Llibret 2016 Mai no deixarem de lluitar by Falla Raval de Sant Agustí

PRÒLEG El llibret de 2016, aquest que tens entre les teues mans benvolgut lector, s’ha concebut com una superació personal, com una lluita incruenta per aconseguir un objectiu noble. En un món en el qual hi ha massa guerres i enfrontaments armats, en una societat en la qual hi ha violència de gènere i tot tipus de mobbing, des de la falla Raval de Sant Agustí volem llançar una proposta de lluita incruenta: convertir la lluita en un esforç personal o col·lectiu per a aconseguir un repte. Som conscients de que La vida és una lluita contínua per a sobreviure en un món moltes vegades hostil: lluitem al nàixer per a eixir de l’úter matern i viure per nosaltres mateixos, sense la dependència del cordó umbilical; lluitem a l’escola per a aprendre les matèries que ens faran més lliures en la nostra maduresa; lluitem a l’institut per a traure una nota que ens permeta estudiar la carrera universitària que més s’ajusta als nostres coneixements i habilitats; lluitem per a aconseguir un lloc de treball en un món en el qual l’ocupació és un ben escàs; lluitem per a aconseguir un habitatge digne en el qual iniciar la nostra independència i poder formar una llar; lluitem contra la injustícia dels qui ens volen privar dels nostres drets; lluitem per a aconseguir que la nostra ciutat siga més humana i habitable; lluitem contra la corrupció i perquè els polítics que ens governen siguen més ètics, honests i transparents; lluitem per a mantenir vives nostres festes i tradicions. Però… realment paga la pena seguir lluitant per uns objectius que no sempre els podrem aconseguir?. En la falla Raval de Sant Agustí creiem que sí, que val la pena lluitar pel futur que volem. Per això em convidat a més de 50 col·laboradors (fallers, metges, professors, juristes, polítics, esportistes, representants del món de la cultura...) a que, cada ú d’ells, ens conte els diferents aspectes de la societat que ens ha tocat viure. Per què creiem en l’esforç de la superació, en la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera mai no deixarem de lluitar. En este llibret hem plasmat un grapat d’històries de superació per les quals paga la pena lluitar. Són lluites individuals o col·lectives que mereixen ser contades.

CRÈDITS Edita: A.C. Falla Raval de Sant Agustí Direcció i Coordinació: Joan Castelló Lli Maquetació i Portada: Elisa Signes Ángel Equip de redacció i documentació: Begoña Camarena Reverte, Joan Castelló Lli, Alicia Delgado Aparisi, Juanvi Molina Escrivà, Salvador Tortajada Tur i Marta Tur Rodríguez. Col·laboradors: Noelia Alberola, Salut Alcover, Germinal Beltran, Pepi Bohigues, Joaquim Bosch Grau, Ximo Bosch Pastor, Javier Cantos Pérez, Francesc Camps, Josè Fco Carsí Navarro, Ricard Català Gorgues, Jesús Català Gorgues, Iván Esbrí Andrés, Mary Falcó Moreno, David Ferrer Sánchez, Juan G. Figueres, Hugo Font Lafarga, Adela Garcés Marí, Javier García Conde, Salvador Gascón, Josè Miguel Gimeno Garcia, Juan Giner Albiach, Jesús Guzmán Delgado, Gil-Manuel Hernández Martí, Elio Jardón Font, Josep Juste Martí, Alejandro Lagarda, Manuel López Muñoz, Ramón Marí Bohigues, Jose Maroto, Julio Martí Zahonero, Jose Martínez Tormo, Jordi Mayor Vallet, Lluís Mesa Reig, Ximo Micó Bohigues, Fernando Morales, Alex Morales, Antonio Moreno, Josep Moreno Escrivà, Javier Mozas Hernando, Carmen Palomares Gay, José

Vte Part Sapiña, Jose Palacios Rafael de la Cruz, Jose Polo, Enric Portell, Carles Prats, Enric Puig, Nacho Romero Ferrer, Carles Rosaleny Gamón, Juan A. Ruiz Cerveró, Aitor Sánchez, Fernan Selfa Codina, Rafael Solaz Albert, Iván Tortajada Estellés, Rafa Tortosa Garcia, Gemma Tur Fenollar, Víctor Valero, Jose Valiente Moro Impressió Paper Plegat S.L. Fotografies, col·leccions i arxius gràfics: A.C. La Penyeta, Junta Local Fallera de Cullera, Falla Raval de Sant Agustí, Publicaciones Bayarri, Rugby Cullera,JoséFrancisco Carsí, Joan Castelló, Josep Codina, Iván Esbri, Juan Gabriel Figueres, Adela Garcés, Jesús Guzmán, Joan B. Lli, Javier Mozas, Joan V. Ramírez, Nacho Romero Ferrer, Carles Rosaleny Gamón, Rafael Solaz, Alba Vercher, Alicia Delgado Aparisi i els noms que apareixen reflectits en les fotografies. Supervisió i correcció lingüística: Ana Cañamero Vallés Publicitat: Vicente Cortes Monseny, Alexis Mari Gonzalo, Francisco Miguel Fabra Giraldós, Ivan Yagüe Renart, Noelia Escriva Arlandis, Jose Martinez Sanpedro Dipòsit Legal V-198-2012

El present Llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció i ús del Valencià i al Concurs de Llibrets Fallers de la J.L.F de Cullera. A més als següents premis de les lletres falleres: - Premi Malva d’Alzira de poesía satírica. - Premi Mestre Ortifus de Portada i Coherència temàtica. - Premi Climent Mata a la millor maquetació i disseny d’un llibret de falles de la Comunitat Valenciana. - Premi Mocador de Sagunt Us convidem a visitar la versió Digital: http://issuu.com/fallaravalcullera

La falla Raval de Sant Agustí defensa la llibertat d’expressió però no compartix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

INDEX

Tono Bertomeu i Marin Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants Cullera d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants

Enrique Nicola i Hernández

Salutació del president................................. 4 Fallera Major, Merxe.................................... 6 Esbós i Explicació Falla gran........................... 8 Salutació President Infantil, Ferran.................. 12 Fallera Major Infantil, Shirley......................... 14 Esbós i Explicació Falla infantil....................... 16 Recordatori any 2015................................... 20 Programa de festes..................................... 27 Junta directiva 2016.................................... 30 Vocals i Cort d’Honor................................... 32 Infantils................................................... 34 Abonades................................................. 35 Pep-ino................................................... 36 La lluita com a repte................................... 48 Lluita amb nosaltres.. en la falla Raval mai no deixarem de lluitar....... 50 Les lluites permanents........................ 53 Les lluites locals............................... 77 Les lluites en les Falles....................... 113 Les lluites en la Falla Raval.................. 201 Les lluites socials.............................. 229 Les lluites per la cultura...................... 255 Les lluites en els esports...................... 279 Lluita per els estudis sobre falles........... 299 Bibliografia.............................................. 328 Guia Comercial........................................... 329

Faller Exemplar

PRESIDENT 2016

Enrique Nicola i Hernàndez La nostra lluita: ser fallers i del Raval Des de lórgull que sent de representar a la meua Comissió, és per a mi un honor dirigir-me a tots vostès i aprofitar lóportunitat que em brinda este, el nostre llibret, a convidar-los i ferlos partícips un any més de les nostres festes Josefines, unes festes que espere servixquen, almenys per uns dies, per a oblidar-nos dels problemes quotidians i disfrutar de la festa de tots els valencians, en la que música, pólvora, monuments i alegria envairan cada racó de la nostra Comunitat i, com no, de la nostra ciutat. Enguany som partícips d’una lluita: la de superar-nos com a fallers, buscant sempre el millor per a la nostra comissió, la de Raval de Sant Agustí, perquè el que tots volem és estar al capdavant de la festa, seguir fent bones falles i seguint editant un llibret que siga també un referent dins de la cultura popular del nostre poble, Cullera. També voldria aprofitar per donar les gracies al nostre Barri, que d’una manera desinteressada participa i ens recolza en tot el necessari. Com no, també als membres dáquesta gran comissió, tan fallers, abonades com col·laboradors que porten endavant totes les tasques amb l’esforç, dedicació i sofriment que comporta any rere any. Vull desitjar-vos de tot cor a tots, Merxe, Shirley i Ferran, falleres, fallers, abonades, col·laboradors, al nostre barri en particular i a tota Cullera en general que passeu unes festes falleres de 2016 meravelloses i inoblidables.

Fins sempre 4

FALLERA MAJOR 2016

Merxe Ribera i García Sols un moment vull demanar per dir unes paraules especials Estigues ben atenta Merxe que açò no ha fet més que començar. Doncs eres tu referència, far i guia de tota esta comissió i t’hem rebut en elegància tal i com marca la tradició. Viu la festa que la falla espera els dies màgics estan per arribar, on tu seràs l’essència de la primavera que a Cullera no deixarà de brillar. Que ressonen les Campanes d’amor, festa i alegria, perquè ha arribat el moment de rendir-te pleitesia. Marta Tur i Rodríguez

EXPLICACIÓ FALLA GRAN 2016 Toni Pérez i Mena

Mai no deixarem de lluitar

Benvinguts a la falla El Raval que de Cullera som ben nascuts, mil batalles fem en especial criticant vencedors i vençuts.

Una ullada per la història amb segura credibilitat, i la forma declaratòria del que mostrarà la societat.

Amb l’honor del seu gran Imperi va i desfila un soldat amb tabal; mostra el front revolucionari convivint ací, amb El Raval.

Un any més el món ens mostrarà tantes guerres com les que hi haurà, històries en fresca sàtira que el monument segur cremarà.

Presideix la falla l’Arc del Triomf on s’engalanen mil històries, preludi de vida que confon si creguérem que són victòries.

L’exèrcit gal d’ocupació amb els soldats en posició, desfilen cridant formació per enaltir la seua nació.

Per tant, començaran a gaudir en cadascuna de les seccions; lluites de hui, demà i d’ahir, siguen com siguen les opinions.

Construït pel gran Napoleó com a símbol de grandesa i art, més bé sembla ser un panteó per les guerres d’un tal Bonapart.

Manava el General Imperial curt en la talla i cavall blanc, de Saragossa va fugir galopant després de tenyir Europa de sang.

Pau La culpa la va tenir un canó que va fer acollonar al lleó; i contraatacant la invasió estava Agustina d’Aragó.

Mil batalles ens corresponen entre por, mort i depressió, però també ens van i conten que els fills són de l’oposició.

També trobarem un Déu mític erigint-se remat dalt de l’arc, en la guerra és molt prolífic i per això s’anomena el Mart.

Ens reflectim de mitologia de l’era grega i la romana, canvia màgia per cronologia i nostra falla ho engalana.

Però en tota estratègia és necessita sort i un per què, i en això està l’elegància de l’alada Deessa Niké.

En la victòria i la cruel pena marcada la guerra sempre està, i van il·lustrant-nos per vena que això ací no passarà.

Moltes guerres i batalles han passat, passen i passaran, però en velles i novelles els nostres cervells capgiraran.

I el Cupido que formarà part en repartir pau per la terra; al ser fill de la Venus i el Mart té un deure d’amor que no erra.

Batalles, milers de batalles, on el món va quedar separat, els que portaven les medalles i les que la història ha tapat.

Espavilats en la batalla amb qui el poble sempre és crític, són els qui marquen la ratlla per la mentida d’un polític.

I en l’època de terra plana on lluitava també l’espanyol, que no li donava la gana que la terra no fóra un pinyol.

Mil batalles per la Ribera, en coalicions per ser exactes, i com és normal a Cullera fora del govern estan els altres.

Cap a les índies van partir per noves terres conquistar; i la història ens va reflectir que per l’or, molts colls van tallar.

Manipulen i manipulen i ho mostraran sempre al revés, i per culpa del que signen; el pacte és i serà el que és.

“Pinta”, “Niña” i “Santa María”. Capità, retor i el soldat guerrer. Tots cecs de poder i mania per colonitzar el món sencer.

Mentre que el poble és incrèdul pel caos i les noves coalicions, només busquen posar el seu cul en Patrimonis d’or i milions.

Amor

Lluites divertides en la neu

Amb debat hi ha democràcia això transmet el poble en la veu, segur que no fa massa gràcia als de, per collons i per Déu. En harmonia viu el nostre faller sofrint per les accions del jurat, i superant-nos en el que fer quan els premis ens han furtat. Mil batalles falleres, un món, perjudicant també al Raval, òbviament amb la raó som els millors de Secció Especial. Som El Raval de Sant Agustí fills de la festa i tradició, i som guanyadors de per ací perquè així ho diu l’afició. Altres falles hi ha de Passeig al voltant de la del Taüt, de camí per Sant Antoni veig que el nostre premi, bé l’han rebut

Però de sempre les batalles que naixen per lluites sent un cas, forgen guerres en les baralles jugant-se la partida al escacs.

Lluitaran per no fer el dinar amb les bones raons damunt dels crits, tant siga en lliurar-se d’escurar o en les labors de vestir els llits.

Són algunes de les religions entre milers que hi ha amb raó, i continents orant per bastions lliurant les partides amb peó.

Amb tanta discriminació de desigualtat patrimonial, ens toca eradicar l’opció físic-econòmic-sexual.

Partida de baralla mundial per pressió d’algun musulmà. Ningú deuria ser tan radical i això ho sap el món cristià.

Queda demostrat al monument el treball per la perfecció, emana del nostre subconscient que la constància és la lliçó.

El Rei es juga en cada partida tot un repartiment terrenal. Cavalls, alfils, torres i Reina, fills de divinitat ancestral.

Només queda tristor i un desig pel que s’ha errat en la batalla, on la humanitat ressorgeix per educar a la medalla.

Mil batalles i mil baralles en el dia a dia tots hem viscut, per alçar-nos amb les victòries i deixar al contrari vençut.

I ací hem arribat a la fi, batallant per la reflexió; a la fi, i arribat fins ací, esta és nostra explicació!

Al voltant de l’àmbit domèstic, on feliços viuran ell i ella; el perill és molt més frenètic sense teràpia de parella. Un masclista i una feminista discutint en la raó del ser, però els dos van rere la pista d’escaquejar-se per a no fer.

Batalles esportives

PRESIDENT INFANTIL 2016

Ferran Domínguez i Alberola Hola! Tots els anys les falles són divertides, però aquest any per a mi són “lo més”. És l’oportunitat de gaudir-les d’una forma diferent, vivint els mateixos actes amb més intensitat I des d’altre punt de mira. Són eixos moments que es viuen només una vegada, un any únic, en la vida. Sentir emocions que em van a passar cada dia, i que vull compartir junt a la fallera major infantil Shirley, la fallera major Merxe i el president Enrique. També vull dir a totes les persones que esteu llegint les meues paraules, que vos espere en la meua falla i en el barri per a divertir-se d’aquestes festes josefines “LES FALLES”. I a tots els xiquets fallers de la meua comissió dir-vos que compte amb vosaltres per a que entre tots fem que siga un any inoblidable, perquè junts anem a gaudir d’aquests dies tan fantàstics i divertits que viure al vostre costat. Compte amb tots, vos espere.

Que passeu molt bones falles!!! 12

FALLERA MAJOR INFANTIL 2016

Shirley Jaijo i Vargas Tu somiares quan vares nàixer ser fallera major algun dia ara que ja ho eres ens has dut una gran alegria. Valencianeta de cor fallereta fins la mort dolça regina infantil aquesta comissió hui et somriu. Blanca flor del taronger fruit de l’arbre més preat eres Shirley al Raval la joieta més brillant. Somriu, balla i gaudeix aquestes coses passen volant i que mai se t’oblide que al Raval ja eres una de les grans.

Marta Tur i Rodríguez

Joan Martí i Martínez

EXPLICACIÓ FALLA INFANTIL 2016

2016

t n a s s i o r

Gastrolluita Saludable Els xiquets lluitem per una cuina saludable Nostra falla infantil d’enguany està dedicada a les excel·lències de la cuina i la gastronomia. El lema es Gastrolluita Saludable i l’ha cuinat el millor Chef que coneguem per a preparar aquest tipus de plats. Ell és Joan Martí, nostre artista faller. Ara que la televisió ha posat de moda la professió de cuiner i la importància de la alimentació, enguany hem volgut presentar en el nostre cadafal la cuina com un art. Dins d’eixa disciplina gastronòmica, hem destacat en primer lloc tot el que la meravellosa ciutat de París ha aportat a esta ciència: des de les escoles d’hostaleria als restaurants més pretigiosos i els seus famosos plats. És la Nouvelle cuisine française, oh la-là!

Oh la

-là!

Ratat

ouille

s í r a P

La torre Eiffel, símbol de París, s’inclina i feu homenatge als gran artífexs de la gastronomia francesa: el gran chet i les seues receptes més saboroses, l’elegant maître amb la seua educació refinada, el sommelier tastant i recomanant els millors vins i xampanys, i el cambrer que servix amb rapidesa totes les comandes. Al centre del monument hi haurà una parelleta de xiquets compartint un gelat: compartir és gaudir el doble i, a més a més, compartint pots conquerir el cor de la persona amada. A la part superior del cadafal hi han uns cuiners amb una indumentària molt especial: amb barret blanc de copalta i davantal blanquíssim com la neu representen alguns dels cuiners més prestigiosos que tenim a Cullera, una ciutat famosa per les múltiples formes de cuinar l’arròs. Al seu costat trobem uns ratolinets, molt treballadors... però amb una panxa gran i ben redona. Son els encarregats de fer els pastissos, i clar, amb tant de sucre i xocolata..., no hi ha forma d’estar prims. Per a berenar necessitem un menjars més lleugers. I que millor que pendre un te a l’estil anglès: a les cinc en punt.

n o r a Mac 18

La mestressa, una tetera elegant i polida, està rodejada de les seues filles, les tassetes, mentre que el majordom Lumière controla que no hi falte res, com les galetes i pastes.

Coulan

En la part de darrere hi ha una cuina plena de menjars i utensilis. Dos xiquets estan cuinant i lluitant per aconseguir un repte: qui farà el millor plat amb una recepta tradicional i, al mateix temps, innovadora. Es nostre homenatge als programes de televisió com MasterChef. En un altre racó del cadafal hi trobem un fantasma un tant grosset: es tracta del fantasma de la obesitat infantil. El pobre va en closes per culpa del sobrepés. El millor remei: la dieta mediterrània. Trobem també a un pastor cuidant del seu ramat d’ovelles. Que quina relació tenen amb la gastronomia?: Podeu imaginar-vos una alimentació sense llet per als desdejunis i sense formatges pels esmorzars o per arredonir un bon dinar? Com faríem els pastissos si no tinguérem llet? Vos deixe ja, que tinc que preparar el dinar. Vosaltres, voleu menjar de gust?

Crème 19

RECORDATORI ANY 2015 Premis 1er Premi Secció Especial Falla Gran Premi a la millor Falla Gran de Cullera Millor Ninot de Secció Especial Falla Gran 1er Premi Secció Especial Falla Infantil Premi a la millor Falla infantil de Cullera 1er Premi al Concurs de Llibrets de Falla organitzat per la JLF 5é Premi al Concurs de Llibrets de Generalitat per a la promoció i Ús del Valencià Campió de Pòquer Campions de Bàsquet

President: Juan Manuel Delgado i Sanz Fallera Major: Aroa Bou i Reverte

President infantil: Jose Valiente i Sànchez Fallera Major intantil: Alma Chornet i Gimeno

Campió de Pórquer

Adriàn Moreno i Oliver

“Este Ajuntament medieval ha desfet tot l’entramat”

de Toni Pérez i Mena Equip de Bàsquet de la Falla Raval

“Estacional...la màgia de la natura”

Llibret 2015

Ofrena 2015

de Joan Martí i Martínez

Trama Fallera

Paó Blau

PROGRAMA DE FESTES Divendres 26-02-2016 22.00h Sopar d’aixelleta al casal faller. 23.00h Penjada de banderes al Carrer València.

Dissabte 27-02-2016 13.00h Inflables i Concurs de Paelles col·lectiu al Pàrquing Enrique Chulio.

Diumenge 28-02-2016 11.00h Campionat d’Enigma infantil al Pavelló Cobert. 15.00h Dinar al casal per als fallers, a càrrec de la falla. 17.00h Campionat d’Enigma al Pavelló Cobert. 18.30h Play-back Falla Raval al Saló de la Casa de la Cultura. 19.30h Lliurament Premis Esports i Oci al Pavelló Cobert.

Del dimarts 01-03-2016 al divendres 04-03-2016 22.00h Sopar d’aixelleta i jocs per als majors (truc i parxís) al casal faller.

Divendres 04-03-2016 20.00h Lliurament Premis Ninots Indultats i Cultura als Jardins del Mercat. 21.00h Exposició de Ninots Indultats i Museu Faller a la Casa de l’Ensenyança. 22.00h Sopar d’aixelleta al casal faller.

Dissabte 05-03-2016 09:00h Despertà infantil. 10:00h Esmorzar infantil. 19.30h Repartiment de bosses amb confeti i caramels.

20.00h Tren faller pel barri. 21.00h Berenar infantil al casal, a càrrec de les nostres abonades. 22.00h Sopar al casal per als fallers, a càrrec de la falla. 23.30h Festa de disfresses al casal faller. 00.00h Festa amb disc-mòbil als Jardins del Mercat.

Diumenge 06-03-2016 15.00h 18:00h 19:00h 22.00h

Dinar al casal per als fallers, a càrrec de la falla. Berenar infantil. Projecció de pel·lícula. Sopar d’aixelleta al casal faller.

Dilluns 07-03-2016 14.00h Dinar al casal per als fallers. Hi ha que apuntar-se i pagar el mateix dia. 17:30h Berenar infantil. 18:00h Manualitats i dibuixos. 22.00h Sopar al casal per als fallers, a càrrec de la falla. 23.00h Jocs per als majors (Truc i parxís).

Dimarts 08-03-2016 14.00h Dinar al casal per als fallers. Hi ha que apuntar-se i pagar el mateix dia. 17:30h Berenar infantil. 18:00h Furor Ravaler. 22.00h Sopar al casal per als fallers, a càrrec de la falla. 23.00h Jocs per als majors.

Dimecres 09-03-2016 14.00h Dinar al casal per als fallers. Hi ha que apuntar-se i pagar el mateix dia.

17:30h Berenar infantil. 18:00h Festa Pirata “Colpbol”(Els fallerets i falleretes que així ho desitgen, podran vindre disfressats de Pirates). 22.00h Concurs de truites al casal per als fallers. 23.00h Jocs per als majors.

Dijous 10-03-2016 Durant tot el dia muntatge de la carpa al Carrer Valencia. 14.00h Dinar al casal per als fallers. Hi ha que apuntar-se i pagar el mateix dia. 17:30h Berenar infantil. 18:00h Mini Olimpiades (Els fallerets i falleretes que així ho desitgen, podran vindre disfressats de temàtica esportiva). 22.00h Concurs de pizza i postres al casal per als fallers. 23.00h Jocs per als majors.

Divendres 11-03-2016 14.00h Dinar al casal per als fallers. Hi ha que apuntar-se i pagar el mateix dia. 17:30h Berenar infantil. 18:00h Decoració Carpa. 20.00h Xaranga Guerrera per als fallers. 22.00h Sopar a la carpa, a càrrec del nostre grup d’abonades. 23.00h Festa Guerrera amb disc-mòbil Falla Raval

Dissabte 12-03-2016 15.00h Dinar a la carpa per als fallers, a càrrec de la falla. 17:30h Berenar infantil. 18:00h “Globotà” Fallera. (Els fallerets i falleretes que així ho desitgen, podran vindre disfressats de temàtica del circ). 21.00h Concurs de paelles Falla Raval al Carrer Valencia

(40.00€ / 10persones). 22.00h Sopar a la carpa. 23.00h Lliurament Premis Paelles, Truc i Concursos sopars setmana fallera. 23.30h Gran Festa Fallera amb disc-mòbil. Col·labora Pub + Pallisa Cullera.

Diumenge 13-03-2016 15.00h Dinar a la carpa per als fallers, a càrrec de la falla. 17:30h Berenar infantil. 18:00h Trenca-perols. 22.00h Sopar a la carpa, a càrrec del nostre grup d’abonades. 23.00h Jocs per als majors “Ú per a guanyar”.

Dilluns 14-03-2016 14.00h Dinar a la carpa per als fallers, a càrrec de la falla. 17:30h Berenar infantil. 18:00h Zumba amb Carmen. 21.00h Concurs d’Arròs al Forn (Les cassoles s’arreplegaran de 21.00h a 21.30 al casal). 21.30h Sopar a la carpa. 23.00h Lliurament Premis d’Arròs al Forn. 23.30h Actuació del gran humorista valencià Oscar Tramoyeres, integrant de Valencia Comedy.

Dimarts 15-03-2016 Durant tot el dia, Plantà dels nostres monuments. 15.00h Dinar a la carpa per als fallers, a càrrec de la falla. 17:30h Berenar infantil. 18:00h Màgia amb Joan. 18.00h Recollida de ninots indultats al Saló Multi usos del Mercat. 20.00h Dansades al carrer.

15.00h Dinar a la carpa a càrrec de la Fallera Major. 18.00h Berenar infantil a càrrec de la Fallera Major Infantil i el President infantil 21.00h Nit d’Albades, inici des de la Falla Raconet. 22.00h Sopar a la carpa, a càrrec del nostre grup d’abonades. 23.00h Electro-plantà fallera. 00.00h Xocolatada a càrrec del nostre grup d’abonades.

9.30h Esmorzar a la carpa, a càrrec de la nostra Fallera Major Infantil. 11.30h Cercavila fallera pel poble i visita a la resta de monuments. 14.00h Gran traca fallera al Carrer Valencia. 14.00h Repartiment dels rams a les falleres per a l’Ofrena, a la carpa. 14.30h Dinar faller a l’Hotel Holiday de Cullera. 19.00h Ofrena de flors a la Mare de Déu del Castell de Cullera. 22.00h Sopar a la carpa per als fallers, a càrrec de la falla. 23.00h Gran Festa Fallera amb disc-mòbil. Dj Sabi Max. 23.30h Ball als Jardins del mercat amb Macrodisco-mòbil

Dijous 17-03-2016 “Els Premis”

Dissabte 19-03-2016 “La Cremà”

8.00h Visita dels jurats als nostres monuments. 8.00h Despertà fallera pel barri. 9.30h Esmorzar a la carpa, a càrrec del nostre President Infantil. 11.30h Cercavila fallera pel poble i visita als diferents monuments. 14.00h Gran traca fallera al Carrer Valencia. 15.00h Dinar faller a l’Hotel Holiday de Cullera. 19.00h Cercavila pel barri fins als Jardins del Mercat. 20.00h Lliurament dels Premis de les seccions, als monuments grans i xicotets. 22.00h Sopar a la carpa per als fallers, a càrrec de la falla. 23.00h Gran Festa Fallera amb disc-mòbil patrocinà per la Penya PIN en commemoració del seu 10è aniversari.

8.00h Despertà fallera pel barri. 9.30h Esmorzar a la carpa, a càrrec de la nostra Fallera Major. 11.30h Solemne Missa en honor a Sant Josep en l’Església de la sang de Crist. 12.00h Visita a la Residencia de la 3a Edat i Cremà de la falleta. 14.00h Gran mascletà aèria i terrestre al Carrer Valencia. 15.00h Dinar faller a l’Hotel Holiday de Cullera. 19.00h “Passacarrer Informal” pel poble. 21.00h Cremà de la nostra falla infantil. 22.00h Sopar a la carpa per als fallers, a càrrec de la falla. 00.00h Cremà de la nostra falla gran.

20.30h Cercavila flamenca al so de “l’organillo” pel barri. 22.00h Sopar a la carpa, a càrrec del nostre grup d’abonades. 23.00h Festa flamenca amb disc-mòbil Falla Raval.

Dimecres 16-03-2016 “Plantà Oficial”

Divendres 18-03-2016 “L’Ofrena” 8.00h Despertà fallera pel barri.

Diumenge 20-03-2016 10.00h Esmorzar faller a la carpa. 11.00h Desmuntatge de la carpa.

JUNTA DIRECTIVA 2016 President: Enrique Nicola i Hernández Vicepresident 1: Juan Manuel Delgado i Sanz Vicepresident 2: Jose Luis Valiente i Moro Vicepresident 3: Jose Martinez i Sanpedro Vicepresident 4: Vicente Beltran i Grau Vicepresident 5: Sirac Lucas i Solanes Secretari: Vicente Nacher i Mari Vice-Secretari: Jose Piera i Ferrer Comptadora: Debora Mari i Romero

Tresorera: Alicia Gimeno i Tur Assessor del President: Ivan Yagüe i Renart Delegat de JLF: Ivan Yagüe i Renart Delegats de cultura: Carmen Palomares i Gay Gemma Part i Borja Cristina Tortajada i Ferragud Delegats de teatre infantil: Rosa Nicola i Llopis Mireia Cano i Delgado Carmen Palomares i Gay Delegats de beguda i logística: Patricia Osa i Domenech Manuel Delgado i Sanz

Bibliotecaris-Arxivers: Delegada de remeses Juan Vicente Molina i Escriva bancaries: Lola Hernandez i Pajuelo Vicente Molina i Mas Francisco M.Fabra i Giraldos Delegada de rebuts bancaris: Inma Sapiña i Cabanes Delegades de Fallers i Falleres: Delegada de xarxes socials: Irina Camarena i Reverte Alicia Delgado i Aparisi Rosa Colom i Espí Delegada de tortaes: Delegades de disseny gràfic: Inma Morell i Arlandis Elisa Signes i Angel Delegats d´ofrena: Alicia Delgado i Aparisi Manuel Delgado i Sanz Delegades de loteries: Vicent Cortes i Monseny Rosa Delgado i Sanz Delegats de publicitat: Gemma Ariñó i Valldecabres Vicente Cortes i Monseny Delegada de fardes: Alexis Mari i Gonzalo Rosa Colom i Espí Francisco M. Fabra i Giraldós Delegades de totalitat: Ivan Yagüe i Renart Catherine Gimeno i Tur Noelia Escriva i Arlandis Inma Morell i Arlandis Jose Martinez i Sanpedro

Delegats infantils: Carmen Palomares i Gay Francisco M. Fabra i Giraldós Marlen Blasco i Lobo Ivan Bertomeu i Bonet Mª Carmen Tormos i Berges Rosa Mª Angel i Vercher Joel Tarrazona i Reverte Joan Beltran i Gimeno Joan Piera i Sapiña Janire Nicolas i Calatayud Delegats de festes: Roberto Martinez i Segura Adrián Osa i Del Olmo Francisco Vallet i Cruañes Javier Garcés i Mari Sirac Lucas i Solanes Alexis Mari i Gonzalo Begoña Camarena i Reverte Irina Camarena i Reverte Mireia Cano i Delgado Fructuoso Bustos i Perez Pilar Molina i Martinez

Cristina Fernàndez i Gonzalez Delegats de llibret: Begoña Camarena i Reverte Elisa Signes i Angel Alicia Delgado i Aparisi Marta Tur i Rodriguez Juan Vicente Molina i Escrivà Delegats de Cremà: Santiago Defez i Sotos Juan Antonio Marti i Marin Jose Luis Mogort i Braco Delegats de transport: Juan Antonio Marti i Marin Alexis Mari i Gonzalo Delegat d´esports en JLF: Juan Vicente Molina i Escrivà Delegats de monuments: Vicente Beltran i Grau Ivan Yagüe i Renart Delegat d´ il·luminació: Jose Gimeno i Rubio Delegats de despertà: Sirac Lucas i Solanes

Delegats de faixins, bandes i polars: Jessica Cano i Cano Sandra Martinez i Subiela Aroa Bertomeu i Pascual Rosa Llopis i Alfonso Delegades de disfresses: Irina Camarena i Reverte Mireia Cano i Delgado Alicia Delgado i Aparisi Begoña Camarena i Reverte Carmen Palomares i Gay Delegats d´activitats diverses: Yolanda Ruano i Muñoz Rosa Llopis i Alfonso Vicente Cortes i Montseny Vicente Cruañes i Bolufer Delegades de Play-Back: Elo Nicola i Hernandez Carmen Palomares i Gay Grup de teatre: Gemma Ariñó i Valldecabres

Ana Piris i Llàcer Marta Tur i Rodriguez Andrea Costa i Mancilla Aroa Bou i Reverte Rosa Nicola i Llopis Ximo Micó i Bohigues Irina Camarena i Reverte Noelia Ibor i Morat Joan Beltran i Gimeno Angel Aragó i Beltran Nuria Matilla i Pons Begoña Camarena i Reverte Inma Morell i Arlandis Joel Tarrazona i Reverte Delegat de cartons de primitiva: Vicente Cruañes i Bolufer Delegats gastronòmics: Fructuoso Bustos i Perez Francisco Carrillo i Ruano Rosa Llopis i Alfonso

VOCALS Antonio Beltrán i Raga Paco Benítez i Cebolla Antonio Bertomeu i Marín Enrique Bolufer i Font Francisco Bou i Reverte Xavi Calabuig i Signes Ramón Cano i García Christian Casamayor i Molina Luis Casamayor i Navarro Jose Francisco Castelló i González Juan Jose Cerveró i Vargas Julio Codina i Calatayud Vicente De Vega i Viñas Jose Luis Delgado i Castro Gabriel Escrivá i Piris Juan Francisco Ferrer i Boronat Jesus Ferrer i Galán Antonio Ferrete i Zambrana Javier Garcés i Marí Miguel García i Vázquez

Raul Grau i Morant David Guevara i Alfonso David Ibor i Morat Christian Izquierdo i Graner Enrique Llopis i Liebanas Raul López Martín Jose Eliseo Marí i Castellá Juan Carlos Marí i Gonzalo Juan Carlos Marí i Soldevila Emilio Martínez i Ortega Carlos Martínez i Palomares Pascual Martínez i Sanz Xavier Melero i Sancasto Eloy Micó i Nicola Adrian Molina i Sancalixto Jose Antonio Moltó i Palero Jose Antonio Montagud i Figueres Juan Vicente Montagud i Figueres Manolo Montagud i Soldevila Adrian Moreno i Oliver

Joan Olivert i Ángel Salvador Oroval i Codina Adrián Osa i Del Olmo Sabino Osa i Doménech Carlos Pallarés i Company Pau Piera i Sapiña Francesc Piris i Oliver Francisco Prats i Font Joan Repiso i Cañizares Juan A. Román i Muñoz David Rus i Félix Diego Sancalixto i Calafat Francisco Sánchez i Tur Raúl Sapiña i Fernández Francisco Javier Tebar i Alvarez Salvador E. Tortajada i Tur Francisco Vallet i Cruañes Samuel Valls i Selfa Juan José Vercher i Sapiña

CORT D’HONOR

Fallera Major 2015: Aroa Bou i Reverte Noelia Alberola i Gimeno Rosa Mª Angel i Vercher Nuria Aparisi i Montagut Carla Aragó i Beltrán Gemma Arinyó i Valldecabres Lurdes Arinyó i Valldecabres Naomi Badia i Sánchez Cristina Baldoví i Grau

Mª Angeles Beltrán i Alcázar Mª Dolores Beltrán i Alcázar Aroa Bertomeu i Pascual Andrea Blanes i Fernández Irene Blanes i Fernández Marlen Blasco i Lobo Pilar Bodí i Santandreu Cristina Bomboi i García

Vicky Bonet i Bodí Nuria Calatayud i Montoro Begoña Camarena i Reverte Irina Camarena i Reverte Jessica Cano i Cano Mireia Cano i Delgado Iris Cañizares García Noelia Cerveró i Palero

Ana Cerveró i Vargas Alma Chornet i Gimeno Rosa Colom i Espí Andrea Costa i Mancilla Mª Carmen Cruañes i Bolufer Alicia Delgado i Aparisi Yasmina Delgado i Camarena Araceli Delgado i Costa Noelia Delgado i Fullerat Mª Rosa Delgado i Sanz Noelia Escrivá i Arlandis Noelia Escrivá i Colom Cristina Fernández i González Mª Dolores Ferrer i Alemany Carla Ferrer i Rocher Miriam Ferrer i Valiente Esmeralda Ferrete i Zambrana Magali Font i Galan Alba Franco Molina Empar Gallego i Sapiña Adela Garcés i Marí Sara Gay i Lledó Nuria Gil i Narbona Alicia Gimeno i Tur Catherine Gimeno i Tur Estefania González i Frasquet Elisabeth González i Silva Veronica Guaita i Cañabate Dolores Hernández i Pajuelo Noelia Ibor i Morat Luisa Iniesta i Martínez Dafne Jaijo i Vargas Sara Jover i Moltó Rosa Llopis i Alfonso Ana Llopis i Escrivá

Mª Angeles López i Alvarez Demelza López i Gonzalo Celia Malonda i Lapiedra Erika Marí i López Debora Marí i Romero Paqui Martínez i Galdón Sandra Martínez i Subiela Neus Mateu i Colom Nuria Matilla i Pons Sheila Melero i Galán Elvira Merlo i Grau Maite Molina i Canet Pilar Molina i Martínez Mª Angeles Molina i Sancalixto Lucia Moltó i Vallet Merche Morant i Hernández Inmaculada Morell i Arlandis Jessica Murillo i Pulido Mayte Nacher i Marí Almudena Navarro i Anacleto Carla Navarro i Ochando Cecilia Nicola i Llopis Rosa Nicola i Llopis Claudia Nicola i Marcos Janire Nicolás i Calatayud Yoani Nicolás i Hernández Rosa Mª Osa i Costa Karen Osa i Cruañes Patricia Osa i Domènech Sandra Palacios i Neva Lucia Palomares i Bou Carmen Palomares i Gay Gemma Part i Borja Ruth Pascual i Martí Daisy Peiró i Morant

Ana Píris i Llacer Patricia Porca i Costa Marta Prats i Valiente Yaiza Prats i Valiente Esther Repiso i Martínez Lina Reverte i López Elena Ripoll i Bodí Vicenta Ripoll i Escolà Laura Ripoll i Piris Elena Roman i Muñoz Mireia Rubio i Meliá Yolanda Ruano i Muñoz Irina Sáez i Piqueras Mª Luz Sala i Molina Angeles Sancalixto i Calafat Alba Sancalixto i Melero Cristina Sancasto i Sancalixto Lucrecia Sánchez i Tur Inmaculada Sapiña i Cabanes Lola Segura i Sieres Mar Selfa i Beltrán Mª Elisa Signes i Àngel Minerva Soldevila i Meliá Nerea Tarrazona i Reverte Mireia Todosantos i Tur Monica Todosantos i Tur Maria Pilar Toraño i Sánchez Mª Carmen Tormos i Berges Cristina Tortajada i Ferragud Marta Tur i Rodríguez Estefania Vallet i Agut Judith Vallet i Agut Mª Teresa Vargas i Sapiña Alba Vercher i Sapiña Raquel Vicente i Morant

XIQUETS President Infantil 2015: Jose Valiente i Sànchez Carlos Alarcon i Cortés Gael Alfonso i Canet Victor Aparici i Montagud Erik Benitez i Mateu Colin Bertomeu i Haouzi Pau Bertomeu i Ripoll Ferran Bertomeu i Ripoll Fran Boix i San Isidro Alvaro Bolufer i Ripoll Enzo Carobene i Cano Marc Cervero i Gil Hugo Cervero i Gil David Codina i Bonet Aday Colom i Merlo

Ricardo Colubi i Morant Aaron Comes i Tur Alvaro Cruañes i Tormos Gonzalo De Vega i Beltràn Rodrigo De Vega i Beltràn Alejandro Ferrete i Molina Leo Flores i Blasco Jose Maria Garcia i Alberola Erik Gimeno i Llopis Lucas Guevara i Cervero Javier Guillem i Del Campo Gorka Ibor i Beltran Unai Ibor i Beltran Manuel Iznardo i Sapiña

Aaron Llopis i Galan Jose Llopis i Morant Quique Llopis i Morant Erik Martinez i Merlo Kilian Merlo i Grau Erick Molina i Sanabria Raul Molto i Ferrete Hugo Navarro i Prats Nacho Osa i Miralles Eric Piera i Sanchez Hector Porca i Molina Joan Ribes i Alberola Cristian Ribes i Alberola Izan Rico i Martinez

Didac Ripoll i Nicolas Kevin Rodriguez i Gomez Marcelo Sabalete i Cano Noel Sanchez i Baldovi Joan Tamarit i Piris Joel Tamarit i Piris Javier Tormos i Morant Hugo Tortajada i Olivert Oscar Tortajada i Olivert Sergio Triguero i Escamilla Quique Tur i Gomez Pablo Valiente i Sanchez Ferran Vallet i Fuertes Jose Varela i Climent

XIQUETES Fallera Major Infantil 2015: Alma Chornet i Gimeno Leyre Adan i Tur Laia Adan i Tur Paula Agut i Grau Juno Alfonso i Canet Maria Aparici i Montagud Lucia Araujo i Piqueras Sara Beltran i Martinez Angels Beltran i Miralles Judith Benedito i Cruañes Leire Blasco i Lobo Aitana Buenrostro i Méndez Saray Bustos i Vicente Martina Cardona i Mestre Olivia Chambo i Molina Julia Climent i Ferrer Paula Colubi i Morant

Sandra Cortes i Font Mireia Cruañes i Tormos Henar Dominguez i Alberola Daniela Estruch i Lopez Neus Franco i Molina Candela Iznardo i Sapiña Ines Llopis i Crespo Marre Lozano i Navarro Claudia Lozar i Calatayud Andrea Lozar i Calatayud Noa Lucas i Ripoll Ainara Mari i Lopez Valeria Mari i Murillo Laura Mari Soldevila Andrea Martinez i Peris Maria Martinez i Ruano

Paula Martinez i Ruano Lucia Molto i Ferrete Andrea Molto i Tur Mar Montagud i Ariño Júlia Morant i Miravalls Yasmina Morant i Molina Valentina Nicola i Font Naroa Nicolas i Merlo Ruth Olivert i Angel Berta Pastor i Morell Patricia Perez i Porca Ashley Renart i Vargas Amaya Ribeiro i Blanes Laia Rico i Martinez Jessica Romero i Martin Carla Rubio i Morant

Mar Saez i Hernandez Claudia Saez i Piqueras Aina Sala i Gallego Olaya Sanchez i Baldobi Blanca Sanchis i Font Isabela Sanchis i Sotoca Marta Sapiña i Avellaneda Marina Tamarit i Molina Nina Terrise i Bravo Nerea Valero i Garcia Ainhoa Vallet i Palero Paula Valls i Selfa Mireia Vidal i Grau Natalia Vidal i Grau

ABONADES Estefania Agud Maria Alonso Conchin Arlandis Amparo Avellaneda Maribel Blanes Carmen Bleda Rosario Boix Encarna Calatayud Rosita Calatayud Silvia Cañizares Encarna Cardona Susi Castelló Teresa Domenech Leonor Escamilla Rosa Mª Figueres Fina Franco Eva Gascón

Mª Carmen Gay Carmen Gimeno Inmaculada Gomez Pepita Grau Conchin Hernández Dolores Hernández Julia Herrero Carmen Juan Mª Carmen Lafarga Pili Llacer Eva Marí Veronica Martinez Pili Martínez Fabiola Melero Mila Melià Maruja Mengual Pili Molina

Zila Molina Camelia Monseny Beatriz Morant Mayte Morant Pili Morant Ascensión Muñoz Rosa Muñoz Elena Neva Sole Ochando Angelita Oliver Gemma Oliver Mª José Osa Tere Osa Vicenta Palero Teresa Palomares Encarnita Perez Angelita Piqueras

Rosario Rodriguez Fina Rubio Mª Carmen Saez Amparo Sancalixto Rosa Sanchez Encarna Santandreu Rosario Soldevila Lourdes Triguero Veronica Triguero Lola Tur Mª Carmen Tur Elvira Valldecabres Orofila Vallet Mari Zambrana

Bon dia, xiquets i xiquetes de la Falla Raval. Soc Pep-ino, un nou faller. r vi ur e le s fa lle s: ti ra M ’a gr ad a la fe st a i ic a, pe ga r- li fo c a la ús m la a ar ny pa om co et s, ac gr ad a m en ja r de to t. ’a m t, to e br so rò fa lla .. . pe t a i es un a do na m ol in m ta Vi n ue di li e M a m ar de m en ja r de fo rm a he e qu u di Em e. sa lu da bl éi xe r sa i fo rt . eq ui lib ra da pe r a cr m en ge ca rn , pe ix , es an tm se s le s te to Ai xí qu e, ho rt al is se s, fr ui te s, , es ur rd ve a, st pa lle gu m s, la at s de ca rb on o, co m lle t, pa (i al tr es hi dr , ia se r un es po rt is ta ar ad gr ’a m , or aj m cr eï lla ). De rt qu e un ti to t. pe r ai xò es ti c m es fo

Si vols ser com jo, fort i amb bona salut, el millor que pots fer es seguir la dieta Mediterrània. Es la que sempre hem fet a Cullera, on tenim la sort de tindre al nostre abast el millor que produïx la terra.

Oh la-là! Els llauradors i els ramaders ens proporcionen els millors aliments: l’arrós de la partida, la carn de vedella i pollastre del corral, el peix que porten tots els dies les barques que faenen en el nostre port, les coques i el pa calentet que preparen cada dia els forners, les amanides de lletuga i tomaca ben condimentades amb oli d’oliva, les taronges i els melons dels horts, l’orxata de xufa i altres productes que també podem menjar però de tant en tant com els embotits, el pastissos i les tortades.

Al nostre poble hi ha excel·lents cuiners i restauradors. Ara vorás quins consells i quines receptes mes apetíbles ens donen per a que tots els fallerets i falleretes de la Falla Raval pugau xuplar-se els dits.

Juan Giner Albiach Chef del restaurant Eliana Albiach de Cullera

La cuina d’autor i els productes de la terreta Benvolguts xiquets i xiquetes de la comissió de Raval de Sant Agustí: com que la vostra falla infantil d’enguany tracta el tema de la gastronomia vull aprofitar l’ocasió per a parlar-vos de la importància que una alimentació equilibrada té per al bon desenvolupament del vostre organisme i perquè pugueu gaudir quan esteu menjant de la mateixa manera que gaudiu amb la vostra falla infantil, sempre entre les millors de Cullera. Per a menjar bé i de forma saludable el primer que heu de tenir en compte és la importància que té el tractament dels productes, tant en la cuina d’autor o cuina personal, com en la dieta Mediterrània i en la vostra alimentació de cada dia. Per açò és molt important que aprengueu des d’edats primerenques unes bones pràctiques en la vostra alimentació perquè així adoptareu amb normalitat el bon costum de consumir habitualment les excel·lents matèries primeres que tenim en la nostra terra. Després de molts anys d’experiència en la cuina professional i en el món de la restauració he arribat a una conclusió que vull compartir amb tots vosaltres: la bona cuina i l’alimentació saludable estan sempre molt estretament lligades, des dels primers passos que donem en l’elaboració d’un producte fins al consum final que fem d’aqueix mateix producte. Cal tenir en compte que aplicar una tècnica de cuinat a una determinada matèria primera determinarà la seua transformació final, doncs partint d’un mateix producte el resultat serà molt diferent. Un lluç, per exemple, el podem cuinar a la planxa, en gran fritada, guisat, al forn, escabetxat… En funció de com la preparem, el seu sabor i el seu valor nutricional serà totalment diferent. A més, segons la tècnica que apliquem al producte variarà la seua aportació calòrica a l’organisme, ja que no és el mateix cuinar a la planxa o al vapor que preparar un peix a gran fritada. A l’hora de confeccionar un menú és tan important les tècniques de cuinar els productes que anem a utilitzar per a preparar cadascun dels plats com triar els seus components. En el nostre menú diari han d’estar representats tots els grups d’aliments o, en tot cas, els màxims possibles. Mai hem de sobrepassar la quantitat de calories recomanades per als dinars o els sopars. El cos humà necessita hàbits saludables per a mantenir en forma el seu organisme i, al meu parer, un dels més importants és l’alimentació, perquè menjar de forma equilibrada és imprescindible per a tenir una vida sana i poder desenvolupar les restants potencialitats del nostre cos (intel·lectuals o físiques).

La cuina d’autor és, bàsicament, una cuina de producte transformat, la principal virtut del qual a l’hora de consumir-lo és que és més alegre i colorista que altres formes de preparar-lo. En la meua cuina sempre estan presents multitud de verdures , peixos i fruites autòctones. Tenint en compte que per a xicalla hi ha aliments que els agraden més i uns altres menys, recomane realitzar plats que combinen els dos grans grups entre sí (verdures fresques i pasta-arrossos), i a poc a poc anar incorporant aliments nous a la dieta. La pasta amb tomaca és un plat molt apeteíble per a la majoria dels joves, però si, al mateix temps, li afegim xampinyons estem enriquint el plat amb una verdura més. En una dieta sana i equilibrada cal destacar també la importància que té el plat final, tant en els menjars com en els sopars. El més senzill seria oferir un gelat de xocolata o similar, no obstant açò, en la meua cuina done molta importància als productes elaborats a partir de fruita, làctics o formatges. L’únic menjar que no apareix en la cuina d’autor a Espanya és el primer que fem cada dia, ja que el desdejuni mediterrani és totalment diferent a l’anglosaxó. El nostre és a força de productes com a iogurts, sucs, pans i fruites, mentre que en l’anglosaxó predominen els ous, bescuits, brioixeria i melmelades, entre altres productes. Hem de sentir-nos afortunats de viure en un país com el nostre, ja que els rebosts de les nostres cases estan plens de magnífics aliments: fruites, verdures, peixos, olis d’oliva… Els obtenim gràcies als nostres mars, als nostres camps i horts i al nostre clima, conformant així el que es denomina Dieta Mediterrània, que és l’enveja d’altres llocs del món. Gràcies a aquesta varietat de productes, el nostre treball, el dels professionals de la cuina, resulta cada dia més fàcil perquè ens permet fer múltiples combinacions d’aliments. Personalment sempre preferisc, tant quan cuine per a uns altres com para quan ho faig per a mi, utilitzar productes autòctons i de temporada. La matèria primera de cada temporada és primordial per a una bona alimentació, ja que està en saó, amb totes les seues vitamines, i permet a l’organisme gaudir de totes les seues propietats organolèptiques. Recordeu també que cap aliment és dolent per a l’organisme si es consumeix en les justes proporcions i no s’abusa d’ell, però si eixe mateix producte el sotmetem a una mala elaboració culinària sí que pot convertir-se en una amenaça per a la nostra salut. Per a finalitzar vull donar-vos un últim suggeriment: aprofitem els aliments de la terreta per a cuinar una gran varietat de plats, a quin de tots millor i més complet, i donar-los de conèixer a tot el món, perquè són riquíssims i posseeixen grans propietats nutricionals. Podem estar molt orgullosos de l’àmplia i variada oferta gastronòmica que podem oferir a tots els que ens visiten. Bon profit i bones falles!

Javier García-Conde Brú Catedràtic de Medicina i Màster en Bioètica UCM

Lluitar per a prevenir infermetats amb la dieta Menja bé i tindràs salut L’abundància d’aliments entorpeix la intel·ligència (Sèneca) L’alimentació ha sigut estudiada des de diferents punts de vista. La nutrició adequada és bàsica per al desenvolupament físic i intel·lectual. És un plaer i el seu excés va ser considerat per l’Església com un pecat capital al que va denominar butlla. Savater indica que la gola és més una qüestió d’higiene que un problema moral, en el fons una forma de no cuidar-se d’un mateix que deriva, en moltes ocasions a la producció de certes malalties. La gota, l’obesitat, cert tipus de càncers i l’augment de colesterol i triglicèrids relacionats amb malalties vasculars són exemples que coneixen i han patit moltes persones. A més, és coneguda científicament la relació entre obesitat i càncer de mama o còlon, o l’artrosis de genoll, o columna vertebral que dificulta les intervencions quirúrgiques i suposen un risc de la circulació venosa perifèrica. La relació entre nutrició i càncer presenta una informació molt precisa i àmplia en el càncer colorectal. S’ha indicat per part de l’Institut Americà de la Recerca del Càncer que una dieta adequada pot reduir en un 30% l’aparició de càncer, és a dir, uns tres a quatre milions de casos anuals en el món. El primer aspecte important és que sobre el càncer es pot exercir una acció preventiva. La dieta adequada i la supressió del tabac incideixen en tres càncers que a més són molt freqüents, com el càncer de pulmó, el càncer colorectal i el càncer de mama. El càncer colorectal és la segona causa de mort per càncer, però aquesta situació s’està reduint per la facilitat d’accés a còlon, sigma i recte mitjançant l’ús de la colonoscopia. Aquesta maniobra permet, si es realitza davant signes d’alarma com la presència de sang en femta i a partir dels 50 anys, reduir la mortalitat en un 60% dels casos. En estos casos es valora també la presència de pòlips que poden ser l’inici d’un càncer. La dieta mediterrània conté àcids grassos essencials omega 3 que s’obtenen de l’alimentació perquè l’organisme humà no és capaç de sintetitzar-los. S’ha pogut detectar en cèl·lules aïllades i animals com aquests àcids grassos poliinsaturats inhibeixen el creixement dels tumors de mama i còlon així com les seues metàstasis. Aquestes dades suggereixen, d’una banda, l’associació de àcids grassos omega3 a la quimioteràpia en el tractament o bé aportar-los de forma preventiva.

Per contra les dietes amb àcids grassos saturats (carn de cap de bestiar, xoriço, mantega, llet sencera no omega 3, salsitxes……) apareixen en una quantitat superior al 5% en l’alimentació de persones amb càncer de mama i còlon. Aquests àcids grassos actuen mitjançant un procés d’oxidació cel·lular. Per aquest motiu és convenient que la dieta continga fibra present en la fruita, verdura i cereals que es relaciona amb una reducció de càncer de còlon com s’ha detectat en nadius africans sotmesos a aquest tipus d’alimentació. L’obesitat, generalment originada per una alimentació descontrolada de greixos, redueix l’exercici físic i ambdues situacions faciliten el càncer de còlon i mama. Existeixen en el nostre país, Centres de Recerca per al càncer (CNIO) summament competents i cal vigilar que quan la ciutadania aporta diners per a la lluita contra aquesta malaltia vaja a aquests centres i es coneguen els resultats i les revistes on es publiquen. La ciutadania ha de saber que la prevenció del càncer és de la màxima eficàcia i açò requereix observar certes conductes que són summament econòmiques i que deriven d’una educació que beneficia als qui les practiquen. En molt poques paraules : no a l’excés de pes, no al tabac, no a una dieta rica en àcids grassos saturats, no al sedentarisme, si al tractament de l’hepatitis C, si a una dieta amb àcids grassos omega 3 i sobretot si a una educació higiènica començant per la família per a no veure xiquets que des de molt xicotets presenten una obesitat i una higiene lamentable.

Una dieta adequada ajuda a prevenir el càncer. ¿Dieta Mediterrània?, (falla Infantil de Tomasos-Carlos Cervera de València, 2008). Foto Javier Mozas

Salvador Gascón Ortega Chef del Restaurante Casa Salvador

En Cullera cuinem el millor arròs del món Casa Salvador és un restaurant que està obert des d’abril de 1950 en el paratge de l’Estany, molt prop del parc natural de l’Albufera, possiblement un dels llocs més bonics de Cullera. Allí van arribar els meus pares, Salvador i Conxa, que van obrir un xicotet bar-casa de menjars, que donava servei als pescadors de l’Estany i als pocs agricultors que, per aquells temps, feien dels seus xicotets terrenys la seua vida. I en ells conreaven tomaques, enciams, ferraura, pebrots, garrofó, unes fantàstiques taronges i mandarines, tot molt diferent als nostres dies. Jo Salvador sóc el fill major d’aquesta parella de treballadors incansables, que el mateix feien fantàstiques tomaques en l’arena, que torraven les típiques llises i feien les seues primeres incursions en els arrossos. Unes dècades després, el tema gastronòmic va començar a canviar i els Restaurants de la capital oferien els menús i plats més rellevants del calendari internacional: llagosta bellavista, canelons Rossini, tournedó..., plats molt importants de cuina europea. Però jo vaig pensar: Estem en una de les zones més riques d’Espanya, en productes autòctons, com l’ARRÒS, peixos de les nostres costes, anguiles, verdures de la nostra horta, potser les millors taronges del món. No creeu que hi havia un gran futur ací en el nostre palmell de la mà? En aquells dies era difícil trobar en els restaurants valencians cartes que contingueren més de dues classes d’arròs. Jo vaig començar a, com es diu ara, maridar una infinitat de productes autòctons, amb els grans arrossos valencians i així va començar tot. Tinc dos llibres editats, un d’ells ”Els millors arrossos de la Comunitat Valenciana”, i ara m’agradaria acabar els 500 millors arrossos del món. És molt de treball, però espere arribar. La meua gran il·lusió en el meu segon llibre era que en totes les cartes dels restaurants valencians hi haguera un mínim de vuit arrossos i donarli a València la importància de qualitat i producte que es mereix dins del món de la restauració. No dubteu que els milions de turistes que arriben cada any a la nostra Comunitat cerquen menjar el millor arròs, per alguna cosa és primer aliment mundial, però ací el fem diferent i tenim l’obligació de fer-lo “el millor”.

