Llibret Falla Saladar 21 by Falla Saladar

EMMASCARATS

Edita: Falla Districte Saladar. Coordinació: Sergio Avargues i Rosa Larrosa. Textos: Mayte Ahuir, Joan Miquel Almela, Nàlia Arbona, Alba Fluixà Pelufo, Pepa Guardiola, Rosa Larrosa, Joan Mascarell, Manuel Muñoz, Paqui Noguera, Mònica Palacios, Jaume Policarpo, Toni Reig i Rebeca Valls. Il·lustracions: Andrea Sànchez, TuttiConfeti, Sergio Avargues i Alba Fluixà Pelufo. Fotografies: Bambalina Teatre Practicable, Tarannà Teatre i Arxiu Municipal de Pego. Artista faller: Josep Sanchis. Disseny editorial: Sergio Avargues. Adequació lingüística: Rosa Larrosa. Depòsit legal: A 39-2020. Edició: 2/2021. El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2021. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Dénia per a la promoció de la cultura popular als llibrets de les falles 2021. Este llibret participa en el Premi de les Lletres Falleres. La Falla Saladar no es fa responsable ni comparteix necessàriament les idees i opinions expressades per les seues col·laboradores i col·laboradors.

Llibret digital

ÍNDEX MÀSCARES, MASCARETES i algun MORRIÓ Pàg. 11 EMMASCARATS Pàg. 71 BALL de MÀSCARES Pàg. 81

TEMPS de MÀSCARES

Qui anava a dir-nos que este any que hem passat ens portaria una nova companya de viatge que ens guiaria i canviaria la vida de la manera que ho ha fet? Qui haguera pensat que Esquilache anava a aconseguir allò que no va fer el motí de 1766, que va derogar la llei que prohibia els rostres tapats i les identitats ocultes? Aquesta mena d’eina de prevenció coronavírica ens ha fet tornar a l’època barroca, aquella dels balls a Versalles tan ostentosos com carnavalescs com moltes vegades ho són també les pròpies Falles (volem creure que de manera no 7

premeditada). La màscara ha aconseguit transformar-nos ja ben entrat el segle XXI en els personatges que tant de joc van donar a la comèdia clàssica de Tirso o Calderon. Com si d’una metamorfosi parlàrem, assistim a una pèrdua de tota la materialitat de l’ésser contribuint a una fusió insòlita i ambigua de les diferents identitats. Tant de parlar del burca i el nicab, i de sobte, també a nosaltres, ens han fet amagar els rostres sense distinció de gèneres. Caldrà estar alerta per a què no acabe transformant-se en un morrió. La protecció en pro de la salut pública no 8

pot ser l’excusa per no fomentar un esperit més crític. I en estos temps que corren és més necessari que mai. Emmascarats és la nova aposta de la delegació de Cultura per a crear un projecte cultural lliure i plural, obert de mires i que no limite a ningú la seua capacitat creativa amb l’únic propòsit d’esdevindre el complement perfecte d’este any faller que hem passat entre màscares, mascaretes i algun morrió.

Les Falles han canviat i el nostre llibret ho ha fet amb elles. 9

MÀSCARES, MASCARETES i algun MORRIÓ

MÀSCARES al TEATRE Una conversa amb Jaume Policarpo Director d’escena i fundador de Bambalina Teatre Practicable

La recerca de la identitat al teatre d’objectes, és a dir, de la identitat de la persona humana, de la relació entre l’actor i la màscara, el jo i l’altre amb una admirable valentia i singularitat ha estat sempre la base del treball de la companyia valenciana Bambalina Teatre Practicable. Amb una resolució dramatúgica centrada en l’essència d’aquesta dualitat identitària base del teatre d’objectes.

Quan ens referim a l’ús de les màscares, immediatament les relacionem amb el teatre; està tan arrelada entre nosaltres aquesta associació que es produeix d’una manera gairebé instantània. L’ús de la màscara en el teatre es remunta als seus orígens. Al revestir-se d’elements no habituals (màscara), l’intèrpret amaga el seu aspecte extern conegut i mostra altres aspectes ocults en el seu interior (una presència canviant, sobrenatural universal...). Bambalina Teatre Practicable és una històrica compa nyia de teatre valenciana fundada el 1981 a la Vall d’albaida amb una dilatada trajectòria treballant amb reconeguts directors valencians com Carles Alfaro i Paco Zarzoso i amb un premi MAX a l’esquena, on destaca la contínua recerca de la identitat al teatre d’objectes, és a dir, de la identitat de la persona humana. Mitjançant diferents tècniques d’experimentació i aprenentatge amb l’ús d’objectes (guants, titelles, màscares,...) han aconseguit la perfecta i complexa convivència escènica dels actors i actrius amb l’ús dels objectes. Aquesta recerca de la fusió entre intèrpret i objecte ha estat l’eix principal de la investigació, experimentació i reflexió durant anys de Jaume Policarpo, el seu director. Les seues últimes aportacions al món de l’escena han estat el muntatge d’algunes de les obres clàssiques de la literatura universal on la presència de les màscares han tingut un pes molt important. La dificultat de la posada en escena de títols tan complexes i alhora tan coneguts i representats com són La Celestina, Hamlet o el recent Edipo, on l’ús de les màscares té un pes dramatúrgic excepcional acostant-se al cor de Melibea i Iocasta.

Màscares a l’espectacle Edipo de Bambalina Teatre Practicable.

Com s’aconsegueix equilibrar l’ús tradicional de les màscares amb propostes escèniques més experimentals i trencadores? Esforçant-se en renovar el seu sentit escènic perquè tinga sentit i siga comprensible per a l’espectador actual. La màscara i els titelles sempre han reforçat el sentit simbòlic i litúrgic de la representació. Ara, més que en cap altre moment històric, l’imaginari de l’espectador està especialment obert i receptiu davant els estimuls visuals de tot tipus, i les màscares -no ho hem d’oblidar- componen amb el cos de l’actor, una reinvenció plàstica i expressiva de l’home i les seues creacions sobrehumanes... Aquest treball de l’intèrpret i la màscara junt a altres llenguatges escènics, on us porta en el procés de creació, que entenc que no és convencional? En general, donem molta importància al sentit que adquireix cada cosa que fem a l’escenari i dediquem molt de temps a analitzar el significat del llenguatge que proposem. També valorem especialment la recerca de noves fòrmules expressives que anem afegint al nostre bagatge artístic. Quin és el procés de Bambalina a l’hora de posar en marxa aquest joc escènic entre persona/personatge i màscara?

