Llibret 2017 Una eina per a canviar el món by Falla Raval de Sant Agustí

Cullera 2017 A.C. Falla Raval de Sant AgustĂ

Ser Patrimoni ens ajudarà a potenciar la vessant cultural de les falles Els valencians hem celebrat amb entusiasme que la Unesco haja declarat les falles Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, una distinció que situa a la nostra festa entre les celebracions més importants de tot el món que cal salvaguardar pels abundants elements patrimonials que conté: història, art i artistes, rituals (plantà, cremà, ofrena, crida, cavalcades, indult del foc…), pirotècnia, música, indumentària, artesania, literatura festiva, gastronomia e instal·lacions culturals (museus).

Begoña Camarena

Per una vegada hem deixat de costat disputes estèrils i tant veïns com a fallers ens hem sentit orgullosos que les falles estiguen al mateix nivell que festes com el teatre de marionetes d’Eslovàquia i Txèquia, els vint-i-quatre períodes solars de Xina, el washi (art tradicional de fabricació manual de paper a Japó), el carnestoltes de negres i blancs de Colòmbia i manifestacions culturals espanyoles com el flamenc o el cant de la Sibil·la de Mallorca, sense oblidar tradicions de la Comunitat Valenciana com la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (la muixeranga) o el Misteri d’Elx. Aquest reconeixement d’un organisme internacional com la Unesco ens permet als valencians i fallers sentir-nos orgullosos d’una festa que de tant en tant ha volgut ser apropiada en exclusivitat pels sectors més rancis i conservadors de la societat i que també ha vist com ha sigut menyspreada pels sectors més intel·lectuals de la cultura (que en alguns moments es van allunyar i van renegar d’ella). La festa és de tots, fallers i veïns, gent de dretes i d’esquerres, perquè les falles són cultura popular, són expressió de la identitat d’un poble, són element de sociabilitat, són manifestació artística i són també l’expressió de l’ocupació festiva del carrer en benefici de tots. Patrimoni Immaterial de la Humanitat és també una oportunitat per a desenvolupar un turisme cultural, que potencie els valors patrimonials i que cap amb la imatge de turisme de masses i de botelló permanent que, malauradament, hem transmès en les últimes dècades. I en eixa labor de promoció cultural s’han d’involucrar també les administracions públiques, amb un suport decidit als treballs de recerca, conservació i difusió d’eixos elements patrimonials i creant espais culturals que difonguen la cultura de les falles. A Cullera, uns dels primers passos a donar seria dotar de continguts a un recuperat Museu Faller però que encara està baix mínims.

Cartell de la candidatura de les falles a Patrimoni Cultural Inmaterial de La Unesco. Fons de l'Ajuntament de València

Crèdits Edita: A.C. Falla Raval de Sant Agustí Direcció i Coordinació: Joan Castelló Lli Maquetació i Portada: Elisa Signes Ángel Equip de redacció i documentació: Begoña Camarena Reverte Joan Castelló Lli Salva Tortajada Tur Col·laboradors: La relació completa en l’índex de col·laboracions literàries Impressió: El PETIT editor Fotografies, col·leccions i arxius gràfics: A.C. La Penyeta Adrián Castelló Cañamero Rafael Solaz Joan V. Ramírez Joan Castelló Lli Xavier Serra-Malalt de Falles SIM Santa Cecília de Cullera Ajuntament de Cullera Museu de Saragossa Alba Vercher i els que expressament es citen en els peus de les fotografies

Supervisió i correcció lingüística: Lara Alborch Ana Cañamero Vallés Publicitat: Vicente Cortes Monseny Alexis Mari Gonzalo Francisco Miguel Fabra Giraldós Ivan Yagüe Renart Noelia Escrivà Arlandis Jose Martínez Sanpedro Salva Tortajada Tur Dipòsit Legal: V-198-2012 La falla Raval de Sant Agustí defensa la llibertat d’expressió però no compartix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

Us convidem a visitar la versió Digital: http://issuu.com/fallaravalcullera

Índex El present Llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció i ús del Valencià i al Concurs de Llibrets Fallers de la J.L.F de Cullera. A més als següents premis de les lletres falleres: - Premi Malva d’Alzira de poesia satírica. - Premi Mestre Ortifus de Portada i Coherència temàtica. - Premi Climent Mata a la millor maquetació i disseny d’un llibret de falles de la Comunitat Valenciana. - Premi Mocador de Sagunt - +Complet de la Diputació de València - Premi COMFET

Salutació del president................................. 4 Fallera Major, Gemma.................................. 6 Esbós i Explicació Falla gran........................... 8 Salutació President Infantil, Rodrigo................. 12 Fallera Major Infantil, Claudia........................ 14 Esbós i Explicació Falla infantil....................... 16 45é aniversari Falla Raval.............................. 22 Recordatori any 2016................................... 24 Junta directiva 2016.................................... 28 Vocals i Cort d’Honor................................... 30 Infantils................................................... 32 Abonades................................................. 33 Programa de festes..................................... 34 Saps que el meu cole es “guai”?...................... 37 El saber si ocupa un lloc............................... 50 Una eina per a canviar el mon? L’educació que collons!!!.............................. 51 Índex col·laboracions literàries....................... 52 Una eina: L’educació.......................... 54 L’educació en la C. Valenciana.............. 114 L’educació més a prop: Cullera.............. 160 Els nostres mestres............................. 238 Educació i falles................................ 256 Mestres de Llibrets............................. 336 Bibliografia............................................... 382 Guia Comercial.......................................... 384

Salutació del President 2017

Vicent Nacher i Marí Fallers, falleres, abonades, representants, col·laboradors i amics de la Falla Raval de Sant Agustí, mágradaria dirigir-me a vosaltres per a expressar la meua gratitud per deixar-me formar part dáquesta gran família, i poder participar dia a dia i enriquir-me de láctivitat de la comissió, de les vostres vides i del sentiment dún barri. Quina millor manera de manifestar eixa gratitud, que mitjançant el present llibret, que creix any rere any en qualitat i il·lusió en la seua elaboració, una il·lusió molt present en totes i cadascuna de les activitats realitzades per tots els fallers i col·laboradors de la nostra associació. És per a mi tot un repte formar part dáquest gran engranatge, i un plaer aprendre al costat de vosaltres dels vostres valors, els quals em fan sentir en tot moment com a la meua pròpia casa. Espere i desitge de tot cor, que aquestes falles puguem gaudir dia a dia amb la mateixa unitat, emoció i companyerisme de tots els exercicis, tenint ben present, que el dia 19 de març, quan el foc devore els nostres monuments, no hi haurà lloc per a la tristesa, ja que el sentiment de pertinença a una família no sésgota amb les flames, més be tot el contrari, creix cada dia més a través del pas del temps.

Fallera Major 2017

Gemma Part i Borja Eres música, eres festa, eres flors, pólvora i art, eres llum de primavera, tot junt eres Gemma, fallera. Tens l’ànima festera, vius la festa amb emoció, i treballar per la falla t’ompli de satisfacció. Ja s’acosta Sant Josep... i ja el teu cor s’altera! La teua gran il·lusió, ser una gran fallera. I per si no fóra poc, perquè no et falte res, has tingut el gran honor que de la falla que estimes ser sa FALLERA MAJOR. Gemma, xiqueta meua, l’ama eres del carrer. Bonica, xiqueta meua, com la flor del taronger. Jose Vte. Part 6

Explicació Falla Gran

2017

de Salva Tortajada i Tur

una eina per a canviar

el món?

L’educació, qué

collons!!!! Artista faller: Toni Perez Mena 8

“L’educació és el gran motor del desenvolupament personal. És a través de l’educació que la filla d’un home de camp pot arribar a ser metgessa, que el fill d’un miner pot arribar a ser el cap de la mina i que el descendent d’uns llauradors pot arribar a ser el president d’una gran nació”. Nelson Mandela Les paraules de Mandela són hui més actuals que mai. I és ací al monument que enguany planta el Raval on també ho podrem comprovar. L’educació no es compra, l’educació no es ven, és el dret més important que tot ésser humà té. L’educació és un dret, i ni amb diners, ni amb “per collons” pot ser una solució... Sols una bona educació és el que pot canviar el món. I és que la funció decisiva que té l’educació en el desenvolupament individual i col·lectiu de les persones i dels pobles està àmpliament demostrada i és especialment rellevant en un moment com el present, en què el debat sobre la desigualtat ha entrat de ple en les agendes públiques. El 8% de la població més rica del món posseeix el 50% dels ingressos a nivell mundial, mentre que el 92% comparteix el restant 50%. 1.200 milions de persones viuen amb menys d’1,25 dòlars al dia, i 175 milions de joves de països d’ingressos baixos i mig-baixos són incapaços de llegir una oració o llegir-ne part. Hi ha qui sent milionari es pensa que tot ho sap, i creu que donant un salari pot tindre a tots davall del braç...

La desigualtat genera iniquitat en l’accés a l’educació, però també passa el contrari: l’absència d’educació o una educació de baixa qualitat és generadora de pobresa i desigualtat. Els xiquets i les xiquetes que no poden desenvolupar el seu potencial a través de l’educació veuen condicionat el seu futur, es veuen condemnats a una situació crònica de pobresa i exclusió. Són xiquets, i sobretot xiquetes, de famílies pobres, en zones rurals, en països en conflicte, en situació de refugi o desplaçament, amb necessitats educatives especials, entre d’altres col·lectius. La nova realitat ha d’estar protagonitzada per la lluita contra la desigualtat, amb l’educació com un dels pilars fonamentals per combatre-la. Perquè, efectivament, a més d’un dret, l’educació és l’eina fonamental per promoure la mobilitat social i multiplicar les oportunitats de desenvolupament, de forma equitativa, de totes les persones. Però fer possible aquest escenari, cal que l’educació siga de qualitat, inclusiva i equitativa, atès que, en cas contrari, el que fa és reproduir les desigualtats socials existents. Què es pot fer en educació per afrontar la desigualtat? Algunes de les polítiques i estratègies d’una educació de qualitat inclusiva per a combatre la desigualtat se centren a afrontar la diversitat a l’aula i fugir de l’estandardització, que perjudica aquells que estan en situació de desavantatge. És fonamental assegurar la gratuïtat de l’ensenyament, incloent-hi matrícules i costos indirectes (llibres, transports, materials, uniformes), que suposen moltes vegades obstacles insuperables per a les famílies més pobres, i aplicar beques o incentius per a estudiants pertanyents a col·lectius desfavorits. En molts països d’Amèrica Llatina, de fet, els sistemes de protecció social han vinculat les prestacions a famílies pobres amb l’assistència a l’escola dels seus fills i filles.

Si bé la desigualtat ha existit sempre, sobretot en els països més empobrits, en els últims anys s’ha augmentat de manera notable a Europa i als Estats Units, també com a conseqüència de la crisi econòmica i financera. Tal com denuncien nombroses institucions, en la majoria dels països desenvolupats la bretxa entre rics i pobres és la més alta dels últims 30 anys. Hui la desigualtat és un problema greu en gairebé tots els països del món. Es pot ser ric i important, i ser un maleducat... O ser desgraciat i pobre, però ser millor persona i estar molt ben educat...

Amb beques o debades, és necessari i s’ha d’ajudar perquè qualsevol fill de veí, puga arribar a estudiar. Hi ha diferents tipus d’escola i totes son peculiars. Tu tria la que t’agrade i deixa al del costat en pau. Potser siga privada, pública o concertada, sols s’ha de respectar el que cadascú vullga triar.

sense tindre cap per què. O potser siga l’anglés el que et fa decidir un col·legi bilingüe per a educar els teus fills. Altra

cosa també s’ha de mencionar, són els col·legis religiosos, perquè tots hem de poder triar, als nostres filles i fills quina educació els volem donar.

Pensen que no els deu fer mal ensenyar en bons valors, encara que de vegades Perquè potser vages a una privada i per a tindre’t content se’n passen alguns retors. t’unflen molt bé les notes Un altre aspecte important és ampliar la cobertura de l’educació preescolar, que afavoreix la posterior educació integral dels xiquets i xiquetes més desfavorits i preveu el fracàs escolar. Així mateix, cal apostar pel professorat, mitjançant formació, motivació i remuneració adequades, i concedir incentius perquè docents amb més experiència ensenyen en nivells preescolars i primaris i en zones i regions més pobres. Cal enderrocar els obstacles a la inclusió, amb escoles accessibles i segures, culturalment i lingüísticament sensibles o amb currículums flexibles i adequats. La implicació de la comunitat i del mateix alumnat en l’escola possibilita major compromís, detecció i participació en la solució de problemes i adequació de l’escola a les seues necessitats, entre altres coses. Els xiquets més menuts també son part fonamental per tal que aquesta societat avance i siga menys desigual...

L’educació de 0 a 3 anys és una proposta interessant, que esperem que prospere i a poc a poc vaja avant.

Finalment, és fonamental comptar amb finançament adequat. Tal com assenyala la UNESCO, hi ha actualment un dèficit anual de 26.000 milions de dòlars per a l’educació bàsica dels països menys desenvolupats. Els estats han d’assignar el 20% dels seus pressupostos nacionals o el 6% del seu Producte Interior Brut a educació bàsica, distribuir-los de manera equitativa, i assignar més part dels pressupostos a aquelles regions i estudiants amb menys recursos. A més, s’ha d’augmentar l’ajuda oficial al desenvolupament internacional en educació bàsica i complementar-se amb la posada en marxa d’una taxa sobre transaccions financeres, de la qual un percentatge es destine a educació. Urgeix, en conseqüència, la reconsideració de l’educació no com a despesa, sinó com a inversió. No hi ha millor inversió que una educació de qualitat, inclusiva,

equitativa, transformadora, que possibilite societats més equitatives, justes i pròsperes. Perquè, com també assenyalava Nelson Mandela, “l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”. No hi ha major inversió per a fer una societat i un món millor que posar tots els esforços i invertir en educació. L’educació és l’arma més poderosa que n’hi ha per a poder canviar el món actual.

Així opinava Mandela i així vol fer-ho patent enguany al seu monument la Comissió del Raval. Altres cultures llunyanes als xiquets hem d’ensenyar, perquè en un futur tots puguem viure en pau.

De l’aprenentatge formal, informal i no formal Ací volem destacar la urgència del debat educatiu per dos motius: primer, perquè Europa ha evolucionat cap a una societat i una economia basades en el coneixement i, segon, perquè els europeus d’avui en dia viuen en un món social i polític complex, de manera que, més que mai, els ciutadans que vullguen fer plans amb les seues vides han de participar activament en la societat i han d’aprendre a conviure de manera positiva amb la diversitat cultural, ètnica, religiosa i lingüística. “L’educació, en el sentit més ampli del terme, és la clau per aprendre i entendre com hem d’afrontar aquests reptes”. Amb aquesta intenció, es proposen alguns objectius. El primer, el formulen així: “construir una societat integradora que oferisca a tothom les mateixes oportunitats per accedir a un aprenentatge de qualitat durant tota la vida i on les normes que regulen l’educació i la formació es basen, sobretot, en les necessitats i expectatives dels individus”. Aquest punt és central i, al mateix temps, molt exigent ja que situa les persones al centre del debat educatiu. No es tracta de formar les persones que requerisquen el mercat o la situació (tot i que no ho podem oblidar), sinó de partir de les expectatives, els desitjos i les necessitats dels individus. A algunes universitats ja s’ha implantat, de forma experimental. El centre de gravetat es desplaça de la docència a l’aprenentatge, que es pretén que siga autònom i significatiu per a l’alumnat. Els professors encara estan perplexos i un poc expectants, per no dir temorosos o inquiets, però crec que és una aposta de futur, ambiciosa i, si més no sobre el paper, ben orientada. El segon objectiu bàsic sosté la necessitat de “canviar les maneres d’oferir educació i formació i d’organitzar el treball remunerat per tal que la gent puga aprendre durant tota la vida i planificar-la”. Cal recordar les tres modalitats d’aprenentatge, ja conegudes, el formal, el no formal i l’informal. L’aprenentatge formal es desenvolupa als centres d’educació i formació i condueix a l’obtenció de diplomes i qualificacions reconegudes. És el que han fet fins ara les universitats i els centres docents. A l’escola tu aprendràs, i carabasses o bones notes segons t’esforces els mestres et donaran...

Altra qüestió de moda, que no podem oblidar, són “deures sí” o “deures no”. Ja tindran prou maldecaps de Carabasses de totes mides majors als trimestres tu rebràs, ara... deixem-los disfrutar! vindrà l’home del sac carregat si tu els exàmens fas mal.

L’aprenentatge no formal es du a terme paral·lelament als principals sistemes d’educació i formació i no acostuma a proporcionar títols formals. Aquest tipus d’aprenentatge es pot adquirir als centres de treball o mitjançant les activitats d’organitzacions i grups de la societat civil (com organitzacions juvenils, sindicats o partits polítics). També es pot adquirir per mediació d’organitzacions o serveis establerts per completar els sistemes formals (cursos d’art, música, esports, etc.). La clau en matèria d’educació la tenen els polítics i els partits, no pot ser que amb els seus canvis ens tenen a tots farts i farcits.

Un consens s’ha de trobar per a entre tots millorar, revertir la situació d’aquest fracàs escolar.

Estigues on estigues entre tots hem de buscar la clau per a millorar la societat actual.

Hem de saber copiar dels països més avançats en matèria d’ensenyament i que van molt per davant.

L’aprenentatge informal és un complement natural de la vida quotidiana. A diferència de l’aprenentatge formal i no formal, l’aprenentatge informal no és necessàriament intencionat i, per tant, pot ser que els mateixos interessats no el reconeguen com a positiu pels seus coneixements i aptituds.

Perquè hi ha una qüestió que mai hem d’oblidar, ensenyar uns bons modals a casa és important. Perquè no ho deixem tot estar en mans del professorat, els pares som els primers que els hem de fer costat.

Perquè hi ha maneres i maneres, i no tot a l’escola s’aprén... Hi ha qui com diu el refrany “va i ja naix ensenyat”, i com quasi sempre per a mal.

La Comissió Europea diu que l’aprenentatge no formal, per definició, queda fora de les escoles, instituts, centres de formació i universitats i que no se sol considerar un aprenentatge de veritat; per tant, és difícil fer valer els seus èxits en el mercat laboral. Així doncs, l’aprenentatge no formal acostuma a ser infravalorat. Nosaltres creiem que, en aquest punt, cal destacar el doble i greu error en què incorre la Comissió Europea. Per una banda, limita el treball dels centres tradicionals d’ensenyament a l’aprenentatge formal i, per l’altra, en contra d’altres afirmacions que podem llegir al mateix text, lliga de forma peremptòria la formació al mercat de treball. No obstant això, té raó quan assenyala el fet que l’aprenentatge no formal no es valora prou. I també la té, crec jo, quan afegeix que “l’aprenentatge informal corre el risc de quedar exclòs del tot del panorama, tot i que és la forma més antiga d’aprendre i continua essent la base de l’aprenentatge durant la primera infància. L’aparició de la tecnologia informàtica a les cases abans que no aparegués a les escoles subratlla la importància de l’aprenentatge informal. Els contextos informals representen una gran reserva educativa i podrien ser una font d’innovació important pels mètodes didàctics”.

Doncs bé, és evident que la transmissió de valors i, encara més important, l’aprenentatge i l’assumpció personal dels valors es duen a terme a través dels tres sistemes que acabe d’esmentar. Sobretot si la socialització és analitzada des dels recipiendaris, que s’hauria de fer. Perquè ho hem de tindre tots clar que en qüestió d’educació, L’educació no sols a l’escola s’ha d’ensenyar, els diners i la posició social no és el més important que n’hi ha. els pares tenim molt a vore i molta feina a fer per als nostres fills ben educar... I així podem dir ben fort, que la millor eina per a canviar el món és l’educació, què collons!!! Altres escenes a la falla podràs trobar on l’educació és l’actor principal, però una educació vista des de diferents vessants: La figura principal és un gran personatge masculí que representa l’educació, un educador recolzat damunt d’una gran bola del món escolar que a la globalització pretén representar. Un món globalitzat ací a la falla trobaràs, on un gran educador és la figura principal. Aquesta gran figura sosté sobre el seu barret de copa una parella de l’alta societat, que van molt ben vestits i pareixen adinerats; al seu costat s’hi troba un xiquet amb cara de descarat. Molts diners pareix que tinguen aquests personatges de dalt, altra cosa ben distinta és si estan ben educats. En aquesta part de la falla, l’educació és tractada des de diferents punts de vista. En cadascuna de les diferents escenes de la falla hi podràs trobar noves diferents maneres d’entendre l’educació. L’educació pública està fatal barracons per totes bandes, edificis quasi en completa ruïna i totes les infraestructures molt mal. També podrem apreciar des de l’ama que trau el seu gosset a passejar i fa les seues necessitats al carrer, fins a arribar a uns turistes que per plantar a primera hora els para-sols a la mar es tornen prou maleducats...

Els gossets no són culpables dels mals d’esta societat, ells fan les seues necessitats on els porten a passejar. I a l’arribar a este punt hem de tindre ben clar, a qui hem d’educar? Si fer-ho a l’amo, o al pobre animal.

..A les huit del matí, abans d’eixir el sol, sona fort un clarí: vorem qui és el mes àgil en plantar el para-sol Senyores i senyors per favor un poc sentit i d’educació, que a la platja de Cullera hi ha prou lloc per a tots.

No podia faltar el gran enemic del estudiants mes dolents: les carabasses. Aquest gran home del sac arriba prou ben carregat de carabasses per a donar a tots els mals estudiants.

Segur que al monument d’enguany ens trobarem situacions de tot tipus, bones i dolentes, interessants i divertides, però de totes eixes experiències que enguany compartirem podem traure bon profit si al vore-les li poses tots els sentits... Quina barbaritat en este nostre país es dóna més importància a qualsevol cosa roina abans que als estudiants.

Hem de lluitar de valent si el futur volem guanyar, l’educació dels nostres fills està a les nostres mans.

Alumnes, pares i societat en general... esperem que, després de haver vist la Falla del Raval d’enguany, pugueu començar un nou aprenentatge. Vos desitgem a tots i totes una bona singladura acadèmica, per damunt de la grisor de les retallades i la crisi. Si vols tindre futur, amb projecció social i on primen els valors, no tens res a dubtar: l’educació, què collons!!!

Salutació del President Infantil 2017

Rodrigo de Vega i Beltrán Hola! Sóc faller des d’abans de nàixer, i aquest any em sent un xiquet privilegiat al poder representar aquesta gran comissió que m’ha criat des de sempre. Des d’ací vull donar les gràcies, especialment als meus pares i a tots aquells que han ajudat a fer realitat la meua il·lusió, poder sentir la festa fallera representant la meua estimada Falla Raval. Que no us càpia dubte que posaré tot l’esforç i dedicació per representar-la tal com es mereix, i si les forces em flaquegen, aquest faixí vermell que enguany lluïsc amb orgull, em donarà força per a seguir, perquè en ell esteu representats tots i cadascun dels fallerets i falleretes d’aquesta comissió. Juntament amb l’ajuda de Claudia, nostra Fallera Major Infantil, així com de Gemma, nostra Fallera Major i el President Vicent, farem que aquest any siga un any especial i inoblidable. Només dir a tots els xiquets i xiquetes d’aquesta comissió, que som l’esperança i el futur de la nostra falla, que m’ajuden a omplir de ritme i alegria tots els racons del nostre barri, i que vibrem tots junts al so de la melodia de la música i de la pólvora i puguem gaudir tots plegats d’aquesta gran festa, en aquest any en què les nostres festes, les Falles, han estat reconegudes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Vos espere a tots!

Fallera Major Infantil 2017

Claudia Lozar i Calatayud D’entre totes les falleretes, a tu Claudia, t’hem escollit per a de la nostra Falla Raval representar la comissió infantil.

Tímid i simpàtic per igual, introvertit i molt despert, seras el millor President Infantil que podrà tindre el Raval.

Junt amb Rodrigo duràs el nom de la nostra falla sempre per on anireu, i sereu de tots l’enveja sana de tan bonica parella com feu...!

Sereu tots dos... Rumor que sorgix i ve de la mar, del Raval fins a la falda del Castell, espurnes per a cantar i també poder recitar el que canta l’ocell.

Tu Claudia... enlluernes amb la teua tendresa, ja que eres el somni fet realitat que les deesses ens han regalat com a símbol d’amor i puresa. Bonica, simpàtica i alegre, amb el teu somriure lluiràs i seràs la més admirada de les muses que podem triar. I què podem dir del teu acompanyant... Rodrigo...

Arribareu per sendes i camins, pels camps amb l’herba mullada, vindreu amb el perfum que als matins emanen els fruits de la rosada. Claudia, Rodrigo, disfruteu...! Disfruteu perquè és vostre aquest any, disfruteu que de segur serà especial, sense por i amb la cara ben alta mostreu amb orgull al món que sou la Fallera Major Infantil i el President Infantil de la Falla Raval, de totes, la millor comissió.

Salva Tortajada i Tur 16

Explicació Falla Infantil

2017

de Salva Tortajada i Tur

Saps? Artista faller: Joan Martí i Martínez

Saps?

Sóc un xiquet, un entre tants milions que riuen i ploren al món. No em preguntes qui sóc, perquè no sé qui soc jo: no em deixen ser com sóc i he de fer el que em diuen que he de fer... Saps? “Xiquet, no faces això!”, “xiquet, fes allò!”, “els xiquets callen!”. “els xiquets no han de molestar.” Nosaltres, els xiquets, tenim molts deures i pocs drets...

Saps?

“Seria magnífic si no cresqueren” –pensen certs pares.

“Quan podrem ser persones, pensar, donar-nos un nom propi?” –somnien els xiquets. Qui té raó? Tu ho saps?... A la falla infantil d’enguany podrem aprendre maneres que han sigut plasmades en les diferents escenes que tu hi podràs trobar. Potser siga un lloc on els xiquets no molestem i no faça falta fer-los callar. En vore cadascuna de les propostes segur que els nostres pares es quedaran bocabadats. Deixa’m contar-te i després digues si és veritat i qui té raó en estes situacions tretes de la vida real. Ens diuen als menuts que no s’ha de mentir, però quan se’ns escapa una veritat els majors es posen molt enfadats perquè no els fa molta gràcia que els mostren la seua realitat. Ens diuen que no està bé que anem amb “certs xiquets” (només perquè son diferents en raça i religió), però a l’anar a dormir ens lligen un conte on els personatges tots som iguals i germans. La mare diu que he de semblar-me al pare, però quan faig alguna cosa que ell fa s’enfada de veritat. Ens diuen que els xiquets no han de pensar, ni opinar, ni portar la contrària: això és cosa d’homes! Però jo sé pensar, tinc els meus gustos propis que són diferents dels dels meus pares i de vegades tinc ganes de cridar i de protestar. Per exemple, quan el meu pare em mana que calle només perquè ell té ganes de parlar; quan m’obliga a anar a jugar al carrer només perquè ell vol veure en pau la televisió. Juguen amb mi com si fóra un joguet, però si sóc jo qui no té ganes em diuen capriciós i antipàtic. Ells decideixen sempre l’hora de jugar amb mi; jo no puc mai elegir el meu horari per jugar amb ells. I quan ells diuen que no, jo no puc dir-los capriciosos ni egoistes... perquè sóc un xiquet!

Saps?

És difícil que ens entenguen els xiquets, veritat? A les diferents escenes que en la falleta voràs, intentarem explicar com han de ser les maneres que s’han d’utilitzar en cada moment determinat, perquè s’han d’aprendre, saps?... perquè ningú en esta vida naix ensenyat. Uns maneres que hem de transmetre als menuts, com tu i com jo, per tal que siguem millors persones el dia de demà, i si posem tots un poc de la nostra part, voràs com aquest mon poc a poc canviarà i esdevé un lloc millor perquè tots puguem viure en harmonia, il·lusió i pau.

Saps? Vorem personatges de l’alta societat que baixen per escales de marbre pregonant les seues maneres. I pot ser que ens troben amb una gran sorpresa: eixa gent que es creu tan important moltes voltes té les maneres ben amagades. En el nostre monument també trobaràs gent del camp, que encara que no ho parega moltes coses ens podran ensenyar. Ells són també un gran exemple per a tots nosaltres, perquè son gent molt treballadora, honesta i ben educada. No sols s’aprén a les millors escoles, també a casa nostra tenim grans mestres que saben com ens han d’ensenyar.

Saps?

La música, també present a la falleta d’enguany, està representada per un munt de xiquetes i xiquets vestits amb la indumentària tradicional. Hem d’aprendre a estimar les nostres tradicions i a utilitzar quina es la millor roba per a cada situació: per a jugar, per a anar de festa o per a eixir en la processó. Hem de saber estar i comportar-nos com si fórem els millors.

La natura, en forma d’un gran arbre humanitzat, està present també al nostre monument. Als més menuts de la casa els hem d’ ensenyar a respectar i cuidar el medi ambient. Flors, arbres, pardalets, animals salvatges i mascotes... tots formen part d’un entorn que hem de mantindre net i sense contaminar. Si volem un planeta verd i habitable hem de respectar l’equilibri de la natura. I a vosaltres, sí, a vosaltres el pares, també vos donaré un bon consell: si voleu educar els vostres fills, primer mireu-vos a l’espill i després no escatimeu compartir el temps amb els vostres fills. Així, augmentareu la seua autoestima i fareu d’ells persones sociables i comprensives.

Saps?

lar menys, dit, i assenya el b m a és s amb ells, pintar m Hauríem de és connexion m i s irar, on ci ec rr r-los per a m fer menys co tge i utilitza nos més. llo rre a l ss de re ls te ul endre a in pr a apartar els i ys catxerulos, en s el m per saber i fer volar os ls n el rb a m ss a re s t, i inte excursion r més realmen bé de fer més riosos i juga se os n Hauríem tam , res a tr el tr més es deixar de mos camps i vore s. tirons d’orelle travessar més ys en m i s de ça a , br a re més seguit i donar més fruit de l’arb Poder vore el molt més, a rm i afirm r fe ys en ls diners m r se i no l’amor de , or m rents. l’a de der s siguen dife buscar el po que els altre ra ca en s, altre respectar els

Saps? Tot el que voràs en la nostra falleta no pot quedar en somnis o paraules boniques. Si tu vols, ho podem fer realitat, ho podem fer nostre, ben nostre, de tots... Tots junts podem fer un mon nou. És possible recobrar la il·lusió per aconseguir un planeta en pau, verd i habitable. Reconstruïm el món que ens ha tocat viure i fem-lo nou. Passarem moments difícils, potser ens desanimarem, però no podem aturar-nos ni un instant. Fem pinya, a treballar per ell! Anem al davant d’un món espatllat, canviem-lo!

Saps? Entre tots ho aconseguirem, ensenya, educa i el més important de tot APRÉN. És l’eina que ens farà avançar i que farà que els nostres somnis es convertisquen en realitat.

Saps?.. Segur que tu, xiqueta o xiquet, saps.. i saps molt! 21

é 5 4

i r a s r e v i n A

Distintiu i Cullereta d’Or amb fulles de llorer i brillants a la Comissió Infantil 22

Bunyol dâ&#x20AC;&#x2122;Or amb fulles de llorer i Brillants a la comissiĂł gran

Recordatori Any 2016 >>Premis<< 1er Premi Secció Especial Falla Gran Premi a la millor Falla Gran de Cullera 1er Premi Secció Especial Falla Infantil Premi a la millor Falla infantil de Cullera Premi Enginy i Gràcia Falla infantil 2on Premi al Concurs de Llibrets de Falla organitzat per la JLF 4t Premi al Concurs de Llibrets de Generalitat per a la promoció i Ús del Valencià 2on Classificat en el torneig de futbet categoria veterans

President: Enrique Nicola i Hernández Fallera Major: Merxe Ribera i García

President infantil: Ferran Domínguez i Alberola Fallera Major infantil: Shirley Jaijo i Vargas

Teatre 2016

Ninot infantil

Magnòlies d’Acer

2016

“Mai no deixarem de lluitar” de Toni Pérez i Mena

“Gastrolluita Saludable”

Llibret 2016

Ofrena 2016

de Joan Martí i Martínez

Mai no deixarem de lluitar

Cignes

Junta Directiva 2017 President: Vicent Nacher i Marí Vicepresident 1:Àrea Econòmica i Protocol: Jose Luis Valiente i Moro Vicepresident 2. Àrea Logística, Beguda i Monument: Enrique Nicola i Hernández Vicepresident 3. Àrea De Cultura, Esports, Publicitat i Tràmits Burocràtics: Gabi Escrivá i Piris

Sabino Osa i Domenech Vicente Beltran i Grau Jose Martinez i Sanpedro Jose Luis Mogort i Braco Salvador Tortajada i Tur Vicente Molina i Mas Delegat de JLF: Sabino Osa i Domenech Delegat de Cultura: Vicente Montagud i Comins Delegat de Deutors: Adrián Moreno i Oliver

Vicepresident 4. Àrea De Activitats, Delegats de Beguda i Logística: Actes Fallers, i Delegació Infantil: Patricia Osa i Domenech Sirac Lucas i Solanes. Julio Codina i Calatayud Francisco Miguel Fabra i Giraldos Vicepresident 5. Área De Festes: Alexis Marí i Gonzalo Bibliotecaris-Arxivers: Juan Vicente Molina i Escrivà Secretari: Vicente Molina i Mas Jose Piera i Ferrer Francisco Miguel Fabra i Giraldos Vice-Secretari: Delegades de Fallers i Falleres: Juan Vicente Molina i Escrivà Pilar Molina i Martínez Comptadora: Cristina Fernández i González Debora Marí i Romero Alba Franco i Molina Irina Camarena i Reverte Vice-Comptador: Rosa Colom i Espí Ivan Yagüe i Renart Delegades de Loteries: Tresorera: Rosa Delgado i Sanz Alicia Gimeno i Tur Carmen Palomares i Gay Assessors Del President: Gemma Part i Borja Ivan Yagüe i Renart Delegada De Fardes: Carlos Marí i Gonzalo Rosa Colom i Espí Manuel Delgado i Sanz

Delegades de Disseny Gràfic: Elisa Signes i Angel Alicia Delgado i Aparisi Delegades de Totalitat: Catherine Gimeno i Tur Gemma Arinyó i Valldecabres Delegada de Remeses Bancaries: Lola Hernandez i Pajuelo Delegades de Comunicació, Moderació i Presentacio d´actes: Marta Tur i Rodríguez Rosa Nicola i Llopis Delegada de Rebuts Bancaris: Inmaculada Sapiña i Cabanes Delegada de Xarxes Socials: Alicia Delgado i Aparisi Delegada de Tortaes Inma Morell i Arlandis Delegats d’Ofrena: Manuel Delgado i Sanz Vicent Cortes i Monseny Ramon Cano i Garcia Delegat De Cartons De Primitiva: Vicente Cruañes i Bolufer Delegats Infantils: Francisco Miguel Fabra i Giraldos Ivan Bertomeu i Bonet Mª Carmen Tormos i Berges Rosa Mª Angel i Vercher Joel Tarrazona i Reverte Joan Beltran i Gimeno

Joan Piera i Sapiña Irene Blanes i Fernández Alma Chornet i Gimeno Judith Vallet i Agut Janire Nicolas i Calatayud Mireia Todosantos i Tur Esther Repiso i Martínez Delegats de Festes: Begoña Camarena i Reverte Pilar Molina i Martinez Juan Olivert i Nicolás Mireia Cano i Delgado Irina Camarena i Reverte Roberto Martinez i Segura Adrian Osa i Del Olmo Francisco Vallet i Cruañes Javier Garces i Mari Julio Codina i Calatayud Adrian Moreno i Oliver David Rus i Felix Samuel Valls i Selfa Ivan Palomares i Bou Carlos Pallares i Company Juan Vicente Molina i Escriva Raul Grau i Morant Jessica Cano i Cano Sandra Martinez i Subiela Delegat de protocol i actes del 45é Aniversari: Vicente Molina i Más Delegats de Llibret: Salva Tortajada i Tur Begoña Camarena i Reverte Elisa Signes i Angel Alicia Delgado i Aparisi Marta Tur i Rodríguez Juan Vicente Molina i Escrivà

Delegada de Prensa: Noelia Escriva i Arlandis

Delegat de Despertà: Sirac Lucas i Solanes

Delegats de Publicitat: Vicente Cortes i Monseny Alexis Mari i Gonzalo Francisco Miguel Fabra i Giraldós Ivan Yagüe i Renart Noelia Escriva i Arlandis Jose Martinez i Sanpedro Salva Tortajada i Tur

Delegats Gastronòmics: Fructuoso Bustos i Perez Rosa Llopis i Alfonso Juan Olivert i Nicolás

Delegats de Cremà: Santiago Defez i Sotos Juan Antonio Marti i Marin Jose Luis Mogort i Braco

Delegats de Disfresses: Irina Camarena i Reverte Mireia Cano i Delgado Alicia Delgado i Aparisi Begoña Camarena i Reverte Carmen Palomares i Gay Gemma Part i Borja Angel Aragó i Beltrán Joan Beltran i Gimeno Andrea Costa i Mancilla Mar Selfa i Beltrán

Delegats de Transport: Juan Antonio Marti i Marin Alexis Mari i Gonzalo Delegats d’Esports en JLF: Adrian Moreno i Oliver Joan Olivert i Ángel Delegats de Monuments: Vicente Beltran i Grau Ivan Yagüe i Renart Adrian Osa i Del Olmo Francisco Vallet i Cruañes Juan Olivert i Nicolas Delegats de Plantà: Adrian Osa i Del Olmo Francisco Vallet i Cruañes Juan Antonio Marti i Marin Juan Olivert i Nicolas Raul Grau i Morant Delegat d’Iluminació: José Gimeno i Rubio

Delegats de Faixins, Bandes i Polars: Miriam Herrada i Tur Andrea Costa i Mancilla Adela Garces i Marí

Delegats d’Activitats Diverses: Yolanda Ruano i Muñoz Rosa Llopis i Alfonso Vicente Cortes i Montseny Vicente Cruañes i Bolufer Juan Antonio Martí i Marín Marta Tur i Rodríguez Juan Olivert i Nicolás Delegades de Play-Back: Carmen Palomares i Gay Cristina Fernàndez i González Pilar Molina i Martínez Gemma Arinyó i Valldecabres Delegat De Relacions Internacionals Sarr Mouhamadou Bamba (“El Bamba”)

Vocals Francisco Benítez i Cebolla Óscar Bertomeu i Pascual Enrique Bolufer i Font Xavi Calabuig i Signes Juan José Cerveró i Vargas Rubén Colubi i Osa Vicente De Vega i Viñas José Luis Delgado i Castro Aitor Escrihuela i Piqueras Juan F. Ferrer i Boronat Jesus Ferrer i Galán Antonio Ferrete i Zambrana

Francesc Flores i Félix Juan V. Garcés i Portales Rafael García i Torres Miguel García i Vazquez Francesc Juliá Gil i Castells Jose Gimeno i Rubio Francisco Grau i Mogort David Guevara i Alfonso David Ibor i Morat Christian Izquierdo i Graner Raul López i Martín Eloy López i Martínez

Jose Eliseo Marí i Castellà Pau Piera i Sapiña Juan Carlos Mari i Soldevila Francesc Piris i Oliver Carlos Martínez i Palomares Francisco Prats i Font Emilio Martínez i Ortega Joan Repiso i Cañizares Joan Ribes i Alberola Pascual Martínez i Sanz Juan A. Román i Muñoz Xavier Melero i Sancasto Eloy Micó i Nicola Diego Sancalixto i Calafat Adrián Molina i Sancalixto Raúl Sapiña i Fernández José Antonio Moltó i Palero Juan José Vercher i Sapiña José A. Montagud i Figueres Juan V. Montagud i Figueres José F. Piera i Ferrer

Cort d’Honor Noelia Alberola i Gimeno Rosa Mª Angel i Vercher Nuria Aparisi i Montagud Carla Aragó i Beltrán Gemma Ariñó i Valldecabres Lurdes Ariñó i Valldecabres Naomi Badia i Sánchez Mª Angeles Beltrán i Alcázar Mª Dolores Beltrán i Alcázar Claudia Beltrán i Andreu Aroa Bertomeu i Pascual Andrea Blanes i Fernández Irene Blanes i Fernández Maria Blasco i Lobo Marlen Blasco i Lobo Pilar Bodí i Santandreu Cristina Bomboi i García Vicky Bonet i Bodí Aroa Bou i Reverte Yaiza Bustos i Peiró Nuria Caballero i Iznardo Nuria Calatayud i Montoro Begoña Camarena i Reverte Irina Camarena i Reverte Jessica Cano i Cano Mireia Cano i Delgado Noelia Cervero i Palero Ana Cerveró i Vargas Rosa Colom i Espí Andrea Costa i Mancilla Cristina Crespo i Boj Alma M. Chornet i Gimeno

Fallera Major 2016: Merxe Ribera i García

Tamara Del Moral i Palero Alicia Delgado i Aparisi Estefania Delgado i García Yasmina Delgado i Camarena Araceli Delgado i Costa Noelia Delgado i Fullerat Mª Rosa Delgado i Sanz Noelia Escrivá i Arlandis Noelia Escrivá i Colom Laura Escrivá i Grau Cristina Fernández i González Carla Ferrer i Rocher Esmeralda Ferrete i Zambrana Neus Franco i Molina Alba Franco Molina Empar Gallego i Sapiña Adela Garcés i Marí Yarisa García i Blasco Maria Noelia García i Torres Sara Gay i Lledo Núria Gil i Narbona Alicia Gimeno i Tur Catherine Gimeno i Tur Estefania González i Frasquet Elisabeth González i Silva Veronica Guaita i Cañabate Dolores Hernàndez i Pajuelo Miriam Herrada i Tur Noelia Ibor i Morat Luisa Iniesta i Martínez Dafne Jaijo i Vargas Sara Jover i Moltó

Mª Angeles López i Alvarez Rosa Llopis i Alfonso Ana Llopis i Escrivá Celia Malonda i Lapiedra Eva Marí i Jardon Erika Mari i Lopez Debora Lucia Marí i Romero Paqui Martínez i Galdón Sandra Martínez i Subiela Neus Mateu i Colom Sheila Melero i Galan Elvira Merlo i Grau Maite Molina i Canet Pilar Molina i Martínez Reyes Molina i Martínez Mª Angeles Molina i Sancalixto Merche Morant i Hernández Inmaculada Morell i Arlandis Jéssica Murillo i Pulido Mayte Nacher i Marí Cecilia Nicola i Llopis Rosa Nicola i Llopis Claudia Nicola i Marcos Janire Nicolas i Calatayud Rosa Mª Osa i Costa Karen Osa i Cruañes Patricia Osa i Domenech Sandra Palacios i Neva Carmen Palomares i Gay Daisy Peiró i Morant Esther Repiso i Martinez Lina Reverte i López

Ana Ribes i Delgado Elena Ripoll i Bodí Laura Ripoll i Piris Yolanda Ruano i Muñoz Angeles Sancalixto i Calafat Alba Sancalixto i Melero Cristina Sancasto i Sancalixto Lucrecia Sánchez i Tur Inmaculada Sapiña i Cabanes Jenniffer Sapiña i Pastor Lola Segura i Sieres Mar Selfa i Beltrán Mª Elisa Signes i Ángel Mireia Simón i Turpin Minerva Soldevila i Meliá Nerea Tarazona i Reverte Mireia Todosantos i Tur Monica Todosantos i Tur Maria Pilar Toraño i Sánchez Mª Carmen Tormos i Berges Cristina Tortajada i Ferragud Marta Tur i Rodríguez Estefania Vallet i Agut Judith Vallet i Agut Noelia Vallet i Cruañes Paula Valls i Selfa Mª. Teresa Vargas i Sapiña Alba Vercher i Sapiña Raquel Vicente i Morant Patricia Viñoles i Sabater

Xiquets Carlos Alarcón i Cortés Gael Alfonso i Canet Pablo Andreu i Peiró Victor Aparisi i Montagud Ferran Arlandis i Espí Erik Benítez i Mateu Ferran Bertomeu i Ripoll Pau Bertomeu i Ripoll Fran Boix i San Isidro Alvaro Bolufer i Ripoll Aleig Cantin i Bravo Enzo Carobene i Cano Mateo Cardona i Mestre Marc Cerveró i Gil Hugo Cerveró i Gil Idriss Chulio i Issah David Codina i Bonet

Xiquetes Leyre Adan i Tur Laia Adan i Tur Paula Agut i Grau Juno Alfonso i Canet Maria Aparisi i Montagud Lucia Araujo i Piqueras Angels Beltrán i Miralles Judith Benedito i Cruañes Leire Blasco i Lobo Saray Bustos i Vicente Claudia Bustos i Ruiz Laura Bustos i Ruiz Martina Cardona i Mestre Olivia Chambó i Molina Julia Climent i Ferrer Paula Colubi i Morant Sandra Cortés i Font

President Infantil 2016: Ferran Domínguez i Alberola Aday Colom i Merlo Ricardo Colubi i Morant Aaron Comes i Tur Alvaro Cruañes i Tormos Gonzalo De Vega i Beltrán Pol Escrivà i Osa Alejandro Ferrete i Molina Leo Flores i Blasco Roberto Folgado i González Jose Maria García i Alberola Erik Gimeno i Llopis Lucas Guevara i Cerveró Javier Guillem i Del Campo Manuel Iznardo i Sapiña Aaron Llopis i Galan Jose Llopis i Morant Quique Llopis i Morant

Erik Martínez i Merlo Pau Martínez i Peris Kilian Merlo i Grau Erick Molina i Sanabria Kike Molla i Sancasto Raul Moltó i Ferrete Alex Morales i García Hugo Navarro i Prats Marc Naya i Marí Nacho Osa i Miralles Robert Pastor i Morell Eric Piera i Sánchez Héctor Porca i Molina Cristian Ribes i Alberola Izan Rico i Martínez Didac Ripoll i Nicolas Kevin Rodríguez i Gómez

Anthony Rubio i Sánchez Marcelo Sabalete i Cano Noel Sánchez i Baldoví Joan Tamarit i Piris Joel Tamarit i Piris Louis Terrise i Bravo Javier Tormos i Morant Óscar Tortajada i Olivert Sergio Triguero i Escamilla Quique Tur i Gómez Jose Valiente i Sánchez Pablo Valiente i Sánchez Ferran Vallet i Fuertes Jose Varela i Climent Javi Varela i Climent

Fallera Major Infantil 2016: Shirley Jaijo i Vargas Mireia Cruañes i Tormos Gara Deniz i Martínez Henar Domínguez i Alberola Daniela Estruch i López Neus Gimeno i Llopis Candela Iznardo i Sapiña Ines Llopis i Crespo Marre Lozano i Navarro Andrea Lozar i Calatayud Noa Lucas i Ripoll Ainara Marí i López Valeria Marí i Murillo Laura Marí i Soldevila Andrea Martínez i Peris Lucia Martínez i Raez Paula Martínez i Ruano Maria Martínez i Ruano

Lucia Moltó i Ferrete Andrea Moltó i Tur Mar Montagud i Ariño Júlia Morant i Miravalls Yasmina Morant i Molina Alba Navarro i Sapiña Paula Naya i Marí Valentina Nicola i Font Naroa Nicolas i Merlo Ruth Olivert i Ángel Berta Osa i Miralles Berta Pastor i Morell Patricia Pérez i Porca Sara Piris i Redondo Ashley Renart i Vargas Amaya Ribeiro i Blanes Laia Rico i Martínez

Jessica Romero i Martin Carla Rubio i Morant Mar Sáez i Hernández Claudia Sáez i Piqueras Aina Sala i Gallego Olaya Sánchez i Baldoví Blanca Sanchis i Font Isabela Sanchis i Sotoca Marta Sapiña i Avellaneda Marina Tamarit i Molina Paola Tamarit i Molina Nina Terrise i Bravo Yasmina Torres i Buenrostro Nerea Valero i Garcia Ainhoa Vallet i Palero Natalia Vidal i Grau Mireia Vidal i Grau

Abonades Estefania Agud Maria Alonso Conchin Arlandis Amparo Avellaneda Noemi Bargueño Maribel Blanes Carmen Bleda Encarna Calatayud Rosita Calatayud Maruja Calatayud Silvia Cañizares Encarna Cardona Susi Castelló Vicenta Costa Teresa Domenech Leonor Escamilla

Rosa Mª Figueres Maruja Figueres Fina Franco Eva Gascón Mª Carmen Gay Carmen Gimeno Inmaculada Gomez Pepita Grau Conchin Hernández Dolores Hernández Pili Llacer Veronica Martinez Pili Martínez Fabiola Melero Mila Melià Maruja Mengual

Pili Molina Zila Molina Camelia Monseny Beatriz Morant Mayte Morant Pili Morant Ascensión Muñoz Rosa Muñoz Elena Neva Angelita Oliver Gemma Oliver Mª José Osa Tere Osa Vicenta Palero Teresa Palomares Encarnita Perez

Angelita Piqueras Rosario Rodriguez Mª Carmen Saez Amparo Sancalixto Rosa Sanchez Encarna Santandreu Rosario Soldevila Lourdes Triguero Veronica Triguero Lola Tur Elvira Valldecabres Orofila Vallés Belen Vargas Mari Zambrana

Programa de festes Divendres 24-02-2017

Dissabte 04-03-2017

22.00h Mac Raval al casal faller (Hi ha que apuntar-se). 23.30h Penjada de banderes.

10:00h Torneig intern Esportiu Falla Raval: Frontó 18:00h Berenar infantil. 19.00h Repartiment de bosses amb confeti i caramels. 19:30h Tren faller pel barri. Premi a la millor disfressa individual i grup. 22.00h Sopar faller a càrrec de la falla. 23.00h Festa de disfresses al casal faller. 23.30h Festa amb Disc-Mòbil als Jardins del Mercat.

Dissabte 25-02-2017 13.00h Inflables i Concurs de Paelles col·lectiu al Pàrquing Enrique Chulio.

Diumenge 26-02-2017

11.00h Campionat d’Enigma infantil al Pavelló Cobert. Diumenge 05-03-2017 17.00h Campionat d’Enigma al Pavelló Cobert. 18:00h Berenar infantil. 19.00h Play Back Falla Raval a la Casa de la Cultura. 18:30h Projecció de pel·lícula. 18:30h Jocs infantils Dimecres 01-03-2017 15.00h Dinar faller al casal a càrrec de la falla. 21.30h Sopar faller d’aixelleta al casal. Truc i parxís per 21.30h Sopar faller d’aixelleta al casal. Nit de bingo. als majors.

Dilluns 06-03-2017

14.00h Dinar al casal faller 17.00h Entrega de ninots a la Casa de l’Ensenyança. 17:30h Berenar infantil. 21.30h Sopar faller d’aixelleta al casal. Truc i parxís per 18:00 “Troba les pistes” infantil 21.30h Sopar faller d’aixelleta al casal. Jocs populars als majors. per als majors.

Dijous 02-03-2017

Divendres 03-03-2017 20.00h Inauguració de l’Exposició del Ninot a la Casa de l’Ensenyança. 20.30h Lliurament de premis de ninots i cultura als Jardins del Mercat. 22.00h “Rutapa” fallera a càrrec del nostre grup d’abonades.

Dimarts 07-03-2017 14.00h Dinar al casal faller 17:30h Berenar infantil. 18:00h Conta-contes. 19:00h Jocs infantils 21.30h Concurs de truites per als fallers. Jocs per als majors “ Xocolatada”

Dimecres 08-03-2017

Diumenge 12-03-2017

14.00h 17:30h 18:00h 21.30h 23.00h

12:00h Volta a Cullera amb el trenet. 15.00h Dinar faller a càrrec de la falla. 18:00h Berenar Infantil 18:30h Trencà de perols 18:30h Projecció de pel·lícula. 22.00h Sopar a càrrec del nostre grup d’abonades. 23.15h Nit de bingo.

Dinar faller Berenar infantil. Furor Ravaler Sopar faller d’aixelleta al casal. Jocs per als majors “Furor Ravaler”.

Dijous 09-03-2017 14.00h 17:30h 18:00h 18.30h 21.30h 23.00h

Dinar al casal faller. Berenar infantil. Karaoke Inflables Concurs de pizzes i postres al casal. Jocs per als majors “Rally misteriós pel barri”.

Divendres 10-03-2017 14.00h 17:30h 18:00h 18.30h 20.00h 22.30h 23.30h

Dinar faller. Concurs “MasterChef” Berenar infantil. Jocs Infantils. Xaranga Rockera Falla Raval . Sopar a càrrec del nostre grup d’abonades. Festa Rockera.

Dissabte 11-03-2017 9.00h Despertà infantil pel barri. 10:00h Torneig intern Esportiu Falla Raval: Futbet 10.00h Esmorzar infantil a la carpa. 11:00h Concurs de futbolí infantil. 15.00h Dinar faller a càrrec de la falla. 18:00h Berenar Infantil 18:30h Jocs Infantils 21.00h Concurs nocturn de paelles al C/Valencia 23.15h Lliurament premis paelles i truc. 23.30h Festa amb Disc-mòbil.

Dilluns 13-03-2017 17:30h 18:00h 15.00h 21.30h 23.00h

Berenar Infantil Jocs de taula. Dinar per als fallers a càrrec de la falla. Sopar per als fallers a càrrec de la falla. Jocs per als majors “Trencà de perols”.

Dimarts 14-03-2017 Durant tot el dia treta dels nostres monuments. 15.00h Dinar per als fallers a càrrec de la falla. 17:30h Berenar Infantil 18:00h Mini Olimpiades 22.00h Concurs d’Arròs al Forn (Les cassoles s’arreplegaran de 21.00h a 21.30 al casal). 23.15h Lliurament premis arròs al forn, truita, pizza, postres i parxís. 23.30h Espectacle humorístic del gran Diego Varea a la carpa fallera.

Dimecres 15-03-2017 Durant tot el dia Plantà dels nostres monuments. 15.00h Dinar per als fallers a càrrec de la nostra Fallera Major. 17:30 Berenar Infantil 18:00h Mascletà i Globotà Fallera. 18:30h Zumba amb Carmen Palomares

20.00h Recollida dels ninots de l’Exposició a la Casa de Dissabte 18-03-2017: “L’Ofrena” l’Ensenyança. 8.00h Despertà fallera pel barri. 20.00h Danses, tabal i dolçaina al C/ Valencia. 9.30h Esmorzar a càrrec de la fallera major infantil i 22.00h Sopar faller a càrrec de les nostres abonades. president infantil. 23.15h Nit de karaoke. 11.30h Cercavila pel poble i visita als diferents monuments del poble. DIJOUS 16-03-2017: “plantà Oficial” 14.00h Gran traca fallera al C/ Valencia. 15.00h Dinar per als fallers a càrrec de la falla. 14.00h Repartiment dels rams per a l’Ofrena. 18:00h Berenar a càrrec de la fallera major infantil i 14.30h Dinar al Restaurant Midaterraneo. president infantil. 19.00h Ofrena de flors a la Mare de Déu del Castell 18:00h Entrega d’insígnies 22.00h Sopar faller a càrrec de la falla. 18:30h Gran traca de caramels 23.30h Gran Festa amb Disc-Mòbil Sabi Max. 19.00h Cercavila infantil fins la casa de L’Ensenyança per a arreplegar el ninot infantil. Diumenge 19-03-2017: “La Cremà” 21.00h Nit d’albades finalitzant en la nostra falla. 8.00h Despertà fallera pel barri. 22.00h Sopar faller a càrrec del nostre grup 9.30h Esmorzar faller a càrrec de la nostra Fallera d’abonades. Major. 00.00h Xocolatada a càrrec de les nostres abonades. 11.30h Solemne Missa en honor a Sant Josep en l’Església de la sang de Crist. Divendres 17-03-2017: “Els premis” 12.00h Visita a la Residencia de la 3a Edat i Cremà de la 8.00h Visita dels jurats als monuments fallers. falleta. 8.00h Despertà fallera pel barri. 14.00h Gran mascletà aèria i terrestre al C/ Valencia. 9.30h Esmorzar a càrrec de la fallera major infantil i 15.00h Dinar al Restaurant Midaterraneo. president infantil. 18.00h Inflables per als més menuts al C/ Valencia. 11.30h Cercavila pel poble i visita als diferents 19.00h “Passacarrer Loco” pel poble. monuments del poble. 21.00h Cremà del nostre monument infantil. 14.00h Gran traca fallera al C/ Valencia. 22.00h Sopar a faller a càrrec de la falla. 15.00h Dinar al Restaurant Midaterraneo. 00.00h Cremà del nostre monument gran. 19.00h Passacarrer pel barri fins els Jardins del Mercat. 20.00h Lliurament dels premis als monuments fallers al Dilluns 20-03-2017 mercat. 10.00h Esmorzar faller a la carpa. 22.00h Sopar faller a càrrec de la falla. 23.30h Gran Festa amb Disc-mòbil a càrrec de la “Penya 11.00h Desmuntatge de la carpa. Cucaraxa”.

Saps

que el meu cole és

“GUAI”?

Nom i Cognoms: Alumnes de les escoles de Cullera Curs: 6é de Primària

Una aposta per l'estudi Estudi. Una paraula amb molta més importància que la que li solem donar. La importància de formar-se per a eixir endavant. Moltes vegades he pensat en no donar-li interès, però he pensat en l'oportunitat que tinc, una oportunitat que no tot el món té i que molta gent desitjaria tindre. Pot ser estudiar no siga de vegades entretingut o agradable, pot ser inclús siga difícil de vegades, però sé que mereix la pena. Mereix la pena assegurar-se almenys l'oportunitat de tindre una bona formació en el futur, que et permeta tindre com a recompensa la possibilitat de guanyar-te la vida d'una bona manera i a més a més que es tracte d'una cosa que t'agrada. Se que tot l'esforç serà recompensat amb un bon futur i que em serà útil de per vida. Molta gent que no donà importància als estudis ara es troba en l'atur, o en el millor dels casos guanyant un baix salari amb el què a dures penes pot arribar a fi de mes. És per tot açò que jo vull apostar per l'educació i en aquest cas per l'estudi. Sóc conscient que tot l'esforç que em suposarà pagarà la pena, i que en gran mesura el meu futur dependrà de fins on faja o deixe de fer dia rere dia, durant la meua formació. Estudi. Aquesta és la importància que té pera mi. I per a tú, quina importància té? Marina Gomar Bayón

-Col.legi Maristes-

El meu col.legi m’aporta felicitat Tot començà quan tenia 3 anys i ma mare volia que jo entrara al col.legi. Vaig entrar i vaig fer molts amics, entre tots ells, les meues 3 millors amigues. Cada curs vaig aprenent més i més. Però jo no aprenia

sols coses de deures i com estudiar, també aprenia com ser una millor persona i molt més. Després vaig aplegar a primària i ho veia com una cosa molt important, ja que hi havia xiquets majors que jo. Cada curs que passava, anava coneixent nous profes i nous amics.

El primer dia que entrarem en quart de primària ens vam endur una

súper sorpresa, una tablet ens esperava damunt de la taula en el nostre nom, quina il.lusió!. Ara aprenem molt mitjançant jocs, però

el que jo no sabia es que aquests jocs eren part del deure. motxilla no pesa tant, ja que tenim els llibres en el iPad.

Ara la

Ara ja estic en 6é de Primària i, hola ESO! Acabem d’estrenar unes

classes súper xules, amb taules redones i cadires amb rodetes per poder menejar-nos millor depenent de la activitat que fem.

Sempre que ho pense, no tinc moltes ganes de anar ja a la ESO per que pense en tots eixos moments que hem passat a Primària, amb els

mestres que mai oblidaràs i que sempre estan ahí i me dona pena... Aquest cole, La Milagrosa m’aporta molta felicitat i per a mi, el meu cole es el millor.

Àngela Peris Campillo - La Milagrosa39

En el col·legi Doctor Alemany ens han ensenyat tot el que necessitem La meua escola, per a mi és especial. Han canviat moltes coses des que estic en aquest col·legi, “el Doctor Alemany”. Des dels 3 anys que vaig entrar en aquesta escola, fins a 6é de Primària, quant de temps ha passat!. Es increïble tots els bons moments que ens han fet passat tots, inclosos els mestres que ens han ensenyat tot allò que necessitàvem. A més, tots els anys que hem estat a aquest col·legi ens han acollit tots mol bé: els mestres, els companys.. però per a nosaltres el més important que ens ha passat es vindre a aquesta escola tan especial i amb tantes grandíssimes persones que ens han ajudat durant tots aquests anys. El mestres d’aquest col·legi son olt simpàtics, hi ha mestres que porten més de deu anys en aquesta professió i saben molt perquè tots els alumnes que se’n van del centre tenen el nivell molt alt. Encara que tinc ganes d’anar a l’institut, enyorarem als mestres per l’atenció que ens han donat tots estos anys. Perquè hem rist, hem plora, però tot ho hem fet tots junts.

nguez Aridiane Ortiz - Marta Pedrós - Mar Domí Doctor Alemany

Una gran família la del col·legi de Sant Antoni de la Mar Nou anys, sí nou, tota la meua vida, tot són bons records, ací he crescut, he plorat, m’he emocionat amb tots els meus companys, ha vingut gent nova però se n’han anat d’altra, amb tristesa, perquè a la fi som com un gran família i arribes a estimar a aquesta gent, i em referisc als professors que ja no estaran al nostre costat ajudantnos a créixer com a persones. I dic açò perquè estic a l’últim curs de Primària, enguany acabe en aquest centre, però me’n vaig amb la satisfacció d’haver assolit els objectius de tots ells. El col·legi Sant Antoni de la Mar forma part de la meua vida, potser passe per altres etapes i entres d’estudis, però mai seran per a mi una família. Espere que les generacions que venen darrera gaudisquen i estimen tant com jo ho he fet.

Irene Moncho Sant Antoni de la Mar 41

Un col.legi a la muntanya El meu col.legi està situat en “una muntanya”. Per fora pot semblar un poc xicotet, però per dins no és gran, sinó enorme. Té diverses entrades i no totes són iguals, no està pintat igual en tots els costats, la guarderia ni tan sols està pintada, és rajola. L’entrada de Primària i de l’E.S.O està pintada de groc i té l’escut del col.legi a dalt de la porta. És un edifici gran, i un poquet complicat. Hi ha moltes aules i sales. Tot el que necessitem alumnes i professors ho tenim en el col.legi . Tenim des d’ordinadors per a fer projectes en la sala d’informàtica, fins a un lloc per a realitzar festivals, el saló d’actes. En definitiva, hi ha de tot. Clar que canviaria alguna cosa, però no tot es pot, encara que siguen ximpleries. Així i tot, no canviaria el meu col.legi per cap altre, encara que em diguen que és millor que el meu, encara que açò és difícil… El veig com un lloc per a aprendre i divertir-se, amb un cert límit, i passar-ho bé. Pot ser que tots els alumnes no es divertisquen i vinguen a gust i alegres, però estic segura que tots els professors intenten que els xiquets estiguen alegres, aprenguen i es divertisquen. M’encanta el meu col.legi . SOFIA TELECHEA - BOU 42

L'escola ens ensenya a viure L'escola per a mi no és només un centre d'aprenentatge de les assignatures de castellà, socials, matemàtiques, valencià, etc. Per a mi, l'escola és un lloc on també aprenem sobre els sentiments com per exemple: l'amistat, el companyerisme, la solidaritat, la bondat, etc. A l'escola no aprenem tan sols a llegir, escriure, fer operacions, resumir, estudiar.. També aprenem una cosa molt important com és madurar i conviure amb gent que serà molt especial com són els nostres amics i amigues i els nostres mestres de l'escola. I per així l'escola ens ensenya a viure! A l'escola ens ajudem els uns als altres i ens ajudem per a ser millors persones. A l'escola creixem i creixem millorant-nos per al dia de demà. Així tindrem estudis i un bon treball, tindrem família i serem molt més feliços. No tot són flors, hi ha moments en que ens hem d'esforçar, treballar i ajudar als altres companys. Sort que tenim als mestres que ens ajuden a aconseguir-ho. L'escola per a mi és molt, però que molt important.

ndra e S o r r a v a N o Dieg ca i a l o c s e ' L s e v CEIP Luis Vi

L’escola ens ensenya a tindre respecte L’ escola per a mi es on ens eduquen als xiquets i ensenyen a tindre respecte. És un lloc on rebem carinyo, per això tenim molta confiança amb els mestres. A més, fem bons amics per a tota la vida. Pense que hauríem de fer l’ESO en l’ escola per a no separar-nos dels nostres companys. I seguir amb els mateixos mestres i així sentir-nos més recolçats i protegits. Angelina Heredia Navarro - Sant Agustí

Per a mi l'escola és una llar on aprens coses. Per mi es com la segona casa on fem amics i amigues i on ens eduquen correctament i compartim les cosses amb els companys, també tenim el carinyo i respecte dels mestres i companys. Els meus companys i jo li donem les gràcies als mestres per ajudar-nos en cada moment que ho necessitem. Azucena Álvarez Quirantes - Sant Agustí Per a mi el col·legi és un lloc on ho passes molt bé. També estudiem per a en un futur tindre una carrera professional i t’ ajuda a ser el que tu vols ser de major. Kevin - Sant Agustí

L’escola és un centre on s’ ensenya

al xiquets, com per exemple a

escriure, llegir, a fer deures i a ser persones. També on ens eduquen

a tindre respecte a totes les persones. I on també pots fer amics i compartir les coses amb els companys, no solament coses de l’escola sinó coses pròpies com els sentiments i experiències. És a dir, aprens

les coses importants de la vida perquè: DIA QUE PASSA, DIA QUE NO TORNA!

Juan José Navarro

- Sant Agustí

Per a mi l'escola és un lloc on s'estudia molt i amb gust, on t'ho passes molt bé, fas molts amics i bones amistats amb els companys. Els mestres em donen molt de carinyo també. M'ensenyen a tindre respecte i a ser una bona xiqueta . Sempre agrairé als mestres que ens recolzen. Esperem que tots els pares i mares ajuden als seus fills a fer les tasques i deures i així pot millorar més l'escola. Rosa Navarro Heredia - Sant Agustí L’escola és un lloc on aprens i fas amics nous i també aprens bona educació i coses de la vida que m’ajudaran quan siga major.. Lukas - Sant Agustí

L’escola per a mi és una xicoteta família que m’ajuda quan ho necessite i m’ensenyen a tindre respecte per a en un futur ser una persona amb un ofici i bona persona. Jo aprecie molt els mestres de la meua escola i els agraïsc el temps dedicat a atendre els nostres dubtes i les nostres preocupacions. A més, a l’escola m’ho passe molt bé perquè m’agrada aprendre i compartir sentiments i estima amb els meus companys, que són alguns cosins i altres amics i els estime com a la meua família. Juan José Moreno Vallet - Sant Agustí

AMICS DEL COL.LEGI

AMINA

(Quan l’educació en la diversitat es més que necessària) Ana Cañamero Vallé s - No vull jugar am b ella. És negra.

Mestra

Estela havia pronun ciat la frase amb ta nta rotunditat com que una estranya a menyspreu. No an nouvinguda a la ciu ava consentir tat entrara a form vida. A més, a Amin ar pa rt del grup d’amigu a se li entenia am es de tota la b dificultat quan pa molt humil, sense rlava en castellà, a penes recursos, la se ua família era i era diferent. El co rebuig instintiu. lor fosc de la seua pell li produïa un La decisió d’Estela , anunciada amb ve u autoritària, va se resta d’amigues. En r acceptada amb re cara que algunes no signació per la es ta ve n d’ acord, tenien por Estela era una xic de contrariar-la, pe a de caràcter fort rquè i dominant. En el havies de buscar-te grup sempre es fe ia el que ella volia noves amistats. o Amina es va alluny ar del grup, capfica da i sense saber m només volia jugar olt bé per què la i conéixer altres xiq rebutjaven, ella ue te s de la seua edat. Havia ar pocs dies, sense pa ribat a la ciutat fe pers i quasi sense ia uns roba, després d’un d’altres persones angoixós viatge en que, amb la pell igu un a ba rca repleta al fosca que ella, l’altre costat del m també fugien de le ar, buscant una raó s se ue s aldees, a per a continuar viv int amb dignitat. En eixe mateix insta nt, en el centre de l parc, Estela orde l’engrunsadora a qu nava les amigues qu è s’havia pujat. Va e espentaren se r Pa ul a la qu e, amb les seues m impuls, però no po ans, va donar el pr dia deixar de pensar imer en el que havia passa incòmoda i es rebe t. Encara que la se l·lava en el seu inte ua m en t se sentia rior, no s’atrevia a dir-ho públicament. En uns segons els seus pensaments va n quedar tallats pe desesperat. La cadi r un fort soroll met ra de l’engrunsador àl·lic i un crit a s’h av ia so lta t de l’enganxall qu més alta del movim an es trobava en la ent pendular i Este part la havia caigut a te sòl, el seu cos pres rra com un sac de entava un fort colp cr eï lle s. Estés en el en el cap i ferides en de sang que lliscav braços i cames, am en en zig-zags fins b xic ot et s aragalls a mesclar-se amb la terra.

Totes les am igues van que dar paralitza L’única que va des per l’acci reaccionar va dent, plorant ser Amina, q i sense saber es va arrancar ue es va acos què fer. del seu vestit ta r co rr en t , i, va anar tapon amb un tros cos magolat de tela que ant les ferid d’Estela. es perquè no brollara més sang del Molt poc de temps despré s, un home incipient que d’uns 45 an li donava un ys, amb cara as p ec de bonàs i un te d per a curar-la ’hippy de fina a barba . ls dels anys seixanta, se la va emporta r ******** Estela estava tombada dam unt d’una llit direccionals era. Una pot en el seu inte ent làmpada rior, li il·lum circular, amb cada un amb in av a la major p tres focus un líquid de ar t d el se diferent colo u xicotet cos. l’atenia, cob r, Tr la es m goters, antenien un ert amb una ida a la vida. bata blanca amb el seu tr que encara re La persona q eball, s’esfo ssaltava més ue rçava per re les taques que en cames i b duir les fractu es produïa raços. res i les diste nsions que la xiqueta tenia Durant uns m oments comb inava hàbilm pell repreng ent els líquid uera el seu co s dels goters lo r rosaci, i una fins a aconse en les cames ve guir que la ga d a aconseguit i braços, pos , an se t ce en ntrava succes el seu lloc ca quedara desfi sivament da os i cada gurat pel colp múscul perquè . el cos d’Estel a no Sense aparta r la mirada d el que estava sort que li va fent, li deia n taponar les en veu baixa fe rides, perquè al seu ajudan movent les se s’ ha t: “encara ev itat alguna co ues mans am sa b ir ha re b meiable”. I co ilitat precisa seu lloc en p perquè les ex ntinuava erfecte estat. tremitats torn aren a estar en el A punt de per dre la consci ència pel dol i, sense perd or, Estela en re l’altivesa cara va tindre q ue sempre la ca forces per a Es preguntav ra girar el cap ct er itzava, llança a per què li r ha un vi a a m d’haver passa irada carregad xiqueta que t a ella i per a d’odi. no era com el què havia ha la. Es va esva gu donar color d t d ir, e sa p erò de nou el lvarla una e vida. s goters van fer el miracle i li van ********

r una lluminositat stre donant al talle so l de ia bo ra cla la tat per amb alguna dificul La llum es filtrava mbra. e arribar a la peno de pintura matisada però sens tancar els tres pots va nt ce Vi r, la rfi el pinzell de pe les mescles s últims tocs amb la paleta quedaven En ll. ba tre u se Després de donar el l de fet els resultats a totes les figures va comprovar satis è havia donat vida qu b am ns (blau, roig i groc) i to de t a diversita havia aconseguit un de colors amb què int. que estava constru del món, de la falla infantil diferents músiques s le a t ca di de l fa incipal del cada sprés que uns l Carme, la figura pr que havia patit de s se os str de s le La cantant Estela de de edava rastre d’un guirigall de ent reparada. No qu illor ninot. Enmig m el a er in havia quedat totalm qu r pe de i discutiren pujar a una escala traren en el taller les xiquetes es va de a un xiquets del barri en s, nt re fe di perdre opcions penúltim escaló va el rallaven defenent ba en e rò qu Pe s an or. m ill i m us ve e havia triat era el vellar contra trar que el ninot qu i se va anar a esta es air ls pe a ad tisora per a demos ar e va eixir disp a d’Estela del Carm l’equilibri i la figur africana. de la música ètnica nt ta en es pr re la a, Amin pintura, Vicent es na que altra taca de gu al i ra du rra se ura pot stes de anca, poblada de re rs, els va dir; una fig bl tjo ta pi ba o s ua or se ill m la b ts Am amics. No hi ha nino millor no és ts amb cara de pocs , però el que la fa nt re fe di o l na cio va dirigir als xique e aspecte conven at s’aconseguix cs o moderns, tindr is. Qualsevol tonalit op pr m co ix m tindre traços clàssi su as lor s valors que és el reflex d’un co o de la roba) sinó el nts. La nostra pell re fe di el color (de la pell ns cio or op s en pr dels tres colors bàsic amb la combinació de vàlids. colors, i tots igual és m ts ol m n ha hi de vida. Però Solidaritat, figura realitzada per Pedro M. Rodríguez per a la falla Regne de València-Duc de Calabria (Ninot indultat Infantil, 2009). Foto Joan Castelló Lli

Fills dels núvols, figura realitzada per Pedro M. Rodríguez per a la falla Regne de València-Duc de Calabria (Ninot indultat Infantil, 2013). Foto Joan Castelló Lli

El saber si ocupa un lloc El saber, sí ocupa un lloc en la nostra vida... un temps d’estudi, d’aprenentatge i reflexió, on s’aprén l’ofici o la carrera preferida... Aconseguida, a vegades s’adorm en el caixó.

Per això, este poeta té l’enyorança... de quan s’estudiava amb el grau elemental, perquè eixe llibre, tenia la importància... estudiar en ell, més d’un curs, servia igual.

Molts jóvens cultiven el seu futur... sent metges, enginyers, o advocats... xocant en eixe mur, de tants parats, passant sense un quinzet, futur molt dur.

L’altres s’estudiava, entre pissarres i llibretes, l’arrel quadrada, les taules de multiplicar... i encara ens quedaven un parell d’horetes, per a jugar a la pilota, a la trompa, o a amagar.

Per a l’humà, la cultura és allò primer, on es forma, i l’experiència l’humanitza... però resulta que el polític és molt manifesser... Arribant al poder, el pla d’estudis polititza. Segons siga el color del ministeri... pinten i i decoren al seu gust l’educació, imposant amb intenció el seu criteri... creant al mestre i estudiant, la confusió. Un negoci es mou amb eixos llibres... cada curs en les escoles de Primària, que de pagar barbaritats no t’alliberes, embolicats en eixa vil parafernàlia. El cas és que les editorials tenen a gala, quatre canvis a penes substancials... a les butxaques dels grans, la martingala... els fa augmentar, molt més, els seus cabals. Les hores lectives, que són massa... i els deures que sempre han d’acabar... als xiquets els tornen carabassa, perquè no tenen quasi temps per a jugar. No se si l’educació moderna és encertada, amb relació a altres facetes de l’humà, hui en dia es juga, de manera acomodada... amb l’esquena reclinada en el sofà. Quasi sempre es juga junts, o en solitari... maquinetes digitals, batalles i avatars, competixen amb els mòbils a i diari... a l’amic del costat, tendixen a ignorar. En el col·legi els unflen a matèries... i en totes elles sense excusa, cal examinar, i s’obliden d’estudiar coses més serioses... que són, compartir les relacions i aprovar.

També l’estudi, certs interessos ocultava... la dictadura ens volia adoctrinar. En la pobresa de l’Espanya que somiava, a tindre un treball... per a poder menjar. Això si, la religió, no era ensenyança optativa, volgueres o no, l’havíem d’estudiar... i acovardir amb l’infern, era una missiva... amb la qual els capellans, solien amenaçar. D’aquella ensenyança, del segle passat... quasi medievals algunes assignatures, les xiquetes havien d’anar a les costures, a cosir i cuinar, i aprendre a fer brodats. Però a pesar d’eixes diferències substancials, entre l’ensenyança antany i la modernitat... en el que crec que la moderna ha fracassat, és, en el comportament humà, més racional. Hauria d’existir una assignatura... que ensenyara a relacionar-se amb les frases... i abolira del mòbil, les xarxes i l’escriptura... promovent la veu, els somriures i les traces. Fent que la vida social fóra una gran aula... aprenent molt bé, totes les infinites emocions, on es normalitzara el sexe, l’amor i la paraula, i aprovar-la amb nota, serien les solucions. Tal vegada el poema, rime una utopia... perquè l’educació seria, perfecta solució, quan els governants anaren a classe dia a dia... i al llenç de l’educació, li pintaren... millor to.

Francesc Camps i Muñoz

Una eina per a canviar el món?

L’educació, Qué collons!!!

Índex de col·laboracions literàries Capítol 1.- Una eina: l’Educació Educació i societat, aliades pel valencià i el plurilingüisme, per Vicent Marzà La universitat espanyola davant el repte del segle XXI, per Ángel Gabilondo Educació a Espanya: un brou de lletres amb moltes lleis i molt poc consens, per Miguel Soler L’Ensenyament plurilingüe a la Comunitat Valenciana, per María Jose Català De la “letra con sangre entra” a l’educació en valor, per Ricard Catalá Educar en moda: Tant lluny, tan a prop, per Daniel Borrás De l’escola franquista (l’escola feixista) a l’escola actual, per Francesc Català FERMS contra l’Homofòbia, per Francesca Ortiz Trenca el silencia, parem el bullying, per A. Albeza, I. Boix i I. Llinares Educar per a combatre el ciberbullying, per Eduardo Toledo Estudiar a distància: el que amb més treball s’adquirix és el que més s’ama, per Vicen Espí Ningú torna a ser el mateix després d’estar d’Erasmus, per Teresa Ferrer Anglès des de l’inici: la clau per a les portes d’un món globalitzat, per Lucia Osa-Melero

56 60 64 70 74 80 84 90 94 98 102 106 110

Capítol 2.- L’Educació en la Comunitat Valenciana La Llei d’Ús i Ensenyament del valencià: una eina de convivència i integració, per Ciprià Ciscar 116 L’ofici de ser mestre, per Josep Antoni Fluixà 118 Una nova educació per a un nou temps, per Toni Picazo 122 CEIP 103: volem una educació sense barracons, per Raquel Lafarga 126 Dotze raons per a estudiar música, per Juan Carlos Alandete 130 Bandes, escoles i músics. De l’amateurisme al mercat de treball, per Remigi Morant 132 Educar en matemàtiques per a conèixer millor com funciona el món, per Paco Mascarell Estruch 136 Guix i pissarra: Diari d’una professora de La Safor, per Vicenta Llorca 140 Les enginyeries són les ocupacions més demandades i millor pagades, però els estudiants en fugen, per Ernesto Cerveró 144 El laboratori de l’ESO: la reforma educativa dels anys 80, per Aitor Sánchez Collado 150 L’Educació Física en la formació de la persona, per Salvador Tormo 156 Capítol 3.- L’Educació més a prop: Cullera Escoles de futur: els grans reptes de l’Educació a Cullera, per Silvia Roca L’Educació a Cullera: l’exemple de l’Escola Laica, per José Vicente Part Alumne i professor a l’IES Blasco Ibáñez, per Enrique Piris L’asil de Cabret-La Milagrosa: d’atendre persones majors a impartir una educació amb vocació cristiana, per Antonio Cerveró La Fundació Bou: una ensenyança amb noves tecnologies feta des de l’amor, per Fundació Bou-Luis Formentín L’educació a Cullera durant l’època de la Il·lustració: el paper jugat per la Casa de l’Ensenyança, per Kike Gandia L’ensenyança a Cullera als inicis del segle XX, per Salvador Tortajada Bicentenari Marista: 200 anys ensenyant amb humilitat, senzillesa i modèstia, per Rafa Formentín Casa Palomes: l’obra educativa d’Agustín Olivert Arlandis, per Begoña Camarena Els Cicles Formatius d’Hostaleria a l’IES Llopis Marí, per Assumpta Cebolla L’Escolania del Castell: ensenyança i viver de vocacions religioses, per Begoña Camarena Centre de Formació de Persones Adultes de Cullera: l’escola de tots, per Joan Bolufer

162 166 172 176 180 184 194 198 204 208 212 216

L’Escolaica com a Comunitat d’Aprenentatge, per Comunitat Educativa Escolaica Renovació pedagògica i innovació metodològica, per Equip docent col·legi La Milagrosa L’educació a les acadèmies de reforç, per Miquel Castelló Patronat Sant Félix: ajudar a estudiar els que menys recursos tenen, per Federico Colubi Únics... perquè l’educació especial és enriquidora, per Lourdes Arinyó Recordant una escola amb il·lusió i enyorança: l’escola pública Llopis Marí, per Pepa i Matilde Educar en l’ús sostenible de l’aigua, per Laura Gascón Ricos

220 222 226 230 232 234 236

Capítol 4.- Els nostres mestres Joan Llopis Marí: Mestre en Ciència i Investigació, per Assumpta Cebolla Foto de grup amb l’amic Joan Bohigues, mestre en humanitat, per Julio Martí Zahonero Mestre en literatura: Bestiari docent, per Manel Joan Ariño

240 244 246

Capítol 5.- Educació i falles Postgrau d’Expert en Falles i Creativitat: Falles i Universitat, una relació oberta i necessària, per Ricard Ramón 258 La perversa educació del franquisme faller, per Gil-Manuel Hernández 262 El valencià llengua vehicular fallera, per Lluís Mesa 266 La Ciutat Ritual: quan les Falles entraren a la Universitat, per Lluís Fernández 270 La Revista d’Estudis Fallers: quaderns d’investigació de la festa, per Jesús Peris 274 Ensenyar els valors (i no el preu) de les Falles en Burning Man, per Miguel Arraiz 278 Educar als artistes fallers: els cicles formatius per als que s’inicien en l’ofici, per Paco Pellicer 282 Educar (sense adoctrinar) al jurat de falles, per Hernan Mir 284 Casals verds: propostes d’educació mediambiental per a les falles, per Rubén Tello 288 Pirotècnia recreativa: usos i precaucions!!!, per Toni LLopis 292 La Falla també educa, i molt, front a l’ús abusiu de l’alcohol, per Centre Conductes Addictives 296 Una tesi doctoral: la farmàcia i la sanitat, una temàtica prou trivial per a les falles, per Alfonso Pérez-Ramos 300 Les falles com a tema per a una tesi doctoral, per José María de Jaime 304 La bona/mala educació dels fallers vista per un Policia Local, per Juan José Figueres 306 Quan fan pecar les Falles de falleres, per Iván Esbrí 310 En les mans dels fallers està que la festa siga educada, per Javier Sánchez 314 Fallers abusius i de barra lliure… fallers cívics i ecològics, per Carles Andreu 316 Les falles són un ent polític, per Alex Morales 320 L’educació fallera: dels valors cívics i socials a la burrera, els menyspreu als sabuts i allò més bròfec, per Joan Castelló 322 Capítol 6.- Mestres de llibrets Refundar els premis de la Generalitat als llibrets de falla, per Josep Lluís Marin El verí llibreter de La Malva, per Miguel Ángel Martínez El llibret de la falla Corea: una revolució conceptual i estètica, per Pasqual Molina Amb dosis de Verí (del Foc) este llibre és letal!, per Rafa Tortosa El llibret de “El Mocador” de Sagunt no és un llibret, per Hugo Morte La Falla Ferroviària, un punt d’inflexió en els llibrets de Xàtiva, per César Pla Mateu El llibre de Benlloch: la unió de cultura i falles, per Joan Quilis Na Jordana: la cultura del llibret, per Alejandro Lagarda Escola de llibret a Sant Roc, Torrent, per Emilio J. García

338 342 346 354 362 368 372 376 378

1 Una eina : L’educació

Una eina : L’educació

Educació i societat, aliades pel valencià i el plurilingüisme Vicent Marzà Conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esports

Un dels principals reptes de l’educació valenciana és, sense dubte, el coneixement de llengües. Començant per la nostra, el valencià, i continuant per l’anglés, ens queda molt camí per recórrer. I en això estem, en fer camí. Actualment el nivell d’anglés i de valencià del nostre alumnat està ben lluny de ser satisfactori. La major part dels xiquets i les xiquetes coneixen menys valencià i menys anglés del que haurien de saber. Tot això malgrat l’esforç del professorat i de les comunitats educatives. Hem de partir d’aquesta base: alguna cosa hem de fer per millorar-ho, perquè aquesta situació perllongada en el temps llasta les oportunitats de la nostra joventut per obrir-se camí en una realitat plena d’oportunitats però també d’exigències en matèria d’idiomes. Per l’altre costat existeix al País Valencià un gran consens social i polític de millorar l’ensenyament de llengües. Si el problema existeix i la diagnosi és compartida és el moment perquè els poders públics en fem una aproximació rigorosa des de la pedagogia i l’experiència desenvolupada en els centres educatius valencians per mirar de revertir la situació i millorar, d’una vegada per totes, el coneixement de llengües del nostre alumnat. És per això que la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport ha proposat posar-se a la faena i a fer la sembra del plurilingüisme amb un nou Decret amb bones llavors.