Figura de la falla infantil Degustació d’arrossos, de Julio Monterrubio (Duc de Gaeta-La Pobla de Farnals, 2014). Foto Joan Castelló

Sens dubte la dieta mediterrània és de les millors del món: arròs, verdures, oli d’oliva, peixos, mariscs o carn de ploma… En realitat som l’enveja de la majoria de les cuines internacionals arreu de tot el món. Un dels problemes que trobem avui és la mala alimentació. La falta de temps o tal vegada la comoditat fa que consumim més menjar ràpid i precuinat, per la qual cosa cada dia és més freqüent trobar obesitat infantil, problemes cardiovasculars, colesterol… Per a la gent jove i fins i tot per als xiquets, l’arròs és imprescindible i més si va acompanyat de verdures, carn o peix…. productes que influeixen molt en el desenvolupament futur del xiquet. Per als més menuts i els més joves de la casa, cal procurar donar-los arrossos que siguen suaus, fàcils de menjar (que no tinguen problemes ni d’ossos ni d’espines) i sobretot saludables. Alguns exemples poden ser: arròs sec de brou de bullit i amb pilotetes de pollastre, que és suau, molt saborós i saludable. Paella de ratjada (no porta espines i es pot servir sense els cartílags). Paella de tires de pollastre i amb alguna verdura tallada molt xicoteta, com carxofes, faves tendres xicotetes, ferraura en juliana, etc. Què gust donarà vore la nostra pròxima generació més forta, més sana i demostrant, que la nostra cuina ho té tot per a ser la millor del món.

Dolça, de Óscar Villada Sanchis (L’Antiga de Campanar, 2013). Foto Joan Castelló.

Javier Cantos Pérez

Chef del Restaurant Rincón del Faro i Regidor del PSPV-PSOE en l’Ajuntament de Cullera

Cuina d’autor apresa en els foguers d’un bar Em vaig criar entre foguers, olles i la bullícia de la sala d’un bar, per la qual cosa quan em van proposar explicar el que era per a mi la visió de la cuina actual o d’autor sabia que no ho anava a tindre-ho fàcil, ja que tinc un vincle emocional amb la cuina tradicional. A més, no he sigut d’eixa classe de xiquets que han crescut amb la familiaritat dels programes de cuina en la televisió: Top Xef, Màster Xef, Pesadilla en la cocina, Arguiñano…etc. De tota manera era un article que em venia de gust perquè creia que el meu deure era escriure tot el que ens ha aportat la cuina d’autor a la nostra societat valenciana i a Espanya. Quan en estos temps que ens ha tocat viure escoltes parlar a algú que vol ser cuiner, la gent, fins i tot la teua pròpia família, ja no et veu com un fracassat sinó tot el contrari: veuen a un artista perquè avui dia els cuiners són personatges mediàtics, amb molta presència i popularitat en els mitjans de comunicació, ja que, com en qualsevol ofici, en este ú també ha de vendre la seua marca personal, que és com la signatura d’un bon sastre o la marca d’una roba d’alta qualitat i disseny. Per què Cuina d’Autor? Pel simple fet que les característiques bàsiques de la cuina tradicional se segueixen utilitzant en molts dels principis de la Nouvelle Cuisine. Utilitzar tot tipus de productes, com es fa en la Cuina d’Autor, és parlar de globalització i coneixement dels productes. És, en definitiva, una simbiosi de diversos estils: cada cuiner prepara els seus plats de la millor forma possible, aplicant la ciència i les tècniques apreses, i ho presenta a la seua manera, plasmant la seua pròpia personalitat com si d’un pintor o artista es tractara. Per a mi, la cuina de fusió, d’autor, minimalista o com la vulguen batejar els grans Xefs actuals es pot resumir dient que és una cuina amb l’essència i els sabors tradicionals però transformant-la amb una presentació i en unes textures diferents. El resultat final ens permetrà comprovar que en cada mos hi haurà un viatge mental al passat que segurament ens recordarà un plat que ens preparava la nostra iaia o la nostra mare.

Ferran Adrià, pare de la cuina actual i considerat el millor cuiner de les últimes dècades, sempre ha defensat la convivència de la cuina tradicional amb la Cuina d’Autor. Per açò, el seu restaurant El Bulli, guardonat en diverses vegades amb premis internacionals, està considerat el millor del món, tal vegada el més innovador i mediàtic del panorama internacional. La Cuina d’Autor ens ha aportat un valor de marca molt important, per la qual cosa la actual cuina espanyola està molt valorada en qualsevol racó del planeta, tant per la qualitat i tractament de matèries primeres com per la imaginació en la combinació de sabors i textures. Estem de moda gràcies a una legió de cuiners com Quique Dacosta, Martín Berasategui, David Muñoz, Eneko Atxa, Carmen Ruscalleda, els germans Roca (amb el seu restaurant Celler de Ca Roca, que també s’ha situat entre els millors del món) i una infinitat de cuiners que campegen per onsevulla per a donar a conèixer els nostres productes, plats i la gran matèria primera que Espanya atresora. Eixa és la la radiografia actual de la cuina espanyola, que viu un dels seus millors moments, però el més important és que vosaltres, les noves generacions, aprengueu a menjar d’una forma sana per al vostre organisme. El menjar no solament és una necessitat, sinó que heu de gaudir-lo com un plaer. D’aquesta forma, el menjar serà un tot que envoltarà tots els sentits per complet, no solament el gust. Menjar en un d’aquests restaurant abans citats va més enllà d’anar a degustar uns plats que, en general, no se solen preparar en la nostra llar, un va a eixos locals de l’alta gastronomia a tenir una experiència inoblidable per la imaginació que posen aquests xefs a l’hora d’elaborar uns plats que combinen matèries primeres de primera qualitat, sabors diferents, noves textures i imaginació, molta imaginació. Una de les guies internacionals més prestigioses, la Estrella Michelin, ja ha concedit en reiterades ocasions nombroses estels a la Cuina d’Autor espanyola, un guardó molt important per als nostres cuiners perquè suposa un reconeixement a la seua constància, passió i dedicació a una professió molt dura i exigent, encara que des de fora puga semblar molt bonica. La importància que en les últimes dècades ha aconseguit la nova cuina és tan rellevant que en 2010 li va ser concedida al cuiner José Andrés l’ordre de les Arts i les Lletres d’Espanya, una de les distincions més importants que es concedeixen en el nostre país dins de món de la cultura. Per totes aquestes raons considere que la cuina d’autor sempre anirà unida a la cuina de tradicional per què, anant unides per les mans, ambdues formes d’entendre la gastronomia es reforcen mútuament per a conquistar a tots els paladars, els més exigents i els més tradicionals.

Gemma Tur Fenollar

llicenciada en Ciències Biològiques i estudiant de dietètica i nutrició

Val la pena preocupar-se per l’alimentació habitual? Alguna vegada vos heu parat a pensar sobre els vostres hàbits alimentaris?. En concret, quins aliments ingeriu diàriament? En quines quantitats? Quantes vegades al dia? Després de llegir aquestes línies us convidem a fer-ho per què pugueu reflexionar i valorar sobre quan saludable és la vostra dieta i si paga la pena preocupar-se per l’alimentació o millor dit pels hàbits alimentaris. En primer lloc, anem a intentar definir que s’entén per alimentació saludable, i el primer que se m’acudeix és dirvos que una alimentació saludable no és sols aquella que va focalitzada a la pèrdua de pes, o la que es fonamenta en no menjar determinats aliments. No, menjar saludablement és alguna cosa més que això, és menjar variat en les proporcions que el nostre cos necessita. Si mengem aliments naturals de temporada, variats, com ara fruites, verdures, llegums, peix, a més de carn, lactis..; si diàriament ingerim aquests aliments en racions equilibrades, en una proporció aproximada d’un 55% de carbohidrats (pa, millor integral, pasta, creïlles, tota mena de cereals i ocasionalment brioxeria), un màxim d’un 25-30% de greixos (la major part greixos denominats bons, com ara olis vegetals, preferentment d’oliva verge extra, avocats, fruits secs, etc..), un 15% de proteïnes (carn, peix, ous, llegums..) i una o dos peces diàries de fruita i sí, a més a més fem 5 ingestes o menjades al dia (desdejuni, esmorzar, dinar, berenar i sopar) separades per un espai de temps d’entre tres hores o tres hores i mitja, evitem els precuinats, el menjar ràpid, no abusem dels fregits ni dels dolços podem dir, en una primera aproximació al concepte de dieta saludable, que estem menjant de manera saludable. Però que ens aboca a una alimentació no saludable? Principalment, la manca de temps. No hi ha temps per a cuinar. A més a més, a l’hora de comprar ens deixem portar per la comoditat i omplim la cistella de productes precuinats i/o processats de fàcil elaboració i atractiva presentació oferts, molt sàviament, per la indústria alimentària. Industria que, aquests darrers anys, ha anat adonant-se’n d’aquesta situació i ens està inundant amb una quantitat de productes preelaborats cada vegada més i més sofisticats i dels que setmanalment va introduint-nos novetats als supermercats perquè no ens cansem de menjar sempre el mateix, -si us fixeu cada dos setmanes hi ha una nova varietat de preelaborat a la prestatgeria del supermercat-. Aquests productes tempten, a més de la nostra comoditat, els nostres paladars acostumant-los a la sal excessiva, al sucre innecessari, als aromes artificials, als potenciadors del sabor, com l’àcid glutàmic ionitzat, conegut com glutamat o “umami” o “quint sabor” que generen certa addicció. Sí ens fixem en l’etiquetatge vorem que compten amb quantitats considerables de greixos, majoritàriament greixos saturats, a més de conservants, colorants, gelificants, succedanis alimentaris etc,. que els converteixen en aliments hipercalòrics, amb un excés de “buides” es a dir calories sense nutrients. Per tant, son aliments amb molt poc valor nutritiu que majoritàriament engreixen i no alimenten.

Donat que som consumidors d’aquests productes, cal conèixer quins són els efectes que tenen sobre la nostra salut, per tal de poder decidir si val la pena basar la nostra dieta en el seu consum o no. Com hem mencionat, aquests aliments ens faciliten una cuina còmoda i ràpida, ens alleugeren el dia a dia. Però, per contra, cal saber que, a curt i mig termini, el consum abusiu ens aboca a malalties relacionades amb la sobrenutrició, com ara cardiopaties, infermetats cardiovasculars, arteriosclerosi, bulímies, anorèxies, sucre en sang, etc.. … i, per suposat, a la gran epidèmia del segle XXI, l’obesitat. Obesitat entesa com a malaltia que disminueix l’esperança de vida i que augmenta el risc a patir totes les malalties que acabem d’anomenar, a més de varius, problemes respiratoris, artrosis, diabetis tipus 2, i un llarg etc.. Menjar precuinat (fast food) Com a nota informativa dir que a l’Estat Espanyol l’índex d’obesitat, en els últims vint anys ha anat augmentant entre la població adulta, però el més preocupant és l’augment que s’ha produït en la població infantil i juvenil que ens situa en el 13,9%, i l’índex de sobrepès està en el 26,3%. Sumant els dos, més d’un 40% dels xiquets i xiquetes necessiten d’una alimentació i hàbits saludables. L’excés de pes infantil és el germen de malalties d’adults. Aleshores, paga la pena basar la nostra dieta en aquests tipus de menjars? Paga la pena, substituir la cuina tradicional, la cuina mediterrània, basada en els productes de temporada del camp, per una cuina ràpida? La resposta està en cadascú de nosaltres. En el meu cas, malgrat l’esforç que suposa cuinar i decidir quin menú hem de fer per a poder desenvolupar hàbits saludables, sóc de les que pensen que val la pena optar per una alimentació saludable, Omplir els nostres rebosts i les nostres neveres de productes naturals, cuinar-los utilitzant formes cocció no agressives amb els aliments, que faciliten la conservació dels nutrients que contenen i, com no, empipar-nos de l’esperit de donar cada vegada més importància al tipus d’aliments que ingerim, als seus components i a la seua procedència, no sols per nosaltres, que també, sinó pels nostres fills als qui hem de convèncer amb l’exemple que és la millor manera d’educar-los en hàbits saludables. Per a finalitzar, us deixe algunes recomanacions bàsiques sobre hàbits saludables: -Cal acostumar-nos i acostumar als nostres fills a menjar variat, en quantitats moderades, cuinar productes de temporada amb tècniques de cocció saludables, com ara vapor, planxa, forn, etc.. per a mantenir el valor nutricional dels productes. -Fer les 5 o 4 menjades que em nomenat, per exemple, un desdejuni complet pot incloure lactis baixos en greix (llet, iogurt i formatge fresc), cereals (pa —preferiblement integral— biscota amb tomaca u oli o inclús una mica de mantega de llet, o cereals de desdejuni baixos en sucre) i fruita fresca o suc natural de fruita. -El dinar i el sopar han de ser complementaris, és a dir, que els aliments siguen diferents i variats. El sopar ha de ser més una mica més lleuger que el dinar i és aconsellable que sopem i esperem una o dos horetes abans de gitar-nos. L’esmorzar del matí i el berenar de la vesprada han de consistir en fruita, lactis o cereals (p. ex., un entrepà), esporàdicament xocolate o embotits, etc. -Fer exercici, desplaçant-nos a peu, passejar, etc.. i com no, beure de litre i mig a dos litres d’aigua diari. -Renunciar als precuinats com a base de l’alimentació habitual i sols utilitzar-los ocasionalment.

LA LLUITA COM A REPTE Francesc Camps i Muñoz

i al parir, nostra mare, ens dóna recer... i ella ens abraça, per ser de la seua collita, perquè som els seus fills, del dolor i el plaer.

Nostra existència és lluita i competència. L’enginyeria, la indústria, cultiu i comerç... la literatura i l’art és la millor essència; comptar nostra vida, i escriure-la en vers.

El nostre futur, protegixen els pares, ens procuren suport, felicitat i amor... Mentre som xicotets, en ells dos t’empares, desvalguts infantils som, el seu tresor.

I en eixa baralla fluïx algun sentiment, ens ixen de dins, i els espenta l’astúcia... i ens valem sempre, d’alguna argúcia... perquè el nostre èxit, estiga present.

La nostra vida comença repleta de reptes, anem dalt d’un carro que cridem progrés... Des de dalt es cauen alguns dels ineptes, que no s’esforce, a lluitar per a res.

I amb el nostre esforç, en el carro avant, les nostres il·lusions son la cavalleria, cuidant que les rodes no s’afonen en fang... que guanyar la carrera, difícil seria.

D’estudiant, les notes de l’aprenentatge, són els primers reptes, per a superar... que faran, en eixe carro, millor el viatge, per a fer carrera, o per a treballar.

I en eixa carrera de competició... en eixe carro, va nostre equipatge, l’ira i l’odi, amb tot el seu bagatge, i l’amor i el sexe, creant il·lusió.

El nostre quotidià, sempre, és competir, i en el dia a dia, és determinant... aconseguir les metes, la nostra constant, que fa al nostre enginy, lluitar per eixir.

Eixa lluita per l’amor és emocionant, adornem la intenció, per ser convincent, l’astúcia de la dona, sempre és present... i en eixos combats... acaba guanyant.

Aguaitem a la vida, amb una lluita,

Afloren els sentiments, i el cor ens galopa, i, si ens declarem a ella, amb conte de fades... sapieu que a la dona mai se li escapa, si per a convéncer-la, li comptes favades. Per a ella és més dura la lluita diària, en el seu carro li pesa, el sac del masclisme, la seua carrera arrossega la parafernàlia... del menyspreu a vegades, i dosis de cinisme. Però està clar que... sempre junt amb ella, units en la vida, es guanyen batalles... deixant a les penes, i altres baralles... perquè junts ens farem, la vida més bella. Si en la lluita, hi ha alguna esperança... per fer, una societat, equitativa i millor, se entregarem tots defensant a ultrança... la pau, l’amistat, la igualtat, i l’amor. I de dalt del carro, lluitant tots estem, i de l’equipatge, tirem la cobdícia... les guerres, l’odi, i tota l’avarícia... junt a la injustícia, buidar tot al fem.

LLUITA amb NOSALTRES... 50

En la FALLA RAVAL mai no deixarem DE LLUITAR 51

Les LLUITES PERMANENTS 53

Paga la p ena lluitar per...

la formació i la investigació universitària? Jesús I. Català Gorgues Professor de la Universitat CEU Cardenal Herrera. Membre de l’Associació d’Estudis Faller Leonardo da Vinci, de Manuel García (Na Jordana, 2012). Foto Joan Castelló

El sentiment del continu descobriment de la ciència Sempre somnií amb treballar a la universitat com a professor. Ja de menut, fantasiejava amb la meua tesi doctoral. O, més precisament, amb el dia que posaria el punt i final a la meua tesi. No podia ni imaginar que escriuria la tesi amb un ordinador. Pensava, clar està, en una màquina d’escriure de les d’abans; això sí, de les elèctriques. El tema de la tesi anava mudant. Jo ja tenia molt clar abans de fer set anyets que estudiaria biologia. I m’ensopegava, he de dir-ho, amb retrets, carasses i mirades de desaprovació. Em volien convèncer que hauria d’estudiar medicina o, com a mal menor, enginyeria agronòmica. No, jo volia ser biòleg, i a més, dels biòlegs que no feien recerca al laboratori. Per això, pensava primer en tesis dedicades a la taxonomia de les aus columbiformes, o a l’etologia dels carnívors silvestres, o fins i tot a la reproducció dels ofidis. Era un xiquet un pèl... estrany, amb la meua afició a confeccionar esquemes classificatoris i memoritzar els noms científics de gèneres i espècies. Em captivava el so rotund d’aquells mots, amb les seues arrels gregues i llatines que amb prou feines podia pronunciar... Encara recorde les rialles del meu germà gran en sentir-me pronunciar «elepas» quan citava el gènere de l’elefant asiàtic, Elephas... Clar, que el meu germà gran sempre ha estat un poc tocadoret d’ous! Un poc més majoret –però no molt, potser amb dotze anys– em sentí atret pels paràsits. Sí, decididament faria biologia i m’especialitzaria en paràsits. Ja amb catorze o quinze, allò que més m’atreia era la botànica, amb maldecaps permanents al voltant de la bellesa de les apocinàcies o les dificultats inherents a les euforbiàcies. I prop ja d’acabar l’institut, eren els fòssils i l’evolució allò que més m’atreia. Amb no poques dificultats, entrí a la fi a la universitat. Sempre he estat alhora somniador i pessimista, així que, a diferència de bona part dels meus companys, no em sentí mai decebut per allò que estudií a la llicenciatura. Hi coneguí, a més, excel·lents professors que reforçaren la meua vocació per l’estudi. I acabí, no amb brillantor però sí amb solvència, la carrera que de sempre havia maldat per cursar. I vingué la terrible pregunta: i ara, què? Reprenguí la idea de fer la tesi, però cap dels temes amb què especulava en la meua infantesa i adolescència en convencien. Total, que decidí fer un gir copernicà a la meua trajectòria acadèmica: faria una tesi d’història. D’història de la biologia, sí, però d’història al capdavall. A la fi, al moment crucial, havia decidit fer-me biòleg de lletres. Familiars i amics conclogueren que, definitivament, jo era un cas perdut. Opció sense futur, traïció als propis principis, balafiament de talent... foren les coses més suaus que em digueren. Alguns, directament, restaven en un esfereïdor silenci. Contra tot pronòstic, aconseguí una beca d’investigació. L’aprofití assenyadament, acabí la tesi com cal i, amb recorreguts institucionals diversos que ara no cal exposar... ací em trobeu com a professor universitari! Sí, sóc d’eixos que assolí el seu somni, i no pense demanar-ne disculpes. No explique morfologia evolutiva o sistemàtica animal o paleontologia, certament, sinó història de la ciència; allò principal, nogensmenys, sí fou possible.

Natura morta, de Alfredo Ruiz (Plaça del Pilar, 1982). Colecció Joan V. Ramírez

L’any geofísic, dels Germans Fontelles (Mercat Central, 1958). Col·lecció Joan Castelló

I que tinc ara després de tanta formació, estudi, sacrifici? A banda de les coses materials, cada quadrimestre passen per les meues aules munions de jovenetes i jovenets, amb el julivert decoratiu d’alguna «vocació tardana», que em fan pensar com de vell m’estic fent. Jo sempre veig joventut a les rengleres de l’aula, mentre que a la tarima vaig exhibint el meu declivi. Per altra banda, acumule una creixent frustració quan prenc consciència que ja no aplegaré a investigar tot allò que volia; que no produiré tots els llibres i articles que he concebut; que la vida no m’arriba si vull llegir-me tot el que considere que hauria de llegir. En part és pels purs límits biològics, i en part per la maleïda burocràcia universitària. La frustració d’una carrera estroncada envaeix el meu esperit i genera a la meua ànima un neguit insadollable. I, el que es pitjor, constate que la universitat actual és un muntatge mercantil prou impresentable on impresentables prou més impresentables que jo estafen la societat amb un discurs unflat i suposadament modern, mes inqüestionablement encarcarat en coses tan superades com la competitivitat i l’excel·lència acadèmica (com pot ser excel·lent acadèmicament aquell que és abjecte personalment?), les agències de qualificació i els factors d’impacte. Ha pagat la pena la meua vida a la universitat, com a estudiant, com a professor, com a investigador? Tot i tan decebedor panorama, sí que ha pagat i paga la pena. Sense deixar d’admetre que hi ha un munt de coses no tan sols millorables, sinó decididament eliminables de l’estàndard de vida universitària que visc-patisc, proclame que no estava errat en la meua vocació. El sentiment del continu descobriment, l’emoció puntual de l’estudiant enlluernat qui sap per què per una explicació a l’aula, el manteniment d’un esperit malgrat tot crític en la tasca quotidiana de la recerca i la docència, els records que envia una antiga alumna des d’un llunyà racó del món... són coses que paguen molt la pena. De què em queixaré, si fins i tot tinc ara un doctorand fent una tesi sobre les falles! Sí, no ho he contat, però també he fet recerca sobre les falles, de coses tan peregrines com la imatge de la ciència a les falles... En cert sentit, he fet, com a investigador, el que se m’ha entoixat, i això trobe que està molt bé. Així que no sent haver viscut una vana existència com a professor i investigador. El llicenciós Tycho Brahe, el genial astrònom de les acaballes del segle XVI i començaments del XVII, tenia eixa por quan la mort tocava a la seua porta. Ell li deixà a Johannes Kepler les observacions crucials per a la nova mecànica celeste. No visqué vanament, encara que no estem segurs que en fóra conscient. Jo estic molt més tranquil, potser perquè la meua mediocritat em siga ser més conformista. Ara bé, pel que fa la meua vocació, no hi canvie ni un sol aspecte de la meua trajectòria.

Eureka!, de Joan S. Blanch (Exposició-Misser Mascó, 2008). Col·lecció Joan Castelló

Paga la p ena lluitar per...

una justícia gratuïta i independent? Joaquim Bosch Grau Magistrat i portaveu de Jutges per a la Democràcia Ninot de la falla Lluites, de Antonio Fornes Quijano (Camí de Barcelona-Montcada, 2012)

Justícia independent front els abusos La separació de poders és un dels principis essencials que caracteritzen l’Estat de Dret. Es basa en la necessitat de configurar contrapesos, equilibris i espais de vigilància institucional, per a evitar els excessos del poder estatal. I implica l’existència d’un poder judicial independent, amb capacitat per aplicar les lleis i la resta de l’ordenament jurídic i d’assegurar el seu compliment per part de tots, entre ells el poder executiu i el legislatiu, és a dir, el governs i els parlaments. La democràcia constitucional no es pot concebre sense la divisió de poders, la qual va ser un instrument bàsic en la lluita contra l’absolutisme, a partir dels plantejaments de Locke i de Montesquieu. Per això, el constitucionalisme històric comença especialment perfilat per la idea de la separació entre els poders de l’Estat que consta en la Constitució Americana de 1787 i, posteriorment, en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. No és casualitat que una característica de qualsevol dictadura és el control absolut del poder polític sobre la judicatura. En conseqüència, la Constitució Espanyola de 1978 va trencar amb el règim anterior quan va proclamar de manera molt clara la independència judicial. I per què es tan important la independència judicial per a un Estat de Dret? Ferrajoli ens va recordar que és una màxima d’experiència que qualsevol poder sense límits i controls tendeix a concentrar-se i a acumular-se de formes absolutes i dictatorials. La separació de poders busca aconseguir el necessari equilibri institucional per a evitar els abusos previsibles d’un poder il·limitat. Un règim totalitari actua sense respectar cap dret i pot perpetrar tot tipus d’abusos perquè no té el contrapés d’una justícia independent que ho impedisca. Darrerament hem viscut a l’Estat espanyol episodis perillosos per a la independència judicial. El membres del màxim òrgan de govern de la judicatura, el Consell General del Poder Judicial, han estat elegits a través d’un pacte de quotes entre les principals forces polítiques. I això provoca que posteriorment actuen com a correja de transmissió dels interessos polítics originaris que els han portat al càrrec. El mateix repartiment s’ha produït en la composició del Tribunal Constitucional, amb l’agreujant que el seu president va entrar a l’organisme quan era afiliat d’un partit polític. Totes aquestes interferències polítiques erosionen la credibilitat de les institucions judicials i són un risc per a la separació de poders pròpia de la democràcia constitucional. I cal aclarir que la independència judicial no té cap relació amb la ideologia dels magistrats. Per descomptat que tots els jutges tenen ideologia i això és inevitable. El problema no són les idees, sinó que hi hagen vincles directes amb els partits, perquè això trenca la imparcialitat i suposa el control de la judicatura per part del poder polític.

Detall del coronament de la falla El juĂ quasi final, dels germans Garcia Ribas (Lâ&#x20AC;&#x2122;Antiga de Campanar, 2003). Foto Bayarri

Un Estat de Dret no sols necessita una judicatura independent. També ha de garantir el dret a la tutela judicial efectiva. I això implica que no es pot establir una discriminació per raons econòmiques. No resulta admissible que els bancs, els grans patrimonis o les companyies d’assegurances puguen litigar sense cap problema i que la classe mitjana i la classe treballadora es queden fora del sistema judicial per no poder pagar unes taxes injustes. La Justícia és un servei públic i ha de garantir l’accés als tribunals de tota la població. El dret a la tutela judicial efectiva és el que garanteix la resta dels drets de les persones. Paga la pena lluitar per una Justícia gratuïta i independent. La seua realitat és un signe que ens trobem en un autèntic Estat de Dret i en una democràcia constitucional. Si anem cap a una Justícia de pagament i dependent d’altres poders, ens trobarem en un Estat no democràtic i que beneficia a minories privilegiades en l’accés als tribunals. L’Estat Social i Democràtic de Dret del nostre país té moltes mancances, però representa el grau de civilització més elevat al qual hem pogut arribar. No són aconsellables els camins cap enrere.

Ninot de la falla Falsos ídols, de Xavi Ribes (Vicent Sancho Tello-Xile). Foto Joan Castelló

Paga la p ena lluitar per... recuperar les festes i el folklore tradicional? Ricard Català Gorgues Membre de l’ADEF. Autor del blog “De les festa, la vespra. Festes de València al segle XIX”. Dansa dels Tornejants en les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Foto Joan Castelló

Recuperar sense desvirtuar ni manipular En la meua trajectòria vital i sociocultural, una de les emprentes que més m’ha marcat, ja per sempre, ha estat la meua participació en la recuperació de la festa del Corpus a la ciutat de València, a finals dels anys setanta i principi dels vuitanta del passat segle, una anys claus en l’esdevenir del nostre temps i territori. Durant cinc anys, des de 1977 fins a 1981, vaig tindre l’oportunitat de ser “figurant” tant en la processó solemne de la vesprada, com també en l’anomenada Cavalcada del Convit, que té lloc al migdia, com a pòrtic, invitació i crida a la “Festa Grossa” de la ciutat. Una festa del Corpus a València amb gran magnificència en èpoques pretèrites i també amb gran fama a tota Europa segons podem comprovar per escrits i cròniques històriques i que es trobava quasi perduda a mitjans del anys setanta, com passava per igual en altres ciutats i pobles del nostre país pel que fa a la vitalitat de les seues festes i tradicions. Cal citar el cas emblemàtic de la festa major i patronal de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, que va passar de la seua quasi desaparició en aquells anys, almenys en alguns dels seus elements més representatius com la Muixeranga, a convertir-se, actualment, en Patrimoni Immaterial de la Humanitat, tot un referent de recuperació d’una festa amb tanta riquesa simbòlica, plàstica i ritual. Durant els anys seixanta i setanta, es va instal·lar en la nostra societat i, en concret, al nostre entorn més pròxim un corrent de falsa “modernitat”, que anava arrossegant, entre altres formes de representació cultural, tot allò relacionat amb el folklore, les tradicions i, fins i tot, les festes majors dels pobles i ciutats. En aquelles dècades, les festes i tradicions havien esdevingut en quelcom testimonial, es mantenien quasi per inèrcia, fins i tot, havent perdut, a través dels anys, elements simbòlics, rituals i patrimonials que formaven part de la seua composició històrica, desvirtuant el seu sentit original més arrelat, allò més genuí. No és casual, que amb l’adveniment de la nostra democràcia, un dels aspectes que es va manifestar per tot arreu va ser la recuperació dels nostres arrels com a pobles, de les nostres senyes d’identitat, del costumari viscut, sobretot, durant el període de la transició democràtica, quan es va configurant el mapa autonòmic. Una època molt esplendorosa de recuperació festiva, on va nodrin-se tot el que, posteriorment, ha suposat la revitalització de les nostres festes, el nostre folklore i les nostres tradicions, tal i com en el present es pot fer palés.

La Moma i els Momos en la Festa del Corpus a València. Col·lecció Joan Castelló

Carrossa participant a la batalla de flors. Fira de Juliol de València. Foto Joan Castelló

Però, també, amb el perill, ben cert, de convertir en un mer “espectacle” allò que no és més que una forma d’expressió singular, única i diferent, d’interpretar el món i la vida d’un poble, la seua cosmovisió o “imago mundi”, el seu tarannà, a través de la música, els instruments, la forma de vestir, els actes rituals... Tal vegada, els mitjans de comunicació hagen propiciat, en el transcurs dels anys, eixa visió d’espectacle, potser sense una voluntat manifassera, mostrant-se el món de la festa i el folklore, en la seua apariència, com un bé de consum, més lúdic que festiu i fora del seu context històric, social i cultural, amb el perill afegit d’una certa mercantilització i banalització de tot allò que li envolta. A l’inrevés, un altre risc que també es manifesta, pot ser la projecció del folklore i la festa com una resta “arqueològica”, amb argumentacions que es presenten com irrefutables de preservació de tots els seus atributs, com a patrimoni i ben cultural, fins i tot com un fet identitari, però no s’incorpora una lectura més contextual del món contemporani, es a dir, sense establir lligams amb les dinàmiques actuals de transformació social i cultural de la nostra societat, que va cap a un món més tecnològic, connectiu i virtual. Això pot suposar arribar a posicionaments quasi “fonamentalistes”, argumentat en allò del que es diu com a més essencial, inamovible i immutable de les nostres tradicions, que per res del món siga susceptible ni de ser canviat, ni menys de transformar-se, ni tan sols de poder adaptar-se a noves formes d’expressió. Es podria parlar, fins i tot, d’una visió quasi “fossilitzada” de les festes i de les tradicions. No cal més que aguaitar la festa de les Falles durant els últims temps, amb tot un ventall de debats i polèmiques que s’han suscitat: Que si el canvi de data del dia de Sant Josep, que si la indumentària ha de respectar uns cànons, que si l’estètica dels cadafals ha de ser “barroca” o “innovadora”, que si la pirotècnia ja no es fa com pertoca, que si la música de banda que sona està fora de context... En nom d’una concepció sacrosanta d’allò que es pot interpretat com a tradició i folklore, sobretot vinculat al fet identitari, s’amaguen posicionaments ideològics molt oposats, en alguns casos desvirtuats, que no ajuden a avançar, més bé distancien a molta gent de tot allò que forma part d’unes vivències singulars al voltant de la festa, la tradició i el folklore. La defensa d’una tradició inalterable, perquè sempre s’ha fet així i no es pot canviar, amaga moltes voltes una falsa o ignorant interpretació històrica plena de prejudicis i, sobre tot, una estratègia manipuladora per imposar mites, creences, tòpics o visions estereotipades d’una cultura i d’un poble.

Processó del Corpus a València cap al 1930. Foto José Huguet.

La Muixeranga nova d’Algemesí. Foto Joan Castelló

A més a més, allò que podem pensar que sempre s’ha fet de la mateixa forma, siga un acte festiu, un costum o un ritual, moltes voltes, des l’estratègia manipuladora, ha estat alterat deliberadament en un moment donat, per tal de poder fer valdre una posició hegemònica, amb l’apropiació d’unes idees, d’uns valors i d’uns símbols, que es presenten com si foren intemporals. Hi ha que partir, per tant, des d’una altra perspectiva: Tot allò que vivim i sentim a través de la festa i el folklore no és més que l’al·luvió i sedimentació de rituals, costums, percepcions, expressions i formes de comunicació compartides per part d’uns pobles i uns territoris, que van acumulant-se i també reorganitzant-se al llarg dels temps i dels segles, segons els models prevalents de vida i pensament, amb canvis, transformacions, fins i tot metamorfosi, però també amb manifestacions culturals que han quedat amagades o desaparegudes per sempre. Amb tot això, cal lluitar per recuperar, veritablement, les nostres festes i el nostre folklore. I paga la pena fer-ho, però deixant darrere posicionaments arrogants i manipuladors de la nostra història, la nostra cultura i la nostra identitat com a poble. Paga la pena lluitar, només per continuar amb tot allò que ens vincula amb els nostres avantpassats, amb allò més ancestral, la nostra casa pairal, el nostre patrimoni cultural, a través dels rituals festius que han perdurat generacions rere generacions. Paga la pena lluitar, perquè la festa i el folklore propicien espais de trobada, de participació i de convivència, diversa i singular, de manifestació cívica. L’efecte de transgressió de l’espai i del temps ha de congraciar-se amb el bon exercici de la ciutadania, on el respecte i la consideració cap als altres estiguen per damunt de tot. Paga la pena lluitar, perquè les tradicions perduren en un món diferent, el rituals festius es puguen reviure i actualitzar, el costumari i el folklore es puga difondre i compartir per tot arreu, de forma directa i també virtual, amb tot el potencial que suposen les tecnologies de la informació i la comunicació. Al remat, paga la pena lluitar, només siga per aquells que pensaren, fa unes dècades, que pagava la pena lluitar per recuperar les festes, les tradicions i el folklore dels nostres pobles i van salvaguardar el nostre patrimoni cultural. I tots ells varen lluitar, però també assolir que no es pergueren per sempre les nostres festes de carrer i la festa major, els nostres balls i danses, les nostres cançons i músiques, les nostres rondalles i llegendes, les nostres formes d’abillar-se i menjar, en definitiva tot allò que conforma el nostre costumari, la nostra roda de l’any, les nostres tradicions. Encara hui queda molt per lluitar i molts lluiten; això sí, de forma enèrgica, però pacífica. (Aquest text ha quedat “rematat” la vespra de Tots Sants... O, més bé, haurien de dir del Halloween? De la festa, la vespra. Carpe diem).

Paga la p ena lluitar per...

la diversitat sexual? Jose Maroto Col路lectiu moscasdecolores.com

Transexuals: Poden canviar el seu cos de diferents formes. Figura de la Falla Altres formes de vida, altres formes de ser, de Jos茅 Latorre-Gabriel Sanz (Na Jordana, 2015). Foto Joan Castell贸

“Lo bo que isca, lo roín que muira” Això era que, allà per 1460, una dona jove i valenta que es deia Margarida, va deixar arrere la seua vida acomodada de fill de notari a Mallorca, traslladant-se a la ciutat de València per a viure com la dona que sentia que era. El 28 de juliol d’aquell any va morir executada en la forca a la Plaça del Mercat, vestida d’home i nua de cintura cap avall. El seu cadàver va ser humiliat per alguns assistents abans de tirar-lo a una fossa comuna.” En 1970 Antoni Ruiz, un jove de 17 anys de Xirivella, una vegada que ho va tindre clar, li va comptar a sa mare que era homosexual. Esta, molt disgustada li ho va consultar a sa tia qui, al seu torn, li ho va comptar a una monja que el va delatar la brigada criminal de la Policia Nacional. A les sis del matí quatre secretes el van detindre en sa casa i així va començar el seu periple d’interrogatoris, pallisses i violacions, passant per les presons de Carabanchel i per la d’homosexuals passius a Badajoz. Quan va ser posat en llibertat tres mesos després, la seua vida havia sigut arruïnada. No va alçar cap fins a 1982. Fa unes setmanes, Maria, de l’àrea metropolitana de València, va entrar a formar part d’eixe 20% de les xiquetes i xiquets valencians en edat escolar que al patir acaçament per homofobia, ha intentat suïcidar-se. A pesar del terrible de cada cas, no es pot negar una tendència positiva en com les diferents societats han anat tractant Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals i Intersexuals, d’ara en avant, persones LGBTI. I esta tendència és positiva perquè persones com Margarida, Antoni i Maria han posat la seua vida al servici dels altres. Margarida hui és un referent perquè va pensar que valia la pena morir si podia viure com la dona que era almenys un temps. Antoni hui és un referent perquè a pesar que li van furtar els millors anys de la seua vida, va pensar que valia la pena lluitar incansablement i fundar l’associació d’Expressos socials. El cas de Maria hauria de remoure consciències, perquè la meitat dels xiquets i xiquetes que patixen encalçament homofòbic en la nostra comunitat no reben cap ajuda per part de professors, de l’alumnat o dels seus pares. Ja hi ha prou!. Tot açò ha ocorregut mentre en la resta de la naturalesa la diversitat sexual no constitueix un problema per a cap espècie animal o vegetal. Comportament homosexual, adopció homoparental, canvi de sexe, intersexualitat, són expressions d’esta diversitat sexual que estan presents en tota naturalesa, i que suposen un factor evolutiu de gran importància, com també ho va ser per a la humanitat fins que fa poc, a penes uns milers d’anys, les coses es van començar a tòrcer. Encara que parega increïble va haver un temps en què la diversitat sexual no suposava cap problema per a ningú, ni humà ni diví, però a partir d’un determinat moment i a poc a poc la sexualitat humana sense fins procreatius va caure en desgràcia i va anar passant per diversos estatus: vici, pecat, crim i malaltia, per a acabar sent un dret ja aconseguit o per aconseguir. Anem a millor perquè la gent lluita.

Les primeres iniciatives en pro de la diversitat sexual es van produir a finals del segle XVIII, no obstant això la purna que va encendre este procés de canvi social que vivim hui es va produir en un bar de mariques, bolleres i transvestits desterrats, que farts de suportar batudes d’una policia corrupta i beure alcohol adulterat, van dir fins ací hem arribat i van armar la “marimorena”. Van ser les mítiques revoltes de Stonewall en el Village de Nova York ocorregudes del 28 de juny de 1969. L’any següent van començar les manifestacions de l’orgull LGBTI en unes quantes ciutats dels Estats Units, a les que cada any se sumen més i més ciutats en tot el món. L’any passat, sense anar tan lluny, moltes poblacions de la Comunitat Valenciana -Cullera no estava entre elles- es van unir a la celebració de l’orgull penjant banderes multicolor en la façana dels ajuntaments. Fer visible i reivindicar la diversitat sexual està aconseguint canvis en les lleis i canvis en la societat. Tota esta lluita i reivindicació té un objectiu senzill i legítim: la felicitat. No és obcecació, no és anar contra ningú, no és llevar-li res als altres, és lluitar perquè tot el món puga viure plenament i amb llibertat. Hi ha els que diuen que una vegada aconseguits els drets hauria d’acabar-se amb totes estes manifestacions, que no hi ha necessitat d’exhibir la sexualitat, que a ningú li importa què fa cada u. No poden estar més equivocats.

Hi ha dones amb comportament d’home i homes amb comportament de dona. Escena de la falla Mons de tinta i paper, de Vicent Martínez Aparici (Mercat Central, 2015). Foto Joan Castelló

Hui en dia en quasi 90 països l’homosexualitat és il·legal, en 7 d’ells gais i lesbianes són condemnats a mort, i en gran part del món continua existint la discriminació i legislacions que limiten la llibertat de les persones LGBTI. La intolerància, els insults, la violència, la vergonya i la por han format, o continuen formant part de la vida de gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals de tot el planeta. Per açò val la pena lluitar. Lluitar hui per la diversitat sexual ajuda a mantindre la flama que es va encendre en Stonewall fa més de 40 anys i fa que la seua llum arribe a tots els racons del planeta. El que fem hui ací sens dubte té efectes globals. Celebrar cada any l’orgull LGBTI dóna esperança a totes aquelles persones que no ho poden fer. Lluitar per la diversitat sexual aconseguix remoure consciències i la posada en marxa de noves iniciatives en qualsevol part del món. I totes les lluites importen, les grans, públiques i multitudinàries, però també les xicotetes i anònimes, les del dia a dia. A casa, en el treball, en els centres educatius, i per què no, en la falla, qualsevol lloc és bo per a debatre, informar i recolzar a qui ho necessite. No odies, estima. Lo bo que ixca i lo roín que muira. Val la pena lluitar per la diversitat sexual? Per descomptat que sí.

Mares lesbianes. Algunes aus també ho fan i no s’acaba el món. Figura de la Falla Altres formes de vida, altres formes de ser, de José Latorre-Gabriel Sanz (Na Jordana, 2015). Foto Joan Castelló

Paga la p ena lluitar per...

una Sanitat pública i de qualitat? Elio Jardón Font Doctor en Medicina Silenci, de Guillermo Rojas (Corretgeria-Bany dels Pavesos, 2009). Col·lecció Joan Castelló

Medicina al servei de la humanitat “Clarament, l’home va nàixer per a lluitar i és així, com es defineix millor, és un guerrer nat, i la seva vida des del principi fins al final és res més que una batalla” (Thomas Carlyle). Lluitar, en el sentit de treballar i esforçar-se a superar els obstacles i aconseguir allò que ens il·lusiona; una feina, una professió, una família, ser feliços en un món molt sovint hostil. La vida és una lluita i sovint perdre alguna batalla no vol dir perdre la guerra. L’èxit, és quasi sempre present en l’esforç, tothom ha de saber el que vol, prendre decisions, tenir confiança en un mateix i superar les dificultats que es presenten, com són les circumstàncies de l’època, els mitjans de comunicació, la situació familiar i personal etc... i cal contribuir, òbviament, amb sacrifici i esforç, per ser més feliç i fer feliços els altres. Quan s’inicien uns estudis, una carrera, i concretament, la de Medicina, cal ser conscient del sacrifici que comporta, la lluita a què hi ha que fer front. Ha estat així sempre i més encara actualment, per la competència, per la nota alta que s’exigeix per entrar a la facultat. Cal preparar-se des dels estudis primaris i batxiller per accedir a la Universitat. Medicina, un currículum impressionant! Consisteix en 360 crèdits de matèries diverses d’ensenyament presencial. Durant 6 anys, aprendre les assignatures corresponents al programa de formació, a més a més, pràctiques tutoritzades en centres de salut i hospitals. Després, cal especialitzar-te en MIR, a través d’examen, un model similar al concurs oposició per formar-te com a especialista. Continuar un temps de 2 a 5 anys més segons l’especialitat. Clarament, val la pena la lluita i el sacrifici que es requereix per estudiar medicina. Personalment, després de tants anys, recorde el dia que vaig creuar el riu Túria a València per dirigir-me a la facultat de medicina com un dels dies més feliços de la meua història; també quan vaig acabar els estudis, després de superar molts obstacles. Continue encara creient que val la pena lluitar i animar a qui té un ideal en la vida a lluitar per fer-lo realitat. Medicina, ser metge, ha estat sempre una professió lliure, escollida per vocació i destinada a la prevenció de les malalties de l’home, per guarir-lo quan està malalt, investigar i aplicar diferents tractaments, segons la tecnologia més avançada, i els mitjans a l’abast. Acompanyar-lo des de la concepció fins a la fi dels seus dies.

El meu concepte antropològic de l’home, creat lliure per Déu, cal que en la nostra diversitat i llibertat, ens posem al servei els uns dels altres, segons les nostres capacitats. Realment, sí que val la pena lluitar per una Sanitat pública, universal i de qualitat. Cada persona ha de ser atesa en la seua malaltia, o dolència amb les possibilitats en què vivim, amb tecnologia, els mitjans al nostre abast, de comunicació, informació, etc… Recordem la multitud i diversitat dels avanços que s’han produït en el món als darrers temps. Tots ells, posats al servei de l’home i no d’uns pocs. A les portes del tercer mil·lenni, les prioritats dels països, la distribució de la riquesa, l’egoisme, l’excés de lleis, reglaments, decrets, protocols i tantes coses. fan que encara avui tinguem moltes desigualtats. Pel que fa a la qualitat, segons H. Palmer, en la seua classificació es refereix a uns principis: l’eficàcia, eficiència, accessibilitat, acceptabilitat i sostenibilitat. De forma simple, està aplicant el sentit comú ; el tractament de l’altre com vols ser tractat tu mateix.

Sanitat de qualitat?, de Sergio Musoles (Ceramista Ros-Josep Maria Mortes Lerma, 2008). Foto Javier Mozas

Per altra banda, no podem passar per alt altres factors com l’educació, prevenció de malalties, l’alimentació, sanejament, aigua potable, medi ambient, habitatge. Aplicar els drets humans relacionats amb la salut. No obstant això, tanta tecnologia no pot deixar de banda la part important de la relació, personal i d’equip, entre metge i pacient. No només han de tractar-se casos puntuals, cridaners d’opinió pública, que les associacions i moviments en l’àmbit de la salut, manifesten, a qui hem d’agrair la seua ajuda. Anime els governs i, en definitiva, els homes, que sí val la pena lluitar per una sanitat pública, que estiga a l’abast de tots els homes sense tenir en compte la seua condició personal, raça, religió o situació econòmica. Sanitat pública, universal i de qualitat. El metge ha de ser lliure i no ser objecte de cap política. Desenvolupar la seva professió, treballant com a metge de família, en un hospital com a especialista, cirurgià, en equip amb tota la tecnologia possible, pel bé de l’home i la humanitat

Escena de la falla Fons d’inversió, de Raúl Sebastián Falaguera (Lepanto-En Joan d’Austria, 2014). Foto Joan Castelló

Les LLUITES LOCALS 77

Paga la p ena lluitar per...

un nou model de ciutat? Jordi Mayor Vallet Alcalde de Cullera des de juny de 2015 Cullera en la seua tinta, de Juan Carlos Donet GarcĂa (El Port, 1999). Arxiu Junta Local Fallera.

Cullera de nou en marxa El conformisme és el carceller de la llibertat i l’enemic del creixement. Esta afirmació feta per John F. Kennedy seguix tenint plena vigència hui. La lluita per seguir millorant ha estat una constant en la història de la humanitat. Els grans avanços col·lectius sempre han vingut impulsats per conviccions i moviments socials forts. Pensem, per exemple, en la lluita pels drets laborals o la igualtat entre hòmens i dones. És més que evident que la voluntat popular ha estat sempre un dels pilars fonamentals del progrés comú. I no és menys cert que quan hem abandonat eixe camí renovador i hem caigut en l’immobilisme sempre hi ha hagut un clar perdedor: la majoria social. Mireu els avanços fets en matèria educativa a la nostra ciutat a primeries del segle passat. A Cullera fórem pioners i referents a Espanya en la lluita per la llibertat d’ensenyament i pensament. Fundada pels membres de la Lliga de l’Ensenyament, l’Escola Laica protagonitzà a la primera dècada del segle XX un canvi pedagògic revolucionari en constituirse com una de les primeres escoles graduades i definir el laïcisme com un dels seus objectius educatius prioritaris. Eixe impuls renovador fou interromput posteriorment per les forces reaccionàries. Sols la recuperació de la democràcia durant l’ara tan injustament infamada Transició ens va permetre retornar a eixa sensació de llibertat a les aules, que hui es traduïx en un lideratge dels nostres centres educatius en noves tendències pedagògiques a través de les comunitats d’aprenentatge. Això ens situa com a punters a escala internacional, demostrant una vegada més que a tots ens va millor quan caminem per la senda del progrés i deixem de resistir-nos als canvis socials. Com a mestre he volgut fer referència a l’educació sols per exemplificar allò que som capaços de fer quan actuem decididament mirant cap endavant. Per això davant la pregunta que enguany ens fa la falla de Raval de Sant Agustí de si cal lluitar per un nou model de ciutat, la resposta és més que evident: no podem permetre’ns el luxe d’alimentar el carceller de la llibertat. El desig modernitzador de la nostra societat és palés. Els anys han passat i les noves generacions han reclamat una Cullera distinta: més sostenible, econòmicament forta, amb oportunitats per a tots, més justa i igualitària, més participativa, més transparent, més innovadora, més diversa, i, en definitiva, més moderna. Recollint aquell esperit renovador de la Lliga de l’Ensenyament, com alcalde he estat capficat en eixa tasca des del minut zero. Al nou govern municipal hem imprès a la nostra acció política una velocitat de creuer encaminada a capgirar la situació amb la qual ens trobàrem per evitar que la cruenta crisi acabara sent el carceller dels nostres somnis i ens privara de la llibertat que necessitem per desenvolupar-nos dignament com a persones.

Pinzellades turĂstiques a Cullera, de Toni PĂŠrez (Raval, 2014). Foto Joan Castello

És per això que estem fent que les persones tornen a estar en el centre de les prioritats polítiques. A parer meu, eixa ha de ser la base del nou model de ciutat al qual aspirem: el benestar de la gent. Trobe que no m’equivoque si dic que hem encetat un camí sense retorn. Reiniciar la maquinària de la protecció social com nosaltres ho hem fet —menjador social, rescat de la residència de la Tercera Edat evitant el seu tancament, pla de lluita contra la pobresa energètica, acord amb els bancs per evitar els desnonaments, entre d’altres—, destinar més recursos al foment de l’ocupació amb la borsa de treball social, apostar decididament per l’educació i la cultura, tornar a fixar-nos en els nostres barris, recuperar l’agricultura i treballar per la sostenibilitat econòmica i ambiental, a més de fomentar un turisme de qualitat capaç de ser un vertader motor de l’economia local, són iniciatives amb les quals pocs poden estar en desacord. Tot això, unit a una modernització necessària de la gestió i els serveis que es presenten al ciutadà, fent-los a la vegada més eficients i sostenibles, han de ser la cara visible d’una Cullera més amable i habitable, una Cullera de ciutadans amb les mateixes oportunitats. Eixe és el model que vull per al meu municipi i crec modestament que estem aconseguint-ho. Anys enrere, obrir un diari i llegir ‘Cullera’ a un titular generava una certa inquietud interior perquè generalment les notícies anaven aparellades a fets dels quals difícilment podíem sentir-nos orgullosos. Això també està canviant. Cullera és hui una ciutat més respectada. En alguns aspectes, fins i tot, admirada. Eixa dinàmica positiva ha de tindre continuïtat al llarg dels pròxims temps. Un dia decidírem deixar de ser conformistes i hui el nostre poble torna a estar en marxa. No desaprofitem esta oportunitat històrica i seguim lluitant. Escena de la falla Este ajuntament medieval ha desfet tot l’entramat, de Toni Pérez (Raval de Sant Agustí, 2015). Foto Joan Castelló

Paga la p ena lluitar per...

un nou model de ciutat per a Cullera? Manuel López Muñoz Regidor del PP a l’Ajuntament de Cullera Rescatar als majors. Falla: I la gent passa..., d’Alfredo Ruiz (Espartero-Gran Via Ramón i Cajal, 1993). Foto Joan V. Ramírez

Cullera mira al futur amb solidaritat distributiva L’existència d’un àmbit local de decisió, pròxim al ciutadà i conscient de les seues preocupacions i necessitats, és una de les manifestacions més rellevants de l’estat social. D’ací la importància dels ajuntaments en la prestació de serveis al ciutadà, fonamentals com a garants de la igualtat de les persones davant la llei i davant l’actuació dels poders públics. La crisi econòmica, la seua incontestable repercussió en el benestar de les persones i la virtualitat d’eixe principi de proximitat al ciutadà, han accentuat el protagonisme de l’Administració local, sobretot en situacions d’especial necessitat. I açò, malgrat les limitacions òbvies que deriven de la situació econòmica, les restriccions pressupostàries i la disminució dels ingressos. Les persones i el seu entorn són els que conformen la ciutat i per això hem d’actuar en tots dos sentits amb criteris de solidaritat i equidistribució. Els ciutadans tenen en el seu Ajuntament l’òrgan públic més proper, la porta oberta a la qual cridar per obtenir la solució als seus problemes. Potenciar els serveis socials i garantir una vida digna als més desfavorits ha de ser la principal preocupació; així ho hem entès en la recent etapa de govern del Partit Popular a Cullera. Els eixos d’actuació són garantir l’educació dels nostres fills, col·laborant amb altres administracions, l’escolarització obligatòria dins de l’àmbit de decisió de la família per a l’elecció del centre educatiu, la seua alimentació amb l’obertura dels menjadors escolars fora del període lectiu, un desenvolupament físic i sanitari amb la millora, renovació i nova creació d’instal·lacions tant esportives com per a l’atenció sanitària. També hem de preocupar-nos de l’educació dels adults. L’escola d’adults i la Universitat de majors són dues iniciatives que demostren que mai és massa tard per a adquirir els coneixements que no vam poder aprendre en el seu moment. La dona és una altra prioritat, el seu desenvolupament personal, la integració dins de la vida laboral i poder compaginar els horaris amb la resta de la família. Escoles, guarderies, ludoteques i menjadors escolars; amb una especial atenció a la violència masclista on l’Ajuntament per la seua proximitat té molt que aportar. Els nostres majors, que durant la seua etapa vital han aportant a la vida familiar i social de la ciutat treball i coneixement, és just que ara els mostrem solidaritat efectiva. Competeix a l’administració local proporcionar-los una vida digna amb la millor atenció sanitària, emocional i participativa. La Joventut és el futur i si volem garantir la prosperitat per als anys esdevenidors, el govern municipal ha de garantir els mitjans necessaris per a la seua formació professional i personal, així com les vies perquè puguen expressar les seues inquietuds ja siguen laborals, polítiques o simplement participatives.

Escena de la falla Tocata e fuga, opus 43, de Miguel Santaeulalia Núñez (Na Jordana, 1996). Foto Joan V. Ramírez

Tots sentim un legítim orgull quan parlem de Cullera i és competència de l’Ajuntament millorar, promocionar i fer mes habitable la ciutat. Des de la nostra etapa de gestió municipal, el Partit Popular ha cuidat el llegat dels nostres avantpassats amb la restauració i posada en valor del nostre patrimoni històric, amb noves rutes turístiques que faciliten la visita de tot el terme, tant a peu com amb bicicleta. Noves infraestructures viàries, nous pont sobre el riu Xúquer, nou accés a la zona turística, manteniment i millora de les infraestructures dels barris, nous edificis municipals, centre de discapacitats, noves instal·lacions poliesportives, ambulatori en el Barri del Raval de Sant Agustín i conservatori de música han sigut obres necessàries per al desenvolupament econòmic del nostre poble. Potenciar l’associacionisme per a un millor desenvolupament cultural, esportiu, benèfic, festiu o simplement social, ha sigut un altre dels nostres objectius. Aquests col·lectius són els que formen el teixit social, atenent als més desfavorits, realitzant festes populars i fomentant l’esport i l’activitat cultural. Altra prioritat és un desenvolupament econòmic que propicie la creació de llocs de treball. Autònoms i PIMES, que conformen el nostre teixit empresarial, son la base de la nova creació d’empreses, per això hem d’integrarlos dins dels sectors productius de Cullera, amb especial atenció al sector turístic com a gran dinamitzador de l’economia local. Finalment i no per això menys important, les nostres festes populars han de rebre l’ajuda institucional, sobretot les falles, eixe col·lectiu que integra a centenars de veïns, que durant tot l’any participa a través dels seus fallers en l’activitat econòmica, cultural i festiva del poble.

Escena dedicada al turisme de golf en la falla Falses aparences, d’Alfred Bayona Calatayud (Taüt, 2015). Foto Joan Castelló

Paga la p ena lluitar per...

un nou model de ciutat per a Cullera? Hugo Font Lafarga Advocat i Regidor de Compromís a l’Ajuntament de Cullera Figura de Mònica Oltra en la falla Leonardo da Vinci, de Manuel García (Na Jordana, 2012). Foto Joan Castelló

Fomentar el bé comú des de la política Vivim a una societat amb moltes comoditats, tot i que no solem apreciar-les, però les tenim gràcies a totes aquelles persones que han defensat incansablement el que consideraven que era el millor per a que la convivència en societat fora només un poc millor. Processos reivindicatius, vagues, manifestacions, propostes polítiques,... amb les que no sempre s’ha aconseguit l’objectiu perseguit, però que sí han servit per marcar el camí i posicionar-se. No sempre és fàcil, i menys si es fa ús de la por en política, atemorint a les persones que no comparteixen els ideals de les cúpules econòmiques i socials, per a que ni pensen diferent, ni s’associen. Però eixe és el gran error en el que no es pot caure. Sense les idees de base, les idees posades en comú, i sense les persones i associacions que destinen el seu temps a defensar drets i valors, l’immobilisme de la nostra societat haguera estat una constant, i la gran part dels avanços en drets i llibertats socials que hui en dia assumim com a innats a la nostra societat, ni se’ns plantejaria poder assolir-los. Molta gent s’ho repensa massa per a donar eixe pas endavant, decidit i valent, per a formar part activament de la política, i eixe es el gran problema de la nostra societat, el tindre por de participar i opinar pel que diran i pel que passarà després, i sí que és ben cert que hi ha gent que després de donar el pas decidit et mira de reüll, molts desconfien, però també es ben cert que en són molts més els que agraeixen que pugues estar ahí, sent la veu d’un poble. I és per això que molts estem en la política, perquè estem convençuts que la política no pot ser mai el problema de la societat i que ha de ser la solució, perquè creguem que el desinterès per la política només pot portar a que la política que no fem nosaltres siga feta contra nosaltres. I sí, també és ben cert que molts et diuen “et compliques la vida, tot seran problemes i maldecaps...”, i pot ser en part tenen raó, però qui ha dit que la vida que vivim siga fàcil?... I pot ser a la política et trobes més d’un enemic no buscat, però només amb saber que pots estar defensant els interessos de molta gent, persones que són com tu i com jo, que comparteixen uns ideals i fins comuns, i que després d’unes eleccions et donen un recolzament important, t’encoratgen i fan que deixes de banda les preocupacions del formar part de la política activament i que et reconforten per a poder continuar, dia rere dia, treballant per a que aquesta societat i aquesta ciutat en la que vivim siga més com volem que siga i no com ens la volen imposar. Des d’aquest lloc representatiu de la societat de Cullera que ocupe, i amb tots els peròs esmentats, és obvi que s’han de prendre decisions, i si bé, és ben cert que cada formació política té en ment un model de ciutat, a Compromís hem tingut clar en tot moment que la nostra ciutat ha de posar en primer lloc a les persones, i ha de fer-ho a través del foment del Be Comú de tots els veïns i veïnes, i les propostes i decisions de govern que es prenguen es puguen fonamentar en el que Compromís sempre ha defensat: la sostenibilitat, la igualtat d’oportunitats, la cohesió social, una major democràcia, la participació ciutadana i el foment d’allò local.