Hi ha un treball previ més tècnic on es concreta i s’adequa l’expressió corporal i la composició física a la fesonomia de la màscara i després es van afegint diferents capes que tenen a veure amb la construcció del persontage. L’ús de la màscara obliga els intèrprets a utilitzar el cos de manera extraquotidiana. Aquest fet imposa certes exigències, oblidant-nos de l’expressió facial, per posar en joc el cos físic, psicològic i emocional de l’actor. Com és aquesta transposició poètica entre actor i màscara i com es relaciona amb l’experiència de l’espectador? Tot es podria resumir en un treball d’esencialització estricte on l’objectiu final és aconseguir sintetitzar al màxim tots els codis expressius i estètics que convergeixen en el personatge emmascarat. En Bambalina l’escenografia i la construcció de les màscares segueix un procés que us allunya de processos més convencionals. Com és el treball de creació i construcció en els vostres últims muntatges (La Celestina, Hamlet, Edipo)? És un treball d’equip on participem el director, els dissenyadors de l’escenografia, titelles, vestuari, llums i els constructors dels diferents elements. Pesa, d’entrada,

la trajectòria de la Companyia en aquest sentit, però, a la fi, tots els que participem en la creació tenim llibertat per proposar línies a seguir i idees pròpies. Ja per acabar, quin pes té la dramatúrgia en la poètica i en la construcció de personatges i en la creació de tot l’univers estètic i teatral dels vostres muntatges? Té tot el pes i de fet, és la bastida que sosté tot el projecte. Sempre tenim molt en compte que el nostre objectiu final és oferir una experiència teatral viva a l’espectador i la mèdula del teatre és precisament la dramatúrgia, més enllà dels personatges o l’estètica.

➝ Màscares a l’espectacle La Celestina de Bambalina Teatre Practicable. ➝ Àgueda Llorca i Pau Gregori en La Celestina, 2017. Bambalina Teatre Practicable.

➝

La de l’ÀNIMA Rebeca Valls Actriu

El teatre té alguna cosa de místic, de màgia, de transformació, de fe. Els personatges que interprete són màscares de cos sencer i són invisibles tant per a nosaltres, les creadores i els creadors, com per al públic. Però això no vol dir que no estiguen i que no es puguen sentir. Són invisibles perquè construïm ànimes internes que després habitem. I les construïm amb l’instint, el cor, el cos, la intel·ligència, l’autor, la lectura, la pròpia experiència i manera de sentir, el director, la resta de companys i finalment amb vosaltres...el públic. Són ànimes que tenen diferent manera de respirar que nosaltres, altres somnis, altres maneres de caminar, diferents pors... I aquesta és la meravella de la nostra feina. SER UN ALTRE, crear vida per poder entendre millor qui som, qui no volem ser, i sobretot poder entendre millor els altres. Solidaritat per poder sanar i, entre tots, crear un món millor... Moltes vegades sent que la vida damunt d’un escenari és encara més vida que la de davall, sobretot, quan aconsegueixes ser posseït per la teua màscara en present i em plantege que potser els personatges siguen escuts darrere dels quals em puc amagar... però no són en realitat sempre el meu cos i la meua ànima les que s’estan exposant? No són sempre part de mi? En qualsevol cas el que està clar és que com més t’acostes a l’ànima d’aquestes invisibles màscares més transformador i màgic serà tot... damunt o davall de l’ escenari.

La MÀSCARA més XICOTETA del MÓN Paqui Noguera de Tarannà Teatre

Si parlem de màscares, hem de parlar de teatre. El teatre sempre s’ha representat amb dues màscares: una que riu i una altra que plora. Hi ha qui diu que estos símbols venen de l’antiga Grècia i que representen la comèdia i la tragèia, també hi ha qui diu que simbolitzen la capacitat dels actors de posar una cara que riu o que plora segons el paper que han de representar. Siga com siga les màscares s’han utilitzat sempre en el teatre: màscares que tapen tota la cara, màscares que tapen del nas cap amunt, com les que representen els personatges de la Comèdia de l’Art; màscares de tipus venecianes, decorades amb fantasia; màscares per a representar monstres o caracteritzar-se d’animals; màscares neutres, que no mostren expressió de la cara i potencien l’expressió del cos; i teatre de màscares en les diferents cultures del món. D’entre totes les màscares trie el nas de pallassa, la màscara més xicoteta del món. És tan xicoteta que sols tapa el nas, la qual cosa la dota de major tendresa i bellesa, al contrari que les altres màscares que el que fan és ressaltar i potenciar l’expressió de la cara i facilitar la transmissió de les emocions. A este personatge que du esta màscara tant xicoteta en el món teatral, actualment, se li anomena amb el terme anglès clown, i per les connotacions pejoratives que se li ha donat a esta paraula en el nostre idioma i en la societat actual, a mi m’agradaria reivindicar les paraules pallasso i pallassa i voldria tornar-les la seua dignitat i dir les coses pel seu nom: un pallasso no és un insult, és un ofici i convide a tothom a deixar d’insultar els pallassos. Una pallassa és un personatge que naix de nou cada vegada que es posa el nas roig, que ho veu tot sempre amb ulls nous i que mostra amb tota sinceritat les seues emocions. La xicoteta màscara ajuda els actors i actrius que la duen a mostrar la veri-

Allò mai vist, un espectacle de Tarannà Teatre.

tat del que estan representant, Un pallasso no sap res i ho sap tot. Una pallassa fracassa en cada intent i cada fracàs és el seu èxit. L’objectiu dels pallassos i les pallasses és fer riure, i riem amb ells al veure’ns reflectits en els seus sentiments. Als pallassos i pallasses els podem trobar al teatre i al circ, però també hem demostrat ser molt útils en els hospitals, en les escoles, en treballs d’ajuda social, i en els llocs més castigats del món. El riure i l’humor milloren notablement l’estat anímic de qualsevol persona. Està demostrat que són bons pel sistema respiratori, cardiovascular, endocrí, i molt especialment l’immunològic. El riure ajuda a oblidar el dolor i la por, fa desaparèixer els efectes immunodepressors i l’organisme treballa amb més energia contra la malaltia. Allibera endorfines en el cervell que actuen contra la fatiga, l’estrès, la depressió i el dolor. Si el riure és compartit fa disminuir l’angoixa, la tensió i les preocupacions. L’humor ajuda a acceptar les coses tal com són; és terapèutic, ajuda a revitalitzar l’espontaneïtat i produeix sensació de benestar. I qui millor que un pallasso o una pallassa per fer riure? És per això que el nas roig s’utilitza, avui en dia, en diverses aplicacions terapèutiques i socials com en tallers on qualsevol persona pot posar-se un nas i riure d’un mateix, amb els pallassos d’hospitals o en els països del tercer món amb organitzacions com Pallassos sense Fronteres. D’entre totes les coses que faig com actriu i pallassa, la que més m’agrada fer és treballar de pallassa d’hospital i, ací a la nostra comarca, tinc l’oportunitat de fer-lo amb Tarannà Teatre amb qui, a més d’haver muntat uns quants espectacles de pallassos i pallasses, porte una gran dosi de rialles als pacients de l’hospital de Dénia, dins el programa CuidArt, sota el nom Taranàssos, Pallassos d’Hospital, copiant el model d’altres organitzacions que hi

