PART 5: Llibret 2021: ADDICCIONS by Falla Raval de Sant Agustí

patològ iques

addiccions patològiques

falla Raval de Sant Agustí

addiccions patològiques · a 2

2021

addiccions patològiques · ad 3

introducció

2021

En el llenguatge comú, les addiccions van unides a una patologia, a una conducta perillosa que condueix a consumir productes, especialment drogues, i de la qual és difícil eixir per raons de dependència. Addicció és també una malaltia crònica que es caracteritza per una cerca patològica de la recompensa o alleujament a través del consum d’una determinada substància o de realitzar determinades accions. Els addictes actuen compulsivament i poden recuperarse mitjançant un tractament adequat. En aquest cinqué volum, els mostrarem algunes de les addicions més recurrents, des de les drogues i el joc, fins al sexe i les compres compulsives.

Índex 8

Procés addictiu: un camí tòxic • Juan Antonio Román Muñoz

falla Raval de Sant Agustí

Addiccions que roben felicitat • Lola Alapont Arlandis

Titellaires • Paqui Ortiz Olivert

L’esport, un instrument per a altres objectius • Juan Antonio Román Muñoz

Addicció al sexe: mite o realitat? • Pepa González Sala

Consumits pel consum • Vicen Espí Ferrer

Coses que poden fotre la festa • UCA-Alzira

2021

un c tòxi

c i x ò t í m ca

É C O PR

: U I T DIC D A S

n camí òxic

JUAN ANTONIO ROMÁN MUÑOZ Psicòleg i faller del Raval de Sant Agustí

uan parlem d’un procés addictiu, hem d’assenyalar, en primer lloc, que l’evidència científica ens mostra que cada persona és un món, i no totes les persones desenvoluparan un mateix patró de consum, inclús algunes d’elles no aplegaran mai a patir els efectes d’una addicció. La presència o absència de certs factors personals, contextuals i d’algunes predisposicions genètiques encara que ens ajuden a explicar com es produeix el desenvolupament d’una addicció, no ens expliquen per si mateixos perquè unes persones ho faran i altres no. D’aquesta manera, podem assenyalar que tothom som susceptibles a patir una addicció en un moment determinat. Ara bé, estem dispostos a córrer el risc? A mesura que repetim una conducta o el consum d’alguna substància amb potencial addictiu, el nostre organisme va patint una sèrie de processos i canvis que repercutiran en la futura addicció. Aquests es produeixen tant a nivell conductual social i fisiològic o neurobiològic. Encara que a nivell neurobiològic es produeixen canvis importants, en aquest article ens anem a centrar en dos pro-

2021

cessos bàsics que ajuden a explicar com una persona es converteix en addicta, així com els canvis produïts en el patró de consum que poden tindre com a conseqüència l’addicció. Durant els primers contactes amb les drogues, a nivell neurobiològic es va associant la situació consum amb les sensacions plaents que li produeix, augmentant la probabilitat de les conductes de cerca i de tornar a consumir la substància. Quan aquest es repetix en el temps, la reactivitat a la estimulació produïda per la substància al sistema de recompensa cerebral disminueix. Aquest fet, es explicat pel procés de tolerància, el qual ens senyala que a mateix consum cada volta la persona nota menys efectes provocats per la substància, sent la conseqüència del mateix l’augment de la quantitat consumida per a mantindre un determinat efecte gratificant. És a dir, si es mantenen les mateixes quantitats de consum, cada volta l’efecte desitjat serà menor. Aquest augment progressiu, pot aplegar a ser tòxic o produir en la persona una sobredosi quan la substància consumida sobrepassa certs nivells. Altre procés que caracteritza les addiccions, i que sorgeix una volta s’ha desenvolupat, és la síndrome d’abstinència. La seua durada està condicionada al grau d’addicció desenvolupat. A mesura que l’addicció està més arrelada menor serà el temps entre consums per a sentir aquesta síndrome. La seua característica principal és el malestar que produeix en l’addicte, que serà víctima d’un estat d’agitació el qual només podrà ser reduït i controlat amb el consum de la substància o la previsió de la proximitat del mateix. Quan l’addició està molt arrelada, apareixerà una síndrome amotivacional caracteritzat per la falta d’interés i apatia per tot allò que no siga aconseguir el tòxic. Si ens centrem en el patró Les drogues, de Salvador Debón (Plaça de la Mercé, de consum per tal de vore com 1973). Arxiu Joan Castrelló una persona va desenvolupant

falla Raval de Sant Agustí

en addicte, encara que aquest és progressiu, es podem distingir tres fases clarament diferenciades: una primera fase de consum pròpiament dit, posteriorment transformada en abús i finalment l’addicció. Abans d’aquestes fases, podem parlar d’una fase zero de pre-consum, on encara no s’ha iniciat la conducta addictiva però la persona ja té en ment fer-ho. Aquesta, al igual que la de consum, és sovint que es produïsca a l’adolescència, ja siga per la pressió social del grup d’iguals, les ganes d’experimentació o per tal de sentir-se més madur. Encara que en aquest moment no hi ha consum, és un moment determinant, puix la decisió que prenga pot canviar el seu futur. En cas de decidir-se finalment per provar la substància, durant els primers consums s’establirà una relació positiva entre el consumidor i les drogues. En aquest primer moment, la ingesta només es produïra en contextos d’oci, on el caràcter festiu dels mateixos ocasionarà el consum de la substància. Així, la persona només sentirà els efectes positius d’aquesta, els quals li resultaran atractius i agradables, buscant repetir la experiència de consum per tal de tornar-los a percebre. Cupido amb les xeringues de les Conforme passa el temps, i sense tindre drogues en Amor 88, de José consciència la persona, el patró de consum inicial Pascual Ibáñez Pepet (Convent i esporàdic va mutant en un patró on la ingesta és de Jerusalem, 1988). Arxiu Joan més habitual o es produeix en un rang de situaCastelló cions més ampli. A mesura que la persona consumidora augmente les ocasions on la substància estiga present major probabilitat té de caure en l’abús, sent aquest un fet irremeiable si la persona no es capaç de trencar l’espiral de consum en la qual es troba immers. Aquesta fase d’abús ve caracteritzada pel canvi motivacional que va produint-se en la persona. A causa de l’associació positiva establerta en la fase anterior, i les creences de control sobre el consum i de la substància com a inofensiva, aquesta es converteix en el recurs màgic i fàcil que l’ajuda a afrontar el malestar emocional, les situacions frustrants, doloroses o de canvi en el seu estat anímic. Per altra banda, no s’adona que aquesta percepció esta basada en el propi auto-engany, sent incapaç de vore que a llarg termini la solució màgica no funciona. Per tant, la substància estarà present en multitud d’ocasions de diferent índole amb l’augment del consum associat. El punt de vista a curt termini que té la per-