Escena sobre desigualtats socials en la falla El melic del m贸n, de Miguel Santaeulalia (Na Jordana, 1991). Foto Joan Castell贸

Així que sí, paga la pena lluitar per un model de ciutat més pròxima al ideal que tenim del que seria una ciutat en la que voldríem viure. Estic convençut que tots volem una ciutat en la que hi haja ocupació, per a que el treballar lluny de casa siga una decisió voluntària i no imposada, i per a que deixe d’haver aquesta temporalitat laboral que patim; una ciutat en la que es presten serveis sanitaris i socials gratuïts i de qualitat, en la que les escoles estiguen en condicions i faciliten als nostres fills i als estudiants de Cullera unes condicions òptimes per a adquirir coneixements, i on la docència es puga impartir sense cap tipus de carència; una ciutat en la que la neteja viaria i la recollida de residus es faça de mode que el nostre fem i deixalles repercutisquen el mínim possible en l’ecosistema, i on la sostenibilitat i el respecte pel medi ambient siga consubstancial a qualsevol actuació urbanística municipal, ja siga pública o privada, per a poder compatibilitzar el desenvolupament industrial, turístic i urbanístic de la nostra Ciutat amb la protecció del nostre entorn natural. L’objectiu de Compromís no és altre que treballar per a la millora de les persones a les quals servim, i per a que siga possible, és necessari un nou model de ciutat, model pel que treballem dia a dia.

Escena de jocs d’infantessa de la falla Carme t’estime, de Vicente Almela i Manolo García (Na Jordana, 2005). Foto Joan Castelló

Paga la p ena lluitar per... un nou model de ciutat per a Cullera? José Miguel Gimeno Garcia Regidor de Gent per Cullera L’educació és un dret, de Joan B. Lli Garrigós )Sant Antoni, 1978). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós

Educació i cultura per a que Cullera puga prosperar L’educació és un valor que ja des dels temps antics s’ha considerat com la pedra angular d’una societat moderna i civilitzada. Gràcies a això l’ésser humà ha estat capaç de prosperar en les diferents disciplines i matèries. D’ací, que l’educació al nostre poble ha de seguir aquest moviment de millora social i ciutadana per a aconseguir una formació pública i de qualitat, basant-se en un principi tan fonamental com la gratuïtat de l’ensenyament a tots els nivells educatius; i aglutinant a les diferents classes socials sense distinció mitjançant la integració i inclusió social de l’alumnat de Cullera a les seves aules. Doncs a la pregunta del nostre titular, tots i cadascun dels habitants del nostre poble hem de dir un sí amb rotunditat per una sèrie de motius, que al seu torn semblen estar oblidats en els temps que corren. D’una banda, l’educació és necessària perquè permetrà als nostres fills i filles aconseguir per mitjà de la cultura una sèrie de coneixements, sabers i formació que els permetran optar per un futur millor per a ells i al seu torn assolir un grau de satisfacció a nivell tant personal com professional per a la seva vida quotidiana. És per ells, que la cultura; és la mare del coneixement i la saviesa que han fet del nostre país i el nostre poble un lloc que ha prosperat, aconseguint aconseguir un desenvolupament en tots els camps: artístics, tecnològic, científic, etc; fent les nostres vides més còmodes que fa cent o dos-cents anys enrere. D’altra banda, cal lluitar per una educació no només gratuïta sinó també pública perquè per això tots els espanyols van jurar complir la Constitució Espanyola. I aquesta mateixa, ens diu en el seu article 27 apartats 1, 2 i 4 que l’educació és un dret ha de ser pública i gratuïta per obtenir un ensenyament bàsic i de qualitat que li permeti als ciutadans obtenir i assolir arribat el moment una formació digna que li permetin aconseguir un lloc de treball i el dret a un habitatge digne el dia de demà. Per tot això, queda patent i legitimat que l’educació és un dret que els nostres habitants de la mateixa manera que a la resta d’Espanya tenen l’obligació de rebre i que els poders públics han de garantir mitjançant una cosa tan bàsica com és la gratuïtat dels llibres de text per a tot l’alumnat del poble de Cullera, ja que en els temps que correm moltes famílies es veuen que no tenen diners ni tan sols per poder donar de menjar als seus fills i filles els aliments bàsics de primera necessitat i molt menys poder pagar els llibres de text, de la mateixa manera que el material escolar.

Els guardians de Cullera, de Vicent Montagud Monseny (PlaĂ§a dâ&#x20AC;&#x2122;Espanya, 1997). Arxiu Junta Local Fallera de Cullera

En definitiva, ens agradaria fer una crida per una banda, a la classe política del nostre poble, el qual hauria d’apostar per una educació basada en la igualtat de drets i oportunitats de tot l’alumnat del poble de Cullera prenent mesures per pal·liar la precarietat que estan vivint moltes de les nostres famílies que no poden fer front a les despeses escolars i simplement els recordem que igual que molts de nosaltres varem tenir dret a una educació digna i de qualitat; les generacions que estan i vindran tenen el mateix dret de rebre. D’altra banda, fent també una crida a la solidaritat ciutadana perquè ajudin en la mesura del possible a familiars, amics i coneguts en el que puguin doncs pensin que el major bé que podem fer als nostres habitants no és treure un bé tan preuat com és l’Educació, sinó tot el contrari fomentar i ajudar-lo en la mesura del possible aportant el que es puga. Hi ha que anomenar també que en el tema cultural, al nostre poble, ens agradaria que d’una vegada per totes tinguérem una programació cultural digna i amb tots els al·licients per a tot tipus de públic, dins d’un marc possible, ja que ens veiem mermats d’obres de teatre, de festivals culturals, entre d’altres, però sense deixar a banda que els més menuts son els que deurien gaudir de la gran majoria d’estes coses, ja que són el futur en tots els sentits dels que parlem i volem remarcar. I que sense educació i cultura, viuríem en un món d’ignorància i impossibilitat d’avançar en una societat tant avançada tecnològicament parlant. Volem acabar aquest article d’opinió tal i com la varem començar, a la pregunta: ¿val la pena lluitar per un poble amb una educació i cultura accessible a tots els ciutadans? La nostra resposta és un rotund Sí i esperem que esta siga la resposta unitària i l’uníson tant per part del polítics com dels ciutadans i ciutadanes de Cullera. El Far dóna llum a Cullera (Plaça d’Alboraia, 1999). Arxiu Junta Local Fallera de Cullera

Paga la p ena lluitar per...

un nou model de ciutat per a Cullera? José Palacios Rafael de la Cruz Regidor de Ciudadanos en l’Ajuntament de Cullera La grua, de Salvador Soria (Sant Antoni, 1970). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós

Capacitat per afrontar el futur de Cullera A ningú se li escapa que els últims anys han sigut una mar desfeta per a tots els espanyols de bé. Les retallades en múltiples sectors, l’atur generalitzat, la incapacitat de trobar una eixida dins de les nostres pròpies fronteres i la incertesa del què passarà demà, han fet que molts de nosaltres ens preguntem si la nostra ciutat tindrà la capacitat de ressorgir quan les aigües hagen retrocedit. Sens dubte, la meua resposta a aquesta pregunta és un rotund SÍ. El sol i l’aigua del mediterrani que banya les nostres precioses platges són un recurs envejat per totes aquelles destinacions que pretenen competir amb nosaltres, sobretot en aquests dies, amb les quals nosaltres pretenem competir. No obstant açò, sembla clar que disposar d’aquest inigualable recurs no és suficient avui dia per a sobreviure turísticament en un complex oceà de destinacions competidors que han sabut adaptar-se a les necessitats dels clients i que avui dia ens han menjat gran part d’aquest mercat tan anhelat de turistes d’alt nivell adquisitiu. Com mariner que es troba en una xicoteta barca de pesca i que somia amb ser l’armador d’una gran flota, hem de plantejar-nos una sèrie d’estratègies que ens permeten remar amb la proa cap a un nou horitzó, que és el de consolidarnos en el mercat nacional i internacional com el referent turístic de qualitat que tots hem imaginat. És doncs, en aquest moment, on ens hem de fer la gran pregunta... i com ho aconseguim?. Davant tal dilema, cada persona amb la qual parles tindrà una solució diferent, i en molts casos més que coherent, a aquest gran dilema, inclòs un servidor. Per a caminar per la coberta d’aquest vaixell i no caure per la borda en moments de tempesta, hem d’aferrar-nos a aquells recursos que la nostra ciutat té i que rares vegades s’associen al turisme. Per açò, la nostra proposta de futur per a la ciutat passa per la unió dels sectors primaris que mantenen en gran manera a la nostra ciutat (agricultura i pesca), amb el gran motor econòmic que representa el sector turístic. Utilitzar l’agricultura i la pesca del nostre entorn, d’altíssima qualitat i poc potenciada en el passat i el present, com el pal de messana que permeta crear una oferta gastronòmica única en els nostres establiments hostalers, unit a la creació d’espais destinats a ser mercats de proximitat o quilòmetre zero, on puguem no solament vendre, sinó també exposar les bondats dels nostres productes autòctons, és un primer pas que ens acosta a aquest objectiu, que, al mateix temps, millora la capacitat econòmica dels nostres agricultors i pescadors per la possibilitat d’una venda directa i els permet crear nous llocs de treball, fent progressivament més atractiu aquests sectors per als nostres joves.

La nova ona, de Pasqual Carrasquer (Sant Antoni, 1967). Col路lecci贸 Joan B. Lli Garrig贸s

La reconversió paisatgística dels nostres camps i muntanya, que ens permeta crear una imatge que faça que els nostres visitants donen momentàniament l’esquena a la platja i gaudisquen dels nostres recursos naturals únics, com són la muntanya, els arrossars, els horts, l’albufera, els llacs... i una infinitat de més, permetrien desestacionalitzar parcialment la nostra destinació, ja que els dies sense platja no serien dies perduts. En tercer lloc, un altre norai al que poder lligar el nostre vaixell turístic és la cultura. L’ús dels nostres carrers i les nostres places com a espais culturals, potenciant la realització de xicotets concerts, teatres de carrer, espectacles circenses i moltes altres iniciatives culturals, transformarien els nostres avorrits i solitaris carrers d’hivern en atractives zones de visita per als nostres clients més propers, promovent el consum en els nostres negocis i potenciant l’obertura dels mateixos durant un període més llarg. En fi, sembla quedar clar que la nostra ciutat té les capacitats necessàries per a sobreposar-se a la tempesta que ens assota, que els nostres recursos són més que suficients per a mantenir a flotació el futur dels nostres fills, i que la voluntat de tots els mariners, els nostres habitants, és prou forta com per a resistir qualsevol envit de mar que ens vença.

Pirates d’avui, de Vicent Luna (Plaça del Cabdill, 1978). Col·lecció Joan Castelló.

Paga la p ena lluitar per...

lâ&#x20AC;&#x2122;agricultura a Cullera? Ximo Bosch Pastor President de la cooperativa agrĂcola Cullercoop Collidors de taronges cap a 1920. Arxiu Rafael Solaz.

Europa s’ha carregat l’explotació familiar de la terra Abans de 1980 l’agricultura era el motor de l’economia de Cullera. El seu territori té una extensió de 64.329 fanecades i en són cultivables 48.329, de les quals 25.425 són de partida (arrossar) i 22.904 d’horta. La resta són de la població i de la muntanya. El terme de Cullera ha estat ric i variat en quant a la varietat de terrenys i de clima. Això ha permès fer moltes varietats de conreus. Cal tindre en compte que, abans de vindre l’època del plàstic i de muntar hivernacles, partides càlides com el Racó, la Bega, Mareny, Marenyet etc. podien produir cultius primerencs com tomaques, pebres, creïlles, melons d’Alger i de tot l’any etc. Aleshores poder collir prompte estos cultius era quasi garantia de bon preu. Però una cosa és produir i un altra és vendre el que has produït. Els llauradors de Cullera, abans de 1950, per tal de vendre els seus productes, anaven als comerciants del poble a oferir-los el seus productes, altres vegades els enviaven als mercats d’abastos, mitjançant agències de viatges que es dedicaven a eixos menesters. Al voltant de 1950 es va crear un mercat a l’aire lliure, anomenat Prado, on es venien els productes agrícoles de primavera-estiu. Estava situat al marge esquerra del riu Xúquer, en l’actual Rambla de Sant Isidre, on està situat Correus. En la dècada dels 60 el Prado passà al marge dret del Xúquer. El Prado va ser un gran èxit i va complir molt bé l’objectiu pel qual va ser creat. La gran part de productes hortícoles de primavera-estiu que es produïen a Cullera passaven pel Prado i molts llauradors dels pobles del voltant també portaven els seus productes allí. La cooperativa El Xúquer nasqué 8 anys després que el Prado, és a dir l’any 1958. La cooperativa es dedicà a vendre subministres agrícoles als llauradors, com insecticides, fungicides, adobs etc. La cooperativa després també va comprar maquinària agrícola per a donar serveis als llauradors, com tractors amb els Papers corresponents com cuba per a arruixar, rotovator, anivelladora etc. És a dir, era una cooperativa de serveis. L’agricultura de regadiu a la Ribera ha estat tradicionalment d’explotació familiar. Les polítiques dirigides des de Brussel·les, mal anomenades ajudes a la renda agrària, estaven pensades sobre els cultius del nord d’Europa com cereals, gira-sols, remolatxa, herbacis, bestiar, productes lactis etc. Les ajudes es donaven a tant per hectàrea. És a dir, quan més en tens, més t’ajuden. A Espanya la que més ajudes tenia era la Duquessa d’Alba. A més a més, el 20% des terratinents s’emporten el 80% del pressupost de les ajudes.

No han tingut en compte la figura de l’explotació familiar, que és el nostre model. Si els que més terres tenen reben més ajudes i hem de competir en el mateix mercat, difícilment ens podrem salvar. De fet, podem dir que amb eixes polítiques s’han carregat l’explotació familiar. I el pitjor és que no ha eixit un altre model que el substituïsca. La prova és que tenim moltes terres de bona qualitat en el terme de Cullera que estan abandonades i al mateix temps tenim a moltes persones que estan aturades que no s’atreveixen a treballar-les

Etiqueta d’exportació de taronges de J.B. Fuertes de Cullera. Arxiu Rafael Solaz

100

Tot i això, hi ha pobles de la Ribera, amb termes que són de dimensions semblants al de Cullera, que també tenen molts problemes per a viure de la agricultura, però a traves de les seues cooperatives han pogut amortitzar millor la caiguda que no pas nosaltres. És clar que cada poble té la seua història agrària i cooperativa. En l’agricultura vendre bé el gènere que produeixes és tan important o més que produir-lo. Per això hem dit abans que la creació del Prado va ser un èxit, perquè et facilitava la venda dels productes ací en el poble. A més a més, normalment els compradors el pagaven de seguida. És clar que, quan naix la cooperativa, la necessitat de vendre el gènere ja no estava. Per tant, va nàixer amb vocació de donar serveis als llauradors. La cooperativa també tenia èxit en la prestació de serveis. Cada any s’apuntaven nous socis i l’any 1980 va arribar a tindre 1.154 socis. Era una gran prestació que feia als socis. Però la cooperativa no tenia quasi mai liquidesa, perquè abans havia de comprar el gènere i pagar-lo. Després el venia al soci i tenia un temps determinat per a pagar-li a la cooperativa i molts se’n passaven del termini acordat per a pagar. Si no hi ha liquidesa no pots fer bones compres. En canvi, a la secció de comercialització ocorre al contrari: la cooperativa ven els productes, els cobra i després paga als llauradores i ahí si que hi ha liquidesa. Jo pense que el gran èxit del Prado a llarg termini va ser desfavorable per a la cooperativa. Si L’any 1950, en compte de fer El Prado haveren pensat en fer la cooperativa, pense que la història hauria estat un altra. El problema que tenien els llauradors per a vendre el gènere, l’hauria resolt la cooperativa. I tots el diners que generaven les hortalisses de Cullera haurien passat per la secció de crèdit de la cooperativa i així la cooperativa hauria tingut liquidesa econòmica, amb la qual cosa s’haurien pogut fer bones compres per la secció de subministres. Les coses són com són i el passat no el podem canviar. Però sí que hem de pensar en el present i el futur. Que les coses en l’agricultura estan mal és veritat. Que la majoria dels llauradors que van al camp són jubilats també es veritat. És veritat igualment que tenim un bon terme, que tenim aigua per a regar, que tenim un clima suau i que tenim en el terme moltes terres abandonades. Podem fer dues coses. Seguir amb els braços creuats com si no passara res, tenint en compte que l’abandó de terres pot anar a més i que el propietari de les terres no pot donar-se de baixa de la contribució, ni tampoc del sindicat d’aigües. L’altra cosa seria seure a parlar totes les entitats que estiguen relacionades amb el camp i les persones a títol individual que tinguen alguna cosa que aportar. Evidentment l’Ajuntament ha de ser el primer en formar part. Si entre tots fórem capaços de que tot el terme estiguera ben conreat, a banda de la renda que podrien tindre els llauradors estaria el potencial de mà d’obra que es generaria. Si ens quedem de braços creuats i no volem veure el problema, podria passar que l’abandó de terres anara a més, i que molts propietaris de les terres no pogueren pagar la contribució, ni tampoc al sindicat d’aigües. Què faria l’Ajuntament? Embargar les terres? I que faria l’Ajuntament amb les terres? Deixar-les perdudes? Per tant, això és el que hem de procurar que no passe.

101

Paga la p ena lluitar per... un periodisme local/comarcal? Pepi Bohigues Periodista al Levante-EMV Ninot dedicat a la revista Charlie Hebdo de la falla Desesperats, de Jos茅 Latorre i Gabriel Sanz (Barri de la Llum, 2015). Foto Joan Castell贸

102

Periodisme de trinxera en defensa dels valors locals La resposta pareix evident, ja que si aconseguim un periodisme local/comarcal independent estarem contribuint a una major democratització de la societat; això significarà que s’estaran obrint moltes portes i finestres per a que entre aire fresc i les ràncies estàncies es ventilen. A nivell econòmic, un adequat periodisme local destapa els problemes que pateixen els diferents sectors productius (llauradors, comerciants, sector turístic, etc.) i contribueix a que entre tots es busquen solucions. Però les notícies econòmiques locals també donen a conèixer i estenen via internet les iniciatives dels nostres empresaris. Pel que fa a la cultura, la valenciana en particular va estar durant quaranta anys marginada en un calaix i ara que s’estan recuperant les nostres tradicions cal que els mitjans també facen de corretja transmissora. També hi ha que contar al gran públic les milers d’iniciatives culturals que s’organitzen arreu dels pobles valencians, des de festivals de cinema, teatre o exposicions perquè, a banda de promoure la nostra cultura, estem ajudant a generar activitat econòmica en un sector que s’ha vist fortament castigat per la pujada del IVA. Però jo em quede sobretot amb tota eixa gent que durant aquesta dura crisi econòmica ha patit vertaders problemes i publicar una notícia sobre ells els ha ajudat d’alguna manera. Especialment em quede amb aquelles històries de gent major que no estaven rebent una adequada assistència sanitària o les ajudes socials que els corresponien i fer públic el seu problema els ha servit (en alguns casos, no en tots) per solucionar-ho. I és que, malauradament, de vegades les Administracions Públiques governen a toc de titular. És per eixos casos pels que paga la pena lluitar pel periodisme local. El problema radica en les dificultats a les que deuen enfrontar-se els mitjans de comunicació. Del periodisme local se sol dir allò de que es un periodisme de trinxera per la proximitat del periodista amb les fonts. Es fàcil criticar a un president de govern al que no has vist mai en persona, però altra cosa és fer una informació crítica amb un alcalde o regidor i creuar-te’l pel carrer. A més, el poder polític acaba en la majoria dels casos controlant els mitjans públics locals, especialment les televisions. Mentre que, els mitjans privats deuen enfrontar-se a nombroses dificultats econòmiques. La gent no compra diaris i les audiències de les ràdios o televisions locals són ínfimes, igual que els ingressos per publicitat dels mitjans digitals. A la fi, el periodista es troba en un escenari complicat, en el que ha de fer front a les crítiques polítiques i socials i suportar unes condicions laborals no molt bones.

103

Falla Premsa, màquina... tot val!, de José Latorre y Gabriel Sanz (Plaça de la Mercé, 2000). Foto Publicacions Bayarri

104

Per això, alguns companys de professió consideren que no paga la pena lluitar per un periodisme de proximitat compromés i, davant aquestes dificultats, elegeixen el camí fàcil, aquell que està ple d’informacions edulcorades i de caire oficialista, on la graella informativa es converteix en un còpia i pega de les notes de premsa dels ajuntaments i les informacions de caire festiu i lúdic són les protagonistes. Davant totes aquestes dificultats, què podem fer? La solució seria aconseguir uns mitjans públics locals vertaderament independents, en els que l’alcalde o regidor de torn no puguen trucar al periodista per imposar-li el seu criteri. Però avui en dia aquest oasis està lluny de ser una realitat. Amb l’excusa de la crisi s’han tancat moltes televisions locals i els alcaldes es limiten a vendre la seua gestió a través dels gabinets de premsa. Per als mitjans privats la situació també és complicada. De vegades, quan a un regidor no li agrada la informació apareguda en un mitjà de comunicació li retira la publicitat institucional i contribueix així a l’afonament progressiu de qualsevol veu incòmoda que poguera haver-hi. Afortunadament, hi ha professionals que segueixen avant malgrat les dificultats. Són formiguetes predicant en el desert. I, a la fi, allò de si paga la pena o no lluitar per un adequat periodisme local dependrà de cadascú, de les forces, les ganes i el compromís social que tinga.

Escena dedicada als mitjans de comunicació locals en la falla Comença l’espectacle, d’Alfred Bayona (Taüt, 2011). Foto Juan Gabriel Figueres

105

Paga la p ena lluitar per...

els drets dels regants? Jose Polo Entrevista realitzada per Salvador Tortajada JosĂŠ Polo ĂŠs el president dels regants de Cullera. Foto Salvador Tortajada

106

La sobreexplotació de pous = salinització Als seus 78 anys, José Polo segueix en actiu i no ha pensat, de moment, en passar a la situació de retirat. La seua ment i el seu cos encara responen, i per açò mantenir l’activitat (física i mental) que ha sigut habitual per a ell en els últims anys és una forma de demostrar-se a si mateix que segueix sent útil per a la societat. Ell és un agricultor dels de tota la vida, dels que han viscut de treballar dia a dia els camps de cultiu del terme de Cullera, la seua ciutat natal. Al llarg de la seua vida, eixa activitat l’ha alternat amb una vocació de servei, ja que ha sigut durant 14 anys vicepresident del Sindicat de Regs de Cullera, 6 anys president de la cooperativa Cullercoop i des de fa 10 anys és també patró i president de la Fundació Sant Llorenç de l’Asil de Cabret, La Miraculosa. Vidu i pare d’un fill, la seua lluita segueix sent la mateixa des de fa dècades: defensar els interessos dels agricultors, i ho fa ara, quan ja s’acosta a la vuitena dècada de la seua vida, com a president del Sindicat de Regs, un càrrec que ha vingut exercint en els últims quatre anys. En aquesta entrevista ens descriu l’escenari de la seua lluita: procurar que, malgrat la sequera, les restriccions i els transvasaments, a l’agricultor de Cullera no li falte aigua per a regar les seues collites. ¿Explique breument com es el sistema de reg a Cullera? El sistema més utilitzat és el reg a manta o per inundació. Els terrenys han de estar anivellats però amb un pendent mínim que permeta que l’aigua arribe fins al final de la parcel·la. L’aigua mulla tota la superfície i es va infiltrant per gravetat. Té l’avantatge de permetre dessalinitzar terrenys a base de successives inundacions. ¿Quines necessitats d’aigua hi han per a l’agricultura al llarg de l’any? Al llarg de l’any hidrològic, a Cullera es gasten 62 hectòmetres d’aigua. Eixa és la quantitat que ens donen i consumim en el cultiu de l’arròs i l’horta, des del mes de maig fins el mes d’agost. La resta de l’any, des d’agost fins a maig de l’any següent. el reg de Cullera es manté amb les aigües fluïents, que són les que hi han al riu i es distribuixen de la següent manera: si abaixen 10 metres cúbics per un punt que es diu l’Hort de Mulet, d’eixos l’hi corresponen cinc a l’Albufera i cinc a repartir (el 45 per cent per a Sueca, el 45 per cent per a Cullera i el 10 per cent restant per altres quatre pobles). D’eixos 5 metres cúbics a Cullera ens toquen 2’2 metres cúbics amb els que reguem nou mesos, des del mes d’agost fins maig de l’any següent.

107

Sempre ha hagut aigua suficient per als cultius? Si, menys els anys de les sequeres. En els anys 1954 i 1956 ja hi hagué una gran sequera. La de l’any 1995 és l’última més gran. Les restriccions que volien imposar eren que en eixos anys no es conreara arròs, però els presidents de les Comunitats de Regants digueren que es fera arròs. Amb la poqueta aigua que aportava el riu, rebombejant-la i fent 50 coses més pogueren mantenir el cultiu d l’arròs. En la sequera del 1956 Cullera ja es preparà, construint algunes infraestructures: feu el rebombeix del Pont Nou i també el motor dels Borrons. A partir d’eixe moment ja hi hagué un grup de llauradors que en les partides dels Borrons i el Canyaret ( l’últim tram nostre que llinda amb Tavernes) patiren molta falta d’aigua. Aleshores un senyor de Sueca que li deien Palacios (antecessor del propietari de la Impremta Palacios) agrupà a tots els llauradors dels Borrons i del Canyaret i montaren el motor i la séquia que hi ha als Borrons en una condició pactada amb el sindicat: que si passats quatre anys eixa obra feta era positiva i rentable, pels mateixos diners que ells havien invertit s’ho quedaria el sindicat. Passaren els quatre anys i va ser tan efectiu que el sindicat no va tindre més remei que quedar-se la casa del motor, el motor i la sèquia.

Quadro del Xúquer al seus pas per Cullera, d’Emilio Ferrer Cabrera. Foto Salvador Tortajada.

108

Com, afecta la sequera als reg en Cullera? A partir de l’any 1995 Cullera va fer dos pous a la partida de l’Arxipel. Amb eixos dos pous i la poca aigua del riu, perquè encara continuava en part la sequera, es millorà moltíssim el reg. Si actualment es produira una sequera com la del 1995, Cullera i el seu reg quasi no patiria. A més a més, en aquells anys no hi havia l’acord que hi ha hui. Després de la sequera del 1995 el pantà d’Alarcón (propietat en un 60% d’Iberdrola i d’un 40% dels Regants) passà a cedir l’explotació. Aleshores quan l’administració es va voler fer càrrec del pantà de Tous es firmà un document on es deia que en el moment en que el pantà d’Alarcón arribara a un determinat nivell, l’aigua no podria consumir-la ningú, no més que els Regants; i si algú utilitzava eixa aigua tenia que pagar als Regants. Tot això està documentat i s’ha respectat fins a hui. Es el que s’anomena el conveni d’Alarcón. Quan Alarcón arriba a cert nivell, no pot disposar ningú d’aigua, sols per a beure, però la tenen que pagar, com ja va ocórrer cap a l’any 2000 que hi hagué altra sequera i es posà en pràctica este conveni. En estos moments del segle XXI i ha perill de salinització dels aqüífers? Depén de zones. Els pous que els llauradors fan al terme es salinitzen quasi tots. El sindicat, a més, no pot autoritzar cap instal·lació d’aquest tipus, perquè si no ens llevarien la concessió d’aigua del riu, perquè si es fera el que ho sol·licita ja no podria regar amb aigua del riu. En quant es fa una sobreexplotació a un determinat nivell, el pou es salinitza. Per exemple, la sèquia del Cano o de Sant Llorens era d’aigua dolça; es va fer una obra d’infraestructura i, des d’eixe moment, l’aigua salada naix de dins de la sèquia i es impossible regar amb ella, i com a conseqüència s’han mort molts horts. La salinització es possible si es fa una sobreexplotació o si s’endinsen a una profunditat per baix de la capa freàtica. Ninot dedicat a la gota d’aigua, pertanyent a la falla Meteorologia de la vida, de Josep Lafarga Palomares (Sueca-Literat Azorin, 2013). Foto Joan Castelló

109

Des del punt de vista del llaurador de Cullera, el Xúquer té cabdals suficients per a fer un transvasament al Vinalopó? Sí, però des de l’assut de la Marquesa i quan tots els Regants s’hauran servit de l’aigua. En determinants moments solten aigües des del pantà de Tous pel sistema conegut com entrades per eixides. Quan arriba a una data, Tous s’ha de quedar en 70 hectòmetres, si passa d’eixa quantitat hi ha que amollar-la. Des de Confederació s’ha tengut sempre el mirament de deixar 18 ó 20 hectòmetres cúbics per dalt de 70. A partir de 90 hectòmetres en Tous s’aplicaria les entrades per eixides: si entren 10 metres cúbics ixen 10, per a que es mantinga el mateix nivell. Aleshores eixos 10 hectòmetres o més que estan eixint de Tous podrien servir per a fer el transvasament Xúquer-Vinalopó però des de l’Assut de la Marquesa, que està reformat íntegrament per aprofitar l’aigua. Quan es va construir l’assut de la Marquesa? L’assut de la Marquesa es feu després de la guerra de Successió. Felip V li donà el títol de Marqués de l’Albufera a un tal Don Cristóbal Moscoso i la família d’aquest general ordenà construir el molí i l’assut per a moure’l. L’últim assut que rega el terme és l’anomenat Assut de Cullera o del Rei; des d’ahí cap a baix tota l’aigua era per a la indústria. Amb anterioritat existia un altre assut? L’assut que tenia Cullera per a regar el terme va ser destruït en una riuada. Aleshores els homes de Cullera anomenats “Prohoms” anaren a demanar-li al senyor de Corbera poder regar i acabar el cultiu de la marge dreta pel terme de Llaurí i Corbera (l’Assut de Sueca és, en veritat, l’Assut de la Vil·la i Honor de Corbera, encara que després s’ha denominat de Sueca per estar més a prop d’ella). Aleshores, el senyor de Corbera els demanà tants diners, que els llauradors no en tingueren prou amb els que tragueren de les collites per a pagar-li. A l’any següent, estos “Prohoms” de Cullera anaren a parlar amb el rei, propietari de l’Assut (que huí tenim nosaltres, per això el nom d’Assut del Rei) i que ell utilitzava per a omplir els saladars de Cullera i Sueca amb aigua que arribava fins l’Albufera, el que li permetia vindre a caçar ànecs El rei els va concedir el poder agafar l’aigua del seu Assut. Per a fer-ho realitat es va construir la sèquia del Cebollar. Hi han alternatives al reg tradicional? El tipus de cultius a Cullera son compatibles amb el regadiu gota-a-gota? La diferència de qualitat dels productes en reg gota-a-gota o reg a manta no sé si la podria diferenciar. Tal vegada siga millor la del reg a gota, més eficaç en quant als guanos. A Cullera podria ocórrer un problema: que es comunicaren les aigües superficials amb la capa freàtica, degut a que en algunes zones la capa freàtica està molt elevada, el Brosquil per exemple. Això fa que ràpidament s’hidrolitze, que les matèries se’n vagen al fons, i que les arrels dels arbres no les puguen assimilar.

110

Aleshores, reg a manta ó gota-a-gota? Jo personalment no sóc partidari del reg per goteig, encara que no deixe de reconèixer que és una gran cosa. En qualsevol cas, el problema més greu que té Cullera és el minifundi, i per a poder instal·lar un reg gota-a-gota havien de canviar moltes coses. En el moments més àlgids del desenvolupament urbanístic, ens consultaren on podria instal·larse el reg gota-a-gota i nosaltres diguérem que al Mareny de Sant Llorens, a la Raconà, el Valò i el Pla, perquè el Brosquil i el Marenyet entraven en eixos moments dins dels PAI. De Madrid vingueren gent del ministeri per a seleccionar els llocs on poder instal·lar les bases per al reg a goteig a les partides mencionades. Però eixa modernització dels regadius no s’ha produït encara ni hem pressionat mai per a obtindre-la. A canvi d’eixes instal·lacions Cullera havia de donar tres hectòmetres de aigua, o siga que si el terme de Cullera en consumeix 62 i tenim en concessió 58, ens havien de quedar en 55 a canvi d’eixes infraestructures del goteig. Com no s’ha portat a terme ni nosaltres ens hem volgut menejar pel tema, s’ha quedat tot igual, amb el reg a manta i amb la concessió de les aigües fluients. Paga la pena seguir lluitant per mantindre el reg tradicional a Cullera?. Crec que val la pena seguir lluitant pel que tenim ara. El conveni d’Alarcón es firmà amb unes condicions: que durant 65 anys els regants de la Ribera Alta i de la Ribera Baixa no pagarien canons ni tarifes. És a dir, que durant eixos 65 anys l’aigua serà gratuïta a canvi Plànol del terme de Cullera. Foto Salvador Tortajada

111

112

Les LLUITES en les FALLES 113

Paga la p ena lluitar per... la documentació i la recerca com a eines per a reconstruir la història de les falles? Javier Mozas Hernando Llicenciat en Història i Bibliotecari. Membre de l’Associació d’Estudis Fallers. Membre de l’Arxiu-Biblioteca-Publicacions de JCF Cartell de la falla plantada a la plaça de bous de València el 1877. Arxiu Biblioteca Valenciana.

114

Documentació històrica per a tornar a viure Falles La documentació administrativa generada en l’actualitat per una festa com són les Falles és un signe de la seua vitalitat i interès. I esta documentació, conservada en tota la seua sèrie seguida amb el pas del temps, ens dona com a resultat el seu dinamisme i la manera més efectiva de poder reconstruir la seua història, directament de la font primària més important. Poder respondre a les preguntes com, qui, quan, on i perquè es feia antigament la festivitat és un gran pas per a la societat que l’envolta perquè significa, primer, que es coneix tota eixa informació per poder tornar a contar-la i reconstruir-la amb més o menys encert per les generacions posterior. I en segon lloc perquè ens indica quin és el camí seguit en l’esdeveniment i els seus canvis per adaptar-se contínuament a eixa mateixa societat. La conservació de la documentació generada per la festa des dels seus inicis no sempre ha estat una tasca presa amb la mateixa serietat i rigurositat que en altres àmbits. Al cap i a la fi és una festa efímera perquè el seu cicle festiu dura un any i, després d’eixe temps, es tornar a començar de zero perquè la documentació de l’any anterior ja ha perdut tot el valor administratiu. I la documentació és un dels pocs elements de la festa que ens queden després de celebrar-la. I com més enrere ens anem, molt més important és la documentació administrativa, ja que la resta de documents complementaris, com pot ser un llibret, té molta menys informació que en l’actualitat per poder aportar a la reconstrucció de la història d’un col·lectiu faller. I res si és dels principis del segle XX amb només la poesia explicativa de la falla plantada. Tampoc la intermitència amb que les comissions falleres primigènies plantaven falla, ajudaren a eixa conservació. Si tirem a buscar els seus arxius originals, no els trobarem al casal. L’espontaneïtat va jugar en contra de la festa en considerar-la patrimoni del grup celebrant que no del barri com a entitat associativa. Són quasi anecdòtiques les ocasions en que ens trobem amb documentació en la pròpia comissió fallera, siga la localitat que siga. Potser encara perdura amagada eixa documentació en casa d’algú sense adonar-se de la seua importància. Per això és molt important buscar eixa informació antiga en altres fonts per poder reconstruir, posar en valor i difondre amb el pas del temps allò que va passar a les Falles. En primer lloc, la documentació que de manera obligatòria s’havia de presentar davant les autoritats —Ajuntament o Govern Civil— que ho requerien per poder plantar una falla. Una sol·licitud amb paper timbrat per pagar l’antiga tassa, acompanyada de l’esbós i memòria explicativa del que anaven a plantar i criticar els veïns de la ciutat de València des del segle XIX és l’exemple més comú i complet de documentació administrativa antiga. Al llarg del segle XX, s’ha creat la Junta Central Fallera i les diverses Juntes Locals Falleres que han permés localitzar la documentació administrativa en un lloc.

115

Per part de la comissió possiblement no es feia com en l’actualitat una còpia d’eixa sol·licitud. Segur que l’improvisat “artista faller” si que es quedava el dibuix original i els versos que després s’editaven en forma de llibret perquè la gent poguera entendre el significat de la falla plantada. Una altra cosa és que eixos llibrets adquirits per la gent es conserven ja que eren considerats com un fullet per a llegir en eixe moment que deixava de tindre validesa en quant la falla es cremava. D’ahí la poca quantitat d’exemplars d’un mateix llibret que s’han trobat. Per la seua part, també la premsa és va fer ressò de la festa. Quant més antiguitat i espontaneïtat, menys notícies es publicaven, donat que la festa anava creixent i acaparant titulars conforme passaven els anys.

Primer gravat que es conserva on apareix una falla. Del Calendario de Valencia para 1860. Arxiu Biblioteca Valenciana.

116

Només València —entre els anys 2005 i 2010—, i en la actualitat Gandia, han obert un Centre de Documentació de Falles que tracta d’arreplegar totes les referències i informacions que al voltant de la festa s’han produït. Per tant i ha múltiples opcions per anar buscant la documentació que parle de falles, i en concret potser d’una comissió fallera en concret pels diferents exemples que hem citat. Però sens dubte el més important és continuar i assegurar la tasca de conservar i difondre el patrimoni documental, no només els arxivers o les persones al càrrec de la documentació, sinó també dels fallers que són els agents que més intervenen en l’organització de la festa.

Sol·licitud per a plantar falla a la plaça del Mercat (Març de 1902). Arxiu Històric Municipal de Valencia.

Portada de la revista Pensat i Fet de 1919. Arxiu Manolo Vilaplana.

117

Paga la p ena lluitar per... aconseguir que les falles siguen patrimoni cultural? José Martínez Tormo Gestor cultural i secretari general de Junta Central Fallera (JCF) Figura principal de la falla Aixó diu que era, de Julio Monterrubio (Plaça del Pilar, 1998). Col·lecció Joan Castelló

118

Una oportunitat per potenciar la vessant cultural de les falles El concepte de patrimoni, tal i com el coneixem en l’actualitat en l’àmbit cultural, és una construcció social, un valor afegit que la societat atorga a un bé concret per la importància històrica, artística, social o sentimental que eixa mateixa societat li reconeix. Inicialment, qualsevol element patrimonial es construeix amb un valor totalment instrumental per tal de servir la societat i la comunitat local que, amb el pas del temps, i segons com se senta identificada simbòlicament amb ell, li anirà atorgant certa significància que permetrà considerar-lo com a patrimoni cultural de la comunitat. Amb el patrimoni immaterial passa el mateix. El patrimoni immaterial fa referència a aquells valors intangibles o pràctiques d’una societat que van sorgir amb una intenció totalment instrumental o social, en molts casos a partir de creences o necessitats vitals. Amb el pas del temps, i generalment quan comencen a desaparèixer, la comunitat local aporta a eixes pràctiques un valor simbòlic i identitari que no s’havia plantejat amb anterioritat i, per tant, passen a formar part del conjunt conegut com a patrimoni cultural immaterial. Amb la candidatura de la festa de les Falles valencianes per a formar part de la llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la Humanitat de la UNESCO, s’obri una oportunitat per a que la societat valenciana pose en valor aquells elements que formen part del patrimoni festiu en la seua vessant immaterial. La candidatura és una oportunitat per començar a vore en la festa fallera, a més de la seua vessant festiva que li dóna sentit, la seua vessant cultural, necessària per a que la societat s’identifique amb ella i la protegisca. La definició del patrimoni immaterial de les Falles passa per significar aspectes com les relacions intergeneracionals entre els seus participants, la pràctica democràtica en la presa de les decisions, la xarxa de sociabilitat repartida per tot el nucli urbà i l’autoorganització de les comissions falleres, però també per les pràctiques rituals establides i transmeses de manera consuetudinària (plantà i cremà de les falles), pels coneixements artesanals lligats a la festa (disseny i construcció de falles, elaboració d’artefactes pirotècnics, etc.), per les manifestacions pirotècniques autòctones (despertà i la mascletà) i per les manifestacions literàries autòctones (els llibrets i apropòsits). El mes de novembre de 2016, la UNESCO decidirà si els valors culturals immaterials de la festa de les Falles són mereixedors, per la seua consideració universal, del títol honorífic de patrimoni immaterial de la Humanitat. Però més enllà de la seua possible declaració, tot el procés ha de servir per a que els fallers i falleres, i tota la societat valenciana en general, es preocupe per mantindre, conservar i potenciar la festa fallera en la seua vessant cultural. En eixe aspecte sí que té sentit que la societat fallera lluite per mantindre el seu patrimoni festiu.

119

Promoure la pirotècnica autòctona, amb el manteniment i potenciació de les mascletades, però també evitant la desaparició (o recuperant) les despertades, haurà de ser una part important de la implicació dels fallers en la lluita per conservar el patrimoni cultural immaterial de la festa. De la mateixa manera, s’haurien de potenciar les activitats i experiències que vinculen els diferents grups d’edat dins de les comissions, potenciant les relacions intergeneracionals i multiculturals que, especialment en el cas dels xiquets més menuts, difícilment es poden donar en altres contextos. Un aspecte fonamental del patrimoni immaterial faller és el lligat a l’artesania, ja siga en el disseny i construcció de falles com en la d’altres professions artesanals lligades a la festa fallera. Amb elles, cobra una especial importància el propi ofici d’artista faller, que tradicionalment s’ha transmés a partir de la pràctica i l’ensenyament intergeneracional. Potenciar la falla com a element creatiu de primer ordre, que serveix per a la comunicació i la difusió de manifestacions artístiques i per al diàleg intercultural, ha de ser una tasca important a desenvolupar en el si de les comissions falleres, així com ensenyar i donar a conéixer tant la professió, com les pràctiques artesanals lligades a ella i els seus propis rituals entre les noves generacions de fallers i falleres. Lluitar pel patrimoni faller també passa per protegir les pràctiques democràtiques en la presa de decisions dins de les comissions, ensenyar els més menuts a implicar-se en l’autogestió de la festa i potenciar la xarxa de sociabilitat que es distribueix al llarg de tota la geografia urbana, sempre amb una relació íntima amb el barri en el qual s’ubica la comissió i altres col·lectius locals.

Ahí queda això, de José Barea Sánchez (Plaça del Cabdill, 1966). Col·lecció Iván Esbrí-Joan Castelló

120

Les comissions falleres, seguint el seu esperit inicial d’autogestió organitzativa, haurien de planificar les seues pròpies estratègies per a potenciar els valors culturals i patrimonials de la festa a partir de mesures de transmissió, identificació, protecció, promoció i revitalització. Sempre segons les seues possibilitats i a partir de les seues activitats i pràctiques consuetudinàries, perquè el patrimoni cultural immaterial de les Falles es troba al si de cada comissió fallera i en el fons de cada activitat de les que uneixen a tots els participants, propis i externs, entorn a una festa global com és la nostra. Lluitar pel patrimoni faller és reconéixer-lo, creure-s’ho i comprometre’s amb la seua transmissió, de majors a menuts amb l’objectiu de mantindre aquells aspectes de la festa que la fan totalment singular a qualsevol altra festa de les que s’organitzen en altres localitats, ja siga de la nostra geografia més propera o llunyana. I protegir el patrimoni immaterial faller és, en efecte, en tant que festa organitzada des de baix i autogestionada, responsabilitat de tots. No es tracta d’una tasca a curt termini, sinò que requereix d’anys, tal i com la festa va requerir de molts anys de configurar-se com és en l’actualitat. El reconeixement institucional del patrimoni immaterial de les Falles és una oportunitat per identificar, recuperar i potenciar els valors culturals que existeixen dins de la festa, i per a que tots els agents ens impliquem en promocionar la vessant cultural d’una festa que la sentim com a pròpia i que com a tal la vivim amb intensitat i passió.

Típica despertà amb trons de bac i banda de música. Arxiu Rafael Solaz.

121

Paga la p ena lluitar per... recuperar el segell progressista originari de les falles? Gil-Manuel Hernàndez i Martí Professor de la Universitat de València. Membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) VictoRita I, reina dels folls, con el general Camps. Escena de la falla pelqueveigestasboig, de Vicent Llácer Rodrigo (Na Jordana, 2010).

122

El vell esperit contestatari que incomoda al poder Hi ha moltes maneres de lluitar per les Falles. Però la que a mi sempre m’ha interessat ha sigut la lluita per unes Fallles progressistes. I què significa “progressistes”? Doncs és sinònim de unes festes inclusives, realment plurals i obertes, on cap opció estiga menyspreada, on no predomine una lectura canònica i intransigent del que se suposa ha de ser la festa. Progressista significa recuperar el vell esperit subversiu, transgressor i contestatari de les falles com a cadafals que han de ser capaços d’incomodar al poder, a tots els poders, i de defensar els drets d’aquells explotats, marginats, dominats. Dissortadament encara hui en dia a la ciutat de València defensar una lectura progressista de les falles alça ampolles en determinats ambients, justament en aquells que durant més de 75 anys han controlat el principals ressorts del món faller, imposant la seua cosmovisió, els seues esquemes mentals, fent passar per “sentit comú” el que no era més que una concepció retrògrada, autoritària, jeràrquica i conservadora de la festa. Afortunadament en altres comarques valencianes fa temps que s’espolsaren este llast que ve directament del franquisme. I també és cert que al cap-i-casal les coses han anat canviant a poc a poc, perquè els ritme dels canvis fallers a la ciutat del Túria ha tingut sovint una ritme geològic, però així i tot el búnquer encara resisteix, i desplega en quan pot els seus tentacles per entrebancar els canvis possibles. Durant massa temps certes coses han estat intocables, i certs temes s’han considerat tabús. El marc d’allò fallerament viable ha sigut estret i sols dins de determinades coordenades era possible fer coses fallerament “acceptables”, i no diguem ja “premiables”. Per suposat han hagut intents i gents que amb un esperit progressista han lluitat per canviat eixa situació. Molts d’ells abandonaren perquè ho passaren mal personalment i arribaren a la conclusió que tant de patiment no pagava la pena. Alguns fins i tot caigueren en l’escepticisme, cosa clarament comprensible. Altres preferiren tornar a l’armari (milers de progressistes fallers mai s’han atrevit eixir d’ell, potser a partir d’ara sí...) i contemplar els bous des de la barrera, assumint allò políticament correcte i passant el més desapercebuts possibles. I també uns pocs s’han estavellat una i altra vegada contra el mateix mur. Però també cal reconèixer que la valentia de no pocs, encara que sovint haja quedat en la penombra, ha fet que, com hem dit, poc a poc s’anaren notant els canvis, i fins i tot que col·lectius fallers sencers se sentiren orgullosos de prendre un rumb diferent al convencional. Progressivament han anat arribant els fruits, alguns d’ells impensables pocs anys enrere, i d’esta manera s’ha anat obrint pas la idea de que “sí que es pot”, de que hi ha moltes i variades vies que explorar, de que cal aventurar-se, atrevir-se, disposar-se a emprendre nous camins i a treballar a gust i pensant que al final les bones idees caben sent reconegudes.

123

Exemple de crítica que incomoda al poder. Cartell de “Pájaro de mal agüero” censurat per a que no el poguera vore Mariano Rajoy durant la visita a la falla El caçador caçat, de Pedro Santaeulalia Serrán (Convent de Jerusalem, 2009). Fotos Joan Castelló

Camps, el circuit de la F-1 i la Copa del Amèrica. Escena de la falla Crisis, what crisis?, de Manuel Algarra (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 2010).

124

Per això cal ser optimista i seguir defensant la lluita per unes Falles progressistes, que fugisquen de la banalitat, el ritus buit i la inèrcia reglamentista, unes Falles que situen al centre de la festa la sàtira i la desimbolt una carnavalesca, unes Falles que siguen realment per a tots i no sols d’uns quants. Unes Falles, en suma, que alcen polseguera, que es facen notar, que no passen desapercebudes. Unes falles realment vives. Per això la lluita continua.

A l’abordatge, La comissió (Arrancapins, 2011). Foto Joan Castelló

125

Paga la p ena lluitar per... recuperar la historia de les falles i la cultura popular? Lluís Mesa Reig Cronista oficial d’Estivella. Membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) Arreplegà de la falla Sagunt-Sant Antoni-Pare Urbano als anys cinquanta. Col·lecció Joan Castelló

126

La Cultura Popular, la imatge més sincera d’un poble El fet de caminar per la vida és un constant suggeriment a assumir reptes. A mida que madurem, estos prenen un caire i una força diferent. No són els mateixos esforços els d’un jove que necessita canviar radicalment la societat que els d’un major que sols demana l’equilibri i els canvis tranquils de tot el que l’envolta. No obstant això, en qualsevol circumstància i moment paga la pena lluitar. Sols així ens sentim vius i notem que la sang circula en moviment per les nostres venes. Feta esta reflexió filosòfica relativa a la necessitat d’assumir la lluita en les seues diferents formes, toca el torn de plantejar-la un aspecte si més no polèmic. Es tracta del repte que des d’esta publicació se’ns llança per plantejar si cal lluitar per tot i especialment per la cultura popular. Pot semblar que en este món canviant, on tot caduca i evoluciona radicalment, no hi ha lloc per a conservar el passat. Sembla que la modernitat ho absorvix tot i no deixa res. Tot és mutable i combustible. Resulta difícil, és clar, la rebel·lió contra eixa manera de viure que ens ve donada. Se’ns deixa poc d’espai per a contestar-la. La realitat és que malgrat que no es pot canviar radicalment la vida, sí que podem posar el nostre granet per fer-la més saludable. En estos moments que es planteja una alimentació saludable, un temps per a l’esport i altres ingredients que poden ajudar a augmentar la qualitat de vida; cal repassar on estem, d’on venim i que ens queda del passat. Tot un exercici que no és estèril ni anecdòtic. Els frenètics canvis en l’actualitat i la nostra adaptació a estos requerix sempre unes referències sense les quals perdríem no sols l’orde sinó la perspectiva de qualsevol futur. Dit d’una altra manera, qualsevol avanç social necessita mirar totes les tradicions i els valors que han sigut vigents de generació en generació. Realment es tracta de tindre present tot allò que ha generat i perviscut per damunt del que les classes dirigents han dissenyat i promogut en cada època. És a dir, necessitem, per avançar amb força, tindre present la cultura popular. Ella suposa el conjunt de manifestacions artístiques i folklòriques que han sobreviscut com a resposta a la cultura oficial. Tindre-les en compte suposa considerar allò que sobreviu a les expressions culturals o oficials que són imposades pels gustos o interessos que en cada moment tenen les classes dominants. Són la millor prova del que ha sentit el poble i del que el temps no ha aconseguit arrasar. La cultura popular no és un conjunt tancat ni un corpus teòric conservat plenament de forma escrita. La seua única ferramenta de protecció és l’estima de les generacions contemporànies a les anteriors. Eixa és la causa per la qual és la imatge més sincera d’un poble. Realment és allò que fa diferent una comunitat d’una altra i és el que enriquix la vida humana. És el que demostra que els components de la raça humana som iguals i alhora diferents.

127

La supervivència, doncs, de la cultura popular no és una ferramenta per separar-nos o guardar distància entre les societats. És clar que al llarg de la historia, en alguns casos ha justificat nacionalismes amb els quals arribar a les confrontacions però realment eixa actitud no n’és una bona interpretació. La cultura popular realment és la millor mostra de la creativitat dels pobles en el seu entorn. El fet de potenciar-la, defendre-la i compartir-la amb altres societats resulta del tot positiu. La societat valenciana, com tantes altres, està plena d’elements relacionats amb la cultura popular. Sortosament molt d’ells es conserven i són vius. No ha sigut fàcil que arribaren fins ací i haver superat el carnívor segle xx que ha engolit i acabat amb molts dels trets diferenciadors dels pobles. Després, en molts casos, de l’abandonament progressiu d’una part destacada de la cultura popular, han aparegut ara noves generacions que han revalorat elements del tot interessants. En els darrers anys s’ha recuperat el folklore, la música tradicional, les danses, els elements artístics i les festes. En alguns casos la seua existència havia perdut la vitalitat original i semblava condemnada a mort. En altres situacions, els elements de la cultura popular no eren conscients de la seua importància. El més xocant de tot açò és que les classes oficials, aquelles contra les quals lluitava la cultura popular, han començat a ser protegides des de les institucions públiques. La cultura popular valenciana, doncs, viu un moviment en alça. No cal ser excessivament positiu però si és important tindre en compte l’aparició de grups culturals, entitats i investigadors que han apostat per ella. En eixa situació es troba actualment la festa fallera. No fa tants anys eren desconegudes i fins i tot menyspreades pels agents socials no festius, però ara són mirades ara amb uns altres ulls. També els organismes rectors de la festa han començat a protegir-los. Ha triomfat la lectura que dins d’eixe conjunt festiu perviuen una sèrie d’elements que han perviscut malgrat les classes oficials i fins i tot els organismes que les coordinen. Eixa raó sens dubte és el que explica la presentació de les falles com a candidata a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco. No es tracta d’un “Òscar” o premi a la seua importància sinó una manera de protegir i evitar que n’acaben els elements propis de la cultura popular. Tot allò que es veu en les falles no és cultura popular perquè no són elements originals i populars. En molts casos han estat imposats des de les classes oficials i han sobreviscut. En altres són activitats i manifestacions que s’hi produïxen de manera semblant en altres llocs. Tot i la seua importància no signifiquen una part de la cultura popular. El cas dels concursos de playbacs o les competicions esportives falleres en són bons exemples. Tanmateix, malgrat la consolidació d’elements no originaris, la cultura popular sobreviu en la festa fallera i és del tot important. En alguns casos no és valorada com toca i en altres necessita ser potenciada o actualitzar-la per assegurar el seu futur. La festa fallera té una molt bona salut. El gegantisme, l’expansió geogràfica i la bona imatge pública que té entre un sector gran de la societat, ho justifiquen. Però no és prou. Eixa oficialització de les falles pot acabar a poc a poc amb el seu valor cultural i en el que ha significat com a transmissora d’una part destacada de la cultura popular d’este poble. Eixa és la raó per la qual resulta del tot necessari recuperar i valorar la seua història. No es tracta de tornar al segle XIX

128

i a les primeres “plantades” de cadafals, però sí mirar allò que va ser la raó de ser de la festivitat. Cal no perdre el rumb que l’ha guiada en el temps i que l’ha fet diferent d’altres fenòmens festers. Les falles han sobreviscut per no oblidar la seua història i els elements de la cultura popular que l’han sustentat. Això vol dir que no s’ha d’estar content amb les falles que tenim. No ens hem de deixar enlluernar per la magnitud d’una festa que ho impregna tot i que posa al seu abast qualsevol activitat. Les falles donen per a molt fins al punt que és una manera global d’entendre l’associacionisme com a moviment veïnal, cultural, esportiu, literari o educatiu. Però s’ha de lluitar per fer present l’essència. La lluita per no perdre la referència del passat és del tot important tant en la vida com en la cultura popular i en la festa. En definitiva, no deixem de viure la frenètica vida que ens ha tocat amb totes les conseqüències. Posem-nos cada dia en la primera línia de tot allò que canvia i s’actualitza. Però no perdem de vista al que ha superat als temps. No deixem perdre la cultura popular que ens identifica per créixer i evolucionar en el temps de manera forta i madura. No oblidem tampoc que eixa cultura transgressora i oposada a la dels gustos de les classes dominants va fer nàixer les falles. Una festa rica que no hem de mirar-la des de l’ampla superfície que s’ha creat al llarg del temps sinó des dels orígens. Les falles sempre han estat critiques, generadores d’una literatura pròpia, d’una estètica diferenciadora i d’uns rituals especials. Mirem la seua història i no les perdem com a element destacat de la cultura popular valenciana. Serà el millor indicador per arribar a un bon futur. Una bona raó per la qual paga la pena lluitar.

