Llibret Falla Saladar 2023

Este llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Dénia per a la promoció de la cultura popular als llibrets de Falles 2023.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Falla Saladar 2023

Falla gran Salva Banyuls i Néstor Ruiz

Falla infantil

Ausiàs Estrugo

Llibret de la Falla

Coordinació Delegació de Cultura

Il·lustracions

Jaume Mora

Disseny de l’edició Sergio Avargues

Assesorament linguístic

Rosa Larrosa

Col·laboradors

Irene Ballester, Teo Brunet, Elvira Cambrils, Carlos Garsan, Tomàs Llopis, M. Isabel Martí, Joan Mascarell, Diego Mena, Manuel Muñoz, Fany Navarro, Eva Olivencia, Alfred Pavia i Lídia Santacreu.

Depòsit legal

A 39-2020

De totes les criatures mitològiques formades per una part humana i altra animal, podem aventurar-nos a dir, sense equivocar-nos, que les sirenes són les més populars. Segur que ens ve a la ment aquella de la pel·lícula d’una multinacional americana, on per primera vegada en la història, un biquini tapava els pits de l’ésser fantàstic o l’estatueta de Copenhaguen basada en el conte d’Andersen.

Però anem més lluny en el temps fins l’època homèrica on encisen amb els seus cants els mariners de L’Odissea. Eren uns éssers meitat dona, meitat ocell, més similars a les harpies. I l’abducció del cant no venia només per la fina melodia sinó pel que diuen: “el valor del coneixement”. Elles saben tot el que va passar a Troia i tot el que passa a la terra. Quina gran temptació! Com deixar perdre el seu cant?

Ara, en este món que tan de pressa i agosarat es manifesta el cant seductor i encisador de les sirenes, ens arriba de diferents maneres. Prové d’un món inconscient i cadascun de nosaltres ens sentim atrets per models de comportament concrets i diferents i, a vegades, no els hi trobem cap explicació. Seduïm constantment, des que naixem. I aquí hi trobareu formes de seducció per a tots els gustos. Posa atenció estimat lector.

Un any més… torna el llibret.

Ofergar-se amb el cant

Són boniques les sirenes, però qui n’ha vist cap? Tomàs

Circe i Lilith: entre la seducció i la llibertat Irene

La seducció de les paraules

T’estime, t’estimo, t’estim

Memòries d’un seductor

La seducció de la senzillesa

L’alliberadora seducció del foc Teo

Seducció, música i cant

Eva Olivencia Moreno

Amor a primera vista... i bocado.

La seducció de les plantes

Ofergar-se amb el cant

Lídia Santacreu Ferrà Poetessa

He despertat amb el cant de sirenes llunyanes al cor properes al cos.

I l’he contemplat com la pluja que arriba després d’una llarga sequera. Forta.

Imparable. Breu.

M’ha seduït de nou aquest cant convertit en cos en potència i foc, en instants fugaços i plers buits.

Ha tornat a guanyar l’ambició, el narcisisme per damunt de tota la raó per tornar a caure en el pecat, endinsant-me en la mar i ofegar-me.

Tot per voler cobrir aquest plaer buit, a fi de fracassar amb el meu propòsit de salvar l’ànima de qualsevol llàgrima.

Són boniques les sirenes, però qui n’ha vist cap?

Tomàs Llopis

Escriptor

Llibret Saladar 2023

Qui no s’ha deixat encisar per una sirena? De sirenes n’hi ha moltes i de moltes classes, però no sempre són elles les que ens sedueixen. Hi ha seduccions que ens fan feliços sense perills.

Ja de jovenet em vaig sentir atret per la literatura, una temptació lligada a la llengua, al nostre valencià de la Marina que vaig descobrir en tota la diversitat a Dénia, al vell institut, embrió de l’“Historiador Chabás”, que hi havia a la plaça del Consell. Sense aquest pas no hauria descobert la llengua en la seua catalanitat general, ni la literatura. Llegir —en la meua adolescència i en el meu idioma— era “llegir”, descobrir el món. Ja tindria temps d’aprendre altres idiomes i altres gents.

Amb l’arma de la llengua em vaig trobar un dia amb l’Odissea i més tard vaig arribar a l’esplèndida traducció de Joan Francesc Mira i a concebre l’aventura d’Ulisses com a un espectacle poeticomusical. En això, he comptat sempre amb el talent i la generositat de Miquel Pérez Perelló, il·lustre guitarrista denier, i del grup Melodemodomies. Recorde que el nom és un creuament entre “melodies” i Demòdoc, el rapsode que a l’illa dels feacis va recitar al nàufrag i no identificat Ulisses, les seues pròpies aventures.

Gràcies a aquell relat sabem què són les sirenes: unes veus màgiques i seductores; tan atractives com perilloses, tan plaents com assassines, tan

desconegudes com quotidianes. Diuen els qui en saben que l’amor i la mort estan relacionats. Potser, això, ja ho sabia Homer. I potser per això ens va ensenyar a identificar aquells cants enganyosos i a esquivar-los. No ens va ensenyar, però, què són, com són les sirenes, les dibuixen amb cap de dona i cos de pardal, Ulisses les va sentir però ni les va veure ni les va poder tocar.

És segur que l’engany té moltes disfresses. I Homer només ens va ensenyar a no naufragar per culpa d’aquelles cançons fetilleres. No ens deixem seduir per elles, són més boniques que el dimoni.

Circe i Lilith: entre la seducció i la llibertat

Irene Ballester Buigues

Doctora en Història de l’Art. Universitat de València

Consell Valencià de Cultura

Llibret Saladar 2023

Circe és la maga, la bruixa, la perversa que encarna la temptació en el viatge de tornada a casa d’Odisseu, on l’esposa bona i abnegada, representada per Persèfone, l’espera enclaustrada al palau d’Ítaca durant 10 anys.

Circe, filla d’Helios, el déu del sol i de Perseis, nimfa de l’oceà, representa la seducció i el model de femme fatale que provoca i enganya, però que a més, sotmet els hòmens a la seua voluntat. Circe, a l’igual que Lilith, la primera dona creada per Déu de la pols pura, com ho fou Adam, foren desterrades als inferns de les malvades per incitar al mal i per provocar passions desenfrenades sota els paràmetres de la llibertat. La pintura prerrafaelita del segle XIX les representà malignes, perquè a les dones lliures se’ls tenia por i hi havia que controlar-les. Lilith, seductora i sexual, fou representada per John Collier al 1889 amb els cabells rojos, nua i amb una serp enroscada al seu cos. La Lilith insubmisa i la serp eren un binomi que per al cristianisme ha significat el pecat, mentre que Circe, maga i preparadora de conjurs i de beuratges, poderosa i intel·ligent, ha sigut considerada un perill més en el camí de tornada a casa d’Odisseu, després de participar a la Guerra de Troia. El perill per a Ulisses suposà arribar a l’illa d’Eea, la llar de Circe i trobar-se amb una dona coneixedora dels seus poders i experta en transformacions metamòrfiques. Waterhouse, també pintor prerrafaelita i misògin com John Collier, pintà a una poderosa Circe l’any 1891 oferint la copa a Odisseu, eixa mateixa copa que

contenia el beuratge amb el qual havia convertit a la seua tripulació en porcs. Odisseu, protegit amb herbes contra la metamorfosi, seguint els consells d’Hermes, no fou víctima seua i segons la llegenda, Circe s’enamorà d’ell.

I de fet, seguint a Hesíode tingueren tres fills: Agre, LLatí i Telègon. Ulisses, no perdia el temps. Els astres li eren favorables mentre Penèlope teixia i desteixia el sudari del seu sogre Laertes per desfer-se dels seus pretendents….

