Llibret Falla Taüt 2016 by Falla Taüt Cullera

El present llibret ha participat en la convocatòria de Premis de la Generalitat per a la Promoció de l’Ús del Valencià. El present llibret s’ha presentat al XX Concurs de Llibrets de Falles, organitzat per la Junta Local Fallera amb la col·laboracó de l’Ajuntament de Cullera.

descarrega

La Falla Taüt de Cullera, no s’identifica necessàriament amb les opinions dels articles d’aquest llibret. Volem fer menció especial, a la feina i suport que rebem de les cases comercials, dels empresaris i dels col·laboradors perquè aquest llibret cultural veja la llum.

Falla Taüt

Editorial Juan Sapiña Calatayud

ALL YOU NEED IS LOVE TOT EL QUE NECESSITES ÉS AMOR TOT EL QUE NECESSITES ÉS LLIBRET “Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, un ànima que perdona; destruït, un cor que plora” Els Beatles marcaren estil ahir, hui i sempre. Van revolucionar no sols la forma de fer música, també la joventut en general. Eixe és el nostre objectiu any darrere any en l’elaboració del volgut llibret, marcar època, com en el seu temps feren aquests quatre de Liverpool i per aconseguir-ho tenim uns ingredients que no poden fallar: superació, ambició, cultura, talent, il·lusió…En una frase de la lletra de “All you need is love” ens canten allò de “No hi ha res que pugues fer que no puga fer-se”, eixe és el camí a seguir per la gent creativa que realitzem el llibret, fer realitat aquelles coses que de vegades pensem que no podem arribar a fer, de tal manera que en este escenari hem d’apel·lar a la generositat del grup de treball que el confecciona i cal pensar que la generositat és com l’aigua. Una vegada que penetra, encara que siga una gota, ja res la deté. Les falles estan a punt de caramel. Un any més carregades de llum i color, ens apropem a uns dies màgics, meravellosos, on gaudirem a la gana, llançarem coets, menjarem bunyols, ballarem, riurem, farem cercaviles, plantarem un monument, i en major mesura compartirem moments d’entreteniment inoblidables. El llibret de la Falla Taüt vol ser un punt de trobada de moltes direccions que conflueixen amb una finalitat comuna: fer cultura. Cal mimar cadascuna de les seues pàgines, cada paraula, cada imatge, crear un llibre és moure la societat, la cultura. El llibret que teniu en la mà, el temps pareixia llunyà, però de nou amb força esdevé i amb ell el nostre goig és ple. 2

Sempre s’ha dit que una vegada cremada la falla, el que queda d’un any

faller és el llibret on està recopilada tota la informació de la festa que acaba de passar, i que guardem en la nostra prestatgeria per poder consultar en qualsevol moment. Però a vegades els llibrets es deterioren amb el pas del temps, deuríem començar a digitalitzar-los, què opinen? Cal remarcar que nosaltres ja portem tres anys digitalitzant. La memòria és el guardià del cervell. La memòria és fràgil i les cendres falleres se les emporta el vent, però existeixen uns guardians de la memòria, que poden salvaguardar part dels nostres records fallers, són els llibrets. Ens poden fer rememorar el que fórem i el que som. Cal conéixer millor el valor patrimonial dels llibrets i l’aportació cultural a les falles en l’actualitat, destacant la potencialitat que té la festa i, en concret, el llibret de falla, en la promoció i ús del valencià. Des d’aquestes línies volem emplaçar-los a una lectura pausada i tranquil·la d’aquest llibret que mostra d’una manera resumida el treball d’un any i que ajuda a entendre un poc millor les falles i el nostre poble. Aquest és el nostre homenatge a les falles, a Cullera, aquest és el nostre reflex de la festa. Les falles són la millor ferramenta per a conéixer als valencians com a poble i als cullerencs en particular. Ha sigut un any de sacrificis, novetats i molt esforç. Tot aquest equip ha treballat enguany dur per a aconseguir presentar-vos un llibret com us mereixeu. I tot açò ha sigut gràcies a persones com vosaltres, fallers, col·laboradors, empreses. No ho sentiu? Arriben les falles, arribe jo. Carregat de cultura i amb l’esperança que vindran temps millors, el llibre faller de la Falla Taüt. Arribe un any més fidel a la cita, carregat d’emocions i de nervis. Entre les meues pàgines descobrireu un projecte el d’enguany al voltant del riu Xúquer, autèntic motor de la vida a la Ribera, un somni que no té la missió d’ensenyar a la gent, sinó de ser una font d’entreteniment cultural, on es puga gaudir de la lectura i viure

la nostra cultura, perquè la lectura no ha de ser ni vici ni virtut, ha de ser plaer. Hem pensat en el Xúquer, perquè ens trobem en la necessitat de reivindicar que el Xúquer vol ser un riu viu, igual que el nostre llibret, volem demostrar que aprofitar el moment adequat és la clau de la vida, i en el nostre pensament estem segurs que ha arribat l’hora, el moment, l’instant de parlar del riu Xúquer, donar a conéixer d’ell coses, elements que de vegades se’ns escapen de les mans i les tenim al nostre voltant cada dia. Segurament el més emblemàtic dels paisatges de ribera a València potser és el de la Ribera del Xúquer, un espai vertebrat pel riu i un àrea amb bastant aglomeració humana. De l’aigua del riu Xúquer no només en depenen paisatges naturals únics, com les platges o l’Albufera, sinó que també hi estan estretament vinculades activitats agràries com els arrossars o els camps de taronges. Així doncs sota el títol SOM RIU on es fa un joc de paraules evident (somriu) hem volgut fer un monogràfic en pla admiració, consideració i respecte al riu del qual tenim l’honor de trobar la seua desembocadura a la nostra ciutat. A banda al llarg del llibret hi descobrirem seccions com SOM TAÜT, SOM OPINIÓ, SOM XIQUETS, SOM CONTES, etc., en fi un contingut d’allò més atractiu el qual esperem que faça les delícies de tots els benvolguts lectors. Passeu avant. Obriu les vostres portes i gaudiu del nostre llibret, en realitat ÉS TOT EL QUE NECESSITES...per a ser feliç, almenys durant una estona. Aíxi doncs la Falla Taüt té el gust i el plaer de convidar-los a la lectura d’aquest text, recordant si més no, que la lectura és un dels hàbits que molts han oblidat inculcar-los als més joves, però des d’ací ús animem a donar a conéixer tot el que un bon volum pot arribar a ser en les nostres vides. BONA LECTURA I BONES FALLES 3

Edita Falla Taüt Plaça la Verge,17 Cullera 46400 Publicat en 2016 EQUIP DE TREBALL Nacho Romero i Ferrer Òscar Agud i Mariner Juan Sapiña i Calatayud Iván Morales i Fernández Edgar Frígola i Bohigues Paula Torres i Fuertes Àngels Bayona i Adam Lucía Navarro i Marí Hèctor Sanmanuel Torres Fernando Navarro i Marcos Adrià Escolà i Fenollar Susi Melià i Peiró Sara Vázquez i Bueno Dúnia Valero i Morant CORRECTORES LINGÜÍSTIQUES Àngels Falcó i Gonzàlez Sara Vázquez i Bueno COL·LABORADORS Kike Gandia i Álvarez Joan Gimeno i Martín Joan Carles Alemany i Vicens Alexandre Morales i Fernández Ramon Marí i Bohigues Mª Teresa Dasí i Valero Àlex Creus i Font Josep Bou i Dalmau Josep Lluís Aparici i Gayon Joan Bohigues i Piris Joan Castelló i Lli Juan Luis Miragall i Aragó Salvador Vercher i Lletí Juan Gabriel Figueres i Hernández Mònica Ortega i Piqué José Grau i Benedito Mara Sempere i Manuel Carles Machi i Machi Pedro Ribes i Bohigues

FOTOGRAFIES Fernando Navarro i Marcos Nacho Romero i Ferrer Edgar Frígola i Bohigues José María Azkarraga Associació Cultural La Penyeta IL·LUSTRACIONS Fede Moya i Contreras COL·LABORACIONS ESPECIALS VERKAMI Ana Muñoz i Pérez Pablo Fuertes i Pizarro PORTADA I MAQUETACIÓ Edgar Frígola i Bohigues DIPÒSIT LEGAL V208-2014 TIRADA 475 exemplars IMPRIMEIX TECNIGRÀFIC

{

Sumari

• SALUDA PRESIDENT p.8 • VERSOS A LA FALLERA MAJOR p.10

• CRÒNICA D´UN ANY DE FALLES p.22 • JUNTA DIRECTIVA p.26 • CORT D´HONOR I VOCALS p.27 • MOMENTS ESPORTIUS p.28 • MOMENTS CULTURALS p.29 • RECOMPENSES p.30 • CATAÜT: CULTURA I FESTA p.31 • BOJOS PER LES FALLES p.32 • FALLES MÍTIQUES p.34 • MARATÓ FOTOGRÀFICA p.36 • COL·LABORADORES p.40 • PROJECTE VERKAMI p.43 • UN RIU DE VERSOS p.44

{

• EL RÍU XÚQUER COM A MOTOR DE DESENVOLUPAMENT TERRITORIAL DE CULLERA. (Kike Gandia) p.56

Som Riu

Som Taüt

• EXPLICACIÓ I VERSOS DEL MONUMENT GRAN p.14

• LA “SEGON” SÉQUIA DE DELLÀ LO RIU DE CULLERA.(Salvador Vercher) p.68 • PASSEJANT A LA VORETA DEL XÚQUER.(Mª Teresa Dasí) p.70 • UN RIU DE FE I ALEGRIA. (Joan Carles Alemany) p.74 • AL XÚQUER, UN RIU AMB SUBHASTA MARINERA.(Susi Melià) p.76 • EL XÚQUER: UN RIU DE FALLES. (Joan Castelló) p.78 • LA PANTANÀ DEL 20 D’OCTUBRE DE 1982. (Joan Gimeno) p.82 • LA MOSCA NEGRA AL RIU XÚQUER. (Mara Sempere) p.84 • LA NATACIÓ AL RIU XÚQUER AL SEU PAS PER CULLERA.(Àlex Creus) p.86 • VENT EN CONTRA O SOL EN LA CARA?. (Hèctor Sanmanuel) p.90 • VERSOS, REFRANYS I CANÇONS AL VOLTANT DEL RIU XÚQUER.(Ramon Marí) p.92 • LA GASTRONOMIA DEL XÚQUER. (Juan Luis Miragall) p.94 • LA IMPORTÀNCIA DEL XÚQUER. (Alexandre Morales) p.96 • “XÚQUER” POEMA SIMFÒNIC DE JOSÉ GRAU BENEDITO (José Grau) p.98

• I TU, FALLES O TREBALLES?. (Carles Machi) p.106 • LES FALLES, MOLT MÉS QUE UNA FESTA.(Mònica Ortega) p.108

• A LA VORA DEL RIU, EL MANHATTAN A L´AGUAIT. (Alexandre Morales) p.110 • TENIR I FER UN BON LLIBRET.(Juan Gabriel Figueres) p.112 • EN RECORD. (Josep Bou) p.114 • DEMÀ…NO SÉ SI PODRÉ.(Josep Bou) p.116 • LA ROBA QUE NO VAM PODER LLAVAR AL RIU.(Paula Torres) p.118 • MONOCOLOR PERILLÓS.(Joan Bohigues) p.120

{

Som Xiquets

{

• VERSOS AL PRESIDENT INFANTIL p.124 • VERSOS A LA FALLERA MAJOR INFANTIL p.126 • EXPLICACIÓ I VERSOS DEL MONUMENT INFANTIL p.128 • COMISSIÓ INFANTIL p.130 • RECOMPENSES p.135 • MARATÓ FOTOFRÀFICA INFANTIL p.136

• EL TRESOR SUBMERGIT.(Héctor Cerveró) p.141 • LA GUERRA DEL XÚQUER. (María López) p.142 • LA INDEPENDÈNCIA DEL BULEVARD.(Joan Llinares) p.143 • L’AVENTURA DEL XÚQUER.(Ester Llopis) p.144 • PERE I MARCOS EN LA CURSA D´EMBARCACIONS.( Lucas Sancho) p. 145 • UNA NIT AMB MOLTA SORT. (Francesc Vercher) p.146 • QUÈ EIXIRIA SI S’ASSECARA EL XÚQUER. p.147

Som Economía i Turisme

• NECRÒPSIA: VIDA I MORT D’UN RIU. (Sara Vázquez) p.104

Som Contes, Màgia i Imaginació

{

Som Opinió i Col·laboracions Literàries

• MÚSICA EN VALENCIÀ: ARA MÉS QUE MAI. (Josep Lluis Aparici) p.102

• EL TRESOR DEL RIU XÚQUER.(Olympia López) p.140

{

• GUIA DE NEGOCIS PER SECTOR p.150 • RELACIÓ DE NEGOCIS D´INTERÉS p.151

Som Ta端t 6

Òscar Agud i Mariner President Amics fallers. En primer lloc vull donar les gràcies a la comissió per donar-me la confiança de representar la falla Taüt i dur la seua gestió. En segon lloc, vull fer agraïments a la meua família sense la qual jo no podria gaudir d’aquest privilegi. Ser president d’aquesta falla, aquest càrrec, m’ompli d’orgull i de responsabilitat i per això treballaré per fer aquesta comissió cada dia més gran i fer que gaudiu tots de la festa fallera. Tenim un barri que respira festa; i gràcies a l’esforç de tots tindrà un monument i una vitalitat com ja és coneguda any rere any. Aquest mes de març és el vostre mes: el del fruit de tot un any de treball i que cal gaudir com sabeu.

Marta Marí i Peris Fallera Major Tremola tot el meu cos, i el cor se m’accelera i bota, se m’aborrona la pell, i brolla un gran sentiment.

Marta aquest és el teu any: gaudeix de tots els moments, que no et resulten gens estranys. Viu-los tots intensament.

L’acabe de veure ara vestida de valenciana, li ha canviat la cara, quin encanteri emana.

Que no és per impressionar, perquè això ja ho estem tots. Eres la nostra fallera major, I ens enveja tot el món.

Però, que guapa està! Més bonica no pot ser, com llueix, com sap estar, amb la mirada ens sedueix.

Perquè ens representes de tot cor davant de moltíssima gent, deixant-nos sempre en bon lloc acompanyada del president. 10

I al vent ben fort vull cridar que per tots siga conegut que Marta és la reina, és la Fallera Major de la millor falla de totes, de la Falla Taüt. Ramon Marí

Monument Gran L’ILLA DEL TRESOR Paradisos Fiscals

Lema

Alfredo Bayona i Calatayud Artista

Àngels Bayona i Adam Crítica

Ramon Marí i Bohigues Vers

Explicació monument gran

Àngels Bayona i Adam

El monument d’aquest any fa referència a la corrupció, i l’enriquiment de polítics i empresaris que gràcies a la crisi s’han lucrat de manera il·legal amb falsedats de tot tipus, i res millor per a representar-los que la figura dels pirates. El remat de la nostra falla consta d’un vell pirata, el més sabut de tots, que representa els bancs situats als paradisos fiscals. Ell, amb el seu fanalet, atrau cap a la seua illa a tots els navegants carregats amb tresors aconseguits de manera il·legal i que volen soterrar en eixa illa, com els Pujol han fet a Andorra amb els diners obtinguts il·legalment. Tots volen enterrar els seus diners negres a aquesta illa perquè als pirata, com també als bancs, no els interessen d’on vénen els diners, sols volen els seues beneficis. Dalt del braç esquerre del pirata trobem dos lloros lluitant; ells volen ser els socis preferits del pirata per a així fer-se amb part dels tresors que apleguen a l’illa. Del que no s’han adonat és que una mona està assentada al muscle dret del pirata fumant una pipa i relaxada, perquè ja ha aconseguit ser el seu braç dret i, d’aquesta manera, fer-se amb part de tots els tresors. Els pobres lloros sols podran recollir les restes de la mona. Aquesta escena representa l’àmbit empresarial que rodeja tot l’entramat corrupte, ja que els capitosts sempre troben un espavilat que els guie per als bons

negocis i alguns ignorantets que després son els primers a palmar-la. A la part dreta del monument podem vore com aplega una barca a l’illa carregada amb un cofre del tresor. Són dos empresaris que busquen el millor lloc per a amagar a hisenda els seues diners negres, trets de negocis tèrbols sense deixar cap rastre perquè Montoro no els puga pillar. A la part davantera de la falla trobem tres xicotetes illes; son mes paradisos fiscals, i en cadascuna d’aquestes es troba un tipus de pirata. Cada un representa diferents maneres de furtar diners. Els corsaris, aquests són els que furten sense amargar-se massa, perquè van amb el permís dels polítics, als quals unten perquè facen la vista grossa. Són els que reparteixen els sobres pel congrés. Els bucaneros són rondadors, van menejant-se al voltant dels polítics i banquers per a trobar gangues i negocis amagats i els unten amb suculents menjars i regals molt bonics i cars. I per últim els filibusters. Aquests van al marge de la llei, no s’ajunten amb ningú i furten a tot el món. Són els reis dels paradisos fiscals del Carib i estan per 14

damunt de polítics i mandataris, però saben amagar-se molt bé. Per això, podríem dir que són els mes llestos de tots. També davant del monument podem trobar el nostre pirata més conegut, el pirata Dragut. Ell per a nosaltres representa els contructors dels anys 60 i 70 a Cullera, que van assaltar Cullera, van decorar tota la nostra costa de rajola i formigó, van plenar Sant Antoni i el Racó de monstruoses i horroroses finques, i es van enriquir a la salut del nostre poble. Als cullerots ens van furtar, no econòmicament, però si un tresor ben apreciat com era la costa del nostre poble. A la part de darrere de la falla hi ha una cova amb uns pirates tancats; són els polítics corruptes que per fi estan entre barrots. Però què és el que estan tramant? Fora de la cova hi ha un gos amb les claus de la cova a la boca i els pirates estan oferint-li menjar perquè els done la clau. El pobre gos és sols un funcionari mileurista i mal pagat, que segurament acabarà donant-los les claus per un grapat de billets. Trobem també uns caps enterrats en l’arena a la voreta de la mar, amb uns voltors molt roïns pegant-los picotades. Aquests pobres són els que estan fins al coll de deutes i demandes. Tant que xalaven quan tenien quatre duros, i ara estan ahí enterradets i a punt

de ser engolits per la mar de la justicia. Hi ha un penjat també, i és que han acabat tots malament. És un penjat pels deutes; ell anava a esquiar a Baqueira i tenia un Rolex d’or. Ara es penja perquè no pot pagar tot el que deu a hisenda i és que el molt fava no tenia a polítics subornats. I ahí està la nostra particular regina. És Montoro, que ha anunciat l’amnistia fiscal, i que rep els pirates amb els seus tresors. A l’igual que va fer la reina d’Anglaterra amb el capità Morgan, serà capaç de nomenar-los lords també pér haver-nos fet el favor de tornar els seus diners negres a Espanya? I és que a aquest país realment crec que ja no ens sorprendria res. I a la fi el nostre racó preferit on hem enviat a tots aquells que enguany s’han cobert de glòria: a la porquera. Allí tenim Bárcenas, Urdangarín, Jaume Matas, algun Pujol, també posarem Rajoy i algún més que aquest any com diu la dita hem enviat a la porquera.

Vers

Ramon Marí i Bohigues PRÒLEG # PARADISOS NATURALS O PARADISOS FISCALS # Són illes meravelloses on tot passa a poc a poc, tots menys els diners que sí que corren molt. Enmig d’un mar de somnis hi ha unes illes tropicals, que són paradisos d’ensomni, on tot és autèntic i natural. Aquestes illes, molt boniques, són paradisos naturals, que per decisions polítiques, ara són paradisos fiscals.

Si arreplegues molts diners estafant i subornant, el teu destí, no ho dubtes, és un paradís fiscal. Com has guanyat els diners, allí mai no et pregunten, fa igual si eres dels diligents, o pel contrari, dels qui furten. INTRODUCCIÓ #- EL FAR DELS DINERS # La figura central representa el capital, que sempre esta rígid, ert com un far, cridant l’atenció per fer-se amb tot.

Allí els pirates anaven a amagar els seus tresors i a més d’un el penjaven per voler fer-se amb tot l’or.

Atrau tots els pirates, que guiats pel seu cresol, amb diners a les barques arriben quan es pon el sol.

Ara són altres pirates, els potentats i ricots, els qui deixen ben guardades les seues joies i tresors.

El pirata és el banquer, que es fa amb tots els diners, arreplegant dels uns i els altres, sempre acaba tenint-ne més.

Diners de color negre dels que no sap res hisenda, han aconseguit de forma alegre estafar i fer revenda.

Al voltant d’una gran figura, sempre habiten els paràsits, tots ben plens d’aviciadura, plens de luxe, és fantàstic!

Eixos diners allí no compten, els d’allà no en diuen res: ningú no sap si li pregunten, ni cap on vas, ni d’allà on véns.

Ací hi ha dos lloros, lluitant per manar del muscle, i des d’allí fer-se els amos i arreplegar tot el llustre. Els lloros es barallen fermament, 16

per aconseguir la victòria, sols el guanyador té dret d’entrar a viure en la glòria. A l’altre muscle no hi ha lluita: el simi no té rival. I tranquil ell fuma en pipa controlant el personal. Tindre el muscle guanyat, et deixa molt tranquil, i pots viure relaxat, arreplegant-los per mil. Perquè si estàs ben col·locat, et lleves la desesperació, viuràs sempre ben ajocat sense cap altra il·lusió. CAPÍTOL PRIMER # TIPUS DE PIRATES # Avui en dia hi ha pirates de molts tipus, però tots fan el mateix: robar, enganyar i sols busquen enriquir-se ells. Hi ha classes de pirates, però tots fan el mateix, van a fer-se amb el botí, i sols miren per ells. En general, tots són pirates que fan moltes malifetes, però segons la seua classe, tenen nom i etiquetes. Pirata és el qui roba a molts, per repartir-ho entre els seus,

dóna una part, per a tots, i la resta, ja ho veieu. Filibuster és el qui roba, enganyant i ensarronant, té moltíssima paraula, i et deixa tremolant.

CAPÍTOL SEGON # EL TRIANGLE DE LES BERMUDES # Gran és el misteri que envolta les illes Bermudes, tot desapareix, però... és de veres que desapareix per a tots?

Allí tot desapareix, però no desapareix per a tots, hi ha qui tot ho coneix, i acaba trobant-s’ho tot. En fi, no sigues estúpid, i no passes pel triangle, que ací el govern polític es fa anar a crits de “arre!”

El bucaner era especialista, en robar als espanyols, ara els veus en les revistes, i passejar pels carrerons.

A les illes Bermudes, hi ha un triangle famós, on tot desapareix, sembla bastant misteriós.

El corsari era el pirata, amb permís per delinquir. D’eixos hi ha molts ara, dels qui es volen enriquir.

El sou del treballador molt prompte desapareix, i ha de fer de prestidigitador per arribar a fi de mes.

Els pirates de Barbaria, pel Mediterrani robaven i lluny, creuant l’oceà, i els diners s’emportaven.

Desapareixen els diners, en males arts guanyats, d’ells, ningú sap res, davall la terra soterrats.

A les antigues cantines, on abans corria el rom, ara hi ha cases fines, plenes de luxe i lluentor.

Ara hi ha uns nous pirates, tots llestos i diplomàtics, van ben vestits amb corbata, i són molt bons informàtics.

Desapareixen els polítics, que en desgràcia han caigut, els qui per voler fer-se rics, tot ho han corromput.

Allí anaven els pirates, a gastar-se el botí, en dones i borratxeres, s’ho gastaven sense fi.

Tanta classe de pirata, es pot resumir en una: “roba, enganya, furta, estafa, i fes una gran fortuna”. Sols és perillós si et pillen, perquè a la presó aniràs, estaràs quatre o cinc dies i al carrer prompte eixiràs.

Desapareix prompte la glòria, que ha costat d’aconseguir. Per tindre una mala història, ara et tocarà patir. També desapareix la fama, d’eixe artista tan famós, que per voler cardar llana, ara es troba al calabós. 17

CAPÍTOL TERCER # CANTINES DE LUXE # Als pobres, sempre els passa igual, tot el món s’aparta d’ells i els van arraconant, llevant-los el poc que tenen.

Ara, que per molt que gasten, no arriben mai a esgotar, són massa grans les fortunes, per a arribar al final. El que eren cases modestes, cau dels pobres pescadors, ara són hotels de luxe, cau de banquers i ricots.

Anaven amb embarcacions que remaven els condemnats, ara, van dins de grans iots, a passar el temps en va.

Deu ser molt dur, estar allà dalt i caure, i trobar-te en l’atur, sense poder-te valdre.

I és que, com canvia la cosa, o com la saben canviar, abans es morien de fam, ara el que sobra és menjar.

Han enganyat a tothom acumulant gran fortuna, per com els han pillat, ara viuen en la runa.

Abans els tresors estaven, davall la terra soterrats, ara estan a les botigues i als aparadors exposats. CAPÍTOL QUART # A LA PORQUERA # Ací solen acabar els que no saben, quasi sempre per golosia, guardar, i passen de tindre-ho tot a haver-se de conformar. Els que estaven allà dalt, i han caigut de mala manera, ara es troben oblidats, rebolcant-se a la porquera. Per una mala gestió, per uns diners amagats, per una mala informació, ara es troben acusats. Polítics del consistori són acusats de corrupció, estan ara al purgatori, per entrar (o no) a presó.

tindre un grapat de diners, ningú a la presó s’estava... però ell no és d’aquests! Molta reixa per a ells, però els diners no han tornat, i viuen al seu castell, gastant sempre al comptat. Estan bojos per escapar-se, i gaudir dels bitllets com cal, perquè els diners tots els tenen, en un paradís fiscal.

El pitjor de tot açò, és que es fan amb els diners i els tanquen a la presó, però no els tornen ni res.

Els han caigut mil anys, i com la llei els empara, per bon comportament, els trauran a tots ara.

Estan vivint amb els porcs, perquè han sigut descoberts, més els valdria estar morts, a aquesta gentola tan prepotent.

A la fi sempre és igual: a la presó entraran, i després de poc temps, al carrer prompte eixiran.

CAPÍTOL CINQUÈ # A LA PRESÓ #

Ells estan a la presó, però res els passarà, no van a patir-ho molt, i els diners no tornaran.

Es pillen i a la presó, però no passa mai res, estan una temporadeta i no tornen els diners. Ací estan, per voler-se enriquir, corruptes i avariciosos, d’ací volen prompte eixir, aprofitant-se dels gossos.

CAPÍTOL SISÈ # PENJATS I FINS AL COLL # La gent ara pateix molt, i va sempre apurada, hi ha qui acaba penjat o fins al coll soterrada.

Volen subornar el gos, i no ho van a aconseguir, perquè els costarà molt però, no podran eixir. Si a l’animal li agradara 18

Per qualsevol ximpleria, et feien un desgavell i acabaves penjat un dia, o pel cap o pel turmell. Penjats tots acabarem, si la cosa no canvia, perquè no aguantarem el vergonyós ritme de vida. Aquests estan fins al coll, i més mal no els pot anar, però poden caure al toll, i allí es poden ofegar. Estan ací fins al coll i encara pot empitjorar perquè puja el marejol i estan venint els carrancs. Quan la cosa ja pareix que més mal no pot anar, apareixen males bèsties, que es volen aprofitar. Sempre s’aprofitaran dels qui en vida han perdut, i com diu ben bé el refrany, llenya fan de l’arbre caigut. Els impostos i les decisions, preses per qüestions polítiques, estan fotent-nos a tots, que s’acaben aquestes fuites! Fins al coll i ben penjats, es troben molts ciutadans, que lluiten sens descans, per salvar l’economia familiar.

CAPÍTOL SETÈ # L’ INDULT # Ben clar és, que si tens molts diners, et miren ben diferent, miren cap a altre lloc, per què no et passe res. La reina d’Anglaterra, indultà tots els pirates que duien els botins a terra per enriquir les reials arques. Amb l’or de les pirateries, fundaren el banc anglès, perdonant les malifetes, i maldats que havien fet. Ací el ministre Montoro, un indult va promulgar per perdonar els impostos als qui els diners volien tornar. Així és com alguns ricots, han tornat les grans fortunes, els han perdonat l’impost... Però, tindran les cares dures! Els pobres no ens lliurem, de pagar ni un sol impost, mentre el ric no paga res, perquè el capital no té cost. Diners que estaven guardats i feien pudor de ranci, de sobte han aflorat lliurant-se de l’impost amb fàstic. 19

L’IVA ens té lligats, de l’IRPF no ens lluirem, i pels impostos municipals, treballem més que podem. Si el ric es lliura de pagar, i paga el pobre només, com ha d’anar avant qui no arriba a fi de mes? Algú m’ho pot explicar? CAPÍTOL EXTRA # DRAGUT # Pirata de Barbaria, nat a la moreria del saqueig, subsistia, robava i atemoria la gent que a les vores del Mediterrani vivia. A Cullera hi ha un pirata, que per tots és molt conegut, és famós i té una cova, i el seu nom és Dragut. Pirata de Barbaria, saquejador de pobles, molt valent i temerari, robava a rics i a pobres. Dragut saquejà Cullera, i tot ho va arrasar, deixant la gent famolenca, sense res per a menjar. Ara hi ha altres pirates, que Cullera han saquejat, deixant les seues arques,

sense diners i endeutats. Ens costarà eixir del clot que els pirates han deixat, haurem de lluitar ben fort, per tornar a la normalitat. Cullera no es mereix, que la manen els pirates, i pel que es veu, pareix, és que se’n van uns i vénen altres. EPÍLEG FINAL # DE TOT UN POC # Un resum vull fer, de tot el que he dit ací, i el resum és tal: SEMPRE GUANYA EL CAPITAL. Ací a la falla hem vist com de mal funciona tot, com el ric és fa més ric, a base de fotre-ho tot. Els diners criden diners, i la llum serveix de guia, per furtar no passa res, si és que ho fas amb gallardia. De pirates, moltes classes, però tots fan el mateix, van a fer-se amb el botí, en benefici d’ells. Hi ha un triangle a les Bermudes, on diuen que tot desapareix, com al pobre treballador, que amb el jornal no té per res.

POSTFACI

Avui en dia és el luxe, allò que reserva els llocs millors, perquè la gent de llustre, visca molt més i millor.

# PENSAMENTS # Com unes perles soltes, deixe uns pensaments en veu alta, que resumeixen els temes que hem tractat en les escenes del monument.

Amb compte si et trobes dalt, que la cosa pot canviar, i de la nit al matí, a la porquera pots estar.

ROBAR A UNS I ALTRES, I EL BENEFICI PER A NOSALTRES.

Les presons estan ben plenes, de corruptes que delinquint, han fent unes grans fortunes, i les segueixen gaudint.

DE FURTS I CORRUPCIONS, ESTEM TOTS FINS ALS COLLONS. SOTERRATS FINS AL COLL, COM HEM D’EIXIR DEL TOLL?

Penjats i fins al coll, així es troba molta gent, que no sap què fer ni com, per a viure dignament.

MIRA QUE TENEN LES CARES DURES, DIR QUE HAN DESAPAREGUT, AL TRIANGLE DE LES BERMUDES...

Indulten el personal, que té una gran fortuna, mentre el pobre ho passa mal, quina vida més importuna!

DÉU SALVE LA REINA, QUE ELLA EM SALVARÀ A MI. VINE ACÍ, VINE GOSSET, QUE UN OSSET ET DONARÉ, I LA MOLLA EM MENJARÉ.

De polítics i pirates, demanem a Déu que ens lliure, van a omplir-se les butxaques, del que tenim per sobreviure.

SI LA MONA MANA DEL LLORO, I EL PIRATA DE LA MONA, QUI MANA MÉS QUE EL QUI MANA?

I fins ací he arribat, i ja no diré res més, esperaré il·lusionat. I si els agraden els versets, em donaré per pagat.

COM FAN UNA CARRERA I ACABEN A LA PORQUERA? ESTAN EN LA PRESÓ, PERÒ NO TORNEN RES, COLLÓ!

SI EM QUEDE TOTS ELS DINERS EM TANCARAN A LA PRESÓ, SOLS DOS MESOS O TRES? UN POQUET PER TU I PER MI I TOT PER AL CAPITAL. QUI ÉS MÉS PIRATA, EL QUI FURTA O ENGANYA O EL QUI MANA AMB MALA GANA? CADASCÚ QUE N’AGAFE UNA, I A FURTAR TOT EL QUE ES PUGA.

cici 2014, així com representants infantils. Tot es va celebrar després amb un dinar al casal junt amb la resta de la comissió. Encara que ningú ho sabia, seria el primer dia d’un exercici per al record.

Crònica d’un any de falles

Una vegada formada la nova Junta Directiva tocava buscar artistes i en aquest cas la decisió no va ser massa complicada, tornarien a confiar en Alfredo Bayona i Jorge Gil com a artistes fallers. La firma del contracte també seria motiu de celebració i el dia 25 de maig a l’Hotel El Chalet ens reuniríem per a sopar i descobrir quins serien els projectes dels nostres artistes, que com va sent costum no van deixar indiferent a ningú, especialment a mi que al vore l´esbós de la falla vaig pensar que era com estar feta per a mi: el lema de la falla, la composició, les figures… fins l’últim detall; aquells somnis d’una nit d’estiu cada vegada eren més reals.

Dúnia Valero i Morant

I arriba el mes de juny, un mes on des de ja fa anys se celebra la tradicional festa blanca o de Sant Joan i de la qual nombrosos fallers i falleres així com col·laboradors van gaudir sopant tots junts al carrer i després ballant fins a altes hores de la matinada. Diuen que tothom té un somni i que de vegades els somnis es fan realitat, doncs són certes les dues coses. Si no, posen atenció en el que els vaig a contar. Jo, com a fallera des que vaig nàixer i amant de la nostra festa, sempre havia somniat ser la màxima representant de la meua comissió,ser Fallera Major, un somni que va començar cap a l’any 2000 i que després de tants anys donava quasi per perdut però, com diu el refrany, mai s’ha de pedre l’esperança i el 6 d’abril de 2013 el somni es va fer realitat. Es van pronunciar les paraules màgiques: “Dúnia enguany seràs Fallera Major”, i la màgia d’aquell dia em va acompanyar al llarg d’un inoblidable any, infinitament més meravellós del que mai havia pogut imaginar.

El mes de juliol continuen els sopars de divendres al casal com és habitual i a rumiar entre cervesa i cervesa quin serà el calendari una vegada arribe el mes de setembre i torne a agafar força l’activitat fallera. I així fins aplegar a l’últim cap de setmana d’aquest mes, en què els fallers més complidors i que acudixen tots els divendres de l’any tanquen les portes del casal fins que arribe l’1 de setembre. Aquell any i per tal d’agafar amb forces la tornada a la rutina fallera es fixà com a data per a celebrar la treta de la Fallera Major el divendres 30 d´agost, però l’oratge no ho va permetre… Mai plou a gust de tots, en aquella ocasió al meu tampoc! En tot cas l’espera no es faria molt llarga i gràcies als amics de La Perla Negra, al dia següent, 31 d’agost de 2013, es duria a terme la tan esperada treta. Al costat de la mar, en un dels seus llocs preferits i rodejada de familiars, amics, fallers i simpatitzants de la seua volguda comissió, una senyoreta veia com tot el que havia passat per la seua ment durant tants anys començava a cobrar vida.

Així que si m’ho permenten m’agradaria compartir amb tots vostés, i em perdonaran si en algun moment caic en la subjectivitat, un any de falles, el meu! Aquelles falles tan especials començarien per a mi el 6 d’abril de 2013, dia assenyalat a Cullera, ja que és la Baixada de la Mare de Déu, i la que pense que va obrar el miracle! Hahaha! Un dia en el qual la Falla Taüt va acompanyar en processó la nostra Patrona, després del tradicional dinar que se celebra al casal. I va ser en acabar aquest acte quan se li va comunicar al nostre President que per a l’exercici següent ja hi havia Fallera Major; des d’eixe moment tot va succeir de la manera següent

I arriba setembre i com solem dir els fallers… “ja està tot ahí”, els retrobaments al casal s’envolten amb les mateixes tertúlies de tots els anys: ja hi ha data de presentació? Quin dia era la proclamació? Quines activitats hi ha programades per a octubre? Tan sols ha passat un mes desde l’última reunió però suficient perquè comence a sentir-se com el món faller espera amb impaciència la seua festa. Per a pal·liar un poc aquesta ànsia, el 13 de setembre es va celebrar el ja tradicional Mig Any Faller, acte organitzat per la Junta Local Fallera i on totes les falles es reunixen per a fer una grana torrada i celebrar que tan sols queda mig any per a falles.

La primavera: l’expectació Al llarg dels mesos d´abril, maig i juny les activitats falleres són molt diverses i viuen a cavall entre l’exercici passat i el que comença: traure comptes, fer assemblees, reunions, firma de contractes, nova Junta Directiva, etc. A La Taüt són actes que es viuen amb molta expectativa i no perdem l’ocasió de combinar un acte seriós i responsable amb la diversió. Així, un 21 d’abril a les 13:00 hores, es va celebrar al casal l’assemblea general per a retre comptes als fallers de l’exercici anterior i va tindre lloc l’elecció del que seria nou president: va ser reelegit Pascual Torres Rico; aquell dia i després de ser elegit, Pascual va donar a conéixer que la comissió ja tenia Fallera Major per a l’exer-

La tardor: la templança I entrem en una nova estació, una estació que portarà alguns dels actes més esperats. Així, amb ocasió de la festivitat del 9 d’Octubre, el dia dels valencians, es van organitzar tota una sèrie d’activitats, tant per a grans com per a menuts; els menuts 22

van poder gaudir d’un teatre amb la intenció de donar a conéixer la figura del Rei Jaume I, manualitats relacionades amb la Mocadorà i amb un taller de pintura. Per als més majorets la festa seria diferent, ja que com és costum la nostra comissió celebra aquesta data tan assenyalada traent a passejar per la plaça una burreta anomenada Dama, acompanyada de la gran festa que es du a terme amb discomòbil i paelles per a tots.

Acabat el mes de desembre donem la benvinguda a un nou any, el 2014, i a un mes replet de preparatius i nervis. Estem a un mes de la presentació, i les ganes i el nervioset dels fallers es palpen reunió a reunió, s’han de decidir tantes coses: busquem local o l’Ajuntament tindrà acabades les obres de la Casa de la Cultura? On fem el ball? Canviem el pasacarrer previ a la presentació? Quin escenari fem? Fem l´arreplegada dissabte o diumenge? I d’eixa manera va passar el mes de gener a la nostra comissió prenent decisions perquè el dia de la presentació isquera tot perfecte.

Però el mes d’octubre continua i amb ell comencen les visites als tallers dels artistes fallers, i vas veient com el que era un esbós va prenent forma amb suro i color, com es moldeja la idea d’aquests genis, i te´n adones de com tot això pot envair-te de tanta emoció.

Però abans de la presentació del 8 de febrer la falla tenia altra presentació; el 22 de gener tindria lloc la de la Col·laboradora Major, Paqui Lledó i Vallet, acte molt emotiu per a ella ja que en el seu dia va ser Fallera Major de la nostra comissió. La nit va començar amb un passacarrer de les col·laboradores des de la plaça de la Taüt fins a sa casa, on Paqui les esperava per anar totes juntes al casal on seria proclamada en presència de les seues companyes de grup, la col·laboradora major de l’any anterior, el President i una servidora. Acabat l’acte Paqui va convidar a sopar els que l’acompanyaren en aquella nit tan especial.

Al mes de novembre ens trobem amb altra cita ineludible del calendari faller dels darrers anys, la festa de Halloween, que s’ha convertit en una de les preferides dels més menuts, ja que disfressats de personatges de terror gaudixen d’un gran berenar al casal. Després es fa una cercavila i es va casa per casa pronunciant les paraules “truco o trato” gràcies a les quals acaben ben carregats de llepolies i caramels. En acabar la festa dels xiquets arriba el torn dels més majors, que també acudixen disfressats al casal on els espera un saborós sopar i una festa molt divertida.

Ja durant els últims dies de gener vam poder barrejar les activitats pròpies amb les organitzades per Junta Local Fallera; al Saló Multiusos del Mercat tingueren lloc els campionats de truc i parxís, on com tots els anys els nostres fallers i falleres van participar.

I arriba l’últim mes de l’any, en què la nostra comissió organitza des de fa uns anys un campionat de truc on participen un gran nombre de parelles que lluiten partida a partida per tal de fer podi i emportar-se algun dels premis. Són dies en què al casal es viu un ambient molt agradable i es compartixen bons moments amb fallers d’altres falles i gent amiga. S’acosta el final de la tardor i com a colofó un dels principals actes per a una falla, la proclamació de les seues falleres majors i presidents. Un fred 5 de desembre i al Saló d’Actes del Mercat Municipal la Falla Taüt va nomenar com a falleres majors per a l´exercici 2014 la senyoreta Dúnia Maria Valero Morant acompanyada del seu President Pascual Torres Rico, i la xiqueta Daniela Argudo i Soler acompanyada pel President Infantil Ginés Molina i López. El pronunciament d’aquelles paraules va vindre acompanyat de nervis, il·lusió, llàgrimes i mil records; records que ara se sumen als viscuts en aquella nit i que tots i cadascun d’ells serà inesborrable. L´hivern: la il·lusió Continua el mes de desembre i amb ell el Nadal, una festa molt familiar i casolana, i com a gran família que és aquesta falla no podíem deixar que passara sense celebrar-la amb un gran sopar de divendres acompanyat de cava i els tradicionals dolços de Nadal. Amb ocasió d’aquestes dates també s’organitza un berenar infantil que els més menuts esperen amb gran impaciència, ja que tenen una visita molt esperada. Així, una vegada han acabat amb la xocolatada, i entre sorolls estranys, arriba el Pare Nadal! El nostre homenet grosset de roig va escoltar les peticions dels més menuts i va parlar una estona amb ells per tal de comprovar que tots eren bons xiquets.

participa al torneig de futbet sala organitzat per Junta Local Fallera. Dissabte 22 tindria lloc la Gala Fallera, quan es reuniren els representants de cada comissió davant l’antic Ajuntament per a dirigir-se al so de tabal i dolçaina a l’Auditori de la Música del Mercat Municipal on es celebraria un acte molt emotiu, en el qual les falleres majors són rebudes per l’Alcalde del municipi i el president de JLF i se’ls fa entrega de la insígnia de la ciutat de Cullera i d’un quadre amb els signes distintius de les diferents comissions falleres; d’eixa manera finalitzava amb aquest acte el mes de febrer.