Dansa cerimonial en la Vuitada del Corpus a l’església del Patriarca de València. Col·lecció Joan Castelló

129

Paga la p ena lluitar per... la innovació i l’experimentació a les falles José Francisco Carsí Navarro Arquitecte i dissenyador gràfic, a més de faller independent durant 25 anys. Faller de la Falla Plaça de la Mercé. Participant en el debat “Disseny i Falles” organitzat pel magazine DissenyCV en 2014. Autor, conjuntament amb Roberto Heredia del Rey, dels esbossos de la Falla Nou Campanar 2015, dels anuaris de les Falles I+E 2014 i 2015 i dels llibrets de la Falla Plaça de la Mercé 2013 i de la Falla CastielfabibMarqués de Sant Joan 2014 i 2015. Dansem, Dansem per la innovació. Laberint dels Afectes, Anna Ruiz i Giovanni Nardin. Falla Plaça de la Mercé 2013. Col·lecció José F. Carsí.

130

Estem ací només per la innovació Deia l’excèntric músic britànic Frank Zappa que “sense desviació de la norma, el progrés no és possible”. Les seues paraules fan de la innovació una utopia necessària. És molt probable que qui llig aquestes línies no conega qui és Frank Zappa, i menys d’on ve part del títol d’aquest article. Zappa fou un músic iconoclasta, eclèctic, i va investigar quant estil musical que se li plantara davant per enriquir la seua obra sonora, fóra Rock, Jazz o música orquestral. Irreverent, sarcàstic i amb un agut sentit de l’humor, Zappa haguera gaudit de les falles, estic segur. A més era una espècie de filòsof modern, que ens va deixar algunes de les frases més interessants de la música del segle XX, amb la qual comence aquest text. De la mateixa manera que la música, les falles, com a capítol artístic, necessiten audaços exploradors per a mantenir la flama de la creativitat, el progrés i la innovació. I més encara, per la seua concepció. Les falles naixen i es cremen per a començar de nou. La qüestió estúpida és, per què començar de nou amb el mateix? El món de les falles s’ha caracteritzat, per una gran quantitat d’exponents que se cenyeixen a un estil i li donen continuïtat, enfront d’altres que busquen modificar-lo, innovar-lo i establir la seua pròpia línia. Per la seua gènesi, les falles haurien de ser un territori inesgotable per a l’aventura, un món sense fronteres que permetera anar més enllà dels límits preestablerts, límits massa encotillats dins de la nostra festa. La lluita no és imposar la innovació, és donar l’oportunitat als innovadors d’explorar. No obstant això, el handicap més gran de les falles ha sigut i és el rebuig total a la fusió, allò que va fer cèlebre a Zappa. Qualsevol indici d’immersió d’altres estils aliens a les falles dona com a conseqüència la clàssica frase “Açò està millor fora de les falles, però no ací”. L’intercanvi d’estils e influències té, sempre, com a objectiu trobar nous horitzons artístics, eixos horitzons que canvien amb cada ritual del foc i que nosaltres permetem que tot continue igual. Per això, per evitar que tot continue sent com sempre, estem ací, per la innovació. Lluitem. I per què lluitar per la innovació? Perquè volem una festa popular, unes falles per al públic tradicional, i unes falles per al públic modern. Mai unes falles tancades a un sol tipus de públic. Dels anys huitanta (quan de veres es lluitava per unes falles plurals, enfront del classicisme regnant) fins als nostres dies, hem deixat fora a un públic molt divers que no se sent identificat amb allò que plantem cada mes de març. Un públic dinàmic i format que podria aportar moltes coses a les falles. Hem de lluitar per integrar-lo.

131

El Dissenyador Kike Correcher i l’escenògraf Ricardo Alcaide xarrant baix la falla Sevilla - Dènia 2014, del propi Alcaide. Col·lecció José F. Carsí.

132

Hi ha molts camins, molts estils, moltes direccions, i no és coherent pensar que no poden cohabitar. Encara que els demandants, els consumidors d’unes falles innovadores siguen minoria, no podem rebutjar-los. Deixar d’innovar perquè el gust majoritari és l’immobilisme seria atemptar contra l’esperit de renovació de la festa. La innovació és un model plural. Lluitar per ella seria lluitar pel vessant social de les falles. Obtindríem el beneplàcit d’una part de la nostra ciutat que determina les falles com el fet aliè a ells, que ignora i que, a més, les odia. Lluitem per obrir-les i afegir models on tota eixa gent que es queda sense representació puga participar. Un model plural no elimina l’existent, l’amplia. Eixe ha sigut el model de l’art, de la gastronomia, de la música. A tots ens agrada la música, però a cadascú li agrada un estil amb el qual se sent identificat, però no per això han de deixar d’existir els altres. La música popular coexisteix amb el Rock experimental de Frank Zappa. I el públic que demanava eixa música va permetre a Zappa fer el que li eixia del seu cap creatiu, innovar. A les falles necessitem més Frank Zappas, gent amb talent que propose coses noves. Gent que renove la festa any rere any. Gent que fusione la seua creativitat amb l’esperit crític de les falles. Per això hem de lluitar per la innovació.

Lluitem per la innovació. A per tot. Giovanni Nardin. Falla Lepanto - Guillén de Castro 2012. Col·lecció José F. Carsí.

L’histriònic Frank Zappa. Col·lecció José F. Carsí.

133

Paga la p ena lluitar per... la innovació i l’experimentació a les falles? Fernando Morales Periodista, faller i editor de LaGuiaFallera.com Ornaments i delicte, d’Emilio Miralles amb Ibán Ramón i Didac Ballester Mossén Sorell-Corona, 2013). Foto Joan Castelló

134

La lluita per la modernitat en les falles Els que estimem amb força alguna cosa correm el risc de pensar que les estimem més del que podria apreciar-les ningú, i que som els màxims valedors per a defensar-les. Això porta a una confrontació passional i un tant temerària; entre qui intenta fer-ho el millor possible al seu entendre, i qui se sent atacat o menyspreat d’alguna manera. Passa amb la política, passa amb els esports, passa molt sovint amb la defensa de les pàtries, i també a un àmbit tan lúdic, popular i canviant com el de les festes tradicionals, les Falles. Una festa que organitzen i sufraguen persones amb vincles familiars, emocionals i veïnals; afegint-ho al sentit de defensa de territori, del barri, es convertix en un motiu de lluita. Els que defenem les Falles estem defensant també la cultura valenciana fora mesura. A l’igual que les Falles, en la seua més ampla expressió, s’han convertit sovint en motiu d’atac i burla a la identitat del poble. Hi ha comissions falleres i artistes plàstics que decidiren que la millor forma de defensar la festa era introduint-la en els corrents culturals coetanis a la majoria de gent que les ignorava. Ha passat al llarg de la història. Però tal volta hui, més que mai, és una proposició arriscada i té efectes. D’entrada es convertix en una tasca qüestionable, per jugar amb l’ambigüitat i l’entelèquia del que consideràvem tradicional o intocable. En canvi, hui és un dels moviments que més creix: les falles (monument) de concepció contemporània que es desapeguen de l’ortodòxia i de la repetició per norma. Vist de lluny, l’evolució de la festa és un espectre multicolor que ha anat variant; des de la pròpia organització de la festa, fins al programa de festejos passant per la pròpia estètica de les falles i els seu llenguatge. Han evolucionat. Les falles del segle XXI tenen molt poc a vore amb les que apareixien als carrers al segle XIX. I també ha canviat la forma de participar en la festa. Repetir sense final, la sensació d’eternitat, és el paradigma de la mort. La renovació és sempre una justificació de vitalisme. Per a una direcció o una altra, la possibilitat de canviar és un símptoma positiu. Això, tal volta, és el que va decidir l’actual president de la falla Mossén Sorell-Corona, Miguel Ángel Pérez, quan fa aproximadament vint anys començà a fer canvis per defensar la falla de la seua família, que veia com es degradava dins eixes magnituds denominades modèstia, humilitat i tradició. Modèstia econòmica, sí. Però riquesa de col·lectiu i d’un barri tan encoratjat amb la festa fallera com El Carme de València. Eixa espenta per impulsar una tradició afegint-li ingredients d’actualitat, d’innovació i d’avantguarda, ha fet que alguns joves amants de la festa, però desvinculats per desafecció, apleguem a la comissió del carrer Corona al llarg de l’última dècada i ara aportem la nostra dosi de gust per modernitzar la falla, per renovar els components, per defensar un projecte de falla contemporània que cada dia és més respectat i reconegut dins i fora de l’àmbit festiu.

135

Disculpen les molèsties, de Joan S. Blanc (Mossén Sorell-Corona, 2004). Foto Joan Castelló

136

Reflexions a l’ombra de la lluna, d’Emilio Miralles amb disseny de Miquel Navarro (Mossén Sorell-Corona, 2006). Foto Joan V. Ramírez

Res canvia sense reaccions. Quan no hi ha reacció és que alguna cosa no interessa o que el canvi no és tal. Els hooligans del futbol només reaccionen quan hi ha gol; té igual que els jugadors donen peu amb bola si no hi ha resultat final. El disseny de moda, a les pasarel·les internacionals, només produïx reaccions quan es transgredix la norma, quan la moda aplega més enllà del que alguns pensen que és moda; d’ahí l’abús extrem dels factors sorpresa i espectacle. A internet, només hi ha reacció quan una opinió o una imatge es convertix en viral. La realitat i la repetició de bons continguts passen desapercebuts. I si hi ha un espectacle artístic, creatiu, crític i popular a la nostra cultura, eixes són les Falles. Alguns traguem l’espasa de combat al dir que una falla pot ser més que el que alguns entenen per falla. Que ningú té capacitat per a dir el que és i el que no és una falla. Que una falla és qualsevol obra artesana i artística que es crema en la nit de Sant Josep, amb major o menor intenció de fer-la bé, amb crítica o sense, amb cartó o sense, amb color o sense, amb ninots o sense. Perquè les falles són lliures, i les falles són un suport per a fer art contemporani, art de veritat; com ho han demostrat sempre, al llarg de totes les seues èpoques. L’avantguarda sempre ha estat qüestionada, i això és motiu per a què qualsevol canvi i evolució dins les Falles haja rebut la crítica i l’insult més exalçat; perquè reflectix la por a perdre allò que volem tant i que ens recorda el passat. Però cal adonar-nos que les coses també es poden perdre quan no les acurem o rehabilitem. Les falles han de modernitzar-se, o les generacions de joves del futur les oblidaran, les relegaran a un fenomen folk postís. Així, les propostes dels cadafals artístics plantats per algunes comissions que innoven, com és el cas de Mossén SorellCorona al llarg dels últims anys, han sigut motiu de debat i polèmica. En molts casos, molt de temps més enllà de la seua crema, i amb major dimensió inclús que a les falles de la màxima categoria. És fàcil trobar sovint referències a falles que significaren un abans i un després a l’evolució estètica i conceptual fallera, com “Disculpen les molèsties” de Joan S. Blanch, “Història d’una mamella”, ideada per Luis G. Berlanga, “Reflexions a l’ombra de la lluna” de Miquel Navarro, “Poesia horitzontal roja” d’Alfredo Ruiz, “Oteadors” d’Anna Ruiz, “Ornament i delicte”, de Iban Ramón i Dídac Ballester, o “Todo lo que sobra” d’Escif. Al seu moment, a algunes d’estes falles se’ls va acusar de no ser falles per diferents motius; des de la seua estructura formal fins a la seua versemblança com a objecte artístic per damunt del valor satíric. Un títol difícilment atribuïble quan les fotos i els vídeos demostren una cremada que les deixava reduïdes a cendra i les col·locava a una posició destacada en atribucions simbòliques i intrínseques a la festa del foc: la falla que no era falla acaba sent més falla que moltes de les falles que aspiraven a ser-ho. La lluita per defensar les falles des d’un prisma diferent torna a estar guanyada.

137

Paga la p ena lluitar per... per conservar els materials relacionats amb la festa de les falles? Rafael Solaz Albert Bibliòfil. Membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) Biblioteca. Arxiu Rafael Solaz.

138

El col·leccionisme: al rescat de la documentació fallera Possiblement en l’any que ve s’aconseguisca que la festa de les falles siga declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Es parla del monument faller com a part important de la festa, imprescindible. Però este és efímer, es crema, es consumix i desapareix. És la seua grandesa. Què queda després? Un altre Patrimoni Material important. I és que les falles deixen un solatge tangible, una gran varietat d’objectes que les recorden: llibrets, fotografies, obres, maquetes, escultures... tot un ampli ventall de documents que, amb el pas del temps, esdevenen com un certificat de l’existència fallera i que paga la pena lluitar per la seua conservació. El col·leccionisme en general complix una doble funció: la satisfacció personal del col·leccionista augmentant el seu coneixement sobre el tema col·leccionat i la recuperació patrimonial d’objectes allunyats de les institucions públiques, siguen museus, arxius o biblioteques. I açò és extrapolable a les falles. Si estes desapareixen físicament, el col·leccionisme permet rescatar prou documentació que reafirma la seua existència, bé siga per la representació gràfica d’una fotografia, un llibret, un text... i més encara si l’antiguitat d’este conjunt és notable o l’exemplar és únic. Per què val la pena lluitar per a què no es perda este tresor documental? Perquè a través de les col·leccions es pot conservar el patrimoni faller que ha arribat fins a nosaltres. Hui en dia hi ha més sensibilitat per tot allò que es puga col·leccionar, encara que en el camí s’han perdut molts objectes de la producció fallera. En la recuperació de tota esta paperassa amb valor històric o etnogràfic és quan sorgix el col·leccionista. Pot ser amb folgat poder econòmic, modest o friki, tots ells realitzen la seua aportació a la història fallera. Fins fa uns dècades eren pocs els col·leccionistes sobre la festa. Però en els últims anys han sorgit apassionats pels temes fallers, inclús institucions que han posat en valor l’arxiu de falles. El col·leccionisme de llibrets antics està de moda, però també les insígnies o altres elements fallers. I gràcies a estes col·leccions, passades i presents, ens ha arribat fins al segle XXI un llegat important del procés faller de totes les èpoques. Com a bibliòfil i col·leccionista sempre em van interessar totes aquelles obres sobre festes valencianes incloses, com no podia ser de cap altra manera, les falles. Diré que posseïsc un ampli arxiu sobre elles. Qualsevol objecte relacionat em servix. Hui en dia conserve centenars de llibrets antics a més d’escrits, manuscrits, llibres amb cites antigues o relacionades amb la festa del foc.

139

Respecte al meu arxiu fotogràfic posseïsc unes huit mil fotos antigues repartides en diversos volums o caixes. Els relatius a les falles ocupen quatre arxivadors. La majoria de les imatges estan localitzades i datades, altres no. Al març de 2015 vaig tindre l’oportunitat de mostrar una part de la meua col·lecció fallera en les Sales d’Exposicions de l’Ajuntament de València, mostra titulada Falles de Cartó, de la que vaig ser comissari. Crec convenient reproduir ací la introducció del catàleg que reafirma la importància de tot l’anteriorment expressat:

Expo Falles de Cartó. Valencia, 2015. Arxiu Rafael Solaz.

140

Hui en dia el públic entén i assumix els processos visuals i documentals del Patrimoni Històric, diguem, clàssic. Comprén les estratègies expositives documentals, entén la presència inalterable dels monuments, la seua història, la seua posada en valor i la necessitat de la seua conservació. Cas diferent és a vegades la comprensió dels mecanismes de documentació i investigació del patrimoni immaterial, que prové d’objectes i materials considerats “menors” en el camp de la museologia. Mentre que en el Patrimoni Històric i Cultural “Clàssic” el bé patrimonial és la seua presència mes visible, els objectes i la pròpia definició de patrimoni immaterial (usos, costums, festes, vivències) fa que, tenint clara la seua necessitat de conservació i difusió existisca encara un recorregut molt ampli en la conscienciació de la importància que adquirixen altres formes documentals. La memòria oral, el material fotogràfic, les fotos familiars, vídeos, postals, etc. Tot este material és el que servix per a documentar els processos del Patrimoni Immaterial. El valuós no és l’objecte, sinó el discurs que ho contextualitza. En resum. No parlem d’una expo de materials més o menys curiosos, que n’hi ha, sinó de construir un discurs al voltant de la idea del Patrimoni Immaterial i els seus objectes d’estudi, conjugant un discurs expositiu rigorós dels materials sobre els quals construir una protecció i difusió de la festa, al mateix temps que aprofitant l’atractiu que este tipus de material, pel seu valor d’identificació del propi, té. Paga la pena seguir amb el col·leccionisme i paga la pena també lluitar per la seua conservació.

Pintes d’argent daurat. Anys 40. Arxiu Rafael Solaz.

141

Paga la p ena lluitar per... el Patrimoni Cultural Faller i els Museus Fallers? Iván Esbrí Andrés Llicenciat en Història. Membre de l’Associació d’Estudis Fallers. A l’orxateria (anys 40), casal o carpa, l’Activisme Cultural Faller es desenvolupa en

142

qualsevol espai. Arxiu Iván Esbrí.

El patrimoni faller: ja es hora de passar de les promeses als fets El Patrimoni Cultural Faller pot definir-se com el conjunt i resultat de les formes d’expressió, activitats, usos i costums representatius i identitaris que han contribuït i contribueixen al desenvolupament i difusió de la tradició de la Festa de les Falles, generades pels seus integrants comissions de falla, tallers fallers, artesans, indumentaristes, societats musicals, indústria pirotècnica, floristes, etc. o vinculats. Per tant, un concepte ampli i complex aquest el del Patrimoni Cultural Faller en englobar tota representació i manifestació tant material com immaterial produïda o associada a la festa fallera. De fet, la candidatura de les Falles a ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO s’enuncia com “Espai Cultural de la Festa de les Falles”, nomenclatura establerta pels experts redactors de la candidatura per visualitzar tal entorn intangible -immaterial- on interactuen els principals actors del planter festiu citats anteriorment (fallers, artistes, músics,...) i desenvolupen el conjunt d’eixes accions i manifestacions que aglutina el Patrimoni Cultural Faller; sempre produïdes al voltant de l’eix puntal de la Festa la falla, el cadafal, un element tangible o material. Per exemple, entre aquestes accions hi destaquen els llaços d’amistat, fraternitat i corporativisme, fruit de la convivència en el casal de torn, fomentats per l’activitat laboral, cultural i recreativa al llarg de l’any, entre els seus fallers i falleres membres sense distincions per d’edat, sexe o estrat social; una xarxa associativa, fraternal i cultural que va copant àmbit geogràfic de menys a més: des del casal fins al conjunt de la ciutat passant pel barri o demarcació i el sector, i irradiant per últim les tres províncies valencianes per mig de totes i cadascuna de los localitats falleres des de Benicarló fins a Elda. Aquesta xarxa teixida pel constant Activisme Cultural Faller, ha permès la recuperació i promoció d’altres tradicions que descriuen i son part global del Patrimoni Folk Valencià i, conseqüentment també del Patrimoni Cultural Faller com jocs i esports autòctons, gràcies a la convocatòria de campionats de petanca, birles, raspall, exhibicions de tir i arrossegament, etc. de caràcter local i comarcal. Una acció cultural extensible tant a la formació de grups de teatre, tabal i dolçaina, de danses i d’albaes que han rescatat per al públic balls, peces, sainets i cançoner popular que dormitaven en l’oblit o eren certament desconeguts, com a la participació en altres festes patronals i de carrer de la barriada que s’haurien perdut de no ser per la col·laboració de les comissions falleres.

143

De igual mode, podem parlar d’un Patrimoni Culinari Popular igualment promocionat gràcies també a la seua activitat cultural amb l’elaboració d’arrossos de paella i cassola; salses d’allioli i de titàina; dolces coques de llanda; la rica postra de merenga coneguda com Plat de Glòria; o el representatiu dolç faller: el bunyol, al qual Francesc Almela i Vives va dedicar-li tot un capítol del seu entretingut assaig Las Fallas (Argos, 1949; reedició Denes, 2006: 72-80) i cada cop més assisteix trist al tancament de llocs de consum tradicionals que també hi són part del inventari del Patrimoni Cultural Faller com la Horchatería El Siglo, en favor de franquícies de casetes ambulants on s’ofereix entre altres masses fregides importades tipus xurros, porres i llaços acompanyats de gots d’espessíssima xocolata de dubtosa qualitat. Tan immaterial com el concepte d’activisme cultural resulta el Patrimoni Oral Faller o, quant menys, vinculat a elements de la Festa. En aquest sentit, destaca la iniciativa certament didàctica empresa per la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València de recuperació i divulgació del paraulari propi dels instruments musicals, la indumentària valenciana del segle XVIII i la pirotècnica mitjançant l’edició d’una col·lecció de senzills i vistosos cartells, la qual inclourà,en no molt, l’argot dels tallers fallers. Altrament, s’escau amb la facilitat que permeten hui els mitjans audiovisuals, la gravació dels coneixements, records i anècdotes de presidents, falleres majors, poetes, artistes fallers jubilats, investigadors, personalitats, etc. per conformar un Museu Faller de la Paraula versemblant a l’Arxiu de la Memòria Oral del Museu Valencià d’Etnologia iniciat en 2002. En connexió amb el paraulari, no podem obviar referir-se al Patrimoni Literari i Gràfic Faller. Les comissions falleres en sou un puntal de la literatura fallera amb l’edició anual dels vostres llibrets, des dels quals es dóna foment a la creativitat plàstica i literària cedint pàgines per cobrir en blocs temàtics -com aquest- la difusió d’estudis i reflexions entorn les falles i la cultura popular, i a les imprescindibles explicacions i relacions versades de la falla; així com a la il·lustració amb elaborades i vistoses portades i separates -com l’any passat amb Marc Martell (Víctor Valero)-, els propis esbossos dels cadafals o la fotografia professional. Cal dir que Cullera viu des de fa no fa cinc anys un moment molt interessant en el tocant al reconeixement de vostres edicions en el mapa de la producció literària fallera (Canet, Raval, Passeig i La Bega en sou exemple). Així, el llibret de falla és un element molt singular i rellevant dins del Patrimoni Cultural Faller, junt altres publicacions com revistes i extres de Falles; i a tots ells, al seu vessant més estètic, va lligada la gràfica festívola dels cartells anunciadors oficials, almanacs, postals, promocions i publicitat on han participat signatures com les de Renau, José Segrelles, Santiago Carrilero, Edo Mosquera, Rafael Raga, Antonio Sacramento, Martínez Forment, Rafael Contreras Juesas, Vicente Lorenzo o Daniel Torres. Activisme, tradicions, cuina, paraulari, llibrets, cartellisme… expressàvem al inici que el Patrimoni Cultural Faller és un tot ampli i complex i, òbviament, encara abasta molt més de tot això ja descrit. És més, els desenvolupament d’aquetes activitats generen un conjunt de tràmits administratius, publicacions, fotografies i audiovisuals que configuren un ric Patrimoni Documental Faller. Així, tots fallers i falleres, artistes, polítics, investigadors, etc. tenim la nostra

144

responsabilitat, obligacions i deures que fer en la plena assumpció de consciència d’allò què representa el Patrimoni Cultural Faller, de la seua transmissió i defensa. Però també s’escau a la experiència diària sumar coneixements i erudició, cobrant en aquest menester de la divulgació i l’ensenyament una rellevància capital els Museus Fallers, com contenidors culturals per a la catalogació, estudi, posada en valor i difusió dels elements patrimonials fallers llegats i en actiu. El Museu Faller de Gandia és situa com paradigma dels museus de la festa fallera amb premisses tals com seguir pautes de treball coherents i estables; direcció i àrees de gestió amb personal tècnic qualificat i competent; la restauració de Ninots Indultats històrics; col·laboracions amb editors per a la publicació d’estudis i assajos; programació d’activitats i esdeveniments al llarg de l’any; ingressar en el ICOM (International Council Of Museums/Consell Internacional de Museus); i la constitució d’un Centre de Documentació, constituït gràcies a la catalogació i custòdia de tot material textual i gràfic generat al si d’una comissió fallera, taller (com el dels Germans Colomina), particulars i col·leccionistes mitjançant l’adquisició, donació o cessió. Seguint el model Gandia, tracten de fer dintre dels seus possibles el Museu del Gremi d’Artistes Fallers i els Museus Fallers de les Juntes Locals d’Alzira, Xàtiva i Sagunt. El Museu del Gremi, per exemple, ha iniciat la restauració d’algunes peces representatives de la seua col·lecció de Ninots Indultats; la reorganització del discurs expositiu de les sales; i una major oferta d’activitats per a escolars i grups familiars així com donar més ressò a notícies sobre ell en xarxes socials i mitjans. Si bé, la institució museística gremial ha de prendre major consciència en la preservació del seu Patrimoni Artesanal i Tècnic, de la seua tan pròxima memòria dels obradors fallers car cada volta resulta més difícil trobar ferramentes vinculades als processos antics de confecció de falles, motles d’escaiola, cartró, maquetes, esbossos, maquinària etc. pels quals s’hauria de procurar conservar els objectes i elements més representatius o fer-ne un inventari. Toca posar-se més mans en l’obra en aquest sentit perquè ja hem lamentat algunes pèrdues irreparables… Alzira i Xàtiva van estrenar nous museus fallers cara a les passades Falles 2015 en noves i funcionals seus, malgrat amb certa situació de provisionalitat en estar pendents l’ampliació de sales i continguts i adjudicació de direcció i personal. Respecte a Sagunt, la seua institució museística fallera va ser un dels atractius capitals de la declaració de les seues Falles com Festa d’Interès Turístic Nacional, però tenir uns horaris de visita tan restringits i la falta de personal destacat no ajuda a la seua promoció i gaudiment. Modèlic igualment en quant a oferta i promoció dels seus continguts és el Museu de les Fogueres d’Alacant; com lloable és la disposició d’una sala dins del Museu Històric-Etnològic de la Font de la Figuera per allotjar l’Espai Museístic Vicent Tortosa Biosca, per a la difusió del llegat d’aquest artista faller oriünd*. *Al seu torn, s’han reconvertit en museu els estudis de treball de Vicent Pallardó Latorre en Bocairent i Rafael Boluda en la Llosa de Ranes.

145

Antigues torres de plantà de Julián Puche, Patrimoni Artesanal i Tècnic dels tallers. Foto Iván Esbrí.

146

Altres epicentres fallers ho tenen més negre en quant als seus projectes de Museu Faller. Des de Borriana, ciutat seu d’un Gremi d’Artistes Fallers Provincial, amb una escola que ha definit una forma característica de concebre els cadafals amb un seguit de grans artistes com Josep Pasqual “Pepet”, Vicent Tornador, José Luís Ferrer, Luís Herrero Gargallo, Sergio Musoles o Vicent Martínez Aparici, des d’allà el lletrafaller Quino Puig ens transmet que la lluita pel Museu Faller de Borriana és hui -i serà a curt termini- inexistent (el primer projecte data dels anys 80). Ni tan sols que el Grup d’Estudis Històrics Fallers haja cedit tot el seu fons (vestits, fotografies, filmacions, etc.) i elaborat un inventari dels Ninots Indultats conservats, ha servit per donar empenta a un possible Museu**. Emilio J. García, de la Falla Sant Roc de Torrent, subscriu les paraules de Quino aplicant-les a la capital de l’Horta Sud: el Museu Faller de Torrent ha sigut sempre una reivindicació per bona part del món faller torrentí però mai s’ha proposat de forma seriosa la seua concreció per cap partit polític, sent un tema aparcat i que no genera debat en l’actualitat entre el cens faller local. Un llàstima en una ciutat amb un Museu de la Setmana Santa modèlic. A la vostra ciutat, sols un partit d’entre els cinc amb les principals candidatures, el PSPV ara en el govern, portava al seu programa l’empeny per reactivar el Museu Faller de Cullera, tancat en 2005, en no quedar resolt per l’anterior consistori la promesa llançada en febrer de 2015 de trasllat i reobertura del Museu en l’antic edifici del Centre Cultural de Sant Antoni. El transcórrer del museu faller cullerenc està perfectament narrat a Història de les Falles de Cullera (1928-1996) de Joan Castelló (Ajuntament de Cullera, 1996: 83-84) i al vostre llibret del passat 2015 (pp. 132-133), però recordem novament que va ser obrir les seues portes el vint-i-ú de febrer de 1992, amb una exposició permanent en l’antiga Casa de l’Ensenyança de documentació diversa procedent de les comissions, llibrets, bandes i faixins, censos, insígnies i estendards, fotografies, una breu descripció del procés de construcció d’una falla i, com no, els Ninots Indultats començant pel primer preservat El pastoret, de Salvador Soria per a la Falla Sant Antoni de la Mar de 1972. En Dénia, Compromís va ser l’únic partit sensible a posar en marxa un projecte de “Museu Cultural Faller” les passades eleccions municipals. Com en València, eixa mateixa opció ara en l’Alcaldia, presentava un ambiciós programa de govern per a les Falles que, en el tocant al Patrimoni Cultural Faller, esmenava potenciar cada baluard cultural singular de la Festa (p. e. el propi monument faller); la resolució administrativa de la categoria del Museu Faller de València (manca de reconeixement com tal), la reorganització dels seus continguts i la posada en valor de la col·lecció de Ninots Indultats; reactivar el Centre de Documentació i Difusió de la Festa de les Falles, constituït en 2007 i aturat des de 2010***; i impulsar la Ciutat de l’Artista Faller com districte cultural i I+D d’acord a la presència del seu destacat patrimoni conformat pels mateixos tallers fallers, els testimonis dels processos antics i moderns de la construcció de falles i altres activitats creatives tradicionals (carrosses, escenografia) i la consolidació del Museu del Gremi en la xarxa de museus del Cap i Casal. ** La voluntat de constituir un museu faller borrianenc es troba també amb el poc favorable context marcat pel tancament el Museu de la Taronja. *** És possible que a data d’edició d’aquest llibret el desbloqueig del Museu Faller de València o del Centre de Documentació i Difusió Faller puga estar resolt o en vies de resolució.

147

Parella d’indis, Ninot Indultat 1956 de Juan Huerta, una de les escenes més conegudes del Museu Faller de València. Foto Iván Esbrí.

148

No vull tancar aquests paràgrafs referits als museus sense passar citar el Col·legi d’Art Major de la Seda de València, actualment sotmès a obres de rehabilitació que s’espera finalitzen aquest pròxim mes de maig, després de dècades de col·lapse estructural, abandonament i oblit a anys llum de les consideracions cap a la seua quasi veïna Llotja de Seders, Patrimoni de la Humanitat. Un museu bàrbar de continguts que guarda la major col·lecció de telers mecànics d’Europa, riques peces d’indumentària i un arxiu-biblioteca format per centenars de valuosos incunables sense igual al nostre país, com el Museu Pirotècnic de Burjassot (Mislata en projecta altre); o igualment seria un museu o centre d’interpretació de la música popular i festiva valenciana. Dit tot açò, paga la pena lluitar pel Patrimoni Cultural Faller i els Museus Fallers? Sincerament, paga la pena quan les promeses es transformen en accions i fets. Quan les paraules deixen de ser foc fatu i més vivaç flama de falla com la què manté viu l’activisme cultural faller; convoca iniciatives com la de la Diputació de València referent al paraulari; defineix el treball competent del Museu i Centre de Documentació Faller de Gandia; o disposa la bona voluntat que tracta de reactivar els espais museístics del Gremi d’Artistes Fallers, d’Alzira, Xàtiva i Sagunt. Les declaracions BIC (Bé d’Interés Cultural), Interés Turístic o Patrimoni Immaterial de la Humanitat que hi tenen o es pretenen per a la Festa de les Falles en els diverses poblacions falleres, han de ser preses amb menys frivolitat i servir per establir polítiques encarrilades a garantir una especial consideració cap les activitats, creacions, coneixements, pràctiques, usos i tècniques representatius del Patrimoni Cultural Faller, com els descrits o altres tals com poden ser permetre l’elaboració i dispar d’artificis pirotècnics autòctons com el tro de bac, la traca correguda, les despertades, cordades i mascletades; potenciar el comerç tradicional associat a la Festa i evitar-ne el seu tancament (la citada Horchatería El Siglo, Almacenes España); impulsar les societats musicals (BIC des de 2011); recuperació d’edificis històrics o simbòlics; o fer compatible la tradició de l’ofici d’artista faller amb la seua diversificació i professionalització. És dir, executar el què exposa el Punt D de l’Article 26 de la Secció 1 del Capítol III de la Llei 4/1998 d’11 de juny del Patrimoni Cultural Valencià i que tals declaracions esmenades obliga a assumir i complir. Enteneu vosaltres, fallers i falleres, que sou els primers que heu de prendre consciència sobre el llegat que escriu la història de vostra festa, les Falles, i defineix vostra condició de ser, faller; conseqüentment sou els primers interessats en aquesta lluita de defensa del Patrimoni Cultural Faller, per exemple exigint ara als vostres governants la promesa del Museu Faller de Cullera i un arxiu documental vinculat… si segueix sense estar resolt en les presents dates. Doncs paga la pena.

149

Paga la p ena lluitar per... les noves tecnologies de la comunicació a les falles? Carles Rosaleny Gamón Estudiant d’Arquitectura Fundador de la pàgina Seguidors de Joan S. Blanch en Facebok Figures de la falla infantil No es per casualitat, de Joan S. Blanch (Na Jordana, 2012). Foto Malalt de Falles

150

Xarxes socials: projectar l’obra de l’artista faller De vegades no som conscients de la rapidesa amb la qual canvia la nostra societat. Si bé l’aparició de la impremta moderna al segle XV va suposar una revolució per al món de la comunicació, les xarxes socials en l’actualitat han suposat un rabent i profund canvi en la comunicació del segle XXI, convertint-se en les noves eines d’este àmbit. Conscients d’este fenomen, des de les xicotetes empreses fins a la més gran de les multinacionals –sense oblidar partits polítics, mitjans de comunicació i administracions públiques– han aprofitat estes xarxes per obrir nous canals d’interacció no bidireccional amb els receptors. Les Falles no han quedat alienes a esta revolució i és que la presència del món faller a les xarxes socials s’ha incrementat en els últims anys amb l’aparició de bloggers, comptes oficials de comissions i artistes, crítics… que han sabut gestionar amb més o menys encert estes eines. Referents com Malalt de Falles, Cendra Digital o artistes com Ceballos & Sanabria han aconseguit crear un veritable teixit social i comunicatiu al voltant d’esta festa que ha ajudat a la seua difusió més enllà d’un àmbit faller que, sovint, es tanca i s’autoatrinxera impedint la seua potencial projecció. Estes plataformes i d’altres com Un nou Parot, van saber entendre des del primer moment la importància de la figura de l’artista faller, atorgant-li el lloc i la rellevància que li correspon, dignificant les seues obres i la seua professió. Una figura que quasi sempre ha viscut en l’anonimat per a la major part dels receptors de les seues obres i que ara, amb esta extensió comunicativa i mediàtica comença a conèixer-se públicament malgrat quedar, encara en moltes ocasions, el treball d’il·lustradors, guionistes i d’altres creatius en un segon pla. Si analitzem el perfil dels diferents mitjans que les xarxes socials han propiciat, i quan parle de mitjans no ho faig en el sentit professional de la paraula sinó en referència als canals creats per no-periodistes i per iniciativa personal, trobarem diferents actituds, maneres d’afrontar la comunicació i objectius de la mateixa, trobant-ne de moltes que confonen la passió per la festa o l’admiració pels artistes en interessos individuals de protagonisme, aproximació a certes persones o egocentrisme. Així, trobem freqüentment una sobresaturació d’informació reiterada de còpia i pega fins a la sacietat sense un tractament dissemblant. Amb este context naix, el 20 de març de 2013, Seguidors de Joan S. Blanch, autodefinint-se com una pàgina on s’intenta recopilar, des del respecte i l’admiració, material audiovisual de les falles realitzades per Blanch durant la seua trajectòria professional. Un espai de trobada, una biblioteca virtual amb la qual posar en valor el treball d’un artista que ja ha fet història per si mateix i sistematitzar-lo per a l’estudi futur.

151

Escena de la falla infantil Conviure, de Joan S. Blanch (Na Jordana, 2014). Foto Carles Rosaleny Gam贸n

152

Detall del Ninot Indultat Infantil de 2015. Emotio, de Joan S. Blanch (Na Jordana, 2015). Foto Carles Rosaleny Gam贸n

Amb uns plantejaments i conceptes sublims, que van més enllà d’una falla didàctica per a infants, amb una tècnica superba i acurada, una depuració formal que no deixa d’evolucionar i un continu estudi en l’experimentació d’acabats, textures, tècniques i materials, Joan S. Blanch bé mereixia un espai de reconeixement i difusió de les seues obres. Així, des de la independència de no representar a la persona, sinó a una col·lectivitat fascinada pel seu treball, la pàgina s’ompli de contingut fotogràfic en forma d’àlbums que el visitant va recorrent a mesura que la coneix més, garantint sempre un material gràfic de qualitat que ajude a ennoblir i valoritzar cada obra. Tot amb premisses d’objectivitat, interacció amb l’espectador, creant una línia d’edició gràfica pròpia i recognoscible i amb la determinació d’aportar un contingut audiovisual exclusiu i no només fotogràfic. I tot, contat sempre en la llengua de les falles, el valencià. Conscient de la repercussió, el caràcter efímer de les falles i que bona part de la projecció pública de les obres de Blanch ix d’esta plataforma, dels aspectes anteriors caldria destacar la ferma voluntat d’oferir una marca gràfica i d’edició de qualitat davant del bullit quasi generalitzat que trobem en altres plataformes relacionades amb les falles. I és que cuidar la imatge que projectem a l’exterior esdevé fonamental a l’hora d’enaltir les qualitats d’una obra. Treballar sobre el material propi, aconseguir fotografies de falles de les quals no disposava informació ni documentació, llegir, escoltar i aprendre sobre la figura de Blanch en el món de les falles, fer créixer la pàgina i aconseguir sumar més repercussió han estat les tasques que han ocupat els quasi tres anys d’existència del format. D’esta manera, i sense cap interés personal més que el de brindar este reconeixement a un artista buscant l’excel·lència tant en continguts com en la realització, humilment, Seguidors de Joan S. Blanch continua la seua activitat cada dia, sense saturar, però amb la constància de nodrir una activitat setmanal. El format de falla infantil permet, principalment pel seu tamany, una immediatesa en el procés de creació que ha permès que hàgem viscut en els darrers anys un Segle d’Or artístic no només quant a efervescència d’artistes sinó també quant a la plàstica, el discurs i el valor conceptual que han sabut impregnar en elles els seus creadors. És per això que este projecte naix també amb cert rerefons i és que la figura de Joan S. Blanch i el seu ben fer poden afluir en un veritable ambaixador de les falles infantils, reivindicant este format davant el vitalici regnat de les falles grans, i per fi, traure-les de l’oblit. En definitiva, si parlem de revolucions, no ens resulta plausible obviar la de les falles infantils, que juntament amb la d’una comunicació diligent i unes xarxes socials ben utilitzades, ha ajudat a enderrocar el mur aparentment infranquejable entre les falles i qualsevol altre format artístic. Perquè la dignificació del treball dels artistes fallers passa pel reconeixement social de les falles com a creació artística.

153

Paga la p ena lluitar per... mantenir la relació artista/guionista a les falles? Rafa Tortosa Garcia Director del fanzine El Verí del Foc

154

El guionista: humor satíric en l’equip d’un artista faller Ens conta la història de les falles que els cadafals fallers plantats cada mes de març ha comptat sempre amb un fil conductor. Sempre han representat alguna cosa real, de ficció o de certs pareguts a la realitat. Aquesta crítica, carregada de sàtira, abans de ser exposada als carrers i places, ha estat enllestida a través d’un guió, tant siga simple com enrevessat o tant si està estudiat o improvisat.

Qui? Els guionistes, aquells que el pensen i l’escriuen, sempre han estat presents a les falles. Han estat un dels col·laboradors dels artistes fallers. Aquells primerencs cadafals, improvisats per uns il·lusionats veïns, de ben segur que el seus guions eren parits pel veí més graciós de la contornada. Després, els fusters i pintors dels carrers adjacents plasmarien la divertida història d’aquell atrevit veí en forma de sarsuela de l’època o d’altres tipologies semblants. Quan la falla es converteix en monument artístic, ni cal dir que els artistes fallers tiraren mà de persones que els ajudaren a confeccionar els guions dels seus cadafals. Els més grans artistes tingueren al seu taller la col·laboració dels millors guionistes, com ara José Soriano Izquierdo, els quals eren capaços de plasmar una temàtica, una idea, un guió original amb l’ajuda d’un acurat attrezzo i una literatura exquisida. Quino Puig, Hernan Mir, Miguel Prim, Manuel Andrés Zarapico, Javier Tejero o l’Equip J, entre d’altres, són importants guionistes fallers que col·laboren a l’actualitat amb els principals artistes fallers, però també hi ha d’altres, menys coneguts, que hi col·laboren amb els artistes fallers als cadafals plantats en altres poblacions valencianes i que són capaços de confeccionar esplèndids i atrevits guions per a falles menys ambicioses. Tant aquestos guionistes com els nomenats anteriorment té l’handicap de crear un guió per a un cadafal, i que com veurem posteriorment, s’hauran d’adaptar a la idea artística i que es resoldrà de forma diferent segons el moment que ha estat encarregat dins del procés constructiu. No cal oblidar els guionistes gràfics, aquells que conreen una il·lustració humorística. Són els que parlen i escriuen a través de dibuixos, els quals conformen la representació en paper de les diverses escenes. Cal comentar també que en molts casos, també són part del procés de confecció del projecte faller, ja que actuen com la unió entre les paraules del guionista i els ninots de l’artista faller. Els dibuixos realitzats pels humoristes gràfics són molt semblats a les vinyetes dels periòdics o revistes d’humor, com ara El Jueves. El màxim exponent d’aquest gènere ha estat, sense dubte, Ortifus. Els darrers lustres, els artistes fallers s’ha acostat als estudis gràfics d’il·lustradors —o d’altres artistes fallers—, que han estat capaços de confeccionar dibuixos humorístics i satírics dels coronaments i les diverses escenes d’un cadafal. Ramon Pla, José Luis Santés o Carlos Corredera així com la saga dels Santaeulàlia (Miguel, Alejandro o Josete) han realitzat un fum de guions de caràcter gràfic per a molts artistes que signen falles de secció especial, principalment.

155

La presència dels guionistes al procés constructiu dels nostres cadafals és ajuda important per als artistes fallers. A la història de les falles trobem pocs artistes fallers que participen completament a totes les facetes de la idea i confecció d’un cadafal, és a dir, si considerem amb pulcritud la definició d’artista faller, trobem pocs noms que hagen assolit totes les fases del procés constructiu: idear un guió, fer l’esbós i altres il·lustracions, realitzar un maqueta, modelar, construir, preparar, pintar i acabar el cadafal faller. Inclús els més complets, atenent la producció del seu taller —pel nombre o volum de les seues creacions—, es rodegen d’altres professionals per cometre l’encomanda de l’exercici. L’artista faller gestiona els temps de la producció i organitza els seus col·laboradors, be siguen escultors, fusters, pintors, il·lustradors o guionistes. La participació dels guionistes és important a l’equip del taller d’un artista. Aquesta necessitat és palpable quan un artista planta a una població de la qual desconeix l’actualitat política i social, quan la realització d’un guió no està entre les seues principals qualitats o, com comentem amb anterioritat, pel volum de producció amb la realització d’una falla d’elevat pressupost o pel gran nombre de falles a obrar. A més a més, afegim la possibilitat de què la falla contractant, a través d’algun membre de la comissió, s’oferisca a realitzar el guió del cadafal. L’artista pot valorar positivament aquest oferiment ja que el lliura de realitzar una tasca i, pot ser, puga apujar el percentatge d’èxit amb una crítica més pròxima i fresca. Aquest oferiment també repercuteix positivament en la comissió fallera, atès que s’aconseguix una implicació amb el cadafal, s’accedix a conèixer les fases i procés de la construcció així com es potència el reforç d’un valor col·lectiu com és la participació activa. Hem d’indicar que sempre cal respectar la línia imaginària existent entre l’artista i el guionista, sobretot si és faller. El primer és el director artístic del monument i és qui pren totes les decisions d’aquesta vessant. El segon suggereix les idees plasmades al guió. Bàsicament, l’artista sempre tracta d’estirar el pressupost fins el límit estimat i el faller sempre voldrà algun ninot més. A més, l’experiència de l’artista faller, si té els peus a terra i no ven duros a quatre pessetes, farà que l’exposat pel guionista-faller tinga cabuda al cadafal amb l’ajuda de l’enginy. Un clar exemple, i és el que ocorre a la majoria de les vegades, és quan el faller pensa un esquetx d’una crítica d’actualitat on apareixen bastants ninots per explicar-la, i a través del seu enginy, l’artista redueix el nombre de ninots i ho supleix amb la inclusió d’atraient escenografia, de producció més econòmica que una figura, sense canviar el sentit de la crítica i adaptant-se al pressupost establert.

156

Com i quan? Siga o no el guionista un faller, siga un aficionat o, per sort, professional de la matèria, el guionista pot aparèixer en escena, dins del procés constructiu del cadafal faller, en tres moments que repercuteixen tres tipus de guions distints: GUIÓ LLIURE o Ad Libitum. Aquest tipus de guió és encarregat per l’artista faller en el primer moment, quan li és encomanat un projecte de cadafal. El guionista és lliure d’idear qualsevol tema i podria estar afectat amb el síndrome del full en blanc. Certament, aquesta situació és poc freqüent, atès que sempre existeixen diverses premisses establertes per l’artista com puga ser una temàtica o situació elegida, o inclús el desig de reproduir una figura o grup concret com element principal. És allò que li s’ha sentit comentar a algun artista: m’agradaria fer una falla sobre pel·lícules, per exemple. Aquest guió lliure, farà discorre a l’afortunat guionista per trobar un tema atractiu, nou i, dins de la dificultat, exclusiu a més de ser factible la seua execució. Elegida la temàtica, és el moment de desenvolupar-la, a través del coronament, contra-coronament i escenes. GUIÓ CONDICIONAT per un motiu principal o temàtica. Aquest guió és el més freqüent a les falles de les poblacions falleres i de les seccions inferiors del cap-i-casal. L’artista realitza o encomana un esbós de la idea que té en ment i amb aquest dibuix acudeix al guionista per a què li lligue unes bones escenes per al coronament elegit. De vegades, a l’esbós li s’acompanya una maqueta a escala. És freqüent aquesta situació, atès que l’artista vol aprofitar el material que té disponible o té aparaulat, be siga en motles o mitjançant models digitals. L’artista té l’enginy de fer una nova versió d’un altra falla o modificar els ninots per aconseguir altres personatges. L’anomenat refregit, criticat constantment, ha sigut una forma de reduir costos i aconseguir voluminoses falles i excepcionals figures i peces que han recorregut, i recorren, tota la geografia fallera valenciana. La realització d’un guió no sempre té un caràcter estricte sinó que en certes ocasions, confluïx un intercanvi d’idees entre el guionista i l’artista, aportant el primer suggeriments per al remat o per al contra-remat. Per a la confecció de les escenes, el guionista realitza dues llistes: una amb distintes situacions que es poden plantejar d’acord amb la temàtica triada i una altra amb els temes d’actualitat susceptibles de ser criticats. Com un joc, s’enllacen els elements de la primera columna amb la segona. Aquestos lligams donaran pas a la idea de cadascuna de les escenes que seran propostes a l’artista, el qual elegirà les millors i les redissenyarà d’acord amb el pressupost o material que pot disposar.

157

Aquest tipus de guió és on millor es desembolica el guionista. Aconseguir una uniformitat temàtica amb un guió directe, sense rodejos i fàcil d’entendre és sempre la tasca proposada. Al meu parer, el conjunt del cadafal — part artística, estructural i de guió—, ha de complir la regla de la profunditat, amb tres etapes: la cridanera, la vista general del cadafal ha d’enganxar la curiositat de l’espectador amb una bona composició, colorit o supressiva; una etapa visual, on l’espectador s’ha acostat al cadafal mogut per la curiositat i comença a pegar-li la volta, contemplant les escenes, les quals han d’estar enteses sense l’ajuda inicial de la literatura i amb el propòsit d’enganxar a llegir; la darrera fase, la literal, on l’espectador gaudeix de les versades i d’altres cartells complementaris que reforcen la idea i que aconseguixen la plena satisfacció de l’espectador. GUIÓ ENCADENAT. Podem també definir-lo com el realitzat a monstruo, com es denomina així en composició musical quan el poeta ha d’escriure la lletra d’una peça musical quan aquesta ja ha estat composada. I és que el guionista entra en escena quan la falla ja està definida completament tant el coronament i com les escenes. Inclús, en molts casos el cadafal ja està quasi finalitzat. El guionista li ha de pegar la volta a la temàtica elegida amb la inclusió de crítica actual, tot ajudat amb els versos i cartelleria complementaria i, si es pot, a través d’escenografia o objectes a aportar als ninots. Aquesta confecció del guió és difícil i complicada. Hi ha vegades que si la temàtica elegida es uniforme puga ser que isca un guió digne, però altres vegades existeix una gran discontinuïtat entre les escenes on es mesclen a un mateix projecte una parella d’indis, un policia i un caco, dos romans i una parella de nuvis, per exemple. Així que podríem plantejar dues eixides a la situació: recercar una uniformitat quasi impossible o intentar enquadrar actualitat dins de la diversitat sense conformar un guió arrodonit. El guionista, en aquesta fase, sol ser també l’encarregat d’escriure els versos i utilitzar cartelleria complementària per a què la falla tinga cert sentit i suggerir a l’artista la indispensabilitat d’afegir certs elements que aconsegueixen el sentit crític i argumental.

I per què? A tall de conclusió, pensem que cal lluitar per aconseguir sempre el millor guió per a un cadafal faller, aquell que assegure que la falla tinga sentit, que la falla complisca la seua comesa: la de criticar aquells aspectes de la societat que no ens agraden amb un registre satíric i humorístic; ser focus de reflexió i, per suposat, divertir a la gent, que solte una bona rialla i se’n vaja de l’emplaçament amb la mateixa satisfacció que el guionista té quan parix un continu degoteig d’idees plenes d’humor i sàtira per a ser plasmades sobre el cadafal faller confeccionat per un també satisfet artista faller.

158

Moment en què apareix el guionista quan es tracta d’un GUIÓ LLIURE, al començament del procés de realització d’un cadafal faller. Elaboració Rafa Tortosa

Moment en què apareix el guionista quan es tracta d’un GUIÓ CONDICIONAT, dins del procés de realització d’un cadafal faller. Elaboració Rafa Tortosa

Moment en què apareix el guionista quan es tracta d’un GUIÓ ENCADENAT, a la fi del procés de realització d’un cadafal faller. Elaboració Rafa Tortosa

159

Paga la p ena lluitar per...

la crítica en el monument faller? Aitor Sánchez Periodista Vells contes de l’Índia, de Sergio Fandos (Ceramista Ros-Josep Maria Mortes Lerma, 2013). Col·lecció Joan Castelló

160

Si la crítica falla, falla la falla “Les falles haurien de dir més coses i ser més senzilles” Antonio Ortiz Fuster, “Ortifus”

Parlar de falla i crítica és parlar d’una definició tautològica, perquè l’una no es comprén sense l’altra. Des de la creació de la festa fins a dia de hui la crítica ha sigut la pedra angular d’un ritual que crema en el foc allò que no li agrada per a renàixer de les cendres en el nou cicle de primavera. Purificar, satiritzar, condemnar i fer burla situen a l’individu en el centre de la plaça, escari comunal, on l’ésser humà es reconcilia amb la societat i castiga allò que vol eradicar. Cada 19 de març el col·lectiu faller es conjuga de punta a punta en la Comunitat per tal de retre homenatge al foc sagrat amb una ofrena ritual única que ens diferencia dels animals: la capacitat de riure’s d’un mateix. El que tradicionalment coneguem com crítica (entesa també com autocrítica dels vicis i comportaments de l’ésser humà) és el que dona carta de naturalesa a una falla. Però... els fallers i artistes li donen la importància que té? Pesa més una estètica preciosista que ens done un premi -a tota costa- que ser fidels a l’essència de la festa? Falles blanques vs. Falles crítiques? 1. Inici de la crítica fallera, inici de la falla La intenció d’exposar públicament un comportament inadequat -dependent sempre des de la perspectiva de la societat que ha creat la falla- és la base de la festa, del cadafal i del ninot. Sense crítica no hi ha falla. Al llarg dels anys el contingut satíric i crític ha evolucionat, al principi sota el control dels poders polítics i de la burgesia dominants, i últimament amb l’autocensura i la ultracorrecció. Tal i com comenta Antoni Ariño “des del moment en el que la gent començà a llançar ninots al foc i cremava gent en efígie, la foguera passà a ser una pràctica simbòlica de caràcter sancionador, arreplegant una tradició indoeuropea àmpliament escampada”. Així és com el veïnat s’acomiadava de l’hivern, amb un exercici de reflexió, atribuint-se la potestat de jutjar i emetre un juí on algú del barri apareixia caricaturitzat, amb nocturnitat i traïdoria (la plantà i cremà sempre és de nit). Entre 1850 i 1870 les falles crítiques representaren el 75% del total i la sàtira moral el 46,2%, però si sumem les humorístiques i apologètiques, estes arriben al 20%. (Antonio Ariño, 1996: 20).

161

A més de la crítica política, social i de la modernitat (que reflectien els canvis de l’època) la falla més representada era la falla moral (vicis socials, crítica eròtica i veïnal), reflectit al llibret i amb un ampli repertori de metàfores sexuals i llenguatge popular. Entre 1885-87 arriba la repressió municipal, exercida amb impostos per tal de pressionar l’opinió pública. En aquest context es pensa en crear premis de falles a les més artístiques, com estratègia per transformar-les al gust de la burgesia valenciana del moment. La forta censura i els impostos van donar dos tipus de falles: la d’esplai i la transformadora del món (entre 1871-90 es planten sobre política internacional i espanyola, social, i un grup gran que imitava sarsueles i comèdies d’èxit). Superada la crisi s’obri pas a la falla política (1890-1907) amb forta càrrega simbòlica. El problema de Cuba i la crítica a la política africanista van fer que les autoritats tornaren a intervindre. Amb l’arribada del nou segle es creen els premis per valorar les falles segons el criteri i els interessos de la burgesia, donant pas a la falla artística i apologètica. La crítica política fallera entra en coma. Els anys 20 la festa es transforma en un pol d’atracció turística (decau la crítica social i política, només es contempla en el 35% de les falles), es satiritza contra la modernitat i cobra protagonisme el bròfec (falla de la Margot) i erotisme (Ariño, 1996: 21-32).

Esbós censurat de la falla del carrer de les Danses de 1950. Arxiu de Salvador Císcar.

162

Esbós després de les correccions fetes per la Censura. Falla del carrer de les Danses, 1950. Arxiu de Salvador Císcar.

2. Censura franquista i Transició Durant els primers anys de la postguerra la censura va ser molt dura. Des de 1944 era Junta Central l’aparell repressor. Tal i com indica amplament Gil Manuel Hernàndez en els seus estudis, en 1957 un 93,7% dels esbossos van ser censurats i és que l’ambigüitat era l’actitud més censurada, seguida de la temàtica eròtic-sexual i la política (Gil Manuel Hernàndez, 1996: 52). El franquisme aplicava a les falles el mateix dictat que a la resta d’expressions artístiques i així serà fins 1975. Durant este període les falles mostren una visió antimodernista, de crítica a la dona i al matrimoni, al puritanisme, patriotisme espanyolista i exaltació del valencianisme faller, sempre des de la perspectiva conservadora. L’investigador Salvador Císcar va desgranar en Anotacions i marques de censura en els esbossos de falla (1888-1971), cadascun dels esbossos que es conserven a l’arxiu Històric Municipal i al de Junta Central Fallera amb les marques dels censors corresponents, com a mena de catalogació. Vora 2.000 esbossos amb al·lusions polítiques, sexuals i temes morals vistos amb mals ulls per part, sobretot, de la dictadura franquista. Ens referim a marques i ratlles per a marcar i censurar banderes, escuts nacionals, al·lusions a personatges polítics, etc. referits a la realitat del moment. Anotacions del tipus “ojo” “pasar por la oficina” “revisión” “suprimir letreros, cuidar la crítica tratándola con discrección” “cuidado en la intención”, en revisión nueva, esta falla se prohibe”, eren els més freqüents respecte a temes polítics, però també detalla comentaris repressors relacionats amb la moral: fruites i verdures amb simbologia sexual (figues, plàtans, cols, etc.) o anotacions al marge de “fuera cuernos” “fuera el bote de tomate de la que lo lleve” “cuidado en la intención”, o “la figura del afeminado estará con toda discreción. Añadir S.A.” (Salvador Ciscar, 2014: 164) I és que tal com comenta Císcar en esta època moltes vegades “la perversió i maquiavel·lisme estava en la ment i ulls del censor, veien on no hi havia (...) i de vegades algunes coses són greus per a un censor i per a altres no.” (Ciscar, 2014: 65). D’aquesta manera es va conformant un imaginari imposat pel règim que té el seu reflex directe en la festa, on el “discurs supranacionalisme i l’harmonia social, la recerca de la deferència i l’obediència de les bases falleres mitjançant el sistema de premi i càstig, foren els eixos sobre els quals es va articular una instrumentalització plasmada en la confrontació de certa ideologia regionalista de caràcter conservador, estretament vinculada al món faller, que tingué la màxima eclosió durant l’etapa de la transició a la democràcia”. (Hernández Martí, 2006: 55). Cal recordar, precisament, que durant esta època -en 1942- naixen els premis d’Enginy i Gràcia (el primer el guanyà la Pl. del Mercat), una mena de “premi de consolació”, amb el qual el poder premiava les falles amb més humor, aquell que l’interessava promocionar, mentre castigava sense premi aquell que -passada la censura- no interessava al règim. Durant la Transició perduraran moltes de les idees anteriorment comentades, ja que a partir de la inauguració de la Ciudad Fallera en 1968 s’agilitza la industria del motle i el refregit, per abaratir costos, el que dóna com a resultat els mateixos ninots anys rere any i la seua pobresa argumental. Així és com la crítica contínua tenint forts components masclistes que veuen a la dona com a simple objecte sexual (coincidint amb el destape en el cinema), generadora d’infidelitats (continuen

163

els acudits sexuals amb mamelludes i empitonades) i l’exaltació d’una valenciania que connecta amb la batalla de València. És l’època en la que artistes com Miguel Santeulalia o Manuel Martín aborden temes de compromís polític (moviments anti-franquista, Reagan, Gorbachov, aprovació de l’Estatut d’Autonomia, el palleter, el meninfotisme, la llengua, etc.. ) (Alcañiz Chanzá, 1990: 232-238), mentre que Alfredo Ruiz inaugura un període de compromís social i estètic (Vicent Borrego, 1996: 104). Esta època de llibertats que inaugura la societat espanyola després d’anys de dictadura presentarà també reminiscències de l’època anterior en casos concrets, com la censura d’un ninot presentant a l’exposició del ninot en 1977. Enric Soler i Godes recull esta notícia (1978: 184): “per considerar-ho un poc “escandalós “, va ser censurat el ninot que va presentar la falla Olivereta-Cerdà i Rico, de l’artista J. Martínez Lleó.” 3. Falles blanques: espectacle i “bonicor” Els 90 van portar un major recolzament institucional cap al monument amb les subvencions municipals i creació del premi a la falla innovadora (IVAJ), gràcies a unes bones relacions d’este organisme amb la Diputació. Pel que fa a la crítica, la falla continua sent un espill de la societat que la crea: es manté l’ull amb la política local (Rita Barberà comença a ser ninot recurrent) i nacional (González, Aznar i Pujol, entre d’altres), però sobretot aflora una crítica de la premsa rosa i del famoseo, a imatge de Canal 9 (Tómbola) i la resta de tele fem. Cal destacar des del punt de vista temàtic i estètic l’espectacularització de la falla, amb shows dins del cadafal (Convent amb El temple de l’home -1992- o les apostes participatives de Na jordana, entre d’altres).

