feien açò o l’altre, volia devorar informació per tal de aprendre, formar-me i tindre un criteri propi, i per descomptat adaptar allò que més m’agradava per a millorar les nostres benvolgudes Falles de Sagunt. Fou una sort treballar amb un equip meravellós. La nostra fita més destacable, possiblement per l’impacte mediàtic que té ara, fou crear l’origen de l’actual G8. Començàrem, Alzira, Torrent i Sagunt i les successives juntes directives desenvoluparen el concepte actual de G8. Però, per a mi, el més important fou descobrir la quantitat d’actes originals que organitza cada poble i la seua varietat, i és destacable com vertebren la plaça, barri o carrer per tal de fer Falla. Com treballen cada junta local per dignificar les seus Falles, bé amb títols honorífics, o bé, mantenint les nostres tradicions o la nostra identitat valenciana. Cal destacar que en tots els pobles del territori valencià tenen la seua idiosincràsia particular i això els fa diferents i únics. Cada un és una font de creativitat, art i cultura. Reivindiquem sense complexos que les Falles de poble són i seran el motors de dinamització cultural i faller, un motor econò-

2021

mic i vertebradores de les tradicions per tot el territori. Com a conseqüència de la seua lluita i millora constant, fan que siguen els millors ambaixadors de la Comunitat Valenciana, i són un atractiu turístic molt important. Un altra experiència destacable fou el meu pas per la delegació de Juntes Locals de Junta Central Fallera de València, i per descomptat, continuàrem aprenent. En esta gran experiència Col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua vaig trobar un equip espectacu(AVL) amb Lletres Falleres. D’esquerra a dreta: Sebas lar i molt treballador, interdisciMarín, Ramon Ferrer (president de l’AVL), Hugo Morte i plinari i de diferents poblacions. Lluís Fernández El que va ser com un doctorat en Falles de poble. Ens permetia una visió global i la coordinació d’innumerables actes fallers, culturals i esportius fan tindre una percepció total de la gran qualitat humana i fallera que hi ha a tots els racons del territori valencià. Concloem que podem ser un gran ens a tots els nivells, ajuntant esforços i estant UNITS. Totes les poblacions unides, tenen molta força i molt a dir. Les Falles d’arreu de tot el territori valencià són el principal eix associatiu i les de poble un exemple de patrimoni; conservem la llengua i les tradicions, la indumentària i la música tradicional valenciana, dinamitzen l’economia local i regional. A més, en època de pandèmia ens hem adonat de la importància a nivell social i econòmic que tenen les Falles. A banda que puguem, o no, plantejar-nos canvis i altres models de fer Falla, les Falles són un motor econòmic, social i cultural molt potent en tota la Comunitat Valenciana. Hem de fer també autocrítica i moltes fallers i falleres de poble, pensen encara, que la Junta Central Fallera de València és l’organització que regeix el món faller en general. Una errada que cal erradicar. València té la seua Junta Local com cada població té la seua. No hem de ser endogàmics amb el poder i reivindicar les Falles de poble. Cada població té unes idees, cultura, costums i forma de fer Falla, aleshores, també té la seua opinió. Com a conclusió final, vull destacar que la unió de totes les poblacions enfront de l’adversitat pot ser la millor eixida a esta crisi sanitària i social, i també fallera, que estem patint. Units en la negociació amb l’administració pública i per a crear un marc global de polítiques econòmiques i d’ajuda als sector afectats, així com la creació d’una organització permanent i interprovincial que dirigisca el conjunt de les Falles de la Comunitat Valenciana.

e l b o p e d s e l l fa s e l a e t c i d d A

alles de poble A Ç R A L B DRID E D SER AL MA E ÉS I U E Q R L L R E E O D FÀCIL , R FALLELE ÉS L ÉS SE E POB I D C Í F I D FERRAN MARTÍNEZ Faller sense cognoms geogràfics

a veritat és que no sóc futboler, però si ho fóra segurament seria com el meu amic Alberto, que té entre les seues passions el futbol i especialment ser del seu Torrent CF. Diu que ell és de sang taronja. Alberto és un gran expert en futbol, li ve de casta. I quan dic expert no em referisc al fet que sàpia els resultats de la Lliga de primera divisió i les alineacions dels seus equips, em referisc al fet que coneix la base, les escoles, els entrenadors, quins jugadors despunten en preferent o el xaval infantil que pot aplegar a ser una figura. A Alberto el que li agrada és el futbol i la millor forma que ell entén de gaudir-lo és eixa, amb el seu Torrent CF i amb les escoles del nostre territori.

Grup de la falla Crisis? What crisis?, de Manuel Algarra Salinas (Almirall

Cadarso-Comte d’Altea, 2010). Foto Joan Castelló

Cert és que la màxima categoria també la segueix. Al cap i a la fi qualsevol que haja tocat una pilota crec que somia alguna vegada amb ser jugador de primera divisió. Si ho extrapolem a les falles, la veritat és que jo sóc com Alberto. El meu dia a dia faller no el concep sense el contacte en el casal de baix de casa, o pensant com parir la pròxima iniciativa en la comissió de Cronista Vicent Beguer. I és que jo, el que sóc és faller. En aquests últims mesos he aprés diverses coses en matèria de falles. Una d’elles ha sigut que hem “regalat” molt fàcilment la denominació de faller. Amb tots els meus respectes a totes les maneres d’entendre aquesta beneïda festa, pagar una quota no atorga automàticament eixe dret, ja que com va dir el meu bon amic Miguel Prim existeixen dos tipus de fallers: els que se senten propietaris i els que simplement són usuaris d’uns “serveis”. Jo sóc molt de fer referències a reflexions de gent a la qual admire, i un altre que forma part d’eixe grup és Salvador Císcar. En 2011, l’investigador faller torrentí reflexionava en el llibret de la Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve de Torrent: “Una de les primeres coses que hauríem de fer tots, és veure més allà de la nostra comissió. Si Plató haguera conegut les falles, de segur que hauria substituït la caverna per un casal. Els fallers a penes veiem les ombres del que fa el nostre veí i en el món de les falles, ho puc dir

2021

per pròpia experiència, és increïble la quantitat de magnífics projectes i iniciatives que el recel i un mal entés esperit de la competitivitat ens

falla Raval de Sant Agustí

impedix descobrir”.