I ja tenim ací febrer, mes elegit per l’atzar perquè la nostra comissió celebrara la seua presentació. Els inicis de la setmana transcorren passant les nits al casal on els fallers més artistes i treballadors fan la sopaeta de costum i van finalitzant el decorat per al dia 8; són nits de nervis però també d´unió i satisfacció. I arriba un dels dies que si com a cort sempre m’ha agradat, com a Fallera Major recordaré com un dels més entranyables i bonics del meu regnat, 7 de febrer de 2014; les cases de les falleres majors i president infantil es convertixen en jardins de flors, flors nascudes de l´amor, l’amistat i l’apreci d’aquells que les regalen; les seues portes estan obertes de bat a bat per tal que els membres de la comissió, fallers i amics puguen visitar-les i observar els vestits de valencians que han elegit per a regnar. Ben entrada la nit i després de fetes les corresponents visites, toca anar al casal a sopar i a ultimar detalls per al dia següent.

I per fi març, un mes on fins el blau del cel és més bonic, el sol brilla amb més intensitat i al carrer apareix el soroll dels coets; és el millor mes de l´any. La primera mascletada, l’inici dels dinars i sopars al casal, els jocs a la plaça, el canvi de jaqueta per la brusa i el polar, la falta d’hores de son, que el color del teu vestuari es reduisca a tan sols un, el taronja… això són els inicis del mes de març fins que van acostant-se els dies que composen l’eix de la festa. I arriba el divendres 14 de març i la plaça de la Llibertat canvia totalment d’aspecte, els cotxes ja no estan i són substituïts per enormes peces cobertes per un plàstic negre que al finalitzar el dia hauran invadit la plaça per complet; toca sopar i reposar forces perque demà hi ha un dia llarg, cansat però ple d´il·lusió i intensitat. El dissabte 15 de març la plaça com sempre està plena de gent, el cuquet no ens deixa dormir i de bon matí estem ja allí per vore com arriba la grua i comencen a destapar-se les figures de suro. L’expectació és màxima, les figures són precioses, el colorit espectacular, els detalls meticulosament cuidats… Si al terra són així, una vegada plantada el resultat pot ser genial. Tot el que pot ajuda i els que no simplement s’assenten a observar i a patir cada vegada que un ninot puja enganxat a la grua i ha d’encaixar. La grua sols descansa per a dinar. En aquest dia se servixen sempre les tradicionals cassoles de macarrons i arròs al forn que preparen els fallers,un bunyolets de postres i a continuar treballant. La grua ja ha acabat, els remats ja estan posats, ara toca descansar que demà ens espera un dia llarg de plantà.

I aplega el dia en què la Falla Taüt donarà a conéixer les seues corts d’honor i falleres majors, dissabte 8 de febrer de 2014, un dissabte no massa fred però molt ventós. El dia començava amb un tradicional esmorzar valencià i el muntatge del decorat. Cap a les 13:00 hores tindria lloc l’assaig de l’acte, on els nervis ja podien palpar-se i en acabar fallers per una banda i falleres per altra es reunirien per a dinar. Finalitzat el dinar i amb el temps justet, com sempre, tots a vestir-se del que més ens agrada! Uns més puntuals, altres menys, falleres i fallers es veien cap a les 18:00 hores de la vesprada en la que tots considerem la nostra segona casa per a fer un vi d’honor i després tindre lloc l’eixida de la cort d’honor des d’allí acompanyada pels seus fallers i dels sorolls de la música i les traques corresponents. Tot seguit es va realitzar una cercavila pels carrers del barri, es van recollir els representants de l’any anterior i arribades les 20:00 hores s’acudia a casa dels nous representants infantils. Minuts després feien acte de presència en casa de la que una estona després seria la dona més feliç del món. El carrer estava de gom a gom, la música sense deixar de sonar i es dispara la traca que marca la teua eixida cap al moment somiat. Al voltant de les 21:30 hores s’iniciaria l´acte en el que tindria lloc l’exaltació oficial de les falleres majors, Dúnia, Daniela i Ginés, i on l’imposició de les bandes que ens acreditaria com a tals seria per a nosaltres el més important de la nit, el nostre tresor més preciat aquell any, un banda que no et cansaries de mirar mai.

El 16 de març, el primer dels dos dies de falles que més es patix a la meua comissió; láltre és el dia 17 però déll parlaré un poc més avant. Al llarg del matí no hi ha massa activitat, els nostres artistes estan acabant altres monuments que planten a Cullera, però els fallers no descansen i mentrestant van preparant tot el que serà necessari per a engalanar el monument. Arriba l’hora de dinar i els nostres artistes ja estan ací, acaben i baixen a la plaça per a posar-se a la feina; darrere délls i com si d’una processó es tractara un gran nombre de fallers i falleres disposats a ajudar en tot el que faça falta. Va transcorrent la vesprada i cada vegada hi ha més gent a la plaça observant el monument que allí s’està plantant. S’ha de parar per a sopar i no fer-ho massa llarg perquè la cosa va una mica amb retard; al voltant de les 23:00 hores una melodia molt bonica i valenciana interromp el treball, són els tabaleters i dolçainers junt amb els cantants que vénen a dedicar unes albades als màxims representants, un cant que aconseguix traure a flor de pell l’emoció dels allí presents. Finalitzades les albades continuen treballant durant tota la nit fins a l’eixida del sol del dia 17 de març, una nit que per a mi és la nit més màgica de l’any, en la qual tot allò que al mes d’abril eren idees i somnis es convertixen en una realitat; si, els somnis d’una nit d’estiu havien

Tant ens va agradar que la resta de caps de setmana de febrer ja no ens la vam llevar. Així, el cap de setmana següent a la presentació es van celebrar nombrosos actes; el divendres 14 l’anomenat G4, on les falles de Secció Especial exposen els esbossos dels seus monuments en un acte celebrat en presència de les falleres majors, presidents i fallers de les comissions integrants d’aquest grup. Al dia següent ens tornàvem a vestir de falleres per a fer l’arreplegà i a migdia tenia lloc el concurs de paelles col·lectiu organitzat per Junta Local Fallera. Arribava el dilluns 17 i tocava anar a vore l’obra de teatre representada per la nostra comissió i descansar uns dies perquè el divendres 21 s’havia d’animar el nostre equip de futbet al Pavelló Municipal, ja que com cada any 24

cobrat vida. Donem la benvinguda al 17 de març amb una despertà pels carrers del barri seguida d’un esmorzar al casal; després tots a arreglar-se per a estar a hora de passacarrer. Són les 12:00 del matí i Cullera es vist dels colors dels vestits de valenciana, la música de les xarangues s’apodera dels carrers i l’olor a pólvora arriba fins a l’últim raconet del poble. El matí transcorre amb la visita a les falles del Passeig, Bega, Plaça d’Espanya, Alboraia i Raval; abans de dirigir-nos a dinar es dispara a la plaça una mascletada i després ens dirigim al Restaurant Javimar on dinem, ballem, fem les apostes de costum i passem com podem els nervis del que ens espera en unes hores… Tic tac, tic tac, tic tac i ja són les 20:00 hores de la vesprada, els Jardins del Mercat estan plens de fallers impacients per saber el premi que els haurà atorgat el jurat. I així de secció a secció van recollint-se els guardons, i arriba el torn de la nostra secció i cada vegada que es diu un premi es fa un silenci sepulcral entre la multitud, els nervis van en augment quan veus passar el quart premi i el tercer i no són els teus; així que arriba el moment de la veritat i el segon premi es atorgat a altra comissió i esclata l’alegria de tots els fallers a l’escoltar que un any més el primer premi i premi a la millor falla de Cullera és per a la Falla Taüt, la seua! Sense cap dubte, un dels millors dies de la meua vida i del que seria impossible explicar en paraules com et sents en eixe moment. Acabat el lliurament de premis ens vam dirigir a la plaça per tal de celebrar-ho junt amb els artistes. El 18 de març comença amb la despertà infantil, una despertà dedicada exclusivament per als més menuts de la festa. A les 12:00 hores va donar inici el passacarrer per tal de visitar les falles del Port, Xúquer, País Valencià, Sant Antoni, Mongrell i El Raconet, un passacarrer amb un factor comú, el somriure i alegria en les cares de tots els fallers, l’efecte secundari d’un primer premi. I en arribar la vesprada toca vestir-se amb

les millors gales per tal de fer l´Ofrena de Flors a la Mare de Déu del Castell, un acte religiós i molt emotiu per al món faller. Les falleres cobrixen els seus pentinats amb les mantellines blanques i fan entrega d’un ram de flors que serà col·locat en un tapís on es troba la patrona, a la qual també oferiran els seus motius florals totes les comissions. Acabada l’ofrena tornem tots al casal a sopar i aprofitar l’última nit de festa. La història va arribant a la seua fi i cal aprofitar fins a l’últim minut del 19 de març. El dia desperta cansat com és normal però a l’escoltar el primer masclet reviscolem! Última despertà fallera, cal agafar forces per acabar les falles com cal, és una despertà més llarga que de costum, no sé si pel cansament o perquè sabem que ja queda poc i ens resistim a la idea. A les 13:00 hores i a l’església del Sants Joans se celebra la missa en honor a Sant Josep. Finalitzada la missa, la comissió es dirigix a la plaça per a fer un poc de festa amb els músics i encendre la metxa de l’última mascletada. Tot seguit acudim al dinar on es barreja el cansament i l’alegria dels esdeveniments viscuts aquests dies. És un dinar d’intercanvi de regals, d’agraïments i d’acomiadaments. Ben entrada la vesprada comença el final de la festa, la cremà infantil, les llàgrimes corren per les cares de Ginés i Daniela. Cal sopar i esperar el torn de la falla gran, ningú vol però les falles tenen el seu origen en el foc purificador, en cremar per poder tornar a començar. I entrada la matinada arriba el moment d’encendre la traca final del meu any i observar com les flames van cremant els teus somnis d’una nit d’estiu per a donar pas a un nou any faller i a una nova afortunada que visca els seus propis somnis. El que mai haguera imaginat és que aquella afortunada tornaria a ser jo.

Música Festa i Color

Cercavila

Festa Taüt i Xarangalafres 2015

Plantà Falla Taüt 2015. Time lapse

Junta Directiva President: Òscar Agud Mariner Vicepresident 1r: Juan Sapiña Calatayud Vicepresident 2n: José Simó Vivó Vice president 3r: Juan Manuel Chofre Piris Vice president 4t: Vicent Sapiña Gomar Vicepresident 5t: Mª José Cruañes Ferrer Secretària: Àngels Bayona Adam Vicesecretària: Lucía Navarro Marí Tresorers: Iván Morales Fernández Francisco Colom Castelló Comptadores: Anna Muñoz Pérez MªJose Cruañes Bolufer Assesors del President: Vicent Sapiña Fuertes Pascual Sapiña González Juan Soler Marí Pascual Torres Rico Josep Codina Ardid Delegats de Protocol i Falleratge: Àngels Bayona Adam Susi Melià Peiró Gemma Chofre Piris MªJosé Cruañes Ferrer Delegades de Loteria de Nadal i Xiquet: Paula Torres Fuertes Gemma Chofre Piris Maria Muñoz Pérez MºJosé Cruañes Ferrer Delegada de Fardes Infantils: Dúnia Valero Morant Lucía Navarro Marí Coordinadors d’activitats: Gemma Chofre Piris Carol Sansaloni Fuertes Pascual Sapiña González Susi Melià Peiró Lucia Martínez Peiró Lorena Serra Vallet Juan Bautista Ferrer García Delegats de Fallers d’Honor:Juan Llorenç Peralta Oliver Pedro Ribes Bohigues Susi Melià Peiró Pascual Torres Rico Josep Codina Ardid Juan Andres Rubio Medina Delegat JLF: Marcos Sansaloni Fuertes Delegada de JLF Cultura: Carol Sansaloni Fuertes Vicedelegada Cultura: Gema Chofre Piris Delegats de JLF Esports: Juan Manuel Soriano Fernández Vicedelegada d´esports: Romina Carles Jover Delegat de Cens i Recompenses: Pedro Ribes Bohigues Nacho Agud Mariner Component de JLF: Ramon Marí Bohígues

Bibliotecaris-Arxivers: Vicent Ribes Barberà Òscar Sapiña Gomar Delegat Monument Gran: Pascual Sapiña González Juan Sapiña Calatayud Heliodoro Herman Castelló Noel Hervás García Toni Pedrós Sabater Ernest Sanjuán Montagud Pablo Fuertes Pizarro Delegats Monument Infantil: Vicent Sapiña Gomar Víctor Rafael Ferrer Raül Colom Blasco Delegat d’Escenografia i Decorats: Edgar Frígola Bohigues Delegada d’Entrades d’Actes: Carol Sansaloni Fuertes Delegats de Barraca: Raül Colom Blasco Isidro Sapiña Fuertes Òscar Cruañes Bolufer Víctor Rafael Ferrer Vicent Sapiña Gomar Enrique de Arco González Abel Peralta Olivert Delegats Festes Majors: Enrique del Arco González Andrés Boix Bisbal Luís Ortolá Renart Raül Torres Fuertes Javier Torres Sancasto Hèctor Sanmanuel Torres Carlos Villarrasa Martínez Delegats Infantils: Dúnia Valero Morant Romina Carles Jover Lucía Navarro Marí Veronica Todosantos Moreno Rocío Soler Romero Clara Soler Romero Òscar Sapiña Gomar Vicent Ribes Barberà Adrià Escolà Fenollar Delegats de Secció Masculina: Vicent Ribes Barbera Òscar Sapiña Gomar Delegada de Secció Femenina: Marina Calabuig Signes Melissa Sanjuán Montagud Sílvia Baldoví Grau Mirta Ortiz Marí Raquel Castelló Oliver Delegats de Manteniment de Casal: Juan Manuel Chofre Piris Heliodoro Herman Castelló Alejandro Micó Bohigues

Delegats de Músics: Vicent Ribes Barberà Heliodoro Herman Castellón Delegats Teatre: Roberto Costa Mari Gemma Chofre Piris Carol Romero Jiménez Loli Romero Jiménez Anna Armengot Calabuig Maria Muñoz Pérez Núria Espert Moreno Lucía Martínez Peiró Delegats de Llibret: Nacho Romero Ferrer Juan Sapiña Calatayud Hèctor Sanmanuel Torres Adrián Escola Fenollar Lucía Navarro Marí Àngels Bayona Adam Paula Torres Fuertes Iván Morales Fernández Edgar Frígola Bohigues Fernando Navarro Marco Ramon Marí Bohigues Delegats Promoció Valencià:Iván Morales Fernández Lucía Navarro Marí Dúnia Valero Morant Hèctor Sanmanuel Torres Delegats de Publicitat: Juan Manuel Chofre Piris Lucía Navarro Marí Susi Melià Peiró Delegades de Col·laboradores: Carmen Gomar Soñés Amparo González Sesé Dúnia Valero Morant Delegats de Crítica de Falla:Ramon Marí Bohigues Juan Sapiña Calatayud Joan. R Gimeno Martín Delegats d’Activitats Diverses: Mª José Cruañes Ferrer Antoni Pedrós Sabater Àngels Bayona Adam María Muñoz Perez Paula Torres Fuertes Carol Sansaloni Fuertes Raül Colom Blasco Melissa Sanjuán Montagud Marina Calabuig Signes Sílvia Baldovi Grau Anna Armengot Calabuig Delegat de Transports: Vicent Sapiña Gomar Víctor Rafael Ferrer Paco Fuertes Todosantos Javier Chofre Palomar Estanislao Carles Fuertes Javier Torres Rico

Delegats de Cercaviles: Òscar Sapiña Gomar Vicent Ribes Barberà Delegats de Pàgina Web: Pablo Muñoz Torrent Marcos Piqué Llovic Nacho Romero Ferrer Delegades d’Indumentària: Paula Torres Fuertes Melissa Sanjuán Montagud Marina Calabuig Signes Sílvia Baldovi Grau Delegats de Falles de Secció Especial: Pascual Torres Rico Pascual Sapiña González Juan Sapiña Calatayud Marcos Sansaloni Fuertes Nacho Agud Mariner Delegades de Cavalcada: Marta Marí Peris Pilar Martinez Castelló Delegats Carpa: Pascual Torres Rico Marcos Sansaloni Fuertes José Molina Simó Alejandro Micó Bohigues Juan Soler Mari Pascual Sapiña González Delegats de Tendals: Paco Fuertes Todosantos José Simó Vivó Raül Colom Blasco Javier Torres Rico Juan Manuel Chofre Piris Pascual Torres Rico Delegats de Paelles: José Simó Vivó Jaume García Donet Delegats de Sopars: Ramon Marí Bohigues Javier Torres Rico MªJose Cruañes Ferrer Delegats de Plantà i Gespa: Nacho Agud Mariner Marcos Sansaloni Fuertes Enrique del Arco González Raül Torres Fuertes Andres Boix Bisbal Juan Soler Marí Paco Fuertes Todosantos Raül Colom Blasco Juan Manuel Chofre Piris Òscar Sapiña Gomar Carlos Villarrasa Martínez Vicent Ribes Barberà Antonio Vidal Izquierdo Delegats de Cremà: José Simó Vivó Javier Torres Rico

Cort d’Honor Erika Albero Peralta Ana Armengot Calabuig Teresa Armengot Calabuig Vanessa Aspa Palero Sílvia Baldoví Grau Àngels Bayona Adam Beatriz Benito Ruiz Marina Bolonio Todosantos Tamara Bou Mahiques Rosa Bru Fenollar Marina Calabuig Signes Romina Carles Jover Mònica Carles Jover Mònica Carles Tamarit Raquel Castelló Oliver Maria Lara Castelló Grau Núria Castelló Palomares Marta Castillo Colubi Cristina Castillo Colubi Gemma Chofre Piris Sara Chofre Bru Rosa Chofre Bru Alícia Ciscar Vidal Esther Clari Muñoz Maria José Climent Pizarro Maria Fran. Coll Pelecha Marina Collado Audivert Mª José Colom Bodí Estefania Colubi Font Lorena Costa Marí Paula Criado Simó Maria José Cruañes Ferrer Lupe Del Arco González Raquel Escrivà Fernández Núria Espert Moreno Àngels Falcó González Mª Belén Fernández Valero Paula Franco Renart Mar Franco Renart Carla Frígola Jover

Elisa Fuertes Todosantos Carmen Fuertes Correcher Raquel Garcia Aragó Samanta Gil Nicola Alícia Gil Sapiña Eva Giner Vallet Esther Grau Puig Mª Carmen Gomar Soñés Alba Gómez Lohales Amparo González Sesé Carmen Maria González Doménech Alaia Hernández Berganzo Inma Hernández Malonda Mirna Ibáñez Morales Victòria Jiménez Piris Sandra Jiménez Sapiña Hermínia Jover Malonda Pilar Lli González Rosana Lli Tur Marta Marí Peris Estefania Martí Fernandez Eva Martínez Ivars Pilar Martínez Castelló Ana Martínez Criado Ainoa Martínez Jover Mar Martínez Oliver Lucía Martínez Peiró Virgínia Martínez Gómez Mª Àngels Melero Monzó Susi Melià Peiró Neus Mestre Boj Beatriz Mogort Olivert Anaís Montagud Bodó Clàudia Moreno Sanfrutos Vicenta Moyano Camarena Ana Muñoz Pérez Maria Muñoz Pérez Blanca Mur Gomar Clara Navarro Moreno

Vocals

Lucía Navarro Marí Natàlia Nicola Bañó Mirta Ortiz Marí Noemi Osa Puig Arantxa Palau Grau Arantxa Peinado Sancasto Laura Pellicer Carboneras Cristina Pérez Monraval Paula Piris Todosantos Carol Ribes Romero Laura Ribes Sapiña Paula Ribes Sapiña Rosa Romero Ferrer Lydia Romero Galiano Carol Romero Jiménez Loli Romero Jiménez Clara Roselló Ferrer Carla Sanchis Melero Melisa Sanjuán Montagud Carolina Sansaloni Fuertes Cristina Sapiña Benet Sara Sapiña González Elena Sarrión Sapiña Andrea Selfa Escolà Lorena Serra Vallet Elena Simó Fernández Maria Simón Peinado Isabel Soler Juan Rocío Soler Romero Clara Soler Romero Verònica Todosantos Moreno Paula Torres Fuertes Desamparados Tur Marí Dúnia Valero Morant Sara Vázquez Bueno Mª José Vilches Sapiña Tetxa Zambrana Díaz Cristina Zarzo Rodríguez

Marc Aragó Lloret Eros Joaquín Aspa Palero Alfredo Bayona Calatayud Héctor Beltrán Sánchez Miguel Blasco Grau Federico Carbó Mas Eric Castillo Codina Rafael Collantes Mora José David Collado Tormos Joaquín Daniel Cuello Selfa Pablo Del Arco González José Delgado Palau Manuel Eduardo De Jesús Rito Simeón Fayos Miñana Salvador Ferrando Calatayud Artur Font Fabra Roberto Fontanellas Garcés Jorge Galán Redondo Pablo García Gómez Doménec Garcia Pastor Salvador Gascón Moya Jorge Gil Sapiña José Antonio Gómez Chornet Diego Gómez Martínez Sergio Gomis Piris Juan José Grau Olivert Vicente Grau Puig Sergio Herman Castellón Vicente Hernández Soriano Blas Jiménez Piris Òscar Juan Calatayud Jorge Enrique Julián Gimeno José Raúl Julián Gimeno Rubén López Martín Jorge López Martínez Juan Carlos López Ruiz David Llopis Albiach Jordi Lozano Nogués Rafa Manzanares Buenrostro

Luis Martín Ferrando Carlos Martínez Tercero Luis Mateo Sánchez Sergio Miralles De la Hoz Enrique Miralles Olivert José Molina Simó Agustín Montagud Gay Ruperto Montalvo Bogarra Guillermo Montolío Falcó Bruno Mossenta Gomar Pablo Muñoz Torrent J.Pablo Muñoz Pérez Richard Pedrós Pelegrí Pedro Juan Pedrós Soler Rubén Peláez Martínez Javier Pellicer Tur Marcos Peralta Romero Víctor Piris Domingo Vicente Ruiz Torres Vicent Sala Pedrós Higinio Sanchis García Lucas Sapiña Aragó Fran Sapiña Tur Álvaro Sarrión Ribes Carlos Sarrión Sapiña Juan Tormos Blasco Álvaro Vallet Sapiña Raül Vargas Bustos Carles Vila Boris Jorge Zahonero Carreres

Moments esportius

Moments culturals

Recompenses BUNYOLS D’ARGENT

BUNYOLS D´OR

CULLERA D´ARGENT

CULLERA D´OR AMB FULLES

Marc Aragó LLoret Federico Carbo Mas Mònica Carles Jover Mònica Carles Tamarit Rosa Chofre Bru Enrique Del Arco González Núria Espert Moreno Roberto Fontanellas Garcés Salvador Gascón Moya Òscar Juan Calatayud José Molina Simó Bruno Mossenta Gomar Blanca Mur Gomar Paula Ribes Sapiña Clara Roselló Ferrer Carla Sanchis Melero Lucas Sapiña Arago Clara Soler Romero Verònica Todosantos Moreno Desamparados Tur Marí Álvaro Vallet Sapiña Carlos Villarrasa Martinez Techa Zambrana Díaz

Vanesa Aspa Valero Sergio Hernández Castellón Victòria Jiménez Piris Jorge Enrique Julian Jimeno Juan Carlos López Ruiz Marta Marí Peris Carlos Matínez Tercero Vicente Ribes Barberà Álvaro Sarrión Ribes David Victoria Quiles

Tamara Bou Mahiques Mònica Cales Tamarit Rosa Chofre Bru Maria Francisca Coll Pelecha Edgar Frígola Bohigues Salvador Gascón Moya Desamparados Tur Marí

Àngels Bayona Adam Lorena Costa Mari Gemma Chofre Piris Vicente Sala Pedrós

BUNYOLS D´OR AMB FULLES

CULLERA D´OR

Àngels Bayona Adam Lorena Costa Marí Gemma Chofre Piris Rosana LLi Tur

Andrés Boix Bisbal Romina Carles Jover Carmen Fuertes Correcher Rosana Lli Tur Alejandro Micó Bohigues Lucía Navarro Marí Luis Ortola Renart Nacho Romero Ferrer Melisa Sanjuán Montagud Raül Torres Fuertes

Pedro Ribes Bohigues Vicente Sapiña Fuertes

CULLERA D´OR AMB FULLES I BRILLANTS

DISTINCIÓ TAÜTET D´OR

Nacho Agud Mariner Juan Sapiña Calatayud Jaume Garcia Donet

Estanislao Carles Fuertes Ramon Marí Bohigues Juan Lorenzo Peralta Olivert

QUADRE 25 ANYS Òscar Agud Mariner Sergio Miralles De la Hoz

Juan Sapiña Calatayud

DISTINCIÓ TAÜTET D´OR AMB FULLES

Jaume Garcia Donet

Nacho Agud Mariner

CaTaüt Joan Gimeno i Martín

Son nits d’alegria on l’harmonia és el millor, on la gent que vol viure la festa, la viu des de dins del seu cor. Som una Falla amb solera, de nom portem: la Taüt, una Falla de tradicions amb història i molt de futur, i des dels últims anys tenim per bandera el sopars on celebrem: el CaTaüt. Allí poden participar tots, amb molta alegria i salut i jugar al joc de provar les delícies del paladar.

Boig per les falles:

Ramon Marí Bohigues Lucía Navarro Marí

No se si fou el destí o què, pero crec que els meus avis no van poder elegir millor barriada per a viure. De l’últim carrer del Raval fins al centre del poble, al carrer del Pou, on per poder eixir de casa sí o sí has de passar o per la nostra plaça o per la porta del nostre casal. Així, com no havíem de ser d’aquesta falla! El primer a ser-ho va ser el meu tio Ramon, qui junt amb ma mare em van contagiar l’esperit faller i la bogeria per aquesta Falla. Qui coneix Ramon, coneix la seua tasca en la falla, els seus versets i les seues crítiques per al monument, coneix les seues paelles i les seues historietes mítiques que ens traslladen a èpoques falleres d’antany i que fan d’una sobretaula una estona agradable combinada amb la rialla sincera dels seus acudits. Però el que més caracteritza Ramon i pel que tots el coneixen és per la seua faceta artística i còmica. Sempre que pense amb ell, l’imagine dalt d’un escenari, ja siga actuant al teatre o als playback. En els últims anys he compartit amb ell bons moments al grup de teatre, així com de nervis o tensió, però els millors moments que recorde han sigut 32

quan finalitzat algun assaig o en alguns moments de desconnexió per saturació, li han vingut al cap anècdotes d’anteriors obres que ens ha contat tant al detall que pareixia que haguérem estat allí. Fins i tot en tinc una preferida, la famosa “menina” de “La Tetera”. Pobra ella que havia de trencar-se en mil trossets, i a Doménec se li va oblidar i allí dalt estaven tots esperant com aigua de maig que Doménec ho recordara i la trencara. Però el més fort no va ser això, sinó que la “menina” una vegada trencada havia de tornar-se a muntar però amb senyals que estava trencada per continuar amb l’obra i a dia d’avui encara no saben com la van trencar que quan la van muntar no semblava haver-se fet cap mal. Però abans de compartir moments al grup de teatre amb ell, els he compartit des de menuda als playback fallers. Junt amb les meues cosines, hem sigut de les poques falleres que mai hem faltat a la cita del playback any rere any, ja siga amb una cançó com amb dos i si és amb disfressa millor que millor. Ell era qui ens feia assajar cada dissabte sense perdre’n cap. Allí que anàvem. Cadascuna tenia la seua cançó sola i després les de totes juntes, que en el cas que fóra possible era un popurri. La meua, que sempre ix a col·lació en converses familiars, era “La araña que a mi me picó”, una coneguda cançó sobre una aranya que no tenia fi i que no parava de sonar i sonar i que em va tindre allí dalt de l’escenari balla que et balla fins que mon tio va dir que la pararen. I això sols per la gràcia de la germana de gravar-la una vegada darrere d’altra en el mateix casset. Si no és per ell, crec que encara estaria allí dalt.

Totes juntes hem viatjat amb el consorci fins a Mallorca, hem cantant el “mon pare no té nas”, i fins i tot ens hem disifressat de mora, donzella, dentista i cambrera per fer un popurri de les cançons dels millors anuncis. Pero ahí no acaba tot, ja que no puc oblidar-me d’anomenar Pimpinela, el duo artístic favorit de mon tio, almenys ho crec perque no hi havia playcback que no començara amb ell i la meua cosina fent de Pimpinela. Ramon no sols és un boig per les falles, també per la tradició valenciana, el cant i el ball. Aquest últim no el pràctica i això que ho ha intentat, però és president d’una colla de ball de la qual està ben orgullós. Des que li han donat “vacacions” com ell diu, practica cant a l’estil valencià o el que tots coneixem com albades, i és que no es d’estranyar ja que sempre està cantant. Encara se’m posen els pèls de punta quan recorde les albades passades i el vaig escoltar per primera vegada cantant davant la seua falla. En definitiva, no puc amagar d’on vinc i tampoc vull fer-ho perquè estic ben orgullosa de les meues arrels, de ser la seua neboda, d’aprendre d’ell tot el que sé, de compartir amb ell grans moments i records, de gaudir com ell ho fa i de ser una boja com ell ho és.

Juanjo Armengol Armiñana (Carcaixent,1970). Amb a penes 14 anys es va iniciar com a aprenent en el taller de Francisco Baldoví, fins que en 1987 s’independitza i realitza la seua primera falla (“La nit”) per a la Plaça Cánovas del Castillo de Carcaixent, que obté el segon premi. En els anys següents va realitzar també amb èxit falles infantils a Dénia. En 1991 va aconseguir el primer premi a Cullera amb el monument “La por” per a La Taüt. L’any següent el seu grup de ninots “El ferrer” (La Taüt, 1992) és indultat del foc. El seu prestigi es consolida en els exercicis següents, amb dos ninots indultats en 1994 (Carcaixent i Silla) i altres dos en 1995 (Alzira i Algemesí). 1995 fou l’any en què acaparà trofeus, ja que va aconseguir el primer premi a Carcaixent (Plaça Cánovas), Alzira (Sants Patrons) i Silla (Port). Tot i això, sense dubte el punt àlgid i culminant en la seua trajectòria professional fou els quatre anys seguits que va plantar en Especial de València amb Venancio Cimas, en Archiduque Carlos-Chiva (2007-2008) i Monestir de Poblet-Aparicio Albiñana (2009-2010), amb la casualitat que en tots quatre va obtindre el mateix premi, el dotzé.

Falles Mítiques “La Por” (La Taüt, 1991) Juanjo Armengol- 1r Premi

Juan Sapiña Calatayud

Comencem Juanjo i un servidor la nostra conversa, tot tenint en compte que sols té 45 anys, molt jove per a tot el que ha fet i aconseguit com a persona i artista faller. Un poc per a trencar el gel li comente que es definisca com a persona i trobe que no ho té massa clar o no vol mullar-se que és el més probable. “No sóc jo el més indicat per a contestar-te eixa qüestió”, encara que amb el cor en la mà no li queda altre remei que argumentar: “l’única cosa que puc dir-te és que sóc un apassionat de les falles, sobretot de la pintura”. El treball d’artista faller té el seu punt màxim a la setmana fallera i com la viuen és un misteri per alguns, “prou accelerada, ja que no em dóna temps per a poder recuperar-me de tantes nits treballant” i el que és pitjor, “dormir tant sols unes poques hores”, per a després comentar que “vols veure la major quantitat de falles possibles, fer fotos i després disfrutar de la festa com a faller que sóc”. I de seguida l’esdevé la via paternal: “i més des que sóc pare de dos falleretes que em tornen boig”. Queda clar doncs que la seua família es un puntal en la vida de Juanjo; sols vore-li els ulls brillants quan parla de les seues filles és digne d’admiració.

Des de dècades s’han plantat i cremat centenars de falles a Cullera. De totes elles, hi ha algunes que es recorden especialment en els llibres i anuaris fallers i en la memòria col·lectiva dels cullerencs, atesa la seua originalitat, estètica, argument, o si més no per haver tingut una interessant història darrere, o tal vegada per haver estat polèmiques. Des de fa temps en esta secció del nostre benvolgut llibret fem un recordatori dels esmentats monuments, i el cas que ens ocupa enguany els assegure que no té desperdici, i volem rememorar-lo, evocar-lo i si de cas homenatjar-lo, perquè el que va passar ara fa 25 anys és per a contar-ho, gaudir-ho i per uns minuts fer tornar al passat els fallers d’aquella època, que poden dir amb un gran somriure “jo ho vaig viure”, en major mesura perquè per a pensar en el present, cal recordar el passat. Sent una gran admiració pels artistes fallers, els quals amb pressupostos moltes vegades ajustats ens han brindat monuments que són autèntics tresors. Hem elegit enguany la falla plantada en 1991 per Juanjo Armengol, que sota el títol de “La por” va aconseguir el primer premi, no exempt de discussió, controvèrsia i debat, ja que la gent que va viure aquelles dates em menciona que eixe any la Falla Plaça d’Espanya tenia un gran monument amb el cap de Jaume I i dalt un moro molt bonic fet per José Lafarga “Lluneta”. El que va passar és que la hagueren de nugar amb cordes pel vent que feia al principi del carrer del Riu, i fou així com el jurat la va guardonar amb el segon premi. No la van desqualificar perquè els estatuts d’eixe moment no posaven res d’este tema i evidentment una falla lligada no podia endur-se el preciat banderí de la millor falla de Cullera (pensaria el jurat). Com podeu imaginar els premis varen ser d’allò més mogudets, polèmics i amb algun que altre altercat entre presidents que no va passar a majors, inclús l’alcalde Alfredo Martínez Naya es va llavar les mans, i va donar la responsabilitat del premi al que havia atorgat el jurat; el que hi havia al sobre era el que anava a ser, i així fou com La Taüt guanyà. Parlem dels temps on el sobre s’obria i els premis es donaven encara en l’antic Ajuntament. Hem recordat doncs amb Juanjo aquell any màgic i ens hem emocionat parlant, i com encara recorda algunes coses que varen ocórrer en aquell temps. No em queda més que donar-li les gràcies per haver acceptat que li llevara una estona del seu temps lliure.

Quan una persona comença d’artista faller una de les seues aspiracions ha de ser plantar al cap i casal, a València i si és en Secció Especial ha de ser un somni fet realitat i Juanjo fou en este sentit un afortunat. “La veritat, és una experiència molt bonica, espectacular”. Aleshores gasta un símil futbolístic: “és jugar a 1ª divisió, eixir als periòdics, ràdios, televisions”, encara que matisa “tot això el primer any et supera, però després te n’adones que tot és feina, igual eixa que qualsevol falla de poble”. Al moment, fa una defensa clara i concisa: “i trobes un poc a faltar eixe tracte, el del poble, que et respecten, que t’ajuden, tindre alguna cosa de complicitat entre falla i artiste”. Anècdotes que destacar en té un fum. “Eren tinc tantes que no sé quina contar-te”, però de seguida pensa, reflexiona i és quan ho té més que clar: “la que recorde amb més carinyo va ser el naixement de la meua filla Rebeca el dia 14 de març del 2007. Estava plantant la Falla Poble de Silla, vaig eixir corrents cap a l’hospital i quan va nàixer vaig tornar a la falla”. A l’instant, l’emoció l’embarga i la felicitat ho inunda tot. “I el dia 16 quan va eixir de l’hospital el primer que vaig fer va ser portar-la a veure la primera falla que vaig fer en Especial, Archiduque Carlos-Chiva”. Ara trobe que és bona oportunitat per canviar la conversa, els seus inicis, treball, la festa... Comencem pel treball: “treballe en esta professió des de l’any 1987, vaig plantar les primeres falles en 1988 a Carcaixent, la Falla Cánovas, on vaig guanyar el segon premi; i 34

a Dénia la Falla Baix la Mar, la Infantil, que vaig aconseguir el primer premi”. Tota la gent no pot dir el mateix si el seu treball l’agrada o no, en aquest cas, no hi ha dubte: “molt, cada dia faig una cosa nova, encara que siga el mateix procés, sempre són peces diferents i no pares de calfar-te el cap”. Llavors li dic que em detalle i puntualitze què són per a ell les falles. “Són crítica, moviment, sàtira, espectacularitat i en major mesura color, molt de color”; ha quedat clar doncs que Juanjo és un enamorat del color, de la llum. Sempre m’agrada lloar la gent que treballa en i per les festes de Sant Josep, vull saber el pensar d’un home que ha plantat quatre vegades en Especial a la capital, “que són molt valents, perquè és una feina en la qual et dediques al que et dediques, és a dir, presentació, casal, loteries, etc., no és gens agraïda”, crec que en això estem d’acord, i és que a vegades una simple palmadeta d’ànim o un abraç és més que suficient per a contentar les persones que de manera dessinteressada s’esforcen en tots els sentits perquè la nostra festa brille i lluïsca cada any al carrer.

eixe primer premi aconseguit”; i no vol finalitzar sense dir-me, “ l’única cosa que podria deure’m a mi la falla és haver pogut tornat a plantar en eixa plaça”, encara que, “igual és culpa meua de no intentar-ho”. Ha estat una bona estona poder parlar amb gent sàvia de falles, ha estat un plaer. “Sols agrair que em tinguéreu en compte per al llibret d’enguany, moltes gràcies per tot”. Gràcies a tu amic, jo personalment et desitge salut, treball i que pugues gaudir de la vida com et mereixes, i no fa falta dir que en el nostre casal tens les portes obertes, t’esperem. Un abraç, te’n dec una.

Ens centrem ja en La Taüt; la memòria després de 25 anys sol jugar-nos males passades. “La veritat no recorde quan vaig recalar a la plaça Taüt, crec que va ser per algun conegut, però no ho podria afirmar, això sí, fou l’any 1990”. I el balanç, “va ser molt bo, perquè va ser el començament de donar-me a conéixer”, i amb tan sols 21 anys si he contat bé, “i guanyar el primer premi va ser emocionant i molt important per a la meua carrera”. En la falla de “La por”, jo tindria uns 19 anys, però la recorde prou, era una pipa de la qual eixia un fum i diferents caps. Dic a Juanjo si recorda el projecte: “la idea va ser meua, l’any anterior vaig fer la pipa per primera vegada, però no m’agradaren les peces de dalt, per això en vaig buscar unes altres i el resultat va ser molt bo”. Tan bo que guanyàrem, no obstant pega una punxadeta: “per a eixa època clar, i la veritat va costar molt de fer; ara, amb el suro, haguera sigut tot més fàcil”. Ni cal dir que estem parlant de fa un quart de segle, i tant que han canviat les coses, ara està tot digitalitzat. No li ve a la memòria la polèmica als premis: “la veritat és que res”; el que sí suposa és que el monument portava per lema “La por”, “per la cara central”, encara que no ho assegura i l’entenc perquè tantes falles fetes i amb lemes tant distints, al final s’entremesclen lletres i paraules. “Al taller érem tres persones de seguit i altres que venien els caps de setmana”, quant a la plantà, “recorde que va anar bé, no recorde res més en Especial, però durant l’any sí que recorde una visita de la comissió al taller i després anàrem a dinar a Cullera; recorde que una vegada allí, anàvem una quadrilla de por”. Continua i em deixa bocabadat: “el que conduïa portava una Nissan Vanette i estava com una cabra”. Em ve de sobte la rialla fàcil, sols de pensar qui seria el del cotxe, perquè per a ser faller sí que és veritat que a vegades has d’estar com una cabra. En fi, igual al llegir este article ho recorda. Juanjo Armengol sols va estar dos anys plantant a la nostra comissió. “El segon any de fer la falla no aconseguírem els resultats esperats per problemes al taller, va coincidir que els dos meus treballadors anaren a la mili al mateix temps i este fet va afectar molt la feina”. Pense que una llàstima, però a vegades les falles són com el futbol, els mals resultats passen factura i més en una falla considerada de les grans de Cullera. Amb Juanjo podria estar moltes hores parlant d’aquest meravellós món, però ja l’he molestat bastant, ha estat molt generós amb mi, molt servicial. Per a finalitzar vull que em comente com es troba en este 2016 com a artista faller. “En este moment no estic fent falles, des de 2013 em vaig deixar les falles per segona vegada i em dedique a pintar per a altres artistes com Vicent Llàcer, José Lafarga, José López, etc.”, i a mode d’agraïment, “ jo li dec molt a la Taüt perquè em vaig donar a conéixer fóra del meu poble i sempre per davant 35

Marató fotogràfica

Julia Aparisi. Fallera Major Col·laboradores 2016 Joan Gimeno i Martín

Obrir el ulls a la tendresa i pensar sempre amb el cor. Des de la teua infantesa la Taüt tens marcada a foc dins de les teues pròpies entranyes i sens dubte és la teua destresa la que et porta de nou a este casal. Vares estar bandera de tota una generació i li donares a esta falla festa, harmonia, i molt d’amor. Dins del teu cos brilla, la falla, com una estrella i el sol i per això amb alegria eres, Júlia Aparisi i Molina, de les col·laboradores, la nostra Fallera Major.

Col路laboradores

Finançament 2.0: Verkami Iván Morales Fernández

Qualsevol que siga faller sap com de complicat que és actualment aconseguir finançament per a la comissió, bé siga per al monument, per a fer activitats o com aquest cas, per al llibret que tens entre les mans. Doncs bé, aquest any vam decidir endinsar-nos en una aventura desconeguda, ja que cap comissió havia dut a terme el micromecenatge per a finançar el seu llibret.

La idea d’utilitzar la plataforma web de microdonacions Verkami ja feia temps que hem rondava pel cap i l’havia comentada a alguna reunió de l’equip de treball. No obstant el detonant final va ser quan vam anar, abans d’estiu, a la mostra de llibrets que s’organitza tots els anys a Gandia, on es va tractar el micromecenatge com a eix vertebrador de les exposicions. Allí ens vam decidir a dur a terme aquest projecte, i el primer va ser contactar amb els membres de la plataforma web Verkami, líder nacional per a campanyes de crowdfunding, per a explicar-los el projecte. Una vegada ens van donar l’aprovació, tots els membres de l’equip de treball vam pensar les diferents recompenses que podrien agradar a la gent. A més vam realitzar el muntatge de la web on explicà43

vem el projecte, tot amb l’ajuda de membres de Verkami. Quan ja vàrem tindre tot clar vam llançar la campanya, i disposàvem de 40 dies per a aconseguir la quantitat mínima de 600 €. Tota la comissió es va involucrar en el projecte, bé fent publicitat per les xarxes socials, o bé amb el boca a boca. A més diversos mitjans es van fer ressò de la campanya, ja que hem sigut la primera comissió de Junta Central Fallera a fer una campanya de microdonacions web per a finançar el llibret. Finalment, va acabar el termini de 40 dies i vam aconseguir sobrepassar els 600 € que ens havíem proposat. Per tant, l’experiència ha sigut un èxit i per allò l’equip de treball del llibret i tota la comissió vol donar les gràcies a tots els que hi han col·laborat i han permés que aquest projecte isquera endavant. Esperem que gaudiu les vostres recompenses. Us acomiadem amb un riu de versos...

