LLIBRE ARGENTINA 2018 by fallarepublicaargentina

LLIBRE EXPLICATIU FALLA REPÚBLICA ARGENTINA XÀTIVA • 2018

LLIBRE EDITAT PER LA FALLA REPÚBLICA ARGENTINA DE XÀTIVA Equip de redacció: Sandra Faura, Begonya Martínez, Emili Navalón Ramon, Irene Palop, Vicent Tormo i Imma Vercher. Equip de publicitat: José Ramón Amorós, Ximo Banyuls Enguix, Josep Barberà, José Ramón Gozalbes, Adelino Pardillos, Sandra Perucho i Vicent Tormo. Esbossos fallers: Que calor fa en falles. C.B. Explicacions: Jaume Noséquè. Col·laboradors: Elies Barberà, Salvador Català, Ximo Cerdà, Juan Antonio Cloquell, Antoni Espí, Gil Manuel Hernández, Ofèlia Mira, Sabina Mompó, David Muñoz, Lluís Roselló, Ángel José Sánchez, Jesús Fèlix Soler, Rafa Tortosa i Raquel Ventura. Col·laboradors infantils: Allende Cabezón, Andreu Casesnoves, Guillem Casesnoves, Victor Fitó, Emili Navalón Ferrando, Clara Navalón, Gala Soler, Clàudia Valor i Martina Valor. Supervisió lingüística: Emili Navalón Ramon Fotografies: Silvia Amorós, Josep Luís Fitó, Fotografia i Imatge Federico, Antoni Marzal, Gabriel Pla i Vicent Tormo. Coberta: Paula Colomer. Coberta infantil: Cèlia Colomer. Maquetació, disseny gràfic i impressió: Gràfiques Tormo, S.L. - Xàtiva.

Dipòsit legal: V-1038-2011. / ISSN: 2255-3770. La Falla República Argentina no s’identifica, necessàriament, amb el contingut dels articles dels seus col·laboradors. El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en el Premi de les Lletres Falleres.

Les falles de Xàtiva han sigut declarades Bé d’Interés Cultural Immaterial, Festa d’Interés Turístic Autonòmici Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

LES COSES JA NO SÓN COM ABANS COM HEM CANVIAT! PERÒ MANTENIM ELS NOSTRES COSTUMS I TRADICIONS Els primers documents escrits sobre falles, la importància de deixar constància del que es fa. De Sandra Faura....................................................................... 64

Salutació......................................................................................7 Història d’un any 2016-2017 D’Emili Navalón Ramon .........................................................9

FALLERS I FALLERES Cristina Duet Franco Fallera major........................................................................... 22 La comissió .............................................................................. 24 Premis, guardons i recompenses .................................... 26 Programa d’actes ..................................................................28 Les coses ja no són com abans

Esbós de la falla..................................................................... 30 L’explicació de la falla .......................................................... 32

LLIBRE INFANTIL Salutació infantil ...................................................................40

Gala Soler Sánchez Fallera major infantil ...........................................................42 La falla submarina

Esbós de la falla infantil ..................................................... 45 Explicació de la falla infantil 47 Comissió infantil....................................................................48

A LA VORA DE LA MAR. LITERATURA INFANTIL El peixet faller. De Martina Valor Gozalbes ..................................................51 La mar i les falles. D’Allende Cabezón Cuenca ..................................................52 Un mar de falles. D’Andreu Casesnoves Andrés ............................................53 Poesia fallera. De Guillem Casesnoves Andrés ....................................... 54 La màgia del món faller. De Gala Soler Sánchez ...........................................................55 Falles a l’Atlàntida. De Víctor Fitó Tormo................................................................56 Una tromba inesperada. De Clàudia Valor Gozalbes...................................................57 Una pesca un tant peculiar. D’Emili Navalón Ferrando ....................................................58 L’explicació de la falleta. De Clara Navalón Real ...........................................................59

L’evolució dels cadafals fallers al llarg de la seua història. D’Emili Navalón i Sandra Faura.........................................70 Breu introducció a les temàtiques predominants en la crítica dels cadafals fallers de Xàtiva. De Rafa Tortosa Garcia......................................................... 80 La bellesa de Lolita Sanz en les falles del 34: un rol tradicional en un context de modernitat. De Salvador Català ................................................................. 88 Salvem la sàtira! De Lluís Roselló ........................................................................ 94 L’evolució dels llibrets fallers en Xàtiva. Aportacions del llibre “Argentina”. De Vicent Tormo ....................................................................... 98 «L’Aladroc», crònica de la renovació de les falles a Xàtiva. De Jesús Fèlix Soler ..............................................................106 El repte de contar la festa fallera. Els mitjans de comunicació i les Falles en el s. XXI. De Juan Antonio Cloquell Cuñat ......................................112 Relacions entre falles i canvi social. Apunts per a una història íntima de les falles. De David Muñoz Rodríguez . ..............................................116

CONTINUEM AVANÇANT! PERÒ SENSE PERDRE LA NOSTRA IDENTITAT A la festa res és com abans. O sí? De Begonya Martínez Casanova ....................................122 El Museu Faller de València, un tresor cultural. De Gil-Manuel Hernàndez i Martí .................................128 Any 1 d.U. (després d’UNESCO) D’Àngel José Sánchez Palop..............................................132 Les Falles, una festa amb dues realitats. De Raquel Ventura Paredes ..............................................136 El periodisme i les falles. De Sabina Mompó Toribio ................................................. 140 La tradició de cremar ninots a la República Argentina. De Sandra Faura i Emili Navalón .................................. 144 El temps i jo. D’Ofèlia Mira Fuentes ..........................................................150 Quines falles són millors, les d’ara o les d’abans? D’Antoni Espí Cardona..........................................................154 La trobada. De Ximo Cerdà .........................................................................158 A fer la mà, els prínceps blaus! D’Elies Barberà ...................................................................... 164 EL GAUTXO ...............................................................................169 Comiat .........................................................................................174 Guia comercial publicitària

SA LU TA CIร Les coses ja no sรณn com abans

Una simple oració, set paraules, però si aprofundim una mica dins d’elles, ens adonem de quanta raó tenen. Aquesta frase és el lema del nostre monument d’enguany i a l’hora d’elaborar aquest llibret, ens ha fet reflexionar sobre els canvis que constantment passen al nostre voltant, alguns d’ells tan ràpids que quasi ni ens adonem i, a més, no podem controlar. El pas inexorable del temps fa que les coses canvien i ja res siga com abans, a poc a poc progressem i les variacions poden ser bones o dolentes. Ens poden agradar o no. És una realitat ineluctable que la societat avança i a mesura que ho fa, les coses varien i evolucionem. Evidentment, el món faller també. En les falles que coneguem avui trobem evidents canvis i grans diferències amb les primeres de què tenim constància. Sempre dinàmiques i en una constant evolució, han absorbit els canvis conservant, però, la seua essència i el seu estil. En aquest llibret hem volgut esbrinar com han sigut algunes d’aquestes variacions. Fraccionant el llibre en dos apartats podrem comprovar com hem canviat però sempre mantenim els nostres costums i tradicions

i també veurem com continuem avançant però sense perdre la nostra identitat. Endinsant-nos en la lectura dels escrits viatjarem en el temps comparant com eren les falles d’abans i les d’ara, coneixerem les primeres referències que en tenim, constatarem com han evolucionat els monuments o com s’han desenvolupat els llibrets, com ha canviat la festa o el paper de la dona dins del món faller... Analitzarem alguns dels canvis que ens han sorgint amb el temps, a més d’altres afers fallers i el nostre tradicional ‘Gautxo’. El temps mai torna enrere i seguirà sistemàtic el seu camí, nosaltres amb ell seguirem el nostre, sempre cap endavant, però sense oblidar qui som i tot el que hem viscut que és el que ens ha fet ser com som, forts i segurs, ben arrelats, perquè un poble sense passat és com un arbre sense arrels, fràgil i fàcil d’enderrocar. Coneguem el nostre passat, del qual estem orgullosos; vivim el present del qual gaudim al màxim; però el futur està per arribar, i desitgem escriure’l amb majúscules perquè encara que tot canvie, nosaltres sabem on volem arribar. 7

Història d’un any 2016/2017

El 15 d’abril va ser la primera de les assemblees generals que els Estatuts assenyalen com a preceptives. Durant aquesta vam reelegir com a president José Ramón Gozalbes Moracho. Després vam contractar Que calor que fa en falles, marca comercial del duet Cimas i Guerrero per a fer-nos les dues falles. L’altre esdeveniment important faller durant la primavera són els jocs de saló. En els XXXVII Jocs de Saló Fallers no vam aconseguir cap premi.

El 10 de juny, en una reunió de divendres es va informar a la comissió que les nostres dues falleres majors anaven a ser Esther Pardillos Baldrés i Clàudia Valor Gozalbes. També se’ns va fer sabedors del nom del president infantil, Emili Navalón Ferrando. Des de fa uns anys fem una paradeta de menjar i beguda el dia 15 d’agost en la cursa motociclista que vam tornar a fer. I durant el mes d’agost es va posar de moda el joc Poquèmon GO, del qual ara ja no

se’n recorda ningú, però que va estar molt de moda. Doncs una de les poqueparades estava a la nostra falla, concretament representava una de les plaques commemoratives dels aniversaris que hi ha a la façana que fa xamfrà on plantem la falla. En aquest mateix lloc on plantem la falla va tenir lloc el 9 de setembre el nomenament de les falleres majors per a 2017, Esther Pardillos Baldrés i Clàudia Valor Gozalbes. Posteriorment vam celebrar el Mig Any Faller Infantil a l’Albereda el 17 de setembre i el Mig Any Faller el 24 de setembre. Durant l’estiu, la fallera infantil de la nostra comissió Maria Soler Pla va ser elegida per a formar part de la Cort d’Honor de la fallera major infantil de Xàtiva. Des del 7-10-2016, els nostres ninots indultats de 2016 van ser exposats al Saló Noble de la Casa València de Barcelona, dins l’exposició itinerant El llibret de falla. Explicació i relació de la festa (1850-2016). El 15 d’octubre tingué lloc la Cavalcada del Ninot. El lema de la nostra comparsa era El Quixot de la Manxa?. L’anterior alcalde i el seu ajudant en negocis tèrbols es disfressaven dels protagonistes de la novel·la d’en Cervantes i amb la nova identitat del

Quixot Benavent i Sanxo Rus, visitaven la ciutat de Xàtiva per a observar què hi havien fet el darrer any i mig els nous dirigents de la ciutat. Els papers dels dos personatges de Cervantes els van interpretar magistralment Ximo Banyuls Sanz i Tomàs Mateu. Com sempre, la comparsa anava dividida en escenes, que, com correspon a un llibre, nosaltres anomenàvem capítols. En el capítol 0, titulat ‘En Quixot Benavent i Sanxo Rus i l’arribada a Xàtiva amb el seu llibre d’històries’ mostrava l’arribada dels dos personatges a la ciutat. En la següent escena, que era el capítol 1, ‘En Quixot Benavent i Sanxo Rus i l’arribada a Xàtiva entre molins’, els dos antics dirigents se sorprenien al veure les queixes dels fallers vers les autoritats. El capítol 2, ‘En Quixot Benavent i Sanxo Rus descobriren el carril carro que travessa la ciutat’ feia crítica dels talls de trànsit que s’han fet a Xàtiva. ‘En Quixot Benavent i Sanxo Rus entrant a una taverna’ era el lema del capítol 3, en què analitzàvem les restriccions al trànsit en la plaça del Mercat. Les modificacions de dates per a les presentacions falleres en el Gran Teatre se censuraven en el capítol 4, ‘En Quixot Benavent i Sanxo Rus s’assabenten que

el teatre és gratis per a les falles’. L’escena que venia tot seguit es deia ‘En Quixot Benavent i Sanxo Rus celebren la Fira d’Agost de Xàtiva’ i era el capítol 5. En ell, fèiem un repàs de totes les polèmiques relatives a la darrera edició de la nostra Fira d’Agost: la contractació d’en Mariscal per a la realització del cartell, la celebració del festival de paelles a migdia, la manca de cadires per als assistents en l’espectacle de Xavi Castillo i la consulta popular sobre els toros i la reina de la Fira. L’últim quadre era el capítol 6, ‘En Quixot Benavent i Sanxo Rus donen pas a la fallera major de la República Argentina’, al qual seguia, evidentment la nostra fallera major, Esther Pardillos Baldrés, sobre una carrossa confeccionada per la comissió. La Cavalcada del Ninot Infantil es va tornar una altra vegada a celebrar diumenge de matí, en aquesta ocasió el 23 d’octubre. I no sé si hauríem de dir de matí, ja que la nostra comparsa, que era l’última, acabava a les tres de la vesprada, una hora que, deixant de banda que només estaven les famílies dels xiquets en l’Albereda, resulta realment inapropiada per a dinar els més menuts. La

comparsa, que duia com a lema Els nostres iaios, era introduïda per un matrimoni —interpretat pels presentadors Guillem Casesnoves i Lucía Ferrer— que esperaven la seua primera filla i aprofitaven la circumstància per a repassar com ha canviat la vida de l’anomenada tercera edat en només una generació. Els grups escènics que van aparèixer van ser els de ‘Saleta d’estar’, ‘Balancins’, ‘Mules mecàniques’, ‘Neteja’, ‘Taula de ferramentes’, ‘Jardineres’, ‘Cuineres’ i ‘Viatgers’. La comparsa la tancava una fastuosa carrossa feta per la comissió que en què apareixia la nostra fallera major infantil, Clàudia Valor Gozalbes. A més a més de la carrossa, les escenes, el guió i les disfresses es van fer exclusivament per a aquest acte. El 17 de novembre es va encetar el campionat de futbol sala, amb el resultat en el primer partit de República Argentina, 6; Benlloc, 0. El 30 de novembre, dins l’onzena Assemblea de la UNESCO, l’11é Comitè Intergovernamental de la UNESCO va decidir declarar les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat en la reunió celebrada en la seu de l’ONU a Addis Abeba, la capital d’Etiòpia.

El 3 de desembre de 2016 vam celebrar al Casino Xativenc la proclamació de les falleres majors per a l’exercici 2016-2017, Esther Pardillos Baldrés i Clàudia Valor Gozalbes. L’acte, presentat per Sílvia Amorós, va servir també com a comiat de les falleres majors de 2016, Patrícia Martínez Casanova i Lucía Ferrer Esplugues. Després hi va haver un àpat al casal. La presentació de les falleres majors, Clàudia i Esther, va ser al Gran Teatre el dia 7 de gener de 2017. La part protocol·lària va ser presentada per Cèlia Colomer i els mantenidors van ser Adelino Pardillos i Eva Gozalbes. Va destacar la desimboltura amb què Clàudia va fer el seu parlament, el qual el va fer simulant un escrit que li feia al seu avi Migue explicant-li totes les coses que li havien passat com a fallera major i les que li quedaven per viure. Va estar molt eixerida. Del parlament d’Esther em va agradar molt la metàfora que va fer explicant com els Reis per a ella havien arribat el 7 de gener, amb la seua presentació. La segona part de la presentació, a càrrec de la jovenalla de la comissió, va consistir en una representació del musical Priscil·la, la reina del desert, en el qual tots els

intèrprets van estar magnífics i van aconseguir que el públic fruïra d’un divertit espectacle. En el ral·li del dia 5 de febrer va participar el nostre grup Classic rangers. El diumenge següent, el 12 de febrer, a l’estació d’autobusos va tenir lloc el ral·li infantil. El 18 de febrer va ser l’ofrena d’ous a Santa Clara, però a l’asil. Clàudia patia perquè son pare li havia posat els ous amb colors equivocats i l’acusava que si feia mal oratge en falles ell en seria el culpable. Després va tenir lloc la dansà a l’avinguda de la Murta i les paelles que s’hi fan, que van comptar amb una multitudinària assistència per part dels membres de la nostra comissió. La Crida fou el 25 de febrer, davant l’Ajuntament. També s’hi va fer el lliurament de recompenses de la Junta Local Fallera. Per part de la nostra falla la va rebre Sandra Faura Calabuig. Després, es van fer públics els premis de l’Exposició del Ninot. Per al gran dels nostres ninots, Els pallassos de la tele, va ser el segon premi al millor ninot de la Secció Especial, mentre que l’infantil, Superheroi al comboi, va rebre el segon premi al millor ninot de la Secció Primera.

Amb el mes de març ja vénen els actes fallers a foc seguit. Així, el 4 de març va ser la berena infantil al casal, amb el tema Argentina rock i l’actuació d’un mag. La decoració feta per a aquesta festa infantil va estar durant totes les falles. El 5 de març, al casal, vam celebrar pel nostre compte el dinar de germanor. I el dia 9 vam presentar el llibre Argentina 2017 al casal. La presentació va anar a càrrec dels membres de l’equip de redacció del llibre, Sandra Faura, Imma Vercher, Begonya Martínez i jo mateix. El 10 de març el president i la fallera major van anar a València, al Palau de la Música a arreplegar el premi de la Conselleria al llibre. En aquesta ocasió va ser el 26é. El dia següent hi va haver una excursió de la falla a València, per a veure la mascletà i l’ambient faller. Es van emportar una xaranga i hi van anar 96 fallers i falleres. El 13 de març va tenir lloc el tradicional esmorzar amb els alumnes i mestres del Col·legi Pla de la Mesquita. Tot i que en principi estava previst començar la plantà aquest mateix dia, va estar tot el dia plovent a bots i barrals i el dia següent, el 14, que ja no plovia, va començar el muntatge de grua de les falles El circ local i la infantil Truc o tracte?.

No hi va haver recepció del president de la Diputació a les falles de Xàtiva a la mateixa Diputació. Jorge Rodríguez es va traslladar a Xàtiva el dia 16 i va rebre els presidents i falleres majors a la seu de la Junta Local Fallera. Aquest mateix dia 16, de vesprada, vam rebre els premis a la porta de l’Ajuntament. En van ser els següents: 1r Premi de la Secció Especial, Premi al Millor Monument de Xàtiva de la Junta Local Fallera, Premi a la Millor Falla de Xàtiva de la Junta Central Fallera, Premi de la Generalitat Valenciana a la Millor Falla de Xàtiva, 3r Premi a la Decoració del Monument, 2n Premi al Millor Ninot de la Secció Especial, 3r Premi del Campionat de Futbol Masculí, 3r Premi del Campionat de Futbol Femení, 2n Premi a la Segona Part de la Presentació, 26è Premi a la Promoció de l’Ús del Valencià de la Generalitat Valenciana, 1r Premi de Carrossa Pròpia de la Cavalcada del Ninot, 1r Premi de la Secció Primera de Falles Infantils, 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil, Premi al Millor Grup Escènic de la Cavalcada del Ninot Infantil i 2n Premi al Millor Ninot de la Secció Primera de Falles Infantils. La nit al casal la va amenitzar Tito Luna.

Del recorregut del dia 17 només s’ha de destacar que va prendre part, després de molts anys, la delegada del llibret, Sandra Faura. Com cada any, el dia 18 vam anar a convidar els bombers a cassoles d’arròs al forn al seu parc comarcal. A l’Ofrena celebrada de vesprada van assistir abillades de faller o fallera 186 persones de la nostra comissió. Alguns menys a la Romeria de Sant Josep, tot i que no tinc els comptes exactes. Una vegada més ens va acompanyar als actes la xaranga d’Alexis, formada per músics de

molts pobles de la Costera i comarques veïnes. Clàudia Valor, la nostra fallera major infantil va encendre la seua falleta a les 21.15. Després d’una torrada de xulles i embotit que va preparar l’excel·lent equip de torrada —que l’any passat va créixer amb la incorporació de Gabriel, Sergio i Juan—, vam celebrar una mascletà nocturna a Glorieta, a la qual va assistir un gran nombre d’autoritats locals, encapçalades per l’alcalde Roger Cerdà. Una vegada disparada la mascletà, Esther va botar foc a la seua falla a la 1.50 de la matinada.

PERQUÈ HAS VINGUT Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia envejosa a les roses: mireu la noia que us guanya l’esclat, bella i pubilla, i és bruna de rostre. De tan que és jove enamora el seu pas —qui no la sap quan la veu s’enamora. Perquè has vingut ara torno a estimar: diré el teu nom i el cantarà l’alosa. Joan Salvat-Papasseit, d’El poema de la rosa al llavis.

Cristina DUET FRANCO Fallera major 2018

President José Ramón Gozalbes Moracho Vicepresidents Claudia Vidal Vinaches Joaquim Banyuls Enguix M. Carmen Calvo Garcia Begonya Martínez Casanova Adelino Pardillos Parra Secretari Emili Navalón Ramon Sotssecretària Pilar Camacho Gosálvez Tresorera Cristina Franco Esteve Comptador Ricardo Duet Aliques Delegada d’Infantils Anna Duet Garcia Delegada de Cavalcada Marta Borredà Cuenca Delegada de Cavalcada Infantil M. Carmen Calvo Garcia Delegades de Carrossa Caridad Rubio Hervás, Xelo Cuenca Vecina, Adela Vinaches Casesnoves, Desirée Fuentes Bono Adela Baldrés Grau M. Lluïsa Garcia Bataller M. Carmen Fuster Monfort Delegada de Llibre Sandra Faura Calabuig Delegat de Loteries Salvador Llueca Iborra Delegat d’Activitats Diverses Marcos Camacho Climent Delegada de Protocol Elena Calvo Garcia Delegada de Xarxes Socials Patrícia Martínez Casanova Delegat de Presentació Vicent Tormo Aldeguer Delegat de Casal José Ramón Gozalbes Moracho Delegats de Festejos Adelino Pardillos Parra Joaquim Banyuls Enguix Rafael Xavier Palop Calatayud

José Agustí Sempere Ana Albert Antón Monserrat Alventosa Tormo Remedios Alventosa Tormo José Ramón Amorós Marzal Silvia Amorós Rubio Juan Pedro Andrés Becher Marta Andrés López Teresa Antón Gandia José Ramón Arques Egea Carlos Arriaga Perucho Rafael Balaguer Giménez Sonia Baldoví Pons Juan Ballester Castells Marta Ballester Mompó Edurne Banyuls Sanz Joaquín Banyuls Sanz Maria Barberà Beltrán Sergio Barberà Garcia José Barberà Gozàlbez Mónica Beltrán Esteban M. Ángeles Benavent Burguera Alberto Bernabeu Santamargarita Sara Blesa Martí Alba María Borràs Pla Xavier Borredà Mejías Esther Borredà Sánchez Olivia Cabezón Cuenca Carla Calatayud Fuster Antonio José Calvo Diego Josefa Casanova Terol Fernando Casesnoves Andrés Elisa Casesnoves Chirivella Manuel Casesnoves Chirivella Sergi Castellote Millet Sandra Cerdà Ferrero Nuria Cerdà Moreno Ramón Chulià Vera Eva Climent Martínez Carles Climent Valor Augusto Colomer Ballester Vicent Colomer Beltrán Celia Colomer Fuentes Paula Colomer Fuentes Lluís Cuenca Cordobés Maria De la Merced Alberola Neus De los Santos Molina Macarena Díez Tormo Francesc Duet Aliques Cristina Duet Franco Ricardo Duet Franco Guillem Duet Garcia Almudena Escribà Pérez Ana Isabel Esplugues Serra Sergio Estarlich Sanz Olga Faura Calabuig Teresa Ferrando Català

Enrique Ferrer Burgos Marta Ferrer Esplugues Josep Lluís Fitó Roselló Eduardo Francés Fuster Eduardo Francés Sanchis Paula Fuster Vizcaíno Eliseo Gallego Boluda Mónica Gallego Torregrosa Patricia Garcia Beltrán Marinye Garcia Llàcer Jorge Garcia Martínez Sonia Garrigós Belda Álvaro Gil Medrano Carlos Gómez Borredà Marta Gómez Del Soto Paula Patricia Gómez Garcia Gabriel González Martínez Eva Gozalbes Julià Cristina Gozalbes Tormo Sara Grau Gandia Martín Guevara Navarro Susana Auria Guillem Sanchis Raquel Hernández Ferrando Alexandre Vicent Hervás Andrés Adrián Iborra Casanova Óscar Iborra Mollà Clotilde Julià Llopis Alberto Marín Alandes Martina Marras Segura Ignacio Martín Garcia Zoa Martínez Estornell Carmen Martínez Folch Neus Martínez Tortosa Elisa Martínez-Costa Torregrosa Joaquim Mateu Pla Tomás Mateu Vinaches Alejandro Megías Chàfer Neus Merino Bonete Amelia Miñana Vivancos Guillermo Molina Almiñana Mar Molina Carabella Néstor Molina Mollà Sabina Mompó Toribio Carla Morant Epifanio Tatiana Moreno Martínez Santiago Moya Sáez Antonio Naval Escribano Guillermo Navalón Ramon Lidia Navarro Camuñas Blanca Oltra Almiñana Miguel Ángel Oltra Almiñana Amelia Ortega Martí

Ignacio Pacelli González Ángeles Pallàs Benavent José Manuel Pallàs Benavent Carmen Mª Pallàs Ortega Francisco Pallàs Sanchis José Teodoro Pallàs Sanchis Irene Palop Sanz Esther Pardillos Baldrés Nieves María Pardillos Briet Antonio Peinado Fernández Ricardo Pérez Borredà Marta Peris Mateu Sandra Perucho Beneito Álvaro Pino Sabater Nuria Pla Galán Gabriel Pla Grau Carmen Pla Martínez Lidia Pla Roselló M. Isabel Pla Vercher Julián Ramírez Palop M. Carmen Real Tortosa Roberto Rejon Asenjo Carla Rico Herrero Manuel Ruiz Arbona Montiel Ruiz Valls Carmina Sánchez Almiñana Rosario Sánchez Bolinches Vicenta Sanchis Galea Ana Sanhipólito Diego Andrea Sanjurjo Bañuls Ana Sanz Martínez Montserrat Serra Sanchis Àlex Soler Casesnoves Helena Soler Casesnoves Jesús Fèlix Soler Valls José Salvador Talens Gozalbes Isabel Talens Vidal Núria Tejero Álvarez Pilar Tormo Esteve Joaquín Tormo Lorente José Torregrosa Arnau Pablo Tortosa Vila Esther Tudela Gomar José Valor Alcaraz Paula Velasco Fuentes Zoe Ventura Boliches Raquel Ventura Paredes Raquel Vera Calvo Immaculada Vercher Bou Àngela Vidal Barberà Francesc Joan Vidal Barberà Isabel Vidal Bernabeu Norma Vidal Escalante Carles Vidal Escamilla José Ramón Vidal Martínez Manuel Vinaches Ballester Pilar Vinaches Ballester

PREMIS2017 • 1r Premi de la Secció Especial • Premi al Millor Monument de Xàtiva de la Junta Local Fallera • Premi a la Millor Falla de Xàtiva de la Junta Central Fallera • Premi de la Generalitat Valenciana a la Millor Falla de Xàtiva • 3r Premi a la Decoració del Monument • 2n Premi al Millor Ninot de la Secció Especial • 3r Premi del Campionat de Futbol Masculí • 3r Premi del Campionat de Futbol Femení • 2n Premi a la Segona Part de la Presentació • 26è Premi a la Promoció de l’Ús del Valencià de la Generalitat Valenciana. • 1r Premi de Carrossa Pròpia de la Cavalcada del Ninot

• 1r Premi de la Secció Primera de Falles Infantils • 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil • Premi al Millor Grup Escènic de la Cavalcada del Ninot Infantil • 2n Premi al Millor Ninot de la Secció Primera de Falles Infantils.

G U A R D O N S R E C O M P E N S E S Recompensa Junta Local Fallera Cristina Franco Esteve Socarrat de Brillants Guillermo Navalón Ramon José Teodoro Pallàs Sanchis Caridad Rubio Hervás Socarrat d’Or Isabel Vidal Bernabeu Socarrat d’Argent Marta Andrés López Joaquim Bañuls Sanz Mónica Beltrán Esteban Clotilde Julià Llopis Esther Pardillos Baldrés Nieves María Pardillos Briet Ana Sanhipólito Diego Francesc Joan Vidal i Barberà Claudia Vidal Vinaches Socarrat de Coure Sonia Baldoví Pons Maria Barberà Beltrán Alba Maria Borràs Pla Eva Climent Martínez Carlos Gómez Borredà Raquel Hernández Ferrando Zoa Martínez Estornell Neus Merino Bonete Julián Ramírez Palop Bunyol d’Or i Brillants amb Fulles de Llorer M. Ángeles Benavent Burguera Olga Faura Calabuig Begonya Martínez Casanova Carmen Martínez Folch Amelia Ortega Martí Francisco Pallàs Sanchis José Teodoro Pallàs Sanchis José Salvador Talens Gozalbes

Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer Teresa Antón Gandia Edurne Bañuls Sanz Eduardo Francés Fuster Patricia Martínez Casanova José Manuel Pallàs Benavent Bunyol d’Or Sandra Cerdà Ferrero Núria Cerdà Moreno Carles Climent Valor Almudena Escribà Pérez Marta Gómez del Soto Alberto Marín Alandes Carla Morant Epifanio Carmen Sánchez Almiñana Raquel Ventura Paredes Bunyol d’Argent Ana Albert Antón Sara Grau Gandia Zoa Martínez Estornell Julián Ramírez Palop Pablo Tortosa Vila Manuel Vinaches Ballester

INFANTILS DISTINTIU D’OR AMB FULLES DE LLORER COL·LECTIU Socarradet d’Or Carmeta Ballester Martínez Víctor Fitó Tormo Borja Llueca De la Merced Socarradet d’Argent Mar Cánovas Bono Inés Iborra Naval Maria Segura Alcocel Claudia Uribe Gallego

Socarradet de Coure Carlota Balaguer Velasco Carme Ballester Sánchez Malena Clemente Ballester Marina Colomer Ballester Ona Duet Moreno Carmen Estarlich San Cristóbal Enrique González Palop Jordan Jordà Martínez Alma Llin López Olivia Llin Sanjurjo Emma López Cerdà Noa Marín Balaguer Carlota Martín Tudela Aitana Martínez Francés Juliana Ramírez Vera Judith Rejón Tejero Marta Torregrosa Perucho Irene Valor Gil Bruno Vidal Blesa Tomàs Vinaches Ballester Distintiu d’Or Alicia Ballester Martínez Andreu Casesnoves Andrés Guillem Casesnoves Andrés Quique Ferrer Esplugues Distintiu d’Argent Amada Ballester Sanhipólito Pep Ballester Sanhipólito Jaime Benítez Merino Cesc Duet Moreno Gabriel Lloret Herrero Maria Lloret Herrero Nieves María Pla Pardillos Victòria Serra Barberà Anna Torregrosa Perucho Javier Vidal Blesa Marc Vivancos Vivancos

• DIJOUS 15 DE MARÇ A les 21.00 hores, plantà oficial de la falla infantil. A les 22.00 hores, al nostre casal, tradicional sopar de la plantà. A les 24.00 hores, plantà oficial de la nostra falla. • DIVENDRES 16 DE MARÇ A les 8.00 hores, despertada pels carrers del nostre barri. A les 10.00 hores, esmorzar al casal. A les 14.30 hores, dinar al casal per a tots els fallers. A les 19.00 hores, lliurament del premis a la porta de l’Ajuntament. A les 22.00 hores, sopar al casal i ball fins a la matinada. • DISSABTE 17 DE MARÇ A les 10.00 hores, esmorzar al casal. A les 12.30 hores, cercavila pel nostre barri. A les 14.30 hores, dinar al casal per a tots els fallers. A les 17.30 hores, Visita Oficial a les Falles de Xàtiva. A les 22.30 hores, sopar al casal, amb l’entrepà. A les 23.30 hores, festa de disfresses amb ball. 28

• DIUMENGE 18 DE MARÇ A les 10.00 hores, esmorzar al casal. A les 12.30 hores, cercavila pel nostre barri. A les 14.00 hores, al Parc Comarcal de Bombers, acte d’homenatge per part dels bombers a les nostres falleres majors. A les 14.30 hores, dinar al casal per a tots els fallers. A les 18.00 hores, tradicional Ofrena de Flors a la Mare de Déu de la Seu. A les 22.30 hores, sopar de pa i porta i després, ball al casal. • DILLUNS 19 DE MARÇ A les 8.00 hores, espectacular despertada. A les 11.00 hores, pujada en romeria fins l’ermita de Sant Josep. A les 12.00 hores, Missa en honor al nostre patró sant Josep i després processó a sant Josep fins a l’Albereda. A les 21.00 hores, cremà de la falla infantil. A les 22.00 hores, sopar de la cremà. A les 23.00 hores, a la demarcació de la falla, actuació de Pep Gimeno, Botifarra. A les 24.00 hores, mascletà nocturna i, després, cremà de la falla amb espectacular pirotècnia aèria i terrestre. 29

ARTISTA:

Que calor fa en falles, C.B.

