LLIBRE ARGENTINA 2013 by fallarepublicaargentina

Sumari

Cronica 2011-2012

Història d’un any L’any de la Junta Gestora

mb aquest nom podríem anomenar l’exercici 2011-2012 en la nostra comissió, ja que per primera vegada en les seus fins aleshores 48 anys d’història, la presidència de la Falla República Argentina no va estar ocupada per una persona, sinó que va ser una junta gestora la que en va exercir les funcions i en va ocupar el càrrec. I açò va ser per les dificultats que hi va haver per a triar un nou president després de dues assemblees infructuoses, els dies 15 i 29 d’abril de 2011. Així doncs, en una tercera assemblea celebrada el 6 de maig es constituïa una junta gestora que, una vegada ratificada per l’assemblea, anava a exercir de manera interina —tot i que després la interinitat es va perllongar durant tot l’any— la presidència. La junta gestora estava formada per Sergi Barberà, Sara Blesa, Lluís Cuenca, Begonya Martínez, Tomàs Mateu, Guillermo Molina, Miguel Oltra i Sandra Perucho. Ràpidament, només la setmana següent, el 12 de maig debutava la junta gestora assistint a la inauguració dels XXXII Jocs de Saló de Fallers. Dels resultats d’aquests jocs, millor no parlarne. El 12 de juliol vam rebre la visita

de l’artista triat per a les dues falles, un any més Paco Roca, qui va acudir al casal per tal d’explicar-nos els monuments. En aquest estiu de 2011, també estar present en la Fira el nostre xiringuito, encara que gestionat per un grup de fallers de manera particular. Ja sabeu, això que ara s’estila tant de la gestió privada. Només començar el curs, el 16 de setembre, al nostre casal, coneixíem qui anava a ser la fallera major infantil. Era Laura Vaquer Iborra. L’acte també servia com a nomenament. El divendres següent del Mig Any Faller, que va ser el 17 de setembre, el dia 23 de setembre ens assabentàvem que el president infantil seria Fernando Casesnoves Andrés. Així, president i fallera major infantil van acudir al Mig Any Faller Infantil el 24 de setembre. El primer dia d’octubre celebràvem el dinar de col·laboradors del llibret i el 16 d’octubre tenia lloc la Cavalcada del Ninot Infantil. El lema de la comparsa era El temps que passa... En formaven part els quadres ‘El Sol i la Terra’, ‘El Rellotge’, ‘El Calendari’, ‘La Primavera’, ‘L’Estiu’, ‘La Tardor’ i ‘L’Hivern’. La tancava la carrossa amb la nostra falle-

ra major infantil, Laura Vaquer Iborra. Els presentadors, que ho van fer d’allò més bé, com tots els anys, van ser Cristina Alventosa i Carmen Lluch. Conte somiat era el lema de la nostra comparsa de la Cavalcada del Ninot del dia 22 d’octubre. Maria Barberà i Miguel Ángel Oltra en van ser els presentadors. La nostra comparsa explicava la història d’un petit mandatari d’una ciutat valenciana a qui, malgrat tots els esforços que esmerçava en la seua tasca, trobava que la ciutadania no se l’estimava com calia. Tampoc els prebosts del partit semblava que el tenien en gran estima. Per a ell tothom era un desagraït i no li’n quedava una altra que l’emigració. Així, arribava a l’illa de Xàtiva. En la primera escena, ‘Nova Xàtiva’, vèiem com hom podia naturalitzar els indígenes de la nova illa perquè tingueren els mateixos drets —votar per ell— i obliga-

cions —pagar la contribució— que tothom. ‘El teatre’ era la segona escena i hom palesava com era capaç de construir un teatre en aquella illa de l’hemisferi sud on sí permetria l’actuació de qui no ho hauria de fer en el teatre de l’Albereda: Xavi Castillo, Feliu Ventura o els fallers. En el grup escènic ‘Ciutat de l’Esport’ comprovàvem com, amb pocs diners, es pot quedar molt bé: inaugurar un complex esportiu ja existent amb unes mínimes reformes inacabades i, a més a més, cobrar per la seua utilització. Compte redó. L’escena ‘Fira d’Agost’ representava com seria la fira d’agost de l’illa americana, amb artistes obsolets, però que agradarien a la població autòctona, fins i tot als més joves. En l’escena ‘Esports’ mostràvem com, gràcies al fet de tenir la mar a tocar, podria imitar la capital i fer regates de vaixells de vela i curses de Fórmula

1 a la vora de la mar, com en la capital. En ‘La platja’ assolia fer callar les veus que l’havien acusat de venedor de fum i complia una de les seues promeses gràcies a les noves terres conquerides: dotar a la ciutat d’una platja. Per últim, en la darrera escena, ‘La coronació’, els indígenes el coronaven com al gran faraó d’aquelles terres d’ultramar. No ens van atorgar cap premi en aquesta cavalcada. No és estrany. Han trobat la sabata de son peu, és a dir un jurat que, si bé no té ni la més mínima idea sobre el que ha de jutjar, ho supleix amb la seua furibunda argentinitis, de manera que mai no atorgarà un premi a la nostra comissió. Què hem de fer? Fotre’ns i esperar que escampe. El 19 de novembre, al casal, va ser la proclamació de la fallera infantil, Laura Vaquer Iborra. La seua presentació va tenir lloc en el Gran Teatre el 13 de ge-

ner de 2012. Va actuar com a presentadora Clàudia Vidal i el mantenidor en va ser Sergio Iborra. En l’apropòsit, personatges de contes infantils discuteixen sobre quin conte dels que protagonitzen és el més bonic, per concloure que tots ho són i també ho és el que pertocava aquella nit, el de la presentació de Laura Vaquer i Iborra com a fallera major infantil. Quatre esbarts de la nostra comissió van remitjar en el ral·li presumptament humorístic del 12 de febrer: Monster High, Spiderman i els seus amics amb superpoders per a protegir, Sevillans i La festa dels pijames. Els qui estaven en la prova, Tomàs Mateu i Guillermo Molina es van disfressar de taronges. I l’acte més important de totes les prefalles, si més no per a Ximo Banyuls, que és qui més ha animat sempre aquesta festa, es va celebrar el 18 de febrer.

Estic referint-me, com no, a l’Enterro de la Sardina. Un acte molt simpàtic que a la ciutat de Xàtiva només celebra la nostra comissió i que, per això, ja ha esdevingut una de les senyes de la falla amb la identitat més forta de Xàtiva. El 26 d’octubre, dins la inauguració de l’Exposició del Ninot, aconseguíem el Premi al Millor Ninot de la Secció Especial i Premi al Millor Ninot de Xàtiva pel ninot Contacontes, tot i que Lluís Cuenca es pensava que ens donaven aquest premi per Sergi Barberà. En infantils ens vam endur el Segon Premi al Millor Ninot de la Secció Primera en Falles Infantils per al ninot Família Fallera. El mateix dia els nostres menuts van participar en la Mostra de Playbacks amb l’espectacle Batucada. No hi havia premis en aquesta activitat. Una activitat fallera sense premis. On s’és vist?

També per als infantils es va celebrar al casal el 2 de març una berena de disfresses d’època medieval. Pel que fa al nostre llibret, el 8 de març es feia públic el resultat del concurs que la Generalitat n’organitza. Ens va tocar aquesta vegada el desé premi, de 600 euros. El dia següent vam fer la presentació del llibre al casal. L’acte va anar a càrrec de Ximo Cerdà, escriptor de llibres de gran èxit com ara La Mà de Déu, novel·la on en la pàgina 621 esmenta la nostra falla. El 14 de març els representants de la falla van acudir a la conselleria de l’avinguda de Campanar (jo ja no sé quina és, perquè a cada dos per tres li canvien el nom: no sé si és la de Cultura, la d’Educació, o de les dues coses alhora) per arreplegar el premi de la Generalitat al llibret. De matí, al casal, s’havia celebrat el tradicional es-

morzar amb els alumnes i professors del Col·legi Pla de la Mesquita, si no m’equivoque, per vinté any consecutiu. El 15 de març de matí va arribar la grua per començar a plantar la nostra falla, tot i que les diferents peces ja eren visibles a l’encreuament de República Argentina i Carles Sarthou des de dies abans. El dia següent va passar el jurat i, evidentment, amb un jurat professional, digne, imparcial i que entén el que jutja (no pas com el de la Cavalcada del Ninot), aconseguíem el premi màxim en el nostre monument. Ací teniu tots els premis que ens van atorgar: 1r Premi de Falles de la Secció Especial, 10è Premi a la Promoció de l’Ús del Valencià de la Generalitat Valenciana, Premi a la Millor Falla de Xàtiva de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Xàtiva, Premi a la Millor Falla de Xàtiva de la Junta

Central Fallera, 1r Premi d’Enginy i Gràcia, 2n Premi de Llibret de Falla, 1r Premi al Millor Ninot de la Secció Especial, Premi al Millor Ninot de Xàtiva, 3r Premi de la Secció Primera de Falles Infantils, 2n Premi al Millor Ninot de la Secció Primera, 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil. En tornar de l’Ajuntament als nostres carrers, vam desplegar una gran bandera argentina en un dels edificis adjacents al monument. També val a dir que amb aquest premi Rubén Beneito guanyava el seu primer primer premi. I els actes dels dies de falles es van desenvoulpar amb normalitat. O, millor, dit, amb la major normalitat que hom pot esperar d’aquestes coses. En l’Ofrena vam participar 172 components de la comissió, entre els quals cal destacar la presència d’Esther Tudela, qui va eixir

embarassada de tres mesos. Potser siga la primera que ix prenys; jo, almenys, no en sé de cap precedent. A la romeria de Sant Josep van acudir 133 fallers i falleres de República Argentina. Adelí Pardillos diu que l’acte de l’esmorzar agafa embranzida i té raó: no s’havia vist tanta gent en un esmorzar com hi havia al casal el dia 16 de març. Coques de cansalada, botifarra i lloganissa, truites de creïlles i d’alls tendres, tonyineta i anxoves era el menú que s’hi va escudellar. A més a més, el dia 17 ens va acompanyar a esmorzar Isidre Crespo, el gran estudiós de Joan Fuster i col·laborador del nostre llibre. Per als dinars, per fi li van donar una satisfacció a Ximo Mateu i, així, només va haver arròs al forn per a dinar un dia (fins ara n’hi havia dos dies), el 18. El dia 16

vam dinar fideuada i el 17, paella. Un any més Carlos Estrela va triomfar en el concurs de disfresses: la seua disfressa de Tintin era senzillament espectacular. El 18 al migdia vam fer la nostra tradicional visita al Parc de Bombers per convidar-los a cassoles i rebre l’homenatge que sempre ens fan en la persona de la nostra fallera major infantil. El dia 19 vam calar foc a la nostra falla infantil a les 20.56. Després hi havia el tradicional sopar de torrada de xulles a la planxa i en acabant, a la 1.54 s’encenia la falla gran i s’acabaven les falles de 2012, unes falles que mai no oblidarà Vicent Tormo pel trencament del seu tendó d’Aquil·les uns dies abans que el va obligar a passar totes les falles amb cadira de rodes i closses.

Emili Navalón Ramon

Fallers i Falleres

la comissiรณ, premis i guardons

La Comissió

República Argentina 2012-2013 PRESIDENTA: Begonya Martínez i Casanova Vicepresidenta: Sandra Perucho Beneito Vicepresidenta: Irene Palop Sanz Vicepresident: Joaquim Mateu Vinaches Vicepresident: Sergi Barberà Garcia Vicepresident: Vicent Tormo Aldeguer Secretari: Emili Navalón i Ramon Sotssecretari: Joaquim Bañuls Sanz Tresorer: Guillermo Molina Almiñana Comptadora: Sara Blesa Martí Vicecomptador: Vicent Colomer Beltrán Delegat de Festejos: Joaquim Banyuls i Enguix Delegades d’Infantils: M. Carme Calvo Garcia, Elena Calvo Garcia, Clotilde Julià Llopis, Cristina Gozalbes Tormo, Ana Esplugues Serra, Clàudia Vidal Vinaches i Carmen Martínez Folch Delegats de Cavalcada: Jesús Fèlix Soler Valls, Paula Colomer Fuentes, Blanca Oltra Almiñana, Maria Barberà Garcia i Núria Pla Galán. Delegats de casal: Enrique Palop i Ortega i José Ramón Amorós Marzal Delegats de Publicitat: Jose Manuel Pallás Benavent, Jose R. Arques i Egea Delegat de Llibre: Josep Lluís Fitó Roselló Delegat de Presentació: José Ramón Gozalbes Moracho Delegats de Pirotècnia: Adelino Pardillos Parra i Julio Javier Garcia Gómez Delegats d’Activitats Diverses: Rafael Javier Palop Calatayud, Joaquín Tormo Lorente, Javier Uribe Albiñana, Óscar Iborra Mollà, José Torregrosa Arnau, Roberto Rejón Asenjo i Sergio Iborra.Colomer. Delegat d’Activitats Esportives i Recreatives: Tomàs Mateu Vinaches Delegat de Relació amb Artista Faller: Josep Barberà Gozálbez Bibliotecària Arxivera: Patrícia Martínez Casanova

VOCALS José Agustí Sempere Amparo Alandes Duet Ana Albert Anton Maica Álvarez Martínez Cristina Alventosa Julià Monserrat Alventosa Tormo Remedios Alventosa Tormo Maria Amorós Rubio Marta Andrés López Isabel Argente Daroqui José Ramón Arques Egea Carlos Arriaga Perucho Mª Adela Baldrés Grau Edurne Banyuls Sanz Josefa Barberà Martínez Mónica Beltrán Esteban Mª Teresa Beltrán Herrero Mª Ángeles Benavent Burguera Rubén Beneito Belda Julia Bolinches Ramon Marta Borredà Cuenca Xavier Borredà Mejías Esther Borredà Sánchez Antonio José Calvo Diego Marcos Camacho Climent Pilar Camacho Gosálvez Josefa Casanova Terol Sergi Castellote Millet Sandra Cerdà Ferrero Nuria Cerdà Moreno Ramon Chulià Vera Carlos Climent Belda Ana Climent Garcia Carles Climent Valor Celia Colomer Fuentes Lluís Cuenca Cordobés Consuelo Cuenca Vecina María De la Merced Alberola Neus De los Santos Molina Ricardo Duet Aliques Cristina Duet Franco Ricardo Duet Franco Anna Duet Garcia Carmen Enguix Benavent Almudena Escribà Pérez Carlos Estrela Hernández Olga Faura Calabuig Sandra Faura Calabuig Teresa Ferrando Català Enrique Ferrer Burgos Borja Francés Fuster Eduardo Francés Fuster Eduardo Francés Sanchis Cristina Franco Esteve Desirée Fuentes Bono

Mª Carmen Fuster Monfort Eliseo Gallego Boluda Gladys Gallego González Mónica Gallego Torregrosa Alberto Garcia Beltrán Patricia García Beltrán Marinye Garcia Llàcer Eva Garcia Vidal Álvaro Gil Medrano Marta Gómez Del Soto Gabriel González Martínez Ignasi Gozalbes Julià Sara Grau Gandia Adrián Manuel Guevara Navarro Ángela Guevara Navarro Martín Guevara Navarro Adriàn Iborra Casanova Sonia Iborra Colomer Maria Iborra Mollà Carmen Llobell Císcar Julio Lluch Esteve Carla Lluch Moral Carmen Lluch Moral Julio Lluch Moral Salvador Llueca Iborra Alberto Marín Alandes José Tomás Marín Nieto Rebeca Marras Segura Ignacio Martín Garcia Natalia Martínez Ferrer Joaquim Mateu Pla Omara Molina Esparza Néstor Molina Mollà Miguel Mollà Peña Sabina Mompó Toribio Eva Moral Pérez Clara Morales Sáiz Jorge Morales Sáiz Carla Morant Epifanio Antonio Naval Escribano Mar Naval Merino Guillermo Navalón Ramon Ángeles Navarro Alarcón Lidia Navarro Camuñas Zaira Navarro Osma Hèctor Navarro Simón Miguel Ángel Oltra Almiñana Amelia Ortega Martí Ignacio Pacelli González Ángeles Pallàs Benavent José Manuel Pallàs Benavent Amelia Pallàs Ortega Carmen Mª Pallàs Ortega Paloma Pallàs Ortega Francisco Pallàs Sanchis

José Teodoro Pallàs Sanchis Amparo Palop Cuenca Esther Pardillos Baldrés Vicente Pérez Beltrán Pedro Pérez Borredà Ricardo Pérez Borredà Marta Peris Mateu Carmen Pla Martínez Lidia Pla Roselló Silvia Puig Costa Mª Carmen Real Tortosa Caridad Rubio Hervàs Manuel Ruiz Arbona Montiel Ruiz Valls Julia Sala Pérez Rosario Sánchez Bolinches M. Dolores Sanchis Aparicio Mariola Sanchis Colomer Violeta Sanchis Colomer Vicenta Sanchis Galea Josep Sanchis Pla María Sanchis Vidal Andrea Sanjurjo Bañuls Tina Sanz Ortiz Neus Sanz Pla Clara Saurina Granero Montserrat Serra Sanchis Alba Soler Ferrero M. José Soler Muñoz Alexandra Soler Sanchis Belén Soriano Megías José Salvador Talens Gozalbes Isabel Talens Vidal Núria Tejero Álvarez Alberto Terol Esparza Pilar Tormo Esteve Borja Tormo González Vicente Tormo Pellicer Pablo Tortosa Vila Esther Tudela Gomar José Valor Alcaraz Juan Enrique Vaquer Llàcer Raquel Ventura Paredes Raquel Vera Calvo Immaculada Vercher Bou Francesc Joan Vidal Barberà Isabel Vidal Bernabeu Àngela Vidal i Barberà Laura Vidal Martí Andrea Vidal Montesinos Francisco Vidal Tortosa Adela Vidal Vinaches Carmen Vila Boronat Manuel Vinaches Ballester Adela Vinaches Casesnoves

Premis i Guardons

Premis 1r Premi de Falles de la Secció Especial Premi a la Millor Falla de Xàtiva de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Xàtiva Premi a la Millor Falla de Xàtiva de la Junta Central Fallera 1r Premi d’Enginy i Gràcia 1r Premi al Millor Ninot de la Secció Especial Premi al Millor Ninot de Xàtiva 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 2n Premi de Llibret de Falla 10é Premi a la Promoció de l’Ús del Valencià de la Generalitat Valenciana 3r Premi de la Secció Primera de Falles Infantils 2n Premi al Millor Ninot de la Secció Primera de Falles Infantils

Guardons RECOMPENSA DE LA JUNTA LOCAL FALLERA M. Carme Calvo Garcia SOCARRAT DE BRILLANTS Desirée Fuentes Bono SOCARRAT D’OR Salvador Llueca Iborra Miguel Mollà Peña Eva Moral Pérez Jesús Fèlix Soler Valls SOCARRAT D’ARGENT Amparo Alandes Duet Edurne Bañuls Sanz Elena M. Calvo Garcia Raquel Vera Calvo SOCARRAT DE COURE Ana Albert Anton Ana Climent Garcia Celia Colomer Fuentes Mónica Gallego Torregrosa Rebeca Marras Segura Ignacio Martín Garcia Omara Molina Esparza Zaira Navarro Osma Julia Sala Pérez Violeta Sanchis Colomer Andrea Sanjurjo Bañuls Belén Soriano Mejías Isabel Talens Vidal Nuria Tejero Álvarez Borja Tormo González José Valor Alcaraz Laura Vidal Martí Andrea Vidal Montesinos

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER Sara Blesa Martí Enrique Ferrer Burgos Óscar Iborra Mollà Roberto Rejón Asenjo BUNYOL D’OR Silvia Amorós Rubio Joaquín Bañuls Sanz Mónica Beltrán Esteban Carla Lluch Moral Esther Pardillos Baldrés BUNYOL D’ARGENT Edurne Bañuls Sanz Antonio J. Calvo Diego Pilar Camacho Gosálvez Lluís Cuenca Cordobés Cristina Duet Franco Ricardo Duet Franco Carlos Estrela Hernández Alberto Garcia Beltrán Blanca Oltra Alimiñana Neus Sanz Pla Esther Tudela Gomar

Infantils SOCARRADET D’OR Mar Molina Carabella Pilar Vinaches Ballester SOCARRADET D’ARGENT Daniela Belda Camacho Carla Calatayud Fuster Víctor Fitó Tormo

SOCARRADET DE COURE Alicia Argente Vila Mar Cánovas Bono Isabel Herrero Argente Álvaro Pino Sabater Sabina Pinolón Uribe Maria Segura Alcocel Fco. Alejandro Soler Cuenca Blas Emilio Soriano Mejías Martina Tudela Sanz Claudia Uribe Gallego Mar Vicent Pallàs DISTINTIU D’OR Fernando Casesnoves Andrés Eva Gozalbes Julià Lucía Llamazares Real Àlex Soler Casesnoves Laura Vaquer Iborra DISTINTIU D’ARGENT Alicia Ballester Martínez Allende Cabezón Cuenca Pablo Calatayud Fuster Quique Ferrer Esplugues Patricia Iborra Mollà Aitana Mollà Inza Sabina Pinolón Uribe Carlos Vaquer Iborra Amelia Vicent Pallàs

, Programa d Actes

Falles 2013 Divendres 15 de març

A les 21.00 hores, plantà oficial de la nostra falla infantil. A les 22.00 hores, al nostre casal, tradicional sopar de la plantà. A les 24.00 hores, plantà oficial de la nostra falla.