Un riu de versos... Diego Ferrer a Núria Expert i Moreno Núria Expert , tu donares el primer pas, posares la llavor a cobert i des d’aquell dia formem un equipàs. Ens coneguérem al Sol, des d’aleshores, no em gire a mirar a cap, per a mostra, un casament i dos bressols, i un ventall clavat en tot el cap. A treballar poca gent et guanya sempre alegre i extravertida. Però on realment eres la canya, és en la teua FAMÍLIA.

Noel Hervàs a Maria Narbona i Romero i a Pau Ja saps que no sóc de discursos i que em costa molt dir t’estime, però a La Taüt he fet uns cursos i per tu i per Pau, ho faré ben digne. Maria, el teus ulls són la meua ànima. El que per tu sent és amor pur i cada vegada que em mires, al rostre em pugen els colors i bull.

El nostre desè aniversari fou genial, les agulletes de Toledo valgueren la pena, només per veure eixe somriure natural del nostre Pau, que ha sigut tota una ofrena.

Marcos Sansaloni a Estefania i Júlia Què dir d’Estefania i Júlia? Dos floretes, com el gesmil, semblen tretes de la mateixa Alquímia i que em posen el cor a mil. Amb 15 anys et vaig conèixer, tota una vida m’has plenat el cor i no conec, forma millor de créixer, que al teu costat, AMOR.

Juan Manuel Chofre a família Si parlàrem de motor, Seríeu Valentino el DOCTOR que com un senyor, ho ha guanyat tot, i amb “atino”. Si parlàrem de futbol, seríeu el Barça, un equip ple de Sol i que, encara que caiga, s´alça. Però com parle dels meus tresors, sols vull dir-vos que vos estime, que sou els meus dos amors, i que per vosaltres camine.

Elisa a Enrique Piris

De porter he jugat sempre i encara que no estic com abans, per mes fort que ens xuten entre els tres posarem les mans.

Tot i ser faller de Sant Antoni i portar el seu nom al lloc més alt, tens un gran testimoni i és que ser Taütera, no és d’estar malalt.

José Simó a família

Enrique Piris, “bonico”, tens un gran sentiment i, igual que en Pasqua et menges un mico, a la Taüt sempre tindras avituallament.

21 d’octubre de 2015, tornar a nàixer de forma sobtada. Poses a la teua vida el “reverse” i dones gràcies per gaudir d´una nova albada. Gran és l’agraïment a la vida com gran és l’AMOR que vos tinc, perquè la meua vida ha estat advertida i el meu cor, amb vosaltres, dóna un gir. No perd temps en ximpleries, vull somriures al meu costat, sentir les vostres carícies perquè açò no ha sigut casualitat.

El més important és gaudir la festa amb harmonia i germanor encara que el dia 17 la conquesta serà de la Taüt, amb molt d’HONOR.

Higinio Sanchis a família Cada dia veig a Higinio que sésforça per ser millor, i a Mª Àngels, no la canvies dópinió, els meus fills són gegants, sobretot en línterior. Dolcets de menudets, ara en plena ebullició. Abans no paraven quiets i hui tot és una condició.

Vos estime de tot el cor, sou el millor que m´ha passat, i m´agrada la frescor per a estar amb vosaltres, sempre abraçat.

Estanislao Carles a família Tres dones a la meua vida m´omplin la casa i el cor; i cada vegada que alguna em crida caic rendit tot ple d´AMOR. De futbol jo tinc el xip, igual que el tenen les meues filles, amb un baló fem bon equip i no ens calen les natilles. Cada dia és un regal veure-vos ben a prop. És com si sentira un musical i em tiraren la millor flor.

Paco Colom a Mª José Colom: Coco és una gran tia, una dóna per a llevar-se el barret i acaba de passar el gran dia casant-se amb un favarer. Ens hem criat sempre juntets, ara sols em queda esperar a tindre prompte cosinets per fort poder-los abraçar Segur que tindràs vida plena amb la família sempre unida i amb el cabet en la feina: Et voldré tota la vida.

Paco Colom a Pascual Torres

i volgut per tota la gent. Cabudet quan una idea se li posa entre cella i cella, però el seu gran problema és posar massa aigua a la paella.

Paco Colom a Òscar Agud Sempre a la teua disposició, tenim una gran meta. Com tu i jo bé sabem, començarem amb una cassalleta. La tresoreria sempre al dia, ni un euro fora de lloc. Ivan i jo sempre en vigília a fi que tu et preocupes poc.

Jaume Garcia als sogres, Arturo i Gabriela El meu volgut Arturo, sempre tan xarrador. Quan era jove agafava el “rulo”, és que era un gran pintor. Gabriela, molt bona persona, es desviu per tot el món. Tot el que té, t´ho dóna, I és que té, el cor, com un Samsó. Gabriela, pateix de l’oït i Arturo sovint fa la becadeta. Ningun dels dos està avorrit perquè són una gran parelleta.

Taüt Cultural a Bar Chelo

Un gran amic m´he trobat en la falla i fora d´ella, sempre al teu costat passarem una vida molt bella.

El Chelo és un casal on vas a gaudir. Allí van corresponsals que et poden lluir.

Òscar Cruañes (Canyot) a família La dona a la qual estime és artista per tots els costats, i jo si cal rime per estar sempre abraçats. Com si fórem els pirates, Vicent és el nostre tresor. Navegarem amb les dents esmolades per protegir-lo de qualsevol invasor. Els tres ja fem família, el meu orgull com a home: tindre una Dona que m´estima i un xiquet que per fi, m´aplome.

Gran com a persona, gran com a president. De família del “Mona” 45

Quin bar serà el Chelo que tu vas a esmorzar de sobte s´alça el teló i tens el xou assegurat? Juanjo i Dani són dos fenòmens mundials. Et fan gaudir com en un somni perquè són molt animals.

Vicent Sapiña a Vicent i Noèlia Un sol ens ha arribat, ha aterrat al nostre cor. Ningú ens havia avisat que Noèlia és tot un AMOR. El meu Vicent s´ha casat amb l’arròs com a testig. Felicitat a tots ens ha donat, per sempre enamorat estic

Ara sols falta una coseta, que tot pare vol per estar ben content: que la vida vos done una maneta i em porteu prompte un nét.

Vicent Sapiña a Carmen i Òscar La vida sencera al meu costat, eres la llum plena de bellesa. M´has donat tot el més venerat: dos fills, AMOR, i saviesa. Saps que açò a mi em costa, però ho diré amb veu de tenor, açí deixe una mostra: Carmen eres el meu amor. Una perla, un tresor, alegria, somriure i esperança. T’has convertit en gran actor Òscar és l’amo de casa

Ruper Montalvo a Carmen La vida ens dugué a Cullera i ens regalà dos perletes que són l’alegria i la pera ens tocà la rifa sense paperetes. Tota una banquera que ha conquistat el meu cor, és una gran festera i per a mi brilla com l’or. Quina elegància natural, una manera de ser que crea una alegre harmonia en un ambient sincer!

Pablo Muñoz a dona i fills

Dos bitxets m’he trobat que em fan ser divertit

Dos àngels tinc a la meua vida, dos tresors m’has regalat i tu Ana, l’alegria, per descomptat, m’has donat.

Ho diré per tot arreu, tots ho heu de saber, i en la boda confirmareu que el meu gran amor és Ester.

Maria eres una dolçor, encara que de vegades remugona, però demostres el teu amor quan la teua veu sona. Un despistat tinc a la família, ell sol fer tot el que vol, és un fill de categoria que brilla més que el sol.

Vicent Grau a Alícia Coneguts des de menuts a la Falla ens hem criat, qui anava a pensar-ho que junts hem acabat.

Juan Sapiña a Mònica i Mireia Tresors hi ha en la vida però com totes dos ningun. Mónica trobar-te, una alegria, Mireia, el somriure de cada dia. Cal viure sempre el moment, no deixar-se res per fer, i si és en bona companyia, carpe diem cal ser.

Javi Pellicer a Cristina, Javi i Diego Quina satisfacció em bull, poder dedicar aquest llibret a la gent que estime i vull: a la meua dona i als meus xiquets.

Un dia, per casualitat, ens creuàrem les mirades. Em vaig perdre encisat: els teus ulls són estrelles.

Javi, Diego i Cristina sapigueu el que sempre vull: m’ompliu de pau i alegria, sou el meu pilar i orgull.

Ara el gran pas donarem, nerviós estic per casar-me. D’una bona boda gaudirem i mai pararé d’estimar-te.

Antonio Peláez a Samantha i Guillem

De Vicent a Ester

Per a Samantha, un gran bes. Per a Guillem, el meu cor. Tinc ganes de cantar-vos rumbes per expressar-vos el meu amor.

Com canvia la vida quan arriba l’amor... ara ja per tots és sabuda la nostra especial relació.

I amb aquestes paraules, vos vull expressar, que em cauen les baves sols amb el vostre mirar.

Un regal per triplicat, la meua vida heu omplit. 46

Toni Pedros a Chicas De Oro Aquests versets van dedicats a “Las chicas de oro”, sempre amb un somriure disfressats em posen com una moto. Cada any és més especial, tot ho fan sempre bestial, l’única norma a acatar és que “de dones” cal anar.

José a Beatriz i Noa A la meua Beatriz li vull dir amb un somriure en la cara que li tinc molt que agrair, i que l’estime igual abans que ara. I, de Noa, paraules no tinc, la més guapa entre les flors; d’ella, satisfacció i gràcia obtinc; amb ella, tot són amors.

Rubén Pelaez a Nuria i Rubén A Núria i Rubén vull dedicar este espai del llibret perquè tinguen sempre clar que són com dos solets. Núria sempre al meu costat, Rubén em té enamorat. Tots tres formem una família tan genial com jo volia!

Nacho Agud a Loli Romero Com la nit al dia, com la lluna al sol, mai imaginar podia que trobar-te fou una sort Dos tresors hem format, diferents però iguals. Afectuosos no hem dubtat, acollits com dos regals

Va ser gran la teua sorpresa, per a la falla tot un honor, i un mar de llàgrimes esclatà en sentir-se Fallera Major

La vida serà llarga, que et vull t’he demostrat Loli, tingues paciència, et vull sempre al meu costat.

Família Romero Ferrer a Miriam Romero Quin somriure tan bonic com el de nits d’amics i d´alegria que t´abracen com un abric amb presència de la Verge Maria. Fores una ànima alegre i lliure, un esperit que desprenia amistat. Ens donares el teu somriure i per això et tenim sempre al costat. Joventut eterna volies, i joventut eterna seràs. Eterna seràs perquè ho valies. Eterna als nostres cors quedaràs.

Òscar Agud a Marta Marí Solament el toc de la teua presència ja ens fa viure la festa amb anhel i, sabent que véns de bona arrel, és senzill endevinar que eres pura essència. La teua llum radiant feta cadència es mostra en la teua persona, tan fidel, que deu haver tingut com a model a la mateixa lluna de València. La Falla s’endurà el millors mèrits per tindre’t a tu, com a Falléra Major, Marta Marí Peris.

Òscar Agud a Nerea Martinez El riu Xúquer amb les seues séquies et proclama com la mes fallera i al costat de la senyera en l’ofrena li donaràs les gràcies.

Els tues amics fallers vivim envoltats, impregnats i contagiats, de tu Nerea enamorats, dels teus encants i qualitats.

Òscar Agud a Arnau Montagut Es temps de pólvora i de falles, d’envoltar cantant al foc i dir amb les veus ben altes Arnau és un gran xicot. Es hora de viure aventures de les que seràs tu escriptor de viure-les com a protagonista on despertaràs alegria i emoció Gaudeix junt amb mi estos dies Els teus pares i germanes ho faran, deixa una estona el baló de costat i encén la metxa que volies.

Raül Colom a Gema Chofre Cabells llargs i cara fina, templada i bon parèixer. Ningú encara ni imagina el meu cor quan et vaig conèixer. Més que joves, xiquets, però l’amor perdura. Serà per no estar mai quiets: amb tu el món s’atura. Ara un gran pas ens falta, un dia molt especial, amb més passió que per la falla el recordare com un dia celestial.

Versos a Família Navarro-Marí i Marí - Peris Són dos famílies valencianes, plenes de bons sentiments, unides pel que representa ser de bon arbre taüter. Marí-Peris i Navarro-Marí, si no saps de qui parle és que no has nascut ací. Unes famílies tan completes que tenen el quefer en les seues mans, i de la familia tinc molt clar que són d´alló millor que hi ha. Són Marí i són Navarro i Peris cal afegir. President i Falleres Majors tenim en esta família i encara ens queda Lucía, i, al remat, el xic de la fotografia. Son balls populars Son gent honesta Son alegria i festa I en el cor, valencians. Joan R.Gimeno i Martín

De José Arago a Mª José Colom Lésperança vaig trobar en mirar-te a la cara, com quan una cançó escoltes tocar i el cor se tábarranca. Només el teu somriure mómpli tot el cor com un ànima lliure, que ja a res té por. Poc de temps fa falta per demostrar la teua grandesa. Amb la família, tens l´ànima més alta i amb els xiquets, ets una autèntica mestressa. Una vida que comença, una amistat que no es perd El meu cor sols pensa que, el nostre amor siga etern. Téstime Mª José. Per tu estic disposat a tot. Sols en sentir el teu caliu, sóc capaç de fer un vaiot. Tan feliç estic amb tu en la nostra llar. És com si ens agites el cor, Neptú, i lámor, no parara de brollar. 49

ANY RERE ANY, ANEM CREIXENT… Un grup d’ amics Units per l’ olor a pólvora Dels més joves als més antics, fan festa fallera, van sumant a la colla i van fent falla. 1977

Òscar Agud i Mariner Mª José Cruañes i Ferrer

1983 Eli Fuertes i Todosantos Paco Fuertes i Todosantos 1995 Lorena Costa i Marí 2001

Lucía Martínez i Peiró Marina Collado i Audivert Sime Fayos i Miñana

2002 Mª José Colom i Bodi Pilar Lli i González 2003 Hèctor Ferrer i Espert 2006 David Victoria i Quiles Juan Carlos López i Ruiz Alex Micó i Bohigues

2008 Francis Coll i Pelecha 2009

Nacho Romero i Serra Pepe Colom i Aragó Raquel Agud i Castelló Teresa Gavarrell i Aguirre

2010 Núria Espert i Moreno 2011

Raquel Garcia i Aragó Ignacio Romero i Ferrer Mar Ferrer i Espert Ana Gavarrell i Aguirre Marta Fayos i Fuertes

2012 Lorena Serra i Vallet Lara Castelló i Grau Roger López i Lli 2013

Pablo Fuertes i Coll Paula Fayos i Fuertes

2014

Núria Ferrer i Alemany Juan Ferrer i Garcia Sira Blasco i Rico Nacho Agud i Castelló Omar Josep Gavarrell i Aguirre

2015 Adrià Madrigal i Collado Aitana Madrigal i Collado Ariadna Victoria i Costa Juan Costa i Tormos Anna Costa i Tormos 51

Taüt Cultural, al seu president Òscar Agud i Mariner

Pepe Codina

Faller des que va nàixer, ja de ben menut no parava quiet, que si furor, que si llibret, i hui és el nostre PRESIDENT.

És un home i un xiquet, és l’ànima de qualsevol grup, no en guanya ni una al truc, però no es pot estar quiet.

La festa no la perdona: Si te feina i arriba tard, quatre cassalles totes de colp i quan se n’adona, ja li ha passat.

És un home i un xiquet, de la infància fins hui allà on anat ha fet niu, per això és el nostre PRESIDENT.

De la dona del seu cor s’enamorà perdudament i en una vida plena d’amor dos perletes ja han fet.

Nacho Romero

De ben jove li agradà una afició que encara guarda, ni amb dos xiquets la pot deixar de la bicicleta hui en dia farda.

Perquè eres bona gent, Especial, únic i autèntic, Perquè sempre et recordem, El gran amic èpic. Cada dia més taüter Oblidar-nos no podríem, De donar-te un reconeixement. I quin creieu que millor seria? Només podia ser un taütet Amb or, fulles i joieria. Ramon Marí

Als Maristes tot ho ha donat, com a alumne, gran company i servicial, com a exalumne, al capdamunt arribà, i ara, com a pare, la bava no se la pot torcar. Les tres violetes porta al cor: servicial, humil i modest. El descriuen tal com és, en ell, brillen com l’ or. Sempre fidel a la seua promesa. Del groc i blau ha fet carrera i encara que la jubilació encara li pesa, Amb Raquel i Nachet viurà una altra era. És un home i un xiquet, a Òscar li agrada la “guasa”, es burla de tot el que passa. Però quan toca treballar, ompli el saquet.

Som Riu 54

El riu Xúquer com a motor de desenvolupament territorial de Cullera

A la part sudest es sitúa el relleu notable del cretàcic superior que s’anomena la Muntanya de l’Or, amb 233 metres d’altitud, que sobreïx aïlladament entre la planura quaternària i la mar, amb una captivadora presència visual capç d’encisar l’holandés Anton van der Wyngaerden que, fins i tot, la plasmà al seu dibuix de la ciutat de València i l’Albufera l’any 1565. Precisament, la muntanya de l’Or deu el seu nom als tons daurats que reb del sol de ponent, amb molta probabilitat per la presència de sulfurs de mercuri presents en la seua geomorfologia. Podem concloure que els materials quaternaris ocupen la major part del terme de Cullera, i es presenten com una ampla planura prelitoral ocupada quasi de forma exclusiva per l’Albufera i els depòsits dels rius Xúquer i Magre, que contribuïren a la seua colmatació, afavorida pel tancament de la fletxa litoral que va des de la desembocadura del Túria fins al Cap de Cullera. Així, la muntanya de l’Or, quedariacom una vertadera illa en una mar d’aigua fins al final del quaternari que

Kike Gandia i Àlvarez Museu Municipal d’Història i Arqueologia de Cullera

Presentació

El riu Xúquer està indissolublement asociat als territoris que creua des del seu naixement a les terres de l’interior de la Península fins a la seua arribada a la mar Mediterrània. Es un riu que marca el caràcter de les gents que han viscut i viuen al seu costat, que modela les terres, que rega els camps, que es converteix en una via de comunicació, que dóna la vida però que també dóna la mort. Un riu quasi mític, històric... de fites, de successos, de una constant però callada presència. Al seu voltant, els pobles han nascut i s’han desenvolupat, han rist i han plorat, han gaudit i han patit, han viscut i han mort....i ell, impertèrrit, ha continuant passant per les seues vides sense aturar-se, de vegades pletòric i ampulos, d’altres nimi i famèlic, però sempre present.

Aspectes geogràfics

El terme de Cullera està ocupat per part de la porció meridional de la planura quaternària del golf de València, des de l’Albufera fins a les rodalies de la serra de Corbera. Es ací on trobem el curs inferior del riu Xúquer. Geologicament, està situada a les estribacions orientals del ramal sud de la serralada Ibèrica i a l’inici de la subsidència del miocè superior de la mar Mediterrània.

Planura al·luvial durant la transgressió flandriense.

ja quedaria incorporada al continent. Seria durant la transgressió flandriense quan la mar penetrà en el continent formant un ampli golf, que posteriorment va anar colmatant-se per les aportacions dels rius Xúquer i Túria, afavorint-se el procés amb la formació de la fletxa litoral abans esmentada, que des del delta del Túria avançà cap a Cullera fins deixar l’Albufera convertida en un llac d’aigua dolça i la muntanya de l’Or en una illa. Gràcies a les datacions de C-14 fetes pel Gabinet d’Aplicacions Nuclears a les Obres Públiques en 1971 sobre mol·luscs de la restinga litoral, sabem que fa uns sis mil anys començà a formar-se la fletxa litoral que deixaria l’Albufera aïllada de la influència de la mar i constituïda en un llac d’aigua dolça. Aquesta situació, segons els experts, dificultaria l’existència de poblacions humanes al bronze final en aquest territori, llevat de la muntanya de l’Or de Cullera, on tenim documentada presència humana des del paleolític superior (10.000 B.P.). Aquestes primeres poblacions humanes de les quals tenim coneixement, viurien de forma estacional a la muntanya de Cullera, bé en coves com el Volcà, be en camapaments a l’aire lliure, i s’abastirien de la caça i la recol·lecció de plantes salvatges, i tenint al riu Xúquer com a proveïdor d’aigua dolça i peixos. El Xúquer en aquesta època es converteix en una vertadera font de recursos per els primers sapiens que poblaren la muntanya de l’Or.

El riu Xúquer al seu pas per Alarcón.

El riu Xúquer és un dels rius més importants de la península Ibèrica, té una longitud de 497,5 km, travessa les províncies de Conca, Albacete i València, i desemboca en el mar Mediterrani. Naix a 1.700 msnm, en el vessant meridional del turó de Sant Felipe (serra de Tragacete) i a prop també del naixement del riu Cuervo (conca del Tajo), del Guadalaviar o Túria i del propi Tajo, en la serralada Ibèrica. Pot dir-se que les principals serres de la zona limítrofa entre Conca i Teruel, especialment, els Monts Universals, constitueixen un divortium aquarum o divisòria d’aigües entre els rius del vessant atlàntic i els que drenen cap al Mediterrani incloent, òbviament, la conca del riu Ebre.

En el cas del Xúquer, l’eixida cap a la plana al·luvial que forma la comarca valenciana de la Ribera procedeix d’una zona bastant abrupta, on el riu va molt encaixat i aqueixa plana al·luvial constitueix una zona bastant reduïda. Així doncs, el Xúquer es podria considerar com un riu que només presenta, a grans trets, dos trams: un muntanyenc i un de planura. En resum, el curs mitjà del Xúquer podria considerar-se situat entre Villalba de la Serra (prop del Ventano del Diablo) i el pantà de Tous (84 msnm) en el començament de la Ribera que ja forma part del curs inferior.

En el seu curs alt, el riu Xúquer recorre les terres muntanyenques de Conca amb una direcció nord-sud en una zona de precipitacions mitjanes superiors als 800 mm anuals, pel que aconsegueix un cabal absolut a Conca d’11,25 m³/s i un relatiu d’11,43 l/s/k². Aquesta part del seu curs és summament pintoresca i podria definir-se com un vertader mostrari de formes càrstiques del relleu. Especialment abunden els canons i goles entallades pels propis rius, així com les coves, las torcas, dolines i altres fenòmens d’erosió fluvial en roques calcàries. Els exemples més notables d’aquestes formes càrstiques poden trobar-se en la Ciutat Encantada, en Las Majadas i en el propi llit del riu Xúquer i diversos dels seus afluents, com és el cas del riu Huécar en la pròpia ciutat de Conca, el qual forma la Hoz del Huécar, on es troben les famoses Casas Colgantes.

No obstant açò, aquesta extensa part mitjana del Xúquer no és completament uniforme, i presenta trams on forma meandres divagants i altres zones de majors pendents, en els quals s’encaixa profundament, com és l’àrea de meandres encaixats on es troba la localitat d’Alarcón. Precisament, aquest embassament reprén les aigües del Xúquer al llarg de més de 40 km de longitud, la qual cosa dóna idea de l’escàs pendent en aquest tram. El que s’encaixe en el relleu a Alarcón significa l’inici d’una zona de major pendent en el punt on es desvia de nou cap al sud, on comença la gran corba cap a l’est per a eixir de la regió de la Manxa. Així doncs, a la Manxa (concretament en La Manchuela), el Xúquer descriu un arc d’uns 90º i canvia la seua direcció cap a l’est, com a resultat d’un antic 57

fenomen de captura, i en aquest tram, on dibuixa nombrosos meandres encaixats (la Hoz del Júcar, amb talls d’uns 150 m d’altura, entre Jorquera i Alcalá del Júcar), oberts en una espècie de relleu lleugerament plegat que formava originalment la divisòria d’aigües entre el vessant atlàntic i la Mediterrània, el seu cabal absolut disminueix a conseqüència de la utilització de les seues aigües (abans ja s’ha iniciat el transvasament Tajo-Segura) i la menor pluviositat. Poc després torna a encaixar-se en la depressió tectònica de nord a sud per on discorre la carretera N-330 i a Cofrents, on s’ha situat una central termonuclear. Ací rep el riu Cabriel, el seu afluent més important, i les seues aigües són repressades en l’embassament d´Embarcaderos, després de la qual cosa es torna a encaixar profundament en el massís del Caroche, al llarg d’un canó d’uns 350 m d’altura, entre els queixals de Cortes de Pallars i del Albéitar.

tament a la ciutat (el nom d’Alzira significa illa), Algemesí (al costat del riu Magre, prop de la seua desembocadura en el Xúquer), Sueca i Cullera, ja en la desembocadura. Aquesta zona és també la zona amb major risc d’inundacions en configurar la plana al·luvial del riu prop de la seua desembocadura. De fet, a Cullera es recorden els espisodis més cruents produïts per la fúria salvatge de les riuades del Xúquer, el devastador. En total podem llistar tres grans riuades històriques que afectaren greument la comarca de la Ribera i especialment Cullera: •4 de novembre de 1864: 13.000 m³/s, coneguda com a riuada de Sant Carles. •20 d’octubre de 1982: 16.000 m³/s, coneguda com pantanada de Tous. •5 de novembre de 1987: 5.200 m³/ s

En aquesta zona encaixada, visible en la imatge presa prop del salt de Millars, el riu s’ha contingut en una successió d’embassaments escalonats fins a arribar al més recent i important, el pantà de Tous, situat a uns 84 metres sobre el nivell del mar, a partir del qual entrem de ple en la plana al·luvial de la Ribera. Després de travessar la zona muntanyenca del Caroche i eixir de l’embassament de Tous, aconsegueix el seu màxim cabal a Sumacàrcer, amb 49,22 m³/s i 2,75 l/s/k²; en aquest punt, o per a ser més precisos, en la masia de Mompó (en el tradicional lloc d’aforament), el Xúquer s’obri en la plana després d’haver passat pels canons i goles on se situa el pantà de Tous, i a partir d’aqueix moment els seus nivells disminueixen a causa de l’intens aprofitament per al regadiu en les Riberes Alta i Baixa. Els últims trams del curs encaixat entre muntanyes faciliten l’alimentació subterrània d’algues surgències artesianes (“ulls” del riu Verd, surgències de l’antic canal de la Reva) que existeixen en la Ribera. També el Canal Xúquer-Turia ix artificialment en forma subterrània des de l’embassament de Tous per a aflorar a 1 km al nord de la nova població de Tous, des d’on es dirigeix cap al nord-est, per a regar una bona part de la Ribera Alta i de l’Horta Sud de València. Aquesta zona és la seua plana al·luvial, de gran importància econòmica, a causa de l’agricultura, i és la zona més densament poblada del seu curs. La planicie està formada per les aportacions tant del mateix Xúquer com dels seus afluents Magre i Albaida. Ací el riu descriu un recorregut sinuós amb meandres i situant-se en cotes més altes que les terres contigües, algunes d’elles importants marjals com l’Albufera de València En el curs baix es troben algunes ciutats importants, com és el cas de Carcaixent, Alzira, situada originalment en un meandre del riu que envoltava comple-

Mapa del curs baix i desembocadura del riu Xúquer.

Els embassaments més importants en la conca del Xúquer són el de la Toba, aigües a dalt de la població del mateix nom i en plena regió muntanyenca de Conca, l’embassament d’Alarcón també aigües a dalt de la localitat d’Alarcón, l’embassament del Picazo, situat molt prop de l’anterior i que la seua pressa queda sota el viaducte de l’autovia de València (A-3), l’embassament del Molinar, el de Corts II, el Naranjero, i la presa de Tous en el Xúquer. En els seus afluents destaca l’embassament de Contreras en el Cabriel, el de Forata en el Magre, l’Escalona en l’Escalona i el de Bellús en el riu Albaida. Com es pot veure tota una xarxa d’embassaments dedicats a l’aprofitament de les aigües del riu, l´energia que es pot generar, els usos agrícoles i de consum humà i el control del seu cabal, tan irregular com perillós.

Després d’un recorregut de 497,5 km desemboca a Cullera (València), no sense abans servir de port esportiu per a centenars d’embarcacions, inclús de grandària respectable, com pot veure’s fàcilment des del nostre castell. El curs baix del Xúquer és zona agrícola per excel·lència amb una producció de taronges més que valuosa i també arrossera, en un paisatge definit per les séquies que, eixint del propi riu, van a desembocar en l’Albufera. (FIGURA 3) Quant al seu règim, cal dir que en la seua capçalera és pluvionival amb un màxim primaveral i un cabal abundant. En el seu curs mitjà i baix depèn més de les pluges estacionals, aconsegueix un màxim en la tardor coincidint, normalment, amb la coneguda com “gota freda”, tan característica de les terres valencianes. Així, com a conseqüència de les pluges torrencials ha aconseguit els cabals més alts d’Espanya després de l’Ebre i les riuades més destructives de la història de qualsevol riu de la Península.

Altres tipus de construccions menors, però no menys importants, són les séquies i els assuts. Aigües a baix de l’embassament de Tous, el riu deriva aigües per a terres de sis séquies (anomenades “Séquies Germanes”) unes 45,000 hectàrees de sis comunitats de regants, una de les quals és la Séquia Real del riu Xúquer, o anomenada “la Germana Major” amb 20,000 ha de superfície de reg. Les altres sèquies germanes són: Real Séquia d’Escalona amb 2,800 ha, Real Sèquia de Carcaixent amb 1,400 ha., Sèquia Mare de Sueca amb 8,700 ha, Sèquia Mare de Cullera 4,700 i Sèquia Major de l´extingida Vila i Honor de Corbera (també anomenada Quatre Pobles) amb 1,400 ha.

Aquest règim ha permés la construcció d’embassaments dedicats a la producció d’energia hidroelèctrica, la regulació del riu per a prevenir inundacions i l’aprofitament per al regadiu i el consum humà. La central nuclear de Cofrents usa les aigües del Xúquer per al refredament de la planta. A més, l’energia sobrant en hores de baix consum s’empra per a bombejar aigua a l’embassament del Queixal situat sobre el queixal de Cortes de Pallás, el qual contribueix a augmentar el potencial hidroelèctric de les centrals en el llit del propi Xúquer.

Embassament de Tous.

Les sèquies del Xúquer és un sistema organitzatiu i institucional que opera en un espai hidràulic conformat històricament. Té continuïtat en el temps i cobertura de govern mitjançant les seues instàncies centrals i locals, aquestes ultimes fins i tot amb vida social comunitària que potencialitza la cohesió comunitária dels regants. El maneig de l’aigua té la coordinació necessària per a fer arribar l’aigua a totes les parcel·les dels regants. El coneixement local socialment construït, està present i “viu” en la practica diària dels regants. Les séquies del Xúquer exerceixen una activa gestió davant instàncies externes i amb les altres séquies germanes per a planificar i dissenyar els usos de l’aigua a partir de les infraestructures sobre el riu Xùquer. Amb açò s’evita o prevé el risc que les seues aigües se´n vagen a altres llocs, és una forma contínua de defensa i vigilància dels seus drets a les aigües, però tenen la flexibilitat necessària per a ser funcionals a les necessitats de proveïment de la ciutat i altres activitats productives. Una vertadera lliçó d’ús i gestió de l’aigua que des de fa segles defineix el territori de la Ribera del riu Xúquer. La història de l’aprofitament humà del riu té la seua culminació en la construcció de la xarxa de séquies sobre el riu i la seua gestió comunitària i solidària com a fet indissolublement lligat a la història de les comunitats i poblacions assentades vora riu. Vejam aquestes comunitats com s’han aprofitat del riu Xúquer amb el pas dels temps i com aquest ha format part de les seues vides com a motor de desenvolupament territorial.

planures al.luvials a ambients de marjal. De nou la muntanya de Cullera es configura com l’indret triat per viure: poblats en altura, protegits per les defenses naturals del tallats muntanyencs, aprofitament dels recursos naturals com les plantes salvatges i la cacera dels animals que vivien, tant a la muntanya com a les zones baixes marjalenques, l’abastiment d’aigua dolça i la pesca al riu Xúquer i la arreplegada de mol·luscs de la mar. Però ben cert és que cada vegada és fa més perillós baixar de la muntanya al pla per caçar, pescar o recollir mol·luscs. La proliferació de poblacions humanes que cap al del 3000 o 2000 anys B.P. es produeix en els voltants de la muntanya de Cullera fa que l’aprofitament dels recursos naturals es torne perillós i dificultós. Conve protegir-se amb un enmurallament dels poblats, desenvolupar armes de defensa, i no sols de caça, i escollir molt be els moments de baixar al pla. La domesticació de plantes i animals, doncs, esdevé una qüestió de supervivència. A la muntanya de Cullera se situa el poblat de les Oliveretes, excavat parcialment per Magda Monraval, on es trobaren les restes d’un poblat situat a 90 msm. On, l’arqueòloga cullerenca, evidencià les primeres restes d’activitat metal·lúrgica. Així mateix pogué constatar una llarga ocupació del jaciment, evidenciant així un assentament estable per primera vegada al terme de Cullera. A partir d’aquest moment, el cultiu dels frutals (olivera, almetler i raïm) i la cria de cabres i bous conviurà amb les activitats de cacera, pesca i recollida de mol.luscs fins a la natural evolució d’aquestes primeres poblacions sedentàries en una cultura pròpia i singular anomenada “cultura ibérica”.

Aspectes històrics

El riu Xúquer ha marcat el curs de la història i ha estat present en tots els esdeveniments històrics més destacables de Cullera. Un riu que és més que un riu. Com ja hem dit abans, fa un 10.000 anys B.P. l´Homo Sapiens Sapiens poblava la muntanya de Cullera, rodejat per un immens llac ple d’aus aquàtiques que poder caçar. La Cova del Volcà és un bon eixemple de la activitat humana que es desenvolupava en la muntanya de Cullera. Açí s’han trobat les petjades dels primers Sapiens Sapiens en forma d’eines, elements d’ornamentació personal, restes de la fauna que fou caçada i consumida i, fins i tot, un conxer amb milers de petxines de la mar. La muntanya de Cullera els oferia protecció i seguretat a aquests primers pobladors, mentre que la mar i el riu li proporcionaven aliment i sustent bàsic: aigua i peixos, tot açò conformava un marc físic generòs i prósper, idíl·lic perquè s’establiren de forma permanent en aquestes terres. Però haurien de passar alguns milers d’anys perquè trobem els primers poblats a l’aire lliure amb una organització social i comunitària definida. Al voltant del 6500-6000 B.P. comença a canviar el paisatge, donant pas els llacs i les

Poblat ibèric de l’Alt del Fort.

Dels poblats en altura passarem amb la cultura ibèrica a un estadi evoltiu superior on els poblats a l´aire lliure ja no són sols poblats si no vertaderes ciutats organitzades urbanísticament, amb carrers, sistema defensiu, magatzems comunitaris i cases que obeïxen a un patró constructiu i a una estructura social definida. En aquests primers moments, al voltant dels segles VI-IV B.P., les poblacions ibèriques viuen en altura, però s’evidencia un canvi d’ubicació: els poblats se situen cara a la mar. L’arribada de les gents vingudes de l’altra part del Mediterrani, com els fenicis, fan bascular els assentament cap a le vessant sudest de la muntanya i mirar cap al mar. A Cullera tenim evidències arqueològiques de contactes amb els pobles fenicis des del segle VIII B.P., que contribuirien sens dubte al desenvolupament cultural i material de les poblacions locals i, amb la seua activitat comercial revitalitzarien les estructures productives i estètiques d’aquestes poblacions que ara, quasi d’obligat, viurien de cara a la mar.

assentaments costaners, d’ahi que la població es situara en alterets muntanyencs i muntanyassos, ja que entre els dos rius existia una llacuna holocena de gran extensió amb connexió marina. A l’inici de l’època romana aquesta situació canvia, ja que s’ha construït el cinturó al·luvial de meandres sobre la antiga llacuna holocena i la planura d’inundació del Xúquer, el que possibilitarà la navegació fluvial i els assentaments a cotes més baixes que fins al moment. Aixi, és com naix el territori conegut com Sucro-solcat per el riu del mateix nom- i que hui s’anomena la Ribera. En aquest territori, anomenat Sucro pels conqueridors romans, es desenvoluparan tota una sèrie d´infraestructures urbanes, hidraúliques, viàries i portuaries que dotaran a aquest d’un dinamisme i importància sense parangó. Cullera es convertirà en el Portum Sucrone, és a dir, el port sobre el riu Xúquer i lloc d’arribada dels vaixells de tota la Mediterrània, punt d’encontre de cultures i indret d’intercanvis comercials. Aquesta infraestructura portuària estaria vigilada des de l’Alt del Fort, una talaia excel·lent per el control marítim i arribada de naus a la badia de Cullera. Des del Portum Sucrone les mercaderies i persones es desplaçaven per via fluvial fins l’Alteret de la Vintihuitena (Albalat) -antic campament romà convertit en pròsper centre urbà- que actuava com a centre neuràlgic de tota la activitat comercial i econòmica del territori Sucro, doncs la seua proximitat a la Via Augusta i la via de comunicació fluvial natural que era el riu Magre, feia d’aquest indret el centre de redistribució de les mercaderies que arribaven de tot arreu.

El riu Xúquer, sempre present, continuaria sent una font de recursos bàsics com l’aigua i la pesca, però també es constituiria com un via de comunicació i port natural d’embarcacions vingudes de l’altra part de la Mediterrània. Ara aquestes poblacions de l’època ibèrica, d’una ciutat anomenda per les fonts antigues gregues com Sicana, concentrarien les seues mirades a la desembocadura del riu, on més d’una vegada s´aturarien vaixells fenicis o grecs amb preciades joies com les que trobaren a les excavacions de l’Alt del Fort o magnífiques ceràmiques, mai vistes a aquestes terres, com l’urna de Bucchero Nero trobada a la badia de Cullera.

Aquest panorama tan idíl·lic es torna obscur amb el Baix Imperi, on les estructures que sustenten el poder de Roma tremolen fins a enfonsar-se, els centres urbans -abans esplendorosos- cauen en un obscurantisme i en una crisi que els du a la desaparició en el major dels casos. No es així el cas de Cullera, el Portum Sucrone, que manté una intensa activitat amb les colònies del nord d’Africa mantenint-se en les rutes comercials que solquen el Mediterrani. El vell port sobre el riu Xúquer agafa importància als segles més obscurs i durs de l’època romana (ss. V, VI i VII) com és demostrable amb la presència de materials arqueològics trobats a la factoria de saladures del carrer Agustí Olivert o les excavacions dutes a terme en Punta de l’Illa, vertader eix comercial i centre monàstic fundat pel bisbe Justinià, que assoleix una importància econòmica, cultural i comercial inusitada per a l’època.

Durant aquesta època se desenvolupen nuclis de població en altura o mitja altura prop de les vies de comunicació i dels rius. Cullera posseix el poblat ibèric de l’Alt del Fort on, segons les últimes investigacions dutes a terme per l’arqueòloga Sandra Gallego, existiria un punt de control i vigilància costaner vinculat a altre poblat més important que es trobava a l’Alteret de la Vintihuitena -identificat per la majoria dels investigadors com el campament romà construït en la Segon Guerra Púnica: el Sucro de les fonts llatines- en la veïna població d’Albalat. El riu Xúquer actuaria com a via de comunicació entre els dos poblats i com a eix vertebrador del territori al qual, sense dubte, li donaria nom. El riu Xúquer, conegut en aquella época com Sucro, era navegable fins a Alzira i, com ha constatat el professor Pérez Ballester des del seu afluent el riu Magre es penetrava per via fluvial cap a les terres de l’interior i que passaria a prop de la gran ciutat ibèrica de Kelin (la Carència de Toris) i arribaria fins a la Plana de Utiel-Requena on s’han trobat materials arqueològics d’importació, tant grecs com fenicis, el que explica la utilització ja en època ibèrica antiga dels rius Xúquer i Magre com a via de comunicació i transport, tant de mercaderies com de persones. Durant tot l’Edat del Bronze i fins l’inici de l’època romana (segle II B.P.) la planura deltaica Xúquer-Túria era un espai lagunar salobre que dificultaria els

Amb l’arribada dels musulmans a la Península Ibèrica al 711 de la nostra era, un nou ordre es va instal·lar en els territoris del sud peninsular. Cullera, o Qulayra com l’anomenaren els nous conqueridors, entra en l’òrbita del mon islàmic perl seu caràcter estratègic: un llogaret amb una muntanya suficientment alta per construir un castell, una costa amable i amb una badia d’aigües tranquil·les per a l’arribada de vaixells, un riu navegable i un port fluvial d’arrelada tradició entre els pobles del Mediterrani, rodejat de terres riques i fèrtils on poder conrear els cultius 61

de Qulayra per abastir les drassanes de Dénia, sinó també assegurar el reg de les terres de nou conquerides i solcades per les infraestructures hidraúliques desenvolupades que asseguraven el sustent de la nova població musulmana assentada en alqueries escampades per les dues riberes del riu Xúquer. Un població de marcat caràcter agrícola però necessària per assentar el poder del nou estat cordovés. Així naix el Castell de Cullera, financiat per l’estat cordovés, amb la finalitat de controlar als nou colons i la activitat comercial i productiva de les terres recentment incorporades. Amb pas dels segles, aquest sistema va anar donant els seus fruits i va creixer: les alqueries eren riques i donaven abundants fruits de la terra, Qulayra assentada als peus del castell es convertí en una medina populosa, el riu Xúquer era una via de comunicació i comercial segura. Alzira, població de les més importants de l’època, feia servir el riu pels seus interessos comercials i econòmics, mantenint un contacte viu i dinàmic amb la medina de Qulayra, via natural i segura d’eixida cap a la mar. El Castell de Cullera hagué d´adaptar-se a la nova realitat i s’augmentaren les seues defenses. Estem al segle XII i ara es contrueix el segon albacar del castell amb una superficie, Emmurallada de 3,35 ha i 850 metres de perímetre enmurallat, per donar protecció a tota la població de Qulayra i les alqueries que d’ella depenien. Meandres del riu Xúquer al seu pas per l’assut de la Marquesa.

agrícoles que sols ells coneixien -com les taronjes o l’arròs- i abundant aigua dolça per poder regar les terres i desenvolupar els seus coneixements hidraulics... Així doncs, ara serà el moment clau en la història del riu Xúquer, quan aquest es converteix en la sang que dóna la vida a les terres que rega mitjançant tot un complex sistema de séquies, canals, assuts, aqüeductes, partidors i distribuïdors... però també molins, senies, ponts, pous, basses. Tot amb un única finalitat: donar vida a la terra, ja de per si fèrtil i generosa. Com podem veure, l’aprofitament hidràulic del riu en aquest període es quasi absolut, no debades el 90% per cent de la xarxa de reg actual del territori valencià en general i de Cullera en particular es fruit d’aquesta època. Amb aquest panorama l’estat califal assentà un nucli de població a la vessant sudest de la muntanya que coronà amb un imponent castell que vigilaria i protegiria la població que conreava aquests camps a les dues riberes del riu Xúquer. Convenia als nou governants no sols controlar el trànsit marítim del port fluvial pel que trànsitaven riu amunt riu avall mercaderies de tot tipus, entre d’altres la fusta talada a la serralada de Conca i que flotant pel riu arribava al port fluvial

El Castell de Cullera amb la desembocadura del riu Xúquer al fons.

un paper destacat en el proveïment de materials. La selecció d’aquests no solament estava subjecta a la seua qualitat i qualitats, sinó a la distància a la qual es trobaven i a les possibilitats de transport que presentaven. I encara que els citats rius valencians no eren navegables -excepte el Xúquer en el seu tram final-, es van utilitzar des d’antic per a transportar fustes deixant que els troncs anaren arrossegats pel corrent natural a través de represes i altres adobs en el llit amb ajuda d’experts ganxers, principalment d’Ademús, Xelva i Cofrents, que en quadrilles que agrupaven centenars d’homes descendien de tres a sis mesos des dels confins del regne fins a la desembocadura dels citats rius. Una activitat que van exercir en època medieval musulmans i en la moderna els moriscs, i només a partir de 1609 amb la seua expulsió es va deixar pas exclusiu als cristians .

