Llibret 2023. Filant la vida_ Vol 1

FFil: Cos més o menys llarg, de forma capil·lar, format ajuntant i torçant brins de matèria fibrosa, destinat principalment a cosir, fer teixits, lligar, etc.

Filant la vida : La falla Raval de Sant Agustí compleix 50 anys. En aquest mig segle d’existència ha anat creant, any rere any, una sèrie de fils superposats els uns amb els altres, creant un teixit amb el qual anar creant la història de les falles, no sols de Cullera sinó també d’altres pobles. Unes relacions que queden explicades en aquests articles i col·laboracions.

filant la vida

Edita:

A.C. Falla Raval de Sant Agustí de Cullera

Coordinadors:

José Luis Valiente Moro

Salva Tortajada Tur

Joan Castelló Lli

Equip de redacció i documentació:

José Luis Valiente Moro

Salva Tortajada Tur

Joan Castelló Lli

Juan Ramón Aragó

Juan Antonio Román Muñoz

Fotografies, col·leccions i arxius Gràfics:

Arxiu Falla Raval (amb aportacions de falleres majors, falleres majors infantils, presidents, presidents infantils i falleres i falleres de la comissió)

A.C. La Penyeta

Alba Vercher

Joan Castelló Lli

Rafael Solaz

Manolo Sanchis

Toni Colomina

Juan Gabriel Figueres

Juan Ramón Aragó

i les que expressament apareixen firmades.

Publicitat:

Iván Yagüe Renart

Alexis Marí Gonzalo

Carlos Marí Gonzalo

Gabriel Escrivá Piris

Rosa Llopis Alfonso

José Martínez Sanpedro

Vicent Nàcher Marí

Francisco Miguel Fabra Giraldós

Begoña Camarena Reverte

Noelia Escrivá Arlandis

Salva Tortajada Tur

José Luis Valiente Moro

Juan Gabrial Olivert Nicolás

Elisa Signes Ángel

Juan Vicente Molina Escrivá

Cristina Fernández González

Pablo David Codina Vargas

Rubén Colubi Osa

Débora Marí Romero

Correcció lingüística:

Salva Tortajada Tur

Joan Castelló Lli

Maquetació, portada i impressió: www.panalfallero.com

Tirada:

600 ejemplares

Dipòsit legal: V-198-20120

La Falla Raval de Sant Agustí defensa la llibertat d’expressió, però no compartix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

El present llibret ha participat en la convocatòria del premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció del valencià, en el XXVII Concurs de Llibrets i Portades de Llibrets de les falles de 2023 organitzat per la Junta Local Fallera de Cullera sota el patrocini del M.I. Ajuntament de Cullera i en els Premis de les Lletres Falleres.

Us convidem a visitar la versió Digital: https://issuu.com/fallaravalcullera

Us convidem a visitar la nostra web: https://www.fallaraval.com/

Part Fallera

Benvolguts fallers i falleres, abonades, col·laboradors i veïns.

Aquest any és el cinqué consecutiu en què tinc el plaer de dirigir-me a tots vosaltres com a president de la nostra Comissió.

Per sort tot ha canviat i tenim al davant un any faller «normal», sense cap restricció, en el que podem disfrutar les Falles en tota la seua esplendor, gaudint de tots els actes preparats per a aquest any.

Un any molt especial, «ESTEM D’ANIVERSARI», 50 anys fent falla, 50 anys celebrant les festes de Sant Josep al nostre Barri, 50 anys de sentiment faller i com tot aniversari s’ha de celebrar com cal, i com a tal es farà.

A hores d’ara ja portem alguns actes per a commemorar els 50 anys del Raval fets; el primer acte celebrat i punt d’eixida va ser la desfilada de Bandes del dia de Sant Vicent on la Societat Musical Instructiva Santa Cecília, a qui en nom de tota la Comissió voldria agrair la seua deferència, va interpretar el nostre Pasdoble «FALLA RAVAL».

Continuarem amb una magnífica exposició que ens va fer reviure d’una manera especial els 50 anys d’història de la nostra Falla, i on poguérem gaudir dels monuments, Falleres Majors, presidents, Fallers, Falleres, Abonades, etc... que durant aquests

salutació President 2023

50 anys han format o formen part de la Falla Raval de Sant Agustí. Però, no hem acabat!!

Continuem amb els actes que tenim preparats, que no són pocs, perquè Fallers, Veïns, col·laboradors i Abonades disfruteu d’aquest any especial i històric de la Comissió, perquè 50 anys no es celebren a sovint.

Dit açò vos convide a que visqueu les Falles, participeu de tots els actes i gaudiu amb nosaltres de tot el que tenim preparat perquè aquest any siga inoblidable.

Vull agrair a totes les persones que al llarg d’aquests anys han fet possible que la Falla Raval de Sant Agustí forme part de la Història de les Falles de Cullera i recordar també d’una forma especial a tots els fallers i falleres que ja no estan entre nosaltres i que contribuïren amb el seu esforç, dedicació i il·lusió a fer gran esta Comissió.

Per a finalitzar vos desitge a tots, un molt bon any faller i que tots els nostres esforços donen els fruits esperats i a més puga’m passar-ho d’allò més bé.

Visca La Falla Raval de Sant Agustí i que visca el seu 50 aniversari.

A per 50 més!.

Atentament el President

fallera

MAJOR 2023

Encara que no sigues valenciana de bressol, ningú dubta que el teu cor és valencià i faller com el que més. Ja de joveneta ser fallera era la teua il·lusió, passió que s’ha quedat gravada en el teu cor.

Tinc davant una fallera radiant de felicitat, perquè el que va ser el seu somni ja s’ha fet realitat. Tan sols fixant-se en la teua mirada, s’aprecia l’emoció que sents, eixa alegria que tant et mereixes i eixa passió que et fa brillar.

Fes del teu somriure la teua millor companyia, regala’ns a tots el teu bon humor. El meu millor regal és la teua alegria, veure’t feliç, la meua major il·lusió, i, com tu mateixa em vas dir, aquest somni el gaudim les dos.

Eres com una estrela fugaç que allà per on passa brilla, Resplendent i majestuosa com el seu deixant màgic, il·luminant-nos a tots amb el teu porte i saber estar i lluint amb elegància el distintiu que t’acredita com la nostra Fallera Major de la Falla Raval.

LOLI BELTRÁN ALCÁZAR

A ngeles Beltrán Alcázar

Bunyol i Cullera d’or amB fulles de llorer i Brillants

i nma m orell a rlandis

e nrique Bolufer f ont

s antia G o d efez s otos

qui mou els fils??????

Penjats d’un fil....

Pendents d’un fil...

Enfilats...

Salva Tortajada Tur

Faller de Raval

Comencem l’explicació del que conté enguany la falla amb aquesta introducció feta de tinta i molta palla.

Ara intentarem explicar tot allò que a hores d’ara, sense posar-nos en ningú pareix que està de moda.

Artiste Falla GRAN

TONI PÉREZ MENA

Lema Falla GRAN

QUI MOU ELS FILS?

Perquè ens fa la sensació que algú que està ben alt maneja tota aquesta situació i sembla que ho té tot controlat.

Que si els intermediaris, els bancs i Putin fins i tot, resulta ser la bona qüestió, que el qui segur ho paga tot és com sempre el treballador.

El treballador no arriba, el pobre, ni a fi de mes, i mentrestant, apuja que puja els preus per culpa de l’IPC.

Això és el que ens diuen els que tot ho estan manejant, i si ens estiren tant els fils veurem com ens deixaran.

El món està desficaciat, I el mateix passa a Cullera a Espanya i a la nostra comunitat; i contemplant el nostre monument ens posarem tots al corrent, del que passa hui a la societat.

La gasolina, pels núvols va ja, la llum, puja i més que ho farà, haurem de calfar-nos amb llenya, ja que tot continuarà pujant.

Però la falla d’enguany no sols parla d’Espanya, a Cullera hem volgut baixar i pegar un poquet de canya.

Perquè no ens diran vostés, amb les coses que estan passant, resulta que no tenen oposició els que ara ens estan governant.

Aiii Senyor, senyor!! Quina gent de l’oposició, Que, per no fer, no fan ni el seu treball de control.

Perquè alguns es passegen i sols apareixen per a cobrar. Altres no es parlen entre ells, però a la fi, tots volen manar.

Però no es preocupen vostés que ja venen de nou eleccions i aniran apareixent candidats i partits com a xampinyons.

Hi ha molt de fil solt, i molt curt s’ha de lligar, però la bona qüestió és que tots volen manar.

Encara que de vegades la dita popular és millor: val més algú mal conegut que bo per conéixer, dic jo.

Obres per totes bandes, les direccions vinga canviar aquest, era un poble tranquil que no volia evolucionar.

EXPLICAC IÓ falla Gran 2023

Això diuen els que manen que porten la modernitat, però la solució resulta ser de vegades una barbaritat.

Els canvis ens han trastocat ara cap ací i ara cap all. Fent per als vianants el passeig ens volen donar tranquil·litat.

Despertat poble de Cullera I mira tot el que estan deixant: obres per totes les bandes, però que, almenys, van pagant.

I, com ve sent prou habitual, al fer les explicacions del Raval anem a començar a versar parlant del poble on es va a plantar.

Hi havia una vegada, en un poble junt la mar la figura d’un gran titellaire que tot ho volia controlar.

Al centre la falla el titellaire està, i totes les coses està manejant. Pareix que siga l’alcalde Mayor, que tot ho vol controlar.

Tot gira al seu voltant i per dalt d’ell molts personatges van revolotejant. Encara que parega que ho té tot ben lligat, alguns fils dels titelles ballen sense fer-li cas.

Ací a Cullera ja fa temps que Mayor és el qui maneja els fils com li convé millor.

Ell mou i dirigeix els fils al seu sentit, gust i opinió té titelles per totes bandes que li ballen les decisions.

Tot el del poble controla, en tots els llocs apareix encara que no ho parega, no és la Mare de Déu!

Maneja els fils com ningú i a tots els regidors també, que pareixen uns titelles fent el que a ell li ve bé.

Encara que de vegades li ha eixit un gran cositó per no enfilar bé l’agulla i voler fer-ho tot un muntó.

Ell ho farà més mal o més bé, i per la pedra ens fa passar. Vulguem o no vulguem ens haurem d’aguantar.

Titelles de diferents tamanys per totes bandes veuràs que ben lligades es troben de butxaca... peus i mans.

I on està l’oposició? Ni se l’ha vist, ni s’espera sols estan per a figurar encara que no ho parega.

Enguany és any d’eleccions, tots estiren fils, jaquetes i botons, perquè tots volen el mosset i com siga, cobrar del caixó.

Hi ha qui no l’has vist des de fa més de 4 anys i ara de nou apareixen i damunt volen guanyar.

I altra qüestió sobtada que ens arriba a la ment, Cullera té oposició? O són tots un caldo calent?...

Que li ho pregunten senyors al regidor Manel Joan Arinyó que en compte d’oposició pareix que lloe la direcció.

Altres partits a Cullera tenim com Ciudadanos que protesta per tot, però el major partit de l’oposició, «partit» està i un muntó.

EXPLICAC IÓ falla Gran 2023

Titelles per totes bandes de grandàries, formes i condicions veuràs tu enguany a la falla si la mires per tots els racons.

També com una gran teranyina voràs alguns fils embolicats que a molts dels titelles els moviments han truncat.

Podem tindre també, fils d’estendre, fils de cosir, fils de ferro o d’aram, fils de la llum, o fins i tot, fils de pescar, si t’acostes a la falla, ho podràs comprovar.

Un munt de fils hem posat alguns grossos i altres prims. De molts colors tu trobaràs i de classes, n’hi ha més de mil com bé podràs comprovar.

Com de fils també va la cosa si de l’aniversari estem parlant, per als 50 anys poder celebrar un fil ben daurat hem buscat.

Un fil d’or...Un fil d’or i brillants. Enguany en la comissió cinquanta anys complim. És un fil que començà prim i ara està ben gros.

Un gran teixit de fil d’or a poc a poc s’ha confeccionat, amb fils resistents i daurats, que ens han donat esplendor.

No ha sigut gens fàcil, 50 anys, tots els dies no es fan encara que alguns diguen, que ho hem sabut gestionar.

La Comissió ha lluitat molt, amb humilitat, bon fer i unió hi ha hagut anys bons, però també de roïns, un muntó.

Com els millors fils de cotó, el bon faller de Raval ha portat sempre orgullós el seu sentiment ben alt.

Enllaçant el fil i randa amb solera la Falla Raval ha sabut caminar fins a arribar a on es troba ara: sent referent en les falles de Cullera.

En aquest aniversari, la falla Raval un gran homenatge vol fer, als fallers que alguna vegada de la nostra Comissió van ser.

Molts fallers han passat per la nostra Comissió, allà on hagen arribat orgullosos estaran de debò.

No es pot deixar a l’oblit el treball, esforç i sentit perquè gràcies a tots ells hem arribat fins ací.

I en aquest aniversari reconeixem la seua part, sense ells i el seu esforç mai haguérem triomfat.

No ha sigut gens fàcil, però el fil d’or aquí està... Una Comissió i un barri amb un sentiment ben gran.

El Raval està orgullós de la seua Comissió, i la falla ha conquistat el cor del seu veïnat.

Com qui no vol, en aquesta vida tot té un principi i un final, i ací és quan posem la guinda, amb una miqueta de sal, l’explicació del Raval.

Vinguen a la nostra Falla que d’aniversari està, disfruten del monument que bonament hem plantat.

Pot ser sí o potser no podran arribar a trobar qui realment mou els fils en la maltractada societat.

Una qüestió complicada tenim: busqueu amb obstinació si voleu trobar la solució de qui és el que mou els fils.

Ara, tinguen vostés present que encara que no ho parega, hi ha un racó en la ment que diu que ací en Cullera no tot està manejat, investiguen i busquen per si existeix ... altra realitat!.

salutaciÓ

President INFANTIL

Hola, fallers, falleres i abonades, em dic Erik Benítez Mateu i aquest any gràcies a la meua família, represente a esta gran falla.

Estic molt content de ser President Infantil d’aquesta falla. A més, enguany es celebra el seu 50 Aniversari i estic molt feliç de poder formar part d’aquesta celebració d’una forma tan especial per a mi com sent President Infantil.

Forme part de la falla Raval de Sant Agustí des de ben menudet, m’encanta estar al Casal i passar-ho bé amb els meus amics, també m’agraden molt els passacarrers, els coets, etc...

Espere estar a l’altura de tan gran Comissió i poder disfrutar d’un any ple d’emocions al costat d’Aina la Fallera Major Infantil, Angeles la Fallera Major i amb el nostre President Juangra.

Visca la Falla Raval de Sant Agustí.

E rik Benítez Mateu

fallera

Fallera MAJOR INFANTIL 2023

Com retall teixit amb fil d’or i foc, encens la il·lusió del Raval Faller doncs eres l’expressió més dolça que causa admiració al poble sencer.

Eres la princesa de fantasia del millor conte faller escrit amb eixa careta d’alegria que ens mostres de maneres mil.

Com el soroll del primer coet, com la flama d’un actiu foc farts esclatar la nostra festa omplint d’amor el nostre cor.

Com un xicotet terratrémol que a punt està d’explotar, la teua ànima valenciana, a tota Cullera està captivant.

Lluïx, Aina, amb alegria perquè enguany eres tu, la regina de la nostra falla i l’admiració dels menuts.

Salva Tortajada Tur

A ina Sala Gallego

Pendents d’un fil

Es troba actualment el circ Juan Antonio Román Muñoz

Psicòleg i faller de Raval

Enguany, com a novetat per a fer la nostra explicació Infantil, hem fet un conte a partir d’alguns dels personatges i figures que en el monument infantil hi apareixen.

A la Falleta Infantil d’enguany un conte especial hem fet per a ensenyar als menuts el que cada persona sent.

Tots a la fi som iguals, i ningú no és diferent, sols cal ser un poc empàtic i posar-nos dins de cada pell.

Un Circ hem volgut instal·lar on molts personatges hi ha, personatges pendents d’un fil, que pels mals comentaris estan.

I ací comença aquesta història que els anem a intentar contar un conte on la qüestió especial és que tots a la fi, SOM IGUALS.

Artiste Falla INFANTIL RAÚL TAZO I CARMEN CAMACHO

Lema Falla INFANTIL ENFILATS PEL CIRC, PASSEN I VEGEN!

Aquell dia havia sigut el més difícil de la vida de Balma. Feia poques hores havia soterrat a sa mare, l’únic familiar viu que li quedava i l’única persona que l’estimava per damunt de tot. Mai havia tingut una gran autoestima, va nàixer amb una malaltia que li feia tindre taques a la pell, a causa de la qual els xiquets li havien ficat el malnom de Dàlmata. Ella l’odiava, i a poc a poc es va creure que no era normal, pensava que era lletja semblant a una bestiola estranya. Era baixeta i un poc grosseta, els seus ulls eren d’un color gris clar que combinaven amb els seus llargs i rulls cabells blancs.

Encara que no tenia amics i a la ciutat tots la rebutjaven pel seu aspecte, en aquell moment tan trist, la seua vida definitivament s’acabava de complicar. Sola al món i sense tindre on caure’s morta, la seua única opció viable era un orfenat. Però ella no havia nascut per a viure en un lloc així, devia anar-se’n de casa abans que aplegaren les treballadores dels serveis socials. Sense rumb, va decidir agarrar una xicoteta maleta i enfilar-se per un xicotet camí rodejat de camps de tarongers. Allí anava a estar sola, l’aroma de la tarongina la traslladava a altre món on era feliç i els problemes pareixien no existir. Mentre caminava per allí, de sobte, un soroll la va portar de nou a la realitat. Algú s’aproximava. Per tal de no ser descoberta i que no la veiessin, Balma es va amagar darrere d’un taronger... de sobte, una cosa li va cridar l’atenció...

-Ostres! Chewbacca amb frac!-Va exclamar sorpresa i més alt del que li hauria agradat.

El jove molt ben vestit que anava passejant el seu gos, en escoltar allò es va girar cap a la direcció d’on procedia aquell crit i va vore a Balma.

-Disculpe senyoreta, qui és vosté i què fa per ací?- li va preguntar.

Ella, amb molta admiració, es va apropar i li va dir: Però si coneixes la meua llengua! Puc fer-me una selfie amb tu? Eres el meu personatge preferit de la guerra de les galàxies!

Molt amablement, i sense perdre la compostura, el jove li va dir: Quina xiqueta més insolent! Encara no m’ha dit el seu nom senyoreta. No soc aquell qui pensa! Està confosa. Em presente soc En Pau Vellutsmith, per a vosté Mr. Vellutsmith, ja que no tinc el plaer de conéixer-la.

- Vinga ja! Eixe és el teu nom d’incògnit quan no estàs rodant? Jo soc Balma. Pots gravar-me alguna frase al meu mòbil perquè ho gaste del despertador? No et costa res i faries molt feliç a la teua major fan! -va demanar la xiqueta.

- Encantat senyoreta Balma! Aquest és un començament. Però no soc Chewbacca, li torne a repetir, sé que el meu aspecte és peculiar, però m’has fet sentir com feia temps no m’havia sentit, pensava que a l’aplegar ací tot havia acabat -va dir amb un to de tristesa.

- Doncs, no és Chewbi? Disculpe’m senyor...

- Vellutsmith -la va tallar el jove-. No, com ja li havia dit abans senyoreta Balma. I si em permet fer-li una puntualització, hauria de ser més respectuosa i acurada quan aborde a gent que no coneix, no sap la seua història personal i podria fer-los rememorar temps del passat.

- Oh! Perdona’m, no tenia ni idea, però és que vosté és... -va dir amb cert penediment.

EXPLICAC IÓ falla infantil 2023

- Igual a Chewbacca, per la meua particularitat, però no ho soc. -va dir Mr. Vellutsmith demostrant paciència i bon talant.

- I diga’m senyor, si no és molèstia em podria contar que li va passar? - li va preguntar.

- Per suposat! I més si m’ho demana amb tanta educació. No puc rebutjar una petició tan ben formulada. Jo vaig tindre una infància molt feliç, però tot va canviar quan era adolescent, el pèl corporal va començar a créixer descontroladament, per molt que m’afaitara i depilara en pocs dies tornava a créixer, era molt frustrant... I ja saps com és la gent! Cada dia era un suplici! Mirades indiscretes, comentaris dolents, menyspreus, comparacions amb el personatge de la guerra de les galàxies... Va aplegar un moment on era tal la situació, que no tenia ganes ni d’eixir de casa, el meu humor va canviar, només volia plorar... No et pots ni imaginar el mal que ho vaig passar!.

- Oh! No tenia ni idea! Que mal em sap! Ara em trobe pitjor pel que t’he fet passar!- Va dir Balma molt apenada.

- No té importància, estic acostumat. Per això, t’aconselle que amb respecte i educació a la gent que no coneixes has de parlar. A més, quan vaig aplegar ací tot va canviar, tots som iguals i importants dins de la nostra diversitat.

- Ho tindré en compte. El deixe continuar en el seu passeig, però abans podria dir-me quina hora és?, si no és molèstia -li va preguntar.

-L’hora del te, evidentment -li va respondre.

-Moltes gràcies! I encantada de conéixer-lo! -li va dir, mentre reprenia el seu camí.

- El plaer és meu, senyoreta Balma. Espere tornar-la a vore en alguna altra ocasió.

I ambdós seguiren el seu camí en direccions oposades. Mentre seguia deambulant capcota, pensativa i sense rumb. No podia parar de pensar en quant desgraciada era, en quin futur l’esperava i que estava sola al món. A poc a poc, va anar entrant a les seues oïdes el so d’una música popular. Com els ratolinets del flautista d’Hamelin, Balma va anar cap on sonava la melodia fins que es va topar de front amb ells. La seua primera reacció va ser de refregar-se els ulls, no podia creure el que estava veient, devia estar dormint! Per a comprovar-ho es va pessigar al braç, però no, seguia veient el mateix.

- Disculpa senyoreta, la podem ajudar? -li va dir un dels caps.

- No eres o sou reals, sou fruit de la meua imaginació i com a tal no vaig a parlar en vosaltres -va contestar.

- Puix nosaltres estem ací, som de carn i os. T’ho podem demostrar d’alguna manera? -la va inquirir.

-Mmm... Pegueu-me un pessic i així vos creuré.

Sense dubtar-ho, l’home bicèfal es va arrimar i va complir les seues ordres.

- Eh! No tan fort! D’acord, ja veig que sou reals o eres real. -va acceptar la xiqueta. -Però, com és possible? -els va preguntar.

- Et mostres molt sorpresa, som els Germans Yingyangstein. Ell és Sam i jo soc Lluís -es va presentar.

- Si sou dues persones, en un únic cos! -va exclamar Balma.

- És l’hora de dir obvietats! -va dir sarcàsticament Sam. Sam tenia el pèl canós, i a diferència del seu germà, tenia un semblant seriós i mala llet. Per tal de mostrar la seua personalitat, anava vestit en un corbatí de color blau que l’ajudava a distingir-se del seu germà.

- No sigues tan agre amb la xiqueta! -va reprendre Lluís al seu germà. Lluís tenia el cap més apepinat, era de cabells rojos, i portava una corbata del mateix color.

- Però no vos havia vist mai a la ciutat! -va exclamar la xiqueta. Què feu ací?

- És evident xiqueta, estem assajant -va dir Sam.

-Assajant? -va preguntar Balma.

- Sí, som artistes del circ, i estem assajant la nostra actuació -va dir el dels cabells rojos.

- Para, para, para -li va respondre Sam al seu germà-. Ací l’artista soc jo, que soc qui esquinça les cordes. Tu eres secundari, només punteges els fils.

- Ja la tenim! Sense mi, no series ningú -li va respondre Lluís.

- I tu sense mi, encara series més zero a l’esquerra del que ho eres! -va contestar el dels cabells grisos.

I d’aquesta manera ambdós germans, començaren una discussió sense final. Això sí, ningú podia anar-se’n i deixar a l’altre amb la paraula a la boca, per tant, en algun moment haurien de tornar a ficar-se d’acord. Amb la informació que li havien donat, Balma va decidir anar a la cerca del circ. Tal volta assistir a una funció la faria recuperar un poc l’ànim i pensar que fer en el futur.

A poc a poc, seguint el camí, va vore un munt de gent molt afaenada, i al fons la gran carpa del circ. Era una carpa de les clàssiques a franges blanques i roig granat, coronades pel banderí del circ. Aquest era de color daurat, portava la inscripció, Rigordini al seu interior.

Com qui passeja per sa casa per tal de no cridar l’atenció, Balma va travessar la tanca del recinte del circ i va accedir a la zona on estaven muntant. Hi havia molta gent estressada enllestint el circ per a la gran actuació inaugural. Si bé, hi havia algú que pareixia tot el contrari, estar del més tranquil i relaxat. Encara que no estava molt a prop, no calia tindre una vista molt àgil per a vore’l. A la llunyania, es trobava algú assegut extremadament alt i que pareixia tindre un llibre a les seues mans.

EXPLICAC IÓ falla infantil 2023

-Bua un gegant! -va exclamar. Balma estava al·lucinada, cada persona en qui s’ensopegava era més espectacular que l’anterior. A mesura que més s’aproximava al gegant, més magnífica pareixia la seua estatura, però semblava que ningú s’immutava per la seua presència. Ella no entenia com era possible açò. Una volta es va ficar a la seua altura es va sentir insignificant. I no va dubtar a parlar en aquella mole.

- Hola! Soc Balma, com et diuen?

- Hola Balma, soc Miquel Tombatossals -va respondre el gegant a la salutació amablement.

- Encantada Miquel. Què estàs llegint?

- El meu llibre preferit. Cigronet.

- Cigronet? No et pega gens. En veritat no et pega gens la lectura -va afirmar la xiqueta.

- I per què no? -va preguntar sorprès el gegant.

- Puix perquè els gegants sou terrorífics. Mengeu persones, teniu mal humor i vos agrada destrossar coses -va afirmar Balma com si fora experta en el camp dels gegants.

- Puix pareix que estàs enganyada. Per a mostra un botó -va contestar Miquel.

- Estic ben segura que no. He llegit molt sobre el tema i la vostra ferocitat sol ser brutal -es va reafirmar la xiqueta.

- Si tu ho dius... Jo estic ací molt tranquil i ganes de menjar-te no en tinc cap.

- Jo pense que estàs dissimulant, si em descuide segur que tractes de menjar-me -va dir Balma.

- Què segura estàs! Però si ens acabem de conèixer! -va exclamar el gegant.

- Perquè tots els gegants sou iguals i vos agraden les mateixes coses.

- Això són estereotips! I els he patit tota la meua vida. Però jo no soc així, a mi m’agrada llegir, pintar i ajudar a tots el que m’ho demanen -va protestar Miquel.

- Segur que eres un gegant? -va preguntar la xiqueta.

- A la vista està! Per culpa de les llegendes i els contes infantils com el de Jack i les faves màgiques tota la vida m’han tractat com si fora tal com tu deies. La gent fugia de mi, no aconseguia tindre amics perquè tots pensaven que anava a fer-me una torrà amb ells com a menú, no m’han deixat entrar a ciutats per por que ho fera tot tabac. I jo pregunte: per què la gent assumeix tantes coses si no em coneix?

- Oh! Vaja! Puix perquè de tota la vida els gegants sou així.

- No, de tota la vida creieu que els gegants som així, però no és cert. Com t’he dit jo tinc una gran sensibilitat -va respondre Miquel-, per sort quan vaig aplegar ací tot va canviar, ací tots som iguals dins de la nostra diversitat, no jutgem a les persones sense conèixer-les abans. Quina penses què és la meua faena ací? -li va preguntar a Balma.

- Evidentment, eres l’encarregat del muntatge de la carpa -va respondre la xiqueta.

- T’equivoques! M’has tornat a estereotipar! Soc l’encarregat del contacontes! I tots els xiquets acaben encantats!

- Mai ho hauria pensat! -es va sorprendre Balma.

- T’aconselle que no jutges a la gent sense conèixer-la o per la seua aparença, perquè et pots equivocar. Hi ha persones meravelloses, que pel seu aspecte no ens arrimarien a elles i no sabem el que ens podem aplegar a perdre -va aconsellar el gegant.

- Ho tindré en compte. Ara me n’he d’anar. Gràcies per la conversa. Ens vegem d’aviat -es va acomiadar Balma.

- Adeu, xiqueta -es va acomiadar el gegant.

Balma va continuar el seu camí, girant-se a cada moment per vore com el gegant es feia cada volta més menut a mesura que s’allunyava. Encara no podia creure’s haver conversat amb ell, i que els gegants no foren tan roïns i ferotges com havia llegit als contes. Sense bé saber com va aplegar fins a la porta d’una tenda de tela. A l’alçar el cap va vore un cartell on ficava “Descobreix el teu futur, Madame Aveugle, pitonissa miop”. A cada costat del cartell hi havia dos fanalets que a dures penes l’il·luminaven. Des de l’interior d’aquesta tenda va sonar una veu dèbil, tremolosa i amb un marcat accent francés que la cridava: ¨passa xiqueta, t’estava esperant¨-tornaren a dir des de dins la tenda. Balma va aguaitar, però no va ser capaç de distingir res.

L’interior de la tenda només estava il·luminat per dues espelmes que li donaven un aspecte lúgubre. “Passa, passa, sense por” -tornà a repetir la veu. Balma finalment va decidir fer cas a la veu i va passar a l’interior. Una volta dins la tenda, i quan els seus ulls s’acostumaren a la foscor, va ser capaç de distingir una tauleta de braser vestida amb faldons. A sobre la tauleta estaven les dues espelmes que il·luminaven la sala, una esfera que resplendia, així com un conjunt de cartes i anells diversos. A l’altra banda de la taula va vore una velleta, aquesta tenia el nas aguilenc, una berruga a una de les ales del nas i el rostre molt arrugat. Portava els cabells coberts per un mocador morat rematat per nombroses monedes. A més, un enorme collar al pit i unes ulleres de cul de got eren el seu tret més característic.

- Ja era hora Asunción! Porte una bona estona esperant que em portes els calamars -li va dir la velleta.

- Pense que s’ha confós, a mi no em diuen Asunción -va respondre Balma.

- Doncs, no portes el meu entrepà de calamars?

- No, jo passava per ací... Bo, si és pitonissa hauria de saber que anava a aplegar fins ací, no cal que li ho diga.

- Madame Aveugle no és una pitonissa qualsevol, no veu el futur, eixa no és la seua especialitat -li va dir la iaieta.

- Doncs, en el cartell posa que endevina el futur! Quina estafa! -va protestar Balma.

- No, jo recorde el passat i observe el present. Els meus problemes de visió distorsionaren la meua capacitat. El cartell... puix un reclam promocional -va explicar la doneta.

- Que recordes el passat i observes el present? Quines capacitats més inútils! Segur que et mors de fam. El passat, passat està i el present es viu! Eres una pitonissa sense trellat! -va respondre burleta la xiqueta.

- T’enganyes xiqueta! Qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo! Moltes voltes som esclaus del passat, hi ha records dolorosos que es queden enquistats que condicionen el nostre

present. A més, amb una simple mirada, t’adones de moltes coses del present -va explicar de nou la velleta.

- I diga’m, que li diu el meu present?

- El teu present em diu que no saps on anar, que estàs en un moment de canvi i molt d’estrés personal. Els motius, si observe en la bola el teu passat, en un no res els podria esbrinar -va afirmar convençuda la pitonissa.

- Ualaaa! Tens poders màgics! Ho has encertat tot! -va exclamar sorpresa Balma.

- Pots creure això o puc dir-te la veritat -li va dir.

- I quina és la veritat? -es va interessar.

- La veritat és que he vist la teua maleta, els teus ulls vidriosos i el nas vermell, que em diuen que fa poc has plorat.

- Sí, això és veritat -va afirmar la xiqueta- Podries intentar endevinar que serà de mi?

- Això excedeix les meues capacitats! Però un consell te vaig a donar, el present marca el futur abans de convertir-se en passat, medita les teues decisions abans de prendre-les, i tal volta el teu camí trobaràs.

- Moltes gràcies pel consell i per la conversa, ara crec que me n’he d’anar -es va acomiadar la xiqueta

- Molta sort Balma, ens vegem d’aviat -li va respondre. I un núvol de fum la va envoltar sense que la poguera tornar a vore.

La xiqueta va eixir de la tenda pensant en allò que li havia dit la velleta, però va parar en sec una volta es tornava a trobar a l’exterior. “Un moment” -va pensar- “Com sabia el meu nom si jo no li l’he dit?” -es va dir a ella mateixa. El seu primer impuls va ser tornar a entrar en la tenda de la pitonissa, però en un moment de reflexió va decidir que allò no era el millor, la resposta que li donara possiblement li fera por.

Aquella conversa l’havia trasbalsada i deixat un poc de mal cos. Per tal de calmar-se, va decidir cercar els animals. Pensava que si estava en un circ hi hauria grans feres. “Què era un circ sense animals?” -es va reafirmar en els seus pensaments. Va traure la seua vena investigadora i mirant a terra es va ficar a buscar empremtes d’animals, tal volta trobara alguna d’elefant que la portara a la zona d’animals. En eixa tasca estava quan va sentir cantar...

“...Neeessum Dorma, Neeesum Dorma...” escoltava com cantava una veu de tenor tan bonica i impressionant com la que en el seu temps li havien dit que tenia Pavarotti. Aquella melodia venia de la part de darrere de la carpa i decidida va anar a buscar a l’amo d’aquella veu. Segur que era un home extraordinari. Seguint les notes de la música a poc a poc va anar aproximant-se. “O pura principessa...” -continuava la cançó, fins que seguint el cant va aplegar i es va trobar una escena dantesca. Encara que la seua capacitat de sorpresa minvava a mesura que anava coneixent a gent del circ, no estava preparada per a assimilar el que els seus ulls li mostraven! Era una sirena en una situació estranyament còmica! Encaixada en un barril es trobava una sirena obesa, mentre dos homenets tractaven de traure-la d’aquell embolic. Mentre es trobava en aquella situació estava aprofitant per a afinar la veu i cantar de manera resignada.

- Disculpeu que vos moleste, aquesta és la zona d’animals?

- Animals?- li va respondre la sirena amb veu ronca i masculinaEls únics animals que voràs a aquest circ són els de la piranya

orquestra que veus ací al costat -va continuar, assenyalat al seu costat.

La xiqueta va girar el cap per tal de vore-la, descobrint un gran caragol on un peix disfressat de pallasso tocava un acordió mentre una estrella de mar feia palmes i un eriçó de mar es menejava al ritme de la música de l’acordió.

“D’acord, açò sí que no ho esperava. Però pot ser més al·lucinant? Com haurien sigut capaços d’ensinistrar aquells animals, i a més que tingueren sentit del ritme! I no només això, una melodia que se’t clavava al cap i no podies parar de taral·larejar! Este circ és una cafrà!” -va pensar. Tornant a girar-se cap a la sirena, es va presentar i li va preguntar pel nom.

- Soc la meravellosa Telxínoe Royal, sirena cantant d’òpera que en el món no trobaràs ninguna igual -es va presentar en una veu molt greu.

-Telxínoe Royal? Quin nom més estrany tens! A més per a ser una sirena tens una veu molt greu.

- Eres un poc impertinent xiqueta, que no t’han ensenyat maneres? El meu nom és grec, i significa goig del cor. I si la meua veu és greu, és perquè soc una sirena trans.

- I és la més bonica que pugues trobar -va interrompre un homenet barbut que clarament estava enamorat d’ella

- Aii com em vol el meu Fran! Jo també et vull, el meu dolç enamorat -li va respondre.

- Sirena trans? No sabien que existissin -es va sorprendre.

-Igual que hi ha xiquetes en pilila i xiquets en vulva, en el món aquàtic dels sirens açò és igual. Jo vaig nàixer siré, però mai en el meu cos em vaig sentir identificat. Per desgràcia, el món submarí és molt tradicional i ni els meus pares ni germans em volgueren acceptar. Els insults i menyspreus eren constants, tots em donaren l’esquena i em deixaren al marge de la societat. No tenia drets i com una ciutadana de segona em tractaven.

- Vaja! Quina història més trista! Degué ser molt dur tot el que passares -va empatitzar amb ella la xiqueta.

- Sí, no t’ho puc negar. Però per sort, ací tot és diferent, tots som iguals dins de la nostra diversitat. A més no puc queixar-me perquè l’amor he trobat. Veritat amor meu? -li va dir a l’homenet barbut.

- Certament, bonica meua. Ací no ens importa com sigues, tots els tipus de parella són ben acceptats, perquè si dues persones es volen i s’estimen de veritat, què importa la resta? -va continuar l’homenet.

- Mai ho havia pensat així, però que bonic el que m’acabeu de contar. Però per curiositat, com una sirena acaba cantant òpera?

- Com bé sabràs, des de l’antiguitat les sirenes han sigut famoses pel seu cant, i jo no volia ser menys i dins de les meues condicions vocals era l’estil que millor s’acoblava, i ací estic -va respondre.

- No vull fer-me molt pesada, però i dins del barril, com t’has embussat?- va preguntar Balma.

- D’açò té la culpa el maleït polp que tinc com a mascota, que és molt bromista ell. S’ha clavat dins del barril i quan he anat a traure’l, s’ha escorregut entre els meus dits i m’ha espentat dins. I ara amb la inestimable ajuda del meu Fran i el seu ajudant, puix estan tractant de traure’m. Alguna cosa més que vullgues saber? -li va preguntar Telxínoe.

- No, no et lleve ja més temps, et deixe assajar. Moltes gràcies per la teua paciència, tens una veu espectacular, es va despedir Balma.

EXPLICAC IÓ falla infantil 2023

- Gràcies pel teu afalagament. Espere que vingues a vore la meua actuació en directe, segur que t’agradarà.

- No ho dubtes, allí estaré. Adeu!

I la xiqueta va reprendre el seu camí, ara ja no buscava animals, sinó més artistes que estiguessin assajant. Ben certament, sempre li havia agradat escodrinyar. A no massa passes d’on estava, va vore una xicoteta zona d’assaig. Aquesta era simple. Només estava conformada per un tauló de fusta pintat de dos colors amb quatre ases i un muntó de bombetes de llum als seus costats. Dalt del tauló hi havia un cartell on ficava «Dimitri - Llança ganivets». Allí, es trobava un home alt, de pell morena i molt esvelt. En el tauló hi havia una doneta que aparentava seguretat en ella mateixa. Balma, només vore el llançament d’un ganivet de cara al tauló va exclamar:

- Uaala! Com ho has fet?

L’home es va girar cap a ella i va dir: “Açò és mestratge! Requereix molt d’entrenament, pols i saber estar”.

- Tu no! Li preguntava a ella! Em pareix impressionant! -va exclamar la xiqueta.

- Hola! Soc la senyoreta Llopis. Què com ho faig? Confie molt en Dimitri i tinc molt de control mental.

- Control mental? -va exclamar Balma.

- Sí, així és. Qualsevol a què li llancen un ganivet es ficaria nerviós, es menejaria per a evitar-lo quan s’aproxima i podria causar un accident.

- A més, si ella es fica nerviosa, em trasllada a mi eixe nerviosisme i l’actuació pot eixir malament -va continuar Dimitri.

- Efectivament, encara que parega que tot el mèrit és d’ell, ambdós sabem que no és així. Que l’actuació depén dels dos!

- Així és, jo no soc ningú sense ella.

- Vaja! Mai ho haguera pensat! -va exclamar Balma.

- Encara que pensem que podem fer-ho tot a soles i que no necessitem a ningú, en moltes ocasions per assolir els nostres objectius hem de col·laborar. Junts som més grans! Ací al circ tots som diferents, però també iguals, formem un espectacle homogeni dins de la nostra diversitat. Som sers socials i a moltes voltes a soles és difícil funcionar -va dir la senyoreta.

- Moltes gràcies pel consell! Reprenc el meu camí, vos deixe assajar tranquils.

- Esperem vore’t a la funció! Que vaja bé xiqueta!

Balma va seguir caminant, i com no, va continuar furonejant ací i allà per tot arreu, no hi havia raconet en què no mirara ni detall per mínim que fora que no li cridés l’atenció. En aquesta meticulosa tasca es trobava, quan una veu la va increpar:

- Xiqueta, què fas per ací? Aquesta zona és restringida, no tens permès el pas.

Balma es va sobresaltar, no esperava que ningú es dirigira a ella per aquelles llars. Al girar-se, va vore una dona que treia el cap per la finestra d’una caravana. La dona era molt corpulenta, de cabells castanys i tenia una gran i cuidada barba. Als seus braços tenia un homenet de pell fosca, que anava rasurat a l’estil oriental, al cap portava el típic tocat que delatava el seu origen hindú.

- No res, només passege per la zona -va dir aparentant tota la tranquil·litat que podia.

- Passeges? Està, no és una zona de passeig i a tu no t’havia vist mai... -va dir suspicaç la dona.

- Sí, això faig. Hi ha algun problema? -va dir Balma amb un to desafiant.

- Puix sí, tenim un problema: ací no pots estar. On estan els teus pares? -va arreplegar el guant la dona.

- Els meus pares... Eeeeh! -tractava de trobar una resposta, quan es va ficar a plorar- els meus pares estan morts, estic sola al món i no sé cap on tirar -va dir a llàgrima viva.

- Com? Què t’ha passat? -li va preguntar amb un to més maternal.

- Puix resulta que... Un moment no tinc per què contar-te els meus problemes, no són de la teua incumbència -va dir la xiqueta a la defensiva.

- Tots tenim problemes a la nostra vida, i està bé que els contem a altra gent, per vore si ens poden ajudar a trobar una solució. Jo et puc contar la meua història per si et pot inspirar -li va dir comprensivament la dona barbuda.

- Està bé, si eixe és el teu desig, conta’m que et va passar -va dir un poc indiferent Balma.

- Fa uns anys, jo era una jove obsessionada amb Instagram, volia un cos perfecte i paréixer-me a totes les xiques que seguia en eixa xarxa social. Feia dietes, em vaig obsessionar amb l’exercici físic, provava remeis més o menys sans i no hi havia manera d’aprimarme. La veritat és que mai em veia bé, no estava contenta en el meu cos, ni m’estimava ni un poquet. A més, estava la barba! On s’ha vist una dona en barba? Això acabava de mortificar-me i em feia sentir una desgraciada. Pensava obsessivament per què no podia ser com aquelles xiques primes i boniques d’Instagram? Per què tots els meus esforços no servien per a res? Vaig aplegar a odiar el meu cos amb totes les meues forces. Fins i tot, me vaig a aplegar a autolesionar de la ràbia que sentia contra mi mateixa. Però tot va començar a canviar un dia. Aquell magnífic dia que vaig aplegar ací. Ací tot va canviar, m’estimaven tal com era, m’ajudaren a acceptar-me a poc a poc, i sobretot em demostraren que tots som iguals dins de la nostra diversitat. Alts o baixets, flacs o corpulents, no importa com siguem, tots els cossos són vàlids i dignes de ser estimats. Ah! I la barba que tant em molestava, ara és el meu signe d’identitat, em fa única i mira

EXPLICAC IÓ falla infantil 2023

que ben perfilada la tinc. Això si, no puc dir que fora fàcil, perquè el meu em va costar, però mira fins a l’amor he trobat. -va acabar de contar la dona.

- Una història de superació molt bonica! Però, si esteu enamorats, per què està ell encadenat?

- Ah! Això és el nou número del meu benvolgut faquir, ha vist les actuacions d’Houdini i volia provar de fer aquest. Bo xiqueta, no pots anar sola pel món! Anem a cridar a la policia perquè et porte a un lloc segur -li va dir.

- La policia? No aniré mai a un reformatori ni a un centre residencial. Eixe no és un lloc per a mi -i Balma va eixir corrents el més ràpid que les seues cames li permetien fins a allunyar-se d’aquella caravana i la dona barbuda. Va córrer una bona estona i finalment va perdre de vista la caravana. Una volta es va sentir sana i estalvia, exhalant dificultosament, notava que li faltava l’aire i damunt li havia entrat set. Per sort, casualment havia parat a les portes de la taverna, i va entrar per un got d’aigua.

A l’interior de la taverna no hi havia molta gent, certament estava un poc desangelada, però una escena va captar l’atenció de la xiqueta. Al fons de la taverna, hi havia una tauleta formada amb un caixó i un tauler d’escacs. Però açò no és el que va captar la seua atenció, sinó els seus jugadors. D’un costat, un home panxut, rude i amb pinta de mafiós, de l’altre un boxejador amb barret de pallasso que tenia un monet sobre la seua espatlla. A més, entre els dos es trobava un violinista que amb la seua música donava un toc de tensió a la partida. Com els mosquits atrets per la llum fluorescent, Balma es va aproximar cap a la partida. Quan estava a poques petjades del tauler el violinista, li va dir: “Ni se t’ocórrega obrir la boca, estan concentrats, vine al meu costat i no destorbes”. La xiqueta va obeir i es va ficar a observar la partida al costat d’aquell home. Aquest, veient com estava de fascinada la xiqueta li va dir si volia saber que era el més interessant de la partida. La xiqueta com no podia ser d’altra manera va acceptar.