El confessionari, figura de la falla Reina-Vicent Guillot, 2004. Col·lecció CANDREU

164

La dècada de finals dels 90 i 2000 està marcada per una clara tendència a la despolitització dels monuments, on prima l’estètica, la imatge i l’efectisme d’una estampa impactant i cuidada en el detall. Així podem recordar les últimes falles amb remats polítics com Any de vaques flaques, de José Pascual Ibáñez Pepet (Pl. Mercè, 1994) o Latorre i Sanz amb El gran premi nacional (Pl. Mercè, 1997), amb Aznar, Botella, Cascos, Pujol, etc. el qual és recordat com l’últim remat de la secció especial, fins l’actualitat, format íntegrament per polítics. Es genera un estil de pintura neobarroc on Paco López opta pels brodats, la passamaneria i la recreació de vestits preciosistes que conviuen amb la paleta de colors pastissos i plans de Monterrubio que defuig de la seua crítica més corrosiva (que utilitzava als anys 90) i opta per una més de societat (Somnis d’una nit de març -2003-, on es parla de somnis i esperances o All you need is Love -2002-, recurrent tema de l’amor amb recursos humorístics). 4. La nova mordassa: l’autocensura Una vegada superada la censura explícita a les falles, comença a instaurar-se un procés gradual d’autocensura, al igual que en molts camps d’expressió cultural o comunicativa. Transcorreguts els primers anys de Transició (on les llibertats individuals i col·lectives estaven a flor de pell), els artistes fallers opten per una via ambigua, on de vegades manifesten una crítica política i social més dura i d’altres decidixen no decantar-se i eviten tractar temes complexos o especialment sensibles: temes tabú, com la religió. L’any 1980 el líder espiritual iranià, l’aiatol·là Jomeini, va haver de ser tapat del monument de la falla Na Jordana (obra de Vicente Agulleiro) i que tractava precisament el tema de la democràcia, representada per una dama gronxada pels partits polítics. El motiu? Les nombroses trucades anònimes amenaçadores que rebien els fallers de Na Jordana. L’artista i comissió van decidir no cremar el ninot*. Més recentment podem recordar com la censura ha aparegut, de tant en tant, a l’exposició del ninot. La recepció i inauguració de la mostra és sempre un termòmetre polític de la crítica i qualitat que tindran les falles al carrer els mesos següents. L’impacte en la premsa sempre és palés. Recordem una notícia del diari Levante-EMV (Moisés Domínguez, 2013) sobre la retirada de figues religioses en l’Exposició del Ninot: en 2004, l’artista Ernesto Mira per a la falla ReinaVicent Guillot un confessionari, on a l’interior hi havia una figura realista de Jesús. En aquella ocasió va ser la Setmana Santa la que va exigir la retirada perquè considerava que es ridiculitzava al fill de Déu. El prior assegurava que “els ninots representen situacions que han estat objecte de ferida interior per als creients catòlics. Lamentem que des de les festes de Sant Josep s’hagin produït aquestes ferides en la sensibilitat dels Poblats Marítims”. Tot i que tant l’artista com la comissió van reiterar fins a la sacietat que no hi havia cap tipus d’afany burlesc a la figura, es va decidir tallar la polèmica de soca-rel: la figura va ser retirada de l’Exposició i ni tan sols es va plantar. Va ser l’últim any que el jove artista Ernesto Mira va plantar falles a València.

* Las Provincias, 4 de febrer de 2007.

165

El 5 de febrer de 2006 la premsa es va fer ressò d’un altre cas: un grup censurat a l’exposició de la falla barri Sant Isidre. L’escena representava a tres monges amb un consolador, obra de l’artista Toni Fornés. Junta Central el va censurar “per ser de mal gust”, i en el lloc de l’objecte eròtic van obligar a ficar un ciri. Davant esta situació, l’artista va respondre que s’estaven “carregant-se l’esperit satíric, que sempre ha tingut les falles.” El diari Levante comentà que “la decisió va tenir immediatament el seu reflex en el debat polític. El regidor socialista Francisco Carsí va acusar directament a l’alcaldessa Rita Barberá i al regidor Félix Crespo, als quals va titllar de «inquisidors». El vicepresident de la JCF Joaquín Muñoz, responsable de l’Exposició, va desmarcar als seus superiors de la decisió. «És una decisió meua i la reafirme en tots els seus extrems». Però en tenim més. Un altre cas polèmic de censura va ser la retirada de l’exposició del ninot de l’artista Manuela Trasobares, on una representació de Rita Barberà amb un plàtan entre les cames va ser considerat també de mal gust per part de Junta Central Fallera. En 2007 el diari Las Provincias arreplegava un article titulat “Ni se quema La Mahoma, ni se pisa el Corán”, on es resumix com falles i les festes de moros i cristians canvien els seus costums per no ferir la sensibilitat de musulmans i com l’autocensura en este aspecte es va cuidar encara més arran dels atemptats terroristes del 11-S i 11-M.

Figura de la Mare de Déu del Desemparats, pertanyent a la falla La València daurada, de José Luis Ceballos i Francisco Sanabria (Plaça de l’Ajuntament, 2013). Col·lecció Aitor Sánchez

166

I més recentment trobem el cas de censura de la comunitat hindú amb la falla Ceramista Ros-José María Mortes Lerma de 2013. La falla de l’artista Sergio Fandos, amb el lema Vells contes de l’Índia va tindre que mutilar els ninots de símbols de divinitats hindús per evitar un conflicte. El moment de major conflicte es va produir cap a les 20.30 hores del 18 de març, quan un ciutadà de nacionalitat pakistanesa va ser detingut en intentar cremar-se a l’estil bonze després d’haver estat resant davant la falla. Swami Omkarananda, president del Temple Hindú a València, incidia als mitjans de comunicació que el problema era especialment en la crema, no ja en la representació (Sergi Pitarch, 2013: 20 de març). Per últim, com a anècdota trobem -fa un parell anys- com l’alcaldessa, Rita Barberá, va anunciar en la inauguració de l’exposició de 2013, que la figura presentada per la falla municipal estava salvada de les flames. No era una altra que la Mare de Déu dels Desemparats. No es tractava de censura en sí, però sí un cas d’intervencionisme polític per a salvaguardar del foc una representació religiosa. 5. Recuperació de la “crítica”: premis per tot arreu En la dècada dels anys 2000, moment del màxim esplendor de falles despolititzades i blanques, en sintonia amb la desafecció ciutadana cap a la classe política, sorgix una nova corrent que defensa la recuperació de la crítica. I és que tal i com han passat els anys, l’enginy i gràcia s’ha malentés com a premi de consolidació, de manera que en molts casos el jurat entén com a premi de categoria (és a dir com a millor falla) aquella més monumental o preciosista (com veiem que ja passava al segle XIX amb el foment del tipus de falla artística), menyspreant la crítica i arraconant aquelles apostes diferents i colpidores al reducte dels premis d’Enginy i gràcia. Es tracta d’una mala interpretació del concepte “falla”, ja que en sí ésta ha de ser altament crítica. Junta Central Fallera i les Juntes Locals crearen esta modalitat de premi per intentar acontentar més comissions amb premis, quan en realitat el que hauria de potenciar és la valoració crítica en la formació dels jurats i posar en valor la sàtira i la crítica per damunt d’altres conceptes també inherents al cadafal. Cansats de la perversió del premi d’Enginy i gràcia i de la falta de contingut àcid en el cadafal, falles, associacions, entitats, col·lectius i empreses comencen una nova anadura per premiar la crítica, de vegades real, altres com a impuls publicitari de l’entitat que premia. 5.1. PREMI I+G: Federació de Falles en Especial Enginy i gràcia La primera en alçar la veu en contra de la tònica dominant va ser la Federació I+G. El 17 de novembre de 2004 el Palau de Pineda va ser el lloc escollit perquè set comissions falleres iniciaren el seu camí per la defensa “de l’esperit de sàtira i crítica social, recuperant la sàtira fallera per a uns monuments cada dia més plens d’una crítica blanca o inexistent.”** Es tractava d’una federació entre falles de sectors i seccions diferents, amb inquietuds comuns, a favor de la pluralitat. Al març de 2005 es presenta en societat la primera edició del Premi I + G atorgat per la Federació a la falla que, segons el parer d’un jurat triat per la pròpia federació, tinguera més enginy i gràcia de totes les falles plantades a València. ** https://es-es.facebook.com/Federaci%C3%B3-de-Falles-en-Especial-Ingeni-i-Gr%C3%A0cia-261117960613586/info/?tab=page_info

167

Escàndol, de Pere Baenas (Plaça del Pilar, 2014).- Col·lecció Aitor Sánchez

168

A l’actualitat l’entrega es fa el dia dels Sants Innocents, on també reben la seua distinció les falles de Torrent guanyadores del nomenat premi, atorgat per la seua Junta Local. La Federació en la seua reivindicació, va donar un pas més enllà i al 2006 va dur a terme el I Congrés Internacional d’Enginy i Gràcia, on artistes fallers, pintors, escultors, comunicadors, polítics, etc. van reivindicar la tornada a l’inici. En l’actualitat són 19 les entitats falleres, aglutinat entre les seues comissions a més de 3.200 fallers censats. 5.2. Premi picota del PSPV: 10 anys de foment de la crítica Es tracta d’un guardó instaurat l’any 2005 pel grup socialista de l’Ajuntament de València, que prèvia negativa del grup popular a realitzar-lo des del consistori, va decidir crear-lo pel seu compte. El guardó té com a objecte ser un reconeixement i un incentiu per estimular l’esperit crític que les falles han tingut des del seu inici. Les comissions que des de la seua creació han estat guardonades han estat: Na Jordana (2005), Sant Vicent-Periodista Azzati (2006), Duc de Gaeta-Pobla de Farnals (2007), Plaça de l’Àngel (2008), Bisbe Amigó-Conca (2009), Almirall Cadarso-Comte d’Altea (2010), Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades Arrancapins (2011), Jorge Comín-Serra Calderona Nou Campanar (2012), Mestre Gozalbo-Comte d’Altea (2013), Císcar -Borriana (2014) i Arquebisbe Olaeche-Sant Marcel·lí (2015). Dotat amb una quantia de 1.000 euros i una peça de Ortifus, aquest premi a la crítica local en les falles ha aconseguit la seua maduresa i s’ha consolidat. Al tractar-se d’una iniciativa d’un grup polític municipal, a soles poden les comissions que planten en el terme de la ciutat de València. 5.3. Crítica local als pobles Això no vol dir que en els pobles no es fomente la crítica, de fet les Juntes Locals convoquen el seu propi premi de crítica, com ara la Federació de falles de Gandia; o les Juntes locals de: Alzira, Dènia (premi que porta el nom de Luis Francisco Carrió), Borriana, Benicarló, Xàtiva, Sagunt, Paterna o Benifaió (abans de 2011 els premis eren rotatoris), entre d’altres. Des d’altra perspectiva destaquem el cas de Torrent, on és la premsa local i els propis polítics municipals els encarregats de donar este premi. El diari La Opinión de Torrent convoca este concurs al que convida com a jurat a un representant de cada grup municipal amb representació al consistori, periodistes del gabinet de premsa de l’Ajuntament, junt amb corresponsals dels diaris Las Provincias i El Levante i altres mitjans de comunicació. Segons les bases d’este concurs fomenten les escenes dedicades a “la crítica política, social, cultural, esportiva o econòmica que mostren crítiques de caràcter local o municipal. No obstant això, es desestimaran aquelles que traspassen els límits del bon gust.”*** 5.4. Premi Arc Iris del co·lectiu Lambda: 13 anys per la diversitat sexual Altres col·lectius també donen els seus premis per destacar algú punt concret de la crítica, és el cas del col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (Lambda) que en 2015 va entregar el seu tretzè premi Arc Iris, guardó amb el qual es reconeix a aquelles falles que, “dins de l’enginy i la crítica, millor reflectisquen la diversitat sexual, de gènere i familiar”. *** Bases del concurs que podeu trobar a: http://fallasdetorrent.com/wordpress/?p=6975

169

5.5. Premi Controla Club: 12 anys de prevenció L’ONG Controla Club també entrega els seus Premis Fallers per reconèixer la tasca de les comissions falleres que col·laboren amb la Campanya “Controla en Falles, Si et passes t’ho perds” i premien els millors monuments fallers i escenes que “millor tracten la problemàtica dels consums abusius d’alcohol i altres drogues transmetent missatges de prevenció i conscienciació per als joves.” 5.6. D.E.P: Premi RTVV millor crítica de Tele L’extinta RTVV convocava formalment els premis a la millor crítica sobre televisió, en el qual es valoraven els treballs “amb més gràcia i qualitat artística d’un ninot, o una falla”. Tal i com recorda Javier Mozas, aquests guardons, de caràcter anual des de l’any següent a la creació de l’ens autonòmic, en l’exercici faller 1990-1991, excloïa inicialment a les infantils****. En l’exercici faller 1999-2000, RTVV decideix premiar també a les falles infantils. En les falles de 2002 van crear el premi al millor ninot personatge de televisió. Però diem a soles formalment, ja que en la pràctica es tractava d´un aparador estètic, una forma de donar publicitat a la cadena que premiava les escenes més condescendents, i a la vegada una excusa per retransmetre la cremà en la nit de la cremà la falla que més interessava. Així ho van criticar els ex treballadors de l’ens amb la creació del premi ‘Treballadors RTVV’ amb la intenció de “mantenir-se en el temps fins que arribe el dia en què recuperem per a tota la societat una RTVV pública, en valencià, de qualitat i plural”. El comitè d’empresa senyalava que enfront del caràcter del premi que lliurava la companyia i que valorava “la propaganda al poder establert”, el nou guardó tindria en compte “la crítica, element fonamental en les falles des del seu origen”. Així doncs, els treballadors de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) van lliurar en 2014 el primer premi ‘Treballadors RTVV’ a la falla que millor retratava la situació creada a la ràdio i la televisió públiques després del tancament. En la primera edició es van lliurar set premis.***** 6. Quan el premi de crítica es confon amb publicitat Esta estela de premis basats en la publicitat i la promoció d’un producte el trobem també en la convocatòria del premi Xufa de València (creat en 2008 per la Denominació d’Origen Xufa de València. La falla guanyadora gaudeix de 200 litres d’orxata i un estendard que els entregarà el Consell Regulador de la DO). D’igual manera trobem el premi Granota Levante U.D. (creat en 2010. En 2015 va atorgar els cinquens per destacar “ninots o escenes que facen referència al club”, i especialment estiguen dedicades als xiquets, ja que el Llevant UD va iniciar la temporada passada el projecte El Club dels Xiquets. El 1r premi estava valorat en 1.500 €, el 2n en 1.000 i el 3r en 500 €, més estendarts). També trobem com a 2011 es va ficar en marxa el concurs Gente de fallas/Pyroshopping, del programa de falles d’Onda Cero a la millor escena que tracte el món de la pirotècnia i els seus problemes. Acabem amb el cas del passat any i el premi **** http://www.vivelasfallas.es/fallas/blog/rtvv-en-el-recuerdo ***** http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/03/14/valencia/1394827107_090763.html

170

Las Provincias, amb motiu del seu 150 aniversari. Més de mig centenar de comissions participaren per optar als 10.000 euros de premi que millor reflectien la temàtica que fera referència al propi aniversari del diari, amb al·lusió a les obres falleres al diari i els 150 anys que compleix”-resaven les bases. A este concurs sumava altres dos: el de la Tradició Valenciana en les falles (1.500 euros i 500 al accèssit per “fomentar la plasmació en les pròpies falles d’aspectes de la vida i la història valenciana més arrelada amb els valors tradicionals”) i el premi al Ninot guanyador de l’exposició (dotat amb 1.000 euros, amb igual temàtica) 7. Conclusió La crítica en la falla ho és per definició. Al llarg de la història, el poder polític -de qualsevol bàndol- sempre ha volgut controlar la festa, adaptar-la i reinventar-la si escau, per tal de nodrir-la amb l’imaginari i ideologia adient per perpetuar el sistema. Sobre tot és durant l’etapa franquista, tal i com comenta Gil Manuel Hernández, quan la festa fallera s’articula “redefinint la pròpia tradició (catòlica-conservadora) i adaptant-la a les noves circumstàncies i demandes (franquisme), va servir alhora de plataforma ideològica teòrica (ideologia) i pràctica (política) per promoure la interiorització quotidiana dels postulats del nou règim.” (Hernández Martí, 2006: 20). Però després de la censura explícita es quan entra en joc l’autocensura en plena democràcia, on la desafecció política de la societat, i el conformisme de gran part del sector faller amb la classe política i econòmica dominant han acorralat la crítica de la base del monument... i també del remat. La promoció de falles blanques i artístiques amb els premis de Junta Central Fallera en els anys 2000, la grandiositat de l’efecte Nou Campanar i la cursa de les que els imitaven, han marcat la línia a seguir. La societat actual del consumisme també ha entrat de ple en el monument amb premis que promocionen algun producte, empresa o col·lectiu i que falsament s’entenen com a crítica. A l’actualitat es percep un tímid ascens del contingut crític al cadafal, com a conseqüència de la crisi, del malestar dels ciutadans davant la gestió política i econòmica, així com l’ascens de moviments i plataformes ciutadanes que tenen el seu reflex diari en els mitjans de comunicació i per extensió en el monument. Pot servir com a indicador els temes crítics de política nacional i autonòmica plasmats en falles de secció especial en els últims anys: Escàndal o Pantomima (primers premis de la Plaça del Pilar en 2014 i 2015), Ara em veus, ara ja no (Regne, 2015) o Altres formes de vida, altres formes de ser (amb crítica més social, Na Jordana 2015). Les falles de 2016 pareixen que continuen per esta via. Cal lluitar i defensar allò que fa diferent la festa fallera de la resta: crítica per cremar, satiritzar i riure’s d’un mateix... Com hem vist una falla no té raó de ser sense crítica: política, sexual, social, costumista o local per tal de millorar, propòsits d’any nou que es llancen al foc, però que prompte oblidem. I es que com en la pròpia història de la humanitat, l’esser humà torna a ensopegar-se amb la mateixa pedra... tot siga per tornar a començar, tot siga per tornar a cremar els nostres vicis en la falla.

171

Paga la p ena lluitar per...

les falles infantils? Víctor Valero Artista de falles infntils Qué tens al cap?, de Víctor Valero-Marc Martell (Pintor Stolz-Burgos, 2010). Foto Juan Gabriel Figueres

172

Falles infantils pacifistes i respectuoses Des de ben xiquet he tingut poca simpatia pels jocs i joguets que recreaven lluites, combats o batalles. Vaig créixer en una època en la qual els joguets bèl·lics estaven ben vistos, potser per la guerra freda existent, però, encara així, mai vaig gaudir jugant amb pistoles o amb equips de romà. Un poc més tard de temps, els meus útils de jocs van ser substituïts per llapis de colors, sent eixes les meues armes per a combatre l’hostilitat, la por i la inseguretat, i prompte vaig entendre que no podia tenir millors aliats que el dibuix i el modelatge, perquè em portaren a un món més suggeridor i menys violent. Encara que també he de reconèixer que les meues primerenques habilitats van provocar una violència cap a mi per part de companys que no entenien que la meua lluita era altra. Amb l’arribada de l’adolescència i l’ombra, encara present, de la guerra de Vietnam vaig començar a prendre consciència que combatre i lluitar solament implicava injustícia, odi o mort, trobant en la música, els moviments pacifistes i el hippysme el leivmotiv perfecte para, amb les meues fidels armes, seguir combatent tot el que no m’agradava de l’entorn que em veia créixer. Els joves que vam madurar als anys 70 crèiem que el moviment pacifista estava fent grans assoliments per a conscienciar a la població mundial, enviant un missatge clar de no violència. Va haver-hi artistes que es van posicionar clarament a favor del pacifisme, com els Beatles i, posteriorment, John Lennon, que van ser un referent per als que no creiem en una educació dictatorial i desitjàvem un canvi per a aconseguir un lloc més just i menys violent on viure. Una part important de la joventut prenguerem partit per canviar el llegat violent dels majors. Alguns, influenciats per les òperes rock de l’època, arribarem a creure en un Crist pacifista, enrotllat i més pròxim, fins i tot arribem a ser Pioners de la Pau dins del moviment Scout catòlic per a, sense lluites, intentar canviar una societat que no ens agradava. Més tard, vam tenir l’oportunitat de negar-nos a complir un servei militar que no consideràvem necessari i molt menys obligatori. Vaig tenir la sort de lliurar-me de complir eixe servei, però sempre vaig recolzar la iniciativa d’amics que, mitjançant la vaga i la resistència, van aconseguir que amb el temps l’exèrcit es professionalitzara i el servei militar deixara de ser obligatori. La guerra i la pau, dues paraules antagòniques, van ser molt pronunciades entre els 60 i els 70 i van significar molt; anys després, els enfrontaments armats (gran eufemisme) segueixen estant presents i sembla que s’hagen convertit en una cosa difícil d’evitar i a voltes fins i tot justificada. No se si la predisposició i també part de la cultura que m’ha interessat han fet de mi una persona que confia poc en els enfrontaments i la submissió de les persones, per açò hi ha certes paraules del llenguatge bèl·lic introduïdes en les nostres converses quotidianes que no m’agrada usar; he de reconèixer que em costa vertaders esforços no utilitzar la paraula lluita. Sembla que el fet de nàixer i d’existir vaja implícit amb lluitar i que tot en la vida s’aconseguisca lluitant.

173

La lluita és barallar, combatre, disputar, enfrontar-se. Una batalla sempre és injusta siga el que siga el motiu del seu origen. Tenim exemples molt pròxims del sofriment que va suposar per als vençuts la nostra guerra civil. Supose que algú pensarà que utilitzar el llenguatge bèl·lic, encara que siga en el terreny de la metàfora, està més que justificat i no té cap conseqüència, però amb el fet que s’utilitzen, de forma figurada, aquestes paraules l’única cosa que aconseguim és banalitzar el seu significat real. Així que, malgrat l’esforç que puga suposar, estaria bé poder eradicar, a poc a poc, el llenguatge bèl·lic del nostre vocabulari; jo almenys ho intente. Naixem per a fer allò que creiem millor se’ns dóna, però açò l’hauríem de fer treballant, amb afany de superació i no lluitant com he comentat abans. La lluita comporta sofriment i violència, millor fer-nos càrrec de les nostres vides d’una forma pacifista: fluir i no enfrontar-se. Estic convençut que a tots ens aniria millor i gaudiríem més. No és cert que calga patir per a prosperar i aconseguir assoliments. En el meu període d’estudiant vaig alternar els estudis de Belles arts amb la formació tècnica en un taller de falles i prompte vaig entendre que la meua, en aquells dies, lluita no anava a ser fàcil. M’enfrontava (perquè va haver-hi enfrontament) a tota a una jerarquia d’artistes majors que no veien amb molt bons ulls els canvis que veníem a proposar els més joves. Vaig passar anys tenint una actitud més d’enfrontament que de diàleg i la lluita a voltes resultava insuportable: no existien els matisos, o blanc o negre, el teu o el meu. Temps de poca comprensió i de molta imposició de criteris que solament van desembocar en malestar i frustració, per açò, després d’un període curt de temps dedicat a fer unes poques falles infantils, vaig abandonar, no vaig saber dialogar, solament vaig saber enfrontar-me amb

174

Ninot de la falla Els drets dels xiquets, mai una quimera, de de Víctor Valero-Marc Martell (Ripalda-Beneficència-Sant Ramón, 2015). Foto Joan Castelló

un gran gegant que em va pronosticar que la meua lluita es preveia impossible. Vaig passar un llarg període de temps dedicat a altres activitats, però sempre pensava quin era el motiu, si és que hi havia algun, pel que havia deixat de fer falles. Em sentia impotent per no poder canviar allò que no m’agradava, fins que vaig entendre que la millor manera de fer-ho era treballant des de dins fent, de nou, falles. Quasi per casualitat vaig tornar a la professió i, a poc a poc, vaig anar entenent que tènia que canviar la meua forma de relacionar-me, Vaig dir adéu a les lluites i enfrontaments i vaig començar a negociar utilitzant el diàleg com a millor argument per a aconseguir avanços. He de reconèixer que no va ser res fàcil i el període d’incorporació a una nova forma de veure la meua realitat professional va ser lenta. Ara crec que gaudisc d’una espècie de nirvana que, a voltes, es difícil de conservar, però seguisc treballant, dia a dia, perquè tot fluïsca. A la pregunta que si val la pena lluitar per les falles infantils, canviaria la paraula lluitar per treballar i contestaria que sí, malgrat els esforços i la ingratitut amb la qual a voltes se’ns recompensa. És cert que almenys la dedicació, l’afecte, la il·lusió i l’afany de superació poden amb tots els inconvenients. No sé si, en principi, la meua lluita més enfrontada i després el meu diàleg més relaxat i pacifista hauran contribuït a crear una situació millor respecte a la creació de falles infantils i si a les noves generacions els haurà servit per a alguna cosa. El pas del temps ens dirà si va valdre realment la pena treballar per unes falles infantils més pacifistes i més respectuoses en tots els aspectes. Merry Christmas, the war is over (John Lennon). Detall de la falla Xé que bó (una cuina d’altura), de Víctor Valero-Marc Martell (D’alt-Sant Tomeu). Foto Joan Castelló

175

Paga la p ena lluitar per...

les falles infantils? Iván Tortajada Estellés Artista de falles infantils Detall d’una escena de la falla Estem en Babia, d’Iván Tortajada (Jesús-Sant Francesc de Borja, 2015). Foto Joan Castelló

176

Falles infantils: diversitat i originalitat Les falles infantils sempre han sigut les grans oblidades, focalitzant-se fins ara tota l’atenció en la monumentalitat i espectacularitat de les falles grans, que d’altra banda són el reclam televisiu i turístic. En qualsevol cas, actualment existix una major sensibilització amb les falles infantils en la mesura en què generen major interès per la seua varietat de propostes plàstiques noves i originals. Les falles infantils estan sent l’avantguarda en el que a evolució conceptual i estètica de les falles es referix, convertintse d’aquesta manera en una eina fonamental per al desenvolupament del format gran, que presenta una evolució més lenta i encara subjecta al prototip de falla convencional. Apostar per les falles infantils en aquesta “lluita” és anar a cavall guanyador, ja que aquest format artístic és el que, ara com ara, està aportant propostes més diverses i originals. La indústria relacionada amb les falles, malgrat la crisi que viu el sector, és una eixida professional amb un mercat específic bastant variat que pot servir com a inserció laboral per a les persones titulades i amb formació i que poden aportar eixa visió desproveïda de prejudicis sobre com ha de ser una falla. A la fi dels anys 50 es començà a reconèixer l’autoria i el paper dels artistes que es dedicaven exclusivament a fer falles infantils. El gremi d’artistes fallers va regularitzar i va fer una distinció entre artistes de falles grans i infantils aportantlos un carnet i una numeració propis. José Manuel Alares, Vicente Almela i Víctor Valero, entre uns altres, van lluitar per mostrar el seu plantejament de falla i van ser el germen de l’explosió creativa actual en el món de les falles infantils. Ells van ser els que van trencar amb eixes falles que, entre els 80 i els 90, s’havien allunyat del públic infantil i que es caracteritzaven per ser obres on imperava l’horror vacui de figures que imitaven la realitat, que es recreaven en detalls on l’artista lluïa la seua habilitat i tècnica, però que no connectaven amb el públic al que en teoria anaven dirigides. Si anteriorment parlàvem de la “lluita” que van lliurar alguns artistes fallers per fer visible un altre model de falla, avui la realitat és que a causa de la crisi econòmica que tots patim, molts artistes i artesans fallers es veuen obligats a centrar els seus esforços a treballar/lluitar per a traure avant els seus tallers (ja facen falles grans o infantils). I reilusionar-se any rere any és imprescindible per a seguir “lluitant per les falles”.

177

Paga la p ena lluitar per...

la promoció turística de les Falles? Alejandro Lagarda Guia de Turisme Membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) Webmaster d’Un Nou Parot Milers i milers de turistes acudixen any rere a any a les falles de València. Aspecte del carrer Convent de Jerusalem en plenes festes. Col·lecció Joan Castelló

178

Una oportunitat artística desaprofitada any rere any Les Falles són la més gran oportunitat artística urbana del món i, no obstant açò, han sigut desaprofitades any rere any. Tant a nivell creatiu –amb un model estètic endogàmic que, en la majoria dels casos, és autoreferencial- com en la promoció del seu potencial turístic. Malgrat la importància que les Falles posseeixen en les nostres ciutats, no s’ha plantejat un pla de turisme coherent i unitari per a donar-les a conèixer de manera completa i adequada a l’exterior. Sabem que és difícil. Les Falles no deixen de ser una espècie de regnes de taifa, però no es tracta, en cap cas, de pervertir la nostra festa “al servei de”. La festa ha de ser com desitgen els fallers i les ciutats que les acullen. El principal error ha estat, probablement, el poc valor que donem des de dins al potencial cultural de les Falles. La imatge que es té d’elles, fins i tot entre els nostres veïns, està distorsionada. Al nucli de la festa, l’obra artística oferida a la ciutat, li envolta una crosta molesta en forma d’insalubritat, decibels i molèsties. Una capa de la qual tots som responsables. Especialment els fallers, moltes més vegades preocupats per la diversió hedonista i etílica que deixa de costat altres valors potencialment més interessants. Uns valors que no exclouen la festa ben entesa i que són diferenciadors. Valors que, a l’exterior, farien molt més atractives a les Falles. Si el que pretenem, òbviament, és vendre cultura. I eixe no ha semblat ser el principal interès. Existeix l’envejosa i recurrent queixa: per què les Falles no són tan conegudes com els sanfermins? Però no ens parem a pensar en per què les festes de Pamplona són tan atraients. I la raó no és tant la tauromàquia –eixa estúpida tortura que per a alguns és sinònim de cultura- sinó que és el desfasament alcohòlic i festiu més absolut. La festa és més coneguda, sí. Però no per açò és millor. Al contrari. L’arribada de gent sense filtre –a més, d’un perfil certament salvatge que segueix veient el sud d’Europa com un parc d’atraccions banyat de sol i de mar- ha provocat una degradació de la ciutat i de la festa, i ha provocat un efecte rebot i de dependència que, evidentment, jo no vull per a les Falles. A nivell turístic, el que vull per a la nostra festa és molt diferent. En primer lloc, bandejar de la imatge global de les Falles certs actors absurdament sobredimensionats –i propis de moltes altres festes, com les regines- per a valorar el potencial artístic de les obres, on treballen creatius i professionals de molt nivell i que moltes vegades són ignorats. En segon lloc, no intentar vendre les Falles com un tot indivisible. Hi ha molts aspectes culturals –des de la indumentària a la pirotècnia- que són “vendibles” de manera separada i, segur, més efectiva. En tercer lloc, l’objecte del turisme no hauria de ser únicament la massificació i la recaptació; eixe desig de presumir de xifres sense esperit que tant agrada en les institucions. L’objectiu del turisme és donar a conèixer per tal de gaudir.

179

La mascletà en la plaça de l’Ajuntament es un altre dels atractius turístics de les falles. Col·lecció Joan Castelló

180

Ens queda molt treball per fer. I no únicament amb la imminent declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Tenir el títol i creure que amb açò ja en tenim prou és un error en el qual podem caure. Seria començar la casa per la teulada. Només treballant, polint, conscienciant… lluitant en definitiva per una festa més agradable i millor, menys agressiva i que en no pocs casos ha gangrenat la sociabilitat de les nostres ciutats, aconseguirem un espai cultural apreciat pel turisme estranger i estatal. Aquest últim prou ignorant en tema faller. Sense deixar de costat, òbviament, una realitat oblidada en tantes ocasions: malgrat el seu caràcter específic, les Falles presenten molts punts de contacte amb moltes altres festivitats o rituals del món vinculades al foc o al cicle del carnestoltes. A soles, i menys en un món tan globalitzat, no anem enlloc. La unió i promoció conjunta a través de propostes com el Carnval Project de la Unió Europea, fan possible un estudi seriós i una promoció adequada dels valors culturals associats a les Falles i, en definitiva, una major visibilitat allunyada del caràcter folkloritzant i provincià que, des del canvi de govern –almenys en la capital- sembla que es va deixant de costat.

La indumentària es un aspecte que caldria difondre de la festa de les falles. Foto Joan Castelló

Les festes populars no estan renyides amb la cultura. No cal tenir por a promocionar-les a un altre nivell al marge d’allò que és estrictament lúdic. Les Falles són cultura. Cultura que transmuta i que s’apodera de la ciutat. Cultura que, sobretot, sobreviu a través del temps en una tradició de la qual bevem i que, al mateix temps, recreem, com un signe d’identitat i de permanència.

En els dies grans de les falles, turistes i valencians envaeixen els carrers de València.Foto Joan Castelló

181

Paga la p ena lluitar per... fer una aposta decidida pel monument faller? Fernan Selfa Codina Empresari autònom del sector de l’electricitat industrial i President de la Falla Sant Antoni de la Mar Sant Antoni es la núvia, de Josep Lluís Sapiña Mompó Rosquilla (Sant Antoni, 1963). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós.

182

El dilema d’estar en secció Especial Quan en varen proposar escriure un article sobre el dilema que podíem tindre els presidents d’una falla com la meua (Sant Antoni) de si paga la pena o no mantenir la festa de les falles, i en nostre cas fer l’esforç d’estar en categoria Especial de les falles de Cullera, vaig dir enseguida que sí, que podria intentar-ho. Encara que no sóc molt assidu d’escriure articles, no podia deixar passar la ocasió d’expressar la meua opinió en el llibret d’una falla, la de Raval de Sant Agustí, on tinc molts bons amics i sempre he sigut ben rebut. En primer lloc el que se’ns planteja és l’esforç econòmic que hem de destinar al monument, ja que com en totes les comissions hi ha gent partidària de gastar més en cartó i una altra que pensen que el primer és la festa. Està clar que tots tenen la seua part de raó perquè una falla sense monument no existiria com a tal i sense festa acabaria desapareixent, perquè llavors només ens queda sumar les dos coses i intentar fer-ho al màxim nivell. El dilema ens ve quan ens plantegem què volem ser, quant a pressupost ens referim: els últims d’Especial o els primers de Primera? Per a mi el més còmode seria sens dubte intentar situar-nos com el primer pressupost de Primera, ja que pràcticament no hauria de fer quasi res, només ajustar pressupost a secció Primera i la resta per a festa. Quan una persona accepta el càrrec de president i es posa al davant d’una comissió com la de Sant Antoni és per a fer allò que siga més fàcil i còmode, sinó per a treballar i generar noves idees, organitzar actes, aportar solucions a problemes pendents, sumar voluntats a un projecte compartit... En definitiva, aconseguir que la falla que ú porta tota la vida al seu cor puga dir, compartint el desig de tots els seus integrants SOM UNA FALLA D’ESPECIAL!. Està clar que durant alguns exercicis (pocs o molts, això poc importa) ens tocarà conformar-nos, a causa del potencial de les altres tres comissions de secció Especial, en ser la cua del lleó, el fanalet roig que tanca la marxa (o el “farolillo rojo del pelotón”, si emprem una expressió castissa de caire esportiu). Però podeu estar segurs de que el dia que aconseguim passar a una de les tres falles que tenim per davant (i serà més prompte que tard, no ho dubteu) ho celebrarem i gaudirem prou més que els que estan acostumats a ocupar amb més assiduïtat els primers llocs del pòdium. I serà llavors quan podrem dir amb satisfacció plena i alegre rotunditat que l’esforç haurà valgut la pena, que el sacrifici fet al llarg de tot l’any es vorà recompensat al veure el premi i el monument que hem plantat al nostre barri de Sant Antoni.

183

Així que no seré jo qui canvie la idea que tenim en la nostra comissió de ser una falla de les que integren la secció Especial. Qui sap si algun dia les circumstàncies faran que algun president haja de canviar la ﬁlosoﬁa que tenim, però segur que els fallers de Sant Antoni seguiran treballant perquè la comissió continue sent una de les que aposten fort pel monument, ja que tots els presidents que han estat al capdavant d’esta comissió així ho porten fent durant la nostra història, incloent el meu amic Joan Castelló que precisament va ser president de la nostra comissió allà per 1991, quan va ser Fallera Major la que és hui la meua dona, Mariló Bou i Toro.

L’espectacle, de Francisco Baldoví Ribero (Sant antoni, 1991). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós

184

En resum el que vull dir és que el dilema de ser o no ser de Secció Especial no és un dilema com a tal, sinó un repte que any rere any els fallers de la Falla Sant Antoni de la Mar ens proposem dur endavant i que algun any esperem tindre recompensa. Pot ser siga este o no, però el que han de tindre en compte les altres comissions és que no s’han de relaxar perquè estarem sempre ací, per a que els servisca d’estímul i per a que la Falla de Sant Antoni, any rere any, continue sent referent i punt obligat de visita durant els dies de falles per a la gent que ve a veure els monuments que es planten en Cullera. I tan clar com l’aigua, si a la nostra ciutat venen turistes en falles és perquè comissions com la nostra fan l’esforç de plantar monuments de SECCIÓ ESPECIAL.

Cullera Sense mes, de Josep Lafarga Palomares (Sant Antoni, 1994). Col·lecció Junta Central Fallera de Cullera.

185

Paga la p ena lluitar per...

les falles i el seu llibret? Nacho Romero Ferrer Farmacèutic i Coordinador del llibret de la Falla Taüt Fallers de Taüt festejant el premi de falla de 1982. Col·lecció de José Codina

186

El racó que mai s’oblida Sóc del pensar que les satisfaccions que mes ens reconforten són les que resulten del treball, de la suor de cada dia, les satisfaccions lluitades, i si és en equip …millor. A ningú li amarga un dolç i el fet d´heretar alguna cosa o que tingues una donació altruista sempre és agradable, però no deixa de ser una excepció. Així i tot, qualsevol cosa, si vols mantindre-ho, t´ho has de currar. Al final l´herència l´has de mantindre, i l´has de mantindre en molt de treball. A lÁssociació Cultural Falla Taüt tenim un legat de la gent que, al llarg dels anys, ha treballat de valent per tal que la comissió siga un poc millor any rere any. Sense dubte, cada comissió té el seu legat i es patrimoni de cada faller el mantindre-lo i potenciar-lo per tal que siga millor, tant la seua comissió en particular com les falles en general. De sempre, la falla Taüt s´ha caracteritzat per ser una comissió que valora molt la cultura del monument i que, al mateix temps, atrau a menuts, joves i majors al voltant de la festa que es respira. I és de veres que a altres nivells s´ha treballat molt, encara que no ha calat en la societat a pesar de lésforç realitzat. Cal mencionar la participació sempre activa, i moltes vegades destacada, en les diverses competicions de lésport faller. Gràcies a les promocions de joves sempre hem lluitat per arribar el més alt possible i han sigut nombroses les satisfaccions que ens han dut a la falla. A nivell cultural, tal volta siga on menys consideracions socials hem tingut i no és per falta de treball fet, sinó mes bé per no haver-ho sabut transmetre. Cal destacar en este aspecte als diferents grups de teatre, que han aconseguit guardons individuals i col· lectius de primer nivell, no sols en els últims anys, també des de ja fa temps. Tot gràcies a l’equip de treball, que cada dia sésforça en complir la seua missió al màxim nivell cultural. Al sí de la comissió, els integrants de léquip de playback aconsegueixen crear una atmosfera que plena dálegria tota la comissió. Un treball que busca léntreteniment dels demés, no es una tasca fàcil, i cal ser metòdic i rigorós per aconseguir dur un somriure a cada boca. Els més menuts de les falles són qui, amb diferència, més gaudixen de la festa. Hi tenim un grup de delegats dínfantils que mantenen la flama encesa tot lány per tal de inculcar als xiquets el que tota la comissió de Taüt entén que ha de ser la falla, i és tot un any de treball. Ells hui ho gaudeixen, demà ho entendran i més endavant estaran colze a colze treballant en allò en el que creuen i que han mamat.

187

Entenc que és fàcil d’escriure, però la realitat és que ells, els integrants dels grups de treball d’infantils, saben entendre i captivar als xiquets, i el que més i el que menys sabem que eixa no és una tasca fàcil. Com que estem omplint un espai “sagrat”, com és el d’un llibret de falla, el de la Falla Raval de Sant Agustí, que a més a més és un dels millors llibrets de Junta Local Fallera i que ha sigut referent i font de inspiració d’altres molts, és just reconèixer-ho. Tinc la necessitat d’emfatitzar el treball de l’equip de llibret i promoció del valencià de la falla Taüt. I és que, tornant al que deia abans, a pesar del seu treball, han tingut fins ara poca consideració social. Inclòs havent aconseguit fer pòdium en més de quatre ocasions i tenir un creixement exponencial en els premis a la promoció i l´ús del valencià de la Generalitat Valenciana, no ha estat considerat el treball que han realitzat, ni dins ni fora del àmbit faller. Tal volta, els tabús i les etiquetes que la societat ha ficat a cada falla el marca de per vida.

Coberta del llibret de Taüt 2015. Arxiu falla Taüt

Nosaltres treballem cada dia per propiciar l’ús social i cultural del valencià en totes les nostres activitats culturals i recreatives. No cap dubte que, en uns anys, dir Taüt serà dir monument, dir festa i, al mateix temps, dir cultura i dir promoció de les tradicions i de la cultura valenciana. Tot a una i per igual. A nivell intern, estem molt satisfets amb la implicació de tota la comissió en dur endavant la falla, i és el que ens motiva a treballar any rere any. Contemplar com cada any és una festa el dia que repartim els llibrets, sentir la il·lusió, l’interès en fullejar-lo, els comentaris de complicitat, de crítica constructiva… Vore com els patrocinadors es mantenen fermes cada any en la promoció de la cultura. Tot açó es l´aliment d’aquest equip de treball. La gent jove de Taüt en una actuació de Playback. Foto Nacho Romero

188

Té recompensa tant de treball? El fet de marcar-nos objectius humilds també fa que les expectatives siguen humilds, a pas curts, sentint el vent suau a la nostra cara, consolidant cada any allò aconseguit l’any anterior i intentant superar-lo. La nostra recompensa és sentir que la consolidació és una realitat, i que les noves generacions es senten orgulloses del treball realitzat per la falla a tots els nivells. I també vore com alguns joves van obrint ales dins de la comissió, treballant cada un en la part que més li atrau. Per aconseguir complir tots els objectius, un equip ha de treballar de valent, implicant-se cada any més per traure noves idees, per crear cultura sensitiva (escrita, visual, sonora,…) per tal de dur la cultura valenciana al racó de la memòria que mai sóblida. Satisfaccions de lluites superades, perquè cada dia lluitem per poder potenciar la nostra cultura i poder-la enmarcar i penjar al racó que mai sóblida. I és que no hi ha memòria més llarga, que la d’una llapissera curta. Al llibret de la falla Taüt hem superat un nou repte que ens havíem marcat. Dins de la filosofia d’avançar a poc a poc, enguany hem apostat per el micro-mecenatge per a finançar una part de la publicació, i ha resultat un treball enriquidor i satisfactori. Enriquidor perquè és un projecte dins d’un projecte. Es a dir, per tal de presentar-te al micro-mecenatge has de fer un estudi del públic al que vols arribar. Sabent que un llibret de falla en sí desperta poques passions en l’àmbit nacional, hem tingut que triar ben bé, enfocar adequadament el projecte per tal que tinguera èxit i marcar-te un objectiu econòmic discret. Posteriorment hem redactat i donat forma al projecte per tal d’il·lusionar al públic que volem arribar. Dáquesta manera, hem aconseguit dos objectius, un intern, el de la superació del reptes que ajuda a fer el llibret cada dia més gran, i un global, com és haver aconseguit, per primera vegada en la història entre les comissions integrades en la Junta Central Fallera, un finançament extern, amb aportacions de particulars de tot arreu. I ha sigut una experiència molt intensa i satisfactòria. Satisfactòria, perquè per damunt de tots els dubtes que teníem al principi, per no tenir-hi experiència en eixe terreny, hem aconseguit lóbjectiu desitjat i el projecte ha sigut molt ben acollit. En definitiva, el treball que es fa en qualsevol disciplina sempre té el reconeixement, sobretot, en el nucli de gent que sabem el que és treballar cada dia, per tal de que un projecte veja la llum. A la Falla Taüt, el nostre objectiu és dur la cultura valenciana, en tots els seus àmbits, al racó que mai sóblida. No existix una satisfacció millor per a la memòria de la història que la lluita per uns valors.

189

Paga la p ena lluitar per...

mantindré la festa de les falles? Juan Gabriel Figueres Hernández A més de tècnic en Turisme, es guerriller Caneter amb Denominació d’Origen (D.O.) El Llibret de El Canet començà a guanyar premis el 2010. Arxiu Juan Gabriel Figueres.

190

Llibret i Cultura: quatre bojos contra tota la falla Preàmbul Incomprensions, satisfaccions, esforços, patiments i maldecaps per a dur endavant, any rere any, l’AC Falla el Canet. Si tot açò fóra un còctel de begudes alcohòliques, segurament després de beure’ns-ho estaríem una setmana de ressaca... Fallers de comissions grans m’han comentat diverses vegades que en una falla menuda tot és més fàcil de decidir, però això no és així i puc donar fe, ja que des dels 18 anys porte en la directiva i n’he vist de tots els colors (ara en són 11 més). Abans que jo fóra de la directiva, és a dir, quan jo era xiquet i, més tard, adolescent, anava en ma mare a les reunions i això podia arribar a ser un camp de concentració faller, és a dir, tots els fallers pledejant pel bé de la comissió. Opinaven i discutien sobre els aspectes que afectaven el desenvolupament de la festa fallera, és a dir, el monument, el teatre, com traure diners... i allí veia a la gent enfadar-se i unflar-se-li les venes del coll per defendre els interessos que eixa persona creia convenient per a la comissió. Això és fer falla. Actualment, batalles d’eixe tipus, poques. Les que més importen a la gent són aquelles on es reuneixen al voltant d’una barra per tal de fer-se quatre o cinc cassalles per tal de bufar-se i arribar doblat a casa. Jo sóc un dels nostàlgics del que hi havia abans, que encara que també els agradava beure, es preocupaven per la falla. Ara sols els presidents o capitans generals, així com quatre tinents o vicepresidents, i uns quants més els que es preocupen d’aquestes coses. No obstant això, he tingut les meues particulars batalles dins de la comissió. Moltes d’elles en les quals he tingut ganes d’enviar-ho tot a fer la mà, perquè s’ha intentat boicotejar tot un treball d’un any, però amb orgull s’han tirat endavant. Com bé en coneixereu, són batalles plenament culturals, així que vos ho vaig a contar. Les batalles del Llibret Era l’any 2008. Realment, jo havia començat els meus primers passos en açò en 2005, amb més persones. Féiem llibrets simples, que tenien com a principal motivació que la comissió guanyara diners amb la publicitat, encara que no rebíem mai la subvenció de Junta Local perquè ens desqualificaven perquè mai arribàvem als continguts mínims. Uns anys després, en 2007 i sense cap motiu aparent, se’m va apartar de l’equip del llibret (açò de les falles era i és com la política, si no eres amic meu, vés-te’n a ta casa), i vaig estar 2007 i 2008 sense fer res dins del món del llibret. Eixe últim any hi hagué queixes perquè la gent no apareixia en les fotografies i els continguts estaven tots trets de la Wikipedia.

191

Vist l’èxit, el president, José Manuel Moreno em va proposar que fera el llibret, que fora el màxim responsable. Evidentment, vaig acceptar, però en una condició, poder presentar el llibret en la convocatòria de la Generalitat Valenciana, on la vostra comissió, el Raval, ha sigut pionera en eixe aspecte ací en Cullera. La resposta va ser, si no costa diners, avant. Vaig començar en un llibret molt modest, en el qual vaig voler seguir la tendència que hi havia en Cullera dels articles wikipedistes, amb poc de pressupost i pagant el preu de la inexperiència tant a l’hora d’elegir impremta, així com de fer la bogeria de presentar-me en la seu de Lo Rat Penat per presentar el llibret en les normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua... Va ser un any sense premis, però va ser un punt d’inflexió per a futures batalles esdevenidores, ja que, a banda d’escriure’l tot sencer, vaig començar a maquetar el llibret (això si, amb Microsoft Word), vaig recuperar l’explicació de la falla en vers, i el més important, vaig recuperar la il·lusió de la gent perquè eixia en les fotos... Tot això em va servir per a millorar a l’any següent i, amb un llibret dedicat als artistes fallers de Cullera i Sueca vaig tindre els meus primers guardons, tant a escala local com a escala autonòmica, que van suposar una satisfacció personal i per a la comissió.

Desdejuni literari organitzat per la Falla Canet en febrer de 2015 per a la presentació del poemari Terres d’altri, de Rosa Maria Sabater. Foto Juan Gabriel Figueres.

192

A partir d’ací van començar les batalles de pledejar pel llibret. Cap a les falles 2011, amb canvi de directiva, jo tenia una ansietat immensa per tal de millorar i van voler tallar-me les ales. Preguntes com, per exemple, interessa entrar a concurs el llibret autonòmicament? No et conformes en fer un llibret més menut, així la falla guanya més diners? Jo no volia i, sort, que hi hagué fallers que em van donar suport, sinó eixe dia jo deixava de fer el llibret. El resultat, seguir mantenint el nom d’El Canet per tot arreu. Tot i això, eixe any vaig veure com el món del llibret estava ple de llestos i espavilats en altres llocs que embruten el que és aquest món, en el qual és molt fàcil enganyar al lector i, per tant, em vaig veure enmig d’una altra batalla en la qual no volia estar. Vaig haver de suportar burles i blasfemes menyspreant un treball digne, d’elaboració pròpia (això molts no ho poden dir), perquè havia aconseguit un premi inferior al seu. He de dir que, com vosaltres sabeu, fallers de la falla Raval, el concurs de llibrets de la Junta Local Fallera sempre té eixe toc especial i polèmic... Eixe fet va provocar encara més ànsies de millora així intentar ser una mosca collonuda en un any especial. I així va ser, l’any següent donant-li la volta a la truita i col·locant el llibret d’El Canet en el vuité lloc en la Generalitat Valenciana, fet que no havia aconseguit ningú fins al moment. Entre cella i cella, sempre estava el voler millorar més enllà dels guardons aconseguits, que també anaven millorant. Dos anys després, en la realització del llibret 2014, vaig tenir la que possiblement va ser la batalla més dura emocionalment en aquest món. Ja l’any va començar mogut, amb un nou president, pel fet que la directiva va aprovar realitzar una falla experimental, i a causa de certa insatisfacció, tot també es va girar en contra del llibret. Ningú volia el llibret i, segons argumentaven, era el causant que la falla infantil baixara de pressupost, segons diversos comentaris. No era cert, el llibret d’El Canet sempre s’ha finançat de les publicitats, no hem tingut cap mecenes ni s’han llevat diners d’altre lloc per a confeccionar-lo. Tot estava en contra meua i vaig estar a punt de deixar-ho a mitges, em sentia mal i maltractat en la meua pròpia casa. Però em vaig alçar i vaig seguir lluitant, en gran part pel grup de col·laboradors que tenia i per una idea que em donava grandíssimes vibracions i, per descomptat, per la gent que em donava suport. El resultat, un tercer premi en Generalitat Valenciana, i el sentiment, inexplicable. Crec que més d’un es va haver de tragar les seues paraules i va ser una gran alegria per tots el que van fer possible aquest llibret. Fins ací les batalles del llibret. El meu últim any va ser més tranquil, les aigües van tornar al seu cabal. L’única bomba la vaig llançar jo, dient que no continuava. Necessitava un descans, encara que he de reconéixer que trobe a faltar aquesta tensió de tot un any. Estic ajudant un poc, però no és el mateix.

193

El millor guard贸 aconseguit per el llibret de El Canet a Val猫ncia: tercer premi de la Generalitat el 2014. Arxiu Conselleria de Cultura i Educaci贸.

194

La Batalla de la Llengua i la Cultura En 2013, i com a complement del nostre treball en el llibret, uns fallers van voler dedicar el seu esforç a la promoció i ús de la llengua en el món de les falles. Consistia a realitzar actes culturals, cartells, activitats... tot en valencià. Aquestes coses en la meua falla no han existit en la vida, ja que el tema de la promoció de la llengua es podia considerar com a estrany, com al principi va ocórrer en el llibret. El primer any bé, perquè era una novetat, però el segon ja hi van començar a haver problemes. Tot venia perquè els encarregats d’activitats culturals feien activitats, però els encarregats dels festejos no. Em vaig cansar de sentir la frase, tot és cultura, dues-centes trenta-quatre mil cinc-centes catorze voltes... ni que fóra culpa nostra que els altres no feren la seua feina. Tot això va donar lloc a acusacions ridícules sense sentit que argumentaven que estàvem transformant la falla El Canet en una falla catalanista i que volíem seguir la tendència d’una altra comissió de Cullera, El Raconet, per la seua ideologia, segons ells. L’ objectiu d’açò, simplement era, d’una banda donar-li vida a la comissió, i dotar-la d’un nivell cultural més alt. Amb això vam aconseguir guanyar dos primers premis de la Promoció del Valencià i un segon aquests tres últims anys, un fet impensable fa molts anys. Possiblement, el 65 per cert dels fallers de la meua comissió no té ni idea del perquè d’aquest premi, i alguns no sabien ni que existia... Podria posar més coses però... Conclusió d’aquestes batalles Boca tancada, no hi entren mosques. Aquest seria el resum de tot el que he contat en aquestes dos guerres culturals. Si haguérem treballat en tranquil·litat aquests anys, que sap si no haguérem pogut traure millors resultats? Tots els que estem treballant o hem treballat sabem que encarregar-se del llibret o de la promoció del valencià es una feina en la qual cal ser constant i és una feina de tot l’any... i cal adonar-se d’aquestes coses. El treball realitzat ha servit per a donar a conèixer al món faller que la xicoteta comissió de la qual vos he parlat existeix. Se li ha donat a la comissió una identitat cultural que ha traspassat els límits territorials de la nostra ciutat, ja que molta gent coneix el treball realitzat en el nostre llibret faller i també per la quantitat d’actes en favor de la cultura i la llengua valenciana, tots ells difosos mitjançant internet, les xarxes socials i els mitjans de comunicació. I també, cal no oblidar-se que som el sector més jove de la comissió el que està encarregant-se d’aquestes coses i que a la joventut d’una comissió, i més en una xicoteta, cal cuidar-la i amanyagar-la, perquè tal com estan les coses, no hi ha futur. I si no hi ha futur... les batalles falleres agradables es poden acabar. Gràcies a tots els que ens donen i ens han donat suport en aquesta tasca.