A meitat del segle XIII aquest és el panorama que es troba el rei conqueridor cristià Jaume I quan arriba a Cullera. El riu Xúquer era ja una autèntica via de comunicació. En gran part d’Europa s’ha disposat d’importants vies de comunicació fluvial, principalment a partir del segle XV gràcies a l’ús de rescloses, i els rius han contribuït a configurar els eixos terrestres de comunicació. La situació dels rius a Espanya ha sigut ben diferent, i des de fa molts segles no presenten un cabal prou estable com per a ser navegables i transportar de manera regular les mercaderies. No obstant açò, des del segle XIII, a la secular estacionalitat dels rius, es va sumar la proliferació de sénies, molins i assuts que manipulaven el curs de l’aigua, i per tant ho dificultaven, encara que el control d´aquets podia fer-se compatible i fins i tot posar-se al servei de la navegabilitat.

El riu Xúquer era l’únic dels valencians que permetia un ús més ampli a través de barques, bé de persones, bé de mercaderies: cap al mar aprofitant el córrer de les aigües, i contracorrent mitjançant la sirga o arrossegament amb sogues i tracció animal, i que es produïa des d’època antiga. Després de la conquesta cristiana en el segle XIII queda documentat el transport de fusta per aquest riu, així com el descens per barca de persones de rang fins a Cullera. En el segle XVI l’enginyer Antonelli constatava la seua transcendència en el transport de mercaderies en afirmar que d’aquest se serveix part del regne de València fins a Cullera i la Manxa, passa la saca de pa, quan n´hi ha, i d’altres coses. Entre aqueixes, sens dubte, va tenir un protagonisme destacat i constant la baixada de fustes de Cofrents i de la vall d’Aiora, i des de la conca del Cabriel fins a la seua confluència a Cofrents amb el Xúquer des dels boscos de Cañete, Boniches, Enguídanos, Pajarón, Sant Martín, etc. Probablement, aquesta és la Quelaza que assenyalava el geògraf musulmà del segle XII Mohamed al-Idrisi per a parlar de la fusta que baixava pel Xúquer.

L’Ebre va mantenir aquesta navegabilitat des de Saragossa i esporàdicament des de Navarra, intensificada amb la posada en explotació del canal Imperial d’Aragó, però a través de barcasses planes que es detenien a Tortosa, on un pont de barques interrompia qualsevol continuïtat cap al mar i era necessari embarcar les mercaderies en naus preparades per a la navegació marítima; com també ocorria en el Xúquer a Cullera. En terres valencianes els rius són poc cabalosos, de règim irregular i amb pendent, i perpendiculars al seu principal i ancestral eix de comunicació terrestre, de disposició nord–sud, amb origen en l’antiga via Heraklea–Augusta, per la qual cosa només el riu Palancia ha contribuït a crear un eix de comunicació cap a l’interior, en aquest cas cap a Aragó. Malgrat les limitacions d’aquests rius, primerament es van exposar els beneficis que aportaven. Mohamed al-Idrisi, geògraf musulmà del segle XII, va parlar de la navegabilitat, encara que reduïda, dels rius valencians, així com del seu ús per a fer descendir la fusta des de Conca. Més explícit va ser temps després l’influent franciscà Francesc Eiximenis en el Regiment de la cosa pública (1384, editat com a incunable en 1499), doncs va citar com a sisena de les nobleses del regne que ací hi ha quatre flums navals: Guadalaviar, que passa per València; Millars, que ho fa per Borriana; Segura, que recorre Oriola i desemboca a Guardamar; i Xúquer, que converteix Alzira en una illa i s’uneix al mar a Cullera. Especificant, a més, pels quals devalla fusta de Castella, “bella ab gran còpia, i qui reguen la plana copiosament”. Una situació que va anar constantment llipada a València. Molts viatgers han descrit la capital amb termes semblats als emprats per Enrique Cock en 1586: una urbs fundada sobre aigua, i generadora del bufó i verd lloc i quasi el més bell de tot Espanya. En definitiva, el riu assegurava el proveïment d’aigua per a consum de la població i de la fèrtil horta, i era via de descens de la fusta necessària per a molts usos.

En època posterior es mantenen els acords de proveïment des de diferents zones que recorre el Cabriel; per exemple, a la fi del segle XIV des de Fuencaliente. La fusta que baixava pel Cabriel-Xúquer arribava fins als importants centres fusters de Xàtiva, a escassa distància del curs fluvial, i d’Alzira, situada en una illa formada pel riu, o continuava fins a Cullera, on freqüentment era embarcada per mar a les drassanes de Denia o a València, on era utilitzada en la construcció. La fusta que descendia pel Xúquer des de 1261 estava lliure de lezda i peatge, però havia de pagar-se als oficials reals el cinquenteno, cinquentè o cinquentí, un dret de navegació que consistia en una peça cada cinquanta que baixaren. En 1280 ja es documenta el pagament de tributs de la fusta que s’enviava fins a Alzira; en concret, per Simón d’Arnedo. El recompte de la fusta i separació de la corresponent al rei es produïa en el gual de Barraga, citat en la Crònica de Jaime I, prop del desaparegut lloc d´Alcocer, en les proximitats d’Alberic i de la desembocadura del riu Albaida, com consta en privilegi de 1321.

El mar i els rius han sigut utilitzats com a vies de comunicació i han exercit 63

solucions reals contra aquells que embarassaven o dificultaven el pas a la fusta que venia pels rius Guadalaviar-Turia, Xúquer i Mijares. Per disposició real la fusta conduïda des dels boscos de Terol podia baixar lliurement pels tres regnes. Aquesta activitat es mantingué fins a l’època contemporània on una successió d’esdeveniments van reduir gradualment l’activitat de la flotació de fustes pels rius. El Decret LXXXII de 6 d’agost de 1811 va extingir els senyorius jurisdiccionals, la qual cosa va suposar la fi del dret privilegiat que el marquesat de Moya va gaudir relatiu al comerç de fustes; i la gran catàstrofe ocorreguda en 1864 en el Xúquer amb el descens de la fusta també va tenir repercussió legislativa. En el segle XX els primers aprofitaments hidroelèctrics i el desenvolupament de millors transports terrestres, van suposar el final de l’ús tradicional de l’aigua en la flotació de fustes. Al tradicional ús del riu Xúquer com a transport de fustes com a motor econòmic del regne, cal afegir la importància de Cullera com a port i punt d’arribada d’aquestes fustes i altres mercaderies per mar. Cullera, com hem vist, des d’època romana constituïa un excel·lent port fluvial per les seues naturals condicions. Les característiques de la badia de Cullera, lloc de fondeig natural per als grans vaixells unit a la desembocadura del riu Xúquer navegable fins a la vila d’Alzira feren de Cullera un dels grans ports del vessant llevantí de la peninsula Ibèrica durant les èpoques antiga i medieval. Fins i tot les seues virtuts com a port foren lloades per el rei Pere d’Aragó i recollides en el següent capítol de la crònica de Ramon Muntaner:

Recreació de la baixada de la fusta pel riu

A mitjan segle XV consta que els troncs podien traure’s a Antella, però que per a traslladar-los a Xàtiva era més convenient fer-ho a Alzira, en aquestes dates en el raval de Sant Agustí. L’embarcament de Rafol va ser el més utilitzat durant l’Edat Moderna.

Crònica de Ramon Muntaner CAPITOL XXXVI Com lo senyor rey en Pere ana adreçar son regne e metrel en ordre, e com hach gran plaer de la bona andança den Corral Llança; e lo bon ordre que dech tenir lo rey Darago en dreçar ses galees.

La demanda de València era tan elevada que, com a mostra l’estudi dels llibres de peatge del mar, va ser bastant freqüent l’arribada de fusta des de Cullera i Vinaròs. El primer per ser la desembocadura del Xúquer, encara que el temps de descens des de les terres de conca quasi duplicava l’alternativa del Túria, i arribada la fusta a Cullera havia de sumar-se el transport marítim i el terrestre des del Grau fins a la capital.

E plauriam fert quel senyor rey Darago posas en son cor ço que yo li dire, que ordonas quatre darasanals en les sues marines, que fossen darasanals sabuts; e los dos fossen per bona ordonacio, e lo altres dos per necessitat. Los dos de necessitat fos la hu en Barcelona e laltre en Valencia, perço com son dues ciutats en que ha major poder de homens de mar, que en ciutats que ell haja. Los altres dos de bona ordonacio fos la hu a Tortosa qui es noble ciutat e bona, e es ala frontera de Cathalunya e Darago e porien si armar XXV galees, que entro fossen fora del riu nul hom no sen apercebria. E semblantment a Cullera hon vendrien tots aquells dell regne de Murcia e Darago e de Castella gran res, que nul hom non sentria res, e armades e aparellades porien axi entrar en mar. Quen veritat yo no se de princep ne de rey al mon tan bells dos darasanals ne tant segrets, com seria aquell de Tortosa e de Cullera.

En el Regne de València primerenc i constantment els monarques van assegurar el lliure transitar de la fusta per a afavorir el proveïment. Així, Jaime I en 1261 va atorgar als castellans veïns d’Utiel exempció del dret de lezda i peatge sobre el transport de fusta pel riu Xúquer amb la condició citada del cinquantí; i mitjançant privilegi expedit a Alzira en 1267 va concedir facultat perquè la fusta que tallaren els habitants de Regne de València poguera conduir-se per qualsevol mitjà, inclosos els rius Guadalaviar-Turia i Xúquer, lliure i francament i sense contradicció, sense pagar lezda ni peatge. Atenent a aquest privilegi, es van dictar diferents 64

El port fluvial de Cullera sobre el Xúquer tingué també molta relació amb diferents succesos bèl·lics, com servir de frontera entre els regnes cristians i musulmans al segle XIII com a port per a les galeres dels reis de la Corona d’Aragó des del segle XIV. En un capítol del llibre sisé de la Crònica del rei Pere IV, anomenat el Cerimoniòs, es conta com durant la guerra contra Castella, l´anomenada Guerra dels dos Peres, l’armada aragonesa es va refugiar al riu de Cullera i va ser perseguida per l’armada castellana, que es va situar a boca de riu fins que una mala mar la va allunyar per no enfonsar-se. Així arreplega el fet la crònica de Bernat Desclot en el seu llibre sisé: Crónica del rey d’Arago en Pere IV lo Ceremoniós, ó del Punyalet Llibre Sisé Apres en lo XVII dia del dit mes de maig partim ab totes nostres gents y anam al loch de Cullera, per tal com haviem entes que lestol nostre de que era almirall lo vezcompte de Cardona, per dubte que hac del rey de Castella qui era en gran nombre, se mes tot en lo riu de Cullera; y aqui estiguem alguns dies per defendre lo dit hostol nostre. Y estants Nos axi, lostol del rey de Castella estava a la boca del dit riu, esforçantse de damnificar lo dit nostre hostol, si poder ne hagues, mes foli contrastat y ben defes per les nostres gents quiy eren. Y estant aixi, mochse gran fortuna en la mar, en tant, quel hostol del dit rey de Castella se cuida perdre. E passada la fortuna, lo dit rey de Castella tornassen a Murvedre y feu reverencia a la esglesia de madona sancta Maria ab un dogal al coll y en camisa y en bragues, faentli gracies com era estort del perill de la fortuna dessus dita. Un altre succés històric de gran infortuni per la vila de Cullera va ser l’atac del pirata Turgut Reis, conegut també com Dragut el sanguinari, el dia de Pentecosta de l’any 1550. Efectivament, en una operació arriscada per la nit el pirata aprofita la nul·la vigilància que hi havia per endinsar-se amb llanxes ràpides per dins del riu Xúquer, remuntant-lo fins al cor de la vila de Cullera on, segons les fonts escrites i la tradició oral, va causar un gran caos, capturà captius, es va fer amb un gran botí i sembrà la mort i la destrucció entre la població, posant en evidència la feblesa del sistema defensiu coster del regne. Aquesta vegada, el riu no donà la vida sinó portà la mort i la ignomínia, el nom de Cullera quedaria per sempre lligat al d’aquest pirata turc del segle XVI.

La Torre de la Gola del riu Xúquer

gran riuada de Sant Carles, produïda el dia d’eixa onomàstica de l’any 1864. Aquesta riuada va ser comparable a la pantanada de Tous, produïda l’any 1982, ja que si comparem les dades de cabal d’aigua, trobem que el 4 de novembre de 1864 el riu portava 13.000 m³/s i el 20 d’octubre de 1982 portava 16.000 m³/s. Aquestes dades globals ens donen una idea del que va ser aquella riuda històrica de meitat del segle XIX, doncs el cabal d’aigua del riu Xúquer era molt semblant al que quasi tots coneguérem, i alguns patiren, l’any 1982 quan es va enfonsar la presa de Tous, rebentant el pantà i produint un esclafit que portà la mort i la desgràcia a molts pobles de ls Ribera.

Com hem vist, el riu Xúquer no ha sigut sempre, metafòricament parlant, un motor del desenvolupament del territori i de la ciutat de Cullera, com ho demostra el fet que acabem de relatar i al que s´haurien d´afegir altres successos també catastròfics per l’economia, la societat i el desenvolupameent local com la 65

De fet a Cullera, aquesta riuada de 1864 modificà el curs final del riu, ja que la força i la intensitat de l’aigua del riu obriren la desembocadura formant un delta amb una illa al mig, d’ahi que al Mareny trobem eixe topònim. La desembocadura original, per la qual entrà el pirata Dragut, es situava a prop de la Torre del Marenyet, de fet quasi la llepava, tant es així que el nom original de la torre, i que així s’esmenta a la documentació antiga, era Torre de la Gola del riu Xúquer... es a dir, la torre que estava a la desembocadura del riu. Aquesta torre va ser construïda, precisament, a conseqüència de l’atac del pirata Dragut i formà part del nou sistema defensiu coster que el rei Felip II li encarregà a Gian Battista Antonelli per defendre el regne dels pirates barbarescs i turcs.

El Xúquer ix a la nostra trobada. En els seus meandres finals, i malgrat la contínua sagnia que ve patint al llarg de la Ribera, el trobem més cabalós que mai, amb força encara per a inundar els espaiosos termes de Cullera i Sueca. Dos assuts, prop d’aquesta última ciutat, li arranquen l’aigua necessària a l’immens arrossar i encara li´n queda molta que, lenta i argilenca, es renuncia en el mar. Joan Fuster, El País Valencià (1962)

Com hen dit, la riuada de Sant Carles va ser tan forta que va destrossar el tram final del llit del riu i la seua la desembocadura, i va formar un delta i una illa al mig d´aquest. Després de la gran riuada de Sant Carles (batejada així pel seu poder d’inundació i destrucció) la Confederació Hidrogràfica del Xúquer inicià un ambiciós projecte de recuperació del tram final del llit del riu i la construcció d’una nova desembocadura. Per assorrar el delta es portaren tones d’enderrocs i runes de tot arreu i, fins i tot, s’utilitzaren part de les muralles renaixentistes de la vila de Cullera, que en eixos anys van començar a ser desmuntades, per reblir l’estuari que s’havia format. Aquest va ser el trist final de les muralles de la vila de Cullera que van ser construïdes per ordre del rei Felip II per defensar la població en cas d’atac pirata. Com es pot observar hui en dia, la construcció de la nova desembocadura i el tram del llit destrossat per la riuada, es va fer modificant el seu traçat ja que es va desplaçar cap al nord quasi un kilómetre. Així, la Torre de la Gola del riu Xúquer quedà allunyada del objectiu per al qual va ser construïda: defendre l’entrada al riu.

És probable que aquest riu siga, en relació amb el seu cabal, el més utilitzat, el més explotat i el que major valor econòmic té entre els rius d’Espanya. I d’això a Cullera en saben!

Hui en dia el riu te un usos molt importants des del punt de vista agrícola, industrial i, com no, turístic i recreatiu. Els embassaments i canals per a reg, les preses per a la producció de hidroelectricitat o per a usos industrials (els exemples de la central de Cofrents, on les aigües del Xúquer s’utilitzen per a refredar la planta termonuclear, i molts altres), el proveïment d’aigua potable, la navegació fluvial (en els últims quilòmetres i en les séquies que drenen cap a l’Albufera), la pesca fluvial (pesca esportiva) i el turisme són alguns dels usos molt importants d’aquest riu, el més important i usat de la Comunitat Valenciana. I l’ocupació de les aigües del Xúquer en els trams finals del riu (port esportiu i concursos de pesca) completen aquella cita de Joan Fuster que es refereix a l’ús tan intens i, per tant, a l’enorme valor econòmic d’aquest riu:

El port fluvial de Cullera al riu Xúquer

La “segon” séquia de Dellà lo Riu de Cullera Salvador Vercher Lletí

Seria impossible entendre la realitat, present i passada, del poble de Cullera sense la seua relació amb el Xúquer, el seu riu. El Xúquer durant gran part de l’època medieval era un riu navegable amb el qual pujar i baixar mercaderies des d’Alzira a la desembocadura, i des de Cullera cap amunt. La conquesta cristiana de meitat del segle XIII no alterà ni la navegabilitat del Xúquer ni la baixada fluvial de fusta des de la serrania de Conca. De fet, Jaume I, en 1270, atorgava la facultat de fer assuts sobre el Xúquer, però deixant un portell de 25 palms valencians, més o menys un poc més de cinc metres, per facilitar el pas de les barques. La política reial respecte a la navegabilitat del Xúquer canvià amb el privilegi que Ferrando I d’Aragó atorgara a la vila de Cullera en 15 de juliol de 1415, ja que sacrificava la navegabilitat en favor de la irrigació de les terres de Cullera El rei donava a Cullera la facultat de traure tanta aigua com es volguera i per on es volguera en el Xúquer per regar el seu terme. A partir d’aquest moment el camí per regar del riu estava obert. Això féu canviar la mentalitat dels camperols respecte el gran col·lector fluvial. Fins eixe moment el riu no era aprofitable per al regadiu per entrebancs legals, i es donava la paradoxa de tenir una gran quantitat d’aigua a la vora i no poder regar amb ella. De fet, les terres pròximes al riu a l’una i l’altra banda eren de secà. Els cullerencs amb el privilegi a la mà començaren a fer la primera gran séquia que prenia l’aigua del riu. Això esdevingué molts anys després de l’obtenció del privilegi. Així doncs, en 1453 començà a bastir-se la séquia de Cullera però en terme de Sueca, per eixamplar tot el possible el ventall de terres a regar. Més tard, en 14 d’abril de 1488, el rei Ferrando el Catòlic confirmava el privilegi del primer Trastàmara i afegia que els jurats i prohoms de la vila podien fer un assut, séquia mare i altres de distribució, així com nomenar sequiers i establir ordenances per regular el reg. Arran del privilegi de Cullera en vingueren altres a la mateixa Cullera, a Sueca, i foren l’inici d’un fet que s’ha denominat per part d’Antoni Furió i Luis Pablo Sanmartín com la revolució hidràulica de la Ribera durant els segles XV i XVI i el començament d’una important reconversió agrària. Açò és, les comunitats camperoles de la Ribera Baixa tenien el camí expedit per bastir les grans séquies mares que anaven a desgotar el nostre riu per portar 68

la seua aigua als camps per fertilitzar-los. Així, a meitat de segle XV començaren a bastir-se, o remodelar-se els assuts en el riu per a esdevenir capçaleres de sistemes regadius locals, encara que aquests pogueren compartir infraestructures com ara els assuts. Cullera, que és un dels pocs pobles, junt amb Alzira, que té el seu terme municipal estés a l’una i l’altra banda del riu, primà la construcció de l’assut que anava a fer nàixer la sèquia Major del marge esquerre. A aquesta séquia li donaren el nom de “séquia deçà lo riu” . Més tard, a començaments del segle, XVI comença a bastir una primera séquia per irrigar el seu marge dret; aquesta rebria el nom de “séquia de dellà lo riu”.En 24 de novembre de 1509 començà a construir-se l’esmentat canal, tot just quan Sueca havia acabat de construir l’assut capçalera del sistema de reg amb el qual regar amb la seua séquia Major, acabada el 1506. L’aigua la prenia de l’assut de Riola, també altrament dit de Sueca. Aquest fet no estigué exempt de tensions amb les comunitats d’aigües amunt, les de la baronia de Corbera, en aquest temps propietat del poderós duc de Gandia. D’aquesta manera, la vila de Cullera comença a bastir la construcció d’una de les dues séquies mares, la del marge dret del riu, però la séquia amb el temps va perdre l’impuls i força necessària per anar l’aigua als camps i restà cega i inútil Com que les terres del marge dret s’havien de regar, les autoritats municipals de Cullera planificaren la construcció d’una nova séquia que substituïra el canal que causava problemes. Així, durant els primers anys del segle XVII la vila de Cullera planificà una segona séquia en el marge dret, fet que comptà inevitablement amb l’oposició de Sueca i Corbera, que mogueren plet contra la construcció del nou canal de reg que volia fer Cullera, la qual no pogué realitzar. A meitat de segle XVII, rebrotaren de nou les tensions entre Cullera i Corbera per la nova séquia que volia fer Cullera a l’altra part del riu Xúquer, per regar unes 30.000 fanecades. Ara, en 1650, la vila de Cullera demanà informes a experts en geografia i matemàtiques, els quals els feren saber que per regar el marge dret del terme havien de fer una nova séquia, que s’havia de treure al costat del lloc de Fortaleny. Així, els jurats

de la vila se sentiren amb la suficient força com per demanar-li al rei la confirmació dels antics privilegis de reg i el permís per a la construcció d’una nova séquia per al marge dret, malgrat l’oposició que anava a manifestar la vila i honor de Corbera, ja que Fortaleny era poble que conformava la vila de Corbera, i les pretensions de Cullera implicaven fer la séquia pel terme d’aquella Corbera. El disseny i planificació de la nova séquia feta per hidròmetres implicava agafar l’aigua de reg de l’assut de Fortaleny per no caure en el mateix defecte que l’anterior conducte. Les irreconciliables diferències que enfrontaven per l’obertura de la séquia, d’una banda Cullera, i de l’altra la vila i honor de Corbera, feren que ambdues s’abocaren a un plet davant el Consell d’Aragó. Tot un seguit d’informes, súpliques d’una banda i contrasúpliques d’altra, visures d’experts i declaracions de testimonis de certa edat i de diverses poblacions, algun que altre plànol, aniran conformant els elements de la baralla jurídica. I sobretot l’informe de 8 d’agost de 1651, de fra Pedro de Urbina, arquebisbe de València, i al mateix temps virrei de València, en el qual acaba aconsellant al monarca que accedira a les pretensions dels cullerencs, no ja per justícia sinó per propi interés: “se ha de seguir gran beneficio de la villa de Cullera y a sus habitadores porque la mayor parte de sus tierras y las mejores que hoy estan sin riego se regaran y aunque de presente no se seguirà beneficio al Real Patrimonio de Vuestra Magestad porque la villa de Cullera possehe el tercio diezmo y todos los derechos reales que perteneven a Vuestra Magestad en aquella villa por título de venta hecha por los senyores reyes de Aragón progenitores de Vuestra Magestad, perol e podrá

tener porque esta venta esta hecha con pauto de retrovendendo perpetuo y se podran redimir siempre que Vuestra Magestad fuere servido bolver a la villa de Cullera el precio que es la cantidad de doze mil libras”. Amb avals com aquest difícilment podia no aconseguir les seues pretensions Cullera, i la sentència en el plet els fou favorable. El fet de poder bastir la construcció d’aquesta segona séquia en el marge dret del Xúquer per regar tota aquella part del terme municipal amb aigua del Xúquer, però ara prenent l’aigua de l’assut de Fortaleny i no del de Riola com la séquia vella, fou un fet de tan gran transcendència que el consell municipal de Cullera decidí que en la memòria de tothom quedara gravat. I a tal fi decidí instal·lar una placa de metall amb el dia en què conclogueren les obres. Aquest i no altre és l’origen de la inscripció pública existent en la casa núm. 3 del carrer de mossèn Antoni Renart Martí de Cullera, però recaiguent a la plaça d’Espanya, que diu: “+ Añy 1653, a 16 de maig, se acabà la séquia de Dellà lo Riu”. Com s’acostuma a dir, les victòries tenen molts pares i les derrotes són orfes. En aquest cas tota la població sabia qui era el pare de la victòria que possibilitava regar a l’altra part de riu, que no era altre que el consell municipal de la localitat. El fet era tan evident que no tenia perquè recollir-se en la inscripció. Era més important als ulls dels contemporanis que bastien la séquia que quedara fixat en la memòria de la col·lectivitat quan acabaren de bastir un segon col·lector artificial que els permetia prendre aigua del riu Xúquer per regar els camps i heretats. 69

a través de les empremtes del passat que encara s’hi conserven, i que ens permeten fer memòria dels antics usos i costums al voltant del Xúquer, el nostre riu més senyer.

El Xúquer, tot un referent

El nostre municipi és conegut pels turistes per les seues platges i la seua costa, però poc pels altres recursos naturals que l’enriqueixen, com ara el Xúquer. A diferència d’altres grans capitals turístiques, potser al nostre riu no li hem donat la importància que té com a vertebrador de la pròpia comarca, com a riu navegable i com a reclam turístic.

Passejant a la voreta del Xúquer

Mª Teresa Dasí i Valero

Actualment, per a molts turistes és impossible d’imaginar París o Londres sense els seus rius, només per posar-ne dos exemples. Es tracta de poblacions que han nascut a l’empara de grans rius, navegables, que els han servit de font d’aliments, d’elements de protecció i de canals de comunicació. Es tracta de grans capitals que han sabut aprofitar allò que els rius els brindaven i que han crescut al seu voltant, i gràcies a eixa relació recíproca s’han convertit en les megalòpolis que són ara.

Passejar per vora riu a Cullera potser un acte quotidià i irreflexiu, potser un bany de sensacions per als sentits: les aromes, la llum del capvespre, els pescadors que acostumen a anar amb les seues canyes a prop de la desembocadura, l’eixida i entrada de les barques que arriben al port -l’únic fluvial de tota la Comunitat Valenciana-, la gent que va i bé a la llotja o al Club Nàutic... Em referisc a eixa part del riu, que tothom coneix millor, la del marge esquerre, que està habilitada per tal que els ciutadans hi caminem còmodament des de l’entrada del poble prop del pont de ferro fins a la desembocadura del riu, pel camí de l’Escullera. Una senda molt petjada per caminants i esportistes i a la qual, de vegades, per ésser tan quotidiana, no li parem atenció. Però aquesta també potser una passejada reflexiva, plena de descobriments, sobre tot si ens aventurem a seguir el curs del Xúquer des de l’Escullera fins a l’Assut de la Marquesa, o al revés, i ho fem per ambdues marges del riu. D’una banda, cal adonar-nos de la importància del mateix riu com a referent ecològic, lúdic i educatiu. De fet, el tram del Xúquer que recorre Cullera està catalogat com a Lloc d’Interés Comunitari (LIC) i forma part de la Xarxa Natura 2000. Actualment hi podem observar espècies de bosc fluvial mediterrani, com ara àlbers o tamarits, molt característics d’aquestos ecosistemes. No anomenarem tota la diversitat natural ( flora, fauna...) que hi trobem, perquè res millor que convidar als lectors a fer una visita a l’Assut de la Marquesa per saber-la llarga sobre tota la riquesa natural que hi ha a aquest singular paratge cullerenc, que al mateix temps convida a l’esplai i a l’observació. D’altra banda, el Xúquer també ens brinda una passejada per la nostra història, ens oferix una retrospectiva de la societat que hi va tindre Cullera

Barques de transport. Associacoió Cultural “La Penyeta”

Salvant les distàncies, cal recordar, que històricament el Xúquer i l’agricultura han sigut els motors econòmics de tota la comarca. No gratuïtament els propis riberencs han anat modelant el Xúquer aprofitant-lo per a realitzar diverses activitats productives en la ribera fluvial.

Cal recordar que el Xúquer va ser un canal de comunicació important entre els pobles, i Cullera un punt de rellevància en el sistema de comunicacions de la Comunitat Valenciana, formant part de l’antiga ruta del litoral. A l’Edat Mitjana ja hi trobem referències en un passatge de la Crònica de Jaume I, que ens relata el viatge del monarca des del Castell de Cullera fins al de Bairén (Gandia) travessant el riu amb barca.

El professor Joan F. Mateu i Bellés, al seu pròleg al llibre Les barques del Xúquer ens diu: “El Xúquer ha anat construint la Ribera..., el riu marca l’eix al llarg del qual s’articulen simètricament els ambients riparis, els successius nínxols ecològics, les arquitectures bàsiques del paisatge i, fins i tot, les morfologies del territori. Però, a més, el riu viscut pels riberencs és un producte de la història humana que ha anat lligant i relligant les formes de viure i habitar una plana d’inundació.”

Actualment, les piragües i els caiacs són les embarcacions que més naveguen pel Xúquer. La iniciativa privada manté, des de fa poc, l’oferta d’un passeig en barca pel nostre riu.

Recordem que antigament el Xúquer desembocava a la mar vorejant la Torre del Marenyet i que, amb el pas dels anys, s’han succeït els canvis fins a configurar el riu que a hores d’ara tenim. Potser el nostre port és el millor exemple de l’aprofitament del riu que ha fet el nostre poble, un port que també ha anat evolucionant al llarg del temps, i del qual es va projectar una reforma que duu anys ancorada.

Camins en l’aire: els ponts

Altre focus d’atenció quan passegem seguint el curs del riu el tenim als ponts, camins en l’aire que ens permeten salvar l’obstacle que representa l’aigua, i que en alguns casos constituïxen vertaderes obres d’enginyeria i mostren part del context històric al qual s’erigiren per vincular-se a les vies que els requerien. Els exemples més visibles són el pont de la Bega, de recent construcció; el de pedra, i el pont de ferro. Però Cullera té altres ponts, i en va tindre d’altres dels quals només queda el record i alguna fotografia.

Testimonis del passat: les barques

A finals del segle XVI, Cullera tenia un pont de barques. El cronista Felipe de Gaona el nomena el 1599 en la descripció del viatge de Felip II de Dénia a Silla, passant per Oliva, Gandia i Cullera

Actualment, molts visitants es delecten mirant l’entrada i l’eixida de les barques de pesca i les embarcacions esportives que tenim al port fluvial. Però les aigües del riu ja fa anys que eren freqüentment creuades per barques, perquè les barques pertanyen a la llarga memòria del nostre riu.

El pont de barques era un pont flotant, capaç d’adaptar-se a les pujades i baixades del nivell del riu. El seu principal desavantatge era que no permetia el pas de determinades embarcacions per sota, i necessitava un manteniment constant

Pràcticament desaparegudes, les barques planes i amples, humils, transportadores de veïns, viatgers o càrregues ens parlen d’un Xúquer viu i pròxim, brillant i profitós. La barca va ser, per als riberencs, un vehicle d’unió i de comunicació, com queda a algunes de les instantànies de l’Associació Gràfica La Penyeta.

Al voltant del 1830 una de les tres barques del pont s’arruïnà i consta la petició de l’Ajuntament a la Diputació per substituir el pont, per altre similar, també de barques, al 1836. La Diputació va autoritzar la reparació i remetia al nou Camí de Cullera en el qual figurava el projecte d’un pont de ferro. Durant la segona meitat del segle XIX es van succeir les peticions de reparacions i manteniment del pont de barques, fins a la construcció del nou pont a principis del segle XX. El pitjor moment patit pel pont de barques va ser l’avinguda d’aigua del 1862, que el va deixar quasi desfet.

La seua història és també una història de personatges: barquers, calafatadors, transeünts i veïns de les diferents localitats de la Ribera. Des de la mateixa conquesta cristiana del segle XIII, els rius i les barques de pas van ser considerades regalies, i per tant formaven part del Reial Patrimoni. En alguns casos aquestes es van mantindre en mans de la Corona, en altres els privilegis van ser atorgats a senyors particulars, com és el cas de la majoria de barques del Xúquer. Al costat d’aquestes barques d’ús públic i complement de la xarxa de camins, es documenten també barques privades, entre les quals destaquen les que formaven part de l’utillatge dels molins i les denominades “sorreres”.

Encara que desaparegut, el pont de barques continua com a referent al poble, se’l nomena per situar la Casa de l’Ensenyança, a la qual enfrontava, i hi tenim constància gràcies a algunes instantànies de l’època. 71

Com ja s’ha dit, la Diputació tenia previst dotar a Cullera d’un pont de ferro, atés que a les acaballes del segle XVIII el ferro i l’acer havien revolucionat l’arquitectura i l’enginyeria. Els nous materials permetien edificar ponts resistents, amb elements lineals, tirants, suports, i entramats complets i arcs. Els ponts metàl·lics tenien una llum i una capacitat de càrrega molt superior a les d’altres ponts construïts anteriorment. El pont de ferro de Cullera, va ser projectat en 1901 per José Jimeno Lassala, construït sota la direcció de l’enginyer Enrique de Domingo i inaugurat el 15 d’agost de 1905. Se tractava d’una viga Bow-String. L’avantatge principal d’aquest tipus de pont és que no necessita pilars que descansen en el llit del riu, i la seua denominació prové de l’anglès bow i string, arc i corda, pont en el qual l’arc treballa a comprensió i la corda a tensió. Aquest tipus de pont va ser molt emprat a Anglaterra en la primera meitat del segle XIX, com ara el pont de Windsor (1848-1849) o el de Newcastle (1846-1849). Al llibre De Cullera al Cel, Rafael Solaz i Josep Aparici diuen, referint-se a Cullera, que en la primera dècada del segle XX, “Les guies de foraters, lluny del boom turístic, començaven a citar-la com a lloc recomanat per a fer una excursió. Entre altres punts d’interés es ressaltava, com a una excel·lent obra d’enginyeria, el magnífic pont de ferro instal·lat sobre el Xúquer el 1905, el cost del qual havia ascendit a 387.000 pessetes, quantitat molt important per a l’època.” El pont de pedra és coetani al pont metàl·lic. El projecte de construcció del pont es va aprovar el 1930, quan era alcalde Agustín Bertomeu Crespo, amb un pressupost de 323.700 pessetes, una xifra molt considerable en aquella època. I va ser durant els anys de la Segona República quan es va inaugurar la nova infraestructura.

Molí de la Concepció.

atirantats, amb dos carrils de tres metres d’amplària, voreres d’un metre i vials de dos metres i mig per a vianants. La seua il·luminació també en rasant es fa amb projectors encastats a les barreres laterals. Col·laboraren en el projecte de la CDM d’Enginyers: Salvador Monleón, Alberto Domingo i Carlos Lázaro. Menys vistosos però molt funcionals són els dos ponts que hi ha a les immediacions de l’Assut de la Marquesa. El pont blau o de la carretera nacional a Gandia, per al trànsit rodat, i el pont per al trànsit ferroviari,. D’aquests últim només destacar que els seus passatgers tenen una vista privilegiada de l’Assut.

El pont de la Bega és de recent construcció. Localitzat al tram final de la desembocadura del Xúquer, amb 417 metres de llargària i 23 d’amplària, consta de sis carrils de circulació, tres en cada sentit. Es va construir per alleugerir el trànsit del centre urbà. Aquest pont seguix el model bow-string, si bé compta amb dos parelles de pilars intermedis. La il·luminació del pont és particular: mitjançant projectors a cada costat de la calçada i amb moderns fanals a cada vorera, la qual cosa crea una bonica postal nocturna.

Gegants del llegat hidràulic: els molins de Cullera

Ara m’agradaria fixar la mirada del lector, en uns elements molt característics del patrimoni hidràulic de Cullera: els molins. Elements que ja han perdut la importància econòmica que representaren al seu moment històric, i conjunts arquitectònics que ben bé mereixen unes línies, encara que només siga perquè alguns d’ells els podem trobar seguint la senda rural que des del pont de ferro ens porta cap a l’Assut de la Marquesa, on acabarem el nostre recorregut.

Però aquelles persones més aventureres que desitgen seguir el curs del riu fins l’Assut, bé a peu, bé en bicicleta, podran admirar també el pont sobre el Xúquer. Un pont prou recent, situat en l’antiga N-332 a l’entrada de Cullera. La seua construcció s’inicià al 2006, per evitar els embotellaments de trànsit que es produïen durant l’estiu. El pont s’inaugurà al 2007. És un pont d’arcs parabòlics

En el marge esquerre del riu Xúquer, en la partida del Tol·lo, va haver-hi dos molins hidràulics, un arrosser, el Molí de la Marquesa, i un poc més avall, altre fariner, el Molí de Cardona. El primer d’ells presenta un conjunt d’edificis prou ben 72

conservat, ocupa uns 800m2 i manté la fisonomia de l’antic molí arrosser que es va construir en el segle XIX. El molí s’edificà sobre una séquia pròpia, que rebia l’aigua procedent de l’assut del molí.

La proximitat de l’Assut a la desembocadura va atorgar-li un accentuat protagonisme en la reordenació dels usos del Xúquer entre els segles XIII i XVI. En 1270 Jaume I va decretar que tots els assuts entre Alzira i el mar havien de mantenir obert un portell de vint pams reals d’amplada (uns cinc metres) per a la navegació fluvial, herència de l’ordenació andal·lusina dels usos del riu. Però els propietaris dels molins fluvials i els pobladors i els senyors de les localitats del curs baix del Xúquer, que controlaven de facto el riu mitjançant els assuts, van acabar imposant els seus interessos, consistents en la derivació de més aigua per als molins, i per a la transformació al regadiu dels extensos secans i marjals que dominaven el paisatge.

El Molí de Cardona es troba totalment assolat i amb dures penes es veuen indicis de la seua construcció. Només queden dos arcs orientats cap al riu. Aquest molí es va construir sobre el curs de la Séquia de la Bega. I al marge dret del riu, quasi enfrontat al Molí de Cardona, està el Molí Cremat, del qual queden algunes runes. La gent del poble l’anomena així arran l’incendi que va patir el molí el 1950, i que pràcticament el va desfer. Aquest molí arrosser, construït en la segona meitat del segle XIX, com la majoria de molins del terme, va ser col·lectivitzat pel sindicat de la CNT durant la Guerra Civil, i no va retornar a mans privades fins que la guerra es va acabar. El molí es nodria de la Séquia dels Xops.

Els assuts d’estaques van ser substituïts a partir de mitjans del XV per sòlides preses d’argamassa i pedra picada, que van passar a alimentar sèquies d’una grandària desconeguda fins a la data, provocant una radical transformació del paisatge. L’Assut de la Marquesa, citat com «l’assut del molí del senyor Luys Vich, prop de la vila de Cullera», havia estat consolidat i recrescut cap a 1545 de tal manera que va forçar el alçament de totes les preses aigües amunt, amb notable efecte en la mateixa vila d’Alzira, com va denunciar la seua síndic davant la Reial Audiència del Regne de València.

Finalment, trobem el Molí de la Concepció o de Bou. Artefacte hidràulic que molia cereals per a la producció de farina fins a les primeries del segle XX. Després, davant la demanda d’arròs en els mercats es va transformar en molí arrosser, funció que va desenvolupar dins la dècada dels 80 del segle passat. El conjunt d’edificis es conserva en bon estat, actualment funciona com a magatzem fructícola i quadra de cavallaries. Està ubicat sobre la Sèquia Bou, i encara conserva l’antic motor de vapor que el feia funcionar.

L’Assut de la Marquesa constituïx un monument de la veritable revolució hidràulica que va permetre la transformació de la comarca en un immens arrossar.

Exemple de revolució hidràulica: l’Assut de la Marquesa

El nostre recorregut acaba a l’Assut de la Marquesa, un espai que s’ha recuperat, i que constituïx tot un tresor, on podem descobrir, a través de panells informatius, la riquesa natural que ens brinda aquest pintoresc paratge. Però cal remarcar, que a més del seu valor paisatgístic i natural, l’Assut de la Marquesa ha tingut un paper clau en la història local i comarcal. Primerament, l’Assut, va sostenir el reg de la Bega, fins que aquesta va passar a integrar-se al reg de la Séquia Mare de Cullera. La construcció va ser autoritzada per Fernando I, en 1415. Aquelles remodelacions van permetre la posada en funcionament del molí més pròxim a la població entre els segles XIII i XV.

Un lloc digne de visitar i per a difondre’l. Cuidem-lo!

Bones falles.

PONS ALOS Vicent i PONS PONS Valentí, Les Barques del Xúquer, Sumacàrcer 2002. C. SANCHIS DEUSA, Els Ponts Valencians Antics, Generalitat Valenciana, 1993, pp.115-116. AGUILAR CIVERA Inmaculada, El puente metálico de Cullera, un puente centenario, VII Jornades d’Estudis de Cullera, MIA de Cullera 2007.

La ubicació privilegiada de l’Assut va atraure burgesos acomodats i llinatges nobiliaris fins Cullera. De fet, en 1417 el cavaller Berenguer Mercader va adquirir el molí Vicent Navarro -ciutadà de València- per la considerable suma de 21.600 sous en moneda valenciana. I entre els segles XV i XVIII, eixe complex molinar va formar part integrant del patrimoni del prestigiós llinatge nobiliari dels Vich.

SOLAZ Rafael i APARICI Josep, De Cullera al Cel. 1909: Juan Olivert Serra, primer vol a motor a Espanya, Cullera, 2009 COSTA CARDONA, Joaquin: Cronikon y los alcaldes de Cullera, Ajuntament de Cullera, 2002.

En una catifa d’aigua es va convertir el riu quan, a l l’estiu de 2009, els dies 14, 15 i 16 d’agost, ens va visitar la Mare de Déu dels Desemparats, en una visita commemorativa dels vint-i-cinc anys de la fundació de la Parròquia de Sant Francesc d’Assís. Unes jornades de fe i alegria que va protagonitzar la Venerada Imatge de la Mare de Déu.

Un riu de fe i alegria

Joan Carles Alemany Vicens

Va embarcar a la dàrsena Joan Carles I del port de Valencia, en un passeig per una mar serena i agraïda de portar la Mare als seus fills de Cullera.

