AAniversari: Commemoració d’un fet el dia que es compleixen anys de la seva realització.
Filant la vida : La falla Raval de Sant Agustí compleix 50 anys. En aquest mig segle d’existència ha anat creant, any rere any, una sèrie de fils superposats els uns amb els altres, fent-los girar sobre ells mateixos perquè s’acaragolen en espiral i així es puga augmentar la resistència final del fil. Aqjuests fils han anat formant el boixet de la història de la comissió.
Edita:
A.C. Falla Raval de Sant Agustí de Cullera
Coordinadors:
José Luis Valiente Moro
Salva Tortajada Tur
Joan Castelló Lli
Equip de redacció i documentació:
José Luis Valiente Moro
Salva Tortajada Tur
Joan Castelló Lli
Cristina Fernández González
Juanvi Molina
Elisa Signes Ángel
Juan Antonio Román
Fotografies, col·leccions i arxius Gràfics:
Arxiu Falla Raval (amb aportacions de falleres majors, falleres majors infantils, presidents, presidents infantils i falleres i falleres de la comissió)
A.C. La Penyeta
Alba Vercher
Joan Castelló Lli
Rafael Solaz
Manolo Sanchis
Toni Colomina
Juan Gabriel Figueres.
Correcció lingüística:
Salva Tortajada Tur
Joan Castelló Lli
Maquetació, portada i impressió: www.panalfallero.com
Tirada: 600 ejemplars
Dipòsit legal: V-198-20120
La Falla Raval de Sant Agustí defensa la llibertat d’expressió, però no compartix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.
El present llibret ha participat en la convocatòria del premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció del valencià, en el XXVII Concurs de Llibrets i Portades de Llibrets de les falles de 2023 organitzat per la Junta Local Fallera de Cullera sota el patrocini del M.I. Ajuntament de Cullera i en els Premis de les Lletres Falleres.
Us convidem a visitar la versió Digital: https://issuu.com/fallaravalcullera
Us convidem a visitar la nostra web: https://www.fallaraval.com/
anys d’història d’una falla nascuda al si d’un barri humil. 50 anys d’èxits i decepcions, en els que la comissió s’ha mantingut ferma i donant sempre passes endavant.
La cinta descriu, amb traços circulars, els 50 anys d’història de la Falla Raval de Sant Agustí, arreplegant els dos colors que identifiquen a la comissió.
Autor del logo: Salva Tortajada Tur
XIMO PUIG I FERRER
es festes agermanen a moltes persones, cohesionen la nostra societat i posen de manifest el seu caràcter hospitalari i la seua diversitat. També ocupen un lloc destacat dins del conjunt de les nostres celebracions tradicionals, tant pel seu arrelament en molts pobles i ciutats de la nostra terra com per ser un gran espai de convivència i de relació per a persones de diverses generacions. Centenars de comissions falleres, cada una amb un caràcter diferent i una personalitat pròpia forjada al llarg dels anys, fan possible que cada mes de març centenars de milers de persones puguen viure una experiència única i compartir la seua alegria en un clima acollidor.
Des de fa ja molts anys Cullera també viu les falles d’una manera molt especial, de la mà de diverses comissions. Els fallers de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera, celebreu enguany un aniversari molt especial, el vostre primer mig segle de vida. Durant tant de temps, la vostra comissió amb un gran esforç ha fet possible que la falla tornara al carrer cada any. Podeu estar orgullosos pel vostre compromís amb la festa, que ha sigut molt important per a superar moments difícils i a situacions com les que provocà la pandèmia. Amb la
perspectiva que dona una trajectòria com la vostra, podeu mirar al futur sabent que d’ara endavant fareu front a qualsevol repte que trobeu en el vostre camí.
Coincidint amb l’aniversari publiqueu un llibre especial que descriu la vostra història amb textos i imatges. Les seues pàgines són un passeig per un passat ple d’anècdotes i de vivències que guardeu entre els vostres records, però també són un espill de la vostra realitat actual, del desig que compartiu d’anar avant i de mantindre viu en el futur l’esperit que ha caracteritzat la vostra falla des dels seus inicis.
Des del llibre commemoratiu del vostre 50 aniversari vull enviar-vos la meua felicitació, i també fer-vos arribar, a totes les persones que integreu la comissió de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera, la meua salutació més cordial, un fort abraç i els meus millors desitjos tant per a les falles de 2023 com per a totes les que compartireu en el futur.
Ximo Puig President de la Generalitat
alla, Barri, Sentiment, Família, Amistat. Parlar de la falla del Raval de Sant Agustí de Cullera és ajuntar totes aquestes paraules en un sol poema i llegir-ho al vent.
La Falla va molt més enllà d’un sentiment perquè en el fons és el nexe d’unió de tot un barri, de tot un veïnat que gira al voltant de la festa fallera, una festa que no solament són tres dies, sinó que s’allarga al llarg de tot l’any.
Cinquanta anys fent falla no solament implica cinquanta anys de treball constant per a plantar monuments fallers sinó que, a més significa per damunt de tot, cinquanta anys de voluntat de ser barri, de sentir-se una unió única que gira al voltant de la falla amb activitats de tota classe i que fan que siga un dels barris més populars on la gent viu de forma intensa eixe sentiment de
Vull enviar les meues felicitacions a tota la comissió fallera, a aquells que en l’actualitat pertanyen a la falla del Raval de Sant Agustí i a aquells que al llarg d’aquests cinquanta anys han sigut membres i part de la falla.
Generació rere generació la comissió ha anat creixent aconseguint doblets a la falla gran i a la falla infantil, la qual cosa ve a demostrar una vegada més l’esforç constant que sempre es realitza per a convertir la festa fallera en l’emblema i l’estendard, i portar-la al lloc on li pertany. I sé que aquest treball no és fàcil, perquè el barri del Raval de Sant Agustí és un barri humil i que s’ha convertit en centre neuràlgic de la festa fallera gràcies a l’esforç, no sols dels membres de la comissió, sino també al que realitza tot el veïnat, que es volca plenament en la festa recolzant a la falla.
Vos desitge des d’aquestes línies com a Alcalde i President nat de la Junta Local Fallera de Cullera, que gaudiu d’aquest cinquanté aniversari amb l’energia que es mereix el mateix i que la festa de la falla mai tinga un punt final en aquest barri tan faller i tan popular com és el barri del Raval de Sant Agustí.
Felicitats, a tota la comissió i a tot el veïnat per aquestos cinquanta anys.
BBoixet: Palet tornejat de fusta de boix utilitzat per a fer puntes, i que fa funcions de fus, de rodet per al fil i de contrapès.
Per a teixir les millors randes i encaixos es necessita bona tècnica: saber entrellaçar els fils fins per aconseguir les millors dibuixos per a una mantellina, un davantal o un ventall. Al igual que les boixeteres, les falleres i fallers d’una comissió fan possible que cada any es plante en la seua demarcació un treball admirable: una falla feta per un mestre, l’artista faller, que fa el seu treball de manera artesana, al igual que el treball que fan les boixeteres. Estos són els boixeters i boixeteres protagonistes de la Falla Raval de Sant Agustí de 2023.
En 1837, per motiu de la guerra Carlista, es va construir una muralla per a la defensa de la població. El recinte de la fortificació s’iniciava en el llavors convent dels Agustins, fins a arribar aproximadament a l’antiga estació del ferrocarril, i en angle recte tancava tot el nucli urbà del Raval fins al peu del Fort. D’aquest antic traçat es conserva encara un tram de muralla en el vessant de la muntanya.
Al carrer València, a l’altura del carrer de la Línia, es trobava l’única porta d’accés a la població, per l’antic Camí Reial i posterior carretera de Silla a Alacant. La carretera continuava per tot el carrer València, carrer de Baix i carrer del Riu, i finalment es dirigia al pont de barques en direcció Alzira i a Alacant.
Durant la construcció de la porta, l’Ajuntament dirigeix un ofici al Rector en Jaime Buch perquè facilite i pose a la “disposició del mestre d’obra les dues columnes de fusta del retaule, procedents de l’altar major de l’Església dels Sants Joans, enderrocat en 1819 pel mal estat en què s’encontrava i que estava arruïnant-se a la casa Abadia, per a col·locar-les a la porta que es construeix en la línia de fortificació del Raval en el carrer València, i que poden servir per a adorn i seguretat del portal nou, que s’està construint”.
Per informacions posteriors, queda palés que les columnes es van col·locar en el portal, que una vegada finalitzat presentava un aspecte senyorial. Se la descriu d’ordre dòric en referència a les columnes d’aquest estil, de pedra de carreu, maçoneria i rajoles; l’ample del buit de la porta era de 3,60 metres, per on passaven les cavalleries i carros de transport.
El portal va ser un senyal d’identitat de la vila, molt apreciat pels cullerans, però va tindre una vida curta, ja que no va arribar a complir 50 anys.
En una notificació datada el 16 de maig de 1882 i dirigida al Governador Civil1 , l’enginyer cap d’obres públiques de València informa el Capità General del següent: “la porta denominada de València, situada dins del quilòmetre 28 a l’entrada de la mateixa vila, hauria de quedar expedita per ser l’única via per al trànsit de viatgers i mercaderies. Per motius de la recaptació 1 La notificació es conserva a l’Arxiu Històric de Cullera
de consums, es tanca a les 10 de la nit, obrint-se a les 4 o 5 del matí, quedant interromput el pas durant aquestes hores. Deixant a V.S., el Governador Civil, la decisió, si escau, de la demolició de la referida porta....”
Uns dies després, el Governador Civil comunica a l’Ajuntament la pretensió de l’Enginyer d’Obres Públiques de València d’en derrocar la porta. I davant aquesta decisió, l’Ajuntament de Cullera s’oposa a l’esmentada decisió i li remet el següent escrit:
“Aquesta Vila es troba privada de recursos per a l’embelliment de la població, que tant recomanen les lleis i Ordres Reials vigents, per raó de la penúria que regeix totes les seues gestions administratives, d’una banda, i per una altra, en veure’s amenaçada de ser privada l’entrada de la població amb l’enderrocament d’una porta monumental d’ordre dòric, que es destaca des del centre de la seua extensa línia de fortificació, que baixant de la muntanya veïna acaba en el riu Xúquer. D’una part simbolitza les passades glòries dels nostres pares que la van costejar, després de dispendis i sacrificis, a barata de resistir amb victòria als carlistes. Una porta, que en el dia de demà, pot prestar, uns altres o idèntics serveis que va prestar. Aquesta porta no s’ha de derrocar, per ser una obra de carreu i maçoneria de pedra i rajola, que tants milers va costar”.
En cas de dur a terme l’enderroc, “seria un gran disgust per a l’Alcaldia i provocaria insatisfacció general en la població, perquè tots, per mitjà de la premsa periòdica de València,
tenen coneixement de tan excepcional pretensió, i hi ha un ferm propòsit de la Corporació Municipal de recórrer fins a la mateixa Corona per a contradir semblant enderrocament”.
Per a pal·liar els efectes de mantindre en peus la porta, el consistori es compromet a acatar totes les normes que establira l’autoritat: “Per a no interrompre el trànsit en l’esmentada carretera, aquesta Alcaldia, promet complir quantes pretensions dicte la superior i Il·lustrada Autoritat de V. E. amb l’excepció, de l’indicat enderrocament. Firmat per l’alcalde: Antonio Pedrós Crespo. Cullera 7 de Juny 1882”.
Uns mesos després, el Governador Civil de la província contesta a l’Alcaldia d’aquesta que, pel que fa a l’enderrocament de la porta de la línia anomenada de València, “queda denegat per aquesta Superior Autoritat l’enderrocament, a condició que romanga oberta tant de nit com de dia. València, 28 de novembre de 1882”.
Deu anys després, davant l’increment de la població i la necessitat de nous habitatges, diversos promotors locals, presenten projectes de construcció al carrer València i Russafa, entre ells la urbanització dels últims trams d’aquests carrers, amb un ample de vial de 10 metres i dues voreres de 1,45 metres.
Per a dur a terme aquesta actuació urbanística, la porta de la muralla, amb 3,60 metres d’ample lliure, era un obstacle i suposava un seriós obstacle per l’increment del trànsit en la carretera nacional.
Vista del Arrabal de Sant Agustí
El portal va ser un senyal d’identitat de la vila, molt apreciat pels cullerans
Davant d’aquesta nova situació, l’Ajuntament canvia d’opinió, i ara és la mateixa Corporació la que sol·licita l’enderrocament de la porta a l’Enginyer d’Obres Publiques.
“En nom de l’Ajuntament de Cullera, el seu President i Alcalde en Antonio Diego Gómez, sol·licita el competent permís per a demolir la porta de la línia del carrer València que confronta amb la carretera de Silla a Alacant, quilòmetre 28. L’Enginyer Luis March no veu inconvenient es concedisca a aquesta Alcaldia el permís sol·licitat. Set de desembre de 1892”.
És així com es procedeix a enderrocar l’esmentada porta i, efectuada la subhasta per a la demolició i terrenys sobrants de la via pública, el millor postor va ser Nemésio Fuster, que va oferir la quantitat de 1.001 pessetes, valor íntegre de la rematada, que va ser ingressada en la caixa Municipal.
Arqueòleg Director dels Museus de Cullera
Segons la RAE, el terme «raval» es defineix com un espai urbà, un barri exterior o extramurs d’una ciutat. Prové de l’àrab «rabad», que significa els suburbis o zones extramurs de les medines. A Cullera, aquest barri no s’ha d’identificar amb el «raval del mar» o «el ravalet de Santa Anna», com li agradava anomenar al cronista Giner Perepérez al solar de l’antiga medina islàmica de Qulayra (Cullera en àrab) i posterior raval morisc de la acabada de crear vila de Cullera després de la conquesta de Jaume I del territori al nord del Xúquer. En el cas que ens ocupa, el barri del raval cal relacionar-lo amb un espai rural i agrícola que es converteix a poc a poc en barri però ja en època cristiana.Alzira i a Alacant.
Efectivament, abans del segle XIV el barri del Raval era només un camp obert amb terres cultivades que abastaven la ciutat de Cullera, ben regades pel Xúquer. A la Cullera romana hi havia camins veïnals que van dibuixar el contorn que el barri va tindre més endavant, i que tenien com a eix vertebrador l’actual carrer de València, sobre el qual pivota l’urbanisme del barri.
El convent dels Agustins va ser el primer nucli important del Raval i el germen del poblament d’aquest espai rural i de la seua urbanització. Anterior a la construcció del convent d’Agustins ja hi trobem ubicada una ermita dedicada a la Sang de Crist, en els entorns de la qual se situava un xicotet nucli de població vinculat al convent i església de la Preciosíssima Sang de Jesucrist. Efectivament, tenim constància de l’existència d’una confraria de la Sang de Cullera des de 1546, amb la finalitat d’acompanyar els cossos dels confrares difunts i ajudar als malalts, visitant i servint els més pobres. En els capítols de la confraria s’estipula que per a les seues festivitats disposaran de la capella de la Sang de l’Hospital de Sant Joan a Cullera i sols podran formar part de l’entitat persones honestes i de vida recta i honor.
El creixement de la població de Cullera va configurar el barri del Raval entre els segles XVII, XVIII i XIX en l’espai que cobra forma de triangle escalé en progressió creixent entre el convent d’Agustins i el cementeri municipal. El barri del Raval estava situat en els marges dels camins principals: el
portal de València, que era l’accés més important de la ciutat i per on els llauradors introduïen les mercaderies per a proveir Cullera (amb el pas del temps i més modernament, el portal de València passà a dir-se el portal de les Tartanes, l’equivalent a una parada de bus actual); el propi Camí de València, també anomenat Camí Reial de València, connexió directa amb el Cap i Casal, i on una creu de terme o peiró determinava el final de la població i l’inici del camí; i, finalment, la carretera Silla-Alacant, que discorria paral·lela al riu.
Per la seua importància capital, tant històrica com artística, és fonamental parlar de la creu de terme o peiró de Cullera. La Creu de Terme de Cullera és un element de caràcter civil, encarregat pel consell particular de la vila reial de Cullera al segle XV en despoblat, a la partida d’Alboraia, per a senyalitzar i marcar el terme municipal i la seua connexió viària amb la ciutat de València mitjançant l’antic camí reial a València, hui carrer de València. La ubicació original de la creu era a “la plazuela del Convento de San Agustín, extramuros...”, és a dir, enfront de l’església de la Sang de Crist, segons consta a les Actes de l’Ajuntament de la Junta de l’11 de juliol de 1858 (Arxiu Històric Municipal de Cullera-AHMC). A més, en aquesta sessió de la Junta de 1858 es disposa que la creu siga traslladada al cementeri pel seu estat runós i per alguns inconvenients per tal que romanguera en el lloc d’origen.
El Sr. Francesc Giner i Perepérez, cronista oficial de la ciutat, alertà en el BIM (Butlletí d’Informació Municipal) núm. 3, III època, de novembre 1983, de la nefasta ubicació de la creu i la necessitat del seu trasllat del cementeri a un lloc que oferira millors condicions de conservació. Com a anècdota cita que, quan l’arquitecte municipal Joan Ríos estaba dibuixant els plànols del que hui és la Casa de Cultura, li sol·licità que tinguera en compte el possible trasllat de la creu fins al pati interior de l’edifici i que prenguera totes les mesures escaients per a realitzar el trasllat. Finalment, eixe trasllat no es feu fins a l’any 1992. Amb l’entrada en vigor de la Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià, en què es declaraven Béns d’Interés Cultural (BIC), de forma genèrica, totes les creus de terme, mollons i escuts heràldics, la creu de terme va rebre la necessària protecció legal. Va ser per eixos anys quan l’Ajuntament encarrega una rèplica, que es va ubicar sobre el fust de columna i base de l’original que sí que romangueren en la via central del cementeri. La creu va ser desmuntada de la base i columna, i es va traslladar al Museu Municipal per la Brigada Municipal d’Obres i Serveis.
l’arquitecte municipal Joan Ríos sol·licità que tinguera en compte el possible trasllat de la creu fins al pati interior de la Casa de Cultura
La rèplica fou encarregada a Joan Vallet, qui va realitzar els motles i amb argamassa d’arena i ciment l’elaborà, i no es pot caracteritzar ni per la seua fiabilitat ni bona execució.
Tornem a la configuració urbana del barri als segles XVIII i XIX. El Raval no tenia cap protecció i mantenia una situació molt oberta cap a la resta dels pobles de la Ribera que el va fer patir robatoris i tot classe de crims, fins al punt que les gents d’aquest barri li demanaren a Ca la Vila protecció, contra els lladres, roders i malfactors, que atracaven les cases isolades de la Ribera. Llavors l’Ajuntament es proveí d’un piquet de la milícia local que a les nits anava a fer guàrdia. D’ahí que el melic del barri tinga el malnom de barri del Piquet o Piquete.
La defensa del barri –i de tota Cullera– vingué quan a les Guerres Carlines es construí el que popularment es coneix com la Línia. Es tractava d’una línia de muralla espitllerada que des dels dos forts de la Llibertat al Pla de Pics baixava en pendent acusada i de forma rectilínia cap al riu Xúquer, tancant la població a les tropes del general Cabrera aquarterat a la veïna Sueca. En paraules d’Andrés Piles era «una débil línea aspillerada” incidint en la seua escassa gruixària. La construcció d’aquesta defensa emmurallada la va dirigir don Diego Solaz, comandant de la plaça forta de Cullera, i anava des de la sopalma del cingle Roig a la muntanya, fins al riu, tot tenint al cim del Pla de Pics els dos forts de la Llibertat, on hi havia una bateria de canons, d’aquells que es carregaven per la boca. Com a dada destacada, cal citar que la milícia nacional cullerenca, anomenada “los
Tiradores de Sucro”, en aquest punt van detenir un atac de les forces del general carlista, Ramón Cabrera i Grinyó, la nit del 25 de setembre de l’any 1838. Al mig del carrer València hi havia el dit portalet de la Línia, que no era una altra cosa que un accés, prou menut per cert, al recinte emmurallat del Raval, tancat per aquesta construcció defensiva.
A principis del segle XX la crisi dels sistemes agrícoles tradicionals i l’inici del procés industrialitzador engega les grans transformacions socials i econòmiques. La indústria i artesania de tipus domèstic deixaren pas a la industrialització localitzada amb la implantació de fàbriques i el sorgiment del proletariat com a classe emergent, quantitativament més nombrosa.
Al barri, algunes indústries van començar a instal·lar-se enmig d’horts, a prop del riu i, sobretot, al voltant de l’antiga estació del ferrocarril, que des de 1876 funcionava a Cullera i se situava on està hui la nau de Serveis Exteriors de l’Ajuntament de Cullera i el concessionari de vehicles Ford. Molt a prop d’aquesta es trobava el molí de la Trinitat (hui magatzem municipal) i la fàbrica de begudes espumoses de la COTACA, que comença a funcionar més tardanament, al voltant del 1961. Indústries més antigues foren la destil·leria de Vicente Orengo Garrigós establida a la carretera Silla- Alacant (hui carrer Sueca) des de 1926 i que seria el precedent de la famosa destil·leria de cassalla Cerveró; la indústria sabonera de Ricardo Grau o una fàbrica de gel en el molí de Cardona.
A principi del segle XX les jornades dels obrers eren de dotze hores (des de les cinc del matí fins a les huit de la nit) i al camp la situació encara era pitjor. El Raval es va anar convertint cada vegada més en un barri d’habitatges per a les classes amb menor poder adquisitiu. Aquesta extracció proletària va tindre un paper important durant els Successos de 1911, on el barri del Raval va ser un dels escenaris principals d’aquest cruent esdeveniment amb l’arribada del jutge de Sueca, Jacobo López de Rueda, a cavall amb els seus ajudants, disparant tirs de pistola a l’aire i sembrant el caos i la confusió entre la població del barri. Tots ja sabem com se saldà aquest intent d’imposició de l’ordre per la força.
Per aquell temps, al barri del Raval havien proliferat les vivendes humils vora la muntanya, moltes d’aquestes vivendes rupestres excavades en la roca. L’extracció humil i proletària de moltes de les dones que vivien al Raval per eixos anys va fer que cercaren un «modus vivendi» en el servici domèstic de les cases riques. Les dolentes condicions laborals, les jornades de treball interminables i l’escassíssima paga que cobraven dugueren a aquestes valentes dones a iniciar una reivindicació sense precedents l’any 1919: la vaga de les «serventes» de Cullera.
Amb aquestes condicions, si li afegim un entramat urbà de carrers estrets i tortuosos, la proximitat del riu i de la xarxa viària d’accés a la ciutat –carreteres, camins i ferrocarril–, així com la dedicació de molts immobles a
bars i cases de tolerància, es va acabar configurant un barri molt degradat socialment i econòmicament. D’ací que s’encunyara una coneguda frase que defineix aquest context i que arreplegà el cronista Giner Perepérez en un treball sobre els carrers del Raval: «Si et mudes de la Vila al Raval, mal!».
Però, primer la Guerra Civil Espanyola i després la llarga dictadura franquista van condemnar el Raval a una degradació urbana i social encara major. Malgrat açò, el barri va comptar amb la construcció d’un refugi antiaeri amb dues entrades, pel carrer València i pel carrer Muntanya, a fi de protegir als veïns sobretot després de l’atac aeri perpetrat per l’aviació franquista a l’estació de ferrocarril –que a més era fi de trajecte– el novembre de 1938.
Durant els anys huitanta, l’Administració va impulsar una política decidida de reformes i rehabilitació d’habitatges, d’obertura d’espais i creació d’equipaments per a la comunitat, que va anar deixant en segon pla aquells anys dolents de primeries de segle, i es va recuperar la denominació històrica del Raval. La valorització del barri amb accions socials (construcció del Centre d’Especialitats), culturals (la creació d’una biblioteca pública de barri, després convertida en Centre Cultural) i esportius (la construcció del Camp de Futbol Aèria i el Pavelló Esportiu Municipal) canviaren la fisonomia del barri i el convertiren en un barri dinàmic, actual i orgullós del seu passat.
la Guerra Civil Espanyola i dictadura franquista van condemnar el Raval a una degradació urbana i social
Contar històries és fer màgia i esperar que funcione l’encanteri primitiu de les paraules.
Això era i no era una vegada... o potser un dia o un any, o fa poc o fa un segle, que es va iniciar la meravellosa aventura de la imaginació.
Perquè, al principi, el llenguatge sols era útil, com una cullera o com el foc que ens escalfa, però prompte hi hagué alguna ment inquieta que va descobrir que es podia somiar en veu alta.
Des d’aleshores, el món es va fer gran i divers perquè ja no era necessari conformar-se sols amb una vida.
Contar històries es fer màgia. La màgia de París, de Toni Pérez Mena (Ninot In-dultat, 2022)
Faller de Raval
Fils que ens uneixen, sentiments a flor de pell, com a carrers del meu barri sempre al meu pensament.
Carrers que s’entrellacen com fils d’un sentiment, sentiment del meu barri, barri de molt bona gent.
Gent molt treballadora, amable, senzilla i servicial que al seu cor atresora l’essència del meu Raval.
Raval qui t’ha vist fa uns anys, i ara et veu. Molts anys en la lluita i per fi se’t reconeix.
Amb la falla del barri falla amb sentiment, gent d’orgull i passió així és la teua comissió.
No pot ser Raval sense falla, falla, sense Raval no pot ser, perquè tot a la fi és un sentiment i tant la falla com el barri ho és.
Fils que ens uneixen, sentiments a flor de pell, com carrers del meu barri sempre al meu pensament.
urant la construcció de la porta, l’Ajuntament dirigeix un ofici al Rector en Jaime Buch perquè facilite i pose a la “disposició del mestre d’obra les dues columnes de fusta del retaule, procedents de l’altar major de l’Església dels Sants Joans, enderrocat en 1819 pel mal estat en què s’encontrava i que estava arruïnant-se a la casa Abadia, per a col·locar-les a la porta que es construeix en la línia de fortificació del Raval en el carrer València, i que poden servir per a adorn i seguretat del portal nou, que s’està construint”.
Per informacions posteriors, queda palés que les columnes es van col·locar en el portal, que una vegada finalitzat presentava un aspecte senyorial. Se la descriu d’ordre dòric en referència a les columnes d’aquest estil, de pedra de carreu, maçoneria i rajoles; l’ample del buit de la porta era de 3,60 metres, per on passaven les cavalleries i carros de transport.
El portal va ser un senyal d’identitat de la vila, molt apreciada pels cullerans, però va tindre una vida curta, ja que no va arribar a complir 50 anys.
En una notificació datada el 16 de maig de 1882 i dirigida al Governador Civil , l’enginyer cap d’obres públiques de València informa el Capità General del següent: “la porta denominada de València, situada dins del quilòmetre 28 a l’entrada de la mateixa vila, hauria de quedar expedita per ser l’única via per al trànsit de viatgers i mercaderies. Per motius de la recaptació de consums, es tanca a les 10 de la nit, obrint-se a les 4 o 5 del matí, quedant interromput el pas durant aquestes hores. Deixant a V.S., el Governador Civil, la decisió, si escau, de la demolició de la referida porta....”
l barri del Raval està situat en un extrem de Cullera, al nord-oest de la població. S’estén des de l’inici del carrer València, amb l’edifici de la Torre en el número 1, fins al final del carrer Russafa, tenint com a límit nord la muntanya i com a límit sud el riu Xúquer, encara que alguns estudis situen l’inici en la divisòria dels carrers Jesús i Santa Úrsula. Tot i tot, en l’imaginari popular el barri del Raval comença a partir de l’església i l’hospital. És un barri amb població majoritàriament obrera, amb xicotets comerços distribuïts al llarg del carrer València, que és el seu eix transversal i el que dona vida a tota la barriada.
EUns dies després, el Governador Civil comunica a l’Ajuntament la pretensió de l’Enginyer d’Obres Públiques de València d’en derrocar la porta. I davant aquesta decisió, l’Ajuntament de Cullera s’oposa a l’esmentada decisió i li remet el següent escrit:
“Aquesta Vila es troba privada de recursos per a l’embelliment de la població, que tant recomanen les lleis i Ordres Reials vigents, per raó de la penúria que regeix totes les seues gestions administratives, d’una banda, i per una altra, en veure’s amenaçada de ser privada l’entrada de la població amb l’enderrocament d’una porta monumental d’ordre dòric, que es destaca des del centre de la seua extensa línia de fortificació, que baixant de la muntanya veïna acaba en el riu Xúquer. D’una part simbolitza les passades glòries dels nostres pares que la van costejar, després de dispendis i sacrificis, a barata de resistir amb victòria als carlistes. Una porta, que en el dia de demà, pot prestar, uns altres o idèntics serveis que va prestar. Aquesta porta no s’ha de derrocar, per ser una obra de carreu i maçoneria de pedra i rajola, que tants milers va costar”.
En cas de dur a terme l’enderroc, “seria un gran disgust per a l’Alcaldia i provocaria insatisfacció general en la població, perquè tots, per mitjà de la premsa periòdica de València,
Durant dècades, el Raval ha sigut el barri més humil de Cullera. La Vila és el centre neuràlgic de Cullera, on es concentra la vida administrativa i comercial: allí han estat (i segueixen estant) la seu de l’Ajuntament, el mercat, les oficines bancàries i els comerços importants; Sant Antoni, l’altre barri perifèric i obrer, es va convertir en el focus turístic de la població a partir de la dècada dels setanta del segle XX; La Bega és l’eixample de la ciutat, i consegüentment ha gaudit dels avantatges com a barri nou de Cullera on s’han instal·lat les noves dotacions socials (Casa de la Cultura, Centre de Salut, Conservatori de Música…, etc.).
DEl barri del Raval, perifèric però molt solidari
Joan Castelló Lli i al 1
El Raval ha sigut, tradicionalment, la germaneta pobra, el barri oblidat, la zona socialment més deprimida de Cullera. Però aquesta condició, que ha marcat la seua història, no ha sigut obstacle per a fer gala de la seua generositat, ja que en el seu perímetre s’han situat al llarg de la història serveis i instal·lacions dels que es beneficien tota la població: des de les gasolineres on repostar combustible als vehicles, a naus industrials i comercials com els magatzems de taronges; des d’acollir serveis essencials (com l’escorxador, l’estació del tren, el cementeri i el parc de bombers) a instal·lacions esportives (camp de futbol i pavelló cobert).
Humils però generosos per a acollir els serveis que redunden en benefici de tota la ciutadania de Cullera. Pobrets però solidaris. Així és el barri del Raval. I així li ho volem mostrar: amb una radiografia del que ha sigut, el que és i el que representa per a tota Cullera. Orgull de ser ravalers.
La columna vertebral del barri del Raval, i per consegüent també la seua principal via de comunicació, és el carrer València, que el travessa d’est a oest, i de l’eix del qual parteixen altres carrers a dreta i esquerra.
Cap a la dreta, en direcció nord, se succeeixen carrers que van seguint un traçat muntanya amunt, a voltes serpentejant perquè es difícil seguir una línia recta. Formen part del
nucli més antic del barri creant una xarxa enrevessada, travessada per altres carrers.
A la part dreta, en direcció a València estan els carrers de la Muntanya, Sant Miquel, Pau, Sor Alejandra, Caritat, Línia, Creu, Conills, Sierpes, Polvorí i Sequers. Paral·leles al carrer València, en la part alta del barri, es despleguen els carrers Sant Antoni, Felip III, L’Oblit, Pérez Arenós, Fàrgalos, Plaza Borrás, Sant Rafael, Bisbe S. Muñoz i Benavaquil.
A la part esquera, se succeeixen els carrers de la Despedida, Alboraia, Sant Andreu, Sant Agustín, dels Molins, Sant Tomàs de Villanueva, Sant Josep, Rei don Martín i Sor Juana Cabanilles.
En 1852 es va construir la carretera de Sueca, que entrava a Cullera pel cementeri i travessava tot el barri del Raval, pel carrer València, per a enllaçar amb el centre de la ciutat pel carrer de Baix.
En 1932 es va obrir un nou traçat dins del barri que, partint de la baixada del pont de ferro, discorria per la part esquerra del convent i hospital municipal, en el que hui és el carrer Sueca. Amb el pas del temps, aquest nou carrer permetia, no sols alleugerir el trànsit de vehicles pel carrer València, sinó que va facilitar l’expansió i ampliació del barri del Raval, en convertirse en una zona de tolerància industrial.
A més de l’escola pública, als dos costats d’aquest nou eix es van instal·lar, segons anaven passant les dècades, tallers, magatzems, naus industrials i locals comercials que van
convertir de fet aquesta part baixa del barri del Raval en un important motor econòmic que complementava l’altre gran actiu de la ciutat de Cullera: el turisme.
El convent i Hospital
En 1612, sota el regnat de Felip II, es construeix, en la partida d’Alboraia i a petició de la Vila, el Convent d’Ermitans de Sant Agustí, amb el títol de Convent de la Puríssima Sang de Crist.
Amb anterioritat a l’arribada dels Agustins Descalços, ja existia a Cullera una ermita en la qual estava radicada la Confraria de la Sang, que recollia als ajusticiats i morts en els camins als quals enterrava en el seu propi fossar.
Sobre aquesta antiga ermita es va construir en el segle XVII l’Església de la Sang de Crist, d’estil barroc, amb una planta de tres naus i cúpula. El claustre, situat en la part actual del parc, es va enderrocar al segle XIX.
Durant poc més de doscents anys, l’ordre d’Agustins va tutelar i va administrar l’edifici, sota la tutela de l’Ajuntament, fins que en 1835, a conseqüència de la desamortització de Mendizábal, l’edifici va ser venut en pública subhasta i adquirit per Antonio Pedrós Crespo.
Durant la pandèmia de 1865 va ser utilitzat com a hospital, i davant les necessitats sanitàries de la població de Cullera, el ple de l’Ajuntament va
Durant la pandèmia de 1865 va ser utilitzat com a hospital, i davant les necessitats sa-nitàries de la població de CulleraEsglésia de la Sang i antic convent, hui residencia de majors
aprovar proposar al seu propietari, Antonio Pedrós, la permuta de l’edifici pel de la caserna de Cavalleria, situat en l’actual Rambla de Sant Isidre.
La proposta va ser acceptada i l’Ajuntament es va convertir en el nou propietari que, després d’unes obres de reforma que van costar 58.961 pessetes, va dedicar les instal·lacions a Hospital Civil de Caritat i asil d’ancians, inaugurat el novembre de 1883, durant el mandat de l’alcalde Cristóbal Gómez Ruiz. Aquest mateix any es va instal·lar un rellotge a la torrecampanar.
En els anys següents es van comprar també les cases confrontants amb l’edifici per a dedicarles a escola de pàrvuls i escola nocturna gratuïta per a adults donant al barri del Raval de Sant Agustí un servei públic d’ensenyament del qual mancava en aquests anys.
Entre 1936 i 1939, durant la guerra d’Espanya, l’edifici va exercir les funcions d’hospital de sang en la rereguarda.
En la dècada dels setanta del segle XX es va crear el primer consultori de la Seguretat Social de Cullera, que incloïa també una sala de maternitat, fins que en les dècades següents les instal·lacions sanitàries es van traslladar, primer als baixos de la casa de l’Ensenyança i posteriorment a l’actual edifici de la Diagonal del País Valencià.
A més de l’annexa Església de la Sang de Crist i les dependències parroquials, en l’actualitat l’edifici de l’antic convent alberga la residència municipal d’ancians, guarderia infantil i escola d’adults.
En els primers anys del segle XIX, l’Ajuntament de Cullera va aprovar construir un cementeri a l’empara d’una ordre real de 1787 que obligava a tots els consistoris a construir-los als afores de la població.
El cementeri, de caràcter catòlic, es va construir en la segona meitat del segle XIX a part més allunyada del barri del Raval, en la partida del Cabeçol. És d’estil neogòtic amb tocs medievals per la utilització de gàrgoles. En 1858, la creu de terme que estava davant del Convent dels Agustins va ser traslladada al centre del cementeri. En 1877 es va construir una casa destinada a habitatge per al sepulturer i un garatge per a dos vehicles de transport de cadàvers. El primer departament o secció que es va construir va ser el de Sant Joan Baptista.
L’any 1900 es va construir el cementeri civil en impedir l’autoritat eclesiàstica que s’enterrara en el cementeri catòlic a Agustín Costa Font, regidor republicà i lliurepensador, mort aquest any.
Uns anys després, en 1904, es realitza una ampliació del cementeri amb l’adquisició d’una parcel·la de 3.157 metres quadrats, que se suma als 5.975 metres quadrats ja existents, fins a aconseguir una superfície total de 9.132 metres quadrats. Noves ampliacions es van realitzar en els anys 1914 i 1922.
En aquests anys comencen també a construir-se els primers panteons. El primer el va construir en 1906 la família Gorgonio.
En 1929 es realitzen obres d’ampliació i millora que inclouen una sala de depòsits, una sala d’autòpsies i una nova capella catòlica (construïda sobre una anterior que datava de 1862).
En 1931, després de la proclamació de la segona República, l’Ajuntament va acordar unir el cementeri civil i catòlic, derrocant la tanca que els separava i deixant un sol recinte per a tots els enterraments.
Les cròniques de l’època ressenyen un fet destacat: l’1 de gener de 1930 va morir a 73 anys Joan Garcés Grau, metge molt volgut en la població per bolcarse en l’atenció a les persones sense recursos, als quals no cobrava pels seus serveis. El seu enterrament va constituir una manifestació de dolor i va ser el més multitudinari de tots els celebrats fins aquesta data.