2021

sona, l’augment del malestar quan no està present la substància i la seua utilització com a mètode principal d’afrontament ocasionarà un augment en les conductes de cerca quan no s’està consumint, així com l’aïllament progressiu de la persona i tancament al seu món interior. Conforme, el patró d’abús es prolongue en el temps, les conseqüències negatives es faran més visibles. Aquestes començaran a afectar a la persona en totes les esferes (social, laboral, familiar, física…) i no només a ell, sinó també a les seues persones properes. Quan l’abús de la substància ja està consolidat en el temps, el canvi motivacional que ha anat produint-se en aquesta fase serà complet. En aquest moment, qualsevol efecte positiu que provocava el consum o pel qual buscava consumir haurà desaparegut. Així, la motivació per a continuar consumint la substància està basada La Inseguretat Social, de José en evitar el malestar que li ocasiona no consuPascual Ibáñez Pepet (Plaça de la mir-la. A pesar d’aquesta circumstància, la persoMercé, 1993). Arxiu Joan Castelló na segueix tenint una falsa percepció de control, i té la creença de l’abandonament voluntari del consum quan així ho considere, encara que realment ja no pot ferho sense ajuda. Malauradament, quan aquest patró d’abús indiscriminat s’allarga en el temps, més tènue es torna la línia entre un patró de consum abusiu i l’addicció. En moltes ocasions, el desenvolupament d’un patró addictiu és només qüestió de temps. L’addicció es caracteritza per la pèrdua total de control de la persona i la impulsivitat respecte a la cerca i consum de la substància. Aquest es torna compulsiu, desenvolupant un patró de pensament obsessiu, on l’eix central és la substància. A més es mostra agitat quan no està pròxim el consum, sent visibles els efectes de la síndrome d’abstinència. De la mateixa manera, el procés de tolerància i la dependència, fan que el dia a dia de l’addicte siga més insidiós. El deteriori físic i al seu funcionament diari és visible, i encara que ja manifesta certes conseqüències negatives, els efectes d’aquest patró de consum ad-

falla Raval de Sant Agustí

dictiu també es desenvoluparan a mig i llarg termini en les diferents nivells personals. Encara que les persones del voltant de l’addicte tracten de forçar-lo a entrar en programes de rehabilitació, aquest procés fracassarà irremeiablement si la persona no està disposta a afrontar la situació. A mesura que l’addicció és cronifica, més fàcil és que la persona toque fons i vullga canviar de vida. Però també és cert, que algunes persones, inclús després d’aquest fet, no volen deixar el consum. Com a conclusió, senyalar que les addiccions no són cosa de broma, al iniciar-se en el consum d’una substància o en activitats com els jocs d’atzar, s’ha de ser conscients que s’està jugant a la ruleta russa, i sense adonar-se es pot caure en una addicció. No ens enganyem, eixir d’una addicció és un procés llarg i dificultós. Per molt que es pense que u per ell mateixa pot superar-ho, les probabilitats d’èxit, si aquest s’intenta sense ajuda, són ínfimes. Per tant, en cas de patir una addicció, un consum disfuncional o si s’ha perdut el control de la nostra conducta, no hi ha que dubtar en cercar i demanar ajuda professional. Això si, sempre que s’estiga realment disposat a canviar i no siga a causa de pressions o falsa motivació per al canvi. En aquests casos, s’està condemnat al fracàs.

Addicció als jocs. Ninot de Sergio Edo per a la falla Il·lusionat (Antonio Molle-Greogrio Gea de

Mislata, 2016). Arxiu Joan Castelló

que roben Addi

ons que r

s n o i c c i d d A n e b o r e qu

T A T I C FELI

LOLA ALAPONT ARLANDIS Tècnica de la Unitat de Prevenció de Conductes Addictives (UPCCA) Mia Cullera

uan parlem d’addicció, solem pensar irremediablement en substàncies tòxiques, substàncies variades que al llarg de la història l’ésser humà ha utilitzat i ha anat canviant paral· lelament a motivacions socials, culturals, religioses… L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha classificat les substàncies en estimulants, pertorbadores-al·lucinògenes i depressores. Entre les últimes es troba la substància legal més acceptada, assumida i defensada a la nostra cultura: l’alcohol, que és envoltat de mites que perduren i de plantejaments prehistòrics que resulten quasi impossible de deslligar, com ara alcohol-socialització, alcohol-diversió, etc., malgrat del mal que el seu consum abusiu ha fet i ens fa dia rere dia. Aquesta substància depressora per excel·lència que és l’alcohol, juntament amb altres estimulants majors com la cocaïna, estan produint actualment grans destrosses personals, familiars, econòmiques, que són deshumanitzadores a causa de la falta d’emocions que presenten les persones addictes a aquest «còctel explosiu» que mescla cocaïna i etanol.

falla Raval de Sant Agustí

Cal fer notar també l’enorme avalanxa del consum de cànnabis (substància pertorbadora), protagonitzada per joves, per no tan joves i per menors, de manera exagerada, avalada per la «bona premsa» i per les creences que s’encarreguen de transmetre els lobbys econòmics interessats, els quals intenten classificar i qualificar les persones procannàbiques de progres, versus les anticannàbiques que serien retrògrades i antigues. Si parlem d’addiccions, necessàriament hem de ressenyar que aquest és un fenomen canviant, no sols quan parlem de tòxics, sinó quan a hores d’ara integrem també les denominades addiccions comportamentals (videojocs, mòbil, jocs d’atzar…). Tornant la mirada enrere, al voltant dels anys 70 recordem que encara existien idees estereotipades de les persones amb problemes d’addiccions, on suposadament eixes persones eren de «classe baixa» desestructurada. Aplegats a l’actual etapa, és reconeguda la problemàtica com a estesa cap a tots els estrats socials i econòmics de la població. Així, tenim la incorporació de substàncies amb una visió menys marginal, inclús molt «normalitzada» com el cànnabis, o considerada d’elit com la cocaïna, que junt amb l’alcohol en consums de model anglosaxó (consum exagerat amb curts espais de temps) dona com a resultat un augment desmesurat d’addicions extremes. Sense obviar, per descomptat, la incorporació de les noves addiccions comportamentals i tecnològiques, en edats molt primerenques, sumant-se a més l’addicció al joc d’atzar i les apostes on line, a les quals clarament s’ha sucumbit atrapats per una indústria i una publicitat totalment agressives, i que a pesar de ser addicions sense substàncies, arriben a complicar-nos la vida exactament igual. Perquè aquestes adiccions comportamentals generen al nostre cervell un sistema molt perillós de motivació i recompensa que ens fa desitjar la repetició de la conducta, a fi d’aconseguir de nou eixe «subidón» al Ninot de José Lafarga per a la falla cervell, igual que en l’addicció a tòxics. Cadis-Dénia de 2006 sobre els Davant d’eixa realitat canviant de manera esefectes nocius del tabac. Foto Joan trepitosa, podem confirmar que estem vivint un Castelló segle on les addiccions són un vertader problema.