Els seus rostres seductors han quedat immortalitzats sota pinzellades i mirades masculines que les han identificades amb la lascivia, el vampirisme, la barbàrie i amb la maledicció. La seducció i el desig són perversos quan s’exerceixen des del poder de decidir. Les dones de la fi del segle XIX foren les primeres sufragistes, gràcies a les quals votem. Elles van decidir i lluitar per la igualtat, i per alçar la veu contra el patriarcat, foren condemnades amb una cultura visual que les demonitzà. I és que les feministes sempre han molestat i continuem fent-ho!

La seducció de les paraules

Elvira Cambrils

Escriptora

Molt abans de ser escriptora, abans de descobrir els llibres, abans de saber llegir, molt abans que el món es revestira de significats, vaig sentir l’abrigall de les paraules. Tendres, com l’abraçada de la mare, xiuxiuejades a cau d’orella. D’admiració en els tornejos que organitzava el pare perquè competira en aritmètica amb els fills dels amics. De consol quan m’adonava que la xiqueta que volia ser quedava lluny de mi. I les que obrien, en boca de la iaia Elvira, el pany de l’aventura, «això era…». També, de vegades, em queien a sobre com una maledicció divina amb l’amenaça de desterrar-me dels afectes familiars. Mots que em parlaven de qui era i a què m’enfrontava. Aleshores ignorava el poder immens de les paraules per a crear idees i la subtilitat amb què transmeten els valors dominants de la cultura. Ignorava que els límits del meu món serien els límits del meu llenguatge. I, tanmateix, les paraules m’havien seduït.

Ara, amarrada a la nau com Ulisses, escolte la veu de les sirenes. Escric «ajaguda sobre l’arena de la platja» i sent el suau balanceig de les ones que llepen la vora de la mar, com la melodia que bressola un infant, i la brisa fresca que eixuga la pell i el salobre que s’arrapa a cada porus en un bes amorós, i el tacte del ris de la tovallola i el ressò de les veus infantils que juguen una mica més enllà i el sol que m’enlluerna quan alce la vista cap al Montgó; sent el desig de l’abraçada de l’amant i el d’una cervesa fresca. Escric «mar madrastra» i l’embat de les ones sacseja

la petita embarcació amb motor foraborda, els homes ploren, les dones criden i les criatures, terroritzades, s’arrapen als cossos de les mares, l’aigua freda em mulla la roba i l’ànima; l’angoixa dels que van a morir em prem l’estómac.

Les emocions i els pensaments són fets de paraules, just el que necessita una escriptora per a causar-los. Doneu-me paraules i alçaré un casalici sobre la muntanya, poblaré de filòsofes una illa enmig de la mar o faré brollar les llàgrimes. I vosaltres, seduïts pel llenguatge, habitareu altres terres i altres cors, beureu de la font de la saviesa i desitjareu amb força respirar un altre aire.

T’estime, t’estimo, t’estim

Joan Mascarell Armell

Escriptor i professor de valencià

Estimats lectors. M’han aconsellat que parle de l’amor. Vaig accedir a tan grata invitació de manera decidida. És un terme tan bonic! Ja des del bressol ens han educat per a l’amor. L’amor és el germen de la família, l’amor és la mare de la salut, com la pols. L’amor és per a tota la vida, l’amor és com un tambor. Les cançons de Julio Iglesias, de Mocedades, de los Pecos, de Perales, de la Más Grande i de Torrebruno… Ai, l’amor! És per a mi tan important que a partir d’ara vaig a escriure’l en majúscula, com un Déu. Sí, l’amor és el Déu de l’existència! No puc viure sense amor! No, no vull ser fadrí ni quedar-me per a vestir santssss…. vull amor! Amor! Amorrr! Ai, perdó, amb majúscula: Amor.

Una vesprada plovedora d’octubre vaig reunir a tota una colla d’amics experts en l’Amor. N’eren cinc. A Albert el vaig triar perquè se n’enamorava de totes les xiquetes de la classe. De totes, sense excepció. Des de la que tenia la cara enfarinada de grans, fins a la que les coletes li tocaven el pupitre quan s’asseia a classe. A Pepe per ser partidari del més pràctic amor sexual. Follaoret com ell sol. Sempre que eixíem els dissabtes en queien com a mínim tres. Durant la tertúlia es va descobrir el pastís. De dins de tan espectacular i admirat dolç d’uns quants pisos d’alçada, perquè el Pepe era una torre ben plantada a l’estil gigoló marbellí, va sorgir la mentida més ben guardada del món. Encara no és hora de desvetllar el tresor josepí, més endavant.

Continuem. També hi va assistir a la xerrada de l’Amor, Mireia. Una morena que trencava el bastó. Ara s’insinua el que va ser fa trenta anys, però ja no és el mateix, no ens equivoquem. Esta tia arrassava i feia botar els fiats i fords de segona mà com si d’un 4x4 es tractara. Era famosa per la seua capacitat orgàsmica sense moure ni un dit. Tal qual. De Mireia a ningú se li va caure el vel i es mantenia l’èpica que l’envoltava. Vaig escriure perquè vinguera la Lauri. I va vindre, vaja que va vindre. Amb un feix de llibres i apunts de la carrera sobre l’Ars Amatoria d’Ovidi, uns assajos a ran de les infidelitats emocionals i que mai li van aprovar en les continuades llegides davant del tribunal. Per cert, Lauri duia la seua biblioteca ben arrecerada per un parell de pits vestits amb un sostenidor bralette ben calat i que deia que era la moda, que nosaltres no sabíem res de l’Amor. Després va desvetllar que ella duia la millor roba sexi del mercat i no per mostrar-la a ningú, sinó per Amor propi. Tots van callar. Les opinions de cadascú sobre el comentari me les reserve, que els llibrets de falla estan oberts a la xicalla.

Els altres comensals i bevedors de la tertúlia érem Francesc i jo, que em dic Marcel; perdoneu, pense que no m’havia presentat abans.

I així va començar tot l’embolic de l’Amor.

Van decidir de posar com a rerefons les feuilles mortes i altres cançons italianes i franceses. No em vaig queixar. Al cap i a la fi, els convidats eren

Llibret Saladar 2023

ells, els savis en estimar. Jo sempre tan diplomàtic els vaig oferir panses, tramussos, papes Lolita que són aptes per a delicats de la panxa i mistela. Per si de cas no voldrien el preuat licor de La Marina, vaig poar un gerrot d’aigua. L’aigua va tornar al seu descans etern. De mistela, més que n’hi haguera hagut.

Albert va enfocar el tema a nivell emocional i com a experiència va aportar que deu dones li havien trencat el cor. Va arribar al matrimoni però en enamorar-se esta última vegada del seu veí, la seua esposa que es va casar per Amor, va pegar a fugir de casa. Divorci exprés i uns llargs mesos d’anar en bandereta pel poble van ser suficients per passar del dol a la joia més absoluta amb el seu maromo. Un model fustrat però model, que passejava els seus atributs arreu dels locals més molons de la contornada i que feia bavejar totes les “ladies” tombades en els seus llits balinesos. Albert va defensar, lògicament l’Amor clàssic, aquell del fletxasso lligat a l’embacorament temporal del cervell.

A tot això, Lauri va rebutjar completament l’opinió d’Albert. Com podia creure en l’Amor Passionaltemporal de tota la vida si ella mateixa podia demostrar que una relació pot ser, segons Ovidi, l’estabilitat més completa de la vida? Caldria donar a llegir com s’enamoraven els clàssics. Què sabuda la Lauri! En un intent d’agafar el seu sisè got de mistela, va poder fer botar un dels seus pits, que feia temps s’assomava pel

seu sostenidor calat i que a la fi, es va escapar d’aquell embolcall, li pegà amb tota la seua sinada a la mà d’Albert al mateix temps que estirava el seu cabell cap enrere a mode de deessa grega.