El cementeri està dividit en departaments o seccions: Sant Joan Baptista, Sant Agustí, Sant Josep, Verge del Castell i L’encarnació. En 1994, l’Ajuntament de Cullera va escometre una ampliació del cementeri, amb la construcció de nous nínxols en una nova parcel·la situada a la part dreta, ja que s’havia aplegat al màxim de capacitat. Els nous departaments són Sant Francesc i Sant Llorenç.
La línia C-1, de la xarxa del ferrocarril de Rodalies de València, discorre entre el cap i casal i la ciutat de Gandia amb un traçat de 63 quilòmetres per les comarques de l’Horta Sud, La Ribera Baixa i La Safor, unint poblacions amb una important població com Silla, Sollana, Sueca, Cullera, Tavernes de la Valldigna, Xeraco i Gandia.
Aquesta línia es va crear en 1878, amb un traçat entre Cullera i Silla, on connectava amb la línia que unia València amb Xàtiva i Almansa.
En un primer moment el projecte es va denominar “Ferrocarril de Silla al port de Cullera”, però com que no es va construir el citat port, va canviar el seu nom pel de “Ferrocarril Econòmic de Silla a Cullera”.
Aquest inicial ramal Silla-Cullera, de 25,5 quilòmetres i inaugurat el 24 d’agost de 1878, era de via estreta i l’estació de terme estava en la part baixa el barri del Raval, en el tram comprés entre els actuals carrers d’Antiga Estació, Sueca i inici de Rei don Martín, en terrenys que hui ocupen la nova seu de la policia local i l’edifici de Serveis Exteriors de l’Ajuntament de Cullera.
Aquest ferrocarril va rebre també el nom de “tren de l’arròs”, perquè aquest cereal ja es cultivava en gran escala a la Ribera Baixa en terrenys guanyats
Escola de Sant Agustí en construcció
a l’Albufera i, en conseqüència, era un dels principals productes del trànsit de mercaderies.
En la dècada dels anys 30, la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d’Espanya va dur a terme la transformació de la via a ample ibèric (1.668 mil·límetres). El nou servei va començar l’1 de març de 1935. En 1941, amb la nacionalització dels ferrocarrils d’ample ibèric pel nou estat franquista, la línia va quedar integrada en Renfe.
En 1973, la prolongació de la línia de rodalia fins a Gandia va obligar a traslladar la històrica estació de Cullera fins a l’actual emplaçament. El traçat era de doble via entre Cullera i València, i via única entre Cullera i Gandia.
Les escoles del Convent
En 1883, es va habilitar en el convent de Sant Agustí una aula per a escola nocturna d’adults. Uns anys després, en 1886, l’ajuntament va comprar dues cases contigües a l’hospital al carrer València, cantonada al carrer de la Despedida, per a dedicarles a escola de xiquets fins a 14 anys, ateses per religioses de la Caridad de San Vicente de Paúl, que també cuidaven ancians desvalguts, compartint l’escola i l’hospital.
A l’octubre 1922 i després d’unes obres de reforma, es van inaugurar les Escoles Graduades de l’Hospital i el seu primer director va ser Juan Bautista Ibarra. En 1924, i a iniciativa del Partit Republicà Autonomista, també es va habilitar uns espais com a cantina i rober escolar, en els quals es donava menjar i roba a xiquets orfes de pares pobres.
Una dècada després, en 1932, es van actualitzar les instal·lacions per a albergar dues grans aules amb capacitat de 80 alumnes en cadascuna d’elles.
El gener de 1935, l’Ajuntament de Cullera va aprovar la construcció del Grup Escolar del Raval de Sant Agustí amb cases de mestres. L’arquitecte va ser José Pedrós Ortiz..
El mes de maig d’aquest mateix any, la Gaceta de Madrid va publicar una ordre del ministeri d’Instrucció Pública per la qual es donava suport al projecte de construir sengles col·legis públics, el de Sant Antoni de la Mar i el de Sant Agustí, amb una aportació de 258.000 pessetes. El projecte de l’escola del Raval de Sant Agustí incloïa aules per a 7 Graus, biblioteca i sala de manuals, a més de 8 habitatges per a mestres.
En 1936 es van iniciar les obres, però poc després, a conseqüència de la guerra d’Espanya (1936-1939), es va paralitzar la construcció, que va ser represa en 1946 amb una aportació inicial de 60.000 pessetes per a construir tres graus per a xiquets i altres tres per a xiquetes. En 1947 es van tornar a paralitzar les obres per falta de pressupost, i no es van reprendre de nou fins a 1950.
El col·legi, inaugurat en 1951, és un edifici construït amb la tècnica porticada de pedra, rajola i ferro. Presenta planta en forma de “H”, amb tres pavellons, dos verticals als laterals i un horitzontal. Guarda semblança, amb el de Sant Antoni de la Mar, inaugurat en 1944. La façana principal presenta unes grans obertures per a facilitar la il·luminació de les aules. L’edifici està envoltat de paret de rajola amb enreixat en la seua part superior, amb tres portes metàl·liques d’accés.
En 1883, es va habilitar en el convent de Sant Agustí una aula per a escola nocturna d’adults
Entre 1838 i 1839, durant la primera Guerra Carlista, el coronel Cándido Mesa va construir a Cullera una línia defensiva en la falda de muntanya, a l’entrada de la ciutat, per a defensar-la d’un hipotètic atac dels exèrcits carlistes. També va realitzar obres de caràcter militar en el Fort, que van anomenar de la Llibertat, i al castell.
Els carlistes, que lluitaven sota el lema de “Déu, Pàtria i Rei”, defensaven la monarquia absolutista, els drets de l’Església i els furs, mentre que els liberals exigien àmplies reformes polítiques per mitjà d’un govern constitucional i parlamentari.
Els carlistes reclamaven el títol de rei per a Carlos Isidro de Borbón, germà de Fernando VII, que va morir en 1933 sense descendència masculina, perquè argumentaven que la seua filla, la que va ser Isabel II, no podia governar perquè la llei Sàlica excloïa a les dones en la successió al tron.
Les obres de la muralla carlista a Cullera van començar el 12 de febrer de 1838 i es van acabar el gener de 1839. Incloïen el Fort de la Llibertat i un mur entre La Línia i el Convent, formant el camí conegut com a Portalet de la Línia. La finalitat era fer front a les possibles incursions de les tropes del general Cabrera durant la Primera Guerra Carlista, que assaltaven ciutats saquejant les seues riqueses.
En 1874 es va fortificar la línia de tancament mirant a Sueca. En total mesurava uns 450 metres en dos trams, des de l’alt de la muntanya fins al camí dels Molins, en la part baixa del barri, amb murs de tancament, un fossat, dues torres a banda i banda de l’actual carrer València i un pati d’armes.
Al llarg de la muralla existien tres torretes de vigilància, una caserna a mitjans de la muntanya i un pati d’armes en els voltants del carrer Olvido. Al Portalet de la Línia se’l va conéixer també com a Portal de les Tartanes o Portal de València.
En 1892 i per a evitar interrupcions en el trànsit de la carretera a València, es va ordenar demolir la porta de la Línia.
L’abril de 1904, l’Ajuntament va vendre 5.474 pams quadrats, corresponents al fossat de la muralla, situats en el barri de Russafa, confrontant amb el Carrer Olvido. A més, entre els carrers de la Línia i la Creu, es van fer tres pomes de cases.
En 1942 l’empresa Algodonera de Levante va demanar a l’Ajuntament de Cullera un emplaçament per a construir unes naus destinades a una fàbrica de cotó. Es va pensar en un solar a l’entrada de Cullera, al costat de l’antiga muralla carlista, per la seua bona ubicació, pròxima a l’estació del ferrocarril, el riu i la carretera.
El seu promotor va ser José Cabrera Bou i el pressupost inicial de construcció d’aquestes instal·lacions, que van ocupar una superfície de 8 hectàrees, va ser de 383.256´30 pessetes.
Les obres, en la seua primera fase, van començar en 1945, però no es va arribar a col·locar la coberta perquè el desembre de 1946, a causa d’un fort temporal de vent i aigua, els murs laterals, de mala qualitat, es van esfondrar. Afortunadament no va haver-hi desgràcies personals perquè l’accident va ocórrer a la nit.
Tres mesos després, el març de 1947, es van reprendre les obres amb un nou projecte, aquesta vegada amb pilars de formigó armat i tancaments de rajola. Aquestes instal·lacions prompte
van ser conegudes popularment amb el nom de La cotonera.
En 1948, va aparéixer un anunci convidant als llauradors a cultivar cotó, una matèria primera considerada l’or blanc per les autoritats franquistes de l’època. Es cultivava associat a cebes, creïlles, fesols o tomaca, sent una segona collita altament remunerada en l’època.
En 1949 l’empresa pagava el cotó de primera a 11 pessetes el quilo, el de segona a 9,55 pessetes i el de tercera a 8,45 pessetes. Cullera solia oferir el 90% de la collita amb cotó de primera qualitat. A més, la recol·lecció del cotó proporcionava treball a joves i dones.
En els primers anys de collita no es va recol·lectar l’esperat, a causa d’una plaga denominada cucat i el novembre de 1950 es va abandonar definitivament la collita de cotó a Cullera. Uns anys després, aquestes instal·lacions es van convertir en magatzem de taronges.
Com les instal·lacions estaven al costat del camp de futbol, quan un jugador tirava el baló fora del recinte esportiu es va generalitzar la dita “Tirar balons a la cotonera”.
En 1921 es va crear el club de futbol Cullera, entre els promotors del qual figuraven els farmacèutics Agustín Castelló i Juan Espasa, l’advocat Antonio Bru, Vicente Orengo Garrigós,
Agustín Grau, l’oficial de Correus senyor Comins i Camilo, conserge de l’Ateneu Mercantil, entitat en el si de la qual va sorgir el club.
El desembre de 1922, es va inaugurar el primer camp de futbol en La Bega, en la partida de Llantxà, en terrenys delimitats pels actuals carrers de Pescadors, Diagonal, Marina, Metge Joan Garcés i La Bega. Era un terreny sense barrar, que va deixar d’utilitzar-se uns anys després en decaure l’assistència de públic.
En 1924 es va inscriure per primera vegada en les competicions oficials de la federació de futbol.
En 1940 es van habilitar uns solars al carrer de Pescadors com a nou camp de futbol. Tenia una senzilla tanca perimetral de fusta, i en el descans es passava un cabàs perquè els assistents depositaren la voluntat per a sufragar les despeses de l’equip i el manteniment de les instal·lacions.
L’actual camp de l’Aeria, que originàriament era una terra de cultiu, es va inaugurar el 1943. En els seus inicis, entre la porta d’entrada a la tribuna i els vestuaris tenia arbres fruitals, a més d’una olivera en un dels corners i una figuera al costat del vestuari de l’àrbitre. L’herba que creixia en el camp era tan alta, que els veïns que tenien vaques la segaven en el mes d’agost per alimentar els animals.
En aquests primers anys, hi havia una línia elèctrica que travessava pel mig el camp i els seus cables desviaven a vegades la trajectòria del baló.
En l’actualitat, el camp té unes dimensions de 105 per 50 metros de superfície i un aforament de 400 persones segudes.
A més dels partits del Cullera FC, el camp de l’Aèria ha acollit proves de tir i arrossegament, ha sigut l’escenari de vetlades de catch i de festivals de música en les Festes Majors, i inclús s’ha instal·lat algun circ.
L’edifici de l’escorxador va ser dissenyat per l’arquitecte Luis Ferreres Soler (1852-1926), que també és l’autor dels projectes del Mercat (1899-1903), de la reforma de l’hospital i de l’eixample de Cullera cap a la zona de La Bega, a més d’altres projectes en la ciutat de València, com el Pla General de l’Eixample de València (1887) o l’hotel Reina Victòria (1910) al carrer de les Barques de València.
En un ple celebrat el 26 d’agost de 1890, l’ajuntament de Cullera aprovà construir un nou escorxador, que substituïra les velles i insalubres instal·lacions situades en la “rambla de les eres”, en els voltants de l’actual pont de pedra.
El nou escorxador es va situar en la partida d’Alboraia. En aquests anys, el nucli urbà acabava, d’una banda al carrer Jesús i per l’altre al carrer Alboraia, al costat de l’hospital. Es va triar aquest lloc per estar allunyat de la població, per estar prop del convent i del projectat pont de ferro. A més disposava d’aigua en abundància perquè per allí discorria la séquia de la Vila.
Les instal·lacions de l’escorxador van ser inaugurades el 12 de novembre de 1894 per l’alcalde de Cullera, José Diego Palomares. El primer veterinari (responsable de la sanitat animal) va ser Manuel García Comins.
L’edifici, considerat modèlic per a l’època en què va ser construït, constava de diverses naus diferenciades per a recepció d’animals, sacrifici de caps de bestiar, especejament, tractament de pells i oficines de gestió administrativa.
Durant la guerra espanyola, el 21 de maig de 1937, l’escorxador va ser assaltat per un grup de ciutadans que, en uns mesos de patir fam i falta de queviures, buscaven carn per a alimentar-se.
En 1980 l’Ajuntament de Cullera va destinar sis milions de pessetes a obres d’adequació i remodelació de les instal·lacions,
que incloïen la instal·lació de maquinària per al sacrifici del bestiar mitjançant electrocució, caldera de pelat, escaldat automàtic i carril aeri.
Com a referència de la seua activitat, en 1979 es van sacrificar animals que van produir mig milió de quilos de carn, amb la següent distribució: 197.000 de carn de boví, 150.000 quilos de porc, 117.000 quilos de corder i 36.000 quilos de carn de cavall.
Una dècada després, les instal·lacions van quedar desfasades conformement a la nova normativa de sanitat animal, per la qual cosa va cessar l’activitat i l’edifici va ser enderrocat en 1993 i en el seu lloc es va construir un edifici de places d’aparcament.
El primer assortidor de gasolina de Cullera el va instal·lar l’empresari José Roger en la plaça de la Constitució (actual plaça d’Espanya) a la fi dels anys vint del segle XX en l’exterior de l’establiment comercial El Siglo. Un segon assortidor el va instal·lar Ausina en els anys quaranta al final del passeig doctor Alemany, al costat d’un taller de reparació d’automòbils i maquinària en general.
En els anys cinquanta José Roger va instal·lar en el barri del Raval la primera gasolinera de Cullera concebuda com a estació de servei. Estava situada (i segueix en l’actualitat) en un garatge a l’inici del carrer Sueca, quan aquesta eixida de Cullera encara no estava traçada íntegrament, i tot el trànsit discorria pel carrer València.
El garatge constava d’unes 15 cabines per a guardar automòbils, un taller mecànic de reparació d’automòbils i uns habitatges en la part superior.
Les instal·lacions de l’escorxador van ser inaugurades el 12 de novembre de 1894
En les primeres dècades d’existència, la gasolinera portava la marca de Campsa, que era la companyia que, després de la guerra civil, ostentava el monopoli de distribució de carburants a Espanya.
Després de suprimir l’Estat el monopoli, aquesta estació de servei va passar a formar part de la xarxa de Repsol, que en la dècada dels huitanta va entrar en competències amb altres instal·lades en l’eixida de Cullera cap a Sueca i València, en la part baixa del barri del Raval, com és el cas de les actuals BP, Starma i la vinculada al centre comercial (gestionat successivament per Eroski, Auchan i actualment Carrefour). Més recentment, s’han instal·lat en la zona altres gasolineres baix cost, com Star i Gasexpress.
Durant dècades, a la ciutat de Cullera se l’ha conegut també com la “Bahía de los naranjos”, la marca que va adoptar la ciutat a la fi de la dècada dels seixanta i començament dels setanta per a promocionar-se turísticament. L’elecció d’aquest nom no va ser casual: el terme municipal estava prenyat d’horts de tarongers, molts d’ells en la zona del Racó, que a mitjan segle XX encara era un mantell continu de plantacions de cítrics abans que les torres d’apartaments ocuparen tot el terreny.
La producció de cítrics ve de llarg. Durant els segles XVI, XVII i XVIII es va estendre el cultiu de la taronja en tot el territori valencià. A principis del segle XIX, l’exportació de taronges des de la Comunitat Valenciana aconsegueix un gran auge i entre 1826 i 1834, des del port de Cullera s’exporten entorn de 940 tones anuals.
Segons dades del Ministeri d’Hisenda conservades a l’Arxiu Històric Nacional, en 1934 s’exportaren des de Cullera 27.280 arroves de taronges: 26.550 a Marsella i 730 arroves a Sète, dos ports de França.
Aquesta activitat productora i exportadora es va mantindre durant el segle XX, únicament interrompuda per les dues guerres mundials (1914-1919 i 1939-1945) i la guerra espanyola (1936-1939).
La recuperació econòmica d’Europa durant els anys 50 i 60 va suposar l’increment de la quota d’exportació de cítrics, a la qual cal sumar el gran èxit que va suposar, a partir dels anys 70, la introducció de la varietat de la mandarina.
En 2020 i segons dades de la Conselleria d’Agricultura, la superfície cultivada de cítrics a Cullera era la següent: 680 hectàrees de taronja, 285 de mandarines, 3 de llimes, 17 d’aranja i 13 de llimes. En total, hi ha 998 hectàrees dedicades a la producció de cítrics que suposen el 32,3% de la superfície de cultiu.
Al llarg del segle XX, en el barri del Raval s’han situat els principals magatzems de taronges de la ciutat de Cullera, com els de Nicola, Collet, Martínez Estévez, Fuertes, Costa, Selfa (actualment Ecoribera), Cabanilles, Guillemfruit, Botanch i Frutas Iznardo, encara que alguns d’ells ja han cessat en la seua activitat.
Com a tècnica de màrqueting per a presentar els cítrics valencians en els mercats nacionals i internacionals, a mitjan segle XX es van dissenyar
etiquetes amb marques específiques per a ressaltar l’origen i la qualitat del producte. A Cullera es van crear marques pròpies com Marfil i MariPi (totes dues de Manuel Nicola), Selfa o Amor (de José Martínez Estévez).
Taronges Selfa ha sigut la marca empresarial més destacada en l’exportació de cítrics de Cullera. Actualment, l’empresa es denomina Ecoribera, una mercantil amb capital franc espanyol dirigida per la família Selfa i dedicada a la comercialització de cítrics, alvocats i melons d’Alger.
Amb el segle XXI van aparéixer noves formes de comercialització de la taronja a través d’internet, que utilitzaren el màrqueting per a valorar no sols la qualitat del producte sinó també la venda directa del productor al consumidor.
Les empreses pioneres en aquest camp han sigut Taronges Lola (gestionada per la família Aparici) i Taronges de Cullera (impulsada per Ruth Palomero).
El Centre de Salut del Raval, que atén una població d’unes 4.000 persones, va ser inaugurat el 20 de novembre de 2007
pel llavors conseller de Sanitat, Manuel Cervera, i l’alcalde de Cullera, Ernesto Sanjuán.
El centre, en la construcció del qual es van invertir 1,2 milions d’euros, és un edifici interconnectat amb la resta de centres d’atenció primària del departament de salut 11 i amb l’Hospital Universitari de la Ribera.
Compta amb una superfície de 684 metres quadrats i tres plantes que alberguen consultes de medicina de família, infermeria, pediatria, extraccions perifèriques i tractaments. L’edifici complix la normativa per a facilitar l’accés de persones amb discapacitat, amb un ascensor per a comunicar les diferents plantes.
Disposa també d’una unitat de salut sexual i reproductiva, una àrea d’administració, una biblioteca/sala de juntes i arxiu.
El centre està atés per onze professionals: dos metges de família, un pediatre, un ginecòleg, un sexòleg, una matrona, dues DUE, un auxiliar d’infermeria i dos administratius.
El barri del Raval compta a més amb un altre punt d’atenció sanitària: el centre de diàlisi situat entre la nova seu de la Policia Local i l’edifici de Serveis Exteriors de l’Ajuntament.
El pavelló Cobert Municipal situat en el número 10 del carrer sor Joana Cabanilles, va començar a funcionar en 1998, encara que les obres d’urbanització exterior van concloure en 1999.
El recinte està habilitat per a realitzar competicions de voleibol, bàsquet, gimnàstica rítmica, bàdminton, futbol sala i bàsquet. També es poden practicar les diferents modalitats d’arts marcials (judo, karate...), pilates, ioga, zumba, fitness i balls de saló.
A més, disposa d’una pista poliesportiva exterior, dues pistes poliesportives cobertes, sala de musculació, sala polivalent i sauna.
En 2019 es van escometre unes obres de remodelació i millora que, amb un pressupost de 400.000 euros a càrrec de l’Ajuntament de Cullera, van incloure la renovació de les pistes, el canvi de graderies i millora de la il·luminació interior.
Anualment, unes 70.000 persones utilitzen les seues instal·lacions per a la pràctica de les diferents disciplines esportives. Entre els usuaris figuren les comissions falleres de Cullera que disputen en les seues pistes els campionats esportius organitzats per la Junta Local Fallera.
El parc de bombers, situat al carrer Russafa, al costat del cementeri, va ser inaugurat el 14 de juliol de 1994. La seua construcció va suposar una inversió de 127 milions de pessetes aportats per la Diputació de València i donava servici als municipis de la Ribera Baixa, com ara Sueca, Cullera, Favara, Llauri o Fortaleny. Foto PBR
El parc compta amb una superfície d’aproximadament 5.300 metres quadrats i consta de dues plantes distribuïdes de la següent manera: un hangar a l’entrada, on estan els vehicles que es revisen diàriament per a les possibles emergències. En la planta baixa trobem també una zona d’administració i control, un menjador, cuina, vestuaris i lavabos.
En la primera planta es troba una aula on s’imparteixen classes teòriques i xarrades, vestuaris, una zona de descans del personal i un gimnàs per a la formació i entrenament dels bombers.
El parc pertany a la zona IV, és dirigit des del parc central a Gandia on reben les instruccions operatives i administratives. La seua plantilla està composta per 25 bombers, estructurats entre quatre i cinc torns rotatius. D’aquesta manera sempre hi ha 4 o 5 persones permanentment durant les 24 hores del dia.
Segons l’emergència, els bombers van equipats amb un vestit d’intervenció d’incendis, amb un pes aproximat d’uns 30 kg. En cas d’incendis forestals, rescats, accidents de trànsit utilitzen un mono d’intervenció.
Els bombers ofereix programes de seguretat contra incendis en la seua comunitat i els combaten, amb la finalitat de salvar vides, immobles i propietats. També s’ocupa d’emergències com ara accidents de trànsit, abocament de químics, inundacions i situacions de rescat.
Per als valencians i valencianes, els bombers són part de les nostres festes, les falles, concretament en la “nit de la cremà”
on juguen un paper importantíssim. Per a aquesta nit tan especial, els nostres herois anònims utilitzen unes mànegues d’uns 45 metres, amb una capacitat d’uns 250 litres d’aigua per minut. Una cremà sol durar entre 5 o 15 minuts.
Centre Integral de Serveis Socials (en projecte)
En desembre de 2021, l’Ajuntament de Cullera va adquirir l’històric magatzem de taronges de Cabanilles, en el barri del Raval, per a construir allí, de la mà de la Generalitat, un centre integral de Serveis Socials i a més un Centre de Dia per a persones majors.
El nou edifici permetrà en un futur pròxim, d’una banda, fer un salt qualitatiu en l’atenció a les persones usuàries dels serveis socials integrats municipals. Per una altra, oferir una resposta a una de les demandes històriques de la població en matèria de polítiques per a la Tercera Edat.
El magatzem de Cabanilles compta amb una superfície de 2.413 m² i poden construirse dues altures a més del soterrani.
Actualment, els Serveis Socials es presten de manera dispersa en diversos edificis municipals. L’objectiu amb aquest centre unificat és tindre un punt únic que millore l’atenció i es convertisca en un referent de les polítiques per a les persones en un barri emblemàtic com és el Raval de Sant Agustí, on s’emplaçaran les instal·lacions.
Així mateix, Cullera manca en aquests moments d’una atenció pública de servei de Centre de Dia per a persones majors. Amb aquesta nova infraestructura es pretén donar resposta a les peticions del col·lectiu de persones majors i els seus familiars que, actualment, han de desplaçarse fora del municipi per a poder ser atesos.
A més, l’edifici comptarà amb un espai destinat a les persones que en l’actualitat atén AFACU.
José Alemany i Bolufer (Cullera, 1866 – Madrid, 1934)
Nascut al carrer de la Pau, en el cor del barri del Raval de Cullera en el si d’una família de llauradors, José Alemany i Bolufer va destacar professionalment com a filòleg, helenista, lexicògraf i traductor.
Durant el servei militar (1886-1888) va estudiar Filosofia i Lletres en la Universitat de Barcelona i va obtindre el doctorat en aquesta especialitat en 1890 a Madrid amb una tesi titulada “Les idees religioses, polítiques i morals de Jenofonte”. Aquest mateix any es va casar amb Dolores Selfa Adam, amb qui va tindre catorze fills.
En 1891 es va presentar a un concurs per a obtindre la càtedra de grec en la Universitat de Granada, a la qual també optaven Ángel Ganivet i Miguel d’Unamuno. Alemany va recusar al tribunal perquè havia concedit la càtedra a Ganivet, que era de Granada, sense saber grec.
Un nou tribunal, presidit per Juan Valera i integrat per Marcelino Menéndez Pelayo, la reina María Cristina i Ramón Menéndez Pidal, li va concedir finalment la càtedra.
Entre 1895 i 1896 va publicar les seues traduccions a l’espanyol de les versions franceses dels textos sànscrits Jitopadesha i Bhagavad guitá. També va traduir a autors grecs, llatins i àrabs i en 1899 va aconseguir —per oposició— la càtedra de grec en la Universitat Central de Madrid.
En 1902 va publicar l’Estudi elemental de gramàtica històrica de la llengua castellana i el 14 de març de 1909, després de llegir el discurs titulat “De l’ordre de les paraules en la llengua indoeuropea”, va ingressar en la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la cadira S.
En 1917 va dirigir el grup de lingüistes que van escriure el Diccionari Enciclopèdic que va publicar l’editorial Ramón Sopena a Barcelona. Uns anys més tard, Menéndez Pelayo i Menéndez Pidal li van encarregar que iniciara el Diccionari històric de la llengua espanyola, que es va publicar incomplet en 1933.
En una ocasió, Niceto Alcalá Zamora va voler nomenarlo ministre d’Instrucció Pública, i Alemany li va retornar la carta corregint-li les faltes d’ortografia i de sintaxi, agraintli el gest però afirmant-li que ell era un investigador i un científic de la llengua i no es dedicava a la política.
José Alemany acostumava a passar els estius a Cullera, on tenia una casa que encara es conserva en el carrer Josep Burguera número 21, amb la següent inscripció: “Casa l’Alemany on *descansava de les seues tasques docents l’il·lustre filòleg, catedràtic i acadèmic, don José Alemany Bolufer, fill predilecte i esclarit d’aquesta Vila. El M.I. Ajuntament li dedica aquest record. Any 1972”.
Altres dotacions que hi són instal·lades en el barri del Raval són la seu de la Policia Local, el Centre Cultural El Raval (CCR), el Parc de Bombers, el tanatori, el Centre Comercial Carrefour y un polígon industrial on s’han radicat empreses de tota classe, des de tallers d’automòbils i fàbriques de mobles, fins a la Regidoria de Serveis Exteriors i el magatzem d’Aigües Cullera.
Pasqual Carrasquer Blasco (Sueca, 1926-2022). (Falla de 1966)
Amb una trajectòria ininterrompuda com a artista faller de 60 anys en la qual va construir més de 500 falles, Pasqual Carrasquer va fer possible que la festa fallera s’estenguera pels pobles de la província de València. Foto 1 PCB
Artista molt volgut a Sueca i per totes les comissions amb les quals va mantindre relació professional, Pasqual Carrasquer, que es va mantindre actiu fins als 80 anys, va ser dels pocs artistes que va poder contemplar amb vida com la dedicaven un carrer al seu poble natal i com era el protagonista d’un llibre, “Pasqual Carrasquer, creador de falles”, escrit pel periodista Joan Castelló Lli, en el qual es recollia la seua trajectòria com a artista faller.
Nascut en 1926, Carrasquer va realitzar la seua primera falla com a aficionat en 1945, encara que el primer monument per a una comissió el va realitzar en 1950 per a la falla de Bernat Aliño de Sueca, una comissió amb la qual es va mantindre vinculat durant més de quatre dècades.
Va plantar falles en quasi totes les comissions de Sueca (Avinguda Espanya, Reis Catòlics, 18 de Juliol, Xúquer, Sucro, Mercat, Verge de Sales, Sol i Tarongers del Mareny, Plaça Cervantes, El Portal, Mariano Serrano Biguer i Xe Collons), amb la característica afegida de ser l’autor de la falla fundacional de cadascuna de les comissions.
Entre les dècades dels seixanta i setanta del segle XX, a la ciutat de Gandia va realitzar falles per a les comissions de Major i Passeig, Vilanova, Grau i República Argentina, amb primers premis amb Les fadrines, criades (Major i Passeig, 1960), A tota velocitat (Major i Passeig, 1961), La vida moderna (Major i Passeig, 1962), Quants en cria la farina (Major i Passeig, 1963), Música del dimoni (Major i Passeig, 1965) i Turisme (Grau, 1971)
La primera falla a Cullera la va plantar en El Raval (Menú per a turistes, 1966) i en els anys següents va aconseguir dos primers
premis consecutius: amb les comissions de la Plaça d’Espanya (En l’estiu tot el món viu, 1967) i de Sant Antoni de la Mar (La construcció, 1968).
Després d’aquesta primera etapa, en la qual realitza sis cadafals en quatre anys (1966-69), Pasqual Carrasquer va reaparéixer en 1980 i 1981 amb sengles falles per a La Bega, amb les quals va donar per finalitzada la seua etapa a Cullera.
A la ciutat de València va realitzar falles per a les comissions del carrer de les Danses (de 1953 a 1955), Montolivet (1956 i 1958) i Reina-Pau-Sant Vicent (1974 i 1975), però els seus treballs més excel·lents els va realitzar en la demarcació de Félix Pizcueta-Cirilo Amorós, on va plantar durant 11 anys, amb un primer premi de la secció Primera en 1967 (Conega Espanya) i dos segons premis en la mateixa categoria (Notes infernals, 1958 i Les fadrines, criades, 1959). També va plantar una falla de secció Especial: La cacera de la vida (Luis de Santángel-Matíes Perelló, 1959).
En la dècada dels 80 va iniciar també una fructífera relació professional amb la comissió de la plaça d’Eduardo Marquina (hui Pere María Orts), per a la qual va realitzar falles durant trenta anys: entre 1981 i 201.
També ha plantat falles en altres poblacions de la província de València, com Alzira (primers premis en la comissió de Mercat amb La fama en 1964, A quants manté la farina en 1971 i Ídols en 1972), Catarroja, Silla, Algemesí, Sollana, Alaquàs, Benifaió, Xàtiva i la Pobla Llarga.
En el taller de Pasqual Carrasquer s’han format la major part dels artistes de la comarca de la Ribera, com Andrés Martorell, Joan Martí Martínez, José Andrés Ibor Peiró, Fernando Roda Martorell i Pascual Roda Ferrando “Pasky”, el seu fillol i deixeble predilecte, amb qui va compartir taller durant unes tres dècades.
Pasqual Carrasquer, “Pasqualet” com era conegut en el món faller, sempre va tindre una falla ajustada al pressupost de cada comissió, a la qual, pel mateix preu, li oferia també actuacions Fernando Roda Martorell. (Sueca, 1943).
Fernando Roda Martorell (Sueca, 1943). (Falla de 1973)
Les seues primeres incursions en el món faller es remunten a 1956, any en què comença a treballar com a aprenent en el taller de Pasqual Carrasquer.
Després de més d’una dècada de perfeccionament i de col·laboració amb Andrés Martorell, Fernando Roda realitza la seua primera falla per a la Plaça d’Espanya (1970), comissió per a la qual construirà també altres 13 monuments entre 1972 i 1996.
Entre 1972 i 1996, Fernando Roda es va convertir en un artista prolífic que va treballar per a la quasi totalitat de comissions de Cullera: Passeig, La Bega, Raval, Taüt, Mongrell i Canet, fins a aconseguir la xifra de 43 falles en aquests 20 anys.
El seu primer premi a Cullera el va aconseguir amb Pinzellades de color (La Bega, 1973), encara que la seua consagració vindrà huit anys després amb dos èxits consecutius: El perol ple (Taüt, 1982) i En aquest món (Taüt, 1983).
És també l’autor de la primera falla de l’etapa de continuïtat de Raval de Sant
Agustí: Pallassades de la vida (1973), amb la qual aquesta comissió es va reincorporar de nou a l’activitat fallera de Cullera després del parèntesi entre 1967 i 1972.
Fernando Roda Martorell ha conquistat el ninot indultat de Cullera en tres ocasions: dos per a La Bega (Dona prehistòrica-1975 i José María Iñigo-1977) i un per a Taüt (Enamorats, 1983).
Les seues falles han sigut admirades també a Gandia (en 1979 va obtindre el primer premi de la Secció Segona amb la comissió de San Francisco de Borja), Alzira (amb diversos segons premis per a les comissions de Germanies, Malva i
Plaça Major), Torrent, València, Sueca, Tavernes de la Valldigna, Dénia, Oliva i Sollana.
Les seues últimes falles a Cullera les va realitzar per a les comissions de Plaça Mongrell (Turisme amb poc de despesa, 1991), Plaça d’Espanya (La crisi, 1994) i Sant Antoni de la Mar (Pujades i baixades, 1996).
Eduardo Chinchilla Soler (Granada, 1934). (Falla 1975)
En la dècada dels cinquanta va aprendre l’ofici en el taller de Regino Mas. Posteriorment va fer treballs en tallers de destacats artistes, com José Martínez Mollá.
En 1954 va realitzar la seua primera falla infantil conjuntament amb els germans Ferrer Jorge en la plaça de Rodrigo Botet. El seu lema era “El temps passa volant”.
En la dècada dels seixanta va iniciar la seua trajectòria en solitari en falles grans per a comissions de la ciutat de València (algunes ja desaparegudes) com a Barraca-Muela d’Ares (1961 i 1962), Escalante-Calabuig (1962), Barri Verge dels Desemparats-Cid (1963 i 1964), Sevilla-Dénia (1963, 1964 i 1965), Alqueries de BellverGarbí (1964), Sant Vicent-Marvá (1965), Ángel de l’Alcàsser-José Maestre (1965), Murillo-Palomar (1967), Plaza de Jesús (1967), Illes Canàries-Dama d’Elx (1968 i 1973) i Pérez Galdós-Lorca-Linares (1968).
En la dècada dels setanta va plantar també en les demarcacions de Sanchis Bergón-Túria (1970 i 1971), Conchita Piquer-Monestir de Poblet (1970), Plaza de Rojas Clemente (1973), BurjassotSerra d’Agullent (1975 i 1977), Campament-La Iesa (1977) i Alferes Provisional-Hipòlit Rovira (1977).
En el cap i casal va plantar un total de 33 falles, les últimes en la dècada dels huitanta en Avinguda Burjassot-Serra d’Agullent (1982, 1983, 1984 i 1986) i Doctor Sanchis Bergón-Túria (1984).
El seu major èxit el va aconseguir en 1971 amb la falla Els que fan la pesca per a la comissió de Trinitat-Alboraia, que va aconseguir el quart premi de Primera B i el premi de Turisme.
La seua etapa a Cullera la va iniciar en 1970, amb un primer premi per a La Bega amb A la mar vaig a pescar. En aquesta comissió va prosseguir en 1971 amb Majors amb objeccions (segon premi) i en 1972 amb La primera píndola (segon premi), per a reaparéixer tres anys després amb Raval de Sant Agustí, comissió amb la qual només va realitzar una falla, Més lent que un caragol (1975), que va obtindre un cinqué premi.
José Simó Marí “Blasco” (Cullera, 1933 – Cullera, 1999). (Falles de 1976 i 1977)
Com la majoria de joves de la postguerra, els seus primers treballs van ser els d’agricultor i algepser en la construcció.
Amb la irrupció de la festa de les Falles a Cullera, José Simó, amb una formació autodidacta i conegut en els ambients fallers com “Blasco”, va iniciar una primera etapa com a artista en la comissió de La Bega (1966, 1967 i 1968).
A aquests primers treballs van seguir altres falles per a Raval de Sant Agustí (1976 i 1977) i País Valencià, comissió per a la qual va fer els deu primers monuments (1982-1991).
També ha construït falles per al Port (1986) i Plaça d’Espanya (entre 1987 i 1990), així com per a comissions de Paiporta (Cervantes) i Sueca (Verge de Sales).
A Cullera, els seus millors èxits han sigut tres segons premis, amb Molt de Bombo (La Bega, 1966), La temptació, mare de totes les perdicions (Raval, 1976) i Tots volen tocar (País Valencià, 1985), i un tercer amb L’avarícia (País Valencià, 1991). Per a la comissió de Raval de Sant Agustí va realitzar també Antiguitats, una particular reproducció de l’esfinx de Gizeh que no va ser prou valorada pel jurat, que la va relegar al sisé premi.