Dissabte 16 de març

A les 8.00 hores, despertada pels carrers del nostre barri. A les 10.00 hores, esmorzar al casal. A les 14.30 hores, dinar al casal per a tots els fallers. A les 19.00 hores, lliurament del premis a la porta de l’Ajuntament. A les 22.00 hores, sopar al casal i ball fins a la matinada.

Diumenge 17 de març

A les 10.00 hores, esmorzar al casal. A les 12.30 hores, cercavila pel nostre barri. A les 14.30 hores, dinar al casal per a tots els fallers. A les 17.30 hores, Visita Oficial a les Falles de Xàtiva. A les 22.30 hores, sopar al casal, amb l’entrepà. A les 23.30 hores, festa de disfresses amb ball.

Dilluns 18 de març

A les 10.00 hores, esmorzar al casal. A les 12.30 hores, cercavila pel nostre barri. A les 14.00 hores, al Parc Comarcal de Bombers, acte d’homenatge per part dels bombers a les nostres falleres majors. A les 14.30 hores, dinar al casal per a tots els fallers. A les 18.00 hores, tradicional Ofrena de Flors a la Mare de Déu de la Seu. A les 22.30 hores, sopar de pa i porta i després, ball al casal.

Dimarts 19 de març

A les 8.00 hores, espectacular despertada. A les 11.00 hores, pujada en romeria fins l’ermita de Sant Josep. A les 12.00 hores, Missa en honor al nostre patró sant Josep i després processó a sant Josep fins a l’Albereda. A les 21.00 hores, cremà de la falla infantil. A les 22.00 hores, sopar de la cremà. A les 24.00 hores, cremà de la falla amb espectacular pirotècnia aèria i terrestre. 23

Falla 2013

Una falla de por (Paco Roca)

, L explicacio El món és del capital;

com si esperarem la mort.

ell ha muntat esta crisi,

Ens queixem de la política,

i augmenta els seus beneficis

i de la vida social.

ofegant el personal.

La situació és crítica, i pot acabar molt mal.

Davant la situació, acovardida la gent, quina està la solució?

UNA GRANERA PER ESPANTAR FANTASMES

Ja es veurà quan passe el temps. Per espantar els fantasmes Mentrestant el poble pla

cal una bona granera;

s’ha d’apretar la corretja,

cap on mires veus desastres;

ballant sempre amb la més lletja

però, sobretot, lladrera!

per poder guanyar-se el pa. Quan s’acabe la paciència, quan la gent no puga més,

EL FANTASMA DE LA CRISI RETALLA PER TOT ARREU. PERÒ, PER A CAPITALISTES, POLÍTICS, I PODERS FÀCTICS NO HI HA RETALLS!

vindrà la desobediència i potser la violència

Ens han rentat el cervell

s’apodere dels carrers.

i ens demanen sacrificis mentre que els negocis d´ells

FIGURA CENTRAL: LA BRUIXA DE LA POR IX PER PER SOBRE LA CASA DEL TERROR.

amuntonen beneficis. Retallant per tots els llocs

Ens han transformat el món

augmenten les apretures;

en una casa de por.

i així, jugant amb el foc,

Tothom visquem amb temor,

van passant legislatures.

FANTASMES PER TOT ARREU: EN SANITAT I EDUCACIÓ... Fantasmes pertot arreu: a l’escola, als hospitals... I les farmàcies? Redéu! Açò acabarà molt mal. Els pobres ho paguen tot: copago en medicaments, retalls en l’educació... I damunt, l’Ajuntament puja impostos a gogó. Un caos són les urgències per a les persones majors i això durà conseqüències:

LA CASA DEL TERROR VALENCIÀ En la casa del terror es representa el govern. Polítics i corrupció van agafats de la mà. Hi ha una plaga de vampirs en la Generalitat. Consellers i alguns afins per on passen fan forat. També en els ajuntaments, tant regidors com alcaldes, s’aprofiten de la gent, per omplir-se les butxaques.

al cementeri anem tots.

ELS MALSONS DEL POBRE

...EN DRETS SOCIALS...

Fantasmes per baix del llit:

Descansen al cementeri

atur, retalls, hipoteca...

tots els nostres drets socials.

Són malsons de cada nit.

Per a ningú no és cap misteri

La crisi al pobre li apreta.

que el Govern ho està fent mal.

UN ZOMBI, ESPANYA, BALLA AMB L’ECONOMIA...

...EN JUSTÍCIA... Moribunda la Justícia,

El zombi perd el compàs

la Seguretat Social...

que porta l’economia.

I la corrupció política?

Espanya no sap on va;

L´evasió de capitals?

està pitjor cada dia. ...DRETS CONSTITUCIONALS... No diu la Constitució que els ciutadans tenim dret

a un treball, a educació,

L’IVA al vint-i-u per cent.

i a vivenda? Què ens han fet?

Això és la seua ruïna!!!

No pot subsistir la gent si no té un lloc de treball.

UN MORT VIVENT, IX DE LA TOMBA

I ara amb els desnonaments els lladres tenen bon tall.

Rajoy viu a un altre món, com si fóra un mort vivent

QUI LI POSARÀ EL CASCAVELL ALS POLÍTICS? Molta gent no pot menjar mentre al Senat i al Congrés,

dóna esglais diàriament amb el seu kyrieleison. ELS RETALLS SÓN PERILLOSOS PER A LA SALUT.

els polítics, a bambar! Tant de milió, per a què?

Pressupostos de les falles, la Fira, les ONGs...

ARTISTES FALLERS

Els retalls són les mortalles per a un bon grapat de gent.

També els artistes fallers passen per la guillotina.

EL GRAN BOTXÍ DE L´ECONOMIA

EL TERROR, A LA TELEVISIÓ

PASSA AL POBRE PER LA GUILLOTINA Avui en dia les notícies Un botxí és l’economia

són un conte de terror.

que mata al més desvalgut.

Lladronicis, injustícies...

Nous impostos, puja l’IVA...

Omplen el televisor.

Açò és la llei de l’embut! POLÍTICS-BANQUERS Els bancs rematen al pobre el deixen ben desplomat,

Banc de València, la CAM,

i es fan amos dels immobles

Bancaixa i alguns bancs més,

de la gent que han desnonat.

els polítics els desfan per jugar a ser banquers.

LLUITES INTERNES AL PP L’OPOSICIÓ I EL TERROR Els dos bàndols del PP volen manar al corral.

Un canvi de poc trellat

El qui isca viu del duel

acceptà l’oposició.

tindrà danys col·laterals.

L’alcalde els ha enganyat. I ells pensaven que era un triomf?!

Adéu País Valencià!

RETALLS REPUBLICANS

Franco et guanya la partida. El canvi fou acceptat.

Els mils de republicans

Seguim amb la Dictadura!?

que hi havia en altres temps, ara monàrquics es fan

FRANKENSTEIN, CAÇADOR

per tal de salvar la pell.

Dins del seu laboratori

DRÀCULA SOMRIU...

crearan un Frankenstein. Com és sabut i notori,

Dràcula ens xucla la sang

ací estan arreglant el Rei.

a tots els contribuents. Tot allò que volen fan

Pot matar els elefants,

sense pensar en la gent.

que per això és un rei,

Impostos i més impostos.

i a un caçador reial,

Es pensen que tots som rics?

en res li afecten les lleis.

Sembla que no té sentit fer tan grans els pressupostos.

L´HOME LLOP SEGUEIX BEN VIU

No exigim la transparència en nostres institucions.

Fidel sempre al seu perfil

De res serveix l’experiència.

es transforma en l’Home llop

Els qui manen en València

i fent ús del seu estil

són Albert, Rita i Alfons.

agrana l’oposició. Xàtiva, març 2013 IMPOST NOU Nou impost, el reciclatge, aplica l’Ajuntament. Capitalisme salvatge i misèria per a la gent! SPAIN IS DIFFERENT! Així volen fer d’Espanya un país pròsper, modern? Quan a la gent se l’enganya, qui confia en el Govern? PODER-DINERS-CORRUPCIÓ I és que qui tasta el poder s’apega tant al silló perquè maneja diners, per això hi ha corrupció. ENTONEM EL MEA CULPA? La culpa de la desgràcia

Explicació per: Francesc Belda i Tortosa. Dibuixos per: Alberto Valles.

la tenim els ciutadans. Pensem que la democràcia és donar un xec en blanc.

Llibre infantil Argentina 2013

Salutacio infantil

a temps era l’Any qui de governava el pas del temps; es va fer vell i va decidir passar tots els seus quefers als seus fills. Va demanar al Vent que els buscara per parlar amb ells. El Vent, va triar el cavall més ràpid, el Mestral, per complir les ordres i desigs de l’Any. S’apropà a unes terres sembrades de colors. En un gran casalot hi havia un home a qui li va preguntar si era Abril, el fill de l’Any. Sí que ho era i el Vent li va contar els desitjos de son pare. El Vent va continuar. A l’anar a un camp on hi havia gent treballant el blat va preguntar si era la casa de Maig, i així ho era. Deixà l’encàrrec i se’n va anar. Més avant va trobar les hisendes de Juny i va preguntar per l’amo, aquest va prometre acudir-hi. Se’n va anar, després, a les terres de Juliol. A qui li va transmetre el mateix missatge. Igualment va fer amb l’Agost, a qui va trobar festejant amb alegria les bones collites. Setembre, estava ocupat tallant raïm quan va rebre la comanda que hi portava el Vent. El Vent va canviar de cavall per deixar descansar el Mestral i a sobre de Tramuntana va continuar. En arribar a casa d’Octubre. Li va comunicar el mateix que havia dit als altres germans i va prosseguir i va entrar en les possessions de Novembre, on recol•lectaven olives. Va escoltar el missatge que el Vent li portava i va prometre anar. A la masia de Desembre la gent preparava el sembrament i com en les altres cases, una vegada acomplida la missió se’n va anar. Després va prosseguir i es va endinsar per uns camps nevats. D’un refugi va eixir un home envoltat en pells. Li va dir que si era Gener son pare volia que anara a la seua presència i va continuar la marxa cap a la residència de Febrer. Va trobar una cabanya trista i pobra. Febrer, una vegada va escoltar les ordres, aprofitant que havia d’abeurar el cavall, i sense que se n’adonara el Vent li va canviar per un altre, el de Ponent, més lent i parsimoniós i al seu llom es va encaminar cap als pobles de Març. Hi estaven de festa, les Falles, tots els carrers estaven plens de trastos vells preparats per ser cremats. El Vent li va explicar el motiu de la seua visita com a tots. En tornar el Vent a casa de l’Any, hi va trobar tots els fills, a excepció de Febrer. El pare els va dir que des de feia molt de temps, tot sol, havia governat i dirigit el pas del temps i ara se sentia cansat i vell per a continuar i volia repartir la tasca entre tots. Els va explicar que havia fet dotze parts, una per a cadascun. Set de trenta-un dies; quatre de trenta i una de vint-i-vuit. Els germans van fer les reparticions segons havien anat arribant. Més tard va arribar Febrer, renegant i maleint. Volia ser el primer. Per això li va canviar el cavall al Vent, però aquest el va descavalcar al terra i va haver d’anar a peu. Va ser l’últim en arribar i li va tocar la part més xicoteta. L’any va dir que havien d’organitzar-se segons l’oratge i que depenent de les temperatures haurien de crear les estacions: Hivern, Tardor, Estiu i Primavera.

marta ferrer esplugues Fallera Major Infantil

Falla 2013

Les quatre estacions (Paco Roca)

, L explicacio Les quatre estacions

Ens ha fet la falla enguany un altre cop Paco Roca. Les estacions de l’any és el tema que ara toca. La màgia de les estacions hem volgut que siga representada en el nostre monument de cartrons per aquesta meravellosa fada. El sol fa un meteor gegantí amb la pluja, l’arc de sant Martí. Colors roig, taronja, groc, verd, blau, indi i violat són els que trau. L’astrònom sempre està mirant envers planetes, estels, constel·lacions... Així ens pot donar explicacions del funcionament de l’univers. Quan arriba la primavera tothom puja cap a Bixquert, se sent cantar la cadernera i surt la flor de l’ametller. Encara que ara semble lluny ja és a tocar el mes de juny amb les vacances de l’estiu quan diuen que tot el món viu. Quan arriben les vacances d’estiu ve la millor temporada de l’any perquè cada dia prenem el bany a la platja, la piscina o el riu. També és molt bona la tardor, quan no hi fa ni fred ni calor; de castanyes n’hi ha un cabàs i ens podem anar al pebràs.

En l’hivern és una gran llanda, sobretot per al fredolic, haver-se de posar l’abric i, a sobre de tot, la bufanda. Però l’hivern té també el Nadal, una festa que és fenomenal, perquè els Reis i el Pare Noel duen regals i algun caramel. Hem de parar atenció tothom a l’home de l’oratge, a l’hora de fer l’equipatge quan hem d’eixir d’excursió. Emili Navalón Ramon

La Comissió Infantil República Argentina 2012-2013 President: Fernando Casesnoves Andrés Vicepresidenta: Clara Àngela Navalón Real Vicepresident: Àlex Soler Casesnoves Secretari: Emili Alexandre Navalón Ferrando Tresorera: Marta Ferrer Esplugues Comptadora: Laura Vaquer Iborra Delegada: Eva Gozalbes Julià Delegada: Claudia Valor Gozalbes

VOCALS

Nicolás Albero Martí Alicia Argente Vila Júlia Arriaga Duet Alicia Ballester Martínez Blanca Ballester Martínez Pasqual Ballester Sanhipólito Ana Barberà Beltrán Maria Barberà Beltrán Bruno Belda Camacho Daniela Belda Camacho Aleix Blesa Tormo Allende Cabezón Cuenca Olivia Cabezón Cuenca Carla Calatayud Fuster Pablo Calatayud Fuster Mar Cánovas Bono Andreu Casesnoves Andrés Guillem Casesnoves Andrés Carlos Chornet Pallàs Francisco Chornet Pallàs Lucía Ferrer Esplugues Quique Ferrer Esplugues Malena Ferri Pastor

Victor Fitó Tormo Paula Patricia Gómez Garcia Carolina Herrero Argente Isabel Herrero Argente Patricia Iborra Mollà Inés Iborra Naval Mar Iborra Naval Plamena Marinova Karamiteva Lucía de la Merced Llamazares Real Borja Llueca de la Merced Gabriel Alejandro Lucas Ciges Martina Marras Segura Marcelo Martín Tudela Elisa Mª Martínez-Costa Torregrosa Mar Molina Carabella Aitana Mollà Inza Alejandra París Rivadeneira Paula París Rivadeneira Toni Peris Garcia Álvaro Pino Sabater Sabina Pinolón Uribe Martina Pitarch Sánchez Carlos Pitarch Sánchez

Olivia Rejón Tejero Carla Rico Herrero Xavier Roca Calvo Amparo Sánchez Agustí Maria Segura Alcocel Paco Serra Barberà Helena Soler Casesnoves Fco. Alejandro Soler Cuenca Guillermo Soler Cuenca David Soler Sánchez Gala Soler Sánchez Blas Soriano Megías Guillem Terol Álvarez Clara Tormo Pallàs Ximo Tormo Pallàs Martina Tudela Sanz Claudia Uribe Gallego Martina Valor Gozalbes Carlos Vaquer Iborra Julia Ventura Esplugues Amelia Vicent Pallàs Mar Vicent Pallàs Pilar Vinaches Ballester

És temps de retallades econòmiques, són moments de guardar, de no fer despeses luxoses. Les Falles, evidentment, ho són. Però també són un motor econòmic al nostre país. Com afecta al teixit econòmic i social que les comissions falleres retallen despeses? I als artistes? Com afronta una comissió la minva del 47 seu cens? I la Junta Local Fallera de Xàtiva? És la primera crisi que patim? En aquest especial sobre la crisi i les Falles els en parlem.

Del macro al micro

studiar la crisi econòmica en l’òrbita fallera no sembla molt complicat. Tal que no és diferent a qualsevol altra activitat que es duu a terme en tots els àmbits de la societat, tant professionals com lúdiques, que estan patint els durs colps de la desfeta econòmica. El consum s’estanca i les empreses que, any rere any, ajudaven econòmicament a les comissions falleres a dur endavant les despeses pròpies de la festa, malauradament estan subsistint amb dificultat sent exigua la possibilitat de col·laboració per part dels empresaris com en anys anteriors.

festa, se circumscriu a un reduït nombre de comissions. A pesar del notable canvi en el sistema de finançament, motivat per l’increment de recaptació de diners en el mercat privat en concepte de publicitat, aquest no va incidir de manera directa en elevar la qualitat i monumentalitat de les obres plantades i desaprofitant una magnífica conjuntura socioeconòmica.

A hores d’ara, la minva de bonança econòmica i l’acarnissament de la crisi han provocat en el cim de les associacions de caire cultural, com són les falles, el pas de manera inexoraPrincipalment al cap i casal, arrosse- ble del macro al micro, tot caient en gats per una forta corrent mercantilis- una severa depressió del poder adquita, alguns convertiren els monuments sitiu i provocant així la dificultat d’infallers en un altre mecanisme d’enri- gressar menys diners per concepte de quiment ràpid i desbocat, sobrepujant col·laboracions econòmiques o de sertots els límits de l’autofinançament veis prestats, pel que al sector privat que les comissions falleres havien es- pertoca. Paradoxalment, a pesar de les tat utilitzant. És per això que irromp fortes retallades dels sous, la inestade sobte el prefix macro en el nou ho- bilitat del futur professional i laboral ritzó organitzatiu de la festa. Brollen en uns casos i el lamentable augment les denominades macrofalles, les ma- de persones aturades en altres, no ha crocarpes, els macroconcerts, macro- repercutit considerablement en el desmascletades pertot arreu, i tot finan- cens del nombre de fallers i falleres çat amb les macroinversions d’empre- adscrits a les comissions de la nostra saris amb fam d’obrir nous mercats. ciutat. Si es fa una comparança entre els censos dels dos últims anys, els més A Xàtiva, durant les últimes dues dè- crítics d’aquesta singladura econòmicades, l’aposta per La Falla com a prin- ca, observem que les comissions macipal i fonamental element d’aquesta jors tan sols s’han reduït en un cen-

tenar de individus, passant de 1.687 a 1.586 i repetint-se la mateixa quantitat de fallers i falleres infantils en els dos anys, 687. No sembla ser un indicador fiable de la crueltat de la crisi, tot siga comprovar si tots els censats estan al corrent dels pagaments.

Cercant les diferents mesures d’estalvi i generació de recursos que les comissions han dut a fi a Xàtiva es detecta una certa deixadesa en la lluita per vèncer la crisi i un acomodament significatiu. Només per part de la Junta Local Fallera s’han fet alguns intents de buscar models de finançament de manera més o menys encertada o com en altres casos rebutjada pel col· lectiu faller com va ser la proposta de fer una central de compres per a aconseguir abaratir preus. També per part de la Junta es va organitzar un Outlet Faller on van acudir 11 de les 18 comissions de Xàtiva i on les falles participants van posar a la venda diversos productes com van ser roba, socarrats, dolços, licors, material reciclat per a decoració i servei de restauració entre altres. S’ha fet un calendari del qual tots els beneficis de la seua venda són per a les comissions i hi ha una remuneració econòmica per a les carrosses premiades en les cavalcades del ninot per participar en la Cavalcada de Reis.