El conseller Vicent Marzà explica les dades més destacades de l’inici del curs 2016-2017. Foto Conselleria d’Educació

Una normativa que, a diferència d’altres experiències anteriors, ofereix una base pedagògica que aspira a poder ser aplicada a tots els centres educatius. De fet la base de la proposta ha estat elaborada per les Unitats per l’Educació Multilingüe de les Universitats d’Alacant, Castelló i València, formada per persones expertes de reconegut prestigi. Evidentment, la proposta ha comptat amb l’adaptació feta per la Conselleria a la realitat social i de les aules valencianes, havent recollit desenes de propostes d’entitats i associacions del sector educatiu. El disseny té en compte, com no podria ser d’una altra manera, que, tal i com ha quedat demostrat en l’experiència acumulada, ensenyar en valencià obri la porta a les llengües. L’ensenyament en valencià ajuda a aprendre altres llengües, com l’anglés. Per tant, el valencià és plurilingüisme. El valencià és més futur. El nou decret serà per a nosaltres una eina clau en el camí cap a un plurilingüisme real i efectiu, a més d’apostar per una educació cohesionada i que fomente la igualtat d’oportunitats. Això vol dir, per exemple, passar dels dos programes actuals, línies en castellà (70% del total) i línies en valencià (30%), a un programa comú per a tot l’alumnat. Això sí, estructurat en diferents nivells perquè, com és evident, no hi ha el mateix context social i lingüístic a Vinaròs que a Paterna, a Cullera que a Callosa de Segura, i a Utiel que a Castelló. Ni el context és igual ni es parteix del mateix punt: la diversitat preexistent ens demana dinamisme a l’hora de buscar la màxima competència plurilingüe.

El conseller d’Educació, Vicent Marzà, en una compareixença a Les Corts Valencianes. Foto Conselleria d’Educació

El Programa Plurilingüe Dinàmic és la base del Decret. Un programa que amb els diferents nivells de concreció dóna resposta a les necessitats de tot l’alumnat i als anhels de millora de les famílies; sense imposicions, partint del que cada centre fa i acompanyant-los cap a nivells majors que assoleixen l’objectiu de consens: que tots els xiquets i xiquetes dominen l’anglès, el valencià i el castellà. Aquest programa conduirà a l’obtenció de títols d’anglès i valencià en finalitzar els estudis sense haver de fer cap examen ad hoc perquè el seu domini ja estarà garantit. A més, incorpora una assignatura de comunicació oral per donar resposta a la necessitat real d’aprendre llengües per comunicar-se i no per quedar-se en continguts teòrics. Un programa, en definitiva, que acompanya perquè totes i tots progressem en el domini efectiu de les llengües.

El conseller d’Educació, Vicent Marzà, amb el president de la Generalitat, Ximo Puig, davant de l’Arbre de les Llengües. Foto Conselleria d’educació

L’aprenentatge i ús de les llengües va més enllà de les aules: és una qüestió social, de totes i tots. És per això que ens caldrà una aposta del conjunt de la societat valenciana que passe, entre altres, per una presència real als mitjans de comunicació de les llengües d’aprenentatge. Com és evident, una ràdio i televisions públiques valencianes esdevenen imprescindibles, no només per conéixer-nos i reconéixer-nos com a poble, sinó també per posar les llengües fins ara menys presents a l’àmbit comunicatiu, en primer terme el valencià, en el lloc que els pertoca. Un espai social plurilingüe que ha de seguir creixent. En aquest sentit, el paper normalitzador dels llibrets de falla, com aquest de la falla Raval de Sant Agustí de Cullera, són una contribució d’altíssim valor a la presència social del valencià i, per tant, a la millora del plurilingüisme al si de la nostra societat, a peu de carrer, a peu de falla. Com a societat moderna i inclusiva necessitem avançar cap al plurilingüisme de manera rigorosa i objectiva. Des del valencià com a llengua pròpia, també el castellà, i les altres llengües que ens enriqueixen i milloren les nostres oportunitats. Des de les aules, amb un sistema educatiu modern que done resposta a les necessitats d’una ciutadania valenciana amb mirada universal, i sobretot des del carrer, de la mà amb la gent, sense excloure ningú, amb els mitjans de comunicació i també amb les festes, perquè les falles són un fenomen social d’importància indiscutible en una societat mediterrània com la nostra que són i han de ser aliades del valencià i del plurilingüisme.

Reunió de la Comissió de l’Ús del Valencià presidida pel conseller Marzà. Foto Conselleria d’Educació

Una eina : L’educació

La universitat espanyola davant el repte del segle XXI Ángel Gabilondo

Ministre d’Educació (2009-2011) President de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (2007-2009)

Sempre hem defensat la importància que les universitats s’impliquen i involucren en la resolució dels problemes que afecten a la vida ciutadana i no solament a nivell nacional. La fam, la pobresa, la malaltia, el canvi climàtic i la insostenible dilapidació dels recursos, el desafiament energètic, no poden ser assumptes indiferents a un espai en el qual es genera, es transmet i transfereix el coneixement. Per açò també una comunitat és el que són les seues universitats, que han de vincular-se als seus entorns territorials i geogràfics, a la iniciativa social, a les institucions públiques i privades, als emprenedors i als qui participen activament amb tota la societat en la creació d’entorns justos i de la salut social. Però preocupar-se pels problemes més pròxims i immediats no significa considerar la universitat com una torre d’ivori. Hem d’obrir-nos a altres àmbits i tenir una visió oberta de la universitat com la xarxa de relacions que és, una xarxa d’amistats i d’intercanvi d’experiències i del coneixement. La universitat és sempre internacional i ha de ser-ho en tots els seus àmbits. Així la universitat és també un espai de referència social, ha de ser exemplar en tota la seua manera de procedir. Alumnes en un aula universitària. Fons Universitari

És clar que tenim reptes. És imprescindible flexibilitzar el sistema per a aconseguir una formació més qualificada i universal. Diversos estudis internacionals ens diuen que l’any 2020 solament el 15% de les ocupacions seran per a persones sense qualificació. Per això, el 85% dels ciutadans necessitaran una formació acreditada. Cal fer compatible l’equitat i l’excel·lència per a impulsar el sistema educatiu i que siga més obert perquè cap talent es perda per raons socials o econòmiques. El nostre país ha patit una important reducció d’inversió en R+D+i en els últims anys, tant en el sector públic com en el privat. L’abandó de l’objectiu europeu de destinar el 3% del PIB en l’horitzó 2020 és una cosa a la qual no podem resignar-nos. Recuperar els nivells d’inversió anteriors a la crisi per a dotar el sistema de Ciència de tots els elements que col·laboren a la consolidació d’un model de creixement basat en el coneixement i en la recerca és una prioritat. Fa falta la definició d’un nou model de finançament de les universitats públiques que siga transparent, que garantisca la suficiència de recursos, l’eficàcia i l’eficiència, que assegure l’equitat i genere estímuls consistents per a la millora dels resultats i de la qualitat.

Aula Magna de la Universitat de València. Biblioteca Valenciana

Per això, i en el marc de la Conferència General de Política Universitària i del Consell d’Universitats, es fa imprescindible promoure un nou marc coherent en el conjunt de l’Estat, i assegurar així la igualtat d’oportunitats. I si la millor política econòmica i la millor política social és l’educació, es fa imprescindible treballar per retornar a la protecció de les beques com un dret subjectiu de totes les persones. L’educació és un dret que no pot veure’s ressentit pels vaivens econòmics i els requisits per a obtenir la beca han de ser iguals per a qualsevol estudiant i açò exigeix tenir en compte la situació socioeconòmica i territorial. La universitat requereix una dimensió política i pública i per tant sempre que pensem en els seus reptes estem, d’alguna manera, fent una anàlisi dels desafiaments que té la nostra societat. Si l’educació i la cultura són les palanques més importants per al progrés de les nostres societats, no oblidem la dimensió que adopta l’educació en les societats actuals que s’han denominat i es denominen com a societats del coneixement.

Grup de joves investigadors de ciències físiques. Fons Universitari

La universitat compleix per tant aquesta funció social i pública de primer ordre perquè aconsegueix que els ciutadans tinguen una aliada per als reptes socials. Les nostres universitats, i dic “nostres” perquè són del nostre país, de la nostra societat. És parlar de nosaltres quan parlem de la Universitat. Estem disposats a afrontar sempre junts i sense tòpics els reptes del nostre sistema universitari. La tasca està en mans de la nostra universitat per a abordar amb rigor i amb afecte el que s’ha de fer. Si autonomia no és independència sinó solidaritat i cooperació, l’autonomia universitària ha de ser la clau de la relació de les universitats amb la societat estant al servei dels problemes universals amb coneixement. Res humà li és aliè a la universitat. La comunitat científica, humana i cultural que compon la universitat ha d’estar bolcada per tant en el benestar dels ciutadans, els estudiants, els joves. L’autonomia és responsabilitat, capacitat de respondre, de donar compte, i d’ocupar-se dels problemes socials. Les demandes socials no són el mateix que les necessitats socials i açò ho sap bé la universitat perquè sobretot les necessitats socials a voltes no tenen mitjans per a expressar-se en forma de demanda i la universitat té el repte de respondre també a això. I això és pensar, investigar adonant-se, rendint comptes i responent al que la societat espera d’ella. Aquesta capacitat d’innovació social està en el cor de la recerca, per aconseguir una societat millor. Ací és on ha d’estar la universitat i el coneixement. Alguns diuen que solament amb la universitat es pot fer poc. Insistim que sense aquesta tot és impossible, inviable i poc durador. Tenim algunes certeses, no hi ha ciència sense consciència i no hi ha consciència sense ciència. La vertadera consciència és una relació entre l’ésser i el saber. La consciència consisteix a saber el que alguna cosa és. La consciència és una forma de coneixement. Un poble sense consciència és un poble sense saber, un poble que no sap ni el que hi ha ni el que és possible fer. Ni el que va ser, és un poble sense memòria. Per açò la ciència és alliberadora i per açò també hem de parlar de ciència en un sentit ampli: ciències de l’esperit, ciències humanes, ciències exactes. I per açò no ha d’oposar-se a les humanitats. La ciència crea i transforma la realitat. No és una pura consciència interior, és una consciència que mou a l’experimentació i a l’acció. Tenir consciència d’alguna cosa és no resignar-se al que ja succeeix, al que ja passa. Els qui no estimen la llibertat prefereixen que no hi haja ciència, ni consciència. Propiciar la bona ciència és propiciar una societat més digna i més justa, a tot açò contribueix de manera decisiva la universitat perquè eixe és el repte de les nostres societats. Cada regió, cada país serà el que siga la seua universitat, la seua comunitat universitària i el seu coneixement. I en aquest context, la internacionalització, la governança, la generació i la transferència del coneixement, les noves energies i les noves tecnologies sobre aquest tema, la resposta a les urgències del present i la incorporació de les persones més idònies en tots els sectors i àmbits són alguns d’aquests reptes. I és decisiu que tot això es faça sense oblidar la dimensió social de la universitat

Una eina : L’educació

L’educació a Espanya: un brou de lletres amb moltes lleis i molt poc consens Miguel Soler Secretari Autonòmic d’Educació i Investigació

En els últims 40 anys hem tingut quatre lleis bàsiques per a regular un sistema educatiu que venia d’una època sense drets democràtics. No obstant, totes les lleis no han tingut el mateix consens polític ni una acceptació social semblant, paga la pena recordar la LOCE o l´actual LOMQE. Encetem el relat de lleis educatives amb els successius governs socialistes de Felipe González, on es dissenyava la base d’un nou sistema educatiu modern i integrador, parts del qual encara estan vigents a l’actualitat. De fet, l’estructura actual, amb la divisió per etapes formatives d’Infantil, Primària, Secundària i superiors naix amb aquestes primeres reformes. És la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE, 1990) la que posa en marxa una sèrie de mesures que situen a Espanya al plànol educatiu europeu amb l’exigència de programacions didàctiques del professorat, amb noves mesures per a fomentar la innovació i millorar l’avaluació, amb supervisió de la inspecció educativa. No obstant, aquestes mesures no hagueren pogut funcionar si no s’acompanyaven d’una base pedagògica coherent amb els objectius de l’administració. La nova llei deixava de banda el conductisme imperant en la Llei General d’Educació (LGE, 1970) i es centrava en el model constructivista. Per aquest motiu, la LOGSE es basaria en el principi de «comprensivitat», una corrent educativa que s’havia imposat al model laborista anglès

Miguel Soler amb el president de la Generalitat, Ximo Puig, en l’inici del curs escolar 2016-2017. Fons Conselleria d’Educació

d’ensenyament dels 60 i 70, la finalitat de la qual era proporcionar a tot l’alumnat una educació comuna. La LOGSE suposà l’ampliació de l’educació obligatòria des dels 6 fins els 16 anys, a més de crear l’etapa d’Infantil amb dos cicles. Aquests canvis suposaven un abans i un després a l’educació espanyola ja que deixava a l’oblit els huit cursos d’EGB, el BUP i el COU/FP de la LGE. A partir dels 16 anys, i durant dos cursos, l’alumnat podia cursar el Batxillerat de forma opcional, ja fora del sistema educatiu obligatori, així com la Formació Professional. Altres novetats significatives corresponen a la no obligatorietat de l’àrea de religió, la creació de dos nivells d’FP, cicles formatius de Grau Mitjà i Superior, i sobretot, la implantació d’una nova metodologia pedagògica que fomentaria la no segregació de l’alumnat en institucions separades, ni a l’aula, ni al programa; la convicció de la LOGSE era que tothom pot assolir uns determinats objectius mínims d’aprenentatge inclosos al currículum bàsic, partint del principi d’equitat a més d’un sistema d’avaluació continu, global i integrador. Per tant, la LOGSE trencava amb el llegat de la LGE i donava continuïtat a les reformes que havien portat la Llei Orgànica per la qual es regula l’Estatut de Centres Escolars (LOECE, 1980) i la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE, 1985), que havien modificat l’organització dels centres educatius i creat nous organismes de participació com els consells escolars i l’AMPA però no havien modificat el sistema educatiu. La Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE, 2002) entrava en vigor el 2003 però el seu calendari d’aplicació quedava paralitzat per un Reial Decret després del canvi de govern resultant de les eleccions de 2004. Cal esmentar que es pren la decisió seguint el rebuig total de la comunitat educativa ja que la LOCE era la tornada a l’elitisme amb unes polítiques classistes i segregacionistes, deixant de costat les mesures d’atenció a la diversitat i promovent la memorització quantitativa de coneixements però sense cap referència a la millora de la qualitat de l’educació.

Membres de la plataforma Mes i millor educació es reunixen amb el secretari Autonòmic d’Educació i Investigació, Miguel Soler. Fons de la Conselleria d’Educació

Amb l’objectiu d’eliminar aquesta contrareforma, una de les primeres mesures del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero fou paralitzar la implantació de la LOCE i promoure’n una nova que es plasmaria en la Llei Orgànica d’Educació (LOE, 2006). La LOE recuperava molts aspectes de la filosofia de la LOGSE dins d’un nou marc educatiu molt ambiciós. Reforçava l’autonomia del professorat i dels centres docents amb mesures com la nova regulació de l’elecció dels directors i directores, establint un concurs de mèrits i una valoració i votació on s’inclou al claustre, el consell escolar i l’administració educativa. Es recupera el caràcter educatiu de l’etapa d’Infantil, com venia establert a la LOGSE, però també es respecta, amb un criteri lògic, la gratuïtat del segon cicle, que ja era quasi universal la seua escolarització. A l’etapa d’ESO es redueixen el número de matèries als dos primers cursos, reorganitzant l’ensenyament d’una forma molt més flexible i fomentant l’orientació com a forma de previndre les dificultats. A més es modifica l’estructura dels quatres cursos, donant-li un caràcter formador als tres primers (matèries comunes), amb un quart curs de tipus orientador. Aquesta estructura de l’ESO va acompanyada d’un principi fonamental que deu presidir la intervenció educativa en el conjunt de l’educació obligatòria: l’atenció a la diversitat d’interessos, motivacions i capacitats de tot l’alumnat, tant dels que tenen especials dificultats d’aprenentatge com d’aquells que tenen major capacitat i motivació per a aprendre. Fruit d’aquest principi general són per exemple els programes de diversificació curricular. És per tant, una nova visió de l’Educació Secundària Obligatòria, un intent fidedigne de donar eixida a tot l’alumnat, amb independència del seu nivell i els seus interessos. Si açò ho lliguem a la diversificació de vies de les tres modalitats de Batxillerat, podem observar un enfocament centrat a millorar les perspectives de futurs estudis. Amb eixe esperit formador que s’establia als nivells educatius inferiors, la LOE estableix una nova concepció dels Programes de Qualificació Professional Inicial, recuperant la filosofia dels programes de garantia social de la LOGSE. L’alumnat tenia l’opció de triar diferents modalitats, orientant-se cap a l’adquisició de qualificacions de nivell 1 que els proporcionaven possibilitats reals d’incorporar-se al mercat laboral amb una especialització al mateix temps que una formació general. Les lleis d’Educació a Espanya han sigut un brou de lletres. Fotomuntatge de Adrián Castelló

Alguns dels punts que més controvèrsia crearien en la posada en marxa de la llei serien la introducció de l’àrea «Educació per a la Ciutadania» i la polèmica més significativa girava al voltant de l’àrea de Religió que veia modificades la seua distribució horària, les alternatives i l’avaluació, entre d’altres. Cal ressenyar que en 2010 es negocia un Pacte polític i social per léducació, sent Ministre Àngel Gabilondo. Serà un Pacte “aconseguit però mai signat” perquè el Partit Popular es va negar a la fi a signar-ho. Tots els agents socials, partits polítics de léspectre parlamentari i la comunitat educativa estaven d’acord en que calia establir les bases que ens portaren a donar estabilitat al nostre sistema educatiu, independentment del color del partit polític que governara a lÉstat. Aquesta pau social en matèria educativa es trenca de sobte amb l’arribada de l’avantprojecte de la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE, 2013), coneguda també com a «Llei Wert». Ja des de les seues primeres passes la llei ha suposat una crispació amb molts més detractors que defensors, no sols per la quantitat de canvis que posa en marxa sinó per el viratge pedagògic i ideològic que imposa com la recentralització que retalla les competències de les CC.AA. Una vegada més apareixen les revàlides però no sols als nivells educatius superiors; aquesta vegada estableix una prova al finalitzar 6é de Primària, que s’amaga darrere d’un suposat caràcter informatiu. També en proposa una per a 3r de Primària que davant d’una avaluació negativa pot permetre l’adopció de mesures excepcionals que inclouen la repetició del tercer curs. Si bé és cert que no són vinculants, sí que es converteixen en un element avaluador que no concorda amb l’avaluació global, continua i integradora que fins ara s’ha dut a terme. Ambdues proves han de ser aplicades i qualificades per especialistes externs, mesura que en molts àmbits s’entén com una agressió a l’autonomia del professorat i dels centres docents, publicant rànquings on els classifica segons diversos paràmetres, especialment resultats de proves diagnòstiques i revàlides. Pel que fa a les àrees, es modifiquen amb la desaparició d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, es recupera la religió com a matèria avaluable i s’introdueix Valors Culturals i Socials com a la seua alternativa. A més, Coneixement del Medi Natural i Social es desdobla en dos àrees: Ciències de la Naturalesa i Ciències Socials. L’Educació Secundària Obligatòria es dividirà en un primer cicle amb tres cursos i un segon cicle on quedarà 4t. El tres primers cursos seran de formació general i al finalitzar cadascun d’ells, l’alumnat rebrà un informe del consell orientador del centre amb el qual proposaran a les famílies l’itinerari més adequat, i si així es considera necessari, la incorporació a un programa de millora de l’aprenentatge i el rendiment, allò que abans eren els Programes de Diversificació Curricular, o a un cicle de Formació Professional Bàsica (antics PQPI). És a dir, s’opta per establir vies diferenciades, dins de l’educació obligatòria, sense donar possibilitats reals de continuar els estudis postobligatoris segons la via cursada. El canvi més rellevant en aquest sentit és la introducció d’una revàlida en finalitzar 4t d’ESO, una revàlida que impedirà seguir estudiant a l’alumnat que no la supere.

El mateix plantejament es realitza per a finalitzar el Batxillerat. S’introdueix una nova revàlida per a poder obtenir el títol de Batxillerat. És a dir, un alumne o alumna que aconsegueix aprovar al seu centre les 20 assignatures de 1r i 2n, si posteriorment no supera una revàlida externa, es queda sense títol de Batxillerat i, per tant, sense poder continuar cap als estudis universitaris. L’acceptació d’aquesta llei ha sigut nul·la per no haver existit cap debat ni consens, a més de pel fet de no considerar l’Educació com un dret fonamental. A més presenta un rerefons que avantposa les necessitats dels mercats a la formació integral de l’alumnat, etiquetant-lo amb revàlides i segregant-lo des d’edats primerenques. Una mostra d’aquesta poca altura de mires és l’FP bàsica que s’implanta com un carreró sense eixida. I pel que fa als centres, potència la competitivitat i especialització a través de classificacions i rànquings que tan sols comporten efectes quantitatius sense repercussions qualitatives, sense deixar de banda que obri la porta a aplicar mesures sexistes com la segregació per gèneres. Però sempre cal mirar amb les llums llargues enceses i alguns hem lluitat des de la posició i responsabilitat política que tenia i ara tinc per paralitzar una llei educativa imposada, segregadora i que ens tornava als anys 50. És per això que des de que va canviar el Govern a la nostra Comunitat, i des de les meues noves responsabilitats, hem treballat de valent per pal·liar allò què més mal podia fer al nostre alumnat amb una llarga llista de mesures: posada en marxa de programes

Declaració del Parlament Europeu sobre Educació i Ciutadania, juliol de 2012. Fons del Parlament Europeu

d’atenció a la diversitat en 3r i 4tr de lÉSO, programes de millora, baixada de ràtios en tots els cursos d’entrada a cada etapa, dotació de 2.800 docents més als nostres centres, implantació de 69 aules de 2 anys al col·legis d’Infantil i Primària per tractar d’aturar les desigualtats d’origen, augment de les beques de menjador (a més d’obrir-los als mesos de setembre i juny) i transport, augmentar el bo infantil amb una distribució per renda i no lineal, fer una baixada més que considerable en el temps de substitucions del personal dels centres, implantació de XarxaLlibres amb lóbjectiu de fer bancs de llibres a tots els centres educatius; i moltes més mesures que han tingut com a finalitat lálumnat, les famílies i els centres educatius. Pel que fa a nivell estatal en les últimes setmanes de lány 2016 hem treballat intensament davant el nou govern per aturar la LOMQE i, sobre tot, aturar les revàlides de 4rt de lÉSO i Batxillerat. Trobàvem un despropòsit polític aprovar un Reial Decret a finals de juliol que va deixar en la més absoluta indefensió a lálumnat de 2n de Batxillerat que ja estava matriculat i què desconeixia d’allò que es havia d’examinar-se. La incertesa, lángoixa i la desesperança del professorat, alumnat i pares i mares en el primer trimestre ens porta a abanderar una proposta al Ministeri que, a la fi, va a ser acceptada per totes les CCAA i pel Govern central. D’altra banda cal destacar que hem aconseguit que les avaluacions finals de 6é de Primària i de 4rt d’ESO siguin diagnòstiques i mostrals. Per tant, podem dir que gràcies a la lluita de tota la comunitat educativa i de tota l’oposició al Govern estatal duta a terme per 12 de les 17 Comunitat Autònomes, mai més no tindrem revàlides. S’han paralitzat fin que es desenvolupe la normativa resultant d’un Pacte d’Estat social i polític per l’educació. Mai no acceptarem en eixe Pacte que es tornen a introduir. A partir d’ací comença un període de diàleg social i polític molt intens que ens ha de fer arribar a una Pacte social i polític que ens permeta establir les bases d’una Llei educativa bàsica per a tot l’Estat i deixe, de veritat, que les Comunitats Autònomes desenvolupem els nostres propis sistemes educatius. Negociar és cedir i cal estar disposats a ferho, respectant uns principis generals que ha de tenir un sistema educatiu d’una societat democràticament avançada: que cap alumne deixe d’estudiar per motius econòmics, que el sistema contemple les mesures necessàries per a que ningú quede exclós del procés educatiu i que s’acorde una inversió mínima en educació per a poder donar resposta al conjunt de les necessitats personals i socials. Per la meua part estic disposat a deixar-me totes les meues forces per a que aquesta vegada sí siga possible un Pacte Educatiu que done resposta a una educació del segle XXI i per a totes i tots al llarg de la seua vida, que siga capaç de donar resposta a les necessitats de lálumnat i de la societat de futur que volem. I això passa per la implicació de tota la societat i dels Governs autonòmics i lÉstatal. Estic convençut que una educació de qualitat és la millor herència que els podem deixar als nostres fills i filles i, junt a moltes altres persones que estan igualment convençudes, no pense desistir en l’interés per aconseguir-ho.

Una eina : L’educació

L’ensenyament plurilingüe a la Comunitat Valenciana Mª José Català Verdet Diputada en les C. Valencianes i portaveu adjunta del G. Popular Consellera d’Educació, Cultura i Esports, 2012-2015

Parlar de l’ensenyament plurilingüe a la Comunitat Valenciana pareix, a priori, tocar un tema controvertit en l’àmbit social i formatiu. No obstant això, de vegades m’he preguntat si realment hi ha un debat social sobre la necessitat de l’aprenentatge de les llengües cooficials i llengües estrangeres en la nostra Comunitat o si, realment, forma part d’un debat polític que la societat ha superat àmpliament. Les dades sempre acaben per fer-me vore que els nostres ciutadans ho tenen molt clar: les enquestes assenyalen que prop del 80% de la població de la Comunitat vol un ensenyament en castellà, valencià i anglés. El 83,4% és partidari que una o diverses assignatures es vehiculen en anglés i, finalment, si mirem el mercat de treball, comprovem que quasi la mitat de les ofertes laborals de la Comunitat exigixen com a requisit un idioma estranger, majoritàriament l’anglés i que, en termes generals, de les deu professions més demandades en l’actualitat, sis d’elles requerixen un alt nivell de coneixement d’esta llengua estrangera.

Mª José Català en l’inici del curs escolar. Fons Conselleria d’Educació

Atenent a estes evidències, el missatge que llança la societat és ben clar: el nostre sistema educatiu ha d’oferir un correcte aprenentatge de les dos llengües cooficials i la introducció progressiva d’una primera llengua estrangera -l’anglés-, i si és possible, una segona llengua estrangera. En atenció a les futures exigències del mercat de treball, els nostres ciutadans han de poder acreditar este coneixement per a la qual cosa seria recomanable que en els nivells obligatoris d’ensenyança es poguera reconéixer a través de certificacions oficials el nivell de coneixement d’estes llengües.

Per tant, l’ensenyança plurilingüe a la Comunitat Valenciana ha d’estar orientada a l’adquisició -al finalitzar l’educació bàsica-, d’una competència semblant en valencià, castellà i, almenys, una llengua estrangera, ressaltant en este aspecte el domini funcional d’esta última (destresa oral). Hem de plasmar els objectius no en termes de percentatges de presència en el currículum d’una o més llengües estrangeres, sinó en termes de consecució dels nivells, segons els determina el Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües. A més, és convenient apostar per la introducció de la primera llengua estrangera -l’anglés- , si és possible des del primer curs del segon cicle de l’Educació Infantil i, d’altra banda, activar, complementàriament, una segona llengua estrangera, a partir del tercer cicle de l’Educació Primària. Feta la reflexió anterior, he de confessar que la deriva que ha pres l’ensenyança plurilingüe en la nostra Comunitat en estos “temps de canvi” em preocupa de forma alarmant. Considere que la societat ho té clar però pareix que la Conselleria d’Educació ha pres el seu propi camí: el camí del trist debat que s’obceca en utilitzar les llengües cooficials com a instruments necessaris en un projecte d’enginyeria social i en armes que es llancen en l’arena política.

La consellera en l’entrega dels premis de la Generalitat als llibrets de falla de 2014. Foto Joan Castelló Lli

L’actual projecte de plurilingüisme en la nostra comunitat convertix el valencià en una espècie de “peatge” per a aprendre i certificar l’anglés (o això, o res), perquè només els xiquets que opten per una major presència del valencià en la seua formació podran certificar el seu nivell d’anglés. A més es dissenya un pervers rànquing entre els nostres centres educatius dividint els mateixos i assignant la categoria de centre amb nivell bàsic per a una major presència de castellà, o centre amb nivell premium per a una presència residual de la llengua castellana. Este projecte, des del meu punt de vista, fomenta les diferències lingüístiques, desmembra el sistema educatiu i desvertebra la nostra Comunitat. S’anomena “llengua” al conjunt o sistema de formes o signes orals i escrits que servixen per a la comunicació entre les persones d’una mateixa comunitat lingüística; per tant, les llengües estan molt lluny de servir a la divisió, sent elements necessaris per a la comunicació. En eixe sentit, i través de la col·laboració enguany amb el llibret de la falla Raval de Sant Agustí de Cullera, a la que agraïsc de cor que compte amb mi, pretenc fer la meua humil aportació a l’apassionant tema de l’Educació, concretament a l’ensenyança plurilingüe de la nostra Comunitat. Una aportació que, com han vist, tracta de fer una revisió de diverses qüestions: ¿què ens demanen vostés als polítics en este tema?; en funció de l’anterior: ¿quins mecanismes hem d’activar per a fer-ho possiblement?, i finalment, l’estat de la situació actual. Realitzat este anàlisi, vostés tenen raó... si no es discutix la seua voluntat de conéixer correctament les nostres dos llengües cooficials, a més de l’anglés i, si és possible, una segona llengua estrangera ¿per què és tan difícil aconseguir-ho? La consellera Català parlant als alumnes de Periodisme de la Universitat CEU-Cardenal Herrera. Fons Universitat CEU

Els diré el que pense: aconseguir-ho és traure este tema i, en general, tot allò que s’ha vinculat amb l’educació del debat polític. Aconseguir-ho és tindre clar que no es pot posar l’educació al servici de la ideologia. Aconseguir-ho, en definitiva, és entendre que el major error de la política educativa és realitzar el disseny de la mateixa des de l’òptica dels que decidixen sobre l’ensenyança i no des de l’òptica dels que reben l’ensenyança. Però aconseguir-ho és necessari, així que gràcies per deixar-me aportar este gra d’arena a la qüestió a través d’este llibret. Enhorabona a la falla Raval de Sant Agustí de Cullera, per entendre que les falles, també servixen al debat obert i sincer sobretot de les coses que ens preocupen, de veritat, als valencians. Que disfruteu, i molt, de les nostres falles en 2017

Mª José Català en la seua pressa de possessió com a consellera d’Educació (2012). Fons Conselleria d’Educació

Una eina : L’educació

De la “Letra con sangre entra” a l’educació en valors Ricard Català Gorgues Pedagog i docent. Membre de l’ADEF Autor del blog: “De la festa, la vespra. Festes de València al segle XIX”

En l’obra pictòrica de Francisco de Goya, hi trobem un quadre conegut sota el títol: “Escena de la escuela o la letra con sangre entra”, de finals del segle XVIII, on el gran pintor aragonés plasma una escena d’escola, en la qual el mestre està en actitud d’assotar un alumne que descobreix les natges, i que adopta la postura per rebre el càstig. A la dreta, altres alumnes que ja han rebut la lliçó, recomponen les seues robes i enmig del plor pel càstig rebut, mentre que en el fons a la dreta de l’escena, l’ombra del quadre envolta altres xiquets que s’apliquen a les seues tasques. Aquest quadre ve a reflectir, de manera molt palesa, la sentència popular de “la letra con sangre entra”, una situació molt habitual en aquells temps en la quotidianitat de l’escola, però que suposa, alhora, una visió crítica del sistema pedagògic de l’època. A més, es pot interpretar com una denúncia de la defectuosa educació dels xiquets que imperava per tot arreu i en diferents ambients, inclòs l’entorn familiar.

Antoni Porcar, un dels pioners de la renovació pedagògica. Arxiu Fundació Antoni Porcar

Al nostre país, l’anomenada “pedagogia de la vara”, és a dir, els cops amb objectes com palmetes, vares, cinyells, així com les bufetades i altres càstigs físics més “refinats”, com estirar de les patilles, eren els tipus de càstigs més corrents i que ha perdurat fins no fa molt anys, tal i com s’arreplega en estudis i investigacions, on a través de “relats de vida”, cohorts generacionals dels anys cinquanta fins als setanta del passat segle XX, narren les seues experiències viscudes a l’escola.

Tota aquesta varietat de càstigs infligits al llarg de la història ha estat representada en multitud de gravats i quadres, com el de Goya. Fins i tot, en obres literàries, com novel.les i contes, apareixen o es narren escenes viscudes, més bé patides, que recorden alguns d’aquells instruments que de la seua funció original passaven a convertir-se en instruments de càstig. I el mateix cinema també posa el seu focus en la repressió al món de l’escola. Molt evocadora, almenys en el meu cas, és la descripció que l’escriptor i periodista valencià Martí Domínguez, en la seua obra El despertar d’una infància, feia de la “xasca”, en principi un aparell d’avís o crida d’atenció, però que, moltes voltes, acabava convertir-se també en un objecte de càstig: “Del primer dia d’escola, a les mongetes, la memòria conservarà claríssima una cosa: la xasca. Era una espècia de cròtal rectangular, de fusta molt forta i forta i sorollosa, com les tapes grosses d’un llibret de missa, que la monja sostenia en una mà, i l’obria i la tancava amb colps secs i rítmics, ressonants…”

Exemple d’educació basada en la por, la reprimenda i el càstig. Fons Universitat de Sevilla

â&#x20AC;&#x153;La letra con sangre entraâ&#x20AC;?, de Francisco de Goya. Fons del Museu de Saragossa

La “xasca” es converteix, no només, en un símbol de càstig físic; a més, ve a representar un sistema escolar ja pretèrit, però encara vigent fins no fa massa temps, on s’imposava, per damunt de tot, el control i la disciplina, i s’aplicava la mala praxi pedagògica de la repressió humiliant, amb l’execució de tot tipus de càstigs, siguen físics o d’altra natura, com agenollar-se davant tota la classe o estar cara la paret. A més, acompanyat de l’excés de violència verbal, amb la qual es tractava d’anul.lar qualsevol reacció que es poguera interpretar com de rebel·lia. Al règim de control i disciplina mitjançant el càstig, cal afegir la nostra mirada crítica cap a un sistema escolar secularment selectiu, on s’implantaven sistemes de selecció discriminadors, que es feien a través dels exàmens i, sobretot, de les famoses revàlides, ara de nou rescatades, plasmació d’un ensenyament preeminenment memorístic. Un gran entrebanc que s’havia de superar per poder transitar d’unes etapes escolars a altres, on quedaven pel camí aquells amb menys possibilitats d’avançar, no tant per les seues capacitats, com pels condicionaments de classe social o de precarietat socioeconòmica. Davant d’aquest tipus d’escola, basat en la por, la reprimenda i el càstig i que, en conseqüència, generava submissió, arbitrarietat i servilisme, sorgeixen nous enfocaments pedagògics, superadors d’aquesta nefasta manera de conduir l’ensenyament i l’educació. En un principi, en aquests altres corrents pedagògics, el manteniment de l’ordre i la disciplina escolars es basaven, més aviat, en l’acceptació de la norma per convenciment propi i no per la supeditació a un ordre exterior coercitiu.

Al nostre país, entre els corrents pedagògics renovadors, cal destacar la rellevant influència, des de finals del segle XIX, de la “Institución Libre de Enseñanza” i també, a principis del segle XX, del moviment de l’Escola Moderna, connectats, ambdós, als plantejaments de l’escola activa, que va marcar un nou paradigma pedagògic, una manera molt diferent d’educar, adoptant-se una visió “paidocentrista”, on la infància cobraria una nova dimensió, a partir del reconeixement del xiquet i la xiqueta com un ésser actiu per natura i on els seus interessos caldria incorporar al si de l’escola i més enllà, amb una projecció cap al medi natural i sociocultural que l’envolta. L’aplicació de noves pràctiques pedagògiques, més integradores, es va impregnant en alguns dels col.lectius d’ensenyants més conscienciats dels anys trenta del segle XX i queden incorporades en experiències educatives que podem descobrir en molt llocs. Només del nostre entorn valencià, podem fer memòria històrica, pels seus posicionaments més avançats i compromesos cap a una pedagogia centrada en el xiquet i la xiqueta i, per extensió, en la promoció social i cultural, de mestres i pedagogs que van deixar la seua empremta en la societat valenciana, entre altres: Maria Carbonell, Angelina Carnicer, Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Antoni Porcar, Amparo Navarro Giner i Natividad Domínguez. Una empremta, que a partir dels anys seixanta i setanta del passat segle, arrepleguen el Moviments de Renovació Pedagògica, conformats per mestres i ensenyants compromesos amb una pedagogia cívica, on els valors democràtics i de ciutadania activa s’invoquen com un horitzó cap a on s’ha d’arribar. I més, encara, en una societat, com la nostra, amb un gran dèficit històric pel que fa al desenvolupament de valors democràtics i de participació social, cultural i política.

Enric Soler i Godes. Fons editorial del llibre Las fallas 1849-1936.

El poeta i pedagog Carles Salvador. Fons Fundació Carles Salvador

L’educació en valors, afermada en el reconeixement progressiu dels drets humans universals en les societats democràtiques, anava trobant el seu lloc en el currículum, conforme s’anava avançant en les reformes del nostre sistema educatiu, encara que fóra des de d’una transversalitat benintencionada, però a falta d’un major assoliment. La preeminència d’una educació basada, només, en l’adquisició de coneixements acumulats, on predominava un aprenentatge memorístic i repetitiu, donava pas a un educació més integral, on els valors cívics, socials, culturals i mediambientals s’anaven consolidant en els diferents nivells o etapes educatives. En l’actualitat, immersos en l’anomenada “societat del coneixement” (altres aportacions discursives invoquen la “societat de la informació” i/o la “societat en xarxa”), on les tecnologies de la informació i comunicació marquen el desenvolupament globalitzador, però a l’hora molt competitiu, de les societats d’avui, existeix el perill de perllongar unes estratègies educatives basades només en l’adquisició de nous coneixements, sobretot de caràcter tecnològic. Tot això, sota el gran paradigma recurrent de l’aprenentatge basat en competències i al llarg de la vida, que poden amagar intencions de control social i desvirtuar el camí que cal seguir en les polítiques educatives: fomentar una educació inclusiva, on la diversitat i la igualtat siguen el màxims referents de tota pràctica educativa, valors prevalents per una millora i progrés de les persones. Com a expressions significatives d’una educació inclusiva i integral, podem destacar algunes metodologies i experiències pedagògiques molt interessants, que incorporen els valors com eixos d’actuació i que es van estenent, cada vegada més, per tota la xarxa escolar i educativa. Cal fer menció, en primer lloc, de les “comunitats d’aprenentatge”, projectes de transformació social i cultural, basades en l’aprenentatge dialògic i col.laboratiu, amb la participació de tota la comunitat educativa. En segon lloc, les “ciutats educadores”, experiències educatives de construcció d’una ciutadania activa, participativa i solidària, on la ciutat es converteix també en agent educador. I, per últim, els projectes educatius anomenats “aprenentatge-servei”, una combinació de processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat en un sol projecte, en el qual els alumnes es formen tot treballant sobre necessitats de l’entorn amb l’objectiu de millorar-lo. Però l’educació en valors no ha de quedar-se només constreta al recinte escolar o a la llar familiar, més aviat comparteix estratègies comunes amb altres espais i àmbits de l’educació no formal, com la pedagogia de l’oci i l’animació sociocultural, on es posen en valor, mai millor dit, la vivència creativa del temps lliure o la participació ciutadana i democràtica, entre altres aspiracions. I en aquest sentit, cal donar més visibilitat als col.lectius, institucions i entitats que treballen per un món més tolerant, més igualitari i més solidari. Treballar per l’educació en valors pot convertir-se, en definitiva, en una lluita contra la injusticia, la discriminació o la intolerància. Com deia el gran pedagog Paulo Freire en el seu llibre Pedagogia de l’esperança: “No entenc l’existència humana i la necessària lluita per millorar-la sense l’esperança i sense el somni. L’esperança és una necessitat ontològica.” No cap perdre, per tant, l’esperença en una societat del bé comú, de la justicia social i del respecte a la diversitat.

Una eina : L’educació

Educar en moda: Tant lluny, tant a prop Daniel Borrás Cap de redacció de la revista Vogue-Espanya

La moda és una vertadera fotografia de la societat de cada moment. També de cadascun de nosaltres. La seua importància és capital, allunyada d’eixa idea de frivolitat ximple amb la qual se sol relacionar al fet de vestir-se per pur gust (recorden, vestir-se és una necessitat; la moda va aparèixer quan eixa necessitat es va convertir en canviar per capritx). Per a entendre la història dels pobles, per exemple, és tremendament útil fer una ullada a com es vestien perquè la roba és un vehicle transmissor de la seua identitat. La moda té connotacions socials (estatus, poder, economia), professionals, culturals i, sobretot, de comunicació. Un exemple: en el conegut Assalt a les Tuileries, una de les primeres coses que es van carregar va ser l’armari de la reina, símbol de la seua manera d’entendre el poder i la vida. Però llegir totes aquestes imatges segueix sent nostra assignatura pendent. Quanta gent sap que els homes usem pantalons per una herència de guerra? Els primers pantalons els van usar els homes prerenaixentistes com una derivació de l’armadura que usaven per a combatre: necessitaven tenir les cames lliures per a muntar a cavall. Abans, homes i dones portaven el mateix tipus de túniques, incòmodes per a cavalcar. O pitjor encara, quanta gent coneix exactament d’on ve la roba que usa i com es fabrica? L’educació de moda, que hauria de ser important, es redueix a un grapat de clixés i a una elecció simple: em preocupe pel que em pose o no.

No seria meravellós saber com hauríem de vestir-nos correctament per a desfilar en l’Ofrena?. Arxiu Joan Castelló Lli

Hi ha un cas que deixa molt clar aquesta falta de visió. Existeix la idea estesa que no pensar massa en la roba que es compra un és una bona manera d’estar contra eixe sistema, el fashion, que detestes. Realment és just el contrari. La deixadesa (açò és, la cerca ràpida) i la intenció de no gastar molts diners en el vici de vestir, només porta a un camí: les grans cadenes de moda low-cost. Que són, precisament, les que exemplifiquen a la indústria en la seua màxima expressió. A la indústria menys agraïda, a més. Es nodreixen de materials i producció barata i, moltes vegades, injusta; viuen de les idees d’altres grans dissenyadors (l’estructura de creació és més o menys piramidal: els dissenyadors de les signatures de luxe proposen, la gent decideix, i la moda ràpida crea versions barates per a aqueixa gent); i aconsegueixen que la gent vista tendència per pocs diners, sí, però vestint tots igual. Preocupar-se per què et poses, per cercar alguna cosa minoritària, per triar què tipus de cotó portar, està paradoxalment més lluny de la indústria que just el contrari. Encara que escapar per complet de la indústria, açò sí, és quasi impossible llevat que sigues un ermità. Per què no comptar amb certes nocions de moda? Una cosa que, a més, seria interessant en aquest context faller que ens ocupa: la vestimenta tradicional de qualsevol manifestació cultural o folklòrica beu directament d’un passat històric. Hi ha raons socials per a vestir com vestim, hi ha un munt de processos amagats entre els brodats, un bon grapat de raons interessants per a portar faldilla, calces o barrets. Ens interessa llavors la festa o no? A Espanya, per desgràcia, l’imaginari de moda és molt menor que en altres cultures com la francesa o la italiana. Sabem l’origen de les sedes falleres? I eixint fins i tot dels marges de la festa sabem que dos dels dissenyadors més importants de la història són espanyols? De la història, eh, cap broma. Cristóbal Balenciaga i Mariano Fortuny són moltíssim més rellevants que eixos noms que altres pobles sí han sabut assumir i vendre. Armani li sonarà a quasi tothom veritat? Doncs res a vore, en termes d’importància històrica, amb Fortuny. Cerquen en Google i veuran vostés.

La vestimenta tradicional beu d’un passat històric. Arxiu Joan Castelló Lli

Aquesta falla tĂŠ molta tela, de Julio Monterrubio (Nou Campanar, 2009). Foto Candreu

Tornant a la festa fallera, l’ús de la moda en els seus monuments segueix un patró molt semblat al ja explicat: la falta d’una educació de moda definida porta al recurs fàcil. A més, quan es parla de moda, sempre es fa com a excusa formal per a tractar altres temes. Un fet, per cert, preocupant des de la perspectiva de la creativitat, ja que moltes falles es redueixen a agafar un tema genèric (la moda, la gastronomia, els esports o qualsevol altre) i usar els seus clixés adaptats a suposats temes d’actualitat. Recorde la falla de 2002 plantada en Avinguda Malva-rosa-Antonio Ponz-Cavite, obra de Vicent Martínez Aparici. Un estupend monument (7é premi de la Secció Especial) dedicat a la moda. ‘Passarel·la Malva-rosa’ es deia. Però seguia aquest patró. Una escena era la llavors alcaldessa Rita Barberá “tallant un vestit nou al barri del Cabanyal”, en clara al·lusió a l’ampliació de l’avinguda Blasco Ibáñez. I sí, estava be, però açò no és moda. L’aproximació era bàsicament estètica, amb diverses figures femenines com a coronament i un munt de fotògrafs al voltant. I la moda és estètica, clar, i importa. Però no anava més enllà. Una mica més lluny va arribar Julio Monterrubio en 2009 amb la seua falla per a Nou Campanar, ‘Aquesta falla té molta tela’. Hi havia alguna referència a processos com la fabricació a Xina, la bogeria de les rebaixes o, encara millor, a fets històrics com el naixement del bikini o la minifalda, conceptes de moda pura que tenen una gran rellevància social. Formalment queia en els mateixos tòpics (les models estilitzades, unes altres una mica més grosses com a contrapunt) i en la configuració estètica, diguem, refinada i pastís. Hi havia al·lusions a vestits de núvia i clixés tipus ‘estil oriental’ o ‘estil futurista’ que ben explicats podrien ser de molt més interès per a l’espectador. Perquè tenen vertader interès. La indústria de la moda va ser pionera, per exemple, en l’ús de materials plàstics. Eixe mateix any 2009 una altra falla de la Secció Especial, la de la Plaça de la Mercè (més humil econòmicament, la de Campanar va costar uns ara llunyans 900.000 euros) va tractar el tema de la moda però encara de forma molt més difusa. Va ser simplement un recurs més. De fet, recorde que la comissió de Nou Campanar va haver de desmentir la relació del monument amb l’en aquells dies incipient trama Gürtel, que relacionava a l’ex president Francisco Camps amb un grapat de vestits regalats. No res d’eixa trama tenia a veure realment amb la moda, ni tan sols la suposada intenció de Camps passava per una relació sòlida amb el vestir (els vestits eren circumstancials i dolents, gens de disseny o nivell real)… però el titular era eixe. No deixa de ser curiós que la nostra relació amb l’imaginari de moda siga tan lleugera. L’educació en moda, resumint, permet sempre tenir una visió molt més àmplia de les coses que han succeït i, per tant, ens permet ser crítics amb el que està passant ara. No seria meravellós saber com hauríem de vestir-nos correctament per a desfilar en l’Ofrena? Perquè, menyspreant el coneixement de moda, acudirem a qualsevol tenda a comprar ‘el que es porta’, farem un estrany mix de períodes històrics i vestirem creient que, eixa deixadesa, ens ha portat a rebutjar el sistema. Però si ho estàs abraçant! Sabent què portar, pots cercar les peces exactes en les tendes exactes, al preu adequat i amb la fabricació artesanal que mereix. De debò, la satisfacció mereix la pena.

Una eina : L’educació

De l’escola franquista (l’escola feixista) a l’escola actual Francesc Català Gorgues Director del Col·legi Cervantes de Valencia

La escola franquista, és el reflex a Espanya del crit “UNA, GRANDE I LIBRE! ARRIBA ESPAÑA! ARRIBA!” El Sant Crucifix, el retrat del Cabdill, una imatge de la Mare de Déu, preferentment una Immaculada Concepció, seran testimoni i signe d’una aula qualsevol en els pobles i ciutats d’Espanya des del final de la Guerra Civil fins a finals dels anys seixanta. La cerimònia de col·locar la bandera espanyola abans de començar les classes i arriar-la a l’acabar, mentre s’entona l’Himne Nacional, també serà cerimònia freqüent i obligatòria en totes les escoles nacionals. En l’escola que jo vaig viure en la infància, el franquisme s’impregnava d’un fantasma denominat Esperit Nacional i de clericalisme. Un dels nuclis durs on es nodria la saba del franquisme, íntimament lligat a la religió, era en les cançons escolars. Les havia de dos tipus: les que exalçaven l’anomenat Esperit Nacional, les diguemho com de contingut polític-doctrinari i les de contingut religiós, que també podríem dividir en dos categories: unes més embafoses i sensibleres i altres més insidioses i amb càrregues de profunditat a la consciència, al límit del món del pecat i del castic. Qui no recorda d’entre les primeres, les d’índole doctrinari, lletres com “Prietas las filas, recias, marciales, nuestra escuadras van cara al mañana que nos promete Patria, Justicia y Pan…”. “Montañas nevadas, banderas al viento, el alma tranquila. Yo sabré vencer. Al cielo se alza la firme promesa, hasta las estrellas que encienden mi fe…”. “Por Dios, por la L’Enciclopèdia Àlvarez de segon curs.

patria y el Rey lucharon nuestros padres. Por Dios, por la Patria y el Rey lucharemos nosotros también.…”. “Cara al sol con la camisa nueva que tú bordaste en rojo ayer, me hallará la muerte si me lleva y no te vuelvo a ver…”. “Soy valiente y leal legionario, soy soldado de brava legión, pesa en mi alma doliente calvario que en el fuego busca redención. Legionario, legionario, que te entregas a luchar…”. “De Isabel y Fernando el espíritu impera moriremos besando la sagrada bandera. Nuestra España gloriosa nuevamente ha de ser la Nación poderosa que jamás dejó de vencer…”. “Yo tenía un camarada…¡Nunca lo hallaré mejor! Que en la gloriosa jornada iba, firme la pisada al redoble del tambor…”. “Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español, que vuelve a resurgir. Gloria a la Patria que supo seguir, sobre el azul del mar, el caminar del sol.” L’altre nucli el constituïen les cançons beatífiques i edulcorants o quasi de por amb les seues lletres de pecat, castic i infern. Així podríem mencionar entre les primeres: “a a a a mi me gusta rezar, todo el que reza se salva y el que no se perderá…e e e te quiero en todo obedecer, pues lo niños obedientes a Jesús hemos de ver… i i i yo me quisiera morirantes que manchar mi alma y ofender a Jesusín…o o o que rica es la comunión comulgaré con frecuencia porque quiero ser mejor… u u u yo lo quiero más que tú. Viva la Virgen María y viva el Niño Jesús…”. “Venid y vamos todos con flores a porfía, con flores a María, que Madre nuestra es…” I entre les segones: “Viva María, viva el Rosario, viva Santo Domingo que lo ha fundado. El demonio a la oreja te está diciendo no reces el Rosario sigue durmiendo…”. “Alzad el lábaro sagrado de Jesucristo Redentor, abajo el vicio y el pecado, ¡Viva el trabajo y la oración! Ha de vencer la juventud cristiana de las huestes sin fe de Satán porque es su excelsa e inmortal capitana la Auxiliadora celestial…” Dóna molta por, no? Altres “aficions” de l’època, obligatòries en els col·legis religiosos, eren el rés diari del Sant Rosari; l’assistència obligatòria a la Missa; la confessió, especialment dels anomenats pensaments, desitjos i actes impurs; l’ofrena de flors, normalment cales, a la Mare de Déu en el mes de maig; la imposició de la cendra el Dimecres de Quaresma; la compra de la butla de la Santa Croada, que curiosament t’alliberava de l’abstinència i el dejuni els divendres de Quaresma a canvi d’un òbol pactat amb l’església; els relats de l’Evangeli en làmines desplegables, normalment els dissabtes al matí. El rés de l’Àngelus a les dotze del migdia: “He aquí la esclava del Señor, hágase en mí según tu palabra. Y el verbo se hizo carne y acampó entre nosotros…” Allò penós, increïble i cert era que els xiquets i xiquetes d’aquella època no ens plantejàvem una altra realitat que la que mamàvem des dels primers cursos escolars. La vida no era franquista perquè sí, perquè s’imposava, la vida era franquista perquè no hi havia una altra. Podia ser dura, cruel, excessiva; es podia sentir l’ímpetu de la injustícia davant d’una sanció, moltes vegades física, en forma de bufetada, bescollada, calbot i reglazo. Però no es plantejava que hi havia un poc més enllà. La certesa que la vida era així, que no hi havia una altra forma i manera d’entendre-la i viure-la, estava lligada al mateix primer moment de la infància en l’escola.

Quant a l’ensenyança formal en si, l’enciclopèdia Álvarez, de l’editorial Miñón, editada a Valladolid, era, la bíblia de l’escola. En aquella es tancava tot el compendi de coneixements precisos i necessaris. En la seua portada del tercer grau, per exemple, deia ser intuïtiva, sintètica i pràctica. Estava revisada per un llicenciat canonge penitenciari censor que l’autoritzava amb un “res obsta”, seguit d’un “puede imprimirse” de l’arquebisbe de Valladolid i decretat i firmat per S.E. Rvma. i del que certifica el llicenciat Canonge. Per als més menuts, existia l’enciclopèdia de parvulets.

Aula d’una escola en la postguerra. Arxiu Joan Castelló

Per als altres, segons edat, Primer Grau, Segon Grau, Tercer Grau i Iniciació Professional, a més de les cartilles respectives. Les enciclopèdies Álvarez començaven amb episodis d’Història Sagrada i acabaven amb Higiene, Formació Política per a xiquetes i commemoracions escolars com ara la Exaltación de la Cruz, el Domund, Cristo Rey, día de la Información, día de la Higiene Ocular, La Santa Infancia, Miércoles de Ceniza, Mártires de la Tradición, Día del Seminario, Fiesta del Sagrado Corazón, Día del Papa. No voldria deixar en l’oblit i mencionar l’ús i abús dels quadernets Rubio amb els exercicis repetitius i interminables de traços i d’escriptura vertical, i matemàtiques, que anaven inexorablement units. Amb la publicació del Llibre Blanc de l’Educació i l’aprovació de la Llei d’Educació del ministre Villar Palasí en 1970, van començar, encara en vida de Franco, certs canvis i reformes en el sistema educatiu oficial espanyol, que prosseguirien imparables. Va ser en aquell moment quan en les escoles de Primària es va implantar la anomenada EGB (Educació General Bàsica) que removia, a nivell oficial, els fonaments de la vella educació. La llavor d’una nova educació s’havia sobreposat imparable, anys abans, amb la presència d’alguns moviments incipients per part dels mestres, especialment en l’àmbit rural. Així, alguns mestres. en aquell moment, s’agrupaven en grups de treballs comarcals, es dotaven de materials, que no estaven en les escoles, en els centres de recursos i es formaven en els CEPS, ja oficials, o en els anomenats Moviments de Renovació Pedagògica, que plantejaven un nou model educatiu immers en projectes culturals i comunitaris alternatius. Es buscava la construcció d’una Escola Pública, Popular i Democràtica a partir de les idees de la Pedagogia Moderna que enfrentava el model d’Escola Moderna davant de l’escola clàssica amb el pensament lliure de una didàctica basada en l’interès per aprendre i no l’aprendre per temor. Cuardern d’escritura dels anys 50 i 60. Arxiu Joan Castelló

Grup d’alumnes d’una escola pública de Catarroja. Arxiu Rafael Solaz

Els valors d’amistat, tolerància, comprensió, igualtat…, anaven obrin-se pas, a poc a poc, davant de l’autoritarisme i el temor al professor. Es llegien amb avidesa els llibres de teòrics de l’educació com Paulo Freire i el seu revolucionari llibre Pedagogia de l’oprimit o La Deseducación Obligatoria de Paul Goodman. S’embevia dels educadors moderns revolucionaris com Neill i la seua escola de Sumerhill, on els dos principis bàsics eren l’educació en llibertat i la felicitat com a màxima aspiració de l’educació; l’Escola Moderna del lliurepensador i educador català Francesc Ferrer i Guàrdia; la metodologia de Maria Montessori; les teories de l’evolució del xiquet de Piaget; els mètodes de la pedagogia renovadora, activa, popular, natural, oberta, cooperativista, metodològica i anticapitalista de Celestin Freinet que anaven impregnant la pràctica educativa. Van començar igualment a cobrar força els sindicats d’educació. En religió, es vivien els moments d’expansió de la teologia de l’alliberament a Llatinoamèrica o els moviments dels anomenats capellans comunistes, les assemblees de treballadors en empreses o les vagues a nivell estatal de sectors clau com la siderúrgia o el carbó. Tot això aboca a un canvi de costums, hàbits i pensaments, que en altres àmbits mundials van aconseguir moviments socials com el maig del 68, l’alliberament sexual o la instal·lació de les primeres comunitats hippies. Els aires de les músiques de parla anglesa amb els Beatles o els Rolling Stones al front o els cantautors que clamaven per les llibertats, van fer propiciar un canvi sense retorn. L’escola parlava de creativitat, de cooperació, d’assemblees, d’educació personalitzada, d’escola fora de l’escola, de teatre escolar, de poesia, de l’aprenentatge escolar de les llengües autòctones. Va ser el moment de canvis irreversibles, que amb les seues llums i les seues ombres, van deixar en l’oblit els mètodes de l’educació antiga i censora del franquisme, que, no obstant això, desgraciadament, continuarien impregnant, a pesar de tot, la vida escolar durant molts anys perquè les arrels eren molt fondes i no tot el món estava disposat a lluitar i creure en un canvi possible. De fet, encara queden impregnades certes capes de mal fer com demostren les decisions dels últims ministeris educatius del segle XXI o recents passades conselleries autonòmiques d’educació o inspeccions educatives, algunes encara vigents, reaccionàries, coercitives i covards. En l’escola que jo he viscut com a docent els autèntics mestres hem anat sempre un pas avant respecte a les innovacions educatives oficials en l’escola, i a vegades, fins a tres. L’escola democràtica, no sexista, creativa, d’igualtat d’oportunitats, de la participació, de les portes obertes, ha sigut l’adalil de molts mestres lluitadors contracorrent al llarg de tota la seua vida laboral on el que comptava era l’autèntica convicció del bon fer, el respecte als seus alumnes i l’acompanyament d’estos en el seu creixement integral com a persona individual i social. És a dir, l’antítesi total de la vella escola, de l’escola franquista, convençuts sempre que l’escola de hui i del futur ha de tindre com a senyals d’identitat el ser integral, democràtica, participativa, justa, afectiva i igualitària.

Una eina : L’educació

FERMS contra L’Homofòbia Francesca Ortiz Olivert Regidora d’Igualtat Ajuntament de Cullera Les 6 hores, un té, “homofòbia”. Retumba en el meu cap esta paraula que tan habitualment escoltem, sobretot en els mitjans. Però sabem el seu significat? Tenim la suficient informació? No vull equivocar-me, recórrec al mètode tradicional: el diccionari. Horror! En el primer que he consultat no consta. No desistisc i busque en un altre, m’anime, en este sí, però quan llig “aversió o rebuig cap als homosexuals”..., si possiblement és el primer que ens ve al cap. Però, això és tot? Desistisc de buscar en els meus diccionaris i, com haguera fet la majoria de les persones del nostre segle, recórrec a Internet i ahí em veig desbordada. Però per no cansar resumisc, i és la idea amb la qual em quede: el terme “homofòbia” fa referència a l’aversió irracional obsessiva contra..., terme que s’ha destinat a descriure el rebuig, la por, el repudi, el prejuí o la discriminació cap a... Contra qui? Cap a qui? No hi ha una única contestació. Depén de l’època, dels interessos dels grups de pressió, del poder, en definitiva, del moment. No sé si amb este nom, però ha existit sempre i molts dels que han tingut comportament homòfobs han acabat sent ells mateixos les víctimes de les seues conviccions.

Ara que estan de moda les pel·lícules sobre monstres, la representació gràfica seria la d’un enorme dragó amb molts caps. Cada cap du escrit el seu nom: lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, intersexuals, minories ètniques, emigrants, malalts, discapacitats, pobres, etc. Lluitant contra el dragó s’ha aconseguit tallar-li alguns dels caps, però no acabar amb ell. Encara que Espanya és un dels països més tolerants, l’homofòbia seguix existint i pareix que va en augment. La FELGTB (Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals) ha assenyalat que el 57% de les persones del col·lectiu han sigut alguna vegada insultades per la seua orientació sexual. Quant a les agressions, el Consell General de l’Advocació a Espanya en 2014 va registrar 1.285 delictes d’odi, la majoria per homofòbia (per l’orientació sexual 513 casos, per delictes racistes 457, contra discapacitats 199, per motius religiosos 63, o per creences antisemites 24). Els caps són innombrables, alguns llanguixen pel transcurs de la història, altres pareixen dormir. No obstant, el dragó seguix viu, fa mal i mata.

“Bes fraternal” entre Leónidas Brezhnev (URSS, esquerra) i Erick Honecker (República Democràtica Alemanya, dreta). Arxiu Joan Castelló

Cal abatre el dragó, però les armes que s’utilitzen són insuficients, poc eficaces. Si bé és veritat que està més tranquil, llança menys foc, al menys en aparença. Mai la violència és la solució. Per això, no devem convetir-nos en dragons, no volem una lluita titànica. Si açò fóra una pel·lícula desitge, pel bé de tots, per eixa societat millor per la qual estem lluitant, un final feliç.

Alcalde i regidors de l’Ajuntament de Cullera contra l’homofòbia. Foto Ajuntament de Cullera

Que eixe dragó vomite i creme eixe odi, i que com en les pel·lícules que tant agraden els xiquets i les xiquetes, i els no tant menuts i menudes, es convertisca en el nostre amic, en eixe amic gegant, fort i mític que tots voldríem tindre. Que li cresquen les ales per a volar amb ell en llibertat, que ens done calor en els freds dies de l’hivern i de la vida. Que es deixe acariciar. Ara entenc un poc més els escriptors, el pànic cap a un full en blanc. Sols he volgut transmetre-vos que eixos o eixes lluitadors i lluitadores que tots duem dins, que unisquen les seues forces per la pau, l’alegria, la felicitat. Estenguem les nostres mans i, com en els jocs infantils, rodegem el nostre amic el dragó perquè també participe d’esta felicitat. És nostre l’objectiu, en això estem treballant, l’educació, des de xicotets, tant des dels centres escolars om des dels programes específics dels serveis socials de Cullera, amb resultats altament favorables. La Ludoteca, el Centre de Dia i el TAPIS s’uniren en un acte que es va celebrar en el parc del Raval. Un acte en què es va relatar un conte que es va escenificar amb uns dibuixos elaborats pels més menuts i es va llegir un manifest. Posteriorment sobre la bandera arc iris que havien elaborat, anaren col·locant els seus desitjos de pau, amor, respecte, solidaritat, amistat, etc. Per primera vegada en el dia de l’orgull gai es va penjar la bandera arc iris en el balcó de l’Ajuntament de Cullera. Enhorabona a les valentes i als valents. Bones Falles! La normalitat en les relacions homosexuals s’obri camí en la societat. Foto Alyss Delgado

Una eina : L’educació

Trenca el silenci, parem el bullying A. Albeza, I. Boix, I. Llinares Educadores Socials. Ajuntament de Cullera.

La violència que es produeix en l’escola i en altres espais de relació és un fenomen que implica realitzar una anàlisi detallada de quines conductes són violentes, de quines accions es porten a terme i un registre curós de les interaccions i dels constants intercanvis entre els subjectes. L’acte de molestar i intimidar (bullying o assetjament escolar) és tot aquell comportament agressiu que siga intencionat i que implique un desequilibri de poder o de força. A més, és repetix en el temps, és entre companyes, companys, amigues i amics. Sovint, pot començar com una broma, sense mala intenció, que va creixent a poc a poc, a vegades en forma de joc que en principi és divertit, però després deixa de ser-ho, per venjança, per la manera de ser, per no deixar participar algú de nosaltres. Conéixer i poder identificar els diferents tipus de bullying ens ajudarà a rebutjar la violència siga de la classe que siga. Així, ens podem trobar amb els tipus següents: 1. Físic. Aquest és el tipus d’assetjament escolar més visible, ja que l’assetjador utilitza la seua força física per terroritzar la víctima amb patades, bofetades, travetes, espentes, furtar la motxilla... i altres tipus d’agressions físiques. L’agressor intenta humiliar i sotmetre la persona a la que van dirigits els colps. L’assetjament provoca desequilibris en la persona que el patix. Fons d’Entitats contra el Bullying

2. Verbal. Es tracta d’un maltracte verbal que se sol qualificar com que “són coses de xiquets i xiquetes”, però les burles, els insults, les paraules denigrants, les amenaces, dedicats per exemple a la condició sexual, trets físics, etc., acaben minvant l’autoestima. 3. Social. És el menys conegut i més utilitzat. Deixar-nos de costat o no comptar amb nosaltres, excloure’ns emocionalment ens fa dèbils ja que tenim por al rebuig. 4. Ciberbullying. Assetjament que sorgix a causa de les xarxes socials. Per exemple publicar fotografies sense consentiment amb la finalitat de ridiculitzar, o fer burla, amenaces públiques, a més de comentaris negatius respecte de la xiqueta o xiquet. 5. Sexual. Assetjament que fa referència a conductes obscenes, comentaris masclistes, fer referència a parts del cos, etc., amb la finalitat de manipular i humiliar. Les primeres interaccions entre les xiquetes i xiquets son de màxima importància per a previndre actituds violentes, que posteriorment poden donar lloc a conductes d’assetjament escolar. Els xiquets i xiquetes necessiten al seu costat rodejar-se d’adults que es posicionen en contra de la violència.

Tenim que parar el maltracte entre els joves. Fons d’Entitats contra el Bullying

Vinyeta-denuncia de la violĂ¨ncia en les escoles. Fons dâ&#x20AC;&#x2122;Entitats contra el Bullying

Si volem espais segurs on no es genere violència, tots haurem d’actuar davant d’aquests comportaments. Encara que la definició de l’assetjament escolar se centra en l’escola, no podem oblidar que els xiquets es relacionen fora i dins d’aquesta. Un xiquet que utilitza la seua força o el seu poder sobre els altres en l’escola, també ho farà en altres contextos, en altres espais. És per això que tots hem d’actuar enfront d’aquests comportaments i no caure en el silenci i callar, és a dir, no ser sols espectadors. També té conseqüències negatives per a u mateix, ja que cada vegada que silenciem conductes no desitjades (actituds agressives intencionades) ens posicionem negativament al costat de l’assetjador. Una persona que agredeix mai té excusa. Ajudar els xiquets, adolescents....víctimes d’assetjament a expressar el que senten i pensen, mostrar les emocions, dir què els agrada i què no els agrada, a més de raonar-ho per ajudar-los, dir-ho, no és delatar, és defendre un dret. Es ser un valent i/o valenta. Atrevir-se a assenyalar a aquells comportaments violents (empentes, insults, burles, deixar de costat algú...) és una manera de posar fre a la violència. I ací entrem tots, tots presenciem situacions com les que acabem de descriure, i és en eixe moment quan hem de passar a l’acció. Fomentar la cooperació entre iguals i prendre especial atenció en aquells que no són tan famosos o populars i fer-los participar a tot allò que preparem, d’aquesta manera aconseguirem integrar un major nombre de persones . Les polítiques internacionals més avançades, avalades per la literatura científica, incideixen sobre l’efecte de la solidaritat en el grup d’iguals per a prevenir la violència i l’assetjament. Açò significa que tota violència ha de ser rebutjada i a més devem fer-ho i actuar d’una manera immediata. No podem oblidar que la falla és un espai on es desenvolupen diverses activitats, tant per a majors com menuts. Cal tindre en compte que estem en un espai de relació, és a dir, on totes i tots compartim i ens relacionem per passar-ho d’alló mes bé. Podem generar jocs que engloben a tots els xiquets i xiquetes, tenint en compte que tots han ser tractats d’igual manera i on puguem asseverar que es respectarà un dret fonamental que és que tot el món em tracte bé. Tenim la responsabilitat de rebutjar el maltractament i desenvolupar opcions a la violència, així com educar amb la empatia, solidaritat i respecte als altres, on els xiquetes i xiquets es puguen moure amb confiança i seguretat. I és important destacar que nosaltres com a observadors hem d’atrevir-nos a denunciar/assenyalar a qui assetja. Crear un context de convivència adequat per a tots els components de la falla ens farà gaudir més i millor, i totes i tots seran més feliços. Bones Falles!

Una eina : L’educació

Educar per a combatre el ciberbullying Eduardo Toledo Delegat de Participació Ciutadana de la Comissaria de Policia Nacional d’Ontinyent L’accessibilitat a les TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació) ha generat una nova forma d’establir relacions entre les persones que incideix de manera directa en el desenvolupament dels nostres fills. Ells, com a nadius digitals, compten amb una gran habilitat en el maneig que supera la nostra perícia com a estrangers digitals. Internet és un mitjà molt important per a la participació, l’accés a la informació, la creativitat, l’oci i el joc, la comunicació i la lliure expressió. No obstant açò, existeixen uns riscos vinculats a la vulneració dels seus drets fonamentals com la llibertat, la dignitat, la intimitat o el dret a ser protegit contra la violència. El ciberbullying, com a forma d’expressió de la intimidació entre iguals a través de les TIC, és un d’aquests riscos. El ciberbullying és aplicat en un context en el qual únicament estan implicats menors d’edat i que pot ser definit com “assetjar, amenaçar, vexar o molestar de forma intencional i repetida altres menors mitjançant l’ús de les TIC”. No existeix un perfil únic per a ser assetjador o víctima del ciberbulliyng, qualsevol pot ser-ho en un moment donat i existeix, a més, un paper fonamental: el que juguen els espectadors, ja que la seua força com a grup pot embravir l’assetjador o, per contra, protegir i ajudar la víctima rebutjant aquest i el seu comportament.

Els dispositius mòbils són utilitzats habitualment en l’assetament escolar. Foto de entitats contra el ciberbulling.

Encara que el ciberbullying té diferències significatives respecte a l’assetjament escolar cara a cara en els centres educatius, no podem deixar de costat una clara connexió entre l’assetjament escolar (offline) i el ciberbullying (online). És molt freqüent que existisca un contacte previ en els espais físics (aules, patis, entrada o eixida de l’escola, etc.), on s’originen comportaments d’exclusió i aïllament entre agressor i víctima que tenen continuació a través de les xarxes socials on no hi ha treva en la fustigació. Entre els principals elements del fenomen es troben el dany que provoca en la víctima una deterioració de la seua autoestima i dignitat; la intencionalitat, ja que el comportament és deliberat i no accidental; la reiteració, perquè no suposa un incident aïllat i reflecteix un patró de comportament en l’agressor, i finalment, la seua realització a través dels mitjans digitals. El ciberbullying es pot cometre de molt diverses formes i aquestes depenen en gran manera de les noves tendències tecnològiques, encara que els mitjans i mètodes més representatius poden ser: directes, com insults, amenaces i accions dirigides contra un altre menor; públics, com rumors, blogs, publicacions vexatòries, distribució de fotografies en zones d’ús privat, etc.; i de tercers, com suplantació d’identitat, creació de perfils falsos amb la finalitat que uns altres critiquen o humilien l’assetjat, pujar vídeos de terceres persones sense autorització, etc.

L’assejament pot començar amb missatges per l’ordinador. Foto de entitats contra el ciberbulling.

El fenomen de l’assetjament escolar i el ciberbullying com a formes de violència contra la infància, comencen a ser abordats per les diferents autoritats encara que aquest esforç no deixa de ser encara insuficient. Les respostes solen ser reactives a situacions d’assetjament greu que tenen repercussió mediàtica, mentre que les situacions menys greus, aquelles que tots situem en els centres educatius dels nostres fills, solen quedar en moltes ocasions en la impunitat dels assetjadors i en desprotecció de les víctimes. L’escola ha d’oferir una educació de qualitat que promoga el desenvolupament personal, social i ètic dels xiquets i xiquetes i la seua protecció contra qualsevol forma de violència. La forma en què el fenomen del ciberbullying ha irromput en elles i la gravetat de les seues conseqüències està servint de base perquè pràcticament en tots els centres educatius s’incorporen els seus propis plans de convivència, on es contemplen activitats per a fomentar un bon clima entre els estudiants, la concreció de drets i deures i les mesures correctores aplicables al seu incompliment, així com específiques per a la prevenció, diagnòstic i abordatge del ciberbullying. No obstant açò, la meua experiència docent impartint xarrades en els centres educatius sobre ciberbullying i riscos associats a les noves tecnologies de la informació i comunicació com a delegat de Participació Ciutadana de la Comissaria de Policia Nacional d’Ontinyent, em demostra que un dels principals problemes als quals s’enfronten les víctimes, familiars i comunitat educativa en el fenomen de l’assetjament escolar i ciberbullyng és que, en la majoria dels casos, les famílies dels assetjadors no donen crèdit que els seus fills puguen ser el martiri dels seus companys de classe i ho neguen fins i tot culpant la víctima d’allò succeït o enfrontant-se a la seua família, i arribant a felicitar als seus fills per ser “durs”. El paper de la família és importantíssim: els pares són un pilar fonamental per a prevenir l’assetjament i el ciberbullying i han de treballar de manera coordinada amb els altres agents (comunitat educativa, agents socials, sistema social general de protecció, fiscalia i Forces i Cossos de Seguretat). Els incumbeix estar atents a l’ús que fan els seus fills i filles de les TIC; tan negatiu és ser massa permissiu com prohibitiu. És clar que els vincles afectius sans i estables amb una educació fonamentada en el respecte, la comunicació, en el maneig de les emocions Imatge de entitats contra el ciberbulling.

100

negatives, en l’empatia i l’assertivitat afavorix xiquets i xiquetes respectuosos amb les altres persones, solidaris, que saben dir no i establir límits amb els qui podrien agredir-los i capaços de comunicar als pares i adults qualsevol situació que els afecte. És un greu error felicitar-se perquè els fills o filles estan “damunt” i no “sota”, que és sempre millor ser “assetjador” que “assetjat”, ja que s’està ajornant un problema que la societat i ells mateixos patiran en el futur. El ciberbullynig és difícil de detectar sobretot perquè la víctima generalment no parlarà sobre la fustigació que pateix, sent vergonya o es creu mereixedora del que li està passant, però comporta una sèrie de conseqüències que tenen un impacte en els menors a nivell psicològic, social i educatiu amb possibles símptomes o manifestacions que poden ajudar a pares, tutors o educadors a descobrir o diagnosticar el fenomen amb l’aparició de certs canvis físics o emocionals (dolències, canvis d’humor, tristesa, apatia, etc.), canvis conductuals o socials (relació amb els adults, pèrdua d’apetit, disfuncions en el somni, autolesions o fins i tot intent de suïcidi), i també canvis en el context acadèmic (falta de concentració, alts i baixos en el rendiment escolar, pèrdua d’interès, deterioració de les seues pertinences, etc.). Finalment, davant un cas de ciberbullying, els pares han d’actuar amb calma; d’entrada no culpar-los per un mal ús que han fet d’Internet o del mòbil o renyir-los per no haver-ho explicat abans, escoltar i recolzar en tot moment el seu fill o filla no subestimant les seues pors, oferir-li ajuda i afecte perquè recupere l’autoestima i la confiança en si mateix, procurant no transmetre-li preocupacions i demostrar-li que no és només el seu problema i que el resoldran junts. Dirigirse al centre educatiu i parlar amb el tutor o el director presentant qualsevol prova que demostre els fets en qüestió perquè apliquen el reglament intern on es contenen les normes de convivència i sancions a les infraccions. Si no fóra suficient, acudir posteriorment a la Inspecció educativa o fins i tot interposar denúncia penal. Combatre el bullying i el ciberbullying està en mans de tots nosaltres: pares, germans, professors o amics hem de mantenir-nos en alerta i posar de la nostra part per a evitar que les estadístiques en aquest àmbit no continuen augmentant de forma negativa.

101

Una eina : L’educació

Estudiar a distància: el que amb més treball s’adquirix és el que més s’ama Vicen Espí Ferrer Estudiant de Grau de Ciència Política i de l’Administració. UNED Tal i com deia Karl Marx “No hi ha pitjor lluita que la que no es fa”. Per a mi l’Educació a Distància és una experiència que et canvia la vida en molts sentits, i encara que no resulta gens fàcil, sens dubte val la pena. És una d’eixes lluites que una vegada la comences resulta totalment productiva i satisfactòria. L’Educació a Distància suposa prescindir de les classes presencials, del contacte directe amb professors i companys que poden fer més suportable l’estudi, suposa una gran disciplina, molta constància i una metodologia estricta a seguir. Este tipus d’estudis representen per a molts, una segona oportunitat. La segona oportunitat per a aquells que ja no són tan joves però no han perdut la il·lusió d’aprendre. Ens brinda així l’oportunitat a qui no vam poder estudiar quan corresponia, d’aconseguir una formació universitària de qualitat, a la nostra mesura, però sobretot ens oferix la satisfacció d’aprendre assaborint-ho a poc a poc. Per això és quasi requisit imprescindible que quan s’emprén el camí de l’Educació a Distància es trien sempre estudis que apassionen, que motiven. Estudiar només per obtenir la titulació a distància resulta molt complicat. Fa falta més, fa falta sentir que l’estudi és part demoldejar nosaltres, que tot el que aprenem ens acompanyarà per sempre i que amb això serem persones noves i millorades.

Les noves tecnologies són fonamentals en l’educació a distància. Foto Adrián Castelló Cañamero

102

Les hores d’estudi en soledat i els plans que deixem de banda per estar amb els nostres llibres són passos necessaris per a aconseguir el nostre repte, la nostra lluita. Si no se sent vertadera passió per allò que es fa, es convertirà en rutina, en obligació i en eixe cas l’abandonament és el pas més probable. De fet, com demostren alguns estudis més del 50% dels estudiants a distància abandonen els seus estudis el primer any. Estic convençuda que un dels motius si no el més important és la falta de motivació. Imprescindible és també el suport i la comprensió dels que t’envolten, familiars i amics que veuran que durant diverses èpoques a l’any has de deixar tota vida social per a centrar-te en la teua lluita personal, en el teu somni. Este camí sense ells seria impossible. Al principi et sentiràs un poc sol, açò se soluciona amb els fòrums universitaris, on trobaràs molta gent amb les mateixes pors, dubtes i il·lusions que tu, i a poc a poc, naturalment, aniràs fent amics, aniràs coneixent els teus companys de pupitre virtual. Sens dubte este és el recurs més important en este tipus d’estudis. Els primers mesos són els més difícils perquè hauràs d’acostumar-te a un nou model educatiu, descobrir on estan els temaris i després desxifrar-los, desenvolupar un hàbit d’estudi i fer front a la sensació que no podràs amb el repte. No obstant això, passat el primer any, li hauràs agafat el ritme i tot semblarà molt més fàcil.. L’Educació a distància és més autònoma, independent i fins i tot més interactiva (tecnològicament parlant) que la tradicional. Et convertiràs en autodidacta amb la satisfacció personal que això representa.

Des de casa es poden cursar estudis secundaris i universitaris. Foto ESO

103

A Espanya, la UNED va ser una de les primeres universitats no presencials. Fondo UNED

104

El nivell del professorat, el prestigi del títol i la qualitat de les pràctiques són semblants a una bona universitat presencial. De fet en el cas de la UNED, la universitat on jo curse els meus estudis, els estudiants que finalitzen Grau i es presenten a oposicions obtenen les millors puntuacions. Pots trobar multitud de titulacions amb la mateixa validesa acadèmica que a la universitat presencial i també pots optar a beques d’estudi per a fer front al pagament de la matrícula. A Espanya, actualment hi ha sis universitats que impartixen el 100% de la seua oferta universitària en modalitat online, i l’única pública és la UNED. Les cinc restants són la UOC, UDIMA, Universitat Isabel I i la UNIR. A més a més, pràcticament totes les universitats d’Espanya, estan també impartint formació online o ho faran en un futur pròxim. Encara que la majoria de la seua oferta universitària continua sent presencial, cada vegada s’oferixen més Graus en modalitat semipresencial i online 100%. Es pot optar actualment a diversos estudis a distància, des de cursos d’accés a la Universitat, passant per Graus de diverses branques, com Postgraus, Màsters o Doctorats així com cursos de formació no reglada. Si en llegir aquestes línies et sents identificat i estàs pensant a estudiar a distància t’anime moltíssim i et dic que sí que es pot. Es tracta sens dubte d’una experiència a la vida que et marca, que requerix de molta força, però que alhora et fa més fort, més constant. És una carrera de fons. Estudiar a distància és un viatge apassionant, en solitari, on ets el propietari del teu temps.

Els llibres seguixen sent elements bàsics de consulta per accedir als coneixements. Biblioteca Valenciana

105

Una eina : L’educació

Ningú torna a ser el mateix després d’estar d’Erasmus Teresa Ferrer Historiadora

Si pregunteu a algú que ha viscut un Erasmus probablement us responga que aquesta ha estat la millor experiència de la seua vida. I així ho va ser per a mi. Fa quasi cinc anys que vaig iniciar la meua aventura: la destinació, la Universitat de Bolonya. La decisió la tenia presa des d’anys enrere, tot i que mai l’havia visitada, tenia ben clar que era la ciutat perfecta per a una estudiant d’història: la universitat més antiga del món, un centre històric medieval, museus de tota mena, una oferta cultural d’allò més diversa i assequible i la presència d’estudiants procedents de tots els continents. Des del moment en què em van confirmar la concessió de la beca i l’admissió a la Universitat de Bolonya l’eufòria anava incrementant-se a mesura que passaven –he de dir que molt lentament- els mesos. I finalment va arribar el moment: setembre de 2012. Mai oblidaré el dia en què tot va començar, el meu cor albergava tota classe d’emocions, d’entre aquestes la por a allò desconegut que compartim tots els que hem estat d’Erasmus i que tant ens costa de confessar. Tot i que allí no coneixia ningú, no vaig dubtar a seguir el consell d’una bona amiga que ja havia viscut l’experiència: “només arribes, inscriu-te a l’ESN i l’ESEG”, dues organitzacions d’antics Erasmus que preparen activitats, viatges i sobretot festes per als estudiants internacionals. Les dues torres, el principal tret de la ciutat de Bolonya. Foto Teresa Ferrer.