Rector de l’Anunciació d’Aldaia

Era xiquet, anava amb la meua veïna Maria Andrés que cantava a l’Orfeó de Pego “Alma Mater”, que va fundar i dirigir al meu poble el pare franciscà Vicent Escrivà, hui don Vicent Escrivà. En traspassar amb l’autobús el poble de Favara, pareix que ens dirigíem cap a una illa, envoltada d’una aigua que reflectia la santa muntanya del Castell de Cullera, on descansa la Mare de Déu del Castell de Cullera. Era el dia de l’Encarnació i anàvem a cantar la Missa de la Festa, cosa que després ho he deduït pel que jo he viscut com a rector vostre a la parròquia de Sant Francesc d’Assís. En creuar el pont de ferro, una cinta magnífica d’aigua envoltava el poble i la muntanya. Jo no havia vist mai un riu tan gran amb tanta aigua. Era el riu Xúquer que circumdava amorosament el poble, la muntanya, el Castell i la Mare de Déu. Era la meua primera visita a la Mare de Déu. La primera volta que creuava el Xúquer. I va ser per a veure la Mare de Déu. Em varen portar. Jo no era massa conscient d’on anava. El Senyor em va regalar una experiència, entre d’altres que vindrien després, per a preparar-me a ser un dia retor a Cullera, el vostre poble estimat.

El Xúquer ha marcat la meua estada a Cullera. Molt a prop seu vaig rebre la missió d’alçar, amb companyia vostra, una església. Cullera s’havia fet gran, vora riu, una nova ciutat amb un veïnat nou, molts nascuts al raval de Sant Agustí, d’altres vinguts a Cullera a viure els anys setanta, buscant treball, fundant noves famílies que a poquet a poquet anirien integrant-se i conformant la nova fisonomia del nostre poble. Vora riu molts anys vàrem eixir amb la creu del Senyor a fer el viacrucis, una meditació dels passos que donà Jesús des de la casa de Ponç Pilat fins al Calvari i la sepultura. Era Divendres Sant després de la celebració de l’Adoració de la Creu a l’hora vespertina, quan queia suau la llum del sol daurant les aigües del nostre riu, una silenciosa comitiva anava vora riu pregant i agraint a Jesús la seua donació en la creu. Anys després quan es va construir el nou pont de La Bega aquesta comitiva travessava el pont amb la santa creu. Veure el riu, l’horta, la mar, les muntanyes i el sol dient adéu, en el dia de la mort del Senyor, era un commovedor espectacle que guarde en la meua retina i en el meu cor. 74

A la vora de la mar molts fidels eixiren a aclamar la Mare de Déu. Des de la Farola, una garlanda de fills i filles emocionats en veure sa mare per la mar, l’acompanyaren amb aclamacions i expressions d’alegria. En entrar al riu la multitud feia guàrdia a ambdues vores, i al pont de La Bega ja no cabia més gent que, aguaitada a les dues bandes, venerava amb amor el pas de la Mare de Déu. No mai el riu Xúquer havia sostingut la Patrona de València, i ara, amb mansament, la desembarca al port de Cullera on la multitud entusiasmada de tan gran visita obri els ulls com si d’un somni es tractara. En ser enlairada pels nostres mariners, ella complaguda i sol·lícita mirava a tots, i mirava des del cel a cadascun dels seus fills, per a ella únics, irrepetibles. El riu Xúquer, portador de vida, de treball, de descans, ara portador d’una Bona Notícia, i el poble cristià com Santa Isabel quan va rebre la visita de Maria proclama: “Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor, vinga a visitar-me? Benaurada Maria perquè has cregut”. Benaurada Cullera que has acollit Maria, Mare de Déu i mare nostra estimada.

la Marina Mercant. En l’actualitat, s’ha aconseguit la reducció de tripulació mínima i les embarcacions obligades a treballar amb quatre tripulants han passat a pescar amb tres i les de tres a dos. A més, les embarcacions d’arts menors dedicades al marisqueig i la pesca del polp amb cadufs, estan autoritzades a pescar amb solament un tripulant, sempre que reunisquen les condicions exigides per la Direcció General de la Marina Mercant.

Al Xúquer, un riu amb subhasta marinera

Aquesta situació ha provocat una absència de treballadors en el sector pesquer. Cada vegada falta més mà d’obra per a pescar en la mar. I és que no es guanya igual que abans i hi ha moltes despeses. Les embarcacions van reduïdes de personal. Molts canvien de treball; la gent que ve de terra a la mar, torna a la terra. Solament queden els que són de la mar, fills de pescadors o que tota la vida han treballat en la mar i els agrada. Hui en dia, pràcticament ser pescador és un treball vocacional o familiar.

Susi Melià Peiró

Sens dubte, parlar del riu Xúquer i no mencionar l’activitat econòmica i portuària que es duu a terme a la seua desembocadura seria un gran oblit, i és que el riu Xúquer disposa de l’únic Port Fluvial a la Comunitat Valenciana. Unes instal·lacions que pertanyen a la Conselleria de Ports, però que són utilitzades per la Confraria de Pescadors de la localitat, i que conformen un sector tradicional al poble, el de la mar, del qual moltes famílies viuen. A més, dóna forma al barri pesquer, denominat el Port.

Però els que encara es dediquen a aquest dur treball, després d’un llarg dia de feinejar a la mar amb les seues embarcacions, arriben per la desembocadura del Xúquer al Port i allí està ubicada la llotja, lloc emblemàtic a la població que compta amb més de mig segle. Es tracta d’una infraestructura i instal·lacions un poc menudes que han sofrit remodelacions al llarg dels anys, encara que malgrat açò s’està a l’espera de l’anhelat port tant esportiu com pesquer que des de fa anys es demanda a la nostra localitat. Cullera és l’únic port fluvial de la Comunitat Valenciana i necessita aquesta construcció per a poder facilitar el treball als pescadors i d’altra banda impulsar turísticament la ciutat.

La llotja de Cullera s’equipara amb volum de producció a la de València. A ella arriba peix tant de Cullera com del Perelló. Diàriament, les captures que es fan al Perelló se subhasten en la llotja de Cullera, i la Confraria de Pescadors regeix tot el peix de la llotja, assessora els pescadors i realitza cursos de formació per als mariners i activitats lúdiques per a ells.

Després de la matinada, les gelors, dels dies de mala mar, tempestes i ones... els pescadors, quan comença la vesprada, entren al port amb les seues captures; és hora d’obtenir el resultat de la seua dura feina. A les 16 hores comença la subhasta, on els compradors acudeixen per adquirir el peix fresc.

A Cullera, el nombre d’embarcacions de la flota va a menys. Hi havia una flota de 100 embarcacions i ara en queden menys de la meitat; una causa és que les que es dedicaven a capturar cloïsses ja no treballen, ja que aquestes espècies pràcticament han desaparegut. Aquestes embarcacions que es dedicaven a aquest tipus de pesca han amarrat i els homes se n’han anat a treballar a altres oficis.

Recorde la cantilena que m’ha acompanyat tota la meua infància, quan subhastaven el peix de forma manual, i on el Sr. Alfredo cantava els preus de manera descendent, en pessetes, i quan el preu convenia donava el tall al comprador. –(...) una caixa de mero, 90.. 80..70...60.. per a Malonda! (...)- No obstant, la subhasta diària de peix fresc de la Llotja de Cullera ha patit uns canvis i s’ha adequat a les noves necessitats i normatives d’aquest temps.

Ja fa uns anys, la Confraria de Pescadors de Cullera va sol·licitar a la Capitania Marítima de València, arran del problema sorgit de falta de mà d’obra en la mar, una reducció de la tripulació mínima perquè s’elevara a la Direcció General de

A causa que era imprescindible etiquetar el producte del peix fresc per un reglament de la Comunitat Econòmica Europea, la Confraria de Pescadors de 76

Cullera va realitzar una sèrie de modificacions en el sistema tradicional de subhastar el peix. Aquesta etiqueta requeria incloure totes les dades del peix, és a dir, espècie, dia de captura, lloc, frescor i grandària. I des de l’any 2000 està funcionant un sistema informatitzat de subhasta electrònica. El procediment ha anat gradualment adaptant-se i és el següent: el peix fresc es pesa en la bàscula, s’edita l’etiqueta i en ordre rigorós es col·loca en la cinta transportadora de la subhasta on es procedeix a aquesta. La subhasta no es fa cantada, sinó electrònicament amb uns comandaments, pantalles i monitors. Una vegada el producte a subhastar ix en la pantalla, el preu va baixant i els compradors amb el comandament polsen quan els convé comprar. El subhastador que solia cantar els preus actualment controla la subhasta electrònica. Amb aquest sistema s’eliminen els malentesos entre compradors, ja que la precisió electrònica és exacta i en canvi els reflexos del subhastador poden ser més lents en el moment de parar les postures. La Confraria de Pescadors de Cullera disposa dels llocs de venda que tenen al costat de la llotja, on a les vesprades venen el peix de subhasta fresc del dia directament al consumidor. A Cullera, som privilegiats, podem tastar el peix fresc, mediterrani, de la mar a la taula. És un detall que la que subscriu defén perquè tenim un tresor a la nostra població, podem gaudir d’eixa frescor, d’un producte de gran qualitat, podem menjar peix fresc, i és que com deia una pescatera: “este peix està boníssim, este peix fa unes hores encara estava nadant per la mar, res de congelats, peix mediterrani, peix de qualitat”.

de tarongers i arròs, sinó que, de tant en tant, es converteix també en un element destructor amb les seues riuades cícliques, les més recents la d’octubre de 1982, quan es va arribar a un cabal de 16.000 metres cúbics per segon, o la de 1987 amb una avinguda de 5.200 metres cúbics per segon.2 A més de font de vida, el Xúquer ha sigut també un eficaç eix conductor de la festa. En els municipis a dreta i esquerra dels seus marges, les falles s’han anat assentant i desenvolupant quasi en paral·lel a la ciutat de València, on van tenir el seu origen a mitjan segle XIX, si ens atenim a la aparició d’uns cadafals amb rudimentaris ninots i lectura frontal, encara que hi ha antecedents anteriors amb estructures més simples de foguera.

El Xúquer: un riu de falles Joan Castelló Lli

Històricament, les primeres ciutats de la Ribera del Xúquer que es van sumar a les falles van ser Sueca (1876) i Alzira (1889), encara que va ser en la capital de la Ribera Alta on més continuïtat han tingut i on han aconseguit una major esplendor, ja que les seues 35 comissions en actiu la converteixen, després de València, en la ciutat amb un major nombre de falles.

Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF)

Amb una longitud d’uns 500 quilòmetres, el riu Xúquer travessa tres autonomies espanyoles: naix a Aragó (en les muntanyes Universals, Terol) i pels vessants de la serra d’Albarrasí s’endinsa a Castella-la Manxa per a travessar les províncies de Conca i Albacete, i arribar finalment a la Comunitat Valenciana cercant la seua eixida al mar a Cullera.

En les primeres dècades del segle XX altres quatre poblacions de la comarca es van incorporar a la festa fallera: Carcaixent en 1923, Cullera en 1928, Algemesí en 1934 i Alberic en 1936. La postguerra va ser una època dura de repressió i autarquia, amb un poble ja delmat per les baixes causades per una guerra civil cruel i despietada. En aquests anys la festa en la província de València va anar llanguint però sense arribar mai a desaparèixer.

En la província de València, el riu Xúquer entra entre canons i precipicis que s’estenen al llarg de cinc quilòmetres, configurant uns paratges naturals d’especial bellesa com La Mola de Cortes de Pallars, el massís del Caroig i les abruptes goles de la serra Martés. Només al final del seu recorregut, ja passada la presa de Tous, el Xúquer es convertirà en un parsimoniós curs fluvial que, entre meandres i extenses planes d’horta amb cultius intensius de tarongers i arròs, solcarà la comarca de la Ribera camí de la mar.

No va ser fins a mitjan dels anys seixanta quan l’economia, impulsada pels plans de desenvolupament franquista, va tornar a créixer de forma sostinguda i amb ella la festa de les falles va prendre impuls amb nous pobles que anaven sumant-se als rituals del foc. En els anys seixanta va ser primer Vilanova de Castelló (1967) la que es va sumar al llistat de ciutats falleres, mentre que en la dècada dels setanta ho van fer Sumacarcer (1973) i Riola (1974).

En el seu recorregut per terres valencianes, el Xúquer travessarà en un primer moment els termes de Xalans, Cofrents, Cortes de Pallars, Millars i Dosaigües, en la Vall d’Aiora i la Foia de Bunyol, per a endinsar-se després per les rodalies de Tous, Cotes, Càrcer, Gavarda, Alberic, Beneixida, Vilanova de Castelló i Alzira, en la Ribera Alta. En el seu últim tram, el Xúquer travessarà la Ribera Baixa solcant els termes d’Algemesí, Polinyà, Albalat de la Ribera, Riola, Sueca, Fortaleny i Cullera.1

Amb l’adveniment de la democràcia, altres poblacions banyades pel Xúquer van ser les que es van afegir a l’expansió de la festa: a Xalans, que va plantar la seua primera falla el 1980, es van unir després Fortaleny en 1984, Beneixida en 1985 i Albalat de la Ribera en 1988.

El Xúquer no solament és un riu que recarrega els aqüífers i nodreix les séquies que reguen els camps de cultius de la Ribera, amb les seues plantacions

1.- http://www.chj.es/es-es/ciudadano/libros/Captulos/La%20presa%20de%20Tous/02_Capitulo_01. pdf

En l’última dècada del segle XX i en les dues primeres del segle XX han si-

2.-http://www.chj.es/es-es/ciudadano/participacion_publica/Documents/Plan%20Hidrológico%20 de%20cuenca/Cartografia_Riesgo_Inundacion_Ribera_Jucar.pdf

gut quatre les localitats que també han passat a convertir-se en municipis fallers: Tous en 1990, Benicull del Xúquer en 1993, Cofrents en 1995 i Polinyà del Xúquer l’any 2000. Les úniques poblacions per les quals passa el riu Xúquer i mai no han plantat falles són municipis de menys de dos mil habitants com Càrcer, Gavarda i Cortes de Pallars, així con alguns més xicotets, de menys de 500 habitants, com Millars, Dosaigües i Cotes.

Encara que les falles són la festa del ritual del foc, els rius i, sobretot, l’aigua han sigut elements temàtics recurrents en determinats moments de la història de les falles de la ciutat de València. Sense ànim de ser exhaustius, farem ací un breu repàs a les falles que han tingut a aquests elements (aigua, rius, mars i altres formes de representar-los) com a figures principals del cos central, del coronament o d’alguna de les seues escenes més significatives. Iniciem aquest recorregut per la secció Especial de València per a detenir-nos en un projecte paradigmàtic de la dècada dels seixanta: És xopà fins la Moma, una falla de Julián Puche (Na Jordana, 1965), dedicada a l’aigua com a element necessari “per al desenvolupament de les civilitzacions de base agrària, però també la seua mancança o excés ha desencadenat situacions catastròfiques com les sequeres o les riuades” (Pere Borrego, 2003: 95).

Com a conseqüència de les riuades de tardor de 1982 i 1987, la ciutat d’Alzira es va quedar sense falles en els anys 1983 i 1988, ja que els tallers dels artistes fallers de la comarca van patir danys dels quals van tardar diversos mesos a recuperar-se. Per este motiu, l’Ajuntament va decidir que no es plantaren falles en atenció als danys catastròfics patits en la població.

Rius i aigua en la temàtica fallera

Aquesta falla, que va costar 400.000 pessetes i va aconseguir el primer premi de la Secció Especial, constituïa una equilibrada superposició d’elements: sobre una austera palangana de porcellana, una ona marina permetia el joc lúdic d’un grup de sirenes que sostenen un jerro del més pur estil rococó a punt d’abocar aigua. En el seu projecte titulat El bes (Nou Campanar, 2010), Pere Baenas va plantejar, una tendra i afectuosa salutació amorosa entre el mar Mediterrani i la Terra. El monument, amb els seus 22 metres d’alçària i un cost de 600.000 euros, va ser un dels de majors dimensions plantats en la història de les falles.

Es xopà fins la Moma, de Julián Puche (Na Jordana, 1965). Arxiu Na Jordana.

Entre aquestes dues falles podem citar també una de José Pascual Ibáñez Pepet amb el lema El Mediterrani és mor (Bailén-Xàtiva La Ferroviària, 1981), una falla dedicada a les conseqüències de la contaminació i les marees negres, amb un Tritó (Neptú) que solcava les aigües brutes amb una petxina tirada per uns eixelebrats cavalls. Dins de la Secció Especial han existit en diversos moments de la seua història falles que s’han convertit en una falca dins de l’academicisme, tant en la seua versió caricaturesca com en la clàssica-barroca, que han sigut les estètiques imperants en els seus 75 anys d’existència. Una d’elles ha sigut Quina font de borumballes és la festa de les falles, un projecte realitzat per la pròpia comissió de Palleter-Erudit Orellana en 1988. Era una recreació de la font del Túria i les seues séquies realitzada per Silvestre d’Edeta i situada en la plaça de la Mare de Déu. En la proposta fallera, el vell Túria va ser substituït pel llavors secretari general de Junta Central, Josechu Rey d’Arteaga, repartint els palets dels premis al seu antull.

El Mediterràni es mor, de José Pascual Ibáñez Pepet (Bailén-Xàtiva La Ferroviaria, 1981). Arxiu Publicacions Bayarri.

El nostre paisà José Lafarga Palomares també ha realitzat una falla en la qual l’aigua era un element essencial: Meteorologia de la vida (Sueca-Literat Azorín, 79

Anem al llit del Túria, de Joan S. Blanch (Plaça de l’Ajuntament, 2005). Foto Joan Castelló.

La riuada, de Julio Monterrubio (Convent de Jerusalem, 1983). Arxiu Publicacions Bayarri.

Quina font de borumballes és la festa de les falles. La comissió (Palleter-Erudit Orellana, 1988). Col·lecció Nelo Vilaplana.

ha més vi que aigua, de Modesto González (Plaça de la Mercè, 1954); L’aigua per als ànecs, de Julián Gallego (San José de la Muntanya-Terol, 1966); El planeta blau, dels germans Sánchez (Reina-Pau-Sant Vicent, 1972); Amb l’aigua al coll, de Miguel Esteban Villanueva (Oest, 1984); Quan el riu sona, de Mauricio Gómez Fonseca (Pintor Salvador Abril-Pere III El gran, 1994); L’or blanc, l’aigua, de José Jarauta Navajas (Ceramista Ros, 2005) i Riu-meu, de Joaquín Esteve Mares (Alqueries de Bellver-Garbí, 2011).

2013), amb una secció dedicada específicament a aquest element essencial per a la vida. A més, una bella recreació de l’aigua com a font de vida va ser la proposta que Lafarga, amb disseny de Carlos Corredera (com la resta de la falla), va presentar en l’Exposició del Ninot. En les primeres dècades d’existència de la Secció Especial trobem també falles amb referències a l’aigua, però amb un tractament despectiu per a la dona vist des de l’òptica del segle XXI. És el cas de La dóna i l’aigua de fregar, de Carmelo Roda (Reina-Pau-Sant Vicent, 1942). En altres ocasions, l’artista tirava mà dels refranys i dites per a realitzar propostes com Sempre plou on no hi ha, de José Soriano Izquierdo (Plaça del doctor Collado, 1954) i La mar, que gran tema per a parlar, de José Ballester (Ángel Guimerá-Ferran El Catòlic, 1969).

Una de les més cèlebres va ser sens dubte El temple d’allò més diví, d’Abel Monteagudo (Sueca-Literat Azorín, 1997), una representació del riu Túria com un vell déu que, sobre les muralles de València, emergia per a banyar i enriquir les terres de la ciutat.

En altres ocasions, l’artista es va vore obligat a recórrer a la part destructora dels rius. És el que li va passar a Julio Monterrubio amb La riuada (Convent Jerusalem, 1983), una falla feta de retalls i de peces oferides per altres artistes després que la riuada del Xúquer d’octubre de 1982 (coneguda popularment com la pantanà) destruïra el seu taller de Carcaixent i les falles que allí estava construint.

Una altra aportació destacada va ser realitzada per Alfredo Ruiz en la seua època de maduresa creativa. Es tracta de Com aigua lliure (Quart-Palomar, 2002), l’última que va realitzar durant una fructífera etapa en aquesta comissió i que va suposar el seu acomiadament oficiós com a creador de falles, ja que sis anys després, en 2008, tornaria momentàniament amb un nou treball transgressor: Concepte, percepte i afecte, realitzat per a la comissió de Mossén Sorell-Corona. Com aigua lliure, una cascada en un plànol vertical, va ser el símil utilitzat

En la Secció Primera, són més d’una vintena les falles que han parlat d’aigua en les seues més variades accepcions, algunes amb lemes més que curiosos: Hi 80

llicer (Fet d’Encàrrec) va presentar el vell llit del riu Túria com un lloc lliure d’inundacions i convertit en un jardí en el qual els xiquets podien jugar, divertir-se i fer tot tipus de diableries. Per la seua banda, els artistes Ceballos i Sanabria van utilitzar la figura d’un ancià riu com a personatge principal per a la seua proposta A la tribuna del Túria, un homenatge al mil·lenari Tribunal de les Aigües que vetla pel repartiment just de les aigües entre les vuit séquies que integren la Vega de València i que es proveeixen de les seues aigües en els cabals del Túria. Quasi dos anys abans, al setembre de 2009, la Unesco havia declarat el Tribunal de les Aigües de València Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. A Cullera, també hi ha hagut falles que han tractat el tema de l’aigua en la seua accepció més ampla. Com a exemples citarem A la mar vaig a pescar, de Eduardo Chinchilla (La Bega, 1970); La festa fallera necessita una banyera, dels germans Colomina (Passeig-Mercat, 1987); Les aigües de València, de José Andrés Ibor (Raval, 1987); Si continua la riuà, la nostra regió se’n va…, dels germans Cortell (Sant Antoni, 1988); Mediterrània, dels germans Colomina (Passeig-Mercat, 1993); Mar de fons, de Federico Alonso (Xúquer, 2010); Aigua va, de Sergio Edo (Plaça Mongrell, 2012); Els quatre elements, de Juan Carlos Donet García (Sant Antoni, 2014); Mare Nostrum, d´ Erik Martínez Moncho (Plaça d’Alboraia, 2014); i A fer la mar, de Jorge Gil Sapiña (Rei en Jaume I, 2015), entre altres.

A la tribuna del Túria, de José Luis Ceballos i Francisco Sana- La festa fallera necessita una banyera, bria (Plaça de l’Ajuntament, 2011). Col·lecció Joan Castelló. dels germans Colomina (Passeig-Mercat, 1987). Arxiu Junta Local Fallera de Cullera.

per Alfredo Ruiz en 2002 per a parlar de llibertat, naturalesa, continuïtat, fertilitat, renovació i vida, uns conceptes que l’artista convidava a refrescar contínuament al llarg de la nostra existència.

Llibres · BAYARRI LLOBAT, VICENTE (2015): El Turista Fallero digital. 1942-2015. Valencia, DVD Data. · BORREGO PITARCH, PERE (2003): Na Jordana, 50 anys Especials. 1954-2003. Valencia, Llibret de Na Jordana · CASTELLÓ LLI, JOAN, SANCHIS AMBRÓS, MANUEL I MIR SERRANO, HERNÁN (2001): Fallas Infantiles: juego y tradición. Ajuntament de València. · DD.AA (1990): Historia de las fallas. Valencia-Levante-El Mercantil Valenciano

Tancarem aquest repàs a les falles que han parlat de rius (o d’aigua en la seua accepció més genèrica) amb quatre propostes infantils: Fes un bon ús, de Joan S. Blanch (Exposició, 2005), un projecte que va aconseguir el segon premi d’Especial i el segon d’Enginy i Gracia; Riu-te de la riuà, de Fet d’Encàrrec (Na Jordana, 2006); Anem al llit del Túria, de Joan S. Blanch (Plaça de l’Ajuntament, 2005) i A la tribuna del Túria, de José Luis Ceballos i Francisco Sanabria (Plaça de l’Ajuntament, 2011).

Arxius · MOZAS HERNANDO, JAVIER I CASTELLÓ LLI, JOAN: Arxiu Falles de València 1849-2015 · MOZAS HERNANDO, JAVIER I CASTELLÓ LLI, JOAN: Arxiu Falles Infantils de València 1932-2015 · CASTELLÓ LLI, JOAN: Arxiu Falles de Cullera 1928-2015.

En Fes un bon ús, Joan S. Blanch expressava de forma didàctica, comprensible i simpàtica que l’aigua és un recurs imprescindible i limitat, per la qual cosa és necessari crear una nova cultura per a no malgastar-la; en Anem al llit del Túria, l’artista d’Algemesí realitzava un repàs de totes les activitats recreatives que es podien fer en el vell llit del riu, convertit en un jardí per a ús i gaudi de tots els valencians, inclosos els més xicotets.

Pàgines web · Confederació Hidrogràfica del Xúquer: Vida e historia en torno al Júcar. http://www.chj.es/es-es/ciudadano/libros/Captulos/La%20presa%20de%20Tous/02_Capi tulo_01.pdf · Confederació Hidrogràfica del Xúquer: Cartografía de Riesgo de inundación en la Ribera del Júcar. http://www.chj.es/es-es/ciudadano/participacion_publica/Documents/Plan%20Hidrológi co%20de%20cuenca/Cartografia_Riesgo_Inundacion_Ribera_Jucar.pdf

Amb Riu-te de la riuà, el tàndem artístic format per Marisa Falcó i Paco Pe81

Després ens assabentàrem que els tècnics del pantà de Tous, amb una superfície superior als 700 Km2, van estar lluitant de valent per tal d’obrir les comportes i deixar eixir l’enorme quantitat d’aigua que estava entrant dins dáquest. Sense tindre les coses massa clares i, ignorant en bona part què era el que ens venia al damunt, decidírem gitar-nos eixa nit. Al llarg de tota la jornada del dia 20 continuaven les notícies, i es veia a molta gent enganxada a la seua ràdio pel carrer. Aquelles velles ràdios portàtils que ens servien per a estar informats quasi al moment. La pluja continuava caient de forma persistent i forta. Es parlava de nou del fenomen de la gota freda però no endevinàvem ningú quin era el seu abast exacte o quin podia ser. Per primera vegada a les emissores de ràdio es parlava que s’estaven produint unes xifres de les quals no es tenia constància en cap altre moment. Es parlava d’unes xifres úniques en la història.

La pantanà del 20 d’octubre de 1982 Joan R. Gimeno i Martín

A casa, la vida era quasi normal, tot i que la mare, quan va eixir per a comprar al mercat del poble, va vindre esglaiada. Havia escoltat que tanta pluja era molt dolenta per als camps i que podria fer molt de mal. Ma mare comentava que eren molts els hòmens que se n’havien anat cap al riu per vore com estava, i que la crescuda era molt gran.

Cullera mirà eixos dies el Xúquer, com no mai l’havia mirat.

El dia 19 d’octubre ja no va ser un dia normal a les nostres vides, tot i que fins a alguns anys després no ens n’adonaríem de la importància i de com anava a marcar la nostra existència. La pluja era insistent i constant a la comarca de la Ribera i tot i això, a nosaltres, a casa, ens semblava una pluja normal de la tardor.

Ni pensat ni fet, tot i que el dia següent, el dia 21, tenia unes oposicions a València per a entrar en Correus, vaig anar cap al riu, a la zona del pont de pedra, per vore com anava creixent el riu. Allí, els hòmens més majors, que no havien eixit a collir taronja, explicaven que el riu estava creixent a bon ritme, però res de l’altre món.

Tot i això, a la televisió les notícies començaven a ser molt contradictòries. A casa, la meua mare Joaquina no estava gens tranquil·la. El seu home, mon pare, Pep, estava gitat dalt, a l’habitació que donava al carrer Sant Vicent, on vivíem al número 21. Un infart havia fet que la seua salut estiguera tocada i la mare es dedicava a cuidar-lo.

La majoria de la gent del poble acudíem de forma més o menys constant al riu Xúquer, per tal de vore si la crescuda era tal o si amainava. Però les notícies continuaven parlant de fortes pluges i poc més. Recorde ben bé la frase de: “Lluvias históricas en la zona del Pantano de Tous, en la provincia de Valencia”.

Les notícies a la nit no eren massa esperançadores: començava a parlar-se de grans quantitats de pluja caiguda, en especial a la comarca de la Ribera Alta. Les xifres parlaven de més de 100 litres per metre quadrat i en alguns punts pròxims al pantà de Tous, superiors als 600 litres. Veritablement tan sols eren xifres, que la major part de la població no arribàvem a entendre. Recorde que la mare, parlant amb el pare, mentre que este sopava al llit, afirmava que era molta aigua, però no va passar d’ahí. Tot i això, a l’hora del Telediari, tots vam estar molt pendents de la informació de l’oratge que ens arribava de la mà de Mariano Medina. Molta pluja i molt forta.

Les coses continuaven amb normalitat fins que aproximadament a les 19’15 del dia 20 de novembre de 1982, Ràdio Nacional d’Espanya interrompia la seua programació per dir que la pressa s’havia trencat i que la quantitat d’aigua que amollava aquesta superava els 16.ooo litres per metre quadrat. Una de les majors crescudes de les quals es tenia constància a Espanya. Les notícies ara sí que eren alarmants. En algunes poblacions pròximes a la zona del pantà de Tous com Gavarda, Antella, Beneixida o Sumacàrcer, l’aigua va entrar dins del poble i va superar fins i tot els 8 metres d’alçada. En ciutats com 82

Carcaixent o Alzira l’aigua pujava més a dalt dels 4 metres. Mentrestant, amb eixes notícies a les ràdios i a la televisió, els veïns de Cullera pensàvem que la mar tragaria tanta aigua, com havia passat sempre. Però no va ser així. Molta gent de la nostra ciutat, en especial la gent que vivia més a prop del llit del riu Xúquer, va decidir anar a casa de familiars en alguna zona més alta, i fins i tot algunes persones decidiren pujar a la muntanya i al Castell. La crescuda del riu no va ser tan sols imminent, sinó que va ser rapidíssima. Recorde que tenia el meu Seat 850 aparcat davant de casa del meu amic Vicent Nicola, enfront mateix d’on estava el cine Cervantes, i en un tres i no res l’aigua arribava a la meitat de les rodes, amb la qual cosa vaig haver de fer com la resta de la gent: llevar-lo urgent d’allí i posar-lo a una zona alta. Pensant on portar-lo, vaig decidir que el millor lloc era per la zona de l’Institut Blasco Ibáñez. I així ho vaig fer. En arribar a Andrés Piles, quasi no es podia passar per una bassa immensa, que era tan profunda que va fer que entrara aigua dins del cotxe per la part de baix de les portes. Aparcat el cotxe a zona segura, havia d’anar corrents a casa perquè on vivíem no estava massa lluny del llit del riu, tot i que pensava que estàvem tranquils allà. No era possible que arribara allí l’aigua. Però en el camí, passant pel carrer dels Pescadors, l’aigua estava quasi en l’encreuament amb el carrer de l’Almirall, actualment Ateneu Musical… i eixe carrer era la prolongació del de sant Vicent en creuar el Passeig. El meu pas, de forma involuntària, es va fer més ràpid i, en arribar al mateix passeig, l’aigua estava ja a l’altura del Bar Palomares. Aquesta circumstància em feia pensar molt malament. En girar el cantó del Passeig Doctor Alemany amb el de Sant Vicent, em vaig adonar que l’aigua estava uns 35 centímetres per damunt de l’empedrat… Perill. En el temps va coincidir la meua arribada amb la del meu germà, tots dos sense sabates i descalços per a poder accedir a casa. Una vegada allí… la nevera, la rentadora, les cadires, tot el que vam poder alçar ho posàrem al damunt de la taula del menjador. I començàrem a intentar traure l’aigua. Però la mateixa entrava per la porta del carrer on hi havia un banquet molt menut de tan sols un centímetre o dos, i també brollava l’aigua pel clavegueram del corral. Els dies següents a la data en qüestió, tots els habitants de Cullera vam estar amb la vista pendent del riu i traient aigua de les nostres cases. A la meua, per cert, pujà fins als 98 cm. 83

La mosca negra al riu Xúquer

Mara Sempere Manuel

Metgessa especialista en Medicina Familiar i Comunitària

Informació essencial sobre la mosca negra

La mosca negra (Simulium erythrocephalum), dípter d’ entre 3 i 5 mm, és una espècie de mosca molt menor que la mosca domèstica, de color negre i ales blanques. A diferència dels mosquits, esta mosca és diürna, és a dir, no pica a les nits. I té la seua major activitat a la matinada i al capvespre, a més, rarament entra a les cases Habita i prolifera a la vora de rius, canals de regadiu i aigües de muntanya, en zones de vegetació. Actualment la seua major població es troba entre Carcaixent i la desembocadura del riu Xúquer i està afavorida per l’augment de la vegetació aquàtica submergida. El tractament més eficaç contra la proliferació de la mosca negra consisteix a actuar sobre les larves en l’aigua del riu. Representa una molèstia per als humans i la resta d’animals, pel fet que les femelles necessiten ingerir sang per a realitzar el seu cicle vital. La mosca negra talla la pell amb unes fines làmines bucals, produint així una zona inflamada amb un punt central

roig que pot produir picor i dolor local. Malgrat açò, a Europa no s’ha documentat que haja actuat com a vector de cap malaltia.

Com protegir-se contra la mosca negra?

• No caminar per camps i riberes del riu a primera i a última hora del dia. • Portar roba que tape tot el cos (pantalons llargs, mànegues llargues i calcetins). • Utilitzar locions repel·lents: el DEET i l’Icaridin a concentracions iguals o superiors al 20%. El repel·lent s’ha d’utilitzar sempre en l’exterior i en espais oberts durant el temps necessari, no s’aplica sobre talls, ferides o irritacions de la pell ni tampoc sobre la roba. No s’ha usar en xiquets menors de 2 anys, i en majors, s’ha d’evitar l’aplicació sempre que siga possible, i mai s’ha d’aplicar a les mans, ja que els xiquets se les posen a la boca i als ulls.

Què fer si ens mossega la mosca negra?

• La primera cosa que s’ha de fer és llavar la zona amb aigua i sabó i desinfectar bé. Es podria aplicar crema o líquid per a picadures. 84

• És fonamental no rascar-se per a evitar infeccions i augment de la inflamació local Una mesura eficaç és aplicar compreses d’aigua freda o gel (mai en contacte directe). •En principi no cal anar al metge per estes picadures, encara que en tinguem diverses perquè no solen complicar-se. Recordar que estes lesions produeixen un punt central roig i una zona roja, calenta, tensa i lleugerament sobreelevada i sol persistir una o dues setmanes. Caldria consultar el metge si el dolor és molt intens, apareix febra i una reacció al·lèrgica. On puc trobar més informació sobre la mosca negra? • 1.- http://cuidatecv.es/wp-content/uploads/2013/11/ MoscaNegra_val.pdf • 2.- http://xuquersalut.blogspot.com.es/2013/07/cuidado-con-la-mosca-la-mosca-negra.html • 3.- http://www.levante-emv.com/comarcas/2015/04/29/ mosca-negra-ataca-cullera/1257637.html

ment. I es tracta d’un animal molt curiós, perquè el seu nombre augmenta quan augmenta la contaminació de les aigües en les quals es troba. Hi ha una gran varietat de meduses, que habiten tant les aigües càlides com les més fredes. Apareixen a la superfície de l’aigua de les mars, i també, als punts més profunds de les foses marines. I encara que no tenen cervell, compten amb multitud de terminacions nervioses que fan d’elles uns animals estranys, que es comporten i reaccionen com si el tingueren.

La natació al riu Xúquer al seu pas per Cullera

Sí, la travessia del 2011 “Badia de Cullera”, III Campionat autonòmic de la Comunitat Valenciana de llarga distància, sobre 6,5 km, des del Dosser fins a Sant Antoni va ser un patiment per als nadadors, va ser l’última vegada que s’organitzaria aquesta prova amb aquest recorregut a la mar, ja que les meduses van molestar els nadadors. I seria a partir del 2012 quan s’inauguraria la nova etapa de concursos de natació al riu. Un conjunt de proves conformaren aquell cap de setmana de natació. La de 10 km (7 al riu i 3 a la mar), a més a més, una prova innovadora i valorada positivament des de la Federació Valenciana de Natació, que consistia en 3x 3 km (1,5 d’anada i altres tants de tornada), íntegres al riu perquè el públic pogués fer-li el seguiment.

Alejandro Creus Font

Estimat amic:

La primera nadadora destacada en esta nova etapa de “carreres de nadament” (nom amb el que, el destacat home de Cullera, Salvador Borrás Renart, anomenava les travessies de natació) fou la local Marta Grau de Fez. Mereix el reconeixement, ja que a part d’aquesta prova ha aconseguit èxits a altres proves de natació, i també, a altres disciplines esportives. En el passat, hem tingut nadadores destacades a les travessies per la mar. Altres de les nostres estan rendint a bons nivells a les files del Club Natació Algemesí i del prestigiós Club Natació Gandia. Del 2012 fins enguany les proves al riu han anat canviat de nom, així, el 2013 era “I Desafiament Cullera”, que integraria 5 proves: 1km, 4 km, 10 km, 3 x 3 km, i la prova nocturna de natació sobre 1,5 km. El 28 de juny de 2014 tenia lloc el “II Desafiament Cullera”, i la prova nocturna s’eliminava.

Em preguntares sobre la natació al riu Xúquer a Cullera, i ja tinc preparada la resposta. En primer lloc, per a mi, la data més significativa és l’any 1928. Fou l’any de la primera travessia oficial a la mar al nostre poble. Sí, ja sé que em preguntares per les del riu; però esta data no podia deixar-la passar per alt, perquè marca l’inici de la posterior trajectòria. En segon lloc, l’any 1996 en què es reprenen les travessies a Cullera, de nou a la mar. Aquest altre any assenyala el punt de partida del que ara per ara és la natació local. I en conseqüència, tota la sèrie de travessies organitzades al llarg de l’any a la nostra localitat.

Com saps, no és el mateix nadar a la mar que al riu. Al riu, el nadador s’enfronta amb les seues “unflades”, “glopades”, a les corrents en determinats punts del curs, al vent canalitzat, i a una aigua tan tèrbola que obliga a nadar sense visibilitat, a uns voltants més tancats, a les esculleres, embarcacions, aficionats a la pesca, ànecs i altres aus aquàtiques, canyes, ...; però els punts de referència són majors que quan es nada es fa a la mar, i aquests hauran sigut utilitzats durant el passat per establir els nadadors la seua pròpia estratègia davant dels seus rivals.

A finals d’agost del 2015 es dugué a terme el “Desafiament Cullera”. Al riu es competia sobre les distàncies de 1 km, 4 km, 10 km (van transcórrer al riu i a la mar), i una prova de 3 km x 3 nadadors. Cal comentar el motiu pel qual es tornava a viure una competició de natació al nostre riu. Les meduses van ser les autèntiques protagonistes del canvi. Aquests animals, que per a moltes persones sols nomenar-les els dóna por, estan fent-se les regines de tots els oceans del planeta, les seues poblacions van en aug-

Tinguérem travessies al nostre tram de riu Xúquer abans del 2012? Sí, i cal estudiar-ho perquè ens havíem oblidat d’este tipus de proves esportives a la nostra localitat. 86

Vull ressenyar-te que tenim consolidada la travessia a la mar “Memorial Ximo Soldevila”, amb continuïtat anual el primer diumenge d’agost; però modificant-se amb el temps les distàncies recorregudes, el circuit traçat i el nombre de proves. Des de l’any 2000 se’n fan dos (una d’1,3 km; altra de 2,5 km).

lem de natació al riu. En 1961 la travessia estava preparada per fer-se a la mar; però al estar marejada en el moment de fer-se, es decidí traslladar-la al riu. Aquell any la competició estigué integrada en un conjunt d’activitats, destinades per a l’entreteniment dels turistes i visitants dins de l’anomenada Setmana Esportiva. El trajecte es dissenyà sobre 3 km, la meitat riu avall i l’altra riu amunt, amb inici de la prova des del pont de pedra. El nombre d’aficionats rondà els 4.000 o 5.000 (sorprenent!), alguns seguint els nadadors amb bicicleta o cotxe per la vora del riu. Francisco Roig guanyà; una dona, Mª Carmen Soto quedava segona de la general, per davant del mateix Joaquín Soldevila. En total participaren 8 xiques, totes elles del Club Natación Delfín.

El govern local l’any 2003 estava convençut de la construcció d’una piscina coberta municipal (el Regidor d’Esports, Enric Tormos i Escrivà, amb tot el seu equip de la regidoria, va ser un enèrgic impulsor del projecte) al costat de l’actual Conservatori de Música; però van perdre el govern a les eleccions municipals. Els nous governants volgueren un projecte més ambiciós, a l’altra banda del riu, darrere de l’institut Llopis Marí, que després de diverses legislatures, anys de treballs, construcció i dificultats no van ser capaços de finalitzar.

Pel fort corrent que portava el riu el dia de la travessia de 1962 (II Trofeu José Antonio Elola), sols uns pocs més de la meitat dels nadadors inscrits va poder aplegar a la meta, 35 de 66, després de 2 km de braçades. En fèmines repetí victòria Mª Carmen Soto. En hòmens, Marcelino Rodríguez, de Vinaròs.

L’any 2004 se celebrava de nou la Setmana Esportiva, i des d’aquell moment no s’ha deixat de celebrar. L’encontre d’amics i coneguts per nadar sense cap oficialitat va conduir que el 2 de setembre de 2007 es concretara la primera travessia “Badia de Cullera”, del Dosser a Sant Antoni sobre 6,5 km. El 2008 la prova fou igual que l’any anterior. El 2009, Marcelino Valls Ponce, li dóna altre caràcter a la prova fent-la de 10 km, convertint-la en prova de llarga distància del campionat autonòmic.

La festa d’agermanament amb els pobles veïns el 1963, el passeig de la torxa amb final al castell i l’encesa d’un pebeter impulsaren la Setmana Esportiva. La fama de prova dura, que estava aconseguint, es va reafirmar en aquella edició. Sols 20 nadadors de 39 inscrits passaren per la meta. La victòria de Salvador Montoliu patint rampes és un signe de com de dura fou la prova. Joaquín Soldevila quedava tercer. En dones guanyava Mari Rosa Meri.

Els dos anys posteriors es va continuar la trajectòria iniciada el 2009. El 2010 les aigües del Xúquer, alimentades entre altres pel riu Magre i el riu Cabriel, van vore participar a l’olímpica italiana Laura Volpi. I el 2011 els nadadors s’hagueren d’enfrontar a la mar i a uns dels animals que allí habiten, les meduses. Aquest fet marcà el futur d’aquesta prova.

Es succeïren les edicions amb participacions baixes i pocs nadadors capaços d’acabar les competicions. El 1964 sols l’acabaren 26. Sent alcalde de l’Ajuntament de Cullera el Sr. Juan Lafarga Diego en 1965 es demanà la construcció d’una piscina coberta, perquè Cullera estava quedant-se arrere en natació, encara que havia proporcionat en el passat molts campions.