Va obtindre també tres primers premis a Paiporta amb la falla Cervantes i un primer premi a Catarroja amb la falla L’Albufera.
José Andrés Ibor Peiró (Sueca, 1955). (Falles de 1978, 1979, 1980, 1981, 1986 i 1987)
Va començar en el món de les falles sent encara un xiquet. A l’estiu, en acabar el curs escolar, anava a treballar als tallers d’artistes de la seua localitat natal. A partir dels 15 anys va començar a treballar, primer en el taller de Pasqual Carrasquer i després en el d’Andrés Martorell, dos referents a la comarca de la Ribera, amb els quals va completar la seua formació en les diferents tècniques de l’ofici, fins que en 1977 va obrir el seu propi taller. Foto 5 JAIPP
José Andrés Ibor Peiró, conegut en el món faller amb el sobrenom de “Pansa”, amb el qual ja eren coneguts el seu pare i el seu avi, va realitzar la seua primera falla per al Raval en 1978, comissió a la qual va arribar per recomanació de Carrasquer, que va avalar el seu treball. Els fallers de Raval van confiar en el seu bon fer i li van brindar l’oportunitat d’iniciar la seua carrera professional en solitari.
El seu gran èxit vindria un any després, en 1979, ja que el seu monument Pardal que vola... va aconseguir que, per primera vegada, el màxim guardó de les falles de Cullera fora per a la comissió de Raval de Sant Agustí. Aquest guardó, que va ser el primer de la seua trajectòria, es va completar un any després, en 1980 amb el ninot indultat de Cullera (L’humanoide).
El seu cicle a Cullera es completa amb altres tres falles per al Raval (1981, 1986 i 1987), huit per a La Bega (de 1982,a 1988 i 1998), dues per a Mongell (1983 i 1997) i dues per a El Canet (1989 i 1990).
A Sueca ha realitzat falles per a les comissions de Ronda del País Valencià i Sucro, entre altres.
A mitjan dècada dels 80 (1983) José Andrés Ibor va ingressar en el gremi d’artistes fallers i per a l’examen va presentar una falla realitzada per a la comissió de Filiberto Rodrigo de Catarroja, amb la qual va estar treballant diversos exercicis i amb la que va obtindre un primer premi i dos segons, a més d’un primer i un segon en falles infantils.
En aquesta mateixa població, Catarroja, va realitzar també falles per a la comissió del Centenar de la ploma (amb un premi d’enginy i gràcia i un tercer premi, a més de dos primers premis en infantils).
La producció d’Ibor Peiró inclou també falles per a les poblacions de Gandia, Alzira, València, Algemesí, Tavernes de la Valldigna, Beniparrell, Benetússer i Massamagrell.
A Algemesí ha obtingut el primer premi en tres ocasions per a la Falla Cervantes en 1991, 1994 i 1995, a més del primer premi
infantil en 1994 i 1995. També ha obtingut dos primers premis en falles grans i altres dues en infantils amb la comissió de Cabanilles.
A Catarroja va obtindre el primer premi en 1991 amb la falla gran de Filiberto Rodrigo i el primer premi infantil en 1992 amb la mateixa comissió.
A Alzira ha aconseguit quatre primers premis: un en 2012 en secció Tercera amb la comissió d’Ausiàs March, i els altres tres en 2011, 2013 i 2014 en secció Quarta, també amb la comissió d’Ausiàs March. A aquest palmarés cal sumar un segon premi amb la comissió de Cantereries.
A València només ha plantat en una comissió, Hellín-Pedro de Luna, amb la qual ha mantingut una llarga relació professional de 25 anys entre 1994 i 2018. En aquest llarg període va haverhi un enteniment perfecte entre artista i comissió, la qual cosa va permetre mantindre aquesta vinculació laboral fins a la seua jubilació en 2018.
En aquesta etapa va obtindre dos ninots de secció, un tercer premi de la secció Cinquena A en 1999 amb La fera és el rei i un segon premi d’Enginy i gracia de la secció Sisena B en 2007 amb Rellotges per a tot.
Altres relacions longeves són les que ha mantingut amb la falla del Poble de Beniparrell, on va estar nou anys, i amb el Raval de Massamagrell, amb la qual va romandre una dècada en la qual va aconseguir dos primers premis amb la falla gran i altres dues amb la falla infantil, així com dos ninots indultats.
A Gandia ha realitzat falles per a la comissió d’Escola Pia (amb un premi enginy i gràcia en Primera); en Tavernes, va obtindre un tercer premi amb la falla Prado i un segon amb La via: i a Benetússer va aconseguir un segon en falla gran i un primer en infantil amb la falla Plaça de Lepant.
A mitjan 90 i durant cinc anys va realitzar també una falla per a les festes majors de la localitat madrilenya de Alpedrete, amb plantà el 13 d’agost de cada any.
Al llarg de 40 anys dedicat professionalment al món de les falles (1978-2018), José Andrés Ibor Peiró “Pansa” ha realitzat unes 160 falles grans i 40 infantils, en les quals ha deixat la seua empremta de serietat i bon fer.
El seu currículum inclou també activitats docents en formació professional no reglada. En els primers anys del segle XXI va estar de professor en una escola-taller de decoració i pintura a Albalat de la Ribera, promoguda per la Mancomunitat de la Ribera i dirigida a alumnes i alumnes de 16 a 25 anys.
Joaquín Dolz Hueso (Alboraia, 1930- València, 1998). (Falla de 1982)
La seua afició a la música (tocava la guitarra i la mandolina) el va impulsar a formar part d’una rondalla de la qual també pertanyia el seu germà Manuel i que actuava en noces i batejos.
Treballant com a pintor mural va conéixer als artistes fallers Luis Vidal i Francisco Guitarte, que en els mesos d’estiu es dedicaven a pintar edificis. Per la seua banda, Vidal i Guitarte van presentar a Joaquín Dolz a Salvador Debón Cortina, en el taller del qual va entrar com a pintor i on va aprendre les restants tècniques de la professió.
La seua primera falla la va plantar en 1962 en Carretera Escrivà-Luis Salom, una composició que va obtindre el premi 16 de la secció Tercera A.
Va realitzar també una falla en la secció Especial del cap i casal: Gata i gossos es fumen els premis (Avinguda de l’Oest, 1966), que va obtindre el nové premi.
En 1969 va aconseguir el segon premi i el premi d’enginy i gràcia de la secció Primera B amb la comissió de la plaça del Pintor Segrelles. A més a més, a la ciutat de València, on va plantar 66 falles, la seua producció inclou projectes per a comissions com a Ciutat de l’Artista Faller, Plaça de Patraix, Sant Josep de la Muntanya-Terol, Pintor Salvador Abril-Pere III el Gran, Visitació-Oriola, AlbaceteMarvá, Ángel de l’Alcásser-Josep Maestre, Castelló-Sogorb, Dalt-Sant Tomàs, la Pobla del Duc-Benipeixcar, Barri Beteró, Arquitecte Alfaro-Francisco Cubells i Sèneca-Poeta Mas i Ros, en la qual va fer el seu últim treball: L’amor (1991), en la secció Cinquena B.
També va obtindre primers premis en falles plantades a Riba-roja de Túria en 1976, 1977 i 1980, així com a Picanya en 1984.
Per a la comissió de Raval de Sant Agustí de Cullera va realitzar la falla de 1982, La fresca democràcia, que va obtindre el tercer premi.
Va pertànyer a la directiva del Gremi d’Artistes fallers durant molts anys, exercint diferents càrrecs de responsabilitat.
Entre els companys de professió en la ciutat de l’artista faller era conegut com El fletxa, per ser molt ràpid, no sols en càlcul mental sinó també en la realització del seu treball. Se’l coneixia també amb el sobrenom d’El medalles pels nombrosos premis (primers, segons, enginy i gràcia…) aconseguits al llarg de la seua dilatada trajectòria professional, que el converteixen en un dels artistes més llorejats del segle XX.
Els seus primers passos en l’ofici els va donar en el taller de José Vidallach, amb qui va realitzar motles per a artistes com Regino Mas, inclosos alguns per a pel·lícules com “55 dies en Pequín”.
El seu primer taller el va obrir al carrer Ben Al Abbar, però uns anys després es traslladà definitivament al del carrer de l’Arquebisbe Fabián i Fuero, on va construir la major part de les falles realitzades al llarg de la seua trajectòria professional.
El 1961 va plantar la seua primera falla infantil, precisament per a la comissió de Doctor Olóriz-Bisbe Fabián i Fuero, de la qual va ser faller durant diverses dècades ocupant càrrecs directius, quasi sempre com a delegat de loteria.
Els seus majors èxits els va aconseguir amb la que seria la seua falla predilecta, la de Doctor Olóriz, amb la que va aconseguir tres primers premis en els anys 1980 i 1983 (en Primera C) i en 1994 (en Segona A), que són també els millors de la mateixa comissió.
Va conquistar també el primer premi en altres 22 ocasions: els més importants amb les comissions de Bilbao-Maximiliano Thous (en 1981, 1982, 1984 i 1985, els dos primers anys en Segona C i els altres dos en Segona A), Blanqueries (en 1984 i 1985, els dos en Segona B), Azcàrraga-Ferran El Catòlic (en 1986, en Segona B), Camí de Barcelona-Travessia de Montcada (en 1987, en Segona B), Pizarro-Ciril Amorós (en 1988, en Segona A) i Pare SantonjaCardenal Benlloch (en 1989, en Segona C).
També va realitzar falles per a les comissions d’Avinguda de l’Oest, Plaça del Mercat, Plaça del Doctor Collado, J. J. DóminePort, Burjassot-Joaquim Ballester, Arxiduc Carles-Xiva, Humanista Mariner-Manuel Simó, Quart-Túria, Conserva-Berenguer Mallol, Periodista Gil Sumbiela-Azutzena i Quart i Palomar, comissió amb la quual va guanyar el primer premi en 1973 (en Tercera A).
Va ser directiu del Gremi artesà d’artistes fallers entre els anys 1983 i 1997, durant el manat de Salvador Gimeno com Mestre Major.
L’any 2001, la comissió de Doctor Olóriz va establir el premi Miguel Esteban a la rematada més arriscada de Primera A. Entre els guanyadors d’aquest trofeu es troben artistes com Manuel Algarra, Carlos Carsí, Francisco Torres Josa, Vicente Martínez Aparici, Alejandro Santaeulalia, Vicente Llácer, Francisco Vizcaíno Palacios, Sergio Edo i Lázaro Chuecos.
Per a la comissió de Raval de Sant Agustí de Cullera va realitzar les falles de 1983, Els que xuplen de l’ou (quart premi), i de 1984, Actualitat Valenciana (tercer premi).
Enrique García Ibáñez (València, 1965 – València, 2019) (Falla de 1985)
Es va iniciar en el món de les falles com a aprenent en els tallers dels mestres Miguel Santaeulalia Núñez i Pepe Martínez Mollá. El seu primer treball en solitari va ser una falla infantil plantada en la plaça d’Espanya de la localitat d’Alaquàs.
Amb 16 anys, va començar a treballar en el taller del seu germà Juan Carlos, també artista faller, fins que uns anys després es va independitzar i va obrir el seu propi taller en uns baixos de la Ciutat Fallera.
Gran part de la seua producció la va realitzar per a comissions de la comarca del Camp de Túria, com Benaguasil, Sant Antoni de Benagéber, L’Eliana i La Pobla de Vallbona, encara que les seues falles també es van plantar en poblacions com Torís, Xelva i Gandia.
A Cullera només ha plantat una falla: va ser en 1985 en la demarcació de Raval de Sant Agustí amb el lema Desig, i va obtindre el huité premi.
La seua primera falla a la ciutat de València es remunta a 1986 per a la comissió Arxiduc Carles-Xiva. En 1990 va debutar en secció Especial amb la comissió de Convent Jerusalem amb una falla amb el lema Els mil i un amors.
Una malaltia el va apartar durant uns anys de la producció fallera, una activitat que va reprendre uns anys després, amb falles entre 1995 i l’any 2000 en el cap i casal en les demarcacions de Mare de Déu del Sufragi-Mare de Déu del Castell, Blocs-Platja, Escalante-Marina i Mestre Valls-Marí Albesa.
Altres comissions amb els quals va treballar a València han sigut Polo i PeyrolónCiutat de Mula (2000-2004), Carrera Sant Lluís-Doctor Waksman (2005-2009), Avinguda Burjassot-Carretera de Paterna (de 2006 al 2008), Cases de Bàrcena (2006), Camí Nou de Picanya-Nicolau Primitiu (2007 al 2009), CarcaixentCompromís de Casp (2007), L’Alguer-Enginyer Rafael Janini (2008) i TarongersUniversitat Politècnica (del 2008 al 2010).
Juan Pedrós Beltrán (Sueca, 1942) (Falles de 1988, 2005 i 2006)
En la seua joventut va ser integrant dels grups de música pop: Els Newtons (en la dècada dels seixanta) i Capicúa (en la dècada dels setanta, que uns anys més es va transformar en l’Orquestra Capicua). Foto 9 JPB
Es va formar en el taller d’Andrés Martorell, i després d’un breu període en societat amb Rafael Beltrán entre els anys 1983 i 1987, va començar a realitzar falles en solitari a partir de 1988. Un any abans, en 1987, va ingressar en el Gremi Artesà d’Artistes Fallers.
Durant 30 anys ha realitzat la falla de la Plaça de l’Ajuntament de Sueca, el seu poble natal, en el qual també ha realitzat falles per a les comissions de Portal, Verge de Sales, Mercat, Bernat Aliño, Plaza Cervantes, Sucro, País Valencià., 18 de Juliol, Avinguda d’Espanya i Poble Vell del Perelló.
Al llarg d’uns 35 anys d’activitat professional, Juan Pedrós ha plantat falles en les poblacions de Gandia (Falla Vilanova), Alzira (Sagrada Família), Albal (L’Amistat), Picanya (Plaça País Valencià), Alaquàs (Miguel Hernández), Silla (Parc de Sant Roc), Benetússer (Joventut), Alfafar i Massanassa, encara que la major continuïtat ha sigut amb la comissió El Charco de Catarroja amb 20 anys consecutius entre 1993 i 2012 i deu primers premis (1997, 2003,
2004, 2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2011 i 2012) i amb Portal de Tavernes de la Valldigna, on va realitzar la falla durant 15 anys.
Entre 1982 i 2011, a Cullera ha realitzat falles per a les comissions de La Bega, El Port (en 12 ocasions, amb dos tercers premis en secció única i altres dos tercers en secció Primera), Raval de Sant Agustí, Passeig-Mercat i Mongrell.
Per a Raval de Sant Agustí ha realitzat tres falles en dues etapes: la primera en 1988 en secció única amb un nové premi per a La festa de la taronja, i les altres dues en secció Especial en 2005 (Som moros o cristians?) i en 2006 (Cullera en carnestoltes), amb un segon i un tercer premi, respectivament, a més de sengles premis de Turisme.
Va realitzar una tercera falla en la secció Especial de Cullera, la de Passeig—Mercat de 2008, titulada Qui és més animal?, amb un tercer premi al qual cal sumar el ninot indultat i el premi d’enginy i gràcia.
A la ciutat de València ha plantat quatre falles: una en la demarcació de Juan Bautista Valldecabres-El Palmar (1994) i tres en Sirena-Dofins (2007, 2008 i 2009).
Jubilat des del 2012, Juan Pedrós Beltran segueix amb el cuquet de les falles i des d’aquest any realitza col·laboracions desinteressades en els projectes de Mauricio Moreira, la seua parella.
Vicente Blasco Blasco (Gandia, 1950-2014) és un destacat artista de la comarca de La Safor de la segona meitat del segle XX. En una primera etapa professional, Vicente Blasco va formar societat amb Vicente Añón, i un dels seus primers èxits a la seua ciutat natal, Gandia, va ser el primer premi de la secció Segona aconseguit en 1977 en la demarcació de San Francisco de BorjaVilanova.
En els anys següents, el tàndem Blasco-Añón va aconseguir nous èxits a Gandia amb el segon premi de la secció Segona per a la comissió de Beniredrà (1978) i el primer premi de la secció Primera en Beniopa (1979).
L’any 1980 va marcar una fita en la producció de Blasco-Añón, amb les falles realitzades per a República Argentina (‘La casa dels pirates’, tercer premi d’Especial), Beniopa (tercer premi de secció Primera), el Mercat i Benirredrà.
En 1981 aconseguirien de nou el tercer premi d’Especial aquesta vegada amb Major i Passeig. En aquest exercici van realitzar a més, les falles de Beniopa (‘Les històries del iaio’, tercer premi de secció Primera), Màrtirs (primer premi de secció Segona), Benidredrà (Tercer premi de secció Segona) i Plaza Elíptica.
En 1982, últim any de la societat Blasco-Añón, van plantar en la Plaça de Sant Josep (tercer premi de la secció Primera), Benipeixcar (segon premi de la secció Segona), Crist Rei i República Argentina.
Ja en solitari, Vicente Blasco va aconseguir en 1983, i malgrat l’incendi que va patir el seu taller, el tercer premi de la secció Segona en el carrer Màrtirs. Un any després, en 1984, vindria l’anhelat primer premi d’Especial amb la falla plantada en la plaça de Sant Josep-Raval, mentre que el seu antic soci, Antonio Añón, aconseguia el segon premi en el Passeig Luis Belda.
Entre 1985 i 1993, Vicente Blasco es va associar amb Javier Guerola Illa (Alcoi, 1965), amb qui va realitzar falles a Gandia per a les comissions de Major i Passeig, República Argentina, Sant Josep-Raval i Exèrcit Espanyol-Jardinet.
Van realitzar també falles per a poblacions com Dénia (ParísPedrera), Alzira (Anna Sanchis i L’Alquenència), Xàtiva (Juan Ramón Jiménez i Tetuan), Tavernes de la Valldigna (La via i Prado) i València (Císcar-Borriana).
A Cullera, Vicente Blasco va realitzar en solitari ‘La cotorra embruixà’ (El Port, 1985) i en col·laboració amb Javier Guerola dues falles en la demarcació de Raval de Sant Agustí: ‘Tot pel ciutadà’ (1989) i ‘Tot és festa’ (1990).
En solitari, Javier Guerola va realitzar també a Cullera ‘Les petardaes’ (El Canet, 1991) i ‘El Pregó’ (Sant Antoni, 1993).
A partir de 2007, Javier Guerola es va dedicar quasi en exclusiva a la realització de carrosses per a festes i esdeveniments, amb projectes per a poblacions com Alcoi, Ibi, Cocentaina, la Vila Joiosa, Oriola, Crevillent, Pego, Altea, El Campello, Calp i Benissa, a la província d’Alacant, i Torrent, Sagunt i Cullera, en la de València, entre altres poblacions.
Eduardo Guillem Alcover (Castelló de la Ribera, 1948). (Falles de 1992, 1993 i 1995)
De formació autodidacta, la seua curiositat per les falles es remunta a la infància quan realitzava xicotets monuments per a cremar-los al seu carrer el dia de Sant Josep. Aquesta afició li porta a realitzar la seua primera falla al seu poble natal (Les Moreretes, 1975).
En la dècada dels huitanta va començar la seua carrera professional amb treballs per a comissions de Xàtiva, Dénia, Carcaixent i Gandia.
A Cullera, va realitzar amb notable èxit tres falles per a la comissió de Raval de Sant Agustí. La primera, Aquest món és tot un riure (1992) va aconseguir un segon premi, i amb les dues restants va pujar al més alt del podi amb dos primers premis: El que ens ve (1993) i Les il·lusions (1995). A més, el seu ninot Indiana Jones, també per a Raval, va aconseguir l’indult en 1995.
La seua trajectòria a Cullera la va tancar en 1999 amb una falla per a la comissió de Sant Antoni de la Mar: Perill d’extinció, amb la qual va obtindre un altre segon premi.
En una trajectòria reeixida, Guillem Alcover ha obtingut també primers premis a València (en la secció Primera B amb la Falla de la Plaça del Pintor Segrelles), Carcaixent (Plaça de Les Dies) i Alzira (primer premi en 2001 en secció Segona amb la comissió de Pere Morell), a més de dos tercers premis en la secció Especial d’Alzira (amb les comissions del Mercat i Plaça Major).
Les seues primeres falles van ser per a la comissió de Centre Espanya de Burriana, per a la que ha realitzat una quinzena de falles entre 1982 y 2013. Ha construït altres huit falles per al Barri d’Onda (entre 1995 y 2020), cinc per a la societat de Caçadors (entre 2001 y 2022), tres per a Sant Blai (de 2016 a 2018), dos per al Barris de València (1997 i 2008) i l’Escorredor (2003 i 2004), i una per a La Vila (2004), La Mercé (2011), Jaume I (2015), Chicharro (2017) i Club Ortega (2019).
José Luis Pascual posseeix també una àmplia trajectòria a la ciutat de València amb 71 falles plantades entre 1988 i 2022, d’elles quatre en secció Especial i 22 en secció Primera.
En secció Especial ha realitzat els projectes L’Antàrtida tremola (Avinguda de l’Oest, 1993), Escola d’artistes (Antiga de Campanar, 1996), Del rosa al groc (Antiga de Campanar, 1997) i El 2000: passat, present i futur (Regne de València-Mestre Serrano, 2000).
Amb la comissió de l’Avinguda de l’Oest estaria altres tres anys en Primera B, en els quals va realitzar els projectes Mascarades (1989), El peix gran (1990) i Pallassades del món (1992), una falla amb la qual va obtindre el segon premi de secció i el tercer d’enginy i gràcia.
El més destacat del seu pas per la Primera A són els cinc anys amb la comissió de Aras de los Olmos-Castell de Pop (entre 2006 i 2010, tots dos inclusivament) i els dos de Mercat Central (2021 i 2022). A més ha plantat en Quart-Extramurs-Velázquez (2003) i Justo Vilar-Mercat del Cabanyal (2012).
El 1988 va obtenir el primer premi de Primera C amb València la mar de bé amb la comissió de Bilbao-Maximiliano Thous.
A més a més, en 1997 va aconseguir el primer premi de la secció Tercera B i el primer premi d’enginy i gràcia amb Mercat o supermercat? per a la comissió de Mercat de Castella; en 2005 va aconseguir el primer premi d’enginy i gràcia de la secció 14 amb Palleter, un crit de llibertat, una falla plantada en la demarcació de Palleter-Erudit Orellana; en 2007 va aconseguir el primer premi de Quarta B amb Somiar no costa diners (Pérez Galdós-Calixt III) i en 2015 el primer premi de Quarta B amb A mi la legió (Cristòfol Sorni-Mestre Martín).
A aquests guardons cal sumar altres dos primers premis de la secció Sisena C amb Aterra com pugues (Plaza de la Moreria, 2012) i Mantindre el nivell de vida (Plaça de la Moreria, 2015). I el primer premi d’Enginy i gràcia en 2022 amb De la roda a la lladriola en la demarcació de Cervantes-Pare Jofré.
A Cullera només ha plantat sols una falla, la realitzada en 1994 en la demarcació Raval de Sant Agustí amb el lema Fer l’indi, que va obtindre el quart premi de secció Especial.
En Benicarló, ha fet falles per a les comissions de Campanar (1986), El Grill (2005), Els Conquistadors (de 2015 a 2017), Nou Barri (2015), La Carrasca (de 2007 a 2009) i Mercat Vell (2018), mentre que a la Vall d’Uixó ha fet projectes per a Les Llimeres (1997), La que faltava (2002, 2006 i 2008) i Pensat i Fet (2011).
Altres poblacions on ha plantat són Dénia (Port-Rotes, de 2001 a 2003), Gandia (Crist Rei, 2002), Puçol (Hostalets (2004, 2005 i 2014), Manises (Llum i soroll, 2013), Torrent (Vicent Pallardó -2016, 2019,2020 i 2022-, i Reina Sofia -2019-), Benifaió (Arturo Mas, 2018 i 2019), Almussafes (La Primitiva, 2019) i Sagunt (Luis Cendoya, 2020). També és l’autor de la foguera del Mercat Central d’Alacant de 2008.
Roberto Andrés Palop (Carcaixent, 1954-2021). (Falla de 1996)
Membre del Gremi d’Artistes Fallers de València des de 1984. La seua etapa de formació abasta col·laboracions des dels 16 anys amb el seu pare Eustaquio Andrés Vayá i amb destacats pintors, escultors i especialistes com Joaquín Gómez Perelló, Vicente Tortosa Biosca i José Azpeitia.
La seua primera falla a Cullera va ser per a Sant Antoni (1980), encara que els èxits van arribar amb els cinc monuments (1986-1990) realitzats per a la falla de Taüt, amb dos primers premis i dos ninots indultats en els exercicis de 1986 i 1988. La seua etapa a Cullera concloure amb altres dos monuments per a Taüt (1993 i 1994) i amb un nou ninot indultat” (1993).
Ha aconseguit primers premis a Carcaixent (Pio XII, 1984), Alzira (secció especial amb El Mercat, 1985), Torrent (cinc anys consecutius 1982-1986 en Ramón y Cajal) i Tavernes de la Valldigna (Portal, 1990 i 1991), a més de segons premis a Xàtiva (República Argentina, 1981) i Gandia (Crist Rey, 1992, 1993 i 1995).
De la seua empremta com a artista faller queden per a la història els seues sis ninots indultats: tres a Cullera (1986, 1988 i 1993) i altres quatre en Carcaixent (1980, 1982, 1984 i 1985).
En categoria infantil ha conquistat tres vegades el primer premi a Carcaixent amb les comissions de Creu-Julià Ribera (1984 i 1987) i Plaça Major (1990), a més de quatre ninots indultats: tres a Carcaixent (1987, 1990 i 1991) i un a Dénia (1992).
Roberto Andrés també va fer una incursió en la vida política del seu poble, Carcaixent. En les eleccions municipals de 1995 va formar part de la Candidatura d’Unió Valenciana (UV) i, en ser elegit regidor, va formar part de l’equip de govern local fins a 1999 com a responsable de l’àrea d’Aigües i Protecció Civil.
Després de cursar estudis bàsics va començar a treballar amb 12 anys, fins que als inicis de la dècada dels setanta va formar la seua pròpia empresa de pintura mural amb un equip de treballadors a càrrec seu. Foto 12 PCA
La d’artista faller va ser una vocació tardana, perquè fins als 33 anys no va posar els peus en un taller, el del seu amic Vicente Pastor i el va ajudar de manera desinteressada. A l’any següent, Pastor li va proposar fer junts la Falla del Mercat de Carcaixent i, com a l’hivern dequeia la faena de pintura mural, va acceptar.
Un any després va ser Juan Cortell qui li va proposar formar part del seu equip de treballadors per a fer, primer la falla del Mercat (1974) i, un any després, la de Cánovas del Castillo. A l’any següent la va fer Calleja en solitari, i també va aconseguir el primer premi (1976).
Després d’una aturada en l’activitat fallera per a casar-se el maig de 1978 amb María Carmen Farinós, va tornar a l’activitat amb la falla de la Plaça de Les Dies amb la qual va mantindre una prolongada relació professional d’onze anys en dos períodes: 1978-1986 i posteriorment els anys 2003 i 2004.
Amb aquesta comissió va aconseguir el primer premi de les falles de Carcaixent en 1980 i 1981, el segon premi en 1978 i 1982, i el tercer premi en 1979, 1984, 1985 i 1986. A la plaça de Les Dies tornarà en 2003 i 2004, amb falles de baix pressupost.
En 1983, i a conseqüència de la pantanà de Tous d’octubre de 1982, només es va plantar una falla de caràcter commemoratiu a Carcaixent, realitzada precisament en el taller de Calleja i plantada davant del Musical.
En l’exercici 1984-1985 va passar a realitzar la falla de la Plaça Major. Amb aquesta comissió va encadenar 20 anys de fructífera relació professional, amb 15 primers premis (1985, 1986, 1987, 1988, 1990, 1991, 1992, 1993, 1994, 1996, 1998, 1999, 2000, 2002 i 2004), tres segons premis (1989, 1995 i 2003) i un tercer premi (1997).
A Alzira va realitzar la falla del Mercat durant tres anys, amb un primer premi de secció Especial en 1979, un segon premi en 1980 i un tercer en 1981. A més a més, va fer la del Polígon-Mercat
d’Abastos en dos exercicis (1990 i 1991) i la de Pintor Andreu (1990).
A la capital de la Ribera Alta tornaria uns anys després amb dues falles per a la Plaça Major, en 1998 i 1999, amb sengles primers premis en la secció Especial i un ninot indultat.
La seua primera falla a la ciutat de València la va plantar en la demarcació d’Illes Canàries-Dama d’Elx. En 1988 va realitzar València, que va obtindre el tercer premi de Primera B. Un any després va realitzar La València de la història (1989), primer premi de Primera B, premi de Turisme i ninot indultat pel gremi (Quixotades). En aquesta comissió va realitzar també les falles de 1990, 1991, 1992 i 2005, l’última firmada per l’artista.
Amb la comissió de Xiva-Francisco de Llano va obtindre el primer premi de Segona C en 1990 amb Pilleries, amb el grup de Tip i Coll indultat pel Gremi.
En la dècada dels noranta va formar part de l’equip Cavall de Troia, un grup d’artistes fallers encapçalats per Manolo Martín que es van unir en una societat mercantil per a la realització de grans projectes, no sols fallers, sinó també en els altres camps artístics i empresarials (escenografies per a parcs temàtics, per a programes de televisió i òperes, disseny i muntatge d’expositors per a fires i congressos i una falla plantada en la ciutat japonesa de Mie).
Pascual Calleja va debutar en la secció Especial de la ciutat de València en 1994 amb Vanitats, per a la comissió de Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal, amb el famós paó humanitzat, vestit amb els elegants vestits a l’estil Lluís XV de França.
A l’any següent (1995) va obtindre el primer premi de Primera A amb Els pecats capitals, l’espectacular hidra de set caps plantada en la demarcació de Sueca-Literat Azorín, amb un pressupost de 3,5 milions de pessetes.
A Cullera, i per a la comissió de Raval de Sant Agustín, va obtindre el primer premi en 1997, l’any del 25 aniversari de la comissió, amb La vida és un circ, amb l’impressionant cap d’un cavall blanc modelat en el seu moment per Julián Puche. També va aconseguir el ninot indultat, amb El guitarrista, un músic bohemi rodamon muntat en un ruc.
Pascual Calleja va ser també membre de la directiva del Gremi d’Artistes Fallers com a delegat a la comarca de la Ribera durant el mandat de Salvador Gimeno.
Pascual Roda Ferrando “Pasky” (Sueca, 1975) (Falles de 1998, 1999 i 2000)
Es va criar artísticament en el taller de Pasqual Carrasquer, el seu padrí, on treballava el seu pare. Quan acabava les classes, acudia al taller on es quedava fascinat pel treball creatiu. L’any 1989, res més acabar l’Ensenyament General Bàsic (EGB), Pasky decideix deixar els estudis i, amb tan sols 14 anys, comença a treballar com a ajudant en el taller de Carrasquer.
En l’exercici 1989-1990, i mentre assimilava les nocions bàsiques de la professió, començà a fer les falles infantils per a les comissions a les quals Pasqual Carrasquer feia les falles grans. Els seus primers projectes van ser per a Sucro, Verge de Sales i Bernat Aliño, a Sueca.
En acabar el Servei Militar, que va realitzar entre 1994-1995, Pasqual Carrasquer li plantejà una disjuntiva: o es posava a realitzar falles de manera professional o havia de buscar-se un treball fora del taller. Trià dedicar-se al món de les falles, i el seu mestre li proposà fer la falla de més baix pressupost que aquest any tenia contractada. Però el deixeble decidí jugar fort: “Si em dedique a construir falles, vull fer la de major pressupost per a poder demostrar la meua vàlua”. Va ser així com va fer la seua primera falla, la de Verge de Sales de 1996.
Des de 1996 i fins a l’actualitat ha plantat falles a Sueca en les comissions de Verge de Sales, Xúquer, Portal, Sucro (ninot indultat en 2016), Xe collons, Tro i Flama del Perelló y Sol i Tarongers del Mareny de Barraquetes.
L’any següent (1997) realitzarà de nou la de Verge de Sales i, a més, farà la de Cabanilles a Algemesí, amb la qual va aconseguir el seu primer ninot indultat.
En 1998 va fer la primera falla d’una trilogia per a la comissió de Raval de Sant Agustí de Cullera: Qui és el rei?, que va obtindre un meritori tercer premi en secció única, competint amb altres dotze comissions.
El seu primer gran èxit el va aconseguir un any després, en 1999, amb la seua segona falla per a Raval: Dimonis de la vida, amb una espectacular diablessa en la rematada, un projecte amb el qual va aconseguir el primer premi, el premi d’Enginy i gràcia i el ninot indultat.
La tercera falla per al Raval va ser Dis-me com vas disfressat i et diré la identitat (2000), amb la qual va aconseguir mantindre’s en el podi, amb un merescut segon premi.
El 2003 serà un altre any triomfal per a Pascual Roda Ferrando, amb la falla de Crist Rei de Gandia, amb la qual va obtindre el primer premi de secció Primera, el d’Enginy i gràcia i el ninot indultat.
Aquest mateix any de 2002 va realitzar una altra falla a Cullera, en aquesta ocasió per a la comissió de Sant Antoni, Ai mare quina por, amb un segon premi que li permetia estar de nou en el podi de les millors falles de la capital turística de la Ribera Baixa. A Sant Antoni tornarà en 2006 amb Conta contes, faules i fantasies, amb la qual de nou va obtindre un segon premi, en aquesta ocasió ja en secció Especial.
Una altra població que ha pogut contemplar la producció de Pascual Roda Ferrando és Tavernes de la Valldigna. En la Falla Portal va estar set anys, amb un balanç de tres segons (2011, 2012 i 2015), un tercer (2016), dos quarts (2017 i 2018) i un cinqué (2019).
En l’exercici 2012-2013 va haver de fer front a una altra cruïlla decisiva en la seua trajectòria professional: seguir sota l’ombra del seu mentor, un Pasqual Carrasquer amb 85 anys, o trencar definitivament amarres amb qui li havia ensenyat tots els secrets de la professió i iniciar el seu propi camí com a artista faller. Va ser un any dur també en el terreny personal, en el qual va decidir no fer falles, encara que va seguir vinculat amb la professió com a pintor per a altres artistes de la comarca.
En l’exercici de 2015-2016 realitzarà la seua primera falla a la ciutat de València: Qui bon peix vol menjar, el cul s’ha de banyar, per a la comissió d’Illes Canàries-Dama d’Elx, enquadrada en Tercera B. Amb aquesta mateixa comissió, i en Tercera A, va aconseguir el primer premi amb En l’amor i la guerra.
En 2017 i 2018 va fer també sengles falles per a la comissió d’Indústria-Sants Justo i Pastor, totes dues en Segona A, amb un seté i quart premi, respectivament.
Amb aquest currículum, realitza en 2019 la falla de Jesús-San Francisco de Borja-Marqués de Zenete, Revolucions, en Primera
B i en 2020 debutarà en Primera A de la mà de la comissió de Llanterna-Na Rovella amb Exta falla sí, un projecte plantat el setembre de 2021 per la pandèmia de la covid amb temàtica relacionada amb la Ruta del Bacalao. Va obtindre el premi d’Enginy i gràcia. En 2022 va repetir amb la mateixa comissió amb Reptes i extrems.
Ha realitzat també la falla de Plaça de Lepant de Benetússer en els anys 2018, 2019 (primer premi) i 2022, i Pere Maria Orts de Mislata de 2022, que suposava la tornada a falla que durant més de dues dècades va fer al costat de Pasqual Carrasquer quan es deia Plaza d’Eduardo Marquina.
Pintor i fuster. Es va iniciar en l’ofici d’artista faller en el taller de José Martínez Mollá. Foto 14 MBS
El seu debut en solitari no va poder ser més reeixit, ja que en 1964 va aconseguir el primer premi de secció Especial i el premi al millor ninot a Xàtiva amb la falla Força o debilitat per a la comissió de la Plaça de Tetuan, amb la qual mantindrà una relació professional fins a 1974. En el seu segon any com a artista va repetir premi en la capital de La Costera, tant en falla gran com infantil, amb Carabasses (Tetuan, 1965) i Personatges de televisió (Mercat, 1965), respectivament.
A Xàtiva, on ha desenvolupat gran part de la seua carrera artística, Manuel Blanco va aconseguir també el primer premi d’Especial en 14 ocasions amb Els que fan l’agost (Barri del Carme, 1973), Bruixeries (Barri del Raval, 1976), Ja som Europa (Barri del Raval, 1978), El qui no corre vola (Barri del Raval, 1979), Des d’Adam i Eva (Barri del Raval, 1980), Temps d’ahir, temps d’avui (Barri del Raval, 1981), Els problemes de la vida (Gregorio Molina, 1982). Il·lusions (Gregorio Molina, 1983), Coses del dimoni (República Argentina, 1992), Coses nostres (República Argentina (1993), La culpa la te el dimoni (Plaça Sant Jordi, 1999), Pasturejant (Plaça Sant Jordi, 2000), Els pecats actuals (República Argentina, 2001) i Xàtiva en flames (República Argentina, 2002).