106

I això vaig fer, mentre la burocràcia universitària avançava a pas de tortuga, la primera setmana em vaig traure les targetes d’aquestes associacions i em vaig inscriure en un viatge pel Sud d’Itàlia on coneixeria alguns dels que serien els meus millors amics durant l’Erasmus i encara avui en dia. Però aquell no va ser el meu primer viatge. Quan vaig arribar a la residència on estaria durant els primers tres mesos i vaig conèixer la meua companya d’estada nord-americana vaig fer realitat un dels meus somnis d’infantesa: viatjar a Florència. No vaig tenir molt de temps per explorar tots els racons de la ciutat renaixentista, però sabia que tornaria prompte... i així va ser. Viatjar en tren per Itàlia pot ser un caos, però la realitat és que resulta molt més barat que a Espanya. Això va significar que pràcticament cada cap de setmana organitzara un viatge; amb Trenitalia ens va passar de tot: des d’un viatge de dues hores que en va tardar cinc fins a les poques vegades que celebràvem la puntualitat del tren. L’assistència a tantíssims esdeveniments va multiplicar els grups d’amistats i feia possible que sempre hi hagués alguna activitat a fer. Celebràvem festivitats regionals d’andalusos, de polonesos, d’hindús... i acudíem a festes d’aniversari d’amistats de les amistats de les nostres amistats. Aquestes trobades tan internacionals em van ajudar a desfer-me dels tòpics de cada país, però en moltes ocasions a crear-ne de nous, i aprendre paraules en quasi tots els idiomes. Per primera vegada vaig tastar especialitats italianes, gregues, austríaques i orientals que no coneixia, i em vaig convertir en una experta en cuinar paella i truita de creïlla. Però he de reconèixer que en tot l’any no va haver res millor que la pizza i els gelats. Pràcticament es va convertir en la base de la meua alimentació i els meus pares no patien perquè “passara fam fora de casa”, doncs no en vaig passar gens.

Estudiants Erasmus a Bolonya. Foto Teresa Ferrer.

107

La Universitat de Bolonya. Foto Teresa Ferrer.

108

Com tota ciutat poblada majoritàriament per estudiants, pertot arreu hi havia ofertes, les nits que eixíem sempre ens podíem permetre sopar fora. Al nord d’Itàlia hi ha uns tipus de bars que es coneixen com “Aperitivo”: pagàvem la beguda (que solia eixir per uns cinc euros) i podíem menjar totes les tapes que desitjàrem, tot i que no se solia menjar massa perquè després ens estava esperant la gelateria. A mesura que avançaven els mesos, les classes a la universitat, la convivència i els esdeveniments permeteren que la immersió lingüística en l’italià fóra total. Ja no havia de recórrer a l’anglès, a altres amics perquè em feren de traductors o al llenguatge de gestos. Les classes a la universitat les gaudia moltíssim. Vaig tindre la sort que el meu coordinador a la Universitat de València no fóra gens estricte amb les convalidacions, cosa que em va permetre cursar a Bolonya assignatures interessantíssimes de distints àmbits entre les humanitats i les arts. El pànic va vindre quan em vaig assabentar que els exàmens havien de ser orals i en italià, però tot va anar molt bé finalment. No havia comptat amb el fet que totes les experiències que havia viscut a l’Erasmus em suposarien implícitament una preparació per poder parlar amb desimboltura i seguretat als exàmens. El final del període d’exàmens va suposar un moment d’alegries i festejos, però alhora, va comportar la part trista. Es tancava una etapa i ens vam haver d’acomiadar de moltíssima gent que no sabíem si tornaríem a veure en el futur. L’última setmana va resultar molt dura. Mentre resava a tots els déus perquè no passara, a l’avió no vaig poder evitar que m’envaïren els plors mentre obria la bandera italiana i llegia les dedicatòries que m’havien deixat els amics. I és que no els puc considerar amics: vam crear una família, uns llaços que es van magnificar moltíssim aquell any per compartir alegries, tensions, pors i problemes, però especialment moments de felicitat absoluta que mai oblidarem. En la maleta de tornada vaig portar totes aquestes experiències, amistats, la confiança i maduresa que sols un any vivint a l’estranger et pot aportar. Però sobretot, vaig tornar carregada de sensacions que no han deixat d’acompanyarme des d’aleshores: la primera d’aquestes va ser una sensació d’estranyesa en tornar a casa. Ningú torna a ser el mateix després d’estar d’Erasmus i no hi ha cap altra experiència que et puga omplir el buit que se sent a la tornada. És una nostàlgia que només comprenem aquells que ho hem viscut. Per això, tots els amics amb qui vaig coincidir hem tractat d’allargar al màxim la nostra vida d’estudiants internacionals amb beques doctorals, Erasmus, pràctiques o col·laborant en associacions com l’ESN. Hem tractat de veure’ns tots els anys i organitzar viatges. Però tots estem d’acord que no és el mateix. Sols hi ha un Erasmus a la vida: és dur sentir que s’ha acabat, però no viure l’experiència és un error terrible.

109

Una eina : L’educació

Anglès des de l’inici: La clau per a les portes d’un món globalitzat Lucía Osa-Melero Professora Assistent de Llengua Espanyola a Duquesne University Pittsburgh, Pennsylvania, Estats Units. És molt comú, per a un ciutadà d’a peu, no donar-li la suficient importància a l’anglès per diferents motius que són totalment comprensibles. – Mai no el necessitarem ací al meu poble – Si no l’escoltem a la nostra vida quotidiana per què l’hauré d’escoltar en un futur? – Total, si l’espanyol es parla a tota Amèrica Llatina i cada vegada més als Estats Units, amb l’espanyol vaig bé. Amb justificacions com aquestes, ens fem a la idea que l’anglès existeix i és valorat, però que a nosaltres ni ens va ni ens ve, bo ni ens anava ni ens venia, perquè encara que no vulgues, l’anglès ja no és només una matèria a l’escola, és més bé la clau per a obrir-te el món al que vivim avui. Estem cansats de llegir a la premsa i escoltar a les notícies que vivim en un món globalitzat on la llengua més parlada és definitivament l’anglès. – Vols ser turista fora d’Espanya? Parla anglès; – Vols estudiar a una altre país? Parla anglès; – Vols expandir la teua empresa? Parla anglès ; – Vols que et consideren millor a l’hora de buscar feina? Parla anglès;

Classe de conversació i composició en espanyol (Octubre 2015). Col·lecció Lucia Osa-Melero

110

– Vols entendre les noves pel·lícules que vénen de Hollywood? Entén anglès;

– Vols estar al dia amb la música? Entén anglès. Vols tindre un cervell sa amb un índex baix d’ Alzheimer? Aprèn anglès. A menys que vulgues quedar-te al teu poble i viure una vida local fent les mateixes coses de sempre amb la mateixa gent de sempre (que és una decisió totalment respectable), l’anglès es una de les claus per a una vida satisfactòria professional i personalment. Qui anava a dir-me al voltant de l’any 1987 i 1988, quan l’anglès de veritat era una llengua estrangera a Espanya o només una matèria a l’escola, que l’anglès i l’aprenentatge de llengües li donaria un gir de 360 graus a la meua vida? Un gir en direcció a la superació i a la satisfacció professional. Gràcies a uns pares interessats per la meua formació acadèmica, quan tenia 12 anys m’anotaren a classes particulars d’anglès. Al complir 16 anys, demostrant interès per la llegua francesa, vaig participar en un intercanvi amb una família del nord de França i vaig passar allí 6 setmanes exposada dia i nit al francès. A l’estiu següent una altra vegada al mateix país, a una escola de francès, i després ho vaig enllaçar amb els estudis de filologia anglesa. Jo no tenia més talent que ningú ni ho tenia més fàcil que ningú, però el que si tenia eren unes ganes fortíssimes de descobrir el que hi havia més enllà del meu país i de conèixer noves cultures, noves tradicions i com no, noves llengües. Cinc anys d’estudis de filologia anglesa m’ajudaren a adonar-me que l’anglès era la millor ferramenta que podia tindre a la butxaca si volia seguir explorant nous mons i fer d’aquest descobriment la meua professió. Amb els estudis universitaris acabats, em vaig traslladar a Estats Units per continuar amb els estudis d’educació i llengua.

Estudiant de conversació i composició donant classes de cultura hispana a una parvulari. Duquesne University, octubre 2015. Col·lecció Lucia Osa-Melero

111

No és d’estranyar que la passió personal i la professional puguin confluir de tant en quan i et donen l’oportunitat de treballar del que realment t’apassiona. La conscienciació de la societat sobre l’aprenentatge de llengües des d’edats infantils ha segut i és el meu objectiu i passió com a professional de llengües estrangeres. I des d’aquesta posició vull reflexionar sobre la importància de l’anglès a l’educació primària en ple segle XXI. No estem sols, ja no som ciutadans només de Cullera, ja no estem aïllats. Ara ja som ciutadans del món, i per a ser uns ciutadans del món preparats i actius, hem de saber, entendre, parlar i gaudir de l’anglès. La pregunta ara és: Quina és la millor forma de preparar-nos per a ser ciutadans globals amb domini de l’anglès? Escoles bilingües des de xiquets. Eixa és la solució ideal si de veritat agafem la qüestió per l’arrel. De majors podem fer estades a l’estranger, una vegada som adolescents o passem dels 20 anys, però hem de ser conscients que esperar fins l’adolescència no beneficia al aprenent de llengües, posposar el procés d’aprenentatge fa que aquest procés es convertixca en una tasca complicada i accelerada, i en moltes ocasions en un procés tediós. Hi ha tantíssims avantatges al començar l’aprenentatge de l’anglès des de menuts. No es pensen que l’únic benefici és el poder comunicar-se verbalment, la comunicació és només un de moltíssims beneficis. Com han afirmant unes investigacions recents, els xiquets que practiquen dos idiomes durant la infantessa canvien la forma que el cervell funciona, ajudant a incrementar la concentració i la capacitat per a resoldre problemes diaris. Un estudi publicat a Annals of Neurology ha demostrat que el bilingüisme retarda el deteriorament cognitiu que sofrim els humans a mesura que anem fent-nos majors. El poder entendre i parlar dos o més idiomes produeix un impacte positiu en la cognició, és a dir, ens fa pensar millor. Per aquestes raons, l’educació bilingüe a nivell de primària és la tendència educativa a molts països d’Europa i diverses zones d’Estats Units. L’interès social i educatiu respecte als idiomes ha justificat que els currículums escolars s’adapten i creen un espai per a l’ educació bilingüe a nivells inicials. És relativament coneguda l’afirmació de que el bilingüisme des de l’etapa infantil transforma i organitza l’estructura física del cervell. Aprendre un segon o tercer idioma favoreix un desenvolupament sòlid de l’escorça frontal del cervell. L’efecte que el bilingüisme o trilingüisme té amb els xiquets està comprovat: les capacitats lingüístiques experimenten un progres més àgil i extens; la comprensió i l’ús del llenguatge no verbal millora notòriament i l’atenció i la flexibilitat cognitiva dels xiquets que aprenen varies llengües augmenta. S’ha comprovat que des dels quatre mesos de vida els nadons són capaços de diferenciar dos llengües. Altres investigadors reiteren que les llengües adquirides abans dels 5 anys s’incorporen al cervell de forma més senzilla i lateralitzada de manera que el seu ús no suposa cap esforç addicional per al xiquet. Per altra banda, els experts també anoten que la eficàcia del domini de llengües disminueix significativament una vegada hem passat la pubertat, doncs l’esforç cognitiu i el treball per a evitar errors i interferències augmenta dràsticament. No obstant això, no està tot perdut si no tingueres la oportunitat d’aprendre una segona llengua quan eres menut, encara hi ha uns pocs beneficis a la adolescència. Els investigadors apunten que la capacitat per adquirir la gramàtica i les destreses semàntiques, es a dir, el significat de les paraules, es pot adquirir sense major problemes a una edat adulta, i amb molt d’esforç es pot aconseguir una elevada competència en la llengua estrangera.

112

I ara que coneixem els beneficis de parlar una segona o tercera llengua, què podem fer a les escoles per a que aquests beneficis estiguin presents a l’educació primària?. En la meua opinió, la clau està en adoptar mètodes pedagògics enfocats a l’aprenentatge de llengües des de les primeres etapes de la vida. La immersió lingüística, es a dir, el poder viure al lloc on totes les persones al voltant parlen la llengua, ha demostrat i segueix demostrant ser la forma més eficaç i natural de l’aprenentatge de llengües, però clar, no es realista pensar que els menudets de casa puguen viure en un entorn autènticament d’immersió. No podem enviar als xiquets de 5 o 6 anys a Anglaterra o a Estats Units a fer una estada d’un mes, però el que sí podem fer és convertir les aules en espais locals d’immersió lingüística. Ací és on la funció del docents i directius del centre educatiu és decisiva. Una classe d’immersió total en anglès recrea les situacions reals de l’ús del idioma estranger al seu context natural. Les activitats pedagògiques imiten al màxim l‘entorn de parla anglesa, és a dir, imitar els entorns que trobaríem si viatjarem a Anglaterra, Irlanda, Estats Units o qualsevol altre país de parla anglesa. Per example, convertir les classes en un restaurant de Londres, un teatre, un supermercat, un quiosc de “fish and chips”, una casa d’una família tradicional anglesa, una botiga d’aliments, un hotel, un circ, així com activitats culturals, viatges imaginaris, música, pel·lícules, jocs tradicionals del país que estem estudiant, persones natives angloparlants com a invitats a classe, etc...Aquest tipus d’activitats han d’anar de la mà de l’educació primària per a poder mostrar als nostres xiquets que aprendre una llengua estrangera pot ser un procés divertit que no necessàriament implica traduir i completar exercicis al llibre. Es la millor forma en que els estudiants monolingües puguen desenvolupar la competència lingüística necessària per a poder gaudir dels beneficis de l’anglès. Hi ha il·limitades opcions per a convertir les quatre parets de l’aula en un espai on la llengua estrangera siga l’única ferramenta de comunicació. Pot ser que sone complicat al principi, però els menuts s’adapten a noves situacions sense majors dificultats. Hem de recordar, i celebrar, que la majoria dels nostres xiquets ja són bilingües amb el valencià i el castellà. Aprendre una tercera llengua no és tan costós com pensem. Els beneficis d’una tercera llengua posarien als nostres xiquets a un lloc privilegiat en comparació amb xiquets d’altres països. Amb dos primeres llengües i domini de l’anglès, el xiquets bé podrien estar per endavant de molts xiquets de països europeus o dels Estats Units, i bé podrien accedir a la clau que obri les portes del món globalitzat, no del món que vindrà, sinó del món al que ja vivim. Estades a l’estranger: la millor forma d’aprendre anglès. Fons City of London

113

Lâ&#x20AC;&#x2122;educaciĂł en la

C. Valenciana

L’Educació

en la

C. Valenciana

La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià: Una eina de convivència i integració Ciprià Ciscar Conseller de Cultura i Educació, 1981-1989

La publicació el 23 de novembre de 1983 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), que s’havia aprovat sense cap vot en contra a Alacant, on les Corts Valencianes s’havien reunit expressament amb esta finalitat, va permetre que a partir d’aleshores, esta ciutat quedara definitivament incorporada a l’imaginari col·lectiu de fites importants en la recuperació del valencià: Normes de Castelló, Generalitat Valenciana, Llei d’Alacant. Per a poder obtindre este resultat es van haver de superar els entrebancs que posaven les altres forces polítiques. Els aspectes més controvertits per a donar suport a la nova llei eren dos. El primer feia referència a l’obligatorietat de l’ensenyament, i per tant, a l’apartat IV del preàmbul. Per motius diferents, esta afirmació era rebutjada tant pels parlamentaris de la dreta com pels representats del Partit Comunista del País Valencià (PCPV), i per això l’article 18 va ser aprovat només amb el suport dels parlamentaris socialistes, si bé és cert que en la votació final el PCPV hi va votar a favor. L’altre aspecte es referia a la delimitació territorial de la llei de l’apartat X del preàmbul, en el qual es pren com a model dels territoris predominantment valencianoparlants el mapa i la relació de poblacions que havien confeccionat l’Institut de Filologia Valenciana de la Universitat de València i de la Universitat d’Alacant. La Llei d’Ús i Ensenyament va ser aprovada durant el mandat de Císcar com a conseller de Cultura i Educació

116

Esta delimitació no era compartida pels representants de la dreta, que volien declarar zones castellanoparlants, entre altres, les ciutats d’Alacant i de València adduint la realitat sociolingüística d’aleshores. Actualment és un fet acceptat per totes les forces polítiques i socials que el valencià és la llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constituïx la més destacada i peculiar senya d’identitat, la qual representa la millor eina de convivència i integració de totes les persones que viuen i treballen en el nostre territori. A hores d’ara la LUEV és la llei més veterana de tot l’ordenament jurídic valencià i possiblement una de les més antigues de tot l’Estat, ja que fins i tot l’Estatut d’Autonomia, que li donava suport legal, ha sigut modificat pel Parlament espanyol a proposta de les Corts Valencianes, així com la mateixa Constitució. Que s’aprovara sense cap vot en contra no vol dir que el seu desplegament haja estat absent de dificultats de tot tipus: des de tècniques fins a lingüístiques, passant per les organitzatives, les formatives o les de fabricació de materials tant per als alumnes com per al professorat. Els primers governs de la Generalitat del PSPV-PSOE van desplegar una nombrosa i a vegades conflictiva normativa, que va comptar, si més no, amb el suport dels ciutadans més progressistes del nostre país ―la participació era molt més alta que ara― i sobretot amb l’ajuda inestimable d’un bon nombre de professors i organitzacions sindicals, que amb la seua entrega i ―en moltes ocasions― sacrifici personal foren els principals valedors d’una reforma educativa sense precedents, i amb el seu aval possibilitaren que moltes mares i pares acceptaren de molt bon grat que aquella innovació educativa s’estenguera per totes les comarques valencianoparlants, en un primer moment, i a continuació per la resta del país. L’arribada de Partit Popular al Govern de la Generalitat l’any 1995 va frenar el desplegament de la llei. El llarg període del Govern del PP ha comportat una paralització de noves iniciatives normatives amb incidència real en la implantació efectiva de l’ensenyament, i sobretot de l’ús, alhora que han anat buidant-se de contingut moltes de les mesures posades en marxa pels governs del PSPV-PSOE, com ara la formació del professorat, l’elaboració de materials per a alumnes i professors, i la incorporació progressiva de l’ensenyament en valencià en l’educació privada i concertada. El nou Govern de la Generalitat ha assumit el repte de donar un nou impuls al procés de valencianització del nostre país, per tal de recuperar el temps perdut i aconseguir un ampli i conscient consens entre els protagonistes de l’educació (alumnes, pares i professors) que ens permeta continuar la senda d’un necessari, estimulador i gratificant procés, permanentment inacabat, de normalització lingüística i cultural del nostre poble.

117

L’Educació

L’ofici de ser mestre

en la

C. Valenciana

Josep Antoni Fluixà Mestre i director de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure (Joan Salvat-Papasseit) L’ofici que més m’agrada és l’ofici de ser mestre. I dic «ser», i no «fer de mestre», perquè per a mi treballar de mestre és una condició permanent a la meua persona, i no un atribut que dura només mentre s’està fent la tasca professional que s’associa amb la paraula de «mestre». Una paraula que jo ara utilitze en el seu genèric masculí/ singular, perquè parle en primera persona, però que, evidentment, és vàlida també per a tots aquells companys i companyes -les mestresque viuen l’ofici que compartim amb la mateixa passió i intensitat amb què jo ho faig. Una passió i una intensitat que, amb el pas dels anys, ha anat canviant. I ara, quan sóc més a prop de la jubilació que no dels anys inicials de la meua vida professional, puc dir, amb orgull, que no tinc la mateixa il·lusió que quan vaig començar, sinó molta més. I, per això, cada dia encare el meu treball com si fóra el primer: amb el dubte de saber si allò que vas a fer a l’aula tindrà o no tindrà èxit, amb els nervis per saber quina resposta rebràs dels teus alumnes, dels teus xiquets i xiquetes que estimes com si foren teus.

El poeta Joan Salvat-Papasseit pretenia que el dels mestre fora un ofici “de bon viure”. Arxiu Joan Castelló

118

Sí, això és cert, però ara tens una experiència que abans no tenies i una seguretat que et fa arriscar més. Saps que no passa res, que tots -ells i tu- aprenem dels errors. I que és necessari equivocar-se en més d’una ocasió per superar-se, per millorar. Per tant, no passa res si introdueixes en la teua pràctica docent qualsevol novetat que no hages aplicat abans. Segurament, els teus alumnes t’ho agrairan, perquè la monotonia no és una tècnica bona per al seu aprenentatge. Ni tampoc per al teu ofici. La monotonia porta a la pèrdua de l’emoció, a la repetició d’unes mateixes activitats i, més a la curta que a la llarga, a l’avorriment. I l’avorriment és letal per a un ofici com el nostre. L’avorriment ens pot portar al rebuig i a l’odi, a desitjar que els dies i les hores de treball s’acaben quan més prompte millor, i, finalment, a deixar de sentir-nos «ser mestres» també fora de l’aula i viure una vida que, en definitiva, no volem. Per contra, si no deixem que la desgana ens guanye i optem per un treball que tinga en compte els xiquets i les xiquetes, que guanye amb l’experiència i que es multiplique amb cadascuna de les novetats que s’hi aporten; aconseguirem que el nostre siga un ofici «de bon viure», tal com deia Joan Salvat-Papasseit al primer vers del seu extraordinari poema titulat L’ofici que més m’agrada. Serem més feliços! Sobretot, perquè serem testimonis d’una tasca creativa que, molt sovint, sense adonar-nos ens enriquirà com a persones. Sincerament, crec que els bons mestres no podem passar pel nostre ofici, per la nostra acció docent, sense transformar-nos i sense transformar, alhora, la societat que ens envolta. I dic la societat i no només els nostres alumnes, perquè la nostra finalitat no ha de ser només ensenyar uns continguts als xiquets i les xiquetes, sinó transmetre una educació i uns aprenentatges que servisquen per fer dels nostres alumnes uns ciutadans presents i de futur conscients de la seua necessària participació i implicació en la vida social i cultural del seu poble.

Estic condemnat a innovar en l’educació. Col·lecció de Josep Antoni Fluixà

119

No hi ha res que m’alegre més que trobar-me antics alumnes que, amb independència d’haver aconseguit un títol universitari o no, han esdevingut persones amb valors socials positius, persones implicades en associacions de caràcter festiu, cultural o social, persones que participen en la vida del seu poble i que tenen actituds de respecte cap als altres i de solidaritat envers els més necessitats. Quan me’ls trobe, m’agrada pensar que una part del seu caràcter i del seu mode de viure van ser reforçats pel meu treball. I, aleshores, pense que ha valgut la pena ser mestre. I que continua encara valent la pena ser mestre, a pesar de tots els canvis socials i polítics que han transformat la societat en els últims anys. Una transformació que tu, si t’has mantingut fidel a l’ofici de ser mestre i no només a treballar de mestre, has viscut també, transformant-te alhora. Perquè, evidentment, jo no puc ser ara mateix el mateix mestre que fa deu, vint o trenta anys, quan vaig començar a exercir. He de ser, per força, diferent. He d’aplicar unes tècniques i uns instruments distints. Per això és tan important la innovació educativa. Una innovació basada en la formació del professorat i en una actitud oberta als canvis, perquè els canvis lluny de fer-nos por, ens han de provocar alegria, lluny de fer-nos sentir insegurs, han de reforçar la nostra autoestima. De fet, un dels plaers més grans que experimente és la satisfacció amb què contemple la cara d’emoció dels xiquets i de les xiquetes quan comprove que una determinada activitat, que no havia fet mai abans, té l’èxit que esperava. A hores d’ara, seria incapaç de renunciar a aquest plaer. Estic, per tant, condemnat, afortunadament, a innovar i a fer de la innovació una actitud assídua en la meua pràctica diària. Vaig tindre la sort de fer-ho en els meus anys inicials com a mestre, introduint xicotets atreviments que trencaven el model tradicional de relació entre mestres i alumnes. Vaig modificar a poc a poc l’acció de transmissió oral d’uns continguts impartits com una veritat absoluta des de l’alçada de la meua autoritat com a mestre i vaig modificar la meua actitud professional, introduint a l’escola també la meua personalitat com a escriptor i activista cultural. Si volia realment fer un treball cooperatiu amb els meus alumnes, si volia una escola que educara per a la vida, havia de fer visible la meua vida també a l’escola. Havíem d’aprendre tots amb el mètode, amb la pràctica, amb independència dels continguts conceptuals treballats. Ensenyava i aprenia amb l’actitud, amb el tracte als altres, amb el respecte i la solidaritat que mostrava. Amb el pas del cursos, aquella inicial actitud innovadora s’ha anat reforçant i ampliant. I ara puc dir, amb modèstia, que estic més preparat que mai, perquè m’he anat enriquint com a persona i com a professional. I crec que això és molt bonic i m’agradaria transmetre-ho als nous mestres. Que no entren fent el mateix que van fer els seus mestres amb ells, ni tan sols fent allò que feien els seus millors mestres! Que tinguen un esperit de renovació constant, que experimenten, que avancen aprenent, si és precís, de les errades, que estimen i visquen el seu ofici, perquè només si ho fan així aconseguiran la felicitat, o almenys un cert grau de felicitat en el camp laboral. I no és tan difícil fer-ho.

120

És cert que caldrà que es formen de manera continuada, és cert que caldrà un esforç més enllà de l’aula, és cert que no sempre comptaran amb la complicitat i la participació dels companys i de les companyes, però poden estar segurs que tindran l’agraïment de les persones que més ens han d’importar: els nostres xiquets i xiquetes. Però també és cert que, sovint, les innovacions poden ser molt fàcils d’aplicar i d’aprendre. A mi, per exemple, sempre m’ha agradat observar què fan els altres i imitar aquelles activitats que he considerat interessants. He anat a molts cursos i sempre he tret alguna idea per a aplicar a l’aula. De tots he aprés i continue aprenent. En els últims cursos m’he atrevit a posar en pràctica sessions d’animació lectora a nivells diferents de la meua tutoria, amb la col·laboració de la mestra o del mestre de cada curs. I ara he començat també a fer tertúlies literàries -una renovada proposta que he vist aplicar en molts altres centres i que funciona excel·lentment-. He fet sessions d’apadrinament lector i -qui m’ho anava a dir!- he començat a treballar amb la pissarra digital i a descobrir les enormes possibilitats que té l’accés a Internet a l’escola. He convertit els meus alumnes en investigadors permanents i en lectors de premsa digital. Per sort, ara tenim més i millors recursos. Fem, en conseqüència, de l’escola un espai de vida, de creativitat i de creixement personal: un espai de bon viure. I gaudim amb el nostre ofici: l’ofici de ser mestre. L’ofici que més m’agrada. Ara tinc més il·lusió que quan vaig començar. Col·lecció de Josep Antoni Fluixà

121

L’Educació

en la

C. Valenciana

Una nova educació per a un nou temps Toni Picazo Professor d’Institut

Corren vents de canvi en el món de léducació. Vents que no bufen en un únic, ni idèntic, sentit. Però sí que compartixen la necessitat d’adaptar el sistema educatiu vigent als canvis –profunds i acceleratsde la societat del nostre temps. Parlar d’educació s´ha posat de moda. El tema ha traspassat les parets de láula, per a fer-se un lloc en la nova àgora dels mitjans de comunicació i les xarxes. Però més enllà de modes, de conjuntures i situacions puntuals, no és cap casualitat que siga en aquest temps de revolució tecnològica, de comunicació digital, de globalització, quan tothom se’n adone que en molts sentits léscola continua essent una de les poques institucions ancorada en una època industrial, inexistent a hores d’ara. I en un model d’ensenyament tradicional, deutor encara de la vella escolàstica, que sembla haver-se quedat absolutament desfasat. Ara bé, que aquest debat s´haja posat d’actualitat, no vol dir que no hi haja hagut fins ara innovació als centres educatius. Ni que no s´hagen tirat endavant propostes de canvi de manera continuada. Els bons educadors saben ben bé que constantment han d’adaptar la seua tasca a la realitat canviant de láula, la qual no deixa de ser un reflex de la realitat canviant de la mateixa societat. Lónada innovadora que recorre els nostres centres educatius no ha aparegut, per tant, del no-res, sinó que recull una llarga tradició de moviments de renovació pedagògica que de sempre s´han constituït en avantguarda del canvi educatiu. Perquè han sigut els mestres, els professionals

122

Hi ha que posar fi a un model d’ensenyament tradicional. Llibre de rondalles del mestre Aguilar (1895). Arxiu Rafael Solaz

de lénsenyament, els que –independentment del marc legislatiu amb què s´hagen topat- han fet avançar i progressar léscola. Els que han esmerçat bona part de les seues energies per a adaptar-la a la realitat canviant de léntorn; per tal de donar resposta a les noves demandes, a les noves necessitats, del seus alumnes. Però és lògic que en aquesta cruïlla en què es troba lénsenyament a hores d’ara, es reflexione, séspecule, sobre quin ha de ser el model educatiu de les properes generacions. Un model caracteritzat, se’ns dubte, per una significativa pèrdua de protagonisme del que ha estat el nucli de léducació tradicional, ládquisició de continguts, de coneixements. Caldrà, més bé, posar l´èmfasi a partir d’ara en la forma d’accedir a ells. I sobretot, en la manera com s´haurà d’interpretar, i de filtrar, eixe autèntic oceà d’informació que els alumnes tenen a la distància d’un sol clic. Serà prioritari, per tant, ensinistrar-los per a que sàpien destriar el gra de la palla. I això sols podrà assolir-se si formem alumnes amb criteri propi, amb capacitat crítica. En eixe sentit, caldrà continuar aprofundint en el camí obert des de ja fa un temps, de posar el punt de mira en els procediments, en ládquisició de destreses. En tot allò relacionat en els processos mentals que séngeguen en tot aprenentatge. També en léducació en valors, és clar. Tot plegat aboca a la necessitat de replantejar el rol del mestre. Ja no pot ser un simple transmissor de coneixements. Sinó, ara més que mai, s´ha de convertir en una espècie de gestor de les sinèrgies que es puguen crear a láula. En definitiva, en lácompanyant ideal –en el coach, si voleu- de lálumne en tot el procés d’aprenentatge. No pot ser ja l´única font dipositària del saber. Més aviat, la seua tasca principal serà la d’obrir –suggerir- nous camins als seus alumnes, oferint-los -sempre que es puga- diverses possibilitats. Sense imposar res, però fent valdre la seua autoritat –diríem que moral- per a estimular-los, per a motivar-los, al llarg de tot aquest procés tan engrescador de láprendre a aprendre. Potenciant també el treball cooperatiu, per tal que láprenentatge fluïsca no en una sola, sinó en una multiplicitat de direccions. Cosa que resultarà enormement enriquidora no sols per al mateix procés, sinó per a tots els agents que hi participen. També per al mateix mestre, és clar, donant sentit a aquella cèlebre màxima de Ciceró, “si vols aprendre, ensenya”. Mímagine, per tant, léscola del futur com una escola més cooperativa, en què es potenciarà el treball en grup per damunt del treball exclusivament individual. I on símpulsarà un aprenentatge basat, molt sovint, en projectes, al voltant dels quals els alumnes, organitzats en equips, estudiaran i investigaran a partir d’un tema determinat. I seran ells mateixos els que explicaran a la resta dels companys les descobertes, i tot allò que hagen aprés al llarg d’aquest procés novedós. Que ells mateix séncarregaran també d’avaluar. Aquesta nova forma de treballar implicarà, així mateix, canvis radicals en la distribució i característiques dels espais i instal·lacions dels nostres col·legis i instituts. Caldrà aules més acollidores, amb més mitjans i que faciliten aquest treball en grup. Amb més zones d’esbarjo i espais comuns per facilitar la interacció dels diversos agents del procés d’ensenyament/aprenentatge. Fugint de la distribució tan compartimentada –i tancada en si mateix- dels edificis actuals. Caldrà dissenyar centres oberts al món exterior, per a propiciar un contacte més fàcil i directe amb el barri, amb la realitat del voltant. I si es pot també amb la natura, millor que millor.

123

S´haurà de fugir d’una educació estandaritzada, potenciant-ne una altra que camine cap a la personalització, cap a látenció individual de lálumne. Una educació, a través de la qual els alumnes puguen descobrir per si mateix les seues qualitats, però també el que veritablement els interessa i apassiona. És per això que a láula s´haurà de treballar tot allò relacionat amb la gestió emocional i afectiva. I és que, dins d’aquest nou paradigma educatiu que sóbri pas d’un temps ençà, està prenent cada vegada més força el que sánomena educació de les emocions. Integrada per tot un conjunt d’ensenyaments, reflexions, dinàmiques, metodologies i eines d’autoconeixement dissenyades per a potenciar la intel·ligència emocional. És a dir, el procés mental per mitjà del qual els xiquets i els adolescents de hui en dia podran resoldre els seus problemes i conflictes. No s´ha de perdre de vista que l´ésser humà naix amb un potencial a desenvolupar. I que la funció principal de léducador, com ja s´ha dit, ha de ser acompanyar els alumnes també en el seu procés d’evolució i maduresa emocional. En definitiva, i com deia un col·lega de professió, preparar-los per a enfrontarse amb garanties d’èxit a eixa espècie de selva en què s´ha convertit la societat actual. Una societat, molt sovint hostil, que els espera només acaben la seua vida acadèmica. I un dels pilars fonamentals d’eixa nova escola, sens dubte, haurà de ser el del foment de la creativitat. No sols per a estimular les habilitats pròpies de cada alumne, sinó per a preparar-lo de cara a un futur, en què haurà de buscar per ell mateix solucions i respostes als problemes que esta societat canviant vaja plantejant-li. És un contrasentit que, ara mateix, en l´àmbit professional es demane gent creativa, innovadora, emprenedora, que pense per si mateix, amb idees originals, que busque solucions pròpies, mentre el sistema educatiu tracta els alumnes com a objectes d’una cadena de muntatge. I en què l´únic objectiu sembla ser lácumulació de coneixements i informació, per a ser aplicada després en aquell lloc de treball per al qual se suposa que estem qualificats. Potser no ens hem adonat dels canvis socials i tecnològics que han transformat el món. Ni que tindre un títol –ni que siga universitari- no ens assegura un lloc de treball. Paradoxes de la vida, mentre al món laboral es demana cada vegada més una intel·ligència diversa, el model educatiu actual sembla anul·lar la creativitat i léxperimentació. Sembla com si estiguérem educant a les noves generacions per a viure en un món que ja no existeix. I per a fomentar la creativitat dels alumnes, res millor que integrar láctivitat artística, en les seues múltiples i diverses manifestacions, dins la vida quotidiana del centre educatiu i convertir-la en una de les seues senyes d’identitat. Algú va dir que léducació no necessita que la reformen, sinó que la transformen. Per sort, hi ha en láctualitat moltes experiències, moltes iniciatives, que van en eixa línia i ens permeten ser optimistes de cara al futur. Sense anar més lluny, ací a Cullera tenim la sort d’estar a lávantguarda de la innovació educativa. De les diverses experiències que séstan portant a terme hui en dia, és especialment interessant la de la conversió del Col·legi de lÉscolaica en Comunitat d’Aprenentatge. Si es fera una consulta entre els experts sobre quina seria léscola ideal, hi hauria una coincidència bastant generalitzada a definir-la com una escola que no sols millorara els resultats acadèmics dels alumnes, sinó que a més afavorira la convivència del conjunt de la comunitat educativa. Una escola on tots els alumnes tingueren les mateixes possiblitats d’èxit i on les famílies participaren de manera activa en láprenentatge dels seus fills i filles.

124

En eixe sentit, les Comunitats d’Aprenentatge s´han constituït en un projecte de transformació sociocultural del centre educatiu i del seu entorn, i responen molt bé a eixe perfil de donar resposta als reptes i necessitats que planteja léducació del segle XXI d’una manera igualitària. Per a aconseguir-ho es basen en diferents actuacions d’èxit –tertúlies literàries dialògiques, grup interactius, model dialògic de resolució de conflictes, formació i participació dels familiars…-, la base de les quals és la interacció i láprenentatge dialògics, i que pretenen garantir no sols l´èxit educatiu dels seus alumnes, sinó també el personal, social i professional. No cal insistir que les Comunitats d’Aprenentatge són un projecte educatiu en procés i que el seu model d’escola està en contínua construcció. Però no cap el menor dubte que han dibuixat un camí per construir i, per descomptat, és un bon model de referència per afrontar els reptes de léducació del futur. Amb la seua constitució en Comunitat d’Aprenentatge, lÉscolaica ha fet reviure, d’alguna manera, el mateix esperit transformador que impulsà a aquella colla de cullerots il·lustrats, tolerants i lliurepensadors que la fundaren a començaments del segle passat. Una escola que ells la volgueren oberta al saber científic, laica i d’inspiració racionalista. Una institució escolar posada al servei dels ciutadans del nostre poble a fi que Cullera poguera progressar pels camins de la ciència i de l´ètica, del pensament i de la llibertat. Més d’un segle després, eixe hauria de ser lóbjectiu últim no sols de lÉscolaica, sinó del model educatiu del Segle XXI, el d’impulsar la formació de ciutadans crítics –com deia el gran Galeano, “ensenyar és ensenyar a dubtar”- i participatius, amb valors democràtics i competents per a interactuar amb el món i desenvolupar-s´hi. Un repte més que estimulant i apassionant, no cal dir-ho. Que val la pena afrontar-lo amb una bona dosi d’il·lusió i energia positiva. Potser, ens hi estem jugant bona part del futur de les pròximes generacions.

Educació més participativa al segle XXI. Taller de lectura. Arxiu Fundació Bromera

125

L’Educació

en la

C. Valenciana

CEIP 103: volem una educació sense barracons Raquel Lafarga Presidenta de l’AMPA Col·legi 103

Durant els últims nou cursos els pares del Col·legi d’Infantil i Primària CEIP 103 estem lluitant per aconseguir unes instal·lacions dignes per als nostres fills. El primer que reclamem és un edifici que complisca amb els mínims exigits per la llei per al normal desenvolupament de l’educació de tots els alumnes. A diferència d’altres col·legis, no tenim instal·lacions esportives en el pati, ni gimnàs, ni una sala de reunions o saló d’actes, ni biblioteca, ni uns banys dignes que no s’embossen cada vegada que els usen els xiquets... A més a més, l’ombra que hi ha en el pati és insuficient per als 400 xiquets que estan matriculats. L’actual col·legi es va engegar mitjançant el Decret 156, de 2 d’octubre de 2009, de la Conselleria d’Educació, publicat en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana nº 6.117 de 6 d’octubre de 2009. Un any després, al maig de 2010, el Síndic de Greuges ja va recomanar a la Conselleria que regularitzara la situació jurídica i patrimonial de la parcel·la dotacional educativa situada en el número 40 de l’avinguda Balears de València, ocupada antigament per l’empresa química Cross, i en la qual estava previst implantar el col·legi públic número 103, i que adoptara totes les mesures necessàries per a agilitar els tràmits per a l’inici de la construcció del centre. Les instal·lacions que des d’un primer moment ofereix el col·legi desmotiven els pares: són molts els que decideixen canviar de centre perquè no són les adequades o simplement no el trien com a primera

126

Alumnes i pares del Col·legi 103 diuen No als barracons i reivindiquen unes instal·lacions dignes. Arxiu Ampa Col·legi 103

opció per als seus fills, i amb raó. Per si fóra poc, en el curs 2013-2014 la Conselleria va decidir suprimir una línia d’Infantil i no es van oferir places en alguns cursos de Primària per a unificar classes. Eixa tendència negativa ha continuat i, per desgràcia, en aquest curs 2016-2017 han disminuït notablement els nous ingressos en Infantil. L’objectiu de l’anterior govern de la Generalitat era que el col·legi desapareguera, ja que sempre van posar traves i més problemes per a evitar ampliar el nombre d’alumnes matriculats, i així aconseguir eliminar unitats a poc a poc. Per als que no ho sàpien, el Col·legi 103 està format íntegrament per barracons, uns mòduls prefabricats metàl·lics que es van instal·lar de manera provisional fins que l’edifici estiguera construït. Lamentablement enguany eixirà la primera promoció de xiquets que han estudiat “provisionalment” en unes instal·lacions no adequades mentre les obres van acumulant més i més retards. Estic segura que ningú vol unes instal·lacions educatives com aquestes per als seus fills, però com els xiquets que estudien en aquest centre no són els fills dels nostres polítics no s’han pres les mesures oportunes per a acabar amb una “provisionalitat” que es perllonga any rere any, curs després de curs. Eixos polítics han estat més preocupats per omplirse les butxaques amb trames de corrupció i malversació de diners públics, com en el cas del tristament famós “càrtel dels barracons”, que per fer un col·legi digne, amb les instal·lacions adequades. Al febrer de 2015, el grup d’Esquerra Unida en els Corts Valencianes va fer públic el cost de les aules prefabricades (barracons escolars) a la Comunitat Valenciana. En el cas del Col·legi 103 el desglossament era el següent: 7.500 euros a l’any pel lloguer de 100 barracons durant els últims set anys donaven una xifra de 6 milions d’euros, una quantitat superior a la del cost de construcció d’un centre educatiu nou i en condicions òptimes (estimat en uns 4,8 milions d’euros).

Els graffitis donen un toc humà als barracons del Col·legi 103 de València. Foto Joan Castelló

127

Després de saber com es feia negoci amb l’educació dels nostres fills se’t queda la cara de ximple, sentim impotència i descoratjament en veure que totes les nostres reivindicacions i protestes van ser en va. S’han mofat durant molts anys en la cara dels nostres fills. En tot aquest temps hem mantingut vives les nostres reivindicacions. Al març de 2012 es van presentar en Conselleria 95 escrits, dirigits a l’inspector i al director territorial, amb incidències detectades en les instal·lacions. A partir de llavors, tots els divendres hem realitzat una protesta per a reclamar un col·legi en condicions dignes però no hem obtingut cap resposta positiva fins hui. Igualment hem sol·licitat a l’Ajuntament el clos perimetral del col·legi, llum en el pati, la instal·lació d’alarmes… sense obtenir tampoc resposta a les nostres peticions. Estem farts de reclamar a la Conselleria d’Educació i a l’Ajuntament de València millores per al nostre centre “provisional”, encara que aquesta paraula ja ha perdut el seu significat després d’estar nou cursos sense que ningú haja mogut un dit per a canviar aquesta situació. Entre altres necessitats peremptòries, fa falta una tanca que garantisca la seguretat i privacitat dels xiquets, i quan la reclamem la resposta és sempre la mateixa: “no és competència nostra”. La pilota va passant d’una a una altra administració, sense que cap de les dues prenga la decisió. La mateixa resposta obtenim quan sol·licitem més ombra en el pati. Ja no sabem a quin organisme dirigir-nos. Com el col·legi és “provisional” les competències es dilueixen entre l’una i l’altra, i ninguna d’elles assumeix la responsabilitat.

Els barracons no son instal·lacions dignes per a un col·legi del segle XXI. Foto Joan Castelló

128

Els barracons son part inconfundible del paisatge del Col·legi 103 de València. Foto Joan Castelló

Cada vegada que plou apareixen goteres per mil llocs diferents, que formen unes impressionants cortines d’aigua: cada vegada li toca a una classe, i cada vegada de forma invariable els llibres, els ordinadors i les pissarres digitals es desbaraten, amb el perill afegit que suposa per a la seguretat dels xiquets i del personal del centre que l’aigua es filtre per les instal·lacions elèctriques. Recentment ens hem assabentat que d’aquests desperfectes s’ha de fer càrrec l’empresa que lloga els barracons, Algeco. De nou un nou ens al qual endossar una nova “competència”. El resultat: més burocràcia per a perllongar i no resoldre mai el problema. La Conselleria d’Educació s’ha compromès a instal·lar en breu una sobrecoberta per a evitar les filtracions d’aigua. Esperem que, almenys, aquesta promesa la complisquen, ja que el termini per a l’inici de les obres s’ha retardat finalment fins a abril del 2017 per problemes entre les dues administracions, malgrat que en l’inici del curs passat se’ns va prometre que la data en la qual començarien les obres seria en el segon semestre del 2016. De nou ens toca esperar una miqueta més. Malgrat totes aquestes circumstàncies adverses, i gràcies a l’esforç diari del professorat, AMPA i famílies, aconseguim que els xiquets estudien amb una certa normalitat, aliens als problemes que els envolten. Per a ells és el millor col·legi que podrien tenir. Clar, com no en coneixen uns altres ni es plantegen canviar de centre… El 103 s’ha convertit en una gran família amb un objectiu comú: reivindicar unes instal·lacions dignes perquè els nostres fills siguen educats en les mateixes condicions que la resta de xiquets. Eixa unió de tots els estaments del centre es posa de manifest sempre que ens unim per a reclamar el que és just i per a realitzar les activitats programades, que sempre compten amb una gran participació dels pares. I com tota pedra fa paret… seguirem lluitant per a aconseguir un col·legi en condicions. No perdem l’esperança i ens agradaria pensar que la fi d’aquesta situació està a prop. Mentrestant, seguim preguntant-nos… ¿De qui són competència els nostres fills, els alumnes del CEIP 103?

129

L’Educació

en la

C. Valenciana

Dotze raons per a estudiar música Juan Carlos Alandete Castillo Professor de l’Orquestra Nacional d’Espanya Professor de Conservatori La música és una manifestació artística inherent al ser humà des dels seus orígens, constituïx un dels trets mes característics de qualsevol societat o cultura. Com a llenguatge i mitjà de comunicació no verbal és un element molt present al llarg de la vida de les persones, per tal motiu la seua inclusió en l’educació té un valor fonamental. Igual que altres llenguatges artístics, servix com a mitjà d’expressió, idees, pensaments i emocions. Investigacions recents han demostrat que els efectes d’estudiar música estimulen el nostre cervell i milloren el nostre benestar i desenvolupament cognitiu. D’entre tots els gèneres musicals, la melodia que emana dels instruments clàssics de vent, percussió o corda provoca en el nostre interior una sensació de pau, harmonia i tranquil·litat que aclarirà totes les preocupacions o pesars. L’aprenentatge de la música des d’una primerenca edat pot ajudarnos a combatre determinats problemes de la parla i altres vinculats amb el cervell i els sons.

La música estimula la creativitat i la imaginació infantil. Arxiu S.M.I Santa Cecilia de Cullera

130

Tocar un instrument des de la infància aconsegueix millorar el rendiment general d’una persona en tots els aspectes. La música genera connexions neuronals que milloren altres aspectes de la comunicació, per això els xiquets que estudien música tenen un vocabulari més ampli i una millor capacitat de lectura. L’estudi musical millora la capacitat de concentració, el treball en equip i afavoreix l’autoestima.

En l’actualitat, la música és un dels principals referents d’identificació juvenil. Els ràpids avanços tecnològics dels últims temps l’han convertida en un producte de consum massiu. S’han multiplicat i simplificat les modes d’accés a les fonts, així com a les diverses formes de creació i interpretació musical: Internet, dispositius mòbils, reproductors d’àudio o videojocs. L’educació musical contribueix al desenvolupament integral de la persona i fomenta l’atenció, la identitat, en una etapa d’importants canvis com és l’adolescència. La matèria, també afavoreix el treball col·laboratiu i desenvolupa els valors d’esforç, constància, respecte a l’altre i l’acceptació de responsabilitats. Estes són les dotze raons de per què hauríem d’estudiar música: - Augmenta la capacitat de memòria, atenció i concentració. - Millora l’habilitat per a resoldre problemes matemàtics i de raonament complexos, la música també és part de la matemàtica. - És una manera d’expressar-se amb un llenguatge universal. - Ens introdueix en el món dels sons i significats de les paraules. - Brinda l’oportunitat perquè els xiquets interaccionen entre si i amb els adults. - Estimula la creativitat i la imaginació infantil. - Provoca l’evocació de records i imatges amb les quals s’enriqueix l’intel·lecte. - Estimula el desenvolupament integral, a l’actuar sobre totes les àrees del desenvolupament. - Incrementa la sensibilitat i la valoració de l’entorn que ens rodeja. - En combinar-se amb el ball, estimula els sentits, l’equilibri i el desenvolupament muscular. - Desenvolupa l’emoció. - I el més important, ENS FA FELIÇOS Estimula els sentits, l’equilibri i el desenvolupament muscular. Arxiu S.M.I Santa Cecilia de Cullera

131

L’Educació

en la

C. Valenciana

Bandes, escoles i músics. De l’amateurisme al mercat de treball Remigi Morant Navasquillo Universitat de València Federació de Societats Musicals de la C. Valenciana Des d’un punt de vista historicomusical, les escoles de música de les societats musicals van exercir un important paper a les acaballes del segle xix i durant tot el segle xx. Ens referim a les acadèmies de les bandes de música, acadèmies d’assaig i d’aprenentatge en què es cuidava el bon fer dels músics i es garantia el recanvi de músics a partir de les noves generacions (Galbis, 1998). En principi, es tractava d’aprenentatges tutelats pels músics majors i coordinats pel mestredirector que conformava una mena d’especialista en totes les famílies instrumentals i que alhora dirigia el conjunt instrumental. Des d’una perspectiva social va ser molt important l’existència d’aquests centres d’aprenentatge, pel fet que va permetre que molts pobles sense possibilitats aplegaren a la música; les acadèmies de les bandes de música es convertiren en centres de formació que, a la seua manera, col·laboraven i competien amb els conservatoris de les ciutats i amb les classes particulars que rebien els fills de la burgesia. Les escoles de música actuals són, sense cap dubte, les hereves directes d’aquelles acadèmies de les bandes del segle passat (Moya i altres, 2010). L’origen d’aquest tipus de formació cal buscar-lo en el segle xix, moment en el qual les transformacions socials, polítiques i econòmiques de la societat vuitcentista van desembocar en una socialització de la cultura que va beneficiar les classes socials més senzilles (Asensi, 2010). La música es va convertir en un objecte de

Músic en una cercavila fallera a València. Foto Joan Castelló

132

culte i veneració al qual tots podien arribar per mitjà de les bandes de música. D’aquesta manera, es va transformar en el motor d’una revolució de les classes menys benestants; aquesta proliferació de societats corals i instrumentals es va produir en paral·lel a Espanya, França i Itàlia. Bé és cert que va ocórrer en molta major envergadura en la vessant instrumental i en la província de València. Aquestes societats van anar creixent i, amb el temps, va aparéixer un fenomen sociològic que sí que ha estat estudiat des de fa uns anys (Cucó i altres, 1993), el sentiment de pertinença dels afiliats a aquestes societats i les disputes entre les societats d’aquelles localitats que comptaven amb més d’una banda de música (Piqueras, 1994). Les escoles de música actuals representen la continuïtat del que feia el tio Pep al meu poble: a poqueta nit, després de tornar del camp, podies acudir a sa casa perquè et passara la lliçó. També existia l’acadèmia... En moltes bandes deien ‘anar a l’acadèmia’ el que avui és anar a l’assaig; acadèmia perquè era un lloc d’ensenyament i d’aprenentatge. El mestre-director sabia del repertori a treballar, però també de la tècnica de la major part dels instruments de la banda. Eren altres temps, amb menys possibilitats que ara, però amb molta il·lusió.

Integrants de la Banda Santa Cecilia de Cullera. Certamen de València, 1949. Arxiu Societat Musical Instructiva Santa Cecilia

133

A poc a poc aparegueren les escoles d’educands; es tractava d’escoles lligades a les necessitats de les bandes. Amb la LOGSE, ja en els anys 80, aplegà la generalització de l’educació musical al sistema educatiu reglat i el reconeixement de la música en l’ensenyament no reglat amb les escoles de música. Les escoles de música actuals representen acadèmies de formació de zero a cent anys, amb totes les possibilitats quant a ensenyaments, instruments i repertori. Centren el seu treball en la pràctica musical i tanmateix asseguren la possible continuïtat d’aquells alumnes que vulguen seguir formant-se en un conservatori. Cal apuntar que la societat actual necessita no sols intèrprets, cal més professorat i també professionals de la lutieria (construcció, manteniment i reparació d’instruments), de la musicoteràpia (la música com a teràpia) i de qualsevol disciplina lligada a la música… La Comunitat Valenciana representa la major concentració de músics i estudiants de música del món, si ho comparem amb el territori que ocupem. Experiències amb prestigi i reconeixement internacional com el Sistema d’Orquestres de Veneçuela no ens superen, ni en història ni en quantitat d’agrupacions musicals en un territori tan limitat. Sí que ho fan, tanmateix, en visibilitat, que és el que a les nostres terres pitjor portem. Comptem amb un col·lectiu de 547 societats musicals federades, vora 600 centres educatius entre escoles de música, escoles d’educands, centres reconeguts i fins i tot un centre integrat, amb xifres realment aclaparadores: 4.000 professors, 50.000 músics i 60.000 alumnes.

La música, un element fonamental en la festa fallera. Foto Joan Castelló

134

Són molts els músics amb un títol que a hores d’ara estan buscant treball a altres camps diferents a la música. El col·lectiu de músics valencians té característiques molt particulars i resulta estrany que molts músics estudien una altra carrera i difícilment busquen relacionar-la amb la música (medicina per a la música, dret relacionat amb qüestions musicals, enginyeria acústica, magisteri musical...). Vivim en una societat global i hi ha demanda de professorat de música i d’altres disciplines lligades a la música per tot arreu. La Comunitat Valenciana podria ser el viver que proporcionara professorat i professionals de la música a aqueix món global. Pense que amb un pla estratègic adequat, que orientara els estudiants i, fins i tot, els titulats, podríem estar parlant d’una de les majors borses d’ocupabilitat de les nostres terres; però, caldrà tenir en compte que parlem de treballar tant a l’estat espanyol, com a la resta d’Europa, Amèrica i, fins i tot, Àsia. Per altra banda, hem de ser més visibles, estem en el segle xxi i tot allò que no és visible, no existeix. Representa tot plegat una tasca important en la qual hem d’estar tots compromesos; a la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana ho tenim molt clar, però cal que la resta d’estaments polítics, socials i educatius també ho tinguen clar i n’actuen en conseqüència.

Grup de tabal i dolçaina. Foto Joan Castelló

135

L’Educació

en la

C. Valenciana

Educar en matemàtiques per a conèixer millor com funciona el món Paco Mascarell Estruch Professor de Matemàtiques en l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna No podria imaginar un món sense matemàtiques. No puc pensar en aquesta possibilitat perquè les matemàtiques formen part de la nostra vida des que naixem. Comencem a treballar amb elles al col·legi, ens ensenyen els nombres, figures geomètriques, a realitzar operacions, com sumar o restar, a resoldre problemes, entre d’altres ensenyaments. I és que les matemàtiques són insubstituïbles en la formació de l’individu, són part essencial en l’ensenyament del raonament, el rigor i el formalisme. A més, estan unides al progrés de la humanitat, açò signiﬁca que tenen una llarga trajectòria històrica, més que suficient per a justiﬁcar la seua inserció en el procés de formació dels estudiants, permetent-los una educació integral. Les matemàtiques ens acompanyen sempre. Són molts els moments del dia en els quals fem ús de les matemàtiques sense adonar-nos, com per exemple a casa, en realitzar la compra, per a preparar una recepta de cuina, o fins i tot per a repartir un pastís; en l’oci: en realitzar un esport com el futbol, que es juga en un camp rectangular, dividit per línies que determinen les zones de joc, amb un nombre establit de jugadors; en les inversions: com quan ens decidim a comprar una casa, amb una hipoteca. Són molts els exemples que podriem citar, i un dels més freqüents és el de les noves tecnologies: Internet, ordinadors, robòtica, telèfons mòbils, tàblets, televisió, vídeo consoles i un llarg etcètera no existirien sense les Matemàtiques. Però les matemàtiques també juguen un paper fonamental en les arts: en la música, en la

136

Un fractal és un objecte geomètric l’estructura del qual es repeteix a diferents escales. Arxiu Associacions Matemàtiques

pintura, en l’escultura i en l’arquitectura i, fins i tot, les trobem en la natura, per exemple, tenen forma d’espiral les conxes dels caragols, la disposició de les llavors d’un girasol i fins i tot algunes galàxies, a més, la matemàtica té una gran capacitat per a la modelització de fenòmens naturals, i l’estudi d’aqueixos models permet entendre millor, explicar i, fins i tot, predir els seus comportaments. Professionalment, les matemàtiques es troben en moltes de les coses que es fan cada dia. Podem observar en el nostre entorn que tot professional fa ús de les seues capacitats matemàtiques. Avui dia no és possible concebre l’acció d’un comerciant, d’un venedor, d’un treballador qualsevol de la construcció, amb major raó d’un enginyer, d’un arquitecte, d’un metge, d’un economista, d’un químic, d’un físic, d’un biòleg, sociòleg, estadístic o qualsevol professional que no faça ús de les Matemàtiques i de les seues capacitats matemàtiques.

El patró de les llavors del gira-sol segueix la successió de Fibonacci (1,1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89, 144…) en la que cada nombre és la suma dels dos anteriors. Arxiu Associacions Matemàtiques

137

L’Home de Vitruvio, de Leonardo da Vinci, representa la raó d’or, proporció que va fascinar com a ideal de bellesa en els humans, en l’art i la arquitectura. Arxiu Associacions Matemàtiques

138

Per tant, la Matemàtica forma part de la nostra vida i un domini d’aquesta disciplina la farà molt més fàcil. No obstant aixó, la societat sol estar poc interessada en la seua destresa matemàtica i, per part dels estudiants, hi ha un rebuig generalitzat cap a les matemàtiques, degut principalment a la seua dificultat, i perquè els resulten avorrides, abstractes i complexes, d’ací les típiques expressions de “sóc de lletres” o “el meu no són els nombres“. Per a finalitzar vull parlar sobre l’anumerisme, terme ideat pel matemàtic i divulgador nord-americà John Allen Paulos en el seu llibre L’Home Anumèric, que descriu la incapacitat de moltes persones “de manejar còmodament els conceptes fonamentals de nombre i atzar”. En aquest llibre trobem, d’entre altres, el següent exemple: L’home del temps diu en la televisió que la probabilitat que ploga el dissabte és del 50% i també és del 50% la que ploga el diumenge, així doncs, es podria concloure que la probabilitat que ploga durant el cap de setmana és del 100%... És clar que la probabilitat que ploga el cap de setmana no és del 100% i no és difícil de trobar si es pensa en el succés contrari, és a dir, cercar la probabilitat que no ploga en tot el cap de setmana. La probabilitat que no ploga el dissabte és del 50% i la probabilitat que no ploga el diumenge és també del 50%, així que la probabilitat que no ploga cap dels dos dies és del 50% · 50% = 25%, per tant la probabilitat que ploga el cap de setmana és del 75%. Una història molt divertida que explica també Paulos en el seu llibre és la de l’executiu que viatjava molt i que estava molt preocupat per la possibilitat que hi haguera una bomba en el seu avió. Encara que la probabilitat que açò succeïsca havia de ser molt xicoteta, no estava tranquil i ara viatja sempre amb una bomba en la seua maleta, ja que, segons ell, la probabilitat que en un mateix avió hi haja dues bombes és infinitesimal. Podríem citar molts exemples d’anumerisme i fins i tot de manipulació intencionada per part d’empreses i col·lectius interessats a fer creure als seus destinataris certes mentides o veritats a mig fer. Acabaré amb un últim exemple que s’ha posat molt de moda en els últims temps. És el dia sense IVA que ofereixen algunes grans superfícies. En la publicitat sempre es parla de l’IVA i realment el descompte no és del 21%, i si d’aproximadament el 17%. Si un producte, sense IVA, val 100 €, en aplicar-li el 21% d’IVA valdria 121 €. El dia sense IVA fa que el producte passe de valdre 121 a costar 100 €, que correspondria a una baixada del 17,36%. Un fractal és un objecte geomètric l’estructura del qual es repeteix a diferents escales. Arxiu Associacions Matemàtiques

139

L’Educació

en la

C. Valenciana

Guix i pissarra: Diari d’una professora de la Safor Vicenta Llorca Professora de Secundaria

Un diari personal és un text on algú escriu les seues experiències, somnis o comentaris sobre la realitat. Per tant, l’autobiografia hi estarà íntimament relacionada; en aquest cas, serà la protagonista qui contarà part de la seua vida personal i/o professional. Ni el lloc ni l’extensió del treball em permetrà narrar la meua vida. No obstant això, explicaré, lleugerament, qui sóc i quines han estat les experiències viscudes al llarg de més de 35 anys dedicada a l’ofici d’ensenyar en les aules. He intentat sempre educar persones des del respecte, la llibertat i la confiança i no pas únicament impartir l’assignatura de “Llengua i literatura castellana”. Vaig tindre bons i bones mestres, tot i haver estat educada en la Dictadura. Rebia classes magistrals amb els dos únics recursos audiovisuals de l’època: guix i pissarra. I vaig aprendre també gràcies a l’entorn tan favorable que m’envoltava: la família, els llibres… Com a exemplificació hi havia una monja catalana que em va fer estimar la gramàtica i la sintaxi: Maria Espí. Un professor de llatí que, entre declinació i declinació, ens parlava de les falles, i aquella dona, Amparo Laporta, una professional prestigiosa més enllà de la Safor i que despertà la passió que sent per la literatura. Per acabar d’engrescar-me, es va creuar en el camí el professor Sanchis Guarner el qual em parlava en valencià quan parlar-lo estava prohibit i només es reduïa a l’àmbit domèstic. Resulta evident, doncs, que la meua vida professional ha estat lligada a les lletres i la docència. Fitxa d’alumna d’institut. Arxiu Rafael Solaz

140

Des de la perspectiva personal, tractaré el tema de l’ensenyament, de les relacions humanes, del talent i la diferència, premisses observades des de la quotidianitat de la vida en l’aula. Perquè el camí per dominar la docència es basa en una pràctica intensa, basada en el coneixement de la matèria i les tècniques pedagògiques. Instruir és un acte humanístic que s’enceta cada any pel mes de setembre a l’inici del curs escolar. Sempre he lluitat per establir una relació cordial amb els joves, escoltar-los, fer-los protagonistes indiscutibles del procés d’aprenentatge i de la vida de l’institut. He pensat, i de fet ho he viscut, que ells també ensenyen, enriqueixen, de manera que la relació d’afecte que es crea és innegable. Endinsar-se en una aula de Secundària o de Batxillerat és entrar en un món on les persones estan, suposadament, preparades per escoltar i participar en l’acte d’aprendre; en aquest sentit he de confessar que he estat optimista. En esta situació, i com a docent, sempre hom planteja el dubte de fins a quin punt paga la pena ensenyar allò que tu vols que aconsegueisquen aprendre. Quan l’alumnat s’hi manifesta receptiu esdevé el fet màgic de la retroalimentació: Tu llances les paraules i les mirades atentes et demanen que no t’atures, que necessiten més i més. La grandesa de l’ofici d’ensenyar és la transmissió del saber. Com és de satisfactori el gest i l’actitud callada d’una ment àvida de coneixements!

Aula en una escola pública als anus cinquanta. Arxiu Rafa Solaz

141

Alumnes d’un col·legi religiós cap al 1947. Arxiu Rafael Solaz

142

Qui ensenya ha de tindre clar que no és el savi que posseeix totes les respostes, sinó aquell que ha de provocar el desig i la gana; encoratjar, il.lusionar i ser capaç de fer créixer l’autonomia i la maduresa. Com a docents hem de respondre davant l’alumnat, la família i la societat. La meua trajectòria professional ha estat llarga. Vaig conèixer de ben a prop la Formació Professional; he viscut i patit els canvis en l’ensenyament i he assistit al naixement de l’ESO, LOGSE, LOMCE i LOMQUE. Igualment, he engolit les conseqüències de les retallades. Em demanaren que contara les memòries d’una mestra de la comarca de la Safor. Ser educadora en aquests paratges no significa que tot esdevinga diferent. En absolut. La situació de partença és la mateixa. L’única certesa que posseïm és el legat històric i literari dels nostres clàssics: Ausiàs March, Joanot Martorell, Roís de Corella, la família Borja i molt més. Som saforencs i ens erigim en els seus marmessors i hereus. Ja va dir Roís de Corella a la Balada de la Garsa i l’esmerla, que:

“…si no girau los vos tres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que io per vós haja morir”

Poema la Blada de la garsa i l’esmerla de Roís de Corella.

143

L’Educació

en la

C. Valenciana

Les enginyeries

són les ocupacions més demandades i millor pagades, però els estudiants en fugen Ernesto Cerveró Meliá Enginyer Industrial, Funcionari A1 d’Administració Local i Professor Associat del Departament de Projectes d’Enginyeria de la Universitat Politècnica de València

Avui en dia ens trobem que els treballs més cercats i millor remunerats són els vinculats al món de la enginyeria, i en canvi a Espanya baixen les matrícules d’eixes carreres universitàries. Si s’analitza l’Estudi sobre l’Estat del mercat laboral a Espanya, de maig de 2016, realitzat per InfoJobs i ESADE en el qual s’analitza el context econòmic, l’estat del mercat laboral segons l’activitat registrada i els resultats d’enquestes realitzades a una mostra de població activa espanyola i empreses amb l’objectiu de aportar coneixement útil sobre el mercat laboral espanyol, documentant les diferents tendències, característiques i oportunitats existents (pot descarregar-se en: https://orientacion-laboral.infojobs. net/mercado-laboral-2015), podem observar que per categoria professional els treballs millor pagats són els de enginyers i tècnics, amb un salari mitjà per a 2015 al voltant de 29.000 euros. També en aquest estudi, si es mira específicament els qui tenen els salaris més alts de mitjana, s’observa que la direcció de projectes d’enginyeria és, en la seua mitjana, el treball millor pagat d’Espanya, amb un sou brut mitjà de 70.956 euros, prou més alt que els dels següents, que són els odontòlegs i els directors d’informàtica. Si ens centrem en la demanda d’universitaris a Europa, sobretot als països escandinaus, Suïssa, el Regne Unit i Alemanya, els enginyers s’erigeixen com els més demandats, seguits pels professionals del sector sanitari i els experts en noves tecnologies. Grup de la falla Les matemàtiques, de Sergio Amar (L’Antiga de Campanar, 2010). Foto Joan Castelló Lli

144

En un àmbit internacional més ampli es manté igualment la mateixa tònica. Així, Singapur, Austràlia i Nova Zelanda també demanden enginyers abans que qualsevol altra professió universitària, sobretot amb currículums molt ben qualificats i formats en noves tecnologies. Finalment, la demanda de professionals de l’enginyeria a Amèrica llatina tampoc trenca aquesta tendència, i estan entre els més sol·licitats. En conseqüència, pot dir-se que l’enginyeria en general gaudeix de molt bona salut i que els enginyers espanyols poden tenir avui en dia un dels futurs més falaguers encara que seguim dins d’una situació de crisi generalitzada. Però contràriament a tot allò que ens mostra la realitat socioeconòmica, s’observa un important descens de matriculacions en les titulacions universitàries que abasta l’àrea d’enginyeria. Segons l’estadística que publica el Ministeri d’Educació, la reducció relativa de matriculats de titulacions d’Enginyeria i Arquitectura (17,2 %) supera àmpliament la d’Arts i Humanitats (3,5 %), Ciències (5 %) i Ciències Socials i Jurídiques (9,8 %), mentre que els estudis de Ciències de la Salut han pujat un 20,1 %. Aquestes dades evidencien que les universitats politècniques pateixen un estancament de la demanda d’estudis d’enginyeria i en algunes d’aquestes fins i tot la caiguda de matriculats s’ha accelerat en els últims anys. En el conjunt dels tres últims cursos dels que disposem de dades (2012-2015), els alumnes de carreres d’Enginyeria i Arquitectura han baixat en més de 57.000 en xifres absolutes. Les titulacions que més pateixen el descens de matriculats són l’Enginyeria Civil, Obres Públiques i Edificació, totes elles afectades per la crisi. Una altra carrera amb menys demanda és la d’Agrònoms. En el costat oposat estan l’Aeronàutic i Aeroespacial, Biotecnològic, Industrial i de l’Energia; es mantenen les Telecomunicacions i Tecnologies de la informació i la Comunicació. Rànquing dels llocs de treball amb millor salaris. Font InfoJobs-ESADE 2016.

145

A més a més, tots els informes d’ocupació parlen que es necessitarean més professionals tècnics a mitjà i llarg termini. L’exrector de la Universitat Politècnica de Madrid (UPM), Carlos Conde, que també ha presidit el grup UP4 (les quatre universitats politècniques públiques de Madrid, Catalunya, València i Cartagena) ha manifestat en una recent entrevista a l’Agència EFE que la situació els inquieta tant per les pròpies universitats com pel futur de l’economia nacional, ja que tot apunta al fet que es necessitaran molts més professionals tècnics que els que es formen. Conde és del pensar que, com siga, cal incrementar el nombre de matriculacions en el primer curs de les enginyeries, per la qual cosa cal difondre les bondats d’aquestes ocupacions i intentar acostar els universitaris a la tecnologia. Si no hi ha enginyers, “caldrà començar a importar-los, si els trobem”. En una informació titulada “¿Llegará España a importar ingenieros?”, publicada en el diari ABC el 18 d’abril de 2016, Conde confiava que la demanda d’ocupacions de tipus tècnic cresca en els pròxims anys, ja que en cas contrari faltaran professionals de l’enginyeria.

On està el problema? Les universitats politècniques i la Real Acadèmia d’Enginyeria estimen que la culpa del que ocorre es deu a diversos factors, com la pujada de preu de les matricules, la crisi econòmica (que afecta principalment l’enginyeria civil) i la desinformació del Pla Bolonya (graus de 4 anys i màsters d’1 i 2 anys per a accedir a l’Espai Europeu d’Educació Superior EEES). També pot influir que titulacions de cinc o sis anys s’han reduït a quatre, i que el sistema de màsters adaptats a l’EEES “no acaba d’estar implantat del tot”. Però sobretot es deu a la falta d’una suficient base matemàtica en els ensenyaments elementals i mitjans, la qual cosa fa que l’alumnat en arribar a la universitat no s’atrevisca amb les enginyeries. Les universitats posen l’accent en una falta d’interès de l’alumnat dels ensenyaments mitjans per les matemàtiques, per la qual cosa han emprès campanyes per a tractar de despertar vocacions. Les matemàtiques necessiten un esforç intel·lectual major i se’ls fan més dures als alumnes en els col·legis, més costa amunt, menys atractives, i opten per altres com les ciències de la salut o les ciències socials. Els joves d’avui en dia reconeixen poc la cultura de l’esforç. La fugida de les matemàtiques ja està present al Batxillerat, i no arriba al 30% els alumnes que opten pel Batxillerat Científic. Però què són les matemàtiques? Faria falta tot un article sol per a definir-les (les pures i les aplicades, com una primera divisió; però dins d’aquestes hi ha un sense fi d’especialitats: l’àlgebra, el càlcul o anàlisi, l’estadística i la teoria de la probabilitat, la recerca operativa, etc.). Així que prendrem una definició, la de la Real Acadèmia Espanyola de la

146

Llengua: Ciència deductiva que estudia les propietats dels ens abstractes, com nombres, figures geomètriques o símbols, i les seues relacions. Estudi de la quantitat considerada en abstracte o aplicada. Per una altra part, d’una manera més senzilla i àmplia el matemàtic, astrònom i enginyer italià Galileu Galilei (15641642) deia que “les matemàtiques són el llenguatge de la naturalesa”. Les matemàtiques ens serveixen per a modelitzar els fenòmens reals amb els quals vivim cada dia. Per exemple, la successió de Fibonacci (sèrie de nombres 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, … que es defineix per recurrència de la manera següent A1= 1; A2=1; An = An-1+ An-2 per a tot n≥3) ens modeliza o reflecteix en la realitat el valor dels quadrats que caben en la petxina del caragol denominat nautilus, i que també coincideix amb les espirals de creixement dels gira-sols, o del nombre de fulles o pètals de moltes plantes. És doncs la manera de veure o prescriure la forma elemental d’organitzar-se i créixer a partir de dos elements. Aquesta successió és molt més espectacular ja que està relacionada amb la secció àurea o nombre auri Phi (Φ = 1,618033….), que va ser objecte d’admiració pels clàssics grecs de l’antiguitat i va servir de base per a dimensionar les seues construccions de prestigi com el Partenó. A més, Leonardo da Vinci (1452-1519) el va utilitzar per a realitzar el seu famós home de Vitruvi o de les divines proporcions.

Cercant la solució Cal plantejar-nos com il·lusionar els nostres joves per tal que en les edats escolars s’enamoren de les matemàtiques o que almenys perden la por cap a aquestes. I eixa és labor de pares i professors. Els pares han d’incentivar els fills en edats primerenques amb els jocs de lògica (fitxes de dòmino, dames, escacs, sudokus, el cub de Rubik, cartes, solitaris, etc.); als més xicotets, els puzles constructius de fusta o plàstic i les manualitats els ajudaran a destriar entre volums i superfície, incrementant la seua visió espacial. Igualment els enigmes, els jocs de sèries de números, lletres i dibuixos els ajudaran a comprendre els conceptes de deducció, inducció i altres tipus de raonament lògic. Rànquing dels sous per categoria professional. Font: InfoJobs-ESADE 2016

147

En les tasques diàries, en les quals els xiquets estiguen observant, utilitzar les matemàtiques en veu alta. Per exemple, en cuinar, es poden pesar les quantitats dels aliments a emprar, l’ordre de col·locació d’aquests sobre el foc, mesurarlos o fins i tot fer-los apuntar els temps de cocció. Si es va de compres amb ells, ensenyar-los la diferència entre preus, memoritzar els descomptes i jugar a veure qui trau abans el preu final. Les matemàtiques estan, s’usen i serveixen a tot arreu. I mai usar frases com “quin rotllo és açò de les matemàtiques” o “mai les podré entendre”. Igualment podem explicar-los com arriben les ones per a generar les imatges del televisor, el per què calfa el microones, com tenim tensió elèctrica constant en les preses de corrent del nostre domicili per la il·luminació nocturna i per tal que puguen funcionar la llavadora i altres electrodomèstics, etc. Hem de dir-los que darrere de tot açò està la demostració matemàtica d’un fenomen de la naturalesa. A l’escola o a l’institut, els professors han de fer-los veure que els estudis universitaris vinculats amb les matemàtiques (enginyeria, informàtica i arquitectura) tenen una notable eixida laboral i una excel·lent remuneració. És convenient que sàpien què es fa en aquestes professions, i la versatilitat i variabilitat dels seus treballs. Un enginyer industrial podrà estar de cap de producció en una fabrica, o fent els plànols i dissenyant un nou vehicle, o sent el responsable d’una central de producció d’energia elèctrica de cicle combinat o d’una central d’energia nuclear. En eixes edats en les quals u decideix a voltes els seus estudis universitaris sense sospesar el que necessitarà per al seu nou aprenentatge és fonamental saber de què podrà exercir en acabar els estudis. L’estudiant ha de veure la utilitat pràctica del contingut de les assignatures, les seues aplicacions a la vida real i els seus usos futurs. O siga, relacionar els coneixements matemàtics apresos en l’escola amb els problemes de la vida quotidiana, com s’apliquen en la pràctica o per a què serveixen. A més cal incentivar l’autoaprenentatge. És convenient promoure que l’alumne es faça preguntes. Sobretot amb l’alumnat d’ESO (12 a 14 anys), que és quan comencen a orientar-se cap una o una altra modalitat de Batxillerat. Altres exemples pràctics serien organitzar concursos, exposicions, jocs, o reptes entre els alumnes cercant el costat divertit i competitiu de les matemàtiques, així com l’assistència a empreses, indústries, fires o exposicions de contingut tècnic. Ja en el Batxiller, aprofundir una mica més per a fer-los comprendre que les matemàtiques ens serveixen per a validar les conjectures provant la seua certesa, i així transformar les conjectures en teoremes a través del rigor matemàtic. Qui no coneix el teorema de Pitàgores?, matemàtic del segle VI a. de C. que va establir que “en tot triangle rectangle la suma dels quadrats de les longituds dels catets és igual al quadrat de la longitud de la seua hipotenusa”. Aquesta formulació és la solució d’una infinitat de problemes tecnològics i constructius. Una aplicació practica senzilla i de gran utilitat que podríem explicar als alumnes seria: Com aconseguir generar una línia perpendicular sobre una

148

altra (per a replantejar una paret o per a establir la partició d’un terreny, per exemple) sense tenir cap element tècnic (esquadres, goniòmetres, taquímetres, etc.)? Seria suficient una cinta mètrica i recordar dos números, el 3 i el 4, que assignaríem als costats del rectangle (o catets). En aplicar el teorema obtindríem una hipotenusa amb valor 5 (32+42=25 --> h= √ 25 = 5); després estiraríem la cinta i uniríem el seu inici amb la marca de 12 m (3+4+5 = 12). Seguidament mesuraríem en un costat 3 m, per l’altre 4 m, i comprovaríem que a la hipotenusa li queden els 5 m sobrants. Finalment, tibaríem la cinta per a comprovar que els costats de valor 3 i 4 són obligatòriament perpendiculars entre si.

En resum: educar per al futur, per a millorar en el dia a dia, per a conèixer millor la vida en si, i no solament per a aprovar un examen.

Conclusions En totes les facetes de la nostra vida estan les matemàtiques i cal prendre-les com un joc, en el qual s’aprèn amb la pràctica, i que quan més les practiques més t’agraden. D’aquesta forma acabaran convertint-se en un repte de superació que no té fi (l’amplitud de les seues especialitats i del cos del seu coneixement les fa inassolibles íntegrament per a una única ment humana). Dominant les matemàtiques, cap carrera universitària amb fama de dura se’ns resistirà; i les enginyeries a Espanya gaudeixen de molt bona salut, amb treball i sous acceptables assegurats. A per elles estudiants! Acabarem amb una frase de Leonardo da Vinci, un dels homes més genials de tots els temps i que donava gran importància a les matemàtiques: “No existeix cap certesa allí on no pot ser aplicada cap de les ciències matemàtiques, o bé alguna de les que estan relacionades amb aquestes”.

149

L’Educació

en la

C. Valenciana

El laboratori de l’ESO:

La reforma educativa dels anys 80 Aitor Sánchez Collado Periodista

Als anys 80 la Comunitat Valenciana es va sumar al procés d’experimentació de la reforma educativa dels Ensenyaments Mitjans. Una vintena de col·legis i instituts van assajar a les seues aules el nou model educatiu, coordinats des de Conselleria, en un procés crucial en què els propis docents van traçar les línies a seguir per assolir el futur educatiu somiat.

150

Xiquetes al taller de costura del CP El Molí, Torrent, dins del procés experimental de la REM. Foto de Carmen Montañana, BIM Torrent.

Fa 30 anys el sistema educatiu espanyol va experimentar un procés singular en la seua història: parlem de la Reforma Experimental dels Ensenyaments Mitjans (REM) i el seu canvi estructural, però també epistemològic. Tant en la seua vessant conceptual, com procedimental, l’esperit final es va promulgar a la LOGSE de 1990, després d’intensos debats. Va ser la primera i única reforma ―fins a la data― que es va realitzar de baix a dalt, on el Ministeri d’Educació i les comunitats autònomes van confiar aquest procés experimental a professors d’institut (i no als polítics de torn), que van formar els batejats equips de reforma per a cada àrea i van coordinar el treball amb centres que voluntàriament van decidir participar per generar materials, reelaborar-los en funció de l’experimentació amb l’alumnat i finalment dissenyar els projectes curriculars de les diferents àrees d’aquesta nova etapa secundària obligatòria (12 a 16 anys ). Una mena de laboratori de l’ESO, forjat amb la il·lusió de tots els que van formar part de l’experimentació: docents, alumnat i pares. Tres dècades després d’aquesta fita educativa, retrocedim en el temps i ens posem en les aules valencianes en temps de Reforma.

Reforma necessària Per a la generació de l’EGB, els anys 80 tenen l’olor que desprèn el berenar davant dels programes infantils de la TV, barrejat amb els deures i aquesta aroma dels grans llibres heretats plens de temaris. Aquesta etapa escolar nostàlgica estava regida per una llei educativa nascuda el 1970 i que va suposar un gran avanç en l’escolarització de la població i la modernització del sistema, però que en els 80 ja necessitava una profunda revisió. Després d’intents frustrats de reformes educatives per l’últim Ministeri d’Educació de la UCD, el 28 d’octubre de 1982 va guanyar les eleccions generals el PSOE de Felipe González i el 3 de desembre va formar govern, on José María Maravall agafava les regnes de la cartera de dit Ministeri, amb la posada en marxa de la REM com a bandera. Amb aquesta es pretenia acabar amb la bifurcació primerenca Batxillerat-FP, la inadequació entre la legislació educativa (14 anys) i la legislació laboral (no permetia la incorporació al món del treball fins als 16 anys), així com el desajust entre formació i ocupació o l’abandonament escolar (segons Beviá Pastor, el 1982, el 37,4% de l’alumnat d’EGB no aconseguia el Graduat Escolar i més d’un 44% de Batxillerat no concloïa els seus estudis). Però si mirem més enllà, la Reforma pretenia revisar profundament les seues bases, educar per a la vida, estimular el desenvolupament de capacitats fonamentals de la persona i d’actituds per a la convivència d’un futur millor.

Visita del ministre J. M Maravall, al capdavant de la REM, a l’Institut d’FP de Torrent. 1985. BIM Torrent.

151

Pensant la Reforma Aquest treball s’articularà a través del Ministeri, de manera que la primera etapa es va caracteritzar pel seu tarannà obert i nombrosos debats sobre l’estructura del model, però també conceptuals i didàctics. Calà la idea de certa descoordinació. El 10 d’octubre de 1985 el ministre Maravall va visitar un centre de FP a Torrent, acompanyat pel conseller d’Educació, Ciprià Ciscar, i va animar a “aguantar un parell d’anys durs fins a la normalització.” Davant d’aquesta imatge de descontrol polític, es produeix una reorganització en el Ministeri en 1986-87, on Alfredo Pérez Rubalcaba serà nomenat secretari general d’Educació. Aquest nou plantejament de Maravall es veu com una “fugida cap endavant” centrada més en els aspectes curriculars i en la qualitat de l’ensenyament que en l’estructura del sistema. Aquesta segona etapa de la Reforma (1987-1992) es coordinarà en dos plans territorials diferents: d’una banda, el conegut com a “Territori MEC”, format per aquelles comunitats que van experimentar segons la proposta central i; de l’altra, el de les CCAA que van decidir exercir la seua pròpia experimentació amb un paper específic.

La Reforma a la Comunitat Valenciana En el territori valencià, el curs escolar 1983-1984 va començar amb una motxilla carregada de projectes, com l’assumpció de plenes competències educatives per part de la Generalitat i aquest incipient procés reformador en tres instituts d’FP i a l’ IB José de Ribera, de Xàtiva, com recorda el seu director, Pedro González: “A través del Servei de Formació del Professorat va sorgir la proposta d’incorporar el centre com el primer del Batxillerat.” La Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa de Conselleria es va encarregar del Programa de Reforma, coordinat per Dolors Sánchez (catedràtica d’Història, ja jubilada), vinculada a l’esquerra del PSPV, que per desavinences polítiques va ser substituïda per l’actual secretari autonòmic d’Educació, Miguel Soler. Per a això, es van contractar com a assessors docents que destacaven per les seues propostes dins dels Moviments de Renovació Pedagògica (Escola d’Estiu) amb el propòsit de centrar-se en el seguiment de centres experimentals, l’assessorament del professorat, l’elaboració de materials i la proposta final de currículum. De l’altre costat, mestres d’EGB i professors d’institut es van sumar voluntàriament a la causa. Al curs 1984-85 l’experimentació es va centrar inicialment en 17 col·legis valencians: Alacant (Mutxamel, Benidorm i Alacant), Castelló (Betxí i Alqueries) i València (Alaquàs, Benifairó de les Valls, Gandia, dos de Xàtiva, la Llosa de Ranes, Picassent, Sagunt, Titaguas, Torrent i Tuéjar). Posteriorment se li van sumar alguns instituts, després de convocatòria prèvia per decret, fins a la promulgació de la LOGSE i la publicació definitiva dels currículums en 1992. Acabada la seua tasca, els equips de reforma es van dissoldre... però ¿en què va destacar la Comunitat Valenciana?