La falla de República d’enguany és Les coses ja no són com abans, i segur que a algú li resulta estrany el que feien els nostres ancians.

Abans enganyaven la gent amb faules, però ara tenen una arma millor: qualsevol canal del televisor, on diuen més mentides que paraules.

Ja no existeixen els prínceps blaus, obriu els ulls davant de tants fraus! Estan robant-nos tots els cacaus i el poble callats com a babaus!

En la falla representa el tauró de l’Olímpic, una conversió en societat anònima, han dit. Vostés troben que això té cap sentit?

Amb molt estranyes aliances es farà la conversió i algun tauró de les finances acabarà amb l’afició.

Una Minnie hi ha a l’Ajuntament que ha fet un sortilegi pervers: imposant multes a bastament acabarà enfonsant el comerç. Tots els conductors dels pobles veïns fugen de la doble fila i de l’ORA; s’estimen més anar a comprar fora i que sols es foten els xativins. Si el comerç local vols estimular, oblida’t de fires alternatives i mamprén altres iniciatives diferents del fet de denunciar. El castell Disney de fantasia representa el nostre consistori: de fora és tot camaraderia, però per dins és un rebombori. L’Ajuntament no hi ha qui el vertebre: per una figura del pessebre s’organitzà un enorme allipebre i als de Compromís els tocà el rebre. L’herald trasllada l’ordre d’en Roger: l’àngel haurà de tornar al seu lloc. Als de Compromís els peguen un toc perquè s’assabenten qui té el poder.

Abans hom podia fruir del parc; ara les persones en són expulsades ja que s’ha produït el desembarc dels gossos i les seues cagarades. Al parc de la Pau o a la Glorieta, compte amb ton xiquet o xiqueta. Allà l’amo i senyor és el gos i tots van solts i sense cap boç. Si se t’ocorre passejar pel jardí tindràs molta sort si no et peguen un mos. Però, alerta, no es coneix cap xativí que no haja xafat un cagalló ben gros! Durant el segle setze, i a Florència, Miquel Àngel va esculpir el David; en el vint-i-un dediquen en València, a Raimon, un monòlit esquifit. Mira que ha fet poemes Raimon i va i me’n posen un de l’Espriu per compte d’un propi i exclusiu del cantautor més gran que hi ha al món.

En l’octubre d’enguany les cavalcades van decidir fer-les cronometrades: no te’n podies passar ni un minut en completar tot el recorregut. Ací tenim els barrufets de la Junta Local Fallera, mentre, els fallers com a coets, per a no fer llarga l’espera. Tampoc com abans és la Fira d’Agost: han canviat de lloc tots els barracons, els polítics s’han afanyat ben tost i els xiquets no troben les atraccions.

Van deixar el Real de la Fira sense cap bombeta ni pereta. El xativĂ que de prop sâ&#x20AC;&#x2122;ho mira estima que han perdut la xaveta.

—Saps què, Gala? He vist un fons marí únic i al·lucinant. —Ah sí? Conta’m, conta’m. Quants peixets diferents hi havia? —Peixos? Uns pocs, però crancs, moltíssims, i no t’ho creuràs, tenien una festa organitzada ben gran. —Què dius, Víctor? Uns crancs de festa a la mar? Vinga, va! Em prens el pèl? Segur que no somiaves? —Que no! Que ho he vist amb els meus propis ulls i els he tocat amb les meues mans. Hi havia un casal fet amb petxines i corall, uns crancs músics carregats amb els seus instruments i alçant un gran rebombori mentre uns altres crancs estaven cuinant una paella. —Els crancs també mengen paella? Quin disbarat! —Que sí! Si fins i tot hi havia una fallera major amb pinta i un president amb mocador. —Ha, ha, ha! —De què rius, Gala? Que no em creus? —Clar que et crec, Víctor, però tu el que has vist no és el fons marí, és la falla submarina de República Argentina! —És cert, Gala, he vist la nostra falleta i és genial. Però t’imagines que de veritat els crancs fan falles sota el mar? Com cremarien la falla dins de l’aigua? —Ha, ha, ha! Ai, Víctor, quines coses que tens! Que bé ho passarem junts aquestes falles. Vinga, anem i em mostres els secrets de la nostra falla submarina.

SOL Desbordava el sol la seva alegria de calor, d’olor juganera i viva. Feia moure l’aire vessant de dolçor, anava fent via pels cors sens dolor. Carme Cabús

Gala SOLER SANCHEZ Fallera major infantil 2018

ARTISTA:

Que calor fa en falles, C.B.

La falla d’enguany infantil de la República Argentina, feta amb un insòlit estil, és una falla submarina.

De músics no en poden mancar en la falla de sota el mar, per poder omplir tot el barri amb bona cosa de xivarri.

El pescador ha eixit amb el vaixell per tal de capturar alguns carrancs que, espantats, han de posar entrebancs i per a això s’escalfen el cervell.

D’altres han de fer la paella. Igual la fan de peix o amb col, que fan servir conill, tavella, pollastre, garrofó i fesol.

El gos del pescador està que trina i se n’haurà d’anar a casa en blanc, ja que no assoleix pescar cap carranc de la nostrada falla submarina.

Els nens s’ho passen d’allò més bé en la nostra falla submarina, però els adults gaudeixen també, igual que en República Argentina.

El pelicà està a l’ocasió d’engolir-se pel bec algun peix, però tindrà una decepció o, si més no, això a mi em pareix.

Els carrancs no han fet cap cas de l’ham, i el gos i el pescador, morts de fam, havent arreplegat el velam, van a casa amb, de nassos, un pam.

El lluç avisa els carrancs, alarmat, que el pescador els intenta atrapar. Tots els crustacis s’han d’organitzar per tal que reste el mariner frustrat. Per mantenir els petits torbats els crancs organitzen una falla: així entretenen la menudalla alhora que eviten ser pescats. Esta falla sense precedent també ha triat fallera major, acompanyada del president que va abillat amb un mocador. Per no armar massa guirigall també han construït un casal, usant com a material petxines, closques i corall.

Víctor

Fitó Tormo

PRESIDENT INFANTIL

• Vicepresident 1r • Vicepresidenta 2a • Secretària • Tresorera • Comptadora • Delegada • Delegat

Emili Navalón Ferrando Clara Àngela Navalón Real Carmeta Ballester Martínez Lucía Ferrer Esplugues Clàudia Valor Gozalbes Mar Iborra Naval Toni Peris Garcia

Berta Arriaga Duet

Enrique González Palop

Xavier Roca Calvo

Júlia Arriaga Duet

Gabriel González Palop

Maria Segura Alcocel

Abril Balaguer Velasco

Inés Iborra Naval

Paco Serra Barberà

Carlota Balaguer Velasco

Jordan Jordà Martínez

Victòria Serra Barberà

Alicia Ballester Martínez

Alma Llin López

Maria Soler Pla

Blanca Ballester Martínez

Olivia Llin Sanjurjo

Martín Soler Pla

Carme Ballester Sánchez

Gabriel Lloret Herrero

David Soler Sánchez

Amada Ballester Sanhipólito

Maria Lloret Herrero

Gala Soler Sánchez

Pasqual Ballester Sanhipólito

Borja Llueca de la Merced

Maria Solves Badia

Pep Ballester Sanhipólito

Emma López Cerdà

Clara Tormo Pallàs

Ana Barberà Beltrán

Daniela López Valor

Ximo Tormo Pallàs

Elies Barberà Montiel

Noa Marín Balaguer

Anna Torregrosa Perucho

Jaime Benítez Merino

Carlota Martín Tudela

Marta Torregrosa Perucho

Allende Cabezón Cuenca

Marcelo Martín Tudela

Alejandro Uribe Gallego

Chloe Camacho Sanchis

Aitana Martínez Francés

Claudia Uribe Gallego

Mar Cánovas Bono

Sergi Megías Fuster

Irene Valor Gil

Andreu Casesnoves Andrés

Alejandra Pallàs Beltrán

Martina Valor Gozalbes

Guillem Casesnoves Andrés

Jairo Peinado Garrigós

Berta Ventura Esplugues

Carlos Chornet Pallàs

Lucas Pérez Navarro

Julia Ventura Esplugues

Francisco Chornet Pallàs

Voro Picón Borredà

Bruno Vidal Blesa

Paula Chorques Grau

Carlos Pitarch Sánchez

Javier Vidal Blesa

Malena Clemente Ballester

Martina Pitarch Sánchez

Tomás Vinaches Ballester

Marina Colomer Ballester

Nieves María Pla Pardillos

Marc Vivancos Vivancos

Cesc Duet Moreno

Juliana Ramírez Vera

Ona Duet Moreno

Judith Rejón Tejero

Carmen Estarlich San Cristóbal

Olivia Rejón Tejero

Quique Ferrer Esplugues

Clara Ridaura Galdón

Marta Franco Reig Claudia Gasó de Sousa Ethan Gil Sanz

EL PEIXET FALLER Hi havia una vegada una xiqueta fallera que li meravellava la mar. Un dia, anava caminant per la platja i es trobà una petxina mig morteta a la vora. L’agafà i la va deixar ràpidament a l’aigua. Al moment, la petxina reaccionà i començà a moure la seva closca, de seguida aquesta li parlà donant-li les gràcies per haver-la salvat. En eixe mateix instant i en agraïment li digué que per haver fet això, ella li concediria un desig. Allò que més desitjara li ho podia demanar, però sols hi havia una condició, i era que als tres dies, tot tornaria a ser com abans. La xiqueta li va demanar convertir-se en un peix, però no un peix qualsevol, sinó un peix faller. La petxina s’estranyà però li ho va concedir, dient-li la condició que li posava, que als tres dies tornaria a ser Martina, la mateixa xiqueta. El peixet faller començà a endinsar-se en la mar. La petxineta es va posar nerviosa pensant que es podria perdre, ja que el peixet tenia poca experiència per aquells llocs. El va perdre de vista i s’espantà. Començà a buscar-lo però res de res. Aleshores es trobà amb el carranc Josep i li demanà que per favor l’ajudara a buscar el peixet faller. Els dos anaren cap endins buscant-lo. No veien res, i així passaren dos dies, quan de sobte es trobaren amb un monument preciós i mooooolt gran, mai conegut per ells. Era tot de colors, fet de corals, estels de mar, objectes marins, sirenetes i rodejat de milers de peixets multicolor. Allí mateix, al darrere del monument es trobaren amb el peixet faller. Quina alegria tingueren! El peixet els explicà que eixe era el motiu de convertir-se en peixet faller. Aquella era l’única manera de mostrar als seus amics de la mar què era una falla. Abans d’acomiadar-se dels nous amics els parlà dient-los: «Aquesta és la falla marinera de Gal·la, la nostra fallereta d’enguany, m’agradaria molt que coneguéreu més coses relacionades amb les falles, així que tornaré.... Ara he d’anar-me’n, amics, la meua família m’espera... i els fallers també.» Somni complit!! Glu-glu-glu.

Martina Valor Gozalbes 8 ANYS

LA MAR I LES FALLES En una platja meravellosa que conec jo a la Malva-rosa, hi havia una fallereta que volia ser majoreta. Sa mare li preguntava què era això que la il·lusionava. Últimament sempre estava malhumorada i sa mare sospitava que alguna copsa tramava, la platja era el que més li agradava, sempre estava motivada. Què li passa ara? Per què la meua Gala està desmotivada? Un de tants dies d’estiu va aparèixer un xiquet molt viu, Víctor li deien i així passaren els dies. Per fi Gala un dia es va envalentir i a son pare i sa mare els ho va contar. Fallera major i president, Víctor i jo serem, eixirem els dos ben contents. Les mans al cap es tiraren els pares, prompte ho parlaren amb els altres pares. Tot seguit van haver de buscar una fallera major i, mira per on, quan van arribar a la comissió, a una xica li feia il·lusió, era guapa i molt implicada en la festa, tenia tots els punts per ser fallera, li deien Cristina i de seguida va dir que sí. Així es com es van formar els màxims representants del nostre any. Espere que gaudiu al màxim aquestes festes.

Allende Cabezón Cuenca 11 ANYS

UN MAR DE FALLES Hi havia una vegada un peixet que es deia Andreu i tenia un malnom que era el d’El Guaperas. Un dia anava amb son pare i sa mare per la seua ciutat que es deia Xàtiva i va veure que en el teatre feien la funció de La sireneta i en un cartell deia que qui volguera participar, que s’apuntara, ell va dir a son pare: —Pare, puc participar en la funció, que em fa molta il·lusió? —va dir El Guaperas. —Doncs és que tens l’actuació de la Falla República Argentina. —Per fa pare, no pots fer-hi alguna cosa per arreglar-ho? —va dir molt trist. —Doncs no, l’única cosa que hi podries fer és parlar amb eI director de l’obra i que la facen un aItre dia —va dir el pare. El nen no va pensar-ho dos vegades i no li va fer cas, perquè ja havia pensat una altra cosa que era parlar amb els dos directors dels dos esdeveniments per a ajuntar les obres i crear una nova funció, La sireneta fallera. Doncs només constava de fer la actuació que en aquest cas és la presentació i després fer el teatre. Tot va eixir com ell esperava, i va eixir de llamàntol en la funció i en la presentació va baixar a l’escenari vestit de faller per a saludar el nostre superpresident Víctor. Andreu va eixir molt content i el seu germà, que era una gamba, també. I així és com es fan quasi totes les presentacions, gràcies al noi més guapo del món. Bones festes, i no mengeu peix!

Andreu Casesnoves Andrés 11 ANYS

DÓNA I CONVIDA, REBRÀS MOLT MÉS Mira bé que ja vénen les falles. Sabors fallers que et portaran a Guardamar per a gaudir d’unes bones festes. A Guardamar hi ha un calamar que juga i juga prop de la mar. Pel camí es troba una escultura i s’uneix a ella, i es dóna compte que és una falla. Aleshores s’apunta a ella.

Guillem Casesnoves Andrés 11 ANYS

LA MÀGIA DEL MÓN FALLER El fons del mar va despertar fosc, alguna cosa horrorosa havia passat, els peixos havien perdut el seu color i no nedaven en bancs, la mar no tenia brillantors d’or i plata, el tro no sonava i el llampec no il·luminava... Regnava la foscor i el caos. El rei de la mar, preocupat, va reunir tots els representants del fons del mar: peixos de tots els tipus, dofins, cavalls de mar, tritons, sirenes... Havien de buscar una solució, en algun lloc estarien la llum i el color perduts. Però... On? Nereida era la més jove de les sirenes, elles eren les representants de tot el bell i amable del mar Mediterrani i havien de tenir cura dels joves mariners. A Nereida li encantava la seva feina i sobretot escoltar les històries i contes que explicaven els mariners a la llum de la lluna... Va recordar llavors la història que sempre relatava Josep el Setabense. Hi havia un món que tenia tot el que el mar havia perdut... Era una mena de festa: el món faller! Segur que en el món faller podien trobar la solució. Posidó va quedar encantat amb la idea de Nereida, allà anirien a la recerca de la màgia perduda. I, quanta raó tenia Josep el Setabense... En aquesta terra Nereida va trobar la brillantor dels peixos en els lluentons i pintes de les falleres, els colors del mar en els monuments fallers, la força de la tempesta en les mascletades, el salt dels dofins en els focs d’artifici i el moviment de les onades en els cercaviles... Nereida va ficar l’essència de tot el que va veure i sentir en el món de les falles en un petit flascó. Tenia la solució! Escamparia l’essència màgica pel mar i tot tornaria a ser meravellós. I així va ser, i des d’aleshores la mar Mediterrània va tornar a ésser com una falla, plena d’alegria, color i llum.

Gala Soler Sánchez 11 ANYS

FALLES A L’ATLÀNTIDA Temps era temps, al regne d’Atlàntida hi havia un escultor que li feia les escultures a Posidó, déu i rei d’Atlàntida. Aquest volia que cremaren les escultures. L’escultor va dir: —Vosté està boig! Posidó li va contestar: —No, per? —Perquè vosté viu en un regne que està davall l’aigua! —li va dir l’artista. Aleshores, Posidó va començar a pensar com podia cremar l’escultura. I ara et preguntaràs: per què el rei volia cremar-les? Perquè estava cansat d’estar posant i posant per unes escultures que duraven molt poc de temps i després es llançaven al fem. Al rei no se li ocorria res, però al seu servent, si: —Què passaria si posàrem una cúpula d’oxigen en la sala del tro per calar foc a les escultures? —Molt bona idea! Si! Ho farem! —li va contestar el rei. Des d’aquell moment, el rei va buscar i buscar per tot el regne i va aconseguir la cúpula d’una bruixa, però com calaria foc a les escultures? Fàcilment, va recórrer al seu secretari, que abans era el seu servent i al qual havia pujat de càrrec. Aquest li va dir: —Pot agafar petards per encendre-la ací dins amb el seu trident. A Posidó li va agradar la proposta i, des d’aquell moment, va reunir tots els éssers d’Atlàntida a la sala del tro i va encendre totes les escultures. Aquesta història s’acaba ací. Quin nou capritx ens esperarà del rei Posidó? Conte, contat, ja s’ha acabat.

Víctor Fit ó Tormo 11 ANYS

UNA TROMBA INESPERADA Expectant arribà el dia, un dia per a finalitzar una tradició molt singular. Era 2018 i faltaven minuts perquè un altre any acabara amb la cremà. Bombers esperant, traca preparada, somnis finalitzats, però alguna cosa molt estranya estava a punt de passar. De sobte, una tromba d’aigua tombà la gran falla que tots tenien al davant. Caps de ninots trencats, algun miracle hauria de passar per solucionar aquesta desgràcia. Mentre les falleres ploraven i es miraven els vestits tots banyats i les joies trencades, arribà un ésser estrany que paralitzà la gent i entregà una bola màgica a la fallera major, perquè aquesta poguera endarrerir en el temps. Quan l’agafà, tornaren al moment de la preparació on tots estaven preparant el moment especial de la nit, on la llum apagada de la nit indicava que la festa anava a acabar. De seguida, aquella bola es començà a obrir com una flor, i va cobrir amb els seus pètals tota la ciutat, perquè quan tornara la tromba d’aigua, aquesta passara per dalt. Tot va transcórrer exitosament i les falleres gaudiren de la seua estimada nit de la cremà.

Clàudia Valor Gozalbes 12 ANYS

UNA PESCA UN TANT PECULIAR Hi havia una vegada un pescador, de poca edat, escassos onze anys, que vivia a les muntanyes amb els seus pares, el qual tenia una petita casa amb un sostre de color roig i per fora amb unes parets de color ocre, per dins era una casa petita sense molt d’espai, però el necessari per a tindre una cuina, un bany i una habitació. Bé, el pescador Víctor s’alçava tots els dies a les set del matí a pescar (per a així ajudar els seus pares a vendre coses en un mercat ja que la família de Víctor era una família sense molts recursos), més tard dinava i a les quatre del migdia se’n tornava al llac on aquest solia pescar. Víctor li tenia una estima especial a eixe llac, ja que aquest duia pescant en aquest llac algun que altre any, dia sí i dia també. Un dia calorós d’estiu, mentre Víctor pescava, va pescar una carta amb la tinta un poc difuminada, ja que la carta pareixia vindre de l’aigua. La carta deia així: «V.n.. ba x, aq..s. és u. mó. fa.t….c»Víctor era un xiquet molt intel·ligent i de seguida aconseguí desxifrar la carta, la qual desxifrada deia: «Vine baix, aquest és un món fantàstic.» Víctor, en un tres i no res va arribar a casa i li va demanar als seus pares si podia anar allà baix, ja que era un dia calorós. Els seus pares li respongueren que sí, de manera que Víctor s’enfonsà en aquest món que pareixia estar baix d’aquell llac. Va començar a submergir-se i a mesura que anava baixant ell notava que podia respirar tranquil·lament. Ja en el fons, Víctor es trobà amb una xiqueta i la xiqueta li va preguntar: —Hola, quin és el teu nom? —Hola! El meu nom és Víctor, Víctor Fitó Tormo! I, quin és el teu nom? —El meu nom és Gal·la Soler Sánchez, encantada de conéixer-te, m’agradaria estar mes ací però me n’he d’anar a un lloc. I Víctor va seguir caminant per aquell lloc tot ple de fanals il·luminats, botigues i alts monuments, fets amb materials que Víctor desconeixia, dels quals Víctor no sabia dir-ne el nom. Un dia Víctor estava passejant per la ciutat submarina i va sentir que dins d’un recinte estaven muntant una festa. Víctor va entrar i va veure que aquella tal Gal·la estava dalt d’un escenari. I una dona li estava dient que havia d’elegir a algú perquè fóra el seu president infantil. Gal·la va veure Víctor entre el públic i aquesta va baixar del escenari i li preguntà a Víctor que si era d’aquesta falla, i abans que Víctor poguera contestar, aquest ja era president de la Falla República Argentina. Durant aquest any com a president, Víctor va dur els seus pares a aquell fons, ja que feia temps que no els veia. I els va comunicar tot el que havia passat, també va fer un munt d’amics a la falla com Marc, Emili, Andreu, Guillem, Gabriel, Claudia, Lucía, Allende i molta més gent a banda de la seua fallera major, Gal·la. També es va fer amic de molts presidents infantils amb els quals compartiria molts moments en els diferents actes a què va assistir. Ja en falles, Víctor estava nerviós per saber com seria la seua falla infantil. Víctor va descobrir que la seua falla era sobre el mar, la pesca etc… En aquest moment Víctor es va sentir orgullós d’ell mateix per dues coses: la primera era perquè tenia una falla en el seu honor i l’altra perquè era president infantil de la millor falla del món, la Falla República Argentina!

Emili Navalón Ferrando 12 ANYS

L’ALTRA EXPLICACIÓ

Aquesta va per als fallers de República Argentina. Als xiquets ens agrada molt el mar, i quina millor cosa que representar-ho al nostre monument tan important per a nosaltres? Vora l’aigua trobem una menuda barqueta amb un barbut pescador i un gos una mica peculiar que sembla esperançat amb trobar-hi menjar. Al seu voltant observem un peixet una mica esgarrifat pel que està passant. Un pelicà amb molta fam contempla el pescador molt atent per si de cas poguera agafar algun peix dels que està pescant. Sota la mar tots s’han adonat d’aquesta moguda, però segueixen la seua recorreguda. Per agrupar tota aquesta alegria, han decidit fer aquesta falleta, que els beneïa. Com en totes les falles, hi ha una fallereta, la més boniqueta. A més a més està espavilada i la corda del gos l’ha tallada. Està acompanyada pel president infantil, que es troba amb un blau mocadoret. Les falles segueixen el seu procés i es veu a l’ofrena de flors, representada per un menut carranc amb un ramell oferint-lo a una bonica fallera. Un carranc cuiner es troba fent una paella que sembla que estarà molt bona pel rostre del seu amic. La música que no hi falte, tant dins, en el casal, com fora. Tots els dies de falles es troba un ambient molt animat, tots rient i ballant. Un cuquet enganxat a l’ham de la canya es troba sorprés, ja que el carranc president mira a veure el que passa, protegint la comissió de cada fenomen. Els lluços segueixen contents l’ambient d’aquesta petita falleta: tant ells com més animals es poden unir a aquesta comissió tan desitjada.

Clara Navalón Real 13 ANYS

LES COSES JA NO SÃ&#x201C;N COM ABANS

COM HEM CANVIAT! PerĂ˛ mantenim els nostres costums i tradicions

Els primers documents escrits sobre falles LA IMPORTÀNCIA DE DEIXAR CONSTÀNCIA DEL QUE ES FA de SANDRA FAURA 64

És una realitat que el temps va passant i a mesura que evolucionem, nosaltres i tot el que ens envolta va canviant; la festa de les falles també. Com sabem, és un art efímer, una vegada es cremen els monuments només ens queden els testimoniatges escrits o gràfics que s’hagen pogut fer. Tots estos testimonis són la memòria dels fallers, de cada exercici, de cada instant. Són l’única font que tenim per saber com eren i com han anant canviant les falles, per això són tan importants, i la quantitat de

documents de què disposem per saber-ne l’evolució, dependrà de l’època i dels mitjans que es tenen en cada moment. I això és el que anem a escorcollar i analitzar. Des de quan tenim la certesa amb proves de l’existència d’esta festa? Quan apareix eixa primera documentació escrita que ens done la seguretat del que es feia? Eixos envellits papers què ens expliquen com eren les falles de cada moment d’una manera vertadera i que no siga per fonts orals, què poden ser certes o

no, sinó amb proves i demostracions que ho certifiquen? Quins són els primers documents escrits sobre falles de què tenim constància? I a Xàtiva, quins són els primers papers o ressenyes falleres que es conserven, i quina és la seua importància? Òbviament, les fonts de què disposaven antigament no han sigut mai ni tan nombroses ni amb la bona qualitat de les d’ara. Abans no hi havia tanta informació com tenim avui, per això, l’origen de les falles és un tema que respon a moltes teories diferents que són difícils de documentar. La dificultat és que fins ben entrat el segle XVIII no comptarem amb constància documental i no serà fins al XIX quan trobarem la primera premsa especialitzada en falles, els primers llibrets i la poca documentació gràfica que es conserva. A hores d’ara, les recerques que s’han fet sobre l’origen de la festa fallera no han pogut trobar de forma exacta com van sorgir ni quan. Tal vegada per la tradició dels fusters de traure els trastos vells a cremar el dia del seu patró, o per la pràctica de rituals amb el foc en el solstici de primavera, pot ser pel costum que hi havia en quaresma de cremar en fogueres ninots de personatges que no agrada-

ven al poble... O tal volta siga una combinació de totes. No tenim cap testimoniatge, ni escrit ni gràfic, que ens puga traure del dubte i ens confirme amb certesa el naixement de les falles. Segons les investigacions, la documentació escrita més antiga que s’ha trobat sobre falles data de 1740, i és un paper de l’autoritat municipal de València que prohibia cremar-les per la seua perillositat, ja que els carrers de la ciutat eren molt estrets. Hi ha també altres documents pareguts a eixe primer que ens assenyalen amb fiabilitat que ja en el segle XVIII hi havia el costum de plantar falles a València, però res més, desconeixem com eren ni perquè les feien. En la primera meitat del segle XIX apareixen les primeres notícies sobre falles en alguns diaris de l’època, però no serà fins la segona meitat quan trobem ja els primers documents escrits pròpiament fallers que es preserven. Per esta documentació fallera coneixem que les primeres explicacions dels monuments van ser uns fulls solts que es posaven a les parets del voltant de la falla o es repartien en mà a la gent perquè conegueren els significats de les escenes dels ninots que hi havia al cadafal, i més tard van

Pàgines de la publicació La creu del matrimoni

passar a un grapadet de fulls formant els primers quadernets dels quals començaven a cobrar algun centimet. Per les il·lustracions que acompanyen estos primers escrits coneixem també diverses coses importants: una, que els monuments del moment estaven fets en una tarima de fusta que damunt portava els ninots vestits amb roba i màscares de cartó, aparentant una escena teatral de contingut generalment satíric. I l’altra, que era costum en esta darrera meitat del segle XIX l’anomenada falla eròtica, on es feia sàtira del matrimoni, del festeig entre homes i dones, o fins i tot de les relacions sexuals, sense oblidar que també estaven les falles que criticaven altres coses com la política o la religió. El primer d’estos llibrets que es conserva amb el nom de l’autor data de 1855, anomenat El conill, Vicenteta i Don Facundo. Es tracta d’un quadernet de fulls on s’explicava als visitants, de forma satírica, el monument faller de la placeta de l’Almodí de València, i estan escrits per Josep Bernat i Baldoví, escriptor important per a la literatura fallera, ja que se li atribueix l’autoria del primer llibret faller, encara que açò no està massa clar, atés que es conserven alguns fulls explicatius de falles anteriors a esta data, el problema és que són anònims pel que no se li pot atribuir a ningú l’autoria, sent este el primer amb el nom de l’autor. El periodista i bibliògraf Ribelles Comín en la seua obra Bibliografía de la lengua valenciana de 1920, li atribueix els versos d’un d’estos fulls explicatius de 1850, en una falla del carrer Sant Narcís de Valencia, a l’impressor de Xàtiva Blai Bellver; altres historiadors com el professor Vicent Simbor Roig també ho pensen, però no s’ha pogut provar. Així que per a la majoria, el primer llibret faller que es conserva és el de Bernat i Baldoví. Si busquem en l’Arxiu Municipal de Xàtiva, els primers documents fallers que trobem també són quadernets de fulls explicatius de la falla que es va plantar en la plaça de la Trinitat el 1865. Estaven escrits pel xativí Blai Bellver i portava per nom La peixca de l’Aladroc. Trobem també el de 1866, La creu del matrimoni, i el de 1867, Eclipses del matrimoni. A més de tots els documents de la censura que els acompanyen, ja que pertanyien a les anomenades falles eròtiques i açò no agradava a tots els estaments.