A tot aquest palmarés insuperable a Xàtiva cal afegir el primer premi de secció Primera i Segona amb Les hores tontes (Plaça Tetuan, 1996), La Jungla humana (Plaça Tetuan, 1997), La fúria de Llucifer (Plaça Sant Jordi, 2001), Barbaritats (Gregorio Molina,
2003), Festes i tradicions (Gregorio Molina, 2004) i Burrades (Plaça de Sant Jordi, 2004), a més d’aconseguir en 14 ocasions el premi al millor ninot.
Ha aconseguit també el primer premi d’Especial a Alzira amb Velocitat (General Asensio, 1975), Les hores bruixes (Plaça Major, 1982), Els problemes de la vida (Plaça Major, 1984) i Podria ser tot tan bonic (Plaça Major, 1986), als quals cal sumar un primer premi en secció Primera amb Bruixeries (Pintor Andreu, 1977).
La seua trajectòria d’èxits inclou igualment primers premis a Dénia amb Els problemes de la vida (Districte Centre, 1984), El pas del temps (Districte Centre, 1985), L’art de viure (Districte Centre, 1986), Animalades (Districte Centre, 1988), El triomf de Llucifer (Districte Centre, 1989) i 750 anys de la conquesta (Districte Centre, 1990).
Els triomfs van continuar també en la secció Especial de Gandia amb Els pecats actuals (Passeig Lluís Belda, 1994) i en la secció Especial de Torrent amb Qui te la culpa (Ramón i Cajal, 2001).
A Cullera ha realitzat la falla de Raval de Sant Agustí de 2001, amb la qual va obtindre el quart premi de la secció Especial.
El seu debut a la ciutat de València es va produir en 1998, amb La culpa la té el dimoni per a la comissió de Sueca-Literat Azorín, amb la qual un any després aconseguiria el seu millor premi: un tercer amb No calia inventar-la (1999). Uns anys després tornaria a la màxima categoria amb Conte contat, ja s’ha acabat (Malvarosa, 2005) i En temps primaveral, s’altera el corral (Sueca-Literat Azorín, 2006).
Ha format part de la directiva del Gremi Artesà d’Artistes Fallers durant la presidència de Pascual Gimeno.
Colomina Escrivá: Antoni (Gandia, 1951-2006) i Lluís (Gandia, 1956 – 2012) (Falles de 2002 i 2003)
Toni i Lluís Colomina arriben a la falla Passeig-Mercat de Cullera en l’exercici 1983-84 amb Bufes de pato, una composició formada per la superposició d’elements sense aparent relació entre si: una polvorera decorada amb motlures daurades sobre la qual se situaven, entre altres figures i en un fràgil equilibri, tres ànecs en desbandada, globus de diferents colors, dues campanes repicant i un xiquet sàtir nu.
Aquest monument, que va sorprendre per la combinació de colors (roig-rosa, marró-ocre, violeta-blau turquesa), va ser acabat amb l’ajuda dels mateixos fallers, ja que un incendi va destruir parcialment el taller dels Colomina, però artistes i fallers es van sobreposar a l’adversitat i van reconstruir les parts danyades. El palmarés d’aquest primer any es va completar amb l’indult aconseguit per a la figura del vell violinista. Un balanç més que positiu per al seu debut en Cullera.
La proposta dels Colomina per a 1985 va guanyar en composició i va deixar de costat els tons més forts per a introduir la moda dels colors suaus i apastelats. Mercat va ser un cadafal bell i harmoniós que de nou va aconseguir el primer premi. L’èxit d’aquest segon assalt es va arredonir amb un nou ninot indultat, en aquest cas per a l’entranyable i envellit sereno o vigilant nocturn.
Còctel d’animalades (1986), inspirat en el zoo humà realitzat per José Martínez Mollá en 1983 en la plaça de la Mercé de València, presentava un important equilibri per la disposició i grans dimensions dels animals (girafes, gos i pardals) sobre una coctelera inclinada.
L’èxit va tornar de nou al Passeig en 1987 amb La festa fallera precisa d’una banyera: un vell dutxant-se en un gibrell de fusta. A més del primer premi, va aconseguir el d’Enginy i gràcia i el ninot indultat, l’esmolador.
En 1988, els tons excessivament suaus del rellotge de porcellana de “Tradicions en el temps” van accentuar una estructura esvelta però amb molt poc grossor en la seua part principal. De la composició destacaven tant els tres nus femenins que flanquejaven el rellotge de sobretaula, com una figura d’El Palleter (situada en la part inferior dreta) que, amb la seua terminació imitant a bronze fosc, contrastava amb els tons apastelats de la resta de la falla.
En 1989 els Colomina van aconseguir amb “Cullera… paradís o infern” una de les seues millors propostes en aquesta ciutat, al combinar sàviament dues figures de grans dimensions (l’ancià temptat per la dona-rat penat) en una composició que aconseguia alçària i poblava d’escenes les bases. Amb El brindis-jurament dels mosqueters aconseguien a més el seu quart ninot indultat.
El triomf total va arribar en 1990 amb Al so que ens toquen, una al·legoria musical i festiva per a celebrar els 25 anys d’activitat continuada de la falla del Passeig. Primer premi, premi d’enginy i gràcia i ninot indultat, el ceramiquer.
Després dels fastos de l’aniversari va vindre l’etapa de vaques magres i la comissió del Passeig no va poder mantindre el ritme econòmic dels seus més directes competidors i El circ (1991), La força… burra (1992) i Mediterrània (1993) van quedar en sisé, tercer i cinqué lloc, respectivament.
Els Colomina van tornar al Passeig en 1998 amb Hi ha tan que fer, un enlairat saure que mostrava els estralls a la natura comesos per l’home.
La trajectòria dels Colomina en Cullera es tanca amb dues falles realitzades en el Raval de Sant Agustí. En 2002, van realitzar una acrobàtica combinació de figures humanes en Bombers (quart premi, Enginy i gràcia i premi a l´interés Turístic), mentre que per al 2003, primer any de la secció Especial en Cullera, van realitzar Caça contes, un cant en defensa dels animals i del seu entorn natural que va quedar relegat al quart premi, l’últim de la màxima categoria.
José Lafarga Palomares (Cullera, 1965). (Falles de 2004, 2007, 2010, 2011, 2012 i 2013)
Va realitzar estudis d’Arts i Oficis i el juny de 1988 va superar els exàmens per a l’ingrés en el Gremi d’Artistes Fallers de València, amb una de les màximes puntuacions d’aquesta promoció.
Els seus primers anys com a aprenent, amb tot just 17 anys, els va passar a València en el taller del mestre Vicente Luna, un dels grans creadors de falles de tota la història.
Allí va entrar en contacte amb els secrets de l’ofici al costat d’especialistes de renom, com a Tono (Fusteria) i Azpeitia (escultura). D’aquesta etapa se li ha quedat el sobrenom de “Lluneta” amb el qual se’l va conéixer en els seus començaments en els ambients fallers.
La seua formació la va completar amb un pelegrinatge per tallers d’artistes de reconegut prestigi per a assentar els coneixements específics: la fusteria amb José Simó “Blasco” (Cullera) i la pintura amb els germans Colomina (Gandia), per a acabar aquesta etapa de formació al costat d’Andrés Martorell (Sueca), de qui va aprendre qüestions organitzatives i sistemes de producció.
En 1989 va aconseguir el primer premi a Cullera amb la falla Cerimònies, una composició de grans volums realitzada per a la comissió de Sant Antoni. Després vindria el primer premi de la secció Especial d’Alzira amb la comissió de Camí Nou (Què somnia el xiquet?, 1990) i tres nous primers premis a Cullera de la mà de la Plaça d’Espanya (Visites de l’altre món, 1992); Sant Antoni (Cullera sense mes, 1994), una falla aquesta última amb la qual també va aconseguir el Ninot indultat de 1994 per la seua figura Contes de natura; i Passeig-Mercat amb Silenci, s’està rodant (2001).
El seu palmarés en aquesta primera etapa de la seua trajectòria professional es completa amb altres set primers premis: dos a Tavernes de la Valldigna (Cambro 1988 i 1989), quatre a Silla (El Poble 1989, 1990, 1991 i 1992) i un a Paiporta (1993), a més d’altres guardons al Perelló i Oliva.
Amb la falla Raval de Sant Agustí de Cullera va mantindre una fructífera relació professional, amb sis falles plantades entre 2004 i 2013, totes en secció Especial, amb un balanç de tres primers premis (Històries medievals, 2004; Els contes que ens conten, 2007; i I tu que contes?, 2011), un segon premi (El jardí del desig, 2010), un tercer premi (Els viatges del vell rodamon, 2012) i un quart premi (Estem de cinema, 2013).
Uns altres primers premis a Cullera els ha aconseguits en secció Primera amb la Plaça del Mongrell (Anem a fer la mar, 2003) i La Bega (Bruixeries, 2008); i en secció Segona amb El Raconet (Ajuntaments, quines coses?, 2003).
A més a més Lafarga ha aconseguit quatre ninots indultats a Cullera: Contes de la natura (Sant Antoni, 1994); Temps passats foren millors (Passeig-Mercat, 2000); Fada marina (Mongrell, 2003) i Romeu i Julieta II (Raval de Sant Agustí, 2004).
En tota la seua trajectòria, Lafarga ha realitzat 37 falles grans a Cullera, per a les comissions de Raval de Sant Agustí (6), Sant Antoni (5), Mongrell (5), El Raconet (5), La Bega (4), El Pontet (4), Plaça d’Espanya (3), Passeig-Mercat (3), País Valencià (1) i Rei en Jaume I (1).
A la ciutat de València José Lafarga ha realitzat 33 falles: huit en secció Especial (per a les comissions de la Plaça del Pilar -3-, Sueca-Literat Azorín -4- i Na Jordana -1-); tres en Primera A; i les 17 següents en categories inferiors, amb un primer premi en Primera A amb Des que s’ha jubilat (Sant Vicent-Periodista Azzati, 2008).
En infantils, José Lafarga Palomares ha deixat la seua empremta i bon fer en tres falles guardonades amb el primer premi: L’Alegria (La Bega, Cullera, 1987), Camí Nou (Alzira, 1990), Els contes de la iaia (Raval, Cullera, 1991).
Malgrat els premis collits i a la qualitat dels seus treballs, amb un domini de la pintura i dels grans volums, la trajectòria de José Lafarga Palomares no ha estat exempta de polèmiques, en part per les innovacions que ha pretés introduir, tant en la composició del monument com en els materials emprats.
José Vicente Gutiérrez Redondo (Sueca, 1965). (Falles de 2008 i 2009)
Es va formar en el taller de Pasqual Carrasquer i en 1987 va realitzar la seua primera falla per a la comissió de Via del Materal, en el seu barri de Sueca.
Al llarg de 35 anys de carrera professional ha realitzat falles en les poblacions de Sueca, Cullera, Algemesí, Tavernes de la Valldigna, Alzira, Catarroja, Gandia, València, Silla, Carcaixent i Vilanova de Castelló.
Els majors èxits els ha aconseguit a la ciutat d’Alzira, amb set primers premis de la secció Segona amb les comissions de Cantereries (1990, 1993 i 1994), Albuixarres-Camí Fondo (1998), Plaça d’Alacant (2002) i Plaça de Germanies (2006 i 2008). I altres cinc primers premis en secció Tercera amb Les Basses (1998), Plaça d’Alacant (2000 i 2001), Luis Suñer (2003) i Cantereries (2010).
A la ciutat de Cullera ha plantat 14 falles entre 1994 i 2017, les dues primeres per a la comissió de La Bega amb Més val tard que mai (1994), amb la qual va obtindre el premi de Turisme, i Festes Majors de Cullera (1995).
El seu debut en la secció Especial de Cullera es va produir en 2004 amb ‘IV segles saquejant Cullera’ per a la comissió de Passeig-Mercat, amb la qual un any després va obtindre el primer premi en la màxima categoria amb MIG: en la granja d’Ernesto (2005), a més del ninot indultat. El cicle el va tancar amb dos quarts premis: Els conta contes (2006) i El despertar de la festa (2007), un projecte amb el qual va conquistar també el premi de Turisme.
En els dos anys següents planta en la demarcació de Raval amb ‘Una lluita desigual’ (2008), un colossal gladiador/legionari romà que va caure durant la plantà i que va ser reconstruït en temps rècord, aconseguint el quart premi i el premi de Turisme, i ‘Cel i infern al matrimoni’ (2009), que va aconseguir un meritori segon premi.
En la secció Especial de Cullera tornaria a plantar en 2011 de la mà de la comissió de Sant Antoni de la Mar amb ‘Els drames de l’òpera’, que es va saldar amb un quart premi i el Millor Ninot de la Secció Especial.
Entre 2011 i 2017 va continuar plantant a Cullera en les seccions Primera i Segona per a les comissions de País Valencià (segon premi i Millor Ninot de Secció Segona en 2011 amb ‘Aniversaris’ ) i Xúquer (amb un segon premi en 2017 en secció Segona amb ‘Turisme medieval’ i un tercer premi en 2011 amb ‘Desitjos’).
A la ciutat de València ha realitzat altres quatre falles: dos per a la comissió de General Pando-Serrano Flores en 1999 i 2000, i altres dues per a la de Pérez Galdós-Jesús-Mestre Sosa en 2003 i 2004.
Antonio Pérez Mena (Carcaixent, 1972) (Falles de 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019, 2022 i 2023)
Va començar la seua vida laboral amb 16 anys com a aprenent en el taller de l’artista faller Juanjo Armengol Armiñana, en el qual va romandre durant 8 anys. Foto 17 APM
Amb 24 anys va realitzar els seus primers projectes en solitari en poblacions com Alzira, Carcaixent i Silla. El seu primer premi el va aconseguir amb la comissió Poble de Silla.
Després de quatre anys en solitari, va crear, juntament amb Francisco Belmar i Sergio Almiñana, la cooperativa Artydeco a Carcaixent, amb la qual realitzarà falles a València, Carcaixent i Dénia.
En el cap i casal realitzarà al costat de Paco Belmar i Sergio Almiñana, projectes per a la falla Plaça del Pilar, Periodista Gil Sumbiela i Cadis-Dénia, en secció infantil, i falles grans per a Isabel La Catòlica-Ciril Amorós, Doctor Collado, Periodista Gil Sumbiela, Ares d’Alpont-Castell de Pop i Barri de Sant Isidre. A Dénia seran els responsables de projectes per a la Districte Oest i Port-Rotes.
Al crear la seua pròpia empresa en 2012 va traslladar el taller a Alzira. Durant els primers anys d’aquesta nova etapa va plantar falles de secció Primera per a comissions com Sants Patrons (Alzira) i Corea (Gandia). Posteriorment va fer un pas endavant amb projectes per a la secció Especial per a Camí Nou (Alzira).
A Cullera ha realitzat tretze falles entre 2013 i 2022. Amb La Bega ha signat cinc projectes en secció Primera amb quatre primers premis (2013, 2014, 2015 i 2018), un premi d’enginy i gràcia (2018) i un ninot indultat (2013).
Amb la comissió de Raval de Sant Agustí ha realitzat altres set projectes, tots ells en secció Especial, amb un espectacular balanç de cinc primers premis (‘Este Ajuntament medieval...’ -2015-, ‘Mai no deixarem de lluitar’ -2016-, ‘Una eina per a canviar el món?, L’educació què collons’ -2017-, ‘La música, les igualtats afavoreix...’ -2019- i ‘Oh la la, c’est magnifique!’ -2022-) i dos segons premis (‘Pinzellades turístiques a Cullera’ -2014- i ‘El suport de l’imperi’ -2018-). A aquest palmarés cal afegir dos ninots indultats (2015 i 2022), dos premis d’Enginy i gràcia (2017 i 2022) i dos premis de Turisme (2014 i 2022).
La seua trajectòria a Cullera es completa amb un primer premi en secció Segona per a la comissió del Canet amb ‘Estils cinematogràfics’, que també va aconseguir el premi d’enginy i gràcia.
En 2017 va realitzar la seua primera falla de secció Especial a la ciutat de València: ‘Commedia’ per a Na Jordana, comissió Per a la qual realitzarà també els projectes de 2018 (‘Llibertat’) i 2019 (‘París, ben val una falla’).
Amb anterioritat, en el cap i casal va realitzar les falles de CadisDénia entre 2014 i 2016, i amb posterioritat les de Burjassot-Pare Carbonell (2022), Castelló-Sogorb (2022) i Cadis-Els Centelles (2022).
La seua primera foguera a Alacant la va realitzar en 2018 per a Baber-Els Antigons, amb la qual va obtindre un segon premi en secció Primera amb el projecte titulat ‘Les penes al foc’.
Després de la pandèmia el taller de Toni Mena torna al 100% de la seua capacitat amb projectes de secció especial a Alacant (foguera Sèneca-Autobusos), Cullera (Raval), Alzira (Camí Nou) i València (Almirall Cadarso-Comte d’Altea).
Miguel Ángel Serrano Egea (València, 1956)
(Falles de 1982 i 1983)
Va entrar en el món de les falles molt jove amb la intenció de complementar els ingressos econòmics necessaris en la família i completar així els seus estudis i formació que abasta la Llicenciatura en Belles Arts, Tècnic especialista en disseny del moble, tècnic superior en documentació sanitària i el 1r cicle de medicina. Foto JMS
D’acord amb son pare, Miguel de los Santos Serrano Abellán, un dels primers agremiats al Gremi d’Artistes Fallers, s’agremia en 1976 i comença a firmar falles infantils. En els seus inicis modelen, de la mà de son pare, diferents peces originals que després, a poc a poc, van barrejant amb cartó d’altres artistes com ara Vicent Lorenzo Díaz. La seua activitat dins del taller abasta des de la fusteria de totes les falles realitzades fins a la pintura final que compartia amb el seu pare i Paco Soriano amic i col·laborador desinteressat.
La primera falla la van fer en un racó de l’actual casa de la Seda en el carrer de l’Hospital, en aquell moment obrador de Ramon Iranzo, amic de joventut de son pare. Un any després traslladaren la seua activitat artística a la planta baixa del xalet familiar del Vedat de Torrent, previ condicionament del mateix amb l’apertura d’una porta lateral de majors dimensions. Allà estigueren uns quants anys fins que acordaren compartir un taller en el barri del Carme, en el cantó del carrer de Llíria
amb Horts, amb el tallista de fusta que el regentava i allà traslladaren la seua activitat artística.
Va arribar a plantar cinc falles en un mateix exercici, abandonant l’activitat fallera en 1990 amb la falleta plantada per a Mont de Pietat de Xirivella.
De la seua producció es poden datar, fins al moment, les següents falles Infantils: Tomassos-Carles Cervera de 1977; Gran Via Ferran El Catòlic-Erudit Orellana-Juan de Mena de 1977; Quart-Túria de 1978; Barri Sant Josep de 1978, 1979 i 1987; Gravador Esteve-Ciril Amorós de 1978 i 1979; Mont de Pietat de Xirivella de 1980, 1981, 1983 i 1990; Pare Méndez de Torrent de 1981 i 1982; i Raval de Sant Agustí de Cullera de 1982 i 1983.
En la seua producció hi ha moltes altres falles infantils, que, a causa de les circumstàncies legals de l’època, les signaren les comissions.
A Cullera va aconseguir el primer premi de falles infantils amb ‘Anys feliços”, el seu primer projecte per a la comissió de Raval de Sant Agustí.
Va obtindre diversos premis entre els quals destaquen un primer premi en Torrent en l’any 1982 i un 3r de secció quarta de València en 1979.
En 2017 el Gremi Artesà d’Artistes Fallers li concedeix la Insígnia d’Argent del Gremi per haver-se jubilat el passat exercici.
Juan Canet Bonora (València, 1934 – València, 2011) (Falles de 1984 i 1985)
Si dins del món de les falles infantils hi ha una figura emblemàtica, aqueixa persona és, sense lloc a dubte, Juan Canet Bonora. Va ser el creador d’una manera de fer falles basada en el barroquisme: formes recarregades i una recreació en el detall. Amb el pas dels anys a aquesta tècnica se l’ha coneguda com a ‘estil Canet’. Va tindre admiradors i detractors a parts iguals, perquè ningú ha sigut indiferent davant les seues obres.
El millor de la seua producció va quedar plasmat en la sèrie de dotze falles consecutives que va realitzar per a Espartero-Gran Via Ramón y Cajal, la comissió que el va catapultar a la fama i a la qual, en justa correspondència, li va brindar deu primers premis de la Secció Especial, nou d’ells consecutius entre els anys 1978 i 1986.
La seua etapa de formació la va desenvolupar en l’Escola de Belles Arts de San Carlos, on va cursar estudis de pintura, dibuix i modelatge amb mestres com Amérigo Salazar i Genero Lahuerta. La seua primera professió va ser la de pintor de ventalls. Unes altres de les seues habilitats van ser els esmalts i les laques xineses, que feia amb gran precisió i cura per a les caixes de música.
En els seus inicis com a artista faller va treballar en els tallers de Juan Huerta, Manuel Giménez Monfort, Vicente Tortosa Biosca i Julián Puche.
La primera falla infantil a València la va realitzar en 1972 per a la comissió de la Pobla del Duc-Benipeixcar, i en els tres anys següents va aconseguir el primer premi amb Arxiduc Carles (en la categoria A2, 1973), Félix Pizcueta-Ciril Amorós (A2, 1974) i Burjassot-Carretera de Paterna ‘La Parreta’ (A1, 1975).
El seu debut en la secció Especial es va produir en 1976 amb ‘Trucs’ en la demarcació de Ferran El Catòlic-Ángel Guimerá, un segon premi que li va obrir les portes de la comissió d’Espartero-Ramón y Cajal. Amb el lema ‘Commemoracions’, la falla va obtindre un tercer premi al qual van seguir nou primers premis consecutius en la màxima categoria: ‘Mantinguem les tradicions’ (1978), ‘L’any del xiquet’ (1979), ‘Defensem la personalitat Valenciana’ (1980), ‘Pinzellades valencianes’ (1981), ‘Il·lusió infantil’ (1982), ‘Honrem les nostres tradicions’ (1983), ‘València artesana, marinera, hortolana i gran senyora’ (1984), ‘Llum i Glòria valenciana’ (1985) i ‘València mora i Cristiana’ (1986).
Després van vindre altres tres primers premis en secció Especial: ‘La primavera’ (Espartero-Ramón y Cajal, 1988), ‘Xinesos i valencians, cosins germans’ (Na Jordana, 1989) i ‘València bressol d’artistes’ (Na Jordana, 1990).
Les seues 25 participacions en secció Especial es completen amb falles per a Na Jordana (1991 i 1992), Arxiduc Carles-Xiva (1993, 1994 i 1999), Bisbe Amigó-Conca
(1995), Burjassot-Carretera de Paterna (1996 i 1997) i Plaça del Pilar (1998).
El seu últim primer premi el va aconseguir en 2001 amb la comissió de Carrera de Malilla-Enginyer J. Benlloch (secció Cinquena), mentre que la seua última falla la va plantar en 2007 en MolinellAlboraia.
A més, ha aconseguit huit ninots indultats a la ciutat de València: ‘El Palleter’ (Doctor Olóriz, 1979), ‘Massa pes’ (Espartero, 1980), ‘Rei en Jaume’ (Espartero, 1981), ‘Bateig valencià’ (Espartero, 1983), ‘Sereno’ (Espartero, 1985), ‘Ceramista’ (Espartero, 1986), ‘El para-sol’ (Na Jordana, 1991) i ‘El rei lleó’ (Bisbe Amigó-Conca, 1995).
A Cullera únicament ha plantat dues falles i les dues en la demarcació de Raval de Sant Agustí: ‘De festa’ (1984) i ‘El circ’ (1985), amb un balanç d’un segon i un tercer premi, respectivament.
Artista vocacional, va dedicar 35 anys de la seua vida a les falles infantils. Llicenciat en Belles Arts (1996), va ingressar en el Gremi Artesà d’Artistes Fallers en 1981 al mateix temps que iniciava els seus estudis universitaris. Foto 3 JALS
Amb 20 anys va realitzar per pura passió la seua primera falla infantil en la quadra de la seua casa amb motles que va aconseguir en el taller d’Andrés Martorell, on va aprendre les primeres tècniques de l’ofici. La seua primera falla per a una comissió la va plantar en 1983 en la demarcació de Bernat Aliño, amb la qual va obtindre el primer premi de Sueca, en l’únic any que es van concedir premis al seu poble natal després d’una dècada sense atorgar-ser, i que tampoc van tindre continuïtat en els anys següents. Un any després, en 1984, aconseguia el segon premi amb la comissió Poble de Silla amb una falla de 180.000 pessetes de pressupost.
La primera etapa de la seua carrera professional es tanca amb tres primers premis amb Poble de Silla (1985) i Miguel Hernández d’Alaquàs (1985 i 1986).
A Cullera ha realitzat dos falles infantils, les dos per a la comissió de Raval de Snt Agustí: La llàntia d’Aladí (1986) i África (1999), amb un quart i un tercer premi, respectivament, i en tots dos casos amb sengles ninots indultats: L’emir (1986) i La família Tarzan (1999).
En 2007, també a Cullera, va construir una falla gran per a la Plaça d’Espanya, Visites arreu del món, amb la qual va aconseguir el tercer premi de secció Segona i el Millor Ninot de Secció.
Entre 1987 i els primers anys del segle XXI, Toni Llopis, a més de realitzat una primera falla gran a Sueca (Via del Materal, 1988),
aconsegueix el ninot indultat de Sueca amb la falla Bernat Aliño (1987) i amb Verge de Sales (1988, 1999, 2001, 2003, 2004, 2005, 2007, 2009 i 2010), el ninot indultat d’Alaquàs en tres ocasions amb la falla Miguel Hernández (1990, 1991 i 1997), el primer premi i ninot indultat en la Falla Poble de Silla (1990), el primer premi de secció Primera a Alzira amb la falla Caputxins (1991), el primer premi en cinc exercicis amb la Falla Miguel Hernández d’Alaquàs (1991, 1993, 1994, 1995 i 1997), el ninot indultat d’Alzira amb l Falla Camí Nou (1992), el ninot indultat de Gandia amb la falla Escoles Pies (1995) i el primer premi de la secció Segona de Gandia amb la falla Escoles Pies (1996).
L’any 1999 realitza la seua primera falla a la ciutat de València, amb un primer premi de la secció 15 amb la comissió de Corretgeria-Bany dels Pavesos, amb la qual seguiria fins a 2003. Després realitzaria falles infantils per a les comissions de la Plaça del Doctor Collado (del 2002 al 2006) i Avinguda de l’Oest (de 2002 a 2004).
Després de les falles de 2008, va realitzar un projecte, que no va ser seleccionat, per al concurs de la falla infantil municipal de la Plaça de l’Ajuntament de València amb el lema “De Bernat a la modernitat”, en el qual feia un repàs des de la València històrica dels temps de Bernat i Baldoví a la València de la Copa de l’Amèrica.
En 1999, va passar a dirigir l’Escola Municipal d’Art Escultor Beltran de Sueca, un càrrec que va exercir fins a 2006, quan va ser nomenat director de la Sala d’Exposicions Els Porxets de Sueca.
L’any 2001 va ser un dels fundadors de l’Associació Cultural Amics del Coet de Sueca, entitat de la qual va ser president entre 2001 i 2011. En 2002 aquesta entitat va aconseguir el Rècord Guinness amb 20,097 kilòmetres (mitja marató) de traca correguda disposada entre El perelló, Mareny de Barraquetes i Sueca.
José Simó Marí ‘Blasco’ (Cullera, 1933 – 1999). Falles de 1987, 1988, 1989 i 1990
José Simó, conegut en ambients fallers com ‘Blasco’ per haver sigut lluitador de catch, és un artista faller de formació autodidacta.
Encara que va realitzar falles grans, els seus majors èxits els ha obtinguts amb les falles infantils.
Li cap l’honor de ser el primer artista a aconseguir el primer premi de falles infantils a Cullera, i a més durant tres anys consecutius. Va ser amb la comissió de Colón-Toledo amb falles com ‘El vaixell pirata’ (1966) i ‘Blancaneu’ (1967).
Després d’una dècada sense fer falles infantils, va tornar a realitzar-les amb èxit per a la comissió de Taüt, de nou amb gran èxit en aconseguir el primer premi en dues ocasions: 1980 i 1981.
Per a la comissió de Raval de Sant Agustí va realitzar quatre falles infantils entre 1987 i 1990, amb un balanç d’un primer premi (‘Les mil i una nits’, 1988), un segon premi (‘Contes del bosc’, 1989) i dos tercers premis (‘En temps de Jaume I’ -1987- i Tradicions valencianes’ -1990-).
El seu palmarés es completa amb altres dos segons premis amb País Valencià (1983 i 1985) i tres ninots indultats infantils, dos d’ells aconseguits amb la comissió de Raval de Sant Agustí (‘Cantant sota la pluja’-1987- i ‘El descosit’ -1990-) i el tercer amb la comissió de País Valencià (‘El plor del xiquet’, 1981).
També ha construït falles infantils per a Paiporta (on ha aconseguit tres primers premis amb la falla Cervantes), Tavernes de la Valldigna (primer premi amb la falla Cambro), Catarroja (on ha aconseguit quatre primers premis consecutius -1986, 1987. 1988 i 1989- amb la falla L’Albufera) i Sueca.
José Lafarga Palomares (Cullera, 1965). (Falla de 1991)
Després d’uns anys d’aprenentatge (vegeu el perfil biogràfic en la secció de falles grans), José Lafarga va realitzar les seues tres primeres falles infantils a Cullera en les quals va desenvolupar el seu propi estil (La Bega 1985, 1986 i 1987), amb un balanç d’un tercer premi (‘Festes i tradicions a Cullera’, 1986) i un primer premi (‘L’alegria’, 1987). Foto 5 Lluneta
Aquest guardó, unit als aconseguits aquest mateix any i el següent a Tavernes de la Valldigna, li van servir de trampolí d’una carrera professional jalonada de triomfs en els anys següents.
Per a la falla Raval de Sant Agustí va realitzar una falla infantil en 1991, ‘Contes de la iaia’, amb la qual va aconseguir el primer premi. A Cullera, Lafarga ha realitzat altres sis falles infantils: quatre en secció única (una en la Plaça d’Espanya -1992-; dos en La Bega -1996 i 1997- i una per a El Pontet, 2002). A més a més, cal afegir una en secció Especial (La Bega, 2008) i una en secció Segona (El Raconet, 2003).
A la ciutat de València, va realitzar altres set falles infantils entre 1997 i 2013: tres per a la comissió de Cadis-Dénia (1997, 1998 i 1999), una per a Pizarro-Ciril Amorós (1997), una per a Antiga Senda Senent-Albereda (2006) i les dues restants en secció Especial per a les comissions de General Llorens-Doctor Marco Merenciano (‘www. pezcados.com’, 2001) i Sueca-Literat Azorín (‘aLUZinARTE’, 2013).
Joan Vicent Martí Martínez (Sueca, 1959). Falles de 1992 a 2019 (excepte 1999)
Si hi ha un artista que ha marcat una fita històrica en les falles infantils de Cullera aquest és, sens dubte, Joan Martí Martínez, un professional de llarga trajectòria que, des dels seus inicis professionals, s’ha dedicat exclusivament a crear màgia i il·lusió per a la xicalla.
Després d’uns anys d’aprenentatge en el taller d’Andrés Martorell, Joan Martí va realitzar la seua primera falla per a la comissió del Mercat de Sueca.
En aquests primers compassos de la seua trajectòria va aconseguir superar l’examen teòric del Gremi d’Artistes (1984) i obtindre un notable en l’examen pràctic amb el monument per a la falla Pintor Domingo-Guillem de Castro (1985) de València. Amb aquesta mateixa comissió va aconseguir el primer premi de la secció Tercera C en 1987, a més del d’enginy i gràcia amb ‘València, la mar de què?’.
En l’exercici 1985-1986 va obtindre el segon premi de la secció especial d’Alzira, encara que la seua consagració es va produir en 1988 en adjudicar-se el primer premi en falla gran i infantil amb la comissió Sant Nicolau de Gandia, a més del guardó d’Enginy i gràcia infantil.
A partir de 1989 es va dedicar només a la construcció de falles infantils, amb èxits a Gandia (Sant Josep-Raval, 1992), Tavernes de la Valldigna (Portal, 1993 i 1995) i Alzira (Tulell-Avinguda, 1995).
La seua vinculació amb la comissió de Raval de Sant Agustí es remunta al ja llunyà exercici de 1991-92, quan va realitzar ‘València clips’ en un debut prometedor, ja que va aconseguir el primer premi.
A partir d’aquest moment, comissió i artista van establir una estreta i prolongada relació que s’ha mantingut fins a 2019, amb l’única excepció d’un any (1999) per raons personals i professionals de l’artista.
En aquests 27 anys de fecunda producció, Joan Martí ha aconseguit la glòria amb 17 primers premis, set d’ells en la secció Especial i els deu restants quan totes les falles de Cullera estaven enquadrades en una única secció.
Deixeble d’Andrés Martorell, Joan Martí és un treballador abnegat, un home senzill, amable i cordial al qual no li agrada fer ostentació dels seus èxits, malgrat que són molts i merescuts.
Del seu palmarés cal destacar, a més dels 17 primers premis ja citats, sis ninots indultats, 11 premis d’Enginy i gràcia i dos premis de Turisme.
Estadísticament també cal esmentar que ostenta el rècord de primers premis consecutius aconseguits en falles infantils a Cullera (cinc anys seguits, de 2000 a 2004, tots dos inclusivament) i que ha sigut peça clau en l’obtenció dels huit doblets (primer premi de falla gran i primer premi de falla infantil) que ha aconseguit la falla Raval en els anys 1993, 1995, 1997, 2004, 2011, 2015, 2016 i 2017.
Totes i cadascuna de les seues 27 falles infantils en la demarcació de Raval són dignes d’esment per les seues qualitats artístiques, per la seua excel·lent pintura i per la multitud de detalls inclosos en cadascuna de les composicions, però citarem ací només algunes que van deixar una petjada inesborrable, com a ‘Passatge a l’Índia’ (1993), ‘Titirimundi’ (2000), ‘El racó de les fades’ (2002), ‘L’Orient’ (2004), ‘Un jardí d’ensomni’ (2008) o ‘Gastrolluita saludable’ (2016).
A més a més ha aconseguit cinc ninots indultats a Cullera: ‘La sireneta’ (1994), ‘Les ratetes’ (1995), ‘Cruela de vil’ (1998), ‘Els reis mags’ (2003) i ‘Les fades del bosc’ (2008).
A la ciutat de València va debutar en 1986 en la secció infantil amb la falla `Campanades’ per a la comissió de Lepant-Don Joan d’Àustria (Mislata). Després de vint anys d’absència, va reaparéixer amb dues falles per a Barraca-Espadà (‘El despertar de la natura’ -2005- i ‘En el país de les il·lusions’ -2006-) i altres dos per a Antiga Senda SenentAlbereda (‘Un mar de contes’ -2007- i ‘L’entorn que volem’ -2008).
Raúl Tazo (Carcaixent, 1975) i Carmen Camacho (Carcaixent, 1978) (Falles 2022 i 2023)
Raúl Tazo és una part indissoluble de l’equip professional format per ell mateix i Carmen Camacho, la seua parella, que han fet de les seues falles infantils un treball exquisit i harmònicament perfectes en les seues execucions.
Formen un tàndem perfecte: Raül és el responsable de la gestió del taller i també s’encarrega de tindre els millors productes possibles perquè Carme li done aquestes pinzellades meravelloses plenes de colorit.
Molts pobles han gaudit de les seues falles, com són Carcaixent amb les falles per a Cánovas del Castillo i Plaça Major, Alzira amb la falla Sants Patrons, Dénia amb la falla París-Pedrera i Tavernes de la Valldigna amb la falla el Passeig.
De tota la seua producció cal destacar una falla que ha marcat la seua trajectòria, la de Cánovas del Castillo de Carcaixent de 2018, ‘Per amor a l’art’, que va obtindre el primer premi i el premi d’Enginy i gràcia
En València, la comissió de Mare de Déu de la Cabeça-José María
Mortes Lerma els va obrir les seues portes per a debutar en la secció d’argent de les falles infantils, amb un quart premi en 2012 i un desé en 2013. També van fer les falles de 2014 i 2015 en secció quarta.
La cinquena falla en el cap i casal la van realitzar per a la comissió de Sant Vicent-Periodista Azzati en 2014, amb un cinqué premi en secció Segona.
En Cullera han plantat sis falles entre el 2015 i el 2022 amb un palmarés impressionant: quatre primers premis i dos segons, a més de tres ninots indultats infantils.
El seu debut al nostre poble es remunta a 2015, amb la falla ‘M’agradaria’ per a la comissió de La Bega, que va obtindre el primer premi de la secció Primera.
En 2016 van repetir premi en La Bega amb ‘Candy Bar’ i debutaren en secció Especial amb la comissió de Passeig-Mercat, aconseguint el segon premi i el primer ninot indultat infantil de Cullera amb el grup ‘Musicalissim’.
En 2017 van realitzar ‘Món al revés’ per a la comissió de PasseigMercat, amb un segon premi de secció especial i el segon ninot indultat en Cullera.