ha arreu del món com Payasospital del País Valencià, on alguns de nosaltres també treballem. Cada setmana, des de Juliol de 2011, fem l’entrada en una sala o habitació de l’hospital i immprovisant amb el que allí ens trobem fem un petit espectacle d’humor com pallassos que som i com mana la tradició treballem en parelles. Som un equip de sis actors i actrius formats per a fer aquesta tasca, i que oferim intervencions variades als pacients-espectadors: dues vedettes que s’han perdut i fan el seu espectacle allà on es troben, dos metges molt particulars que passen visita d’una manera molt estranya, entra el personal de neteja a la sala i acaben cantant i ballant amb les graneres,... Passem visita als serveis de Hemodiàlisi, a l’Hospital de Dia d’Oncologia, Hospitalització de Psiquiatria, Hospitalització de Pediatria i Urgències Pediàtriques. Abans de cada sessió es realitza una reunió amb el personal sanitari, on se’ns informa dels pacients que anem a veure, i en quin estat es troben per adequar l’actuació a les necessitats del pacient. Les actuacions van dirigides als malalts, als seus familiars i al personal sanitari. El nostre equip mèdic està format per: Doctós Càpsulo Prentendós, la Doctora Pili Dora Comprimida, el Doctor Otorrino Betadino Carmesí, el Doctor Placebo, la Doctora Sana Mora i la Doctora Mery Camentos. En temps de pandèmia el pallassos i les pallasses hem hagut de dur el nas roig per damunt la mascareta, i fins i tot, esta xicoteta màscara, continua ressaltant les expressions. Lluir aquesta preciosíssima màscara m’ha canviat la vida. No podré viure mai més sense el meu nas roig de pallassa. Ho dic amb orgull: “Sóc pallassa”.

Taranàssos, Pallassos d’Hospital durant la pandèmia COVID-19 a l’hospital Marina Salud.

Entre BAMBOLINES... Mònica Palacios de Tarannà Teatre

- Emma, ix! - Com? Així? - Sí. I Emma va eixir. L’escenari buit d’attrezzo i replet de possibilitats i emanant silenci la va acollir. El públic mira. Aplaudiments - Emma - Què? - Ix! - Així? - No, emmascarada. I Emma es va col·locar la màscara. I Emma va eixir. Va riure. Va plorar. Va mirar al públic als ulls i als seus cors. I el públic va mirar, va plorar i va riure a la vegada. Aplaudiments i aplaudiments - Emma, ix! - Com? Així? - No, sense res. Ja no et cal. I Emma va eixir. Ara ja va sempre amb la veritat del que fa, sent i transmet. Emma, emmascarada amb la màscara més petita del món. Un nas roig, roig com les seues galtes. Perquè la màscara més petita del món trau el més gran que hi ha en cadascú, magnifica les emocions i ens entrega la veritat del moment. Paraula de Pallassa.

La DANSA GROTESCA del CARRER TRINITAT: MÀSCARES per a la LLIBERTAT Toni Reig Periodista i escriptor

El 3 de juny del 1955 Juan Miñana rebia de mans d’un municipal una comunicació oficial de l’Ajuntament. En principi la rebia rutinàriament. Estava esperant-la. Però el rostre li va canviar quan llegeix el seu contingut. Allò no era el que pensava. Només quatre dies abans, Juan, domiciliat al carrer Trinitat i treballador d’una de les moltes fabriquetes de joguets que es repartien per Dénia, havia presentat una instància on informava l’alcalde, Antonio Muñoz, que una comissió de veïns del seu carrer l’havien nomenat per a organitzar les tradicionals festes de la Santíssima Trinitat. Detallava, a més, un modest programa: el dissabte dia 4 de juny, hi havia vetlada musical per la nit; el diumenge 5 pel matí, missa al Convent de les Agustines, trasllat de la imatge al carrer, cantada dels gojos tradicionals i per la nit, ball; el dilluns 6, en fer-se fosc, constava una dansa grotesca. Juan informava l’alcalde que al llarg dels tres dies es llançarien coets i focs artificials, i l’escrit finalitzava amb la súplica protocol.lària de l’autorització, “gracia que espera merecer de V.S. cuya vida guarde Dios muchos años”. Juan estava convençut que el paper que rebia el dia abans de començar la festa anava a ser la “gracia que espera merecer”, però no podia imaginar la poca gràcia que contenia. L’alcalde, sense expressar-ho explícitament, autoritzava les festes, això sí, però també posava l’espasa de Damocles sobre el cap del President de la comissió a compte del que podia passar en la dansa grotesca. En aquella quartilla es llegia textualment: “Habiendo llegado a mi conocimiento de que la “danzá” burlesca que anualmente celebran Vds. en sus fiestas callejeras, algunos de los que participan en las mismas se disfrazan de forma no decente y que roza con las buenas

formas de la moral, es por lo que le informo a Vd. tengan muy presente, en los actuales festejos y en los sucesivos, de procurar que los disfraces usados sean decorosos y no provoquen o sean motivo de escándalo. De contravenir la recomendación precitada, me vería en la obligación de suspender dicho baile además de proponer la sanción que fuera pertinente”. (AMD, Festes 1955). No farem cap comentari sobre la nítida interpretació que es feia d’un text així en un moment polític com el del 1955, que mostra a les clares l’autoritarisme i el control que exercia un règim dictatorial sobre les més innocents iniciatives públiques dels seus ciutadans. Només ens pararem en les oracions “procurar que los disfraces usados sean decorosos y no provoquen o sean motivo de escándalo”. Haurem d’entendre que una dansa burlesca és, per definició, transgressora. Si és decorosa, si no provoca ni causa escàndol, no sabem ben bé què pot ser, però hauríem de canviar-li el nom. Coneixem el context, un règim d’inhibició i a dieta de pa i llibertat, i per tant, ens sorprèn que una festa tan peculiar poguera sobreviure a tants anys de repressió. És clar que tots se sabien les limitacions, els organitzadors i els veïns, però per si de cas sempre estaven atents a qualsevol distracció els autoproclamats custodis de morals i costums, delators anònims –però coneguts- que vigilaven, censuraven i denunciaven. La festa de les màscares, de les disfresses, de les paròdies i les burles, no obstant, deixava passar cada any pel carrer Trinitat un corrent d’aire fresc, vigilat i en ocasions condemnat, però socialment saludable. Haurem de convindre que el patronatge

religiós que dóna nom a la festa i al carrer, la Trinitat, li va perfecte a la popular dansa grotesca: No estem parlant del misteri de tres persones en una sola? No hi ha també un misteri darrere un antifaç, una disfressa o una paròdia? Evidentment. El misteri de ser un i mostrar-se amb diverses personalitats. Una màscara no és bona ni roïna. És com qui la porta, una faceta de la seua forma de ser i comportar-se. És personal i serveix a qui recorre a ella per a manifestar el que vol, el que pot o el que amaga, i fins i tot el que no pot expressar en circumstàncies normals, en aquest darrer cas, i molt particularment, en els anys de l’incident que narre. Una màscara no és necessàriament un anonimat. Una màscara és una excepció, un parèntesi en les vides formals. És una oportunitat per a l’expressió lliure, la venjança personal o el clam esgarrat. És una eina per a la crítica i el desfogament. La tenim a l’abast sempre, en moments d’alegria i tolerància o en èpoques tristes i fosques. En els darrers mesos hem lligat la màscara a la salut. La salut enmig de la malaltia. La salut entre la por. La salut solidària. Si per a la salut física, individual i col·lectiva, hem hagut de recórrer a elles, en la vida social i quotidiana potser no en són tan evidents i també les gastem. Abans, durant i després de la pandèmia. Les més sanes són, sens dubte, aquelles que vinculem a la festa, a la celebració i a la diversió. Eixes màscares són les que no hem de deixar de gastar mai. Té igual que siga veritat o mentida el que expressen. Té igual que siguen delicades o exagerades. Són la crosta de la personalitat, l’embrió de la llibertat. Al carrer Trinitat ho saben. Llarga vida a la dansa grotesca.