La censura del moment té un paper important i paradoxal. Era dolenta per als autors i promotors del monument i les seus explicacions, atés que no els deixaven plantar-la als carrers, ni expressar amb llibertat, sàtira i humor el que es veia a les diferents escenes, però probablement per haver estat prohibida, es conserve esta trilogia fallera de Blai Bellver a l’Arxiu Municipal i no s’ha perdut en el temps com moltes altres coses. El fet que hagueren que fer un registre en l’Ajuntament per poder plantar la falla o les cartes amb la decisió de la censura, fa que es deixe constància escrita d’eixes accions en estaments municipals, perdurant així fins als nostres dies. Anem a aprofundir més minuciosament en eixos primers documents escrits i gràfics que es guarden a l’Arxiu, i constatarem la seua importància per al coneixement de la festa fallera que ja hi havia a Xàtiva en la segona meitat del segle XIX. El primer fullet que trobem, La peixca de l’Aladroc, portava una explicació del monument on criticava metafòricament, amb humor i de forma satírica una altra manera de pescar... Afortunadament la censura no es va assabentar a temps per impedir-ho i la falla es va plantar i els fullets es van repartir; però van estar alerta i vigilant per a l’any vinent, descobrint així que s’anava a plantar de nou una «Falla eròtica i en contra del matrimoni» en el mateix lloc i va ser quan el llibret de La creu del matrimoni va trobar una oposició molt forta per part de l’arquebisbe de València que el va prohibir per «herético, impío, escandaloso, obsceno, inmoral, injurioso al matrimonio, al estado eclesiástico, al celibato y a las personas piadosas y timoratas», fent que es retiraren tots els quadernets que s’havien imprés i la falla tampoc va arribar a plantar-se. L’arquebisbe també va demanar als rectors de la ciutat que en el sermó de la missa avisaren els fidels que entregaren els quaderns que pogueren tindre, i a l’alcalde que no permetera la seua representació. Tot açò li va donar més rebombori perquè tots parlaven dels fets, donant-li molta més importància a la falla proposada per Blai Bellver i fent que fóra coneguda per tota la població, fins i tot fora de la ciutat, eixint la notícia als diaris de València. Malgrat tot açò, podem dir d’este llibret que va ser el primer il·lustrat que es conserva. Els dibuixos estan fets per Manuel Bellver, germà de Blai, que era molt bon dibuixant de gravats. Tenia entre 60 i 70 pàgines,

sent moltes per a l`època, un format de 15 x 21,5 cm, estava molt ben imprés i costava 5 cèntims. Este llibret serà molt significatiu dins de la literatura fallera perquè servirà de referent per als futurs llibrets que seguiran el seu trajecte. L’any següent, 1867, Blai Bellver torna a escriure un quadernet una mica més curt però recuperant la temàtica de l’anterior, anomenat Eclipses del matrimoni, on a més d’aclarir que la seua intenció no era la de faltar a ningú, demana disculpes pel que va ocórrer l’any anterior i sol·licita permís a les autoritats per poder plantar la falla i repartir els llibrets. No li va servir de molt, immediatament van ser de nou requisats i segurament una altra vegada es van quedar sense plantar el monument. Llegint tots estos testimonis escrits que es conserven a l’Arxiu Municipal podem saber amb seguretat que Xàtiva fou la primera ciutat on es van plantar falles fora de València que es tinga constància. I que Blai Bellver va ser un dels escriptors i impressors de literatura fallera més importants de l’època, sent el promotor de la idea de llibret tal i com el coneguem avui.

Qui millor explica esta última frase és Jesús Huguet en el seu article ‘Dels origes de la literatura fallera’, on diu que «si Bernat i Baldoví ha de ser considerat el primer autor literari de les falles, a Blai Bellver caldria que se l’anomenara l’autèntic protagonista original de la confecció i conjunció de literatura i llibret. Tots els llibrets posteriors, són en certa manera deutors de la idea de l’impressor i escriptor xativí que va saber donar-li a la falla una dimensió nova i ambiciosament singular per divertida». No hi ha cap dubte que gràcies a eixos primers documents escrits, coneguem com eren les falles de la segona meitat del segle XIX. Afortunadament, al començament del segle XX trobem ja un major nombre de fonts escrites que tracten el tema de les falles i una millor qualitat de la documentació gràfica, documents que ens han ajudat a saber que en les primeres dècades hi ha una transformació estètica dels monuments i es consolida l’anomenada falla artística. Al llarg del segle, comencen a aparèixer més publicacions i es disposen de fonts més amplies i diverses, els documents escrits i gràfics deixen de ser l’única font per saber la història de les falles,

Pàgina de la publicació Eclipses del matrimoni

Carta arquebisbe de València condemnant La creu del matrimoni

apareixent les fonts audiovisuals com la ràdio o la televisió i a mesura que van passant els anys, sabem molt més sobre les falles, hi ha cada vegada un major nombre de comissions i estan cada volta més arraigades en la població. En les darreres dècades del segle XX, comencen a aparéixer les anomenades noves tecnologies. I així arribem al segle XXI, on estes noves tecnologies ja estan per tot arreu i a part de ser cada vegada de millor qualitat, ens faciliten molt la tasca perquè podem tenir al nostre abast tota la informació que necessitem tan sols en segons. Però no ens oblidem dels llibrets, gràcies que no hem parat d’escriure’ls contant tot el que hem fet i estem fent, coneguem vist des de dins, com van

evolucionar les falles del segle XX i, fins i tot, com canvien les del segle XXI. Els llibrets continuen tenint molta importància i protagonisme perquè cada volta tenen més valor per a l’estudi de les falles. I com molt bé diu el President de l’Associació d’Estudis Fallers, Jesús Peris Llorca en un dels seus escrits, «des de fa més de cent cinquanta anys, el llibret d’una falla és allò que resta després del foc». Ací rau la importància de deixar constància de tot allò que fem; així les futures generacions seran sabedores de com era en cada moment la festa fallera i tot el que l’envolta, i podran estudiar la seua evolució sense cap problema perquè tindran al seu abast tot tipus d’informació.

BIBLIOGRAFIA: AJUNTAMENT DE XÀTIVA (16 de març de 1866). Diligencias instruidas sobre la prohibicion de una hoguera que debía celebrarse en la víspera de Sn. José y para que se recojan los ejemplares del folleto titulado “La Creu del matrimoni”. Arxiu Municipal de Xàtiva (LG-2.804-32). Xàtiva. AJUNTAMENT DE XÀTIVA (17 de març de 1867). [Acord per a la prohibició del fullet Eclipses del matrimoni]. Arxiu Municipal de Xàtiva (LG-1.122-6-5). Xàtiva. BARRIO FERNÁNDEZ, Mariano (15 de març de 1866). [Carta de l’arquebisbe de València condemnant la publicació de La Creu del Matrimoni]. Arxiu Municipal de Xàtiva (LG-1.122-6-5). Xàtiva. BELLVER, Blai (1865). La peixca de l’Aladroc. Falla de la Trinitat. Arxiu Municipal de Xàtiva (FS-1). Xàtiva. BELLVER, Blai (1866). La Creu del Matrimoni, representá en la falla de la plasa de la Trinitat, en l’añ 1866. Arxiu Municipal de Xàtiva (LG-2.804/32). Xàtiva. BELLVER, Blai (1867). Eclipses del matrimoni. AMX LG-2. Xàtiva. BELLVER, Blai (17 de març de 1867). [Instància de Blai Bellver adjuntant exemplars del llibret Eclipses del Matrimoni, per a la seua autorització]. Arxiu Municipal de Xàtiva (LG-1.122-6-5). Xàtiva. DISTRITO FALLAS. Historia [Missatge en un bloc]. Consultat el 17 de gener de 2018 a: http://www.distritofallas.com/historia/. HUGUET PASCUAL, Jesús (20 de març de 2014). Dels origes de la literatura fallera [Missatge en un bloc]. Consultat el 20 de desembre de 2017 a: http://jesushuguetpascual.com/dels-origes-de-la-literatura-fallera. MARÍN I GARCIA, Josep Lluís. El llibret de falla: explicació i relació de la festa, 1850-2014. València, Generalitat Valenciana, 2014. MARTÍNEZ I REVERT, Antoni (2008). Aportaciones de la obra de Blai Bellver a la Historia del diseño gráfico y del producto (Tesi doctoral). Consultada el 2 de gener de 2018 a: https://riunet.upv.es/bitstream/handle/10251/4682/tesisUPV2975.pdf. MORENO, Juli (13 de març de 2016). El primer llibret de falla. Horta Informació. Consultat el 26 de desembre de 2017 a: https:// hortainformacio.com/2016/03/13/el-primer-llibret-de-falla/. UN NOU PAROT (24 de maig de 2013). Apunts per a una història de l’art de les falles i les seues fonts (I) [Missatge en un bloc]. Consultat el 21 de desembre de 2017 a: http://unnouparot.hol.es/2013/05/apunts-per-a-una-historia-de-lart-de-les-falles-iles-seues-fonts-i/.

L’evolució dels cadafals fallers al llarg de la seua història d’EMILI NAVALÓN i SANDRA FAURA 70

D’ençà que en el segle XVIII es té constància de l’existència de les falles, són molts els canvis que s’hi han produït, entre d’altres en els monuments fallers que han evolucionat amb el pas del temps, d’unes fogueres que feien els veïns per cremar trastos vells per a esdevenir en l’actualitat veritables obres d’art reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hom creu que l’origen fou la crema de rebutjos dels tallers dels fusters junt a trastos vells dels

veïns en la vespra de Sant Josep. A poc a poc, i sense saber com, el veïnat va aprofitar aquestes fogueres, que adopten el nom de falles des de bell antuvi, per fer critica els uns dels altres, i així, es creen els primers ninots fets de deixalles, paper, fusta, teles i cartó, als quals afegien cartells escrits amb un objectiu satíric i punyent, la qual cosa creava un bon ambient en el barri amb un to divertit. De la crítica entre el veïnat hom passa a criticar el poder municipal, l’Església o l’Estat, mitjançant encara ninots

molts rudimentaris, als quals botaven foc amb una àmplia participació dels veïns en un entorn festiu. En les darreres dècades del segle XIX apareixen els quadernets explicatius de les falles del moment, i en ells trobem les primeres imatges que tenim per saber com eren els monuments fallers de l’època. En els gravats observem que els ninots ja es trobaven damunt d’una tarima de fusta, solia haver-ne dos o tres i tenien el cos fet amb pals de fusta engrossits amb palla i vestits amb roba vella i màscares de cartó, tot formant un petit cadafal en el qual es representava una única escena. Les explicacions s’enganxaven per les parets del voltant del monument perquè els visitants les pogueren llegir o es repartien en mà. Vers les acaballes del segle XIX, les falles eren ja la festa més popular de València. El nombre de monuments creixia i es traslladava a molts dels pobles del país. Començaven a fer-se més grans i millor acabades amb nous materials. Gairebé en el tomb de segle hi ha un fet que serà clau per al futur desenvolupament dels monuments. El 1885, una de les revistes que donava

suport a les falles, La Traca, atorga els primers premis a les millors falles. La iniciativa seria continuada per l’associació renaixentista Lo Rat Penat el 1887, i el 1901, l’Ajuntament de València també atorga els primers premis municipals als millor monuments. Tot açò va esperonar l’esperit competitiu entre els veïns i va donar lloc al naixement de la falla artística, on no desapareixia la crítica, però hi predominava l’estètica. Amb l’arribada del segle XX apareixen els primers ninots fets amb cos de roba i amb el cap i les mans fets de cera, que duraran fins als anys 1920-1930, quan comencen a aparéixer les figures de motlle de cartó. Aquest procediment amb la cera és molt més laboriós i porta més treball, així que podem dir que comença a nàixer la figura de l’artista faller. Aquesta tècnica consistia a calfar la cera fins a fer-la líquida i mantenir-la a alta temperatura. S’hi afegien unes gotes de carmí d’alitzarina que li donaven una tonalitat groguenca, a la cerca del to de la pell humana. En acabant s’abocava a un motlle d’escaiola seccionat en dues meitats i era acolorit lleugerament amb pintura feta amb pols colorant

1889, falla del carrer Maldonado. Foto: Derrey. De les primeres fotografies que es conserven d’una falla.

1898, falla Plaça de la Pilota.

i oli de trementina que accentuava algunes faccions del rostre de la figura i en delimitava la boca i els ulls. D’aquesta forma, la cara del ninot mai es pintava per complet, i li donava un realisme molt encertat als ninots de l’època. La realització dels cadafals fins aleshores havia sigut fruit de l’expressió popular en cada barri i eren molt pocs els artistes que hi havia, i els que hi eren feien algun treball esporàdic unes setmanes abans de Sant Josep i poca cosa més, que de vegades cobraven i d’altres no, simplement ajudaven els veïns. Un dels artistes més conegut que apareix en aquella època fou Marià Garcia Mas, qui serà el responsable de la renovació dels cadafals i, a més a més, crearà escola, amb molts seguidors que aprenien d’ell, amb unes formes classicistes en la seua formació. En aquestes primeres dècades del segle XX comença a desenvolupar-se una nova concepció de les falles. Els cadafals augmenten les seues proporcions i la seua alçada, l’estructura anterior de tarima i ninots dalt es canvia per un conjunt de diferents elements que se superposen i s’assemblen més als actuals. Tenien una base, un cos central

amb diferents entaulats o calaixos, sobre els quals es col·locaven els ninots amb la cara de cera, vestits amb roba de tela i un remat o acabament que solia consistir en una gran figura que condensava el tema exposat en les escenes inferiors. L’obligació de traslladar les falles de les façanes dels edificis al centre dels carrers i les places facilita aquesta forma arrodonida per poder pegar-li la volta, així els continguts es troben envoltant tota l’estructura i no només en una escena dalt de la tarima. Calia anar a rodar tot el monument i mirar de dalt a baix. Eren monuments abundants, grans i majestuosos. Els anys 20 es crea el Comité Central Faller per potenciar i difondre la festa. Amb aquest objectiu es crea la setmana fallera i altres actes com les cavalcades del Ninot, el tren faller, el ninot indultat, la figura de la fallera major... És en aquesta dècada quan deixa de ser una manifestació popular per esdevenir ja una expressió artística. Podem dir que aleshores ja hi havien una quinzena d’artistes fallers amb popularitat i reconeixement social, que fa que en els anys 30 els cadafals experimenten un salt qualitatiu pel que fa a l’aspecte artístic,

1906, falla Na Jordana.

ajudat per la competència pels premis i la generositat d’algunes comissions que volien impulsar la festa com a reclam turístic. Alguns d’aquests artistes que destacaven en aquella època eren Vicent Benedito, Carles Cortina o Modest González, però cal realçar el nom de Regí Mas, que en els anys trenta entra amb força en el panorama artístic faller i en la dècada dels anys quaranta és l’artista més prestigiós de l’època, guanya nou primers premis en deu anys i aconsegueix més endavant ser membre fundador i president del Gremi d’Artistes Fallers, ja amb les idees de construir un museu i una ciutat per als artistes fallers. A començaments dels anys 30 la festa havia crescut molt, es consolida la falla monumental i artística, els monuments aconseguien els 15 metres d’alçària i es tenia cura de la seua construcció començant a utilitzar un nou material, el cartó-pedra, per confeccionar els ninots d’una forma estandarditzada. Es tractava de construir el cos del ninot i després col·locar el cap i els braços donant-li personalitat pròpia amb la roba idònia. Aquesta tècnica es molt treballosa i costosa, i comportava diverses seqüències.

Primer es feia un model en fang de la figura per obtenir-ne un negatiu amb escaiola que dividien en dos. Trossejaven fulls de cartó banyant-los en cola i fent-los més dòcils, que anaven posant-los per capes dins dels motlles de l’escaiola. Quan s’eixugava el cartó, es treia la peça que ja estava preparada per unir-la a altres i compondre la figura que pretenien. Quan ja la tenien repassaven les superfícies, les llimaven i cobrien els buits amb tires de paper de periòdic. Després es remodelava amb pasteta per donar-li l’expressió desitjada i finalment es pintava. Aquesta tècnica originava la repetició dels ninots, ja que es creava un motlle que s’aprofitava per a diferents falles durant molts anys. En aquesta època és notable la influència de l’estil avantguardista art déco en el disseny dels monuments, i també en la creació dels cartells i programes d’actes de la setmana fallera. Les falles assoleixen professionalització: el 1943 es crea el Gremi dels Artistes Fallers, tot separant la construcció de les falles de la comissió fallera que es dedica a organitzar la festa i pagar a l’artista faller. També apareixen les primeres falles infantils.

1944, Regino Mas planta el seu primer monument per a la Plaça del Mercat.

En la dècada dels anys 50, l’artista Joan Huerta va introduir el modelatge complet del ninot en cartó i, poc després, de la falla sencera. Ràpidament aquesta nova tècnica es comença a esbombar a la resta d’artistes i arribats els anys 60, cal destacar que aquest canvi ja s’ha afermat en la totalitat d’artistes i els ninots ja no aniran vestits amb tela, han passat a ser modelats íntegrament i realitzats amb cartó, ampliant així la gama de colors utilitzats, introduint-ne de nous. Per tot açò, podem afirmar que estem en el punt de la consolidació del cartó i la pintura a l’oli. En aquests anys 50-60, trobem un grup d’artistes capdavanter que formen l’anomenada Generació d’Or, de la qual en formen part Joan Huerta, Salvador Debón, Julià Puche i Vicent Luna, que marquen el camí a seguir durant aquest període pel que fa a l’acabat i a les tècniques fetes servir. Apareix el vernís, que proporcionarà un acabat brillant a les figures i que substitueix la pintura a la xamberga, tècnica molt lenta en la seua aplicació i eixugament. És també d’aquesta dècada dels 60 de quan tenim les primeres imatges a color de les falles. Hi

podem observar que en aquest període el volum no el dóna la pintura a l’oli sinó la forma de l’objecte, les figures tenen un acabat pla en l’aplicació dels colors i en escasses ocasions trobem efectes d’ombra i degradació cromàtica en les peces principals dels cadafals. Arribem als anys 70, les falles es mantenien al marge de les noves tendències artístiques que hi havien a nivell internacional com el pop art, l’abstracció o l’expressionisme. Continuaven aferrades a la seua estètica particular creada en la postguerra per les falles de Regí Mas i els artistes d’aquell moment. Així i tot, podem destacar alguns artistes influenciats per l’escola de Joan Huerta que seran importants per les seues creacions de monuments i guanyadors de premis: el xativí Josep Martínez Mollà, amb els seus alumnes Paco Mesado i Manuel Blanco, i el borrianenc Josep Pascual, Pepet. És en aquests anys quan es comença a utilitzar un nou material, el polièster, que ja s’utilitzava en la realització d’altres elements fallers com carrosses o decorats. Era un material que resultava ideal per als treballs i que, encara que tenia

1968, falla Àngel Guimera.

1970, falla C. Jerusalem-M. Marzal. Artista: Julián Puche.

un major cost, compensava per la seua gran resistència i poc pes. Se substitueix el cartó per una o dues capes de polièster i es reforça amb fibra de vidre. El polièster s’endureix ràpidament, mentre que el cartó necessitava uns quants dies per a eixugar-se. Una vegada eixutes les distintes peces en què es divideix la figura, s’uneixen i subjecten amb fil d’aram, per a després donar en les juntes una nova passada de polièster amb fibra de vidre. Finalment s’escaten les impureses i es massillen les possibles errades, amb la qual cosa queda preparat per a pintar seguint el sistema tradicional. Seran els anys 80 els que suposaran en els monuments un canvi en els colors, car es deixen d’utilitzar vernissos brillants i daurats amb molt de colorit, característica principal dels any anteriors, i comença a introduir-se la pintura acrílica per a l’acabat de les figures, fabricada aquesta sobre base de làtex o plàstic. Algunes comissions més progressistes intenten introduir una sèrie de canvis experimentals però sense massa èxit. La dècada dels 90 arriba amb importants canvis en la forma de construir els cadafals. Apareix

el poliestiré expandit o porexpan, i es comença a alternar el cartó amb plaques d’aquest material. Serà l’artista Miquel Santaeulàlia qui, ja en 1984, realitzarà els primers cadafals amb porexpan, material que comença a divulgar-se ràpidament entre els artistes substituint el cartó i experimentant amb la pintura plàstica que s’adapta fàcilment als nous materials. Alguns d’aquests artistes, entre d’altres, són Alfredo Ruiz, Vicent Almela, Emilio Miralles, Paco Ribes o Paco Roca, que seran dels primers en la construcció de figures amb aquest material. El poliestiré expandit (conegut també com a suro blanc) és un material conglomerat, porós i granulós de color blanc que es presenta en làmines de diferent grossor i ens permet obtenir textures molt diverses, pesa poc i és de molt fàcil maneig. Per mitjà d’una taula de torner i un arc es tallen i modelen les figures. Obtenim les diferents peces i, si la textura es considera idònia, es pinta directament, però, de vegades, és necessari encartonar-lo i polir-lo abans d’aplicar la pintura que pot ser a pistola o acabar-ho igual que en el cartó.

1985, falla Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal.

1998, falla Plaça del Pilar, de J. Monterrubio. 1r premi.

La suavitat cromàtica és una característica introduïda per aquest material. Quan s’utilitza aquesta tècnica observem en les figures un major ús de les superfícies planes, la qual cosa propicia una menor degradació tonal en quasi tots els monuments construïts amb suro. Una altra característica és que les falles guanyen considerablement en grandària i espectacularitat. Aquest material pesa menys i és més resistent a l’aigua i al vent que el cartó. A més, utilitzen la pistola amb pintura plàstica diluïda i polvoritzada per compressió per a cobrir grans superfícies i per a acabats amb efecte de difuminat. Comencem el segle XXI, quan el suro blanc ja està molt escampat, li ha guanyat el terreny al cartó i són ben pocs els artistes que continuen amb el mètode tradicional modelant amb cartó. Aquesta nova tècnica té també molts detractors pel fum tan negre que fa quan se li bota foc al cadafal que no deixa veure bé la cremà, a més que també es critica perquè és un material que contamina molt. Alguns artistes actuals comenten que «tot té avantatges i inconvenients: amb el cartó una falla costa més de muntar, les juntes del cartró es gas-

ten i es dilaten pel temps, la pluja, la humitat… En canvi, amb el suro no, però es perd expressivitat». Opinen que els agrada treballar amb el cartró com tradicionalment perquè «amb el suro els ninots sempre queden redons i llisos i no els pots donar l’expressió que es pot donar amb el cartó. Però el suro és més ràpid, es poden fer més monuments, perquè és més fàcil de treballar, les noves tecnologies com els programes informàtics i el tallament del suro per làser, fan avançar molt la feina. Es poden fer més falles que amb cartró, i amb les inclemències meteorològiques aguanta molt més. Amb el suro tot queda molt més arrodonit i amb menys detalls que amb el cartó, però mentre amb el cartó fas un ninot amb el suro pots fer-ne quatre o cinc». I així,a poc a poc, tots han deixat de banda el cartó i ara treballen més amb el suro, encara que alguns continuen mesclant les dues tècniques. En els darrers anys, s’han introduït noves tècniques, car la ciència avança i apareixen noves formes d’elaborar els ninots. Ja fa uns anys que sentim parlar d’esculpir amb l’ordinador, de les impressores 3D i de la possibilitat de crear ninots

2000, falla C. Jerusalem-M. Marzal, de F. López Albert. 1r premi.

2010, falla Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal, de Paco López.

fallers amb aquest sistema, i són alguns artistes més llançats i innovadors els qui ja estan posant-ho en pràctica i utilitzen aquesta eina digital, substituint el procés de modelatge tradicional per la producció directament amb l’ordinador. Disposant d’un model en l’ordinador, ja és possible obtenir-ne les seccions que després, un robot fresadora tallarà de forma automàtica en el bloc de suro, per a la posterior elaboració, perquè de moment l’artista encara ha de fer l’acabat i la pintura final. Disposen també d’altres materials com la resina, la palla d’arròs o la fibra de vidre. El temps passa, les coses canvien, l’art evoluciona, la ciència avança, apareixen noves tècniques, nous elements, noves generacions d’artistes... I així arribem a l’actualitat, on trobem que els artistes, de la mateixa manera que antigament, necessiten una elaborada tècnica per a construir els monuments. Primer faran un esbós i una maqueta a escala del que pretenen aconseguir. Els cadafals continuen tenint un sentit artístic i satíric, la seua estructura és construeix de fusta i són generalment de grans dimensions. En alguns, les

figures centrals arriben a tenir més de 10 metres d’alçària; i envoltant aquests ninots més grans que formen el cos central hi ha moltes figures separades en diferents escenes a peu pla que representen diverses situacions, generalment crítiques amb algun esdeveniment. Estan elaborats amb materials combustibles per poder-los cremar i amb alguna de les tècniques de modelatge que s’utilitzen, però la majoria ara mateix són de porexpan, per comoditat i facilitat de maneig. Aquests materials fan que les falles siguen més lleugeres i els artistes es poden arriscar a crear formes atrevides i innovadores. Després es pinten amb colors vius que li donen llum i alegria i fa que es vegen des de la llunyania. Sempre tenen un lema i estan plens de cartells amb versos que expliquen les escenes. Solen tenir una forma arrodonida i els visitants han de rodejar-les, mirar les escenes i llegir les explicacions dels cartells. El remat sol ser una figura damunt de la gran que està al bell centre de la falla, que representa la temàtica general. Actualment hi ha més de 200 agremiats en el Gremi d’Artistes Fallers.

2017, falla Antiga de Campanar.

Evidentment, els monuments fallers han evolucionat des del seu començament fins a l’actualitat, però sempre tenint la creació del cadafal com al centre que envolta tota la festa. Del seu origen a ara han canviat i progressat per adaptar-se als nous temps, a les noves tècniques, modes o tecnologies però el més important és que

no han perdut la seua essència, el component crític, irònic, satíric i humorístic que els caracteritza de sempre i han mantingut el seu estigma. Tot gira sobre ell, d’ací la importància de seguir treballant per millorar-los i continuar donant-los la magnitud que bé es mereixen, no debades són Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

BIBLIOGRAFIA: ALBORCH MALLOL, Guillem. ‘La pintura en les falles: història i evolució’. En: Falla Comte de Salvatierra-Ciril Amorós 2009. València, Falla Comte de Salvatierra-Ciril Amorós, 2009. CADAFAL FALLER. (13 d’octubre de 2017). En Viquipèdia. Consultat el 4 de febrer de 2018 a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cadafal_Faller. GALLART FURIÓ, Manolo. Las fallas de antaño. Entrevista al experto Javier Mozas. [Missatge en un bloc]. Valencia fiesta y tradición. Consultat el 4 de febrer de 2018 a: http://valenciafiestaytradicion.com/2017/03/13/las-fallas-de-antano-entrevista-al-experto-javier-mozas/. GREMI ARTESÀ D’ARTISTES FALLERS [Internet]. Lista de miembros. Gremi Artesà d’Artistes Fallers, València, 2014. Consultat el 3 de febrer de 2018 a: http://www.gremiodeartistasfalleros.es/Agremiados. L’ESPOLÍ. ACTUALITAT FALLERA (14 de desembre de 2017). L’evolució dels monuments fallers amb el pas del temps. [Article de diari digital]. Consultat el 3 de febrer de 2018 a: https://espoliactualitatfallera.wordpress.com/2017/12/14/levolucio-dels-monuments-fallers-amb-el-pas-del-temps/. MUSEU FALLER DE VALÈNCIA (coord.). Museu Faller. València, Ajuntament de València. Consultat el 4 de febrer de 2018 a: http:// www.valencia.es/ayuntamiento/Infociudad_accesible.nsf/0/79756DBB4169A9F7C1257495003C0F8B/$FILE/Castellano.pdf?OpenElement&lang=1. PREDA, Marga (10 de març de 2013). Antiguas fallas de Valencia – Parte I [Missatge en un bloc]. En ateneo. Consultat el 4 de febrer de 2018 a: http://enateneo.blogspot.com.es/2013/03/antiguas-fallas-en-valencia-parte-i.html.