En un to de veu molt baix li va dir: “Realment, qui està jugant la partida és el moment”.

- No em digues! -va expressar Balma en un crit.

- Shhhh, necessite concentració. Va dir l’home gros.

En veu baixa i dirigint-se al violinista li va dir: “I el boxejador? Què no sap jugar?”

- Gianni? Ell sap comunicar-se a la seua manera amb el monet, però malauradament no és molt intel·ligent -li va respondre el violinista.

-I això? Què li va passar? -va preguntar curiosa Balma.

- La història de Gianni causa calfreds, jo en conèixer-la vaig entendre que la realitat supera la ficció i que hi ha gent malvada al món.

- No em digues! Me la pots contar? -va insistir la xiqueta.

- Quan Gianni va nàixer, portava un nuc al coll del cordó umbilical, per uns moments i sense que el metge poguera fer res es va quedar sense oxigen al cervell. En un primer moment no sabien com l’hauria afectat aquest fet, ni quines capacitats tindria el nounat, però egoistament pensant en ells mateixos els pares el donaren en adopció. Malauradament, des del primer any de

vida veiessin que la intel·ligència del xiquet estava afectada. I ja saps com és aquesta societat, ningú vol adoptar a xiquets en necessitats especials. La seua sort va canviar el dia que el circ va aplegar a la seua ciutat. Ací on el veus tan rude, Giusseppe té un cor que no li cap al pit. Com fa a totes les ciutats on anem, va anar a l’orfenat local a repartir unes entrades per als xiquets sense llar. Allí va trobar a Gianni, quedant enamorat d’aquell xiquet i disposat d’oferir-li una llar i ser un pare per a ell. Va fer els papers i ací el va portar. Gianni no parlava, però es sabia expressar a la seua manera. A poc a poc, descobrirem que tenia altres capacitats. Era molt divertit, tenia un gran sentit de l’humor i molta creativitat. A qualsevol que passava un mal moment, ell és capaç de pujar-li l’ànim. Perquè, saps què? Ací té una família i tots l’estimem. No importa com sigues, tots som iguals dins de la nostra diversitat.

- Wow! M’has deixat bocabadada! No sé què dir! -En eixe moment, Balma s’adonà que en aquell circ tot el món era acceptat, no importava com foren, allí tots tenien una llar i a més un gran sentit de comunitat.

- Em podries dir on està el cap del circ? -li va preguntar al violinista.

- Per què? Què vols saber d’ell? - li va respondre en una nova pregunta.

- Coses meues, però per favor, pots dir-me on està -va insistir la xiqueta.

- Només ixes a la dreta, a uns quants metres d’ací, només la vegues reconeixeràs la seua caravana.

- Gràcies! -i sense dir res més va eixir a la cerca del cap del circ. Seguint les instruccions del violinista, va entrar amb gran entusiasme a la que ella creia que era la caravana principal.

- Xiqueta, quin esglai m’has donat! No veus que estic treballant! -va dir un vell ple de tatuatges mentre fumava un puro.

- Karabassobsky, no sigues tan grunyidor -va renyir una xica esvelta, guapa i amb més tatuatges que el vellet.

- No és vosté el senyor Rigoletto? -va preguntar la xiqueta al vell.

- Rigoletto? Jo no conec a cap Rigoletto. Ves-te’n d’ací! I no molestes més -va contestar Karabassobsky.

- Calla ja, iaio rabut. Deixa-mos parlar a les dones, que entre nosaltres ens entenem. Conta’m xiqueta, com et diuen?

- Soc Balma -va respondre la xiqueta.

- Encantada Balma, jo soc Atenea. Conta’m, per què busques a Rigordini? -va preguntar curiosa la dona.

- Puix perquè soc òrfena, i no tinc on anar, ningú m’estima i damunt està esta maleïda malaltia que em fa paréixer a una

EXPLICAC IÓ falla infantil 2023

dàlmata! No sé què fer, ni a qui recórrer... -en aquest moment Balma va esclatar en plors.

- I havia pensat que... si el cap del circ m’acceptava, podria ser una més i tindre mínim una llar -va acabar xanglotant.

- Tranquil·la, t’entenc. Jo vaig viure una situació semblant, però per sort, ací tot va canviar, tots som iguals dins de la nostra diversitat. A més, en cas que Rigordini t’accepte, en la meua caravana et pots quedar. Jo et cuidaré i t’estimaré i mai més tindràs la sensació que tens ara.

La xiqueta, emocionada, li va pegar una forta abraçada.

- La caravana de Rigordini és la del costat, ves i parla en ell que jo ací t’espere -va concloure la dona tatuada.

Corrent com ànima que porta el dimoni, va eixir disparada cap a la caravana principal, el cor li palpitava a 200 pulsacions per minut, l’aire se li escapava per tots els porus de la pell. Aquesta volta, no li va resultar difícil reconéixer la caravana. Tenia un port majestuós i estava elegantment decorada. Ansiosament, va tocar a la porta en repetides ocasions fins que un homenet baixet i grosset finalment va obrir la porta dient: “Qui eres i què és tan urgent com per a molestar la meua hora de meditació?”

- Senyor Rigoletto, disculpe que el moleste, em diuen Balma, no tinc on anar, estic sola a aquest món -i en eixe moment del nerviosisme que tenia va esclatar en un intens plor sense poder continuar parlant.

- En primer lloc, no m’anomenen Rigoletto, jo soc el gran Miquel Rigordini, passa endins, et convide a una til·la i parlem.

- Disculpa senyor Rigordini -va contestar en veu apesarada. La xiqueta va passar a l’interior de la caravana i li va contar a

Rigordini tot allò que li havia passat, com havia aplegat fins allí i el seu desig de formar part del circ, encara que considerava que no tenia cap habilitat. Rigordini la va tranquil·litzar, i li va dir que s’ho pensaria, però abans de fer-li saber la seua decisió, li va demanar que l’acompanyara a pegar una volta pel circ.

Mentre caminaven, Rigordini li explicava els orígens del circ, com s’organitzaven i quin tipus de funcions feien, fins que van aplegar a l’accés de la gran carpa on feien els espectacles. Rigordini va entrar primer, i la xiqueta es va quedar a la porta, fins que finalment, va entrar i al passar dins es va meravellar. Cada una de les cordes que sostenien la carpa era d’un color diferent i que bonics eren tots! En aquell moment, al seu cap les neurones feren connexió i es va adonar d’un detall que creia insignificant: “Ostres! Cadascuna de les persones en qui he parlat tenia una polsera d’un color! I coincideixen amb els de les cordes -es va dir en veu baixeta i a penes audible.

Rigordini que la va escoltar li va dir: “Ací tots som essencials, no podríem funcionar i oferir un gran espectacle sense cadascun dels membres del circ que has conegut. Els fils que ens uneixen són més importants que les diferencies que ens separen. No ens importa com sigues, apreciem la diversitat, si vols unir-te, ací tens una nova llar”. I va estendre la mà, oferint-li una polsera amb molt de brilli-brilli que Balma no va dubtar a acceptar.

D’aquesta manera Balma va trobar una nova família, que la feia sentir volguda i especial, augmentant la seua autoestima, i els seus problemes superant.

Si volen conèixer les seues històries i una bona estona passar, passen, vegen i gaudisquen d’aquest circ tan peculiar que trobareu xiquets i grans a la falla Raval.

Això sí, no s’encanten, les actuacions són molt limitades, i passen volant.

Conte contat, aquesta història només ha fet que començar. Acosta’t a la nostra falla Infantil i ho podràs comprovar.

tots som iGuals

El cercle de fil

Salva Tortajada Tur

Faller de Raval

Aquell matí, els xiquets de la classe dels donyets anaven arribant, amb les motxilles carregades a l’esquena amb l’esmorzar, l’aigua i algunes cosetes més que a vegades pesaven molt (enyorança, son, gelosia, pors…)

Al cap d’una estona, Erik va ratllar el dibuix d’Aina, que estava pintant una carpa d’un bonic Circ que ella havia vist feia un poc abans d’entrar a classe, Ainhoa va dir a Vicent que no pintava bé. Izan li furtà les ulleres a Lluís i posant-se-les començà a burlar-se d’ell. Els plors i les cares enfadades van anar creixent a l’aula, i al pati també. Quan van eixir a jugar, Òscar li va dir a Josep que era massa baixet, i Miquel va espentar Joan amb força perquè no volia que li llevara el baló, i li digué que estava gros.

La mestra semblava una bombera, apagant els xicotets incendis que es produïen tots els matins a classe i al pati de l’escola. Abans de tornar a entrar a l’aula, va tancar els ulls i va respirar profundament tot dient:

- Benvingut Senyor Desfici.

La mestra sabia que el desfici i el malestar no se’n van si no els escoltem primer. Així que quan els xiquets van tornar a classe, els va fer tirar a terra mirant cap al sostre.

- Hui he vist que teniu un poc de desfici dins. Què vos sembla si tanquem els ulls i respirem?

Encara que un poc sorpresos, li van fer cas i, tot i que estaven un

poc alterats després del pati, es van anar relaxant. Després la mestra els va fer seure tots a terra i els va dir:

-És normal que a vegades vos enfadeu i tingueu conflictes. Esteu aprenent a relacionar-vos i entendre’ns no sempre és fàcil, perquè ens fixem més en el que ens separa que en el que ens uneix. Però vull ensenyar-vos una cosa. Veniu amb mi! I els va tornar a portar al pati on ara ja no quedava ningú. La mestra agarrà un cabdell de fil de llana i amb ell va fer un cercle a terra i els va demanar que es quedaren tots fora.

La mestra, els xiquets i les xiquetes, anaven entrant i eixint del cercle fet amb el fil de llana i passant-ho d’allò més bé. A vegades hi havia tres xiquets a dins, altres n’era un i en altres moments es quedava buit. Al cap d’una estona i molts riures, la mestra va dir:

- Entreu dins del cercle, els xiquets i xiquetes que sigueu morenos.

- Ara, els que porteu ulleres.

- Ara, entreu dins el cercle els xiquets que tingueu germans menuts i a vegades sentiu que els pares els fan més cas a ells que a vosaltres.

I aleshores hi van entrar més xiquets i xiquetes, tot mirant-se tímidament.

- Ara, els que en algun moment, quan vos passa alguna cosa, trobeu a faltar els vostres pares si no hi són.

Aquesta va ser la primera vegada que tots els xiquets es van trobar dins del cercle del fil de llana.

- Ara, els que els agrada que jo vos faça cas. Altra vegada, tots es quedaren de nou dins del cercle.

- Ara, els que alguna vegada teniu por.

- Ara, els que voleu que els vostres companys i companyes vos estimen.

De nou, tots dins del cercle del fil. Quan tots estaven dins, la mestra va dir:

- Ara doneu-vos les mans. Ho heu vist? Hi ha més coses que vos uneixen que no que vos separen. No som tan diferents els uns dels altres, a què no? Algú vol dir què sent ara, després d’aquest joc?

I, de sobte, una xiqueta amb pigues al nas va dir:

- Contentació! - sense saber que s’acabava d’inventar una paraula.

- Visca la contentació!!- va cridar el seu amic Josep. La mestra i tots els altres xiquets van començar a riure i a botar dins del cercle del fil cridant:

- Visca!!

Quan ja se n’havien anat tots els xiquets a casa, la mestra va pensar, un dia més, que tenia la feina més bonica del món. Com en aquest conte, al nostre circ pretenem arribar als sentits i tocar la sensibilitat.

CIRC I PERSONES són una bona fusió per abordar temes essencials com diferències, gustos, destresa, habilitat, equilibri, gravetat, reptes, sentit comú. El barri és una gran carpa on es desenvolupen múltiples activitats: els carrers són trapezis des d’on es llancen al vol els acròbates. Hi ha éssers vius amb peculiaritats diferents que s’enfilen pels racons del nostre barri, un barri peculiar, on a més enguany fa 50 anys que la nostra Comissió s’eregis com centre d’unió cultural de la gent. Però a diferència del circ, ells no tenen xarxa a sota. Les que sí que teixeixen xarxes són les aranyes, però alerta… són xarxes de trampa. Forçuts, homes puça, gegants i altres personatges s’enfilen i després pengen com cordes baix la carpa del circ. Alguns acròbates del barri no els trobem mai a les altures i fan el seu espectacle a terra. Són els gegants, forçuts, pallassos… que amb les seues peripècies s’escapen de la nostra presència. N’hi ha d’especialistes en l’art del camuflatge, ja siga pels seus colors o per les formes que prenen. Així és el nostre circ, així és nostre el barri, que encara que semble diferent pels múltiples personatges peculiars que hi ha, a la fi som tots igual….

I tots tenim UN MATEIX COR. Un cor que batega de la mateixa manera.

• 1r Premi secció especial - Falles Grans

• Premi Generalitat Valenciana a la millor falla del municipi

• 1r Premi al millor ninot secció especial i premi al ninot indultat falles de Cullera – Falles Grans

• 1r Premi interés turístic – Falles Grans

• Premi enginy i gràcia secció especial – Falles Grans

• 1r Premi secció especial - Falles Infantils

• 1r Premi al millor ninot secció especial i Premi al ninot indultat falles de Cullera – Falles Infantils

• 1r Premi interés turístic – Falles Infantils

• Premi enginy i gràcia secció Especial – Falles Infantils

• 7é Premi al Concurs de llibrets de la Generalitat per a la promoció i l’ús del valencià

• 2n Premi al Concurs de llibrets de falla organitzat per JLF Cullera

• 3r Premi a la millor portada de llibret de Falla

• Nominació a la millor piulada satírica: Salva Tortajada

• 1r Premi Concurs de Paelles

• 2n Premi a la millor decoració – Concurs de paelles

• 1r Classificat al campionat de pòquer organitzat per JLF

• 1r Classificat al campionat de bàsquet organitzat per JLF

• 2n Classificat al campionat de futbol Sala Infantil organitzat per JLF

• 3r Classificat al campionat de futbol Sala Cadet organitzat per JLF

• 2n Classificat al campionat de futbol Sala Adults organitzat per JLF

• 3r Classificat al campionat trencaclosques Sénior organitzat per JLF

• Concurs postals de Nadal – Pablo Valiente

• II Gimcana Fallera – Paqui Martínez

1. President i fallera major: Juan Gabriel Olivert Nicolás i Míriam Herrada Tur President infantil i fallera major infantil: Izan Rico Martínez i Ainhoa Vallet Palero

2. Falla Gran: I ara què?. Després de la covid sempre ens quedarà París, de Toni Pérez Mena

3. Falla Infantil: Que comence el joc de Carmen Camacho i Raül Tazo

4. Ninot Indultat falla gran

5. Ninot Indultat falla infantil

6. Ofrena

7. Llibret: I ara què?

Mig Any

Excursió

Paelles

Presidenta d’Honor:

María Teresa Doménech

Montaner

President:

Juan Gabriel Olivert Nicolás

Vicepresident 1r:

Juan Emilio Beltrán Costa

Vicepresident 2n:

Alexis Marí Gonzalo

Vicepresident 3r:

José Martínez Sanpedro

Vicepresident 4t:

Enrique Nicola Llopis

Vicepresident 5é:

Francesc Piris Oliver

Secretari:

Vicent Nacher Marí

Vice-Secretari:

Rosa Almiñana Lahuerta

Comptadora:

Dèbora Lucia Marí Romero

junta

Directiva 2023

Vice-Comptador:

Iván Yagüe Renart

Tresoreres:

Alícia Gimeno Tur

Nàdia Ferrer Ruiz

Assessors del president:

José Luis Valiente Moro

Juan Carlos Marí Gonzalo

José Piera Ferrer

Joan Olivert Àngel

Delegat de JLF:

Juan Emilio Beltrán Costa

Delegada de Cultura JLF:

Irene Blanes Fernández

Delegada de Totalitat:

Catherine Gimeno Tur

Delegada d’abonades:

Pili Molina Martínez

Delegada de dispenses:

Inma Sapiña Cabanes

Delegada de “Tortaes”:

Inma Morell Arlandis

Delegació de Xarxes

Socials:

Iván Bertomeu Bonet

Àngel Aragó Beltrán

Delegació de Loteria:

Rosa Delgado Sanz

José Luis Valiente Moro

Delegació d’Ofrena:

Manuel Delgado Sanz

Ramón Cano García

Joan Repiso Cañizares

Delegació de Protocol:

José Luis Valiente Moro

José Mogort Braco

Delegació de Deutors:

Francisco Miguel Fabra Giraldós

Dèbora Lucia Marí Romero

Delegació de Gastronomia i Beguda:

Enrique Nicola Hernández

Patricia Osa Domènech

Francisco Miguel Fabra Giraldós

Rosa Llopis Alfonso

Bibliotecaris-Arxivers:

Juanvi Molina Escrivà

Vicent Molina Mas

Francisco Miguel Fabra Giraldós

Delegació de Falleres i

Fallers:

Rosa Colom Espí

Vicent Cruañes Bolufer

Juan Emilio Beltrán Costa

Delegació de Disseny

Gràfic:

Elisa Signes Àngel

Joan Beltrán Gimeno

Alba Vercher Sapiña

Yasmina Delgado Camarena

Tresorer Infantil:

Francisco Miguel Fabra Giraldós

Delegació del 50 aniversari:

José Luis Valiente Moro

Alice Gimeno Tur

Vicent Beltrán Grau

Francesc Piris Oliver

Adrián Osa Del Olmo

Francisco Miguel Fabra Giraldós

Elisa Signes Àngel

Irene Blanes Fernández

Vicente Montagut Comins

Joan Olivert Àngel

Joan Beltrán Gimeno

Rosa Llopis Alfonso

Rosa Nicola Llopis

Rubén Colubi Osa

Sabino Osa Domènech

Salva Tortajada Tur

Juanvi Molina Escrivà

Dèbora Lucia Marí Romero

Noelia Escrivà Arlandis

Àngel Aragó Beltrán

Delegació d’Infantils:

Lucrecia Sánchez Tur

Yolanda Ruano Muñoz

Rosa Àngel Vercher

Eva Marí Jardón

Ruth Pascual Martí

Pili Molina Márquez

Karen Osa Cruañes

Naomi Badía Sánchez

Noelia Alberola Gimeno

Albert Del Toro Flores

Delegació Promoció i Ús del valencià:

Irene Blanes Fernández

Àngel Aragó Beltrán

Alba Vercher Sapiña

Noelia Escrivà Colom

Núria Aparisi Montagud

Joel Tarrazona Reverte

Yasmina Delgado Camarena

Juan Antonio Román Muñoz

Delegació de Llibret:

Joan Castelló Llí

Salva Tortajada Tur

Juan Antonio Román Muñoz

José Luis Valiente Moro

Elisa Signes Àngel

Rubén Colubi Osa

Juanvi Molina Escrivà

Joan Beltrán Gimeno

Begoña Camarena Reverte

Cristina Fernández González

Delegada d’Insígnies:

Yasmina Delgado Camarena

Delegació d´Esports:

Paco Benítez Cebolla

Pau Piera Sapiña

Enrique Nicola Llopis

Carlos Marí Gonzalo

Sergi Martínez Mahiques

Delegació de Transport:

Juan Antonio Martí Marín

Alexis Marí Gonzalo

Enrique Nicola Hernández

Sirac Lucas Solanes

Delegació de Despertà:

Sirac Lucas Solanes

Eloy Micó Nicola

Delegació de Festes:

Enrique Nicola Llopis

Yasmina Delgado Camarena

Cecilia Nicola Llopis

Alba Vercher Sapiña

Rosa Llopis Alfonso

Aitana Montagud Aleixandre

Iris Cañizares García

Jordi Lozano Nogués

Noelia Cerveró Palero

Eva Marí Jardón

José Martínez Sanpedro

Delegació de Publicitat:

Alexis Marí Gonzalo

Carlos Marí Gonzalo

Francisco Miguel Fabra Giraldós

Iván Yagüe Renart

José Martínez Sanpedro

Gabi Escrivà Piris

José Luis Valiente Moro

Salva Tortajada Tur

Cristina Fernández González

Noelia Escrivà Arlandis

Begoña Camarena Reverte

Enrique Nicola Hernández

Elisa Signes Àngel

Juan Emilio Beltrán Costa

Vicent Nacher Marí

Delegació de Monument:

Vicent Beltrán Grau

Iván Yagüe Renart

Salva Tortajada Tur

Joan Olivert Àngel

Joan Beltrán Gimeno

Delegació d’Il·luminació:

José Gimeno Rubio

Francesc Flores Felis

Delegació de Turisme:

Alba Vercher Sapiña

Andrea Costa Mancilla

Àngel Aragó Beltrán

Javi Garcés Marí

Irene Blanes Fernández

Ivan Bertomeu Bonet

Joan Olivert Àngel

Joan Beltrán Gimeno

Joan Repiso Cañizares

Nadia Ferrer Ruiz

Noelia Escrivà Colom

Adrián Osa Del Olmo

Rubén Colubi Osa

Juanvi Molina Escrivà

Francesc Piris Oliver

Delegació de Faixins i

Bandes:

Alba Franco Molina

Sandra Martínez Subiela

Aroa Bertomeu Pascual

Delegació d’

Indumentària:

Carmen Palomares Gay

Eva Marí Jardón

Delegació de Play-Back:

Cristina Fernández González

Yolanda Ruano Muñoz

Pili Molina Martínez

Delegació de Ranxades:

Rosa Llopis Alfonso

Juan Carlos Marí Gonzalo

José Gimeno Rubio

Juan José Cerveró Vargas

José Antonio Moltó Palero

Delegació de Cremà:

Santiago Defez Sotos

Eloy Micó Nicola

Juan Antonio Martí Marín

José Mogort Braco

Delegació de Teatre i

Sainet:

Sabino Osa Domènech

Francesc Piris Oliver

Delegació de Matinal

Motera:

Gabi Escrivà Piris

Adrián Moreno Oliver

Vicent Nacher Marí

Patricia Osa Domènech

Juanvi Molina Escrivà

Dèbora Lucia Marí Romero

Juan Emilio Beltrán Costa

David Rus Felix

Fran Vallet Cruañes

Delegació d’Igualtat:

Cristina Fernández González

Irene Blanes Fernández

Noelia Cerveró Palero

Nadia Ferrer Ruiz

Delegat COVID:

Francisco Martínez Palomares

Delegació Mobilitat

urbana:

José Eliseo Marí Castellà

Francisco Grau Mogort

Delegat Pàgina Web:

Rubén Colubi Osa

Delegat de Relacions

Internacionals:

Sarr Mouhamadou Bamba (“El Bamba”)

vocals 2023

Aaron Acebedo Artés

Batiste Alandete Llopis

Dennis Alarcón Renard

Joaquín Alfonso Reverte

Eros Joaquín Aspa Palero

Carlos Barrull Codina

Juan Daniel Beltrán Sales

Alberto Beltrán Soler

Marcos Benito Zafra

Enrique Bolufer Font

David Borràs Peiró

Francisco Bou Reverte

Xavi Calabuig Signes

Llorenç Calatayud Montoro

Greg Campbell

Luis Casamayor Navarro

Miguel Chastró Olivert

Juan Francisco Chulio Millán

Álvaro Clarí Martínez

David Codina Bonet

Julio Codina Calatayud

Pablo David Codina Vargas

Sean Colin

Carles Collado Cerveró

Ivan Collado Palero

Ricardo Colubi Morant

Gonzalo De Vega Beltrán

Rodrigo De Vega Beltrán

Jose Luis Delgado Castro

Ferran Domínguez Alberola

Fernando Jose Domínguez San Juan

Aitor Escrihuela Piqueras

Marco Elez Dasí

Adrián Estruch Zambrana

David Femenía Muñoz

Alberto Fernández Paz

Juan Francisco Ferrer Boronat

Antonio Ferrete Zambrana

Agustí Font Ferrer

Guillermo García Garball

Miguel García Vázquez

Adrián Grau Gallego

Raúl Grau Morant

David Guevara Alfonso

David Ibor Morant

Oscar Iznardo Fernández

Eloy López Martínez

Daniel Magraner Narbona

David Marí Castellá

Francisco Martínez Beltrán

Carlos Martínez Palomares

Pascual Martínez Sanz

Roberto Martínez Segura

Fernando Martos Borrego

Ximo Micó Bohigues

Adrián Molina Sancalixto

Raúl Moltó Ferrete

Juan Vicente Montagud Figueres

Jose Antonio Montagud Figueres

Carles Monzó Vallés

Jonathan Morales Sánchez

Marc Naya Marí

Valentín Nicola Hernández

Pablo Osa Del Olmo

Carlos Pallarés Company

Ivan Palomares Bou

Bernardo Perucho Ramón

Eric Piera Sánchez

Joan Piera Sapiña

Hèctor Porca Molina

Francisco Prats Font

Javier Ramos Gimeno

Joan Ribes Alberola

Izan Rico Martínez

Juan Enrique Rico Sánchez

Kevin Rodríguez Gómez

Juan Carlos Romo García

Martin Ruiz Rodríguez

Diego Sancalixto Calafat

Diego Sancalixto Melero

Adrián Sanjaime Moreno

Marcos Sanz García

Raúl Sapiña Fernández

Juan Enrique Sapiña Riera

Sergio Trigueros Escamilla

Jose Valiente Sánchez

Raúl Vallet Casad

Sergio Vallet Sánchez

Samuel Valls Selfa

Niels Van Tulder

Jaume Vendrell García

Juan José Vercher Sapiña

Enrique Zahonero Carreres

Fallera Major 2022: Míriam Herrada Tur

Paula Agut Grau

Àgueda Alberola Fort

Noèlia Alberola Gimeno

Nerea Albujar Grau

Rosa Almiñana Lahuerta

Nerea Alonso Herranz

Laura Alventosa García

Gemma Àngel Tamarit

Rosa Ma Àngel Vercher

Núria Aparisi Montagut

Carla Aragó Beltrán

Gemma Ariñó Valldecabres

Lourdes Ariñó Valldecabres

Ma Amparo Avellaneda Orts

Naomi Badia Sánchez

Paula Belasri Alfonso

Ma Dolores Beltrán Alcázar

Claudia Beltrán Andreu

Àngels Beltrán Miralles

Judith Benedito Cruañes

Andrea Bernabeu Francisco

Aroa Bertomeu Pascual

Irene Blanes Fernández

Marlen Blasco Lobo

Leire Blasco Lobo

Maria Blasco Lobo

Pilar Bodí Santandreu

Vicky Bonet Bodí

Aroa Bou Reverte

Núria Caballero Iznardo

Núria Calatayud Montoro

Begoña Camarena Reverte

Irina Camarena Reverte

Jessica Cano Cano

Iris Cañizares García

Mireia Cano Delgado

Rosa Cano Delgado

Noelia Cerveró Palero

Ana Cerveró Vargas

Alma Maria Chornet Gimeno

Rosa Colom Espí

Valeria Colom Renart

Sandra Cortés Font

Andrea Costa Mancilla

Núria Cremades Torres

Mireia Cruañes Tormos

Tamara Del Moral Palero

Alícia Delgado Aparisi

Yasmina Delgado Camarena

Araceli Delgado Costa

Noelia Delgado Fullerat

Ma Rosa Delgado Sanz

Henar Domínguez Alberola

Leonor Escamilla Miota

Iris Escrivà Arlandis

Noelia Escrivà Arlandis

Noelia Escrivà Colom

Laura Escrivà Grau

Alba Esteve Gascón

Cristina Fernández González

Núria Fernández Neva

Ma Dolores Ferrer Alemany

Sandra Ferrer Ferrer

Carla Ferrer Rocher

Nadia Ferrer Ruiz

Neus Ferrer Talens

Míriam Ferrer Valiente

Esmeralda Ferrete Zambrana

Saray Fontana Francisco

Magali Font Galán

Neus Franco Molina

Alba Franco Molina

Fallera MAJOR 2023: Án G eles Beltrán a lcázar

Empar Gallego Sapiña

Adela Garcés Marí

Sara Gay Lledó

Alla Gevorgyan Gevorgyan

Núria Gil Narbona

Alícia Gimeno Tur

Catherine Gimeno Tur

Estefania González Frasquet

Elisabeth González Silva

Andrea Grau Morant

Vanessa Guevara Alfonso

Alícia Hernández Escrivà

Carolina Hernández Escrivà

Dolores Hernández Pajuelo

Noelia Ibor Morat

Luisa Iniesta Martínez

Dafne Jaijo Vargas

Shirley Jaijo Vargas

Sara Jover Moltó

Maike Keller Van Tulder

Noemi Lechiguero Moncho

Rosa Llopis Alfonso

Inés Llopis Crespo

Ana Llopis Escrivà

Ma Ángeles López Álvarez

Rosa López Segura

Andrea Lozar Calatayud

Claudia Lozar Calatayud

Daniela Malone Granidari

Eva Marí Jardón

Ainara Marí López

Erika Marí López

Sandra Marí Pérez

Dèbora Lucia Marí Romero

Laura Marí Soldevila

Arantxa Martí Fernández

Verónica Martínez Bataller

Paqui Martínez Galdón

Lucía Martínez Gómez

Sonia Martínez León

Sandra Martínez Subiela

Neus Mateu Colom

Tatiana Megia Navarro

Silvia Mengual Ivars

Ma Angustias Mestre Grau

Carmen Mestre Grau

cort d’honor 2023

Maite Molina Canet

Pilar Molina Márquez

Pilar Molina Martínez

Reyes Molina Martínez

Angeles Molina Sancalixto

Lucia Moltó Vallet

Aitana Montagud Aleixandre

Yasmina Morant Molina

Ana Isabel Morant Monseny

Inmaculada Morell Arlandis

Jessica Murillo Pulido

Mayte Nacher Marí

Míriam Navarrete Miguel

Almudena Navarro Anacleto

Alba Navarro Sapiña

Esther Navarro Sapiña

Paula Naya Marí

Cecília Nicola Llopis

Rosa Nicola Llopis

Claudia Nicola Marcos

Janire Nicolás Calatayud

Ruth Olivert Àngel

Estela Ortí Sapiña

Karen Osa Cruañes

Patrícia Osa Domènech

Marina Inés Otero Sapiña

Sandra Palacios Neva

Juana Palero Aragó

Carmen Palomares Gay

Tere Palomares Mengual

Gemma Part Borja

Ruth Pascual Martí

Cristina Peiró Comba

Marina Peiró Comba

Daisy Peiró Morant

Zaida Peiró Morant

Carmen Pérez López

Patrícia Pérez Porca

Ana Piquer Piquer

Sara Piris Redondo

Patrícia Porca Costa

Nayara Rebollo Liébanas

Ashley Renart Vargas

Lina Reverte López

Mercedes Ribera García

Elena Ripoll Bodí

Laura Ripoll Piris

Jessica Romero Martí

Gisela Roselló Pérez

Yolanda Ruano Muñoz

Mireia Rubio Melià

Carla Rubio Morant

Claudia Sáez Piqueras

Ángeles Sancalixto Calafat

Alba Sancalixto Melero

Griselda Sancalixto Vallés

Cristina Sancasto Sancalixto

Lucrecia Sánchez Tur

Núria Sapiña Aragó

Marta Sapiña Avellaneda

Inmaculada Sapiña Cabanes

Jenniffer Sapiña Pastor

Lola Segura Sieres

Mar Selfa Beltrán

Ma Elisa Signes Àngel

Gaelle Sola Audivert

Rosario Soldevila Alonso

Minerva Soldevila Melià

Nerea Tarrazona Reverte

Mireia Todosantos Tur

Monica Todosantos Tur

Ma Carmen Tormos Berges

Lourdes Triguero Escamilla

Verònica Triguero Escamilla

Marta Tur Rodríguez

Nerea Valero García

Estefanía Vallet Agut

Judith Vallet Agut

Noelia Vallet Cruañes

Ainhoa Vallet Palero

Celia Valls Juan

Paula Valls Selfa

Ma Teresa Vargas Sapiña

Esther Vela Gormaz

Anna Vercher Martínez

Alba Vercher Sapiña

Natàlia Vidal Grau

Mireia Vidal Grau

Patrícia Viñoles Sabater

Clara Zanón Andrés

President INFANTIL 2023: e rik BenÍtez m ateu

President infantil 2022:

Izan Rico Martínez

Romeo Alberola Sanchis

Pablo Andreu Peiró

Ferran Arlandis Espí

David Bastidas Andreu

Lucas Beltrán Morell

Marc Benítez Mateu

Ferran Bertomeu Ripoll

Pau Bertomeu Ripoll

Aleig Cantín Bravo

Mateo Cardona Mestre

Enzo Carobene Cano

Guillem Carretero Micó

Marc Cerveró Gil

Hugo Cerveró Gil

Idriss Chulio Issah

Naim Chulio Issah

Lucas Climent Ferrer

Dani Clos Malone

Saimon Corral Selfa

Álvaro Cruañes Tormos

Luca Elez Dasí

Pol Escrivà Osa

Kai Ferrer Àngel

Alejandro Ferrete Molina

Leo Flores Blasco

Roberto Folgado González

Julen Franco Garrido

Marc Garcés Moltó

Mateo García Soler

Pablo Gargallo Ferrer

Erik Gimeno Llopis

Lucas Guevara Cerveró

Álvaro Guevara Cerveró

Antonio Hernández Santiago

Lucas Hidalgo Campos

Alonso Hidalgo Campos

Manuel Iznardo Sapiña

Lluc Jordan Duart

Jose Llopis Morant

Quique Llopis Morant

Eric Marí Murillo

Marc Martínez Vázquez

Michael Mielewczyk Gomes

Kike Mollà Sancasto

Hèctor Montagud Ariñó

Alex Montagud Narbona

Lucas Morant Plancha

Leonardo Navarro Ferrer

Marc Osa Castelló

Robert Pastor Morell

Toni Pizarro Mafe

Salvador Pizarro Mafe

Didac Ripoll Nicolás

Eros Ripoll Nicolás

Pepe Romo Camarena

Guillem Rosell Escrivà

Germán Rybakobas Sapiña

Alejandro Sola Mestre

Joel Tamarit Piris

Oscar Tortajada Olivert

Quique Tur Gómez

Asier Tur Gómez

Javi Valera Climent

Pablo Valiente Sánchez

Ferran Vallet Fuertes

Collin Van Tulder

Ivan Yagüe Escrivà

xiquetes 2023

Fallera MAJOR INFANTIL 2023: a ina s ala

Fallera Major Infantil 2022: Ainhoa Vallet Palero

Alma Alarcón Cortés

Juno Alfonso Canet

Lucia Araujo Piqueras

Aina Blasco Fabra

Alma Campello Del Moral

Martina Cardona Mestre

Olivia Chambó Molina

Ona Collantes Blanes

Lola Colom Navarro

Paula Colubi Morant

Valeria De Fez Kapanadze

Gara Deníz Martínez

Chloe Escrihuela Viñoles

Daniela Estruch López

Ainara Fernández Guevara

Aina Ferrer Àngel

Rocío Ferrete Molina

Marina Folgado González

Emma García Soler

Neus Gimeno Llopis

Emma Grau Jover

Aitana Hernández Belmonte

Candela Iznardo Sapiña

Jimena Iznardo Sapiña

Maria Lli Adam

Noa Lucas Ripoll

Mia Lucas Ripoll

Andrea Magraner Narbona

Lia Marí Colomar

Valeria Marí Murillo

Galle G o

Virginia Marrades Villegas

Nahia Martínez Del Campo

Paula Martínez Ruano

Maria Martínez Ruano

Lucia Moltó Ferrete

Andrea Moltó Tur

Mar Montagud Ariñó

Maria Montagud Narbona

Nekane Mora Mejía

Nadia Mora Mejía

Aylen Morales Cano

Sara Muñoz Nadal

Olivia Nácher Almiñana

Nicole Navarro Hazout

Carla Navarro Hazout

Valentina Nicola Font

Naroa Nicolás Merlo

Alana Orient Climent

Berta Pastor Morell

Amaya Ribeiro Blanes

Estela Perucho Martínez

Blanca Renart Vargas

Laia Rico Martínez

Julia Roca Piris

Claudia Roca Piris

Julia Rybakobas Sapiña

Mireia Rybakobas Sapiña

Valeria Sapiña Delgado

Mia Segovia Nácher

Carmen Tebar Bou

Roser Tebar Bou

Tess Van Tulder

Mar Yagüe Escrivà

aBonades 2023

Conchín Arlandis

Estefanía Agud

Maribel Blanes

Carmen Bleda

Silvia Cañizares

Pili Colom

Vicenta Costa

Leonor Cortina

Encarna Calatayud

Encarna Cardona

Maruja Calatayud

Susi Castelló

Tere Doménech

Amparo Elson

Maruja Figueres

Rosa Femenía

Rosa Ma Figueres

Fina Franco

Carmen García

Eva Gascón

Ma Carmen Gay

Nicole Gay

Roser Germà

Conchín Hernández

Dolores Hernández

Maribel Lledó

Pilar Llàcer

Rosa Montoro

Mercedes Miguel

Pilar Martínez

Pili Morant

Maruja Mengual

Camelia Monseny

Asunción Muñoz

Fabiola Melero

Rosa Muñoz

Elena Neva

Angelita Oliver

Rosa Ma Osa

Vicenta Palero

Gemma Oliver

Tere Palomares

Ma Carmen Sáez

Dolores Ruiz

Amparo Sancalixto

Rosa Sánchez

Encarna Santandreu

Elvirín Valldecabres

Orofila Vallés

Lola Tur

Juana Tur

Pepi Zambrana

Maruja Zambrana

Dimecres 01-03-2023

14.00 h Dinar a càrrec dels fallers.(Cal apuntar-se).

21.30 h Sopar d’aixella per als fallers.

Dijous 02-03-2023

14.00 h Dinar a càrrec dels fallers. (Cal apuntar-se).

21.30 h Sopar d’aixella per als fallers.

Divendres 03-03-2023

14.00 h Dinar a càrrec dels fallers. (Cal apuntar-se).

19.00 h Gala Cultura organitzada per JLF.

21.30 h Sopar d’aixella per als fallers.

ProGrama de Festes 2023

Dissabte 04-03-2023

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la falla.

19.30 h Tren Faller pel barri.

22.00 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

23.30 h Festa de disfresses amb discmòbil.

Diumenge 05-03-2023

11.30 h Campionat i simultànea d’Escacs “Trofeu Raval de Sant Agustí”

15.00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la falla.

18.30 h Jocs per als xiquets fallers amb motiu del dia de la dona.

19.00h Lliurament de premis dels ninots indultats.

21.30 h Sopar d’aixella per als fallers.

23.00 h Jocs populars per als majors amb motiu del dia de la dona.

Dilluns 06-03-2023

14.00 h Dinar a càrrec dels fallers. (Cal apuntar-se).

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la falla.

18.30 h Jocs per als xiquets fallers.

21.00 h Concurs de pizzes.

23.00 h Jocs populars per als majors.

Dimarts 07-03-2023

14.00 h Dinar a càrrec dels fallers. (Cal apuntar-se).

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la falla.

18.30 h Jocs per als xiquets fallers.

21.00 h Concurs de truites.

23.00 h Jocs populars per als majors.

Dimecres 08-03-2023

14.00 h Dinar a càrrec dels fallers. (Cal apuntar-se).

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la falla.

18.30 h Jocs per als xiquets fallers.

21.00 h Concurs de pinxos i postres per als fallers.

23.00 h Jocs populars per als majors.

Dijous 09-03-2023

14.00 h Dinar a càrrec dels fallers. (Cal apuntar-se).

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la falla.

18.30 h Jocs per als xiquets fallers.

21.00 h Concurs nocturn d’Arròs al Forn.

23.30 h Actuació especial del dia de les abonades.

Divendres 10-03-2023

14.00 h Dinar a càrrec dels fallers. (Cal apuntar-se).

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la falla.

18.30 h Xaranga per als xiquets fallers.

20.00 h Xaranga temàtica per als fallers.

22.00 h Sopar a càrrec de la falla.

23.00 h Premis dels diferents concursos de menjars.

Dissabte 11-03-2023

09.00 h Despertà infantil.

15.00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

21.00 h Concurs de paelles nocturn.

23.30 h Festa de disfresses amb disc-mòbil

Diumenge 12-03-2023

15.00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

18.00 h A la Casa de la Cultura, Playback Falla Raval

22.00 h Sopar a càrrec del nostre Grup d’Abonades.

23.00 h Jocs populars per als majors.

Setmana fallera

Dilluns 13-03-2023

15.00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la falla. Dia de la fruita.

18.30 h Gran globotà infantil.

22.00 h Sopar a càrrec del nostre Grup d’Abonades.

23.00 h Jocs populars per als majors.

Dimarts 14-03-2023

15.00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la falla.

18.30 h Visita al museu faller.

22.00 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

23.00 h Jocs populars per als majors.

Dimecres 15-03-2023

15.00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la falla.

18.30 h Inflables per als xiquets fallers.

20.00 h Xaranga temàtica per als fallers.

22.00 h Sopar a càrrec del nostre Grup d’Abonades.

23.30 h Inflables per als majors.

Dijous 16-03-2023

“La Plantà”

Durant tot el dia Plantà dels nostres monuments.

15.00 h Dinar per als fallers a càrrec de la nostra Fallera Major.

18.00 h Berenar infantil a càrrec de la Fallera Major Infantil i President Infantil.

18:30h Entrega de recompenses infantils i recollida del ninot indultat.

21.00 h Nit d’Albades.

22.00 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

Divendres 17-03-2023

“Els

Premis”

8.00 h Visita dels jurats als monuments fallers.

8.00 h Despertà fallera pel barri.

9.30 h Esmorzar faller a càrrec de la Fallera Major

Infantil i President Infantil.

11.30 h Cercavila i visita als diferents monuments.

14.00 h Gran Traca Fallera al carrer València.

15.00 h Dinar faller a la Sala Santy.

19.00 h Cercavila pel barri fins als Jardins del Mercat.

20.00 h Lliurament de Premis als monuments fallers.

22.00 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

23.30 h Festa amb disc-mòbil.

Dissabte 18-03-2023

“L’Ofrena”

8.00 h Despertà fallera pel barri.

9.30 h Esmorzar faller a càrrec de la Fallera Major

Infantil i President Infantil.

11.30 h Cercavila i visita als diferents monuments.

14.00 h Gran Traca Fallera al carrer València.

14.30 h Dinar faller a la Sala Santy.

19.00 h Ofrena de flors a la Mare de Déu del Castell.

22.30 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

23.30 h Festa amb disc-mòbil.

Diumenge 19-03-2023

“Sant Josep / La Cremà”

8.00 h Despertà fallera pel barri.

9.30 h Esmorzar faller a càrrec de la Fallera Major.

11.30 h Solemne Missa en honor a Sant Josep a la Sang de Crist.

12.00 h Visita a la Residència de la 3a Edat i Cremà d’una Falla.

13.00 h Cercavila fallera pel barri.

14.00 h Gran Mascletada Aèria i Terrestre al carrer València.

15.00 h Dinar faller a la Sala Santy.

18.00 h Berenar Infantil a càrrec de la falla.

18.30 h Inflables al carrer València.

19.00 h Cercavila boja pel poble.

21.00 h Cremà del nostre monument infantil.

22.00 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

00.00 h Cremà del nostre monument gran.

*Les diferents activitats reflectides al programa poden sofrir canvis. Amb preavís, es penjaran a la taula d’anuncis del casal.

PPua: Cos rígid i prim acabat en punta.

Fils com a pues: frase feta que ens indica que una cosa en principi feble, com es un fil, pot transformar-se en un element que pot causar mal o dolor. La sàtira fallera sempre ha de ser punyent i punxar com una pua.

filant la vida

a COM

PUES fil S

Auge i caiguda de la sàtira fallera (la punxa que ja no punxa)

Carles-Andreu Fernández Piñero

Responsable de DistritoFallas.com

Membre de l’Associació d’Estudis Fallers

La sàtira de les falles, que famosa és per tot arreu. Fan un documental de falles, i han de nomenar eixa sàtira que caracteritza la nostra benvolguda festa. Tot això està molt bé, però fa anys que la sàtira fallera està desapareguda en combat en moltes falles.