—Ai Lauri! Quasi fas que la teua saviesa m’esclate entre els meus dits.

—Albert, porta’m el teu samarro i jo t’ensenyaré a enamorar a un playboy.

—Vaja Lauri. Quina manera de defensar l’Amor!

Lauri es va fotre el nou gotet de mistela, va tornar sutilment la mamella al seu amagatall i es posà a fullejar un relat eròtic anglès del segle XVIII amb imatges incloses.

Més tard quan Pepe estava intentant mostrar l’Amor com ho fa un vertader empotrador, va botar Mireia:

—Ara mare, ja ha parlat el “macho alfa” del grup, el “guapo”, el templat…

—Iee “tia”, tu a mi no em parles així, d’acord? i menys sense haver tingut la medalla al més escarbador de “ties” del meu poble!

—Escarbador de què? No em faces riure xaval! Ets un masclista deplorable. Vols que conte la meua experiència amorosa

amb tu? Vols que revel·le el teu secret amatori? el “follaoret”, el que matava les dones amb la mirada, el que enamorava a l’estil Gigi l’amoroso només en caminar… Vols rei? Ho dic?

Va passar un àngel per la terrassa de ma casa i el silenci va durar molt més del previst. Vaig trencar el gel i em vaig dirigir cap al congelador per traure unes birres fresquetes i després em vaig arrepentir.

—Vinga va xula! xarra, parla! Desembutxa eixa llengua reprimida que tens!

Pepe estava massa convençut que aquella xicota mai havia estat amb ell i que finalment optaria per badar boca.

—Eres un reprimit. No recordes que em vas confessar que la teua ànsia amorosa de posseir moltes dones et venia per la teua impotència? Sí! No em mires així que saps ben bé quan va ser i on va ser. El dia de l’entrada dels bous, al bar l’Esclafit. Just enfront del cine. Vaig pujar al teu cotxe, bo, el de ton pare i mentre anàvem cap al camí de sant Joan et vaig recomanar anar a teràpia però em digueres que això s’arreglava amb la boca que Déu m’havia donat i amb les meues mans que et tornaven boig! Seràs capoll, “tio”! Mira i vaig a seguir, doctor Amor!

Pepe estava roig com una magrana, bocabadat, quasi més que nosaltres i Mireia va continuar la seua dissertació ensopidora.

—En posar-me damunt teua dins del teu cotxe, ja al teu picader de la carrertera, quan encara no hi havia llum, vaig gaudir sí, però saps que una dona té molta imaginació? Perquè si arriba a ser per tu… No has fet l’Amor ni a una mil·lèsima part de l’exèrcit que ha caigut segons tu als teus braços i que t’ha fet que se te pengen les medalles. Tu el que has fet ha sigut enganyar i mentir amorosament. Eres piltrafa de molts amors. Un… Poliamor intel·lectual. Fruit de la teua obsessió i impotència.

Pepe es va esmunyir de la cadira, va destapar un quintet i se’n va anar per on havia vingut.

Francesc va oferir un altre Amor. No va permetre el silenci d’abans i ràpidament va fer passar pàgina de la situació d’abans i ens va relatar una bella narració digna d’una nit semi estiuenca. Ell era alemany. En vindre de Colònia va fer estada a Palma i a Eivissa on la festa va ser la protagonista, segons ell.

—Per equivocació vaig embarcar en un vaixell que anava en direcció contrària a la meua destinació que era Palma per agafar l’avió cap a Francfórt. I vés per on aquell vaixell

que jo veia que tardava tant i tant…em va fer aterrar a Dénia. Sí a este port que veiem aquí baix de la terrassa.

—Com? vam pensar tots! Un alemany que s’equivoca? En este mateix moment sonava la sirena d’un ferry.

—He de confessar, va continuar Francesc, que aquella muntanya que emergia de la mar, el blau de l’aigua i les cases tan arrimades a la mar que semblaven penjades d’un castell que res té a veure a Alemanya…em va enamorar. I vaig pensar que encara tenia dies de vacances. Després, a poc a poc, vaig anar descobrint els bancals i camins esponerosos de verd. Me’n feia creus. Jo em pensava que estes terres eren continuació africana… Maleïts tòpics centreeuropeus! Un verd que naixia pels llocs més insospitats. I els boscos de tarongers que no acabaven mai…

Els contertulians, que ens havíem acostumat a tractar l’Amor amb Albert, Pepe, Mireia i Lauri van canviar el nostre rictus d’espant al més afable dels mirars. Pura atenció.

—Un dia vaig conéixer una persona. Em va dir que estava disposada a fer de mi un denier si li demostrava que durant uns anys em quedaria ací. Vaig quedar sorprés per aquella llengua amb la qual em parlava. Tan directa, tan neta i a la vegada tan carregada

de tonalitats. Semblava un russinyol. Cada dia vam quedar a les sis i mitja a un baret que hi ha a un carrer que fa baixada des del castell. D’allí véiem la mar. Ella cada dia no deixava de parlar-me amb aquella llengua cantarina que jo desconeixia per complet. Al café número seixanta ja parlava millor que ella. Un dia vaig decidir tornar cap a Colònia. Vam quedar al mateix lloc. Vam prendre el café número seixanta-dos. Aquella vesprada dos. Eren els últims. Vam agafar-nos les mans. Hauríem volgut besarnos als mateixos llavis que ens havien servit d’eines per a ensenyar-me el valencià. Però millor que no. Les conseqüències podrien ser terribles. Va marxar amb un adéu. A mi sols em va eixir un au.

—Elemental, “alemanot tenies que ser.” - Va replicar mig borratxa Lauri. Francesc va riure.

—En arribar a Alemanya vaig entrar en depressió. No dormia, plorava pels matins i cada dia volia gitar-me més aviat. La vida se me feia insuportable…I a la tercera sessió, la psicòloga em va diagnosticar. Vosté, Franz. Ai Peggdó, Frrrancesc. té l’enfeggmetat de l’AMOGGGG.

Francesc va emmudir. Després vaig entendre que no hauria hagut de contar la història. La psicòloga, tan sabuda, li havia recomanat que tornar aquí o el simple fet de fer referència al seu mal el podria

fer recaure en l’enfermetat terrible de l’AMOGGG com deia la doctora en emocions.

A l’spotify sonava “Tombe la neige” d’Àdamo.

Es va fer tard. Sóc d’anar-me’n a dormir enjorn. Una de les meues causes incompreses i terribles per a l’Amor de sofà actual, pense jo.

Com deia abans sóc diplomàtic però vaig alçar acta i vaig llegir-la en públic.

Crec, companys i companyes que resumint, em quede per a l’escrit, la idea de l’Amor a una terra, a unes persones, les seues cases, ambients, natura i altres éssers vius del planeta. L’Amor per una llengua. I Tot això s’afig a la més gran de les estimes: L’Amor a les persones que al llarg de la teua vida t’aporten. Per senzill que siga el regal.

Memòries d’un seductor

Alfred Pavia Publicitari

És de nit. O bé ha plogut o bé els de la neteja han passat a fer la seua faena, perquè els carrers estan ben mullats. Malgrat la humitat, la moto de gran cilindrada arriba a la porta d’un local amb un cartell de neó amb el nom. El conductor és en realitat una conductora. Ho sabem perquè vesteix amb un “mono” de licra, tan apretat que no cap ni el menor dubte: la voluptuositat de les seues corbes ho confirmen, és una dona. I si encara no ho tenies clar, al traure’s el casc, ondular la cabellera i mostrar-te els llavis ben rojos, t’ho confirma: és una senyora dona. Jove, templà, bonica de veritat.