Breu introducció a les temàtiques predominants en la crítica dels cadafals fallers de Xàtiva de Rafa Tortosa Garcia Director d’El Verí del Foc

El viatge iniciat, ja fa molts anys, per uns entusiastes fallers per tal que les Falles es convertisquen, més enllà d’una festa, en un focus de la cultura valenciana està arribant a la seua destinació. Les Falles vers la cultura ha estat un lent procés que ha entrellaçat la dignificació de la llengua en el món faller a través d’una literatura festiva, satírica, i per què no, culta; el convenciment d’unes falles com a mostra cultural; la reprojecció de la festa com una demostració d’un valencianisme

social i cultural ben allunyat de la coentor i del folklore plàstic; i la consideració de les Falles com un focus social i festiu, completament solvent, per ser estudiat i analitzat. Des d’esta darrera afirmació, cal considerar l’accés de les Falles als estudis universitaris. La creació del títol d’Expert Universitari en Falles i Creativitat per part de la Universitat de València així com el títol Expert Universitari en Disseny de Monument Efímer i Tematitzacions del Departament d’Escultura de la Universitat Poli-

tècnica de València fa més factible que les Falles puguen ser estudiades des d’un vessant històric o l’anàlisi de materials i processos constructius amb l’aplicació de noves tecnologies. Esta aconseguida aproximació de les Falles amb el món acadèmic té un camí previ encetat, ja fa bastant anys, pels mestres Antoni Ariño i Gil Manuel Hernàndez amb l’anàlisi de la història de les Falles com a matèria de les seues tesis doctorals, a més de la publicació de llibres i una extensa elaboració d’assajos i ponències. La continuada tasca realitzada pels membres de l’Associació d’Estudis Fallers així com d’altres persones interessades en l’estudi de la festa —com Manolo Sanchis, qui encapçala la nòmina de membres i col·laboradors de la revista Cendra així com d’altres entusiastes provinents dels pobles de tradició fallera, els quals focalitzen els seus estudis amb rang local—, ha fet aconseguir un corpus d’investigacions i treballs que han tret a la llum un munt de dades que han ajudat a la construcció de la història fallera dels valencians i que, en gran mesura, han assistit a dignificar les Falles. El fet de declarar les Falles, per part de la UNESCO, com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, ha estat gràcies, en part, a este treball realitzat en silenci i de forma altruista. De tot allò exposat, i per introduir-nos en matèria, volem deixar palès que, amb la creació d’estos títols universitaris —o fins i tot des d’estudis universitaris en Història, Sociologia, Filologia, Història de l’Art o Belles Arts, per exemple—, l’estudi de les Falles pot ser motiu d’assaigs, treballs o tesis. I entre els possibles vessants a estudiar en el complex món faller són els cadafals fallers i tot allò referent a les crítiques falleres i les temàtiques elegides, ja que ens poden ajudar a analitzar els problemes, preocupacions i entrebancs que ha tingut la societat en una determinada època. El caràcter satíric i humorístic de les falles, amb l’ajuda de l’enginy i gràcia per poder salvar censures (o autocensures), ens pot donar una nova visió d’aquella realitat, on tot està condicionat per la situació política establida, un important factor a tindre en compte. De ben segur que els 957 cadafals fallers grans que s’han plantat als carrers i places de Xàtiva ben bé poden valer un bon treball d’investigació amb

l’anàlisi de les seues temàtiques i critiques escollides amb una acurada extracció de consideracions i conclusions interessants. A l’espera de l’acceptació d’esta suculenta proposta per part d’algun interessat universitari, i amb el nostre reduït temps per estudiar les explicacions falleres adjuntes als cadafals fallers, ens resta proposar-los una breu aproximació de les temàtiques predominants en la crítica fallera dels cadafals fallers plantats a la capital de la Costera al llarg dels darrers vuitanta-cinc anys. Com ben bé és sabut per tots, durant el període de la II República Espanyola, la festa fallera gaudeix d’una generosa llibertat, la qual es veu reflectida en els cadafals fallers que han estat capaços de plasmar crítiques polítiques sense cap escrúpol. Manuel Azaña va estar en el punt de mira dels cadafals Saetabis (La Bassa, 1934) o Bunyol (Tetuán, 1934), ambdues de J. Rabasa. Altres falles eminentment polítiques són les realitzades per F. Bolinches i E. Sanchis com ara De Herodes a Pilatos (José Espejo, 1934), amb crítiques a personatges del barri o de l’entorn de la societat xativina; o el cadafal sota el lema ¿La llei de l›embut o el timo del sobre? (Carrer José Espejo, 1935), una crítica que replega la convulsió política del moment i les seues desprestigiades votacions: «La humana llei d’el embut / és una preciositat; / mentres uns fan el perdut, / altres donen la salut / en bé de la Humanitat».

Saetabis, de J. Rabasa (la Bassa, 1934).

A tota esta mena de cadafals de temes polítics cal afegir els referents a temàtica local, on la Fira d’Agost ja té les seues primeres crítiques com Tres coses de xàtiva (Paco Climent Mata, Plaça del Cid-Trinitat, 1933), on la falla «...Alude esta falla a una transacción en la feria de ganados; episodios amorosos en el Jardín del Beso, y a turistas extranjeros visitando nuestro Museo Municipal…»1. També van prendre part crítiques sobre problemes puntuals del barri com ara La Reforma del mercat (J. Castelló, Tetuán, 1936); aspectes de la gestió municipal, com poguera ser Reforma y alcantarillat (P. Bolinches – E. Sanchis, Mossèn Urios, 1935) o de caràcter moral, on l’exemple més valuós és el cadafal Las cuatro estaciones de J. Castelló (Vernisa-Llibertat, 1936) atès que s’atreveix a criticar, en forma de seqüència, de com un capellà entaula una relació amb una senyora, la qual apareix embarassada a la darrera escena. El verset que acompanya l’esbós deia que «la bella Prima-Vera, / és una estació molt bonica, / per això algun calavera, / abusa massa de la xica». El darrer bloc temàtic de les falles republicanes és el comprès per les de caràcter apologètic amb una descripció costumista amb l’exaltació de situacions o paratges casolans. No obstant això, recullen també els aspectes negatius que es generen en estes situacions particulars o localitzades en un entorn. Un bon grapat d’exemples són Una boda valenciana (A. Royo, Tetuán, 1935), Exaltació a la paella valenciana (J. M. Pastor, la Bassa, 1935), Les arcaetes d’Alboy (J. Castelló, Vernisa,1935), Cova Negra (A. Royo, Sant Jaume, 1936), Cova Negra (J. Garcia Tortosa, la Bassa, 1936) i Partida de truc en l’horta (A. Royo, José Espejo, 1936). Després de la contesa bèl·lica, les falles xativines inicien la seua activitat, de manera organitzada, el 1943. Estos primers anys de postguerra, per a la població, són uns anys difícils i durs a causa de la mancança d’aliments i serveis bàsics, situació generada per la guerra. Com les falles, que sempre han sigut una mena de reflex de la societat, tracten estos temes socioeconòmics, permesos en certa

Partida de truc en l’horta (A. Royo, José Espejo, 1936).

manera per la censura, i mostren en els seus cadafals la realitat palpable de la societat valenciana d’aquells anys. Per aquesta raó hi ha referències continues dels cadafals a les pràctiques i dificultats econòmiques, temàtica que serà abordada per la majoria d’ells: fam, estraperlo, mercat negre, mancança d’aliments, inexistència d’aigua i llum, la cartilla del racionament... Les falles de 1943 ja fan paleses estes temàtiques, com ara La tortà de San Chusep (F. Climent Mata, Cid-Trinitat, 1943) on els fallers en compte d’una falla, el que més desitjaven era menjar-se una coca de la fam que patien a causa de la política de racionament; el cadafal Coses que pasen (J. Garcia Tortosa Vernia, Sant Jaume, 1943) que reflectia les denúncies que feia la gent pels abusos de certs llauradors que estaven convertint-se en nous rics i, en consonància a este cadafal, també trobem Casos i coses (A. Grau Tomàs, Raval, 1943) on s’ataca als llauradors del barri molt durament perquè

1 El Progreso, 18 de març de 1933. BMX

La tortà de San Chusep, de F. Climent Mata (Cid-Trinitat, 1943). ARXIU CLIMENT ALMENDROS.

Esbós de Crítiques del nostre barri, de R. Morell (R. Argentina, 1965). AMX.

s’han enriquit gràcies a l’estraperlo i al mercat negre: «En dos moniatos, dos sebes, / cuatre naps i un alficòs / podrà ser que no te cregues / pero es fa un negoci gros». En la mateixa línia temàtica es criticaven les companyies de subministrament elèctriques o de l’aigua. Un clar exemple és la falla infantil de la plaça del Mercat de 1954, obra de Ramon Morell, que duia per lema En mi pais no hay luz. Tractava sobre l’escassesa i les restriccions de llum que hi havia en aquell temps: «En mi pais no hay luz / tot son cresols, tot son cresols / que no fan llum... / Els contaors van correguent / Tota la culpa , la té... l’aigua». Esta temàtica, que apareixerà en els cadafals fins els darrers anys de la dècada dels cinquanta, conviu amb les crítiques sobre aspectes del barri: problemes amb l’ús de les fonts públiques, com puga ser Limpiesa e hichene (J. Pérez, Sant Pere, 1944); qüestions sobre la convivència a les places com ara la de la Bassa, que queda reflectit a la falla La nostra falla es l’espill d’aspectes relatius a la plaça del cabdill (R. Morell, Bassa, 1958); les reformes del Mercat, crítiques constants als cadafals plantats a la mateixa plaça als anys 1945, 1960 o

1968; o les dificultats urbanístiques i socials aparegudes davant la creació de nous barris, aspectes temàtics reflectits a Crítiques del nostre barri (R. Morell, R. Argentina, 1965). Davant la limitació de temàtiques susceptibles de ser criticades —recordem que l’actuació de la censura per part del poder limitava un munt les temàtiques—, les comissions falleres plasmen en els seus cadafals els problemes que tenen en la creació i organització de la festa fallera en el seu barri. La dificultat de plantar falla és una de les qüestions principals i la podem trobar en els cadafals plantats a Tetuán-St. Francesc (1943 i 1960), Caputxins (1944), Mercat (1954 i 1955) i Portal de València (1954 i 1955). Cal afegir que durant els anys cinquanta, les falles sofreixen un descens en quant al nombre de falles plantades arribant a plantar-se l’any 1954 tres falles grans, on dues d’elles portaren la problemàtica de les falles. En la falla del Portal de València de l’any 1954, El Calvario fallero, R. Morell ens presenta totes les dificultats que presenta una comissió de falla. Enalteix tot el que representen les falles: art, traques, cavalcades, bunyols, bon humor, tabalet i dolçaina... i es pregunta: «Ha de morir tot açò?»

També inclou que no hi ha falleres majos de la ciutat aquest any i ho parodia amb el campanar de la Seu que acomiada a les falleres rumb al Cairo. Altres temàtiques utilitzades pels artistes fallers en l’època franquista han estat les critiques vers la modernització i els avanços tecnològics, com Las ciencias adelantan (J. Camarasa, Cid-Trinitat, 1949) o La música clásica i moderna (Bolincho, Raval, 1951), així com el paper de la dona, centrades en les llibertats que van assolint les dones i que no van estar ben vistes per una societat masclista. A més a més, amb la crítica al matrimoni, la dona sempre és la que ix malparada, en definitiva, segueix sent la creu del matrimoni. Falles que reflecteixen esta crítica a la dona són L’amor a través dels segles (J. Camarasa, José Espejo, 1944), Cara i Creu del Matrimoni (José Espejo infantil, 1948), Força de Voluntat (Bolincho, Sant Jaume, 1946), Mel d’amor (Raval infantil, 1952), Els conflictes del choc i de l’amor (Bolincho-Femenia, Raval, 1945), Per culpa de la poma (M. Blanco i E. Arnau, Tetuan, 1967) o Els temps cambien (P. Carrasquer, Mercat, 1970), entre d’altres. La nova Llei de Premsa de 1966 provocarà una relaxació de la censura i comportarà un canvi de temàtiques en els cadafals fallers, un canvi que es veu accelerat amb la fi del règim franquista i la instauració de la democràcia, canvi efectuat durant els anys ocupats per l’anomenada transició. De fet, en els cadafals fallers veurem un ventall de temàtiques escollides per criticar, pràcticament, qualsevol aspecte de la societat o de la política. Les crítiques polítiques tornen a aparèixer en els cadafals fallers i reflectiran el procés de transició amb l’aparició de ninots que representen els nous polítics d’aquella nova realitat i amb la perplexitat de la pràcticament nul·la aparició de crítiques als anteriors dirigents franquistes. Antoni Grau i Manolo Blanco, principalment, exposen en els seus cadafals les figures de Felipe González, Alfonso Guerra o Santiago Carrillo per fer crítica a la gestió dels primers governs socialistes, assumptes sobre el petroli, la relació internacional del govern, etc. Junt a estes crítiques comença a generalitzar-se una crítica local que es conreada fins als nostres dies. El modelatge de les figures d’alcaldes i regidors serà una pràctica habitual en l’elaboració dels cadafals fallers i tot per fer palesa l’activitat política local:

les gestions errònies del consistori, la lluita pel poder dins d’un determinat partit polític o els pactes entre partits. A més a més, la Fira serà un punt de mira de les falles, les quals critiquen els canvis, la gestió cultural i comercial o les novetats aportades, aspectes que sempre han estat un lloc d’enfrontament entre els distints partits polítics. També, per afegir-ho a temàtiques polítiques, trobem falles que reflecteixen els problemes a nivell de país com el procés d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, crítiques recollides a Automania (A. Grau, Espanyoleto, 1981) o Ja florix l’autonomia (A. Martin, Raval, 1983); els problemes del camp i l’entrada al Mercat Comú, apareguts a Plagues (A. Grau, Mercat, 1980) o Ja estem en el comú (M. A. G. Moracho, Sant Jaume, 1986); o aspectes mediambientals com la construcció de la central nuclear de Cofrents, referenciada en els cadafals Les coses nostres (A. Martorell, Ferroviària, 1981) o Un cert flaire (Sant Feliu, 1979). Respecte a la temàtica de la Batalla de València, amb el conflicte identitari dels valencians, els cadafals fallers xativins pràcticament no ho reflectiran, almenys no ho faran des d’un dels dos posicionaments —excepte alguns cadafals com poguera ser Per tot aplega l’hora (A. Martorell,

Automania, d’A. Grau (Espanyoleto, 1981). ARXIU FALLA ESPANYOLETO.

Ferroviàra, 1982)— i el seu discurs crític serà realitzat des d’una perspectiva en defensa i exaltació de la llengua, del territori i de les tradicions valencianes, com Plagues (A. Grau, Mercat, 1980). En estos primers anys de la democràcia també trobem la presència, en gran percentatge, de temes socials i de moralitat: homosexualitat, drogues i joventut, relacions sexuals, nudisme i el topless o aspectes d’igualtat per part de la dona. Les falles s’omplin de melenuts, maricons i dones nues de forma descontrolada, i sempre des d’una perspectiva masclista i d’una por a les llibertats que s’estaven recuperant, crítiques que, mirant-ho des de la perspectiva actual, cal qualificar-les com a desafortunades. I és que l’aparició de dones amb les mamelles a l’aire en els cadafals fallers, en la majoria dels casos, no està justificada i la seua aparició està motivada per la moda establerta o com reclam, diguem-ne, comercial. Exemples clars: El destape (A. Grau, Sant Feliu, 1976), Nos toquen el violó (A. Grau, Mercat, 1983), L’economia (R. Primo, JRJ, 1985) o Ara si que va... (A. Grau, Mercat, 1979).

Ara si que va..., d’A. Grau (Mercat, 1979). ARXIU FALLA.

En les darreres dècades del segle XX i el que podem del XXI, la temàtica que es conrea en els cadafals fallers de Xàtiva és, en un gran percentatge, local. Els artistes xativins centren les seues crítiques en la política local i en aspectes derivats d’esta que afecten a la vida social dels xativins, és a dir, tots els problemes que solen tindre els ciutadans són conseqüència d‘una mala gestió de l’Ajuntament. Durant molts anys, els xativins han tingut un alcalde que ha donat molt de joc als artistes i guionistes fallers, ja que la seua forma d’actuar i tot allò que deia cada dia, donava per idear una nova escena per al cadafal faller. Hui en dia, amb el tripartit i totes les friccions que la relació política comporta, també són motiu d’unes excel·lents escenes falleres. Seria llarga la llista d’exemples de cadafals que conreen la temàtica de política local, de ben segur que queda en la memòria del lector excel·lents exemples de crítica política. Si m’ho permeten, només citar la falla Enreinats (Xavier Herrero, J. R. Jiménez, 2016), un dels pocs cadafals que va recordar en la seua crítica el final polític d’Alfonso Rus: «I així acaba la història, / la d’un espavilat reiet. / I quedarà a la memòria, / d’aquell que contà algun bitllet» i el començament del tripartit: «La Reina [Xàtiva] li dona el bes, / legítimament consentit, / i en lloc del príncep apareix / “per sorpresa” un tripartit». En estos darreres anys, l’aparició de crítiques de barri sol ser puntual, bé pel tarannà del barri de la zona on es planta una determinada falla, com puguen ser les del nucli antic, més afectades per obres i rehabilitacions amb el tall de carrers o de subministraments, o bé per problemes de circulació i aparcament en alguna zona de la ciutat. Unes altres crítiques que apareixen, de tant en tant, en els cadafals són les relacionades amb les falles, amb crítiques a la gestió de la Junta Local Fallera o al sistema establert com puguen ser les seccions dels cadafals fallers o els sempre criticats jurats. Un aspecte important que s’està produint durant el darrer lustre és l’aparició de temàtiques amb valors socials, aquelles que denuncien incomprensions de la societat. Temes com la situació social de la dona i la violència de gènere, aspectes mediambientals i de contaminació o la protecció dels infants comencen a aparèixer en els cadafals fallers de forma transversal.

Cal indicar que totes les crítiques, la majoria de les vegades, apareixen en els cadafals fallers sota una tematització del cadafal faller. L’elecció d’estes tematitzacions, provinents del cinema, de la història o d’ambients establerts i consolidats de sobra coneguts per la societat, fa disfressar la realitat actual i els personatges, amb un resultat que aspira a ser òptim i divertit. El nostre propòsit ha estat, en tot moment, fer un simple repàs dels temes escollits pels artistes, guionistes i poetes per conformar la crítica dels cadafals fallers en cadascuna de les èpoques perfectament tabulades d’acord amb la forma organitzativa de l’Estat, encara que convé realitzar,

com hem dit en l’extensa introducció, un estudi exhaustiu de totes les explicacions falleres que tenim a l’abast en els llibrets fallers, en els projectes de cadafals fallers presentats a la censura —que romanen conservats a l’Arxiu Municipal— o en les descripcions que ens puga donar la premsa. Amb un anàlisi ferm podrem extraure distintes classificacions de les temàtiques i, a més a més, amb una comparació amb les notícies i fets ocorreguts en la mateixa època, podrem valorar l’opinió d’uns ciutadans, d’uns veïns i d’uns fallers que han estat usant els cadafals fallers com a un mitjà d’expressió completament vàlid i que, amb l’ús de la sàtira i l’humor, aporten una opinió crítica i temporal, que com les mateixes falles, resulta ser efímera.

Enreinats, de Xavier Herrero (J. R. Jiménez, 2016). RAFA TORTOSA.

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA TORTOSA GARCIA R. ‘Autocrítica, motor de reviscolament faller’. En: Falla Benlloch 2009. Xàtiva, AC Falla Benlloch–Alexandre VI, 2009. p. 87-97. TORTOSA GARCIA R. ‘Crítiques de barri als cadafals fallers’. En: Llibre explicatiu Falla Benlloch 2010. Xàtiva, AC Falla Benlloch– Alexandre VI, 2009. p. 86-93. TORTOSA GARCIA R. ‘L’espill dels cadafals fallers sobre els anys de la fam (1940-1955)’. En: El Verí del Foc, núm. 4. Xàtiva, AC Falla Joan Ramon Jiménez, 2010. p. 80-9. TORTOSA GARCIA R. ‘Les autònomes comissions falleres infantils de Xàtiva (1933-1966)’. En: Falla El Mocador 2014. Sagunt, AC Falla El Mocador, 2014. p. 360-77. TORTOSA GARCIA R. ‘El ninot de la dona: de ser la creu del matrimoni al descobriment de les seues mamelles’. En: El Verí del Foc, núm. 10. Xàtiva, AC Falla Joan Ramon Jiménez, 2016. p. 113-23. TORTOSA GARCIA R. ‘Falles a la Fira. Fira a les falles’. En: Fira d’Agost Xàtiva 2016. Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva, 2016. p. 131-7.

La bellesa de Lolita Sanz en les falles del 34 Un rol tradicional en un context de modernitat

de Salvador CatalĂ 88

Corria la nit d’un dijous del mes de juliol de 1933, quan el Comité Central organitzador dels exercicis fallers va decidir presentar en societat a la fallera major de Xàtiva de l’any 1934, la senyoreta Lolita Sanz Quiles. I quina millor manera de fer-lo que organitzant un festival amb música i teatre a la fresca de la plaça de bous de la capital de la Costera «…con el objeto de recaudar fondos con destino a propaganda, fomento del

turismo y realización de festejos generales, que con los locales de cada falla puedan completar un gran programa en las fiestas del mes de marzo del año próximo en beneficio de Játiva en general y de la industria y comercio en particular», segons explicava el fulletó explicatiu conservat a l’arxiu de la Societat Musical de la Nova, i on es detallava el programa que s’anava a desenvolupar, la publicació del qual havia sigut possible

gràcies al patrocini de l’Agencia Ford del Garage Alameda, que oferia la possibilitat de comprar cotxes i camions a crèdit, la de promocionar els pneumàtics Firestone, i oferir tots el recanvis possibles del taller de reparacions exclusius de la seua marca oficial. No sabem si les falleres van fer acte de presència al coliseu xativí dins d’un automòbil Ford. No fou tampoc l’única empresa patrocinadora, ja que la licorera local Mompó y Bernabeu aprofità també l’oportunitat de l’acte per fer publicitat del licor del Carmen, el anís Loohengrín i les orxates i xarops de producció pròpia. Així l’alcohol i l’automoció local van fer possible una «gran velada para la presentación de la Fallera Mayor y en homenaje a todas las falleras y cortes de honor». Pel que fa a l’acte d’exaltació de Lolita Sanz i la seua cort, es va contar amb la participació de la banda musical de la Primitiva, la poesia d’Alfredo Sendín Galiana, poeta i autor teatral natural de Xàtiva, especialitzat en sainets i poemes honoradors de falleres, l’eloqüència de Maximiliano Thous, periodista i cineasta valencià, i el quadre artístic de la Societat Musical La Nova, sota la direcció de Ramón Aranda, on actuarien molts actors aficionats de Xàtiva, com Juanita Gil, Nieves Pelegero, Jose Mira, Antonio Grau, Martín Zarazúa o Salvador Sanchis, entre altres. Segons el setmanari local El Progreso, triar la nit d’un dia laborable per organitzar un «festival fallero» era una completa errada. Així aquest diari publicava un 8 de juliol de 1933 «no es un jueves el día más apropósito para un festival. De antiguo sabemos todos aquí que los sábados y domingos son los únicos días que se consigue llenar la plaza de toros. Esta equivocación deslució bastante un acto que necesitaba de gran público». A més consideraven que l’acte havia sigut massa llarg, en ajuntar un concert, una exaltació de les falleres i una sarsuela en un mateix acte. Encetà la presentació un concert de la Música Vella sota la direcció de Salvador Pérez, amb el pasdoble Amalia Barrios, el poema simfònic Una nit d’albaes, i La Revoltosa, del mestre Chapí, el

qual fou ben rebut pel públic i va arrencar grans ovacions per part de l’escàs públic congregat. Tot el contrari que la representació de La mazorca roja, una comèdia que retractava els costums d’Andalusia, original de Francisco Tristán y Larios, amb música del mestre Serrano, i que el quadre artístic de la Nova posava en escena sota la direcció de l’orquestra de José Ramírez, el cor de veus dirigides pel mestre Miguel Peiró, i que contava amb la tiple Juanita Gil, i els actors aficionats de la societat J. Mira, A. Grau, S. Sanchis o M. Zarazúa, entre altres, i que no va resultar del gust del públic per «…la dificultad que presentan estas obras para jóvenes que no están familiarizados con el idioma de Cervantes, ni tienen conocimientos musicales, se vieron aumentados por una hostilidad manifiesta por parte del público, y toda voluntad de los autores no fue bastante para acallar el descontento». Una trista forma d’iniciar l’acte de presentació de la fallera major i la seua Cort d’Honor, on es va haver de córrer el teló durant una bona estona en espera que els ànims del públic es calmaren, on «seguramente hubieran salido las cosas mejor de haberse abstenido, quienes las hicieron, las manifestaciones de desagrado». En tornar a descórrer les cortines, van aparéixer sobre l’escenari Lolita Sanz i tota la cort d’honor sota els acords de l’himne nacional, acompanyats pels mantenidors de l’acte, el poeta Alfredo Sendín i Maximiliano Thous, a més del llavors alcalde de la ciutat, Jose Medina Maravall. A partir d’ara, els crits i xiulits de desaprovació van desparéixer, alhora que les critiques de premsa «líndisimas jóvenes con trajes blancos de corte unas y vestidas de valencianas otras; todas muy elegantes y muy dignas de los honores que les tributaron». I els elogis d’El Progreso continuaren in crescendo en arribar les descripcions referides a la que anava ser fallera major de Xàtiva per a l’exercici de 1934 «destacaba por su hermosura y esbeltez que representaba la más alta jerarquía entre las bellezas falleras. Era suya la majestad, muy bien llevada, de la belleza

setabense. Cuando el alcalde le colocó la banda de los colores con la bandera republicana, y cuando descendió con éste para adelantarse en el escenario, estaba verdaderamente espléndida de majestad y belleza». I de guapa que era podia provocar la següent reacció entre el públic congregat: «…si el rapto de una Majestad no estuviera seriamente castigado por los códigos, se hubieran sentido raptores muchos espectadores». Comentari només comprensible en una societat encara molt masclista. La dona fallera quedava relegada només a ser símbol de la bellesa, repetit només en l’anterior paràgraf fins a tres voltes, i sembla que Lolita Sanz no va dir res ni va fer cap discurs perquè en estar ben guapa sobrava, i si incitava al segrest millor, i damunt li donaven aires de reina, en un règim que havia postulat l’enderrocament de la monarquia per ser símbol del privilegi i la desigualtat.

Molt haurien de fer les dones per canviar un rol tan arrelat, que ni la recent proclamada República ni la premsa més progressista, era capaç d’apuntar res nou de cara a trencar amb visions tan tradicionals. Des de la recent fundada Agrupación Femenina Republicana es cridava l’atenció sobre la necessitat que les dones tingueren més presència en el món de les falles, no només com a símbols de la bellesa, sinó també com a artistes o membres de les juntes directives dels monuments. Però sense consciència de gènere a la recerca de la igualtat amb l’home, mai no farien res. I havien de ser les mateixes dones més avançades les encarregades de despertar les consciències segrestades a llars i confessionaris, com deien els seguidors d’Artemina Botella, la nostra Victòria Kent local, la que havia fundat l’associació abans esmentada durant la festa de Sant Josep del 1932 «en el domicilio de la culta escritora doña Artemina Botella se reunieron el pasado do-

mingo varias señoritas republicanas para tratar la organización de un grupo femenino que ha de defender frente a las mujeres reaccionarias, que hacen con el disfraz de la religión una campaña monárquico-clerical contra los principios de la democracia republicana». Però el problema no es trobava en la religió, ni en les dones defensores de la tradició, sinó en una societat que no entenia per exemple, que en el món de les falles pogueren haver dones artistes o presidentes de juntes directives, per la senzilla raó que no se les havia vist mai desenvolupant aquests tipus de tasques. Era, per tant, una qüestió d’educació, com ben bé entenia una Artemina, la qual va ser temps més tard, la primera regidora de la història de Xàtiva, en el context d’una República on la dona ja podia votar, divorciar-se, signar papers, i ser en suma, lliure i ama del seu destí sense haver de demanar permís al pare o al marit. Per tant, calia crear consciència i l’Agrupació encara no hi havia tingut temps suficient per obrir camí. Així, l’exaltació a la fallera Major mitjançant la poesia de Alfredo Sendín Galiana, i el discurs de Maximiliano Thous, no afegiren cap signe de modernitat, i de nou fou la bellesa, l’única virtut a destacar de Lolita Sanz. De la primera no tenim cap referència del seu contingut però ens el podem imaginar. «Sendín Galiana leyó una delicadísima poesía a la Fallera Mayor», on no faltarien suposem les lloances al físic de la primera fallera de Xàtiva. I en el cas del cineasta Thous, va començar un discurs dedicat a analitzar la diversitat folklòrica d’una Espanya pluriregional, on cada regió tenia unes particularitats a l’hora de celebrar les seues festes, i on els valencians es caracteritzaven pel «carácter ruidoso, que se manifiesta disparando cohetes y tracas». Un discurs molt adequat i políticament correcte en el context dels inicis del debat de l’organització autonòmica del naixent estat republicà. I en acabar la contextualització de les falles en el conjunt de les festes regionals d’Espanya, va dirigir-se a Lolita Sanz per «dedicar un canto a su hermosura y terminó exaltando

las fiestas de las fallas, de las que dijo han de superar a todas las de Játiva, de la Játiva que ardió en una inmensa hoguera para saciar la venganza del odiado Felipe V». I com a cloenda es va fer sonar l’Himne Nacional. Mesos més tard, Lolita Sanz va regnar en les falles de l’exercici de 1934. Unes festes esplendoroses però plenes de crispació política. La incorporació de la dona al sufragi universal durant les eleccions nacionals del 19 de novembre de 1933 va ocasionar un canvi d’orientació política en la marxa de la República. La CEDA de Gil Robles compartia el poder amb els radicals de Lerroux, i l’eufòria desfermada per la proclamació d’una república esquerrana s’apagava enfront del gir a la dreta d’un nou règim que frenava tota la política reformista anterior, causant un reviscolament de les protestes obreres. L’alcalde Jose Medina Maravall faria oblidar tot allò per uns dies, invertint en la festa amb l’ajuda d’un poble amb ganes de plantar monuments. Un total de dotze s’alçaren, sense incloure les menudes, el que fou tota una exageració per a molts veïns, ja que abans com ara, a més quantitat, menys qualitat. La CEDA no va poder reposar els sants defenestrats dels carrers, i Sant Pere, Sant Jordi, Sant Jaume o Sant Francesc van haver d’esperar altres temps, ja que les falles de Xàtiva ofrenarien glòries a la República, retolant moltes de les vies més importants on s’alçaven monuments, amb el nom d’il·lustres republicans com Castelar, Blasco Ibáñez o el doctor Simarro; o a mecenes locals com Attilio Bruschetti o José Espejo. L’Ateneu Popular i el Centre Valencianista s’encarregarien de repartir els premis a les millors falles, i al llibret de major qualitat, on destacaren les sàtires de Bernardo Sifre, que agradaren moltíssim a un jurat, compost per Álvarez Santolino, en representació de l’Ajuntament, don Crispín Merenciano, com a cap de l’església local, i els pintors Guiteras i Tudela, com a màxims exponents de l’art autòcton.