Una ràpida interpretació de la situació ens pot dur a pensar que la solució passa només per fer una important rebaixa en els pressupostos globals de les comissions i esperar que millore la situació i, revisades les dades, pareix ser que aquesta ha sigut la mesura més important duta a terme per les dverses comissions falleres de Xàtiva. Cosa que ens empenta a fer-nos alguna pregunta. El món faller està fent tot el que es pot fer per superar aquesta situació? O realment han agafat el camí fàcil de retallar el preu dels monuments? Estan buscant-se altres vies per tal d’abaratir els costos sense que repercutisca directament en la qualitat del monument faller? S’han plantejat per què l’element central de la nostra festa ha tornat a pressupostos amb xifres comPer altra banda cal significar que alparables a les de fa quinze anys? gunes comissions, encara que poques i

de manera insuficient, sí que han tractat de buscar noves alternatives d’estalvi com fer l’acte d’exaltació de les seues falleres majors de manera conjunta, com van fer les falles Selgas-Tovar i Joan Ramon Jiménez o la contractació d’un espectacle teatral per a comiat de la presentació, prèvia la venda d’entrades, com ha estat fent la Falla Verge del Carme. Entre altres possibilitats està la realització de l’a propòsit de les falleres majors de Xàtiva, realitzat enguany per la Falla de Sant Feliu. Poc més es pot afegir a les ofertes que les comissions han proposat per superar el dèficit econòmic existent. La resta del col·lectiu ha optat per la reducció de despeses en els diversos actes. S’han llogat recintes més econòmics per celebrar els actes d’exaltació com una discoteca o salons de banquets. Una altra dada important és que el 30% de les comissions a final d’any encara tenien pendent la ubicació o si anaven a organitzar l’acte, justificantse amb l’absència de falleres majors.

La carència de màximes representats és una altra estadística a valorar, és un altre senyal de com la crisi va fent buit en la festa fallera i queda reflectit quan les falles de Cid-Trinitat, Joan Ramon Jiménez, Abú Masaifa i PasseigCardenal Serra només tenen fallera major. República Argentina, Sant Jaume i Sant Feliu tan sols fallera major infantil. Espanyoleto, Selgas, Ferroviària, Verge del Carme, Sant Jordi i Murta-Maravall tenen les dues falleres majors. Quedant-se en l’apartat de cap de les dues falleres Tetuan-Sant Francesc, Raval, Mercat, Benlloch i MolinaClaret. Es comptabilitzen un total de 10 falleres majors i 9 falleres majors infantils, 19 de 36 possibles. Interpretant l’activitat fallera només des de l’aspecte lúdic i folgós es pot concloure amb la idea que fer una despesa important en moments de dificultat econòmica no és pertinent i que no cal invertir en una activitat que no és de primera necessitat. Però no és tan resolutiu si s’estudia també l’aspecte

de creació de riquesa i llocs de treball recuperar l’essència del monument, que comporta en tots els marcs de la retrobar la substància cultural i social i festa. corregir alguns aspectes per dignificarla. La imaginació sumada al treball no S’ha acabat treballar a cop de talo- costa calés. nari. És una bona etapa per a reflexionar sobre la festa fallera, invertir en La crisi no pot ser l’excusa.

Vicent Tormo

Retallades en la Junta Local fallera de Xàtiva. Crisi o contenció imposada?

embla que ningú no va prendre seriosament els canvis que s’anaven anunciant per part de la Junta Local Fallera de Xàtiva (JLFX) fins que el 19 de novembre es va donar a conèixer que les presentacions de les falleres majors de la ciutat es convertirien en un únic acte, amb la minva de protagonisme que per a les nostres representants això comporta. Segurament la noticia hauria sigut poc mes que una anècdota si les falleres majors electes hagueren conegut de bestreta la reconversió de l’acte i si no hagueren expressat als mitjans de comunicació el seu lògic malestar. Però les retallades falleres havien començat quinze dies abans amb la reunificació de dos actes ben diferents: el comiat de les falleres majors 2012 i el nomenament de les noves representants, amb la supressió del sopar del comiat que des de fa uns anys se celebrava. Això sí, es va servir en un dels salons de la ciutat un multitudinari vi d’honor, i tothom contents. Però fent honor a la veritat, he de dir que des del 5 de març de 2012, el pre-

sident de la JLFX reitera en totes les assemblees de l’esmentada entitat la seua intenció (i supose que la de la resta dels membres de la seua junta executiva) de reestructurar partides per a ajudar econòmicament a les comissions falleres de la ciutat per tal de suportar de la millor manera possible la crisi que patim. Aquesta intenció inicial es va anar concretant en promeses com fer una central de compres, abaratir el sopar de germanor (que paguen els fallers que hi acudeixen), fer una assegurança col·lectiva que pagaria la JLFX, sufragar el cost de la sorra i la gespa per a la decoració dels monuments, fer front als 1400€ que costen les insígnies atorgades com a recompensa per antiguitat (coneguts com a bunyols) que ara la Junta Central Fallera de València pretén cobrar i també tornar a incentivar els premis als guanyadors de totes les seccions i als dels ninots indultats (premi que ja haurien d’haver abonat l’exercici passat i que encara no han fet) i que segons la relació que s’adjunta s’apugen a 2400€.

PREMIS AMB DOTACIÓ ECONÒMICA PROCEDENT DEL PRESSUPOST DE LA JLF 1r Premi Secció Especial: 600€ 1r Premi Secció Primera: 400€ 1r Premi Secció Segona: 300€ 1r Premi Secció Tercera: 200€ Millor ninot: 200€ Millor ninot infantil: 100€ Enginy i gràcia: Partida de premis de l’Ajuntament Enginy i gràcia infantil: 200€ Critica Local: 400€ (abans patrocinat per la SER) Per a materialitzar aquestes propostes, s’anuncià el 23 d’abril la reunificació del comiat i nomenament, la supressió del posterior sopar i que no hi haurà falles municipals per al 2013 (partida que no se sufraga amb diners procedents del pressupost municipal, sinó del que la JLFX recapta amb la publicació de llibres, celebració de concerts i venda de loteries). Posteriorment, el 19 de novembre, com ja he dit abans, la celebració d’una única presentació, amb un vi d’honor exclusivament per als fallers participants i la seua família més propera (amb la possibilitat d’acudir previ pagament de 9€ per assistent), l’eliminació d’un dels dos sopars que se celebraven dins del calendari faller i al qual es convidava a falleres majors i presidents, l’eliminació del vi d’honor del dia de l’Exposició del Ninot i que les falleres majors de la ciutat, dames, acompanyants i membres de la JLFX soparan els dies de falles a la seu de l’entitat en lloc d’anar a bars o restaurants com acostumaven a fer. Amb totes aquestes retallades, es lògic pensar que la JLFX està en crisi, o bé perquè se li ha reduït la partida assig-

nada des de la Regidoria de Falles, o bé perquè hi ha deutes pendents d’exercicis anteriors. Segons he pogut confirmar, l’Ajuntament de Xàtiva manté per a les falles de la ciutat la mateixa partida pressupostària, és a dir 90000€. A mes de la consigna destinada a incentivar els monuments falleres i altres disciplines, i les col·laboracions pel que fa a cessió de instal·lacions (que no inclou el Gran Teatre) i d’actuacions de les bandes de música. Descartada la primera opció, em centre en els deutes pendents. Segons la dació de comptes de l’exercici 2011-2012, la JLFX deu 649.53€. Aquesta quantitat només suposa un 0.71% sobre el total d’ingressos que declara (91380€). Amb açò no es pot justificar tanta retallada, perquè son fàcilment assumibles amb el pressupost amb què conten. Ara bé, cal explicar que l’article 13.13 dels estatus de la JLFX atorguen a la Junta Executiva “autonomia per crear, gestionar i realitzar els actes i feines de caire cultural i lúdiques que ella promoga”. Açò vol dir en poques paraules que no dóna expli-

cacions dels diners que obté per patrocinis i tampoc de les despeses que suposa a l’entitat els actes i/o activitats que no estan aprovats en el programa de festejos com puguen ser els concerts que organitza per finançar-se, la publicació de llibres i la contractació de les ja desaparegudes falles municipals, entre d’altres. Només es justifiquen els diners aportats des de l’Ajuntament i les comissions. Per tant, es desconeix oficialment si no s’ha pogut fer front al pagament d’alguna d’aquestes activitats, i no serè jo qui afirme que la seua suposada crisi ve per aquest camí. Desprès d’açò, tenint a la mà el detall dels comptes de JLFX, em llance a pegar-li una ullada. I desprès d’agrupar algunes xifres i sumar-les puc afirmar (aquesta vegada sí) que la Junta Local Fallera de Xàtiva gasta en menjars, sopars i vins d’honor per a falleres majors, dames, acompanyants, familiars, membres de la Junta Executiva

i representants de les comissions falleres de la ciutat la res rebutjable quantitat de 26539.50€, que suposa un 28,83% de les seues despeses declarades i que se sufraguen amb diners públics en un 98.49%. No crec que siga cap barbaritat pensar, tenint en compte que l’Ajuntament de Xàtiva ha reduït al mínim la despesa en àpats, que des de la corresponent regidoria s’haja demanat als fallers que li peguen una retallada a la partida. Perquè la veritat siga dita, no sona massa bé en temps de crisi. Però potser siga només un pensament meu. Aquesta absoluta mancança de proves m’obliga a tornar a la versió fallera oficial. La que diu que els diners estalviats amb les retallades, les reestructuracions d’actes i el fet de no plantar falles municipals revertiran en les comissions. I —com no?— la meua curiositat i la meua afició a la calculadora em duu a veure a quant eixiríem en el repartiment.

Primerament s’ha de tenir en compte que amb els diners recaptats extraordinàriament, la JLFX va aconseguir plantar dos monuments fallers amb un import aproximat de 20000€ i que ara no pensa gastar-los.

D’una altra banda està la previsió de despeses per als actes reunificats que he estimat aplicant a les partides els conceptes de l’any 2012, sense entrar a valorar si es pot retallar en algun d’ells. Aquest càlcul em dóna una quantitat de 20911€.

DESPESES 2012

PREVISIÓ DESPESES 2013 (AMB RETALLADES)

(SENSE RETALLADES)

COMIAT: 10096.00€ Vídeo: 2135.00€ Lloguer teatre: 1414.00€ Sopar: 5322.00€ Flors: 700.00€ Xaranga: 525.00€ NOMENAMENT: 3097.00€ Xaranga: 525.00€ Sonorització S. Agustí: 928.00€ Flors: 420.00€ Hostesses: 124.00€ Vi d’honor: 1100.00€ PRESENTACIONS: 15418.00€ Decorat: 928.00€ Actuació FMI: 1000.00€ Actuació FM: 1000.00€ Bandes FM i dames: 730.00€ Flors i decorat FM: 945.00€ Flors i decorat FMI: 804.00€ Vi d’honor FMI: 2500.00€ Vi d’honor FM: 3500.00€ Lloguer teatre: 2841.00€ Pirotècnia: 920.00€ Regal FM València: 160.00€ Regal presentadors: 90.00€ SOPAR CRIDA: 6090.00€ VI D’HONOR EXPOSICIO NINOT: 600.00€ SOPAR GERMANOR: 3100.00€

COMIAT/NOMENAMENT: 7039.00€ “A propòsit” + vídeo: 1500.00€ Lloguer teatre: 1414.00€ Flors: 600.00€ Xaranga: 525,00€ Vi d’honor: 3000.00€

PRESENTACIÓ: 7951.00€ Decorat: 928,00€ Actuació: 1000.00€ Bandes FM i dames: 730.00€ Flors i decorat: 950.00€ Vi d’honor (200x9€): 1800.00€ Lloguer teatre: 1414.00€ Pirotècnia: 924.00€ Regal FM València: 160.00 € Regal presentadors: 45.00€ SOPAR CRIDA: 0.00€ VI HONOR EXPOSICIO NINOT: 0.00€ SOPAR GERMANOR: 2500.00€ (100 convidats x 25€) SUBTOTAL 2013: 17490.00€

SUBTOTAL 2012: 38401.00€ ESTALVI PER RETALLADES: 20911.00€ És molt optimista pensar que la Junta Local Fallera de Xàtiva pot repartir entre les comissions de la ciutat 40911€ (2272.83€ per comissió). De fet açò són càlculs realitzats amb molta bona voluntat i moltíssimes ganes de creure que és possible. Però em fan veure que

algunes de les coses promeses són possibles si les retallades son efectives i que es podria fer moltíssim més si retallarem en les coses que veritablement no son necessàries.

Begonya Martínez

L’horror de la crisi als negocis que envolten les falles.

alauradament, no hi ha cap dubte que ens trobem immersos en una forta crisi des de fa ja uns anys i és evident que notar-la, la notem. La crisi econòmica està afectant tota la societat. Des del seu inici a finals de 2007, les conseqüències han sigut patents en tots els sectors i els darrers anys encara més. Veiem contínuament tancar empreses, desaparèixer comerços amb dècades de trajectòria, augmentar la quantitat de gent a l’atur i fins i tot, a moltes famílies perdre el seu habitatge.

indagar de primera mà, així que hem fet una volta per alguns d’aquests comerços de la ciutat i els hem fet unes preguntes. Abans de continuar, hem de dir que en tots els llocs que hem visitat ens han atés molt bé, i han respost amablement a preguntes com si han notat un descens de clients en els últims anys, si la gent busca productes més barats encara que siguen de pitjor qualitat, si s’han pres mesures per pal·liar l’actual situació... Van contestar a les qüestions que els proposàvem amb sinceritat i dedicant-nos el seu temps i per això des d’ací, els donem les gràcies.

Després de parlar amb ells hem arPerò, en què està afectant aques- ribat a unes conclusions generals. Tots ta crisi al món faller? Més concreta- estan d’acord què estan notant la crisi, ment, com perjudica als comerços que però veurem com no de la mateixa maen part viuen de les falles? De quina nera. Opinen que els clients han minforma influeix en l’economia d’aquests vat els darrers anys, en part també pel llocs que es dediquen a vendre com- descens del cens faller, i els compraplements o articles fallers? O aquells dors que queden van prioritzant i són que en la setmana fallera treien un bon contraris a gastar-se els diners, encara pessic de diners? Botigues d’indumen- que els tinguen, pel que puga passar en tària, floristeries, salons de banquets, el futur. La gent ja no gasta tant, pensa joieries, pirotècnia, músics, perruque- molt bé el que necessita i del que pot ries... Comerciants que fa uns anys en prescindir. les falles podien fer l’agost i ara, enLa falta de falleres majors en moltes voltats per l’horror de la crisi, ja no comissions també és un aspecte a desés el mateix. Res millor que poder-ho tacar dins d’aquest descens de vendes.

Pel que fa a la indumentària, les botigues visitades diuen que han hagut d’abaixar els preus però que ja no poden abaixar-los més. En Ambient Faller, Tere ens comentava que «hem d’obrir-nos a altres gammes com vestits de danses, comunió, festes de pobles... Molta gent se’n va fora de la ciutat a comprar, i d’altra opta perquè una modista que treballa a casa li ho faça. En la roba dels xiquets no s’ha notat tant el descens; les mares, pares o iaies prefereixen privar-se d’altres coses però fer-los el vestit als menuts i traure’ls a l’Ofrena». En L’Andana diuen que «la gent s’ho pensa en l’últim moment. Açò ha fet que hi haja un augment considerable de lloguer de vestits». Ens comenten també que «pensem que la gent no vol deixar de ser faller i continua en la comissió encara que no puga eixir a desfilar per no tenir la vestimenta necessària. Curiosament, la persona que ve

a fer-se un vestit nou té l’opció d’agafar teles d’altres anys a preus molt més econòmics però no vol i agafa les d’ara, molt més cares o no se’l fa i opta pel lloguer.» Ha augmentat també la demanda d’arreglaments de costura. Molta gent decideix aprofitar el que té, canviant el cos o les manteletes. En les setmanes prèvies a falles es nota un creixement en la venda de complements. En L’Andana han notat un fort increment de la compra dels monyos cosits. Açò també ho han notat en les perruqueries, on té l’efecte contrari. En la Perruqueria Rosa ens comentaven que «abans es feien molts pentinats de fallera, fins al punt de tenir només una persona sols per això i estar fent-ne sense parar, però de dos anys cap ací ja no tenim quasi monyos que pentinar. Molta gent opta pels cosits i així estalviar els diners de la perruqueria, o tiren mà d’algun amic, familiar o conegut.»

El dia de l’Ofrena era un bon negoci per a les floristeries que, com és obvi, també han sigut colpejades per la crisi i pel descens del cens faller. L’acte és un dels més estimats i un dels més nombrosos, però per a poder eixir-hi, és necessari portar flors que valen diners. Totes les floristeries enquestades coincideixen en el mateix: han notat el descens del cens i els fallers que queden busquen els ramells més econòmics però que queden bé. Rafa, propietari de la Floristeria Adela, deia que «la gent demana rams més barats», i en Rubens ens deien que «ja fa anys que no apugem els preus». També en la Floristeria José ens comentaven que «ha baixat tot un escaló». A més, ara tarden molt més a cobrar les comandes que fan. Rafa ens va fer una proposta, «els homes haurien d’animar-se a portar el tradicional pomell per fer-li la seua ofrena a la Mare de Déu de la Seu a l’igual que les dones o els xiquets». La falta de falleres majors és notable per a aquests comerços que feien rams per a proclamacions, presentacions o sopars de gala. En la Floristeria José ens afirmen que açò «s’ha notat molt». Aquesta absència tampoc no és bona per als salons de banquets que han vist com la nit del 18 de març no tenen comensals, quan abans moltes comissions feien allí el sopar de gala de les falleres majors.

En la Joieria Diamant ens diuen que «encara que la crisi es nota, el detall es fa igual». Han d’ajustar els preus perquè la gent busca productes més econòmics. «Abans la gent comprava articles més cars, ara segueix comprant el regalet però gastant la meitat o menys». La pirotècnia també ha vist reduïda la seua venda de mercaderies en falles. La pólvora sempre ha estat lligada a les festes valencianes i no es pot imaginar l’una sense l’altra. Es continuen comprant traques i focs d’artifici però en menor quantitat. En La Piruleta de Daniela i en Molt de Gust coincideixen que la gent busca preus més econòmics de tot en general. «A la pirotècnia no ve tanta gent, —apuntava la dependenta de La Piruleta de Daniela— i per als detalls de les falleres majors infantils es busquen productes més econòmics». «La gent no compra tant», afirmaven en Molt de Gust.

Els músics són també un grup afectat. La música està directament vinculada a les falles per ser un element tan important per a la festa com la mateixa pólvora. Abans, al llarg del dia es podien escoltar pasdobles que animaven cada moment faller. Les comissions contractaven una xaranga o un grup de dolçaines i tabalets per a acompanyar-los a qualsevol dels esdeveniments. «Avui, La falta d’aquesta figura tan desta- —ens comenta una músic de la Música cada dins de les falles s’acusa molt en Vella— moltes comissions no poden perels negocis que l’envolten. La fallera metre’s portar música en tots els actes major és sense cap dubte, la dona o i han de seleccionar posant-la només la xiqueta més fotografiada de la co- en alguns». Per això hem vist passar comissió, la que probablement s’ha fet missions sense música en les cavalcades uns vestits nous, que serà proclamada del ninot, en l’ofrena o en la baixada de i presentada amb diferents actes que Sant Josep. «A més s’han vist reduïdes comporten unes despeses com traques o fins i tot suprimides les despertades i o música, serà afalagada amb flors i re- moltes cercaviles pels carrers del barri gals, homenatjada amb un sopar i en s’han eliminat». En general, els músics definitiva, la persona que més donarà han hagut de baixar els preus per poder diners als comerços, i al no estar, ho ser contractats. deixen de guanyar.