Veus com li apretava? Es veu que anava apurada i a penes podia respirar, perquè el primer que fa, abans inclús de baixar de la moto, és descordarse la cremallera, deixant entreveure uns pits de Maria Santíssima (és una expressió, no té cap connotació religiosa, per l’amor de Déu) que deixen bocabadats a propis i estranys.

Pobra xica, no només està acalorada, sinó que també desorientada. Pensa que estem en temps on no hi havia mòbils i molt menys Google Maps. Es veu que havia quedat amb un xicot que l’ha deixat plantada (a bona hora, ruc!).

Busca a Jaq’s.

I d’aquí no la traus. Busca a Jaq’s.

Tot sembla indicar que pel que siga, no ha vingut. Però no un dia, no. Un any, un altre i un

altre. Cada desembre, quan apuntava el Nadal, la xicota es feia una fotracada de quilòmetres, total per a res. I nosaltres, un país sencer acabat d’eixir de 40 anys de tristor i en plena transició cap a una Espanya en color, pensàvem “ai, tant de bo dir-me Jaqs en compte de Sento” i ens tiràvem una xufladeta de colònia a veure si podíem seduir, si no a aquesta proto Mamba Negra, almenys a Farala, que era més dolceta i nova a l’oficina o a una desconeguda a qui regalar-li flors, que això és impuls.

Crec que aquest va ser el meu primer rècord d’anunci seductor Chispas. Encara que dubte entre ell i un d’unes llimes salvatges vingudes del Carib que si fa no fa, ens mostrava les llimes d’una xicota de bon veure que botaven lliures i alegres a la voreta d’una platja.

Eren altres temps. Per sort. Això que ara recordem com un anunci grotesc va ser un èxit. Com també ho eren les “pelis de destape” dels inefables Esteso i Pajares. La publicitat, una vegada més, sent reflexe d’una època.

I seduint-nos a la seua manera. Amb cossos Danone. Amb aixelles Dove, que feien goig besar. Amb l’obrer de Coca-Cola Light capaç d’aturar a tota una oficina a una hora concreta.

També és veritat que, bé pel teu magnetisme, bé pels efectes somnífers dels efluvis de la colònia, aconseguies lligar, la publicitat et recomanava que

t’ho posares o li’l posares, per tal d’esquivar la SIDA. No tot ho fan mal els publicistes.

Els anuncis ens han seduït també sense mostrar cossos. O almenys, sense mostrar-los sencers. Va bastar una mà enlairada per la finestra del cotxe, deixant-se portar pel vent per a què, de sobte, a totes i tots ens agradara conduir. I després, ser aigua, my friend.

Va ser un anunci el que ens va presentar la seductora idea de convertir ma casa en una pàtria, republicana i independent, com han de ser les pàtries. I el que ens va fer pensar quina seria l’oloreta dels núvols, com si no tinguérem res millor a fer.

Ah, la seductora idea de sentir-nos lliures, com el sol a la matinada, jo sóc lliure, perquè aquest anunci m’ha venut la seua marca d’una forma molt amena. Hi ha idees tan seductores que agafa els nostres prejudicis i els mata ben morts, com si foren mosquits. Idees, com la de Jaq’s, que tornen a casa per Nadal per a dir-te alguna ximpleria com que és Edu, i que bon Nadal. I que a força de repetir-se o de contar-te les coses de forma diferent se te van quedant al cap, seduint-te sense que te n’adones. O no, a tu no t’enganyen, que tu no ets ximple.

A mi la publicitat m’ha agradat des de sempre. M’ha seduït. I des de fa una vintena d’anys estic a l’altra banda també, fent missatges que

sedueixen. D’acord, no sóc Lorenzo Lamas el “Rei de las camas”, però faig el que puc.

M’agrada fer “sentir Flex a la gent”, m’agrada pensar que una idea meua et pot ajudar a comprar sense ton ni son i que puc col·laborar en seduir-te perquè ens unim a favor d’una cosa o tots contra el foc, per exemple.

Fer anuncis seductors costa. Hi ha dies que el cervell diu que ací no traiem ni gota ni gota i hi ha dies que sóc jo qui li guanya la partida, que “el que sabe, Saba”.

La publicitat és una arma de seducció massiva. Hi ha qui considera que és la culpable de tot. Com Yoko Ono, però cantant bé. Cantant ens ha seduït per a que des d’un tossal llancem al món sencer un missatge de pau, per què parles, poble, parles o per a què li donem color a la vida, “mi” color, “tu” color, color Titán.

Un anunci ens pot fer sentir malament. No només perquè ens ha interromput la “peli” del diumenge a la vesprada, sinó perquè, per exemple ha fet servir a un gos, de nom Pippin, per a dir-nos que igual estem veient massa la televisió.

Cada vegada seduïm menys? Potser sí. Igual és perquè fem tirades d’anuncis que duren més que el conillet de Duracell o perquè la qualitat dels spots s’ha equiparat a la de la programació i entre uns i altres hem convertit la caixa ximple

en un lloc preciós o deixar les escombraries en alta definició.

Digueu-me romàntic, però jo encara crec en el poder seductor de la publicitat. En contar històries, en cantar-les, en fer riure. En influir. En acompanyar. En llançar debats.

Per sort, podem fer-ho (i estem en la lluita) sense cosificar a la dona, mostrant cossos normals, variats, heterogenis. Traient pressions físiques i parlant-li a la gent d’una forma més normal, sense vendre fum. Fent útils a les marques. Fent sentir bé a la gent. Fent funcionar l’economia.

Segurament penses que la publicitat és una plaga tediosa que s’ha d’eliminar. Ho pensem totes i tots. Fins que hem de vendre una moto, posar un producte en oferta o emprendre un negoci.

I potser teniu raó. Potser hi ha formes millors de seduir.

Jo et recomane que les busques. Que les compares.

I que si trobes alguna millor que la publicitat, la compres.

La seducció de la senzillesa

Carlos Garsán

Cap de redacció de Culturplaza

Fa quasi mig segle que Ettore Scola va dirigir la que per a mi, perdonen si no estan d’acord, és la més gran història d’amor mai contada. Amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni al cap davant, com no, Una giornata particolare ens transporta a la Itàlia fascista, una Itàlia que, per un dia, eix de les seues cases, escoles i fàbriques per aplaudir la visita de Hitler. Lluny del públic enfervorit davant la visita del dictador alemany, imatges que bé servirien a la seua maquinària propagandística, es troben una Sophia i Marcello que, per motius diferents, es converteixen, per unes hores, en les úniques abelles del rusc. Ella, una mestressa de casa atrapada per la rutina; ell, un enigmàtic home que, per alguna raó que més avant es descobrirà, tem ser descobert per la polícia.

La seua trobada, entre blocs buits i roba per estendre, dinamitarà una existència que fins eixe moment es mantenia silenciosa, en els marges. Al contrari que la resta de pel.lícules ‘romanticones’, ací no hi ha grans escarafalls ni besades per a la història. Sols dues persones perdudes en la recerca d’un abraç sincer, en una època on ni una cosa ni l’altra eren fàcils de trobar. Esta història d’amor, cal dir, no és una relació fugaç que irromp com una escletxa que deixa passar la llum entre tanta ombra.

De tot el que conte, potser, que alguna cosa no s’ajuste a la realitat. Hora de confessar: la vaig veure una vegada i no he pogut tornar a fer-lo. No sóc capaç d’enfrontar-me de nou a Antonietta i Gabriele, així que parle de memòria, records d’eixa nit que els vaig conèixer per primera i última

vegada, en plena pandèmia, sol a casa i enfundat en un pijama que segurament necessitava un bon llavat. Loren i Mastroianni s’enfronten amb maestria a una història que posa el focus en les coses menudes, en el gest, un destell de veritat en un context que la penalitza de manera més cruel.