APROXIMACIÓ a la HISTÒRIA del CARNESTOLTES a PEGO Joan Miquel Almela Arxiver Municipal de Pego

Carnestoltes vol dir carns prohibides, i la festa és fruit de diverses influències i processos històrics per tal d’aprofitar i divertir-se durant els dies previs a la prohibició de la Quaresma. La festivitat del Carnestoltes era, antigament, un sol dia, el dimarts, després va evolucionar als tres dies anteriors al Dimecres de Cendra i, avui en dia, agrupa tot el període de diversió pública i de disfresses anterior a la Quaresma. Entre popular i cortesana a més de pagana, sobreviurà a la història i a les contínues prohibicions. Les autoritats, temeroses de la violència que es produeix durant aquesta festa, intentaren moderar-la a partir de decrets i ordres prohibitives. L’Església i l’Estat serien els estaments que més lluitarien per infamar aquesta commemoració. Al remat però, la gent vol disfressar-se i comet excessos abans que li ho prohibisquen quasi tot, i aquest és l’origen del Carnestoltes. Disfressar-se al segle XIX En les ordenances municipals de 1867 trobem les primeres referències documentals del Carnestoltes a Pego. Es celebraven durant tres dies, les disfresses no podien portar màscara; per la nit no podia disfressar-se ningú, pel dia cap persona podia ferho ni de religiós ni de militar i, estava completament prohibit portar armes. Malgrat estar catalogada com a festa popular i tenint els carrers com a escenari, el Carnestoltes estava lligat a unes mesures fortament restrictives.

Ordenanzas municipales de Pego de 1867. Capítulo 3º. De las fiestas populares. Art. 10. En los tres días de Carnaval se permitirá andar disfrazado durante el día pero sin careta; prohibiéndose el uso de trage de ministros de la religión y de las órdenes religiosas, y de uniformes militares. De ninguna manera irán disfrazados durante la noche. Art. 11. Ninguna persona disfrazada podrá llevar armas ni espuelas aunque lo exija el trage que use, extendiéndose esta prohibición a todas las personas, que aunque no disfrazadas asistan a los bailes, en las calles, ni los militares podrán entrar con espada ni los paisanos con bastón. Éste último únicamente lo podrá usar la Autoridad encargada de la conservación del orden. Trenta anys després, el Carnestoltes a Pego va evolucionar al ritme de la història i va trobar-se en una època daurada que coincidia amb la proliferació dels centres socials de la burgesia: els casinos, amb la qual cosa la festa passava del carrer a un espai tancat. Pel mig havien passat diverses desgràcies al poble amb greus altercats i, fins i tot, una mort fruit de la disbauxa de les màscares. A finals de segle, totes les experiències anteriors havien conduït a les autoritats a regular de manera més precisa aquesta celebració popular com ho podem veure en les ordenances municipals de l’any 1897.

Ordenanzas municipales de Policía Urbana y Rural para la Villa de Pego, 1897. 1º Fiestas Locales. Art. 69. En los días de Carnaval se permitirá ir por las calles con disfraz, careta ó máscaras; pero se prohíbe llevar la cara cubierta después del toque de oraciones de la tarde. Art. 70. Se prohibe igualmente usar para los disfraces trajes que imiten la magistratura, los hábitos religiosos, los de las órdenes militares ó los uniformes que estén designados a ciertas y determinadas clases oficiales. Art. 71. Se prohibe asimismo á las máscaras hacer parodias que puedan ofender á la religión del Estado, á los demás cultos tolerados por las leyes, ó á la decencia y buenas costumbres: insultar á las personas con discursos satíricos ó bromas del mal género ó expresiones que ataquen el honor y reputación de las mismas, y usar palabras ó ejecutar acciones ó gestos que puedan ofender á la moral y al clero. Art. 72. Los enmascarados no podrán llevar armas por las calles ni en los bailes, bajo ningún pretexto. Art. 73. Solamente la Autoridad ó sus delegados podrán obligar á quitarse la careta á la persona que hubiere cometido alguna falta ó producido disgustos ó cuestiones con su comportamiento.

Art. 74. No se permite que en los días de Carnaval se pongan moras a las personas que transiten por las calles, ni que se arroje á nadie agua, harina, ceniza ú otros objetos, materias ó substancias que puedan ensuciar ó causar daños. Art. 75. Tampoco se podrá hacer uso, por las máscaras ó comparsas, de latas de petróleo, campanas, trompetas, cencerros, tambores ú otros instrumentos que molesten al vecindario. Art. 76. Los enmascarados que faltaren á cualquiera de las prescripciones contenidas en los artículos anteriores ó á lo dispuesto por los bandos, reglamentos ú órdenes vigentes, serán detenidos inmediatamente por los agentes de la Autoridad y puestos á disposición de ésta para los efectos á que hubiere lugar. L’esplendor de la festa. La Segona República. A primeries del segle XX, la festa segueix el seu curs, començant amb l’enfarinada per Sant Blai, seguint amb els balls de màscares en els casinos, i acabant amb la Pinyata o Soterrament de la Sardina. Però l’auge més important l’hem de situar al temps de la Segona República i al marc de llibertats que oferia el nou règim de govern. El Carnestoltes estava de moda i la societat tenia un fort sentiment religiós, per la qual cosa l’aparell eclesiàstic -a l’ombra dels púlpits i de la premsa dretana- entaulà una lluita voraç contra aquesta festa tan pagana i bulliciosa.

Arribà la Guerra Civil i s’acabà quasi tot i, arribà Franco, i ho acabà de liquidar ordenant la prohibició del Carnestoltes. Des d’aleshores, el Carnestoltes a Pego va passar una llarga quarantena durant el franquisme. Però el temps, que tot ho cura, va posar a bullir la cassola al foc i va coure una llibertat necessària que ens va tornar, a la dècada dels anys vuitanta, aquesta meravellosa i enigmàtica festivitat. El Carnestoltes actual Entre 1981 i 1982 l’Ateneu Llibertari de Pego i el Grup de Teatre La Castanya -que tenien com a ànima mater a Rafel Ruiz- organitzaren un taller de màscares per al dissabte de Carnestoltes que seria el preludi del primer carnestoltes oficial que organitzà, el 1983, la Regidoria de Festes. Dos anys després s’organitzà per al divendres de vesprada un carnestoltes per a les escoles, i també tornà la Pinyata que incorporaria alguns anys després el famós correfocs. El Carnestoltes a Pego tornava al calendari festiu i ho feia per a quedar-se com a festa de disfresses al carrer, i en pocs anys es convertí en una de les més concorregudes del País Valencià. Actualment, el cicle d’activitats és el següent: - Baixada del riu Bullent. - Carnestoltes a les escoles. - Nit de Carnestoltes. - Nit de Pinyata.