Un altre negoci que es veu afectat són les tintoreries. Si tenim en compte que el grup de gent fallera s’ha reduït, i dels que queden molts opten per no desfilar amb la indumentària tradicional, ja són molt pocs els vestits per dur a rentar. «Es nota molt el descens en vestimenta regional, —ens comentava Esme, propietària de la tintoreria La Barraca—. Abans molta gent els duia en acabar les falles i els portava tots els anys, però ara deixen passar més temps abans de dur-los a netejar». Totes les botigues consultades van opinar que les vendes han baixat al llarg dels últims anys i tot apunta que haurem de continuar així un poc més. Els comerciants no poden fer res per canviar la situació, l’únic que està en les seues mans és esperar, aguantar i fer més atractius els productes per la seua qualitat i preu. La cerca de l’article barat és un dels múltiples efectes que ha tingut la crisi en la vestimenta regional i altres complements que envolten les falles. En època de crisi hi ha qui retalla en aficions i algun capritx per arribar a fi de mes i les falles són un luxe i quan es tracta d’arribar a fi de mes cal renunciar als capritxos. No obstant, molts altres prefereixen privar-se d’altres coses o intentar estalviar en les despeses

falleres però continuar gaudint de la festa. Festa, que segons la versió popular, deu el seu origen al gremi de fusters, el qual en la vespra de Sant Josep cremava en fogueres purificadores els trastos vells i les borumballes, fent neteja dels tallers abans d’entrar en la primavera. És una tradició basada en la creença que amb el foc s’espantaven els esperits roïns i tot el que poguera ser dolent per poder començar de nou. Creient en aquesta tradició d’una nit màgica, esperem que enguany quan es cremen els monuments, el foc s’emporte aquesta situació de malestar que estem vivint els darrers anys per la crisi que patim, que el foc acabe amb tot allò que ens fa viure malament i la primavera ens duga esperança i il·lusions per eixir de la situació que estem travessant. Donem les gràcies a totes aquelles persones que desinteressadament ens han ajudat amb la seua col·laboració per portar a terme aquest article i desitgem que haja sigut del seu gust: Ambient faller, L’Andana, floristeries Adela, Rubens i José, Perruqueria Rosa, La Piruleta de Daniela, Molt de Gust, Joieria Diamant, Societat Musical “La Primitiva Setabense” i Tintoreria La Barraca. Moltes gràcies a tots. Imma Vercher i Sandra Faura

L’augment de l’IVA agreuja la situació dels tallers fallers.

es que començàrem a escoltar la paraula crisi, les despeses en el món faller s’han anat reduint gradualment. Les comissions han patit la minva de fallers i l’augment de les despeses. Això fa que les partides es reajusten i s’abaixen els pressupostos. En alguns casos, el perjudicat és una de les víctimes habituals: el monument faller.

Herrero enguany viu les dues cares de la crisi a Xàtiva: «Faig la falla amb més pressupost (Ferroviària) i la de menys (El Carme). Això vol dir que ens adaptem al client, al que mana el mercat.»

La situació econòmica afecta, i molt, el pressupost d’un taller faller. El més veterà dels artistes en actiu de la nosAquest abaixament de pressupostos tra ciutat, Paco Roca, creu que no és repercuteix, és l’efecte dòmino, en els d’ara però «la crisi es notava molt i notallers fallers i en els seus volums glo- saltres, pràcticament, no podem desbals de finançament. Tret de l’essència comptar cap despesa de res. Se te’n artística, un artista faller és un empre- van les ganes de tot». sari que ha d’estar al dia de les seues L’augment de l’IVA al 21 % contribucions i impostos. El passat mes de juliol, el Govern cenEl problema és que ser faller és un tral decidí augmentar tres punts l’IVA i luxe. Xavier Herrero, artista faller de fixar-lo en el 21 %. La mesura afectava, Xàtiva creu que «en ser una qüestió lú- plenament, a la festa de les Falles. No dica, les comissions retallen compren- només per l’augment de les despeses siblement. És normal que, en haver sinó perquè enganxava, a tots, amb els menys fallers, els pressupostos siguen pressupostos dissenyats i pactats. Enmenors o iguals. No obstant això, sent cara va ser més greu per als artistes iguals que en anys anteriors els costos fallers. Cotitzaven un 8 % i comprovas’han elevat i el benefici minva». ven com, de sobte, el pressupost se’ls encollia un 13 %, ja que és una despesa Un altre dels artistes de Xàtiva amb que ha d’eixir de la seua butxaca. més guardons, sobretot en monuments infantils, és Manuel José Blanco. Ell L’augment de tretze punts de l’IVA també opina que «la crisi afecta a tota per a Herrero «és un desastre. No només la societat i als fallers també, lògica- des del punt de vista econòmic. Aquest ment. Això fa que, de retruc, ens afec- govern el que ha fet és un atac frontal a te a nosaltres». la cultura. Ha pujat l’IVA a la cultura en

general. Unes persones que no creuen en la cultura són uns indesitjables. En cap país d’Europa s’ha igualat l’IVA de la cultura amb el de la resta.» Roca també opina que «és una qüestió política. Ningú no ens ha defensat. Ningú no ha tret la cara pels fallers, que són és els qui fan de mecenes d’aquesta festa. Havien d’haver-se esperat al pròxim exercici i amb una pujada raonable. Un 21 % d’IVA per a aquest sector és un crim.»

En aquesta professió tancarà molts tallers. Els pocs guanys que tenim són per a pagar la pujada de l’IVA. Es nota». La decisió, a meitat d’exercici, es definida per Paco Roca com «una clauada. Són molts diners que, a meitat exercici, no es poden assumir. Estem passant-ho malament».

Lògicament, les comissions falleres no han volgut assumir la decisió que només repercuteix en els professionals. Tot i que com assegura Roca, «hi L’augment de 13 punts de l’IVA a mei- ha comissions que han promés, a Vatat d’exercici ha sigut un trasbals pres- lència, que ens ajudaran però no sé la supostari. Xavier Herrero confessa que quantitat. Altres no poden i no es pot no han volgut «exigir-li a cap comissió obligar ningú». Blanco també afegeix que pague més. He intentat facturar en que «s’ha rebut malament. Alguna s’ha agost el màxim possible de feina que ja brindat a fer la despesa però altres ens teníem feta. Tot el que hem facturat a han vingut dient que abaixarem, encapartir d’agost ho he hagut d’assumir. ra més, el pressupost». Entenc que les comissions fan un granEls problemes de pagament han codíssim esforç i demanar-li un 13 % més mençat a notar-se l’últim trimestre de és una barbaritat. M’he restat del meu 2012, ja que la pujada es va anunciar benefici aquesta quantitat». el juliol però s’ha executat en aquest Manuel Blanco encara va més enllà i últim període de l’any. Segons Roca, creu que «l’IVA ens ha acabat de matar. «ha sigut fatal. L’he hagut d’ajornar.

No puc fer-hi front ni suportar la quantitat d’euros que em demanem. He fet càlculs i he de cotitzar prop de 8 000 euros més que l’any passat. No ho teníem previst ni assumit. Açò s’ha afegit, a més a més, a la baixada pressupostària d’enguany.»

fiscals en alguns tallers. Segons Xavier Herrero, «els artistes que tenim llicència d’obertura, fiscal i cotitzem, tenim un problema afegit. Ara hi ha una campanya de fiscalització i control exagerat. És com la grua i l’ORA. Necessiten recaptar i en fan més inspeccions. La gent que està il·legal no té aquest proL’augment d’impostos no soluciona- blema. No existeixen. El seu problema rà gran cosa per al sector. Blanco creu serà si passa algun accident amb la faque la pujada de l’IVA, «el que provo- lla plantada, sobretot el president de carà serà més diners negres per no pa- la comissió». gar-lo». Respecte als qui decideixen estar al El problema dels il·legals marge de la llei en aquest sector, HerLa situació no és esperançadora, rero creu que el problema és que «la aquesta és la realitat. A tot açò, se li crisi fa que els tallers reduïsquen perha d’afegir el problema d’aquells que sonal i l’eixida d’aquesta gent és munplanten falla i no cotitzen. No estan tar un taller il·legal i plantar dues o donats d’alta ni paguen, evidentment, tres falles. Açò fa que lleve treball a l’IVA. Són una competència deslle- tallers i artistes que són legals». ial amb els qui estan en regla que han El problema és com combatre la situd’afegir al preu dels seus monuments ació d’aquestes persones . Per a Paco tot aquest tipus de despeses. Roca, «els il·legals van a tenir-ho molt L’administració colla encara més i malament. La gent comença a adonares produeixen inspeccions de treball i se del que és aquest tema i va a frenar-

se. Des del Gremi i els mateixos artistes hem de prendre posicions i lluitar. No volem arribar a l’extrem de denunciar, però ens estan obligant». Manuel J. Blanco creu que ja s’han donat les claus per a resoldre aquesta situació: «La solució està plantejada. No han d’entrar en concurs. D’aquesta forma obligues la comissió a buscar un artista que cotitze i animes l’il·legal perquè es pose al dia. Si no, tots no competim amb les mateixes condicions. Ara, això passa perquè els presidents es posen d’acord.»

molts casos, el que està per arribar no és un futur tranquil. La crisi, l’augment d’impostos i la competència dels qui no estan en regla fan perillar el futur de molts artistes fallers. L’exercici 2013-14 no serà el que òbriga l’esperança. Paco Roca ho té clar: «L’any que ve encara serà pitjor. Enguany ens ha pillat d’improvís. Jo em plantege el mes d’abril i no sé com vaig a afrontarlo...»

Manuel J. Blanco vaticina com afectarà, materialment, tot açò en els monuments fallers: «Repercutirà en dimensions, qualitat i quantitat de maRoca també és rotund en aquesta terial. La gent haurà de mentalitzar-se polèmica: «O les comissions es plan- que va a ser tot més xicotet. Si no, no tegen no contractar aquesta gent i els s’aguantarà el ritme.» presidents i les juntes locals acorden no premiar a les falles amb artistes il· Per últim, Xavier Herrero fa un prolegals o es perjudicarà a molts tallers. nòstic encara més pessimista: «Hi hauÉs una qüestió de subsistència.» rà tallers que tancaran, que estan funcionant de forma correcta i legal i que Un futur molt negre l’any que ve no podran fer front.» Precisament, per tots aquestos motius, si la situació ja era crítica en Josep Lluís Fitó

La crisi del petroli de 1973 en les falles de Xàtiva

n 1973, el suport dels Estats Units a Israel en la Guerra del Yom Kippūr contra Egipte i Síria va desfermar la que, tot i ser la quarta crisi petroliera des de la Segona Guerra Mundial, es va conèixer com a Primera Crisi del Petroli, una crisi sense precedents entre els països desenvolupats. Com a mesura de força per assolir la retirada d’Israel dels territoris ocupats, l’OPEP va disminuir la producció de petroli en un moment en què la demanda internacional estava en alça i la producció estatunidenca pràcticament exhaurida. L’aliança entre els països productors de petroli, que van veure possible imposar un càrtel de preus, va fer que en sis mesos el preu de l’or negre passara de 2.90 a gairebé 12 dòlars el barril. Aquesta pujada del petroli va fer que s’apujaren els preus de tots els tipus d’energia i, per tant, els costos de producció de les empreses. Com a resposta, la majoria de països va aplicar una política econòmica d’ajust, que a curt termini no va frenar la inflació, i a sobre va provocar una important minva de l’activitat i un increment de l’atur, un fenomen desconegut fins aleshores que va rebre el nom d’estagflació.

En el cas d’Espanya, i del País Valencià en particular, la recessió va ser menys profunda els primers anys de la crisi però que es va perllongar més que en els països del seu entorn. D’una banda per motius econòmics: l’economia espanyola era relativament tancada i, quan va esclatar la crisi, s’engegaven importants plans d’inversió que no van aturar-se i que van estimular la continuïtat del creixement. Un exemple n’és la inauguració, el 1974, de les factories valencianes de Ford (a Almussafes, la Ribera Baixa) i d’IBM (a Paterna, l’Horta). No obstant això, com a efectes de la crisi hom pot dir que a Espanya el preu de la gasolina es va apujar d’11 pessetes per litre a unes 40 en molt poc de temps, es van destruir prop de dos milions de llocs de treball i que la inflació el 1977 va ser del 26%. D’una altra banda, a la major durada de la crisi en l’Estat espanyol també van contribuir factors sociopolítics, car es tractava d’un país a l’espera de la propera mort del dictador primer i en ple procés de transició després, i no és fins als Pactes de la Moncloa de 1977 quan s’hi comencen a adoptar les primeres mesures d’ajust, amb la qual cosa es van perdre gairebé cinc anys.

LA CRISI EN LES COMISSIONS Resulta paradoxal que en aquest ambient les falles de Xàtiva agafen l’embranzida que les va dur en cinc anys a esdevenir el que avui coneixem: d’una banda pràcticament es va triplicar el nombre de comissions i, d’una altra, van aparèixer per a quedar-se les falles infantils associades a les comissions d’adults. El 1970 hi havia a Xàtiva cinc comissions falleres: República Argentina, Tetuan, Mercat, Espanyoleto i Enríquez. Segons les dades que dóna Sánchez en el seu Quadern de falles, el cens faller xativí era aquell any de 262 persones1. El 1975 ja hi han a Xàtiva catorze falles, amb la creació d’algunes i la reaparició d’altres: Sant Jordi (1971), Sant Jaume, Selgas, Carme (1972), Raval (1973), Cid, Sant Feliu, Benlloc, Ferroviària i Joan Ramon Jiménez (1975). En aquest període només es registra la desaparició de la Falla Enríquez el 1973. Evidentment, el cens faller ha augmentat exponencialment fins el 1975 i està format per 1919 persones, comptant-hi adults i infantils. Posteriorment, encara dins la crisi, el 1977 es crea la Falla Molina-Claret i desapareixen la de Sant Jordi i la de Joan Ramon Jiménez, que reprén la seua activitat el 1979. La dècada acaba amb tretze comissions per la desaparició el 1980 —només aquest any— de la Falla del Carme, i un total de 1956 fallers en la ciutat. El 1971 no es va plantar cap falla infantil a la ciutat. El 1972 la Falla República Argentina forma la seua comissió infantil. L’any següent també planten falla infantil Tetuan, Espanyoleto i Selgas. El 1974 —encara que no en planta Selgas— s’hi afegeixen Cid i Ferroviària. Un any després naix la falla infantil de Sant Jordi, i reprenen la seua activi-

tat les comissions infantils de Selgas, Sant Jaume i el Raval. Després també plantaran falla infantil el Carme, Joan Ramon Jiménez (1976), Sant Feliu, Molina-Claret (1977), Mercat (1979) i Benlloc (1980). Només es registren en aquest període quatre desaparicions de falles infantils: la suara esmentada de Selgas el 1974 i les paral·leles a la desaparició de la falla gran del Carme el 1980, Joan Ramon Jiménez el 1977 i 1978 i Sant Jordi a partir de 1977. Val a dir també que totes aquestes falles —grans i infantils—, contràriament al que ocorre actualment en moltes comissions, mai no van estar mancades de falleres majors. LA CRISI REFLECTIDA EN ELS MONUMENTS República Argentina, tot i que la comissió no notava la crisi —passava de 73 fallers adults el 1970 a 150 el 1977— , va ser la falla que més va palesar la crisi en la crítica dels seus monuments. El 1974 l’explicació de la falla Ahuí el que no corre, vola, d’Antoni Grau, apareix en el llibret com un diàleg — sense signatura, però escrit per Josep Barberà— entre Pasqual i Pepet on ja està present el petroli2: PEPET: Com supònc que de Geografia entendràs, pronte este cuadro sabrás de lo que vol significar. PASCUAL: Ben a les clares se veu qu’el mapa d’EUROPA ES. PEPET: Pues com tú has dit d’EUROPA se trata, hia que la única qu’el Indio a fet, en l’asunt del PETROLEO. Observa i vorás en un costat com el Ruso se entreté menetjant un YO-YO, mentres que al atre estrem el Americá, el abaecho está tallant. PASCUAL: I eixos dos del centro qu’es lo que fán. PEPET: Pues sobre el barril de pe-

A aquesta xifra cal afegir els fallers de la comissió de la plaça d’Enríquez, dada que no figura en l’obra de Sánchez. En totes les transcripcions de les crítiques arreplegades dels corresponents llibrets explicatius de les falles hom ha respectat l’ortografia original. 1 2

tróleo, els Arabes é Israelís, se donen la má, encara que para altres asunts, les armes tenen preparades. PASCUAL: Sí señor, aixina es. En el monument d’Espanyoleto de 1974, Per on ens fan passar (figura 1), Paco Roca encimbella una torre d’extracció de petroli. En l’explicació ja ens dóna solucions per al problema de l’encariment del preu del combustible: Els quatre caballs van cantant, guerra, pesta, mort i fam arrematant, i al petroleo corona li han ficat, pues en aquesta falla t’el seu reinat. Qui es el que no s’enterat que ja el petroleo ha putjat. La noticia ha corregut, i des d’Orient ha vingut. La bicicleta de moda s’ha ficat, s’ens ha agarrat l’aficssió i tots amb bicicleta, fins el gat. Manuel Blanco Sancho en el monument del Cid de 1974, Peripècies, toca dos temes que són conseqüències de la crisi. Un d’ells és la pujada de preus: Ací vegem a una senyora que no coneixia apuros puix en cinc duros comprava menjar, conyac i fins un puro. Però quan arriba la crisi, I guarda la línia tant per la qüestió dels diners que els óssos té clarejant al fer el balanç del mes. L’altre tema és l’estancament dels salaris: Miren al pobre “asentat” esperant vinga l’augent, eixe augment tan nivellat que espera tota la gent. Tres pams de barba crescuda esperant els caragols

Figura 1.- PACO ROCA. Per on ens fan passar. Falla Espanyoleto, Xàtiva, 1974. De: Llibre explicatiu Falla Espanyoleto, any 1974. Xàtiva.

i si en algo no s’ajuda no pot menjar ni fesols. El pluriempleo mana de les hores de descans i així passa la setmana en busca dels “paxecuans”. i ells, espera que t’espera, somniant totes les dies si vindrà en tren de primera o he ho portarà un mercancies.

a la plaça del mercat, no s’encontra res barat... tot está pujat i car.

La falla de Sant Feliu de 1974, Gat per llebre, obra d’Antoni Grau, tracta a bastament l’encariment dels preus: Sembla que tot va pujant, la carn, el vi, la farina; hara va la gasolina, què la van abaratant? Pujen tots els aliments i el jornal es queda baix, on que guanyes molts diners et quedes sempre empenyat. L’aigua, el gas i la llum tot se junta el matéix día, quan et venen a cobrar te fan perdre l’alegria. Tot es pujar i pujar, no esserá asó un somni? Tots anirem a parar... de segur al manicómi. ... Els preus estan congelats per abaratar la vida, tot asó es la mentira que está d’actualitat. Per els nuvols van volant les subsistencies del día, fentmos perdre l’alegría i sofrir gran desencant. Lo de tres ja costa vint; lo de a cinc, a vint-i-sét el que més parla, més pert, i asó ens pasa sovint. Les dones van a comprar

El 1975, la falla de República Argentina, Els set pecats (figura 2), d’Antoni Grau Cros, ni que siga de passada, també fa esment de l’element central de la crisi: L’energia es el problema que té plantejat el món. Res pot ferse sense élla, de élla deriva tot. Per a plasmar aquesta idea representem un bidó I per a no posar-li cares l’em triat siga rodó. Però aquest any de 1975, on Antoni Grau desenvolupa una falla gairebé monotemàtica sobre la crisi és en Ferroviària, amb La róda de la vida, l’explicació de la qual està signada per Lloréns Martí Taléns: Vaja lema el d’esta falla, Asó pica i te salero. Una róda que mai para plena de líos i enredros. Entre la fam i les guérres, el petroli i ambicións, la póbra róda va a espentes, a calbots i a redolóns. En el primer quadre fa una anàlisi sintètica de les causes de la situació de crisi: Punt i apart, que ací l’artiste ha corregut el teló, mostrantmos estos moluscos en molta i fina intenció. Dos caragols misteriosos que pareix no son cristiáns; u pórta un turbant i un aro i l’atre un barret flamant. Els dos arrastren molts pleits, inquietuts, preocupacións.