Et transformen en una «titella» dirigida Els sentiments, les emocions, s’evadeixen, et deixen fràgil i et transformen en una «titella» dirigida per la substància, pel joc d’atzar, per… La llibertat i la felicitat que pretenies trobar se’n va cada vegada més lluny. Siga com siga, les persones busquem la felicitat. Eixa recerca de la felicitat és humana i ens fa caure en la trampa quan confonem felicitat amb moments de plaer. El plaer té un circuit neuronal molt senzill i primitiu, i això facilita que puga ser molt destructiu. Si pretens sentir-lo contínuament, el cervell s’acostumarà al «plaer fàcil», causat normalment per elements externs i cada vegada et demana més i més per a poder sentir eixe estat plaent, creant-ne l’adicció. La felicitat té a veure amb nosaltres, amb la part íntima de cadascú, amb trobar-nos bé amb nosaltres mateixos i amb les persones que volem, sentir-nos amb harmonia i equilibri. Un benestar i una satisfacció personal, que no depén d’elements externs ni de cap tòxic. La felicitat va més enllà, és la teua adaptació i la satisfacció d’allò que vius. Una de les maneres d’entendre perfectament eixa diferència en persones addictes, és deixar un temps de reproduir allò que et dona plaer momentani i comprovar com comences a sentir-te bé quan gaudeixes de les coses del dia a dia, de les persones que t’estimen i estimes, sentir que retrobes un equilibri intern. És a dir, vas sentint

2021

Com se’ns instal·la una addicció Si es continua consumint una substància a pesar de tindre consciència dels problemes familiars, psicològics i/o físics persistents, causats pel consum, o bé es continua reproduint un comportament una i altra vegada sense voler pensar que tot això comporta conseqüències, i no pares; si comences a ser conscient que no pots parar i no ho fas; si contínuament et justifiques per a seguir amb eixa acció i decideixes continuar; si et vols convèncer a tu mateix que ho deixaràs quan t’ho proposes i segueixes; si t’excuses en el fet que molta gent ho fa per a continuar reproduint la conducta, etc., molt probablement estàs fent tard, perquè estàs deixant que s’instal·le còmodament l’addicció al teu cervell. Hem de ser conscients que l’addicció no se’ns implanta de sobte, de manera brusca, sinó que va calant molt a poc a poc d’una manera subtil i quasi sense adonar-nos-en va absorbint-nos fins a fer-se amb el control de tot, inclús de tu mateix. L’addicció, una vegada «instal·lada», genera una gran dependència, fa perdre el control i crea desinterés per les coses, activitats, fins i tot per les persones que t’envolten, i interfereix greument en la teua vida.

falla Raval de Sant Agustí

com t’acostes de nou a la felicitat perduda. Vas «humanitzant-te» i sents les emociones que havies anestesiat.

Com eixir d’una addicció Per desgràcia, superar una addicció no és gens fàcil. Quan més jove l’implantes, més et costarà eixir, perquè no tens referència de vida sense aquesta, així que més dificultat tindràs per a abandonar-la. Deixar l’alcohol, la cocaïna, el cànnabis, les apostes…, probablement serà una de les coses més difícils que es pugen fer en la vida, perquè és una lluita constant entre una part de tu, eixa que desitja «alguna cosa» de manera irrefrenable, i l’altra part de tu, que no vol, perquè sap certament que si segueixes et destrueixes completament. Per tant, és molt complicat perquè encara que sigues conscient i poses tota la teua força i motivació per a eixir de l’espiral de l’addicció, així i tot pots perdre la batalla. S’ha quedat tan lligada a la teua memòria, que de vegades les recaigudes són terriblement fortes. I t’enfonses en allò més baix, pensant que no podràs, que no eixiràs. I quan estàs a punt de «tirar la tovallola», de deixar de lluitar…, tornes a pensar en la infelicitat que et dona, i en tot allò que no tens, o que estàs perdent-te, que vols recuperar en la teua vida… i tornes a lluitar. Començar per assumir la teua addicció i reconèixer que necessites d’especialistes, de tractament, de medicació i que tot i això encara hauràs de posar tota la teua força per a aconseguir-ho, serà un pas molt important cap al nou camí. Seguidament s’intentarà desregularitzar l’activitat del teu cervell, perquè en aquests moments moltes coses que haurien de ser importants no ho són per a tu, i sentiràs l’ansietat, la irritabilitat, la desmotivació, les alteracions de tot tipus…, però hauràs de continuar si vols eixir d’ahí. Vas a fer un canvi, acompanyat d’un nou estil de vida, que t’afavorirà per a estar abstinent, a no recaure. Probablement eixe canvi supose deixar La utilització de substàncies de costat certes «amistats» i certs costums, que psicotròpiques són habituals entre s’havien arrelat en tu. algunes tribus urbanes de joves. Però està demostrat que això tampoc és res Ninot de José Ramón Espuig per a fàcil, perquè la resistència als canvis ens provoca la Falla Ares d’Alpont-Castell de greus conflictes i grans frustracions en nosaltres Pop (2012). Foto Joan Castelló mateixos. No obstant, amb ajuda i amb tota la

L’enorme importància d’estar alerta i evitar qualsevol addicció Per tot això, resulta evident l’enorme importància de no aplegar mai a desevonlupar cap addicció, la responsabilitat individual de reflexionar i tindre cura de nosaltres mateixos. I la responsabilitat que, com a societat adulta, tenim davant de les noves generacions. I, com no!, la responsabilitat que com a mare i pare tens davant de la teua filla o fill. És imprescindible plantejar-nos la transmissió de les pautes culturals, el comportament i el mode de pensar més convenient, és a dir, prestar molta atenció amb el propòsit d’evitar l’aparició dels riscos i que un patró de consum o comportament no es torne addictiu, que no s’interioritze com a part indispensable en la vida. Que allò que comença de manera experimental, no vaja definint-se de manera subtil en freqüent, intens, compulsiu. Posem en marxa tots els mecanismes possibles per a fer una bona prevenció i promoció de salut, possibilitant el benestar i i la felicitat teua i la de les persones que t’envolten. No deixem que els enormes interessos econòmics que s’amaguen sota la gran majoria d’addiccions, i que mouen milers de milions, ens atrapen. Ninot de Francisco Giner per a la Per tu mateix i per les persones que estimes, evita falla Jesús-Sant Francesc de Borja la instal·lació de qualsevol tipus d’addicció. de 2009 sobre una equació tòxica:

2021

força s’aconsegueix, i és quan et sents bé, quan comences a viure els moments i a gaudir-los, sense necessitat de cap «energia estranya». És com retrobar-te amb tu i amb la teua felicitat de nou! Cal tindre present que així i tot quan es considera que una persona està lliure de l’addicció, haurà de seguir reprimint qualsevol intent i tindre cura al llarg de la seua vida per tal de no retonar a allò que li ha robat el seu benestar. Però et trobes tan bé quan te n’adones que ha valgut la pena! Ara sí que tens autoestima, sentiments i les emocions han despertat de l’anestèsia a la qual les havies sotmés.

joves + alcohol + tabac. Foto Joan Castelló

s laires e r i a l

Titellaires

ns o i c c i Add

l e t i T

PAQUI ORTIZ OLIVERT Advocada Regidora de Serveis Socials

’alguna manera que no sabria precisar, els meus records van lligats a les addiccions. Des de xicoteta com a mera observadora fins a l’edat adulta en la qual, a més, han format part del meu treball quan exercia l’advocacia i ara com a regidora de la Unitat de Prevenció de Conductes Addictives i de Serveis Socials. No parlaré del meu treball, el meu treball ja el vaig fer en els jutjats i tribunals, i en l’actualitat en la UPCCAA treballant amb tots els mitjans al nostre abast sense decaure i creient en el que fem. No és fàcil, a vegades ingrat, però tot un repte perquè el que està en joc és la vida, la llibertat, la salut, el futur i l’esperança de deixar un món millor. No vull fer un relat detallat, doldria massa i podria donar lloc a equívocs, per la qual cosa he decidit trencar les normes i ser caòtica arribat el cas. Passar corrents davant dels bars, tant com les meues cames m’ho permetien, per a no sentir els crits ni creuar-me amb els homes que eixien trontollant-se i semblava que anaven a caure.

2010). Foto Joan Castelló

Descobrir una vesprada d’estiu, en tornar de comprar aigua-llimó (m’encantava la seua olor i sabor) com un veí xisclava i pegava a la seua dona que s’encongia en la cadira. El vaig identificar com un dels que no seguien la línia recta. Vaig córrer a demanar ajuda, em van manar callar, però vaig vore com dos “homes bons” el treien de casa. Van arribar les primeres festes i van ser genials fins que l’alcohol es va convertir en el protagonista. Amb aquest van arribar els

2021

Ninot de David Moreno per a Un somni 2010 (Jesús-Sant Francesc de Borja,

falla Raval de Sant Agustí

vòmits, els plors, la llengua travada que tanta gràcia feia i els tímids que bevien per a intentar deixar de ser-ho, el pitjor quan no podien mantindre’s en peu. Alguns i algunes d’ells i elles ja han mort, eren joves, però l’alcohol guanyà la partida, el “jo controle” no va funcionar. Vaig perdre amics i vaig renunciar a amors, vaig viure amb impotència com s’autodestruïen persones, persones intel·ligents, sensibles, creatives, persones a les quals vaig voler i vaig haver de plorar la seua absència i aprendre a viure sense elles. Amb la joventut vaig viure l’impacte de l’heroïna; va ser devastadora, mort, destrucció, prostitució, delinqüència, contagis, famílies destrossades, tot valia per una dosi i era igual on injectar-se: parcs, portals, cantonades… i a poc a poc vaig veure persones conegudes convertir-se en espectres d’elles Ninot de Miguel Hernández Agüelo per a Gegants i mateixes. nanos (Malva-rosa-Ponz-Cavite, 2017). Foto Joan Les anomenades drogues Castelló blanes van aparéixer en la meua vida en l’època d’estudiant. Alguns i algunes fumaven ocasionalment per provar sense arribar a enganxar-se, però els que no van saber poder dir “no”, es van anar transformant en ombres. I va arribar la cocaïna, la droga de la gent rica. Es comentaven els seus efectes, a vegades amb la veu xicoteta de qui no vol descobrir el poderós. Mai va formar part del meu entorn. Comentaris d’infarts, ruïnes econòmiques, separacions i divorcis foren deguts a l’addicció. Enriquir-se, convertir homes i dones lliures en esclaus i esclaves i fer-ho de manera que se senten felices. Titellaires i titellaires manejant titelles felices vestides de mort. És aquesta la societat que volem?

ió c c i d Ad

UN , T R O T P S E ’ L TRUMENES INS A ALTR PER ECTIUS OBJ

t r o p s e ’ l

l’esport JUAN ANTONIO ROMÁN MUÑOZ Psicòleg i faller del Raval de Sant Agustí

l ritme al qual ens veiem sotmesos diàriament fa fonamental la pràctica d’alguna activitat agradable que ens ajude a desconnectar dels nostres quefers i ens ajude a mantindre’ns saludables mentalment. A més, per tal de combatre el sedentarisme és necessari involucrar-se en alguna activitat física, perquè com bé deien els antics grecs «mens sana in corpore sano». Per altra banda, des de fa uns quants anys, hem escoltat el mantra «l’esport és salut», però realment és així? Tota pràctica esportiva és beneficiosa per al nostre organisme? Com bé s’ha estudiat des dels camps de la psicologia i de l’activitat física aquesta informació és falsa. Una mala pràctica esportiva pot ocasionar multitud de problemes, entre ells una addicció a l’esport com a tal. Quan parlem d’addicció a l’esport, hem de ser conscients que, actualment, aquest no és un trastorn reconegut per cap dels dos grans manuals diagnòstics que posseïm. Ni el DSM-V ni el CIE-10, el reconeixen dins de les seues categories diagnòstiques per la falta de suficient evidència científica i investigació sobre aquesta temàtica. Així doncs, per què parlem d’addicció a l’esport? Parlem