Després d’uns anys d’absència a Cullera (amb la pandèmia de la covid-19 pel mig), tornaren a plantar amb èxit total en 2022: primer premi d’Especial amb ‘Que comence el joc’, per a la falla Raval de Sant Agustí, un guardó al qual cal afegir el ninot indultat (‘Senet, el primer joc de taula’, que va rebre l’indult en 2020 però per la pandèmia no es va plantar fins al 2022) i el premi de Turisme. A més a més, cal afegir el primer premi de secció Segona amb ‘Ambientació cinematogràfica’ per a la falla El Canet.
És important destacar també els cinc ninots indultats aconseguits fins a 2022: els tres ja citats de Cullera, i altres dos en Carcaixent: en 2016 en la Plaça Major i en 2018 en Cánovas del Castillo.
Però si d’un ninot se senten ben satisfets pel seu indult del foc és el de la Falla Mare de Déu de la Cabeça, de la secció Primera de València, que va ser indultat pel Gremi d’Artistes Fallers en 2012.
Joan Castelló Lli Periodista.
A l’inici de la dècada dels seixanta del segle XX, les falles de Cullera començaven, encara amb passos vacil·lants, la seua etapa de continuïtat. Arrere quedaven els anys de les primeres falles del Raval de la Mar (1928 i 1930), en la que és hui la demarcació de Taüt; arrere quedaven també els anys 40, quan van aparéixer les denominades comissions fundacionals de Cullera: la de la plaça de José d’Antonio (que recollia la tradició i l’emplaçament del Raval de la Mar i que en la dècada dels huitanta va adquirir definitivament el nom de Taüt); la del carrer Generalíssim (que correspon a l’actual carrer del Riu, en la demarcació de la Plaça d’Espanya); la de Sant Antoni de la Mar, el barri de llauradors i mariners al costat de la platja; i la del Doctor Alemany, en el centre de la Vila i que prompte adoptaria el nom de Passeig-Mercat.
La de Sant Antoni de la Mar va ser la primera comissió a iniciar en 1962 l’etapa de continuïtat en les falles de Cullera amb un monument que duia per lema “El Càmping”. En l’exercici següent (1963) es va fundar la Falla La Bega, que ha sigut l’única
comissió que ha plantat ininterrompudament fins als nostres dies, i aquest mateix any van reaparéixer dues històriques: la de la Plaça d’Espanya i la de la plaça de José Antonio. La de PasseigMercat es posaria de nou en marxa en 1964, mentre que el 1965 es va convertir en un any atípic: només va plantar La Bega, ja que les altres comissions no ho van fer, unes per motius econòmics (com en el cas de Sant Antoni, Passeig-Mercat i Plaça d’Espanya) i una altra, la de la Plaça de José Antonio, en senyal de protesta per una multa1 imposada per l’ajuntament.
Amb aquests antecedents arribem a l’exercici 1965-66. En un dels barris perifèrics de Cullera i sense tradició fallera, el Raval de Sant Agustí, un grup de veïns tracta d’organitzar-se per a sumarse a aquesta nova festa que comença a viure’s a Cullera i poder plantar en el mes de març de 1966 una falla al seu carrer més emblemàtic, el de València.
Les converses són tant intenses com entusiastes i molt prompte s’arriba a l’acord de crear una comissió. Els seus principals promotors van ser Eduardo Franco Vera (president). José Cerveró Camarena (vicepresident), Cipriano Puig Solanes (secretari)
1 Durant les falles de 1964, la falla de la Plaça de José Antonio va organitzar una revetla en la qual va actuar una cantant-vedette amb menys roba de la permesa en aquells anys de nacional-catolicisme i moral restrictiva imposada pel franquisme. En uns temps en els quals només suggerir uns turgents pits femenins era pecat mortal, l›Ajuntament va imposar a la comissió una multa per escàndol públic. Davant aquesta decisió que van considerar injusta, els fallers van anunciar que no tornarien a plantar falla fins que no hi haguera un relleu en l›alcaldia, al davant de la qual es trobava llavors Juan Lafarga Diego com a alcalde. I així va ocórrer, la Falla de la Plaça de José Antonio no va tornar a plantar fins a 1975, amb Enrique Rico Sanjuán com a alcalde.
Salud Bodí Serrano va ser proclamada fallera major de Raval per a 1967, però no va aplegar a exercir el càrrec al dissoldre’s la comissió
i Antonio Bohigues Canet (comptador), a més de Tomás Font Serra, José Guerola Miravete, Antonio Hernández Escobar, Cándido Font Benito, Francisco Pastor Femenía, J. Manuel Vidal Llinares, Federico Alonso Grau, Juan Ardit Rocher, Emilio Blanquer Pons, Lorenzo Espí García i Pascual Sapiña Colom com a vocals.
En d’aquest primer exercici es va nomenar a Mariló Calatayud Martínez com a Fallera Major, i a Rosa Mompó Grau, com a Fallera Major Infantil, que va estar acompanyada de Juan Carlos Vidal Llinares com a President Infantil. El quadre d›honor es va completar amb el nomenament d›Antonio Mompó Ull com a president d›honor i de Rosa Martínez Oltra com a Reina del Foc, una figura poc habitual en les falles de Cullera i que no va tindre continuïtat en els anys següents.
De la primera comissió femenina (com així es denominava en la terminologia fallera de l’època) van formar part Salud Bodí Serrano, Pepita Colubi Canet, Carmen Grau Ferrer, Amalia Colubi Llopis, Elvira Audivert Ros, Paquita Olivert Palau, Pilar Alonso Grau, Joaquina Grau Sapiña i Amparo Piris Colubi.
De la comissió infantil formaren part les xiquetes Pepita Franco Vera, Encarna Pérez Marí, Rosa María Serra Ibars, Mari ‘Angeles Fernández Solaz, Maria Isabel Blanes Montagud, Lola Martínez Monjón, Elvira Juan Beltrán, María Sapiña Riera i Rosa Royo Catalá, i els xiquets Ángel Arlandis Martínez, J. José Narbona Ortolá, Rubén Pérez Marí, Rafael Alonso Aragó, Enrique Audi Rosell, Juan Carlos Font Jover, Alfredo Juan Beltrán, Antonio Agustín Mompó Grau, Enrique Font Jover i Julio Marzal Palomares.
Per a construir la falla es van contractar els serveis d’un prestigiós artista que ja havia obtingut importants premis a València i Gandia: Pasqual Carrasquer, que per a aquest exercici iniciàtic va realitzar “Menú per a turistes”, una composició clàssica amb un cos central integrat per dues figures superposades (un gran perol amb el caldo a punt de bullir i un cuiner en la part superior, amb una safata a la mà en la qual apareixia un pollastre plomat però encara viu). Les bases, en forma de creu grega, albergaven quatre escenes sobre el naixement de la comissió i l’incipient turisme que començava a arribar a Cullera. La falla va obtindre el quart premi.
La directiva no va reparar en les despeses, va disparar amb pólvora de rei i tots els festejos es van celebrar de la forma més grandiosa possible: la presentació es va realitzar en el Pavelló d’Atraccions, amb intervenció com a mantenidor del periodista de Ràdio Popular (Cadena COPE) Francisco Vila i l’actuació de dues orquestres: Els Dikens i Els Brothers. I en els tres dies de falles no va faltar de res: des dels esmorzars matutins, a menjars i sopars, a disparada de traques i ofrena, juntament amb les altres comissions de Cullera, a la Mare de Déu del Castell.
Les despeses es van disparar i l’exercici es va tancar amb un dèficit important, malgrat la qual cosa
l’activitat va seguir amb certa normalitat de cara a l’exercici 1966-67, ja que fins i tot es va arribar a realitzar la proclamació amb una proposta de fallera major (Salud Bodí Serrano). A més a més, Cipriano Puig va mostrar la seua predisposició a disputar la presidència a Eduardo Franco, però, en conéixer el desfasament pressupostari, va desistir. Després d’uns mesos recaptant fons com si es tractara d’un exercici normal, es va imposar el seny: es van pagar tots els deutes i es va dissoldre la comissió. En poques paraules, es va tancar la paraeta.
Fins a l’any 1997, el del 25 aniversari de la comissió sorgida en l’exercici 1972-73, es va ignorar l’existència d’aquesta falla de 1966 perquè comptabilitzar-la hauria significat retardar uns anys les recompenses (com el Bunyol d’Argent o el d’Or…) que concedeix la Junta Central Fallera (JCF) de València. Aquesta va ser l’única raó per la qual no se l’ha tingut en compte en les celebracions que es van celebrar fins a aquest moment. Però a partir de llavors ha sigut incorporada amb tota normalitat a la història de la comissió.
Els sis anys d’absència (de 1967 a 1972, tots dos inclusivament) no van aconseguir eliminar l’ànsia de festa fallera en el Raval, un barri d’extracció social obrera però que no es resignava a estar absent d’aquesta celebració que estava calant de manera inexorable en Cullera.
La constitució de la Junta Local Fallera (JLF) el maig de 1971 va ser un esperó més per al naixement de noves comissions. I la del Raval va ser el primer fruit d’aquesta política d’expandir la festa de les falles per tota la població impulsada per Salvador Romero des de la presidència de l’organisme faller.
Així s’expressava Salvador Romero en la Salutació del llibret de JLF de 1973: “Veuriem amb veritable plaer que, igual que aquest any ha tornat a encendres la brasa en els companys de la barriada de Sant Agustí i planten la seua falla, també les brases, que no dubtem deuen existir a la plaça de José Antonio, tornaren a reviure i tinguerem la gran satisfacció per a tots de veure augmentar la gran família fallera”.
Amb renovades forces i il·lusions, a l’inici de l’exercici 1972-73 un grup de veïns del barri del Raval comencen de nou a calibrar les possibilitats de tornar a plantar falla. Entre els promotors només figuren dues persones que ja van formar part de la comissió de 1966: José Cerveró Camarena i Cipriano Puig Solanes, que no sols van aconseguir agrupar un entusiasta grup de veïns sinó que van aconseguir véncer les resistències a tornar a plantar falla després d’una primera experiència frustrada.
Amb un suport més que suficient, es va constituir una comissió gestora que va elegir com a president a Antonio Villarroya del Toro, secundat per una directiva de la qual formaren part José Cerveró Camarena (vicepresident), Fernando Audivert Ros (secretari), José Muñoz Díaz (sotssecretari), Vicente Morant Marí (delegat de loteries), Vicente Escrivá Cerveró (delegat de festejos) i Ramón Nicola Puchades ‘Pastís’ (coeter).
De la comissió masculina van formar part també, en qualitat de vocals: Enrique Cardona García, José María Bastidas Gómez, Santos Lobera, Bastidas Gómez, Enrique Miguel Muñoz, Julio Mestre, Francisco Bastidas Gómez, José Tomás Javier Agrás Mestre, Emilio Fuster Llopis, Enrique Fabré, Antonio Catalá, Anselmo Villarroya del Toro, Pascual Martínez Sanz, Ángel Arlandis Martí, Emilio Mestre Llopis, José Luis Ripoll, Salvador Ferrer, Antonio Rico, Juan Palero, José Sesé, Cipriano Puig Solanes, Enrique García, José Luis Palero, Pablo Montagud Grau i José Marí Meliá.
La primera fallera major d’aquesta nova etapa va ser Ángeles Cardona García, i de la cort d’honor van formar part Rosa Mari Tur Pascual, Antonia Benito, Desiré Cortés Olmos, María del Carmen Fuertes, Pilar Tomás, María Ángeles Marco Miñana, María Luisa Selfa, Teresa Palomares Mengual, Vicenta Pedrós, Pilar Marí Pellicer, Teresa Marí Lapiedra, María Martín Reverte, María Amparo del Olmo, María Isabel Ferrer, Rosa Sapiña Aragó, Teresa Palero Ferrando, Elsa Nacher Lli, Mari Carmen Arlandis, Pilar Contreras i Carmen Villanueva de Puig.
La fallera major infantil va ser Isabel Villarroya Tur, amb José Vicente Jaijo Escrivá com a president infantil. De la comissió infantil van formar part també les xiquetes Rosa Mari Serra Ibars, María José Font Serra, María Reyes Sancho Arlandis, María Font Olivert, Virtudes Benito González, Begoña Reverte López, Inmaculada Moreno Riera, María Jesús Hernández Pascual, Pilar Bataller Rambla, Orofila Vallés Escolá, María Dolores Tur Pérez, María Isabel Costa i María Amparo Catalá Calatayud. I els xiquets Juan Serra Ibars, Vicente Solá, Manuel Miguel Arlandis Blasco, Joaquín Menent Peralta, Agustín Font Ferrer, Salvador Morant Monseny, Francisco Buenrostro Tur i Francisco Tur Castellá.
La comissió es va inscriure com a membre de la JLF i se li va assignar el número 5 del cens, per darrere de La Bega (1), Sant Antoni (2), Passeig-Mercat (3) i la Plaça d’Espanya (4). La Plaça de José Antonio, amb falles plantades en els anys 40 i seixanta, estava sense activitat, i no reapareixeria fins a 1975.
Les formalitats burocràtiques van culminar el 7 de juny de 1972 amb un escrit, signat pel president de la comissió i amb el vistiplau de l’alcalde, José Lafarga Diego, en el qual es demanava al president de la Junta Central Fallera autorització per a plantar la falla en la intersecció dels carrers de València i Sor Alejandra.
Encara que es va optar per l’opció de falla de nova constitució pels beneficis que això comportava per a la concessió de recompenses, tant el nom com l’escut i l’estendard van ser els mateixos de la comissió de 1966, la qual cosa és una mostra més de la continuïtat que sempre va existir entre ambdues.
Malgrat ser gent entusiasta, la del Raval de Sant Agustí era una comissió reduïda, amb poca experiència i amb capacitat econòmica limitada per a lluitar pels primers premis. En aquests primers anys d’existència, l’objectiu principal va ser recuperar la confiança del veïnat i superar la visió negativa que, en l’imaginari col·lectiu, existia del barri del Raval, el més humil de Cullera.
La primera falla es va encarregar a Fernando Roda Martorell, artista nascut a Sueca però establit a Cullera, que va realitzar un monument amb el lema “Pallassades de la vida”. Es va destinar un pressupost de 80.000 pessetes per a la realització de les falles gran i infantil, encara que d’aquesta última es desconeix el lema, perquè no es conserva l’esbós ni existeix document gràfic.
La falla gran, que va obtindre el cinqué premi, estava presidida per un clown que reia dels disbarats que cometen diàriament polítics i ciutadans, i entre les escenes s’incloïa una crítica a l’intent fallit de 1966.
‘Pos’ senyor, això era el conte d’una tortà. Tots compraren paperetes però a ningú li tocà.
Açò és més martiri que estar clavat en la creu. Tantes coses es diuen que el personal res es creu. I una volta que va en serio per dos duros se’n fan creus
Senyora, jo soc faller i no li vinc a robar. Total un simple cartó i ni això em vol pagar.
En el llibret d’aquest any es va incloure també un agraïment al suport rebut de la barriada malgrat les dificultats per a deixar arrere el mal record de 1966:
Tots els que dien que no, que la falla no se faria, ací està la comissió que s’ha rist de lo que es dia.
Amb ajuda o sense ajuda, lo que es veu, ací està. Ja ningú pot dir que no: està la falla plantà.
No val de res el queixar-se, i a tots els que han col·laborat des d’ací donem les gràcies i lo passat… passat.
Si Déu vol, ajudarà, donant-mos salut i ocasió, i a l’any nou que vindrà farà falla esta comissió.
La majoria de les reunions setmanals es feien en bars de la barriada com ara el Chelo, Rosita o Palomares, encara que en els anys següents el centre de reunions es va desplaçar al Bar Royalti, en el passeig Doctor Alemany, ja que el seu propietari i família estaven vinculats a la comissió.
etapa de consolidació dins de la festa fallera de Cullera, amb fites històriques com el primer premi en falles infantils en 1975 i primer premi de falles grans en 1979.
José Cerveró, que en aquesta primera etapa complirà huit anys de president entre 1975 i 1982, tots dos inclusivament, aconseguirà no sols canalitzar la falla sinó també consolidar una bona imatge, tant dins de barri com en les relacions amb les altres comissions de la localitat, encara que per a aconseguir tots eixos objectius haurà de superar alguns esculls importants.
El més seriós dels problemes el va haver d’afrontar a la fi de l’exercici 1974-75, per tal d’evitar els excessos i posar un ordre en el funcionament de la comissió. “El de 1975-1976 va ser un exercici dedicat a curar ferides dins de la comissió”, segons comentari d’un històric faller.
En aquests primers anys no va haver-hi continuïtat en la part artística, amb canvis constants en la contractació d’artistes: a Fernando Roda (1973) i Gregorio Hilario (1974) li va seguir Eduardo Chinchilla (1975) que només va aconseguir un cinqué premi amb “Més lent que un caragol”, encara que, en categoria infantil, aconseguirà el primer gran triomf per al Raval: el primer premi per un monument del qual es desconeix el seu lema.
Per a albergar el casal durant la setmana fallera es llogava una planta baixa on es muntava una barra i es realitzaven les diferents activitats. El primer casal d’aquesta etapa estava situat al carrer València número 182 (actual), una casa propietat de l’àvia de Vicente Escrivá Cerveró ‘El Salero’, que es dedicava a vendre herba per als animals que es criaven a les cases, com a cavalls per als treballs del camp o vaques lleteres.
Tant la proclamació com la presentació es van realitzar en el Pavelló d’Atraccions. El president d’honor va ser Emilio Cabanilles Carreres, un empresari dedicat a l’exportació de taronja que tenia el magatzem en la zona industrial del barri del Raval. La seua dona, Antoinette Vercher, ho serà també en 1974.
Durant l’exercici 1973-74, segon del mandat d’Antonio Villarroya del Toro com a president, es va procedir a la benedicció d’un nou estendard a l’església de la Sang, intervenint com a padrins el matrimoni format per Carmen Villanueva i Cipriano Puig.
Gregorio Hilario, l’artista contractat per a aquesta ocasió, va aconseguir situar per primera vegada a Raval en el podi, amb el tercer premi per a la falla “El que ens porta l’estiu”. Com a curiositat, la falla infantil es va plantar darrere de la gran, un emplaçament que només es repetirà una altra vegada en tota la història de la comissió: en 1990.
Amb l’elecció després de les falles de 1974 de José Cerveró Camarena com a president, la comissió de Raval de Sant Agustí va iniciar una
El successor de Chinchilla serà José Simó Marí ‘Blasco’, que en 1976 aconseguirà un meritori i esperançador segon premi amb “La temptació, mare de totes les perdicions” però les il·lusions van sofrir un colp molt dur amb el sisé premi d’“Antiguitats” (1977).
La falla de la serp (com es coneix a la de 1976), amb una impressionant cobra enroscada amb el cap ben ert, va ser de les més altes plantades fins llavors a Cullera, encara que el fort vent va obligar a subjectar-la amb cordes. Els comentaris entre els fallers asseguraven que no li havien donat el primer premi perquè les escates estaven disposades a l’inrevés. Per altra part, “Antiguitats” (1977) reproduïa l’esfinx d’un faraó que sorprenia per la seua monumentalitat i pel seu acabat en tons daurats. Es va donar la circumstància que 1976 va ser l’últim any amb jurat enviat per JCF, que va concedir el primer premi a Sant Antoni i el segon a Raval, el millor guardó obtingut fins llavors per la comissió. En 1977, amb els presidents de falla de Cullera com a jurat, el veredicte va ser diametralment oposat: Sant Antoni va rebre l’últim premi (el seté) i el Raval el penúltim (el sisé).
A partir de 1979, la falla Raval va institucionalitzar una distinció per a reconéixer anualment el treball i dedicació de fallers i falleres en pro de la comissió. Consistia en un quadro de ceràmica que reproduïa l’històric Tribunal de les Aigües de València. Aquest reconeixement va estar vigent fins que en 1992 es va crear la insígnia d’agent de la Falla Raval, encara que excepcionalment, “El Tribunal de les Aigües” s’ha concedit a Vicent Montagud Comins, Sabino Osa Doménech, Vicent Beltrán Grau, Mari Carmen Tormos Berges i José Luis Valiente Moro.
Fins a finals dels setanta, les falles es plantaven amb el sistema conegut com ‘a tombe’: totes les peces que componien el cos central i el coronament s’encaixaven en el sòl, i a continuació, mitjançant cordes, s’alçava tota l’estructura. Al mateix temps que es tibaven les cordes, des de la part contrària, els fallers alçaven totes les parts al mateix temps perquè no s’esclafira l›estructura.
Per a l’exercici 1977-78 es va contractar a José Andrés Ibor Peiró ‘Pansa’, un artista que decebrà en el seu debut (un seté premi amb “L’infern està a la terra”), però al qual la comissió mantindrà la seua confiança i aconseguirà, un any després, l’anhelat primer premi per a la falla gran amb “Pardal que vola, a la cassola” (1979), una composició que s’apartava de la tradicional verticalitat de peces superposades per a compondre una rematada amb dos ànecs en desbandada que trencaven l’eix de simetria, oferint una sensació de risc no vista fins a aquest moment. L’èxit es va arredonir amb el premi d’Enginy i gràcia.
Al llarg de l’exercici, la bona marxa econòmica de la comissió va permetre millorar l’esbós inicial de “Pardal que vola….”, en el qual només figurava un ànec en la rematada. Se li va oferir a l’artista uns diners addicionals perquè incloguera un segon ànec que, en definitiva, va ser decisiu per a la consecució del premi… però també va representar un xicotet problema durant la planta. El sacabutx de subjecció amb la torre central de la falla estava disposat en posició inclinada, per la qual cosa va ser necessari que la grua alçara a un faller amb un arnés perquè, suspés en l’aire, ajudara a entrar la peça i quedara perfectament encaixada.
Més emotiva va ser la forma en què alguns membres de la comissió van conéixer, amb uns minuts d’antelació, la concessió del primer premi a la falla gran en 1979. Enrique Miguel Muñoz ‘Pinet’, com a membre de la JLF, va estar en el despatx contigu al saló de plens de l’Ajuntament, on, davant els presidents de les comissions i els integrants de l’organisme faller, s’obrien els sobres amb les decisions
del jurat abans de fer-los públics al món faller. Prèviament, ‘Pinet’ havia acordat amb els fallers que romanien en el saló de plens que si apareixia amb les ulleres de sol posades, significava que el Raval havia aconseguit el primer premi. I així va ser: poc després de les huit de la nit del 17 de març, amb les llums del saló de plens enceses, Enrique Miguel va aparéixer amb les ulleres fosques posades per a alegria dels fallers i falleres del Raval. Una altra fita històrica es va aconseguir en les falles de 1980, amb el Ninot indultat que va aconseguir ‘El rater’, el primer de la comissió del Raval, que formava part de la falla “Ningú caça sense gos”, de José Andrés Ibor Peiró. En aquells anys, aconseguir un indult era més una qüestió de diners que de qualitat artística. Poc després que la JLF instituïra en 1973 l’indult, es va generalitzar per part de les comissions el costum de comprar un feix d’entrades i escriure en elles el número del ninot que presentaven a concurs. A continuació, les repartien ja marcades entre falleres i fallers, veïnat i seguidors fins a aconseguir que el seu ninot fora el més votat, ja que a l’exposició acudia un nombre limitat de visitants ‘independents’. Per a trencar aquesta dinàmica perversa, en els anys següents la Junta Local va descartar el vot popular i va optar pel vot d’un jurat professional, com s’ha mantingut fins a l’actualitat.
En aquests anys es va configurar en el si de la comissió de Raval de Sant Agustí un reconegut triumvirat: tres fallers que, al marge dels càrrecs oficials, eren els que assumien gran part del treball organitzatiu i de gestió. Els seus integrants, José Cerveró Camarena, Enrique Miguel Muñoz “Pinet” i José Luis Mogort Braco, van ser coneguts amb el sobrenom de “la columna de ferro” de la falla Raval.
Un altre fet rellevant d’aquest període és la confecció d’un estendard infantil en l’exercici 1975-1976, la qual cosa demostra la importància que anaven adquirint els més menuts dins de la comissió. Els padrins van ser Pepita Solanes i Luis Nicola.
Raval serà també la primera comissió de Cullera a tindre un casal obert tot l’any. Va ser una planta baixa situada en el número 166 del carrer València, llogada a partir de les falles de 1977 i adquirida en propietat en juliol de 2004, que ha sigut la seu de la comissió durant els últims 44 anys.
Amb anterioritat a 1977, i en diferents punts del carrer València, els casals habilitats durant la setmana fallera van estar situats a la casa del Llimonero (on l’àvia de Vicent Escrivá Cerveró ‘El Salero’ venia herba -1973-), la planta baixa d’Elvira La Gorreta, la casa de la so Rosario La vaquera (1976) i l’actual casal, llogat durant la setmana fallera el març de 1977 i ja durant tot l’any en l’exercici 1977-78.
A la fi dels setanta i primers anys dels huitanta, les falles infantils van deixar de ser una estructura simple formada per un caixó amb un ninotet damunt per a convertir-se en composicions de major qualitat i pressupost més elevat. Com en aquestes dates encara no s’havia generalitzat la vigilància nocturna dels monuments,
cada nit la falla infantil es guardava en el casal per a evitar que la destrossaren. I cada matí, abans de la despertà, es tornava a col·locar en el seu emplaçament.
Es va arribar així a l’exercici 1981-82, el del desé aniversari, en el qual la comissió va rebre el Bunyol d’Argent Col·lectiu de la Junta Central Fallera (JCF).
Per a l’elecció del monument, que es volia que fora de gran impacte, dos representants de la directiva (Pinet i Mogort, que exercien in pectore les funcions de delegats del monument) van pactar amb l’artista (José Andrés Ibor ‘Pansa’) un determinat esbós (el que tenia per lema “El temple”), al considerar que era el millor per a celebrar l’efemèride. A l’artista li van demanar també que, per a l’assemblea de la falla a celebrar uns dies després, elaborara un altre esbós menys atractiu perquè la comissió triara lliurement… encara que ells i altres directius farien campanya perquè es donara suport al qual estava pactat. Però les coses no van eixir com estava previst i, sorprenentment, la comissió va votar l’esbós que en principi estava destinat a jugar un paper secundari. Com que no es va complir la cosa pactada, ‘Pansa’ va comunicar a la directiva que, per dignitat, no feia la falla. Davant aquesta situació inesperada, la comissió va acordar llavors buscar un altre artista i, després de setmanes de negociacions, es va triar a Joaquín Dolz, que va realitzar “La fresca democràcia, de moment ens fa gràcia”.
Aquest monument de 1982, el més car dels plantats aquest any a Cullera, se’l coneix com “la falla del polo”, un conjunt més que acceptable, amb un cos central format per una geladora cilíndrica sobre la qual se superposava un gelat (un polo) i un trineu conduït per un home amb barret de copa i tirat per quatre gossos. Però l’artista va cometre una errada imperdonable en plantar el monument de cara al carrer València, perquè amb aquesta disposició no s’apreciava l’equilibri del coronament, amb gran part de les peces a l’aire. En comptes de l’anhelat primer premi, s’obtingué un tercer.
Amb una aposta decidida per la falla infantil en l’any de l’aniversari, per primera vegada es va encarregar aquest monument a un artista diferent del de la falla gran. El triat va ser J.M. Serrano, que amb un pressupost diferenciat de la falla gran va realitzar una bella composició, “Anys feliços” (1982), integrada per un rellotge de cuco i la figura de Bugs Bunny, el popular personatge dels dibuixos animats. Es va aconseguir el primer premi, el segon de la història en categoria infantil per a la falla Raval.
El desé aniversari es va celebrar amb molta generositat, perquè a més d’ampliar els pressupostos de les falles gran i infantil respecte a anys anteriors, es va editar també un llibret d’aniversari al marge del realitzat per Junta Local.
Dins d’una programació amb fites destacades, en la Presentació, la banda de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília al complet, amb bandera i director (i no sols una secció com era l’habitual), va entrar a la Casa de la Cultura per a interpretar en directe la música corresponent a la imposició de bandes de la cort
d’honor i l’exaltació de les Falleres Major i Infantil, Pepita Cruañes Cerveró i María Dolores Alcaraz Marí, respectivament, així com del president infantil, José Alcaraz Valenciano.
Es va establir també en aquest exercici de 1982 el títol honorífic de ‘Faller exemplar’, que en la seua primera edició va ser concedit a Enrique Miguel Muñoz ‘Pinet’, un faller que sempre es va distingir pel seu treball en favor de la comissió. Desgraciadament, ‘Pinet’ va morir uns mesos després en un accident de trànsit, i, com a homenatge a la seua passió per les falles, la seua mare va decidir que la làpida del nínxol fora una reproducció del quadre en el qual se’l nomenava Faller exemplar del Raval.
Per a l’ofrena es va presentar un primer disseny que reproduïa l’escut de la falla, folrat amb flors de paper de seda, però la comissió el va rebutjar i Francisco Simó Sellés ‘Paco el del Conqueridor’ va reprendre el projecte, però amb flor natural. A partir d’aquest moment, la Falla Raval, amb Francisco Simó com a responsable, es va bolcar per a presentar cada any motius monumentals de llum i flors per a l’ofrena, en comptes de l’habitual cistella, una tradició que s’ha mantingut viva fins als nostres dies.
Fins a la dècada dels huitanta, en Cullera la festa de les falles se circumscrivia a la Proclamació, Presentació, concursos de JLF (bàsicament el del truc) i la setmana fallera prèvia al 19 de març, en la qual s’incloïa l’arreplegà, repartiment de tortades, plantà, despertà, cercaviles, festival infantil, lliurament de premis, ofrena, missa de Sant Josep i cremà, a més d’esmorzars, menjars i sopars per als adults, sense oblidar els berenars per a la comissió infantil.
Nou de les deu falles del Raval entre 1973 i 1982 es plantaren en la intersecció dels carrers València i Sor Alejandra i només una, la de 1975, es va situar entre el carrer València i el de Sant Josep.
En aquest període van ser nomenats presidents d’honor: Adela Sapiña Borrull (1975), Carlos Santamaría (1977), Juan Catalá (1979) i Matilde Camarena (1982).
Les proclamacions es van realitzar en el Pavelló d’Atraccions (1973 i 1976), l’Oasi (1974, 1977, 1978 i 1979), Auditori del Mercat (1975) i la Discoteca Macumba (1980, 1981 i 1982).
Les Presentacions es van representar en el Pavelló d’Atraccions (1973), Auditori del Mercat (1974, 1975, 1977, 1978, 1979) i la Casa de la cultura (1976, 1980, 1981 i 1982).
Amb les falles de 1982 acaba la primera etapa de José Cerveró Camarena al capdavant de la comissió, un gran president, treballador i bon gestor que, a més de donar estabilitat i continuïtat a la comissió, va aconseguir superar velles rèmores i consolidar una imatge positiva de la comissió. Amb una mentalitat tradicional de la festa fallera, en la qual prevalia el monument a la festa, Pepe Cerveró va imprimir serietat i va aconseguir que la falla deixara de ser un apèndix de les comissions històriques de la localitat, i que mantinguera un nivell similar al de les altres comissions de Cullera.
Deu anys després del seu (re)naixement, la falla Raval de Sant Agustí estava en condicions d’afrontar nous reptes.
En els últims dies de les falles de 1982 ja començava a respirar-se en l’ambient la possibilitat d’escometre una renovació en el si de la falla Raval de Sant Agustí. L’etapa de José Cerveró es donava per finalitzada i calia buscar un recanvi.
A la casa del José Sánchez Soler ‘El Carro’ es van reunir un grup de fallers i falleres que apostaven pel canvi i que van preparar una candidatura alternativa a la presidència de la comissió.
En les eleccions, Francisco Martínez Beltrán va obtindre el suport majoritari en una assemblea coneguda com “El colp” (El golpe), ja que va suposar una ruptura amb la línia mantinguda fins a aquest moment: Pepe Cerveró representava la part més tradicional, dedicada a finançar els monuments i a complir austerament amb la part festiva, mentre que Francisco Martínez Beltrán, que havia sigut la veu crítica en l’etapa anterior, apostava per obrir la falla al barri i potenciar els actes festius per a atraure a la gent jove.
Des de l’inici de l’exercici 1982-1983, Martínez Beltrán va prescindir d’alguns directius que no compartien els plantejaments de distanciar-se de tot l’anterior, i es va envoltar de gent disposada a seguir-li en
el camí del canvi i la renovació. Entre les noves incorporacions (o antics directius que ara anaven a ocupar càrrecs més rellevants) figuraven Juan José Martín Reverte, Agustín Font Ferrer ‘Tino 600’, Ángeles Cardona, Teresa Palomares, Vicente Morant, Begoña i Lina Reverte López, Susi García Galán, Pascual Martínez Sanz, Joaquín Tur Alonso ‘Botets’ i Vicent Escrivá, entre altres.
que encara estan pendents. I si no els liquides, estem en pau. Fes el que vulgues, però fins ací hem arribat”. Acatxà el cap, se n’anà i mai més es va saber d’ell.
Per a la Presentació de 1983, celebrada a la Casa de la Cultura, es va realitzar una recreació de les Torres de Serrans, i des d’un dels merlets, Pepita Cruañes Cerveró, Fallera Major de 1982, es va acomiadar de la comissió després d’un brillant exercici d’aniversari. El fet nou a Cullera va ser que una fallera major pronunciara un xicotet discurs en l’acte de Presentació.
Com ja ocorreguera en 1979, un grup de fallers va voler millorar la falla de 1983, el lema de la qual era “Els que xuplen de l’ou”, introduint un canvi en el coronament. Se li va donar un extra a l’artista, Miguel Esteban Villanueva, que va trencar l’ou del cos central i d’ell va fer sorgir un cap d’un ocell de coll llarg. El resultat no va ser tot el bo que s’esperava: un quart premi.
En un any de canvis substancials, Paco Martínez, en una decisió audaç, va ser el primer president de comissió de Cullera a incorporar a cinc dones en càrrecs directius en un mateix exercici2 Encara que aquesta va ser la novetat més destacada, altres iniciatives excel·lents del seu mandat van ser la institucionalització de la visita de la comissió a la residència de persones majors i l’organització del primer concurs de paelles obert a tot el veïnat.
En l’exercici 1982-83 va entrar a formar part de la comissió un home que treballava en una reconeguda administració de loteries del carrer Serrans de València, i que, per aquesta dedicació professional, va ser nomenat delegat de loteries. A partir de llavors, la terminació 17 de la loteria es va institucionalitzar en tots els sortejos extraordinaris i ha continuat fins als nostres dies.
Al llarg de l’exercici, el delegat de loteries va anar gestionant la compra de dècims i la seua transformació en participacions per als sortejos setmanals…, però s’anava retardant cada vegada més en la liquidació dels beneficis per a la comissió. Per a forçar-lo a realitzar una dació de comptes completa, a mitjan mes d’octubre un grup de directius li va demanar que els avançara els dècims de Nadal per a iniciar amb temps les vendes del sorteig del 22 de desembre. Quan van tindre en les seues mans els dècims que consideraven que cobrien els diners que el delegat de loteries tenia pendent de liquidar, el van convocar a una reunió i li van plantejar un dilema: “Paco, els dècims els tenim i direm que te’ls hem pagat. Si vols cobrar-los, liquida els sortejos setmanals
Aquesta nova manera de dirigir la falla que va implantar Martínez Beltrán en 1983 va ser finalment incompresa per la majoria, perquè no sols va xocar amb la gent més tradicional, sinó que també va trobar reticències entre alguns dels seus suports inicials per la forma personalista de dirigir la comissió. En comptes de sumar suport, va anar restant adhesions d’alguns directius. Per això, al final de l’exercici va començar a forjar-se una alternativa, en la qual es van anar sumant alguns dels que li havien donat suport inicialment. A la vista de la pèrdua de suports, Paco Martínez va decidir no presentar-se a la reelecció i Vicente Morant, únic candidat, va ser elegit president per a l’exercici 1983-84. Aquest nou canvi en la presidència del Raval és conegut dins de la falla com “el contracolp” (“el contragolpe”) perquè va suposar la volta de nou a la casella de partida després de la renúncia de Pepe Cerveró.
Morant, que es va mantindre quatre anys en la presidència (entre 1984 i 1987, tots dos inclusivament), va reincorporar a la directiva a José Cerveró, a més d’aquells què li havien recolzat en el procés electoral, com Ángeles Cardona i Joaquín Tur, entre altres, que es van dedicar a vendre loteria pels pobles de la comarca per a augmentar els ingressos de la comissió.
De l’exercici 1983-84 destaquem l’ajuda prestada als companys de la falla Passeig-Mercat després que el taller del seu artista, Andrés Martorell, enregistrara un espectacular incendi. Des de la falla Raval els van entregar diverses figures per a reconstruir una falla d’emergència dissenyada per Martorell amb les poques peces que es van salvar del foc. És també l’any de la primera edició del concurs d’arròs al forn del Raval.
En aquest mateix any, Paula Verssano, que va ser la presidenta d’Honor en 1984, va fer lliurament durant la Presentació, celebrada a la Casa de la Cultura, d’una Senyera donada a la comissió, que
2 En l’exercici 1982-83 es va produir a Cullera la incorporació efectiva de la dona a les directives de les comissions en càrrecs diferents del de delegada de la secció femenina. La precursora va ser Cristianne Almeidaisi en la falla País Valencià en 1981-82. Però el salt qualitatiu el va donar Francisco Martínez Beltrán en incorporar en un mateix exercici (1982-83) a 5 dones: Ángeles Cardona García (vicepresidenta), Susi Galán García (vicecomptadora), Begoña Reverte López (Delegada de festejos), Lina Reverte López (Delegada d’Activitats Diverses) i Teresa Palomares Mengual (delegada de Rifes).
des de llavors ha presidit els principals actes de la Falla Raval de Sant Agustí. Paula Verssano es va mantindre com a fallera de Raval durant molts anys, i sempre va ser molt generosa amb totes les activitats de la comissió: va ser presidenta d’honor en diversos exercicis i va realitzar aportacions extraordinàries sempre que se li va requerir per a activitats que necessitaven un pressupost major a l’inicialment previst.