195

Paga la p ena lluitar per...

mantenir la festa de les falles? David Ferrer Sánchez Professor de música d’Ensenyança Secundaria. President de la Falla Xúquer David Ferrer (president) i Noel Hervás (artista) celebren el doblet aconseguit amb Cullera Tours (Xúquer, 2015). Col·lecció David Ferrer

196

Perquè ens agrada viure la falla tot l’any! Aquesta és la primera frase que em ve al pensament quan ens preguntem moltes vegades perquè fem el que fem per la falla, si paga la pena tant d’esforç durant tot l’any, el fer més hores que un rellotge per a un treball no remunerat econòmicament i que la majoria de vegades l’única cosa que dona són mals de cap i preocupacions que si ho penses be no tenen sentit. Però així som les persones que realment visquem el món de les falles, perquè baix la meua opinió ser faller no és sols anar els dies de festa a gaudir d’ella, que també s’ha d’anar, però la falla es viu tot l’any, començant pel dia 20 de març ajudant a desmuntar la carpa (si és que ens l’han deixat muntar) fins a arreplegar les últimes cadires després del dia de la cremà. Està clar que cadascú és faller de la forma que vol i les viu com vol, però el cas és que en totes les comissions falleres el nombre de persones que s’esforcen tot l’any pel bon funcionament de la falla per a que no falten diners a l’hora de pagar a l’artista o el lloguer del casal, eixes persones es poden comptar amb els 10 dits de les mans, i ja dona el mateix que siga una comissió de 50 persones com una de 200, al final sempre treballen els mateixos i la resposta al per què faig tota aquesta feina és sempre la mateixa per part de tots: “Vinga va, però si a tu t’agrada...” Aquest any serà el sisè any que sóc President de la Falla Xúquer i la veritat és que sempre he tingut la sort de comptar amb eixe grup de gent al meu costat que ajuda a treure endavant la comissió i que cada any intentem pensar coses noves per poder fer un ingrés extra, perquè a final d’exercici donem gràcies de no deure diners a ningú, però tampoc ens sobren i això és gràcies a totes les activitats que s’organitzen durant l’any. A la pregunta, paga la pena tot aquest esforç per mantindre viva la festa de les falles? La meua resposta crec que tots la sabeu, del contrari no estaria escrivint-vos aquestes paraules, però la veritat és que moltes vegades t’ho penses, perquè són molts els inconvenients que et trobes per poder dur endavant la comissió: els preus de les coses pugen, menjar, beguda, músics, monuments, etc. I per contra les ajudes baixen, les subvencions van reduint-se, els fallers d’honor cada vegada aporten menys diners, el nombre de fallers va baixant, etc. Per tant, la lluita és contínua i s’ha de treballar molt per poder acabar l’exercici faller decentment i si no fora gràcies a eixos establiments del poble que sempre ens estan recolzant amb les seues publicitats, el més segur és que no podríem plantar el nostre monument al carrer, perquè jo sóc una d’eixes persones amb qui molta gent del món de les falles no estarà d’acord, però a mi m’agrada sempre el tenir plantat al carrer un monument digne, sempre dins de les nostres possibilitats i intentem tenir-lo, però els pressupostos van baixant degut a que els ingressos també baixen.

197

Recorde que el primer monument que la comissió de la falla Xúquer va plantar en l’any 2003 costava més diners que el que fem aquest any i això que era el primer any, però una botella de ginebra ara costa prou més que en l’any 2003, o no? Doncs totes aquestes coses són les que et porten a pensar moltes vegades en abandonar el vaixell i deixar que s’enfonse. Quasi tots els anys (i la meua dona vos ho pot confirmar) dies abans de falles, que és quan tots estan més contents, jo sempre li dic que ja estic fart i que a l’any que ve m’esborre de faller i ella em contesta: Clar home, com tots els anys! I la veritat és que al dia 20 de març ja estic al casal per menjar el tradicional putxero que fem després d’arreplegar tots els trastos que queden per ahí i de seguida ja em pose a pensar junt amb eixes persones de la comissió que tant ens agrada el tema del monument: pensem en el que podem fer enguany, si continuem amb el mateix artista o anem a buscar altre nou.

Una de l’oest, de Federico Alonso Andreu (Xúquer, 2003). Col·lecció Junta Local Fallera.

198

Respecte al tema de si paga la pena tot l’esforç que es fa per tal de que la festa fallera continue endavant, pel que a mi respecta ho tinc claríssim: per suposat que sí, encara que després de tot el que fem per la falla són molt poques les persones que t’ho agreixen i moltes més les que venen a queixar-se per qualsevol cosa que no els pareix be, que per això si que hi ha gent disponible, queixar-se i protestar tots sabem. De totes formes, jo tinc la gran sort en la meua comissió de que no son molts els que protesten i a més, la gent jove va participant cada vegada més en el treball de tot l’any, perquè del que es tracta és d’inculcar a eixa gent jove i no tant jove la mentalitat aquesta de que les falles no són tres dies, ni una setmana, les falles s’han de viure tot l’any i treballar durant tot l’exercici per a culminar amb eixos quatre dies de festa. Per a mi el millor dia sempre ha segut el dia de la plantà i el moment després de la cremà, quan saps que ja s’ha acabat tot i que per sort ha eixit be, aleshores és quan jo personalment descanse i me’n faig un ben a gust al casal (això no vol dir que no me’n haja fet cap durant els demés dies, eh?) davant l’estranya mirada dels fallers nous que no em coneixen i es pregunten que fa eixe ahí ara que ja s’ha acabat tot? I si m’ho pregunten els diré que això ho faig “perquè a mi m’agrada”.

Fallers i directius de la falla Xúquer davant el putxero d’inici d’exercici. Col·lecció David Ferrer

199

200

Les LLUITES en la FALLA RAVAL 201

Paga la p ena lluitar per...

un doblet de falla? José Luis Valiente Moro Vicepresident segon de la falla Raval Sant Agustí Toni Pérez, artista de la falla gran, en el sisè doblet de la Falla Raval (2015). Foto Joan Castelló.

202

Sumant entre tots, l’èxit sempre es possible El perquè de cada persona serà diferent al meu, però crec que paga la pena per la mateixa lluita en sí. És a dir, hi ha que gaudir del camí que et porta a l’objectiu final, ja siga aconseguir un doblet o qualsevol altra meta que et marques, assaborint cada instant de la preparació de tot el que t’ha portat a la victòria. En definitiva, gaudir del treball i de la lluita diària que et porta a eixe moment, el compartir aquests objectius, estones de treball i batalla amb amics i companys de viatge cap al mateix objectiu comú. Tots i cadascú d’ells fa possible eixa lluita: uns d’una manera, altres d’altra, uns aportant més i altres menys, però sempre tots sumant i aportant el seu gra d’arena. A la fi, la suma de tots els esforços comuns fa que siga probable que la lluita siga real i possible. Perquè si només gaudeixes del dia i el moment del triomf, hauràs deixat de gaudir tots i cadascú dels moments i situacions que t’ha portat a ell, i no hauràs assaborit el millor d’eixa lluita que és el dia a dia, el camí que t’ha portat a la tan grata recompensa. En aquest cas, la lluita és anar aconseguint dia rere dia que la teua falla cada vegada vaja fent-se més gran com a entitat, i treballant per poder plantar uns monuments a nivell de competició per contendir pels més alts guardons que en definitiva és el reconeixement d’eixa lluita, treball i esforç, que per al faller que ho aprecia és el més important de la festa: els monuments fallers. A més, el poder compartir aquesta alegria i satisfacció amb el nostre barri, veïns, amics i familiars i també, el dedicarho, com no, als que ja no estan amb nosaltres però que sempre ho estaran en el nostre pensament. Una vegada ho has aconseguit i has experimentat eixa vivència sensorial, és una sensació que ja no pots evitar sentir, i és el que et portarà una vegada i altra a lluitar per aconseguir-ho de nou. I sinó s’aconsegueix eixe any, sempre quedarà la satisfacció d’haver-ho intentat i començar altra vegada la lluita i el treball per intentar-ho en la pròxima ocasió i així successivament. Paga la pena lluitar pel doblet? Si poguera qüestionar aquesta pregunta fa més de 30 anys a dos joves fallers de la Falla Raval de Sant Agustí, que en falles contemplaven les falles de Taüt i Passeig Doctor Alemany, ja que per aquella època acaparaven els primers premis de monuments grans (a més, el Passeig aconseguia dos doblets seguits), sense dubtar-ho en cap moment, eixos joves (el meu amic Salva i jo), que es preguntaven quan plantarien uns monuments així a la Falla Raval i quan podrien competir amb elles i aconseguir un doblet, hagueren contestat un SI rotund. Tinc la sort de mirar cap enrere i veure tot el que he gaudit amb el que he viscut i lluitat en la meua falla al llarg de tots aquests anys, per a que a dia de hui puga dir sense dubtar-ho en cap moment que aquesta lluita no sol ha valgut la pena sinó que continua valent-ho, així com l’emoció de veure que en la historia de Cullera som l’única falla del poble que ha aconseguit 6 doblets. I és que l’èxit està en la suma de xicotets esforços repetits dia rere dia. I així ho fem sempre en la falla Raval.

203

Paga la p ena lluitar per... fomentar la cultura en les falles? Carmen Palomares Gay Treballadora social i Monitora de fitness La nostra història, dels germans Ferrer (Plaça de l’Ajuntament, 1997). Col·lecció Joan Castelló

204

Les falles son una font de creació de Cultura Quan hem van encomanar la tasca de escriure un article que parlara sobre la cultura dins del context de les falles he de dir que hem vaig quedar un poc sorpresa. Primerament vaig pensar: i que pose jo ací? Així que seguidament vaig començar a buscar que se entén per cultura i com podia relacionar-la amb el món de les falles. El terme cultura prové d’un vocable llatí format a partir del substantiu cultus que significa cultivar. Per tant, en un context social, la cultura és un conjunt d’idees, comportaments, símbols i pràctiques socials apreses de generació en generació a través de la vida en societat que ajuden a formar els coneixements d’una persona. Relacionant aquesta definició amb el món faller, les falles tenen una tasca important per a donar a conèixer la cultura dels valencians. Ser faller no significa tan sols anar de festa amb els amics i passar-ho be. Quan coneixes aquest món des de dins i eres partícip de les activitats que es creen, te’n adones que les falles són una font de creació de cultura. Una de les coses que més ens representa és tindre llengua pròpia i la nostra comissió fa una gran aposta per ella. Tots els actes i escrits que es realitzen en la comissió estan presentats en valencià. A més a més, tenim dos grups de teatre en valencià, un d’adults i altre d’infantils que representen una funció anualment. La Falla Raval al llarg del any organitza una sèrie d’activitats per a potenciar la cultura, que al mateix temps permet als fallers i les falleres relacionar-se amb altres membres de la comissió. Entre estes fites culturals podem destacar els conta-contes per als més menuts de la falla, les rutes de senderisme, les excursions i visites a monuments emblemàtics de la Comunitat Valenciana. Durant l’exercici 2015 hem visitat les Coves de Sant Josep en la Vall d’Uixó i el Castell de Sagunt, a més de la Cova de Dragut i el Castell de Cullera després de la reforma del pati d’armes. Pel que fa a les rutes de senderisme hem fet la ruta dels monestirs i la de la vall de la Casella a Alzira, així com la de les 3 torres i la vall de Cullera. Per últim hem fet dues excursions mes refrescants en els mesos d’estiu, una als llacs de Montanejos i l’altra al llac d’Anna. Està clar que les falles són unes grans impulsores de cultura i per tal cosa foren nomenades en 2012 BIC (bé d’interès cultural). I en 2015, el consell de patrimoni històric espanyol ratificà la candidatura de la festa del foc per a ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. La comunitat fallera dispon d’un any per a promocionar els valors patrimonials i culturals de la festa, ja que aquest organisme amb seu en París decidirà en novembre de 2016 si les falles són considerades Patrimoni de la Humanitat. És una gran oportunitat per a donar a conèixer la festa valenciana a nivell internacional.

205

Paga la p ena lluitar per...

Llibret de la Falla Raval del any 2001. Arxiu Falla Raval.

un llibret amb nous continguts? Salvador Tortajada Tur Regidor del PSPV-PSOE en l’Ajuntament de Cullera i Faller de la comissió de Raval de Sant Agustí Llibret de la Falla Raval del any 2007. Arxiu Falla Raval.

206

Obrint pas a la cultura amb llibrets de la Falla Raval La nostra Comissió té gran tradició en la realització i edició de llibrets fallers, encara que no pensen vostés que sempre ha segut així. De fet, el primer llibret editat del que tenim constància ens retrotrau a l’any 1982, quan la Falla Raval de Sant Agustí contava ja amb 10 exercicis d’existència. Aquest llibret es va editar per a commemorar el 10é aniversari i va ser escrit íntegrament per José de la Torre. En ell es feia un xicotet repàs amb to irònic de la història de la falla fins aleshores, i es recordava especialment la Comissió fundadora de 1973, un escrit dedicat al bon veïnat del Raval i un acomiadament fins al més prompte possible entre d’altres. “Sempre en el record hem de tindre aquest llibret, nascut per a engrandir tot el que ja estava fet. Si quan passe un poc el temps altre llibret es pot fer, serà motiu que mai s’acaba el bon faller.” Com es pot deduir d’aquests versos, fins aleshores sols es feien en Cullera llibrets commemoratius d’aniversaris, ja que la Junta Local Fallera editava un llibret cada exercici que reunia la informació habitual de totes les comissions de Cullera. “I això va ser que era...” Deu anys després d’aquell primer llibret un grup de xicons d’entre 17 i 20 anys ens proposàrem reviure per a la nostra Comissió el fet de crear un llibret de falla, el llibret de la Falla Raval de Sant Agustí, escrit per nosaltres mateixos i amb la voluntat de donar a conèixer els nostres representants al Barri i a tota la població, així com tots i cadascuns dels actes que des de la Comissió s’havien organitzat. Després dels anys, 26 per a ser exactes, els podem garantir que encara que el cuquet literari continue instal·lat en la Falla Raval i quasi tan viu com el primer dia, cada vegada resulta més complicada la seua confecció. Encara que ha anat incorporant-se gent tan vàlida o inclús més, es costosa la seua edició, però així i tot paga la pena lluitar per fer uns llibrets de qualitat, i paga la pena lluitar perquè mitjançant esta publicació genuïnament fallera apostem per la promoció i difusió de la nostra cultura i de les nostres tradicions.

207

Eixa defensa de la cultura popular valenciana la realitza la nostra falla amb perseverança i molta dedicació, posant si cap més èmfasi a la del nostre poble, i com no, intentant així mateix recuperar, dins de les nostres possibilitats, part del patrimoni faller, moltes vegades oblidat per nosaltres mateixos i que aquest any davant la petició de declaració de les nostres festes falleres per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat es molt més palès. Des dels nostres orígens i dins d’aquest mon literari faller hem apostat per ser referents amb els nostres llibrets i modestament crec que ho hem aconseguit, lluitarem activament per a que s’organitzara un concurs de llibrets fallers a Cullera i ho aconseguirem. És més, amb aquests vint-i-cinc anys d’existència del concurs local es notable l’augment de la qualitat i contingut que han experimentat els llibrets fallers de Cullera. Malgrat eixe avanç en la seua concepció cultural, lamentablement el llibret encara s’utilitza en massa ocasions com una forma més de recaptació. Però amb molta paciència i poquet a poquet aquesta tendència va canviant i ja hi ha Comissions que, com la nostra, dediquen tot el que es trau amb la publicitat per a millorar el seus continguts. El següent pas ha der complir un vell anhel: dedicar una part del pressupost general de la Comissió per al llibret.

Llibret de la Falla Raval del any 1992. Arxiu Falla Raval.

208

Llibret de la Falla Raval del any 2000. Arxiu Falla Raval.

És clar que, a hores d’ara, els llibrets es sufraguen gràcies a la publicitat i sense ella tal volta no podríem editar-los any rere any. A nosaltres, els fallers que valorem la cultura popular, ens correspon aconseguir que el llibret ja no siga un mitjà d’obtenir ingressos i es convertixca en una inversió per a la comissió, que també guanya en imatge i projecció exterior, com hem pogut comprovar en la Falla Raval de Sant Agustí en els últims anys.La lluita ha de continuar, perquè sí, paga la pena lluitar per fer cada dia un millor llibret, un llibret que deixe de ser utilitzat per alguns com a mitjà recaudatori, un llibret que deixe constància documental del que és la nostra cultura, la nostra festa, del que són les nostres tradicions i les nostres peculiaritats com a poble. I eixa lluita l’hem de fer possible entre tots, encara que cada vegada ens coste un poc més... Segur que les noves generacions de fallers ens ho agrairan.

Llibret de la Falla Raval del any 2014. Arxiu Falla Raval.

Llibret de la Falla Raval del any 2015. Arxiu Falla Raval.

209

Paga la p ena lluitar per... ser fallera quan vius fora de Cullera? Noelia Alberola Gimeno Fallera de Raval. Va ser Fallera Major el 1998 i Presidenta d’Honor en 2015 a més és mare del President infantil de 2016 Qui es el rei?, de Pasqual Roda Ferrando Paski (Raval, 1998). Arxiu Junta Local Fallera de Cullera

210

La lluita per poder acudir a cada acte faller Paga la pena lluitar per complir un somni i una il·lusió. Des de xicoteta els meus pares m’han ensenyant a lluitar pel que vols i gràcies a ells sempre he intentat aconseguir i complir l’objectiu que m’he marcat. Per a mi la falla és el lloc que des de ben menuda he tingut com a una segona casa, la meua segona família, on he conegut a molts dels meus amics i on definitivament sempre és el lloc indicat per a passar-ho molt divertit i la millor manera d’aclarir-te de la vida quotidiana. Des de la infància ho gaudeixes des de la part de la innocència d’un xiquet. L’anar a jugar amb els més menuts de la falla, berenarets entre amics, el passar pel costat d’una falla i burlar-te d’ells des del bon sentit de la rivalitat que tenim a les falles, coses de xiquets. Són xicotetes coses que des de ben menuda ja comences a gaudir del que realment tracta la falla i després, ja a l’adolescència, és quan ja comences anar al casal, on tots ens reunim com la gran família que ens hem convertit i com ja he dit abans que el casal es converteix en la teua segona casa. Passen els anys i vius situacions i moments inoblidables. La plantà, despertades, cercaviles, dinars o simplement disfressar-te per a un tren faller i després el reunir-te amb la teua gent i comentar aquells anys tan meravellosos que he viscut a la falla. Açò ja és una il·lusió per la que paga la pena lluitar. Un dia tens l’oportunitat de viure amb intensitat tots aquests moments representant a la teua falla. Quin privilegi fou per a mi? Fa 19 anys vaig complir uns dels meus somnis, ser fallera major de la Falla Raval. Un record que no oblidaré mai i que m’acompanya en cada moment de la meua vida, a l’igual que la gent que va fer que aquest somni es fera realitat i als que formen part d’aquest món. No podria anomenar a ningú perquè no acabaria mai. Però si que vull fer menció als meus xiquets infantils i al meu president que m’acompanyaren de forma molt especial en aquell viatge i que sempre estan en el meu cor faller. Per altra banda, el nàixer els meus fills Ferran i Henar fou altra il·lusió per a apuntar-los a la meua falla. Volia que ells tingueren l’oportunitat de viure el mateix que els seus pares i he tingut la sort de que a ells els encisa aquest món i tot el que l’envolta. Uns anys després, per circumstàncies de la vida tinguérem que anar-nos-en a viure a Albacete i sacrificar molts dels moments fallers que es viuen durant l’any.

211

Una sabata de valenciana, motiu de la falla Raval per a lâ&#x20AC;&#x2122;ofrena de 1998. Arxiu Falla Raval de Sant AgustĂ.

212

Encara que són molts els kilòmetres que em separen del meu poble, en aquell temps vaig prendre la millor decisió, la que em dictava el cor: “Noe no et borres i als teus xiquets tampoc”. Aquest món és massa bonic perquè els meus fills perden esta tradició, la de la seua terra i no poder assaborir la festa tan gran com és la del món faller. Una festa que fa tindre els sentiments a flor de pell. El viure fora, any rere any, és una lluita per a poder acudir a cada acte faller. Presentacions, proclamacions, coordinar vacacions amb els companys... el poder estar cada mes de març a Cullera. Gràcies a Déu, a data de hui tot va sorgint la mar de bé. Una altra lluita per a mi era aconseguir fer altre desig realitat. El meu somni, el veure al meu fill Ferran com a representant de la nostra falla i així que s’ha fet realitat. Aquest any puc dir ben alt que el meu xiquet és el president infantil de la Falla Raval. El viure fora tot estava en contra nostra però era una cosa que tenia en ment i que tenia que fer i per això vaig pensar: “avant, ja eixirem d’esta”. És complicat, però paga la pena per tots els grans moments que estem vivint, i el veure la felicitat del meu fill cada vegada que li dic que anem a Cullera ho val tot. Fa quasi 12 anys que estem fora de casa, crec que paga la pena seguir endavant i gaudir de tots els moments que podem amb molta alegria i sobretot rodejada de tots els fallers d’aquesta gran comissió i no pensar també tots els moments que em perd que en son molts i sobretot molts dels que trobe a faltar. Si tots els moments viscuts a la falla els fiquem en una balança, pesen més els que visc amb intensitat perquè el estar de vegades poquet a la falla encara que són moments curts els valore molt més i són molt més importants. L’estar al teu poble i poder dir “me’n vaig a la meua falla” és un moment únic i de molta alegria perquè estic a casa i m’ajunte amb tota la meua gent de la comissió. Amb tot açò vull dir que paga la pena lluitar pel que vols, pel que realment t’importa, pels objectius que et marques a la vida, pels moments de felicitat i pels moments difícils que de vegades es fiquen com a obstacles en algun moment de la vida. Cada any que passa estic més feliç de tindre l’oportunitat de lluitar per a poder seguir amb el meu somni que per a mi és molt bonic, continuar sent fallera i veure als meus fills créixer al meu costat dia rere dia. “Que mai et falte un somni pel que lluitar i un projecte que realitzar”. Grans paraules que em fan seguir avant amb tota la il·lusió.

213

Paga la p ena lluitar per...

tindre un grup de teatre? Ximo Mic贸 Bohigues Director del grup de teatre de la falla Raval. Un assaig del grup de teatre Raval. Foto Ximo Mic贸

214

Que mai acabe la funció Aquest any em trobe amb la agradable sorpresa de que m’han demanat escriure un article per al llibret de la meua falla. Un article comentant si val la pena lluitar pel teatre... el teatre al poble de Cullera, i en el meu cas en concret pel teatre a la meua falla. La meua resposta és sense dubte que sí!, un sí gran.. un sí perquè al llarg de tots els anys que he estat en “primera fila” donant la cara a l’escenari, m’han servit per viure moments meravellosos, moments de nervis, moments de llàgrimes, moments de cabreig perquè la cosa no ix com voliem, moments que –sense tindre gana- hi ha que anar a assajar... i vas!, i sobretot per tindre l’oportunitat de conviure experiències amb un grup de gent meravellós, a banda de la gent de la falla, un grup que al llarg dels anys s’ha anat formant per gent que s’ha quedat, que ha passat i que no tornarem a vore més. En fi, entre tots varem donar cos i forma a unes obres (sainets) meravellosos, que ens donaven l’oportunitat de conéixer una part cultural de la nostra terra. Sols per això ja val la pena, no creieu? El simple fet d’actuar un dia a l’any... i després anar pel carrer rebent els comentaris i les felicitacions de la gent de com ha quedat l’obra ja val tots els diners del mon!. Està clar que costa: costa temps, dies, hores de son i, a més a més, sense rebre cap tipus d’ajuda de ningú, però el resultat val la pena, val la pena eixes hores de son –molts dies sense gana hi ha que agafar el sopar i anar a assajar al casal, molts dies tens dolor de cap i no dones ni l’entonació de la frase com toca, altres vegades tenim el dia graciós i l’escena no avança del segon paràgraf... Tot açò val la pena, per donar pas a una obra que durarà un hora o hora i mitja... i c’est finí!, s’ha acabat. Mesos d’assajos per estar hora i mitja dalt de l’escenari, però com dic.. val la pena!, val la pena que passen els anys i molta gent encara se’n recorda del paper de la criada, del paper del notari, del paper del matrimoni, i del con quién palabro?. No és gens mal, al contrari, és bo!. Bo que continuem lluitant per tindre un grup de teatre, encara que siga amateur, però un grup que aporta vivències bones a tota la gent que participa i forma part d’ell!, i aporta un somriure, una llàgrima i una satisfacció al públic que aplaudeix el treball una vegada ha acabat la funció. Avui han passat els anys i em trobe en la rereguarda (en el lloc del tio Paco, sols me falta la botella de 1900, i els que estaven saben a que em referixc). M’enorgullix vore com les noves generacions estan agafant el tema del teatre, amb il·lusió i moltes ganes, i que no se va a perdre esta activitat. Tot açò fa que la gent tinga que treballar en grup, tinga possibilitat de desenvolupar la imaginació per a instal·lar l’escenografia, llums i efectes que l’obra requerix. Per a la gent jove tot açò no suposa per a ells ninguna cosa negativa, al contrari, crec que és bo per a formar-los com a persones.

215

Cartell de MagnĂ˛lies dâ&#x20AC;&#x2122;acer, del grup de teatre Raval, 2016. Autora Elisa Signes

216

Ara ja no està de moda el sainet. El nivell ha pujat i anem a obres modernes, obres de més envergadura, tant a nivell d’interpretació com de muntatge. Ja ha passat a millor temps el tindre que anar a per les cadires de la senyora Maria la corberana i a desmantellar les cases dels nostres pares per agafar quadros, cadires i tapets per donar forma a la escenografia del sainet. Ara ja som “professionals”, i la gent jove que pertany al grup pot desenvolupar la imaginació per donar forma a allò que anem a presentar a l’escenari. De vegades m’espanten perquè es pensen que açò és Hollywood, i no, la crua realitat es que no tenim els mitjans (econòmics i tècnics) per obtindre tot allò que es requerix per a que el muntatge quede com volem. En la majoria de vegades, quant tenim una obra a les mans, el principal obstacle que ens trobem és la part de l’escenografia: no disposem de recursos econòmics suficients, ni d’ajudes de fora de la comissió per poder “crear” eixa part de l’obra. No vaig a entrar en el tema, però si que vull aprofitar estes pàgines per demanar un suport i una ajuda a qui corresponga. Hi ha que promocionar la cultura, hi ha que promocionar l’art. Això obri camins alternatius per als joves més enllà de l’alcohol i les drogues. Però per a poder promocionar la cultura teatral hi ha que facilitar els mitjans corresponents. Sols hi ha que vore la cantera d’actors que la falla té a dia de hui. Tenim una molt bona promoció de gent jove que en pocs anys podran aportar i fer molt bones obres , sols hi ha que haver vist la qualitat dels musicals que han fet i que estan preparant. Per eixa raó, no hi ha que desil·lusionar-los, hi ha que cuidar-los i motivar-los per a que seguixquen i que no desaparega eixe grup. Però entre tots tenim que facilitar-los un poc la feina!. Amb tota esta exposició el que vull dir és que el teatre (podem dir-li teatre, musical, sainet...) hi ha que promocionarlo, hi ha que representar-lo, hi ha que donar-li a la gent jove l’oportunitat de descobrir noves experiències, i de fomentar la imaginació i la creació. Al fi i al cap, el món de la falla es un món d’art i com a part de l’art es troba el teatre. Enguany estem preparant la posada en escena d’un nou muntatge, l’obra “Magnòlies d’acer”. Crec que no m’enganye quan dic que anem a fer un obrón!, i des d’aquestes pàgines vos demane a tots que vingau a vore-mos. Estem segurs que vos agradarà. En el moment que vaig llegir el guió anava veient qui anava fer cada una de les magnòlies: Truby, Shelby, Mlyn, Annelle, Ousier, Claire.. Cada una d’elles representa una manera de ser, una forma de vore la vida, i una personalitat diferent. Totes juntes formen una ramell preciós de Magnòlies que en conjunt van a fer-vos riure i plorar durant una estona!. En l’obra anem a trobar rialles, llàgrimes i, sobretot, hi hauran moments que en faran pensar... pensar en allò que val la pena en la vida, en si val la pena lluitar per allò que volem. Siga el que siga el final, per suposat que val la pena!! I com diem al món del teatre... que comence la funció!. O millor dit.. que mai s’acabe!.

217

Paga la p ena lluitar per...

Artístic ventall amb motius cullerencs realitzat pels fallers de Raval per a l’Ofrena de 1984. Col·lecció Salvador Tortajada Tur

un motiu especial per a l’ofrena? Begoña Camarena Reverte Fallera del Raval. Carruatge de flor realitzat pels fallers de Raval per a l’Ofrena de 1997. Col·lecció Salvador Tortajada Tur

218

Obres d’art per a ofrenar-les a la Mare de Déu L’ofrena és un acte amb una significació especial per a tots els fallers, sobretot per a les falleres majors ja que per a elles té, a més, un component molt emotiu. Així que, com que és una desfilada peculiar on es barregen sentiments festius i religiosos, sí que paga la pena preparar un motiu especial per a l’ofrena. Aquest motiu és un present que per part de cada comissió es prepara amb molt d’afecte per a portar-li-ho a la Mare de Déu. Però açò suposa molt de temps i sacrifici per tal de preparar unes propostes que pugen ser admirades pels veïns del nostre barri i de tota Cullera. L’esforç que comporta és molt gran per part dels seus delegats. Nosaltres, els fallers de Raval, sempre hem tingut molta sort perquè contem amb els millors creadors, ja que des de fa més de 30 anys nostra ofrena s’ha convertit en tot un esdeveniment perquè el que fan cada exercici els nostres dissenyadors es una gran obra d’art. Al llarg d’aquests anys, fallers com Francisco Simó, Vicent “El Salero”, Pepe Sapiña, Mihaí Spiridon, Manuel Delgado o Ramón Cano, entre altres, han sigut els grans creadors d’aquestes composicions artístiques i han fet que cada 18 de març nostra ofrena siga aplaudida quan desfila pels carrer dels nostre poble. Aquest esforç i constància per part dels fallers creadors dels motius florals és un sacrifici que paga la pena, ja que ells gaudeixen dissenyant i fent realitat al·legories i reproduccions a escala de monuments locals, tots ells enflocats amb dotzenes i dotzenes de flors. Com que per a crear aquests presents es necessita molt de temps, els delegats estan tot un any ideant i pensant el motiu que les falleres i fallers de Raval ofrenaran a la Mare de Déu del Castell. Els materials que normalment s’utilitzen per a fer aquestes creacions són suro, pintura i sobretot molta flor. Amb estos elements bàsics formen composicions que any rere any es superen en bellesa i perfecció. En la nostra falla, el lema o el motiu principal de la proposta floral és idea del delegat d’ofrena i es un secret molt ben guardat amb set claus per part de tots els que participen en este treball. S’aconseguix així que siga una gran sorpresa i que la nit de l’ofrena tota la falla ho visca d’una forma tan intensa com emotiva. És tanta l’expectació creada en tot el poble per voremos desfilar i contemplar la nostra creació que només de pensar-ho m’aborrone i em tremolen les cames. Vull acabar este escrit agraint, en nom de tota la comissió, el treball de totes estes persones que ho fan possible, l’esforç i la volença amb que fan aquests presents florals ja que són un tret que identifica a la nostra comissió dins de les falles de Cullera. Gràcies, gràcies i moltes gràcies.

219

Paga la p ena lluitar per... especialitzar-se en el monument infantil? Salvador Tortajada Tur Regidor del PSPV-PSOE en l’Ajuntament de Cullera i Faller de la comissió de Raval de Sant Agustí Un jardí d’ensomni, de Joan Martí Martínez (Raval de Sant Agustí, 2008). Arxiu Falla Raval

220

L’orgull de fer les millors falles infantils de Cullera Ser faller del Raval de Sant Agustí és apostar per obtindre en tot allò que es puga, els millors guardons. De fet, amb major o menor fortuna, la nostra Comissió sempre ha anat a competir en tot allò que s’ha organitzat. Quan arriba la nit de la plantà i veus les caretes dels xiquets que envolten ansiosos el monument i a l’artista faller rematant el seu treball te’n adones de la magnitud d’esta festa, que engrandix any rere any un art efímer, un art que tots i cadascun dels qui sentim esta festa tan dins i que som partícips plens d’ella sabem que es sublim, tot i que la nit del 19 de març acabarà transformant en cendra tot allò que en el monument s’ha considerat que són aspectes negatius de la nostra vida. Però per què, a parer meu i de la nostra Comissió, paga la pena lluitar pels més menuts i pel monument infantil? Des dels seus orígens, la Comissió de la Falla Raval de Sant Agustí sempre s’ha bolcat d’una manera especial amb el monument infantil i amb els integrants mes menuts de la nostra família fallera. De fet, durant molts anys hem sigut i som una de les comissions amb major nombre de xiquets censats i amb major nombre de guardons obtinguts amb els monuments infantils. S’ha de cuidar als més menuts. Ells són el present de la Comissió infantil i ells seran el futur de la Comissió Major. Demà decidiran per on deu caminar i sota quins criteris ho ha de fer la Falla Raval de Sant Agustí. I així, donada la seua ubicació als afores de la població, el nostre barri té una peculiaritat ben diferenciada: ser del Raval i ser ravaler és un sentiment molt arrelat als veïns i als membres de la Falla, un sentiment que la gent que el sentim el portem amb gran orgull, de fet d’entre la Falla de tant en tant se sent un crit… “Açò no és una Falla, és un sentiment....” I és que la gent que formem part d’ella som, al nostre modest parer, més que fallers, tenim un sentiment per la falla, un sentiment per la nostra gent i com no, un sentiment pel nostre barri. Però a banda no ens podem oblidar de la nostra ubicació, als afores de Cullera, un fet que fa que, per a que el nostres monuments siguen visitats per veïns i altres ciutadans de Cullera o de fora, tenim que plantar unes molt bones falles, perquè si no es així no venen. Potser no ocòrrega el mateix a les comissions del centre, on la gent passeja i aprofita per a vore falles. Al Raval venen només si hi han bones falles.

221

Una de les decisions que des de ben prompte va prendre la Falla Raval de Sant Agustí va ser aconseguir els màxims guardons perquè així la gent que s’apropara al nostre barri podria conèixer la nostra idiosincràsia, la festa i germanor, cosa que poc a poc propicià que la nostra Comissió arribara al lloc que ocupa actualment: ser de les Comissions més nombroses i amb més guardons aconseguits. I gran part d’este èxit és, com no, gràcies al monument infantil. Amb ell, durant els anys roïns de la comissió es va mantindre el degoteig de gent fins al barri durant els dies de Falles. Durant eixos anys l’única opció per a aconseguir un bon premi al Raval era apostar pel monument infantil i així, encertadament, ho férem. Fórem de les primeres comissions, per no dir la primera, que ens prenguérem seriosament el monument infantil i l’encomanàrem a un artista diferent del de la gran. Fins a eixe moment sempre havia segut un afegit i inclús el seu pressupost formava part del preu de la falla gran.

El racó de les fades, de Joan Martí Martínez (Raval de Sant Agustí, 2002). Arxiu Junta Central Fallera

222

Els monuments infantils començaren a considerar-se com es mereixien des d’aleshores. I nosaltres, impulsors, hem continuat apostant per ell, inclús quan ja tenim opcions al monument gran. És part important de la nostra filosofia, lluitar en tot el que puguem per a obtindre els millors guardons. Hem de seguir lluitant pel futur de la festa, pel futur de les nostres falles, i indubtablement el futur passà per la xicalla de la falla, pels més menuts. Tenim cura d’ells i els donem a conéixer este meravellós món, perquè estem convençuts que, entre tots, grans i infantils, farem unes Falles millors. I després de tot podrem dir ben fort i clarament que sí, paga la pena lluitar pel monument infantil i per la xicalla... Són el futur, i per cert, un futur prometedor.

Enllaç al Paradís, de Joan Martí Martínez (Raval de Sant Agustí, 2012). Foto Juan Gabriel Figueres

223

Paga la p ena lluitar per... tornar a plantar una falla que ha caigut? Marta Tur Rodríguez Fallera de Raval de Sant Agustí i va ser Fallera Major de la comissió el 2008 Tornant a plantar la falla (1). Una lluita desigual, de José Vicente Redondo Gutiérrez (Raval, 2008). Arxiu Falla Raval de Sant Agustí.

224

Val la pena lluitar per allò que val la pena tindre Va valdre la pena? Si, indiscutiblement. Val la pena lluitar pel que val la pena tindre.Com tot en esta vida. Hui, 8 anys després, possiblement em resulta un poc difícil reviure aquell dia amb tota la intensitat. Sentiments molt forts i diversos es van viure en la nostra comissió en aquell 2008. Si a una paraula exacta m’hagués d’aferrar per a poder transmetre, sense cap dubte seria: superació. Aquella matinada del 16 de març, el destí, ens va jugar una mala passada. A penes havíem acabat la festa i mentre un grup de fallers arreplegava, un fort soroll ens va deixar a tots descol∙locats. Tots vam córrer cap al monument. No pot ser, tot el treball d’un any, destrossat. Treball per part de l’artista com a ofici, i esforç de tota la comissió per a poder costejar un monument. El primer i més important, assegurar que només es tracta de dany material. Així és, per sort. Es comprova que el cuidador del monument i la gent que fa uns instants contemplava el monument estan sans i estalvis. Moment ja de parar a pensar en el que ha ocorregut i analitzar la situació. Primer, pensant en la sort que hem tingut, en que tot es tracte d’una destrossa en quant al material. S’acordona la zona per a evitar possibles despreniments. Era poc el que quedava en peu, però encara així, existia un risc. Poc a poc van arribant membres de la comissió, veïns, fallers, amics, curiosos... Ningú dóna crèdit al que ocorre. En quant a mi, que per aquell moment era la Fallera Major d’aquell any tan diferent, em pareixia que tot es tractava d’un malson. D’estes coses que somies però al final mai creus que poden ocórrer. El temps passa i s’ha de prendre una decisió. Una vegada s’anava assimilant allò que havia ocorregut i sense cap discussió, tots ho teníem clar. Calia alçar allò, fóra com fóra, i costara el que costara. 1,2 i 3... Automàticament, de forma totalment organitzada, tots es van posar mans a l’obra, qualsevol mà servia. Obrer, pintor, electricista, informàtic, policia, fontaner, artista, polític o jubilat. Dona, xiqueta, home o xiquet... Tots eren útils per a alçar el que tant esforç havia costat. I al final, com era impossible... Ho aconseguim!! Sí, clar, clar que va valdre la pena. Ens superarem, ens unirem i entre tots vam fer possible un any memorable i especial. Colze a colze, treballant per allò que estimes. Rotundament, sí, fou una decisió encertada.

225

I contra tot pronòstic, amb les ganes, valentia i ajuda de tot el que va voler estar: fallers d’altres comissions de Cullera, artistes amb els seus equips que només acabar de plantar la seua falla , sense dormir, venien a ajudar, tots a una, solidaritat fallera. Aquell 17 de març a les huit del matí, al lloc se sempre, lluïa com mai, aquell gladiador. Esta vegada assentat. Però així i tot, proclamant una vegada més, que quan es vol, es pot. I els amants de les falles a Cullera coincidiran amb que la falla Raval d’açò sap molt.

Tornant a plantar la falla (2). Una lluita desigual, de José Vicente Redondo Gutiérrez (Raval, 2008). Arxiu Falla Raval de Sant Agustí.

226

En quan al sentiment personal, per molt que m’esforçe, impossible transmetre’l tal qual. Pot paréixer exagerat, però no hi ha paraules en què puga explicar tal sentiment viscut personalment. Amb només 19 anys em pareixia que el món s’acabava. Pot ser que fora immadura o amb molt de sentiment, però hui ho sentiria exactament igual. Pot ser continúe sent immadura o tal vegada em sobra sentiment. Jutgen vostès mateixos. El cas es que possiblement és necessari haver estat allí en aquell mateix instant per a fer-se una idea del que parle, o tal vegada estimant este món de les falles seria suficient per comprendreho. Per molt que intente escriure, mai podré agrair la lliçó de superació que em va donar tota la gent que ho va fer possible. Recorde cada minut d’aquells dies tan especials, cada paraula de cada persona que va mostrar cap a mi una mínima mostra d’afecte. M’emocione sols al pensarho. Vaig viure moments increïbles amb gent insuperable, i al final eixos moments són els que en esta vida si valen la pena.Moments que ixen del cor, actes que ixen des del sentiment. Fer allò que naix sense deixar pas a l’ús de la raó, lluitar pel que ú vol sense meditar si és o no possible. En esta vida tot, absolutament tot el que ú es propose, és possible i el més important de tot: val la pena.

Tornant a plantar la falla (3). Una lluita desigual, de José Vicente Redondo Gutiérrez (Raval, 2008). Arxiu Falla Raval de Sant Agustí.

227

228

Les LLUITES SOCIALS 229

Paga la p ena lluitar per...

les persones excloses socialment? Mary Falcó Moreno

Profesora d’EGB i Directora de Càritas de la Vicaría 7 Escena de la falla Sempre ens quedarà París, de Miguel Santaeulalia Serrán Falla Gravador Esteve-Ciril Amorós, 2014. Foto Joan Castelló Lli

230

Empatia per a generar solidaritat davant la injustícia Des de la nostra profunda convicció cristiana la resposta òbviament és que sí. Però no ens quedem ahí, anem a aplicar un poc de lògica per tal d’aplegar a algun tipus de conclusió. De tots és sabut que la espècie humana és la més intel·ligent de totes les que coneguem fins ara. I això ve donat por la nostra capacitat relacional o funció social que, gràcies a la multitud de punts de vista i diversitat, ens ha ajudat a aprendre a tots per igual, tant als que erraren en els seus postulats bàsics com als que van encertar. És inqüestionable que els errors comesos resulten millor font de coneixements que no els encerts aïllats.

Escena de la falla Il·lusions que no falten, d’Alfredo Ruiz (Plaça del Pilar, 1994). Arxiu Falla Plaça del Pilar

231

Les dos mans de la pobresa, de Jordi Palanca (Falla Sagunt-Sant Antoni-Pare Urbano, 2011). Foto Joan Castell贸 Lli

232

I la nostra capacitat relacional d’on ve?. Hi ha qui pensa que ve de l’instint de conservació de la espècie, hi ha qui ho redueix als graus de consanguinitat. Però hi ha un fet, una escena, un acte que podria ben bé ser la explicació gràfica del que pogués haver passat; el instant, la primera vegada que una persona va sentir empatia incondicional, el ximple fet de fugir d’un perill, capgirar el cap i vore una altra persona a terra, indefensa, llençà a un futur de mort segur i, per no se sap quina raó, donar-li auxili. En eixe precís instant va nàixer la espècie més intel·ligent de la Terra. La Empatia. La empatia ens fa ser éssers socials, ens fa somriure davant un somriure i ens fa entristir-nos davant el dolor d’una altra persona. La empatia ens fa forts davant la adversitat i ens fa germans en els festejos. La empatia genera solidaritat i felicitat i tenacitat davant la injustícia. La empatia ens protegeix com a grup i com a individu dins de la família. La empatia ens fa garants de la redistribució de la felicitat com a mecanisme de generació de benestar col·lectiu. Perquè finalment, si els components d’una societat són feliços, compartiran la seua felicitat per a protegir la felicitat col·lectiva. Una societat empàtica, com la nostra a Cullera, es mostra generosa i solidària quan més malament estan les coses i menys hi ha per a repartir. Ahí és on de veres es veu el grau de solidaritat d’una societat, i la gent de Cullera n’és un molt bon exemple. Eixe és el moment on som més generosos en ares de produir un poquet de felicitat en les persones que comparteixen el nostre entorn. Sense mirar color, ni raça ni religió. La gent de Cullera sap donar felicitat quan més necessària és. I finalment podríem reformular la qüestió que preteníem contestar: Com de feliç vols ser?. L’amo del món, de Daniel Jiménez Zafrilla (Joaquín Costa-Borriana, 2007). Arxiu Ángel Romero.

233

Paga la p ena lluitar per...

Grup de mestres de L’Escolaica. Dècada 50 o 60 del segle XX. Arxiu Associació Cultural La Penyeta.

una educació pública i de qualitat? José Vicente Part Sapiña

Director del CEIP Luis Vives, L’Escolaica, de Cullera L’edifici de l’Escolaica a l’any 1954. Arxiu Associació Cultural La Penyeta.

234

Implicar tota la societat en l’educació Porte més de quaranta anys donant classe, un any més si contem la mili, i d’ells, llevat dos a Fontanars dels Alforins, la resta a Cullera. Pot ser que aquest fora el motiu pel qual m’han demanat aquest article per al llibret de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera. He de dir que per a mi no cal distingir entre educació pública i privada en quant als objectius que es pretenen: formar a la societat del futur immediat (els xiquets i xiquetes de hui). Així que anem a parlar d’educació. Però fixant-nos en la paraula clau: “QUALITAT”. I, que entenem per QUALITAT? Tots demanem qualitat: al comprar el menjar, la roba, els aparells per a la llar o els serveis sanitaris, de transport, d’atenció als ciutadans, etc. I tots tenim més o menys clar que demanem.. Però, en educació, torne a repetir: que entenem per EDUCACIÓ DE QUALITAT? Si de cas, unes magnifiques instal·lacions?, que els alumnes aconsegueixen uns coneixements extraordinaris?, uns modals exquisits? Tot açò està molt bé, però no és suficient per a complir amb la paraula clau: QUALITAT. És que l’educació que es dóna a una escola del tercer món, donant les classes a l’ombra d’un arbre, no pot ser una educació de qualitat? O, la que es donava en aquelles escoles rurals, sense més suport que el clarió i la pissarra, sense pissarres digitals, laboratoris, etc. No podia ser de qualitat? Educació de qualitat, per a mi, vol dir una educació integral, una educació en valors, una educació en que es té en compte la persona i no és una mera transmissió de coneixements. Per a una educació de qualitat ha de participar TOTA LA SOCIETAT. Una dita africana, diu : “Per educar un xiquet cal tota la tribu”. I hem arribat a la qüestió principal: En l’educació ha de participar tota la societat, i això vol dir “tota”, des de el botiguer de la cantonada, al repartidor de cartes o al que arregla les voreres, o qualsevol persona que forma part d’eixa societat. I per suposat tots aquells que tenen més influència sobre el xiquet o xiqueta: pares/mares i familiars, mestres, i amics, mitjans de comunicació, ja que el xiquet o xiqueta va absorbint com una esponja tot allò que l’envolta i voluntàriament o involuntària passa a conformar la seua personalitat. Parlem per tant dels fonaments que determinen una educació de qualitat: Els pares. És el primer escaló en l’educació dels fills. Són els pares qui decideixen l’educació que volen per als seus fills i qui decideixen i responen per ells en els primers anys de vida. Serà fonamental que l’educació vaja coordinada i no oferisca missatges contradictoris a altres dels fonaments que formen part d’eixa educació.

235

L’escola. Els mestres, influïm més del que de vegades podem pensar. Un mestre pot influir de forma molt positiva o negativa en la formació del xiquet/xiqueta. El mestre no pot ser un “funcionari” que es limita a donar les classes, complir el seu horari i s’ha acabat (he de dir que hi ha vegades que veient el tracte que rebem els mestres, arribes a pensar-ho, si bé eixe pensament et dura cinc minuts i, el rebutges de seguida). L’alumne es fixarà en l’exemple del mestre, el tracte que li dóna, com es comporta. El mestre tindrà en compte tots els aspectes del xiquet/a: per què està trist o alegre? Per què ha canviat la seua actitud? Quins problemes té o han sorgit en la família? L’alumne ha de saber que “ell en particular” és important per al mestre, no és un més, i que el mestre es preocupa per ell. Per altra part, i en eixa unió escola-família, els pares han de participar dels quefers diaris de l’escola (aquesta no és un lloc on “aparcar” els fills per a que els donen una educació). En l’escola on treballe -el Luis VivesL’Escolaica – els pares/mares entren a les classes participant en tertúlies, grups interactius, ... i he de dir que per a molts d’ells ha canviat la percepció i el concepte que tenien de l’escola.

Alumnes de tercer de primària a L’Escolaica. Curs 1965-65. Arxiu Associació Cultural La Penyeta.

Altra peça fonamental en l’educació es tracta dels mitjans d’informació i comunicació (estem a l’Era de la Comunicació). L’alumne rep contínuament informació de la TV i xarxes socials. És significatiu que quan es donava a la TV la sèrie “Sin tetas no hay paraíso” (vaja nomenet) una enquesta en un institut, ens va donar com una de les professions escollides pels alumnes per a quan foren majors era “ser narcotraficant”. Açò ens indica el grau d’influència dels mitjans de comunicació. Xiques i xiquetes a l’Escolaica, alumnes de la mestra na Estrella. Arxiu Associació Cultural La Penyeta

236

Es vergonyós que a la TV pública, i en hores de màxima audiència, ens mostren com a “personatges famosos” i per tant que ens presenten com a models a: delinqüents, vividors del conte, mig-fracassats en la seua professió (els que en tenen) i altra gent per l’estil. Que ens presenten programes que tot allò que ofereixen és: escàndols, crits, insults i altres. I allò més greu és que si fan aquests programes es per què tenen un gran índex d’audiència. Quina societat podem demanar en aquest cas? Per tant tot el qui dóna suport a aquests programes i “personatges” està fent-se partícip d’eixa “contraeducació de qualitat”. L’Estat, l’administració, els poders. Quan es posaran d’acord en seguir una línia educativa que no canvie a cada ministre? Quan de veritat donaran importància a l’educació i no sols en les promeses electorals? Quan, alguns, no utilitzaran l’educació com mitjà per modelar conductes, pensaments o societat al seu interès? Quan deixaran que siguen els professionals qui determinen la línia a seguir, detecten els problemes i dicten les solucions més raonables? A tots els països existeixen grans monuments, palaus, catedrals, instal·lacions esportives, etc. Algú coneix un monument important que siga o haja segut una escola? Vol dir que els edificis determinen una educació de qualitat? NO. Però si poden indicar l’interès de la societat per l’educació. Un pare, no vol sempre el millor per al seu fill? Per què no es veu a les escoles que tenim? Quan parlem dels problemes greus de la societat: violència de gènere, accidents de tràfic, intolerància, etc. Quan es posen mesures i el problema continua, sempre s’arriba a la mateixa conclusió: Sols es pot solucionar mitjançant l’educació. I, QUÈ ES FA EN EIXE SENTIT?. I parlant d’educació publica i privada, Espanya és el tercer país amb més educació privada. Què vol dir? Ho demana la societat? Per què? És per iniciativa privada que vol donar un servici a la societat? En aquest cas, molt bé. És per què l’educació pública no funciona o no compleix les expectatives? En aquest cas correspon als poders públics i a tots els que treballem en l’educació pública reflexionar profundament per a corregir-ho, alguna cosa tindrem a veure. Ací a Cullera, al col·legi que treballe, l’Escolaica, sempre hem tingut la major demanda de matrícula de tots els col·legis i és públic i és una escola molt vella i amb carències d’infraestructures; en canvi, un col·legi d’EGB nou i totalment ple d’alumnes quan és va obrir, el Llopis Marí, amb tots el mitjans de l’època (laboratoris, gimnàs,etc.) va desaparèixer uns anys després per manca d’alumnat. Reflexionem que fem a l’escola. I resumint. Tota l’educació, pública o privada, ha de ser de qualitat. La qualitat consisteix en el desenvolupament integral de la personalitat del xiquet i xiqueta. I per una educació de qualitat ha de participar absolutament tota la societat. No hem de demanar una educació de qualitat, hem de treballar cadascun dels que formem part d’eixa societat, dia a dia per una educació de qualitat i ho aconseguirem. Perquè societat som tots i tots fem societat.

237

Paga la p ena lluitar per...

una televisió pública i en valencià? Josep Moreno Escrivà Assessor en comunicació. Va ser membre de la Comissió de Control de RTVV pel PSPV-PSOE en la legislatura 2011-2015 El personatge nomenat popularment Telefunken, quan procedia a la desconnexió de Canal 9. Escena de la falla Escàndol, de Pere Baenas (Plaça del Pilar, 2014).

238

No és una televisió, és un dret Durant tot el temps en què vaig ser diputat a les Corts Valencianes, sens dubte la pregunta que més vegades se’m va formular i a la qual més vegades vaig respondre va ser: De debò val la pena lluitar per la ràdio i la televisió pública valenciana? Sempre vaig entendre, que a la majoria de la ciutadania li provocara certa perplexitat observar la radicalitat i contundència amb la qual vam defensar aquella institució, aquells que tantes vegades denunciàrem la burda manipulació dels continguts que emetia, el saqueig constant dels diners públics resultants de la seua corrompuda gestió o la repugnant política de personal perpetrada des dels despatxos de direcció d’aquell ens públic i que la va convertir en el paradigma de l’enxufisme i, com acabem de veure en aquestos dies, l’escenari de repugnants casos d’abusos sexuals contra treballadores d’aquella empresa. Mai vaig ser entrevistat en Canal 9 en els 4 anys que vaig ser diputat. Mai va aparèixer la meua opinió reflectida en un informatiu o es va fer ressò la redacció d’aquell mitjà de cap de les meues intervencions. Únicament vaig aparèixer en aquella pantalla en les seues últimes hores, després de colar-me per una finestra amb l’ajuda d’un treballador d’aquella empresa. Malgrat tot açò la meua resposta a la pregunta sempre va ser la mateixa: Val la pena. Perquè mai es tractà de defensar l’ús corrupte i repugnant de l’instrument sinó l’instrument en sí i les finalitats per a les quals va ser construït. Aquesta distinció entre la institució i l’ús que es fa d’ella, és un dels problemes clàssics als que s’enfronta la democràcia en la seua deriva cap al descrèdit social. Les Corts Valencianes, els òrgans consultius, les diputacions... etc, són solament alguns dels exemples d’institucions, la imatge de les quals s’ha degradat amb els anys en la mateixa proporció en la qual els qui les han gestionat s’han allunyat dels autèntics propòsits polítics que la llei els tenia encomanades. Però el ben cert és que, de la mateixa manera que no pot existir un sistema democràtic sense un servei públic d’informació com no pot existir sense un mecanisme de representació popular, com el parlament, en el qual es materialitze la tasca legislativa, o en el qual es puga debatir i fer visibles als qui, malgrat no governar, representen a centenars, a voltes milions d’homes i dones, la veu dels quals ha de ser escoltada. Deia Thomas Jefferson “preferisc periòdics sense govern que govern sense periòdics”. Parlava el president americà a principis del segle XIX de “govern” en els mateixos en els quals avui ho fem en parlar de “democràcia” per a recalcar que no és possible exercir amb plenitud els drets de ciutadania sense la vigència plena d’aquell que ens ha de garantir l’accés a una informació veraç i rigorosa amb la qual poder formar les nostres opinions polítiques, eixes que amb posterioritat s’han de transformar en vot i per fi en un govern.

239

Ninot dedicat al tancament de RTVV de la falla Bruixeries, beuratges i empastes, de Sergio Edo (Oltà-Juan Ramón Jiménez, 2014).

240

En el nostre cas, com a valencianoparlants, al nostre dret a la informació s’afegix la necessitat d’assegurar la pervivència de la nostra cultura i la nostra llengua mitjançant la seua presència efectiva a l’àmbit de l’audiovisual. Doncs de la mateixa manera que mai hauria arribat el valencià als nostres dies sense haver sigut un instrument de creació literària i d’expressió del pensament d’una societat i un territori, tampoc sobreviurà si finalment és exclòs de l’entorn, mitjançant el qual a dia d’avui s’informa i s’entreté la pràctica totalitat de la societat: l’audiovisual. Així doncs, la batalla donada per la societat valenciana per mantenir primer, i després recuperar una ràdio televisió valenciana, mai va ser una lluita només sindical ni políticament oportunista. Aquella tasca va ser l’obligat compliment del compromís de defensar els drets i llibertats del poble valencià que assumim tots els diputats en jurar el nostre càrrec. Aquella va ser una lluita per la meua llengua, per la meua cultura, per la supervivència d’un espai polític propi anomenat Pais Valencià o Comunitat Valenciana, ho deixe al seu gust. Aquella va ser una lluita contra el totalitarisme dels qui impulsats pel pànic van decidir fer callar totes les veus quan als carrers solament s’escoltaren veus exigint dignitat i fartes de tanta vergonya. Aquella va ser una lluita que, sens dubte, sense cap dubte, valgué la pena.

Els xiquets també es quedaren sense els dibuixos animats de Canal 9. Escena de la falla Quina por dóna, de Antonio Fornes Quijano (Pobla del Duc-Benipeixcar, 2014).

241

Paga la p ena lluitar per...

una televisió pública i en valencià? Salut Alcover Periodista. Va ser presidenta del Comité d’Empresa a RTVV durant el procés de tancament de la radio i televisió pública valenciana.