De la seua relació em va commoure eixe ball entre franquesa i por, eixes ganes quasi animals de cridar el que hom sent contra vent i marea. Perquè no hi ha res més poderós que la veritat d’Antonietta i Gabriele, encara que la seua veritat a penes es mostre durant un instant. I és eixa lluita per la veritat, pura, desenfrenada, respectuosa i impetuosa, la que m’acompanya des d’aquella beneïda matinada de l’any 2020 on buscant per l’oceà d’ofertes de pel.lícules en streaming, em va portar a Una giornata particolare.

No sé si és Ettore Scola causa o consequència però des d’aleshores no puc parar de pensar en la importància del gest. Lliure i sincer. Senzill, sí, però fotre què bé senta. Eixa és, per a mi, la clau de la seducció, la de relatar-se amb honestitat, la de l’amor quotidià, la d’allò menut. Front al soroll, que pareix que ens ho lleva tot, com a Sophia i Marcello en eixa Itàlia presa per l’obscuritat, el poder de la carícia, de la mirada còmplice i del somriure. Trobarse en el profund i, per què no, en el superficial. Al voltant d’una taula, amb un sonor brindis, i al voltant d’un foc que no és sinó un símbol de comunitat.

I, mentre tot es crema, mirent-nos els uns als altres i continuem construint des la senzillesa.

L’alliberadora seducció del foc

Teo Brunet

Psicopedagog i delegat cultural de l’A.C. Falla Sant Nicolau “Mosquit” de Gandia

Cada foc en comú, sorgeix d’una espurna individual. Cada connexió sorgeix del despertar d’un desig, conscient o inconscient. Cada plaer, sorgeix d’un somni subtil. Avui, para’t per un moment a preguntar: “Què m’encén? Amb què em vull connectar? Què em dóna plaer?” Després veu, i crea-ho amb el teu instint. Així, estaràs seduint la vida. Per a l’eternitat...

La festa de les Falles és un desordre generalitzat que, per mitjà del ritu i aquesta mena de retorn ritualitzat al caos original, testifica i reforça la validesa de les normes quotidianes. La festa pot ser l’única via d’expressió de determinats elements crítics subjacents i reprimits que trenca amb la monotonia i allibera de la rutina.

Les Falles, com tots els ritus de pas cíclic, són uns fenòmens incensurables, ja que no obeeix pel fet que tots els éssers humans tenen dret a expressar-se sense ser fustigats pel que opinen a través de les seues propostes personals, socials i artístiques. Això és l’anomenada llibertat d’expressió.

L’art, la cultura i la llibertat van agafades de la mà, perquè l’art educa i representa la cultura que ens ha fet créixer i evolucionar com a éssers humans sense distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. El fet efímer i de renàixer cada març, representa totes eixes eines poderoses que no es dobleguen davant de les censures

i el rictus social del qual estan les normes entre el bé i el mal, segons es dicten els cànons de la nostra societat.

Les falles atrapen, sedueixen amb les seues armes i existeixen per una necessitat que ens arrossega a crear un element plural, lliure, autoritzat, obert de mires i que no limita a ningú la seua llicència de lliure creació.

Música, versos, llibrets, sainets, assajos, color, llum, soroll i mil sentiments que ens fan sentir seduïts per una festa que no té cap igual, que et fa viatjar als sentits i compartir, fer xarxa i sobretot, estimar la cultura de poble. No hi ha seducció més forta!

Seducció, música i cant.

Eva Olivencia Moreno

Cantant

50 Llibret Saladar 2023

Espere poder arribar a seduir aquelles persones que no han pogut experimentar que és el que se sent al cantar o tocar qualsevol instrument amb l’objectiu de crear i interpretar músiques.

Crec firmament que per a ser seduït o seduïda per alguna cosa o per alguna persona, abans hem d’estar predisposats a tindre una porta oberta al que es desconeix. Hi ha moltes coses, idees, colors, sabors, llocs, estils, costums, ritmes, cultures, músiques en el món, que moltes vegades tenim al nostre abast, però per no tindre eixa inquietud o sensibilitat oberta, activada, no podem ser seduïts per totes elles.

Quan volem seduir algú utilitzant la música, intentem que eixe ambient siga generat amb un tipus de música suau, lenta, amb sons agradables, lletres amb missatge que tinga un significat o valor per a l’altra persona o per a eixa situació; també pensant què tipus de música li pot agradar a l’altra persona.

El timbre de la veu (el seu tipus de so) també pot ajudar a fer que sigues seduït per eixa persona o instrument, no vull dir que siga o no agradable la seua veu o el seu timbre, sinó que cada persona es pot sentir atret, seduït per un so de veu o instrument diferent.

Vos cite un exemple respecte al so o timbre de la veu utilitzat en els doblatges de les pel·lícules. Sempre els personatges (els bons) principals, tenen

un so més càlid i greu que els personatges amb un altre perfil (els roïns), en este cas busquen veus més agudes i metàl·liques, també més esgarrades.

Un cantant et pot seduir de moltes maneres, si és afortunat reunirà totes les facetes o ingredients per a tindre més èxit en el seu intent de seduir-te. Pot ser la seua veu, el seu aspecte, la seua forma d’expressar, la seua perfecció, la seua imperfecció, el seu estil al cantar, el seu estil musical. Si és una o un cantautor, et poden seduir a banda de tot el que s’ha dit anteriorment, també pel que diuen les seues lletres o la seua manera de pensar i expressar el que ells i elles veuen.

En esta etapa de la meua vida, puc dir que em sent afortunada, el motiu és molt senzill, des de ben xiqueta he estat embolicada, influenciada i envoltada de persones que m’han seduït amb la seua manera d’educar en la música, amb el seu estil a l’interpretar les cançons, amb cançons que m’han seduït per les seues característiques melòdiques, harmòniques o rítmiques o pel seu contingut en les lletres, i finalment m’he sentit seduïda, per tots aquells músics/poetes que han fet dels seus treballs vertaderes obres d’art.

Des que tinc ús de raó m’han seduït quasi tots els estils musicals, prestava atenció a les veus, com harmonitzaven. Per a mi era un joc desxifrar totes les diferents línies en els cors, era meravellós poder entendre què feien i què efecte creaven en mi a l’escoltar-les.

Cantar, m’atrapa, em seduïx, cantar contribueix amb la sensació de benestar, millora la meua autoestima, ajuda a generar endorfines, reduïx l’estrés, genera felicitat, et distrau dels problemes, implica educació i aprenentatge, ajuda a mantenir la ment activa i moltíssimes coses més.

Com no vaig a sentir-me seduïda pel cant amb tantes aportacions beneficioses per al meu cos i ment? Vos anime a ser seduïts i seduïdes per la música i el cant, perquè quan et seduïx, és molt difícil eixir d’eixe món tan bonic i positiu per a tots els aspectes de la vida.

Seducció, paraula femenina que de per si ja té la seua pròpia música. Al pronunciar-la lentament, podem apreciar eixos sons característics de la “S”i la“C” que murmurats prop de l’oïda, ens pot provocar sensacions molt agradables, també en un context d’amor, perquè, normalment, la paraula seducció la utilitzem per a descriure una situació de caràcter sexual, com atraure, captar l’atenció d’una altra persona, a poc a poc. En definitiva, la Seducció és indispensable en la vida, la usem per a tot i la necessitem per a tot.

Vos desitge una vida plena de seduccions.