Quan l’any 2012 la travessia “Badia de Cullera” es traslladava al riu feia, ni més ni menys, que trenta-cinc anys que no s’havia vist nadadors pel nostre riu en competició oficial. Les travessies del 1975, 1976, i 1977 van ser les últimes d’aquella sèrie. En 1975 el nom de la prova era “Trofeo de natación Bahía de los Naranjos”. El 1976 s’establiren dos categories de la mateixa prova (A i B). Per continuar la festa al riu hi hagueren ànecs i cucanyes. El 1977 la característica fou que estigué deslluïda. No puc afirmar que les travessies de 1978 i 1979 es feren al riu. El 1979 la Setmana Esportiva estrenava nom, i passà a dir-se Setmana Esportiva i Cultural.

Amb eixida des de prop de l’estació de ferrocarril (abans situada prop de l’actual Pavelló Cobert) en 1966, s’aconseguí fer una prova més suau, nadant sobre 1,2 km, sols riu avall, i s’animaren 60 nadadors. Tornava a guanyar Mª Carmen Soto amb 14’ 49’’, i liderà la carrera fins a més de la meitat; però no pogué soportar el ritme i quedà tercera de la general. La victòria masculina fou per a Enrique Melo, de Gandia, amb 14’23’’. Este jove nadador a les Olimpíades de Munich 1972 obtingué un paper destacat en la prova de 4x100 m lliures.

Durant la dècada del 1980 es perderen competicions i activitats al voltant de la natació (no sé si per falta de diners, per falta de suport, o per l’aparició d’altres esports). Amb el temps, deixaria de programar-se el concurs de natació al període de Setmana Esportiva.

Enrique Melo repetia victòria en 1967 sobre 1,5 km, i en dones Mariló Peris. Tot i estes participacions destacades, i l´increment de participants, 80!, molts d’ells de Cullera, se li va donar l’esquena a la natació.

Els primers anys de la dècada del 1960 foren dels més destacats quan par87

Després de la travessia, en clar decaiguda, de 1968, aquesta deixà de fer-se durant uns anys.

El torn li va correspondre a José Alemany Merino en 1945. També, aplega el primer a altres proves com ara els 1.500 m en piscina als Campionats Nacionals. Per entrenar-se quasi tots els dies va estar nadant al riu.

La dècada de 1950 no va tindre travessies al riu i sí a la mar; i va ser una època daurada. Aquest daurat tenia nom propi, Joaquín Soldevila, ja que amb 14 anys fou capaç de guanyar travessies com la del Port de València, Cullera (a la mar), i la del Port de Barcelona. Esportivament, guanyà moltes travessies, i fou organitzador i encarregat de l’Equip de Salvament i Socorrisme de l’Ajuntament de Cullera.

El 1948 no hi hagué travessia a la mar ni al riu. Es deixà perdre tot allò que s’havia aconseguit fins al moment. I no tornà ha haver-ne fins al 1951, de la qual cosa ja t’he parlat. A la dècada del 1930 s’optà per fer travessies al riu els anys 1932, 1934, i el 1936. Aquesta última no podem assegurar que es fera a causa de l´inici de la Guerra Civil Espanyola. El que sí sabem és que estava preparada per al 5 de juliol sobre 2 km. No tornarien les competicions fins al 1939. Totes aquestes edicions van ser un èxit. La resta de travessies les portaren a la mar.

La localitat de Polinyà va organitzar en 1955 una travessia al Xúquer, en sentit de descens que guanyaria Joaquín Soldevila. També, en aquells anys hi hagué competició entre el pont de Riola i el de Fortaleny. En 1952 no hi hagué travessia, i en 1958 deixaren de fer-se fins al 1961. La competició de 1957 va ser seguida per milers d’aficionats.

La de 1932 la va organitzar la Unión Deportiva de Cullera, l’Ajuntament oferia la Copa Cullera. Les navilieres locals Gorgoni i Gomar col·laboraren prestant les seues barcasses per a l’eixida i aplegada. Amb aquesta prova es volgué incrementar l’afició esportiva local i publicitar la localitat. Resultà guanyador Sebastián Fontana, per tercera vegada.

La dècada del 1940, amb plena postguerra civil espanyola, va vore com la mar acolliria les travessies de la localitat. D’aquells anys encara ressonen els noms dels extraordinaris germans Piris (Antonio, el major; Enrique, el menut-Site); i Salvador Fabra Fons.

Els 2 km al riu, mil d’anada i altres tant de tornada, de l’edició de 1934, serviren perquè el passeig del riu recuperara un poc de protagonisme, ja que havia estat un poc oblidat els últims anys. El fort corrent del riu per unes pluges dies abans de la cita esportiva dificultà el recorregut. Antonio Melià, de Cullera, va ser el més fort aquella jornada.

A banda de les competicions al riu, també s’entrenava allí, a l’ample. Uns llistons situats al marge permetien als esportistes practicar els viratges. La premsa valenciana treballà perquè tots saberen el que estava fent-se a la nostra localitat. Salvador Fabra fou un dels pocs nadadors que entrenava al riu inclús a l´hivern. El 1941 va ser exitós per a Salvador Fabra, ja que fou subcampió d’Espanya en 1500 m lliures, i guanyava la travessia.

Agustín Grau Romero fou durant 9 anys assessor de natació per a la Delegació Local d’Esports de Cullera. Va intentar en aquell temps la construcció d’una piscina per a Cullera, de la qual pogués gaudir tot el poble. Agustín Grau fou un apassionat de la natació, de l’esport i de la cultura (lectura, geografia, història, música). Ell volia que la piscina es construïra a la zona de la Bega.

A este selecte grup de nadadors vaig a fer-li un lloc perquè entre Vicente Martí-Martínez Dumas, qui a la seua avançada edat encara practica la natació, a la seua localitat, ací a Cullera, i ho fa a la mar, També acudeix a la Piscina Municipal Coberta de Sueca “Vicent Vera”. Açò ho fa perquè és la seua passió. Vicente MartíM. considera que la natació és important perquè recorda que, fa molts anys, en ocasions, queia un xiquet a l’aigua del riu i s’ofegava.

D’aquells temps vull anomenar-te a: Manuel Mas (Mariste), Juan Rico (el Vano), Agustín Grau Romero, Antonio Costa, Rosendo Vallet, Juan Aragó Font, Salvador Blasco, Luís i “Juanito” Borja, els fills del doctor Alemany, José Sesé, Pepet (EL Gordo), Antonio Fuertes (Cabrella), Boles i els germans rocs, Antonio Furió, Juan Beltrán (Caillo), Julio Claver, qui anys més tard seria alcalde de Cullera, i José Martínez (Sorolla).

Uns 5.000 aficionats seguiren la travessia el 1943. Enrique Piris es convertí en plusmarquista nacional als 1,500 m. Gràcies a la travessia de 1944 coneguérem altre nadador local campió Joaquín Bodí Fabra (“Joaquinet”) i al destacat Joaquín Palomares Fuertes (“Joaquinito”).

La dècada del 1920 és la de la primera travessia oficial al riu Xúquer. 1928 fou l’any de la primera competició, però a la mar. Com a curiositat, assenyalar que 88

en eixe 1928 es plantaren les dos araucàries del mercat (els dos arbres més alts que hi ha). Així que les travessies nadant al nostre poble són tan altes, tan longeves, tan impressionants com eixos dos arbres que dominen el centre del mercat, el centre del nostre cor. El 1929 el riu es tornava protagonista. Aquell any eren alcaldes els membres del “triunvirato” (des del 30-10-1927 al 30-1-1930 van ser alcaldes J.José Rico Ferrer, J. Antonio Gorgonio Rams, i Victoriano Talon Pallas- alternaren l’alcaldia cada 1 o 2 mesos). Arreu d’Espanya, en aquells anys, estava prenent-se seriosament la natació. Anteriorment, i fora de la nostra comarca de la Ribera, el 1900 a les segones olimpíades de l’era moderna, celebrades a París, les competicions de natació es dugueren a terme al riu Sena. I el 1837 és la data del primer campionat nacional britànic, que s’encarregaria de guanyar Tom Morris, nadant 1 milla al riu Tàmesi. Si viatgem des de 1837 fins a l’actualitat, per veure competicions semblants a les nostres, ens trobem que cal que parem atenció al descens de la ria (vall d’un riu costaner inundat per l’elevació del nivell de la mar) de Navía (Astúries). Des de la distància, sembla que allí estan fent-se molt bé les coses i té la seua recompensa. La primera travessia data del 1958, amb 14 participants, i 1 km de distància ria amunt. Avui se’n fan 5 km de descens. Està considerada com una de les 100 millors travessies del món. La competició ha estat premiada pel Comitè Olímpic Espanyol, pel Consell Superior d’Esports, el Govern Asturià i la Real Federació Espanyola de Natació; declarada d´Interés Turístic Nacional. Acompanyen la travessia activitats de tipus folklòric i festiu per animar els participants i assistents. Té un entorn paradisíac. Els participants estan pròxims i accessibles, i l’última edició comptà amb 737, molts d’ells estrangers.

com l’anomenaven al riu els pobladors àrabs quan habitaren aquestes terres, ha estat moltes vegades acariciat per les braçades de tantíssims nadadors que han volgut demostrar el seu poder a un poderós, el Xúquer. Desitge haver contestat encertadament a la pregunta que em formulares fa uns mesos. He utilitzat per donar-te la resposta:

També, vull anomenar-te la mítica travessia de Bilbao, que enguany comptà amb 400 participants (entre els que feren una prova de 2380 m, i altra amb 680 m). Altres travessies que transcorren a ries; però potser no tan importants com les anteriors són: la de Vigo, la d’Ares (Ferrol), la de Cedeira, la d’Eo (Castropol-Astúries), riu Cabe (Monforte–Lugo), la de Pontevedra, Villaviciosa (Astúries), i riu Sella (Astúries).

Unes últimes dades més per si et resulten interessants:

El nostre riu Xúquer que tantes vegades veiem, naix a 1.700 m d’altura a les Muntanyes Universals, té 498 Km i transcorre per les províncies de Conca, Albacete i València; l’embassament d’Alarcón s´estén al llarg de 40 Km; el màxim cabdal el porta al seu pas per Sumacàrcer. I enguany, s’acompliran 152 anys de la riuada de San Carles en la que deixà de desembocar al costat de la torre del Marenyet per canviar el seu curs final i deixar-la on ho fa a l’actualitat. El nostre Guad-el-Xúcar,

-El llibre de Joaquín Costa Cardona Cronikon y los alcaldes de Cullera edi tat pel M.I.A. de Cullera. -El llibre Nadant a Cullera. Travessies i nadadors que han fet història, tam bé editat pel M.I.A. de Cullera. -Nombroses pàgines web.

Dóna records a tota la família taütera.

Atentament,

Alejandro Creus Font

rres és la Penya Piragüista d’Antella. A Antella el riu és molt ample i l’aigua és tan cristal·lina que es pot veure el fons... i això que en algunes zones està a més de 5 metres de profunditat! De fet, més d’un (i de dos) quan la carrera es fa llarga, i la gola s’asseca, aprofiten l’aigua que esguita el company del davant (i, si van solitaris, l’agafen directament amb la mà i beuen). Tot això si no tenen massa sensibilitat en les dents, clar, perquè l’aigua està gelada tot l’any. Actualment, a Antella es fan les competicions més importants de l’àmbit autonòmic: la final de la lliga d’hivern i l’autonòmic de marató. També a aquest club se celebren les concentracions per a les categories d’infantil i cadet, ja que entre les seues files es troba Julio González, director tècnic de la Federació de Piragüisme de la Comunitat Valenciana, campió del món en diverses ocasions, tant en K-1 com en K-2.

Vent en contra o sol en la cara?

Héctor Sanmanuel i Torres

No seré jo qui vos cante les gràcies i bondats de la flora i fauna del nostre riu, però si vos puc transmetre la tendresa que se sent en veure tots els aneguets darrere de sa mare passant al teu costat, la majestuositat d’una garsa en alçar el vol o l’espectacle de l’alba naixent en un dia boirós a la desembocadura del riu. I és que, fer tantes hores al riu, amplia la imatge que havies pogut arribar a concebre. El piragüisme engloba moltes modalitats d’un mateix esport. Per un costat, trobem les denominades aigües braves, on els palistes han de demostrar la seua perícia baixant rius amb molt de corrent plens d’obstacles en el menor temps possible. Per l’altre costat, hi ha les denominades aigües tranquil·les, on desapareixen els obstacles i l´eixida de la carrera es dóna al mateix temps a tots els participants de la mateixa categoria. En aquesta modalitat podem distingir dos tipus de competició: les de velocitat o pista i les de marató o fons. Les de velocitat tenen una distància de fins a 1000 m i cada palista va per un carril delimitat per boies. Aquestes són les competicions que es fan a les Olimpíades. A les competicions de marató o fons tots els palistes fan l’eixida junts i han

de recórrer grans distàncies abans d’arribar a la meta. Aquest tipus de carreres són, al meu parer, més apassionants. D’una banda, perquè a les ciavogues, paraula que utilitzem per dir que “peguem la volta”, o als “porteos”, quan baixem de la piragua i la carreguem durant uns metres a la màxima velocitat possible, podem veure escenes molt intenses. Per exemple, quan dos o més palistes volen avançar-se els uns als altres. D’altra banda, les considere més interessants perquè les estratègies que es fan (decidir quan val la pena anar més “fort”, quan s’ha de parar a beure, on s’ha de començar l´esprint final,...) no tenen res a envejar a les competicions de la Fórmula 1. El nostre riu té gran valor per al piragüisme valencià, no debades la gran majoria de les proves que se celebren cada any en terres valencianes es fan a les seues aigües. No és casualitat: les diferents condicions que ofereix el riu al llarg del seu recorregut són immillorables. Tenim un riu ample i relativament profund d’aigua blana que és molt còmoda de palejar. Si seguim el curs natural del riu, el primer gran club amb el qual ens trobem a les nostres te90

El A.D. Scooter Club d’Algemesí naix en 1961 i és el segon club més antic d’Espanya. Naix com una “filial” del club d’aficionats al motociclisme que es va fundar tres anys abans. Poc després de la seua formació, es va començar a organitzar una carrera que s’acabaria convertint en una de les més importants: la davallada del Xúquer. La carrera eixia des de Sumacàrcer, quasi baix de la presa de Tous, i es realitzava en tres etapes fins arribar a la meta, situada al pont de ferro a la nostra localitat. Malgrat el seu èxit, la carrera va desaparèixer a mitjans dels anys huitanta perquè el cabal del riu va descendre i, a més, va deixar de puntuar en el campionat d’Espanya. Així i tot, aquest club ha seguit tenint prestigi, ja que els seus palistes han aconseguit grans mèrits tant a nivell nacional com internacional. Fins i tot dos d’ells van participar a les Olimpíades de Munich 72. En 2008, quan el club va celebrar el seu 50é aniversari, van organitzar una de les proves del Campionat d’Espanya de Marató, que es va convertir en un gran esdeveniment i va portar a gent d’arreu de l´estat. I arribem al nostre club! El Club Piragüisme Cullera naix quan Enrique Torres descobreix l’esport

i decideix portar-lo ací. En la primera etapa, el club es va situar baix del pont de pedra i els nostres palistes van començar a demostrar la seua valia, sobretot José Marí que en 1968 va arribar a la semifinal de les Olimpíades de Mèxic. Però no va ser la seua única gran gesta. Després de diversos èxits a nivell nacional va participar al Mundial de Belgrad en 1977 i va arribar a convertir-se en entrenador de la Selecció. També va ser ell qui va assumir la tasca d’entrenar el relleu generacional de palistes que s’ho havien anat deixant per motius de feina, de falta de temps, d’edat, etc. cosa gens fàcil en un esport que necessita tantíssima dedicació i que, tot i això, no és quasi reconegut. Malgrat tot, i després de diversos canvis de local, primer al Prado, després a la Casa de l’Ensenyança i, per últim, a les seues pròpies instal·lacions (on es situa en l’actualitat), el club s’estableix i assoleix un reconeixement i un nivell en l’àmbit nacional que, si bé ha anat fluctuant en el temps, sempre ha estat molt bo. ¡No se vayan todavía que aún hay más! Aquests palistes no son els únics que solquen les nostres aigües, un poc més amunt d’Antella es troba el Club de Piragüisme d’Almenara de Sumacàrcer. A Conca, on en certs trams el riu corre més ràpid, s’assenta el Club Piragüismo Las Grajas, on es practiquen les modalitats d’aigües braves i tranquil·les. També a Conca hi ha un altre club, el Club Piragüismo Cuenca Con Carácter, que té cert renom sobretot per organitzar una carrera coneguda com la carrera “De puente a puente” entre el pont de San Antón i el Puente de los Descalzos. Ja veieu quin riu tenim i quina gent el solca! Una autèntica meravella per als amants d’aquest esport que combina força, equilibri, resistència i, sobretot, molta tècnica. Malauradament, és un esport molt infravalorat a la nostra terra encara que, com ja veieu, tenim una gran quantitat de campions i campiones que han portat el seu nom, Xúquer, ben alt i ben lluny. 91

tant del riu, vorem com per a res es parla de paisatges bucòlics i de riu “dolç”. El que sí que trobem són advertències sobre viure a la vora del riu, ja que el riu tot i ser un riu tranquil, de vegades trau la força i es torna un riu destructiu-Els àrabs ja l’anomenaven com el “destructor”.

Versos, refranys i cançons al voltant del riu Xúquer

I després concreta més, assenyalant que les vores dels rius i dels convents, no són molt recomanables i el millor que pot fer la gent és abandonar-les.

Ramon Marí Bohigues

El río es dulce, como dulce es la saliva de los labios de la amante. Ráfagas de perfume atraviesan el jardín cubierto de rocío. Los costados del río son el circo donde corre el viento. I tus lágrimas, tus lágrimas revelan tus secretos al río.

Més tard en el temps, este mateix poema seria el que inspiraria al poeta suecà, Joan Fuster a compondre uns versos al riu.

En Beneixida entra el riu, en Alcàntera no pot, en Càrcer se’n du les cases i en Cotes fa el borinot.

Respecte al benefici que l’home trau directament del riu, trobem dos dites referents als pescadors de riu, a qui no deixa en bon lloc en la primera, i adverteix de la seua pilleria en la segona:

El riu és dolç, com dolça és la saliva aromàtica dels llavis de l’ amant: El riu és dolç, De nit, les nits d’ Agost … ...el riu, el riu pur, oh poeta, serenament t’ enyora.

Pescador de canya, perd més que guanya ---------------- A riu revolt, guany pel pescador

Està ben clar que malgrat el temps transcorregut entre els dos poetes, hi ha un nexe comú d’unió entre ells, i eixe nexe no és altre que el riu, i eixe riu no és altre que el Xúquer.

A la vora de convents i de rius, les oronetes no fan els nius. ---------------Junt a riu i convent, no faces fonament.

Respecte a les catàstrofes causades pel riu, hi ha dites populars que ens detallen, amb pèls i senyals, els fets causats pel riu, com el que detalla el que passa en els pobles de la Vall de Càrcer que depenent de la seua situació orogràfica i l’altura del poble respecte al llit del riu són més o menys afectats per les riuades.

Buscant versos, refranys i cançons que parlem del riu Xúquer he arribat molt enrere, concretament al segle XII, on el poeta àrab, Ibn al Jalaya, nascut a Alzira, ja descrivia el meravellós riu al pas per la ciutat. En el seu poema La belleza del río l’ autor recrea un paisatge bucòlic al voltant del riu.

A vora riu no faces niu.

Si deixem els versos i ens posem a buscar en els refranys populars al vol-

I deixe ja els refranys per centrar-me en les cançons en què es parla del 92

riu. En primer lloc vull citar una típica del nostre poble, que el gran mestre Rafael Talens, va incloure en la seua obra Cançons de Mare:

El fet de ser una cançó molt coneguda i recorreguda ha sigut determinant perquè en una valenciana, cant d’ estil autòcton de la nostra terra, es critique. Si bé les valencianes són efímeres, versades per a l’ ocasió, mai guardades i repetides, jo n´he pogut recollir una del versador Paco Nicasio de Faura, en la qual en forma critica parla al respecte.

Baix del pont de Cullera hi ha una madrilla Ves espai no el mossegue la “pantorilla”.

Si bé hi ha altres versions respecte a la lletra com la que diu, que “Baix del pont de Cullera, ballava un gripau”, jo em quede en la de la madrilla, que és la que m’ ensenyaren de menut.

Mare jo vull que m’ensenyes cançons que la gent ignora, perquè ja estic fins les grenyes de que el riu tinga la vora tota plena d’ espardenyes.

Una cançó que ens conta un fet del riu és l’arxiconegut i famós, gràcies a la versió de Pep Gimeno “Botifarra”, Romanç de Senyera, en el qual ens detalla el que passa quan el riu entra dins del poble de Senyera. Comença dient dia i any del fet:

Bé, ho deixe ací. Espere que aquest article els haja agradat. Si he aconseguit obrir la memòria del temps i recordar-los un vers, un refrany o bé una cançó en la qual apareix el nostre riu, em done per satisfet.

El dia 30 d’ octubre de 1923 se’n va eixir el riu Albaida i ací no sabíem res. Arriba a Manuel, allí tots asustats, se’n du el Molí de Ximo i els burros dels soldats. Arriba a Senyera, i no sabien res Les dones asustades, se’n pujaven als graners.

Si bé, com queda clar en la cançó, no és el riu Xúquer el que entra a Senyera, cal dir que el riu Albaida és un afluent de la part dreta del Xúquer i per tant alguna cosa li toca. La cançó/romanç és més llarga, però a causa de l’espai de l’article la deixe ací. Per finalitzar, estic segur que si ens diuen que hem de cantar una cançó referent al riu, tots o quasi tots aniríem al clàssic i cantaríem allò de:

A la vora del riu mare, m’ he deixat les espardenyes Mare no li ho diga al pare, que jo tornaré per elles. 93

La gastronomia del Xúquer Juan Luis Miragall Aragó

Benvolguts lectors, em dirigisc a vosaltres per a compartir amb il·lusió aquestes receptes que vos he preparat. De segur coneixeu molt bé aquests plats , i sabeu que són una riquesa de la nostra gastronomia i cultura. M’agradaria en aquestes planes, fer-vos recordar eixe aroma, eixe sabor, que tan nostre és i que, a tants bons moments ens trasllada. La zona de la Mediterrània és possiblement una de les zones més riques del nostre planeta, tant pel seu clima com per la història al voltant d’ella. Molt s´ha parlat de la nostra dieta “la mediterrània” i és que és referència nutricional per a tot el món. El secret està en eixa riquesa de productes agraris, marins i d’aus, que són el fruit del Mediterrani, dels seus rius i de les seues riberes. Gràcies que podem combinar tots els productes i matèries primeres més sanes que podem trobar-ne, som referència mundial, i així queda reflectit en els grans cuiners del nostre entorn. Però aquest escrit no va dirigit al mar, si no més bé em dirigisc al nostre riu, el riu Xúquer i a la seua Ribera, perquè gràcies a ell ens dóna una natura variable i rica d’aliments, gràcies a la seua fauna com els ànecs, anguiles, llisses, garses, etc… i perquè grà94

cies al nostre riu, ens ajuda amb la nostra agricultura, part fonamental de la Ribera del Xúquer, com són els camps d’arrossos, tarongers, tomaqueres, melons, caquis, etc. La meua primera recepta és ben coneguda en la part de Sueca i possiblement a Cullera, gràcies a les tirades que es produeixen anualment, i que els camps d’arrossos són banyats per les aigües del nostre riu Xúquer; a més, combinen l’arròs amb l’animal elegit per aquest plat, l’ànec. Es tracta de l’arròs caldós amb fesols i ànec. Després parlarem d’una altra recepta poc coneguda però que és un plat molt exquisit de la desembocadura del riu i que per a mi sempre és un dels meus plats favorits: allipebre de llissa.

ARRÒS AMB FESOLS I NAPS (4 persones) Ingredients: 1 Napicol 1 Tomaca pera 200 g. Fesols remullats 400 g. Arròs Albufera 1 culleradeta de safrà 1 culleradeta de pimentó colorat 2 alls ½ ànec 2 blanquets c/s sal c/s oli d’oliva c/s caldo Casolà (putxero o pollastre)

ALLIPEBRE AMB LLISSA (4 persones) Ingredients: 1 llisa (1,5 kg) 1 cap d’alls 1 nyora 1 vitet roig roja 600-800 g. Creïlla c/s aigua o caldo de peix c/s pebre roig (dolç o picant) c/s sal c/s oli d’oliva c/s safrà c/s farina Majà: 50-80 g. d’ametla o avellanes c/s de vi blanc Un poc de julivert picat 1 all picadet

Elaboració: Primer que tot posem a la cassola l’oli i el calfem, de seguida afegim els alls picats finets i els daurem una mica. El següent pas, és afegir l’ànec a l’olla i daurar-lo. Després afegim el pebre roig i remenegem ràpid perquè no es creme i seguidament quasi a l’instant afegim la tomaca ratllada i sofregim. Seguirem afegint el caldo i ho posem a ebullició tot, una volta bulla afegim els fesols i el blanquet i el napicol i deixem que es cuine a foc lent durant una hora com a mínim. 20 minuts abans de servir el plat, afegiu l’arròs amb el safrà i tasteu de sal. Amb eixe temps, tindreu l’arròs perfecte per a servir i gaudir d’aquest plat… Bon profit. Elaboració: A la paella o calder li posem l’oli i el calfem. Després, una vegada calent, li afegim els alls, el vitet i la nyora i sofregim fins que els alls estiguen daurats. Retirem el vitet.

Després li afegim el pebre roig. Sofregim ràpidament i li afegim el caldo o l’aigua i el portem a ebullició. Quan bulla, li afegim les creïlles i les anem coent. Als 20 minutets, li afegim la llissa perquè es cuine bé (la llisa és recomanable passar-la per farina i així li donarà consistència al caldo i més sucós). Mentre està fent-se el peix (uns 10 minutets de cocció), preparem la majà, amb un morter, li posem l’all, el julivert, les ametles o avellanes i la nyora que hem cuinat sense pell i matxuquem. Després li afegim un poquet de vi blanc i caldo de la cocció, ho mesclem bé. Per últim repartim la majà a la paella o calder i el cuinem un parell de minuts i a reposar... Bon profit. 95

Espere amics que us agraden aquestes receptes i podeu algun dia provar en casa i gaudir dels productes que el nostre riu Xúquer ens aporta a la vida i a la nostra gastronomia. Moltes gràcies amics!

La importància del Xúquer

Alexandre Morales i Fernández

El riu Xúquer és una peça fonamental per entendre l’economia, la societat, la cultura, les tradicions i fins i tot l’arquitectura de la Ribera del Xúquer. Una gran part d’aquesta comarca està banyada pel riu, i això suposa una sèrie de connexions i similituds entre els pobles que banya el riu Xúquer, i per tant, també l’expansió per altres pobles on directament no passa el riu. No he volgut gestar un estudi basat en meres dades, he intentat en tot moment aclarir la importància que té el riu Xúquer en les dues comarques de la Ribera, doncs crec que és necessari dignificar un patrimoni natural que ha estat durant anys apartat dels objectius polítics. La conservació del riu Xúquer és molt necessària per a la població que vivim ací, doncs té molt a veure amb la nostra qualitat de vida, amb la nostra forma d’entendre el món, l’economia, la societat i fins i tot la política. Durant anys, diverses plataformes ciutadanes i polítiques han reivindicat la cura del riu Xúquer i han manifestat la seua consternació per l’estat d´aquest. Entre elles destaca la plataforma política i ciutadana “Xúquer Viu”.

La força de l’agricultura en la Ribera

La població d’aquesta comarca està molt ben vacunada contra la histèria col·lectiva que suposa un desastre mediambiental com les constants eixides del riu Xúquer. Aquest fet, ha implicat històricament canvis en els assentaments humans durant els passats segles com la desviació o canalització del riu, la protecció dels camps agrícoles i altres modificacions del terreny. Hi ha estudis molt reveladors sobre la modificació dels marges del riu, afegint-li terra a aquests o ajudant a proliferar les canyes. A meitat del segle XX, els embassaments van tenir un important protagonisme en la modificació del cabal del riu Xúquer, encara que les grans modificacions són anteriors a aquests fets. El riu Xúquer no és solament una canalització natural d’aigua, és a més el que ha nodrit la comarca fent-li tenir un sòl fèrtil, i açò, amb una climatologia favorable, ha tingut molt a veure amb la població i assentament de les societats entorn aquest riu. Encara que no sempre els cultius han sigut els mateixos, abans del segle XIX el monocultiu de cítrics no estava tan estés, i també es conreaven moreres, hortalisses 96

i cereals. Després ja va vindre l’arròs, que bàsicament va tapar i va soterrar la gran part de les aigües de l’Albufera. I encara que el riu Xúquer i l’Albufera no tenen llaços familiars directes, l’Albufera connectava prop d’aquest riu en poblacions com Cullera.

Demografia i arquitectura de la Ribera

La Ribera del Xúquer, que és així com la denominava dignament el mestre Joan Fuster, està actualment dividida en Ribera Baixa i Alta. Així té una important aglomeració humana distribuïda en més de 40 municipis. Encara que en la Ribera del Xúquer el creixement demogràfic ha sigut més o menys semblant al de l’àrea metropolitana de València, o comarques tan potents com la Safor, el riu Xúquer ha configurat sempre un escenari on la qualitat de vida i els factors socioeconòmics influeixen positivament en l’augment de població. De fet, si cal realitzar algun tipus d’anàlisi sobre aquest tema, hem de tindre en compte que l’expansió urbana en els últims vint anys ha permés emmarcar una diferència arquitectònica amb dos models de creixement. En els pobles i ciutats on

hi ha hagut un augment considerable de la població, els principals centres de la ciutat han adoptat una fisonomia urbana amb desenvolupament en altura, allunyant-se així del model d’edificacions unifamiliars mantingut en les zones rurals que per cert segueix sent el majoritari. Però no solament ha canviat l’estètica, també altres coses. No m’atrevisc a opinar respecte del fet que en determinats llocs el creixement poblacional té a veure amb la posició geogràfica de certs pobles o ciutats, però crec que sota la meua humil opinió, alguna cosa hi té a veure. El privilegi de Cullera La desembocadura del riu Xúquer a Cullera suposa el millor tram que té el riu, les millors condicions en el seu paisatge i, sens dubte, un entramat paisatgístic fàcil d’usar per a les persones. En tots i cadascun dels estudis sobre la població d’humans en la zona més pròxima al riu Xúquer acaben explicant el relat històric de per què Cullera és una ciutat amb vocació pesquera i mercant. De fet, el riu suposa ser una via de connexió amb les altres poblacions i assentaments en la comarca de la Ribera del Xúquer, i ha tingut un pes important en l’economia local de Cullera i de tota la comarca. I ara aprofite per llançar un missatge per tal que estimem el nostre entorn i el cuidem, i no ja per totes aquelles coses que ja ens han contat, sinó perquè no tornem a lamentar-nos d’haver perdut tantes i tantes joies del medi natural que tenia Cullera.

var mantas y abrigo a ser posible sin preocuparse de alimentos. Los pueblos que deben evacuarse rápidamente son Alberique, Antella, Gavarda, Somacárcel, Alcántara del Júcar y Rotglà. En alerta, sin evacuar, deben quedar prevenidas las poblaciones de Játiva y Alzira.

“Xúquer”, poema simfònic de José Grau Benedito

José Grau Benedito

Una obra inspirada en les terribles inundacions que va patir la Comunitat Valenciana el 20 d’octubre de 1982. Aquesta composició obtingué, per unanimitat del jurat, el Premi de Composició “Maestro Villa” de Madrid de l’any 2006. “Xúquer” . Explicació de l’autor José Grau Benedito Xúquer (Premo Maestro Villa 2006) és un poema simfònic basat en la “Pantanada” de 1982, el més gran i terrible allau d’aigües que ha conegut la Ribera del riu Xúquer (València), en la nit del 20 d’octubre de 1982 i la matinada del 21, quan la presa de Tous, situada en el curs del riu Xúquer, es desbordava pels pobles i terres de la Ribera. En dos moviments, l’obra comença amb l’alba sobre el riu Xúquer, el discórrer de les seues aigües, l’inici d’una pluja que derivaria en torrencial, el posterior trencament de la presa i la inundació que suposà. Durant tota l’obra alternen moments cantàbils, de meditació amb uns altres de molta tensió. Després d’una introducció, apareix el tema

del riu Xúquer en el compàs 29 del primer moviment, les tres primeres notes del qual són el leitmotiv de l’obra (G–D’–E’). En el piu animatto del compàs 68 comença la pluja que derivaria en torrencial. Els cromatismes del compàs 84 i següents descriuen l’amenaça de trencament de la presa; en combinació porten el compàs 124 on es descriu el caos, nerviosisme i incertesa que es respira en els moments previs a eixe trencament. En el compàs 169 és moment de meditació, però prompte arribaran terribles notícies. El clúster dels compassos 211 -212 anuncia que la presa s’ha derruït. Tuba i fagot inicien un cant de meditació, el qual derivarà en desesperació. En aquest primer moviment es poden escoltar alguns efectes, com la pluja torrencial o el ban de Protecció Civil proporcionat per Alfonso Rovira, que conté el següent text, el qual s’escoltava per ràdio el 20 d’octubre de 1982: Atención. Gobierno civil de Valencia y la Junta de Protección Civil ruegan a todos los vecinos de los pueblos próximos al embalse de Tous abandonen sus hogares marchando en familias agrupadas y sin usar vehículos hacia los lugares más altos de las inmediaciones. No es aconsejable refugiarse en edificios altos. Deben lle98

El segon moviment comença amb el so d’un helicòpter seguit d’un andante religiós que evoca la visita a la ciutat d’Alzira de la Seua Santedat el papa Joan Pau II el dia 8 de novembre. Una altra important visita és la que realitzaren els reis en Joan Carles i na Sofia, simbolitzats amb un fragment de l’Himne Nacional entonat per trompetes, trompes i fiscorns. L’obra acaba amb una marxa que simbolitza la mirada al futur i de superació d’aquesta comarca de la Ribera del Xúquer.

El compositor: José Grau Benedito

Nasqué a Alzira el 27 de novembre de 1964. Inicia els seus estudis musicals en l’Escola de Música de la Societat Musical d’Alzira en 1975, amb el mestre Francisco Hernández Guirado, director de la Banda d’esta Societat Musical i tuba solista de l’Orquestra de València. Continua estudiant en el Conservatori de València i el Reial Conservatori Superior de Música de Madrid, amb professors com Enrique García Asensio, Luis Blanes, Eduardo Cifre o Manuel Galduf. En el curs 1982-83 obté el títol de professor de tuba amb Premi d’Honor per unanimitat, i eixe mateix curs ingressa com a professor en l’Escola de Música de la Societat Musical d’Alzira. En 1983 obté el número 1 en les oposicions nacionals a Suboficial Músic de l’Armada i entra a formar part de la Banda de Música d’Infanteria de Marina de Madrid com a tuba. En 1986, és el tuba espanyol que obté la puntuació més alta en les oposicions a la Orquestra Simfònica de Madrid. En la capital d’Espanya continua estudiant la tuba amb el professor

Miguel Navarro, tuba solista de l’Orquestra Nacional d’Espanya, i en 1989 obté el títol de professor superior amb Menció Honorífica en Música de Cambra. En 1991 aconsegueix per oposició una plaça de professor de música d’Ensenyança Secundària en la Comunitat Valenciana. Té els títols de professor superior de música en les especialitats de Direcció d’Orquestra, Direcció de Cors, Tuba, Professor d’Harmonia, Contrapunt, Composició i Instrumentació, i Professor de Solfeig, Teoria de la Música, Transposició i Acompanyament. Ha dirigit la Banda de l’Agrupació Musical de Veterans de la Ribera del Xúquer, l’Orfeó Borja de Gandia, la Banda Filharmònica Alcudiana de l’Alcúdia, la Banda de l’Ateneu Musical “La Lira” de Corbera, la Banda de la Societat Musical l’Entusiasta de Benifairó de Valldigna, l’Orquestra de Cambra de l’Auditori d’Alzira, la Banda Juvenil i el Grup de Percussió de la Societat Musical d’Alzira, i ha sigut col·laborador en diverses orquestres i bandes, com l’Orquestra de València, la Banda Municipal de València o l’Orquestra Nacional d’Espanya, entre d’altres. Actualment és professor i cap de Departament de Música de l’Institut d’Educació Secundària Rei En Jaume d’Alzira i professor d’Harmonia, Anàlisi i Orquestra de l’Escola de Música de la Societat Musical d’Alzira.

a la “Falla Camí Nou”, a la Junta Local Fallera titulat “Festa Fallera Alzirenya” o a l’expresident de la Societat Musical d’Alzira “Bernat Ríos”. Las seues composicions han estat interpretades i gravades per diverses agrupacions, com la Societat Musical d’Alzira, l’Agrupació Artística Musical de Dénia o l’Associació Amics de la Música de Palma de Gandia. En 2006 guanya, per unanimitat del jurat, el premi “Maestro Villa” de Madrid amb el poema simfònic “Xúquer”, basat en la Pantanada del 82. L’obra fou estrenada el passat 20 de novembre a Madrid. En 2007 guanya el Premi Fallera Major de València amb la composició del pasdoble “Marta Reglero”, el primer premi del IV Concurs Nacional de Composició de Marxes Mores i Cristianes “Vila d’Alaquàs”, amb la marxa cristiana “Judith”, i el Primer Premi del XIII Concurs de Composició de Música Festera de Callosa d’en Sarrià, amb la marxa mora “Yaiza”. En 2007 l’Ajuntament d’Alzira li concedeix la Insígnia d’Or de la Ciutat en la modalitat de Cultura.

Com a compositor pertany a la SGAE i té diverses obres per a grups de cambra, banda i cor, algunes d’elles premiades en concursos de composició, editades i registrades en gravacions, com els pasdobles “Rosa Cándido”, “Lourdes Grande”, “Mayka Gómez”, primers premis del Concurs Nacional de Composició del Pasdoble Faller en les edicions de 2001, 2002 i 2004 a Alzira, o“María Sifre”, Premi Fallera Major Infantil 2006. També ha composat peces simfònic-corals, com “Himne a Alzira” o “Els Motets de la Passió”; peces per a instruments solistes, com la “Sonata para Tuba y Piano”; la marxa de processó “A la Verge del Lluch d’Alzira”; els pasdobles dedicats 99

https://www.youtube.com/watch?v=WsCTPqedMl8 “Xúquer” de José Grau Benedito S.A.M d´Alcàntera del Xúquer Director convidat: José Enrique Martínez Obra composada per José Grau Benedito amb motiu del 25é aniversari de les inundacions conegudes com “La Pantanada de Tous”

Som Opinió

i col·laboracions literàries 100

101

....hi ha molts artistes que utilitzen el valencià de manera natural, perquè és la seua llengua materna. I així és com s’expressen també musicalment....

Música en valencià: ara més que mai Josep Lluís Aparici i Gayon

Ho dic ja per a començar, per a enviar el missatge i per a captar l’atenció: en estos moments la música en valencià està vivint l’època més important de la seua història. No és que ho diga jo, ho afirmen alguns crítics musicals i culturals, cadascú amb les seues paraules: substantius i adjectius. Edat d’or, període altament creatiu, qualitat creixent, etc. Potser s’exagere o es busque el titular. En realitat, només fa falta conéixer-la, escoltar-la i disfrutar-la. I difondre-la!

estils i recorreguts força diferents. No parlarem hui d’ells, ni tampoc de Pep el Botifarra, una figura mediàtica que tanta falta ens feia comunicativament parlant. No obstant, temps era temps, sí que volem des d’ací retre el nostre homenatge a un grup de Cullera d’èxit més enllà del Xúquer: els incomparables Gramoxone Ska Band, després Skaband Malajunça. Els anys noranta del segle XX van dominar i animar una escena aleshores esquifida, d’anar per casa, amb menys mitjans i repercussió que ara.

Acostumat a escoltar bàsicament grups de música més aviat independents i alternatius, fonamentalment en anglés, el moviment de la música en valencià copsà el meu esperit musical i la meua ànima viatgera, àvida d’emocions, aventures i novetats, a principis d’esta dècada. És de veres que abans ja hi havia música en la nostra llengua, però els darrers anys s’han mostrat fecunds, rabiosos, heterogenis i eclèctics i, atenció, amb un planter de moment inesgotable preparat per a eixir a jugar.

Però com deia l’Ovidi, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Així és que a hores d’ara hi ha uns 150 artistes o grups, gent jove la majoria, fent música en valencià. I es distribuïxen al llarg de tot el País Valencià, per bé que de moment comarques com la Marina Alta, l’Alcoià o la ciutat de València i voltants s’enduen la grossa. Molts ajuntaments i associacions de festers (falten més falles!) s’atrevixen i programen concerts, sobretot a l’estiu, al costat d’altres iniciatives i de festivals més coneguts com el Festivern a Tavernes de la Valldigna o el Festlloc a Benlloch (la Plana Alta). Per la superfície i en escenaris més menuts, per plataformes autogestionades, però també en teatres i recintes públics, s’estenen altres

I això que en els últims temps hem assistit a la retirada o quasi retirada de tòtems sagrats i triomfadors com ara Obrint Pas, Al Tall o Raimon, amb

102

iniciatives i propostes, que arriben a capitals com Castelló de la Plana (Trovam!) o la ciutat de València. Esta eclosió cultural, encara minoritària però amb potencial per a transcendir, s’alimenta del treball i la constància de discogràfiques o empreses com Mésdemil, La Casa Calba, Música de Telers o Pro21cultural, per citar tal vegada algunes de les més inquietes. Preval l’autoedició digital, que potser escoltada per xarxes de distribució musical compartida com Bandcamp, tot i que moltes formacions també publiquen en cedé o, fins i tot, en vinil. Allò bo de Bandcamp és que pots escoltar el disc i, si t’agrada, comprar-te’l. De vegades inclús els grups permeten la descàrrega gratuïta, una eina de promoció que ha donat bons rèdits i ha eixamplat la projecció d’uns quants artistes de manera il·limitada. Alguns també utilitzen el Verkami per a finançar-se el disc. Revistes per Internet com Tresdeu (també amb programa per You Tube força recomanable), o pàgines de Facebook com Música en Valencià, estan consolidant un moviment que també compta amb videoclips de qualitat i guardons com els lliurats des de fa deu anys pel COM (Col·lectiu Ovidi Montllor), que enguany atorgà per primera vegada els seus premis en el Palau de la

Música després de travessar el desert valencià. Poca broma! Els estils i els gèneres també són d’allò més variats. Tot i que no crec en els gèneres purs, i m’agrada posar un adjectiu al darrere normalment, en esta ocasió diré que hi ha cançó d’autor, rock, pop, hiphop, folk, electrònica, etc., i habitualment barrejat i amb matisos. Com cal! Algunes propostes són més accessibles i comercials, altres més underground i experimentals. Més d’un d’estos grups seria conegut arreu del món sí cantara en anglés. En qualsevol cas, a hores d’ara, fer música en valencià, en molts casos, ja no és només una opció política, compromesa, conscienciada. Vull dir: hi ha molts artistes que utilitzen el valencià de manera natural, perquè és la seua llengua materna. I així és com s’expressen també musicalment. Com a conseqüència, les lletres toquen pràcticament tots els temes, de l’amor al combat cívic, passant pels fets quotidians més personals, el treball o els textos amb jocs de paraules més metafòrics. Per acabar, recomanaré o vos deixaré una llista de discos, però podeu escarbar pel vostre compte en les discografies de cada grup. O d’altres. No he

repetit noms. A més, he intentat fer una tria que incloga un poc de tot i tothom content/a. La música en valencià, ara més que mai, s’ha instal·lat. Per a quedar-se. Vos passe la pilota. Que sone la música!