El del llunyá i gran Orient, fa present eixe filó que contróla a tota Europa i la sumís en lo clot. Sinse qu’els parjes dels dolars ni les ocultes presións fasen mella en son carácter ni li causen tremolors. ¡Hui gilla el que pot gillar! ¡Hi ha un imperi que domina! Els demés, tots a callar, i menjar sols pa i sardina. En el següent quadre descriu com un ramat de xais rebutja péixer herba i es dirigeix a les fonts de petroli: ¡No volen la tèndra herba para sa fam aplacar; busquen el filó d’or negre que a tots els fa anar de cap! El pastor ensenya el grifo que contróla en magnitut, i óbri l’espita a gotetes, en mesura i sinse embut. I acaba descrivint una de les conseqüències de la crisi: Prou de pastor i borregos. Anem a l’atre costat, on un colmat de begudes está trist i abandonat. ¡Qué soletat se respira per falta de parroquiáns! No se veu cap de turiste. ¿Es que s’han evaporat? ¿O es que ha entrat la filosera i la térra els ha tragat? Es clar, com ja no circulen els flamants cotxes d’ahir perque s’acabat el líquit, no s’arrimen per ací. Hi ha que ingeniar el caletre i surtirlos a granel. ¿Que s’acabat el or negre? ¡Puis omplimlos d’aiguardent!

Figura 2.- ANTONI GRAU CROS. Els set pecats. Falla República Argentina, Xàtiva, 1975. Fotografia: Cuenca.

Tot menys pedre les divises que tanta falta nos fan. Si hi ha que ballar, se balla, i el flamenco per davant. També Esteban Arnau Gómez dedica la falla del Raval de 1975, Les hores d’actualitat (figura 3), pràcticament sencera a explicar-nos la crisi: Hores roïns i molt negres de tota mena estem passant, des del Japó a les Azores i també a la nostra ciutat. Un barril al cadafal tot plé de PETRO-LIOS i amb turbant està el pardal fent molts dinés els tíos. El petroli per a molts, els moros se’n aprofiten, altres en armes i canóns com un calcetí els deixen. Això és joc de política, els grans fan el negoci i el xicotet que no pita està passant el suplici. Ballem al tò i al sò de les grans potències, ens trauen els budells i paguem les conseqüències. Lios i més petro-lios cada vegada més n’hi ha, mentre farten els tios el món morint-se de fam. Un dels efectes de la crisi és la inflació, de què Esteban Arnau dóna la seua visió en l’escena I: El que hi ha ací representat es tot de la inflació, tema de molta actualitat, i ací està l’explicació. El pobre, tota la càrrega. L’altre en frac i puro fent com que li tira una mà, i el pobre fa de burro.

Figura 3.- ESTEBAN ARNAU GÓMEZ. Les hores d’actualitat. Falla Raval, Xàtiva, 1975. De: Llibre explicatiu Falla del Raval, any 1975. Xàtiva.

I es la llei de la vida: el pobre, l’explotat, mentre peixos grossos sense mida la gran vida disfrutant. Exploten al treballador xuplant-li tota la sang i la xica que té davant ensenyant-li els mamadors. .................

El sou base actual, no n’hi ha per a res, passar-ho estret i mal, pare, mare i xiquets.

¿Inflació per a qui? Això no es pot parlar i el treballador d’avui no pot, però ni menjar. Avui els peixos grossos van a per totes pegant-se bons mossos i fumant-se bones xotes. En l’escena II deixa ben clar qui té el control dels preus del cru: Canvie oli per petroli. Això ens dona a entendre que el que fà aquest tio, nosaltres hem de deprendre. Els àrabs estaven atrassats i per tarrosos els tenim, ens han surtit espavilats i a tot lo món ja dominen. Torna a la inflació en l’escena VII, aquesta vegada relacionant-la amb la congelació dels salaris: Una parà de carniceria tenim a aquest costat, està al ordre del dia i també es actualitat. La carn no es pot comprar i menys el treballador; sols la té que mirar i conformar-se en l’olor. Aquesta dona amb el xiquet cansalada sol comprar, doncs el sou es xicotet i molta fam solen passar.

Enric Camànyez i Úbeda, un fecund autor en aquesta època, fa l’explicació de la falla de Sant Jordi de 1975, titulada Les barbaritats de la vida, de B. J. Íñigo, on també fa esment dels efectes de la crisi: Apreten com la sardina al industrial xicotet, i el “grandot”, molt satisfet, sempre está anant de borina. En aquest quadre vorás a un tipu en la cartera, i un industrial asentat... puix li ha entrat la “cagalera”. El home está asustat i no es que siga anémic, va soltant en l’escusat tota la vía d’apremi. Tot puja en l’humanitat, si no se veu d’arreglar, no se sap on va parar esta gran barbaritat. El 1976 Antoni Grau basteix per a República Argentina la falla Mirant la pesseta, dedicada íntegrament a la situació econòmica. Loret, pseudònim de Pepe Terol, en fa l’explicació en forma de quadre sinòptic, que reproduïm en aquestes pàgines (figura 4). Tant Pepe Santamaria en l’explicació que fa el 1976 per a la falla del Raval Bruixeries, de Manuel Blanco Sancho, com Antoni Grau en la falla El destape que fa per a Sant Feliu, esmenten la crisi de passada per a centrar-se en altres temes. Veiem Santamaria i Blanco en Raval: Estem passant una crisis molt mala i “equivocà”

puis en això de tant de jipi sí que ens l’han pegà. I Grau en Sant Feliu: Aquestos tios per ara ens la estan molt be estacant i per pujar-nos el petroleo el desert no l’hem donat. En el cine ja es destapen i en els periodics tambe ara es destapen els moros i nosaltres caminem L’últim any que hem analitzat en aquest exhaustiva compilació és el de 1977. Aquest any només dos monuments fan esment a la crisi o als seus efectes. Són República Argentina i

Sant Feliu —totes dues d’Antoni Grau i Cros—, si bé la segona la dedica sencera a la inflació. Tornem a trobar-nos Enric Camànyez i Ubeda signant la crítica de la Falla República Argentina de 1977, Pallassades: En l’assumpte dels cacaus, està de moda la “sisa”; ja qui no espera les claus i els col·loca en Suïssa. Ja tipus que és molt sincer i aprofita l’ocasió, d’omplir molt bé el sarró i portar-lo al estranger. El cacau puja i abaixa segóns el tò del petroli; ja qui en cara de panoli

Figura 4.- LORET. Quadre sinòptic explicatiu de la Falla República Argentina 1976, Mirant la pesseta. A: Falla República Argentina, llibret explicatiu 1976. Xàtiva: Gràfiques Tormo, 1976.

posa els duros en la faixa. La inflació és general per culpa d’aquest or crú, i esperem que vinga algú per a remediar el mal. En aquestes condicions que està de baixa el cacau, s’aprofiten les nacions que en ell van traficant. I el dubte està molt clar diu una persona savia, que és deu el malestar al petroli de l’Arabia. Per últim, tenim la crítica de la falla Sant Feliu de 1977, L’inflació, escrita en prosa. En el llibre corresponent apareix mecanografiada i reproduïda mitjançant tècnica reprogràfica, no pas amb caràcters tipogràfics: CUSPIDE.- Tenim a la part de dalt, i asentat damunt de tot lo que nosaltres es mengem un ocell que no es molt de fiar, i es que aquestos “pajarracos” d’avui en día es que he-ho volen acaparar tot. QUADRE PRIMER.- I es que les pobres donnes son les que he-ho paguen tot, saben vostes de que manera i com van avui a les tendetes, donc imaginen vostes que quant entren a una tenda esta vejent hna pelicula de Sherlok Holmes, perque aixó de anar totes amb una lupa per a poder comprar, no es de raó, no es de raó.............. QUADRE SEGON.- Sí senyors, sí sen-

yors, ens putjen totes les coses perque els morets ( que nosaltres ens pensaem que estaen subdesarrollats ) fan reunions per aumentar-nos el preu del or negre (petroleo). QUADRE TERCER.- Digüen, i digüen bé, que unes de les coses que menos rollo té son les lletres que paguem, i aixó es una realitat pero hi-han persones que amb tantes lletres s’acaben l’abecedari, pero no hiha problema, perque tenen el seu llibell on poden anar guardan-les. QUADRE QUART.- Oh¡ Nostre pobre llaurador, i es que aquesta terra es d’aixó de molts llauradors, pero aquest está ja tan fotut que ya ens demana socorro. I es que els pobres homens, es deixen la pell per aquestos camps de Deu, i els pajarracos que avans vos he nomenat, son els que es mengen al llaurador i als clients. Pero si ningú els diu res qu’ham de fer, paciencia, sí, paciencia....... Al capdavall, la del 1973 va ser una crisi que no es va reflectir en absolut en la quantitat de falles i fallers de Xàtiva i que tampoc no va tenir un gran ressò en la crítica dels monuments d’aquells anys, sobretot si hom té en compte que llavors la sàtira solia estar més centrada en temàtica nacional i internacional, en tot cas més genèrica que el que ocorre en l’època actual, on hi ha una crítica de caire més aviat local.

BIBLIOGRAFIA ALBAIGÈS, Josep M. Unas notas sobre la crisis de 1973 [monografia en Internet]. Barcelona: Página personal de Josep M. Albaigès; 2012 [actualitzat el 12-7-2012; consultat el 28-9-2012]. Disponible en: http://www.albaiges.com/historia/ notascrisis1973.htm FALLA DEL CID. Llibre explicatiu Falla del Cid, any 1974. Xàtiva. FALLA ESPANYOLETO. Llibre explicatiu Falla Espanyoleto, any 1974. Xàtiva. FALLA FERROVIÀRIA. Llibre explicatiu Falla Ferroviària, any 1975. Xàtiva. FALLA DEL RAVAL. Llibre explicatiu Falla del Raval, anys 1975, 1976. Xàtiva. FALLA REPÚBLICA ARGENTINA. Llibre explicatiu Falla República Argentina, anys 1974, 1975, 1976, 1977. Xàtiva, Gràfiques Tormo. FALLA SANT FELIU. Llibre explicatiu Falla Sant Feliu, anys 1974, 1976, 1977. Xàtiva. FALLA SANT JORDI. Llibre explicatiu Falla Sant Jordi, any 1975. Xàtiva. GARCÍA DELGADO, José Luis; JIMÉNEZ, Juan Carlos. «La economía». A: JOVER ZAMORA, José María (dir.). Historia de España Menéndez Pidal. Vol. XLII: TUSELL, Javier (coord.). La transición a la democracia y el reinado de Juan Carlos I. Madrid: Espasa Calpe, 2003. RECIO, Albert. «Crisi i renovació econòmica». A: DE RIQUER I PERMANYER, Borja (dir.). Història: Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Vol. 11: MOLINERO I RUIZ, Carme, YSÀS I SOLANES, Pere (dirs.). De la dictadura a la democràcia 1960-1980. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1998. SÁNCHEZ I PÉREZ J. Quadern de Falles. Xàtiva: Mateu Editors, 2006.

Emili Navalón Ramon

Clandestins

s van moure per entre les ombres com si això mateix foren ells; simples ombres, recorrent, esquives i fugisseres, els racons més foscos de la ciutat, perdó, del nucli urbà particular autogestionat, o NUPA, denominació recomanada per les autoritats autoritzades, regionals, supra-regionals, estatals i europees. Buscaven el refugi de l’incògnit. Més encara, si això fóra possible, de la invisibilitat. Però no eren bojos ni necis, sabien de les càmeres de visió absoluta que el consistori havia instal·lat en els carrers, adjudicades per concurs públic a l’única entitat concursant, la no estatal, però quasi, CATACAM. Qualsevol moviment sospitós quedaria registrat pels sensors i el sistema informàtic. La seua única esperança de passar desapercebuts era confiar en la baixa qualitat dels equips instal·lats per CATACAM. Que, dit siga de pas, solien ser tan roïns com cars per a l’erari públic-de-gestió-privada. Fóra pel que fóra, van aconseguir arribar al punt de reunió sense fer botar les alarmes. Amb el cor encollit, van cridar a la porta. —Xiqueta meua, que del carrer eres l’ama —van escoltar dir a l’altre costat. —Per culpa teua, tinc el cor encés en flama —va respondre un d’ells, el més alt i decidit. La seua veu, no obstant això, tremolava d’excitació.

A l’escoltar la seua resposta es va sentir un so sord. La porta es va desbloquejar i va començar a girar sobre els seus golfos. Un dels germans de major graduació, aquell que havia decidit anomenar-se a si mateix Vicent en la clandestinitat, els esperava. —Germà Donís, germà Ricard, celebre que hàgeu pogut arribar. Ràpid —va dir, constrenyent-los a entrar—. Fa una estona acaba de passar una patrulla de la guàrdia de seguretat pública-degestió-privada. No han de veure-vos. Es van afanyar a seguir les indicacions del germà Vicent, que hàbilment els guiava per entre els laberíntics passadissos del lloc. —Lamente l’estat —va dir, excusantse per la pobra il·luminació—. CATACAM ha instal·lat un sistema de monitoratge del consum elèctric en els NUPA. Fallen prou, però si detecten un increment substancial del flux elèctric, la guàrdia de seguretat pública-de-gestió-privada caurà sobre nosaltres en menys del que es tarda a dir «Marià». El germà Donís i el germà Ricard van assentir. No eren els seus vertaders noms; de fet, ni tan sols s’assemblaven als que utilitzaven fora, en el món exterior. Estos els havien triat ells a l’entrar a formar part de la germandat. A l’abandonar la seua vida anterior i convertir-se en clandestins.

—Han arribat tots? —va preguntar el germà Donís, més alt i amb més experiència en la lluita oculta que el seu company. El germà Vicent va agitar el cap. Un gest de preocupació es va dibuixar en el seu rostre. —Han arribat els que han arribat —va dir a mitja veu—. Sabíem el risc quan ens vam embarcar en açò. —No importa —va sentenciar Donís—. Els que no arriben seran honrats com a màrtirs de la causa. —Sincerament, jo preferisc haver arribat —va intervindre el germà Ricard. El comentari no degué de paréixer molt afortunat, perquè ambdós, el germà Donís i el germà Vicent, li van dedicar una mirada carregada de reprotxe. L’últim replec del corredor els va portar directament a una porta. Un eriçó els va recórrer l’esquena. —Què diables ? —va exclamar el germà Donís, fent un pas arrere al veure que la porta donava accés a l’exterior—. Què és açò? —Tranquils, tranquils —es va afanyar a calmar-los el germà Vicent—. No heu de témer. Estem fora de perill. —Fora de perill? Però si estem eixint a l’exterior! Ens van a detectar! —Calma, per favor. No correm cap risc. No ens poden detectar. El germà Ramón ha instal·lat un sistema hologràfic de camuflatge. Les úniques imatges que podria captar un contingent de vigilància aèria són projeccions tridimensionals obtingudes directament dels satèl·lits de Google. A tots els efectes, en este lloc no hi ha res.

—I el so? I la calor? —Està tot pensat —va insistir Vicent—. Els germans enginyers han fet un treball conscienciós. Som invisibles davall qualsevol mitjà d’inspecció. No sense certs inconvenients, Donís i Ricard van accedir a franquejar la porta i eixir a l’exterior. Va ser llavors quan el van veure. El monument. Un gran nombre de germans s’havia congregat al seu voltant. Era un monument d’entre tres i quatre metres d’alçària. Pareixia estar fet de cartópedra, o suro, o algun altre material lleuger i emmotlable. Els volums i formes eren arredonits, i els colors cridaners. L’acabat era prou heterogeni; algunes parts estaven molt ben definides i perfilades, mentres que altres eren molt més bastes i menys detallades. Així i tot, les distintes figures eren perfectament identificables. En la part inferior, dins d’un llit de superluxe, apareixien representats la suma demòcrata junt amb el ministre vitalici de deseducació, els que pareixien haver sigut agarrats in fraganti pel màximum delegat central dret. A l’esquerra, assentats a una taula i menjant una enorme safata d’eurosetes, tres figures pareixien ser el consell directiu de la CATACAM, mentres que a la dreta es veia una sessió del contrasell, pareguda a un partit de tenis. I en la part superior, coronant-los a tots, una enorme efígie del Summum president i honorífic director del banc únic públic-però-de-gestió-privada, xafant un llibre i donant botets, que ara era l’esport nacional. —Impressionant —va exclamar Donís, lliscant la mà per la superfície del monument.

—No estem molt segurs, però creiem que s’assemblaven a açò —va explicar el germà Vicent—. No va quedar molta documentació, després de la gran neteja. —Això es diu —va confirmar Ricard, tan impressionat com el seu company o més. —Ara, si m’ho permeteu —va dir Vicent, excusant-se—, he de deixar-vos. Cal començar ja. —Clar, clar. Donís i Ricard es van començar a mesclar amb la resta de germans. Allí es respirava un ambient expectant, reverent, impacient. Hi havia tensió, però també havia il·lusió. Sabien que estaven a punt d’assistir a un fet històric. El germà Vicent es va pujar a una peanya. —Germans! —va dir, elevant la veu prou com perquè les seues paraules arribaren a tots—. Estem a punt d’entrar en una nova era. Tots sabem que vivim en un temps de foscor. Des de la gran crisi, arran de la qual va emergir el govern únic mundial, el nostre poble ha patit afront rere afront, fins pràcticament esborrar la nostra identitat. —Amén! —va exclamar un dels germans, un poc més exaltat que la resta. —Es diu que abans de l’annexió les coses eren diferents. Que els pobles parlaven llengües distintes de l’espanjapoglés. Que ací, al nostre país, els xiquets podien estudiar a càrrec de l’estat inclús anar a la universitat! Una exclamació continguda es va apoderar del lloc. En els ulls d’alguns centellejaven diminutes llàgrimes.

—També es diu que la sanitat pública incloïa més coses que la pastilla de paracetamol mensual, que la justícia era universal i gratuïta, i que els bancs i els governs estaven jurídicament separats. —Com pot ser això? —va dir Ricard, amb veu baixa—. Estan segurs? Crec que moltes d’eixes coses no són més que llegendes. —Xssst —va respondre Donís. —Creuen que ens han vençut, però s’equivoquen. Procedim d’una llarga estirp de lluitadors. És el moment de prendre’ns la revenja! La multitud es va unir en una exclamació desaforada. —Creien que podien llevar-nos les falles, però gràcies a l’esforç de qui ens han precedit, ací estem: recuperant una cosa que mai vam haver de perdre. Una segona exclamació, més encesa i enfervorida que l’anterior, va coronar esta frase. El germà Vicent va estendre les mans amb les palmes cap avall, demanant silenci. —Ara escolteu atentament —va dir, abaixant la veu. Quan van morir els murmuris, van poder sentir-ho amb claredat. Eren crits; emmordassat.

els

crits

d’algú

I provenien de la falla. De dins de la falla. Llavors van entendre el que estava passant. Era l’alcalde i conseller delegat del banc únic públic-però-de-gestióprivada! D’alguna fosca manera, havien aconseguit introduir-lo en el monument.

Quan van ser conscients d’allò, la multitud va trencar a vociferar, totalment fora de si. —Ho han aconseguit! —va exclamar Donís—. Han capturat l’alcalde i conseller delegat del banc únic públicperò-de-gestió-privada dins de la falla. Mai de la vida hagués pensat que foren capaços! —Tu sabies el que pretenien? —va preguntar Ricard. Donís va assentir amb el gest. —Van traure la idea d’un llibre. Una novel·la. —Una novel·la? Quina? —Una d’un dels escriptors proscrits per la gran neteja. Un cert Cerdà. —Cerdà? —va preguntar Ricard—. Mai no havia sentit parlar d’ell.