En efecte, la sàtira ha tingut millors moments en la festa fallera. Per cert que no és un invent dels fallers ni molt menys, ja que des del segle XV trobem escriptors valencians que la utilitzen sense tallar-se ni un pèl com Jaume Roig i el seu Espill o Llibre de les dones (les feministes li hagueren donat una pallissa si hagueren existit aleshores, perquè la sàtira és contra les dones). Des de l’Edat Mitjana va anar-se transmetent eixa tradició satírica en obres literàries fins a arribar al segle XVIII, on els textos satírics es fan més populars gràcies als col·loquiers, els quals feien una literatura popular de la qual deriva la fallera, que va sorgir en la segona meitat del segle XIX amb els primers poetes festius.

Les falles es feren més carregades de figures de la Gràcia clàssica. Grup realitzat per José Ramón Devis per a la falla Comte Salvatierra-Ciril Amorós (2022). Foto Joan Castelló Lli

La crítica enginyosa i divertida contra persones i costums va ser el motiu de les primeres falles conegudes, les quals d’aquesta manera censuraven d’una manera subtil i humorística allò que no li agradava als seus promotors. Aquesta tècnica era especialment útil davant el poder, ja que era una bona manera d’opinar-ne en contra sense que es notara tant i d’una manera simpàtica. La sàtira fallera es reflectia en els ninots primerament, però era més elaborada en les explicacions de les falles escrites en papers que es fixaven a les parets o a l’escenari del cadafal, o bé que formaven una xicoteta revista que era el llibret de falla.

Josep Bernat i Baldoví va ser el major exponent en la sàtira fallera escrita des de 1850. És l’autor del primer llibret de falla conegut, el de la plaça de l’Almodí de 1855, encara que s’ha trobat un manuscrit seu sobre la falla del carrer de les Avellanes de 1850, el qual segurament no va arribar-se a publicar. Li agradava fer crítica del matrimoni, del sexe i de la seducció, encara que també social i política, i havia de posar molt enginy a l’hora d’escriure per si de cas la censura li titlara algun vers.

Les falles satíriques anaven bé a pesar de la censura. Senyal d’això era que de vegades, els criticats es cabrejaven i la prenien a colps amb la falla, o amb qui l’havia feta, com en 1854 quan un veí va armar-la bona en la cremà de la falla del carrer Sant Narcís, que representava un matrimoni i una sogra (igual era el marit eixe veí). Tampoc agradava tanta sàtira als polítics poc amics de la crítica, així que començaren a atacar la festa amb arbitris, i en vista que no van aconseguir acabar amb la festa, van canviar d’estratègia quan l’Ajuntament de València

crea els premis de falles en 1901. Com que valoraven sobretot la part artística, el vessant satíric va anar a menys: objectiu complit. En la part literària, els premis de llibrets de Lo Rat Penat que van sorgir en aquella època tampoc ajudaren gaire perquè no fomentaven la crítica, sinó més aviat al contrari. Així començaren els premis a ser els enemics de la sàtira fallera.

De tota manera, als anys trenta del segle XX la burgesia valenciana ja deien que tanta gracieta en les falles i tanta temàtica “verda” no quadraven amb una ciutat culta i de bon gust com volien vendre València. Després de la Guerra Civil Espanyola, la cosa no va millorar com era d’imaginar perquè als dictadors no els fa massa gràcia les crítiques i Franco no era una excepció. Així que continuaren fomentant el “bon gust” estètic per un costat (entenent com a tal l’art clàssic), i censuraven temes sexuals, polítics i religiosos per evitar fortes crítiques en les falles. Amb la qual cosa, la falla monumental i descafeïnada en sàtira estava servida.

Però no tot estava perdut: encara que, efectivament, les falles es feren més grans i més carregades de figures de la Grècia i Roma clàssiques, hi havia artistes que, com l’aldea d’Astèrix i Obèlix, es resistien al poder i intentaven enganyar a la censura per incloure una forta sàtira, això sí, ben amagada amb metàfores i ambigüitats. Crítiques menys problemàtiques passaven la censura, com les que criticaven l’estraperlo, el bloqueig econòmic internacional al règim franquista, les companyies d’assegurances o la publicitat. Fins i tot es va permetre crítica amb certa olor de comunista contra els empresaris, culpant al capital de les penalitats dels treballadors. Això sí, de religió i política ni parlar-ne, que aleshores sí que li cau una bona a la comissió.

Ara bé, no tot el món estava d’acord amb eixe model “oficial” de les falles que era el monumentalisme amb crítica descafeïnada. Diversos periodistes van escriure en contra d’ell en els anys cinquanta, com Josep Maria Bayarri que va dir irònicament que “con ocho o diez fallas ingeniosas como las tradicionales, estaba servida esta necesidad folklórica”, i Joan Fuster que va escriure que les falles “s’allunyen de l’humor en tant com s’acosten a la sàtira, però tampoc no s’hi acosten massa”. No obstant això, alguns artistes fallers de l’elit en aquells anys van “clavar” alguna sàtira sonada, com el mateix Regino Mas, curiosament pioner de la falla monumental. En efecte, en la del Mercat Central de 1947 va incloure una escena on el president de la Fira de Mostres de València, Ramón Gordillo, feia estraperlo amb café. Sonada va ser l’escena, i també sonades van ser les dues bufetades que li va donar Gordillo a l’artista.

Anys més tard, en la dècada dels seixanta, va haver-hi cas extrem en què un artista va fer que la sàtira isquera de la mateixa falla: Ricardo Rubert. Això va fer en la plantà de la plaça de Mercat Central de 1962, vestint els operaris de toreros. La resta d’artistes fallers del moment no van ser tan enginyosos, però a poc a poc van anar incorporant més crítica i sàtira a les seues falles, aprofitant que la censura era més fluixa amb la nova Llei de Premsa de 1966.

Alguna cosa estava canviant, però tampoc era per a tirar coets. En la dècada dels setanta va ressorgir la sàtira, en especial la sexual, però ni l’arribada de la democràcia ha fet que les falles tornen a ser el que eren en el seu origen. El mal ja estava fet; la passió per monumentalisme no ha fet més que créixer (arribant al punt d’inflexió amb la falla més cara de la història, Nou Campanar de 2009) i amb sàtira normalment feble, per si de cas el jurat no dona premi. Afortunadament, hi ha honroses excepcions de comissions que any rere any aposten per una crítica dura, caiga qui caiga, com Séneca-Yecla (anteriorment anomenada García Morato-Yecla), Doctor Serrano-Carles Cervera-Clero i Guillem de Castro-Triador, demostrant que més que els recursos econòmics, les bones idees són les que valen per a fer sàtira mordaç i amb missatge, que és el motiu pel qual començaren a plantar-se les falles.

la passió per monumentalisme no ha fet més que créixer

ha comissions que aposten per la crítica dura. Ninot realitzat per Sergio Musoles per a la falla Doctor Serrano-Carles Cervera Clero (2021). Foto Joan Castelló Lli

Filant un guió de falla

Hernán Mir Serrano

Guionista i faller de Duc de Gaeta - Pobla de Farnals

Jo, que només soc un faller, vaig tindre la gran sort de nàixer en el carrer de Na Jordana i això, i l’afició del meu pare per les falles, va fer de mi un malalt de falles. Tant és així que, quan vaig poder, vaig ingressar en la nòmina de la falla Na Jordana amb tota la il·lusió del món. Així vaig descobrir l’ambient de les falles des de dins, tant des del casal com des del taller, d’on no eixia més que no entrava.

La gran sort va vindre de compartir hores i hores amb un mestre, un grandíssim mestre com és Miguel Santaeulalia, del qual vaig aprendre tot el que podia. No poguí aprendre a dibuixar, ni a modelar, ni a pintar… soc un absolut negat per les qüestions plàstiques, però vaig quedar-me amb el fonamental, el sentit crític i sarcàstic d’una falla. Eren els temps de la transició i l’ambient de canvi polític surava per tots els costats. Encara pervivia la censura, i calia cremar les coses dolentes amb intel·ligència, calia esprémer el cervell per a enviar a la foguera tot allò que durant

quaranta anys ens hi havia constret als espanyols. En aquell obrador convivien el compromís, la llibertat i la joventut. Va ser la meua escola de falles.

Una escola que es va perllongar entre les parets del Clot Faller de Na Jordana on van coincidir les voluntats d’un grup de joves que miraven la societat des d’un punt de vista progressista i que feien de la col·laboració amb l’artista un eix fonamental de la forma d’entendre les falles. Així es va fer habitual quan faltaven pocs dies per a la plantà acudir, aquest grup de joves, una nit a l’obrador de l’artista i fer un recorregut per tot allò que s’anava a plantar per tal de “parir” tot allò que en pocs dies trauríem al carrer. D’aquella pràctica jordanívola va nàixer la meua suposada perícia per a fer guions.

Amb el pas del temps, vint-i-cinc anys, torna a ser Miguel Santaeulalia qui em rescata de la meua “invisibilitat” per a demanar-me que li tire una mà amb la crítica de la falla “Enquadres” que preparava per a Duc de Gaeta. Després d’un any condemnat a l’ostracisme per no voler plegar-me a l’estultícia d’una reacció visceral, semblava que les meues neurones estaven àvides de treball i les idees brollaren sense buscar-les. Per primera vegada posava negre sobre blanc les imatges que el meu cervell m’enviava esbossades.

Arxiu M. Santaeulalia

En l’obrador de Miguel Santaeulalia convivien (des de finals dels setanta) el compromís, la llibertat i la joventut. Escena d’Els contes de la iaia (Bailèn-Xàtiva La ferroviària, 1978).

Des de la més profunda ignorància i agosarament vaig escriure un i altre, i altre guió seguint el meu propi criteri amb una descripció inicial de la història que la falla havia de cremar, seguida de petites narracions de les diferents escenes, que el mestre Miguel interpretava i millorava amb la seua llapissera i el seu art.

Així nasqueren “Rebel·lió en la granja” per a la falla Av.BurjassotPare Carbonell , “Phòbies” per a la falla Duc de Gaeta-Pobla de Farnals plantades per Miguel Santaeulalia pare, “Els set pecats capitals” per a la falla Barraca-Espadà d’Alejandro Santaeulalia i “Un dia en Venèzia” infantil de Duc de Gaeta-Pobla de Farnals, de Miguel Santaeulalia Serran, totes elles en l’any 2002. Una autèntica bogeria, tal vegada producte de la meua insensatesa.

Escena de Rebel·lió en la granja, de Miguel Santeulalia (Avinguda BurjassotPare Carbonell, 2002). Foto Joan Castelló Lli

D’ací endavant, i com si fora víctima d’un encanteri, vingué l’època de col·laboració amb Pedro Santaeulalia durant els anys de la Nova de Campanar, Municipal, Convent i Foguera Séneca i amb tot açò les propostes d’altres artistes: Pepe Puche, Manuel Blanco, Paco Vizcaíno, Vicent Martínez Aparisi, Emilio Miralles, Paco López, Jose Gallego, José Lafarga, Paco Mesado, José Luis Platero, Paco Torres i Vicent Llàcer.

Durant tot aquest període, anaren proliferant els “guionistes” com bolets en la tardor. Això sí, la majoria dels que brotaren eren d’espècies verinoses, mortals per a les falles. Grillaren els guionistes amables, els que no fereixen, els que no posen en perill els premis concedits a la bonicor, a la buidor, a l’equidistància, a la covardia, a les “antifalles”.

I també vingueren les sorpreses i els avisos. Jo no canviava, el meu discurs sempre ha estat el mateix i per això algun artista va arribar a dir-me: “Hernan, ens tancaran”. Però les falles si canvien, a parer meu per a mal, van cap enrere i abandonen la crítica i la substitueixen per l’acudit fàcil, lleu, amable i sense el degoteig àcid de la sàtira.

Així arribaren els primers “consells” als artistes perquè no comptaren amb mi. I ho aconseguiren. Arribà la retirada d’algun cartell “perillós” per al poder, arribaren els condicionants directes “pots continuar amb nosaltres, però canvia el guionista”, o “tranquil, nosaltres et posem el guionista”... I em donaren la patada.

A poc a poc passe a ser un “personatge perillós” que intenta cremar “tot allò que ens sobra” i això ja no s’estila en les falles actuals. Ara s’estila l’equidistància, l’humor barroer i les llargues lletanies que només uns pocs llegim encara. Ara els jurats, perfectament adoctrinats, s’atreveixen a dir que les “meues” falles no poden guanyar “porque tratan temas políticos y actuales. Son críticas

Grillaren els guionistes amables, els que no fereixen, els que no posen en perill els premis concedits a la bonicor, a la buidor, a l’equidistància... Escena de la Falla Barri Beteró, 2014. Foto Joan Castelló Lli

Amansiment i condescendència en les falles. Escena original amb la crítica (esquerra) i escena sense crítica “per a no molestar al polític”. (Convent de Jerusalem, 2011). Foto Joan Castelló Lli

demasiado recientes ” Manda huevos! i perdó per castellanisme. I així “guanyaren” els guionistes light, aquells que mai podran, ni sabran, fer-se una tarja de presentació que pose: Crític de falles, com posava la del mestre i germà Quino Puig, que mai va combregar amb l’amansiment i la condescendència adreçada quasi sempre cap al poder real, que no el polític.

I quin és el final? Chi lo sa? De moment continue escrivint sobre els guions, sobre l’”ingeni i gràcia”, eixa epidural de les falles, sobre la sàtira i sobre no sé quantes coses més de les quals, pel que sembla amb la meua activitat “prop dels tallers”, no en tinc ni puta idea.

Filant un guió de Falla

LEMA: Ser o no ser... crític?

Cos central.

Assegut davant d’una taula un home, o millor una dona de faccions bellíssimes encara que no tinga res a veure amb l’escena, lluita amb un muntó de dimonis que l’envolten i no el deixen desenvolupar les idees que brollen del seu cap. Els dimonis acaben amb totes elles esgrimint causes com l’autocensura, la censura, la indiferència, etcètera representades pel triomf dels colors “pastel” sobre els vius, el blanc sobre el negre, els somriures sobre les rialles, les llàgrimes sobre l’enuig, el bonic sobre el lleig, etcètera... En la pantalla de l’ordinador missatges com... Això no! Total a qui li importa! Del contestador automàtic del telèfon sorgeix una veu... escolta, millor busca un altre guionista!

Escena 1: “Equidistància”

El ninot d’un home que sembla un salvatge porta una mà unflada i roja, al seu costat el ninot d’una dona abillada molt sexy amb faldilla curta i molt escotada porta marcada la mà de l’home en la galta. Davant d’ells el cartell d’escena diu: Qui no vulga pols que no vaja a l’era.

Escena 2: “El silenci dels ninots”

Un bust de dona sense ulls ni boca però amb un acabat excel·lent, pintat amb colors “pastel” i profusament decorat tant el tocat del cap com el vestuari. Davant d’ella el cartell d’escena completament en blanc. El ninot d’un jurat amb la carpeta habitual baix del braç per tal de reconéixer-lo, subjecta en una mà una lupa i amb l’altra toca la superfície de la falla amb un cotó-en-pèl.

Escena 3: “Tòpic típic”

El ninot d’una dona jove amb uns pits “monumentals” enfront del ninot d’un vell al qual se li n’ixen els ulls de les òrbites i mostra una erecció brutal. El ninot d’un membre del jurat de falla amb la mateixa carpeta que l’anterior riu a carcallades a punt de caure per terra mentre punteja amb un deu (10) l’escena. FGF 5

Escena 4: “Ignorància desvergonyida”

El ninot d’un troglodita amb la toga de jutge es colpeja el cap amb la maça mentre un altre mes menudet es caga damunt de la balança de la justícia. Davant, el ninot d’una jurada punteja amb un zero l’escena, espantada i enutjada pel que està veient.

Vell bocabadat per una dona. Escena de la falla Pare Lluís Navarro-Remunta (2016). Foto Joan Castelló Lli

2

filant la vida

RRodet: Objecte cilíndric al voltant del qual s’enrotlla un fil, cordell o altre material flexible formant diverses voltes sobre si mateix.

Rodet de fil: Cilindre de fusta, de cartó o d’un altre material, amb un forat central que permet introduir-hi una ànima, especialment si està proveït de volanderes als extrems, entorn del qual s’enrotlla fil. En este rodet de fil anem encadenant els fils de les històries més diverses existents als voltants de les diverses poblacions on es planten falles.

fil dEt dE RO

El fil continu de l’expansió de les falles. Del cap i casal a la província

Javier Mozas Hernando

Associació d’Estudis Fallers i Arxiu-Biblioteca de JCF

Punt de partida

La festa de les Falles no té una data concreta en què es crea. La tradició ens transmet que les crearen els fusters. Els primers documents sobre les Falles són de la segona meitat del segle xviii . Originàriament eren un festeig que se celebrava dins del cicle festiu en honor a Sant Josep només a València ciutat. Les falles es plantaven en la matinada del 17 al 18 de març, i estaven només eixe dia per a visitar-les, fins a l’hora que es ponia el sol en què eren cremades —per això eren conegudes com a Falles de la Vespra de Sant Josep—.

Els fallers eren grups d’uns deu veïns que preparaven els actes fallers per al barri i construïen la seua falla. Les comissions no plantaven tots els anys, tenien una vida intermitent o efímera. El programa de festejos era similar a qualsevol de les festes de carrer de la ciutat: replegà, despertà, passa-carrer,

traca correguda i concerts de música, acompanyats per tabal i dolçaina o banda de música. Més la plantà i la cremà de la falla.

La falla era un caixó d’uns dos metres d’alçària amb els laterals pintats o dibuixats. Al seu interior es depositava tota classe de combustible, com els trastos vells replegats pels xiquets uns dies abans pel veïnat, i una traca per a la cremà. Dalt del cadafal es col·locaven els ninots, de grandària natural, estructura de fusta recoberta de palla i roba, cares i mans de cera, i moviment. Els versos explicatius es posaven a les façanes dels edificis propers.

L’expansió fallera per la ciutat i província

A partir de la segona meitat del segle xix , les Falles començaren un nou camí. La premsa local es fa ressò de la festa de manera contínua cada any, s’afegiren més actes al programa de festejos, el qual s’amplià al dia 19, transformant-se en una festa de caràcter propi.

És en aquest context on es produí l’exploració d’altres barris i ravals urbans de la ciutat. L’inici de l’enderrocament de les muralles del Cap i Casal a partir del 20 de febrer de 1865 donà llibertat al creixement urbà contigu a la futura ronda i seguint les vies d’eixida de la ciutat. L’expansió fallera anà pegada com l’ombra del creixement urbà.

La inauguració de la línia de tren en 1854 que comunicà de manera directa València i Xàtiva faria la resta per a la seua difusió. O bé pels habitants d’altres municipis que venien a comerciar al Cap i Casal, o als ciutadans capitalins que s’establiren a eixos altres municipis.

Així començà l’ampliació de la festa de les Falles més enllà del seu àmbit municipal, inicialment cap a altres localitats i municipis de la província de València com Xàtiva (1865), Sueca i Gandia (1876), Alzira (1889), Torrent (1900), Xest (1906) o Burjassot (1910). Però també al mateix període, la festa traspassà puntualment l’àmbit provincial a les localitats alacantines de Senija (1875), Gata de Gorgos (1898), Dénia (1900), Onil i Petrés (principis de segle) i Oriola (1906), i a la mateixa ciutat de Castelló (1904).

En les dècades dels vint i dels trenta del segle xx , la festa es convertí en una senya d’identitat del valencianisme cultural i popular, que propicià que la festa tinguera una segona etapa d’expansió per 46 localitats de diverses comarques de les tres províncies, com l’Horta de València, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Ribera Baixa, la Vall d’Albaida a la província de València, a més de les castellonenques i alacantines de la Plana Alta i la Baixa, l’Alt Palància, el Vinalopó Mitjà, la Marina Baixa i l’Alt Vinalopó.

Destacà sobre totes la comarca de l’Horta, on 17 localitats plantaren falles més o menys de manera esporàdica. A la resta de comarques també passa el mateix, i només les grans poblacions tenen certa continuïtat. Algunes d’elles ja tenien

Falla plantada en la Plaça de Russafa en 1911. Arxiu Joan Castelló Lli

alguns precedents puntuals, com Gandia, Xàtiva, Alzira. Però altres començaren ara la seua trajectòria fallera, com Sagunt-Port de Sagunt (1926), Cullera (1928) i Borriana (1928), que són potències falleres en l’actualitat.

Després del parèntesi obligat de la Guerra Civil, la festa prengué un nou impuls en la dècada dels quaranta. L’Ajuntament de la ciutat de València creà la Junta Central Fallera —hereva en certa mesura del Comité Central Faller—, que serà imitada en altres localitats. La festa patí un creixement més lent. En total, en aquesta nova etapa fins als anys seixanta, la festa apareix en 23 municipis valencians i 7 alacantins. A alguns de manera puntual com a Alginet, Algímia d’Alfara i Oliva, i de manera continuada a Alboraia, Benaguasil, Bétera, Bunyol, Carcaixent, Carlet, Xest, Dénia, Elda, La Encina, Llombai, Pego, Riba-roja de Túria, Utiel, Torrent, Sueca o Torís.

Serà a partir de la següent dècada, quan siga una veritable expansió de la festa per tot arreu on més d’un centenar de localitats se sumaren a un procés de constant creixement fins a l’actualitat. El procés, la constitució de la Gran València, un espai periurbà que la Junta Central Fallera del Cap i Casal s’annexionà, format per les localitats limítrofes on es començà a plantar falla des de finals dels seixanta: Xirivella (1967), Burjassot i Quart de Poblet (1969) i Mislata (1971).

A partir d’ací, més d’un centenar de localitats s’afegiren a la llista de poblacions que planten falla, sent 36 les que ho fan per primera vegada, i la resta són municipis on havien plantat falla en alguna ocasió. Les quantitats parlen per si mateixes. En la majoria de les localitats, es manté en l’actualitat la tradició fallera encetada en aquesta fase; en només 8 casos no ha quallat l’esperit faller, sent un percentatge molt reduït. Sobretot, va ser especialment significatiu entre els anys 1971 i 1981. Els anys posteriors, i òbviament a mesura que passen els anys, la quantitat de municipis fallers que s’afegiren al llistat augmenta però de manera no tan significativa.

Falla infantil realitzada en 1961 per Andrés Martorell a Sueca. Arxiu Joan Castelló Lli

Sobretot, la festa triomfà a la comarca de l’Horta, on s’arrelà de manera destacada en municipis com Paterna, Manises, Montcada, Paiporta, Silla, Aldaia, Alfafar, Albal, Massanassa, Benetússer, Massamagrell, Catarroja, Picassent o Puçol. Però també s’incorporaren d’altres comarques valencianes com Alginet, Algemesí, L’Eliana, Benifaió, Alberic, La Pobla de Vallbona, Llíria, Oliva o Tavernes de la Valldigna, així com les castellonenques Benicarló i La Vall d’Uixó, i les alacantines Benidorm i Calp.

Serà justament en aquest últim període quan es crearen les prop de cinquanta Juntes Locals Falleres que continuen la seua tasca en l’actualitat. Des dels anys quaranta estaven íntimament lligades a la Junta Central Fallera de València en tots els sentits, però els últims anys, només es manté una vinculació més fictícia que real, ja que són els municipis corresponents els qui aproven o deneguen la fundació d’una nova comissió fallera, i no JCF.

Tot aquest moviment festiu engloba poc més d’un miler de comissions falleres distribuïdes en 137 municipis, la majoria de les comarques de les tres províncies. També cal afegir les falles plantades “silvestres” en escoles, residències de tercera edat, centres de dia, associacions de jubilats i júniors que planten falles en cada localitat, inclús en aquelles on no hi ha comissió fallera oficial, i que amplia la llista.

Epíleg

Primer va ser la ciutat. A continuació sucumbiren les tres províncies. Només era qüestió de temps que continuara la seua expansió. Amb pocs anys de diferència, entre la segona i la tercera dècada del segle xx , es començaran a plantar falles a altres províncies espanyoles —Madrid a 1915, Melilla i Tarragona a 1925—, però també traspassaren l’Atlàntic i els Pirineus —Buenos

DOCUMENTACIÓ CONSULTADA:

Hemeroteca Municipal de València, Biblioteca Valenciana, Arxiu-Biblioteca de la Junta Central Fallera i arxius municipals diversos.

Andrés i Pascual, Salvador (1989): Alzira. 100 anys de falles. 1889-1989. Junta Local Fallera d’Alzira.

Castelló Lli, Joan (1996): Història de les falles de Cullera (19281996). Cullera, Ajuntament de Cullera.

Ciscar Juan, Salvador (2008): La falla plantada a Torrent en 1900. Llibret de la falla Ramón y Cajal (Torrent).

Coll Fornés, Josep Joan (2001): Les falles fundacionals de Gandia. Gandia, CEIC Alfons el Vell.

Ferri Chulio, Andrés de Sales (2008): Les falles de Sant Josep a Sueca. Sueca.

Lloret Tarrasó, José-Coll Fornés, Josep Joan (1985): Historia de las Fallas de Gandía. Gandia.

Llueca Úbeda, Emilio (2002): Història de les falles al Camp de Morvedre. 1927-2002. Port de Sagunt, Sagunt, Falla Luis Cendoya.

Roig Folch, Vicent: Un siglo de fallas en Burjassot. De 1917 a 2017, desde sus orígenes. Associació Cultural El Piló, Burjassot

Aires a 1927 i París a 1932—

Llibret de la Falla Poble de Silla de 1983. Arxiu Joan Castelló LLi

Fil de ferro: Una xicoteta història ferroviària-fallera

Iván Esbrí Andrés, Associació Estudis Fallers

Ara fa just setanta anys, de cara a les Falles de 1953 un grup d’empleats de la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València, la CTFV, adscrits la majoria a l’Estació de Jesús, junt amb funcionaris de RENFE, van reactivar la comissió fallera de la Ferroviària, que venia tenint una trajectòria molt intermitent des de 1931.

Hi havia un bon pretext, com era la ressaca per les celebracions del Centenari del Ferrocarril de València al Port del Grau i Xàtiva (1852-1952), primer tren valencià i tercer d’Espanya, impulsat per l’Alcalde, Diputat en Corts i promotor industrial José Campo Pérez, Marqués de Campo.

Així, armats d’espenta fallera, els ferroviaris van constituir la nova comissió, la registraren en el cens de Junta Central Fallera i, aplegades les Falles, van plantar el seu cadafal, en el pati d’accés de la

citada antiga terminal de València-Jesús, capçalera de les línies de via estreta de Vilanova de Castelló i Natzaret 1

Vicent Guillot Bulls, artista pertanyent a una extensíssima nissaga d’artesans, fou l’encarregat de construir la falla de lema El que fou ahir, el que és hui i el que serà demà, la qual desglossava la història ferroviària del Cap i Casal des d’aquell primer tren de vapor de 1852 fins al futur a llarg termini amb trens elèctrics. Tot sense descurar la crítica com la falta d’un servei directe València-Alacant, la incomoditat i envelliment dels vagons de passatgers o el projecte de metro, que implicava precisament la unió subterrània de les estacions de Jesús i Pont de Fusta. Va participar en Secció Tercera B i no va obtindre premi.

Si bé, la principal atracció d’aquella Falla Ferroviària de 1953 va resultar ser una recreació acurada a escala ni més ni menys que 1:1 d’una locomotora 2-2-0-T de la CTFV, com a carrossa per a passejar en els dies grans de la Festa 2 els fallers i ferroviaris avillats d’època3 , familiars i visitants, duts en altra reproducció a escala 1:1 d’una vagoneta sèrie MM. (Foto XHF 2 i 3)

Tots dos vehicles es van fer en fusteria seguint plànols originals, conservats aleshores en l’arxiu de CTFV, i per a poder rodar locomotora i vagó, es col·locà una Fenwick en el primer joc d’eixos de tracció de la màquina. Com a final de festa, van tindre la inexcusable cita amb la cremà ritual de la Nit de Sant Josep junt amb la falla.

1 El que fou ahir, el que és hui i el que serà demà’, de Vicent Guillot, Falla Ferroviària-Estació de Jesús, 1953. El Coet.

2 Hi ha un precedent de falla-carrossa amb reproducció de locomotora i vagons de la CTFV: El Tren Faller de Villabunfanda, de Carles Cortina, per a la Falla Cercle de Belles Arts, de 1928.

3 No era extrany llavors que tant CTFV com RENFE encara tingueren en els magatzems i tallers antics uniformes de finals de segle XIX.

‘El que fou ahir, el que és hui i el que serà demà’, de Vicent Guillot, Falla Ferroviària-Estació de Jesús, 1953. El Coet.

Falla-carrossa Falla Ferroviària-Estació de Jesús, 1953. Arxiu Iván Esbrí.

Sobre la història de la locomotora de vapor real, eren part d’una sèrie de quinze construïdes per Hunslet el 1887 i matriculades com VL 1 a 5, SVT 6 a 14 i SVT 20. Serviren en les sis línies del trenet: Llíria, Bétera, Rafelbunyol, Grau, Vilanova de Castelló i Natzaret i, a primers d’aquests anys 1950s, havien ja sigut baixa, estant en situació d’apartades, desballestades o venudes a tercers com els ferrocarrils de Mines d’Ojos Negros-Port de Sagunt i Tortosa-la Cava.

Per últim, per a contextualitzar més la temàtica, es fa una cronologia resumida de la comissió de la Ferroviària de València:

-1931. Falla Estació del Nord, Tot el món viatja, Antonio Just, fora de concurs.

-1944. Falla dels Ferroviaris i Tramviaris, La bunyolada principal, Regino Mas, fora de concurs.

-1948. Falla Ferroviària i Tramviària, Viatgers, Luís Dubón, Secció Especial, Premi d’Honor, un màxim guardó otorgat per primera i única vegada en aquesta ocasió per sobre del Primer Premi, de Regino Mas en la Falla Mercat Central.

-1949. Falla Ferroviària-Albereda-Estació d’Aragó, Al pato de la Fira de Juliol, Vicent Guillot, Secció Especial, sense premi.

-1953. Falla Ferroviària-Plaça de l’Estació de Jesús, El que fou ahir, el que és hui i el que serà demà, Vicent Guillot, Secció Tercera B, sense premi.

-1958. Falla Estació d’Aragó. Comissió constituïda i donada d’alta en el cens faller, però els membres van decidir finalment dissoldre’s i destinar els diners als damnificats de la Riuà d’Octubre de 1957.

-1961. Falla Ferroviària, Suplicis, Juan Huerta, Secció Especial, Tercer Premi, falla mítica.

-1972 (i endavant). Falla Ferroviària-Bailén-Xàtiva, Sobre la marxa, Vicent Tortosa Biosca, Secció Especial, Sext Premi. El 1973 amb La publicitat de Pepe Martínez Mollà aconseguiren el Primer Premi. El 1991 van abandonar la Categoria d’Or, on van tindre una trajectòria irregular però amb falles i artistes (José Devís, Miguel Santaeulalia, Josep Pasqual Ibáñez “Pepet”, Santiago i José Soro Capella, Alberto Rajadell, Paco Mesado) hui permanents en l’imaginari col·lectiu.

Sense confirmar si foren falles de ferroviaris, Soler i Godes cita en Las Fallas de Valencia 1849-1977 la plantà de cadafals en la desapareguda Plaça de l’Estació de Sant Francesc 4 el 1873, 1879 i 1881.

4 Hui Marqués de Sotelo.

Bibliografia per a saber-ne més

-El Coet, 1953.

-Esbrí Andrés, Iván (2014): “Falles metropolitanes”, Revista d’Estudis Fallers, 19. --(2018): “L’Estació del Nord de València i la Festa de les Falles. Tres vessants de relació”, Revista d’Estudis Fallers, 23.

- Lacreu Sena, J. (1984): Las Fallas y ferrocarril. Síntesis histórica de su influencia mutua, València, Falla Ferroviària-Bailén-Xàtiva.

- Soler i Godes, E. (1978): Las Fallas de Valencia 1849-1977, València, autoedició.

Agraïments

-Joan Castelló, Associació Estudis Fallers.

Fascinació (transitòria) per l’ofici d’artista faller

Joan Muñoz Martínez

Hi ha situacions que marquen la nostra trajectòria vital, encara que finalment les nostres vides prenguen rumbs molt diferents dels que havíem somiat inicialment. Una cosa així em va ocórrer a mi en la meua joventut, un episodi breu però determinant perquè finalment seguira la senda artística però en àmbits molt diferents.

Aquesta és la meua història: una trajectòria multidisciplinària amb el treball artístic com a fil conductor, que s’ha nodrit d’una terra molt rica en aquest vessant encara que, de vegades, difícil de fer-ho valdre.

Al principi dels anys setanta, prop de la casa on vivia a Cullera amb la meua família, tenia el seu taller un artista faller. Tots els dies, quan passava per davant de la porta del vell magatzem, al carrer Rei en Jaume I (llavors es deia Tetuan, crec recordar), em quedava mirant el treball que es

desenvolupava en el seu interior. I així un dia darrere l'altre. Era incapaç de resistir-me a l'influx que em produïa la creativitat d'un treball realitzat amb materials senzills i d'escàs valor material, com el fang, el cartó i la fusta. Fins que un dia vaig decidir fer un pas al capdavant i li vaig preguntar a Fernando Roda, l'artista faller en qüestió, si podia treballar en el seu taller.

Amb tot just 12 anys vaig començar a treballar com a aprenent en una falla que va fer història: la del pitxer amb els pinzells (Els colors de la vida) que es va plantar en la demarcació de La Bega en 1973 i que, casualitats de la vida, va guanyar el primer premi.

En els quatre anys següents d'aquesta etapa iniciàtica, en la qual vaig posar molta voluntat i, a més rebia un sou escàs, em van encomanar treballs secundaris com realitzar relleus i escenografies senzilles, encara que, al cap de poc temps, també vaig arribar a modelar alguna figura de xicoteta grandària.

Durant aquests anys em va captivar l’ofici d’artista faller, l’elaboració d’un procés que, malgrat ser efímer, recollia l’essència artística que em permetia gaudir de l’ofici. Així és que en l’any 1977 vaig començar els estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de València, ampliant i aprofundint els coneixements en matèries de dibuix artístic, pintura, modelatge i buidatge i composició decorativa.

Aquesta formació em va servir d’espenta per a continuar en l’ofici. Va ser molt gratificant per a mi contribuir al procés d’elaboració d’unes falles que van deixar una gran empremta en el nostre poble. I és que en aquella època, el taller de Fernando Roda es trobava en el cim de la seua carrera, ja que es van aconseguir els majors èxits amb els primers premis de la Falla Taüt en 1980, 1981, 1982 i 1983.

Els anys següents, la motivació d’ampliar l’horitzó d’oportunitats em va portar a recórrer diversos tallers de València, on finalment vaig treballar amb José Barea, membre d’una històrica saga d’artistes fallers. Va ser enriquidor el fet que, durant les dues temporades que hi vaig treballar, vam realitzar en un mateix any, sis o set falles de categories inferiors.

La culminació de la meua carrera com a artista faller es va donar en un moment en què sentia més a prop els ritmes temporals marcats pel calendari faller; vaig agafar-li el gust a allò transcendental que queda entre la fugacitat i la posterior reinvenció del monument i de la festa en general. Tot açò em va empényer, aquesta vegada, a la realització d’un treball més autònom. Així és que aquesta etapa vaig iniciar a Cullera, el poble que m’ha vist créixer, passant per València i concloent en Sueca.

Durant aquest temps vaig poder canalitzar la combinació dels coneixements teòrics i pràctics que havia rebut fins al moment, en la realització d’uns monuments que van ser significants pel que fa a la meua curta trajectòria com a artista faller. Van ser els anys compresos entre 1988 i 1989 amb les falles infantils d’El

Joan Muñoz modelant en fang

Port, monuments que van ser testimonis d’una època de transició pel que a les tècniques d’elaboració respecta. Aquest punt de la meua formació també em va permetre portar a terme i desenvolupar la llavor crítica que dota de sentit a una falla. Paradoxalment, un dels temes tractats en la falla infantil del primer any va ser la contaminació i la responsabilitat climàtica, matèria que segueix tenint avui en dia molta rellevància en l’agenda pública.

També el 1989, i per recomanació d'Andrés Martorell, vaig realitzar a València la falla gran de Ramiro de Maeztu-Lleons, en la secció Segona A, amb el lema ‘Senyes d’identitat’. El pas pel cap i casal perfilaria la culminació del treball artístic d’aquesta etapa, juntament amb la plantà de les dues falles grans a Sueca. Aquestes últimes van ser per a la comissió de Sucro: en 1989, amb el lema ‘Donant bunyols’, i en 1990, amb el lema ‘Comença la funció’.

El procés creatiu i d’elaboració d’aquestes falles van ser palés d’un canvi en la utilització de materials, de manera que aquests darrers monuments s’elaboraren de la forma tradicional, com el modelat amb fang i la tècnica de la vareta en l’estructura de la falla, juntament amb la incorporació del poliestirè expandit que ja començava a ser molt present. La tasca de l’artista faller es veu amb la creació final de la falla, no obstant, al darrere hi ha un treball ocult molt important també. En aquella època, però ara també, el contacte amb altres artistes del gremi és fonamental perquè tot funcione i aquest treball ‘artesanal’ perdure de generació en generació. Exemples d’açò és el treball compartit amb companys com José Lafarga o el mencionat anteriorment Fernando Roda.

Esbós de la falla infantil del Port de 1988 realitzada per Joan Muñoz

Aquesta senda, més que laboral, va suposar també un creixement personal, ja que des de ben menut he estat en contacte amb les falles, gràcies a l’univers festiu tan magnífic que tenim al nostre poble. Aquest element és l’imprescindible per la bona salut de les falles, perquè tots els elements puguen confluir amb sintonia. Tot i haver travessat per altres oportunitats laborals, mai he abandonat la branca artística i és que, com a les falles cada 19 de març, tot es ressitua per donar pas a l’exercici següent.

Estic molt content de l’estat actual de les falles, tot i que, com la majoria de coses que ens envolten poden millorar. Les últimes crisis (la pandèmia de la COVID-19 i la invasió russa d'Ucraïna

amb el consegüent encariment de les matèries primeres) ha fet estralls en la professió d'artista faller i molts tallers han hagut de tancar definitivament. No obstant, crec que han presentat una resistència molt exemplar front als obstacles d’aquests últims anys. El cau faller és, doncs, cau d’un esperit de superació i cooperació que, puc dir ben segur, l’artista faller ho té ben present. Font de reinvenció que, paral·lelismes de la vida, convida a tothom a ser partícips i viure la nostra celebració.

Cartell presentat (i no premiat) al concurs de Junta Local Fallera de 1988

Joan Muñoz davant la falla per a la comissió de Sucro de Sueca de 1990

el cau faller és, doncs, cau d’un esperit de superació i cooperació

Fils festius: Les carrosses de Dénia

Rosa Larrosa

Filòloga i delegada de Cultura de la Falla Saladar de Dénia amb la col·laboració de: Sergio Avargues, Dissenyador Gràfic i Delegat d’Artística

Dénia és mar i muntanya; foc, passió i festa. El calendari de festes locals està salpicat de celebracions al llarg de tot l’any i estan molt arrelades en el sentir de la població, sobretot una que brilla amb llum pròpia i que és la Festa Major en honor a la Santíssima Sang, la qual discorre durant una setmana al mes de juliol. Popularment es coneixen com a Festes de Dénia. Al llarg d’aquesta setmana es realitzen una gran quantitat d’actes de tot tipus: religiosos i profans. Un dels principals actes del programa són les Carrosses, que són molt atractives i cridaneres, i que assoleixen un alt nivell de creativitat i imaginació. S’emmarquen dins la cultura fallera de la ciutat i aquestes ixen al carrer per a omplir de centenars de colors el centre del poble l’últim dissabte de la Festa Major. Aquesta festa va ser declarada d'Interés Turístic Provincial.

Sabíeu que el 1958...

... una xiqueta que anava a ser una estrella de Hollywood va presidir la carrossa de l’Ajuntament? Mia Farrow va ser elegida Reina de les Festes per ser la filla del director John Farrow i de l’actriu Maureen O'Sullivan. La pel·lícula, que en aquelles dates es rodava a la ciutat, era una superproducció estatunidenca: “El Capitán Jones”. La jove va participar en tota la programació, inclosa la desfilada de carrosses. Foto LCD1

Les carrosses tenen el seu origen, segons el Col.lectiu d'Estudis Fallers de Dénia i la Marina Alta, en la batalla de flors que es feia a la ciutat de Niça (França) en Carnestoltes. Moltes ciutats adaptaren les batalles de flors a les seues festes i, València no tardà a afegir-se a la moda festera del moment. Aquesta festa consistia, en un primer moment, en un combat pacífic on les flors eren el projectil i, més tard, confeti i serpentines.

A 1903, la burgesia de Dénia amb notable interés per la modernització no podia quedar al marge d’una moda que triomfava a Europa, i així, l’11 de juliol d’eixe mateix any, dissabte a la vesprada, van fer la seua primera desfilada.

Hui en dia, cadascuna de les comissions falleres fa la seua carrossa. Només s'acaben les Falles, l'artista carrosser la imagina i la plasma en un esbós que presenta a la directiva i comissió. A partir d’eixe esbós els fallers comencen la seua construcció de manera artesanal amb fusta, ferro i, suro per aconseguir les formes estranyes. Es crea una cadena de treball que, vegades, no és tan perfecta com es voldria però sempre s’aconsegueix crear grans obres. Durant 2 o 3 mesos les 11 comissions falleres de la ciutat, van quasi totes les vesprades i alguns matins a treballar-la. Hores i hores de feina artesana i desinteressada per crear les fantasies que són l’admiració de tot el nostre poble.

Diferents són les tècniques utilitzades per a fer la carrossa, des de la tradicional bola i el característic paper de seda, el “cucurutxo” fins, en els últims anys, la introducció de nous materials com l’escarxa o “purpurina” de colors utilitzada per a donar més lluentor a algunes peces aportant més vistositat, a més, de teles i cartolines.

També els papers metal·litzats de colors van anar incorporant-se, tant per a cobrir les boles de paper de seda com per a folrar diferents peces de la carrossa. Les figures realistes van desapareixent donant pas a carrosses amb formes futuristes, figures abstractes i fins i tot efectes especials com fum o algun moviment, aconseguint carrosses úniques i inimitables, ja que estan obertes, sempre, a tota classe d’innovacions. Cada carrossa té un títol o lema i les seues comparses, gran i menuda, i música que l'amenitza, gira al voltant d’ell. És l’acte més atractiu de la Festa Major.

Mia Farrow i els seus pares en un acte religiós de la Festa Major del 1958

El “cucurutxo” és la forma que se li dona al paper de seda, que és el més utilitzat a la carrossa

La temàtica de les carrosses és enginyosa i original (a vegades repetitiva): motius exòtics, fantasia india o àrab, temàtiques llunyanes, vaquers i indis, mitològics, futuristes, d’època, pel·lícules,…

Les comparses les fan sense cap indici de crítica, encara que pot haver-hi alguns grupets que es desmarquen de la comparsa i preparen una sàtira d’un tema de moda nacional o internacional que fa riure al públic. Les comparses, que en les últimes edicions han anat creixent, ofereixen autèntics espectacles de carrer amb les seues disfresses, balls i ambientació. El ple absolut dels carrers durant la desfilada fan que les carrosses de Dénia estiguen en un bon moment a pesar dels canvis (naturals per altra part) que han anat experimentant aquesta última dècada.

Unes hores abans de la desfilada, les carrosses han d’estar, amb els càrrecs grans i menuts dalt, en un lloc determinat perquè el jurat les qualifique. S’avaluen els següents aspectes: disseny, acabat, colors i tècnica utilitzada. Un altre jurat valora les comparses que ha preparat cada comissió per a acompanyar-la. En aquest cas disfresses, temàtica i ball. Fa poc s'ha creat un altre premi que és la caracterització on es valora la combinació del vestuari i maquillatge de tot el conjunt de la comparsa inclosos els càrrecs que estan dalt la carrossa.

Les comissions falleres lluiten per tenir el primer premi de carrossa, el primer premi de comparsa i el primer premi de caracterització sense cap incentiu econòmic, només la subvenció que dona la Regidoria de Festes per fer la carrossa. L'organització de la desfilada és competència exclusiva de la Junta Local Fallera però, és un acte inclòs en les Festes de Dénia i, per tant, organitzada pel nostre ajuntament.

Una vegada acabada la desfilada comença la tasca comercial dels fallers intentant llogar-la per a treure, almenys, el que s'han gastat i amb sort tindran beneficis si la lloguen vàries vegades.

Parlar de les carrosses de Dénia és parlar d’un gran nombre d'artistes del nostre poble que han tingut un gran impacte generacional i que han creat escola amb estils que han sigut imitats posteriorment però mai igualats.