Els sectors més progressistes denunciaven que novament la dona havia estat marginada de la festa, ja que només era considerada com imatge de la bellesa, exaltada en nombrosos poemes i duent el vestit regional, però a la qual no se li permetia intervenir ni com a artista de monuments, ni com a autora de llibrets. I ara que les dones podien votar, eixes coses caldria canviar-les. A més de les falles, la ciutat oferia una oferta lúdico-cultural autènticament envejable, amb la clara intenció d’atraure visitants. A la plaça de bous s’estrenava un programa molt complet apte per a tots els públics i gustos. Les actuacions cómico taurinas del Llapisera i el Bombero Torero, una exhibició del pilot Luis Aguado al volant del seu automòbil de competició, o la lídia d’un bou per part del «diestro Rafaelito». Els cines i teatres obrien les seus portes oferint tota una variada programació. El Gran Teatre acollia concerts de música regional, i operetes,

el Salón Setabense projectava films del sempre genial Buster Keaton, i el Cine Espanyoleto estrenava dues superproduccions nord-americanes al preu d’una. Si la butxaca no acompanyava, un podia quedar-se a casa a sentir l’especial serial que Radio Xàtiva emetia, Palometa de l’horta, interpretació que anava a càrrec d’actors locals El comerç s’unia a la festa i molts aprofitaven les falles per ofrenar a la seua clientela puntuals novetats. El Café Navarro i el Bar Olimpia presentaven els més complets aperitius al millor preu, i Las Delicias oferia «bacalao inglés», pels que respectaren la quaresma i «chorizo cantimpalo y jamón del mejor» als fallers més famolencs. I el Garage Alameda posava a la venda els pneumàtics Firestone, com ja havia anunciat el dia de la presentació de la fallera major de Xàtiva. Malgrat els canvis polítics, econòmics i socials, el rol de la bellesa continuaria encara vigent durant moltes dècades, i és que les mentalitats costen moltíssim de canviar.

Salvem la sàtira! de Lluís Roselló Membre del col·lectiu Salvem la sàtira

Hi ha un tòpic molt escampat que vol que els valencians siguem una gent especialment dotada per a la sàtira. I, la nostra llengua, particularment apta per a expressar-la. Com tots els tòpics, això només és una veritat condicional (i, de vegades, una insidia: quan es vol reduir la nostra capacitat literària a la sàtira)1.

1 BLASCO, Ricard. La insolent sàtira antiga. Xàtiva. Ajuntament de Xàtiva, 1985

L’objectiu espiritual de la crema dels monuments fallers és l’exorcisme de tot allò que es fa mal o ens sembla dolent. Si més no, eixe és l’acord tàcit que, des de fa anys, els fallers fan creure a la societat. La falla critica allò que, al criteri de l’artista i del guionista-versador, té un aspecte negatiu i que cal corregir. És un resum anual de malifetes comeses per polítics, veïns i determinats col·lectius. Tot això que s’ha transformat en escena fallera s’esvaeix la nit del 19 de març. Fins ací, l’imaginari del món faller és comú. Una altra cosa és l’encert de qui planta la falla i del que escriu la crítica. Mostrar l’opinió respecte a una actitud o un fet social és prendre partit i, ací, és on comencen les incoherències. Som els valencians graciosos? La sàtira forma part del nostre ADN? Som capaços de riure’ns de nosaltres? I el que és més important per al món faller: acceptem les crítiques? Seríem tan tolerants d’aguantar una falla sobre les actituds del conglomerat social que és una comissió o la festa en general? Contestem-nos amb sinceritat per saber qui som. Perquè, teòricament, l’essència —tal com hem escrit al primer paràgraf— és la crítica de tot allò que és negatiu del que ens envolta. I això s’ha de fer emprant la sàtira, és a dir, censurant una conducta o posant en ridícul una persona o una cosa. A aquestes línies de l’article ja els avance la meua opinió: la sàtira està en declivi, en clara decadència. A pesar que és un dels motius pels quals les falles van ser declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO (veges tu quina medalla!), la sàtira no està de moda. Si fem una ullada a les comissions capdavanteres de València, observem que les que fan una crítica social i punyent de la realitat són ben poques. La política, enguany sí perquè el prusés dóna per a molt (només faltaria!), no és la gran protagonista. Els artistes i els seus equips de guionistes prefereixen agafar temes generals perquè servisquen d’eix temàtic al voltant del qual gire un monument que, en molts casos, està farcit de costumisme, almívar i cotó de sucre.

L’esperit de la conversió del moviment políticament correcte ha envaït una festa que s’allunya d’eixe gest rebel que significa clavar-li un dit a l’ull, amb gràcia i elegància, a determinada persona o grup de gent. Això, a menor escala, comença a passar també a les falles que es planten fora de València. Per a l’artista és més fàcil crear escenes amb temes universals i no haver de baixar a la qüestió local, veïnal o, fins i tot, de la festa fallera de la ciutat o del poble on planta. Si la comissió no és sensible a aquest aspecte essencial de la festa, allò que estiga al carrer serà un monument amb un embolcall bonic, en determinats casos, però sense cap missatge que convide a la reflexió i sense cap motiu que provoque la rialla o la sorpresa agradable de l’espectador. Per aquest motiu, cal esperonar les comissions que empenten perquè el monument tinga una càrrega satírica, que siga capaç de transmetre sentiments i que enganxe a aquella persona que està contemplant-lo a gaudir dels versos que algú ha escrit i ha combinat mètricament per aclarir millor el contingut de l’escena fallera. Ací és on rau la importància de les persones que formen part de les executives falleres però també dels que formen part del cens faller. Si tots no tenen clar el veritable objectiu d’allò que desapareix la nit de la crema, caminen cap a un futur ple de construccions atractives per la seua estètica però buides d’ànima. Si no volem que la sàtira desaparega dels monuments fallers, cuidem-la, destaquem els guionistes i els artistes que han perdut temps i s’han esforçat en què allò que contemplem al carrer està censurant amb intel·ligència determinades qüestions. Aplaudim-los i reivindiquem-los. Ah! I més encara aquells que fan bones rimes, bons versos, escriuen acuradament i dignifiquen amb el seu estil aquest element que diferencia la nostra festa: la sàtira.

Bones i sàtires falles! 97

L’evolució dels llibrets fallers en Xàtiva Aportacions del llibre «Argentina» de Vicent Tormo Faller i membre de l’equip de redacció. Per a tots aquells que un dia ho començaren i per als que ho van continuar. I per als que d’una manera o una altra col·laboren cada any perquè el llibre Argentina siga una realitat.

Davant la necessitat de construir un cercle protector, amb la capacitat d’expandir el patrimoni cultural de la festa de les falles, estem obligats a la constant recerca d’elements transmissors que ens ajuden a canalitzar el compromís que té la societat amb la protecció i divulgació d’aquest llegat cultural. És així com els llibrets de falla es converteixen al mateix temps, en herència i vehicle de divulgació sociocultural de la festa. Posar en valor aquesta riquesa festiva, social, artística i literària és un dels objectius més importants que

comporta editar aquestes publicacions. La destacada influència que ha tingut i té el llibret faller en la recuperació i divulgació dels orígens de la festa fallera, i l’aportació que es fa, en molts casos, a la dignificació i sensibilització patrimonial d’aquesta, ha provocat que aquestes publicacions hagen experimentat una notable evolució en la confecció, tant de contingut com d’aparença gràfica. La cura amb què es confeccionen avui els llibrets és el resultat d’una constant dedicació per part d’alguns autors literaris i artístics de l’àmbit faller, els quals

dedicaren i dediquen part del seu temps a ser testimonis principals d’aquesta progressió. Una de les tasques més importants que tenen el mediadors entre els llibrets i els lectors, els mal anomenats, al meu parer, delegats de llibret, atés que la seua tasca és més concorde a la d’editor de publicacions, és la d’omplir les pàgines dels llibres, any rere any, evitant caure en la redundància i el sopor literari. Fer una estimació sobre com han evolucionat els llibrets, després de tot el que ja s’ha publicat al respecte, podria caure en aquest dilema, doncs per això ho reduirem a l’àmbit xativí i les aportacions que el llibre Argentina ha fet en aquest comesa. Enguany es compleixen 200 anys del naixement a Xàtiva d’un dels intel·lectuals i empresaris més importants que ha tingut aquesta ciutat i el país en l’àmbit gràfic, literari i lingüístic faller. Blai Bellver, tipògraf, fundador d’una impremta i escriptor satíric valencià. Creador d’un dels primers llibrets fallers que es conserven i que a més, ha sigut un referent per a molts altres que seguiran la seua original idea d’ajuntar la literatura amb la diversió, creant així un concepte nou de falla. I junt a Bellver, es poden rei-

100

vindicar molta altra gent que convertia la denúncia social en sàtira mitjançant versos, prosa o dibuix, lluitant contra censures i poders politicosocials establerts en distintes èpoques. Aquesta gent, com ara Josep Bernat i Baldoví, escriptor, a més de jutge i polític, Estanislau Máñez, Josep Maria Fambuena, Rafael Maria Liern, Ramon Trilles, Josep Sanmartín o Constantí Llombart, per anomenar alguns dels escriptors de literatura popular que tant van publicar en els llibres fallers. A l’igual d’importants dibuixants i cartellistes que també deixaren la seua empremta en el món faller com Josep Sanchis Grau o Josep Segrelles, entre altres. Tots aquests inquiets intel·lectuals foren els qui van iniciar el desenvolupament de l’actual llibre de falles. Durant les darreres dècades del segle XX, van arribant a les distintes comissions falleres nova gent molt involucrada en el món faller, persones amb noves inquietuds creadores i nous reptes per a complir, gent que aposta pel llibre faller com a mitjà de divulgació cultural i tradicional. Fallers que fugen del conservadorisme i aposten pel progrés i la reforma de criteris establerts en la confecció i producció dels llibres.

Després de molts anys seguint un mateix estil de publicació, el desenvolupament de la impremta afavorí una revolució al voltant del llibre, i la Falla República Argentina és, sense cap dubte, un dels caus d’on surt aquesta innovació a la ciutat de Xàtiva i on s’inicia la lluita per canviar la forma de crear els llibrets. Sense la intenció d’aparentar haver descobert cap cosa que no estiguera a l’abast de tots, sí que podem dir, que al si d’aquesta comissió, al final del segle passat, s’originen molts canvis, tant en la redacció com en la producció del llibret, que continuaran fins a avui. És a partir de 1982 quan el llibre Argentina comença a buscar nous canvis, de fet mai no havia guanyat cap premi de llibret, i aquell any i el següent ho aconsegueix, creixen les aportacions d’escrits literaris i d’il·lustracions artístiques. Fins a aquell moment, la majoria de llibrets havien seguit un mateix patró més protocol·lari amb poc contingut literari. Contaven amb una salutació del president, la fallera major amb la seua poesia, la presentació de l’esbós del monument amb l’explicació, la llista de fallers i junta executiva, el programa d’actes i alguna reduïda col·laboració literària.

El 1986, a la recerca de noves idees gràfiques, es publica el llibre per primera vegada en mides A4, els darrers tenien el format tipus quartilla, amb una gran acceptació per part de la gent. Durant els anys següents, l’equip de redacció continua innovant i estudiant noves maneres perquè la difusió del contingut del llibre siga afable, divertit, interessant i amb qualitat gràfica. S’aposta en 1989, coincidint amb les noces d’argent, pel disseny de coberta i contracoberta tot un dibuix. Es canvia el tractament dels distints apartats del llibre variant la nomenclatura dels titulars i s’aporten propostes gràfiques atrevides, amb més o menys èxit en el resultat final, trencant així definitivament amb l’estil de les publicacions que fins aleshores s’havien fet. L’any 1990 apareixen els esbossos de les falles retallats i apegats al mig de dues pàgines, amb la qual cosa s’aconseguia amb prou feines que el dibuix del monument es plantara en obrir les pàgines. S’intentava semblar als llibres anomenats pop up i no s’ha repetit la proposta. En 1991, s’aposta per publicar el llibre en quatre peces totalment independents unes de les altres: per una banda estava el

101

llibre gran i per una altra el de la comissió infantil separat del gran, a més també hi havia un llibret amb els estatuts de la Junta Local Fallera i, per últim, un altre amb la guia comercial, quasi res. La dècada dels 90 va ser puixant per a aquesta comissió, ja que comptava amb un gran nombre de fallers i falleres (més de 500) i econòmicament ens podíem permetre alguna que altra vel·leïtat. Passaven els anys i cada vegada es tenia més cura en la preparació dels continguts del llibre d’Argentina. Els qui l’elaboraven buscaven col·laboracions especials d’escriptors importants i reconeguts, encomanaven treballs d’investigació a estudiosos de les falles i personalitats de la cultura, i posaven molt d’interés per utilitzar un valencià correcte. Açò és ajudat pels premis a l’ús del valencià que posa en marxa la Conselleria d’Educació, Cultura i Política Lingüística el 1993, al qual ens presentem tots els anys. En 1997, apareix al final del llibre i amb gran èxit, un apartat satíric anomenat ‘El Gautxo’, que durarà fins als nostres dies, encara que amb alguna que altra anada i tornada, i amb diferents formats, bé dins del llibre o en una revista a part. Per a la gent que feia el llibre en aquell moment, i ara també, aquest era un tema molt important que calia conservar i fomentar. La sàtira és una de les característiques de les falles més coneguda i al mateix temps cada vegada més escassa. En ‘El Gautxo’, la crítica en forma de burla està patent en tots els seus fulls i és esperat per un gran nombre de públic, fallers i no fallers, any rere any (no sabem si els polítics locals l’esperen també). A més, amb el temps es va introduir una fotonovel·la realitzada per gent de la comissió que criticava algun esdeveniment que haguera passat durant l’any, principalment de fets locals. Aquesta idea de tenir una secció només per a la sàtira, va tenir molt d’èxit i molta repercussió en altres falles de Xàtiva, que començaren a fer el seu apartat satíric dins dels seus llibrets. Seguint la seua línia de continuar apostant per les variacions i la innovació, el 1998 es torna a canviar el format del llibre fent-lo més estret i allargat, estil conegut entre els fallers amb el malnom de format d’estalvis o guia Campsa, per la semblança entre les seues formes, i en 1999 es repeteix l’experiència però aquesta vegada s’acompanya d’un minillibre,

102

que era exactament igual i amb el mateix contingut que el llibre gran però fet en miniatura, mesurava 7x3,5 cm, i va causar una gran expectació quan va ser presentat a la comissió, atés que possiblement siga el llibre de falles més xicotet que ha existit. I innovant i arriscant, però sempre procurant fer bons llibres, arribem al canvi de segle. En l’any 2000 es publica, a banda del llibre, un suplement en format quartilla anomenat Contes del foc, on es feia un recull d’historietes de falles; més endavant es repetiria l’experiència. El segle XXI havia arribat, l’evolució tecnològica estava patent per tot arreu i els recursos gràfics utilitzats en la segona meitat del segle XX, malgrat que ja s’acudia a professionals del disseny i les arts gràfiques, comencen a quedar-se obsolets. Es busca una millor qualitat gràfica per a la maquetació, noves tècniques més modernes i que criden l’atenció dels lectors. I així, en l’any 2002, de nou l’equip de redacció impacta als fallers de la comissió acompanyant al llibre, aquesta vegada amb un format quadrat amb motius divertits i colors cridaners, d’un CD amb imatges animades de moments fallers amb un to satíric i burlesc. Una vegada més van revolucionar als assistents en la seua presentació. Els anys següents es torna al format A4 continuant així fins avui, exceptuant l’any del 50 aniversari. Es continua apostant per un llibre acurat amb una àmplia gamma de bons articles de temàtica

diversa sobre els diferents aspectes de les falles i la cultura popular, acompanyat d’un disseny gràfic cada volta més modernitzat. En els darrers anys, es decideix que tot el contingut del llibre girara al voltant d’un tema que s’estudia a través dels diferents escrits, de vegades seguint el lema del monument i d’altres simplement escollint un contingut que per alguna raó ens interessava. Exemple d’açò últim és l’any 2011, on tot el llibre girava al voltant de la revista fallera Pensat i Fet per commemorar el centenari del seu naixement. En ell, es fa per part dels col·laboradors un minuciós i elaborat treball d’anàlisi i estudi de la festa fallera a través dels reportatges d’aquesta revista des del seu origen el 1912 fins a la seua primera desaparició el 1972. Açò que nosaltres ja fèiem, que hi haguera coherència temàtica entre el llibre i el monument, la Junta Local Fallera ho ha posat des de fa uns anys en les seues bases per al concurs, valorant-ho a l’hora de puntuar-los. En l’any 2013 es torna a fer Contes del foc, el quadernet independent del llibre que ja havien fet el 2002, on es contaven diferents històries sobre falles. I el 2014, coincidint amb les noces d’or, es va fer una edició especial una mica més gran, de format

103

horitzontal i amb tapes dures on es resumien els 50 anys viscuts per aquesta comissió. Aquell any no es va publicar ‘El Gautxo’, i després d’un parell d’anys sense ell, es torna a reeditar en el 2017 a petició dels fallers, en una revista independent. En tot aquest temps, de la mateixa manera que el llibret es consolida, els artistes plàstics també comencen a fer portades per als llibrets de les comissions falleres. En les cobertes dels llibrets d’Argentina trobem la col·laboració de reconeguts cartellistes i il·lustradors. El resultat és una àmplia varietat en tots aquests anys, on podem trobar des del més clàssic fins al més abstracte. En les presentacions dels llibrets hem sigut també una comissió pionera a l’hora de portar personalitats de l’àmbit cultural i de les lletres perquè presentaren el nostre llibre a la resta de fallers i amics que acudeixen a la seua presentació. Escriptors, actors, cantants, historiadors... Tots ells col·laboradors i grans coneixedors de les falles, que hem tingut el plaer d’escoltar elogiant i exaltant el treball de cada exercici. En altres ocasions es feien unes acurades performances per a presentar-lo, creant una gran expectació entre el públic assistent i fins

104

i tot en els mitjans de comunicació que hi acudien, perquè deien que sempre acabaven sorprenent-los. No podem oblidar-nos de la publicitat, present des dels inicis en els llibrets i totalment necessària per poder portar endavant les seus publicacions. Encara que no és l’únic mitjà de finançament que tenen les comissions, és en gran part gràcies als anuncis, que cada vegada van ocupant un nombre major de pàgines, que podem seguir fent-los. Realçarem el fet de ser uns dels primers llibrets en col·locar tota la publicitat junta al final del llibre per tal de no restar-li presencia i agrupar millor els continguts literaris. Elaborar un llibret no és gens fàcil, i més si el que es pretén aconseguir és un bon llibre, i en la Falla República Argentina aquest ha sigut sempre el nostre objectiu. Es necessita molta dedicació i molt de temps, a més de col·laboradors que de forma altruista ens regalen els seus escrits i il·lustracions. Durant molt anys s’ha intentat millorar-lo provant amb coses noves, assolint les bones i traient les que no ens convencien, i així, hem arribat fins avui, que amb satisfacció podem afirmar que el llibre Argentina ha sigut un referent per a altres comissions

i estem orgullosos del corrent que vam iniciar, perquè això és molt beneficiós per a les falles de Xàtiva i per als llibrets també. Comissions com Ferroviària en els 90, Benlloch-Alexandre VI o en els darrers anys Joan Ramon Jiménez, entre d’altres, van apostar igual que nosaltres per fer bons llibres amb la participació d’autors reconeguts i estudiosos de la festa, elaborant articles de qualitat. Afortunadament cada vegada és més habitual trobar noves comissions xativines que, a poc a poc, se sumen a aquest concepte de llibret. Els llibrets són expressions literàries, poètiques, artístiques i culturals de la societat de cada moment,

sense oblidar que representen un dels elements que més han contribuït a divulgar la festa fallera, i sense cap dubte, constitueixen la memòria dels fallers. És evident la importància que tenen per tota la informació que ens donen sobre el que ha sigut i és la nostra festa, la nostra societat i la nostra història. En l’equip de redacció del llibre de la Falla República Argentina seguirem treballant per continuar elaborant un bon llibre amb articles de qualitat, i continuarem lluitant per seguir innovant i no quedar-nos endarrerits, perquè sabem la importància que tenen els llibrets de falla en la nostra cultura i per a les futures generacions.

BIBLIOGRAFIA GENERALITAT VALENCIANA. El llibret de la falla. Explicació i relació de la festa. 1850-2014. Generalitat Valenciana. València, 2014. Llibrets Argentina des de 1964 fins a 2017.

105

«L’Aladroc», crònica de la renovació de les falles a Xàtiva de Jesús Fèlix Soler 106

Corria l’any 1997. Una nova junta directiva havia aterrat a la seu de la Junta Local Fallera. Vents de canvi impulsaven una renovació de gran importància en l’òrgan rector de les falles de Xàtiva. Aquell equip estava encapçalat com a president per un faller d’aquesta comissió, Ximo Sánchez, el qual va comptar amb el recolzament clau d’altres dos membres de República Argentina: Josep Lluís Fitó, com a vicepresident; i Guillermo Navalón, com a tresorer.

Jo mateix vaig ser testimoni de primera fila d’aquella època inoblidable. En aquells anys m’havia declarat objector de consciència i havia de complir amb l’obligació de realitzar la prestació social substitutòria del servei militar. La meua destinació fou l’Ajuntament de Xàtiva i, concretament, el Centre Cívic La Ferroviària, seu de la Junta Local Fallera. Aquella coincidència va possibilitar la meua col·laboració amb la Junta Executiva en diverses tasques adminis107

tratives i d’organització d’actes, però sobretot amb els treballs de redacció i edició de la revista fallera L’Aladroc. La magnitud de la reforma que anava a escometre aquella Junta Executiva sobre diversos aspectes troncals de les falles de Xàtiva fou, com sol dir Rajoy, notable. El mateix Ximo Sánchez marcava línies estratègiques en una entrevista en el primer número de L’Aladroc. Sánchez va declarar que els seus objectius a curt termini eren «el canvi als estatuts buscant per damunt de tot una major operativitat. Apropar la cultura a les falles. Democratitzar l’elecció de fallera major. Renovar la qüestió de la vestimenta fallera... Estes coses han estat les més urgents i concretes per a la nova junta, però encara queden moltes més que s’aniran fent poc a poc»1, avançava l’aleshores president.

1 L’Aladroc. Entrevista al president de la Junta Local Fallera. Núm. 1, p. 4-6. Setembre de 1997.

108

Amb la celebració d’un congrés faller i el canvi dels Estatuts de la Junta Local Fallera s’iniciava un programa de reformes lògiques i necessàries que havien de conduir a les falles de Xàtiva cap al segle XXI i, en definitiva, a consolidar la base sobre la qual s’ha bastit la configuració actual de la festa a la ciutat, si bé és cert que amb un èxit desigual respecte a determinats canvis, ja que no tots els impulsats per aquella Junta Executiva comptaren amb igual grau de permanència i acceptació per part del col·lectiu. Posem per cas el mateix L’Aladroc. Tot aquell programa reformista, que volia respondre a una necessitat clamorosa d’actualització de la festa, de normalització i de millora de les seues manifestacions culturals, havia d’arribar a transmetre’s adequadament al col·lectiu faller xativí. Així doncs, L’Aladroc es va crear perquè era

fonamental assolir una capacitat de difusió pública de la informació fallera que fins el moment les falles ni tenien, ni tampoc no podien suplir recolzant-se en els mitjans de comunicació social presents a la ciutat. Dit d’una manera més senzilla, les falles de Xàtiva, liderades per la Junta Local Fallera, necessitaven un òrgan intern i propi de comunicació, ja que la seua presència informativa en els mitjans de Xàtiva era insuficient. Atés el pes relatiu del col·lectiu faller respecte de la resta d’associacions ciutadanes, calia guanyar en potència de difusió dels seus missatges i en capacitat d’influència per posar en agenda pública els seus interessos. No fou debades que L’Aladroc es venguera en quioscos de premsa. Ja la selecció del nom de la capçalera indicava una voluntat de valoritzar la cultura fallera i reivindicar la importància del patrimoni literari valencià i faller de Xàtiva. El nom de L’Aladroc servia per a homenatjar l’obra de l’insigne impressor, periodista i escriptor xativí Blai Bellver i per a recordar la que va ser la primera publicació fallera de la ciutat, Versos alusius á la peixca del

Aladroch, de 1865, any en què la historiografia fallera situa a la nostra ciutat l’aparició dels primers monuments fallers fora de València. Josep Lluís Fitó, periodista de professió i principal impulsor del projecte de la revista junt a Ximo Sánchez, ho explica clarament a preguntes de qui subscriu: «L’Aladroc fou un intent que les falles de Xàtiva tingueren un mitjà de comunicació escrit propi. Pensàvem que un col·lectiu tan nombrós es mereixia una publicació digna en la qual es tractaren informativament els diversos aspectes de la

109

festa. La revista contribuí a difondre tots els canvis que la nova executiva fallera estava introduint. D’igual forma, demostràrem que es podia publicar una revista íntegrament escrita en valencià». Sense anar més lluny, l’editorial del número 1 de L’Aladroc delatava les intencions dels seus promotors: «Que la revista [...] servesca doncs per contribuir a la tasca d’innovació, arrelament cultural i potenciació de la festa que el col·lectiu local de fallers i falleres pareix disposat a mamprendre»2. Establert l’objectiu fundacional de L’Aladroc, calia trobar un equip de persones vinculades al col·lectiu faller xativí i amb capacitat suficient per a generar els continguts adequats per a l’edició de la revista. La tasca de recerca de col·laboradors va recaure fonamentalment en mans de Fitó. Una de les primeres gestions dutes a terme fou la de trobar una persona idònia per a dirigir la publicació i coordinar a l’equip de redacció. La responsabilitat va ser acceptada de bon grau per un altre periodista xativí, Agustí Garzó, actual cap de la delegació del diari Levante-EMV a les nostres comarques, qui havia format part de la Junta Local Fallera en anteriors exercicis. D’altra banda, he de dir que, ateses les seus obligacions laborals, Tino Garzó va tenir a bé comptar amb la meua ajuda com a subdirector de la publicació, ja que la meua presència diària a la seu de la Junta Local Fallera, sumada a la meua condició de recent llicenciat en Ciències de la Informació, agilitzaven les tasques de redacció de continguts i de recollida d’informació gràfica i articles. La resta del consell de redacció va estar conformada per coneguts noms vinculats a l’àmbit de la cultura fallera de Xàtiva i provinents, en la seua major part, dels equips de redacció dels llibres de les comissions de la ciutat, com ara el mateix Josep Lluís Fitó, Guillem Alborch, Rafa Tortosa, Francesc J. Vila (també vicepresident d’aquella JLF), Joan Quilis o Juanra Alcocel (qui precisament va ser president de la JLF quan es va deixar d’editar la revista en posteriors exercicis). Més tard s’hi incorporarien Enric Vila i Jesús Badenes. La nòmina

2 L’Aladroc. Editorial. Núm. 1, p. 3. Setembre de 1997.

110

de col·laboradors literaris i gràfics va ser extensa i queda reflectida en les respectives manxetes de les successives edicions de la revista. El projecte era ambiciós. Almenys en l’etapa que coincideix amb el mandat de Sánchez. Els sis primers números foren dirigits per Agustí Garzó. Constitueixen la primera època de L’Aladroc. Es va establir (i acomplir puntualment) una periodicitat de tres números per exercici faller. Un primer que eixia en setembre, coincidint amb el Mig Any Faller; un segon número en febrer, previ a la setmana de festejos fallers i un darrer cap a abril o maig, a mode de balanç de l’exercici. Garzó, preguntat per la seua experiència com a director de la revista, confirma la missió de L’Aladroc. El director posa en valor el paper que va desenvolupar la publicació en aquell context d’evolució de la festa a Xàtiva: «ara que Internet ha revolucionat la capacitat d’emetre i rebre

continguts, el paper que tenia L’Aladroc sembla superat. Però aleshores, jo vaig tindre la percepció de que era un producte que molts fallers sentien com a propi i que era l’únic que informava de pràcticament tots els actes del programa faller anual, cosa que cap altre mitjà generalista evidentment podia oferir. En eixe sentit, era un producte únic que es complementava, mai competia, amb el contingut del llibre oficial. De fet, L’Aladroc no publicava ni els esbossos de les falles ni les fotos de les falleres majors de les comissions, entre d’altres coses. I el tercer número de l’any faller, el d’abril-maig, incloïa un apreciat resum de tots els premis. No oblidem que era de pagament, costava el que avui seria 1,20 euros. Fa vint anys! De barata, res». Garzó recorda amb cert orgull aquella aventura editorial a meitat camí entre el periodisme i les falles, però aquesta mena d’enyorança no està exempta del sentit crític que el caracteritza com a bon periodista: «revisant els sis primers números de L’Aladroc, els que jo vaig dirigir, em mostre admirat d’algunes coses: la densitat de

continguts informatius, la gent talentosa que hi va col·laborar, la presència d’abundant material fotogràfic de qualitat (fotos molt grans, bones...), així com l’extensió de cada exemplar o com de cuidada estava la portada. Però he de fer autocrítica també. Avui dia els instruments informàtics permeten unes possibilitats de disseny en les publicacions de les quals L’Aladroc freturava. I vistes ara, les revistes em semblen molt acurades però extraordinàriament anodines; avorrides com un manual d’instruccions o un prospecte farmacèutic des del punt de vista gràfic. I el blanc i negre integral de les seues planes tomba d’esquena vist ara. També lamente la manca de més continguts de les comissions i més entrevistes, tot i que algunes se’n feren». Una vegada que la Junta Executiva que l’havia impulsada va deixar la responsabilitat al front de la Junta Local Fallera, l’edició de la revista d’informació fallera L’Aladroc va continuar amb desigual periodicitat. Es va seguir publicant durant el mandat de Josep Manuel Benet i es va deixar d’editar definitivament baix la presidència de Juan Ramón Alcocer. En qualsevol cas, L’Aladroc quedarà per a la història com a un producte editorial únic i ambiciós; com a la revista d’informació fallera que va tenir una major continuïtat i, sens dubte, la que va ser editada de manera més seriosa i professional de totes les que han vist la llum a la ciutat. Fins el moment.