Amor a primera vista... i bocado. Restaurant Mena, Casa fundada el 1959.

Diego A. Mena

Restaurador

Llibret

M’han oferit contar la història o part d’ella del restaurant en un parell de pàgines o un poc més, així que com, evidentment és impossible, em centraré en els seus orígens i l’entranyable relació entre clients i amics, així com el caràcter i idiosincrasia d’esta casa.

Diuen que “No hay mal que por bien no venga” i casa Mena naix a partir d’ una tràgica circumstància. Els meus avis, abans del restaurant a Les Rotes, tenien un bar al poble, el Monterrey, al centre de Dénia.

En la fatídica riada del 57 es va inundar el seu soterrani. El meu avi va baixar amb una llàntia de petroli per a intentar recuperar la llum de la caixa de fusibles i es va prendre foc sencer. Després d’un any de cures i desahuciat pels metges, contra tot pronòstic es va recuperar amb més del 70% del cos afectat i, tan sols un any després, s’enamora de la ubicació que hui en dia és el restaurant Mena. Compra i munta un “Chiringuito/ Merendero” de canyissos i diverses altures segons les característiques del penya-segat. Tot just un any després es converteix en un restaurant convencional i comença una bella i seductora relació amb la gent del poble i comarca i, amb els primers residents valencians i madrilenys de l’època.

A la cuina estaven la meua àvia Maria, les seues filles, Maruja i Vicenta, junt als treballadors d’aleshores i, ma mare, Josefa Larrosa Navarro,

qui seria, en pocs anys i aprenent de la meua àvia, la base tradicional i amorosa de la nostra cuina autòctona i mediterrània, l’alma mater de la cuina, per anar evolucionant-la i adaptant-la als temps segons els moments i necessitats fins als seus 45 anys de professió.

A l’exterior i cara al públic, mon pare, Diego Mena Cuesta, amb tan sols 16 anys es faria càrrec de la direcció i atenció, sobretot això últim, de manera innata i amb aquell màgic don de gent que posseïa i que tan reconegut i admirat fou sempre pels amics i clients de casa. Els qui, al moment que el coneixien es convertien en incondicionals de la seua persona i caràcter tan amable i servicial. Només per a parlar de mon pare necessitaríem diversos toms: qui el va conèixer, ho sap molt bé.

El meu avi, mentrestant, complia elegantment per a què la família estiguera atesa i provista de tot el que fóra necessari en cada moment i, pocs anys després, mon pare i ma mare, es feren càrrec, definitivament, del restaurant fins quasi als nostres dies, on els seus fills Diego Ángel, María del Mar, Mónica i Natividad seguim amb aquelles bases tradicionals i amoroses amb les justes evolucions i/o canvis que requereixen els temps i les noves normatives per a continuar oferint una cuina de mercat comarcal i nacional, així com el servici, l’atenció familiar i propera que ens caracteritza sempre, herència i ensenyança dels nostres pares, a qui devem i agraïm el lloc, el qual sedueix molta gent i el reconeixement tant de clients i amics que disfrutem a diari en esta beneïda casa.

Ens trobem en un enclavament privilegiat i seductor, i la nostra major inquietud és estar a diari i amb molt de respecte a la seua altura i que qui ens visite el disfrute junt a les nostres propostes, tal com el fem nosaltres per passió i vocació.

He tingut el privilegi de conèixer cinc generacions: des dels meus avis, passant pels meus pares, la nostra actual, que ja tenim els nostres fills i alguns més majors -com jo- fins nets.

Clients i amics que ens porten a altres persones amb l’agradable compromís d’atendre-nos i respectar-nos mútuament perquè, segurament, després de la visita, passen a formar part de la família Mena. Una “roda màgica” que converteix cada apertura de portes en un entranyable compromís amb humilitat, professionalitat i honradesa.

Segurament esta és la tercera i última generació de la família i la que tancarà el llibre d’or del restaurant havent passat per ell les meues tres filles: Laura, Ariadna i Gabriela, la qual està en actiu actualment. Però per a este lloc estratègic, singular i de referència en què ens trobem, poca gent entendria que ajustem dràsticament horaris en temporada, sobretot, per a què la vida siga “més normal”, sense haver de renunciar a tant –família inclosa- i més coses que no fa falta comentar. És molt complicat trobar suficient personal implicat i que entenga l’hostaleria com el que és: “Servir als altres”. Això és vocacional i desgraciadament, d’uns anys cap ací, no aplega per a tots i això ens

“obliga” a ajustar molt els horaris i, desgraciadament, a altres tancar.

Afortunadament tenim un EQUIPÀS que entèn i comulga amb la filosofia d’esta casa i que ens ajuden a diari a què disfrutem de la nostra professió i ens sentim orgullosos d’ella.També en este procés, no molt llunyà, a la “retirada professional”. No sabem què passarà. Està en l’aire.

Dels 63 anys que porta “Mena” obert hi ha tantes històries i anècdotes de clients i empleats d’esta casa com dels treballadors de manteniment anual que han passat per ací. Amics de casa m’animen a escriure un article sobre això. Per descomptat, no hi ha dubte que, almenys, els meus pares s’ho mereixen.

Deia que “Mena” és un referent a Dénia i comarca. Què bonic resulta per a la família escoltar quan la gent queda al “Mena” per a caminar d’ahí cap a la cova Tallada, a la platja nudista o a la torre del Gerro, així com eixint de Dénia passejant cap al “Mena” i tornar, etc.

Bé, ahí han quedat unes pinzellades de l’origen i caràcter d’esta casa. Evidentment no tenim “Sols i Estrelles”, però sí una “Lluna plena” màgica i captivadora que eix cada mes per on el sol i ens atrapa i convenç per a tornar-la esperar cíclicament una i altra vegada. Fins quan? No ho sé. “Ella” decidirà.

Per cert, a qui li apetisca “Nos vemos en Mena”.

La seducció de les plantes

Fani Navarro

Alumna de Joan Pellicer i seguidora de l’etnobotànica. Seduïda pel territori diànic

Les plantes amb flor no es poden moure i la majoria necessiten atraure els animals, principalment els pol·linitzadors per a poder reproduir-se.

Com ho fan? La mateixa natura ha sigut un laboratori d’experimentació gràcies a milers i milers d’anys, canvis i mutacions. Les plantes han desenvolupat una infinitat d’estratègies per a seduir: flors amb colors cridaners, formes que imiten animals, fruits suculents i determinades olors, entre d’altres.

Com si fóra una parella, tenim dos protagonistes necessaris: les plantes, les seductores, i nosaltres, els seduïts. Aquesta relació es basa en què els dos obtenen un benefici, tant un com l’altre. Però no sempre és així i algunes tècniques de seducció es basen directament en l’engany i la mentida, i el seduït no obté cap premi.

A continuació parlaré de com se les enginyen per a captivar les plantes aromàtiques i les orquídies.

Les plantes aromàtiques es caracteritzen perquè sintetitzen uns metabòlits volàtils anomenats olis essencials, formats per un gran nombre de molècules.

Unes de les moltes finalitats d’aquests olis és la protecció front a infeccions de virus i bactèries i també, atraure insectes com les abelles i, dispersar així el pol·len. Aquests mateixos olis

essencials tenen moltíssimes indicacions per als humans des de l’antiguitat. En llibres sobre etnobotànica, l’ús popular de les plantes, ocupen capítols molt destacats. Són utilitzades en alimentació com aromatitzants i conservants; en perfumeria i cosmètica com remeieres o medicinals, per exemple.