Brodats amb motius exòtics i de fantasia

Carrossa infantil 2015. “50 anys passen volant” – Primer premi

A la llista d’artistes dissenyant aquestes magnífiques carrosses, una nova generació ha vingut per a donar més prestigi, si cap, a les Carrosses de Dénia i un d'ells és el nostre faller Sergio Avargues Berenguer.

Per a ell, fer la carrossa és una cosa molt especial i única. Recorda la seua primera carrossa infantil que va ser tota una prova de foc com a novell. La va fer un poc de casualitat, als

16 anys, i va aconseguir el 1r premi amb una proposta molt acolorida i diferent del que solia fer-se en aquell moment. A partir d’ací ja no va baixar del pòdium fins a l'última carrossa infantil que es va fer en l'any 2017 perquè es van deixar de fer-ne.

Les idees i inspiració li venen de molts llocs: carrosses d’edicions anteriors, revistes, llibres, Pinterest i Google com el major aliat seu. Intenta fer temes que no estiguen massa vistos com enguany la carrossa “Paradís” basada en el Gènesis i el quadre “El jardí de les delícies” d’El Bosco o, la carrossa sobre l’època glacial o, la carrossa dels pentagrames musicals. Sempre fugint de la tendència general de buscar inspiració en civilitzacions d’arreu del món o en les pel·lícules de moda.

Sempre li han agradat les carrosses i les falles, sobretot, la part més artística, la de fer coses amb les mans.

Ell pensa que és la millor època de l'any perquè es crea un comboi especial al lloc on es fan i després el resultat sempre és satisfactori i es sent content de veure la faena lluir al carrer principal, el carrer Marquès de Campo.

Sergio Avargues, artista carrosser

Carrossa infantil 2006 “Fantasia marina” – Primer premi

Fils amb màgia: Grans falles infantils

Vaig nàixer a València, en un gran barri, El Carme, un lloc que en temps dels àrabs va ser raval de la ciutat, fora de les seues muralles i allunyat del centre històric, que era més ric, religiós i administratiu. Així doncs, guarda un cert paral·lelisme amb el barri del Raval de Cullera, ja que des de sempre va ser un barri obrer, humil, on residien famílies de les de tota la vida, on a penes ha variat el traçat dels seus carrers i on les festes es vivien -i viuen- amb intensitat, allunyades del soroll oficialista i del xiuxiueig de les classes adinerades.

Els meus records em porten a l'espaiosa plaça de Santa Creu, una de les més grans del barri. Temps fallers on em ve a la memòria els muntons d'arena on jugar, l’entaulat, les traques i les mascletaes pròpies de la plaça, aquells balls que van satisfer la felicitat de les joves parelles, lloc de trobades entre núvies i nuvis primerencs.

Aprofitàvem les falles per a gaudir de xicotetes satisfaccions, com el fet de fumar cigarrets. Encara que jo mai vaig fumar tabac, sí que ho féiem consumint aquells cigars de llavoretes, amb sabor anisat. Eren en realitat grans picats d'anís verd, producte tan emprat en terres valencianes, com per exemple les rosquilletes. El fet de fumar era tota una imitació dels majors. Anar amb un cigarret en la boca era com deixar arrere la infantesa i passar de xiquet a l’adolescència. Jo, més que fumar-me'ls, llevava el paper que els embolicava i els mastegava. M'encantava. Així recorríem els carrers veient falla a falla, imitant la satisfacció masclista d'un faller adult.

A l'interior d'una gran portalada de la citada plaça es trobava la porteria on habitaven l'artista faller Federico Páez, la seua dona, la seua filla i el seu fill Pepet, el meu amic. En l'entresol vivia la família Cucarella, famosa per la seua dedicació a la falla de la plaça i pels seus invents en temps fallers, un coet espacial que mai va ascendir, un gran llum confeccionat de xapes de botelles i les barroques decoracions d'ambient faller que instal·laven en el balconet de la seua humil casa.

A 1957 va arribar la gran riuada, la inundació amb El Carme com un dels barris més afectats. Dies ficats entre el fang, d'olor nauseabunda, d'humitat calada en les velles parets, els tallers perduts, artesans amb botes de goma que maldaven per posar una mica d'ordre i salvar alguns dels seus fabricats, irrecuperables. La barriada ja no va anar mai igual, va haver-hi un abans i després. Un dia algú cridava: Què ve Franco a veure el barri! No va anar així, vindre vingué però no va passar de la plaça de Sant Jaume, al costat del Tossal. Unes fotos i promeses d'ajuda incomplides.

El meu germà Alfredo va ser l'ideòleg d'una falleta feta en l’andana de casa i en la qual jo mateix vaig col·laborar. Va ser en 1958, any següent de la catàstrofe, i aquell monument, precisament, recordava a la gran riuada, una barca en la qual anava embotida la ciutat amb unes mans que sorgien de les aigües, i la salvaven. Es tractava d'un homenatge a totes aquelles persones que havien contribuït a mitigar aquella inundació amb les seues ajudes.

Com a base una caixa de cartó folrada de papers de colors, ninots pintats amb aquarel·la i decoració amb retalls de

publicacions relatives a les festes falleres i una mena d’escenes valencianes. Els tres dies de falles la muntàvem enfront de la meua casa, el carrer del Pintor Fillol, sol·licitant la voluntat per a la falla. Havíem fet una mena de llibret manuscrit, d’una fulla, amb alguns dibuixos, diferents, segons el traç i la idea de qui els realitzava. Amb aquestes fulletes demanàvem la voluntat i les monedes que ens van donar van ser causa de satisfacció perquè ja teníem per a pagar les poques pessetes gastades. A la vesprada guardàvem la falleta al pati de casa. El dia de Sant Josép li vam donar foc en el terrat, sense una altra precaució que un gran poal d'aigua pel perill que s'ampliara l'incendi.

Uns anys després vaig començar a estudiar dibuix i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis que es trobava al costat de l'Acadèmia de Belles Arts del carrer del Museu. Les meues pràctiques amb la pintura no van passar desapercebudes al citat artista faller Federico Páez, de la plaça de Santa Creu. Un any no havia aconseguit acabar una de les falles per ell compromeses. Faltava pintar alguns dels ninots, la base i algunes rematades. Tot estava en la plaça amuntegat i van ser diversos els voluntaris que es van prestar ajudar a l'artista. Va confiar en mi sabent que anava a Arts i Oficis i em va dedicar alguns dels

Falla infantil. València, 1962.

ninots que faltaven per pintar, cosa molt compromesa, ja que la base qualsevol podia pintar-la i era més propi d'un pintor de parets. Vaig fer el que vaig poder.

El resultat d’aquella experiència degué ser bo quan em va proposar entrar a treballar d'aprenent en el seu taller compartit amb un altre artista. Els meus pares no van voler que fora, encara que alguna vegada vaig ajudar a tirar de cartó sobre els motles d'aquelles figures efímeres en el xicotet obrador del carrer de la Creu on un altre artista faller també treballava amb multitud de ninots que segurament li havien encarregat altres artistes.

Anava amb un amic de l'escola i ens va arribar a pagar unes pessetes a canvi d'ajudar amb el cartó, la cola i l'escata. Fins i tot un dia em vaig atrevir amb la pintura, sembla que se'm donava bé i l'artista també confià en mi per a pintar uns ninots xicotets destinats a falles infantils.

L'edifici només tenia un pis superior i és allí on s'assecaven les figures. El baix es trobava replet de motles i buidatges d'argila, per això, en faltar espai per a treballar, havíem de realitzar la nostra labor en les voreres del carrer. Allò oferia una imatge una miqueta extraordinària: veure als ninots recolzats en les parets exposats a les mirades dels quals per allí passaven.

Plaça de la Santa Creu de València. Falles de 1959.

Falla Infantil de Benicalap. Ca, 1970.

Llibret manuscrit de falla infantil, 1934.

que grans són les falles infantils!

Doncs bé, d'aquests records guarde el meu interés cap a les falles infantils, les que considere com a germen de la mateixa història fallera. Els xiquets com a autors d'aquests monuments de parany i cartó. Actualment durant les falles recórrec aquestes xicotetes obres, ja que em criden més l'atenció que les majors, encara que soc conscient que no han sigut realitzades per xiquets, com a temps arrere ho vaig viure. De les antigues encara recorde algunes d'elles en diferents carrers del meu barri, aquests xicotets artificis pintats de colors cridaners, sempre envoltats d'un grup de xiquets entorn d'aquells aprenents d'artistes.

Per tot això, des de la meua condició de col·leccionista, he tractat d'adquirir llibrets d’antigues falles infantils als quals done una especial importància i que formen una part entranyable dins del meu racó bibliòfil-faller. Són més escassos, ja que s'editaven menys exemplars que els de les falles grans. Quina il·lusió quan vaig localitzar i vaig comprar un d'aquells confeccionats en lletra manuscrita!, el de 1934, titulat El Festero. Vaig pensar en la il·lusió d'aquells xiquets que sense més pretensió mostraven la seua falleta, allunyats de cap intromissió adulta. La sàtira infantil, la idea, el paper i el cartó pintat, cremarien la fantasia d'un somni.

Que grans són les falles infantils!

Riuada de 1957. Plaça de la Santa Creu de València.

Llibret de la falla infantil de Blanqueries. Ca. 1910.

Fils de la història fallera: El taller dels Germans Colomina

Antoni Colomina Subiela

Associació d’Estudis Fallers

Toni Colomina (1951-2006) i Lluís Colomina (1956-2012) van nàixer en la barriada de Corea, un suburbi de la ciutat de Gandia que s'estenia a l'altre costat de l'estació de tren i rebia aquest nom perquè les vies de ferrocarril que el separaven del centre de la localitat, precisament, recordaven aquest estat d'aïllament que es va generar entre la Corea del Nord i la del Sud a mitjan segle passat entorn del paral·lel 38.

Entre aquest barri de magatzems de taronja, de cases de llauradors i de tallers de fusteria i mecànica ferroviària, impregnats de la marcada personalitat que procuraven els seus carrers polsosos, es van criar els dos futurs artistes. De joves, d'igual manera, la seua vida familiar romania molt lligada al món faller, especialment des que als anys 60’ els seus pares van començar a fer-se càrrec del bar de la Llar de la falla de Corea, sens dubte, un dels espais de major socialització del barri, en el qual els veïns acudien per a conversar i xafardejar de tot i de res, de la vida i de la mort i, sobretot, de les falles.

Durant el període d'infància era lloable l'habilitat que tenia Toni, el major dels germans, per al dibuix i el modelatge, una destresa que demostrava en els quaderns escolars i en les assignatures del col·legi i l'institut. És per això que, des de ben xicotet, assistiria a classes particulars de pintura, fins que als 16 anys va començar a treballar com a aprenent en el taller de l'artista faller Eugenio Micó. Per part seua, Lluís, encara en edat escolar, visitava el taller amb freqüència per a embeure's d'aquelles captivadores impressions que transmetien les olors i textures del cartó mullat, l'engrut, la fusta acabada de serrar i la pintura encara humida. El menut dels Colomina va començar provant sort amb els oficis de mecànic i repartidor, però també va acabar sucumbint al poder hipnòtic de la creació fallera i, de la mateixa manera, va entrar a formar part de l'equip de treball de Micó.

Després d'un grapat d'anys aprenent les tècniques i materials fonamentals del ninot de falla, de l'escena satírica i de l'escenari compositiu en el qual s'inclouen, els Germans Colomina van decidir emprendre un nou camí en solitari en concloure l'exercici faller de 1982, instal·lant el seu taller en una nau de la localitat de Beniflà. En el seu començament van comptar amb la col·laboració de rellevants artistes valencians, amb els quals mantenien relació professional des de la seua etapa amb Micó. Aquest vincle, fins i tot personal, s'estendria fins al tancament del taller el 2005, com va ocórrer en el cas de l'artista Vicente Lorenzo. Aquest primer any, també va entrar a formar part de l'equip Bernardino García, cosí dels Colomina, qui es convertiria igualment en una de les peces fonamentals del grup creatiu.

La festa fallera necessita una banyera, dels germans Colomina (Passeig-Mercat, 1987). Arxiu Joan Castelló

RAVAL SANT AGUSTÍ

El seu debut en les falles de 1983 no va poder ser més reeixit. Les obres que van plantar per a les comissions gandianes del Prado, Mercat i Vila Nova van obtindre el primer premi, respectivament, en la secció especial i en primera i segona categoria, a més d'aconseguir el ninot indultat per a la falla del Mercat. Aquesta impetuosa arrancada va omplir el taller d'estímuls per a mantindre l'exigència l'exercici següent amb la renovació contractual amb les mateixes comissions de Gandia, a la qual sumaven la falla Passeig-Mercat de Cullera. No obstant l'arrancada eufòrica, les il·lusions van quedar truncades pel devastador incendi que, el gener de 1984, poques setmanes abans de la plantà, va cremar abans d'hora les falles d'aquell any que estaven construint en la nau del polígon industrial del Real de Gandia que havien llogat juntament amb l'artista local Vicente Blasco. Malgrat aquest contratemps, finalment van poder plantar-se unes falles dignes, no sense el sacrificat esforç dels fallers de les comissions afectades i el compromés treball de tot l'equip del taller. La seua irrupció a Cullera, una vegada vençut aquest infortuni, també va ser triomfant, amb l'obtenció del primer premi de l'única secció de les falles de la localitat de la Ribera Baixa en aquells anys i el ninot indultat.

Caça contes, dels germans Colomina (Raval, 2003). Arxiu Joan Castelló

Aquesta capacitat de superació i de sobreposar-se a les adversitats també es va fer evident en altres moments d'activitat en el taller, que va haver de fer front a diversos episodis desfavorables, com la granissolada que el juliol de 1986 va acabar foradant tota la coberta d’uralita del taller, permetent l'entrada d'aigua; o la riuada que un any més tard va acabar afectant la nau en la qual s'havien instal·lat, just en el marge esquerre del riu Serpis, que va acabar desbordant-se i inundant l’obrador.

Al llarg de tota la seua trajectòria professional, els Colomina van acabar consagrant-se a la seua ciutat natal amb les importants obres que van alçar, a més de les plantades als districtes de les ja esmentades falles del Prado, Mercat i Vila Nova, en les demarcacions de comissions com Corea, Sant Nicolau-Mosquit, Sant Josep-Raval, Màrtirs, Jardinet, Grau, Carrer Major i Passeig, Beniopa i Roís de Corella. Els seus treballs sempre recorrien a un virtuosisme tècnic exagerat, on l'acabat llepat es va convertir en el senyal d'identitat dels Colomina. A més de les consideracions desplegades en les formes, també els continguts eren atesos de manera escrupolosa, de manera que s'establia una perfecta simbiosi amb la sàtira, la crítica i el contingut significatiu de cada ninot i cada escena.

Paral·lelament al seu fiançament a Gandia, els Germans Colomina van expandir la seua obra, amb semblant èxit, a altres localitats pròximes dins del territori faller. A Cullera li van seguir Oliva, Dénia, Alzira, Xàtiva o Tavernes de la Valldigna, així com

altres ciutats per a les quals també van realitzar fogueres per a la festivitat de Sant Joan, com Xàbia, Torrevieja o Alacant.

Concretament a Cullera, a aquest primer any incontestable de 1984 en el qual van irrompre amb la falla “Bufes d'ànec”, li va seguir també un any magnífic, amb idèntics resultats quant a guardons. Revalidar aquest primer premi i aconseguir novament el ninot indultat significava la confirmació d'una trajectòria prometedora en les falles cullerenques que no havia fet més que començar. De manera ininterrompuda, van continuar plantant per a la comissió del Passeig-Mercat fins a l'any 1993, amb una sort diversa quant a premis i amb falles tan memorables com “La festa fallera necessita una banyera” (1987) o “Al so que ens toquen” (1990), en les quals van aconseguir alçar-se, en tots dos exercicis, amb el primer guardó, el premi d'enginy i gràcia i el ninot indultat.

Després d'un parèntesi de quatre anys sense plantar a Cullera, els Germans Colomina tornarien a reprendre la relació contractual amb la comissió del Passeig-Mercat per als exercicis fallers de 1998 i 1999; i, més tard, amb la comissió del Raval de Sant Agustí, en 2002 i 2003. En total van ser catorze les vegades que els artistes de la Safor van tindre l'oportunitat de presentar els seus projectes a la ciutat riberenca, amb un palmarés gens menyspreable de quatre primers premis (1984, 1985, 1987 i 1990), sis ninots indultats (1984, 1985, 1987, 1989, 1990 i 1998), quatre premis d'Enginy i Gràcia (1987, 1988, 1990 i 2002) i tres premis d'Interés Turístic (1986, 1993 i 2002).

els Colomina van acabar consagrant-se a la seua ciutat natal

Fils artístics: Presentacions falleres. De Carcaixent a Cullera

David Vidal

Investigador. Membre del Grup d’Estudis Fallers de Carcaixent (GEFC)

Parlar de presentacions falleres és fer-ho d’un dels actes més emblemàtics de cada comissió. En cada poble, cadascuna de les falles té unes dates assenyalades en el calendari festiu. Sense dubte, la de la presentació és una de les que van encerclades i en roig. És el moment en què es fan públics els fallers i falleres de la comissió i, més enllà, es presenten al poble les Falleres Majors que, eixe any, representaran la falla en cada acte a celebrar.

En els pobles i ciutats amb falles, cada comissió, a la seua manera, realitza aquest acte. D’una forma o altra, el relleu que li donen és excel·lent. Però com indiquem, cadascuna amb la seua pròpia idiosincràsia.

Presentació Falla Cánovas del Castillo. Quadre final

Des de València ciutat fins al darrer dels pobles que planten monuments tenen una llarga tradició en la proclamació i exaltació de les Falleres Majors. Cullera és un exemple d’aquesta fita. Totes les comissions del poble duen a terme l’esdeveniment amb tota la il·lusió que cal. Els fallers i falleres s’ajunten i es presenten davant de la gent. De la seua, la del seu barri, però també la de la resta de la ciutat. I tenen una forma pròpia de desenvolupar-la. Com qualsevol altre acte faller.

Cal destacar que la Cullera fallera està farcida d’activitats lúdiques i festives. La presentació n’és una més, com en altres indrets. Ací, però hi ha concurs de teatre, que en altres no n’hi ha, certamen o mostra de sainets, que tampoc existeixen en altres llocs, etc. Les presentacions, per tant, esdevenen un espectacle en què es presenten els fallers i falleres, les Falleres Majors, es rep la visita d’amics i convidats... sense més pretensions. Hi ha pobles en els quals l’acte de la presentació va més enllà i engloba teatre, balls, música, etc.

Un dels pobles on les presentacions arriben a ser qüestions d’estat, pràcticament, és Carcaixent. El món faller carcaixentí no contempla actes com, per exemple, els esmentats més amunt que es desenvolupen a Cullera, però segurament que tots aquests certàmens s’introdueixen en la presentació.

Les de Carcaixent tenen obra teatral, coreografies, música -a vegades en directe-, un protocol molt rígid i exigent, decorats diferents per a les corts infantils i majors i un quadre final (com allí anomenen) amb el qual es presenten les Falleres Majors de la comissió.

totes les comissions i que atorga, des de fa una vintena d’anys, tres premis i deu accèssits. Abans es lliuraven premis a totes les comissions, de la primera fins a l’última, però canvià amb l’arribada del nou mil·lenni.

Guanyar el concurs de presentacions de Carcaixent és una fita que tots volen abastar i que, en assolir-lo, aporta una reputació i prestigi per a la comissió i per a la gent que l’ha ideada, escrita, dirigida o interpretada.

No han estat pocs els actors i actrius que han eixit del món teatral faller, per posar un exemple. O tècnics de so i llum, indumentaristes, regidors, directors d’escena... fins i tot escriptors. Noms com Carles Alberola, Roberto Garcia, Xavier Lauder, Isabel Martí, Silvia Valero, Roberto Ripoll, Salut Llopis, Juanjo Prats, Manolo Alberola, Pep Mondria, David Vid o Pasqual Peris van nàixer amb textos, interpretacions i vestuaris fallers. I avui dia, molts d’ells, compten amb premis teatrals en l’àmbit comunitari i nacional, com els de les Arts escèniques o els Max.

També ha estat, Carcaixent, exportadora de presentacions, de guions i de decorats. Des de primers dels huitanta fins a l’actualitat (encara que des de 2010 molt menys) moltes de les falles d’altres pobles llogaven les presentacions carcaixentines. Han estat pobles com Senyera, Castelló, Carlet, Alzira, Xàtiva, Gandia... els qui han oferit a la seua gent els espectacles fets a la localitat riberenca. Fins i tot, han estat alguns carcaixentins els que han dirigit, en diverses ocasions, presentacions falleres a Cullera. Dos dels grans creadors de Carcaixent, Juan Peris i Juan Faus, estigueren al capdavant de les presentacions de la falla La Bega en els anys 80-90.

Tot això ha configurat que Carcaixent siga considerada com el poble faller on les presentacions són autèntics espectacles que, a més a més, tenen la consideració de Bé d’Interés Cultural Local.

Una mica d’història

El sorgiment del món faller a Carcaixent, i amb aquest els actes diferents com les presentacions, es dona gràcies a la voluntat trobada de diverses de les figures culturals de l’època que s’ajunten al voltant d’una idea central que és la de reproduir la festivitat fallera a la ciutat.

El món de la presentació a Carcaixent és com una mena de religió. Es treballa incansablement per aconseguir els objectius, que no és altre que fer un bon treball i intentar aconseguir un bon premi. Perquè hi ha concurs. Un certamen al qual es presenten

En un poble que des de 1916 té el títol de Ciutat i on viuen més de quinze mil persones, havia de sorgir la necessitat, per imitació certament, de l’aparició de les falles. L’origen es fonamenta en la reunió d’un grup de veïns que persegueixen una finalitat comuna però sense una organització acurada, com

Presentació Falla Germanies 2020. Infantils

anys endavant trobarem ja amb les comissions falleres. En aquest punt històric estem lluny encara de la formació de les anomenades com a comissions. L’organització d’aquesta primera falla és molt rudimentària i es duu endavant amb l’espenta dels membres del grup. Fent cas de les cròniques de l’època la resta de carcaixentins ho veien com una mena de capritx i, llevat d’excepcions, no eren massa les ajudes rebudes pel grup d’eixos primitius fallers, que ho feien tot.

El fet que els introductors de les falles a Carcaixent foren persones culturalment formades, o formant-se, i amb negocis, possibilita que el contacte amb altres pobles existisca i importen la festivitat després de visitar per Sant Josep diversos pobles com Alzira, Xàtiva o la mateixa Cullera els anys anteriors.

A Carcaixent hi ha falles des de 1931. Però és en 1932 que comença, també, la tradició de la presentació. Molt rudimentària, però al cap i a la fi, presentació. Aquesta mena d’actes es mantenen amb la mateixa estructura fins a 1933 i de 1946 fins a1970. És en 1971 que canvien els paràmetres i amb l’entrada al món faller de gent jove vinculada al teatre que revoluciona el món de les presentacions falleres a Carcaixent, configura la fesomia actual i pren el caràcter espectacular.

Les parts d’una presentació fallera

Paga la pena assenyalar que la creació i realització d’un acte com aquest, a Carcaixent, comença normalment en el mes d’abril o el de maig amb les primeres reunions per anotar idees, començar a escriure els guions, parlar de llums, de decorats... i pot allargar-se com a mínim fins novembre, que és quan s’inicia la roda de cada any. Això implica que si la presentació a una falla li pertoca en febrer, pot estar gairebé quasi un any preparant-la.

Presentació Falla Plaça Major 1979. Quadre final

Presentació Falla Germanies 2014 – Teatre

Dit açò, i a diferència d’altres pobles, a Carcaixent les presentacions consten de diverses parts desenvolupades al ritme que cada comissió considera.

Hi trobem la part teatral. Tracta de la representació d’una obra de teatre bé escrita a propòsit per a eixa nit bé basada en un text existent.

També la part dels més menuts. Habitualment, la part en què apareixen els xiquets per pujar a l’escenari ve precedida d’una obertura musical o teatral, realitzada pels mateixos xiquets.

Per presentar la Cort d’honor es creen quadres escènics en els quals les falleres representen accions, o també pugen al compàs de la música, baixen de dalt de l’escenari avall... la imaginació cada any supera l’anterior.

Presentació Falla La Muntanyeta 2015. Quadre plàstic realitzat per a la Cort d’Honor

També és molt important l’apartat de coreografia. Balls i música amb interpretacions coreogràfiques que intermedien entre les diferents parts de l’acte, o bé introdueixen algun altre punt.

Com a colofó, el quadre final. Anomenen així el decorat final en el qual apareixen les Falleres Majors. S’han ideat autèntiques barbaritats. Des de traure-les de baix l’escenari amb una petxina gegant de decorat, baixar-les de la part alta del local amb una elevadora amb decorat inclòs, obrir una rèplica de la Fontana di Trevi pel mig i veure-les eixir caminant des del fons de l’escenari...

En acabar el quadre final es dona pas a la part protocol·lària que inclou l’exaltació per part del o de la mantenidora, el parlament de les regines i la germanor fallera. És un fet únic també, que a Carcaixent cada setmana totes les falles van a veure la presentació que es realitza, amb els càrrecs vestits de fallers. Així les coses, la Fallera Major d’una comissió té tretze setmanes de presentacions.

Presentació Falla Cánovas del Castillo 2015 – Quadre final Fontana de Trevi

I amb totes aquestes parts realitzades la falla dona per conclosa la presentació amb la interpretació de l’himne. I és aleshores que se sotmet a la puntuació del jurat. Un jurat que té uns punts per a valorar entre els que també s’inclouen apartats com la il·luminació, el so, la coherència musical, la interpretació dels actors...

En tenir tot valorat per part del jurat, el 16 de març (dia en què s’atorguen els premis) al poble hi ha remor. Els “piques” entre comissions dura des que comencen les presentacions de cada any. Però dona una vida sense equiparacions possibles.

Seria possible viure un concurs de presentacions falleres a Cullera?

És la salsa de les comissions carcaixentines. I ens preguntem, tot sabent que nosaltres voldríem, seria possible començar a entendre les presentacions falleres de Cullera com les de Carcaixent? Podríem intentar fer una mena d’espectacle més enllà del que es fa? Seria possible viure un concurs de presentacions falleres a Cullera? No ho sabem, la veritat, però seria bonic intentar-ho.

Presentació Falla Mestre Giner 2018. Decorat

Falles de Torrent: morir d’èxit enfilant activitats

Ferran Martínez

Faller de Cronista Vicent Beguer

Aitor Sánchez

Faller de Sant Valerià

Si haguérem de comparar les falles de Torrent amb un programa de tele, quasi amb tota seguretat aquest seria MasterChef, el reality de cuina que va arrasar en audiència mesclant gastronomia, entreteniment i competició.

Però com tot en aquesta vida l'excés- malgrat que en un inici obté la seua rendibilitat- acaba esgotant-se i morint d’èxit. Estirar el format afegint diferents versions, la júnior, la celebrity, la sènior, acaba per matar el que era una bona idea, com si et passes en el punt de sal o de sucre, que fas immenjable un plat o embafador: el poc agrada, el molt cansa.

Això ha passat a les 29 comissions falleres de Torrent. Les nostres falles es caracteritzen per tindre molta activitat en els casals durant tot l’exercici, molt més que la mitjana de les poblacions falleres o el cap i casal. Aquesta activitat de casal setmanal i, per tant, en el barri, és un valor afegit a la sociabilitat de la festa i a la vertebració del municipi, però la sobre explotació d’activitat corre el risc de matar al vertader sentit de la nostra festa.

Que ningú s'equivoque, aquesta activitat és més que necessària en les comissions de falla de la nostra població, però convertirles en l'essència de les mateixes suposa un seriós perill al nostre entendre. Parlem d’una ruta de concursos gastronòmics que va sorgir per crear “germanor” entre falles i que al final s’ha convertit en una excusa per fer caixa en la barra i així tindre ingressos fàcils en un sol dia.

Sempre han existit els tradicionals concursos de paella, all i pebre, fideuà o arròs amb fesols i naps en la recta final de l'exercici (febrer), quan el treball ja estava quasi tot fet i anunciaven la pròxima arribada de la festa. Però una necessitat d'obtindre majors ingressos sumat a una competitivitat excessiva plena

el calendari de quasi tot l'exercici de tota mena de concursos gastronòmics, com ara: paella de verdures, hortolana, de col i abaetxo, de costelles i embotit, de llamàntol, d’alls tendres i calamars, suquet de peix, arròs a banda, espardenyà, fideuà de poble… i fins i tot plats tan valencians com el concurs de truita de creïlles o gaspatxo manxec. Sense oblidar el concurs de tapes “FallerXef” que organtiza la falla Sant Roc. Quasi totes les falles organitzen aquests concursos, només li falta un d'arròs fregit tres delícies.

Però no ens quedem només en la competició culinària que a Torrent competim per quasi tot. A diferència d’altres poblacions, són les mateixes comissions les que organitzen els concursos i no la Junta Local. Així Sant Roc organitza el concurs del cant de l’estoreta, Ornat de carrer, Galotxa i Futbol infantil; la falla Àngel de l'Alcàsser (playbacks majors i cant d’estil), Avinguda (concurs d’aparadors), Poble Nou (Arbres de Nadal i Nadales majors i infantils), Ramón y Cajal (Jocs Florals), Toledo (futbol sala femení, padel i Karaoke, ja no convocat), Barri Cotxera (Indumentària), Nicolau Andreu (Curtmetratges, Dòmino), Xenillet (Targetes de Nadal), Camí Reial (Raspall infantil), Sant Valerià (PlayBacks infantils), Lope de Rueda (Betlems tradicionals i manualitats), Cronista (Pallassos, Creus de Maig), Reina Sofía (pentinat de valenciana), Parc de Trenor (dards), Escultor Vicent Pallardó (Birles infantils).

És curiós que aquelles competicions que podrien aportar un valor afegit a la societat torrentina, a penes es fa difusió d'elles: teatre amateur en valencià i gratuït (organitza Junta Local fallera, enguany amb rècord de participació amb 38 obres entre infantil, juvenil, obra curta i llarga adulta), o una de les competicions més potents del nostre esport autòcton (galotxa), o el concurs de declamació, sense oblidar els nostres llibrets curats que contenen investigacions que no es publicarien de no ser arreplegades per les comissions.

Concurs de paelles de verdures, organitzat per la Falla de Sant Valerià

Desgraciadament, aquestes opcions culturals no arriben a la gran massa i la imatge visible del faller cap a la resta de la societat és la que es realitza en la via pública, amb ambient festiu cada cap de setmana: revetlles d’estiu, de mig any, cavalcades i setmana fallera. Totes elles són activitats que causen molèsties als veïns amb talls de carrer i molt de soroll de matinada. El veí no entra dins del casal i no es pot imaginar la quantitat de vida cultural que tenim dins, només valora el que fem al carrer, com les nostres falles (monuments), que desgraciadament estan molt allunyades del pressupost d’altres poblacions grans com ara: Alzira, Dènia, Borriana, Cullera, o dins de la comarca Silla i Paiporta.

Des de dins dels casals els fallers prioritzem com a fonamentals certs actes fallers que carreguen encara més l’agenda i ocupen les hores lliures, però sense oferir qualitat a la festa. Parlem de l’excessiva protocol·lització d’esdeveniments relacionats amb el lluïment dels representants com ara: penjà de quadres, despenjà, homenatges de la cort, mostres de vestits d’indumentària, visita a tota la resta de representats, sopars, etc. que fan que la imatge es desborde en excessiva i que individualitzen la festa en excés.

Les falles es troben en un punt crític, d’inflexió després de la pandèmia i hauríem de parar i reflexionar: on estem i on volem anar?, tal volta no sabem comunicar bé l'actriu cultural de la festa? Tal volta no interessem com a festa a aquesta societat individualitzada i de l’oci? Hem perdut atractiu?

La principal característica de les falles de Torrent és el calendari anual replet de concursos i activitats, però potser aquesta singularitat ens fa deixar de costat el veritablement essencial en les nostres falles.

Concurs “FallerChef”, organitzat per la falla de Sant Valerià

Fils igualitaris: Cercavila invertida a Tavernes

Bea Gascón

Psicòloga de professió i fallera de Passeig de Tavernes per passió

Tot aquell que participava havia de fer-ho lluint la indumentària que per tradició correspondria al gènere contrari. Arxiu Joan Castelló

Durant uns anys la festa fallera a Tavernes de la Valldigna va ser més ampla i més divertida. Amb més germanor, amb més alegria i per damunt de tot amb una gran capacitat de fer broma i riure’ns de, moltes vegades, les nostres tradicions. Per desgràcia aquesta festivitat sols va durar 4 anys aquest i per a major desgràcia jo no la vaig poder disfrutar, ja que en aquells moments jo sols era “fallera de brusa”.

La festivitat de la qual vos parle es realitzava la vesprada del dia 16 de març en forma de cercavila de germanor de totes les falles del poble, sense lluir cap estendard ni cap insígnia, tots amb tots i acompanyats de la música de la xaranga que tant ens agrada a tota la gent que tenim estima per les falles.

La peculiaritat d’aquesta cercavila i festivitat és que era invertida. Tot aquell que participava havia de fer-ho lluint la indumentària que per tradició correspondria al gènere contrari. La festivitat va rebre el nom de cercavila invertida, ja que donava la volta a la indumentària establida per gènere i permetia una major flexibilitat a tot aquell que volguera participar. I ho van fer, durant els anys que va estar inclosa a la programació de festivitats de falles, molts fallers i falleres de totes les Falles del poble els quals per un dia podien desfilar pel poble lluint una vestimenta que en principi no és la tradicional pel seu gènere.

Recorde aquesta cercavila amb molta nostàlgia, ja que en ella es podia apreciar la germanor entre falles que en molts moments desapareix, sobretot el dia dels premis a la plaça major del poble. A més que omplia de festivitat i música un dia que ara queda relegat únicament a la plantà, un dia de serietat, esforç i feina.

Tot i que jo recorde amb molta estima aquests anys de cercavila invertida, alguna part de la població fallera no veia amb bons ulls aquesta festa, ja que la considerava una mena de Carnestoltes o falta de respecte a les tradicions. Per a mi res més lluny de la realitat. Doncs que són les falles sinó una forma de fer riure i sàtira de tot el que tenim al voltat? Aquest aprenentatge, la importància de la sàtira, l’he assolit del meu amic Juanan, company de professió i faller inesgotable del Raval, aquell amb qui vaig a vore l’exposició del ninot religiosament tots els anys i que sempre té la frase “falta més sàtira fallera i menys bonicor” a la boca. Quanta raó té i què falta fa la sàtira. Com a valencians si ens lleven la capacitat de fer riure i divertir-nos, què ens pot quedar?

La cercavila invertida va ser una tradició curta a Tavernes, sols va durar tres anys, de 2012 a 2014. Després va desaparéixer i la veritat és que no recorde massa bé el perquè. Per falta de gent no era, ja que aquesta festivitat reunia a més de 40 fallers de diferents comissions que durant unes hores oblidaven que els monuments que havien de plantar amb cura i traça l'endemà estarien competint pels mateixos premis.

D’aquesta cercavila actualment ens queda el record, i aquest tampoc és molt patent, ja que no hi ha massa registres i tot i que tots els fallers tenim a la ment algun record d’aquesta festivitat, pocs m’han sabut parlar de dades concretes com els anys durant els quals es va celebrar, el dia que es feia o quina quantitat de gent participava. D’altra banda pense, casualitat o no, que aquesta festivitat va obrir més la ment dels fallers i falleres, ja que anys més tard una de les falles a Tavernes va

canviar els seus estatuts de manera que permet que qualsevol faller o fallera puga lluir la vestimenta que més s’ajuste a la seua personalitat o preferència, permetent que algunes falleres puguen lluir la vestimenta tradicional masculina si així ho consideren. Un altre canvi respecte a la vestimenta que podem considerar que va iniciar aquesta cercavila va ser l'implantat a la meua Falla on, mitjançant sessió extraordinària, es va votar per canviar la banda per una “caramba” com a distintiu identificatiu de la falla per a tots i totes.

La cercavila invertida, tot i que va durar pocs anys a la història fallera de Tavernes, va ser un punt d’inflexió que tal vegada va contribuir a modernitzar unes normes tradicionals establides en el passat i adequar la festa als canvis i al món actual.

Jo recorde amb estima aquells anys de germanor, risses i sàtira. Tant de bo tornar allí.

La cercavila donava la volta a la indumentària establida per gènere. Arxiu Joan Castelló

Fils històrics: Els llibres d’aniversari de les comissions falleres

Javier Mozas Hernando

Associació d’Estudis Fallers i Arxiu-Biblioteca de JCF

Celebrar un aniversari per una comissió fallera implica fer un punt de reflexió comú dins d’eixe col·lectiu. Cal tirar la vista arrere, rebuscar en el camí recorregut i celebrar l’efemèride a l’altura de la fita històrica.

I dins de la celebració anual, fer un llibre d’aniversari és un dels apartats més importants. Perquè implica fer recapitulació de tot el viscut; ordenar els records, actes i vivències; fer de punt de retrobament en els casos que els i les components ja no formen part de la comissió; i sobretot recuperar la informació i documentació per plasmar-la en la publicació.

És important no confondre, i sobretot no fer en la mateixa publicació un llibret i un llibre d’aniversari el mateix exercici de la celebració. Són objectius i continguts diferenciats. El primer és el programa de festejos del que s’ha celebrat fins aquest moment... i només relacionar els actes i activitats que queden fins la cremà.

Però el llibre d’aniversari faller és un tipus de llibre d’història molt concret i local. Falles i història s’entrecreuen en una simbiosi on la trajectòria de la comissió ha de fer que cada llibre d’aniversari siga diferent dels llibres d’altres comissions, i per tant fer-ho amb continguts individualitzats. Per aquest motiu, ha de ser més ambiciós, una publicació de caràcter extraordinari com a notari de tots els exercicis fallers motiu de l’aniversari siguen 25 i algun dels seus múltiples. L’objectiu final i principal és que siga la publicació de referència de la mateixa comissió fallera.

Primerament, la comissió fallera ha de partir del seu llibre d’aniversari anterior, si és que ho va fer, per rescatar, reordenar o ampliar-los. Repetir no té sentit en fer l’esforç humà i econòmic. I si no, és una bona oportunitat per seleccionar i destacar la informació a plasmar.

No s’ha de convertir en una galeria de fotografies dels presidents i falleres majors, tant majors com infantils, ni de les falles plantades. Ha de ser la gran oportunitat per reflectir quin és el full de ruta que ha seguit la comissió fallera en eixos anys, l’argument que els ha guiat i que els fa diferents de la resta de comissions falleres, tant de la localitat, de la província i de la comunitat autònoma. Perquè si, tot i tindre un programa de festejos molt semblant, sempre hi ha alguna cosa que els fa diferents.

La publicació hauria de contindre complets tots els exercicis, inclús l’últim motiu de l’aniversari. Això comporta, efectivament, incloure totes les activitats realitzades inclús la cremà de la falla, i per tant acabar la publicació després d’aquesta. Però si

Llibret d’aniversari de la Falla Plaça d’Espanya (1943-1992)

s’ha fet el treball corresponent a temps, es pot tindre tot preparat i revisat, i incorporar el final de l’exercici només passar falles per poder tindre’l en abril o maig com a molt, tot i haver començat el nou any faller i com a cloenda de l’aniversari.

El model tradicional de publicació seria les galeries de presidents, falleres i falles plantades —o esbossos—, com he citat abans. Denota poc interés a fer el treball. Un altre model més elaborat seria fer un relat novel·lat seguint l’ordre cronològic dividit en etapes o no, amb inclusió de les fotografies esmentades abans i dels actes o activitats.

Però des de fa pocs anys, hi ha una tercera modalitat que explora en l’essència de cada comissió. Es tracta de, sense perdre la inclusió de les tradicionals fotografies, incloure apartats diferenciats per parlar dels actes o activitats o concursos que tenen una especial implicació o repercussió per a la comissió fallera. Un concurs o activitat que organitze, un premi que atorgue, siga anual o que haja sigut puntual en un exercici concret.

Per poder plasmar-ho a la publicació, cal fer el treball previ de recopilació, la tasca de recerca de la documentació i informació que ja us avance, no serà només uns dies ni setmanes sinó mesos. I quant més antiguitat es tinga —i aniversari se celebre—, més complicat serà el camí per la senzilla raó que fa moltes dècades no existien els casals, potser la intermitència de la mateixa comissió els primers anys, per celebrar actes i sobretot per guardar la documentació, però serà més complicat pel pas del temps per a recuperar la memòria dels més majors, sobretot des que ja no estan entre nosaltres.

A banda de la memòria col·lectiva de les persones, òbviament els llibres d’actes i els llibrets de falla com a font secundària, haurien de ser el principal punt de partida de tota recopilació documental. Però també es pot complimentar amb documents conservats en altres institucions

Llibret d’aniversari de la Falla Passeig-Mercat de Cullera (1966-1990). Arxiu Joan Castelló Lli

Llibret d’aniversari de la Falla La Bega (19622012). Arxiu Joan Castelló Lli

—arxius i biblioteques— amb les quals s’ha interactuat al llarg dels anys. Per exemple, l’arxiu històric del municipi i sobretot a l’arxiu i biblioteca de la Junta Local Fallera corresponents per motius administratius.

Depèn de si té uns inicis de 75 o més anys, potser hi ha documentació a l’Arxiu Històric Municipal de València (AHMV), sobretot de la dècada dels quaranta del segle passat. La Biblioteca Valenciana situada a l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis a la ciutat de València, pot conservar per donació, algun dels llibrets de falla. I també hi haurà alguna notícia de premsa que parlen, encara que siga molt puntualment, de la comissió fallera.

Una comissió fallera és alhora una part indissoluble del seu barri. Tant a la seua fundació com a la seua trajectòria, els fallers són veïns i per tant el context urbà és el mateix per uns com altres són els mateixos. Per això és interessant i complementa la publicació si s’inclouen textos sobre la història del barri, d’algun edifici o monument destacat, i inclús fer menció de falles veïnes que hagen desaparegut però que segur han fet interacció amb la comissió.

El final del camí hauria de ser les primeres pàgines del llibre d’aniversari, on en l’apartat dels crèdits i copyright, s’hauria d’incloure els agraïments a totes les Institucions i persones que han aportat material o que han deixat fer còpia del material, siguen textos o fotografies o documents administratius.

Xàtiva en la història de les Falles

Rafa Tortosa i Garcia

la construcció de la porta, l’Ajuntament dirigeix un ofici al Rector en Jaime Buch perquè facilite i pose a la “disposició del mestre d’obra les dues columnes de fusta del retaule, procedents de l’altar major de l’Església dels Sants Joans, enderrocat en 1819 pel mal estat en què s’encontrava i que estava arruïnant-se a la casa Abadia, per a col·locar-les a la porta que es construeix en la línia de fortificació del Raval en el carrer València, i que poden servir per a adorn i seguretat del portal nou, que s’està construint”.

Per informacions posteriors, queda palés que les columnes es van col·locar en el portal, que una vegada finalitzat presentava un aspecte senyorial. Se la descriu d’ordre dòric en referència a les columnes d’aquest estil, de pedra de carreu, maçoneria i rajoles; l’ample del buit de la porta era de 3,60 metres, per on passaven les cavalleries i carros de transport.

El portal va ser un senyal d’identitat de la vila, molt apreciat pels cullerans, però va tindre una vida curta, ja que no va arribar a complir 50 anys.

En una notificació datada el 16 de maig de 1882 i dirigida al Governador Civil 1 , l’enginyer cap d’obres públiques de València informa el Capità General del següent: “la porta denominada de València, situada dins del quilòmetre 28 a l’entrada de la mateixa vila, hauria de quedar expedita per ser l’única via per al trànsit de viatgers i mercaderies. Per motius de la recaptació de consums, es

Ha quedado constituida provisionalmente la comisión de la falla que los vecinos de la plaza de Méndez Núñez piensan hacer para el próximo año 1933 […]. La Comisión organizadora trabaja con entusiasmo para que en marzo de 1933 sea una realidad la implantación de esta tradicional fiesta, a juzgar por la propaganda que realizará por los pueblos del contorno»1. Durant

1 El Demócrata, 9 d’abril de 1932.

Director d' El Verí del Foc

Coberta del llibret de La Creu del Matrimoni de 1866.

El 2023, la Xàtiva fallera celebra el noranta aniversari de la plantà de les primeres falles acomboiades per una comissió. Com fem ressò al primer paràgraf, les comissions actuals de la Plaça de Santa Jaume i de la Plaça de la Trinitat —Méndez Núñez i Blasco Ibáñez en temps de la II República, respectivament—, van estar fundades l’abril de 1932 un fet destacat en la història fallera de la ciutat. A més a més, és important en el corpus de la història de les Falles, ja que la capital de la Costera serà una de les primeres poblacions junt Gandia, Borriana, Alzira o Alacant en expandir-se i consolidar-se la festa fallera.