111

El repte de contar la festa fallera Els mitjans de comunicaciĂł i les falles en el s. XXI

de Juan Antonio Cloquell CuĂąat 112

Els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental en la transmissió de la festa fallera. En primer lloc, la seua importància respon a criteris culturals: es reforça el nostre patrimoni, s’enforteix l’autoestima, es valora la consciència col·lectiva i s’aproxima a l’ampli i divers sector que compon la nostra societat. D’altra banda, els mitjans de comunicació contribueixen a fomentar i potenciar l’aspecte turístic de la zona i, amb aquest, el seu benefici com a motor econòmic que fa funcionar i créixer

el sector comercial, hostaler i industrial, amb tots els llocs de treball que giren entorn d’aquesta festa: des d’un taller faller o una pirotècnia, fins una empresa de subministrament de begudes o flors. El mitjà de comunicació tradicional i més antic dins del món de les falles ha estat la premsa escrita, en concret, les revistes falleres, bressol del periodisme faller, que han anat evolucionant amb l’arribada de les xarxes socials, dels blocs i apps. I és que en els darrers anys ha guanyat protagonisme tot allò re-

113

lacionat amb l’aspecte audiovisual de la televisió, al tractar-se d’una festa on el soroll de la pólvora, la música de les bandes, o els colors dels monuments, els vestits i les flors tenen un paper protagonista. El periodisme faller no és un invent de València. El periodisme cultural i festiu està present en cada ciutat i en cada poble, ja que cada lloc té les seues festes i els seus mitjans que se’n fan ressò. Però els nous periodistes, quan arriben a la redacció i es toca parlar de Falles no tenen d’on aprendre, no hi ha on agafar referències que els que vivim en aquest món donem per enteses. És difícil trobar periodistes especialitzats i és encara més complicat aconseguir especialitzar-se. Per això, els nombrosos mitjans de comunicació existents

114

han caigut en una rutina i una inèrcia que els fa seguir una mateixa senda de tòpics del copia i enganxa de la qual és complicat eixir, i més, si a algun redactor se li passa proposar un tema faller lluny del mes de març. Una mediocritat a la qual cal sumar la forta politització, utilitzant la festa en polèmiques per jutjar i comparar el paper d’uns i d’altres governants. Uns vicis i una dinàmica que en algun moment caldrà trencar per posar en valor el que ens diferencia d’altres festes: la capacitat transformadora del foc, com l’art canvia la societat i, fins i tot, la vida d’unes persones que de segur no serien les mateixes de no ser per aquesta festa. Les Falles són tan grans que han acabat per tancar-se en el seu interès particular.

Primer any com a Patrimoni de la Humanitat A les acaballes de novembre de 2016, l’onzena assemblea de la UNESCO proclamava les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, un reconeixement que arribava després de cinc anys d’intens treball. Una menció que posava la festa valenciana en el punt de mira informatiu mundial i que ha servit, en aquest període de temps, per augmentar el seu ressò. Un exemple és que, durant la setmana fallera de 2016 i 2017, es va propiciar l’arribada a València d’un total de 115 periodistes internacionals, procedents de més de 30 països diferents, per a conèixer i gaudir de les Falles i tractar de potenciar la visibilitat de la festa a través de diferents reportatges. Un tractament que s’ha vist augmentat en les televisions nacionals —sobretot en TVE aquest 2017 gràcies al treball del Consell amb una programació especial el 19 de març— però que segueix sent insuficient, sobretot si ho comparem amb altres festes com els Sanfermins, o si fem cas de polèmiques recents com la comparació amb les Fogueres d’Alacant amb el consegüent malestar entre ambdós col·lectius festers. À Punt: una nova oportunitat Però per a pensar en expandir les Falles arreu del món, primer hem d’evolucionar a casa nostra. I, en aquest sentit, el nou espai públic de comunicació valencià que prompte serà una realitat tindrà un paper fonamental. A la ja engegada de la ràdio, estem a un pas que À Punt, la televisió pública valenciana, torne a estar present en les nostres cases. I amb aquesta arribada se’ns presenta una nova oportunitat: cal replantejar-se quines són les possibilitats de les nostres festes. En aquest sentit, les Falles són una oportunitat immillorable per a repensar què fer amb aquest esdeveniment com a fita extrapolable a la resta de celebracions i tradicions de la Comunitat com les Fogueres, la Magdalena, l’entrada de cavalls de Sogorb, els Moros i Cristians que tenen lloc a les comarques centrals, la Tomatina de Bunyol o la cavalcada dels Reis d’Orient a Alcoi. El que s’haguera pogut presentar com una oportunitat

per reinventar el tractament de les Falles amb la desaparició de RTVV i l’arribada de nous mitjans privats, va traure a la llum la impossibilitat d’evolució: una mancança de mitjans per oferir una qualitat d’alta definició a les mascletades; un immobilisme en el model de retransmissió de l’ofrena que la fa poc atractiva per a atraure un públic més jove; no atrevir-se a arriscar, mantenint els mateixos tirs de càmera, en la nit de la cremà; unes tertúlies falleres ancorades en el passat; les balconades com escenari d’entrevistes buides de continguts a protagonistes institucionals... Uns exemples del que ens està portant aquests anys, com a espectadors, a veure unes Falles com ho fèiem en els primers compassos del nou segle. Ara, els mitjans de comunicació s’enfronten al repte de contar la festa fallera i d’aprofitar l’ampli ventall de possibilitats que ens presenten les noves tecnologies: les xarxes socials per donar cabuda i protagonisme a un dels col·lectius més actius que hi ha com és el faller? Els podcasts com a proposta per poder escoltar en el smartphone l’explicació d’un monument? Youtube per no perdre’s el pas de cap comissió a l’ofrena i flexibilitzar la retransmissió a la televisió? Drons per aconseguir imatges més espectaculars de la cremà o de les mascletades? El que és segur és que caldrà ambició, en els mitjans valencians, per a evitar repetir un model que fa uns anys va deixar de tenir sentit i caldrà exigir més als mitjans nacionals per no rebre el mateix tractament que altres festes que poc tenen a veure amb les nostres, per poder expressar, com cal, la idiosincràsia valenciana. Els mitjans de comunicació han de fomentar el debat i la participació. Cal anar a les arrels per poder renovar la festa i la seua innovació. Hi ha una informació fallera, per a fallers, que ja existeix, però cal explotar aquella visió per a no fallers per contagiar eixe entusiasme que la farà atractiva per a lectors, televidents, oients i, sobretot, els cap de redacció que proposaran i recolzaran la seua publicació. Cada època va lligada al seu model i les Falles tenen un potencial que cal aprofitar per evolucionar com a societat i com a mitjans de comunicació.

115

Relacions entre falles i canvi social Apunts per a una història íntima de les falles de David Muñoz Rodríguez Sociòleg

116

A mitjan dels anys seixanta. Ja fa uns anys de l’inici del Plan de Estabilización amb què el franquisme va donar per tancada l’autarquia i va intentar guanyar-se l’aprovació internacional. L’aeroport de l’Altet rebia el primer avió en 1967. El turisme començava a formar part del paisatge dels pobles costaners. A Benidorm aterraven els sociòlegs urbans que donarien forma al Benidorm que hem conegut després. Els pied-noirs algerians que havien recalat al port d’Alacant obrien les primeres

discoteques del nostre país. La banda sonora del franquisme mudava; la copla i el pasdoble cedien espai al twist i altres ritmes que ja no es ballaven per parelles agarrades: un insignificant canvi, que tot i semblar merament estètic, dissociaria el ball del fet de lligar i habilitaria aquest moment d’oci com un espai d’afirmació individual. A més, les dones es van deslliurar dels braços dels pretendents i començaren a habitar en peu d’igualtat les pistes de ball. Aquests desplaçaments interaccionarien

117

amb algunes de les transformacions més importants de les acaballes del segle XX, especialment amb l’emergència d’una cultura amb un caire més hedonista, que al seu torn afavoriria l’eclosió de les identitats juvenils a partir dels anys setanta. Tot açò succeïa al País Valencià en ple franquisme, sense que les autoritats tingueren la perspicàcia per albirar la profunditat d’aquests canvis, ni molt menys la capacitat de frenar la part de la societat que volia sentir-se plenament moderna. Com si foren universos paral·lels, dintre de la caduca societat franquista emergien noves pràctiques i formes socials, algunes de les quals estaven prefigurant elements d’un futur que encara costava imaginar en aquells anys. Aquestes noves pràctiques no eren, ni de lluny, patrimoni d’un únic municipi, ni tan sols d’un únic àmbit de la societat. Si bé en el turisme i l’oci van haver canvis fàcils de rastrejar, en altres àmbits també es van registrar innovacions i transformacions importants, tot i que és més complicat poder-les reconstruir històricament. Tornem per un moment als esdeveniments d’aquells darrers anys seixanta i començaments dels setanta. Aquells canvis en la música que estava de moda van propiciar una modificació profunda en la manera de ballar. Les persones que acudien a les sales de ball i als llocs on es posava música passen de ballar en parella a fer-ho individualment al so de ritmes més ràpids. Pel model hegemònic de masculinitat aquesta nova forma de relacionar-se en la pista de ball va resultar un desplaçament del rol de l’home en aquesta forma d’oci. Com explica Joan Oleaque en el seu llibre En èxtasi, aleshores els homes solien ballar només el moment de la música lenta, quan treien les dones a ballar, i fins eixe moment romanien a la barra observant les dones que hi havia a la sala. La introducció de nous ritmes va suposar, per tant, separar el ball de les finalitats sexuals i va obrir un espai que seria important per les dones, així com, posteriorment, també per als homes (si bé és cert que els més recalcitrants tardarien temps a acceptar aquesta nova realitat social). Però, i com es va escampar aquella música que va modificar les formes de socialitzar-se en l’oci? Ací és on les falles tenen un paper, que tot i ser modest no deixa de tenir un pes considerable. En aquells anys

118

convivia l’apertura exterior del franquisme amb el control policial i polític en l’interior. Nombrosos autors i autores, com ara Gil-Manuel Hernández, han explicat els mecanismes dels governs franquistes per controlar políticament les falles: reglaments de la Junta Central Fallera, censura de la crítica en els monuments, etc. No obstant això, les falles eren de les poques associacions legalment permeses. A més, es tractava d’associacions que, a causa del seu caire festiu, tenien una funció important en les pràctiques vinculades amb l’oci. Cal recordar que la primera discoteca mundialment reconeguda com a tal va aparéixer a Alemanya en l’any 1959 i que, fins que va arribar aquest concepte a Benidorm i altres indrets turístics, les ciutats del País Valencià no comptaven amb aquest tipus de locals típicament moderns. Però tot i ser encara molt incipients, era molt potent la influència de les discoteques com a símbol de la modernitat i, en sintonia amb açò, la música en directe havia perdut atractiu en benefici de la música gravada i editada en vinil (singles, LP, etc.). Per completar la fotografia del context cal afegir una joventut nascuda després de la guerra civil i amb ganes de sentir-se moderna. Així, aproximadament entre 1965 i 1970, part de les comissions falleres de la ciutat de València (així com algunes comissions d’altres municipis) posen en marxa unes sessions de ball per tal d’obtenir alguns ingressos per sumar al pressupost anual. Es tractava d’unes sessions que se celebraven els diumenges de vesprada. Per tal de posar la música les comissions llogaven joves amb prou coneixements de música, que estaven al dia de les tendències i que comptaven amb una variada col·lecció de discos. D’aquesta forma, aprofitant la relativa tolerància que les autoritats de l’època atorgaven a les comissions falleres, aquestes van posar en marxa una activitat que va esdevenir una mena de vector de propagació de les noves tendències musicals i, alhora, en aquests espais les persones joves entraven en contacte amb les noves pràctiques socials vinculades amb el ball i, en definitiva, amb les modernes formes de socialització en l’oci. Com anècdota cal assenyalar que entre aquells joves que posaven música als casals fallers, hi havia alguns dels discjòqueis que després introduirien la

música avançada en les discoteques valencianes dels anys vuitanta, com ara Quique Serrano (que anys després seria el discjòquei resident de la sala Espiral) i Toni Vidal (conegut com a Toni el Gitano en la seua època a la cabina de la discoteca Chocolate). Aquest darrer va participar enguany en les jornades que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va dedicar a l’explosió musical que va viure el País Valencià després de la mort de Franco. Per tant, les falles, probablement de manera no prevista, tenen un paper facilitador en la transmissió de la modernitat. Aquesta propagació de noves formes de consum i oci, que tenen una gran influència en la conformació d’identitats i subjectivitats contemporànies, va acabar tenint un pes relatiu gens menyspreable en l’esgotament del règim franquista, tal com va analitzar l’historiador de la Universitat de Columbia, Edward Malefakis. Les mateixes comissions falleres que estaven fortament controlades per les autoritats, que probablement comptaven aleshores amb no pocs membres (especialment les de la ciutat de València) afins al règim, van trobar escletxes per les quals afavorir unes expressions culturals que resultaven poc simpàtiques als polítics de l’època.

Aquest és només un minúscul exemple de la dificultat per fer lectures històriques unívoques, fins i tot de processos tan recents com el que acabem de veure. Una lectura macrosocial ens aporta una visió de conjunt, necessària per a explicar les posicions dels actors institucionals, les tensions entre aquests, etc. Però sempre és necessari complementar aquesta visió macro amb una immersió pels espais micro i mesosocials. En aquests nivells és on podem veure com els individus acaben interpretant les normes, com són les seues pràctiques i estratègies, etc. És en aquest sentit en què esdevé imprescindible revisar les formes de documentació de la nostra història més recent. La construcció del relat d’allò que hem estat com a societat presenta llacunes i ombres que fan necessària l’ampliació de les fonts. En el cas de les falles, tot atenent a la seua magnitud (junt amb les bandes de música són el principal microcosmos associatiu del nostre país), trobe que encara està per fer una història oral que arreplegue les pràctiques, els discursos i els marcs d’interpretació de les falleres i fallers, una mena d’història íntima de les falles. He apuntat ací, a tall d’exemple, el rol facilitador que van tenir els casals en la difusió de la cultura juvenil moderna. Però segurament hi haurà moltíssimes més històries que ens podrien ajudar a fer aquesta història oral i íntima de les falles, així com a entendre el seu paper en el conjunt de la societat i les seues dinàmiques. Per posar només un altre exemple, en els darrers anys hi ha un corrent d’estudis socials sobre els processos d’individualització i sobre la construcció de noves identitats individuals en el context del neoliberalisme que, en principi, suposen un afebliment dels vincles comunitaris: desconeixem com estan interactuant les formes de sociabilitat que impliquen les associacions falleres amb aquests processos, quina influència tenen sobre els marcs d’interpretació dels fallers i falleres, com estan aquests traduint les tendències a l’individualisme a partir de les seues vivències com a membres d’un col·lectiu, etc. En resum, seria molt interessant i necessària una història de les falles en primera persona que done compte de la relació entre aquestes i els canvis socials.

119

120

CONTINUEM AVANÇANT!

Però sense perdre la nostra identitat

121

A la festa res ĂŠs com abans. O sĂ? de Begonya MartĂnez i Casanova 122

Sempre he pensat que les falles tenen un gran inèrcia i que els canvis i l’evolució que pateixen van a un ritme inferior del que duu la societat en els temps que vivim. Tot està en transformació constant, la moda, la música, l’art, els moviments socials i polítics; per contra en molts aspectes sembla que els fallers estem ancorats en el passat i que ens resistim a canviar. Habitual és escoltar en el sector faller frases de l’estil d’«això sempre s’ha fet així».

Cert és que les falles estan basades en la tradició i que és tasca nostra cuidar-la i preservar-la, però no per això els nostres comportaments han d’estar en conflicte amb els de la resta de la societat i fins i tot dels nostres mateixos quan no actuem com a membres d’una comissió fallera. La societat és cada cop més igualitària o almenys s’intenta des de govern i associacions. És més compromesa i més integradora amb els desfavorits, i ha de ser-ho cada volta més. Es fan

123

esforços per millorar el medi ambient, reduir la contaminació, reciclar material per produir menys fem que no sabem ni on dipositar, implantant nous combustibles i mitjans per produir energia. El governants, mitjançant ordenances i mesures de control, intenten conciliar l’oci amb el descans dels ciudatans. I a més, es una tendència evident en la societat que vivim, la pèrdua de pes i poder de l’Església catòlica que sempre ha estat lligada a tota mena d’esdeveniments socials. I les falles, què han fet respecte a tot açò? Hem canviat? Es noten en veritat aquestos canvis socials en el mon faller? El canvi ha estat una millora? O anem, com deia al principi de tot açò, a un altre ritme? Un dels canvis més evidents és l’aparició de la dona en els càrrecs de poder. D’aquella llarguíssima època en què la dona era una mera acompanyant, amb la divisió marcada en les comissions falleres entre la secció masculina i la femenina (a l’estil de la falange espanyola dels anys 30) i on la seua presència als casals es reduïa als dies de falles, hem passat a una impli-

124

cació absoluta. Fa uns vint-i-cinc anys les dones començaren a acudir als casals, i no sempre mirades amb bon ull, ja que per a cert sector dels fallers més veterans era una mena de coto privat; era el seu moment de reunió. És possible que algú recorde frases de l’estil de «Dona o falla?» per preguntar un company faller si sopava divendres al casal. No debades per compensar aquesta situació, que els homes se n’anaren divendres al casal sense les seues parelles, a algun membre de l’alta directiva fallera se li va ocórrer celebrar el «Sopar homenatge a la dona del faller». Sopar que, posteriorment i amb el canvi dels temps, es reconvertí en «Sopar de Germanor», i finalment en un dinar a l’aire lliure a la recta final de la prèvia de les falles de semblant nom. Per descomptat, les falleres no és que no tenien càrrec en les directives: és que no participaven en les tasques i activitats habituals dels casals fallers, ni preparar cavalcades, ni presentacions... Res de res. La seua aportació econòmica a les comissions era també desigual, justificada

en ocasions pel fet de haver d’abonar despeses de vestimenta i perruqueria. Fins i tot en algunes falles no tenien dret a vot o el seu no tenia el mateix valor que el de l’home pel simple fet que elles pagaven menys. De tota manera, el pas de ser una fallera que només participava en els actes de carrer a arribar a presidir una comissió, ha estat progressiu. Pràcticament en totes les falles es començà per ostentar càrrecs menors, i a poc a poc les falleres han assolit els llocs més rellevants. Encara que les presidències femenines són ben inferiors en percentatge i que, almenys a Xàtiva, encara no ha aparegut la valenta que es llance a presidir l’òrgan màxim de les falles de la ciutat, la integració de la dona en la festa fallera avui dia és plena i són el motor que duu endavant gran part de les comissions falleres existents. Sobre compromís amb la societat i integració no crec que les falles duguen el ritme desitjat, no és al meu parer semblant al d’altres associacions que sense dubte estan mes implicades, tot i que

les falles tenen una grandíssima massa social que podria fer moltes coses útils pels altres. És veritat que algunes comissions celebren actes per acostar les falles a escoles d’educació especial, i que la JLF destina el que recapta per la venda d’entrades dels seus actes a associacions benèfiques. Però a Xàtiva no passem d’ací i de donar a menjadors socials excedents d’aliments o el que arrepleguem en escasses campanyes de recollida de joguets o de menjar. En aquest sentit ens queda per canviar, i hauríem de pegar un bon accelerada per adequar-nos al que la societat necessita. L’ecologia és una altra de les nostres assignatures pendents, i en la qual clarament hem anat a pitjor. Passàrem de les falles fetes amb fusta i cartró de combustió lenta i natural, a les que incloïen fibra i, posteriorment, a les falles fetes de poliestirè expandit que cremen rapidíssimament i contaminen també prou mes que les fetes amb els materials originaris. El seu cost, la facilitat per manipular-lo, el seu pes que permet construir gran volums i de formes impensables, i la im-

125

plantació de les noves tecnologies per al modelat en 3D amb poliestirè, han fet aquest material d’us comú encara que se sàpiga l’elevada emissió de partícules que genera a l’atmosfera que multiplica per deu la contaminació durant la cremà. Recentment, a causa de la inauguració de l’exposició del ninot a València amb la presència d’un ninot infantil fet de pasta de palla d’arròs, ha reaparegut aquest material en escena com a alternatiu als actuals i del que es diu que resulta menys contaminant i que continua estant barat per la abundància en la natura. Aquest material fa més d’un any ja va ser notícia i si s’ha arribat a fer un prototip (que no una falla completa) es gràcies a un acord entre l’Ajuntament de València i la Universitat Politècnica de la ciutat. De tota manera, i per tractar-se d’una pasta, el material es treballa a la manera antiga, sobre motlles, fent un pas enrere en aquest cas pel que fa a les facilitats de manufacturat. Només el temps dirà si el material es comercialitza i s’arriba a implantar en el mercat o si queda com el primer i únic ninot fet de pasta de palla d’arròs.

126

Predecessor d’aquest material va estar el plàstic biodegradable fet de corfes de taronja, material estudiat a la Universitat de York el 2014, que va tenir la mateixa projecció que previsiblement tindrà aquest nou material en el món de les falles. De moment cap de les alternatives al suro blanc ha tirat endavant, haurem d’esperar encara per veure si aconseguim unes falles menys contaminants. De la conciliació de les falles amb el veïnat, no sé si mereixo o no la pena parlar-ne. Desprès d’una primera tanda de insonoritzacions i millores per part d’unes poques comissions, sembla que la situació està estancada i que a més de la regulació d’horaris als casals els dies de falles es fa poc més des de l’Ajuntament. Avui dia ja no existeixen les ajudes per reformes i condicionament de locals fallers a Xàtiva i tampoc la que semblava l’exigència inicial per adequar-los. I parlar de falles és parlar d’actes i desfilades. Actes que són part de la tradició i que estaven majoritàriament lligats al fervor religiós d’una altra època. Són manifestacions avui dia festives

que han perdut la seua essència religiosa basada en la fe catòlica. Perquè si en una ofrena de flors a la Mare de Déu de la Seu veuen plorar una fallera major, han de pensar que és més bé per l’emoció del càrrec que ostenten que per la seua gran devoció per la nostra patrona. La immensa majoria dels actes dels programes de festejos de fa 50 anys es mantenen en l’actualitat. Modificats o no, amb bona salut o en perill d’extinció. S’han canviat formats de presentacions però mantenen l’essència de l’exaltació de la fallera major i la seua durada, a causa de l’assistència de juntes locals convidades i al fet que es fan diversos parlaments durant l’acte. De la mateixa manera s’ha consolidat un solemne acte de comiat a les falleres majors, que com l’anterior està mancat de ritme i agilitat. S’ha millorat molt en les desfilades de les cavalcades pel que fa a disfresses i també a temàtica i guions i enguany se n’ha regulat la durada marcant temps per fer-les més àgils i menys tedioses per a l’escàs públic que pacientment espera fins que desfile l’últim. S’ha aconseguit que

l’ofrena de flors finalitze dins de la Seu, reivindicació històrica dels fallers de Xàtiva. S’ha oficialitzat recentment l’ofrena d’ous a Santa Clara, un acte que abans feien de manera particular les falleres majors, ja que la tradició catòlica diu que amb això no plourà els dies demanats. Com veuen, les festes falleres no segueixen el corrent cap al laïcisme social citat al principi, ja que els actes amb base religiosa tenen bona salut i més que reduir-se, augmenten. S’ha creat un concurs de composició de pasdobles amb el posterior concert per a l’entrega de premis. S’ha modificat l’acte de la crida de les falles en els dies previs de les falles, donant-li més importància i mes solemnitat a l’acte. Tot similar fins al moment, sense grans variacions, tradicionalisme faller pur i dur que es modifica només per millorar l’anomenat protocol faller i que només va encaminat al major lluïment de les falleres majors. Poques novetats i pocs actes nous i diferents. I pel que fa a altres actes conflictius, de gran èxit entre fallers joves i de mala fama entre la ciutadania, com el ral·li i la visita oficial a les falles sobre els que el president de la JLF anuncià al principi de legislatura la intenció de modificacions substancials, per evitar molèsties al transit i millorar la imatge que el col·lectiu dóna, cap noticia. Haguera esta ben interessant tractar seriosament el tema del ral·li faller, en evident decadència. Un acte que ja es reconvertí en el tren faller al final dels noranta sense èxit per tornar al format actual, i al que, llevat de contades participacions, ja no es fan esforços per decorar un cotxe en condicions ni dur una disfressa de qualitat. D’obligada reflexió, també al meu parer, és el tema del comportament i la imatge dels fallers durant l’acte de visita a les falles. Que avui dia continua estant una multitudinària cercavila sense ordre ni control pels carrers de Xàtiva, que col·lapsa el trànsit i deixa com incívic el conjunt del col·lectiu faller pel comportament de bona part dels assistents. Sembla que tenim al·lèrgia als canvis en general i, sobretot, als actes i manifestacions populars perquè continuem com fa 50 anys i no veiem que hem de canviar-los tal i com la vida progressa i la societat també.

127

El Museu Faller de València, un tresor cultural de Gil-Manuel Hernàndez i Martí Director del Museu Faller de València

128

El Museu Faller de València és un museu ben especial, un museu únic al món perquè la seua col·lecció de ninots indultats es va formant per votació popular, i no per la decisió d’un tècnic o especialista. El Museu Faller és el fruit d’un llarg procés que es remunta als anys 30, quan apareix, d’una banda, la iniciativa de Regino Mas de promoure l’indult d’un ninot (“L’Indult del Foc”) entre tots els ninots presentats a una Exposició del Ninot per les comissions falleres. La primera Expo-

sició del Ninot es va celebrar en 1934 i fou tal l’èxit que en pocs anys anà generant-se una xicoteta col·lecció de ninots indultats. La idea primigènia era que els ninots indultats passaren a formar part del futur Museu del Folklore Valencià, el que explica que els primers ninots fallers indultats representaren tipus populars valencians, però l’esclat de la Guerra Civil paralitzà el projecte i en la postguerra ja fou impossible dur-lo a la realitat. Com a conseqüèn-

129

cia, la col·lecció de ninots indultats començà un periple que la dugué a vagar per diversos llocs, des del Palau Municipal de l’Exposició al Palau del Comte de Parcent, passant per espais més efímers, i sempre en condicions de conservació molt dolentes, circumstància que provocà la degradació a la carrera de bona part de la col·lecció. De fet esta va quedar quasi abandonada entre 1940 i 1946, i sols les diverses edicions de la Galeria Fallera (exhibicions temporals dels ninots durant la Setmana Fallera) entre 1947 i 1966 aconseguí donar-li una mica més de visibilitat. Sols l’arribada de Josep Alarte a la directiva de Junta Central Fallera possibilità que en 1967 proposara la creació d’un museu faller estable, que es feu realitat a partir de 1971 en l’antic convent de Montolivet. Dissortadament les instal·lacions estigueren de manera provisional fins que en 1995 l’ajuntament de València rehabilità l’edifici per a seu de la Junta Central Fallera i el Museu Faller, fent-se un conjunt de restauracions dels ninots indultats, els quals presentaven un alt grau de deteriorament.

130

Posteriorment el Museu Faller fou pràcticament abandonat a la seua sort, sense quasi inversió ni en infraestructures, ni en capital humà, ni en publicitat, ni en xarxes socials, per part de les institucions públiques. Almenys l’Ajuntament de València en va publicar un catàleg raonat en tres volums (2002, 2003, 2005) i una guia en quatre idiomes (2010), obra de l’Associació d’Estudis Fallers. Paradoxalment, al voltant del Museu Faller va anar creixent la fastuosa i mediàtica Ciutat de les Arts i les Ciències, eixe espai de projecció suposadament cosmopolita de València, que concentrava esdeveniments i inversions sense que el Museu Faller fóra en cap moment considerat una prioritat on invertir en cultura pròpia. Així i tot, el Museu Faller no deixà mai d’atreure visitants i turistes, passant de 58.337 visitants en 2005 a 93.443 en 2015. Unes dades que no haurien de sorprendre tenint en compte que el Museu Faller, a banda de la col·lecció de 78 grups indultats grans i 52 infantils (des de 1963), conté una excellent col·lecció de cartells anunciadors i finalistes de la festa fallera, una col·lecció d’insígnies de co-

missions falleres, més una altra de fotografies de falles i un conjunt de quadres de falleres majors de València. És a dir, un contingut altament singular i molt valorat per la gent que va a visitar-lo. Per això havia arribat l’hora de la dignificació d’un Museu Faller, amb la seua homologació oficial per la Generalitat Valenciana com a museu, que es féu possible en maig de 2016. Una dignificació que és indispensable per a una festa declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. I això ha implicat dinamitzar el Museu Faller, posar-lo veritablement en valor patrimonial, per a que es conega molt més, s’intensifique el seu ús pedagògic i, sobretot, que es convertisca en un lloc de difusió, promoció i reconeixement de la cultura fallera i de l’obra dels artistes fallers. Per això en els darrers dos anys s’han fet una sèrie de reformes i s’han activat un conjunt d’iniciatives absolutament necessàries. Així, s’ha canviat el cromatisme de les sales i la seua il·luminació, s’han reorganitzat les col·leccions, s’ha creat una nova imatge corporativa i s’ha inaugurat la sala d’exposicions temporals Josep Alarte per a donar

cabuda a l’obra artística dels artistes fallers més destacats (ja s’ha dedicat una exposició a l’artista Vicente Lorenzo i a l’artista José Manuel Alares). A partir de la tardor de 2016 començaren noves activitats i iniciatives, com el cicle “Els tresors del Museu Faller”, la restauració de cartells de falla, el llançament de les xarxes socials del Museu, l’activació d’una visita virtual en 3D, el disseny de la futura web del Museu, la preparació de nous elements gràfics orientats a millorar la contextualització de les col·leccions o la posada en marxa d’una Xarxa Valenciana de Museus Fallers. Les reformes han continuat al llarg de 2017, amb iniciatives com la consolidació del cicle d’activitats “L’Indult del Foc” promogudes pel Museu Faller en l’Exposició del Ninot, o el començament de la segona fase de la reforma museogràfica del Museu Faller, que va a portar nous atractius per a un museu que també busca la seua diferenciació dins l’àmplia oferta de museus de la ciutat de València. Però cal ser modestos i reconèixer que açò és només el començament d’un projecte integral que ha de fer del Museu Faller el gran museu etnològic de la festa de les Falles, capaç de mostrar tots els seus elements, d’acord amb l’expedient de la candidatura presentada davant la UNESCO. El reconeixement com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat implica avançar en eixe camí i demanda nous esforços, inversions i treballs, que han d’implicar necessàriament al món faller, a l’esfera artística, als gestors culturals i a les institucions públiques. Al cap i al la fi el Museu Faller de València, junt al Museu de l’Artista Faller, guarda les poques restes materials que queden de les falles que es planten cada any. Però el més important és que la seua col·lecció de ninots indultats mostra el gran valor de la votació popular que fa d’ella una collecció radicalment democràtica, amb les seues llums i ombres. En suma, es tracta de fer un gran esforç per tal de situar el Museu Faller a l’alçada de la nova consideració de les Falles com un patrimoni comú de tota la humanitat. En realitat, quasi tot està per fer, i ara tenim la gran oportunitat d’avançar una miqueta més per a incrementar el prestigi i ressò del Museu Faller de València, per a convertir-lo en una de les més importants institucions culturals del poble valencià.