En l’actualitat, el Carnestoltes a Pego intenta retrobar el seu origen com a festa local i de carrer oblidant els anys anteriors de desgavell incontrolat que havia desdibuixat l’essència primitiva i alterat la pau social de tot un poble. A la màgia de les màscares cal afegir la màgia de la gastronomia, que al nostre país està invadida per la cuina de l’arròs. Així, és popular a Pego l’arròs amb crosta que se sol menjar el dimarts de Carnestoltes i que consisteix en un arròs al forn però afegint un ou batut un poc abans de la cocció final.

Carnestoltes al Casino de Caçadors, 1928. Arxiu Municipal de Pego.

➝ Disfressa cap a 1921. Arxiu Municipal de Pego. ➝ Carnestoltes de Pego, 2003. Arxiu Municipal de Pego. ➝ ➝ Nit de Pinyata, 2005. Correfocs de Xarxa Teatre. Arxiu Municipal de Pego. ➝

➝

La MASCARADA FALLERA Manuel Muñoz Historiador de l’Art i membre de l’ADEF

Per aquella persona que no ho sàpiga, entre les distintes idees que cobren vida sobre l’origen de les Falles es creu que la nostra benvolguda festa té una relació molt estreta amb el carnaval, tant que es diu que ens treiem les màscares per a convertir-les en ninot. I la veritat sembla que cobra cert sentit si tant en una com l’altra es porguen tots els pecats abans que acabe la Quaresma. Però és que les Falles s’han agafat molt a consciència això. Tant que les màscares, tot i que no es veuen, estan molt presents i de moltes formes perquè ens agrada molt escoltar en cada crida o pregó com ens tirem medalletes, a més de ser vertaders centres socials i culturals autogestionats durant tot l’any. Que si l’esperit faller, i tal i qual. Acompanyeu-me en aquesta agredolça història si voleu saber més. La veritat és que, malauradament, sempre totes les històries tenen una cara B, i els casals i organismes de gestió sembla que no es queden enrere. És apassionant vore com molts d’aquests tenen dins les seues parets intrigues i complots propis de la cort de Lluís XIV, un senyor molt aficionat a les màscares, tot s’ha de dir. I sí, des del mercadeig d’artistes fallers a tractes de favor de cara als premis o, inclús, intercanvi de cromos de cara a l’elecció de Falleres Majors de qualsevol localitat que celebren les Falles (i les tinga). Tot un espectacle, en tota regla, del que moltes vegades no en som conscients si no és perquè ens ho conten. I sí, altra vegada, la mascarada és gran, la veritat, perquè després la convivència en el casal sol ser mig tranquil·la més enllà de les juntes directives i d’altres. Tampoc es queda enrere el món dels artistes fallers capaços de convertir-se en els mateixos mercaders de Venècia.

De totes maneres, tampoc vull fer aquí una crítica súper càustica sobre totes les “mamandurries” que portem els fallers sota la màscara i que sembla que les portem al damunt. Esta manera de ficar-nos una carasseta davant d’uns i quan desapareixen ens la traiem és molt nostra, molt valenciana, molt mediterrània diria jo. Així que estem dins una gran mascarada plena de sorpreses agradables i no tant però una mascarada que ens encanta i ens dóna la vida, perquè a veure qui no ha deixat mai de xafardejar, i si no ho ha fet, no és de fiar!

Falla Plaça del Pilar 1999 obra de Julio Monterrubio. Foto de José Manuel Cort Cañizares.

La MÀSCARA Mayte Ahuir Psicòloga

Segons el diccionari de l’AVL una màscara és una figura que representa un rostre humà, d’animal o purament imaginari, amb la qual cosa una persona pot cobrir-se la cara per a no ser reconeguda, prendre l’aspecte d’una altra o practicar certes activitats escèniques o rituals.” La màscara és un conjunt d’actituds i comportaments que projectem cap als altres i que es forja en la nostra infància i adolescència de manera totalment inconscient, perquè els altres vegen el que ens serveix per aconseguir la seua atenció, estima, etc. També deixem de veure i mostrar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos i passa a substituir la nostra personalitat vertadera. No vol dir que siga una actuació teatral i que no tinguem aquesta faceta que mostrem, sinó que hi ha altres facetes que NO mostrem i que totes juntes conformen la nostra vertadera personalitat. Prou vegades no som conscients de com som realment i tenim punts cecs, que són allò que neguem ser i ho deixem en un calaix que mai obrim (fins que prenem consciència de tindre aquest calaix i tenim la voluntat d’obrir-lo). El fet que tinguem coses guardades no vol dir que no ens influïsquen però, ens influeixen més del que ens pensem, donat que actuem des de l’inconscient. Com llevar-nos la màscara? En l’edat adulta és quan podem començar a fer-nos conscients del nostre personatge. Si podem veure amb claredat quina màscara ens estem posant és quan realment podem començar a créixer, conéixer-nos i evolucionar.

Podem témer que si ens la llevem, això ens tornarà vulnerables i dèbils, però en realitat és just a l’inrevés. El poder-nos conéixer més i millor, sent més honestos amb nosaltres mateix, pot augmentar la nostra seguretat i autoestima. Ens atrevim a llevar-nos la màscara?...

MÀSCARES en els MITJANS de COMUNICACIÓ Nàlia Arbona Estudiant de Comunicació

La societat pensa que sols fa pocs anys que està controlada, des de l’existència dels mitjans de comunicació i la tecnologia però, sempre ha estat manipulada, controlada i emmascarada. Amb l’educació, la propaganda i la publicitat, la política, els esports i la religió poden manipular-nos depenent de qui dirigeix en eixe moment. Quan es parla de mitjans de comunicació, s’ha de parlar de la funció dels diferents mitjans que existeixen. Amb els anys hem passat de la premsa escrita i ràdio sense imatge a la televisió que en la seua majoria conté més vídeos i imatges manipulades sense context i poc text informatiu que fan que nosaltres interpretem erròniament la informació. A Espanya els mitjans de comunicació privats depenen econòmicament d’empreses privades i, els públics depenen del govern. I cada 4 anys si canvia el partit polític que governa també canvia la plantilla del mitjà i el focus o perspectiva de la informació que es transmet a través d’eixe mitjà públic. I és que, quan un mitjà depén d’una empresa existeix, sí o sí, l’encobriment de la informació. Per això, la societat espanyola sempre parla sobre la relació entre un canal televisiu i un partit polític, i en veritat no s’enganya. No obstant això, els mitjans de comunicació no poden canviar ments però sí aplicar l’Agenda-setting de Maxmell McCombs i Donal Shaw. Això significa que els mitjans indiquen, indirectament, a la societat sobre quin tema s’ha de parlar ja siga en les reunions familiars, en les converses quotidianes, en el treball, etc, com ara el tema dels okupes que tapa el problema greu que pateix part de la població espanyola com és el dret a la vivenda digna, dret defensat per la constitució i, que no es desemmascara perquè no interessa que se sàpiga i es parle.