És rellevant recalcar aquest fet per analitzar el fenomen de les Falles, una festa esdevinguda a partir d’una festivitat — festa de vespra abans que diada—, que en els seus inicis estava acotada en la ciutat de València i que, a poc a poc, va anar expandintse per tot el País Valencià. Noranta anys després, com ocorre a altres poblacions de tarannà faller, les Falles de Xàtiva estan consolidades com una festa gran en condicions similars als dies de festivitat dels patrons o la Fira d’Agost.

No obstant, aquesta assimilació festiva, té un episodi semblant al segle XIX amb les falles promocionades per l’impressor i poeta Blai Bellver. De fet, aquell 1865, amb la falla de la Peixca de l’Aladroch plantada a la plaça de la Trinitat, serà l’any en què es plante la primera falla fora de la ciutat de València, esdeveniment que li valdrà a Xàtiva com ser la segona població a plantar falles dins de la història de la festa del foc.

Blai Bellver i els llibrets de falla

Si aquest fet és important, cal valorar amb més interés la publicació del llibret explicatiu de la falla La Creu del Matrimoni, escrit per Blai Bellver l’any 1866. Aquest llibret, com comenten els experts Jesús Huget i Antoni Ariño, és extraordinari, ja que en aquella època i en les següents, no trobem cap projecte literari similar a les falles de València, on cal remarcar l’enquadernació, el seu nombre de pàgines i la qualitat dels gravats inserits. A més a més, cal destacar el contingut literari de l’obra amb una enorme sàtira i crítica cap a la societat, els polítics i l’església. Cal recordar que aquest atreviment, excessiu per a l’època, valgué la prohibició del llibret així com de la plantà de la falla que magníficament relaciona i explica.

Si aquest llibre és important en la història de les Falles, els llibrets de falla editats per les comissions xativines també ho són. La tradició literària iniciada per l’impressor Bellver ha tingut un interessant assoliment en el col·lectiu faller de la ciutat al llarg de les distintes dècades en les quals s’han editat llibres; no obstant això, cal remarcar l’època dels finals del huitanta així com la dècada dels noranta, quant s’hi produïx una renovació en el contingut i concepció de la literatura fallera. Xàtiva ha estat un dels focus d’esta renovació gràcies a la tasca editorial de comissions falleres com la de Jaume I, República Argentina,

Benlloch-Alexandre VI i Ferroviària, les quals van conformar uns esplèndids llibrets on tenien cabuda les explicacions de la falla així com tota una sèrie d’acurats treballs artístics, literaris i d’investigació al voltant de la festa, la ciutat i la societat que han servit per a dignificar el vessant cultural de les Falles. A més a més, l’ús de la llengua va servir per a complir la seua normalització, una acció que va motivar la creació dels Premis per a l’Ús del Valencià en els llibrets de falla per part de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat l’any 1993, on els llibrets de falla de Xàtiva coparen els millors premis de les primeres edicions. XHF 2

Ni cal dir que d’aquest format de llibret de falla ha esdevingut el model actual —projectes literaris—, on altres falles s’han sumat a conrear excel·lent literatura fallera com puguen ser les comissions de Sant Feliu, Molina-Claret, Selgas, Abú Massaifa o J. R. Jiménez que han vist recompensat el seu esforç amb nombrosos premis.

La Romeria de Sant Josep

Si la literatura fallera és un dels trets característics de les falles de Xàtiva cal no oblidar la programació festiva del 19 de març amb la celebració d’una romeria des de l’ermita de Sant Josep

Coberta del llibret de la desapareguda Falla Jaume I de 1985. Biblioteca Municipal de Xàtiva

per part del col·lectiu faller. En perspectiva, s’hi pot considerar com un esdeveniment interessant de connotacions històriques, ja que és el resultat d’una adaptació de l’acte festiu del Gremi de Fusters de la ciutat, el qual celebrava l’onomàstica del seu patró amb una missa a l’ermita i el posterior trasllat processional cap a la casa de l’agremiat que havia tingut la sort d’ostentar el càrrec de clavari major. Aquest important Gremi celebrava el dia de Sant Josep així com la vespra amb l’encesa d’alguna foguera a les portes de l’ermita del Bellveret. Inclús en 1922 van cremar la imatge de la Tortuga del Corpus, de la qual eren gestors els fusters, en forma de falla.

Hui en dia són els fallers i els fusters de Xàtiva els qui recreen aquesta antiga celebració amb l’acte litúrgic de missa major i la posterior romeria fins al centre de la ciutat, amb el fet de donar-li un sentit històric i tradicional a les Falles, tot un privilegi atés que només una desena de poblacions valencianes programen actes processionals en honor a Sant Josep, devoció al qual ha estat eclipsada per les distintes marededeus a les quals massivament s’ofrenen flors.

Artistes fallers

Al llarg de la història fallera hi ha hagut distintes persones que per la seua capacitat, interés, carisma o implicació han estat mereixedores de formar part de la història de les Falles. Ja hem parlat de Blai Bellver i de la seua aventura fallera allà pel segle XIX i ho podríem fer d’altres que han destacat a la història fallera Xàtiva, per ser iniciadors o promotors d’aquesta festa.

No obstant, d’acord amb la seua importància i capacitat en la festa fallera, hi ha una figura clau: l’artista faller. Xàtiva ha estat bressol d’artistes que no només han plasmat el seu quefer als carrers i places de la bella ciutat de la Costera sinó que han exportat l’art per altres indrets del País Valencià i, en conseqüència, formen part de la història de les Falles.

Entre aquests privilegiats cal destacar l’artista faller Josep Martínez Mollà (Xàtiva, 1939), un dels afamats artesans que han participat exitosament en la secció especial de València entre 1963 i 2003, amb grans falles de les quals cal destacar les plantades al carrer de Xàtiva amb la Ferroviària i a les places de la Mercè, del Pilar i de Na Jordana, amb l’obtenció de tres primers premis (1973, 1977 i 1978).

A més a més, el seu treball s’hi manté en la memòria dels valencians i les valencianes amb les falles plantades a la plaça de l’Ajuntament entre 1990 i 1995 així com en 1998, de les quals destaquen els coronaments de la reproducció del David de Michelangelo, la figura del Tirant o la de la balladora Carmen. Martínez Mollà és un excel·lent escultor així com un destacat mestre d’artistes fallers, molts

Inici de la Romeria de Sant Josep amb la presència del col·lectiu faller i del Gremi de Fusters amb una instantània dels anys seixanta. FOTO R. GARCIA (RAGARA)

dels quals han passat com a aprenents pel seu obrador de la ciutat fallera i d’altres han sigut alumnes a l’escola del Gremi d’Artesans i Artistes Fallers.

Martínez Mollà també ha estat un referent per a altres artistes xativins que, per la seua trajectòria artística, formen part de la història fallera. Manolo Blanco i Sancho (Xàtiva, 1939) és un d’ells, ja que no és només l’artista més guardonat a les falles de Xàtiva sinó que ha triomfat allà on ha plantat les 131 falles. De fet, té primers premis de Gandia, Dénia, Alzira i Torrent. A més a més, la seua participació tardana a la secció especial de València li va reportar una experiència extraordinària amb les comissions de Sueca–Literat Azorín (1998, 1999 i 2006) i Malva-rosa (2005), on cal destacar la falla Estava inventada en la que Blanco aconseguí el tercer premi. També és rellevant el seu fill, Manuel J. Blanco Climent (Xàtiva, 1968), en la tasca de falles infantils on ha conreat èxits per tot arreu. A Xàtiva ha estat guanyador de dotze primers premis absoluts així com a l’especial de València, on ha participat en huit ocasions per a les falles del Pilar i Sueca – Literat Azorín, demarcació on ha obtingut tres primers premis (1995, 1998 i 1999). També ha plantat falles infantils a Alzira, Carcaixent, Dénia, Gandia i Silla, llocs on aconsegueix el màxim guardó a més del triomf l’any 2006 a l’especial de les fogueres d’Alacant a la demarcació de Foguerer Carolines.

Un altre artista xativí és Paco Roca i Chorques (Xàtiva, 1957), qui destaca per una obra molt característica tant en el modelatge com la pintura i amb la qual ha obtingut diversos guardons a Xàtiva i a altres poblacions, tant en falles grans com infantils. Destacar els primers premis de secció especial infantil a les Fogueres d’Alacant dels anys 2002 i 2004 amb la Foguera Séneca-Autobusos i la incursió en la secció especial infantil de València amb les falles de Na Jordana, Císcar-Borriana i Cuba-Literat Azorín. Nomenar també a Xavier Herrero Martínez, Josep Albiñana Garcia i Venancio Cimas Ribera, rellevants artistes fallers que han assolit l’èxit a la seua Xàtiva natal així com a altres indrets i han tingut l’ocasió de participar en la secció especial de València, màxim exponent de l’art faller.

Coda

Les falles de Xàtiva són un indret més del País d’allà on es planten Falles. La seua solera ha estat basada en distints i peculiars episodis fallers i per la perseverança de la gent fallera en promocionar, any rere any, la falla del barri i tot allò que l’envolta. Aquest comportament ha propiciat que les falles esdevinguen en festa consolidada amb el fet de ser el col·lectiu fester més gran de la capital de la Costera.

Com ocorre amb la mateixa ciutat, les falles de Xàtiva han estat i són un referent per la seua història i per la seua gent. No cal ser amant de les xifres ni de les estadístiques. La notorietat es fa amb dosi de tarannà i treball, mig almud d’atreviment i imaginació, un pessic de singularitat i una cabassada d’humilitat.

El temps farà la història.

L’artista J. Martínez Mollà preparant un ninot per a la falla Bailén-Xàtiva ‘La Ferroviaria’ (1975)

Manuel Blanco Sancho (dreta) i el seu fill Manuel Blanco Climent

3 filant la vida

DDonar: Cedir la propietat (d’una cosa) gratuitament.

Donar fil: expressió que equival donar corda o confiança, com li donem a les comissions de més recent creació, o per a que un objecte tinga moviment i puga expressar-se, com és el cas de els titelles

fil dOnaR

Què tindran els fils dels titelles!

Júlia Rodríguez Martínez

Directora Museu Internacional de Titelles d’Albaida (MITA)

Per saber que és un titella hauríem de començar per una definició. Un titella és qualsevol objecte animat davant d’una audiència i amb una funció dramàtica. Sí, heu llegit bé, qualsevol objecte. Un exemple, el podeu trobar als titelles d’Empar Claramunt i el Teatre Buffo, a espectacles com “La meua Blancaneu” (2014) o “El vestit nou de l’Emperador” (2009), veiem objectes com botelles i estris domèstics transformats en personatges de conte.

Perquè un titella cobre vida, és fonamental l’energia del o la titellaire. La titella ‘Pepito’. Arxiu MITA

Perquè un titella cobre vida, és fonamental l’energia del o la titellaire. La veu, el moviment, el joc visual... són elements que el titellaire transmet al titella durant l’animació. Al Museu Internacional de Titelles d’Albaida (MITA) parlem d’animació, hem desterrat la paraula manipulació, hui en dia totalment deformada per l’ús que d’ella es fa als mitjans de comunicació. Nosaltres parlem d’animació, perquè sabem que el titellaire es deixa l’ànima en la construcció dels titelles i en cada actuació. A més, sempre són anònims, ja que el públic ha de veure al titella i l’animador/a, encara que estiga sobre l’escenari, ha d’intentar ser invisible.

Què tindran els titelles! Ens acompanyen des dels orígens de la humanitat, va haver-hi una època en què les imatges que tenim a les esglésies estaven articulades -encara queda alguna, com el Santo Cristo de Burgos-, grans figures de la literatura com Federico García Lorca o Valle-Inclán han escrit obres de titelles i, el que encara és més, amb posat en escena espectacles amb titelles, fins i tot, el mestre Manuel de Falla va posar música als titelles de Lorca. Professionals com el ventríloc Francisco Sanz o el creador de ninots animats per a RTVE Alejandro Milán, entre d’altres, ho van deixar tot només per dedicar-se als titelles

Els titelles són irreverents, maleducats i, de vegades, diuen el que els humans no podem dir. Quan a Anglaterra es va instaurar el Puritanisme, i tota classe d’art va estar prohibit, només van quedar

els titelles per garantir la llibertat d’expressió. Ni tant sols la guerra ha pogut detindre’ls. Durant la Guerra Civil, a terres de Granada, la companyia La Tarumba, anava amb el seu castellet pel front de guerra per tal d’animar als soldats de l’exèrcit de la República.

Els titelles atrapen, tal vegada siga perquè des de menuts, quan el pare i la mare ens conten cançonetes com Aquest és el pare o Cinc al llit, ja estem veiem titelles als dits dels nostres éssers més estimats.

Al MITA estem molt contents perquè la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera ha pensat en nosaltres per deixar aquesta reflexió al seu llibret de falla. Portem des de 1997 posant en valor l’art del titella. Si ens visiteu, trobareu titelles i marionetes de molts països del món, cadascuna és representativa d’una cultura i gran part, estan protegits dins la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

Hem d’estar orgullosos, ja que el MITA d’Albaida, jo diria que de la Comunitat Valenciana, és el custodi de la Bruja Avería i els Electroduendes del mític programa televisiu dels 80 “La bola de cristal”. Sí, si encara no ho sabíeu, aquella malèvola criatura que escridassava allò de Viva el mal, viva el capital! és una dels habitants del MITA. Vos espera junt amb altres personatges com el gos Babalà, els protagonistes de Gomaespuma de Tele5,

Electroduendes. Arxiu MITA

los guiñoles de Las noticias del guiñol de Canal + o aquell DJ anomenat Horacio Pinchadiscos que presentava a RTVE els hits dels huitanta.

Sí, el MITA també és un lloc per retornar a la infantesa i, sobretot, per saber com funcionen els titelles, protagonistes no només del teatre, ja que els veiem també al cinema i la televisió i, en alguns països com Àfrica també participen en els rituals o a Indonèsia, representes als déus de la religió animista.

No deixeu passar l’oportunitat de descobrir el fascinant món dels titelles. Al MITA estarem encantats de rebre-vos. Gaudiu de les Falles i recordeu, què tindran els titelles! Quan un vell fuster trau d’un tros de fusta, que diu hola!, un xiquet que descobreix que sempre cal dir la veritat.

Titelles de ‘Las noticias del guiñol’ de Canal+. Arxiu MITA

Els titelles són irreverents, maleducats i, de vegades, diuen el que els humans no podem dir.

Quan més fils, millor és el cabdell

David Ferrer Sánchez

Faller de l’AC Falla Xúquer

ACullera hui en dia formen part de la Junta Local Fallera 16 Comissions Falleres, un número prou elevat de falles si ho comparem amb fa 25 o 30 anys, quan eren moltes menys les falles que existien.

Segons la informació que he pogut trobar (espere que siga correcta, si no demane perdó per anticipat), els anys de fundació de les Comissions falleres de Cullera, encara que no totes han aplegat fins hui de manera continuada, són Taüt 1928, Plaça Espanya 1942, Sant Antoni 1944, Passeig-Mercat 1946, La Bega 1962, Raval 1966, Canet 1975, Mongrell 1979, País Valencià 1981, Port 1982, El Raconet 1993, Alboraia 1994, Rei en Jaume I 1998, Xúquer 2003, Bulevar 2009, Faromar 2021. També van existir 2 falles més a Cullera, que ja han desaparegut, la falla El Masclet en 1978 que sols va plantar un any i la falla El Pontet en 1995, que va heretar en certa manera la ubicació d’una falla que mai va formar part de Junta Local, però que va plantar monument entre els anys 1983 i 1990, que va ser la falla Quatre Cantons.

Però en concret m’han demanat que em centre en les últimes Comissions que han entrat a formar part en la Junta Local Fallera de Cullera i quines aportacions han fet al món faller.

Ho faré començant per la Falla El Raconet i aniré continuant per ordre cronològic de fundació de les comissions.

La falla El Raconet va ser una falla que tenia la seua seu prou lluny per al que estàvem acostumats i que com la majoria de les comissions quan comencen, estava formada per molt pocs membres. De seguida va destacar per la seua ideologia amb dos aspectes clarament definidors, la promoció del valencià i la indumentària valenciana. Va crear certa polèmica vore els vestits de saragüells que portaven els homes, cosa que realment tampoc van ser els primers en Cullera en portar eixa indumentària, ja que els membres de la falla El Masclet en l’any 1978 ja anaven vestits així. Com podem comprovar hui en dia, aquesta indumentària és ja utilitzada per totes les comissions i està totalment normalitzada, però s’ha de recalcar que van ser ells els impulsors de tornar a vestir-se de saragüells. Aquest tema venia relacionat també amb la seua clara aposta per l’ús i promoció del valencià, una falla que ha guanyat moltes vegades aquest premi i que era pràcticament el que més il·lusió els feia quan anaven el primer dia de falles al mercat per a l’entrega de premis. Ho puc dir i ho sé de manera certa perquè jo vaig formar part d’aquesta Comissió els seus cinc primers anys de vida, ja que anava en el grup de músics que tocàvem allí i la

veritat siga dita, van ser uns anys inoblidables, de fet, després d’eixos cinc anys ja no he tornat a anar a tocar a falles mai més, ja he sigut sempre faller.

L’any 1994 es crea la Comissió de la falla Plaça Alboraia, una falla nascuda al barri del Raval, amb alguns membres que abans també havien sigut fallers de la falla del Raval. Igual que El Raconet, els inicis van ser difícils amb pocs membres, però sempre han continuat endavant. Els seus primers monuments van destacar per ser molt menuts i estar relacionats amb llocs emblemàtics de Cullera. Des de ja fa uns anys aquesta Comissió està apostant pel tema del premi al ninot d’exposició i que han guanyat en diverses ocasions el premi al millor ninot de secció. Actualment, la Comissió està formada per gent prou jove i participen en tot el que es proposa per part de Junta Local, cosa que és d’admirar en una comissió menuda.

Quatre anys després, en 1998 naix la falla Rei en Jaume I (que va sorgir de membres que formaven part de la falla Passeig Mercat). Aquesta falla porta aquest nom perquè en principi havien de plantar el monument al carrer Rei en Jaume, però per diverses circumstàncies del tema de demarcacions, hagueren de plantar els primers anys quasi en Sant Antoni. Finalment, ja es van ubicar on planten en l’actualitat al carrer Ateneo Musical. Aquesta Comissió, al contrari que les anteriors va créixer molt de pressa i es va fer una falla amb gran nombre de fallers i falleres. Una falla que va destacar pel seu gran ambient festiu

La falla Xúquer va guanyar el premi d’Interés Turístic Infantil el 2018. Foto Joan Castelló Lli

cosa que va cridar l’atenció a la gent jove. Amb el pas dels anys la cosa va canviar i començaren a apostar per les activitats culturals i esportives, destacant en la promoció del valencià, els esports com el futbet o pic i maneta i també els últims anys estan apostant molt pel tema del llibret faller. Són usuaris habituals de les xarxes socials i aquest any celebren el seu 25é aniversari. Enhorabona.

Passem ja a l’exercici faller 2002-2003 que va ser quan va nàixer la Comissió de la falla Xúquer, que, igual que la falla Alboraia o Rei en Jaume I, es va formar per fallers i falleres que formaven part d’altra comissió, en aquest cas de la falla del Port. Es va donar el fet que molts dels primers membres que formaren aquesta Comissió ja havien sigut també fundadors de la comissió de la falla del Port en l’any 1982, per tant, es pot dir que tenien experiència de sobra amb el que es refereix a portar endavant una falla.

Això es va notar molt prompte en la quantitat d’activitats que realitzaven per tal de traure diners per a la falla, sempre ha sigut i és una falla molt treballadora. Van aportar un grup de teatre que sempre ha destacat per les seues grans actuacions, de fet han aconseguit diversos premis, inclòs un primer, a banda de guanyar en l’àmbit individual els premis de millors actors, actrius, escenografia i direcció. Això va fer que el concurs de teatre tinguera un major al·licient per a altres falles i que no guanyaren sempre les mateixes. També aporten el seu granet de sorra als concursos de llibret, promoció del valencià i en realitat a tots els aspectes culturals.

Una altra de les característiques d’aquesta comissió és la gastronomia. És molt famós el tradicional arròs a banda que fan sempre en la setmana fallera i que el casal s’ompli de gom a gom de fallers, falleres i amics que no s’ho volen perdre, ja que al comptar amb gent relacionada amb el sector pesquer en la seua falla això fa que el producte siga de primera qualitat i a més els cuiners també són experts en la matèria.

És una falla que sempre aposta dins del possible pel monument i els últims anys també ho fan pel premi de l’interés turístic, on hi ha un grup de fallers i falleres que treballen de valent per poder mostrar a tot el poble de Cullera i als visitants, les qualitats que té el nostre poble.

Voldria destacar el paper fonamental que té la dona en aquesta Comissió, de fet la majoria dels membres que la formen són dones i el tema de la igualtat està molt present dia a dia, cosa que és d’agrair i molt actualment, són un exemple a seguir.

Corria l’any 2009 quan es va començar a rumorejar que es volia crear una falla a l’altra part del riu. Pocs pensaven que seria de veres, però finalment es va aconseguir i es va fundar la Comissió de Falla Bulevar. Rep aquest nom pel fet que està ubicada en la urbanització de recent construcció que està a l’altra part del riu que rep el mateix nom. El tema de creuar el pont se’ls feia difícil a les falles, però a poc a poc han anat demostrant que la falla està oberta per a tots els que vulguen anar a fer-los la visita, el casal sempre està obert per a totes i tots. Com és normal, molts dels membres de la Comissió són veïns de la zona.

Fa 25 o 30 anys, eren moltes menys les falles que existien.

I ja apleguem a l’última falla que s’ha format en Cullera. Si he comentat al principi, quan he parlat que la falla El Raconet pillava un poc lluny, aquesta nova Comissió ha anat més enllà. Pocs barris quedaven en Cullera que no tingueren una comissió fallera, l’única zona que quedava era la zona del far. I allí concretament és on s’ha creat la Comissió de la Falla Faromar. Aquesta falla està formada per molta gent que viu a València i que estiueja i té com a segona residència Cullera i més en concret la zona del far. De moment estan intentant acoblar-se a les normes i tradicions cullerenques, però esperem que prompte estiguen completament integrats i siga una comissió més de les que formem la Junta Local Fallera de Cullera, tot i que la tradicional cercavila que fan les comissions el primer i segon dia de falles per fer la visita a les altres falles serà un poc complicada si han d’anar al far per a veure’ls.

Com heu pogut comprovar, cada comissió que es crea aporta coses noves o simplement enriqueix les que ja hi havia. Està clar que les falles grans sempre són les falles grans, però ja fa anys que aquesta distinció sols es reflecteix en els pressupostos dels monuments, cosa molt normal si tenim en compte que com més membres formen la comissió, més diners tindran.

Res més, sols em queda dir que és un orgull per a un faller de Cullera com jo, comptar amb 16 comissions falleres al nostre poble, no hi ha molts pobles amb tantes falles.

Com sempre dic, de tot es pot traure la part positiva, i tota pedra fa paret. O dit duna altra maneres: quants més fils, millor és el cabdell.

En els últims anys, la Falla Rei en Jaume I ha apostat pel llibret. Arxiu Joan Castelló Lli

4

filant la vida

TTrencar: Dividir una cosa en dues o més parts o trossos; destruir en un o més punts la continuïtat d’una cosa, amb cops, amb una pressió o amb una força expansiva.

Fil trencat: frase feta que equival a fallar, com les comissions que, després d’una existència més o menys llarga, han desaparegut.

tREnCat fil

Quina hòstia, quina hòstia! (S’ha trencat el fil)

Manuel Muñoz Historiador de l’Art i membre de l’ADEF

Totes i tots recordem eixa mítica frase de Rita Barberà el famós 25 de maig de 2015. En eixe moment érem sabedors que una època on ella i el seu partit havien perdut una hegemonia quasi insultant a les urnes que va començar molt dolçament i va acabar en un malson per a l’alcaldessa en eixe moment, arribant fins i tot a tindre un desenllaç tràgic.

I és que València no deixa de tindre una reproducció a una escala més xicoteta i festiva amb les Falles, un dels majors exercicis d’autogestió i programació cultural en tot el món. Un univers paral·lel, que com a la política i a l’esport, ha tingut gegants amb peus de fang que han passat de ser l’orgull i admiració del cap i casal i d’aquells indrets on se celebra la festa.

Des d’aquestes línies es vol fer un xicotet recorregut d’aquelles demarcacions que han quedat òrfenes de cadafals, uns cadafals que al seu dia foren l’orgull i l’admiració de tota la ciutat i que marcaren un abans i un després a la festa.

Ciutat Vella: on naix i mor quasi tot

I no comencem aquest camí en dos punts a la babalà. Comencem parlant de dues comissions actualment inexistents que al seu dia guanyaren en un any tan assenyalat com el 1929. Aquest any és el primer intent d’institucionalitzar i donar-li una forma a les festes: serà quan Segrelles firme el primer cartell anunciador, quan el mestre Serrano –no sense una carrera a contra-rellotge— componga El Faller, i una senyoreta, Pepita Samper, després d’imposar-se al concurs de Miss Espanya, siga honorada com a protagonista de la festa; una mena de protofallera major. És a aquest any quan

el podi junt amb la comissió de Mercat Central l’integren dues comissions que actualment ja no estan entre el cens de Junta Central Fallera. La mereixedora del segon premi, la plaça de Marià Benlliure (o de la Pilota) que l’any anterior plantà el mític De València a Nova York en les ales d’un parot, i que el 1929 marca un abans i un després amb el Concurs de Belleses, mostrant una falla avançada als seus temps i una estructura que defuig dels cadafals.

Al tercer graó descobrim una altra, dins del mateix sector, que ha deixat més orfe el barri de la Xerea, la plaça de Tetuà també va ser en el seu dia una comissió que planta una falla a aquest 1929 que a dia de hui podríem considerarla innovadora i que podria competir actualment al concurs de I+E. És per això que parlem, des de ja fa temps de dos comissions que ja no estan amb nosaltres, però que en el seu dia foren paradigmàtiques.

I continuem per la zona, ja que els barris que conformen Ciutat Vella hi ha una retafila de comissions que desaparegueren deixant cada vegada més buits als encreuaments del districte. Prop de l’epicentre faller, la plaça de l’Ajuntament, hi hagué un temps on davant de l’imponent edifici del Banc de València plantava una comissió que és tractada com a mítica, una fundadora de la secció especial i de les primeres a ser la

De València a Nova York en les ales d’un parot, de Carlos Cortina (Plaça Mariano Benlliure, 1928).

guanyadora de totes les seccions. La comissió de Barques – Pasqual i Genís, que hui dia seria impensable que no existira, va deixar de plantar el 1966, deixant encara més òrfena de falla una de les porcions de carrer més gran de tot el centre de València.

Al Carme també hi ha altra comissió mítica i abonada a ser una de les més admirades i guardonades, com és la plaça de Sant Jaume, on s’han vist monuments sortits del taller de Regino Mas i que competien amb l’anterior comissió en eixa secció que en eixe moment es trobava en bolquers. El Carme, un dels epicentres fallers també té alguna absència més que enyorada.

King Kong: la moguda fallera

Anem més avant en el temps i avancem cap a l’eixample, on el 1977 apareix una comissió fruit de la unió de noves generacions burgeses i identificades amb el progressisme. Liderats ni més ni menys que per un jove Julio Tormo,

La cavalcada del ninot, de Regino Mas (Plaça de Sant Jaume, 1943)

busquen la disrupció d’una festa que s’havia quedat cosida als estrictes protocols de la dictadura. A aquesta comissió, sense ser exageradament monumentalista com altres casos, podem veure que fon la primera en obrir-se al barri després dels anys més obscurs i encorsetats.

Si les falles les considerem art efímer, podríem dir que aquesta comissió va tindre un recorregut semblant. Sols va durar tres anys, però tres anys on feren parlar, i molt, des de les portades tan trencadores dels seus llibrets dissenyades per creadors com Mariscal, la presentació de la falla, en mig del carrer on plantaven o les actuacions que contractaven amb grups com Els Pavesos, Al Tall o Remigi Palmero i Bustamante.

Potser eren altres temps, i la transició fon un moment de tremenda efervescència cultural, culminada en la més que famosa moguda dels 80. Sempre ens quedarà el dubte de com haguera envellit eixa comissió, encara que veient els seus components, millor que s’haja dissolt.

Nou Campanar: la desaparició més sonada

Ho deixava cap al final perquè és la comissió que tothom coneix de la seua pujada a l’Olimp faller i la seua posterior caiguda la

coneguem tothom. Si parlem de falla que ho ha suposat tot i a la vegada ha acabat en res, la comissió de Pediatra Jorge Comín – Senda Calderona va emergir a les primeries de segle al caliu d’un nou PAI al nord-est de la ciutat. Una comissió presidida per Juan Armiñana, al qual el podríem qualificar de mecenes a anteriors comissions com Cuba-Buenos aires, amb aquella falla que, sent la més cara, un cop d’aire la va relegar a la zona baixa de la taula de la secció especial a més de dues falles infantils obra de Julio Monterrubio que suposaren un abans i un després de la seua plantà.

Després d’aquesta curta singladura a Russafa, fa rumb al nou desenvolupament urbanístic entre el nucli històric de Campanar i el futur parc de Capçalera, creant des de zero una comissió que comença ja el primer any, el 2003 en la categoria de plata, entrant ja al podi i avisant que, a l’any vinent pujarien a la categoria reina amb ambicions molt altes. I així va ser, fent un doblet el 2004, plantant les millors falles de totes les categories tant grans com infantils. Un seguit de doblets que no es trencarà fins a 2008 quan la crisi econòmica comença a gripar el motor financer de la comissió. L’últim doblet, el de 2012 portaria en la falla gran un lema que podríem categoritzar de premonitori: “Amb el que hem sigut”. La falla posterior, ja sense Armiñana en l’òrbita va ser l’última en ser certament competitiva i un

Com per dalt no troben niu..., de Regino Mas (Barques-Pascual y Genis, 1946)

segon avís de què el globus es desunflava. El “castell de naips” s’enfonsava i els dos darrers anys la falla canvia el seu rumb cap a l’experimentació i la modernitat, sent la primera comissió d’especial que participa en el concurs I+E de l’Ajuntament de València. Després de la cremà d’Ekklesia, la comissió abaixà la persiana del seu casal i mai més ha tornat a la vida.

Falles en perill d’extinció: potser en veiem més?

Com a conclusió d’aquest article voldria convidar a qui ho llig a la reflexió. Estem parlant de comissions que ja no planten cada mes de març per diferents motius, ja siguen econòmics (principalment), com interns. Però, les falles continuaran tal qual les coneguem? Potser ens emportem una sorpresa a l’indret més inesperat de València. Des de fa uns anys fins als nostres dies la mediatització i promoció de la festa gràcies als mitjans de comunicació i l’empenta que ha suposat la declaració de Patrimoni Immaterial

La ‘Falla King-kong’ (Jacinto Benavente-Reina na Germana, 1978)

de la Humanitat han treballat en una mena d’efecte cridada per al turisme. A més la cerca de rèdits econòmics per part de certes comissions en forma de guanys gràcies a la celebració de festes desmesurades han desbordat la convivència fallera al bell mig de la ciutat.

Després d’aquesta primera pota ens trobem un veïnat minvant a sectors com el Carme o la Seu-Xerea-Mercat, gran part dels fallers i falleres d’aquestes comissions ja no són habitants dels barris, viuen als afores o bé a altres poblacions, reduint la vida al casal a la mínima expressió, a més de minvar el nivell de participació. La dificultat d’aparcar prop, les combinacions

quasi inexistents de transport públic o la necessitat de llogar un pis els dies grans fan que les despeses es disparen. Per tant, caldria repensar que està passant a aquestes amb la festa i com podem ajudar que sobrevisquen.

No voldria fer una segona part amb la desaparició de comissions com Na Jordana, referent de la secció especial durant dècades i una agitadora cultural de primer ordre. De les comissions de les places del Mercat i de la Mercè, al seu dia rivals a batre en la categoria d’or; de la plaça del Doctor Collado, famosa per les seues revetlles; la plaça del Negret, una de les possibles primeres comissions a la ciutat o agranant cap a casa Mossén Sorell – Corona, pionera dins de la innovació.

El desafiament, de Pedro Santaeulalia (Nou Campanar, 2007).

Fils perduts: Falles desaparegudes a Cullera

Juan G. Figueres

AC Falla El Canet Cullera

ctualment, Cullera disposa de setze comissions repartides per tot l’entramat urbà. Per a ser més exactes, en trobem dues a la barriada del Raval (Plaça Alboraia i Raval de Sant Agustí), quatre al centre de la ciutat (La Bega, Taüt, Passeig-Mercat i Plaça d’Espanya), una a la barriada del Bulevar del Xúquer (Bulevar), cinc a la barriada de la Bega (El Canet, Xúquer, Rei en Jaume I, Port i Av. País Valencià), tres a la barriada de Sant Antoni (El Raconet, Sant Antoni de la Mar i Plaça Mongrell), i una a la pedania del Far (Faro Mar). No obstant això, hi ha hagut alguna més, però per diverses circumstàncies, han desaparegut.

La primera comissió efímera va ser la del Pavelló d’Atraccions , ja que sols va plantar en 1956, estant situada on estava l’edifici al qual feia referència el seu nom (actual edifici Pavelló situat al carrer la Bega (enfront d’un conegut supermercat. La seua finalitat va ser la crema dels materials i fustes que van sobrar per a la construcció de la sala esmentada de festes. Era una comissió de temàtica adulta en la qual les cercaviles eren protagonitzades pels més menuts de la comissió. Sols va durar un exercici faller.

Uns anys més va durar la comissió de Colón-Toledo , la qual no estava situada en els carrers a la qual no donaven nom perquè aquests no eren adjacents, ja que la falla es plantava en l’actual encreuament Metge Joan Garcés-Muñoz Degrain. D’aquesta puc contar una mica més, ja que un dels fundadors va ser el meu avi, José Figueres Marí, i tant mon pare com ma tia van ser fallers infantils de la comissió. La comissió va ser fundada perquè es trobava a faltar una comissió fallera per als xiquets perquè en aquell moment, la festa fallera era tan sols per als adults. No obstant això, els adults també ho gaudien, amb uns destacats encàrrecs de vi de Fuente Álamo (Múrcia) i la Font de la Figuera (València)

Era una comissió que va destacar en el fet que sols plantaven una falla infantil per als xiquets de la barriada, entre 1963 i 1968, però aquests monuments podien haver-se considerat grans per les seues dimensions, i van aconseguir el primer premi entre els

anys 1966 i 1968. Les falles que van plantar foren Personatges de contarelles (1963) i L’Educació (1964) de José Luis Sapiña “Rosquilla”; i El vaixell pirata (1966), Blancaneus (1967) i l’última en 1968, de José Simó “Blasco”.

Alguna de les particularitats d’aquesta comissió va ser la manera d’obtindre ingressos, ja que la falla era pagada gràcies al fet de llogar una terra d’arròs per a treballar-la, i els beneficis que es van obtindré eren per a sufragar-la.

Una altra comissió desapareguda ser la comissió d’El Masclet, també amb només un any d’existència (1978), que va situar la festa en la barriada de Sant Francesc, en la qual els seus membres foren innovadors en ser els primers a vestir la vestimenta de saragüells, ja que en aquell moment predominava en els homes el vestit negre. Entre algunes anècdotes d’aquesta comissió destaquem la destrucció del Ninot Indultat que van aconseguir el mateix any i que després el mateix artista faller, Bernardo Javier Íñigo, es va encarregar de refer perquè poguera ser exposat en el museu faller de Cullera. El lema de la falla plantada va ser La llengua encén la flama, i València explota i clama.

Per últim, l’última comissió desapareguda va ser la falla El Pontet, la qual va heretar la ubicació de la falla Quatre Cantons, també efímera. Va sorgir d’una escissió de la meua comissió, El Canet, a causa de problemes interns i d’una creació de bàndols

Un moment de la Proclamació de la Falla El Masclet. Arxiu Joan Castelló Lli

fil trencat

en aquesta va donar lloc a la seua creació. La seua primera falla va ser plantada en 1995, i l’última va ser en 2004, per tant, deu exercicis són els que va romandre la seua activitat.

Pel que fa a les falles grans, exceptuant Bruixeries (1995), feta per la mateixa comissió, els artistes fallers locals van ser els artífexs de la resta. D’una banda, José Lafarga, que va plantar Alguns fan el ximple (1996), El codi desconfiat (2002), El mal d’ara... no ens ve de nou (2003) i Monument a la dona (2004). D’altra banda, Fernando Roda Alapont que va plantar la primera en 1998, i posteriorment va donar forma a L’alegria dels xiquets (1999), Fons marins (2000) i Benvingut segle XXI. Què ens espera? (2001). Finalment, trobem una falla de Fede Alonso en 1997.

Falla Infantil de Colón-Toledo de 1963. Arxiu La Penyeta

Recorde des de la distància i, a pesar que era faller infantil, que en El Canet sempre volíem guanyar-li en el premi de la falla, ja que aquesta fundació va debilitar molt la meua comissió passant dos o tres anys complicats fins que va vindre una recuperació a partir de 1996. Especialment, recorde l’any 2003 on ells obtingueren el primer premi infantil, i nosaltres el segon premi de la Secció Segona, fet que evidentment no em va fer molta gràcia.

Avui en dia, podem afirmar que ja no ha desaparegut cap comissió més i això és una gran notícia, ja que les comissions falleres, sobretot aquelles que tenen un cens faller més reduït, han sofrit per a mantenir-se perquè des de 2004 cap ací hi ha hagut que suportar la crisi econòmica de 2008 i una pandèmia (2020-2021). I això és una gran notícia.

Possiblement, els efectes de la situació actual, en la qual la inflació de preus està afectant el desenvolupament de les activitats falleres, fa que les comissions falleres vagen una mica més ofegades que de costum. Per això, esperem que aquesta situació no faça desaparéixer cap comissió més

Bibliografía

Castelló Lli, Joan. 1996 Història de les Falles de Cullera (1928-1996) . Cullera: Ajuntament de Cullera, 1996.

AC Falla El Canet. 2022 . Artistes fallers (volum II) . Cullera: AC Falla El Canet, 2022.

AC Falla Raval de Sant Agustí. 2015 Falla Raval de Sant Agustí 2015 . Cullera: Falla Raval de Sant Agustí, 2015.

Cullera disposa de setze comissions repartides per tot l’entramat urbà.

Falla Infantil del Pontet de 2003. Arxiu Joan Castelló Lli

5

filant la vida

AAgulla: Barreta de metall, d’os o de fusta amb un dels extrems acabat en punta i l’altre proveït d’un forat o ull per a passar-hi un fil, un cordell o una veta, que servix per a cosir, brodar o teixir.

Posar fil a l’agulla: És el primer pas per a iniciar una actuació o començar una obra, bé siga una peça d’indumentària o d’una narració .

Posarfila l’agulla

Les borles de mil fils

Lara Romero i Giner

Professora de Batxillerat i Secundària

La llarga espera esdevingué els darrers passos per davant d’ella. El seu cor es va enlairar fins a arribar al cel. L’emoció tocava el firmament en forma de desig. La pandèmia ens havia posat un fre a tot allò que ens feia sentir la vida. Salva caminava com si mai haguera passat per davant de la geperudeta. Cada llàgrima venia carregada de records que banyaven el seu rostre. Els més dolços i els més amargs.

Faixí amb les borles de mil fils

Brollava al barri la més bella tradició i entonant la dolça melodia avançava fins al mantell brodat de flors. Ell era falla, llengua, música, història i tradició; faller de raça, d’eixos que només en mirar-lo és capaç de fer-te tremolar d’emoció per la passió i el sentiment que desprèn.

En donar la seua vara va estrènyer els fils dels cordons que penjaven de les borles, les borles dels mil fils, i, aleshores, el record esdevingué el moment més tendre de la seua infància.

La llar era el racó més preuat on la iaia i ell torraven castanyes; compartien somnis de fantasia i il·lusions, festa i alegria, coets i cançons. Aquella nit, l’ocre vermellós de l’olla foradada tenyia d’esperança aquells ulls que admiraven amb sorpresa les històries de l’àvia. Les mans de l’infant acaronaven els fils que li penjaven a les borles que li acabava de cosir –No estires els fils dels cordons que les llançaràs a perdre–la iaia li havia confeccionat un faixí com el que vestien els fallers del barri. –iaia, amb este faixí, tu creus que podria eixir de faller? – i el xiquet anava amunt i avall amb la faixa, una granera simulant l’estendard i una flauta que no en disparava una bona. L’àvia no li podia mentir ni tampoc li podia dir que no podria desfilar com els fallerets del carrer. –Clar que si, si no pot ser enguany, de segur que serà l’any que ve. –i la iaia li pregava a les espurnes del foc com si verbalitzara un conjur.

El xiuxiueig d’aquella veu dolça convidava a l’infant a somiar les nits més màgiques de la festa josefina i als passacarrers als que mai hauria anat –els fallers i les falleres s’agafen del braç i ballen–El xiquet obria els ulls com a taronges i no perdia detall. L’àvia contava una i mil vegades com van fer aquella primera falla del barri, justet allí al carrer de sa casa. Era l’any 1966, la il·lusió de les famílies i el seu treball feren que aquella xicoteta i humil falla naixés, però no va ser fins al 73 quan aquell grup d’amics va fer que el dimoni omplira de sàtira i color els carrers del Raval.

En sentir la porta, el xiquet va eixir escopetat a obrir. –Mare, l’àvia ja m’ha fet el faixí amb les borles de mil fils, ja em podràs apuntar de faller?– Però la mare li insistia en el fet que era massa inquiet i no treia bones notes.

Salva flairava l’aire de nou enmig d’aquell esclat de llàgrimes davant de la Mare de Déu dels Desemparats. El tresor més valuós de quan era menut era l’anhel per la seua falla feta amb l’esperança que retorna cada primavera. Ell recordava cada març assegut davant del monument contemplant els ninots, admirant els artistes i somiant en algun dia ser faller. Moltes famílies no podien permetre’s pagar aquella despesa quan les prioritats eren la roba i el plat en taula.

Però la llarga espera va pagar la pena i aquell faixí de mil fils l’acompanyaria per sempre.

La llar era el racó més preuat on la iaia ell torraven castanyes

posar fil a l,agulla

Els pretendents de Penélope:

Filar i tornar a filar falles

José Tena i Tejado

Panal Fallero. Premi Soler i Godes 2022 (Lletresfalleres)

Filant la vida, com un gran tapís, a vegades més complex, a vegades d’una tremenda senzillesa, que fem i desfem fins que un dia, l’últim fil, és retallat per les Parques. El fil en si és una metàfora del recorregut de les nostres vides, i aquesta icona ve de la cultura grecoromana i la seua mitologia. Va ser la primera literatura, l’hem estudiada des de xicotets, ens ha calat tan dins que, encara que no siguem uns experts, hi ha mites que els recordem al detall. Som titelles d’una vida que mai podrem abastar íntegrament, penjats i penjades per un fil que mai serà d’or com el dels déus.

La mitologia sempre ha sigut un conjunt inspirador per a l’art. Qualsevol peça artística, el concepte d’art en si, té dos objectius: el comunicatiu , expressar una idea o concepte –una particular visió del món -, i l’estètic, la seua forma, color, composició, materials empleats. Una falla és per tant art , ja que mitjançant una aparença estètica (la seua forma monumental, acabat, composició, forma i risc), expressa una temàtica, crítica i satírica, que el poble hem d’entendre de manera parcial amb una primera ullada, i després més detalladament amb la lectura i visionat de les seues escenes. També amb el llibret 1 , que per a això està. L’art va lligat a un període social i cultural, i evoluciona segons transcorren els anys; les Falles també. No és d’estranyar, per consegüent, que la mitologia grega ha aparegut innombrables vegades en els remats i ninots de les Falles. L’ús dels mites a la Grècia antiga no era més que un reflex de la societat que vivia, i a través dels mites, intentaven transmetre al poble un ensenyament, un missatge real Com la falla, ni més ni menys.