152

Nova manera d’ensenyar llengua El nou model proposat per a l’ensenyament de llengües a la Comunitat va brillar pel seu caràcter innovador i per integrar per primera vegada castellà, valencià i estrangeres, sota un prisma constructivista a la metodologia i amb el paradigma comunicatiu com a base, en sintonia amb els estudis punters en un context de contacte lingüístic on el valencià començava a entrar a les aules per a la seua normalització gràcies a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. El coordinador de l’àrea va ser Felipe Zayas, sempre al costat de Carmen Rodríguez i Ana Martínez (l’àrea específica de llengua castellana), al qual se li van sumar Gemma Lluch i Montse Ferrer (de l’àrea de valencià), mentre que en el d’estrangeres estaven: Aurora Álvarez, Mª José Carrión, Isabel Rodes i Rodrigo Fernández. La seua proposta, que va servir de model per al currículum del País Basc, va fer desaparèixer els avorrits i vetustos temaris de l’EGB sobre sintaxi i història de la literatura, per començar a treballar amb seqüències didàctiques o treballs per projectes. És la llavor del que actualment es coneix com a aprenentatge significatiu: es treballa llengua amb diaris, cartes, ràdio, anuncis reals i quotidians en la vida de l’alumne. En paraules de Carmen Rodríguez: “calia buscar una fonamentació teòrica que donés pas a la transposició didàctica.” D’aquesta manera l’anàlisi del text es va imposar al pes que tradicionalment havia tingut l’oració i la seua monòtona sintaxi. El context de l’activitat va esdevenir la base per a la motivació.

Curs experimental del CP EL Molí, Torrent. Arxiu CP El Molí.

153

L’impacte de la Reforma Per conèixer el seu impacte real, el MEC va ordenar al Centre d’Investigació i Documentació Educativa (CIDE) l’avaluació dels participants (des de 1984 fins a 1989), que tal com recorda el cap del gabinet tècnic, Mariano Álvaro, “es van posar les primeres pedres de l’avaluació del sistema educatiu a Espanya.” Els resultats en l’alumnat experimental van ser millors en totes les assignatures i també en actituds cívic-socials, a més de recollir que els docents utilitzaven una metodologia didàctica participativa. En el nostre àmbit autonòmic, el Consell Escolar Valencià va encarregar un estudi a J. Gimeno Sacristán (Universitat de València) del qual es desprenia “que alguns professors no tenien gens clar què s’esperava d’ells.” Aquest sentiment generalitzat es va tenir, sobretot, al principi de les experiències, tal com recorden dos docents del CP El Molí (Torrent). Teresa Fernández recorda: “vam començar a experimentar a cegues, tan sols amb els consells i reunions amb els membres assessors de l’equip de reforma”, però prompte es van coordinar cursos especialitzats, com assenyala la seua companya de centre Julia Morales: “L’objectiu final era que l’alumnat construira el seu propi aprenentatge, basant-se en materials i textos de la vida real propers a l’alumne. Al final, vam treballar sense llibre de text.” Pel que fa a l’experimentació a l’institut, Aiguas Vivas Catalá, docent de l’IB José de Ribera, recorda: “oficialment va calar la idea de manca de finançament, però també va faltar la formació. Em va canviar la vida. Vaig passar d’avorrir a ser una apassionada de fer classe, mentre que la resta de docents que no van formar part de l’experimentació seguien sent professors de BUP.” Amb el pas dels anys l’ESO es va anar allunyant d’aquell projecte somiat. El 1996 el PP de José María Aznar va guanyar les eleccions, “va mantenir la LOGSE, però sense finançament” ―comenta Catalá, que afegeix que a nivell autonòmic el canvi de color polític a la Conselleria d’Educació va suposar també un canvi de “els pares” de la Reforma: “la gent formada va ser neutralitzada”, sentencia.

El secret de la Reforma: L’escola va passar d’obligació a motivació Però llavors... Quina va ser la clau de l’èxit? Els alumnes de l’experimentació es van adaptar i es van il·lusionar amb el projecte. L’objectiu era clar: crear ciutadans, formar persones. En aquesta etapa es van crear els primers consells escolars i fins als pares es van implicar en la formació dels seus fills amb cotes desconegudes a dia de hui. Raquel Muñoz, alumna del CP El Molí, destaca: “el col·legi va passar de ser una obligació a una motivació. Eren classes molt flexibles, obertes, vam treballar molt, però diferent”, recorda, envoltada de carpetes folrades pels seus ídols del pop dels 80. “Els tallers eren la part més divertida, s’impartien en horari lectiu i amb caràcter rotatiu: meteorologia, lògica i matemàtiques, costura, jardineria, laboratori, fotografia, premsa, etc. Tots féiem de tot, sense distinció de sexes. Eren impartits pels nostres familiars: pares, mares o oncles que voluntàriament s’oferien a ensenyar el que sabien. Sense adonar-nos apreníem, era com un joc. Va ser la millor etapa de la meua vida.”

154

Per la seua, banda Sandra Felguera, companya d’un altre curs, afegeix: “la intenció era desenvolupar les nostres habilitats, preparar-nos per al futur. Ens va ajudar a desenvolupar-nos. Ara amb la perspectiva dels anys m’adone que moltes de les coses que vam començar a fer en els 80, les fan els meus fills a l’aula.” Aquest ambient es respirava a les aules i, com a mostra, un butlletí informatiu del curs 1989-90 del CP El Molí on es pot llegir: “Participar en la Reforma permet ser protagonistes en el que serà el canvi educatiu més important d’aquest final de segle a Espanya.” Un canvi que podia haver anat més enllà amb voluntat política i una continuïtat lògica en les successives lleis. En aquesta línia Carmen Rodríguez apunta com el decret socialista de la LOE “va ser bastant més realista i incloïa el concepte de competències bàsiques. No es tractava de saber, sinó de saber fer. I això és una herència de la LOGSE.” Per la seua banda, Ana Martínez afegeix: “va ser una llei educativa moderna i valenta. Potser es va presentar massa ‘tècnica’ (i en ocasions un tant sectària). La seua aplicació es va veure llastrada econòmica i políticament, a la qual cosa cal afegir la realitat dels centres, les idees dels professors i de la societat en general”, conclou. L’ESO es va assajar en un “laboratori experimental” amb la fórmula màgica de la il·lusió, professionalitat i responsabilitat d’uns docents, pares i alumnes compromesos amb un futur educatiu que poc té a veure amb el que van somiar.

Alumnes de tercer curs d’ESO davant el repte d’accedir a la Universitat. Fons Universitat de València.

155

L’Educació

en la

C. Valenciana

L’Educació Física en la formació de la persona Salvador Tormo Ripoll Entrenador personal. Graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. En les últimes dècades hem pogut presenciar un canvi en els processos pedagògics i metodològics de l’ensenyança dins de l’aula d’Educació Física. S’ha produït un canvi en el pensament dels docents a l’hora de seleccionar els continguts d’Educació Física que ell considera més importants per al desenvolupament integral de l’alumne/a. Així i tot, hi ha molts autors que defenen una educació en valors enfront d’una educació davall la perspectiva mecanicista i de rendiment esportiu. I a més a més, si entenem l’educació com un procés d’ensenyançaaprenentatge, hem de reconèixer que a l’aula d’Educació Física i a l’entrenament esportiu, on el docent o entrenador ensenya als alumnes multitud de tasques, està present també l’educació. Per tant, l’art d’ensenyar està íntimament lligat a l’art d’entrenar. D’aquesta manera, a través de la pràctica esportiva realitzada en l’aula i fóra d’ella, es pot i s’ha d’educar la persona. A més de proporcionar al xiquet un gran ventall motriu, és igualment important dotar-lo de certs principis i valors. No obstant, cada any podem percebre com xiquets/es i adolescents realitzen conductes pròpies d’una educació sense valors.

Les carreres d’obstacles on un estímul de superació personal. Arxiu Salvador Tormo.

156

¿Estan els pares i mares d’avui en dia preparats per educar en valors?¿Coneixen els docents d’Educació Física quins valors han de transmetre als alumnes?¿És capaç el docent d’Educació Física de portar a terme tasques que impliquen una educació en valors? I ara ens preguntem, ¿què son els “valors”? Doncs segons la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE), són “qualitats que posseeixen algunes realitats, considerades béns, pel qual són estimables. Els valors tenen polaritat quan són positius o negatius, i jerarquia quant són superiors o inferiors”. Vol dir açò que hi haurà valors positius per als alumnes i d’altres negatius en els quals el docent haurà d’intervindre, erradicar i actuar. I pel que fa a la jerarquia, ens indica que podem establir un ordre jeràrquic, un ordre on nosaltres de forma subjectiva o objectiva primem més uns valors que altres. Per a Flores y Gutiérrez són criteris, els pensaments o decisions que permeten clarificar i acceptar que és el que s’ha de potenciar en una cultura com educatiu, per tal que l’ésser humà es desenvolupe o perfeccione, o s’eduque. Els autors ens estan assenyalant que a través dels valors una persona es pot desenvolupar i educar plenament. En definitiva, els valors són considerats com aquelles creences més o menys duraderes a través dels quals les persones escollim un determinat tipus de conductes preferibles, no sols a nivell personal sinó també social, i rebutgem altres conductes oposades. D’aquesta manera, podem dir que per a alguns alumnes el joc net és molt important, no obstant, per a altres alumnes no és tant rellevant el fet de participar en un esdeveniment esportiu o una altra competició i no realitzar algun tipus de trampes.

L’Educació física es fonamental per a la salut. Arxiu Salvador Tormo

157

Els valors és constitueixen i s’aprenen fonamentalment a la infància, i a l’adolescència, a partir dels models socials dels pares/mares, docents, mitjans de comunicació i amics/amigues. D’ací la gran importància de la intervenció del docent d’Educació Física dins l`aula. L’escola es mostra com un context determinant per a la promoció de la salut des d’un punt de vista educatiu i preventiu. Des del propi ambient escolar (físic i social), fins a les famílies, la comunitat i els currículums de les diverses assignatures, és podrà contribuir perquè l’escola siga un centre promotor d’una vida saludable. Segons Sánchez Bañuelos l’Educació Física per a la Salut és: “L’eficàcia que a llarg termini puguen tindre programes de la matèria d’Educació Física orientats cap a la salut, estan fonamentalment basats en l’adherència que puguen generar cap a l’activitat física, especialment cap a un tipus d’activitat física que com hàbit estable constituïsca un element significatiu dintre d’un estil de vida saludable”. A continuació, resumim un poc per a què serveix l’Educació Física: - És un procés d’educació, siga per vies formals o no formals, ja que promou una educació efectiva per a la salut i una ocupació saludable del temps lliure i d’oci, a més de desenvolupar valors socials i estils de vida actius. - És un mitjà d’aprenentatge i desenvolupament d’activitats motrius en totes les franges d’edat de l’ésser humà, que utilitza activitats físiques en forma d’exercicis gimnàstics, jocs, danses, esports i activitats d’aventura, relaxament i altres opcions d’oci actiu, però sempre amb propòsits educatius i interactuant amb el medi cultural i natural. - L’Educació Física són totes aquelles activitats físiques amb fins educatius, amb totes les seues possibles formes d’expressió, reconegudes en tots els temps. - L’Educació Física ha de donar resposta efectiva a les necessitats especials que puga presentar qualsevol persona, i adaptar la seua activitat a les seues característiques individuals. Ara vos contaré un poc més de mi i quina ha sigut i és a dia de avui la meua experiència en l’Educació Física i l’esport. Vaig nàixer a Barxeta, una xicoteta població de València, no obstant això, visc des de 2010 a Cullera. La meua inquietud per l’esport va començar gràcies als meus pares que practicaven futbol i bàsquet. Jo vaig començar als 4 anys a jugar a futbol i als 6 anys ho combinava amb el taewkondo. Arran d’açò, durant anys vaig provar altres modalitats esportives, com el full-contact, voleibol, atletisme o musculació amb tant sols 15 anys. Aquesta va ser l’espurna que va encendre la meua verdadera vocació per encaminar la meua vida a l’esport i a l’activitat física. Als 19 anys vaig haver de deixar d’estudiar, però no vaig deixar de costat la meua passió per l’esport, on els caps de setmana anava formant-me amb diferents professionals del fitness i seguisc així en l`actualitat.

158

A dia de hui amb 34 anys he complit el meu desig de ser Graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, i combine aquests estudis amb diferents cursos i seminaris d’especialització amb el meu treball, on oferisc diferents activitats al meu centre esportiu Coliseum Personal Training Center, així com entrenaments personalitzats a l’aire lliure i a diferents instal·lacions. Les meues ganes d’ensenyar a altres hàbits saludables i mètodes d’entrenament, han fet que el meu somni de xicotet s`haja fet realitat: portar la gerència del meu propi centre esportiu a la localitat de Cullera. Així i tot, mai estic conforme i sempre busque ampliar els meus coneixements en tot el que està relacionat amb el meu sector. Tinc fets màsters especialitzats, continue viatjant i formant-me per a estar sempre a l’última quant a estudis científics sobre el sector de l’activitat física i noves tendències per poder oferir a tots aquells que es posen en les meues mans, ja siguen els meus entrenats o alumnes de pràctiques, tot allò millor. És en 2012-2013 quan comence a involucrar-me en les carreres d’obstacles (anomenades OCR’s en el seu món), i també a través de la Spartan Race que se celebrava a Madrid en 2014. Arran d’aquesta experiència es va despertar en mi la passió per les carreres d’obstacles (OCR’s). Aconseguisc la meua primera trifecta, i sóc un dels pioners a nivell nacional a realitzar en modalitat d’OCR’s una distància de 42 km i més de 100 obstacles, en la carrera anomenada Iron Viking a Holanda, on vaig tardar un total de 7 hores i 38 minuts. També soc cofundador de la primera Associació Nacional de Coaches de Carreres d’Obstacles (ANCCO) i cofundador del primer equip espanyol, el Team Racers Legion, a més de ser soci de l’Associació de Carreres d’Obstacles a España (OCRA ESPANYA), i escrit articles fonamentats en la literatura científica en la primera revista digital sobre les OCR’s, Obstacle Warriors Magazine. Sóc dels que tenen la ferma creença que tot necessita la seua preparació, treball i dedicació, si realment busquem un resultat fonamentat i correcte. Igualment he de remarcar la meua capacitat creativa, ja que m’adapte a les característiques de cada persona, amb la finalitat d’evitar arribar a una monotonia. També he destacar que si sempre fem el mateix, el primer a avorrir-se sóc jo, i per això intente aportar sempre eixe punt de diversió i dinamisme que fa que cada entrenament amb mi siga una nova experiència. En resum, ha sigut i seguix sent un camí molt dur, però jo continue sembrant amb molt d’esforç, treball, i sobretot, amb molta passió, sacrifici i constància. Fruit del meu treball, en el mes de juliol de 2015 vaig obrir el meu propi Centre d’Entrenament Personal a Cullera, Coliseum PTC, adaptat a la meua filosofia i metodologia d’entrenament. Una altra de les característiques és què gaudisc treballant en allò meu i sempre des d’una base ferma, teòrica i amb una literatura que ho avale. A més a més, m’agradaria poder aportar el meu xicotet gra d’arena per tal que aquest sector de la salut continue creixent, però sempre des d’uns fonaments.

159

L’educació més a prop:

Cullera

L’Educació més a prop:

Cullera

Escoles de futur: els grans reptes de l’Educació a Cullera Sílvia Roca Palomares Primera tinenta d’alcalde i regidora delegada d’Educació, Cultura i Activitats Musicals de l’Ajuntament de Cullera

“L’educació necessita tant de formació tècnica, científica i professional, com de somnis i utopia”. Paulo Freire Cullera té actualment unes infraestructures educatives que deixen molt que desitjar. Això és veritat. D’altra banda, però, podem dir també que l’educació del nostre poble ha encetat moviments d’ensenyament que l’han feta pionera en pràctiques educatives en reiterades èpoques de la nostra història, llunyanes i no tan llunyanes. El primer repte educatiu digne de ressaltar a Cullera és la construcció de la Casa de l’Ensenyança. Les idees il·lustrades consideraven que l’educació era el principal instrument de progrés i és en este període quan l’educació comença a plantejar-se com un assumpte d’Estat, cosa que impulsa a les monarquies a la construcció de noves escoles. És en este marc on es situa la construcció de l’escola de l’Ensenyança a Cullera, en l’any 1793, durant el regnat de Carles IV. L’augment d’escolars, propulsat sobretot per la incorporació de les xiquetes a l’escola, fa que es cree la necessitat de construir un nou col·legi més gran per a poder acollir a tot l’alumnat del moment. Esta nova construcció va permetre a Cullera tindre una de les primeres escoles públiques d’España. A primers del segle XX, un altre repte educatiu es faria realitat al nostre municipi. Un grup de ciutadans erudits cullerencs, que

162

Pares, mestre i alumnes d’Infantil visqueren una experiència educativa un cap de setmana a la Serra d’Espadà en la primavera de 2007.

coneixien els nous corrents de l’ensenyament que arribaven d’Europa, portarien endavant el projecte de construcció d’un nou col·legi i la posada en funcionament d’una nova escola que fora laica i que posara en pràctica les noves metodologies educatives descobertes per ells. La nova escola seria graduada, és a dir, disposaria de diverses aules per a poder agrupar els escolars segons l’edat, quan era habitual en l’època que alumnes de diferents edats i nivells compartiren el mateix espai. A més, estes aules serien amples i amb grans finestrals per a que estagueren ben ventilades i pogueren reunir les condicions de salubritat i higiene, que tant preocupaven en esta època. Amb este projecte, fet realitat al 1905, Cullera tindria una de les escasses escoles graduades d’Espanya en eixe moment. Molt més prop en el temps trobem un altre repte pràcticament oblidat. El Col·legi Llopis Marí, construït a Cullera en plena transició, va significar la posada en marxa d’una escola capdavantera en innovació pedagògica i en ensenyament en la nostra llengua, una utopia feta realitat que possiblement va morir d’èxit per estar molt més avançada que la societat del moment.

Muntatge amb fotos de Fernando Lluch i vàries experiències educatives. Col·lecció Silvia Rca

163

Arribat el segle XXI un altre repte educatiu molt significatiu es materialitzarà al nostre municipi i farà que una vegada més Cullera siga una ciutat capdavantera en educació. En els anys 90 ens trobem una època en la que tot i que les infraestructures educatives es troben completament abandonades, els col·legis comencen a experimentar un moviment de renovació pedagògica encapçalat pel psicòleg municipal, Fernando Lluch. El psicòleg municipal, malauradament desparegut a causa d’una mort súbita l’any 2011, era un professional totalment compromés amb la formació del professorat i amb l’obertura de les escoles a plantejaments pedagògics punters que arribaven tant des de tots els punts de la geografia espanyola com de l’europea. L’empeny de Lluch era fer reflexionar a tota la comunitat educativa del nou gir que havia de donar l’escola per a adaptar-se a les noves realitats que els xiquets i xiquetes plantejaven dins de l’aula. Així doncs, recentment estrenat l’any 2000, arribaren a Cullera, de la seua mà, pràctiques educatives que tractaven: la convivència dins de l’aula, les noves maneres d’abordar l’educació compensatòria, l’aprenentatge de la lectoescriptura des d’una perspectiva interactiva, les competències bàsiques, l’escola inclusiva i la importància de la interacció entre la família i l’escola. Fernando Lluch, amb tota la il·lusió que mostrava per esta tasca, va saber contagiar a tota la comunitat educativa del municipi i tos junts organitzaven cada any unes Jornades Educatives on eren protagonistes ponents, amb una dilatada trajectòria en la investigació dins l’àmbit educatiu que venien des de tota la geografia espanyola, com també els diferents centres educatius de Cullera, que exposaven les noves pràctiques desenvolupades a les seues aules. Podem estar ben satisfets perquè al llarg d’estos anys el nostre municipi va aconseguir i aprendre molt de les experiències innovadores i capdavanteres que existien, i existeixen, encara, a l’Estat espanyol. Tota esta formació i totes les experiències viscudes en les escoles de Cullera han marcat, d’alguna manera, el que hui s’està fent a nivell educatiu al municipi, i no debades l’ajuntament li va concedir a Fernando Lluch el distintiu de fill adoptiu a títol pòstum.

164

Número d’abril de 2006 de “Cullereta”, una publicació de caràcter mensual, dins d’un projecte d’innovació pedagògica de participació de les famílies a l’escola.

Ara només ens cal agafar com a exemple tots estos reptes educatius que un dia es van consolidar gràcies a l’esforç i el convenciment d’unes persones que creien que l’educació millora les persones i el món. Estes experiències convertiren Cullera en un municipi pioner per tindre una de les primeres escoles públiques (l’Escola de l’Ensenyança) o una de les primeres escoles graduades (l’Escola Laica) o una de les primeres escoles d’ensenyament en valencià (el Llopis Marí) i per viure, també, moltes experiències educatives innovadores i capdavanteres en totes les escoles de Cullera a principis del segle XXI. Cal agafar tots estos exemples i fer un esforç per a aconseguir nous reptes educatius a Cullera, posar especial èmfasi i treballar per a que tinguen molta més continuïtat i no siguen tan efímers com van ser les experiències de la Casa de l’Ensenyança, l’Escola Laica, El Col·legi Llopis Marí i les Jornades Educatives de Cullera. Segurament tot açò va començar a partir d’una utopia, però la utopia és, a la fi, l’objectiu de qualsevol de les persones que estimem i ens dediquem a l’Educació.

Llibres de tres edicions de les Jornades Educatives de Cullera.

165

L’Educació a Cullera: l’exemple L’Educació de l’Escola Laica més a prop:

Cullera

José Vicente Part Sapiña Mestre

Segons Raúl Silvestre en “Sobre l’origen històric de l’Escolaica”, a principi de l’any 1905 el Casino Republicà funda la Liga de la Enseñanza, una societat destinada a complir i aplicar les idees reformistes, laiques en el camp de l’educació integral de les persones. Adquireixen uns terrenys a la Bega i comencen la construcció d’un nou edifici de 778 m2 de superfície en un solar de 2010 m2. L’Escolaica s’inaugurà el 19 de novembre de 1905. El director de l’escola va ser el Sr. Rafael Arizo. El règim intern de l’escola constava de quaranta-set articles. Estaven prohibits els càstics corporals i els tendents a la humiliació pública. L’article 2 diu: “El fin esencial de la enseñanza primaria es el desenvolvimiento del niño en el conjunto de sus facultades. Las materias del programa serán pues enseñadas de manera que tiendan a perfeccionar estas facultades y a provocar sin interrupción la espontaneidad del pensamiento . El alumno observará y analizará las cosas guiado por el maestro. Todas las lecciones serán dadas de modo que concurran al desenvolvimiento integral del niño”. Eren molt importants les excursions, que es feien mensualment. S’ha de dir que el significat de “laica” volia dir que no es donava religió a l’escola, però no era antireligiosa i es respectaven totes les creences que consideraven havien d’estar reservades per a l’àmbit privat. Falla plantada en l’Escolaica (2016). Arxiu CEIP Lluís Vives

166

A conseqüència dels luctuosos fets ocorreguts a Cullera al setembre de 1911, fou clausurada l’escola laica republicana. En 1914, la junta directiva de la Liga de la Enseñanza aprova la seua venda a l’Ajuntament de Cullera, compra que es fa efectiva en 1915. Durant uns anys es realitzen unes reformes i en 1922 fou reoberta com a escola pública i amb el nom d’Escuelas Graduadas. Durant la Segona República es reformen i passen a anomenar-se Escuelas Graduadas Blasco Ibáñez. I en 1939 passà a denominar-se Grupo Escolar Luis Vives, amb el qual ha arribat als nostres dies si bé l’edifici vell es conegut com l’Escolaica. Incidiré principalment en el que respecta a la realitat actual, la qual conec molt bé ja que des que vaig arribar com a mestre l’any 1975 i llevat de dos cursos a Fontanars dels Alforins i un al Col·legi Sant Agustí de Cullera, al Raval, tota la resta de la meua labor professional ha estat al Col·legi Luis Vives, és a dir, un total de 38 anys dels quals uns 33 amb el càrrec de director o cap d’Estudis. Com he dit, vaig arribar al setembre de 1975 com a mestre provisional. Era director el Sr. Andrés Sanz del Olmo i el col·legi estava constituït per tres edificis: el de l’Escolaica, amb alumnes fins a sisé; el de Sant Antoni de la Mar, i les Palomes, amb quatre classes, freqüentment visitat per les rates i que tenia com a pati d’esbarjo el carreró posterior.

Professors de l’Escolaica (1964). A.C. La Penyeta

167

Hi havia a Cullera altres tres col·legis d’EGB públics: Sant Agustí, al Raval; el Dr. Alemany, dalt del Mercat i conegut com la Casota, i el Joan Llopis Marí, inaugurat l’any 1974, de doble línia, modern i amb totes les infraestructures —laboratori, gimnàs, tutories, etc.―. Com diríem ara, “la joia de la corona” i, en aquell curs, al complet d’alumnes (jo vaig estar eixe curs substituint la mestra Amparo Catalá). L’any 1977 comencen les obres per remodelar l’antic edifici de l’Escolaica (sostre, finestres, socolada...) i l’edifici de Sant Antoni es converteix en un col·legi nou amb eixe nom. El Col·legi Luis Vives queda constituït per l’edifici de l’Escolaica i quatre aules provisionals al pati de darrere del Col·legi Llopis Mari i que substitueixen les de les Palomes. Aquestes aules van romandre, a pesar de les promeses de construcció definitiva (sempre faltaven terrenys o permisos), fins que l’any 1991 al terreny adjunt a l’Escolaica començaren les obres per construir un edifici annex i que albergava quatre aules, una sala de pretecnologia, una sala de professors, un despatx de direcció i els servicis per alumnes i mestres. Aquesta construcció, que pal·liava les carències de l’escola, però que no complia amb totes les necessitats d’infraestructures, prompte es demostrà insuficient. I per fi, en desembre de 1991, estigueren finalitzades les obres i al gener del 92, alumnes i mestres que havien ocupat les aules provisionals i amb tot el material passaren a ocupar les aules noves, cal dir que amb tota la il·lusió del que estrena una cosa llarg temps desitjada. En un moment determinat, algú va pensar que els alumnes de l’Escolaica passaren al Llopis Marí, que estava quedant-se sense alumnat. La forta oposició de mestres i principalment pares/mares de l’APA, ho va impedir. Amb la desaparició del Col·legi Llopis Marí, Conselleria decideix que l’ensenyança al Col·legi Luis Vives siga en valencià. Passem a ser, amb una implantació progressiva, un col·legi de línia en valencià. A més, l’any 1994 amb l’entrada en vigor de la LOGSE, l’Escolaica es converteix en un col·legi de Infantil (de 3 a 5 anys) i Primària (fins a sisè). Al 2005, any del centenari de l’escola, i a causa de la manca d’espai per a tots els alumnes que sol·liciten servici de menjador, l’Ajuntament ens construeix un menjador nou. Fins llavors estava instal·lat en una classe, amb una capacitat de 75 alumnes i que prompte utilitzaran quasi 150 alumnes en dos torns. En aquests anys, Cullera té una manca important de places escolars. El projecte aprovat d’ampliació del Col·legi Luis Vives no s’havia dut a terme, ni s’havia construït un col·legi nou (projectat a la zona de la Bega) com demanava l’augment de població produït a Cullera. Aquest fet porta com a conseqüència, i ja que era el col·legi amb més demanda de matricula i amb més terreny de pati, que començaren a duplicar-se els cursos i a instal·lar aules prefabricades ( “barracons”), cosa que va produir una massificació de l’alumnat ja que les infraestructures ni tan sols eren les adequades per a un centre d’una sola línia. He de dir que, a pesar de la manca de les infraestructures necessàries, l’Escolaica sempre ha comptat amb la major demanda de matrícula de Cullera, incloent el centres concertats. Així, el primer any que s’implantà la ràtio d’alumnes,

168

a Cullera va ser de 33 perquè el col·legi amb més sol·licituds va ser el Luis Vives amb 33 (entre els quals estaven els fills d’alguns regidors). L’any següent ja es va establir per a tots 25alumnes/aula. Molts alumnes quedaven fora cada curs atés que el nombre de sol·licituds era major que les places. Un any les sol·licituds foren 47 per a les 25 places ofertades. També s’ha de destacar que molts dels mestres d’altres centres portaven els seus fills/es al nostre. També he de d’assenyalar que sempre hem tingut uns pares/mares molt participatius i que, principalment a través de l’APA, han realitzat multitud d’activitats i n’han col·laborat. Així, els diumenges a la vesprada feien sessions de cine a la biblioteca (hui sala d’informàtica), participaven en les classes donant xerrades ―generalment al voltant de la seua professió―, en el festival de Nadal que es feia a la Casa de la Cultura i que era tot un espectacle (un any, els alumnes de huitè representaren la sarsuela La Dolorosa) i que actualment es fa a final de curs. I, sobretot, sempre hi ha hagut una relació molt cordial entre mestres i APA i principalment els càrrecs directius dels dos sectors. A partir del 82 es redactà una revista escolar anomenada L’Escolaica, en la qual participaven tots els cursos, però eren els principals col·laboradors els alumnes de huitè d’EGB. També es realitzaven, a final de curs, unes Olimpíades Escolars ―actualment es fa una carrera solidària―, concursos de contes, cel·lebració del dia del llibre i festes i activitats relacionades amb les tradicions i cultura de Cullera. A més a més, participació en les activitats programades per l’Ajuntament, escola d’estiu, de Nadal i pasquera, entitats musicals i altres, així com una estreta relació amb els instituts i particularment amb el Blasco Ibáñez al qual estem adscrits. A meitat dels 80 començàrem la construcció, plantà i posterior cremà d’una falla (feta amb cartró, canyes, fusta i molta il·lusió).

L’Escolaica: Alumnes de Tercer Curs (1964-65). Arxiu A.C. La Penyeta

169

Actualment, l’Escolaica és una Comunitat d’Aprenentatge i els pares participen diàriament en l’activitat docent mitjançant els grups interactius, tertúlies literàries o integrant comissions mixtes. També l’Escolaica és pionera en la implantació de la jornada contínua que es va sol·licitar el curs passat i s’ha posat en pràctica aquest curs. D’acord, hem vist un poc les característiques de l’Escolaica i que són molt semblants a moltes escoles. Aleshores, per què eixa fama de bona escola? En educació no hi ha una vareta màgica ―això voldríem els mestres―, per tant han de coincidir diverses circumstàncies per tindre èxit i si falla alguna, ja l’hem fastidiat! L’Escolaica és, sempre ha sigut, una escola oberta a la societat, que ha procurat una educació integral del xiquet/a, valorant la persona, no adoctrinant i si inculcant valors com l’amistat, solidaritat, justícia, esforç... S’ha donat llibertat a cada mestre/a per desenvolupar la seua tasca educativa de la forma més efectiva. Hem gaudit d’un alumnat molt bo (si bé considere que a les altres escoles també) i d’uns pares/mares, ja ho he dit, molt col·laboradors amb la tasca educativa i l’escola. Hem treballat tots junts i en la mateixa direcció per tal de donar una formació integral i valorant els alumnes com a persones, potenciant les seues qualitats i corregint els defectes.

L’Escolaica, abans de fer-se el mur perimetral (Any 1954). Arxiu A.C. La penyeta

170

I parlaré del claustre de mestres (m’agrada més que dir professors). Sempre he dit als pares/mares que els mestres de totes les escoles eren molt bons (i així ho pense), ara, sempre els mestres de l’Escolaica han gaudit de tota la meua confiança i alguns de la meua admiració i els considere, als que estan i als que he conegut, uns grans professionals. No puc deixar de contar un cas. En una reunió de directors que tinguérem amb el que aleshores era col·legi d’EGB, Llopis Marí, al mes de juny, l’inspector Jaume Borrás ens va dir: “He donat una volta pel col·legi i no he trobat cap mestre”. I ens va criticar. Jo em vaig alçar i li vaig contestar “que podia vindre a l’Escolaica qualsevol dia que trobaria a tots els mestres al seu treball”. Ho vaig dir perquè tenia plena confiança i sabia que era així. Podria dir del mestre Javier Sánchez que després de passar la nit de viatge (havia mort un germà a Santander), en ser les nou del matí estava a l’escola per donar la classe. Necessitaria molts fulls per contar fets que avalen la professionalitat dels mestres que he conegut. Sols diré, per finalitzar, el que vaig escriure al llibre del Centenari de l’Escolaica: “la senya d’identitat de l’Escolaica és treballar contínuament, sense fer soroll, i així ho fan els mestres que he conegut i conec, perquè un poble, un país, no es construeix amb discursos grandiloqüents o paraules grandioses, es construeix gràcies al treball sacrificat i diari dels seus ciutadans”.

Actuals instal·lacions del Col·legi Públic Lluís Vives, popularment conegut com L’Escolaica. Foto Alba Vercher

171

L’Educació més a prop:

Cullera

Alumne i professor a l’IES Blasco Ibáñez Enric Piris García Professor de Matemàtiques Director de l’IES Blasco Ibáñez de Cullera No tinc per costum escriure articles en cap tipus de publicació. Tampoc he format mai part d’una comissió fallera. Però, ací em teniu. Amistats de joventut m’han fet participar en aquesta publicació de la Falla del Raval de Sant Agustí. I ho faig de bon gust. Més encara si tenim en compte que la temàtica d’enguany és el món de l’educació. Fa trenta-quatre anys que sóc professor d’ensenyament secundari. Vaja, professor d’institut. Porte tot eixe temps intentant que el meu alumnat aprenga les quatre nocions matemàtiques necessàries per poder cursar estudis universitaris científics o tècnics. Però també porte tot eixe temps inculcant en els meus alumnes el sentit de la responsabilitat, del treball ben fet, de la companyonia, del respecte als altres, de la seua acceptació, siguen com siguen i vinguen d’on vinguen, de la igualtat entre persones, homes i dones. Al llarg d’este temps he treballat en quatre instituts, i la vida m’ha portat al Blasco Ibáñez de Cullera on, si la salut m’ho permet, pense jubilar-me, però també on vaig cursar gran part dels meus estudis de Batxillerat. Ha plogut molt, i mal, des d’aquell setembre de 1971. Feia quatre cursos que havia començat a funcionar l’Institut a Cullera. En aquell temps era una secció de l’Institut Sant Vicent Ferrer de València, institut que dirigia el cullerenc Ramiro Pedrós. Em vaig matricular en 4t de Batxiller, aquell Batxiller anterior al BUP, que constava de sis cursos més el COU. I molt més anterior a l’ESO. Quan pense en

172

Fotograma del curmetratge Moments (2011), fet per alumnes del IES Blasco Ibáñez de Cullera. Arxiu IES Blasco Ibáñez

aquell institut i veig el d’ara, no és difícil caure en la més odiosa de les comparacions. Però és que la nostra societat ha evolucionat tant en aquest temps ... Mentre jo finalitzava els meus estudis vivíem el final d’una llarga dictadura, i això es deixava notar en les aules. Quasi tot el professorat que treballava a l’institut era no numerari, és a dir, no havien aprovat encara cap oposició. Hi havia poques oposicions. Per continuar treballant cada curs, necessitaven la conformitat del director del centre, que estava posat a dit per l’administració. També era el director qui decidia què es podia fer i què no. De llibertat de càtedra, res de res. En l’actualitat les coses són molt diferents. Començant pel fet que el director o directora és elegit per una comissió mixta: la meitat dels membres són proposats per l’administració educativa, i l’altra meitat és elegida pel professorat i pel Consell Escolar de l’institut. Les funcions del director han canviat, i molt. Afortunadament. Per altra banda, ara comptem amb més professorat i més estable, que treballen amb absoluta llibertat per impartir les seues matèries. Fins i tot la manera genèrica de nomenar els centres educatius indica el canvi produït: hem passat de ser “Instituto Nacional de Bachillerato” a ser “Institut d’Educació Secundària”.

Grup artístic del IES Blasco Ibáñez de Cullera en el recital AMOR (Març, 2016). Arxiu periòdic L’Expressó.

173

Alumnes del IES Blasco Ibáñez de Cullera en una excursió cultural a Madrid (2012). Arxiu IES Blasco Ibáñez

La forma de treballar en les aules també ha evolucionat molt positivament. Molts dels que llegiu açò recordareu que en les nostres classes sols s’utilitzava el llibre i el quadern, la pissarra i el clarió. Alguns professors ens posaven diapositives en aquelles maquinetes rudimentàries. I en francès —en la nostra època encara no s’estudiava anglès— escoltàvem aquelles cançons de Brel o de Moustaki en rudimentaris cassets. No hi havia res més modern. Cada professor@ sols comptava amb la seua pròpia capacitat per mantenir l’atenció del seu alumnat. I amb el seu enginy. I la seua vocació. No puc passar d’ací sense nomenar aquells que varen inculcar en mi la vocació per l’ensenyament: Amparo Montagud, que contava la Història que li deixaven com ningú; Manolo Iranzo, que m’ensenyà a estimar les Matemàtiques; Elisa Salvador, que no sols ens ensenyava francès sinó que ens permetia descobrir pensaments de més enllà de les nostres fronteres, i que després he tingut de companya de treball; Amparo Llinares, una avançada al seu temps, que practicava una metodologia innovadora en aquells temps; Pilar Grau, que no va ser professora meua però que ens acompanyà en un viatge de final de Batxillerat realment irrepetible, i amb la qual també he treballat fins a la seua jubilació. Pense com millor hagueren treballat tots ells i totes elles si hagueren pogut comptar amb les noves tecnologies que tenim actualment al nostre institut: totes les aules amb ordinador connectat a internet, dotades amb canó de projecció; tres aules d’Informàtica amb més de 60 ordinadors per a ús exclusiu de l’alumnat; aules específiques de Música, de Dibuix, de Tecnologia; laboratoris de Física, de Química i de Biologia i Geologia; un gimnàs que és l’enveja de tot el poble...

174

Si heu arribat fins ací, i no s’heu avorrit abans, també vull dir-vos que per a mi ha estat sempre una gran satisfacció treballar en el mateix institut on vaig aconseguir el meu títol de Batxillerat. Jo, que sempre somniava a ser professor de Matemàtiques, una vegada aproví l’oposició, vaig començar a somniar a ser professor de Matemàtiques en el meu institut. I ara, a més, és un orgull ser el seu director, i haver col·laborat en aconseguir part de les transformacions que han anat produint-se en el centre. Si dedicar-me a la docència ha estat per a mi un encert absolut, poder treballar en el mateix institut on de jove era alumne suposa la major de les satisfaccions. En el present curs la plantilla del professorat la formem 51 professors i professores. En nom de tots vull convidar-vos als actes que celebrarem el pròxim curs per commemorar el 50è aniversari de l’IES Blasco Ibáñez de la nostra ciutat.

Grup d’alumnes del IES Blasco Ibáñez que va obtindre el segon premi dels Tirant Avant Escolar, en la categoria de centres de Secundaria. Arxiu IES Blasco Ibáñez

175

L’Educació més a prop:

Cullera

L’asil de Cabret-La Milagrosa: d’atendre persones majors a impartir una educació amb vocació cristiana Antoni Cerveró Fundació Asil de Sant Llorenç

Encara que al principi em va sorprendre la proposta d’escriure en el Llibret de la Falla Raval perquè no em creia capaç de poder realitzarho, vaig reaccionar, i em vaig dir que no havia de rebutjar la invitació, ja que em sent molt vinculat a eixa barriada per motius afectius i familiars. En primer lloc pels meus pares que van viure al carrer València núm. 111, enfront de la casa que és avui el Casal Faller, i no vaig nàixer allí perquè eixe mateix dia la meua mare es va traslladar a casa dels seus pares a La Bega i es va precipitar el meu naixement. Però tant la meua família paterna com la materna sempre han viscut en aquest barri. Tinc un cosí germà que li diuen J. Pascual Martínez, El Pansero, que és un dels grans pilars de la comissió, així com els seus fills, néts i nebots. També sóc familiar d’altres dues persones que van ser molt importants en la Falla: Pepe Cerveró Camarena que estigué molts anys al capdavant de la comissió com a President, i Vicente Escrivá Cerveró, Salero, del qual hi guarden un grat record. I ara anem ja amb el motiu principal. L’Asil de Sant Llorenç o de Cabret, malnom de qui va ser el seu benefactor, no es va crear inicialment amb la finalitat de l’ensenyament. El seu fundador, en Lorenzo Gómez Sañudo, que havia mort el 31 d’Octubre de 1873, va deixar dit en el seu testament que donava els seus béns per a fundar un Asil per a persones majors de 60 anys i que mancaren de béns per a la seua manutenció i ajuda en la vellesa. Lògicament, el senyor Gómez no va arribar a veure construït l’asil, però els seus marmessors El col·legi La Milagrosa va ser també en el seu temps asil per a persones majors. Foto Joan Castelló Lli

176

i futurs patrons de la Fundació Asil de Sant Llorenç el van realitzar venent part dels béns rebuts. Va ser inaugurat a l’abril de 1878 i com precisaven de personal adequat per a prestar les atencions que es proposaven, es va convocar una junta extraordinària dels patrons, que va aprovar per unanimitat sol·licitar a les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paül, a Madrid, l’ajuda de diverses monges per a fer-se càrrec de l’Asil i, al mateix temps, crear un col·legi per a xiquetes amb el qual recaptar alguns ingressos que ajudaren al seu manteniment. La junta directiva, presidida per don Manuel Sapiña Rico El Mitger, que posteriorment seria president de la Diputació i alcalde de València, va rebre a finals de 1879 la resposta afirmativa de la congregació i de forma imminent es van iniciar els tràmits per a engegar el projecte. El conveni es va signar amb data 5 de gener de 1880 a Madrid per en Mariano Joaquín Maller, director de las Hijas de la Caridad, i dos representants de l’Asil Sant Llorenç. L’escrit original es conserva a l’arxiu del Centre i consta de 24 articles, a més d’un reglament amb els diferents punts bàsics que es van establir per al funcionament de l’Asil i l’escola de xiquetes, que va rebre el nom de Col·legi La Milagrosa. Uns mesos després, el 1880, van arribar les monges, que van viatjar amb els diners justs per als bitllets del tren. El començament va ser bastant dur perquè les religioses vivien amb moltes necessitats que anaven salvant amb l’ajuda de diverses famílies veïnes i de les donacions i almoines que rebien de diferents entitats. Transcorregut algun temps van començar a ampliar les seues activitats educatives amb la sol·licitud feta als patrons per a realitzar alguns canvis en els estatuts i admetre pàrvuls tot el dia. D’aquesta forma, l’escola de xiquetes va anar augmentant a poc a poc.

Grup de falleres de visita al Col·legi de La Milagrosa (anys seixanta). Arxiu A.C. La Penyeta

177

Va haver-hi una altra circumstància que va afavorir la seua ampliació. Al barri de Sant Agustí existia una escola en una casa particular que estava subvencionada per l’Ajuntament i que regentava un mestre d’edat molt avançada en unes condicions molt precàries d’higiene que provocaven moltes queixes dels pares. Davant aquesta situació, el consistori va acordar jubilar el mestre i traslladar els alumnes al nou centre de monges, abonant al col·legi-asil l’ajuda que fins llavors destinava a aquell ensenyant. Amb posterioritat hi ha referències d’ampliacions i millores per a obtenció de més recursos, amb major nombre d’alumnat, tot açò malgrat les dificultats econòmiques de l’època, que les religioses tractaven de solucionar amb labors extres i vendes de productes del seu hort, així com amb les ajudes que donaven els pares de les alumnes als ancians per arreplegar i acompanyar les xiquetes des del seu domicili. Va haver-hi uns anys en aqueix final del segle XIX que l’Asil es mantenia quasi exclusivament amb el que es recaptava per l’educació impartida ja que en aquella època s’obtenien molts pocs diners dels arrendaments de les terres. L’any 1900 la Junta de Patrons va acordar que l’administració dels béns fóra responsabilitat de la Superiora del centre, però amb el control i supervisió dels propis Patrons, que revisaven els comptes mensualment. En paraules de les Filles de la Caritat, “sant Vicent de Paül diria que els esdeveniments són obra de Déu”. Façana principal del Col·legi La Milagrosa. Foto Joan Castelló Lli

178

Uns anys després i amb vista a l’auge que prenia el col·legi i la complexitat de portar adequadament la comptabilitat, els patrons de la Fundació van reprendre de nou l’administració i, a més a més, van establir també una sèrie d’ajudes socials i de menjador per a les alumnes de famílies necessitades. D’aquesta manera tan senzilla va començar una labor silenciosa i fecunda, que s’ha anat estenent al llarg del segle XX i les primeres dècades del segle XXI de forma ininterrompuda a tots aquells que han estudiat i conviscut, i ho seguiran fent en un futur, en aquest bell i centenari edifici del Col·legi de La Milagrosa a Cullera. L’any 1969 es va ampliar el col·legi construint i adossant al vell edifici una nova construcció de tres plantes i acollint un gran nombre d’alumnes del col·legi de Sant Vicent de Paül que havia sigut tancat recentment. Com a anècdota curiosa cal ressaltar, que durant un temps hi havia tres Col·legis religiosos a Cullera i existia una rivalitat sana entre ells. En anys posteriors, acatant les legislacions vigents en matèria educativa, es van implantar nivells educatius obligatoris, així com preescolar i educació infantil, formació professional (branca Administrativa) i l’any 1998 es va adaptar a les exigències de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i per a adequar-se també a les noves necessitats de l’educació del segle XXI. Durant els anys que els cursos de preescolar no estaven inclosos als col·legis concertats, els sous dels professors es pagaven amb el salari que percebien les Filles de la Caritat que exercien com a professores d’ensenyament primari. En els últims anys, el col·legi ha experimentat notables canvis amb l’ampliació d’aules noves d’educació infantil, menjador escolar, suport a la integració i la incorporació de les últimes novetats tecnològiques i informàtiques en el camp de l’educació i la docència. La comunitat educativa del col·legi, Filles de la Caritat, professorat, personal d’administració i serveis, AMPA i alumnes segueixen vivint el repte d’oferir a Cullera noves generacions d’estudiants que s’eduquen com a persones lliures segons la concepció cristiana i vicenciana de la persona, la vida i el món. El Col·legi La Milagrosa està compromés amb una educació solidària que desitja que els seus alumnes cresquen en actituds de pau, justícia i veritat, afavorint un ambient alegre, realista i pròxim. Entre els seus objectius figuren també que els alumnes arriben a ser feliços i que aconseguisquen la capacitat d’enfrontar les dificultats, plantejar-se dubtes i cercar solucions als problemes quotidians, que estiguen segurs que la diversitat enriqueix des del respecte, el diàleg i la tolerància. I per finalitzar solament ens queda manifestar el nostre orgull pel prestigi adquirit per aquest centre i felicitar a la quantitat d’exalumnes que avui estan desenvolupant les seues tasques professionals amb magnífics resultats en qualsevol activitat de la societat.

179

L’Educació més a prop:

Cullera

La Fundació Bou: una ensenyança

amb noves tecnologies feta des de l’amor Fundació Bou (amb la col·laboració de Luis Formentín Peñalosa)

En essència la història de la Fundació Bou és una història d’amor i animem el lector a que seguisca llegint i veurà com aquesta afirmació és veraç. Com sempre tota història té el seu origen... ORIGEN: Un jove d’Oliva que es deia Domingo Martí de Vesses en les seues visites a Cullera va conèixer una jove que venia flors al costat del pont de barques que donava accés al carrer del Riu, es va enamorar d’ella i van contreure matrimoni. Aquest esdeveniment vincula de forma definitiva a Domingo Martí de Vesses amb Cullera. Al cap de pocs anys aquesta jove acabada de casar va emmalaltir i va morir sense descendència quedant Domingo Martí de Vesses vidu. Passat un temps Domingo, que entre altres béns era propietari de la casa on se situa actualment el col·legi, es va enamorar d’una altra jove de Cullera que es deia Maria Rita Gomis García, es va casar amb ella i van tenir dos fills Amalia i Leopoldo. Va voler el destí que tant el marit, Domingo Martí, com els seus dos fills moriren en breu espai de temps quedant així Rita Gomis vídua i sense fills; impressiona contemplar la força espiritual que cal tenir per suportar aquesta realitat tan dolorosa i no esfondrar-se. Rita Gomis a l’edat aproximada de 35 anys, va tornar a casar amb Agustí Bou Franco Vilaragut, natural de Cullera, advocat i empresari agrícola. Fruit del matrimoni naix el 9 de desembre de 1847 una xiqueta a la qual se li va posar el nom de Maria Concepció Bou Gomis, d’aquesta xiqueta pren nom el Col·legi. En Agustín Bou, fundador del Col·legi-Asil de la Concepció. Col·lecció Luis Formentín

180

El dia en què es realitzava la petició de mà per a casar-se amb un jove de València, María Concepció es posa malalta i mor al cap de sis dies, un cinc d’agost de 1877. Davant d’aquest esdeveniment de dolor que és la pèrdua de l’única filla (cal tenir en compte que Rita ja havia perdut el seu primer marit i els seus dos primers fills), tots dos donant testimoni de la seua fe en Déu, al cap d’uns mesos decideixen realitzar un acte d’Amor i creen per a bé del proïsme un col·legi asil per a xiquetes òrfenes a Cullera. El testimoni de fe dels seus pares ha quedat reflectit en l’escriptura de creació de la Fundació que sostindrà el Col·legi, de la qual escollim alguns paràgrafs “.....la Divina Providència es va servir donar-nos forces per a no sucumbir al rude colp sofert...i tenint present la nostra família i persones més afectes en els respectius últims testaments.....anem ara a ocupar-nos dels pobres en memòria de la nostra inoblidable filla.....per a major honra i glòria de Déu Nostre Senyor U i Tri en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i com a prova inequívoca als homes de bona voluntat.....concebem el consol de fundar una casa de caritat a la vila de Cullera on es mantinguen, s’eduquen cristianament i reben la més completa instrucció.....les xiquetes òrfenes.....d’aquella població, bressol dels nostres majors....”.

Grup de xiquetes òrfenes asilades en la Fundació Bou al 1933. Arxiu Fundació Bou

Grup de xiquets alumnes del Col·legi Inmaculada Concepció (Asil de Bou), any 1958. Arxiu A.C. La Penyeta

Després de procedir a delegar la major part dels seus béns a la seua família i persones més afectes, van dotar de béns a la Fundació, perquè amb les seues rendes es proveïra al sosteniment econòmic del col·legi asil. MADURESA: El 9 de juny de 1878, dia de Pasqua de Pentecosta, no havia passat encara un any des de la mort de la seua única filla, va començar l’activitat del col·legi asil, essent Joaquina Miret Beltrán la primera xiqueta acollida en el mateix. Grup de xiquetes òrfenes asilades en la Fundació Bou al 1885. Arxiu Fundació Bou

181

Les germanes Carmelites de la Caritat, fundades per Santa Joaquima Vedruna, es van fer càrrec del col·legi exercint totes les funcions d’ensenyament, neteja, manutenció, administració i règim interior del Col·legi. L’any 1883 s’amplia l’acció educadora d’ensenyament a d’altres xiquetes no òrfenes de Cullera que van començar a assistir a classe a l’esmentat col·legi juntament amb les òrfenes. Per a comprendre en la seua adequada dimensió la importància d’aquest fet només cal recalcar que segons el padró municipal de Cullera de l’any 1900 el 80,9% dels homes i el 85,6% de les dones de Cullera són analfabets i només entre el 20 i el 30% dels joves estaven escolaritzats, d’aquí el salt enorme que va suposar el crear un col·legi-asil on es donara educació a les xiquetes pobres de la vila. Les germanes Carmelites de la Caritat van estar 88 anys al càrrec del Col·legi, fins a l’any 1966 data en què deixen el col·legi. Des de l’any 1967 fins a l’any 2004 -durant 38 anys- són les germanes de la Caritat de Santa Anna les que prossegueixen amb la tasca d’ensenyar i assistir a les xiquetes del Col·legi. Ambdues ordres de religioses van seguir portant endavant aquesta obra entregant la seua vida per amor a la tasca de cuidar i educar les xiquetes que els eren confiades. En aquest donar la vida pel proïsme algunes germanes carmelites van arribar fins al martiri per raó de la seua fe, com de tots és sabut. L’any 1975 el Patronat de la Fundació acorda iniciar els tràmits per a la construcció d’un edifici nou que complisca amb els estàndards de qualitat que la llei exigeix per als centres educatius, aquestes obres es realitzen per fases i s’estenen des de l’any 1977 a l’any 1982. L’any 1979 una dona vídua, sense fills, en el seu testament dóna una part dels seus pocs béns a la Fundació, passant aquests a integrar-se dins del patrimoni de la Fundació i contribuint a sufragar les obres de construcció del nou col·legi. Aquesta dona era Josefa Fos Carrasquer i en ella cal veure a aquesta dona vídua de l’evangeli que dóna el que té i és lloada pel Senyor Jesús davant dels apòstols. A partir de l’any 2005 el Col·legi segueix regit per un Director Titular del Centre nomenat pel President del Patronat de la Fundació, i una Directora Pedagògica al front d’un Claustre de Professors, tot continuant el Col·legi amb la seua activitat docent/educativa fins a l’actualitat, amb la introducció de canvis i millores com ara la creació d’una Aula de Suport a la Integració de Primària que es posa en funcionament aquest mateix any 2005, i una altra Aula de Suport a la Integració de Secundària que comença a funcionar l’any següent, és a dir, el 2006. L’any 2009 es van fer les obres de construcció de la nostra Escoleta La Immaculada per tal de donar resposta a la demanda dels pares de portar els seus fills menuts al col·legi; aquesta reforma va suposar la introducció de dues aules

182

de Primer Cicle d’Educació Infantil d’un i de dos anys, amb la qual cosa el Centre amplia la seua oferta educativa amb la dotació d’una línia completa d’ensenyament des d’un any fins als 16 anys. En el curs 2012-2013 es porta a cap la reforma de les aules de Segon Cicle d’Educació Infantil. L’obra es va fer entre el 22 desembre i el 21 de gener. Aquesta modificació va consistir en dotar-les d’una gran lluminositat i d’un ampli espai la qual cosa suposa facilitar i millorar el treball amb els nostres xiquets i xiquetes per tal de perfeccionar el seu desenvolupament. Tot i que el professorat no para de realitzar cursos de formació cada any acadèmic, a partir del 2007 s’implanta el sistema de gestió de qualitat amb un procés de millora contínua que dóna lloc, l’any 2013, al Reconeixement de la Xarxa de Centres de Qualitat Educativa en el Nivell III, per part de de la Conselleria d’Educació. Un any abans, el 2012, comença a aplicar-se en el Centre la Innovació Pedagògica i Metodològica basada en les Intel·ligències Múltiples tenint com a referència dos científics, Glenn Doman i Howard Gardner, sobretot en l’ensenyament de les Matemàtiques (entusiasMAT), en l’anglés: amb auxiliar de conversació, així com el mètode AMCO el 2016. Així mateix es porten a cap projectes multidisciplinars d’empreniment per tal d’entrenar la competència “Iniciativa i Esperit Emprenedor”. Tot acte d’amor engendra vida i la vida és dipositada en les nostres mans per a què la cuidem, la fem créixer, arribar a plenitud i que done fruit i si pot ser fruit abundant. L’acte d’amor dels esposos Bou-Gomis es va traduir en un bé immens vers el poble de Cullera, donant gran quantitat de béns tant materials −en la formació educativa de les persones− com en béns espirituals −vocacions a la vida religiosa sorgides en les xiquetes òrfenes de l’asil, vocacions a la vida matrimonial, reconstrucció de les persones donant-los una família a xiquetes que l’havien perdut, etc...− i portar endavant tot aquest bé ha estat dipositat a les nostres mans, a les mans de persones de Cullera que al llarg d’aquests 138 anys han anat col·laborant i dirigint amb més o menys encert la Fundació, sosteniment del Col·legi. L’obra dels homes i dones de Cullera que han estat vinculats amb aquest col·legi-asil sempre l’hem de valorar amb misericòrdia i humilitat ja que, en estar en mans dels homes, sempre està tenyida de debilitats, això no és obstacle perquè reconeguem amb agraïment a tots els nostres avantpassats que han anat portant el testimoni d’aquesta obra. A tots els cullerencs lectors d’aquest escrit, sàpiguen que d’una o d’altra manera són hereus, beneficiaris i també corresponsables (ja siga com a membres de l’AMPA del col·legi, ja siga com a patrons de la Fundació, ja siga com a ex alumnes del col·legi, ja siga com a simples cullerencs --¿qui sap si algun dels nostres avantpassats no va ser acollit en aquesta casa? -- de seguir transmetent a la següent generació aquest bé que ens ha estat donat Agrair a D. Joaquín Costa Cardona i a D. Luis Formentin Peñalosa els seus treballs de recopilació de dades bàsiques per a poder reconstruir la memòria de l’Asil de Bou i que van plasmar en llibres publicats que contribueixen a divulgar entre els cullerencs aquesta obra que com hem dit al principi no és altra cosa que un acte d’Amor.

183

L’Educació més a prop:

L’Educació en Cullera durant l’època de la Il·lustració: El paper jugat per la Casa de l’Ensenyança

Cullera

Kike Gandia Àlvarez Museu Municipal d’Història i Arqueologia de Cullera

Si no es concediren privilegis exclusius i si el sistema financer no tendira a concentrar la riquesa, serien poques les grans fortunes i els enriquiments ràpids. Quan el mitjà de fer-se ric ho comparteix una gran quantitat de ciutadans, la riquesa està més distribuïda; l’extrema pobresa es torna rara.” (Article ‘Riquesa’, de Diderot)

Introducció Mai un edifici havia estat a l’abast d’una missió tan important com la pedagògica com va estar la Casa de l’Ensenyança de Cullera. Construida ex-profés per l’enseyament públic de xiquets i xiquetes a finals del segle XVIII, suposa una fita sense parangó en la història de la pedagogia i l’educació en el nostre pais. La Casa de l’Ensenyança de Cullera, és una edificació que contempla valors formals que la caracteritzen arquitectònicament per constituir una tipologia peculiar en tractar-se d’un dels edificis civils de major antiguitat del municipi juntament amb la Casa Consistorial, amb la qual comparteix a més, la condició d’haver sigut projectada per Vicente Gascó Maso, un dels arquitectes de major rellevància per al neoclassicisme a València. Un altre dels factors destacables és que un dels paraments de l’edifici, el que correspon al carrer Cervantes, es va edificar originàriament sobre les restes de la muralla que voltava aquesta Vila, construïda en 1556, i que és a la seua vegada Bé d’Interès Cultural (BIC). Açò suposaria que en aquest lloc es conserva “fossilisat” un dels pocs llenços de muralla de la ciutat. Casa de l’Enseyança. Detall del planol de Juan Mercader, 1864. Font: Casa de Cultura

184

D’altra banda, els valors històrics que posseeix, des del punt de vista cultural i social, li concerneixen un caràcter singular per al municipi. La Casa de l’Ensenyança, és una de les primeres institucions per a l’educació primària a Espanya, com indica l’historiador Andrés Piles Ibars1, ni tan sols les poblacions de major importància del país contaven amb un lloc propi per a l’ensenyament de la infantesa quan s’alçà la Casa de l’Ensenyança a Cullera. Durant el regnat de Carles III, s’havien realitzat diverses reformes educatives, però encaminades a l’educació secundària i universitària. De fet la primera llei general d’educació per a l’ordenació administrativa de l’ensenyament, va ser la Llei d’Instrucció Pública de 9 de setembre de 1857 (l’anomenada Llei Moyano). Des de principis del segle XIX s’havien anat produint plans educatius que no acabaven d’assentar-se, en aquest context, la creació d’un edifici destinat per a l’educació pública infantil a la fi del segle XVIII, és un fet singular, ja que la primera escola, tal com la coneixem avui, es crea a Madrid en 1839. Les primeres escoles públiques van estar destinades a les matèries de Primeres Lletres, Llatí i Retòrica, probablement així es proposara en la Casa de l’Ensenyança de Cullera. A més, aquest edifici, constitueix un element identitari per als habitants de Cullera, a causa dels diversos serveis que ha albergat en les seues instal·lacions al llarg de la seua història. Principalment, destaca el servei educatiu que va prestar, almenys, fins a 1935, quan encara tenien espais reservats per a l’ensenyament. A l’origen també va albergar el magatzem de fusta, destinat al manteniment del pont que es trobava en els voltants de l’edifici, així com un almodí de blat per al proveïment de la població. En 1935 les funcions es diversifiquen, a més de seguir sent escola; en la planta baixa es trobava el Parc de Bombers, la Recaptació d’Arbitris i magatzems; i en el primer pis el Sindicat de Regs i la secretaria del Sindicat de la Policia Rural. En la postguerra la segona planta es prepara per a acollir habitatges per a famílies. Durant la dècada dels 80 del segle passat havia contingut el Servei Municipal d’Aigües i l’Oficina Municipal d’Informació, a més dels clubs de piragüisme, rugbi i halterofília de Cullera. En 1982 es va situar en les seues instal·lacions un Dispensari Sanitari, que com s’indica en l’informe de la reforma d’aqueix mateix any, era altament necessari per a la població. A més en aqueixos moments es van incorporar el Centre d’Iniciatives Turístiques (I.T.I.), les oficines de recaptació municipal i estatal i el Centre de Joventut del municipi amb diferents sales d’exposicions, i com no, el Museu Municipal d’Història i Arqueologia que, primerament, estava ubicat a la Casa de Cultura del carrer la Bega. Façana restaurada de la Casa de l’Enseyança.

185

La Casa de l’Ensenyança ha tingut diverses i dispars funcions, però la gran majoria amb l’objectiu comú de prestar serveis a Cullera, d’una manera o un altra, relacionades en molts casos amb factors culturals i uns altres simplement amb la finalitat de fer-li la vida més còmoda als cullerencs, sent per al municipi un edifici rellevant a nivell funcional i simbòlic. Hui en dia, continua amb eixa dinàmica: la Planta Baixa alberga una magnífica Sala d’Exposicions i el Museu de la Festa Fallera, convertint-se en el referent cultural de la població des de que obrí les seues portes al març de 2016.

L’educació en la Ilustració Es coneix al segle XVIII com a Segle de les Llums o de la Il·lustració. La il·lustració és un moviment econòmic, social, polític i cultural en el qual conflueixen dos moviments independents i fins tot contraposats del segle XVII: l’empirisme i el racionalisme. No és un sistema filosòfic amb caràcters definits, sinó més aviat un ambient cultural que es proposa il·lustrar i il·luminar amb la llum de la raó tots els problemes del seu temps, combatent errors i prejudicis que s’atribuïen a l’Edat Mitjana: destruir els pressupostos filosòfics i religiosos, fer taula rasa de la tradició i construir una societat sobre bases racionals. Una vegada dissipats per la raó els errors de la ciència i els vicis sòcials, l’home i la societat seran definitivament lliures i joiosos. Promou l’autonomia i independència (llibertat sense lligams) de l’individu natural enfront de la monarquia i a l’església. No hi ha autoritat per damunt de la raó, a la qual s’identifica amb la naturalesa de l’home. El Lluminisme (a Espanya anomenat Il.lustració) aborda amb optimisme tota classe de qüestions, amb la presumpció que l’home pot trobar la seua solució valent-se de la clau màgica de la cultura. Amb un sentit d’universalitat, vol estendre la cultura a totes les classes de la societat. Es basa en el concepte que la societat progressarà fins a aconseguir la felicitat, si l’home rep una educació convenient, fent-se “il·lustrat”. Els problemes educatius ocupen un primer plànol, ja que son els “homes educats, il·lustrats” els que transformen la societat. El pla pedagògic dels il·lustrats proposa l’eliminació en el camp educatiu de tot el sobrenatural i la reducció de la religió a alguna cosa merament racional; l’acceptació d’un realisme pedagògic entès com la incorporació de llengües modernes i disciplines tècniques i científiques en els plans d’estudi i, sobre tot, la necessitat d’una escola estatal, laica, aconfessional que substituïsca a les congregacions religioses en l’activitat educativa. Enciclopèdia o Dicccionari Raonat de les Ciències, les Arts i els Oficis, imprés a París a 1751.

186

Les múltiples i variades formes de l’activitat humana (comerç, indústria, política, etc.) es transformen en objecte d’estudi. La màxima manifestació cultural de la il·lustració va ser l’Enciclopèdia o Dicccionari Raonat de les Ciències, les Arts i els Oficis que va ser el mitjà de difusió d’aquest nou saber i en el qual es va voler condensar la ciència i la filosofia del segle, sobretot les noves doctrines polítiques en un francès pla i comprensible per a tots a fi d’il·lustrar a les generacions futures. Publicat entre 1751 i 1765, consta de vint-i-set volums, cinc suplements i dues taules analítiques. Exposa “el quadre general dels esforços del talent humà en tots els segles”. La Il.lustració és un fenomen producte del moviment intelectual europeu ja iniciat als segles XIV i XV, i que tingué la seua continuació en l’Humanisme i el Renaixement del segle XVI amb el despertar religiós de la reforma i Contrarreforma, i que proseguí amb els grans descobriments i invencions del segle XVII, alcançant el seu moment d’esplendor al segle XVIII on apareixen figures intelectuals i preeminents com Diderot, Rousseau, Voltaire i Montesquieu.2 Durant aquest segle es dona la forma de governar anomenada “Despotisme il.lustrat” on els monarques creuen que el poder ve atorgat per Dèu i tots creuen que és a ell a qui han de rendir comptes i no al poble, d’hi el famòs lema: “Tot pel poble, peò sense el poble”. És el segle, en paraules de Hazard3, del Il.luminisme en les Ciències, el Criticisme en la Literatura, el Despotisme Il.lustrat en Política, la Fisiocràcia en la Economia i el Triomf de la Raó en Filosofia. A Espanya, el regnat de Carles III coincideix amb el punt àlgid de l’època il.lustrada. Així, baix el seu mandat i mecenatge, i al llarg de tres decàdes, s’intentà dur a terme grans transformacions i millores en diferents àmbits, imbuits precísament de l’esperit de la Il.lustració. Aquest monarca va renovant els càrrecs més importants del seu govern, colocant a homes jovens que seran els artifexs de les reformes que tindran lloc durant el seu regnat, com Rodas, Aranda, Floridablanca o Campomanes. En el cas concret, i que ens ocupa, de les ensenyances no universitàries a principis del segle XVIII el panorama era molt trist, tal i com defineix Vicens Vives4: “La instrucció primària estava poc estesa i es reduïa a la lectura, escriptura i catecisme i les quatre regles”. Així, l’ensenyança és trobava en mans de l’esglèsia i, moltes vegades, eren els mateixos sagristans qui impartien l’ensenyament. En el cas de les xiquetes, la situació era encara pijor doncs la instrucció femenina era molt rudimentària, reduïda a les tasques domèstiques i a la religió, tal i com es desprén de la Reial Cèdula de Carles III: “El primer que enseyaran les mestres a les xiquetes seran les oracions de l’Esglèsia, la Doctrina Cristiana pel mètode del Catecisme; les obligaràn a que vagen netes i endreçades a l’Escola i es mantinguen en ella amb modèstia i tranquilitat”5. “Divina razón: No dejes ninguno”, dibuix de Francisco de Goya. Museu del Prado, Madrid.

187

Amb el pas del temps, es donarà el necessàri despertar cultural i el desig de renovació metodològica en la pròpia societat. Podem afermar que, a finals del segle XVIII, ja existia a tots els pobles un mestre d’escola. Però, serà a partir precisament de la Reial Cèdula del 11 de maig de 1783, redactada per Campomanes, quan s’inicia un despertar cultural i un afà per les lletres. És el moment en el que més mestres d’escola s’examinen i més escoles públiques s’obrin, entre d’altres la Casa de l’Enseyança de Cullera, construida com un gran centre educatiu per l’època.

Les Cases d’Enseyança Durant aquest període, per exemple, es van crear les principals Acadèmies, convertides en principal instrument de difusió de les idees. A Madrid es van establir la Real Acadèmia de la Llengua, de la Medicina, de la Història i de Belles Arts de San Fernando, i, al costat d’elles, el Jardí Botànic i Gabinet d’Història Natural i la Biblioteca Nacional. També es va desenvolupar la literatura didàctica i crítica (Feijoo, Jovellanos, Cadalso i Moratín amb el seu cèlebre “El sí de las niñas”), i es va desenvolupar la premsa i les revistes literàries i científiques. En 1713 es redacta la primera Ortografia de la llengua espanyola, que fixa la majoria de les normes ortogràfiques que usem avui dia. L’interès per l’educació i el progrés científic es va concretar en la creació de noves institucions d’ensenyament secundari; d’ensenyament superior especialment en carreres de ciències i tècnica (Col·legi de Cirurgia, Escola d’Enginyers de Camins) i en la reforma, general, de les Universitats i dels Col·legis Majors. Una de les disposicions que va contribuir a remodelar de forma important el camp pedagògic heretat dels Àustries va ser la Reial Cèdula del 14 d’agost de 1768 per la qual, no solament s’intentava ordenar i reformar l’ensenyament, sinó que a més s’assignaven noves funcions a les nombroses institucions dels recentment expulsats jesuïtes, al mateix temps que es redistribuïen els seus quantiosos béns i rendes. Aquest text legal destinava a seminaris conciliars, als quals podien també assistir alumnes pobres, algunes de les cases i col·legis dels jesuïtes amb la finalitat de formar un clergat il·lustrat i respectuós amb la nova legitimitat vigent. Es creaven escoles menors, destinades a tota classe de joves, per a l’ensenyament de la gramàtica, la retòrica, la geometria i les arts, regentades per mestres seglars que obtindrien el lloc mitjançant concurs públic. El seu finançament es realitzaria amb les dotacions que tenia la Companyia per a aquest tipus d’escoles, les quals podien estar situades en els mateixos edificis dels seminaris conciliars, però sotmeses a una adreça i un règim diferent. Els col·legis dels jesuïtes de Loyola i Villagarcía es convertien en seminaris de missions dedicats a l’estudi de les llengües indígenes. Es fundaven també cases de pensió amb un director i mestres seglars per a ensenyar primeres lletres, gramàtica, retòrica, aritmètica, geometria i altres arts, que contribuirien a millorar l’educació general dels joves. Aquestes cases s’instal·larien en els col·legis de la Companyia d’aquelles poblacions que mancaren d’universitat. Finalment, s’erigien cases d’ensenyament per a instruir a les xiquetes en alguns pobles principals6, que en alguns casos eren compartides amb xiquets, això si amb funcionament independent: les nenes per un costat i els nens per un altre, com és el cas de la Casa de l’Enseyança de Cullera.

188

Així, les Cases d’Ensenyament o Cases d’Ensenyança naixen amb la voluntat primera de desvincular l’ensenyament de l’esglèsia com a espai pedagògic. Recordem que fins al moment, l’esglèsia entesa com espai físic era el lloc on s’impartia l’educació primera. A partir d’ara i gràcies al sorgiment d’aquestos centres educatius, la funció d’ensenyament comptaria amb el seu propi espai destinat a tal fi. Naix l’escola propiament dita i desvinculada de la institució religiosa que era l’Esglèsia Catòlica. A més, i com ja hem vist, les Cases d’Ensenyança sorgirien com una resposta a la voluntat dels nous governants a dotar d’instrucció primària a les xiquetes que, de vegades no rebien cap ensenyament llevat de les labors domèstiques i les oracions. Ara, i gràcies a aquestes institucions pedagògiques, podien rebre instrucció bàsica com els nens. Aquest fenòmen, que es dona a partir de final del segle i des de la Reial Cèdula del 11 de maig de 1783, no és exclusiu de Cullera. Obviament, a tot el territori espanyol s’obriren escoles públiques i s’examinaren mestres per ocupar-les7. De fet, a prop de nosaltres i sense eixir de la província de València podem citar altres tres casos de Cases d’Ensenyança erigides al mateix periode i amb la mateixa finalitat. En primer lloc, a València ciutat l’actual edifici de l’Ajuntament va ser destinat a casa d’ensenyament. Està enclavat en un espai de més de 6.000 metres quadrats i s’integra el lloc ocupat originàriament per la Archicofradía de la Sang i més tard per la Real Casa de l’Ensenyament. La façana principal data de principis del segle XX, així com alguns dels seus més bells salons com el de Cristall. La façana consta de planta baixa i dos pisos, flanquejats per torres angulars i en el centre la torre del rellotge i els dos cubs que l’acompanyen. En segon lloc, a Xàtiva es construí un magnífic edifici en 1758 auspiciat per l’Arquebisbe Mayoral per servir de col·legi de xiquetes. És un edifici de portada barroca de pedra i pati central, hui en dia acull el Museu de Belles Arts de la ciutat i s’anomena igualment la Casa de l’Ensenyança. En tercer lloc, a Silla es bastí un soberbi edifici llur construcció finalitza al 1794, i s’inicia per manament de Carles IV. Al igual que en Cullera, aquest fou projectat per l’arquitecte Vicente Gascó i Massot, estant destinat expressament a consistori municipal, posta de correus i, compartint aquestos usos, també la primera escola pública del municipi, localitzada en l’andana. En 1880 allotjarà la primera estació de telègrafs. També s’anomena Casa de l’Ensenyança com les altres dos. Com hem vist, la instauració i, en alguns casos també, la construcció de cases d’ensenyament o Cases d’Ensenyança va ser un fenòmen prou estés en la segona meitat del segle XVIII, coincidint amb eixe despertar cultural i la preocupació dels dirigents per la educació pública i la pedagogia de l’ensenyanment primari i, sobre tot, femení ja que era este el col.lectiu més desfavorit fins al moment. Quasi tots els edificis construits amb aquesta finalitat gaudeixen de unes característiques semblants: són edificis monumentals, bastits per gran arquitectes, amb portades o façanes espectaculars i de proporcions colossals. Però, cadascun d’ells tenen particularitats que els diferèncien. Veiam, amb detall, el cas de la nostra Casa de l’Ensenyança.

189

La Casa de l’Ensenyança de Cullera L’edifici projectat per Vicent Gascó a Cullera per fer escola es la Casa de l’Ensenyança. Es tracta d’un edifici públic de la vila de Cullera construït en 1793 que en el seus inicis estava concebut com un projecte educatiu per els infants de la vila, tot i que contenia el mateix edifici altres usos com un magatzem de fusta i un lloc dedicat a la venta de blat; en el context de la història de Cullera aquest edifici tingué altres funcions com la d’hospital. Al 1788 com mesura de satisfer les necessitats de la vila fou presentat un projecte, que actualment podem trobar redactat en un dels volums del registre d’obres públiques de l’arxiu històric de Cullera8. El terreny original era propietat de la senyora Isabel Berenguer, un hort o “volax” que l’Ajuntament de Cullera li anava a comprar per a construir allà la Casa de l’Ensenyança. No obstant, el terreny estava sotmès a moltes càrregues fiscals que la pròpia Isabel Berenguer no podia afrontar, aquest era el motiu de la seva venda, i per aquesta raó l‘Ajuntament tampoc podia fer-se’n càrrec. Per tant van optar per canviar de terreny i van comprar el terreny on és situat actualment aquest edifici, en el Carrer del Riu, per la part esquerra just enganxat a la muralla que envoltava la vila per la façana situada en el Carrer Cervantes i conformant un edifici de planta quasi triangular. Aquella finca que va comprar l’Ajuntament de Cullera era una finca composta per diversos propietaris, que tenien edificades unes casetes en les seus horts, aquests veneren les terres en favor del benefici comú de la vila. La demanda del projecte fou per concurs o edicte per part de l’Ajuntament, que finalment qui guanyà o aconseguí el projecte fou l’Arquitecte Vicente Gascó, que presentà un edifici polifuncional, constituït en varies estances per les necessitats de la vila, ja que havia de contenir un magatzem de fustes, unes oficines administratives, estances per poder impartir classes, habitacions per als professors separades per a dones i homes, i un lloc per a la venda de gra. I també s’havia de conformar una zona per a l’escola de nens i una altra per a la escola de les nenes -també separades-, així com una petita estança per una família que pogués servir als mestres que estaven interns. Alçat Casa de l’Enseyança. Plànol de V. Gascó. Arxiu Històric Municipal de Cullera.

190

En el procés de construcció, des que es comença fins que s’acaba aquest edifici, transcorren cinc anys (1788-1793), en els que hi ha en primer moment un problema d’adaptació del projecte al terreny, aquest problema es veu especificat al llibre que es troba en l’arxiu històric de Cullera 9. En aquest llibre s’especificà cada problema, material, diners usats en la construcció de la Casa de l’Ensenyança, a part dels ocupants i les funcions que ocupar aquest espai comunal, aquí també trobem estipulats els contractes de compravenda dels terrenys que ocupa aquesta construcció. L’immoble es tracta d’un edifici, exempt i de forma trapezoïdal, amb tres plantes i cambra baix coberta, amb una volumetria molt clara i potent que confereix a l’edifici un aspecte unitari. El programa per al que es construí l’edifici és complex i divers. Originalment albergava en els seus baixos l’almodí de la ciutat, la planta primera estava destinada a les escoles i la planta segona a residència dels mestres. A causa de la complexitat del programa i pel sistema educatiu del moment, en el qual les nenes i els nens rebien la docència a les aules separades, tant el sistema de comunicacions com el d’accessos està duplicat. Es dissenyà un sistema de comunicacions verticals doble, poc habitual per a un edifici d’aparença tan clara com la d’aquest, però amb el qual es resolien les diferents circulacions dins d’un mateix edifici sense trobades entre els diferents sexes. El sistema consistia en dues escales amb el mateix traçat però amb l’arrencada en diferent posició, situades una al costat de l’altra en la crugia central de l’edifici, a les quals s’arribava per portes d’accés diferents però situades en la mateixa façana i amb desembarcaments diferenciats però a la mateixa cota. No es conserva el traçat original de cap de les dues escales. Els accessos a l’edifici són també múltiples i diferenciats per la seva posició, ja que els accessos a usos públics es realitzen des de l’alçat sud-est de l’edifici (C/ del Riu) mentre que a l’ús escolar és des de l’alçat nord-est (actual C/ Sant Sebastià). Aquesta diferenciació no es produeix en la seva composició, ja que, encara que siguin múltiples i donin accés a usos diferents, el seu dimensionament, tractament i sistema constructiu és el mateix: buits amb recercats de cadirat i llinda en forma d’arc rebaixat també de cadirat i amb la clau ressaltada pel que fa a la resta de les dovelles que formen l’arc. Única representació d’una de l’escales de la Casa de l’Enseyança al retaule ceràmic del miracle de la xiqueta que caigué de l’escala de la Casa de l’Ensenyança salvada per la Mare de Déu del Castell. Santuari de la Mare de Déu del Castell de Cullera.

191

Es tracta d’un edifici sever, de gran presència, sobretot en el seu alçat sudest, on es busca la monumentalitat a través de la axialitat, el rigor geomètric com a base formal racional i en elements puntuals, com el frontó, que a més formalitza la coberta a dues aigües i emfatitza el seu caràcter amb el medalló de pedra amb la inscripció de data i monarca. El sistema estructural de l’edifici és de murs de càrrega de maçoneria amb verdugades de maó massís i sòcol de cadirat, amb una potència de 71 cm, excepte el que cau a la façana sud-oest on el tancament és l’antiga muralla i a partir de la segona planta, segons s’observa en la planimetria original, arrenca el mur del s. XVIII, per la qual cosa es produeix un canvi en la potència del mur que passa de 117 cm. a 63 cm. La coberta de l’edifici és inclinada a tres aigües de teula ceràmica tipus àrab que recolza sobre tauler de maons massissos que al seu torn descansen sobre corretges de fusta. Les sales de l’edifici són de grans proporcions, encara que predomina sempre la component longitudinal i amb una correcta disposició dels buits de façana, la qual cosa confereix a l’espai interior una gran qualitat espacial. Planta Casa de l’Ensenyança. Plànol de V. Gascó. Arxiu Històric Municipal de Cullera.

192

Conclusió: l’arquitectura al servei de l’educació pública Cullera posseïx una arquitectura pública monumental més que interessant, diriem important. Cases bastides en diferents èpoques que parlen de una vila pròspera i populosa, on la iniciativa municipal entenia d’història, arquitectura i art. On la configuració urbana es veia esguitada per edificis que s’erigien com una referència per un poble orgullós de la seua història i les seues arrels. Cases que són testimoni d’un temps passat -no massa llunyà- on les coses ben fetes eren el “modus operandi” dels arquitectes i mestres d’obres. Eren temps on els poders públics consolidaven la seua presència en la societat, mitjançant obres que perdurarien en el temps i que es perpetuarien en la configuració urbana d’una vila que caminava cap al futur amb entusiasme. Així, institucions públiques dedicades a l’ensenyança, la música o el govern municipal asssolien un paper preponderant en el context arquitectònic i urbà a la vegada que consolidaven la seua funció pública i desinteressada com valors a promoure en una nova societat emergent. Arquitectura i funció pública anaven de la ma per al servici al ciutadà. Nosaltres hui en dia, com hereus d’aquest patrimoni, i conscients dels seues valors no sols arquitectònics o artístics sinó també ètics i socials, tenim el deure de conservar-lo i difondre-lo entre les noves i actuals generacions de cullerencs, per que siga gaudit per molts anys més.

La Casa de l’Ensenyança en una fotografía aèria de 1926. Associació Fotogràfica “la Penyeta”

193

L’Educació més a prop:

Cullera

L’ensenyança a Cullera als inicis del segle XX Salvador Tortajada Tur Regidor de l’Ajuntament de Cullera i membre de la Falla Raval Durant la primera i la segon dècada del segle XX, va existir una gran rivalitat entre dos centres educatius privats amb dos sistemes pedagògics diferents, cosa que va produir un període molt fructífer i de major preparació. Es tractava del col·legi dels Germans Maristes, que es trobava a la plaça de la Verge, on hui se situa l’Hogar Parroquial i que abandonarien Cullera abans d’arribar als anys 20, i l’Escola Laica, promogut per una entitat denominada Lliga de l’ Ensenyança, que va nàixer del Cercle Republicà, i per a la qual es va construir un modern edifici que encara perdura conegut popularment amb el nom de l’Escolaica, encara que segons l’antic cronista oficial de Cullera Francesc Giner Perepérez, ja existien classes d’aquesta escola en una casa de camp de l’altra part del riu i va ser tan gran l’acceptació que decidiren ampliar-la i construir l’Escolaica en 1905. L’Escolaica començà a funcionar amb molta satisfacció dels pares i dels alumnes que a ella hi assistien, però també va rebre moltes crítiques de la part religiosa que considerava que al no donar assignatura de Religió no podrien eixir alumnes amb bona educació. Aquesta modalitat educativa no durà molt, donat que l’any 1911, arran dels cèlebres Successos de Cullera, fou clausurada per les autoritats i empresonats alguns dels membres de la Lliga de l’Ensenyança. En 1915 fou venut l’edifici a l’Ajuntament per a obrir-lo com Escola Nacional, fet que no ocorreria fins a 1922.

Escola de l’Hospital, dirigit per monges de Sant Vicent de Paúl (Any 1947). Arxiu A.C. La Penyeta

194

A banda d’aquests dos col·legis, a Cullera hi havia altres escoles oficials i privades. Per als més menuts (des dels dos als quatre anys), existien algunes cases particulars que feien les funcions de les actuals “guarderies”, i que eren anomenades “escoles de cagons”. Existia també l’escola municipal o nacional de pàrvuls a la planta baixa de l’edifici propietat de l’Ajuntament al cantó de la plaça de la Verge amb el pati de l’Església, on el primer pis estava compartit pel Jutjat Municipal i l’escola nacional de xiquetes. Altre dels edificis que a principis del segle XX continuava sent col·legi de xiquets i xiquetes als seus pisos superiors, amb classes separades, era la Casa de l’Ensenyança, al final del carrer del Riu. Al Raval de Sant Agustí, a l’antic Convent dels Agustins, s’ubicava l’Hospital Municipal i una escola de xiquets de ambdós sexes, des de pàrvuls fins als 14 anys, en aules separades. Tot aquest complex estava administrat per les Germanes de la Caritat, de Sant Vicent de Paül. Una d’aquelles monges que oferia classe a l’Hospital era Sor Alejandra, molt volguda i apreciada pels habitants de Cullera, per la qual cosa l’Ajuntament acordà retolar un carrer de la barriada del Raval amb el seu nom, el carrer Sor Alejandra. Així mateix, al nostre barri, una de les últimes cases particulars del carrer València, de la part dels nombres imparells, s’habilità per a Escola Nacional. A aquestes escoles s’han afegir dos fundacions deixades en herència per famílies caritatives a benefici de persones sense recursos, la de Sant Llorenç destinada per al recull i manteniment d’ancians pobres i desvalguts, i la d’Agustín Bou per a òrfenes d’humil condició. En aquests dos asils foren implantats sengles col·legis privats i de pagament, regits els dos per religioses: el primer per monges pertanyents a l’ordre de Sant Vicent de Paül i el segon per l’ordre de les Carmelites.