242

Escena dedicada al tancament de Canal 9 en la falla Pretenents pretensiosos, de Manuel Algarra Salinas (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 2014). Col·lecció Joan Castelló

Jo sé que tu saps (Relat d’un naufragi a RTVV) No. Confesse que no és el meu millor dia per escriure sobre la lluita. Confesse que he escrit este text en l’últim minut, desitjant que allò que volia escriure volara del meu cap. Confesse que és un dia dur en la lluita. Que és un dia més dels molts dies durs en la lluita. Perquè la lluita fa gust d’impotència. Un pacte entre la voluntat i la realitat factible. Com jugar al cinquet sense que et toquen cincs en el repartiment de cartes. Els lluitadors no són herois de pel·lícula de Hollywood amb música de Morricone. Ni galans de bellesa marmòria com Charlton Heston. Ni vividors de moments feliços entre rialles i copes de xampany. Els herois són patidors de la Història. Perdedors de la lluita. Perquè, diguem-ho clar, la majoria de les lluites es perden. I, amb tot, això no deixa de ser una bona notícia. Això vol dir que hi ha molta gent que no es rendeix, que ho intenta. Que 2000 anys abans que Lincoln abolira l’esclavitud, Espàrtac va morir crucificat en l’intent. Contràriament al que la gent pensa, Nelson Mandela no és un triomfador. Mandela és un home que va sacrificar la vida, la llibertat, la família, el matrimoni i qui sap quantes coses més perquè els sud-africans foren més lliures. Pense molt a sovint en ell. En Mandela. En que 27 anys tenen moltes nits i que les nits es fan molt llargues. Què dir de Clara Campoamor, sola, pobra, cega i oblidada mentre les dones espanyoles, per les quals tant havia fet, aprenien a cosir en la secció femenina de la Falange. També pense molt en Clara Campoamor: “Mi ley es la lucha”. La llista pot fer-se molt llarga. Però no vull. Simplement, Mandela o Campoamor i tants homes i dones van entendre a la primera que, quan la vida és un naufragi, cal aprendre a nadar. Vivim temps durs. Una llarga i dura crisi ens ha fet a tots irritables, tristos, decebuts. No és només una crisi econòmica. És una crisi moral i de valors. La ràbia i la decepció es canalitzen malament a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Ja no hi ha periodistes ni narradors ni contadors d’històries. En este temps d’ateïsme, tots som retors. Tothom pontifica, beneeix, perdona, confessa, condemna i absol mirant els bous des de la barrera. I ni l’heroi amb la túnica més blanca suportaria este escrutini. Per això jo estime les persones que tenen valor per a lluitar. Reivindique la política i el sindicalisme. Sí. Això que no està de moda. Però com que jo conec els bons, els honrats, els treballadors i els generosos, sé que la seua lluita té un mèrit infinit. Que, com que ningú no s’ho creu, la seua capacitat és un secret entre ells i jo. Ells saben que jo sé. Que jo sé de nits sense dormir, de decisions meditades, de dubtes raonables, de dolors no resolts, de silencis obligats, de ferits que esperen un senyal. Però també que la negociació, el diàleg, la paraula donada, el respecte i la prudència els coronen de glòria. Com a mínim, davant dels meus ulls.

243

Escena del ERO a Canal 9 en la falla Leonardo da Vinci, de Manuel Garc铆a (Na Jordana, 2012). Foto Joan Castell贸

244

No crec que a ningú li agrade viure costera amunt, empentar pedres per la muntanya i vore com redolen de nou cap avall només deixes de fer-ho. Siguem francs. Lluitar esgota. A mi m’esgota. Xupla energia, temps i hores de son i oci en benefici d’un treball col·lectiu d’incert resultat. De vegades només saps que, mentre camines, no estàs queta o, com diu el refranyer, que mentre va el carro fa soroll. Per això, valore als que fan. Als que s’atreveixen. Als derrotats. Als que trauen passaport a la impotència. En els últims anys jo he tingut la sort de viure envoltada de lluitadors. I he sigut conscient cada dia de la sort que tenia i de la gent que m’acompanyava. Els treballadors de RTVV hem viscut un naufragi. Un naufragi laboral, empresarial, informatiu, econòmic i social. Possiblement, la situació laboral més difícil de gestionar que han viscut uns treballadors valencians des del tancament dels Alts Forns del Mediterrani. Són 1.600 treballadors al carrer, dos expedients de regulació d’ocupació, un tancament patronal, la imputació de 16 directius de l’empresa que ens han destrossat la vida i una derrota sense pal·liatius per al poble valencià, per als que estimen la llengua i la seua autonomia. Els meus lluitadors favorits saben qui són. Podria dir-ne molts més però vull quedar-me amb els que han viscut este colp amb mi colze a colze. I m’agradaria citar-los. Són A, M, R, P, J, S, Ll i A. No cal més. Ells saben que jo sé. Companys, com diria Ignacio Blanco, la lluita no és justa però és necessària. PD: I no m’oblide de tu, J. Estimadíssim J. Jo sé que tu saps. Ninot de la falla Un altra de por, de Manuel Herrando Soler (Tribunal de les Aigües, 2014). Foto Joan Castelló

245

Paga la p ena lluitar per...

una educació pública i de qualitat? Antonio Moreno Professor de matemàtiques IES Llopis Marí i professor associat de la Facultat de Magisteri Ninot de la falla Insomni, d’Antonio Fornes Quijano (Av. Pius XI-Fontanars, 2009). Foto Joan Castelló

246

Educació per a garantir la igualtat d’oportunitats Entenc que l’ensenyament té com objectiu primordial contribuir a garantir la igualtat d’oportunitats i la cohesió social. A més l’educació pública i de qualitat és clau per a formar a la joventut. És necessari tindre una educació que permeta a la joventut millorar les seues perspectives de futur i més tenint en compte la situació actual de crisi econòmica que deixa fora del mercat de treball a un elevat nombre de joves, als que no, en moltes ocasions, es queda més futur que emigrar. S’ha d’aconseguir un PACTE NACIONAL per l’educació. Vivim en una societat globalitzada en la que els que més recursos i mitjos tenen es defensen millor. L’escola pública ha de ser popular i democràtica, escola de tots i per a tots.

Escena de la falla Però no li ho digues a ningú, de Alejandro Santaeulalia (Regne de València-Duc de Calabria, 2010) . Foto Joan Castelló

247

Ninot de la falla Meteorologia de la vida, de Josep Lafarga Palomares (Sueca-Literat Azor铆n, 2013). Foto Joan Castell贸

248

El sistema educatiu ha d’atendre la diversitat i ha de treballar per compensar les diferències socials, econòmiques, de gènere… i donar a tothom les mateixes oportunitats. Per garantir això l’educació ha ser pública, gratuïta i d’igualtat. No serà possible assolir aquestos objectius mentre es retalla la inversió en educació. Per açò es demana des de totes les plataformes en defensa de l’escola pública, les següents mesures, entre altres: 1. Un increment de l’oferta de places públiques, gratuïtes i subjectes a valors i dinàmiques i democràtiques a tots els nivells educatius. 2. Serveis extraescolars públics i gratuïts per les famílies amb menys recursos econòmics. 3. Garantir l’alimentació de tot l’alumnat. 4. Increment significatiu de la plantilla pública a tots els nivells 5. Combatre la segregació. 6. Invertir recursos per tal de garantir la totalitat de les beques de menjador, transport, ajuda a l’estudi, etc. 7. L’educació ha d’anar més enllà de l’escola i s’han d’obrir els centres escolars, fora de l’horari escolar per a la realització d’activitats lúdiques i formatives per a tots. 8. Garantir l’equitat en l’accés i en la qualitat de l’educació a través de la garantia dels recursos necessaris per a cada centre educatiu i en contra de l’augment de les ràtios. 9. Paralització de les tasses universitàries. No al 3+2. Ja hi ha prou de fer negoci amb l’educació. 10. Incrementar i diversificar l’oferta en Cicles formatius de grau mitjà tenint en compte les necessitats de les persones i del sistema productiu. 11. La formació permanent del professorat és fonamental per a la millora de la qualitat de l’ensenyament. Per tots aquestos motius i en defensa de l’ensenyament públic hem de lluitar i demanar la retirada de la LOMQUE perquè a més és una llei sense suport ni participació de la Comunitat educativa i sobretot perquè és una llei EXCLOENT en lloc de INCLUSIVA.

249

Paga la p ena lluitar per... una societat laica i aconfessional? Àlex Morales Membre de Cullera laica Un plantejament ben diferent a la escola laica. Ninot de la falla Hui com ahir, de Vicente Almela Caballé (Bosseria-Tossal, 2008). Foto Joan Castelló

250

Laïcisme: Igualtat i concòrdia Que l’Estat siga laic i les institucions religioses al marge de la seua activitat és un principi d’igualtat i concòrdia de tots els ciutadans. Almenys no hauria de ser un fet de discòrdia com ho és en moltes ocasions en l’actualitat. El principi de laïcisme es realitza a través de l’entramat jurídic i de la separació de l’Estat i les institucions religioses, agnòstiques o atees, i la neutralitat de l’Estat pel que fa a les diferents opcions de consciència particular. El laïcisme és com un règim social de convivència, les institucions polítiques de la qual estan legitimades per la sobirania popular i no per elements religiosos. La democràcia preval sobretot. El laïcisme és l’emancipació mútua de les institucions religioses i l’Estat, i el laïcisme – per cert, bon historial de laïcisme a Cullera- evoca el moviment històric de la reivindicació d’unes estructures polítiques emancipades del caràcter o fet religiós. L’Església Catòlica i altres confessions místiques de caràcter privat han anat usurpant-li la capacitat de decisió a les institucions públiques que suposadament són de tots els ciutadans. Durant una llarga època de letargia reivindicativa, de dictadura desmoralitzadora, de prohibició expressa i manifesta, l’Església va tenir el seu paper prohibicionista, evidentment declarant a qualsevol que no pensara com ells, com a heretge o bruixa. Hi ha hagut molts casos en la història de científics que van llançar al vent consignes prou racionals i l’epidèmia del catolicisme els va fer morir a la llum pública. I encara que açò són trossos de la nostra història passada, sempre està bé recordar-los. No entenc el laïcisme sense que la gent tinga una vertadera consciència del que és, ja que alguns entenen aquesta realitat social com un paradigma contra l’Església, o fins i tot una consigna per a fer desaparèixer el fet religiós de la nostra societat, i no ho és. Tot el contrari o paral·lelament disposat, seria fer respectar la privadesa, la personalitat, la consciència privada i la ideologia separant-la de les estructures de l’Estat i de les institucions públiques, garantint el dret de tots i totes a la seua lliure manifestació, sense que ningú tinga per ser el que és cap privilegi. És un fet d’igualtat pragmàtica davant la Llei. El que em fa estar còmode en aquesta situació és el saber que en un passat ja hi havia gent defensant les causes del laïcisme, i molt més en aquest poble, a Cullera, on ha hi hagut una tradició d’intel·lectuals molt important. Allà per setembre del 1922, es publicà el primer número de Sucrona amb el titular ”Tot per la cultura i per Cullera”. Des de les pàgines de Sucrona es convidava a la reflexió amb nombroses cartes escrites per professors, catedràtic i intel·lectuals en general, i es defensaven amb naturalitat les idees del republicanisme cívic com el laïcisme. La revista es va tancar, naturalment perquè va venir un colp d’Estat feixista l’any 1936 i el seu últim titular va ser el de “Viva la República”.

251

Tenien raó quan proclamaven a l’uníson la llarga vida d’un estat democràtic, doncs a quasi excepció de l’actualitat, la Constitució de l’any 1931 va ser de les més laiques de tota la història d’Espanya. Tots aquests homes i dones lliures que un passat van lluitar per la llibertat de pensament mereixen un reconeixement públic a Cullera, i ara com ara, amb tot el meu pesar acumulat, Cullera Laica és l’única o de les poques institucions/associacions que ha homenatjat a aquests intel·lectuals. Haurà de ser l’Ajuntament el que prenga decisions, ara que els nous aires han començat a ventilar la corporació municipal llevant-li una part del “caspossime impregnat”. Cullera té una llarga tradició de laïcistes, de fet en aquest mateix poble es va obrir una escola de caràcter racionalista i una altra que ja coneixem pel seu manteniment en la història anomenada l’Escolaica, que entre el 1904 i el 1905 es va constituir perquè l’educació estiguera aïllada de qualsevol comunió religiosa, idea política o concepció filosòfica. Sembla extremista i violent no? Hi ha gent que ha pretès sempre empresonar als que creuen en la laicitat com a pedra fonamental de la democràcia en la cova de l’extremisme o fins i tot de la violència, adoptant la postura que es vol trencar amb la tradició cristiana d’Espanya. No, no considere apropiat dir açò; la laicitat pretén que tots visquem en peus d’igualtat pensem el que pensem, i que les tradicions les mantinga cadascun amb la seua pròpia i total llibertat. No és normal, ni ètic, ni democràtic ni per descomptat igualitari que en aquest país una confessió religiosa no pague degudament els seus impostos pel fet de ser qui és, o que els representants de les institucions públiques estiguen al costat d’actes i fets religiosos que es barregen amb els institucionals.

Catolicisme i marxisme es repartixen les influències ideològiques en tots els continents. Escena de la falla El melic del món, de Miguel Santaeulalia Núñez (Na Jordana, 1991). Col·lecció Joan Castelló.

252

Algú en el seu sa judici entendria que en el Ple de l’Ajuntament de Cullera s’erigira un monument a Alà? Jo personalment no ho comprenc, doncs és el mateix. I si algú, també en el seu sa judici planteja aquestes situacions per entrar dins de la normalitat històrica o del plantejament conservacionista, ho respecte, però ho sent molt, no entra dins dels valors que hem d’inculcar a la nostra societat, i aquests són els de el respecte al fet que la religió és privada i personal, i que per tant cap institució pública ha de sufragar activitats relacionades amb l’àmbit privat. Em ve de perles el que fa poc pels carrers de València es passejaren les “Magues de Gener” (igualtat, fraternitat i llibertat) recordant la cavalcada de l’any 1937 en la qual els xiquets i xiquetes refugiades de la Guerra Civil van tenir l’oportunitat de gaudir dins de les activitats de la Setmana de la Infància de València. Aquesta processó laica i sense cap confessió per mitjà va tenir només la col·laboració de l’Ajuntament quant a la cessió dels espais públics necessaris i la intervenció de l’alcalde de la ciutat en l’acte final, ja que aquesta processó va ser organitzada per una associació privada. En canvi la Cavalcada dels Reis, sembla ser d’arrel cristiana, té subvenció directa de l’Ajuntament, cessió d’espais públics, organització directa del consistori valencià i una llarga llista de privilegis. El fet històric i tradicional se’n porta tots els recursos, però no creeu que les dues cavalcades haurien d’estar en peus d’igualtat? Ja s’ha intentat enguany deixant que siga la gent la que s’expresse sense problemes, i que els actes públics siguen per a tothom. No crec que aquesta situació siga perillosa com ens conten, no? Si és que… al final serà al revés i tot.

Ideals republicans. Figura de la falla L’ocàs dels déus, de Pedro Santaeulalia Serrán (Convent de Jerusalem, 2015). Foto Joan Castelló

253

254

Les LLUITES per la CULTURA 255

Paga la p ena lluitar per... recuperar les empremtes fotogràfiques de Cullera? Juan Antonio Ruiz Cerveró President de l’Associació Cultural Gràfica La Penyeta de Cullera Imprimint la revista Sucrona - Impremta Costa, Maig de 1929. Foto La Penyeta

256

Coneixent el nostre passat, comprenem millor el present En les nostres exposicions és molt habitual escoltar comentaris de l’estil de … que bonic!, quins temps aquells! o com ha passat el temps!. Però justament el temps és el fil que va teixint el tapís de la vida. Eixe temps continuat és el que va conformant el nostre moment actual. També en La Penyeta continuem eixa lluita contínua que és la vida, i que, en la nostra associació, es particularitza en la recopilació de documentació gràfica antiga de Cullera. Però hem de fer una observació, molt més profunda i estrictament personal: Ressenyar que el trànsit per la vida és efímer i que, del nostre pas per ella, quedaran dos esdeveniments importants. El primer és albirar el dubte, sempre insatisfet, de si hem sigut bones persones. Si hem obrat correctament en el nostre esdevindre. Deixem que cada u responga a eixa pregunta tan íntima. El segon són els records de la nostra vida, i ací és on entra en joc La Penyeta. Compartir amb els altres eixos records i anhels, els actes solemnes, els moments de dolor i alegria, o la percepció gràfica d’aquells que ens van acompanyar i que ja no estan amb nosaltres, només està a l’abast de la gent de bé que sap mirar més enllà de la simple fotografia. Si, com es diu, una imatge val més que mil paraules, cal tindre en compte que, a més, es tracta de paraules diferents. Cada persona observa una foto des de la seua vivència exclusiva, del seu “temps teixit”, fusionant-la amb els seus propis records. Per moments, eixa imatge en blanc i negre va adquirint color. Es combina amb els nostres records. La sensació d’haver conegut lo que representa la fotografia, ja siga en persona o indirectament, ens fa partícips del nostre entorn i de la nostra societat. Creiem i entenem que eixe patrimoni historicogràfic nostre és una manifestació cultural de primer orde. Conèixer la nostra història ajudarà a mantindre les coses bones i a millorar aquelles que no ho són tant. Eixe és el destí final de La Penyeta. A través de les imatges recuperades, estudiar, recordar i mostrar la nostra història. No sols els actes solemnes, les vistes o els paisatges, que vénen a conformar la nostra Història amb majúscules, sinó també eixes històries xicotetes, quotidianes i particulars de cada u, que són les pròpies que conservem en el nostre interior i que, com a fils invisibles, han anat cosint el nostre deambular vital.

257

El fotògraf Martínez en la platja de Cullera. Dècada de 1930. Foto La Penyeta

258

En La Penyeta lluitem contínuament per obtindre més fotografies antigues, per intentar explicar, catalogar i classificar millor tant les que ja tenim com les que anem arreplegant, tot això sostraient temps d’on podem. Val la pena continuar el nostre treball?. Rotundament, SÍ. No podem permetre que es perden retalls de nostra història. En primer lloc perquè ÉS LA NOSTRA, i en segon lloc perquè mantindre el nostre patrimoni historicogràfic ens permet recordar com era la nostra ciutat, les seues gents, els seus costums o les seues festes. D’eixa visió, podrem deduir en quins aspectes hem millorat i – al mateix temps - vore què hem perdut pel camí. Necessitem ajuda?. Per descomptat que SÍ. Afortunadament, molta gent de Cullera continua prestant-nos fotografies antigues, però encara hi ha persones que, per qualsevol causa, preferixen no participar en eixe procés de recuperació graficohistòrica. I nosaltres ens preguntem: de què servixen els records si no els compartim?. Com dèiem abans, qualsevol referència històrica, per intranscendent que puga parèixer, ajuda, com un fil més, a compondre les xarxes que són nostres vides. Per això volem expressar el nostre agraïment a eixa gent amiga que ens cedix les seues fotos. És cert que moltes d’elles és difícil que siguen exposades. Potser no resulten prou populars per a ser mostrades en les exposicions, però ens ajuden, i molt, a datar eixes altres que sí ho són. A tots, moltes gràcies per recolzar-nos. Recorda que TOTS SOM LA PENYETA!!

La Diagonal sense acabar d’urbanitzar i la desapareguda casa dels mestres. Foto La Penyeta

259

Paga la p ena lluitar per...

les nostres festes i tradicions? Carles Prats Membre de l’Escola Municipal de Dolçaina Tabal i Danses de Cullera. Tabaleter i Dolcainer, (Falla Na Jordana, 2012). Foto Joan Castelló

260

Qui perd els orígens perd la identitat És clar que nosaltres els valencians tenim una cultura àmplia i rica, amb una llengua que ens identifica i una forma de ser diferents. També és veritat que aquesta manera de ser ens ha portat molts problemes i que l’anomenat meninfotisme que patim des de fa molts anys, ha fet que part de la nostra cultura fora menyspreada i, en alguns casos, quasi oblidada. Un d’aquests casos el trobem en part de la nostra cultura popular i el cas més proper a mi és la música tradicional i les danses. Tenim la gran sort que des de fa ja un bon grapat d’anys, els nostres instruments tradicionals, la dolçaina i el tabal, han ressorgit de les seues cendres i ara per ara, és estrany el poble que no tinga una escola municipal dedicada a la seua ensenyança i difusió. El tabal, instrument de percussió de la família dels membràfons i fet de fusta, és l’amic inseparable de la dolçaina en tot tipus de balls (boleros, jotes, valencianes, fandangos, danses, etc...), cercaviles, correfocs, entrades de moros i cristians, processons…Vos imagineu si aquests dos instruments hagueren desaparegut?

Fallers de la Bega en una dansà de 1985. Arxiu Falla la Bega.

261

Tabalers en la “Feria Fallera Cullera”, Agost 2015. Foto Joan Castelló

Dolçainers en la “Feria Fallera Cullera”, Agost 2015. Foto Joan Castelló

262

Gent com ara, Xavier Richart, Antoni de la Asunción, Jose Rafael Pascual Vilaplana, Xavier Ahuir i tota una generació de compositors han aconseguit que la dolçaina siga aquell instrument de fusta que ix al carrer en totes les festes dels pobles, que es convertisca en un instrument que s’estudia als conservatoris i que acompanya en nombroses ocasions a bandes i orquestres. Només recordar una de les últimes composicions de Juan Carlos Sempere Bomboí, Muixerangues al cel, que nosaltres, l’Escola Municipal de Dolçaina, Tabal i Danses de Cullera, hem tingut el plaer de tocar i acompanyar en diverses ocasions. El simple fet de recordar aquesta meravellosa composició, ja et posa la pell de gallina. I si parlem de les danses, tots sabem que Cullera es va estar un bon grapat d’anys sense vore eixir al carrer la dansà de Cullera. Què passaria si tot continuara igual? No trobaríem a faltar eixos passos que amb gràcia i tècnica elaboren els balladors i les balladores? Són balls que han passat de generació en generació, balls que en molts casos identifiquen un poble, com és el cas de La Muixeranga d’Algemesí, o danses que representen batalles i lluites, com els bastonets d’Algemesí o Sueca, el Ball de les Vetes de València i d’altres que representen els oficis antics. Seria massa llarg anomenar-los tots, però cadascun d’ells representen la nostra vida, la nostra història i, en definitiva, la nostra cultura. No podem deixar que caiguen en l’oblit aquestes tradicions, ben al contrari, han de rebre tot el nostre suport i promocionar-les, donar-los la màxima difusió possible i, en tot cas, sempre eixir al carrer a contemplar-les, ja que en el públic és on trobem les majors satisfaccions tots aquells que formem part d’aquest món. Pel que fa a nosaltres, l’Escola Municipal de Dolçaina, Tabal i Danses, no deixarem que es perda ni el so de la dolçaina, el tabal i les postisses, ni els passos, tocs i figures de les nostres danses. No s’han de deixar perdre els nostres orígens perquè des d’ells seguim escrivint la nostra història. Dolçainer Sanfeliu. Col·lecció Joan Castelló

263

Paga la p ena lluitar per... una programació cultural a Cullera? Julio Martí Zahonero Autor i director teatral Figura de la falla Les males arts, de Vicent Martínez Aparici (L’Antiga de Campanar, 2011). Foto Joan Castelló Lli

264

La lluita constant de l’escena Preguntar-se a hores d’ara si paga la pena lluitar pel teatre ja és en sí mateix una mena de conclusió absoluta. Arribat l’any 2015 i, després de més tres mil anys d’història teatral, resulta, com a mínim trist plantejar-se esta qüestió que, paradògicament, també és absolutament fonamental. Abans de respondre’s cadascú al fet de si hem de lluitar per l’existència d’una realitat teatral, és a dir, una programació teatral contínua i estable a les nostres ciutats, més concretament a la ciutat de Cullera, hauríem de reflexionar primer sobre una altra qüestió significativa: què és realment el teatre i per a què serveix? L’art escènic és, sense dubte, l’expressió cultural més completa que ha desenvolupat l’home en societat. És la unió de totes les iniciatives artístiques en un mateix lloc: l’escena. I per tant, totes les reflexions i inquietuts que venen marcades per totes eixes altres vessants artístiques s’aunen amb força en una sola estructura plàstica amb ferramentes tan dispars i heterogènies com la imaginació de l’artista puga abarcar. No hem de pensar únicament amb el teatre com una ferramenta d’entreteniment. Seria una total banalitat reduirho a això. L’autèntica importància del teatre, al mateix que la resta de l’art en general, és expressar, comunicar idees i sentiments, i l’entreteniment és tan sol una ferramenta més per a aconseguir-ho, no una finalitat en sí mateix. El dramaturg i director teatral mexicà Héctor Mendoza ho va expressar molt sàbiament: “el teatre és la consciència del poble cap al futur, i no una passiva visió nostàlgica del passat.” En este pensament és on radica, precisament, el gran poder del teatre i també el temor que davant de molts poders fàctics pot despertar. Perquè hauríem de preguntar-nos seriosament: interessa realment que l’espectador, el poble, tinga consciència i esdevinga a analitzar els problemes de la realitat que l’envolta? Convé que el ciutadà desenvolupe una visió i un pensament crític davant la seua realitat social, política, religiosa…? En totes les societats totalitàries, al llarg de la història, la primera manifestació artística que ha estat censurada, mutilada, silenciada… ha sigut el teatre. Oferir propostes per a que l’espectador interioritze sentiments i sensacions que puguen conmoure el seu ànim i el puguen movilitzar per canviar la societat en la que viu, pot resultar molt perillós a un únic pensament establert. No hem d’oblidar el paper fonamental que va jugar el teatre en l’Antiga Grècia, bressol de la democràcia i, des d’aleshores, el teatre ha sigut el vehicle per excel·lència que ha menejat les qüestions més complexes de la humanitat. El teatre no es preocupa per donar respostes als problemes de la societat. La seua missió és plantejar preguntes. I en moltes ocasions, plantejar preguntes pot resultar molt incòmode. El teatre, en definitiva, alenta el nostre esperit crític, amplia la nostra dimensió humana i ens fa créixer com a animals racionals que som. Davant d’esta resposta, encara que ací molt breu, però que ha omplit assajos i estudis al llarg de la història, del que significa i el que representa el teatre per a tots nosaltres, rebote al lector-ciutadà la pregunta que se m’ha plantejat, com una imatge rebota en un espill: paga la pena lluitar pel teatre a la nostra ciutat? Paga la pena lluitar pel teatre a Cullera?

265

Paga la p ena lluitar per...

el teatre a Cullera? Entrevista per Begoña Camarena Fallera del Raval Fotografia d’Enric Puig que forma part d’un book realitzat per Alfredo Company

266

Enric Puig: l’actor troba en el teatre la raó d’existir Este cullerà que ja ha depassat la barrera dels 50 anys és un experimentat i polifacètic artista, en l’accepció més àmplia de la paraula, ja que ha treballat com a actor, en el doblatge de pel·lícules, com a locutor, presentador i productor. Al capdavant de l’empresa Take 69, realitza tot tipus de treballs per al sector audiovisual. En la seua joventut, Enric Puig (Cullera, 1965) va començar en el grup teatral de Santa Cecília, però prompte la seua vida professional el va encaminar cap a València i Madrid. Ha treballat per a Canal 9, Antena 3, Canal Plus, televisions per cable i diverses productores. La seua vocació és ben primerenca, doncs ja de xiquet interpretava per a familiars. La seua afició era tanta que el primer grup teatral el va cercar ell mateix de forma un tant desesperada perquè necessitava estar damunt d’un escenari. Amb més de 20 anys d’experiència, la seua vida ha sigut una lluita constant perquè el verí del teatre seguirà inoculant tot el seu cos. Aquesta és la seua història. Pregunta.- El procés de formació d’un actor o actriu de teatre és llarg, difícil i complicat? Enric Puig.- El procés sempre és llarg, ja que l’actor està constantment formant-se durant tota la vida. Com en totes les professions, la teoria es una cosa, però el que realment importa és la pràctica i això no acaba mai. Sempre tens alguna font d’informació on pots descobrir nous personatges per a continuar formant-te en la interpretació. Mes que difícil jo diria que és una professió de constància i vocació, perquè si no t’agrada, el actor té poques coses que oferir dins de la seua professió. El primordial és que t’apassione la professió d’actor i a partir d’ací ja va tot com la seda. Pregunta.- En Cullera hi ha interès pel teatre? Enric.- Si, en Cullera hi ha prou d’interès pel teatre, encara que som poc donats a propostes massa innovadores, però si, pense que hi ha prou interès. Pregunta.- Conta com i quan al vares sentir atrapat pel verí del teatre? Enric Puig.- Jejeje, crec que això ja ve de fàbrica. Quan era molt menut (5-6 anys) ja feia interpretacions privades a una tia meua que vivia a València per a que “m’ho parlara” i poder ser artista. La meua primera actuació en públic real, va ser als 11 anys en un festival per al dia dels pares en el col·legi on estudiava. A partir d’ahí ja no vaig poder deixar de pensar en el teatre….i encara continue...

267

Personatge encarnat per Enric Puig en la s猫rie de televisi贸 Princesa rota. Col路lecci贸 Enric Puig

268

Pregunta.- Com sorgiren els primers grups de teatre amb els que vares treballar? Enric.- El primer grup on vaig començar va ser Santa Cecília. I realment, no va sorgir. El vaig buscar jo desesperadament, perquè necessitava estar d’alt d’un escenari. Després ja comencí la meua recorregut per Madrid per pura casualitat, ja que una companyia que va vindre a actuar per festes del poble em va vore actuar i els vaig agradar. A partir de ahí em contractaren i vaig anar cap a Madrid. Pregunta.- Mantenir un grup de teatre estable a Cullera es... ¿possible o impossible? Enric Puig.- Es possible, es possible. De fet jo el mantinc en Santa Cecília i funciona de meravella. Es clar que sempre hi han canvis i cares noves però l’essència està ahí. Pregunta.- Respon el públic de Cullera quan hi ha una representació teatral?

Un moment de la representació del musical Cabaret. Col·lecció Enric Puig

Enric.- Bo, al menys les que fem en Santa Cecília, sí. A la vista està que l’últim espectacle de gran format com va ser “Los miserables” va ser un èxit tan gran que s’ens va anar de les mans. Espere que continue eixa resposta del públic. Pregunta.- Les institucions (Ajuntament, Conselleria, empreses....) responen quan els demanes col·laboració econòmica? Enric Puig.- Econòmicament no els hem demanat mai res. Ajuda en altres nivells si que ens l’han concedida quan els l’hem demanada. Espere que quan toque demanar-los a nivell econòmic responguen com han fet fins ara. Pregunta.- Creus que paga la pena lluitar pel teatre a Cullera? Enric.- Sempre paga la pena lluitar per el teatre. En Cullera i on siga. El teatre es la lluita constant del que es dedica a ell. Es la seua existència. Altre moment del musical Cabaret. Col·lecció Enric Puig

269

Paga la p ena lluitar per...

la música tradicional valenciana? Josep Juste Martí Músic i cantador tradicional Pep Gimeno Botifarra, en una de les seues actuacions. Col·lecció Josep Juste

270

La nostra cultura no ha de deixar-se arraconar Rotundament sí. I ho dic així, sense dubtar i per a que no li queden dubtes a ningú de la meua postura al respecte. Però ara passaré a explicar-me i a contar-vos de què va tot açò. Els fallers de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera es posen en contacte amb mi. Saben que jo em dedique a açò de la música tradicional i volen que els faça un article d’opinió al respecte. M’han enviat unes línies amb «l’explicació i relació de “lo” que conté la falla», o siga, quins temes van a tractar en el llibret. Açò sembla que va de la lluita… d’eixes lluites que tenim a diari en molts aspectes de la vida (treball, estudis…). I el títol de l’article és exactament la pregunta tal i com me la llançaren en aquell e-mail en que em convocaven a escriure aquest text: «Paga la pena lluitar per la música tradicional valenciana?». Aquesta frase m’ha inspirat per arribar a aquestes conclusions que ara vos exposaré. I per entendre el que passa amb la música tradicional valenciana hi ha que veure i entendre el que passa també amb la cultura valenciana en general. És el que passa sempre que trobem un cas de cultures en contacte.

Josep Juste a la dolçaina, en una actuació de Cant d’estil. Arxiu Josep Juste.

271

En un món globalitzat com aquest en el que vivim cada dia van perdent-se més i més símbols d’identitat de cadascuna de les diferents regions del món i sembla imparable l’avanç d’una única cultura global basada en un model determinat que, a poc a poc, va devorant les diverses cultures de cada indret per on passa. Eixe monstre que es va engolint tot allò que toca és la cultura anglosaxona. Així, ara ja no celebrem la festa de tots sants, fem halloween; ara ja, en algunes ocasions, en les bodes ja no tenim padrí ni padrina, sinó que tenim dames d’honor, i les núvies tiren el ram, cosa que ací no s’ha fet mai de la vida; en Nadal ve el Pare Noel i cada volta van venint menys els Reis de l’Orient… i com açò trobem molts més exemples. Però, què té de més important la cultura anglosaxona que la nostra cultura pròpia? Per què donem una preeminència a aquesta sobre les cultures pròpies de cada zona? Què fa que aquesta devore de manera incompassiva totes les cultures que entren en contacte amb ella? Evidentment res. La nostra cultura és tan bona i tan valida com qualsevol altra, i no ha de deixar-se arraconar. A més per acabar d’adobar-ho, en el cas de la cultura valenciana a més del fet de la invasió de la cultura anglosaxona pel fet de la globalització, es troba en contacte amb altra cultura que també té una certa preeminència sobre ella: la cultura castellana. I tot i que no sóc historiador ni sociòleg, sí que considere important per a arribar a entendre açò, analitzar i tenir en compte certs esdeveniments històrics i com els va afrontar la societat valenciana de cadascuna d’eixes èpoques. Els fets històrics bàsics per entendre com el poble valencià arriba a eixa desídia i rebuig de la seua llengua i cultura tradicional (tot i que, evidentment hi ha més), serien aquestos:

Colla de tabal i dolçaina. Foto Joan Castelló

272

En un primer moment la mort el 1410 del rei Martí l’Humà sense descendència, fa que es celebre el Compromís de Casp, on els compromissaris de cadascun dels regnes integrants de la Corona d’Aragó, trien finalment Ferran d’Antequera com successor de la Corona. Aquest rei pertanyia a la família Trastàmara, la qual provenia de Castella. Amb el temps açò permetrà el casament dels Reis Catòlics, ambdós descendents de la Casa Trastàmara, cosa que anirà comportant a poc a poc una certa castellanització de les costums de la cort aragonesa. Ara bé, el punt culminant de la castellanització del Regne de València vindrà el 1707 amb la derrota a la batalla d’Almansa i els decrets de nova planta, els quals comportaran l’abolició i pèrdua dels nostres Furs. Tot i que en el segle XIX apareix el moviment de la Renaixença, que intenta recuperar la cultura valenciana, qualsevol intent de recuperació i impuls de la nostra cultura i costums pròpies quedarà aixafat definitivament amb la derrota de la República a la Guerra Civil (1936-1939), que va dividir Espanya en dos bàndols i que vingué seguida de vora quaranta anys de dictadura caracteritzada per la repressió de les diverses cultures i llengües diferents a la castellana. Tot açò, marca el fet que la societat valenciana arribe a tindre un cert odi o rebuig cap a les seues costums pròpies, doncs les institucions s’han encarregat de dir-li que la seua cultura i la seua llengua és de segona divisió, menys valuosa, i que si vol arribar a algun lloc ha de parlar en castellà i canviar les seues costums que són “de pueblo” i de menys categoria. A pesar de tot açò, no obstant, apareixen durant la dictadura figures i personatges que a pesar de la repressió i la clandestinitat intenten dotar als valencians d’una consciència de poble: treballen per la cultura i la llengua de la nostra terra.

Cant d’estil a les falles de Cullera. Arxiu L’Expressió.

273

Amb la democràcia tot açò deuria haver canviat radicalment, i mentre en altres autonomies de l’estat espanyol l’arribada de les llibertats democràtiques va significar un ressorgir de la seua tradició i la seua llengua pròpies, a la Comunitat Valenciana també va haver una mica d’açò però de manera molt més suau. Sí, la llengua va tornar a utilitzarse cada volta més i amb el temps el valencià entrà a l’escola. Però la cultura i la música tradicionals encara quedaren una mica arraconades. Poc a poc sorgeixen grups de danses, es va recuperant la dolçaina, etc. Però al poble no acaba de quallar eixa consciència. Ni la dansa ni els cants tradicionals acaben d’arrelar al poble. Ni tan sols instruments com la dolçaina o el tabal, la gent els té com a propis i fins i tot, molta gent no sap ni com es diuen (de fet jo mateix, com a dolçainer, he sentit anomenar la dolçaina com trompeta, clarinet, flauta o “el pito eixe”). Així, com hem comentat, a la nostra terra sembla que va costar un poc més que els valencians començarem a valorar les nostres tradicions que a altres indrets de l’estat espanyol i fins i tot això encara dura una mica. Afortunadament les coses han anat canviant i en els últims anys s’ha revaloritzat la nostra cultura tradicional i, en especial, la música tradicional valenciana. En açò ha tingut molt a veure la figura de Pep Gimeno “Botifarra”, qui amb la seua manera de ser i el seu gran coneixement de les cançons del poble ha aconseguit arribar a l’ànima dels valencians i fer que tornem a valorar la nostra música. No obstant, “Botifarra” és tal volta la punta de l’iceberg, qui ha fet que la gent despertés de la llarga letargia i que volguera tornar a escoltar els cants i les músiques dels seus avantpassats. Ara bé, no hem d’oblidar el treball previ que, durant molts anys abans del fenomen “Botifarra”, ja havien anat fent grups de folk valencià com ara Al Tall, Carraixet, Urbàlia Rurana o Tres fan ball; grups de danses com Alimara, Grup de Danses de Montcada o El Bolero de l’Alcúdia; o també el granet d’arena que han aportat grups de rock com Obrint Pas i la Gossa sorda, que amb la incorporació de la dolçaina a la seua música, han fet que els més joves s’apropen a aquest instrument i vulguen aprendre’l i conéixer-lo. He volgut fer totes aquestes consideracions prèvies perquè trobe que és important fer-les, per a poder entendre l’estat al que la música tradicional valenciana va arribar en algun moment i per a que la gent tinga clar per quins motius és tan important lluitar per ella. Defendre i lluitar per la música tradicional valenciana és important per diversos aspectes. En primer lloc la nostra música ens uneix com a poble i ajuda a crear consciencia d’açò. A més escoltant, cantant i coneixent la música dels nostres avantpassats podem arribar a connectar amb ells, la qual cosa ens pot ajudar a entendre com vivien i com passaven els dies. Cal que tinguem en compte que en aquell temps no hi havia ràdio ni televisió, i aquestes músiques eren el fil musical d’aquella societat: era el mitjà d’entreteniment dels nostres avis i besavis. La nostra música tradicional és tan bona com puga ser-ho qualsevol altra. No dic millor, que tampoc vull creure’m millor que ningú. Però és almenys tan bona com qualsevol altra. Per exemple, no tinc res en contra de la música celta o del blues, músiques amb una arrel tradicional provinents de països com Irlanda, Anglaterra o Estats Units.

274

És més, és música que escolte i m’agrada. Però el que no es pot ni es deu fer, és posar en valor aquestes músiques i donarlos més importància que a la música tradicional pròpia, o fins i tot negar la nostra música tradicional. Hauríem d’aprendre alguna cosa d’alguns dels pobles que ens envolten i que valoren el seu patrimoni musical i cultural molt més que nosaltres. Per exemple, recorde una volta, fa anys, que vaig anar a Tudela (Navarra) a tocar a les festes. El dia abans d’actuar vam anar a la plaça major a veure el “Baile de la era”, ball de plaça tradicional d’eixa ciutat, format per diverses danses enllaçades i que toquen els dolçainers en companyia de la banda de música. Pràcticament tot el poble eix a ballar, amb més o menys gràcia, però existeix en ells una consciència de ballar la seua dansa tradicional. Ací al País Valencià, tenim un ball que podríem definir com el ball nacional dels valencians: la Dansà (també anomenada danses o ball de plaça). I en canvi la gran majoria no sabem ballar-la. Tindríem de conéixer-la i aprendre a ballar-la per fer el nostre poble més i més respectuós de les seues tradicions.

Ballant les danses al passeig marítim de Cullera. Foto Joan Castelló

Aquesta música és el nostre patrimoni i hem de defensarla i protegir-la. I per a dur açò endavant, cal conéixer-la i respectar-la. El cant d’estil i les albaes, els romanços, la música de dolçaina, la dansà (que ja hem nomenat), les aurores, la música de rondalla…; els nostres instruments com la dolçaina i el tabal, la bandúrria, el guitarró, el llaüt… Els valencians tenim un patrimoni musical immens que hem de cuidar, defensar i conéixer i no deixar que desaparega i caiga en l’oblit.

Quan el mal ve d’Almansa (disc del grup Al Tall).

275

Paga la p ena lluitar per... recuperar la lletra de la dansà de Cullera? Ramón Marí Bohigues President de la Colla Pas Pla Balladora de la dansà del grup Pas Pla. Foto Joan Castelló

276

Dins dels tres tipus principals de balls que hi ha el folklore tradicional valencià i que són la dansà, les dansetes i els balls en general hui vaig a centrar-me principalment en el més popular de tots, la dansà. La dansa és sense dubte, com ja he dit, la més popular de totes les manifestacions de balls populars i tradicionals del folklore valencià, és el ball que ballava el poble pla i cada poble té la seua, que encara que pareguda difereix de la del poble veí, i eixa diferència és el que la fa personal i autòctona de cadascú. La dansa comença quan el tabal marca el ritme i la dolçaina fa la melodia, una parella de balladors fa els primers passos, a esta parella se’ls coneix com a caps de dansa, i després van afegint-se la resta de balladors i balladores que s’agrupen de quatre en quatre, fent els quadres de balls, que al mateix que van entrant a la dansà una vegada arribat al fi van retirant-se, la participació és il·limitada, ja que són obertes a tothom i després dels balladors, al darrere de tot, entren a ballar la gent del poble que encara que no va indumentària té ganes de ballar. Antigament el recorregut que feia la dansà partia d’un lloc cobert i acabava en altre cobert també que solia ser on celebraven una convidà per part dels organitzadors o festers, ja que les dansades es feien en honor a sants, festes majors o festes de barris; actualment les dansades són a l’aire lliure i es fan en un recorregut fixat d’avant mà, acabant amb el fandango final que ballen tots els participants de la dansà en un rogle gran, o en diferents més menuts segons el numero de participants. Hi han principalment dos tipus de dansades, la de la Ribera, que es balla en les dues riberes, Alta i Baixa, i la de la Costera que es balla en Xàtiva i els seus voltants. La de la Ribera és més simple, ballant-se sempre en Pas Pla i sent les passades, quan sona la dolçaina, més elaborades, la de la Costera és més vistosa i les seves passades són la base principal de quasi tots els balls. Cullera és un dels pobles que te dansà pròpia i autòctona que sols es balla ací. No hi ha molts pobles així, la resta de pobles parteixen de la dansà base general i afegissen les peculiaritats de cada poble al ball i les passades. A més a més, la dansà de Cullera té lletra, i malgrat la tasca realitzada per tal de recuperar-la, no ha sigut possible del tot. Encara que tenim part de la lletra, anem a esperar a tindre-la tota per tal de donar-la a conèixer al poble. Eixa és nostra lluita actual. Per finalitzar vull fer menció a què fa tres anys que es fa un Aplec de Danses a l’estil de la Ribera. En dit aplec participen pobles de les dos riberes, els pobles participants primer ballen a peu de carrer la dansà característica de cada poble i després en un escenari ballen balls típics de la Ribera, les primeres edicions han segut en Riola i en Alginet, la tercera no s’ ha pogut celebrar i anem a lluitar perquè la pròxima edició siga a Cullera.

277

278

Les LLUITES en els ESPORTS 279

Paga la p ena lluitar per...

ser un esportista d’elit? Jesús Guzmán Delgado Ciclista professional. En l’actualitat es mecànic d’equips d’alta competició i regenta a Cullera un negoci familiar dedicat a la bicicleta Jesús Guzmán escalant un port allà per l’any 1982. Foto Ogalla, col·lecció Jesús Guzmán.

280

Mai he deixat de pedalejar Per als que som de família humil, com és el meu cas, la vida ha sigut una carrera d’obstacles, una lluita per superar barreres i una contrarellotge contínua per a aconseguir una meta que vaig imposar a mi mateix sent encara molt jove: ser un ciclista professional. El camí no ha sigut res fàcil, però vistes les coses amb perspectiva, puc dir amb satisfacció que vaig aconseguir el que pretenia encara que no haja arribat tot el lluny que havia somiat. Vaig nàixer en Huéneja, un poble de la província de Granada de tan sols 1.100 habitants, encara que amb només 13 anys la meua família es va traslladar a treballar primer a Mallorca i un any després a Cullera, on ens varem assentar definitivament i on vaig donar els primers pedalejos en el món de la bicicleta. Ací a Cullera he format també la meua família: ací em vaig casar amb María Jesús, ací vaig tenir a la meua única filla (Victoria) i ací vaig engegar un negoci familiar dedicat, com no podia ser d’una altra forma, al món de la bicicleta. Des d’un primer moment em va atraure el món del ciclisme, i encara que no tenia cap antecedent familiar en aquest esport, vaig començar a practicar-ho pel meu compte amb 16 anys, en la categoria juvenil, però sense integrar-me en cap club. Un any després vaig entrar a formar part de l’equip Josman, amb el qual vaig completar altres dos anys com a juvenil. Els entrenaments, allà per la dècada dels setanta, van ser durs i els vaig realitzar llevant-me hores de diversió. En acabar la jornada de treball agafava la bicicleta i pedalejava sense descans, des de l’església de l’Hospital fins a l’antiga estació del tren, que era el tram més llarg de Cullera que estava il·luminat. I així una vegada i una altra, fins a altes hores de la nit. La primera carrera en la qual vaig participar va ser a Bellreguard, i perquè poguera participar en condicions físiques acceptables la meua mare va haver de demanar prestades 200 pessetes perquè la nit anterior poguera menjar un filet de vedella. Vaig quedar en sisena posició i vaig guanyar 400 pessetes. Allí vaig comprendre que, amb molt esforç, podia aspirar a triomfar en el món del ciclisme. A més, pensava que eixa dedicació professional també em permetria posar fi a la difícil situació econòmica en la qual vivia la meua família. El 1976 vaig passar a la categoria d’aficionats, i allí vaig estar altres tres anys amb els equips Josman, Mercury i Mobles Adolfo. Vaig participar en tres campionats del món (1977, 1978 i 1979), tres Tours del Provenir, un Gir de les regions i uns Jocs del Mediterrani. En aquesta última competició vaig guanyar una medalla de plata formant part de la selecció espanyola.

281

Jesús Guzmán amb Enric Chulio –alcalde de Cullera- i Federico de la Asunción al final d’una carrera el 1980. Col·lecció Jesús Guzmán

Luis Puig entrega a Jesús Guzmán un trofeu obtingut en la seua etapa com a ciclista professional del Kelme. Col·lecció Jesús Guzmán

282

Vaig ser campió d’Espanya de contrarellotge per equips en 1979 i membre de la selecció espanyola en el preolímpic de Moscou de 1980. A títol individual, vaig guanyar unes 75 carreres d’un dia, entre les quals destaquen triomfs en la Volta a Sedaví, Volta Tarragona, Challenge de les Alqueries, Trofeu Colombí a Huelva (prova preolímpica) i la Vila-real-Morella. Una de les metes que m’havia imposat de jove la vaig aconseguir en 1980, quan vaig passar al camp professional amb l’equip Kelme, que dirigia Rafa Carrasco, en el qual vaig romandre fins a 1983. Amb aquest equip vaig participar en la Volta Espanya, Tour de França, Volta Suïssa i en totes les voltes i carreres clàssiques del calendari nacional. El palmarès com a professional inclou també una etapa en la Volta a les Tres Províncies (1981), Criterium d’Alginet (1982), memorial Manuel Galera (1982-83), la General de la Muntanya en la Volta Aragó (1983), Armilla (1983) i Circuit Getxo (1984) amb l’equip Dormilón, a més de dos segons llocs a Cocentaina (1982 i 1983) i dos tercers a Nàquera (1983 i 1984), entre unes altres. La progressió ascendent que havia aconseguit en els meus primers anys de professional es va veure truncada en 1985 quan vaig ser víctima d’un accident de trànsit, un atropellament del que no em vaig arribar a recuperar per a la competició d’alt nivell. Fet i fet va ser la causa d’haver d’abandonar la professió de ciclista en finalitzar la temporada de 1986. Va ser un dur colp que va truncar les meues aspiracions esportives però que vaig encaixar amb la voluntat de no donarme per vençut. Volia seguir lluitant i, per açò, vaig seguir treballant amb l’activitat ciclista. En 1987 vaig col·laborar tres temporades com a tècnic en l’equip Caixa Rural que dirigia Paco Giner i després vaig seguir amb el Paternina de Txomin Perurena. Entre 1990 i 1997 vaig col·laborar amb el Artiach, també dirigit per Paco Giner, exercint la funció de mecànic i segon director. Amb aquest equip vaig participar en la Volta a Espanya, Tour de França, Gir d’Itàlia, Volta a Portugal, Copa del Món (Japó-96) i en clàssiques com La Dauphiné Liberé i París-Roubaix, a més de tot el calendari ciclista espanyol. Després de la desaparició de l’equip Artiach el 1997, em vaig dedicar a col·laborar amb diferents organitzadors com a Radio-vuelta amb moto i organitzadors com Unipublic. Amb ells he assistit com a tècnic, i fins al moment, a 19 edicions de la Volta a Espanya, catorze Campionats d’Espanya, dos campionats del món, dotze Voltes a Burgos, tres Challenge de Mallorca, quatre Voltes a la Comunitat de Madrid, dotze Voltes a la Comunitat Valenciana, vuit Voltes a Galícia, vuit Setmanes Catalanes, vuit Voltes a Aragó, dotze Voltes a Múrcia, set Clàssiques d’Alcobendas i dotze Trofeus Luis Puig. Són més de trenta-cinc anys dedicats al món del ciclisme, com a professional o com a tècnic, i estic convençut que l’esforç ha valgut la pena, entre altres coses perquè he contat sempre amb el suport i l’admiració de la meua família i dels meus amics, que són els que m’han fet perseverar en la llarga carrera professional, els que m’han donat alè per a seguir pedalejant sense desmai.

283

Són també moltes les alegries rebudes durant tot aquest temps, com els homenatges dels quals he sigut objecte, alguns d’ells tributats ja en els primers anys d’afeccionat, com el que em va dedicar l’Ajuntament de Cullera el 1979, a la meua tornada dels Jocs del Mediterrani, celebrats a Iugoslàvia. Molt emotiu va ser també l’homenatge que em va dedicar en 1981 la meua localitat natal, Huéneja, o el que vaig rebre en 2006 amb motiu de la Setmana Esportiva de Cullera, ja que a més de ser el portador final de la torxa, la penya ciclista Els Amics de Cullera em va brindar un calorós reconeixement. Tampoc puc oblidar altres dedicatòries de les quals vaig ser objecte, com la que em va dedicar en 2009 la marxa cicloturista Vicente Belda o la que se’m va tributar el 2010 amb motiu del 65 Circuit de Getxo. Una altra situació que em produeix íntima satisfacció és que alguns afeccionats encara seguisquen recordant la meua trajectòria professional. Com a anècdota puc dir que encara rep cartes de seguidors meus en l’estranger que em sol·liciten autògrafs. Aconseguir tindre un lloc (encara que siga ben xicotet) en la història del ciclisme espanyol no ha sigut fàcil. Des que vaig abandonar Huéneja he hagut de compaginar el treball amb l’esport. He tingut nombrosos treballs, des de botons d’hotel, a cambrer, passant per empleat en una fàbrica de mobles i collidor de taronges. I en tots els casos he hagut d’alternar treball i entrenament per a arribar a ser ciclista professional. Des de molt jove tenia clar que volia destacar en alguna cosa, però sabia que no tot estava al meu abast per falta de mitjans econòmics. Però amb moltíssim esforç i tenacitat he arribat a aconseguir el meu propòsit. Vaig estar entre els millors ciclistes aficionats d’Espanya i açò em va permetre pujar a la categoria professional. En la meua següent etapa com a tècnic, grans ciclistes professionals han lloat el meu bon fer com a mecànic. A més, puc presumir també de ser l’integrant de l’equip de tècnics que més edicions he realitzat amb Radio-vuelta conduint una moto en la Volta a Espanya.

284

En setembre del 1979, Jesús Guzmán va rebre un homenatge de l’Ajuntament de Cullera per la medalla que va obtindré amb l’equip d’Espanya en els Joc Olímpics del Mediterràni. Col·lecció Jesús Guzmán

En aquest ràpid repàs a la meua trajectòria professional he d’expressar la meua gratitud a les persones que em van introduir en l’esport: primer va ser Francisco Grau, en l’empresa del qual treballava, qui em va iniciar en el rugbi i posteriorment em va recolzar en els meus inicis en el ciclisme. També em va ajudar molt el meu gran amic Federico de l’Asunción. En cap moment vaig pensar en deixar-me vèncer per les dificultats. Els valors que vaig adquirir amb la pràctica de l’esport durant l’adolescència han marcat positivament tota la meua vida: el sentit ètic de la vida, la companyonia i les ganes de lluitar per a aconseguir els objectius que un mateix s’ha marcat no sempre s’aconsegueixen en altres facetes de la vida. El moment més difícil de la meua carrera va ser quan, després de l’atropellament, no vaig poder recuperar-me per a la pràctica de l’esport d’elit. Les primeres carreres disputades després de l’accident em resultaven caòtiques, ja que quan arribava a meta havia de preguntar qui havia guanyat. I açò no m’agradava ni estava acostumat a fer-ho, doncs sempre havia lluitat per estar entre els millors. Va ser llavors quan vaig comprendre que la meua vida professional havia arribat a la seua fi. Però no em vaig donar per vençut. Amb molt esforç i dedicació he escalat nous ports en un altre tipus de muntanya: vaig voler ser, i vull seguir sent, un bon tècnic del ciclisme. Per açò, mai deixaré de pedalejar (i de lluitar) pel que més vull.

L’equip ciclista d’Espanya en els Joc Olímpics del Mediterràni del 1979 va obtindré medalla d’argent. Entre els integrants, hi figurava Jesús Guzmán (segon per l’esquerra). Col·lecció Jesús Guzmán

285

Paga la p ena lluitar per...

tindre un club de futbol a Cullera? Germinal Beltran Exdirectiu del C.F. Cullera Cartell de 1968 animant a la joventut a incorporar-se al C.F. Cullera. Col路lecci贸 de Germinal Beltr谩n

286

Cullera CF: lluitar per un equip en un poble que no es futboler Paga la pena lluitar per el futbol a Cullera?. Mereix que li donen suport al C.F. Cullera?. Eixes dos preguntes que em van plantejar fa uns mesos els responsables del Llibret del Raval, m’han portat de cap i han aconseguit que, després d’un llarg silenci a l’hora de escriure articles, em decidixca finalment a intentar contestar-les a la meua manera i segons la meua pròpia experiència. Abans d’entrar en matèria, i per a deixar clar el que opine, els noms de les persones que citaré al llarg d’este article seran només com a referència als seus càrrecs dins del futbol local, i per tant no tindran ninguna connotació personal. En primer lloc, diré que Cullera no és futbolera, ni ciclista, ni nadadora, ni boxejadora... Els cullerans sempre som partidaris del sol que més calfa. Quan guanyem, tots s’apunten, però quan les coses van mal, el que millor sabem és despotricar. Per damunt de totes les consideracions que es puguen fer, hi ha un fet que s’ha produït sempre en la història del nostre club: tres vegades que el Cullera ha besat la glòria, tot seguit ha tingut que fer front a l’ocàs esportiu o, inclús, a la desaparició. I Parle només d’alló que he vixcut en primera persona. En la temporada 1948-49 es va fer un equipàs que va arribar a la semifinal regional d’Aficionats i tinguérem que enfrontar-nos al Serpis d’Alcoi, on jugava Pérez Payá, un destacat jugador de l’època. Ens van eliminar i, a conseqüència de la desfeta esportiva, vam desaparèixer durant dos temporades com a equip federat. En la temporada 1966-67, a causa dels grans ascensos de les temporades anteriors, recent nouvingut de França vaig haver d’assumir la presidència per a correspondre al punt d’honor, honradesa i ganes de tots els jugadors locals que, després de caure de nou en el pou, volien continuar jugant i que no tornara a passar el mateix que en la temporada 1948-49. Uns anys després, es va produir un altra història semblant quan Ernesto Marí va assumir la presidència i va tindre que lluitar per a mantenir un equip que després de quedar-se a les portes d’un ascens de categoria i havia que administrar la decepció en les temporades següents. I ara li ha tocat dur tota la càrrega a Abel Peralta. Tant de bo m’equivoque, però passe el que passe, jo seguiré al seu costat. Tots el que han tastat el regust amarg de la “Directiva” tenen quasi sempre el regust d’una ressaca un tant amarga. Ja se sap que les copes del baló, els èxits i els títols, fan xiular les orelles, però, com a mínim, també deixen les butxaques amb algun que altre sargit.

287

Equip infantil del C.F. Cullera, campió interprovincial el 1971. Foto Associació Cultural La Penyeta

Equip del Cullera C.F. en un partit de l’any 1968. Foto Associació Cultural La Penyeta

288

He relatat la part més negativa, perquè quan parlem de futbol tenim que distingir entre el professional i l’aficionat. Encara que es paguen barbaritats en el camp professional, en el món del futbol aficionat no deuríem de copiar esta pràctica del talonari en mà (encara que no hi hagen massa diners), però com som més mones que les mones, el que quasi tot el món vol és figurar i aparentar. Naturalment que cal recolzar als jugadors de base, a la cantera. Si no hi ha base no pot haver-hi altura. Però el problema, com casi sempre, són els diners. Encara que el pressupost siga modest i xicotet, i encara que estem parlant d’un modest equip d’aficionats, s’ha d’establir el costum de pagar un tant al mes o per partit. La paraula ho diu tot: “Aficionat”, que juga per afició. Però també hem de tindre presents altres paràmetres econòmics compensatoris: el correcte és que qualsevol despesa de desplaçament, pèrdua de jornal, pèrdua per lesió i imprevistos justificats tinguen una compensació econòmica, per a què damunt de que juguen per afició no isquen malparats. Recolzar a l’última anella de qualsevol esport deuria ser obligatori per a les administracions públiques i no quedar a la bona voluntat dels ajuntaments. Encara que a mi l’edat ja em va deixant fora de la primera línia seguisc com sempre: defensant el futbol base i lluitant colze a colze pel futur del CF Cullera, tant en els moments bons com en els pitjors (o menys bons).