A mi aquests dies de pandèmia m’ha donat per usar totes dues reflexions i unir-les per a realitzar la meua particular visió de tipus de fallers. Partim del casal com a eix central de la meua peculiar reflexió. Entre els fallers “usuaris” trobarem com a característica comuna que, si no rep els serveis esperats per la seua inversió realitzada com a quota, abandona la comissió com qualsevol usuari de telefonia mòbil davant Fallers que senten els colors de la seua comissió amb una oferta més interessant per passió. Celebració del primer premi de falles infantils part d’un altre operador de la (Falla Raval, 2014). Foto Joan Castelló competència. Sobra dir que, en els moments en els quals ens trobem, són els principals causants del descens dels censos. A l’espera de confirmació de la celebració de la setmana fallera, el principal servei que desitja rebre és en forma de paella, lluïment en les desfilades i barra lliure a les nits. Entre els fallers propietaris m’atrevisc a realitzar 3 grups. El primer i més nombrós és el d’aquells que sents els colors del polar de la seua comissió amb passió. No ixen de les 4 parets del seu casal i desconeixen les activitats de la falla veïna de demarcació, però la seua sempre serà la millor en totes les activitats en les que participen. Viuen la rivalitat amb la/les eterna/es enemiga/ enemigues com a segell d’identitat, i l’únic objectiu faller és la seua comissió. Si no foren d’eixa falla no serien d’una altra. Fent el símil futboler, són dels que volen que el seu equip guanye, encara que siga jugant malament, en l’últim minut del descompte i de penal injust. El següent grup “propietaris” és molt menys nombrós, minoritari. Són fallers aquells que traspassen l’àmbit geogràfic de la seua demarcació i als que li importen també molt les falles de la seua població, agrupació o federació. Tenen més ampli concepte de pertinença i són capaces de treballar per les falles de la seua població, aparcant, si cal, la rivalitat històrica. Però només si cal.

2021

El tercer i últim grup de fallers propietaris, a més de ser una minoria minoritària, que normalment ni es deixen veure per por de ser assenyalats. Són els que entenen les falles, sense més. Possiblement senten els colors del polar com els primers, i no sopen la nit del 16 de març si els premis no han anat com esperaven. Col·labora amb el llibre faller de la junta Local aportant l’article que li hagen sol·licitat però també aportarà els versos per a la falla del seu amic de Benifaió, Vall d’Uixó o Pego que s’han quedat sense el poeta que els feia sempre. Aquests fallers, si per circumstàncies de la vida han de canviar de barri o ciutat, acaben apuntant-se a una comissió del nou barri o nova ciutat, però mai com a fallers usuaris. Encara que són una minoria minoritària, tenen la virtut de sentir-se una part dels aproximadament 250.000 fallers que formen el col·lectiu a la Comunitat Valenciana. Igual que el meu amic Alberto el què més li agrada és el futbol i per això és del Torrent CF, a un servidor el que li agraden són les falles i per això sóc faller de poble. Com he dit al principi, és molt fàcil ser del Barça o del Reial Madrid.

Falleres i fallers que lluiten pels primers premis. Falla Raval de Sant Agustí, 2001. Arxiu Falla Raval

s rxes socials l a i c o s s e x r xa s e l a e t c i d d A

ar xes ocials , U E R ND C T E A C IC ADDI D M LS E C A I O S C I O IÓ!) S S E R X BLIGAC A X S A LE ( PER O

CARLES-ANDREU FERNÁNDEZ PIÑERO Administrador de la web Distrito Fallas

o confesse. Sóc addicte a les xarxes socials. Entre cada dia a Facebook, Twitter i Instagram, i normalment diverses vegades al dia, tinc dos comptes de cadascuna… i això que no soc un apassionat d’estes formes de comunicació digital. I per què ho faig? Perquè la meua tasca com a informador faller m’obliga. Entre en les xarxes socials des que no eren ni xarxes socials, en la prehistòria de la comunicació virtual, per eixa raó fonamentalment (bé, també per temes personals de vegades, ho reconec). Sóc un dels primers bojos que va començar a informar sobre les Falles en Internet. Vaig començar en el mític any 2000, en el qual molts deien que s’acabaria el món. Però per a mi va ser al contrari, va obrir-se’n un de nou dins de la festa. Vaig començar portant una comunitat virtual anomenada Distrito Fallas dins d’un portal molt conegut aleshores, Telepolis.com. Dins d’esta hi havia un dels iaios de Facebook, un fòrum, on la gent escrivia missatges. No era dels més actius, ja que el rei aleshores era el Fòrum Faller Independent que encara continua obert, això sí, més mort que la

sogra de Tutankamon. A banda, hi havia un altre invent que es pot considerar un avantpassat de les actuals xarxes socials: la llista de correu. Funcionava de la manera següent, ara antiquada però que era efectiva: un membre enviava un missatge de correu electrònic a una adreça, i automàticament es reenviava a la resta de persones de la llista. En temes fallers era molt activa l’anomenada Parlemdefalles, que alguns dies estava quasi 24 hores enviant correus (hi havia alguns participants amb insomni; afortunadament no existien les notificacions al telèfon mòbil) a un bon grapat de gent que Carles Andreu Fernández Candreu camí de l’ofrena en ara trobem en Facebook i altres 2016. Col·lecció Candreu xarxes socials. Tant en el Fòrum Faller Independent com en Parlemdefalles, a banda d’algun que altre fòrum més, jo participava habitualment. M’encisava poder compartir una de les meues passions amb tanta gent, molta de la qual ni la coneixia en persona. En especial participava molt en el grup de correu, potser perquè tenir en el propi correu electrònic els nous missatges donava més comoditat que haver d’entrar al Fòrum per a vore què hi havia de nou. Ja, per aquells anys, valorava estar assabentat com abans millor. Per a què servia eixe invent d’Internet, si no? Amb aquelles rudimentàries xarxes socials ja hi havia problemes que tenen les actuals, en especial els mals rotllos. Recorde que van haver de tancar-se dos fòrums de discussió (el de Ciberfallas i el d’Actualitat Fallera) per les males formes d’opinar sobre les candidates preseleccionades. Fins i tot jo vaig sofrir l’atac d’algunes persones quan, innocent de mi, vaig publicar al grup de correu una enquesta fent broma sobre la Mare de Déu dels Desemparats. Twitter no estava ni pensat, però les polèmiques en la xarxa ja existien abans d’estel, i és que són tan velles com la humanitat: segur que en els fòrums de les ciutats romanes també es posaven a parir uns a altres. Els grups de correu van decaure al poc de temps, i sobrevisqueren els fòrums però amb menor utilització, sobretot quan van aparéixer les modernes xarxes socials. Jo al principi no els feia molt de cas, però un amic, col·laborador en la mateixa emissora de ràdio

2021

que jo per aquella època, va suggerir-me que em creara un perfil de Facebook, ja que en esta xarxa social hi havia molta gent coneguda del món faller. Vaig fer-li cas, i comencí així la meua relació d’amorodi amb eixa web. En efecte. Al principi em semblava una ferramenta molt útil per a estar assabentat de les novetats falleres, i d’eixa manera alimentar de notícies la meua web. De passada, parlava de coses personals en eixe perfil perquè tenia com a amics molts amics meus de la vida real (altres persones ni les coneixia en persona). Al principi vaig estar il·lusionat amb eixa nova experiència, però amb el temps vaig comprovar que tenia també inconvenients, principalment la falta de privacitat (gent que no coneixia s’assabentava de la meua vida!) i el mal rotllo en algunes converses (l’ordinador ajuda a soltar la mala llet). Per al primer, vaig crear un altre perfil personal i l’altre va quedar-se només per a assumptes fallers. Per al segona, vaig intentar evitar temes polèmics que tant agraden a la gent amb ganes de gresca. Així i tot, vaig ficar-me dins d’alguna polèmica sense buscar-ho, innocent de mi… La més grossa va ser quan vaig publicar un missatge en Facebook dient, amb un poc de to sarcàstic, que les falleres majors de València tenien massa ofrenes, és a dir, massa actes religiosos. El còctel de falleres majors i religió va provocar la ira de moltes persones, algunes de les quals van insultar-me; fins i tot alguna fallera major de València d’altres anys va sentir-se ofesa, quan la crítica anava més a l’agenda de les representants que a elles mateixes. Afortunadament, d’altres em recolzaven. La cosa va posar-se tan calenta que, finalment, vaig eliminar el missatge i vaig demanar-ne disculpes per a qui s’havia sentit