Discos recomanats

Arthur Caravan: Atles enharmònic (Música de Telers, 2011) Aspencat: Essència (autoeditat, 2013) Atupa: Expansion Pack (Mésdemil, 2014) Feliu Ventura: Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011) Gener: El temps del llop (Mésdemil, 2014) Mox Nox: Damnatio Memoriae (Carmen Records-Discos de Perfil, 2013) Òscar Briz: L’estiu (La Casa Calba, 2010) Pau Alabajos: Una amable, una trista, una petita pàtria (Bureo Músiques, 2011) Senior i el Cor Brutal: València, Califòrnia (Malatesta Records, 2013) Sitja: Good Laboratory Practices (autoeditat, 2014) Smoking Souls: Nòmades (Propaganda pel Fet!, 2015) Tardor: Una ciutat invisible (Mésdemil, 2014) Zoo: Tempestes vénen del sud (Propaganda pel Fet!, 2014)

103

És dolorós veure com, de tant en tant, apareixen notícies sensacionalistes per posar més llenya al foc.

Necròpsia: vida i mort d’un riu Sara Vázquez i Bueno

Què és un riu? Si ens centrem en allò que diuen diccionaris, atles i geògrafs, un riu és un corrent d’aigua natural que flueix amb continuïtat. Però tots sabem que aquest concepte s’amplia quan afirmem que un riu és vida. Els rius han estat un element bàsic per a assegurar la subsistència i el creixement dels assentaments humans en diferents cultures. Mesopotàmia, Egipte i Roma en són un xicotet exemple. Generalment, quan parlem de riu ens imaginem un corrent d’aigua cabalós i abundant. Un corrent d’aigua que plena de vida els marges i les aigües on la flora i la fauna creix espontàniament i la terra erma es converteix en terra fèrtil per conrear i assegurar el menjar. Es correspon aquesta imatge amb la dels rius del nostre voltant? És aquesta la imatge del nostre Xúquer? Durant milers d’anys, el Xúquer ha sigut l’encarregat de fer que les nostres terres prosperaren. Ha sigut una font tan gran de benestar, progrés i riquesa que, a les seues vores, diferents civilitzacions han volgut trobar refugi. No obstant això, en l’actualitat sols podem intuir algunes ombres de tot allò que el va fer magnànim. Tota l’esplendor ha desaparegut per deixar pas a la pols i al ciment, a la contaminació, a la

dosificació de l’aigua. A la mort. És trist veure com la poca aigua que discorre baixa bruta i fa pudor. El soroll de les màquines que treballen als seus marges, i dels vehicles que transiten les seues vores, se superposa al soroll dels animals de la ribera, al soroll que fa el vent quan passa entre les canyes i les fulles i al soroll pacífic de l’aigua mateixa. És lamentable veure com els afluents tampoc milloren les dolències del nostre riu: les aigües que li ofereixen perquè reviscole vénen també desgastades, cansades, plenes d’abusos i explotades. És dolorós veure com, de tant en tant, apareixen notícies sensacionalistes per posar més llenya al foc. Però és encara més dolorós veure com, al final, després d’haver-se omplit la boca d’açò i d’allò, cadascú mira pels seus interessos mentre el benestar, la salut i la qualitat de l’aigua del Xúquer tornen a caure en l’oblit. Per alliberar la càrrega de consciència, algú va pensar que seria una bona idea erigir un monument per proclamar, pels segles dels segles, l’existència d’aquest riu que molts consideren mort i, així, reconèixer i recordar-li a tota la humanitat la funció que ha desenvolupat al llarg de la història. Però, malgrat tot açò que alguns pretenen, el nostre 104

Xúquer sobreviu com pot mentre s’ofega (l’ofeguem) en ell mateix. Una vegada arribats a aquest punt, l’autocrítica és necessària per deslliurar-nos de les banalitats hipòcrites que ens aboquen a parlar sense actuar per ser reconeguts socialment. Cal que els nostres fets no es queden en paraules. Per aquest motiu, és imprescindible reflexionar primer sobre la nostra relació amb el riu. Què seríem sense aigua? Seríem algú sense el Xúquer? És el Xúquer un element que ens vertebra culturalment? Estem disposats a quedar-nos sense el nostre riu? Pensem. Lluitem per la nostra identitat. Adaptem-nos al present, al futur i a les necessitats que ens demana (i ens implora en silenci) el nostre Xúquer. Siguem capaços de compatibilitzar el desenvolupament de la societat amb el desenvolupament i benestar ecològic tenint en compte tot allò que ens va fer créixer i ens va vertebrar com a cultura a l’inici dels temps. Deixem de ser uns interessats i mantenim viu aquell element sense el qual no existiríem. Som un riu de gent que viu a la vora d’un riu que, malgrat tot, riu i és viu (ben viu).

105

I tu, falles o treballes? Carles Machi i Machi

«Tota la vida s’ha fet així!». Eixa és la frase que més sovint se sent per places i carrers dels nostres pobles i ciutats. Quina va ser la meua sorpresa quan un home d’avançada edat i de ment molt oberta em va dir: “Tota la vida hem anat a peu al camp i ara van tots en cotxe”. Per què comence així aquesta reflexió en forma d’escrit? És molt senzill, per la controvèrsia que hi ha dins del món faller amb el canvi o no canvi de dates de celebració de les falles. Vaja per davant que sóc una persona a la qual les tradicions li pareixen fonamentals en la vida d’una societat, perquè són aquestes les que la transformen en poble; si no fóra així els pobles només serien un grup de persones que viuen en un lloc determinat. Però també he de dir que les dates, per a mi, no són tradicions, només són dates, moments en el temps. És per això que sóc un ferm partidari del trasllat de la festa de San Josep a dilluns, i els meus motius no estan relacionats en l’ interés econòmic, ni polític, ni empresarial; són motius més terrenals, més senzills, més d’anar per casa. Simplement sóc partidari del trasllat de la festa de Sant Josep a dilluns pel benestar dels propis fallers. No pot ser que una persona que està tot l’any treballant per la festa no la puga gaudir perquè treballe en algun lloc on no es planten falles i la plantà caiga dilluns i la cremà divendres. I per descomptat, no pot ser que els veïns que han col·laborat en la festa, tot i no ser fallers, no la puguen gaudir pel mateix motiu i, en no gaudir-la, la patisquen perquè no poden dormir i han de matinar per anar a treballar. 106

Jo no em puc imaginar un trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats un dimarts 8 de maig, ni una baixà de la Mare de Déu del Castell un dimecres 3 d’abril... No pot ser que als pobles i ciutats bateguen dos cors a la vegada: el propi cor de la ciutat rutinària, de tots els dies, amb els seus repartidos, els seu trànsit d’un dia laborable normal, les seues presses perquè no aplegue a un lloc concret en un moment determinat; i el cor de la festa, perquè són dos cors que bateguen a ritmes diferents. No són pocs el exemples de festes que han canviat les seues dates per a major lluïment d’elles mateixa, per la major participació de la gent. Sense anar més lluny, la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, que al santoral apareix el dia 8 de maig i s’ha traslladat al segon diumenge del mateix mes. També ens podem referir a la festa de sant Vicent Ferrer, que es troba ubicada al santoral el dia 5 d’abril i s’ha traslladat al primer dilluns després de Pasqua. Un altre exemple són els Moros i Cristians d’Alcoi que han deixat enrere les dates del 22, 23 i 24 d’abril per traslladar-les al cap de setmana posterior. I tots aquestos exemples sempre han sigut per a bé i avui en dia no n’hi ha cap persona que discutisca sobre aquest canvi. Jo no em puc imaginar un trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats un dimarts 8 de maig, ni

una baixà de la Mare de Déu del Castell un dimecres 3 d’abril, i pense que si canviàrem la data de les falles, a la llarga passaria el mateix. Per això somie amb un plantà dijous i una cremà dilluns per a sempre, somie que l’últim dia de falles quan algú pregunta: «Com cauen les falles l’any que ve?»... es deixen de sentir bufits perquè cau tot entre setmana. No té cap sentit, perquè està a les nostres mans canviar-ho. Moltes són les veus que s’alcen en contra d’aquest canvi de dates amb arguments de tant de pes com el que m’ha servit per començar aquest escrit: «Sempre s’ha fet així» o altres com: «Si els San Fermins no es canvien, per què hem de canviar les falles?». Els dos es poden rebatre fàcilment: el primer amb la reflexió de l’home major de ment oberta i el segon dient que els San Fermins també canviaren les seues dates. En principi se celebraven el 10 d’octubre però els pamplonesos cansats del mal oratge els van traslladar al mes de juliol... i no va passar res. Podríem seguir anomenant tantes i tantes festes que s’han adaptat a les circumstàncies de l’època que els ha tocat viure, a les collites, a l’oratge, etc. 107

Són tants els exemples que només he citat els més representatius per no estendre’m en una relació infinita de festes que s’han mogut en el calendari que done força al meu argument. Simplement volia aportar el meu punt de vista com a faller que ha patit els rigors del calendari, que ha hagut d’estar treballant mentre les falles passaven, que no ha pogut disfrutar d’una de les festes més apassionants del món... I ja sabeu: dia que passa, no torna; falles que passen, no tornen. Espere obrir una porta a la reflexió de les persones que, tan directament com indirectament estan implicades en la festa, i que aquesta reflexió ens porte al millor port possible. Espere que quan algú ens faça la pregunta que dona títol a aquest escrit, i que va servir al gran Pedro Santaeulalia per a donar lema a una falla plantada a la plaça de l’Ajuntament de València, puguem respondre sense cap mena de dubte i ben fort: «Jo sense cap mena de dubtes: FALLES!»

A la vora del riu, el Manhattan a l’aguait Alexandre Morales i Fernández

Hi ha una estrofa d’aquestes que romanen en la memòria dels més grans que diu:

A la vora del riu mare m’he deixat les espardenyes. Mare, no li ho diga al pare, que jo tornaré per elles

Aquesta dita popular em recorda la importància que sempre ha tingut el riu, la muntanya, la mar, les pinades, els barrancs, les cases a la falda de la muntanya, les torres, el Castell, els trossos impecables de l’Albufera, l’Estany… en definitiva una llarga llista d’entorns que fan de Cullera un poble especial, i que a més sempre han format part d’un cercle de vivències quotidianes perquè sí o sí han marcat les nostres vides. Viure ací, en conclusió, ens permet ser diferents dels altres. És casuístic. Em fa relativa por i em permet un atac d’incertesa no saber què va a passar amb el projecte Manhattan. Per una banda, les complicacions institucionals, els entramats jurídics, la burocràcia i altres factors, poden canviar definitivament el rumb d’un projecte sucós per als espoliadors de la naturalesa, per als qui se n’aprofitaren de la bombolla immobiliària i per als qui viuen remant en una de les barques del capitalisme d’amiguets.

108

Hem de replantejar l’urbanisme que volem per a les nostres terres. Tenim una gran oportunitat per generar espais respectuosos amb el medi ambient que produïsquen benefici econòmic... Fa uns 7 anys que el Leman Brothers es va esfondrar, el poder financer mundial es va desprendre per un barranc i també fa 7 anys que va esclatar la bombolla immobiliària. Cert és que alguns segueixen recordant el nom de José Luís Rodríguez Zapatero com el culpable màxim d’aquests tres elements, encara que jo pense que va ser ell al costat de les bruixes i el dimoni. Però bé, això és un altre tema del qual ja parlarem. L’anterior govern local presidit per Ernesto, i quan dic Ernesto em referisc a l’home que li va trencar la mà a l’alcalde de Canals i va permetre que es fera foc a la muntanya per veure un meravellós espectacle de focs d’artifici, va reconéixer que el macroplan urbanístic del Manhattan era inviable en els moments en els quals ens trobem ara. Fem la reflexió, que a vegades és bo: El govern del Partit Popular va aprovar aquest macroplan amb l’abstenció del PSPV i el vot en contra d’Alternativa Progressista, i com en aquell moment tots vivien sota el sostre de la bombolla, ningú es va adonar que construir 35 torres i algunes coses més era un despropòsit. Alguns han hagut d’adonar-se’n a posteriori i analitzar que aquest pla no té cap sentit per dues

raons: La primera és que va en contra del nou model econòmic i productiu que la Generalitat vol generar i la segona perquè el projecte d’urbanització costa 91 milions i no existeix liquiditat per fer front a aquest pagament. La urbanització d’aquest entramat situat a la vora del Mediterrani i entre el riu Xúquer, ascendirà a 91,4 milions i eixa xifra astronòmica han d’assumir-la els propietaris dels terrenys, que en la seua majoria són immobiliàries i empreses constructores. Mare meua quin cacau! I ho dic perquè ni les constructores ni les immobiliàries passen pel seu millor moment. I el problema ve perquè prop del 70% dels propietaris han anunciat que pagaran la urbanització amb terrenys i açò deixa a les arques públiques sense liquiditat per a executar les obres, ja que haurien de pagar el 70% d’aquests 91,4 milions, és a dir, que res, oblidem-nos-en, per sort . Hem de replantejar l’urbanisme que volem per a les nostres terres. Tenim una gran oportunitat per generar espais respectuosos amb el medi ambient que produïsquen benefici econòmic per a la nostra gent, però també que facen de Cullera un bon ús, ja 109

que durant anys hem espoliat la nostra arquitectura mediterrània construint torres i torres d’edificis sense plantejar-nos una altra forma d’edificació. Aquesta gran oportunitat l’hem d’aprofitar totes i tots i ha d’anar encapçalada pels agents polítics i empresarials i, sense cap dubte, la ciutadania ha de tindre la capacitat de decidir què va a fer-se en eixos terrenys. Supose que la feina l’hauran de fer els polítics, però també hem de ser els que estem davall de l’arquitectura institucional que decideix, els que prenguem consciència sobre el que volem per al nostre entorn, i que d’una vegada per totes ens alcem contra l’especulació urbanística, contra l’espoli innecessari del nostre patrimoni natural i sobretot contra la màfia, i disculpeu que diga màfia, que constantment saqueja la població. Per fi, crec que tenim l’oportunitat de véncer tot això. Potser és el mer pas del temps qui decideix avançar les societats. Fem-ho possible, com sempre dic, no crec que siga tan difícil.

exemple, esportives, festives i culturals. Dins d’aquestes, una de les més importants és el llibret. Aquest té una característica o, millor dit, una funció que no té cap altre element de la festa fallera. M’explique: Quan es crema el monument faller, tot el que ha passat en l’exercici faller quedaria en l’oblit si no fóra pel llibret. Aquest, a banda de tenir imatges que recorden tot un any, també té textos que ens poden recordar aquests fets, així com té els esbossos dels monuments plantats.

Tenir i fer un bon llibret

Ací a Cullera el llibret ha adquirit importància, ja que diverses comissions (El Canet, Raval de Sant Agustí, Taüt, Passeig-Mercat, La Bega o El Raconet) són assídues a estar entre les comissions premiades dins de la Generalitat Valenciana i són conegudes per la resta de comissions de tot el territori valencià.

Juan Gabriel Figueres i Hernández Introducció

Ara bé, pot ser que en el nostre poble en altres àmbits encara cal donar-li més importància. La cultura fallera en el nostre poble està molt més involucrada en el concurs de teatre que en la resta de concursos, entre ells, el llibret. En aquest, quasi totes les comissions de Cullera s’esforcen per a fer una obra digna, mentre que el llibret en moltes comissions segueix sent una funció recaptatòria.

El llibret faller ha evolucionat. Això crec que qualsevol persona que estiga llegint açò i que conega mínimament el món faller sap que aquesta afirmació és verídica. Hem passat de les quartilles grapades i impresos a una tinta, a grans contenidors culturals que s’han convertit aquestes publicacions. A més, el fet d’haver-hi concursos de llibrets, tant a escala local com autonòmica, ha provocat que les comissions s’esforcen any rere any per a guanyar-se el prestigi davant totes les comissions que es troben dins del territori valencià.

Per a argumentar aquest punt cal que explique abans què he volgut dir. Una comissió completa podria considerar-se aquella que va a totes en tots els aspectes de la festa fallera: monuments, cultura, esports i festes. Dit d’una altra manera, seria una comissió que intentara aconseguir sempre el primer premi en els seus monuments, en totes les competicions esportives, en les activitats i en fer les millors festes falleres, que solen ser el principal focus d’atracció per a una persona que vol ser fallera, passar-ho bé.

Encara que, cal remarcar, el camí no és fàcil. Pareix que no, però confeccionar un llibret faller d’una certa qualitat és una tasca dura que comporta un esforç molt gran durant tot l’any, que fa que quan arriba el mes de gener, els qui estem en aquest món tinguem moltes ganes d’acabar i de veure com ha quedat la tasca que, lamentablement, moltes vegades és poc valorada per la gent de la teua pròpia comissió. En les properes línies, i amb la meua experiència, exposaré els motius pels quals una comissió fallera ha d’intentar fer un bon llibret i intentar així eixir de les tradicionals funcions del llibret, com puguen ser explicar els monuments, la funció recaptatòria i ser l’àlbum de fotos de tot l’any faller (funció que provoca més d’un mal de cap, perquè si un faller no ix, tot és una queixa). També, explicaré què crec que ha de tenir un llibret per a ser bo.

Per a ser una comissió completa

A banda, és bo que una comissió fallera siga completa per a tenir contents a tots els fallers de la comissió. És evident que la festa ens agrada a tots, els monuments generalment també, però, per exemple, la cultura no agrada sempre a tots. Per tant, per als fallers a qui els agrada la cultura, està bé que es realitzen aquestes activitats que a Cullera, fins fa poc, eren ben estranyes.

Per què fer un bon llibret?

El llibret li dóna major difusió a la comissió fallera que el treballa

Aquest punt va un poc relacionat amb els anteriors i per a explicar-vos-ho vaig a posar-vos un exemple que coneixeu tots i en el qual he estat un poc involucrat: el llibret de la Falla El Canet de Cullera.

Les Falles són Cultura Primer, cal comprendre que les comissions, a banda de plantar monuments fallers, tenen la funció de moure’s en diferents tipus d’activitats com, per 110

Coherència i innovació en els continguts

Aquesta comissió, allà pel 2009 i amb vora 35 anys d’existència, no era coneguda per ningú fóra dels límits territorials de Cullera, excepte per qualsevol exiliat de Cullera. Entre algunes coses en què va destacar va ser en dos anys de monuments fallers impressionants finançats a l’estil Nou Campanar que realment no va servir per a donar-li una bona imatge a la comissió, més bé el contrari (i ho dic com a faller que ho he viscut).

Cal que un llibret tinga coherència en els seus continguts, és a dir, que tot tinga el seu fil conductor. Poden haver-hi diversos temes en el llibret, però sempre ben coordinats i cadascun en el seu apartat. I un llibret en els continguts innovadors sempre tindrà millor resultat que un que tinga els continguts de copiar i apegar. A banda, per a qui el realitza, sempre li donarà més satisfacció d’haver fet una tasca més completa que altre que ha copiat els textos de la Vikipèdia, per dir algun lloc.

Ara, en 2016, sí que és coneguda gràcies al seu llibret, que va començar en 2010 a anar millorant any rere any fins a posicionar-se en 2012 per primera vegada entre els deu primers premis de la Generalitat (concretament un vuité), i arribant al podi en 2014 amb un tercer premi darrere de les comissions de la Malva d’Alzira i El Mocador de Sagunt, considerades per molts com el Barça i el Reial Madrid dels llibrets.

El primer colp de vista en qualsevol cosa és important, i en un llibret no ha de ser menys. Una bona portada, una maquetació neta i descarregada de floritures sense sentit, o tenir fotografies amb una bona resolució, sense estar pixelades o desenfocades fan que el llibret siga agradable per al lector. En açò també és clau el paper de la impremta on s’imprimeix, ja que si el paper és roí i l’enquadernació està mal realitzada aconseguirà que la comissió en qüestió no torne més.

I aquesta admiració fa que hi haja menys rivalitat. N’hi ha, perquè totes les comissions volen fer el millor llibret, però també col·laboren les comissions entre elles. No hi ha rebuig de col·laborar en un llibret perquè siga competència per a determinat premi, encara que sempre hi ha alguna excepció.

A un bon llibret les publicitats no li fugen

Conclusió

Si anem a parlar amb un comerç col·laborador i li presentem un producte de llibret ridícul, possiblement ens quedem sense la publicitat. Si cada vegada el llibret va millorant, és més factible que vagen adherint-se noves publicitats i això li produirà un benefici a la comissió, tant d’imatge com econòmic.

Què ha de tenir un bon llibret?

Explicacions de la falla treballades

Una bona maquetació

Al meu paréixer, un bon llibret cal que reunisca totes aquestes coses, començant pels motius per a fer-lo i després, que tinga totes les característiques que he esmentat anteriorment. Aquesta mescla normalment donarà lloc a una mescla de satisfacció dels delegats i de la comissió en general, i també anirà acompanyat de segur d’algun bon premi en la Generalitat Valenciana. Així i tot, malgrat aquesta tasca ben realitzada, sempre tindreu algú que xarrarà, criticarà, vos farà diversos comentaris (majoritàriament amb poc trellat) i no valorarà possiblement la tasca ben feta durant tot un any. Com se sol dir: els bous des de la barrera són més fàcils de veure. Coses negatives del món faller.

És fonamental. Com supose que sabreu, el llibret es va inventar per Bernat i Baldoví i l’explicació de la falla va ser el principal motiu de l’invent. Cal que les explicacions de la falla siguen el més llargues possibles, independentment de la quantitat de ninots que tinga la falla, amb la mètrica correcta i amb una rima clara. Si té gràcia millor que millor, ja que l’objectiu de la falla és criticar amb gràcia la societat. Important és distingir l’explicació de la crítica de la falla. L’explicació, com bé diu la paraula, ens mostra que tracta el monument i el seu context, i la crítica és anar directe cap a l’objectiu. Si la crítica està escrita al llibret, després la gent quan visite la falla no llegirà les crítiques. Ha de tenir una coherència, sí, però no ha de ser igual.

Quan es crema el monument faller, tot el que ha passat en l’exercici faller quedaria en l’oblit si no fóra pel llibret. 111

Les falles, molt més que una festa Mònica Ortega i Piquer

Ser faller és un sentiment, les falles són més que tres dies, aquesta festa és només per als fallers, quina llàstima, tants diners per a cremar-los… Aquestos i altres comentaris els solem escoltar o inclús els solem dir sobre el món faller en moltes ocasions. En general sol haver una gran varietat d’opinions al voltant de la festa fallera entre els fallers i entre els que no ho són. Però…que hi ha de veres en les afirmacions anteriors? És cert que les falles és molt més que un monument que al final es crema? Per començar diré que afortunadament he viscult les falles des de diferents perspectives i com a conseqüència, puc donar una humil però objectiva opinió sobre elles. La meua visió del món faller inclou diferents posicions: com a exfallera, com a no fallera i com a mare d’una fallera de 12 anys que comença enguany amb moltes ganes en la Falla La Taüt. Abans de res, m’agradaria puntualitzar que vaig viure les falles únicament en la secció infantil durant uns sis anys més o menys i que d’això ja fa uns quants anys…, però recordé perfectament que abans en general en la majoria de les falles es feien activitats però no hi havia ni la meitat de moviment ni d’organització com trobem ara en la majoria de les falles. És a dir, antigament la festa grossa es resumia principalment a la setmana fallera, del 14 al 19 més o menys. Tanmateix, hui en dia, si vols participar i involucrar-te en una falla o formar part de la comissió fallera hi ha moltíssimes activitats en les quals 112

pots participar o inclús organitzar al llarg de tot l’any. El que resulta sorprenent és que moltes d’aquestes activitats estan obertes per a tots els que vullguen, fallers i no fallers, per tant, l’afirmació que les falles són només per als fallers no és del tot certa ja que en la Falla La Taüt, per exemple, com en altres falles ací a Cullera, pots participar en diverses de les activitats que s’organitzen. Per exemple, el passat octubre la Falla La Taüt va portar a terme la primera carrera “Colorins Run”, la qual va ser un èxit de participació i diversió i va estar oberta a tot aquell que ho desitjara. També han organitzat diferents cates anomenades molt originalment “Cataüt” l’última el passat 12 de desembre. Personalment vaig tindre l’encert d’acudir i participar i puc afirmar que fou una gran cata amb huit vins i on tots: fallers, no fallers, amics i familiars de fallers ens juntarem per compartir vins, menjar, riures, coneixements vinícoles i inclús premis… També destacaria que el millor de la nit fou el bon ambient que compartírem ja que no hi havia cap diferència entre fallers i no fallers. En cinc minuts em feren sentir com un més i això és d’agrair.

Per concloure m’agradaria remarcar que les falles no són un grup reduït de gent que es reunix de tant en tant per a menjar o beure, com alguns encara creuen. Les falles hui en dia mouen a molta gent, començant per una comissió responsable que treballa moltíssim perquè tot funcione, seguint pels fallers d’honor, els col·laboradors, els músics de la falla, els fallers, sense els quals no hi hauria falla, i com no, també formen part i són benvinguts els amics i familiars dels fallers, que comencen a viure la il·lusió dels seus fills de pertànyer a aquest món faller. Totes aquestes persones abans citades fan que una falla tinga més o menys èxit i que en conseqüència triomfe. És a dir, la falla, a més del monument, són les persones que la formen. Finalitze amb la contestació d’una de les preguntes amb les quals començava aquest article: “Són les falles només un monument que al final es crema?” Doncs la resposta evidentment és “no”. Ha quedat clar que les falles és molt més que un monument que al final es crema, però sobretot, tots hem de reconéixer que és una festa que es pot viure des de diferents punts de vista i que per tant que té moltes possibilitats de ser gaudida si així ho desitges.

A més d’aquestes activitats lúdiques, també destaque les culturals organitzades per l’Associació Cultural La Taüt, com per exemple han fet xarrades, l’última sobre la indumentària fallera, una exposició fotogràfica, la presentación del llibret, un curs de maquillatge entre altres realitzat el passat octubre, i on també hi hagué participació oberta a tot aquell que ho desitjara. Amb tot acò crec que queda demostrat que les falles és més que una setmana de festa i que a més, no és una festa exclusiva per als fallers. Evidentment, els fallers tenen els seus privilegis i avantatges per ser-ho, però això no vol dir que l’entrada al casal estiga prohibida. Tot el contrari, he pogut constatar que encara que no sigues faller t’obrin les seues portes i pots formar part d’aquestes activitats i bon ambient que es respira al llarg de tot l’any. Tanmateix he de reconéixer que des que la meua filla ha volgut ser fallera d’aquesta falla estic més en contacte amb la gent que la forma, i he de dir que sens dubte de seguida et fa sentir-te dins d’aquesta gran família. A més, periòdicament per les xarxes socials et van informant de tot el que es realitza i m’he sorprés gratament quan he comprovat que són moltíssimes coses. Crec que per als xiquets és una de les falles que més es mou ja que segons l’època de l’any hi ha una programació ben organitzada i variada. Per exemple, a l´octubre realitzaren la celebració del 9 d’Octubre amb contacontes, lectura de llibres, jocs, tallers… en Halloween també hi hagué passacarrers, premi a la millor disfressa, berenar...; el Nadal també es va celebrar amb jocs i premi a la millor carta als Reis. I si continuara contant hi hauria un llarg etcètera de tot el que es prepara i realitza. I tot amb una gran resposta i participació per part dels fallers.

...encara que no sigues faller t’obrin les seues portes i pots formar part d’aquestes activitats i bon ambient que es respira al llarg de tot l’any.

113

Una vida que intentem viure de la millor manera, tot i que s’escorre entre les mans massa ràpid. Veiem créixer els fills i quan ens adonem són adolescents que fan la seua, tal i com vam fer nosaltres anys enrere.

En record Josep Bou i Dalmau

Riu, sorollosa paraula al voltant de la qual aflueixen diversos textos, articles i col·laboracions diverses, en un llibret que com els darrers anys m’obri les portes, no sé si caldria dir comportes, per allò de l’aigua; perquè expresse, expose i fins i tot m’esplaie amb la meua modesta opinió sobre qualsevol tema, principalment d’actualitat. D’aquells temes, aspectes o casos que per tots són coneguts, bé perquè n’hem sentit parlar als mitjans de comunicació i a tot arreu, bé perquè també n’hem opinat. Tot i això, quan aquest llibret s’òbriga a les teues mans, quan deixe anar la frugal virginitat del llibre, davant un lector àvid de coneixements, devorador de qualsevol cosa escrita que tinga o arribe al seu abast, potser, ja no serà actualitat. Vivim en un món que avança i canvia massa ràpid, que es mou lleuger, serpentejant com les aigües d’un riu que ens porta indefugiblement al mar, on ens perdrem barrejats entre una immensa multitud. George Steiner, premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats, ja ho va dir al

2001: “En aquest planeta som tan sols convidats a la vida”. Una vida que intentem viure de la millor manera, tot i que s’escorre entre les mans massa ràpid. Veiem créixer els fills i quan ens adonem són adolescents que fan la seua, tal com vam fer nosaltres anys enrere. Rierols que van quedant-se pel camí mentre el riu segueix el seu inexorable camí cap el seu destí. No obstant això, uns vivim i altres malauradament sobreviuen.

que, casualitats de la vida, arriba fugint de conflictes que tots coneixem: Síria, Ucraïna, Pakistan ... Una alumna una vegada va comentar davant la pregunta: -Què és el que més t’agrada d’estar ací? La resposta no va poder ser més contundent: -Dormir. -Dormir? –vaig preguntar. -Sí, perquè ací puc dormir. No s’escolten com cauen les bombes ni crits a la nit.

Riu, penseu-hi en ell. Company inestimable de les nostres vides, botxí en ocasions, sempre al nostre costat però, gran desconegut en general. Llit de vida i també de mort segons el seu corrent i decisió.

No podem, no devem, no som qui per generalitzar. La història ja ens ho ha mostrat, però no ho hem aprés. Les generalitzacions no són adients en segons quins casos. Ja ho digué Estellés: “País que oblida la seua història, està condemnat a repetir-la”.

L’actualitat del moment en què escric, millor no hagués passat. Estem veient per tot Europa rius de gent que desitja aconseguir una vida diferent, que escapa d’atrocitats inimaginables per més que ens les conten i que els mitjans de comunicació ens bombardegen amb imatges menyspreables, que ens fan avergonyir de la condició humana.

Sóc mestre i treballe amb alumnat estranger 114

Entre el riu de gent que fuig per Europa de guerres, conflictes i ideologies, hi haurà de tot, però no tots els que fugen han de rebre la qualificació de males persones, de terroristes, en definitiva, que és el que ens rondina al cap. No. Tot i que alguns ens han demostrat la malvada degeneració a la qual pot arribar la ment hu-

mana, la seua ment. Tot i que l’aigua dels rius no bastaria per llavar la mà ensagnada d’un homicida, com sentencià el poeta tràgic grec Èsquil qui va introduir el segon actor en escena, disminuint la intervenció dels cors i fent possible el diàleg. Tot un precursor i visionari aquest Èsquil, si és que els clàssics, ja se sap... Diàleg. En fa falta. Des de ben xicotets ens ho diuen a escola. Hem de solucionar els problemes parlant i què fem quan som grans? És més fàcil canviar el curs d’un riu que el caràcter d’un home (proverbi xinés)

I si canto trist és perquè no puc oblidar la mort d’ignorats companys. Lluís Llach

115

Demà... no sé si podré Josep Bou i Dalmau

Sembla una excusa, però ocorre sovint. Els amics i coneguts volen quedar per alguna raó com esmorzar, dinar, una cervesa, tant s’hi val. Si exceptuem, per alguna raó, que no tens ganes de quedar-hi, cosa que també pot passar, la veritat és que no trobes el moment adient perquè no està contemplat al teu horari, o millor dit a l’horari dels teus fills.

Després dels nou mesos, ja tenim la criatura. Sí, criatura, perquè per a tu, pare primerenc, és una criatura a la qual no saps per on agafar. Te la posen entre els braços i tu allà, immòbil, procurant no et caiga. Quan decideixes moure’t una mica obligat pel teu braç adormit, sogra, mare i dona, totes a una veu com si fos un cor, sentencien: compte amb el cap!

- Que si puc demà ...? No xato, tinc futbol, ball, música, tenis, dibuix, bàsquet (o qualsevol altra cosa que implique que la teua vida jo no hi és; perquè si no te n’has adonat, ara és dels teus fills). Quina alegria quan la teua dona et diu que esperes un fill. Ho anuncies a la família, als teus amics i companys. Quantes coses cal preparar i tindre en compte!

I tu quasi sense alenar, o tornes a la mateixa posició anterior o en un atac de valentia, prens la iniciativa de dir-los: “agafeu-lo ara un poquet vosaltres per si té fam...” Qualsevol excusa et semblarà bona.

Els veterans, aquells que ja han passat eixa primera fase i ja saben com continua, t’avisen de tot allò que t’espera; però tu, incrèdul, emocionat i quasi bavejant penses que per a tu no serà el mateix, que cadascú ho conta a la seua manera i que, tot i tindre part de veritat, no serà mai com et diuen. Tard o prompte aniràs descobrint la realitat. 116

No et preocupes, elles ja saben que de tu, en eixe moment, no en trauran profit. Arriba l’hora d’anar-te’n a casa on tot està més que preparat per a la rebuda de l’infant, aquest lot també inclou la sogra que durant alguns dies, fins i tot setmanes, s’instal·la a viure amb vosaltres. Gran ajuda per a tots. Però tu, segons passa el temps, no en penses el mateix i no fas més que rondinar quan arribarà el moment de tornar-la a sa casa. I mentrestant, en un altre lloc el teu sogre pagat.

Penses que conforme vaja creixent les coses aniran canviant i tindràs menys obligacions, perquè per altra banda així t’ho fa saber la resta de pares.

- No patiu per mi, jo ja m’apanye, que estiga allà tot el temps que siga necessari. Clar ...! Com ell sols la veu per a dormir! Penses que conforme vaja creixent les coses aniran canviant i tindràs menys obligacions, perquè per altra banda així t’ho fa saber la resta de pares. El que no et diuen és que sí que canvien les coses, però no les obligacions. Si la feina t’ho permet, i si no també, t’has de traure l’abonament per a la temporada de parc i xiquiparc, a més del curs d’iniciació en la celebració de multitudinaris aniversaris amb els fills dels companys de la guarderia o de l’escola. On no sols van els fills com a la teua època, no. Ací va tota la família, que a més, no s’hi conforma amb el clàssic i típic sandvitx triangular.

esmorzar. Si la dona ix aquest cap de setmana, l’altra oportunitat que hi trobes serà teua. I si tens més oportunitats o trobes més ocasions que ella, prepara’t a vore la cara agra i la cuixa tancada com a mínim una setmana i un dia. És la teua condemna. Després, quan el xiquet o xiqueta inicie la seua etapa escolar arribarà el moment de saturar-te l’horari personal amb activitats extraescolars variades que tenies més que oblidades, per no parlar d’aquelles que pensaves extingides, exhaurides o de les quals no tenies cap notícia de la seua existència. Totes elles formen un immens ventall d’esports i arts diversos, a més d’incloure un temps per a l’estudi, el repàs i alguna altra cosa més. Quan algú –que ha oblidat per un moment que ets pare- et diu allò de: - Fa temps que no ens veiem, no sé res de tu, podríem quedar, o altres coses semblants. Tu sols has de fer-li saber el teu horari d’extraescolars i que tal dia a tal hora estaràs a la porta del musical, a la partideta, al poliesportiu, a l’acadèmia ... i de segur que et trobarà.

Si algú et diu que no sap què farà d’ací uns mesos, tu, com Carles Capdevilla1 , pots dir-li que tu sí que saps on estaràs, recollint i repartint els teus fills en algun dels seus compromisos. I recorda que aquell que presumeix que tot açò no li passa, menteix, sempre hi ha algun compromís, potser no tots, però d’haver-ne segur. Així que gaudeix del temps lliure dels teus fills que del teu ja en gaudeixen ells.

Excepte quan estigues en l’ interval de deixarne un en un lloc i arreplegar-ne l’altre en l’altra punta de la ciutat, si per sort del xiquet no te n’has oblidat. Perquè sol passar que quan tu estàs a la porta del musical, ell està a la del poliesportiu i a l’inrevés. Sort que tenim el WhatsApp!

Els caps de setmana ja no són el que eren perquè d’això del sofà... oblida-te’n. Si et decideixes a eixir una nit, o millor dit t’atreveixes, l’endemà estàs més que venut.

Si l’objectiu és quedar en segons quines dates, has de saber que la teua agenda, és a dir, la dels teus fills, estarà si cap, més completa, farcida en diria jo de compromisos socials. Tot ho fas per ells i per a ells, sort que ara sí, la sogra, la mare o els iaios, hi estan per tirar-te més d’una mà.

Acabes eixint per torns, com a la feina per

aquestes fases, continuen dient-te que a poc a poc va acabant-se... I sí, canvien les etapes, les coses, però no les obligacions! No vulgues arribar a l’adolescència, o sí, perquè com hauràs d’anar a recollir-lo igualment a la porta del pub, te’n vas una hora abans i te’n fas quatre.

I aquells que ja han passat i viscut totes 117

1.- Periodista, http://www.carlescapdevila.com/

La roba que no vam poder llavar al riu

Vosaltres ho teniu més fàcil, ensenyes mamelles i s’ha acabat. Les dones folleu quan voleu.

Paula Torres i Fuertes

Et despertes. Una dutxa calenteta on, per fi obris els ulls. Obris l’armari i els calaixos per a pensar com punyetes et vistes. Fas café i mentre te’l beus, mires els titulars de premsa a l’Ipad. Treus alguna cosa del congelador per a fer el dinar quan arribes mentre poses una rentadora que estendràs a migdia. Ixes de casa i agafes el cotxe per a anar a la faena. Dues coses: La primera és que inconscientment has pensat que qui conta aquestes línies és una dona. La segona, és que aquesta sèrie d’actes han passat a l’actualitat. Hi ha una de les dues afirmacions que és evident. Això no hagués pogut passar al passat, al temps dels nostres avis i besavis. L’aigua calenta sense haver-la d’escalfar, roba suficient com per pensar com et vistes, premsa en un dispositiu electrònic, un congelador, una rentadora, un cotxe. Per a descartar que no necessàriament és una dona qui conta aquests fets potser has llegit de nou el primer paràgraf traient del cap que aquesta persona és una dona i que ben bé pot ser un home perquè ell també pot preocupar-se per fer-se el dinar i per tindre

la roba neta. La veritat és que cada dia vivim la nostra vida sense pensar si som homes o dones, si podem fer o no fer alguna cosa per la condició que ens atorga el nostre gènere. Una dona pot estar treballant i guanyar un jornal i un home pot ocupar-se de canviar els bolquers i alimentar al seu fill mentre això passa. És un fet normalitzat a moltes famílies però, dins de la nostra ment “normalitzadora de circumstàncies sexistes” hi ha un xicotet dimoni que treballa a diari. Personalment, parle com a dona, mai no he sentit el pes masclista sobre els muscles a les coses que m’han fet evolucionar com a ciutadana. Mai ningú ha travat la meua evolució acadèmica des de l’escola a la universitat per creure que no podria aconseguir els meus objectius per ser dona. Mai ningú ha vetat la meua participació en una feina determinada per creure que no seria capaç d’executar-la per ser dona. Mai ningú m’ha exclòs de cap cercle social per creure que no m’hi sabria desenvolupar per ser dona. No és com a l’època de la meua àvia, no és com ella em conta. Però gairebé cada dia sent en determinades circumstàncies eixe dimoni masclista que es respira 118

a l’ambient…”Que guapa t’has posat avui!, on vas? amb qui hauràs quedat? Quina xiqueta més bonica, sembla una senyoreta, tan tendra, tan calladeta. I no prefereixes ballar que jugar a futbol? Després no et queixes. On vols que mire si t’has posat aquest escot? Aquest trofeu que he guanyat només em valdrà per a donar-li feina a la meua dona quan li lleve la pols. A ella no li importa quedar-se a casa amb els xiquets. Les xiquetes grans no ploren. Avui li done quatre cassalles i de segur que me la tire.” La meua àvia, de vegades em conta coses de la seua joventut i la seua adolescència. Coses que em fan pensar com de retrògrad era el pensament comú; estereotipat, masclista, servil, complaent. El rol de la dona a la família i a la societat era una circumstància fixa, invariable. Ocupar-se de la casa, del marit, dels pares, dels sogres i dels seus fills històricament ha estat el propòsit i la comesa de la vida d’una dona. Des de ben menuda tota xiqueta estava immersa en aquest paper en què la seua família li donava responsabilitats progressivament d´acord amb la seua edat fins que assumia, pràcticament a l’inici de la seua joventut, el pes sobre l’esquena de la plenitud d’aquest paper.