Algunes de les que em tenen totalment enamorada són:

—El Rosmarinus officinalis, el romer, que tots coneixem i identifiquem fàcilment. Té unes de les florides més llargues i en el món de la seducció, la insistència en el temps es valora. És protagonista de cançons, rondalles i poemes. Aquesta estructura química correspon al quimiotip alcàmfor, del romer de la nostra zona.

—Les lavandes i espígols també són molt conegudes i usades. Trobem diferents espècies tant als nostres parcs, jardins, rotondes dels pobles com a les nostres muntanyes. Tots sabem com olen ja que les usem.

—Timonet, farigola o frígola segons el poble, són del gènere Thymus, que en llatí significa coratge. Són flors menudes blanques o rosa i un olor suau.

També estan les orquídies silvestres molt comuns, per exemple, a la Vall de Gallinera i a la zona del Montgó, entre altres indrets. La veritat és que no alcen ni un pam del sòl i ja si les volem contemplar detingudament, ens hem d’agenollar. Són grans seductores impostores: a més de la seua bellesa, també ens enganyen disfressant-se o imitant formes. Tot un espectacle digne de ser gaudit, però millor no sigues un insecte. Un dels seus ardits és adoptar la forma de la femella de l’insecte que la pol·linitza, i aquest s’arrima a ella, i té sexe amb la planta, que pensa que està amb un altre insecte.

Per acabar, volia fer una reflexió. Les plantes ens seduixen per a assegurar-se un bon entorn, reproduir-se i perpetuar-se en el temps. Ens decoren les muntanyes amb la seua presència i segons l’estació canvien els colors i les tonalitats. Ofereixen casa, com la posidònia dins la mar creant praderies i oxigenant el planeta; també són font de menjar, de medicaments i moltes altres utilitats. Què hauríem de fer com a símbol d’amor? Doncs cuidar-les i protegir-les, i també els animals que estan relacionats amb elles i el territori que ocupen, perquè tots estem units i ens necessitem i la nostra història va de la mà des de sempre.

Cants de sirena

Falla gran 2023

Cants de sirena de Salva Banyuls i Néstor Ruiz

En l’època en què els déus governaven el món

i les sirenes seductores la mar, vivia el famós Ulisses, de Penèlope espòs

i pare protector de Telèmac.

Ulisses amb els seus mariners es fa a la mar i a la Guerra de Troia va anar i deu anys hi va estar.

Els acompanyen unes aus singulars, tótem ideal per als navegants.

La seua tornada deu anys més va durar perquè per diferents odissees va passar.

Per l’illa de les sirenes , tornant d’Ítaca va aplegar

i elles, amb veu celestial, començaren a cantar.

—“Vine ací honra dels déus!! Detén la nau per a què pugues escoltar els nostres cants”. Elles, molt convincents, paraules cantaven i els mariners embogien i enganyaven. Estos cants de sirena s’escolten en tot moment. Són paraules falses i aduladores que sonen convincents i manipulen la gent.

Falla infantil 2023

Desitja d’Ausiàs Estrugo

Els xiquets són un grapaet de desitjos i sorgeixen sense permís per a dir-los.

Hi ha desitjos menuts i grans i els poden demanar a qualsevol edat.

Uns quants minuts poden durar i altres una eternitat.

Pretenen canviar el món amb xicotetes accions.

Què desitja el seu cor?

Quines són les seues il.lusions?

Tenen uns somnis especials que els grans, si podem, hem de fer realitat.

Són el primer pas per a què es convertisquen en realitat.

Els desitjos no són sols paraules, són la màgia que et regala l’univers perquè tot isca bé.

Infants poseu-vos a desitjar!

L’arbre dels desitjos

Maria Isabel Martí Fallera i somiadora

Des de fa molts, molts anys es diu i es comenta que no molt lluny d’on vivim hi existeix un lloc màgic, un jardí secret on existeixen flors i plantes meravelloses que no has vist mai en cap altre lloc. Ahí hi ha un arbre molt especial, el qual concedeix un desig una vegada a l’any. Este arbre té un guardià, és un donyet que li diuen Flama. Ell és l’encarregat de cuidar d’este jardí, de regar-lo, d’abonar-lo i, sobretot, que no el trobe cap persona. A més, Flama és l’encarregat de buscar a la personeta elegida per a triar el desig tan especial, i per tant, que l’arbre tinga una flor nova com tots els anys. Falta poc per a què arribe la data marcada per a trobar l’afortunat o afortunada que entre a este jardí màgic.

El donyet Flama visita per la nit, les cases dels xiquets i xiquetes que viuen a prop. Enguany està en el barri que anomenen Saladar. Ací ha sentit dir que viuen uns nens i nenes molt especials, purs de cor, riallers, somiadors, valents…, allò que ell busca per a dur-lo al jardí on està l’arbre que concedeix desitjos.

Una nit, Flama entra a una casa on, especialment, li crida l’atenció una llumeta...al seguir-la es troba en una habitació on dormen un nen i una nena.

Flama, que pot veure els somnis dels xiquets i xiquetes, veu en ells el motiu pel qual tria la personeta, però enguany, ho té més difícil perquè ha trobat el nen afortunat i este no està sol, està amb la seua germana bessona i, els dos estan

connectats d’una manera tan especial que no pot ignorar-ho, així que, enguany, farà una excepció i portarà els dos germans a eixe jardí.

Els dos germans l’acompanyen ja que per a ells és com un somni, on tot és possible.

A l’arribar al jardí, Flama els explica que ells, enguany, són els que poden triar un desig però la condició és que sols és un i que han d’estar d’acord. Els menuts ho tenen clar i agafant-se de les mans, tanquen els ulls i diuen alhora:

—Desitgem…

I de sobte, els dos germans es desperten a la seua habitació i es pregunten si ha estat un somni..i amagat en un racó es troba Flama, i somriu…

Què trobes que van desitjar els nens?…

I si fores tu, què demanaries?

Som del Saladar

Aroa Ferrer Moll

Fallera Major Infantil 2023

Kiko Ferrer Moll President Infantil 2023

Comissió Infantil 2023

Kiko Ferrer Moll President

Aroa Ferrer Moll Fallera Major

Gisela Camarasa Arnone, Sofía Carrascosa

Ferrando, Marcos Castelló Tomas, Izan Cantó

Pereira, José Juan Chacón Gavilà, Pedro Chacón

Gavilà, Alma Cholbi Ivars, Blanca Cholbi Ivars, Álvaro Giménez Puig, Mireia Gómez Sala, Ariadna

Goulart Calvo, Melissa Hernández Crespo, Gonzalo Herrera Pulgarín, Lucia Herrera Pulgarín, Daniel Martín Bernat, Lucia Martín Carbonell, Chiara-Sophie Martínez Gottschlich, Valentina

Mastrangelo Barber, Angelita Pacheco Rojas, Vera

Pereira Faraig, Noel Pérez Martí, Pascal Rodríguez

Moll, Joana Salort Llorca, Bárbara Segui Ohenhen, Marta Serrano Martínez, Yasmina Elena Struta

Arnone, Alexia Suárez Suárez, Gerard Suárez

Suárez, Lara Vayá Morales i Eloi Villalba Diego.