Caricatura de Carles Andreu Fernández Candreu apareguda en les banderoles que envoltaven la falla de Na Jordana de 2004, Tirant de festa. Col·lecció Candreu

Intervenció de Carles Andreu Fernández Candreu en els premis Ortifus de

ofés. Després d’esta experiència, mai més he publicat cap opinió sobre eixos temes. Ja no recordava que, molts anys enrere, em van posar a parir per una enquesta humorística que vaig publicar en el prehistòric grup de correu Parlemdefalles que he comentat abans, on feia un acudit amb la Mare de Déu dels Desemparats. ¡Con la Iglesia hemos topado! (i dues vegades). En fi, els que fem informació fallera per Internet no tenim més remei que caure en les xarxes… de les xarxes socials. Encara que per a alguns, com és el meu cas, ens suposa un “arma de distracció massiva” que ens lleva temps per a coses que ens agraden més fer, com escriure articles o anar a actes fallers. I reconec que són molt útils per a parlar amb contactes o assabentar-me de notícies, però jo era més feliç quan només rebia comunicats de premsa per correu electrònic, i no m’havia de preocupar de consultar i actualitzar diverses xarxes socials.

2021

2016. Col·lecció Candreu

ó i c a m r o f n i a v i t s fe

rmació va informació fe la a e t Addic

E R P M SE AR À E L N B O O S PASD UN

@FERRANCANO Periodista i presentador de TV

eia dies que l’ambient enrarit regnava en la plaça de l’Ajuntament de València. L’amenaça del coronavirus sobrevolava en els caps de tots els que fèiem els programes especials des de la catedral de la pólvora on, a banda de masclet, s’olorava la tragèdia, sense arribar ni de lluny a ser conscients de la magnitud d’una pandèmia que ja havia començat i que condemnava entre altres coses al món de la festa i la tradició a viure un guaret del qual prompte despertarem. La notícia es confirmava, les falles 2020 se suspenien i de sobte les últimes abraçades: a la pirotècnica Reyes Martí, a la presentadora Carolina Ferre i a la FMV 2019 Marina Civera; elles en van rebre les últimes abans del confinament, abraçades carregades d’emocions colpejades i a flor de pell… La del dimarts 10 de març va ser l’última mascletà i l’últim programa festiu que vaig presentar, el primer va ser molt abans i per a viure’l he de canviar de dècada i viatjar fins la segona meitat dels 00’. En l’antiga televisió valenciana necessitaven un reporter que amenitzés l’Entrada de Moros i Cristians d’Alcoi i com que ahí vaig nàixer, entre muntanyes, pastorets, pastoretes i romer, em van llan-

Sempre sonarà un pasdoble… en les entrades de Moros i Cristians. Ritme

2021

estiva irresistible, de Maria Valero (Ninot Indultat. Falla Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 2006). Arxiu Joan Castelló

çar al carrer a fer entrevistes a convidats, públic i protagonistes de l’arribada de les tropes de la creu i mitja lluna. Entres marxes, pompa, nervis, ballets i confeti realitzava les meues primeres preguntes festives, eren els primers minuts de tantes hores en directe que vindrien i que aleshores no podia ni tan sols arribar a imaginar. El directe es com pujar a una muntanya russa amb l’adrenalina cap

falla Raval de Sant Agustí

amunt i sense opció a caure fins que arribe el moment d’acomiadar-se de l’audiència just quan arriben els títols de crèdit. Però la festa continua, sempre, i tant que ho va fer perquè des d’aleshores vaig viatjar de nord a sud de la nostra terra, micròfon en ma per a viure esclats d’alegria en forma de vítol a peus del Fadrí castelloner amb gaiates sense fum ni foc que il·luminen el camí des d’un ermitori, sota l’atenta mirada lledonera, proveïts de la canya i el rotllet quan el poble encara caminava junt, sense comptar els metres de distància. I quan acabaven les Festes Majors de la capital de la Plana Baixa passava una cosa, que començava el compte enrere per a Sant Joan amb la primavera que s’esgota per a donar la benvinguda a l’estiu des d’una plaça dels Estels on els masclets esclaten amb la mateixa força amb què es fa un glop a un bon refresc que ajuda a mantindre la hidratació quan el mercuri es troba ben alt. Contar esta festa del foc és viure-la vora una mar on es boten ones i es demanen desitjos a peus del Benacantil. L’apoteosi alacantina comença en el cim d’esta muntanya amb una palmera immensa que en només cinc segons convida a botar foc a la llum de les fogueres on les palmeres es ventallen, amb un aire que no és suficient per a sufocar i que requereix de l’ajuda del Consorci Provincial de Bombers per a regar amb mànega d’aigua el públic eufòric i acalorat amb tanta flama. I en l’antítesi estacional tantes nits de Reis he sigut privilegiat de donar la benvinguda als monarques d’Orient, i he tornat ben abrigat al meu poble que es el primer que van xafar Melcior, Baltasar i Gaspar ara fa 135 anys. Eixe és sens dubte el meu programa festiu per excel·lència, el regal periodístic que més disfrute de tots. Com un xiquet vos ho conte, entre torxes, paquets i carrosses, a ritme de dolçaina i tabalet. La Cavalcada dels Reis, cada cinc de gener, és l’espai més autèntic que podreu vore mai en televisió, perquè la pompa fantàstica és reial però sobretot les cares dels menuts emocionats davant la imminent arribada de qui tot ho sap. Eixos són els rostres de la veritat i ja vos dic que la veritat és molt complicada de trobar en la xicoteta pantalla. Ací la llum la posen les torxes i l’estrella de Betlem que també il·lumina un camí festiu que a l’hivern continua per Sant Antoni entre el 16 i el 17 de gener. I ja vos dic que amb els vora vint metres d’alçària de pins apilats es produeix una calentoreta que senta bé. Passa a la Costera amb la seua foguera de Canals que alleugera el mono de foc i festa amb el qual només nosaltres, els que som mediterranis, sabem encetar la primavera. Després del riu presentacions i exaltacions toca el va de bo, uniformats amb un folre polar que resguarda i no fa falta quan ací a la vostra plaça d’Espanya vos uniu les 15 comissions en germanor per a donar el tret d’eixida. Un diumenge després sóc la veu que els ho conta a valencianes i valencians quan cau el sol i als peus