131

Any 1 d.U. (després d’UNESCO) d’Àngel José Sánchez Palop Vicepresident 1r de la JLF de Xàtiva.

132

Eren les 12.50 a Addis Abeba, una ciutat de Etiòpia, allà a la banya, la banya d’Àfrica, un 30 de novembre del 2016. Es trobaven reunits uns quants membres de la Generalitat Valenciana, concretament, Antonio Bravo i Consuelo Matamoros, Pere Fuset en qualitat de president de la Junta Central Fallera i regidor de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, acompanyat per Raquel Alario, fallera major de València en aquell moment i per José Martínez, secretari general de JCF. Aquests van ser els afortunats que van rebre en primer lloc l’esperada notícia. Per fi érem Patrimoni Immaterial de la Humanitat, ja que així ho va decidir el Comité Intergovernamental de la UNESCO, i de seguida traslladaren a València la notícia, que fou comunicada als mitjans

pels més alts càrrecs possibles de València. Ximo Puig, president de la Generalitat; Mónica Oltra, vicepresidenta de la Generalitat i actual fallera major de la seua comissió a València, la falla Ángel del Alcázar; Vicent Marzà, conseller d’Educació i Cultura; l’alcalde de la ciutat, Joan Ribó; Raquel Alario, fallera major de València en aquell moment; i José Ramón Espuig, mestre major del Gremi d’Artistes Fallers, que a destacar d’ell, recordaré que tenim l’honor que plante un dels seus monuments a Xàtiva, concretament a la falla El Cid-Plaça de la Trinitat, cada any, des de ja en fa uns quants. Com sabeu, es va anunciar amb tots els luxes, es van fer nombrosos actes, i vam deixar patent que era una fita històrica. Aquell 30 de novembre sem-

133

pre quedarà gravat en les pàgines de la història de les falles i de la Comunitat. La festa dels valencians va obtindre el reconeixement que mereixia, després d’un llarg procés que té el seu origen l’any 2011. Per a celebrar aquest fet, la Junta Central Fallera va convocar els fallers de la ciutat al voltant dels peus de les Torres de Serrans, per a plantar una falla al tomb, realitzada per Juanjo García. Monument que es cremaria el següent diumenge, dins d’una «Crida a la Humanitat» amenitzada per música, efectes audiovisuals, i pólvora, com era d’esperar. Dit comité havia valorat les falles com una expressió de creativitat col·lectiva, que salvaguarda les arts i els oficis tradicionals. Les falles, amb les seues escultures satíriques, creades pels artistes, propicien la comunicació i el diàleg entre els ciutadans. Però no només es va reconèixer els monuments, sinó tots els actes que se celebren dins de la setmana fallera, desfilades de bandes de música, ofrenes florals, esdeveniments culinaris, etc. Els actes al cap i casal i poblacions es reproduïen constantment, #FallesUNESCO apareixia a totes les piulades a la famosa xarxa social Twitter. Junta Central, juntes locals, comissions i fallers, aconseguiren fer trending topic aquest hashtag tan utilitzat pels valencians. Fins i tot el 10 de març de 2017 es presenta el dècim de l’ONCE per al sorteig del 19 de març del mateix any, en què es retia homenatge a les falles de la Comunitat.

134

Arribaren les falles, i la paraula UNESCO era la protagonista en molts dels monuments que es plantaren, el cartell anunciador de les falles va aparèixer en pràcticament tots els llibrets explicatius de les comissions falleres. La intenció era i és que no es quede en simplement una data assenyalada com a una fita històrica, sinó que, tal i com va anunciar Pere Fuset, aquell anunci fóra un incentiu per a buscar l’excel·lència de la nostra festa, i motivés a tots a situar les falles en la avantguarda de les festes nacionals, en quant a sostenibilitat i millora continua de tots els aspectes que l’envolten. Així van anar passant els mesos, i la gent es preguntava, i ara què? Què significa ser proclamada la festa com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat? Temàtica de nombrosos articles dels llibrets fallers de les passades falles 2017. Estrany és no trobar cap article referent a aquest nou títol de les falles. Però no es podia quedar tot ací, calia buscar, tal i com va nombrar el president de la Junta Central Fallera, la excel·lència de la nostra festa. En aquest moment és quan intervé, o almenys s’intenta, per part de les institucions públiques valencianes, que preparen plans per a intentar millorar la festa i adaptar-la a les exigències que un títol a nivell mundial requereix. L’Ajuntament de València, junt a la Diputació i la Conselleria de Medi Ambient impulsen un pla estratègic conjunt anomenat Per unes falles sostenibles, pla que se centra en la sostenibilitat econòmica, ambiental i social de la festa. Es busca que totes les persones vinculades a les falles i els col·lectius relacionats amb el món faller es consciencien de la necessitat d’evolucionar en busca de l’excel·lència citada anteriorment. Per aconseguir açò, l’Ajuntament de València ha elaborat un estudi sociològic per a conèixer com es viu la festa fallera pel col·lectiu faller i com ens veuen els turistes que les visiten. Altres dels aspectes en estudi és l’impacte econòmic de les falles, per a poder quantificar el retorn al sector servicis que s’inverteix en cada acte faller que s’organitza. Un altre dels aspectes a estudi és l’impacte ambiental que es produeix en la nit de la cremà, buscant la utilització dels materials menys contaminants possibles, projecte que està en fase d’estudi. Molts són els vessants positius que s’intenten millorar, però també hi ha d’altres que s’intenten

corregir. La contaminació acústica, massificacions, brutesa, molèsties veïnals, incidents, mercat il·legal, etc., són uns quants dels problemes als quals se’ls està buscant solució. Mentre tot el comentat es duia a terme, va arribar el moment de celebrar el primer aniversari de la concessió d’aquest títol a les falles i clar està que s’havia de celebrar, i els valencians, quan hi tenen alguna cosa a celebrar, van al màxim, preparant-se una sèrie d’activitats per a dignificar més si cap la nostra festa. Es va realitzar una plantà al tomb d’una falla a la Ciutat de l’Artista Faller, es va inaugurar l’exposició El Llibret de Falla. Explicació i relació de la festa, i també es realitzaren visites al Museu del Gremi d’Artistes Fallers. Per altra banda, des de l’Ajuntament de València, es va voler fomentar la participació dels menuts, futur d’aquesta festa, fent-los partícips de la decoració de la falla commemorativa plantada, inserint en ella els dibuixos que les falleres majors i presidents infantils havien fet per a l’ocasió. Continuant amb els actes organitzats, es realitzà una desfilada d’indumentària tradicional, centrada en peces de la ciutat de València i la comarca de l’Horta. Una de les activitats que completaren aquesta programació fou un concert del grup valencià Bajoqueta Rock, previ a l’encesa del monument commemoratiu d’aquesta fita històrica. Moments abans de la cremà de la falla, es va

presentar el llibre La festa dels sentits, un repàs fotogràfic de la festa de les Falles a partir de la idea del cartell de 2017 i que compta amb la participació ciutadana i finalment es disparà una mascletà prèvia a la crema de la falla commemorativa. Més a prop, a la nostra ciutat de Xàtiva, la Junta Local Fallera també va organitzar una exposició al centre comercial de la ciutat, amb la finalitat d’acostar a tots els seus usuaris l’activitat de les falles de la ciutat, realitzant exposicions de llibrets explicatius, insígnies i altres objectes de les comissions xativines. En aquesta exposició, a xicoteta escala també es va plantar un monument commemoratiu de la declaració de les falles locals com a Patrimoni Immaterial de la humanitat, que fou cremat després d’una mascletà al mateix centre comercial. Va tenir un èxit destacat, ja que la direcció del centre comercial sol·licità prolongar l’exposició pel gran nombre de visites i oferint repetir la cita en anys posteriors si les falles ho tenien a bé. Per acabar i com a reflexió final, m’agradaria assenyalar que açò no pot quedar com un premi obtingut de forma puntual, i que depèn de tots i cadascun dels components de la festa, continuar fent més gran si cap la festa de les falles, conservant les seues tradicions, potenciant la cultura, i treballar pel bé comú d’aquestes, buscant una major projecció i aconseguint un major suport, ensenyant als nostres menuts el verdader fons de la nostra festa, perquè la perpetuen en el temps.

135

Les Falles, una festa amb dues realitats de Raquel Ventura Paredes 136

La presència de les xarxes socials en la nostra vida quotidiana és ja indispensable. Amb l’arribada dels smartphones, la societat ja no coneix un món que no siga comptat o vist a través de les plataformes on-line. Tant és així que, en qualsevol sector, les xarxes socials s’han convertit en una eina essencial de difusió. Les Falles, una festa amb tants fidels, no poden quedar enrere en aquesta revolució tec-

nològica. Des de fa ja quasi cinc anys, tant Facebook com Twitter, i fins i tot Instagram, s’han transformat en un narrador més de la gran festa valenciana. Gràcies a les xarxes socials, les Falles han creat un món virtual, més enllà del real. No és necessari estar a València per conèixer amb detall els millors monuments de Secció Especial o l’espolí que lluirà la fallera major, eixa indumentària que deixa impressionat qualsevol que la mire. Només has de fer

137

click i trobaràs imatges d’una qualitat que et faran sentir que estàs allà, vivint les Falles des de dins. Podràs gaudir d’una bona mascletà i sentir la música de les xarangues al carrer; podràs veure amb els teus ulls els colors, el soroll i la festa i podràs estar a la ciutat de València sense estar-hi realment present. Twitter ja fa anys que ha elevat la festa valenciana a un nivell superior. Al capdavant dels comptes de Twitter fallers es troba el gestionat per la Junta Central Fallera (@ JCF_Valencia). Amb més de 17.000 seguidors, la màxima autoritat de les Falles mostra la festa més enllà d’allò que tots coneixem. Gràcies a la seua immediatesa, tothom que es considera, amb orgull, un friki faller pot estar al dia de cada moviment de les falleres majors de València i de cada canvi o progrés que aquesta gran festa du a terme. No obstant això, hi ha un gran buit en aquest perfil: JCF no dona veu a les comissions, als fallers, en definitiva, a la gent. Es limita a la informació protocol·lària. Però, per omplir buits com aquest, estan els perfils com el gestionat per Xavi Serra, @MalaltdeFalles, que ha arribat fins els 11.500 seguidors. Informació actualitzada i crítica amb bona argumentació sobre diversos temes del món de les Falles,

138

dues estratègies bàsiques per aconseguir el pòdium dels perfils fallers al món on-line. I, com no, la xarxa social per excel·lència és una gran plataforma de difusió de les Falles. Són centenars les pàgines de Facebook que informen i comparteixen tot allò que està relacionat amb les Falles. Un bon exemple de informació al detall de la festa és la pàgina ‘Valencia en fallas’, amb 44.000 seguidors. Pàgina que no només dóna protagonisme a les falleres majors de València, sinó que comparteix i informa de tot allò que està relacionat amb les Falles i els fallers. Qualsevol comissió de qualsevol municipi té un lloc en aquesta plataforma, que té com a finalitat mostrar la cultura fallera real a través d’un món virtual. I amb 46.000 seguidors i quasi 10 anys d’antiguitat, la pàgina de Facebook ‘Les Falles la millor festa del món’ deixa en un segon pla les màximes representants de les Falles, les falleres majors, i dóna veu a esdeveniments fallers durant tot l’any, independentment de si estan organitzats per JCF o per qualsevol comissió o col·lectiu. Sempre que es relacione amb la comunitat fallera, tindrà un lloc en aquesta plataforma. Però l’aportació de Facebook a les Falles no es queda ací. Aquesta xarxa suposa una eina essencial per a una co-

munitat tan ampla con la de la festa fallera. En els grups de Facebook, tots els membres poden compartir informació, opinió i qualsevol cosa que desitge expressar. Trobem centenars de grups fallers a Facebook (Adictos a Las Fallas, Valencia en Fallas…) on qualsevol persona, siga fallera o no, pot compartir qualsevol informació sobre el col·lectiu faller. Amb els grups s’obri la porta a les xicotetes comissions i els fallers particulars, que poden fer arribar els seus esdeveniments i notícies a una immensa quantitat de gent. No cal pensar molt per trobar un exemple clar del poder de les xarxes socials en el món faller. El nomenament, l’any passat, de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat va tindre tanta rellevància que el hashtag #fallesUNESCO va arribar a estar entre el trending topic nacional. Cal destacar que un esdeveniment com aquest no mereixia menys. No tots els dies es pot rebre un títol d’aquest nivell. A més, amb la realitat virtual fallera que s’ha creat amb les xarxes socials, any rere any es crea un símbol que representa la festa, un ninot que sempre es converteix en la figura icònica d’un exercici faller. Que el món de les falles mou masses és una cosa que ningú pot dubtar. De fet, el propi Eu-

geni Alemany, amb l’ ajuda del col·lectiu faller i l’empresa d’arròs La Fallera va aconseguir el tan esperat emoji de la paella valenciana, però la vertadera, la de pollastre i conill, amb la gran difusió del hashtag #paellaemoji. És per això, que no podem ignorar quant han influït les Falles en l’ús del català a les xarxes socials. La nostra llengua s’ha vist protagonista en un món en el qual fa uns anys estava pràcticament desapareguda. I sempre és important recordar que Falles i cultura van sempre de la mà. Que la mateixa JCF promocione l’ús del català al món on-line és un reflex dels avantatges de les xarxes socials com a difusores de cultura i educació. És cert que queda molt per avançar en el món de les xarxes socials, fins i tot en el sector de les Falles. Les mateixes comissions, encara que compten amb un perfil en totes les xarxes principals, no han definit una estratègia de comunicació i difusió per elevar les falles a un món virtual que pot aconseguir que la nostra festa, «la millor festa del món», capte l’atenció a nivell mundial. Però allò que és evident és que les Falles ja no es viuen només a València, es viuen a qualsevol part del món gràcies a la realitat virtual i a la immediatesa de les xarxes socials.

139

El periodisme i les falles de Sabina Mompรณ Toribio 140

Tot cal dir-ho, la difusió de les nostres festes no sempre ha estat impulsada pels mitjans de comunicació. Tradicionalment hem sigut les comissions falleres les encarregades de donar aquesta repercussió i transcendència. Voldria destacar les bones iniciatives per part d’aquestes comissions, no només a la nostra ciutat: la veïna Gandia ja ha posat en marxa la creació d’una innovadora eina difusora, una plataforma digital, la Biblioteca Digital Fallera, un nou centre de documentació on-line en

què es recopilaran documents, fotografies, vídeos, llibrets, enregistraments, emissions, informatius, revistes, notícies i curtmetratges fallers. Encara no podem gaudir d’aquesta plataforma, però ja sabem que serà per a tot el públic, gratuïta, que prompte naixerà amb l’objectiu de potenciar la història, tradició i cultura fallera. El president de l’APPV (Associació Professional de Periodistes Valencians), Héctor González, va qualificar la informació fallera com a un gènere

141

142

propi de la premsa valenciana, i com a tal, ha defensat la seua importància i la seua creixent audiència. Actualment el panorama informatiu faller es presenta positiu, per tant voldria destacar (i agrair) la tasca de diferents mitjans de comunicació que, per fortuna o desgràcia, són tots d’origen valencià. Trobem DistritoFallas o CiberFallas, dues plataformes digitals que abasteixen de manera informativa els fets noticiosos del món faller a més de successos de caràcter general sobre la ciutat de València i de la Comunitat Valenciana. També CendraDigital, Hablemos de Fallas i Actualidad Fallera, amb el mateix caràcter que les dues anteriors, diferenciant que aquestes tracten més sobre les falles (comissions, actes, monuments, fallers i falleres...) i no tant sobre successos de caràcter més general. A més trobem activitat periodística sobre falles en els mitjans informatius que ens són més coneguts: Levante, Las Provincias i alguns nacionals com ABC, El País o La Vanguardia no dubten a fer-se eco de l’actualitat valenciana (i fallera) quan el mes de març s’aproxima. També mitjans que podem anomenar tradicionals (ràdio, televisió i premsa escrita) tant d’àmbit local, comarcal, provincial i nacional: els veïns L’Informador i Xtradio (setmanari d’informació local i comarcal —el primer— i l’emissora local de la Costera) informen de tot allò que passa a les comarques de la Costera i la Canal de Navarrés, i comprenen una àmplia cobertura de la informació fallera de la nostra ciutat (comissions, actes, fallers i falleres, esdeveniments, concursos...). Sorprén trobar algunes iniciatives com la que duu a terme l’APPV (l’associació anomenada anteriorment) des d’enguany: el passat mes de març va entregar el seu primer premi a la falla que «més promoga el periodisme», una forma curiosa de promoure la professió en l’ambient faller. El monument guardonat el passat any va ser el de la comissió Regne de València-Duc de Calàbria, titulat Regne News i obra de l’artista faller de Borriana Sergio Musoles. El monument recrea una redacció de periòdic típica de mitjan del segle passat: els ninots representen les diferents sec-

cions periodístiques: successos, política, esports, cultura... incorporant algunes portades de periòdics i revistes que van aprofitar per a incloure personatges d’actualitat política (i social) de manera satírica. Les falles tampoc no han passat desapercebudes en el cercle internacional: sabem que en 2017 ens van visitar més d’una dotzena de periodistes de diferents nacionalitats, aprofitant la difusió que estrenar el títol de Patrimoni de la Humanitat ha donat a la ciutat de València. Entre les nacionalitats d’aquestos periodistes destacaven japonesos, indis, russos, xinesos, holandesos, xilens o suecs.

Fotos: http://fallas.com/index.php/es/main-noticias-es/main-noticias-organizacion-es/1511-internacional

143

La tradició de cremar ninots a la República Argentina de Sandra Faura i Emili Navalón 144

De ben antic són moltes les civilitzacions que tenen el foc com a protagonista indiscutible de la seua cultura, tradicions i celebracions. Els rituals i festes amb les flames i el foc formen part de la memòria de molts pobles arreu del món. Del nostre també, i tot i que no sabem amb exactitud quan va començar el costum de cremar falles a València, sí que tenim registres que ja es feia al segle XVIII. En tot aquest temps, més de 200 anys, han sigut molts els emigrants va-

lencians que han portat i expandit aquesta festa allà on anaven, per això avui la podem trobar en altres emplaçaments fora de les nostres terres i no només a Espanya, sinó també en altres països. Un d’aquests llocs és la República Argentina, on són algunes les ciutats que planten monuments fallers de fa dècades. Durant la primera meitat del segle XX i, sobretot, en els anys de la Guerra Civil i la postguerra, van ser molts els valencians que van creuar l’oceà buscant una mi-

145

llor vida, i atés que sentien enyorança de la seua terra, s’agrupaven en associacions de valencians per seguir els costums i tradicions que tenien, i així va ser com van començar a plantar falles. És gràcies a aquestes persones, que avui en ciutats com ara Buenos Aires, San Juan o, especialment, Mar del Plata, es planten monuments, alguns d’ells impressionants. Per la coincidència del nom entre la nostra comissió i aquest país, sempre hem tingut curiositat per saber com celebren ells les falles, motiu pel qual les hem estudiat i explicat en articles de llibrets d’anys anteriors. Però la casualitat i les xarxes socials han fet que descobrim una altra festa amb ninots i foc que celebren també els argentins. Curiosament, ens va escriure un home al nostre Facebook perquè també li va cridar l’atenció que la nostra falla portara el nom del seu país. Ens va explicar que on viu ell, la nit de Cap d’Any cremen uns ninots molt semblants als nostres, i evidentment, no ens vam poder estar de demanar-li que ens contara de primera mà en què consistia, perquè nosaltres també ens sentim una mica argentins, i molt amablement ens va contestar.

El seu nom és Cristian i és de La Plata, una ciutat argentina amb més de 750.000 habitants i situada a 56 km al sud-est de la capital, Buenos Aires. És la quarta ciutat més poblada del país, a més de ser el principal centre polític, administratiu i educatiu de la província de Buenos Aires. Val a dir que és una ciutat planificada l’any 1882 per a exercir com a capital de la província quan Buenos Aires va ser declarada districte federal. Cristian ens va explicar que «pel que se sap, aquesta tradició es va encetar en la ciutat de La Plata en els anys 50 del segle XX, d’acord amb les recerques i els registres que se’n tenen, i que és en l’únic lloc del país on es realitza aquest esdeveniment. Ací els anomenem ninots de Cap d’Any o momos. Els ninots estan fets de fil d’aram, fusta, cartó i paper; i després són cremats en la matinada de l’1 de gener per acomiadar l’any. Hi ha centenars de grups que realitzen aquestes figures i estan conformats per famílies i veïns. Els noms dels grups són diversos: n’hi ha alguns que tenen el nom del carrer on els planten i d’altres, el del primer ninot que van fer». Cristian continuava el seu relat dient-nos que «les obres es financen amb publicitats, festes

Ninot inspirat en Dalí, elaborat pel grup La Tradición en 2017, que va aconseguir el 3r premi.

146

i la col·laboració dels visitants que passen pel lloc. Fonamentalment aquestes estructures són confeccionades per gent autodidacta i tot el grup col·labora en la seua construcció. Fa aproximadament uns quinze anys que aquesta tradició va anar creixent gràcies a la intervenció de la Municipalitat [Ajuntament] de la ciutat, que es va disposar a ordenar i regular aquesta activitat. A més, hi ha dos concursos amb premis en efectiu per als millors ninots: un l’organitza una ràdio que decideix el millor ninot a través d’un jurat, i l’altre és amb la participació de la gent que vota amb un missatge de text. Aquest reconeixement, que econòmicament és molt exigu, va servir per esperonar-ne la competència i va fer que els grups es perfeccionaren any rere any fins a aconseguir grans obres d’art». Seguia explicant-nos que ell «pertany al grup La Tradició que es troba en la confluència dels carrers 25 i 40 de la ciutat de La Plata [com a ciutat planificada que és, La Plata presenta una estructura urbana que forma un quadrat perfecte, en el qual s’inscriu un eix històric, i els carrers són anomenats amb números i estan travessats per diagonals que formen piràmides i rombes dins del contorn de la

ciutat]. Som al voltant de 30 persones i cadascuna hi té un rol diferent. Fa dèsset anys que fem ninot i hem sigut premiats com el millor ninot en diverses oportunitats. Treballem durant tot l’any i ens hem perfeccionat dia a dia. Esperem algun dia arribar a la perfecció que aconsegueixen els artistes fallers. Fa dos anys vaig anar especialment a veure les falles de València i em vaig portar algunes idees falleres per al meu país, així que qui et diu que algun valencià no va caminar donant voltes per aquesta ciutat i ens va portar aquesta bella tradició?». Doncs no ho sabem, però, i per què no? Després de llegir el que Cristian ens va escriure, volíem saber més sobre aquesta tradició austral, de manera que vam investigar un mica pel nostre compte i vam descobrir que alguns ninots dels que fan són tan grans o més que algunes falles d’ací, i vam veure també que tenen algunes semblances amb els nostres costums però també que tenen altres característiques molt distintes. Podríem dir que són tan iguals com diferents. En la nit del 31 de desembre a l’1 de gener, és costum la crema de ninots en la regió del Gran La Plata per festejar l’acabament de l’any i el comença-

Ninot anomenat La fantasía de Al Jake , de 2017.

147

ment del nou. Sembla que és una tradició d’origen equatorià que va emigrar a altres països llatinoamericans, com ara l’Argentina, on va quedar fortament arrelada en algunes ciutats, especialment a La Plata, apareixent per primera vegada en 1956 i que s’ha heretat generació rere generació. En els seus inicis, conten que els ninots formaven part d’una gran festa que començava en Nadal, quan adornaven els carrers amb garlandes penjades dels arbres i posaven música amb grans botzines. Els primers grups (així és com s’anomenen els col·lectius que construeixen ninots) van començar simplement omplint roba vella i cremant-ho a les dotze en punt de la nit. Els ninots van evolucionar i es van perfeccionar durant les dècades del 1960 i 1970, però el 1976 el costum va ser interromput i prohibit per la dictadura militar. Amb l’arribada de la democràcia en la dècada dels 1980 es van tornar a confeccionar els ninots i a poc a poc van millorar les tècniques de construcció. En els anys 1990, els veïns de cada barri es van començar a implicar més i a participar en la confecció, reunint-se per planificar el disseny i la construcció, realitzant ja ninots espectaculars que arribaven fins i tot als dotze metres d’alçada.

I així va créixer i es va perfeccionar aquesta tradició popular que, atesa la magnitud que havia adquirit, transformant-se en un esdeveniment multitudinari, la Municipalitat va haver de posar normes i regular l’activitat. Arribat el segle XXI, ja és una festa totalment organitzada i arrelada a la ciutat i n’és una de les més populars, fins al punt d’aparèixer projectes ambiciosos amb l’objectiu de conservar i difondre aquesta tradició perquè mai desaparega, ja què no només la crema és interessant sinó tot el que l’envolta, el que passa abans mentre construeixen els ninots i les relacions que sorgeixen dins dels grups. En l’actualitat, cada nit de Cap d’Any es cremem al voltant d’un centenar de ninots en moltes cruïlles de La Plata. No hi ha una quantitat exacta perquè varia cada any, ja que cada vegada han d’emplenar uns formularis de sol·licitud i passar uns requisits perquè els l’aproven des de la Municipalitat per a poder plantar els ninots. El 2017 es van presentar 126 sol·licituds i en van plantar 76. A més, segons les ordenances, els creadors dels ninots han de registrar-los perquè les autoritats inspeccionen les condicions del bastiment i determinen si la seua crema comporta cap risc; els

Ninot guanyador de 2015, anomenat Selvática, el eslabón perdido.

148

ninots no poden excedir els sis metres d’alçària, tres metres d’ample i tres metres de llarg; el seu emplaçament ha de tenir un ràdio de seguretat de tres vegades la seua alçària i els responsables de la instal·lació han d’ocupar-se de la posterior neteja del lloc on serà ubicat. La temàtica és lliure i així, durant un temps, el grup pensa en què va a consistir el tema del ninot de cada any, i posteriorment exposa el seu enginy amb creatives propostes entre les quals solen destacar superherois cinematogràfics, clàssics animats de Disney, personatges de les sèries més famoses, dinosaures, futbolistes famosos, etc., de manera que finalment entre tots, ofereixen una gran varietat de ninots. Treballen amb il·lusió durant tot l’any pensant i preparant el que necessiten, i comencen a bastir-lo amb molt d’esforç uns mesos abans de Nadal, repartint-se les tasques dins del grup. Els més majors, que tenen més experiència, són els que planifiquen el ninot, no només el disseny sinó també l’estructura i la seguretat, ja que necessita serietat i professionalisme; la jovenalla fa el gruix del treball i els més xicotets demanen diners en els cantons per a recaptar fons per a cobrir les despeses de la confecció. Els

ninots són també centres de reunió per a la gent del barri durant el temps que estan confeccionant-lo i fins a la crema passen molt de temps junts. Solen trobar-se en garatges, tallers, naus, en definitiva, espais grans que els deixen per a l’ocasió. Quan s’acosta el Cap d’Any, comencen a plantar-los als carrers de la ciutat que es tenyeixen de colors amb l’exhibició dels ninots i s’omplen de veïns que els visiten per observar-los i poder votar. I ja en la nit de Cap d’Any, es preparen per a cremar-lo. També ho fan amb pirotècnia però tenen prohibit posar pólvora dins del ninot per qüestions de seguretat. Després del sopar, i ja en els primers minuts del nou any, els veïns van acudint fins als llocs on estan plantats els ninots seguint el ritual any rere any. A més, com és l’estiu austral, les temperatures acompanyen i milers de persones ixen al carrer per veure cremar els ninots que alguns grups amenitzen amb música i balls fins a altes hores de la matinada, fent un gran festeig en l’anomenada Festa del Ninot. Gràcies a Cristian i a la coincidència de noms hem conegut un altre tipus de festivitat amb foc i hem sigut sabedors de la tradició de cremar ninots a la República Argentina.

BIBLIOGRAFIA EL DÍA (27 de desembre de 2017). Video: la Ciudad se prepara para disfrutar de los muñecos de fin de año (Article de diari digital). Consultat el 2 de gener de 2018 a: https://www.eldia.com/nota/2017-12-27-17-52-0-video-la-ciudadse-prepara-para-los-munecos-de-fin-de-ano-la-ciudad INFOCIELO (26 de novembre de 2017). Fin de año de momos en La Plata: todo lo que tenés que saber para registrar el tuyo (Article de diari digital). Consultat el 24 de desembre de 2018 a: https://infocielo.com/nota/86081/fin_de_ano_ de_momos_en_la_plata_todo_lo_que_tenes_que_saber_para_registrar_el_tuyo/ QUEMA DE MUÑECOS DE FIN DE AÑO. (26 de desembre de 2017). En Wikipedia. Consultat el 28 de desembre de 2017 a: https:// es.wikipedia.org/wiki/Quema_de_mu%C3%B1ecos_de_fin_de_a%C3%B1o

149

El temps i jo d’Ofèlia Mira Fuentes 150

Què és el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé; però si vull explicar-ho a qui m’ho pregunta, no ho sé. Sant Agustí d’Hipona

És difícil parlar del temps, no sabem en quin moment deixa de ser passat, per començar a ser futur. No sabem quan és el moment exacte en el qual les coses canvien, per a millor, o per a pitjor. El poc que sé del temps, va relacionat amb mi, amb com anem canviant junts, i amb el meu entorn. Des que era una nena xicoteta el meu temps ha estat relacionat a la meua falla. El temps que passava amb els meus pares, que em van inculcar tota l’estima que sent pels meus.