Exemples de falles mitològiques hi ha molts, tant o més com

posar fil a l,agulla

a déus i deesses. Des del bust de Pal·las Atenea en la plaça de l’Ajuntament ( Els tributs d’Atenea , Vicente Lluna, 1974) a l’Atenea de Conde Salvatierra – Cirilo Amorós ( Amb els déus hem topat , Javier Álvarez, 2014). Heli, representat pel Colós de Rodes, dues vegades plantat en la plaça del Cabdill, ja que el primer va caure, Hermes en la falla Mercat Central ( La Negociologia , Regino Más 1946), el gran Dionís d’Almirall Cadarso – Conde d’Altea ( Festum Bacchus , Manuel Algarra 2016), o diferents divinitats 2 com la falla de la plaça de la Mercè ( La contaminació , Salvador Debón 1972), Periodista Azzatti ( Carnestoltes , Santiago Soro 1982) o més recentment la plaça del Pilar ( Fauna ibèrica , Pere Baenas 2013). També representacions d’animals mitològics, com Pegàs o Fènix, fins i tot hem tingut dos cavalls de Troia, el de la plaça del Cabdill ( Nou cavall de Troia , Ricardo Rubert 1963) i Na Jordana ( Odissea , Grup Creatiu Ítaca, 2013).

Parlant de Troia, i ja que hem començat amb el tema dels fils, el mite de Penèlope també podríem adaptar-lo a un dels temes fallers que més debat presenta. Amb el marit partint cap a la guerra, ella es queda esperant el seu retorn. Dona abnegada,

1 Note’s que els mites grecs es difonien a través de poemes orals, de generació en generació, fins a l’arribada d’Homer i els seus escrits. Resulta curiós el paral·lelisme amb l’explicació de la falla, històricament escrita en vers.

2. El llistat és interminable . Altres grans falles que es podrien citar són:

–Plaça Doctor Collado 1965

–Falla Serrans – Plaça dels furs (La següent ronda la pague jo, M. Ballester)

–Convent Jerusalem (El crepuscle dels déus, Pedro Santaeulalia, 2015)

–Marqués de Montortal – Berní i Català (Càntics de sirena, Antonio Verdugo, 2016)

falla Na Jordana 2013

que calla i espera, l’exemple de fidelitat absoluta i redempció. Xé, el que sempre se li ha exigit, desafortunadament, a les dones. Mentre ell té escarsers i aventures vàries – l’home és el que viu i gaudeix – ella ha d’esperar-li i mantenir-se intacta, malgrat el rest de pretendents que va acumulant la seua casa, en considerar-la ja vídua. Per a no prendre la decisió de donar-se a un d’eixos homes, que l’assetgen i la pressionen, ella els diu que, quan acabe de teixir el seu mantell, triarà marit. Amb la mateixa estratagema d’allargar la seua vida – en aquest cas, el seu primer matrimoni – que Sherezade en Les Mil i una nits, quan ningú la veu, desfà part del seu mantell per a així semblar que no ho acaba mai. Si aquest mite el férem metàfora de hui dia, hi ha artistes fallers, com Penèlope32, que tenen molts pretendents a la seua esquena. No és poc habitual que, aquelles falles de seccions altes a València, a l’any següent o a l’altre, es vegen plantades en altres localitats. Dins del Cap i casal, se sol donar tots els exercicis amb seccions inferiors, però les falles més costoses de cada any, en els següents, apareixen de nou en localitats circumdants a València, o més allunyades com Alzira, Gandia, Cullera o Xàtiva. En quedar-se enamorades d’elles, les volen per a les seues demarcacions, encara que siga en una versió més reduïda, però sempre sota un elevat pressupost. El famós “refrito” està a l’ordre del dia, si el tapís ha resultat meravellós, volen que es torne a cosir , fins al punt que falles de secció primera es repeteixen fins a una dotzena de vegades en els tres exercicis successius, com la Falla Santa Genoveva Torres – Arquitecte Tolsà –Alfauir “Nova d’Orriols” ( Mucho Tequila , David S. Llongo 2018), plantada a Paiporta, Paterna, Gilet, Utiel i Cullera. No és una cosa que estiga molt bé vista, com si repetir una falla desprestigiara el projecte actual, i més si es repeteix a València encara que siga en diferent categoria. Una falla repetida és pitjor falla? He d’admetre que fa anys ho veia així, però que amb el temps m’he adonat que l’error no està en l’artista, sinó en la implicació de la comissió. En primer lloc, no hi ha res dolent a tornar a crear una falla ja plantada si la comissió del projecte d’origen, el seu artista i el guionista/dissenyador (que sempre ens oblidem d’aquesta figura) donen el seu beneplàcit. Hi ha guions que signen sota la premissa que la seua idea i desenvolupament és

3 Penèlope ha sigut retratada en diverses ocasions, sent la més actual en la Falla Arquebisbe Olaechea – Sant Marcelí (Penèlope i l’espera, Salva Bañuls i Néstor Ruiz, 2021)

Falla Almirant Cadarso 2016

per a una comissió/any (per exemple, Carlos Corredera), però si l’artista faller té eixa potestat o ha contractat la il·lustració i guió de manera externa, però sense més implicació en el projecte, es deixa la porta oberta a la rèplica. Hem de tindre en compte també que oferim projectes d’altíssim valor econòmic a falles amb menys dote, la qual cosa, en una certa manera, també és un acostament de l’art a tota mena de butxaques –perquè hi ha vegades que la rèplica no és total, és a dir, potser només es planten un parell d’elements centrals del remat d’una falla -. Tota falla té dret a tindre monuments vistosos i ben acabats.

Un altre aspecte és que en localitats amb les seues pròpies falles i la seua pròpia Junta Local, la vivència de la setmana fallera es desenvolupa dins de la mateixa localitat. La gent no sol gaudir-les a València perquè ja tenen tota mena d’actes en els seus propis pobles, i més si pertanyen a una comissió, amb la qual cosa potser han vist la falla desitjada per televisió o premsa, però no han pogut gaudir d’ella en persona. Cal destacar que, en una professió tan castigada en l’àmbit econòmic com la de l’artista faller, poder replicar alguns dels seus monuments els facilita costos . No han de contractar una nova il·lustració, ni un guió, ni de nou el render. Han aprés quines van ser els errors estructurals o de composició de les falles que ja van plantar, poden corregir-los aquesta vegada, fins i tot millorar-los. Saben aprofitar al màxim els materials, ja van apresos i no sobre la marxa. Per a un artista faller, tindre un motle o un render guardat i alliberar la possibilitat de tornar-lo a utilitzar fa que el benefici econòmic que li trau a aquestes noves rèpliques siga més just , i aquest punt hauria de ser decisiu a l’hora de no criticar una falla perquè ja la vam veure a València fa un parell d’anys arrere.

No obstant això, abans he indicat que el problema dels “refritos” el té la comissió que els sol·licita. Sí, torne a subratllar-ho. Que una comissió vulga veure una falla de secció especial o de primera en el seu encreuament de carrers no el veig malament, però de la mateixa manera que l’art va lligat al moment social que vivim, una falla plantada un parell d’anys després ha d’evolucionar en la seua crítica i temàtica per a adaptar-se a les noves circumstàncies. La comissió ha d’involucrar-se en el projecte des de l’inici , no tot val. Fer falla significa plantar

una cosa amb la qual la falla i el barri o el poble s’identifique, i més enllà del remat – que en les falles més costoses es busca la magnificència i l’envergadura, deixant moltes vegades a un costat el sentit – és en les escenes on ha de posar més èmfasi. Dit d’una altra manera, un “refrito” un parell d’anys després, el lògic seria que, malgrat mantenir en gran part la rematada intacta, les escenes, el guió i la temàtica en si hauria de ser nova i adaptada. I la falla ser partícip des del principi.

Sempre pequem del mateix. És molt habitual que una comissió trie els projectes del seu any amb un esbós que no té un guió explicatiu annex, només el remat, només la grandiositat, fins té siluetades les escenes o aquestes es van generant segons passen els mesos i sorgeixen les idees. No es tracta de plantar per plantar, es tracta de plantar falla, i la base de la falla és la seua crítica . Entrem en totes les falles de primera i d’especial per a gaudir i llegir les seues escenes o li peguem la volta amb la vista només cap amunt? Quan una comissió sol·licita una rèplica d’una falla plantada, coneix què ha volgut expressar aquesta peça d’art o sols s’ha quedat amb la seua bellesa? Penèlope era preciosa, desitjada, de bona posició, i amb unes mans de les quals eixien els tapissos més bells, però als seus pretendents els donava igual si parlava o raonava, mentre continuara sent desitjada, lleial i digna.

Potser perquè ens veiem pusil·lànimes baix aquestes figures gegants com a déus que sobrevolen els nostres caps quan som a prop, ens quedem embadalits per les falles de més altura i més risc. No ens fa falta acostar-nos a continuar llegint, amb aquesta visió en conjunt tenim suficient. No obstant això, després està eixa xicoteta comissió que ha plantat una falla humil, d’un parell de metres d’altura rematada per un déu grec, sabent utilitzar els seus mites i poders per a expressar els nostres problemes de hui dia, amb molt d’humor i fins una mica de mala llet. Eixes xicotetes falles no tindran tants pretendents com les especials, però transmeten els seus ensenyaments d’igual o millor manera.

Són també part de la nostra mitologia fallera , estan d’igual forma entreteixides amb el fil de les nostres vides, encara que poc es parle d’elles.

6 filant la vida

MMúsica: Art de combinar els sons d’acord amb les lleis de la melodia, harmonia i ritme.

Filharmonia: proposta per a crear un registre de música tradicional valenciana vinculada majoritàriament a les falles.

filharmonia

...Unes falles sense el fil de la música?

Diego Sancalixto Melero

Graduat en Història i Professor de Trompeta en C.P.M. Santa Cecilia de Cullera

Es ben sabut per tots que, a Espanya, València és la capital de la música. La nostra terra, des de molt de temps enrere, compta amb una llarga i rica tradició musical. Xiquets i xiquetes, des de ben petits, bé per costum familiar o bé per lligams d’amistat, s’apunten a escoles de música per tocar un instrument, formar-se musicalment i passar una estona divertida amb companys i coneguts. I els seus iaios i iaies, i pares i mares, no dubten en acompanyar-los a qualsevol lloc per tal de veure’ls i sentir-los amb les diferents agrupacions musicals existents.

Aquesta passió pels instruments, juntament amb la forta vinculació familiar per la música, ha estat fonamental en la professionalització dels músics valencians, repartits per tot arreu en importants orquestres simfòniques, bandes municipals o com a docents en conservatoris.

Tanmateix, si presumim de pioners en música acadèmica, no som menys en la música popular, exemplificada en les bandes de poble i, sobretot, en les xarangues.

L’origen de les xarangues a terres valencianes es situa al segle XIX. I en contraposició amb la música clàssica i de corda, de caràcter elitista, que s’interpretava a les ostentoses sales dels palaus amb l’objectiu d’entretindre les classes riques de la societat del moment, la música vulgar naix al si de la gent humil, de classe treballadora, per tal d’amenitzar les seues festes de carrer o celebrar qualsevol acte quotidià. Aquesta música “xaranguera” es tracta d’un tipus de música popular, transmesa majoritàriament de manera oral a través de les diferents generacions i d’autoria anònima que, a més a més, conté una forta vinculació amb la tradició valenciana, doncs no hi ha festeig que no vaja acompanyat d’una xaranga o banda.

A Cullera les dues bandes de música participen en nombrosos actes del municipi i compten amb el suport de la majoria del veïnat. El dia de Sant Vicent, per exemple, festa grossa del poble, el carrer del Riu s’ompli de gom a gom per veure la desfilada cap a l’ajuntament, on cadascuna de les agrupacions

musicals interpreta diversos pasdobles. Hi acudeixen joves, majors, músics i no músics, però tots gaudeixen, d’una manera o d’altra, d’aquesta música tant salera i divertida com són els pasdobles. I així en molts altres esdeveniments, actes religiosos o festivitats, on les dues bandes del poble estan presents per deixar el seu granet d’arena entre els costums de la seua gent. Pel que fa a les xarangues, es tracten d’un grup més reduït, d’entre deu i quinze músics aproximadament. Les xarangues toquen al carrer, en qualsevol esdeveniment informal però, sobretot, toquen i hi destaquen en la gran festa dels valencians, les falles. Cada comissió fallera té la seua xaranga que, durant els tres o quatre dies de falles, segons la ciutat, acompanya els fallers i falleres a les cercaviles, en les ofrenes a la verge, en la cremà del monument, etc. La falla Raval de Sant Agustí de Cullera, a més a més, compta amb dues xarangues, cosa poca habitual. Una xaranga per a la comissió adulta i altra, formada per músics joves i amb poca experiència en música de carrer, que acompanyen els fallers i falleres més petits de la comissió infantil. I de veritat, dona gust veure com aquests valents músics, en quasi deu i onze anys, s’exposen de tal manera al públic amb tota la seguretat del món, fent música en grup i traient l’orgull i l’admiració de tots aquells que els observen. Per tal d’entendre un poc com funciona la relació fallesxarangues, s’ha de dir que l’organització varia segons les regions on s’hi trobem. A la zona de la Ribera, per exemple,

Xaranga de músics actuant per a la Falla Raval (2015)

la pràctica més habitual és que músics de la mateixa banda, o companys d’estudi d’un conservatori, s’agrupen per fer un grup i personalment contacten amb les comissions per contractar els seus servicis. Entre la falla i la xaranga aparaulen el seu caixet. En altres zones, com la Costera o pobles més petits, la cosa queda un poc més institucionalitzada. Són les mateixes bandes de música dels pobles qui reparteixen i configuren les xarangues entre els seus músics segons necessitats. Cap és millor que l’altra, són costums i cadascú s’adapta a les seues situacions i circumstàncies.

La música i les falles

Des de sempre, en les falles les xarangues, interpretaven música popular. Tocaven els típics pasdobles coneguts per tots i cançons tradicionals de cada zona. No obstant això, la globalització i la comercialització a escala mundial no ha estat indiferent a la música. Actualment, per tota València, acudeixen xarangues d’altres zones d’Espanya, de la mateixa manera que xarangues valencianes són contractades en altres comunitats autònomes per a les seues festes majors. Aquest fenomen ha suposat, entre altres coses, una ampliació del ventall musical i una hibridació de melodies i cançons fins a la confusió d’adquirir-les com a nostres.

Les xarangues de hui en dia toquen, principalment, arranjaments de música balcànica, música ska, música pop i llatina i d’altra més comercial. La música, afortunadament, no coneix de límits i fronteres. I és precisament açò el que reforça i remarca la importància de les falles i les xarangues en la cultura popular valenciana. No importa el motiu ni buscar-ne una explicació, però quan arriben falles el faller i la fallera valencians el que demanen i volen sentir són les cançons de tota la vida. El seu “Tercio de Quites”, el preciós pasdoble Xàbia o La Manta al coll i el Cabasset, d’entre moltes més. Som així i seguirem així, i aquestes cançons populars valencianes foren, són i seran les que acompanyen als valencians i les valencianes en les seues festes per excel·lència.

Fa 25 o 30 anys, eren moltes menys les falles que existien.

Les xarangues toquen tota classe de músiques.

Grup de fallers falleres del Raval amb la Xaranga ‘Los de la Vaca’ (2022)

7 filant la vida

PPenjar: Estar una cosa aguantada per la seva part superior, sense res que la sostingui de la part inferior.

Penjats d’un fil: Perillar la continuïtat d’algú o d’alguna cosa. En moments de crisi econòmica no podem fallar als que més en necessiten. Tenim que ser ferms en l’adopció de mesures per a combatre l’exclusió social i la pobresa.

Penjats d’un

fil

Fils aïllats: Una soledat compartida

Carlos Rosique

Periodista

Fins a quina edat s’és jove? Fins a quina edat pot un fill “abusar” de la paciència dels seus pares i continuar vivint en l’habitatge familiar mentre els progenitors paguen llum, aigua, gas i contribució? Al país d’Europa amb més taxa de desocupació juvenil (més d’un 12%), només el 15,6% dels joves viu de manera emancipada. Entre altres coses, això ocorre perquè el lloguer ha pujat un 6,4% en l’últim any.

Segons Idealista, cada metre quadrat de sòl costa 11,1 euros, per la qual cosa un pis de 72 metres quadrats -no estem parlant de cap bogeria- costa a Espanya una mitjana de 800 euros, un preu inassumible per a una persona sola, la qual cosa porta, sí o sí, a buscar compartir pis. Això encara empitjora més en capitals de província, màximament en ciutats com Madrid, Barcelona… i també, encara que no a tal nivell, a València.

Mentre nombrosos estudis detallen que no més del 30% del sou s’ha de destinar al lloguer, els preus no deixen de pujar i la pregunta és som els joves els roïns? Com es pot combatre això?

Difícil. Hi ha dades que demostren que tres de cada quatre joves no compleixen els criteris bàsics que exigeix la banca per a aconseguir una hipoteca, bé siga per la falta d’un contracte estable indefinit, bé per una nòmina suficient o bé per no tindre estalvis per a l’entrada, la qual cosa obliga, per tant, a haver de viure de lloguer.

Foto Joan Castelló

Possibles solucions: topar preus del lloguer i construcció d’un nou habitatge. De fora vindran..., de Fet d’Encàrrec

No obstant això, com mostren les dades anteriors, és inviable que qualsevol empleat “normal” puga arribar a viure de manera independent, tant dels seus pares com de companys de pis, perquè al que aquesta situació obliga és o a no independitzarse o, si es pot, a fer-ho al costat d’amics/companys de pis.

I és que accedir a un habitatge digne a Espanya s’està tornant cada vegada més complicat. No obstant, això és una cosa que ocorre en totes les franges d’edat, ja que l’augment dels costos fixos no fa sinó créixer i créixer, però és una cosa encara més sagnant per a nosaltres, els joves. Però en el que ningú pensa és que aquesta nova realitat, que ja porta instaurada almenys una dècada i que no té l’aire de millorar, també perjudica la societat en conjunt. Per què? Doncs perquè això impedeix augmentar la taxa de natalitat (sense parelles podent-se permetre viure junts, no es poden plantejar tindre fills), impedeix que cresca el consum i, també, per què no dir-ho, incrementa la desigualtat entre rics i pobres, entre la classe més treballadora i classes altes, perquè a això hem arribat en matèria d’habitatge… al fet que qui puga permetre’s llogar -ja no comprar- un pis siga una persona amb almenys un sou de 2.000 euros, quan aquest deuria un sou mitjà i hauria de permetre aconseguir estalviar mes a mes.

És inviable que una societat puga créixer si els joves no poden destinar més de 320 euros mensuals sense tindre que sobre-

endeutar-se. No és una dada meua, és del Consell de la Joventut. És una dada terrorífica, perquè va fins i tot més enllà del propi fet de viure de manera autònoma. Significa aquesta dada que els joves no podem anar al cinema, eixir, prendre alguna cosa amb amics, sopar i acumular, en definitiva, més de 320 euros mensuals en despeses destinades a oci? Per a què treballem llavors? És una situació molt complicada, perquè implica que els joves no tenim capacitat d’estalvi, malgrat que puguem arribar a treballar i cotitzar.

El recent estudi “Mesures per a fomentar el lloguer i ajudar a l’emancipació dels joves” publicat per BBVA Research recull que els joves, no obstant això, només cobren un 13% menys que les persones d’entre 30 i 54 anys, per la qual cosa els adults tampoc és que passen per un moment molt millor que nosaltres, els joves, sinó que l’espiral inflacionista ens indica que no deixem de perdre diners i, sobretot, que no guanyem els suficients diners. Vol dir això que s’haurien de apujar els salaris? Sí o no. El salari mitjà a Espanya és molt baix respecte a altres països de la Unió Europea, un fet que s’addueix perquè treballem massa en el sector serveis, la qual cosa no crea valor afegit i perquè la nostra productivitat no és que siga la millor, per la qual cosa sí que s’haurien d’incrementar els salaris en funció d’una millora de productivitat i de valor afegit, però la realitat és que seríem molt maldestres si volguérem apujar el

(Plaça de l’Àngel, 2018).

salari mínim de 1.000 a 1.500 euros, per exemple, per l’alça dels preus, perquè això no portaria sinó a seguir en aquesta espiral inflacionista.

Llavors, no hi ha solucions? Sí que n’hi ha: topar preus del lloguer i construcció d’un nou habitatge. No obstant això, al meu entendre, una de les mesures estrela del Govern, la del bo jove, no va a l’arrel del problema, ja que aquest és un problema transversal, que no sols perjudica joves i que es continua enquistant dia a dia.

El fet de topar els lloguers, una mesura que ja s’ha impulsat en altres països com Alemanya o Àustria, podria permetre arribar a un preu màxim per metre quadrat, a actuar en zones tensionades i, sobretot, a passar el mànec de la paella als inquilins, sobretot als joves, que podrien experimentar aquesta independència per primera vegada, i no als propietaris.

És una realitat complicada, en la qual, com he dit abans, crec que mostra un problema estructural i en el qual està molt present la diferència de classes i de poder econòmic. No obstant això, és necessari fer-li un volt per part dels diferents governs, perquè l’estancament en aquest tema agreujarà la situació, la qual cosa serà insostenible no sols per als joves, sinó també per a les famílies, ja que només beneficia a uns pocs, entre ells, els grans tenedors de vivendes i els bancs.

Cada metre quadrat de sòl costa 11,1 euros, per la qual cosa un pis de 72 m2 costa a Espanya una mitjana de 800 euros.

Accedir a un habitatge digne a Espanya s’està tornant cada vegada més complicat. Aquí no hay quien viva, de Vicent Almela (Santa María Micaela, 2006). Arxiu Joan Castelló

Evarist es passejava fent-li voltes al terrat. Netet s’havia quedat, la llum ja no pagava i cada minut pensava en qui hauria sigut el, per dir-ho fi, morrut que els fils movia omplint-se cada dia deixant-lo sec i perdut.

Pendent d’un fil, Roseta, la filla del llanterner, eixí amb ganes al carrer per buscar-se la pesseta. Pensà en passar la gorreta per poder comprar menjar doncs tot era ja tant car que aquell que els fils movia a molta gent impedia al més bàsic arribar.

Segueix-me el fil David Vid

Joglar. Poeta. Rapsode

Mari quedava sovint per sopar fora de casa. Diners no gastava massa, amb poc anava vivint. Tot canvià un bon dia vint quant la varen despatxar. La fàbrica van tancar per rèdit estructural. Fals, doncs a l’Índia central la factoria van plantar.

Vicent, un xic ben formal es va plantar un dia en el camp on ell collia demanant en el bancal un increment del jornal l’amo reia sorneguer doncs era el gos perdiguer d’aquell qui els fils del treball movia de dalt a avall. D’una patada, al carrer.

Hi ha gent que tot ho controla i mou cada eix de la vida. És una història sentida, contagia com la verola. Qui ho toca perd la perola doncs el poder visceral sobre cada fil vital eliminar-lo caldria així la gent gaudiria d’una existència normal.

Encarna Torres, o el fil imprescindible

Toni Picazo Professor d’Institut

Segon dia de Nadal. M’alce de bon matí per enllestir un article per al llibret del cinquantenari de la Falla el Raval, abans que Salva em torne a enviar l’enèsim recordatori. Repasse el missatge on m’explicava la temàtica d’enguany. Els fils. Els fils que sostenen la vida de les persones amb més necessitats. Em pose a pegar-li voltes sobre com enfocar el tema. Sense massa èxit, tot s’ha de dir. La veritat és que estos fallers cada vegada ho posen més difícil, pense. Comence finalment a escriure durant una estona. Un poc a les palpentes. Amb l’esperança de topar-me, jo també, amb algun fil del qual estirar per parir una història mínimament interessant. De sobte, a mitjan matí, Jordi penja un whatsapp en el grup de K-lidoscopi. Amb una notícia d’aquelles que, no per esperada, et deixa de gelar la sang. Ha faltat la nostra benvolguda Encarna Torres.

Un sentiment de tristor em travessa de dalt a baix. Deixe l’article. Només puc pensar en Encarna. Repassant tantes vivències, tants records compartits. Però, també, sent conscient de la transcendència social d’una persona com ella en la vida del nostre poble. Per eixe motiu, comence a escriure una espècie de necrològica per a les xarxes. El títol m’ix de seguida. “Ens ha deixat una persona, una dona, excepcional”. Eixa és la paraula justa que la representa. Excepcional, en tots els sentits. Però, per damunt de tot, excepcionalment humana. Escric el post d’una tirada. I el faig acompanyar d’una foto preciosa, en blanc

i negre, que acaba de passar-me l’amic Juan Ramon. D’aquelles que despullen l’ànima de les persones.

Parlar d’Encarna és parlar de tot un exemple de generositat, de valentia, de saviesa. De servei i ajuda incondicionals als altres. Una d’eixes persones que es tornen imprescindibles per a fer possible aquella vella –i bella- utopia de construir un món millor. I que deixen, per allà on passen, un rastre de bondat i de compromís amb les causes més justes. Recorde que, en alguna ocasió, he dit que Encarna era la persona més

Encarna Torres a sa casa en l’any 2002. Foto Juan Ramón Aragó

penjats d,un fil

vital i jove d’esperit de tot el nostre poble i que la seua implicació en el teixit associatiu de Cullera no admetia comparació possible. De segur que les nombrosíssimes associacions on Encarna ha picat pedra de valent al llarg de la seua vida –l’Ateneu, Càritas, la Coral Stella Maris, Afacu, K-lidoscopi, el Centre Cullerenc de Cultura…-, i que hui la ploren, la tindran per sempre com el millor exemple a seguir. I que mai oblidaran ni el seu entusiasme contagiós ni la seua inesgotable capacitat de treball.

L’any 2019, se li va concedir el distintiu 9 d’octubre. Un reconeixement merescudíssim. Que, per sort, se li va fer, i va poder disfrutar, en vida. Com han de ser els reconeixements de veritat. Recorde perfectament amb quina serenitat i elegància el va recollir. Però, sobretot, recorde l’esplèndida peça oratòria que ens va regalar després. Sense cap paper. Sense la més mínima vacil·lació i amb una lucidesa difícil d’imaginar en una persona de noranta anys. Amb un discurs perfectament estructurat, sense perdre el fil ni un moment. I amb una profunditat de contingut i una humilitat només a l’abast de les persones que posseeixen la més indiscutible de totes les autoritats, la moral.

Un discurs, ple de lliçons de vida, en què Encarna ens recordà la seua passió pel teatre des de ben menuda. Als dotze anys, ja eixia al Patronat. Aquell espai de llum en què, a través de l’art i la creativitat, molta de la gent jove d’aquell temps es divertia i teixia lligams d’amistat i complicitat, per tal d’escapar

Encarna Torres en un acte de K-Lidoscopi Foto Juan Ramón Aragó

d’una realitat de grisors i penombres. I on Encarna descobrí que, tal com deia Montaigne, “qui, d’alguna manera, no viu per als altres, tampoc no viu per a si mateix”. Des d’aleshores, va decidir col·laborar en tot allò en què es necessitara la seua ajuda. De manera sempre generosa i absolutament desinteressada. En la música, en la cultura, en les qüestions més socials. I tot ens ho contava, aquell dia, amb la major de les naturalitats, sense donar-li la més mínima importància. Perquè només les persones extraordinàries aconsegueixen que semble normal el que no deixa de ser extraordinari.

En eixe recorregut vital que ens va relatar Encarna, resultà especialment colpidor el seu pas per Cáritas, on es va trobar amb la cara més amarga de la vida. Gent vivint en coves o en condicions inhumanes, famílies desfetes, vides trencades. També dones víctimes dels maltractaments. Una realitat amagada i silenciada en aquell temps, que no traspassava l’àmbit privat, i en què elles mateixes arribaven a patir amenaces quan intentaven intervindre. Encara no existien els serveis socials, ni eixa xarxa de protecció per als més desfavorits que és l’estat del benestar. Cáritas, i gent com Encarna, es convertien així en l´únic fil al qual podien acudir les persones i les famílies més necessitades, les que havien quedat fora dels marges de la societat. A la recerca d’una ajuda que els permetera poder viure amb un mínim de dignitat. O del consol i el caliu humà necessaris

per a pal·liar la seua desesperança. Deia Nelson Mandela que acabar amb la pobresa no és un gest de caritat, ni un acte de justícia, sinó la protecció d’un dret humà fonamental: el dret a la dignitat i a una vida decent. Per sort, des d’aquells temps fins avui, s’hi ha avançat molt. Tot i que encara s’està lluny de garantir per complet eixe dret al qual es referia Mandela. Que, per desgràcia, encara continuen fent falta eixos fils als quals necessiten acudir les persones i els col·lectius més vulnerables.

Encarna tancava el seu emotiu parlament afirmant que no se’n penedia de res del que havia fet al llarg de la seua vida. Que si tornara a nàixer, tornaria a fer el mateix, perquè se sentia molt recompensada. En tots els sentits. Tan recompensada que no creia que el que havia fet, i se li reconeixia en un dia com eixe, tinguera cap mèrit. Tant de bo, i això ho dic jo, este món estiguera ple de moltes Encarnes. De persones tan solidàries que bolquen la seua vida en els altres. De segur que seria un món molt millor. Més humà, més just. Encarna ens ha deixat, però nosaltres mai oblidarem el seu exemple de vida. I com bé va dir un sant molt venerat per ella, “recordeu que quan deixeu esta terra, no vos endureu res del que hàgeu rebut, únicament el que hàgeu donat”. I en eixe sentit, Encarna, que tant ens ha donat, s’emporta molt. Moltíssim. El més valuós de tot. L’estima de tot un poble.

Encarna Torres en un acte de K-Lidoscopi Foto Juan Ramón Aragó

penjats d,un fil

8 filant la vida

SSense: que indica absència, exclusió, mancança, privació absoluta.

Sense fils: es la tecnologia que permet la comunicació entre dispositius electrònics, que no es basa en el contacte físic a través de cable, com les xarxes socials que utilitzen tant els artistas fallers com les comissions

sense fils

La Falla Raval regala una guia i audioguia al Museu Faller

Delegacions d’Interés Turístic i Promoció del Valencià de la Falla Raval

empre s’ha dit que l’aventura de ser faller comença amb les ganes de somiar, i quin faller no ha somiat mai a tindre un museu ideal per a poder mostrar als visitants l’essència fallera?.

La Falla Raval sempre ha lluitat per la visibilització del món faller i no hi havia millor oportunitat per a aprofitar aquest any tan especial pel nostre 50 aniversari que obsequiar al museu faller de la nostra ciutat amb la guia i audioguia en diferents idiomes destinada als seus visitants.

El poble de Cullera és un punt clau en la geografia fallera, sent un dels municipis amb més moviment faller, tant en l’àmbit cultural com en participació en diferents esdeveniments, i és que fins i tot a les festes del poble, les comissions falleres són partícips.

Dues delegacions de la nostra comissió, la de promoció de l’ús del valencià i la de l’interés turístic, tenint tantes coses en comú (com és l’estima a les falles, la ciutat de Cullera i la llengua valenciana), s’han unit per dur endavant aquest projecte que no deixa darrere a ningú i complirà el seu objectiu.

El museu faller de Cullera està ubicat en un dels edificis més importants de la localitat, la Casa de l’Ensenyança. Es

va inaugurar l’any 1992 impulsat per l’Ajuntament de Cullera amb el suport de la Junta Local Fallera de Cullera recollint ninots indultats des del 1972. En 2020 aquest museu ha sigut remodelat integralment i junt amb els ninots podem trobar documentació de la festa fallera i de les seues comissions d’una forma molt interactiva i visual. Però, a hores d’ara, no disposa encara d’una guia i nosaltres volem resoldre aquesta carència i documentar així els continguts del museu, perquè la visita siga més enriquidora per als visitants.

Aquesta guia està pensada per acompanyar als visitants mentre descobreixen el museu, i que puguen gaudir en el seu idioma cada detall que el compon, des de la creació d’un ninot de falla fins a l’última incorporació: el vestit que va lluir Marina Civera Moreno, Fallera Major de València 2019, el dia 8 de març del 2019, el Dia de la Dona.

A causa de la gran quantitat de turisme que presenta la localitat de Cullera i l’interés per la festa fallera, el museu va ser nomenat com a segon museu faller més visitat de tota la província. Un

Marina Civera, Fallera Major de València 2019, dona uns dels seus vestits de valenciana al Museu de Cullera. Foto Ajuntament de Cullera

dels seus punts forts és la fusió de la tradició i les noves tecnologies, per això mereix una guia i audioguia que l’ajude a continuar sent pioner i visitat.

La guia recull l’explicació de cada xicotet detall que compon el museu amb la finalitat de proporcionar un fil conductor de la visita. Va acompanyada de la corresponent audioguia, traduïda en quatre idiomes, per a ser escoltada des dels dispositius mòbils particulars. L’objectiu és que ajude al visitant a enfonsar-se en el sentiment i les tradicions que uneixen a milers de valencians.

La guia del museu faller de Cullera per fi serà una realitat. Tan sols ens queda esperar que molta gent gaudisca d’aquest meravellós regal.

Fa 25 o 30 anys, eren moltes menys les falles que existien.

Entrada al Museu Faller de Cullera. Foto Alba Vercher

Col·lecció de ninots indultats al Museu Faller de Cullera. Foto Alba Vercher

La pirotècnia en les falles. Foto Alba Vercher

Cartells de Falles de Cullera al Museu Faller. Foto Alba Vercher

Nit de la cremà. Foto Alba Vercher

Ninot al museu faller de Cullera. Foto Alba Vercher

9

filant la vida

FFilosa: instrument per a filar a mà que consistix en un bastó, generalment de canya, acabat per un cap o un eixamplament on se subjecta enrotllada la floca que es vol filar.

La filosa ens permet filar tota la historia que envolta a la Falla Raval de Sant gusti, des del seu barri i la trajectòria de la comissió, fins a emmarcar, any per any, com es fa en els annals antics, tots els fets més rellevants en els seus 50 anys d`existència

filOSa

Fils que enllacen històries i persones d’un barri

Francesc Piris Oliver

Empresari i Faller de Raval

Vicente Costa Beltran va ser el primer alcalde de Cullera en la Segona República Espanyola durant els anys 1931 i 1932. Però, per motius que no es coneixen del tot bé, al llarg del seu mandat va haver de fer-se càrrec de l’alcaldia el seu segon a bord en el govern de 1931, Francisco Piris Agud. En este xicotet impàs, Francisco Piris va inaugurar en Cullera l’Escola d’Adults, en aquell temps situada al primer pis de l’edifici “El Siglo”, enfront de la Casa Consistorial.

Es podria dir que aquella època va ser de molts canvis polítics i socials, sobretot pel fet de passar de la monarquia d’Alfons XIII a una república que a penes durà cinc anys abans d’una guerra civil que ens porta a una llarga dictadura. El que Francisco Piris Agud no sabia era que el seu descendent directe en tres generacions posteriors li faria un xicotet homenatge escrivint estes línies que d’alguna forma s’enllacen en el barri del Raval.

Pel que s’ha sentit en la família, Francisco Piris Agud era un home de món i molt culte, que parlava perfectament l’alemany i el francés, i que tenia coneixements d’enginyeria. També es diu que era familiar i de forts costums. Però si per alguna cosa destacà, va ser pel seu èxit empresarial al capdavant del magatzem de taronges de Collet, un magatzem que exportava a escala europea donant prestigi a la taronja valenciana.

Com tota història que siga merescuda contar, esta també té la seua part dramàtica. En finalitzar la Guerra Civil Espanyola, Francisco Piris Agud com a republicà reconegut, no es trobava en la millor de les situacions i va ser detingut per a ser afusellat

en companyia d’un grup de republicans de Cullera. Sort tingué de no morir així gràcies a les bones relacions que tenia. De fet, en la família es conta que la seua dona, Presentació, telefonà a uns amics del bàndol nacional que aconseguiren parar el camió on anava l’exalcalde de Cullera per a ser assassinat i baixar-lo abans d’hora. Tingué la sort de no morir, però ningú el va poder alliberar de més de set anys de presó entre la “carcel modelo de València” i una presó de Saragossa; a més d’haver de viure després en l’exili.

Pel que s’ha sentit als més majors, acabada la guerra, la família va patir algunes expropiacions per part del nou règim; i tots estos fets sumats al fet que el fill major, el meu iaio, hagué de fer-se càrrec del magatzem de taronges quan només tenia dotze anys, provocaren que esta família perdera quasi tot el seu potencial econòmic i empresarial.

A pesar d’esta història, el que mai podran llevar-li al meu besiaio és que va ser un dels instigadors per a la creació de l’Escolaica, un gran empresari de la taronja valenciana i l’inaugurador de

Francisco Piris Agud

l’Escola d’Adults a Cullera mentre va ser alcalde de la ciutat. I hui, tants anys després, estaria molt orgullós de veure en què s’ha convertit aquella primera escola d’adults, situada ara al barri del Raval de Sant Agustí. Un centre públic i municipal de formació de persones adultes que abasta més de 500 persones a l’any.

En este centre, a més de la formació bàsica, el graduat escolar i l’educació secundària, s’imparteixen programes de castellà i valencià per a estrangers, formació de la llengua valenciana en tots els seus nivells, anglés i preparació per a les proves d’accés a la universitat i cicles formatius.

A més de poder enllaçar la història del meu besiaio en el barri del Raval per la ubicació de l’escola d’adults que ell va propiciar fa tants anys, també podríem vincular-ho per un altre costat. I és que mon pare, net de Francisco Piris Agud, es casà en una dona del barri del raval de tota la vida i, contant el meu naixement, ja som quatre generacions conegudes que vivim en este barri que tant d’orgull ens fa sentir. I si alguna cosa tenim al Raval que ens uneix com a barri és la seua falla que enguany compleix cinquanta anys. Segur que entre els seus fallers, hi ha moltíssimes més històries enllaçades, com la meua, que este barri guarda.

Etiqueta comercial de taronges F. Piris

Cullera FILantropa

Encarna Villafranca Giner

Consell d’Estudis i Patrimoni Històric de Cullera

La paraula filantropia està composta per dos lexemes provinents del grec, per una banda φίλος ˂ philios, que significa «amor, estima» i άνθρωπος ˂ anthropos, que significa «home». Els diccionaris defineixen la paraula filantropia, com a «l’amor al gènere humà» i filantrop-a, primer, com a «una persona que estima el gènere humà» i, segon, com a «persona altruista, humanitària, que tracta de millorar la situació material i moral dels altres». Aleshores, l’estima i l’altruisme envers les persones resumeix el significat de la paraula filantropia.

Al llarg de la història, el terme filantropia ha evolucionat amb la societat i els valors que en aquesta es ponderaven. Inicialment, tenia connotacions religioses, i equivalia a altruisme. Amb l’arribada de la il·lustració, s’intentà alliberar el terme de les connotacions religioses que hi contenia. D’aquest nou pensament, nasqueren organitzacions de caràcter filantrop com la creada

El fil de la paraula

a Anglaterra per Thomas Cornam, el Foundling Hospital o, posteriorment, la Creu Roja fundada pel banquer suís i premi Nobel de la Pau Henry Dunant.

A més, al llarg dels segles i des d’antic, ha existit una pràctica particular de la filantropia, el mecenatge. Aquesta pràctica consisteix a donar suport econòmic per a la creació artística. La persona que exerceix el mecenatge adquireix les obres de l’artista que protegeix i promociona. Al nostre poble, de mecenes, les societats musicals podrien parlar-ne millor que ningú, ja que, bé de manera puntual o constant, sempre hi ha hagut socis, sòcies i simpatitzants amb voluntat de donar suport econòmic a la seua banda i als seus components. Aquest tipus particular de filantropia seria mereixedora d’un article exclusiu.

Per últim, trobem una versió actualitzada de la filantropia, per a la qual no es necessiten grans patrimonis materials. Es tracta de persones que aporten un element que a hores d’ara és d’una vàlua incalculable, el temps. Aquestes persones, sense aportar patrimoni personal, dediquen el seu temps a buscar recursos per tal de millorar certs aspectes de la vida de les persones.

El fil de la història

Cullera té nombroses i variades mostres d’altruisme al llarg de la història que, a hores d’ara, es poden documentar. La motivació per a l’exercici d’aquesta virtut ha sigut diversa segons les persones i les circumstàncies.

Trobem una nòmina d’homes i dones que deixaren les seues propietats o pertinences terrenals en benefici d’altres, normalment, per ser fadrins o fadrines o en quedar, per diversos motius, sense descendència directa. Però, al remat la motivació de totes i tots és la pràctica de la solidaritat per convicció que naix d’un compromís social de caràcter religiós o sense.

Un dels casos més antics documentats que podem trobar a Cullera és de l’any 1640. Segons Giner Perepérez (1976), es tracta de l’Òrfena d’En Cabello. Jaume Cabello, fou un comerciant de Cullera que deixà part del seu patrimoni per a beneficència i culte. La part benèfica, gestionada pels Jurats de la Vila, consistia a donar cada any el dot a una òrfena. Com a condició havia d’anar a la processó de la Baixada de la Mare de Déu en un lloc concret.

Ara bé, és en el segle XIX quan es produeix una eclosió de fundacions i donacions testamentàries amb la intenció de millorar algunes situacions socials. El 1812, de la qual també dona compte Giner Perepérez (1976), instituí un manament testamentari, on es determinava l’aportació del dot d’una òrfena, amb la particularitat que la dona beneficiada havia de portar el cognom Cerveró. La jove percebia el valor d’una onça d’or dels beneficis d’unes terres que la família tenia en la partida del Salvador. Aquesta òrfena, igual que l’anterior, hihavia de processonar al costat de la Mare de Déu. L’òrfena de Cabello s’extingí en el segle XIX i la de Cerveró arribà fins a l’any 1940. Si les òrfenes no es casaven, el dot era destinat al seu soterrament.

l’estima i l’altruisme envers les persones resumeix el significat de la paraula filantropia.

En el llibre publicat per Maria Costa (2022) s’indica una nòmina de dones del segle XIX que ajudaven de manera desinteressada les persones. D’algunes d’elles no tenim dades per poder explicar qui eren, ni de quina forma s’implicaren en la millora del seu entorn, ni els motius que les movien. Són Maria Pilar Gadea Orozco qui finançava el Asilo de las Hermanitas de los Pobres, Josefa Mascarell, Francisca Bou Ferrer, Emilia Cerveró Grau, Asunción Crespo i dues dones més, Rita Gomis, de la qual dona compte Luis Fromentín (2011 i 2019) i Vicenta Ferrer de la qual aportarem dades noves més endavant.

María Rita Gomis García Rico i Diego es casà amb Domingo Martí de Veses i Barber, el qual ja era vidu sense fills en casar-se amb María Rita. D’aquest matrimoni nasqueren Leopoldo i Amalia, que heretaren el patrimoni del pare en morir aquest. Aquest patrimoni passà a María Rita en morir el fill i la filla fadrins en vida de sa mare.

María Rita es casà en segones núpcies, l’11 de maig de 1845, amb Agustín Ceferino Bou Franco de Vilaragut i Vilaragut , terratinent, advocat i polític. S’instal·laren a València, tot i que passaven llargues temporades a Cullera per tal d’atendre el patrimoni local i comarcal. Aquest matrimoni tingué una filla, María Concepción Bou Gomis, educada entre València i Cullera. El 31 de juliol de 1877 celebrà a València la seua festa de compromís amb Enrique Villarroya. El dia 5 d’agost de 1877 moria d’una greu malaltia que acabà ràpidament amb la seua vida.

D’aquesta manera, i amb la hisenda que el matrimoni havia acumulat al llarg dels anys, pels esdeveniments personals i per la seua eficaç gestió, el 9 de juny de 1878 funden un Col·legi Asil per a xiquetes òrfenes en memòria de la filla comuna. Per al seu sosteniment, van crear el 4 de maig de 1882 la Fundació Bou. Actualment, aquesta fundació continua la seua tasca assistencial segons els propòsits inicials de la fundació.

A més a més, en aquest panorama del segle XIX trobem a Lorenzo Gómez Sañudo (1823- 1873), qui instituí la Fundació Asilo de San Lorenzo. Era fill de Juan Gómez Ruiz, comerciant de teixits, i de Joaquina Sañudo Pelayo. No es va casar. En contraure una malaltia incurable, va fer testament i deixà el seu patrimoni per a la construcció d’un Asil per a persones majors de 60 anys sense recursos. Tal com indica Cerveró (2011), la construcció de l’Asil no fou fàcil, i el 1874 l’ajuntament autoritzà la construcció de l’edifici que s’inaugurà el 27 d’abril de 1878. El 5 de gener de 1880 els marmessors del testament i

María Rita Gomis. Arxiu Fundació Bou

el director de les Filles de la Caritat signen un conveni per tal d’atendre l’Asil de Pobres i una escola per a xiques amb el nom de “La Milagrosa”. Amb el temps l’Asil es mantingué amb altres benefactors i benefactores i amb les disposicions testamentàries de les persones que, sense ningú que se’n fera càrrec, deixaven les seues pertinences a l’Asil a canvi de tenir-los cura. La tasca del manteniment de l’Asil no ha sigut fàcil al llarg dels anys. Actualment, només funciona la part corresponent a l’escola, i la fundació ajuda a finançar d’altres associacions del poble de caràcter social i assistencial sense ànim de lucre, amb prioritat per les que atenen persones majors.