2021

de les antigues portes de la ciutat de València. Les Torres de Serrans s’envolten de milers de formigues treballadores de la festa i les parets medievals s’il·luminen amb crits de falla, amb la veu de les màximes representants de la festa, convidant el món a viure un Patrimoni Immaterial de la Humanitat d’allò que no es pot tocar perquè és pur sentiment que comença amb el primer colp de gola del bon grapat que vindran després amb tots els programes fins a Sant Josep. El “Ja estem en falles !” sona a través de les ones tan clar i fort que arriba a totes els racons del món en forma d’invitació a vindre i ser part d’allò nostre. I si no venen nosaltres ja anem, els que vos ho contem en forma de retransmissió, per als d’ací i per als d’allà, per als que no coneixen les nostres arrels i per als que no ho poden disfrutar perquè es troben lluny de les seues llars, ja siga per treball o circumstàncies de la vida. Els missatges d’enyorança arriben en directe per Twitter i emocionen, perquè eixa és la millor part del meu treball, el poder fer sentir la tradició a qui no la pot tocar de prop. Eixa és la veritable satisfacció de ser el conductor que porta la festa i la tradició a milers de cases. I més que faena jo diria que la meua professió s’ha convertit en addicció de la bona, eixa que només comporta alegria i positivitat per tots els costats que ara més que mai tanta falta ens fa. I com que sóc positiu, vos dic que igual que sempre ix el sol, sempre sonarà un pasdoble amb una banda, una xaranga i un riu de somriures que més prompte que tard s’han de dibuixar en els nostres fallers, falleres, indumentaristes, floristes, metal·listes, músics, hostalers, perruquers, artistes i tots els que fan possible el fet que celebrem la vida i les arrels com ningú més ho fa…. N’estic segur, ressorgirem de les cendres amb més ganes i més forts si cap i Sempre sonarà un pasdoble… en l’ofrena de flors. Fallers allí hi estaré, micro en mà disdel futur, de José Puche Hernández (Ninot Indultat. Falla posat i il·lusionat per contar-vos Arxiduc Carles-Xiva, 1994). Arxiu Joan Castelló ho com sempre, en directe.

a v i t s e f a c i s mú

mú sic a estiva la a e t c Addi

IC ADD

E S N E TE I S

HO R E SA B

ISRAEL FALCÓ PEDRÓS Músic i compositor

ls amics de la Falla Raval de Sant Agustí em demanen participar amb un text sobre la meua addicció a la música festera i a més a més ha de ser des del punt de vista positiu. L’objectiu em pareix un desafiament, una cosa difícil d’aconseguir però alhora tot un estímul i amb el que estem passant… D’entrada, abans de tirar endavant, he de fer un xicotet però significatiu aclariment: per a mi la música festera que em té incondicionalment adepte, és la música de carrer. De soca i arrel sóc valencià i entre el component genètic i el geogràfic, quina excusa més puc posar? Que en sóc addicte? No tinc cap dubte. Vinc d’una família on la música ha escrit la seua crònica. Recorde els caps de setmana de la meua infantesa. Acabat d’alçar, entrava al menjador amb les lleganyes en la cara i sempre em trobava els meus pares desdejunant-se amb música, sempre amb música. Adamo, Domenico Modugno, Raimón, Els Pavesos, la 5a de Mahler, etc. Sempre sonaven melodies noves per a mi i jo sense dir res, ja aleshores home de

poques paraules, anava entrant en aquesta primera fase de l’addicció que alguns anomenen bocabadat que consisteix en les primeres experiències agradables, amb ganes de repetir, en aquest cas una música que no saps perquè però vols tornar-la a escoltar. Des d’eixe moment, i sense saber com, anava entrant en el que se’n diu vici, afició o com estem argumentant addicció: la de la música de carrer. El següent pas va ser un poc mes seriós. A l’edat dels 12 anys quan, aquell primer any d’anar a tocar a falles, concretament a la comissió del Canet, me n’adoní del poder que tenia la música de fer festa al carrer. Recorde que tots esperaven els músics, mai eixia la comissió sense que arrancàrem a tocar; però el músics no érem tan importants com pensàvem. Allò verdaderament important era la música. Poc a poc vaig entendre que era la droga més potent que es puga consumir. Mai vos ha passat tindre un mal dia i ficar-vos laque vos agrada i anar-se’n tots els mals de cap de seguida ? O voler ixir d’un pub perquè ja no podeu més i en eixe moment sonar la vostra cançó i tornar de seguida cap a dintre perquè voleu pegar bots sense recordar el cansament? Per no dir eixe 3r dia de falles després de dinar on la nostra bateria comença a donar senyals d’estar en reserva i d’ipso facto els músics comencem a tocar i tota la comissió bota damunt de les cadires com si fos una altra vegada el primer dia? Quina droga té eixa potència? Cap ni una. Passaren els anys i el destí em tenia preparada una sorpresa que mai haguera imaginat. El destí em ficà en les mans una dolçaina. Concretament, l’agost de l’any 1993. Al principi no era molt conscient de tot el que significava aquest instrument, estava centrat en poder dominar-lo mitjanament cosa que encara que parega fàcil no té res d’això. En el pas del temps me n’adoní que la dolçaina era l’instrument fester en majúscules i això calia aprofitar-ho. Cullera es un poble de grans músics, de gent amb ganes de passar-ho bé, de música Israel Falcó, amb la seua dolçaina sempre present, al carrer, però faltava l’instrutreballant en composicions musicals ment que tota festa valenciana

2021

falla Raval de Sant Agustí

deu tindre i de la trompeta vaig passar a la dolçaina. Com a dolçainer vaig agafar la responsabilitat d’ introduir l’instrument en les falles, en les festes del poble, setmana santa, etc. I de la cosa que estic més orgullós, és de poder dir ben fort que la dolçaina ja forma part de les manifestacions més representatives de la nostra expressió com a cullerans, com a poble. En els any la meua addicció a la música de carrer, com a bon addicte, ha anat a més, i això m’ha portat la meua vessant de compositor de música de carrer encara que parega repetitiu. Aquesta paraula, la de compositor jo mai la gaste ja que crec que això són paraules majors. Sempre dic que el que faig és intentar escriure partitures el més dignament possible, i no sé si sempre ho aconseguesc. Això ho hauran de dir els altres. Sí que puc dir que soc addicte i no vull curar-me. Els cercaviles, els pasdobles, les xarangues actuals… No voldria deixar passar aquesta oportunitat per a agrair a uns grans addictes com ho són els meus companys de l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses. Sense ells seria impossible que jo em pronunciara ací així: com addicte a la música de carrer, a la festa de les falles i a la festa del poble valencià. Sense ells amb mi, no hauria arribat a compartir amb vosaltres la meua addicció a la música que amb ells, i amb la meua companya de vida, m’han portat a preocupar-me, superar-me i musicar per exemple: el bolero de Cullera… N’estic molt satisfet d’haver contribuït a la vostra projecció de comissió cultural dins les Falles i no tingueu cap dubte mai de que si em crideu, hi estaré… Amb dolçaina o sense, amb l’ànima de cullerà i músic de Figures del Tabaleter i dolçainer de la falla No és per carrer, segur que sí. casualitat, de Joan S. Blanch (Na Jordana, 2012). Foto Joan Castelló

a d i v a n o d dona vid

A L A TE C I D AD ICA MÚSTIVA FE S a c i s ú La m

alles a les f

d o n a vida MARCOS RIPOLL CORELLA Músic i compositor

er a mi és un orgull escriure aquestes línies, em sent part d’aquesta comissió fallera. Com a músic vaig tocar uns quants anys per a ells i puc dir també amb orgull que vaig compondre el pasdoble que du el seu nom: “Falla Raval”. Segons la definició de la RAE, la paraula “addicció” en la segona accepció està definida com a “afició extrema a alguna cosa o a algú”, i si he confessar la meua afició extrema, és sens dubte la música. Des de xiquet la música ha format part de mi, he escoltat les bandes i les xarangues en tots els actes i celebracions del nostre volgut poble de Cullera. Aquest fet és així per a tots els que han crescut i han participat de la vida social d’aquesta mil·lenària vila. I és que la música ha sigut, no cal dir-ho, la banda sonora en els carrers del nostre xicotet edén des dels albors dels temps. En la meua infància vaig ser faller. Tinc records de l’algaravia i la festa de les Falles, amb les seues xarangues i la capacitat de convertir el passacarrer més tediós en una cavalcada, tocant les cançons de moda o les més antigues, de les quals a vegades no en coneixem ni l’original i les tenim encasellades en la festa de les Falles.