Alumnes de l’Escola del Raval de Sant Agustí, al voltant de 1970. Arxiu A.C. La Penyeta

195

Escola de Sant Agustí en construcció (1948), en el raval de sant Agustí de Cullera. Arxiu A.C. La Penyeta

Als anys 20, i després de desaparèixer l’Escolaica i els Maristes, un religiós marista que penjà els hàbits, Antonio Andrés del Barrio, va obrir una escola en la planta baixa de l’última casa del carrer del Riu, encara que de menor envergadura que la desapareguda dels Maristes. Altra escola que es creà per aquests anys estava situada al carrer la Séquia, en el tram comprés entre el carrer del Riu i dels Horts, a un segon pis d’una vivenda propietat del professor Sr. Paco Valls. Aquest mestre seguia el sistema d’ensenyança de l’Escola Laica, al no impartir l’assignatura de Religió; per contra, la de D. Antonio Andrés seguia el sistema Marista d’on ell provenia. Aquesta última escola es denominava Col·legi Cervantes i el pati era el propi carrer. Al Castell, els Pares Franciscans, custodis d’aquest, obriren una escola, on ells mateixos impartien les classes als alumnes i que durà fins els anys setanta.

196

El dia 11 de Maig 1935 la revista Sucrona publicà en grans titulars una gran notícia per a la comunitat educativa local: El govern de la República ha concedit a l’Ajuntament de Cullera 258.000 pessetes per a la construcció de dos grups escolars, amb els seus respectius grups de d’habitatges per a mestres, un al barri de Sant Antoni i altre al de Raval de Sant Agustí. Les obres redactades per l’arquitecte cullerenc José Pedrós començaren a bon ritme i despertaren les il·lusions i esperances dels veïns, però quan ja disposaven de coberta es varen paralitzar davant la sublevació colpista del 18 de juliol de 1936 i la posterior Guerra Civil. Els dos grups escolars, que iniciaren les obres en 1935, no foren inaugurats fins l’any 1946 el de Sant Antoni i 1951 el del Raval de Sant Agustí. En 1793 Cullera, amb la construcció de la Casa de l’Ensenyança, era un dels pobles d’Espanya millors dotats per a l’educació dels xiquets, i segons Andrés Piles Ibars el nostre poble anava molts lustres per davant respecte a la resta de la nació espanyola. Malauradament no va ocórrer el mateix en el primer terç del segle XX, donat que, si bé ja es reclamava des de feia temps un centre d’ensenyança mitjana, aquest no arribaria a concedir-se fins a 1967, quan poblacions properes a nosaltres ja disposaven d’institut d’ensenyança mitjana des de diverses dècades abans, per la qual cosa els joves de Cullera tenien més dificultats per a poder accedir a les diferents carreres universitàries. Afortunadament des d’aquella època als nostres dies la situació ha anat millorant i Cullera disposa ja de centres escolars a tots els nivells, des d’infantil a batxillerat. És ben cert que l’educació ha de ser el principal pilar per a evitar les desigualtats socials i perquè la humanitat camine cap al progrés i la sostenibilitat. Sense educació no hi ha progrés social. Els nostres governants han de ser conscients que sense educació no és possible transformar la societat ni aconseguir un món millor. Com diu el nostre lema de capçalera del Llibret’17, “la millor eina per a canviar el món, és sense dubte l’Educació”.

Escola de menuts de na Pilar, al carrer del Pouet, actual Sant Pere (Any 1967).

197

L’Educació més a prop:

Cullera

Bicentenari Marista: 200 anys ensenyant amb humilitat, senzillesa i modèstia Rafa Formentín Vallés Director – Col·legi S. Vte Ferrer GG. Maristes. Dos de gener de 1817, La Valla (França): naix l’Institut Germans Maristes de la ma de Sant Marcel·lí Champagnat. Doscents anys després... l’esperit d’aquell somni seguix viu. Hui donem fe d’aquest esdeveniment únic que estem vivint a Cullera i amb aquest propòsit, redacte aquest article per a compartir-lo amb vostè. A les portes del tercer centenari la pedagogia marista seguix oferintse actualment en 82 països dels cinc continents. Més de 654.000 xiquets, xiquetes, joves arreu del mon, es beneficien d’aquesta formació. Una educació integral de la persona, un estil de vida, on les tres violetes simbolitzen la marca marista: humilitat, senzillesa i modèstia. Les violetes són flors que romanen ocultes enmig del floraje però el seu aroma no passa desapercebut per ningú. L’espiritualitat marista dóna sentit a l’obra de Marcel·lí i a les persones que trobem en ell un punt clar de referència. Aquesta espiritualitat és la font de la vida i de la nostra missió a favor dels xiquets i joves, especialment desatesos. Marcel·lí Champagnat era home de fe i d’una profunda humilitat. Va posar tota la seva confiança en Déu i en Maria, a qui cridava Nostra Bona Mare, res ni ningú podia aturar-lo. És el 2 de gener de 1817, data

Entrada al col·legi dels Maristes a Cullera. Col·lecció Col·legi Maristes

198

del naixement de la congregació dels Germans Maristes (Frères Maristes). Champagnat els dóna el nom de Germanets de Maria (Petits Frères de Marie), en honor de la Santíssima Mare de Déu en qui ha dipositat tota la seva confiança. Al novembre de 1818 funda la primera escola al seu poble natal, Marlhes. I a l’any següent a la seva parròquia, La Valla. D’ara endavant, les comandes de noves fundacions es faran tan peremptoris, que en el lapse de 22 anys, deixa a la seva mort 48 escoles fundades on s’eduquen uns 7.000 alumnes. Marcel·lí Champagnat va ser un pioner, ja que sempre va estar obert a la novetat que fos més eficient. Va adoptar el mètode simultani-mutu d’ensenyament, tancant així la polèmica entre el mètode anomenat dels Germans (de la Salle) i el mètode saxó o lancasterià. Va adoptar igualment un nou mètode de lectura, el fonètic-sil·làbic, en reemplaçament del tradicional del lletreig. Va introduir l’ensenyament del cant a l’escola, l’educació física, la tenidoria de llibres i l’agrimensura. Va introduir igualment el catecisme marià, va fer practicar la disciplina preventiva i va prohibir tot càstig físic. Deia: “per educar cal estimar” i aquest és el lema dels educadors Maristes en tots els racons arreu del món. Abans que els primers germans maristes apareguessin per Espanya, en 1886, l’Institut ja s’havia estès des de França a altres racons del món. Al Regne Unit van arribar el 1851; a la Bèlgica valona en 1856; a Irlanda en 1862; a la Colònia del Cap, a l’Àfrica del Sud, en 1867; a Samoa en 1871; a Austràlia en 1872; a Nova Caledònia, colònia francesa d’Oceania, el 1873; a Nova Zelanda en 1876; a les illes Seychelles, colònia francesa, el 1884 i a la província francòfona de Quebec, al Canadà, el 1885.

El Col·legi Sant Vicent Ferrer de Cullera va celebrar els 200 anys del naixement de la congregació dels Germans Maristes. Col·lecció Col·legi Maristes

199

El 10 juliol 1886 arriba a la Casa General dels germans maristes, a Saint-Genis-Laval, una carta del Pare Reveillere, Superior dels PP. Lazaristas a Buenos Aires, en què sol·licitava quatre germans maristes per encarregar-se de les escoles de la seva missió. El Superior General dels maristes, H. Teófano, va acceptar la petició, amb la condició que els germans que fossin destinats enllà poguessin seguir regint-se per el seu reglament intern i constitucions, i tinguessin llibertat per a realitzar noves fundacions; a més, va decidir que els germans missioners, abans de marxar s’acostumessin a la cultura i llengua espanyoles. La proximitat de Girona amb la frontera francesa, va ser la raó que va triar aquesta ciutat perquè en ella els quatre germans que viatjarien a Buenos Aires aprenguessin espanyol. El 8 de desembre es triava als quatre germans, de noms Hilari Josep, Hermilo, Hipòlit i Helión, curiosa coincidència en les inicials, que farà que en el món marista es conegui a aquests germans pioners amb el sobrenom de “les quatre hacs” . Doncs bé, els quatre arribaven a l’estació de ferrocarril de Girona el 19 de desembre de 1886, a les 8,30 del matí, sentien missa a la catedral, s’instal·laven en el primer pis del número 2 del carrer Escolàpia, al costat del Seminari Conciliar i es preparaven per assistir a les seves classes d’espanyol a l’escola Sant Narcís. Així, l’empresa destinada inicialment a l’Argentina, va quedar a Espanya i va obrir el seu primer col·legi al carrer Fournás número 2, l’1 de juny de 1887, a Girona. Sant Marcel·lí de Champanyat, fundador dels Germans Maristes. Col·lecció Col·legi Maristes

200

A Espanya són anys d’escassetat d’escoles; l’estat no podia escometre l’educació per a tots els ciutadans, i menys suportar les despeses de creació i manteniment d’una infraestructura docent nacional. Aquesta va ser una de les raons, però no l’única, de la ràpida acollida de la Institució. El mateix any de la seva instal·lació a Girona, els germans francesos reben peticions des de localitats properes perquè fonen escoles en elles. La vitalitat dels maristes a Espanya es manifesta amb molta rapidesa. El 1890 ja hi havia 8 cases amb 70 germans i més de 1.000 alumnes. En 1900, els maristes tenen a Espanya 30 cases amb 287 germans i 5.160 alumnes. Així fou com en 1903 aplegaren els Germans Maristes a Cullera. S’instal·laren en unes dependències prop de l’església dels Sants Joans, en l’actual “hogar parroquial”. Aquelles dependències foren lloc d’acollida, atenció i formació per a nens i per adults, fins i tot en horari nocturn. Baix el nom de “Nuestra Señora del Castillo” els primers germans a Cullera començàrem una llavor que, poc a poc, anava obtenint fruits amb la seua particular dedicació, presència i vida comunitària que oferien acompanyant a la gent de Cullera. L’estil de Marcel·lí Champagnat havia aplegat a Cullera.

Instal·lacions del col·legi Sant Vicent Ferrer, dels Germans Maristes, a Cullera. Col·lecció Col·legi Maristes

201

Instal·lacions del Col·legi Sant Vicent Ferrer, dels Germans Marista, a Cullera. Col·lecció Col·legi Maristes

No van ser fàcils aquestos anys, però igual que Marcel·li ens ensenyà a construir sobre roca, els fonaments maristes anaven formant part de la història del nostre poble. Els germans estagueren en Cullera fins l’any 1922. En aquells moments ja es plantejaven, que tal vegada, no seria el fi d’aquest camí, l’esperança de tornar a tindre germans a Cullera existia, volíem seguir somniant el que Marcel·li un dia començà. Així va ser. Una nova etapa, un nou començament va ressorgir a Cullera. Va ser per els anys 70, quant unes persones de dos famílies pensaren formar una fundació, quant uns pares de famílies s’encabotaren i lluitaren per a que tornaren els maristes, quan la Institució es plantejà reobrir una nova obra educativa a Cullera,...i després d’uns anys de moltes reunions, de viatges a Madrid, de converses amb Ministeris, de dialogar, de planificar,... aplegà el moment de decidir. L’aposta estava clara i seriosament pensada per a que els xiquets i xiquetes de Cullera tornaren a gaudir de l’educació marista: el col·legi San Vicent Ferrer, el somni de Marcel·lí tornà a créixer en el nostre poble. I així naixqué l’actual col·legi que tots coneixem. Col·legi que pertany a la Fundació benèfic - docent originada després del llegat d’en Francisco Carbonell Sanz i de na Vicenta Ferrer Llopis. Era voluntat de tots dos que es creés un centre d’ensenyament catòlic per a una educació cristiana de nens i joves i que fos dirigit pels Germans Maristes. Finalment després de moltes vicissituds, s’arriba a un acord i el Col·legi comença a funcionar dirigit pels Germans Maristes al setembre de 1981.

202

Cal recordar dos esdeveniments peculiars que visquérem en els seus principis... en la casa de la cultura, el G. Millan acompanyat d’altres germans que estaven a Algemesí vingueren a anunciar l’obertura del nou col·legi per a les famílies de Cullera. En eixe acte, amb la casa cultura abarrotada de persones, aparegué el cap de la guàrdia civil, pujà a l’escenari i explicà que devíem abandonar el saló ja que havia un avís de bomba. En eixos moments tota la gent tingué que eixir al carrer. Tot es quedà en una falsa alarma, al cap d’uns minuts totes les persones tornaren al saló i D. Manuel Camarasa continuà l’acte proclamant estes paraules: “les comunico que la bomba no se ha desaparecido, todo lo contrario, la bomba son los hermanos que hoy empiezan en Cullera”. Tots tenim també en la memòria, la brutal riuada que patirem l’any de començar el curs a l’escola, a 1982. Doncs va ser un miracle que estant on està ubicat el centre, a pocs metres del riu Xúquer, l’aigua es quedà a les portes de l’escola. El col·legi no s’inundà, es quedà com una illa rodejada per la pantanà. Una illa, una il·lusió, un projecte, un somni que amb estes adversitats després de 36 cursos hui viu a Cullera. Comença el centre a funcionar amb vuit aules d’EGB. Malgrat l’escàs nombre d’aules, el col·legi tenia prop de 400 alumnes. En algunes classes superàvem els 45 alumnes. Eren altres temps, o tal vegada no. Poc a poc el poble de Cullera tornà a reviure l’essència dels germans maristes. Les nostres escoles i obres són centres educatius que l’Església ofereix a la societat. Promovem societats obertes i plurals en l’àmbit religiós i cultural. Fomentem el creixement de la dimensió ètica i transcendent de la persona, la llibertat, el sentit crític, la justícia, la solidaritat, la convivència i la pau. Atenem amb especial dedicació als nens i joves amb necessitats específiques o en risc social. Ser veu en l’àmbit social, educatiu i pastoral, i promoure la plena consciència dels drets de nens. Volem aconseguir escoles i obres socials capaços de ser agents de canvi social, cultural i educatiu, a l’avantguarda de la innovació pedagògica i tecnològica amb una imatge d’acord a les tendències socials, i amb una comunitat educativa implicada en la vida de l’obra. Una missió compartida amb la presència propera de l’educador, la senzillesa que afavoreix l’empatia i la creació de relacions, l’esperit de família i l’amor al treball i a la nostra Bona Mare. Hui, després de 200 anys, ens toca reflexionar, valorar el que s’ha fet i motivar-nos a continuar per a que altres seguixquen somiant... Aquest Bicentenari cal celebrar-lo junts, viure’l i conviure’l amb tantes famílies, germans, professors, educadors, monitors, entrenadors, scouts, alumnes tots... que d’una forma o altra ens hem ensenyat i hem aprés al costat del Germans Maristes. Els Germans Maristes són història viva del nostre poble. Agraïm a totes les persones que feren, han fet, estant fet i faran realitat el somni de Champagnat en la nostra benvolguda Cullera.

203

L’Educació més a prop:

Cullera

Casa Palomes:

l’obra educativa d’Agustín Olivert Arlandis Begoña Camarena Reverte Fallera de la Falla Raval S. Agustí

Agustín Olivert Arlandis, un republicà de tarannà il·lustrat i dialogant, va ser un filantrop cullerà, que formà part de l’Ajuntament cap a l’any 1883, on va desenvolupar un incansable treball en favor de l’educació i la cultura. A més va ser un dels fundadors, al 1882, de la Sociedad Escolar Cullerense, definida al seus estatuts com societat científica, literària i artística, que albergava tertúlies i debats, conferències i actes musicals. En els últims anys del segle XIX, Agustin Olivert es convertí en el gran valedor dels estudis musicals. D’ell es la afirmació que els pares i els mestres que formaren part del que era la Junta Local de Primera Ensenyança (una espècie de consell escolar municipal) havien de tenir nocions de música. En eixa època, els republicans eren uns declarats partidaris de l’ensenyament laic i d’inspiració racionalista, però no negaven l’existència de Déu; és més, col·laboraren en la construcció del Santuari de la Verge del Castell, que s’inicià en 1891 i es finalitzà en 1897. Encara que de conviccions anticlericals (els republicans consideraven el clero com un dels culpables de l’endarreriment social i econòmic d’Espanya), Agustín Olivert va alabar la tasca de la Fundació Bou, que malgrat ser catòlica acollia xiquetes òrfenes de condició social modesta. Façana de l’escola d’Agustín Olivert, coneguda com Escola de Palomes, any 1965. Arxiu A.C. La Penyeta

204

Com a membre de la Junta Local de Primera Ensenyança va impulsar la modernització dels xiquets de Cullera en un intent per a millorar l’educació de la gent amb menys recursos econòmics com la forma més efectiva de combatre el caciquisme imperant, i que es traduïa en absentisme escolar i analfabetisme, ja que des de menuts havien de deixar l’escola per ajudar econòmicament a casa. Com exemple de la mentalitat d’Agustín Olivert Arlandis, que va morir el 1927, reproduïm un paràgraf del discurs que va pronunciar quan va pendre possessió del càrrec de president de la Liga de la Enseñanza l’any 1909: “En la cooperación activa de todos pongo mi esperanza y mi fe. Si laboramos todos con ahínco la suerte nos será venturosa. Pensemos y trabajemos, pues, para que Cullera y particularmente esta juventud diga algún día que hemos cumplido como buenos. Enraizarán en ello la cultura, la libertad y el progreso”. En consonància a esta trajectòria en defensa de l’educació a Cullera, Agustin Olivert va disposar al seu testament fer la donació al poble de la seua casa, entre altres béns, perquè fóra destinada a usos educatius (escoles) i culturals (biblioteca), garantint així la continuïtat de l’ensenyança laica enfront de l’ensenyança religiosa que s’oferia en altres fundacions locals. Eixa donació s’ha quedat plasmada en la que hui coneixem com Casa Palomes, un edifici situat al carrer Cervantes que rep esta denominació pel malnom de la família. La destinació d’aquest immoble, integrat per una planta baixa i dos pisos en alt, quedà perfectament definida en les últimes voluntats del seu donant, mentre que el consistori va deixar palesa la seua admiració amb la col·locació en la façana d’una placa amb la següent inscripció: “Testimoni de sentida gratitud del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera al filantrop Don Agustí Olivert i Arlandis model de virtuts cíviques i generós donant d’aquest edifici al poble on va nàixer. Cullera 14 d’Abril de 1932”. La data es ben significativa: just un any després de la proclamació de la Segona República Espanyola. Placa commemorativa de la donació feta per don Agustín Olivert amb la data de la inauguració (14 d’abril de 1932). Foto Joan Castelló

205

En conseqüència, l’edifici va ser convertit en un primer moment en centre de Segona Ensenyança o Grup Escolar de sis graus, donat que el poble tenia d’urgent necessitat d’instal·lacions educatives. A més, una de les seues sales va albergar la Biblioteca Pública, gràcies a la labor que, a tota Espanya, va acometre a partir de 1931 la presidenta del Patronat de Missions Pedagògiques, María Moliner, i que a nivell local es va plasmar gràcies a les actuacions del l’intel·lectual Lambert Olivert, germà d’Agustín, qui seria a més el primer bibliotecari. Per tal que açò pogués dur-se a terme, fou necessària una reestructuració de l’edifici, unes obres que fóren acabades el 2 d’octubre de 1931, encara que les instal·lacions no estigueren en funcionament fins a abril de 1932 Durant el règim franquista, l’edifici va albergar una escola de Primària per a xiques, fins que va ser tancada en els anys setanta al no reunir les instal·lacions les condicions necessàries per a una escola pública.

Grup d’alumnes de l’escola de Palomes en els primers anys de funcionament del centre (cap al 1932). Arxiu A.C. La Penyeta

206

El 1984 fou convertit en seu del Conservatori Professional de Música, però més tard, en 2001, com que es detectaren problemes estructurals a l’edifici, obligaren el trasllat de l’alumnat a altres centres educatius de Cullera, com l’Ateneu Musical o el Col·legi Públic Doctor Alemany, fins a la conclusió de les obres del nou Conservatori al carrer Ausiàs March a l’octubre de 2007. Posteriorment es va fer una rehabilitació integral de l’edifici que va permetre albergar un centre associat al Servei Valencià d’Ocupació i Formació (el Servef en les seus sigles en castellà). Uns anys després seria també la seu local de l’Escola Oficial d’Idiomes, fins que aquestes dependències varen ser traslladades a l’Institut Llopis Marí. Hui en dia, a la Casa Palomes podem trobar l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC), l’Agència de Desenvolupament Local i les dependències de Recaptació de Tributs, que compartixen instal·lacions amb altres dos instàncies que donen continuïtat a la voluntat d’ensenyança que va deixar establida el seu promotor: la Universitat de Majors i aules per a diferents cursos cursos de formació.

La mestra Mercedes Raga amb les seues alumnes (1934). Arxiu A.C. La Penyeta

207

L’Educació més a prop:

Cullera

Els Cicles Formatius d’Hostaleria a l’IES Llopis Marí Assumpta Cebolla/ Vicent Castillo Directora de l’IES Llopis Marí / Cap de Departament dels Cicles Formatius de Cuina llera, ciutat amb un entorn privilegiat on natura- riu, mar i muntanyas’uneixen en una explosió de bellesa natural ha sabut anar adaptantse als temps i ha transformat una economia agrària i pesquera en turística. L’economia basada tradicionalment en l’agricultura (sobretot, cultius d’arròs i taronja però, també, d’horta) i en la pesca ha anat cedint terreny en favor d’un important desenvolupament turístic. Aquesta nova activitat necessita d’especialistes preparats en l’ampli sector del turisme- allotjament, bars i restaurants- que donen resposta a les necessitats que un turista de qualitat necessita. Els nostres Cicles Formatius estan justament pensats per atendre les necessitats i demandes d’aquest sector i per professionalitzar-lo. Aquests CCFF de Cuina es troben situats en un complex educatiu més ampli ja que la nostra oferta educativa contempla l’ESO, Formació Professional Bàsica de Serveis de Cuina (FPB), Batxillerat CientíficoTècnic i Batxillerat Humanístic i de Ciències Socials. A més el centre ofereix els següents serveis: cafeteria, transport escolar, gabinet Psicopedagògic i d’Orientació Educativa, gabinet de Logopèdia, aula d’Informàtica, gimnàs i dues pistes esportives exteriors, biblioteca, aula de Música, Laboratori d’Idiomes, Aula TIC (noves tecnologies de la Informació i la Comunicació), dues aules de Tecnologia, Laboratori de Física i Laboratori de Química, servei de taquilles personals, ordinadors i projectors en totes les aules, servei de reprografia i Secretaria.

Arxiu Cicles Formatius de Cuina del IES Llopis Marí.

208

Els nostres CCFF tenen l’objectiu de capacitar l’alumnat per a exercir una activitat professional determinada en el camp de l’Hoteleria i la Restauració. Alguns han acabat l’Educació Secundària Obligatòria, d’altres cursen la Formació professional Bàsica de Serveis de Cuina com una forma d’acabar l’Educació Obligatòria (que d’altra manera no tindrien) i, a més, van obrint-se camí en el món laboral. Així mateix persones llicenciades i graduades també estan actualment cursant aquests estudis davant la manca de treball en les seues respectives carreres. A més dota dels coneixements per portar a terme les operacions de manipulació, preparació, conservació i presentació de tota classe d’aliments i la confecció d’ofertes gastronòmiques. Així mateix capacita per efectuar les operacions de servei d’aliments, begudes, acollir i atendre els clients i preparar menjars de tot tipus.

Amanida tèbia de delícies d’ànec, fruits secs i adreç de fruits vermells. Arxiu Centres Formatius-IES Llopis Marí

209

Amanida tèbia de delícies d’ànec, fruits secs i adreç de fruits vermells. Arxiu Centres Formatius-IES Llopis Marí

Mini baggels de bacallà i salmó. Arxiu Centres Formatius-IES Llopis Marí

210

El perfil d’alumnat que pot accedir a un Cicle Formatiu és la d’un estudiant, major de 16 anys, amb el títol de la Secundària Obligatòria. A més disposem d’una Formació Professional Bàsica de Serveis de Cuina adreçada a aquell alumnat que no ha aconseguit el títol de Secundària i es troba en perill d’abandonament del Sistema Educatiu; aquests estudis els habiliten per exercir de cambrers, per seguir perfeccionant-se més en Cicles Formatius de Grau Mitjà i Superior i per accedir al món laboral. A hores d’ara al nostre centre disposem de dos cicles formatius relacionats amb la família d’Hoteleria i Restauració: a) Grau Mitjà de Cuina i Gastronomia b) Grau Superior Direcció de Cuina. Els mòduls professionals que cursa l’alumnat són els següents: a) Ofertes gastronòmiques. b) Preelaboració i conservació d’aliments. c) Tècniques culinàries. d) Processos bàsics de pastisseria i rebosteria. e) Productes culinaris. f) Postres en restauració. g) Seguretat i higiene en la manipulació d’aliments. h) Formació i orientació laboral. j) Empresa i iniciativa emprenedora. k) Formació en centres de treball. Les eixides professionals d’aquests Cicles formatius són àmplies i es mouen en àmbits com restaurants, hotels, bars, cafeteries, hospitals, empreses de menjar preparat, indústries agroalimentàries i les professions que es poden exercir poden ser cuiner, cambrer, bàrman, sommelier, ajudant de cuina, responsable de cuina, empreses de servei d’àpats i, com no, emprenedor. Diversos alumnes del nostre centre han muntat el seu propi restaurant on posen en pràctica els coneixements adquirits i practiquen una cuina novedosa i avantguardista, tan de moda en els temps que corren. El Centre disposa d’un restaurant o, més ben dit, d’una aula en pràctiques on l’alumnat supervisat pel professorat va picant i tallant ingredients, condimentant, fregint i torrant, aprenent i elaborant plats en tota la seua esplendor; en definitiva, traient tot el suc, la bellesa i el color dels aliments. Els plats finals , un luxe per als sentits!! No deixeu de visitar-nos. Podeu menjar amb nosaltres prèvia reserva. Vos encantarà!!

211

L’Educació més a prop:

Cullera

L’Escolania del Castell:

ensenyança i viver de vocacions religioses Begoña Camarena Reverte Fallera de la Falla Raval S. Agustí

Per a escriure sobre l’Escolania cal entendre la vida del seu creador, el pare Antonio Berenguer Saval, qui dedicà tota la seua trajectòria a la vida religiosa. Va nàixer el 26 de setembre de 1890 en el poble alacantí de Callosa d’en Sarrià. Després d’ingressar en diferents seminaris i ser noviciat, amb 25 anys aplegà a la fi dels estudis de teologia i els superiors autoritzaren la seua ordenació sacerdotal. El maig de 1922 fou destinat a engrossir la comunitat religiosa en el convent del Santuari de la Verge del Castell de Cullera, que a banda de custodiar la imatge de la Verge, obrí una escola on anaven els xiquets del poble de famílies pobres i religioses. L’escola era d’ensenyança primària perquè el qui volia estudiar batxillerat ho feia a Segorbe, Castelló, on l’orde franciscana tenia un col·legi intern. A Cullera el pare Berenguer impartia classes de primària als més majorets. Ací va ser on començà la seua faceta de pedagogia i de frare sacrificat. També dedicava part del seu temps al culte diví en el temple i a la confessió i direcció espiritual de les ànimes. Pel temps tingué nous destins, l’enviaren al País Basc i després d’una llarga temporada, el seu nou destí va ser Segorbe, on va conèixer don José María Marmaneu López i la seua família. Alumnes de l’escolania del Castell amb José Mª Marmaneu i el pare Berenguer (Any 1952). Arxiu A.C. La Penyeta

212

Era l’any 1936, una època marcada per la insurrecció contra el govern democràtic de la Segona República per part del general Francisco Franco, que des del Marroc va encapçalar l’enviament de tropes marroquines cap a Espanya. En resposta al colp militar i als assassinats als lleials a la República, a la zona republicana s’iniciaren una sèrie de revoltes contra els partits de la dreta feixista i els estaments catòlics. Aquesta situació convulsa afectà els religiosos en general i el frare Berenguer en particular, perquè els milicians assaltaren nombrosos convents i empresonaren els qui estaven dins i els afusellaven. D’amagatall en amagatall fugint de la mort, finalment els milicians s’adonaren de qui era el pare Berenguer i el tancaren a la presó Model de València sota l’acusació de traïció, ja que a més a més no portava cap documentació i no tenia un domicili determinat. Amb l’ajuda del seu cunyat, l’alcalde del poble de Callosa d’en Sarrià, pogué eixir del seu captiveri i es va posar en camí cap al poble de Miramar. L’1 d’abril de 1939, acabada la guerra amb la victòria del General Franco, el pare Berenguer tornà al convent de Segorbe i més avant va ser autoritzat per a tornar a Cullera, on fou traslladat al convent del Castell i, amb ell, els franciscans tornaven de nou a ser els qui custodiaven a la Mare de Déu. La seua arribada a Cullera va tenir una gran acollida i com que volia oferir un santuari digne començà a treballar creant l’Escolania del Castell i arreglant el temple. Com que la gent del poble era molt generosa, pujaven menjar i feien entrega de nombroses aportacions econòmiques; així es podia costejar el desemborsament que suposaven les obres de restauració del temple. L’Escolania posada en funcionament pel pare Berenguer tenia tres funcions: la d’educar cristianament els xiquets, especialment els més abandonats; disposar d’acòlits, indispensables per al culte; i finalment, tindre l’ajuda de persones que pujaren les aportacions materials i econòmiques des del poble al Castell. El pare Antonio no era un expert de la pedagogia, però era un entusiasta de l’ensenyança de la cultura religiosa. Prompte va comprovar que els col·legis que sostenien els frares franciscans eren la pedrera on aplegaven la majoria de les vocacions per a ingressar al col·legi seràfic i de vocacions de Benissa. Dins les limitacions de mitjans i infraestructures, aquests xiquets rebien educació bàsica, des de les primeres lletres, fins a les matemàtiques i restants matèries de l’Ensenyança Primària. Per tal que l’Escolania fóra pública, amb el seu registre oficial i poguera passar les corresponents inspeccions del Ministeri a fi que els estudis foren vàlids oficialment, el frare es valia del títol del mestre José Montolío Colomer, que era el que figurava oficialment com a titular, ja que el frare no tenia el títol de mestre nacional necessari per a regentar una escola pública.

213

Com que cada vegada el frare tenia molta més feina i no podia abastir-ho tot, va demanar ajuda al seu vell amic don José María Marmaneu, qui s’ocupava plenament de l’Escolania. El poble veia el progrés dels xiquets en els estudis i prompte hi hagué moltes sol·licituds per a accedir a l’Escolania, fins i tot arribà al punt que el frare va haver de dir que no a noves incorporacions, perquè hi havia un màxim autoritzat de quaranta xiquets. Tan gran fou la fama adquirida que moltes persones feren grans aportacions de donatius, fins i tot de béns immobles per tal que l’Escolania tinguera continuïtat en el temps. Cada Nadal, el pare Berenguer construïa un betlem monumental que acaparava tota l’entrada principal del temple. D’ell fou també l’idea de donar-li moviment a algunes figures que formaven part de la representació del naixement del Jesuset.

Escola del Castell amb el pare Antonio Berenguer Savall en la serreria de Justo (Any 1923). Arxiu A.C. La Penyeta

214

La comunitat escolar anava creixent i, en casar-se don José Maria Marmaneu i haver de renunciar a algunes de les seues funcions a l’escola, arribaren nous frares, el pare Gil i el pare Eduardo Vicent, que agafaren la batuta de l’Escolania. Als anys seixanta i setanta, els canvis també arribaren a l’entorn del Castell. Es va construir la carretera que enllaça el poble amb el Castell i fins i tot arribà el turisme a Cullera, cosa per la qual fra Gil manà construir el bar que n’hi ha adossat al santuari com una forma de obtindre uns ingressos addicionals per a la comunitat de religiosos. Amb el final del franquisme i l’adveniment de la democràcia, l’educació pública prengué un nou impuls, al mateix temps que les instal·lacions de l’Escolania quedaren desfasades, al igual que la demanda, que va anar minvant de forma inexorable fins al seu tancament definitiu. En caure el pare Berenguer malalt del cor, fou ingressat a l’Hospital Municipal de Caritat. Aquesta debilitat a poc a poc el va fer entrar en coma fins a produir-li finalment la mort l’any 1967, a l’edat de 77 anys. El soterrament fou multitudinari, quasi tot el poble el va acompanyar des de l’hospital fins al Castell, on finalment fou soterrat el pare Antonio Berenguer.

L’Escolania del Castell amb el pare Berenguer, Frai Gil i Jesús Natividad (Any 1966). Arxiu A.C. La penyeta

215

L’Educació més a prop:

Cullera

Centre de Formació de Persones Adultes de Cullera: l’escola de tots Joan F. Bolufer Sapinya Director CM FPA Cullera

L’any 1986 la Generalitat Valenciana autoritzava al Programa Municipal d’Educació d’Adults de Cullera impartir ensenyaments d’EPA a nivell d’EGB (Educació General Bàsica) . Així es regulava tant al nostre poble com a molts altres del País Valencià, tota una sèrie d’activitats formatives que ja es duien a terme com a complementàries en altres centres educatius. L’Educació d’Adults doncs ja duia uns quants anys formant, en aules de l’Escola de Sant Agustí i en horari nocturn, aquells ciutadans que no havien pogut obtindre ni tan sols el Certificat d’Estudis Primari. Normalment persones majors, amb un alt grau d’analfabetisme i amb escassos recursos econòmics, socials i culturals. Parlem, és clar, de fa més de trenta anys en arrere. Des d’aleshores han canviat moltes coses però l’esperit inicial que impulsà aquesta formació específica sempre ha mantingut la seua essència: el dret a una formació integral i contínua de les persones adultes. Així les coses, va ser quan a partir d’aquest any la que coneixem tots amb el nom d’Escola d’Adults es traslladà a les aules de l’antiga escola de l’Hospital, en el Raval de Sant Agustí, i allí es manté fins a hores d’ara. Els temps canvien i cada vegada més començava a ser necessari aprendre a llegir i escriure,tindre el Graduat d’EGB o aprendre valencià. L’Escola d’Adults que sempre ha sigut i seguix sent de titularitat municipal va comptar aleshores amb dos mestres municipals i quatre cedits per la Diputació. Educació amb ajuda personalitzada per als adults. Col·lecció FPA Cullera

216

Però a mesura que passaven els anys la demanda d’una formació contínua i adaptada als reptes d’una societat cada vegada més global, l’aparició de les noves tecnologies, la necessitat d’aprendre llengües, la vinguda de persones provinents d’altres països i sobretot la decisió dels ciutadans de formar-se al llarg de la seua vida, han fet que si bé l’escola seguix mantenint l’esperit d’una formació inclusiva, integral i permanent, haja hagut d’adequar-se a les demandes de la societat. L’any 1995 es publica la Llei de Formació de les Persones Adultes. Aquesta llei que per fi regulava acadèmicament i socialment la formació de les Escoles d’Adults i que encara seguix vigent, va ser el punt d’inflexió cap a una formació integral basada en tres pilars fonamentals: inclusió social, desenvolupament personal i integral i incorporació al món laboral. A partir d’ací el Govern Valencià ha anat desenvolupant diverses ordres i decrets que calien per adaptar la formació de les persones adults als nous sistemes educatius. Així l’any 1999 el Govern Valencià emet el Decret que regula els programes formatius i estableix el currículum dels programes d’alfabetització i programes per a adquirir i actualitzar la formació bàsica de les persones adultes fins a l’obtenció del títol de Graduat en Educació Secundària i que un any després regularà en l’Orde de 14 de juny de 2000.

Una classe en ’escola d’adults. Col·lecció FPA Cullera

217

Aula per a l’educació de adults a Cullera. Col·lecció FPA Cullera

De tot aquest camí encetat ja fa més de 30 anys reïx un fet inqüestionable: El Centre Municipal d’FPA o l’Escola d’Adults va nàixer amb l’objectiu de ser “l’Escola de tots”. I ho és. Perquè ni mai és tard ni no hi ha ningú que “no servisca” per a unes o altres coses. Pel centre han passat i seguiran passant persones amb desenganys anteriors, amb impediments que creien insuperables, amb dubtes i amb sensacions contradictòries com que han deixat passar un temps irrecuperable. Res de tot això és cert, les inquietuds, la il·lusió i el temps es troben en el present. De l’escola han eixit psicòlegs, infermeres, nutricionistes, periodistes , metges, però sobretot han eixit persones que han aprés i també ens han ensenyat coses tan importants com l’autoestima, el valor i el compromís en un mateix i en la societat que l’envolta. El Centre d’FPA és, a més a més , un espai educatiu permanent. Ací mai s’acaba l’aprenentatge i la formació perquè l’adquisició i actualització de coneixements és contínua, i ara potser ens cal el Graduat, però demà ens cal aprendre anglés o noves tecnologies. A nosaltres, els formadors que hi treballem i a les administracions ens cal també actualitzarnos i implicar-nos directament perquè el Centre siga el referent formatiu del nostre poble.

218

Des dels primers anys en què l’alfabetització i el graduat d’EGB eren quasi tota l’oferta formativa del centre, hem passat a oferir en l’actualitat Cultura de Base, Graduat en Educació Secundària, Accés a la Universitat, Valencià, Castellà, Anglés i Iniciació a Internet i noves tecnologies, i amb una matrícula anual de més de 400 persones. Seguirem progressant, és calr que cal fer-ho, i adequant-nos als reptes constant d’una societat imparable i canviant perquè sobretot tenim clar que qualsevol persona ha de tindre la possibilitat d’aprendre al llarg de la vida. La finalitat de l’educació/formació permanent és aprendre a ser. I aquest aprenentatge ha de basar-se en propiciar l’adquisició de nous coneixements, aproximar la formació, lluitar contra la exclusió social i econòmica, i estimular el creixement personal des d’un esperit crític, tolerant i democràtic.

La informàtica es una de les matèries mes sol·licitades, Col·lecció FPA Cullera

219

L’Educació més a prop:

Cullera

L’Escolaica com a Comunitat d’Aprenentatge Comunitat Educativa Escolaica

Comunitats d’Aprenentatge és un projecte basat en un conjunt d’actuacions educatives d’èxit, adreçades a la transformació social i educativa. Aquest model educatiu està en consonància amb les teories científiques a nivell internacional que destaquen dos factors claus per a l’aprenentatge en l’actual societat: interaccions i participació de la comunitat. Així, la nostra escola pretén ser una escola oberta a la participació de les famílies, de la gent del poble, per a aconseguir el somni que cap xiquet o xiqueta es quede exclòs del sistema educatiu i per tant tinga menys oportunitats d’èxit social i laboral. Al Parlament Europeu, el 2011, es van presentar els resultats del Projecte d’Investigació Includ-Ed (VI Programa Marc de la Comissió Europea), en què van participar 14 països d’Europa. Els resultats obtinguts formen part de les recomanacions de la Comissió Europea per disminuir el fracàs i absentisme escolar, incloure les poblacions romanís i migrades, i millorar els resultats acadèmics de tot l’alumnat i la conviència als centres. Les actuacions que, de moment, han demostrat millorar aquests resultats són aquestes: grups interactius, tertúlies dialògiques, formació de familiars, participació educativa de la comunitat, model dialògic de prevenció i resolució de conflictes i formació dialògica del professorat. De vegades hi ha persones que diuen que “ara pareix que només està aixó i ja està”. Aquesta no és la realitat, les investigacions continuen i és evident, que tal com es vagen demostant altres actuacions educatives que donen millors resultats, els centres les aplicaran. Grups interactius en la Comunitat d’Aprenentage. Arxiu Escolaica

220

La revolució d’aquest segle és la democratització del coneixement, el que significa fer arribar la ciencia a tot el món i estar obert al que s’ha demostrat que funciona a nivell internacional. Nosaltres hem anat donant passos a poc a poc. En primer lloc, en el curs 2011-2012, va ser la primera vegada que començàrem a fer grups interactius, juntament amb les famílies, buscàrem voluntariat i aconseguírem el somni d’obrir les aules a la participació de les famílies i junts aprenguérem més matemàtiques, més llengua o més eduació física al temps que ens ajudàvem creant xarxes de solidaritat. El curs següent demanàrem formar-nos amb el CREA (Community of Researchers on Excellent for All), que és un centre d’investigació referent en les millors universitats com Harvard o Cambridge. Una vegada els mestres sabérem com aplicar correctament cada actuació, els que van voler començaren a fer grups interactius, tertúlies literàries o lectura dialògica. Al maig de 2013 férem una assemblea on assitiren unes 250 persones (famílies, persones del poble, mestres d’altres localitats, representació de l’administració i l’Ajuntament…) i decidírem que volíem que la nostra escola fóra una Comunitat d’Aprenentatge. El següent pas va ser somniar junts l’escola que volíem. Quan un centre educatiu incia aquests canvis, mai és senzill. Com diu Nuria Marín, directora d’un dels primers centres d’Espanya que va ser Comunitat d’Aprenentatge (Mare de Déu de Monserrat de Terrassa), els centres passen per moments precaris i altres més “esplendorosos”. Nosaltres portem “pocs anys de vida” i encara estem en el camí. Per dinamitzar-ho tot tenim una comissió mixta de voluntariat (formada per professorat i famílies) que s’encarrega de buscar voluntariat, organitzar-lo, fer les reunions de benvinguda amb les famílies i amb el voluntariat cada curs i formar-lo. Els voluntaris i voluntàries que vénen a participar no han d’ensenyar res, només propiciar que els xiquets i xiquetes interaccionen entre sí, que s’expliquen entre ells, es donen raons, respecten els set principis de l’aprenentatge dialògic i es tracten bé. Des que començàrem, hem llegit i debatut llibres com: La Odisea, La Eneida, El Quijote, Tirante el Blanco, La vuelta al mundo en 80 días, Frankenstein, Tom Sawyer, El Lazarillo de Tormes… i hem pogut comprovar com els fa desenvolupar el pensament crític, la capacitat d’argumentació, l’augment de vocabulari i a més a més dóna l’oportunitat de tindre diàlegs profunds sobre temes universals com l’amistat, l’amor, la guerra, l’enveja, la família… Amb famílies també hem fet tertúlies literàries i hem llegit llibres com La metamorfosis, Crimen y Castigo, La casa de Bernarda Alba, Fuenteovejuna, El retrato de Dorian Grey, La Barraca… Un altre aspecte en què ens hem format en aquests cursos és en convivència. Hem pogut conèixer les claus a nivell internacional per a previndre el bullying i la violència de gènere. De forma resumida podríem dir que són tres. La primera clau és el “bystander intervention”, és a dir, el que es coneix com a “Fuenteovejuna todos a una”. Tota la comunitat ha d’intervindre i prendre part en els temes de convivència, només així aconseguirem acabar amb la violència. La segona clau és “early intervention”, o sigua, “violència 0 des dels 0 anys”. No es pot justificar agressions per l’edat perque les recerques demostren que amb el pas del temps, no va a menys, sinó al contrari, augmenta. L’última clau és treballar en el sentiment de l’amistat. Els amics i les amigues “sempre tracten bé”, a saber, són els que protegeixen, t’ajuden, et fan riure, se solidaritzen amb tu. D’aquesta manera hem aconseguit, conjutament amb les famílies que participen en les formacions, que escola i casa no vagen tan allunyades. No sols parlem molt del valors de pau, justicia, llibertat, etc., sinó que en tots els moments del dia a dia, els vivim, i els envoltem d’atractiu. Tal vegada, els nostres alumnes siguen en un futur els que incien canvis importants en la societat i si tenen suport social, haurem donat un pas molt important per apropar-nos a l’objectiu de l’educació. Com diu Freire, “l’educació canvia a les persones que van a canviar el món”.

221

L’Educació més a prop:

Cullera

Renovació pedagògica i innovació metodològica Equip docent Col·legi la Milagrosa

El Centre Educatiu de les Filles de la Caritat, La Milagrosa de Cullera, amb una presència a la ciutat de 140 anys, segueix el seu procés de renovació pedagògica i afiança el seu pla estratègic i pedagògic. En l’horitzó, la formació íntegra de la persona, això que en el sistema educatiu comú europeu s’ha anomenat l’adquisició de les competències clau per a la vida. Per aconseguir-ho utilitzem un ampli ventall de recursos metodològics, fruit de molts anys de formació docent, i que posem en mans del nostre alumnat perquè siga ell qui, a través d’aquests recursos, aconseguisca generar el seu propi aprenentatge. Les noves tecnologies acompanyen i potencien estes noves propostes didàctiques. Per a nosaltres existeix en l’actualitat una potentíssima eina que representa totes les virtuts de les noves tecnologies: parlem de l’iPad, un dispositiu electrònic que, a més, no suposa increment en les despeses econòmiques familiars, ja que substitueix la tradicional despesa en llibres de text. En el nostre centre educatiu, l’alumnat de 4t de Primària a 4t de Secundària trobarà, en l’ús quotidià de l’iPad, una eficaç eina que amplifica els seus processos d’aprenentatge, els motiva i els connecta amb el temps en què viuen, és a dir, amb el segle XXI. Són alumnes del segle XXI que necessiten aprendre amb eines pròpies del seu temps. El material electrònic és imprescindible en l’educació moderna. Arxiu Col·legi la Milagrosa

222

Ja l’any 2014 arrancà el Projecte iPad, one to one, que en la seua primera fase s’implantà a les aules de 4t de Primària. El 100 % de l’alumnat ha convertit l’iPad en la seua principal eina de treball, a l’aula i fora d’ella. Han transcorregut ja més de 2 anys i són més de 10 aules les que treballen d’esta manera. I és que quan parlem de metodologies actives parlem, d’entre altres coses, de: Estimulació primerenca per tal de millorar el desenvolupament dels xiquets i xiquetes, especialment, en la seua etapa d’Infantil. Intel·ligències múltiples perquè les persones no només tenim una intel·ligència verbal i una altra matemàtica, també en tenim moltes altres que hem de treballar i potenciar. Pensament visual, perquè si volem optimitzar el pensament, si volem aprendre a aprendre, aprendre a pensar, podem fer visual el pensament per a poder mostrar-lo i que tots n’aprenguen, i amb esta finalitat treballem destreses i rutines de pensament. Aprenentatge cooperatiu, perquè “ningú de nosaltres és més capaç que tots junts”. Aprenentatge servei, perquè ens agrada unir aprenentatge curricular amb compromís social. Atenció a la diversitat, perquè entenem que coexisteixen a les nostres aules diferents ritmes i estils d’aprenentatge i hem d’intentar arribar a cada un d’estos. Els xiquets i les xiquetes aprenen amb les noves ferramentes tecnològiques. Arxiu Col·legi la Milagrosa

223

Flipped Classroom, mitjançant la qual els alumnes visionen a casa tutorials fets pel professorat, per tal que quan arriben al col·legi puguen anar directament a la pràctica. Gamificació, perquè trobem en moltes tècniques i dinàmiques pròpies dels jocs i l’oci vertaderes estratègies d’aprenentatge curricular. I si del que parlem és d’aplicacions, a més de trobar infinitat d’apps que ens permeten enriquir l’aprenentatge des de el seu vessant més lúdic, aprenem a utilitzar-ne unes altres tantes que posen l’accent en un vessant més productiu i que seran d’imprescindible ús per a la seua incorporació a la universitat o al mercat laboral. I tot això alimentant el que considerem que és la part més important en este projecte, les nostres UDI o Unitats Didàctiques Integrades. I és que és en la seua transposició didàctica on alineem tots els processos d’aprenentatge al voltant de seqüències d’exercicis, activitats i tasques. Tasques que habiliten l’alumnat a posar en joc els aprenentatges adquirits en diversos contextos en busca de la resolució d’un repte, d’un problema, d’una tasca socialment rellevant de forma que potencien processos cognitius de nivell superior, com ara crear, analitzar o avaluar en lloc de quedar-nos en el simple memoritza o relaciona…

Les noves tecnologies també permeten el treball en equip. Arxiu Col·legi la Milagrosa

224

I és en la resolució d’una tasca on es troba l’essència de la competència. És a estes i als processos que les confereixen, on hem de dirigir les nostres mirades i on haurem d’apuntalar l’avaluació. I és en els nostres propis llibres digitals, on aconseguim projectar les nostres UDI perquè siga l’alumnat qui accedisca des dels seus dispositius al plantejament didàctic i siga el començament, d’esta manera, d’una nova aventura, un nou repte; en definitiva, noves oportunitats de creixement personal i social. Que, definitivament, en l’àmbit de la pedagogia escolar alguna cosa s’està movent, sembla un fet; i que aquelles institucions que no posen tots els seus sentits a atendre esta renovació pedagògica poden quedar anacròniques en un breu espai de temps, també pot arribar a ser-ho. Sembla almenys, frívol, que haja hagut de ser la irrupció de les noves tecnologies la que haja suposat l’impuls decisiu a esta incansable recerca de la innovació educativa que tants pedagogs i docents valents, defensaven des de fa dècades. El nostre centre educatiu, La Milagrosa de Cullera, aposta per la incorporació de les noves i diverses metodologies a les seues aules, el que coneixem ja com a metodologies actives. Metodologies que posen l’alumnat al centre del procés d’ensenyança i aprenentatge i el converteixen en el vertader protagonista. Pensem que si aconseguim llançar propostes educatives atraients i significatives per al nostre alumnat, que connecten vida i escola, estarem donant un bon servei a la nostra societat ja que estarem contribuint a la construcció d’un món millor.

Les noves tecnologies al servei de l’educació. Arxiu Col·legi la Milagrosa

225

L’Educació més a prop:

Cullera

L’educació a les acadèmies de reforç Miquel Castelló Director de l’acadèmia Studi

A principis del setembre passat, a punt de començar el curs acadèmic, vaig rebre la visita de Salvador Tortajada a l’acadèmia de classes particulars Studi Miquel a Cullera, de la qual sóc professor i director, per fer-me partícip del projecte d’enguany del llibret cultural de la Falla del Raval de Cullera que anava a estar dedicat a l’educació. L’objectiu era que col·laborara redactant un article dedicat a “L’educació a les acadèmies (d’estiu)”. Així fou com Joan Castelló, un dels coordinadors del llibret, va entrar en contacte amb mi per a traslladar-me les línies a desenvolupar, la qual cosa he intentat dur a terme de la millor forma que he sabut amb la redacció dels següents paràgrafs. Corria l’any 1980 i després d’haver acabat les milícies universitàries a Barcelona, vaig tornar a Cullera per passar l’estiu i treballar donant classes particulars a domicilis i a la meua pròpia casa, tal com venia fent des d’alguns anys enrere, però aquesta vegada va ser diferent. Em vaig adonar que caldria fer-ho d’una forma més organitzada i professional ja que el nombre d’alumnes que sol·licitaven estos recolzaments anava augmentant. D’ací va sorgir la idea de muntar una acadèmia d’estiu per a donar classes els mesos de juliol i agost per a les proves de recuperació de setembre, i ja que els resultats obtinguts pels alumnes van ser molt satisfactoris, l’acadèmia d’estiu En classe de matemàtiques. Arxiu Miquel Castelló

226

va continuar oberta durant tot l’any i així s’ha mantingut fins a hui en dia, doncs a l’acadèmia situada al carrer del Riu número 2 de Cullera donem classes de totes les assignatures al llarg del curs. Després de la introducció, vull comentar tant alguns aspectes positius com de negatius de les classes particulars. Començaré dient que tothom voldria que l’ensenyament a les escoles privades, concertades i, sobretot, les públiques fóra el més complet possible perquè la formació personal i específica de cada alumne siguera suficient per a superar els reptes que cada curs exigeix, però malauradament haurem de convenir que ens trobem lluny d’aquesta situació ideal, i que els programes educatius mai no han aconseguit ser útils per a la formació humanística i tecnològica que la societat actual requereix, amb els continus canvis en les formes de comunicació social, de relacions humanes i laborals. Així mateix, no es preveu ni als docents ni als alumnes de les eines adequades perquè la seua formació siga completa; és a dir, les partides econòmiques destinades a l’educació són del tot insuficients, no s’incentiva els docents ni personalment ni econòmicament; a més a més, socialment tampoc se’ls dona el reconeixement que cal ni els instruments suficients per fer-se de respectar. Tot açò desmotiva tant els professors com els alumnes i pot ser una de les causes del fracàs escolar.

Grup d’alumnes del curs 2016-2017. Arxiu Miquel Castelló

227

És en este sentit que tenen raó d’existir les acadèmies, com un suport en l’aprenentatge que complete l’adquisició de coneixements que es requereixen per a la superació del curs, no mai com una alternativa als professors titulars, sinó més bé com un complement, de forma que les classes particulars no deuen en cap dels casos substituir les oficials. Altre dels aspectes positius de les acadèmies és el tractament més personalitzat que reben els alumnes perquè el nombre és menor, i així s’aconsegueix determinar de forma més efectiva les mancances que cadascú presenta, i com que la relació professor-alumne és més directa, estos ja no passen desapercebuts de la resta del grup i es fan evidents les seues deficiències, la qual cosa permet millor poder-los reparar. També considere com aspecte positiu que aquesta relació més propera entre professor-alumne facilita les coses perquè l’alumne s’òbriga i confie en el professor, expressant-li així els seus dubtes, i això ens ajuda a millorar el seu rendiment. També ocorre que si l’alumne, a les classes particulars, ha entés bé la matèria adquireix seguretat i augmenta la confiança en si mateix i naturalment millora l’autoestima, cosa que li permetrà participar més activament a les classes oficials.

Al final de classe, animant al València CF en un partit televisat. Arxiu Miquel Castelló

228

Veiem que els aspectes positius poden motivar-nos a pensar que assistir a classes particulars és bo per a tots, però jo crec que només haurien de vindre a les acadèmies aquells que realment ho necessiten, bé siga perquè estan trobant dificultats insalvables a les classes oficials o bé perquè les seues activitats extraescolars (música, esport, cursets...) els lleven moltes hores de dedicació a l’estudi i és així com les classes particulars poden facilitar-los, en menys temps, la comprensió i pràctica de les matèries exigides en els exàmens. Un altre dels aspectes que també trobe positiu a les classes particulars és que, a causa del reduït nombre d’alumnes per aula, es facilita la comunicació entre ells, la qual cosa afavoreix la sociabilització, sobretot la d’aquells alumnes que tenen dificultats a l’hora d’integrar-se amb la resta als centres ordinaris. S’aconsegueix així que puga formar part d’un grup de companys i poder tenir amics. Ara bé, si hem de parlar dels aspectes negatius, hauria de nomenar el risc que l’alumnat que assisteix a classes particulars trobe que ja és suficient i que ja en sap prou, adoptant una actitud “passota” a les classes oficials considerant-les innecessàries i no aprofitant-les, a més de poder estar molestant els altres alumnes que estan atents a les explicacions, tot i projectant problemes d’actitud i de comportament sobre la resta, fins i tot poden arribar a l’extrem de tindre faltes d’assistència a les classes oficials per creure’s que van sobrats. Considere que altre aspecte negatiu seria que les acadèmies es dedicaren només a fer els deures que porten per a casa, perquè si fóra així l’alumne tornaria a casa amb la tasca feta però sense preocupar-se d’haver entés tota la matèria, tan sols la referida als deures concrets. Crec que s’han de completar les explicacions rebudes als centres oficials i donar-los els coneixements que els puguen fer falta per poder fer els deures ells sols, sempre i tot ajudant-los en els dubtes que pogueren tindre. Podria contar-vos moltes anècdotes que m’han ocorregut al llarg dels meus anys de treball en este camp, on més d’una relació sentimental ha nascut assistint a classes, com aquella parella que sense conéixer-se de res abans i només pel fet de tot l’any seure junts a les classes particulars, al final del curs ja eren nuvis i hui en dia tenen fills en comú. Vull acabar expressant la satisfacció personal que dóna el fet que després d’haver passat els anys, antics alumnes em saluden pel carrer amb un ampli somriure, i de vegades fins i tot fem un parèntesi a la nostra rutina per parlar una estona, recordant les anècdotes que a cadascú se li han quedat gravades i que per sempre ja formen part de les nostres vides. Així doncs, vull donar-vos les gràcies a tots vosaltres, exalumnes i actuals alumnes, que heu anat moldejant-me al llarg de la meua vida i que sense vosaltres mai no seria qui ara sóc. Moltes gràcies!!.

229

L’Educació més a prop:

Cullera

Patronat Sant Félix: ajudar a

estudiar els que menys recursos tenen Federico Colubi Grau Secretari i administrador de la Fundació Sant Félix

Tot va començar l’any 1956, quan la Senyora Maria Colubi Grau, natural de Cullera, de forma privada i amb els seus propis recursos econòmics, va prendre la decisió d’ajudar la gent més humil i necessitada de la seua població (Cullera), perquè poguera estudiar i llaurar-se un futur millor i digne. Així, creà i atorgà unes ajudes econòmiques que es destinaven a la formació d’aquestes persones. Posteriorment es va formalitzar tota aquesta activitat creant El Patronat Sant Félix. Aquest patronat, es va fundar l’any 1969, en memòria del seu fill, el senyor Félix Blanch Colubi. És una fundació benèfica, privada, sense ànim de lucre i amb cap ajuda i suport públic. En l’actualitat, aquesta organització està regida per uns estatuts aprovats i registrats pel registre de la propietat i per una junta rectora que es reuneix dues vegades a l’any. L’objectiu original de la fundació d’aquest patronat va ser ajudar els xiquets i les xiquetes originaris de Cullera que eren pobres i no tenien possibilitats econòmiques perquè pogueren accedir a una formació. Amb el temps i adaptant-se a la nova realitat social de la localitat es van canviar les paraules “originaris de Cullera” per “viuen a Cullera”. Per ajudar-los en la seua formació acadèmica es crearen unes “beques d’estudi” i els fons per a poder mantenir aquestes beques vindrien primerament de l’explotació d’un local de la senyora Maria, on es localitzaria l’antic Cine Aurora, al carrer Rei En Jaume i els baixos corresponents a l’eixida del carrer de la Vega. La Fundació Sant Félix va nàixer in memoriam de Félix Blanch Colubi. Arxiu Fundació Sant Félix

230

La quantitat de beques que s’han donat al llarg de tot aquest temps ha passat de 10 a l’any a més de 50 beques per any en l’actualitat. Els requisits per mantenir-la són passar al següent curs, arreplegar la beca en el període establert i destinar els recursos econòmics de la beca als estudis. El ventall de beques per als estudiants als quals van dirigides és molt divers ja que va des d’alumnes d’educació infantil, primària, secundària, cicles formatius, batxillerats o graus universitaris. Entre algunes de les carreres o graus universitaris que es van donar podem anomenar la de biologia, empresarials, educació física, medicina, enginyeria industrial, infermeria, ciències químiques, matemàtiques, magisteri, filosofia i lletres, dret, periodisme, estudis eclesiàstics, filologia hispànica, filologia catalana, òptica i optometria, psicologia, belles arts, enginyeria en disseny industrial, administració i direcció d’empreses, entre d’altres.

Placa commemorativa de la Fundació Sant Félix. Arxiu Fundació Sant Félix.

El lliurament de les beques es realitza la primera setmana del mes d’octubre de cada any amb els fons propis de la Fundació del Patronat Sant Félix. En l’actualitat, podem trobar una placa commemorativa en record al seu fill, el senyor Félix Blanch Colubi, al Carrer Rei En Jaume núm. 60.

Cine Aurora, Part del patrimoni de la Fundació Sant Félix prové del Cine Aurora. Arxiu A.C. La Penyeta

231

L’Educació més a prop:

Cullera

Únics... perquè l’educació especial és enriquidora Lurdes Ariñó Valldecabres Mestra d’Educació Especial

De segur que a tots ens ha marcat o recordem algun mestre o alguna mestra per diferents motius, és a dir, era únic o única. Doncs bé, a mi m’ha passat a la inversa perquè sóc mestra d’Educació Especial i a mi els meus alumnes del centre d’educació especial m’han enriquit. Què en penseu? D`una banda, remarcar que no hi ha persones amb discapacitats, sinó són persones amb capacitats diferents per portar a terme feines o treballs que amb ajuda de nosaltres són capaços de desenvolupar destreses que per a ells, per a les famílies, inclús per a la societat, eren quasi impossibles pel simple fet de ser “especials”. Per tant, ells són tan especials com la persona adulta, jove o xiqueta que necessita portar ulleres per llegir o conduir, perquè també presenta una dificultat, no ens enganyem, ja que tots estem discapacitats per unes coses i capacitats per altres. Així doncs, no cal demostrar contínuament el nostre pesar o pena, i en canvi posat a la seua altura, busca la seua mirada, somriu, parla clar i amb poques paraules, i dóna temps per entendre el què estàs demanant. A més, respecta els seus gestos i torna a intentarho, gaudeix dels seues abraçades o risses, ja que és així com poden comunicar-se….En altres paraules, creu en ell o ella. Per tant, jo vaig creure en els meus cinc xiquets i xiquetes entre 12 i 15 anys durant quasi tres anys que va durar la meua aventura Tots estem discapacitats per unes coses i capacitats per altres. Col·lecció Lurdes Ariñó

232

on cada dia alguna novetat passava, com per exemple: menjar sol, tancar la cremallera de la seua motxilla, fer un suc de taronja seguint instruccions, entre altres. També, durant aquest període he viscut experiències plenes de felicitat, úniques i immillorables: anar de viatge, passejar pel centre comercial de la ciutat o pel parc, realitzar la compra en diversos supermercats, etc. No obstant, hi havia dies que calia recordar les rutines o destreses donat que no volien realitzar, però amb besades i amb un dels teus millors somriures tornaves a començar. A fi que, estigueren preparats per a la seua vida com qualsevol xiquet que va a l’escola hui en dia. També altre punt fonamental, és la gran absència d’ajudes a les famílies per poder pagar els costosos tractaments, sessions de fisioteràpia o logopèdia, teràpies fora de l’escola, etc., ja que estes són importants per ajudar a desenvolupar diverses capacitats. Dic absència per coneixement directe de molts pares que han de fer rifes, mercats o berenars benèfics, calendaris, etc., per poder traure diners i així donar suport als seus fills o filles. De manera que, únicament estos xiquets i xiquetes tenen d’especial uns pares i un entorn que lluiten cada dia perquè siguen els més autònoms possibles, perquè ells superen els obstacles i ells o elles poden fer coses, però has de deixar que ho facen. Així, encara que als meus alumnes els faltara mobilitat, no pogueren saltar ni parlar, estaven plens de felicitat i és una cosa que molta gent no té, encara que siga “normal”. Finalment, és per això que, a mi m’han marcat els meus xiquets d’educació especial i sempre diuen que els ulls són la imatge de l’anima, doncs bé, els nostres ulls reflectixen alegria, afecte, amor i sobretot no hi ha por, perquè la por és la més gran discapacitat de totes.

Un abraçada, les risses... son formes de comunicar-nos. Col·lecció Lurdes Ariñó

233

L’Educació més a prop:

Cullera

Recordant una escola amb il·lusió i enyorança: l’escola pública Llopis Marí Pepa i Matilde Mestres de l’antiga escola de Primària Llopis Marí

Va ser una escola que en el seu projecte de creació, va despertar la il·lusió de moltes famílies de Cullera. Una escola nova, amb unes dotacions extraordinàries. Amplitud en les classes, grans patis d’esbargiment, pistes esportives, gimnàs, menjador i cuina perfectament dotada, transport escolar, biblioteca, laboratori, pavelló independent per a Infantil i per a secretaria, aula per a reunions i claustres. Tot això junt amb un equip de mestres joves, amb idees noves i una gran diversitat de criteris, sense dubte avançats a l’època i tal vegada a la societat de Cullera. Però sabedors/es que les societats que més èxit alcancen, són les que aconsegueixen millors projectes educatius i formatius, per tal que els xiquets/etes pogueren integrar-se millor a l’experiència laboral productiva i professional. Per a aconseguir una modalitat pionera en l’aprenentatge, s’implantaren cursos paral·lels d’ensenyança en valencià i castellà. Amb una matrícula per classe de 35 alumnes. Esta modalitat, en cap moment va ser imposada, sinó que als pares se’ls donava la llibertat d’elegir entre les dos opcions, i valoraven que esta diversitat enriquia la formació del xiquet/a i en cap cas dividia. Els alumnes participaven en un intercanvi cultural, dins del projecte d’agermanament de ciutats, i s’oferia la possibilitat de viatjar i conèixer altres països, altres cultures i vides familiars. 100timents SOStenibles, de la Comissió (Borrull-Socors, 2016). Foto Iván Esbrí

234

L’escola arribà a tindre una plantilla de 27 professionals, entre mestres, especialistes, psicòloga i equip directiu. Fins i tot, teníem un conserge amb vivenda integrada dins del recinte escolar. Prompte s’implantà l’anglés com a idioma estranger en els cursos superiors. Participàvem també, en una campanya d’esquí patrocinada per la Conselleria d’Educació. Celebràvem coordinats amb altres escoles públiques, el Dia de la Pau escolar, el Dia de la Dona, carnestoltes, i moltes altres activitats en els jardins del mercat, teatres, titelles..., patrocinades per l’Ajuntament. Commemoràvem el 25 d’abril, el Dia del Llibre, el 9 d’Octubre, l’arribada de la tardor amb la castanyada i l’arribada de l’hivern amb el Nadal. En totes estes activitats, els pares i mares col·laboraven agraïts, tant o més que nosaltres, o que els propis alumnes. Els xiquets/etes també tenien la possibilitat de plantar i posteriorment collir els productes de temporada que desitjaven, en un hort que teníem al costat del pati. I no volem oblidar, que l’escola Llopis Marí de Cullera va organitzar la 2ª Trobada d’Escoles en Valencià amb molt d’èxit. En esta Trobada participaren escoles on també s’aprenia valencià. Passaren els anys i l’escola anava arribant a la seua fi. En primer lloc, la creació del nou col·legi ‘Maristes’ que va absorbir gran part de la matrícula d’alumnat del Llopis Marí. I en segon lloc, anys després amb la nova llei d’educació, esta escola de Primària va passar a ser un institut de Secundària, amb una variada oferta de mòduls educatius i la nova ESO i posterior Batxiller. Els mestres vam triar on volíem continuar la nostra llavor educativa, en altres escoles de Cullera o d’altres pobles. I així és com recordem aquells anys dos mestres d’aquella escola Llopis Marí.

Celebració del carnestoltes del 1993 pels alumnes de l’antic col·legi Llopis Marí. Col·lecció Pepa Dauder

235

L’Educació més a prop:

Cullera

Educar en l’ús sostenible de l’aigua Laura Gascón Ricos Aiguës de Cullera

A Aigües de Cullera som conscients que gestionem un dels recursos més escassos del sud-est espanyol, l’aigua, per açò des que varem iniciar la nostra labor en 1992 hem apostat per oferir un servei de qualitat, que permeta cobrir les necessitats de hui sense comprometre les possibilitats i recursos de les generacions futures. Per aconseguir aquest objectiu, hem basat la nostra gestió en l’eficiència i sostenibilitat de l’aigua a través de la millora contínua de les xarxes, la utilització de fonts alternatives i la reutilització d’aigua depurada. En qualsevol cas, aquest model de gestió ha de ser sempre complementari amb l’ús sostenible de l’aigua per part de totes les persones. Per a açò, és clau inculcar des de xicotets el valor d’aquest recurs i les conseqüències que el mal ús de l’aigua suposa per al nostre planeta. Per a açò, des d’Aigües de Cullera, sempre de la mà de l’Ajuntament de la localitat, hem dut a terme plans educacionals en els quals participen cada any prop de 400 alumnes. La representació teatral de la gota viatgera el Dia Mundial del Medi ambient o el de l’Aigua i els concursos de murals per als centres escolars d’Educació Infantil, Primària i Secundària de la localitat, que es realitzen amb l’objectiu de fomentar les activitats creatives dels escolars, potenciant la consciència mediambiental, són algunes de les iniciatives que hem desenvolupat en aquesta matèria. Aigua va!, de Sergio Edo (Plaça Mongrell, 2012), Foto Juan Gabriel Figueres

236

En aquestes sessions els alumnes descobreixen, a través de metodologies basades en la participació i la interactivitat, que tots juguem un paper fonamental en l’ús de l’aigua i que simples gestos contribueixen en gran manera a aconseguir els nostres objectius. Així mateix, hem treballat per fer extensiva la importància de cuidar l’aigua a través de xarrades informatives per a col·lectius veïnals, associacions i la societat en general. Seguir avançant cap a un model totalment sostenible és un dels objectius en els quals hem centrat la nostra labor i pels quals seguirem treballant durant els pròxims anys de la mà de l’Ajuntament a través d’iniciatives com les que Aigües de Cullera duu a terme des de fa diversos anys en la localitat.

Fes un bon ús, de Joan S. Blanch (Exposició, 2005). Foto Joan Castelló Lli

237

Els nostres

Mestres

Els

nostres Mestres

Joan Llopis Marí: Mestre en Ciència i investigació Assumpta Cebolla Iborra Directora de l’IES Llopis Marí

En Joan Llopis Marí va nàixer el 24 de desembre de 1918 a Cullera; començà l’ensenyament primari a les Escoles parroquials i, posteriorment, cursà el batxillerat a un internat de Terol. Es va matricular a la Universitat de València on obtingué el títol de llicenciat en Químiques amb una nota d’excel·lent amb matrícula d’honor en 1940. Es traslladà a Oviedo durant un mes i va fer el curs que li permetia d’obtenir el títol d’enginyer químic. No obstant això, la seua vocació era la investigació. A principis de 1944 ja està a Madrid on cursà el doctorat assessorat per Don Antonio Rius i aquest li proposà el tema de la tesi doctoral “Sobre la oxidación anódica de los hipocloritos” amb la qual obtingué la màxima nota, excel·lent amb matrícula d’honor. Es casà amb Na Carmen Carles, llicenciada en Filosofia i Lletres el 1946 i marxaren a Londres on Joan Llopis havia aconseguit que el becaren per la universitat de Cambridge. El matrimoni tingué tres filles: Carmen, Remedios i Blanca. El seu treball oscil·là entre la dedicació a impartir classes i la passió per la investigació. En tornar a Espanya treballà a l’Institut Rocasolano i al CSIC (Centre Superior d’Investigacions Científiques) on es va dedicar, sobretot, a la faceta d’investigador i científic. A la Universitat Complutense de Madrid és on va exercir la docència; va impartir cursos de doctorat Carnet de químic de Joan Llopis Marí. Arxiu I.E.S. Llopis Marí

240

i va dirigir més de 50 tesis doctorals. Segons testimonis directes -N’Armando Albert, alumne i col·laborador i les seues pròpies filles- li agradava ensenyar però no tenia la salut necessària per poder atendre grups nombrosos, com els que hi havia a la Facultat. Per tant, es dedicava a cursos més específics, com els de Doctorat. Diuen que tenia bastant paciència per explicar els conceptes, les fòrmules... però si s’adonava que els dubtes que li plantejaven els alumnes venien per no haver estudiat abans, aleshores el que feia era enviar els alumnes a estudiar i a pensar i després si persistia el dubte, doncs l’aclaria. Se’l recorda com un professor afable i molt respectuós amb tots els alumnes; així mateix era una persona neta i pulcra, ordenada (mireu els manuscrits fets a mà que li servien de base per impartir les seues classes). Així mateix diuen que tenia un do innat per transmetre coneixement, per interessar l’alumnat en la tasca investigadora. El Dr. Armando Albert (a qui tinguérem la sort de conéixer en persona durant els actes en honor del científic que dóna nom al nostre Centre) fou, en primer lloc alumne seu. Joan Llopis li va despertar la flama i l’ànsia de coneixement; N’Armando el recorda entranyablement, col·laborà en les investigacions que portava a terme el departament i es convertí en amic. Joan llopis Marí, el nostre científic, investigador i docent solia usar unes dites i/o refranys dirigits a l’alumnat: -Si vols resoldre una qüestió, primer ensenya’t la lliçó. - Un tema el sabràs quan en el teu cap estiga simple i clar. -Si un problema vols resoldre, llig totes les dades que et donen, ordena-les, fixa’t on vas i el resultat apareixerà. -Aquell qui de veritat sap, no ho diu; utilitza els seus coneixements. -No s’ha de parlar molt per explicar les coses, sols cal saber molt per dir alguna cosa interessant.

Formulari. Arxiu I.E.S. Llopis Marí

241

Quadern de laboratori. Arxiu I.E.S. Llopis Marí

Home premiat per diversos organismes i Fundacions. El Premi de la Reial Societat Espanyola de Física i Química el va rebre el 1959; el premi i la beca de la Fundació Juan March el 1963; la Encomienda de Alfonso X el Sabio el 1964 i, per últim, el Francisco Franco el 1967. Investigador i científic incansable, escrigué més d’un centenar d’articles en revistes especialitzades espanyoles i una cinquantena de treballs en revistes estrangeres. Pronuncià conferències arreu del món i dirigí un bon grapat de tesis doctorals. Un treball ingent i, fins ara, desconegut. Visqué gran part de la seua vida a Madrid però mai no oblida les seues arrels d’estiu ja que tornava a Cullera ara i adés i sempre que les seues responsabilitats li ho permetien.

242

Científic, investigador, docent, persona multilingüe -dominava la seua llengua materna, el castellà, el francés, l’anglés i el rus_ i humanista: a la seua biblioteca tenien cabuda llibres especialitzats del món de la ciència així com tota mena de llibres clàssics de la literatura universal. Morí a Cullera el 16 de juny de 1972, amb únicament 54 anys i molts projectes pendents. Com a homenatge pòstum el 15 de febrer de 1974 el Ple de l’Ajuntament de Cullera va proposar que el Col·legi d’Ensenyament Bàsic que s’estava construint en aquells moments es denominara “Juan Llopis Marí”. El col·legi es va inaugurar el 1975. Va ser un dels primers col·legis en què s’implantaren nous corrents pedagògics, noves experiències i comencà a utilitzar-se com a llengua vehicular de l’ensenyament el valencià. En conseqüència fou un dels primers centres de tot el País a introduir l’ensenyament en la pròpia llengua. A partir de l’any 1992 començà a funcionar com Institut d’Educació Secundària i, actualment, seguim la mateixa filosofia que el va inspirar: un ensenyament inclusiu, on tots i totes tenen cabuda i coses a aportar, no sexista, que potencie les habilitats i qualitats de cadascú, lliure , crític, arrelat al món, a la pròpia terra, cultura i llengua.

Entrada a l’IES Juan Llopis Marí de Cullera. Foto Alba Vercher

243

Foto de grup amb l’amic Joan nostres Bohigues, mestre en humanitat Els

Mestres

Julio Martí Zahonero Dramaturg, director i guionista

És un magnífic regal el que ens ha oferit la Comissió de la Falla Raval de Sant Agustí a tots aquells que estimavem, i continuem estimant Joan Bohigues. L’excusa perfecta per tornar a retrobar-nos, en este cas, en una espècie de fotografia coral on tots junts eixim retratats a través d’un mateix objectiu: la mirada sempre intel·ligent i perspicaç de Joan Bohigues. Parlar de Joan és parlar de saviesa, d’estima per l’existència, de passió, d’il·lusió pels somnis per complir i de satisfacció per aquells ja complits, de no posar límits a res, d’aprofitar cada moment, d’extraure tot el suc a la taronja de la vida, del continu aprenentatge a través de l’experiència. Parlar de Joan és parlar d’amistat en majúscula, de generositat a cor obert, de sinceritat i transparència. Parlar de Joan, és en definitiva, aprendre a viure. I per esta raó, som molts els que sempre desitjarem formar part d’una fotografia coral protagonitzada per Joan. En este cas, i encara que hagueren sigut infinites les persones que hagueren volgut sumarse a esta panoràmica íntima i personal, he volgut destacar quatre d’elles (demane disculpes per no haver-ho pogut fer més extensiu) que, per la seua relació, no sols personal sinó també professional, han begut de la saviesa del gran Bohigues. Seran paraules en les que tots aquells que hem conegut a Joan ens veurem reflectits. La saviesa, una de les moltes qualitats de Joan Bohigues. Foto: Col·lecció familiar

244

L’Amic, escriptor, professor i company d’aventures de Joan, Manel Joan i Arinyó obrirà esta instantània: No vas tindre mai un no per a les meues bogeries. Des de fa molts anys, sempre que venies a la presentació d’un llibre meu et feia seure a la taula amb mi i deia al públic que eres el meu guardaespatlles. (Segons el lloc, et presentava com el Puma!) No s’ho creien i somreien satisfets, però per a mi actuaves com un talismà. A més que sabia que l’acte seria un èxit, em sentia protegit, segur. Era conscient que, si algú se m’acostava amb intencions malsanes, rebria un colp de crossa al cap que es quedaria ert! Com ho faré sense tu? Serà dur. No m’hi acostumaré mai… Manel Joan i Arinyó Joan ha sigut conegut pels seus conciutadans com a escriptor, com a narrador i gran orador i com un veí d’excepció. Pot ser que la seua faceta com a mestre siga la més desconeguda al seu mateix poble. La resumeix perfectament un dels seus grans amics i companys, el professor Toni Picazo:

Gaudir del menjar i d’una bona tertúlia. Foto: Col·lecció familiar

Joan era d’aquells mestres que s’encamen a la perfecció en la matèria que ensenyen – en el seu cas, la Història -. Requisit imprescindible per a estimular la curiositat dels alumnes, per a motivar-los. Uns alumnes que el recorden com el mestre que els ensenyarà a lluitar, a treballar dur, pels seus somnis. Com una mena de brúixola que activava en ells els imans de la curiositat i el coneixement. I això sols es pot fer des de la seducció, des de la complicitat i el compromís personal. A més, se li notava com estimava la seua professió. Com es consideraba un autèntic privilegiat per poder acompanyar els seus alumnes adolescents en una de les etapes més transcendents de la seua vida. En definitiva, per poder ajudar-los a trobar el seu lloc en el món. Toni Picazo Literatura i art, dues passions de Joan Bohigues. Foto: Col·lecció familiar

245

També, Cristina Puerta, companya i còmplice de moments extraordinaris s’uneix a la fotografia:

Joan Bohigues en la firma del seu llibre Un tal JB. Col·lecció familiar

De vegades, recordem a les persones i tenim imatges presents en la memòria: fotografies, fugaces instantànies… Jo conserve molts records de Joan perquè vaig tindre la sort de treballar amb ell sis anys. Un d’estos records, em recorda al programa “Cámara Café”. A la sala de professors, disposem d’una màquina de café, al voltant de la qual acostumavem a mantindre una amena conversa. Joanet era un hàbil i crític tertulià, mordaç, sempre disposat a volorar, enjudiciar qualsevol tema històric, literari o trivial de candent actualitat. L’alumnat l’apreciava. Tenia un esperit molt jove i ha deixat un buit gran a l’institut. Quan aparque a l’entrada del centre, sòl recordar-me d’ell perquè la seua plaça continua vacant, perquè era la seua plaça i, pel moment, no té amo. Cristina Puerta Així mateix, coneguem l’opinió d’Emili Belloch mestre company a l’Institut de Puçol on Joan impartia les seues classes magistrals: A l’àmbit docent, Joan, com en la resta de les coses que feia, ficava tota la seua passió. Li agradava ferse proper a l’alumne, no ser sol un transmesor de coneixements sinó buscar la complicitat de l’alumne en la tasca de l’aprenentatge. Malgrat la seua sòlida formació, li agradava utilitzar les seus altres dues passions per a la seua tasca educativa: el cine i la literatura, fent més propera i asequible la història als sues pupils. Emili Belloch

La pintura era una altra de les habilitats desenvolupades per Joan Bohigues. Foto Juan Ramón Aragó

246

He considerant interessant incloure també en aquest article uns paràgraf de l’homenatge que li van tributar els alumnes i professors de l’Institut de Puçol on Joan impartia classes: Observador, espremedor d’experiències, vividor incansable, es va submergir en el món de l’art a través de la pintura, amb les seues guerreres i les seues etèries figures evocadores; en el de l’escriptura, conreant el hard boiled i la novel·la negra que havien configurat el seu imaginari cultural; i a través del cinema, el llenguatge directe del qual, sense ambages, sec, impregnava la seua escriptura, mirada escrutadora, revòlver fumejant, John Wayne descafeïnat… Joan mai va saber mantenir la maldat més enllà de la picardia necessària per a seduir. Mestre i aprenent, no s’erigia en model a imitar ni en incontestable transmissor de coneixement; més interessat en el joc dialèctic, en l’intercanvi d’idees que pogueren enriquir-li i aportar-li noves visions de la vida, sense menysprear en cap cas l’edat de qui les aportava, era un gran oient, i com a tal, un gran comptador d’històries que trobaven en els seus alumnes al públic més agraït i lliurat. Suggeridor de pensament, més que vocacional professor, Joan estava compromès amb la defensa dels drets dels quals vénen d’a baix, dels quals no han tingut una vida fàcil i entenen el posicionament crític com un deure moral. Institut de Puçol Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de València, Joan Bohigues Piris ha escrit novel·les del gènere negre com Un tal JB, Soldada Roja –juntament amb Manel Joan Arinyo- , Carn Magolada i L’Agenda del Sicari. A més a més, és autor dels guions dels curtmetratges L’Esponja, Aparences i Enabódate. Una curta però intensa fotografia coral. Un passeig pels sentiments i l’estima que a tots ens unia i ens uneix Joan Bohigues. Nosaltres, continuarem trobant racons en el temps per poder disfrutar encara de l’abraçada nostàlgica de l’amic Joan.

Joan Bohigues, admirador de la novel·la negra. Foto: Col·lecció familiar

247

Els

nostres Mestres

Mestre en literatura: Bestiari docent Manel Joan Arinyó1 Escriptor

El Goril·la es deixava el fetge per fer-nos entendre que, en els triangles rectangles, el quadrat de la hipotenusa era igual a la suma dels quadrats dels catets. Si ell ho deia, devia ser veritat, però a qui li importava? Era talment com si sa mare pastara mones o les comprara fetes. Què tenia a veure això amb la nostra apassionant existència? No res. Nosaltres teníem interessos més alts de mires. Perquè de mirar anava la cosa: quan la Catxalot feia gimnàstica la miràvem a través de la finestra i ja no podíem deixar de mirar-la. Quins pits, mare de déu senyor! Quin cul i quines cuixes tan monumentals! Encara anava a 1r, però tenia més carn ella sola que totes les xiques de la meua classe juntes. Més que més perquè a la meua aula no n’hi havia cap. Havien format un 2n masculí i un altre de femení, ai! (Últim avís als lectors: El 2n de Batxiller d’aleshores equival al 6è de Primària actual.) Ja anàvem a l’institut, que acabaven d’inaugurar i encara no tenia entitat pròpia, sinó que depenia del Sant Vicent Ferrer, de València. De moment s’hi podia cursar de 1r fins a 4t.

Coberta del llibre Na desconeguda. Fons: El Petit Editor 1

248

Una de les primeres impressions que vaig rebre va ser negativa: la cacicada de les beques continuava. Com en l’escola, només en donaren l’imprés de sol·licitud als rics. Al fill del metge, per exemple, que a banda del jornal de son pare presumia de tenir tres o quatre horts de moltes fanecades, la situació exacta dels quals ignorava de tan poc com li interessaven.

Aquest escrit correspon a un dels capítols del llibre Na desconeguda, que l’autor, Manel Joan Arinyó, ha autoritzat la seua transcripció per al llibret de la Falla Raval 2017.