falla Raval de Sant Agustí

d’aquesta amb motiu que cada volta més ens trobem un perfil de gent amb unes característiques semblants, on la repercussió i les conseqüències negatives de la pràctica esportiva en les diferents àrees de la seua vida, ens fan sospitar de l’existència d’un trastorn. La forma més comuna en què es presenta l’addicció és com a conseqüència d’un altra patologia, la qual seria el trastorn principal que pateix la persona. Aquest trastorn principal estaria relacionat amb distorsions de l’autoimatge tals com l’anorèxia, vigorèxia o bulímia; problemes d’ansietat o relacionats amb l’autoestima. Així, l’esport i la seua addicció seria l’instrument per a aconseguir altres objectius. Per tal de conéixer les seues característiques i el procés addictiu partirem d’un exemple: Josep té quaranta-cinc anys. Des de fa dos anys, va decidir canviar els seus hàbits i començar a eixir a córrer després de la feina. Aquesta activitat li resultava agradable, i l’ajudava a desconnectar, només existia el moment present. Quan finalitzava l’entrenament, tenia sentiments de satisfacció i benestar. D’aquesta manera, a causa dels sentiments agradables que li provocava l’activitat, va anar establint la seua rutina d’autocura. A causa dels seu compromís, amb el temps, es va iniciar en la participació en carreres a peu, i es va plantejar els seus primers objectius. Seria capaç de completar l’entrenament més ràpidament o recórrer una distància major? I de completar una xicoteta cursa? En aquest moment, la pràctica seguia sent beneficiosa per a Josep. Ser capaç d’establir objectius i complir-los és una manera de mantindre’s motivat i reforçar el seu compromís en l’activitat. Però, per altra banda, també suposa un canvi en el seu objectiu inicial. En aquest moment, per a Josep desconnectar i relaxar-se havien passat a un segon pla, i el seu nou objectiu principal era l’autosuperació i millora tant de marques com de distàncies. De manera natural, i com qui va pujant una escala, el nostre amic, va anar assolint i planDetall de la falla Citius, altius, fortius, dels germans tejant-se objectius més difícils i García Ribas (L’Antiga de Campanar, 2005). Foto Joan involucrant-se més seriosament Castelló en l’activitat. Ja no li basta-

2021

va amb eixir i córrer, havia de fer-ho en certes condicions. A més, aquesta activitat començava a estar present als seus pensaments de manera més o menys constant. El dia que per algun motiu no podia acabar l’entrenament era compensat el següent, i entrenava més durament. En aquest moment, l’entrenament només li aportava sofriment, gaudia únicament a l’acabar-lo. Com podem observar, en aquest punt, la realització de l’activitat ja no li provoca les sensacions tan agradables que li produïa al principi. Així doncs, després d’un temps competint va aplegar ‘el moment’, Josep es va plantejar ‘el gran repte’: la marató. Per tal de preparar-la, es va fonamentar en dos pilars, la seua pròpia experiència i la informació obtinguda a través d’internet. Considerava que l’autodisciplina i el control rígid d’entrenaments i alimentació seria suficient. El ‘running’, començava a ser una obsessió per a ell. En aquest moment, va començar a deixar de costat activitats socials que ell considerava perjudicials per a l’objectiu. A més, dins de la seua rutina diària, l’entrenament va passar a ser una activitat imprescindible i obligatòria, s’alçava pensant en quin moment del dia seria el més adequat per a dur-lo a terme. En els propis entrenaments, a banda del sofriment, ara s’unia la ‘dictadura del crono’. Ja no li valia només completar-los, havia de ser capaç de mantindre un ritme i finalitzar-los en un temps determinat, i era aquest fet el que li produïa satisfacció. A més, l’impossibilitat de dur-lo a terme li provocava malestar, feia que tinguera un caràcter més agre i no el deixava dormir. Cal assenyalar que Josep en cap moment és un esportista professional. En aquest punt, el seu objectiu primari, havia desaparegut. La seua motivació, ara, consisteix a evitar el malestar de la no pràctica. A mesura que participava en curses, va anar coneixent altres corredors, i augmentava les seues relacions amb gent involucrada en el món de l’atletisme amateur, que el comprenia i amb els quals es veia reflectit. Rebutjar activitats socials considerades per ell com a incompatibles amb els seus objectius era el pa seu de cada dia. Aquest fet li va suposar la pèrdua d’alguna amistat i ocasionalment problemes familiars. Com els seus reptes cada volta eren més ambiciosos, va contractar un entrenador personal i un nutricionista esportiu, per a poder assolir-los. Els entrenaments eren viscuts com a prioritaris. Modificava plans amb amics o reunions de treball per tal d’acomodar-los al seu entrenament. Gaudir de l’activitat? Impossible, era el que havia de fer-se. Aplegat a aquest punt, l’eix central de la seua vida era la marató. Josep va aplegar al punt de descuidar tant les seues relacions familiar com les amistats i el treball. Era tal l’obsessió que inclús les vacances les planificava segons on hi havia una marató. Dins de la seua addicció, només li provocava puntualment plaer finalitzar la prova en el temps que s’havia

falla Raval de Sant Agustí

marcat. Quant a lesions, cal anomenar que n’havia patit moltíssimes, i que va aplegar a competir lesionat o infiltrat. Haver pogut finalitzar alguna prova així era un motiu d’orgull per a Josep, ho relatava com un èxit i això evidenciava les conseqüències que aquest fet havia tingut (estar de baixa laboral o haver patit ‘el mono’ de no poder entrenar). Finalment, l’addicció que havia desenvolupat Josep, el va portar a trencar el seu matrimoni, la pèrdua del treball i moltes amistats, dolències cròniques als genolls, i una pràctica diària, que a pesar de totes les conseqüències negatives no podia evitar. Encara que exagerat, a través d’aquest exemple hem pogut observar un cas típic de procés addictiu, que evidencia els canvis motivacionals, relacionals, socials i físics que s’han anat produint a mesura que Josep es transformava en addicte a l’activitat. Així, entre les característiques més destacables de l’addicció a l’esport, trobem el canvi motivacional, i la principal motivació de l’addicte és evitar el malestar o les conseqüències negatives que li provoca la no realització de la conducta. Relacionat amb aquest, trobem una simptomatologia semblant al síndrome d’abstinència (irritació, problemes de conciliació o manteniment de la son o ansietat entre altres), quan hi ha un període de temps més o menys prolongat on no es realitza l’activitat, el qual va disminuint una volta es torna a la pràctica. A més, aquesta addicció el fa implicar Ninot de Ximo Esteve Mares per a la falla d’Alqueries major quantitat de temps diari de Bellver-Garbí, 2010. Foto Joan Castelló en l’activitat, i això el du a en-

2021

trenar o competir lesionat o provocar-se lesions per sobreentrenament per tal de no haver-hi de parar. Per altra banda, relacionalment, depenent de la gravetat de l’addicció pot ocasionar la pèrdua o reducció del seu cercle social, familiar, laboral i inclús aïllament. Finalment, observem una falta de control d’impulsos: a pesar de conéixer les conseqüències de realitzar l’activitat, no pot evitar durla a terme. També, la dependència cap a l’activitat que es desenvolupa. Aquesta passa a ser l’eix central de la vida de la persona i la manera d’afrontar l’estrés o canalitzar les diferents emocions. Per a concloure, cal assenyalar que una adequada pràctica esportiva és imprescindible per a tindre una bona salut, però si observem en nosaltres o en persones del nostre voltant que aquesta pràctica condiciona la resta d’esferes personals i es sobredimensionada hem d’encendre les alarmes. Siga com siga l’aparició d’aquest problema, com a trastorn primari o secundari, si el pateix no dubte a posar-se en mans de professionals que l’ajuden a reconduir la pràctica esportiva i superar tant l’addicció com la resta de problemes associats.