—No et preocupes. Tampoc et perds gran cosa. Els crits dels germans encara ressonaven en el lloc quan van començar a sentir-se les primeres detonacions i el foc va començar a cremar l’estructura del monument. Una columna de fum va començar a formar-se en el centre. —I una altra pregunta més —Ricard tornava a la càrrega, picat per la curiositat—: com diables hauran aconseguit ficar l’alcalde i conseller delegat del banc únic públic-però-degestió-privada dins de la falla? Donís es va encollir de muscles. —I això què més dóna? Tu calla i disfruta. Ricard va seguir les indicacions. Va callar, i es va disposar a disfrutar de l’espectacle. Ximo Cerdà

Apunts per a la creació d’un museu faller

ant en la campanya de les eleccions municipals de 2007 com en la de les de 2011, el Partit Popular portava en el seu programa electoral la creació d’un museu faller a Xàtiva. En 2011, aquest assumpte va provocar un incident en plena campanya electoral, atés que la Junta Electoral va haver d’intervenir, a requeriment de la coalició Compromís, per tal d’evitar la presentació en roda de premsa del vaporós museu per part d’Alfonso Rus. Un poc abans, durant el mes de març de 2011, ja es va produir un episodi barroer relacionat amb tot açò. a la seu de la Junta Local Fallera es va convocar una reunió extraordinària de presidents per tal que el seu president nat, l’alcalde de la ciutat, regalés 80 entrades d’un concert d’El Canto del Loco per a cada comissió i, posteriorment, clogués amb l’anunci de la ubicació del futur museu faller. Fins el moment, del museu faller sabem únicament dues coses: una, que és una promesa electoral no complida i dos, que podria ocupar part de l’edifici del Palasiet algun dia.

ho clarament, que els fallers tenim altres coses més importants de les quals preocupar-nos. Respecte el segon tema, caldria evitar que hom començara la casa per la teulada. Perquè estaria bé que abans de construir el continent es tinguera clar quin ha de ser el contingut. Abans de decidir si el museu faller s’ha d’ubicar al Palasiet o a qualsevol altre indret, hauríem de tenir clar quin tipus de museu volem, quines exposicions ha d’incloure, quines activitats ha de desenvolupar o si el projecte és viable i sostenible en el temps o, pel contrari, és una utopia per a una ciutat en crisi fallera permanent. Projecte? Acabe d’escriure projecte? Sí, realment acabe d’escriure projecte. Perquè em sembla que tenir un projecte adequat és el primer requisit que s’ha de complir. Ignore si hi ha tal projecte, encara que sospite que alguna cosa va rondant pel cap dels dirigents fallers de la ciutat. Encara que siga, si tenim un esborrany de projecte caldria difondre’l per a coneixement i aportacions del col·lectiu faller local.

Respecte al primer assumpte, caldria exigir serietat per tal de deixar fora QUINA ÉS LA FUNCIÓ D’UN MUSEU? del joc electoralista de l’ase i la safanòria el museu i el col·lectiu faller. No Segons la UNESCO, un museu és «una està bé fer aquestes coses. Si heu de institució permanent, sense fins lucrafer el museu, feu-ho i, sinóa, digueu- tius, al servei de la societat i del seu de-

senvolupament, oberta al públic i que realitza investigacions sobre els testimonis materials de l’home i del seu entorn, els adquireix, els conserva, els comunica i, en particular, els exposa amb fins d’estudi, educació i esbarjo»1.

basament on se sustenten totes les altres funcions, ja que no es pot documentar, conservar ni difondre un patrimoni si no es coneix prèviament amb la profunditat suficient.

Actualment, que jo sàpiga, només hi D’altra banda, el Ministeri d’Educa- ha tres museus fallers: València, Ganció, Cultura i Esport del Govern d’Espa- dia i el Museu de l’Artista Faller, també nya assenyala quatre funcions bàsiques a la capital. Per tant, només hi ha tres per al museus: documentació, difusió, models de referència dedicats exclusiconservació i investigació2. vament al fenomen faller. Ben cert que podríem anar a veure altres referènciLa funció de documentació es refe- es, com els diversos museus de gènere reix a la tasca de reunir, gestionar i etnogràfic o de belles arts. difondre informació de caràcter cultural. La funció de difusió suposaria Però centrant-nos en la temàtica fal’objectiu d’acostar els continguts del llera, gosaria dir que aquestos exemples museu a la societat. La conservació fa són, en certa manera, models complereferència a la preservació i restaura- mentaris. El museu del Cap i Casal reció d’un determinat patrimoni per a la presenta, diguem-ne, la versió clàssica seua transmissió a futures generacions. d’allò que tots entenem per un museu. Per últim, la funció d’investigació és el Situat en l’antic convent del Pares Paüls,

1 2

http://portal.unesco.org http://www.mcu.es/museos/CE/InformacionGeneral/SGMuseosEstatales.html

al barri de Montolivet, alberga fonamentalment una col·lecció de ninots que comença en la dècada dels trenta del segle XX, arran de l’Indult del Foc, ideat per l’insigne artista faller Regino Mas. A més dels ninots indultats, el museu valencià exposa diversos objectes relacionats amb la festa com ara fotografies de les falles guanyadores de cada any, insígnies de les diverses comissions i una magnífica col·lecció de cartells de falles, on destaca la impressionant galeria dedicada als cartells dels anys 30, d’una qualitat artística força superior a la resta (Ballester, Pasqual Llop, etc.).

mentació, difusió i conservació estan suficientment cobertes. La d’investigació fa la impressió que no està tan desenvolupada, però és una qüestió que ignore en últim terme. D’altra banda, el Museu Faller de Gandia supera la concepció clàssica de museu per a convertir-se en un centre d’estudi, servei i gestió de la festa. Però té una gran carència, ja que no exposa cap col·lecció de ninots indultats, cosa sense sentit per a un museu faller. Segurament és qüestió de temps variar aquesta circumstància. Esperem-ho.

Situat en un magnífic edifici de nova planta, a les entrades de la capital de Com he dit, la configuració museísti- la Safor conforme s’entra quan hom ve ca del cas valencià respon a un esque- des de Xàtiva, el Museu Faller de Ganma clàssic, amb exposició de les peces dia impressiona a primera vista. En reartístiques acompanyada d’uns panells alitat, la visita se centra en el CIFES, o informatius que guien al visitant per la centre d’interpretació de la festa. Mithistòria de les falles de manera lineal. jançat un gran desplegament de recurPer tant, les seues funcions de docu- sos audiovisuals, dispositius interactius

i d’altres noves tecnologies, el visitant pot conèixer fins l’últim detall relacionat amb la festa fallera: materials, indumentària, pirotècnia, música, etc. El museu té una configuració més didàctica que no pas el de València. De fet, el seu catàleg ofereix un programa educatiu que «aposta per l’educació no formal de la cultura i tradició valencianes, posant en valor allò que l’art i la música valenciana, la tradició i el treball enginyós i satíric dels artistes, i tota la riquesa de l’espectacle dels carrers ens ha deixat al llarg dels anys»3. A més del CIFES, el Museu Faller de Gandia disposa d’un teatre amb capacitat per a 484 persones a disposició de les comissions de la ciutat, en virtut

d’una més que accessible quota anual. Ací hom celebra anualment la mostra de teatre amateur «Ligorio Ferrer», a més de presentacions falleres i diversos actes. Altres serveis que ofereix són sales de reunions i conferències, un centre de documentació fallera i la seu de la junta local, amb unes instal· lacions que ja les voldríem ací. En definitiva, un magnífic centre multiús al qual, per a ser un museu perfecte, li resta l’exposició de la col· lecció de ninots indultats, però també dels originals dels cartells de falles, de fotografies de les falles guanyadores i d’altres elements expositius de caire artístic. Podríem dir doncs que aquest museu, llevat d’aquests defalts, compleix les quatre funcions a les quals m’he estat referint al llarg de l’article.

Fullet Museu Faller de Gandia

I ACÍ QUÈ FAREM? En primer lloc, tenir ben present que les funcions d’un museu són la conservació, la investigació, la documentació i la difusió. La manera en què es dispose el compliment d’aquestes funcions ens donarà com a resultat la configuració del pretés museu i, consegüentment, a quin model s’ha d’ajustar. A la bestreta, em sembla que el model que més s’ajusta a les nostres possibilitats és el de València, per diverses raons com ara l’econòmica i la patrimonial, ja que tenint alguns edificis singulars a la ciutat als quals cal dotar de funcionalitat i de contingut, seria un desficaci embarcar-se en la construcció d’una nova infraestructura.

més que siga gràcies a iniciatives particulars. Però allò bo de la qüestió és que encara conservem suficients exemplars de ninots indultats com per a poder confeccionar una exposició digna que contribuïsca a difondre el nostre patrimoni artístic faller. Tanmateix, seria necessari anar més enllà, en quant a continguts del futur museu.

Per exemple, no resultaria molt difícil recuperar gran part dels originals dels cartells de falles de Xàtiva. Aquesta col· lecció d’art podria completar-se amb els originals de les cobertes dels llibres de falles de la ciutat, ja que, gràcies a la tradició literària que caracteritza algunes comissions de Xàtiva, importants artistes plàstics han col·laborat aporD’altra banda, hi ha la raó de preser- tant llurs obres amb aquesta finalitat var un patrimoni encara existent, per editorial.

Una altra possible secció del futur museu caldria dedicar-la a la figura de Blai Bellver, màxim exponent de la literatura fallera xativina. Així mateix, hom podria crear un apartat relacionat amb l’etnografia, on s’inclogueren exposicions d’indumentària i d’altres objectes relacionats amb la història fallera de la ciutat. Tampoc no seria molt difícil crear una sala dedicada als artistes de Xàtiva: Martínez Mollà, Blanco, Grau, però també els Roca, Herrero, Blanco Climent, entre d’altres. I, com no, caldria crear un gran centre de documentació fallera per a posar en valor la producció literària de les falles de Xàtiva. Sobre tots els elements d’aquesta relació no exhaustiva de continguts del futur museu hi ha publicats nombrosos articles en diversos llibres fallers edi-

tats a Xàtiva, fins i tot s’han organitzat exposicions com la de Blai Bellver al MuVim. Per tant, hi ha un treball iniciat la referència bibliogràfica i documental del qual està a l’abast de qui el vulga seguir. Quan finalment es definira la naturalesa dels continguts del futur museu faller de Xàtiva, caldria estudiar els recursos materials, econòmics i humans per al seu funcionament. I, entre altres coses, ací és on entraria la qüestió de la ubicació del museu, de l’horari de visites, del personal a càrrec, de quina manera es garanteix la funció investigadora, d’on eixirien els diners i de qui i com ho gestionaria tot. Per tant, no val dir que ací està el Palasiet per a deixar caure quatre ninots. Poca broma. Jesús Fèlix Soler

Ximo Sánchez, Socarrat d’Honor 2013

Només un mot que t’ho diria tot: vida. Només. Amb això, bastaria... Vicent Andrés Estellés

’immobilisme, aplicat com a tòpic a les falles, no va amb ell; clar, no és un ésser tòpic i típic aquell de qui anem a parlar. No el coneixia, ni una sola paraula havia creuat amb ell; era de la Falla Argentina, l’única cosa que sabia. Vaig a casa i mon pare, poca cosa em pot dir, més raons o referències de son pare; uns companys de falla on per aquell temps transitava vingueren a posar-me en antecedents. Únic valedor, un bon amic. Tanmateix, els amics dels meus amics no necessàriament han de ser els meus amics. Un poc de marge demanava per fer-me una idea del nou president de la Junta Local Fallera d’aquella època. Capacitat de treball sense límits, sense descans quan mamprenia —i mamprén— un projecte, vertigen per tots aquells que estan al seu costat: acabada una qüestió, ja està replantejant-sela, repensant-se-la, cal una revisió ara que està acabada, repetia. Aquesta fou la primera impressió que d’ell vaig rebre. Això sí, no un treball a la babalà, sinó una capacitat quasi il·limitada amb mètode: no pot fugir de la seua formació analítica; però, no per això, una capacitat absent d’inventiva, d’imaginació, de creativitat... D’ací, tal vegada el seu gust per l’art, per la plasticitat, per la poesia.

Coneixedor dels més diversos camps, i si no ho és, de coneixedor, ja se’n procurarà el coneixement. Aquesta inquietud per conéixer, la curiositat per saber, tan fonamental per aprendre, també forma part del seu tarannà. Un humanista de diccionari, pensaria hom. No obstant, li va molt millor la definició que Joan Fuster va fer d’aquest terme referint-se a Thomas Mann: «Un humanista és tot el contrari d’un esteta: no és l’home que toca el violí —o l’instrument que siga— mentre Roma està cremant-se. Ell és el primer a lluitar contra els piròmans». No sols mostrà aquesta actitud mentre presidia l’ens que aglutina les diverses comissions falleres de Xàtiva, amb el temps m’ho deixà patent. L’estima per la conservació i la divulgació de materials és una altra de les qualitats que manifestava. Sempre ha mostrat una gran cura per transmetre i deixar constància de la informació que es genera quotidianament perquè aquesta es convertirà, amb el temps, en història i, si ningú no en té cura, no es podrà reconéixer. Ja sabem allò que qui perd els orígens, perd identitat i sempre hi ha algun fet que s’ha convertit en origen. I el principi del canvi més profund que han experimentat les falles de Xàtiva tingué la seua gènesi a la Junta —ara sí— Executiva de la Junta Local Fallera de Xàtiva. I sóc un d’aquells que se sent orgullós d’haver participat en aquell projecte. Un projecte al qual

li transmetí tal entusiasme que pareixia com si li anara la vida en allò, ho convertí en la seua vida i, per tant, va fer que formares part de la seua vida. Aconseguí no sols tirar endavant aquest gran projecte, sinó també que sorgiren, entres aquells que hi formarem part, uns lligams que difícilment es poden oblidar però que foren imprescindibles per consolidar el mateix projecte. Quan s’ha parlat de les seues aportacions escrites al món faller xativí, Quadern de falles i 50 anys. cobertes de falles, hem llegit coses com paciència, dedicació, perseverança i amor per les falles..., apassionat per les falles..., un home enamorat de les tradicions de la seua gent, de la seua festa, de la singularitat del seu poble..., compromís actiu amb una festa i amb un poble que respecta..., fascinat per la força, l’encís i l’empenta de les falles..., altruisme, altruista..., passió i mètode, sentiment i procediment... En totes aquestes paraules trobem l’estima per les falles d’aquest faller a hores d’ara sense

cap comissió a la qual pertànyer (encara que sols d’una podria ser-ho); tanmateix, la seua estima no sols es manifesta per les obres publicades, que també. Llibres que són un regal, una mostra de generositat de l’autor envers les falles de Xàtiva, i per extensió, a la societat civil xativina, d’acord amb les paraules de Josep Lluís Fitó, un dels altres protagonistes d’aquesta història. Socarrat d’Honor, guardó que concedeix la Junta Local Fallera que premia els legítims mereixements d’aquells que han treballat per la major esplendor de les falles d’aquesta ciutat. Tantes vegades ha honorat una festa tan estimada per ell; ara, crec que amb cert retard —el referit immobilisme— les falles l’honoren. Amb honor, amb honors, honor que ell té. Ja no és l’amic del meu amic, és també el meu amic. Perquè això també ho té; si és, ho és a mort i si no... Ximo Sánchez i Pérez, Socarrat d’Honor de la Junta Local Fallera 2013. Francesc J. Vila

La polèmica del tancament dels casals

rdres judicials de tancament de casals fallers en Gandia, Torrent i Aldaia van posar en marxa un moviment d’algunes juntes locals falleres que, després de reunir-se a Gandia l’any 2008, exigiren al Consell la promulgació d’una normativa reguladora d’aquest tipus de locals. Després de tres anys de desinterès administratiu, per Decret de 18 de març de 2011, el Consell va aprovar el Reglament pel qual es regulen les condicions i la tipologia de les seus festeres tradicionals ubicades als municipis de la Comunitat Valenciana. Aquest Reglament, malgrat que reconeix la incidència necessària que la celebració de les falles comporta en la convivència normal entre les persones, pretén normalitzar l’actuació de les seus festeres, entre les quals es troben els casals fallers, tractantlos com a component necessari per a la festa, punt de referència per als fallers al llarg de tot l’any i lloc on es centralitzen els mitjans materials i humans imprescindibles per a l’adequada realització de la festa, però disposant la necessària harmonització de l’activitat dels casals amb la protecció del dret al descans dels veïns.

Aquesta disposició es dicta partint de la base que són els ajuntaments els qui ostenten la competència i, per tant, són únics responsables, tant en matèria d’espectacles públics i activitats recreatives que es realitzen al municipi amb motiu de la celebració de les festes locals i patronals (article 8.2 de la Llei 14/2010, de 3 de desembre, d’Espectacles Públics, Activitats Recreatives i Establiments Públics) com la competència per a l’autorització de les activitats extraordinàries que es pretenguen realitzar durant la celebració de les festes locals, requereixen o no la utilització de la via pública (article 9.8 del Decret 52/2010, de 26 de març, pel que s’aprova el Reglament que desenvolupava l’antiga Llei d’Espectacles). Partint de la gran diferència existent entre les comissions falleres, tant pel nombre de membres, pel calendari faller de cada municipi, per les diferents activitats que realitzen, o pel seu propi tarannà, la disposició agrupa les diferents seus festeres en tres tipus: Les seus de TIPUS A són aquelles on exclusivament s’efectuen funcions de gestió i administració, en les quals no-

més estan permeses activitats refe- de sales polivalents d’acord amb la Llei rents a les funcions de gerència o de 14/2010, d’Espectacles Públics, Activicaràcter administratiu relacionades tats Recreatives i Establiments Públics. amb l’organització de la festa. Amb aquesta tipificació el Consell Les seus de TIPUS B són aquelles en pretenia diferenciar les seus de tipus què, a banda de les funcions de ges- C, les menys nombroses, en les quals tió i administració, acullen altres tipus l’ús del local constitueix un mitjà per d’activitats relacionades directament finançar la comissió fallera, bé per l’oramb la festa, que suposen la reunió ganització de revetlles amb venda de dels fallers, els seus familiars i convi- beguda a persones alienes a la comisdats, en les quals estan permeses ac- sió fallera o pel lloguer de la seu per a tivitats com ara reunions i dinars de activitats no relacionades amb la festa germanor, celebracions de festes na- de les falles, que han de regir-se per la cionals, autonòmiques i locals, assaigs mateixa normativa que una sala de fesd’actes o d’espectacles, preparació de tes; d’aquelles seus, molt més esteses cavalcades, activitats infantils, con- en la festa fallera, on únicament es recursos o campionats de jocs de taula o alitzen activitats relacionades amb el de saló, així com actes de proclamaci- calendari faller i dirigides solament als ons i presentacions de càrrecs. fallers, que tindran un tipus de regulació no professional. Per últim, les seus de TIPUS C són aquelles que no poden classificar-se en Les diferents seus festeres es difeels dos tipus anteriors, és a dir, són lo- rencien d’una banda pel tipus d’autocals on no se celebren exclusivament rització per a la realització d’activiactes relacionats amb la celebració de tats, atés que els ajuntaments no exila festa o que estan oberts al públic en giran l’obtenció de la llicència d’obergeneral, aquest tipus té la consideració tura prevista en la Llei d’Espectacles

Públics, Activitats Recreatives i Establiments Públics a les seus classificades en els tipus A i B, mentre que hauran d’exigir la prèvia obtenció de llicència d’obertura a les que es troben enquadrades en el tipus C i, d’altra banda, pels horaris de funcionament, ja que els ajuntaments han de determinar, mitjançant l’oportuna ordenança municipal, els horaris d’obertura i tancament dels locals dels tipus A i B, en atenció a l’objecte i les diverses activitats que s’hi poden realitzar, mentre que les seus enquadrades en el tipus C estan subjectes al règim d’horari màxim d’obertura i tancament previst per a les sales polivalents en la ja esmentada Llei 14/2010 i allò que s’indique en l’ordre anual d’horaris dictada per la conselleria competent en matèria d’espectacles. Si la voluntat del Consell en promulgar aquest Reglament era bona, la inactivitat de la nostra administració ha fet que l’ús dels casals fallers continue sense estar emparat normativament cinc anys després de la sol·licitud de

regulació feta per les juntes locals. En aquests moments, la Generalitat no ha creat l’adient Registre Públic de Seus Festeres Tradicionals, on els ciutadans podrien consultar la ubicació i el tipus de totes les seus, ni ha constituït el Consell de Festes Tradicionals, òrgan que mitjançaria en els conflictes que pogueren plantejar-se. Al capdavall, el més greu és que els ajuntaments no han aprovat les ordenances municipals reguladores dels horaris de les seus de tipus A i B. Mentre la desídia de l’administració pública fa que veïns i fallers continuem sense saber quines són les activitats que es poden realitzar als casals i en quins horaris, el titular del jutjat de primera instància número 11 de València ha ordenat el tancament del casal de la comissió Josep Maria de Haro-Poeta Mas i Ros, després d’una denuncia veïnal. A Xàtiva tenim el mateix problema: mitjançant un ofici de data 28 de novembre de 2012, l’Excel·lentíssim

Ajuntament, en perfecte castellà, es va adreçar a la nostra comissió per comunicar-nos que s’havia constatat que el local que utilitzem com a seu social, ubicat a la Baixada del Carme número 12, no conta amb la preceptiva llicència municipal d’obertura, requerint-nos perquè en un termini no superior a un mes, procedirem a sol·licitar l’esmentada llicència, advertint-nos, en cas d’incompliment, que per l’òrgan municipal competent s’incoaria un expedient aplicador de sancions que suposaria el tancament del local i la imposició de la sanció adient.

els motius d’aquesta actuació municipal, potser el requeriment únicament tracte de cobrir l’expedient davant els veïns. No obstant, cobrir l’expedient no és la solució, tots necessitem conèixer quines són les regles que hem de seguir: els fallers han saber què és el que podem fer i a quina hora i els nostres veïns han de saber quan estem actuant bé i quan estem passant-nos-en, i aquestes regles solament poden ser fixades per l’Ajuntament.