Un altre pobret era Agregat Castellà. Els seus pares tenien més de dues-centes fanecades d’hort i deu o dotze plantes baixes llogades. Així i tot, en l’apartat d’ingressos anuals –me’n recordaré sempre- declarà: <<275.000 pesetas de pérdidas>>. O el mateix Joan Antoni Nobel, que tenia una fàbrica de mobles, un hort de clementines en plena producció i una destil·leria de cassalla. Per si açò fóra poc, li havien tocat vora tres milions de pessetes en l’última Grossa de Nadal. En el tema del menjador escolar, els meus amics i jo l’erràrem de mig a mig: ens pensàvem que seria obligat quedars’hi i en realitat no existia. L’espifiàrem també en el tema dels càstigs corporals. Créiem que ací no existirien, però el professor de llatí i el capellà ens feren ben prompte una demostració del contrari. Quins gladiadors, tu! Eren dos taps de bassa, però amb la seua feresa s’haurien pogut enfrontar de tu a tu a Pancho Badía i Tito Kopas en un combat de catch a 4! Un altre docent que se n’anava al moro era don Arturo, fill del poble i amb més llana que un borrec. Segons ell, s’havia potejat tot Harlem ell sol. I s’havia deslliurat que uns negres el mataren per demanar-los foc en espanyol. <<Fuego>>, diu que els digué, sense <<per favor>> ni res. Un màquina! El seu fill anava a 1r i devia ser el més animal de la comarca. A poqueta nit se n’entrava a la font del Mercat i martiritzava tots els peixos i ànecs que atrapava. Son pare li sucava cada bescollada que feia feredat, però el bergant era indomable de veres, no escamnava i el deixava en evidència contínuament. A la fi don Arturo ja no pogué més, va sol·licitar el trasllat i se n’anaren a viure a un altre poble. Ens quedàrem doblement orfes: d’animalades i de llana. La professora de geografia estava prenyada. Això feia que s’asseguera un poc escamarlada i li véiem les bragues. Físicament no era res de l’altre món, al contrari: rabassuda i rodanxona, les ulleres negres de carei li acabaven d’enlletgir el rostre. Però espiar-li dissimuladament l’entrecuix ens servia d’entrenament per escometre empreses molt més ardides i gratificants. Estava casada amb un belga que devia ser parent del rei Balduí. Si el nadó naixia guapet, s’hauria de considerar una xamba genètica. Tots dos treballaven per a l’ONU i estaven destinats a un país de l’Àfrica subsahariana. Havien demanat un canvi de destinació provisional perquè ella infantara en un país més avançat mèdicament. Ens ho va explicar don Arturo, que ho sabia tot. Una altra mestra prominent era doña Panza. Fadrina quarantina, vivia sola en un apartament que podíem controlar des de la cuina de cal meu cosí Jaume. Una nit que hi festejava el seu natalici la vam espiar durant un parell o tres d’hores. Hi eren ella, la professora de francés i la de ciències, mel! A usades que hi van fer un bon sarau, amb mam a go go i balls desenfrenats.

249

Passades les onze, quan el meu cosí i jo ens n’anàrem a dormir, elles eren en ple apogeu. Ho expressaré amb un pèl de brofeguisme: semblava que tenien un vitet al cul! L’endemà acudiren a treballar amb ulleres de sol i no se les van traure en tot el matí. El professor de matemàtiques estava cada dia més sord. -Goril·la! –bramava algun cafre quan més soroll hi havia a l’aula. -¡Eh! ¿Alguien me llama? –parava d’escriure en la pissarra i es girava de cara a nosaltres. M’he deixat per al final el Buitre, mal pardal! Titllar-lo d’instructor de gimnàstica seria fer-li un favor. Destructor i encara sóc massa tou. El pitjor mestre que he patit en la vida! Un incompetent total i un poca-solta absolut. Sort que a mitjan curs se’l van emportar a la mili i el va substituir l’Olímpic, que ens va inculcar –a alguns, per sempre més- la forta i noble passió que sentia per l’esport. Que no seria mai tan forta com la que sentíem nosaltres per na Charo, la mestra de naturals. El que hauríem donat per veure-la al natural!

Manel Joan Artinyó, flanquejat per Julio Martí (i) i l’alcalde de Cullera, Jordi Mayor (d). Foto Juan Ramón Aragó

250

Culte a Onan -Yo me he acostado con dos chicas de esta clase –li explicava, com si fóra la cosa més normal del món, Aleix Rivera a Moltachurra, un espanyolet esquerrà i de faccions llobunes que devia ser borderline com a mínim. Aleix, company meu des de 1r de Batxiller, s’havia distingit sempre per la seua mala sang. Quan li posava la mà damunt a algú, l’amargava. La conversa picant va ser en 3r, on havien passat en Moltachurra perquè ja havia repetit tres vegades 2n. Quan jo feia 2n justament, en les setmanes que més fotut estava a nivell anímic, el llop bord m’havia engaltat com a cloenda d’una discussió futbolera al pati d’esplai: -¡Me das lástima! –A continuació es va girar d’esquena i em deixà amb la paraula de rèplica en la boca. Era mig metre més alt que jo i molt més fort.

<<¡Me das lástima!>>, pretengué humiliar-me i ho va aconseguir, però ell ara penaria molt més encara.

-Con Montserrat y con tu hermana –Aleix Rivera, sense saber-ho, m’estava servint la revenja en safata de plata. Montserrat tenia només dotze anys, però estava que es badava. El seu cos era el d’una xica de divuit. Filla de casa bé, li vaig comptar fins a cinquanta modelets diferents per temporada. En tot el curs no va repetir mai vestuari. La Moltachurra, que devia tenir quinze anys, era tan fina com Montserrat i més alta. Tot el que tenia el germà de lleig ho tenia ella de bonica. Si Rivera se les havia beneficiades, devia haver gaudit de valent. -¡No me lo creo! –intentà mostrar-se convincent el madrileny, -Pues no te lo creas. Allá tú. Fue el miércoles pasado, cuando fui a buscarte. Estaba sola en casa y lo hicimos en la alfombra del cuarto de baño. Ella quiso allí. En aquest punt el pobre Moltachurra estava destrossat i l’altre li disparà el tret de gràcia: -Si quieres la llamamos y que te lo cuente ella misma. <<¡Soraya!>> -la va cridar. El lleig esclatà a plorar pitjor que si s’haguera mort sa mare. La resta de la classe se n’adonà i tots el miraven interrogativament. Ser el centre d’atenció el va fer bramar un poc més, gos apallissat. Fins que s’alçà i pegà a fugir. Només Rivera i jo sabíem per què. Tal volta Soraya, també.

251

Un altre que va eixir de classe fora d’hores, però aquest al braç de tres o quatre voluntaris, va ser Margallo. Flac rovellat i foraster també, tenia tretze anys i ja ho feia, segons ell. Amb la seua germana per més senyes, que pujava formosa com la Catxalot, però a una escala més reduïda. Sempre i a tot arreu hi ha hagut avançats sexuals. El cas era que en 3r anàvem a classe amb xiques, que molt prudentment ocupaven les primeres files. Perquè la veritat era que la part posterior de l’aula pareixia una porcatera. Com no ho havia de ser si hi havia cinc o sis desenfrenats que no paraven de cascar-se-la! -¡Señorita, mire! –cridaven de tant en tant els onanistes més temeraris. Es pegaven dos o tres espolsons drets abans de tornar a seure a corre-cuita. Si les mestres eren sordes o cegues, ho ignore. L’únic que sé és que no van sorprendre mai cap dels agosarats pelavits. L’accident de l’incestuós Margallo s’hi va produir perquè se la pelà tres vegades seguides en classe de francés. En els espasmes de l’últim clímax, que talment brindis a l’afició volgué executar a peu dret, li fallaren les cames i va caure a terra amb gran estrèpit. Va topar de cap contra el vèrtex d’una taula i s’hi va fer un trinxet. Entre la trompada, l’excés d’èxtasi i la visió de la sang, es quedà mig estabornit. La mestra va manar que el duguérem a la sala de professors per guarir-lo allí. Tres o quatre voluntaris l’agafaren i l’hi van dur a pes de braços; amb els atributs pengim-penjam i desmaiats també. Jo em vaig afegir a la comitiva com a escolanet. La qüestió era eixir de classe i presenciar el desenllaç en viu i en directe. Quan el van gitar sobre la llarga taula de la sala de professors amb les vegonyes a l’aire, la de francés se’n va adonar i va fer un crit que es va sentir en tot l’edifici. A tot això, els portadors van ser interrogats per l’equip directiu i tingueren el morro de declarar que, a Margallo, se li’n devien haver eixit pel camí a causa d’haver-lo traslladat en una postura tan forçosa. Cal recordar que la majoria dels “homes” de 3r encara vestíem pantalons curts. En aquell curs no teníem només l’entreteniment de manxar-li al garrulo en hores de classe, sinó que, quan canviàvem de professor, féiem uns bramuls d’elefant que ressonaven en deu quilòmetres a la redona. Per aconseguir-los, calia bufar d’una manera determinada els tubs de ferro dels pupitres. Demencial. En un atac col·lectiu d’adolescència, culpàrem el Goril·la d’haver trencat la porta d’entrada a classe. Quan li ho explicàrem al Buitre, feia cara de moniato.

252

Enmig de tanta barbàrie, el meu cosí Jaume i jo, Petronis reencarnats, astoràvem el personal amb la nostra indumentària: anorac i xiruques, objectes inèdits en aquestes latituds aleshores. Ignore què devia motivar-ho, però els pocs alumnes castellans que inauguraren l’institut semblaven de rebuig. En 1r n’hi havia un que vam batejar de seguida com “l’Intel·lectual” perquè duia ulleretes redones. Per entendre’ns: era el viu retrat de Carles Riba als deu anys. Bé que, d’intel·lectual, res de res. Al contrari, no era més ase perquè no s’entrenava. En classe de gimnàstica era el no va més de la nap-i-coleria: començava a córrer al senyal del professor, que cronometrava, i als pocs metres s’aturava per fer com si es passara els cordons de les sabatilles. I tot perquè no volia que el Buitre s’adonara que tardava vora mig minut per córrer els 50 metres lliures! Hi havia un altre espanyol que encara era més mentider que lleig, i això que lleig ho era a manta. També portava ulleres i tenia el musell de rabosa. Anava a 2n, vestia molt malament i no duia mai esmorzar. Així i tot, pretenia fer-nos creure que son pare guanyava vint mil pessetes al mes. (El salari mitjà devia ser-ne una tercera part.) En destinaven cinc mil per passar casa i les altres quinze mil les estalviaven. Sí, home… Als pocs dies de ser al poble se sabia de memòria el nom de totes les barques de pesca. També coneixia molts pescadors, amb qui solia fumar-se un Celtas si el convidaven. Un dia un grandàs de la classe va dir que els pescadors li donaven cigarrets en canvi d’encular-lo. Mare de Déu Santíssima! Li entrà tant de sentiment i plorà tan a llàgrima viva que acabàrem tots blasmant el bròfec, i això que al principi havíem rigut bona cosa amb l’acudit. Moltachurra, Ribeta, l’onanista desmaiat i el vintmilpessetista: els quatre genets de l’Apocalipsi! Encara que no tant com a l’escola, a l’institut també rebíem algun ensenyament complementari. Alta cultura. Na Inés Escanyada, que era la senyoreta de francés, ens advertia que, si ens pegaven un ensurt mentre féiem el guenyo, podíem quedar-nos-en per sempre més. De manera que no valia a fer l’orni. Ella el devia haver fet més del compte, no debades cada ull li mirava cap a un costat. Aquell advertiment em va fer pensar en el mestre don Pancho, que ens prevenia contra la ingesta de la molla de pa perquè entebolia el cervell. -Ell sí que el té ben enterbolit! –em retrucà mon pare quan li ho vaig dir.

253

La bella i els bèsties Animalades a banda, l’únic que valgué la pena de l’institut en el curs de la seua inauguració va ser na Charo, la mestra de naturals. Quin doll de pedagogia, el seu magisteri. Que bé que explicava la matèria. El lluïment absolut era en el capítol d’anatomia. La seua anatomia inferior, hum! Inferior en sentit espacial només, perquè quant a categoria era superior, suprema, òptima, un regal del cel! Rossa, jove i de faccions finíssimes, uns dies duia ulleres i uns altres no, però sempre anava molt ben vestida. Tant de bo açò últim no s’hi haguera produït; anar vestida, vull dir! La teníem una hora la setmana, ja que la seua assignatura no entrava en el currículum de 2n i per tant era només com a preparació de 3r. En el fons, va ser millor així perquè a més d’un li hauria petat el cor! I ara no podrien llegir-me. Les seues cuixes! Afortunats els qui hi hagen tingut accés, a elles i a la seua adorable intersecció. I benaventurats nosaltres també, que, tot i tenir-ne vedada la dolça possessió, érem cridats setmanalment al banquet de l’esguard. La imaginació feia la resta. Venia a classe amb unes minifaldes que tallaven l’alé. El seu cul era tan amotinador que ens tenia hipnotitzats i preteníem llegir en ell el que ella escrivia a la pissarra. Quan seia en la butaca s’acabava el món. Fins i tot els objectes inanimats prenien vida pròpia i se suïcidaven tirantse de cap del pupitre a terra. Nosaltres ens ajupíem per recollir-los i, encisats pel prodigiós panorama, ens hauríem quedat afitorant-li l’entrecuix pels segles dels segles. Alumnes exemplars, si bé, a la fi ens incorporàvem fins a la següent caiguda de gometa, llapis, bolígraf… El capteniment ens durava fins a la fi de la classe, quan despertàvem del somni i descobríem, horroritzats, que començava a recollir els seus papers per anar-se’n. Els meus companys més impetuosos s’alçaven i s’acostaven a la seua taula amb l’excusa de preguntar-li qualsevol cosa. Ella els la responia sobre la marxa mentre acabava d’arreplegar i iniciava la retirada. Els brètols li barraven el pas estratègicament i era quan tots els altres aprofitàvem per abordarla a la valenta. Palmada al cul per ací, palmada al cul per allà, els més afortunats fins i tot li podien prémer un pit o encrancar-la breument. La cosa no havia anat mai a més perquè, com més engrescats estàvem, hi feia l’aparició el cap d’estudis, ço és, el Goril·la, recontracapicollonslladre! El mal esperit, ja veus si no hauria pogut ser més sord encara, fins a l’extrem de no sentir el timbre d’emergència pitjat per na Charo en l’últim intent, desesperat, de salvaguardar la virtut!

254

Érem uns cafres, ja ho sé, però ella no excel·lia gens a l’hora de llegir la situació i actuar-ne en conseqüència. Un exemple del que dic era la seua poca cura en l’ús del vocabulari. Un dia deixà anar: -Lo que hace la víbora es parir. L’havia feta bona! Faltà poc perquè la violàrem sense esperar-nos que s’acabara la classe ni res, sinó de seguida que pronuncià la paraula tabú. -Putes, més que putes! –les van escridassar pel carrer algunes dones –mares d’alumnes, la majoria- el dia que ella i na Inés acomboiaren les dues classes de 1r –ah esgarriacries!- per anar a la mar a nadar i prendre el sol. Nosaltres només les vam poder veure des de la reclusió de l’aula en el moment que travessaven el pati per eixir del recinte escolar. La de francés portava un banyador estampat i no era res de l’altre món, com havíem intuït veient-la vestida. Però na Charo, la dona dels nostres somnis i insomnis… Lluïa un biquini blanc tan ajustat, segons el cànon de l’època, que ja m’excusaran vostés que no relate què passà en classe! Ni eren putes ni jo desitjava que ho foren, però un poc pervertidores de menors sí que haurien pogut ser i tots n’hauríem eixit guanyant. No ens arribà fins ací la sort i es revelaren sempre com mestres exemplars, almenys en l’apartat pedòfil. Ara bé, nosaltres, per si mai queien en la temptació, procuràvem rondar-les sempre i a tot arreu. Que de més verdes en maduren. A poqueta nit ens parapetàvem darrere el mur de l’ermita del Raval de la Mar i les espiàvem. Vivien de lloguer en un pis de la mare d’un xiquet de 1r. Com que nosaltres el coneixíem, l’amotinàvem per anar a saludar-les amb qualsevol excusa. -Dise mi madre que me digan si les hase falta algo y se lo portaremos. Aplegàrem fins i tot a regalar-los un gosset que trobàrem pel carrer. El següent pas va ser presentar-nos-hi quasi a diari per rentar-lo o el que fera falta. S’acabà el curs i no en traguérem trellat. La Bella i els Bèsties només es casen en la ficció cinematogràfica. En la vida real els porcs es rebolquen en la porquera i la mel no endolceix mai la boca de l’ase.

255

Educaciรณ i

Falles

Educació i

Falles

Postgrau d’Expert en Falles i Creativitat: Falles i Universitat, una relació oberta i necessària Ricard Ramon Camps Professor a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València, membre de l’Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives, i Codirector del Postgrau.

Parlar de la relació entre el que molts consideren una festa, –què ho és– però una festa transcendent, una construcció simbòlica, en realitat una gran expressió de la cultura i l’art popular gestat des de la mateixa societat civil valenciana, com són les falles; i la Universitat, és tant com parlar de les relacions de la Universitat amb el seu entorn. Evidentment una Universitat tan arrelada a l’entorn i a la identitat valenciana com és la Universitat de València, no podia permetre’s el luxe d’ignorar, des del vessant institucional i acadèmic, el món de les falles. És cert que existien precedents d’aportacions individuals de persones, investigadors, que havien centrat una part del seu treball de recerca en les falles, però, mai fins ara, havia estat la Universitat com a institució, la promotora d’uns estudis especialitzats en aquest àmbit. I ha estat a través de la iniciativa de l’institut d’investigació més antic de la mateixa universitat, i al qual tinc el plaer de pertànyer, l’Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives, el que ha gestat i aporta vida a aquest projecte. Un projecte que compartisc en la codirecció efectiva amb Gil Manuel Hernàndez i Jesús Peris, i que està pensat per a donar resposta a eixa necessitat de construir pensament, reflexió i anàlisi sobre el paper de les falles en tots els seus vessants possibles. Cal no oblidar que el paper de la universitat és el de la recerca i l’anàlisi i el de postular debats seriosos i transformadors al voltant de realitats existents, no és el nostre paper dictar com han de ser les falles ni com ha de Plantà de la falla Spanglish, de José Lafarga Palomares (Sueca-Literat Azorín, 2015). Arxiu Joan Castelló Lli

258

construir-se ni experimentar-se o desenvolupar-se aquest esdeveniment de la nostra cultura artística popular, ja que es tracta d’una cultura viva, popular, construïda per la societat civil i per a la societat civil. Però sí que podem aportar, des de la nostra especialitat de recerca i camps d’estudi, espais de la construcció del coneixement, que eixe sí que és el paper de la Universitat. A través de la recerca, de la reflexió, de la discussió i de la difusió, la Universitat contribueix a crear noves formes de relació amb eixa experiència que són les falles, per tal de formar professionals capacitats per abastir diferents aspectes de la complexa realitat de les falles i donar múltiples respostes d’acció, reflexió, investigació i dinamització de la nostra realitat cultural més viva i universal, més encara després del reconeixement per part de la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Entre alguns dels nostres objectius, podem destacar el coneixement de la cultura fallera amb profunditat i vinculada al vessant creatiu de la festa. Aquest és un aspecte important a tenir present, ja que un dels eixos fonamentals dels nostres estudis, és la percepció de la festa des d’un vessant cultural i especialment com a manifestació creativa. Cal explorar i analitzar com es canalitza la creativitat dins el món de les falles i també les possibilitats inherents encara no explorades que té la festa per fomentar el vessant creatiu.

Estudiants de la primera Edició del Postgrau de Falles (2016-2017). Foto Xavier Serra/Malalt de Falles

259

Un altre dels aspectes que desenvolupem és la necessitat d’aprofundir en el coneixement de les relacions i les possibilitats econòmiques, socials i culturals de present i especialment de futur, de la festa i la cultura fallera. Un aspecte òbviament molt important, pel que fa a la capacitat de generar riquesa econòmica, però especialment riquesa social, intercanvi, socialització, i de manera molt intensa, estem interessats a explorar les possibilitats que les falles, tenen i podem tenir encara més, per construir espais de diàleg i integració intercultural, davall el paraigua de la identitat local valenciana, que actua com a marc de referència aglutinador. Estudiar la història i el present de les falles, és un altre dels nostres objectius prioritaris, si bé és un dels camps més treballats des del vessant investigador, el nostre objectiu no és en absolut testificar o testimoniar la història, sinó més bé construir a partir de la realitat històrica, espais de reflexió, construcció i reconstrucció de cara a desenvolupar les falles cap a un futur, encara més viu i dinàmic. Capacitar a l’alumnat per generar noves dinàmiques de relació amb la festa fallera, de cara al desenvolupament de la seua projecció professional en aquest àmbit o àmbits afins, és un altre dels aspectes que treballem dins el nostre

Classe inaugural del Postgrau de Falles (2016-2017). Foto Xavier Serra/Malalt de Falles

260

pla d’estudis i activitats pràctiques. Com a estudi de postgrau, i per tant d’especialització, la formació per impulsar professionals ben preparats en diferents àmbits de la realitat de les falles, que puguen donar múltiples respostes en tots els camps afins, com a agents de dinamització amb la preparació suficient, és òbviament una altra de les nostres tasques, des de la Universitat. Desenvolupar noves pràctiques pedagògiques en relació a les falles com a cultura popular local i el seu desenvolupament en l’educació és un àmbit d’investigació prioritari de l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives com a organitzador del postgrau, i també està molt present en el programa d’estudis plantejat. En resum, el nostre paper des de la universitat, serà sempre respondre a les necessitats educatives de la societat i, les falles, són i han de ser, un dels aspectes de recerca, investigació i didàctica, que la Universitat ha de treballar, com a un dels fenòmens culturals més significatius i complexos de la nostra realitat cultural i identitària, i en eixe camí estem i ens retrobarem sempre.

Claustre de l’edifici La Nau de la Universitat de València. Arxiu Biblioteca Valenciana

261

Educació i

Falles

La perversa educació del franquisme faller Gil-Manuel Hernàndez Martí Associació d’Estudis Fallers

En este article sostindrem que la implantació de la dictadura franquista va significar per a la festa de les Falles, com també va passar en altres esferes de la societat valenciana i espanyola, la imposició d’una manera d’educar autoritària, jerarquitzadarora, excloent i, en última instància, totalitària. Una educació i una pedagogia que han deixat la seu empremta psíquica en diverses generacions, fins al punt de condicionar-les en la seua manera de pensar i actuar. En el cas de les festes populars, el pervers projecte reeducador franquista, que partia de la necessitat d’extirpar d’arrel els que es consideraven els virus de la democràcia, el “comunisme” i el “separatisme”, va suposar la reelaboració del calendari festiu com a manera de reorientar les masses cap a un Estat feixista, en el qual la llibertat de pensament i expressió es vorien radicalment restringides a un acatament cec al líder, al partit únic i a una concepció d’Espanya ultracentralista, castellanitzadora i nacionalcatòlica. El calendari festiu valencià en el qual s’insereix la festa de les Falles va sofrir un bolc fonamental respecte al previ a 1936. La victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil, amb tot el seu seguici de tensions i canvis radicals, generà un nou calendari oficial caracteritzat per la tornada al tradicionalisme religiós i l’exaltació de les fites i mites essencials del nou règim. La transformació operada es va traduir no sols en una resacralització general del calendari, que només a partir Cartell de la Fira de Juliol de València de 1939. Arxiu Joan Castelló Lli

262

dels anys seixanta començaria a dissoldre’s sota els efectes de la secularització social, sinó fonamentalment en el fenomen de la totalització festiva, sorgida a causa de la radicalització de les postures polítiques durant l’enfrontament bèl·lic. La totalització festiva com a forma de perversa reeducació massiva a través del control i manipulació política del fenomen festiu va consistir, ja en la Guerra Civil, en l’intent de posar al servei exclusiu i excloent de cadascun dels bàndols en lluita el món de la festa, tot adaptant-la als seus objectius polítics i pressupostos ideològics. Açò va ocórrer tant en el camp republicà com en el franquista, encara que per diversos motius polítics. La victòria del bàndol franquista no va fer més que consolidar, incrementar i institucionalitzar la totalització festiva en el calendari oficial, tot intentant acoblar-lo a la seua vivència popular i des d’una perspectiva clarament feixista. Sols així s’explica la supressió de festes considerades com a subversives o republicanes, cas del Carnestoltes, l’1 de Maig o el 14 de abril, junt amb l’establiment de festes apologètiques del nou règim, com el Día del Caudillo, Día de Jose Antonio, 18 de Juliol, 2 de Maig, Festa de la Raça, Sant Josep Artesà, a més de la restauració de festes religioses tradicionals com el Corpus, Tots els Sants, Immaculada Concepció, Mare de Déu dels Desemparats, Setmana Santa, Sant Vicent Ferrer, Sant Vicent Màrtir, així com romeries i festes patronals de carrer. Tot això amb l’objectiu de propagar a nivell del calendari viscut el nacionalcatolicisme del règim franquista, almenys fins als inicis dels anomenats anys del desarrollisme. Així doncs, es pot afirmar que, triomfant la totalització festiva de signe franquista en 1939, esta es va traduir en el posterior ús i instrumentalització polític-ideològica del nou calendari festiu de la ciutat, l’articulació simbòlica-ritual del qual passà a servir els objectius del nou poder constituït. Ara be, durant els anys seixanta i setanta, a causa dels efectes de la modernització de la societat, es va produir la dissolució progressiva de la totalització inicial absoluta, la qual evolucionaria cap a un altra de signe essencialment formalista, en molts casos rutinària, més o menys buidada d’un clar contingut ideològic, i en altres reconvertida cap a l’interès turístic i la consolidació de l’oci modern. Però les conseqüències de la educació festiva franquista ja estaven presents, deixant la seua influència en les persones encarregades de gestionar les festes, també la de les Falles. De fet, la pròpia evolució del règim franquista es veuria reflectida en els diversos rituals festius fallers, a través de la presència de determinades personalitats, institucions o estaments característics del poder polític en la seua transmutació en poder simbòlic. Açò es manifestà sovint en la realització de múltiples actes de deferència, quan no de submissió, per part dels subjectes festius, restant les actituds més o menys de contestació reduïdes a determinades manifestacions festives de tipus satíric, com per exemple, l’erecció de cadafals fallers. Un dels aspectes més rellevants de les falles del franquisme, com a forma de dictaminar el que era correcte i incorrecte, va ser l’actuació de la censura. Durant els primers anys de la postguerra la censura sobre les falles i llibrets explicatius fou prou dura, seguint fidelment els dictats que s’aplicaven a la resta d’activitats artístiques i expressives. Des de 1944 s’anà perfeccionant la JCF com a aparell censor i vigilant, repressor i moderador de les comissions.

263

Com a exemple prou il·lustratiu es pot dir que l’any 1957 un 93,7 % de falles foren censurades, encara que entre 1960 i 1971 la mitjana de falles censurades per any no passà del 20 %. L’ambigüitat fou l’actitud més censurada, amb un 44,6 % del total de falles censurades entre 1940 i 1971. Li seguia la temàtica eròtica-sexual (39,9 %), la política (9,8 %), la socioeconòmica (6,8 %), l’escatològica (6 %) i la religiosa (1,6 %). Finalment, si parlem de la instrumentalització ideològica-política, cal dir, pel que fa a la ja comentada totalització festiva, que esta prompte es vertebrà a través de la Junta Central Fallera, autèntic organisme franquista d’adoctrinament i control del col·lectiu faller, així com a través de les opinions de la premsa i el Reglamento de 1944, en un discurs oficial, segons el qual es canalitzaven les Falles per uns rumbs de sotmetiment a les consignes del règim, especialment en una primera fase d’intensa feixistització, que presentava els fallers de base com un conjunt disciplinat sempre prest per a l’adulació i la deferència. Però el propi dinamisme de la festa terminà per desbordar les possibilitats de control oficial, per la qual cosa es va fer necessari perfeccionar les reglamentacions de la festa tot celebrant en 1952 el primer Congrés General Faller, amb el qual es pretenia donar, a més, la imatge d’una suposada participació de les bases, que en forma alguna es donava ni es donaria en posteriors congressos. El perfeccionament administratiu de la festa anava molt lligat al desig d’assegurar el seu control polític. Este es va incrementar mitjançant el recurs de l’estímul als fallers, a través de la ja esmentada creació de les “recompenses falleres” en 1945, o procedint a l’ús de les bases falleres per a la revitalització de la resta del calendari festiu i per la necessitat de presentar com una normalitat recuperada les Falles “rescatades” del “caos revolucionari” pel nou règim i col·locades al seu servei. Tot i que ja s’articularen alguns discursos sobre la festa fallera alternatius a l’oficial (des de l’etapa de reconstrucció), no tingueren més transcendència que servir de dèbil contrapunt a l’oficialisme regnant i a la totalització festiva, sens aconseguir canvis significatius. L’educació festiva franquista estava donant els seus fruits. Durant l’etapa de l’estabilització dels anys cinquanta es consolidaren les característiques de l’ortodòxia fallera, salvaguardades per reglaments, ordres i circulars, per la premsa oficial i per les pròpies actuacions de les comissions, guiades per la Junta Central i els desitjos d’assolir un supraclassisme harmònic (“germanor”, “gran família fallera”, “fallerisme”). Un supraclassisme contraposat a una realitat classista, que definia els papers de les diverses classes socials participants en la festa i penalitzava o ignorava aquells discursos o pràctiques no oficials que pogueren posar en qüestió l’ortodòxia fallera. En els anys seixanta començaren a sorgir reflexions molt més serioses, especialment des d’un nacionalisme valencianista militant, davant la monopolització oficialista de les Falles i la seua estructuració autoritària a través de la Junta Central Fallera. Alhora començaren a qüestionar-se i desafiar-se molts tòpics i aspectes considerats com a ortodoxes i totèmics, en tant que consubstancials a l’educació franquista dels fallers, i que per eixa mateixa raó mobilitzaren una reacció, recolzada per no pocs fallers de base, cap els transgressors d’allò sagrat convertit en tabú.

264

Les mateixes autoritats comprengueren que, de nou, la festa fallera havia crescut molt més del que s’esperaven, i per tant procediren a ampliar el control, per mitjà de l’edició de noves reglamentacions. En qualsevol cas el discurs i la praxis oficial no deixaven dubtes sobre el desig de la salvaguarda de l’ortodòxia fallera, tot identificant-la amb l’essència del valencianisme de caire regionalista. Cap a principis dels anys setanta, quan ja s’albirava un canvi de règim, es pot dir que l’antiga totalització festiva s’havia fossilitzat en una tancada ortodòxia defensada per reglaments i institucions, imposada sobre les bases sense possibilitat de contestació. En este sentit, i sobre el treball de dècades de reeducació franquista del món faller, el vell valencianisme temperamental fou aprofitat per tot un corrent de la dreta valenciana que es va inserir eficaçment en el món faller i instrumentalitzà particularísticament l’esmentat sentiment. En certa forma es pot dir que la instrumentalització política que en un primer moment girà al voltant del feixisme, posteriorment al voltant del nacionalcatolicisme i després al voltant de la promoció turística i la legitimació sense més de l’ordre establert, acabà plasmada en un peculiar valencianisme

Pàgina interior de la Revista pensat i Fet de 1940. Arxiu Joan Castelló Lli

faller, particular evolució del valencianisme temperamental, articulat per emocions i rebuigs, i recolzat en la gran expansió i significació simbòlica assolida per les Falles. En conclusió, atesa l’evident instrumentalització ideològica i política de la festa fallera pel poder, es podria suggerir que a les acaballes del franquisme i començaments de l’etapa democràtica les Falles, en la seua estructura bàsica, haurien esdevingut una mena de reinvenció derivada de l’acció política i ideològica de la dictadura franquista. Es a dir, les Falles apareixerien com una gran tradició o diversitat de neotradicions imbricades en una exitosa festa prèvia, la qual s’hauria transformat finalment en un altra renovada sota el prisma dels condicionants sociopolítics del règim franquista. El projecte de reeducació del món faller havia estat tot un èxit, i les seues conseqüències s’arrossegarien durant les dècades posteriors.

Coberta de la revista Las Fallas de Valencia de 1940. Arxiu Joan Castelló Lli

265

Educació i

Falles

El Valencià llengua vehicular fallera Lluís Mesa Reig Associació d’Estudis Fallers

L’anàlisi de l’origen de les falles ens porta cap a la literatura satírica valenciana. Els cadafals, com s’ha dit en diverses ocasions, no són més que les il·lustracions d’unes peculiars auques que es relacionen amb un ritual del foc comú a moltes festivitats. A partir d’ací la festa és eixa realitat i molt més. Però el més destacat és que sense lletres res se n’explica. És impossible entendre unes falles mudes. Resulta difícil comprendre estes escultures del foc com un monument sense literatura. Unes lletres que naixen en l’idioma propi del territori. Però esmentat tot açò, i amb aproximadament quasi dos segles d’història, és important preguntar-se no sols per l’aparició del valencià com a referencial de les falles, sinó també per l’evolució i les característiques que en presenta l’ús. Les festes mai han estat ni seran una aula de cultura reglada. No se’n pot esperar que siguen un cau de docència i correcció. Al cap i a la fi el fet de viure festivament significa mostrar-se d’una manera espontània. La col·loquialitat, doncs, és intrínseca a l’expressió lingüística. El faller i la fallera s’expressa originàriament en el seu idioma. La festa no és casual que nasca en valencià sinó que és la realitat lingüística del moment i dels seus protagonistes. El més important és, que a mesura que passa el temps, quan la castellanització s’escampa, especialment en els espais urbans, continua el valencià viu. És part del ritual. Actua aleshores com a element de contacte amb la tradició i ja no com a mitjà viu.

266

En les primeres dècades del segle XX, el desenrotllament dels llibrets fallers tingueren una connexió directa amb Lo Rat Penat. Arxiu Biblioteca Valenciana

Eixa realitat explica en part que el seu ús, juntament amb el caire popular, es resistira molt de temps a l’aplicació de la normativització i molt més de la normalització. No obstant això, el fet que la vigència i desenrotllament dels llibrets fallers tingueren una connexió directa amb Lo Rat Penat, explica que hi haja certa cura progressiva per l’idioma. Realment les tendències lingüístiques d’esta entitat no passen directament al món faller. Tanmateix és una realitat que els poetes festius viuen molt de prop eixa institució i en són membres o simpatitzants. Així que, quan passen els anys, les diferents propostes ortogràfiques que es proposen des de Lo Rat Penat afecten, encara que siga col·lateralment, als llibrets. Però és precisament eixa professionalització dels llibrets la que fa que augmente la distància entre els fallers i la literatura. A poc a poc no és el faller aficionat a les lletres o a la poesia qui amb creativitat prepara la sàtira del cadafal. El poeta festiu deixa de ser en molts casos fester. Pel que fa a la dignificació de la llengua o a la preocupació més gran per actualitzar el valencià hi ha dos elements que cal tindre en compte al llarg del temps. D’una banda està l’aparició de publicacions falleres. Des de principis del segle xx, i molt especialment en els anys 30, les capçaleres es van multiplicar. Moltes d’estes no mostren una preocupació especialment per la depuració de l’idioma. No obstant això, és ben cert que algunes estableixen una relació molt intensa amb els escriptors de l’època. És el cas de la capaçalera “Pensat i Fet”. Tot eixe context va generant un model de llengua festiu que potser no sempre arribe al món faller però que sí exporta la literatura fallera a la resta de la societat. Si es continua evolucionant, en entrar als anys de la postguerra, es comprova especialment eixa relació entre el món literari i el festiu. Tot i la persecució lingüística, el valencià és permés en el món de la festa. El règim d’una manera residual el deixa perviure com un element tradicional. Està clar que, si es limita el seu ús a eixe camp, no creixerà com a element polític reivindicatiu de la identitat pròpia. Els escriptors aleshores veuen en la festa un bon espai on crear amb llibertat. En eixe mateix moment Lo Rat Penat viu un temps de recuperació. Es converteix en element referencial que aglutina el món literari i valencianista de totes les tendències. També actua com a promotor de la unitat ortogràfica aprovada a partir de les normes del 32. Així que la festa fallera creix lingüísticament de forma ràpida durant tot este període. L’arribada de la Transició, i els anys precedents, canvien eixe context. El món literari valencià creix de manera separada a les falles. Lo Rat Penat continua com a model lingüístic referencial de la festa però l’entitat és molt diferent. A poc a poc es converteix en capçalera d’un moviment cultural particularista que trenca amb la realitat lingüística que es viu a la universitat i a les institucions acadèmiques. Les falles majoritàriament continuen al costat de la projecció cultural de Lo Rat Penat i de les seues posicions. Cal no oblidar que en el concurs de llibrets continua tenint un paper essencial eixa institució. A més molts dels seus escriptors participen directament o indirectament de la festa. Per tant les falles, que havien quedat com l’únic espai de supervivència del valencià, canvien la seua funció. Es converteix en reducte d’un món cultural minoritari. Els poetes fallers ja no participen del món literari contemporani. Formen un reduït grup al voltant de Lo Rat Penat que sobreviu en part gràcies a la creació festiva, ja que no solen tindre un altre tipus de producció.

267

Mentre tot açò passa hi ha diversos factors que potencien un progressiu canvi de tendència. Durant la transició, determinades comissions més avançades intenten potenciar un model lingüístic més depurat. Però les seues propostes no deixen de ser casos singulars en moltes ocasions subjectes a la polèmica. S’associa, en el context polític valencià dels anys 70, l’ús del valencià a la tradició i esta a l’immobilisme. Qualsevol regeneració o potenciació literària de l’idioma en la festa és mal vista. L’únic model lingüístic vàlid era l’establert per Lo Rat Penat. Però hi ha dos elements que marquen un canvi de tendència: la introducció del valencià a les escoles i l’evolució del fenomen festiu a comarques. Eixos dos elements comencen a caminar des dels 80. En un principi els seus efectes són quasi imperceptibles. La introducció del valencià a les escoles suposa que noves generacions castellanitzades entren de nou en contacte amb la llengua pròpia. El fet d’estudiar-la significa que entren directament en contacte amb un model culte i no col·loquial. Molts d’eixos xiquets i d’eixes xiquetes formen part del món faller. Estos comencen a preocupar-se o a entendre el valencià en la festa. Es troben, però, que eixe model lingüístic no està molt relacionat amb el que han estudiat. Descobreixen que en gran part no hi ha molta cura per l’ortografia i per seguir el model lingüístic que siga. Fins i tot ni eixe model de llengua que pregonava Lo Rat Penat és complit estrictament per les falles. Eixe fet o malentès entre les noves generacions que havien estudiat la llengua i les propostes anàrquiques de versos i llibrets, fa que progressivament canvie la tendència. Les falles gestionades progressivament per generacions que han estat escolaritzats en valencià inicien una depuració lingüística. Sens dubte també el fet que nasquera en els anys 90 un concurs de llibrets de la Generalitat Valenciana va suposar una major preocupació per la llengua.

268

Algunes publicacions falleres no han mostrat una especial preocupació per la depuració de l’idioma. Grup de la falla Pius XI-Fontanars (2009). Foto Joan Castelló Lli

A les comarques encara es viu més intensament eixa situació. Al factor de l’escolarització cal afegir-hi el fet que el particularisme lingüístic del Cap i casal no arriba o ho fa de manera poc intensa. Per eixa raó ben prompte els llibrets o les publicacions falleres es depuren lingüísticament. Les mateixes falles corregeixen els seus cartells i es deixen assessorar per mestres i filòlegs. A més, inicien una potenciació del llibret com a element literari. En alguns casos es veu especialment com ara a Xàtiva, Gandia i Alzira. Però també en altres poblacions avança eixa realitat. El fet de la gran participació de falles de comarques en el concurs de Llibrets de La Generalitat Valenciana ho il·lustra. Amb esta realitat s’arriba als nostres dies. En línies generals el valencià ha sobreviscut com a llengua vehicular. Ho va ser tot, a pesar fins i tot de la castellanització de la societat i la posterior persecució política de la llengua. Ho va fer malgrat convertir-se durant un temps en espai de refugi dels models radicalment particularistes. Hui en dia el valencià és emprat correctament per les institucions falleres. En les falles, encara que amb matisos, es comprova que hi ha una correcció. La llengua no és discutida ni resulta marginal. Es viu a les comarques més encara. És veritat que l’evolució de la festa no ha estat semblant als pobles com a la ciutat. La castellanització i l’abandó del valencià ha estat més intens en l’espai urbà. Si a la ciutat es va mantenir durant molts anys com una tradició, a les comarques va perdurar com la llengua habitual. En definitiva, la festa ha estat al llarg de la història motor de la literatura popular valenciana i protector de la llengua. En gran part la seua pervivència pública es deu a l‘evolució expansiva de les falles. Mentre el valencià era inexistent oficialment, el seu ús creixia a mesura que augmentaven les falles als nous barris. Era l’únic punt de contacte amb el valencià. Així que la història de la festa està relacionada amb els ninots i els seus cadafals, amb la pólvora, la música o la gastronomia però d’una manera especialment intrínseca amb el valencià. No s’entén una falla sense la presència del valencià. Una realitat heretada del passat sense la qual la pervivència de la nostra llengua i la seua consolidació actual de segur no haguera estat la mateixa.

En els últims anys, el valencià és la llengua vehicular en totes les seues activitats. Col·lecció Falla Alqueries de Bellver-Garbí.

A Cullera, els llibrets de falla han emprat en les últimes dècades un valencià normatiu. Llibret de la Falla Raval, 2007.

269

Educació i

Falles

La Ciutat Ritual: quan les Falles entraren a la Universitat Lluís Fernández Gimeno Faller de la Falla de la Plaça de la Reina, Pau i Sant Vicent de València i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

Un grapat de joves (i no tan joves) estudiants, molts d’ells fallers, travessen les portes de l’ADEIT, la Fundació Universitat–Empresa que la Universitat de València té a la plaça de la Mare de Déu de la Pau del Cap i Casal. Hui, al Saló de Graus s’enceta el primer curs del postgrau de Falles i Creativitat, impulsat per un grup de professors i acadèmics de la Universitat, estudiosos i entusiastes de la nostra festa gran. La conferència inaugural, a càrrec de l’inspector de Patrimoni Luis Pablo Martínez, versarà sobre el patrimoni i la cultura festiva com a exemple del que poden assolir les Falles si són declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La fita és, per tant, doblement important: les Falles com a objecte d’estudi universitari reglat, en portes del reconeiximent per part de la UNESCO dels seus valors i la seua qualitat com a patrimoni cultural intangible. En el saló es respira un cert aire de normalitat, com si les Falles hagueren estat sempre allí, en la cruïlla de l’estudi i la investigació. Però la realitat és un altra i molts dels que estem dins som conscients només detectar cares d’eufòria moderada i satisfacció en alguns dels protagonistes. La llarga travessia dels estudis fallers pel desert hauria de ser, i de segur ho serà, material d’estudi al nou postgrau, perquè és important fer saber a les noves generacions d’on venim per a tractar d’abastir el futur, que encara que ja es veu més esperançador, no serà fàcil. Coberta del llibre La ciudad ritual, de Antonio Ariño. Arxiu Joan Castelló

270

Si bé, com apunta Hernández i Català (2010) en el seu indispensable article sobre l’evolució dels estudis fallers, podem parlar de treballs precursors d’investigació sobre la festa, com els redactats per Gayano Lluch (1936), Almela i Vives (1949), Joan Fuster (1967) o Soler i Godes (1978) entre d’altres, la veritat és que el punt d’inflexió que va precipitar tota el corrent d’estudis posteriors va ser la tesi doctoral llegida per Antonio Ariño al gener de 1990 amb el títol de Fiesta y Sociedad en la Valencia Contemporánea. Tot i que versava sobre les festes de la ciutat en general (Corpus, Carnestoltes, etc.), la tesi d’Ariño dedicava a les Falles més del 50% del treball, i per això es considera el primer estudi científic doctoral protagonitzat per la festa de les Falles que va travessar les portes de l’Estudi General. I dic es considera perquè es de veres que 3 anys abans el cartelliste Rafael Contreras Juesas (1987) ja va reivindicar, encara que només d’una manera tangencial, la importància dels estudis fallers amb la seua tesi llegida a la Universitat Politècnica de València al voltant dels cartellistes i cartells de falles de València. Antonio Ariño va defendre la seua tesi doctoral en la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de València al gener de 1990 davant d’un clima de certa indiferència i menyspreu per part de la classe intel·lectual progressista de la mateixa Universitat, que considerava la investigació sobre les Falles com una cosa científicament irrellevant. El ritual de la plantà (Falla Passeig-Mercat, 1989). Arxiu Joan Castelló

271

Les falles de barri no sempre atrauen l’interès del públic. La ensenyança, de Manuel Guitarte Bulls (En Sendra-Plaça Coll, 1995). Arxiu Joan V. Ramírez

272

Per altra banda, l’establishment faller, que mai s’ha cregut el potencial de la seua festa, va tractar amb desconfiança i recel tot allò que eixia d’una Universitat a la que titlaven de catalanista en les últimes raneres de la Batalla de València. En este hostil desert, universitari i faller, van transitar durant molts anys els estudis fallers, tot i que la pica que va posar Ariño suposà, si més no, la consolidació acadèmica d’estos estudis, ja que la seua tesi s’acostava a la festa des de les vessants històriques, sociològiques i antropològiques. El treball va ser distingit amb el Premi Marqués de Lozoya per la seua gran qualitat i donà lloc a una sèrie de llibres entre els quals cal destacar l’anomenada bíblia dels estudis fallers: La Ciudad Ritual. La Fiesta de las Fallas (1992). La Ciudad Ritual és, per tant, una reelaboració de la seua tesi, centrada únicament en la festa de les Falles. Així, el primer capítol del llibre contextualitza la festa, el seu entorn urbà i el calendari festiu, per a després abordar la història de les Falles des dels seus orígens fins a 1936. L’ultima part del llibre és on Ariño aconseguix arribar on mai s’havia arribat parlant de la festa, la ideologia fallera, la estructura social i la visió de la identitat valenciana a traves de les Falles. Les teories defensades per Ariño van estimular un bon grapat de treballs posteriors i al mateix temps va polaritzar al seu voltant un grup d’estudiosos triats per acometre la tasca de fer una obra referent sobre la historia de les Falles, encomanada pel diari Levante-EMV. I, així com la tesi va derrocar mites i emmudir moltes boques de l’elitisme universitari, la Historia de las Fallas publicada per fascicles a partir de febrer de 1990, va fer arribar a moltes cases del Cap i Casal i de la resta del País, de fallers i no fallers de qualsevol espectre ideològic, la veritable condició d’una festa única, universal i digna de l’estudi científic més rigorós. Així, doncs, aquella tesi, reelaborada en un llibre i popularitzada en fascicles, es va convertir en tot un referent del món faller, dins i fora de les aules. Al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, Ariño va impulsar una línea d’investigació sobre la festa que hui en dia continua ben activa. I per a garantir la continuació de la tasca investigadora va proposar la constitució d’una associació científica especialitzada en la festa, nascuda també en 1990 amb el nom d’Associació d’Estudis Fallers (AdEF). Hui, no només s’han consolidat els estudis fallers i s’ha millorat la percepció de la festa per bona part de la societat, sinó que, fins i tot les Falles poden ser reconegudes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO (quan isca este article possiblement ja ho serà), i a més a més podem gaudir d’uns estudis universitaris reglats sobre estes. I tot és, en part, gràcies a la tasca que feren aquells pioners com Ariño que, transitant pel fil d’aram, no dubtaren a apostar per la nostra festa gran. Els estudiants i estudiosos de la festa els estarem sempre agraïts.

273

Educació i

Falles

La Revista d’Estudis Fallers: quaderns d’investigació de la festa Jesús Peris Llorca President de l’Associació d’Estudis Fallers

L’any 2017 la Revista d’Estudis Fallers trau el seu número 22. Sembla mentida. Una vertadera fita de la que podem sentir-nos orgullosos. I, sense dubte, una de les empreses més importants i significatives dutes a terme per l’Associació d’Estudis Fallers. L’ADEF va nàixer l’any 1990 al voltant d’Antonio Ariño i del grup d’estudiosos que van dur endavant la Història de les Falles publicada pel diari Levante-El Mercantil Valenciano. El seu objectiu primigeni era fomentar l’estudi rigorós de la festa de les falles des de les eines epistemològiques de les ciències socials. I és que a aquell moment la situació de les falles en el nostre món cultural i acadèmic era molt anòmala. Eren tan menyspreades a la universitat que eren molt rarament estudiades. I fora, sovintejaven les visions més tòpiques i rutinàriament conservadores o classistament antifalleres, la qual cosa alimentava una mena de cercle viciós interminable i de difícil eixida. I al remat no era una qüestió menor, donat que solidificava i eternitzava una greu divisió social i identitària al País Valencià. Per això, el naiximent de l’ADEF va ser tan important. Perquè es situava precisament a la frontera entre dos espais aparentment inhabitables per al rigor i la reflexió fonamentada, i ho feia a més des de la profunda vivència de la festa i l’estima per ella. Precisament perquè eren conscients de la importància fonamental de la festa de les falles no només a l’imaginari social valencià sinó també a l’educació Presentació de la REF nº 19 de 2014 al casal de Na Jordana. Foto Joan Castelló

274

sentimental de molts valencians, de molts de nosaltres, calia entendre-la i posarla en valor. I per això l’ADEF en estos anys ha fet recerca i ha fet divulgació, ha volgut que els resultats de les seues investigacions no es quedaren en els cenacles dels lletraferits i dels acadèmics sinó que en la mesura que ens fos possible contribuirem a que el coneixement de la cultura del poble valencià tornara al poble valencià. És la nostra humil contribució a la recuperació de l’autoestima i a tractar de combatre les versions interessades que moltes vegades han portat darrere propòsits poc confessables. És dir, la nostra humil contribució a superar divisions identitàries -mistificacions postfeixistes i complexos classistes farcits d’autoodi- que ens afebleixen com a poble. I per això també no és casual que només quatre anys després de la fundació de l’ADEF, el 1994, vera la llum el primer número de la Revista d’Estudis Fallers, per tractar de normalitzar la situació dels estudis sobre les falles al context de les ciències socials i dels estudis culturals. I l’índex d’aquell primer número ja era tota una declaració d’intencions: Gil Manuel Hernàndez publicava “Censurada, venerada i desitjada (la consideració de la dona sota el franquisme, a través de l’imaginari col·lectiu faller” en els anys aquells en que estava completant la seua recerca fundacional sobre les falles i el franquisme a València. “La dona patida i la dona viscuda (reflexions al voltant de les actituds patides i viscudes per la dona durant la transició democràtica en el context de la festa de les falles”, era l’article publicat per Lluís Mesa i que completava aquesta important i pertinent reflexió. Sense dubte hui seria molt convenient rellegir (o llegir) estos articles. Ens ajudarien a entendre quantes herències franquistes naturalitzades per la costum hi ha encara al sí de la nostra festa. El tractament de la dona (normes de protocol incloses, veneració de la dona elevada al nivell del símbol però mistificada i silenciada també) és un cas evident, cridaner i que cal que ens porte a la reflexió. Conèixer la nostra història, entendre d’on venen determinats rituals i determinades costums és la millor manera de canviar i millorar el present, de separar el que és essencial a la nostra festa del que no ho és. I això també ho pretenia -ho preten fer- la nostra revista i la nostra associació. D’això parlava per cert en certa manera l’article de Xavier Costa també a aquell número inaugural: “La fluidificació comunicativa del ritual en Habermas i la festa de les falles de València”.

Nº 18 de la Revista d’Estudis Fallers (2013). Arxiu Joan Castelló

Nº 21 de la Revista d’Estudis Fallers (2016). Arxiu Joan Castelló

275

Alguns dels integrants de l’Associació d’Estudis Fallers (2016). Foto Adrián Castelló Cañamero

276

Donar elements per al diàleg: contribuir a que les controvèrsies siguen fonamentades i fèrtils dins i fora del món acadèmic. I per cert, al segon número aparegué l’article “Un llibre pendent: la història de les falles de Xàtiva”, signat per Josep Sanchis en el que és una bona prova d’altra de les idees transversals als nostres treballs. No només les falles no s’acaben a la ciutat de València, sinó que no es poden entendre sense tindre en compte el que són les falles a Cullera, a Xàtiva, a Gandia, a Alzira, a Sagunt, a Borriana... i que el han fet i fan per sostindre la nostra cultura i la nostra llengua, per crear sociabilitat popular i societat civil valenciana de nord a sud del país. Des d’aquell número original, altres 21. El bròfec (1999), Max Aub (2004), Les falles: un art de dretes (2005), Dossier pirotècnia (2006), El futur de la ciutat de l’artista faller (2007), L’economia de la festa (2009), Autoria i creació en la festa (2010), Les falles, un patrimoni col·lectiu (2012) o El(s) Model(s) de festa (2015) han sigut alguns dels temes centrals als quals hem dedicat les nostres portades, encara que els articles i les ressenyes han abordat moltes altres qüestions i han destacat moltes publicacions importants. Com es pot veure, alguns dels temes que nosaltres hem plantejat en la revista, després s’han convertit en temes centrals de l’agenda social i cultural de la nostra ciutat. Esperem haver contribuït a donar elements per al diàleg. Tractarem de continuar fent-ho. Enguany el número 22 estarà en les mans dels lectors quan es planten les falles. Però encara queda molt per fer. Perquè a l’Associació d’Estudis Fallers tenim clar que l’estudi de la nostra festa és inesgotable. I també que la recerca i la reflexió seriosa sobre la festa de les falles és una manera modesta però indispensable de fer país.

Lliurament del Premi Soler i Godes de 2011, convocat per l’Associació d’Estudis Fallers. Arxiu ADEF

277

Educació i

Falles

Ensenyar els valors (i no el preu) de les Falles en Burning Man Miguel Arráiz Bipolaire Estudio

Les Falles són les millors festes del món. Els Santfermins són la millor festa del món. El Carnestoltes de Rio de Janeiro és la millor festa del món… I així fins a l’infinit podríem anar arreplegant opinions en diferents llocs del món sobre les seues festes. És possible que totes tinguen raó? Per una qüestió científica la resposta clarament és no. És possible que a València tinguem raó? Per una qüestió merament estadística, molt difícil. I potser eixe siga precisament un dels nostres principals problemes: repetir-nos una vegada i una altra que som els millors, però no preocupar-nos tant de fer-ho millor. A l’estiu del 2016 vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un esdeveniment a Nevada (Estats Units) anomenat el Burning Man, un festival que té una història propera als 30 anys, molt lluny de la nostra centenària tradició, i que en els últims anys ha patit un creixement exponencial fins a ser considerat per nombrosos experts i seguidors com el festival artístic i de foc més mediàtic del món. Potser molta gent, en llegir aquestes afirmacions, pronunciaran frases com “açò és perquè no coneixen les falles”, “doncs jo no havia sentit mai parlar d’eixe festival, no ha de ser tan conegut” i una altra sèrie d’afirmacions a la defensiva, juntament amb el consegüent afegitó: “les Falles sí que són la millor festa del món”. Valenciana al Burning Man. Col·lecció Miguel Arraiz

278

Aquesta sempre ha sigut una actitud que m’ha sorprès del caràcter valencià i no precisament per a bé, però el que en realitat em va sorprendre va ser l’actitud dels fundadors i de l’organització del Burning Man durant la seua visita a València en les passades Falles. I l’actitud no era altra que la de venir a València a aprendre, a veure quines coses fem bé, a entendre les nostres contradiccions i els nostres problemes i com ens enfrontem a ells. A compartir solucions organitzatives, de futur, artístiques, culturals, de maneres de finançar l’art, d’implicar la comunitat. I sobretot el no tenir por a provar coses noves, i si funcionen, incorporar-les a la seua tradició. Mentrestant, nosaltres seguim venent les falles fora del nostre país amb la cançoneta de que ho fem la mar de bé i si els Santfermins i la Tomatina són més coneguts que les Falles és perquè la gent està mal informada, no pot haver-hi una altra raó. Com deia Machado: “solament el neci confon valor i preu”. I no tan sol els fallers sinó també les nostres institucions han entrat en eixa espiral de vendre fóra les nostres tradicions no pels seus valors, que els tenim i molts, sinó pel mercat, pel preu, pel discurs que més turistes (encara que siguen low cost) puga atraure, per l’eslògan fàcil. No hi ha hagut un intent seriós d’ensenyar-nos i mostrar al món la nostra festa posant per davant els nostres valors (tradició, treball en comunitat, xarxa vertebradora de la societat valenciana, treball artístic i artesanal, etc.).

Una falla en el Burning Man 2016, al desert de Nevada. Col·lecció Miguel Arraiz

279

La falla de Miguel Arraiz i David Moreno com intercanvi cultural al Burning Man 2016. Col·lecció Miguel Arraiz

Màscares de ninot a l’estructura de la falla. Col·lecció Miguel Arraiz

280

Sí que hi ha hagut un intent i continu del que moltes vegades he denominat “logitis”: que isca el logo de la meua institució, que isca el logo de la meua comissió, però ben gran, encara que tape la falla, encara que el preu no deixe veure el nostre valor. I eixe és bàsicament el panorama amb el qual ens hem trobat a l’hora de proposar el projecte que vàrem dur a terme aquest estiu: l’intent de portar una falla al desert de Nevada, no per a demostrar-los que som els millors construint art efímer, sinó simplement com una porta per a l’intercanvi cultural entre tots dos festivals. Una porta per a donar a conèixer els nostres valors, per a posar-los davant l’espill i veure si funcionen en altres contextos, per a aprendre del que uns altres fan i veure si ací una mica d’açò podria funcionar. Davant eixe intent, i excepte honroses excepcions, l’únic interès per aquest projecte que col·locava les Falles en el major aparador mediàtic i artístic de la costa Oest americana era saber la grandària del logo de l’entitat o si als participants en l’esdeveniment caldria regalar-los samarretes o mocadors amb eixos logotips. Davant d’ells tenien, i espere que encara seguisquen tenint, una porta oberta per a la col·laboració, per a l’intercanvi d’artistes, per a l’accés a mecenatges artístics, per a establir relacions culturals i comercials amb una altra comunitat que també gira entorn de l’art i el foc com la nostra. ¿Seran capaços d’arribar més enllà de la foto al costat de la falla o al costat dels organitzadors del Burning Man, d’arribar més enllà d’haver repartit mocadors amb el seu logotip en el desert de Nevada i asseure’s amb un full de ruta seriós a treballar? ¿O seguirem posant preu a les nostres tradicions i mai potenciant el seu valor? I de nou l’actitud, una vegada s’assenten (i esperem que ho facen) per a iniciar una col·laboració. ¿Obriran les oïdes per a veure què es pot aprendre o repetiran la mateixa cançoneta de sempre: “Les falles són la millor festa del món”? Malgrat aquestes dificultats, el nostre objectiu ha sigut sempre seguir cap avant i incorporar quanta més gent possible al projecte. Perquè una de les coses que vam aprendre en anar al Burning Man és que el més important és la comunitat que pots ser capaç de generar al voltant teu per a aconseguir un objectiu. Les Falles de Torrent es van bolcar en la construcció i pegat de les més de 25.000 peces de mosaic que conformaven el sòl del projecte. El Gremi d’Artistes Fallers va col·laborar amb la realització de més de 130 màscares de ninot que anaven incorporades a la falla gràcies a una ajuda que els va concedir la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, i més de 200 fallers anònims de diferents comissions del cap i casal van estar passant pel taller durant més d’un mes per a ajudar a col·locar les làmines de pa d’or que recobrien tota la falla. Quin és el preu de tot açò? No sabria calcular-lo, solament sé que té molt de valor i que eixe valor és el que generem com a fallers, com una comunitat entorn de l’art i del foc.

281

Educació i

Falles

Educar als artistes fallers: els

cicles formatius per als que s’inicien en l’ofici Paco Pellicer Brell Artista Faller Professor especialista del Cicle Artista Faller El 17 de març de 2009, al Congrés dels Diputats de l’estat espanyol es va presentar la proposició no de llei que impulsava la creació del títol de Tècnic Superior Artista Faller i Construcció d’Escenografies, dins dels estudis de formació professional. Va ser el primer pas d’un camí que ens ha portat fins els nostres dies, amb la normalització de la manera més adient d’accedir a la professió d’artista faller: el seu propi cicle formatiu. El col·lectiu professional representat pel gremi d’Artistes Fallers sempre havia lluitat per la defensa i millora de la professió i això plantejava la necessitat d’una formació qualificadora per a capacitar nous artistes fallers. La fórmula romàntica del aprenent, que de la mà del mestre faller accedia a la realització de la seua primera falla, havia quedat desfasada. L’existència d’uns estudis reglats era la millor manera de proporcionar els coneixements necessaris per a iniciar-se en la professió d’artista faller i era el camí pel reconeixement social i professional dels encarregats del disseny i construcció d’una falla. La realització d’una falla requereix imaginació, creativitat i talent. Però també guió, modelatge, fusteria i gestió d’empresa; coneixements, capacitats i destreses que cal desenrotllar i estudiar per a exercir com a artista faller. La tècnica és imprescindible per a poder evolucionar en qualsevol disciplina artística. I les falles no son una excepció.

282

Als tallers, el mestre ensenya la tècnica de la pintura als joves artistes. Sergio Amar amb Ivan García (2014). Foto Joan Castelló Lli

Educar als futurs artistes fallers implica ensenyar les tècniques tradicionals i practicar amb les noves tecnologies aplicades a la producció de figures corpòries. Suposa fer un repàs exhaustiu de la història i les etapes per les que han transitat les falles i també proposar nous camins per a la creació de les falles del futur. Requereix l’acceptació dels estereotips assignats als artistes fallers per tal de canviar el seu roll i presentar a uns nous professionals implicats, formats i amb la il·lusió per plantar falles intacta. La televisió, la realització de maquetes, l’escultura, la pintura, la utilleria, la fusteria, el disseny d’espais escènics, l’ambientació, el vestuari teatral, el dibuix d’esbossos i naturalment, la construcció de falles, son les disciplines per les quals els alumnes han optat a l’estudiar el cicle. Tan mateix com la varietat de activitats que els tallers professionals realitzen. Tot això demana una estructura docent que siga capaç de mantindre la tradició d’una manera de fer amb la necessitat de fer del treball del artista faller una activitat que s’adapte als temps i propose una revisió i renovació de les seues metodologies. La pretensió és formar professionals amb capacitació per a integrar-se en tallers de diferents disciplines. Per eixa raó es completa el procés d’aprenentatge amb la Formació en un Centre de Treball, les pràctiques, que son un mòdul més del programa formatiu i la manera d’introduir a l’alumne en l’ambient laboral al que té intenció d’incorporar-se. La predisposició de les empreses i professionals del sector ha facilitat molt la integració dels alumnes i ha propiciat la transmissió a les noves generacions dels sabers acumulats amb els anys d’experiència, creant-se un interessant intercanvi de coneixements i experiències. El professorat especialista, professionals de tots del sector de les falles, intenta transmetre coneixements i inculca el respecte als artistes fallers en actiu i als veterans ja retirats. Pretén, dins dels programes de cada mòdul, recuperar tècniques per a no es perguen i resten en la memòria i arxius dels futurs artistes fallers, per tal de donar valor als artistes que ens han precedit i salvaguardar fórmules i tècniques específiques de la construcció de les falles. La implantació del títol d’Artista Faller ens ha fet aparèixer en el catàleg de professions reglades, amb la possibilitat de obtindre certificats professionals per als artistes en actiu. A més d’obrir-se una porta a la formació a tot aquell professional que puga acreditar els seus coneixements i tinga interès en completar els mòduls. Educar al Artista Faller ha sigut una reivindicació històrica que des de fa cinc anys és una realitat. La complexitat tècnica i els reptes de la professió demanaven una formació i una organització acadèmica que configurara itineraris i continguts docents en relació amb l’aprenentatge dels artistes dedicats a la creació de falles i les escenografies. Tenim el camí encetat. Amb la integració dels titulats en el món laboral i amb el convenciment que a partir dels estudis es pot arribar a les falles, s’obri un horitzó esperançador amb el necessari reconeixement professional i social de l’Artista Faller.

283

Educació i

Falles

Educar (sense adoctrinar) al jurat de falles Hernan Mir Guionista

Tenen sentit les falles educades? O tal vegada han de ser essencialment maleducades? Quin sentit tenen unes falles “políticament correctes”? Quina és la proposta educada i quina no, en el plantejament crític d’una falla? Un fum de preguntes aquestes amb una tirallonga de respostes. Una per cada sensibilitat. Justament el mateix dilema que es planteja alhora d’escriure sobre l’educació dels jurats. La primera pregunta a la recerca d’una resposta és: Cal educar els jurats? Se suposa que parlem de jurats de falles i d’un temps cap ací, sembla que sí. Que aquells que han de jutjar les falles, han de ser prèviament “educats”. Almenys eixa és la dinàmica en la qual han entrat, els principals ens de direcció de les falles, Junta Central Fallera i Gremi Artesà d’Artistes Fallers, amb la realització dels cursets per a jurats de falles. Cursets, per altra banda, necessaris únicament per engrossir la bossa de candidats a formar part d’estos tribunals fallers. La gran majoria ha acceptat el mètode com una forma de democratitzar la composició d’aquests jurats, sempre sospitosos d’amiguisme i de ser una casta. Però el que no està clar és si realment aquests cursets són necessaris per a formar part d’eixa suposada democratització. Escena de la falla Arquebisbe Olaechea-Sant marcel·lí (1999). Foto Hernan Mir

284

Des del punt de vista més popular, per jutjar una falla no hauria, millor dit, no fa falta, cap educació prèvia. Dir el contrari comporta establir diferències entre els perceptors-receptors d’una obra d’art. És com dir que les falles, obres d’art per a molts, es planten al carrer únicament per a gent “educada”, per a gent amb un nivell de formació mínim, i no per a tots. D’entrada açò acabaria d’un colp de ploma amb la majoritària i acceptada interpretació de l’origen popular de les falles. Probablement aquesta concepció elitista de les falles, i sobre tot de la competició, estiga, malauradament, ben interioritzada entre els fallers, i sobre tot, entre una gran majoria dels artistes que fien el seu treball a la consecució d’un bon premi. Alguns artesans així ho manifesten i, fins i tot, participen activament del procés d’educació dels jurats. Altres, per la seua banda, exhibixen una certa desconfiança front qualsevol tipus de jurat de caire tradicional, i sovint manifesten que allò que realment els importa és el juí del poble, de la gent que va a veure les seues falles, dels espectadors a la fi. Gran part d’aquests últims, es refugia en la consecució de premis “d’altre nivell”, com ara experimentals, especial ingeni i gràcia, innovadores+ experimentals, que compten amb jurats “altament qualificats”, o almenys així ho venen. No deixa de ser en realitat altra casta de jurats i una forma d’acceptar que aquests han rebut una educació específica d’acord amb les tendències artístiques que interesen a cadascun.

Les comissions mostren orgulloses els palets aconseguits cada any (Duc de Gaeta, 2016). Foto Joan Castelló Lli

285

Probablement defensar fins les darreres conseqüències el juí popular no siga massa popular, paradoxa fallera. Sols hem de pensar en altres juís populars com són les audiències televisives, els èxits d’assistència a les pel·lícules o, fins i tot, les votacions electorals, per a que els afectats per aquestes decisions s’allunyen del poble i cerquen altra forma de jurat més adient a les seues esperances de triomf. Una vegada exclós el jurat popular de la partida, entrem directament en la diatriba que ens ocupa. Cal educar doncs, els possibles membres d’un jurat de falles? Des de fa molt de temps, es troba ben arrelada entre els especialistes, malalts de falles, frikis, i la resta del ramat faller, la frase aquella que diu: «Eixe no en té ni puta idea», o aquella altra que pregunta: «I eixe? Amb qui ha empatat?», ambdós llançades per tal de desacreditar qualsevol membre del jurat corresponent, que no siga de la corda, amic, conegut o que no aparega al llistat de telèfons del mòbil particular. El més curiós de tot és que aquells que més pronuncien aquestes desqualificacions són aquells fallers que formen, i han format, part de jurats, tantes vegades que podria aparèixer al seu document nacional d’identitat la professió de jurat de falles. Tant és així que des que es posaren en marxa els cursets per a jurat, són els alumnes més incondicionals. Cal saber que la necessitat de renovellar la composició i completar els jurats, va nàixer quan desaparegueren els artistes fallers dels mateixos. Desaparició aquesta demandada per les comissions, que veien com, any rere any, segons l’artista, generalment jubilat, que anava en el jurat de torn, els premis anaven a parar als seus deixebles, col·laboradors o simplement clients. Des d’aquell moment són els fallers els que ocupen els llocs deixats pels artistes fallers i així copen la composició d’aquests sota la doctrina de: “cap millor per a jutjar una falla que un faller”. De la necessitat d’ampliar la “nòmina” de candidats naix també la necessitat de fer aquests cursets per tal de justificar aquesta ocupació total dels jurats per part dels fallers. El control del jurat passava així a mans dels fallers que són els que envien alumnes avalats per presidents i comissions. La reacció dels artistes va passar per reivindicar el control de la preparació, educació, d’aquells que havien de jutjar el seu treball. Ara bé, quina és la línia docent d’aquests cursets? Què busquen? Quin és l’ideari que els guia? Ja n’hem comentat alguna cosa més amunt però caldria reflexionar sobre aquestes qüestions, ja que una cosa és educar, altra instruir i altra ben diferent, adoctrinar. Realment, que s’està fent en aquests cursets? Algunes idees les podem trobar en les respostes d’alguns dels artistesprofessors que ens poden il·lustrar: “No es van a doctorar en la matèria, però que no vagen amb prejuís, com si és més vàlid un estil clàssic. I que és value el conjunt i l’impacte visual” declarava un. “Que valuen la composició i que la falla siga àcida, que tinga crítica” un altre. Un tercer declara: “Com lo meu és la fusteria, que s’aprecíe l’estructura i els

286

equilibris impossibles”. “Que vegen detingudament la falla i que no els condicione quina comissió o quin artista és”. I una més: “Que s’obliden dels gustos personals i que valuen el conjunt”. Està clar que segons qui siga el “docent”, o conferenciant, acostarà la brasa a la seua sardina. Aquest és l’autèntic perill d’educar un jurat, caure en la deriva de l’adoctrinament, de tal mena que s’acabe amb la diversitat de criteris i amb la llibertat de sentiments. Més que educar per a jurats de falles, hauríem de preocupar-se d’educar persones, de potenciar sentiments i dotar d’eines de criteri per a tot el món. Tal vegada seria molt més interessant instruir als interessats en formar part d’aquests jurats, sobre el procés artístic de les falles i deixar al seu lliure albir la resta de consideracions, molt més que “conduirlos” estrictament als aspectes que han de tindre en compte a l’hora de valorar. Si volem que les falles evolucionen lliurement i no es queden estancades en un “model” a l’ús, haurem d’oblidar-se d’educar als jurats donant-los directrius de que i com han de mirar i valorar. Ningú no ens ensenya a sentir davant d’una escultura o d’un quadre, per què hem de fer-ho davant d’una falla? No és art? No és comunicació? Llibertat doncs. Altra qüestió ben diferent és demandar que els fallos dels jurats siguen raonats, així els participants podrien tindre les eines suficients per a corregir errades i potenciar virtuts. Segurament l’única forma de trobar el consens sobre la idoneïtat de la composició d’un jurat passe per la seua inexistència i això ens duria a un altre debat, probablement més complicat que el que ens ha ocupat.

Jurat de Piroshopping a la falla Duc de Gaeta (2013). Foto Hernan Mir

287

Educació i

Falles

Casals verds: propostes d’educació mediambiental per a les falles Rubén Tello Associació d’Estudis Fallers

Sense cap dubte els esdeveniments festius són un element fonamental en el desenvolupament de la vida d’una comunitat, però igual que qualsevol altra activitat humana també porten associats efectes de caràcter ambiental. En el cas de les Falles, es tracta d’una festa amb uns elements definidors molt específics i de gran interès per al possible desenvolupament d’aquest projecte: 1. La plantà de monuments (falles) construïts amb diversos materials combustibles, que són cremats la nit del dia de Sant Josep, els quals són construïts per artesans (artistes fallers) associats en gremis. 2. L’organització en col·lectius (comissions falleres), amb una seu (casal) en la qual realitzen diverses activitats al llarg de l’any i que s’encarreguen d’alçar cadascuna d’aqueixes comissions un monument faller. 3. La transmissió a través de la falla i publicacions associades (llibrets) de missatges que arriben al públic en general que visita les falles i als propis fallers. Així mateix, el desenvolupament de la festa fallera depèn de nombrosos col·lectius, cadascun amb unes determinades funcions i comeses, i que bàsicament són d’interès per a aquest projecte: La pol·lució, de Vicent Luna (Plaça del Caudillo, 1979). Arxiu Joan Castelló

288

Els fallers i falleres, que a València sumen unes 100.000 persones. Els visitants de la festa, que són molts centenars de milers cada any. Els artistes fallers que s’agrupen en diversos gremis i acullen a diversos centenars d’artesans d’aquest ram. És a dir, solament comptabilitzant aquests tres col·lectius, les activitats que es desenvolupen durant la festa fallera aconsegueixen reunir a més del milió de persona, únicament en la ciutat de València. Cadascuna de les activitats falleres (entenent-se aquestes en el sentit ampli de l’expressió), les seues repercussions ambientals. En concret podríem especificar: En el col·lectiu de les comissions falleres, es desenvolupen activitats en els casals i en les seues demarcacions durant tot l’any, en les quals es consumeix energia, aigua i es generen residus, entre altres aspectes ambientals. Els artistes fallers consumeixen importants quantitats de materials de tot tipus i generen residus de diverses tipologies, a més d’haver de desenvolupar algunes de les seues activitats amb mesures de protecció donada la toxicitat de les mateixes (pintura, envernissat, escatat, etc.). El públic visitant té una incidència ambiental (residus, consums, etc.) però és receptor dels missatges implícits en monuments i llibrets, als quals accedeixen a través de la visita als llocs on es planten les falles. Les comissions, constituïdes per fallers i falleres, no deixen de ser agrupacions de ciutadans i ciutadanes amb un objectiu en comú. Com a tals ciutadans, a través de les seues accions, també participen en els processos de generació de diversos impactes ambientals, però a més a açò hi ha que sumar les accions que desenvolupen en les seues activitats falleres i més concretament aquelles que es realitzen en els casals de les comissions. Els aspectes ambientals que es podrien relacionar amb les accions en els casals més importants serien: Consums d’aigua. Consums d’energia. Generació de residus. En aquest cas, aquest tres aspectes coincideixen amb els generats també en totes les llars. En el cas de les llars, el Centre d’Educació Ambiental de la Comunitat Valenciana, desenvolupa des de l’any 2010 un programa d’educació i formació ambiental per a famílies, Llars Verdes, en el qual l’objectiu bàsic és formar i conscienciar a les famílies participants per a aconseguir reduir els seus consums d’aigua, energia i millorar la gestió de residus.

289

Per a la línia de treball amb les comissions falleres, es proposa realitzar una versió del programa Llars Verds a l’àmbit faller. En aquest cas, es proposa la realització del que seria el programa Casals Verds. El desenvolupament i continguts d’aquesta proposta de programa, dirigida a les comissions falleres, seria la següent: En primer lloc, com a objectiu bàsic estaria el promoure els estalvis energètics i d’aigua, i la millora en la gestió de residus (fomentant la seua reducció i la millor separació per al seu posterior reciclatge), en totes les activitats que desenvolupen les comissions, principalment en la seua seu social: el casal. Açò tindria efectes de millora ambiental, però també implicaria un estalvi econòmic per a les comissions. Seria necessari organitzar un procés d’informació i difusió a les comissions sobre el programa, coordinat amb Junta Central Fallera. El programa consistiria en reunions amb representants de comissions falleres, als quals se’ls transmetria en aquestes reunions, a través de xarrades, audiovisuals i tallers, les possibilitats de millora ambiental dels seus casals en els tres temes anteriorment citats (aigua, energia i residus). Serien tallers de caràcter pràctic. Es dissenyaria un sistema per a fomentar el desenvolupament de bones pràctiques ambientals en els casals, consistent en un procés d’auditoria similar al que es realitza en el programa Llars Verds. Es mesurarien els consums d’electricitat i aigua en els casals durant dos períodes de temps similars, un previ als tallers de millora ambiental i un altre posterior per a comprovar si s’han produït millores i es deuria fer una ponderació quant al nombre de fallers i superfície dels casals. A la comissió o comissiones participants que obtingueren millors resultats se’ls obsequiaria amb un premi, consistent en un kit d’estalvi i eficiència per al casal amb diversos elements per a millorar els consums d’aigua i electricitat que donaria el patrocinador. En l’actualitat, els gremis d’artistes fallers (el de València, el de Borriana o el gremi d’artistes foguerers d’Alacant), reunixen a nombrosos professionals dedicats a la construcció de monuments i altres elements associats a les arts escèniques (carrosses, decorats, etc.). El desenvolupament d’aquesta professió també té implicacions ambientals i de caràcter laboral i relacionades amb la salut en el treball, ja que es treballen amb diversos elements i productes químics per a la realització de ninots, estructures, etc. La conselleria ja té una important tradició en l’elaboració de manuals de recomanacions o bones pràctiques ambientals en diversos camps de l’activitat industrial i productiva. S’han elaborat manuals de bones pràctiques ambientals per a les indústries de la ceràmica, d’arts gràfiques, del joguet, tèxtil, del moble, metalmecànica, del calçat o del plàstic i per a activitats com els tallers mecànics, mercats, la construcció, el transport i fins i tot per als ciutadans en general, que es van recopilar en tres publicacions i fins i tot en format digital.

290

En aquest cas es conjuguen al mateix temps, l’experiència de la conselleria en l’elaboració de manuals de bones pràctiques ambientals, l’inici dels estudis reglats d’artista faller i la necessitat de dotar al gremi d’eines per a aconseguir una millora ambiental i de les condicions de salut laboral, per al desenvolupament d’una nova publicació de bones pràctiques ambientals, que tinga com a fi l’aconseguir els objectius fixats. Per a desenvolupar aquest “Manual de bones pràctiques ambientals en el sector de la construcció de falles, fogueres i escenografies”, s’hauria de comptar amb la col·laboració dels gremis d’artistes fallers i foguerers i coordinar-se amb ells quant als continguts a tractar. A més caldria explicar també amb la possible col·laboració d’alguns instituts tècnics especialitzats o amb alguns departaments d’universitat i amb la Conselleria d’Educació de la qual depèn els processos formatius associats als estudis reglats de “Artista faller”. Les falles, a més del seu caràcter lúdic i festiu, també presenten una faceta informativa i educativa, ja que a través de les temàtiques dels monuments i les seues escenes, i dels llibrets associats a la falla, es difonen missatges molt variats. Els temes ambientals, encara que han aparegut en diferents anys i falles, no són els més habituals. No obstant açò quan apareixen actuen com un altaveu per a difondre alguns d’aquests aspectes. L’increment en l’aparició d’aquests temes en els monuments i els llibrets també representaria una forma d’informar i actuar sobre la consciència de la gent i així esperonar el seu interès i incrementar la participació cap a ells. Un monument faller que poguera aglutinar en si mateix una temàtica amb una visió ambiental, amb uns materials constructius menys impactants, seria un element d’especial interès, ja que aconseguiria unir un contingut i un continent amb una mateixa filosofia tendent a una major sostenibilitat. Per tant el foment en el desenvolupament d’aquest tipus de falles pot ser molt interessant des del punt de vista de la conscienciació del públic com en el de l’estalvi de materials i en el de la reducció de la contaminació atmosfèrica i també en la pròpia lluita contra el canvi climàtic. La Conselleria, a través de la Direcció General de Qualitat Ambiental, amb les competències en el control de la contaminació atmosfèrica i també en els temes d’educació i difusió ambiental, podria fomentar el desenvolupament d’aquests monuments ecològics a través de la creació i concessió d’un premi que valorara aquests aspectes ambientals principalment. A través de la concessió d’aquest premi s’incrementaria l’interès en el col·lectiu faller en aquests temes i açò es reflectiria en el monument, que al seu torn serviria per a conscienciar al públic en general de la necessitat d’actuar per a millorar el medi ambient de tots.

291

Educació i

Falles

Pirotècnia recreativa: usos i precaucions!!!! Toni Llopis Associació Cultural Amics del Coet de la Ribera Baixa, Sueca Al mes de febrer de 2002 els Amics del Coet amb la col·laboració del coeter Ricardo Caballer iniciàrem una d’eixes coses que sempre havíem pensat que feia falta. Creàrem la campanya PRECAUCIONS!!! No convertisques una festa en una tragèdia”. Aquesta campanya consistia bàsicament en unes lliçons teòriques resumides en un decàleg de consells que prèviament havien elaborat els Amics del Coet, i després en unes classes pràctiques orientades a tots els públics on s’ensenyava com encendre coets. Fonamentalment la campanya anava dirigida a xiquetes i xiquets, però estos consells també aprofitaven per a persones adultes, perquè alguns “majorets” no tenen massa respecte pels coets ni pel veïnat. El contingut del decàleg és el següent: 1.- No et convertisques en un polvorí ambulant; 2.- No manipules els components ni tragues els seus components; 3.- No has d’encendre productes pirotècnics prop d’altres ni dins de pots o botelles; 4.- Procura no molestar; 5.- L’alcohol i la pólvora no són bons companys; 6.- Pares, impediu que els vostres fills compren i esclaten productes pirotècnics inadequats a la seua edat;

Xiquets aprenent a tirar coets. Arxiu Toni Llopis

292

7.- Sols es poden emmagatzemar materials pirotècnics en locals degudament autoritzats; 8.- La venda dels articles de la classe I (bombetes japoneses i similar) està prohibida als menors de 8 anys; 9.- Els articles de classe II (masclets, volcans i tubs xiuladors, entre altres) sols poden ser utilitzats pers major de 18 anys; 10.- Comproveu que el producte està degudament etiquetat i en bon estat. En esta primera ocasió, la presentació en públic d’aquesta idea tingué lloc a la plaça de l’Ajuntament de Sueca. Aquesta sessió teòrica i pràctica fou gravada en un vídeo del qual es reproduïren 200 còpies, i que Amics del Coet repartírem a totes les escoles, falles i entitats de la comarca que ho demanaven. L’any següent, el decàleg es va imprimir en paper i es van repartir 500 exemplars a les escoles i falles de Sueca, Cullera, Polinyà, Riola, el Perelló, Mareny ... L’any 2005 convocàrem un concurs de dibuix per als escolars de tota la comarca que consistia a dibuixar en imatges els deu consells escrits en un fullet, per tal de fer bo allò de “diu més una imatge que mil paraules”. El full del decàleg es va convertir així en un tríptic que semblava un còmic i per tant més atractiu i didàctic. Sempre hem contat amb la col·laboració d’ajuntaments i empreses de la comarca, per això el nombre d’exemplars del decàleg anava creixent de 5.000 a 6.000, de 7.000 a 8.000..., i és al 2006 amb la decidida col·laboració de l’Hospital de la Ribera quan del decàleg es feren 10.000 i 12.000 exemplars, fins i tot aquell any i els posteriors el decàleg arribava a poblacions com Alzira, Guadassuar, Llombai, València, Paterna, Mislata... Cartell de la campanya Precaució amb la pirotècnia. Arxiu Toni Llopis

293

Els anys següents continuàrem amb la nostra tasca desinteressada per les escoles. Sumàrem a la causa metges, policies locals, Guàrdia Civil i Protecció Civil, entre d’altres. Així, tornàrem a convocar el concurs de dibuix per tal de tindre noves il·lustracions que feren més atractiu el nostre tríptic. A més a més, sempre estàvem estimulats per les notícies de premsa, basades en dades oficials, que ens deien que durant els anys de la campanya PRECAUCIONS!!! els accidents pirotècnics s’havien reduït fins a un 70 %, la qual cosa ens feia sentir l’orgull d’haver influït positivament en la societat, en l’ús dels coets i en la festa.

Consell per al bon ús de la pirotècnia. Arxiu Toni Llopis

294

Paral·lelament a tot açò, l’any 2007 una directiva de la Unió Europea (UE) sobre la pirotècnia va produir canvis en la manera de fer campanya en l’educació sobre la utilització dels coets. Actualment són estaments oficials com la Conselleria i Delegació de Govern qui, a través d’entitats com la Federació Valenciana d’Associacions d’Amics del Coet (FVAAC) i policies locals, entre d’altres, qui s’encarreguen d’impartir uns cursets i lliurar uns carnets de Consumidor Reconegut com a Expert (CRE). A més, informen de la utilització adequada d’aquest material pirotècnic i sobre l’autorització a les persones en funció de l’edat i les categories per a consumir pirotècnia recreativa ja que per molt que ens agrade, no deixa de tindre perill tirar coets. L’any 2015 fou l’últim que editàrem el decàleg. Esperem algun dia tornar a editar-lo i continuar amb la campanya PRECAUCIONS!!!. Mentrestant, si hem aconseguit salvar algun ditet o ullet en estos catorze anys, l’esforç està pagat. El camí està encetat encara que queda molt per fer... Però seguint els consells del decàleg i del sentit comú, tant els més menuts com els més majors tindrem menys accidents i la festa serà millor. Tireu bona cosa de coets, però sempre amb coneixement, i bones falles per a tots!!