Ninot de David Sánchez Llongo per a la comissió de Málaga-Doctor Montoro (2011). Arxiu Joan Castelló

exe:mitmite e : e x e s e: emite xe: ite

al ó i c c i Add

T? A T I EAL

PEPA GONZÀLEZ SALA Sexòloga - metgessa Unitat de Salut Sexual i Reproductiva de Cullera-Sueca-Alzira

’addicció quasi tot el món sap el que és: significa un desordre i una dificultat de controlar els impulsos, cap a substàncies o comportaments, que impregna tota la vida de la persona addicta. Però, i del sexe? Sabem tots de què parlem quan parlem de sexe? Si ens fixen en els mitjans de comunicació i les xarxes socials, quan utilitzem la paraula sexe, estan parlant únicament d’un tipus de satisfacció, de plaer, generalment genital, de coit, de sensacions físiques. Així mateix, les informacions pel que fa al sexe, es redueixen a donar consells sobre com gaudir-ne més, com tindre un millor rendiment sexual centrat en els genitals. Ens recomanen públicament cremes, gels, sabors, textures, joguets eròtics, apps..de contactes, etc. Per als sexòlegs, la descripció anterior de sexe és sols un aspecte, una part de la sexualitat. El sexe, la sexualitat és moltíssim més complex, ple de matisos, de singularitats, no sols com diuen els mitjans, “el sexo no es algo que se hace”, “el sexo es algo que se es.”

Som sexuals des que naixem fins que morim; el sexe entès com a un procés, dinàmic, biogràfic, identitari. Procés que ens construeix com a dona o com a home. Però cadascú a la seua manera. Cadascú amb els seus desitjos i peculiaritats. Parlar de sexe és parlar de relació amb l’altre, de què soc per a tu, de què vull jo de tu, de com vull que em tractes. De com ens vinculem efectivament. Aquesta dimensió humana, la sexualitat, es desenvolupa i s’impregna del context social i cultural al qual pertanyem. Nosaltres som els hereus de la història i cultura d’Occident (és la nostra genètica). La sexualitat no és sols biologia, és fonamentalment cultura. Hem heretat un model sexual (moralista i patològic) que ens marca el camí (vullguem o no) a tots. Ens mostrant que és “correcte “o “incorrecte” en el sexe “i ho assenyala com a normal o anormal. Un model que ha adoctrinat durant massa anys sobre les característiques que s’han de tindre per a ser dona o home. Unes directrius socials que ens mostren la manera “correcta” de com i cap a qui orientar els nostres desitjos, els nostres amors. Ací volia arribar, a aquesta reflexió sobre el model sexual, antic i moralista, per entrar en el tema de l’addicció al sexe i fer-nos des d’aquesta perspectiva social la pregunta següent: existeix en la realitat l’addicció al sexe? És una malaltia o és una idea de pel·lícula? És un imaginari cultural? És cert que l’expressió “addicte al sexe” en general (sobretot en les pel·lícules) ens fa imaginar una dona erotitzada, que s’ofereix a tots, buscant com si fora una droga el plaer genital; o un home desesperat, obsessionat, compartint parelles Hem heretat un model sexual moralista i patològic. múltiples, prostitutes. Xarxes Diablessa de la falla Ens vorem a l’infern, de Mario eròtiques, masturbacions comGual (Primat Reig-Sant Vicent de Paul, 2016). Arxiu pulsives, etc. Això es dona molt Joan Castelló poques vegades en la vida real.

2021

falla Raval de Sant Agustí

Recorríem a una font oficial de la ciència, el gran catàleg del DSM_IV, que classifica en l’àmbit mundial els trastorns mentals. Veiem que en l’apartat dedicat a les addiccions, la del sexe no apareix, no és considerada com a patologia. I jo, no podria estar més d’acord. Ho dic per experiència. Durant els trenta-dos anys que porte treballant en sexologia a la consulta d’Alzira-Sueca i Cullera en la Unitat de Salut Sexual i Reproductiva, mai ens ha arribat cap d’aquests casos descrits. Els casos que tractem en la consulta són diferents, són persones amb una forta activitat sexual, els anomenats “hipersexuals”. La majoria són hòmens amb un excés de fantasia eròtica, un excés de pornografia, pendents de relacions per internet, abundant cibersexe, amb un excés de voyeurisme i sexe anònim. Aquest tipus de problemes no representen més d’un 10% de les consultes totals de la meua consulta i ben sovint ve associada aquesta “hipersexualitat” a consum de drogues, a problemes psiquiàtrics com dèficit d’atenció i hiperactivitat, Home sense complexos. Ninot per a trastorn bipolar, trastorn límit de la personalitat, la falla Quaranta, de Ignacio famílies amb un alt grau de disfuncionalitat, etc. Ferrando Tamarit (Palleter-Erudit Si analitzem aquest fort interés o impuls seOrellana, 2008). Foto Joan Castelló xual, cal tindre en compte el que deia el Dr. Kinsey: “Cada individu té un nivell de desig o interés sexual personal, que classifiquem en alt, mig i baix”, de manera que en una parella, el que un tinga el nivell alt i l’altre tinga el nivell baix, és a dir una disparitat en el desig, aquesta situació resulta frustrant i sovint pot convertir-se en un problema. Aquest si és un dels problemes habituals en les nostres consultes. En general, es pensa que aquest interés sexual de nivell alt és en molts hòmens. És una característica normal, natural i alguns més atrevits dirien hormonal la causa que els hòmens tinguen més interés sexual que les dones. Jo no estic d’acord! Podem dir que aquesta hipersexualitat és el resultat d’un aprenentatge social en masculí. Intentaré explicar aquest aprenentatge en el desig i en els afectes en la nostra societat. Els éssers humans des de la infància sentim que pertanyem a un sexe o l’altre (a vegades no correspon amb el biològic), ens identifiquem, seguim els models masculins o femenins de la nostra família, de la nostra cultura, intentant encaixar, ser admesos, valorats. En l’aspecte del desig o interés sexual, per al model masculí actual ser home significa tindre un nivell alt o molt alt. O almenys aparentar-ho… De sempre, la nostra societat s’ha estructurat al voltant de