Agustín Olivert Arlandis (1855-1927) és fill predilecte de Cullera a títol pòstum des del 2019. D’entre els nombrosos càrrecs que va ocupar cal destacar la de director del primer diari de Cullera, El sucronense. El pueblo, diari fundat per Blasco Ibáñez i dirigit aleshores per Félix Azzati anunciava, el 20 d’agost de 1927 amb una esquela i un article, el traspàs en la matinada del dia 19 del mateix mes d’Agustín Olivert Arlandis, comerciant i propietari. L’articulista lloa el seu bon treball al capdavant de les cantines escolars, el qualifica d’home popular en la localitat, «amante del orden, de la paz y de la cultura».

De la mateixa manera, la veïna localitat de Sueca es feia ressò a través de El anunciador comercial del dia 20 d’agost de 1927 de l’esdeveniment que havia trasbalsat la societat cullerana amb la mort d’Agustín Olivert. Així, explica com fou soterrat en el cementeri civil. Presidí el dol el seu germà Lamberto i l’advocat Santiago Renart Albelda amb l’assistència de l’alcalde, el secretari i la corporació municipal de l’Ajuntament, amb les dues bandes de música i moltes persones de tots els estaments socials.

Aquest diari suecà explicita les últimes voluntats del finat. Deixà la seua casa del carrer Cervantes, coneguda en la població com a Casa de Palomes, per a la instal·lació d’un grup escolar o una biblioteca popular. Hui en dia, en aquesta casa es troben unes oficines municipals. A més, donà una suma important de diners a la Cantina Escolar i a l’Hospital Municipal.

Juan Garcés Grau, (1856-1930) metge de professió, era conegut per la seua bonhomia i humanitat tant a Cullera com a altres poblacions de la contornada. No comptem a hores d’ara amb un llegat material, però sí que es pot contar l’exemple que es

troba en l’imaginari local sobre la seua bonhomia i el tracte com a metge. En una època sense sanitat pública, no cobrava les visites a les persones que no podien pagar-les i, a més, ajudava en la compra dels medicaments si era necessari. És també un exemple de filantropia.

El segle XX fou el de la consolidació o extinció d’algunes de les fundacions o llegats dels quals hem parlat. Tanmateix, la nòmina de persones benefactores s’amplia i es creen dues fundacions més de caràcter docent.

La Fundació Ferrer-Carbonell és una fundació fruit de la suma de dos llegats testamentaris en els quals coincidia l’objectiu, la inversió en educació. Aquests dos llegats provenien dels testaments de Vicenta Ferrer Llopis i de Francisco Carbonell Sanz.

Francisco Carbonell Sanz va morir a Cullera el 21 març de 1921. En el seu testament deixava establit que després de la defunció de la seua dona, Josefa Costa Romaguera, totes les rendes i propietats de l’usdefruit es destinaren al sosteniment d’una fundació benèfica particular amb l’objectiu d’escolaritzar xiquets pobres de la localitat. Josefa Costa mor el 25 de gener de 1950 i el germà d’aquesta, Manuel Costa Romaguera, constituí una junta administradora per tal de portar a terme les disposicions testamentàries.

Vicenta Ferrer Llopis va morir el 5 d’octubre de 1933 i deixà constància que tots els seus béns foren destinats a establiments benèfics escolars independents de l’estat, província o municipi de caràcter docent i escoles d’ensenyament per a xiquets pobres de la localitat. El 5 de juny de 1943 es constitueix la fundació.

En el mes d’abril de 1961 un grup de famílies, assabentats de l’existència d’aquestes dues fundacions destinades a l’ensenyament per a xics, s’organitzaren i realitzaren les gestions per tal que es fera possible una escola en la localitat. El 28 de setembre de 1961 es materialitzava la suma dels dos llegats en la fundació benèfica i docent Ferrer-Carbonell, que recull la voluntat dels dos testamentaris. Després de nombrosos entrebancs, el 21 de març de 1980 s’inicien les obres de l’escola Sant Vicent Ferrer, sobre els terrenys coneguts com les eres de Carbonell. El 14 de setembre de 1981, s’inicien les classes a l’escola dirigida pels germans Maristes.

El segle XX fou el de la consolidació o extinció d’algunes de les fundacions o llegats

En la segona meitat del segle XX trobem la dona que potser siga qui més haja influït de manera silenciosa i discreta en l’augment del nivell de formació de les persones amb menys recursos del nostre poble. Parlem de María Colubi Grau, fundadora de la Fundació San Félix en memòria del seu únic fill, Félix Blanch Colubi.

María Colubi Grau nasqué a Cullera i es casà amb el veí de Picanya Félix Blanch Perpignan. Establiren el seu domicili a València, ja que ell era un destacat advocat especialitzat en dret internacional i durant uns anys fou 1r tinent d’alcalde de l’Ajuntament de València. Prompte va perdre el seu marit, i posteriorment, el seu fill a punt de complir els 16 anys. En record d’aquest creà el “Cine Aurora” i, en el seu honor, li dedicà una placa retolada en marbre, que en l’actualitat es troba a l’entrada de l’establiment comercial del carrer rei En Jaume, en l’edifici de l’antic cinema.

Al llarg de la seua vida, mantingué una forta inquietud per ajudar a elevar el nivell cultural i la formació d’aquelles xiques i xics que malgrat tindre aptituds no podien pagar-se els estudis. Així, ja en vida, establí les primeres beques d’estudi. María Colubi Grau morí a Cullera l’any 1969. El 3 de març de 1970 es constituí la “Fundación Patonato San Félix” amb objectiu de constituir i mantindre beques d’estudi en la línia que ella ja havia establit en vida. En els 52 anys que porta aquesta fundació en funcionament, s’estima que hi ha hagut unes 1300 persones becàries, residents a Cullera, que han completat els seus estudis universitaris.

Félix Blanch Colubi

María Colubi Grau, fundadora de la Fundació San Félix

El fil actual

La vida de treball, d’oci i per l’organització de la societat actual el temps ha esdevingut un els majors tresors que podem tindre les persones. D’aquesta manera, cal valorar les persones que el dediquen a ajudar a millorar la vida dels altres i el seu entorn.

En el segle XXI no hi ha nous llegats testamentaris amb els quals constituir grans fundacions per atendre qüestions relatives a l’atenció educativa o assistencial per problemes econòmics. Ara, són altres les necessitats, que no són noves, però sí que han adquirit visibilitat i que se’ls intenta donar resposta.

Dues organitzacions presents en molts pobles, amb un notable grup de persones voluntàries, són Càritas i l’Associació de Lluita contra el Càncer, que realitzen una tasca estimable i sobradament coneguda. Tanmateix, a Cullera, hi ha unes associacions singulars sense ànim de lucre, que obtenen els recursos econòmics per al seu funcionament de les quotes de les persones associades, subvencions públiques i/o d’ajudes d’altres fundacions locals. Aquestes ofereixen a les persones usuàries uns serveis que no poden trobar en cap altre lloc. Per poder funcionar, des dels seus inicis, i en el dia a dia, hi ha al capdavant d’aquestes una sèrie de persones que aporten una part o gran part del seu temps. Aquestes persones, per trobar-se en una situació personal determinada o per ser coneixedores de certes circumstàncies, iniciaren uns projectes que beneficiaren i beneficien moltes famílies amb les quals han compartit o comparteixen circumstàncies.

El 16 de novembre de 1998 es constitueix l’Associació BALADRE, pro discapacitats psíquics de Cullera. Actualment, porten endavant el programa Club d’Oci Baladre amb l’objectiu de promoure activitats de socialització i autonomia personal de les persones usuàries. Aquests objectius es realitzen des d’un doble vessant, per una banda amb la realització de tallers a la seu de l’associació i, per l’altra, amb la participació activa de les persones usuàries en l’agenda social i cultural del poble. D’aquesta manera formen part activa del teixit associatiu de la nostra localitat.

Actualment, Baladre té 178 persones associades, 24 usuàries i 18 usuaris. Al llarg de la història de l’associació hi han estat al capdavant Elisa Salvador Serralta (1998-2008), Rosa Eugenio (2008-1019), i des del 2019 n’està Cristina Moreno.

AFACU és una Associació de familiars malalts d’Alzheimer i altres demències de Cullera. Inicia el seu camí l’any 2008 amb la finalitat d’informar, assessorar i acompanyar les persones afectades i els seus familiars. Se’ls ajuda a afrontar i gestionar els canvis i les noves situacions que comporta l’evolució de la malaltia.

Aquesta associació compta amb l’Aula Respir, que és un servei d’acolliment diürn que complementa l’atenció pròpia de l’entorn familiar, on les persones usuàries des dels inicis de la malaltia, tal com recomanen els experts, poden realitzar teràpies cognitives i rebre atenció terapèutica concreta.

Aquesta associació, que presta un servei especialitzat, compta amb una sèrie de persones voluntàries que, a hores d’ara, atenen 24 persones. Al capdavant d’aquest projecte, que ha comptat sempre amb un equip, han estat Mercè Tormos Escrivá (2008-2017), Juan Giménez Franco (2016-2021) i, actualment se’n fa càrrec des del 2021 María José Corihuela Beltrán.

El 2017 es constitueix l’Associació de Necessitats Especials de Cullera, ANEC, amb l’objectiu de facilitar la inclusió social de les persones amb necessitats i/o diversitat funcional per tal de millorar la seua qualitat de vida. Aquesta associació ofereix teràpies, activitats, campanyes de sensibilització per tal de fomentar la inclusió en la societat cullerana. Aquesta iniciativa la iniciaren Victoria García i Maria Carmen Herrera González. Actualment, compten amb un projecte de voluntariat al qual s’inscriuen aquelles persones que desitgen participar del seu projecte.

Activitats realitzades pel personal d’AFACU.

Per tallar el fil

El llistat de filantropes i filantrops locals, tal volta, el podríem allargar una mica més i, de segur, que les persones que lligen aquest article podran allargar la nòmina en el seu record. Tothom coincidirà a afirmar que Cullera és filantropa i que hi ha hagut persones amb la sensibilitat suficient per a dedicar el seu patrimoni, o el seu temps, a la millora de la qualitat de vida de les persones del seu voltant més pròxim, el poble.

Cal, per tant, reconèixer i agrair el seu gest, generositat i dedicació, tant a elles com a les seues famílies, així com a aquelles persones i institucions que han preservat els projectes, els han donat continuïtat i els han acompanyat.

Aquestes fundacions o testaments, des de les òrfenes fins a les associacions del segle XXI, són, ni més ni menys, que una resposta a una sèrie de necessitats socials. Aquestes han sigut i són necessàries, ja que en intentar donar una solució a un problema o una carència, aquesta ha estat posada de manifest i reconeguda socialment. L’acte altruista d’aquestes persones, en molts casos, ha estat un primer pas per tal que, amb el temps, les institucions públiques, d’una manera o d’altra, se’n facen càrrec, la societat en general normalitzara persones i situacions i, també, siguen un exemple d’altruisme tan necessari ara i sempre.

El fil documental

Arxiu Fundació San Félix.

Arxiu Fundació Ferrer-Carbonell.

Cerveró Sanz, Antonio (2011): «El naixement de la Fundació “Asilo de San Lorenzo”», IX Jornades d’Estudis de Cullera, 27-29 de novembre de 2009, Ajuntament de Cullera.

Cullera Laica (2013): «Cullera: Ruta laica de Cullera», XI Jornades d’Estudis de Cullera, Ajuntament de Cullera, Cullera.

Creus: «Don Agustín Olivert Arlandis» El anunciador comercial, Sueca, 20 d’agost de 1927, núm. 222, Any VI.

«Agustín Olivert Arlandis» El pueblo, València, 20 d’agost de 1927, núm. 12.314, Any XXXV.

Formentín Peñalosa, L. (2011): El linaje Bou. D. Agustín Bou Franco, su figura y obra, Cullera, Ed. Fundación.

Formentín Peñalosa, L. (2019): «Dos grandes patricios Cullerenses: D. Domingo Vilaragut y su hijo D. Agustín Ceferino Bou Franco Vilarragut i Vilarragut» dins XIII Jornades d’Estudis sobre Cullera, celebrades a Cullera el 24-26 de novembre de 2017, Cullera, Ajuntament de Cullera.

Giner Perepérez, F. (1976) La Mare de Déu del Castell de Cullera, Ajuntament de Cullera.

Villafranca Giner, Encarna (1999): Cullera en la mirada de Lambert Olivert, 1999. Benicull del Xúquer, Set i Mig editorial.

Villafranca Giner, Encarna (2001): «Cullera i Lambert Olivert», dins Ballester Broseta i els erudits del segle XIX. Actes de les Jornades Culturals, Edicions Saó, València, 2001.

https://afacu.org/ https://www.aneccullera.org/

Un fil sense fi: Gostineta, la vida d’una xica ben arrelada en el Raval

Juan Antonio Roman

Psigòleg i faller de Raval

Al llarg de la història de la humanitat, cada cert temps, naix una persona que per algun motiu és especial. Molts són els anomenats prodigis, però només d’uns quants recordem els noms i les fites que aconsegueixen. Mozart, Leonardo da Vinci, Picasso són sinònim de mestres en els seus àmbits i patrimoni de la humanitat. La protagonista de la nostra història no és comparable a cap d’ells, però va tindre a bé compartir lloc de naixement amb el fill més il·lustre de la seua localitat, en Josep Alemany i Bolufer, catedràtic de la Universitat Central i acadèmic de les Reial Acadèmies de Llengua i Història.

Així, de la mateixa manera que sorgeixen les grans llegendes gregues, Agustina va nàixer al nord de la població de Cullera, en el barri més humil del poble. Aquest estava habitat per gent de classe treballadora: camperols, collidors, obrers i treballadors del malauradament ja desaparegut escorxador del poble conformaven el seu teixit social. Però, si algun aspecte caracteritzava a aquest barri, era el seu sentit de pertinença i comunitat.

Però, comencem pel principi.

L’antecessora (embaràs i naixement d’una comissió fallera)

Quan els seus pares anunciaren a familiars i veïns l’estat de bona esperança , molts d’ells reaccionaren amb escepticisme. Ningú esperava que després de la tragèdia ocorreguda set anys abans i que encara dolia als futurs pares, aquests decidiren tornar a intentar-ho. L’any 66, la seua primogènita, després d’un primer any i mig de vida molt complicat, havia mort. Ningun dels intents que havien fet per mantindre-la amb vida havien servit per a res. Pegaren mil bacs per tot arreu, tocaren moltes portes, demanaren molts favors, i de ninguna manera havia sigut possible trobar quina era la causa de la malaltia que patia, ni la manera de mantindre amb vida a la pobreta criatura. Així, després de la mort de la menuda, la família es va sumir en una profunda depressió, que el temps pareixia no poder mitigar.

Els cinc anys durs (de 1967 a 1972) però, a poc a poc, la seua situació començà a millorar, i pogueren estalviar uns pocs diners en una vidriola. La situació de bonança econòmica va permetre el nou embaràs per a sorpresa de tot el veïnat.

Una nova vida: El naixement de Gostineta (1973-1978)

Segons anaven passant els mesos, i la data del naixement anava aproximant-se, més il·lusionats es veien els futurs pares, i més afaenats estaven amb els preparatius, triar un nom, trobar una llar adequada per a la futura nounada, fer les compres necessàries perquè no li faltara de res... La llista de tasques a dur a terme era enorme, però meticulosament els futurs pares realitzaren totes i cadascuna d’elles.

Finalment, nou mesos després, l’embaràs va aplegar a bon terme i en el mes de maig de 1972 va nàixer la nostra protagonista. En honor al barri on s’havien instal·lat i que tan bé els havien acollit, els pares decidiren anomenar-la Agustina tal i com havien anomenat a la seua primogènita morta cinc anys abans, però en els primers anys de vida tots la coneixien amb l’apel·latiu familiar de Gostineta. Com a bona ravalera, des del primer moment va demostrar ser aguerrida, valenta i amb un caràcter fort, que sabia endolcir quan volia. La seua vitalitat juntament amb les seues rialles feien que tant als pares com a familiars i veïns els caiguera la bava. Això si, quan tenia fam o demandava que li prestaren atenció, els seus crits s’escoltaven des de l’altra punta del veïnat.

Els primers mesos de vida de la menor, estigueren plens d’alegria i felicitat, la recentment augmentada família vivia en una contínua sobredosi d’oxitocina, però com a les grans

tragèdies de l’antiguitat un fet inesperat estava a punt de trastocar els somnis de la família. Una solsida de terres va sacsejar la població, causant grans danys materials en moltes de les cases del barri. Malauradament, una de les cases més afectades fou la dels pares d’Agustina, deixant-la pràcticament inhabitable. A més, aquesta tragèdia no va aplegar a soles, a aquest primer colp se sumaria la pèrdua del lloc de treball per part del progenitor. Si la vida al barri ja era complicada per a tots els veïns, aquests fets portaren als pares d’Agustina a la indigència i patir vertaderes penúries: fam, fred, falta de sostre es transformaren en la norma per a la família.

Però no hi ha mal que dure cent anys. Els veïns del barri, en vore la lamentable situació familiar, dins de les seues possibilitats, començaren a recolzar-los per tal d’ajudar-los a subsistir. D’aquesta manera, a canvi de xicotetes tasques al camp, els proporcionaven algunes hortalisses, fruites o unes poques pessetes, però sobretot un sostre per a dormir al caliu d’una llar, que encara que no era fixa i depenia de quin veí els llogava, els donava la tranquil·litat de no haver de dormir al ras.

Gostineta va nàixer en el Raval, el barri més humil de Cullera. Escena de la falla infantil

Gastrolluita saludable, de Joan Martí Martínez (Raval, 2016).

Foto Joan Castelló

La xiqueta anava creixent amb bona salut, enfortint-se i desenvolupant un caràcter resilient i un contagiós somriure als llavis que animava a qualsevol que estigués al seu voltant, però si algun tret calia destacar d’ella, era el seu talent innat per a l’art, sobretot per a l’escultura.

Des de ben prompte, i quan encara no era capaç d’articular una frase sencera amb precisió, Gostineta ja tenia l’habilitat de fer menudes escultures de fang amb un mestratge inusual per a algú de tan curta edat. Tothom que la veia modelant es quedava meravellat, per la bellesa i qualitat de les seues escultures, i molts no dubtaven en comparar-les a aquelles que feien els germans Lladró a la seua nau de Tavernes Blanques. Eren tals les mostres d’admiració de la gent, que quan la xiqueta només comptava amb dos anys, els seus pares decidiren portar una de les escultures al xicotet certamen anual del poble. De totes les obres presentades en 1975, el jurat va decidir seleccionar-la com la millor i atorgar-li la menció especial del concurs. En anomenar el nom de l’obra i veure pujar a la xicoteta campiona acompanyada dels seus pares a l’escenari, tots els assistents van quedar bocabadats, estant en boca de tot el poble durant mesos. Ben cert era que havia establit un rècord de precocitat al concurs, convertint-se en la guanyadora més jove de la història d’aquest certamen.

Aquest primer èxit va obnubilar la família. Dins de la població, començaren a anomenar a Gostineta com la xicoteta Miquel Àngel del Raval, i alguns d’ells començaren a aportar petites quantitats de diners per al sosteniment i criança de la menuda, per tal que seguira realitzant les seues creacions. Aquests ingressos inesperats repercutiren a l’economia familiar. D’aquesta manera, pogueren permetre’s llogar una planta baixa al carrer València, que un parell d’anys després passaria a ser el cau de lloguer permanent de la família. Si bé, aquests ingressos també foren una font de problemes per al matrimoni. Mentre el pare era partidari de viure a costa de la xiqueta i el seu mestratge artístic, la mare era partidària de reinvertir part d’aquests diners en la formació i educació de Gostineta. En aquest moment, l’equilibri familiar estava en perill, inclús per moments pareixia que la unió familiar es trencaria més prompte que tard, a l’enrocar-se cadascun dels progenitors en la seua postura.

Afortunadament, amb l’ajuda dels veïns i la mediació del senyor retor del barri, foren capaços d’aplegar a un acord: Els diners familiars es destinarien en parts iguals en mantindre el sosteniment familiar i en proporcionar un tutor artístic a la xiqueta que l’ajudara a evolucionar.

Infància 5-12 anys (anys 1978-1985)

La introducció del tutor va ser tot un encert, ja que a través del joc i plantejant reptes a la xiqueta, va anar ensenyant a Gostineta a fer escultures tant de gran com de xicotet format. Ella es divertia esculpint sense mostrar preocupacions pels premis i reconeixement que tant els pares com els pocs seguidors ansiaven.

Tots els anys presentaven dues escultures al certament local: una de gran format i altra de xicotet format, sense obtindre cap reconeixement. Fins que la sort va canviar en 1979. Quan comptava

La mare era partidària d’invertir en la formació artística i educació de Gostineta. Escena de la Falla Carna-mar a l’imperi Venecià, de Joan Martí Martínez (Raval, 2018)

amb sis anys, va trencar el segon rècord de precocitat. La seua escultura, que representava dos ànecs en ple vol, va ser considerada la millor de la població, omplint d’alegria tant a la família com als seus seguidors.

Un any després, els responsables del museu d’art de la ciutat li atorgaren un reconeixement que cap infant de la Comunitat havia assolit amb tan curta edat, consideraren que una de les seues obres era digna d’estar exposada permanentment al museu local.

A poc a poc, Gostineta guiada pel seu tutor i amb l’educació casolana que li proporcionaven els pares, va anar forjant el seu esperit on el perfeccionisme, l’autoexigència i les ganes de superació constant ja començaven a fer-se palpables al seu caràcter. Però, cada volta era més complicat mantindre a la menuda en els peus a terra. Eren molt coneguts casos de prodigis als quals l’afalagament constat els feia caure en la supèrbia, l’autocomplaença, l’acomodament i finalment feien acabar en l’oblit el talent infantil.

Artísticament, de tant en tant, alguna de les seues obres obtenia un molt bon resultat, omplint a poc a poc les vitrines del seu domicili. El pares, per tal de mantindre-la estimulada, no dubtaren en proporcionar-li noves fonts d’experimentació, així la introduïren en l’escultura floral quan només comptava amb nou anys i la qual no ha deixat de practicar en cap moment. Ben certament, el projecte vital que tenien per a la xiqueta era convertir-la en una vertadera artista del renaixement de l’època moderna.

Adolescència 12-19 anys (anys 1985-1989)

La infància anava quedant arrere. A poc a poc Gostineta va anar submergint-se en aquesta etapa convulsa de canvi de l’adolescència. Finalment, a pesar dels intents dels pares, l’afalagament constant, combinat amb la rebel·lia pròpia de l’edat, les ganes d’experimentació i els èxits infantils foren els detonants perquè Gostineta perdera el nord. Els veïns que sempre havien sigut ben rebuts al domicili per contemplar els seus treballs, ara eren tractats amb insolència i menyspreu. A més, que una de les seues obres menudes fora considerada digna d’exposició permanent al museu local, quan només contava tretze anys, encara va unflar més la seua arrogància.

Però el caràcter relaxat que començava a mostrar, que li impedia consolidar nous èxits, a poc a poc va anar espantant els seus seguidors i xicotets mecenes. Aquells que l’havien encimbellat començaven a donar-li les esquenes. Però no només estava perdent a aquests, també el veïnat que havia estat tan present a la seua infància i els seus inicis artístics començaven a fartarse de la insolència de l’adolescent.

Progressivament la relació amb ells es va anar deteriorantse: de la retirada de la salutació, als xicotets enfrontaments verbals, fins a aplegar un moment on les queixes, amenaces de denúncies i les rinyes es feren habituals. La comunió amb el veïnat estava trencada, ara eren tractats com a forasters en el barri. Des d’eixe moment, quan buscaven ajuda es trobaven les portes tancades.

Va anar forjant el seu esperit perfeccionista. Escena de la falla Estacional, la màgia de la natura, de Joan Martí Martínez (Raval, 2015)

Com a dany col·lateral, l’economia familiar va començar a patir les conseqüències. La venda d’escultures va caure a mínims i conseqüentment els ingressos familiars baixaren considerablement. En poc de temps, les penúries econòmiques tornaren al nucli familiar. Pagar el lloguer es va transformar en un suplici mensual, la inversió en materials era insostenible i, per tal de no tornar a caure en la indigència, la família devia prendre mesures dràstiques. A partir d’aquest moment, l’adolescent se centraria en les escultures de xicotet format menys costoses i amb les quals Agustina havia començat a fer-se un nom.

L’adolescent, mostrant seny, es va mostrar conforme en aquesta decisió, no era menys cert que el pensament familiar era que si aconseguia tornar a la senda de l’èxit i demostrar que seguia sent capaç de meravellar a la gent, reconqueriria l’estima i atenció dels seus antics seguidors i els ingressos tornarien a la família. L’encertat o no d’aquesta estratègia ningú la sabia, només calia deixar passar el temps i veure els resultats.

Artísticament, i en consonància dels seus problemes socials, els anys de l’adolescència foren roïns. Agustina no va poder obtindre cap èxit rellevant. Però a pesar de les penúries, i per tal d’oblidar-se d’aquestes i trobar la inspiració, en aquests anys Agustina va fer les seues primeres aparicions en el teatre.

Tant ella com els seguidors que actuaven s’ho passaven d’allò més bé. Segons ens diu, i encara que no ha sigut una constant durant la resta de la seua vida, li agrada dir que ella és una

En l’adolescència, Gostineta es va centrar en les escultures de xicotet format. Escena de la falla Saps?, de Joan Matí Martínez (Raval, 2015)

actriu de mètode que no interpreta els seus papers, sinó que els personatges que interpreta la posseeixen de la mateixa manera que l’esperit d’Andy Kaufman va posseir a Jim Carrey durant el rodatge de la pel·lícula ¨Man on the moon¨.

Primera joventut 19-25 anys (1989-1997)

Els anys passaven i la família pareixia no tocar fons, els escassos èxits artístics, foren d’ajuda perquè Agustina tornara a ficar els peus a terra. Al canvi d’estratègia artística que a molt curt termini no havia donat resultats, es va sumar un canvi en les seues relacions socials. La jove volia recuperar el suport del barri, demostrant que era una autèntica ravalera amb un gran sentit de comunitat. D’aquesta manera, no va dubtar de fer partícips als veïns del barri en el seu art, col·laborar amb ells i mostrar-se propera i càlida en la gent que l’envoltava.

La gent tornava a ser benvinguda al seu xicotet taller. Ella no dubtava en perdre temps en explicar les seues idees a tot aquell que acudia. I no només això, també va mostrar la seua vena més altruista quan gratuïtament va restaurar els sants del barri. A poc a poc, la gent va tornar a confiar en ella i tindre-la en gran estima.

Artísticament, els primers anys de la seua joventut es caracteritzaren per l’estancament. Les seues escultures s’havien quedat antiquades, ella no era capaç de comprendre les noves corrents artístiques que resultaven premiades any rere any. Per tal de canviar aquesta situació, a l’edat de vint-i-un anys, va decidir unir el seu camí amb el d’un jove suecà que començava a destacar al món escultòric amb una gran habilitat amb els pinzells, En Joan Martí.

En aquell moment, Agustina no sabia ni la importància ni la influència que aquesta associació anava a tindre a la seua vida artística i professional. A dia d’ara, a qualsevol que li pregunte, ella no dubta a dir que Joan va ser la persona que més la va marcar artísticament i de la mà de qui més guardons ha aconseguit obtindre.

Aquesta associació artística no va tardar a donar fruits. Només dos anys després de la seua unió, aconseguiren obtindre el seu primer guardó en les escultures de xicotet format, però no només això, amb l’ajuda d’altres professionals també va aconseguir obtindre el guardó a la millor escultura gran.

Aquest fet va ser una fita històrica per a ella, assolint un dels seus somnis des que va començar a participar en certàmens escultòrics i que tant havia perseguit durant tota la seua vida. Agustina tornava a estar al cim i la llum mediàtica es va tornar a ficar sobre ella, recuperant seguidors i mecenes. A més, un grup de dones del barri, fa formar l’associació d’amigues d’Agustina

per tal d’ajudar-la a enlluernar les escultures i mostrar-li el seu suport de manera més organitzada.

Adult jove 25-35 anys (1997-2008)

Com qui no vol la cosa, i de manera natural, la nostra protagonista va complir el quart de segle de vida. Començava a deixar la joventut i transformar-se en una persona adulta. La seua associació amb Joan no parava de donar resultats, i els reconeixements aplegaren un darrere de l’altre. En aquest moment, les escultures de xicotet format eren un referent, la gent no dubtava en traslladar-se a la localitat per tal de veure en què es meravellava l’exitós tàndem. Cada any superava l’anterior i aconseguien nous rècords, inscrivint en fulles d’or i llorer el seu nom dins de la història local.

A més, Agustina seguia divertint-se realitzant escultures florals i actuant en divertides obres de teatre que l’ajudaven a mantindre’s creativa. No obstant això, Agustina tenia clavada al cap ser una autèntica artista renaixentista tal com els seus pares havien planejat per a ella.

Quan comptava amb vint-i-huit anys, un dels seus seguidors amant de la literatura, li va plantejar la possibilitat d’escriure un

Amb 21 anys, Agustina va guanyar el primer premi en escultures grans i en escultures infantils. Figura de la falla El jardí del desig, de José Lafarga (Raval, 2010).

xicotet llibre anual on ella desenvolupara les seues inquietuds artístiques i explicara el significat de la seua obra. Aquesta idea no va ser només ben acollida per ella, sinó que la va entusiasmar.

Des d’aquest moment i fins al dia de hui, Agustina no ha faltat ningun any a la seua cita literària anual. A les acaballes del segle XX, des de l’àmbit local es va començar a organitzar un xicotet concurs literari que, com no podia ser d’altra manera, la nostra protagonista va agarrar com un repte i va ser la seua gran valedora.

Cal assenyalar que també va obtindre èxit a aquest concurs amb molta superioritat i encara que als últims anys altres creadors del poble han tractat d’erigir-se com els grans pioners de la cultura escrita local, qui té memòria no dubta en reconéixer a Agustina com la gran referent de les lletres artístiques locals i qui va fer una aposta decidida per ella.

Artísticament, vivia un somni. No hi havia repte per difícil que fora que no assolira: ser la primera persona a guanyar ambdós guardons el mateix any en més d’una ocasió, guanyar en diversos anys continuats..., tots els aconseguia excepte un. No aconseguir guanyar amb regularitat en les escultures de gran format la martiritzava. Encara que ficava tots els seus esforços, no aconseguia aquest repte, minvant a poc a poc la seua autoestima. A més, la frustració que li provocava aquest fet a poc a poc li va menjar la moral, afectant també la seua creativitat.

Artísticament, no hi havia repte per difícil que fora que no assolira. Figura del coronament de la falla Este ajuntament medieval ha desfet tot l’entramat, de Toni Pérez Mena (Raval, 2015)

Els pensaments intrusius eren una constant, realment va aplegar a creure que no era ten bona esculpint en gran format Per més que ho intentava no aconseguia l’excel·lència que buscava, i les crítiques dels seus propis seguidors començaren a aplegar.

Si ara li preguntes, et dirà que anomena aquesta etapa com la seua primera crisi existencial adulta. La coneguda com a primera crisi dels trenta havia començat. Ella es definia com a escultora i com a tal volia mostrar un domini insultant en aquesta art, però els resultats no estaven del seu costat.

I si no era tan bona com creia? I si resultava que no era l’escultora definitiva? Qui era ella realment? Totes aquestes preguntes ens conta que rondaven cada dia pel seu cap.

De tant en tant aconseguia un èxit fabulós com l’any 2004, o els èxits en l’escultura de xicotet format que no deixaven d’aplegar però el seu ànim depressiu no la deixava gaudir dels resultats. El zenit d’aquesta situació va ocórrer quan contava en trentacinc anys, una de les seues escultures de gran format va caure, per sort sense causar danys materials. Podria haver fet com uns anys després faria Ripollés: dir que l’escultura li havia dit que

no la toqués i que la deixava tal com estava, però eixe no era l’esperit d’Agustina, amb ajuda de seguidors, amics, i veïns va realçar l’escultura i donar-li la dignitat que reflectia l’esperit de comunitat del barri.

Però no tot foren males notícies en aquests anys, amb els estalvis que havia aconseguit en els últims anys finalment va comprar la llar familiar del carrer València, aquest fet els proporcionava, per fi, estabilitat als seus pares que ja contaven en una edat prou avançada. A més, amb l’ajuda d’alguns dels seus seguidors procediren a la reforma de la casa, adaptant-la a les noves necessitats familiars.

Adult 35-50 anys (2009-2023)

El suport rebut durant la reconstrucció de l’escultura, fou un impuls momentani per a continuar i mantenir els seus projectes, però la crisi creativa continuava. Agustina no era capaç de recuperar la inspiració. Era tal la desesperança i frustració que sentia que va pensar fins a canviar de professió.

L’art que tant li havia donat al llarg de la seua vida, ara era un martiri. És més, es pot afirmar que ja no gaudia en el que feia,

A poc a poc es va retrobar amb ella mateixa. Figura del coronament de la falla Oh la la, c’est magnifique!, de Toni Pérez Mena (Raval, 2022).

sent més una font de preocupacions i maldecaps que de satisfaccions. Hui en dia, ella conta que el seu perfeccionisme innat, la baixa tolerància a les crítiques juntament amb la pressió que sentia per innovar i satisfer els seus seguidors, a poc a poc va anar minvant el seu esperit. Així irremeiablement es va sumir en la seua segona crisi existencial. Ni estava còmoda esculpint ni trobava nous reptes que la motivaren.

Per tal que aquesta situació no acabara en ella, Agustina va decidir demanar ajuda professional, o ella acabava en els seus problemes psicològics o aquests acabarien en ella. A poc a poc, l’ajuda psicològica va anar tenint efecte, progressivament es va retrobar amb ella mateixa, gaudint de nou de la seua faena i a més augmentant la seua base de seguidors.

Es pot dir, sense por a enganyar-mos que amb quaranta-u anys aquesta prolongada crisi, que alguns sospiten va ser una depressió, es podia donar per tancada. La dona rècord tornava a estar en forma, els grans èxits tornaren a aplegar (bons resultats no va deixar d’obtindre en cap moment) i fites que ningú creia possibles foren assolides i l’admiració de tothom torna a ser descomunal.

No obstant això, la relació amb el seu soci artístic a les escultures de xicotet format pareixia esgotada. La unió que durant tants anys havia sigut beneficiosa per als dos s’havia desgastat. Havien sigut com un matrimoni molt ben avingut, però després de vint-i-set anys la passió entre els dos s’havia acabat. D’aquesta manera, ningú dels dos podia traure res més de profit en l’àmbit artístic de l’altre i a l’any dos mil dènou decidiren finalitzar la seua associació amistosament.

A partir d’aquell moment, Agustina es va dedicar en buscar un nou col·laborador més jove, amb aire fresc i ganes d’ajudar-la a modernitzar les seues línies escultòriques, mentre de reüll començava a pensar com preparar les seues noces d’or personals.

Mentre estava en aquest indret, i en un dels seus millors moments professionals, a poques dates per a participar en un nou concurs local, un maleït virus vingut de la Xina va aplegar a terres valencianes. Amb molt de seny i per tal de parar aquesta terrible pandèmia, les autoritats decretaren la quarantena domiciliària.

Tant per a Agustina com per als seus seguidors, aquest fet va suposar un fort impacte, de la incredulitat inicial passaren a la resignació i d’aquesta a tractar de mantindre la comunió que havien mantingut durant els anys anteriors. Així, aprofitant els avanços tecnològics, Agustina i els seus seguidors mantingueren el contacte de l’única manera possible. És a dir, mitjançant mitjans virtuals.

En aquestes dates, mentres cadascú estava tancat al seu domicili no dubtaren en plantejar concursos virtuals, vídeo-tlefonades o xerrades per a sentir-se al costat dels seus seguidors i notar la seua proximitat des de la distància.

Una volta superat el confinament, els seus seguidors intentaren que aquell any es poguera gaudir del concurs d’escultures en dates atípiques, negant-se la resta de seguidors d’altres escultors locals. A aquest segon colp de la COVID-19, no va esglaiar a Agustina, ni la va paralitzar. L’absència de treball al taller, la feu canviar el focus, centrant-se en cos i ànima en la literatura. Així, va presentar les seues obres a diferents concursos locals i regionals, animà els seus seguidors a participar amb xicotets relats i el lligam amb ells es va enfortir.

Amb les ganes més enceses que mai, va aplegar el tercer colp de la COVID-19, per segon any consecutiu el certament d’escultura va ser suspés. Aquesta volta, Agustina ja comptava amb l’experiència de l’any anterior i encara va millorar la manera de mantindre el contacte amb la seua gent. Un any més, la seua via d’escapament va ser la literatura i no pot dir que li anés malament, puix durant aquests dos anys va obtindre molt bons resultats als certàmens literaris. Foto GR 8

Però, com bé deia el lema de la falla municipal de València de l’any 2020, ¨açò també passarਠi la pandèmia també va passar. El temps pandèmic la va fer reflexionar, i s’adonà que sense l’ajuda dels veïns del barri no hauria aplegat a la cinquantena sent qui és i aplegant on ha aplegat. Era el moment d’agrair al barri tota l’estima i apreci que li havien demostrat al llarg de la seua vida. De manera altruista i oberta a tothom, va sufragar diverses activitats que donaren vida al barri. Entre aquestes cal destacar la celebració d’una matinal motera on els amants del motor del barri pogueren gaudir d’un matí dedicat a les motos i vore les meravelloses motos aplegades de tot arreu. A més, també va finançar un concurs de xarangues i diverses activitats lúdic-festives que portaren la festa i la música al barri o una xicoteta fira del llibre en la nostra llengua, per tal d’apropar encara més la cultura al barri, qualsevol idea era bona per tal de reforçar la identitat i retornar a la comunitat part de tot el que ells li havien proporcionat al llarg dels anys.

Artísticament, en l’últim dígit dels seus anys quaranta va reprendre els èxits que la pandèmia havia paralitzat. Podem dir, que va retornar per la porta gran, tallant les dues orelles i la cua com dirien els taurins. Les seues propostes per al certamen local s’emportaren tots els guardons possibles, i el museu local va adquirir dues noves obres per al seu fons museístic. Els seus seguidors estaven exultants, ella es trobava desvanida, puix res més podia demanar, aquesta era la millor manera de preparar-se per al seu cinquanta aniversari.

Maduresa 50 anys (2023)

Què més podem dir d’ella? Ara ella diu que es troba en el millor moment de la seua vida, ha assolit la plenitud, i el seu bon fer li

ha portat una vida plena de reconeixements tant pel seu bon fer com per la seua trajectòria artística, així com més seguidors que mai ha tingut. Aquests s’estan encarregant de mimar-la i preparar tota una variada quantitat d’actes per tal de mostrar el seu apreci i celebrar la seua vida. A ella, en aquests moments, li agrada parafrasejar a Joan Manuel Serrat i dir que fa vint-i-cinc anys que diu que té vint-i-cinc anys i que hi ha Agustina per a una bona estona.

Continuarà...

I vostés es preguntaran: què té d’especial aquesta història? Aquesta és la nostra història i tots els que han format, formem i formaran part de la comissió són partícips de la vida d’Agustina. Si fem la mirada enrere, hem de donar les gràcies a aquell grup de veïns del barri que tingueren un somni i que ara nosaltres som responsables de dur endavant. Feliç aniversari a tots! Visca la falla Raval!

Un maleït virus va aplegar a terres valencianes. Figura del coronament de la falla Dimonis de la vida, de Pascual Roda Ferrando ‘Paski’ (Raval, 1999).

Fils d’una història familiar: El magatzem d’Emilio Cabanilles

Paula Piris Cabanilles

Arquitecta i dissenyadora

El magatzem de taronges del meu iaio Emilio Cabanilles va ser probablement, un dels llocs on vaig passar més temps en la meua infància. Cada dia ma mare em recollia del col·legi i em portava allí fins que acabaven de treballar. No se m’escapava cap racó d’aquest lloc, a excepció de l’amagatall dels regals de nadal, que vaig saber més tard.

Coneixia els treballadors i treballadores, moltes vegades eixia del despatx a tafanejar i sempre aprenia una cosa nova amb ells, eren molt afectuosos amb mi, i és que per allí van passar diferents generacions de moltes famílies, per la qual cosa era habitual envoltar-nos de mares, pares, germans o cosins. És per això, que es considerava una gran família. A vegades em trobe amb alguns d’ells i no els recorde perquè era una xiqueta, però ells solen reconéixer-me i m’ho diuen, això demostra l’afecte que tenen a la meua família i els ho agraïsc amb tota l’ànima.

El meu treball assignat allí consistia cada setmana a comptar la recaptació de la cafetera, i amb això em guanyava una paga de 5 euros, els mateixos que guanyava Danielet, al qual tots conegueu i que tan feliços ens va fer a tots.

Vaig créixer amb ell i era capaç d’entendre totes les seues paraules, encara que per a la resta no era gens fàcil. Jugàvem junts al ‘Veig veig, què veus’, i amb la consonant que se li passar pel cap, jo tenia que endevinar que la solució era “Dani és l’alcalde de Cullera” o “Dani cantarà la ‘Pluja de les estreles”. Estava enamorat d’Elisa, la companya ma mare en l’oficina. Però Danielet ens va donar moments molt divertits en el magatzem, i cada any en Nadal li agradava disfressar-se de Pare Noel i cantar per a tots els treballadors, que també l’adoraven.

Però ja n’hi ha prou de parlar de les meues vivències en el magatzem, i és que jo vull parlar d’ell, del meu iaio. La persona més bona que he conegut i l’espill sobre el qual ens hem mirat tota la meua família. Els seus valors, la seua generositat, el seu esperit lluitador i la seua constància com treballador, li va fer arribar al cor de molta gent.

Sense anar més lluny, i per a facilitar la vida dels treballadors del magatzem, va construir un grup d’habitatges als voltants de la nau per a vendre-les als treballadors a un preu inferior al de cost. Aquesta idea la va amprar del meu besavi, el seu sogre, ja que a França era una pràctica habitual de les empreses del sector. Sent encara jove va perdre la seua única germana, malalta de càncer, i va voler recordar-la sempre posant el seu nom al carrer per on tota la gent es dirigia per a treballar i que, en definitiva, va ser l’adreça de l’empresa tarongera.

Una cosa curiosa del meu iaio és que adoptava als gossos que es trobava sense amo pels camins dels horts, encara que la meua iaia detestava els animals, i els convertia en els reis de la casa. Aquesta és una de les coses que he heretat jo, el seu amor pels animals. De fet, al meu gat Coco el vam recollir del magatzem

Una altra de les coses que li agradava al meu iaio era col·laborar amb els diferents grups i associacions de Cullera, era faller d’honor perpetu de la falla del Raval i de la de Sant Antoni, els seus dos barris i a les quals tenia un immens afecte.

acabat de nàixer, amagat darrere d’unes caixes i encara segueix amb nosaltres.

Emilio Cabanilles amb Francisca Sapiña, encarregada del magatzem. Arxiu Piris-Cabanilles

Escric aquest article en el dotzé aniversari de la seua mort, el 28 de novembre, i done les gràcies per continuar recordant la seua veu, el seu riure, la seua olor de pipa i les cosquerelles que em feien encongir.

M’encantaria dir-li a papi (iaio, en francés i com jo el cridava), que el magatzem que ell va dur endavant tota la seua vida i amb el que va donar treball a molta gent, ara es transformarà en un edifici amb nou usos, com centre social, i continuarà ajudant a la gent. No pot haver un millor llegat que aquest, veritat? Estic segura que forma part del teu destí.

Amb aquest article vull retre un homenatge al meu iaio Emilio i a la meua família, i també enviar una salutació a cadascuna de les persones que van treballar en el magatzem, perquè van formar part de la nostra història i de la vostra, la història del barri del Raval.

Dones treballant en el magatzem de taronges de Cabanilles. Arxiu Piris-Cabanilles

Emilio Cabanilles amb la seua esposa, Antoinette Vercher, la seua germana monja, les tres filles i un nebot. Arxiu Piris-Cabanilles

Els fils que ens arrelen a Cullera des de fa 50 anys1

Esther Vela Gormaz

Si no haguera sigut per la mala salut de ma iaia, jo no hauria arribat mai a Cullera. Els metges li van recomanar canviar de clima. En 1950, quan mon pare era encara un adolescent, tota la família es va traslladar a viure a València i allí mon pare va conéixer ma mare. Va ser en una ocasió en què ella va anar a visitar el seu cosí, qui era el millor amic de mon pare. Així els fils del destí els van unir per a sempre. Encara que es casaren a la seua Saragossa natal, la parella es va instal·lar a València, on el meu germà major va nàixer i on amb molta probabilitat jo mateixa vaig ser concebuda.