Al mateix temps que oculten informació els mitjans de comunicació també lluiten contra les fake news que circulen molt ràpid per les xarxes socials com: WhatsApp, Facebook i Twitter entre d’altres. És molta la preocupació per part dels periodistes perquè, segons l’estudi de l’any 2018 per part de Massachusetts Institute of Technology i Sloan School of Management, a Twitter les notícies falses circulen un 70% més ràpides que les vertaderes. És tanta la desinformació social que les persones quan llegeixen una notícia, abans de contrastar-la, la comparteixen al seu perfil. I esta desinformació provoca un benefici per als mitjans que depenen d’estes empreses privades, ja que fàcilment obtenen més clickbaits (fer clic a una notícia per entrar a la web) les notícies sensacionalistes. Darrere dels mitjans privats i sobretot televisius, està la relació entre política i economia. I és que la societat espanyola, en comparació amb la resta d’Europa, consumeix més mitjans privats que públics. Això provoca que els consumidors d’informació periodística sols consumisquen informació fidel a la seua ideologia. A conseqüència d’això, els mitjans televisius (per part de la societat adulta) i digitals (per part de la societat jove) se centren en produir, gestionar i distribuir continguts dedicats a la seua audiència, sense cap opció a audiències amb ideologies diferents. I és per això, que cap mitjà privat no pot ser objectiu, parcial o neutre, ja que la informació del mitjà privat és emmascarada, manipulada o omitida, perquè intervenen interessos econòmics. Avui en dia, les audiències són essencials per als mitjans de comunicació ja que fa uns anys va aparèixer el periodisme ciutadà on les imatges i vídeos eren rellevants per a la notícia. Així, el format televisiu ha provocat que siga més important el contingut audiovisual que la informació contextualitzadora.

En relació amb la pandèmia que estem vivint, esta situació s’ha agreujada augmentant el nombre de fake news per part de les xarxes socials, influencers i polítics. També ha provocat un excés d’informació que des d’un primer moment provoca una gran desinformació entre la població. Ha sigut tan greu el problema que ha disminuït la creença de la ciutadania cap als mitjans de comunicació segons l’estudi del canal televisiu Antena 3 del 2020. La centralització de la informació amb este virus no és, ni més ni menys, que encobrir altres problemes que té la població. En definitiva, el futur del periodisme no està en mans de la societat sinó en mans dels poderosos. La informació és un negoci emmascarat que cada vegada li ixirà més car a la ciutadania i amb més benefici per als poderosos. Tot i així, en podem fer alguna cosa. Els mitjans de comunicació seran tots digitals, és a dir, la premsa escrita desapareixerà i la Covid-19 ha accelerat aquest procés, mentre que la ràdio es convertirà en tota una sèrie de podcasts. La informació, com cada vegada es vol més ràpida, sense parar-se a pensar que es necessiten fonts, credibilitat i contraste per difondre una informació veraç, creïble i objectiva, hi provocarà que hi haja més informació falsa (fake news) que vertadera. Aleshores, estarem en l’era de la desinformació de la qual serà molt difícil d’eixir-se’n. El canvi viable per a que no passe això és contrastar, buscar i treballar per a un món futur amb accés ràpid i fàcil per a informar de forma veraç i no emmascarada.

L’ETERNA COMÈDIA Joan Mascarell Professor de valencià i escriptor

Un carrer de la ciutat de Dénia de l’any 2023

Aquella casa havia estat alçada pel voltants de 1960. L’antic propietari, a força d’estalviar durant vint llargs anys a Limoges i pessigant d’aquí i allà als amos francesos els qui, per cert, consideraven a Pep un sale espagnol i als qui Pep considerava com a més bruts que un porc, va prendre la decisó d’invertir en el bric i l’algeps; lògic. En aquesta inversió va soterrar les nostàlgies, el bon sexe pagat i l’esperança que el convertiria en un propietari, a manera dels indianos del segle passat l’altre. Pep va conéixer a la Gàl·lia una dona humil i feinera com la qui més, Marie France, ja nascuda allà i també de pares de Dénia i amiga de la família i de la qual tenia bones referències, no fóra cosa què… amb la falta i desig de posar la llengua contra els estrangers, després haguera de lamentar certes situacions compromeses. I Pep es va casar. I va tindre dos fills. Un d’ells Manuel, com el seu avi, encara tenia nacionalitat francesa i després en renunciar a l’exèrcit francés la va perdre, i en tornar de Limoges i tindre la finqueta construïda, va vindre la Monique, un nom que no venia a cuento però que feia referència a la més pura onomàstica pseudoburgesa francesa i ves a saber per què, les bones ments deien que per caprici de tindre el que mai no van poder aconseguir. Bé, el cas és que una volta de regrés, entre unes coses i altres, els lloguers i la bondat dels dos descentents van poder fer d’aquella família un exemple a seguir. Van celebrar la vinguda de la democràcia i es trobaven entre molts dels qui van dipositar en les voreres a mitja nit dues ampolles de xampanya de la bona. Pep presumia d’haver mamat la cultura llibertària francesa i a Marie France tant li feia. A ella tot allò ja li venia de sèrie.

I passaren les hores i els dies, els anys i els panys. De crisi que en diuen, ara i adés en van passar sí, però entre unes coses i altres i que ara Pep era d’una filà i també faller, depenent de les estacions de l’any, li assegurava unes relacions i de paganini i aprofitant que ara Marie France s’havia enxufat al departamento de protocolo de l’Ajuntament, van poder anar tirant. Un per fer tractes entre cubates, l’altra per tindre sempre una arreplegueta mensual assegurada, van fer possible que Monique tragués una carrereta mitjanament bé i que Manuel malgrat els esforços i inversions d’estudi no anara més enllà del títol d’ESO; regalat a una escola influencer. Diumenge 25 de desembre de 2023

La taula estava parada. L’avi Manolo, el pare de Pep encara vivia. Arribava als 97 anys; calia mantindre la calma. Ell, propietari de l’antic càmping El sol naciente, a primera línia de platja km 4 de Les Marines, conservava una joia digna de museu terrícola. No cal dir que Manolo a les converses entre Pep i Monique era el auelo, el dinosaurio i la màquina del tren, però també era evident que s’havia de conservar com “oro en paño”. Pep estava semiencarinyat de la dona. Enamorat no hi havia estat mai; les visites a les ca Les i algun que altre ligue per internet eren coses normals per a la seua consciència. Monique en tenia igual. A vegades es conformava amb el somriure i la convidada a café d’algun que altre constructor que li duia les sol·licituds d’obra amb intenció de la via ràpida, li pegava repassada d’ulls a la sinada i ella, satisfeta, es creia encara jove i apanyada. Bé, entremaliadures que fan eròtica una ànima de cinquanta anys. Ara en diuen tontejar. Què hi farem?.