2021

l’home com a “subjecte de desig” i la dona com a “objecte de desig”. Des d’aquesta perspectiva, quan l’home sent poc de desig, creu que està malalt. Si ho expressa en paraules pot quedar, inclús, com a sospitós. En canvi, si una dona (socialment objecte del desig) sent molt de desig, creu que li passa alguna cosa, té por de ser una nimfòmana (altre mite de pel·lícula); i si ho expressa, la poden titlar de “calenta”, que en dones sona pejoratiu. L’altre mandat social per a la masculinitat és ser fort, no deixar-se portar pels sentiments, fins a l’extrem que molts hòmens comencen a desconnectar dels seus afectes des de molt prompte. Aquesta desconnexió afectiva-amorosa els permet practicar la hiperactivitat sexual, sense compromisos, sense lligams. Per contra, a les dones se’ns transmet socialment que ser femenines comporta ser sentimentals i tendres, unes enamorades de l’amor (això fa més mal que una pedregada). És probablement per aquestes peculiaritats de la masculinitat clàssica que molt hòmens s’enganxen a les relacions per internet i el cibersexe. Així doncs, resulta que ell funcionament d’inLa prostitució femenina, tema ternet es converteix en un model que s’exporta recurrent en les falles. Cordera, de a la resta de la vida real. Més que relacions, es Guillermo Rojas (Sant Vicent de Paulbusquen connexions, ja que aquestes no necesDiputada Clara Campoamor, 2014) siten implicació ni profunditat. En les connexions u decideix quan i com connectar-se, sempre es pot usar la tecla suprimir o de spam per a protegir-se de pesades conseqüències. Aquesta forma de relacionar-se és el que Zygmunt Bauman diu “amor líquid”, caracteritzat per la gran fragilitat del vincle amb l’altre. Aquest sociòleg parla també de la gran influència sobre les persones del sistema polític capitalista, que idealitza i preconitza el consum com a font de satisfacció personal, traduït en: com més puc comprar, consumir, més feliç seré. Consumim més pornografia, més internet, més joguets sexuals, cremes, medicaments, etc. Un sistema en el qual importa més la quantitat de relacions sexuals i el rendiment sexual (centrat en el rendiment genital), que la comunicació i la tendresa. Un sistema que inculca la “satisfacció immediata”, tot al moment, en comptes d’aprendre a saber esperar, imaginant i disfrutant de l’espera sense deixar de seduir fins a trobar el moment. No ens queda una altra que tornar a replantejar-nos els models social i culturals, que sovint provoquen problemes en el sexe i en la vida.

pel m u s n o c l e po n um

its m u s Con

VICEN ESPÍ FERRER Politòloga

’acte de comprar va començar i es va implantar en l’antiga Grècia, on l’aparició dels diners va canviar els valors culturals i morals i va acostumar a la societat al comerç i als plaers del consum. Segles després, el consum ens continua captivant fins al punt de poder desenvolupar amb això un trastorn clínic. Aquesta societat de consum en la qual vivim en el s. xxi ens aboca a ser consumidors compulsius perquè és el que convé al sistema econòmic. Per tal que aquest model funcione no podem parar de consumir i no sols per a satisfer les nostres necessitats sinó per a intentar calmar els nostres desitjos. Milers de persones inunden cada dia els centres comercials físics i online buscant no sols comprar objectes, sinó a vegades comprar símbols, formes de vida, reforços de la seua pròpia imatge o simplement coses que òmpliguen un buit existencial que no minva. Tal com va postil·lar Saramago en concloure la seua obra La Caverna: “…la caverna de hui són els aparadors dels centres comer-

1 2

J. L. Saramago: https://elpais.com/diario/2001/01/11/cultura/979167601_850215.html. Hermano Tavares; Daniela Sabbatini S Lobo; Daniel Fuentes; Donald W Black: Compras compulsivas: uma revisão e um relato de caso.

2021

cials” 1, en clara al·lusió a l’obra clàssica de Plató. Els estatunidencs ho nomenen buying spree, frenesí per la compra, i en la nostra llengua es coneix amb el nom de l’etimologia grega oniomania o bogeria pel consum. L’oniomania és considerada un trastorn clínic amb característiques pròpies tal com descriuen Tavares et al2. L’element particular en la oniomania és la impulsivitat. El malalt que la pateix no la pot evitar. Els addictes a les compres són absolutament incapaços de pensar de manera diferent i de concebre les conseqüències dels seus actes i les possibilitats de no realitzar-los. Ni tan sols senten l’impuls de refrenar-se tal com fa l’eruga que devora la fulla. A més a més, a mesura que els avanços tecnològics van en augment, ens continuen presenConsumisme desenfrenat per cultivar el cos. Figura tant noves maneres de comprar de la falla Falliwood, de Javier Igualada (L’Eliana-Cid, compulsivament. Abans d’in2014). Foto Joan Castelló ternet, u havia d’esperar a tindre unes hores lliures per anar a una botiga. Però ara, tot el que sempre hem volgut comprar està en el palmell de la mà, 24 hores al dia. Aquest tipus de compra no tracta de satisfer una necessitat o un desig, sinó alguna cosa més complexa que habitualment sol anar associada a estats d’ànim depressius o derivats d’una gran ansietat. En els nostres dies i especialment en algunes dates com el Black Friday o el Nadal, ens trobem immersos en un consumisme desenfrenat que s’alimenta de la influència d’una publicitat que es basa i retroalimenta a través d’idees com ara que la felicitat depén de l’adquisició de productes. La filosofia que subjau en els anuncis ens porta a pensar que la felicitat depén del que es compra, que

falla Raval de Sant Agustí El consum té una significació social. Figura de la falla El pirata malasombra, de Sergio Edo

(Sant Antoni, 2012). Foto Juan Gabriel Figueres

Bogeria pel consum. Figura de la falla Passarel·la Malva-rosa, de Vicent Martínez

ser envejat produeix una gran satisfacció, que per a ser valorats pels altres l’important és l’aparença física, que semblar jove, bonic i prim s’aconsegueix comprant determinats productes, que tindre més que el veí significa quedar per damunt d’ell i superar-lo, que el nostre èxit amorós depén de la colònia o el cotxe que portem… Així, consumir en els nostres dies vol dir tant utilitzar i recaptar com destruir i devastar en un macabre joc de paraules que pot portar a moltes persones a perdre la noció de la realitat. Cada vegada l’ésser humà creu que per a aconseguir la felicitat i sentir una vida plena necessita més productes materials que l’envolten. Així, es debat entre el mite de l’obsolescència programada i la seducció per tindre el més nou del mercat. El consum s’ha convertit així en un element de la significació social molt més recognoscible, per a la nostra desgràcia com a societat, que el nivell cultural. Es compra per a ser envejat, per a ser desitjat, admirat o simplement i tristament per a ser.

Aparici (Malva-rosa-Ponz-Cavite, 2002).

2021

Arxiu Joan Castelló

ftre loa fest-a o la ftre festa es v i t c i dd a N s E e D t c O u Cond ES QUE P COS

UCA-ALZIRA

OLA, FALLERES I FALLERS… En primer lloc, volem desitjar-vos que enguany, de debò, gaudiu i tingueu unes falles estupendes… Això sí, amb cura, pel coronavirus i perquè hi ha coses que fem com a “normals” i que poden fotre la festa. A vegades, ocorre durant la setmana mateixa de les falles o a vegades, si no ens controlem, pot fotre’ns també la resta de l’any. I vos ho diem perquè és el que sabem per la ciència, però en el nostre cas per l’experiència de més de 20 anys de treball en aquest Departament de Salut.