falla Raval de Sant Agustí

Partitura del pasdoble Falla Raval, de Marcos Ripoll

També recorde com en l’Ofrena la música canviava el seu registre i passava a ser un acte més seriós, on es toquen pasdobles i es guarda més la compostura per a entregar els rams de flors a la Mare de Déu. Igualment, em ve a la memòria en les festes patronals del mes d’abril el so llunyà de les bandes tocant les solemnes marxes de processó, amb la nit, la il·luminació i el silenci que les envolta, tot creant una atmosfera d’emoció i respecte que impressionen. Amb tot això, la llavor de la música va començar a créixer en mi, i com quasi tots els xiquets de Cullera vaig entrar a estudiar en una de les societats musicals centenàries de la nostra vila. Vaig iniciar els meus estudis en la SMI Santa Cecília; al poc de temps vaig deixar de ser faller per a tocar en les xarangues que acompanyen

2021

les comissions falleres en els passacarrers i amenitzen els diferents actes. Era molt gratificant veure com amb el que jo estudiava i estava aprenent, podia fer que la gent canviara d’estat d’ànim amb una simple cançó. Aquest fet amb el temps et du a reflexionar sobre com la música afecta emocionalment la gent, pot dur-la a l’eufòria o a la tristesa amb uns simples acords en el context adequat. La música és addictiva i per a la festa de les Falles imprescindible. Imaginem-nos una entrega de premis sense la música i l’algaravia de totes les xarangues; una despertà sense la música sonant llunyana i els masclets sonant amb estrèpit mentre badallem en el llit demanant cinc minuts més. O les desfilades sense la marxa i el ritme de les cançons més apegalosa, i una ofrena sense la música que li dona solemnitat i emoció a l’acte. Sincerament, tot perdria gran part de l’encant. Els músics interactuen amb els fallers i les situacions que es van donant. Formen part de la comissió de manera activa i aporten a la festa el seu treball intangible. La música se l’endú el vent com les cendres de les falles, però les emocions queden marcades a foc en el cor de la gent, com el foc que crema les falles al so del pasdoble El fallero de José Serrano. A tot això ho podem anomenar tradició cultural, arriba a l’ànima dels participants en aquestes celebracions i els acompanyarà la resta de la seua vida fent-ne una marca indeleble. Som uns addictes a la festa de les Falles.

Homenatge al jazz, figura de la falla Jazz… ta bé, de Sergio Martínez Guirao (Santa Genoveva TorresArquitecte Tolsá, 2015). Foto Joan Castelló

avalcade c a s e d a c l a v ca v a l cades s e l a e t c i d d A

IÓ S R E IV NOT D I R A EL NI I T À S VEI D R E S L A

AITOR SÁNCHEZ COLLADO Periodista. Faller de Sant Valerià de Torrent

m confesse un addicte de la cavalcada del ninot: on la sàtira i la diversió es conjuguen en l’expressió màxima de les falles. A Torrent, la Cavalcada adulta, junt amb la Crida i l’Ofrena, és l’acte faller més multitudinari pel seu caràcter desenfadat que als anys 2000 es va desvirtuar en un excés etílic, però que, poc a poc, va reconduint-se gràcies a algunes falles que resisteixen i fan comparses al servei de la crítica i del ninot que s’ha de cremar. La meua participació en la cavalcada del ninot part des del moment en que vaig nàixer, quan els meus pares em disfressaven amb confeccions fetes al casal. Era una festa familiar en la que els xiquets matinejàvem el dia de la cavalcada amb nervis per estrenar les disfresses, poder desfilar per l’avinguda i després arreplegar la pluja de caramels i llepolies que els representants de la comissió llançaven des de la carrossa, una vegada acabada l’oficialitat.

De cavalcada etílica a cavalcada crítica El meu pas a juvenils (a inicis del 2000) va coincidir en un temps on la cavalcada adulta prenia en Torrent un tarannà centrat en el

es s 2021

Una Odissea espacial (Falla Sant Valerià, 2019)

Un Torrent de por (Falla Sant Valerià, 2015)

falla Raval de Sant Agustí

El museu de l’Horta (Falla Sant Valerià, 2019)

consum d’alcohol, on la majoria de comparses oferien espectacles sense trellat i sense treball, amb poc de gust i desproveïts de qualsevol tipus de crítica. Amb l’entrada del nou segle i els nous hàbits d’oci, la festa altera els seus pilars fonamentals i trobem un desequilibri de la part cultural, que minva enfront una celebració basada en la festa sense més pretensions (disc mòbils, revetles, xarangues, etc.). En este sentit, la cavalcada perd paulatinament el seu vessant crític i de treball i dona pas a un carnestoltes etílic on es desvirtua l’origen del propi acte i amb seriosos perills per a la salut. Involucionar sense control municipal (ni de la Junta Local Fallera) el que feia era pujar el nombre de comes etílics cada any, davant la mirada passiva de presidents de falles, que promovien eixe tipus de festa entre els joves. Poques falles van mantenir el tipus (Ramón i Cajal, La Plaça i poc més) en confeccionar disfresses, llogar-los i incloure crítica. A mitjans del 2000, davant la situació de descontrol l’Ajuntament va ficar en marxa la campanya amb l’associació d’alcohòlics rehabilitats de Torrent i comarca (Artic), on es volia conscienciar dels perill de l’ús abusiu de l’alcohol. Els voluntaris col·locaven taules a

l’avinguda on intercanviaven gots d’alcohol per sucs naturals, que exprimien en el moment. La iniciativa es va mantenir en el temps, però sense cap incidència directa en els fallers. Aleshores, Junta Local va redactar penalitzacions en les bases de menys 10 punts a aquelles comissions on desfilaren comissionats fent consum d’alcohol durant el trajecte, però tampoc va suposar cap remei, ja que a la majoria de les comissions els donava igual els premis, només els interessava participar en el gran carnestoltes dels excessos. Esta idea de “desfase total” ja estava assumida per la gran majoria i, fins i tot, en 2008-09 l’Ajuntament va instaurar la “revetla del ninot”, on després de la cavalcada el consistori organitzava una gran festa als peus de la torre per acabar la nit amb la resta de públic supervivent (i on es va fer públic el veredicte del jurat). Amb bon criteri esta revetla es va suprimir, però la falla carrer Toledo va agafar el relleu i a dia de hui encara celebra la seua festa, on se concentren els fallers que encara volen més festa o simplement volen retrobar-se després del concurs, encara que la majoria d’assistents són joves fent botellot, que participen de la primera gran festa de carrer de l’any.