L’administració no pot continuar ignorant els problemes de convivència que genera la celebració de la festa, En el nostre casal exclusivament es no és un problema entre veïns i fallers realitzen activitats relacionades amb davant el qual es puga girar el cap, cal el calendari faller i solament està obert fer els deures. Per això, des de la nosals fallers i als seus convidats, per tant, tra comissió volem aprofitar aquestes com de sobres coneix l’Ajuntament, línies per demanar a l’Excel·lentíssim està classificat dins les seus festeres Ajuntament l’aprovació de l’ordenança de tipus B i no es troba subjecte a l’ob- reguladora d’activitats i horaris als catenció de llicència municipal d’obertu- sals fallers de Xàtiva. Necessitem l’orra. Des de la comissió de la Falla Repú- denança ja. blica Argentina desconeguem quins són Irene Palop

La cortina de fum del canvi del 19 de març

stem en l’era de la immediatesa, de l’aldea global, de la informació que ens satura per Internet. Tenim un sobreexcés notable de notícies que ens arriben per diversos suports i diferents canals audiovisuals i de lectura. A pesar de tot això, en aquesta aldea global sempre hi ha fets destacables que trauen el cap sobre la resta. Són qüestions de l’actualitat que ens copsen per diverses raons: la transcendència, singularitat, raresa, el seu dramatisme o la seua tendresa. Són aquelles informacions de què, l’endemà, tothom en parla a la barra de bar i que es recorden mesos després. Moltes d’elles, en ocasions, peguen la volta al món i situen un lloc en el mapa, un aspecte que als polítics que ens governen els encanta. Sempre que els afavorisca, evidentment. Què ocorre quan no és així? Què passa quan una decisió del governant de torn és qüestionada de forma rotunda, diferent i es converteix en portada dels diaris internacionals i obri informatius de televisions d’arreu del món? Doncs que les conseqüències sempre esgui-

ten l’autoritat incompetent que no ha mesurat bé què succeeix amb les seues decisions. Ocorre que els gabinets de presidència comencen a col·locar la llum vermella d’alarma i la màquina ha de funcionar al màxim per tapar allò de què des del govern no volen que se’n continue parlant. Vet ací que, en tots els gabinets de presidència, sempre hi ha cervells grisos que es dediquen a aquest tipus de maniobres per desviar l’atenció del públic (els governats) i també la de l’opinió publicada. Si més no, ja tenen assegurat el ressò d’una bona part de mitjans amics i trompeteria i mariachis agraïts. És en aquest moment, quan es vol tapar un fet incòmode per al govern de torn, quan es munta allò que en política es denomina una cortina de fum. És a dir, es fa mirar a tots cap a un costat, es desvia l’atenció i el debat sobre el problema que afectava al govern se centra en una altra qüestió. I si aquesta afecta a molta gent, millor encara. Per què? Perquè hi haurà debat, hi haurà polèmica, s’alçarà polseguera

i tot... Plof! S’esvairà com si no haguera ocorregut res. És la pràctica, roïna evidentment, de la política. Fins ací la teoria, comprovada tantes vegades i amb extensa bibliografia i filmografia. Ara, podem passar als fets, a la qüestió pràctica. És més cassolana, més d’ací, a la valenciana manera. 16 de juliol de 2012. El secretari general de RTVV, Juan Prefaci, comunica al comité d’empresa que l’expedient de regulació d’ocupació de la plantilla afectarà a un màxim de 1298 treballadors. La plantilla, en aquells moments, consta de prop de 1600 persones. La xifra, una bestiesa, provoca la indignació entre els treballadors del torn de matí a TVV. Es produeix una revolta espontània pels corredors del Centre de Producció de Programes de Burjassot. La manifestació protesta, en primer lloc, a la redacció d’informatius i després es trasllada al control de realització de l’estudi on s’emet l’informatiu de migdia. La pressió és tan ofe-

gant que, des de realització i la cap d’informatius, es donen ordres que no es pot emetre l’informatiu. Els treballadors protesten contra l’ERO però també per la manipulació dels informatius. Una vegada es decideix que l’informatiu no s’emetrà, un grup de treballadors ocupa el plató d’informatius. Algú punxa les càmeres i l’emissió no es talla. Podem escoltar claríssimament, durant una desena de minuts, la reivindicació d’uns treballadors d’un mitjà de comunicació en directe i des del mateix plató des d’on es conten els seus informatius. El fet és tan rellevant que, de seguida, es converteix a Twitter en trending topic, és a dir, marca tendència i és seguit i comentat en aquesta xarxa social per un nombrossísim grup de persones. Les imatges fan la volta al món, literalment, gràcies a les noves xarxes socials. La protesta s’emet també en els informatius de les emissores de ràdio durant tota aquella vesprada i ens els noticiaris de totes les cadenes d’Espa-

nya i Europa. L’endemà, els diaris doI el trobaren. I ho feren de forma rànen ampla informació de la revolta i de pida i improvisada, com es fan aquestot el que ha ocorregut de portes en- tes coses. D’una tacada clavaren en dins. el mateix sac a fallers, comerciants i treballadors en general del País ValenA qui perjudicava tot açò? Qui havia cià. Barrejaren un còctel que sempre de donar explicacions del perquè de ha donat resultat: falles, economia i les protestes? Qui és el responsable úl- dies laborables. Els diners i els plaers. tim de la situació de fallida i despres- Plantejaren un canvi de dates: el 19 de tigi social a què ha arribat RTVV? Evi- març i el 9 d’octubre passarien a celedentment, les respostes anaven diri- brar-se dilluns des del pròxim exercici. gides als responsables que, en aquells Més que plantejar fou un anunci amb el moments, ocupaven les dependències rang de decret-llei. del Palau de la Generalitat. El 17 de juliol, només un dia després Calia, per tant, parar tota aquesta de l’ocupació del plató pels treballaallau de preguntes i malestar. No es dors de RTVV, el president de la Gepodia suportar ni un dia més de porta- neralitat , Alberto Fabra, anunciava la des de diaris ni de polèmiques obertes. decisió de fer efectiu el canvi de fesEra el moment de trobar una solució, tius. Ho feia, a més a més, davant d’un de fer efectiva l’opció del comodí, de auditori a què s’havia d’haver consulla cortina de fum. A Presidència de la tat: els empresaris. Generalitat degueren engegar la maquinària per tal de buscar algun tema Ocorre que, com sempre que es fan transversal que afectara tots i que, les coses de forma improvisada i corl’endemà, fóra motiu de tertúlia i des- rent, era evident que tot s’havia cuinat viara, lògicament l’atenció. amb massa celeritat. Una decisió com aquesta, que afecta a un col·lectiu tan

important com el faller i a tots els ciutadans del nostre país no es pot comunicar sense haver un consens mínim i sense cap conversa prèvia. La prova de la celeritat de la iniciativa dels cervells grisos dels assessors de Presidència és que Rita Barberà, alcaldessa de València, confessava que el mateix president li havia comunicat la decisió «a les set de la vesprada, abans d’anunciar-ho en la Nit de l’Economia Valenciana». La mateixa alcaldessa liderà una resposta de les comissions falleres de València en la qual es queixaven per no haver sigut consultades en una qüestió que els afectava tan de prop. De seguida, es tornà a obrir el debat entre els detractors de la mesura i els que n’estaven a favor. Les juntes locals, inclosa la de Xàtiva, es pronunciaren en contra del canvi de dades. En l’àmbit faller, festívol i professional afectat per la mesura es valorava la transcendèn-

cia. Es parlà també de la inconveniència de l’anunci i del moment en què es feia públic, dels motius laborals i que el festiu del 19 de març no afectava als ciutadans de Castelló i d’Alacant... Es comentà a les ràdios i als periòdics amb les seues cobertes i columnes d’opinió, i a les TDT i, evidentment, a RTVV, i s’aconseguí desviar l’atenció sobre el major ERO que s’ha fet a un mitjà de comunicació a Espanya i les causes que l’han provocat. Es tornà a manipular i utilitzar la festa dels valencians com una cortina de fum en benefici polític. És un dels comodins de la dreta d’aquest país. Aquest passat mes de setembre, el Consell feia marxa enrere i anunciava que, per a aquest 2013, s’ajornava la proposta. Ni el 19 de març ni el 9 d’octubre passarien , de moment, a dilluns. Ja no els feia falta...

Josep Lluís Fitó

Les falles, una festa «Agermanada»? [A propòsit de Fuster, Blasco i les falles]

Un retorn a la llibertat més vibrant, a l’alegria indiscriminada i espontània, a les arrels populars de sempre Joan Fuster

sembla que de bon començament. Fuster gira la vista a aquella autenticitat inicial, i ens anima a llegir —o a rellegir, fusterianament «l’única manera seriosa de llegir»— «unes planes acoloixò aventurava Fuster, tot parlant rides i sucoses de Blasco Ibàñez. De Ard’una falla xativina, l’any 1982. roz y tartana1. Són una de les primeres Confiava que «les pròximes generaci- descripcions —per dins i per fora— de ons falleres tindran prou força i prou les falles... En destaca el nervi social, entusiasme per trencar definitivament i el seu subratllat podria acceptar-se amb la grotesca hipoteca que han so- com un paradigma.» frit durant la Dictadura»; més concreVegem ara que n’hi havia en aquell tament: «les falles hauran recobrat la patró. Per començar... «La fogueseua essència per dir-ho així. Seran la ra sarcàstica de Sant Josep crepitava festa pura: la festa per la festa, i per amb moltes significacions tàcites, però això mateix, subversiva. ¿Unes germa- diàfanes. És la foguera, i és la multinies incruentes?» Aquesta qualifica- tud que crida, i és La Marsellesa tocació la prenia d’un «dels nostres intel· da pels músics, i és el vent de protesta lectuals conservadors més eminents», que s’emporta les espurnes i la cendra Martí Domínguez, qui afirmava que «les per la primavera de la ciutat.» No és falles són com unes germanies incruen- d’estranyar que Fuster, tot seguit «retes amb què València es desfoga cada comane als fallers actuals la relectura any». Heu de comprendre que la majo- de Arroz y tartana. El capítol que al· ria de la literatura fallera faça referèn- ludesc és tota una referència estimucia a la ciutat de València, era alesho- lant. A don Vicent se li escapen algunes res l’únic espai faller. frases una mica inconvenients... Les La nostra mirada hui vol focalitzar seues pinzellades mereixen ser refresaquella originalitat que la festa tenia, cades, com una lliçó o com una propos-

ta. Potser hauríem de convenir que, en la mesura que la falla de Arroz y tartana és oblidada, les falles s’obliden d’elles mateixes. Aquell esperit ha fet crisi, evidentment. I la crisi afecta el sentit més primordial de la festa.» És un fet natural que, donat que les falles són un fet social, i de gran rellevància, al seu voltant sorgeixen, de tant en tant, discrepàncies sobre com viure-les i com —perdó, però els no fallers em donaran la raó— aguantar-les; més suau, si voleu: seure a taula sense ser-ne convidat ni haver pogut triar el menú. Com sembla humà que certs problemes bàsics de la festa encara estiguen per plantejar. Els fallers no han intentat enfrontar-s’hi, i qui sap si creuen que no els pertoca d’intentar-ho, a ells... «Les falles d’ara», afirmava Fuster l’any 1967 al seu Combustible per a falles, «pateixen una pila d’interfe-

rències molt delicades, vidrioses, que, vulguen o no els fallers, van donant a la festa una orientació que semblava imprevisible. Podem témer que puga arribar-se a un punt de vida o mort per a la seua autenticitat.» Poderós abast social el de l’expansió fallera, sens dubte. Per això mateix la rellevància de la seua autenticitat. «Manifestació popular, festa comunitària i exercici d’enginy. La suma d’energies que hi cristal·litza no pot ser més estupenda: diners [...] i la burla de carrer elevada a sistema, i la gràcia plàstica dels ninots [...], i la pirotècnia exhaustiva, i l’aldarull convertit en norma somrient, i tantes coses més. Tot s’hi imbrica, conjunt, indiscernible.» Sent, per tant, la falla un instrument vivaç de crítica, com és que hi ha fallers gens disposats a deixarse criticar? Molt autèntic, la veritat, no és. «Els fallers d’abans de la guer-

ra», insisteix Fuster, «segons conten, eren d’un altre estil: tenien més sentit de l’humor. Els d’avui —alguns, òbviament—, quan els toquen les falles, no en tenen molt. Ho sé per experiència». Enguany, justament, fa 50 anys que ell va ser cremat en efígie, a la plaça de l’Ajuntament de València; un humor un poc negre, veritat? No els devien semblar autèntiques —genuïnament valencianes?— les propostes sociopolítiques del Nosaltres els valencians; gens d’estrany que ell, la víctima d’aquest humor faller, sostinguera que «un faller malhumorat ja no és un faller, és un inquisidor». «Hi ha l’equivocació ‘València igual a falles’...», afirmava en un altre text. I encara n’hi ha més —per a alguns ja un tòpic—: «faller igual a valencià». Sort tenim que, com que som a Xàtiva, aquestes coses les veiem amb una mica més de distància i d’impar-

cialitat. Però les falles no són un tòpic, són una realitat, i important, ja ho hem dit. «En els seus episodis més distingits», insisteix Joan Fuster, «hi trobem una incisiva destresa a atacar els tòpics que la moda o la rutina posen en circulació. La sàtira fallera té arrels en el bon sentit del poble». I és ací on, de la mà de l’escriptor de Sueca, volem anar a parar, a aquest sentit popular. I des del començament de la festa fallera. Arroz y tartana, escrit el 1894, n’és un bon testimoni. Fuster ens en recomana de tornar-hi. Anem allà, doncs. «La foguera sarcàstica crepitava amb moltes significacions tàcites, però diàfanes. La foguera, i la multitud, i La Marsellesa, i el vent de protesta...» Sí, aquest és el resum que en fa Fuster. Ací en teniu algunes d’aquelles «frases inconvenients», justament perquè hi vegeu la clarividència amb què Blasco Ibáñez ens transmet les dites «sig-

nificacions tàcites» i «el nervi social» d’aquella tan popular festa. «La plazuela [...] tenía un vecindario bullicioso y alegre: gente de pura sangre valenciana, [...] a la que nunca faltaba humor para inventar fiestas. [...] Todos se animaban, con ese entusiasmo valenciano que se inflama al pensar en fiestas y bullicios. La falla es la fiesta popular por excelencia: una costumbre árabe, transformada y mejorada a través de los siglos hasta convertirse en caricatura audaz, en protesta de la plebe.» Si, a més —afig Blasco— «la muchedumbre estaba dominada por esa impaciencia que, entre la gente levantina, basta que sea manifestada por uno para que los demás se sientan contagiados», podem suposar l’alegria atrevida de la gent. La falla havia adquirit

ja un aspecte artístic amb el momument, «monigotes ridículos para regocijo de la multitud». Les figures grotesques representaven escenes de la vida privada, murmuracions de veïns; però després, «la sátira se remontó, metiéndose de rondón en la política, y las fallas se convirtieron en burlas al gobierno y caricaturas de la autoridad.» Ja anem entenent «l’autenticitat» reclamada per l’autor de Combustible per a falles. Estava clar què s’hi cremava. Per si de cas... mireu: «Los monigotes eran siete bebés colosales, que componían una orquesta abigarrada, y en el centro, un caballero de frac y batuta en mano. ¿Qué intención oculta tenía aquello? [...] El tupé descomunal y grotesco del director de orquesta se lo explicó todo. Aquél era Sagasta, y los otros los ministros. [...] [ella estaba] riéndose como una

loca al ver que el ministro de Hacien- pulmón: «¡Viva la República!» [...] La da tocaba el violón. [...] ¡Qué gracioso muchedumbre, legítima descendiente era aquello...!» del pueblo que dos siglos antes presenciaba los autos de fe, aplaudía con goI no només graciós; era una mena de zosa ferocidad la caída de los monigocatarsi, aquella vivència intensa que tes en la hoguera.» purifica. Tant que la multitud enfervorida per aquella realitat tan pròxima, Fixeu-vos si la gent vivia l’acte de la quan el foc eixia de l’interior de la fa- crema. La fusta i el cartró eren carn lla i ossos. I sense contemplacions: el govern a la foguera. Ausades que eren «Nadie pensaba que aquello era ma- atrevits, aquells fallers. Contra el podera y cartón. El entusiasmo les hacía der! Amb raó Fuster deia que aqueferoces; creían que era el mismo gobi- lles falles «eren d’un altre estil: teerno lo que quemaban al son de la Mar- nien més sentit de l’humor». I ganes sellesa [...]. La música seguía rugiendo de fotre-li canya al poder. No es veien la Marsellesa, y en la multitud, algu- constretes per les «interferències de la no de los ardorosos, trastornado por la Dictadura», o del govern de torn, senilusión y por el himno, creyendo que la se fer-hi diferències de color. Tingueu cosa ya estaba en casa, gritaba a todo en compte, damunt, el fet que la gent

100

demanara La Marsellesa, i no Paquito el Chocolatero. «—¡Que toquen la Marsellesa!—gritó un vozarrón anónimo con acento imperioso. Un estremecimiento pareció correr por la muchedumbre [...]. —¡Sí, la Marsellesa... venga la Marsellesa!—repitieron miles de voces con expresión amenazante, como si alguien se negase por anticipado a sus exigencias. La música rompió a tocar [...], y por toda la plaza se esparció un ambiente de bienestar, reflejándose en los rostros. La Marsellesa... ¡y el gobierno en la hoguera! ¿Qué más podían pedir? Y el entusiasmo meridional, caldeando los cerebros, hacía pasar ante los ojos risueños espejismos. Todos se sentían dominados por un optimismo meridional.» Es veu que a optimisme no ens guanya ningú. Per què ens haurien de guanyar a gaudir d’un humor net, purificador? Què més podem demanar-li a la falla, si ens proporciona aquest plaer meridional —marca de la casa, segons el senyor Ibáñez— de somiar una vida millor ni que siga de manera «inconvenient»? Potser no s’equivocava Joan Fuster en afirmar que «en la mesura que la falla de Arroz y tartana és oblidada, les falles s’obliden d’elles mateixes.» Espere que aquelles «significacions tàcites» us hagen quedat ben «diàfanes». El foc, és cert, crema, però també il·lumina. Fusterianament Isidre Crespo. Riola, gener 2013

101

Arròs i tartana Capítol IV (extracte) VICENT BLASCO IBÁÑEZ

a arribar la festa de Sant Josep, que aquell any va tenir per a la família una importància excepcional. Des d’una setmana abans, La mainada corria els carrers arrossegant cadires trencades i estores foradades, demanant a crits una monòtona cantúria: «Una estoreta velleta…!» La placeta de les Pajares tenia un veïnat bulliciós i alegre: gent de pura sang valenciana, que vivia estretament amb el producte de llurs petites indústries, però a qui mai els mancava humor per a inventar festes. La paternitat de la idea va ser de l’amo de la cafeteria establerta front a la casa de la senyora Manela, un subjecte panxut i flegmàtic que tenia en el barri fama de graciós i havia heretat el malnom d’Espantagossos, sens dubte perquè algun dels seus antecessors no estava en bones relacions amb la raça canina. Era una vergonya per als veïns de la plaça no alçar-hi una falla que competira amb les moltes que s’estaven arranjant en diversos punts de la ciutat, i la proporció del cafeter va ser acollida amb entusiasme per tota la gent del pisos baixos. L’iniciador es va associar a dos sabaters i un fuster, que, per tractar-se de