En 1984 es va fer un fitxatge estrela per a la falla infantil: es va contractar a Juan Canet Bonora, l’artista que, amb les seues falles barroques, acaparava tots els premis a València, deixant a Hermógenes Arocas com l›etern segon del cap i casal. No obstant això, a Cullera es van girar-se les tornes: Hermógenes va aconseguir el primer premi en Passeig-Mercat i Canet va quedar segon en Raval.
Una altra anècdota de l’exercici es va produir durant la cremà de la falla gran (“Actualitat valenciana”, de Miguel Esteban Villanueva): els encarregats de preparar la falla van emprar una quantitat excessiva de gasolina, que en entrar en contacte amb la traca va produir una gran explosió que va fer elevar les bases a gran altura. Va ser un bon esglai, encara que afortunadament no es van enregistrar danys personals.
En l’exercici de 1985, la Falla Raval va conquistar els campionats de parxís, futbol infantil i concurs de paella de la Junta Local, però en monuments va haver-hi de nou decepció: tercer premi en infantil en el segon intent de Juan Canet, i huité premi amb la falla realitzada per Enrique García Ibáñez.
Però no tot anaven a ser decepcions. En 1986 es va aconseguir una nova fita: la falla Raval va aconseguir el seu primer ninot indultat infantil, amb la figura “L’emir”, realitzada per l’artista Juan Antonio Llopis Sisternes i que formava part de la falla que duia per lema “La llàntia d’Aladí”.
La falla gran va suposar una nova decepció amb el huité lloc aconseguit per segon any consecutiu, en el que es va considerar una decisió polèmica del jurat. Aquest any ‘Pansa’ realitzava les falles de La Bega, amb un pressupost modest, i Raval, amb un pressupost que pràcticament duplicava a l’altre. El dia dels premis, el Raval va obtindre el huité premi i La Bega el cinqué, quan la diferència entre els monuments era important. Coses estranyes que de tant en tant fan els jurats, però el més important va ser que les dues comissions van quedar contentes amb el treball realitzat i ambdues van renovar la seua confiança amb Pansa en l’exercici següent.
Les celebracions del XV aniversari en l’exercici de 1987 van suposar un motiu per a deixar patent el treball i l’esforç realitzat durant aquests tres quinquennis per tots els que han format part de la família del Raval, encara que el major èxit en la part artística va ser la consecució d’un nou ninot indultat infantil: “Cantant sota la pluja”, realitzat per José Simó Marí ‘Blasco’ i integrat en la falla amb el lema “En temps de Jaume I”
Davant les noves obligacions professionals adquirides per Vicente Morant, que li impedien dedicar tot el temps necessari a la falla, José Cerveró va fer de nou un pas al capdavant i es va presentar com a president. Pepe va estar dos anys més de president en els quals va deixar de nou a la comissió en una situació d’equilibri pressupostari.
En la part artística, la comissió va afrontar una nova cruïlla en l’exercici 1987-88, perquè els decebedors premis aconseguits per la falla gran en els últims anys, malgrat els esforços pressupostaris realitzats, van obligar a adoptar un canvi d’estratègia que, amb el pas dels anys, serà clau per a la història de la comissió: ja que no s’aconseguia competir amb la falla gran, es va optar per reduir el seu pressupost i, al mateix temps, ampliar el de la infantil per a intentar destacar. I l’èxit no va tardar a arribar: José Simó ‘Blasco’ aconseguirà ja en 1988 el primer premi de falles infantils amb “Les mil i una nits”
La faceta cultural va cobrar també protagonisme en 1988 amb la creació del grup de teatre, que va fer el seu debut en la Mostra de Teatre de Junta Local amb el sainet titulat “L’afició”, d’Antonio Ramos. El director va ser Vicente Molina Mas i els quadro d’actors estava integrat per Marcelino Valls Ponce, Lina Reverte López, Salva Tortajada Tur i Lucia Selfa Sapiña. Va ser un exercici en el qual, en els
diferents concursos de JLF, la Falla Raval va aconseguir el primer premi de parxís, el primer de paella i decoració, i el tercer premi de comparsa en les Festes Majors.
En els últims anys d’aquest període, la comissió no estava en el seu millor moment econòmic degut, en part, a la reducció dràstica del cens. En conseqüència i per estalviar diners, en lloc de gespa posaven murta en les bases de la falla, els mateixos fallers eren els vigilants nocturns del monument els dies previs a la plantà i les relacions amb el veïnat no travessaven el seu millor moment.
Els Presidents d’Honor d’aquesta etapa van ser: Carmen Escrivá Cerveró (1983), Paula Versano (1984), Juan Escrivá Altur (1985), Dolores Villanueva Aguilar i Juan Escrivá Altur (1986), Francisco Simó Sellés i Paula Verssano (1987), Emili Rodríguez Román (1988) i María José Colom Vivens (1989).
A més de les dades ja ressenyades, les falles de 1989 van passar a la història per la incessant pluja caiguda: va començar a ploure el 17 de març a la nit i no va parar fins a la matinada del 20, per la qual cosa l’ofrena es va celebrar el dia 19 en l’església de la Sang. L’aigua, persistent i per moments torrencial, va danyar les estructures dels monuments i Protecció Civil va decretar que es tallaren les rematades per a evitar que s’ensorraren i causaren alguna desgràcia. Amb un temporal que no va amainar en cap moment, les Falleres Majors només van poder gaudir de la festa el primer dia de falles, fins al lliurament de premis, i per això la comissió va acordar que repetiren per a l’any següent.
Aquesta decisió va provocar un problema moral al president, que des de feia unes setmanes ja s’havia compromés amb unes persones perquè foren Fallera Major, Fallera Major infantil i President Infantil en 1990. Per a no crear tensions dins de la comissió, Pepe Cerveró va renunciar a ser president un any més i va deixar oberta la seua successió dins de la comissió.
En 1988 la comissió va adquirir també un nou estendard, que es mantindrà fins a 2002, amb Paula Verssano com a padrina de la nova ensenya. Es va crear igualment una nova distinció, la de Faller honorari, que va recaure en Juan Escrivá Altur. Es va guanyar també el premi de parxís i el de paelles.
Les fites històriques van continuar succeint-se en 1989: José Cerveró aconseguirà el seu desé any com a president de la comissió, marcant un rècord fins aquest moment en les falles de Cullera3
Per a les ofrenes d’aquest període, la falla Raval va realitzar una reproducció de l’escut de la Ciutat de València (1983), un ventall amb el Castell de Cullera (1984), la corona de la Moreneta (1985), una banda de Fallera Major (1986), una font artística amb clavells (1987), una carrossa tirà per cavallets de mar (1988) i l’escut de Cullera (1989), amb ofrena realitzada en l’església de la Sang de Crist del Raval per la plutja.
Les proclamacions es van realitzar en la discoteca Macumba (1983 i 1984), Hotel Sicania (1985), El Cordobés (1986, 1987, 1989) i Multicentro (1988.
Les presentacions es van realitzar a la Casa de la Cultura (1983, 1984, 1985, 1986, 1989), Auditori del Mercat (1987) i Multicentro (1988), amb escenaris destacats com el de la barraca valenciana (1984), la representació d’un quadro amb personatges vius (1985) i un templete (1987).
Com a anècdotes del període podem destacar la intervenció d’un home que, amb una corbella, va intentar tallar l’inici d’una mascletà perquè la metxa estava lligada a una finestra de la seua casa; o una dona del veïnat que va reclamar a l’assegurança de la falla tota la vaixella en assegurar que les explosions de la mascletà li havien trencat tots els plats i gots que hi havia a la casa.
5. La saba nova aposta per les falles infantils (1990-1999)
Els anys 1988 i 1989 van ser de control de la despesa i José Cerveró va complir a la perfecció amb aquesta comesa, encara que la seua visió de la festa s’havia quedat ja una miqueta desfasada. Per a l’última dècada del segle XX, la falla necessitava gent jove que estiguera d’acord amb els nous aires que la festa estava adquirint a Cullera i aquesta era, precisament, el perfil que oferia Francisco Martínez Beltrán, que va tornar de nou a la presidència, amb quatre mandats entre 1990 i 1993, tots dos inclusivament.
Durant l’exercici 1988-89, Francisco Martínez Beltrán va exercir com a cap visible de l’oposició, la qual cosa li va permetre anar sumant adeptes que, unit a la sensació generalitzada de fi d’etapa, va fer que la seua candidatura per a l’exercici 1989-90, l’única presentada, fora avalada de manera majoritària per l’assemblea, i malgrat no presentar-se, encara van aparéixer algunes paperetes de la “vella guàrdia” amb el nom de José Cerveró.
3 En 2009, Jordi Collado Prieto va establir un nou rècord de permanència de presidents en la Falla Plaça d’Alboraia, amb 14 mandats, dotze d’ells consecutius entre 1995 i 2006, ambdós anys inclosos, a més de 2009 i 2009.
Va començar així una etapa de modernització i transformació interna de la comissió, caracteritzada per la cerca de noves fonts de finançament i l’ampliació de la base social, en la qual tindrà un paper fonamental la incorporació, al llarg de la dècada, de joves fallers i falleres que dinamitzaran i revitalitzaran la vida interna i que amb el pas del temps culminaran el relleu generacional.
Martínez Beltrán ja va intentar ser president en l’exercici de 1988-89, però la seua candidatura va ser rebutjada perquè, en una interpretació restrictiva del reglament de la Junta Central Fallera (que era aplicable en aquest cas perquè no existia una normativa interna similar), no havia sigut faller en 1988. Elegit president un any després, en l’exercici 1989-90, Paco Martínez va impulsar l’aprovació d’un reglament intern, redactat per José Luis Valiente, en el qual, entre altres coses, s’establien els requisits i prioritats per a l’elecció de càrrecs (president) i representants de la comissió (fallers majors i infantils i presidents Infantils). Des de llavors, quan hi ha diverses candidates a fallera major i infantil es dirimeix per antiguitat.
En aquest nou període, que abasta de l’any 1990 a 1993, tots dos inclusivament, Francisco Martínez Beltrán va buscar noves fórmules perquè la gent s’involucrara i participara més en la gestió de la falla. En aquests moments la comissió tenia un cens de només 53 fallers i falleres, per la qual cosa l›economia no era excessivament pròspera.
Per a augmentar els ingressos, es va crear el grup d’Abonades, sorgit a partir d’una reunió a la qual es va convocar a les mares de falleres majors i infantils i de presidents infantils per a convidar-les a participar en tots els actes de la falla, sense cost per a elles. Les abonades, per part seua, es van organitzar per a realitzar rifes, viatges i venda de bunyols, els beneficis de totes aquestes activitats es van destinar íntegrament a la comissió.
A l’inici de l’exercici, es van organitzar actes oberts al barri per a atraure a la gent, com una torrà de sardines amb sangria… a la qual no va acudir ningú, però l’absència de col·laboració es va anar invertint a poc a poc amb el pas del temps, i així, en la segona meitat de la dècada, la comissió organitzava els tres dies de falla balls amb l’orquestra Insígnia, al marge de l’organitzat per la JLF en el Mercat, amb gran afluència del públic.
Per a motivar a la gent jove a apuntar-se a la falla, Martínez Beltrán va arribar a un acord amb les discoteques i pubs de Sant Antoni per a, una vegada finalitzada la reunió dels divendres, seguir la festa en aquests locals d’oci, que convidaven als fallers i falleres a una primera consumició.
Amb aquestes iniciatives, Martínez Beltrán va aconseguir atraure a molta gent: van ser la saba nova, la força i el coratge d’una comissió renovada que no tenia por d’assumir reptes. Al llarg d’aquesta dècada s’integraran fallers i falleres que es convertiran en els anys següents en la columna vertebral de la comissió, com José Luis Valiente Moro, Salva Tortajada Tur, Sergio i Francisco López Molina, Salvador Morant Monseny, Mariló Ferrer Alemany (que va ser Fallera Major en 1992), Tono Bertomeu Marín, Rosario Soldevila Alonso, Pilar Delgado Sanz, José Marí Gonzalo, Vicent Montagud Comins ‘El corberá’, Rosa María Figueres Juan i Juan Gabriel Olivert Nicolás, entre altres.
A aquest grup se’l coneixerà amb el nom de la penya “El biberó”, per la seua joventut i inexperiència en labors de gestió de la comissió, en contraposició amb la penya de “La xapa”, de la qual formaven part els fallers més antics i que, en el jupetí negre de ras, lluïen multitud de recompenses, insígnies i condecoracions.
La intervenció més emblemàtica de la Penya ‘El biberó’ va tindre lloc en l’exercici 1991-92. L’artista Eduardo Guillem Alcover va presentar dos esbossos, un de 2 milions de pessetes i un altre de
2.300.000 pessetes. La directiva es va decantar pel de 2 milions perquè l’altre excedia de les seues possibilitats econòmiques, però als més joves els va fascinar l’esbós de 2.300.000 pessetes. Tots ells es van comprometre a arreplegar les 300.000 pessetes que faltan si el president es decidia a signar la falla que els agradava. Encara que la directiva desconfiava de la capacitat econòmica dels joves, finalment va acceptar el repte.
Els del ‘biberó’ es van organitzar per a fer rifes, adhesius, samarretes, edició del llibret per a traure diners de la publicitat… tot el que se’ls ocorria per traure diners. Va ser un any d’il·lusió i esforç. Durant el menjar del dia de San José, la penya ‘El biberó’ va entregar al president tres-cents mil… i una pesseta. Amb gran satisfacció, els joves havien complit la seua paraula en un any memorable per a la comissió perquè es va aconseguir un segon premi i premi d’enginy i gràcia, i primer premi de falles infantils amb “València clips”, en el primer any de Joan Martí Martínez com a artista. El segon premi de la falla gran es va rebre com si fora un primer, ja que el jurat va visitar un parell de vegades la falla abans d’emetre la seua decisió, per l’equilibrat que estaven les forces..., però finalment el primer premi va ser per a la Plaça d’Espanya, amb el doble de pressupost.
El balanç global de l’exercici va ser molt positiu, sobretot després d’una època d’estar postergats en els premis atorgats a la falla gran: tres huitens (1985, 1986 i 1989), dos novens (1988 i 1991) i un sisé premi (1987).
Va ser un bany d’autoestima, una xutada d’adrenalina. S’havia tocat el cel i el camí cap a la glòria estava obert. Era l’inici d’una nova etapa, de ressorgir de la Falla Raval. A l’any següent (1993), Guillem Alcover va presentar un esbós de 3 milions de pessetes, una falla amb el lema “El que ens ve” que va obtindre el primer premi. Per part seua, Joan Martí Martínez també va aconseguir el primer premi en infantils amb “Perquè canvie el món”. Va ser el primer doblet4 aconseguit per la comissió. El Raval tornava a estar davant en els premis. Més ben impossible. Trenta anys després, els integrants de la Penya el Biberó, protagonistes d’aquesta gesta, encara s’emocionen quan recorden aquests moments.
L’altra gran fita de la penya ‘El biberó’ es va registrar en l’exercici 1993-94 amb l’elecció de José Luis Valiente, amb només 22 anys, com a president de la comissió, malgrat les reticències inicials dels membres de ‘La xapa’, que van arribar a dir-li a José Luis Mogort, principal valedor de la candidatura: “tu creus que està per a ser president?. Vas a cremar la falla”.
El fet ben cert és que, després dels quatre mandats de Martínez Beltrán, no hi havia candidats a president entre els fallers amb més antiguitat. En un esmorzar celebrat el diumenge següent a les falles en Picanterra, cap dels assistents (Tono Bertomeu, Vicente González Villanueva ‘El suecà’, Pascual Martínez Sanz ‘El Pansero’, José Luis Mogort. Francisco López Molina, Juan José Martín Reverte i Francisco Martínez Beltrán) va voler assumir la responsabilitat.
Aquest mateix dia, la gent jove havia quedat per a fer una paella en el casal, i a la vesprada Mogort va aprofitar l’hora del café per a sondejar els ànims: Francisco López, Salva Tortajada i Sergio López van rebutjar també la proposta. És llavors quan José Marí ‘El Butano’ proposà convéncer a Valiente, que finalment va acceptar encapçalar una candidatura, que es tancarà poc després a casa de Tono Bertomeu.
Abans de donar el sí definitiu, Valiente va preguntar als que anaven a acompanyar-lo en la directiva: “Passe el que passe, vós comprometeu a no abandonar en tot l’exercici i estareu sempre al meu costat?”. La resposta va ser afirmativa i Valiente va acceptar encapçalar la candidatura, ratificada posteriorment per l’assemblea general.
La directiva va quedar integrada per Vicente González Villanueva ‘El suecà’ com a secretari, Sergio López com a sotssecretari, José Luis Mogort com a vicepresident primer, Francisco López de vicepresident segon, Salva Tortajada de vicepresident 4 i Tono Bertomeu com a delegat de loteries i vicepresident tercer.
A aquest primer any de president li van seguir altres tres en els quals la direcció de José Luis Valiente va resultar decisiva per a aconseguir nous èxits: va continuar apostant de forma decidida la basa de la falla infantil (en aquesta primera etapa de president aconseguirà tres primers premis consecutius, 1995, 1996 i 1997), al mateix temps que va millorar el pressupost de la falla gran (amb
primer premi en 1995 i 1997). O el que és el mateix: va aconseguir dos nous doblets (1995 i 1997) per al Raval.
Valiente va ser el primer integrant de la penya del ‘Biberó’ a dirigir a la falla de Raval, però no l’únic. En el segle XXI arribaran a la presidència altres destacats membres com Salva Tortajada Tur, Sabino Osa Domenech, Carlos Marí Gonzalo, Enrique Nicola Hernández i Juan Gabriel Olivert Nicolás. La generació més jove no sols tenia iniciatives, sinó que demostrava també tindre sentit de la responsabilitat i ser eficients en la gestió. Va ser una escola de grans fallers. El relleu generacional estava assegurat.
Al llarg d’esta etapa, la comissió va apostar també per l’esport, amb competicions i exhibicions d’escacs, halterofília, pilota valenciana en la modalitat de raspall i taekwondo.
Aquest període, coincident amb el final del segle XX, es va tancar amb dos anys de presidència de José Luis Mogort (1998 i 1999), un històric faller i un referent en totes les directives de les quals va formar part (pràcticament totes des que va entrar en la falla), aportant seny i llimant asprors entre els diferents grups. Va ser també el gran valedor de la penya ‘El biberó’ i de la incorporació dels joves a càrrecs directius, i ara era, precisament, el més genuí representant d’aquesta generació, José Luis Valiente, el que li entregava el testimoni perquè durant dos anys presidira la falla Raval, la seua comissió, per la qual tant havia lluitat durant 25 anys de militància activa.
Per a arribar a la presidència Mogort va haver de véncer, per la mínima diferència de vots, a una candidata, Teresa Palomares Mengual, una dona molt volguda i respectada en la comissió. Era la primera vegada que una dona aspirava a ser presidenta de la falla, però encara hi havia forces que s’oposaven a què una dona estiguera al capdavant de la comissió. En l’actualitat, Raval és, al costat de Passeig-Mercat i Taüt, les úniques comissions de Cullera que encara no han tingut a una dona presidenta.
El bienni de Mogort al capdavant de la comissió es va tancar també de manera brillant, amb un tercer premi (1998) i un primer premi (1999) en falles grans, i un primer premi (1998) i un tercer premi (1999) en falles infantils, a més d›un ninot indultat (1998) i dos ninots indultats infantils (1998 i 1999).
Des de l’inici d’aquesta etapa, els premis per a la falla infantil van començar a ser una constant: en 1990 es va obtindre un nou ninot indultat infantil, amb “El descosit”, i en 1991 es va aconseguir el primer de tres primers premis consecutius, amb falles realitzades per José Lafarga (1991) i Joan Martí Martínez (1992 i 1993).
El gran artífex de l’èxit de Raval en falles infantils té un nom: Joan Martí Martínez. Se li va voler contractar ja en l’exercici 1991, però José Lafarga es va oferir per a realitzar-la, perquè tenia el propòsit de guanyar en un mateix any el primer premi en falla gran i infantil a Cullera. En falla gran, realitzava el monument de la plaça d’Espanya (aquest any amb el major pressupost a Cullera) i en falla infantil volia fer la infantil de Raval, que tenia també el millor pressupost de la categoria. Lafarga no va aconseguir el seu objectiu perquè, encara que va guanyar el premi d’infantils, va haver de conformar-se amb el segon en falles grans.
Per a l’exercici 1991-92, Raval va fer efectiva la contractació de Joan Martí, que va romandre lligat a la comissió durant 27 anys, amb un brillantíssim balanç de 17 primers premis (1992, 1993, 1995, 1996, 1997, 1998, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2008, 2011, 2012, 2015, 2016 i 2017), cinc segons (2006, 2009, 2010, 2014 i 2019), tres tercers (2005, 2007 i 2013), un quart (2018) i un cinqué (1994).
La comissió de Raval, que des de finals dels anys huitanta del segle XX havia apostat decididament per les falles infantils com a forma de destacar dins de les falles de Cullera, va trobar en Joan Martí Martínez a un artista amb el qual no solament es va identificar totalment amb els seus plantejaments artístics, sinó que a més li va permetre convertir-se en tot un referent de falles infantils a Cullera.
Inicialment, la falla gran de 1991 (“Defensem el que és nostre”) havia de ser realitzada, fora de l’horari laboral, per un grup de fallers que treballaven en el taller de José Lafarga, que era a més l’artista contractat per a la falla infantil. A mitjan exercici no va haver-hi entesa entre els fallers/treballadors i Lafarga va haver de fer-se càrrec de la seua construcció, però finalment no va quedar totalment acabada. A més, un dels angelets del coronament no va arribar a plantar-se i l’altre va caure durant la plantà.
Abans de la plantà, quedaven pendents de pagar a Lafarga 200.000 pessetes: 150.000 pessetes de la falla gran i 50.000 de la infantil (“Els contes de la iaia”), a la qual li faltava acabar de pintar la part posterior. Martínez Beltrán va proposar a la junta general no pagarli a l’artista les quantitats pendents perquè no havia finalitzat les falles correctament… però la votació va concloure amb un empat a vots. Davant aquesta situació, el president va prendre una decisió salomònica: no pagar les 150.000 pessetes de la falla gran i abonar les 50.000 pessetes que restaven de la falla infantil, més una gratificació de 50.000 pessetes per haver guanyat el primer premi. En total, cent mil, la meitat de les dues-centes mil pessetes que estaven pendents.
Uns anys després, José Lafarga va fer patent una particular revenja, i en 1994, en la falla que va realitzar per a la comissió de Sant Antoni, va incloure una satírica escena campestre: un pastor (que representava a Martínez Beltrán, llavors secretari general de JLF i amb les sigles de l’organisme faller en el jupetí) pasturava a un grup d’11 ovelles (les comissions falleres de Cullera en aquell moment). L’ovella que representava al Raval estava pintada de negre.
Els llibrets realitzats pels integrants del Biberó en 1991 i 1992 es van convertir en una constant durant els anys següents, quan només s’editava el llibret conjunt de JLF i les comissions sols els editaven quan celebraven algun aniversari. Si bé encara no s’havien instituït els premis en l’àmbit local per a aquestes publicacions, Raval ja apostava per la cultura del llibret.
Altres premis aconseguits en 1991 van ser el campionat de futbet i el tercer premi de comparsa en les Festes Majors (festes de 1990). A més a més, Susana Pascual Lli, va ser la primera dona casada en exercir el càrrec de Fallera Major de la comissió.
En 1992, any del XX aniversari de falles ininterrompudes, Junta Central Fallera va atorgar a la comissió el Bunyol d’Or col·lectiu. Per part seua, la falla va nomenar a Francisco Martínez Beltrán president exemplar.
El de 1992 va ser un exercici amb moltes novetats: es va instaurar la insígnia de plata de la falla (en comptes del quadro del Tribunal de les Aigües que es concedia en anys anteriors). Els primers a rebre la nova distinció van ser: Juan José Martín Reverte, Vicente González ‘El suecà’ i José Luis Mogort Braco.
A més, la comissió i les abonades van participar en el programa “El Show de Joan Monleón”, el popular concurs de Canal 9; es va aconseguir el campionat i subcampionat de truc de JLF, el segon premi de comparsa en les Festes Majors (1991), i el premi al millor decorat en el concurs de teatre amb l’obra “El drama de la Bolseria”, de Paco Barchino.
En l’any 1993, a més del primer doblet, es va aconseguir el segon premi de comparsa en les Festes Majors (1992) i el segon premi de teatre amb l’obra “Dos pardalets, una guileta”, d’Arturo Casinos.
A partir d’aquest exercici, la comissió va establir una forma peculiar de cremar la falla: a causa de la grandiositat de les composicions i la proximitat a les cases, el monument començaria a cremar pel coronament, per a evitar causar danys als immobles pròxims.
Amb José Luis Valiente en la presidència, en 1994 es contracta els serveis de l’artista José Luis Pascual Nebot, de Borriana. La dita ‘Com més lluny, més miracles’ no es va complir en aquesta ocasió i hagueren de conformar-se amb un quart premi, malgrat que la falla ‘Fer l’indi’ era la mateixa que la plantada aquest mateix any en l’avinguda de l’Oest de València, que competia en Primera A. I per si no n’hi haguera prou, un decebedor cinqué premi en infantils, amb ‘La mar’, esmorteït pel ninot indultat infantil (La sireneta) i el premi de Turisme, en el primer any que es concedia en aquesta categoria.
El dia de Sant Josep a la vesprada i amb un bombo i una caixa de puros a la mà, un Valiente eufòric anava repartint cigarros a tot el que
se li acostava per a celebrar el final de la festa. Era el primer any de José Luis al capdavant de la comissió i sentia un gran optimisme en comprovar que s’havia tancat amb èxit un exercici en el qual tots havien mirat amb lupa la gestió de la directiva més jove que havia tingut la falla.
Una altra dada destacada de l’exercici 1993-194, va ser l’elecció de Francisco Martínez Beltrán com a secretari general de la Junta Local Fallera. Va ser el primer faller de Raval a ocupar aquest càrrec de responsabilitat, des del qual va continuar realitzant aportacions decisives per a la festa fallera a Cullera, com la celebració del primer congrés faller, la celebració d’una exposició a l’estiu en el passeig marítim per a promocionar la festa fallera entre els turistes i lluitar per una major autonomia de les Juntes locals enfront de la Junta Central Fallera.
La dècada dels noranta va ser pròdiga en iniciatives de la Falla Raval per a millorar aspectes de la festa fallera a Cullera que van ser aprovades per la Junta Local. Entre elles, donar premis a totes les falles infantils i no sols a les 5 primeres (1992), concedir també el premi de Turisme a les falles infantils (1994), establir els premis als llibrets (1998) i que els sobres amb la decisió del jurat de les falles es fera públic davant de tots els fallers i fallers, i no en un saló a part davant els presidents de comissió i dirigents de Junta Local.
Un altre faller de Raval que ha sigut un membre històric de la Junta Local Fallera és Vicente Molina Mas, que des de 1982 (quan va substituir a Enrique Miguel Muñoz) ha format part quasi ininterrompudament de l’equip de treball com a responsable de la secció de censos i recompenses. En 2003 va rebre el primer quadro d’insígnies de totes les comissions de Cullera creat per Junta Local Fallera (que en els anys següents el reben falleres majors i presidents) i en 2018 el quadro honorífic pels 35 anys formant part de JLF. A més a més, és en l’actualitat el faller en actiu que més anys ha format part de l’organisme faller.
De 1994 destaquem també el nomenament de José Luis Mogort Braco com a Faller exemplar, el tercer premi en el concurs de teatre amb l’obra “Quelo Chufeta”, el primer premi en el campionat de truc i en el concurs de paelles, el subcampionat de futbet i el primer premi de comparsa en la cavalcada de les Festes Majors (1993).
L’orgull va tornar al Raval amb tota la seua esplendor en 1995 amb el segon doblet de la història de la comissió, en aconseguir el primer premi amb la falla gran, “Les il·lusions”, d’Eduardo Guillem Alcover, i també amb la falla infantil, “La natura”, de Joan Martí Martínez. I com a guinda, els dos ninots indultats, el gran, “Indiana Jones”, i l’infantil, “Les ratetes”, a més del premi d’Enginy i gràcia infantil.
Altres premis obtinguts en els concursos de Junta Local van ser el campionat de futbet, el subcampionat de volei-platja femení i el premi a la millor actriu (Virma Montagud Alemany) en el concurs de teatre, amb l›obra “Grandeses del cor” que va fer plorar al públic que omplia la Casa de la Cultura.
Dels premis de 1996 destacar el primer premi de la falla infantil, “Les quatre estacions d’una falla”, de Joan Martí, al qual cal sumar el d’Enginy i gràcia, i el primer premi en el concurs de teatre amb l’obra “Ara sí que va de veres”, a més dels premis a la millor actriu (Virma Montagud Alemany), al millor actor de repartiment (Vicent Montagud Comins) i a la millor actriu de repartiment (Alicia Gimeno Tur).
A més, va ser el primer any amb dos presidents infantils, donat que eren bessons (José Vicente i Joaquín Alfonso Reverte) i José Luis Valiente, que complia el seu tercer any en la presidència, va ser nomenat Faller exemplar amb el beneplàcit unànime, tant dels anteriors guardonats com de tota la comissió.
L’any 1997 va ser el del 25 aniversari, un exercici en el qual va eixir tot redó: es va fer un vídeo, un llibret recopilatori amb la història de la comissió i una insígnia commemorativa; s’adquiriren banderes amb l’escut de la comissió per a instal·lar en el carrer (que era una novetat a Cullera); les abonades van regalar un tapís amb l’escut de la comissió, que s’utilitza des de llavors en les Presentacions; es va col·locar una
placa commemorativa en la façana del casal i es va aconseguir el tercer doblet, amb ‘La vida és un circ”, de Pascual Calleja, i “Jugant amb els espais”, de Joan Martí Martínez, que es completaren amb el ninot indultat gran i l’Enginy i gràcia infantil.
El primer acte d’aquesta commemoració va consistir en un sopar en el restaurant El Cisne, que va reunir a tots els presidents i falleres majors, que havia tingut la comissió en aquests 25 anys.
Com a fallers exemplars van ser nomenats Teresa Palomares Mengual i Salva Tortajada Tur. I, a més dels premis a les falles, es va aconseguir el campionat de parxís.
Fets rellevants de 1998 van ser la participació de fallers i falleres de Raval en l’espot publicitari d’Arròs La Fallera, rodat en l’Estany i el primer premi de futbet infantil.
Però el més important de tot va ser el primer premi de falles infantils amb “Somnis Disney”, de Joan Martí, que establia així un nou rècord a Cullera: quatre primers premis consecutius en categoria infantil. També es va aconseguir el ninot indultat infantil, amb ”Cruela de Vil”.
Altres guardons de l’exercici atorgats per JLF van ser el primer premi de Llibre, en la primera edició del concurs, el campionat de futbet infantil i el subcampionat de futbet masculí.
En 1999, amb el programa de festes retardat un dia per la pluja, es va aconseguir el primer premi de la falla gran, “El foc de l’infern”, de Pascual Roda Ferrando ‘Pasky’, juntament amb el d’Enginy i gràcia i ninot indultat, “Els consells del iaio”, i el ninot indultat infantil per a “La família de Tarzan”’, de Juan Antonio Llopis Sisternes, a més del premi al millor llibret i els campionats de futbet i truc.
També en 1999 es van comprar cordes per a cobrir el perímetre de la falla en substitució de les tanques que dificultaven la perfecta visió del monument, i que encara avui segueixen utilitzant-se.
Com a curiositats, Amparo Catalá va ser la primera fallera major que havia sigut abans fallera major infantil en 1974, i la nit de Sant Josep va ser la més llarga de la història, ja que es va fer de dia esperant que els bombers acudiren per a procedir a la cremà de la falla.
Els motius triats per a l’Ofrena en el període 1990-1999 van ser: l’escut de Cullera (1990), el colom de la pau (1991), coincidint amb la Guerra del Golf; una reproducció de l’altar de l’església dels Sants Joans en les festes Majors (1992); un templet de flors (1993); un paó reial (1994); una font de flors (1995); la Senyera de tela adornada de flors (1996); una reproducció de l’anda processional de la Mare de Déu (1997); una sabata de fallera (1998) i un plat de ceràmica amb l›escut de la falla (1999).
Les proclamacions d’aquest període es van realitzar en El Cordobés (1990, 1991, 1992, 1993 i 1994), Auditori del Mercat (1995 i 1997), Sala Santy (1996) i Restaurant El Cisne (1998 i 1999).
Les presentacions es van celebrar a la Casa de la Cultura (1990, 1991), Sala Santy (1992, 1993, 1994, 1995, 1996, 1997, 1998 i 1999).
Els presidents d’honor d’aquest període van ser: Juan Escrivá Altur (1991, 1992), María Amparo Carvajal Montagud (1993), Dolores Molina Morant (1994), Mai Salieto Rosales (1995), Pascual Mogort Costa (1996), Conchín Nacher Vallet (1997), Maribel Hernán Colubi (1998) i Encarnación Catalá Ruano (1999).
El segle XX havia conclòs per al Raval amb dos premis de llibret coincidint amb les dues primeres edicions del concurs de Junta Local Fallera (JLF), 1998 i 1999, la qual cosa va suposar un reconeixement a l’aposta iniciada en els primers anys de la dècada dels noranta per a potenciar els continguts culturals d’aquesta publicació fallera. Amb el segle XXI, la comissió va fer un pas més enllà i va començar
a participar en el 2001 en el concurs convocat anualment per la Generalitat per a promocionar l’ús del valencià en els llibrets de falla. Aquesta decisió comportava una gran responsabilitat perquè suposava competir amb els millors de tota la Comunitat Valenciana.
Va ser un altre repte que la falla Raval va assumir amb convicció i que va ser executat amb passió vocacional per Salva Tortajada Tur (com a coordinador general) i José Luis Valiente Moro (com a responsable de la publicitat).
A aquest equip inicial es van anar sumant, primerament la família Montagud Figueres, i en anys posteriors, persones amb noves responsabilitats com Elisa Signes (maquetació i disseny), Joan Castelló Lli (com a coordinador de continguts i selecció de col·laboradors) i Begoña Camarena, Juan Antonio Román i Rubén Colubi Osa (com a integrants de l’equip de redacció).
Els resultats no es van fer esperar. Raval va ser la primera comissió de Cullera a aconseguir un premi de la Generalitat (el 12 en l’any 2001) i des de llavors, amb només dues excepcions (2008 i 2011, una d’elles per presentar el llibret fora de termini), sempre ha obtingut premi.
El balanç inclou un tercer premi en 2021, un quart en 2016, un
cinqué en 2015, un seté en 2002, tres huitens en 2017, 2018 i 2020, dos onzens en 2006 i 2019, un dotzé en 2001, un tretzé en 2014, un catorzé en 2004, un setzé en 2005, un dihuité en 2003 i un vinté en 2022, entre altres. Aquests guardons cobren una especial importància si es té en compte que cada any participen de mitjana més d’un centenar de llibrets de tota la Comunitat Valenciana.
A més a més, Raval encapçala la llista de comissions de Cullera més guardonades per la Generalitat, ja que ha sigut premiada en 20 ocasions. Li segueixen El Canet (en 13 ocasions), La Bega (9), Taüt (9), Passeig-Mercat (8), Xúquer (5), Rei en Jaume I (3), Plaça d’Espanya (1) i Sant Antoni de la Mar (1).
A Cullera, Raval també ha aconseguit importants guardons en els premis convocats per la Junta Local Fallera: el primer premi en 1998, 1999, 2001, 2002, 2014, 2015, 2017 i 2021; el segon premi en 2008, 2013, 2016, 2018, 2019, 2020 i 2022; i el tercer premi en 2000 i 2009. A aquests guardons cal sumar els aconseguits amb la portada: dos primers premis (en 2018 i 2020) i dos tercers (2021 i 2022).
L’entusiasme i dedicació demostrats en els últims 25 anys per Salva Tortajada en l’edició del llibret de la Falla Raval van ser mèrits més que suficients per a rebre en 2015 el nomenament de Mestre Llibreter. Aquesta mateixa distinció la va rebre en 2022 Joan Castelló Lli, una peça clau a aconseguir que historiadors, sociòlegs, lingüistes, polítics, fallers i falleres rellevants en el món de la festa, artistes plàstics i periodistes acceptaren escriure en el llibret, amb articles que han donat pluralitat i qualitat cultural a la publicació.
El període 2000-2010 comença amb l’elecció de David Codina com a president. A l’inici de l’exercici 1999-2000, i en vista que no es presentaven candidats després de la renúncia de José Luis Mogort Braco, el llavors secretari, José Luis Valiente va establir un sistema prospectiu per a conéixer les preferències de la comissió. Cada faller i fallera havia d’escriure en una papereta el nom de la persona que considerara més idònia per al càrrec. La que més suport rebera se li proposaria ser president, i si no acceptava, passaria al següent, i així successivament, fins a trobar a la persona que acceptara la presidència.