Des de tot allò la societat ha evolucionat i molt. S’han assolit drets fonamentals per a les dones com a ciutadanes que en aquell temps eren impensables. Drets que avui exercim de manera tan normalitzada que no pensem en la lluita que han suposat. Lluita al carrer i lluita a la casa, on ningú veia les hòsties que moltes s’han tragat en silenci. Però és en les coses menudes en les que continuem perdent cada dia. Cada dia perdem la lluita contra el masclisme socarrat que tant costa de rascar. Frases que de tant que es diuen quasi no fan mal a l’orgull femení; que ni homes ni dones no entenem com una ofensa directa en molts casos i de les quals tots som responsables… “Vosaltres ho teniu més fàcil, ensenyes mamelles i s’ha acabat. Les dones folleu quan voleu. Tan jove i ja és mare?, no li hagués passat d’haver tancat les cames. Per què no m’has planxat aquesta camisa que em volia posar? Quantes voltes t’ho he de dir? No sé a què espera per a buscar fills, acabarà perdent-se el millor de ser dona. No li furtes la nina a la teua germana, juga amb el teu camió. Pensa massa en ascendir a la feina, si està sola no sé perquè vol tants diners. Si amb aquesta edat no té parella deu ser perquè és una tia insuportable. Després de tant de temps junts,

no sé per què ella se l’ha deixat si tenia tot el que totes volem a la vida. Estic veient que estàs connectada, m’estàs posant nerviós, si no em respons ara sóc capaç de qualsevol cosa”. Quan un xiquet o xiqueta entra a formar part del teu cercle familiar, l’esperança que cresquen en una societat millor i més avançada és el motor que et mou i et fa continuar endavant cada dia. Posem tot l´esforç personal, laboral, econòmic i educatiu en els nostres fills i nebots. Això ens ha de fer pensar que alguna cosa hem de canviar a diari per a que no es justifiquen actituds clarament masclistes i ofensives. Comentaris que fereixen orgulls personals i que conformen el caldo on bullen els nostres menuts. Tots ells continuen creixent i desenvolupant-se en un ambient que no és igualitari. Que pressuposa que una dona continua essent l’única responsable de la casa, de la família i del benestar dels seus amb actitud servil i que, si en algun moment s’emporta una hòstia és perquè segurament se la mereix. És moment d’envoltar la roba bruta dins d’un mocador i fer dos nusos per a poder carregar-la, agafar safata i sabó i anar a vora riu. És moment que 119

llavem aquella roba vella i bruta que fa massa temps que deuríem haver portat al riu a llavar. Llavar-la cada dia i esforçar-nos com aquelles dones ho feien. Si no canviem la nostra manera de comunicar-nos amb els més menuts i els adolescents, amb les nostres parelles i els nostre entorn, mai no deixarem de justificar el masclisme. Les bromes, les crítiques, les obligacions de la llar, la responsabilitat com a pares i mares, com a fills i filles no han d’estar a l’ombra del llastre retrògrad del masclisme. Efectivament, el canvi és cosa d’homes i dones, però si em permeteu pense que pesa més la responsabilitat al sector femení de la societat. Crec que som les dones qui hem d’agafar la bandera del canvi d’actitud perquè ens ho mereixem com a col·lectiu i perquè deixar de defensar els nostres drets no tindria cap sentit sabent on som i d’on partim.

Monocolor perillós Joan Bohigues i Piris

Ara fa més o menys un any, com passa el temps!, vaig comentar que la nostra societat és cada vegada més colorista. I també vaig dir-vos que una societat formada per gent de diferents colors de pell, diferents llengües, diferents costums, diferents cultures, a la fi en pau, és una societat que s’enriqueix ella mateixa. Hui pense el mateix i, per això, des del meu punt de vista, és clar, vull manifestar-vos el perill de l’onada monocolor que ens està atacant ja fa uns anys. Potser ho tenim tot més present perquè fa quatre dies dels atemptats a París, però seria una errada centrar-se sols en un punt concret. De fet hi ha hagut altres exemples de la violència terrorista al llarg del planeta; a Londres i a Madrid també en saben d’això. I és que el pensament monocolor és molt perillós, diguem-li com vulguem, monoteisme, nazisme, franquisme, feixisme, estalinisme, fonamentalisme talibà i avui reciclat sota el terme yihadisme. Com que no m’agrada parlar d’allò que no conec, no vaig a entrar en disquisicions polítiques, sols fer una xicoteta reflexió de les pèrdues que han 120

suposat per al desenvolupament de la civilització en general algunes de les actuacions més flagrants dels moviments fonamentalistes de la nostra Història, sense ser un recompte exhaustiu ni de bon tros. Sense anar més lluny, els nostres famosos Reis Catòlics al segle XV van posar en marxa la terrible Inquisició, que va cremar a tanta gent per voler “uniformitzar” el color religiós de la societat del seu moment, fins al segle XIX, amb la pèrdua de vides humanes, tolerància i cultures diferents de la cristiana. Els diferents feixismes, Mussolini, Hitler, Franco i Stalin també van posar el seu granet, utilitzant els avanços de la Segona Revolució Industrial: bombardejos, repressió, camps d’extermini i supressió de les llibertats civils. I, bé, al segle XX-XXI ens trobem amb els moviments fonamentalistes, diguem-los talibans o yihadistes, que tergiversen la seua religió per adaptar-la a les seues necessitats, i que ara ens ataquen aplicant la guerra de guerrilla, amb la particularitat que s’autoimmolen per aconseguir els seus propòsits.

...cal estar sempre a l’aguait davant de qualsevol manifestació “monocolor” siga de caràcter polític, religiós o del que siga...

Per acabar, simplement dir-vos que pense que cal estar sempre a l’aguait davant de qualsevol manifestació “monocolor” siga de caràcter polític, religiós o del que siga, pel perill que comporta, que ens pot privar de les nostres llibertats civils. Una altra cosa seria entrar a explicar i entendre els mecanismes de la gestió de les grans potències de l’economia, la necessitat, la fam, la venda d’armes, etc. que, sens dubte, estan darrere de qualsevol moviment fonamentalista i que potser no siga només el camí de les armes l’única solució, com també en tenim alguna mostra.

121

Som Xiquets 122

123

Arnau Montagut i Falcó President Infantil S’estima molt els seus pares, les seues germanes també. Quasi sempre es porta bé, Arnau és un bon xiquet. Li agrada jugar al futbol i és un bon esportista, sempre lluita per guanyar, Arnau és un bon futbolista. Li agraden molt les falles: gaudeix tirant coets i en els jocs al carrer, Arnau és un bon faller. Aquest any té la sort 124

de representar els xiquets i ho gaudirà molt, Arnau és un bon president. Son pare, molts anys faller Sa mare, fallera major La seua germana, també i ara, és el seu torn. I de quina falla havia de ser? De la que en casa han sigut. De la millor falla de Cullera, De la Falla Taüt. Ramon Marí

125

Nerea Martínez i Martínez Fallera Major Infantil Vaig a contar una història d’una preciosa xiqueta, que em va contar un dia una dona molt velleta.

I fullejant un dia un llibre En la festa, una xiqueta, va llegir que hi havia un lloc la més bonica de totes, on els habitants d’aquell paratge, era sempre la reineta, li feien una festa al foc. la sobirana de moltes.

La xiqueta, era sabuda, li agradava molt llegir. Era curiosa i decidida, tot ho volia descobrir.

Tots els anys en eixa festa feien un gran monument que mostraven tots fent gresca i acabava sempre ardent.

Cullera és eixe lloc, i Nerea, eixa xiqueta, mireu-la que eixerida, De valenciana vestideta.

126

La història acabarà enguany quan tots tinguen ben sabut que Nerea és la reineta, la fallereta major de la Taüt. Ramon Marí

127

Monument Infantil UN MÓN DE CONTES

Lema

Jorge Gil i Sapiña Artista

Adrián Escolá i Fenollar Crítica

Joan R. Gimeno i Martín Vers

128

129

Explicació Monument Infantil

Adrián Escolá i Fenollar

Un conte és una narració breu creada per un o diversos autors basada en fets reals o ficticis i inspirada, o no, en anteriors escrits o llegendes. La trama és protagonitzada per un grup reduït de personatges i versa sobre un argument relativament senzill i, per tant, fàcil d’entendre. La invenció dels contes es feia necessària a l’antic Egipte per entretenir a majors i menuts amb histories plenes de imaginació. La mitologia grega també és sens dubte la gran aportadora de personatges i creadora de llegendes que, evolucionades a través dels segles i sota la influència de les diferents cultures i tradicions, són indiscutible origen de molts dels contes que avui coneixem. Existeixen moltes maneres de contar un conte i moltes històries que ens conten en ells. Tots aquestos casos són els que enguany en aquesta falleta explicarem. En l’escena principal trobem una bellíssima contacontes que amb la seua veu ens enlluerna i ens conta una de les històries més famoses de tots el temps, “Aladino i la llàntia meravellosa”. Amb el llibre obert, veiem com Jasmine vola amb la seua estora màgica per a conèixer el món fora del Palau. Mentrestant, 130

Aladino es fixa en la Princesa i, com no, en la llàntia meravellosa que al fregar-la produeix l´eixida d’un Geni molt hàbil. Al seu costat trobarem un grandíssim trobador que canta per a tots vostés una bonica cançó d’amor. També de l’ amor parla la següent escena. El balcó de la torre més alta del Castell ens descobrirà la princesa més exquisida que la imaginació pot concebre, amb el seu cabell llarg, les mans llargues i blanques i un somriure que enamora a tots els cavallers. Tots els dies rep visites de centenars de pretendents, però encara ningun ha aconseguit rescatar-la de la torre. No els ho posa gens fàcil el drac de tres caps que vigila atentament en tot moment la princeseta. Fins i tot al món animal han arribat el contes; en aquesta escena veiem com una iaia conilleta li conta a la seua néta un conte perquè puga dormir. En altra de les escenes, veiem a un bufó que està fent el seu espectacle de titelles davant d’un xiquet, el teatre conta amb la titella d’una princeseta i un dimoni que vol emportar-se-la i no tornar-la mai més. El xiquet al veure que el dimoni era molt dolent, no dubtà en traure la seua espasa i amansar-lo perquè la deixés anar.

Més i més contes d’amor trobem a les nostres vides. Alguns tan reals i al mateix temps meravellosos com aquesta dúna parella d’enamorats, on ell li demana matrimoni amb una bonica i caríssima aliança, i ella no dubta ni un segon a dir el ja tan conegut “SÍ VULL”. D’altra banda veurem una escriptora asseguda en la seua cadira, i que amb la ajuda de les fades escriu un nou conte que de segur que llegiran molts xiquets i xiquetes de hui en dia, i que serà conegut per molt de temps. Al seu costat una de les fades li dirà a lórelleta el que ha dánar escrivint, mentre altra li aguanta el tinter, i la menys feinera s’ha dormit al peus de la intel·ligent dona. Prop d’ella, un mussol vigila la situació intentant observar tots el moviments de l’autora. Dalt d’ells veiem una grandíssima fada, que aguanta una lluna i moltíssimes estrelles ficant un rostre a la bonica imatge.

més menudets... Però per què no pensar que els contes poden fer-se realitat? Tornem a ser xiquets i intentem recordar tot allò que fèiem en aquell temps! El que intenta demostrar aquesta falla és que tots tenim un xiquets dins, que tots esperem amor i també el donem, i a més que les histories amb final feliç existeixen i que mes a sovint del que pensem, els bons també guanyen a les històries.

Per últim, dalt de la torre, se’ns representa una escena d´éssers màgics, perquè ells també volen trobar el seu amor, per això un follet molt gracioset li regala amb molta vergonya una floreta a la fada mes bonica del bosc. Es cert que els contes, en la majoria dels casos no són més que això, històries irreals per a provocar somriures, i de vegades una mica de por als xiquets 131

Vers

Joan R. Gimeno i Martín Descriurem en aquesta falleta la necessitat que tenim d’explicar amb delicadesa el que són els contes hui. Ja en el llunyà Egipte, ens parlàvem d’entreteniments, per fer gaudir els més menuts, i omplir d’imaginació les seues ments. També a l’antiga Grècia els contes tenien un sentit i es creaven llegendes estranyes que ens han arribat fins avui. Aquesta preciosa contacontes ha narrat les vivències al llarg del temps des de la “Llàntia d’Aladí” fins arribar al “Palau del Rei”. En aquest llibre tan exquisit, Jasmine vola amb la seua estora màgica i, com conèixer el món és el seu desig, fora del castell no estarà nostàlgica. Trobador que contes i cantes belles històries d’amor, ara és quan pots demostrar el poder que té una cançó. Des de la torre més alta del castell la princesa deixa caure el seu cabell perquè algun cavaller se n’adone de l’amor que sent per ell. Són molts els candidats que han de sortejar al drac per declarar-se enamorat i de Rapunzell ser amant.

Diuen els bons narradors que les àvies sempre la veritat diuen, i els seus nets, escoltadors, bocabadats sempre les miren. Els bufons sempre formen part de la cort del regne, i amb les seues titelles conten una bona història sempre. Són contes de precioses princeses i de dimonis que les volen raptar, però els xiquets, en la realitat, a la princesa volen salvar. Contes i més contes d’amor són els que omplin els nostres dies, com els dels enamorats de tot cor que volen compartir les seues vides. Escriure contes amb bon gust sempre ha estat complicat, i per contar-los als més menuts cal ser molt delicat. Les fades ens han de narrar les línies del conte una per una, perquè qui escriga les puga plasmar en les fulles que porta la Lluna. Éssers màgics i de fantasia que ens omplin la ment d’il·lusió, per trobar-nos cada dia amb la fada més bonica del món.

132

133

Comissió Infantil Carla Acero Pascual Joan Adam Arlandis Clàudia Adam Mahiques Raquel Agud Castelló Nacho Agud Castelló Helena Agud Romero Óscar Agud Romero Gerard Alba Renard Nerea Alonso Herraiz Hugo Arellano Gomar Daniela Argudo Soler Ovidi Bayona Sempere Ainhoa Bartolomé Femenia Isabel Benito Ruiz Irene Benítez Ivars Sergi Benítez Ivars Andrea Bernabeu Francisco Ainara Bernabeu Francisco Sira Blasco Rico Olga Bohigues Mora Arnau Bohigues Mora Mireia Bolufer Garcia Francesc Bou Agud Gemma Bou Agud Yaiza Bustos Peiró José Buenrostro Bohigues Paula Buenrostro Bohigues Sara Calatayud Ferrer Rubén Cantos Tamarit Leire Carbó Castellón Julen Carbó Castellón Teresa Carbonell Mora Ethan Castelló Sapiña Amàlia Català De La Hoz Maria Cerveró Rico Héctor Chofre Sansaloni Inmaculada Codina Villafranca Mar Collado Marí

Paula Collado Marí Pepe Colom Garcia Mateo Corral Selfa Saimon Corral Selfa Izan Criado Renart Ana Costa Tormos Juan Costa Tormos Yaiza Criado Renart Ainhoa Criado Recatalà Vicent Cruañes Bayona David De Jesús Rodríguez Mireia Delgado Simó Clàudia De Miguel Criado Danae Díaz Renart Fàtima Dossantos Maffaf Sergio Escolá Fenollar Izan Espinosa Colom Joel Espinosa Criado Marta Fayos Fuertes Paula Fayos Fuertes Víctor Fernández García Fran Fernández García Núria Ferrer Alemany Héctor Ferrer Espert Mar Ferrer Espert Aitana Ferrer Majuelo Paula Ferris Ortega Mar Ferris Ortega Saray Fontana Francisco Leo Franco Cortés Xavi Franco Fenollar Pablo Fuertes Coll Neus Fuertes Grau Joan Marc Garcia Font Hugo Garcia Blasco Llarisa Garcia Blasco Elisa Garcia Bou Nerea Garcia Bou

Gema Garcia Gil Pau Garcia Nicola Arnau Garcia Pastor Anna Gavarrell Aguirre Teresa Gavarrell Aguirre Omar Gavarrell Aguirre Carla Gimeno Llopis Maria Gimeno Llopis Pau Gimeno Llopis Laura Gomis Piris Victòria González López David González Pastor Adrià Grau Gallego Àlex Grau Álvarez Julen Grau Álvarez Hèctor Gregori Gracia Izan Herman González Nerea Herman Martí Aitor Jiménez Sapiña Barchan Joof Iker Jover Millet Andrea Juan Calatayud Víctor Lapiedra Malonda Carla Lázaro Imbernón Miquel Lázaro Imbernón Nerea Lli Ferrer Roger López Lli Lidia Lozar Badía Roberto Lozar Badía Adrià Madrigal Collado Aitana Madrigal Collado Iris Mahiques Gil Eduard Marí Renard Marc Marí Alapont Yaiza Marí Alapont Paula Martínez Jover Adriana Martínez Manzanares Hugo Martínez Manzanares

134

Nerea Martínez Martínez Marc Martínez Sancasto Andrea Martínez Sancasto Sílvia Mengual Ivars Ainhoa Mengual Ivars María Mirón Esteve Elena Mirón Esteve Noa Molina Benito Ginés Molina Lopez Paola Molina Lopez Marta Moncho Bolufer Àngels Montagud Falcó Arnau Montagud Falcó Irene Montagud Falcó Eva Montagud Grau Andrea Montagut Català Ruperto Montalvo González Alejandro Montalvo González Àngel Montaner Pelegrí Nacho Moreno Benet Ruth Moreno Sánchez Ainara Muñoz Todosantos Kirian Muñoz Todosantos Pablo Nasier Grau Andreu Nicola Gavarrell Sheila Nicola Gavarrell David Ochando Muñoz Héctor Ochando Muñoz Iker Olivares García Andrea Oller Jiménez Andrés Oller Jiménez José Ortiz Martí Dídac Pedrós Puig José Pedrós Vilches Marta Pedrós Vilches Rubén Peláez Castelló Guillem Peláez Gil Edurne Peralta LLopis

Iker Peralta Llopis Sara Piris Redondo Hansel Prieto Martinez Gabriela Maria Quiles Sala Aarón Ribes Grau Rubén Ribes Grau Noa Ribes Romero Julia Rybakovas Sapiña Alma Romeral Vidal Karlos Romeral Vidal Nacho Romero Serra Aitor Ruiz Zambrana Ausies Sala López Lucas Sala Negre Christian Sanchis Tamarit Joan Sánchez Oliver Eric Sánchez Oliver Júlia Sansaloni Nicolau Iker Sapiña Espada Mireia Sapiña Nicola Carla Sapiña Tur Isidro Sapiña Benet Valeria Sarrión Martínez Sergio Simó Fernández Pau Simon Peinado Pau Soler Badia Aitana Soler Badia Francisco Tello Imbernón Pablo Torregrosa Martínez Luis Vallet Castelló Pablo Vallet Castelló Álvaro Vallet Colubi Javier Vallet Colubi Ariadna Victoria Costa Nerea Villaroya Cester

Recompenses RECOMPENSES DISTINTIU 2015-2016 DISTINTIU D´ARGENT Gerard Alba Renard Olga Bohigues Mora Sara Calatayud Ferrer Mateo Corral Selfa David De Jesús Rodríguez Fàtima Dosantos Maffaf Mar Ferrer Espert Nerea Garcia Bou Ana Gavarrel Aguirre Eduard Marí Renard Noa Molina Benito Ruth Moreno Sánchez Gabriela Maria Quiles Sala Guillem Pelaez Gil Alma Romeral Vidal Julia Rybakovas Sapiña

RECOMPENSES CULLERES 2015-2016 DISTINTIU D´OR Claudia Adam Mahiques Hugo Arellano Gomar Hèctor Chofre Sansaloni Izán Criado Renart Arnau Garcia Pastor Maria Gimeno Llopis David Gonzalez Pastor Víctor Lapiedra Malonda Paula Martínez Jover Ainhoa Mengual Ivars Marta Moncho Bolufer Arnau Montagud Falcó Edurne Peralta LLopis Aaron Ribes Grau Noa Ribes Romero Sergi Simó Fernández

CULLERES D’ARGENT Gerard Alba Renard Olga Bohigues Mora Sara Calatayud Ferrer Mateo Corral Selfa David De Jesús Rodríguez Fatima Dosantos Maffaf Mar Ferrer Espert Nerea Garcia Bou Ana Gavarrell Aguirre Eduard Marí Renard Ruth Moreno Sánchez Gabriela Maria Quiles Sala Guillem Pelaez Gil Alma Romeral Vidal Julia Rybakovas Sapiña

135

CULLERES D´OR Clàudia Adam Mahiques Hugo Arellano Gomar Hèctor Chofre Sansaloni Izán Criado Renart Arnau Garcia Pastor Maria Gimeno LLopis David González Pastor Víctor Lapiedra Malonda Paula Martínez Jover Marta Moncho Bolufer Arnau Montagud Falco Edurne Peralta LLopis Aaron Ribes Grau Noa Ribes Romero Sergi Simó Fernández

Marató fotogràfica infantil

136

137

Som Contes,

Màgia i Imaginació 138

139

El tresor del riu Xúquer Olympia López Jorge

Fa molt de temps, hi havia dos poblats anomenats Cullerapirat i un altre que es deia Arellucpirat . Eren els poblats més coneguts de tot el món i al mateix temps els més aterradors per anar, perquè allí hi habitaven els pirates més coneguts de la història i altres més. Eixe era el punt clau pels vaixells pirates, i així poder carregar i descarregar. Tots els pirates, coneixien la història del pirata Dragut, que fa uns anys enrere (no fa molt ) havia saquejat el poble i s’endugué tot el que pogué i més. Però deixà alguna cosa bona que era la cova on sámagava durant el temps que estigué allí. Els pirates de Cullerapirat láprofitaren com a amagatall pels seus tresors aconseguits, pensant que ningú sospitaria dáquell lloc. Un dia el Comandant de tota Cullerapirat anuncià la tornada del seu viatge amb el que havia aconseguit el cofre del tresor de sa vida. El Comandant que li deien Barba Groga, estava tant content que va decidir celebrar-ho amb una festa per la nit on sóbriria el cofre davant de tota la gent i davant de Arellucpirat, per a presumir. El Comandant d’Arellucpirat es posà tan enfadat que va decidir venjar-se furtant-li el tresor.

El pla era aquest:

Posarien uns quants pirates amb rifles vigilant a l’entrada del convit per si entrava algun sospitós i, per si eixe pla no funcionava, posaria fletxes amb un arquer per a llançar-les cap a fora, on estarien els pirates d’Arelluc. L’arquer mentre preparava les fletxes no parava de pensar. En un dels molts pensaments que tingué, s’adonà que el nom de Cullerapirat i Arellucpirat era del revés el mateix, però sense fixar-se en “pirat”, doncs es quedà amb la paraula del “revés” en el seu cap i per equivocació posà les fletxes del revés, mirant cap a dins, on estaven els convidats. L’astut Comandant Barba Groga no parava de pegar-li voltes en com d’arriscat que podria ser aquell convit. Així que pensà en posar un cofre fals, en lloc de tindre monedes i or tindria pedres i el vertader l’amagaria en la cova de Dragut. Quan Barba Groga se n’anà a amagar-hi el tresor entrant a la cova va sentir com un “crac!!” en el sòl de la cova i als dos segons es foradà i ell caigué cap avall. Va descobrir un passadís dúna altra cova a sota de la de Dragut que portava fins a sota del riu Xúquer, el riu que separava Cullerapirat i Arellucpirat. El Comandant Barba Groga estava molt content amb aquell amagatall, ja que pareix que no hi havia entrat ningú. Barba Groga molt content tapà el forat i el marcà amb una ix (X). Després es dirigí cap al convit. Quan els mariners dÁrellucpirat entraren en el convit sáctivaren les fletxes i va matar a tots. Llavors des dáquell dia cada dia el tresor de Barba Groga va passar a llegenda, sols se sap que el vertader cofre del tresor es troba en la cova del pirata Dragut, amagat, però passaren els segles i els segles i ningú el trobà i tots pensaven que mai es podia trobar. 140

Un 4 de desembre de l´any 2015 a Cullera, el poble que era abans Cullerapirat un grup d’amics jugaven a la vora del riu Xúquer a un joc que es deia “La cerca del tresor”. El grup estava format per un xiqueta que anomenaven Maria, un xic Maxi, un altra xica Ester. De sobte passà un home amb un detector d’eixos estranys de metall. Nosaltres ens réiem, perquè sabíem que no trobaria res en el riu Xúquer, sols aigua, però de sobte sonà un soroll. Era l’aparell, que li deia que hi havia moltes coses de metall o or, però estaven a una profunditat de 100 metres cap avall de terra. Els xiquets molt curiosos es quedaren imaginant el que podria ser, però tots pensaven en el mateix: “un cofre del tresor”. Aquell mateix dia se n’anaren amb els seus pares a la cova del “Dragut”, que en aquell temps s’havia fet museu, el xiquets molt emocionats i fixant-se en totes les coses es van adonar d’una pedra molt estranya en forma d’ix (X). Els xiquets es quedaren bocabadats mirant-la i quan s’adonaren, ja se n’havien anat tots els pares. Ells començaren a rascar el sòl i a botar per a veure si realment hi havia un tresor, com un d’ells havia dit. I així es va fer, es va trencar i es trobaren tot el que trobà Barba Groga i s’adonaren pel soroll de l’aigua, que estaven a sota del riu Xúquer. En eixe moment va ser quan ens toparen amb el tresor. Els xiquets molt contents, el van entregar a l’ajuntament, i com s´havia trobat sota el Xúquer posaren una placa, en la voreta del riu on deia: “UNS METRES MÉS CAP AVALL ES TROBAVA EL COFRE DEL TRESOR DE BARBA GROGA”. (Descobert per Maria, Ester i Max)

El tresor submergit Héctor Cerveró Ripoll

Això va ser una vegada uns mariners de Cullera. Un dia es disposaren a fer un viatge a la mar.

Al dia següent matinaren per començar el viatge, a les 6 de la matinada. Partiren i es trobaren una illa, abaixaren per esmorzar i agafar energia. Al lluny veieren un vaixell amb una bandera pirata, anaren cap a ell per vore’l. Enmig del camí es trobaren a un goril·la, arrancaren a carrer tots, al final el despistaren. Després veieren una serp, a un xic el mossegà per darrere, el pobre xic li feia molt de mal i de seguida es va dormir, li posaren la mà al cor, no estava dormint estava “mort”. Tots es quedaren paralitzats, al cap d’un moment en silenci seguiren caminant. De sobte es trobaren amb un vaixell, entraren, i el miraren, baixaren a la bodega i vegeren un tresor. De colp tots l’obrigueren i varen veure dins:or, diamants, robins… Tots l’agafaren i se’n van anar cap al vaixell d’ells. Quan arribaren es preguntaren: - Què fem? Tots digueren alegres: - Podríem tornar cap a Cullera i vendre l’or, els diamants, els robins i tot - Val! –van dir tots alhora.

- Espereu va dir un, no anem a pel xic mort? - Ara ho dius! -digueren tots alhora. - Val!-digueren. Anaren a per ell, tots l’arrastraren cap al vaixell, però pararen diverses vegades. Al final aplegaren. L’amagaren al vaixell i van tornar cap a Cullera contents pel tresor. Quan arribaren a Cullera, en el riu Xúquer, escoltaren ”crack”. Tots baixaren i varen vore un forat, a poc a poc anava enfonsant-se. Alguns varen eixir i altres no: als qui quedaren flotant els agafaren, vingué la policia; els quI varen quedar ho varen explicar tot detalladament. Tots els mariners es posaren a plorar pel tresor que perderen. Al dia següent uns submarinistes miraren per davall del riu Xúquer, buscaren a algú o el tresor, però no trobaren res. A la vesprada en un vaixell menut varen vore la zona per si hi havia algú o alguna cosa. Varen vore un home pescant i li varen preguntar si ahir va vore alguna cosa i com és lògic va dir: - No, no vaig vore res. Així moltes vegades. Veieren un home sospitós amb un collar d’or en una cabanya al costat del riu Xúquer, li preguntaren: - Ahir va vore alguna cosa? - No! - Podem revisar-li la cabanya per favor? - Val!-va dir un poc nerviós. Varen vore un parell de lingots d’or. - I açò què és? - No... no... no ho sé. - Segur? - Segur Varen seguir mirant i de sobte varen vore el tresor. El varen detindre i li tornaren el tresor als mariners vius.

141

I conte contat ja s’ha acabat.

La guerra del Xúquer María López Batalla

Hi havia una vegada dos bàndols: Roig-Roig i Blauiot. En el Roig Roig el rei era Rudolf i la reina Rosa. El comandant o cap de l’exèrcit es deia Robert i la filla dels reis Roseta. En el Blauiot el rei es deia Benjamí i la reina Beatriu. El comandant Bernat i la filla dels reis Berta. Aquestos bàndols vivien en un mateix lloc però separats per una tanca. Vivien al voltant del riu Xúquer. Cada setmana feien lluites per a tindre més territori. Una setmana guanyaven els rojos i l’altra els blaus així que sempre es quedaven amb el mateix territori. Cinc anys després, Berta i Roseta ja tenien 11 anys però encara no es coneixien. Un dia Berta i Roseta varen coincidir quan anaren a recollir l’aigua del riu. Elles no es coneixien de res però parlant, parlant varen vore que tenien tot en

comú : a les dos els agradaven l’esport, la música pop… Al final varen fer-se amigues i sempre quedaven tots els dimarts i tots els dissabtes per anar al riu a jugar (sense que els pares se n’assabentaren). Un dimarts Berta i Roseta varen anar al riu con tots els dimarts. Llavors, “bum!” Una bomba de color verd va caure en el riu i Berta i Roseta varen anar a avisar els seus pares per dir-los el que havia passat i quan van mirar cap al riu van vore que hi havia una nota de color verd! Deia: “Vos declarem la guerra països RoigRoig i Blauiot, no podeu guanyar”. 142

Els reis es varen adonar compte que havien de treballar en equip per a guanyar al regne Verd. Berta i Roseta varen tindre una idea: enviarien al regne Verd un pastís que farien de colorant blau i roig i l’enverinarien. Cinc anys després varen fundar Moraiot- Moraiot un país molt unit on la pau regnava i tots eren feliços.

La independència del bulevard Joan Llinares Vallet

Hi havia una vegada un poble que es deia Cullera.

Cullera era un poble molt bonic on la majoria feia turisme, perquè a més tenia molt prop la mar.

Cullera era tan bonica que alguna cosa mala havia de passar.

Hi havia una altra part de Cullera que es deia el Bulevard, que no volia ser tan estricta i volia ser més liberal, ja que no volia formar part d’aquella i, per això, va demanar la independència. Cullera no volia que el Bulevard se separara perquè tot aquell que estiga a Cullera no serà menyspreat per ningú. Era tanta la constància del Bulevard que Cullera no va poder fer res. El Bulevard i Cullera varen decidir que posarien un riu per a separar-los. El Bulevard no va pensar que a Cullera estaven els supermercats i moltes tendes i, per tant, haurien d’anar a Sueca a comprar. El Bulevard estava fart d’anar a Sueca quasi tots els dies a comprar tenint uns altres més prop. Així que el Bulevard li demanà a Cullera que llevaren el riu; però costava molts diners. Cullera va tindre una idea: posar ponts perquè passara la gent. Cullera va decidir que el Bulevard formara part de Cullera però estarien separats pel riu Xúquer.

143

nadant el riu Xúquer i ningú ho havia fet.

L’aventura del Xúquer

Ester Llopis Delgado

A la fi arribà el dia en què passaria nadant una de les parts del riu Xúquer. Primer, quan van començar, tot va anar bé; a la meitat va haver-hi una turbulència però va ser tant xicoteta que no la va notar i va seguir bé. Desprès d’un temps, l’amic no podia més i el va deixar seguir a soles. Encara que estava molt cansat va seguir nadant i després d’un temps va veure el lloc on s’acabava el repte. Hèctor va fer un esprint i va arribar. Quan arribà va veure un munt de gent: els seus amics i familiars, i també va veure moltíssima gent de la premsa. Estava molt content de la seua fita. Al dia següent, mentre anava pel carrer, tots el varen reconéixer i quan va anar a comprar el periòdic, va veure en ell el seu nom i una foto seua nadant.

Vaig a contar una història que realment ha passat i que ha passat al riu Xúquer. És una història d’aventures que comença així: Fa molts de temps, el riu no es pareixia res al que nosaltres coneixem hui en dia. Molt abans estava tot ple de biodiversitat i tenia un gran cabal.Com sempre hi havia molt de corrent i era fortíssim, era molt complicat passar d’una part a l’altra nadant i per ara ningú ho havia aconseguit. Sols era possible passar d’una part a l’altra per un xicotet pont. Però fa molt de temps, va nàixer un xiquet que era molt valent, que s’anomenava Hèctor. El xiquet va anar creixent i al llarg de la seua vida ja tenia moltes fites, com escalar muntanyes com l’Everest, guanyar premis de natació i piragüisme… En el seu aniversari els seus amics que sabien que era molt valent li volgueren donar l’oportunitat de passar, amb un dels millors nadadors del món, una part del riu Xúquer. Quan Hèctor es va assabentar del regal es va emocionar molt i es va posar molt content. En aquella època, era molt complicat passar 144

Al poc de temps va rebre una carta que el convidava a una conferència on sols podien anar les persones que havien fet importants fites. Al final de la carta, va arribar que gràcies a la seua fita es faria prop del riu Xúquer. En acabar de llegir-la es posà molt content. Quan arribà el dia, content i orgullós va anar al costat del riu per a la conferència. Allí ja es trobaven tots esperant-lo. S’ho va passar molt bé. Uns dies més tard va decidir anar a parlar amb l’alcalde: com s’ho passà tan bé nadant en el riu Xúquer, volia que les pròximes olimpíades foren allí. quer.

Fins ací arriba la història de l’aventura del Xú-

Pere i Marcos en la cursa d’embarcacions

Lucas Sancho Fernández

Els dos amics continuaren el curs del riu Xúquer fent carreretes a cada moment. En alguns moments l’embarcació de Pere pareixia que anava a enfonsar-se i en altres, ho pareixia la de Marcos. Així feren el camí fins al port de Cullera on tots els pescadors els cridaven dientlos que estaven bojos, però Pere i Marcos no els feien cas i continuaren cap a la platja. Fins a l’últim moment no se sabia qui anava a guanyar però una onada de vent va unflar la vela de Marcos i va guanyar la cursa .

Pere i Marcos són dos amics de Fortaleny.

Els dos amics van baixar a terra, es van abraçar i tot rient van dirigir-se cap al restaurant on els esperaven tots el seus amics per a celebrar-ho.

Un dia van fer una aposta: fabricar un vaixell cada un i arribar a la platja de Cullera. El que primer arribara o el vaixell que més aguantara, guanyava l’aposta que era una paella al Restaurat Salvador. Els dos amics van estar dos setmanes construint les seues embarcacions . Pere va utilitzar les fustes d’uns palets, uns bidons de plàstic buits per a estabilitzar l’embarcació, unes cordes per a lligar-ho tot i una canya amb una paella lligada a un extrem per a fer de rem. Ho va decorar tot amb calaveres estil pirata per a impressionar el seu amic Marcos. Marcos va aconseguir una barrica de vi la qual va envoltar amb unes botelles de plàstic buides per a donar-li més flotabilitat. A la part posterior clavà un pal de fusta amb un llençol que servia de vela i per si de cas no feia vent agafà dues aletes de bussejar per a donar-se impuls amb les mans. Va arribar el dia de la cursa i no podien haver triat un dia millor: el dia que a Fortaleny se celebra el concurs regional de pesca sense mort. La vorera dreta del riu Xúquer estava plena de gent: alguns coneguts i altres vinguts de fora per al concurs. Tots els animaven i els deien que a l’hora de dinar es vorien al restaurant. Pere els deia : ”recordeu portar-me roba neta! “ Marcos els deia :” a mi no cal, jo vaig a guanyar!” 145

Una nit amb molta sort

Francesc Vercher Morató

El Xúquer és un riu de la conca mediterrània de la Península Ibèrica. El Xúquer naix en Ojuelos de Valdeminguete, als Monts Universals a 1.506 m d’altitud, i desemboca al Mar Mediterrani, a la població de Cullera (València). Té una longitud d’uns 500 km i una conca de 23000 km². És el riu més gran dels que passen pel País Valencià. Era conegut amb el nom de Sucro pels romans. Passa per Castella- la Manxa, Vall de Cofrents, Canal de Navarrés, Ribera Alta i Ribera Baixa. La història que vaig a contar passà ja fa prou anys…. A Cullera, ja fa uns quants anys, els divendres es feia la festa de l’ institut a la discoteca Number. Un divendres de tants, estaven dos amics Pep i Paco prou avorrits i decidiren anar-se’n de la discoteca. En l’eixir Pep li digué a Paco: - Paco, vols que anem a pescar?

Paco es quedà sorprés i li contestà: - A estes hores, Pep? Si ja és tard. Després d’estar una estona discutint, se’n van anar. Pep, sense el permís de son pare, agafà la barqueta i se n’anaren riu cap a dalt fins aplegar al molí. En aquest punt l’aigua del riu Xúquer està molt fresca i molt neta. Paco en arribar allí es quedà sense paraules quan veié com un grapat de llisses botaven sense parar i anaven d’un lloc a un altre. Sense canyes ni sense res, es van posar a sota del molí i en un tres i no res ompliren dos cabassos de collir. En tornar al poble, li ho contaren als amics i estos no s’ho creien però quan ho van veure es quedaren bocabadats. I història contada, història acabada. Si volem seguir escoltant històries com aquesta, entre tots hem de cuidar el Xúquer i el seu entorn. Sols si l’aigua està neta, fresca, oxigenada i no té cap tipus de contaminació, el Xúquer serà l‘hàbitat ideal per als peixos. El Xúquer serà sinònim de VIDA. 146

Què eixiria si s’assecara el Xúquer. Jo crec que si se secara el Xúquer eixiria una fada de láigua anomenada Aquata i que aniria de casa en casa concedint desitjos a cada xiquet. Durant el seu recorregut per Cullera li donaria el do a una xiqueta de substituir-la com a fada del riu Xúquer. Aquesta xiqueta seria immortal i fins que no se secara el riu una altra vegada dácí uns 200 milions dánys no podria eixir del riu. Quan se n’anara la fada, el riu tornaria a tindre aigua i tornaria a tindre la seua FADA DEL RIU XÚQUER.

No eixiria res especial. Potser unes restes de vaixell o també monedes. També podrien eixir bosses de papes i llaunes de refrescos. María López Batalla _______________________

Olympia López Jorge _______________________ La meua opinió de si se secara el Xúquer, què eixiria?, és que jo crec que abans els rius estaven molt més nets, no estaven contaminats i la gent els cuidava. Però, últimament es veu a simple vista que el riu està verdós. També es veu que al riu Xúquer no hi ha quasi peixos per la contaminació. Molta gent utilitza els rius com a contenidors i per això jo crec que si algun dia el riu Xúquer arribara a secar-se el que més es trobaria és brutícia de coses que la gent tira. Ester Llopis Delgado _______________________

Si se secara el riu eixiria el vaixell del famós pirata Dragut, que es va quedar enganxat a una pedra quan hi havia un marejol molt fort a Cullera. Era tan fort el marejol que es va engronsar per diferents pedres i es va afonar. Per sort, van traure les riqueses del vaixell però varen morir tots el pirates. En honor del pirata Dragut varen fer una cova amb el seu nom, on estaven totes les riqueses que es varen poder salvar.

Joan Llinares Vallet _______________________

147

Un dia em van preguntar què passaria si el riu Xúquer se secara. Jo vaig estar una estona pensant. Segur que a molta gent li agradaria trobar or o diamants o altres coses valuoses, però les riqueses sense esforç empobreixen el cor de la gent, pense. Jo pense que seria fantàstic trobar caramels, dolços o altres llepolies i vore com tots els xiquets corren cap al riu per a agafar-les i vore com la resta de la gent major riu i està contenta . Perquè la vida és més divertida amb rialles i quan més sucre més dolç. Lucas Sancho Fernández _______________________ Si se secara el riu Xúquer, hi hauria moltes coses amagades. És un riu llarg i la quantitat de contaminació que té és impressionant. Trobaríem peixos morts, per quedar-se sense oxígen, molt de fem , com per exemple: deixalles, bosses, botelles, bicicletes…. Al riu es tiren moltes coses que ho contaminen molt i evitar això és responsabilitat de tots. Francesc Vercher Morató _______________________

Som Economia, i Turisme

148

149

CONSTRUCCIÓ, FUSTERIA I FONTANERIA COPROCLIMENT p.171 FALLES BAYONA p.175 FONTANERÍA TORRES p.155 FUSTECU p.152 HERTOMAR p.188 LÁPIDAS MARÍ p.161 MARBRES SAPIÑA p.183 MOBLES SAPIÑA p.192 PEDRO GONZÁLEZ III p.195 RAMON OLIVER CONSTRUCCIONS (ROM) p.165 SUMINISTROS GONZÁLEZ p. 204 SUMIVAL p.185

Guia de negocis per sector AGÈNCIES, ASSESSORIES, BANCS I GESTORIES ASESORÍA ROMERO p.152 BANCO MARE NOSTRUM p.166 COINBROKER p.157 INMO RIBES p.179 LOTERIES LAMORENETA p.201 NATIONALE NEDERLANDEN p.165 S.M SEGURETAT p.198 VIP p.200 ALIMENTACIÓ A LENGRÓS ARRÒS SEÑORIAL p.153 CAFES GRANELL p.164 CASA HOYO p.170 COLOM NAYA DISTRIBUCIÓ p.203 DESTIL·LERIES CERVERÓ p.174 DIA SUPERMERCATS p.172 DISVACE (PINTO) p.174 EL DOFÍ p.181 FRUTAS BRIA p.187 QUIOSC MILAN p.190 PESCATERIA CHELO p.176 SALAÓ I XARCUTERIA p.198 SUNSI CARNICERÍA p.158

AUTOMÒBILS CITAC AUTOESCOLA p.170 CULLERNEU p.172 DESGUACE GARCÍA p.161 FESACAR p.182 EL BON MENJAR ATLÀNTIDA p.184 BAR CULLERA p.162 BAR LA TARONJA p.156 BAR MERCAT p.163 BAR UNO p.151 BRC (BAR CAÇADORS) p.168 CLUB DE TENIS p.169 EL CISNE p.202 EL CHALET p.173 ELS MARTINETS p.177 EL NUVOLET p.157 EL REFUGIO p.186 EL RINCÓN DEL LOBO p.186 GELATERIA PISTACHO p.187 JAVIMAR p.0 JB p.168 MAR DE ORO p.178 PAELLAS KISS p.202 TAPERIA LA VILA p.199 SAN FRANCISCO p.180

FLORISTERIES FLORISTERIA CAROL p.154 FORNS FORN MARE DE DÉU p.156 PASTISSERIA ROMERAL p.181 FOTOGRAFIA CRIS CATALÀ p.173 ESCRIVÀ FOTOS p.167 JUPIFE p.190 INFORMÀTICA I TECNOLOGIA IMPREMTA TECNIGRÀFIC p.201 INFO ORDINADORS p.189 CESSAR CREATIVU p.184 LLIBRERIA ANA p.191 MILAR ELECTRODOMÉSTICOS p.193 TECNISHOP p.178 THE PHONE HOUSE p.182 VAYA TINTA p.180 150

JOIERIA WATCH CENTER p.191 PER A DIVERTIR-SE PALLISA p.197 SERVEIS SANITARIS I HIGIENE ADARA p.160 CARMINA I TENDENZA p.199 CRIS ZARZO, VETERINÀRIA A CASA p.171 FUNERÀRIA CAMARENA p.159 JOSÉ LUIS PELUQUERO p.189 NOU ESTIL P.194 ÒPTICA MAREL P.194 ÒPTICA MIRADES p.176 PALOMARES FISIOTERÀPIA p.177 QUIRO UNO p.151 SIVEO p.196 TÈXTIL BRODATS VAL p.163 CA ALBA p.164 DENGUE p.195 LÜA p.155 TRANSPORT AUTOBUSOS SARRION p.160

151

152

153

154

155

156

157

158

159

160

161

162

163

164

165

166

167

168

169

170

171

172

173

174

175

176

177

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188

189

190

191

192

193

194

195

196

197

198

199

200

201

202

203

204