Sabeu què és l’UCA? Què, qui, on i com funcionem La Unitat de Conductes Addictives (UCA) del Departament de la Ribera atén qualsevol persona que tinga problemes amb drogues legals o il·legals o també per conductes que generen addicció, com els jocs d’atzar, internet, etc. Estem en el Centre de Salut Alzira 1. Si creieu que vos podem ajudar, podeu preguntar al vostre metge en el centre de salut, a l’especialista de l’hospital, als companys de la Unitat de Prevenció Comunitària perquè vos confirmen si neces-

Venda de psicotròpics a les discoteques. Ninot per a la falla Exta falla si, de Paski Roda (Llanterna-Na Rovella, 2020). Foto Joan Castelló

falla Raval de Sant Agustí

siteu acudir i crideu-nos per a demanar cita. Treballem de dilluns a divendres dos psicòlogues, una metgessa, una infermera i una auxiliar de clínica, i també setmanalment un psiquiatre, per a atendre algun cas que a més d’addicció tinga greus problemes de salut mental. Fem visites individuals, teràpies grupals i podem derivar a recursos de suport que la Conselleria de Sanitat té concertats en situacions que ho necessiten: unitat de desintoxicació hospitalària, centres de dia per a atendre també famílies i ajudar en la reinserció social i laboral, comunitats terapèutiques residencials on estar uns mesos ingressats si no és possible abordar el problema a nivell ambulatori i altres recursos repartits per la Comunitat, amb professionals acreditats i anys d’experiència en addiccions sense els quals a vegades el procés de recuperació seria molt més llarg i difícil. A més, som part del Grup ARPA (Abordatge en la Ribera de Problemes amb Alcohol), al costat de companys de Salut Pública, Unitats de Prevenció Comunitària i Atenció Primària, per a millorar la prevenció i atenció de problemes amb l’alcohol.

Qui ve a l’UCA? Comencem en el 2000 i cada any rebem una mitjana d’uns 450 pacients nous. Tenim un 75-80% d’homes i un 20-25% de dones. Això ocorre perquè les dones encara tenen molta dificultat per a demanar ajuda o senten molta vergonya per haver de vindre. Per això, moltes de les pacients arriben molt tard a l’UCA i la seua situació física, psicològica i social és molt dolenta, per la qual cosa vos animem a vindre al més prompte possible. Som una unitat de suport en la xarxa sanitària pública i l’addicció és una malaltia que pot tractar-se amb èxit. Quant a l’edat mitjana estaria entre 35-45 anys, però si no s’arriba als 18, aconsellem acudir primer a les unitats de prevenció o al metge per a iniciar el seguiment i que valoren i deriven si ho consideren necessari. La majoria de pacients estan treballant o en atur (quasi el 75%), molts amb fills (quasi el 70%) i més de la meitat viuen en parella o l’han tinguda. És a dir, pacients integrats socialment i laboralment i l’addicció dels quals pot generar problemes en la seua família o en el seu treball si no es resol. Sabeu quina és la droga més consumida? quins problemes atén l’UCA? Encara que molts se sorprenen, de cada 100 pacients que venen a l’UCA, tots aquests anys, la majoria acudeixen per l’alcohol: entre el 40-45%. A més, quan hi ha consum d’altres drogues, sol ocórrer que s’afig l’alcohol, consums intensius o no, que encara dificulten molt més l’esforç dels pacients per deixar la seua addicció principal. Altres vegades, començar bevent fa que no es puga con-

Hi ha que anar amb molta cura amb les drogues. Ninot per a la falla Mira dins, d’Ivan Tortajada

trolar el desig per consumir altres substàncies. per posar-vos algun exemple: - Els pacients que venen per a deixar de consumir cocaïna (que és la segona de les drogues que més demandes de tractament genera en l’àrea, quasi un 25% els dos últims anys) quasi sempre la mesclen amb alcohol, per la qual cosa augmenta la quantitat que consumeixen de les dos substàncies i amb conseqüències molt pitjors. - Joves consumidors de porros (al voltant del 15% de pacients que atenem en l’UCA) i que quan ixen amb amics també beuen en excés i a vegades fins i tot poden mesclar amb altres tòxics com pastilles, coca, èxtasi, etc. - O els jugadors en els bars (2% de pacients d’UCA) que passen molta estona amb les màquines i bevent, amb la qual cosa arriben a tindre problemes amb l’alcohol en el futur. A més, també acudeixen a l’UCA pacients que estan consumint heroïna i quasi sempre inicien tractament amb metadona i els ajuda

2021

(Mestre Gozalbo-Comte d’Altea, 2018). Foto Joan Castelló

falla Raval de Sant Agustí

fins a desintoxicar-se (quasi un 14% de demandes). En menor mesura atenem també pacients que tenen problemes amb amfetamines, pastilles per a dormir, ansiolítics, tabac, etc. I que passa per Cullera? Vos volem comptar els vostres números dels dos últims anys perquè reflexionem. Cullera seria al voltant del 10% de casos de l’UCA (ha pujat en 2019 i ha arribat al 12%). Com vos déiem, més homes que dones (en tots dos anys 7030%). A la vostra ciutat, quasi s’igualen les demandes per alcohol (30%) com per cocaïna (29%), i a més, cal destacar que acudeixen quasi un 24% per consum de porros. Després estarien alguns pacients que necessiten ajuda per a deixar l’heroïna (10-12%) i la resta per ludopatia, ansiolítics o dobles addiccions (cocaïna-heroïna, alcohol-cocaïna, etc.). Per tant, s’ha de destacar que va pujant el nombre de pacients que acudeixen per a deixar els porros i la cocaïna, i a més, la mitjana d’edat és menor en els usuaris de Cullera que la general de l’UCA, no arriba als 40 anys i hi ha més pacients menors de 30 anys que en la resta del departament. I recordeu que l’UCA és un servei públic dins de la sanitat per a ajudar els joves, dones i resta de població sense excepcions. Si ens necessiteu, el nostre telèfon és 962.46.96.08. Encara que com vos podeu imaginar, preferim no trobar-vos en la Unitat i visitar-vos en la falla per a gaudir de la vostra meravellosa festa, que no necessita drogues per a ser la millor del món… Amunt i visquen les falles!

Si beus, no conduïsques. Ninot de la falla No veus que estava en roig, de Fernando Martínez Hernández

(Vivons-Romeu de Corbera, 2017). Foto Joan Castelló

Les addicCIONS s é m l e d n e y n u l l t’a ortant, imp tu matei x