2021

Un Torrent de por (Falla Sant Valerià, 2015)

falla Raval de Sant Agustí

125 Aniversari del trenet (Falla Sant Valerià, 2018)

El 2012 Junta Local va intentar desbloquejar la situació i establir que la participació de la cavalcada fora voluntària, una forma de dissuadir a aquelles comissions que no participaven en serio. Tampoc va funcionar, ja que les comissions es van inscriure en concurs per no perdre l’oportunitat de desfilar en esta festa de carrer. Era evident que la cavalcada s’havia instaurat com un dels actes fonamentals al calendari faller, on ningú volia faltar: ni el faller de major edat que participa per tradició, ni els joves, ni els “fallers estiuejants”, que no apareixen en tot l’any pel casal, però donen el tret d’eixida de les falles amb la seua incursió cavalcatera. En esta dècada dels 2000 la falla Ramón y Cajal i La Plaça guanyen molts primers premis en comparsa amb alguna discreta incursió de Cronista en crítica. En infantils arriba Lope de Rueda al 2009-10, fins que Sant Valerià s’imposarà, cosa que també farà en majors, junt amb Sant Roc i Avinguda. El ressorgir de la crítica Arribats a este punt, vaig plantejar en la meua comissió, Sant Valerià, un gir de rumb per començar a treballar les cavalcades,

2021

sota la premissa que podem divertir-nos, però també aportar un missatge crític, divertit i didàctic al carrer. Vam començar enfocant els esforços en la cavalcada infantil, on en Torrent hi ha un bon nivell. Així poc a poc vam centrar-nos en tractar temes locals. El 2013 la centrem al voltant del momentet andalusí de la torre i les festes típiques de la ciutat. Mentre que en la major, comencem a clavar-nos en temes locals quasi en la seua totalitat. A les falles de 2014 guanyem amb un repàs en clau de ruta turística per fer sarcasme sobre el recent títol de ciutat turística al municipi i el desgavell de la realitat. La cavalcada infantil era un repàs a les fulles i flors de l’Hort de Trenor. Començarem una bona ratxa fins a l’actualitat i amb la tendència marcada de centrar totes les cavalcades, llibret i falles en temàtica 100 % local durant tots estos anys. Una cosa mai vista fins l’actualitat en la ciutat, ja que considerem que són els pilars fonamentals de la festa. Sempre arriba millor al públic un missatge centrat en allò que passa al seu barri, com les promeses electorals incomplides, els impostos, pactes de govern, o la crítica local fallera, etc. I d’altra banda, adoptem un missatge didàctic, ple de fantasia i creativitat per involucrar als menuts en la festa al voltant de la història, costums i tradicions de Torrent. Així és com el 2015 va arribar el gran triomf. Férem triplet i arrasàrem en les cavalcades (comparsa, crítica, i infantil). La cavalcada infantil tractava el cicle integral de l’aigua en Torrent: amb la visita històrica pel barranc, els Arquets de Baix (aqüeducte), l’ofici d’aiguader, etc. Per la seua banda, la major representava un Torrent de por, ple d’embruixos i pactes de govern, amb la resurrecció de Jesús Ros (candidat a alcalde que tornava a la vida política). El 2016 vam fer la festa de Sant Blai en el carrer. Tots els elements culinaris, de festa i fira que la fan única, que va ser valorada amb un 3r premi pel jurat, però un 1r per la gent de Torrent que reconeixia cada escena. El 2017 vam imaginar com seria Torrent en el futur (3r premi) i en la major vam plantejar “la caiguda de l’imperi Rochano” (l’alcalde), una fantasia romana per criticar les promeses incomplides en campanya (1r premi de crítica i 1r de comparsa). El 2018 era el torn de celebrar en la cavalcada infantil el 125 aniversari del Trenet amb les parades dels pobles de la comarca (1r premi) i en la major fer sàtira sobre “Torrentyland”, el parc temàtic ple de desgavells que s’havia convertit Torrent (1r premi de crítica, 2n de comparsa). El 2019 vam fer un recorregut per la Casa Museu de l’Horta Sud, on els xiquets representaven utensilis, parts de la casa, mobiliari, etc. d’una antiga casa valenciana del segle xviii (1r premi) i la major una odissea espacial plena de marcians en any electoral. El 2020 vam fer un recorregut pel desaparegut hotel modernista Fonda El Vedat (2n premi per penalització) i la major es va centrar en els pro-

jectes en paper que es van quedar sense realitzar (1 premi crítica local FAC), la primera vegada que es feia tota una cavalcada completa en papiroflèxia.

falla Raval de Sant Agustí

Treball en família Tot això ha sigut possible gràcies al grup de treball de la comissió: als coordinadors, Mari Carmen Garcia (en infantils), junt amb la resta de delegades; així com a Miguel Ángel Atienza i Paco Navarro en la cavalcada major. Gràcies als grups de decorats (Miguel Atienza, Juanjo), a mares i pares que convertixen el casal en un taller improvisat durant més de 4 mesos. Des de que comencem a parir els primers esbossos en estiu, fins que comencem en octubre a treballar en la compra de teles, cartró, pintura, suro, etc. Un grup de fallers resilients, que amb bon humor i alegria han format una gran família cada vesprada i nit en el casal. On els moments de tensió, de baralles dona pas a l’alegria de saber-se artífexs d’un treball comú al servei de Torrent. No importen premis, ni comentaris; només la il·lusió dels xiquets i dels majors al lluir per l’avinguda i que comenten: “es nota que arriba Sant Valerià”. L’addició em porta a investigar, llegir, estar al tant de l’actualitat de Torrent, a mirar també el que fan a altres poblacions com Paiporta, Gandia, Sagunt, Alacant (i la seua desfilada del Ninot), etc. però sense copiar; ja que la nostra premissa es oferir un producte 100% local, una disfressa gegant- a mida- de la capital de l’Horta Sud. Una gran mascarada en la que la ciutat es puga vore reflectida, reflexionar i riure del que no ens agrada, per cremar-lo uns dies després en forma de ninot. Una cavalcada plena de sàtira i diversió, però sempre al servei del ninot que cremarà.