La taula, vestida amb estovalles de fil a mig blanquejar encara i guardinada amb les peces de museu que la mare de Pep encara lluia com a herència, resistia el pes de bones viandes. Gamba de segona mal bullida, espàrrecs de Navarra segons les indicacions de la llauna, dues ampolles amb molt bona estètica i una pinya tallada com marca la tradició de la revista ¡Hola! que produeix agrura a les dues hores de mastegar-li els sucs àcids acolorits pels polvets químics. Un decorat perfecte digne per als millors dels drames. Al voltant d’aquest escenari, Manolo, Pep i Marie France, Manuel i Monique es disposaven a pegar mos als aliments beneïts per la quotidianitat deniera post-covid, tots cinc cristianament vacunats amb l’alegria que dóna en alguns casos ser europeu. El dinar va trascórrer entre vàries converses. Pep, criticant els immigrants, les mesures del govern i tirant pestes contra els xinesos i europeus. Marie France callava i únicament es va esvalotar quan l’home entre braçada i braçada per intentar provar una mica de tots els plats abans que el seu pare estacara la forquilla xuclada dins dels distints recipients, va dipositar la bandereta d’Espanya que li envoltava la munyequeta dins de la sopera dels fideus amb minudències: xof!. Monique, mòbil en mà, restava a tothora pendent dels likes i possibles comentaris sobre una foto que havia penjat ja sense mascareta!! En tenia uns quants ditets alçats però com que no estava satisfeta del tot, se li havia fet un nuc a l’estómac que l’impedí passar de mig espàrrec. Millor, així el pixum no li faria tanta pudor. Pep restava tot seriós per mal d’amors. Aquell dia la novieta no anava a fer-los companyia, tenia la seua família, és clar, però allò tant li feia. Ell

estava pensatiu perquè Pablo se n’havia anat en plenes festes a Londres. Li havia enviat feia tres dies tres cors, un per dia però les ratlletes del Whatsapp continuaven sense fer-se blaves. Manolo, el gran Manolo, observava tot aquell espectacle amb la mirada del savi que des de la seua ermita ha vist la funció teatral de la vida des del naixement dels actors i sap de què va cada escena abans que s’alce el teló. -Bo, ja tenim un altre any, no pare? -Anem a demanar un desig!-va continuar Marie France. - Jo! Jo! Demane que mai més no ens tornem a posar la mascareta!! Quin rotllo, quin patiment! La pell encara la tinc tota plena d’estaques i horriiiblee. Brindem per això! – va proposar Monique amb un to de veu institucional i segura com estava que la seua proposta era políticament i educada la millor de qualsevol de les possibles, o sea, súper influencer. - Ale, va, no es parle més! –va assentir Marie FranceAlcem les copes! Una vegada van repicar les copes i després d’assaborir aquell cava amarronat Requena, Manolo se’ls va quedar mirant un a un. Amb paciència i amb aquelles pupil·les que s’enxamplaven de desig de fer un comentari paït durant les hores que aquella taulada va estar plena. La mascareta?...Ai la mascareta…i va esclatar a riure amb el somrís arrugat de vell, mig escanyat mentre les arrugues del coll li tremolaven com a campanetes de goig. La mas-

careta se l’heu treta, sí. Però la carasseta que teniu posada no vos la lleva ni la mare que vos va parir en tot el que vos queda de vida. I així tots van baixar de l’escenari i cadascú a sa casa i Déu a la de tots.

MÀSCARA d’Alba Fluixà Pelufo

Les flames s’amaguen baix de la màscara construïda amb els mil rostres que viuen en mi. Alguns són de cendra i fa ja temps que deixaren de ser nítids i clars. Altres són encara espurnes que guarden incendis plens de possibilitats. I en algun punt estic jo servint ara mateix de combustible per a la metamorfosi d’un retrat que fuig feroçment de l’última pinzellada.

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 102

102 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 104

104 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 106

106 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 108

108 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 110

110 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 112

112 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 114

114 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 116

116 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 118

118 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 120

120 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 122

122 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 124

124 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 126

126 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 128

128 71

EMMASCARATS

L’EXPLICACIÓ de la FALLA 2020, 202? 130

130 71

Ja al segle XVIII, a tota Dénia, començaven a arrelar els balls de màscares, una pràctica veneciana que s’havia estès a bona part d’Europa i que ací va tindre molta bona acollida. Els participants assistien amb disfresses utilitzant màscares. Els balls es convertiren en una de les diversions més concurrides de la ciutat i van permetre una versió més entretinguda que la dels típics balls: era una manifestació de l’alliberament de les inhibicions personals, de l’ordre i les convencions socials i, per tant, una invitació a la farsa. Constituïen un temps de permissivitat i de cert descontrol on la burla i l’escarni eren els protago72

nistes; un temps de crítica social, eclesiastica, política, fallera on s’aprofitava per a ridiculitzar els personatges de la societat del moment de forma burlesca i humorística: els governants de la ciutat, la Junta Local Fallera, alguns veïns destacats o aspectes de l’actualitat local, nacional i internacional, que els preocupava entre d’altres. Hui en dia i amb la Covid-19 rondant, el nostres ninots han tingut que adaptar-se i posar-se les mascaretes per no ser denunciats pels polis de carrer que som els mateixos ciutadans. 73

Tant en un època com en l’altra, assistirem i assistim a un joc on els participants, amb disfressa adés i hui amb mascareta obligatòria era i és molt difícil reconèixer el rostre. Això creava un tipus de joc abans, i que hui, sense voler, també el fem per veure qui és el que està amagat o amagada darrere la seua mascareta. Però els temes locals continuen sent els d’abans de la pandèmia i que segueixen d’actualitat: els regidors, les obres, el comerç… ; els temes nacionals: l’església, els recursos hídrics,... i els temes internacionals, la contaminació del planeta. 74

Així el nostre monument reflexa l’ambient de festa i al mateix temps és respectuós amb el virus que tenim, i on critica de forma satírica els temes que estan d’actualitat.

FALLA GRAN de Josep Sanchis

Il·lustració emmascarada de Andrea Sànchez sobre l’esbós original de Josep Sanchis.

BALL de MÀSCARES

La FALLA SALADAR l’any de la COVID-19 81

Les FALLES de la COVID-19. L’ANY de les MÀSCARES Marta Pérez Vengut FM 2020, 202?

Emmascarats. Un lema al qual, en el seu moment, no haguérem donat major importància però que en l’actualitat representa perfectament el nostre dia a dia. Les mascaretes ens han envaït i mentrestant la nostra falla continua a la nau 9, esperant, com la resta, que arribe el moment que ens donen llum verda per a plantar, celebrar i cremar les Falles, sabent i sent conscients que no seran els dies de gent i gent al carrer, de cercaviles recorrent Dénia, nits de xarrades al casal i revetlles fins a altes hores. Sabia i tenia clar que anava a ser un any de moltes alegries i al mateix temps de molts mals de cap, però mai haguera concebut, que poguera donar-se un fet tan rellevant que ens impedira gaudir de les Falles. Han passat més de dos anys des del 19 de març de 2019 quan em vaig assabentar que l’hora granota havia arribat. Mai he parlat de somnis fets realitat perquè escoltar aquest tòpic mai m’ha agradat, però sí d’il·lusions que arriben quan menys ho esperes i ser Fallera Major era i segueix sent-ho, perquè continue imaginant com finalitzarà aquest càrrec 2020 inacabable, ara 2021 i qui sap si 2022. Durant el 2020, la realitat va superar la ficció, i el 10 de març, les Falles van ser cancel·lades, suspeses, o millor dit, ajornades fins a nova ordre. Aquell va ser un moment estrany. Per a la meua pròpia sorpresa i contra tot pronòstic, no vaig plorar, convençuda que les Falles es celebrarien al pont de maig coincidint amb el dIa del treballador, sense imaginar la magnitud de la pandèmia i el que estava per vindre. Recorde que, en aquell instant, van sorgir gran quantitat de teories sobre quan es celebrarien les Falles i, en especial, sobre la continuïtat dels càrrecs 2020. Les Falles devien continuar. Fins ací crec que tots ho teníem