Els pares també s’impliquen en educar al xiquets en el bon ús dels coet. Arxiu Toni Llopis

295

Educació i

Falles

La Falla també educa, i molt!, front a l’ús abusiu de l’alcohol Unitat de Prevenció de Conductes Addictives (UPCCA). Ajuntament de Cullera

Quan es parla d’educació, tothom pensa en els centres educatius, en la família, etc. No obstant això, podem asseverar que “l’educació” que més s’interioritza està ahí on es viu, on es passa temps d’oci, és a dir, també a la falla, perquè és on s’esdevé el temps de diversió, de relació amb amics i amigues, pares i mares, tios i ties, veïns i veïnes..., on la socialització és elevada al màxim exponent. Cadascú amb les nostres actituds i comportaments davant de les altres persones, anem transmetent valors, creences, al cap i a la fi, models de relació i de consum que els més menuts aniran copiant i assumint com a vàlides. Xiquets i xiquetes, adolescents i joves van aprenent de tot allò que viuen i veuen. Així que la falla educa i molt! El compromís d’una falla per voler retardar l’edat d’inici al consum d’alcohol, és a dir, no mirar cap a altre costat quan un menor consumix; per modificar actituds i creences com creure’s que no passa res, que és el que toca; per voler disminuir l’accessibilitat a l’alcohol dels menors, demanant document d’identitat, separant barres per als que tinguen menys de 18 anys; per intentar reduir problemàtiques que clarament van lligades al seu consum abusiu, evitant que qualsevol bega més si està clarament borratxo/a, agressiu/va; per no deixar que agafe vehicles, etc., tot això resulta altament gratificant i posa a la falla en un estatus clarament positiu. La festa fallera es procliu al consum abusiu d’alcohol. Foto Joan Castelló

296

Actualment, els darrers estudis ens mostren que desgraciadament l’alcoholisme se’ns presenta cada vegada més en persones més joves, i això no és una casualitat. El consum abusiu d’alcohol per part de la població adulta representa hui en dia un problema a la societat, però al parlar de menors i joves, el problema del consum abusiu i problemàtiques afegides comença a ocupar un trist lloc entre les principals preocupacions. Cal prendre consciència del problema, perquè açò ens obliga a parlar de malalties, d’alcoholisme, agressivitat, accidents de trànsit... entre d’altres. Dins de l’àmbit comunitari on es fan accions de conscienciació en zones d’oci, festes del poble, etc. Així, la Unitat de Prevenció de Conductes Addictives (UPCCA) col·labora des de fa molts anys amb les comissions falleres, mitjançant campanyes preventives, perquè ací s’agrupen nombrosos grups de persones del totes les edats del nostre municipi. Resulta molt obvi, respecte del consum d’alcohol i l’educació, que es facen reflexions de la problemàtica des de certs àmbits d’educació reglats, o bé en grups de família. Però, quan les reflexions es produïxen, com en el present cas, dins del context d’una falla, ens resulta enormement sorprenent, però puc puntualitzar que, és a la vegada, molt positiu i rellevant. Representa un canvi en el concepte de falla en relació a una vertadera educació global de la ciutadania i dels nostres menors.

Les revetlles ajunten joventut i consum de begudes alcohòliques. Foto Adrián Castelló

297

En cap cas es pot assenyalar la festa fallera com a causa directa de consums abusius, però negar evidències tampoc ajudarà a pal·liar certes situacions. És ben cert que cal insistir en els riscs dels consums en moments d’oci en general, però també que cal fer-nos autocrítica des del món faller. És necessari eixe canvi de concepte faller que, de vegades, ha anat degradant-se al llarg dels darrers anys i al compàs de xarangues on tothom canta allò de “volem cassalla...”, “alcohol...... hemos venido a emborracharnos”, sense pararnos a pensar que els menuts copiaran de facet el que diuen, canten, i per descomptat, el que fan els adults de la comissió. Els aprenentatges com gestos, paraules, cants, balls... són immediats, i per desgracia amb més força si cal si són comportaments poc saludables i res beneficiosos. Per això, la implicació del món faller i de qualsevol comissió en concret és un gran avanç per poder disminuir els problemes derivats dels consums abusius d’alcohol, més encara quan es tracta d’adolescents i joves. Assumir, banalitzar i normalitzar situacions d’abús, perquè són dies de falles, resulta ridícul, d’inconcients i també

Les falles celebren els seus èxits amb cava. Arxiu Joan Castelló

298

voler obviar qualsevol estudi que ens demostra que així és com va creixent la nul·la percepció de risc en els menors, i que subtilment es va interioritzant com a “normal” per part dels menors fallers i falleres i com no per part de la gent del barri i de tota la població. Quan una falla aposta pel canvi de concepte, significa que tornem a pensar en la FALLA en majúscules, perquè s’inclou història, cultura, amb el que açò comporta de música, monument, indumentària, cercaviles, masclets, foc... la festa fallera! I aquest canvi, perquè la festa fallera siga això, la nostra festa, no vindrà sols de l’administració i de la legislació, perquè així no es produirà mai d’una forma efectiva, només aparent. El canvi més efectiu vindrà de la mà del propi món faller, de la comissió i la gent que l’inclou. La responsabilitat d’intentar previndre i fomentar hàbits que afavorisquen un benestar i no ”mals rotllos” vindrà de les persones que convivim i estem al costat dels més menuts i joves. Perquè allò que fem, com actuem i els comentaris que diem, tenen un gran impacte en els menors. Sí, com a faller i fallera també tu tens la teua responsabilitat. La teua comissió també educa i molt! Visquen les FALLES, en majúscules!

Amb moderació, el consum d’alcohol es també un element socialitzador en falles. Arxiu Falla Raval

299

Educació i

Falles

Una tesi doctoral: la farmàcia i la sanitat, una temàtica prou trivial per a les falles Alfonso Pérez Ramos Doctor en Farmàcia

Quan contemplem una falla, el primer que observem és la seua grandària, la seua grandiositat, el nombre d’escenes, el nombre de ninots, i en segon lloc, en fixar-nos una mica més, observem la temàtica central i altres temàtiques secundàries que l’acompanyen. Al llarg dels anys s’han fet nombrosos estudis sobre la temàtica fallera. Tots ells conclouen que la temàtica de falla és variada però alhora és repetitiva, i hi ha temes que apareixen de forma habitual any rere any, uns altres apareixen un any i deixen d’aparèixer o tarden a fer-ho. No és necessari ser un estudiós de la festa fallera perquè, al contemplar els monuments, puguem fer-nos una idea de la temàtica general d’eixe any. Normalment apareixeran els polítics de torn amb els seus habituals problemes, els esportistes famosos (normalment futbolistes), les obres públiques emblemàtiques, presentadors, artistes, místers, misses, habituals de la premsa rosa i algun banquer. Per la meua formació en sanitat he cercat els temes de tipus sanitari en les falles de la ciutat de València al llarg de 40 anys (1942-1982) en un treball de tesi realitzat amb l’ajuda d’una coneguda revista fallera (El Turista Fallero). He cercat cites sobre: farmàcia, medicina, medicaments, higiene, nutrició, salut, malaltia, seguretat social, cirurgia, metges, tabaquisme, alcoholisme, drogoaddicció i contaminació ambiental. Escena de la falla Natura morta, d’Alfredo Ruiz (Plaça del Pilar, 1982). Arxiu Joan V. Ramírez

300

Aquests llargs treballs, com els d’una tesi doctoral, es realitzen per a obtenir unes conclusions que “per a entendre’ns”, són el resum “útil” del treball. Aquestes conclusions sobre els “temes sanitaris” són les següents: • Els temes com la farmàcia, els metges, els medicaments i les malalties no són propostes habituals en les falles, però sí freqüents en determinats anys. Apareixen com a recurs argumental secundari. • L’aparició d’aquests temes sol dependre de l’interès que desperten en la comissió i en l’artista faller, i tot açò en funció de l’abast (social, polític o en general) que puguen tenir aquests temes, és a dir, del seu coneixement per la publicitat en TV, aparició en revistes, anuncis, etcètera. • Els temes sanitaris van apareixent en molta menor mesura que els temes més genèrics abans esmentats. Les escenes es relacionen amb situacions extremes de desatenció mèdica o frau amb els medicaments. Vegem ara quan apareixen aquests temes i amb quin contingut: • La farmàcia era un tema prou habitual en les primeres dècades de l’estudi, però després va anar desapareixent com a tema central per a aparèixer de forma ocasional o reduït a alguna escena. • Els medicaments són un tema que apareix solament alguns anys, quan ixen al mercat medicaments nous i d’alta difusió; després a penes apareixen, excepte medicaments que són de molt actualitat durant diversos anys. • Els metges, la medicina i la seguretat social són temes que apareixen tots els anys, no de forma abundant però sí habitualment. En les últimes dècades, la cirurgia passa a ser “cirurgia estètica”. • El consum de begudes alcohòliques és un tema que apareix sempre. Se’l tracta amb benevolència, sense reconèixer el problema sanitari que suposa. • El consum de tabac és un tema habitual. Però en la falla no se li dóna importància sanitària, tal vegada per desconeixement. • La ludopatia o addicció al joc és un tema ocasional però prou constant. La falla ho critica per la seua perillositat. • La contaminació ambiental és un tema que apareix en els anys 70 i que es torna constant des d’eixe moment. La falla critica que no es prenguen mesures per a combatre-la.

301

Amor 88, de José Pascual Ibáñez (Convent de Jerusalem, 1988). Arxiu Joan Castelló

302

• Les drogues, en la seua pitjor versió que és la drogoaddicció, apareixen com a tema de falla en 1968 i va en augment en anys posteriors. Es tracta al drogoaddicte com un delinqüent culpable de la inseguretat en molts barris. • La nutrició solament apareix com a tema entre els anys 1940-1960 per l’escassetat d’aliments i per una alimentació molt peculiar en aquesta època. Posteriorment es transforma en dietes, vegetarisme i altres tipus d’alimentació que solen presentar com “excés d’alimentació” Tots aquests temes són criticats feroçment per la falla, cosa que els porta a situacions ridícules i d’acudit, tot açò dins de la filosofia habitual de la falla. Aquests temes sanitaris, que a nosaltres els professional de la medicina o de la farmàcia ens semblen “tan importants” ja que tracten de la salut de les persones, a les falles els semblen, de forma genèrica, “un tema més”, sense major importància, i els tracten de la forma que la falla ho creu necessari i no de forma molt més diferent que altres temes que ens puguen semblar “trivials”.

Escena de la falla Confiança et poden donar...., de Federico Ferrer (Exposició, 2010). Arxiu Joan Castelló

303

Educació i

Falles

Les falles com a tema per a una tesis doctoral José María de Jaime Lorén Universidad CEU Cardenal Herrera (València)

El passat mes de maig es llegia en la Universitat CEU Cardenal Herrera de València una tesi doctoral sobre les falles valencianes. El seu autor, el farmacèutic Alfonso Pérez-Ramos, amb anterioritat ja s’havia acostat a aquest tema en realitzar la memòria del seu Diploma d’Estudis Avançats. En tots dos estudis, va ser el que subscriu qui va suggerir la possibilitat de realitzar-los. D’on va sorgir aquesta idea? Molt senzill. El meu origen aragonés m’ha portat sempre a mirar amb curiositat el fenomen faller, especialment quan he tingut possibilitat de contemplar monuments o escenes que reflectien aspectes relacionats amb la ciència, amb la farmàcia i la sanitat o amb l’ensenyament. Tal vegada per deformació professional. En qualsevol cas, sempre m’ha cridat l’atenció la varietat temàtica i la riquesa de continguts dels assumptes abordats en les falles valencianes. Aquesta circumstància, unida a la meua afició per altres formes de literatura popular, m’ha convençut sempre que es tracta d’un tema que ofereix enormes possibilitats per a realitzar una variada gamma d’estudis i recerques sobre el món faller. I, sense deixar de reconèixer la important labor investigadora desenvolupada per institucions com l’Associació d’Estudis Fallers, estem persuadits que avui el tema faller dista molt de tenir els estudis que mereix, tant per la seua popularitat com per la seua transcendència social. Reclam comercial, dels germans Fontelles (Avinguda de l’Oest, 1955). Arxiu Joan Castelló

304

Conscients d’aquesta llacuna de coneixements, comptant amb el suport i l’experiència de Jesús Ignasi Català, company en les tasques docents i expert coneixedor del món faller valencià, plantejàrem la possibilitat de realitzar una tesi doctoral en Farmàcia que analitzara el món de la ciència, de la sanitat i de l’ensenyament a través de les pàgines de la revista El Turista Fallero. La proposta, lògicament, va seguir els tràmits burocràtics corresponents en el Departament de Farmàcia, Consell de Doctorat, Vicerectorat de Recerca, etc., sempre sense majors contratemps. En aquest sentit, cal reconèixer que la nostra universitat va considerar en tot moment que el tema plantejat reunia totes les condicions per a ser objecte d’una tesi doctoral. Fins i tot en el si d’una disciplina tan aparentment allunyada com és la Farmàcia. En la seua essència la recerca tracta de destacar la preocupació de la societat en general (a través de les comissions i dels artistes fallers,) per temes com la farmàcia, la sanitat, la ciència o l’educació. Tot açò a través de les pàgines de El Turista Fallero. També conèixer l’evolució en el temps d’aquestes mateixes inquietuds, variacions, noves facetes, etc. El resultat, entenem, ha sigut una interessant aproximació al món faller, i una clara demostració de les enormes possibilitats que ofereix per a futures recerques d’aquests i d’altres temes.

Escena de la falla Mantingam neta Espanya, de Manuel Giménez Monfort (Convent de Jerusalem, 1967). Arxiu Joan Castelló

305

Educació i

Falles

La bona/mala educació dels fallers vista per un Policia Local Juan José Figueres López Intendent en cap de la Policia Local de Cullera

En primer lloc vull fer patent que la bona o mala educació no és cap patrimoni de ningú, ni de ninguna professió o activitat concreta: siga professor, alumne, faller, artista o el que siga, sinó que forma part de l’ensenyament rebut al llarg de la vida de cadascú, per part dels pares, mestres i amistats, així com de la capacitat del seu domini personal per a no incórrer en allò que es conceptuaria com a mala educació. En això vull dir que la bona o mala educació és alguna cosa que pot manifestar-se en qualsevol persona, al llarg de la seua vida, tant per a bé, traduït en “bona educació”, com a per a mal, és a dir tot el contrari. En cap moment vull donar a entendre que personalment estiga en un costat o altre de la balança. Això ho han de dir els qui em coneixen o en els qui he tractat. Tal vegada algú pense que els fallers, per tot allò que envolta la festa i per les activitats que desenvolupen especialment en les dades prèvies als tres dies forts de les falles, del 17 al 19 de març, estiguen “blindats” per una major permissivitat de les autoritats i dels agents encarregats del manteniment de la convivència pacífica i la seguretat. És possible que es tinga una poc de raó en eixa reflexió però això també ocorre en altres situacions que es donen dintre d’una societat com la nostra: pensem en la celebració dels seguidors d’un equip de futbol que acaba de guanyar un trofeu o un campionat important i en altres exemples com la festa de Sant Fermí a Pamplona i d’altres esdeveniments que se celebren al llarg de la geografia de l’estat. Escena de la falla El millor, el meu, de Pedro Santaeulalia (Convent de Jerusalem, 2016). Foto Joan Castelló

306

Personalment he tingut diverses experiències i he de dir que, tret de casos puntuals, quasi no he trobat en el món faller conductes constitutives del que podríem qualificar de mala educació. Com a anècdotes he de dir que una vegada treballant en la Nit de la Cremà en un poble de l’Horta Nord de València, entre els anys 1989 i 1991, un dels bombers que estava intentant controlar el foc de la falla, se li va ocórrer en un moment donat llançar l’aigua contra part del públic present, sense que ningú ho esperara. Entre el públic, com és habitual, hi havia responsables de la comissió del monument que estava cremant-se. Va ser immediatament aücat i inclús estigueren a punt d’agredir-lo, tant alguns fallers com algú del públic que estava en la festa. Ho impedírem els companys que estàvem de servici eixa nit treballant. Eixa reacció de fallers i públic, va ser proporcionada? Va ser descriptiva d’un comportament de mala educació? Pense que no, que allò va ser conseqüència d’un acte espontani i poc reflexiu, per part del bomber, que no venia al cas i que ningú dels allí presents esperàvem acabar mullats per l’ocurrència que tingué. Més aïna diria que la reacció de fallers i públic va ser proporcionada tenint en compte que allí hi havia tant persones majors com joves, xiquets i algun infant d’escassa edat que també va estar afectat. Les posteriors disculpes oferides pel responsable de l’incident varen ser acceptades pels responsables de la comissió fallera i públic, i l’incident no tingué més conseqüències. En eixe cas, crec que es demostrà finalment tindre tolerància pels responsables de la comissió fallera, el que per a mi fou demostratiu de bona educació: saber acceptar les disculpes. Altre cas que recorde perfectament, si bé prou diferent de l’anterior, es va donar quan es va advertir a uns fallers d’una comissió que amainaren el soroll en una activitat al carrer, ja que que a eixes hores el veïnat estava dormint. Doncs bé, el més “gracioset” va respondre: “dormint i es queixen?”. Encara que li vaig recriminar la seua resposta, em vaig xafar la llengua —com diem per ací— per a no deixar escapar un somriure que no hagués sigut convenient en aquell context. Eixos dos casos varen ocórrer fa ja alguns anys. No demostren per haver-hi ocorregut que haja hagut mala o bona educació.

Las gent es divertix però sense traspassar els límits cívics. Foto Joan Castelló Lli

307

En una altra ocasió, que no recorde l’any amb exactitud però va ser entre el 1995 i 1999, quan en un acte del lliurament dels premis de Falles, en els Jardins del Mercat, en emetre’s la decisió del jurat, un sector del públic, coincident amb els integrants d’una comissió, no solament van insultar els membres de la Junta Local Fallera que es trobaven en el templet, sinó al mateix Alcalde i Regidor Delegat de Falles. Crec recordar que fins i tot alguna ampolla va volar per l’aire prop d’on estaven i si bé no va impactar contra ningú, va estar a prop. En aquells temps en els quals els telèfons mòbils no eren molt comuns, quan els membres de la Junta Local Fallera, Alcalde i Regidor Delegat accedien al templet per fer públics els premis, bona part del públic ja coneixia els guardons, perquè mitjançant senyals i unes altres formes d’expressió, moltes vegades es transmetien els premis dels jurats abans que ho feren oficialment, ja que els sobres que contenien els veredictes s’obrien a la Sala de Juntes de les Oficines Municipals per després llegir-se públicament al Mercat. No sé si va ser a partir d’aquell any quan van passar a llegir-se els premis immediatament després de l’obertura dels sobres davant de tot el públic. Tornant al tema que ens ocupa, aquest comportament d’alguns fallers és simptomàtic de mala educació? És una resposta complicada. Cal situar els fets en el seu propi context: persones agrupades amb una mateixa finalitat, generalment decebudes pel premi finalment aconseguit, tal vegada la comissió que menys simpatia els produïa obtingués un major premi i, tal vegada el més important, possiblement el fet de trobar-se una miqueta eufòrics pel consum d’alcohol. Els joves i música no sempre ha de ser un problema. Escena de la falla Radio Gaga, de Víctor Valero-Marc Martell (Dalt-Sant Tomeu, 2016)

308

En el mateix escenari i el mateix acte, anys posteriors: 2014. També es va produir un fet que molts recordaran per la proximitat en el temps i no va ser un altre que la vulneració per part d’una comissió fallera de les normes que la mateixa JLF havia decidit: per motius de seguretat, la JLF va establir que no es pugés al templet per part dels membres de la comissió guanyadora de cadascuna de les categories, ni per descomptat de cap altra. Diversos membres de la comissió vencedora de la categoria especial, sense fer cas de l’acordat, van retirar les tanques de protecció i van accedir al templet; resultà lesionat un voluntari de l’Agrupació de Voluntaris de Protecció Civil. Conseqüències: denúncies per alteració de la seguretat ciutadana i un judici amb condemna per a alguna de les persones responsables d’aquest comportament per les lesions sofertes pel voluntari. Considerar el fet anterior com a signe de mala educació, igual que el cas citat entre el 95-99, crec que no és el més apropiat en confluir factors similars encara que no idèntics. Estic segur que en tots dos casos, persona a persona de les protagonistes, són persones generalment educades i ciutadans normals. Personalment no he patit cap cas que podríem qualificar de mala educació, com podria ser que es dirigira algun faller de forma inapropiada, a mi com a policia local, exigint-me de males maneres alguna cosa dins del desenvolupament de la meua tasca, cosa que d’haver passat jo haguera fet el que pertany. Crec que a la inversa tampoc he incorregut en algun cas considerat de mala educació. Si algú pot assegurar el contrari, m’agradaria saber-ho i, si fa falta, demanar disculpes. En els casos que s’han denunciat per sorolls, llançament de coets fora dels actes autoritzats, etc., per protagonitzar alguna refrega en balls de disfresses, etc., són a causa del mal enteniment de la festa en què per part d’algunes persones pensen que està tot permés i que es resumix en la frase següent: “és que estem en falles”. No pense que siga producte de bona o mala educació. Pense que és producte d’un mal enteniment del que suposa l’equilibri entre el dret a la diversió a través de la festa fallera i el dret al descans que tothom té dret a tindre. La bona educació es manifesta, en la professió en la qual jo estic desenvolupant, a saber dirigir-se a qui reptaràs o denunciaràs, sense ofendre’l i sense afegir més condiment al que ja en porta prou, encara que la resposta siga en part constitutiva d’una mala educació. Per a finalitzar i resumir he de dir que la bona o mala educació pense que no és característica de cap col·lectiu determinat, sinó que és una cosa més personal de cadascú. La formació que hem tingut de xiquets, tant a casa com en el col·legi, institut o inclús en la universitat, combinats en els valors ètics assumits en la vida, sense cap de dubte han contribuït al fet que se’ns conceptue com a persona bé o mal educada. He conegut a moltes persones que, amb poca escola, han demostrat molt bona educació. A la inversa, també, al menys per a mi, ja que no sóc ningú per a jutjar la gent.

309

Educació i

Falles

Quan fan pecar les Falles de falleres Iván Esbrí Andrés Llicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) Un dels valors ressenyats a la candidatura assolida de la Festa de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat és l’espai de sociabilitat que les comissions falleres teixen de menor a major radi geogràfic des del casal fins a copar la província i el conjunt de la Comunitat Valenciana, passant pel barri, per la demarcació, ciutat i comarca. No oblidem que les Falles són una festa celebrada des de Benicarló fins a Elda i al llarg d’eixe recorregut inclou vora cent quaranta localitats amb un total de quasi nou-centes comissions de falla censades a les respectives juntes. Malgrat això, ahí radica tot just una de les màcules més greus que la Festa sofreix. Des de la posició de ser, sense dubte, un dels estrats que majorment garanteixen l’estabilitat i pervivència de les Falles, alguns s’emparen en eixe baluard per expressar que, la de les Falles, és la seua Festa. Eixa fatal afirmació evidentment no és compartida per tot el col·lectiu faller, però si és més gastada del que es podria pensar a priori en certs àmbits i, sobretot, entre aquells que tracten de medrar i d’escalar posicions dintre del star system festiu impulsant-se des de presidències de comissions, agrupacions, editorials i col·laboracions a mitjans (premsa, revistes, televisió, ràdio) o autoproclamant-se influencers. El seu exclusiu discurs es confirma amb un qualificatiu que corrobora si més no el fet que sols ells són la Festa: perquè són fallers i a més de quota.

Alguns pensen que les Falles són dels fallers. Foto Joan Castelló

310

Aquesta orgullosa etiqueta de faller de quota —també dit en ocasions faller de pro o faller de base, com volent marcar certa jerarquia entre una elit noble i uns peons necessaris (ja volgueren!)— naix per contraposar-se als qualificats per aquests com fallers de carpeta, per alló dels estudis fallers i ser molt sabuts; tenir una carrera universitària; o portar a terme dia a dia des dels despatxos municipals, i no des dels casals, la gestió complexa d’una manifestació tan voluminosa com són les Falles, a les quals cal sumar les altres moltes festes principals i de carrer que a les ciutats tenim marcades als respectius calendaris rituals. Una confrontació la de la quota vs. la carpeta que ha de saber amic/amiga lector/lectora em pilla de rebot. Dic de rebot perquè d’entrada mai he buscat tal enfrontament; segon, perquè no pretenc tenir fama i glòria dins de la Festa (i si aspirara a un cert reconeixement que no fóra ni molt menys per ser un polemista com ells); i tercer, perquè no sóc faller censat a cap comissió de València —la meua ciutat de residència— ni de cap altra localitat i, per tant, no desenvolupe cap càrrec en una falla o junta. Sóc al seu pensar de carpeta en raó a la meua pertinyença a l’Associació d’Estudis Fallers i dedicació —gairebé sempre més per afició que per remuneració— a escriure i oferir xarrades al voltant de les Falles, en concret del seu vessant artístic (falles i artistes) i patrimonial (els tallers de falles). Apropiar-se d’un obsequi al meu nom en record a un premi premi atorgat (l’únic que he guanyat a les Falles!); qüestionar i negar els meus coneixements en matèria fallera; prohibir-me l’entrada a una comissió; o directament convidar-me a marxar sense molestar de la seua Festa, són algunes d’eixes conseqüències que en allò personal un servidor ha viscut de part dels qui pensen que no val més raó i ser que el del faller de quota.

Hi han fallers traten de medrar i d’escalar posicions dintre del star system festiu. Federació de Falles d’Especial amb el president de la Generalitat (2013). Fons Generalitat Valenciana

311

Un dels valors de les falles es la seua trama associativa i cultural. Foto Adrián Castelló

Pura anècdota ja pel que a mi respecta, sobretot quan deixes passar el temps i veus la inutilitat d’enfrontar-los; però que se sumen a les contestacions donades en semblants termes a altres amics, companys i coneguts o a les llegides a les seues opinions tant a les seues editorials de revistes i premsa com als seus perfils a les xarxes socials, i que fan pecar a les Falles de falleres per culpa d’uns pocs amb massa altaveus. Repetisc que no representen el conjunt del col·lectiu faller. És més: ni tan sols el propi faller de quota és culpable de pretendre ara fer seua la Festa, perquè res és nou en les Falles. És culpable en tot cas de perpetuar uns modes i unes formes que han vingut heretades per tradició, altra expressió molt resolutiva del totfallerio per justificar les seues pecaminoses accions. Aquest hàbits vénen d’uns perfils establerts en una data molt determinada: 1939, fa setanta-huit anys. Un no-res en dècades si tenim en compte que els primers testimonis de celebració de les Falles es documenten a València a mitjans dels segle XVIII. Del transcórrer de les Falles de 1936 cap enrere no volen saber res perquè la història els demostra que la Festa era de les falles (monument, cadafal) i no dels fallers o que el carrer era un autèntic espai obert de folk i cultura popular i no un espai privat acotat per un envelat. O dit d’altra forma: creure en Historia de las Fallas (Levante-EMV, 1990) o creure en 75 Aniversari Junta Central Fallera (Junta Central Fallera, 2015).

312

Dos exemples de reaccions falleres d’aquests influencers del passat 2016. Per una banda, a la inauguració de l’Exposició de l’Indult del Foc de València (abans Exposició del Ninot) per primera volta van ser reunits els tres Mestres Majors dels Gremis de València, Borriana i d’Alacant i convidats d’excepció van ser els artistes fallers. No tardà la prompta contestació d’un totfaller amb què s’havia atemptat contra i exclós al faller i mitjans no afins al govern de Junta Central Fallera d’un acte que era plenament faller i dels fallers, fet rotundament fals perquè hi havia fallers i falleres —sense cursiva perquè eren la vertadera representació de les comissions— i estaven tots els mitjans de comunicació que volgueren assistir. D’altra banda, també qüestionaren la retransmissió per part de RTVE de la Cridà, les mascletades de la plaça de l’Ajuntament de València i la cremà de les falles del Primer Premi de Secció Especial i Municipal argumentant que la promoció de la Festa, la seua Festa, sols té sentit al nostre territori (!!!!). Ni que dir que, paradoxalment, aquests són els qui quan aplega juliol fan els coneguts agravis comparatius amb la cobertura a nivell nacional donada per les televisions als Sanfermins de Pamplona; o els qui han posat d’igual forma en tela de juí la candidatura del Patrimoni de la Humanitat, sobretot arran del canvi del signe polític al consistori del cap i casal infonent un temor entre el col·lectiu faller que la declaració implicaria suprimir revetles, l’Ofrena i la disparada de pirotècnia; restar poder assembleari als presidents de falla als plens; i altres desgavells. Retornant al principi, la Festa de les Falles és Patrimoni Immaterial perquè un dels seus principals valors és la seua trama associativa i cultural. Una xarxa espacial reconeguda per inclusiva, plural, diversa i participativa gràcies a la qual gent de punts separats per la distància com València i Cullera ens coneguem; que tinguem la possibilitat de compartir experiències i intercanviar opinions amb fonament; de fer cultura popular des d’aquest llibret o una setmana cultural i xarrades; de gaudir de l’obra dels altres currants d’aquest festa, els artistes fallers… entre altres molts baluards. Unes Falles de la Humanitat que no pequen de falleres. Diuen que soc faller de carpeta. Ivan Esbrí en un acte de l’ADEF. Foto Joan Castelló

313

Educació i

Falles

En les mans del fallers està que la festa siga educada Javier Sánchez Rector de l’Església de la Sang de Crist

L’educació és eixa gran virtut humana que té el seu contingut espiritual que tots podem, o almenys deuríem, mamar en primer lloc en la família, en els centres d’educació primària i secundària, en la universitat, i en la societat mateixa, pels carrers per on passem les persones tots els dies, encara que, en les voreres de la nostra Cullera es veu presència o absència d’educació. El món faller com a manifestació social de cultura, sentiments i festa, està cridat a ser, en mig del nostre poble i en mig de tot el món, un vehicle, és a dir, un mitjà de transmissió d’eixa virtut. Ara bé, la falla de per si no fa educat ni mal educat a ningú. Sou vosaltres, homes i dones, fallers i falleres, xiquets i xiquetes els qui, amb el vostre esforç constant personal, esteu cridats a manifestar amb les vostres paraules, obres, manera de vestir, de fer festa, eixa virtut tant bonica i tant necessària que és l’educació. De vegades és difícil, perquè conjugar l’educació amb la festa, és tant difícil fer conviure estes dues coses: saber tirar coets amb estima, saber prendre’s tant la primera com les següents cervesetes, que si dues cassalletes... són molts els factors festius que deus saber conjugar amb el vostre saber fer personal. Les persones som qui transmetem els sentiments allí on estem com l’artista faller transmet el seu saber fer en l’obra d’art que és el monument faller que en ser admirada és finalment cremada.

314

De vegades es difícil conjugar l’educació amb la festa. Ninot de la falla Burjassot-Joaquim Ballester. Foto Joan Castelló Lli

Fallers i falleres esteu tots cridats a fer una reflexió, bé siga personal, del veïnat o social de les bones persones que sou. Feu-la en les vostres vides i així és com fareu una festa educada i respectuosa. Sou amb la vostra festa la millor expressió cultural visible i materialitzada, en una obra d’art que tot el món pot entendre. Que la vostra vida també puga ser eixa obra d’art, començant per les vostres cases, en les vostres famílies per a que pugueu transmetre eixe bon cor que teniu dins. Moltes vegades la recompensa de l’educació en esta vida és una llàgrima d’emoció, com eixes que broten dels vostres ulls quan se crema la falla en la Nit del Foc. Que Sant Josep ens ajude a tots a ser transmissors de bona onda, de bona educació. Bones Falles!

Les referències a la religió en les falles son prou freqüents. Foto Joan Castelló Lli.

Moltes vegades la recompensa de l’educació en esta vida és una llàgrima d’emoció. Grup de la falla Sueca-Literat Azorín, 2009. Foto Joan Castelló Lli.

315

Educació i

Falles

Fallers abusius i de barra lliure... fallers cívics i ecològics Carles-Andreu Fernández Administrador de la web Distrito Fallas

Els fallers, com a guardians de l’antiga tradició de la nostra festa, han anat adaptant els seus costums al pas del temps garantint així la seua supervivència. No obstant, el pas d’un festeig veïnal a una gran festa com són ara les Falles ha provocat que formes de comportar-se abans inofensives ara són molestes per a la població (per exemple, no és el mateix tallar quatre carrers de la ciutat que tallar-ne centenars), perjudicials per al medi ambient (no contaminen igual deu falles cremades que 700) i fins i tot per a la pròpia tradició (el menyspreu del monument en algunes comissions). Per fer de nou la festa sostenible ecològicament i en el temps, a més de menys molesta per al veïnat, caldria educar i conscienciar el col·lectiu faller per tal que modifique algunes de les seues normes de comportament. Un dels punts més destacables per a la reeducació és la convivència entre els festers i el veïnat. Encara hi ha casos a València i altres ciutats on se celebra la festa en els quals un caragol amb reuma tarda menys a anar al carrer del costat que un cotxe per culpa dels talls de carrer, els quals sovint provoquen també protestes de les persones que treballen durant la setmana fallera i troben el camí al seu lloc de treball dificultat. L’ocupació excessiva del carrer és habitual any rere any en moltes demarcacions, on el “territori faller” és una gran gàbia que dificulta el pas dels vianants fins i tot per a creuar el carrer. Gàbia de ferro on sovint xiquets i majors tiren petards durant les 24 hores del dia, o queden restes dels concursos de paelles nocturnes Les cercaviles provoquen talls de carrers. Arxiu Joan Castelló

316

tirades al carrer fins a mig matí. Afortunadament no totes les comissions tenen este comportament, però les que ho fan han d’aprendre que hi ha altres formes de gaudir la festa sense necessitat d’apropiar-se de part del carrer. Cal ensenyar als fallers que es pot passar bé sense crear “cortijos” en plena via pública, integrant-se en el barri i fent-lo gaudir també de les activitats, amb la qual cosa l’opinió dels veïns envers la festa serà més positiva i, per tant, s’evitaran possibles conflictes. Esta proposta seria tornar als orígens de les Falles, ja que les primitives comissions no utilitzaven ni carpes, ni tanques, ni res que limitara el carrer, per la qual cosa la seua activitat estava plenament integrada en l’espai públic. I parlant de brutícia, no aniria mal tampoc ensenyar als fallers un poc d’ecologia. La cremà és molt bonica i emotiva, a més d’un acte imprescindible en les Falles, però pot generar residus i fum poc respectuosos amb el medi ambient. Este factor hauria de prendre’s més en compte pels fallers, per tal que quan encarreguen els projectes de les seues falles pensen a minimitzar l’impacte mediambiental de la seua combustió. En efecte, l’habitual en totes les comissions és que només es prenguen en compte criteris argumentals i estètics per a decidir-se què plantar, sent poques les ocasions ―potser només quan es volen amb remat de vareta, posat de moda ara per l’artista Manolo García― en què es valora de què estan fetes. I és que canvia molt en termes ecològics utilitzar suro o fusta com a material principal, ja que el primer és molt més agressiu per a l’atmosfera quan es crema que el segon material. De moment són poques les comissions preocupades per este tema, la gran majoria amigues de la falla experimental per cert, però costarà que els fallers en general aprenguen que cal donar-li més importància perquè pot anar en contra de l’objectiu del premi, on a priori es valora una estètica i uns volums on el suro fa un bon paper. La consciència ecològica està present cada vegada mes en les falles. Arxiu Joan Castelló

317

La convivència entre fallers i ciutadans ha anat millorant en els últims anys. Foto Adrián Castelló

318

Un altre camp on seria convenient reeducar els fallers, vital per a respectar l’essència de la festa, és donar al monument la importància que es mereix. Malgrat l’evident i declarada aposta per este de comissions de totes les categories, encara són massa les que el consideren una excusa per a fer festa i poc més i planten qualsevol cosa que es puga cremar. De fet, són molts els fallers que no saben com serà la seua falla fins que reben el llibret o, fins i tot, quan la veuen al carrer. Ensenyar als fallers que precisament eixe element és el més important de les Falles per ser l’origen i la base de la festa, i no l’Ofrena de Flors o les discoteques mòbils amb barra lliure, és fonamental perquè el mimen al màxim dins de les seues possibilitats. Una tradició que aspira que la UNESCO la declare Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat ha de ser fidel a la seua essència, així com també donar una bona imatge a l’exterior per a demostrar que val la pena conéixer-la. Plantar una falla digna, tinga el pressupost que tinga, beneficia la festa de les Falles en general a més de a la comissió que ho fa en particular. Afortunadament, en tots els esmentats aspectes s’adverteix un augment de la sensibilitat dels fallers en els últims anys, així com de les mostres públiques de l’orgull de les comissions que han avançat en estos sentits. Això demostra que no és impossible que tota la població fallera puga aprendre a millorar els seus costums, encara que com sol passar en este món tan immobilista com és el de les Falles, modificar qualsevol cosa costa molt, molt fins que s’aconsegueix. Cal aleshores tenir esperança que arribarà un dia en què els fallers estiguen integrats plenament tant amb la seua societat més pròxima, com amb el medi ambient i amb la seua pròpia història.

Cal reduir les emissions contaminants durant la cremà. Foto Joan Castelló

319

Educació

Les Falles són un ent polític

Falles

Alexandre Morales Escriptor

Al llarg de la història del pensament polític, el terme política ha tingut dos grans conceptes o significats. Des de la Grècia Clàssica fins a Tomàs d’Aquino, la reflexió política feia part de la filosofia pràctica en la qual la política era una fi en si mateix en concretar l’assoliment de la perfecció humana; per això, la política estava estretament relacionada amb l’ètica pública, la formació de la ciutadania i l’actitud del ciutadà enfront de la polis: la política com a art de govern. A partir de Maquiavel, i amb l’arribada de les ciències socials, ha prevalgut la concepció tècnica segons la qual la política és un mitjà que tendeix a l’assoliment i exercici del poder polític; d’aquesta manera, la política reflecteix, d’una banda, un coneixement rigorós i útil per a la configuració de l’Estat modern, i d’altra banda, un instrument de dominació i imposició entre els homes. Però no hem de pensar que la política és una corda de submissió amb la que nugar a la ciutadania, tot ben contrari la política ha servit per construir un Estat del Benestar que, actualment, ens garantix una sanitat, una educació pública, unes pensions i unes institucions al servei de les persones. Amb més errades o menys. Tota societat democràtica es regeix per una sèrie de normes, de fet els republicans sempre insistim que davant tot sempre està l’imperi de l’Estat del Dret, l’imperi, diguem-me, de la llei. I no és per redundar en l’aplicació exacta de la jurisprudència, sinó més bé perquè és la llei democràtica l’única capaç de garantir la igualtat de totes les persones que convivim en un determinat territori.

320

Escena de la falla Futur a la vista, de Manuel Algarra Salinas (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 2013). Foto Joan Castelló Lli

Perquè una societat siga educada des de la política, calen mecanismes dins del sistema educatiu, i dic calen perquè actualment el que hi ha és una espècie de “projecte de…” perquè les successives assignatures dels currículums escolars que han tractat el civisme, la democràcia, la llibertat, el respecte a la llei i totes aquestes coses, han anat diluïnt-se cada vegada més amb les contínues retallades d’un partit polític que no diré el seu nom per no posar en compromís a ningú, encara que coneguent-me una miqueta ja sabreu de qui parle. Les Falles són associacions de gent compromesa amb una sèrie de criteris, això no ho podem oblidar, i evidentment tota associació és ineludiblement un mecanisme de transformació i participació en la vida social. Les Falles serveixen per a canalitzar moltes coses, i de fet ho he parlat en milers d’ocasions: La promoció de la nostra llengua amb la realització de teatres, exposicions i Llibrets en són una mostra. I sí, les Falles han de ser educades políticament, perquè la política es la construcció d’una societat millor, i si es basa evidentment en els valors del republicanisme cívic, més encara, perquè del que parlem és del civisme i del respecte a l’Estat de Dret, i eixa implicació ha de donar-se per part dels fallers i falleres. No és, per tant només responsabilitat de les associacions falleres el que la gent durant tots aquests anys no haja sigut educada des de la crítica responsable i des de la informació, encara que l’esperit iniciàtic de les Falles era això, pura i senzilla crítica. La responsabilitat és dels governs, i què anem a fer-li a una societat on només algunes generacions han estat educades en sistemes democràtics, quedant alguns badalls del franquisme més arcaic i molest amb la democràcia. Són, per tant, els governs i les institucions educatives les encarregades de fer ciutadans crítics i informats per a enfrontarse a una societat globalitzada i molt connectada. A mesura que va passant el temps, la societat avança, i les Falles no es mantenen al marge d’aquests canvis, de fet aquests últims anys, les comissions falleres han experimentat alguns canvis, lligats evidentment a la globalització i a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, especialment les xarxes socials. Les Falles entre sí es comuniquen d’altra manera, però no només internament, sinó també de dins cap a fora. Recentment, la festa de les Falles ha estat declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, i crec que seria un bon moment per plantejar-nos la creació d’espais de diàleg per a modernitzar una festa més que centenària, que de ha seguir pervivint en la societat valenciana molts anys més. A les Falles ja han començat a donar-se els fruits d’una generació de fallers i falleres amb més preparació, i probablement la festa avançarà en el temps, es modernitzarà i anirà acoblant-se any rere any a l’actualitat; I esperem que siga així, pel bé de la festa i pel bé de la societat valenciana en general. I per cert, nos vos oblideu, les Falles són un ent polític i social, amb personalitat pròpia i amb la capacitat d’unir una societat al voltant d’una forma d’entendre la seua cultura, la seua llengua i en definitiva, la seua identitat.

321

Educació i

Falles

L’Educació fallera: dels valors cívics i socials a la burrera, el menyspreu als sabuts i allò més bròfec Joan Castelló Lli Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) Educació i falles són dues paraules que, per a alguns detractors de la festa, poden semblar antagòniques i incompatibles, però gens més lluny de la veritat. L’esperit faller ha sabut fer de la sàtira un humor còmplice amb l’espectador per a ridiculitzar aquells comportaments impropis de la condició humana. Criticar els excessos i la corrupció, els incompliments de les promeses polítiques, la vulneració de drets socials i ironitzar sobre costums periclitades, com fan tots els anys els fallers, exigeix ser una persona total, instruïda i tenir una capacitat intel·lectual per a plasmar aquests fets reprovables en una ironia que combine sàviament l’acidesa i la tendresa. Desqualificar és relativament fàcil; satiritzar exigeix estudi, reflexió i sintetitzar el missatge en un sol gag; no és, doncs, tasca fàcil. Abans de seguir avant, cal diferenciar entre la sàtira (sempre temuda pels personatges públics) i la crítica benintencionada i superficial, eixa que no molesta i que fins i tot desitgen els personatges públics, ja que, més que ridiculitzar, el que fa és enaltir la seua figura banalitzant els seus errors. Encara que eixa crítica blanca s’ha vinculat a un fals concepte d’educació fallera (en enfrontar la formació i els bons modals amb l’acció de ridiculitzar), no té res a veure amb l’esperit sarcàstic que va donar origen a les falles.

Com estan els estudis, de Manuel Giménez Monfort (Juan Llorens-Calixte III, 1964). Arxiu Joan Castelló Lli

322

Ho resumia així, a l’abril de 2015, el rapsode pegolí Salvador Bolufer, “trobador amanuense de paraules sonores”, en el seu blog La burrera comprimida:

“Se suposa que la sàtira fallera radica en la ridiculització –més o menys enginyosa– de determinades situacions atípiques en la normalitat quotidiana. Però l’allau de mediocritat que durant els últims temps ha irromput al sí de les institucions ha propiciat, entre altres coses, que el ridícul s’haja instal·lat de manera permanent en la vida pública i que, per tant, satiritzar les situacions ridícules equivalga a ridiculitzar la pròpia normalitat. I com que el ridícul oficial (i moltes vegades el no oficial) també el paguem entre tots, em considere en el dret a mofar-me de les actituds esperpèntiques i de les situacions tragicòmiques que provoquen els mandarins incompetents i els cataferros que els aplaudeixen”. El faller no pot quedar-se impassible davant qui presumeix d’una deficient educació i exhibeix sense pudor la seua pròpia incultura, el mateix dóna que siga polític, empresari, treballador, esportista o representant del món de la cultura o dels agents socials. Per a il·lustrar aquesta afirmació ací tenen un exemple: al novembre de 2011, amb motiu del lliurament dels premis de la Generalitat als millors llibres editats en valencià en els anys 2010 i 2011, la llavors consellera de Cultura, Lola Johnson, va atribuir a Ausiàs March l’autoria de Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell. El fet bé mereixia ser satiritzat i així ho va fer, entre altres comissions, Na Jordana amb una escena de la seua falla Leonardo da Vinci (2012) en la qual es qüestionava el nivell intel·lectual de la consellera.

Escena de la falla Leonardo da Vinci, de Manuel García (Na Jordana, 2012). Foto Joan Castelló Lli

323

És veritat que en ocasions, els fallers protagonitzen actes que estan en el llindar de la barbàrie i en la incultura que ells mateixos han criticat en altres persones. Aquesta actitud és conseqüència del menyspreu que, de forma prou inveterada, han tingut els fallers cap a les elits intel·lectuals. Eixa animadversió s’ha donat també en sentit contrari, i així el món intel·lectual ha abandonat i menyspreat amb massa freqüència el món de les falles en considerar-les una manifestació retrògrada. Un exemple d’aquesta situació va ser la crema en efígie, després d’una àmplia campanya orquestrada per periodistes i les autoritats franquistes més conservadores de la València franquista, de l’escriptor Joan Fuster en la falla de la plaça del Cabdill de 1963. El seu pecat: dir en el seu llibre El País Valencià, editat en 1962, que les dones aprofitaven qualsevol ocasió per a disfressar-se de falleres. Es va descontextualitzar una frase per a intentar desacreditar a un dissident intel·lectual del règim. Està comprovat estadísticament que al faller li agrada criticar però no li agrada gens que el critiquen. Ell pot ser bel·ligerant contra la mala educació, però és incapaç de fer una autocrítica sobre els abusos que comet (no sempre de forma generalitzada) utilitzant a la festa com a escut: talls de carrers sense justificació alguna, abús de begudes alcohòliques, música a gran volum fóra de l’horari reglat, accés a façanes sense permís dels seus propietaris per a instal·lar elements de la festa (enganxes per a l’enllumenat especial, banderoles…), tret indiscriminat de material pirotècnic en qualsevol lloc i moment... etc. Afortunadament, eixos excessos han anat disminuint en els últims anys en imposar-se la reflexió, la sensatesa i el diàleg en les relacions amb el veïnat. A cavall entre l’educació, la incultura, els modals inadequats i els constants canvis dels plans d’ensenyament, les falles han plasmat al llarg de la història els fets més rellevants del món acadèmic i l’evolució de les normes socials (la urbanitat de la qual parlaven els nostres iaios): des de les revàlides (de plena actualitat ara després de ser suprimides en els primers anys de la dècada dels setanta) a la moda de la titolitis, passant pels mals estudiants i les diferents classes d’educació, inclosa la sexual. Els artistes que han tractat el tema de l’educació o qüestions vinculades a ella (com les escoles, els instituts, l’ensenyament, l’estudi, els exàmens, la ciència i la tecnologia) han sigut molt nombrosos, i alguns d’ells de gran rellevància en el món de les falles com és el cas de Vicent Luna, els germans Fontelles, Ricardo Rubert Andrés, Miguel Santaeulalia Núñez, Vicent Tortosa Biosca, José Puche Hernández, Pascual Gimeno Torrijos, Vicente Domingo Timoner, Francisco Mesado Poveda, Manuel Giménez Monfort, Luis Boix i Pasqual Carrasquer Blasco, entre uns altres.

324

Falles Grans, educades? Una de les falles grans més representatives sobre l’educació és la que en 1968 va realitzar el mestre Vicent Luna Cerveró per a la comissió de la Plaça del Mercat Central de València amb el lema Titulats. Sobre l’eix d’una enorme surera seca, una escala helicoïdal, els graons de la qual eren els llibres més importants sobre les ciències i les lletres de la història de la humanitat, permetia ascendir fins al cim (on es trobava el Llibre de la Saviesa de Salomó) als més ineptes de la societat, representats per uns rucs que es burlaven del saber i la formació. En aquest context, els nous titulats havien de lluitar com gladiadors per a aconseguir un lloc de treball, mentre l’empresari els anava esprement el seu talent en benefici propi, una situació per desgràcia no gaire diferent a la d’avui dia. La composició criticava també la febre de la titolitis: els enllustradors de sabates, els agranadors, els drapaires o els qui volien fer qualsevol classe de treball manual no qualificat també necessitaven un títol o, al menys, un bon currículum viatae. En l’apartat de premis, la falla va rebre carabasses del jurat: el setè premi de la secció Especial. Els germans Fontelles van realitzar dues falles relacionades amb l’educació i la ciència. La primera d’elles va ser Coses perdudes (Plaça del doctor Collado, 1952), que va obtenir el primer premi de la secció Especial. En aquesta proposta, un cortesà rendia homenatge a una sofisticada dama, tots dos amb indumentària a l’estil de l’època del rei francés Luis XIV. Amb al·lusions directes a l’educació perduda en les noves generacions per la influència de la vida moderna, els dos personatges estaven situats sobre un bastidor de brodar i sengles tractats d’urbanitat i bons modals. En una de les escenes es reproduïa un anunci en el periòdic en el qual es deia: “Se ha perdido el honor, la galantería, el respeto, la amistad, la honradez y la verdad. Si alguien encuentra algo de esto, se ruega lo presente…” Titulats, de Vicent Luna (Plaça del Mercat Central, 1968). Arxiu Joan Castelló Lli

325

L’altra proposta dels Fontelles en la secció Especial va ser L’any geofísic (Plaça del Mercat Central, 1958), una paròdia sobre el desenvolupament vertiginós de la ciència coincidint amb l’inici de la carrera espacial que, a partir de 1957 i fins a 1975, van mantenir les dues grans superpotències del moment: Estats Units i la Unió Soviètica. El coronament era un gran telescopi a través del qual el sol observava divertit els disbarats comesos pels humans: els savis jugaven a crear satèl·lits artificials, l’actriu sense talent es convertia en un estel, els jovençans realitzaven viatges galàctics a la luna… de miel i el lleter pretenia recórrer la Via làctica. Una estètica semblant és la que va utilitzar Pascual Gimeno Torrijos amb Gèrmens malèfics (Plaça del Pilar, 1969), enquadrada també en la secció Especial. En aquesta ocasió, una lluna espantada mirava pel microscopi a uns humans que, mitjançant el desenvolupament de la ciència espacial, pretenen envair-la i contaminar-la amb els seus microbis. Els gèrmens més nocius i contagiosos eren els bous, el futbol i les orquestres de ball que feien embogir a la joventut, però també el papanatisme de les fans, que despullaven al cantant de moda. Un altre artista destacat que va recórrer a la temàtica de l’ensenyament va ser Ricardo Rubert Andrés amb On està l’educació? (Àngels-Maldonado-Na Rovella, 1954), una composició presidida per un globus terraqüi escolar sobre el qual descansava un llibre d’Urbanitat trencat pels maleducats. Es criticava la violència generada pel futbol i el fet que els rucs (persones sense educació, ni moral ni honradesa) es feren riques. Coses perdudes, dels germans Fontelles (Plaça del doctor Collado, 1952). Arxiu Joan Castelló Lli

326

Alguns dels integrants de la saga dels Santaeulalia també apareixen com a artistes que s’han inspirat en l’educació. El primer d’ells va ser Salvador Santaeulalia Fito, l’iniciador de diverses generacions d’artistes fallers. Encara que abordant el tema de forma tangencial, seua va ser Instituts de bellesa (Plaça de Rojas Clemente, 1960), una crítica a les noves tècniques de bellesa que començaven a ser utilitzades per les dones: les lletges i grosses passaven per l’interior d’un tonell, on eren sotmeses a tot tipus de sacrificis supervisats per Cupido i eixien transformades en boniques i primes. La falla va estar enquadrada en la secció Tercera B. Miguel Santaeulalia Núñez, el gran referent de la saga, també va realitzar una incursió en aquesta temàtica amb Educació (Marquès de Montortal-José Esteve, 1980). En aquesta proposta, enquadrada en la secció Segona A, presentava a un mestre dels vells temps que impartia càstigs físics als seus alumnes, que en els anys de la transició espanyola difícilment podien adquirir coneixements i cultura en un ambient social envoltat de sexe i violència. En una de les escenes es posava de manifest la deficient educació universitària en assegurar que “ni a Àfrica volen convalidar el títol de metge obtingut a Espanya”. Una altra falla significativa de la secció Especial dedicada a l’educació va ser La quixotada de la revàlida, de Vicente Tortosa Biosca (Avinguda de l’Oest, 1962), possiblement la falla que de forma més específica i crítica ha tractat el tipus d’educació impartida a Espanya durant el franquisme, en la qual prevalia més la memorització de coneixements que l’adquisició d’hàbits o el desenvolupament d’habilitats. Tortosa Biosca va plantejar una sàtira sobre els exàmens específics per a accedir al Batxiller superior o a la Universitat, en els quals s’incloïen matèria dels tres o quatre cursos anteriors. La quixotada de la revàlida, de Vicente Tortosa Biosca (Avinguda de l’Oest, 1962). Arxiu J.J. Coll

327

En la rematada de la falla, el Quixot sostenia el sobre lacrat amb els temuts temes de les revàlida, mentre que Sancho esgrimia el text de l’estratègia estudiantil per a aprovar aquestes proves, que en la pràctica feien de barrera selectiva i filtraven el nombre d’alumnes que accedien a l’ensenyament superior. Entre les escenes destacava la titulada “escabetxina”: d’una llanda de sardines en escabetx eixien els estudiants que havien de passar per la guillotina del tribunal. En els primers anys de la nova democràcia espanyola, quan les llibertats polítiques i socials havien fet possible la llibertat de premsa i l’erotisme havia omplert els quioscs de premsa, José Puche Hernández ens va donar una lliçó d’Educació sexual (Fra J. Rodríguez-Pintor Cortina, 1982) en la qual reflectia una visió conservadora de l’explosió per la curiositat pel sexe viscuda per la ciutadania després de 40 anys de censura i repressió. Sobre una motxilla escolar, un cabàs de fruites i hortalisses, envoltat de conills, albergava tot tipus de fruites i hortalisses, encara que entre elles destacava la fava i la tomata. Sobre tots aquests productes, un pillet diabló alçava el seu trident en senyal de victòria enfront de tanta hipocresia. En una de les escenes la professora iniciava als seus alumnes en l’educació sexual i en una altra un porc es llicenciava en aquesta mateixa especialitat. Puche també va incloure un gag que després també seria molt copiat i repetit: un home nu perseguia, amb la trompa erecta d’un elefant eixint-li de la entrecuixa, a una dona també nua.

Genis de la tecnologia, de Francisco Mesado Poveda (Illes Canàries-Trafalgar-Samuel Ros, 2012). Arxiu Joan Castelló Lli

328

En la diversificació d’ensenyaments va entrar també de ple Vicente Domingo Timoner amb Escola de bruixes (Pérez Galdós-Lorca-Linares, 1967), una classe pràctica sobre diferents tipus de sortilegis per a conquistar a l’home. En aquest monument, inscrit en la secció Primera, es compara a Cleòpatra amb la primera bruixa de l’antiguitat per ser experta en aquesta classe d’ardits, encara que l’artista no dubtava a assenyalar que les autèntiques bruixes són les sogres. Més recentment, Francisco Mesado Poveda ens ha presentat a un científic que ha triomfat en els estudis. Amb Genis de la tecnologia (Illes Canàries-Trafalgar-Samuel Ros, 2012), l’artista recreava la figura del físic Isaac Newton, descobridor de la llei de la gravitació universal, a la qual va arribar després de moltes recerques en el camp de la mecànica i després de preguntar-se per què les pomes sempre queien de l’arbre de forma perpendicular al sòl. La falla descrivia els avanços de l’era tecnològica, en la qual els ordinadors han substituït als homes, i en la qual els nous científics com Eduard Punset tenien problemes per a classificar alguns espècimens humans, com Kiko Rivera i Paquirrín. Fins a tres falles dedicades temàticament a l’educació va realitzar Manuel Giménez Monfort al llarg de la seua trajectòria com artista faller. La primera va ser Com estan els estudis (Juan Llorens-Calixte III, 1964), amb la qual va aconseguir el primer premi de la secció Segona, a més del premi d’Art. Sobre una prestatgeria repleta de llibres emergia el cap d’un ruc, en referència als mals estudiants que mai aconseguien aprovar a pesar que els seus pares es gastaven una dinerada en material escolar i en regals als mestres. En una altra de les escenes es criticava als estudiants que aconseguien el títol per recomanacions i amb els diners dels seus pares. Les altres dues falles sobre aquesta matèria de Giménez Monfort portaven un mateix títol: Ensenyances i van ser realitzades per a les comissions de Espartero-Músic Plasencia (1973) i Alacant-Quart de Poblet (1976). En la primera d’aquestes propostes, l’artista realitzava un homenatge al ruc-estudiant, situat sobre les carabasses dels suspensos. En la segona, sobre la coctelera dels problemes de l’ensenyament, una cigonya sobrevolava un munt de carabasses portant en el bec a un ruc nounat, que amb el temps tindrà com a única obsessió convertir-se en futbolista per a guanyar molts diners. Luis Boix López també va recórrer a la iconografia del ruc assegut damunt d’una carabassa per a la seua falla L’ensenyament (Plaça de l’Àngel, 1979), encara que com a element diferenciador li va col·locar com a atributs una corbata, ulleres d’intel·lectual i un birret de catedràtic. La falla, inscrita en la secció Quarta A, realitzava una descarnada crítica als preus astronòmics que cobraven els col·legis religiosos i les acadèmies privades, a més de reclamar més civisme i bona educació per als joves estudiants. Una falla d’èxit va ser L’ensenyança, de Lluís V. Martínez Canuto (Bosseria-Tossal, 1975), primer premi de la secció Segona A. Aquest monument, amb una carabassa en el cos central, feia una crítica als estudiants dolents que, any rere any, sempre suspenien les assignatures. En el coronament, un tinter amb la ploma d’au d’escriure dels avantpassat ens evocava temps passats on triomfaven els estudis i la cultura, però ara els estudiants preferien l’estudiantina als llibres.

329

En una de les escenes, tres dones representaven els diferents tipus d’ensenyament: la normal, la mitjana i la superior; i en un altra les primeres lletres que aprenien els novençans eren els pagaments a terminis (lletres bancaries) de la rentadora, la nevera i els cotxe.

L’ensenyança, de Lluís V. Martínez Canuto (Bosseria-Tossal, 1975). Arxiu Junta Central Fallera

330

La carabassa com a paradigma del suspens també va ser utilitzada per Pasqual Carrasquer Blasco en la seua falla Carabassa ens han donat (Plaça d’Eduardo Marquina, 1983), encara que en aquest cas el símil es traslladava al mal tracte que rebia el llaurador per part dels dirigents polítics, tant nacionals com a autonòmics. La crítica d’aquesta falla, enquadrada en la secció Segona C, se centrava en el progressiu abandó d’una activitat, l’agricultura, que, des de segles, ha donat de menjar a moltes famílies valencianes. Tanquem aquest repàs individualitzat a falles amb temàtica educativa amb una altra proposta de la secció Especial: Escola d’artistes, de Josep Lluís Pascual Nebot (Monestir de Poblet-Aparicio Albiñana L’Antiga de Campanar, 1996), una sàtira sobre l’artista faller, que ja en aquells anys s’havia convertit en un extravagant home-granota disposat a bussejar en els més profund d’una comissió per a poder signar un contracte i aconseguir el primer premi. A més de totes les falles relacionades fins a ací, hi ha altres vuitanta que la seua temàtica gira entorn de l’educació/ensenyament i altres termes

Escola d’artistes, de Josep Lluís Pascual Nebot (Monestir de Poblet-Aparicio Albiñana L’Antiga de Campanar, 1996). Arxiu Joan Castelló Lli

similars, entre elles: Les escoles del progrés, d’Abelardo Guillot Bulls (Na Jordana-Burjassot, 1930); Avui les ciències avancen una barbaritat, de Juan Monleón Blasco (Misser Mascó-Arévalo Baca, 1947); Examen d’Estat, de José Sánchez Cervera (Sueca-Dènia-Alcoi, 1948); Eres segons el que llixques, d’Abelardo Guillot (Russafa-Dènia-Contrast, 1954); Examen de cultura general, d’Alfredo García Albarracín i Alfredo García Tormo (Sant Vicent-Pare Jofré, 1965); La lletra amb sang entra, d’Eduardo Chinchilla Soler (Plaça Pintor Segrelles, 1972); Homenatge al daina, d’Àngel Gómez Martínez (Jesús-San Francesc de Borja, 1974); Escola taurina, José Luis Pérez Abad (Portal de Valldigna-Salines, 1981); Nostra Universitat, de Santiago Rubio (Blasco Ibáñez-Ciutat Universitària, 1982); Cultura i incultura, d’Eduardo Guillem (Plaça de Jesús, 1985); Els bons modals d’ahir i de hui, de Julián García Madrid (Cedre-Explorador Andrés, 1995); i L’escola de la vida, de José Martínez Moreno (Barri Verge de la Fontsanta, 2000). L’any geofísic, dels germans Fontelles (Plaça del Mercat Central, 1958). Arxiu Joan Castelló Lli

331

Eureka, de Joan S. Blanch (Exposiciรณ-Misser Mascรณ, 2008). Foto Joan Castellรณ Lli

332

Aprendre amb falles infantils Les falles infantils també han complit amb la seua funció didàctica i, entre 1950 i 2016, han sigut al voltant de vuitanta les propostes que hem trobat que en els seus lemes porten la paraula educació, escola o altres relacionades en aquestes temàtiques, amb algunes propostes curioses per l’enfocament que plantegen creades per artistes de gran projecció com Joan S. Blanch, Ceballos i Sanabria, Bernardo Estela, Carlos Carsí, Guillermo Rojas, Enrique Gisbert Mir, Carlos Berlanga, José Manuel Felip Gómez, Santiago Ferrer Vicent, José Manuel Ribes López, Agustín Torralba Soto i Antonio Fornes Quijano, entre uns altres. Entre 1950 i 1980, ens trobem amb lemes com Cervantes en l’escola (Cuba-Pintor Gisbert, 1950), Pinotxo no va a escola (Sagunt-Ruaya, 1951), L’escola a través de les pel·lícules (Avellanes, 1959), Curs escolar (1963), Sempre plou quan no hi ha escola (Sevilla-Dènia, 1963), El tinter escolar (Arquebisbe OlaecheaGrup Túria, 1963), Com hui qui no corre vola, ja no cal anar a escola (Plaça de la Mercè, 1966), Burrologia escolar (Doctor Sumsi-Peris i Valero, 1967), Zona escolar (Mestre AguilarMatías Perelló, 1967), L’hora d’anar a escola (Dalt-Sant Tomeu), Jocs escolars, de Salvador Caballer Peris (Doctor Serrano-Carlos CerveraClero, 1975), L’escola, de Juan José Cebrián Zamora (Indústria-Sants Just i Pastor, 1980) i L’escola de la vida (Ceramista Ros-José María Mortes Lerma, 1982). L’escola, de Carlos Orts Doménech (Duc de Gaeta-La Pobla de Farnals, 2007). Arxiu Joan Castelló Lli.

333

La natura t’ensenya, de Francisco Mesado Poveda (Quart-Extramurs-Velázquez, 2014). Foto Joan Castelló Lli

334

A partir de 1990 ens trobem amb tres falles amb aquesta temàtica de la secció Especial: Xiquets, a escola, d’Enric Gisbert Mir (Monestir de Poblet-Aparicio Albiñana La Antiga de Campanar, 1999), La granja escola, de Bernardo Estela (Ceramista Ros-José María Mortes Lerma, 2003), que seria després profusament reproduïda en anys posteriors; i Un dia en la granja-escola, de Sergio Gómez Ferrer (Malva-Rosa-Ponz-Cavite, 2009). Trobem també propostes guanyadores com com L’escola de la vida, de Juan Carlos Molés (Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal, 1996), en secció Primera; L’escola, de Carlos Orts Doménech (Duc de Gaeta-La Pobla de Farnals, 2007), en secció Primera; Desperta, escola, de Francisco Belmar Caballero (Sagunt-Sant Antoni-Pare Urbano, 2012), en secció Tercera; i Escola polar, de José Manuel Felip Gómez (Lepant-En Joan d’Àustria, 2013), en secció desè-segona. En qualsevol cas, un dels artistes que més ha tractat els temes didàctics a les seues falles ha sigut Joan S. Blanch, amb propostes com Sabies que...? (Mossén Sorell-Corona, 1999), Llegir?... sempre! (Mercat Central, 2002), Fes un bon ús (Exposició-Misser Mascó, 2005), Eureka (Exposició-Misser Mascó, 2008), Menuda Odissea (Na Jordana, 2013) i Conviure (Na Jordana, 2014). Propostes destacades d’altres artistes han sigut: L’educació, de Carlos Berlanga Martínez (Puebla de Valverde-II República Espanyola, 2005); El primer dia de classe, de Sergio Amar Medina (Fra J. Rodríguez-Pintor Cortina, 2006); Després de l’escola, de José Luis Ceballos i Francisco Sanabria (Quart-Palomar, 2006); Després de classe vaig a…, de Sergio Amar Medina (Peu de la Creu-En Joan de Vilarrasa, 2006); Un dia d’escola, de Guillermo Rojas Vera (Bisbe AmigóConca, 2008); Vine papà, que jo t’ensenye, d’Agustín Torralba Soto (Francesc Climent-Uruguai, 2009); No feu l’animal i apreneu educació vial, de Carlos Carsí García (Salamanca-Comte d’Altea, 2010); Escola de pares, de Vicent Almela Caballé (Bosseria-Tossal, 2010); Escola d’inventors, de Santiago Ferrer Vicent (Francesc Climent-Uruguai, 2012); Escola de música, de Daniel Barea Ortiz (Plaça de la Tenda, 2013); La natura t’ensenya, de Francisco Mesado Poveda (QuartExtramurs-Velázquez, 2014); Després de l’escola, de José Corachán (Sants Just i Pastor-Serradora, 2015); i Escola d’espantar, de Miguel Balaguer Nieto (Doctor Manuel Candela-Beatriu Tortosa, 2016). Totes aquestes falles demostren una sensibilitat especial amb l’educació, sobretot en les falles infantils, una actuació digna d’elogi que cal sumar a altres facetes positives dels fallers: el seu treball per crear una consolidada trama social, la defensa dels valors positius de la tradició, la seua contribució a la integració de tots els estaments socials en la festa, la seua plena identificació amb causes humanitàries, l’impuls donat a la cultura festiva i la contribució al desenvolupament econòmic d’una artesania específica. Però el col·lectiu faller també manté tics de mala educació que hauria de revisar convenientment si vol superar amb èxit la prova de responsabilitat i convivència amb la resta de veïns: bandejar l’arrogància i prepotència davant la resta de veïns en realitzar les seues activitats més lúdiques, limitar l’excessiu soroll en les seues activitats a hores intempestives i tindre una actitud més acurada amb els residus generats per la festa.

335

Mestres de

Llibrets

Mestres de

Llibrets

Refundar els premis de la Generalitat als llibrets de falla Josep Lluís Marín Garcia Associació d’Estudis Fallers

Enguany serà l’edició que fa 25 dels premis de la Generalitat als llibrets de falla. Tècnicament, tal com resen les bases de la convocatòria, són unes ajudes o subvencions, a les quals les comissions de falla opten en règim de concurrència competitiva, destinades a “la promoció de l’ús del valencià en l’àmbit de les festes de les Falles”. És innegable l’aportació que els llibrets de falla fan a la difusió del valencià. En temps foscos de prohibicions públiques de la nostra llengua, la festa fallera va ser un dels llocs de pervivència i socialització en la llengua dels valencians, i els llibrets van ser un dels pocs textos escrits a què tenien accés els valencians. Cert que es tractava d’un àmbit restringit i tolerat perquè estava associat a uns usos informals, però, tot i això, permetia mantindre la presència del valencià en l’esfera pública. En el cas dels premis de la Generalitat, com a convocatòria pública que és, es regixen per la transparència i així les bases expliciten els criteris que la comissió tècnica ha d’aplicar per a estudiar i avaluar els llibrets que s’hi presenten: 1. Qualitat de l’edició: presentació i disseny, adequació lingüística, llenguatge inclusiu i originalitat (0-63 punts). 2. Continguts literaris: adequació i coherència de continguts, enginy i interés (0-60 punts). 3. Extensió de text escrit en valencià (0-40 punts) 4. Difusió del llibre: quantitat d’exemplars i difusió per mitjans electrònics (0-25 punts). 5. Publicitat en valencià (0-10 punts). Els premis de la Generalitat als llibrets de falla cumplixen 25 anys. Foto Joan Castelló Lli

338

Evidentment, quan es convoquen uns premis, sempre hi ha un interés per potenciar alguns aspectes concrets. D’entrada, es tractava d’aprofitar el potencial associatiu i l’impacte de l’àmbit festiu en la vida quotidiana dels valencians com un espai on poder treballar per a la promoció del valencià. A més, en el context en què van nàixer els premis de la Generalitat, es tractava també d’ampliar els reduïts límits geogràfics i lingüístics que marcaven els premis literaris existents fins a aquell moment, restringits pràcticament a l’àmbit de la ciutat de València i sotmesos a un model lingüístic secessionista i excloent. Tot i això, resulta obvi que l’objectiu estricte de fomentar l’ús del valencià en l’àmbit de les Falles ha quedat sobrepassat i que allò que perceben les comissions de falla participants és que es tracta d’una premis als llibrets de falla. És innegable que en el món de les Falles, l’establiment de premis (a les falles, a l’explicació i relació de la falla, al teatre...) ha tingut efectes directes a l’hora de (re)orientar les propostes creatives en els camps més diversos. L’eclosió de la falla artística a partir de l’establiment de premis a les falles en 1890, en detriment dels components crítics i satírics, o la conformació d’un cànon d’explicació de la falla en vers arran de la creació dels premis de Lo Rat Penat el 1903, són dos dels exemples més notables. De manera anàloga, al llarg d’estes 25 edicions, els premis de la Generalitat han impulsat o reforçat un model de llibret que ha tendit a fer de l’excés —siga editorial, de pàgines, de col·laboradors o de continguts— un tret distintiu. Al remat, una tendència a la monumentalitat, paral·lela a la que s’ha donat en el mateix cadafal faller.

És innegable l’aportació que els llibrets de falla fan a la difusió del valencià. Foto Joan Castelló Lli

339

Triomfadors de 2012: La Malva d’Alzira, Mocador de Sagunt i Borrull-Socors de València. Foto Joan Castelló Lli

Tot i això, passats 25 anys de premis, es pot fer un balanç positiu en línies generals. Els llibrets han fet un salt qualitatiu important i cada volta són més les comissions que es mostren inquietes en este camp, amb propostes originals. Es creen equips i delegacions de llibrets en les comissions, algunes de les quals s’especialitzen en este camp. Al llarg d’estos anys, el concurs de llibrets de la Generalitat ha permés articular un espai comú en el territori de la València fallera, ja que és l’únic concurs faller de caràcter públic en què poden participar les comissions de totes les comarques per igual. A més, ha contribuït a crear una xarxa de comissions interessades per fer del llibret un producte literari i editorial de qualitat, a partir de la qual han vist la llum iniciatives com la Mostra de Llibrets de Falla (2006) o els Premis de les Lletres Falleres (2012). Però en este balanç hi ha també la sensació d’haver complit un cicle. Actualment són molts els ajuntaments, institucions i juntes locals que entreguen els seus propis premis, alguns dels quals premien específicament la promoció del valencià. Potser caldria reorientar el focus del concurs, entenent que la promoció del valencià és un fet intrínsec a la publicació dels llibrets que es presenten i centrar la mirada en el llibret com a producte editorial complex i creatiu.

340

És així com haurien de perdre pes els elements quantitatius, com ara el nombre de pàgines o el nombre d’exemplars editats (sobretot quan els mecanisme de distribució i lectura han canviat tant en estos anys, amb el pas del paper al llibre electrònic o la distribució de llibrets per les xarxes), o reconsiderar el pes de la publicitat (actualment un objectiu lloable com és promoure l’ús del valencià entre empreses i anunciants es convertix en una penalització per a aquells que opten per cuidar i fer-lo més atractiu el llibret eliminant-ne la publicitat). Dit d’una altra manera, si es tracta de premiar aquell llibret que promoga més el valencià, caldria premiar el llibret que més gent puga llegir, i potser llija més gent un llibret de format menut que no un llibret amb un nombre excessiu de pàgines. I si de llibrets parlem, també caldria qüestionarse si no hauria d’exigir-se una coherència entre el contingut de la publicació i el contingut de la falla a la qual, en teoria, hauria d’acompanyar. Fins i tot, hauria de tindre’s en compte la progressiva incorporació d’il·lustradors o la creixent importància del disseny Arribats a este punt, vista l’evolució formal i de continguts dels llibrets, així com l’aparició d’iniciatives complementàries que posen l’èmfasi en la complexitat d’estes publicacions, potser ha arribat el moment de refundar estos premis. Sense menystenir el seu paper difusor i promotor del valencià en l’àmbit faller, caldria fer un pas més enllà i plantejar uns premis que tingueren una visió més global del llibret com a producte editorial i creatiu. Que els tractara com una publicació homologable a les de qualsevol altre àmbit, partint de les especificitats òbvies, tenint en compte aspectes qualitatius i relegant els quantitatius. Fins i tot, en esta nova orientació, podríem arribar a plantejar-nos si el concurs no podria tindre un plantejament més transversal dins de la mateixa Generalitat, amb la participació d’altres instàncies com ara la Direcció General del Llibre. En definitiva, és hora de plantejar-se una visió més ambiciosa del concurs de llibrets de falla, que responga als canvis experimentats en l’últim quart de segle i que supose un impuls per a obrir nous camins a la producció literària, plàstica i editorial de les comissions falleres i els seus col·laboradors.

Els llibrets de la falla Raval manté una coherència entre el contingut de la publicació i el contingut de la falla. La falla Raval recollint el premi de 2016. Foto Joan Castelló Lli

341

Mestres

El verí llibreter de La Malva

Llibrets

Miguel Ángel Martínez Tortosa Coordinador del llibret de La Malva

Repetit fins a la sacietat es diu que la falla es crema i allò que perdura viu és el llibret. Res he de descobrir sobre aquesta qüestió, el que sí puc afegir és, el nostre punt de vista, viscut en primera persona, sobre el reviscolar i la revalorització del llibret de falla des de fa ja uns anys. Un fet indiscutible que marca d’una manera ferma cada any aquesta evolució i millora, és la convocatòria per part de la Generalitat Valenciana dels Premis a l’Ús i Normalització del Valencià en els llibrets de falla, ara fa 25 anys. De poder vore el resultat d’aquest fet, estic segur que Bernat i Baldoví se sentiria confortat al poder comprovar com han passat aquells fulls explicatius del monument faller a convertir-se en vertaderes joies literàries amb un disseny, maquetació, fotografia i impressió dignes d’una publicació professional. Però d’allò que els he vingut a contar en el present article no és de la història del llibret i sí, la proposta apuntada pel bon amic Joan Castelló sobre el Tro d’Avís, el llibre de La Malva i els seus inicis i desenvolupament. Corria l’exercici 88-89 i després dels quatre primers anys d’existència i adaptació al món faller alzireny de la nostra comissió, prenia la presidència de La Malva un entusiasta José Manuel Rubio qui en Coberta del Llibret de La Malva de 1994. Arxiu Falla La Malva.

342

companya meua com a secretari, capgiràrem la falla. Cal dir que La Malva, en aquells temps comptava amb tant sols 29 fallers però això sí, una de les primeres metes que ens posàrem davant de tot fou fer un llibret de falla. Amb molt de treball i sacrifici tiràrem endavant aquella primera publicació. Per tal d’assessorar-nos i poder xafar sobre bon terreny ens deixàrem aconsellar pel bon alzireny i millor faller Salvador Andrés i Pascual. Recorde perfectament com era aquella primera joieta nostra. Llibre en format menut, típic del que és feia per aquells anys, en el qual els poemes, les fotos de les falleres, els esborranys dels monuments i les seues explicacions anaven acompanyats d’algun article literari i la publicitat. Com que la feina estava feta, era normal que decidírem presentar-nos al concurs local de llibrets de falla que cada any organitza la Junta Local Fallera d’Alzira. La sorpresa va ser gran per a tots, ja que aconseguírem el tercer premi, cosa inimaginable per a una falla tan modesta com la nostra en aquells temps. Encoratjats pel resultat obtingut, la nostra falla ja no ha deixat cap exercici de traure al carrer el seu llibret. Ben cert és que l’exercici següent tot i que el nostre llibret era per a nosaltres millor, no ho va considerar així el jurat i va ser l’única vegada que hem participat en un concurs de llibret i La Malva no ha obtingut premi. L’exercici 92-93 férem un llibre per a commemorar el 750 aniversari de la conquesta d’Alzira per part del Rei en Jaume. La publicació era amb forma de pergamí, encunyat i en la coberta estava reproduïda la firma reial lacrada. Estaven confeccionats a mà un per un i lligats amb fil d’or en el casal de la falla pels mateixos fallers i el format era ja en format gran. Una vegada en el carrer el llibre, ens vam assabentar que la Generalitat Valenciana havia convocat uns premis per a l’Ús i la Normalització del Valencià, però, està clar, havien d’estar escrits en valencià normatiu i, nosaltres, tot i publicar els escrits en valencià, no els corregíem. De pressa i corrent el presentàrem a València sabent que no teníem massa opcions per culpa de la llengua. A Alzira ja havíem guanyat l’any anterior el primer premi i repetíem també en esta ocasió. La grata sorpresa ens va vindre des de València quan ens van concedir un sisè premi. Coberta del Llibret de La Malva de 2012. Arxiu Falla La Malva.

343

Coberta del Llibret de La Malva de 2013. Arxiu Falla La Malva.

Havia nascut sense adonar-nos la màgia del llibret de La Malva i en tan poc de temps ens havia entrat de ple el verí llibreter que ja no l’hem deixat fins hui. L’any següent en 1994 aconseguírem per primera vegada el primer premi en aquest concurs. Després vam repetir premi en 2004, 2007, 2009, 2011, 2012, 2015 i 2016. Cal remarcar que La Malva és la comissió fallera de tota la Comunitat que ha obtingut premi en totes les edicions del concurs des de 1993. A més d’eixos huit primers llocs comptem amb sis segons, tres tercers, dos cinquens, un sisé, dos setens, un desé i un catorzé. Com a peculiaritat especial en La Malva vam decidir en 2006 donar-li un nom genèric a la publicació, un nom que anunciaria de forma imminent l’aparició del llibret però, sobretot, l’arribada de les festes falleres i d’ací naix el “Tro d’Avis”, el llibre de La Malva. Però no tot va ser senzill en els seus inicis; la veritat siga dita, és que en un primer moment va ser difícil convéncer la gent intel·lectual que s’apropara a un llibret de falla. Molts recels marcats per part d’aquesta gent que veia les falles com una manifestació cultural poc cuidada que tenia un embolic molt gran en la llengua utilitzada i sobretot amb una tendència política que venia arrossegant-se des de molts anys. La llista de col·laboradors que literàriament han fet créixer el llibret és importantíssima, tant a nivell local, comunitari, com nacional; periodistes, llicenciats, escriptors, universitaris, poetes, editors, pintors, dibuixants, etc. han fet possible que la cultura s’acoste a una publicació menor com és considerada el llibret de falla.

344

En tots aquestos anys dos persones has sigut claus en l’evolució del llibre de la Malva, Josep Ballester Roca i Josep Antoni Fluixà, dos poetes alzirenys que en diferents etapes formaren i formen la peça clau de la nostra publicació perquè esta puga eixir cada exercici. En el llibret de La Malva hem fet quasi de tot, des de confeccionar full a full en el casal, muntar manualment els fotolits en el taller de Piera, foradar els llibres per a després nugar-los amb fil d’or, de palomar o amb la cinta de la senyera, fins i tot dibuixar a mà una lletra capitular per culpa d’una errada en la impressió. Hui ens hem convertit en un model que s’ha de seguir dins dels llibrets de falla, ens intenten imitar en moltes poblacions, hem creat una marca de la qual els fallers de La Malva ens sentim molt orgullosos i, sobretot, en aquestos anys hem fet molts amics de nord a sud de la Comunitat Valenciana. Som impulsors i creadors de la plataforma Lletres Falleres formada per comissions, associacions i entitats preocupades a millorar el llibret de la falla, però sobretot, a defensar la nostra llengua. Tot açò ha estat la història del nostre llibret, cada any un, cada any diferent, cada any millor, cada llibre una obra d’art destinada no sabem a quin lloc, però cada Tro d’Avís... el millor avís de La Malva.

Coberta del Llibret de La Malva de 2015. Arxiu Falla La Malva.

345

El llibret de la falla Corea: Una Mestres revolució conceptual i estètica de

Llibrets

Pasqual Molina President de l’Associació Cultural Premi iaraní de Gandia Membre de l’Associació d’Estudis fallers

Corea és un barri de la ciutat de Gandia, el qual deu el seu nom a una broma fallera1. El barri va plantar falles, esporàdicament, als anys trenta i als anys quaranta i ho fa, ininterrompudament, des de la seua reconstitució en l’exercici 1949-502. La falla ha publicat un llibret des de 1975, amb el contingut i el continent clàssics dels llibrets de les falles gandianes. Amb el llibret de 1994, la Falla de Corea va iniciar una revolució conceptual i estètica, la qual, tot i que d’inici fou rebutjada pels qui consideraven que el llibret sols havia de ser servir per a l’explicació de la falla, després, fou poc a poc acceptada i adoptada per les falles gandianes i, més tard, per bona part dels llibrets de les falles de la Comunitat Valenciana. El llibret de Corea ha concursat, des de l’inici, en els premis de la Generalitat Valenciana. Sempre ha estat en el top ten dels premiats, sovint en el pòdium i l’any 2006 en el primer lloc. Estes línies són un breu apunt històric escrites en primera persona. Comprenen el període des que vaig arribar a viure al barri, als anys cinquanta del segle passat, fins que vaig deixar de tindre responsabilitats directes en la comissió, l’any 2008.

El barri

Coberta del llibret de la Falla Corea, 1994. Arxiu Pasqual Molina

Pasqual Molina. “El barri de la Falla de Corea”. Llibret de la Falla de la Sagrada Família “Corea” 1999. Cinquanta anys de Falla, pàg. 106-109. Salvador Rovira: “Una història de la Falla de Corea”. Llibret de la Falla de la Sagrada Família “Corea” 1999. Cinquanta anys de Falla, pàg. 110-116. Ignasi Mora: “Retratos de una ciudad. Introduccion”. Gandia 1981-1980. Jose Miguel Borja i Ignasi Mora, pàg. 44. 4 Josep Camarena: “Panorama de un siglo”. Gandia 1981-1980. Jose Miguel Borja i Ignasi Mora, pàg. 14 i 16. 1 2 3

346

A principis d’aquells anys cinquanta, la línia del ferrocarril GandiaDènia, construïda pel Marques de Campo i inaugurada el 18833 4, separava la ciutat ducal d’un grup de cases unifamiliars que s’anaven

construint, lentament, cap a l’horta i la mar. A l’altra part de la via. Era el barri de l’Estació. La via separava, nítidament, la ciutat, amb tot l’equipament urbà propi de l’època, del barri quasi marginat, sense clavegueram, sense aigua corrent i amb escassa il·luminació als carrers. El 1954, les missions catòliques afavoriren la instauració d’una parròquia sota l’advocació de La Sagrada Família5. L’any 1957 jo vaig arribar a viure al barri, a les cases noves que el Règim havia construït enmig dels horts.