L’Americana. Fallera de Raval

En 1973 es va fundar la falla del Raval de Sant Agustí. També va ser eixe mateix any quan els meus pares van comprar el seu primer apartament a Cullera, és a dir, quan jo vaig xafar aquest poble per primera vegada a l’edat de huit anys. Tots els estius de la meua infància i adolescència van transcórrer a la seua platja, al costat de molta gent i molt de soroll. El meu germà xicotet va fer la primera comunió ací, perquè Cullera era el nostre poble, i mon pare va dedicar-li un poema, publicat al periòdic L’Expressió n.124, en octubre de 2001, que comença així:

“ Cullera tiene prestigio su brillo no palidece, es preciosa y lo parece, proclamo desde el principio.”

A pesar del seu afecte per aquesta terreta, ací la Parca va tallar el fil vital de mon pare i és per això que per molts anys no vaig voler tornar al lloc d’on se l’havia emportat. Fins que em vaig casar. Va ser el meu marit, l’Americà, qui em va fer tornar anys després, encara que esta vegada no amb fils sinó amb cordes que em van amarrar molt bé: ens vam casar ací! A més a més, ens vam comprar una caseta al costat del far de Cullera. Vam tornar per a quedar-nos-hi.

Tots els qui venen a Cullera pensen que el millor d’ací són les seues platges. A més molts creuen que el millor és la seua gastronomia (aaah, eixa paella de Cullera…), o el seu castell, o la muntanya, o el far, o el riu… Bé, vaig a filar més prim: el millor de Cullera són la seua gent, senzilla, oberta, amable, que el rep

amb els braços oberts. Amb els braços oberts del cor. Nosaltres érem forasters i damunt estrangers, res més que dos fils solts buscant formar part de l’entramat del poble. Anhelàvem entreteixir-nos, ser un tros d’aquesta tela cullerenca, aleshores vam triar enfilar-nos en un dels seus entramats més representatius: les falles.

No calgué moure molts fils per tal que la falla Raval de Sant Agustí ens rebera amb alegria. Ens va acollir amb tanta estima i amabilitat, que immediatament ens hem sentit part de la gran família ravalera. Ens han envoltat d’una tela d’aranya de la qual no ens podríem desagafar encara que ho intentàrem. No com el teixit dels llençols més fins i delicats, eixos de 700 fils que venen a les botigues més cares. No, així no. Amb les entreteles del cor, on els fils són venes que s’entrellacen amb sang. Són la nostra nova família, però no la que et toca per atzar, sinó eixa que tries.

Enguany a la falla celebrem 50 anys de sentiment, però per a mi, a més, representen els 50 anys que duc sentint Cullera al meu cor. He tancat el meu cercle tornant al lloc que m’ha vist créixer, aquest poble que és part de la meua vida i aquesta falla que ara està a la meua ànima. Aquests 50 anys solament marquen el començament del futur, el demà que comença hui. Ara el meu home i jo, els Americans, som part d’eixa tela, encara que cal aclarir que quan dic tela vull dir feltre, un teixit en què els fils estan tan entremesclats, embrollats els uns amb els altres, que és impossible ja, separar-los.

Tots els estius de la meua infància van transcórrer a Cullera

En 1973 vaig, amb huit anys, vaig xafar Cullera per primera vegada

Comerços i botigues: el fil econòmic del Raval des de fa 50 anys

Rubén Colubi Osa

Faller de Raval

Els comerços que hi ha hagut al barri del raval, xicotetes empreses familiars que durant tants anys han servit al nostre volgut barri, són part de la història del nostre barri. Empreses formades per persones emprenedores, valentes i amb molta força de voluntat i que, d’alguna manera han deixat marca al Raval.

I és que el comerç tradicional ha sigut el motor econòmic del barri durant molt de temps. En la majoria dels casos, aquestes botigues (com se les coneix col·loquialment) han sigut empreses familiars que han generat ocupació local i han contribuït modestament a millorar l’economia del barri.

Això no obstant i des de fa ja algunes dècades, la seua progressiva desaparició és una tendència preocupant. Les campanyes per a promocionar el comerç de proximitat han deixat palés la necessitat de mantindre aquests negocis, que donen vida al barri i en el que venedor és una persona coneguda que sap els gustos i les necessitats dels seus veïns.

En aquest article repassarem els comerços que hi ha hagut al barri del Raval des de fa 50 anys fins hui en dia. Alguns d’ells han desaparegut i altres han experimentat grans canvis per a adaptar-se a les necessitats del segle XXI. Que l’esforç, la sang, suor i llàgrimes derramades per aquests valents emprenedors no es quede en l’oblit.

Aquesta llista segueix un ordre de prevalença del carrer més comercial del barri del Raval. Començarem des del principi del Carrer València fins al Carrer Russafa, després passarem pels carrerons de baixada del carrer València i després recorrerem la part alta de barri. D’aquesta manera, el lector podrà fer-se una imatge visual de cada negoci i la seua localització.

No s’especifica els anys en actius dels negocis, ja que en alguns casos alguns han sigut efímers o bé un mateix local ha allotjat diversos negocis durant els últims 50 anys.

Comencem aquest recorregut al principi del carrer principal del nostre barri: El carrer València. Centre neuràlgic i un dels carrers més importants de tot el poble de Cullera, i on també plantem, en la seua part final, els nostres monuments fallers.

Carrer València:

• València, 2: La botiga d’Arturet, una xicoteta botiga d’ultramarins; cantonera entre el Carrer València i el Carrer del Retir. Anys després passà a ser una assessoria i corredoria d’assegurances.

• València, 1: Bar la Torre, al primer baix de l’edifici que duu el mateix nom.

• València, 3: Fonda la Torre, també situada al segon baix d’aquest edifici.

• València, 8: Antiga Fruiteria Palau, que després passà a ser una botiga de bicicletes «Catalí Bikes».

• València, 9: Al baix d’aquesta casa d’estil modernista es trobava el magatzem de Roca per a la venda a l’engròs, que després passaria a ser magatzem de Casa Hoyo.

• València, 10: Forn de García. Aquest forn va estar durant uns quants anys prestant servici i uns anys després els descendents de l’amo van obrir un altre forn al mateix carrer València, però uns números més avant, aquest forn també fou regentat un temps la família Moreno Patón.

• València, 12: Farmàcia de Borja. La farmàcia més antiga del barri que, actualment segueix oberta al públic amb el nom de Farmàcia Plaza.

• València, 14: Antigament «Casa el Sariero», on es venia tota classe de cordells i cordes i materials d’aquest tipus, puntualment, la propietària venia pomes i altres fruites. En l’actualitat és el despatx de pa Palero.

• València 16, Peluqueria de Jorge Martín, regentada antigament per sa mare Rosita.

• València, 20: Mari Zahonero, una verduleria i fruiteria gran i amb molta varietat.

• València, 13: Toldos Belmonte, tenda de reparació d’entapissats i tendals, continua oberta en l’actualitat.

• València 15: Antigament estigué diferents comerços, com per exemple «el Palacio del Punto» que després canvià d’ubicació, també en aquest lloc hi hagué una botiga de xiquets i una botiga de bicicletes, entre d’altres. Més recentment s’instal·là « La petita llibreria», on durant uns anys David Vidal, gran col·laborador de la Falla Raval va ser propietari, com el nom indica d’una petita llibreria al Carrer València. Llibreria amb gran varietat bibliogràfica i amb esdeveniments de lectura i escriptura; i últimament una sala de Gimnàs.

• València, 22: Carnisseria Tere, que actualment segueix oberta al públic a càrrec dels germans Pedro i Luis.

Bar Chelo. Foto Joan Castelló

• València 26: Aquest local té molta història quant a negocis es refereix, ja que antigament era la tenda del “Panyero”, una botiga de roba de prou de renom a la seua època. Després passà a ser una botiga de teles i cortines que regentà Pep Garrigós, més tard passà a ser el Forn d’Amor, obert pels descendents del forn de García situat al número 10 d’aquest carrer i en l’actualitat és el forn La Delícia.

• València, 28: Drogueria «València»

• València, 30: la verduleria de Maria la Corberana, on es venien fruites, verdures i ultramarins, després la seua filla Rosa Mari regentà allí mateix una papereria amb venda de revistes. El forn d’amor també estigué allí una temporadeta.

• València, 31: Botiga de bicis, regentada per Blas el bicicliste.

• València, 32: Un estanc dels pares de Cipriano, on es venien també cupons de l’O.N.C.E.

• València, 40: L’antic bar de Jesualdo, el qual continua obert amb diferents propietaris.

• València: 42: Bar Chelo. Un dels bars, si no el bar més popular de Cullera. Un bar amb moltíssima història, des que fa moltíssims anys va ser obert per Chelo, d’ahí el seu nom, després Conxín, germana de Chelo el regentà durant molts anys, més tard passà la regència als nebots i actuals propietaris Juanjo i Dani. Actualment, està regentat per Dionís, el local continua sent una llegenda del poble, i té fins i tot un pasdoble propi.

• València, 42b: El bar Marcial, actualment el bar de Fructu. Pizzeria i restaurant amb un gran menjador i una cuina excel·lent, també fou en una època Banc, Caixa d’estalvis de València.

• València, entre el bar Chelo i el Bar Marcial, a la mateixa serà es troba la caseta de cupons de l’O.N.C.E de Roberto el Canari, «el coixet».

• València, 46a: Antic Videoclub Tony´s que passà després a un dels primers “Todo a Cien” del Raval: Hogar Devis.

• València, 46b: Cristalleria Sapiña, cristalleria de tota la vida regentada per la família Sapiña.

• València, sense número: A la mateixa porta de l’església de la Sang de Crist es trobava un dels primers sortidors de gasolina que tenia per nom “Gasolinera Paco”.

• València, 48: La paradeta d’Antoniet.

• València 50: L’antiga guarderia d’Encarna «La Gamba»

• València, 52: Antic emplaçament de Pintamar botiga de subministrament de pintura i decoracions en general, més tard s’instal·là la Floristeria Kentia i posteriorment la Floristeria Mimosa, la qual es troba actualment al número 102.

• València, 37: Encara que tot aquest bloc forma part tant de

l’església que és com es coneix el “convent”, a aquest número en particular està situada l’escola d’adults de Cullera, la qual encara està en actiu, antigament als baixos es trobava situat el «Bar dels Pensionistes».

• València, 84: «Novedades Cullera», tenda de roba regentada per Andrés.

• València, 86: «El titero», carnisseria especialitzada en carn d’aus (Pollastre, titos, etc.).

• València, 43: Antiga botiga de pinsos i llegums.

• València, 47: Antiga perruqueria.

• València, 90: La drogueria de Pura la Cubana.

• València, 92: Antigament estanc i anys després passà a ser el Ciber Raval, locutori i cibercafé.

• València, 98: Bar Palomares, regentat per la família de la nostra fallera Tere Palomares. Bar molt popular a la seua època. Actualment és l’Assessoria Martín.

• València, 57: Bicis El Mero, tenda d’accessoris i reparació de bicicletes. Al costat tenia la botiga de Paquita “La Coixeta” la qual venia verdures i la seua filla venia cupons de l’ONCE al mateix local.

• València, 102: L’antic forn de Signes, el qual es va convertir en finca d’habitatges i garatges i a l’actual emplaçament de la Floristeria Mimosa al seu baix. Aquesta finca és encara coneguda com la finca de Signes.

• València, 61: Antigament barberia d’homes, anys després es va convertir en farmàcia «la Farmàcia del Raval» i en l’actualitat és la Perruqueria de Conxín i Inma.

Forn i pastisseria La Delícia (antiga tenda del Panyero). Foto Joan Castelló

• València, 108: Tenda d’Albero, venda de begudes alcohòliques, tan embotellades com al pes.

• València, 110: Altre local amb molta història. Primer va ser la botiga de Cándido, ultramarins, després va ser la tenda de les Monravaletes, una botiga de roba i per últim l’estanc de Paco, actualment regentat per la seua filla Pepi.

• València, 112: Pescateria Marcos.

• València, 63: Bar de Rosita i Enrique, en el qual feien llimonades, orxata i aigua llimó.

• València, 67: L’antic forn de Mariló, després es va reformar com a la Carnisseria Rosa Mari, regentada per Sele i Rosa Mari (Els meus pares) i en la que jo he treballat també. Tancada a finals de l’any 2020 per jubilació de mon pare, en un baix d’aquest edifici al costat de la carnisseria, també hi hagué una perruqueria «Perruqueria Paquito».

• València, 116: Mandonguilles Pepita, despatx de pa i venda de mandonguilles d’abadejo casolanes. Continua en actiu i amb molta popularitat.

• València,118: Farmàcia de Paco Albanell, antigament «Recreatius Raval»

• València, 120: L’antiga Carnisseria de L’Olier. Anys després aquest local va ser usat pels meus pares com a la primera Carnisseria Rosa Mari, fins al trasllat definitiu just enfront, al número 67 a l’any 2003. Després es montà en aquest lloc una fruiteria, «Fruiteria Inma».

• València, 73: Antic Bar d’Orengo, després passà a anomenarse Bar de Tots i actualment Bar Pensat i Fet. Aquest canvi de nom es va produir quan Vicent i Angelines passaren a regentar

aquest bar. Durant anys posteriors ha sigut regentat per diverses persones diferents i actualment el regenta “Malaque”, i del qual podem indicar que fa poc guanyà el distintiu “Cacau d’or” com a un dels bars de la Comunitat Valenciana en el que fan millors esmorzars.

• València, 77: Bar Genaro. Xicotet bar de dues altures, també fou el Bar la Clesa.

• València, 122: Bar la Taronja. Antigament conegut com a Ca so German, i més tard Bar Vallés. Es pot destacar que justament dalt d’aquest bar estava la Perruqueria d’Adela.

• València, 124: Botiga d’ultramarins de la “Crestina” en la qual hi havia gran varietat de salaons i altres productes alimentaris, després passà a ser regentat per Peralta i després va ser una tenda d’òptica, la qual era regentada pels actuals propietaris de Siveo. Anys després va passar a ser un Cibercafé per a acabar sent la Pizzeria Astèrix.

• València, 79: La Barberia de René que estava al costat del número 81, també barberia, primerament regentada per Pedro i després pel fill Fernando.

• València, 81: Trobem al local cantoner la Barberia de Narbona.

• València, 126: La verduleria de Carmen la Boles.

• València, 128: La Botiga de Pla, ultramarins. Després aquesta tenda, passà a ser regentada pels Sorolles per a acabar sent adquirida per Mari Tere, sent l’actual Comestibles Mari Tere, ultramarins i xarcuteria. Regentada per Mari Tere i Patrícia.

• València, 85: Botiga de “La Roja”, Ultramarins.

• València, 87: Carnisseria de Rosalía.

Comestibles Mari Tere. Foto Joan Castelló

• València, 132: Antigament era una carnisseria especialitzada en carn de cavall, després passà a ser la verduleria de Paquita, actualment regentada per Lolín i Pili.

• València, 134: Reparació i venda de bicicletes de Ximo “El Mosquit”.

• València, 136: Perruqueria de Silvia.

• València, 138: Carnisseria de Marieta i Rafel.

• València, 140: Supermercat de Valentí i Enrique, posteriorment fou la Botiga de Pepe Cerveró, botiga d’ultramarins, conserves i fiambres selectes, aquest punt fou durant molts anys referent per als fallers del Raval atès que el seu propietari fou durant molts anys el President de la Comissió.

• València, 150: Perruqueria de Conxín, després es traslladaria al número 61 d’aquest mateix carrer.

• València, 97: Aquest local estava partit en dos, a una part hi estava la Polleria de Vicenta Agud i a l’altra una Barberia de Manuel Sellés.

• València, 152: Pescateria de Tere Marí, la qual passaria després a ser regentada per Amparo Gonzalo.

• València, 99: Forn Valldecabres, en actiu en l’actualitat.

• València, 103: L’antiga Fàbrica de gel, i al costat d’eixe mateix local la botiga de la so Teresa la Molinera, en la qual es venien verdures i arròs i sucre al pes.

• València, 156: La Botiga dels Tòfols on es venien comestibles, segó i pinsos per als animals.

• València, 158: Sucreria Rosita.

• València, 160: Bar Manolo, el qual va ser regentat durant uns anys pel nostre faller Jose Luis Valiente.

• València, 162: Bar Aitor, en funcionament i que també fou regentat durant una temporada pel faller Jose Luis Valiente. Amb anterioritat era la polleria de Pepita.

• València, 105: Antigament la Perruqueria d’Isabelín la Torrita per a passar ser, anys després la Drogueria RosBel o d’Alfredo, com se la coneixia.

• València, 164: Botiga de fruits secs, salassons i begudes Aridan.

• València, 109: Carnisseria Amparo.

• València, 115: Antiga tenda de venda d’espardenyes d’espart, cordes, etc. Dels pares del nostre Faller Pep Mogort.

• València, 119: Actualment està localitzat en aquest número l’Ambulatori del Raval encara que, antigament era el Forn de Tello i després passà a ser el Forn de Doménech.

• València, 123: Botiga d’alimentació.

• València, 182: Carnisseria del Llimonero.

• València, 184: Botiga de roba per a infants de Rosita i Mercedes, després ambdues germanes canviaren el negoci de la roba per un forn. Actualment, segueix obert com a paradeta i despatx de pa.

• València, 186: Estanc de Paco.

• València, 192: Bar Bebé. Punt d’encontre de molts fallers a l’hora de visitar el nostre monument faller. L’humor i la simpatia dels seus gerents, els germans Mengual era conegut a tot el poble.

• València, 208: Perruqueria de Carmensín, que després passà a la tenda d’ultramarins i alimentació de Lolín.

• València, 212: La botiga de Rosa la Falca, ultramarins i alimentació en general.

• València, 216: Antigament la Carnisseria d’Amparito que després passà a ser la Carnisseria de Sele i Pepita.

• València, 220: Bar Arrabal, també conegut com el bar del cadirer.

• València, 222: Forn d’Escrivà, també conegut com el forn de Panesillo. Aquest forn familiar és molt conegut a tota Cullera pels seus pastissets escaldats. Antigament, el regentava la mare Marujín i ara el duen els fills, seguint amb la tradició familiar.

• València, 173: L’antiga sala d’Especejament i escorxador. Tancà les seues portes a finals dels anys 90.

• València, 228: Bar de Consuelo la Campexana.

Bar Pensat i Fet. Foto Joan Castelló

Carrer Russafa:

• Russafa, 2: Estanc d’Ernesto, el qual passaria a ser regentat pel seu fill Paco anys després.

• Russafa, 1: Botiga d’Amparito “Ca Amparito o la Retora”. En aquest local es venien llimonades, aigua llimó i també servien cassalla per als homes.

• Russafa, 12: “El Conde”, botiga d’ultramarins, alimentació i begudes.

• Russafa, 44: Marbres Marí , local on Marí realitzava els seus treballs en marbre.

• Russafa, 50: Esports Alapont , que passà després a Aluminis Alapont, que és com s’anomena en l’actualitat.

• Russafa, 54: Taller de l’Artista Faller Jose Lafarga «Lluneta», on va fer molts anys falles per a diferents poblacions, així com per al Cap i Casal.

• Russafa 58: Marbres Sapiña.

• Russafa, 60: Antiga Draperia, i actualment magatzem de productes alimentaris Casa d’Hoyo.

• Russafa, 64: Cubitos Cros, empresa que es dedicava a la fabricació i distribució de daus de gel.

Carrerons de baixada des del Carrer València:

• Sant Andrés: Formatgeria de Pepita “La Formatgera”

• Sant Agustí, 8: Botiga d’alimentació de María “la Tramussera”, ultramarins i fruits secs.

• Sant Tomàs de Villanueva, 6: Paradeta d’Amparo la Campexana, on a més es venien llimonades.

• Sant Josep, 28: Botiga de pinsos de Luis Bermejo, anys després passà a ser la paradeta d’Amparo la Mora.

Part alta del Raval i Piquete

• Carrer París, 12: Botiga de “Ca Nelo”, de Nelo Zúñiga, botiga d’alimentació, ultramarins, productes de neteja i begudes.

• Carrer La Linia, 23: Botiga d’ultramarins, alimentació i begudes de Juanito Bolufer “El coixet”.

• Carrer L’Oblit, 23: Antic forn de Puchades, que passà després a

anomenar-se “Forn de Vidal”.

• Carrer l’Oblit, 8: Bar de Pepito.

• Carrer Sant Rafael, 1: Troneta, cantó amb carrer Sant Antoni, paradeta “La Mariana”

• La Pau: Botiga de La Requerola, ultramarins i verdures.

• La Pau: Paraeta de la So Teresa.

• La Pau, 6: Botiga de Pascual i Rosita Borrasca d’ultramarins.

• La Pau,11: Bar de la Paquera.

• Sant Antoni, 22: Botiga de “La Trestalls”, botiga d’ultramarins, alimentació, fruites, verdures i beguda.

• Plaça Borràs, 9: Recreatius de Flor.

• Fàrgalos: Paradeta de la So Teresa.

Amb aquesta llista queda patent que el barri del Raval era un barri comercial molt considerable i que els negocis familiars eren el fonament d’aquesta tendència. La major part d’aquests negocis eren bé tendes d’alimentació o paradetes, però, malgrat això, la varietat de botigues de tota índole era molt gran. És una llàstima el que el temps ha fet a un barri tan ple de vida i de comerços, i no sols els temps, sinó les grans superfícies i botigues online, les quals han fet que el negoci menut siga quasi una aventura impossible.

Vull també nomenar i donar les gràcies a Tere Doménech, Conxín Arlandis, Amparo Doménech, Rosa María Figueres, José Mogort, José Luis Valiente, Salva Tortajada i Jose Francisco Colubi (Sele) per la seua inestimable ajuda a l’hora d’elaborar aquesta llista.

També vull demanar disculpes en cas d’omissió o error en algun dels negocis anomenats ací. En cas de trobar-ne algun estic obert a escoltar els vostres suggeriments i correccions. Visca el comerç del barri del Raval.

El forn de Panesillo. Foto Joan Castelló

Fil per randa?

Alexandre Morales Fernández

Regidor i faller

MINUCIOSITAT O DESASTRE?

Breus reflexions sobre la minuciositat.

Es possible que hi haja gent que li coste d’entendre el format d’este xicotet assaig paremiològic sobre la presa en consciència de tots els detalls que vagen apareixent en el transcurs de la lectura d’aquest. I és que al faller que m’ha dit que escriga este article no li ha vingut una altra idea al cap què dir-me que escriguera sobre fil per randa.

És que tu imagina’t a mi davant de l’ordinador, pensant a escriure sobre fil i sobre la randa. Tot pot eixir mal, o no. Com sempre ho barrege així i tot que el que escriuré en les properes paraules probablement no transmet cap minuciositat, ni en el llenguatge ni en la cura dels conceptes.

En veritat i per a ser sincers, la minuciositat m’agrada. Si algú ha entrat a ma casa alguna vegada sabrà que les culleretes jo les pose unes damunt de les altres ordenades per tamany de major a menors i a vegades fins i tot en colors fent alguna «trastaeta» amb la bandera de la República que qui em coneix sap que la pose en tots els llocs. Soc així d’impertinent. I és que així, amb este article que un tal Sambori em va dir que escriguera, vaig a contar-vos fil per randa algunes historietes i reflexions sobre el que sincerament m’ha vingut de gust.

TU SAPS COSIR?

Amb el permís de qui sàpia cosir: Breus reflexions sobre si hi ha algú que sàpia cosir.

Una de les coses que sí que s’ha perdut entre la gent més jove és aprendre a cosir. Ma mare sap, però poc, qui sabia era la meua àvia que em cosia de tot. Evidentment, el fet que les noves generacions de joves no sapiem cosir també està lligat al mateix sistema econòmic capitalista i estrictament consumista que cada vegada ens ho posa més fàcil per a tirar pantalons al fem. De veres, pense que hem de tornar a aprendre certes coses què feien els nostres avantpassats i els venia molt bé. De fet, la mateixa accepció de fil per randa està lligada a la punta al coixí, randa o boixets que és un art - ho era més en el passat - que consisteix a fer unes filigranes molt fines i amb un nivell de complexitat prou gran partint de la base d’un patronatge en què la peça que es vol fer es tracta de forma minuciosa i meticulosa.

Queda molta gent, tot s’ha de dir més major, que encara sap cosir i jo llance ací un repte a tots els homes i dones perquè no caiguem en la temptació d’esta nova era en la que no sabrem en un previsible futur ni cosir-nos amb una agulla un botó de la camisa.

COSIR LA SOCIETAT

Amb el permís de totes i tots: Breus reflexions sobre el verb cosir.

Quanta costura li falta a esta societat que cada dia ens demostra que la desunió pot arribar fins a l’abisme. I és que Espanya es troba a hores d’ara en un moment d’inflexió social amb una polarització que afecta a totes les parts de la societat, a tots els agents que cada dia fan possible que este país es moga. Hi ha un greu problema, i és que la política s’ha convertit en el resultat d’una confrontació quasi inaguantable. Ho diu un polític, però ho diu un polític que viu açò de la política des del fet local, des de la percepció més arrelada, des de l’enginy de ser de poble i, per tant, viure la política d’altra forma.

I no sols això, a més pense que als pobles no ens insultem de la forma que s’insulten al Congrés o al Senat. I és que retraure constantment la vida privada dels altres per a fer malany o per a fer en definitiva política, és perjudicial no sols per a eixes persones com a éssers humans als quals se’ls ha de respectar sinó que converteix l’exercici de la política en infàmia pura.

A la nostra societat li calen molts fils, molts telers que d’alguna forma unisquen a les persones. Cal cosir, i per a cosir cal que totes i tots cedim en els nostres posicionaments, i això en definitiva es diu viure des del respecte als altres, entenent que cadascú de nosaltres som éssers igualment respectables i per tant ens mereixem els mateixos drets i les mateixes llibertats. Cosir significa pensar que l’altre mai pot ser considerat més que tu, però que tu tampoc pots posicionar-te des del teu exclusiu ego per a arremetre contra l’altre.

Cosir, l’exercici més sa que podríem tindre com a societat democràtica i avançada. I cosir, significa en definitiva, viure la vida mirant als altres com iguals.

50 ANYS MÉS

Amb el permís de tots i totes les que s’estimen la Falla Raval: Breus reflexions sobre el Raval.

Els fallers i falleres del Raval enguany fan 50 anys. 50 anys d’un barri que ha estat sempre al costat d’una Falla, i d’una Falla que sempre ha viscut d’eixe barri. La Falla Raval de Sant Agustí és l’emblema de tot un barri, potser el barri més autèntic de la nostra ciutat, potser el considerat com el barri de la gent treballadora, de la gent diversa i plural que ha sabut cosir fil a fil, tota una barriada al llarg de la seua història. La Falla Raval és el barri, i ho és perquè fins i tot la gent del barri els dona suport.

Els tripijocs d’Ana (1), de Miguel Hernández ‘Miguel Hache’ (Palleter-Erudit Orellana, 2012). Foto Joan Castelló Lli

És un fenomen inèdit i quasi diria que únic a la ciutat, i hem de ser ací els fallers i les falleres prou clars i és que moltes vegades als nostres barris, en les nostres Falles, no se’ns tracta igual que al Raval. És una gran tasca. La gent que viu en molts altres barris de Cullera no està tan intrínsecament unida al barri com ho està la gent del Raval amb la seua comissió. És, diria, fins i tot envejable. Eixa actitud, eixa empremta i empenta de molts fallers i falleres d’esta gran comissió de Cullera han sabut romandre la seua identitat al llarg d’estos 50 anys de vida. El repte d’esta Falla és el de seguir plantant grans monuments al Carrer València, el de continuar fent obres de teatre, llibrets

i promocionant la nostra llengua, no sols com a vehicle de comunicació sinó com a forma de sentir-nos valencians, perquè la llengua única de les Falles és el valencià.

La Falla Raval de Sant Agustí, té el repte de continuar 50 o més anys per a seguir preservant les nostres tradicions, unides sense dubte a la indumentària, a la gastronomia, a la pirotècnica i en definitiva a la idiosincràsia de la festa fallera.

Els tripijocs d’Ana (2), de Miguel Hernández ‘Miguel Hache’ (Palleter-Erudit Orellana, 2012). Foto Joan Castelló Lli

Amor estratosfèric Salva Tortajada Tur

Faller de Raval

La nostra relació era una cosa còsmica. Abans de conéixer-nos, els dos vivíem una relació d’admiració mútua, jo t’admirava any rere any. Anhelava el moment en què arribarem a estar junts; la nostra, seria una relació com la de dues estrelles de l’univers que s’atrauen, amb una gran font d’energia.

Ràpidament, vaig quedar sota la teua força de gravetat, que continua forta malgrat el pas del temps. Quan soc prop a tu, m’aborrone com si fora un xiquet de díhuit anys.

Jo, pobre de mi, no vull quedar reduït a cendra sideral, i encara que sigues atraient altres estrelles, jo seguiré sent fidel a tu. Tu brillaràs sempre al meu cor. Tu, la meua estrela preferida, la que em torna boig. Tu, la meua Falla.

L’orgull de sentir-nos ravalers

Juan Antonio Roman

Faller de Raval

Aquest article ha participat en el XIIé concurs d’articles de llibret Falles 2023 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera

Els ravalers no ens fem, naixem. És més, no ens considerem fallers o falleres del Raval, som ravalers i ravaleres. Ja siga perquè som de soca-arrel i hem mamat la falla i el barri des que teníem bolquers, perquè els orígens familiars estiguen al barri o per qualsevol altre tipus de lligam, nosaltres portem amb orgull el nostre escut i representem al nostre barri de la millor manera possible, per tal de portar el nom del Raval de Sant Agustí al més alt possible. Sí, serem del barri més humil del poble, en moltes ocasions oblidat pels nostres polítics o considerat per algun il·luminat com a part de la població limítrofa, però estem orgullosos dels nostres orígens i la nostra procedència.

Molts de fora de la no comissió no ho comprenen, alguns inclús s’aventuren a pronosticar futurs canvis de comissió per qüestions amoroses, de proximitat o canvis de residència, sense adonar-se que el sentiment ravaler el portem marcat a foc dins de la nostra ànima. Aquest sentiment és innat, es plena d’orgull i satisfacció per les falles que plantem. Però no és només orgull, a mesura que els monuments van prenent forma l’entusiasme va augmentant, embargant-mos la convicció que tenim les millors falles de Cullera. A més, tenim tal sentit de pertinença que no importa on anem o el país que visitem, sempre fem gala de ser ravalers, per a mostra només cal comprovar les fotos de ravalers pel món, on no dubtem en portar una bandera en l’escut a la motxilla o maleta per tal d’immortalitzar-mos en aquell monument característic del lloc que visitem.

Per no parlar de la nostra seu, no importa a quanta distància estiguem o quant de temps portem sense xafar-lo, és ficar un peu dins i tindre la sensació d’estar a casa, de pertànyer allí i trobar-te tan còmode que voldries que el temps es detinguera. No cal dir com es multiplica aquesta sensació l’aplegar falles, on pràcticament fem vida de casal, deixant-nos un buit momentani quan aquestes acaben i s’ha de tornar a la rutina fins a l’any següent.

Però no pensen que aquest sentiment és exclusiu dels fallers pel barri. Un dels grans èxits de la nostra comissió, i que tenim la responsabilitat de cuidar i mantindre en el temps, és la mateixa identificació del barri en la falla. Aquest fet és únic en la nostra localitat i és un valor afegit que ens dona singularitat. Només cal veure com el veïnat acudeix al carrer València per veure’ns eixir desfilant el dia de l’ofrena, la quantitat de gent que acudeix a veure els premis i s’alegren dels nostres èxits, per no parlar del nostre meravellós grup d’abonades conformat en la seua majoria per veïnes del barri.

En aquesta data tan especial que celebrem no ens podem oblidar de rendir homenatge a aquell grup de veïns que fa cinquanta anys tingueren el somni de dur la festa fallera al barri. A tots els que tingueren aquest meravellós somni i als que l’han mantingut viu al llarg de tants anys, els que encara viuen i els que ja no estan, gràcies! Sense vosaltres no estaríem ara de celebració. I com bé diu una de les cançons que cantem en falles, arrosseguem un sentiment en cada cercavila i l’orgull de sentir-mos ravalers. Feliç aniversari a tota la família ravalera! Per altres cinquanta anys plens d’èxits i bons moments! Visca la falla Raval!

L’orgull de sentir-mos ravalers. Recollida de premis de 1996 al Mercat. Foto V. Escrivá

Els fils de l’economia: la panificadora i l’impuls del turisme

Elisa Signes

Enginyera i membre de la delegació de llibret

Juan Manuel Signes

Forner i extreballador de la Panificadora

Reunions per a la fundació de la Panificadora. D’esquerra a dreta: Enrique Martínez

Mortes (President de la federació de panaderia de València), Enrique Rico Sanjuan (Alcalde de Cullera), Manuel Signes Ruiz (President del Gremi de panaderia de Cullera) i Juan Lafarga Diego (Alcalde eixint). Cullera, anys 70. Arxiu Juan Manuel Signes.

ACullera, al voltant de 1960, començaren a vindre molts turistes. Augments de salaris, reduccions de jornades laborals i nous models de cotxes més accessibles a la població van ocasionar que moltes famílies espanyoles pogueren passar les vacacions a la platja. Arrancava el denominat “boom” turístic.

La costa es va massificar, sobretot Cullera, ja que és la quarta platja més propera a Madrid. I després de l’obertura de l’Hotel Sicania i la nombrosa construcció de finques de fins a dotze altures, la població va créixer en l’estiu en més de 80.000 habitants, ocasionant problemes de subministrament, entre ells, el pa, la pastisseria i altres productes derivats.

La gran demanda de pa per a restaurants, xicotets comerços i tendes de comestibles va augmentar de manera dràstica i el sector dels forners tenia en aquell moment una maquinària antiga i es treballa de forma manual.

Després d’uns anys de bogeria, als anys setanta, tres forners locals tingueren una idea: una fàbrica amb maquinària més innovadora per a poder cobrir les necessitats del creixement de la població. Per tant, es varen organitzar diverses reunions per a exposar el projecte. A aquestes reunions varen assistir autoritats locals, el president de la Federació de forners de València i forners de Cullera i Favara. Encara que alguns forners no varen suportar la idea, la gran majoria d’ells la varen aprovar i va nàixer: La Panificadora de Cullera.

Ací va començar la feina: es va desenvolupar la idea i es va buscar un local que fora adequat. Aquest local, abans denominat com “La Patatera”, estava situat en el barri del Raval, als carrers Rei Don Martín i Antiga Estació. En setembre de 1974 el local ja estava totalment condicionat i després d’algunes proves per a comprovar que estava tot bé, La Panificadora es va inaugurar el 9 d’octubre de 1974.

Els treballadors de Panificadora pertanyien als forns que entraren en el projecte i els seus locals es quedaren com a despatxos de pa, és a dir, se subministraven de la fàbrica i no elaboraven els productes als seus locals. A més, s’hagueren de fer algunes contractacions més per poder cobrir tota la demanda. Va donar ocupació en època estival a més de seixanta treballadors i en època de baixa demanda a una trentena.

Cal destacar que molts fallers de la Falla Raval de Sant Agustí han treballat en la Panificadora, entre ells, Fernanda, Pepita, Lina i Begoña Reverte (Les Vitoles), Mariló Calatayud (fallera major en 1966), Ismael Escrivà, José Luis Ripoll, Joan Enric Escrivà, Juan Manuel Signes i Enrique Miguel, que va ser un dels principals promotors del repartiment dels pastissos (“tortaes”) a les falles, etc.

Forners de Cullera i Favara a les reunions. Cullera, anys 70. Arxiu Juan Manuel Signes.

Gràcies a la maquinària comprada, Cullera va poder fer front a l’alta afluència de gent en temporada alta. Al començament, hi havia una línia totalment automàtica de pa, altra semiautomàtica i una secció de brioixeria.

La línia automàtica constava d’una màquina que amassava, tallava, formava i coïa el pa de manera autònoma. Construïda per l’empresa Subal a València, va ser una de les primeres màquines automàtiques a tota Europa. En un primer moment, estigué en fase de proves i multitud d’empreses de països com Itàlia, França o Alemanya visitaren Cullera per a veure aquesta obra d’enginyeria. Al ser tan innovadora, un enginyer mecànic va estar tres anys a la fàbrica rectificant els possibles errors que podien anar apareixent.

La línia semiautomàtica era pareguda però no coïa. Pastava, després passava la massa a la línia de tall i a una formadora.

En la línia de brioixeria no hi havia tanta tecnologia, era un obrador on es fabricava tot de manera manual amb ajuda de batedores, laminadores i algun xicotet electrodomèstic més. Alguns exemples són els croissants, panous, pastissets, coquetes de cacaus, “cuernos” i el més famós de tots: PANXO. Aquest pa de llet farcit d’una crema de xocolate va ser el berenar dels trens fallers a les falles del poble durant molt de temps. Tenia la característica que quan el menjaves, no hi havia manera de controlar el xocolate i sempre acabaves amb una taca. En Cullera sempre s’ha dit que estava millor que el Bollicao.

Seguint el fil de les necessitats turístiques a Cullera i no tan turístiques, als anys setanta va nàixer un nou producte: pastissos per a les nombroses bodes, comunions i batejos de la generació dels “boomers”. Per aquest motiu, els forners van veure altre buit a suplir i a 1976 es va inaugurar la secció de pastisseria.

Primer equip de pastisseria. D’esquerra a dreta parta de dalt: Simeón Romeral i Pepe Martínez. D’esquerra a dreta part de baix: Rafael Roda i Juan Manuel Signes. Cullera, juny 1978. Arxiu Juan Manuel Signes.

Per a poder començar aquesta secció, es va contractar un pastisser que treballava al famós restaurant de Barrachina a València i junt amb altres pastissers es varen ficar mans a l’obra. Tres mesos després, aquest pastisser abandonà i es va nomenar com a cap de pastisseria a Simeón Romeral que junt amb el seu equip Pepito Martínez, Rafael Roda, Rosa Melià i Juan Manuel Signes estigueren treballant fent els dolços que demandava la societat.

Un dels projectes que més ocupava a la secció de pastisseria en el mes de març va ser gràcies a les falles. Per a poder fer front a la quota, algunes falles l’any 1978 varen tindre la idea de vendre pastissos (“tortaes”) i així cada faller podia finançar-se una xicoteta part de la seua quota, el que es denomina al món faller com a farda. Els primers anys es feien una mitja de 700 o 800 pastissos, ja que a Cullera sols hi havia 7 comissions. Als anys 90 es va aconseguir el màxim de pastissos, més de 1.300 unitats. Els més comuns o demandats eren els pastissos d’ametlló i de rovell d’ou cremat amb un escrit fet de xocolate que ficava l’any de l’exercici faller, per exemple, “Falles 1989”.

La venda de pastissos va ser bo per a les comissions falleres i per a La Panificadora. Gràcies a l’alta qualitat dels productes, aquesta venda va servir de màrqueting i la demanda encara pujà més.

Entre uns dels projectes més curiosos de pastisseria va estar un pastís que representava una maqueta a escala menuda de Cullera. Aquest pastís creat per Juan Manuel Signes i Enrique Torres, un escultor cullerenc famós per ser l’impulsor de les lletres de Cullera, havia de ser treballat dins del congelador a causa de la complicació de la manipulació del xocolate. El pastís representava tot el poble, finques de xocolate, la platja, la muntanya, el riu Xúquer, etc. Enrique Torres no passava una, mentre el pastisser modelava la muntanya de Cullera, ell es ficava les mans al cap dient-li que el barranc no estava al lloc que havia d’estar. Enrique ho tenia tot controlat, se sabia de memòria com anaven les pedres de la Torre del Marenyet i volia que estigueren perfectes. Va ser una encomanda per a una boda d’uns cullerencs molt peculiars.

Seguint el fil de la història i els canvis en la societat, a partir de l’any 1985 es varen obrir grans superfícies i supermercats dins de les poblacions. Açò va afectar de manera negativa als xicotets comerços de comestibles i als despatxos de pa de la zona del llevant valencià. Aquests començaren a tancar ocasionant que les comandes disminuïren a poc a poc.

La Panificadora va intentar subsistir subministrant productes a les grans superfícies, però l’economia del consum i la guerra de preus va fer que la situació no fora econòmicament sostenible. L’any 2005, després de trenta anys de funcionament, es va decidir tancar definitivament.

Repartiment de “tortaes” per als abonats de les comissions falleres de Cullera. Març de 1978. Arxiu Juan Manuel Signes

AAgraïment: Acte d’agrair.

La falla Raval Sant Agustí agraeïx la col·laboració de totes les empreses que han participat, amb el seu esforç, en l’edició d’aquest llibret de falla. Moltes gracies.

publi Citat

Av. del Port, 9 46400 CULLERA

Menú diari

Esmorzars populars

Peix fresc de la Llotja de Cullera

Arrossos per encàrrec

Gran varietat de tapes casolanes

RESERVES: 649 11 25 37 (Luis)

AIRUM LOGISTIC,

S.L.

Camí del Bony 220 Cantó Carrer 31 46470 Catarroja (València)

Telèfons: 902 100 510 - 961 260 524 www.airumlogistic.com

Ctra. Sueca, 43 46400 Cullera (València)

607 040 905

M UNTATGE INDUSTRIAL: transportadors, cabines, paletitzadores, etc.

CABINES: pintura, forns, etc.

GABRIEL MUÑOZ MORCILLO GERENT

✆

664 253 262

gabriel@mgamontajes.es

SOLDADURES HOMOLOGADES ESTRUCTURES METÀL·LIQUES

MANTENIMENT

QUALITAT, RESPONSABILITAT, DISPONIBILITAT

Carrer del Braçal de Marco, 15, 46410 Sueca

ESPECIALISTES EN IL·LUMINACIÓ

Enllumenat public, Àrees esportives i Residencial

Enllumenat Industrial i Comercial

Enllumenat Decorativa

EQUIPAMENT URBÀ

Mobiliari Urbà

Jocs Infantils

Jocs Àrees esportives i Elements biosaludables

CONMOU S.L.

Ctra. Sueca, 43

C/LLÍBER, 7

03007 ALACANT

46400 Cullera (València)

TFN. 965 117 244

comercial@conmou.es

INSÍGNIES

INSÍGNIES PINTADES

INSÍGNIES DE RELLEU “CARAMBAS”

CLAUERS MEDALLES

JOIES

JOIES FALLERES JOIES PRESIDENTS

C/Joanot Martorell, 41, baix, esq. 46470 Massanassa (València)

Mòbil/WhatsApp 606116697

lestoreta-fallas@hotmail.com

REGALS

REGALS DE TOTA MENA

PERSONALITZATS

FEM LA TEUA IDEA REALITAT

BRODATS

BANDES FALLERA MAJOR

BANDES CORT D’HONOR

SENYERA BRODADA CORBATINS

ESTENDARDS BRUSES

QUADRES I TROFEUS

QUADRES PRESENTACIONS PERGAMINS

PLAQUES

CRISTALLS

TROFEUS

35 anys d'experiència en el món faller!! Tot el que necessites per a la teua falla.

ANISATS, LICORS I BRANDI

C/SUECA, 7 46400 CULLERA (VALÈNCIA)

TELÈFON I FAX: 96 172 00 68

Electrodomèstics de primera qualitat al millor preu. En Bazar Andorra trobaràs tot el que necessites Les millors marques del mercat!

Plaça la Llibertat, 19 CULLERA

Telèfon: 96 172 07 20

Gelateria - Orxateria

Florazar I Cullera

Carretera de Sueca n. 38

Telèfon: 644 496 017

Telèfon. 654 536 424 C/Cabanyal, 10 baix - CULLERA

CONSTRUCCIÓ DE VIVENDES

REHABILITACIÓ DE FAÇANES

REFORMES EN GENERAL

ESTRUCTURES

LLANTERNERIA

ELECTRICITAT

PINTURA

Viatges discrecionals - AcomiadadesCol·legis - Fàbriques - Serveis urbans

Aquopolis - Línia Estació, Platja-Faro i Marenys

AUTOBUSOS I MICROBUSOS de 22,26, 37 i 55 places

ASSESSORAMENT I CUIDATS ESTÈTICS DEL HOME I DONA ACTUAL

Telèfon: 96 173 84 84

Avinguda. País Valencià, 27 46400 CULLERA