i ho tenim clar però, hi havia qui pensava que pese a les circumstàncies les comissions haviem de nomenar nous Presidents i començar un nou exercici el 19 de març. Els més prudents abogaven per esperar a qué la situació s’estabilitzara i com no, estàvem els que ens aferràvem al càrrec fins que les Falles es cremaren. Els dies van passar i les preocupacions van canviar: seguir amb les mateixes quotes o fer una quota simbòlica, i fer el que es poguera per aconseguir mantenir la comissió. No haguera imaginat que aplegaria març de 2021 i que tampoc plantariem les Falles. Evidentment no hagueren sigut unes Falles com les que hem viscut sempre i que les falleres i fallers del Saladar també les havíem imaginades: unes Falles amb distància de seguretat on haguérem deixat les cercaviles de costat, escoltar els premis per la ràdio i recollir els banderins a l’Ajuntament, cada Falla amb un horari establert; una ofrena sense desfilada on, amb ordre, haguérem entrat a l’església per deixar el nostre ramell, però vivim una situació d’incertesa constant de no saber quin és el moment adequat i pendents que les circumstàncies siguen les apropiades per a què les Falles es puguen dur a terme. Al mes de març, al setembre, cremar al 2021 o esperar al 2022, són els debats actuals, on cadascú, segons els seus interessos, està posicionat però el que totes les falleres i fallers hem de tindre clar és que les Falles, no són sols tres dies, són tot l’any. És complicat, i de vegades, difícil innovar i mantenir vives les Falles quan el seu element principal, com són els monuments segueixen confinats. Les xarxes socials ens han facilitat aquesta tasca i ens ofereixen imatges falleres que ens fan pensar en tot allò que estem esperant, igual que continuar treballant i elaborant Llibrets que mantenen l’esperit de les Falles.

Estic segura i confie que reprendrem la normalitat i estarem preparats, serà com tornar a començar ja que viurem una festa diferent de la que estem acostumats. Vindran uns anys d’impàs, amb menys esdeveniments dels que veníem celebrant però, al cap i a la fi, LES FALLES SÓN IL·LUSIÓ, TREBALL I ESFORÇ PER REINVENTAR-SE ANY RERE ANY.

COMISSIÓ 2021 Som del Saladar!

Raúl Gonzàlez-Albo Barber Vicepresident 1r Marta Pérez Vengut Fallera Major

José Vicente Cholbi Ivars Delegat de Festejos, infantils i juniors Andrea Sànchez Agudo Delegada de Festejos

Enrique Arbona Diert Vicepresident 2n i Del. JLF

José Puig Martí Delegat de Festejos

José Luís Martín Signes Vicepresident 3r i Delegat d’Esports

Maria Isabel Martí Vallés Delegada de Infantils i juniors

Santiago Cambra Sancho Secretari

Inés Alacreu Roselló Delelegada de Infantils i juniors

Patricia Rubio Larrosa Vicesecretària

Samantha Carbonell Viciano Delegada de Pergamins i rifes

Carla Bernat Gavilà Tresorera

Sergio Avargues Berenguer Delegat Artístic

Rosa Maria Ahuir Morales Vicetresorera i Del. Censos

Rosa Amparo Larrosa Pérez Delegada de Cultura, biblioteca i arxiu

José Antonio Cristobal Reig Comptador Ana Rosa Ivars Ferrer Delegada de Quotes

Rafael Rosalén Pérez Delegat de Cuina, plantà, monument i piroctècnia Andrés Ahuir Boronat Delegat de Casal i Nau Espai Fester

Juan Mateo Fornés Oller Delegat de Loteries

Cort d’honor de la FM de Dénia Ainhoa Gamero Pereira i Raquel Llobell Ivars. Vocals Sindo Abellan Martí, Julia Agudo Jiménez, Ada Arbona Larrosa, Carlos Bañuls Carbonell, Pepa Berenguer Molines, Carolina Cerdà Marín, Emilio Cholbi Ivars, Mari Berna Cholbi Gàlvez, Miguel Crespo Sáez, Julia Katharina Drehsen Salvador, Victoria Diego Armiñana, Beatriz Diego Mahiques, Clara Fornés Ferrer, Alberto J. Gamero Pereira, Marah Gamero Pereira, Nerea Gamero Pereira, Gema Gómez-Rico Mut, Isabel Gonzàlez Ivars, José Antonio Gregorio Rosa, Maria Juan Gonzàlvez, Aarón Llobell Ivars, Irene Gema López Bisquert, Cristina López Bolufer, Juan Pedro López Montilla, Iván Martí Signes, Patricia Martí Vallés, Aina Martín Calafat, Mónica Miñana Esteve, Amparo Moll Gonzàlez, Rosa Moncho Serra, Antonia Naranjo Rubio, Mara Victoria Pereira Alexandre, Alejandro Pérez López, Rosa Piqueras Pérez, Andrés Riveros Albarracín, Laura Sánchez Agudo, Juan Antonio Sánchez Soler, Verónica Sánchez-Migallón Periañez, Lidia Sigalat Estruch, Juan Villalba Llopis i Andrea Villar Ferrando. Juniors Raül Chacon Gavilà, Bruno Gonzàlez-Albo Serra, Maia Cervera Costa, Leyre Keliang Coppens Tudela, Paula Cristóbal Ivars, Marta Gómez Juarez, Ana Moreno Salas, Lucia Moreno Salas, Gala Pérez Martí, Lucia Puig Vega, Marta Puig Vega, Lucía Ramos Sapena, Itziar Rosalén Ahuir, Emma Vicens Tomàs i Neus Villar Ferrando. Col·laboradors Paco Ferrer Fornés, Miguel Ivars Cardona, Raquel Pérez Vengut, Francisca Roselló Caselles, Sandra Rubio Larrosa, Fàtima Serra Llobell, Josefa Amelia Vengut Marco i Natali Viciano Terroba.

La FESTA FALLERA d’un PROGRAMA de FESTES sense passacarrers ni ofrena*

*Si no hi han Falles ens les inventem.

Un CARTELL per a les FALLES de DÉNIA 202?*

*Cartell original de les Falles de Dénia 2020 de TuttiConfeti intervingut a la manera de la nova normalitat per l’autora.

GRÀCIES! Als autors pels seu temps de reflexió, creativitat i els seus escrits. A les falleres i fallers, empreses i col·laboradors que feu possible que la Falla continue en estos temps de màscares. A tu, lector, que fas una aposta per les Lletres Falleres. Fem Falla, fem Cultura.