No tinc molts records de la meua més tendra infància, petites gotes de records mullen una part quasi en blanc del llenç de la meua memòria. El poc que sé és tot allò que em conta la meua mare i el que em podia contar la meua iaia. L’única cosa que sé de manera certa és que duc a la sang una mica de pólvora, compartida en foc de foguera. Durant la meua infantesa poques coses tenien sentit per a mi, vestir-me i pentinar-me era una

151

cosa mecànica que feia quasi tots els dies durant una setmana a l’any. No entenia perquè eixes faldes o les trenes enroscades al cap, tampoc no ho preguntava, tenia coses més importants a fer, com amagar-me dels coets, o fer que llegia els llibrets de falles que queien a les meues manetes, que pocs no eren. Ja a poc a poc vaig recordant el meu temps, algunes peces encaixen amb les altres, i crec que el temps comença a tindre un poc de sentit. A la vegada que vaig creixent, em faig un poc més conscient de tot allò que rodeja la meua vida fallera. Ja entenc que el monument no creix com si fos un bolet, i que el dia 15 no sopem al carrer per gust, bé, un poc sí. Comence a entendre els majors de la comissió quan es queixen de l’esquena, i frases com «tots els anys igual», «sempre fem els de sempre», o «aneu a demanar gespa, xiquets» també tenen més sentit del que tenien feia un o dos anys. Ajude com puc, no sóc massa creativa amb les mans, a diferència de les meues cosines, però com bé diu mon pare, «qui fa allò que pot no està obligat a més». Encara que la decoració del monument no és el que més m’interessa. Uns cartellets al voltant del nostre monument són tot allò en que puc pensar

152

durant eixa nit. Entre eixos cartells supose que va començar la meua relació amb les lletres. No hi ha millor forma de començar a descobrir el món literari que de la mà de la sàtira, que jo per aquell temps encara no sabia que significava. Una de les imatges que sempre em donen eixa sensació de calor, com si no m’hagués anat mai de Xàtiva, es la gent de la meua falla, com petites formigues, tots i totes treballant a una, sense deixar de riure, algun que altre crit, i besos furtats quan paren per descansar. Arribant el dia dels premis, i aquell dia sí que sabia moltes coses. Sabia perquè despertava nerviosa, la part racional i irracional del meu cervell aquell dia intentaven treballar juntes per a no deixar que em perdés res del que podia veure aquella vesprada a les portes de l’Ajuntament. Em posava la jaqueta de la meua falla, i ja des l’hora de dinar, se’m feia un nus a la boca de l’estómac. Sempre m’he considerat una persona prou racional, sóc més de seure i pensar que actuar sense fer-ho, però tots els dies 16 de març, la irracionalitat feia la seua arribada. Llàgrimes, preguntes, i nervis que cada any es repeteixen, com una tradició. I de sobte, ja estem a l’equador de la setmana. Passa el temps, prou mes ràpid que al col·legi o a la feina, i jo necessite que pare. Que s’alentisca, que

em deixe mirar des de fora, com si fos l’espectadora d’una pel·lícula, o millor dit, d’un musical. El temps no para, «és prou egoista», pense. Però faig d’espectadora. Pare en sec, i veig faldes girar, gent rient, i músics tocant. Recorde la primera vegada que vaig eixir, no sé qui estava més nerviosa, si la meua mare o jo. En la meua falla, i supose que en totes, eixir ja al recorregut com a part de la comissió major, per primera vegada, és un dia especial. Com l’arribada a una altra forma d’entendre i viure les falles. Tots junts, al mateix so, ballant, sense importar banderins, bandes, o escuts. Per un moment deixem de ser de tal o qual falla, de dur el color roig, el taronja o el verd, per a no dur-ne cap en especial, tots anem a tot. I arriba el moment més tradicional. Mantellina negra el dia de la Mare de Déu, i blanca per Sant Josep. 18 de març, amb el monyo encara fet, sopant al casal, i veient la processó de València. «Per què ploren, mama?» li preguntava a ma mare sempre que apareixia la fallera major de València al peus de la Geperudeta. «Ho van demanar, i s’ha complit», em responia ella, amb tota la dolçor del món, i tornava la vista a la pantalla. Jo no plore mai, no ploraré aquest any, però si estaré agraïda. Agraïda per tot el que vaig a viure, i per tot el que ja he viscut. I per si de cas se m’oblida, gràcies. I la calor del dia 19. I les hores de son que encara no he recuperat, i pujar. Tot cara amunt. I val la pena, com sempre. Arribar amb la gent de la meua comissió, i els xiquets i les xiquetes. Nerviosos per eixir, «jo vull dur el banderí!», crida algú per darrere de mi. «Alguna m’arregla la mantellina?», «Mare meua quina son», i més oracions que es repeteixen al meu voltant, fent-me sentir com a casa. Homes amb càmeres grandíssimes ens enfoquen, clic, ens ofereixen aigua, «m’acabes de salvar la vida», seiem en alguna pedra per poder xarrar de tot el que ha passat durant aquestos dies, «xics! Ja anem!», clic. I desfilem, i arribem a la nostra plaça, i traca, i l’olor a pólvora, que ja olorem amb més ànsia, perquè sabem que ens queda molt poc per deixar d’olorar-la.

I la nit del dia 19. I una altra tradició torna al nostre casal. Xocolata per a veure si podem alçar un poc l’ànima, i també nosaltres, que el cansament ja es prou evident. I arriba. Arriba el moment que no canviarà mai. La tradició que ens agermana, que ens fa ser Patrimoni, especials, ens fa ser nosaltres. Traca, llum, fum, més soroll. I una fumaguera que s’alça fins el cel, com deixant anar tot allò que deixem darrere, el nostre 31 de desembre particular. I no podem deixar de parlar de tradició. Però, què és una tradició? Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana, tradició significa «Costum, ús, norma, que ha prevalgut de generació en generació.» Per tant, temps i tradició van lligats de la mà. Sempre que pense en la paraula tradició pense en un home. Major, amb el pèl blanc, flac, pràcticament en els ossos, vestit amb teles velles, i amb una barba descuidada. Però, alhora, veig també un infant, petit, amb la llum als ulls, el somriure despreocupat, i la ment oberta a tot i a tots. Ambdós van de la mà, com el vell i el nen que imagine cada vegada que pense en aquesta paraula que, gràcies a la meua joventut, és quasi una desconeguda per a mi. Cal perdre la por a la paraula tradició. Som una societat poregosa de termes que ens recorden a coses antigues, com si nosaltres no fóssim un cúmul de totes aquestes tradicions que ens han vingut de generació en generació. El temps és una continua trenca de tradicions. I recordeu que, en algun moment, el que nosaltres considerem com una tradició, va ser una novetat. Alguna cosa que trencaria amb l’antic, amb una altra tradició. Per això, trenquem. Que no és una feina fàcil. Trenquem amb tot allò que no ens deixe avançar, que no ens deixe experimentar com a comunitat, com a família, però mai sense oblidar d’on venim. D’aquells pagans, que celebraven l’arribada de la primavera, d’aquells fusters devots al seu patró, d’aquelles ganes de la cultura mediterrània d’eixir, de fer sàtira, de riure de nosaltres, i dels altres. Trenquem, canviem, innovem, però mai sense oblidar que, qui perd els orígens, perd identitat.

153

Quines falles són millors, les d’ara o les d’abans? d’Antoni Espí Cardona 154

Si he de ser sincer, em costarà molt d’explicar quines són les diferències entre les falles d’abans i les d’ara. Trobe que només tinc un camí per on fer discórrer el meu discurs: lligar el temps d’ara i el d’abans amb vivències personals relacionades amb la festa de les falles de sant Josep. Estellés ho va fer magníficament en un poema del Llibre de meravelles. Però Estellés només n’hi ha un i jo no li arribe a la sola de les sabates...

Jo tenia molta família a València que celebrava el sant el dia 19 de març: el tio Pepet, el tio Pepín i la tia Pepita. Vivien en uns pisets del carrer Roís de Corella i ens van convidar. Feien festa grossa: un dinarot de repica’m el colze ben acompanyat de cervesa i vi... Llavors deixaven beure vi a les criatures. Jo ja era un jovenet massa atrevit. Vaig beure molt i vaig haver de vomitar dinar i excés d’alcohol... Però una vegada recuperat, encara vam poder veu-

155

re falles i passar-ho bé. Havien vingut a falles unes xicones, amigues de la Vall. Temps després, quan estudiava a la Universitat i vivia al carrer Alboraia de la ciutat cap i casal, un any, els amics del poble van voler vindre a veure les falles. I allò també va ser una festa, encara que les falles pròpiament dites, a mi, me la bufaven... Però l’enrenou i el xivarri i l’ambient que es creava a la ciutat durant aquells dies! Ara, si no haguera estat pels amics del poble que van vindre, jo no m’hi hauria quedat, a les falles de València. Llavors jo ja era un jove “polititzat” i trobava que les falles eren unes festes passades de rosca, tirant a carques o molt carques, que, en les desfilades, feien sonar de manera irritant cornetes i timbals com si foren marxes militars. I, a més a més, havia llegit Assaig d’aproximació a falles folles fetes foc de l’insigne Amadeu Fabregat. Parle dels darrers setanta. Hi havia, això sí, una falla alternativa: La KingKong, trobe que es deia. I a aquesta sí que ens aplegàvem. El monument faller pròpiament dit no recorde gens com era. Però s’hi muntava una bona festa en aquell indret. I hi anaven intel·lec-

156

tuals i gent de la cultureta i moltes xicones guapes i modernes... Allà, una vegada, vaig veure el senyor Fuster, Joan Fuster. Després vingué el periple per terres catalanes com a professor i allà, a falles, només hi teníem un dia de festa, si és que el teníem. Però un any coincidiren amb cap de setmana i vam vindre de nou a València amb els amics catalanets que volien saber què hòsties era allò de les falles que tanta anomenada tenia... D’aquell any només recorde una mascletà, la plaça de la Mare de Déu i un recorregut pel laberint del barri del Carme per trobar un lloc on dinar... Recorde també que un dels amics del nord al·lucinava amb les bandes de música i no s’acabava de creure que els músics tocaren algunes peces de memòria. Ja veus, coses que nosaltres trobem absolutament normals. L’any següent, devia ser el curs 83-84, vaig estar destinat a Amposta. I com que hi havia molts valencians i no podíem anar a veure les falles perquè no teníem festa, vam organitzar una espècie de cordà. L’encarregat de comprar el material vaig ser jo mateix. Havia treballat durant un parell d’estius a la pirotècnia Pla de

Bèlgida –jo sóc d’allí– i mantenia els contactes. De manera que vaig portar coets d’eixides i de foc seguit a Amposta. I la vespra o el dia de sant Josep els vam encendre i els vam amollar de nit, una vegada acabat l’horari del nocturn, al camp de futbet. Unes bones dotzenes de coets solts. Era una aproximació a la cordà de Paterna, però a Amposta. Ara bé, nosaltres, com a valencians de diferents indrets del País (Valencià), pensàvem que allò era la cosa més normal del món. Tanmateix, la policia local d’Amposta no ho va entendre així: encara no havia acabat de cremar l’últim coet ja estaven allà disposats a detindre’ns, si calia. No va caldre, perquè en l’embolic hi havia el secretari i els caps d’estudi de l’institut Ramon Berenguer IV, que van donar la cara i van convèncer els municipals que allò era una festeta de no res, una coseta innocent d’anar per casa... Una altra volta, per molt menys, per botar-nos quatre semàfors en roig, quasi dormim al quartelillo. Més avant, retornat en les meues tasques docents a les terres del sud, sí que he anat alguna vegada a sentir alguna mascletada i a fer el recorregut per les falles més importants...

però sense molt d’interés. De fet, un meu germà que es diu Pepe i viu a València ens ha convidat més d’una vegada a dinar i passejar falles. Només hi he anat la primera vegada que ens va convidar... Ja fa molt de temps que visc en un poble on també fan falles. I fan bons monuments i, a estones, fins i tot, hi ha ambient festiu. De fet, això ja ho he referit en altres contes de la República. Però, què voleu que us diga? És ben possible que les falles de hui en dia siguen millors que les d’abans; que les revistes de les falles estiguen ben escrites i tot, igual que els versets satírics; que les bandes de música siguen la llet, de bones; que facen unes mascletades i uns castells de set parells de collons de mico... Però el que està pitjor sóc jo. No, no estic malalt ni res d’això. Però estic major. I burro. I hi ha poques coses que em facen gràcia... Clar, abans tot era una altra història. I això que no vos he contat el que hi havia darrere de les quatre anècdotes mig reals mig inventades que vos he contat... Això, el que hi ha darrere, això ho contava molt bé un home que escrivia versos... Vicent Andrés Estellés, em sembla que es deia.

157

La Trobada A la quinta del 75 del Taqui. de Ximo CerdĂ 158

En realitat, no ho anava buscant. El vaig trobar per pura casualitat. Tinc massa papers a casa i, de tant en tant, és sa fer creu i ratlla; desfer-se’n d’allò superflu i quedar-se només amb el fonamental; fer forat per al que vindrà que, tant de bo i seguint l’evolució natural de les coses, hauria de ser millor que l’anterior. De manera que, tal com acostume a fer a intervals de, aproxima-

dament, mig any (coincidint amb el canvi d’armari), em vaig posar la mascareta anti-àcars i vaig extreure els voluminosos arxivadors, fermament resolt a no deixar canya dreta. I enmig d’aquell maremàgnum va aparèixer aquell conte. Estava dins d’una carpeta de plàstic que em va donar, alguns anys enrere, Donya Trini, la qual havia estat la meua professora

159

160

entre quart i cinquè d’EGB, i que albergava alguns dels treballs que jo li havia presentat en aquest interval. Contes, poesies, dibuixos... les coses que un feia en quart i cinquè d’EGB, quan existia l’EGB. En un primer moment, en fer-me lliurament de tan preuat botí, em va meravellar que aquella dona guardés tot aquell material. Un temps després, i convertit jo en un ésser més pragmàtic i terrenal, em va passar pel cap que la Donya Trini devia tenir unes prestatgeries extraordinàries, si era capaç de guardar una carpeta similar per tots i cadascun dels alumnes que havien passat per les seues mans. Facen comptes, és un càlcul de tovallola senzill: uns quaranta anys d’exercici, a una mitjana de, posem, trenta alumnes per curs, són un porró de carpetes. I, finalment, el meu jo més cínic i desencantat va col·legir que no era l’únic que, periòdicament, intentava desesperadament recuperar vells buits desfent-me del sobrant. El conte que els comente no tenia títol. Com no podia ser d’una altra manera llavors, estava manuscrit (a boli, això sí) i presentava una entranyable cal·ligrafia arrodonida, de línies lleugerament inclinades cap amunt, que fa temps que va desaparèixer. Començava així: –Qui eres? –Qui sóc? I tu m’ho preguntes? Qui sóc? –Què veus? (...) Comença bé, eh? En realitat, per ser del tot exactes, m’he permès el luxe de corregir un parell de faltes d’ortografia que enlletgien el global, però bàsicament era el que acabe de posar. Amb un inici a tal, gairebé podria derivar en qualsevol cosa. En aquest cas concret, era un conte sobre les falles. Prenia la forma d’un diàleg entre un hipotètic lector i un segon interlocutor que, a mesura que transcorria el text, anava quedant clar que era una falla. I, a poc a poc, la falla descrivia la seua forma, els ninots que la componien, la gent que passava

a veure-la i la forma en què el foc l’anava devorant. Al final, la falla emmudia i la seua veu s’apagava, quan el lector entenia que havia estat devorada per les cendres. Tot molt xulo. Va ser el primer conte de falles que vaig escriure. El primer de molts. Anys després, ja amb unes quantes novel·les publicades, vindria Inma i em suggeriria col·laborar en el llibret de falles de la República, i després Ana faria el mateix envers la Juan Ramón, i va arribar el moment en què les falles implicaven, per norma, tres o quatre col·laboracions més o menys regulars. Però aquell conte va tenir l’honor de ser el primer. El vaig llegir de cap a cap. No va ser un gran esforç, la veritat; tan sols eren un parell de pàgines. I, quan vaig haver acabat, em vaig concedir el luxe de deixar-me envair per un primitiu sentiment d’innocent immodèstia. «Vaja», vaig pensar. «Doncs no escrivia del tot malament amb deu o onze anys». I, de sobte, em vaig adonar que em trobava un poc a faltar. Vaig a aclarir això, perquè en aquest punt és quan els pronoms es tornen confusos i insuficients per a reflectir els pensaments. No era que em trobés a faltar a mi. Al capdavall, m’acompanye a tots els llocs. Només em cal treure el cap a un mirall o, en general, qualsevol superfície mitjanament reflectant, per a trobar-me amb uns ulls que són meus i que, a més, mai paren de mirar-me. Discutisc amb mi mateix totes les qüestions importants i no hi ha decisió que prenga que no hi haja sotmès al meu propi criteri. A qui vaig trobar a faltar en aquest moment va ser a aquesta versió meua de més de trenta anys enrere; aquest nen grassonet, de cabell rebel i ulleres gegantines, que solia passar el temps contemplant amb desig les portades dels còmics del quiosc de l’Albereda o les pantalles de les màquines dels recreatius; aquell noi entusiasta i ingenu, que no escrivia del tot mal i del que, espere, encara quede un poc en el fons del meu jo d’ara. A aquest és a qui vaig enyorar. A mi.

161

Així que, en un rampell que era gairebé una bogeria, vaig decidir anar a visitar-me. O visitar-lo. Dic bogeria perquè no fa massa que em vaig comprar el DeLorean i encara no estic molt posat en això de conduir en el temps. Em pose nerviós, de vegades, i confonc els pedals. Ja em va passar el dia del primer examen; l’examinador em va demanar que aparcara i gairebé acabe en l’edat mitjana (de fet, tot i que amb el teòric no vaig tindre problema, he de reconèixer que el pràctic el vaig aprovar a la tercera). I que no s’assabente el meu professor de l’auto-temps-escola, però encara em faig un embolic amb el codi de circulació temporal, que és molt rigorós pel que fa a provocar paradoxes. És veritat que algunes de les normes són de sentit comú, com la de no gitar-te amb ta mare o la de no matar al teu iaio; les he interioritzat molt bé. Però hi ha altres que semblen arbitràries i... vaja, que em costen.

162

Però ho vaig fer. Allà que me’n vaig plantar. Vaig fer un càlcul aproximat de destinació, vaig ajustar el condensador de fluzo, i... vaig dir hola a 1985. Vaig esperar al meu jo jove a la placeta de baix de ma casa, lloc pel qual sabia fefaentment que acabaria passant. I em vaig trobar. Veure’m em va provocar una onada de sentiments intensos i trobats. La meua primera impressió era que no era tal com em recordava, com si el temps hagués jugat amb els meus records i hagués exagerat algunes característiques i obviat d’altres. Em vaig veure un poc més grassonet del que pensava, però, encara que certament aquelles ullerotes de pasta no m’afavorien, també vaig tindre la impressió de ser un poc menys lletjot del que recordava haver estat. I, com això, mil diminuts detalls. En general, això sí, em vaig emportar una bona impressió.

Ell, o jo, vull dir el meu jo infantil, va reaccionar o vaig reaccionar força bé, ateses les circumstàncies. En un primer moment es va espantar (em vaig espantar), no em va creure (no em vaig creure), i fins i tot va fer (vaig fer) intent de sortir corrent. Però després vaig esgrimir un parell de coses que només jo podia saber i això va aconseguir picar la seua (meua) curiositat. Minuts després, tots dos compartíem seient en un dels desballestats bancs del parc, compartint confidències i qüestions amb la llibertat de saber-se parlant amb un mateix. No diré que va ser una conversa senzilla, això sí. Al capdavall, el codi de circulació temporal és molt estricte pel que fa a la informació sobre el futur que pot ser compartida amb algú del passat. Les multes per infraccions d’aquest estil són astronòmiques. Així que vaig haver de mesurar molt les meues respostes. Però el meu jo jovenet va acceptar (vaig acceptar) de bon grat les restriccions imposades. —Puc preguntar una cosa? —va dir, vaig dir, quan ja portàvem gairebé mitja hora d’intensa conversa. —És clar —vaig respondre amb afabilitat. —Hi ha... —se li (se’m) notava una certa reticència a plantejar la qüestió en veu alta, però finalment es va decidir. Em vaig decidir:— Hi ha una noia de la meua classe que... bé, que m’agrada. —Ah, sí! X! —he, he. Pensaven que anava a escriure ací el seu nom? Més de trenta anys després encara em fa un poc de vergonya reconèixer-ho. Ho sent, però aquest detall haurà de quedar entre jo i jo—. Què passa amb ella? —Ens casarem? La pregunta va ser tan ingènua que em va arrencar un somriure tendre. Gairebé em va doldre haver de negar amb el cap. —Oh —va dir, vaig dir, visiblement decebut. Però de seguida es va refer (em vaig refer) i va

tornar (vaig tornar) a la càrrega.— Llavors... amb qui em casaré? Amb Y? Ostres! Y! És veritat que ella també m’agradava. No em recordava tan enamoradís. Vaig admirar el meu pragmatisme. —Em tem que no és tan senzill —vaig dir, mesurant molt les meues paraules—. Encara et queden unes quantes coses per viure, i unes quantes xiques per conèixer. I t’advertisc que alguna d’elles et trencarà el cor, així que millor que estigues preparat —vaig sentir la necessitat de matisar—. Tu també en trencaràs uns quants, no et cregues. —Sí? Però, en trencaré jo més, o me’l trencaran més a mi? —Doncs... igual —vaig mentir—. Més o menys igual. —La resposta devia ser suficient per a ell, o per a mi, a jutjar per l’expressió triomfant de la seua (meua) cara. —Alguna cosa més? —Només una —va apuntar ell. Vaig apuntar jo.— Donya Trini ens ha demanat que escrivim un conte sobre les falles. I se m’ha ocorregut una idea. És... com un diàleg, entre el lector i una falla, encara que al principi no se sap que és una falla. Comença amb una pregunta. Diu: «Qui eres?», i l’altre contesta: «Qui sóc? I tu m’ho preguntes? Qui sóc?». Saps a quin conte em referisc? La coincidència va fer que la meua boca es corbara, dibuixant un dels somriures més sincers de tota la meua vida. —L’acabaré? Vaig assentir amb el gest, perquè la veu se m’havia tornat trencadissa. —Encara no sé com acaba —va dir, vaig dir. I jo no vaig poder més que respondre: —Acaba bé. I llavors no vaig poder evitar-ho. El (em) vaig abraçar amb tendresa, i fora de perill en els meus propis braços, vaig sentir l’amanyac d’estar en pau amb mi mateix.

163

A fer la mà, els prínceps blaus! Ja no existeixen els prínceps blaus, obriu els ulls davant de tants fraus! Estan robant-nos tots els cacaus i el poble callat com a babaus.

d’Elies Barberà 164

Quan un es fa major i per qualsevol vicissitud personal rellig, per exemple, els contes dels germans Grimm s’adona que, en el fons, els personatges que hi ha es poden dividir en tres grans grups: 1) els bons, 2) els roïns i 3) els malparits (o traïdors, si voleu dir-ho més finament). En el grup dels bons podem comptar les fades i alguns reis i els prínceps i les princeses

i els valents i els enginyosos i els sacrificats i els confiats, etc. En el grup dels roïns hi ha els llops i les bruixes i els ogres i les madrastres i les germanastres, etc. I en el grup dels malparits i traïdors hi ha tots els altres personatges que passen desapercebuts: els pardalets que es mengen les molletes de pa que Hansel o el Polzet han anat deixant pel camí i el llenyataire

165

que en comptes de matar la Blancaneu li talla la llengua al cervatell i l’espill de la Bruixa... Ah, l’espill de la Bruixa! Ací és on volia anar a parar, a l’espill màgic de la senyora Bruixa. Per què? Perquè si l’espill màgic de la Bruixa del conte de Blancaneu no haguera sigut un malparit traïdor bocamoll, la figura del Príncep Blau no hauria tingut el predicament que té als contes populars o a la vida mateixa (eh, xiques?). Recordeu que la madrastra de Blancaneu era, en realitat, una senyora Bruixa que devia estar superbona. Era normal que es preocupara per la seua imatge i per saber si continuava sent la MILF més desitjada del regne. Dic que era normal perquè ella és roïna i només està pendent de la bellesa exterior, per això cada temps que creu convenient pregunta al seu espill màgic qui és la tia més bona del regne. I durant molts anys l’espill màgic li havia dit que ella continuava sent la Top Girl, la Number

166

One de les ties bones, i ella es quedava pagada, contenta i feliç com un anís. Guai. Un dia, però, l’espill màgic revela a la senyora Bruixa que n’hi ha una altra més bella. Una altra! I és aleshores quan a la senyora Bruixa li entra l’atac de ràbia i per això s’embolica la cosa. Imaginem, per un moment, que açò últim no arriba a succeir. Què hauria passat si l’espill màgic en comptes de comportar-se com un bocamoll traïdor malparit haguera optat per deixar que les coses rodaren tal i com anaven rodant? Què hauria passat si haguera reprimit una miqueta el seu instint dinamitador? Què hauria passat si, per una vegada, haguera mentit a la seua ama i senyora, i li haguera dit que ella continuava sent la dona més ben plantada del regne? Si això haguera passat, la senyora Bruixa no hauria tingut cap atac de ràbia i hauria continuat vivint pagada, contenta i feliç de si, amb si i per si. Clar que sí!

I si la senyora Bruixa vivia tranquil·la, la Blancaneu viuria encara més tranquil·la allà a la caseta del bosc on havia anat a parar i on compartia hostalatge amb set nanets, treballadors d’allò més (en les mines de coure de la regió) i simpàtics gairebé tots. I com que la senyora Bruixa no sabria de l’existència de Blancaneu, a qui creia morta des de feia uns quants anys, no li hauria passat pel cap assassinar-la amb l’encanteri malèvol de la poma enverinada i, llavors, la Blancaneu hauria continuat vivint plàcidament a la caseta del bosc, ajudant els nans a la mina o portant l’economia domèstica o fent el que li vinguera en gana, perquè era molt ben caiguda entre ells (uei, no, veges!). Sí, tot seria felicitat i harmonia fins que un dia, un dels set germans, l’Onofre, s’enamoraria irremissiblement d’ella i li escriuria poemes i la ploraria en somnis i la rondaria en nits de lluna plena guitarra en mà i veu en coll. I li costaria, li costaria, però un bon dia la Blancaneu es faria a la idea —Xe, va, tira, va, per què no?—i qualsevol matí li portaria el desdejuni a la llitera de fusta de pi i despertaria l’Onofre amb un beset al seu enorme nas d’albergínia. L’Horaci, un altre dels germans, se n’aniria de casa (no ho podria suportar, perquè ell també estimava Blancaneu, però, clar, com que era tímid fins al moll dels ossos, no s’havia atrevit a declarar el seu amor a la més bella xica que mai havia vist). Deixaria, això sí, una malenconiosa nota amb l’ànim de fer mal a l’Onofre i de crear mala consciència dins del cabet de Blancaneu. Després sabrien del seu suïcidi: el cos sense vida de l’Horaci havia aparegut flotant en un qualsevol dels canals d’Amsterdam. Però la Blancaneu i l’Onofre ho podrien superar regalant-se més amor si hi cabia. La resta dels germans també superarien la pèrdua de l’Horaci a força de treball i producció minera i inversions en borsa. I les inversions havien estat tan ben planificades que només feien créixer els dividends. I tot era alegria, èxits i celebracions banyades en xampany a la ca-

seta del bosc que molt prompte es convertiria en una mansió amb piscina climatitzada i amb totes les comoditats domòtiques que un puga imaginar. I a l’hora d’acabar aquesta versió de la història, els sis germans que quedaven i la Blancaneu estaven pensant a retirar-se, vendre la mina i invertir part dels beneficis en el sector financer dels paradisos fiscals, un dels més segurs en l’era de la macroeconomia global, a prova d’inspeccions fiscals de l’alta administració, això sí, fitxant prèviament com a director general del departament de mobilitat monetària a algun polític retirat que donara nom, imatge i solvència a la corporació. Veritat que no heu trobat a faltar cap Príncep Blau? Clar que no! Si és que no hauria fet falta cap Príncep Blau formós i encisador! Ah, i en cas que per alguna d’aquelles s’haguera acostat a la caseta del bosc, els sis germans que quedaven i la Blancaneu mateixa l’haurien acaçat a perdigonades i codolades per malfaener i faldilletes ―A on vas, floreta de la pradera, amb eixes malles que em portes? Au, va, tira cap allà! A fer la mà, els prínceps blaus! Ninots, que sou tots uns ninots! Mamó! Babau! Nul·litat!―. I el Príncep Blau hauria fugit cametes ajudeu-me i hauria quedat retratat com el que en realitat és: un pijo covard amb la vida solucionada. I així no s’hauria pogut acostar a la caseta, i no s’hauria pogut acostar a la Blancaneu, i no l’hauria pogut tocar, ni abraçar, ni molt menys l’hauria pogut besar, i així l’amor entre la Blancaneu i l’Onofre hauria romàs incòlume pels temps dels temps. Sí, fixeu-vos quant hauria pogut progressar la jove Blancaneu sense la companyia sonsa i marital d’un vulgar Príncep Blau! El que va a dir el nostre conte és que no us fieu mai dels bocamolls traïdors malparits, perquè tot això que hem explicat més amunt hauria passat si un bocamoll com l’espill màgic de la Bruixa del conte de Blancaneu haguera mentit només un poc (veges tu què li costava!) i haguera deixat intacta l’arrogància de la seua, sens dubte, atractiva ama i senyora, no us pareix?

167

168

EL GAUTXO suplement satíric

núm... 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

...14 169

170

171

172

173

175

176