(Reportatge fotogràfic cedit per l’Ajuntament de Torrent i Falla Sant Valerià)

k c a b y a pl

playbac ix E e t T a C I m u r e ADD AL s e d e x u l El

JOSÉ GÓMEZ DÍAZ Delegat de playbacks Falla Antonio Pardo de Torrent

uan balles pots gaudir el luxe de ser tu mateix… i això és el que m’ocorre cada vegada que puge a un escenari. La meua passió pel món dels playbacks, o millor denominats hui dia musicals, va molt més allà del que es veu damunt d’un escenari, perquè darrere de tot això hi ha molt més, hi ha sentiment, hores de molta faena i sacrifici, hi ha unió, família fallera i un cúmul de sensacions que són molt difícils de descriure en aquestes línies. El món de les falles i en particular el món de la “purpurina”, com es coneixen els musicals en l’àmbit faller, s’ha convertit en una manera de vida, en el meu dia a dia pel molt que m’ha aportat i que espere que em continue aportant. Gràcies a això he crescut com a persona, he plorat, he rigut, m’he emocionat, m’he decebut i sobretot m’ha fet conéixer qualitats meues que he anat desenvolupant durant anys, cosa que altres activitats de la meua vida no ho havien aconseguit. He conegut persones meravelloses que comparteixen la mateixa passió que jo pels musicals, i que han arribat fins i tot a convertir-se en grans amics i persones fonamentals en la meua trajectòria.

falla Raval de Sant Agustí El rei lleó, una de les escenificacions més exitoses en la comissió de Ramón y Cajal de Torrent.

Foto Adrián Castelló

2021

Aquesta activitat, a vegades molt poc reconeguda pels fallers, té molts matisos que la converteixen en una cosa molt especial. A través d’ella es crea un vincle d’amistat, unió, constància i responsabilitat que la converteixen en allò que en el llenguatge de la festa denominem “fer falla”. Omplim el casal durant tot l’any de música, ball i germanor, ja que és una cosa que treballem durant tot l’exercici. El grup de playbacks que tinc l’honor de dirigir estem en actiu sempre: si no tenim concursos, tenim actuacions en diferents llocs. És una manera de vida que ens ha permés crear eixa unió familiar fallera i playbackera. Si em pregunten el per què dedique tantes hores a la falla i a ballar, la meua resposta seria aquesta: ballem per a expressar-nos, ballem perquè ens agrada ballar!, balle perquè m’apassiona!.

Representació de Reis do Carnaval en la Sala Canal. Foto Armando Romero

falla Raval de Sant Agustí

La veritat és que quan ballem desconnecte una estona de preocupacions i aclaparaments del dia a dia, per a connectar-me amb noves experiències. He conegut molta gent gràcies a aquesta activitat i cadascú ha arribat a ella per diferents motius; molts d’ells s’han acostat al ball buscant noves experiències, canviar d’ambient, fer una cosa nova i diferent. Llavors troben en els playbacks la combinació perfecta: diversió + nou ambient + conéixer gent de la falla + moure el cos, sentir-se saludable. Uns altres ho han viscut des de molt xicotets i són incapaços d’eixir-se d’aquest món, i altres, que també n’hi ha, estan per estar. Crear musicals m’encanta! em relaxa…! Altres vegades m’estressa!, però fa sentir-me bé amb mi mateix! El més important de cada dia, de cada projecte creat en cada exercici faller és que puguem sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, amb el que fem, amb

Participació en l’elecció de les Corts de les Falleres Major i Infantil de València de 2014-2015

al Pavelló de la Font de Sant Lluís. Foto Julio Fontán

2021

la nostra vida i el nostre dia a dia. De fet, hi ha moments en els quals el playback es converteix en un repte. Quan un pas no ens ix, quan no entenem un gir, quan som tímids i no ens deixem portar, quan el decorat va endarrerit i veiem que no arribem a temps, quan un vestuari o tocat se’t resisteix… Que bé ens sentim quan ho superem i ens adonem que hem fet un pas avant i que bé em sent quan veig que molta gent se supera dia a dia, any rere any i els veig evolucionar!. Quan decidisc muntar un playback, el primer que em plantege és la idea que millor li puga anar al grup i amb la qual més còmodes i millor resultat puga donar-nos. Una vegada triada la idea, hem de pensar tot el que ens fa falta per a fer-la realitat: disseny de vestuari, muntatge de la música, producció de decorats i planificació de les coreografies. Tot això, és clar, envoltat i recolzat per un grup de gent que et dóna suport incondicionalment i es deixa la pell perquè tot isca com està pensat. No és tasca fàcil, ja que normalment som unes 45 persones ballant, i a més cal coordinar els muntadors del decorat, la gent que ens ajuda a canviar-nos durant les actuacions… Som molta gent, però tots remem en una mateixa direcció i entre tots fem que tot isca coordinat i que no falte ni un detall (òbviament a vegades les coses fallen, som humans, però amb un somriure i molta disposició tot se soluciona). La meua experiència és molt àmplia i variada, ja que vaig començar muntant playbacks infantils per a després centrar-me en majors. Durant la meua etapa amb infantils aconseguírem nombrosos primers premis, tant en categoria individual com de grup i vaig poder veure com molts xiquets evolucionaven i sentien com jo eixa espurna que es remou a l’interior i et fa sentir papallones a l’estómac. El primer playback el vaig muntar l’any 2003 i des de llavors no he parat ni un sol any; bé, enguany no hem pogut fer res per la COVID 19, però estem carregant piles per a quan puguem tornar, no en queda una altra. De la meua etapa de playbacks majors he de dir que he muntat molts números tant individuals com de grup i tots ells de molt diversa concepció i molt dispars entre si. Des d’un circ, una fantasia egípcia i un muntatge molt boig i divertit titulat Quin espectacle d’espectacle, a Shrek, Mary Poppins i Grease, entre d’altres. La meua primera etapa fins al 2015 va ser en la Falla Ramón y Cajal i si haguera de destacar alguns musicals d’eixa època citaria sense cap dubte La bella i la bèstia i El rei lleó, no sols pels nombrosos premis que vam obtindre sinó pel que vàrem gaudir mentre els creàvem i mentre actuàvem damunt de l’escenari. Vam tindre l’oportunitat d’actuar en molts llocs, entre ells Expojove-València, que cada Nadal comptaven amb nosaltres; la Fira

falla Raval de Sant Agustí

de Juliol, presentacions d’altres comissions, preseleccions falleres i fins i tot la Cavalcada de Reis de València. Van ser experiències úniques i molt intenses. També vam tindre la gran oportunitat de poder ballar dos anys consecutius en l’elecció de les corts de la Fallera Major de València a La Fonteta, una de les millors experiències que aquest món m’ha regalat i que per a tots nosaltres va ser un plaer poder ballar i col·laborar en aquest acte tan important. La segona etapa playbackera en la meua Falla Antonio Pardo de Torrent m’ha donat moltes alegries i satisfaccions, ja que hem crescut en molt poc de temps a ritmes engegantits. Començàrem amb una mansió terrorífica, després viatjàrem a Cuba amb Balla amb mi, ens vam moure tots al so de Daddy Cool, buscàrem els reis del carnestoltes del Brasil en Reis do carnaval i en l’últim espectacle ens traslladàrem a Àfrica per a viure una experiència salvatge. Durant aquests últims anys hem actuat també en molts altres llocs i ens han concedit nombrosos premis: hem aconseguit guanyar a la nostra ciutat Torrent els primers premis de musicals cada any i en el 2019 vam alçar-nos amb el primer premi de la Champions de playbacks organitzada per JCF i la seua delegació de juntes locals. Amb Reis do carnaval hem tingut moltes actuacions i hem sigut convidats a la final de playbacks de JCF a la Sala Canal com a exhibició. En el moment en què estic escrivint aquestes línies estem sense activitat i esperant amb moltes ganes poder reprendre el nostre musical Àfrica amb el qual tenim encara molt a viure i gaudir. Mentre el meu cos m’ho demane i aguante, i pel que veig encara té corda per molts anys, continuaré gaudint d’aquest món, el meu món. És veritat que no sempre tot és de color de rosa i no sempre és tan agraït com sembla, però sempre em quede amb la part positiva de les coses. I si fem balanç, guanyen (i amb escreix) les coses bones i tot el que ens fa sentir aquesta activitat fallera. Passen els anys i cada vegada que puge a un escenari continue sentint eixos nervis tal com els sentia el primer dia. Sí que és cert que la maduresa i l’experiència et fan sentir-te cada vegada més segur, però m’encanta veure com la gent del meu grup té les mateixes sensacions que jo i com s’il·lusionen any rere any amb el nou musical. Per a mi tot això és senyal que estem fent-ho bé, això és el més important. Els premis van i venen, a vegades més justos i altres vegades menys, però el que importa de veritat és sentir-ho, viure-ho i compartir-ho amb la gent que admires i que són la teua família fallera. Igual he repetit molt el terme família, però és que és així com em sent amb cadascun dels que formen part del grup i que compartixen amb mi aquesta experiència genial i als quals estic eternament agraït per seguir-me en les meues bogeries. Em sent súper orgullós d’ells i del que són capaços d’aconseguir.