Juvenils del C.F. Cullera a l’any 1963. Foto Associació Cultural La Penyeta

289

Paga la p ena lluitar per...

tindre un club de rugbi? Enric Portell ArqueĂ˛leg. Directiu del Rugbi Cullera Jugada de Touch en un partit del Rugbi Cullera, temporada 2005-2006. Arxiu Rugbi Cullera.

290

Rugbi: esport d’intel·ligència, inclusiu i d’amistat El Rugbi és un esport d’evasió i intel·ligència però que al mateix temps es caracteritza per la camaraderia i el respecte absolut als companys, adversaris i àrbitre, als que se’ls convida després del partit a un refresc, en el denominat “tercer temps”, en el que es comenten les jugades i anècdotes del partit i es fomenta l’amistat. També els espectadors són tractats amb el màxim respecte i se’ls demana reciprocitat en el camp. Aquest tipus de comportament es tradueix en l’enorme camaraderia existent entre tots els equips de rugbi, no sols del País sinó d’arreu del món on es practique aquest esport, on són recollits els treballadors o estudiants rugbistes com un més de l’equip receptor, facilitant la integració social e inclús econòmica, com ara estan diversos jugadors del Cullera a França i Anglaterra, o com a fet el Cullera en els mateixos termes. El Rugbi és també l’esport que més lluita per la igualtat entre sexes i la integració racial, social o de discapacitats. Cal destacar que és l’únic esport en el qual xiques i xics poden jugar junts fins als setze anys en un mateix equip, participant conjuntament en qualsevol tipus de competició inclòs en campionats d’Espanya, de la qual cosa ens sentim molt orgullosos. Pel que fa a la integració de persones discapacitades el Cullera Rugbi Club és un dels pioners en Espanya i en Europa, amb un equip de “Rugbi Inclusiu” en el que juguen, conjuntament, amb jugadors sense discapacitat. Aquest equip està integrat pel Cullera Rugbi Club, la Fundació Internacional Trust Rugby International (TRI), i la Fundació Espurna. El nostre equip ha quedat recentment Campió d’Espanya en el Primer Campionat d’Espanya d’aquesta modalitat celebrat a Vitòria. El Club compta amb equips de totes les edats començant per les Escoles de Rugbi que integra xiquets que van del s 8 als 12 anys, per als que el Club treballa en les escoles de Cullera i en el Club per a la qual cosa subvenciona un autobús per al desplaçament al camp. Amb ells participem i organitzem Concentracions Esportives Autonòmiques, Campus d’Estiu, així com tornejos final de temporada. Però el Club no es queda ací, per augmentar el nivell de joc dels jugadors, el Cullera ha format, junt al Tavernes i l’Alzira, un nou Club de Rugbi, el “Inter”, que inclou jugadors entre els 14 i 18 anys, la qual cosa ens permet tindre sis jugadors sot 19 anys en la selecció espanyola, pot ser l’equip que més jugadors aporta, quatre d’ells de Cullera. En 2014, la Selecció Espanyola sot 19, capitanejada per un jugador de Cullera, quedà subcampiona d’Europa. També el Cullera aporta nombrosos jugadors a la Selecció Valenciana on han fet palesa la seua valia guanyant diversos campionats d’Espanya.

291

Equip del Rugbi Cullera en la seua primera temporada, 1967-1968. Arxiu Rugbi Cullera

Equip SĂ¨nior del Rugbi Cullera, temporada 2015-2016. Arxiu Rugbi Cullera

292

Per als més majors el Cullera compta amb equip Sènior, la màxima representació del Club, internacionalment reconegut, que durant diversos anys jugà en Primera Divisió Nacional. Per últim el rugbi a Cullera compta amb equips de Veterans i Ancians en els quals poden participar jugadors, a partir dels 35 anys i sense restricció d’edat màxima, amb regles de joc adaptades. Per altra part, el Club organitza diversos tornejos de rugbi , tant nacionals com internacionals com, Campionats d’Espanya entre autonomies entre els que destaca, el Primer Campionat Femení d’Espanya de Seleccions Autonòmiques celebrat el passat mes de maig, tornejos de la Selecció Valenciana o tornejos amb equips internacionals. El Cullera Rugbi Club, com tots els esports amateurs, te l’handicap de la part econòmica, havent de córrer els jugadors i socis amb les despeses econòmiques del Club, si bé el Cullera té la sort de comptar amb l’ajut, quasi des dels seus inicis, de l’empresa Formatges de València (ForVal) que ha suposat el gran pilar econòmic del Club en la lluita per portar a cap la seua llavor esportiva, i que portem orgullosament arreu de tota Espanya en els diversos Campionats Nacionals i tornejos en els quals participem anualment. També comptem amb les ajudes municipals i de Diputació, escasses a causa de la important i nombrosa tasca educativa i esportiva que realitza el Club. Cinquanta anys compliran els nostres estatuts en l’any 2017, cinquanta anys gaudint del nostre esport que ha dut a la fi, que el Club tinga un grandíssim nombre de exjugadors que ininterrompudament han anat fent-lo gran, no sols de volum en socis, sinó també de reconeixement en el món del Rugbi, per la qual cosa el Club no deixa de reconèixer-los la seua llavor i espera seguir veient-los integrats, participant i gaudint del Club, i animant en els partits. Es pot estar més orgullós d’un Club?

Els jugadors del Rugbi Cullera a l’actualitat. Temporada 2015-1016. Arxiu Rugbi Cullera

293

Paga la p ena lluitar per...

tindre un club de piragüisme? Adela Garcés Marí Fallera de Raval de Sant Agustí i piragüista professional. Ha sigut campiona d’Espanya Infantil en K1 i K2 el 2008 i 2009. També ha sigut campiona autonòmica del 2005 al 2009 Adela Garcés en una competició de piragüisme. Col·lecció Adela Garcés.

294

Palejar i palejar en mig de la natura El piragüisme és un esport molt especial ja que tot el món que ve per primera vegada, el seu repte és intentar no caure a l’aigua. Independentment de que el temps és fresc o calorós, tots tenim el mateix objectiu. Un dels principals atractius de practicar aquest esport és el paisatge, en mig de la natura, tant per als que anem dins de la piragua com per als que simplement observen des de la vora del nostre riu. Però des de dins es veu d’una altra manera, ja que el piragüisme requereix molt de sacrifici i molta constància. Com en la majoria d’esports, no és igual sense l’ajuda del teus companys de club i tot el que ens envolta, com per exemple la gent d’altres clubs de piragüisme, gent que realment viu, pensa i entén pel que passem tots, la satisfacció de poder guanyar, la impotència de perdre en una competició i veure amb satisfacció l’esforç múltiple que fa el teu company a cada palejà. El piragüisme es palejar i palejar sense desmai en mig de la natura. També naixen amistats, però la majoria de vegades aquesta es converteix en una amistat forjada en la competició i en la sana rivalitat, que a al cap i a la fi, després d’un temps, són les millors i més sòlides amistats que cada ú conserva. Per tant, si que paga la pena lluitar per tindre un club de piragüisme a Cullera, ja que som dels pocs pobles valencians que tenim unes excel·lents condicions i instal·lacions tan ben equipades. Per a mi, el piragüisme és un esport molt satisfactori, tant per a adults com per a xiquets, ja que tots tenim el mateix esperit d’aconseguir guanyar en els campionats, a nivell autonòmic, nacional o internacional. És un esport minoritari, ja que econòmicament no es pot viure només d’ell, i és tant el temps que tens que dedicar-li que si la gent estudia o treballa, és molt difícil mantindre la rutina dels entrenaments. Així i tot, hi ha d’èpoques molt bones per al piragüisme, sobre tot per al xiquets i joves que el practiquen. És tanta l’estima que es forma entre els seus practicants que s’acaba formant una família, perquè tots compartim l’amor per aquest esport que per a tots nosaltres s’ha convertit en altre estil de vida, Aquest és un esport molt atractiu perquè a banda de fer exercici físic i tindre un escenari fantàstic com és el paisatge, ens fa oblidar a tots els que el practiquem de la rutina de nostra vida diària. També és una experiència única i tot el que pots arribar a sentir damunt d’una piragua és tant real com la mateixa vida. Començar mal, no poder estar en el més alt, inseguretat, por, respecte, ganes d’abandonar, veure com poc a poc et vas superant i vas avançant quan menys t’ho esperes... totes estes són algunes de les experiències que pots sentir practicant el piragüisme, fins a que finalment aconseguixes un total domini de tu mateix i del teu millor complement, la piragua.

295

En el pòdium, després d’una competició. Col·lecció Adela Garcés.

Adela Garcés, subcampiona d’España Juvenil en K-2. Col·lecció Adela Garcés.

296

Historial Esportiu d’Adela Garcés Marí: Campiona autonòmica des de 2005 fins 2009, i després en 2015 en la categoria benjamí, aleví, infantil i sènior. Campiona autonòmica de Madrid en categoria cadet i juvenil al club que pertanyia en eixe moment. Campiona d’Espanya infantil durant dos anys consecutius (anys 2008 i 2009) en diferents modalitats de k1 i k2 i en totes les distàncies. En 2010 tercera en la categoria cadet del descens internacional del Sella en la modalitat de k1 (prova més important que se celebra a Espanya a nivell internacional). En 2011, també en categoria cadet, tercera d’Espanya en k2 en totes les distàncies. Subcampiona d’Espanya Juvenil en la modalitat de k1 Sub17 i subcampiona d’Espanya modalitat de K2 en totes les distàncies als anys 2012 i 2013. En Zamora, concentrada per la Selecció Espanyola de piragüisme de joves promeses en infantil en 2008 i 2009. En Valladolid, concentrada per la Selecció Espanyola de piragüisme juvenil durant els anys 2012 i 2013.

Entrenant al riu Xúquer. Col·lecció Adela Garcés.

297

298

Paga la pena LLUITAR PER els estudis sobre FALLES 299

Falles que han lluitat per que la sàtira no desapareguera Joan Castelló Lli Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) Lluita lliure, de Regino Mas (Plaça del Mercat, 1948). Arxiu Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València.

300

Les falles han lluitat des del minut u de la seua existència per fer front no sols al poder polític sinó també a l’econòmic. Han hagut de lliurar una dura batalla contra la censura i contra tots aquells que han volgut domesticarles, perquè la sàtira mai ha sigut ben rebuda pels que manen, i en els casos en què ha sigut lloada pel polític de torn és perquè s’havia convertit en adulació. Artistes i comissions han hagut de lliurar mil batalles, amb les úniques armes de l’enginy i la decisió personal, per a fer front als controls establits per governs autoritaris, dictadures militars i fins i tot per governs democràtics, que han utilitzat indistintament la sanció o la subvenció com a mecanisme per a evitar crítiques cap a la seua labor o per a comerciejar-se les simpaties de les comissions. Des del segle XIX fins als nostres dies, eixa labor intervencionista dels poders públics en les falles ha fet possible que, en un primer moment, prengueren carta de naturalesa les falles apologètiques i després també les de crítica blanca. El que expliquem a continuació en aquest estudi és la història d’algunes de les batalles que han hagut de lliurar les falles perquè la sàtira no desapareguera dels cadafals, eixes instal·lacions de carrer que han sigut anomenades monuments per la seua qualitat artística. L’essència mateixa de les falles, la seua raó d’existir, és la sàtira, la crítica mordaç feta amb humor i sornegueria, com van fixar de forma palpable els grups de veïns que, al llarg del segle XIX (i molt probablement, també abans), van plantar falles a la ciutat de València, una tradició que després va anar estenent-se per altres poblacions de la província.

Estan bojos aquests romans, de Manuel Algarra (Almirall Cadarso, 2006). Col·lecció Joan V. Ramírez

301

En el cap i casal, les autoritats (municipal i governativa, segons casos i èpoques) es van emprar a fons des d’un primer moment per a posar traves i límits a la crítica social i política, a la qual les falles del dinou van donar carta de naturalesa. Ja en el segle XIX, l’Ajuntament de València va crear un arbitri que tenia que ser pagat per a les falles per l’ocupació d’un espai públic, el carrer. En un primer moment va ser de 15 pessetes en 1881 (es plantaren 11 falles a la ciutat de València), però prompte va anar multiplicant-se i va ser de 30 pessetes el 1882 (es plantaren nou falles) i de 60 pessetes el 1985 (sols es plantà una falla, a extramurs, en el carrer Cervantes). El que es pretenia en eixos primers moments era ofegar econòmicament al grups veïnals (el fallers de l’època, que sempre anaven justets de diners) per a que no plantaren falla. Una primera lluita es va plantejar el 1884 (eixe any sols es plantaren quatre falles a la ciutat). L’enginy faller va idear una estratagema per a sortejar la llei i no pagar este impost: els veïns col·locaren la falla damunt d’un carro (paregut a una Roca del Corpus) i a continuació començaren a donar voltes pel barri. Al no estar instal·lat el cadafal en un lloc fixe, no pagaren l’arbitri. Una espontània rebel·lió es va consumar l’any següent: el 1886 no es va plantar cap falla a la ciutat de València com a protesta per considerar excessiu l’impost de 60 pessetes per poder plantar el cadafal que ja havia imposat el consistori un any abans. Va ser una vaga festiva en tota regla i, com a conseqüència, a l’any següent, l’Ajuntament es va vore obligat a rebaixar l’arbitri a 10 pessetes per a que la tradició tornara als carrers de la

La Guerra freda, dels germans Fontelles (Reina-Pau-Sant Vicent, 1959). Col·lecció José Alcayde

302

ciutat. D’esta forma, el 1887 es plantaren 30 falles, la xifra més alta deixa última dècada vuitcentista. Sense dubte, els fallers havien guanyat la batalla contra l’arbitri. En l’última dècada del segle XIX, l’Ajuntament de València va suprimir els arbitris per a les falles. La lluita que havien mantingut els fallers els últims anys havia donat el seu fruit. Pagava la pena haver lluitat per a que les falles no tingueren que abonar cap impost municipal per dur la festa als carrers de la ciutat. En tan sols uns anys, el consistori va passar de cobrar un arbitri desproporcionat per a les butxaques de la gent treballadora a establir en 1902 uns premis en metàl·lic (de 100 i 50 pessetes) per a les falles que resultaren “més artístiques”. Era una forma de fomentar la vesant tècnica en detriment del contingut, eixa crítica amb humor insolent que tant molestava al poder. Com a mostra d’esta situació incòmoda per al poder deixarem palès un fet: eixe mateix any el consistori va modificar molts dels projectes presentats “per les seues accentuades al·lusions polítiques i religioses” (Soler i Godes, 200: 76). Al llarg de les primeres dècades del segle XX, les falles lluitaren també per convertir-se en un focus d’atracció turística internacional i per aconseguirho posaren en marxa un Comité Central Faller (en 1928, per a coordinar sinèrgies amb les institucions), convocaren un concurs de cartells per a promocionar les falles (el primer, el 1929, el va guanyar José Segrelles), establiren la setmana fallera (1931) i crearen l’exposició del Ninot (1934) (Hernández y Martí, 2002: 52). Les conquestes, de José Pascual Ibáñez Pepet (Plaça del Pilar, 1971). Arxiu Falla Plaça del Pilar.

303

Els atributs d’Atenea, de Vicent Luna (Plaça del Cabdill, 1974). Col·lecció Joan Castelló

304

Derrotada la llibertat introduïda per la II República per la força de les armes d’uns militars insurrectes, les falles quedaren sotmeses als idearis del franquisme (un sistema polític dictatorial, repressor de les llibertats i defensor del nacional-catolicisme). A partir de 1940, el Comité Central Faller (que tenia autonomia pròpia) es va transformar en la Junta Central Fallera (JCF), un organisme vertical i controlat per el nou règim, que imposà un ferri control de les comissions (mitjançant les fulles d’adscripció ó cens) i dels artistes (mitjançant la censura prèvia del esbossos). Els artesans fallers que no s’havien exiliat, foren inhabilitats (Soriano Izquierdo) o postergats llarg temps dels primers premis (Modesto González, Vicent Pallardó...). Altres no tingueren inconvenient en renunciar als seus propis plantejaments republicans d’anys enrere, com Regino Mas, que, malgrat haver segut condemnat el 1940 en un consell de guerra per auxili a la rebel·lió, es va convertir en els anys següents en el referent d’esta nova època amb una llarga trajectòria de premis, i en el primer Mestre Major del Gremi d’Artistes fallers (Sanchis Ambros, 1999: 57) En la etapa mes obscura del franquisme (1940-1966), els artistes no tingueren més armes que l’enginy per a tractar de burlar als censors. Per aconseguir-ho utilitzaren la munició del doble llenguatge i així poder incloure crítica social (mai no política, a excepció de contades ocasions) en les escenes dels seus cadafals. Amb l’arribada de la democràcia (1977), les falles es vegeren immerses en la Batalla de València. Lluitaren per la defensa dels símbols i la llengua des de posicions políticament conservadores i lingüísticament secessionistes (alguns dels més destacats capdavanters d’esta postura ocuparen uns anys més tard els primers llocs de les candidatures de Unió Valenciana). Un per a tots, tots para un, de Julio Monterrubio (Convent de Jerusalem, 1985). Col·lecció Joan Castelló

305

En les últimes dècades del segle XX, les comissions afrontaren una revitalització a fons de les sues casernes: deixaren de ser exclusivament festives per a consolidar-se com associacions culturals, on tenien cabuda el teatre, els musicals (playback), nous continguts per als llibrets i la difusió de la literatura en valencià (El Tirant de Lletra de Na Jordana, ja en el segle XXI). En els primers anys del tercer mil·lenari, l’Ajuntament de València, governat pel PP, va iniciar una nova batalla per tal de guanyar-se la voluntat i la confiança del món faller: en l’exercici 2000-2001 va instaurar una subvenció a les falles del 25% del cost declarat del monument, en un moment en que les comissions iniciaven una desesperada carrera a favor de la monumentalitat, amb pressupostos tan desbaratats que inclòs aplegaren al milió d’euros (Nou Campanar, 2009).

Esta falla té... molta tela!, de Julio Monterrubio (Nou Campanar, 2009). Foto Candreu

306

En els últims anys, l’Ajuntament de Valencia i la Junta Central, amb el suport de comissions i Juntes Locals de la Comunitat, han iniciat una nova batalla per tal d’aconseguir que la Unesco declare les falles Patrimoni Inmaterial de la Humanitat. A finals de setembre de 2015, el Ministeri de Cultura ja va aprovar la candidatura de les falles com a representant espanyola i ara només falta que a finals de 2016 la pròpia Unesco done el sí definitiu. Serà llavors quan la lluita per la cultura en les falles rebrà el reconeixement internacional. Fins ací hem fet una breu cronologia de les batalles genèriques que han lliurat les falles al llarg de la història. Ara relatarem alguns dels cadafals més destacades que, en la ciutat de València, han parlat de lluites, guerres i altres enfrontaments. Començarem amb La batalla comercial (Plaça del Mercat, 1949), una falla amb la qual la també coneguda com a comissió del Comerç obtenia el seu setè premi consecutiu en la llavors recentment creada secció Especial (va nàixer a penes feia set anys, el 1942). El seu autor va ser Regino Mas, l’artista més guardonat de les dècades trenta, quaranta i cinquanta. El cadafal representava un galió de tres pals que, amb el nom de “La bien pagá”, lluitava per no naufragar en plena tempesta. Esta falla es va convertir en un símil de la capacitat o lluita ciutadana per sobreviure davant els embats de la carestia, els que defraudaven en el pes i els que es dedicaven a l’estraperlo (Sanchis Ambrós, 1999: 8687). En el mateix emplaçament, Regino Mas havia construït un any abans Lluita lliure (Plaça del Mercat, 1948), també coneguda com a Batalla campal, en la qual l’artista mostrava la seua faceta més acadèmica en realitzar una reinterpretació de l’escultura d’Hèrcules i Licas, d’Antonio Canova (Castelló Lli, 2007: 71). En aquesta dècada podem citar també una altra falla de la secció Especial: Guerra als invasors, dels germans Fontelles (Plaza del doctor Collado, 1949), un crit contra les modes forasteres que intentaven fer-se un buit en l’hermètica Espanya de la postguerra. La batalla comercial, de Regino Mas (Plaça del Mercat, 1949). Col·lecció Joan Castelló.

307

De la dècada dels 50 hem seleccionat La lluita per la vida (Visitació-Oriola, 1959). En ella, Salvador Debón va plasmar l’enfrontament de l’home prehistòric contra les feres (un lleó i un tigre) de les mil dificultats de la vida: les lletres de les compres a terminis, la lluita dels artistes fallers per obtenir el primer premi o la lluita de la criada per no fer res… Va ser la primera vegada que el primer premi d’Especial creuava el riu Túria cap al nord de la ciutat per a instal·lar-se en un barri popular, el del carrer Morvedre. Dels anys 50 és també una falla de la secció Especial dels germans Fontelles, els eterns segons en el podi, sempre per darrere de l’imbatible Regino Mas*. En aquesta ocasió van dedicar el cadafal a La Guerra freda (Reina-Pau-Sant Vicent, 1959): dos gladiadors lluitant davant la impotència de l’ONU per a acabar amb l’amenaça armamentística de les dues grans superpotències: Estats Units i la URSS. Una de les comissions més bel·ligerants de la dècada dels seixanta va ser Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal, amb dues falles de temàtica guerrera realitzades per dos dels grans mestres de moment: Els tornejos, de Vicente Luna (1961) i Les invasions, de Julián Puche (1969). En la primera d’elles, un casc romà servia de suport a dos cavallers que competien en una justa medieval per a poder sobreviure a les múltiples complicacions que es presentaven en la vida: els ous dels conflictes mundials que incubava la gallina, la vídua aguerrida que aconseguia sobreviure als seus marits, i els elefants dels clubs més poderosos (Reial Madrid i Barcelona) que s’enfrontaven en una guerra sense treva per a aconseguir la supremacia en el futbol espanyol, aixafant sense contemplacions a l’esquifit ruc de l’equip modest.

La lluita per la vida, de Salvador Debón (Visitació-Oriola, 1959). Col·lecció José Alcayde *Els germans Fontelles només van poder vèncer a Regino Mas en dues ocasions i ambdues vegades amb falles en la plaça del doctor Collado: en 1951 amb l’Espill de la veritat i en 1953 amb La rosa dels vents, esta última ex-aequo amb L’estiueig de Regino Mas en la Plaça del Mercat Central.

308

En Les invasions, el mestre Puche va representar el bust d’un feroç víking, en el casc del qual cavalcaven els tres genets que, al llarg de la història, havien conquistat el nostre territori o ho anaven fer en un futur més o menys pròxim. El primer d’ells, era un soldat romà, el segon era una amazona ieié i el tercer un genet interplanetari. Altres invasions eren les de les abnegades cigonyes, que havien fet possible el babyboom, la dels turistes que omplien les platges i la dels hippies que imposaven una nova manera de veure la vida amb les seues cabelleres i el seu pacifisme. En la dècada dels setanta, José Pascual Ibáñez i Alfredo Ruiz van presentar dues formes ben diferents de plasmar el món de la guerra en un mateix emplaçament. Pepet va realitzar Les conquestes (Plaça del Pilar, 1971), un projecte en el qual un don Juan Tenorio convertit en espadatxí realitzava conquestes econòmiques sabrejant a tot el món, tenint com a suport el casc alat de Mercuri (el déu del comerç i els viatgers). Alfredo Ruiz va plantejar un pacifisme aigualit en Fes l’amor i no la guerra (plaça del Pilar, 1975), encara que en este cadafal els hippies no sempre eixien ben parats: s’identificava el seu pacifisme amb la vagància i amb gustos estrafolaris, ja que preferien abans acaronar a les seues motos que a les seues xiques. Un personatge destacat d’aquesta falla va ser Henry Kissinger, el secretari d’Estat d’Estats Units, que estava tan ficat en la seua política de distensió internacional que no tenia temps per a fer l’amor.

Les invasions, de Julián Puche (Convent de Jerusalem, 1969). Col·lecció Joan Castelló.

309

Fes l’amor i no la guerra, d’Alfredo Ruiz (plaça del Pilar, 1975). Arxiu Falla Plaça del Pilar

310

La lluita per la vida, de Pascual i Salvador Gimeno (Almirall Cadarso-Conde d’Altea, 1977). Arxiu Ivan Esbrí

En aquesta dècada no podem oblidar una falla que Vicente Luna va plantar en la llavors plaça del Cabdill dedicada a la deessa de la guerra, de la saviesa i de la ciència: Els atributs d’Atenea (1974). En ella el mestre de Montserrat va plasmar la influència de la raó i de l’esperit sobre el valor, però des d’una òptica esperpèntica (Castelló i al, 2007: 160). Aquesta falla té també la seua anècdota, ja que se li atribueix un significat republicà en uns moments en que el franquisme vivia els seus últims anys d’existència. Alguns van voler veure en Atenea una representació de la II República espanyola, ja que el plomall del casc estava pintat amb tres colors: un roig quasi ataronjat, el groc i un blau moradenc, que en conjunt evocaven els colors de la bandera tricolor republicana (Castelló i al, 2007: 160). Per a tancar la dècada dels setanta hem deixat una falla que amplia la iconografia dels cadafals dedicats a guerres, lluites i altres mil batalles de la vida que hem analitzat fins ara: manté el casc guerrer romà que ja hem vist en altres monuments, però introdueix com a novetat la lluita de dos galls, una composició que es repetirà àmpliament en els anys posteriors (fins i tot en la secció Especial). Ens referim a La lluita per la vida, de Pasqual i Salvador Gimeno (Almirall Cadarso-Conde d’Altea, 1977), que va aconseguir el tercer premi i el de Turisme en la secció Primera A. La component guerrera va estar també molt present en els anys vuitanta i va ser la comissió de la Plaça de la Mercè la que més es va prodigar en aquesta temàtica: en 1980 va ser Daniel López qui va presentar un projecte amb el lema Les nostres lluites, dedicat a l’enfrontament polític en els primers anys de democràcia després de la dictadura franquista. Sobre un escut guerrer, dos gladiadors (que representaven als partits UCD i PSOE) intentaven reduir al bou brau (Espanya). Les batalles, de Vicent Agulleiro (Na Jordana, 1981). Col·lecció José Alcayde

311

Ja en la recta final de la dècada va ser Santiago Soro Capella qui va llançar la proposta Històries de guerra i pau (Plaça de la Mercè, 1988): el drac de la guerra tractava de destruir la columna de la vida, sobre la qual es mantenia, en fràgil equilibri, el carro de Diana sostenint la coloma de la pau. Un any després José Vicente Andrés va fer una nova aproximació al món dels conflictes internacionals. La seua falla, Les noves conquestes (Mercè, 1989), presentava al déu Mart cavalcant a lloms d’un Pegàs alat, estenent la seua negativa influència sobre la política internacional. No obstant açò, una de les més recordades va ser sens dubte Les batalles (Na Jordana, 1981), amb un Vicente Agulleiro que realitzava la seua quarta falla per aquesta acreditada comissió del barri del Carmen, culminant així la seua primera etapa en Especial. En aquesta ocasió, era una feroç hidra de tres caps, assentada sobre un casc guerrer medieval, la que s’enfrontava als tres grans poders internacionals: el capital, el poder armamentístic i l’energia (Pere Borrego Pitarch, 2003: 131).

El dia d’abans, de Julio Monterrubio (Convent de Jerusalem, 1986). Col·lecció José Alcayde

312

Una curiositat és la falla titulada Un per a tots, tots para un (Convent de Jerusalem, 1985), amb la qual Julio Monterrubio va aconseguir la seua millor classificació (segon premi de secció i segon d’Enginy i Gràcia) en el seu cicle iniciàtic en la secció Especial de València. En aquest mateix emplaçament va realitzar El dia abans (Convent de Jerusalem, 1986), una paròdia de la carrera armamentística, amb Ronald Reagan (president d’Estats Units) i Mijail Gorbatxov (secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica) asseguts damunt d’un diplodocus i un stegosaurius enfrontats, a punt de fer esclatar el volcà d’una guerra amb míssils de llarg abast com a armes mortífers. Deu anys més tard, Monterrubio aconseguiria el seu segon primer premi en Especial amb Fora de la llei (Pilar, 1996), una denúncia de la corrupció política i social, amb un xèrif del Far West que intentava detenir aquells que han violentat les lleis en benefici propi (Gal, apartheid, narcotràfic, xarxes de prostitució… etc). En la segona meitat de la dècada dels vuitanta cal ressenyar també dues falles de secció Primera A que van abordar el tema dels enfrontaments bèl·lics. En El joc de la guerra (Espartero-Gran Via Ramón y Cajal, 1986), Vicente Almela ens presentava un guerrer medieval a cavall, amb elm, armadura i bandera, que cavalcava sobre un tauler de la pau dirigit per cabres boges. El cadafal incloïa crítiques al referèndum sobre l’entrada d’Espanya en l’OTAN i a la anomenada guerra de les galàxies impulsada per Ronald Reagan des dels Estats Units. L’altra falla va ser La lluita pel poder (L’Antiga de Campanar, 1986), de Ramón Espinosa, una paròdia en la qual els polítics actuals es convertien en cavallers de la guerra que lluitaven per aconseguir una majoria absoluta en les eleccions que els permetera governar i controlar els ressorts del poder econòmic. En aquesta mateixa dècada, Francisco Mesado va utilitzar un heroi de la revolta valenciana contra l’exèrcit napoleònic durant la guerra de la Independència com a rematada d’una de les seues falles. Vicente Domènech, conegut com El Palleter, va ser el primer home a alçarse a València contra les hosts invasores. El joc de la guerra, de Vicent Almela (Espartero-Gran Via Ramón y Cajal, 1986). Foto Joan V. Ramírez

313

Una reproducció d’aquesta figura, prenent com a referència l’escultura d’Emilio Calandín, era la que presidia la falla Homes valencians (Bailén-Xàtiva, la Ferroviària, 1987). A més d’alguna ja citada anteriorment, en la dècada dels noranta cal destacar també altres falles dissenyades per a mantenir una batalla campal contra l’enemic comú: les falles blanques, aquelles que s’allunyaven de tota crítica i, per no tenir, no tenien ni l’espurna de la gràcia. Entre les propostes amb major munició podem citar Els amos d’Europa, de Pedro Santaeulalia (Arxiduc Carlos-Chiva, 1997), amb els busts de tres grans estrategues de la guerra: Napoleó, Bismark i Enrique VIII, personatges tots ells que van asseure les bases perquè els seus països (França, Alemanya i el Regne de la Gran Bretanya) es convertiren en les potències hegemòniques a Europa no solament en segles passats, sinó també en el segle XX. Espanya seguia sent, abans i ara, un peó d’infanteria (obedient i sense a penes capacitat de decisió) en el tauler en el qual es dissenyen les grans polítiques internacionals. Encara que el lema oficial era La nostra història (Plaça de l’Ajuntament, 1997), aquesta falla realitzada pels germans Ramón i Antonio Ferrer tenia com a figura principal una reproducció a gran escala del Guerrer de Moixent, una escultura ibèrica del segle V abans de Crist realitzada en bronze i de sols 7,3 centímetres d’altura, dipositada en el Museu de Prehistòria de València.

Els amos d’Europa, de Pedro Santaeulalia (Arxiduc Carlos-Chiva, 1997). Col·lecció Joan Castelló

314

En aquesta dècada final del segle XX podem ressenyar també altres falles amb connotacions bèl·liques com Lluites, de José Pascual Ibáñez (Plaça de la Mercè, 1992), amb una iconografia en la qual destaca la calavera amb el casc militar de batalla i la baralla entre dos galls que lluiten per imposar les seues lleis en la vida quotidiana; o La lluita per la vida, de José Soro Capella (Illes Canàries-Lo Rat Penat, 1995), amb un Robin Hood combatent amb un insecticida contra la corrupció política. Amb el segle XXI va seguir el posicionament de les comissions per superar el concepte de falles apologètiques per un altre que prevalguera la crítica a través d’un guió més o menys contundent i mordaç. En la primera dècada del tercer mil·lenni, les guerres falleres es van plantejar a través de l’ordinador, del suro blanc i de l’altura dels monuments, a la calor d’uns pressupostos alcistes que no tenien límit… fins que va esclatar la bambolla immobiliària.

A la conquesta, de José Latorre i Gabriel Sanz (Exposició-Misser Mascó, 2006). Foto Joan Castelló Lli

315

Podem citar en aquesta etapa falles com Star Farts, episodi III, d’Emilio Miralles (Regne de València-Duc de Calàbria, 2005), un batalla galàctica per a expandir la cultura fallera a altres mons desconeguts fins a aqueix moment; o com A la conquesta (Exposició-Misser Mascó, 2006), una falla amb la qual José Latorre i Gabriel Sanz ens traslladaven a l’època colonial espanyola en Amèrica per a plantejar-nos conquestes espectaculars, com la de l’espai, o altres més pròximes com el matrimoni gai. En els primers segles de nostra era les legions romanes es van convertir en un exèrcit pràcticament invencible. En el món de les falles, Manuel Algarra ens va oferir la seua particular visió en Estan bojos aquests romans (Almirall Cadarso, 2006), amb un grup de legionaris disposats a entrar en combat per a mantenir viva la guerra de l’aigua, canviar la llei d’educació cada legislatura o intentar eradicar el terrorisme. El rei Jaume I va ser també un gran guerrer que va conquistar el Regne de València i li va dotar de furs propis. La figura del conqueridor presidia el monument titulat Un rei per a un regne (Malva-rosa-Ponz-Cavite, 2008), amb el qual Ramón Espinosa va voler homenatjar al rei Conqueridor, incloent a més en una de les escenes una reproducció del quadre El centenar de la ploma, pertanyent al retaule La Batalla del Puig, una obra atribuïda a Marçal de Saix (primeres dècades del segle XV) i actualment conservat en el Victoria and Albert Museum de Londres.

Escena dedicada al quadro El centenar de la ploma, dins de la falla Un rei per a un regne, de Ramón Espinosa (Malva-rosa-Ponz-Cavite, 2008). Foto Joan Castelló

316

Altres falles que van plasmar els horrors de les guerres més o menys cruentes van ser: Una història de romans, de José Jarauta Navajas (Quart-Extramurs, 2001), Lluites, de Miguel Banaclocha Rausell (Acàcies-Picayo, 2001), La conquesta de l’oest, de l’est i de tot la resta, de Vicente Almela Caballé (Federico MistralMurta, 2004), La invasió dels bàrbars, de Luis Herrero Gargallo (Peu de la Creu, 2005), Històries d’amor i guerra, d’Andreu Girona (Molinell-Alboraia, 2007) i El desbordatje de les amériques, de Miguel Delegido Cabrito (QuartExtramurs, 2007). A cavall de les dues primeres dècades del segle XXI cal situar una de les millors (i més compromeses) falles dels últims decennis en secció Especial. Amb un volum reduït, La batalla dels Colors (Malva-rosa-Ponz-Cavite, 2010) va plasmar la realitat cruenta i violenta de la guerra en uns tons grisos quasi negre, però la va esguitar de colors per a destacar la valentia dels qui han defensat posicions no bel·ligerants o pacifistes. Amb disseny de Carlos Corredera i execució de Vicent Martínez Aparici, la falla es va convertir en un al·legat antibelicista, amb la pretensió que triomfara la innocència, l’esperança i la pau sobre la confrontació armada, doncs no existeix “cap motiu pel qual matar o morir”. Per a açò, les taques de color que llançaven les fades i els mags intentaven contrarestar l’agressivitat dels diversos combats.

La batalla dels Colors, de Vicent Martínez Aparici (Malva-rosa-Ponz-Cavite, 2010). Foto Joan Castelló

317

A destacar el clavell roig que col·locava una de les fades en l’embocadura del fusell del soldat de la II Guerra Mundial, en una clara referència a la revolució dels clavells (25 d’ abril de 1974 a Portugal), l’alçament militar incruent que va acabar amb la dictadura del general Oliveira Salazar. Altres escenes destacades van ser la rendició del blanc i negre (una interpretació lliure de La rendició de Breda, (de Velázquez) o El nou Guernica (Pablo Picasso). En els últims anys també han aparegut més batalles campals, algunes d’elles datades a l’antiguitat. La més destacada ha sigut Odissea, del grup creatiu Ítaca** (Na Jordana, 2013). Una reproducció del Cavall de Troia (realitzada en vareta) es convertia així en símbol de la victòria d’Odisseu/Ulisses contra els troians, i servia de base per a explicar, en clau actual, els episodis heroics que va haver de passar el protagonista per a tornar a la seua terra, Ítaca, en un viatge de tornada de deu anys. En 1963, quasi cinc dècades abans, Ricardo Rubert ja havia reproduït este cavall símbol del camuflatge guerrer per a sorprendre a l’enemic, introduint nous productes o costums i enduen-se les tradicions pròpies. La seua proposta duia per lema El nou caval de Troia, un cadafal de 25 metres de alçaria i que en el ventre del cavall albergava un bar de 30 metres quadrats de superfície, al que s’accedia per una escala exterior. Un any abans havien aparegut escenes en diverses falles que feien referència a batalles, enfrontaments, guerres i altres conflictes més o menys internacionals. Una de les més simpàtiques va ser una versió naval de la cèlebre batalla de les flors de la Fira de Juliol de València. En Floreal, de Pere Baenas (Cuba-Literat Azorín, 2012), el vaixell roig (amb el puny i la rosa en el mascaró de proa i comandat per José Blanco i José Bono) intentava regar amb guano noves flors perquè isqueren nous

Odissea, del grup creatiu Ítaca (Na Jordana, 2013). Foto Joan Castelló Lli

**El grup creatiu Ítaca estava format per Ramón Pla, Joan S. Blanch, Manolo García, Javier Álvarez Sala-Salinas, Javier Penadés, José Vicente Llopis, Jesús I. Catalá, Vicent Borrego i Pere Borrego.

318

líders socialistes i no “capolls”. Enfront d’ell, el vaixell blau (amb els líders del PP Mariano Rajoy, Alberto Ruiz Gallardón i Soraya Saénz de Santamaría) atacava als seus adversaris amb la seua arma més mortífera: la metralleta amb la qual l’alcaldessa de València dispara margaRitas. Hi ha també altres referències destacades de falles amb estos continguts. En La jugada mestra (Quart-Extramurs, 2012), Mario Gual de l’Olmo va plantejar una visió sarcàstica de les dictadures de tot el món, ridiculitzant als seus malvats protagonistes (Franco, Hitler o Bin Laden); i en La tomatina (Mercat de Monteolivet, 2012), Xavier Herrero Martínez va convertir una fallera en una soldat d’elit disparant un fusell d’assalt d’alta precisió. També hi ha hagut moltes falles que han tractat amb més o menys encert la guerra d’indis contra vaquers o les guerres indígenes d’Estats Units que es van resoldre amb la conquesta dels pobles natius i la seua assimilació cultural obligada o la seua localització forçosa en reserves. Artistes que han utilitzat el lema Fent l’indi o alguns dels seus derivats (Indis del segle XX) han sigut, entre molts altres, Manuel Giménez Monfort (Actor Mora-Ramiro Ledesma, 1968), José Pascual Ibáñez Pepet (Convent Jerusalem, 1974), Juan José Ridaura Llovet (ProgrésTeatre de la Marina, 1979), Hernán Cortés García (Burjassot-Carretera de Paterna, 1997) i Francisco Roca Choques (Enginyer Josep SireraPius XI, 2015).

Escena de Floreal, de Pere Baenas (Cuba-Literat Azorín, 2012). Foto Joan Castelló Lli

319

Uns altres, com Alfredo Ruiz i Arturo Musoles, van utilitzar l’indi apatxe en la rematada d’algunes de les seues falles, com a Salvatjades (Trinidad-Alboraia, 1970) i Una copa de més (Albacete-Marvá, 1982), respectivament. En un tercer grup cal citar als artistes que van utilitzar les paraules fort o fortí com a lema o estructura de la seua falla, com Guillermo Rojas a Fort Pavesos (Corretgeria-Bayn dels Pavesos, 2010). En qualsevol guerra o batalla, el que importa és la victòria final. I com a exemple citarem la falla Cultura 98, de José Martínez Mollà (Plaça de l’Ajuntament, 1998), amb la impressionant reproducció de l’escultura la Victòria de Samotracia (20 metres d’alçària), amb la qual es representava el domini dels vencedors sobre els vençuts: la victòria de les autonomies històriques sobre la resta de regions, la dels clubs grans del futbol sobre l’esquifit Valencia CF i la de la televisió brossa sobre la de continguts culturals (Quilis Ródenas, 2000: 114). Tanquem aquest repàs a les falles bel·ligerants amb Vae Victis (Ai dels vençuts), de Francisco Giner Núñez (Exposició 2015), una proposta en la qual quedava palesa la impotència del vençut davant el vencedor, o el que és el mateix: la història l’escriuen sempre els del bàndol vencedor i no sempre és tot lo objectiva que haguera de ser.

Escena sobre Franco en La jugada mestra, de Mario Gual del Omo (Quart-Extramurs, 2012). Foto Joan Castelló

320

Escena d’Una copa de més, d’ Arturo Musoles (Albacete-Marvá, 1982). Arxiu Ivan Esbrí

I ara què? En el món de les falles, ha vençut la sàtira o s’ha imposat la marca blanca?. En el camp minat d’allò políticament correcte, és encara possible una falla amb crítica demolidora i sense contemplacions?. L’artilleria dels poders fàctics (el polític i l’econòmic), podrà imposar a la tropa d’infanteria (els artistes i els seus guionistes) el model de falla apologètica i de crítica blanca?. En el passat hi ha hagut artistes que no s’han resignat a les imposicions de la censura ni a les prohibicions del poder polític del moment i van donar mostra d’imaginació i enginy per a seguir explicant els abusos i malifetes dels personatges públics. En l’actualitat, també hi ha artistes i comissions que, malgrat els molts revessos patits en les seues carns, han decidit prosseguir la seua particular guerra sense fi contra el star system faller i seguir lluitant per mantindre viva l’essència de les falles: eixe humor àcid i incòmode que afegix interès i fa atractiva la història que explica la falla. No són tots, però hi ha una significativa representació d’artistes que perseveren en este camí ple de obstacles. Solament falta que condisca l’exemple.

Vae Victis (Ai dels vençuts), de Francisco Giner Núñez (Exposició 2015). Foto Joan Castelló Lli

321

Les falles de Cullera també lluiten per la seua identitat Joan Castelló Lli Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) Pirateries, de Fernando Roda (Passeig-Mercat, 1972). Arxiu Falla Passeig-Mercat

322

A Cullera les falles també han mantingut durant tota la seua existència una sèrie de lluites perquè els monuments es convertiren en un mitjà de comunicació en el qual es fongueren l’humor i la crítica, mantenint així la seua identitat i la seua raó de ser. Recentment han hagut de lliurar algunes batalles específiques per a imposar el seu criteri festiu, encara que siga amb majories molt ajustades, en temes com el rebuig a tenir una Fallera Major de la població; a establir les seccions en la classificació de falles; o a triar un president/a de la Junta Local que provinga de les denominades comissions xicotetes. Si ens centrem en la iconografia dels cadafals, al llarg dels seus ja més de 50 anys vida les falles de Cullera han reproduït en els seus cossos centrals o en els coronaments elements tradicionals de la lluita i el combat com són els cascos guerrers, legionaris romans, indis i vaquers, gladiadors i guerrers almoràvits. Les dues primeres falles dedicades a temes bèl·lics es van plantar en la demarcació de Passeig-Mercat: en 1972 Fernando Roda va realitzar un monument que portava per lema Pirateries. El cos central era una pistola de percussió que simbolitzava els múltiples atracaments que patien els indefensos ciutadans per part de les empreses de subministraments, de les multinacionals o dels propis delinqüents. La falla va aconseguir un tercer premi i no van faltar les crítiques per la desproporció existent entre l’empunyadura i el canó. Quatre anys més tard va ser José Marí qui va presentar un projecte monumentalista de grans dimensions.

L’adulteració a l’ordre del dia, de José Luis Pérez Abad (José Antonio, 1978). Col·lecció José Codina.

323

Els víkings era un superb vaixell nòrdic realitzat íntegrament en xapa de fusta… que va ser relegat a l’últim lloc (setè premi) per no estar fet amb cartó. L’ortodòxia que regeix l’actuació dels jurats no sempre és comprensible. Com a compensació, la falla va rebre el premi de Turisme. La primera vegada que la iconografia guerrera va obtenir un primer premi va ser en 1978. Ho va aconseguir José Luis Pérez Abad amb L’adulteració a l’ordre del dia, la falla realitzada per a la comissió de José Antonio (actual Taüt). Un casc de guerrer romà sostenia una biga conduïda per un legionari decidit a donar la batalla contra tot tipus d’adulteracions (d’aliments, però també de les ideologies polítiques) que es donaven en la societat valenciana del moment. Una dècada de diferència hi ha entre dues falles que van utilitzar el mateix lema: Fent l’indi. La primera d’elles, el bust d’un indi apatxe amb un barret de plomes, va ser realitzada per Clement Piera per a El Canet i va obtenir també el setè lloc per la seua deficient execució. L’autoria de la segona falla, plantada en Raval en 1994, va ser obra de José Luis Pascual Nebot i estava dedicada a la ineficàcia de la seguretat social i a les múltiples emboscades que patien els ciutadans per a aconseguir el “sèrum de la vida”. Entre aquestes dues últimes falles cal citar Les batalles, un projecte de José Lafarga que estava cridat a ser la gran sensació de l’any 1991, per les seues grans dimensions i elevat cost econòmic, però que es va haver de conformar amb un segon lloc, ja que el guerrer almoràvit de la rematada, amb la simitarra en mà, va haver de ser subjectat amb cordes davant el risc de caiguda. Les batalles, de Josep Lafarga Palomares (Plaça d’Espanya, 1991). Arxiu Junta Local Fallera de Cullera.

324

Joan Pedrós Beltrán és l’autor d’una altra falla en la qual es confrontaven les dues cultures que han forjat la identitat dels valencians, representades per sengles majestuosos capitans dels exèrcits moro i cristià. El monument Som moros o cristians? es va plantar en 2005 en la demarcació de Raval de Sant Agustín i va obtenir el segon premi de la secció Especial, a més dels premis d’Enginy i Gràcia i Turisme. Els busts de tres expedicionaris espanyols que es van llançar al descobriment d’Amèrica presidia la falla Les conquestes, realitzada per Juan Carlos Donet en 1998 per a Taüt, i que és un dels monuments més representatius (però no l’únic) de la moda d’utilitzar busts humans en les rematades dels cadafals. Va ser mereixedora d’un primer premi. Un any després, els germans Colomina van escenificar Una de pirates (Passeig-Mercat, 1999), una composició en la qual ressaltava l’elegància d’un somrient víking, amb un casc de prominents banyes, que sostenia en un braç un tonell de licor i en l’altre un bastó amb una calavera per empunyadura, com a símbols de negocis il·legals i destrucció. Al llarg del segle XXI, la comissió de Sant Antoni de la Mar ha presentat dos projectes amb continguts bel·ligerants: en 2004, un especialista oriental en arts marcials simbolitzava La lluita pel poder davant les amenaces econòmiques provinents dels països emergents d’orient, especialment Xina i Japó. El seu autor va ser Bernat Román i va aconseguir el premi de Turisme, a més del quart premi de la secció Especial.

Una de pirates, dels germans Colomina (Passeig-Mercat, 1999). Arxiu Falla Passeig-Mercat

325

Quatre anys més tard (en 2008), Fede Alonso tornava a la càrrega amb Quietus paradus, una paròdia sobre les batalles que lliuraven les legions romanes contra els vicis de la societat. Altres dues falles d’aquest període estaven dedicades al llunyà oest americà. En la primera d’elles, Una de l’oest (La Bega, 2004), Juan Carlos Donet ens presentava a dos facinerosos a punt d’assaltar un poblat indi, mentre que en Port west (El Port, 2015), Alfredo Bayona ens traslladava a la desolació d’unes tribus condemnades a la desaparició. La falla Raval va viure en 2008 una experiència que ha acrescut encara més la imatge de lluitadora incansable que posseeix aquesta comissió. El gegantesc gladiador realitzat per José Vicente Gutiérrez per a presidir el cadafal Una lluita desigual es va enfonsar durant la plantá, però en menys de 24 hores artista i fallers van aconseguir reparar els danys i tornar a erigir la imponent figura. El premi de Turisme va ser la justa recompensa a aquesta lluita titànica. La més bel·licista de les darreres falles plantades a Cullera ha segut, sense dubte, Fes l’amor i no la guerra, de Alfred Bayona Calatayud (Taüt, 2012), un cadafal presidit per Ares, el déu de la guerra, el qual, amb la seua llança de la justícia, donava protecció Afrodita, la deessa de l’amor, en un món embogit per les ànsies de poder i la fama. Una lluita desigual (Gladiator), de José Vicente Gutiérrez (Raval de sant Agustí, 2008). Arxiu Falla Raval

326

Per a finalitzar aquest treball hem cercat una temàtica pacifista com a contrapunt a tanta bel·licositat. La falla més representativa ha sigut Flower power, d’Alfred Bayona (El Port, 2009), en la qual un hippy, fumant un porro i tocant la guitarra sobre l’arc multicolor gai, propugnava un món sense guerres en el qual pogueren conviure harmònicament la pau i l’amor.

Fes l’amor i no la guerra, d’Alfred Bayona Calatayud (Taüt, 2012). Foto Juan Gabriel Figueres.

327

Bibliografia Bibliografia article: Falles que han lluitat per que la sàtira no desapareguera Ariño Villarroya, Antonio (dir) (1990): Historia de las fallas, València, Levante-El Mercantil Valenciano. Ariño Villarroya, Antonio (dir) (1993): Los escultores del fuego. València, Diputació de València. Borrego Pitarch, Pere (dir) (2003): Na Jordana 50 anys. Valencia, Llibret Falla Na Jordana Castelló Lli, Joan (1996): Història de les Falles de Cullera. Cullera, Ajuntament de Cullera. Castelló Lli, Joan Mir, Hernán i Sanchis, Manuel (2003): Santaeulalia: la firma, València, Albatros Castelló Lli, Joan (2007): 500 falles Especials. Valencia, Llibret de la Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar. Hernández Martí, Gil Manuel et al. (2002): Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller. Volum I (1934-1962), València, Ajuntament de València (2003): Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller. Volum II (1963-1981), València, Ajuntament de València (2005): Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller. Volum III (1982-2004), València, Ajuntament de València Quilis Ródenas, Joan: Martínez Mollà, escultor de falles. Xàtiva, Junta Local Fallera de Xàtiva. Sanchis Ambros, Manuel: Regino Mas, historia de una época. Valencia, Diputación de Valencia-Gremio de Artistas Falleros. Soler i Godes, Enric (2000): Les Falles. 1849-1936, València, Albatros Soler i Godes, Enric (2001): Les Falles. 1940-2000, València, Albatros El Turista Fallero digital (1942-2012), Valencia, Bayarri Comunicación

Bibliografia article: Si la crítica falla, falla la falla Alcañiz Chanzá, José (1990): Las Fallas de la Democracia, dins de Historia de las Fallas, Associació d’Estudis Fallers, LEVANTE-EMV. València. Ariño, Antonio (1990): La falla turística, dins de Historia de las Fallas, Associació d’Estudis Fallers, LEVANTE-EMV. València. Ariño, Antonio (1996): Del Naixement a la Consolidació (1849-1936), dins de La Festa dels falles, Associació d’Estudis Fallers, València. CVC. Borrego Pitarch, Vicent (1996): El vessant estètic, dins de La Festa dels falles, Associació d’Estudis Fallers, València. CVC. Císcar Juan, Salvador (2014): Anotacions i marques de censura en els esbossos de falla (1888-1971), dins del llibret de falla Ramón y Cajal, Torrent. Hernández Martí, Gil-Manuel (1996): L’etapa franquista (1936-1957), dins de La Festa dels falles, Associació d’Estudis Fallers, València. CVC. Hernández Martí, Gil-Manuel (2002): La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. Publicacions Universitat de Valencia. Valencia. Soler i Godes, Enrique (1978): 1849-1977 Las Fallas de Valencia. Valencia.

Hemeroteca i webs: Si la crítica falla, falla la falla Domínguez, Moisés (2013): Jesucristo y la Virgen se salvan del fuego por decreto. Levante-EMV digital, 20-Marzo-2013. http://www.levante-emv.com/valencia/2013/03/20/jesucristo-virgen-salvan-fuego-decreto/983214.html Pitarch, Sergi (2013): La falla Ceramista Ros arde tras horas de gran tensión y sin los símbolos sagrados de los hindúes. Levante-EMV digital, 20-Marzo-2013. http://www.levante-emv.com/valencia/2013/03/20/falla-ceramista-ros-arde-horas-gran-tension-simbolossagrados-hindues/983275.html

328

Guia COMERCIAL

329

La documentació, confecció i muntatge d’aquest llibret, ha sigut gràcies a l’esforç de tots els que d’alguna forma han participat en ell, durant tot l’any. El llibret s’acabà d’imprimir el 13 de febrer del 2016. La Falla Raval de Sant Agustí de Cullera ha fet sols la quantitat de 500 exemplars, numerats de l’1 al 490. L’exemplar número

d’aquest llibret és entregat a

El Secretari

El president

Vicente Nacher i Marí

Enrique Nicola i Hernandez

ENS PODRÀS TROBAR EN FACEBOOK: www.facebook.com/fallaraval TWITTER: www.twitter.com/FallaRaval_C @FallaRaval_C TUENTI: www.tuenti.com/fallaraval PINTEREST: www.pinterest.com/fallaravalsa GOOGLE+: Falla Raval de Sant Agustí Cullera YOUTUBE: http://www.youtube.com/fallaravalcullera

330

331

Carmina Estética - 96 173 84 35

Manolo

peluquería - 96 173 84 84 Avd. País Valencià - 27 - CULLERA

332

Ens podràs trobar en Cafetería “Bon Lloc”Dr. Alemany nº 26 Bajo Zila i Pepita

C/Archiduque Carlos, 64 València Telefon: 96. 329.03.49

333

334

Carns Peixos Postres casolans Celebracions Menjars d’Empresa Aniversaris

Carrer del Vall, 15 Cullera Telf: 96 173 06 91

REPARACIÓ I VENDA DE MOTOS

335

336

337

Av. 25 de Abril , 1 46400 Cullera (ValĂ¨ncia) Telefon 96.172.54.73

338

339

Calle Maestro Rodrigo, 11 46408, CULLERA (VALENCIA) Tel Contacto: 96 174 89 30 Email: info@restaurante-losolivos.com

340

C/ REI EN JAUME, 17 46400 (Cullera) Telf: 96 172 13 41

341

Especialitats es: sarsueles, peixos i peixets de la llonja

C/ Barcelona, 2 - Tel. 96 172 58 11 - 46400 CULLERA ValĂ¨ncia

342

343

SUBMINISTRES D’ARTICLES DE NETEJA I DESINFECCIÓ

Mob.

Muntatges industrials Instal·lacions de calefacció Xarxes informàtiques Vivendes Antenes col·lectives, S.A.T Enllumenat públic Xarxes de baixa tensió Articles d’enllumenament

344

PIZZERIA EXCEL·LENT CAFÈ

SEU CLUB DE DARDS

ESPECIALITATS CASERES Putxero - Arròs al Forn - Arròs a Banda - Arròs Negre Arròs melós amb llamàntol - Sarsuela de Peix i Marisc

C/ del Riu, 2 - 46400 CULLERA - Tel. 96 172 01 52

345

346

347

348

Administraci贸 de finques

349

350

351

Bruses, polars, corbatins, bandes, articles fallers

352

MUSIC STORE CULLERA

LOTERIES I APOSTES LA MORENETA

Rambla San Isidro, 13 CULLERA (Valencia) Tel. 655 57 95 71

fidel@musicstorecullera.com

baix

353

Piruleta i ColetĂn Tot tipus de festes Des de 60 â&#x201A;Ź Comunions, aniversaris 663.509.186 Belen

600.375.894 Pili

gonzalez.piris.dg@gmail.com www.reformaspedrogonzalez.com

354

Loteries Sant Antoni Admon. de loteries nº3 Plaça Mongrell, 12 Cullera, València

96 172 67 18 355

356

rafahiguerascullera@gmail.com

40 anys amb vosaltres C/ Bega, 4 CULLERA

357

FACEBOOK: Barbershopnarbona TWITER: @fnarbona INSTAGRAM: Barbernarbona

Diagonal del País Valencià, 35 46400 - CULLERA (VLC) Cita prèvia 96 203 40 70 687 793 403 De Dimarts a Disspate 09:00 a 13:15 - 16:00 a 20:15 h

358

TALLS COLOR AFAITAT BARBA Juliol i Agost, Dilluns obert

Info@hotelcarabela2.com www.hotelcarabela2.com www.facebook.com/hotelcarabela2 Av. Diagonal País Valencià - CULLERA - Platja de Sant Antoni

València (Espanya) CP 46400 Tel. (+34) 96 172 40 70 FAX: (+34) 96 172 43 04

359