Sant Josep, es creia amb dret propi, i tots plegats van formar una cosa que bé poguera anomenar-se Comité de Veïns, l’objecte principal del qual era cotnar tot el barri per a l’arranjament de la falla. Com que la senyora Manela era la veïna més encimbellada i sa casa la millor de la placeta, els pidolaires es van posar sota la seua protecció, i van elogiar vilment la seua riquesa, la belles de les xiquetes i fins i tot, la seua pròpia: tot per treure-li cinc duros. La projectada foguera entusiasmava els veïns, i era l’etern tema de conversa en les porteries i establiments de la placeta. Tothom s’animava, amb l’entusiasme valencià que s’inflama al pensar en festes i bullicis. La falla és la festa popular, per excel·lència: un costum àrab, transformat i millorat a través dels segles, fins a esdevenir caricatura audaç, protesta de la plebs. Primer, els moros, en els sorollosos alelins amb què solemnitzaven llurs festivitats, gaudien de fer grans fogueres; els cristians van adoptar després aquest costum, com molts altres; lentament el nombre de falles va anar limitant-se en l’any, fins a quedar les de Sant Josep, que feien els fusters per a solemnitzar

102

la festa de llur patró i l’arribada del bon oratge, en què ja no es treballa de nit; fins que, per fi, l’esperit innovador del segle va embellir la falla, i li va donar un aspecte artístic, tot tancant un munt d’estores i andròmines velles entre quatre bastidors pintats i col·locant damunt ninots ridículs, per a gaubança de la multitud. Al principi, les figures, grotesques i mal apariades, van representar escenes de la vida privada, murmuracions de veïns; però, després, la sàtira popular es va remuntar, ficant-se de sobte en la política i les falles van esdevenir burles al Govern i caricatures de l’autoritat. Les xiquetes de la senyora Manela menyspreaven la festa que s’hi preparava. Era una cursileria, com organitzada per la gent ordinària de la placeta, bona únicament per a divertir els d’escales avall. Però el vespre de Sant Josep, impulsades per la curiositat, es van abocar al balcó molt d’hora i van experimentar una agradable sorpresa, malgrat la seua anterior indiferència de xiques distingides. Al bell mig de la placeta, sobre una grossa capa de sorra, s’aixecava un edifici de llenç, amb pintura que imitava la pedra: un gegantí dau, en la cara superior del qual s’alçaven vuit figures de dimensions naturals. Els balcons i portes estaven guarnits amb centenars de banderetes roges i grogues, que donaven a la placeta l’aspecte d’una nau empavesada; i aquest devessall d’onejant percalina s’estenia pels carrers adjacents. De tant en tant, en les parets, es mostraven, clavats, grans cartells amb versos valencians en lletres de colors, davant dels quals el públic de les primeres hores —obrers que anaven al treball, criades, brossaires, etcètera—, després de lletrejar treballosament, deixava anar

una sorollosa riallada. Però el que a les dues germanes els cridava l’atenció era la falla. No estava malament allò, per a ser obra de gent tan ordinària con el cafeter i els seus confrares. Els ninots eren set bebés colossals, que componien una orquestra bigarrada, i al centre, un cavaller amb frac i una batuta a la mà. Quina intenció oculta tenia allò? Però Amparito va deixar anar la riallada immediatament. El tupè descomunal i grotesc del director d’orquestra li ho va explicar tot. Aquell era Sagasta i els altres, els ministres. Estava segura d’això. En els periòdics satírics que comprava Rafael havia vist aquelles cares convencionals, destrossades pel llapis dels caricaturistes; i partint del descobriment del famós tupé, va anar assenyalant a la seua germana cada bebé pel seu nom, rient com una boja al veure que el ministre d’Hisenda tocava el violó. Però quan la seua alegria va pujar de to va ser al veure que alguns xiquets, amagats entre els paravents, estiraven de cordes, posant en moviment els ninots. Que graciós era allò!... Les dues germanes reien contemplant les contorsions del senyor del tupè, qui a cada moviment de batuta semblava pròxim a partir-se per la cintura, la rigidesa automàtica i grotesca amb què els bebés tocaven en llurs instruments una muda simfonia, que causava una gran gatzara en la gentada. Amparito es va sentir tan entusiasmada que fins i tot va enviar un somrís amable a la cafeteria d’enfront, on el pare de tal obra despatxava copetes darrere del taulell, mentre la seua dona, rentada i pentinada com en dies de gran festa, amb els robusts braços arromangats i davantal blanc, estava en la porta asseguda davant del fogó,

103

amb el llibrell de la massa al costat, llançant en la llacuna d’oli bullent els foradats pilots que es dauraven a l’instant entre un xauxineig infernal. Eren els bunyols de Sant Josep, la menja de la festa; com fruits d’or, penjaven molts d’ells d’un colossal llorer, que recordava el jardí de les Hespèrides. Bé entenia els seus negocis el cafeter. La tal falla anava a acabar amb tot l’aiguardent dels seus barrilets, mentre la seua dona fabricava els bunyols per arroves. Tota la família de la senyora Manuela es va entusiasmar amb l’aspecte de la falla. Calia avisar les amigues. De vesprada tindrien música a la plaça; i la rumbosa viuda pensava ja amb plaer en el brillant aspecte que presentaria el seu saló, ballant les xiquetes i llurs amiguetes, mentre les mares passarien al menjador per prendre un xocolate digne de l’esplendor de la família.

La casa de la senyora Manuela va cridar l’atenció de vesprada gairebé tant com la falla. Entre les banderoles nacionals dels balcons sortien una dotxena d’airosos cossos i graciosos caps, elegant esquadró de xicotes que, agafant-se de la cintura, joguinejant i rient, miraven la gentada que es bellugava baix. Darrere de les xiquetes de la senyora Manuela i llurs amigues es mostraven algunes vegades caps d’homes; Rafaelito, el seu amic Roberto i Fernando, el tinent d’Artilleria que per fi havia estat presentat a la casa pel germà d’Amparito. La brillant llocada del balcó s’agitava amb gran xivarri, sense importar-li les mirades curioses dels de baix; hi dominava aquella nerviosa alegria de les joves quan, lliures momentàniament del sermoneig de les mares, senten un ocult desfici, un vehement desig de cometre entremaliadu-

104

res. Amb el deler de la seua llibertat, anaven d’una banda a una altra sense saber per què. Eixien al balcó; de sobte, una, per fer alguna cosa, corria a la sala, i totes la seguien amb un alegre taloneig, rient, formant parelles, fins que a la poca estona, s’encetava la fuita en sentit oposat, i el graciós trot les tornava una altra vegada a l’espectacle de la plaça. Una olor punyent d’oli fregit impregnava l’ambient. El fogó de la bunyoleria era un pebeter de la pitjor espècie, que perfumava de greix tota la placeta, irritant llepissosament els olfactes i les goles. A la porta del café s’amuntegava la mainada, seguint amb mirada àvida les giravoltes dels trossos de pasta entre les bombolles de l’oli, i dins de l’establiment, les homes, formant colles davant del taulell, parlaven a crits o s’impacientaven en veure que

el cafeter, segons la seua pròpia afirmació, no tenia prou mans per a servir a tots. En un angle de la plaça estava la tribuna de la música, un cadafal baix, les baranes del qual acabaven de cobrirse amb teles de coloraines tacades de cera, com a record de les moltes festes d’església en què s’havia ostentat. —Música!... Música!...—cridava la gent. I els músics, astorats per la cridòria, anaven cap al cadafal, obrint-se pas en la gentada. Era la banda d’un poble de la rodalia; rústics mossos que, enfundats en un uniforme mal tallat, faixa de general i ros vistós amb pompó de cua de gall, caminaven amb certa dificultat —com si els peus, acostumats a espardenyes la resta de la setmana, protestaren en veure’s oprimits en botines de goma—, mentre la suor del seu

105

cos sa i vigorós traspuava per totes les costures de la guerrera. La primera masurca de la sorollosa banda va posar en commoció tota la placeta. Alguns pòtols, amb patilles i brusa blanca, ballaven íntimament agafats, culejant femenívolament, empentant la gentada curiosa, xocant moltes vegades contra el cadafal de la música. Les alegres notes dels cornetins semblaven escampar per tota la plaça un ambient d’alegria. Adéu a l’hivern! La primavera s’atansava amb les seues tèbies carícies, i en els balcons somreien les xicotes, mirant de biaix els qui s’aturaven per a contemplar-les. […] Es feia fosc. La plaça estava plena; els carrers adjacents continuaven vomitant noves gentades, i tothom cabia a còpia de colzades i empentes, com si foren elàstiques les parets de les cases. Al voltant de la falla s’agitava un onatge de pentinats repolits, de gorres amb visera groga i de bruses blanques. Les senyores s’arreceraven en els portals i s’empinaven sobre les puntes dels peus per a veure millor; els marits agafaven els seus petits per les aixelles i els sostenien a pols perquè contemplaren les darreres contorsions dels ninots. Encara era de dia, i ja s’impacientava la gentada. —Foooooc!... Foooooc!... —cridaven a cor els de la brusa blanca. I els dos borratxos, agafats fraternalment dels muscles, amb els humits nassos gairebé junts, s’abocaven a la porta del café amb somriure maligne en pensar que molestaven a l’amo. —Foc!... Foc!... I, després de cridar, es ficaven apressadament a la taverna, fingint un ensurt, com a xiquets que acaben de fer una entremaliadura. Els organitzadors de la falla s’hi re-

sistien. Calia esperar que es fera de nit. Però la gentada estava dominada per aquella impaciència que entre la gent llevantina basta que siga manifestada per un perquè la resta se senta encomanada. —Foooooc!... Foooooc!... —continuaven udolant dels quatre costats de la plaça. I de la desembocadura d’un carreró sense empedrar va eixir una pedrada encertada que va deixar trèmul el ninot del centre, emportant-se mig tupé. Aplaudiments i riallades, i als pocs minuts servien de blanc tots els bebés de l’orquestra. Calia començar de seguida. El cafeter ho ordenava a crits des de la porta, i els confiares bracejaven i s’esgargamellaven al voltant de la falla, demanant una mica de calma, mentre un company s’introduïa en el quadrat de llenç amb dues botelles de petroli. Quan les mampares van transparentar una taca roja que ràpidament s’engrandia entre un espurneig incessant, la multitud va fer un oh! De satisfacció. Començaven a cremar les estores velles, les cadires coixes i la resta de mobles arreplegats en les golfes del barri i amuntegats a l’interior de la falla. El roig resplendor il·luminava la part baixa de les figures. —Que toquen La Marsellesa! —va cridar una veuarra anònima amb Accent imperiós. Un estremiment va semblar córrer per la gentada i va saltar després de balcó en balcó. —Sí! La Marsellesa…, vinga La Marsellesa! —van repetir milers de veus amb expressió amenaçant, com si algú es negara de bestreta a llurs exigències. Els músics, que enfundaven llurs instruments, van mirar espantats l’amenaçadora gernació. Miraven de negars’hi; però el pensament que quedaven pedres al carreró va esvair llurs propò-

106

sits de resistència. La música va rompre a tocar, van xisclar els cornetins, van sonar el bombo i els platerets com una tempesta llunyana, i per tota la plaça es va escampar un ambient de benestar, reflectint-se als rostres. La Marsellesa… I el Govern a la foguera! Quina cosa més podien demanar? I l’entusiasme meridional, caldejant els cervells, feia passar davant els ulls riallers miratges. Tothom se sentia dominat per un optimisme meridional. Les llengües de foc començaven a eixir de l’interior de la falla, llepant la roba dels ninots. —Bravoooo!... Vítooool!... Ningú no pensava que allò era fusta i cartró. L’entusiasme els feia ferotges, creien que era el mateix Govern el que cremaven al so de La Marsellesa, i els Industrials somiaven desperts en la rebaixa de la contribució; els de les bruses blanques en la supressió dels consums, i en l’impost sobre el vi, i les

dones, entendrides i gairebé ploroses, que acabarien per a sempre les quintes. La música continuava rugint La Marsellesa, i en la multitud algun dels ardorosos, trastornat per la il·lusió i per l’himne, creient que la cosa ja estava en casa, cridava a tot pulmó: «Visca la República!», el que esgarrifava als pobres municipals i els feia mirar al voltant, cercant un buit entre la gentada per on escapar. Creixia la foguera ràpidament. Les inquietes flames, movent-se d’un costat a un altre, agitaven com a ventalls els faldons dels fracs, els baixos de la blanca mussolina i les cintes de ras dels bebés. El foc joguinejava com una fera amb les seues víctimes abans de devorarles. De sobte va fer presa en aquells adorns, i en un segon els va devorar per a escopir-los després com a negres cremallots, que voletejaven sobre els

107

caps de la gernació. Els ninots, ferms i dempeus, cremaven com a grans torxes amb un inquiet plomatge de flames. […] Havia arribat l’hora de destruir, ajudar l’incendi, I els organitzadors de la falla, amb feixucs puntals, colpejaven l’armadura dels bastidors o feien tremendes bastonades als ardents ninots perquè caigueren al roig cràter. La gentada, legítima descendent del poble que dos segles enrere presenciava els actes de fe, aplaudia amb joiosa ferocitat la caiguda dels ninots a la foguera. Cada vegada que, voltejant en l’aire les seues cames i els seus braços socarrats, es capbussava un a les flames, se sentien riures i brams. Es va esfondrar la falla amb tota la seua armadura mig carbonitzada, i un remolí d’espurnes i cremallots es va

enlairar fins a més amunt dels teulats. L’enorme braser donava a la plaça una temperatura de forn, tenyint-ho tot de color de sang. La gent, torrada, amb la roba fumejant, es retirava als carrers immediats; els dels pisos baixos tancaven les portes fugint d’aquella atmosfera ardent que abrasava els ulls i escampava per la pell una intolerable pruïja, i en els balcons les vidrieres es tancaven, i els cristalls fluixos, caldejats per l’ambient abrasador, saltaven amb estrèpit. Més de mitja hora va cremar amb tota la seua força l’informe munt de troncs ennegrits, que, al carbonitzarse, es cobrien de roges escates. Algunes fustes estaven eriçats d’innumerables i petites flames, com si foren canonades de gas. La gernació s’allunyava, amb l’espe-

108

rança de veure alguna cosa en les altres falles. La temperatura baixava, l’incendi anava empetitint-se, la frescor de la nit penetrava en la placeta, i balcons i portes tornaven a obrir-se. […] La falla continuava cremant, amb els seus esclats de llenya vella, que sonaven com a trets. La plaça quedava en poder de la gent menuda, xiquets escarrapats que, prenent carrera, saltaven la foguera amb agilitat de mones, i queien al costat oposat envoltats d’espurnes. Els municipals intentaven oposar-se a tan perillós exercici; però la parella de pobres homes era impotent davant d’aquells diablons, i, per fi, va adoptar la sàvia determinació de somriure amb tolerància i retirar-se a un portal.

[…] La placeta estava solitària i el roig ambient de l’incendi feia més llòbrecs els carrers immediats. Alguns graciosos tiraven a la foguera manolls de coets, que eixien com a raigs, serpentejant la seua cua d’espurnes, arrossegant-se d’una paret a una altra i remuntantse en capritxoses corbes fins a l’altura dels balcons, per a esclatar amb esclafit de trabucada. Els municipals no veien els coets, ja que al fixar-se en l’aire perdonavides de la gent jove que els llançava, romanien ficats al portal, sords i cecs. […] Les flames anaven extingint-se, la plaça estava cada vegada més fosca i els xiquets desertaven en grups, buscant altres falles que no hagueren arribat al període de l’agonia. Traducció: Emili Navalón Ramon

109

Commemorant la desfeta de Campanar

stem en febrer de 1997. Les falles estaven al caure. El dia 22 d’aquell mes, Francisco Enrique Camps Ortiz prenia possessió del càrrec de conseller de Cultura, Educació i Ciència. Era, per tant, el màxim responsable de totes les àrees de la seua conselleria, situada a l’avinguda de Campanar de València, com ara la Direcció General de Política Lingüística. Aquest departament de la Conselleria era, i encara ho és, l’encarregat d’organitzar el concurs per a la promoció de l’ús del valencià a les falles.

Però la sensació d’haver patit l’arbitrarietat i la injustícia anava in crescendo quan l’equip s’assabentà que la publicació guanyadora del concurs de la Conselleria, dotat amb mig milió de pessetes (l’equivalent a 3000€), havia estat la de la Falla Francisco Climent– Uruguay, de València, la mateixa que havia quedat en primer lloc en el concurs de llibrets de Lo Rat Penat aquell mateix any. Per tant, la conselleria estava atorgant un guardó per a la promoció de l’ús del valencià a les falles a una publicació que feia servir la normativa lingüística secessionista que propugnaven Xavier Casp, Lo Rat Penat i tota aquella gent, contrària a la utiMes de març. El dia 10, vespres de litzada estatutàriament per la Generala festa, l’equip de redacció del llibre litat. Argentina rep amb perplexitat la notícia que la seua publicació havia quedat fora dels trenta premis atorgats per la Conselleria. Ningú no es podia esperar Cal recordar que estàvem en la priaquell fet, ja que aquell mateix any el mera legislatura del PP en la Generallibre Argentina havia estat guardonat litat. En 1995, Eduardo Zaplana havia amb el Premi Bernat i Baldoví al millor guanyat les eleccions per majoria simllibre de falles, concedit per la revista ple i governava gràcies al famós Pacte Pensat i Fet. del pollastre, en virtut del qual Unió Valenciana va recolzar la investidura de

110

Zaplana i el seu líder, Vicente González Lizondo, es feia amb la presidència de les Corts Valencianes. Per als més joves, només aclarir que Unió Valenciana era un partit regionalista que basava la seua acció política en el secessionisme lingüístic, fonamentalment. Anys més tard, després d’haver fracassat en successives convocatòries electorals, Unió Valenciana es va integrar en el PP.

brets, des que existia el concurs per a la promoció de l’ús del valencià a les falles, Argentina sempre havia quedat classificada entre els cinc primers. Tanmateix, en 1997, havent editat un llibre millor que en anteriors exercicis, Argentina va quedar fora dels trenta seleccionats.

Però tornant a la qüestió dels lli-

Resulta ser que aquell any els tres

111

112

primers premis de la Conselleria foren per a publicacions redactades segons les normes ortogràfiques de Lo Rat Penat. A més a més, llibres de comissions tan significatives com ara Na Jordana, Arrancapins i Universitat Vella, de València; Benlloch, Espanyoleto i Ferroviària, de Xàtiva o Malva, d’Alzira, varen ser relegats en la classificació.

ta al conseller en què manifestaven el seu desacord i denunciaven la conculcació dels objectius fundacionals del concurs1.

D’altra banda, República Argentina, malgrat no estar premiada, va acudir a l’acte per tal de lliurar una carta i un llibret a Camps, en la qual li explicaren que «la decisió ha estat arbitrària. Els resultats d’aquella convocatòria Hem sigut víctimes d’una injustícia. alçaren una notòria polèmica que va Alguns dels llibrets maltracten la nosser arreplegada pels mitjans de comu- tra llengua i donar recompenses a una nicació. Tres comissions falleres mani- publicació d’aquestes característiques festaren la seua protesta en l’acte de és un acte que crea un greu deterioralliurament dels premis a la seu de la ment del prestigi i la credibilitat de la Conselleria de Cultura, en presència de convocatòria, la finalitat de la qual és Francisco Camps. Aquelles comissions la defensa de nostra llengua i la digniforen Universitat Vella i Arrancapins, ficació de l’ús correcte del valencià a de València, i República Argentina, de les falles2». Xàtiva.

La protesta es va substanciar de diverses formes. Universitat Vella va arreplegar el xec amb el premi econòmic i es va fer la foto amb la fallera major de València, Sandra Climent, però no va voler recollir el banderí. Per la seua part, Arrancapins només va arreplegar el xec, i es va negar a posar per als fotògrafs amb la fallera major i va rebutjar també el banderí. Ambdues comissions lliuraren una carta de protes-

La resposta per part de Camps va ser un xocant exercici de voltejar la truita, com tantes altres vegades al llarg de la seua carrera política. Sense cap tipus de complexes i davant l’estupor dels qui hi eren, el conseller va despatxar l’assumpte declarant que «el valencià no s’ha d’utilitzar com a element de crispació de la festa fallera3». Increïble. Aleshores, què diantre havia fet ell amb la decisió de premiar el valencià secessionista? Quin debut, el de Camps! Jesús Fèlix Soler

1,2,3

Levante-EMV, disssabte 15 de març de 1997

113

115

Aquesta comissió agraïx la col·laboració de les següents firmes comercials. Sense el seu suport no es podria haver editat aquest llibre.