La falla El 1950 es plantà al barri una falla amb la denominació oficial de Falla de la Avenida Calvo Sotelo i adjacents i amb el nom popular de Falla de l’Estació. La va fer l’artista, veí del barri, Gonzalo López Rancaño i va guanyar el primer premi de les falles de Gandia d’aquell any. Abans hi ha datades d’altres falles plantades. Els anys 1935 i 1936, amb el nom de la Falla de la Avinguda del Capità Galán i els anys 1943 i 1944 amb el nom de Falla de l’Estació6. El dia 16 de març de 1947, el president de la recentment creada Junta Local Fallera de Gandia, va fer, des de l’emissora EAJ-23 de Radio Gandia, una crida al veïnat i als pobles del “districte” perquè participaren en les festes josefines7. A l’any següent, el 1948, Radio Gandia va encetar uns espais radiofònics que foren molt populars: les emissions falleres, en les quals, cada dia, una comissió disposava d’un temps en antena en el qual, des de l’enginy i la gracia, es criticava i denunciava tot tipus de situacions i, des de la formalitat, s’enaltien les reines falleres que és com a Gandia s’anomenen les falleres majors de les comissions. Als inicis dels anys cinquanta la guerra de Corea estava en el seu punt més àlgic. Tots els dies la radio se’n feia ressò. El paral·lel 38 era la línia divisòria entre les dues parts que havia sigut repartit el país desprès de la segona guerra mundial i de l’eixida dels japonesos: Corea del Nord i Corea del Sud, a les quals donaven suport material i bèl·lic dos blocs clarament diferenciats: el comunista i el capitalista. El paral·lel separava, clarament, dues situacions socials: la del Sud, rica i amb totes possibilitats de desenvolupament capitalista i la del Nord, sota la pressió comunista amb totes les “mancances” inherents. El paral·lel 38 marcava les diferencies. En una de les primeres emissions falleres que va fer la Falla de Calvo Sotelo, segurament l’any 1952, els fallers es queixaven, amargament, de les mancances que sofrien els habitants del barri situat l’altra part de la via i comparant, simbòlicament, la línia del ferrocarril amb el paral·lel 38 una veu esgarrada cridà: “És que els veïns d’este barri som de Corea del Nord o què? El dia següent en l’emissió de la Falla del Prado, una altra veu es burlava “d’eixos coreans que es queixen de tot!” El nom de Corea i el de coreans s’expandí, com la pólvora, per tota Gandia. De rés valgueren les diatribes i súpliques llançades des del púlpit per Josep Meliá, el primer rector de la parròquia instaurada uns mesos després, exhortant els feligresos perquè nomenaren el barri com el de La Sagrada Família. Corea fou des d’aquell moment de l’emissió fallers del Prado el nom popular del barri i Corea és, des de 1979, el nom oficial del barri dintre de la demarcació de la ciutat ducal. Hui és el més poblat amb més de dotze mil habitants. 5 Joan Climent. “L’Estació, barri, topònim històric”. Pasqual Molina. 50 anys, 1954-2004. Llibre del cinquantenari de la Germandat “Santísimo Cristo de las Angustias” de la Parròquia de la Sagrada Família (Gandia), pàg. 97. 6 José Lloret i JJ. Coll. Historia de las Fallas de Gandia, pàg. 57-58, i 65-66. 7 JJ. Coll Fornés: 50 años de Radio Gandia, pàg 69.

347

I Corea és des d’aleshores el nom popular de la falla que s’ha plantat, tots els anys, ininterrompudament, en l’antic barri de l’Estació8. Jo hi soc faller des de l’any 1985, ara en soc un faller de quota però hi he sigut arxiver, vicepresident primer i director editorial del llibret de Corea.

Les Falles a Gandia A Gandia es planten falles des de finals del segle XIX9. Segur que les primeres s’erigiren a imitació de les de València i, probablement, per l’iniciativa d’algun Pep, de família benestant, per a celebrar el seu sant. La història conta que el 1928 es va plantar una falla a iniciativa d’un grup de socis del Foment d’Agricultura, Indústria i Comerç i que, a partir d’este any, es tornaren a plantar falles a Gandia, fet conegut com la segona època de les falles gandianes10. Durant la Segona República 1934-35 es creà el Comitè Fallero11. El 3 d’agost de 1946 degut que les Falles de Gandia havien sigut declarades Festa d’Interés Artístic Nacional es feu necessari la creació d’un organisme que s’encarregara de “Coordinar i lligar el treball de totes les comissions en mires al bé comú, solucionar divergències, recaptar fons i qualsevol tipus d’activitat que comportara fer honor a la distinció Ministerial”12. A Gandia les falles són prolífiques en l’organització d’activitats i molt participatives socialment perquè la ciutat dona la possibilitat que la major part dels actes siguen viscuts, a l’uníson, per tota la ciutadania. De totes les activitats que fan les falles hi ha dues que son d’obligat compliment per a les comissions: Han de plantar una falla i han de publicar un llibret. El llibret a Gandia és una activitat obligatòria que han de fer les comissions anualment!

Els Llibrets a Gandia En la capital de la Safor es té noticia de llibrets publicats en diversos anys. El primer d’ells està datat el 1904 i va ser publicat per la comissió de la Falla del Carrer Machor13. El 1976 s’instaurà el premi al millor llibret de les falles gandianes. L’any següent se li donà el nom de Premi Lluís Català14 en memòria d’este editor i poeta que tenia una impremta en el carrer Major, amant de la publicació de literatura festívola. Les bases del premi atorgaven una notable puntuació, el setanta per cent, a l’explicació en vers de la falla (es valorava, especialment, la quantitat i varietat de versos emprats!) i el trenta per cent final avaluava el que en les bases s’anomenava “la resta”, apartat en el quedaven incloses les poesies dedicades a les reines falleres i alguna, escassa, col·laboració literària. La primera edició del premi al millor llibret de les falles gandianes la va guanyar el llibret de la Falla de la Barriada de la Sagrada Família “Corea”, l’autor del qual va ser Vicent Ribes.

El Llibret de la Falla de Corea El llibret de la Falla de Corea va ser, durant molts anys, fins el 1997, la labor solitària de don Vicent Ribes, el secretari perpetu de la comissió. Seguia un model tradicional: el format de la caixa era el que millor aprofitava la superfície de les Pasqual Molina. “El barri de la Falla de Corea”. Llibret de la Falla de la Sagrada Família “Corea” 1999. Cinquanta anys de Falla, pàg. 106-109. José Lloret i JJ. Coll. Historia de las Fallas de Gandia: Los antecedentes, pàg. 33-37. JJ. Coll Fornés. Les Falles fundacionals de Gandia. Coedició CEIC Alfons el Vell-Junta Local Fallera de Gandia-Associació Cultural “Premi Iaraní”. 11 José Lloret i JJ. Coll. Historia de las Fallas de Gandia: 1934-1935: “Se constituye el Comite Fallero”, pàg.57. 8 9

348

raimes del paper de la impremta (17 x 24 cms), s’imprimia en paper couché, amb una font del tipus Times New Roman o similar i les fotos apareixien en blanc i negre; l’explicació tractava d’adequar-se al que representaven els monuments i les escenes de la falla major i la infantil, que els artistes havien presentat a la comissió i l’autor construïa les histories al seu lliure albir, les quals cavalcaven als muscles de tot tipus de varietat de versos intentant que l’explicació s’allargara el més possible, perquè, aleshores s’avaluava molt, per a la consecució del premi, la varietat i l’extensió de versos emprada. La publicitat, alguna d’elles feta a dues tintes, apareixia de manera anàrquica enmig de la salutació del president, de les fotografies de les reines i dels sonets que solia composar Vicent Ribes en el seu honor. El 1994, de la mà de Jordi Garcia Polop i de Pasqual Molina es produeix una revolució estètica i conceptual del llibret de la Falla de Corea. En l’editorial s’hi llegia: “Aquest Llibret suposa un repte. Els fallers de la Falla Barriada Sagrada Família “Corea”, capdavanters al llarg del temps de tantes iniciatives artístiques, relacionades o no amb el món de les Falles, inicien una nova singladura amb aquesta publicació. Per primera vegada la confecció del mateix es realitzada pels fallers. Amb molta il·lusió textos, imatges i maqueta s’han fos amb la idea de crear un llibret fet a la nostra mesura. Un llibret que vol adoptar en la forma i en la confecció una idea de futur. L’era de l’ordinador entra en la falla per la via del nostre Llibret”15. La portada la va fer Vicent Lorenzo, l’afamat cartellista de Valencia i, per primera vegada, la portada i la contraportada formaren una sola entitat harmònica en la maquetació perquè es va decidir eliminar, amb prou rebombori amb l’anunciant, la clàssica publicitat que havia tancat, durant molts anys, la contraportada del llibret coreà. El Llibret va ser presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana a la promoció de l’ús del Valencià, creats l’any anterior i va obtenir el tercer premi. Jordi Garcia Polop era gendre de Vicent Ribes. Era professor de dibuix d’Institut i, aleshores, ja era un avançat dominador dels ordinadors, del disseny gràfic i de la tècnica de la maquetació. Havia col·laborat amb el seu sogre fent les portades del llibret de Corea des de 1986. El canvi i la seua aportació més destacada d’inici va ser la introducció d’un nou format pel llibret, quadrat, amb una caixa de 20,5 x 20,5 cms, la qual cosa provocà el desassossec de l’àrea econòmica de la comissió perquè, amb este disseny, es malbaratava molt de paper en l’impremta; va introduir la utilització de diferents tipus de paper per a les diferents seccions del llibret i diferents tipus de fonts per a cadascunes de elles. Garcia Polop apostà forçament per la fotografia i pel color. El 1998, s’incorporen a la Delegació del Llibret Vicenta Llorca i Suso Monrabal. Josep Enric Gonga arreplegà el testimoni de l’explicació de la falla que fins eixe moment havia fet don Vicent Ribes. Eixe any el llibret, amb el mateix format quadrat, incorporà les “tapes dures” de la portada i contraportada i, a més a més, la publicació es va dividir en dues clares seccions: el llibret de la Falla gran que se obria i la lectura del qual s’iniciava per la portada clàssica i el llibret de la Falla infantil, el qual se obria i s’iniciava la lectura per la part contraria, és a dir, per la contraportada clàssica. Aquesta nova concepció estètica va impactar forçament en el món editorial dels llibrets de Gandia i en els de la Comunitat quan el veien concursant en els premis de la Generalitat Valenciana. Pasqual Molina. Revista “Les Falles de Gandia”. Òrgan d’expressió de la Junta Local Fallera de Gandia. “Pepito” Segona època. Any VII. Número 47. Novembre de 1996. Acte d’inauguració del cinquanta aniversari de la Junta Local Fallera de Gandia. José Lloret i JJ. Coll. Historia de las Fallas de Gandia. “Relasió i explicació de la Falla que se instala en lo carrer Machor”, Pàg. 38. 14 Ignasi Mora: “Retratos de una ciudad. Introduccion”. Gandia 1981-1980. Jose Miguel Borja i Ignasi Mora, pàg. 81. 15 Editorial. Llibret de la Falla Barriada Sagrada Família “Corea”. Any 1994. 12 13

349

De la mà de Pasqual Molina aparegué el canvi en el contingut de llibret. Era un metge cirurgia gandià, qui aleshores no acceptava que el llibret sols servira per a l’explicació en vers de la Falla, doncs pensava que podia ser un admirable vehicle de transmissió de la Cultura Valenciana escrita en la nostra Llengua. Molina considerava fonamental l’apropament el món de la Cultura literària a les pagines dels llibrets gandians, eixa Cultura que sempre havia mirat els fallers per dalt del muscle. Molina sabia que els llibrets de Gandia albergaven, de tant en tant, articles de reconeguts escriptors i poetes que passaven totalment desapercebuts per l’escassa tirada editorial (400-500 llibrets) i per l’escassa difusió ja que els llibrets sols es repartien entre els membres de la comissió i els anunciants comercials. Pasqual Molina volia traure’ls a la llum, per això, aleshores, fundà, el 1995, l’Associació Cultural “Premi Iaraní”, la qual tenia com a objectius: “La promoció i el patrocini de la literatura i de les publicacions en llengua valenciana sobre la festa de les falles i la promoció i patrocini de les activitats culturals relacionades amb la festa fallera”.16 D’immediat va crear el Premi Iaraní, el qual guardonava el millor article escrit en Valencià que tractara sobre el món de les Falles i estiguera publicat en un llibret de falla. La primera edició es va convocar per a les falles del 1996. Guanyà l’article “Músic pagat no fa bon so” de Tomàs Llopis Guardiola publicat en el llibret de la Falla de la Sagrada Família “Corea” Encara que l’Associació Cultural tenia caràcter particular, la pertinença de Pasqual Molina a la Falla de Corea i la seua implicació directa en el llibret, propiciava que el Premi Iaraní fora associat a l’àrea d’influència del Llibret de la Falla de Corea. El mateix va ocórrer, quan el 1998, l’Associació Cultural “Premi Iaraní” creà el Premi de poesia “Joan Climent” per a potenciar la poesia que es publicava en les falles de les Comarques Centrals Valencianes. Els dos premis, el Iaraní i el Joan Climent tenen un quadre d’honor d’escriptors i de poetes guanyadors que impressiona. El Iaraní es va patrocinar durant 10 anys (1996-2005), el Joan Climent encara està en vigor i camina cap a la XVI ena edició. Gil-Manuel Hernández i Martí escrivia: “Sens dubte la labor dels dos premis de l’Associació Cultural “Premi Iaraní” ha estat exemplar i fecunda i ha marcat un punt de referència en el conreu de la literatura i de la Cultura fallera”.17 Des del moment del canvi conceptual el Llibret de Corea incorpora a la seua edició anual algunes novetats: Un Monogràfic en el qual foren convidats a escriure els autors més celebrats en cadascuns dels temes que s’hi tractara; una Antologia poètica en la qual han sigut convidats a participar el poetes més considerats de tot el territori de nostra parla comuna i un espai d’Opinió i Literatura. Entre els monogràfics: “Les Comarques Centrals Valencianes: Mites i Festa” (2000); “Gandia, pedra sobre pedra” (2001); “Els Borja a Gandia”(2002); “Paisatges de l’aigua” (2003); “Els escuts fallers de Gandia” (2004); “Els ninots indultats de Gandia” (2005). Entre els poetes: Maria Josep Escrivà, Marc Granell, Àngels Gregori, Ramon Guillem, Tomàs Llopis Guardiola, Josep Lluis Roig, Isidre Martínez Marzo, Joan Navarro, Teresa Pascual... Associació Cultural “Premi Iaraní”. Registre d’Associacions culturals de la Generalitat Valenciana. Registre d’Associacions culturals de l’Ajuntament de Gandia. Gil-Manuel Hernández i Martí. “El Premi Iaraní: un pont entre cultures”. Deu anys de Premi Iaraní. Col·lecció Quaderns Comarcals, núm. 21. CEIC Alfons el Vell. Organisme Autònom de l’Ajuntament de Gandia.

16 17

350

Entre els autors col·laboradors habituals: el teòleg escolapi Enric Ferrer Solivares, el professor Gabriel Garcia Frasquet (director del CEIC Alfons el Vell), Gil-Manuel Hernández Marti (president de l’Associació d’Estudis Fallers), Salvador Rovira (director del Museu Arqueològic Nacional a Madrid), Josep Lluís Marin, Lluís Mesa, Francesc Polop, Marisa Falcó, Paco Pellicer, Jesús Català (membres de l’ADEF de Valencia), Joan Climent, Alvar Garcia (director de l’IMAB de Gandia), Ignasi Mora, Emili Selfa... El Llibret infantil ha inclòs tots els texts guanyadors del Concurs de Narrativa Infantil “Vicent Ribes” des del 1998. La responsabilitat de l’àrea del Llibret de Corea ha descansat sobre uns fallers que han conformat en grup de quatre a sis membre la delegació anual del llibret: Jordi Garcia Polp, Pasqual Molina, Vicenta Llorca, Suso Monrabal, Joan Iborra, Mara Ribes, Laura Molina, Manolo Boronat i Eduard Montoro, qui era l’encarregat de fer el resum de totes les activitats fetes l’exercici anterior. En els últims anys, fins el 2008, en el qual acaba el període que estudia este article, hi va existir la figura de director editorial que foren alternativament, Vicenta Llorca i Pasqual Molina. Cal destacar la importància del delegat de publicitat que va ser en els darrers anys Paco Bonet, des de 1996 s’incorporà la Guia Comercial en un apartat al final del llibret i s’ha procurat que les publicitats anaren escrites en valencià. I per damunt de tots, aquells que continuaren la tasca de fer l’explicació de la Falla: Josep Enric Gonga i Salvador Bolufer.

Coberta del llibret de la Falla Infantil de Corea, 2009. Arxiu Falla Corea

351

El premi de la Generalitat Valenciana El llibret de la Falla de Corea s’ha presentat a totes les convocatòries del premi a la promoció de l‘ús del valencià que atorga la Conselleria d’Educció de la Generalitat Valenciana. Des del 1993. Sempre ha estat en el top ten dels llibrets guanyadors, sovint en el pòdium i l’any 2006 en el primer lloc. Els tres últims anys, en els quals vaig tindre la responsabilitat editorial del llibret de Corea, l’equip estava conformat per Vicenta Llorca, Laura Molina i Manolo Boronat. L’explicació va ser de Salvador Bolufer; els dibuixos de l’explicació de la Falla de Alexandre Segui; la publicitat de Paco Bonet i el disseny i la maquetació obra de Raül Todoli, de Erretepe Estudi de Creació. L’any 2005 rebérem el quart premi de la Generalitat Valenciana. L’any 2006, el primer

Coberta del llibret de la Falla Corea, 2006. Arxiu Pasqual Molina

premi i l’any 2007, el segon premi. El llibret del 2006 fou nomenat el primer llibret visual, en ell es publicaren 32 fotografies de Jarque, en el nomenat “Especial Jarque” i foren convidats trenta dos amics poetes i escriptors a que ens feren una reflexió sobre el que els deien aquelles fotografies. En el llibret del 2007 es presentà un projecte original i innovador: “El correu de les Arts” en el qual utilitzant la poesia com a fil connector es va establir una correspondència entre cadascuna de les belles arts, superiors i inferiors, i entre cadascuna de les arts plàstiques, amb un 18 19

352

Coberta del llibret de la Falla Corea, 2008. Arxiu Falla Corea

Pasqual Molina: Editorial. Llibret de la Falla Barriada Sagrada Família “Corea”. Any 2007, pàg. 6. Pasqual Molina: Llibret de la Falla Barriada Sagrada Família “Corea”. Any 2007. “Comiat”, pàg. 125.

resultat sorprenent. Es llegia en l’editorial: “Amb aquest tipus de comunicació inèdita, continuem amb el concepte, iniciat l’any passat, de llibre visual i amb la nostra filosofia d’aprofitar les seues pàgines com a vehicle divulgatiu de la Cultura en llengua valenciana”18 En una de les seues últimes pàgines sota el títol de : “Comiat” una fotografia de Pasqual Molina, Vicenta Llorca, Manolo Boronat, Laura Molina i Paco Bonet, amb els dos banderins dels primers premis de la Generalitat i de Gandia del 2006 deia a peu de foto: Ja està! Faena feta! Fins ací hem arribat. Ens proposarem canviar el concepte del llibret. Hem treballat de valent. Hem tingut suport i estem contents. El futur dirà. Mentrestant, el passat immediat i el present deixen penjats en les parets del nostre Llar infinitat de premis i de guardons. Gràcies als fallers de Corea per deixar-nos portar endavant aquest propòsit. És arribada l’hora del relleu!19

Dedicatòria Este article està dedicat a tots els que treballaren, de valent, en els llibrets de la falla de Corea i que no han vist el seu nom reflectit en ell. I a tots els fallers coreans amb els seus presidents al capdavant que admeteren que el llibret tinguera el mateix pressupost que el monument faller.

Coberta del llibret de la Falla Corea, 2007. Arxiu Falla Corea

353

Mestres de

Llibrets

Amb dosis de Verí (del Foc) este llibre és letal! Rafa Tortosa Garcia Director d’El Verí del Foc

Corria l’any 2002... i corríem nosaltres. Des de les portes de l’obrador dels Mateu, lloc on romania l’antiga impremta de Blai Bellver, al número 16 del carrer de Vallés, Guillem Pérez i Rafa Tortosa, amics de batalletes i batallotes culturals, iniciàvem una carrera a contrarellotge que ens conduïa a les antigues oficines del PROP, a l’avinguda de Selgas Marín. El recorregut es podria traçar en menys de cinc minuts, fins i tot ens podria sobrar algun, però el rellotge marcava 13:55h. Calia lliurar els deu exemplars de la nostra edició anual per al concurs de llibrets de falla per la promoció del valencià. Aquell 2002 n’era significant, doncs havíem apostat per un nou producte i teníem la il·lusió de presentar-lo al concurs convocat per la Conselleria de torn. Havíem treballat moltes nits amb la intenció d’aconseguir un llibre que entrara per la vista, amb una bona cura gràfica i unes remarcades pretensions: producte fresc i lleuger. I sempre amb l’intent de carregar un contingut ple de sàtira, posant especial interés en l’explicació de la falla a la qual es van dedicar més pàgines amb el recurs de l’humor. Este canvi estètic del llibret és promogut principalment per Covanegradisseny, equip que cuidarà la maquetació i coberta de la publicació, combinant frescor gràfica amb serietat. El llibre de les falles de 2002 es presentava com una televisió, amb la crítica englobada dins del teletext, els articles d’opinió dins de Documents TV a més Llibret de la Falla Juan Ramón Jiménez de Xàtiva, 2002. Arxiu Rafa Tortosa

354

de l’apartat La falla nostra, el qual s’ha mantingut fins a l’actualitat. El llibre —la televisió— era presentat junt un comandament a distància, que desplegant-lo, s’hi trobaven els versets de les explicacions de les falles, i dins d’una bossa d’estes que posa molt fràgil. El resultat del llibre va ser un èxit. Els premis... la satisfacció d’haver aconseguit l’objectiu que s’hi proposava i una carrera, que a pesar d’arribar a hora, no va obtenir cap recompensa. Esta és la primera participació seriosa als premis de la Generalitat per la promoció i ús del valencià per part del llibre de la falla JRJ. En la memòria queden records d’anys passats amb projectes d’escasses pretensions, on només arribàvem a temps de presentar la maqueta que exigia el concurs, amb la inclusió dels textos i de les imatges a editar, doncs els llibres de Xàtiva han assumit la tradició d’esperar a última hora. I amb esta tradició passaren els anys en què el llibre, encara que s’hi tenien serioses ganes de voler participar, no arribava mai a temps de ser lliurat dins del termini. I és que la relació amb els premis de la Generalitat —motiu d’este escrit— va tardar a quallar. Com veurem més endavant, fins al 2008 no es tornarà a participar, un retorn replet d’èxits perquè s’aconseguí obtenir el 20é premi. I al nomenat llibre de 2002, li segueixen dues publicacions bolcades en les explicacions de les falles amb l’aparició de textos suplementaris, d’aspecte satíric, que van reforçar les intencions dels cadafals fallers. La publicació de 2003 aconseguirà el Premi Cudol al llibre més satíric gràcies a les pàgines dedicades a l’explicació de la falla, a més del 2n premi al llibret. El llibres de 2003 i 2004, tindran la intenció de crear un llibre amb una temàtica de què parlar: la crítica i els mitjans de comunicació, respectivament, i ja veiem com les col·laboracions literàries estan relacionades amb esta temàtica, la qual encara està lluny de la dels cadafals fallers. Els anys 2005 i 2006 segueixen un camí semblant encara que en menor mesura. Cal subratllar amb retolador fosforito l’any 2007, atès que va ser el punt de partida d’El Verí del Foc, fet que provocarà l’aparició del format actual del llibre de la falla JRJ. Iniciat l’exercici faller es proposa el format de realitzar dos volums. Era un projecte que durant els anys embrionaris havia estat pensat, i a més a més, en la forma en què ha estat concebut, col·locant els articles literaris a un dels volums. Una vegada convençuda la comissió es va posar en marxa el projecte i, en primer lloc, calia cercar el nom de la capçalera de la nova publicació. Dues propostes sobre la taula: Alabimbombà (venint d’allò que canten els xiquets: a la bi, a la ba, a la bimbombà, la juanra, la juanra i nadie más!) i El Verí del Foc, un nom amb la intenció de recollir una paraula relacionada amb les falles, com és el foc, i una altra que plasmara un sentiment de passió, frikisme o afició com puga ser el verí. Allò del fanzine va estar una forma de ser una revista però realitzada pels mateixos aficionats a les falles, com marca la definició de la paraula. Afegir Falles, Xàtiva i Cultura com a sotacapçalera era definir els àmbits de la publicació.

355

I nasqué la publicació de la falla JRJ de 2007, presentada com una caixa de fòsfors. El llibre es va dedicar a la cremà de Xàtiva i s’hi planteja Felip Vé com el primer faller de la ciutat, temàtica present al cadafal faller. Mentre que el número 1 d’El Verí del Foc es divideix en els apartats Una imatge i vint línies; La falla de Paper; F de festa, flama, foc, fum, falles i Miscel·lània. l’Apartat Una Imatge i Vint línies, present als 10 números llevat del número 5, té la intenció de realitzar un curt relat tenint com a inspiració la imatge que l’acompanya. La intenció dels primers anys, amb este apartat, va ser la implicació de la gent de la comissió en la realització dels textos i que ha evolucionat cap a la col·laboració dels escriptors més destacats de la ciutat com Toni Cucarella, Ximo Cerdà, Xavier Aliaga o Adela Ruiz. La falla de Paper es va iniciar amb un esbós de Paco Roca amb la intenció de plasmar una falla que en cap moment fóra cremada. A Roca li seguiren Xavier Herrero, Pepe Castells i Emili Arnau. Este apartat, absent en l’actualitat, va tindre una segona època (2012-2014) on els col·laboradors Paco Roca, Miquel Mollà i Miguel Santaeulàlia plasmaren una vinyeta o il·lustració relacionada amb la temàtica de la publicació en lloc de l’originari esbós. L’apartat F de festa, flama, foc, fum, falles és l’encarregat de recollir els treballs d’investigació, divulgació, periodístics i d’opinió realitzats pels col·laboradors, els quals responen als perfils de membres de la comissió, destacats fallers de la ciutat o els principals estudiosos de la festa de les falles. Si parlem de l’evolució d’El Verí del Foc destacarem dues èpoques diferenciades pel número 5, de l’edició de 2011. Esta ratlla ve marcada pel monogràfic titulat Catalogació i documentació dels ninots indultats de les falles de Xàtiva. Abans d’este número 5, el fanzine està caracteritzat per l’absència d’una temàtica que recull les col·laboracions, mesclant-se articles que parlen sobre diverses vessants de les falles i temes d’actualitat, encara que al número 4 ja hi ha un intent de tematitzar els articles sota el lema Falles low cost. Cal destacar els treballs sobre els primers premis de les falles de Xàtiva —sobre les falles grans al número 1 i sobre les infantils al número 2—, un treball realitzat a tres bandes, on la primera part apareix al llibre de la falla Benlloch, la segona Llibret de la Falla Juan Ramón Jiménez de Xàtiva, 2007. Arxiu Rafa Tortosa

356

a El Verí del Foc mentre que al llibre de la falla República Argentina apareix la tercera part. També cal destacar els treballs dedicats al redescobriment dels artistes fallers de la ciutat com Ramon Morell, José Camarasa o José Garcia Tortosa Vèrnia. Com hem comentat, durant estos primers anys, El Verí del Foc no acollirà cap temàtica als seus números, aspecte que sí recull el llibre de la falla. El 2008 s’elegeix Falles i Turisme, amb cinc articles que exposen este binomi i que va relacionat amb el lema de la falla infantil; el 2009, amb el lema Un núvol d’indecisions... o no es treballa al voltant del monument Blanc o negre, Michael? amb una enquesta sobre temes d’actualitat de les falles de la ciutat, i Falles i festa és el títol del llibre de 2010 i tracta articles d’actualitat relacionats amb les falles en el seu aspecte festiu. Cal dir que la publicació de l’any 2010 de la falla JRJ estarà enquadernada conjuntament, una decisió errònia, vista des d’una perspectiva actual ja que en aquell moment es va valorar l’aspecte del premi en lloc de, diguem-ne, la seua entitat. El pròleg del llibre de 2010 no deixa dubtes d’esta decisió: «Som conscients que nosaltres ens hem posat el llistó alt i, any rere any, no podem defraudar la gent, que cada març, espera el nostre llibret faller. Afegir que, indubtablement, som fallers i açò comporta la vessant competitiva de la festa i sempre volem aconseguir una recompensa en forma de premi. Però, després de l’atac cultural sofert a la competició de l’any passat de llibres de falla de la nostra ciutat, només ens queda oblidar aquest tema dels premis i presentar, una vegada més, un llibre que parle de falles amb criteri, que siga crític i satíric, que ens faça dependre una mica més, a més que ens faça recordar esdeveniments viscuts, o simplement ens convide a fer-nos passar una bona estona». I el 2011 la publicació torna al seu estat habitual, dedicant el llibre a la temàtica Falles i animals, amb cinc articles que com diu Rubén Tello a la ressenya publicada al número 17 de la Revista d’Estudis Fallers: «no cal escriure un munt d’articles i pàgines relacionats amb el tema de la publicació anual d’una falla perquè aquesta sobreïsca entre la resta». El Verí del Foc, 2011. Arxiu Rafa Tortosa

357

La temàtica enllaçava amb el monument gran que duia per lema Xàtiva, quin corral. El número 5 arreplegava el Monogràfic Catalogació i documentació dels ninots indultats de les falles de Xàtiva, que a banda del catàleg de figures realitzava una exposició del tema amb l’origen del ninot, la sàtira, altres festes de foc i ninots, l’origen del ninot indultat tant a València com a Xàtiva, a més de la idea del museu faller, els materials utilitzats i els premis amb les estadístiques. A partir del número 6, El Verí del Foc comptarà amb la novetat de dedicar el contingut de cada any a una temàtica. El número 6, el de març de 2012, està dedicat a les Falles publicades, tant per la premsa com als llibres de falles acollint interessants articles amb aspectes originals i gens escrits. El llibre de la falla està dedicat a les Falles i medi ambient replegant a un dossier sis excel·lents articles relacionats amb la temàtica, apreciant un augment considerable amb el nombre de pàgines que se li dediquen al tema, que continua relacionat amb el cadafal, en este cas, amb el lema El corral en acció davant la contaminació. També ha estat memorable el número 7 dedicat a les Falles i la Costera, eixint dels límits de la seua capital per aconseguir recollir interessants articles d’activitats i personatges nascuts a la nostra comarca. Mentrestant, el llibre faller porta per títol Falles i teatre al carrer, amb l’aconseguit intent de relacionar les dues disciplines amb trets comuns com la música, la sàtira i el foc, temàtica present a Cercavila socarrada, lema del cadafal gran d’aquell 2013. Arriba el 2014 i el projecte cultural de la falla JRJ aconsegueix una de les propostes que tenia en ment quan va encetar este camí editorial, i no és altra que el número d’El Verí del Foc estiga dedicat a una mateixa temàtica, i que en la mesura dels possibles, estiguera relacionada amb la matriu principal de la publicació anual i amb els cadafals fallers. La religió i les falles és el títol del número 8, replegant nou treballs d’investigació al voltant de la religió al programa de festejos, a l’organització de la festa, als cadafals fallers i a la indumentària. Les santes falles és el títol del llibre faller, volum que recull al dossier Confessions falleres, deu articles d’opinió relacionats amb aspectes actuals sobre la religió a les falles, temàtica plasmada també als dos cadafals fallers plantats aquell 2014. El Verí del Foc, 2014. Arxiu Rafa Tortosa

358

Els hòmens de blanc, Blai Bellver i altres bojos de les falles és el llarg títol del número 9 d’El Verí del Foc, que partint de la temàtica de la bogeria, escollit per al projecte cultural de les falles de 2015, intenta recollir a les seues pàgines un homenatge als artistes fallers —considerats com uns bojos—; commemorar el 150 aniversari del cadafal La Peixca de l’Aladroch, promogut per Blai Bellver i mostrar les falles més boges plantades a la història de les falles. El llibret porta per lema Dues boges històries per a un delirant llibret on es desenvolupen les temàtiques dels dos cadafals fallers relacionats amb la bogeria. La falla gran responia al lema Manicomi de portes obertes, considerant-se la versió fallera de la pel·lícula Con el culo al aire, la qual és analitzada com un intent de cinema faller així com també s’inclou l’anàlisi d’aquella època de la transició i dels seus personatges, sobretot d’Ovidi Montllor, al qual la publicació li dedica un homenatge encobert amb l’aportació d’imatges i lletres de les seues cançons. A més a més, s’inclou un recull d’il·lustracions realitzades per artistes fallers i il·lustradors dins de l’apartat Oda a la bogeria. Respecte a la falla infantil, titulada Odissea, es recorda el passatge per l’illa Eea, on la deessa Circe converteix els humans en animals, considerant este fenomen com una bogeria. I arribem a l’any 2016 amb la mateixa filosofia dels darrers anys. El projecte Carrer de la Reina està dedicat a les dones, on el llibre faller es titula La Dona, nascuda per regnar, un suggeridor títol que es desenvolupa en quatre apartats: Dones, reines, falleres (la dona, regna); Dones, dons, noms (la dona, governa); Dones, Artistes, falles (la dona, participa) i Dones, igualtat, ciutat (la dona regna, governa i participa), on es recullen els articles d’opinió i periodístics de gent relacionada amb la festa fallera que escriu sobre la figura de la fallera major, de les dones presidentes de les comissions falleres de Xàtiva, de la tasca realitzada als tallers fallers per part de les dones, les dones artistes falleres i, per primera vegada, es va voler estendre la temàtica a la societat xativina convidant a escriure les dones que ostenten càrrecs polítics i presidències d’associacions. Ni cal dir que les dues falles van estar dedicades a les dones tractant el tema amb caràcter monàrquic: Enreinats i Reines eren els seus lemes. El Verí del Foc, 2015. Arxiu Rafa Tortosa

359

El Verí del Foc número 10 reforça la temàtica de dones i falles amb articles d’investigació que ens expliquen allò de d’on venim i on anem. El resultat és una col·lecció de treballs que parlen sobre les dones i les falles tant al perfil de Fallera Major com de l’ostentació d’un càrrec directiu així com la d’artista faller. La dona i la falla, considerant l’aparició del sexe femení als cadafals fallers, està fortament treballat amb quatre articles que recullen les crítiques més increïbles que han aparegut als cadafals fallers. Cal dir que les cobertes de les publicacions de 2016 van estar realitzades per Chris de la Nouguerède, vinguda a la nostra ciutat per les falles, la qual ha participat durant anys en l’elaboració dels cadafals fallers. I és que les cobertes, a excepció del 2013, realitzades per Miquel Mollà, han estat realitzades per Covanegradisseny. Abans de finalitzar, cal anomenar els autors dels treballs acollits al llibre JRJ i a El Verí del Foc durant estos anys, i que gràcies a la seua tasca han contribuït perquè les nostres publicacions siguen una important font de consulta bibliogràfica. Volem donar les gràcies a Andrés Guerola, José Manuel Benet, Josep Cerdà, Xelo Descals, Toni Colomina, Alfons Llorenç, Ximo Núñez, Arena Garcia, Josep Martínez, Fet d’Encàrrec, Gemma Climent o Lucas Soler. També a Verònica Llopis, Ignasi Lloret, J. Ramon Alcocer, Sergio Bono ErXexo, Carlos Pérez, Isabel Gosálbez, Jorge Sánchez, José M. Gómez, Rafa Sanchis, Fabian Navarro, Javi Lara, Ximo Sánchez, Juan I. Pérez, Joan Quilis, Josep Sanchis, Anna I. Calvo, Lluis Torres, Ricard Huerta, Vicent Garcia, Begonya Martínez, Agustí Garzó, Joan Castelló, Ramon Estellés, Gil-Manuel Hernández, Ivan Esbrí, Juanjo Medina, Vicent Ferrandis, Guillem Alborch, Jordi Maravilla, Kepa Llona, Alejandro Lagarda i Manolo Sanchis. Llibret de la Falla Juan Ramón Jiménez de Xàtiva, 2016. Arxiu Rafa Tortosa

360

Ja quasi acabem d’escriure i no hem esmentat la nòmina de premis aconseguits durant estos darrers anys. Pensem que els premis són un reconeixement a l’esforç i al treball realitzat, mai són l’objectiu, encara que com hem comentat amb anterioritat, dins del tarannà faller hi són imprescindibles doncs reforcen la valoració sobre la tasca realitzada. Aquell llibre de 2007, el qual no es presentà als llibres de la Generalitat, obtingué un merescut 3r premi al millor llibre de falles de Xàtiva. El 2008 s’inicià el palmarés dels premis de l’ús del valencià amb la 20a posició a més del 2n premi de la competició casolana. Significatiu va ser el 2009, on s’entrà al topten dels premis de la Generalitat amb un 9é premi mentre que a Xàtiva el llibre va quedar fora del pòdium, una decisió, que com hem explicat, ens deixà un mal sabor de boca. El 2010 ens recuperàrem amb un segon premi i, a València, s’aconseguí el 23é premi. 2011: 9é premi promoció ús del valencià i 2n millor llibre de Xàtiva. Serà al 2012 quan s’aconsegueix, per primera vegada, el 1r premi de llibret a la nostra ciutat, i que junt el setè a València, confirmarà aquella edició com una de les millors publicacions editades junt el de 2013, llibre reconegut amb un fum de premis: 1r premi llibre falles de Xàtiva, 7é premi Promoció de l’ús del valencià, accèssit al premi al Mocador millor article d’investigació a un llibret de falles i finalista premi Ortifus a la coherència al llibre de falles. Agafant un respir en els premis, el llibre de 2014 acollirà el treball reconegut amb el premi Mocador (millor article d’investigació a un llibret de falles), a més d’obtenir el 2n premi de millor llibre de falles a Xàtiva i el 10é premi de la Conselleria. El 2015 es recuperarà el 1r premi de millor llibre de Xàtiva i s’obtindrà el 15é premi de la Promoció de l’ús del valencià a més del Premi Mocador i l’honor de ser finalista, per segona vegada, al premi Ortifus a la coherència al llibre de falles. I no ens podem queixar de l’any 2016, on s’obtingué el 5é premi de la Promoció de l’ús del valencià, el millor premi obtingut fins al moment, a més del 2n premi a Xàtiva i el recollir a l’interior d’El Verí del Foc, un dels treballs finalistes del premi Mocador, obra de Manolo Sanchis. I volem cloure este treball amb les intencions d’este projecte cultural i ho fem reproduint l’editorial del número 10 d’El Verí del Foc, on es diu que es va voler que «nasquera com una publicació que fóra un referent a les falles, on tingueren cabuda les principals signatures del món literari faller, que servira per promocionar la nostra llengua i que tractara temes d’actualitat a més de poder complir un buit bibliogràfic. A més a més, volíem que la nostra comissió de J. Ramon Jiménez fóra una falla que promocionara la cultura dins del món de les falles, una vessant necessària i destacada si volem que com a col·lectiu faller siga reconeguda per tot arreu la festa de les falles. Seguim pensant que les falles són un vehicle per arrossegar la cultura valenciana, i és el principal pilar per aconseguir la desitjada declaració de Patrimoni immaterial de la Humanitat». I així és este Verí. El del foc de les falles, de la cultura i de Xàtiva.

361

Mestres de

Llibrets

El llibret de “El Mocador” de Sagunt no és un llibret Hugo Morte De Morvedre, ciutat immortal AC Falla Mocador (Sebas t’estime) És veritat, tal vegada el títol fóra un bon punt de connexió amb tu, benvolgut lector. No volem que siga un llibret a l’ús. Volem aportar valor afegit i siga el nostre vehicle de comunicació amb tots vosaltres. A la saguntina! O a la “mocadoriana”, ja saps ni millor ni pitjor, més bé, diferent. Si vols continuar llegint, no t’avorriràs, no sóc escriptor, no sé ni què sóc, demane disculpes, però intentaré tindre un verb fàcil i directe. Ens fem un cafenet? Doncs, tractem de tindre uns objectius de partida i acabem amb una cervesa fresqueta. Et propose: Objectius. Ai mare que comencem en llatí (don’t worry, no tinc ni pura idea). 1.- Verba volant, scripta manent. Si la falla es crema, què ens queda? Allò que estiga escrit. Doncs, anem a treballar com mereix la part escrita. Utilitzem els temes dels cadafals i vertebrem tot l’any en tot el que fem: setmanes culturals, activitats socials, presentació i naturalment la constància escrita al llibret.

Portada del llibret de la Falla Mocador 2014. Arxiu Falla Mocador

362

Volem que la marca Mocador no solament siga cultural, també humana, igualitària, sostenible i solidària. És la nostra humil forma d’aportar valor a tot allò que fem. I gaudim, us jure que gaudim. Ja has desconnectat? Continuem? 2.- La Falleta El Mocador és orgullosa integrant de la Federació de Lletres Falleres. Què collons és açò? Organitzem uns premis literaris que intenten reconéixer els millors assajos de la CV publicats als llibrets. Sobre Falles i cultura popular valenciana. Volem recolzar l’estudi de la festa, intentar ajudar els investigadors de la nostra cultura popular amb la dotació econòmica i premiar les Falles que aposten per la rigorositat i l’estima per la llengua als seus llibrets. 3.- Integrant de la plataforma Falles I+E. Sí, eixes falles rares i poc convencionals, eixes falles que tant ens agraden. L’objectiu és dir al món faller en particular i a la resta de la societat en general que l’art té un llenguatge lliure, diferents formes de fer falla, i tot té cabuda. Art és art ( i no és futbol, és futbol). 4.- Premi VIP, valors i professionalitat. Des de fa 13 anys reconeixem persones o institucions que facen una labor social o cultural en la societat. En este cas l’objectiu és ser coherents amb nosaltres mateixos, si treballem per tindre valors humans, hem de mirar-nos als espills corresponents. Premiar el seu esforç és aprendre d’ells. Fins a este punt si no t’has avorrit, anem bé. Pense que hi ha molt autobombo i és molt vanitós, tinc vergonyetes, no és la nostra forma però el meu amic Joan Castelló em diu: “Ens agradaria que feres una reflexió sobre la filosofia i els objectius del llibret, trajectòria, evolució dels continguts i altres aspectes (formats, recerca de col·laboradors... etc) que consideres rellevants”... i clar a ell no li puc fallar. Demane disculpes si penses que contant el nostre projecte cultural i social ens comportem incorrectament. Joan m’obligues a fer cada cosa... Parlar de El Mocador a mi que sóc un boig i malalt dels llibrets i la falleta. Amb la bona gent que hi ha per ahi, i he de ser jo, l’últim de la classe. Bé, continuem amic o amiga? Una cervesa? Esta ronda la pague jo, serà per diners!! Davant d’este context sociocultural donem respostes a la nostra forma de fer falla, de fer llibret. Ara ens centrem al llibret.... Llibret, fins els co.. del llibret! Programa social i cultural AC Falla Mocador 2016. Arxiu Falla Mocador

363

...Tant de llibret, tant de llibret, i les paelles què? Vos jure que els festivals al Mocador quan Pere Morte ens fa una paelleta són brutals!! Açò és precís? Joan si te’n penedeixes de l’encàrrec, no el publiques i s’estalviem les crítiques, perquè la culpa també és teua per involucrar-me. Sorry, continue, on vas? Continua llegint que va de bo!

Una falla inquieta per definició i valenciana per convicció Amb esta filosofia de fer Falla, ens fixem els objectius. Ens agrada que el llibret siga obert, molt participatiu, plural, que il·lumine la festa amb el seu contingut i en valencià. Els antecedents ens remunten a l’any 1982 quan mon pare i els amics publicaren un llibret molt especial. L’autor fou Josep de Morvedre o Mossèn Josep Martínez i Rondán. Des d’aleshores hem intentat fer alguna coseta decent, alguns anys hem acabat més contents que altres, però sempre amb el compromís de fer falla i fer Mocador, de cor.

Equip de coordinació. Arxiu Falla Mocador

364

Hem parlat de situacions històriques de Sagunt, un exemple fou a l’any 2008 per l’efemèride dels 25 anys del tancament de AHM, amb una clara repercussió al món faller i a la societat saguntina i naturalment també amb canvis estructurals, econòmics i socials. També l’any 2010 tractàrem les festes i la cultura popular del poble, o l’any 2011 publicàrem un monogràfic del mestre Enric Valor pel seu centenari, aniversari del seu naixement. Especial orgull pel “curro” de l’any 2012 amb una anàlisi de la candidatura de les Falles per a ser declarades Patrimoni Immaterial per l’UNESCO. L’any 2014 dedicat a les Falles Infantils. I un dels meus favorits particular és el de l’any passat dedicat a la Poesia i a les Falles. Enguany està dedicat al món faller. Volem fer autocrítica de la vertadera actualitat fallera amb el lema ciència i ficció. Vos convide a la seua lectura, és molt divertida. No esperes que parle del premis, del nostre palmarés, ni de res paregut. Els premis són un mitjà (únicament econòmic) i no la finalitat. Els premis són una vessant econòmica més per a editar una publicació.

Portada del llibret de la Falla Mocador 2016. Arxiu Falla Mocador

La grandària importa I tant. Pregunta i voràs! Continent i contingut és una parella inseparable. Imagina que entres a una casa ben bonica i gran, i per dins estiguen els calçotets cagats per replegar, la nevera sense cervesa, els llits per fer, plena de pols... No mola, veritat? Doncs, hem de curar ambdós elements inseparables. Vinga que açò se’n va de mare, continua llegint que al final hi ha premi. Portada del llibret infantil de la Falla Mocador 2013. Arxiu Falla Mocador

365

El continent és como volem vendre el producte, un disseny cool, que abellisca llegir, ben maquetat amb una portada cridanera, amb la cromàtica adequada i una qualitat dels materials emprats. Així és El Mocador, sempre deixem en mans de professionals esta part, ja que nosaltres tenim moltes limitacions, i esta n’és una. Els continguts. Inèdits, que il·luminen la Festa, actuals, d’investigació, satírics, lírics, assajos, articles, poesies, fotografies, il·lustracions, adaptar-se al públic que va destinat, sobretot en els continguts infantils. És el nostre vehicle de comunicació. Per tal de arribar a estos subobjectius cal tindre els millors amics i amigues i el principal valor que té El Mocador, els seus col·laboradors literaris i gràfics. Segons el tema a tractar busquem les persones adequades. Sempre agraïts a tots ells i elles.

Alguns col·laboradors, amigues i amics de la Falla El Mocador. Arxiu Falla Mocador

366

Per finalitzar este punt ens agradaria compartir amb tu una de les accions de què estem particularment contents, les nostres campanyes de comunicació creativa del llibret. Es van iniciar l’any 2013 amb la campanya del llançament del llibret. Vam fer uns flyers per a distribuir en les xarxes socials convidant a la lectura del llibret. Hem intentant ser creatius i innovadors, any rere any, per exemple férem també un bookcrosing, deixàvem el llibret abans d’estar presentat en llocs públics amb indicacions perquè la gent el tornara a deixar després de la lectura, creàrem un passallibret. L’any passat férem cercaversos, invitàvem la gent a escriure versets, fou una campanya molt divertida, i a més ens ha permés anar a parlar-hi a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, tot un luxe per a esta humil comissió. Fins ací amic la nostra experiència llibretera, espere que aporte alguna coseta, cosa que dubte, però a l’amic Joan Castelló no li puc fallar mai. Ell és Mocador. Ja quedarem per a una altra cerveseta company, espere que este moment tinga continuació amb un bon sopar ple de rialles i bons moments.

El Mocador és feliç amb el reconeixement. Maria Gaspar, Fallera Major 2014. Arxiu Falla Mocador

367

Mestres de

Llibrets

La Falla Ferroviària, un punt d’inflexió en els llibrets de Xàtiva Cèsar Pla Mateu Arxiver-Bibliotecari de l’Ajuntament de Montcada

Com deia Joan Fuster, “les falles posseeixen un complement escrit, diguem-ne literari, que per la seua funció i el seu propòsit ha arribat a ser amb el temps no ja ornament o reforç de la festa, sinó fins i tot ingredient actiu i essencial. En realitat, les falles són el que avui són a partir de la invenció del llibret.” A Xàtiva, a pesar de la tradició dels llibres de falles que arranca en 1865 amb La creu del matrimoni, escrit per l’impressor i escriptor local Blai Bellver, els llibrets no havien tingut un excessiu protagonisme dins de la festa, malgrat que aquesta ja estava regulada des de l’any 1933 amb la creació de la Junta Local Fallera de Xàtiva. No serà fins a finals de la dècada dels huitanta quan els llibrets guanyen presència en la festa fallera xativina en produir-se’n un gran canvi en la concepció. Primerament, en les formes externes de les publicacions, que passen del format de mig foli al tamany foli o A4. I després, amb uns continguts que abandonen l’esquema tradicional i encasellat que es repetia any rere any -amb el saluda dels representants, els llistats dels membres i dels càrrecs de la Comissió, les fotos de les falleres i les poesies dedicades que les acompanyaven, l’esbós del monument i l’explicació de la falla-, per a començar a tindre col·laboracions literàries tant dels mateixos fallers com de persones no vinculades a la festa.

368

Llibret de la Falla Ferroviària de Xàtiva de 1993, guanyador del Premi de la Generalitat a l’ús del valencià. Arxiu Falla Ferroviària

Tres comissions iniciaren aquest canvi: República Argentina, Juan Ramón Jiménez i Ferroviària, però en el cas d’aquesta última els canvis anaren un poc més enllà, i els seus llibrets, a banda de tindre cura del grafisme o del disseny, i d’incloure articles de temàtica fallera, van començar a introduir estudis que parlaven de la festa des del punt de vista etnogràfic, dels personatges que donaven nom als carrers del barri, així com a fer monogràfics sobre personatges històrics lligats a la ciutat, com ara Jaume I o els Borja. I a més, es tenia molta cura en l’ús la llengua, s’usava un valencià normatiu que, malauradament en aquell temps, no era gens habitual en la majoria de publicacions falleres de la ciutat. El llibret va aconseguir acabar amb molts prejudicis i recels que la gent del món de la cultura tenia respecte a les falles. Per primera vegada, escriptors, filòlegs, historiadors, etnòlegs, professors universitaris, etc. que s’havien allunyat d’aquest tipus de publicacions començaren a escriure en un llibret de falla. El llibret també es va posar en valor en donar-li protagonisme social, i l’any 1989 es va organitzar a la ciutat la primera presentació d’un llibre de falla, fet que en un primer moment es va veure com un acte d’esnobisme, però que a poc a poc va ser imitat per la resta de comissions i per la mateixa Junta Local Fallera. Aquest atreviment, com deia l’estudiós local Josep Sanchis Martínez en la seua Història de les Falles de Xàtiva, va ser gràcies a “un grup de gent universitària que va iniciar la labor de confeccionar un llibre de falles dotat de gran quantitat d’aspectes històrics i culturals sobre la festa, la qual cosa el duu a guanyar el primer premi atorgat per la Conselleria de Cultura a la promoció del valencià en els llibres de falla. Tot un gran esdeveniment, aleshores, que ens feia mantenir i sentirnos orgullosos per la reivindicació del paper faller i cultural de la ciutat de Xàtiva dins de la Comunitat Valenciana”. En efecte, els joves que l’any 1987 pertanyíem a la Comissió i observàvem que a la universitat era estrany dir que un era faller, van veure en el llibret el mitjà per integrar-nos en el treball que feien la resta dels fallers de la Comissió durant tot l’any per organitzar les diverses activitats, tot demostrant que falles i cultura podien anar de la mà. Llibret de la Falla Ferroviària de Xàtiva de 1991. Arxiu Falla Ferroviària

369

El nou llibre de la Ferroviària va tindre dues etapes fins a arribar a l’any 1993, quan va rebre el premi de la Conselleria de Cultura. En una primera etapa (1987-1990), el llibre va ser una publicació modesta en la qual ja es veu una voluntat en els escrits d’opinió i articles de caràcter històric d’anar més enllà del que podríem denominar “literatura fallera”; apareixen articles en defensa i en contra de les falles, estudis sobre l’ermita de Sant Josep -ermita vinculada a la festa per ser el lloc de pelegrinatge del col·lectiu faller el dia de Sant Josep-, i també s’escriu sobre vestimenta i sobre el ferrocarril que dóna nom a la falla. En la segona etapa (1991-1993), assistim a la consolidació definitiva del llibret de la falla, que guanya consecutivament tres primers premis dels llibrets de falles de Xàtiva. Durant aquests anys el llibret de la Ferroviària se supera, i es converteix en el referent dels llibres fallers de la ciutat. Entre els seus continguts, a banda dels que ja hem anomenat per a la primera etapa, que continuen estan presents, hi trobem investigacions històriques sobre les diferents festes que es feien a Xàtiva, treballs etnogràfics sobre el foc i la festa, estudis sobre la relació de Joan Fuster i les Falles, així com diversos treballs de filòlegs o historiadors sobre La creu del matrimoni. Aquests llibrets anaven acompanyats d’una secció on es difonien fotografies antigues de la ciutat, que aconseguien que el gran públic s’interessarà per la publicació i, a més, es regalaven gravats inèdits sobre la ciutat. Així es van editar, entre d’altres, els gravats d’Anton Van Den Wyngarerde, de 1563, i la “Vista general de Xàtiva”, de 1857, de Manuel Bellver i Tomàs, que a hores d’ara encara estan presents, emmarcats i com a elements decoratius, en moltes cases de la ciutat. També es va elaborar un suplement amb una Guia desficiosa de Xàtiva, a càrrec de l’historiador de l’art Josep Lluís Cebrian, en la qual s’aprofitava l’itinerari del recorregut dels diversos monuments fallers per a convidar el lector a conéixer els espais i els edificis que els envoltaven. L’aposta de fer un llibret d’aquestes característiques va fer que moltes comissions se sumaren a elaborar llibrets més originals, amb uns continguts més enriquidors i amb unes edicions més acurades.

Llibret de la Falla Ferroviària de Xàtiva de 1992. Arxiu Falla Ferroviària

370

Aquesta iniciativa també va tindre els seus detractors. Els sectors més reaccionaris de l’univers faller no aprovaven l’ús que es feia de la llengua, ni l’acostament de la gent de la cultura a les falles. A més, deien que es desviaven una gran quantitat de diners i d’esforç personal en un aspecte que ells consideraven que no era propi de les falles. Pensaven que els ingressos per publicitat en els llibrets -que abans entraven en caixa i es repartien entre les diferents despeses de la falla-, ara anaven tots a sufragar la publicació del llibret. Això no era cert, i en el cas del nostre llibret, s’autofinançava. El comerç local oferia la seua publicitat perquè sabia que era un llibret de qualitat i desitjat per la gent, i encara que la tirada era de mil exemplars, moltes persones interessades no n’aconseguien cap. Respecte als premis que la Direcció General de Política Lingüística va establir el 1993 per a premiar el millor llibret de falla, tot apunta que en la creació dels guardons els fallers de la Falla Ferroviària van tenir una complicitat indirecta, ja que en les vespres de la presentació del seu llibret l’any 1992, en l’edició comarcal de Levante-EMV, es parlava d’aquest acte i alhora, en la secció de les tafaneries es feia un comentari de les diferències existents entre la gramàtica que usava una falla centenària de Xàtiva i la Falla Ferroviària i animava la Comissió a sol·licitar una subvenció a la Direcció General de Política Lingüística, que per aquells anys comandava Jesús Huguet. Alguns membres de la Comissió, arreplegant l’envit llançat pel diari anàrem a sa casa d’Alberic per convidar-lo a la presentació. No estava a casa, però li deixàrem l’exemplar d’aquell any. Huguet, al cap de poc temps feia uns comentaris en un mitjà de comunicació sobre la qualitat dels llibrets de falla, i posava com a exemple alguns dels que feien les falles de Xàtiva. Un any més tard es creaven els premis i el llibre o el llibret de la Ferro es va alçar amb el guardó. Llibret de la Falla Ferroviària de Xàtiva de 1997. Arxiu Falla Ferroviària

371

El llibre de Benlloch: la unió de Mestres cultura i falles de

Llibrets

Joan Quilis Ródenas Llicenciat en Geografia i Historia Coordinador del Llibre de la Falla Benlloch de Xàtiva La comissió de Benlloch-Alexandre VI naix a l’exercici faller 1973/74. Els primers llibrets editats presentaven la característica grandària de la quartilla. Aquets eren el suport per a que les Falleres Majors i del Foc de la comissió es donaren a conèixer a la barriada i a la comunitat fallera en general. Al llibre és publicaven fotografies, les quals anaven acompanyades dels seus corresponents versos d’exaltació. També apareixien els esbossos, tant de la falla gran com de la infantil, els quals anaven junt als versos de l’explicació de cadascuna. Altra cosa que es publicava era la relació de càrrecs així com el nom de tots el fallers i falleres que formaven part de la comissió. Però la gran part del llibre la formava la publicitat que finançava la publicació del llibret i, fins i tot, ajudava a solucionar alguna despesa de la comissió. Aquell tipus de llibres no eren massa apreciats a l’època però, pel temps, han anat guanyant valor, és a dir, en ells podem trobar, sobretot, informació dels monuments que es plantaven en aquells anys i que gràcies als esbossos i a les explicacions podem recordar com eren i quina era la seua crítica. També és molt interessant la publicitat d’empreses o negocis que s’anunciaven les quals ja no existeixen i que, gràcies aquests tipus d’impressions, romanen en el record. Els canvis al concepte del llibre faller es produeix a Xàtiva a meitat dels anys huitanta del segle passat, encara que amb anterioritat hi ha algun conat de fer coses diferents. És el cas de l’efímera comissió

Portada del llibre de 1997, realitzada pel pintor xativí Ricard Vila.

372

fallera de l’Albereda Jaume I que als primers anys de la dècada dels huitanta ja feia coses diferents a la resta. Però el vertader canvi i consolidació en els llibres de les falles de Xàtiva va vindre de la mà de comissions com Ferroviària, República Argentina o Joan Ramon Jiménez, en els quals s’apostava clarament per la cultura, el valencià normalitzat i per unes cuidades maquetacions. La comissió de Benlloch-Alexandre VI es va unir a questa tendència el 1992, any en què es pot dir que es passa del llibret faller al llibre de falles. El canvi va eixir bé ja que s’obtingué el tercer premi al millor llibre de Xàtiva. Possiblement, aquest inesperat guardó i comptar amb membres interessats clarament per fer cultura, va crear en la comissió un interès per apostar per un llibre de qualitat, a una època on malgrat fer-se unes estupendes edicions encara la competència no era massa forta, doncs poques comissions competien pels guardons. Aconseguirem estar entre els millors un grapat d’anys, concretament, des de 1992 fins a 1998. Aquest nou llibre, des d’un primer moment, es va elaborar als obradors de Mateu Impressors que desprès passaria a denominar-se Paper plegat, i a dia de hui, continuem treballant amb les mateixes persones amb qui ens uneix una gran amistat. Aquesta impremta té la peculiaritat de ser els successors de Blai Bellver, el qual va plantar la primera falla a Xàtiva en 1864 i va ser autor dels primer llibres de falles: La peixca del aladroch (1864), La creu del Matrimoni (1865) i Eclipses del Matrimonio (1866). Aquell llibre de 1992 canviava el format de quartilla al de DIN A4 i presentava cinquanta huit pàgines escrites més trenta dos de publicitat. El llibre mantenia els característics apartats com la salutació del president; les fotografies de les Fallera Major i del Foc amb els seus versos; els esbossos de les dos falles i les seues explicacions; la relació de càrrecs i cens faller amés del programa d’actes. A banda, s’incorporaven al llibre deu articles en els que es barrejaven articles fallers i altres vinculats al barri, en els quals es destacava la figura d’Alexandre VI, que en aquell 1992 s’hi celebrava els cinc cents anys de la seua coronació com a Papa. Aquest personatge es tractava al llibre per estar molt vinculat a la barriada i a la falla i li deguem part de la nostra denominació. Portada del llibre de 2002, realitzada pel pintor local Jorge Pardo, la qual obtingué el primer premi de millor coberta en els llibres de falla de Xàtiva.

373

El 1993, la Conselleria d’Educació i Cultura de la Generalitat Valenciana crea els premis a la promoció i ús del valencià en els llibres de falla. La nostra primera participació serà a l’any següent, el 1994, que quedà en el sisè lloc. Aquest llibre seguia, encara que amb algun canvi de maquetació i d’estructura, les mateixes línies que hi havien tingut els dels dos anys anteriors. També cal destacar l’edició de 1995 que obtingué el premi al millor llibre de Xàtiva. Les seues dimensions es varen canviar, passant a ser de 33,5 x 23,5 cm, augmentant-se considerablement les seues mesures. Una altra característica va ser imprimir tot el llibre a dos colors. El total de pàgines editades arribava a les cent quinze i es va apostar per un paper de millor qualitat. En ell es continuava barrejant els articles de temes fallers amb temes del barri. Desgraciadament, aquest llibre no va poder arribar als premis de l’ús del valencià, per una avaria als obradors d’impressió. El 1996 tornarem a presentar un llibre amb les mateixes característiques que el de l’any anterior i l’esforç es va veure recompensat, ja que obtinguérem el primer premi de la Generalitat Valenciana a la promoció i ús del valencià en els llibres de falles i el tercer premi al millor llibre de Xàtiva. A l’exercici 1997/98 es crea el premi a la millor coberta d’un llibre de falles. En dos ocasions hem aconseguit aquest guardó: els anys 2002 i 2004. A partir de 1999 entrem en una xicotet crisi a causa dels baixos pressupostos però, sobretot, per la gran competitivitat que a Xàtiva es va crear al voltant dels llibres de falla. No obstant, el llibre de Benlloch continuava presentant unes bones publicacions i de gran qualitat, tant en els seus continguts com en la seua presentació.

Membres de la comissió de Benlloch-Alexandre VI en la Conselleria de Cultura, en 1996, desprès de recollir el premi al millor llibre d’aquell any, a la promoció i ús del valencià en els llibres de falles atorgat per la Conselleria d’ Educació, Investigació, Cultura i Esport.

374

Menció apart mereix el llibre editat en 2004, en el qual s’hi celebrava el vint-i-cinc aniversari de la creació de la comissió infantil i els setanta anys de les primeres falles a la barriada. L’edició constava de tres llibres. A un s’arreplegava la història dels setanta anys de falles al barri de Sant Pere. A un altre, es tractaven els vint-i-cinc anys de la comissió infantil i, al tercer, es reproduïen totes falles infantils amb les seues explicacions. Aquest esforç es resumí en el moment en què vàrem quedar segons a Xàtiva i obtinguérem també el premi a la millor coberta. Als premis de la Conselleria, quedarem en dècim lloc. A més a més, la revista Pensat i Fet ens atorgà el premi Bernat i Baldoví del llibret. A les vint-i-quatre edicions que han hagut dels premis de la Generalitat Valenciana a la promoció i ús del valencià, ens hem presentat en vint-i-una ocasió i obtinguérem algun guardó en catorze ocasions, en set hem quedat exclosos dels premis i sols tres vegades, per diversos motius, no hem pogut presentar el nostre exemplar al concurs. A Xàtiva, en els últims vint-i-cinc anys, hem obtingut premi en dotze anys o tretze, si incloem el premi a la millor coberta que vàrem obtindre el 2002. En els últims anys, hem tornat a poder competir amb els millors llibres de Xàtiva. Dels últims cinc anys, hem obtingut algun guardó en quatre ocasions mentre que a València portem set anys ininterromputs aconseguint algun premi de la Conselleria. La falla Benlloch, en aquest dilatat període de temps de vinti-cinc anys, ha intentat cuidar l’edició del seu llibre i que fóra una aportació valuosa a la cultura de les falles i a tot el món que les envolta. Hem intentat fer llibres atractius, interessants i que no passaren desapercebuts. En alguns períodes hem obtingut millors resultats que en altres però sempre hem treballat des de la il·lusió i des de l’esperança de fer les coses el millor possible. Taula I. Premis obtinguts pel llibre de la falla Benlloch. Elaboració Pròpia

375

Mestres de

Llibrets

Na Jordana: La cultura del llibret Alejandro Lagarda

(amb la col·laboració de Vicent Borrego Pitarch) webmaster d’Un Nou Parot i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

Parlar de Na Jordana és parlar de cultura. Inacabable cultura que es desenvolupa en tots i cadascun dels seus projectes, amb especial rellevància en l’edició del seu llibret; una de les publicacions amb major seguiment i de major contingut del nostre particular àmbit. L’inici de l’actual línia en el llibret de Na Jordana ho trobem en 1985, any en el qual la comissió crea un equip de treball amb una metodologia en la configuració del llibret que s’ha mantingut fins al dia d’avui. 1986 serà un any emblemàtic. La falla “El barri” de Miguel Santaeulalia obté el primer premi de totes les categories i el ninot indultat. També serà el primer llibret presentat com una publicació monogràfica que, a més de l’explicació i relació de la falla, comptarà amb una llarga llista d’articles, col·laboracions i il·lustracions de gent vinculada al barri del Carme, periodistes i poetes. Segons Vicent Borrego, eixa publicació és l’autèntic germen del tipus de publicació especialitzada que Na Jordana ha mantingut fins a l’actualitat, a partir d’un tema central que englobarà tot l’any cultural de la comissió, amb col·laboradors i articulistes que desenvoluparan des d’un punt de vista multidisciplinar i especialitzat els temes de l’obra plantada.

El llibret de 2006 va incloure cuplets versificats per Jesús Català. Arxiu Falla Na Jordana

376

Una altra de les aportacions fonamentals de Na Jordana a la història del llibret arribarà en 1987 amb la creació d’un dels primers llibretsobjecte: un maletí que contenia, a més de la publicació en paper, tot un seguit d’objectes lúdics i humorístics –que fins i tot incloïen aigua de l’Albufera- vinculats a l’esperit de la falla d’aquell any: “València, per davant… i per darrere” de Miguel Santaeulalia.

1988 i 1989 marcaran la introducció de tota l’estètica i disseny de la Nova Escola en la realització dels llibrets. I, a més, per la porta gran, gràcies al magnífic treball realitzat en les seues pàgines per Víctor Valero. Cal tenir en compte, a més, la dificultat que, en aquells anys, suposava demanar col·laboracions a artistes externs al món faller que consideraven a les Falles –i alguns encara ho fan- com un context de caspa i sense creativitat. El talent de Víctor Valero i el treball de la comissió per a donar a conèixer i acceptar el format en altres cercles, va obrir la porta a altres col·laboracions que inclouen Mariscal, Daniel Torres i Sento Llobell, que, de manera més puntual, han seguit participant en els projectes de la comissió del Carme. El llibret de “De la festa, la vespra” (Miguel Santaeulalia, 1997) serà el primer llibret de Na Jordana que participarà en el concurs de la Generalitat. La publicació va suposar una nova i enorme tasca documental que va incloure, com a publicació annexa, un diccionari de la festa. Com és habitual, el tema de la falla va abastar totes les activitats: des del llibret a la presentació, passant per l’organització de la Primera Trobada de Festes de la Comunitat Valenciana que, en eixe moment, va voler presentar-se com a alternativa a una desvirtuada Cavalcada Folklòrica del Regne. Els llibrets de Na Jordana es caracteritzen pet la seua més absoluta coherència i per ser, precisament, un apèndix més de tots els ítems tractats durant l’exercici que inclou articles de recerca extensos i erudits que, òbviament, estan connectats amb el tema de la falla i encarregats als especialistes capaços de desenvolupar-los. D’entre els col·laboradors habituals dels últims anys, ha jugat un paper fonamental el professor Jesús Català, encarregat d’escriure els versos, adaptant-se sempre al tipus de mètrica o composició vinculada a la temàtica general: versificant per Homer per a “Odissea” (2013) o per cuplets per a “València, ciutat prohibida” (2006). De la mateixa manera, el dissenyador o il·lustrador de la falla ha sigut l’encarregat de desenvolupar tota la imatge gràfica vinculada a les activitats de l’any, des del cartell per al Tirant de Lletra fins a la portada i imatges del llibret. Col·laboracions imprescindibles que, en alguns casos com el de Carlos Corredera, s’han mantingut en el temps per a altres activitats puntuals. Esment especial mereix el llibret de “Carme, t’estime” (2005), primer premi de la Generalitat i que va implicar a tot el veïnat convertit en protagonista, constituint-se com el millor exemple de la línia d’actuació de Na Jordana en el seu llibret, un autèntic i esperat referent cada any. Una aposta ferma per la cultura, per la cultura en les falles i per la cultura en la nostra llengua. Llibret de 1997, primer any que Na Jordana participa en els premis de la Generalitat. Arxiu Falla Na jordana

377

Mestres de

Llibrets

Escola de llibret a Sant Roc, Torrent Emilio J. García Coordinador del llibret de Sant Roc 2007-2016

El compromís d’entendre el llibret com una eina de difusió i promoció de la nostra cultura i tradicions ens va fer començar a estudiar nous temes i formes per potenciar-lo. Des de la Falla Plaça Sant Roc de Torrent, comencem una nova etapa en les falles de 2007, per a això canviem la línia que fins ara solia ser habitual en la nostra publicació. Passem de ser el típic llibret amb continguts protocol·laris i publicitat a preocupar-nos per un contingut que tinguera alguna cosa per explicar, que atraguera el lector faller i no faller. A poc a poc el llibret va anar evolucionant, fins a donar el salt definitiu i concretar una aposta clara per aquest format. Per a l’exercici faller de 2012 ens vam proposar fer un salt qualitatiu important i vam reunir esforç materials i personals per triar un tema que fos important per als fallers de la casa, però també que aportara informació, documentació i anàlisi per a la història de la festa en general. La idea era clara: traçar la història del concurs infantil del Cant de l’Estoreta a Torrent (article d’Aitor Sánchez). Visualitzàrem que el tema seria un èxit, ja que la pròpia comissió era l’encarregada d’organitzar-lo des de feia 35 anys i ha estat molt arrelat a l’ADN dels nostres fallers. El llibret ens oferia a més la possibilitat de seguir el rastre del seu origen, la relació amb jocs i falles infantils (article de Javi Mozas i Joan Castelló), així com la seua evolució fins a dia de hui. Tractarem Coberta del Llibret de la Falla Sant Roc de 2016. Arxiu Falla Sant Roc.

378

els diferents Cants que hi ha al llarg i ample de la geografia de la Comunitat Valenciana, com el de la plaça de l’Arbre, al barri del Carme i l’organitzat per la Falla Blocs Platja, al Marítim. El vam completar amb entrevistes i l’històric de premis que teníem fins llavors. El projecte anava agafant forma i prompte es va sumar la col·laboració del dissenyador local Eugenio Simó, amb una magnífica portada (premi JLF i premi a la millor portada de la primera edició del Premi Mestre Ortifus) i el disseny de l’interior. L’èxit va estar recolzat també pels premis de Conselleria a la Promoció i ús del Valencià, ja que vam obtenir una quarta posició. L’any 2013 la maquinària es va posar en marxa després dels bons èxits recollits l’any anterior i ens vam decidir per posar en valor el gènere teatral faller per excel·lència: l’apropòsit faller. En aquesta ocasió, el projecte era molt més ambiciós, es tractava de fer un pas més, amb un estudi molt cuidat i una coordinació minuciosa que pretenia reflectir cadascuna de les perspectives del gènere teatral. Per a això, comptàrem amb nombroses col·laboracions, entrevistes, articles d’investigació, històric de premis, etc. Un treball coherent que des del principi destacava la necessitat de cuidar l’apropòsit i fer una retrospectiva des del seu origen i evolució fins a dia de hui. Es tractava d’una gran tesi on es recollien tots els vessants històrics i literaris del gènere, al costat de la visió que tenen falles del Cap i Casal i els municipis de tradició fallera més importants de la Comunitat Valenciana, com Gandia o Sagunt. La nòmina d’articulistes va ser molt nombrosa: J. L. Marín, J. Martínez Tormo, Javi Mozas, M. Àngel Gascón, Aitor Sánchez, Miguel A. Martínez, Rubén Tello, J. Gabriel Figueres, Pasqual Molina, Antonio José Fresno, Rafa Tortosa, Maria i Laura Caballero, Alejandro Pérez, Mamen Casaban, Javi García, Nico Garcés, Jaume Bronchud, Manuel Andrés Zarapico, Jessica Miró, Emilio J. García, Paco Pellicer, Inma Sánchez, Vicent Borrego, Hernan Mir, Salva Ferriol, Cristina Garcia i Dori Rodríguez. En l’apartat de disseny Eugenio Simó va dissenyar contingut i portada, amb una acurada caixa, els motius principals de la qual es van il·lustrar amb xapes i material de marxandatge. Aquest llibret ens va permetre arribar a un lloc sense precedents: el primer premi a la Promoció i Ús del Valencià en un llibret de falla, un fet mai abans aconseguit per cap comissió de Torrent. En anys posteriors hem continuat apostant pel llibret, però d’una manera més modesta quant a la mida i format, per raons pressupostàries, però sense descuidar els continguts. Així doncs, en les falles de 2014 ens centràrem en un anecdotari faller amb curiositats històriques de les falles de la capital de l’Horta Sud (Aitor Sánchez) i curiositats de les falles de València (Javi Mozas), Cullera (Juan Gabriel Figueres), Benicarló (Pere Manchón) i Xàtiva (Rafa Tortosa). El disseny de portada i il·lustracions de l’interior va anar a càrrec del reconegut pintor local, Calo Carratalà.

379

Coberta del Llibret de la Falla Sant Roc de 2012. Arxiu Falla Sant Roc.

380

Per la seua banda, el llibret de 2015 es va centrar en la història de les principals Juntes Locals de la Comunitat Valenciana. Per a això es va realitzar una investigació de la història de la Junta Local de Torrent, tant del seu primer malmès any 1957 (amb el conegut succés de la Tomba de les falles torrentines) i la seua refundació el 1969 fins a arribar a l’actualitat, amb cada un dels presidents executius que han passat per aquesta. L’especificitat de la Federació de Falles del Camp de Morvedre i la de Borriana van completar el contingut. En 2016 vam posar el focus d’atenció en les falles innovadores, a partir de Ekklessia, projecte de David Moreno i Miguel Arráiz, per a Nou Campanar (2015), on diferents articulistes van analitzar la nova estètica fallera, en relació amb l’ocupació de la via pública, urbanisme, disseny, etc. a càrrec de: Rafa Rivera, Aitor Sánchez, J. F. Carsí, Iván Esbrí, Juanjo Medina, Guillem Rubio, Alejandro Lagarda i Salvador Ciscar. En definitiva, un llarg recorregut que, amb il·lusió, força de voluntat i tenacitat hem anat traçant fins a generar entre els fallers de Sant Roc i de Torrent una tendència positiva cap al llibret. Ja no només es tracta d’un compendi de publicitat i recorregut fotogràfic faller, sinó una aportació cultural a la ciutat, que espera la gent cada mes de març per llegir i aprofundir. Fallers i no fallers s’endinsen en les pàgines amb l’esperança de descobrir temes locals, sobre la nostra història, de la pròpia festa i curiositats que no tenen cabuda en un altre tipus de publicacions. El nivell dels llibrets a Torrent gaudeix de tan bona salut que fins el Butlletí Informatiu Municipal (BIM) de la ciutat li dedica un apartat de ressenyes per deixar constància del seu contingut a la resta de la ciutat ... i és que com sempre diem, verba volant, scripta manent, o el que és el mateix, “les paraules volen, l’escrit queda”. Després de la nit de la cremà tan sols queden dues coses de l’exercici faller: els millors records de l’any i el llibret... i els primers ja sabem que són fugaços i confusos a mesura que passen els anys. El llibret sempre quedarà: el nostre millor llegat per al futur.

Coberta del Llibret de la Falla Sant Roc de 2013. Arxiu Falla Sant Roc.

381

Bibliografia Anglès des de l’inici: la clau per a les portes d’un món globalitzat, per Lucia Osa-Melero, pàg. 110 -https://www.news.cornell.edu/stories/2009/05/learning-second-language-good-childhood-mind-medicine -http://www.bilinguismoytecnologia.com/la-importancia-del-bilinguismo-en-educacion-primaria/ -https://sites.google.com/site/limportanciadelangles/dg -https://www.guioteca.com/educacion-para-ninos/los-beneficios-del-bilinguismo-para-los-ninos-laimportancia-de-aprender-idiomas/ Bandes, escoles i músics. De l’amateurisme al mercat de treball, per Remigi Morant, pàg. 132 -Asensi, E. (2010). Música i societat. El fenomen de les bandes de música valencianes en la cultura del segle xix i principi del xx. Tesi doctoral. Universitat de València. -Cucó, J. (dir.) (1993). Músicos y festeros valencianos. València. Generalitat Valenciana. -Galbis, V. (1998). «Les bandes a València», dins d’Història de la música catalana, valenciana i balear. Del -Modernisme a la Guerra Civil, IV, p. 97. Barcelona. Edicions 62. -Morant, R. (2013). Perspectivas docentes de las escuelas de música de las sociedades musicales valencianas: historia, presente y futuro. Tesis doctoral. Universitat Jaume I de Castelló. -Moya, M. V. i altres (2010). «De las academias de las bandas a las escuelas de música», dins de Música y Educación, núm. 82. Madrid. Musicalis. -Piqueras, A. (1994). La trama de la identidad en el País Valenciano: Un estudio de identidades colectivas. Tesi doctoral. Universitat de València L’Escolania del Castell: ensenyança i viver de vocacions religioses, per Begoña Camarena, pàg. 212 -Silvestre Diago, Raúl: Sobre l’origen històric de l’Escolaica, dins de DDAA (2005): L’Escolaica 1905-2005, 100 anys d’educació a Cullera. Ajuntament de Cullera. Les enginyeries són les ocupacions més demandades i millor pagades, però els estudiants en fugen, per Ernesto Cerveró, pàg.144 -Informe InfoJobs ESADE: Estado del mercado laboral en España (maig 2016).

382

-Las matemáticas son para siempre. Eduardo Saenz de Cabezón (TEDxRiodelaPlata) -http://innovacioneducativa.upm.es/pensamientomatematico/node/14 -http://www.efeescuela.es -http://www.mecd.gob.es/educacion-mecd/areas-educacion/universidades/estadisticas-informes/datoscifras.html L’Educació Física en la formació de la persona, per Salvador Tormo, pàg. 156 -Castejón, F. (2001). Iniciación deportiva. Aprendizaje y enseñanza. Madrid: Pila Teleña. -Contreras, O.; De la Torre, E.; Velázquez, R. (2001). Iniciación deportiva. Madrid: Síntesis. -Flores, G.; Gutierrez, L. (1990). Diccionario de Ciencias de la Educación. Madrid: Paulines. -Peiró, C. (1999). Proyecto Docente. València: Universitat de València (document inèdito). -Sánchez Bañuelos, F. (1996). La actividad física orientada hacia la salud. Madrid: Biblioteca Nueva. -Velázquez, R. (2002). Educación deportiva y desarrollo moral: algunas ideas para la reflexión y para la práctica. Tándem, 7. pp. 7-20. L’Escolaica com a Comunitat d’Aprenentatge, per Comunitat Educativa Escolaica, pàg. 220 -www.comunidaesdeparendizaje.net -https://sede.educacion.gob.es/publiventa/PdfServlet?pdf=VP14963.pdf&area=E La Ciutat Ritual: quan les Falles entraren a la Universitat, per Lluís Fernández, pàg. 270 -Almela i Vives, F. (1949): Las Fallas, Barcelona, Argos. -Ariño, A. (1992): La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, Barcelona–Madrid, Anthropos –Ministeri de Cultura. Contreras, R. (1987): “Cartelistas e ilustradores en Valencia. Los carteles de las fiestas del fuego”, tesi doctoral, -Universitat Politècnica de Valencia. -Fuster, J. (1967): Combustible per a Falles, València, Garbí. -Gayano Lluch, R. (1936): “De folklore. La Festa de les Falles (apunts per a un excel·lent estudi)”, en Anales del -Centro de Cultura Valenciana, tom IX, gener-març, p. 118-131. -Hernández, G.M. i Català, J. (2010): Els estudis fallers. El desenvolupament de la investigació social sobre les -Falles de València, Revista d’Estudis Fallers, 15, p. 83-100. -Soler i Godes, E. (1978): 1849-1977. Las Fallas de Valencia, València.

383

Guia Comercial

386

387

Carmina Estética - 96 173 84 35

Manolo

peluquería - 96 173 84 84 Avd. País Valencià - 27 - CULLERA

388

C/Archiduque Carlos, 64 ValĂ¨ncia Telefon: 96. 329.03.49

389

390

Carrer del Vall, 15 Cullera Telf: 96 173 06 91

REPARACIÃ&#x201C; I VENDA DE MOTOS

391

392

393

Av. 25 de Abril , 1 46400 Cullera (ValĂ¨ncia) Telefon 96.172.54.73

394

395

C/ REI EN JAUME, 17 46400 (Cullera) Telf: 96 172 13 41

396

397

Especialitats es: sarsueles, peixos i peixets de la llonja

C/ Barcelona, 2 - Tel. 96 172 58 11 46400 CULLERA ValĂ¨ncia

398

Camí Molí Cremat (junt al Pont de Ferro) 46400 CULLERA (València) Telf. 96 173 04 24

399

SUBMINISTRES D’ARTICLES DE NETEJA I DESINFECCIÓ

Mob.

Muntatges industrials Instal·lacions de calefacció Xarxes informàtiques Vivendes Antenes col·lectives, S.A.T Enllumenat públic Xarxes de baixa tensió Articles d’enllumenament Tel. 173 24 01 Mob. 667 56 02 53 Mob. 667 56 02 54

400

PIZZERIA EXCEL·LENT CAFÈ

SEU CLUB DE DARDS

ESPECIALITATS CASERES Putxero - Arròs al Forn - Arròs a Banda - Arròs Negre Arròs melós amb llamàntol - Sarsuela de Peix i Marisc

C/ del Riu, 2 - 46400 CULLERA - Tel. 96 172 01 52

401

402

403

404

Administraciรณ de finques

405

406

Fructuoso Bustos de la Cruz Todo un mar de exquisitos sabores!!! Paellas - Arroces tradicionales - Secos - Melosos Caldosos - Calderetas - FideuĂ - Pescados Mariscos - Frituras - Tapas - etc... EDIFICIO MARENYET Av. Marenyet s/n 46409 Cullera (Valencia)

Tel. 960 264 712 Mov. 744 484 450

407

408

409

gonzalez.piris.dg@gmail.com www.reformaspedrogonzalez.com

410

Loteries Sant Antoni Admon. de loteries nº3 Plaça Mongrell, 12 Cullera, València

96 172 67 18 411

De Dimarts a Disspate 09:00 a 13:15 - 16:00 a

BOLETINES ELÃ&#x2030;CTRICOS

412

FACEBOOK: Barbershopnarbona TWITER: @fnarbona INSTAGRAM: Barbernarbona

Diagonal del País Valencià, 35 46400 - CULLERA (VLC)

20:15 h

TALLS COLOR AFAITAT BARBA

Cita prèvia 96 203 40 70 - 687 793 403

Juliol i Agost, Dilluns obert

rafahiguerascullera@gmail.com

40 anys amb vosaltres C/ Bega, 4 CULLERA

413

414

Info@hotelcarabela2.com www.hotelcarabela2.com www.facebook.com/hotelcarabela2 Av. Diagonal País Valencià - CULLERA - Platja de Sant Antoni

València (Espanya) CP 46400 Tel. (+34) 96 172 40 70 FAX: (+34) 96 172 43 04

415

ESPECIALISTES EN IL·LUMINACIÓ Enllumenat public, Àrees esportives i Residencial Enllumenat Industrial i Comercial Enllumenat Decorativa EQUIPAMENT URBÀ Mobiliari Urbà Jocs Infantils Jocs Àrees esportives i Elements biosaludables CONMOU S.L. - C/LLÍBER, 7 03007. ALACANT TFN. 965 117 244 comercial@conmou.es

416

Av. Pais ValenciĂ , Bajo 2, 46400 Cullera, ValĂ¨ncia

417

418

C/Metge Joan Garcés, 32 Tfn. 960116803 Partida del Tol·lo, S/N Cullera http://www.colomnaya.com/ colomnaya@colomnaya.com Tfn. 961 72 38 13

419

420