Espere que mai decaiga aquesta activitat i que amb els anys puguem continuar gaudint de tot allò que ens uneix i sobretot que molta gent puga tindre l’oportunitat de descobrir el nostre món, que a vegades en l’àmbit faller està oblidat o és poc valorat. Vos deixe amb una frase que m’encanta i que defineix molt bé el que jo sent per cadascun dels records que tinc de la meua experiència ballant: “Cada ball que faces et pertany. És part de la teua col·lecció. Quan ho

2021

Coreografia d’un musical mexicà

penses així, voldràs que la teua pròxima rutina siga la millor que hages fet mai!” (Torron-Lee Dewar)

k c a b y a pl

ayback playback

NO E D ES PER A R O H MIR N Ó R M O D N GIC U R MÀ CR E A

al e t c i Add

JONATHAN NÚÑEZ HOLGADO Director de playbacks de la Falla Fra J. Rodríguez-Pintor Cortina

envolguts amics de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera. Com a delegat i director dels quadres artístics dels playbacks de la Falla Fra J. Rodríguez-Pintor Cortina, és un honor poder col·laborar amb vosaltres i comptar la meua experiència en una especialitat tan meravellosa i fantàstica com són els playbacks. Vaig créixer en aquest món de la faràndula i purpurina des que vaig fer els primers passos, i el meu objectiu va ser sempre poder pujar a l’escenari com a actor, primer en infantils i després en majors, en el nostre quadre artístic Fra J. Teatre. Som una falla activa i tots els exercicis participem en nombroses activitats: teatre infantil, juvenil i major; playbacks infantils i majors; grup de balls regionals infantil i majors, declamació, i tabal i dolçaina. La meua experiència com a component dels diferents quadres artístics de la meua comissió sempre m’ha proporcionat molt grates satisfaccions perquè no tot és baixar al casal a assajar i representar un número musical o una obra de teatre en un escenari, participar en els concursos o mostres… Es tracta sobretot de fer falla, fer nous

2021

El musical, de Pere Baenas (Convent de Jerusalem, 2019). Foto Joan Castelló

falla Raval de Sant Agustí

amics, créixer com a faller, tindre un oci sa… però, sobretot, anar coneixent la teua falla en tots els sentits. Sóc de l’opinió que el vertader faller hauria de poder conéixer la seua comissió íntegrament, en totes les seues vessants, per a així saber com és i com et representa. I, per descomptat, conéixer com tots els components de la junta directiva treballen, any rere any, per i per a la seua família fallera. Com a director i delegat dels quadres de playbacks he de comentar que cadascuna de les produccions passa per diverses fases. Primer, quan es pensa la idea, i després treballant en paper amb dissenys de vestuaris, decorats, muntatges musicals, escenografies… i, per descomptat, bregant amb els components dels diferents quadres. Ja dins d’aquest món, als 17 anys vaig començar a portar el quadre, treballant colze amb colze amb la meua companya en aquell moment, Mónica Oliva Gimeno. Junts vàrem començar a plasmar les nostres idees i les nostres bogeries amb el quadre de playback infantil; participàrem en els diferents concursos de la Comunitat Valenciana i obtinguérem nombrosos premis, però sobretot gaudírem de veure la cara d’il·lusió dels xiquets, que quedaven impregnats de la màgia que envolta el món de la música i el ball. Als dos anys de portar el grup infantil, em van donar l’oportunitat de portar també el grup de playback major, juntament amb el meu company de delegació José Vicente Lleó Quesada, la qual cosa va suposar un augment de la responsabilitat en haver de compaginar així els dos grups. I ja vos dic que no és una tasca fàcil, perquè és el doble de faena en assajos i hores invertides en preparació, organització i treball. Tot canvia, assumeixes més responsabilitat però, davant tots eixos problemes, segueixes treballant amb gran il·lusió. Ninot de Billy Elliot per a la falla El musical, de Pere He de ressaltar que la meua Baenas (Convent de Jerusalem, 2019). Foto Adrián comissió es bolca en totes les Castelló

Escena de La Bella i la bestia per a la falla El musical, de Pere Baenas

activitats que s’organitzen i, en aquesta del playback en particular, sempre m’he sentit protegit perquè he tingut el suport i l’ajuda de tots, tant majors com infantils. I, amb aqueixa força que dóna seguretat i convicció en el que fas, hem representat la nostra falla en els diferents concursos de la Comunitat Valenciana, i hem obtingut importants premis que han reconegut el nostre bon fer i ens han omplit de satisfacció i orgull. En l’actualitat continue portant la direcció dels diferents grups de playback, encara que amb una diferent companya de delegació en infantils, Sara València Gavaldà Teruel. L’any vinent deixaré el càrrec de director de playback major, que passarà a ser exercit per Esther Fas Martín, l’antiga delegada abans d’estar jo en el càrrec i sé de bona mà que ens portarà al més alt possible, com ja ho va fer en el seu moment. Aquest és un món de molta faena, de passar moltes hores de son,, d’anar i vindre a mil llocs per a trobar el millor per als diferents números musicals, d’hores de cosir, assajos i preparar escenografies… Però, sobretot és un món màgic i que et porta a gaudir plenament amb els teus, a oblidar-te per moments dels teus problemes i disfrutar d’una manera sana del ball i de les diferents històries que, amb esforç i dedicació, contem en cadascuna de les nostres actuacions al públic perquè siga partícip amb nosaltres d’un espectacle que desperta emocions i fa volar la imaginació.

2021

(Convent de Jerusalem, 2019). Foto Joan Castelló

falla Raval de Sant Agustí El fantasma de l’òpera, escena de la falla Les nits de Canal, de Salvador Dolz (Barri Beteró,

2012). Foto Adrián Castelló

m e n r o t s n E

addictes

de qu i sentir ens fa bé!