Gema Gómez-Rico Mut

Fallera Major 2023

Jose Puig Martí President 2023

Comissió Executiva

Jose Puig Martí President

Gema Gómez-Rico Mut Fallera Major

Raül Gonzàlez-Albo Barber Vicepresident 1r i Delegat Junta Local Fallera

José Luis Martin Signes Vicepresident 2n i Delegat de plantà i coets

Santiago Cambra Sancho Secretari

Patricia Rubio Larrosa Vicesecretaria

Carla Bernat Gavilà Tresorera

José Antonio Cristóbal Roig Comptador

Rosa María Ahuir Morales

Delelegada censos i recompenses

Inés Alacreu Roselló

José Vicente Cholbi Ivars

Mara Victoria Pereira Alexandre

Delegació infantils i juniors

Juan Mateo Fornés Oller

Delegat loteries i rifes

Samantha Carbonell Viciano

Delelegada pergamins

Marta Pérez Vengut

Reyes Ivars Bañó

Delegació protocol i comissió

Sergio Avargues Berenguer

Delegat artística

Rosa Amparo Larrosa Pérez

Delegada cultura

Rafael Rosalén Pérez

Delegat cuina, plantà, monument i coets

Andrés Ahuir Boronat

Delegat casal i nau

Enrique Arbona Diert

Delegat Junta Local Fallera

Félix Sevilla Gadea

Sergio Redondo Delgado

Delegats esports i jocs

Andrea Sánchez Agudo

Delegada igualtat i diversitat

Nerea Gamero Pereira

Cort d’honor de la FM de Dénia

Carlos Bañuls Carbonell, Maria Luisa Gema

Bisquert Ortega, Rubén Boronat Mannee, Damià

Camarasa Vives, Pau Camarasa Vives, Carolina

Cerdà Marín, Maia Cervera Costa, Raül Chacón

Lineros, Emilio Cholbi Ivars, Miguel Crespo Sáez, Paula Cristóbal Ivars, Victoria Diego Armiñana, Beatriz Diego Mahiques, Maria Fajardo Oliver, Clara Fornés Ferrer, Zaira Fuentes Ganfornina, Laura

Gallego García, Alberto J. Gamero Pereira, Marta

Gómez Juárez, Bruno González-Albo Serra, Jenifer

González de Blas, Isabel González Ivars, Miriam

González Manzanares, Melani Ivars Rojas, María

Juan Gonzálvez, Aaron Llobell Ivars, Raquel Llobell

Ivars, Irene Gema López Bisquert, Marta Luisa

López Bisquert, Cristina López Bolufer, Juan Pedro

López Montilla, Juanma López Peret, Patricia

Martí Vallés, Aina Martín Calafat, Alejandro Martín

Femenía, Ivan Martín Signes, Monica Miñana

Esteve, Blanca Moll Ferrer, Amparo Moll González, Ana Moreno Salas, Lucía Moreno Salas, Paula

Mut Vives, Antonia Naranjo Rubio, Carlos Orozco

Devesa, David Pérez De Lucas, Sara Pérez Gomar, Rosa Piqueras Pérez, Lucía Puig Vega, Lucía Ramos

Sapena, Andrés Riveros Albarracín, Angelica Ribes

Gavilà, Borja Rodríguez Crespo, Itziar Rosalén

Ahuir, Laura Sánchez Agudo, Veronica Sánchez-

Migallón Periáñez, Paula Serrat Calafat, Lidia

Sigalat Estruch, Emma Vicens Tomás, Juan Villalba

Llopis i Andrea Villar Ferrando.

Comissió Júnior

Diego Abellán Martí, Raül Chacón Gavilà, Victor Ramos Sapena, Itziar Bertomeu Cruañes, Emma González-Albo Serra, Gala Pérez Marti, Marta Puig Vega, Elena Rosalén Ahuir, Yaiza Serrano Moll, Andrea Serrat Calafat i Neus Villar Ferrando.

Col·laboradors

Andrea Barber Oliver, Paco Ferrer Fornés, Patricia

García Fernández, Lidia Gisbert Ausina, Francisco

Javier Gómez-Rico Mut, José Antonio Gregorio

Rosa, José Luis Herrero Lacruz, Iván López Morano, Thamaris Mendoça, Esperanza Moll Vallalta, Maria

José Moll Vallalta, Maria Carmen Mut Ordines, Sandra Rubio Larrosa, Maria José Sala Cruanyes, Antonio Fdo. Serrano Gasanz, Agustín Seco Rodriguez i Juan Antonio Vives Gilabert.

Simpatitzants

Pepa Berenguer Molines, Alejandro Campo Victor, Mariberna Cholbi Gálvez, Teófilo Gómez-Rico

Gonzalez, Ana Rosa Ivars Ferrer, Santiago Llobell

Vallés, Rosa Llopis Micó, Francisca Roselló Caselles, Pilar Siscar Sanchis, Natali Viciano Terroba i Esperanza Vallalta Agulles.

Mara Gamero Pereira

Ainhoa Gamero Pereira

Membres Junta Local Fallera

Manuel Muñoz

de

No sé per què agraden tant les mamelles (Seducció i falles a Dénia)

Historiador

l’Art i membre de l’AdEF

Parlar de les seduccions als distints monuments que s’han plantat a Dénia és parlar d’una història que, de vegades, es conta ben poc. Quan ens referim a aquesta temàtica, de sobte, ens ve al cap la imatge d’una dona nua la qual representa la seducció i per què no, el sexe.

Però, en veritat som tan seductors? Com a fills del Me cague en Dénia, atribuït a tot aquell camperol que venia a fer els seus negocis i balafiava els seus guanys jugant i/o invertint en uns minuts de plaer al carrer de les xiques, es veu reflectida aquesta temàtica a les nostres falles? Potser sí, potser no.

Permeteu-me ser sincer i pensem que les falles denieres sempre han viscut mirant, de manera monumental, cap a València. Directius, fallers i aficionats a la festa valenciana, per excel·lència, han vist com al llarg dels anys s’han plantat rèpliques i més rèpliques de monuments que es veieren, per primera vegada, al cap i casal.

Durant els anys de la dictadura hem de dir que parlar de seduccions era un tant complicat. En una societat regida per la moral i l’espiritualitat, és veritat que era ben complicat parlar d’un tema que no estava ben vist per les elits i la censura. I no és fins la transició i l’esclat d’alliberament quan les falles, i no sols les de Dénia comencen a obrir-se a temàtiques que anys enrere sonaven pecaminoses.

És així com els diferents districtes comencen a fer un oberturisme cap a l’alliberament sexual i

hem pogut veure que sense cap tipus de censura apareixen remats amb figures nues com les de Baix la Mar al 1985, Oeste als anys 1978, 1980 (aconseguint el 1r premi), i 1984.

També d’altres que ja havent guanyat a València el premi a la millor falla de totes les seccions, parlant de l’eròtica, la seducció i el sexe, en general, guanyà contra tot pronòstic el primer premi de les Falles de Dénia. Estic parlant del monument plantat per la Falla París-Pedrera a l’any 1992, una rèplica a escala de L’eroticrònica, plantada per la comissió de l’Antiga de Campanar al 1989 i realitzada per Ramón Espinosa.

També al Saladar s’han vist escenes i falles amb elements provocadors, precisament sent pionera al 1975 amb la dona vestida de manera suggeridora damunt d’un ruc així com les bruixes sobre graneres totalment nues al 1979 i 1988, una visió de les bruixes que, sorprenentment, es reflecteixen de manera fidel al que la historiografia parla d’aquests personatges. O les dues diablesses que remataven la falla de 1984 abillades amb cotilles, deixant més poc a la imaginació, junt a les dues següents, tota una trilogia de les temptacions i seduccions.

De segur em deixe moltes més altres, però sí que voldria acabar aquest article amb una petita reflexió. Sembla que les temptacions són sempre vingudes dels cossos femenins, obviant que també els homes, tant heterosexuals com

homosexuals, poden temptar, i molt. Malgrat haver molts exemples, sempre es deixa a la dona com el principal element temptador, quan sembla que les minories queden excloses de ser temptats. Pot ser ja és el moment de ser seduïts cap a altres direccions i sobretot, deixar de sexualitzar i culpar a les dones de totes les seduccions que ocorren dia rere dia.