La persona més votada va ser David Codina Vargas, que després de la seua proclamació va formar una directiva de la qual van formar part Sabino Ossa, José Luis Mogort, Juan Emilio Beltrán. Vicente Beltrán, Alicia Gimeno Tur i Joaquín Micó, que en aquest exercici va fer un treball extraordinari.
Va ser un any de transició, que va donar pas a dos anys de presidència de Salva Tortajada (2001 i 2002), un altre insigne representant de la “Penya del Biberó”, que ara assumia la màxima representació de la comissió amb un suport unànime i amb l’objectiu de reagrupar les diferents tendències existents en el si de la comissió.
A partir d’aquest moment es van succeir els exercicis en els quals una generació de joves es va anar alternant en la presidència: dos anys de Sabino Ossa (2003 i 2004), altres dos d’Agustín Font (2005 i 2006), un mandat de Vicente Beltrán (2008) i un altre de Tomás Rubio (2009), i entremig el retorn a la presidència de José Luis Valiente (2007 i 2010).
D’aquest exercici destaquem el primer premi en falles infantils, amb “Escenari d’il·lusions”, de Joan Martí, i el segon premi en falles grans, amb “Dis-me com vas disfressat i et diré la identitat”.
El més destacat de l’exercici 2000-2001, el primer de Salva Tortajada en la presidència, va ser l’adquisició de la carpa, la primera que es va muntar a Cullera, ja que el cens de fallers i falleres havia crescut de manera tan espectacular que es necessitava un lloc ampli per a albergar a tota la comissió durant els dies de falles. Des del any 1993, s’ocupaven diferents locals durante la setmana fallera com a complement del casal habitual (com el local de l’antic bar Palomares i la planta baixa d’Antonio García Sáez, actual Centre Cultural del Raval). En aquest any es va adquirir l’estructura i el sostre, i en 2002 es va completar amb el tancament dels laterals.
Pel que fa a premis, 2001 és l’inici d’un període que es coneix com “la maledicció del quart”, ja que van ser tres anys consecutius (2001, 2002 i 2003) amb aquest premi que deixava a la falla gran fora del podi. Per contra, Joan Martí va aconseguir de nou el primer premi amb “Per què plores, natura?”, a més de l’Enginy i gràcia. Altres guardons aconseguits en aquest exercici van ser el primer premi de Llibret de JLF i el 12 en el concurs de la Generalitat; el premi a les dues actrius principals, Patrícia Osa i Virtudes Montagud, en el concurs de teatre per la seua actuació en l’obra “Prohibit suïcidar-se en dilluns”, de José Meliá Castelló, que també va aconseguir el tercer premi d’obra, i el primer premi de comparsa en la cavalcada de les Festes Majors 2000 per “Carnavals a València”.
En 2002, l’any del 30 aniversari, la Junta Central Fallera va concedir a la comissió del Raval de Sant Agustí el Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer col·lectiu, i a l’Auditori del Mercat la Banda Santa Cecília en un concert del cicle d’hivern va estrenar el pasdoble “Falla Raval”, del compositor Marcos Ripoll, que va ser gravat en directe en CD, amb altres peces de música tradicional valenciana, i va ser l’obsequi que utilitzà la comissió per als seus fallers d’honor.
Com el cens continuava augmentant, especialment el de la comissió infantil, la directiva va decidir realitzar dues presentacions: el dissabte a la nit amb les falleres i fallers adults, i el diumenge de vesprada amb les falleres i fallers més menuts, amb un espectacle teatral per al públic infantil. Aquesta mesura es mantindrà vigent durant més d’una dècada.
Així mateix, la comissió de Raval va contractar dues xarangues per als dies de falles, una per la comissió infantil i l’altra per la comissió adulta, una decisió que continua vigent a hores d’ara.
El major nombre de falleres i fallers de la comissió adulta va obligar també a ampliar la carpa, que es va posar en funcionament amb el corresponent bateig i vi d’honor.
Amb motiu de l’efemèride, de la qual es va deixar constància amb el disseny d’una insígnia del 30 aniversari, es van confeccionar nous estendards. L’infantil va ser costejat per les falleres majors infantils i els presidents infantils que havia tingut la comissió fins llavors. L’estendard de la falla gran va ser regalat per una fallera amb gran rellevància dins de la comissió i el barri, Conchín Nacher Vallet, que serà la Fallera Major de 2003.
En el capítol de guardons cal destacar el primer premi de falles infantil, amb ”El racó de les fades”, de Joan Martí Martínez, al qual cal sumar el premi d’Enginy i gràcia. En falles grans, a més del quart, s’obté l’Enginy i gràcia i el premi d’Interés Turístic.
Aquest any, en la presentació es va nomenar a Joan Martí Martínez Artista exemplar de la comissió.
En 2003, ja amb Sabino Osa en la presidència, la Falla Raval es constitueix com a Associació Cultural i es crea la Insígnia d’Or de la comissió. Per a aconseguir-la, el reglament exigeix estar en possessió de la d’Agent i haver prestat treballs i serveis rellevants dins de la comissió. No és suficient acumular anys d’antiguitat. El primer faller a aconseguir-la va ser José Luis Valiente Moro.
Després de diferents ubicacions dins del carrer València (a la cantonada amb el carrer Sor Alejandra o amb la de Sant Josep), la falla es planta en 2003 al carrer València entre els números 206 i 208, on ja s’havia plantat el 1993,1994 i de 1997 a 2001, i que a partir d’ara serà el lloc definitiu fins a l’actualitat.
Un motiu especial d’orgull va ser el nomenament de la Fallera Major, Conchín Nácher Vallet, una dona major però que des dels primers anys de la falla sempre va col·laborar amb la comissió i va demostrar tindre un gran esperit ravaler.
L’any 2003 és el primer a Cullera amb les falles agrupades per seccions: Raval queda enquadrada en secció Especial… i per tercer any consecutiu ha de conformar-se amb un quart premi. Sembla que la maledicció es resisteix a abandonar a la comissió. En infantils, Joan Martí suma, a més del ninot indultat i el premi d’Enginy i gràcia, un nou primer premi, el quart consecutiu en la màxima categoria, que en aquest exercici, curiosament, és la secció Primera, doncs, a diferència de les falles grans, agrupades en Especial, Primera i Segona, la Junta Local només estableix les categories Primera i Segona en infantil.
Per a trencar la maledicció dels quarts premis, en l’exercici 20032004 es va contractar l’artista José Lafarga que, volia reconciliarse, no sols amb la Falla Raval, sinó també amb les de Cullera en general, i al mateix temps trencar la ratxa de Taüt, realitzada des de 1995 per Juan Carlos Donet, amb quatre primers premis, dos d’ells consecutius: en 2002 (últim any de secció única) i en 2003 (primer any de la secció Especial).
Amb “Clarins de festa”, una espècie de parc temàtic que es podia visitar pel seu interior, Lafarga va aconseguir inscriure el seu nom en la màxima categoria de les falles de Cullera, a més d’aconseguir, amb “Romeo i Julieta II”, el quart ninot indultat en la seua trajectòria professional i el cinqué de la comissió del Raval, així com el premi d’Enginy i gràcia.
A aquests guardons cal sumar el primer premi d’infantil, amb “L’Orient”, de Joan Martí Martínez, que va establir així un nou rècord amb cinc primers premis consecutius en la màxima categoria entre els anys 2000 i 2004, tots dos inclusivament. També es
va aconseguir el premi d’Enginy i gràcia. Aquests dos guardons en gran i infantil en un mateix any suposaven, al seu torn, un nou doblet per al Raval, el quart de la seua història. Va concloure així la maledicció dels quarts premis.
En el lliurament dels premis de 2003, Valiente havia fet una aposta amb Pascual Martínez Sanz ‘El pansero’: si en 2004 guanyava el Raval el primer premi en la falla gran, es banyaria en la font de la rotonda del Bar Chelo. Tal dit tal fet, de tornada a la demarcació després de recollir els premis en el Mercat, només va fer falta una insinuació de ‘El Pansero’ perquè Valiente es banyara en la font.
A més, la de 2004 va ser una setmana fallera trista, que es va iniciar amb tres dies de dol pels atemptats terroristes de l’11 de març de 2004 als trens de Rodalia de Madrid, perpetrats per Al-Qaeda i en els quals van morir 193 persones.
La pròspera situació de les finances de la comissió, va permetre en l’exercici 2004-2005, el primer d’Agustín Font com a president, comprar el casal per 36.000 euros, amb la qual cosa l’immoble va passar a formar part del patrimoni de la falla.
Va ser un any en què es va celebrar un congrés intern, per a actualitzar el reglament i les normes de la comissió, que dataven de 1990. A més, en aquest exercici, després de dos anys d’absència en el concurs de Junta Local Fallera, va tornar a formar-se un grup de teatre, amb direcció de Francisco Martínez Beltrán i del qual van formar part joves (i no tan joves) falleres i fallers com Francisco Miguel Fabra Giraldós, Elisa Signes Ángel, Débora Marí Romero, Sirac Lucas Solanes, Maiquel Sancalixto Vallés i Marta Tur Rodríguez. Van representar l’obra “Jo sé guardar un secret”, de Fernández Montoya. En l’exercici 2004-2005 els premis aconseguits són un segon en la falla gran i els premis d’Enginy i gràcia i Turisme, i un tercer en la falla infantil.
Dos fets a destacar de l’exercici 2005-2006: Jessica Beltrán Raga repeteix com a Fallera Major, perquè no es va presentar cap candidata al càrrec, i la concessió de la insígnia de plata honorífica al diari local L’Expressió.
Durant el transport de la falla des del taller de l’artista, Joan Pedrós Beltrán, fins a Cullera, un dels remolcs va caure en una séquia, arrossegant a diverses figures i als fallers que les subjectaven. Afortunadament tot va ser un esglai, sense danys personals i amb desperfectes materials que van poder ser reparats sense majors complicacions.
Va ser un any amb escassa collita de premis: tercer premi d’Especial i premi de Turisme en la falla gran, “No li dones més voltes, a Cullera estem de carnestoltes”, de Joan Pedrós, i segon premi de secció Especial infantil, amb “Visita fallera al circ”, de Joan Martí.
Amb el retorn a la presidència de José Luis Valiente, en 2007 van tornar els premis per a celebrar el XXXV aniversari: primer premi i premi d’Enginy i gràcia en la falla gran, “Els contes que ens conten”, de José Lafarga, que tornava al Raval per la porta gran. Un premi que va comptar amb el beneplàcit general, perquè en el lliurament de premis en el Mercat la majoria dels congregats corejaven frases com “Que guanye Raval, que guanye Raval…”. En infantils es va aconseguir un tercer premi amb “Pel futur dels xiquets”, de Joan Martí.
Inicialment, la falla gran l’anava a realitzar Joan Pedrós, però dels 30.000 euros de 2006 va demanar 42.000 euros per a la de 2007, un preu que la directiva va considerar excessiu. Es va tantejar llavors a José Lafarga, que estava també en negociacions amb El Canet però sense tancar contracte, i, fent un esforç econòmic, es va establir un pressupost de 48.000 euros en considerar que el projecte era molt més atractiu que el de Pedrós. Va haver-hi aportacions econòmiques personals de fallers fins a aconseguir cobrir el pressupost signat.
La falla impressionava per l’altura del flautista, la figura principal de la composició (d’uns 9 metres d’alçària). Durant el seu trasllat per a la plantà des del magatzem d’Albalat on estava guardat, un
cable de la llum que travessava la carretera va tallar al ras el barret que coronava la figura. Afortunadament, l’artista va poder reparar a temps el mal produït.
Les noves tecnologies de la informació també van arribar a la festa. El faller i informàtic José Piera va crear una pàgina web de la Falla Raval, en la qual es va incloure informació sobre la història de la comissió, imatges dels representants i un resum gràfic de les activitats més destaques realitzades durant l’exercici. La web ha sigut actualitzada en l’actual exercici.
La distinció de Faller exemplar es va concedir en 2007 a Sabino Osa Doménech, en un exercici en el qual Jessica Beltrán Raga va ser fallera Major per tercer any consecutiu perquè no existien candidates per a ocupar aquest lloc.
En teatre, Ximo Micó Bohigues guanyà el premi al millor actor de repartiment per l’obra “23 centímetres”, mentre que en esports, la Falla Raval va aconseguir el primer premi de futbet aleví-benjamí. A més, es va aconseguir el tercer premi de comparsa (Festes Majors de 2006).
Després de dos anys de ser propietaris, es van realitzar en el casal obres de reforma i modernització, que van comptar amb una subvenció de 18.000 euros concedida per l’Ajuntament de Cullera.
En el 2008, amb Vicente Beltrán en la presidència, es va viure un d’aquests moments que queden marcats amb sang i foc en la història de la comissió, ja que es va fer virtut de l’adversitat i tota la comissió, com espentada per un ressort, va actuar com una pinya per a superar l’adversitat. Va ser la demostració palpable de l’orgull de ser del Raval, aquest sentiment que marca caràcter entre els que formen part del col·lectiu.
Camí de la plantà, les peces de la falla, realitzada per José Vicente Gutiérrez Redondo ‘Guti’, van passar pel nou pont del Raval quan encara no estava inaugurat i romania tallat a la circulació. Malgrat això, els camions amb els remolcs van passar fent cas omís a les prohibicions de trànsit. Després de cometre aquesta “infracció viaria”, els mateixos fallers comentaven entre riures que els anaven a denunciar i a tancar en el cuartelillo. Era només una anècdota simpàtica, una bestreta del que vindria a continuació.
A les tres de la matinada del 15 de març, el gladiador, una impressionant figura de 8 metres que era l’element principal de la falla “Una lluita desigual”, va començar a cruixir i es va ensorrar, arrossegant en la caiguda al drac contra el qual lluitava. Només els peus del guerrer es van salvar de la destrossa. Es va registrar llavors un moviment de solidaritat: ‘Guti’, altres artistes de la comarca, els fallers i falleres del Raval i un nodrit grup de veïns i simpatitzants es van bolcar a ajudar per a poder reconstruir el guerrer caigut. Van ser 24 hores de treball enfebrat que van permetre que el gladiador fora plantat de nou amb l’ajuda i l’esforç de tots. El quart premi aconseguit va fer gust de glòria perquè era el reconeixement a l’esforç col·lectiu, a l’afany de superar l’adversitat, el no donar-se mai per vençuts. Així són els fallers i falleres de Raval, als quals encara se’ls ennuvolen els ulls quan recorden aquest moment que els va unir en l’adversitat, en l’obstinació de tornar a reconstruir la falla. Tant l’adrenalina com el nivell d’autoestima del col·lectiu van aconseguir nivells estratosfèrics.
A més del quart premi va haver-hi recompenses afegides, com el premi de Turisme per a la falla gran, i el primer premi per a la falla infantil, “Un jardí de somni”, de Joan Martí, al qual cal sumar el ninot indultat infantil, “Les fades del bosc”.
Altres premis de l’exercici van ser els campionats de futbet infantil (aleví-benjamí i cadet-infantil).
L’any 2009, el primer en la història de la Falla Raval de Sant Agustí sense Fallera Major, José Vicente Gutiérrez va tornar a plantar en la demarcació, amb una proposta, “Cel i infern del matrimoni”, que va valdre un segon premi. En infantils, Joan Martí també va aconseguir un segon amb “La volta al món en tres dies de falles”, una composició que també va aconseguir el premi de Turisme.
A l’inici de l’exercici, el president, Tomás Rubio, va incorporar a la directiva a Enrique Nicola Hernández, un home clau en els anys posteriors i que a poc a poc va anar assumint noves responsabilitats fins a arribar a la presidència de la comissió en l’exercici 2011-2012.
Altres premis d’aquest any van ser el tercer premi del llibret a Cullera i 38 a València, el campionat de futbet infantil-cadet, el tercer premi de Pic i maneta i el segon premi de comparsa en la Cavalcada (Festes Majors de 2008).
Si en 2009 els dos segons premis per a les falles grans i infantil es van considerar un èxit, en 2010 els dos nous segons premis aconseguits es van considerar una decepció, ja que hi havia qualitat en tots dos monuments, “El jardí del desig”, de José Lafarga, i “Cullera en quatre estacions”, de Joan Martí, per a aspirar a més. La falla infantil va obtindre a més el premi de Turisme.
L’any 2010 és, a més, el del retorn de José Luis Valiente a la presidència (el seu sisé i últim mandat fins a l’actualitat) i el segon sense Fallera Major en la comissió.
Dades destacades d’aquest exercici van ser la presentació infantil celebrada en l’Auditori de la Societat Musical Santa Cecília amb representació d’una obra de teatre dirigida als més xicotets, el primer premi de Pic i maneta, els campionats de futbet infantil-cadet i benjamí-aleví, el segon i tercer premi de dards, el premi a la millor escenografia de teatre i el premi 48 en el concurs de llibrets de la Generalitat.
Els motius triats per a l’Ofrena en el període 2000-2010 van ser: l’església i l’hospital del Raval (2000), l’escut de la falla Raval (2001), una reproducció de la corona de la Mare de Déu del Castell (2002), una pinta gegant de fallera (2003), una Senyera (2004), una petxina amb la imatge de la Mare de Déu del Castell en comptes d’una perla (2005), un ventall amb l’escut de la falla i la imatge de la Mare de Déu (2006), una reproducció del quadro Floreal (2007), la flor del taronger (2008), una font monumental (2009) i el faixí de president amb banda de fallera major i manta morellana (2010).
Les Proclamacions d’aquest període es van realitzar en Mercat (2000, 2002, 2009 i 2010), El Cisne (2001, 2003, 2006, 2008), Restaurant de Santa Cecília (2004), Sala Santy (2005) i Restaurant Benavent (2007).
Les Presentacions es van celebrar a la Sala Santy (2000 i 2001), Casa de la Cultura (2002, 2003, 2004, 2005, 2006, 2007), Mercat (2008, 2009 i 2010 els majors) i Casa Cultura (2008 i 2009 els infantils) i Santa Cecília (2010 els infantils).
Els presidents d’honor d’aquest període van ser: Begoña Reverte López (2000), Dolores Alemany Lletí (2001), Agustín Ferrer Alemany (2002), Elvira Bertomeu Bodí (2003), Conchín Nácher Vallet (2004 i 2005), Francesc Beltrán Gómez (2006), Fernando Ferrer Alemany (2007), Salvador Blasco Alapont (2008) i Francisco Rocher Cerveró (2010).
La segona dècada del segle XXI va suposar l’inici d’una etapa d’èxits en la falla Raval de Sant Agustí. Amb uns fonaments consolidats
(el cens havia crescut per damunt dels 200 fallers i falleres i l’economia estava sanejada), les successives directives es van bolcar a contractar artistes de solvència contrastada i a mantindre els nivells de festa per a permetre que els joves continuaren incorporant-se a la comissió.
Per a realitzar la falla infantil no existia cap dubte: Joan Martí Martínez continuava comptant amb la confiança absoluta, amb projectes que cobrien amb escreix totes les expectatives i amb una excel·lent relació personal amb els principals directius. Entre 2011 i 2019, Joan aconseguirà cinc primers premis (2011, 2012. 2015, 2016 i 2017), dos segons premis (2014 i 2019), un tercer (2013) i un quart (2018).
En l’exercici 2019-2020, la comissió va haver d’adoptar una decisió complicada i dolorosa: posar fi a una relació fructífera per a totes dues parts que s’havia prolongat durant 27 anys. Amb les seues composicions plenes de fantasia, Joan Martí Martínez s’havia convertit en un referent de les falles infantils de Cullera, en l’artista més guardonat en aquesta categoria, ja que va establir rècords difícils de superar i va convertir a la Falla Raval en un bastió inexpugnable, que només de tant en tant podia ser superat. Per part seua, la Falla Raval va proporcionar al seu artista no sols els mitjans econòmics per a realitzar cada any el seu impecable treball, sinó que es va involucrar en cadascun dels projectes i li va brindar una ajuda inestimable en la culminació dels monuments. Van ser precisament els èxits en el Raval els que van permetre a
Joan Martí aconseguir noves metes en la seua carrera professional, tant a la ciutat de València com en altres pobles de llarga tradició fallera com Alzira i Gandia.
Per a substituir a Joan Martí es va contractar el duo format per Carmen Camacho i Raúl Tazo, que, per culpa de la pandèmia de la Covid-19, van haver d’esperar dos anys per a plantar la falla contrada inicialment per a 2020. Després d’una llarga espera, “Que comence el joc” va aconseguir acaparar tots els premis de 2022: primer premi, premi d’Enginy i gràcia, dos ninots indultats5 i premi de Turisme. La seua trajectòria en Raval no podia començar amb millor peu.
Pel que respecta a la falla gran, en l’exercici 2010-2011, José Lafarga, que va seguir un any més com a artista, va aconseguir un nou primer premi amb “Xe, i tu què contes” i, encara que va seguir altres dos exercicis, els seus treballs van meréixer un tercer premi en 2012 (amb “Els viatges del vell rodamon”, que incloïa el iaio que havia guanyat en València el primer premi de Primera A amb la falla Sant Vicent-Periodista Azzati en 2008), i un quart en 2013 (“Estem de cine”, amb un Moisés amb les taules dels 10 manaments flanquejat per un bust d’Humphrey Bogart).
Per a l’exercici 2013-2014, els observadors de la falla van proposar contractar un valor en alça: Toni Pérez Mena que, amb el pas del temps, es convertirà en un nou referent per a la comissió en aconseguir cinc primers premis (2015, 2016, 2017, 2019 i 2022), dos segons (2014 i 2018), dos ninots indultats (2015 i 2022), dos premis d’Enginy i gràcia (2017 i 2022) i un premi de Turisme (2022). Un palmarés increïble.
En aquest període cal afegir, a més, quatre primers premis de llibret en el concurs de Cullera (2014, 2015, 2017 i 2021), a més de sis segons premis (2013, 2016, 2018, 2019, 2020 i 2022); el primer premi de portada en 2018 i 2020; i importants premis en el concurs de llibrets de la Generalitat (tercer premi en 2021, quart premi en 2016, cinqué premi en 2015, seté premi en 2022 i huité premi en 2017, 2018 i 2020).
Amb un cens superior als 300 fallers i falleres, que li permetia afrontar sense problemes nous reptes organitzatius, la Falla Raval va viure així una dècada triomfal, plena
d’èxits, amb noves activitats amb les quals ampliar i complementar el programa de festejos i atraure a nous públics, com “La cagà de la burra” (2013), la matinal motera (2017) o el festival de xarangues (2023).
Aquesta nova etapa s’inicia amb la presidència de Carlos Marí Gonzalo, en un exercici, el de 20102011, en el qual es va aconseguir el cinqué doblet: primer premi en la falla gran amb “Xe, i tu què contes?”, de José Lafarga, i primer premi en falla infantil amb “Ball de màscares al Mercat”, de Joan Martí Martínez, que també va obtindre el premi d’Enginy i gràcia i el de Millor Ninot de Secció Especial Infantil.
La comissió acumulava així, al llarg de la seua història, 25 banderins amb “L’1” del primer premi: 8 de la falla gran i 17 de la falla infantil.
Va ser el tercer any sense Fallera Major, per la qual cosa, en els actes oficials, les falleres majors d’anys anteriors es van anar alternant per a representar a la comissió.
Altres premis aconseguits en l’exercici van ser el campionat de futbet en la categoria cadet-infantil.
Durant la cremà es van calar foc les lones que protegeixen les façanes de les cases pròximes a la falla, encara que afortunadament els bombers van aconseguir controlar la situació i no es van registrar danys materials de consideració.
En l’exercici 2011-2012, l’any del 40 aniversari i primer d’Enrique Nicola Hernández en la presidència (ja havia sigut president infantil en 1977), es van incorporar a la directiva una nova generació de falleres i fallers joves com Vicent Nácher Marí, Débora Marí i Iván Yagüe, que exerciran importants responsabilitats en els anys posteriors. Uns anys després s›incorporarà Juan Gabriel Olivert Nicolás, un faller que formà part de la Penya biberó i de directives en anys anteriors i que després d’un parèntesi va tornar com casaler i uns anys després seria president des de l›exercici 2018-2019 fins a l›actualitat.
Aquest any, en el que es va dissenyar una insígnia con memorativa, la comissió torna a tindre una Fallera Major, Neus Prats Font, i el constant increment del cens obliga a ampliar la carpa, tot això en un exercici en el qual es concedeix la distinció de Faller exemplar a Vicente Beltrán Grau.
Pel que fa a les falles, el 2012 es va tancar amb el premi d’Engiy i gràcia en la falla gran i el primer premi en infantils, completat també amb el d’Enginy i gràcia, a més del primer premi en el concurs de paelles de JLF. Va ser també l’inici del ja tradicional festival de playback del Raval.
L’any 2013 transcorre sense grans novetats: un quart premi en falla gran (més l’Enginy i gràcia) i un segon infantil fan gust de poc per a una comissió que comença a acostumar-se a estar en el més alt del podi.
En el seu tercer mandat (2014), Enrique Nicola i la seua directiva contracten a Toni Pérez, l’artista que serà el talismà per a consolidar el prestigi de la falla Raval, encara que en el seu primer exercici, amb “Pinzellades turístiques a Cullera”, es quedarà a les portes del premi, malgrat l’excel·lent qualitat del monument, encara que aconseguirà el premi de Turisme i el millor ninot de secció. En infantils, Joan Martí ha de conformar-se també amb un segon per al seu projecte, “Venècia té un color especial”.
La fallera major d’aquest exercici va ser Mireia Cano Delgado, que ja havia sigut Fallera Major Infantil el 2001.
L’entropessó inicial de Toni Pérez en 2014 no va minvar la confiança de la comissió, que, amb Manuel Delgado en la presidència, va renovar el seu contracte. El nou projecte, “Aquest ajuntament medieval ha desfet tot l’entramat” (2015), aconseguirà que el primer premi torne al Raval quatre anys després. També aconseguirà el ninot indultat amb “Entre el bé i el mal”. Per part seua, Joan Martí també aconseguirà el primer premi en infantils amb “Estacional… la màgia de la natura”. Serà, doncs, un nou doblet, el sisé en la història de la comissió.
En aquest exercici Salva Tortajada Tur va rebre el nomenament de Mestre Llibreter, pels seus prop de 25 anys de dedicació al llibret de la falla. Aquesta mateixa distinció la rebrà Joan Castelló Lli en 2022.
Per a obtindre uns ingressos extraordinaris es va representar el musical “ El rei Lleó ”, amb un quadre d’actors infantils que va fer un treball excepcional. L’èxit obtingut durant la representació a la Casa de la Cultura va obligar a realitzar una segona funció. A la vista de la qualitat de l’espectacle, la Junta Local el va incloure també en la gala de lliurament dels premis de teatre.
Es va establir igualment un sol acte per a la treta de la Fallera Major, Fallera Major Infantil i President Infantil, que fins llavors es feien per separat.
En l’exercici 2015-2016, Enrique Nicola Hernández no sols torna a la presidència, sinó que a més rep la distinció de Faller exemplar per la seua dedicació i bona gestió realitzada al capdavant de la comissió.
En el capítol artístic, s’aconseguirà un nou doblet, el seté de la comissió i el segon consecutiu amb “ Mai no deixarem de lluitar ”, de Toni Pérez Mena, i “ Gastrolluita saludable ”, de Joan Martí, amb premi d’Enginy i gràcia inclòs.
Un any després, en 2017, el primer en la presidència de Vicent Nácher, s’aconseguirà el Bunyol d’Or amb fulles de llorer i brillants col·lectiu i un nou doblet, el huité, amb “ Una eina per a canviar el món?... L’educació, què collons ”, com a lema de la falla gran, i “ Saps ”, com a lema de la falla infantil. Es va establir així un nou rècord a Cullera: tres doblets consecutius (2015, 2016 i 2017). També va aconseguir l’Enginy i gràcia en la falla gran.
En teatre es va representar l’obra “Escapa’t amb mi, monstre”, de Miquel Beltrán i dirigida per Irina Camarena Reverte, que va suposar la concessió del premi de millor actor de repartiment a Joan Olivert Ángel.
Es va organitzar la primera Matinal Motera , amb gran èxit de participació, tant de públic, com de marques de motocicletes i complements per als aficionats a aquest esport. La iniciativa va partir de falleres i fallers com el mateix president Vicent Nácher, i altres joves de la segona generació com Roberto Martínez Segura, Gabriel Escrivá, Francesc Piris, Débora Marí, David Rus, Patricia Osa i Adrián Moreno, que són també membres del Moto Club Cullera.
Del 2018 el més destacat va ser la participació de la falla en l’homenatge que el Moto Club Cullera va dedicat a Ángel Nieto. Dins de les competicions esportives, es va aconseguir el campionat de basquet masculí (que ja s’havia aconseguit en 2015).
En teatre es va escenificar l’obra “Boeing, boeing”, una adaptació lliure a partir del text de Marc Camoletti i dirigida per Sabino Osa, que aconseguir el tercer premi i el premi per a Francesc Piris Olivert com millor actor de repartiment.
6 A la fi del mes d’agost de 2022, les xifres facilitades per la Conselleria de Sanitat
En el capítol de distincions, Alicia Gimeno Tur va ser nomenada Fallera exemplar.
Amb Juan Gabriel Olivert Nicolás en la presidència, en l›exercici 2018-2019 es va posar una carpa/templet per a protegir la falla infantil. A més, la comissió va ser finalista en el concurs titulat “ Una Falla Especial ” convocat per Águila Amstel, amb una proposta sobre el moviment de solidaritat viscut en 2008 quan es va esfondrar el gladiador, la figura principal de la falla, i va ser reconstruïda en menys de 24 hores amb la col·laboració d’artistes vinguts de tota la província, fallers i falleres.
El més destacat de l’exercici 2018-2019 és el primer premi de falla gran, “ La música, les igualtats afavoreix i a les feres amanseix ”, els campionats de bàsquet i futbet infantil, i el segon premi en teatre, per l’obra “I tu què faries?”, una adaptació lliure a partir del text de Jordi Vallejo Duarri , a més del millor actor de repartiment (Joan Olivert Àngel) i premi d’escenografía.
L’exercici 2019-2020 va transcórrer amb normalitat fins a la primera quinzena de març, inclosa la Presentació a la Sala Santy, en un acte en el qual se li va concedir la Insígnia d’Argent al periodista Joan Castelló Lli, per la seua continuada labor en la coordinació del llibret.
A punt de començar els dies grans de la festa, les falles de 2020 es van suspendre el dia 10 de mars i uns dies després, el 15 de març, es decretava el confinament de tota la població per les autoritats nacionals i autonòmiques per a frenar l’expansió d’un nou virus que va provocar la pandèmia coneguda com a Covid-19, amb milers de morts i centenars de milers de persones infectades en la Comunitat Valenciana6
L’aïllament per la Covid va obligar a idear noves fórmules de comunicació per a no perdre el contacte entre els membres de la comissió i evitar la frustració de no celebrar els tres dies de falles per primera vegada en la història des que la festa va arrelar a Cullera.
Abans de la suspensió, la falla Raval va guanyar el concurs Fallera Calavera, el campionat de futbet sènior i el ninot indultat
infantil. Va ser també un exercici excepcional pel grup de teatre, que, amb “ Porta’m fins al cel ”, va aconseguir el segon premi de l’obra, premi al millor actor, Francesc Piris Oliver, millor actriu, Nuria Aparisi Montagud, i el premi d’escenografia.
En l’exercici 2020-2021, amb les falles suspeses també per les successives onades de la pandèmia, els fallers i falleres de Raval van celebrar unes festes virtuals i sense eixir de casa, amb decoració de balcons, concursos gastronòmics (d’arròs al forn i paelles), tren faller amb disfresses, cercaviles pels corredors de les cases i fins i tot Francesc Piris va improvisar una cremà a la seua casa del camp. Era una manera imaginativa de no renunciar a celebrar les festes de les falles i omplir al buit que havia deixat la pandèmia.
Amb màscares com a element d’ús imprescindible en la nova normalitat, amb el tancament de l’hostaleria en plena vigència i amb obligació de guardar la distància social, el 19 de març de 2021 la Falla Raval va celebrar una despertà amb tres punts d’eixida: la rotonda del Bar Chelo (en el número 42 del carrer València), la porta del casal i el final del carrer València (a l›altura del número 226). La jornada es va completar amb una missa en l’església de la Sang.
En una reunió de la Junta Local Fallera celebra a la fi del mes de juny, la comissió del Raval va ser l’única que va votar a favor de celebrar les falles ajornades de 2020 i que els monuments que romanien guardats en el magatzem de Cabanilles pogueren eixir al carrer al setembre o octubre. Tampoc es va permetre als del Raval plantar falla en solitari.
Així doncs, l’exercici 2021 es va tancar amb actes molt limitats organitzats per la JLF i sense presència de públic (com les albades celebrades en el Mercat). Sí que es van celebrar els concursos relacionats amb el llibret, i en ells el Raval va aconseguir el primer premi, a més d’un tercer en portada. A ells cal sumar el tercer premi en la convocatòria de la Generalitat.
En 2022 es va aconseguir el nové doblet: amb els primers premis per a “I ara què? Després de la covid, sempre ens quedarà París”, que va acumular a més el premi d’Enginy i gràcia, el ninot indultat i el de Turisme; i “Que comence el joc”, que igualment va aconseguir el premi d’Enginy i gràcia, el ninot indultat i el de Turisme. Un any redó, en aconseguir tots els premis que es podien aconseguir amb tots dos monuments, arrodonits amb els premis de pòquer, bàsquet i paelles.
En tota la seua història, la Falla Raval sumava així 35 banderins amb el número 1: 13 de la falla gran i 22 de la falla infantil.
Va ser el millor preàmbul per a iniciar, en l’exercici 2022-203, la celebració del cinquantenari de la comissió. Com a arrancada d’un ampli programa de festejos per a commemorar aquesta efemèride, la banda de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília va interpretar el dia de Sant Vicent Ferrer, en la tradicional desfilada de les Festes Majors, el pasdoble Falla Raval, amb les falleres majors de 2019-2022, Miriam Herrada Tur i Ainhoa Vallet Palero, i els presidents, Juan Gabriel Olivert Nicolás i Izan Rico Martínez, encapçalant la desfilada i presidint la interpretació en la plaça d’Espanya, davant de la Casa Consistorial.
El mes de juny de 2022, un grup de fallers i falleres de Raval va participar en el rodatge d’algunes escenes de la sèrie “La Ruta”, produïda per Atresmedia televisió, sobre la famosa “Ruta del bacalao” dels anys 80 i 90 del segle XX, ja que els productors buscaven fallers que encara utilitzaren la indumentària d’aquesta època: el jupetí de ras negre, camisa blanca i pantalons negres. I els únics que la continuen utilitzant en l’actualitat són els fallers del Raval.
Altres activitats programades han sigut l’exposició commemorativa, inaugurada l’1 d’octubre en el Centre Cultural del Raval, amb fotografies, pergamins, indumentària, ninots i insígnies del mig segle de vida de la falla; la gala del cinquantenari, celebrada l’11 de febrer a la Sala Santy, la instal·lació d’una placa commemorativa en la façana del casal, un vídeo amb la trajectòria de la comissió, nous estendards i Senyera i una insígnia commemorativa.
En la gala del cinquantenari, totes les falleres majors, falleres majors infantils, presidents i presidents infantils varen apadrinar el nous estendards de la comissió.
Com a curiositat, l’exposició del mes d’octubre va reunir als integrants de les comissions de 1966 i 1973.
Els motius triats en aquest període per a l’Ofrena van ser: una reproducció de la barca de pesca “Cristina II” (2011), propietat del president de la comissió; escut del 40 aniversari (2012); una imatge de la Mare de Déu de grans dimensions (2013), una papallona (2014), paó reial (2015), dos cignes formant un cor (2016), uns dofins (2017), una rosa (2018), el llaç morat del dia de la Dona (2019) i l’ancora i el timó (2022).
Les Proclamacions es van realitzar en Mercat (2011, 2012, 2013, 2014 i 2015) i la Sala Santy (en 2016, 2017, 2018, 2019, 2020). Les Presentacions es van realitzar en el Mercat i a la Casa de la Cultura (2011 i 2012) i la Sala Santy (de 2013 a 2020).
En 2015, la presidenta d’honor va ser Noelia Alberola Gimeno, mentre que en la presentació de 2023 celebrada en la Sala Santy va ser nomenada presidenta d’honor, Mari Tere Doménech Montaner.
Castelló Lli, Joan (1996): La festa del foc. Història de les falles de Cullera. Ajuntament de Cullera
Castelló Lli, Joan (2015): L’entramat artístic i social de les falles a Cullera, dins del Llibret de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera de 2015.
Fullets i programes de mà de Presentacions de la Falla Raval de Sant Agustí de 1966 i de 1973-2022
Llibrets de la Junta Local Fallera (JLF) de Cullera de 1973 a 2022
Llibrets de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera de 1982 i de 1991 a 2022
Fonts orals
Francisco Martínez Beltrán
Pascual Martínez Sanz
José Luis Mogort Braco
Salva E. Tortajada Tur
José Luis Valiente Moro
PPrimer: Que en una sèrie precedeix tots els altres.
Els primers fils: són el punt inicial de qualsevol projecte. A partir d’ells, va construint-se tota l’estructura. En la Falla Raval, els presidents han sigut i són els primers a fer un pas endavant perquè, cada exercici, la falla complisca el seu objectiu i, salvant tots els obstacles que es presenten, camine sense desmai per a aconseguir el seu objectiu: que la festa de les falles siga viva en el barri del Raval.
OOr: Metall preciós, groc, molt mal·leable i dúctil, molt feixuc (pes atòmic 197’2), inalterable a l’acció de la major part d’agents corrosius, molt estimat per la fabricació de moneda i de joiells..
Fils d’or: són l’element que dona realç a l’esforç i treball que cada any fa la comissió, des del president fins a l’últim faller i fallera. Les seues aportacions econòmiques, com els cotitzats fils d’or del vellut i la seda, han servit per a equilibrar el pressupost de la Falla raval.
RRanda: Conjunt de fils entreteixits formant puntes, destinat principalment a adornar vores de vestit o d’altres peces de roba.
Fil per randa: és fer un teixit amb cura, de forma minuciosa i ressaltant tots els detalls. Any per any, la Falla Raval ha anat construint de forma minuciosa la seua història, amb moment de glòria i amb moment difícils. Tots ells junts ens mostren l’esperit de superació d’una comissió i d’un barri, que ha forjat la seua història al llarg dels últims 50 anys.
Falla GRAN
ARTISTE / PASCUAL CARRASQUER
LEMA / MENÚ PER A TURISTES
epresentants
Reina del FOC
ROSA MARTÍNEZ OLTRA
Fallera MAJOR
MARILÓ CALATAYUD MARTÍNEZ
Fallera MAJOR INFANTIL
ROSA MONPÓ GRAU
President
EDUARDO FRANCO VERA
President INFANTIL
JUAN CARLOS VIDAL LLINARES r
Falla GRAN
ARTISTE / FERNANDO RODA MARTORELL LEMA / PALLASSADES DE LA VIDA
Fallera MAJOR
ANGELINES CARDONA GARCÍA
Fallera MAJOR INFANTIL
ISABEL VILLAROYA TUR
President
ANTONIO VILLARROYA DEL TORO
President INFANTIL
JOSÉ VTE. JAIJO ESCRIVÁ r
Falla GRAN
ARTISTE / GREGORIO HILARIO LEMA / EL QUE ENS PORTA L’ESTIU
Falla INFANTIL
ARTISTE / GREGORIO HILARIO LEMA / ELS PICAPEDRA
Fallera MAJOR
ADELITA ANDREU SAPIÑA
Fallera MAJOR INFANTIL
AMPARO CATALÁ CALATAYUD
President
MARIO BLANQUER MANCEBO r epresentants
ANTONIO VILLARROYA DEL TORO
President INFANTIL
• 5é premi falla gran
• 1er premi falla infantil
Falla GRAN
ARTISTE / EDUARDO CHINCHILLA
LEMA / MES LENT QUE UN CARAGOL
Fallera MAJOR
MARIA TERESA MARÍ LAPIEDRA
Fallera MAJOR INFANTIL
MARIA JOSÉ MUÑOZ LLOPIS
President
JOSÉ CERVERÓ CAMARENA
President INFANTIL
JOSÉ MORENO ESCOLÁ r
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ SIMÓ MARÍ “BLASCO”
LEMA / LA TEMPTACIÓ, MARE DE TOTES LES PERDICIONS
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOSÉ SIMÓ MARÍ “BLASCO”
Fallera MAJOR
TERE PALOMARES MENGUAL
Fallera MAJOR INFANTIL
MARTA VIDAL EIRÁS
President
JOSÉ CERVERÓ CAMARENA
JUAN VTE. BOHIGUES MIGUEL r epresentants
President INFANTIL
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ SIMÓ MARÍ “BLASCO”
LEMA / ANTIGUITATS
epresentants
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOSÉ SIMÓ MARÍ “BLASCO”
Fallera MAJOR
MERCEDES MARTÍNEZ CANET
Fallera MAJOR INFANTIL
ROSA ALCARAZ MARÍ
President
JOSÉ CERVERÓ CAMARENA
President INFANTIL
ENRIQUE NICOLA HERNÁNDEZ r
ARTISTE / JOSÉ ANDRÉS IBOR PEIRÓ “PANSA”
LEMA / L’INFERN ESTÀ A LA TERRA
AMADA DOMINGO SOLANES
Fallera MAJOR INFANTIL
SONIA PALERO MARTÍ
President
JOSÉ CERVERÓ CAMARENA
JOSÉ LUIS DOMINGO SOLANES r epresentants
President INFANTIL
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ ANDRÉS IBOR PEIRÓ “PANSA”
Fallera MAJOR
MARI CARMEN CATALÁ MARTIN
Fallera MAJOR INFANTIL
JESICA BARÓN ALTUR
President
JOSÉ CERVERÓ CAMARENA
President INFANTIL
SERGIO JAIJO ESCRIVÁ r
LEMA / PARDAL QUE VOLA A LA CASSOLA •
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ ANDRÉS IBOR PEIRÓ “PANSA”
LEMA / NINGÚ CAÇA SENSE GOS
Fallera MAJOR
JANETTE SANTAMARÍA CATALÁ
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOSÉ ANDRÉS IBOR PEIRÓ “PANSA”
LEMA / VOLEM PARCS PER A JUGAR
Fallera MAJOR INFANTIL
JUANI CORTÉS OCHANDO
President
JOSÉ CERVERÓ CAMARENA
President INFANTIL
MANUEL LEÓN OLIVERT r
• 3r premi falla gran
• Ninot indultat gran
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ ANDRÉS IBOR PEIRÓ “PANSA”
LEMA / AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS
Fallera MAJOR
ROSA MARI TUR PASCUAL
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOSÉ ANDRÉS IBOR PEIRÓ “PANSA”
LEMA / ALICIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES
Fallera MAJOR INFANTIL
BEATRIZ MARTÍN VILLASANTA
President
JOSÉ CERVERÓ CAMARENA
President INFANTIL
SERGIO LÓPEZ MOLINA r
• 4t premi falla gran
• Premi Interés Turístic gran
Falla GRAN
ARTISTE / JOAQUÍN DOLZ
LEMA / LA FRESCA DEMOCRÀCIA, DE MOMENT ENS
FA GRÀCIA
Falla INFANTIL
ARTISTE / J. M. SERRANO
LEMA / ANYS FELIÇOS
Fallera MAJOR
PEPITA CRUAÑES CERVERÓ
Fallera MAJOR INFANTIL
M. DOLORES ALCARAZ MARÍ
President
JOSÉ CERVERÓ CAMARENA
President INFANTIL
JOSÉ ALCARAZ VALENCIANO r
• 3r premi falla gran
• 1r premi falla infantil
Falla GRAN
ARTISTE / MIGUEL ESTEBAN VILLANUEVA
LEMA / ELS QUE XUPLEN DE L’OU
epresentants
Falla INFANTIL
ARTISTE / J. M. SERRANO
LEMA / AQUAREL·LES I COLORS
Fallera MAJOR
JUANI CODINA DEL CONSUELO
Fallera MAJOR INFANTIL
ANA ESTRUCH MARTÍN
President
FRANCISCO MARTÍNEZ BELTRÁN
President INFANTIL
AGUSTÍN FERRER ALEMANY r
•
Falla GRAN
ARTISTE / MIGUEL ESTEBAN VILLANUEVA
LEMA / ACTUALITAT VALENCIANA
Fallera MAJOR
BEGOÑA REVERTE LÓPEZ
Falla INFANTIL
ARTISTE / JUAN CANET BONORA
LEMA / DE FESTA
Fallera MAJOR INFANTIL
LUCÍA PUIG VILLANUEVA
President
VICENT MORANT MARÍ
President INFANTIL
FERNANDO NARBONA MANCEBO
•
premi falla infantil
Falla GRAN
ARTISTE / ENRIQUE GARCÍA IBÁÑEZ
LEMA / EL DESIG
Falla INFANTIL
ARTISTE / JUAN CANET BONORA
LEMA / EL CIRC
ELODIA NICOLA HERNÁNDEZ
Fallera MAJOR INFANTIL
LUCRECIA SÁNCHEZ TUR
President
VICENT MORANT MARÍ
President INFANTIL
RICARDO ALARCÓN RENART r
• 8é premi falla gran
• 3r premi falla infantil
• 1r Campionat de parxís
• 1r Concurs de paelles
• 1r Campionat de futbol infantil p
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ ANDRÉS IBOR PEIRÓ “PANSA”
LEMA / JARDI FLORIT O PODRIT
epresentants
Falla INFANTIL
ARTISTE /JUAN ANTONIO LLOPIS SISTERNES
LEMA / LA LLAMPA D’ALADÍ
Fallera MAJOR
LINA REVERTE LÓPEZ
Fallera MAJOR INFANTIL
VIRGINIA ALFONSO PARDAL
President
VICENT MORANT MARÍ
President INFANTIL
ALAIN NARBONA ALFONSO r
•
8é premi falla gran
• Ninot Indultat Infantil
• 2n Campionat de futbol infantil
• 3r Campionat de futbet
•
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ ANDRÉS IBOR PEIRÓ “PANSA”
LEMA / LES AIGÜES DE VALÈNCIA
epresentants
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOSÉ SIMÓ MARÍ “BLASCO”
LEMA / EN TEMPS DE JAUME I
Fallera MAJOR
ASCENSIÓN MUÑOZ RUIZ
Fallera MAJOR INFANTIL
ESTHER MARTÍN NARBONA
President
VICENT MORANT MARÍ
President INFANTIL
JORGE NARBONA MANCEBO r
•
premi falla gran
premi falla infantil
• Ninot Indultat Infantil
•
Concurs de paelles
Falla GRAN
ARTISTES / JUAN PEDRÓS i RAFA BELTRÁN
LEMA / LA FESTA DE LA TARONJA
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOSÉ SIMÓ MARÍ “BLASCO”
LEMA / LES MIL I UNA NITS
• 9é premi falla gran
• 1r premi falla infantil
• 1r premi del Concurs de paelles
• 1r premi decoració del Concurs de paelles
• 1r premi del campionat de parxís
• 3r premi de Comparsa en la Cavalcada de les Festes Majors p almarés
Fallera MAJOR
NEUS ARAGÓ ESCRIVÁ
Fallera MAJOR INFANTIL
NURIA GÓMEZ BLANES
President
JOSÉ CERVERÓ CAMARENA
FRANCISCO ANDREU RODRÍGUEZ r epresentants
President INFANTIL
Falla GRAN
ARTISTES / VICENT BLASCO i JAVIER GUEROLA
LEMA / TOT PEL CIUTADÀ
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOSÉ SIMÓ MARÍ “BLASCO”
LEMA / CONTES DEL BOSC
• 8é premi falla gran
• 2n premi falla infantil
• 1r premi de decoració en el concurs de paelles
• 2n premi Campionat de futbet p
INMA CAMARENA MONTAGUD
Fallera MAJOR INFANTIL
MARIA JOSÉ FERRER COLOM
President
PABLO ALARCÓN RENART r epresentants
JOSÉ CERVERÓ CAMARENA
President INFANTIL
•
Falla GRAN
ARTISTES / VICENT BLASCO I JAVIER GUEROLA
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOSÉ SIMÓ MARÍ “BLASCO”
•
LEMA / TOT ÉS FESTA
Fallera MAJOR
INMA CAMARENA MONTAGUD
Fallera MAJOR INFANTIL
MARIA JOSÉ FERRER COLOM
President
FRANCISCO MARTÍNEZ BELTRÁN
President INFANTIL
PABLO ALARCÓN RENART r
LEMA / TRADICIONS VALENCIANES •
Falla GRAN
ARTISTE / LA COMISSIÓ
LEMA / DEFENSEM EL QUE ÉS NOSTRE
Fallera MAJOR
SUSANA PASCUAL LLI
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOSÉ LAFARGA PALOMARES “LLUNETA”
LEMA / CONTES DE LA IAIA
Fallera MAJOR INFANTIL
PATRICIA OSA DOMÉNECH
President
FRANCISCO MARTÍNEZ BELTRÁN
President INFANTIL
JOSÉ SANZ SALA r
• 9é premi falla gran
• 1r premi falla infantil
• 2n premi del concurs de paelles
• 1r premi de decoració del concurs de paelles
• Premi millor paella
Restaurant Ciri
• 3r premi de Comparsa de la Cavalcada de Festes Majors
• 1r premi de futbet
Falla GRAN
ARTISTE / EDUARDO GUILLEM ALCOVER
LEMA / AQUEST MÓN ÉS UNA RISA
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / VALÈNCIA CLIPS
Fallera MAJOR
MARILÓ FERRER ALEMANY
Fallera MAJOR INFANTIL
MARIA CORTÉS CARBÓ
President
FRANCISCO MARTÍNEZ BELTRÁN
President INFANTIL
FRANCISCO MARTÍNEZ PALOMARES
• 2n premi falla gran
• Enginy i gràcia gran
• 1er infantil
• 1r i 2n premi del campionat de truc
• Millor escenografia del concurs de teatre
• 2n premi de Comparsa de la cavalcada de les Festes Majors p almarés
Falla GRAN
ARTISTE / EDUARDO GUILLEM ALCOVER
LEMA / EL QUE ENS VE
OLGA MIRALLES HERNÁN
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / PER A QUE CANVIE EL MÓN
Fallera MAJOR INFANTIL
ESTHER PALAU GRAU
President
FRANCISCO MARTÍNEZ BELTRÁN
President INFANTIL
JUAN VTE. MONTAGUD FIGUERES
• 1r premi falla gran
• 1r premi falla infantil
• Enginy i gràcia infantil
• 2n premi del concurs de teatre
• 2n premi de Comparsa en la cavalcada de les Festes Majors p
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ LUÍS PASCUAL NEBOT “PEPI”
LEMA / FER L’INDI
epresentants
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / LA MAR
Fallera MAJOR
ANABEL MORANT MONSENY
Fallera MAJOR INFANTIL
MARÍA ESTRUCH MARTÍN
President
JOSÉ LUIS VALIENTE MORO
President INFANTIL
JOSÉ VTE. ALARCÓN RENART r
• 4t premi falla gran
• 5é premi falla infantil
• Ninot Indultat infantil
• Interés Turístic infantil
• 1r premi del campionat de truc
• 1r premi del concurs de paelles
• 2n premi del campionat de futbet
• 3r premi del concurs de teatre
• 1r premi de comparsa en la cavalcada de Festes Majors p almarés
Falla GRAN
ARTISTE / EDUARDO GUILLEM ALCOVER
LEMA / LES IL·LUSIONS
Fallera MAJOR
M a ÁNGELES MIRALLES HERNÁN
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / LA NATURA
Fallera MAJOR INFANTIL
LARA CORTÉS CARBÓ
President
JOSÉ LUIS VALIENTE MORO
President INFANTIL
CARLOS MARTÍNEZ PALOMARES
• 1r premi falla gran
• Ninot Indultat Gran
• 1er premi falla infantil
• Enginy i gràcia infantil
• Ninot Indultat Infantil
• 1r premi del campionat de futbet
• Premi a la millor actriu en el concurs de teatre
• 2n premi del campionat de volei-platja femení
Falla GRAN
ARTISTE / ROBERTO ANDRÉS PALOP
LEMA / EL CIRC DE LA VIDA
Fallera MAJOR
MARTA OTÁLORA MOGORT
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / LES QUATRE ESTACIONS
Fallera MAJOR INFANTIL
AROA BOU REVERTE
President
JOSÉ LUIS VALIENTE MORO
President INFANTIL
JOAQUÍN i JOSÉ VICENTE ALFONSO REVERTE
• 5é premi falla gran
• 1r premi falla infantil
• Enginy i gràcia infantil
• 1r premi del concurs de teatre
• Millor actriu en el concurs de teatre
• Millor actriu de repartiment en el concurs de teatre
• Millor actor de repartiment en el concurs de teatre
• 2n premi en el campionat de futbet p almarés
Falla GRAN
ARTISTE / PASCUAL CALLEJA
LEMA / LA VIDA ÉS UN CIRC
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / JUGANT AMB ELS ESPAIS
Fallera MAJOR
MARIA MESTRE GRAU
Fallera MAJOR INFANTIL
SANDRA FERRER FERRER
President
OMAR VARGAS RUBIO r epresentants
JOSÉ LUIS VALIENTE MORO
President INFANTIL
• 1r premi falla gran
• Ninot Indultat gran
• 1er premi falla infantil
• Enginy i gracia infantil
• 1r premi en el campionat de parxís p almarés
Falla GRAN
ARTISTE / PASCUAL RODA FERRANDO “PASQUI”
LEMA / LA SELVA A LA CIUTAT
Fallera MAJOR
NOELIA ALBEROLA GIMENO
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / SOMNIS DISNEY
Fallera MAJOR INFANTIL
BEGOÑA CAMARENA REVERTE
President
JOSÉ LUIS MOGORT BRACO
President INFANTIL
FRANCISCO BOU REVERTE r
• 3r premi falla gran
• 1r premi falla infantil
• Ninot Indultat Infantil
• 1r premi en el concurs de Llibrets de JLF
• 1r de futbet infantil p
Falla GRAN
ARTISTE / PASCUAL RODA FERRANDO “PASQUI”
LEMA / EL FOC DE L’INFERN
Falla INFANTIL
ARTISTE / JUAN ANTONIO LLOPIS SISTERNES
LEMA / ÀFRICA
Fallera MAJOR
AMPARO CATALÁ CALATAYUD
Fallera MAJOR INFANTIL
MARINA RONDA GARCIA
President
JOSÉ LUIS MOGORT BRACO
President INFANTIL
JAVIER DAVID GARCÉS MARÍ
• 1r premi falla gran
• Enginy i gràcia gran
• Ninot Indultat gran
• 3er premi falla infantil
• Ninot Indultat Infantil
• 1r premi del concurs de llibrets de JLF
• 1r premi del campionat de futbet
• 1r premi del campionat de truc p almarés
Falla GRAN
ARTISTE / PASCUAL RODA FERRANDO “PASQUI”
LEMA / DIS-ME COM VAS DISFRESSAT, I ET DIRÉ LA IDENTITAT
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / ESCENARI D’IL.LUSIONS
• 2n premi falla gran
• 1r premi falla infantil p
Fallera MAJOR
PILAR BODÍ SANTANDREU
Fallera MAJOR INFANTIL
IRINA CAMARENA REVERTE
President
DAVID CODINA VARGAS
President INFANTIL
JOSÉ ANTONIO MONTAGUD FIGUERES r epresentants
Falla GRAN
ARTISTE / MANUEL BLANCO SANCHO
LEMA / ELS PECATS ACTUALS
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / PERQUÈ PLORES NATURA?
• 4r premi falla gran
• 1r premi falla infantil
• Enginy i gràcia infantil
• 1r premi de llibret de Junta
Local Fallera
• 12é premi de llibret de la Generalitat Valenciana
• 3r futbet infantil
• 3r teatre
• Premi Millors actrius (exaequo)
• 1r premi Cavalcada de les Festes Majors p almarés
Fallera MAJOR
PILAR DELGADO SANZ
Fallera MAJOR INFANTIL
MIREIA CANO DELGADO
President
DENNIS ALARCÓN RENART r epresentants
SALVADOR ENRIQUE TORTAJADA TUR
President INFANTIL
Falla GRAN
ARTISTES / GERMANS COLOMINA
LEMA / BOMBERS
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / EL RACÓ DE LES FADES
• 4t premi falla gran
• Enginy i gràcia gran
• Interés turístic gran
• 1er premi falla infantil
• Enginy i gràcia infantil
• 1r premi del concurs de llibrets de JLF
• 20é premi del concurs de llibrets de la Generalitat p
Fallera MAJOR
YOLANDA TORRES CAMPELLO
Fallera MAJOR INFANTIL
ALICIA DELGADO APARISI
President
DENNIS ALARCÓN RENART r epresentants
SALVADOR ENRIQUE TORTAJADA TUR
President INFANTIL
Falla GRAN
ARTISTES / GERMANS COLOMINA
LEMA / CAÇA-CONTES
Fallera MAJOR
CONCHÍN NACHER VALLET
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / CARNESTOLTES REIAL A LA FALLA RAVAL
Fallera MAJOR INFANTIL
NEREA TARRAZONA REVERTE
President
SABINO OSA DOMÉNECH
President INFANTIL
SAMUEL VALLS SELFA
• 4t premi secció Especial falles grans
• 1r premi secció Primera falles infantils (en 2003 sols va haver-hi dues seccions infantils: Primera i Segona)
• Ninot Indultat Infantil p almarés
• 1r premi de pic i maneta
• 18é premi del concurs de llibrets de la Generalitat
• Enginy i gràcia infantil
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ LAFARGA PALOMARES “LLUNETA”
LEMA / CLARINS DE FESTA
Fallera MAJOR
SILVIA VALLET VALLET
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / L’ORIENT
Fallera MAJOR INFANTIL
ADELA GARCÉS MARÍ
President
SABINO OSA DOMÉNECH
President INFANTIL
JESÚS FERRER GALÁN r
• 1r premi secció Especial falles grans
• Enginy i gràcia falla gran
• Ninot Indultat gran
• 1r premi secció Especial falles infantils
• Enginy i gràcia infantil
• 14é premi en el concurs de llibrets de la Generalitat p
Falla GRAN
ARTISTE / JUAN PEDRÓS BELTRÁN
LEMA / SOM MOROS O CRISTIANS?
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / NOÉ TOURS
Fallera MAJOR
JESSICA BELTRÁN RAGA
Fallera MAJOR INFANTIL
YAIZA PRATS VALIENTE
President
AGUSTÍN FONT FERRER
President INFANTIL
EDUARDO MICÓ NICOLA r
• 2n premi secció Especial falles grans
• Enginy i gràcia gran
• Interés turístic gran
• 3r premi secció Especial falles infantils
• 16é premi del concurs de llibrets de la Generalitat
• 3r premi del concurs de paelles
• 1r premi de decoració del concurs de paelles
Falla GRAN
ARTISTE / JUAN PEDRÓS BELTRÁN
LEMA / NO LI DONES MÉS VOLTES, A CULLERA
ESTEM DE CARNESTOLTES
JESSICA BELTRÁN RAGA
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / VISITA FALLERA AL CIRC
Fallera MAJOR INFANTIL
ESTEFANÍA VALLET AGUT
President
AGUSTÍN FONT FERRER
President INFANTIL
ÁLVARO GONZÁLEZ OLLERO
• 3r premi secció Especial falles grans
• Interés turístic gran
• 2n premi secció Especial falles infantils
• 11é premi del concurs de llibrets de la Generalitat
• 2n premi de pic i maneta
• 3r premi del campionat de futbet
• 2n premi del campionat de futbet benjamí-aleví
• 3r premi del campionat de futbet infantil-cadet p almarés
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ LAFARGA PALOMARES ”LLUNETA”
LEMA / ELS CONTES QUE ENS CONTEN
Fallera MAJOR
JESSICA BELTRÁN RAGA
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / PEL FUTUR DELS XIQUETS
Fallera MAJOR INFANTIL
CECILIA NICOLA LLOPIS
President
JOSÉ LUIS VALIENTE MORO
President INFANTIL
ENRIQUE NICOLA LLOPIS
• 1r premi secció Especial falles grans
• Enginy i gràcia gran
• 3r premi secció Especial falles infantils
• 34é premi del concurs de llibrets de la Generalitat
• 1r premi del campionat de futbet aleví-benjamí
• Millor actor de repartiment en el concurs de teatre
• 3r premi de comparsa en la cavalcada de Festes Majors p almarés
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ VTE. GUTIÉRREZ “GUTI”
LEMA / UNA LLUITA DESIGUAL
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / UN JARDÍ DE SOMNI
MARTA TUR RODRÍGUEZ
Fallera MAJOR INFANTIL
MÓNICA TODOSANTOS TUR
President
VICENT BELTRÁN GRAU
President INFANTIL
CHRISTIAN MARTÍNEZ MIRALLES
• 4t premi secció Especial falles grans
• Interés turístic gran
• 1r premi secció Especial falles Infantils
• Ninot Indultat Infantil
• 2n premi en el concurs de llibrets de JLF
• 1r premi del campionat de futbet aleví-benjamí
• 1r premi del campionat de futbet cadet-infantil
• 2n premi de decoració del concurs de paelles p
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ VTE. GUTIÉRREZ “GUTI”
LEMA / CEL I INFERN DEL MATRIMONI
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / LA VOLTA AL MÓN EN TRES DIES DE FALLES
LAURA PALACIOS NEVA
President
TOMÁS RUBIO NAVARRO
President INFANTIL
ENRIC TALENS MIRALLES
• 2n premi secció Especial falles grans
• 2n premi secció Especial falles infantils
• Interés turístic infantil
• 3r premi del concurs de llibrets de la JLF
• 38é premi del concurs de llibrets de la Generalitat
• 1r premi del campionat de futbet infantil-cadet
• 3r premi del campionat de pic i maneta
• 3r premi del campionat de parxís
• 2n premi de comparsa de la cavalcada de Festes Majors de 2008
Falla
ARTISTE / JOSÉ LAFARGA PALOMARES “LLUNETA”
LEMA / EL JARDÍ DEL DESIG
• 2n premi secció Especial falles grans
• 2n premi secció Especial falles infantils
• Interés turístic infantil
• 48é premi del concurs de llibrets de la Generalitat
• Premi a la millor escenografia del concurs de teatre
• 1r premi del campionat de futbet benjamí-aleví
• 1r premi del campionat de futbet infantil-cadet
• 1r premi del campionat de pic i maneta
• 2n i 3r premis del campionat de dards masculí
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / CULLERA EN QUATRE ESTACIONS
PAULA VALLS SELFA
President
JOSÉ LUIS VALIENTE MORO
President INFANTIL
JOEL TARRAZONA REVERTE
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ LAFARGA PALOMARES “LLUNETA”
LEMA / XE, I TÚ QUE CONTES?
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / BALL DE MÀSCARES AL MERCAT
• 1r premi secció Especial falles grans
• 1r premi secció Especial falles infantils
• Enginy i gràcia infantil
• Millor ninot de la secció Especial infantil
• 1r premi del campionat de futbet infantil-cadet
• 2n premi del campionat de futbet benjamí-aleví
• 3r premi del campionat de truc p almarés
Fallera MAJOR INFANTIL
NURIA APARISI MONTAGUD
President
CARLOS MARÍ GONZALO
TONI ZAMBRANA GÓMEZ r epresentants
President INFANTIL
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ LAFARGA PALOMARES “LLUNETA”
LEMA / ELS VIATGES DEL VELL RODAMON
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / ENLLAÇ AL PARADÍS
Fallera MAJOR
NEUS PRATS FONT
Fallera MAJOR INFANTIL ANA RIBES DELGADO
President
ENRIQUE NICOLA HERNÁNDEZ
President INFANTIL
JAUME RIBES DELGADO r
• 3r premi secció Especial falles grans
• Enginy i gràcia falla gran
• 1r premi del concurs de paelles p almarés
• Enginy i gràcia falla infantil
• 1r premi secció Especial falles infantils
• 35é premi en el concurs de llibrets de la Generalitat
Falla GRAN
ARTISTE / JOSÉ LAFARGA PALOMARES “LLUNETA”
LEMA / ESTEM DE CINE
epresentants
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / SOC XIQUET PER A SOMIAR
Fallera MAJOR
GEMA ARIÑO VALLDECABRES
Fallera MAJOR INFANTIL
JUDITH VALLET AGUT President
ENRIQUE NICOLA HERNÁNDEZ President INFANTIL
PAU PIERA SAPIÑA r
• 4t premi secció Especial falles grans
• Enginy i gràcia gran
• 3r premi secció Especial falles infantils
• 2n premio en el concurs de llibrets de JLF
• 24é premi en el concurs de llibrets de la Generalitat p
Falla GRAN
ARTISTE / TONI PÉREZ MENA
LEMA / PINZELLADES TURÍSTIQUES DE CULLERA
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / VENÈCIA TÉ UN COLOR ESPECIAL
MIREIA CANO DELGADO
Fallera MAJOR INFANTIL
MIREIA TODOSANTOS TUR
President
ENRIQUE NICOLA HERNÁNDEZ
President INFANTIL
CHRISTIAN CASAMAYOR MOLINA
• 2n premi secció Especial falles grans
• Interés turístic gran
• Millor ninot de secció Especial falles grans
• 2n premi secció Especial falles infantils
• 1r premi en el concurs de llibrets de JLF
• 13é premi en el concurs de llibrets de la Generalitat
• 1r premi del campionat de dominó
• 2n premi en el campionat de futbet femení p
ARTISTE / TONI PÉREZ MENA
LEMA / AQUEST AJUNTAMENT MEDIEVAL HA
DESFET TOT L’ENTRAMAT
AROA BOU REVERTE
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / ESTACIONAL...LA MÀGIA DE LA NATURA
Fallera MAJOR INFANTIL
ALMA CHORNET GIMENO
President
MANUEL DELGADO SANZ
President INFANTIL
JOSÉ VALIENTE SANCHEZ
• 1r premi secció Especial falles grans
• Ninot Indultat gran
• 1r premi secció Especial falles infantils
• 1r premi en el concurs de llibrets de la JLF
• 5é premi en el concurs de llibrets de la Generalitat
• 1r premi en el campionat de bàsquet
• 1r premi del campionat de pòquer
• 3r premi en el campionat de futbet femení p
ARTISTE / TONI PÉREZ MENA
LEMA / MAI NO DEIXAREM DE LLUITAR
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / GASTROLLUITA SALUDABLE
MERCHE RIBERA GARCÍA
Fallera MAJOR INFANTIL
SHIRLEY JAIJO VARGAS President
ENRIQUE NICOLA HERNÁNDEZ President INFANTIL
FERRAN DOMÍNGUEZ ALBEROLA
• 1r premi secció Especial falles grans
• 1r premi secció Especial falles infantils
• Enginy i gràcia infantil
• 2n premi en el concurs de llibrets de la JLF
• 4t premi en el concurs de llibrets de la Generalitat
• 2n premi en el campionat de futbet veterans
• 3r premi en el campionat de futbet p almarés
Falla GRAN
ARTISTE / TONI PÉREZ MENA
LEMA / UNA EINA PER A CANVIAR EL MÓN?, L’EDUCACIÓ QUÈ COLLONS!
GEMMA PART BORJA
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / SAPS?
Fallera MAJOR INFANTIL
CLAUDIA LOZAR CALATAYUD
President
VICENT NÀCHER MARÍ
President INFANTIL
RODRIGO DE VEGA BELTRÁN
• 1r premi secció Especial falles grans
• Enginy i gràcia gran
• 1r premi secció Especial falles infantils
• 1r premi en el concurs de llibrets de la JLF
• 8é premi en el concurs de llibrets de la Generalitat
• Millor actor de repartiment en el concurs de teatre
• 2n premi en el concurs de paelles
• 2n premi en el campionat de futbet veterans
• 2n premi del campionat de bàsquet
• 3r premi en el campionat de dards
• 3r premi en el campionat de futbet p
ARTISTE / TONI PÉREZ MENA
LEMA / EL SUPORT DE L’IMPERI
• 2n premi secció Especial falles grans
• 4t premi secció Especial falles infantils
• 2n premi en el concurs de llibrets de JLF
• 1r premi Portada de llibret de JLF
• 8é premi del concurs de llibrets de la Generalitat
• 3r premi del concurs de teatre
• Millor actor de repartiment en el concurs de teatre
• 1r premi campionat de bàsquet
• 2n premi campionat de futbet veterans
• 3r premi campionat de futbet femení
• 2n premi en el campionat de dominó
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / CARNAMAR A L’IMPERI VENECIÀ
ELENA RIPOLL BODÍ
Fallera MAJOR INFANTIL
ANDREA LOZAR CALATAYUD
President
VICENT NÀCHER MARÍ
President INFANTIL
GONZALO DE VEGA BELTRÁN
• 2n premi en el campionat de tenis taula
• 3r premi en el campionat de volei-platja
• 1ra fallera en la Volta a peu de Cullera p almarés
Falla GRAN
ARTISTE / TONI PÉREZ MENA
LEMA / LA MÚSICA, LES IGUALTATS AFAVOREIX, I A
LES FERES AMANSEIX
• 1r premi secció Especial falles grans
• 2n premi secció Especial falles infantils
• 2n premi en el concurs de llibrets de JLF
• 11é premi en el concurs de llibrets de la Generalitat
• 2n premi en el campionat de parxís
• 2n premi en el concurs de teatre
• Millor escenografia i ambientació en el concurs de teatre
• Millor actor de repartiment en el concurs de teatre
• 1r premio en el campionat de bàsquet
• 2n premi en el concurs de Fallera Calavera p almarés
• 1r premi en el campionat de futbet infantil
• 3r premi en el campionat de volei-platja
Falla INFANTIL
ARTISTE / JOAN MARTÍ MARTÍNEZ
LEMA / DEUS? TANT SE VAL GRECS QUE ROMANS, A LA FÍ TOTS IGUAL
Fallera MAJOR
NURIA GIL NARBONA
Fallera MAJOR INFANTIL
LEIRE BLASCO LOBO
President
JUAN GABRIEL OLIVERT NICOLÁS
President INFANTIL
RAÚL MOLTÓ FERRETE r
• Ninot Indultat Infantil
• 2n premi en el concurs de llibrets de JLF
• 1r premio de portada de llibret de JLF
• 8é premi en el concurs de llibrets de la Generalitat
• 2n premi en el campionat de truc
• 2n premi en el concurs de teatre
• Millor escenografia i ambientació en el concurs de teatre
• Millor actor de teatre
• Millor actriu de teatre
• 1r premi del campionat de futbet
• 2n premi en el campionat de bàsquet
• 3r premi en el campionat de futbet infantil
• 3r premi en el campionat de tenis taula
• 3r premi en el campionat de volei-platja
• 1r premi en el concurs de Fallera Calavera
• 2n premi en el campionat de futbol 7 -La Ribera (estiu, 2019) p
p almarés
• 1r premi en el concurs de llibrets de JLF
• 3r premi portada de llibret en el concurs de JLF
• 3r premi en el concurs de llibrets de la Generalitat l
Falla GRAN
ARTISTE / TONI PÉREZ MENA
LEMA / I ARA QUÈ? DESPRÉS DE LA COVID, SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS
• 1r premi secció Especial falles grans
• Enginy i gràcia gran
• Interés turístic gran
• 1r premi secció Especial falles infantils
• Enginy i gràcia infantil
• Ninot Indultat Infantil
• Interés Turístic infantil
• 2n premi concurs de llibrets de JLF
• 3r premi de portada de llibret de JLF
• 7é premi en el concurs de llibrets de la Generalitat
• 1r premi en el concurs de paelles
• 2n premi de decoració en el concurs de paelles
• 1r premi en el campionat de bàsquet
• 2n premi en el campionat de futbet
• 2n premi en el campionat de futbet infantil
• 3r premi en el concurs Enigma p almarés
• 3r premi en el campionat de futbet cadet
• 1r premi en el campionat de pòquer
MIRIAM HERRADA TUR
Falla INFANTIL
ARTISTE / RAÚL TAZO I CARMEN CAMACHO
LEMA / QUE COMENCE EL JOC
Fallera MAJOR INFANTIL
AINHOA VALLET PALERO
President
JUAN GABRIEL OLIVERT NICOLÁS
President INFANTIL
IZAN RICO MARTÍNEZ r
Falla GRAN
ARTISTE / TONI PÉREZ MENA
LEMA / QUI MOU ELS FILS?
• 3r premi en el campionat de pàdel p almarés fins a desembre de 2022
• 1r premi en el campionat de futbet cadet
• 2n premi en el campionat de futbet infantil
• 1r premi en el campionat de volei-platja
• 2n premi en el campionat de futbol 7 (Falles de la Ribera)
• 3r premi en el campionat de bàsquet
ÁNGELES BELTRÁN ALCÁZAR
Falla INFANTIL
ARTISTE / RAÚL TAZO I CARMEN CAMACHO
LEMA / ENFILATS PEL CIRC, PASSEN I VEGEN!
Fallera MAJOR INFANTIL
AINA SALA GALLEGO
President
JUAN GABRIEL OLIVERT NICOLÁS
President INFANTIL
ERIK BENÍTEZ MATEU r
CCremar: Consumir per l’acció del foc.
Fils sense cremar: A vegades, cal cremar les puntes d’un fil perquè es mantinga sencer i no es desmotxe, malbaratant així un acurat treball. En falles, aquests fils sense cremar són els ninots indultats, l’únic element que perviu després de la cremà i que són instantànies d’un moment, d’una tècnica o d’una època.
FFlor: Part d’una planta que consta dels òrgans de reproducció (estams, pistils) i de les cobertes protectores d’aquells (calze, corol·la), i que en moltes espècies es distingeix per la seva bellesa de forma, pel seu color o pel seu perfum.
Fils en flor: la combinació de fils ens permet crear composicions boniques i delicades, com les flors brodades en teles i teixits d’alta qualitat. En la Falla Raval, hem fet, al llarg dels últims 50 anys, composicions espectaculars per a ofrenar-les a la patrona de Cullera, la Mare de Déu del Castell.
